El Col·legi d’Advocats de les Illes Balears (CAIB) ha mostrat l’oposició a la derogació de la llei de memòria i reconeixement democràtics de les Illes i ha demanat que se’n suspengui la tramitació. En un escrit d’al·legacions, els advocats consideren que la proposició per a la derogació, impulsada per Vox, vulnera els drets de veritat, justícia, reparació, memorialització i garanties de no-repetició.

El CAIB dóna suport, entre més arguments, als pronunciaments del relator especial de l’ONU sobre la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no-repetició, Fabián Salvioli, en referència a les obligacions de totes les administracions de preservar aquests drets, en risc, precisament, per la derogació que hi ha en diferents territoris i l’impuls de les anomenades “lleis de concòrdia”. A les Illes, en tot cas, es descarta aquesta opció, i sí que es manté la llei de fosses.

Aquestes normes, han considerat, podrien transgredir l’obligació dels poders públics de garantir la preservació de la memòria històrica de vulneracions greus de drets humans, a partir del moment en què ordenen la supressió d’entitats, projectes, llocs web i activitats previstes o creades en virtut de la legislació vigent. A més, diuen que poden posar en risc l’accés a la veritat sobre el destí o l’emplaçament de les víctimes de les vulneracions de drets humans i obstaculitzar o suprimir subvencions de projectes. També alerten de la invisibilització de les vulneracions greus de drets humans comeses durant el franquisme o fins i tot l’omissió de condemnar el règim.

Cal recordar que el del ple del parlament del 18 de juny va permetre la tramitació de la derogació, a proposta de Vox. Aquella sessió va ser marcada per l’incident protagonitzat pel president de la cambra, Gabriel Le Senne, que va trencar la fotografia d’Aurora Picornell que la socialista Mercedes Garrido, membre de la mesa, tenia exposada sobre el seu ordinador portàtil. La polèmica va fer reconsiderar la continuïtat de Le Senne com a segona autoritat de les Illes, que serà objecte de debat d’un ple extraordinari el 3 de setembre.

Escàndol al parlament de les Illes: Le Senne estripa una fotografia d’Aurora Picornell i expulsa membres de la mesa

Formentera i els pobles eivissencs de Santa Eulària del Riu i Sant Antoni de Portmany són els municipis de costa més cars per a comprar un habitatge de noranta metres quadrats, amb un preu mitjà de 930.863 euros, 699.002 i 518.620 respectivament, segons el portal immobiliari Pisos.com.

“El preu de l’habitatge es troba en plena tendència alcista per la manca d’oferta i la demanda creixent. Aquesta situació, que es gesta d’ençà de fa anys, és especialment present en zones costaneres d’alta demanda, on cada vegada és més complicat de trobar una residència per sota dels 300.000 euros”, explica el director d’estudis de Pisos.com, Ferran Font.

Tot i això, l’augment de preu s’ha repartit de manera desigual. En el cas de les localitats més cares, Formentera ja ho era ara fa tres anys i el preu ha augmentat d’un 10,9%, atès que abans un habitatge valia uns 840.035 euros. A Santa Eulària, ha augmentat d’un 47,7% i a Sant Antoni, d’un 39%.

La següent localitat més cara de la llista és Sitges (Garraf), 468.605 euros, seguit de dues localitats mallorquines, Alcúdia (Raiguer), amb un preu per un habitatge de noranta metres de 443.091 euros, i Campos (Migjorn), amb un preu de 418.290 euros. Completen el rànquing dels deu primers llocs quatre municipis del Principat: Castelldefels (Baix Llobregat), 377.536 euros; Gavà (Baix Llobregat), 341.083 euros; Castell-Platja d’Aro (Baix Empordà), 326.580 euros, i Vilassar de Mar (Maresme), 325.416 euros.

En onzè lloc hi ha un municipi valencià, Calp (Marina Alta), amb un preu de 319.344 euros. En el sentit contrari, el rànquing de les localitats que tenen més bon preu és encapçalat per quatre municipis valencians. En primer lloc, hi ha la Vila Joiosa (Marina Baixa), on un habitatge costa menys de cent mil euros, concretament, 97.309, seguida de Benicarló (Baix Maestrat), 115.348 euros; Gandia (Safor), 134.134 euros, i Vinaròs (Baix Maestrat), 136.962 euros. En cinquè lloc hi ha una localitat del Tarragonès, Salou, amb un preu de 137.003 euros l’habitatge.

L’Ajuntament de Lloret de Mar (Selva) ha decidit canviar de dates pel Drone Festival i traslladar-lo al setembre. La regidora de Promoció Econòmica de Lloret, Cristina Aymerich, ha anunciat que volen “oferir un esdeveniment atractiu fora de l’època de màxima afluència turística”. Per això han decidit de passar-lo del juliol al cap de setmana del 13 i 14 de setembre. A més, el festival també canvia la ubicació des d’on s’enlairen els dos-cents drones que hi participaran. A partir d’aquest setembre ho faran a l’extrem nord de la platja de Lloret, a l’alçada del monument de la Sardana. Fins ara es feia a l’extrem sud. Aquest setembre hi participarà la companyia gironina Flock Drone Art que presentarà dos espectacles.

El Lloret Drone Festival es va estrenar al municipi el 2021 i l’any següent va convertir-se en la primera mostra internacional de tot l’Estat de drones. Enguany serà la quarta edició d’aquesta mostra que arriba amb dos canvis. La primera és de calendari. Si bé fins ara el festival es feia habitualment el mes de juliol, el consistori ha decidit passar-lo al setembre. L’objectiu és aconseguir captar públic en un moment de menys afluència turística per mantenir l’interès de visitants al municipi i dinamitzar el teixit econòmic.

Enguany, però, només hi participarà una empresa. Es tracta de la gironina Flock Drone Art que mostrarà dos espectacles diferents. La nit del divendres 13 de setembre a les nou del vespre serà ‘Geometrics’. Es tracta d’un xou avantguardista que explora l’art i la geometria a partir de figures abstractes. A més, les figures dels drones estaran acompanyades, per una banda, sonora per donar una experiència més immersiva als assistents.

La nit del dissabte la companyia mostrarà ‘4Elements’, un espectacle que juga amb els quatre elements de la naturalesa. A partir d’aquesta premissa, els drones jugaran amb la tranquil·litat que transmet l’aigua, la terra traslladarà els visitants a un entorn natural i ple d’animals i amb el foc arribarà el moment més enèrgic. Finalment, el públic podrà veure la força de l’aire, invisible però necessari per aportar vida i moviment.

El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, ha dit que la designació de la seva germana com a assessora al Departament de la Presidència responia a criteris de professionalitat i trajectòria. Ha considerat que el PSC era un partit molt implantat en el territori i amb molta capacitat d’aportar, no solament en l’àmbit polític, també en el directiu. Per això, ha dit que l’entrada al nou executiu català s’emmarcava en la normalitat i que ja treballava en l’àmbit local. També ha fet èmfasi en el pacte per a investir Salvador Illa com a president de la Generalitat “superant la dinàmica de blocs” i ha considerat que la presidència d’Illa és una bona notícia per a Catalunya i l’estat espanyol.

