Anar al forn de Rial a comprar croissantets de xocolata blanca i una galeta de Pepa Pig per a la néta, o, finalment, poder fer-se el color i les ungles al saló de bellesa Marcando tu Estilo pot semblar una frivolitat quan mig poble encara té les clavegueres embossades o quatre mil xiquets encara no poden anar a escola. Però no ho és. El perfum de la mantega i el brunzit de l’eixugacabells són símptomes que la vida a Paiporta es comença a descongelar. La reobertura dels comerços és una de les prioritats de l’ajuntament. Ho explicava la batllessa, Maribel Albalat, en una entrevista a VilaWeb, i deia que semblava que la gent tenia més esperança. Deia que veure comerços oberts contribueix a animar una gent que fa setmanes que no veu sinó fang i pols i més fang.

N’hi ha molt pocs, encara, i potser alguns funcionen a mig gas, però al compte d’Instagram de l’ajuntament s’actualitza la llista d’aquests comerços que han pogut aixecar les persianes gràcies a l’ajuda de molts amics.

Les primeres portes que es van obrir van ser les de les farmàcies. Algunes, encara amb dificultats i rastres evidents de l’embat de la barrancada. Després han vingut un forn, un bar, una petita verdureria, un saló de bellesa…

Una farmàcia ja oberta a Paiporta (fotografia: Prats i Camps). Els croissants de Mari Carmen

Pocs dies després de la inundació, els veïns de Paiporta van tenir accés a menjar i a aigua gràcies a les donacions i a l’organització dels punts de proveïment. Ara, encara, molta gent necessita aquesta ajuda. També hi troben pa, però ara també en troben, acabat de coure, al forn de Rial. Mari Carmen, la propietària d’ençà del 1986, explica a VilaWeb que ells van tenir molta sort perquè un contenidor i alguns altres objectes que flotaven pel carrer es van encastar a les portes de l’establiment i van desviar la riuada. L’aigua hi va entrar igualment, però solament fins a l’altura dels genolls, no com en algunes altres plantes baixes. “Això dóna vida i la gent està contenta, els atenem amb un somriure”, diu.

A còpia de fer molta feina per a netejar i canviar els motors de les màquines, dilluns van obrir per a despatxar pa i pastes dolces i salades. Dins el local, res no fa pensar que hi haja passat una barrancada. Però fora la cua és molt llarga. Tots els clients amb qui parlem fan referència a la il·lusió de sortir a comprar i tornar a casa amb dues barres de pa uns croissants per a esmorzar o per a berenar. Un dels clients evoca els dies en què havien de fer cues per a aconseguir aliments, o el que fa encara, anar amb cotxe a alguna gran superfície, lluny del poble, que no haja estat afectada.

Tints, ungles i neteges de cutis

Ana, la propietària del saló de bellesa, s’emociona quan explica com va ser, dimarts, el retrobament amb algunes clientes. Com la majoria d’establiments de la ciutat, el seu va ser arrasat. Va perdre els aparells i els productes. “Hem pogut obrir perquè aquests dies hem fet moltíssima feina i gràcies a les donacions. Ens ho han donat tot. Les cadires, els assecadors, els productes. Ha vingut molta cosa de salons de bellesa de Madrid, de Valladolid, ni ho recorde.” I com que li sobrava material l’ha passat al seu amic barber, que també ha pogut obrir gràcies als productes rebuts.

Ana no dóna l’abast amb tantes clientes que té. “Estan molt contentes perquè l’estona que fan ací al saló fugen de casa, que potser encara està destrossada, es relaxen. Són molt impressionants algunes històries que conten del dia de la riuada.” Ana també ens explica que ella va sortir de l’establiment quan va veure que venia l’aigua perquè tenia els fills sols a casa i no volia que patiren per ella. “Visc en un tercer i afortunadament, a casa meua no hem tingut danys, però quan hi vaig arribar ja tenia l’aigua per la cintura”.

La propietària del saló d’estètica que fa ungles, tints, neteges de cutis… no sap com agrair la col·laboració de tanta gent. Diu que li sap greu tenir aquest privilegi de poder obrir quan tanta gent encara ha de tenir el negoci tancat, però espera que serà un impuls per al poble que, a poc a poc, anirà remuntant.

Instal·lar persianes per poder aixecar-les

Vicent Vèrnia encara té la botiga de persianes i tendals bruta i sense acabar d’endreçar, però, amb el seu fill, ja va a prendre mides a casa dels clients que el criden. Van perdre maquinària i materials que tenien a la botiga, però per sort tenen la fàbrica a Bétera. Així podran començar a ajudar els veïns a posar portes, finestres i persianes a les cases i a les empreses. També van perdre la furgoneta i a prop de casa no n’ha trobat cap. Finalment, l’ha comprada a un concessionari de Citroën de Madrid, i demà l’anirà a cercar. Amb aquest vehicle ja podrà començar a col·locar les persianes perquè els carrers de Paiporta comencen a tornar a la normalitat. “Fa falta molta mà d’obra per a arreglar tot això. El 90% dels meus clients són de Paiporta i ho han perdut tot. Alguns han perdut un familiar i pot passar que molts negocis potser no tornen a obrir. Alguns clients m’han dit que s’ho pensen”, diu Vicent Vèrnia a VilaWeb.

Un taller mecànic

La imatge més visible del pas de la gota freda són els milers de vehicles que han esdevingut inservibles. De fet, ara són un gran problema per al reciclatge de residus. En l’espai que hi ha a prop del taller Seguí Automoción n’hi ha desenes i això complica la vida d’aquest establiment que ha començat a prestar servei aquesta setmana. Tampoc no li és fàcil al personal, que té més dificultats per a arribar a la faena. Han començat a poc a poc, encara amb molt de fang pertot arreu, i amb maldecaps per a aconseguir els recanvis que han d’instal·lar als vehicles dels clients per a tornar-los, si és possible, a posar en carretera.

El forn, l’orxateria, dos bars, una verdureria, una administració de loteries, encara enmig de la pols, però els barris comencen a respirar.

Com un ordinador defectuós, el president Carlos Mazón va quedar penjat en el dinar del 29 d’octubre, el cursor encara fa voltes i ningú no l’ha reiniciat. Potser és per això que el president ha estat desaparegut durant vint-i-quatre dies. És veritat que ara fa una setmana va comparèixer a les Corts per explicar la seua gestió, però van ser unes intervencions escrites i previstes, preparades per a exculpar-se.

Després es va tornar a encapsular i ni tan sols ha considerat la possibilitat de comparèixer per explicar, personalment, els canvis que ha fet en el Consell. Ha estat una crisi de govern del tot atípica, sense precedents en la història recent de la Generalitat. Una crisi originada per una causa excepcional, amb el país encara garratibat per la ràbia i el dolor, i amb el president amagat i pràcticament sense agenda pública.

Els nomenaments i les destitucions s’han anunciat per mitjà de notes de premsa. La darrera d’aquestes comunicacions és d’ahir a migdia, i és la que anunciava que les destitucions de Nuria Montes i Salomé Pradas apareixerien publicades avui en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, i també els nomenaments dels nous consellers. La nota també deia que no prendrien possessió del càrrec fins dimarts i que aquell mateix dia hi hauria reunió del gabinet.

És una incògnita si, després del ple del Consell, Carlos Mazón compareixerà o s’amagarà darrere la vice-presidenta primera, Susana Camarero, que exercirà, ja en plenitud, la nova tasca de portaveu.

Susana Camarero, la portaveu intermitent

Camarero va assumir de facto aquest paper després d’unes compareixences desastroses de Salomé Pradas en les dependències del centre d’emergències de l’Eliana. Ella és qui ha comparegut, dies esparsos, primer, i de manera més sistemàtica posteriorment, per informar dels acords presos en el Centre de Coordinació Operativa Integrat (CECOPI) i dels avenços en la recuperació de la normalitat. També ha fet d’escut i protecció del president justificant-ne sempre l’actuació.

Ho va fer quan encara no s’havia confirmat el seu nomenament com a portaveu, i quan el seu nom sonava per fer-se càrrec de la nova estructura del Consell destinada a la reconstrucció. Finalment, l’encàrrec va recaure en el tinent general Gan Pampols.

Quan els periodistes li van preguntar per què era ella qui compareixia en compte de la portaveu, Ruth Merino, va contestar que ella tenia la informació de primera mà, perquè era membre del CECOPI i assistia a les reunions. Però ahir no va convocar la conferència de premsa que solia ser habitual a la una del migdia. Probablement, per evitar haver de respondre a preguntes incòmodes, com l’intercanvi que va tenir dimecres amb un periodista que li demanava sobre la desaparició del president durant tres hores i que aclarís si Mazón estava informat de què passava al país o no. Camarero no va dissimular la incomoditat amb aquestes preguntes i va donar la conversa per acabada sense contestar allò que li demanaven.

Salomé Pradas, sense donar explicacions

Salomé Pradas, que va assumir les competències d’emergències el mes de juliol, haurà deixat el càrrec sense donar explicacions sobre la seua gestió d’una tragèdia que ja ha deixat 220 morts. Els grups de l’oposició van demanar la compareixença a la Junta de Portaveus de les Corts, però el PP i Vox ho van impedir. Ara ja no ocupa el càrrec, per tant, Pradas no haurà de passar el tràngol de donar explicacions als ciutadans sobre la seua gestió.

Tampoc no ho ha fet fins ara el conseller d’Educació, José Antonio Rovira, que no va suspendre les classes el dia que hi havia anunciada una gota freda colossal. L’abandonament dels centres educatius durant els primers dies ha enervat famílies i professors. Vint-i-tres dies després de la catàstrofe, hi ha milers d’infants que no han pogut tornar a les aules. I els qui hi han pogut tornar, ha estat perquè els voluntaris les havien netejades.

La dimissió d’Alfred Costa

De moment, la conseqüència més visible d’aquell dinar del qual sembla que el president encara no ha tornat, ha estat la dimissió irrevocable del director general d’À Punt, Alfred Costa. El fet que transcendís que el president Mazón havia ofert el seu càrrec a la comunicadora Maribel Vilaplana ha incomodat Costa fins al punt de deixar el càrrec. El 9 de desembre, que és quan plegarà, Miquel Francés, president del consell rector, dirigirà la corporació fins que no es faça el nou nomenament. Això serà força complicat, perquè s’haurà de fer seguint la nova llei aprovada l’estiu passat per PP i Vox, i no hi ha consens a les Corts per a nomenar els membres del nou consell d’administració, que són els encarregats de proposar el director general. Totes aquestes passes, se les va voler estalviar el president quan oferí directament el càrrec a Vilaplana.

La sortida de Costa arriba també enmig de la cobertura extraordinària que la redacció d’informatius fa de tots els efectes de la gota freda. De fet, els mitjans públics ja informaven i mostraven imatges d’Utiel negada i el riu Magre desbordat fins i tot abans que el president començàs l’àpat a El Ventorro. Les xifres d’audiència premien l’esforç de la redacció i, fins i tot, el consell d’informatius va emetre una nota fa uns dies agraint a la direcció la llibertat amb què els deixaven informar, tot i que intuïen que rebien pressions polítiques. Unes pressions, afirmaven, que no van arribar mai als periodistes.

El president també ha estat un gran absent a À Punt. La nit del 29 d’octubre, va demanar a la ciutadania que no fes cas d’informacions que no sortissen directament de la Generalitat o d’À Punt, que va qualificar de mitjà oficial. En aquests vint-i-tres dies, Mazón no ha donat cap entrevista als mitjans públics valencians. Tampoc no s’ha deixat preguntar gaire, malgrat els canvis fets en el Consell. El darrer gran exemple és d’ahir mateix, quan Presidència de la Generalitat van enviar a la premsa una declaració de Mazón enregistrada amb els seus mitjans, on únicament es veu el micròfon de la càmera de Presidència, i en què el president reitera que ara és el moment de la reconstrucció i agraeix als nous consellers que s’hagen volgut involucrar en el projecte.

Aquestes darreres setmanes jo, i més lectors amb qui he mantingut contacte privat sobre aquest tema, estem sorpresos de la manca de sensibilitat que demostren alguns comentaris publicats en aquest diari sobre les conseqüències de la gota freda. Parle d’aquells que aprofiten la devastació per criticar-nos, als valencians, pel que votem o hem votat, i que en algun cas han arribat a escriure que ens mereixíem “això que ha passat”. 221 morts, ara per ara.

Més enllà de la cosa aïllada i anecdòtica, i de la manca absoluta d’empatia, aquesta mena de comentaris em preocupen com a demostració de la feblesa intel·lectual i orgànica de la nació catalana. El catalanisme ja té un segle ben llarg d’existència, i sembla difícil d’explicar, en vista d’aquestes actituds, que encara ara no haja fet el pas mínim que qualsevol nació que es considera com a tal fa primer de tot: autodefinir-se.

