El batlle de Palafrugell, Juli Fernández, serà el secretari general d’Economia i Finances del govern i número 2 del departament encapçalat per Alícia Romero. Segons que ha explicat ell mateix a Ràdio Palafrugell, el consell executiu de demà aprovarà el seu nomenament, juntament amb el de més secretaris generals. Fernández ha comentat que tenia previst de compaginar el càrrec de batlle amb el de secretari general fins a final de setembre, quan deixarà la política municipal per centrar-se en les noves responsabilitats al Departament d’Economia. Previsiblement, el seu relleu al capdavant de la batllia serà Laura Millán, tot i que Juli Fernández ha recordat que els militants del PSC ho haurien d’avalar.

Entre els desafiaments principals que tindrà sobre la taula, segons que ha explicat, hi haurà el nou sistema de finançament arran de l’acord amb ERC i la tramitació del pressupost de l’any que ve, ara que el govern ha descartat de recuperar el projecte per al 2024. De fet, és previst que demà s’aprovi l’ordre per a començar a tramitar els comptes.

Sobre el nou model de finançament, Fernández ha dit que era una proposta bona i ha volgut remarcar que no anava contra ningú i que la resta de comunitats s’hi podien acollir. Fernández ha estat batlle de Palafrugell en dues etapes: del 2011 al 2017, quan va ser desbancat per una moció de censura, i d’ençà de l’any passat –arran d’un pacte amb Som Gent del Poble. Va entrar a formar part del consistori palafrugellenc com a regidor del PSC el 1992.

Ha explicat que treballaven per trobar una data per a final de setembre per fer un ple extraordinari per certificar la seva renúncia a la batllia –per tant, el ple de demà serà ordinari. Amb tota probabilitat, el relleu serà Millán, però Fernández s’ha mostrat partidari de respectar els temps polítics del grup del PSC i que els militants avalin aquesta opció, o bé veure si algú més es proposa per a ocupar el càrrec.

Fernández és llicenciat en administració i direcció d’empreses i en dret, a més de ser tècnic superior en prevenció de riscs laborals. Ha estat diputat al congrés espanyol pel PSC durant la legislatura 2008-2011 i diputat al Parlament de Catalunya durant la legislatura 2012-2015.

La direcció general dels Mossos ha acordat de suspendre de manera cautelar els tres agents del cos que van ser detinguts per suposadament haver ajudat el president Carles Puigdemont a tornar a Waterloo després de la seva reaparició a Barcelona el 8 d’agost proppassat.

Segons que ha avançat El Mundo i han confirmat a Efe fonts policíaques, tots tres agents han estat suspesos de manera cautelar mentre continua la investigació judicial.

Els Mossos van detenir els tres agents per suposadament haver protegit Puigdemont i haver-lo ajudat a sortir de Barcelona el 8 d’agost, tot i tenir vigent una ordre de detenció emesa pel Tribunal Suprem espanyol.

Un dels agents detinguts és el propietari del vehicle amb què se’n va anar Puigdemont, encara que en el seu cas va al·legar que va deixar el cotxe a una amiga que va en cadira de rodes, que era la dona que conduïa quan el president Puigdemont va aconseguir marxar sense ser detingut.

Els mossos de Waterloo – Editorial de Vicent Partal

Campanya de solidaritat

El 12 d’agost, quatre dies després del retorn de Puigdemont a Catalunya, el cap de l’oficina del president, Josep Lluís Alay, va anunciar que havia començat una campanya de solidaritat i suport amb els mossos detinguts acusats d’haver ajudat Puigdemont. Alay va explicar que la cúpula política i policíaca dels Mossos d’Esquadra havia emprès “mesures de represàlia” contra els agents, a qui ara ha suspès de feina i de sou per haver participat en l’acte de tornada de Puigdemont. Amb tot, demanaven que la gent s’hi solidaritzés econòmicament.

Paral·lelament, el Consell de la República va impulsar una campanya d’autoinculpacions per les detencions, que consideraven il·legals i arbitràries. Van explicar que volien denunciar la repressió i la persecució i van dir que la iniciativa era un acte de resistència i solidaritat amb els afectats.

Militància Decidim, el moviment impulsat per l’ex-president d’ERC Oriol Junqueras per al congrés extraordinari del partit, ja té data de presentació. Serà el 21 de setembre a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat). A l’acte s’exposaran els eixos principals de la candidatura i hi participaran, a més de Junqueras, l’ex-conseller Raül Romeva, la diputada Ana Balsera, l’eurodiputada Diana Riba, l’ex-portaveu a Rubí Arés Tubau, l’ex-conseller d’Afers Estrangers Bernat Solé i la senadora Laura Castel.

L’acte, que es farà al teatre de la Passió, s’ha definit com el començament de la pre-campanya de Junqueras i pretén d’aplegar uns mil cinc-cents assistents. La candidatura es va començar a bastir amb la creació d’un grup de treball a Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat) el 26 de juny i de la ronda de reunions amb seccions locals que ha fet Junqueras mateix.

El sector d’ERC pròxim a Junqueras prova que el congrés, previst per al 30 de novembre, es faci abans, i més d’un centenar de consellers nacionals, és a dir, més d’un terç, el mínim necessari, ja han signat la petició per obligar a debatre-ho en un consell nacional extraordinari. Paral·lelament, el sector afí a Marta Rovira, l’actual secretària general, articula a corre-cuita una candidatura alternativa.

L’ex-analista d’intel·ligència Edward Snowden, que el 2013 va filtrar informació confidencial sobre vigilància i espionatge dels EUA, ha alertat sobre l’atac que representa la detenció del fundador i director general de Telegram, Pavel Durov.

Parafrasejant el poema de Martin Niemöller, Snowden comença el text a les xarxes socials dient: “Primer van venir a cercar TikTok, i no vaig parlar, perquè no tenia dotze anys; quan van venir a cercar Telegram, no vaig parlar… perquè jo feia servir alguna altra aplicació.” I alerta que el següent pas serà anar contra qualsevol altra plataforma perquè dissenteix, i acaba: “I aleshores no vaig dir res perquè, com coi podria fer-ho? Aquesta és la qüestió.”

Snowden ha definit la detenció de Durov com una presa d’ostatges i un atemptat contra els drets humans bàsics d’expressió i associació: “Estic sorprès i profundament trist que Macron hagi baixat al nivell de prendre ostatges com a mitjà per accedir a les comunicacions privades. Rebaixa no solament França, sinó el món.”

First they came for Tiktok, and I did not speak out—
     Because I was not twelve years old. Then they came for the Telegram, and I did not speak out—
     Because I was using some other app or sth idk. Then they came for literally every other platform for dissent, and I did not…

— Edward Snowden (@Snowden) August 25, 2024

The arrest of @Durov is an assault on the basic human rights of speech and association. I am surprised and deeply saddened that Macron has descended to the level of taking hostages as a means for gaining access to private communications. It lowers not only France, but the world.

— Edward Snowden (@Snowden) August 25, 2024

El govern presidit per Salvador Illa renuncia a tenir pressupost per a enguany i no provarà de recuperar els que va pactar amb ERC que no va aconseguir el suport necessari al parlament. L’estratègia de l’executiu socialista és centrar-se a preparar-ne un de nou amb la voluntat que entri en vigor el gener de l’any que ve. Illa situa ERC i els Comuns com a socis prioritaris per a pactar-lo. Tal com ha avançat El Periódico i ha confirmat l’ACN, la decisió es prendrà formalment demà a la reunió del consell executiu. És previst que la consellera d’Economia i Finances, Alícia Romero, presenti un informe sobre les opcions del nou govern en l’àmbit del pressupost.

