El sindicat USTEC-STEs ha denunciat que més de 4.500 professionals s’havien quedat sense plaça per a estudiar el C2 de català amb els cursos que ofereix el Departament d’Educació. Segons dades de l’organització sindical, el curs passat es van presentar 6.000 sol·licituds i 3.000 persones es van quedar sense plaça.

“Aquest curs només s’han habilitat 1.500 places, la meitat de les de l’any passat, i totes en modalitat virtual”, lamenten. Diuen que la decisió deixa sense accés a la formació 4.500 professionals. Tot plegat, en un context en què Educació va anunciar que tenir el C2 seria un requisit imprescindible per a accedir a la funció pública docent.

“Si el compromís amb la llengua és real, és urgent que l’oferta de formació s’ajusti a la demanda”, indica la USTEC, que ha impulsat la creació de la Secretaria per la Llengua, amb què centrarà els esforços a combatre “l’emergència lingüística” que afecta els centres educatius.

Insta a potenciar “una consciència lingüística activa”

La USTEC creu que per defensar la llengua no n’hi ha prou de garantir una formació suficient, sinó que també s’ha de potenciar “una consciència lingüística activa” entre els professionals de l’educació i entre els alumnes. Així, veu necessari que les dues conselleries garanteixin formació curricular en sociolingüística per als alumnes i que es facin campanyes de conscienciació lingüística perquè tothom prengui consciència de la importància de mantenir la llengua a tot arreu.

Un altre objectiu que esmenta el sindicat és el d’oferir oportunitats de formació contínua per a tot el personal dels centres que vulgui aprofundir en el coneixement del català amb formació permanent, “que s’ha vist desmantellada els darrers anys en favor de processos externalitzats”.

Més materials i recursos en català

A més, un altre problema recurrent a què s’han d’enfrontar mestres, professors i personal d’atenció educativa (PAE) és la manca de materials i recursos en català. “Molts docents denuncien la predominança de materials en castellà, cosa que dificulta la immersió lingüística i el treball pedagògic en català”, assenyalen. Per això, també demanen que es doti de més recursos en català els centres educatius.

Els Mossos d’Esquadra han localitzat un cadàver a prop de la llera del riu Besòs, al terme municipal de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), segons que ha avançat Badalona Comunicació i ha confirmat VilaWeb. El cos es troba en avançat estat de descomposició.

La policia va rebre l’avís d’una persona ahir al matí. Ha obert una investigació per a esclarir els fets i ara espera els resultats de l’autòpsia. De moment, els Mossos desconeixen la identitat i el gènere del cos.

El concert solidari de Catalunya amb el País Valencià, impulsat per l’ANC i Òmnium Cultural, que es va fer divendres passat, ha recaptat 370.000 euros. L’organització explica que els diners es destinaran a revertir els efectes de la gota freda en tres eixos: el social, el cultural i l’educatiu.

S’allargarà el període de fer donatius per mitjà de la fila zero de la web del concert solidari fins el dia de Reis, el 6 de gener. Els projectes que rebran l’aportació solidària es faran públics els dies vinents, tot i que la finalitat de la recaptació se centrarà en projectes socials i la reconstrucció d’espais educatius i culturals vinculats amb la llengua i la cultura al País Valencià, segons que expliquen els organitzadors.

El president de l’ANC, Lluís Llach, considera que el concert ha estat un exercici magnífic de solidaritat amb el País Valencià. Llach ha valorat la participació de tots els grups musicals, tècnics i de voluntaris com un gest de fraternitat sincera envers el dolor d’un país amb qui “compartim història, llengua i futur”. Xavier Antich, president d’Òmnium Cultural, considera que amb aquest concert històric s’ha aconseguit una cosa excepcional i meravellosa. “Hem estat testimonis de com la cultura confronta la tragèdia com a eina imprescindible de construcció i reconstrucció”, ha dit.

[FOTOGRAFIES] El concert solidari amb el País Valencià a Barcelona persisteix malgrat la pluja

El concert va aplegar 15.000 assistents, segons els organitzadors. Es va haver d’aturar a causa de la pluja, però es va reprendre al cap de mitja hora. Hi va haver música durant quatre hores i per l’escenari hi van passar artistes com Oques Grasses, Figa Flawas, Sopa de Cabra, Julieta, la Fúmiga, Joan Dausà, Santi Balmes, David Fernàndez, Buhos, els Catarres, 31 FAM, Elèctrica Dharma, Lluís Llach, Borja Penalba, Mama Dousha, Roba Estesa, Edu Esteve, DJ Ernest Codina i Món DJ.

La iniciativa del concert ha rebut una cinquantena d’adhesions, entre les quals, el FC Barcelona, el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Canet Rock, el festival Vida i el Cruïlla, el Banc dels Aliments, la Creu Roja, la Taula d’Entitats del Tercer Sector, el SEPC i la UFEC.

El jutge Juan Carlos Peinado, que investiga la parella del president del govern espanyol, Begoña Gómez, per presumptes delictes de tràfic d’influències, ha citat a declarar com a testimoni l’assessora del govern espanyol Cristina Álvarez el 20 de desembre.

A començament d’enguany, Álvarez va traslladar a l’empresa d’assegurances Reale l’interès de Gómez perquè continués finançant la càtedra que ella dirigia a la Universitat Complutense de Madrid. Segons que consta en el sumari de la causa, aquesta col·laboració entre l’empresa i la càtedra no va continuar.

El PP d’Aldaia (Horta Sud) ha entrat en una crisi profunda després de la mala gestió de la gota freda. El portaveu del grup municipal, Jesús Molins, ha renunciat ara a ser el candidat a la batllia en les eleccions del 2027. “Dimiteixo com a candidat a la batllia perquè entenc que és el moment del relleu i de plantejar un nou lideratge en el PP local”, ha dit. Fa pocs dies, la regidora Paula García va decidir d’estripar el carnet del partit.

En el primer ple posterior a la gota freda, Molins ha criticat amb duresa la gestió del batlle socialista, Guillermo Luján. “No va avisar ningú del risc de la DANA i la resposta posterior ha estat un caos”, ha dit, tot i que després ha reconegut que la reacció del conjunt de les administracions va ser lenta i poc eficaç. A Aldaia s’han recuperat sis cossos.

Així mateix, el dirigent del PP ha retret a la seva ex-companya de files no haver lliurat l’acta de regidora. “Els votants del PP no ens trien per les nostres cares, sinó per unes sigles. Si decideixes marxar, el pas correcte és lliurar la teva acta i no utilitzar-la per uns altres interessos”, ha dit.

La plantilla del Punt Avui ha emès un comunicat per expressar el seu desacord amb la direcció del diari de mantenir de col·laborador Saül Gordillo, que ha estat condemnat a un any de presó per agressió sexual. “El personal d’aquest mitjà sempre hem lluitat per un món igualitari, lliure de violències, i creiem que la decisió de mantenir-lo va en contra de la feina i la filosofia defensada en les nostres planes aquests anys”, diu la plantilla.

Segons que expliquen, el comitè d’empresa va reclamar dimarts al director, Joan Vall Clara, que trenqués la relació laboral amb Gordillo. “Davant la negativa del director a prendre cap mesura, la plantilla ha avalat aquest text perquè els lectors i l’opinió pública sàpiguen que Gordillo publica en aquest diari malgrat el rebuig del personal”, afegeixen els treballadors.

Podeu llegir tot el comunicat ací:

“La plantilla del Punt Avui vol expressar el seu desacord amb el manteniment de Saül Gordillo com a col·laborador del diari després que hagi estat condemnat, en primera instància, per un delicte d’agressió sexual. El personal d’aquest mitjà sempre hem lluitat per un món igualitari, lliure de violències, i creiem que la decisió de mantenir-lo va en contra de la feina i la filosofia defensada en les nostres planes aquests anys.

És per això que el comitè d’empresa, com a òrgan representant del personal, ja va reclamar dimarts –el mateix dia en què es va fer pública la sentència– al director, Joan Vall Clara, que cessés la relació del periodista amb el nostre diari. Hi pesava la incomoditat expressada en les darreres setmanes per treballadors i treballadores, i el risc que la seva continuïtat perjudiqués la imatge del diari o ferís la sensibilitat de lectors i lectores. Però el més perillós, que es pugui traslladar la sensació que es menysté el patiment de les víctimes d’agressions masclistes. Davant la negativa del director a prendre cap mesura, la plantilla ha avalat aquest text perquè els lectors i l’opinió pública sàpiguen que Gordillo publica en aquest diari malgrat el rebuig del personal.”

Avui, 28 de novembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• Alfred Bosch: “Un independentista que no té un pla és un pollastre sense cap”
• “Tenim un govern indigne i inoperant”, més d’un centenar d’entitats convoquen els ciutadans contra Carlos Mazón
• El cas Gordillo: una sentència exemplar I Editorial de Vicent Partal
• Insuportable I Mail obert de Núria Cadenes 
• Què passa, que per a defensar causes justes s’ha de ser un arreplegat? I Mail obert d’Estel Solé
• La treva al Líban comença amb grans dubtes sobre el futur d’un país devastat
• Arrossars plens de residus al nord de l’Albufera: què cal fer després de la gota freda?
• Per molts anys des de Noruega, Barça! I Article de Johannes Nymark
• Els familiars dels desapareguts es neguen a veure l’adaptació televisiva de ‘No diguis res’
• Mercats de Nadal del 2024: vint fires que no podeu passar per alt

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La sentència que pot apartar Louis Aliot de la batllia de Perpinyà se sabrà el 31 de març. El judici contra ell, la dirigent ultradretana de Rassemblement National, Marine Le Pen, i vint-i-nou membres més del partit ha quedat vist per a sentència avui.

La fiscalia de París ha demanat que el batlle de Perpinyà sigui condemnat a divuit mesos de presó, trenta mil euros de multa i tres anys d’inhabilitació per haver malversat fons de la Unió Europea per a pagar assistents d’eurodiputats que, en realitat, treballaven per al partit. També es demana una pena de cinc anys de presó i cinc d’inhabilitació a Le Pen.

El judici determinarà si mentre era eurodiputat, entre el 2014 i el 2017, el Parlament Europeu va finançar el sou del seu ajudant Laurent Salles, per bé que en realitat treballava per al partit a París. Salles també era regidor i tenia un càrrec a l’organització. Tot això per una remuneració de quaranta-un mil euros durant tot aquest període.

L’ex-cap de govern d’Andorra Jaume Bartumeu ha criticat en compareixença de premsa l’equip del govern encarregat de la negociació, que encapçala el secretari d’Estat, Landry Riba, de qui ha dit que no tenen “la preparació tècnica suficient” per a poder gestionar l’aplicació de l’acord.

Bartumeu ha lamentat que l’acord d’associació entre Andorra i la Unió Europea (UE) no resolgui “un tema cabdal” per al sector bancari com és el prestador d’última instància. L’ex-cap del govern ho ha afirmat durant una compareixença prèvia a l’acte públic de presentació del quadern ‘Europa no és una opció, és una necessitat’ elaborat pel Centre d’Estudis i Recerca Socialdemòcrata. La publicació analitza els punts forts i febles de la negociació que ha mantingut Andorra en els últims nou anys amb les institucions europees per arribar a un acord d’associació.

L’ex-cap de govern també ha assenyalat que el protocol financer que inclou l’acord tampoc no facilita accés als mecanismes europeus de liquiditat, la qual cosa des del seu punt de vista també és una feblesa.

Des del seu punt de vista, el futur passa per l’acord d’associació, “no hi ha alternativa a l’acord”, ha afirmat, després d’assegurar que un sí en el referèndum permetrà de reforçar els llaços amb els països veïns. Entre els punts que critica també hi ha que no s’hagi fet un estudi d’impacte sobre com repercutirà en l’erari públic l’entrada a la unió duanera, ja que l’últim estudi es va fer el 2010.

Sobre la lliure circulació de persones, considera que “no ha de preocupar Andorra” perquè no suposarà un canvi radical, ja que es mantenen les fronteres i per als ciutadans que no són de la UE es mantenen els sistemes de control actuals. Com a element positiu, ha destacat el fet que, en matèria de normativa laboral, Europa “ens pot empènyer” a reformes que permetin aconseguir més beneficis socials per als treballadors del país.

Nadal es va acostant i per això el país s’omple de fires i mercats que fan conèixer els productes típics d’aquesta època de l’any. Us oferim una llista de vint propostes de mercats de Nadal dels Països Catalans per començar-vos a encomanar de l’esperit nadalenc i preparar-vos per a les festes d’enguany. Alguns ofereixen productes tradicionals –com ara figuretes de pessebre i tions–, però unes altres us sorprendran amb propostes ben originals.

Vila de Nadal del Barcarès

El mercat de Nadal del Barcarès (Rosselló), que enguany celebra vint-i-cinc anys, hi serà fins al 5 de gener. Obre cada dia d’11.00 a 1.00, als jardins de Lydia. Cada divendres, a les 22.30, s’hi fa un espectacle de focs d’artifici. I, per primera vegada, s’ha habilitat l’opció de comprar les entrades en línia per reduir les cues. L’any passat va aplegar prop d’1,6 milions de visitants.

Aquest mercat havia d’haver obert les portes el 16 de novembre, però un incendi va calcinar part de la vila i se’n va endarrerir l’obertura. Per això va obrir el cap de setmana passat.

El mercat de Nadal del Barcarès es recupera de l’incendi i obrirà les portes dissabte

Mercat de Nadal de Perpinyà

A banda el mercat del Barcarès, un altre dels més importants de Catalunya Nord és el de Perpinyà. Es podrà visitar fins el 5 de gener, de les 10.00 a les 20.00, i fins a les 21.00 els caps de setmana. És situat al centre històric, al passeig de Vauban, que voreja el riu i passa per sota el Castellet.

