Malgrat els vets creuats que ahir van impedir de tirar endavant bona part de la reforma fiscal, el govern encapçalat per Pedro Sánchez prova ara de negociar a correcuita de cara a dijous, quan el ple del congrés espanyol ha de validar la part de la reforma que encara queda viva. La portaveu de l’executiu, Pilar Alegría, ha reconegut que les converses són complicades, però que treballaran per aconseguir els vots necessaris. Un vot negatiu deixaria en evidència que ja no hi ha una majoria de govern al congrés, que es podria veure de nou amb la tramitació del pressupost.

Alegría ha fet aquestes manifestacions a la compareixença de premsa del Consell de Ministres després de la sessió maratoniana i caòtica de la Comissió d’Hisenda d’ahir. Els grups van vetar bona part de la reforma proposada per l’executiu espanyol, que per ara no incorpora la pròrroga de l’impost a les grans energètiques i a la banca. Junts s’oposa a qualsevol continuïtat de l’impost a les energètiques, mentre que ERC, Bildu i Podem l’han defensat com a imprescindible.

Per aconseguir aprovar l’eix de la reforma, la transposició d’una directiva europea d’obligat compliment, l’executiu espanyol va assolir ahir un pacte in extremis amb ERC, Bildu i BNG per prorrogar l’impost a través d’un altre decret llei. Minuts després de la votació, però, el Ministeri d’Hisenda espanyol va matisar que no s’aplicaria a les empreses que inverteixin en descarbonització.

Un pacte fràgil amb ERC, Bildu i BNG

A tres quarts d’una de la matinada, després de vuit hores de debat i recessos i més de cent trenta votacions, els grups van donar el vistiplau a un dictamen que no contenia els principals objectius del govern espanyol i que bàsicament inclou la directiva europea, d’obligat compliment. Finalment, la comissió va aprovar el dictamen de la llei amb els vots a favor del PSOE, Sumar, ERC, Junts, Bildu, PNB i BNG. El PP i Vox van votar en contra.

A les onze de la nit, quan s’havia de reprendre la votació, ERC, Bildu i BNG van fer públic un comunicat en el qual van anunciar un acord amb el govern espanyol perquè aquest presenti un nou Reial decret per prorrogar durant tot el 2025 l’impost a les energètiques. L’executiu també els ha promès que recuperarà en forma d’esmena l’impost a la banca. Aquest impost, segons les tres formacions, augmentarà el tram més alt i dirigirà tota la seva recaptació a les comunitats autònomes.

La cap de Junts, Míriam Nogueras, ha remarcat que Junts no votarà cap text que inclogui mantenir l’impost a les energètiques, fet que xoca amb la demanda de Podem que es mantingui en la reforma fiscal que es presenta dijous. La dirigent de Podem, Irene Montero, ha deixat clar que solament donaran suport a la reforma “si l’impost realment es manté” i que si no té el suport de Junts qualsevol acord és “paper mullat”. Els quatre diputats de Podem serien imprescindibles per a tirar endavant la reforma.

El Gobierno pacta con Junts y PNV eliminar el impuesto a las energéticas. Ahora acuerda lo contrario con ERC y Bildu, sabiendo que sin el apoyo de Junts y PNV finalmente no habrá impuesto

Si PNV y Junts no lo apoyan, es una trampa para salvar la votación y Podemos no lo apoyará https://t.co/nNFt26Q32i

— Irene Montero (@IreneMontero) November 18, 2024

Negociació tortuosa

El govern espanyol va provar d’introduir a la llei un paquet fiscal complementari. Entre altres, Hisenda cerca de crear nous impostos als vapejadors, al tabac, una eliminació de la bonificació al dièsel i un nou disseny de l’impost a la banca, que passaria a ser progressiu. Per garantir els vots, els socialistes van assolir dos acords. Primer amb Junts, que va condicionar el seu sí al fet que no es prorrogués l’impost a les grans companyies energètiques, que expira el 31 de desembre. Segons el grup de Míriam Nogueras, la pròrroga posava en perill una inversió de prop de 1.200 milions d’euros de Repsol al Camp de Tarragona. Més enllà d’aquesta qüestió, l’acord entre el PSOE i Junts establia una rebaixa de l’Impost de Societats per a les pimes i una reducció d’impostos per a les cooperatives. També incorporava una bonificació del 100% de les cotitzacions socials d’entrenadors i monitors de clubs esportius sense ànim de lucre.

Després, el PSOE va tancar un acord amb Sumar que introduïa un IVA del 21% per a apartaments turístics, eliminava l’exempció a les primes d’assegurances privades sanitàries i augmentava dos punts de l’IRPF a les rendes superiors a 300.000 euros, a més d’establir un nou tribut a iots, jets privats i cotxes de luxe.