Que la majoria del nacionalisme català a hores d’ara –i una part també majoritària de l’independentisme– encara no s’haja adonat que el seu problema nuclear és no entendre de quin país són fa impressió. Perquè –perdoneu-me que siga tan directe– considerar que les actuals fronteres autonòmiques equivalen a la nació catalana implica acceptar que Catalunya és allò que els espanyols i els francesos diuen que és Catalunya. Això vol dir ser uns subordinats, per tant, fins i tot, en el mapa mental. Pensar i reaccionar com uns espanyols. Contradictoris, certament contradictoris, però espanyols de cap a peus.

Tan sols així s’entén que algú aplique aquest menysteniment suïcida contra una part dels seus connacionals. Tan sols així s’entén que ni s’adonen del dolor que causa la seua impertinència. Tan sols així s’entén que alcen una barrera tan artificial entre ells i nosaltres. Com si nosaltres no fóssem ells. I perjudicant-se a ells. Perjudicant-nos a tots.

He dit menysteniment suïcida i ho dic concretament i amb precisió. Perquè vejam com explicaran la nació catalana i el procés d’independència tots aquests que ens expulsen d’una manera tan ràpida i fàcil, sense referir-se a Ausiàs Marc ni Ramon Llull, sense parlar de Joan Fuster ni Raimon, sense llegir Jesús Moncada ni Joan-Lluís Lluís, sense fullejar la revista Mètode ni Camacuc ni el Temps, sense la USAP, sense la Muixeranga, sense Eliseu Climent, sense els qui van portar les urnes del Primer d’Octubre i les van custodiar al nord de la frontera estatal tot i saber que ells no votarien. O sense VilaWeb.

La politòloga francesa Astrid Von Busekist ha remarcat en un llibret recent, referint-se a un possible pragmatisme sobre les fronteres internacionals, que l’autodeterminació és al mateix temps codeterminació. És un apunt molt interessant, brillant: reclamant d’autodeterminar-se, totes les comunitats s’estructuren i declaren amb qui volen conviure, qui forma part del seu projecte de futur i qui en resta fora. No és, per tant, una qüestió de quants som o quants deixem de ser, l’eterna excusa, sinó de voluntat. De saber qui som i amb qui volem fer l’autodeterminació. I amb qui comptem per a fer-la.

Per això m’agradaria remarcar avui que quan algú menysté, i encara més quan algú insulta, els catalans que ho som i lluitem de fora de les quatre províncies administratives espanyoles –tant si ell ho entén com si no– fa una declaració política de principis. Espanyolista. Perquè afirma, ni menys ni més, que pretén exercir la seua voluntat d’autodeterminació únicament per un apriorisme administratiu imposat, codeterminant-se amb gent com Salvador Illa i no pas codeterminant-se amb gent com jo. Per posar un exemple.

 

PS1. Ahir era dijous i hi hagué La tertúlia proscrita, per tant. Una tertúlia molt especial, perquè s’hi parlà del documentari d’HBO sobre el Catalangate en què es denuncia l’estat espanyol de manera clara i contundent. Però també perquè Albano-Dante Fachin i Josep Costa hi van explicar que havien denunciat NSO i Espanya per haver-los espiat amb Pegasus. Vegeu-ne el vídeo.

PS2. Parlant d’això dels catalans de fora del Principat, demà es jugarà la segona semifinal de la Lliga del Paraulògic i es farà a Palma. I avui parlaré de les complicades relacions entre el periodisme i la política a Menorca. Serà concretament a Alaior, a les 19.30, a la Sala d’Activitats Ciutadanes, organitzat pel col·lectiu S’Ull de Sol.

PS3. El llançament, ahir, d’un míssil balístic Intercontinent per Rússia contra Ucraïna és un salt enorme en el conflicte, que ens acosta a molta velocitat a una situació extremadament perillosa. N’explique les raons en aquest article.

El teatre de l’Espai Brossa – Centre de les Arts Lliures de Barcelona, que presideix el poeta i escriptor Vicenç Altaió, va ser l’escenari de la presentació del seu darrer llibre, Enllaços amb l’avantguarda: de J. V. Foix a Albert Serra. Escriptures, art, cinema i política, publicat per Lleonard Muntaner. L’acte va aixecar una certa expectació, perquè consistia en una conversa entorn de les avantguardes i la tria de creadors feta per Altaió en el llibre, el seu cànon personal, amb un dels protagonistes de l’obra, el més jove, el cineasta Albert Serra.

L’escenificació va ser sòbria, agradable i continguda en el temps. Va obrir l’acte el crític Manuel Guerrero, autor del pròleg del llibre, que el va contextualitzar i va remarcar el paper i la influència d’Albert Serra en Vicenç Altaió. Va recordar que es van conèixer l’any 2008 a Figueres durant el cicle d’activitats “La mirada Portabella”, dedicat al cineasta Pere Portabella. En aquella primera trobada, Albert Serra portava un munt de llibres escrits per Altaió, i va demanar que els hi dediqués. Guerrero va remarcar la “devoció” que Albert Serra tenia per Vicenç Altaió.

En el pròleg, explica: “Un dels llibres que Albert Serra portava per signar era Tràfic d’idees, publicat l’abril de 1986, dins la sèrie d’assaig d’Edicions del Mall. Es tracta del primer lliurament [de dotze] del que serà un dels projectes literaris i intel·lectuals més ambiciosos d’Altaió: la sèrie ‘Tràfic d’idees’.” I afegeix: “Al costat de la seva poesia, els volums de ‘Tràfic d’idees’ acabaran sent, al meu entendre, la part més innovadora de la seva escriptura. Llegint-los queda clar que la seva obra va més enllà de la literatura, abasta i traspassa les fronteres de l’art i les diverses disciplines, i proposa una política cultural, concretada també amb la creació de revistes, esdeveniments i institucions més o menys efímeres, i alhora hi ha la creació i construcció d’un personatge singular: el traficant d’idees.”

Enllaços amb l’avantguarda: de J. V. Foix a Albert Serra és un aplec d’articles i converses, texts que Altaió recupera i revisa i que parlen de Picasso, Miró i Tàpies, de Pere Portabella, Joan Brossa, Palau i Fabre, Carles Santos, Pere Noguera, Valère Novarina i Per Cromwell. I obrint i tancant el llibre, l’autor hi ha col·locat una colla de texts dedicats a Albert Serra i a l’experiència tan important que per a Altaió va significar la seva participació en el film Història de la meva mort, fent de Casanova. “Vaig viure-hi l’experiència de cultura més radical de la meva vida”, ha escrit Altaió. I Manuel Guerrero destaca: “Els films d’Albert Serra i la imatge de Vicenç Altaió fent de Giacomo Casanova formen part de l’eternitat. El poeta, traficant d’idees, ha traspassat el llenguatge i ha esdevingut, gràcies a les imatges en moviment, un personatge immortal.”

Feta la presentació, a l’escenari de l’Espai Brossa es van asseure Albert Serra i Vicenç Altaió, que van començar a conversar:

—Albert Serra [A. S.]: En el llibre hi ha textos bastant extraordinaris, perquè s’escapen de textos similars, de personatges als quals s’han dedicat assajos molt més llargs. Això passa amb dos o tres personatges, sobretot a través de converses, que jo sincerament no havia trobat mai d’un interès tan gran com el que hi ha en el llibre. Des del meu punt de vista, la conversa amb en Pere Portabella és un d’aquests textos notables, perquè d’en Portabella n’hem sentit les mateixes coses moltes vegades. Això pot portar a un nivell de reflexió una mica repetitiu o que no tingui tot l’interès que s’hauria d’esperar. Però, en aquest cas, és una conversa superinteressant, d’una gran finor d’anàlisi, tot i que plena d’anècdotes, perquè s’hi parla de coses molt antigues sobretot. Trobo que conté tota mena d’anàlisi artística, sobretot, perquè s’hi parla molt del que és l’avantguarda, amb una lucidesa i una perspicàcia que hem trobat a faltar moltes vegades. Sincerament, és un dels grans descobriments i una de les sorpreses. No me’n recordo ni he mirat d’on provenia el text o d’on va sortir.

—Vicenç Altaió [V. A.]: Aquesta conversa es va publicar amb motiu de la represa d’una exposició dedicada a la Biennal de Venècia del 1958. Va ser una conversa feta per a la Galeria Mayoral, just abans de la pandèmia, sense públic. I vam fer servir un procediment que té a veure amb un fet que tu sempre has postulat (i en Portabella també), però en el teu cas és molt manifest: el valor del llenguatge a partir de la conversa, perquè, com sempre he dit, tu ets un cineasta filòleg. Un cineasta filòleg seria algú que ha fet estudis de filologia i que traspassa en el cinema aquelles coses que la literatura ha pogut arribar a perdre. Una, i això em sembla fonamental, és el treball sobre la mateixa textualitat, sotmesa actualment a les noves tecnologies o a l’obsessió que hi ha de substituir l’economia per allò que abans en dèiem la cultura.

Albert Serra i Vicenç Altaió, al teatre de l’Espai Brossa de Barcelona.

Això té a veure també amb el que Manel Guerrero deia de mi: “Quan vas fer d’actor.” No, jo no vaig fer d’actor, jo vaig aprendre amb tu. Una vegada, Albert, tu em vas convidar a participar en una pel·lícula i jo vaig acceptar-ho sobretot perquè tenia ganes de veure en directe quina era la teva poètica. I gràcies a veure quina era la teva poètica, jo em deixava anar, amb la gratuïtat que és tot acte creatiu, sabent que al darrere hi havia una persona que treballava aquella indisciplina d’una manera disciplinada. I això és el que té a veure amb tots els autors que es troben enfilats en aquest llibre i que al llarg d’aquests quaranta anys he tingut una mirada pròpia per fer-los companyia i per explicar, posem per cas, com un Perejaume podia agafar el pairalisme i capgirar-lo; com havíem après de Foix que per anar endavant has d’anar enrere.

La conversa amb Pere Portabella va tenir una certa dificultat pel seu estat de salut, perquè feia certes repeticions i deixava buits, de tal manera que en l’edició de la conversa hi ha un cert treball filològic, que vol dir també un treball ideològic. Moltes coses que sabíem del seu cinema i de la seva actitud davant la vida, tant en la dimensió política com en l’estètica, jo les podia traduir a través de les seves mancances. I aquest crec que és l’aspecte original i de genialitat, que pot arribar a caracteritzar gent com tu quan treballeu amb sistemes que poden ser el document. En aquest cas, convertir una entrevista, una conversa llarga, en un acte de creació.

De l’anècdota i dels creadors travessats per l’esperit subversiu de l’avantguarda 

—A. S.: La segona conversa que vull destacar és la que teniu amb en Julià Guillamon sobre en Palau i Fabre. És un text fresc i un text que, a més a més, es troba travessat per dues coses molt importants. Una és aquesta cosa del foc, del fulgor de l’avantguarda, i de com això determina unes formes de vida. En el cas de Palau i Fabre expliqueu algunes anècdotes de la manera de viure, que són divertides i que van en la línia de tota aquesta avantguarda, que no solament es tractava d’un treball intel·lectual –no parlem d’un Carles Riba–, sinó que són éssers travessats per l’esperit subversiu de l’avantguarda i d’això en fan tot un modus vivendi i un modus operandi a tots els nivells.

En aquest sentit, és una gran influència tant Brossa com Palau i Fabre, per la manera d’enfrontar-se a la vida. Jo crec que t’han influït molt a tu, més que no pas Foix, que de manera d’enfrontar-se a la vida no en tenia cap. M’entens? I, en canvi, en Palau sí que hi ha alguna cosa de joc i fabulació de la pròpia vida (i no parlo dels extrems superexigents i agressius i violents de Dalí). Aquesta incorporació del joc a la vida quotidiana i a les relacions humanes i fins i tot a la manera de comportar-se, crec que ha creat una escola, sobretot com un mirall, com un exemple on qualsevol actitud burgesa queda completament fora de lloc i foragitada per pobra i per poc imaginativa.

—V. A.: En aquest cas concret, hi ha una altra cosa que és molt pràctica i que vaig evocant com a testimoniatge per a les generacions futures: no defugir l’encàrrec, en contra d’aquesta idea excessivament romàntica de l’escriptor maleït en la pròpia adversitat. Això moltes vegades passa perquè la metaliteratura condemna i separa la vida de la seva pràctica. Però la substància que nosaltres tenim d’allò que hem viscut és una substància que es transforma, perquè no especulem, que és allò amb què t’has d’enfrontar en el moment de fer teoria literària, o filosofia, o moral estètica, sinó que la vida et supura dintre d’un anecdotari. De tal manera que tots sabem que la cultura és un fet que transcendeix la fatalitat biològica. La vida et condemna a la desaparició, mentre que la matèria cultural és allò que transcendeix la vida i la humanitza. Aquest és un aspecte que volia destacar.

