La Comissió Europea ha anunciat avui l’entrada en vigor de la controvertida llei de restauració de la naturalesa, destinada a retornar els hàbitats al seu estat natural, que va ser aprovada a mitjan juny després d’estar mesos paralitzada per falta de consens en el Consell. Amb aquest text, la Unió Europea cerca de recuperar almenys el 20 % de les zones terrestres i marines comunitàries per al 2030 i tots els ecosistemes que ho necessitin per al 2050. Per a fer-ho, algunes de les mesures que hi ha damunt la taula són la repoblació de boscs, l’humitejament d’erms i la devolució de rius al seu llit natural.

El costat controvertit d’aquesta iniciativa legal té a veure principalment amb el temor dels agricultors al fet que comporti la imposició de restriccions per al sector. No obstant això, la Comissió ha aclarit que correspondrà a cadascun dels vint-i-set països de la comissió de decidir les mesures concretes a aplicar en el seu territori.

En l’actualitat, vora el 80 % dels hàbitats del territori comunitari es troben en mal estat, segons dades de la mateixa UE. Així mateix, el 70 % dels sòls es troben en un estat insalubre i el 10% de les espècies d’abelles i papallones estan amenaçades d’extinció.

La llei, que havia estat objecte d’un llarg debat, va ser finalment aprovada per una estreta majoria el 17 de juny, després del canvi de posició d’Àustria, que va acabar votant a favor d’una versió suavitzada del text inicial.

Així, aquesta primera llei europea de biodiversitat ha tirat endavant amb el vot a favor de vint estats membre, l’abstenció de Bèlgica i el rebuig de Finlàndia, Itàlia, Hongria, els Països Baixos, Polònia i Suècia, que van al·legar que la despesa era massa alta i que podia tenir un fort impacte sobre el sector agrícola.

Unió de Pagesos lamenta que aquests vuit anys s’hagin deixat de replantar vora mil hectàrees de vinya a Catalunya. El responsable de la vinya i el vi del sindicat, Josep Marrugat, concreta que les zones amb més conreu de raïm perdut són de secà, com ara la Conca de Barberà, l‘Alt Camp i el Pallars Jussà, si bé també hi ha hagut retirada d’arbres en llocs com ara la Terra Alta, la Ribera d’Ebre i fins i tot el Penedès, en territori de la DO Cava. “El principal motiu és la manca de viabilitat i rendibilitat, però també la falta de relleu generacional”, explica. Marrugat recorda que fa vint anys a Catalunya hi havia vora 60.000 hectàrees de vinya i que actualment n’hi ha 56.000.

Marrugat diu arrencar vinyes és normal perquè és un arbre amb una vida entre vint-i-cinc anys i quaranta. Quan es fa el relleu el Departament d’Acció Climàtica atorga unes autoritzacions que permeten de replantar la vinya, però a Catalunya hi ha mil hectàrees que no s’han replantat ni estan en condicions per a ser replantades.

Per tal de capgirar aquesta tendència, Unió de Pagesos hi veu dues opcions, que haurien de ser complementàries. La primera és impulsar el regadiu. “Si no hi ha aigua, la viabilitat del conreu es fa més complicada”, perquè es cullen menys quilos de raïm per hectàrea. L’altra alternativa, vinculada a la primera, és apujar el preu que es paga per quilo de raïm.

Marrugat comenta que en anys de baixa producció de secà es produeixen vora 3.000 kg per hectàrea, i amb regadiu oscil·la entre 8.000 kg/ha i 10.000. A més, enguany el raïm utilitzat per fer cava –el majoritari al país– es pagarà a 60-70 cèntims el quilo. “O se li dóna un valor diferent, de dos euros o tres el quilo que faci que amb 3.000 kg/ha pugui ser viable el conreu, o no hi ha futur”, diu Marrugat. Tot i això, reconeix que aquests anys la situació s’ha arreglat una mica. Fa cinc anys, es va tocar fons quan es va arribar a pagar el quilo de raïm a trenta cèntims. Malgrat tot, Marrugat assegura que “moltes explotacions no són viables” i per això alguns pagesos opten per arrencar.

El sindicat remarca que el preu que es paga a Catalunya és força inferior al que s’aplica en unes altres zones de l’estat espanyol, com ara Galícia, on els pagesos cobren tres euros per quilogram. “Això ho fa la tendència i el mercat, i el repartiment dels beneficis de la venda del vi en el preu del raïm”, indica. Respecte d’aquest darrer element, Marrugat critica que a Catalunya hi ha vins i caves on el preu de l’ampolla no repercuteix en un major ingrés per al pagès. “Tenim uns caves que es venen a preus bastant elevats, de quinze euros l’ampolla, però el raïm no arriba a un euro”, lamenta. I afegeix: “La gent té la sensació que comprant un vi més car hi haurà més benefici per al pagès, però no sempre és així. Percentualment, pot ser que estigui més ben retribuït un cava de tres euros l’ampolla que no pas un d’alta gamma”.

L’actor Alain Delon s’ha mort a vuitanta-vuit anys a la seva residència a Douchy, segons que han anunciat els seus fills aquest diumenge a primera hora del matí en un comunicat de premsa a l’agència France-Press.

Alain Delon va néixer a Sceaux, París. Va deixar l’escola quan tenia catorze anys i va treballar un temps a la carnisseria del seu padrastre. Més tard, es va enllistar a l’armada francesa i entre el 1953 i el 1954 va servir com a mariner de fuseller a la Primera Guerra d’Indoxina.

El 1956, després del seu servei naval, Delon va tornar a França i va passar temps treballant com a cambrer, porter, secretari i ajudant de vendes. Durant aquest temps, es va fer amic de l’actriu Brigitte Auber, a qui va acompanyar al Festival de Canes, on un caçatalents el va descobrir. Va ser allà on va començar la carrera cinematogràfica, una de les més importants del cinema europeu del segle XX.

Un dels primers films que va protagonitzar Delon va ser Faibles Femmes (1959), tot un èxit a França que va catapultar-lo a Hollywood. A vint-i-tres anys va obtenir el reconeixement dels experts que el compararen amb Gérard Philipe, Jean Marais i James Dean i a partir d’aleshores treballà amb els grans noms del cinema: Luchino Visconti, Michelangelo Antonioni, Joseph Losey, Jean-Luc Godard i Louis Malle, entre més.

Alguns dels films en què ha treballat són considerats uns clàssics, com ara Rocco e i suoi fratelli (1960), Plein soleil (1959), Il Gattopardo (1962). Va ser un dels representants d’una època clàssica i es va guanyar el respecte i l’admiració de molts cineastes contemporanis, com ara Johnnie To, Quentin Tarantino i Sofia Coppola.

En total, Delon deixa un llegat de cent vint-i-dos films, vuitanta-vuit com a actor, dos com a director i trenta-dos com a productor.

Alain Delon a 'Rocco e i suoi fratelli' Alain Delon a 'Adieu l'Ami' Alain Delon a 'Plein Soleil'

 

Al Festival de Canes del 2019, Delon va rebre una Palma d’Or honorífica per la seva llarga carrera al cinema.

Hi va haver molta controvèrsia al voltant de Delon a causa de les observacions que havia fet sobre el tractament de les dones durant la seva carrera i en la seva vida privada, i per unes declaracions homòfobes que havia fet. El 2013, en una entrevista al diari suís Le Matin, l’actor va declarar que entenia l’augment de l’extrema dreta a França i hi donava suport. “És instructiu perquè la gent està farta que li parlin com li parlen. Volen acció, volen una altra cosa. Per això el FN, com el MCG a Ginebra [Moviment Ciutadà de Ginebra], prenen un lloc tan important. I això, ho aprovo, ho impulso i ho comprenc molt bé”, va dir.

Avui, diumenge 18 d’agost de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• Lluís Llach: “Independentista no és qui se’n diu, sinó qui ho practica”
• Diputats, companys del PSC i fitxatges dels ajuntaments: el ‘sottogoverno’ que perfila Illa
• Les errades que cal evitar en comprar un cotxe elèctric
• Un miler de detencions, 600 encausats i més de 120 condemnats: el Regne Unit decreta mà dura contra els agitadors ultres
• La curiosa història que hi ha darrere el millor vermut del món que es fa a Bell-lloc d’Urgell
• Àngel Maresca, “Lo barber de l’Alguer”: “Espero arribar fins als cent anys tot cantant”
• Turisme i literatura a Mallorca, de la sorpresa dels anys setanta a la ràbia contemporània
• Lletra oberta al primer conseller de Política Lingüística de la història de Catalunya

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The Washington Post · Jennifer Hassan

Londres, Regne Unit — Més de mil detencions. Gairebé sis-cents encausats. Més de cent vint condemnats. Així és com ha respost el govern britànic a l’onada de disturbis extremistes que fa poques setmanes van assolar el Regne Unit.

“Us vam dir que la justícia seria implacable i que no toleraríem aquesta mena de crims”, va escriure dimecres a X el Consell Nacional de Caps de Policia –un organisme governamental que assisteix les forces de l’ordre al país– quan el nombre de detencions va superar el miler.

Aquesta “justícia implacable” ha estat tota una prova de foc per a Keir Starmer, que fa poc més d’un mes que ocupa el càrrec de primer ministre després d’una aclaparadora victòria electoral aquest juliol. Abans de ser primer ministre, Starmer va ser fiscal en cap d’Anglaterra i Gal·les, cosa que li atorga una experiència molt valuosa a l’hora de gestionar un cas d’aquestes característiques.

Els tribunals de tot el país ja han dictat penes de presó en resposta als disturbis. La BBC va informar dimarts que, fins al moment, ja hi ha hagut cent vint condemnats, sigui per agressió a un agent de policia i desordres violents, sigui per crims d’odi a internet. Dimecres, per exemple, una dona va ser condemnada a quinze mesos de presó per haver demanat que s’ataquessin mesquites.

La violència va esclatar després d’un atac amb arma blanca el 29 de juliol a Southport, al nord-oest d’Anglaterra, en què van morir tres nens. La desinformació sobre la identitat de l’agressor va esperonar una onada de disturbis perquè uns missatges el van identificar erròniament com a sol·licitant d’asil, de nom àrab, que havia creuat il·legalment el canal de la Mànega. El sospitós, Axel Rudakubana, va néixer al Regne Unit i és fill de pares ruandesos.