Hi ha més de 22 casetes instal·lades on podreu trobar de tot en decoració nadalenca i productes gastronòmics típics de Nadal, a més de castanyes calentes.

Mercat de Nadal d’Andorra

Del 29 de novembre al 5 de gener, a Andorra la Vella es farà el novè Poblet de Nadal, que ofereix activitats i espectacles, a més d’un mercat de Nadal amb tot de productes típics. Divendres a les 18.00 es farà l’encesa de llums, i a les 19.30 s’inaugurarà el Mercat de Nadal a la plaça del Poble.

Els horaris varien segons el dia. El dijous i el divendres, de 17.00 a 21.00; el dissabte, de 12.00 a 21.00; el diumenge, de 12.00 a 19.00. Els horaris dels dies festius encara s’han de confirmar, però sí que se sap que romandrà tancat els dies de Nadal i de Cap d’Any.

Ens fa més feliços creure en els Reis d’Orient o el tió? Fira de Santa Llúcia de Barcelona

Del 29 de novembre al 23 de desembre, torna l’emblemàtica fira de Santa Llúcia a Barcelona. És la fira més antiga entorn del pessebre i de les tradicions nadalenques: enguany farà 238 anys.

Hi podreu trobar tot de figures de pessebre, avets, tions i molts més objectes típics de Nadal en més de dues-centes parades, que romandran obertes de 10.00 a 21.00. També hi haurà més de quinze arbres de Nadal il·luminats, tal com es va fer l’any passat.

Mercadet de Nadal a Girona

El 29 de novembre s’inaugurarà el Mercat de Nadal a Girona. L’horari és de 10.30 a 21.00. Cal tenir en compte que els dies de Nadal, Sant Esteve i Cap d’Any romandrà tancat. Al mercat, que és a la plaça de la Independència, hi podreu adquirir tota mena d’articles típics nadalencs: d’objectes de regal elaborats per artesans locals a figures per al pessebre, joguines de fusta o menges com ara embotits i formatges.

A Girona també s’organitza la Festa del Tió, que enguany es farà el dissabte 14 de desembre, de 16.00 a 19.00, als jardins de les Pedreres.

Nadal arriba a Barcelona: aquestes seran les restriccions de trànsit al passeig de Gràcia

Nadal al Port de Barcelona

Del 29 de novembre al 6 de gener torna la Fira de Nadal al Port Vell de Barcelona. Aquesta sisena fira es farà al Moll de la Fusta, i obrirà les parades d’11.00 a 23.00. Ara per ara se sap que, com en anys anteriors, els visitants podran gaudir de la roda gegant, d’una pista de gel sintètica i de música en directe, entre més propostes.

També torna l’espectacle dels llums al telefèric, a la Torre de Jaume I, i el trenet de Nadal. Divendres a les 18.30 es farà l’acte d’encesa de llums, i hi haurà un concert especial de nadales rumberes, amb Sabors de Gràcia.

Mercat de Nadal a Esporles

L’Ajuntament d’Esporles (Mallorca) organitza un Mercat de Nadal durant dos caps de setmana. Aquest cap de setmana (30 de novembre i 1r de desembre), es farà a la placeta del Jardinet; i el 13 i el 14, a la plaça de l’Ajuntament.

Els horaris són aquests: dissabte, 30 de novembre, de 10.00 a 20.00; diumenge, 1r de desembre, de 10.00 a 14.00; i el 13 i 14, de 16.30 a 20.00.

Seieu al costat del vostre cunyat aquest Nadal? Així el podeu deixar en evidència

Fira de Santa Llúcia de Canyelles

L’altra Fira de Santa Llúcia prou coneguda és la que es fa a Canyelles (Garraf). Enguany, serà aquest cap de setmana (30 de novembre i 1r de desembre). Hi haurà més de 350 parades de productes nadalencs, exposicions i activitats familiars per a mantenir l’esperit de Nadal ben viu.

Si visiteu la fira, també podreu tastar l’escudella de Nadal, assistir a activitats per als infants a la zona del Pol Nord, el Tió Gegant i el lliurament dels tions als nadons que han nascut durant el 2023 a Canyelles.

Fira de l’Avet d’Espinelves

Enguany, la Fira de l’Avet d’Espinelves (Osona) comença abans, aquest dissabte, 30 de novembre, i s’allargarà fins al 8 de desembre. Durant aquesta setmana, s’espera que milers de visitants gaudeixin d’una de les fires més emblemàtiques i singulars de Catalunya, i que ja té quaranta-tres anys d’història. Les noranta parades de la fira obriran de 10.00 a 19.30 el dissabte i els dies festius, i de 10.00 a 17.00 els altres dies.

Quan comença la Fira de l’Avet d’Espinelves aquest 2024?

Fira de Nadal de Ciutadella

L’Ajuntament de Ciutadella organitza la fira de Nadal del 5 al 8 de desembre, a la plaça de la Catedral. L’horari d’obertura és: dia 5 de desembre, de 17.00 a 22.00; dies 6 i 7, de 10.00 a 22.00; i dia 8, de 10.00 a 20.00.

L’espai oferirà una gran varietat de productes per a celebrar les festes de Nadal en les 16 paradetes instal·lades. És una oportunitat per a descobrir productes artesanals, regals especials i propostes úniques en un espai històric de la ciutat.

Per què l’endemà de Nadal celebrem Sant Esteve?

Fira de Nadal de Xixona

Enguany s’organitza la 16a Fira de Nadal de Xixona (Alacantí), del 5 al 8 de desembre, una de les més importants del país.

L’objectiu és oferir als visitants la possibilitat de degustar i adquirir productes típics d’aquests dies, com ara torrons, xocolata i dolços, tot i que també hi ha una gran oferta de gelats. A banda el ventall gastronòmic, hi ha preparat un programa d’activitats, que inclou exposicions, cercaviles, i tallers infantils.

Mercat de Nadal de Caldes de Montbui

Caldes de Montbui oferirà el seu Mercat de Nadal del dia 5 al 8 de desembre. És una festa molt coneguda per la tradició de preparar 10.000 litres de brou termal a l’olla més grossa de Catalunya. S’hi fan degustacions de carn d’olla i llegums cuits amb l’aigua termal del poble.

A banda, com és habitual, hi trobareu tot de parades on podreu adquirir productes artesans i gastronòmics típics de l’època nadalenca.

Posar una cullereta en una ampolla de xampany oberta no en manté el gas, però hi ha una manera millor de fer-ho

Fira del Pessebre d’Olot

Del 6 al 8 de desembre, Olot (Garrotxa) es vesteix de Nadal. La ciutat ofereix a tots els visitants un espai on comprar les millors figures de pessebre, trobar un tió o bé inspirar-se per als regals d’aquests dies. L’horari és de 10.00 a 20.00.

A la plaça d’Esteve Ferrer hi ha les casetes de fusta tradicionals d’artesans pessebristes; a la plaça Major, el mercat de Nadal quilòmetre zero, un espai on es poden trobar els millors productes fets per artesans i productors de la Garrotxa; i de la plaça Major, baixant pel carrer Ferrarons, a la plaça Pia Almoina i al llarg dels carrers Alfons V, Major i fins a la plaça del Carme hi haurà el mercat de Nadal amb les típiques parades d’articles nadalencs.

Mercat Medieval de Vic

Del 6 al 8 de desembre es farà el vint-i-vuitè Mercat Medieval de Vic, que omple la capital osonenca de parades, amb una oferta molt variada: articles de decoració, joieria, herbes medicinals, formatges, embotits i molt més. Estarà obert de 10.00 a 20.00.

A banda, fins diumenge, 1r de desembre, es fa “La prèvia del medieval”, un conjunt d’activitats culturals per a acostar els ciutadans a la identitat medieval uns dies abans del mercat medieval.

Vic viatja al passat amb el mercat medieval

Fira del Tió d’Arbúcies

El cap de setmana del 7 i 8 de desembre, Arbúcies (Selva) es vesteix de gala per a la Fira del Tió, que enguany ja fa onze anys.

Podreu participar en el taller per a decorar el bastó de fer cagar el tió, o bé decantar-vos pels tallers de decoracions sostenibles, xapes nadalenques i pintar cares. Tot plegat, mentre passegeu pel poble, que serà ple de tions. Dissabte al matí, no us podeu deixar perdre l’activitat Anem a buscar el tió!, un joc de pistes divertit per trobar-lo al bosc. Diumenge, a les 18.00, el Cor Lutiana presentarà l’espectacle Fil musical, per un preu de vuit euros.

Fira del Tió del Solsonès

El 7 de desembre s’organitza a Solsona la Fira del Tió, en què els artesans locals ofereixen els seus productes en un mercat d’artesania a la plaça Major i els carrers adjacents. De 10.00 a 20.00, hi ha tallers familiars, una exposició de tions foradats cedits per famílies locals, concursos, espectacles infantils i actuacions musicals per a dinamitzar el nucli antic.

I, com cada any, tothom pot col·laborar amb la campanya de recollida de joguines noves de Creu Roja, a la plaça de la Catedral.

Quin sentit tenen els regals de Nadal?

Mercat de Nadal de la Ciutat de les Arts de València

La Ciutat de les Arts i les Ciències de València es transformarà, un any més, en un enclavament màgic per a despertar l’esperit nadalenc dels seus visitants. Estarà obert del 13 de desembre al 6 de gener.

S’hi ofereixen activitats i propostes per a tots els públics, com ara actuacions amb marionetes, una ludoteca, un espai de recollida de cartes al Pare Nadal, o nou concurs de dibuixos. Enguany, com a novetat, s’instaurarà un racó solidari dins el mercat ambulant orientat a la donació de joguines per als infants afectats per la gota freda.

Fira de Nadal i del Torró Artesà de Cardedeu

Del 13 al 15 de desembre, Cardedeu (Vallès Oriental) organitza la Fira de Nadal i del Torró Artesà. S’hi habilita un recinte firal amb més de cent parades on es poden adquirir productes típics d’aquests dies, sobretot torrons, una de les degustacions gastronòmiques per excel·lència d’aquestes festes.

Un dels productes més cercats sol ser el torró artesà de borrego de Cardedeu, creat l’any 2000, fet a base de massapà i comí, i elaborat pels mestres artesans de la vila.

Hohoho!, al mercat de la Tapineria de València

Del 19 de desembre al 5 de gener torna el mercat Hohoho! de la Tapineria de València. De dilluns a divendres, l’horari d’obertura és d’11.00 a 14.00 i de 17.00 a 21.00; el dissabte té un horari ininterromput, d’11.00 a 21.00. El dia de Nadal i d’Any Nou l’espai romandrà tancat.

Aquest mercat aglutina tot de regals originals i poc convencionals. Hi podreu descobrir objectes de bijuteria, de decoració, d’art, antiguitats i de moda, de més de vint marques locals diferents. També s’hi ofereixen tallers i activitats manuals.

Un miler de veïns de Paiporta marxen en silenci en honor de les víctimes de la gota freda Fira del Gall de Vilafranca del Penedès

El cap de setmana del 21 i 22 de desembre es fa la Fira del Gall de Vilafranca del Penedès. Aquest mercat d’aviram té una llarga història, que es remunta a l’edat mitjana. Enguany farà 359 anys.

La tradició consisteix a comprar i degustar el gall del Penedès, una varietat autòctona d’ocell de corral que es converteix en el vertader protagonista de la fira. A més de la cuina d’aviram, l’altre gran reclam és el vi, atès que se n’hi pot trobar una gran varietat amb Denominació d’Origen del Penedès.

Una quarantena de nadales modernes i en català que heu de conèixer

Ja fa un mes, un mes exacte, dels desbordaments a la Foia de Bunyol i l’Horta Sud i la Ribera, un mes de la maleïda gota freda i la més maleïda encara alerta que no es va enviar, la que va fer sonar els telèfons a les vuit del vespre i onze minuts, tantes vegades com calgui ho tornarem a repetir, a les vuit del vespre i onze minuts, quan aquella aigua opaca i furiosa feia hores que ho assolava tot, i arrossegava els cotxes, i arrencava les parets, i s’enduia la gent.

El gest terrible de tancar finestres i persianes per deixar de sentir els crits. Plorar d’impotència i de no poder ajudar i tancar-ho tot. El sentiment de culpa, després, dels qui eren lluny. Perquè eren lluny. I tants de morts. Coses espantoses que han passat aquí i que deixen marca i que no es poden oblidar.

En Ferran Torrent, que era a casa quan l’aigua hi va entrar amb aquella violència espessa de color marró, ho explicava concisament a À Punt: “Les ferides es curen, però queden les cicatrius. D’ací a uns mesos, el poble tornarà a ser el mateix; però les desgràcies estaran a l’interior.” I això és el que passa, que la gent continua amb aquest nus a les entranyes i que de vegades plora i que de vegades, no. Però que el nus hi és. I es va estrenyent. I se solidifica.

I és terrible.

Ja ha passat un mes sencer, sí, i en aquest temps hem hagut de sumar desolació a la desolació que ja hi havia, i arriba un punt en què es fa tot insuportable. Perquè hi ha el dolor concretíssim que té noms i cognoms en cada mort, tan personal i de cadascú, de la família i dels amics i dels veïns, companys de feina, coneguts; hi ha la pena compartida, també, per aquests mateixos morts i per les històries que coneixes, quedar-se sense casa, quedar-se sense feina, quedar-se sense escola, els records sota el fang, aquest ja no sentir-se segur ni quan t’abraces amb els teus; hi ha el paisatge desfet, la terra i l’aigua i el món que coneixies, cotxes abonyegats, amuntegats, plàstics a les branques com una fantasmagoria; hi ha el fang que ara es fa pols i que se’t fica als pulmons. El nus a la gola com paper d’estrassa.

I hi ha la nàusea.

Així vivim. Amb la nàusea.