Segons que explica El Periódico, un dels motius per a prendre la decisió és que el projecte de pressupost del 2024 s’estructurava en els catorze departaments del govern d’ERC i l’executiu d’Illa n’ha afegit dos més. Un altre element que s’ha tingut en compte és el calendari. Manquen quatre mesos per a acabar l’any i rescatar el pressupost implicaria afrontar dues negociacions gairebé consecutives. En l’àmbit econòmic, la decisió de centrar-se directament en el del 2025 vol dir que aquest pressupost no podrà ser tan expansiu com que s’havia pactat per a enguany perquè Brussel·les ja ha anunciat que recuperarà les regles fiscals que es van relaxar amb motiu de la pandèmia i es tornarà al marge de dèficit del 0,1%.

La Generalitat no té pressupost per a enguany perquè els comptes del govern de Pere Aragonès pactats amb el PSC no van aconseguir prou suport. El rebuig dels Comuns va ser, precisament, el detonant de l’avançament electoral per al 12 de maig.

El president de l’Equador, Daniel Noboa, ha ordenat d’actualitzar els manuals d’ús legítim de la força per part de les forces de seguretat del país perquè puguin fer servir munició letal arran de l’onada de violència per part de grups criminals que hi ha al país, especialment d’ençà de començament d’any. La presidència equatoriana ha informat que la mesura, que s’emmarca en la lluita contra la delinqüència i el crim organitzat, és una directriu “com a resposta efectiva davant els grups terroristes que usen noves tàctiques per acovardir el país”. Així mateix, ha assenyalat que l’actualització es faria aquests cinc dies vinents.

El decret en qüestió permet a la policia equatoriana l’ús d’armes de foc amb munició letal o d’impacte cinètic en defensa pròpia o d’unes altres persones, en compliment del deure legal, en cas d’amenaça o perill de mort o lesions. També amb el propòsit d’evitar la comissió d’un delicte o situació que representi una amenaça o perill imminent de mort o lesions greus. Alhora, es podrà fer servir amb l’objecte d’aturar una persona que representi una amenaça o perill imminent de mort o lesions greus i oposi resistència a l’autoritat i per impedir evasió o fugida d’una persona que representi una amenaça o perill imminent de mort o lesions greus i només en cas que resultin insuficients mesures menys extremes per assolir aquests objectius.

L’actual situació de violència i inseguretat a l’Equador va esclatar després de la fugida el 7 de gener d’Adolfo Macías, àlies Fito, cap dels Choneros, de la presó regional de Guayaquil. Després d’això, el govern va declarar l’estat d’excepció per l’existència d’un conflicte intern armat a causa de l’activitat de bandes armades, considerades terroristes a partir d’aleshores.

Set petits productors d’ous ecològics de la demarcació del Gironès, la Selva, Osona, el Bages i el Baix Llobregat s’han unit en una cooperativa per sumar esforços i fer viables les seves explotacions. L’augment de preus, l’amenaça dels grans productors o la dificultat de compaginar les tasques de la granja amb les administratives han portat aquestes explotacions a unir-se per tenir més força i no haver de tancar. Amb el nom de la Dotzena, la cooperativa és formada per Ous del Montseny, Ous d’Or-Pí, els Ous de l’Oriol, Ous Slou, Mas Estrach, les Tafaneres i la Torrassa. “En diem la revolució dels petits productors perquè ens reivindiquem com a petits i volem continuar sent petits, però també volem ser viables”, explica un dels socis, Oriol Comallonga.

La Dotzena és la primera cooperativa de Catalunya de petits productors d’ous ecològics. Totes set granges repartides s’han unit per comercialitzar els sous amb una mateixa marca i afrontar conjuntament els desafiaments del futur i “l’amenaça” dels grans productors. Una de les sòcies, Gemma Jaén, de la granja Slou, explica que la competència en el mercat dels ous és com més va més forta: “Vénen macrogranges de fora i cada cop costa més mantenir els beneficis.”

La creació de la cooperativa, explica Jaén, ha permès a totes set explotacions de continuar treballant i no acabar en mans de grans productors. “Molts de nosaltres estàvem al límit i només ens quedava l’opció de tancar o d’integrar-nos en un gran productor i no volíem ni l’opció A ni l’opció B.” La unió en una cooperativa els permet de treballar de manera unificada processos com ara l’envasament, la distribució i la comercialització. “Ara som molt més eficients i hi guanyem tots”, conclou.

De fet, explica que, fins ara, cada granja a escala particular havia de fer tots els processos de la cadena com ara cuidar les gallines, recollir els ous, tenir cura de l’atenció al client, la part comercial i la distribució, cosa que no era viable. Però diu que ara cada productor es pot centrar a cuidar la granja i així millorar la qualitat dels ous.

La idea d’unir-se va sorgir després de la pandèmia, quan les granges van constatar la problemàtica de tirar endavant per la inflació dels preus i l’encariment de costs. Oriol Comallonga, propietari de la granja els Ous de l’Oriol, explica que també s’hi va afegir que molts grans productors d’ous convencionals van començar a posar granges d’ous ecològics. “Vam començar a veure ous ecològics al mercat que es trobaven per sota dels nostres costos de producció i això va ser un crit d’alerta”, admet.

Totes les gallines de la cooperativa són criades sense gàbies i han de garantir que disposin de 4 metres quadrats de pati per a cada animal. L’Ateneu Cooperatiu de les Terres Gironines i Arran de Terra Cooperativa han acompanyat les set granges en el procés de creació de la cooperativa, que ha obert una nau a Artés (Bages), on fan l’envasament dels ous. A més, la cooperativa gironina la Diligència s’encarrega de fer-ne la distribució.

Les granges que formen part de la nova cooperativa són Ous d’Orpí, a l’Anoia; Ous Eco del Montseny (Breda) i la Granja Slou (Riudarenes), totes dues a la comarca de Selva; Mas Estrach (Fornells de la Selva), al Gironès; les Tafaneres (Sora), a la comarca d’Osona; la Torrassa (Sant Esteve Sesrovires), al Baix Llobregat; i Els Ous de l’Oriol (Cabrianes), al Bages.

Girona comprovarà a la tardor si les comunitats de propietaris han retirat les plaques i simbologia franquista que encara hi ha a la via pública i, en aquells edificis on no s’hagi fet, l’ajuntament executarà els treballs de manera subsidiària. El consistori va enviar al maig cent vint-i-vuit notificacions a comunitats exigint-ne la retirada i recordant que són elements contraris a la memòria democràtica. En una entrevista a l’ACN, el batlle, Lluc Salellas, confia que “una bona colla” de comunitats de propietaris les haurà retirades: “A la tardor farem una revisió i, a partir d’aquí, iniciarem el procés per treure-les nosaltres on no s’hagi fet”. L’objectiu és que s’hagin eliminat tots els elements el 2025, quan farà cinquanta anys de la mort de Franco.

En els darrers anys, l’Ajuntament de Girona ha impulsat iniciatives amb l’objectiu de recuperar la dignitat i la memòria de les víctimes de la dictadura i la repressió franquista. Algunes d’aquestes accions han estat la retirada de les àguiles franquistes del pont de l’Aigua o el canvi de denominacions amb motius franquistes.

A la ciutat, però, encara hi ha simbologia feixista, bona part en edificis privats. Per això, i després de completar el cens municipal, al maig el consistori va demanar la col·laboració ciutadana per treure les plaques -sobretots amb insígnies de la Falange- de les propietats. L’ajuntament va enviar un total de cent vint-i-vuit notificacions als titulars de les propietats, ja fossin particulars o institucions, recordant que la llei de memòria democràtica obliga a retirar-los o a eliminar-los.

El  batlle ha remarcat que, després d’enviar les comunicacions, les comunitats de propietaris encara estan “dins el període” de retirar-les voluntàriament. A partir de la tardor, l’ajuntament revisarà l’estat d’execució dels treballs i, si no s’han fet, eliminarà la simbologia de manera subsidiària, repercutint-ne el cost després a la propietat. “Confiem que una bona colla de comunitats de propietaris ja ho hagin fet després de rebre la nostra carta”, ha exposat l’alcalde a l’ACN.