Desenes d’agents de policia van ser agredits en enfrontaments amb esvalotadors, que també van saquejar botigues, atacar mesquites amb maons i cremar cotxes. Manifestants d’ultradreta contraris a la immigració van assaltar un hotel que acollia sol·licitants d’asil, tot llançant maons i cadires contra l’edifici.

Molts manifestants marxaren pels carrers mentre cridaven: “Volem recuperar el nostre país”, tot atiant la por a la persecució entre els immigrants i les minories racials.

El 4 d’agost, a mesura que els disturbis s’estenien per tot el país, Starmer va condemnar la violència com a “vandalisme d’extrema dreta” i va prometre que els agitadors serien encausats i condemnats. El govern britànic va declarar la setmana passada que habilitaria centenars de places addicionals a les abarrotades presons britàniques per fer lloc als detinguts.

Starmer va ser fiscal en cap britànic entre el 2008 i el 2013. Durant aquest període, l’ara primer ministre va supervisar el primer encausament al Regne Unit d’un terrorista d’Al-Qaeda, i va presentar càrrecs contra polítics conservadors i laboristes implicats en un escàndol de corrupció de fons.

Durant aquest període, Starmer també va presentar acusació contra els implicats en els disturbis de Londres del 2011, desencadenats per la mort a mans de la policia d’un home negre anomenat Mark Duggan. Un mes després de la mort de Duggan, a l’agost, vora 4.000 persones havien estat detingudes, segons un informe del govern.

Les condemnes contra els agitadors han continuat arribant aquesta setmana. Una dona de 53 anys va ser condemnada a quinze mesos de presó dimecres arran d’una publicació que va fer a Facebook el 3 d’agost, en plena onada de disturbis. “No protegiu la mesquita. Feu-la saltar pels aires amb els adults a dins”, va escriure.

“Els anomenats ‘guerrers del teclat’, com vostè mateixa, heu d’aprendre a assumir les conseqüències del vostre llenguatge repugnant i incendiari”, va dir el jutge Steven Everett en dictar la sentència.

També han estat condemnats un home de 26 anys –tres anys de presó– per haver trepitjat un agent de policia, un jove de 18 anys –un any i mig de presó– per haver llançat maons a la policia i un home de 38 anys –dos anys i vuit mesos de presó– per haver proferit insults racistes contra la policia.

La gran majoria dels encausats són homes adults, molts amb antecedents penals i vincles amb el vandalisme futbolístic. Però als disturbis també hi participaren ancians, dones i fins i tot nens, incloent-hi una nena de tretze anys que va ser declarada culpable aquesta setmana per un tribunal de la ciutat Basingstoke.

La nena, el nom de la qual no pot aparèixer als mitjans de comunicació a causa de la legislació britànica, formà part d’una turba que atacà un hotel d’un municipi proper a Basingstoke que acollia sol·licitants d’asil, segons que ha informat la BBC.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La transformació vertiginosa que va representar per a la societat mallorquina l’esclat del turisme en massa a final de la dècada dels seixanta i començament dels setanta del segle passat va tenir també el seu reflex en la literatura. De fet, el turisme va ser un dels temes que va tractar profusament l’anomenada generació dels setanta (tot i que no en exclusiva). Aquelles novel·les inicials miraven d’explicar què passava en aquell indret de la Mediterrània. La nova situació de saturació turística insòlita de l’arxipèlag balear, amb Mallorca al capdavant, i els problemes que se’n deriven han començat a tenir resposta aquests darrers temps amb protestes, manifestacions i accions diverses. No han estat únicament a Mallorca, també hi ha hagut protestes a Barcelona i a la Costa Brava, i a Espanya se n’han vist en indrets com Màlaga, Sevilla i, sobretot, a les Illes Canàries.

Qui ha estudiat molt bé la relació entre turisme i literatura a Mallorca és Pilar Arnau, que als anys noranta feu una tesina sobre el tema que el 1999 es va convertir en el llibre Narrativa i turisme a Mallorca, 1968-1980, publicat per Documenta Balear i que ja és un clàssic. Hem parlat amb ella per saber com va ser aquesta afectació i com va evolucionar, abans d’oferir-vos una selecció de títols perquè us pugueu capbussar amb alguns dels millors escriptors illencs en una literatura que intenta d’explicar la Mallorca contemporània.

Reflexió sobre la identitat

“La primera cosa que he de dir-te és que, en aquests moments, hi ha un nou interès per intentar d’entendre com el turisme està tornant a modificar la cultura a Mallorca, però en sentit ample, com afecta la identitat illenca, la cultura en general i també, és clar, la literatura. Aquestes protestes que s’exterioritzen contra la massificació i la manca d’allotjament es tradueixen també en un interès per la qüestió identitària, i se’n preparen diferents simposis i actes”, explica Arnau.

I continua: “La literatura de la generació dels setanta va servir com a guia per a manifestar la sorpresa que hi havia entre els mallorquins per aquestes transformacions sobtades que va comportar el turisme: mobilitat de població interior a la costa, creixement del sector serveis, increment enorme del valor de terres que fins llavors no valien res i que es varen vendre per fer-hi hotels… Això va passar a Mallorca, però és un fenomen comú a la Mediterrània en funció dels tempos del seu desenvolupament turístic. Per exemple, a Tunísia fa uns vint anys que hi va haver l’eclosió de tot un seguit de narradors que explicaven exactament això. Aquesta novel·lística inicial era molt realista i buscava respostes.”

Uns quants títols primerencs

En la nostra llista de recomanacions inicials per a entendre el fenomen del turisme i la seva relació amb la literatura hem escollit sis novel·les.

39 graus a l’ombra, d’Antònia Vicens (1968). Premi Sant Jordi 1967.
Antònia Vicens ja havia publicat un llibre de relats amb el qual havia guanyat el premi de Cantonigrós, Banc de fusta, però el 1967, amb tan sols vint-i-set anys, va guanyar el Sant Jordi amb aquesta novel·la ambientada en un indret anomenat la Cala, on mostrava les aventures de na Margalida, que entrava a treballar en un hotel. Cal recordar que Vicens va treballar de secretària en un hotel i que va escriure aquest llibre en un dels lavabos dels treballadors. Ha estat reeditada per Lleonard Muntaner.

Els carnissers, de Guillem Frontera (1969). Premi Ciutat de Palma 1967.
Si Antònia Vicens havia guanyat el Sant Jordi, aquell mateix any un joveníssim Guillem Frontera es va emportar el premi Ciutat de Palma de novel·la per Els carnissers, una novel·la de culte per a molts dels lectors de l’autor, en què ens explica la substitució dels senyors d’una possessió de Mallorca venuda als antics amos que han fet diners amb el turisme. És l’ascens d’una nova classe social mancada en molts casos de cultura i bon gust, un dels temes obsessius de Frontera. Ha estat reeditada fa poc per Club Editor.

Corbs afamegats, de Gabriel Tomàs (1972). Premi Ciutat de Palma 1970.
Un altre premi Ciutat de Palma per a una altra novel·la que té el turisme en el punt de mira. La novel·la de Gabriel Tomàs també ha estat durant molts anys una novel·la de culte que fa pocs mesos va reeditar Nova Editorial Moll.

Un dia de maig, de Llorenç Capellà (1972).
Ambientada al barri del Terreno, és la segona novel·la de Llorenç Capellà, un dels escriptors més interessants de Mallorca. El barri va viure el turisme en masses (ja havia conegut viatgers molt interessants, com Gertrude Stein, que hi passà l’hivern de 1915-1916) i la degradació que comportà posteriorment, especialment a la zona de festa de la plaça d’en Gomila. Capellà hi retrata també l’arribada de població immigrant per treballar al sector serveis. Malauradament, no hi ha cap edició disponible. Es va publicar a Nova Terra el 1972 i a Res Publica el 1999.

Cròniques d’un mig estiu, de Maria Antònia Oliver (1970).
La primera novel·la de la Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va seduir Llorenç Villalonga, que en va fer un informe molt positiu en una carta de recomanació per a Joan Sales. El protagonista és un adolescent a qui l’estiu canvia radicalment, de la mateixa manera que ho fa el turisme amb Mallorca. Maria Antònia Oliver la va revisar per a la reedició de 2006 a càrrec de Club Editor.

L’adolescent de sal, de Biel Mesquida (1975). Premi Prudenci Bertrana 1973.
Biel Mesquida va guanyar el premi Prudenci Bertrana de novel·la el 1973 amb aquesta obra que avui s’ha convertit en un clàssic de la literatura catalana. El protagonista de la novel·la mostra un xoc i un gran contrast amb les generacions precedents i mostra també la transformació de la Mallorca tradicional en quelcom diferent. Mesquida va arriscar –com sempre en tota la seva proposta literària– amb un text ple de collages que va sorprendre i entusiasmar a parts iguals. Hi ha una edició a la Butxaca del 2013.

Evolució del tema

Lògicament, el tractament del turisme com a tema literari no es va aturar en aquestes obres primerenques d’alguns dels autors de la generació dels setanta a Mallorca, sinó que ha anat evolucionant. Pilar Arnau destaca una novel·la del 2004, Riberes de plata, que va publicar l’editorial Ensiola, de l’autor Miquel Màs Ferrà. “És una obra que publica una editorial petita, però molt exquisida, i que intenta de mostrar l’evolució del turisme. La generació dels setanta va anar acceptant el turisme a poc a poc, i va veure que era un tema més, no s’hi va quedar enquistada. Els narradors de després li varen donar una altra perspectiva i profunditat. En aquest sentit, Riberes de plata és una obra que ja intenta de mostrar l’evolució del turisme. En Miquel Màs exposa com els contrabandistes de la postguerra, propers a La Falange, acabaren tenint grans èxits al sector turístic mallorquí”, explica.