Que no n’hi ha prou de conèixer els detalls de la ineptitud absoluta de Mazón i tota la seva trepa durant el dia de la catàstrofe, la inanitat o la deixadesa o el tant se me’n fot o el que sigui i en combinació perniciosa; no n’hi ha prou que l’individu que encara ocupa la presidència de la Generalitat no hagi aclarit què coi fotia durant tantes hores com va romandre desaparegut (aquell patètic dinar al restaurant-cau El Ventorro, etcètera); no n’hi ha prou de pensar quantes vides va costar la supina inutilitat del seu govern (govern?, caldria trobar una altra paraula, aquí), que és, potser, un dels pensaments més durs de tots; no n’hi ha prou amb tot això que, a sobre, hem d’afegir-hi el sòrdid haver d’aguantar, també després, dia rere dia i cada vegada pitjor, la seva misèria exposada així a la llum crua de la realitat.

Perquè durant aquest temps, durant aquest mes tan llarg, no hi ha hagut, des de la institució que té l’obligació de fer-ho, ni ajut ni consol ni protecció. Ans al contrari. Han deixat la gent a la intempèrie, els cotxes fent muntanyes de ferralla, els garatges plens de fang i aigua estancada, les escoles contaminades de tot.

I ara escric això i torna la nàusea i creix amb la veu de Joseantonio Rovira, que (encara) ocupa el càrrec de conseller d’Educació, que ha abandonat els centres educatius a la seva dissort durant tot aquest mes i que de cop ha hagut de fer una roda de premsa perquè s’ha mort un treballador sepultat sota la runa d’una escola inutilitzada per la riuada, a Massanassa. S’ha mort un treballador i Rovira ha hagut de comparèixer, aquesta molèstia expressada en cada gest, i ha dit això, en el to que ja és marca de la casta, gens d’empatia, cap estremiment de res: que ell no hi ha anat, a Massanassa, perquè allà no hi feia res. I que també té dret a passar el cap de setmana amb la família. Etcètera. Una nova fita en el continu i, sí, fastigós, desentendre’s de la gent, de la responsabilitat que, pel càrrec que ocupa, resulta que tenen. Aquesta inconveniència. Perquè durant aquests trenta dies només s’han mostrat preocupats per ells mateixos: preparar-se la defensa, mantenir la butaca, omplir-se les butxaques. Sempre a costa del mínim esforç i dels diners públics. Disfressar-se com sigui per aparentar la fermesa o la resolució que no tenen: un jupetí roig sense cap taca per a Mazón, ara gorres de plat i medalletes per als consellers. L’aparença, la ridícula carota de testosterona. Això han fet: contractar militars per disfressar-se d’homes durs. Com si això fos el que li fa falta a aquesta terra desolada. Pitjor encara: col·locar els militars al govern. Aquest gest d’impotència i aquesta declaració de principis. Els militars que afirmen que no se sotmetran a la política. Pitjor encara: promulgar un decret per eliminar el topall salarial per als consellers, és a dir, perquè puguin cobrar més, és a dir, perquè el militar pugui cobrar més del que li correspondria abans del decret. Més del que li correspondria. Un decret ad hoc. Per a això sí que tenen temps. D’això sí que en saben.

És insuportable.

Insuportable tot.

Ha passat un mes i en continuem parlant, sí, és clar. Perquè hi ha el dolor i perquè hi ha la nàusea. I per la veu d’aquella dona que no saps com es diu però que un dia vas sentir i que ja forma part de tu per sempre. Tan sols demane justícia, deia. I que no s’oblide.

Que no s’oblide. Que no s’oblide. Que no s’oblide.

Ahir a la vesprada es van presentar les mobilitzacions que es faran demà i dissabte al País Valencià. Les entitats convocants van triar el parc Alcosa, d’Alfafar, el conegut barri d’Orba, perquè és, en paraules del veterà Toni Valero, un exemple de la capacitat del poble de respondre a una situació absolutament desbordada.

Les mobilitzacions coincidiran amb un mes de la gota freda que va desbordar rius i barrancs, però també la capacitat de reacció d’un Consell que no va preveure les conseqüències devastadores d’unes pluges anunciades. Els organitzadors diuen que tres setmanes després de la gran marxa del 9 de novembre, els motius per a eixir al carrer encara tenen més pes que aquell dia, quan tot just havien passat deu dies de la tragèdia. “La compareixença vergonyosa del president Mazón a les Corts, on no va donar explicacions ni es va disculpar, i totes les decisions posteriors, ens han convençut que la mobilització de la ciutadania és l’única eina que tenim per a fer-li veure que no és el nostre president”, ha dit Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià i una de les coportaveus de l’organització.

València sentència Mazón amb la manifestació més multitudinària que es recorda

Anamar Bueno Cardona, una altra de les coportaveus, ha explicat que han fet aquest acte de convocatòria al parc Alcosa per a posar en evidència totes les mentides que ixen de la boca de Carlos Mazón. “Va dir que era una tragèdia que no es podia evitar, que no es tenia informació. Nosaltres volem posar damunt la taula que aquesta tragèdia era evitable”, diu. I afegeix que les gestions que fins ara ha fet el Consell demostren que posen l’economia, el capital i la negació del canvi climàtic per damunt de la vida de les persones. “Hi ha gent sense casa, que no té un lloc on viure, gent que ha perdut els seus records i el seu transport i també el lloc de treball.”

Toni Valero, de la coordinadora de col·lectius del parc Alcosa, ha explicat que la situació causada per la gota freda va superar tothom, però que la diferència està en la manera com es respon a aquesta situació. “Nosaltres hi hem respost basant-nos en la participació de la població, amb el millor de cada casa, intentant comunicar-nos amb altres associacions, i això és el que més rebutja l’administració que deixa fora les organitzacions i les persones.” Toni Valero ha volgut remarcar la situació que es crea quan s’encomana la reconstrucció a un militar. “És necessari que tothom siga conscient que ens juguem l’existència com a societat, com a poble”, ha dit.

Alexandra Usó, presidenta d’Escola Valenciana, és una altra de les coportaveus de la plataforma convocant i ha destacat que un mes després de la solsida, els valencians són un poble resilient i solidari. “Tenim prou força per a construir on s’ha destruït, i per fer alguna cosa millor que la que teníem, com ara no tornar a construir sobre zones inundables”, ha dit. Usó ha fet una crida a la participació massiva en les convocatòries del cap de setmana. “Són inoperants i cada vegada que fan una declaració pública fan vergonya. No podem tenir persones amb tan poca empatia en la societat”, ha dit.

Beatriu Cardona, de la Intersindical, ha argumentat que de motius per a eixir al carrer divendres i dissabte encara n’hi ha més que el 9 de novembre, quan els carrers de València es van omplir de manifestants demanant la dimissió de Carlos Mazón. “Tenim un president que no ens va avisar, que no va coordinar els voluntaris. Podem dir que tots els nostres temors s’han complert amb escreix. Han repartit ja més de seixanta milions d’euros a empreses amb un historial de corrupció que ara ens torna com una pilota.” Cardona ha demanat una administració implicada, honesta i digna. “Tenim una colla de deshonrats en el Consell, que utilitzen la tragèdia evitable de la dana per a repartir milions entre les empreses amigues per a apujar-se el jornal.”

Les mobilitzacions

L’organització ha convocat concentracions divendres dia 29 a les 19.30 a totes les localitats afectades i en més municipis solidaris. A Castelló seran a les 20.00.

La manifestació de dissabte eixirà a les sis de la vesprada de la plaça de l’Ajuntament i, a les quatre eixirà una columna del parc Alcosa per a afegir-se a la protesta. En aquesta ocasió, la marxa no s’acabà a les portes del Palau de la Generalitat, sinó a la plaça de la Mare de Déu. El govern espanyol ha dit als organitzacors que es repetesquen les pintades als murs del palau que es can fer el 9 de novembre i que, en alguns casos, encara són ben visibles.

Tant divendres com dissabte, a les 20.11, l’hora en què va sonar l’alerta el 29 d’octubre, es farà un minut de silenci per a recordar les víctimes.

The Washington Post · Kareem Fahim

Beirut, Líban. Tan de pressa com havien fugit, molts libanesos van tornar ahir cap a casa amb les pertinences apilades damunt el cotxe, sense saber què trobarien a les seves ciutats, pobles o llogarets. Per al seu país, devastat per la guerra, el futur és igualment incert.

El Líban ja es trobava en una situació crítica abans que la guerra comencés, fa més d’un any. Amb l’alto-el-foc vigent d’ençà de primera hora de dimecres, el Líban ara es troba en un estat de desolació. Segons el Ministeri de Salut libanès, més de 3.700 persones han mort d’ençà que van començar els enfrontaments entre Israel i l’Hesbol·là a començament d’octubre de l’any passat, incloent-hi centenars de criatures. Més d’un milió de persones han estat desplaçades.

Els barris han quedat destruïts sota milers de bombes i els pobles de prop de la frontera han estat esborrats del mapa pels explosius israelians.

La guerra també ha originat un buit d’autoritat, i el futur del país depèn en bona part de com s’ompli aquest buit, segons que avisen funcionaris i analistes libanesos.

En aquest context, l’Hesbol·là, malmès però encara ferm, segons alguns experts, podria consolidar-se. L’exèrcit libanès, una força dèbil, espera rebre més suport internacional; o fins i tot podria sorgir una configuració d’estats regionals i occidentals, com els Estats Units i l’Aràbia Saudita, amb la intenció de projectar els seus interessos sobre el Líban en un moment de necessitat.

Els libanesos celebren l’alto-el-foc al carrer, al districte de Dahieh, al sud de Beirut (fotografia de Wael Hamzeh).

“Estàvem tan ocupats amb l’alto-el-foc, tots nosaltres, que no vam pensar gaire en l’endemà”, deia dimarts el ministre d’Afers Estrangers libanès, Abdallah Bou Habib, en una conferència a Roma, poques hores abans de l’anunci de la treva entre Israel i l’Hesbol·là.

Els desafiaments immediats ja van emergir ràpidament ahir, dimecres, amb informes sobre civils que tornaven a casa i eren atacats en poblacions on les tropes israelianes encara no s’havien retirat, i també sobre combats en punts calents del sud del Líban. L’acord de treva preveu que les forces israelianes es retirin en un període de seixanta dies, mentre l’exèrcit libanès i els cascs blaus de l’ONU assumeixin l’autoritat al sud del país, amb la retirada dels combatents de l’Hesbol·là.

El paper de l’exèrcit es considera clau per a la treva. Bou Habib va dir que els 5.000 soldats desplegats al sud serien duplicats, tot assumint un paper poc habitual de pacificador entre Israel i l’Hesbol·là, dos dels enemics més poderosos i compromesos de la regió. Tot i això, l’exèrcit libanès, que ha rebut suport d’uns altres països per a tasques com el control de fronteres i el contra-terrorisme, i que veu la seva funció principal en la preservació de la pau interna, està mal equipat i poc disposat a enfrontar-se als combatents.

Pocs creuen, per exemple, que l’exèrcit sigui cridat a enfrontar-se a l’Hesbol·là, una força que té el suport de l’Iran i molt suport popular al Líban. Tampoc no s’espera que desafiï Israel, una potència militar molt superior i que posseeix armament nuclear.

Si hi ha pau, doncs, serà únicament perquè Israel i l’Hesbol·là han decidit, de moment, fer una pausa en la guerra.

Els desafiaments del Líban

Els desafiaments més grans per al Líban van més enllà de si la treva es mantindrà. El govern, una entitat interina empobrida per una llarga crisi financera i sense president elegit d’ençà de fa més de dos anys, afronta pèrdues difícils de calcular: danys físics i costs econòmics estimats en 8.500 milions de dòlars, segons el Banc Mundial, i una contracció del producte interior brut del 6,5%.

Segons Mercy Corps, una organització d’ajuda, la meitat de la població viu per sota del llindar de la pobresa. “Ens preocupa que, ara que el conflicte ha acabat, o, si més no, hi ha un alto-el-foc, l’atenció es desviï del Líban, perquè els desafiaments són enormes”, explica  Laila Al Amine, directora de Mercy Corps al país.

“Molta gent ha perdut els seus mitjans de subsistència”, afegeix, especialment al sud, on els agricultors d’oliveres han perdut dues temporades de collita. La inestabilitat contínua impedeix d’esperar inversions o la represa del turisme. A més, en moltes zones abandonades del Líban, hi ha bombes sense esclatar, que són un perill latent per a la població. “No podem deixar la gent sola”, avisa Al Amine, que assenyala aquest buit polític que preocupa tothom al Líban.

L’Hesbol·là, que tenia influència a gran part del sud del país, ha estat “enviat dècades enrere”, segons que va dir el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu dimarts. En un discurs de victòria dirigit a convèncer el públic israelià, Netanyahu va afirmar que els dirigents i les armes principals del grup havien estat destruïts.

Segons Amal Saad, politòloga de la Universitat de Cardiff, l’Hesbol·là aquesta vegada no sortirà de la guerra com ho va fer el 2006. En aquell cas, el grup va proclamar una “victòria divina” després d’haver resistit Israel. Aquesta vegada, el seu cap, Hassan Nasral·là, ha estat assassinat en un atac israelià, i el grup ha sofert infiltracions devastadores.

Però, dit això, Saad sosté que l’Hesbol·là encara manté el seu paper com a actor clau en l’escenari polític libanès i defensa aferrissadament el seu arsenal. “Per això la treva sembla un parèntesi. No és el final”, conclou.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Generalment, la justícia arriba sempre al final de qualsevol procés. De primer hi ha els canvis socials, és la societat que assumeix pràctiques noves i diferents. I sol ser darrere seu que la justícia els sanciona, a partir de l’acció legislativa del parlament. És a dir, a partir de la promulgació de les lleis que trenquen amb el passat.

De vegades passa que aquests canvis no responen a un tomb complet i absolut de la societat, compartit per tothom, sinó que hi ha sectors que recelen del canvi, per ideologia, per tradició, per la raó que siga. Ens pot agradar més o menys, però això és ben normal. Especialment quan es tracta de discutir sobre drets.