L’objectiu de l’equip de govern és eliminar tots els elements de la via pública al llarg dels pròxims mesos i que l’any 2025, coincidint amb els 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco, la ciutat es pugui declarar lliure de simbologia franquista.

Les plaques del cementiri vell

Abans d’acabar l’any, l’Ajuntament té previst desmantellar les làpides i símbols que fan apologia del franquisme del cementiri vell. Una decisió que l’equip de govern va adoptar el 18 de juliol, precisament la data del cop d’estat.

Les actuacions consistiran en la retirada de cinc làpides i una creu amb inscripcions d’enaltiment del règim i datades principalment de l’any 1939. Posteriorment, es preveu reemplaçar aquestes plaques commemoratives per una que recordi els assassinats a la rereguarda comesos en el context de la violència revolucionària dels primers mesos de guerra.

Les peces originals es posaran a disposició del Museu d’Història de Girona per documentar-les, catalogar-les i preservar-les de la manera que es consideri oportuna. Per la seva banda, l’Arxiu Municipal de Girona verificarà la identitat de les persones que consten en les inscripcions i prepararà un recurs web que deixi constància de la repressió a la rereguarda durant la Guerra Civil.

Avui, 26 d’agost de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Una ofrena al rei Jaume escenifica el rebuig del Camp de Mirra al desinterès del PP i Vox
• Pedro Sánchez, de visita privada a Andorra
• Vicenç Altaió: “Ens vam equivocar amb la idea de crear un estat antic”
• La primera, i significativa, derrota del govern Illa | Editorial de Vicent Partal
• La nova primera ministra de Tailàndia, la més jove de la història, ressuscita velles fractures
• La comoditat de Carlos Mazón amb les polítiques de l’extrema dreta
• Què és el ‘pet sitting’? La nova tendència per a viatjar de franc a canvi de cuidar animals
• Líbia, l’infern dels immigrants africans subvencionat per Europa | Joc de Miralls de Xavier Montanyà
• Manuel Baixauli: castells de gamma extra
• Vi Les danses, un ancestral a les Terres dels Alforins
• Avançament editorial: ‘Els camins de la por’, de Miquel Lladó

Tot seguit, us oferim totes les portades dels principals diaris del país.   

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Un grup important  de veïns del Camp de Mirra (Alcoià) es va reunir ahir davant el monument al rei Jaume I per retre-hi un homenatge com a acte de desgreuge per no haver pogut fer la representació del Tractat d’Almisrà, que s’havia fet en aquest poble durant quaranta-set anys. Enguany el desinterès de les institucions en mans del PP i Vox ha fet impossible la celebració, que ha estat substituïda per una versió feta dins la Casa de Cultura i la cerimònia davant el monument a Jaume I.

Allà, enmig d’un gran silenci, un participant en la representació ha fet voleiar la senyera mentre un grup de dolçainers interpretava “La muixeranga”, i a continuació s’ha dipositat una corona de flors davant el monument.

La manca de subvencions convocades per la Generalitat Valenciana ha fet que aquesta obra teatral, que és un referent de valencianitat i explica el tractat que va dividir la frontera sud entre el regne de València i el de Castella, no es puga representar.

La representació del Tractat d’Almisrà deixarà de fer-se, després de 47 anys, pel desinterès del PP

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, visita aquesta setmana Andorra. La visita és privada i per això no s’ha fet pública en cap calendari ni agenda, però se sap que serà present a les proves del mundial de BTT que se celebren a Pal-Arinsal entre avui i diumenge.

Sánchez és un gran afeccionat a aquest esport i visitarà la prova esportiva acompanyada de la seva dona, ara a l’ull de l’huracà per les acusacions de corrupció, Begoña Gómez.

El govern andorrà no ha fet públic si hi haurà algun contacte de cortesia entre el cap de govern i el president espanyol, que ja es van reunir a la Moncloa el febrer proppassat.

La plataforma de missatgeria Telegram ha dit anit que complia les lleis de la Unió Europea, després de la detenció del seu fundador i director general, Pavel Durov, a l’aeroport francès de Le Bourget per negar-se a moderar continguts relacionats amb menors a la xarxa social, fet que el converteix en còmplice de qualsevol delicte que s’hi cometi.

“Telegram compleix les lleis de la UE, inclosa la llei de serveis digitals. La seva moderació s’ajusta als estàndards de la indústria i millora constantment. Durov no té res a amagar i viatja freqüentment a Europa. És absurd dir que una plataforma o el seu propietari són responsables de l’abús d’aquesta plataforma”, diu un comunicat.

Així mateix, ha remarcat que gairebé mil milions d’usuaris a tot el món feien servir Telegram com a mitjà de comunicació i com a font d’informació vital. “Esperem una resolució ràpida d’aquesta situació”, ha conclòs.

Durov, que havia aterrat a l’aeroport de Le Bourget –prop de París– procedent de l’Azerbaitjan, va ser detingut dissabte a la nit per la Gendarmeria de Transport Aeri (GTA). La justícia francesa diu que Telegram és un aliat potencial per a la comissió de delictes de frau, contra menors o tràfic de drogues, entre més qüestions, ateses les eines que ofereix, la manca de moderació de la plataforma i l’escassa col·laboració amb les autoritats. En realitat, les autoritats franceses pretenen de tenir accés privilegiat al codi font i a les activitats dels usuaris de Telegram, que a diferència d’unes altres xarxes socials és molt contundent en la defensa de la privadesa.

L’empresari, també fundador de la plataforma de mitjans socials russa VKontakte i posseïdor de ciutadania francesa i saudita, va ser acomiadat del seu lloc de director general d’aquesta darrera xarxa social després de negar-se a col·laborar amb la principal agència de seguretat russa, l’FSB, quan li va sol·licitar informació sobre grups d’oposició al Kremlin.

Aquesta conversa amb Vicenç Altaió havia d’anar sobretot del seu llibre El radar americà, però vam començar parlant dels seus setanta anys i vam entrar a les entranyes de tot. Sense poder parar, tocant os si calia, sense mirar prim. Vam parlar pels descosits, de política, de la relació entre la cultura i política, dels errors del procés, de per què l’havien apartat de les institucions culturals, del paper de les avantguardes, sense oblidar-nos del llibre, que és una biografia apassionant de Lanfranco Bombelli, però és molt més. També vam parlar de Cadaqués i de com la van transformar el tàndem Harnden–Bombelli.

En el llibre d’Altaió hi ha diversos substrats sota una capa que explica la relació Europa-Amèrica després de la Segona Guerra Mundial fins a la mort de Kennedy. De com la Bauhaus reneix de bracet de la intel·ligència americana i Altaió, en aquest llibre que és escrit com una novel·la i en què es creuen moltes històries, ens interroga sobre la relació del país quant als fets culturals que van passar a Cadaqués i que fan d’allò ultralocal un bé universal i a la inversa. Ell té clar què caldria fer perquè la memòria no desaparegués, perquè la llavor no es tornés estèril.

—Acabeu de fer setanta anys. Com els porteu?
—Sempre he mirat en els nostres clàssics per saber el punt en el qual ens hem d’encarar amb el present. Els setanta anys són un pas indicatiu, irreversible, cap a la mort. Sabem, com deia Antoni Tàpies, que no hi ha manera de travessar-la, o com deia Joan Brossa, que la mort fa justícia perquè tots hi acabem passant. De manera que em guio amb la gent que ens va obrir l’espai cultural i a qui nosaltres hem donat continuïtat amb una visió pròpia. Tinc l’edat que Vinyoli no va arribar a tenir i que J.V. Foix va superar.