Collboni ha volgut deixar clar que el nomenament de Yolanda Collboni com a assessora en projectes transversals era una decisió del govern i no pas de l’ajuntament, i ha insistit que formava part de la normalitat en la confecció d’un nou equip.

Sobre les crítiques internes del PSOE pel finançament singular de Catalunya, inclòs en l’acord d’investidura d’Illa entre el PSC i ERC, ha dit que el sistema havia de ser just, equilibrat i solidari.

Finalment, ha dit que la presidència de Salvador Illa “normalitzava” la situació a Catalunya i era un pas molt significatiu en les relacions institucionals entre els executius català i espanyol.

L’Ajuntament de Barcelona aquest matí ha tancat sis de les onze parades dels antics ocellaires de la Rambla després d’haver rebut l’autorització judicial per a poder fer la recuperació forçosa dels establiments. Són les parades que van deixar de vendre animals el 2009 i es van reconvertir en parades de venda de gelats, dolços i records. Les cinc parades restants, que pertanyen a un mateix propietari, esperen de rebre l’autorització judicial d’un altre jutjat per poder tancar-les. A partir d’ara, segons que indiquen fonts municipals, s’estudiarà quin pot ser el moment més adient per a l’enderroc de les parades, segons l’avenç de les obres de reforma.

Les mateixes fonts expliquen que el tancament d’aquestes sis parades ha estat cap a les deu del matí i ha durat una estona, atès que les parades estaven obertes i per tancar-les han hagut de treure el material de dins. Hi han anat representants de l’Institut Municipal de Mercats i no ha calgut l’actuació de la Guàrdia Urbana.

“La desaparició de les parades dels antics ocellaires de la Rambla és una decisió que ve de lluny i que respon a l’interès general”, assenyala l’ajuntament, que recorda que el procés ha arribat fins aquest punt després de les diferents resolucions judicials que han donat la raó als arguments del consistori.

El tancament de les sis parades s’ha fet forçosament després d’haver demanat al juliol als propietaris que lliuressin voluntàriament les claus dels establiments. Com que s’hi van negar, l’ajuntament va optar per la via judicial per poder-ne forçar el tancament i recuperar-ne la titularitat. En el pla especial d’ordenació de la rambla, aprovat definitivament el 2016, ja no es preveia la continuïtat d’aquestes parades.

El batlle Barcelona, Jaume Collboni, troba raonable que abans d’acabar l’any ERC pugui entrar al govern municipal. El batlle dóna de marge aquest últim trimestre per respectar els seus temps de presa de decisió i recorda que ja hi havia un pre-acord. Collboni ha insistit que optava per assolir “acords d’esquerres i progressistes” per formar un govern municipal.

Ha explicat que era raonable que es formés un govern de coalició a final d’any, tenint en compte que aquests darrers mesos el debat havia estat molt focalitzat en la política catalana. Alhora, ha apuntat un altre element important a tancar abans del 2025: el pressupost. N’ha fixat la data del debat entre final de setembre i principi d’octubre.

Per una altra banda, ha dit que actuarien en les agressions amb arma blanca i intensificarien les inspeccions amb detectors de la policia quan els cossos consideressin que hi havia risc, especialment en grans esdeveniments o festes. Ha remarcat que no es podia normalitzar aquesta mena de delicte, ni tampoc la possessió d’armes blanques, i ha reconegut preocupació per aquests fets a la capital catalana.

La crisi dins ERC continua. Avui s’ha donat a conèixer una nova pugna entre el sector de Rovira i el de Junqueras. El sector de Junqueras voldria avançar la data del congrés nacional del partit –programat per al 30 de novembre– al setembre, i recorda que els estatuts del partit fixen tres mesos, a tot estirar, d’ençà de la dimissió del president per a fer el congrés. Aquest termini expirarà el 10 de setembre perquè Junqueras va plegar el 10 de juny. Sobre això, fonts d’aquest sector remarquen a l’ACN que han traslladat la situació a la direcció actual del partit i li han dit que no es donava cap dels supòsits recollits als estatuts –com ara unes eleccions– que justifiquessin que es fes més endavant.

Alhora, apunten que Junqueras continua les reunions amb militants i seccions locals per a cercar suport. De fet, tenen un acte obert previst amb joves el 30 d’agost a Sant Vicenç dels Horts. En relació amb la llista alternativa, insisteixen que estan oberts a parlar amb tothom, però apunten que aquesta predisposició no és recíproca.

Defensa que el context de l’amnistia és pitjor que el del 1936

Precisament, Junqueras ha intervingut avui en una conferència a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), en què ha defensat que el context polític que hi havia l’any 1936, quan es va aprovar la llei d’amnistia que va permetre d’alliberar el president Lluís Companys, era més bo que no l’actual.

Junqueras ha explicat que Esquerra i els seus aliats havien aconseguit una àmplia majoria a les eleccions del 1931, i que a les del febrer del 1936 també s’havien erigit en la força principal a Catalunya. “S’entén, doncs, que el context és diferent. Si avui parlés com a polític diria que aquell em sembla millor, però com que parlo com a historiador, dic que és diferent”, ha dit. Durant l’acte, ha evitat en tot moment de parlar de l’actualitat política i s’ha centrat a desgranar el context històric en el moment de l’aplicació d’aquella amnistia.

Jordi Casassas: “Si mirem el conjunt dels Països Catalans, la resistència és indispensable”

Al torn de preguntes, Junqueras ha avalat la tesi de l’historiador Carles Santacana, que ha dit que l’amnistia del 1936 havia derivat d’un canvi de govern radical en què reapareixia un govern republicà afí al del 1931, a diferència d’ara: “L’amnistia actual la fa un govern encapçalat per un partit que estava absolutament d’acord amb el 155 en el seu moment.”

A més, Santacana ha remarcat que el trencament de les eleccions del 1936 no tan sols va permetre que Companys tornés a Catalunya, sinó que va tornar a haver-hi activitat pública de partits com la CNT i es va restablir el govern de les esquerres. “Aquest trencament en la situació recent no s’ha produït”, ha afegit.

Junqueras s’ha afegit a l’argumentació de Santacana i ha apuntat a una altra diferència amb el context actual: que a les eleccions del 1931 Esquerra i els seus aliats van aconseguir majoria, amb 69 representants, i que a les del 1936 també van obtenir un ampli suport a les diferents demarcacions catalanes. “Dels 20 diputats en joc a Barcelona, 16 van ser del front d’esquerres i quatre de la Lliga; a Tarragona dels 7 en joc, 5 eren d’esquerres…”, ha apuntat.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha reaparegut avui en públic per assistir al minut de silenci convocat aquest migdia a Rubí (Vallès Occidental) per l’assassinat de dues dones víctimes de violència masclista.

Qui era l’ex-número dos de la policia espanyol a Catalunya que ha assassinat la seva parella i ex-parella?

La d’avui serà la segona aparició en públic d’Illa com a president després d’haver-se reunit amb la cúpula dels Mossos d’Esquadra, i la primera després d’haver passat uns quants dies de vacances a l’illa de Lanzarote amb el president espanyol, Pedro Sánchez.