Els drets sempre s’han guanyat, sempre es guanyen, contra aquells que no volen perdre privilegis. De l’abolició de l’esclavitud al dret de casar-te amb qui vulgues, per a dir dues coses ben diferents. I, per això mateix, els canvis legislatius i judicials són més complicats quan s’han de fer contra la comoditat i el costum d’una part de la població.

D’ací ve que, quan allò que era vist o assumit com a no punible passa a ser punible, és molt difícil d’explicar a aquella part de la població que no vol el canvi que ha de tenir un altre comportament, tant si li agrada com si no. I és ací que entren en joc –sempre han entrat en joc– allò que en diuen les sentències pedagògiques. Sentències que serveixen perquè la gent que encara no ho ha entès obri els ulls i s’adapte a la nova realitat. I que entenga que no pot esquivar-la.

En relació amb això, em sembla exemplar la sentència recent contra el periodista Saül Gordillo. Perquè la jutgessa que la signa, María del Pilar Calvo Resel, no solament fa la feina que hom li reclama –escatir què es pot demostrar, d’acord amb la llei, sobre què va passar–, sinó que va un pas més enllà i fa pedagogia pública de les conseqüències que té per a qualsevol ciutadà la reforma derivada de la llei 10/22, del 6 de setembre de 2022, la llei de garantia integral de la llibertat sexual, coneguda popularment per “llei del només sí és sí”.

És especialment significatiu un llarg paràgraf de la pàgina 23 de la sentència, en què la jutgessa afirma sobre l’acusat: “No ha entès el més que necessari canvi de mentalitat i la protecció de la llibertat sexual de les dones […], pel que fa al consentiment.” Una afirmació que recolza sobre el fet que Gordillo fa una “interpretació interessada d’aquest, quan atribueix a la pròpia perjudicada uns suposats senyals de consentiment que no poden ser vàlids en l’actualitat, atès que s’exigeix un consentiment exprés, el qual, en cap cas, no ha estat acreditat per l’acusat”.

L’expressió “uns suposats senyals de consentiment que no poden ser vàlids en l’actualitat” i l’exigència d’un consentiment exprés són la clau de tot plegat.

Perquè la llei, entre més coses importants, ha eliminat la idea que el consentiment es puga inferir del fet que la dona no hi opose resistència. I, en conseqüència, ha girat radicalment i fonamental tot el focus de l’acció judicial: els magistrats ara han d’analitzar si l’home va obtenir un consentiment actiu o no, en compte d’investigar –com passava abans– si la dona s’hi va resistir o no. Ja no són les dones que han de demostrar que hi van oposar resistència o que es van defensar, com passava abans. Ara és l’home que ha de demostrar que hi va haver aquest consentiment. I és això que Gordillo no ha pogut demostrar.

Evidentment, això és un canvi cultural molt gran. Per als homes, sobretot. Perquè fins ara molts homes podien presumir –o estaven acostumats a imaginar– que hi havia consentiment simplement si no hi havia una negativa explícita o una resistència física activa i evident. Però això ha canviat quan les dones, gràcies a la mobilització i la conscienciació, han aconseguit un canvi legislatiu, aplicat pels partits polítics al parlament. En aquest cas, al parlament espanyol.

I, simplement, ara tot és diferent. I, simplement, d’ara endavant tot serà diferent. Per tant, com més aviat ho entenga la societat sencera, millor per a tothom. I és per aquesta raó que cal remarcar i fer valer la pràctica de la pedagogia judicial: aquesta explicació que la jutgessa fa al conjunt dels ciutadans, quan ens diu que hi ha coses que abans passaven però que ara ja no podran passar. De cap manera.

 

PS1. Aquest cap de setmana Esquerra Republicana de Catalunya elegirà la seua nova direcció. VilaWeb ha seguit fil per randa el procés totes aquestes setmanes i ara ho completarem amb sengles entrevistes als candidats a la secretaria general. Avui podeu llegir l’entrevista que Odei A.-Etxearte ha fet a Alfred Bosch, de Foc Nou, i demà us oferirem una entrevista a Alba Camps, la candidata de Nova Esquerra Nacional. La nostra voluntat era d’entrevistar també Elisenda Alemany, que fa tàndem amb Oriol Junqueras a Militància Decidim. Però no podrà ser perquè Alemany no ha volgut ser entrevistada, en una actitud que lamentem profundament.

PS2. L’adaptació televisiva de la novel·la de Patrick Radden Keefe No diguis res s’ha convertit en un dels grans èxits de la temporada. En aquest article Emma Granyer repassa les polèmiques que ha desfermat, com ara els anomenats desapareguts o el paper de Gerry Adams.

PS3. El Líban va acollir ahir amb alegria, però també amb molta preocupació, l’alto-el-foc entre Israel i l’Hesbol·là. Preocupació per la devastació que viu el país i perquè sembla molt difícil que l’estat es puga fer càrrec de mantenir la pau i la reconstrucció. Us oferim avui la crònica de les primeres vint-i-quatre hores de pau, escrita per Kareem Fahim a Beirut, i l’anàlisi de Rachel Pannett sobre el paper que podria tenir l’exèrcit libanès en l’estabilització del conflicte.

Ens trobem al polígon de Massanassa (Horta Sud) amb Vicent i Francesc Moncholí, pare i fill, quarta i cinquena generacions d’arrossers de l’Albufera. Han perdut els cotxes pels aiguats i els recollim per a anar a veure com ha quedat un dels seus arrossars. A les naus, la maquinària treballa sense descans. Però als camps no hi ha sinó desolació. Allà on havia d’haver-hi una parcel·la inundada per l’aigua –típica imatge hivernal dels arrossars de l’Albufera–, ara hi ha tones d’escombraries. Som just a la riba del barranc de Torrent (o rambla del Poio), que a l’altura dels polígons ha arrossegat tota mena d’estris: ampolles de vidre, envasos de fàrmacs, dissolvents, boletes de polipropilè, decorats de Nadal, cadires, neveres… A més de canyes i més canyes.

“Aquests dies et vénen ganes de no continuar. O et vénen més ànims de continuar. No ho sé, perquè açò és un desastre, tant en l’àmbit econòmic com en l’àmbit ecològic”, comença Moncholí, el fill. Mentre parlem, un grup de gent es dedica a cercar productes aprofitables entre els residus, com ara cosmètics envasats. “És un abocador. És un abocador incontrolat que ha vingut a parar ací”, diu el pare. Han fet una convocatòria a gent sensibilitzada amb la natura i voluntaris ja hi han anat a classificar residus, però necessiten és maquinària especialitzada. “I si no ve maquinària pesant i s’afanyen a fer-ho, ací l’any que ve no podrem fer-hi arròs. És impossible fer arròs, no tenim temps. Veig molt difícil que el terme de Massanassa puga fer-ne. Açò és un treball ardu. Açò du molta faena, i molt de temps, i molts recursos, i molts diners”, diu Francesc Moncholí.

El camp en què els llauradors Vicent i Francesc Moncholí conreen arròs, convertit en un abocador ple de deixalles arrossegades per la barrancada (fotografia: Enric Galli). Medicaments i productes cosmètics arrossegats per la barrancada al camp d'arròs dels Moncholí (fotografia: Enric Galli). Els llauradors Francesc i Vicent Moncholí, fill i pare, al seu camp d'arròs a Massanassa, convertit en un abocador (fotografia: Enric Galli). El camp en què els llauradors Vicent i Francesc Moncholí conreen arròs, convertit en un abocador ple de deixalles arrossegades per la barrancada (fotografia: Enric Galli). Algunes persones arriben al camp d'arròs de Massanassa, amb una localització GPS compartida, per recollir productes cosmètics enmig de les deixalles arrossegades per la barrancada (fotografia: Enric Galli). Una dona recull desenes de productes cosmètics enmig de les deixalles, a Massanassa (fotografia: Enric Galli). Boletes de polipropilè en el camp en què els llauradors Vicent i Francesc Moncholí conreen arròs (fotografia: Enric Galli). Barranc de Torrent, a Massanassa (fotografia: Enric Galli).

Una de les preocupacions que tenen és que tots aquests residus s’escampen pels camps de més avall quan torne l’aigua i acaben al llac de l’Albufera. “La femerada serà com una taca d’oli, i tindran el problema altres llauradors i el parc natural, perquè això anirà escampant la contaminació. Ni més ni menys”, adverteix el fill.

El problema també preocupa Eva Tudela, de la comissió de territori d’Acció Ecologista-Agró. “Ací a l’Albufera nord es concentra la major part dels residus i és on poden començar a aparèixer els problemes de contaminants. Ha arribat de tot des dels polígons industrials. Ha arrasat, fins i tot, un magatzem de medicaments, que han acabat a molts camps de Massanassa. Cap d’aquests residus hauria d’estar ací”, diu. Per això han impulsat un voluntariat de neteja a l’Albufera. Han començat pel port de Catarroja (Horta Sud), i ja han netejat alguns dels camps veïns. “El canvi és notable. Segurament ells hauran de retirar molt de fang, però ja no serà un fang mesclat amb plàstics”, diu.

Raül Cipriano té camps al terme de Catarroja. “Estan molt afectats. Ha entrat molta aigua i molta terra, i molta brutícia d’arbres, canyes, plàstics, de tot. Abans de tot això, hi haurà gent que encara estarà enterrada allí, contenidors, una cosa exagerada”, diu. Explica que a la zona afectada hi ha almenys un metre i mig de terra que s’hauria de retirar per a tornar el camp al nivell que li correspon. “Tota eixa terra s’ha de llevar, perquè l’aigua baixe d’un camp a un altre i no hi haja el problema que un camp tinga més terra, l’aigua no passe i l’arròs s’ofegue”, diu.

A més d’això, Cipriano assenyala que tots els motors i turbines per a moure l’aigua s’han fet malbé. “Si no ens donen alguna cosa a fons perdut –alguna cosa suficient–, parlarem de més d’un milió d’euros només en terres, de traure tot el fang. Calcule jo. Ací hi ha molt a llevar. He fet fotos dels meus camps per si ens donen alguna ajuda, perquè això és una barbaritat. Si no ens donen ajuda, serà inviable traure-ho. Està tot desfet”, diu.

[RECULL FOTOGRÀFIC] L’Albufera de València, l’abocador final del barranc de Torrent

Dues fotografies diferents

Quan t’hi mous, la imatge que trobes al sud és diferent de la del nord. La devastació no ha colpejat els arrossars del sud amb la mateixa força, però s’han vist afectats d’una altra manera. Visitem el tancat del Rochet a Sollana (Ribera Baixa) acompanyats del seu propietari, José Castelló, que ens mostra l’estat en què ha quedat la mota que separa el camp del llac de l’Albufera. “L’Albufera agafà tant de nivell que està tot afectat. L’aigua anava per dalt de totes les motes. Aquesta és possible que siga de les més afectades que puga haver-hi”, diu. La mota sobre la qual caminem hauria de tenir uns tres metres d’amplada, i ara a penes en queda mig metre en alguns trams. Alguns residus dispersos demostren que allí també hi han arribat restes de la barrancada.

Ara el tancat és inundat, com pertoca per l’època de l’any, però tem que quan s’haja de traure l’aigua la mota s’esfondre i torne a entrar l’aigua de l’Albufera. D’una altra banda, tampoc sap fins a quin punt pot estar afectat l’arrossar fins que no es buide. “No sé què pot haver-hi ací dins. Pot haver-hi un cotxe, alguna nevera, alguna llavadora, i Déu vulga… que ens quedem ací, que no hi haja res més”, diu. Amb tot, s’ha quedat fora del paquet d’ajudes de la Conselleria d’Agricultura per als arrossars afectats, i li han dit que no és una qüestió prioritària.

Motes del tancat del Rochet, a Sollana (fotografia: Enric Galli). José Castelló, llaurador, ens mostra els desperfectes causats per la gota freda a les motes del tancat del Rochet, a Sollana (fotografia: Enric Galli). Danys causats per la gota freda a les motes del tancat del Rochet, a Sollana (fotografia: Enric Galli). José Castelló, llaurador, al tancat del Rochet, a Sollana (fotografia: Enric Galli). José Castelló, llaurador, ens mostra els danys causats per la gota freda a les motes del tancat del Rochet, a Sollana (fotografia: Enric Galli). Restes de deixalles i danys causats per la gota freda a les motes del tancat del Rochet, a Sollana (fotografia: Enric Galli). Camí cap al tancat del Rochet, a Sollana (fotografia: Enric Galli). Tancat del Rochet, a Sollana (fotografia: Enric Galli).

“Ha fet molt de mal a les motes, açò val molts diners. Ací s’han de posar molts camions de terra i de pedra. L’administració, de moment, d’açò no se’n vol fer càrrec. Si jo trac l’aigua, rebentarà, i si no la trac, no es pot cultivar. Amb el perjuí econòmic que això té. Si no l’arreglen, jo no puc fer arròs. I si ho faig, serà amb el risc que la mota rebente, inunde el camp i perda tot el que hi haja ficat. Jo perd el meu mitjà de vida. L’arròs es fa una vegada l’any, i si no puc fer-lo això representa el 60% o el 70% dels meus ingressos. No és una quantitat menuda”, assenyala.

Castelló viu a Pinedo (València), i té una fruiteria a Sedaví (Horta Sud), arrasada pels aiguats. Tot i que l’arròs és el gruix de la seua economia, diu que és una qüestió més sentimental perquè ja no dóna prou diners per a l’esforç i el sacrifici que comporta. “Jo venia ací amb el meu avi, després venia amb mon pare, i ara jo. I espere que els meus fills em diguen que no”, diu.

Anar a Picassent i tornar a casa a les deu del vespre: la proposta indecent de Rovira a l’IES Berenguer Dalmau

Es podrà conrear arròs l’any que ve?