—I en aquest punt, com ho enfoqueu?
—Vull tancar la meva obra literària. A partir del moment que el model d’indústria cultural em va apartar i que el model global internacional creava un món que pertanyia a una generació jove, era conscient que havia d’oferir alguns llibres per tancar l’obra i fer d’enllaç amb les noves generacions. Des d’aquest punt de vista, hi havia dos llibres d’investigació que tenia al cap que s’havien de fer. Un era com portar Catalunya cap al món i l’altre com portar el món cap a Catalunya. I en aquest doble model d’investigació cultural van eixir el llibre Joan Miró i els poetes catalans i l’últim que he publicat, El radar americà.

—D’aquest llibre volíem parlar, però ben aviat en traureu un altre.
—He fet Enllaços ambl’avantguarda:J.V. Foix a Albert Serra, que sortirà ara, que pertany a la sèrie dels llibres del Tràfic d’Idees, que són una autobiografia col·lectiva que té l’art com a model, com a moral.

—Ho teniu tot fet?
—Tinc acabat un llibre de memòries, que aviat podrà sortir, que es titula El somni de la subversió, que explica el pas de la subversió dels anys setanta, moment en què entro a la universitat, i que s’acaba l’any 1985, quan comença la postmodernitat. No és una biografia personal sinó col·lectiva. És una reflexió que crec que val la pena de plantejar com a espai històric, amb tot allò que la història té per a ensenyar-nos.

—I encara en teniu un de pendent?
—Sí, acabaré amb un altre llibre que explicarà l’eclecticisme en el coneixement postmodern i com entra en crisi amb l’atac del model d’indústries culturals, en el període de globalització.

—Fa poc heu tingut una trombosi. A Instagram semblava que us ho preníeu amb molta calma. N’heu après res?
—Sempre en treus coneixement. Jo tinc un germà bessó, no idèntic, i ell tot el dia va amb bicicleta, de la mateixa manera que jo m’he passat aquests anys moltes hores assegut llegint i escrivint. Ell també ha tingut una trombosi, la qual cosa evidencia que quan et diuen que has de caminar molt i fer molt d’exercici, no serveix. Tots dos hem fet vides diferents i tots dos hem tingut el mateix problema de salut. I, fa uns anys, quan jo vaig tenir un càncer, ell també en va tenir. De manera que ja es veu que la biologia marca molt la màquina humana i és la cultura que té la capacitat de crear el mite i de transformar la realitat. La cultura és la que ens distingeix per damunt de la resta, que són irreversibles fatalitats. Quan vaig anar a la metgessa, l’especialista, vaig veure que mirava molt poc als ulls i informava la màquina.

—No us informava a vós? Què voleu dir?
—Que el coneixement que tenim es traspassa cap a l’imaginari tecnològic, cap a la màquina. I que cal, sense cap mena de dubte, una resensualització humana i un humanisme post-tecnològic.

—No sembla pas que això hagi d’arribar de seguida.
—No, però irreversiblement haurà d’anar cap aquí. És inevitable. En aquest món global, amb moltes diferències, la primacia de l’artefacte tecno-militar és massa alta i, per tant, la destrucció és irreversible si no hi ha una correcció. És una constant de la humanitat que hi hagi grans mutacions i que, de tant en tant, hi hagi una revolució. Hi va haver una doble revolució l’any 68: d’una banda, els estudiants d’arreu del món prenien la veu amb una nova joventut i volien transformar i canviar radicalment múltiples esferes i gèneres molt diversos; d’una altra banda, hi va haver la invasió de Txecoslovàquia i, per tant, el model utòpic de la racionalitat, que és trobar la justícia a través de la racionalitat, s’acabà.

—Ara on seríem?
—Tot aquest període ha possibilitat coneixement i creixement. Ens crèiem que les noves generacions formades en l’internacional global, en l’aprenentatge d’idiomes, amb especialitats científiques i humanístiques podrien treballar, però no ha servit per a res i s’han convertit en el proletariat d’aquest gran sistema, i en alguns casos, subproletariat. Molts no tenen feina. De manera que és evident que aquesta generació que no té possibilitats de créixer socialment ni econòmicament provocarà una crisi i la solució no vindrà per la retòrica de l’extrema dreta. Sense cap mena de dubte es revisitarà el pensament contemporani.

—Creieu que es podrà evitar la barbàrie?
—La barbàrie no l’evites mai. Forma part de la història de la humanitat i la història s’escriu més amb el nom de la catàstrofe que amb el nom de la fe positiva de la justícia i la igualtat. Això és molt important de saber, perquè crea cultures diferenciades. El bé comú necessita una certa lucidesa i rapidesa per a actuar cap endavant. Llavors, si la política, que és la causa pública, deixa de fer això i l’únic que fa és administrar uns petits recursos que van, en primer lloc, a les pròpies estructures, acaba fent d’embut i s’ofeguen moltes coses pel camí. Això també va passar amb el procés.

—Què va passar amb el procés?
—Tots érem solidaris d’un camí amb visions molt diferents. N’hi va haver alguns que es van quedar aparcats, una part del sector de la política de l’esquerra ex-comunista se’n va apartar, com ha fet en tants altres moments de la història. Ells, que tenen tantes solucions d’anàlisi i de visió de realitat política, són els primers que han tancat portes a un procés d’alliberament. Una part dels socialistes que van quedar dins el partit van posar molts bastons a les rodes i són els que en aquests moments participen, en primer lloc, en el govern nacional. Què va passar? Tothom fa mil anàlisis i totes són positives. Crec que ens vam equivocar amb la idea de crear un estat antic. Els estats antics no volen donar obertura a uns altres estats nació. Ho tenen tancat. Això s’arreglava fins ara en moments de guerra i en oportunitats històriques, amb esfondraments, catàstrofes, i com que, encara, no hi ha catàstrofe, s’han tancat. El model de crear un estat antic és el mateix model que en la transició ens vam equivocar en part; es van crear caixes que eren antigues respecte de la cultura nova.

—Llavors, què s’hauria de fer?
—Sempre hem d’estar atents a les mutacions culturals i a partir d’aquí pots prendre solucions a curt, mitjà i llarg termini. No massa llarg, s’ha d’anar molt de pressa perquè els canvis sempre són molt accelerats i a vegades per damunt del pes que pot arribar a tenir l’acadèmia en fer l’anàlisi. Amb el coneixement no n’hi ha prou.

—El 2016, en una entrevista, dèieu que el procés s’equivocava perquè s’havia oblidat de la cultura. En aquest país el catalanisme polític sempre havia anat amb la cultura, només cal pensar en Tàpies, Miró…, que sempre eren a primera línia.
—En efecte, aquest és un dels principals problemes. En el període que dius la cultura s’escampava pertot i d’alguna manera tot esdevenia cultura. Des de la cultura popular fins a l’alta cultura. La identificació que tenien aquests artistes, Miró, Tàpies i companyia, amb la cultura popular era molt alta. Ells eren representants d’una cultura progressista, innovadora, investigadora i amb capacitat d’expressar-se. Fins i tot una cultura filològica, perquè molts d’aquests artistes internacionals en realitat escrivien en una llengua que estava perseguida i prohibida. I, curiosament, el sistema cultural més minoritari que hi ha, que és la poesia, tenia un alt valor de representació. El tenia perquè aquesta gent no només eren persones de lletres, que és una figura històrica d’un sistema de vida, sinó que a la vegada eren intel·lectuals. I no totes les persones de lletres són intel·lectuals, de la mateixa manera que no tots els polítics són estadistes. Quan dic estadista vull dir d’alguna manera el paper de l’intel·lectual il·lustrat, que és aquell que té capacitat de mirar i marcar unes línies i crear unes parasimpaties col·lectives. A l’època que em comentaves, la veu d’aquests poetes de minories era molt representativa. I ho era des d’estètiques molt diferents. No tenien res a veure un Vicent Andrés Estellés, tan directe, popular i fantasiós en el seu realisme, i una obra metafísica com la de Salvador Espriu. O fins i tot quan la meva generació va defenestrar el realisme per anar cap a la neoavantguarda, tots aquests no tenien res a veure amb una figura com J.V. Foix. Però tots ells van acompanyar el país amb les seves reflexions, algunes de les quals són cabdals.