Els acords no van convèncer ERC, Bildu i Podem, socis indispensables per a l’aprovació del paquet fiscal al congrés. Principalment pel fet que no establia la pròrroga de l’impost a les elèctriques. Les tres formacions van reclamar que l’impost a les grans energètiques passés a ser permanent. Però Junts va tancar aquesta porta el passat dimarts. El grup de Nogueras va assegurar que no estava disposat a reobrir la negociació i que no votaria cap text que no se cenyís als seus acords.

Tot plegat va obligar a ajornar dues vegades la comissió, i va portar a aturar en unes quantes ocasions les votacions d’ahir. L’última, de més de tres hores, abans de sotmetre a examen el dictamen de la llei passades les dotze de la nit. Ara el govern espanyol provarà d’arribar a un acord que basteixi una majoria.

El guitarrista Jordi Bonell (Barcelona, 1958-2014) s’ha mort aquesta nit a seixanta-sis anys a causa d’una llarga malaltia. Va formar part de grups com Música Urbana i Secta Sònica.

Format al Conservatori del Liceu, va rebre una beca d’estudis a la New School for Social Research de Nova York. Es va graduar a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) com a professor de Grau Superior de Jazz i Música Moderna.

De molt jove, ja va col·laborar amb músics com Carlos Benavent, Joan Albert Amargós i Jorge Pardo. Com a docent, va impartir classes al Taller de Músics, a l’Aula de Jazz i Música Moderna i a l’Escola de la Ribera.

L’Audiència espanyola ha admès una denúncia de la fiscalia anticorrupció per a investigar Gotham City, a General Industrial Partners LLP i diversos directius per llançar informació enganyosa sobre la credibilitat de Grífols. L’objectiu era induir els inversors a vendre accions de la farmacèutica per reduir-ne el preu i poder-se’n beneficiar. 

Caixa d’Enginyers ha nomenat Juanjo Llopis nou director general. S’estrenarà en el càrrec el primer de gener, en substitució de Joan Cavallé, que després de dinou anys com a director general es jubila.

Llopis és actualment sotsdirector general i director de l’Àrea de Negoci i Serveis al Soci a Caixa Enginyers. Es va incorporar a l’entitat el 2017 com a director de l’Àrea de Negoci i membre del Comitè de Direcció. El 2021 va ser nomenat sotsdirector general i enguany va assumir sota la seva responsabilitat l’Àrea de Serveis al Soci amb tota la xarxa d’oficines i canals no presencials de l’entitat. Anteriorment, Llopis havia ocupat diversos càrrecs en altres entitats financeres.

El president de Rússia, Vladímir Putin, ha ratificat un decret amb canvis a la doctrina nuclear que amplien el tipus i l’origen de les amenaces en què podria respondre amb aquest tipus d’armament, enmig de la invasió d’Ucraïna i arran de la possibilitat que Kíiv comenci atacs amb armament de llarg abast contra el seu territori. El decret, publicat al portal de documents legals de les autoritats russes, té com a objectiu “millorar la política d’estat en l’àmbit de la dissuasió nuclear” i preveu l’entrada en vigor immediata després de la signatura per part de Putin.

Així mateix, subratlla que aquest “document de planificació estratègica” recull la “posició oficial sobre la dissuasió nuclear, defineix els perills i les amenaces militars davant les quals s’actua amb dissuasió nuclear” i garanteix una resposta davant una agressió d’un enemic potencial, tant contra Rússia com contra “els seus aliats”.

“La política estatal en l’àmbit de la dissuasió nuclear té una naturalesa defensiva i està destinada a mantenir el potencial de les forces nuclears a un nivell suficient”, afirma el document, i recalca que s’hi inclouen estats i aliances militars contra els quals es podria aplicar aquesta “contenció nuclear”.

La nova doctrina nuclear russa preveu, a més, que aquest tipus d’armament pugui ser emprat no només en cas d’amenaça nuclear contra Moscou, sinó també davant armes hipersòniques no nuclears, drons i míssils balístics i de creuer que suposin una amenaça per al territori rus, ampliant així els criteris contemplats fins ara.

“La Federació Russa es reserva el dret d’utilitzar armes nuclears en resposta a l’ús d’armes nuclears i altres armes de destrucció massiva contra ella o els seus aliats, així com en cas d’una agressió contra la Federació Russa o la República de Bielorússia, com a participants de l’Estat de la Unió, amb armes convencionals que representin una amenaça crítica per a la seva sobirania o integritat territorial”, recalca.

Només el 17% de les famílies de les Illes han escollit el castellà com a primera llengua d’ensenyament –a quart d’infantil– el curs actual. És a dir, que el 83%, la immensa majoria, ha escollit el català, malgrat els intents de segregació lingüística del govern de Marga Prohens amb Vox. Ara ha sortit a la llum un informe que desglossa, escola per escola, la quantitat de famílies que han escollit el castellà com a primera llengua, i que ha avançat l’Ara Balears. 