Arnau argumenta que cal pensar com va créixer aquest sector turístic mallorquí, en el qual “persones molt humils que venien de la pagesia van acabar essent de les més riques de Mallorca en tan sols trenta anys o quaranta”, i també cal veure “quin passat tenen, quines idees i quina formació”. Entre les novel·les més contemporànies, Arnau destacar Ràbia, de Sebastià Alzamora, publicat per Proa, i que va guanyar el premi Òmnium l’any passat: “Això és important, perquè és una novel·la que realment surt de Mallorca i té transcendència, ens mostra el turisme més deshumanitzat, un món degradat, corrupte, el món del turisme que ara coneixem, de les zones turístiques degradades de Mallorca, i això és molt interessant. D’altra banda, vull destacar que el fenomen no és només mallorquí, Maite Salord és a punt de publicar una novel·la ambientada a la costa de Menorca que mostra l’augment brutal de francesos que hi compren la seva segona residència, igual com feren els alemanys en el seu moment.”

Dramatúrgia

Les cares més fosques del turisme també les trobem en unes altres novel·les, com ara, Tríptic de pells en el mar, de Guillem Roselló Bujosa (Viena Edicions, 2005), en què les cambreres de pisos, les anomenades “kellys”, tenen un paper fonamental; o La jove alemanya (2009) i Mort a Madrid (2006), dues novel·les negres de Miquel Vicens Escandell. El teatre també ha estat un terreny fructífer per a explicar tots aquests canvis. Ho mostra el brutal èxit del monòleg Acorar, d’Antoni Gomila, i també del muntatge Rostoll cremat, també de Gomila; i, més recentment, obres estrenades com Souvenir (Souvenir d’Espectacles), Rent me bitch (Las Primas de Bárbara) i Paradís (El Somni Produccions). També cal esmentar l’aparició de la revista Tot inclòs, l’assaig La desfeta del paradís, d’Antoni Janer, publicat per Nova Editorial Moll, i el còmic Un infern a Mallorca, d’Edicions del Despropòsit.

I és clar, més literatura, en aquest cas publicada els darrers anys, amb els següents títols destacats, que són un complement contemporani i una mirada totalment diferent de la que oferien els narradors dels anys setanta.

Hotel Indira, de Melcior Comes (Edicions 62, 2014). Premi BBVA Sant Joan.
És la història d’en Nicolau Comagran Serch, més conegut com el poeta Nic Serch, un jove que retorna a Mallorca després d’una carrera literària fallida. “A Mallorca, comença a treballar per al seu oncle a l’hotel Indira, un establiment un pèl decadent, que pertany a la seva família des del temps del seu avi. Aquest canvi de vida el precipitarà a un nou món, presidit per vells fantasmes i per la fascinació envers la família de qui resultarà ser el seu rival en l’amor i en l’èxit”, segons que explica la sinopsi de l’editorial. Comes, nascut el 1980, és un dels narradors més sòlids en llengua catalana.

Les possessions, de Llucia Ramis (Anagrama,  2018). Premi Llibres Anagrama de Novel·la.
Aquesta novel·la va representar la consagració definitiva de Llucia Ramis. Una descripció de la Mallorca contemporània on la corrupció urbanística és a l’ordre del dia, però també el debat sobre la identitat, sobre què som i sobre el nostre passat i la transformació que ha sofert l’illa aquests darrers setanta anys.

La mar rodona, de Sebastià Perelló (Club Editor, 2021).
En aquesta novel·la assaig, Sebastià Perelló, un dels intel·lectuals més sòlids de Mallorca, intenta d’explicar què és l’illa en l’actualitat i hi incorpora una reflexió ben punyent sobre el fet turístic i el que comporta.

Ràbia. Sebastià Alzamora (Proa, 2022). Premi Òmnium Cultural a la millor novel·la de l’any.
Tot i que a la novel·la d’Alzamora l’illa que hi apareix no té nom, els paral·lelismes amb Mallorca són evidents. Alzamora basteix la seva novel·la a partir de les pèrdues, humanes i animals, i de la poètica dels suburbis que ha creat el turisme i les activitats derivades. Una de les aproximacions més dures al turisme salvatge d’avui.

Les cendres a la piscina, de Laura Gost (Proa, 2023). Premi Proa de novel·la.
Laura Gost, la jove revelació de les lletres illenques, es consagra amb aquesta novel·la, “un relat ple de color i d’ironia sobre una família mallorquina que gira al voltant de la figura del patriarca, en Sebastià, que passa de fer de pagès a enriquir-se construint hotels per als turistes. La seva vida conjugal i familiar està puntejada per tres dones de tarannà i orígens ben diferents: na Catalina, na Mercedes i la inesperada Leidi, que subratllen l’ascens i la caiguda del protagonista en un món que gira molt de pressa”.

La denúncia interposada contra els activistes climàtics de Futuro Vegetal per haver llançat pintura contra la façana de la mansió que té a Eivissa Leo Messi, ex-jugador del Barça, reclama 50.000 euros de compensació econòmica i acusa els implicats d’un delicte de danys.

[VÍDEO] Activistes ecologistes tiren pintura a la mansió de Leo Messi a Eivissa

Així ho ha confirmat el portaveu del grup ambientalista, Bilbo Bassaterra, que ha explicat que la denúncia l’ha interposada un empleat de Messi a Eivissa davant la Guàrdia Civil.

Bassaterra ha considerat que la quantitat “és altíssima, òbviament” i que s’ha fet “una estimació inicial per sobre del cost” amb vista al procediment judicial.

“Això és pintura al tremp que marxa amb aigua. Amb un cop de mànega ja surt, com a molt hauràs de fregar una mica. Però fins i tot, en el pitjor dels casos, encara que calgués tornar a pintar la façana, no et costa 50.000 euros”, ha lamentat.

El portaveu del grup i dos integrants més de Futuro Vegetal van ser detinguts per la Guàrdia Civil l’endemà de l’acte protesta a la mansió de Messi per a denunciar la responsabilitat dels rics en la crisi climàtica.

La protesta va ocórrer el 6 d’agost, i els tres activistes van ser arrestats el 8 d’agost, poc abans havien llançat pintura contra la façana de l’hotel Leonardo Royal Hotel, situat a Santa Eulària, al qual acusen de “finançar el genocidi” a Gaza.

Tots tres van ser posats en llibertat després de vint-i-quatre hores acusats d’un delicte de danys en ambdues protestes. Bassaterra, finalment, també ha criticat que es reclamin 50.000 euros per una mansió que, segons que ha insistit, va ser construïda sense permís d’obres.

Més d’un centenar de persones han protestat aquest matí davant l‘Audiència de Barcelona, al passeig de Lluís Companys, contra els impediments de l’estat espanyol a l’hora de “clarificar responsabilitats” pels atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils, avui que se’n compleixen set anys.

Amb el lema “La judicatura espanyola tapa els crims d’estat i de falsa bandera”, els concentrats han demanat d’esclarir qui hi ha darrere els atemptats de Barcelona i Cambrils del 2017 i han carregat contra el PSOE i el PP per haver torpedinat els intents d’investigar. “Set anys després, continua la impunitat de les clavegueres de l’estat“, han assegurat. A la concentració ha assistit el president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Lluís Llach, i la presidenta de Junts, Laura Borràs.

Illa no assisteix a l’homenatge institucional a les víctimes del 17-A a la Rambla

“No és justícia, és una vergonya”, han clamat els manifestants des d’un començament. Durant l’acte, una vintena de manifestants han desfilat amb pancartes on es llegia “17-A, estat assassí“, “Judicatura, exigim la veritat” i “17-A, crim d’estat“. La concentració ha arrencat amb un minut de silenci, seguit d’una interpretació musical, i s’hi han pogut veure banderes independentistes.

La Plataforma Ciutadana 17-A Exigim Responsabilitats, convocant de la protesta, ha reiterat durant la lectura del manifest que la judicatura espanyola “maniobra per encobrir” la responsabilitat de l’estat espanyol en l’atemptat. Els manifestants han assenyalat al servei d’intel·ligència del CNI i han recordat les paraules de l’aleshores ministre d’Afers Exteriors del govern espanyol, José Manuel García-Margallo, que el juliol del 2017 va augurar que en la segona quinzena d’agost “passarien coses”.

Fotografia: Lluís Brunet. Fotografia: Lluís Brunet.

“Continuarem insistint fins a obtenir resposta, com a ciutadans hi tenim dret“, han conclòs. Entre els assistents també hi havia l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas i l’actor Lluís Marco.

Puigdemont reclama “el dret a saber la veritat”

El president Carles Puigdemont ha reivindicat en un piulet la feina que van fer els Mossos d’Esquadra durant els atemptats terroristes del 17-A, i ha defensat que Catalunya té el “dret a saber la veritat” sobre els fets.

Mai no oblidarem les víctimes, la solidaritat de milers de persones, l’eficàcia dels Mossos d’Esquadra i dels professionals sanitaris en unes hores terribles que van sacsejar el món. Vam gestionar una de les pitjors crisis a què es pot enfrontar una societat. El dret a saber la… https://t.co/u1fpbeQWPo

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) August 17, 2024

“Gestionem una de les pitjors crisis a les quals es pot enfrontar una societat. El dret a saber la veritat ha de formar part de la reparació a les víctimes i els seus familiars. En un crim d’aquesta magnitud no hi poden haver secrets d’estat“, ha escrit.

El president ha assegurat també que mai no s’oblidaran de les víctimes i la solidaritat de milers de persones, i ha destacat l’eficàcia de la policia catalana i dels professionals sanitaris “en unes hores terribles que van sacsejar el món“.

La pedagoga Teresa Sambola serà la nova secretària general del departament d’Educació i Formació Professional. S’incorpora així a l’equip de la consellera Esther Niubó i relleva en el càrrec Patrícia Gomà.

Fins ara, Sambola treballava a la Diputació de Barcelona, i durant la seva trajectòria ha ocupat uns quants càrrecs relacionats amb el món educatiu en l’àmbit municipalista.

Niubó també ha designat Josefa Beltran com a nova secretària de Millora Educativa, i a l’ex-regidor de Tarragona Francesc Roca com a secretari de l’àrea de Formació Professional, segons que ha confirmat l’ACN. Beltran ocupava la subdelegació del govern espanyol a Barcelona i abans havia treballat al ministeri espanyol d’Educació.