—Per exemple?
—Per exemple, que una persona tancada a l’exili interior, com J.V. Foix, digués que cada cultura procura la seva estètica i té aquella que li correspon. I Foix ens demanava: i nosaltres, els catalans, què?

—…
—Són preguntes molt elementals i hem procurat donar-hi resposta durant aquests anys. El que nosaltres no podíem comptar era, per exemple, que creant un sistema legislatiu i fins i tot unes presons (perquè hi va haver molts catalans que van negociar la constitució espanyola), ens podrien tancar a la presó a tots. Hi han anat uns, però de fet hi hem anat tots. Tampoc era imaginable que la qualitat humanística de les nostres presons, concebudes per nosaltres, clarament diferenciades de les presons que vénen de la tradició de la Inquisició, ens acollissin a nosaltres, que les havíem construïdes. Per tant, en l’àmbit polític ens hem equivocat molt.

—Quan heu dit que havíeu estat apartat, per què va ser?
—Passa perquè ha de passar i no passa res.

—Però sí que passa, perquè llavors passen unes altres coses, unes altres polítiques culturals.
—Sí, però hi ha una part de la gent del món cultural que estem arrenglerats amb la línia d’un catalanisme polític progressista molt plural i molt heterodox. Llavors, en els moments de més tancament de files, evidentment l’heterodòxia és apartada, la línia més noucentista s’acaba imposant. Això passa curiosament en el moment que menys ha de passar.

—No us acabo d’entendre.
—El moment de Nacionalistes d’Esquerra és molt bo perquè és un moment històric en què la suma de minories diverses vol crear un espai polític de masses i, per tant, temes que avui en part s’han superat, com podia ser el feminisme, que era emergent, o els drets de gènere, la fortalesa d’una llengua minoritària que volia ser substituïda, ens feien molt potents perquè érem emergents. Aquell espai polític minoritari en un moment determinat acaba essent majoritari, però han passat vint anys. L’avantguarda sempre existeix en l’ordre polític, moral i social. Obre portes. Evidentment, no espera el seu triomf momentani, sinó que provoca un trencament i converteix els elements negatius en elements positius, per tant, és bo per a la societat, i per això vam quedar apartats.

—…
—Deixa’m dir també que a Catalunya la revolució tecnològica s’ha fet en part bé, però la relació entre la cultura científica, tecnològica i humanística està per fer. Estem a zero. La línia que tenia Santa Mònica [Altaió dirigia el Centre d’Art Santa Mònica quan va ser apartat] ja venia del KRTU. Si cadascun d’aquests vectors funciona sol i aïlladament es genera una alienació col·lectiva. En un moment determinat, un conseller volia fer una exposició sobre telefonia mòbil per explicar a la gent el que t’explicaven a la plaça de Catalunya.

—Parleu de Mascarell?
—Sí, és evident que aquells recursos, que nosaltres dedicàvem a posar investigació entre la tecnologia, la biologia i les humanitats…, es destinen a anar a fer consum de masses. Nosaltres no estàvem per aquesta prioritat de “ara tots hem de ser moderns o ara tots hem de ser hipertecnològics”. El pensament crític confia en els conflictes de la pluralitat i admet la pluralitat com a valor. En aquell moment, l’economia va passar a ser un sistema capil·lar, tots els directors generals havien de quadrar números quan les petites entitats culturals no havien tingut mai ni tan sols un dèficit. L’economia és com qui escriu un llibre, no té més misteri, si els directors generals únicament administren aquesta economia, no fan unes altres coses necessàries i decisives.

—Parlem del llibre El radar americà, que en principi era el motiu de l’entrevista. Quan vau començar, intuíeu fins on arribaríeu?
—En absolut, aquest és el llibre d’una curiositat. Quan arribo a Cadaqués m’adono que en aquell poble hi ha una galeria, que ha tingut una trajectòria internacional espectacular i se’m comença a crear un punt d’interès, que durant el temps es va escampant. El llibre dóna resposta a tot el que he anat aprenent durant quaranta anys… El que no em podia imaginar era el que trobaria en els arxius personals de Lanfranco Bombelli i que m’ha permès de construir la seva biografia, que té per damunt quatre moments de la història cultural europea.

—Quins?
—El conflicte bèl·lic de la Segona Guerra Mundial i la resolució del conflicte amb l’ajuda de la intel·ligència americana, la publicitat d’aquesta nova Europa que és Europa-Amèrica, l’aixecada de la modernitat a Catalunya i el darrer capítol és que una vegada el Partit Socialista guanya les eleccions s’acaba la transició, es crea la fira Arco, s’acaba una part de la història. Però veníem de Cadaqués com un espai singular en què hi havia uns artistes, no com a Mont-roig, al revés, molts: Duchamp, Hamilton, Dieter Roth, John Cage… que han creat una fàbrica cultural. I això m’ajuda molt a explicar el valor de l’ultralocal. Una vegada més, un ultralocal plural, en què hi ha artistes considerats internacionals que treballen en aquest local i que, en canvi, són mostrats sense ensenyar-ho. Nosaltres tampoc tenim aquests artistes com a propis. Per tant, el llibre acaba amb la reivindicació que aquests artistes també formen part de la cultura catalana.

—Com definiríeu Lanfranco Bombelli, que és el fil conductor del llibre?
—He volgut donar a la biografia la complexitat que ha de tenir una novel·la i saber quina és la tesi que hi ha. Un historiador podria haver acabat amb la biografia d’un jove italo-suís que de ben jove, gràcies a la seva disciplina i sistema d’organització i amb treball col·lectiu, ha de fugir dels nazis i es protegeix en un espai neutral que és Suïssa. Allà es troba amb la utopia d’un art pur, que és l’art concret, i hi sap identificar un bé social. Ell ajuda a fer de pont entre la gent de l’escola Bauhaus, que es refugien a Suïssa, i aquells altres que ja són a Amèrica. La segona part és tot el que passa a partir que Bombelli troba Peter Harnden, que és un jove format a Europa que va fer arquitectura teatral als Estats Units, que es converteix, per tant, en un poeta de l’arquitectura i que s’apunta a l’exèrcit per salvar Europa de la barbàrie del feixisme. Aquest militar mostra als americans vencedors que Europa no entén Amèrica. Els ensenya que una bona part de la cultura progressista era partidària d’una revolució social, en aquest cas, el comunisme, i, per tant, s’ha d’explicar la bondat de la modernitat no autoritària i ell passa de l’exèrcit a treballar per al Departament de Comerç per fer d’alguna manera una acció política.

—Cultural…
—Tots dos fan exposicions en què expliquen la casa moderna com a lloc habitat pels individus, expliquen que hi ha d’haver una cooperació entre els països, per això sempre van sumant banderes. Fan les exposicions en vaixells, en trens, en transport mòbil. Van a tot arreu, viatgen per tot Europa i ajuden a la creació d’un model polític amb alternança.

—És el pla Marshall?
—Seria la part cultural del pla Marshall. Els americans han guanyat la guerra, però han fet un préstec econòmic i volen que hi hagi un desenvolupament per a recuperar
el deute i ho fan mitjançant aquesta modernitat que és la simbiosi europea.

—Una de les tesis més interessants del llibre és que dieu que la Bauhaus a l’exili torna a Europa gràcies a la “intel·ligència americana”.
—Exactament, aquesta és la tesi de la segona part del llibre. Tot això s’acaba amb la mort de Kennedy. En aquestes fires i exposicions es venia la innovació tecnològica, que afavorirà que s’acabi la gana, la higienització, la construcció amb nous materials, l’entrada d’electrodomèstics, l’alliberament de la tirania domèstica envers les dones, que significa un factor productiu a les fàbriques. M’agrada posar un exemple simpàtic.