A més d’Illa, que no havia anunciat públicament que hi aniria, al minut de silenci també hi han participat el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, i el delegat del govern a Catalunya, Carlos Prieto. Ahir, un comissari principal de la policia espanyola retirat va matar amb una arma de foc la seva ex-parella al seu pis de Rubí (Vallès Occidental) i la seva dona actual al seu domicili de Castellbisbal (Vallès Occidental), on finalment es va suïcidar. Els Mossos d’Esquadra investiguen el cas com a violència masclista.

La llei orgànica de representació paritària i presència equilibrada de dones i homes espanyola, coneguda com a llei de paritat, entrarà en vigor demà amb un “error tècnic” que desprotegeix els treballadors que s’acullin al nou permís de cinc dies per a tenir cura d’un familiar després d’un accident, malaltia greu o hospitalització, o a una adaptació de jornada. L’error és en la disposició final novena de la llei de paritat, en què es modifica l’article 55 de l’Estatut dels Treballadors, en concret, l’apartat referit als acomiadaments nuls.

S’han introduït les víctimes de violència sexual en els supòsits prevists perquè sigui nul l’acomiadament i s’ha oblidat d’incloure-hi les persones que s’hagin acollit al nou permís de cinc dies per accident o malaltia greus, hospitalització o intervenció quirúrgica sense hospitalització que requereixi repòs domiciliari del cònjuge, parella de fet o parents fins al segon grau per consanguinitat o afinitat, inclòs el familiar consanguini de la parella de fet, i de qualsevol altra persona diferent de les anteriors, que convisqui amb el treballador en el mateix domicili i que requereixi cura efectiva.

Aquest col·lectiu havia estat inclòs en els supòsits d’acomiadament nul mitjançant el reial decret llei, aprovat el juny de l’any passat, però, a partir de demà, en restaran fora a causa d’aquest error. Així ho ha reconegut avui la ministra d’Igualtat espanyola, Ana Redondo. Ha admès que era un “error tècnic” que permetia de prescindir dels treballadors que s’acollissin al permís per a tenir cura de familiars o al canvi de jornada. “L’error s’ha produït contra la voluntat de tots els qui han participat en aquesta llei, des del ministeri fins a l’última parlamentària, i ja se’n prepara la correcció. […] Espero que aviat tinguem solucionat el problema, que és un problema tècnic lamentable, que, naturalment, no s’ha previst en cap cas i que no respon a la voluntat política”, ha dit, i ha aclarit que mirarien de corregir-ho tan aviat com fos possible.

En la mateixa línia, fonts del Ministeri de Treball i Economia Social espanyol han dit l’agència Europa Press que l’error, comès per Igualtat, s’esmenaria quan el calendari legislatiu ho permetés.

El 40% de dones pel cap baix

Més enllà d’aquest error, l’objectiu de la llei de paritat és garantir la presència equilibrada de dones i homes en el sector públic i privat. En concret, entre més mesures, obligarà les grans empreses i l’administració a tenir almenys el 40% de dones en els seus òrgans de direcció i permetrà que la presència femenina superi el 60% de representació i arribi fins a un 100%.

El govern espanyol sospesa de retirar les condecoracions de manera pòstuma a Juan Fortuny Pedro per la seva carrera policíaca després d’haver assassinat ahir les seves ex-parelles al Vallès Occidental i haver-se suïcidat tot seguit. “Ho parlem i mirem com es pot fer legalment”, ha indicat el delegat del govern a Catalunya, Carlos Prieto, en una atenció a mitjans.

Segons que ha dit, Fortuny havia estat reconegut per tots els cossos policíacs i el seu full de serveis era “irreprotxable”. Sobre això, ha afegit que el cos de la policia espanyola –en què havia treballat Fortuny– estava “consternat”. Prieto ha condemnat rotundament el doble assassinat independentment de la professió de l’autor.

La policia local de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant (Baix Camp) i els Agents Rurals han cercat un cocodril a la platja de l’Arenal d’aquest municipi. L’avís l’ha donat a les 7.21 el vigilant d’una atracció d’inflables de la zona, segons que ha avançat Diari de Tarragona i ha confirmat Protecció Civil. L’home ha trucat al seu cap, que ha estat qui ha alertat el 112.

Arran de l’avís s’han activat tots dos cossos per mirar de trobar el rèptil, tant per terra com amb barques per la mar. La platja ha estat tancada fins a les 10.30, quan s’ha aturat la recerca, i d’aleshores ençà oneja la bandera groga.

Segons el vigilant, el cocodril mesurava 1,5 metres. En l’operatiu de recerca s’ha revisat tota la platja i, fins i tot, s’ha revisat la zona de bany.

Ara fa un mica més de deu dies, els Agents Rurals van capturar una cria de caiman al riu Besòs a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès).

Santi Roca-Fàbrega ha guanyat el premi Garrotxí de l’Any, malgrat que passa pocs dies a la comarca. De fa anys treballa a la Universitat de Lund, a Suècia, en què dirigeix el programa Arrakihs, que ell mateix va impulsar a l’Agència Espacial Europea (ESA) amb l’objectiu de saber de què és formada l’anomenada matèria fosca i així explicar l’origen de l’univers. Roca explica que va fer-se astrofísic perquè va néixer a la Vall d’en Bas. “És un dels millors llocs del món per a poder veure la Via Làctia. Pensa que per al 80% de la gent que viu al planeta és impossible d’apreciar-la. Per això hi ha tants astrònoms aficionats”, assenyala.

“Pretenem veure coses a l’univers que encara no s’han vist mai amb cap telescopi. Sí, tenim les expectatives molt altes.” Aquest és l’objectiu del programa Arrakihs, que ha de servir per a poder entendre què forma la matèria fosca, que és l’esquelet de l’univers. Fa anys que participa en uns quants projectes relacionats amb l’astronomia, que l’han portat a diferents països, com ara Israel, Mèxic i Suècia, on s’estarà, almenys, fins el 2030, quan tenen previst culminar l’estudi.

Tot i que encara falten cinc anys i mig, Roca explica que és un projecte curt d’un punt de vista científic i esperen que els resultats serviran per a poder explicar més bé la formació de l’univers. L’objectiu és predir mitjançant fórmules matemàtiques què hi ha a l’exterior i què és el que observarà el telescopi que es llançarà a l’espai el 2030.

Roca és un astrofísic teòric, és a dir que és centrat en les prediccions sobre allò que creu que hi ha a l’espai. Una vegada n’hagin extret conclusions, el telescopi haurà de confirmar aquestes teories que ara elaboren a la Universitat de Lund. “A nosaltres ens agradaria anar molt més enllà i predir la mena de matèria fosca que hi ha, saber què és i de què és formada a partir de les observacions que ens permetrà de fer el telescopi que posem en òrbita”, explica.

Els èxits professionals de Santi Roca-Fàbrega li han servit per a guanyar un dels premis que més il·lusió li fa, el de Garrotxí de l’Any. En les votacions, es va imposar a la xef Martina Puigvert i al gestor cultural Jordi Sellas.

Un lloc privilegiat

El motiu que va portar Santi Roca a fer-se astrònom no és cap altre que el lloc on va néixer, la Vall d’en Bas. En aquesta petita localitat de la Garrotxa va passar moltes estones observant el cel durant les llargues nits d’estiu. Explica que la Vall d’en Bas i la comarca en general són un lloc privilegiat per a veure què hi ha més enllà del planeta.

