Ahir vint-i-set personalitats polítiques de tots els Països Catalans i l’Alguer van presentar a Prada de Conflent una declaració en defensa de la llengua catalana i el seu ús públic i normalitzat.

La iniciativa d’aquesta Declaració de Prada és important. La gran majoria de signants són polítics que ja no exerceixen –aquesta era la intenció primera del text, ser una espècie de crida d’ex-polítics adreçada als polítics i la societat d’avui–, però la pluralitat geogràfica i ideològica que representen és molt important per si mateixa. La llista té una gran significació perquè hi trobem des del primer president autonòmic valencià a un síndic de l’Alguer. Hi ha plegats dos ministres de Cultura d’Andorra i un batlle de Perpinyà, un vice-president de la Generalitat de Catalunya, vuit consellers de Cultura i una d’Ensenyament del Principat i les Illes, un president del Consell Comarcal de la Llitera, diputats valencians al congrés espanyol i al Parlament Europeu i un diputat a l’Assemblea francesa. Noms, a més, que pertanyen a tot l’arc polític del nacionalisme –de Compromís a Esquerra Republicana, de Més a Junts o Sardenya i Llibertat–, però també a grups com la UMP o el PSOE; en aquest cas, polítics sensibles a la realitat del nostre poble.

La defensa de la llengua sempre és important, perquè en realitat és on comença tot. Nosaltres som un país fabricat al voltant d’una llengua, el català. Com a país som diferents i podem aportar coses al món precisament i exactament perquè tenim una llengua, la catalana. I és tan sols si la mantenim viva i potent que tenim futur com a cultura, com a poble, com a nació.

Per això el manifest insisteix en la pràctica i la presència pública de la llengua, més enllà i tot de les decisions institucionals. Reclama mesures polítiques, però recorda als parlants coses tan elementals com que cal parlar en català sempre i amb tothom i que “tots som referents lingüístics” per a la nostra societat.

Això és important, perquè un dels problemes essencials del català avui és la facilitat sorprenent amb què molts catalanoparlants dissimulen ser-ho.

La “dissimulació”, dissortadament, ja ha superat l’estadi de la relació amb els estrangers i fins i tot s’ha assentat en les relacions interpersonals amb els autòctons. Es tracta que els catalanoparlants “dissimulem” que tenim una llengua pròpia i tendim a no fer-la servir, llevat que estiguem completament segurs que som en un àmbit exclusivament i completament catalanoparlant. Per tant, no és que hi haja menys catalanoparlants i que per això el català se senta menys: és que els catalanoparlants silenciem voluntàriament la llengua i la fem inaudible. No hi ha cap substitució demogràfica, sinó que s’ha trencat el mecanisme que històricament havia fet d’aquest país allò que és.

D’ençà dels orígens més remots, els Països Catalans som un territori de pas on, qui hi roman, es fa català. I la llengua havia estat sempre el factor de catalanització. El vell “Pus parl’en cathala. Deu li’n don Gloria”, què era, al capdavall, sinó la concessió de la condició d’igual a l’altre sols considerant-ne la llengua que parlava? El 1500 els occitans que es van desplaçar a Catalunya van arribar a representar el 20% de la població total del Principat i, tot i que parlaven allò que en podríem dir variants de la mateixa llengua, van acabar adoptant la versió del sud del Pirineu i es van dissoldre en el conjunt. Les tres grans, enormes, onades migratòries espanyoles del segle XX van aconseguir gairebé de doblar el cens tant del Principat com del País Valencià, però no van posar fi a la llengua ni tan sols comptant amb el suport entusiasta de la dictadura franquista. La novetat ara no és la immigració que ens arriba de tot el món sinó la dissimulació. Allò que canvia és que els acabats d’arribar no tenen de referència el català perquè els catalanoparlants renunciem a fer-los entendre que la llengua no solament els és necessària sinó que és allò que els farà catalans. Per això els recordatoris tan punyents i ben explicats com el de la Declaració de Prada són tan importants i imprescindibles.

Un dels errors més remarcables de la lluita per la independència, error que ara hem de rectificar a corre-cuita, ha estat desdibuixar voluntàriament la importància del català a l’hora de definir-nos i de cohesionar-nos, a l’hora de reconèixer-nos com a allò que som. Per primera vegada a la història del catalanisme, el moviment mateix ha menystingut el valor únic i referencial del català, fins al punt d’arribar a considerar que no és l’única llengua catalana. Una absurditat conceptual, una aberració ideològica, que ja ha fet un mal enorme al país.

Però resulta que entre els francesos i els espanyols no hi és, aquesta confusió mental. I per això, ells, així que tenen un mínim de poder, tal com ha passat a Perpinyà, al País Valencià i a les Illes –i tal com ja passa al Principat, també–, l’han posat al servei de marginar el català, d’exterminar-lo, de dificultar-ne la projecció social, de segregar-nos i arraconar-nos, de convertir en un problema la nostra aspiració de viure lliures i de manera normal. Només Andorra, en la seua condició d’estat independent, s’ha deslliurat d’aquesta onada i ha aprovat una llei modèlica que no solament obliga a entendre el català sinó a parlar-lo.

Però, fent això, ells mateixos, francesos i espanyols, ens han recordat que la llengua ens fa ser el país que som. El país que som de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I l’Alguer. I ens han explicat ben clarament que la llengua ens converteix, a tots, en una unitat d’agressió. Amb agressors diferents –els francesos, de Salses a Cervera; els espanyols, de Portbou a Guardamar; els italians, a Sardenya–, però amb una mateixa i sola tàctica i voluntat.

Fa uns quants anys, al Principat, hi havia gent que als catalans de la resta de territoris ens mirava amb un cert aire de superioritat; com si els féssem pena, en un gest suïcida de suficiència, com si no els hagués de passar mai allò que els passa ara. Però avui, amb la pèrdua accelerada de referencialitat del català a Barcelona i a Tarragona, a sengles àrees metropolitanes i una mica pertot arreu, espere que haja arribat al conjunt de la nostra societat l’hora de la clarividència, l’hora d’entendre la realitat i posar-se a treballar per canviar-la. L’hora de fer-nos conscients que des de cada racó del territori quan defensem la llengua catalana ens defensem a tots, de punta a punta del país. I l’hora d’entendre que la defensa conjunta, ferma i intransigent, de la llengua catalana és l’obligació més gran que tenim com a nació i com a societat, com a poble.

Això que, en definitiva, ens expliquen amb la seua signatura aquest grup de vint-i-set polítics notables que han volgut eixir voluntàriament del seu còmode i merescut silenci biogràfic per fer, per fer-nos, una crida d’alerta més que oportuna.

 

Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense cap mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també

 

PS1. El catedràtic de dret constitucional Javier Pérez Royo és una personalitat que sempre té posicions contundents i que no es deixa arrossegar per modes o situacions. Fa anys que ho demostra amb les seues crítiques al sistema judicial espanyol i ho torna a fer avui responent de manera molt documentada i clara a totes les preguntes que li ha fet Oriol Bäbler: “Puigdemont tan sols pot esperar odi visceral del Suprem”

PS2. Anit va tancar la convenció demòcrata de Chicago en un ambient d’autèntica eufòria per a Kamala Harris. Jo no veig tan clar que l’actual vice-presidenta puga derrotar Donald Trump a les eleccions del mes de novembre, però cal reconèixer que, després del pas al costat del president Biden, ha aconseguit de fer un tomb molt espectacular a la cursa. De fet, els nostres companys del Washington Post ho expliquen amb una dada impressionant: Kamala Harris ha aconseguit més diners de donants en onze dies que Biden en un any de campanya

PS3. És possible que molts de vosaltres recordeu l’Sphen i en Magic, dos pingüins de corona blanca del zoològic de Sydney que van ser notícia mundial quan es va comprovar que eren una parella homosexual estable. Després de sis anys de relació, ara l’Sphen acaba de morir-se i Rachel Pannet ens explica en aquest article la seua vida i la importància que ha tingut per a la ciència i la societat.