El govern de les Illes accepta el fracàs del pla de segregació lingüística: “No són necessaris els 20 milions”

En concret, als centres públics s’han matriculat 4.634 alumnes en català i 755 en castellà. Als concentrats, la diferència canvia: 2.197 han triat el català i 657 el castellà. Fins a 27 centres el castellà ha superat el català i són escoles majoritàriament concertades (16) i ubicades a Palma, Eivissa i Calvià. 

Els centres on el castellà s’imposa

Els concertats on el castellà supera el català són: el CC Aixa-Llaüt, CC Can Bonet, CC Juan de la Cierva, CC Francesc de Borja Moll, CC Manjón, CC Mare de Déu de les Neus, CC Nuestra Señora de la Consolación, CC Ramon Llull, CC Sa Real, CC Santa Teresa, CC San José de la Montaña, CC Santa Mònica, CC Virgen del Carmen, CCEEI Nuestra Señora de la Providencia, CCEEI Pinocho i el CCEEI Santa Catalina Thomàs. 

Mentre que els públics on el castellà supera el català són: CEIP Bendinat, CEIP Can Cantó, CEIP Mare de Déu del Carme, CEIP Miquel Costa i Llobera, CEIP Sa Graduada, CEIP Sant Ciriac, CEIP Son Caliu, CEIP Son Rullan, CEIP Puig de Sa Morisca, CEIPIEEM Son Serra i el CEIPIEEM Simó Ballester. 

A 147 centres, tots en català

En el 43,7% de les escoles -147- tots els alumnes s’han escolaritzat en català, tot i que hi ha molts centres on el nombre de famílies que ha triat el castellà no arriba a cinc. A quatre centres –CCEI Nuestra Señora de la Providencia, CC Santa Teresa, CC Virgen del Carmen i CEIP Cas Serres– totes les famílies han escollit el castellà.

El jutge de l’Audiència espanyola que instrueix el cas Koldo prendrà declaració com a investigat el 21 de novembre al presumpte cervell de la trama, Víctor de Aldama, que ha sol·licitat de comparèixer voluntàriament per “prestar declaració de conformitat”.

Així consta en una provisió del magistrat Ismael Moreno que fixa la declaració a les 10.00. Aldama és en presó provisional d’ençà que va ser detingut en una altra operació de l’Audiència espanyola relacionada amb una estafa al sector dels hidrocarburs.

The producers, La plaça del Diamant i El día del Watusi han brillat als premis Butaca de teatre d’enguany, que ahir van celebrar el seu 30è aniversari en una gala a Premià de Mar (Maresme). La proposta musical de Nostromo Live The producers, sota la direcció ‘dÀngel Llàcer i Enric Cambray, es va coronar amb sis premis, entre els quals el de millor musical. Quant als altres dos espectacles, amb quatre guardons i tres, respectivament, van estar distingits ex-aequo al millor muntatge teatral.

Victòria Luengo va guanyar el Butaca a millor actriu pel seu paper a Prima facie i Enric Auquer a millor actor per El día del Watusi. En interpretació en musical, Mireia Portas i Ricky Mata van imposar-se pels seus papers a The producers. En direcció, el premi reconeix la feina de Carlota Subirós a La plaça del diamant.

La malaltia recent de Llàcer va centrar part dels agraïments, amb un sentit homenatge del productor Jordi Sellas, que va assegurar que tot i la importància del Butaca, el millor premi d’enguany era tenir el codirector amb ells a l’escenari: “El gran premi de debò és que estem molt contents que siguis viu”, va assenyalar, davant d’un esquiu Llàcer, que no va voler parlar.

Ricky Mata també va parlar amb el cor a la mà i va dir, visiblement emocionat, que Llàcer li havia canviat la vida personalment i professional: “Em faltaran vides per agrair-te el que has fet per mi”, va dir. Portas, per la seva banda, va agrair a tothom que havia confiat en ella des del començament de la seva carrera.

La plaça del Diamant (TNC/Grec 2023) va guanyar un dels premis més importants de la nit, el guardó al millor muntatge teatral. Carlota Subirós va ser guardonada amb el premi a millor direcció: “El teatre, aquest moment de trobada, és de poesia i sentit, d’humor i viatge, però també de llibertat i de comunicar per un moment”, va dir. També van tenir protagonisme Max Glaenzel, que va rebre el Butaca a millor escenografia. De La plaça del Diamant també se’n va destacar l’espai sonor, amb un premi per a Damien Bazin i Clara Aguilar.