De fet, explica Roca, és molt habitual que en una nit de cel clar es pugui distingir la Via Làctia. Això és relativament excepcional, sobretot si es té en compte que el 80% de la població mundial no ho pot arribar a observar. “Aquí hi ha tan poca contaminació lumínica que per a la gent de la Garrotxa és normal anar a dormir i veure que hi ha una franja lluminosa. Som molt privilegiats, i per això hi ha tanta afició a l’astronomia”, diu.

Però la realitat és que Santi Roca se n’ha hagut d’anar a Suècia a treballar i estudiar la formació de l’univers. Lamenta que el pressupost en ciència a l’estat espanyol és molt baix i que, tal com passa moltes vegades, els experts se n’han d’anar a fora a desenvolupar els projectes.

A més, explica que l’equip amb què treballa és molt potent, precisament per l’aposta que han fet per tirar endavant el programa Arrakihs. “Sóc allà per això, no perquè tingui un cel millor que el d’aquí”, fa broma.

Sant Pere de Torelló (Osona) es va recuperant de mica en mica de la greu pedregada que hi va caure el 2 d’agost i que va destrossar centenars de cotxes, un miler d’habitatges i 34 espais municipals. El batlle, Jordi Fàbrega, ha avançat a l’ACN que el cost econòmic dels desperfectes s’havia estimat que era de més de 50 milions d’euros i que en aquests vint dies han donat més de 600 llicències d’obres exprés. “Estem desbordats”, ha lamentat. Un dels edificis que va ser més malmès és l’escola, però el batlle confia que es podrà començar el curs amb normalitat. D’una altra banda, ha criticat que el país s’aturi durant l’agost i creu que les administracions sempre haurien de tenir gent treballant per si passa res.

Els desperfectes per la pedregada que va caure a Sant Pere de Torelló –d’uns 2.500 habitants– són molt importants i afecten gairebé 300 vehicles –principalment amb vidres trencats i danys a la carrosseria–, una trentena d’empreses, 34 espais municipals i un miler d’habitatges del nucli antic. El batlle, Jordi Fàbrega, estima que els costs econòmics dels danys s’enfilen als 50 milions d’euros, una quantitat que qualifica de molt elevada. De fet, relata que estan desbordats i que al poble hi ha un estat de nervis, angoixa i ansietat. “És una situació que costarà molts mesos de resoldre, tot està col·lapsat”, lamenta.

En aquestes tres setmanes, l’ajuntament ja ha donat més de 600 llicències d’obres exprés. Fàbrega ha explicat que eren llicències que es donaven en el mateix moment en què el ciutadà les demanava presencialment. “És com una declaració de responsabilitat”, explica. Per unificar esforços han creat una oficina d’atenció ciutadana per atendre totes les reclamacions i també ajuden a tramitar els ajuts pertinents.

El batlle recorda que també demanaran la declaració del municipi com a zona d’afectació greu (anteriorment conegut com a zona d’afectació catastròfica). Amb tot, critica que les quantitats econòmiques que es concedeixen per aquest concepte són una vergonya. A més, diu que els condicionants que posa l’estat espanyol per a accedir als ajuts són molt estrictes, atès que, per exemple, demanen estar empadronat a l’habitatge o es tenen en compte els recursos econòmics dels qui hi viuen. Fàbrega diu que ara com ara recullen la documentació de la ciutadania i que tenen temps fins al 2 de setembre per a presentar la sol·licitud.

Fàbrega també apunta que tenen algunes dificultats amb algunes companyies asseguradores. Explica que algunes han estat àgils i els veïns ja han rebut el vist-i-plau per a fer les obres, però n’hi ha unes altres que no. “Algunes companyies s’escapoleixen o tarden molt a contestar i a fer venir els pèrits. […] Hi ha gent que ha pagat tota la vida una assegurança i ara es troba sense resposta o amb un preu molt per sota del que demanen els constructors”, lamenta. Per això, diu que posen a disposició dels veïns l’oficina del consumidor de la Diputació de Barcelona, que s’encarregarà de tramitar totes les reclamacions.

Avui, 21 d’agost de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Oriol Mitjà: “La verola del simi difícilment es podria assemblar al que va ser la covid”
• Copa Amèrica de vela, una València que no escarmenta mira Barcelona de reüll
• En peu de guerra contra els madrilenys I Editorial de Vicent Partal
• Qui era l’ex-número dos de la policia espanyol a Catalunya que ha assassinat la seva parella i ex-parella?   
• “Benvinguts a Rússia!”, entrem amb les tropes ucraïneses al territori rus que han ocupat 
• Les platges catalanes amenaçades de desaparèixer per la gestió i el canvi climàtic 
• “Tot Catalunya” o “tota Catalunya”? I Article de Jordi Badia 
• Vi Mas de la Pansa Trepat, negres a la Conca de Barberà 
• Mari Chordà: “El millor que m’ha donat la vida han estat les amigues” 
• Morella, el poble en què compten de sis en sis

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El duet català The Tyets ha anunciat tres concerts més a Europa aquesta tardor. Tocaran l’11 d’octubre a la sala Debaser d’Estocolm, a Suècia; el 12 a la sala Atlantis de Basilea, a Suïssa, i el 13 a la sala Monkeys Club d’Hamburg, a Alemanya. A més, també tenen prevista una actuació a la sala Scala de Londres juntament amb Julieta el 8 de desembre. Les entrades ja es poden comprar.

The Tyets: “Si has parlat tota la vida en català, no et venguis per quatre m’agrades”

Totes tres actuacions tenen el suport dels casals catalans de les ciutats respectives. L’any passat ja van fer una ronda europea i van tocar a Brussel·les, Dublín, Londres i Copenhaguen.

 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by THE TYETS (@thetyets)

Els Mossos d’Esquadra alerten d’una onada d’SMS i correus electrònics que es fan passar per la Direcció General de Trànsit espanyola (DGT) per aconseguir les dades bancàries dels ciutadans i estafar-los. En el missatge reclamen un suposat pagament pendent d’una multa de trànsit i, per solucionar-ho, demanen les dades bancàries i privades de la víctima. A més, el missatge diu que si no es paga de seguida, augmentarà el preu de la multa, i així apressen l’usuari perquè hi respongui.

Vigila amb missatges de text com aquest, abans de seguir cap enllaç comprova l’adreça. Et pot donar una pista sobre l’autenticitat de l’emissor

Amb aquests missatges intenten aconseguir les teves dades bancàries amb formularis falsos#InternetSegura @ciberseguracat pic.twitter.com/OasbkOVnXZ

— Mossos (@mossos) August 20, 2024

La DGT diu que no s’ha de fer mai cabal d’aquests missatges, atès que ells mai notifiquen les infraccions per correu electrònic o SMS. Sempre ho fan arribar per correu postal o a la Direcció Electrònica Viària.

Estafes digitals: quina és la més comuna? Com les podem detectar?

Què heu de fer si rebeu aquest missatge?

La DGT diu que, si rebeu el missatge, és millor que l’elimineu i bloqueu el remitent. I, sobretot, no feu mai clic a l’enllaç ni hi interactueu. En aquest enllaç s’obre una pàgina web que es fa passar per la DGT que extreu dades personals i bancàries mitjançant uns quants formularis.

Els greus perills de les estafes per internet: quines són les més habituals? Es poden recuperar els diners? Com es poden evitar?