El catedràtic de dret constitucional Javier Pérez Royo considera que el jutge Pablo Llarena i la sala segona del Tribunal Suprem espanyol tenen “una actitud delictiva” amb la llei d’amnistia. En aquesta entrevista a VilaWeb, lamenta les dilacions i les traves que posen per aplicar-la –“és un retard maliciós, l’última configuració del delicte de prevaricació”–, especialment en el cas de Carles Puigdemont. “No ho havia vist mai de la vida. És una monstruositat, una salvatjada jurídica”, diu.

“Puigdemont ha fet un torcebraç de set anys amb el Suprem i l’ha guanyat. Al tribunal, hi ha una sensació d’humiliació que implica que faran tot allò que sigui possible perquè aquest senyor no pugui tornar amb normalitat a Espanya”, adverteix Pérez Royo, que considera que el dirigent de Junts es va equivocar presentant-se a les eleccions catalanes i prometent que tornaria. “Crec que havia de continuar al Parlament Europeu amb la immunitat i una posició de força i més seguretat”, afegeix.

—Què us va semblar el retorn de Carles Puigdemont?
—Jurídicament, no té cap obstacle per a entrar i sortir lliurement d’Espanya. És un ciutadà que està en plenitud dels seus drets fonamentals. No té en cap de suspès.

—Té una ordre de detenció a l’estat espanyol…
—Hi ha l’ordre cursada pel jutge Llarena, però n’és molt discutible la legalitat. Primer, perquè tenia immunitat com a eurodiputat, i ara, perquè se li ha d’aplicar l’amnistia. Han passat més de dos mesos i aquest senyor no li ha aplicat la llei, ni deixa que l’hi apliquin. El jutge Llarena actua d’una manera que em sembla delictiva.

—Pel blocatge dels recursos de reforma contra la no-aplicació de l’amnistia?
—No solament és una falta que hauria de ser corregida pel CGPJ, tal com ha demanat l’advocat Gonzalo Boye, som davant un delicte. No és un cas d’un retard justificat, sinó un retard maliciós, que és previst al codi penal i és l’última forma de configuració del delicte de prevaricació. En la meva opinió, Llarena i la sala segona del Suprem tenen una actitud delictiva que tan sols té la finalitat d’evitar que aquests casos arribin al Tribunal Constitucional. Vulneren el dret de defensa de Carles Puigdemont.

—I què poden fer, les defenses? Presentar una querella per prevaricació?
—Sí, és el que es pot fer.

—Però el recorregut no serà molt curt?
—Sí, ja sabem què passarà. Tampoc no ens enganyarem, però com diu el refranyer: tant d’anar el càntir a la font, arriba que es trenca. S’ha de provar. Si no es presenta la querella segur que no tirarà endavant.

—No us heu compromès gaire en la resposta sobre el retorn de Puigdemont.
—Hi ha un component d’anàlisi política. Crec que es va equivocar i així ho vaig escriure al març, quan es va anunciar l’avançament electoral. No era el moment perquè Carles Puigdemont es presentés a les eleccions catalanes i tornés. Crec que havia de continuar al Parlament Europeu amb la immunitat i una posició de força i més seguretat. Si Puigdemont no hagués fet el pas de presentar-se i dir que tornaria, tot hauria estat diferent. De fet, sense l’avançament electoral que provoca Pere Aragonès, s’hauria presentat a les europees i la llei d’amnistia s’hauria aplicat amb més tranquil·litat i eficàcia, que ara no passa. Però, vaja, presentar-se i tornar eren decisions polítiques que ell va decidir de prendre. De la mateixa manera que ho era fer l’acte el dia de la investidura, com si fos una mena de contraprogramació, i després desaparèixer. Són opcions polítiques. Són les seves.

—Puigdemont ha dit que la seva intenció era arribar al parlament i participar en la investidura.
—Era la seva intenció, però sabia perfectament que no seria possible. Per això ho tenia organitzat per venir i tornar. No és una cosa que se li acudís en aquell moment, quan va veure el dispositiu dels Mossos.

—El seu advocat ha defensat que va ser un exercici de desobediència civil.
—Crec que ni tan sols és això. Va exercir el seu dret de manifestació. I prou. És un dret constitucional i no el té prohibit. Van entrar, va fer el discurs i va marxar. Té dret de fer-ho lliurement. Però…

—Digueu.
—L’aplicació de la llei d’amnistia se sabia que seria conflictiva per a Puigdemont, no per a la resta. Sense Puigdemont, no ho hauria estat tant.

—El Suprem també ha posat traves a Junqueras i a la resta de consellers condemnats.
—Crec que hauria estat diferent. És un tema que, més o menys, era previst. Però Puigdemont no. Ha fet un torcebraç de set anys amb el Suprem i l’ha guanyat. Al Suprem hi ha una sensació d’humiliació que implica que faran tot allò que sigui possible perquè no pugui tornar amb normalitat a Espanya. Per això, insisteixo, crec que era millor optar per la seguretat que li atorgava continuar al Parlament Europeu. El Suprem està en contra de l’aplicació de la llei d’amnistia i ho ha deixat clar de totes les maneres possibles. Puigdemont tan sols pot esperar-ne odi visceral.

—Allò que va passar el 8 d’agost canvia d’alguna manera la situació jurídica de Puigdemont?
—No canvia gens. La seva situació jurídica és la d’una persona que va sortir d’Espanya quan encara no hi havia cap actuació judicial en contra seu i que ha exercit el seu dret de defensa. El Suprem ha estat incapaç de convèncer cap òrgan judicial europeu perquè extradissin Puigdemont. Aquesta és la seva situació i no ha canviat. En tot cas, si fos eurodiputat, tindria una posició més forta i influent, però com a ciutadà espanyol conserva tots els drets fonamentals.

—I què pot passar amb els mossos que van ser detinguts?
—En principi no veig cap activitat delictiva en el que van fer. De tota manera, hauria de saber els detalls del cas.

—Els acusen d’obstrucció a la justícia.
—No veig gaire recorregut a aquesta acusació, però n’hauria de saber tots els detalls.

—Veieu factible que Llarena reactivi l’euroordre?
—No ho crec. Llarena ha fet el ridícul de manera tan reiterada que crec que està vaccinat. O atrapa Puigdemont a Espanya o res. Però si ho aconsegueix, ell i el Suprem faran allò que els vindrà de gust perquè ningú no els controla. Si han de justificar una euroordre contra Puigdemont… No convenceran ningú. A tot estirar rebran una bufetada i, per això, no crec que s’atreveixin a dictar-la. De la mateixa manera que no s’atreveixen a anar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

—El Tribunal de Comptes sí que ha presentat pre-judicials.
—No té cap mena de recorregut. Segurament no seran admeses a tràmit o seran rebutjades de pla.

—Què n’opineu, de la interpretació que fan del delicte de malversació?
—Això que les finances de la Unió Europea es van veure afectades per l’1-O… És absolutament demencial. No té cap mena de sentit. Passa igual amb l’argument que s’han lucrat personalment perquè no van pagar l’organització del referèndum de la seva butxaca. És una bogeria. Però, vaja, el Tribunal Suprem està disposat a fer això i qualsevol cosa.

—En algun moment el cas de Puigdemont arribarà al TC.
—Sí, però fan tot el possible per dilatar-ho. El Suprem fuig del TC i del TJUE. Llarena, Marchena i companyia saben que l’amnistia ni és anticonstitucional ni va en contra del dret de la UE. De fet, tan sols han presentat recursos d’inconstitucionalitat sobre els delictes de desordres públics i desobediència, però la finalitat no és cap altra que sortir del pas. Així poden estirar el xiclet de la malversació i permeten que Llarena mantingui l’ordre de detenció contra Puigdemont.

—Teniu constància que s’hagi trossejat mai una llei d’aquesta manera?
—No ho havia vist mai de la vida. És una monstruositat, una salvatjada jurídica.

—Com valoreu els dos mesos de vigència de l’amnistia?
—Hi ha casos concrets, com ara els guàrdies civils i policies de l’1-O, en què el poder judicial ha tingut molt d’interès a aplicar-la sense posar en dubte l’esperit de la llei. També hi ha hagut jutges que l’han aplicada de bona fe, tal com s’ha de fer. Però n’hi ha hagut uns altres que han decidit de torpedinar-la o posar bastons a les rodes. Com que no es va poder dinamitar la llei al congrés i, especialment, al senat, ara s’atrinxeren.