L’altre aspecte, l’has dit molt bé, és que la nostra generació, anomenada genèricament postmoderna, és una generació que evita en el seu moment el dogma. I d’alguna manera també evita el cànon. Nosaltres vam sortir tenint al davant l’eixutesa lingüística del darwinisme en la mort de l’art. Hi havia aquelles pràctiques de fotocòpia en blanc i negre dels artistes conceptuals. Un petit moviment acabava caracteritzant una gramàtica. Nosaltres això ho trobàvem molt pobre. I va ser així que vam començar a donar el mateix valor a la ruptura de la joventut i la seva passió, que a allò que era clàssic. I al mateix temps, podíem considerar que una civilització tenia elements humans universals en allò que era la recerca d’una identitat ultralocal. I defugint d’alguna manera el que ha estat el cosmopolitisme substitutori i també el regionalisme local, vam crear una poètica que és molt propera i a la qual tu pertanys d’una manera molt manifesta. Els fets ultralocals són manifestacions del que és universal i a l’inrevés. I no hi ha cap mena de dubte que els artistes catalans anomenats majors, Picasso, Miró i Tàpies, són també filòlegs, perquè escriuen malgrat que pintin i fan una escriptura que nosaltres podem identificar i reconèixer i tothora els seus signes són totalment universals, i com més universals millor.

En canvi, tots aquells artistes que són mimètics amb les tendències, o que segueixen els corrents, amb el mercat i tot plegat, acaben fonent-se i desapareixent. Jo aplaudeixo tota la teva trajectòria, la valentia i originalitat amb què t’has enfrontat i no has defugit fins i tot el marc de la cultura del reconeixement, que precisament en el món del cinema passa pels festivals de cinema, i tu t’hi enfrontes allà i ho saps girar. Això és el que hem après d’aquesta gent: la indisciplina que Portabella en diu “impugnar les normes”.

—A. S.: En un moment del llibre fas una distinció, parles dels artistes treballadors en oposició als artistes ganduls, i constates que tots els grans noms que hi apareixen són grans artistes treballadors. I aquí també es veu una altra cosa, que és que a vegades l’avantguarda també se sosté sota la pròpia tradició individual, de cada persona, que d’alguna manera es pot participar evidentment de moviments, i tu sempre ets allà, amatent, per a veure, precisament, els enllaços –no llaços, enllaços–, perquè mires amb molta precisió aquestes filiacions, on es poden veure aquestes connexions, però inevitablement cada un d’aquests artistes acaba construint la seva obra autònoma. I fas valer aquesta autonomia, que es mostra en aquestes grans converses, perquè això és el que en el fons acaba creant aquesta inadaptació en positiu respecte al món en general.

Al mateix temps, tornant a allò que deia abans, aquests noms són fets d’anecdotari, com tu dius. I aquesta és la gran paradoxa. No són fets de grans sentències, sinó que, precisament perquè vénen de l’avantguarda, són fets d’anecdotari, són fets d’una certa ironia, sempre, i són fets d’una lleugeresa que és el que realment els entronca amb l’esperit contemporani i, fins i tot, amb aquest menyspreu per la pròpia solemnitat, que això sí que ho tenen tots, malgrat que hagin estat posteriorment grans noms a la història de l’art. […] L’exemple més paradigmàtic d’aquest imaginari seria Dalí, que porta això a l’extrem, a l’origen, aquest origen entre allò popular i allò grotesc, la barreja entre l’anècdota i la categoria.

—V. A.: És que això és la prosa. És a dir, alguns de nosaltres vam néixer amb la fatalitat de la poesia, que és més que un gènere…

—A. S.: Un destí.

—V. A.: Una fatalitat, efectivament. La poesia contemporània trenca per damunt de tot la sintaxi, perquè és hereva de l’avantguarda. D’aquesta manera disloca el sentit gramatical per obrir noves capes de sentit i fins i tot noves capes de realitat, com en el cas de la revolta surrealista, que per a nosaltres va ser cabdal. I com que volíem defugir el realisme social que ens dominava, vam haver d’anar a parar inevitablement a un cert hermetisme. Hermetisme que ens va acompanyar generacionalment pel camp de la filosofia. Però si no haguéssim tingut vida i haguéssim quedat tancats en el laboratori de l’escriptura, segurament hauríem acabat condemnats pel costat més sòrdid de l’acadèmia. Que és una de les coses que l’epíleg [obra de Margalida Pons] ens retreu. Retreu que retraguem a l’acadèmia el seu esperit no avantguardista. I ve a dir que un dels pocs espais de pensament crític en aquests moments es torna a trobar a la universitat. Aquest és un aspecte significatiu.

L’altre aspecte que tu apuntes, que és molt interessant, és aquesta no-diferència entre vida i obra i l’anecdotari. Jo amb aquest llibre acabo la sèrie “Tràfic d’idees”. Aquesta sèrie la vaig començar l’any 1982. Era a París, en un bar, esperant un amic, l’artista Antoine Laval, que practicava l’art per correu. I mentre l’esperava, per la televisió va aparèixer el general Jaruzelski, fent un cop d’estat a Polònia. I just al mateix moment entrava Antoine Laval que portava el diari Libération obert i estava indignat amb la notícia de la detenció del filòsof Jacques Derrida per tràfic d’estupefaents. És clar, jo vaig lligar tot seguit l’una cosa amb l’altra i vaig dir a l’amic: ni el cop d’estat és un cop d’estat per ideologia de la llibertat, ni fins i tot per l’ordre, ni tampoc han detingut Jacques Derrida perquè trafiqués amb estupefaents. Tots estem condemnats per les idees. Aquest és el setge que hi ha permanentment entre el que en dic la prosa, l’èpica, la narrativitat, i el que en diem la poesia, que és el costat transgressiu i el costat no visible.

Nosaltres, com a generació, hem perdut el sentit de la història, però també hem perdut el sentit, d’alguna manera, de l’anècdota. El proper llibre, que sortirà l’any vinent, és el primer volum de les memòries, El somni de la subversió. Tu, indirectament, me’n vas donar el títol, durant una conversa informal. I aquest és un llibre de memòries que es basa en el principi de la suma d’anècdotes. Vulgueu que no, l’anècdota existeix perquè hi ha una vivència cultural i, per tant, una vivència no acadèmica. I de la gosadia d’haver trucat a la porta del poeta J. V. Foix, quan era a punt de fer vuitanta anys. Jo li vaig dir: “Perdoneu que us molesti.” I ell: “Passeu, passeu, que dels meus no en queda cap. Ara us toca a vós.” Enllaç. I l’anàvem a veure perquè era el continuador de l’esperit de l’avantguarda. I em deia repetidament: “Altaió, no us penseu pas que perquè porteu els cabells llargs i greixosos sereu més artista que els altres.” Pam! I aleshores anava a la seva biblioteca i prenia un volum de la Fundació Bernat Metge i llegia sobre un jove que va a veure un poeta i que li diu: “No us penseu pas que perquè porteu els cabells llargs i greixosos i les ungles brutes…” I tancava el llibre, me’l posava al davant i deia: “Aquest! Plotí.” El neoplatònic. Aquesta anècdota ens venia a dir que l’essència de les coses sempre és la mateixa i el que canvia són les formes. Aquest era el gran mestratge. Al llibre hi ha també anècdotes necessàries plenes d’humor per a fer-nos entendre com eren dues persones que no formaven part del cànon de l’avantguarda i que els havíem d’acollir. En aquest cas, Josep Palau i Fabre i Joan Vinyoli. Perquè vivien amb intensitat, i gràcies a la vivència hi havia una transgressió.

I aquí la conversa entra en la recta final, parlant de la participació de Vicenç Altaió en la pel·lícula d’Albert Serra fent de Casanova. 

La culminació utòpica entre el conscient i l’inconscient

—A. S.: Quan tu, Vicenç, et fas actor, jo crec que d’alguna manera això et porta a la culminació de tot un treball d’avantguarda d’una manera imprevista, imprevisible, fins i tot a través de la destrucció del llenguatge, de tot aquest terreny una mica controlat. De cop i volta, això es transforma, precisament per amor, per generositat vers l’esperit de l’avantguarda, es transforma en un pur llançament al buit de l’irracional. En aquest cas, de la performance pura en una pel·lícula de la qual desconeixes tots els codis de fabricació, tots els codis de representació i, no obstant això, t’hi llances, amb l’esperit que tu deies de l’avantguarda, “que jo sóc aquí per servir la causa de la pel·lícula” i en el fons la causa de l’avantguarda. Llavors, tota l’escriptura que havies desenvolupat amb llibres, i d’una manera una mica menys brillant en la gestió cultural, es transforma en una altra cosa completament diferent, en relació amb l’efímer. Com que està enregistrat, que el cinema és una forma d’enregistrament, ja no és tan efímer.

I amb el convenient treball filològic a posteriori, però no a priori. És a dir, que la performance en els rodatges es convertia en el caos i el descontrol i era l’entrada a la porta de l’irracional més absolut. Això, malgrat tot, acabava creant un text visual, filològico-visual i filològico-escrit, a través dels diàlegs memorables. I, precisament per aquest tipus de fabricació, no solament memorables sinó en molts de casos visionaris. I, a més a més, per una espècie de miracle estrany, això es convertia en un retrat bastant fidedigne del personatge de Casanova i de la velocitat que el caracteritza en les seves memòries, d’aquesta simultaneïtat d’estímuls, tan daliniana també, d’anar de l’anècdota a la categoria, que es veu a la pel·lícula.

—V. A.: Nosaltres, la meva generació, vam viure tot el que era el somni de la subversió i la institucionalització, no pas de la subversió, sinó d’un nou ordre. Llavors, sense adonar-nos-en, havíem anat perdent una flexibilitat creativa que s’ha mantingut en el cor de la cultura, però s’havia anat aigualint en la seva superficialitat.

És clar, treballar amb tu em va representar tornar a viure tot el que en l’avantguarda havien fet altres generacions i allò que en part havia fet la meva, en l’estil neoavantguarda. D’alguna manera, un fet totalment nou, des d’un punt de vista metodològic. Ara, com que jo ja tenia una edat avançada i a la pel·lícula encara havia de ser més gran, perquè havia de fer d’un Casanova decrèpit, què em trobava? Doncs, com que tu feies la crítica a Casanova donant-li un sentit de realitat més alta, jo havia de vigilar de no caure a l’altre costat i convertir el personatge en una sàtira. De tal manera que en cap moment no vaig perdre la dignitat intel·lectual. Era un acte d’amor el que tu em donaves i el que jo et podia donar. I això va fer que, per exemple, de dia, durant el rodatge, com que jo no portava les ulleres i no podia llegir res, quan arribava la nit, tot i que em deies que no llegís, jo llegia secretament i clandestinament les memòries de Casanova. Era com quan vaig visitar la segona o tercera vegada J. V. Foix, que em va dir a cau d’orella: “Llegeixi Dalí.” Perquè a la nostra generació Dalí estava totalment proscrit per un tema polític. Però, és clar, no només havíem d’estar amatents a Miró, sinó també a Dalí.

I a més de les memòries de Casanova, també m’havia portat un altre llibre que havia escrit en Carles Hac Mor sobre les performances d’en Jordi Benito. Explicava, per exemple, que ell dormia amb un porc i que el queixalava. És clar, amb la suma de les memòries de Casanova i les performances d’en Benito i en Carles Hac Mor, sortia a escena carregat, amb un impuls d’alguna manera innocent, perquè no abandonava la cultura, perquè la cultura era un acte d’innocència.

—A. S.: Aquesta innocència, precisament, culmina, penso jo, en el tema que ho vertebra tot i que ho sublima tot i que dóna sentit a tot aquest treball i a tots aquests enllaços i a totes aquestes connexions, que és indiscutiblement el tema del somni, de l’inconscient. Tot això acaba amb la realització de l’ideal màxim, de l’ideal suprem, en què aquesta part de l’inconscient comença a dominar tota la nostra vida i d’alguna manera allibera les porcions que des de feia tant de temps tots els artistes havien somiat alliberar. La utopia última de fusió absoluta amb la ficció, de viure realment en un món on tot és possible i on ja no hi ha més fronteres entre el conscient i l’inconscient, entre el creatiu i el pràctic.

Vicenç Altaió va voler acabar la presentació llegint un poema que hi ha al final del llibre, dedicat a Albert Serra.

 

El món que va sorgir després de la caiguda del mur de Berlín és mort i enterrat. Deixem enrere l’optimisme tecnocràtic, la fúria globalitzadora, l’intervencionisme messiànic, la idea que la democràcia regnaria per sempre. Han passat massa coses: la invasió de l’Irac i el replegament posterior dels Estats Units, la crisi financera del 2008, la davallada demogràfica, la desconnexió entre les esquerres i els votants, el fracàs estrepitós del projecte multicultural, l’enfonsament de les expectatives dels joves. Som en una etapa nova en què el xoc de civilitzacions descrit per Samuel P. Huntington ho dominarà tot, amb la diferència que ara hi ha un poder, la Xina, que ha decidit muntar una coalició en contra d’Occident. Europa haurà d’abandonar la complaença, i ben aviat.