—Digueu.
—Si contrastem una gallina en un carrer, típica del neorealisme italià, amb el producte Bauhaus, acabem convertint una gallina en un cub minimalista.

—En aquesta anàlisi, acabeu revisant el vostre antiamericanisme de joventut?
—L’ètica fa que si tu veus que hi ha errors interpretatius, els has de dir. He hagut de ser humil, també en descobrir que la “intel·ligència” és necessària.

—Parlem d’espionatge?
—No en dic espionatge, en dic “intel·ligència”, en majúscules, que té a veure amb la tafaneria i el coneixement. Si hi ha un patriota que és conflictiu, has de tenir intel·ligència, però si no és conflictiu, també. Si no hagués fet aquest llibre, potser no m’hauria adonat que durant el procés havíem treballat amb una “intel·ligència nova”. És a dir, l’Espanya de la contrareforma ha tingut sempre espies. Durant el franquisme, els que vivíem en pobles petits sabíem que estava ple de delators i de seguida t’agafaven. Jo tenia disset anys i m’havien agafat no sé quantes vegades. Aquests delators del vell franquisme s’han fet tan antiquats que no saben trobar les urnes i acabem votant col·lectivament. Per què? Perquè aquí hi havia “intel·ligència” moderna i allà una intel·ligència obsoleta.

—Quina metodologia feu servir per escriure el llibre?
—El llibre analitza un període històric, no fa ideologia. És escrit amb la metodologia de l’arxiver. És més a la vora de Walter Benjamin que no de molts estudiosos acadèmics. Un amic em diu que practico un mètode anarco-acadèmic. Per bé que hi ha moltes cites i referències, és escrit amb metodologies molt diferents. Per exemple, llegir les imatges, buscar la significació que hi ha darrere els noms apuntats en una agenda per enviar una informació per a una exposició. Tot em serveix.

—Narrativament?
—És construït com una novel·la i hi he introduït la història de quatre personatges femenins molt singulars que donen una gran potència i al mateix temps també l’he escrit amb tècnica de dades. Això ho he après de Flaubert. He abandonat la retòrica per anar al concret. Tot l’anecdotari que hi ha sobre els artistes de Cadaqués en aquest període és explicat en forma de novel·la; però, en canvi, ajuda a interpretar una part la història de l’art, per exemple, una figura fonamental com és Rudy Fuchs.

—Per a aquells que llegeixin l’entrevista diré que és un llibre polític, però que és ple d’històries que es creuen i al final del llibre agafen una força apassionant. Cadaqués és el nexe de tot.
—El llibre comença en un camp de tennis…

—I acaba en un cementiri…
—El cementiri és fonamental. La tercera part del llibre s’acaba quan mor Peter Harnden. Ell i Bombelli han viscut en aquest paradís i han construït cases per a americans que havien participat en la Fira Internacional Universal de Brussel·les, que són els que vindran a viure a Cadaqués. Harnden no és catòlic i no el poden enterrar en la part catòlica del cementiri i l’han d’enterrar fora. Naturalment, els amics el volen higienitzar i donar-li una dignitat i creen un dossier d’art per obtenir diners per a arreglar el cementiri. Per a mi és interessant observar com a la part final del cementiri hi ha una estàtua d’en Llimona d’una senyora, en posició de reflexió, pensament i melancolia i just darrere hi ha enterrats tota aquesta colla: Peter Harnden, la seva dona i fill, però també hi ha una de les artistes no visibles que al llibre té molta importància, Mary Callery. També hi ha la tomba de Bombelli, que és una obra d’art pur sense cap signe de caràcter religiós. Que no es pogués enterrar Peter Harnden al cementiri d’un Cadaqués tan cosmopolita és significatiu.

—Hem arribat al cementiri, però ens hem saltat la gran feina de tots dos fent cases a Cadaqués.
—Aquí hi ha una cosa molt interessant i és que coincideixen amb arquitectes catalans que també es fixen en el valor de l’arquitectura tradicional. Tota la colla del GATCPAC té una continuïtat en la figura no republicana, com la de Coderch. En el llibre he analitzat amb llibertat que ell, d’alguna manera, entra amb els vencedors i ocupa metafòricament l’espai del GATCPAC. Són els italians que veuen en un congrés internacional a Sitges un joveníssim que fa una arquitectura de formes pures com ells. Coderch acabarà fent el pavelló espanyol amb la participació de molts dels artistes catalans republicans a l’interior: Miró, Comella. Harnden descobreix atònit com un pavelló espanyol, que fa una dictadura, que s’ha quedat fora del curs de la història europea, té aquesta modernitat.

—Què significa a Cadaqués l’actuació del tàndem Harnden–Bombelli?
—Aquesta arquitectura de caràcter higiènic ajuda a un canvi en els usos de les cases. Obriran els espais carregats d’humitat, on els pescadors deixaven les xarxes. Convertiran les cases en xemeneies, les higienitzaran, triaran els millors llocs per a posar-hi un vidre i tenir una vista directa al mar. Aquesta arquitectura que fan Harnden i Bombelli no és apartada del comú dels universals, però tenen un tret particularment diferenciat i és que Harnden és un arquitecte sense titulació i això fins ara no se sabia o no es deia. Fent la recerca vaig descobrir que no havia fet estudis d’arquitectura sinó d’escenografia teatral. És clar, és boníssim perquè automàticament es converteix en un poeta.

—Al llibre també doneu veu a la gent del poble que feien d’artesans a les obres. I malgrat que Bombelli era un gran poliglot, no surt ben parat amb el català.
—Sí, sí, faig parlar al fuster que explica que Bombelli li deia que parlaria català el dia que ell parlés anglès. Però, en canvi, la dona de Bombelli ho té clar i educa els fills a les escoles en català.

—Tan sols hem apuntat petites espurnes del llibre. Tanmateix, hi ha una part important que és quan Bombelli, arran del dossier per a fer el cementiri, es converteix en galerista i presenta un projecte important i internacional: la Galeria Cadaqués.
—En la recerca als arxius de Bombelli t’adones que des d’un pot molt petit es treballa en un sistema molt obert i la prioritat cultural és per damunt de l’econòmica, per bé que hi ha el sistema de rigor econòmic. Això m’agrada perquè ens ajuda a entendre que la cultura té un espai de novetat i de creació. El sobre simbòlic o la seva investigació a vegades sobren, com ha passat amb l’arquitectura postmoderna. L’art és dels pocs espais de cultura, creativitat i llibertat que quedaven i, en part, l’hem perdut.

—…
—Hi ha una curiositat i és que s’ha dit més d’una vegada que, gràcies al que no va vendre, Bombelli és ric. Ell va saber mirar projectes en aquell moment de qualitat, però molt minoritaris i que aquí no hi eren. I, en canvi, quan les galeries d’art es comercialitzen perden la funció d’espai cultural. Al projecte de la Galeria Cadaqués, hi ha un gran equilibri que fa que un laboratori cultural aporti tant.

—Podeu fer una síntesi de què aporta Bombelli?
—Aporta els artistes de l’art concret que havia conegut quan era jove i que havia hagut de deixar per a dedicar-se a la publicitat política. També porta els seus amics cap a Cadaqués. Els diu que vinguin, que és un lloc fabulós i únic. Aporta la generació d’aquells que arriben a Cadaqués amb el silenci absolut, com ara Marcel Duchamp, que hi torna després de l’època surrealista, que encara va a veure el Dalí, amb el qual tenien el paral·lelisme de la ironia…

—Com abans dèieu, en aquest llibre hi ha la reivindicació d’aquests artistes com a part de la cultura catalana. Però no s’ha fet mai cap exposició d’aquest punt de vista.
—Hi ha persones que treballem en paral·lel en aquest sentit i hi ha algunes teories compartides, per exemple, amb la Catalunya il·luminada per l’estudiosa Pilar Parcerisas, que en són pròximes, o coses que ha pogut fer en Minguet i aquesta colla generacional. Nosaltres també tenim una cultura política de sistema obert i tancat a la vegada.