L’altra gran triomfadora de la nit, El día del Watusi, va compartir el premi al millor muntatge teatral amb La plaça del Diamant. També va rebre el premi a millor actor protagonista per a Enric Auquer; i el de millor actor de repartiment per a Guillem Balart. “Anem a caçar les balenes blanques, fem del teatre un lloc on fer possible allò impossible, hi ha moltes portes que es tanquen i que ens diuen que una cosa no és comercial, doncs fem-ho, perquè no hi ha millor joia que aquesta”, va dir el director d’El dia del Watusi, Ivan Morales.

Respecte a les categories de millor actriu i millor actriu de repartiment van ser per a Victòria Luengo, pel seu paper a Prima facie, i Mercè Arànega, per la feina feta a Els Watson.

Més noms propis de la nit

Durant la gala, també va distingir-se Lluna plena (Heartbreak Hotel/Titus Andrònic) com a millor espectacle de petit format; Dins el cor del món (Engruna Teatre) com a millor espectacle per a públic familiar; Victoria Szpunberg, autora de L’imperatiu categòric, per al millor text; i Ander Mataró i Mateu Peramiquel, com a millor intèrpret revelació i millor composició musical, tots dos per Alan, el musical.

En dansa, va premiar-se Firmamento, de La Veronal, com a millor espectacle, juntament amb dos premis a millor interpretació femenina i masculina de dansa per a Lorena Nogal i Jon López. El guardó a millor coreografia –atorgat per la Fundació SGAE– va ser per a Núria Guiu i Ingri Fiksdal, de Supermedium.

Finalment, la Butaca Honorífica Anna Lizaran, que reconeix la tasca dels professionals de les arts escèniques que no pugen a l’escenari, va ser per a Juan Mañez, cap de sala del Teatre Romea de Barcelona. Tot plegat, durant una gala que va destacar els trenta anys dels premis amb noms com Albert Triola, Clara Segura, Joan Carreras, Mariona Castillo, Ivan Labanda, Xavi Duch, Clara Solé i Eloi Gómez.

La nit, a més, va tenir un marcat to reivindicatiu, amb paraules adreçades als estralls que ha provocat la gota freda a l’Horta i la gestió política que se n’està fent, i també per a Palestina.

El govern de Carlos Mazón continua adjudicant de manera polèmica els contractes de reconstrucció i neteja. Segons que avança El Diario, el Consell ha concedit la reparació de la presa de Buseo a Xera (Plana d’Utiel-Requena) a un empresari condemnat pel cas Gürtel. Concretament, l’empresa Becsa SA ha rebut un contracte d’emergència de 3,9 milions d’euros per part de la Conselleria d’Agricultura, Aigua, Ramaderia i Pesca, que dirigeix Miguel Barrachina.

Mazón adjudica un dels primers contractes d’emergència a l’empresa on va treballar el seu cap de gabinet

L’empresari Gabriel Alberto Batalla, accionista de la constructora, va ser condemnat per un delicte electoral i falsedat documental en la peça del cas Gürtel sobre el finançament il·legal del PP valencià. En aquest cas, el condemnat va arribar a un pacte de conformitat amb la fiscalia per a rebaixar la pena. Becsa SA també va sortir esquitxada en el cas Fabra 2.

Dit això, la constructora no tan sols ha aconseguit un contracte d’emergència en matèria hidrològica, també n’ha obtingut un per a la reconstrucció del tram de la CV-50 a Xest (Foia de Bunyol), que li ha adjudicat la Conselleria de Medi Ambient, Infrastructures i Territori, tot i que encara no se’n sap l’import.

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha decidit d’accelerar els canvis dins del Consell després de destituir la consellera Núria Montes. Ara, ha anunciat que lliurarà les claus de la reconstrucció dels estralls de la gota freda a un militar espanyol, concretament al tinent general de l’exèrcit de terra, Francisco José Gan Pampols.

Nascut a Figueres (1958), Gan Pampols estava retirat després d’una llarga carrera militar que va començar el 1975, quan va ingressar a l’Acadèmia General Militar espanyola a Saragossa. Ara assumirà la vice-presidència per a la Recuperació Econòmica i Social.

“El nou vice-president tindrà entre les seves funcions el disseny d’un pla de recuperació i la coordinació de les tasques de reconstrucció de les zones afectades. Per aquest motiu, també serà l’encarregat de presidir la comissió interdepartamental, que s’ocuparà d’organitzar i coordinar tots els departaments del Consell implicats en el procés de reconstrucció de les comarques afectades”, diu en un comunicat.

Gan Pampols també s’encarregarà d’elaborar d’un pla de protecció per afrontar possibles catàstrofes naturals com la del 29 d’octubre. Divendres passat a les Corts, el Mazón va vincular la seva continuïtat en la vida política valenciana a la reconstrucció satisfactòria de les zones afectades. Per tant, a part de les claus de la recuperació, el militar també té el cap del president entre les mans.