—Quan arribi l’amnistia al TC preveieu una guerra de recusacions per a alterar la majoria a favor del bloc ultra i conservador?
—No ho poden fer. Això és una moto que ven el PP, però que no va enlloc. Ho poden demanar i intentar-ho, però no passarà. No hi haurà un canvi de majoria al ple del TC.

—S’assenyalen l’ex-ministre Juan Carlos Campo, l’ex-alt càrrec del govern Laura Díez i l’ex-fiscal general Cándido Conde-Pumpido.
—Són els noms que circulen, però no hi ha arguments per a apartar-los de la causa.

—I, per acabar, com veieu la renovació del CGPJ?
—Ha estat una renovació falsa. El cadàver feia massa pudor i havien de fer alguna cosa. Tanmateix, el PP continua ancorat en la mateixa posició. O li atorguen la presidència i el vot de qualitat o el CGPJ continuarà atrapat en la interinitat. A partir d’aquí, pot passar qualsevol cosa.

—Què voleu dir amb “qualsevol cosa”?
—Fa sis anys que el CGPJ és en una situació irregular. Ara, el PSOE i el PP s’han repartit les cadires del consell, però la presidència continua vacant i no es poden fer nomenaments. Per tant, l’òrgan del govern dels jutges continua sense poder exercir les seves competències. No s’ha resolt res. Amb aquest context i amb el PP atrinxerat, pot passar qualsevol cosa. Es pensen que encara viuen al 2011 amb la majoria absoluta de Mariano Rajoy.

El Planetes Clàssic s’elabora al celler Família Nin Ortiz, que és impulsat per la parella Ester Nin i Carles Ortiz a Porrera (Priorat). Ester Nin és una de les enòlogues més prestigioses del Priorat i també en l’àmbit internacional. Els seus vins han estat reconeguts per revistes i prescriptors de prestigi. El seu Planetes Clàssic és un vi ple de virtuts i li hem demanat que ens l’expliqui. El seu relat és ordenat i clar, de manera que us l’oferim sense tocar-lo.

Ester Nin explica: “Planetes és el nom de la finca d’on surt aquest vi, perquè nosaltres sempre volem donar valor a les finques d’on surten els nostres vins. En Carles i jo ens vam conèixer el 2007. Aleshores ell venia tot el raïm de les vinyes de Planetes, però el 2008 vam decidir de començar a elaborar part del raïm, perquè el preu havia començat a baixar. Com més s’abaixava el preu del raïm, més Planetes Clàssic fèiem. Finalment, vam decidir de vinificar tota la finca i adequar la finca al cupatge que volíem fer. I el cupatge del Planetes Clàssic (això de ‘clàssic’ ve perquè creiem que és el cupatge clàssic del Priorat) és una barreja de garnatxa i carinyena, que són les dues varietats estrella, i dins la garnatxa també hi ha una mica de garnatxa peluda. Normalment, és un 60% de garnatxa (entre un 15% i un 20% de garnatxa peluda) i un 40% de carinyena. També hi posem una miqueta de blanc, molt poc, un 3%.”

“Per què, aquest cupatge? Havíem començat a fer el Nit de Nin Mas d’en Caçador i quan vam decidir de vinificar tota la finca de Planetes vam voler copiar el cupatge del Mas d’en Caçador, que és una finca amb vinya vella, històrica, molt bonica, amb altura. Planetes és la còpia del Mas d’en Caçador, però amb vinya plantada per nosaltres. Per això el Planetes Clàssic és un vi molt especial, familiar, que hem creat de zero: vam comprar la finca, la vam plantar, l’hem anat empeltant amb les varietats que ens interessaven (unes vinyes de cabernet i merlot les vam empeltar amb garnatxa peluda).”

“Aquest vi fermenta amb tines de 3.200 litres i després té una criança de disset mesos amb tines entre 2.700 i 3.000 litres. I a vegades també ens agrada elaborar una petita part del vi en bóta o àmfora, però sempre és un percentatge petit. Després l’embotellem i el traiem al mercat. Des del 2019 considerem que ja hem fet tots els canvis que volíem en aquest vi i que oferim un vi molt seriós. Creiem que és un gran vi, però a un preu que es pot pagar. La relació qualitat-preu és molt bona. Perquè és un vi amb una gran capacitat d’envelliment. I tot el raïm prové d’una sola finca, no comprem pas raïm.”

El valor del Planetes té a veure sobretot amb el treball que la família Nin Ortiz fa durant tot l’any a la vinya, un treball en ecològic i biodinàmic, en un terrer que implica una agricultura molt extrema. Nin continua: “L’altra cosa que m’agrada remarcar és que vam plantar la garnatxa entre els anys 1999 i el 2000, i la carinyena la vam plantar el 2007 i 2008. La garnatxa és plantada en bancals i la carinyena, en costers. Aquest coster s’ha plantat amb cinc clons diferents de carinyenes de diferents vinyes velles del Priorat. De manera que el que intentem és reproduir la complexitat que tenen les vinyes velles pel que fa al material vegetal. També el material vegetal de la garnatxa peluda prové de diferents finques velles del Priorat. I encara, amb relació a la carinyena, dir-vos que l’hem plantada amb una densitat de nou mil plantes per hectàrea i això ens dóna una qualitat de carinyena impressionant. Aquesta carinyena la vinifiquem amb rapa, que és una mesura ancestral, com llaurar amb la mula, que també ho fem. Per això insisteixo que oferim un producte de gran qualitat, en tots els processos, i a un preu molt competitiu. Estem molt orgullosos d’aquest vi.”

Explica la llegenda que va ser Gertrude Stein (1874-1946) qui va recomanar a Robert Graves (1895-1995) l’illa de Mallorca per a sojornar –“si és que pots resistir el paradís”. I així va ser com Graves es va instal·lar a Deià i es va convertir en un dels més bons i més grans ambaixadors de Mallorca. La resta de la història és prou coneguda: a Deià és on s’interroga pels diferents mites, elabora la seva teoria de la deessa blanca, obté èxits inesperats com els que es derivaren de l’adaptació televisiva de la novel·la Jo, Claudi i crea la finca de Ca n’Alluny com un espai d’irradiació cultural de primer ordre. Al final, Graves es va morir a noranta anys i el seu epitafi al poble de Deià tan sols du una paraula ben senzilla que ho resumeix tot: “poeta”. Graves havia arribat a l’illa el 1929, i excepte els anys compresos entre el 1936 i el 1946 (la guerra del 1936-1939 i la Segona Guerra Mundial), ja no va canviar mai de lloc de residència.

Lògicament, a mesura que la família creixia i també les seves necessitats econòmiques, Robert Graves va haver d’empescar-se-les totes per sobreviure. I un dels recursos que va trobar va ser enviar tot un seguit de relats breus a diferents publicacions de molt de prestigi que a més pagaven bé per aquesta mena de texts. Aquest és l’origen de les històries mallorquines, que van tenir molts lectors quan es publicaren de manera esparsa. Res extraordinari si tenim en compte que es van publicar en capçaleres mítiques com ara The New Yorker, Tomorrow i Gentelman’s Quaterly, que a més del prestigi tenien tirades internacionals, i per això es podien permetre de pagar un bon preu per aquests relats, però també ser molt exigents i curosos amb la qualitat de què publicaven i refusar, quan ho trobaven convenient, peces que consideraven que no estaven a l’altura o no complien els paràmetres de la publicació. Cal recordar que la publicació de relats breus en tota mena de publicacions periòdiques és un dels trets diferencials de la literatura anglosaxona, tant a Europa com a la resta del món.

Doncs bé, ara podem llegir aquests contes en català gràcies a la publicació de la Nova Editorial Moll i la traducció de Nofre Moyà. El títol triat per al volum és el de Breus històries mallorquines i ja s’havien pogut llegir en anglès i en castellà gràcies a la traducció que va publicar Lucia Graves, filla del poeta, el 1995. En total són divuit relats d’extensions molt variables que tenen una importància cabdal: es publicaren sense passar la censura que la dictadura franquista havia instaurat i, per tant, són un testimoni de primer ordre de la vida diària a Mallorca d’ençà de la nova arribada de Graves el 1946 fins a començament dels anys seixanta.