Per la seva banda, Roca va ser un dels noms que el PSC va proposar entre els experts que havien de dissenyar mesures per a millorar el sistema educatiu arran dels mals resultats dels alumnes catalans a les proves PISA. Professor jubilat de Formació Professional, ha treballat a l’Institut Comte de Rius de Tarragona.

Pol Baldomà, portaveu del Jovent Republicà (JERC), ha afirmat que les joventuts d’ERC es reserven la potestat de votar ‘no’ en “qüestions estratègiques” al parlament, i ha avisat que qualsevol votació que aspiri a repetir la majoria de 68 diputats de la investidura –que comptà amb els vots del PSC, ERC i els Comuns– passarà per la diputada de les joventuts dels republicans, Mar Besses.

Així s’ha expressat Baldomà en una entrevista publicada avui al Diari de Barcelona, en què ha fixat el rumb que prendrà l’única diputada de les joventuts d’ERC amb vista a la legislatura marcada per la nova Generalitat, encapçalada pel PSC.

“Quan érem al Govern, enteníem que ens havíem de menjar gripaus, com ara el pressupost. Ara que som a l’oposició, ERC serà més lliure i podrem incidir més dins del grup. Ens reservem la potestat a votar no“, ha dit quan li han preguntat sobre si Besses tindrà llibertat de vot.

També ha matisat que l’objectiu de les joventuts és evitar la divergència de vot respecte de la resta dels diputats d’ERC, però ha remarcat –textualment– que assumiran les conseqüències si en algun moment no coincideixen amb la resta del grup republicà.

Respecte del pròxim congrés d’ERC, previst per al novembre, Baldomà ha assegurat que esperen definir l’estratègia política del partit i erigir-se en “projecte de l’esquerra nacional i independentista de referència”.

Robert Manrique, víctima de l’atemptat de l’Hipercor i assessor en funcions de la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats pel Terrorisme (UAVAT), ha demanat la reobertura de l’oficina d’atenció a les víctimes del terrorisme de Catalunya i la posada en marxa d’un protocol d’atenció postatemptat.

En declaracions a la premsa després de la fi de l’acte institucional d’homenatge a les víctimes del 17-A, Manrique ha demanat al govern la creació d’un protocol d’atenció postatemptat que s’adeqüi a les característiques d’aquest delicte i la creació d’una oficina d’atenció a les víctimes del terrorisme, com tenen al País Basc i Madrid i que Catalunya va tenir oberta durant uns mesos, però que el govern va tancar el 2010 durant les retallades.

Robert Manrique: “Els partits que més parlen de les víctimes no ens han trucat mai”

Manrique també ha reclamat l’aprovació de legislació catalana d’atenció a les víctimes del terrorisme i la creació d’un Centre de Memòria Històrica sobre el Terrorisme. Així es recull en un manifest que ha fet arribar als representants polítics en què s’assenyala que Catalunya és la segona comunitat autònoma de l’estat espanyol que més atemptats terroristes ha rebut.

“Creiem que si hi ha una mínima sensibilitat cap al nostre col·lectiu, aquestes demandes ja estarien en funcionament. A més, la manca d’aquests serveis i lleis fa que, davant un acte terrorista, a Catalunya no donem una resposta adequada a les necessitats de les víctimes”, diu el comunicat. Manrique ha lamentat que hi hagi una “manca de sensibilitat atroç per part de les administracions” respecte de les víctimes del terrorisme, i ha afegit que està molt bé que es facin homenatges, però que la resta de l’any el tractament assistencial a les víctimes és “pràcticament nul“.

Deu civils de nacionalitat siriana, incloent-hi dos nens, han mort aquesta matinada arran d’un bombardament de les Forces de Defensa d’Israel (FDI) al sud del Líban. L’atac, el més letal de l’exèrcit israelià al país d’ençà del 7 d’octubre, ha deixat també cinc ferits.

El bombardament, que ha estat poc després de la 1.00, anava destinat, en principi, contra una zona industrial que ha acabat completament destruïda. No obstant això, la força de les explosions ha afectat també les cases circumdants, i n’han mort deu dels residents.

El balanç provisional de víctimes ha estat confirmat pel centre d’operacions d’emergència del ministeri de Salut Pública libanès, que identifica una dona i els seus dos fills entre els morts. Tres dels ferits també són sirians, el quart és sudanès i el cinquè és una dona libanesa.

Aquest matí, les FDI han confirmat a X l’atac contra objectius “terroristes” del grup lisbanès Hezbol·là al sud del país. “Avions de combat de la força aèria van atacar anit edificis militars de l’organització terrorista Hezbol·là a les zones d’Hanin i Marun al Ras, al sud del Líban, a banda un magatzem d’armes de l’organització en la zona de Nabatieh”, ha explicat l’exèrcit israelià.

Els atacs arriben arran de l’assassinat d’un membre de Hezbol·là, ahir, en un atac perpetrat per les FDI contra la localitat d’Aitaroun, també al sud de Líban, segons que ha reconegut el mateix grup.

Hezbol·là respon amb desenes de coets

Aquest matí, la ràdio de l’exèrcit d’Israel ha constatat la resposta de Hezbol·là en anunciar el començament de maniobres d’intercepció contra més de quaranta coets dirigits contra comunitats del nord d’Israel. L’alarma antiaèria ha sonat a les zones d’Hulata, Iesud HaMa’ala, Sde Eliezer, Aielet Haixakhar, Gadot, Mishmar HaIarden i Makhanayim.

Aquests atacs s’han repartit en dues onades, d’acord amb la informació proporcionada per les comunitats locals al canal 12 de la televisió israeliana, sense que de moment se’n tingui constància de cap víctima.

Barcelona ha homenatjat aquest matí les víctimes del 17-A, en el setè aniversari d’un atemptat que deixà sis morts i més d’un centenar de ferits la tarda del 17 d’agost de 2017 a la Rambla de Barcelona i la matinada del 18 al passeig marítim de Cambrils. L’acte institucional de record s’ha fet, com ja és habitual, al memorial del pla de l’Os de la Rambla, justament el tram fins on va arribar la furgoneta que va atropellar mortalment unes quantes persones després de circular a gran velocitat pel mig de la Rambla.

Salvador Illa, gran absent

Supervivents i familiars s’han congregat en aquest punt per recordar els seus éssers estimats i dipositar-hi flors. S’ha fet un minut de silenci en record de les víctimes. Els han acompanyat, en segon terme, representants de les institucions, com ara els consellers de Justícia i d’Interior, Ramon Espadaler i Núria Parlon; el president del parlament, Josep Rull, i el batlle de Barcelona, Jaume Collboni. Qui no hi ha assistit ha estat el president de la Generalitat, Salvador Illa, que és de vacances a Lanzarote. Es tracta de la primera vegada que el president de la Generalitat no assisteix a l’acte d’homenatge de l’atemptat d’ençà que se’n començaren a fer, l’any 2018.

Fotografia: Lluís Brunet Fotografia: Lluís Brunet Fotografia: Lluís Brunet

El president, val a dir, sí que ha publicat un missatge de solidaritat amb les víctimes. Ha estat en un piulet a X en què ha dit: “Set anys després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, ens mantenim ferms i units contra l’odi i la barbàrie” i que “Catalunya sempre serà un lloc de pau”. I ha afegit: “La democràcia i la convivència també es defensen amb memòria. El meu sentit record per a les víctimes i tot l’escalf per a les seves famílies.”

Set anys després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, ens mantenim ferms i units contra l’odi i la barbàrie. Catalunya sempre serà un lloc de pau.

La democràcia i la convivència també es defensen amb memòria.

El meu sentit record per a les víctimes i tot l’escalf per a les…

— Salvador Illa Roca (@salvadorilla) August 17, 2024

Manifestants demanen que s’aclareixi tota la informació sobre el cas

Mentre l’acte es duia a terme, un grup de manifestants s’ha congregat rere el cordó policíac per exigir que es depurin responsabilitats i s’aclareixi si l’estat espanyol va estar implicat en l’atemptat. Els manifestants han brandat pancartes que deien “17-A, crim d’estat“, “Estat assassí” i “Exigim responsabilitats“, entre més missatges. Algunes han recordat que l’ara president, Salvador Illa, s’oposà a crear una comissió d’investigació sobre el cas al congrés espanyol, que el PSOE es comprometé a impulsar després de pactar amb Junts l’any passat, però que ara com ara continua congelada.

Fotografia: Lluís Brunet Fotografia: Lluís Brunet Fotografia: Lluís Brunet Fotografia: Lluís Brunet Fotografia: Lluís Brunet

Ahir, Javier Martínez –pare d’una de les víctimes de l’atemptat– anuncià que vol presentar una demanda davant el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), amb una feina conjunta dels seus advocats, Jaume Alonso-Cuevillas i Agustí Carles, i dels advocats internacionals experts en drets humans Alejandro Chehtman i Nico Krisch.

El Tribunal Constitucional (TC) espanyol no va admetre a tràmit, al maig, el recurs dels pares del nen de tres anys mort a la Rambla de Barcelona en l’atemptat del 2017 per a aclarir tots els detalls que encara no se saben sobre l’atac gihadista a Barcelona i Cambrils, sobretot el paper de l’imam de Ripoll, perquè considerà que la petició no tenia rellevància constitucional.

Les càmeres de control de la Zona de Baixes Emissions (ZBE) de Barcelona van captar el vehicle amb què Puigdemont va marxar de la ciutat dijous passat, després d’aparèixer a l’Arc de Triomf. “Els vehicles van ser identificats per càmeres, que no eren de seguretat sinó del control de ZBE, però els cotxes van ser detectats”, ha assenyalat el tinent de batllia de Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, Albert Batlle, a l’ACN. “Nosaltres estem a requeriment d’atendre les peticions que ens puguin fer”, ha apuntat. En aquest sentit, ha afirmat que les càmeres de seguretat de la ciutat de Barcelona, que gestiona la Guàrdia Urbana, estaven a disposició per a fer-ne el seguiment, arribat el cas.

“Si hipotèticament se’ns hagués fet algun requeriment de col·laboració, per descomptat que l’hauríem atès”, ha apuntat Batlle. Més tard, en resposta a la pregunta de si efectivament van rebre aquest requeriment, Batlle ha confirmat que els vehicles van ser identificats per càmeres les de la ZBE, i no pas per càmeres de control. Segons que es detalla al mateix web de l’ajuntament, els vehicles que circulen per la ZBE es controlen de manera automàtica mitjançant càmeres que contrasten les matrícules amb la correspondència de la classificació ambiental de la DGT i amb el registre metropolità de vehicles estrangers i més vehicles autoritzats.