Aquesta setmana ha circulat la notícia que els ciutadans dels països nòrdics havíem rebut instruccions per a preparar-nos en cas d’un conflicte bèl·lic. És cert. Tots els noruecs hem trobat a la bústia el fulletó que recomana acumular previsions per a una setmana, i tenir al magatzem una ràdio de piles, una petita cuina de gas, medicines i aquell clàssic de la Guerra Freda, les pastilles de iode. També hem après quin és el refugi subterrani que tenim més a prop de casa, i cada cert temps hi ha simulacres d’avisos al mòbil i sentim les sirenes escampades per la ciutat.

Tot això pot semblar estrany des de l’altra punta del continent, però més enllà dels Pirineus tothom entén que Rússia s’ha despertat, i que ningú no sap fins on arribarà la voracitat d’aquest imperi. A Noruega, des de la invasió d’Ucraïna, hem viscut uns quants incidents: russos que feien volar drons al costat de centrals energètiques, dos descarrilaments de trens de mercaderies molt sospitosos, i un professor de la Universitat de Tromsø que es feia passar per brasiler, però que era un agent dels serveis secrets de Moscou que recollia dades sobre les reserves àrtiques. Fa una setmana dos dels cables de comunicacions més importants que travessen el Bàltic –entre Suècia i Lituània, i Alemanya i Finlàndia– van patir un sabotatge, i dimecres l’armada danesa va interceptar la nau que en pot ser responsable. És de bandera xinesa i el capità és rus.

La seguretat europea està amenaçada i hi ha països de la Unió que temen de ser envaïts, però els Estats Units han decidit que la defensa ens l’hem de pagar nosaltres. Això tindrà conseqüències greus en els serveis públics, perquè el continent fa anys que ha pres decisions econòmiques equivocades (començant per deixar que la indústria automobilística alemanya es convertís en un dinosaure), i té uns pressupostos públics condicionats per l’enorme despesa en pensions. Els líders de França i d’Alemanya són cadàvers polítics, hi ha països que tenen al capdavant aliats de Moscou, i els únics que mostren un cert dinamisme són el polonès Donald Tusk (un país lògicament preocupat per Rússia) i la italiana Giorgia Meloni.

Europa es convertirà inevitablement en un búnquer, i l’altre gran motiu és el fracàs de les polítiques migratòries. Aquesta setmana, en una entrevista al Berliner Zeitung, la cap de la policia de Berlín, Barbara Slowik, va aconsellar als jueus i als homosexuals que tinguessin especial cura en determinades zones de la capital, i que evitessin de dur la quipà o mostrar obertament l’orientació sexual. “Lamentablement, hi ha certs barris amb una majoria de persones d’origen àrab que també tenen simpaties per grups terroristes”, va declarar (l’alcalde de la ciutat li ha donat suport). Quan llegim aquests retrocessos democràtics en ple cor del continent, a algú li pot semblar estrany que el 71% dels europeus cregui que el seu país rep massa immigrants, i que el 60% defensi que Europa no necessita nouvinguts?

Com sempre, els nord-americans marquen el camí. Donald Trump vol deportar dos milions de persones, el canadenc Justin Trudeau reduirà l’entrada d’immigrants fins que no s’hagi resolt la crisi de l’habitatge, i Mèxic ha acceptat fer de policia dels Estats Units i bloquejar la ruta dels refugiats de l’Amèrica Central. Al nostre continent, els partits han acceptat que només endurint les polítiques migratòries es poden guanyar eleccions. Ja comencem a veure l’externalització de les demandes d’asil, i suposo que un dia o altre algú dirà a Pedro Sánchez que controli l’entrada de llatinoamericans per l’aeroport de Barajas.

Mentre passa tot això, a Catalunya patim per desgràcia un president de la Generalitat que sembla ancorat als noranta. Tot el continent aposta pel tren, però ell vol fer més carreteres i ampliar l’aeroport; i sobre la immigració, proclama que “tothom qui ve a millorar Catalunya és català”, tot i que segons un estudi recent del Centre d’Estudis d’Opinió, el 50% dels catalans considera que el volum de nouvinguts és excessiu (i un 37% addicional, elevat).

L’altre greu problema és el discurs naïf que ha arrelat entre els líders polítics i intel·lectuals –sovint uns antiimperialistes que només són antiamericans–, reforçat per l’enorme menjadora de diners públics que és el món pacifista. Els independentistes hem d’anar amb compte, perquè l’última cosa que ara vol la Unió Europea és un conflicte de fronteres intern, i només faltaria que des de Brussel·les ens veiessin com uns hippies que volen abolir els exèrcits, obrir fronteres i entendre’s amb Rússia. O ens col·loquem de la banda de les dinàmiques de poder, encara que no ens agradin, o la història ens passarà per sobre.

Els professors i el personal d’administració i serveis de l’Institut d’Ensenyament Secundari de Sedaví (Horta Sud) han denunciat que la Conselleria d’Educació els ha fet obrir malgrat no tenir les condicions necessàries per a fer-ho. Els més de cinc-cents alumnes del centre van trobar un recinte amb enderrocs al pati, sorra a terra, matalassos als passadissos i amb molta pudor d’humitat. D’ençà del diumenge 3 de novembre, l’institut ha estat un punt de subministrament, i també lloc de referència de la Creu Roja, d’atenció psicològica i, fins i tot, de pernoctació per als voluntaris que arribaven d’altres zones.

“Ha estat, precisament, la tasca dels voluntaris, en consonància amb la dels membres de la directiva, el professorat i l’alumnat, la que ha permès de retirar el fang i la majoria de centres afectats. No obstant això, a l’espera del dia de les responsabilitats, el claustre de l’IES de Sedaví considerem que hem assumit com una cosa normal el fet d’esperar massa d’alguns membres de la comunitat, i molt poc d’uns altres. Durant aquests vint dies, el centre no ha rebut cap visita de personal contractat per la Conselleria d’Educació per a netejar, desinfectar i higienitzar en profunditat”, denuncien en una carta dirigida a la conselleria.

“Trenquen comunitats educatives”: continua el malestar per la gestió del conseller Rovira

Assenyalen que han estat els mateixos alumnes els qui han hagut de traslladar a la planta baixa, encara ocupada per caixes i materials diversos, els matalassos que hi havia a les plantes superiors. “Encara no havien acabat d’emportar-se les coses i ja hi havia els alumnes allí”, diu una professora de l’institut, que prefereix de mantenir l’anonimat. Com que no es pot baixar al pati perquè ha caigut el mur i encara és ple de fang, els alumnes no poden eixir de les respectives plantes. “Passen tot el dia tancats, i estan molt rebotats”, diu. Alguns no entenen per què hi van.

El fang, ja sec, desprèn pols que es queda en suspensió i pot ser perillosa. Però molts xiquets i adolescents no es volen posar la màscara. A més a més, les condicions materials també són complicades. “Els ordinadors no funcionen, i quan sí que funcionen, no hi ha internet. Hi ha xiquets que han perdut els llibres, i no en tenim prou per a tots. Tampoc podem fer fotocòpies, perquè no hi ha fotocopiadora. S’ha de fer tot de manera oral, només tenim les pissarres. Estem improvisant.” Amb tot això, fer classe és una missió impossible. De fet, han estat els mateixos professors els qui han repartit material escolar als xiquets que ho necessitaven. I tot ha arribat com a donatius, no pas de part de la conselleria.

“Jo crec que s’han precipitat. Entenc que tenen la pressió dels pares, però haurien d’haver estat almenys dos dies netejant a fons. La xica de la neteja ahir anava…, que tenia ganes de plorar, no donava l’abast, no va parar ni a esmorzar. No és que no vulguem treballar ni començar el curs, és que hem de reincorporar-nos amb unes condicions de salut, i que siga tot net”, reivindica la professora.

En el comunicat, manifesten que la situació és inadmissible: “Les condicions insalubres derivades de l’ambient impedeixen desenvolupar la nostra tasca ja no amb normalitat, sinó amb una mínima garantia en les condicions de salut que permeten que alumnat, personal no docent i professorat estiguem segurs en el nostre lloc de treball.”

Famílies pel Valencià demana la dimissió del conseller Rovira

L’abandonament de la conselleria

Aquesta setmana han començat a aparèixer serveis de l’empresa pública TRAGSA per a netejar el centre –convivint amb els alumnes–, però van estar vint dies sense cap mena d’ajuda. Segons la professora, van anar-hi uns tècnics a comprovar si l’edifici tenia problemes estructurals, i els van dir que no entrassen a la sala d’actes perquè hi havia la paret clevillada, i també que havien de tancar uns banys perquè podia caure-hi el sostre. Amb tot, la conselleria ha fet que obrissen les portes als alumnes. I, a més, dilluns hauran d’acollir els xiquets del col·legi Vicent Pla Paredes, que tampoc no està en condicions.

Els sindicats expliquen que no és un cas aïllat, sinó que molts centres educatius s’han trobat en situacions semblants. Diuen que TRAGSA ha començat a funcionar quan la faena més grossa ja s’havia fet. “No han enviat res, ni una granera, ni un equip de protecció (EPI), res. A l’institut de Massanassa hi han enviat TRAGSA amb maquinària per llevar el fang, quan ja l’havien llevat entre professors, voluntaris, famílies i bombers”, diu Josep Codonyer, membre del comitè de salut laboral i medi de l’STEPV.

“Tot ho hem fet nosaltres”, diu la professora de l’institut de Sedaví. “Ací no ha vingut mai la conselleria. Nosaltres no estem tan malament com altres instituts, però estem abandonats. No ha vingut ningú a fer les coses com toca, a preocupar-se. Eixim als diaris com si ja haguérem començat les classes i tornat a la normalitat, i no. Açò no és normalitat, i no volem que la gent tinga la idea que tot va superbé i que ja tornem a classe com si res. No, no està bé. Que tinguen la responsabilitat i que de veritat facen alguna cosa. És que no han aparegut, és com si no fos cosa seua. Som els professors i els voluntaris els qui netegem. És que això no és normal, tampoc.”

El personal de l’institut de Sedaví sol·licita que se suspenga immediatament l’activitat lectiva, fins que el centre no s’haja desinfectat, higienitzat i no tinga unes condicions de salubritat adequades per a poder fer l’activitat docent amb normalitat. “Un institut és més que un edifici amb quatre parets i un sostre. Als alumnes els demanem cada dia que se superen, que trenquen les seues barreres i que s’aboquen amb la seua comunitat. Ells ja ho han fet. Ara li toca a la Conselleria d’Educació.”

El conseller que abandona les escoles sota el fang es diu José Antonio Rovira

The Washington Post · Shibani Mahtani

Un tribunal d’Hong Kong va condemnar dimarts 45 dirigents del moviment pro-democràtic, incloent-hi els activistes més destacats de la ciutat, a penes que arriben als deu anys de presó. La pena més baixa és de quatre anys i dos mesos de presó.

Les penes severes imposades per un delicte no violent evidencien que el sistema judicial s’ha convertit en un apèndix més de l’aparell repressiu que Pequín ha desplegat a Hong Kong d’ençà de les massives protestes pro-democràtiques de fa cinc anys.

En aquest sentit, les sentències marquen el final d’un llarg drama judicial per als activistes, que van ser tots detinguts el mateix dia de febrer de l’any 2021. Tots ells van ser acusats de “conspiració per a cometre subversió”, en virtut de la llei de seguretat nacional imposada per Pequín, per haver participat en unes eleccions primàries no oficials.

En total, van ser acusats 47 activistes, la majoria dels quals han romàs en presó preventiva d’aleshores ençà. D’aquests, 31 es van declarar culpables amb l’esperança de ser condemnats a penes més baixes, i 14 van ser declarats culpables en el judici. Tan sols dos van ser absolts.

Benny Tai, el jurista de 60 anys que va impulsar la idea de les primàries no oficials, ha rebut la condemna més dura, de 10 anys de presó. Els activistes que van optar per defensar-se de les acusacions anant a judici han acabat rebent penes més llargues que no els qui es van declarar culpables des d’un primer moment. El jove activista Joshua Wong, un dels membres més coneguts del grup, ha estat condemnat a quatre anys i vuit mesos de presó.

El temps que els activistes acabaran complint a presó serà més baix que no estipulen sengles condemnes. La majoria han estat en presó preventiva d’ençà de començament del 2021, un temps que les autoritats descomptaran de la condemna final. Molts dels condemnats són antics legisladors, i els jutges n’han reduït lleugerament les condemnes a causa de la seva trajectòria com a càrrecs públics.

Abans i tot que comencés, molts analistes consideraven el judici –el cas de seguretat nacional amb més implicats de la història– un baròmetre del rigor amb què les autoritats xineses es mostrarien disposades a aplicar la nova llei, que va entrar en vigor l’any 2020. En cada pas –de les detencions fins als anys que els activistes han passat en presó preventiva, per no parlar del judici  mateix–, el cas ha palesat com el sistema judicial d’Hong Kong, antigament lloat pels experts, ha esdevingut pràcticament indistingible del sistema judicial d’un país autoritari.