El volum inclou un petit pròleg de William Graves, fill del poeta, en què ens diu: “Robert tenia uns grans coneixements literaris, mitològics, històrics i de poesia, que desenvolupava bé com a novel·les històriques, bé com a llibres d’assaig. Alguns d’aquests llibres eren complicats per al gran públic i no rendibles. Així que, al mateix temps que els seus ingressos davallaven i els costos de l’educació dels seus fills (els meus germans i jo) augmentaven, ell publicava relats curts de les seves experiències a Mallorca en revistes angleses i americanes, que pagaven bé per un relat. Era fàcil i agradable per a ell.”

William Graves encara ens explica algunes coses més de les històries escrites per son pare: “Per escriure aquestes històries mallorquines, mon pare es basava en fets reals. Molts d’aquests perduren en la meva memòria i en la dels meus germans, així com en la de la gent gran de Deià que encara queda. Algunes trames coincideixen exactament amb els fets verídics i també en alguns detalls. […] Unes altres històries, especialment les més curtes, són més aviat un poema satíric o tan sols una broma literària per al públic anglès basant-se en males traduccions que es trobaven en aquells temps en publicacions per a turistes anglesos. […] Són moments que reviuen cada vegada que torn a llegir les històries mallorquines de mon pare. Unes històriques que, al mateix temps, són fragments de la vida de Deià i també de la vida de Palma. Unes històries que, gràcies a aquesta nova edició, puc compartir amb tots vosaltres per primera vegada en català, la llengua en què van succeir els fets.”

Nofre Moyà, el traductor del llibre, també fa una nota introductòria en què ens explica que gràcies a la publicació de tots aquests texts a la premsa internacional, “Graves es convertia així en cronista d’una època en què el control militar i falangista de les institucions era total, i textos com aquests eren explícitament prohibits. Es convertia, en definitiva, en cronista d’allò que no es podia contar. […] Entre les històries mallorquines hi trobam anècdotes, fragments de vida quotidiana, crítiques al turisme de masses, a la construcció sense control, l’especulació o la intolerància. Fins i tot, crítiques a l’educació religiosa […] Per mi, les Breus històries mallorquines de Robert Graves van esdevenir un descobriment fascinant; com trobar de sobte una càpsula del temps. Càpsula que ara obrim com un vi que reposa des del 1947 i que encetam per assaborir-lo tots plegats”.

L’edició que ha fet la Nova Editorial Moll també inclou alguns petits tresors que l’enriqueixen, com ara la reproducció d’algunes de les cartes rebudes per Graves de part dels seus editors –són especialment interessants algunes missives de The New Yorker– i fotografies vinculades amb els relats procedents de l’arxiu familiar. És molt interessant de veure com Graves aprofita bona part de la seva vida diària –que era prou extraordinària, perquè no era pas tothom que se n’anés a sopar amb personalitats com Ava Gardner i molt manco que qui en fos l’estrella fos l’escriptor i no pas l’actriu– per bastir aquests relats, que ens donen una informació molt important sobre la Mallorca de l’època.

També cal celebrar molt que arribi la versió catalana del text. De fet, en les darreres dècades hem pogut anar recuperant texts de diferents autors internacionals que van viure o van passar per Mallorca en algun moment de la seva vida i que ajuden a donar una visió diferent del paradís que recomanava Gertrude Stein. Aquests contes de Graves s’afegeixen a texts de Bernanos, Robert Creely, Albert Vigoleis Thelen, Agatha Christie, o el clàssic text de George Sand Un hivern a Mallorca, que no deixava gens ben parats els illencs. Una llarga relació de noms entre els quals sobresurt Graves, perquè ell no es va limitar a passar un temps a Mallorca sinó que, així com en el seu moment l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, la va convertir en casa seva i la va voler explicar en aquestes històries delicioses que, a més, el van ajudar a poder continuar fent el que volia: viure d’escriure.

Avui ha començat a Barcelona la trenta-setena edició de la Copa de l’Amèrica, la competició de vela més important del món. Fins al 27 d’octubre les regates ocuparan el front marítim de la ciutat. La primera jornada ha estat marcada per la tercera regata preliminar, en la qual els sis equips participants s’enfronten entre ells, que s’ha resolt amb una exhibició del defensor del títol, l’Emirates Team New Zealand. Entre els aspirants a desbancar-lo, han destacat l’American Magic nord-americà i l’Alinghi Red Bull Racing suís.

Esther Jorquera: “La Copa Amèrica és la benzina de l’activitat econòmica que afavoreix les elits”

També s’ha inaugurat el Race Village, recinte habilitat per l’organització per seguir les curses. Es tracta d’un espai ubicat al Moll de la Fusta, amb aforament per a 9.500 persones i més de 25.000 metres quadrats, que disposa de pantalles gegants per seguir les proves. De fet, el batlle de Barcelona, Jaume Collboni; el conseller de la Presidència, Albert Dalmau; el ministre d’Indústria i turisme, Jordi Hereu, el conseller d’Esports, Bernardo Álvarez; el delegat del govern espanyol a Catalunya, Carlos Prieto; i el president del Port de Barcelona, Lluís Salvadó han passejat per les instal·lacions durant la tarda.

El vent de Garbí, procedent del sud-oest, de dotze a quinze nusos –vint-i-dos a vint-i-vuit km/h) i l’onatge de 0,5 metres han permès quatre regates ràpides i unes bones condicions de navegació. En la primera mànega, l’Alinghi Red Bull Racing ha vençut l’Orient Express Racing francès amb suficiència. Després, l’Emirates Team New Zealand ha imposat la seva llei davant el Luna Rossa italià.

En la tercera regata, que era el duel entre dos dels grans favorits al títol, l’American Magic ha superat l’INEOS Britannia. Finalment, el Luna Rossa s’ha refet i ha dominat clarament l’Orient Express en la darrera mànega de la jornada inaugural.

Els organitzadors asseguren que la competició serà un gran aparador turístic de la ciutat i que, en els més de dos mesos que dura, Barcelona rebrà uns dos milions i mig de visitants i generarà mil dos-cents milions d’euros. En canvi, entitats veïnals denuncien que la copa aprofundirà encara més alguns dels problemes de la ciutat, com ara la saturació turística i el preu de l’habitatge.

La segona jornada es disputarà demà, a partir de les 14.00, amb quatre mànegues noves. S’obrirà amb l’enfrontament Alinghi-American Magic. El seguiran: Ineos Britannia-Team New Zealand; American Magic-Luna Rossa i Orient Express-Team New Zealand.

Copa Amèrica de vela, una València que no escarmenta mira Barcelona de reüll

La companyia minera canadenca Lucara Diamonds ha anunciat que ha trobat un diamant excepcional, de 2.492 quirats, a la seva mina de Karowe, a Botsuana. És el segon diamant més gros descobert mai després del Cullinan, de 3.106 quirats, trobat a Sud-àfrica a 1905 i tallat en diferents peces separades, una part de les quals forma part de les joies de la Corona Britànica.

La recuperació de la pedra va ser possible gràcies a l’ús de tecnologia de transmissió de raigs X, emprada d’ençà del 2017 per Lucara per identificar i preservar diamants. Sobre això, l’empresa ha destacat que la troballa ressalta la a reputació de Karowe com un actiu de classe mundial i ha recordat que aquesta darrera recuperació s’afegeix a més troballes que hi ha hagut a la mina de Botsuana, incloent-hi el diamant Sewelô, de 1.758 quirats, i el Lesedi La Rona, de 1.109 quirats.

“La capacitat de recuperar intacta una pedra tan grossa i d’alta qualitat demostra l’eficàcia del nostre enfocament de recuperació de diamants i el nostre compromís de maximitzar el valor per als nostres accionistes i parts interessades”, ha dit William Lamb, president i conseller delegat de Lucara.