El sistema de control automàtic té més de 100 càmeres de lectura de matrícules en diferents punts de l’àrea metropolitana i facilita a les autoritats locals els vehicles identificats en el seu territori, per establir les sancions oportunes en cas d’infracció.

Avui, dissabte 17 d’agost de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• L’oficialitat del català a la UE s’enverina pel precedent del 2005 i els aliats del PP
• Jordi Casassas: “Si mirem el conjunt dels Països Catalans, la resistència és indispensable”
• L’alerta mundial per la verola del simi ens ha de preocupar?
• L’ofici problemàtic de ser jove el 2024 | Píndola de Jordi Goula
• Cinc vins rosats catalans per a tastar aquest estiu
• El catalanisme reflexiona i s’escolta a la Universitat Catalana d’Estiu
• 40.000 morts: la guerra de Gaza assoleix una fita tràgica i desoladora
• Penis, pits i samarretes sexistes: aquests són els articles de records més abundants a Barcelona
• Morella celebra la festa gran amb el Sexenni
• El Banc dels Aliments cerca empreses que vulguin ajudar-lo en la lluita contra el malbaratament alimentari

Tot seguit, us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La petició per a reformar el reglament lingüístic de la Unió Europea i afegir-hi el català, l’èuscar i el gallec com a llengües oficials continua congelada un any després de la carta del govern espanyol demanant-ho. El 17 d’agost de 2023, el ministre espanyol d’Afers estrangers, José Manuel Albares, va informar formalment de la voluntat de reformar el reglament lingüístic europeu perquè Junts votés a favor de Francina Armengol al congrés espanyol. El moviment era tan sols un gest i no significava cap canvi immediat, però volia manifestar el compromís del govern espanyol amb la proposta. La clau de volta de l’operació era que, d’aquell juliol fins al desembre, Espanya ostentaria la presidència rotatòria del Consell de la Unió Europea, una posició que, en principi, li havia de donar més influència per a aprovar-ho. Els promotors de l’oficialitat del català a la Unió Europea van arribar a fantasiar que es podria aprovar abans de la investidura de Pedro Sánchez, però la presidència espanyola va passar i va donar pas a Bèlgica, que durant tot aquest procés negociador s’ha mostrat comprensiva amb la demanda d’aprofundir en el plurilingüisme europeu, però que tampoc no ho va tractar, ni de bon tros, com una prioritat. I del juliol fins al desembre, la presidència rotatòria és d’Hongria, que ja va dir que no tenia previst de fer tornar la qüestió a l’agenda europea.

El Consell de la Unió Europea és l’òrgan legislatiu de la Unió Europea, al costat del Parlament Europeu. Ara bé, no funciona com un òrgan legislatiu a l’ús, en què els diputats presenten texts legals i els altres grups polítics hi fan esmenes per a consensuar-ne un text final i aprovar-lo. Per començar, no hi ha grups polítics segons ideologies, sinó que els actors legislatius són els governs. I tampoc no s’hi poden presentar esmenes, sinó que expressen les reticències amb subterfugis diplomàtics, dient, per exemple, que “l’acord no està madur” o que “falta avaluar-ne l’impacte financer o tècnic”. Moltes qüestions es decideixen per majoria qualificada o per majoria simple, però els afers que afecten el cor del funcionament de la Unió Europea –i la reforma del reglament lingüístic ho és– requereixen la unanimitat de tots els governs. Si hi ha un govern que hi està en contra, no s’aprova. Però abans d’arribar a un vot en contra, els governs s’estimen més no forçar el xoc i deixar morir les propostes que no tenen prou suport amb l’excusa que continuen negociant-les.

Fonts de la presidència hongaresa expliquen a VilaWeb que, ara com ara, no hi ha cap novetat que justifiqui tornar a tractar la qüestió a la pròxima reunió del Consell d’Afers Generals –on s’hauria d’aprovar–, que es farà el 24 de setembre. Ara bé, afegeixen que si hi ha cap estat que vol prendre la paraula per parlar-ne, tindrà l’oportunitat de fer-ho. La darrera vegada que la qüestió es va tractar al màxim nivell en una reunió del Consell d’Afers Generals va ser el 24 de març, quan el govern espanyol va incloure en la reivindicació l’obligació de tots els estats de respectar tant la identitat nacional de cada estat membre com el plurilingüisme, i va assenyalar que, per a Espanya, la diversitat lingüística formava part de la seva identitat nacional. Després d’això, les eleccions europees i les negociacions posteriors per als repartiments de càrrecs van deixar de banda les converses sobre el català, l’èuscar i el gallec.

Ara bé, segons que ha pogut saber VilaWeb de fonts pròximes, a final de juny representants de la delegació de Junts al Parlament Europeu es van reunir amb l’executiu espanyol per avaluar l’estat de les converses amb cadascun dels governs europeus. Hi ha el diagnòstic compartit que qui posa més entrebancs són els governs de partits conservadors aliats del PP, i que es troben en la paradoxa que com més es colla públicament el govern de Pedro Sánchez perquè aconsegueixi l’oficialitat d’una vegada, més arguments es dóna als amics del PP per a mirar de torpedinar el projecte.

Durant aquests mesos, els promotors de l’oficialitat, incloent-hi ací el govern espanyol, han mirat d’escapar del precedent jurídic que va representar la decisió del 2005, quan el Consell de la Unió Europea ja es va negar a fer oficial el català amb l’argument que no era una llengua original dels tractats de la Unió Europea. Aquella decisió no va ser impugnada pel govern espanyol i va quedar com a ferma, però hi ha juristes que qüestionen que hi hagi d’haver cap vinculació jurídica entre les llengües dels tractats i les llengües oficials. Així ho van argumentar Karen McAuliffe, professora de dret i llengua a la Universitat de Birmingham, i Takis Tridimas, professor de dret europeu al King’s College de Londres, en un informe encarregat per la Plataforma per la Llengua. També es parla de dos informes de l’Advocacia de l’estat espanyol, sobre l’encaix legal que podrien tenir el català, l’èuscar i el gallec, que neguen que calgui cap canvi en els tractats i que detallen les diferències entre les llengües dels tractats i les llengües oficials.

L’objectiu és poder doblegar els arguments contraris de caràcter legal sense haver de passar per un informe dels serveis jurídics del Consell de la Unió Europea, pel temor que repeteixin els arguments ja expressats el 2005. Fonts d’aquests serveis jurídics han confirmat a VilaWeb que, ara com ara, no treballen en cap informe sobre aquesta qüestió.

Dificultats per a aconseguir la unanimitat

La Comissió Europea va xifrar en 44 milions d’euros cada any el cost que tindria cada llengua nova que es fes oficial, 132 milions en total, sumant el cost del català, l’èuscar i el gallec. Val a dir que la xifra prové d’un informe provisional que n’estimava els costos a partir dels esforços que es van fer per a fer oficial l’irlandès, un idioma amb una estructura tècnica i una xarxa de traductors molt menor que no pas el català; i que fonts de la Comissió Europea van dir llavors a VilaWeb que proporcionarien una anàlisi financera exhaustiva quan el Consell de la Unió Europea hagués pres una decisió formal sobre l’oficialitat.

Suècia, que ja s’havia destacat com un dels governs menys favorables a obrir la porta de l’oficialitat a nous idiomes, va agafar-se a l’informe financer preliminar per dir que era massa car. “He vist aquests càlculs i crec que són molts diners”, va dir la ministra d’Afers Estrangers sueca, Jessika Roswall, en la primera reunió del Consell d’Afers Generals de la Unió Europea després de la publicació dels càlculs. Un subterfugi per a posar més pedres al camí de l’oficialitat, tenint en compte que el govern espanyol s’ha compromès per escrit a assumir-ne íntegrament el cost i que ha ofert de prioritzar l’oficialitat del català per facilitar-ne la implantació. De fet, països nòrdics com Suècia, Finlàndia, Letònia o Lituània han estat dels més obertament hostils a la pretensió de fer oficials el català, l’èuscar i el gallec per por de crear un precedent i que en un futur les comunitats lingüístiques dels seus territoris sense els drets reconeguts també vulguin ser oficials.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Per què Letònia i Lituània tenen por de l’oficialitat del català a Europa?

Els arguments polítics contraris els encapçalen aquells països que temen que acceptar ara tres idiomes més obriria la caixa dels trons i seria un precedent per a noves ampliacions lingüístiques. Per convèncer-los que no seria així, el govern espanyol va proposar d’introduir sis condicionants per a les noves oficialitzacions que, a la pràctica, només es compleixen en el cas del català, l’èuscar i el gallec: han de ser llengües originàries d’un estat membre; tenir reconeixement constitucional; ser llengües de treball al parlament nacional, haver estat emprades durant deu anys, pel cap baix, a les institucions de la UE per acords administratius; que els tractats s’hagin traduït a aquestes llengües amb còpia certificada al Consell i que sigui un estat qui en demani l’oficialitat i n’assumeixi el cost.

Parlar en català al Parlament Europeu

Mentre les converses per a incloure el català, l’èuscar i el gallec s’han alentit, la nova composició del Parlament Europeu ha obert la porta per primer cop a permetre-hi l’ús del català. Una possibilitat que ja es va preveure en l’acord del 2005, però que fins ara no s’ha arribat a implementar mai. A la legislatura anterior el govern espanyol ho va demanar formalment, però no es va arribar a prendre cap decisió. Ara el canvi de majories a la mesa del parlament i la desaparició de Ciutadans, que decantava tot el grup dels liberals cap al no, sembla fer més possible que mai que se’n permeti l’ús. De fet, la presidenta, Roberta Metsola, es va comprometre a debatre’n l’ús, i un dels vice-presidents, el socialista català Javi López, va dir que treballaria per aconseguir-ho i que el vot dels cinc socialistes de la mesa serien clau per a fer-ho. Amb aquests cinc, l’eurodiputat de l’Esquerra i el dels Verds –en principi, favorables a permetre-ho– són a tan sols un diputat de la majoria absoluta de la mesa, que podria ser un dels dos diputats liberals, el letó Roberts Zïle, dels Conservadors i Reformistes Europeus, que va defensar públicament l’autodeterminació de Catalunya, o fins i tot algun dels diputats del PP, entre els quals hi ha el valencià Esteban González Pons.