Un tribunal d’Hong Kong ha condemnat 45 activistes pro-democràcia a penes de fins a deu anys de presó per haver infringit la controvertida llei de seguretat nacional imposada per Pequín el 2020, que va endurir les penes per traïció i sedició. Es tracta del judici més gran fins ara per presumptes violacions d’aquesta legislació.

Els empresonats formen part del grup conegut com els ‘47 de Hong Kong’ –activistes, legisladors i regidors– acusats el 2021 de conspirar per cometre subversió arran de la seva participació en les primàries pre-electorals del 2020, organitzades abans de les eleccions generals d’Hong Kong.

El jurista Benny Tai ha rebut la condemna més alta: deu anys de presó. Tai ha estat considerat el cervell de la suposada conspiració i, inicialment, havia estat condemnat a quinze anys, però la pena li fou rebaixada a deu pel fet d’haver reconegut la culpabilitat. “L’única atenuació en el cas ha estat la seva declaració de culpabilitat primerenca”, assenyala la sentència.

Joshua Wong, un dels rostres més visibles del moviment de protesta del 2019, ha estat condemnat a quatre anys i vuit mesos de presó. La pena ha estat reduïda en un terç perquè s’ha declarat culpable. El tribunal ha destacat que Wong havia estat un “participant actiu” en el pla de les primàries i que no presentava “bona conducta” a causa de condemnes anteriors. Wong ja es troba empresonat per càrrecs vinculats a les protestes.

D’altra banda, el ciutadà australo-hongkonguès Gordon Ng, que es va declarar innocent, ha estat condemnat a més de set anys de presó. Arran d’aquesta decisió, Austràlia, per mitjà de la seva ministra d’Afers Estrangers, Penny Wong, ha expressat una “greu preocupació”. “Aquest és un moment molt difícil per a Ng, la seva família i els seus simpatitzants. Pensem en ells després de la sentència”, ha declarat.

La ministra també ha indicat que el govern australià ha intercedit al més alt nivell per defensar els interessos i el benestar de Ng, i ha sol·licitat accés consular. “Continuarem fent-ho”, ha afegit.

Des de l’aprovació de la llei per part de la Xina, 291 persones han estat detingudes per “posar en perill la seguretat nacional”, segons dades recollides fins al desembre de 2023. D’aquestes, 174 han estat encausades i 112 han estat condemnades o esperen la sentència.

Cal destacar que el mes de març passat, les autoritats d’Hong Kong van presentar una nova llei de seguretat nacional que complementa l’anterior. Aquesta tipifica nous delictes i endureix les penes de presó per traïció, sedició i subversió. Una mesura que molts consideren perjudicial per a les veus dissidents i que ha topat amb les crítiques ferotges de l’oposició

Avui, 19 de novembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Julio Huerta: “L’Horta Sud ha estat una comarca clarament maltractada” 
• Víctimes de la gota freda impulsen una associació per personar-se en les causes contra Carlos Mazón 
• La dignitat de Compromís, la indecència dels socialistes I Editorial de Vicent Partal
• No saber ni la terra que trepitges I Mail obert de Marta Rojals 
• Centres d’art que no t’expulsen I Mail obert d’Anna Zaera 
• Què hi ha darrere els vídeos virals de “Les veus de la Dana”? 
• “Trenquen comunitats educatives”: continua el malestar per la gestió del conseller Rovira 
• Nova Zelanda viu una protesta històrica en defensa del poble maori 
• La Pissarreta d’en Partal: Mil dies de la invasió general d’Ucraïna
• El viatge de Gonzalo Boye al cor de les tenebres I Crònica de Josep Casulleras   
• Com una regió fronterera a Rússia ha esdevingut el nou focus de la guerra d’Ucraïna 
• Emili Manzano: “Memòries? No, és un llibre de records, que és com una capsa de bombons” 
• Habitacions d’uns 10 metres quadrats a 900 euros, la bogeria en què s’ha convertit llogar un pis a Barcelona 
• Les exportacions es recuperen al setembre I Anàlisi de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals dels diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

35.000 manifestants, segons la policia, han participat en la manifestació final a la capital de Nova Zelanda de l’anomenat Hīkoi mō te Tiriti maori, una marxa que durant una setmana ha recorregut bona part d’aquest país de cinc milions d’habitants, protestant per l’intent del govern de restringir els drets de la població indígena. Amb molta diferència aquesta ha estat la més gran mobilització en defensa dels drets dels maoris i la que ha comptat amb un suport més gran de persones amb ancestres europeus. També és la manifestació més important que es recorda a la capital.

La manifestació ha acabat davant el parlament, a Wellington, on els organitzadors han exigit al govern la retirada de la llei que, sota la disfressa de la igualtat de tots els ciutadans, pretén revisar el Tractat de Waitangi i faria marxa enrere en moltes de les conquestes que el moviment en defensa dels drets dels maoris ha aconseguit els darrers cinquanta anys.