Tot i la que minera canadenca ha evitat d’oferir una estimació del valor de la pedra, fonts pròximes a Lucara han indicat al Financial Times que el diamant pot valer més de trenta-sis milions d’euros. Les accions de Lucara Diamonds van arribar a escalar més d’un 90% a l’obertura de la Borsa de Toronto, encara que a mesura que avançava la sessió van moderar la pujada fins al 40%, aproximadament.

Lucara Diamond announce the recovery of an exceptional 2,492 carat diamond from its Karowe Diamond Mine in Botswana. This remarkable find, one of the largest rough diamonds ever unearthed, was detected & recovered by the Company's Mega Diamond Recovery X-ray Transmission Tech. pic.twitter.com/6E8wLwwl8d

— Botswana (@Botswana) August 22, 2024

El Tribunal Suprem de Justícia de Veneçuela ha declarat la victòria de Nicolás Maduro contra les acusacions de frau. El Consell Electoral de Veneçuela va anunciar la victòria de Maduro el 28 de juliol, però encara no n’ha publicat les actes. El Tribunal Suprem ha convalidat els resultats i ha certificat de manera “inobjectable” el material electoral peritat. Alhora, ordena al Consell Electoral que publiqui les actes.

La UE i vint-i-dos països més havien demanat una verificació imparcial dels resultats electorals de Veneçuela, alhora que reclamaven la publicació de totes les actes originals per assegurar el respecte a la voluntat del poble expressada a les urnes.

Les negociacions per a formar govern de coalició a Bèlgica després de les eleccions del 9 de juny han fracassat pels desacords en política fiscal entre dos partits dels cinc que eren cridats a conformar la nova administració. Així, s’espera que el cap de la Nova Aliança Flamenca (N-VA), Bart De Wever, anunciï al rei Felip de Bèlgica a l’audiència prevista per a aquesta tarda la seva decisió de tirar la tovallola i abandonar el lloc de negociador en cap que el monarca li va assignar per explorar la formació de govern, amb un termini que s’acabava avui.

Els desacords en matèria fiscal que van aflorar diumenge passat han estat impossibles de resoldre aquests darrers dies i De Wever també ha anunciat a la resta de partits que posava fi a la seva missió: “Si tots cinc no ho volen, no hi ha gaire més a fer.” Havent estat primera força a les eleccions federals, el dirigent nacionalista flamenc negociava una coalició al costat dels liberals i demòcrata-cristians francòfons, MR i Les Engagés, i els socialistes i demòcrata-cristians flamencs, Vooruit i CD&V.

De Wever aspirava a signar un programa conjunt, un esforç que ha descarrilat per les diferències entre liberals francòfons i socialistes flamencs sobre la introducció d’un impost a les plusvàlues en la venda d’actius financers com ara accions i bons, condició que posava la formació d’esquerra. Però el dirigent d’MR, Georges-Louis Bouchez, primera força a Valònia, ha rebutjat aquesta concessió a Vooruit i ha descartat l’oferta, que incloïa unes quantes excepcions, presentada per De Wever en un intent de salvar la coalició Arizona –anomenada així per la semblança entre els colors dels partits negociadors amb els de la bandera de l’estat nord-americà. A les eleccions federals del juny passat, l’N-VA va ser la formació més votada, amb el 16,7% dels sufragis a tot el país, per davant de la ultradreta de Vlaams Belang. A Valònia va triomfar l’MR, amb un 10,3% del total dels vots.

El sistema belga, en què les famílies polítiques tenen partits mirall a Flandes i Valònia, fa que l’executiu federal depengui de coalicions complexes. Tot i que hi ha els números per a reeditar el govern actual, que aglutina set partits, uns quants grups s’han obert a pactes amb l’N-VA i Vlaams Belang, exclosos de l’últim govern federal, i l’actual primer ministre, Alexander De Croo, va anunciar que els liberals flamencs d’Open Vdl anirien a l’oposició després de la patacada electoral.

“La vida són etapes i aquesta ha arribat al final.” Amb aquest comunicat penjat a les xarxes socials, el grup Pupil·les anunciava el final de la seua trajectòria. “Les històries evolucionen, el món canvia i les persones avancem en camins que no necessàriament han de confluir. Pupil·les s’acaba com a projecte musical, però havent forjat una amistat entre dues dones que un dia es van unir per cantar”, han publicat.

El rap electrònic i el feminisme són les senyes d’identitat d’un grup encapçalat per Natàlia Pons i Mireia Matoses que va nàixer l’any 2014 a València. La ronda del primer disc, Bruixes de dol, va incloure més de seixanta concerts. L’any 2017 van publicar Les silenciades, i el 2018 van publicar un EP amb cançons com ara “Colps de puny”, “Domini Màgic”, “Llàgrimes negres” i “Cita prèvia”.

Les integrants del grup recorden que han estat uns anys de no parar, que també han actuat fora del país a llocs com Galícia, Andalusia i Madrid. Fa uns quants mesos van anunciar un descans per poder compondre nova música amb temps i calma, però avui han anunciat el final del trajecte.

“Han estat deu anys d’aprenentatges i ens sentim molt afortunades d’haver-ho pogut viure absolutament tot. Estem orgulloses d’haver aportat el nostre gra d’arena a la música en valencià, en un circuit que estava molt masculinitzat, i a pesar que hem avançat, encara cal fer molta feina”, diuen, per recordar que tot i que elles pleguen, la seua música és del públic per sempre.

Els Mossos d’Esquadra han detallat l’operació policíaca que tenien prevista per a detenir el president Carles Puigdemont i que han fet arribar a Pablo Llarena, el jutge instructor del Tribunal Suprem espanyol contra l’independentisme. L’informe detalla que una vegada Puigdemont hagués estat detingut al parc de la Ciutadella, s’havien previst tres possibles sortides de l’indret i uns quants itineraris perquè se’n garantís el trasllat a la Ciutat de la Justícia de Barcelona, a l’Hospitalet de Llobregat. El recorregut es faria amb un vehicle de paisà escortat per dos vehicles més on anirien policies del Grup Especial d’Intervenció (GEI). Ja s’havia determinat quina seria la zona de custòdia una vegada haguessin arribat a les dependències judicials.

Les actuacions havien estat notificades al jutjat de guàrdia per preveure aspectes relacionats amb les mobilitzacions que hi podria haver una vegada s’hagués fet la detenció.

Mossos del Grup Especial d’Intervenció.

Finalment, ja s’havien preparat els vehicles per si era necessari de traslladar el president Puigdemont a Madrid per ser posat a disposició del Tribunal Suprem espanyol. El trasllat s’hauria fet amb un vehicle de paisà per part de membres de la Comissaria General d’Informació dels Mossos, i ja s’havien tramitat les peticions per a desplaçar agents armats fora del Principat. També s’havien fet les reserves d’habitacions en hotels de la capital espanyola. Així, els Mossos donaven per fer que el trasllat seria fet pel mateix cos i no pas per la policia espanyola i la Guàrdia Civil.

Puigdemont explica a Politico el seu retorn: “Vaig exercir el meu dret de resistir l’opressió”

Una detenció fallida

Tanmateix, l’informe explica que no havien previst la possibilitat que Puigdemont no provés d’accedir al parlament. “S’escapa de tota lògica racional o política”, defensen els Mossos a l’escrit. En canvi,  diuen que havien previst la hipòtesi que Puigdemont ja fos dins el parlament, però que la cambra no els va autoritzar a escorcollar l’interior de l’edifici el dia 7 d’agost.

Sobre la detenció, diuen que el van perdre de vista perquè se’n va anar en cotxe després d’haver trencat la brida de les tanques i haver-se camuflat “desprenent-se de l’americana i posant-se una gorra de beisbol”, bo i aprofitant la “confusió i incertesa” generada, un detall que Puigdemont mateix ha negat. El dron de la policia es va centrar a seguir la comitiva i va haver-hi un “col·lapse” als canals de comunicació que va impedir a l’agent que l’havia vist anar-se’n en cotxe pogués informar en condicions.

En resum, els Mossos consideren que la partença de Puigdemont en cotxe “va ser facilitada per diverses accions organitzades amb la finalitat de distreure l’atenció policial”: simular un desplaçament amb la comitiva i els intents d’accedir per la força al recinte. Segons el cos, això va causar una situació de “confusió” i “incertesa” en les comunicacions dels agents.