Ara bé, val la pena tenir en compte que permetre el català al Parlament Europeu no tindria, ni de bon tros, les mateixes repercussions que convertir el català en una llengua oficial de la Unió Europea al mateix nivell que l’anglès, el francès, l’alemany, el castellà o el grec, entre més idiomes. Fer-lo oficial significaria traduir tots els tractats, les directives i el reglament que s’han publicat des de l’origen de les institucions europees i que regulen la vida dels ciutadans, com també els que es publiquin d’ara endavant. Per exemple, el reglament europeu sobre productes alimentaris estableix que l’etiquetatge ha de ser en llengües oficials, cosa que fa perdre l’efectivitat de la llei catalana de consum. També faria entrar el català en els programes de cultura i educació de la Comissió Europea, com ara l’Europass (que inclou el CV europeu i facilita la mobilitat laboral i educativa dins la UE) o la plataforma d’aprenentatge de llengües en línia.

A banda, hi ha el temor que, si s’aconsegueix abans l’ús del català al Parlament Europeu que no pas l’oficialitat total, els governs que en són contraris no ho interpretin com un primer pas, sinó com un succedani per a satisfer les aspiracions de la comunitat lingüística catalana i es neguin a anar més enllà, tal com ja va passar el 2005, quan es va permetre que els ciutadans es poguessin adreçar en català a les institucions europees.

 

The Washington Post · Ishaan Tharoor

En un conflicte en què les calamitats no sembla que tinguin aturador, la guerra de Gaza ha assolit una nova fita tràgica. Dijous, el Ministeri de Sanitat de l’enclavament va anunciar que la xifra de morts a Gaza a causa de l’ofensiva israeliana havia superat els 40.000. La dada, descoratjadora per si mateixa, adquireix una dimensió encara més fosca si es té en compte l’abast de la destrucció causada pels incessants bombardaments israelians a la franja i el nivell inquantificable de misèria i patiment que això ha significat per a una població famèlica i emmalaltida que lluita per sobreviure en un territori en què no sembla que hi hagi cap indret segur.

La xifra, certament, ha de tractar-se amb cura. Ha estat elaborada pel Ministeri de Sanitat de Gaza, que forma part d’un govern que encapçala Hamàs. Aquest sol fet, a ulls de molts, converteix la dada en qüestionable. Per exemple, no distingeix entre civils i combatents d’Hamàs. Sigui com sigui, la intensitat de l’ofensiva israeliana ha impossibilitat la verificació independent de la xifra de morts.

Alguns grups de defensa dels drets humans asseguren, fins i tot, que la xifra del Ministeri de Sanitat de Gaza és inferior a la real, mentre que Israel i els seus defensors hi resten importància. No obstant això, al juliol, les Forces de Defensa d’Israel (FDI) van afirmar en un comunicat que uns 14.000 milicians havien estat “eliminats o detinguts”, cosa que significa que els combatents podrien representar menys de la meitat dels morts. Val a dir que l’exèrcit israelià no va aportar proves que permetessin de verificar independentment aquesta xifra. Dijous, les FDI van actualitzar l’estimació a uns 17.000 milicians, sense explicar tampoc el càlcul pel qual havien arribat a aquesta xifra.

En línies generals, els conflictes anteriors a Gaza han demostrat que el recompte de morts que ofereix el Ministeri de Sanitat de la franja sol ser fiable. Un article publicat a The Lancet, la respectada publicació mèdica britànica, va trobar poques proves que permetessin de concloure que les autoritats sanitàries de Gaza havien inflat les xifres de morts en uns altres recomptes. Abans que el sistema sanitari del territori fos pràcticament liquidat per l’ofensiva israeliana, les autoritats locals van publicar múltiples llistes de morts, nom a nom, i van verificar les morts registrades amb els familiars dels desapareguts.

“La informació de què disposem sobre aquest conflicte és molt més bona que, probablement, la de qualsevol altre conflicte recent de gran repercussió”, explica Michael Spagat, professor d’economia de la Universitat de Londres que estudia les baixes en conflictes armats, en al·lusió les xifres de morts que circulen sobre les guerres en curs a Ucraïna, Etiòpia, Síria o el Sudan.

Tant l’ONU com les autoritats locals afirmen que la majoria dels morts són dones i nens. “Saps què significa perdre 40.000 dels teus? Significa que 40.000 dones, nens, joves, adults i persones grans ja no hi són. Els nens no creixeran mai. No aniran mai a l’escola ni a la universitat. Les dones no donaran a llum i no hi seran per veure créixer els seus fills”, explica Fikr Shalltoot, director a Gaza del grup d’ajuda humanitària Medical Aid for Palestinians, amb seu al Regne Unit.

Volker Türk, responsable en cap de drets humans a l’ONU, es va fer ressò d’aquest sentiment en un comunicat publicat dijous. Türk va esmentar les innombrables violacions del dret internacional humanitari comeses per ambdues parts en el conflicte, però va posar èmfasi en el rol de l’exèrcit israelià com a principal causant del sofriment a Palestina. “Aquesta situació inimaginable es deu, en gran part, als incompliments reiterats del dret internacional humanitari per part de les Forces de Defensa israelianes”, afirmava al text. I hi afegia: “Aquests darrers deu mesos, han mort, de mitjana, unes 130 persones cada dia a Gaza. La magnitud de la destrucció de llars, hospitals, escoles i llocs de culte per part de l’exèrcit israelià és profundament corprenedora.”

L’article de The Lancet, sotmès a revisió de les parts, va suggerir a començament d’any que la xifra real de víctimes a Gaza era molt més alta. L’estudi xifra en uns 186.000 el total de palestins morts a Gaza –prop d’un 10% de la població– d’ençà de l’esclat del conflicte actual, i remarca els milers de cadàvers que encara jeuen sota els enderrocs i la propagació de la desnutrició i les malalties contagioses al territori.

Rosemary DiCarlo, sotssecretària general de l’ONU per a Afers Polítics, va dir dimarts al Consell de Seguretat que a Gaza no hi havia cap lloc segur. “No obstant això, es continua ordenant als civils que evacuïn zones com més va més reduïdes”, va declarar, i va reiterar la “necessitat desesperada d’aconseguir un alto-el-foc, alliberar els ostatges i augmentar l’ajut humanitari”. Les paraules de DiCarlo arribaven poc després d’un atac israelià contra una escola de Gaza que acollia refugiats i que va deixar més d’un centenar de morts, entre les quals, molts infants.

Les negociacions per a un alto-el-foc s’han reprès aquesta setmana a Doha, la capital de Catar. Alts funcionaris israelians i nord-americans s’han reunit amb interlocutors catarians i egipcis amb l’esperança d’aconseguir un avenç diplomàtic que, fins ara, ha estat elusiu. En el rerefons plana l’amenaça d’una acció militar de l’Iran i el seu principal representant libanès, l’Hesbol·là, contra Israel, en suposada venjança per l’assassinat del cap d’Hamàs, Ismail Haniyeh, a Teheran. És possible que aquest atac s’endarrereixi amb l’objectiu de no destorbar les negociacions, o simplement perquè l’Iran –que recela d’una escalada amb Israel– no té intenció real d’atacar i simplement pretén guardar les aparences.

“Podem afirmar que l’Hesbol·là no durà a terme cap represàlia contra Israel ni llançarà la seva operació de represàlia durant les negociacions de Catar perquè no vol ser considerada responsable d’obstruir el procés o, fins i tot, un possible acord”, explica una persona que té vincles estrets amb l’Hesbol·là, i que parla amb la condició d’anonimat perquè no està autoritzada a parlar amb els mitjans de comunicació. “Les represàlies poden esperar; no són urgents ni tenen data de caducitat”, continua.

Mentrestant, a Cisjordània, un grup de colons jueus han atacat aquesta setmana una petita vila palestina, n’han incendiat habitatges i mort un resident, pel cap baix, en una incursió descarada. L’incident va ser condemnat pel primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, però reflecteix l’extremisme d’un moviment radical que el govern i els seus aliats d’ultradreta no han tingut problema a embravir històricament.

Mentre desenes de milers de persones moren a Gaza, Israel ha intensificat l’ocupació de terres palestines a Cisjordània. El govern ha aprovat “confiscacions estratègiques” de terres –gairebé 2.500 hectàrees tan sols enguany– i una construcció important d’assentaments. També ha intensificat l’enderrocament de propietats palestines i ha augmentat el suport als assentaments israelians il·legals en territori palestí.

Mentre el govern dels Estats Units insisteix que qualsevol solució diplomàtica a la guerra de Gaza ha d’incloure un camí cap a un estat palestí independent, els colons jueus radicals i els seus partidaris polítics d’extrema dreta –que han ascendit als nivells més alts del govern d’Israel– aprofiten per redibuixar el mapa de Cisjordània en temps real. Això, de retruc, ha fet que la solució dels dos estats prevista en acords de pau anteriors sigui impossible a efectes pràctics.

• Subscriviu-vos a The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Els vins rosats que us hem ofert aquesta setmana i que apleguem en aquesta peça vénen marcats per la voluntat de fer un vi rosat que parteix de la qualitat i les característiques que ofereix la varietat de raïm sobre la qual és fet el vi. Trobareu un rosat de sumoll, un de trepat, un de monestrell i un de cartoixà vermell. La cirereta la posa un rosat que és l’altre extrem dels monovarietals: un vi que neix d’una parcel·la on fa cent deu anys es va plantar una vinya amb més de trenta varietats de raïm diferents.