Si heu accedit a l’enllaç i heu facilitat les dades personals o bancàries, aconsella que en feu captures de pantalla i deseu totes les proves possibles de l’estafa, com ara els missatges o els enllaços adjunts. També recomana que us poseu en contacte amb l’entitat bancària perquè us indiqui quines mesures a seguir per protegir el compte.

En vista del creixement d’aquesta mena d’estafes, també s’ha posat a disposició dels ciutadans una pàgina web per a poder-les denunciar.

Què hi ha de cert sobre l’estafa telefònica del “sí”?

A Barcelona comença aquests dies això que l’ajuntament ha qualificat de gran esdeveniment, que no és res més que les regates de la Copa Amèrica de vela. D’ençà que fa dos anys es va saber que les aigües de la ciutat serien l’escenari de la gran competició, tot s’ha preparat per a l’arribada del gran dia. És un dia que durarà mesos perquè el sistema de les regates és complicat de comprendre per a un públic que no hi està gaire avesat. De moment, demà es farà la gran festa de gala per a la inauguració, i a partir d’ací, els equips i les tripulacions competiran per endur-se el trofeu.

A Barcelona hi ha veus contràries que s’hi faça aquest esdeveniment, pel qual va lluitar amb força la batllessa dels Comuns Ada Colau, ajudada per l’entusiasme del socialista Jaume Collboni, que ara, amb la vara de batlle a la mà, ha de rematar la faena. Moltes d’aquestes veus contràries a la competició la consideren elitista i fora de lloc per a una ciutat com Barcelona, que, diuen, no necessita més publicitat per a atraure visitants de tot el món. A més, s’emmirallen en València, que els anys 2007 i 2010 va ser seu de la regata. És significatiu que quan Colau s’abraçava fervorosament a la copa de les cent guinees va verbalitzar que això que ells projectaven no tindria res a veure amb el que va passar a València.

Tot a punt per a la Copa Amèrica de vela: quines restriccions hi ha i com afectaran els veïns?

Aigua en cistella

A principi de segle, quan València va ser designada seu, la batllessa d’aleshores, Rita Barberà, es va mostrar exultant perquè allò representava una oportunitat per a posar València al mapa del món. Al mapa dels grans esdeveniments universals. Segons l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques, l’IVIE, l’esdeveniment va costar 1.847 milions d’euros. Tan sols el cànon que el consorci València 2007, format per l’ajuntament, la Generalitat i el govern d’Espanya, va pagar a l’empresa organitzadora de l’esdeveniment va ser de 80 milions d’euros. Barcelona diu que n’ha pagats 70.

Amb tot, els resultats no van ser tan favorables com havien volgut vendre i la factura d’aquella operació de maquillatge es va continuar pagant molts anys després. Concretament, l’any 2019, amb un govern socialista a Espanya i un al País Valencià, es va aconseguir la condonació dels prop de 400 milions d’euros que encara es devien a l’ICO. El banc de crèdit oficial els havia avançat sota la garantia dels guanys que havia de generar la competició.

Els guanys tenien a veure amb l’arribada en massa de visitants a València per a contemplar les regates que es disputaven en un camp molt allunyat de la costa. O l’arribada de grans iots i creuers. També es comptava que la presència permanent a València de centenars de persones durant un parell d’anys abans de la celebració de la competició es notaria en el sector dels serveis. Segons el conte de la lletera, aquestes persones necessitaven cases on viure, taxis, menjar, cotxes de lloguer, escoles per als fills, restaurants i més serveis que podrien pagar a un bon preu perquè els seus salaris eren prou més alts que els de la mitjana de valencians autòctons.

Però segons un estudi fet per un grup d’economistes de diverses universitats valencianes, això no va ser així. De fet, els equips tenien un sistema d’abastiment propi i pràcticament tots els productes que consumien els arribaven dels seus països. Com que la base de la competició és la millora constant dels vaixells, tampoc no van contractar mai cap tècnic valencià, sinó que cada especialista que necessitaven el feien venir d’allà on fos perquè treballàs exclusivament per a ells.

Segons aquest mateix informe, qui sí que en va sortir beneficiat va ser el mercat immobiliari. La presència durant dos anys dels equips va causar una demanada d’habitatges en zones residencials i de luxe, cosa que en va fer pujar els preus.

La privatització de l’espai públic

En nom d’aquests espectacles esportius es dóna per fet el dret d’impedir a veïns i vianants de circular per una part de la ciutat, a vegades pel seu propi carrer, perquè s’hi fa un esdeveniment privat. Pot ser una cursa de fórmula 1 pel passeig de Gràcia o la festa de Louis Vuitton, un dels grans patrocinadors de la copa, al parc Güell. I en el cas de les regates de la Copa Amèrica de vela, els veïns de la Barceloneta hauran d’exhibir salconduits per justificar que entren o surten de casa seua, per exemple.

A València, la regata de la Copa Amèrica va representar la privatització d’una part important del port de la ciutat. La zona dels populars magatzems portuaris era un mirador perfecte per a veure la mar mentre es passejava. La instal·lació de les bases de les esquadres, que eren edificis efímers, que ocupaven molts metres quadrats, va deixar cec tot el passeig. La mar, tan sols la veien els equips, els mecànics, els enginyers, que tenien accés a aquelles construccions que no eren res més que grans contenidors decorats amb les marques comercials que pagaven el vaixell que concursava. Aquesta presència va durar anys, perquè en acabar les regates, allò es va convertir en un cementiri per a les bases que es van desmuntar molts anys després. Algunes van poder ser reciclades. Un cas excepcional és el de Juan Roig, propietari de Mercadona, que va aprofitar l’avinentesa per reciclar un parell de les bases per construir, sobre el moll la seua escola de negocis i el viver d’empreses i d’empreses emergents que ajuda a desenvolupar.

Fórmula 1 i Copa Amèrica: María José Catalá i Jaume Collboni, cosins germans

Mirar la mar, el mateix argument de Grant Dalton i Rita Barberà

A València, Rita Barberà parlava sovint de l’obertura a la mar de la ciutat. És el mateix que empra Grant Dalton, el director general de la Copa Amèrica, en una entrevista al diari Ara. Retreu a la ciutat que després dels Jocs Olímpics del 1992, Barcelona es va tancar en si mateixa i que ara té l’oportunitat de tornar a mirar a la Mediterrània.

Dalton diu que ha participat en moltes reunions i que té bona relació amb els pescadors. Barberà obviava que València té un barri eminentment mariner que no ha viscut mai d’esquena ni a la mar ni als oficis que s’hi practiquen. De fet, al barri hi vivien, hi viuen encara, pescadors i treballadors portuaris, per exemple. Hi ha un hospital i un institut que miren a la mar, també, tot i que el gendre de Juan Roig ho trobe una pèrdua de diners que no es pot suportar en una societat tan capitalista. I hi ha també cases particulars en què encara es poden comprar clòtxines quan n’és la temporada. L’obertura a la mar de la ciutat volia dir, per Barberà, canviar la fesomia d’un barri que va ser poble, treballador, auster i modest, tot assolant-lo per fer-hi tot d’habitatges de luxe, més restaurants, més hotels i més establiments de serveis per als visitants potencials.