El Tractat de Waitangi va ésser signat l’any 1840 per la Corona britànica i més de 500 caps maoris amb l’objectiu d’establir un estat-nació. El tractat aborda qüestions com ara els drets sobre la terra i la cultura, així com les relacions dels maoris amb les autoritats governants. Tot i que no és un document legal, s’han desenvolupat alguns principis del tractat que han estat inclosos en la legislació.

Hi ha una versió en anglès i una altra en maori del tractat. Aquests documents presenten diferències fonamentals que han dificultat l’aplicació del tractat i la seva interpretació durant molt de temps. Per abordar aquesta problemàtica, en els darrers 50 anys, legisladors, tribunals i el Tribunal de Waitangi —una institució que investiga incompliments del tractat— han cercat el significat més ampli o l’esperit del tractat per definir-ne els principis. Aquests principis no són fixos i es consideren flexibles.

En un comunicat conjunt dijous passat, els partits de l’oposició Laboristes, Verds i Te Pāti Māori van instar el primer ministre conservador Christopher Luxon a bloquejar el que van qualificar de projecte de llei “divisiu” que “cedeix davant una facció perillosa i reaccionària”. Al parlament els diputats maoris van trencar la llei i van fer una haka protestant, que va popularitzar immediatament el problema arreu del món.

El projecte de llei del govern de Nova Zelanda, conegut com a “Projecte de llei de principis del tractat”, ha generat una gran controvèrsia, especialment entre les comunitats maoris. Aquesta proposta, impulsada pel ministre de Justícia David Seymour, del partit ACT, cerca reinterpretar els principis del Tractat de Waitangi. L’objectiu declarat del projecte és establir claredat legislativa sobre com s’han d’entendre aquests principis, que actualment guien moltes lleis i polítiques a Nova Zelanda.

Els defensors del projecte de llei argumenten que és necessari per evitar que siguin els tribunals qui determinin la interpretació del Tractat, i que aquest procés aportarà més certesa en qüestions constitucionals importants. Per altra banda, les comunitats maoris consideren que aquesta iniciativa posa en perill els seus drets i minva els compromisos històrics establerts pel Tractat.

Compromís va anunciar ahir la voluntat de presentar una moció de censura a les Corts contra el president Carlos Mazón. Com que els valencianistes no tenen prou escons per a presentar-la ells mateixos, l’oferta es va concretar oferint els seus quinze diputats al PSPV-PSOE.

Els socialistes els van rebutjar immediatament i es van desmarcar de qualsevol intent de presentar cap moció de censura contra el president per la seua gestió criminal durant la gota freda. La ministra Morant, de Madrid estant, es va limitar a insistir en la seua peculiar oferta que consisteix a demanar a Feijóo que canvie Mazón per qualsevol altre diputat del PP i a oferir-li el suport del PSOE. Els morts els hi posem nosaltres i ells els aprofiten per a fer els seus jocs allà a l’altiplà. Sucursalisme de la pitjor consideració imaginable.

És cert que la moció de censura difícilment podria reeixir. Mazón no té majoria absoluta i necessita els vots de Vox per a aturar-la. Però, tot i que l’extrema dreta ha estat crítica amb el comportament del PP durant la crisi, no es fa gens fàcil d’imaginar que afigen els seus vots als de Compromís i el PSPV-PSOE. Oimés tenint en compte que la moció hauria d’incorporar el nom d’un nou president.

Però que siga molt difícil que la moció tinga èxit no és cap argument per a no presentar-la. Tal com estan les coses, de fet, és ben bé el contrari.

Una moció de censura no sempre es presenta amb la intenció realista de tombar el govern, sinó que pot ser usada –i és usada sovint– com una eina molt eficaç de pressió política, per a posar en relleu la impossibilitat de mantenir l’executiu. La moció de censura de Podem contra Mariano Rajoy del 2017 o la Jean-Luc Mélenchon contra Manuel Valls dos anys abans van anar en aquesta línia.

Però, més enllà d’aquesta consideració, en un cas de la gravetat d’aquest hi ha una raó encara més important: el respecte als ciutadans, la dignitat democràtica.

Després de la gran manifestació del dia 9, ningú no pot discutir que una part molt substancial de la societat valenciana no tolera la continuació del president Mazón al govern. I que reclama acció als polítics. Acció per a liquidar-la. I solucions.

Aquesta gent, tota aquesta ciutadania indignada amb raó, no pot entendre que Mazón no dimitesca malgrat la pressió del carrer, tan clara, tan contundent i tan ben explicitada.

Però encara podrà entendre menys que els partits de l’oposició no facen res per mirar de descavalcar-lo del seu lloc, fer-lo dimitir, empènyer-lo contra les cordes, si més no. I això en un moment de desafecció cap a la democràcia tan gran com l’actual és extremadament irresponsable i perillós. Perquè fa que ens preguntem, ni més ni menys, de què serveix el sistema. O, més exactament, si el sistema, la democràcia, serveix de res.