El judici ha estat supervisat per tres jutges triats expressament pel govern xinès per a jutjar casos de seguretat nacional, cosa que trenca la tradició dels judicis amb jurat popular que solia caracteritzar el sistema de dret consuetudinari d’Hong Kong.

“Aquests tribunals rarament es desvien de la narrativa del govern”, diu Eric Lai, investigador del Centre Georgetown de Dret Asiàtic. “Els jutges se centren més a fer prevaldre la línia del govern que no pas a protegir els drets i les llibertats”, continua.

En conjunt, els acusats integren tot l’espectre del moviment opositor –antigament puixant– d’Hong Kong: entre els condemnats, hi ha activistes LGBT, un dissident marxista amb dècades de trajectòria com a activista i legisladors veterans i novells.

Els activistes retinguts en presó preventiva d’ençà del 2021 han hagut de bregar amb dificultats de tota mena: alguns han perdut familiars i animals de companyia, uns altres han tingut problemes de salut; tots ells tan sols poden veure els familiars i amics de tant en tant i durant estones molt breus.

“Hi ha pressions de tota mena, tant tangibles com intangibles”, diu Chan Po-ying, el marit de la qual, Leung Kwok-hung, és empresonat preventivament d’ençà del 2021. Leung s’ha aprimat visiblement, explica, però es manté actiu mentalment a còpia de llegir tant com pot.

Leung, de 68 anys, és l’acusat més gran del grup. Ha estat condemnat a sis anys i nou mesos de presó, cosa que vol dir que no serà alliberat fins que tingui més de 70 anys.

Més de 300 persones van acudir al tribunal a donar suport als acusats, dimarts. Tan sols es van reservar cinc seients per al públic a la sala principal del tribunal.

En la sentència, els jutges van dir que els acusats planejaven d’emprar les eleccions primàries per obtenir poder polític i pertorbar el funcionament de l’assemblea legislativa d’Hong Kong.

Tai –que també va ser un dels impulsors del Moviment dels Paraigües, l’onada de protestes que va derivar en 79 dies d’ocupació dels carrers de la ciutat– i la resta d’encausats van decidir fer les primàries quan Pequín va imposar la llei de seguretat nacional a Hong Kong. Més de 600.000 votants de la ciutat van participar en la votació l’any 2020.

Aquests darrers quatre anys, la llei de seguretat nacional no tan sols ha servit per a perseguir els dirigents de l’oposició. Totes les institucions de la ciutat s’han transformat per adaptar-se al nou ordre legal –les escoles, els mitjans de comunicació, els museus i, fins i tot, la indústria cinematogràfica. Qualsevol mostra d’oposició pública ha quedat encara més restringida per la legislació addicional sobre seguretat nacional aprovada a començament d’enguany, centrada en les “amenaces internes”.

Aquest seguit de lleis ha anat minvant progressivament l’autonomia promesa a Hong Kong en virtut de la fórmula “un país, dos sistemes” que Pequín es comprometé a mantenir durant els cinquanta anys posteriors al traspàs de la ciutat de mans britàniques a mans xineses, l’any 1997.

Molts països occidentals també han seguit de prop la causa. Entre els 45 condemnats, hi ha un ciutadà australià amb doble nacionalitat, Gordon Ng. El govern australià, al qual Hong Kong ha denegat l’accés consular a Ng durant la causa, reiterava en un comunicat dimarts: “Les nostres fermes objeccions a l’aplicació contínua i indiscriminada de la legislació de seguretat nacional, fins i tot, a ciutadans australians.”

“Demanem a la Xina que posi fi a la supressió de les llibertats d’expressió i reunió, d’acord amb les recomanacions del Comitè de Drets Humans i del Procediment Especial, incloent-hi la derogació de la llei de seguretat nacional a Hong Kong”, afegia el text.

Michael Miller, de Sidney estant, ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Demà, dissabte, dia 23, el centre cultural Ca n’Alcover, a Palma, serà l’escenari de la segona semifinal presencial de la segona Lliga del Paraulògic. La competició començarà a les 12.00 i els participants s’enfrontaran a quinze proves de llengua i habilitat en una partida que durarà, aproximadament, una hora i mitja.

Us demanem una petita donació puntual per ajudar-nos en l’organització de la Lliga. Punxeu ací si ens podeu i voleu ajudar.

En aquesta semifinal de la Lliga del Paraulògic, hi participaran una vintena de semifinalistes, sorgits de les fases en línia, en què van participar prop de 8.000 jugadors de tot arreu dels Països Catalans. Els deu millors jugadors podran participar en la gran final, que es disputarà el gener del 2025.

L’acte serà obert al públic i hi haurà algunes proves especials fora de concurs en què tothom podrà participar.

Per practicar abans de la partida, els organitzadors recomanen que els semifinalistes es preparin per a la partida jugant al Paraulògic i al Minimots.

 

Pau Vidal, l'impulsor de la Lliga del Paraulògic. Els semifinalistes juguen per mitjà del telèfon mòbil. Pau Vidal, l'impulsor de la Lliga del Paraulògic.

 

El Sindicat de Llogateres ha mobilitzat unes tres mil persones per a organitzar la manifestació “Abaixem els Lloguers”, demà a Barcelona, que preveuen multitudinària. Tenen l’expectativa que sigui la manifestació sobre habitatge més gran que s’hagi vist mai a la ciutat. VilaWeb va entrevistar dimarts Enric Aragonès, un dels portaveus del sindicat, per parlar de la manifestació, de les seves demandes i de les adhesions rebudes, ANC i Òmnium incloses. El senyor Aragonès és llogater d’un pis de trenta metres (on paga 753 euros), treballa de professor de música a l’ESMUC i va respondre les preguntes al centre de Barcelona.

Enric Aragonès, portaveu del Sindicat de Llogateres (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Què hi fa un professor de música al Sindicat de Llogateres?
—Jo vaig arribar al Sindicat de Llogateres perquè em volien apujar el lloguer de 90 o 100 euros amb una pròrroga de contracte. Em vaig adonar del que podíem fer col·lectivament i vaig acabar frenant aquella pujada. I després vaig continuar participant en el sindicat. I d’això ja fa cinc anys.

—Quanta gent teniu mobilitzada preparant la manifestació?
—Nosaltres hem comptat més de tres mil persones.

—I quina xifra de manifestants teniu al cap?
—Això fa de mal dir, però podem veure les xifres que hi ha hagut en altres ciutats. A Madrid van ser més de 100.000 persones, unes 150.000, diuen. A València crec que van ser 60.000, ho dic de memòria. I, per tant, Barcelona hauria de tenir unes xifres d’aquesta magnitud.

—Quina és la idea que us mou a manifestar-vos?
—La idea és que l’habitatge deixi de ser aquest negoci tan sucós que és ara. El problema que tenim és que hi ha una gent, una minoria, que fa un negoci molt rendible amb l’habitatge, i això va en detriment del nostre dret. Com més rics i més negocis facin, més pobres i més precari és el nostre dret d’habitatge.

—Què proposeu?
—Posem sobre la taula quatre solucions: la baixada dels lloguers, els contractes indefinits que donin estabilitat, la recuperació de tots els pisos que són desviats a uns altres usos, perquè sovint sentim dir que falta oferta, però parlem poc dels 400.000 pisos buits, dels 100.000 pisos turístics i del 60% dels anuncis que ara mateix són de lloguer de temporada. I, en quart lloc, per posar fi a aquesta concentració creixent de la propietat, prohibir les compres especulatives i castigar impositivament l’acaparament d’habitatge. I no esperarem que això passi, sinó que ho posem damunt la taula. I si no passa serem nosaltres que prendrem la iniciativa. La vaga de lloguers és una eina que posem sobre la taula, ens la posem en l’horitzó.

—I en aquests quatre objectius, per què no hi poseu la construcció de pisos? Hi ha gent que diu que si el govern construeix pisos públics els preus baixaran. I citen Viena. 
—Hi estem totalment d’acord. De fet, a la manifestació hi haurà un bloc de veïns que viuen en habitatges protegits. Ara, hi ha gent vivint en habitatges públics que paguen 1.000 i 1.200 euros. Com que la gestió d’aquest parc protegit s’ha deixat en mans de fons com la Caixa o altres empreses promotores, s’ha obert la porta a tota mena d’abusos. Per tant, sí, cal ampliar el parc d’habitatge públic, però cal revisar quin model d’habitatge públic tenim. Sempre es parla del cas de Viena com si hi hagués uns polítics que s’haguessin il·luminat un dia. El cas de Viena s’explica perquè hi havia una organització de llogaters amb més de cent mil afiliats.

Enric Aragonès, portaveu del Sindicat de Llogateres (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Viviu de lloguer?
—Sí. Pago 753 euros, en un pis de trenta metres quadrats, sense ascensor. És un tercer, em foto de fred a l’hivern i de calor a l’estiu, perquè l’aïllament tèrmic és terrible. I visc amb la incertesa, com vivim tots els llogaters, de què passarà quan s’acabi el contracte de lloguer.

—Comenteu la frase: “Enlloc del món el lloguer de pisos és indefinit.”
—No, això no és veritat. De fet, és ben al contrari. A Suècia ho és, a Alemanya ho és, a França… Hi ha renovació automàtica de contractes i hi ha uns supòsits en què sí que l’amo del pis pot justificar de quedar-se’l. Per exemple, que el necessita per a ús propi. Però està molt controlat. Els Països Baixos tenien contractes indefinits, van liberalitzar això, com va fer l’estat espanyol fa unes quantes dècades, però ara han reculat i han tornat a incorporar la renovació automàtica de contractes.

—Comenteu la frase. “Ja us ho deia. El topall del lloguer fa que la gent no posi pisos a l’oferta, s’espanta, i el preu puja.”
—El preu no ha pujat, el preu ha baixat. Ja us ho deia el Sindicat de Llogateres que si deixàvem una porta tan gran com els lloguers de temporada per poder esquivar la regulació de preus, els arrendadors tindrien incentius per fer lloguers de temporada en comptes de fer lloguers normals. I ha passat això. Amb la regulació de preus –dades oficials del govern de Catalunya– ha baixat un 5% el preu del lloguer en les zones regulades. En un trimestre d’aplicació. Però ha baixat molt el nombre de contractes signats. Per què? Perquè hi ha un forat enorme –ni tan sols en tenim dades oficials– que són els lloguers de temporada. Als portals immobiliaris, ara mateix, entre dos terços i tres quartes parts dels anuncis són de lloguer de temporada.

—Per al llogater, què és pitjor: que a l’estat hi hagi un govern d’esquerres o un de dretes? O és indiferent?
—Mirant quines polítiques s’han fet per al preu del lloguer, no sembla haver-hi tantes diferències. El que és pitjor per al llogater és no tenir organització, és a dir, no organitzar-se per fer valer els mateixos drets. El Partit Socialista ha demostrat que no està disposat a tocar els interessos de qui fa negoci amb l’habitatge. Qui presidia l’Associació de Propietaris d’Habitatge de Lloguer (Asval) fins ara era Joan Clos [ex-batlle socialista]. Qui la presideix ara és Helena de Beúnza, antiga secretària d’Habitatge del govern espanyol. El màxim càrrec polític, responsable de polítiques d’habitatge, mesos després de deixar el càrrec, se’n va a presidir la patronal dels arrendadors.

—“El Sindicat de Llogateres tracta el propietari del pis sempre com si fos un rendista. I no té en compte que hi ha propietaris de pisos que no són rendistes.” Hi estaríeu d’acord amb aquesta crítica?
—Nosaltres no parlem de propietaris. Parlem d’arrendadors i de rendistes. Aquí podem fer dues coses. Fer el que proposava la ministra, demanar solidaritat als arrendadors, a veure si els toquem la fibra i posen uns preus una mica més baixos. L’experiència ens diu que justament aquests casos que esmentaves, que només tinguin un pis, o mig d’heretat, acostumen a ser els més raonables. Podem apel·lar a la seva solidaritat, o bé podem posar les condicions perquè l’habitatge no sigui un negoci. I que es constati que viure de renda no és un dret.

—L’ANC i Òmnium s’han adherit a la manifestació de dissabte. Us he llegit el piulet.
—L’ANC i Òmnium s’hi ha adherit, igual que més organitzacions independentistes també. Aquí veiem que ara mateix el 60% de les compres d’habitatge es fan sense hipoteca, les fan inversors. La majoria de les compres les fan propietaris que ja en tenen vuit o més. Aquí hi ha una minoria rendista, cada vegada més multipropietària, que es va quedant al país. I això origina una fractura social enorme. Tothom que estigui preocupat per la manera com ens venem el país a una minoria que se’l queda, ha de sortir el 23 de novembre. I també parlava de la llengua. El 80% dels llogaters a Barcelona s’han traslladat aquests darrers cinc anys. Els llogaters fem mudances constantment per aquesta amenaça constant. Com hem de pretendre que gent nouvinguda, que no té el català com a llengua d’origen, construeixi unes xarxes comunitàries i tingui espais on fer un ús social del català si s’ha de traslladar constantment? Crec que una persona preocupada per la llengua catalana també ha de sortir a la manifestació 23 de novembre.