Aquests dies ha saltat l’alarma sobre l’arròs de l’Albufera i els llauradors volen ser prudents. Nando Durà, arrosser de Sueca (Ribera Baixa) i membre de l’executiva de la Unió Llauradora, ens rep en un dels seus camps de caquis. En perdrà la collita perquè els aiguats van deixar una capa grossa de fang i encara no s’hi pot entrar. En canvi, els arrossars, la major part de la seua explotació, no han tingut danys.

Explica que la prioritat és netejar els arrossars que hi ha entre Silla i Sedaví. “Es faran les anàlisis pertinents per veure si es pot cultivar o si hi ha contaminació o no, que jo crec que no n’hi haurà gens. Només hi ha prop d’una tercera part dels arrossars de l’Albufera que tenen problemes d’eixe tipus”, apunta. Al sud, diu, el principal problema és que s’han malmès totes les infrastructures hidràuliques, i que també caldrà arreglar-les. Durà defensa que els llauradors són els primers interessats a tenir cura de l’Albufera i recorda que l’arròs ja era segat i emmagatzemat –tot i que una part també ha estat perjudicat pels aiguats i no es podrà comercialitzar.

“Ha sigut un desastre ecològic, però farem les coses ben fetes. Retirarem residus i ho analitzarem, que per a això tenim un departament de sanitat vegetal en la conselleria, tenim la Politècnica i tenim la Universitat de València. Tenim tres organismes molt fiables que faran eixes anàlisis i ens diran què es pot fer i què no. Que s’ha de retirar terra? Agafarem tractors amb pales i començarem a retirar la terra igual que ho hem fet amb els residus urbans. I si pel que siga hem d’esperar un any, o dos, o el que siga, s’indemnitzarà aquesta gent, o no cultivaran en un any o dos, o es plantaran verdures per a netejar la terra, que això també es fa moltes voltes”, diu.

Nando Durà, en un dels seus camps de caquis a Sueca (fotografia: Enric Galli). La collita de caquis, perduda (fotografia: Enric Galli). Nando Durà, en un dels seus camps de caquis a Sueca (fotografia: Enric Galli). Un dels camps de caquis de Nando Durà, a Sueca (fotografia: Enric Galli).

El biòleg Javi Jiménez Romo assenyala que en els camps més afectats del nord segurament caldrà descontaminar el sòl, i també tem que alguns residus perillosos s’hagen repartit de manera dispersa per la resta de zones. “Afortunadament, les grans extensions d’arrossars de la marjal sud de l’Albufera, on es produeix la major part de l’arròs al parc natural, no cal esperar que hagen estat afectades, estan lliures i jo crec que podran continuar produint sense dificultats. Però és molt diferent parlar de les que hi ha a la marjal nord, que han sofert molta concentració d’escombraries”, diu.

El biòleg demana coordinació a les administracions que gestionen el parc natural de l’Albufera perquè consulten als experts de quina manera cal netejar-lo. “És imprescindible no deixar sol l’agricultor, i cal estar molt atents, perquè l’administració pública tendirà a fer accions ràpides, de curt termini, i al final els néts dels arrossers del nord trepitjaran plàstics en aquests camps d’arròs. Això cal evitar. Hem de defensar els agricultors perquè els compensen cada quilo d’arròs que han perdut de la collita passada que tenien emmagatzemada i cada quilo d’arròs que puguen arribar a perdre fins que tinguen seguretat alimentària per a produir en aquests camps del nord. I cal arreglar les motes de tots els camps limítrofs de l’Albufera. Llavors hem de fiscalitzar l’acció de l’administració pública perquè es faça de veritat un pla a curt, mitjà i llarg termini que garantisca que res de tot això no repercutirà en l’economia de l’agricultor, que seria com dir que repercuteix en la qualitat ambiental de l’Albufera, perquè parlem del mateix”, conclou.

La passarel·la construïda per voluntaris que abraça tot un poble

Que no s’obliden del camp

“Abandonament” és una paraula que se sent recurrentment aquestes setmanes als pobles afectats pels aiguats. Al camp, la situació no és diferent. “No tenim l’ajuda que es mereix València. Es porten mal amb València. No la gent, però les institucions ens han abandonat. Per què? No ho sé. Però la gent està desesperada, socarrada. No vull parlar més perquè m’entren ganes de plorar”, diu José Castelló.

Francesc Moncholí lamenta que encara no els haja trucat ningú per veure què necessiten, i que tampoc no arriben les subvencions i la maquinària. “Ens sentim totalment desemparats. Hi ha gent que viu d’açò. Nosaltres vivim de l’agricultura i hi ha famílies a Massanassa que viuen del cultiu d’hortalisses i de l’arròs, i això també s’ha de cuidar”, diu. A més, lamenta que si avui dia ja no hi ha relleu generacional al camp, després de tot això que ha passat, els joves no voldran ser llauradors.

José Castelló, llaurador, al tancat del Rochet, a Sollana (fotografia: Enric Galli). El llaurador Francesc Moncholí, al seu camp d'arròs, a Massanassa (fotografia: Enric Galli). El llaurador Vicent Moncholí, al seu camp d'arròs, a Massanassa (fotografia: Enric Galli). Nando Durà, en un dels seus camps de caquis a Sueca (fotografia: Enric Galli).

“En un món tan globalitzat, si no cultivem arròs ací, el duen de Tailàndia o de Myanmar, com fan actualment. Ens entra arròs de tot arreu amb matèries actives totalment prohibides per a nosaltres. Ells les duen i ací no passa res. I qui se’l menja, o li ho amaguen, o el preu ho amaga tot, o tant li fa. Si no en tenim ací, vindrà de fora i ja està. Llavors tindrem cada vegada menys autonomia alimentària. I quan depenguem d’altres i s’acabe tota l’agricultura és quan vindran els plors”, adverteix.

El pare, Vicent Moncholí, conta que es va reunir amb el batlle de Massanassa. “Li vaig dir que, per descomptat, en aquest moment que tenim un caos, primer són les persones, després les cases, els habitacles, el polígon industrial, que és la riquesa del poble. Però que l’agricultura, els camps, i més aquí que estem en un parc natural, també. O açò ho oblidem?”

Amb tot, Nando Durà parla de la resiliència dels llauradors. Explica que la majoria de gent que es dedica al camp té les collites cobertes i l’assegurança ho cobrirà. El treball serà, sobretot, de traure fang dels terrenys i reparar les infrastructures. “El missatge que volem transmetre és que els llauradors es refaran, com ho fan sempre. Són molts diners, però ho arreglarem com podrem i continuarem endavant, no hi ha cap més eixida.”

“No es pot pensar en una reconstrucció de tots els llocs devastats amb una mirada racista i colonial”

The Washington Post · Rachel Pannett

L’exèrcit libanès és cridat a exercir un rol fonamental en l’acord d’alto-el-foc entre Israel i l’Hesbol·là, juntament amb els cascs blaus de l’ONU.

Milers de soldats libanesos, membres de la Força Provisional de les Nacions Unides al Líban (UNIFIL), seran desplegats al sud del país per garantir que els milicians de l’Hesbol·là posin fi a l’activitat armada a la zona, a prop de la frontera nord d’Israel. Ho recullen els termes de l’acord, amb una vigència de dos mesos.

L’acord és tota una prova de foc per a determinar fins a quin punt l’exèrcit libanès, que rep suport dels Estats Units, és capaç d’actuar amb independència i eficàcia en un país dividit per les tensions sectàries, i en què l’Hesbol·là ostenta responsabilitats en el govern nacional.

Fins ara, l’exèrcit libanès ha romàs majoritàriament al marge del conflicte

Durant els més de dotze mesos de conflicte entre Israel i l’Hesbol·là, que es va intensificar ràpidament quan els milicians del grup van començar a disparar artilleria contra el nord d’Israel en solidaritat amb Hamàs, l’exèrcit libanès s’ha mantingut majoritàriament al marge.

Però els dirigents occidentals continuen confiant en la capacitat de les forces armades libaneses de fer de contrapès a l’Hesbol·là ara que l’alto-el-foc ha entrat en vigor.

Els termes de l’acord estipulen que les forces libaneses hauran d’assegurar-se que s’hagi retirat, o bé eliminat, tot l’armament pesant i lainfrastructura de l’Hesbol·là de la zona que es troba entre el riu Litani i la frontera entre el Líban i Israel, segons que explica –sota condició d’anonimat– un funcionari de l’administració de Joe Biden a The Washington Post.

Els Estats Units i França, paral·lelament, s’encarregaran de supervisar el compliment dels termes de l’acord en el marc d’una missió de verificació establerta després de la darrera guerra entre Israel i l’Hesbol·là, l’any 2006.

L’exèrcit libanès depèn de benefactors estrangers

Aquests darrers anys, Washington ha proporcionat ajut a l’exèrcit libanès de manera consistent.

És probable que l’acord posi a prova la capacitat de l’exèrcit per a mantenir l’ordre i plantegi qüestions més àmplies sobre el seu rol en la societat i la política libaneses, com a cos atrapat entre les demandes dels donants estrangers, les aliances regionals i les rivalitats sectàries del Líban.

Si l’Hesbol·là no es retira completament del sud, la situació de l’exèrcit podria complicar-se encara més, segons que expliquen funcionaris i analistes.

L’Hesbol·là no és tan sols un grup milicià: és també un partit polític al Líban que forma part del govern per mèrits propis i que gaudeix del suport de milions de ciutadans.

Però Israel ha insistit que li permetessin d’actuar contra les amenaces militars en territori libanès, fins i tot després d’un alto-el-foc, cosa que presenta la qüestió de si l’exèrcit libanès renunciarà a defensar el país d’un hipotètic atac israelià.

Qualsevol enfrontament entre forces israelianes i libaneses podria fer perillar el suport financer dels Estats Units a l’exèrcit libanès, que ha rebut més de 3.000 milions de dòlars de Washington d’ençà del 2006.

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va declarar abans-d’ahir que Israel tornaria a atacar el Líban si l’Hesbol·là violava els termes de l’acord.

Els cascs blaus de l’ONU també exerciran un rol important en el compliment de l’acord

L’UNIFIL –la missió de manteniment de la pau de l’ONU encarregada de garantir l’estabilitat i la seguretat al sud del Líban d’ençà de la invasió i posterior retirada israeliana del 1978– declarà abans-d’ahir en un comunicat que donava suport a l’acord i que duria a terme la seva missió amb imparcialitat, i afegia: “La responsabilitat d’aplicar el mandat [de l’acord] recau en les parts implicades.”

Les forces de pau de la missió han romàs en les seves posicions habituals al sud del Líban durant la invasió israeliana del país; alguns efectius, fins i tot, han resultat ferits en atacs israelians.

El president sortit dels Estats Units, Joe Biden, ha explicat aquesta setmana que Israel es reservava el dret de reprendre les operacions militars al Líban en cas que l’Hesbol·là trenqués els termes de l’alto-el-foc, però ha insistit que l’acord “ha estat dissenyat per a una treva permanent en les hostilitats armades.”

Kareem Fahim, Suzan Haidamous, Mohamad El Chamaa i Sammy Westfall han contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Aquesta setmana he sentit vergonya de la nostra societat, en concret de la catalana. D’ençà de la manifestació convocada dissabte passat a Barcelona pel Sindicat de Llogateres (amb el suport de milers d’entitats) per recordar que l’habitatge no és cap negoci, sinó un dret, tot el que he llegit a les xarxes i en comentaris de notícies que versaven sobre el tema feia feredat. Carme Arcarazo, la portaveu del sindicat, ha estat objecte d’un linxament injustificat i lamentable. Alguns s’han servit d’un menyspreu desgastat amb tuf de naftalina masclista, anomenant-la la nova Ada Colau. L’acusen de ser massa benestant per a defensar causes socials: que si va estudiar batxillerat en un dels col·legis de la UWC, la Fundació Colegios del Mundo Unido, i que si ve de bona família perquè son pare és el guionista Lluís Arcarazo. Com era previsible, si es té en compte l’emprenyada generalitzada de la gran majoria de llogaters i persones amb una sensibilitat mínima pel que fa a les injustícies socials, la manifestació va ser un èxit rotund de convocatòria. A ulls d’alguns, a qui ha emprenyat que el moviment social es revolti contra la infàmia dels actuals preus dels lloguers, Arcarazo és una “nena de papà”, una “nena benestant jugant a ser precària”. D’entrada, carda pena i és d’un passat de moda caspós i nauseabund que per insultar algú –una dona líder, en aquest cas– es caigui en la baixesa d’anomenar-la nena, paraula que infantilitza i pretén fer passar Arcarazo per algú mancat de personalitat, d’intel·ligència i d’experiència. D’una altra banda, el fet reduccionista de personificar-ho tot en la portaveu del sindicat de llogaters ens explica la necessitat d’alguns de posar el focus en una sola persona per tal que no vegem, ni tinguem en compte, les més de 120.000 persones que dissabte van cridar fastiguejades contra tots els responsables d’una realitat insostenible. El tercer punt a comentar és el moralisme pudent que traspuen aquests comentaris plens de fel: què passa, que per a defensar causes justes s’ha de ser un arreplegat? Que per a tenir consciència de classe i reclamar una redistribució de la riquesa que eviti les grans desigualtats socials s’ha de tenir el carnet de mort de fam? Aquesta idea no és només absurda, sinó directament una idea classista i de dretes que demostra una manca total d’empatia. I aquest és el gran problema: el gran gruix de gent que continua mirant i avaluant el món amb l’estreta mirada d’un egoisme que considera que el món és com un el veu i que ha de caminar sense fissures, cap al seu credo. Això és el que fa mal, el que fa vergonya, que encara hi hagi massa gent amb deures de revisionisme pendents pel que fa a prendre consciència dels seus privilegis; perquè en això consisteix l’empatia que ens ha de ser pilar: entendre en quins àmbits som privilegiats, entendre que les lluites socials sempre han d’anar de baix cap amunt, i no entre companys que som al mateix grau de la piràmide social, i encara menys, de dalt cap avall.