 

PS1. Tan digna i necessària com la reacció de Compromís ha estat la d’Acció Cultural del País Valencià, que ha decidit d’emprendre accions legals contra el Consell per la gestió negligent de la gota freda.

PS2. “Les veus de la Dana” és un projecte rere el qual hi ha Víctor Suárez i Rubén González i que presenta en vídeo els relats de molts veïns de Catarroja, Picanya, Paiporta, Massanassa, Alfafar, Algemesí i tants altres pobles, tot creant un registre pausat de les vivències dels damnificats. N’hem parlat amb ells dos en aquesta entrevista feta per Emma Granyer.

PS3. Avui fa mil dies que començà “l’operació especial” de Rússia contra Ucraïna. Mil dies en què Rússia no ha aconseguit el seu objectiu d’esborrar la nació ucraïnesa del mapa. Amb tot, l’elecció de Donald Trump i l’evolució del conflicte fa que estiguem en un moment clau en què mira d’obrir-se pas una solució (que no ho és) basada a cedir a Rússia els territoris actualment ocupats. N’he parlat en aquesta Pissarreta.

Un dels reptes grans dels centres d’art és que les persones –les que no es dediquen a l’art, ni són artistes, ni comissàries, ni professores ni cap derivat possible de la qüestió– s’atreveixin a travessar la porta d’entrada. És el que s’anomena afavorir l’accés. I l’accés pot ser tant físic com intel·lectual, però sobretot emocional. Entre els que no són parròquia habitual hi ha la sensació que aquell espai no els pertany. Una barrera psicològica que repel·leix, seria simplement això. Aquest fenomen continua una vegada has passat la frontera. Ets a dins, d’acord, però saps que hi seràs de pas. Tot i que hi hagis accedit encuriosida per algun contingut en especial, que evidentment et mou, l’espai no sembla voler-t’hi gaire estona. Potser tu no ho saps, però hi ha forces invisibles que et preparen per a la fugida. I això que dic avui és que un museu que t’expulsa és un museu que no és apte per a totes les persones. I això, en la meva humil opinió d’usuària, és molt habitual.

Aquest cap de setmana he tingut una experiència diferent. He entrat en un centre d’art que no et fa fora. M’ha passat justament el contrari. M’ha fet sentir, al cap de pocs minuts, admesa a casa, part d’aquella comunitat. Et deixa reposar, t’escalfa, t’alimenta i finalment et porta a explorar tot aquell patrimoni cultural que hi té: sales d’exposicions, concerts, biblioteca, cinema, terrasses i jardins, i fins i tot un conservatori de música. Les cures inicials t’embolcallen, et porten al territori familiar i, així sí, amb les primeres necessitats contemplades i cobertes, com allò de la piràmide de Maslow, pots iniciar-te en una actitud d’expansió i recerca, que se suposa que és la que tens quan vas a un centre d’art. En resum, una vegada reconfortada com a humana, pots indagar i escodrinyar per tots els raconets possibles, estàs intel·lectualment preparada per a l’experiència.

Aquesta joia inspiradora de cures culturals és el Barbican, un centre d’art de Londres. Forma part del Barbican Estate, un complex d’edificis residencials amb més de dos mil pisos, torres, fonts i jardins de l’anomenada arquitectura brutalista britànica. Va ser construït després de la Segona Guerra Mundial en una zona devastada pels bombardejos. Me’n van parlar i hi vaig anar atreta bàsicament per l’arquitectura exterior. Des de fora, el Barbican sembla una fortalesa, és amenaçador. Alguns londinencs fins i tot l’han considerat, per enquesta, un dels edificis més lletjos de la ciutat. Quan hi entres, la sensació és la contrària: et sents protegida i aïllada de les inclemències urbanes. El joc entre estructura freda i aparentment inexpugnable i un interior càlid sorprèn. Em sembla que hi té un paper important la il·luminació, un mecanisme de llums de colors sobre la pedra de la construcció. Però aquestes sensacions de confort van molt més enllà i haurien de ser tingudes en compte en la majoria dels nostres equipaments. No són sensacions atzaroses, més aviat responen a un seguit de decisions concretes i aplicades. He intentat pensar-les, destriar-les, per poder-les transmetre com un decàleg. Saber per què vaig sortir d’allà més reconfortada que no hi havia entrat. Aclarir per què en lloc de sentir-me’n expulsada, no en volia sortir i fins i tot m’hi hauria quedat a viure.