Enric Aragonès, portaveu del Sindicat de Llogateres (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Es lloguen habitacions a 900 euros el mes.
—És l’altre gran forat del qual també vam alertar. El lloguer d’habitacions no es considera lloguer d’habitatge. Aquí vam sentir Junts que deia que volíem normalitzar el lloguer d’habitacions. No, no. Volem treure’l de l’ombra. I posar sobre la taula quines són les condicions en què s’hi viu, quins preus se’n demanen. És absurd que si un pis té un topall de preus, de 900 euros i 4 habitacions, tu després puguis llogar cada habitació a 400 euros. I això és legal. I és absurd.

—Potser tinc biaix independentista, perquè sempre penso que amb un estat això encara ho solucionaríem. A l’estat espanyol, no.
—Jo em remeto al fet que cada vegada que la societat civil organitzada a Catalunya ha fet avançar el dret d’habitatge amb reformes normatives, han estat els tribunals espanyols que les han acabades tombant. I, evidentment, les competències, com més a prop de la ciutadania més acaben derivant en solucions que serveixen per a defensar-lo.

—Ni Colau no se n’ha sortit. Per què?
—Bé, perquè els poders a l’altra banda són molt grossos. Abans esmentava dos casos de portes giratòries del PSOE, però podíem parlar també d’alguna de Junts per Catalunya. Carles Sala va ser secretari d’Habitatge i ara treballa als Agents de la Propietat Immobiliària (COAPI-BCN / AIC)

—La nova llei, quin camí ha de seguir?
—La proposta ara s’ha tornat a presentar i tindrà recorregut al congrés espanyol. Nosaltres hi hem estat, al congrés –ho deia la Carme Arcarazo–, negociant, redactant, coma per coma les lleis i les esmenes. I sempre ha estat perquè acabin perdent el temps i tot arribi tardíssim. Una dada: des que el PSOE i Unides Podem van signar que regularien el preu del lloguer, el desembre del 2019, fins que la regulació del preu del lloguer va entrar en vigor a Catalunya amb aquesta llei, van passar quatre anys i escaig. El lloguer mitjà de Barcelona havia pujat de 200 euros. 200 euros vol dir 200 euros cada mes durant 5 o 7 anys. És a dir, són milions d’euros més que els llogaters catalans pagaran perquè no els va donar la gana de fer-ho en el moment en què s’hi van comprometre. Ara no parlem de congelacions del lloguer, sinó de la necessitat d’abaixar un 50%. El lloguer ha pujat d’un 60% de mitjana a Catalunya l’última dècada, un 75% a Barcelona. No es tracta de congelar aquestes xifres, sinó de fer una baixada generalitzada del preu del lloguer. No oblidem que els rendistes són una minoria, són un 6% de la població. Això són dades d’Hisenda: un 6% de la població espanyola cobra rendes immobiliàries. I si volguessis definir els rendistes només com els que cobren prou rendes per a viure seria encara menys d’un 6%. Aquesta és la fractura social que es va dibuixant, que té conseqüències sobre tots els àmbits de la vida i també sobre la cohesió i la construcció comunitària. Crec que tota aquesta gent que són propietàries d’un habitatge que és casa seva, com és el cas dels meus pares, tenen unes preocupacions molt més semblants a les dels llogaters que no pas uns interessos alineats amb una minoria rendista.

“París ha estat per a mi una il·lusió gairebé d’infància. Veure París, i sobretot viure a París, un desig de joventut semblant a un deliri. Tenia la idea confusa que d’aquella llunyana ciutat de somni m’havien arribat les primeres emocions del desvetllament del meu esperit, i els amics de més edat i més sortosos, que anaven i venien d’aquell cenacle de ressonàncies universals, tenien als meus ulls el prestigi d’haver-hi conviscut mal fos el prestigi passiu de la moneda que ha passat pel tresor d’un ric.” Ho escriu l’advocat i polític Amadeu Hurtado al volum Ofrena a París dels intel·lectuals catalans a l’exili, impulsat per Ferran Canyameres l’any 1948, després de la Segona Guerra Mundial. Hurtado, també impulsor de la revista Mirador i inquiet padrí de la generació de periodistes i escriptors dels anys vint i trenta, parlava personalment d’una inquietud generacional. Conèixer París formava part del procés de maduració, però també de sincronia amb les innovacions artístiques, socials i culturals del temps. A París es posaven en hora els rellotges del segle, s’agafava l’aire dels temps.

“Per fi vaig anar a París, i per primera vegada la realitat confirmava la il·lusió. No sé si eren les imponents belleses urbanes de la gran metròpoli o el contrast entre una multitud que m’era nova i la nostra de tots els dies. Però recordo la impressió inesperada del primer espectacle al qual vaig assistir. Més que el joc dels artistes, em va corprendre fins arribar a commoure’m la presència d’un públic que, pel fet d’ésser parisenc, em feia reviure tota la història apresa d’aquells llocs on em provava de barrejar amb ell.” Hurtado coneix París a trenta anys, al tombant de segle. L’any 1906, quan fa un llarg viatge per Europa, és probable que aprofités algun moment per visitar-hi el seu oncle matern, el pintor Gaspar Miró i Lleó. Format a la Llotja de Barcelona i al negoci de litografia del pare d’Hurtado, qui sap si la primera fascinació per París del nebot no venia de les peripècies d’aquest pintor dels carrers de la ciutat, que acabà obtenint el títol oficial de “pintor de la ciutat”, amb dret de plantar el cavallet allà on li plagués.

‘Novel·la romàntica’, de Santiago Rusiñol s’exposa a “De Montmartre a Montparnasse” (fotografia: ACN). Entre l’Exposició Universal i la guerra

Gaspar Lleó és un dels diversos artistes que, entre l’Exposició Universal i l’esclat de la Gran Guerra van sentir la crida de París. Els seus quadres són, per dret propi, entre els que es poden veure a la nova exposició del Museu Picasso, “De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París. 1889-1914”, dirigida a quatre mans pel catedràtic de la Universitat de Reims Eliseu Trenc i l’escriptora i presidenta del CoNCA Vinyet Panyella. Isaac i Laura Albéniz, Hermen Anglada-Camarasa, Marià Andreu, Jaume Brossa, Pau Casals, Enric Casanovas, Feliu Elias, Enric Granados, Adrià Gual, Manolo Hugué, Josep Maria Junoy, Alfons Maseras, Eliseu Meifrèn, Eugeni d’Ors, Ricard Opisso, Ramon Pichot, Marià Pidelaserra, Frederic Pujulà, Ismael Smith, Joaquim Sunyer, Miquel Utrillo, Lluïsa Vidal o Pere Ynglada són alguns dels noms d’aquests fascinats per París, on, en molts casos, van fer eclosió per a tornar a Barcelona amb el títol oficial d’artistes. Alguns altres, hi van acabar arrelant i molts més romanen en les notes a peu de pàgina de la nostra –encara sovint bastant desconeguda– història de l’art.

Pablo Picasso, òbviament, també féu el viatge de Barcelona a París en l’exprés. L’octubre del 1900, la Gare d’Orsay dóna la benvinguda al pintor i al seu amic Carles Casagemas. La ciutat acull l’Exposició Universal, que atraurà la insòlita xifra de cinquanta milions de visitants arribats de tot el món per conèixer els darrers avenços tecnològics i ser testimonis del progrés marcat pel canvi de segle. París és la capital de la primera globalització i ha substituït Roma, destí del gran tour vuitcentista, com a epicentre del pelegrinatge artístic. L’any 1889 ja ha celebrat una altra exposició, amb motiu del centenari de la Revolució Francesa, pel qual ha desafiat la natura i la tècnica alçant la majestuosa torre d’acer de l’enginyer Gustave Eiffel. Onze anys abans, Antoni Gaudí havia exposat la seva vitrina per a la guanteria Comella, que va atreure l’atenció de l’empresari Eusebi Güell i segellà una amistat fecunda. L’octubre del 1900, aquell xicot nascut a Màlaga i format a Barcelona visita l’Exposició, que compta amb una gran mostra d’art al Grand Palais, on s’inclou el seu quadre Darrers moments, i descobreix el brogit del gran París amb Casagemas i Manuel Pallarès. Experimenta la bohèmia, descobreix la geografia parisenca –els bulevards i els cabarets–, dibuixa i pren apunts en un petit quadern i coneix l’empresari català Pere Mañach, que li ofereix de ser el seu marxant. Se sent plenament inserit en una comunitat d’artistes catalans que han trobat en París la inspiració, el medi, l’espai creatiu: Isidre Nonell, Ramon Casas o Santiago Rusiñol.

Imatge de “De Montmartre a Montparnasse”, que es pot veure al Museu Picasso.

Aquest darrer fou un dels catalans més parisencs. S’hi va acabar instal·lant l’any 1889, quan havia agafat el tren decidit a trencar amb les obligacions familiars i dedicar-se plenament a la vida artística. Com escrigué la seva filla, després de casar-se havia passat d’un avi que considera la vida artística com a cosa de dropos a una esposa enamorada que hi veia l’esca de la temptació. “Va venir un moment que aquell home que sempre havia fugit de complicacions en tenia tantes que no en podia tenir més. Se sentia impotent per lluitar, atuït, encadenat, i aleshores va arribar l’inevitable. Un dia va obrir la gàbia i va aixecar el vol. No va parar fins a París. Allí podia treballar… Podia viure al seu albir. Ningú no l’espiava ni el contradeia. S’havien acabat les discussions, els convencionalismes socials i fins els sentiments de debò, que lliguen més que ells. Quan el meu pare se’n va anar i ens va deixar, jo tenia quatre mesos…”, relata Maria Rusiñol. S’instal·là a la rue de l’Orient i, posteriorment, ho faria al Moulin de la Galette, a Montmartre, des d’on escriuria la sèrie “Desde el molino” per a La Vanguardia, on donarà notícia de la colònia artística dels catalans que voltava pel molí.

Bohèmia i misèria

Les cròniques dels diaris, les revistes il·lustrades, els primers llibres… tot plegat feia de teia que encenia el far que era París. I dues generacions i mitja d’artistes catalans tindran l’afany de conèixer París, de veure París i, si pot ser, viure-hi i triomfar-hi. No tots ho aconseguiran. Molts viuran experiències pròximes a la misèria en una ciutat de moltes cares, que al costat de la joie de vivre i l’alegria esbojarrada del cancan, la vagabunderia del modern flâneur i la llibertat femenina, també acollia la misèria, les addicions, la supervivència de pidolaires i lladregots, els suïcides al Sena i la prostitució més esqueixada. De fet, de la ploma d’alguns d’aquests en van sortir tant les postals més icòniques com els retrats més precisos de la cara amarga de la ciutat. L’exposició és un precís testimoni de tot plegat, amb dues-centes cinquanta-sis obres d’una vuitantena d’artistes, distribuïdes en sales on es repassen aspectes com la ciutat espectacle –el món del circ, el cabaret, el teatre… amb presència destacada del Moulin Rouge del català Josep Oller–, la figura de la parisienne –entre demi-mondaine i senyora burgesa–, l’auge de la moda de “l’espanyolada”, en el context de la Belle Époque, amb la seva dèria per les “manoles”, els mantons i els misteris africans de l’altra banda dels Pirineus, irònicament representada a l’exposició pel retrat queer de Smith vestit de torero, signat per Marià Andreu.

‘Margot (l’espera)’, de Picasso, que es pot veure a l’exposició (fotografia: ACN).

Tot plegat es va acabar amb les primeres canonades de la guerra del 14, quan Montparnasse ja ha desplaçat a Montmartre com a refugi dels artistes i la bohèmia ha esbravat els efluvis d’absenta. El nostre Gaziel en fou testimoni privilegiat, de com la guerra transformà alguna cosa més que carreres intel·lectuals. L’atracció de París, però, resistí i encara arribà a noms com Joan Miró i Salvador Dalí. I, Josep Pla, és clar –o el lector es pensava que no hi sortiria, en aquest Mirador?. Pràcticament colonitzats culturalment per França durant cent anys, París continuà essent l’objectiu dels nostres artistes i escriptors, fins que, a poc a poc, fou desplaçada per Nova York a final del segle passat. Hurtado mateix, que com a advocat de la generació modernista s’havia relacionat amb Casas i Rusiñol, arribà a complir el seu desig de viure a París. Ho va fer amargament, a la vellesa, anys després dels seus dies de glòria com a patriarca del republicanisme de la vella guàrdia, exiliat per la guerra i el franquisme a la capital francesa, abans de tornar definitivament a Barcelona per morir-s’hi.