Col·lapse en les comunicacions de Mossos

Un agent dels Mossos va veure com Puigdemont pujava al cotxe blanc, acompanyat de Jordi Turull, amb una cadira de rodes al lloc del copilot. Va provar de comunicar-se pel canal de Mossos, però estava ocupat “transmetent diverses comunicacions per part d’uns altres efectius policíacs” i va trucar al seu superior per telèfon.

“És rellevant destacar la impossibilitat que va tenir l’agent de comunicar a través de l’emissora el que estava observant”, recull el document, una circumstància que va fer que el centre de coordinació no estigués informat de l’emplaçament real del president i se centrés a seguir la comitiva dels polítics que caminaven pel passeig de Lluís Companys en direcció a l’entrada del parc de la Ciutadella. De fet, una vegada Puigdemont acaba la intervenció, el dron canvia la visió i passa a oferir imatges dels polítics: “Els efectius policíacs no disposen de la informació de l’agent que ha perseguit l’ex-president i creuen que Puigdemont és entre tots aquests polítics.”

L’agent, mentrestant, va perseguir a peu el vehicle de Puigdemont i es va confondre “per la tensió del moment” i va informar erròniament del model –un Peugeot i no un Honda HRV. Tampoc no va poder detallar amb exactitud la matrícula, sinó que en va oferir una lectura parcial. En un moment, el semàfor es va posar en verd, el cotxe va continuar i el mosso li va perdre la pista. “La informació va ser comunicada al centre de coordinació per buscar un Peugeot amb les tres lletres, sense que fos localitzat.” Puigdemont no va ser detingut.

La direcció d’ERC demanarà un informe jurídic per a saber si és possible d’avançar el congrés nacional, tal com demana l’entorn d’Oriol Junqueras, segons que han explicat fonts d’ERC a l’ACN. Aquesta decisió arriba hores després d’haver-se fet públic que més d’un terç dels consellers nacionals reclamaven d’avançar el congrés i fer-lo a final d’octubre.

Els actuals dirigents d’ERC i la candidatura de Junqueras tenen previst de reunir-se el 28 d’agost per abordar aquesta qüestió. Fonts de la direcció lamenten que s’hagi motivat aquest debat als mitjans de comunicació abans de parlar-ne a la reunió fixada. També consideren “estrany” que qui va fixar la data del congrés, en referència a Junqueras, ara vulgui canviar-la.

El sector pròxim a Junqueras forçarà un consell nacional per a avançar el congrés

El sector d’ERC pròxim a Oriol Junqueras forçarà un consell nacional per a avançar el congrés del partit, previst ara com ara per al 30 de novembre. Aquest sector és partidari d’avançar la data del congrés al setembre i més d’un centenar de consellers nacionals, és a dir, més d’un terç, el mínim necessari, han signat la petició per obligar a debatre-ho en un consell nacional extraordinari.

Així, tal com han confirmat a VilaWeb, aquests dies vinents es presentarà la demanda per a fer aquest consell nacional. Recorden que els estatuts del partit fixen tres mesos, a tot estirar, d’ençà de la dimissió del president per a fer el congrés. Aquest termini expira el 10 de setembre perquè Junqueras va plegar el 10 de juny i el sector pròxim a l’ex-president del partit considera que ja no hi ha cap supòsit, com ara unes possibles eleccions, que justifiqui que s’hagi de fer més endavant.

Però els estatuts marquen que s’ha de convocar amb cinquanta dies d’antelació, de manera que seria a tot estirar a mitjan octubre. Aquests darrers mesos Junqueras s’ha trobat amb les bases al territori per copsar sensacions per preparar la candidatura. Fonts del seu entorn diuen que no ha estat pas Junqueras qui ha promogut la recollida de signatures, sinó els consellers a títol individual. Paral·lelament, el sector afí a Marta Rovira, l’actual secretària general, articula una candidatura alternativa.

Vint-i-set personalitats polítiques de tot arreu del país –amb la col·laboració d’Òmnium Cultural i la Plataforma per la Llengua– han signat la Declaració de Prada, un manifest en què demanen de superar la minorització de la llengua i reclamen la importància que els ciutadans i les entitats de la societat civil facin de referents lingüístics per a normalitzar l’ús del català en tots els àmbits de la vida quotidiana i posicionar-lo com a punt de trobada i eina de cohesió social.

La declaració l’ha presentada aquest migdia a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada –que també hi ha col·laborat– el diputat Lluís Puig, que l’ha impulsada i n’ha estat un dels signants, en un acte que podeu recuperar ací:

Puig ha explicat que la voluntat de la declaració era fer palesa la unitat de la llengua catalana i que, per aquest motiu, era signada per personalitats de tots els territoris de parla catalana.

L’ús social del català s’ha reduït a tots els territoris del domini lingüístic

“En els darrers anys, diferents indicadors mostren que la situació de la llengua catalana és d’emergència lingüística. Actualment, amb només el 32% de parlants habituals, l’ús social del català s’ha reduït a tots els territoris del domini lingüístic”, comença la declaració.

En aquesta línia, el text remarca que l’objectiu de superar la minorització de la llengua no tan sols pot deixar-se a les administracions (siguin locals, nacionals o europees), sinó que també són fonamentals els comportaments quotidians de tothom –individus i entitats o col·lectius– per a evitar “una societat fragmentada, segregada i amb desigualtat d’oportunitats”.

“Amb la ferma voluntat i compromís de voler incidir socialment i influir políticament, els sotasignats fem una crida a situar la llengua catalana al centre del debat polític i social de tots els territoris de parla catalana. És cabdal que les persones i entitats de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Catalunya Nord, Andorra, la Franja de Ponent i l’Alguer s’impliquin de manera activa i conscient en la defensa i promoció de la llengua”, continua el text.

Demanen d’actuar urgentment per revertir la minorització del català

És per això que la declaració fa una crida a les entitats civils i els ciutadans del país a actuar urgentment per revertir la minorització del català en la vida quotidiana.

Amb aquest objectiu, els signants remarquen la importància de parlar en català amb tothom tothora per a “oferir la llengua catalana com a punt de trobada i com a element clau per a obrir fronteres, en el marc de la interrelació de valors i persones”. I afegeix: “El coneixement i ús del català és i ha de ser encara més, eina de cohesió social i d’augment d’oportunitats per a tothom.”

Una altra proposta d’actuació que la declaració suggereix és consumir i gaudir de la cultura i l’entreteniment en català –per exemple, en plataformes de continguts audiovisuals, llibres o espectacles en viu. Això, explica la declaració, “reforçarà un mercat cultural en tot l’àmbit lingüístic i impulsarà circuits d’arts escèniques i visuals, música, literatura, audiovisuals i cultura popular i tradicional”.

La declaració també demana de “conscienciar el conjunt de la societat que tots som referents lingüístics, i de la importància del nostre exemple individual i col·lectiu”. I afegeix: “Ciutadania i entitats socials han de ser agents actius en la creació i transmissió de consciència lingüística, i esdevenir referents per a tothom.” Un factor clau en aquesta línia, continua el text, és que les entitats de la societat civil es comprometin amb la llengua i facin les activitats i comunicacions sempre en català.

Per això els signants demanen de col·laborar amb entitats de defensa de la llengua mitjançant la participació activa i la col·laboració econòmica. “Ens cal organitzar la pressió ciutadana i vehicular-la cap on pot ser més eficaç”, diuen. Alhora, reclamen “d’enfortir les xarxes veïnals que vertebren la vida quotidiana dels nostres pobles i ciutats perquè incorporin el català com a llengua de comunicació i cohesió en el seu dia a dia”.

El text també emfatitza la importància d’exigir als representants de l’estat espanyol, italià i francès la reciprocitat total dels mitjans de comunicació en català als territoris de parla catalana, i reivindica l’exercici ple dels drets lingüístics en els àmbits de la sanitat, la justícia, les administracions públiques, el consum i els serveis d’atenció als usuaris.