—Ho expliqueu més, que m’he perdut?
—Tenim un sistema tancat perquè necessitem elements de fortalesa i de resistència perquè l’estat espanyol practica una cultura substitutòria. És a dir, imposen la seva cultura com a vencedors, que és un model colonial, i l’apliquen amb força física, amb el sistema judicial, amb acords amb l’estat mitjançant la monarquia. La nostra gran força és que el nostre model cultural és un sistema tancat, però, alhora, també és obert. A banda del sistema substitutori hi ha el sistema de les hibrideses, que és el que permet que una comunitat petita es manifesti pel valor de la seva pluralitat. I el que és important no és el dominant, sinó les minories. La suma de les minories acaba donant cohesió nacional perquè creem un subjecte col·lectiu, que no és un, sinó molts.

—Això ho tenim?
—Ho tenim, però no sempre ho fem servir d’aquesta manera. A vegades ens tanquem massa, a vegades ens obrim massa. Quan ens obrim massa vol dir que hi ha un fals cosmopolitisme, que ha anat a parar cap a un global, en què nosaltres som un més, però hi hem perdut pel camí.

—Però tornant a això de l’exposició?
—La Fundació Joan Miró havia treballat molt bé amb els tres temps verbals, és a dir, present, passat i futur en el mateix moment i el dins i el fora en el mateix nivell. Aquest sistema al MACBA no s’aplica i ells, que haurien de ser els més sintètics, continuen tenint el mateix problema, el de la identitat. És un testimoni més de la gran voràgine de la cultura global i les emergències que crea, que es converteixen en una acadèmia i un codi. El MNAC ha anat fent aquests últims anys una feina substitutòria del paper de reivindicació d’un espai cultural nou que hauria d’haver reivindicat el MACBA. El llibre el vaig mostrar al director del MNAC i al seu equip, abans que es publiqués, i s’ho van mirar amb molt d’interès. En Bombelli va fer en el seu moment un dipòsit al MACBA i valdria la pena que una part anés al MNAC. Al meu entendre, això hauria de servir per a aconseguir l’equilibri necessari a Cadaqués, perquè la inversió en cultura era molt baixa. Tot el que s’ha fet en cultura ha estat a la plusvàlua. Però ha creat la marca a cost zero, amb aquesta relació difícil que a vegades hi ha entre la gent del lloc i una cultura d’elit. Sense entendre bé que l’una és correctora de l’altra.

—Això és possible?
—A Cadaqués en tenim l’exemple, si hagués estat per Bombelli i Harnden s’hi hauria fet un port olímpic. Per sort i gràcies a la gent del poble no es va fer. Si no hagués estat perquè el poble va fer de corrector, Cadaqués segurament seria com tants pobles de la costa. De la mateixa manera, és imprescindible que Cadaqués tingui un museu. Jo donaré els meus arxius i la meva biblioteca a Catalunya, una bona part pot anar a parar a Cadaqués.

—Us agradaria que anés a Cadaqués?
—Sí, perquè seria la manera de sumar. Torno allò que em va ser donat. Si en Foix i companyia ens van donar el pas i nosaltres hem ajudat a crear les exposicions
de Foix, Perucho, Palau Fabra…, i a crear les seves fundacions, jo mateix sóc el president i encara dedico temps a la Fundació Joan Brossa, portada per joves.
També em toca portar la meva generació i vol dir que, cedint arxius que tinc de Perejaume, Frederic Amat, Joan Fontcuberta…, al costat dels Jaar, Collins i companyia, d’alguna manera faig el mateix paper que havia fet en Bombelli.

—També us preocupa la conservació del patrimoni de Cadaqués? És garantida?
—S’hi van posant. Hi ha alguns edificis singulars de Harnden–Bombelli que, evidentment, poden quedar derruïts, com ja passa. Ja hem parlat amb el degà del Col·legi d’Arquitectes perquè s’hi hauria de fer alguna cosa. En aquest sentit, hi ha un llibre important, L’art de viure, que va fer Marc Arnal sobre el llegat de l’obra d’ells dos a Cadaqués.

Probablement heu vist escrites frases com ara Sisplau, tanqueu la porta, o bé Espereu el vostre torn, sisplau. És correcte escriure sisplau tot enganxat, o cal escriure si us plau? Ni l’Institut d’Estudis Catalans ni l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no han admès la forma sisplau, de manera que no la podem considerar normativa.

Així mateix, ja fa uns quants anys que alguns mitjans de comunicació van començar a difondre la forma esclar, en compte de és clar. Doncs esclar tampoc no és admès per la normativa. Totes dues formes són intents d’escriure expressions fixades tal com es pronuncien en català central, de la mateixa manera que podríem escriure perxò (per això), perquí (per aquí), perllà (per allà), etc.

Consells per a escriure amb un estil planer i àgil

Hi ha filòlegs que defensen les formes sisplau i esclar, però també n’hi ha que han argumentat per què cal desestimar-les, com ara el doctor Gabriel Bibiloni i un servidor.

Val a dir que en català no és estrany d’aglutinar paraules, però això es fa per anomenar conceptes nous, de manera que el mot compost té un significat diferent que els components separats. N’hi ha molts exemples. Vegem-ne una tria:

• abans-d’ahir (dos dies abans que avui) – abans d’ahir (qualsevol dia anterior a ahir)
• alhora (al mateix temps) – a l’hora (al moment)
• apunt (nota) – a punt (preparat)
• enlloc (en cap lloc) – en lloc (en compte)
• gairebé (quasi) – gaire bé (molt bé)
• maldecap (preocupació) – mal de cap (dolor al cap)
• perquè (a causa que) – per què (per quina raó)
• pertot (a tots els llocs) – per tot (per + tot)
• potser (tal vegada) – pot ser (és possible)
• sinó (però sí) – si no (en cas que no)

 

Els Bombers dels Pirineus Orientals han treballat tota la tarda en dos incendis que s’han decretat aquesta tarda al Rosselló: un a Santa Maria la Mar i l’altre, no gaire lluny, entre Santa Maria la Mar i Canet de Rosselló, segons publica l’Indépendant. El primer segueix actiu, però està controlat. Hi estan treballant vuitanta bombers i dos helicòpters, i es calcula que ha cremat unes dues hectàrees. El segon, que s’ha produït en una finca privada, s’ha aconseguit apagar ràpidament degut a l’actuació de quaranta bombers i ha cremat mil metres quadrats de vegetació.

Tot plegat mentre els agents encara treballen per apagar el foc que es va decretar ahir a la tarda a Vilallonga dels Monts (Rosselló). Un incendi que, tot i ja està controlat, ha calcinat trenta-una hectàrees i ha causat quatre ferits lleus, dos d’ells per inhalació de fum: dos bombers i dos gendarmes.

Els veïns del barri de Sants de Barcelona han denunciat aquest diumenge destrosses i robatoris als guarniments d’alguns carrers durant la primera nit de festes. El secretari de la Federació de les Festes de Sants, Arturo Castro, ha explicat que s’ho han trobat a primera hora del matí en diferents ubicacions com el carrer d’Alcolea de Dalt i també al de Papin. En el primer dels casos, l’ambientació estava centrada en el món màgic de Harry Potter, i els seus creadors han trobat a faltar algun ninot, a més de lamentar alguna estructura trencada. Pel que fa al segon, inspirat en el cineasta Fructuós Gelabert, s’ha malmès una estructura. Castro ha lamentat els comportaments incívics d’algunes persones i ha recordat que darrere de cada muntatge hi ha molta feina.