Vi rosat de sumoll, un primer sumoll amb voluntat d’autor

És el primer sumoll que el celler Pardas va comercialitzar. És una icona per al celler. Els propietaris del celler Pardas, Ramon Parera i Jordi Arnan, van ser dels primers a recuperar la varietat sumoll al Penedès, fa vint anys, i donar-li valor. El sumoll és una varietat de pell fina, que fa vins de poc color, és molt tànnica. Tal com diu Parera, és una varietat que no compleix les regles dels manuals, que trenca les normes: “Té molt de taní amb una pell molt fina i té un gra gros perquè és molt tànnic. És una varietat que necessita calor, però fa vins frescos. És molt àcida. Necessita calor, però no dóna molt de grau, entre 11 i 13. És una varietat que té molta rauxa.”

Llegiu tota la informació sobre el Pardas Rosat Sumoll

Vi la Prats, la rusticitat d’una vinya periurbana

La Prats és d’aquells vins que expressen una antigor amarada de vivor que sobta. És d’aquells vins que fan parar atenció. El vi la Prats porta el nom de registre de la vinya. La vinya es troba enmig de la urbanització les Oliveres, plena de xalets i cases unifamiliars, als afores del municipi de Vilassar de Dalt (el Maresme). Una vinya que mira a mar i que és envoltada per ametllers que conviuen amb alguns magraners, tres figueres i dos presseguers. És una vinya vella, modesta, amb aire de supervivent. Si avui encara es conrea és perquè Josep Carbonell, el propietari, no se la va voler vendre de cap manera. I avui s’erigeix en un patrimoni agrícola i cultural inestimable. És la primera vinya que va tenir l’elaborador de vins naturals Oriol Artigas i d’on van sortir els seus primers vins.

Llegiu tota la informació sobre la Prats

Vi rosat de trepat, un vi d’alta muntanya

El rosat de trepat del celler Cara Nord és fresc, divertit, fàcil de beure. Procedeix d’una zona molt singular: aquest vi s’elabora amb una viticultura de fins a 800 metres d’altura en la cara nord de la Serra de Prades i procedeix d’una selecció de vinyes de trepat. El 2015 es va comercialitzar el primer trepat de Cara Nord. Avui, el celler elabora tres vins que porten aquesta varietat: el Cara Nord Blanc que conté un 30% de trepat (elaborat com un blanc de noir), el rosat, que és un 100% trepat, i el Cara Nord Trepat Negre, que neix d’una vinya de quaranta-tres anys, plantada en vas.

Llegiu tota la informació sobre el rosat de trepat

Vi el Rosado de Padilla, un rosat de fang alacantí 

El vi el Rosado de Padilla s’elabora al celler Casa Balaguer – Vinessens, a Villena (Alt Vinalopó), dins la DOP Alacant. És un celler on es treballa a partir de l’agricultura ecològica i biodinàmica. També té una gamma de vins naturals, els que conformen la col·lecció Origen, en la qual s’inscriu el Rosado de Padilla. Aquest vi és un monovarietal de monestrell fermentat i criat quatre mesos en àmfora de fang de Juan Padilla. L’àmfora permet una microoxigenació, que en suavitza els tanins i hi aporta estructura i una certa rusticitat.

Llegiu tota la informació sobre el Rosado de Padilla

Escabeces, el rosat de cartoixà vermell

El vi Escabeces del celler Vinyes del tiet Pere forma part de la família de “vins de pell, brisats i naturals, d’acompanyament i de mínima intervenció, per mirar de reflectir el caràcter i la morfologia d’una terra mediterrània de secà, de sòls calcaris i influència de la marinada”, explica Oriol Pérez de Tudela, responsable del celler. I també ens diu: “Un vi que va néixer l’anyada 2014 i ha estat inspirat per la vocació de descoberta i aprenentatge, en aquesta nova línia de vins de raïm vermell, que amplia i recupera una paleta de subtilitats i complexitat molt mediterrània.”

Llegiu tota la informació sobre el vi Escabeces

 

 

 

 

 

Avui comença a Prada, el Conflent, la cinquanta-sisena Universitat Catalana d’Estiu (UCE). El lema que han escollit per a aquesta ocasió és “Països Catalans: resistència i societat civil democràtica”. Una resistència que, a parer de Jordi Casassas, president de la universitat, és indispensable en un temps com el que vivim. A l’UCE es presentarà també l’anomenat Manifest contra la barbàrie, una presa de postura de la institució per a protestar enèrgicament “per les arbitrarietats i les brutalitats que el país pateix darrerament de mans d’alguns representants polítics”. El manifest parla expressament de l’estripada de la fotografia d’Aurora Picornell que va fer el president del Parlament de les Illes Balears, Gabriel Le Senne.

VilaWeb ha parlat amb Jordi Casassas sobre què espera enguany de la Universitat Catalana d’Estiu que comença pocs dies després del canvi de govern a la Generalitat de Catalunya.

—Per què s’ha triat aquest lema que parla de resistència i de societat civil democràtica?
—L’hem triat perquè és obvi que la resistència l’hem de tenir molt present, sobretot, si mirem el conjunt dels Països Catalans. La resistència és indispensable. La Universitat Catalana d’Estiu de sempre té com a eix bàsic la defensa de la llengua, de la cultura, de les identitats dels Països Catalans, però en aquest cas el tema de la resistència em sembla que s’havia de posar bastant al centre del debat de tot. I el tema de la societat civil democràtica es justifica pel fet que la societat civil és un dels pilars de la convivència democràtica de qualsevol societat avançada. I en el cas dels Països Catalans, aquesta societat civil ha estat imprescindible en la resistència contra les dictadures, contra les arbitrarietats i, sobretot, per a la cohesió del país. En aquest moment, en el món occidental, la democràcia com a sistema polític està en la corda fluixa, o, pel cap baix, força amenaçada.

—I és en aquest context que presenteu el manifest contra la barbàrie on se cita Gabriel Le Senne, el president del Parlament de les Illes Balears…
—Sí. És un manifestat que va aprovar per unanimitat el patronat de la Fundació Universitat Catalana d’Estiu i que hem col·locat en el programa perquè tothom el tingui a mà i el pugui llegir, s’hi pugui identificar i el pugui difondre. I sí, aquest cas de Le Senne és bastant clar i un acte d’aquesta naturalesa feta pel president d’un parlament indica que el concepte de democràcia està bastant tocat.

—Enguany la UCE arrenca just després d’un canvi de govern a la Generalitat de Catalunya. Hi ha un dels actes que heu titulat “La societat post-155”, no sé si ara és de tornada al 155.
—Una universitat no s’improvisa, necessita un temps d’elaboració i aquest fet de coincidir amb el moment d’un canvi polític tan important en què els partits estaven molt més preocupats per la contesa electoral i per les negociacions i per com quedaven davant l’opinió pública, parlar del 155 no venia de gust. Aquest acte s’ha anul·lat i l’hem substituït per un que parla de les grans institucions culturals i la defensa que fan del país.

—De quina manera afectarà el canvi polític al Principat a la Universitat Catalana d’Estiu?
—No ho sabem. Esperem que no l’afecti. Ja ens hem adreçat al president Illa i ens hem posat a la seva disposició per explicar-li què és, què representem i què hem representat, i quina funció exercim en el conjunt del país. Vull recordar que sota la presidència del molt honorable president José Montilla, la Universitat Catalana d’Estiu va rebre un ajut bastant especial. Per tant, esperem que ara passi el mateix.

—Ja fa un any del canvi en els governs de les Illes i del País Valencià. Ara ha assumit el càrrec el president Illa al Principat. Com es veu el país des de la Universitat Catalana d’Estiu?
—No ho sé. La universitat perviu. S’adapta. En el cas català no podem fer grans asseveracions. Si m’ho preguntes l’any vinent, et podré dir alguna cosa. Quant a les Illes i el País Valencià, la realitat que tenim davant no és una cosa amb què puguem transigir. Hem fet aquest manifest de què parlàvem, contra la barbàrie, que deixa les coses clares. Però aquesta universitat va néixer l’any 1968, en ple franquisme, i va tenir una funció. I s’ha sabut adaptar als canvis que s’han produït i encara som ací. Per tant, em sembla que hem de continuar i davant el mal temps, un obre el paraigua, però no deixa de caminar. Crec que l’actitud que hem de tenir és aquesta. No deixem de caminar i si no és amb paraigua és amb anorac o amb caputxa.

—A banda la clausura que farà el president del parlament, Josep Rull, quins altres polítics n’han confirmat la presència?
—No ho sabem. Hi són tots convidats. Com cada any, la Fundació Irla, afí a Esquerra Republicana, farà els seus actes. Junts vol tornar-hi i vol començar a participar amb la Universitat i veurem com es concreta… Però, com que estem en aquest moment de trànsit polític, no en sabem res. Sí que tenim un acte programat per al dia 20 a la casa de Macià, a Prats de Molló, on hi ha convidats el president Aragonès i el president Puigdemont, però no sabem si vindran o no.

—Per al record hi ha aquell acte dels cinc presidents de l’any passat.
—Allò va ser una cosa molt excepcional que no es pot repetir.

—El protagonista internacional de la UCE és el periodista gallec Daniel Seixo, que parlarà dels moviments d’alliberament nacional en un moment que sembla més que oportú.
—És un tema que passa per alts i baixos. Més baixos que alts ací al continent europeu. Tots sabem que la Unió Europea és un club d’estats que es protegeix contra les peculiaritats que té en el seu si, però, així i tot, van sortint i es manifesten. Això pot passar per unes etapes més manifestes o més ofegades, però es planteja la validesa o la pervivència o el futur del sistema democràtic. I quan es planteja això, tard o d’hora sorgeix el problema de les diferències. Per tant, som davant un tema fonamental.

—Quant als continguts dels cursos que s’ofereixen enguany, què en destacaríeu?
—Voldria constatar que es manté el nivell acadèmic dels altres anys. La voluntat és mantenir i millorar. Enguany es parla de sostenibilitat, d’intel·ligència artificial, de temes molt del dia. I, evidentment, es parla de música, de llengua, d’història, d’art. Hi ha les matèries científiques i les que podríem dir humanístiques. L’oferta és molt important.

—A Manresa, la UCE va treballar de manera exhaustiva sobre els reptes demogràfics.
—Em sembla que va ser un estiu molt important, el de Manresa. El fòrum de reflexió sobre els temes d’immigració, moviments de població, repte demogràfic, va ser un dels fòrums més potents que s’han fet darrerament.