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre la vida i l’obra d’Aurora Bertrana, ara que fa cinquanta anys de la seva mort. Hi podreu jugar fins el 5 de desembre, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (sobre Aurora Bertrana)

Aurora Bertrana (1892-1974) va ser escriptora i moltes coses més. Pionera és un dels mots que la pot definir; feminista, republicana, periodista, viatgera, música, exiliada, avançada al seu temps… De ben petita volia ser escriptora, tot i que el seu pare, Prudenci Bertrana, li ho desaconsellava. Plegats van escriure L’illa perduda (1935) i Bertrana filla va fer una gran carrera amb la ploma. Va començar publicant cròniques de la seva estada a Oceania, on va traslladar-se per la feina del seu marit i quan les va publicar aplegades amb el títol Paradisos oceànics (1930) van ser tot un èxit. En el camp de l’escriptura, destaquen obres com ara Entre dos silencis, Tres presoners, El Marroc sensual i fanàtic, La Ciutat dels Joves, Edelweiss, Fracàs, Vent de grop, Cendres i Nàufrags, totes dues publicades per primera vegada pòstumament, el 2022, i el recull de relats Oviri i sis narracions més.

A més, era una dona moderna i cosmopolita, feminista, que va lluitar pels drets de les dones, sobretot per les dones de classe treballadora, perquè tinguessin accés a l’educació, i amb la vista posada a sortir de la cotilla del seu temps. “Treballarem per deslliurar l’esperit femení de tot el vell programa carregat de supersticions, d’ignorància, de prejudicis i carrincloneria”, deia. Amb aquesta idea al cap va fundar un club de dones a Barcelona, del qual va acabar plegant perquè va tenir un caràcter més elitista i burgès que no havia projectat ella quan va crear-lo.

Republicana i catalanista, després de la guerra del 1936-1939 va haver-se d’exiliar i va tornar a viure a Suïssa (hi havia estudiat) i a França, on la van acollir amics, atès que el seu marit s’havia passat al bàndol franquista i s’hi havia girat d’esquena. Va haver de viure la resta de la vida tota sola, subsistint amb ocupacions precàries. Tot i la manca de recursos, va donar suport als catalans als camps nord-catalans i, passada la Segona Guerra Mundial, va col·laborar en una missió d’ajuda a Étobon (Alta Savoia), un poble castigat pel conflicte i que va servir-li d’inspiració per a algunes de les seves novel·les.

Caiguda injustament en l’oblit durant anys, ara se’n recupera la figura com a pionera i com a escriptora. Per això ara us animem a descobrir-la o posar a prova allò que en sabeu amb el Què Sé Jo? d’aquesta quinzena.

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

El jutge de l’Audiència espanyol Santiago Pedraz ha deixat en llibertat l’empresari Víctor de Aldama avui a la nit, tal com havia sol·licitat hores abans la fiscalia anticorrupció. El moviment es produeix després que De Aldama hagi declarat de forma voluntària davant d’un altre magistrat, Ismael Moreno, instructor de l’anomenat cas Koldo. En aquesta declaració ha assegurat que l’ex-ministre José Luís Ábalos i l’empresari Koldo García el van citar a un acte del PSOE el 2019 perquè el president del govern, Pedro Sánchez, el volia conèixer. Segons De Aldama, Sánchez li va agrair la feina que estava fent en la gestió d’uns negocis ferroviaris a Mèxic.

Després de la declaració, el jutge Pedraz, que instrueix un cas de frau en l’IVA d’hidrocarburs per valor de més de 180 milions d’euros en què De Aldama és investigat, es mostra d’acord amb la fiscalia en el fet que els motius pels quals es va acordar la presó provisional per aquell cas han quedat molt atenuats. El magistrat destaca que l’empresari ha manifestat la disposició plena a seguir cooperant amb l’Administració de Justícia, així com que està disposat a comparèixer “quantes vegades sigui cridat i a prestar declaració a les preguntes” que se li puguin formular.

La defensa de De Aldama també demanava la posada en llibertat de l’empresari, atès que “ha mostrat la voluntat d’iniciar una línia de col·laboració en totes les causes en què se l’investiga, per tal de facilitar l’aclariment de tots els fets”.

L’advocat i ex-vice-president del Parlament de Catalunya Josep Costa i el periodista i ex-diputat Albano-Dante Fachin han presentat una denúncia contra les autoritats espanyoles i contra l’empresa israeliana NSO per l’espionatge de què van ser víctimes amb el programari espia Pegasus. Segons l’informe del laboratori Citizen Lab sobre l’escàndol del Catalangate, a Costa li van infectar el mòbil quatre vegades el maig i el desembre del 2019, en moments decisius de la batalla política i judicial dels exiliats que aleshores representava. A Fachin, segons el mateix informe, també li van infectar el mòbil en una data que no van poder determinar, tot i que més tard la documentació de la causa contra el Tsunami que instruïa el jutge García-Castellón va revelar que la Guàrdia Civil l’havia espiat entre el desembre i el març del 2020, amb la intervenció de tres-centes converses telefòniques personals.

Amb aquesta denúncia, totes dues víctimes del Catalangate eviten que prescrigui el seu cas, perquè el mes vinent farà cinc anys dels fets, i els permet de mantenir viva la lluita judicial que moltes més víctimes han anat començant aquests dos darrers anys per a exigir responsabilitats sobre la violació dels seus drets. Concretament, denuncien la comissió de dos delictes, un de revelació de secrets (previst en l’article 197 del codi penal espanyol) i un altre contra l’exercici dels drets cívics (article 542). L’acció penal s’adreça contra les empreses NSO Group LTD, Q Cyber Technologies LTD i OSY Technologies; contra les autoritats o persones físiques que van comprar a aquestes companyies el programari per utilitzar-lo a l’estat espanyol i contra els qui van autoritzar la infecció dels seus mòbils, segons la denúncia a la qual ha tingut accés VilaWeb. 

Tots dos n’han parlat en la darrera edició de ‘La tertúlia proscrita’. “Ningú qüestiona que ens han espiat i que ha estat l’estat espanyol amb Pegasus. I per això volem saber què faran ara als jutjats”, ha dit Josep Costa, que a més ha explicat que la denúncia arriba precisament ara perquè s’han acreditat nous fets relacionats amb el cas, com la compra del programari Pegasus per part de l’estat espanyol. Per la seva banda, Fachin ha dit que l’objectiu de la denúncia és tornar a posar l’estat espanyol com a exemple mundial de vulneració de drets.

Finalment, Costa ha lamentat que les dues comissions d’investigació sobre el Catalangate endegades al Parlament i el congrés espanyol hagin quedat en un no res.

La denúncia coincideix amb l’estrena del film Surveilled, produït pel periodista Ronan Farrow i dirigit per Matthew O’Neill i Perri Peltz, que assenyala l’estat espanyol com a exemple de violacions de drets humans amb l’ús de Pegasus.

“Això que passa a Espanya pot passar aquí”: l’alerta de Ronan Farrow amb l’estrena de ‘Surveilled’

La xifra de víctimes mortals registrades a causa de la gota freda i les inundacions al País Valencià ha augmentat a 221, mentre que la de desapareguts s’ha reduït a set, segons l’últim balanç oficial del Centre d’Integració de Dades (CID).

L’augment en la xifra de morts es deu a la recuperació del cos sense vida d’una dona a la pedania de la Torre, a la ciutat de València.

A 220 dels 221 morts ja se’ls ha practicat l’autòpsia i 219 estan plenament identificats: 170 per empremtes dactilars, 45 per anàlisi d’ADN i 4 per identificació hospitalària en vida.

La plataforma No a la Copa Amèrica denuncia que el parlament hagi rebutjat d’instar la Sindicatura de Comptes a investigar el finançament de la cita esportiva. Després que la proposta hagi quedat rebutjada en comissió parlamentària, la plataforma ha lamentat el blocatge a l’auditoria. En un comunicat, remarquen que la proposta s’ha tombat pels vots negatius del PSC, Junts i PP, així com l’abstenció de Vox i qualifiquen de molt greu que aquests grups intentin “obstaculitzar la transparència, la fiscalització i el control de les enormes inversions”. “La sensació que ens queda va molt més enllà: hi ha coses a amagar, hi ha coses que millor que no surtin a la llum, hi ha coses que més val que ningú descobreixi”, afirmen.

La plataforma lamenta, així, la negativa perquè la Sindicatura de Comptes realitzi un informe i auditi els comptes de la Fundació Barcelona Capital Nàutica, entitat gestora dels fons públics vinculats a l’organització de la Copa Amèrica de vela. “Avui el missatge que s’envia a la ciutadania és que els partits volen girar full ràpidament, tancar el debat públic sobre un esdeveniment nefast en molts sentits”, assenyalen en un comunicat. D’altra banda, veuen una incoherència el vot negatiu del PSC al Parlament quan el batle Jaume Collboni, diuen, havia dit en ocasions anteriors que les auditories no suposaven cap impediment.

Des de la plataforma mantenen que tenen la “certesa” que s’han realitzat despeses “absolutament injustificades” i que s’han gestionat fons públics amb interès privat. Per això, asseguren que arribaran “fins al final” en la determinació de possibles irregularitats i responsabilitats “polítiques o fins i tot judicials”. Sobre això, recorden que l’Oficina Antifrau de Catalunya ha admès a tràmit la seva denúncia perquè s’estudiïn les possibles irregularitats en l’organització de la Copa Amèrica. “Això només acaba de començar”, adverteixen.

La proposta, presentada en comissió parlamentària per la CUP, ha obtingut el suport d’aquest partit, ERC i Comuns, però ha estat rebutjada pels vots negatius de Junts, PSC i PP i l’abstenció de Vox.

Ahir, el Banc d’Espanya i la Confederació Empresarial valenciana (CEV) van fer públiques les primeres estimacions sobre les pèrdues materials ocasionades per la gota freda del dia 29 d’octubre. Ambdues institucions deixen molt clar que són unes primeres valoracions i que poden canviar, a mesura que es tingui un coneixement més aprofundit de la realitat. Dit això, la Confederació apunta una xifra que s’acosta als 10.000 milions d’euros. Per la seva banda, el Banc d’Espanya no dóna cap dada, sinó que es limita a dir que estima que el PIB espanyol es veurà afectat en 0,2 punts percentuals menys de creixement. Són dues maneres de considerar-ho, partint de conceptes de referència diferents.

El Banc d’Espanya basa el seu criteri de càlcul en l’impacte potencial dels desastres naturals que estima a partir de dades dels darrers vint-i-tres anys: 115 esdeveniments, incloent-hi 52 inundacions. “Les estimacions estan subjectes a nivells d’incertesa importants, però, a partir de successos previs relacionats amb el clima, l’impacte estimat en el PIB és de -0,2 punts percentuals el trimestre en curs”, va dir ahir el governador José Luis Escrivá, en una reunió amb els periodistes econòmics.

“Una vegada passada la riuada d’aigua, la sensació que tenim és que l’efecte de destrucció de capacitat productiva ha pogut ser menys intens. Però encara és molt d’hora per a dir-ho”, va afirmar. I va continuar amb un to d’optimisme moderat. “Hi haurà una recuperació intensa de l’activitat en la zona afectada. No immediata, perquè que caldran uns quants trimestres, però, per la fotografia en conjunt, fa la sensació que serà una recuperació significativa”, va dir.

La CEV, per la seva banda, fa servir un criteri que em sembla més realista, atès que recull la participació de les diferents associacions empresarials valencianes. Explica: “Ha causat estralls sense precedents en alguns sectors, i ha deixat una xifra preliminar de pèrdues econòmiques que supera els 9.365 milions d’euros. Aquestes xifres, si bé són alarmants, únicament són una estimació inicial, pel fet que moltes empreses encara no han pogut valorar l’abast total dels danys i perquè hi ha uns quants sectors que encara no han pogut proporcionar xifres definitives.”

Potser és bo, abans de continuar, recordar la importància del potencial econòmic de la zona més afectada. La Cambra de Comerç de València va publicar el dia 6 de novembre algunes xifres, i deia que en els 68 municipis afectats per la gota freda hi havia més de 48.700 empreses, de les quals més de tres quartes parts eren del sector serveis.

Diferenciava dues zones a partir dels 68 municipis afectats. Una era la zona zero i municipis molt afectats (32), i una altra, la resta de 36 municipis. La primera zona representa el 19,7% del PIB de la demarcació de València i un 20,5% dels treballadors. En valors absoluts, deia que produïen 13.300 milions de PIB i donaven feina a 220.000 treballadors. Comptant els 68 municipis, les xifres s’elevaven a 21.800 milions (32% del PIB) i 265.000 treballadors (25% del total). Amb aquestes xifres, podíem acotar la importància de la zona afectada, que representa entre un 25% i un 30% de la riquesa generada a la província.