Qui avui no entengui que es mercadeja amb el dret d’habitatge, qui no s’adoni de la manca de protecció dels llogaters, la violència estructural que implica haver de pagar preus mensuals de lloguer per un pis o, fins i tot per una paupèrrima habitació, que superen el salari mínim interprofessional, és que no hi veu o no hi vol veure.

Aquests darrers dies he llegit moltes piulades de persones que tenen entre 50 i 60 anys que consideren que els joves d’avui es queixen per vici, que són uns dropos mancats de la cultura de l’esforç i que no treballen prou, que si volguessin podrien fins i tot comprar-se un pis, com ho van fer ells ara fa 20 o 30 anys. “No tothom pot viure a Barcelona i a l’Eixample, busqueu pis a qualsevol altre punt de Catalunya”, diuen amb superioritat i altivesa. Desgrano i combato aquests comentaris: la problemàtica dels preus de lloguer va néixer a Barcelona i al voltant dels pobles més turístics que s’han anat venent als capricis dels més rics, però fa mesos que el virus de la manca d’oferta d’habitatge i dels preus sagnants s’ha escampat arreu del Principat. Aneu a Puigcerdà, a la Vall d’Aran a les Valls d’Àneu i aviat trobareu algú que us dirà que d’allà també n’ha de marxar gent que hi ha viscut tota la vida perquè les segones residències, buides gairebé tot l’any, i el lloguer estacional, s’han menjat les ofertes de lloguer a preus raonables. A l’àrea metropolitana hi ha la mateixa tensió que a tot el país, en general. Tot plegat, deixa un retrat del mercat immobiliari que té poc a veure amb allò que hi havia fa tres dècades. De manera que fer aquesta mena de comparacions és absolutament estúpid. I és perillós i fals pensar que aquesta problemàtica és només de les generacions més joves. Segons la darrera –i recent– enquesta del CEO, les dificultats per a trobar un habitatge són el principal problema de totes les franges d’edat de menys de 64 anys. Aquest problema no encapçalava els maldecaps de catalans des de l’any 2007, amb l’esclat de la bombolla immobiliària.

Si no podem ni tenir empatia amb un tema tan bàsic i del qual se’ns informa constantment, què hem d’esperar els uns dels altres com a societat? Quan es parla de grans tenidors, no s’ataca aquells que paguen una hipoteca i lloguen el seu pis per sobreviure, per favor!, no caiguem en aquesta mena d’errors, no ens devorem entre nosaltres; les bales les hem de disparar, repeteixo, de baix cap amunt, perquè tots plegats som més a prop de viure al carrer que de tenir un iot. El vaixell és corcat i a la deriva hi anem gairebé tots, menys els de dalt de tot de la piràmide. Quan el que defensem és el que defensen també les dretes i els realment rics, i nosaltres no som de dretes, ni som rics, és que tenim un problema greu. Empatia, consciència de classe i revisió de privilegis com a mesurador social, urgentment, necessàriament, inevitablement.

Si sóc un culer empedreït d’ençà de la meva primera visita a Barcelona, el 1971, no és únicament perquè tinc el cognom Nymark, que en català vol dir ‘Camp Nou’, o, com es deia llavors en general, ‘Nou Camp’.

Tot i que en aquella època no entenia el català, ben aviat vaig percebre que hi havia una relació especial del Barça amb la ciutat, Barcelona, i amb tot el territori català. A la Universitat de Barcelona, on feia un curs de filologia hispànica, vaig fer amistat amb un estudiant català que a tota hora em parlava del Barça i sobretot del seu jugador preferit, Ladislau Kubala, l’home que va liderar el Barça de les Cinc Copes. Aquest equip va dominar totalment el futbol espanyol al començament de la dècada de 1950.

Curiosament, per aquelles dates m’allotjava al carrer de Girona 39, no gaire lluny d’on el fundador del FC Barcelona, Joan Gamper, morí el 30 de juliol de 1930, al número 4 del mateix carrer. El 22 de novembre de 1899 Gamper, d’origen suís, havia fet imprimir al setmanari Los Deportes una nota en la qual convidava els qui volien organitzar partits de futbol a presentar-se al setmanari. Una setmana després, el 29 de novembre de 1899, dos suïssos, dos anglesos, un alemany i sis catalans van crear al Gimnàs Solé el Foot-Ball Club de Barcelona. La nacionalitat dels participants a la reunió és una mostra més que Barcelona ja era una ciutat cosmopolita.

Durant tota la dictadura franquista (1939‒1975), el Reial Madrid va ser l’equip del règim, i el contrast amb el Barça va quedar cada cop més clar a mesura que l’equip barceloní es perfilava com a símbol de llibertat i estendard de molta gent que pugnava per la democràcia. Després, als anys 1990 es van anar sabent de mica en mica algunes circumstàncies que havien envoltat la mort de Josep Sunyol, president del Barça al començament de la guerra civil. En va ser una de les primeres víctimes, mort als afores de Madrid, a principi d’agost del 1936.

En contraposició, tenim el cas de Santiago Bernabéu, que formava part de la 150a divisió franquista, una de les unitats més brutals i sanguinàries de tota la guerra civil, i que al començament del 1939 va ocupar Catalunya. El 1943, Bernabéu va ser president del Reial Madrid, càrrec que va ocupar fins el dia de la seva mort, el 1978. L’estadi del club madrileny encara porta el nom de Santiago Bernabéu. En contrast, quan eren a punt d’inaugurar el Camp Nou, el 1957, el Barça va proposar el nom de Joan Gamper per al nou estadi. No obstant això, el règim franquista s’hi va oposar rotundament al·legant que el fundador del Barça era foraster, protestant, liberal, s’havia suïcidat i tenia afinitat amb el moviment independentista català.

La rivalitat amb el Reial Madrid, l’estreta relació amb el moviment catalanista i l’eslògan “El Barça, més que un club”, que a començament dels anys 1970 era força nou, em van cridar l’atenció, i durant l’últim mig segle he dedicat molt de temps al tema “Barça i identitat catalana”. M’ha semblat especialment interessant el lligam entre el club i la llibertat, tant en el joc de futbol com en la identitat catalana.

En un article del 1998 el politòleg i polític Gabriel Colomé afirmava que els triomfs futbolístics del Barça es consideraven com victòries polítiques, de la mateixa manera que les derrotes es veien com a frustracions polítiques. Aquesta afirmació, feta per una persona que no es pot titllar d’independentista, indica que la relació entre futbol i política en el cas del Barça és una realitat acceptada molt més enllà dels qui van començar a cridar “in-inde-independència” al Camp Nou al voltant del 2010.

Per la seva personalitat o per la brillantor del joc, algunes persones han aportat més que altres, i de bon tros, a la identitat del Barça al llarg de la història. Alguns hi han contribuït més políticament (sobretot el president màrtir Josep Sunyol), i altres en el futbol artístic, gairebé màgic, com Maradona i Messi. L’escriptor uruguaià Eduardo Galeano els descrivia d’aquesta manera: “Així com Maradona portava la pilota enganxada al peu, Messi porta la pilota dins el peu… Científicament és impossible, però és cert!” És cert també que Maradona no va presentar la seva millor versió al Barça, però recordo un amic culer que deia que Maradona, per les seves característiques, no podria jugar mai al Reial Madrid.

Quant a la identitat en el futbol, crec que a qui més deu el Barça és a Johan Cruyff, però els lligams actuals entre futbol, identitat i política es poden atribuir a Pep Guardiola, entrenador del club en una època en què els catalans se sentien especialment trepitjats per les autoritats centralistes de Madrid. A més, els elements externs, que han estat presents d’ençà de la fundació del club, encaixen en un marc en què tant l’art i la cultura com la ideologia, la política i l’economia s’han nodrit àmpliament de fonts d’altres cultures i d’altres països.

Outsiders, com Kubala i Maradona amb un talent extraordinari, eren benvinguts a la ciutat outsider de Barcelona, que també en això es distingeix de Madrid. De fet, Barcelona ‒no solament en el futbol, sinó en multitud de camps‒ es percep com una capital contracultural que va contra les normes establertes, especialment les establertes per Madrid. Una pregunta urgent a respondre és si l’economia moderna es pot incorporar al nostre club sense que perdi la seva ànima.

El Barça és una marca amb diverses facetes: pioner en el futbol femení, una important funció social en la Fundació i un paper cabdal de la Masia. El 2010 els tres nominats a la Pilota d’Or eren del Barça i s’havien format a la Masia: Andrés Iniesta, Lionel Messi i Xavi Hernández. Tots tres eren els màxims representants d’un estil de joc que implicava guanyar amb un futbol estètic i elegant, i no pas, com és habitual ara, guanyar de qualsevol manera i com sigui. Un fet que va honorar el Barça als ulls de tots els culers va ser l’acord de patrocini signat el 2006 amb l’UNICEF, en què el club va pagar a aquesta organització de l’ONU per poder dur el seu nom a la samarreta.

Tanmateix, el 13 de desembre de 2010 va ser un dia negre, molt dolent, tant per a mi com per a molts culers. El nostre club va trencar amb 111 anys d’història quan va signar un contracte amb Qatar Foundation, una ONG que, pel que fa a interessos i responsabilitat, és controlada per la monarquia absoluta autoritària de Catar. Johan Cruyff va expressar el sentiment de molts culers quan va dir que el club “ja no és especial, ara és com altres clubs”. Personalment, em consolava amb allò que vaig sentir dir a un altre culer: “Sóc del Barҫa, no de Catar.”

Per acabar, una proposta: a la inauguració de l’estadi reformat al començament del 2025, per què no és batejat Estadi Joan Gamper? Per molts anys, Barça!

Falten pocs dies perquè els militants d’ERC decideixin qui dirigirà el partit. En aquesta entrevista parlem amb Alfred Bosch, candidat a la secretaria general de Foc Nou. Bosch fa una diagnosi sobre la situació del partit: diu que ERC ha de tenir un pla per a assolir la independència i resituar-la al centre de l’acció política, a més de trencar els acords amb els socialistes arreu. Sobre possibles pactes amb les altres candidatures si hi ha una segona volta, en cas que el guanyador no superi el 50% dels vots, avisa que la missió de Foc Nou “no és fer de crossa d’estructures ja una mica antigues”. VilaWeb tanca aquests dies el cicle d’entrevistes als candidats a la presidència i la secretaria general d’ERC sense que hagi estat possible entrevistar els responsables de Militància Decidim, que han refusat les peticions d’aquest diari.

—Quin balanç en feu, de la campanya interna?
—Boníssim, perquè, d’una banda, hem introduït un canvi de paradigma. La campanya no hauria estat, ni de lluny, la mateixa sense nosaltres. Diem que és possible una línia d’esperits lliures, que no siguin les estructures oficialistes, i que no passin per les habituals cadenes de comandament del partit. D’altra banda, hem introduït la integritat, el fet de donar veu a la militància sense passar per la xarxa de càrrecs, el fet de poder fer una campanya sense diners, sense estructura, amb gent i amb força.

—Proposeu que s’acabin els pactes sistemàtics amb el PSC i fer una consulta abans d’un any sobre l’acord d’investidura de Salvador Illa. Per què aquest termini?
—Amb el PSC i el PSOE. També qüestionem el pacte de Madrid. No ha donat resultats prou sòlids per a justificar-lo: una amnistia que tan sols es compleix en el cas dels policies i poca cosa més. Per tant, és, en general, la relació amb el poder socialista, que ara mateix és a tot arreu. Al nostre entendre, la investidura de Salvador Illa va ser una equivocació. Va ser massa ràpid i irreflexiu. Es va convocar la consulta sense crear una plataforma pel no, sense generar debat. El procés no va ser prou obert, i els que ens vam pronunciar pel no ho vam fer per Twitter o amb articles. Així i tot, els resultats del no van ser importantíssims. Això ens fa pensar que hi ha molta vida intel·ligent dins d’Esquerra, i que s’hauria de fer amb més garanties i d’una manera més oberta i respectuosa amb el militant. Per què un any? Perquè ja n’haurem vist l’incompliment.

—Abans, Salvador Illa vol negociar un pressupost amb ERC.
—Tot plegat es veu molt més clar si tenim present que Esquerra Republicana no és una organització al servei dels socialistes.

—I això què vol dir?
—Que estem al servei del país. És bo per al país un pacte amb els socialistes que després, a més, porta el xantatge del pressupost perquè si no, no es podrà fer tot allò? No. Al poble de Catalunya li interessa que la presidència sigui en mans del senyor Salvador Illa? No, perquè això ens fa retrocedir. Hem de desfer un pacte erroni. Proposem desfer-lo de forma democràtica, perquè no concebem una altra manera d’encarar la política. Al cap d’un any ja haurem vist que, ni per la banda de la sobirania fiscal ni per la de moltes altres coses que es van pactar, com ara les seleccions esportives catalanes, no es fa res. I que, més aviat, es retrocedeix.

—Si Foc Nou dirigeix el partit i Salvador Illa pica a la porta d’ERC, no negociareu el pressupost?
—Si hi ha un vot per a millorar les pensions, no ens hi posarem del revés. Si hi ha un vot per a millorar les condicions dels treballadors, dels autònoms, etcètera, no ens hi oposarem. Ara, un vot global per a aprovar el pressupost sota el xantatge que, si no ho fem, no es pot complir el pla, no l’acceptem. Primer, que compleixin i després parlarem del que sigui.