“Sap greu perquè la gent que vingui després no ho veurà com estava al principi”, ha explicat. També ha opinat que no hi ha una solució al respecte, ja que pot tornar a passar les pròximes nits. “Seria posar-hi vigilància tota la nit, però ni la podem assumir ni és senzill de controlar”, ha admès. Segons el secretari de la Federació, no es tracta d’un fet inèdit, sinó que altres anys ja s’havien trobat amb alguna situació similar.

Això sí, sempre han optat per no deixar de fer coses per la por d’aquest desenllaç, ni tampoc han posat sobre la taula la possibilitat d’anar muntant i desmuntant dia a dia. Pel que fa a l’autoria, Castro desconeix qui pot haver-ho fet, però sí que n’està convençut que si sabés la feina que comporta a tota la gent que hi participa s’ho pensaria dues vegades. “Es valoraria més”, ha conclòs.

Precisament aquest matí, l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, acompanyat de la regidora de Sants-Montjuïc, Raquel Gil, ha passejat per alguns dels onze carrers que aquest any s’han guarnit per la Festa Major de Sants i altres espais de la festa. El secretari de la Federació ha apuntat que han pogut comentar els fets amb el batlle. “Encara que es reforcin les patrulles de la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra, és inevitable”, ha lamentat Castro.

Festa fins l’1 de setembre

Les Festes de Sants van començar ahir amb el pregó del periodista de La Directa Jesús Rodríguez, i s’allargaran fins a l’1 de setembre. Durant aquests dies, hi ha programades més de 425 activitats. Entre els escenaris es mantenen el parc de l’Espanya Industrial, on demà es farà el lliurament de premis del concurs de carrers i el ja tradicional piromusical; l’Espai Castellers a la plaça de Can Climent amb música en directe; les Cotxeres de Sants i la plaça Bonet i Muixí.

Pel que fa a les activitats esportives, hi ha les curses ciclistes i es recupera la cursa atlètica el diumenge 1 de setembre, que recorrerà els carrers de Sants i de la Creu Coberta entre Olzinelles i Moianès.

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha advertit aquest diumenge a l’Iran i Hesbol·là que els atacs al sud del Líban “no són el final de la història”, sinó “un altre pas per canviar la situació al nord” i “retornar” els seus ciutadans “amb seguretat a casa seva”. En un discurs en l’obertura de la reunió del seu govern coincidint amb l’intercanvi d’atacs entre l’exèrcit hebreu i partit-milícia xiïta libanès, Netanyahu ha assegurat que Hesbol·là ha patit cops demolidors aquest diumenge. “Fa tres setmanes, vam eliminar el seu líder i avui hem frustrat el seu pla d’atac”, ha indicat. Mentrestant, el secretari de defensa nord-americà, Lloyd J. Austin, ha reiterat el seu “compromís ferm” amb la defensa d’Israel.

Israel ha bombardat aquest diumenge el sud del Líban en el qual anomena un “acte d’autodefensa” davant dels atacs de Hesbol·là, en una nova escalada del conflicte a la regió.

L’exèrcit hebreu ha informat que un centenar d’avions militars han bombardat almenys quaranta punts des d’on Hesbol·là llançava coets, assegurant que tenien com a objectiu “l’atac imminent al nord i centre d’Israel”. “Farem el que calgui per defensar els nostres civils i l’estat d’Israel”, han afirmat les forces de defensa israelianes a Twitter.

Per la seva banda, Hesbol·là ha assegurat haver enllestit la “primera fase” de la seva represàlia contra Israel per l’assassinat del seu líder, Fuad Shukr, el mes de juliol, segons la televisió Al Jazeera.

Mentrestant, l’Oficina del Coordinador Especial de les Nacions Unides al Líban (UNSCOL) i la Força Provisional de les Nacions Unides al Líban (UNIFIL) han fet una crida a frenar “l’escalada” del conflicte entre Israel i el Líban i han exigit aturar els atacs a ambdues parts.

En un comunicat conjunt fet públic arran dels bombardaments israelians a objectius de Hesbol·là al Líban, ambdós organismes han descrit la situació a la frontera entre ambdós països com a “preocupant” i han demanat “abstenir-se” d’accions que escalin el conflicte.

Al seu torn, el primer ministre del Líban, Najib Mikati, ha confirmat “contactes” amb països “amics” per frenar l’escalada, però ha afirmat que el que “requereix” el conflicte és que Israel “aturi l’agressió en primer lloc”.

El ministeri d’Afers Exteriors d’Egipte també ha advertit dels dels perills d’obrir un nou front de guerra al Líban en un comunicat i ha demanat estabilitat al país.

Tot plegat, es fa mentre les negociacions per un possible alto-al-foc a Gaza continuen, i coincidint amb el dia en què el ministeri de Salut de la Franja ha indicat que s’han superat els 40.400 morts.

L’Oficina del Coordinador Especial de les Nacions Unides al Líban (UNSCOL) i la Força Provisional de les Nacions Unides al Líban (UNIFIL) han fet una crida a frenar l’escalada del conflicte entre Israel i el Líban i han exigit aturar els atacs a ambdues parts. En un comunicat conjunt fet públic arran dels bombardaments israelians a objectius d’Hesbol·là al Líban, ambdós organismes han descrit la situació a la frontera entre ambdós països com a “preocupant” i han demanat “abstenir-se” d’accions que escalin el conflicte. Al seu torn, el primer ministre del Líban, Najib Mikati, ha confirmat “contactes amb països amics” per frenar l’escalada, però ha afirmat que el que requereix el conflicte és que Israel “aturi primer l’agressió”.

Al seu torn, el ministeri d’Afers Exteriors d’Egipte també ha advertit dels perills d’obrir un nou front de guerra al Líban en un comunicat i ha demanat estabilitat al país.

Tot plegat mentre avui es reprenen les negociacions entre Hamàs i Israel per un Alto-el-foc a Gaza. Ho faran al Caire, on ja estan treballant d’ençà de fa una setmana. Avui s’hi afegiran també membres dels països mediadors dels Estats Units, Catar i Egipte.

El subdelegat del govern espanyol a Tarragona, Santiago Castellà, serà el nou president del Port de Tarragona en substitució de Saül Garreta, segons ha avançat el Diari de Tarragona aquest diumenge i han confirmat fonts coneixedores a Europa Press. Garreta ha traslladat la seva “més sincera enhorabona” a Castellà i la seva predisposició per a fer un traspàs exemplar, en un missatge en el seu compte de Twitter.

La meva més sincera enhorabona a @CarloRosselli i tota la meva predisposició a fer un traspàs exemplar https://t.co/yoqfzP3dPU

— Saül Garreta (@solanell) August 25, 2024

La presidenta del consell de la federació del PSC de Tarragona i diputada al Parlament, Rosa Maria Ibarra, també ha felicitat a través de les xarxes socials al nou president del Port de Tarragona, i ha dit que està “convençuda que continuarà fent una gran tasca al capdavant d’aquesta infraestructura estratègica”.

Enhorabona a @sjcs_santi pel seu nomenament com a President de @PortTarragona Estic convençuda que continuarà fent una gran tasca al capdavant d’aquesta infraestructura estratègica per les nostres comarques i pel conjunt del país. pic.twitter.com/fZPQiDdgmZ

— ROSA MARIA IBARRA / (@ROSA_M_IBARRA) August 25, 2024

La línia 2 del metro de Barcelona recuperarà demà la normalitat després del tall per obres d’aquest estiu que ha afectat el tram entre Paral·lel i Sagrada Família. Durant aquest període, el govern ha substituït les fixacions de via per mitigar les vibracions. Les obres s’han fet amb normalitat i dins el temps previst, segons que ha indicat la presidenta de TMB, Laia Bonet. Han costat 5,6 milions d’euros procedents de fons europeu i també han permès d’actualitzar els quadres de baixa tensió. Bonet ha agraït als usuaris l’esforç, ja que han hagut de modificar els trajectes a causa de les diverses obres d’estiu al metro, que també han afectat la L5, la L4 i la L10Nord.