María José Catalá en vol més

Durant la campanya electoral del 2023, l’actual batllessa de València, María José Catalá, va incloure al programa d’afegir la ciutat a la lluita per a ser la seu de la copa del 2027. Ràpidament, el navilier Vicente Boluda li va fer costat i va dir que els empresaris s’implicarien en la candidatura tant amb ajut tant moral com econòmic. La batllessa i l’empresari comparteixen taula al consell d’administració del Port de València i no solament estan d’acord en la necessitat d’ampliar-lo, sinó que, recentment, quan es van aprovar les bases per a la concessió de l’explotació de la marina, van estar d’acord a incloure-hi una clàusula segons la qual si València torna a ser la seu dels navegants, l’empresa concessionària haurà de posar totes les facilitats mentre duren els preparatius i la competició.

En tot moment, Catalá ha atribuït a la desídia de les autoritats valencianes la causa per la qual ara Barcelona s’ha convertit en un competidor que no esperaven. Tan sols fa un parell de mesos, la batllessa va reiterar aquest desig i, en veure com Barcelona entrava de ple en els preparatius, diu que va parlar per WhatsApp amb el batlle Collboni per dir-li que en ella tindria una competidora molt dura si tenia la temptació de tornar a optar a organitzar la regata.

Dels deutes que la copa del 2007 va deixar a València, Catalá no en va parlar.

Feia temps que no en sentíem a parlar, però aquest estiu la verola del simi ha tornat a ser notícia arran del nou brot que s’ha decretat a l’Àfrica i que ha dut l’Organització Mundial de la Salut (OMS) a declarar l’emergència sanitària internacional. A Europa, el risc d’infecció és baix i la Unió Europea no ha vist necessari d’establir el control fronterer per a contenir el virus. Els experts expliquen que és molt difícil que la malaltia esdevingui una pandèmia com la de la covid, i deixen ben clar que no hi ha raons per a generar alarma ni per a pensar en situacions com la del 2020. En parlem amb Oriol Mitjà, investigador i metge de l’Hospital Germans Trias de Badalona, que diu que cal centrar els esforços en el sistema de vigilància, entre més qüestions.

—Exactament què és la verola del simi i en quin moment som ara com ara?
—La verola del mico és una zoonosi viral, un virus que habitualment salta de l’animal a l’humà. Anava passant a l’Àfrica, però causava uns brots limitats a vint o quaranta persones, i se n’extingia la transmissió. El virus es va adaptar i l’any 2022 va causar un brot mundial, amb més de 90.000 afectats. La transmissió era sobretot sexual i la malaltia era lleu o moderada, sobretot amb lesions de butllofes a la boca, als genitals i a la zona anal. Amb la vacunació i més mesures es va controlar aquell brot i ara la situació és diferent: hi ha una altra variant del virus que correspon al centre-est de l’Àfrica, sobretot a la República Democràtica del Congo, que s’ha anat propagant.

—Com s’ha propagat?
—Fonamentalment per contacte directe, que ja no és solament sexual; és a dir, tocar les crostes d’una altra persona i després endur-te la mà a les mucoses facials, com ara els llavis o els ulls. Aquest brot de la República Democràtica al Congo ha afectat 30.000 persones en els últims dos anys. El 75% eren nens de menys de quinze anys i hi ha hagut unes 1.200 morts, majoritàriament de nens que tenien uns altres factors predisposants, com ara la malnutrició. La transmissió s’havia mantingut localitzada, però a principi d’any, el clade 1 del virus de l’mpox, la nova variant, va començar a fer una nova transmissió, també per via sexual, entre treballadores sexuals d’una ciutat minera molt pròxima a la frontera est amb Burundi, Uganda i Tanzània. Algunes d’elles van travessar les fronteres i, per tant, se n’han detectat casos en uns altres països de l’Àfrica.

—La nova variant és una mica més mortífera, amb prop del 3% de mortalitat, però s’ha destacat que no hi ha motiu per a alarmar-se actualment a Europa.
—La variant anterior, el clade 2, té una mortalitat del 0,1%. Dels 90.000 casos del brot anterior, hi va haver poc més de 140 morts en tot el món. En canvi, en el clade 1, de 30.000 casos ja s’han mort unes 1.200 persones. Té una mortalitat més gran perquè a més d’afectar la pell alguns nens també tenen una disseminació del virus als pulmons, al sistema gastrointestinal i, de vegades, al cervell.

—Les autoritats i els experts demanen de no patir: la Unió Europea no ha demanat controls fronterers i es va repetint que hi ha molt poques possibilitats que acabi en pandèmia.
—Sí, i és correcte. Cal acabar de determinar quin és el mode de transmissió i quines són les poblacions de més risc. Però ara per ara el risc més gran continua donant-se en poblacions remotes i pobres de la República Democràtica del Congo. Mentre hi hagi aquest focus en actiu, sempre hi haurà un perill que algun dels casos pugui arribar aquí i trobar la cadena de transmissió adient per a propagar-se.

—I si es propaga?
—En el pitjor dels casos, si s’acabés propagant, seria una propagació molt més lenta que no la de la covid, que té una transmissió per via respiratòria. Amb un sol esternut la propagues a molta gent. Aquí, específicament, has de tocar aquella persona per un contacte directe o tenir-hi relacions sexuals. El contagi és d’un a un i tens molt de temps per a posar les barreres per parar la propagació. Identifiques el cas i el pots aïllar, fer quarantena o oferir la vacunació, si veus que hi ha una comunitat que està més afectada. El 2022 hi havia certes comunitats de persones amb un alt nombre de contactes sexuals, van ser vacunades i es va aturar la transmissió.

—Els casos que s’han registrat al país són de la variant antiga, a més.
—Això és molt important. El sistema de vigilància ha de ser prou fort perquè els metges estiguin alerta per identificar els casos. El clade 1 hauria de ser molt més evident de detectar perquè els pacients tenen més lesions, més disseminades. En canvi, en el clade 2, el brot antic, aquestes lesions estan amagades, dins la vagina o l’anus. Cal posar en marxa les tècniques per a diferenciar-los. Avui dia les PCR són inespecífiques. Només et diuen si tens el virus, però tenim interès a saber si és el clade 1, perquè seria un senyal d’alerta que arriba un brot més greu. Per tant, cal engegar un nou tipus de PCR que és capaç de diferenciar-los. Hi ha alguns metges que són partidaris d’analitzar-ho en tots els casos i uns altres només quan vinguin de la República Democràtica del Congo. Dependrà una mica de la disponibilitat, fins ara només s’ha analitzat en els casos en què es tenia sospita de clade 1. El clade 2 ha quedat endèmic. Han continuat havent-hi casos al nostre país i continuaran de manera esporàdica, sense una gran gravetat.

—I què caldria fer amb la vaccinació?
—La indicació que es va fer el 2022 era per a poblacions amb alt nombre de contactes sexuals, sobretot homes que tenien sexe amb homes i treballadores sexuals, i, per una altra banda, els professionals sanitaris exposats. Aleshores la cobertura no va ser del 100%, i, a més, de les persones que es van vacunar, moltes van rebre només una dosi, que confereix una eficàcia entre el 50% i el 60%. Dues dosis, del 80%. S’ha intentat, primer, d’augmentar la cobertura vacunal en les persones de més risc. Segon, que rebi la segona vacuna qui només en va rebre una. Tercer, revisar que el personal sanitari hagi actualitzat les vacunes. I quart, que els viatgers que vagin a zones de molt de risc se la posin.