Dos dies després, Informa D&B, una companyia de CESCE, oferia algunes dades més. Deia que en els 78 municipis de l’estat espanyol afectats per la gota freda es localitzaven les seus socials de 72.926 empreses, el 96%, a la demarcació de València. La gran majoria, el 90%, microempreses. Com explicava Nathalie Gianese, directora d’Estudis d’Informa D&B: “La facturació global de les empreses que tenen el seu domicili en les àrees afectades per la DANA, i que compten amb dades financeres, suma 57.087 milions d’euros i el nombre de treballadors supera els 237.000. Són empreses molt petites amb una mitjana de tan sols tres treballadors.”

Atenint-nos a la tipologia d’aquestes companyies, en un 51% dels casos són empresaris autònoms. Els municipis valencians representen gairebé el 99% de la facturació i el 98% d’ocupació. Per tant, els d’altres zones afectades de l’estat espanyol són residuals, entre l’1% i el 2%.

I afegia més dades per a completar la fotografia econòmica del territori afectat. En el cas de les companyies amb seu social en les comarques valencianes afectades, el 36% són societats mercantils i un 51% empresaris individuals. Per grandària, el 90% són microempreses, un 3% petites i les grans i mitjanes, una mica més de l’1%. I continua dient que “les principals activitats a les quals es dediquen són construcció i activitats immobiliàries, un 22%, i comerç, un 23%”. Aquest darrer sector suma també el 31% de les ocupacions, i la indústria acumula el 30% dels treballadors.

Deveu haver comprovat que hi ha diferències en el nombre d’empreses de les dues fonts, probablement pels autònoms, que penso que no haurien de ser gaire importants a l’hora d’intentar definir el mapa de la zona, per veure el dany potencial que s’ha fet. Queda clar que som en un territori molt laboriós, amb milers i milers de microempreses i autònoms, la qual cosa fa encara més dramàtica la situació, perquè ja apunta que, dins les xifres de pèrdues que s’aporten, alguns deuen haver quedat relativament poc afectats i, en canvi, molts altres deuen haver quedat sense res. Penso, sobretot, en autònoms i molt petites empreses.

Escrivá va indicar que hi havia una altra característica en la zona, i és que, a més, són ciutats dormitori i hi ha moltíssima gent que hi viu però que treballa en una altra banda. La institució calcula que prop de mig milió de persones tenen crèdits a la zona, amb una població d’un milió i unes 150.000 hipoteques efectives. “Per tant, aquesta altra part que té a veure amb l’habitatge residencial és important i, afortunadament, l’impacte sembla que ha estat molt més limitat, ja que ha estat més centrat en l’activitat industrial”, va assenyalar. Així mateix, el governador del Banc d’Espanya va explicar que el total d’exposició al crèdit en la zona afectada era de 20.584 milions d’euros, amb 561.210 clients afectats. Gairebé la meitat del volum dels crèdits són hipoteques i un 35% correspon a empreses. I, quant al nombre de clients, el 95% són famílies i el 5%, empreses.

I anem al detall de les pèrdues estimades. Comencem per l’impacte sobre el sector primari, on ha estat especialment greu. Les pluges torrencials van afectar 33.728 hectàrees en nou comarques, amb greus perjudicis en cultius de cítrics, hortalisses i vivers, a més de danys significatius en infrastructures agrícoles, maquinària i explotacions ramaderes. L’estimació dels danys que fa l’Associació Valenciana d’Agricultors (AVA-ASAJA) ascendeix a 1.019 milions d’euros.

Però la CEV considera que el sector industrial és el que ha sofert un cop més devastador. Els més afectats són tres federacions. La d’agroalimentació xifra en més de 3.350 milions les pèrdues en el seu sector. Segons la metal·lúrgica, les pèrdues en el sector del metall ascendeixen a 1.488 milions d’euros, afecten 6.150 empreses i fan perillar l’ocupació de 47.549 persones. Per la seva banda, la de la fusta i el moble estima danys per valor de 1.300 milions d’euros, i destaca l’afectació a 1.300 empreses i 7.000 treballadors.

Dins el sector serveis, Confecomerç xifra en més de 1.500 milions les pèrdues registrades. En el cas de l’hoteleria, una primera aproximació situa en més de 300 milions les pèrdues. I, finalment, la Federació del Transport i la Logística (FVET) xifra en 47 milions d’euros les pèrdues calculades fins al moment. La llista és més llarga, amb xifres menors, en valor absolut, però que afecten una munió de persones i, probablement, amb un grau d’intensitat individual molt gran.

I aquesta és la primera avaluació dels danys materials que, com diuen els autors de les primeres estimacions, pot ser més gran quan se sàpiguen més detalls de la realitat, amb el pas dels dies. La CEV fa una crida tot dient: “La magnitud del desastre posa de manifest la urgència d’una resposta coordinada que permeti als sectors afectats de recuperar la seva activitat i garantir l’estabilitat laboral a la província.” Tant de bo!

I finalment, em quedo amb les paraules que va dir el governador del Banc d’Espanya en l’esmentada reunió. “Com més eficaces siguin les mesures, i el paquet és molt substancial, menys impacte tindran sobre l’activitat econòmica i sobre els agents afectats per la gota freda.” Tot seguit, va considerar que la pandèmia o l’erupció del volcà de La Palma havien afinat les polítiques dels governs i, com a governador del Banc d’Espanya, es va mostrar partidari de “gastar tant com calgui a curt termini per a evitar una destrucció del teixit empresarial que provoqui un cost superior a llarg termini”.

A veure si té raó i, finalment, es fa bé alguna cosa, en aquesta desgraciada i lamentable gestió duta a terme en la pitjor catàstrofe que han sofert els valencians. De totes maneres, caldrà estar atents a les coses que diguin, perquè tant una font com una altra, de les esmentades, poden variar les seves estimacions. I a la celeritat i encert en què s’implementen les mesures correctores, és clar.

 

Nova multa pel simple fet de portar un adhesiu “CAT” sobre la lletra “E” de la matrícula del cotxe. Aquesta vegada, el sancionat és Linus Puchal, ex-secretari nacional de l’ANC, i s’enfronta a una multa econòmica de dos-cents euros.

Els fets van passar el 29 d’agost a Barcelona. Una patrulla de la Guàrdia Urbana el va aturar perquè havia transitat durant uns segons pel carril bus, segons que explica Puchal a VilaWeb. Els agents li van interposar la sanció per aquesta infracció, però també es van adonar que duia l’adhesiu “CAT” a la matrícula i van decidir multar-lo per això, malgrat que lluir aquest adhesiu és legal. “Sóc independentista des de jove, porto el ‘CAT’ fa més de vint anys. Mai m’havien multat. I amb aquesta democràcia fantàstica que tenim, ara sí”, explica Puchal.

He rebut de la nostra estimada Generalitat, a través del seu apreciat Departament d’Interior, per cortesia del benefactor Servei Català de Trànsit i amb l’inestimable col·laboració de l’agent de la GU 77083 (un campió) una multa greu, de 200€ per portar el CAT a la matrícula. pic.twitter.com/kpCepjy10H

— Linus (@LinusPuchal) November 21, 2024

Ell es pensava que la multa del “CAT” no li arribaria pas perquè considera que és surrealista, però la notificació del Servei Català de Trànsit la va rebre ara fa tres dies. “Tant una multa com l’altra, no m’han arribat les notificacions de denúncia, sinó la notificació de pagament, i la de l’ajuntament amb recàrrec. I la de Trànsit, que ja no tinc l’opció de pagar al 50%”, explica Puchal.

L’afectat critica amb duresa els agents de la Guàrdia Urbana: “La multa del carril bus no s’hauria produït si no portés el ‘CAT’. Vaig veure com reia l’agent”. Puchal ja ha recorregut contra les dues sancions. També es mostra crític amb el sistema de sancions instaurat: “Els ciutadans no podem tractar amb una administració que és jutge i part. Crea una norma, posa reglament, sanciona, és el que ho senyalitza, vigila, té agents per perseguir-ho i al final és el que es queda els diners”. Davant d’això, es planteja d’engegar una campanya per a canviar aquesta tendència. 

Què en diu, la llei sobre trànsit?

Segons que es desprèn de la llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària, el conductor ha de verificar que les plaques de la matrícula del vehicle no presentin obstacles que impedeixin o dificultin la lectura i identificació, com per exemple que estigui mal col·locada, trencada o amb poca il·luminació. En cas d’incomplir-ho, el conductor s’enfronta a una infracció greu, recollida a l’article 76. Ara bé, la normativa no fa cap mena de referència a la lletra del país.

Més de vint anys d’engany i repressió: tapar la lletra “E” de la matrícula és legal

El president rus, Vladímir Putin, ha aparegut a la televisió per a assegurar que havia llançat un míssil completament nou, i no pas un d’intercontinental tal com denunciaven les autoritats ucraïneses.

Putin ha assenyalat que l’ús de míssils de llarg abast de fabricació occidental contra instal·lacions a Rússia fa que la guerra d’Ucraïna tingui com més va més un caràcter global, i que han decidit de respondre-hi: “És una resposta a l’ús de míssils occidentals. Rússia continuarà responent a qualsevol escalada.” El president rus ha explicat que havien fet servir un nou míssil balístic hipersònic, sense càrrega nuclear, d’abast mitjà.

Per què el llançament d’un míssil intercontinental sobre Ucraïna canviaria el nostre món?

El fet que no sigui intercontinental sinó d’abast mitjà és important, perquè d’aquesta manera, abans de llançar-lo, no cal avisar els Estats Units, tal com marquen els tractats internacionals.

El president rus ha dit que el nou míssil s’anomena Oreixnik i que, amb una velocitat de 2-3 km/s, els sistemes de defensa antimíssils existents no els poden interceptar, de manera que, ara com ara, no hi ha cap mitjà per a contrarestar-los.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Hem entrat a la tercera guerra mundial?

Matt Gaetz, l’ex-congressista ultra que Donald Trump havia proposat per al càrrec de fiscal general dels Estats Units, ha anunciat que hi renuncia per la polèmica que el seu nomenament havia generat al mateix Partit Republicà.

I had excellent meetings with Senators yesterday. I appreciate their thoughtful feedback – and the incredible support of so many. While the momentum was strong, it is clear that my confirmation was unfairly becoming a distraction to the critical work of the Trump/Vance…

— Matt Gaetz (@mattgaetz) November 21, 2024

L’anunci del nomenament de Gaetz havia causat estupor en les altes esferes polítiques dels Estats Units, inclosos alguns dels senadors republicans que haurien hagut d’aprovar-lo a la cambra alta. Oficialment, el partit feia costat a Trump, però la renúncia deixa clar que portes endins el nomenament havia originat conflicte pel perfil ultra i els presumptes antecedents delictius de l’ex-congressista.

Tràfic sexual, activisme antivaccins i propaganda russa: estupor a Washington pels primers noms del govern Trump

El 2020, la justícia nord-americana va obrir una investigació contra Gaetz per a investigar si havia col·laborat en la falsificació de documents d’identitat per a facilitar el tràfic sexual d’una menor d’edat i mantenir-hi relacions sexuals, l’any 2017. Finalment, no fou encausat, però el seu antic associat –que testificà en contra seu– fou condemnat a onze anys de presó després de declarar-se culpable de tots els càrrecs. També ha estat investigat per presumptes tinença i consum de substàncies il·lícites, incloent-hi cocaïna i èxtasi, per haver-se apropiat recursos de campanya amb finalitats personals, per haver acceptat suborns, per haver-se negat a cooperar amb la justícia i, fins i tot, per haver compartit amb els seus antics companys de la cambra de representants imatges de dones despullades.

Gaetz va ser reelegit congressista en les eleccions del 5 de novembre. Ara, resta per veure si pren possessió del seu escó al gener, quan comenci la nova legislatura, i si, en aquest cas, es fa pública la investigació sobre la seva conducta.

El jutjat d’instrucció 20 de València ha tombat una investigació contra la presidenta de l’Aemet, María José Rallo del Olmo; el secretari de Seguretat i Emergències del País Valencià, Ángel Javier Montero; i el màxim responsable de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, Miguel Polo. El procés l’havia obert el jutjat d’instrucció 15 arran d’una denúncia del sindicat ultra Manos Limpias. Després, aquest jutjat s’havia inhibit de la causa en favor del jutjat 20, que ja havia obert unes diligències per la mort d’un veí del barri de la Torre durant la riuada. Ara, el jutge del 20 la tanca perquè considera que la denúncia és prematura i no aprecia cap nexe causal entre els fets que relata la denúncia i la mort d’aquest ciutadà.

En la interlocutòria, l’instructor diu que la inundació que va patir la Torre ja s’havia produït hores abans de la mort d’aquest veí i apunta que des de primera hora del matí del dia de la tragèdia, l’Aemet havia emès l’alerta vermella. Així, segons el magistrat, les dades de l’informe forense i de l’autòpsia no permeten apreciar una “connexió suficient” per admetre a denúncia presentada per Manos Limpias relativa al total de morts per les inundacions.

La denúncia acusava els investigats dels delictes d’homicidi imprudent, d’imprudència greu amb lesions i de danys per imprudència. La decisió del magistrat no és ferma i pot ser recorreguda.