—Dediqueu un acte al centenari d’Estellés. No sé si preguntar-vos si heu tingut cap reacció del govern valencià.
—Quan hi ha hagut un govern de progrés hem rebut el suport moral, sempre en privat, perquè hi havia, deixa’m dir la paraula, por de si hi havia un suport moral, la premsa i la dreta pogués reaccionar d’una manera violenta. Ara, la manera violenta està en el poder i, per tant, és evident que no hi ha cap mena de participació.

—La UCE atorga el premi Canigó a Plataforma per la Llengua i a Joan Amorós. El país cosit per la llengua i pel corredor mediterrani que no s’acaba de tancar mai.
—Ah, sí, ho has definit perfectament. La feina que fa Plataforma per la Llengua és sabuda i reconeguda. El premi és justificadíssim. Per una banda, Joan Amorós, reconegut per la presidència i l’impuls de l’associació Ferrmed, que no és només per al corredor mediterrani, sinó també per a la inclusió del sistema ferroviari que interessa a Catalunya en l’estudi detalladíssim del sistema ferroviari europeu. I, per una altra banda, reconeixem el seu activisme cultural i patriòtic durant anys i anys. Jo diria que és una de les persones cabdals del segle XXI.

—Voleu afegir alguna cosa que no us hagi preguntat?
—Et diria que, de tant en tant, apareix un corrent, no diria d’opinió, sinó un no sé què, que planteja si aquesta universitat, si aquest model d’universitat és convenient, si s’ha de modificar a fons o s’ha de suprimir perquè ja no és vàlid. Últimament, aquest qüestionament ha tornat a aparèixer i voldria destacar que la realitat ens dóna la raó de ser. I que aquest és un model d’universitat d’estiu absolutament normalitzat amb els altres que es fan tant a Espanya com al món. Combina universitat, societat, política, lleure, etcètera. Per tant, és un model molt vàlid. I vull reivindicar la vigència d’aquesta universitat i d’aquest model universitari perquè fa una funció en el país que va més enllà de l’estiu i d’aquesta setmana.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha declarat la verola del simi una emergència de salut pública a escala internacional, arran de l’augment de casos a la República Democràtica del Congo i del temor que es propagui ràpidament per tot el continent africà i la resta del món.

La decisió ha desencadenat una resposta internacional coordinada per un esdeveniment extraordinari i també la mobilització de recursos, com ara vaccins i proves diagnòstiques, per a frenar la propagació d’aquesta malaltia infecciosa.

Però l’OMS no l’ha declarat pandèmia. Més aviat, les mesures que ha adoptat són dissenyades per evitar que s’hi converteixi.

Què ha ocasionat la darrera alerta?

La verola del simi –també anomenada mpox– és una infecció vírica estretament relacionada amb la verola. Els símptomes inicials inclouen febre, mal de cap, inflamació dels ganglis limfàtics i dolor muscular. Més endavant, apareixen erupcions tòpiques, principalment a la cara, les mans i els peus.

La propagació de la verola per alguns països africans va portar els Centres Africans per al Control i la Prevenció de Malalties a declarar-la una emergència de salut pública de seguretat continental a començament de setmana. És la primera vegada que l’organització emet una alerta d’aquest tipus d’ençà de la seva constitució el 2017. La situació a la República Democràtica del Congo, a l’Àfrica central, és especialment preocupant de fa més d’un any.

Hi ha dos tipus o clades de verola del simi. El clade II, originari de l’Àfrica occidental, és menys greu. Té una taxa de letalitat fins a l’1%. En altres paraules, s’espera que un de cada cent infectats, aproximadament, mori. Però el clade I, de l’Àfrica central, té una taxa de letalitat fins al 10%, és a dir, un de cada deu es mor a conseqüència de la infecció. Per comparar-ho, la taxa de letalitat de la variant òmicron del SARS-CoV-2, el virus que causa la covid-19, és del 0,7%. A la República Democràtica del Congo hi ha grans epidèmies del clade I de la verola del simi, que és més mortífer.

Aquesta malaltia és endèmica en algunes parts de l’Àfrica central i occidental, on el virus existeix en els animals i es pot propagar als humans. Els brots han augmentat, amb més propagació entre humans, d’ençà del 2017.

Això és conseqüència, en part, dels nivells molt baixos d’immunitat al virus mpox, que està relacionat amb el virus que causa la verola. La vaccinació en massa contra la verola es va aturar fa més de quaranta anys a tot el món, cosa que ha derivat en una immunitat mínima en la població contra la verola del simi.

La designació de l’OMS anunciada aquesta setmana es refereix al clade I, que no tan sols té una taxa de letalitat més alta, sinó que presenta noves mutacions que en potencien la propagació entre les persones. Aquests canvis, i la manca global d’immunitat al virus, fan que la població mundial en sigui vulnerable.

Dues epidèmies diferents

El 2022, una epidèmia de verola del simi va arrasar països no endèmics, fins i tot més enllà de l’Àfrica. Era una variant del clade II originària de Nigèria, anomenada clade IIb. Es transmetia per via sexual, afectava predominantment homes que tenien relacions sexuals amb altres homes i tenia una taxa de letalitat baixa.

Aquesta epidèmia va assolir el seu punt màxim el 2022, però hi ha hagut un repunt el 2024. Alhora, hi va haver grans epidèmies del clade I a la República Democràtica del Congo, però rebien molta menys atenció. Els vaccins no hi eren disponibles, ni tan sols el 2023, quan hi va haver 14.626 casos i 654 morts. La mortalitat va ser del 4,5%, i encara més alta en infants.

De fet, la majoria dels casos i morts a la República Democràtica del Congo han estat en infants. Això significa que la major part de la transmissió allà no és sexual sinó que és probable que s’hagi transmès per contacte proper o aerosols respiratoris.

No obstant això, el 2023 un brot en una zona no endèmica del país, Kivu del Sud, semblava que era per transmissió sexual, cosa que indicava que hi havia més d’una epidèmia i uns quants modes de transmissió a la República Democràtica del Congo.

A mitjans del 2024, ja hi havia més casos al país que en tot el 2023: més de 15.600 casos, que han ocasionat 537 morts.

La capacitat d’anàlisi és baixa a la República Democràtica del Congo, cosa que fa que la majoria dels casos no es confirmin amb proves de laboratori. Les dades que en tenim procedeixen d’una petita mostra de seqüències genòmiques de la regió de Kamituga, a Kivu del Sud.

Això mostra mutacions en el virus del clade I, cap al setembre del 2023, a una variant denominada clade Ib, que és més fàcilment transmissible entre persones. No disposem de gaires dades per a comparar aquests virus amb els que causen la malaltia a la resta del país.

La verola del simi es propaga internacionalment

Aquest darrer mes, el virus s’ha propagat a països que fan frontera amb la República Democràtica del Congo: Ruanda i Burundi. També s’ha estès a altres països de l’Àfrica oriental, com Kenya i Uganda. En cap d’aquests països no hi havia hagut casos de la verola del simi amb anterioritat.

En un món interconnectat i mòbil, els casos es poden propagar a altres continents, com va passar el 2018, quan el virus va viatjar de Nigèria al Regne Unit i més països.

Uns quants casos relacionats amb viatges entre el 2018 i el 2019 podrien haver causat la gran epidèmia multinacional el 2022 del clade IIb.

Tenim vaccins, però no pas allà on en calen

Com que el virus de la verola del simi i el de la verola estan relacionats –tots dos són del gènere Orthopoxvirus–, els vaccins contra la verola ofereixen protecció contra la verola del simi. Aquests vaccins es van fer servir per controlar l’epidèmia del clade IIb del 2022.

No obstant això, gran part de la població mundial no n’ha estat mai vaccinada i no té immunitat.

El vaccí més recent –anomenat Jynneos en alguns països i Imvamune o Imvanex en uns altres– és eficaç. Malgrat això, els subministraments són limitats i el vaccí és escàs a la República Democràtica del Congo.

La declaració de l’OMS ajudarà a mobilitzar els vaccins allà on en necessiten. Els Centres Africans per al Control de Malalties ja havien iniciat les negociacions per a aconseguir 200.000 dosis de vaccins, que és una fracció del que cal per a controlar l’epidèmia a la República Democràtica del Congo.

Què passa ara?

Una epidèmia greu en qualsevol part del món és una preocupació per a tothom, perquè es pot propagar globalment amb els viatges, com vam veure amb la pandèmia de la covid-19.

Controlar-la en el seu lloc d’origen és la millor mesura, i la declaració de l’OMS ajudarà a mobilitzar els recursos necessaris.

La vigilància de la propagació d’aquesta versió més greu de la verola del simi també és essencial, tenint en compte que molts països no tenen capacitat per a fer proves generalitzades. Caldrà confiar en els “casos sospitosos”, basats en la definició clínica, per seguir la pista de l’epidèmia.

La intel·ligència epidèmica de codi obert –com l’ús de la IA per a controlar les tendències de les erupcions i la febre– també es pot utilitzar com a sistema d’alerta primerenca en països amb sistemes sanitaris dèbils o dificultats en la notificació de casos.

Una altra complicació és que entre el 20% i el 30% de les persones amb verola del simi poden tenir alhora varicel·la, una infecció no relacionada que també causa erupcions. Per tant, un diagnòstic inicial de varicel·la, més fàcil de detectar, no descarta la verola.

La comunicació eficaç i la lluita contra la desinformació i les reaccions contràries a les mesures de salut pública també són fonamentals. Ja vam veure com en va ser, d’important, durant la pandèmia de covid-19.

Ara l’OMS coordinarà la resposta mundial a la verola del simi, centrant-se en l’equitat en la prevenció de la malaltia i l’accés al diagnòstic i els vaccins. Depèn de cada país de fer tot el possible per a complir el reglament sanitari internacional i els protocols sobre com es gestiona una emergència mundial d’aquest tipus.

La professora Raina MacIntyre és investigadora principal del National Health and Medical Research Council australià, cap del Programa de Bioseguretat al Kirby Institute i professora de Bioseguretat Global a la UNSW de Sidney. Du a terme un programa de recerca que abasta l’epidemiologia, la vaccinologia, la modelització matemàtica, la salut pública i els assaigs clínics en malalties infeccioses. Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.