—Entenc que amb les dades actuals, de moment no calen més mesures.
—Exacte. És important de protegir els qui marxen, però hi ha poques persones que es posaran en risc. Ha de ser una persona que vagi a treballar en una zona rural o a fer ajuda humanitària. L’entrada més probable serà a través d’un adult, i habitualment els adults ho transmeten per transmissió sexual. Seria estrany que l’entrada en el nostre país fos per un nen, tenen menys mobilitat internacional.

—Per què aquests darrers casos a la República Democràtica del Congo han afectat tants nens?
—Tenen moltes més infeccions quan el contacte és directe: sarna, polls, pian o mpox. En aquests països els nens moltes vegades dormen junts, juguen junts… Tenen molt de contacte directe. Els adults acostumen a estar més distanciats i a portar més roba. Aquest és un factor predisposant que l’afectació sigui més gran. I després hi ha la gravetat. Quan les persones estan immunodeprimides tenen les defenses baixes i és més probable que desenvolupin una malaltia greu. La immunosupressió en nens a l’Àfrica sobretot es dóna quan vénen de passar una altra malaltia, que fa que les defenses siguin més baixes.

—Quina prevenció hauríem de fer col·lectivament? Com podem detectar-ne els símptomes?
—Són uns senyals que s’assemblen als de la varicel·la, en què comencen a aparèixer taques, que després es converteixen en butllofes, que acaben essent crostes. En la varicel·la pots trobar totes les lesions en estadis diferents: tens alhora butllofes que han rebentat, unes altres que són crostes i unes altres que ja s’han curat. En canvi, en aquest virus totes van alhora. Com que la gent ara està vacunada de la varicel·la, si algú en presenta senyals semblants cal sospitar. Habitualment va acompanyada de febre, ganglis inflamats, dolors musculars, mal de cap, cansament… Però aquests altres símptomes són inespecífics, es podrien confondre amb grip o covid.

—Com evoluciona la malaltia de la transmissió als primers símptomes?
—Algú s’exposa a la persona infectada i, passats aproximadament uns set dies, apareix la febre i el cansament. Passats dos o tres dies, apareixen les lesions semblants a les de la varicel·la, que afecten la cara, el cap, el coll, els braços i les cames, i en un grau més baix, el tronc i l’esquena. Acaben progressant a una crosta, que acaba assecant-se i caient.

—Com veieu la situació de vaccinació a l’Àfrica? És una situació comparable a la de la covid, respecte de la manca de vaccins?
—A l’Àfrica, avui dia, encara no ha arribat cap vacuna. Estic en contacte amb el fabricant, Bavarian Nordic, i al juny van aconseguir l’autorització de la República Democràtica del Congo per a permetre que la vacuna es distribuís. Ara han fet una primera sol·licitud de 200.000 vacunes, que s’espera que arribaran a l’octubre. I després hi ha l’estimació de 10 milions de vacunes que serien necessàries per a cobrir les persones en risc. I aquí és on entren els mecanismes que demanen als països rics que donin part de les seves vacunes. Però hi ha una dificultat: quan l’OMS activa aquesta mesura, els països rics poden fer una acumulació infinita de vacunes. Hi haurà països que voldran tenir molt d’estoc per si en el futur hi hagués un brot, i això els faria recular a l’hora de fer donacions. És de mal resoldre perquè la mateixa mesura incentiva i desincentiva la donació.

—La situació amb la verola del simi no té res a veure amb la que vam viure amb la covid, però s’hi pot traslladar alguna de les lliçons que se’n van extreure?
—Els sistemes, les administracions i els acadèmics estan més preparats i se n’han extret algunes lliçons. Començant per la comunicació, que és més pausada, amb una valoració de risc més previnguda: assenyalar les incerteses i esperar per prendre les decisions adients. En aquest cas, com que va haver-hi un brot previ el 2022, ja tenim les eines diagnòstiques i la vacunació preparada, és un pas de gegant. Quan va arribar la covid, no teníem aquestes eines, ara som en una posició molt privilegiada. El mode de transmissió de l’mpox és més lent i la preparació que tenim d’eines diagnòstiques i preventives com la vacuna és més elevada. Per tant, tot és molt més favorable i difícilment es podria assemblar al que va ser la covid.

Els quantificadors tot i mig es comporten com si fossin invariables quan van davant topònims (noms de ciutat, de país, de barri, etc.). És a dir, encara que el topònim sigui femení, escrivim tot i mig en masculí:

• Ho va escampar per tot Catalunya
• El soroll s’ha sentit a mig Ciutadella

Però aquest comportament no és general. En primer lloc, és arrelat al Principat, però no tant a les Illes Balears i gens al País Valencià. Per tant, també s’admet això:

• Ho va escampar per tota Catalunya
• El soroll s’ha sentit a mitja Ciutadella

“Les anàlisi” o “les anàlisis”?

Segonament, si el topònim duu article, pot passar que tot mostri concordança:

• Tota la Seu d’Urgell va sortir al carrer.
• L’avaria va afectar tota la Pobla de Mafumet

També pot passar que s’hi mantingui tot invariable:

• Hi havia tot les Cases d’Alcanar

I en alguns casos es recorre a perífrasis com tota la gent de:

• Hi havia tota la gent de les Cases d’Alcanar

En aquest cas, mig manté la concordança, però prescindint de l’article:

• Mitja Seu d’Urgell va sortir al carrer.

O bé es canvia per perífrasis com ara la meitat de:

• L’avaria va afectar la meitat de la Pobla de Mafumet

“Única i exclusivament” o “únicament i exclusiva”?

Finalment, també hem de mantenir la concordança quan el topònim duu un adjectiu darrere:

• Cal una actuació en tota la Mallorca despoblada
• Ha plogut a mitja Austràlia meridional

 

La vaig a cercar a casa. Fa calor i mentre baixa al portal, m’espero a la bugaderia del costat, al carrer de Villarroel, mentre els tambors giren frenèticament. Apareix, menuda com és, obrint la porta de l’ascensor, ens abracem i em lliura un sobre en què hi ha el catàleg de l’exposició del MACBA, “Mari Chordà… i moltes altres coses”, comissariada per Teresa Grandas. Em diu que està contenta, que tot ha anat com volia, però que el catàleg té errades i això li fa ràbia. Mari Chordà no és gaire condescendent, per no dir gens. Barcelona aquests dies crema, però tenim ganes de passejar i prescindim del taxi com havíem dit i se m’agafa del bracet per anar al museu a peu. “Mira aquesta dona, és xinesa. És prostituta. La conec perquè la veig cada dia. És guapíssima.” Chordà, a part de poeta, pintora i activista, és una observadora. La bellesa que a voltes passa desapercebuda, a ella se li presenta nítida.