—Diuen que per complir l’acord cal el pressupost.
—No és veritat. No ens deixarem ensarronar. Ja ens hem deixat ensarronar massa pels socialistes: a Madrid, a Catalunya, i ara ens volen ensarronar a Barcelona. Són una gent molt llarga. Ens han pres el número moltes vegades, ja: des de González, després Zapatero, ara Sánchez… Ja ens ho coneixem, això. O sigui, no. Som partidaris que els pactes siguin a partir dels compliments i no al contrari, perquè amb gent que històricament t’ha pres el pèl és l’única cosa que pots fer. La missió d’ERC no és salvar la cadira a Pedro Sánchez, no és estar al servei dels socialistes. El nostre objectiu, insisteixo, és estar al servei del poble de Catalunya. Per tant, si Sánchez ens demana un favor per a continuar a la seva cadira, la primera cosa que li direm és que ha de ser un demòcrata i reconèixer el dret d’autodeterminació dels pobles i, concretament, de Catalunya. Un cop ho reconegui i accepti el senyor Sánchez, parlarem de la seva cadira.

—Si Pedro Sánchez no reconeix el dret d’autodeterminació, no hi haurà negociació del pressupost espanyol?
—Hem de deixar clar allò que realment és central i és vital. Però no per a nosaltres, per a Catalunya. No podem fer el préssec constantment i regalar tota la nostra força electoral als socialistes amb promeses que no es compleixen. No estem al seu servei, no som els seus vassalls, la seva marca blanca. De vegades sorprèn com les altres candidatures no ho tenen clar i s’emboliquen a l’hora de voler donar suport compulsivament a un grup espanyol que es diu d’esquerres. Però, honestament, si els dels casinos, el Hard Rock, la Copa Amèrica, les autopistes, la B-40, l’ampliació de l’aeroport, si els del capital financer, els que volen un turisme de masses amb sous barats, els que no qüestionen el problema de l’habitatge i no ens deixen fer lleis per a millorar el problema… Si tots aquells són d’esquerres, potser que ens ho fem mirar, no? Per tant, ni per esquerres ni per espanyolistes.

—Heu presentat una proposta per a fer la independència el 2030. Parleu d’una altra votació. Us referiu a un altre referèndum unilateral?
—Sobretot parlem que ERC ha de tenir un pla per a la independència. Perquè un independentista que no té un pla és un pollastre sense cap. I això no pinta bé. Hem instat Oriol Junqueras i Xavier Godàs, les altres candidatures, que ens responguin i ho debatem. No ho volen. Em sembla molt greu, perquè un independentista que no té un projecte, que no el traça, que no fa una proposta concreta, negre sobre blanc, no és un independentista. És un immobilista. Si vols liderar l’independentisme has de tenir un projecte, proposar-lo i concretar-lo. Això és el que hem fet. A partir d’aquí es pot qüestionar el que vulgueu: que si el referèndum, que si són cinc anys, deu, dos o tres. En podem parlar. Probablement no som portadors de la veritat sempre. Som bastant humans, però volem exercir aquest lideratge. Creiem que des d’ERC s’ha de fer com en altres ocasions. La via del referèndum no la descartem. Ni la via unilateral, ni la bilateral. Cap. El referèndum del 2017 va ser una demostració de força popular, no veig per què ens ha de fer sentir incòmodes. La cosa és el que va venir després i com es va gestionar aquell èxit. Hem de dissenyar un projecte que ens doni prou fortalesa.

—Com?
—El flanc político-institucional no es va fer del tot malament. Hi va haver una unitat estratègica que es va poder pactar, i una sèrie de passes legals, institucionals. La mobilització popular també va anar molt bé, potser fins després del referèndum, en què es va desmobilitzar. S’ha d’acceptar que la mobilització ha de continuar. Aquest pla ho deixa molt clar. I després hi ha uns altres tres flancs que no es van cuidar gaire i valdria la pena de pensar-hi. El primer és el cultural i lingüístic: som una nació cultural i, en bona mesura, una nació lingüística. Això de dir que ho separem totalment… jo crec que no ho hem de fer. Una segona renaixença cultural i lingüística pot ajudar el procés polític, com va passar amb el primer catalanisme. El segon és el flanc polític espanyol. Els nostres diputats al congrés dels diputats, si hi ha una iniciativa per fer caure Pedro Sánchez, només cal que se’n vagin al lavabo, que no hi siguin, i cau Pedro Sánchez. Això ens dóna una força immensa, i la impressió és que no en som conscients. Activem aquesta força. Si no, serà molt difícil d’empènyer el poder espanyol a reconèixer l’autodeterminació i que accepti que Catalunya pugui decidir el seu futur. Finalment, el flanc internacional. El 2017 hi va haver contactes amb alguns agents internacionals i estats que es van oferir a donar un cop de mà però no es va concretar. S’hauria de fer d’una manera molt més planificada i seriosa. El que proposem no és eixamplar la base, sinó eixamplar les forces, que siguem molt més forts quan arribi l’embat. Cinc anys ens donen temps per a preparar-ho.

—Creieu que així reconnectaríeu amb l’electorat?
—Sí. Ens serveix la lliçó del 2011 al 2017. Volem exercir el lideratge, volem la llibertat del país i, a més, tenim un pla. Qui s’hi apunta? Demanar que la gent confiï en tu quan ni tan sols els expliques què faràs i com ho faràs és molt difícil. Quan sí que tens un projecte convincent i l’exposes amb tota transparència, és possible arrossegar molta més gent. Encara més, és possible arrossegar forces polítiques que potser no ho tenen tan clar, però que t’han d’anar una mica al darrere, perquè veuen que tu lideres i no s’ho volen perdre. Això ja va passar. És possible, però ens hem d’espavilar. A ERC necessitem realment ser creïbles com a partit independentista. Si intentem ser els socialistes amb barretina, no tindrem credibilitat.

—Proposeu deixar enrere la fase antirepressiva. L’independentisme s’hi ha centrat massa?
—Quan et claven un clatellot i et tomben a terra, necessites un temps. Però aquest temps ja l’hem tingut. Per tant, sí, efectivament. Les ferides de la lluita ja ens les hem llepades molt. Ara toca alçar-se i iniciar una nova etapa d’esperança amb aquest pla, amb aquestes idees, amb tota decisió i il·lusió i sense supeditar-se a forces que volen un demà molt diferent del que volem nosaltres. No vull cap mal a ningú, però és que volen un país diferent. I, per tant, no podem ser-ne còmplices. A més, la gent no ho entén. En bona part, és el que ens ha castigat durant aquests últims anys i, si no ho canviem, ens continuarà castigant.

—En una entrevista a VilaWeb, Elisenda Paluzie va explicar que la vau citar l’últim dia del judici de l’1-O. Li vau explicar que uns empresaris havien demanat els indults i li vau demanar que l’ANC ho vengués d’una manera positiva. Va ser així?
—Elisenda Paluzie té molta memòria, pel que sembla, però la meva memòria és diferent. El que recordo és dir-li que no em semblava bona idea que l’ANC demanés que els presos polítics es podrissin a la presó. Perquè ells van començar una campanya dient que s’havien de rebutjar els indults, que s’havia de rebutjar l’amnistia, que s’havia de rebutjar tot, i que s’havien de quedar a la presó. En aquell moment no em semblava bona idea. Una altra cosa hauria estat que ells ho haguessin triat personalment. Però no pots dir que acceptes la repressió i aquestes actuacions antidemocràtiques, perjudicant els líders que l’única cosa que han fet és convocar un referèndum per a poder votar lliurement sobre la independència de Catalunya. Li vaig dir això i continuo pensant que era la via més encertada en aquell moment, fins i tot estratègicament, més enllà de les consideracions humanes, que també hi són. Han de ser lliures, òbviament, perquè no han fet res mal fet. Això no vol dir que deixis de lluitar, al contrari: si surten de la presó i tornen, d’alguna manera és una victòria per al moviment independentista.

—Sobre el cas dels cartells dels germans Maragall, proposeu de fer una auditoria externa. Portaríeu els responsables als tribunals?
—Si cal, sí. La veritat existeix i s’ha d’esbrinar. No dic fer soroll i safareig permanent, com s’ha fet últimament. Al final, la sensació és lamentable, amb la gent tirant-se els plats pel cap, que és bàsicament això que han fet les dues candidatures oficialistes amb aquest tema. S’ha de treballar seriosament en una auditoria externa, amb algú que sigui neutral, si cal internacional, i que ressegueixi tots els fets fil per randa, inclosos els econòmics, que hi són. Perquè la majoria d’aquestes coses es van pagar d’una manera o altra.

—ERC ha de continuar fent campanyes sense logotip, anomenades de contrast o activisme?
—A mi, això, no m’agrada. Crec que has d’anar ensenyant la cara. És veritat que quan vas amb el segell hi ha gent que et descarta, no? Passa amb altres segells i marques. Jo em sento orgullós del triangle republicà, que ve dels temps de Macià i Companys. No m’avergonyiré mai dels colors d’Esquerra. Cal un cop de timó per a tornar-nos a encarar cap a la República Catalana.

—Helena Solà, en una entrevista a l’ACN, va denunciar pressions, coaccions i amenaces d’una candidatura amb la recollida dels avals. Es referia a Militància Decidim?
—No sé a què es referia. Li ho haureu de demanar a ella, però és possible que es refereixi, per exemple, al to i l’actitud que hem vist en algunes presentacions, mítings, debats. Quan Junqueras va dir allò que abans de curar les ferides…  i aquesta expressió de “fer net”. Tot això dóna un aire a certes campanyes que tendeix a ser hostil. Som companys d’una casa fraternal. Hem d’anar amb unes altres maneres.

—Dieu que Junqueras ha de plegar. Militància Decidim remarca que Junts ha triat Carles Puigdemont de president. Hi veieu cap paral·lelisme?
—No em feu entrar en una altra casa, que prou feina tenim a la nostra… Amb tots els respectes, espero que els vagi molt bé. El 1945, acabada la guerra mundial, els electors britànics no van triar Churchill. Van triar el laborista, i ell era el gran heroi de la Segona Guerra Mundial. És el que demano a Oriol Junqueras. Amb tots els honors, perquè ha fet coses grandioses i el seu lideratge ha estat molt bo durant uns anys, ara és l’hora d’un merescut relleu, d’un descans del guerrer. Perquè creiem que amb Oriol Junqueras no tenim la força que podríem tenir. És necessari fer foc nou.

—Heu rebut trucades de la resta de candidatures per a preparar o sondar un pacte?
—Hem parlat amb tothom i ens hem reunit amb totes les candidatures. Amb l’única amb què realment vam parlar d’un possible pacte, que no van voler, és amb Recuperem ERC, del Col·lectiu Primer d’Octubre. Amb les altres no ens hi hem reunit per negociar-hi, sinó per explicar-los el nostre projecte, el pla per a la independència 2030. Creiem que és a partir del debat que podem crear una força realment més rica, amb més grapa. Volem que ERC sigui més sexi, ara no ho és gaire. Parlarem amb tothom per a canviar les coses.

—Si hi ha una segona volta, descarteu de pactar amb Militància Decidim?
—Amb Militància Decidim o amb qualsevol de les dues candidatures?

—Us anava a preguntar primer per l’una i després per l’altra.
—Nosaltres anem a guanyar. Si no, no ens presentaríem. Creiem que, malgrat els avals, a Esquerra dominen els esperits lliures, s’ha vist en altres ocasions. Confiem en la llibertat de cor i de cap dels afiliats. Què passa si no és així? Defensarem el que hem vingut a defensar. Un canvi: que aquelles opcions oficialistes que es basen en estructures de càrrecs i en unes jerarquies ara mateix barallades o partides, però que encara hi són, no siguin el que més pesa dins l’organització. Que el que hi pesi més sigui l’ideal. No hem negociat amb ningú. No ho hem fet fins ara i no veig el sentit de fer-ho. Tenim la nostra opció, constructiva: el que no farem mai és convertir-nos en el barrufet rondinaire d’ERC. Però la nostra missió tampoc no és fer de crossa d’estructures ja una mica antigues.

—Per tant, nou sou partidaris de pactar ni amb Militància Decidim ni amb Nova Esquerra Nacional en segona volta.
—No n’hem parlat amb l’equip. Evidentment, en parlarem. De moment, tenim totes les forces centrades a guanyar i a obtenir el millor resultat possible.

—Si guanyéssiu, sobre quines bases recosiríeu el partit?
—Amb fil i agulla. En el debat de candidats a la secretaria general, vam assistir en els primers minuts a un intercanvi de plats tirats pel cap, entre les dues candidatures oficialistes. Es barallen menys quan han de prendre decisions importants ideològiques, com va ser la investidura de Salvador Illa. No ens sembla un espectacle edificant. No afeblirem aquesta casa comuna fraternal amb disputes que no tenen res a veure ni amb l’ideari, ni amb la doctrina, ni amb l’estratègia, ni amb les propostes que fem. No ens fa mal el debat de les idees. Ens fan mal les disputes personalistes. Ho hem de separar molt bé, perquè aquí està la clau del futur d’ERC. L’hem de recosir a partir del debat de les idees, superant les nostres diferències personals.

—Això és encara possible, després de tot?
—És possible si portem el kit de costura que tenim a Foc Nou. Primer, assumint responsabilitats amb una investigació seriosa independent. I després, centrant-nos en el debat: on hem d’anar amb ERC i com podem recuperar la confiança amb la societat catalana.

—Què creieu que passarà si guanyen Junqueras o Godàs? Es podrà recosir el partit?
—És més difícil perquè les fractures són molt profundes entre aquestes dues opcions. Si guanya l’una, la temptació d’excloure l’altra és molt forta, i viceversa. Quina candidatura és la més preparada per a treure el fil i l’agulla? La que no ha funcionat amb estisores i amb destrals fins ara.

—Després del congrés del 2008 hi va haver dues escissions. Pot tornar a passar?
—Pel que fa a Foc Nou, no passarà de cap de les maneres. N’hem parlat, ho tenim claríssim. Pel que fa a altres candidatures, espero que no passi.