Finalment, la declaració també reclama “d’afavorir que les entitats dels territoris de parla catalana comparteixin experiències professionals, lúdiques, activitats, etc. que permetin de viure en català amb normalitat i reforcin la consciència d’unitat lingüística i el sentiment de pertinença a una cultura comuna, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer”.

És per això que els signants acaben demanant d’apel·lar a la responsabilitat individual i col·lectiva dels ciutadans i del teixit associatiu per refermar el compromís amb la llengua, aturar el procés de desnaturalització cultural, i situar-ho tot al centre del debat polític i social de tots els territoris de parla catalana.

Vint-i-set signants de tot el país

Per territori, signen la declaració:

Andorra

• Juli Minoves Triquell, ministre de Cultura, Turisme i Ensenyament Superior.
• Susanna Vela Palomares, ministra d’Educació i Cultura.

Les Illes

• Fanny Tur Riera, consellera de Cultura.
• Esperança Camps Barber, consellera de Transparència, Participació i Cultura.
• Bàrbara Galmés Chicón, consellera d’Educació i Cultura.
• Damià Pons Pons, conseller d’Educació i Cultura.
• Gabriel Oliver Oliver (Biel Majoral), Consell Insular de Mallorca.

Catalunya Nord

• François Calvet, diputat a l’Assemblea francesa i senador.
• Joan Pau Alduy Triaire, senador i batlle de Perpinyà.
• Jaume Roure, president de la Regidoria de Cultura Catalana de Perpinyà.

Catalunya Sud

• Lluís Puig Gordi, conseller de Cultura.
• Joan Manuel Tresserras Gaju, conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació.
• Àngels Ponsa, consellera de Cultura.
• Laura Borràs, consellera de Cultura.
• Ferran Mascarell, conseller de Cultura.
• Josep-Lluís Carod-Rovira, vice-president de la Generalitat de Catalunya.
• Clara Ponsatí Obiols, consellera d’Ensenyament.
• Oriol Izquierdo Llopis, director de la Institució de les Lletres Catalanes.

Franja de Ponent

• Josep Antoni Chauvell Larrégola, president Comarcal de la Llitera.
• Rosa M. Domènech Vidal, vice-presidenta del Consell Comarcal i consellera de Cultura.

L’Alguer

• Esteve Campus, president de la Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques.
• Carles Sechi Ibba, síndic de l’Alguer.

País Valencià

• Josep Lluís Albinyana i Olmos, president de la Generalitat.
• Àgueda Micó, diputada i portaveu de Compromís al congrés espanyol.
• Jordi Sebastià Talavera, diputat al Parlament Europeu.
• Rafael Climent Gonzàlez, conseller d’Economia Sostenible.
• Francesc Xavier Rius Torres, responsable de l’Àrea de Cultura a la Diputació de València.

Referents lingüístics per a un context polític advers

El manifest arriba set anys després de la Declaració de Palma, signada l’any 2017, en què els consellers de Cultura dels governs de Catalunya, el País Valencià i les Illes van comprometre’s a enfortir els llaços històrics i culturals de tots tres territoris. Tanmateix, enguany el context polític de la declaració és ben diferent, atès que tots tres governs han canviat de signe polític i dos –les Illes i el País Valencià– són governats pel PP.

En aquests darrers set anys, l’ús social del català ha experimentat una davallada considerable a tot arreu dels Països Catalans, justament en un moment en què les institucions són com més va més alienes a aquest context d’emergència lingüística. Per això, els signants –entre els quals figuren uns quants consellers de Cultura de tot el país– han impulsat la declaració que avui s’ha presentat, orientada a reivindicar la importància de les entitats de la societat civil i els ciutadans com a referents lingüístics en un context institucional com més va menys propici.

Xavier Amor serà el nou secretari de governs locals i de relacions amb l’Aran del govern de Salvador Illa; serà nomenat en el consell executiu de dimarts vinent, segons ha pogut avançar l’ACN i TV3. Amor tindrà sobre la taula l’impuls i aprovació d’una nova llei de governs locals i una llei de finances locals per millorar el finançament dels municipis. Avui al matí, el conseller de Presidència, Albert Dalmau, i Xavier Amor s’han trobat al Palau de la Generalitat per rebre l’encàrrec. Amor és batlle de Pineda de Mar (Maresme) d’ençà del 2007 i renunciarà al seu càrrec en un ple el 2 de setembre. Avui, el futur secretari oferirà una compareixença de premsa i farà públic el nom de la persona que el rellevarà a la batllia.

El nou govern vol fer un “pas endavant” per reconèixer el “rol essencial” dels ajuntaments “amb els principis de cooperació i lleialtat institucional”, segons han explicat fonts de Presidència a l’ACN. L’executiu també preveu treballar en una reforma del Consell de Governs Locals, un organisme del qual Amor en va ser vicepresident. El nou secretari també assumirà les relacions amb l’Aran. Entre les qüestions que haurà d’abordar, destaca el desplegament de la llei de règim especial de l’Aran per consolidar l’autogovern aranès i assegurar un model de finançament estable per garantir les seves competències.

Amor, de quaranta-nou anys, és graduat en administració i direcció d’empreses a la Universitat Ramon Llull. El 1999 va entrar com a regidor a l’Ajuntament de Pineda de Mar i des del 2007 ocupa l’alcaldia. Ha estat conseller comarcal i diputat a la Diputació de Barcelona on ha estat al capdavant de Participació Ciutadana de l’Àrea d’Igualtat i Ciutadania o a Esports. Entre els anys 2013 i 2019 ha estat president de la Federació de Municipis de Catalunya. A més, és membre de la comissió executiva nacional del PSC.

El ministre d’Indústria i Turisme espanyol, Jordi Hereu, ha dit que el PSOE compliria “al 100%” l’acord amb ERC en referència al model de finançament.  “Farem possible un finançament singular amb la solidaritat interterritorial i també entre ciutadans. […] Per mi no és gens interessant el debat nominal, jo circumscric el que està acordat”, ha explicat.

“Els acords s’han de complir”: ERC amenaça de retirar el suport al PSOE si no compleix després de les declaracions de Montero

“Com tot procés de canvi estructural evidentment no és fàcil”, ha admès en declaracions als mitjans abans de la inauguració de la Copa Amèrica, i ha instat l’oposició a afegir-se a un gran pacte per al finançament. “Permet iniciar una nova etapa política a Catalunya. Estic molt animat, construirem entre tots un camí a partir de l’únic mètode que conec, que és el diàleg entre diferents”, ha afegit. Avui també hi ha fet referència la ministra d’Igualtat, Ana Redondo, que ha garantit que el govern espanyol compliria el pacte. “El PSOE és un partit que respecta els acords i aquest beneficia als ciutadans de Catalunya i als de la resta d’Espanya”, ha argumentat en unes declaracions a Palència (Castella i Lleó).

La ministra Montero, ERC i una lectura de Macbeth | Editorial de Vicent Partal

Alhora, fonts del govern espanyol, després de les declaracions de la vice-presidenta espanyola María Jesús Montero, que negava que l’acord inclogués un concert econòmic o una reforma del sistema, diuen ara que el pacte implica un nou model de finançament que avança en l’autogovern de Catalunya “i cap a la federalització d’Espanya”, però que alhora respecta “la solidaritat interterritorial i la igualtat entre espanyols”. “No és un debat nominal”, remarquen. De fet, fonts del Ministeri d’Hisenda espanyol han insistit que la postura de Montero era clara, que avalava l’acord i que el seu compromís era complir-lo. En tot cas, han reiterat que el text pactat entre el PSC i ERC no parlava pas de concert econòmic.

A partir del 28 de setembre, i fins el 2026, es podrà volar de manera regular durant tot l’any entre l’aeroport d’Andorra-la Seu d’Urgell i el de Palma.

Així ho ha anunciat el govern d’Andorra, que també ha destacat que la decisió s’ha pres arran de l’èxit assolit durant la prova pilot de connexió amb Palma la temporada d’hivern passada, quan es va arribar a una mitjana d’ocupació dels vols d’un 70%. L’adjudicació dels vols s’ha fet per concurs a Air Nostrum (Ibèria Regional) i els trajectes començaran a partir del 28 de setembre. L’horari i els dies variarà segons la temporada, si bé la previsió és que els vols siguin el divendres i el diumenge a l’hivern (novembre-març) i el dissabte i el dimarts a l’estiu (abril-octubre).