Mari Chordà (Amposta, 1942) ha viscut entre Amposta i Barcelona, entre les arrels i l’expansió, entre el riu Ebre i l’asfalt. Encara ara té un lligam fort amb la terra i la llum i els camps d’arròs que van inspirar els quadres de joventut. Travessem la ronda de Sant Antoni. Em parla de les nits i del vertigen que tant li complica la vida. Anem per l’ombra i evoquem un riu llunyà, a Navarra, l’aigua freda acaronant la pell, la idea d’un balneari, d’un repòs o unes vacances. Diu que vol fer una ruta per carretera amb les amigues, i me les imagino sobre rodes, lliures i valentes, perseguint, encara, els seus paisatges somiats. Ha estat un curs intens per a aquesta artista, que ha vist com els reconeixements més importants li han arribat passats els vuitanta. Primer, l’exposició al Museu d’Art Contemporani de Tarragona, ara, al MACBA. Trucades, catàlegs, premsa, decisions, correccions, supervisions. Torna a la nostra conversa la idea de l’aigua brollant, ara quotidiana, però sempre al cor del seu univers sensorial, en formes de líquids amniòtics, cascades i contraccions. Chordà és coneguda per ser la primera artista que va atrevir-se a pintar una vagina i una vulva i a fer un poemari sobre la maternitat o sobre l’amor de dues dones en una època en què tot això eren històries privades, encara pendents de polititzar. Caminem direcció al MACBA. Parlem de la pandèmia i del càncer. “Se m’han mort moltes amigues de càncer –diu–, i no se’n parla. Jo sóc una supervivent.” Arribem a la zona dels patinets a les portes del museu. “L’altre dia me’n va saltar un a sobre i quasi em mata.” Però Chordà, fràgil d’aparença, té un nucli de roca viva, capaç de generar moltes coses.

Mari Chordà: “Jo he sofert terrorisme domèstic, que era molt pitjor que el d’ETA”

Entrem al MACBA i cerquem l’ascensor per anar a la segona planta, on hi té tres sales grans de retrospectiva. Un taronja elèctric, com el de la camisa, ens dóna la benvinguda. “Són els colors de l’artista –diu mig rient–. Em van cridar per saber si era exactament la tonalitat que volia.” El títol de l’exposició és una frase a la portada dels seus quaderns de poemes. Comencem pel principi, en una sala ovalada com les corbes acolorides tan presents en la seva obra. Ens aturem a la fotografia de Pilar Aymerich de les Jornades Catalanes de la Dona al Paranimf de la Universitat de Barcelona, que van ser entre el 27 i el 30 de maig de 1976. Una data inaugural en el pensament feminista català, que forma part de les memòries de moltes feministes veteranes, i que Mari Chordà va ajudar a organitzar. Del mateix any, mentre vivia a Vallvidrera, és el text “Primer la formiga va dir: treu-me de sobre aquesta pota enorme. L’elefant dormia i ella va fer un túnel. Aquí va començar la més increïble cultura subterrània”. “Hi ha dones joves que no entenen aquest text –em diu–. Aquest text és pur feminisme. L’important és quan ella diu: ‘Treu-me de sobre aquesta pota enorme.’ La formiga té paraula, té dret a revelar-se, a dir que no. Les formigues no són les donetes treballadores que ens han fet creure.”

El 1978, començaria l’aventura de la Sal, Edicions de les Dones, al carrer de la Riereta del Raval. Però la Sal no hauria estat possible sense l’experiència prèvia del Llar, un espai cultural totalment pioner que Chordà va crear a Amposta l’agost de l’any 1968 juntament amb la seva parella d’aquell moment, el també pintor Josep Niebla. Tots dos locals tenen espais privilegiats a les vitrines, en què se’n recuperen fotografies i documents. La Sal va ser una fita fundacional del feminisme i del moviment lesbià a Barcelona, que després va continuar en espais com ara Ca la Dona i la Bonne. “Vam demanar diners als pares, una altra va empenyorar el cotxe”, explica per relatar-ne els orígens. La primera editorial feminista de l’estat espanyol i la colla de dones que van engegar la primera col·lecció de narrativa, de poesia i d’assaig feta per dones, a més de l’anomenada Agenda de les dones. En aquella època van sorgir també Las entrañablesas, un còmic feminista que aviat van censurar. Continuem recorrent pintures i poemes, i Chordà em diu que sóc la primera que la va entrevistar i que, per això, li feia “certa il·lusió” acompanyar-me a visitar l’exposició. L’artista del Coitus pop o La gran vagina em mostra pintures i poemes que han estat creats en moments vitals diferents, però que ací apareixen encadenats i fan realitat una sincronia perfecta. “Les persones que no són del món de l’art tendeixen a llegir més els textos explicatius, en canvi, als del gremi ens encanta perdre’ns en les formes i els colors”, comenta. Umbilicals relata l’experiència de la maternitat i els poemes més eròtics els trobem a la Locomotora infidel del passat. Continuem avançant i trobem el text dels Tallers Intergeneracionals que es van fer l’any 2006 a la Bonne i que van refundar els aspectes que el feminisme encara no havia resolt. L’absència de dones als llibres de text o l’ús de la llengua sexista a l’escola. També aquelles qüestions invisibles, com ara l’afecte com a forma alternativa a les relacions de poder autoritàries i la necessitat de consolidar aquests espais de pensament entre dones.

Tornem a les vagines pintades al llarg dels anys. La primera, a la Facultat de Belles Arts, l’any 1964. “No ho vaig dir a ningú que allò era una vagina, només a la meua amiga Sole. No ho haurien entès i m’haurien titllat de boja.” Chordà té les seues preferències que no sempre coincideixen amb el mercat de l’art. “Aquesta pintura no m’agrada, quan no m’agrada, la venc barata. Aquesta la vaig vendre per 5.000 euros a una galeria i ells l’han venuda per més del triple.” Passem a la segona sala, on hi ha tota l’obra vinculada a l’espiroqueta catalana i l’homenatge a la biòloga Lynn Margulis, una dona que ha inspirat l’obra de Chordà, atès que a partir de la biologia explica que la societat avança gràcies a la cooperació, i no a la competició, tal com explicaven les teories de Darwin. En aquesta sala, hi ha l’úter de vímet enorme, un receptacle fet de fibres vegetals entreteixides que amaga una altra vegada l’aigua, el líquid primigeni, la mar. Seiem a veure els vídeos d’entrevistes a l’artista i parlem de l’amiga Elsa Plaza, que va venir de l’Argentina als anys setanta, i que es va convertir, diu ella, “en una germana”. “Fins i tot, ara, ens diem ‘germaneta’.” Parlem de les lesbianes joves de Ca la Dona i de totes les persones que ha conegut amb els anys. “El millor que m’ha donat la vida han estat les amigues”, i caço la frase al vol i se’m presenta com el titular d’una vida feminista. Deixem enrere la darrera sala i tornem al taronja de l’artista. Ens rep la bafarada càlida del Raval i caminem pel barri de tornada a casa. “M’agrada, el Raval”, diu. “Que et pugui sorprendre l’art a cada porta. Fins i tot permeto coses com això [assenyala un grafit lleig que solament embruta i no vol dir res].” Al carrer de Floridablanca ens creuem amb una dona. “És la meva metgessa de capçalera, la saludo perquè em cau bé”, diu. I ja tornem a ser a pocs metres de casa, i diu que quan la ve a cercar una amiga no agafa mai el bastó, perquè sap que de bracet podrà arribar a qualsevol lloc. “L’agafo del braç i hi confio”, em diu.