—Continuareu militant a ERC passi què passi?
—Sí. A mi ja me n’han passat unes quantes, de coses, a ERC. Hi crec. És casa meva, soc d’esquerres, republicà, independentista, és el meu lloc. No aniré a un lloc on no pertanyo, on em senti incòmode.

—Una de les coses que us va passar a ERC va ser que vau plegar com a conseller. Es van generar dubtes sobre si havíeu encobert el que havia estat el vostre cap de gabinet, Carles Garcias, de les denúncies d’assetjament sexual. Va ser així?
—El vaig fer fora jo, que era el conseller, i era l’única persona que ho podia fer. Fer fora algú és una manera molt estranya d’encobrir-lo. Molt abans que sortís res a la premsa. Vaig prendre una decisió que no tenia a veure amb res d’assetjament sexual, que jo desconeixia, però sí amb una incomoditat pel que feia a les relacions de treball d’aquest home. Aquest va ser el motiu. El tema es va tancar. Es va investigar, es van fer sis informes, es van tancar els dos expedients, se’m va eximir, sense cap sanció. El cas no va entrar mai en el terreny de la justícia. I el tema central és que a mi no se’m va acusar mai d’assetjar ningú. Parlem d’una persona que treballava amb mi i que, en la seva vida particular, encara ara no sabem què va fer. Arriba un moment que hem de girar full d’aquestes coses. Per mi va ser molt dolorós, em va semblar molt injust. Però tinc tot el dret, i és bo i saludable per a tothom, que hi donem un cop de carpeta i tirem endavant. Hi ha una qüestió que crec que ara sí que és molt vigent: jo vaig dimitir per una cosa que no havia fet. Alguns es creuen que si has dimitit és perquè ets culpable. No, jo no era culpable. No vaig fer res. Ara, sí que va passar dins de la meva àrea. Per tant, vaig considerar que políticament sí que havia d’assumir responsabilitats. I ho vaig fer. Ho va fer Willy Brandt, que era el canceller alemany, quan es va descobrir que el seu cap de gabinet era un espia del KGB. Això als països nòrdics s’entén. Vull que s’entengui aquí també. I vull que, quan un dirigent d’Esquerra diu que han passat coses molt lletges i era el màxim dirigent però no es va assabentar de res, s’assumeixin responsabilitats.

—Ho dieu per Junqueras.
—Ho dic pel president Junqueras, per la secretària general, que ja ha fet un pas al costat, i per l’executiva en general. Nosaltres, a la llista, no portem ningú de l’executiva actual d’Esquerra. S’hauria d’entendre que encara que no fossin culpables del que va passar, encara que ho desconeguessin –que costa una mica de creure, perquè són gent intel·ligent–, tenen una responsabilitat. Si ets el president del partit i hi ha hagut un cacau que deixa el partit per terra, has de fer un pas.

El 14 de novembre va arribar a la plataforma Disney+ la minisèrie Say nothing (“No diguis res”), l’adaptació del llibre homònim del prestigiós periodista Patrick Radden Keefe, que, amb tan sols nou capítols, mira de resumir tota la investigació periodística que va fer durant anys sobre el conflicte nord-irlandès (l’anomenat The Troubles).

La cara fosca de l’IRA | Joc de Miralls de Xavier Montanyà

Fa tot just dues setmanes que s’ha estrenat, però Say nothing no és tan sols una de les sèries de l’any, sinó que, a partir d’ara, serà una de les imprescindibles per a entendre la història d’Irlanda del Nord. De fet, són molts els qui ja l’han recomanada als quatre vents, tot assegurant que la sèrie és tan bona com llibre. Ara bé: mentre el món gaudeix d’aquesta sèrie i els entusiastes del tema el reviuen, a alguns dels personatges implicats no els fa gens de gràcia que tornin a obrir-se unes ferides que, avui dia i mig segle després, encara no han acabat de cicatritzar. Entre els milers de reaccions sobre la sèrie, destaquen les dels familiars dels anomenats “desapareguts”, persones que, acusades de traïdores o delatores, eren segrestades, assassinades i enterrades per l’IRA. De fet, aquest ha estat un dels principals conflictes després del procés de pau que va acabar amb l’Acord de Divendres Sant el 10 d’abril de 1998. Per això, no és estrany que Radden Keefe utilitzés la desaparició de Jean McConville el 1972 com a punt de partida del llibre, i que s’ha mantingut també com a punt de partida de la sèrie.

Podeu comprar No diguis res de Patrick Radden Keefe a la botiga de VilaWeb

Els personatges de Dolours Price i Marian Price parlant amb Joe Lynskey a ‘Say nothing’.

Michael McConville, fill de Jean McConville, ha confessat que no té gens d’interès en la sèrie i que no pensa mirar-la. Segons que recull la BBC, Michael McConville ha declarat fa poc que “Disney és conegut per l’entreteniment”, però que la mort de la seva mare “no és cap entreteniment”, ni per a ell ni per a la seva família. “Aquesta és la nostra realitat, cada dia, d’ençà de fa cinquanta-dos anys”, afirma. A més, McConville també critica el moment de publicació de la sèrie, que considera massa proper a l’aniversari de la mort de la seva mare. Va ser l’1 de desembre de 1972 quan els membres de l’IRA van entrar a casa els McConville i van segrestar la mare, tot deixant els deu fills orfes –l’home de McConville havia mort un any abans de càncer. Segons algunes declaracions, McConville era considerada una delatora i l’acusaven d’haver ajudat un soldat britànic, tot i que no s’ha pogut demostrar mai. De fet, els seus fills sempre han defensat la innocència de la seva mare. Aquest ha estat un dels casos més mediàtics dels anomenats casos dels “desapareguts”, però la sèrie també es fa ressò dels de Joe Lynskey, Seamus Wright i Kevin McKee. En total, van ser setze, però només s’han trobat els cossos de tretze. Els tres cossos que no s’han arribat a trobar mai són els de Joe Lynskey, Columba McVeigh i Robert Nairac.

La neboda de Lynskey, Maria Lynskey, va declarar fa poc al programa Evening Extra de la BBC que, quan Patrick Radden Keefe els va parlar de la producció de la sèrie, ja estava molt avançada. “Ja havia començat, no es podia aturar pas”, va dir. I va afegir: “Vam dir-li [a Radden] com ens sentíem amb aquest tema i que no hi estàvem d’acord.” Joe Lynskey va ser un monjo cistercenc que, més tard, es va convertir en membre de l’IRA provisional. Va desaparèixer el 1972, després d’haver ordenat l’assassinat d’un altre membre de l’IRA, de la dona del qual s’havia enamorat. En un principi, la família va creure que havia fugit als Estats Units, i no va ser fins el 2010 que l’IRA va reconèixer que l’havia executat i enterrat. Va ser llavors quan Lynskey va afegir-se a la llista de “desapareguts”.

Maria Lynskey està d’acord que la història ha de ser explicada, “perquè és història”, però que no és fàcil per a algú que està involucrat en els fets. “És fàcil veure un drama sobre aquests esdeveniments si no hi estàs involucrat”, deia. Tot i que creu que la sèrie pot ajudar els joves “a mantenir-se lluny de la violència”, també va assegurar que ella no la miraria pas. “Conec aquestes famílies, sé què han passat. Veure com segresten la teva mare quan ets un nen, o veure el teu germà amb una pistola apuntant-li el cap… De cop, es converteix en una realitat, és com si els tornessis a veure”, declarava. Actualment, la Comissió Independent per a la Localització de les Restes de Víctimes (ICLVR) treballa en un procés formal per a identificar les restes humanes trobades a la tomba del poble d’Annyala, al cotat de Monaghan, a l’altra banda de la frontera. En un comunicat, la comissió va assegurar: “El calendari i la ubicació coincideixen amb la desaparició de Joe Lynskey el 1972.” John Hill, cap d’investigació de l’ICLVR, va declarar que la família Lynskey es mostrava optimista.

Tothom espera reaccions de Marian Price, però encara no ha dit res al respecte.

El personatge de Dolours Price a ‘Say nothing’. De cinc-centes pàgines a nou capítols

La sèrie és innegablement bona, especialment els cinc primers capítols, però és inevitable trobar-hi a faltar trames que Radden narra de manera profunda i amb una precisió quirúrgica al llibre, com ara el Diumenge Sagnant el 1972; les dues vagues de fam dels presos de l’IRA el 1980 i el 1981 per a protestar per unes condicions més dignes a la presó i contra la retirada de la condició de pres polític –una nova norma que permetia al govern britànic d’empresonar sense judici previ qualsevol sospitós de formar part de l’exèrcit republicà armat i que finalment va causar la mort de Bobby Sands a la presó de Maze– o l’escapada de la presó de Brendan Hughes amagat en un matalàs, entre més.

La sèrie comença essent una molt bona adaptació del llibre, i s’acaba reduint a la vida de les germanes Price –interpretades magistralment per Lola Petticrew i Hazel Doupe, de joves, i per Maxine Peake i Helen Behan, de més grans–, la recerca del cos de Jean McConville –interpretada per Judith Roddy, actriu que, per cert, també surt a la recomanadíssima sèrie Derry girls, el director del qual ha dirigit els dos primers capítols i els dos darrers de Say nothing a petició de Patrick Radden Keefe– i el salt a la política institucional de Gerry Adams al capdavant del Sinn Féin –interpretat, primer, per Josh Finan i, després, per Michael Colgan.

Així i tot, una de les coses que ha cridat més l’atenció i que no ha passat per alt a cap dels espectadors és l’enunciat que apareix al final de cada capítol de la sèrie, en què s’especifica que Gerry Adams sempre ha negat haver estat membre de l’IRA i d’haver participat en cap acte violent. A vegades, fins i tot, s’amplia el text per incloure-hi les seves negacions dels assassinats específics que ha tractat l’episodi. De fet, un dels moments més impactants de la sèrie és en un dels darrers episodis, en què un periodista pregunta a Adams si té les mans “tacades de sang.” “No, ni de bon tros. Estic completament en pau”, respon Adams amb una fredor que fa feredat. Una fredor que pot veure’s en declaracions reals de Gerry Adams, com ara, aquesta que va recuperar la CNN del 2014 amb la periodista Christiane Amanpour aprofitant una recent entrevista a Patrick Radden Kefee a la cadena:

Every episode of “Say Nothing” ends with a disclaimer: “Gerry Adams has always denied being a member of the IRA”. @praddenkeefe tells me “There are many, many people who were in the IRA who would tell you otherwise. In fact, Adams is really the only person out there who, with a… pic.twitter.com/2UzAmSD4zI

— Christiane Amanpour (@amanpour) November 22, 2024

Patrick Radden Keefe sempre s’ha mostrat molt contundent amb aquesta qüestió. Més d’una vegada, el periodista ha assegurat que Gerry Adams formava part de l’IRA. Fins i tot, Joshua Zetumer, un dels creadors de la sèrie, ha declarat a The Irish News que no és tan sols Radden Keefe qui considera Adams membre i dirigent de l’IRA, “sinó gairebé tots els historiadors.” Així i tot, per representar d’una manera justa el punt de vista de Gerry Adams, van voler incloure l’enunciat al final de cada capítol. “Volíem assegurar-nos que representàvem de manera justa el seu punt de vista, encara que no hi estiguéssim d’acord”, declara Zetumer al diari irlandès.

El personatge de Gerry Adams a ‘Say nothing’. El llibre, un dels millors del segle

El dia de Tots Sants del 2018, es publicava en anglès Say nothing: a true story of murder and memory in Northern Ireland, i dos anys més tard, el setembre del 2020, el llibre va publicar-se en català a l’editorial Periscopi.

No diguis res va ser un èxit de vendes a tot el món d’ençà del primer moment: tan sols a Catalunya ja se n’han venut més de 20.000 exemplars i se n’han imprès set edicions. Als Estats Units, va estar-se sis setmanes seguides a la llista dels llibres més venuts de The New York Times i va rebre un gran reconeixement de la crítica. A VilaWeb, Xavier Montanyà en va fer un extens reportatge en què en destacava: “L’estil és el d’un dinamisme cinematogràfic, i la investigació, profunda i rigorosa, aconsegueix de revelar veritats sobre els fets i els màxims responsables d’algunes accions que la direcció de l’IRA i, després, el Sinn Féin, han volgut tapar i esborrar de la història. […] El llibre va desplegant davant nostre un relat documental panoràmic real que no té vocació de llibre d’història, sinó que, més aviat, és la història.” El fragment de Montanyà justifica per què, posteriorment, The New York Times va classificar No diguis res com el dinovè millor llibre del segle XXI.

L’èxit del llibre, doncs, recau en l’escriptura prodigiosa de Radden Keefe: és capaç d’escriure sobre els pitjors horrors viscuts durant la segona meitat del segle XX a Irlanda del Nord i fer-ho amb un dinamisme propi d’un thriller. El novel·lista irlandès John Banville, de fet, explicava que precisament per això No diguis res era el millor llibre sobre Irlanda del Nord que havia llegit mai. “Es llegeix com un thriller, i alhora ofereix un retrat complet de la tragèdia d’aquells anys terribles de conflicte tribal en un racó oblidat d’Europa. Una sinistra obra mestra.”

Després de gairebé una dècada de premis i aplaudiments –el 2019, Patrick Radden Keefe va guanyar el premi Orwell de no-ficció política pel llibre–, No diguis res ha arribat a les pantalles casolanes en forma de sèrie a la plataforma Disney+, i el rebombori i la follia col·lectiva sobre la història i els personatges han tornat a revifar en l’esfera pública. És una molt bona notícia, perquè, malgrat tot, acaba essent un document de memòria històrica. És just recordar, doncs, la cita de Viet Than Nguyen que Patrick Radden Keefe fa servir com a introducció al llibre: “Totes les guerres es lliuren dues vegades, la primera, al camp de batalla; la segona, a la memòria.”