La venda de bitllets es farà a través de la pàgina web d’Air Nostrum, que ja ha comunicat que el preu del bitllet serà a partir de 56 euros per vol, en el cas de Palma, amb un descompte del 75% per als residents de les Illes i que aplica l’estat espanyol per a totes les operacions aèries que es fan dels aeroports de les Illes cap a l’estranger.

Respecte de la retribució anual per part del govern d’Andorra que permeti d’assegurar la viabilitat econòmica de l’explotació d’aquests vols de passatgers per als anys adjudicats, l’executiu oferirà 1,6 milions d’euros anuals a tot estirar, xifra que es reduirà segons l’ocupació real. El cost econòmic dels vols a Palma durant els primers tres mesos de l’any seran assumits íntegrament per la companyia aèria, sense cap cost addicional per al govern andorrà.

70% d’ocupació mitjana i 2.594 passatgers transportats

Durant la temporada d’hivern, el vol entre la Seu d’Urgell i Palma va transportar 2.594 passatgers amb una ocupació mitjana de tots els vols d’un 70%. El pic d’ocupació va ser del 94% durant el mes de febrer, quan hi va haver una mitjana d’un 81%.

Els Mossos d’Esquadra admeten “errors” en l’operativa i la planificació per a detenir el president Carles Puigdemont quan va tornar a Catalunya el 8 d’agost. Així ho recull l’informe que el cos ha fet arribar al Tribunal Suprem espanyol, segons que ha avançat El Confidencial i han confirmat a l’ACN fonts sabedores de l’escrit. Els Mossos fan autocrítica del dispositiu en el document enviat al jutge Pablo Llarena. Puigdemont va tornar a trepitjar Barcelona després de gairebé set anys d’exili bo i coincidint amb el debat d’investidura de Salvador Illa. Després de fer una intervenció en l’acte de benvinguda a l’Arc del Triomf, va desaparèixer entre la multitud i li van perdre la pista. Posteriorment, va reaparèixer a Waterloo.

Un sol policia corrent uns quants metres a peu: aquesta va ser tota l’operació per a perseguir el cotxe on anava Puigdemont

L’endemà, el magistrat instructor del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena va demanar als Mossos d’Esquadra i al Ministeri d’Interior espanyols informes sobre el dispositiu policíac per a detenir Puigdemont. Llarena volia saber els elements que van determinar el fracàs de l’operatiu d’un punt de vista tècnic policíac. En la providència dirigida a Interior el magistrat demanava quin era l’operatiu aprovat originalment i organitzat per a detenir-lo a la frontera, i també les ordres posteriors que van ser donades aquell mateix dia.

En dues resolucions, Llarena assenyalava que havia sabut que Puigdemont havia estat a Barcelona, havia fet un acte públic a prop del Parlament de Catalunya i que en acabat va aconseguir d’eludir l’ordre de detenció emesa en contra seu. Per això, demanava als Mossos i a Interior qui eren els agents responsables del disseny de l’operatiu, els responsables d’haver-lo aprovat i a qui se’n va encomanar l’execució o el desplegament.

L’informe dels Mossos

En el document remès al Suprem, els Mossos fan autocrítica i admeten errors en el dispositiu. El Confidencial, que ha tingut accés al document, apunta que els agents no van preveure la possibilitat que Puigdemont se’n tornés a anar, i que es va poder escapolir perquè el dron que vigilava l’acte del passeig de Lluís Companys va seguir la comitiva que anava cap al parlament, i no pas el cotxe blanc on va pujar el president.

L’informe del ministeri

L’informe que el Ministeri d’Interior espanyol va remetre al Suprem, el contingut del qual es va fer públic dimarts de la setmana passada, indicava que l’estat espanyol havia ofert als Mossos d’Esquadra el suport de la policia espanyola i la Guàrdia Civil per a l’operatiu de detenció de Puigdemont, però no el van requerir. També apuntava que els dispositius de control i vigilància dels cossos policíacs de l’executiu espanyol no van detectar “en cap moment” la presència de Carles Puigdemont a les fronteres, ports i aeroports d’ençà de l’11 de juny, quan Llarena va decidir de mantenir en vigor l’ordre de detenció en contra seu. Una vegada es va saber que Puigdemont se n’havia anat, el ministeri va reforçar la vigilància en aquests punts.

El ministeri remarcava que la policia espanyola i la Guàrdia Civil va mantenir actius els controls a les fronteres durant els dies previs a la tornada de Puigdemont, especialment a Barcelona i a l’àrea metropolitana. Però apuntava que en aquell moment, i atesa la competència i les capacitats operatives dels Mossos, no van fer cap operatiu en paral·lel per a detenir Puigdemont.

La fiscalia de València ha obert diligències d’investigació penal contra el regidor de Vox a Paiporta, Daniel Furió, que en un comentari a la xarxa social X va demanar plom per als immigrants. Concretament, en la seva publicació va escriure: “Qui vulgui acabar amb la immigració ha de complir la llei, per tant, si algú assalta la nostra frontera o entra de manera il·legal, cal dir-li, enrere o plom? Si decideix continuar endavant, cal aplicar el plom…”.

El consistori, dirigit per la socialista Maribel Albalat, va denunciar aquests fets el passat mes de juliol i la fiscalia ha obert diligències d’investigació penal, però encara no s’ha realitzat cap gestió concreta al respecte, han confirmat a EFE fonts del ministeri públic. Es tracta del tercer càrrec públic de Vox al País Valencià que és investigat per fer comentaris de caràcter racista i xenòfob, després de les diligències obertes contra l’ex-consellera de Justícia Elisa Núñez –que es va donar de baixa de Vox per la seva “deriva radical”– i la regidora a l’Ajuntament de València, Cecilia Herrero.

Núñez és investigada per les seves declaracions sobre un crim a Gata de Gorgos (Marina Alta). “La nostra seguretat i les nostres vides estan sent sacrificades en nom dels capricis multiculturals de l’esquerra”, va assegurar. De la mateixa manera, s’analitza la transcendència penal d’altres comentaris publicats per la regidora d’Emprenedoria i Agricultura en el govern municipal de María José Catalá (PP). En aquestes publicacions, Herrero afirma: “El moro ens està envaint mentre es rearma. Invasió consentida i patrocinada pel govern traïdor”, “prou de patrocinar el moro. Els recursos nacionals per als espanyols” o “no són migrants ni immigrants. Són invasors”.

L’ateneu independentista la Barraqueta, al barri de Gràcia, ha denunciat la detenció de dos dels seus membres per part de la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra. Els fets van passar durant la matinada de dimecres, després que els membres de l’ateneu fessin fora un grup que increpava i amenaçava a les persones que participaven en la festa a la plaça del Raspall. “Davant de les indicacions de les organitzadores per tal de facilitar el bon funcionament de l’espai, el grup de persones que estava increpant ha respost amb violència i insults homòfobs i racistes”, diu l’ateneu.

Finalment, els membres de l’ateneu van aconseguir d’expulsar els esvalotadors, però mitja hora després es van produir les dues detencions i el trasllat a la comissaria dels Mossos al barri de les Corts. Una de les persones va ser arrestada quan tornava cap a casa, mentre que l’altra ho va ser quan anava a urgències a tractar-se els cops dels esvalotadors.

“Trobem intolerable que sota amenaces i comentaris com ‘fa molts dies que l’esteu liant’, el nou govern municipal i els cossos policíacs hagin decidit no només no intervenir sobre una agressió evident cap a les festeres de la plaça del Raspall, sinó aplicar la repressió”, continua la Barraqueta, que assegura que defensarà els seus espais de qualsevol provocació i reclama la retirada de les possibles denúncies i una disculpa de la regidora del districte, Laia Bonet.

Lamentable actuació repressiva contra aquells qui defensen els espais populars lliures de racisme, sexisme i catalanofòbia.

Tot el suport a les companyes de @La_Barraqueta ! https://t.co/J9dxWqmpnd

— Alerta Solidària (@AlertaSolidaria) August 21, 2024