El Barbican és el lloc on podries passar tranquil·lament un dia sencer. Un laberint ple de sorpreses que et conviden tota l’estona a participar-hi. Comencem per la temperatura. Som a Londres al novembre, sí, l’accés marca un territori càlid sense ser asfixiant. Un centre d’art ha de ser refugi climàtic a l’hivern o amb la calor de l’estiu. Més coses. Pots descansar. Al Barbican, primer no en vaig ser conscient, però hi ha mobiliari disponible per deixar-te caure. Bancs, cadires, butaques, gandules. El museu és un espai per a reposar, per a abaixar pulsacions, fins i tot per a dormir a terra si ho necessites, perquè una catifa cobreix tota la superfície transitable. A la catifa, tova, les criatures de pocs anys hi juguen, els adolescents llegeixen llibres amb els caps reposats sobre la motxilla i alguns altres s’apleguen ajupits per atendre els concerts. Aquests dies, a Londres, se celebra el festival de Jazz i al Barbican hi té part de la programació. Jazz de franc al vestíbul. I un encreuament de propostes que van d’un festival de cinema a dues grans exposicions, una sobre l’art indi del 1975 al 1998 i l’altra sobre l’artista Pamela Phatsimo Sunstrum. La majoria d’activitats són gratuïtes, no hi ha vigilància a l’entrada que et demani diners per a entrar a l’edifici. En canvi, l’exposició central és de pagament. Una altra gestió interessant de les finances és el guarda-roba. D’entrada, gratuït, i t’ofereixen la possibilitat, si vols, de fer una donació de dues lliures destinades a les activitats gratuïtes que fan al centre. T’ho expliquen pacientment i amb un somriure, i la típica despesa inesperada que et faria emprenyar en condicions normals, explicada i justificada, aconsegueix de fer-te sentir satisfeta de contribuir a finançar l’activitat d’aquest centre que ja et sedueix molt fort. De fet, moltes de les activitats que hi tenen lloc són autogestionades. Allà a la dreta, una trentena d’artistes amateurs tracen el retrat d’un model que posa al centre del grupet per ser dibuixat, com es pot veure en la fotografia que il·lustra aquest article. A pocs metres, una altra, la sala de balls de saló acull parelles que ballen. Wifi gratuïta i un missatge de benvinguda que pregunta què hi has vingut a fer aquí, per millorar-te l’experiència. Menjar i beure accessible per als àpats grossos o per a fer una queixalada, un refrigeri o un piscolabis sense una baixada de glucosa. Lavabos nets i confortables, n’hi ha molts i sense cues. I, a partir d’aquí, tot un complex d’espais per a investigar. No és difícil de perdre’s al Barbican i això és una cosa que es va fer amb tota la intenció. Una invitació a l’exploració i a la sorpresa. Es pot passejar per ponts elevats, galeries, places, jardins i escales que comuniquen els edificis entre si i amb l’exterior, separant-los del trànsit del voltant. Al costat, que fins i tot sembla una escultura més, l’església diminuta de Saint Giles, on hi ha un petit mercat de llibres, i si puges les escales arribes a la zona d’habitatges, els apartaments on transcorre la vida quotidiana tot l’any, residències que formen part de la mateixa estructura del centre d’arts. Els afortunats veïns poden gaudir tothora de les instal·lacions, que són el seu pati comunitari.

El Barbican és una utopia cultural urbana, que podria ser aplicable a Barcelona o a qualsevol ciutat mitjana o fins i tot, per concepte, a un poble petit. Per què no? Per què un centre comercial i un multicinema sí, i un lloc com el Barbican no?  Potser existeix i jo, de moment, no l’he sabut trobar. Un centre d’art que et convidi a quedar-t’hi a viure, que no et faci sentir estranger o de pas, que et deixi coorganitzar allò que passa a l’interior, que qui t’atén s’estimi el lloc i no sigui una treballadora mal pagada que, és clar, mira el rellotge per plegar i fugir-ne, també. Una casa de les cures i la cultura s’acostaria bastant a això. De sobte, he pensat en les biblioteques públiques, potser sí que el Barbican s’hi assembla. El model ja el tindríem.

Avui fa tres setmanes de la gota freda que va arrasar unes quantes comarques valencianes, entre les quals l’Horta Sud, a l’àrea metropolitana de València. Les pèrdues personals són irreparables i les materials, incalculables. En aquests pobles també hi ha una xarxa amplíssima d’això que s’anomena el teixit associatiu o la societat civil organitzada. Aquestes associacions de tota mena també han tingut pèrdues milionàries. Segons dades de la Fundació Horta Sud, més de mil associacions han estat arrasades. Prop de la meitat dels damnificats pertanyien a alguna d’aquestes associacions, en què treballaven directament unes dues mil persones.

Amb aquestes dades a la mà, la fundació s’ha posat a treballar per ajudar a refer aquest teixit, i és per això que han obert un compte corrent perquè s’hi facen donacions. Aquest compte també és el que donen els responsables d’iniciatives destinades a recaptar fons per a redreçar la comarca.

Segons la pàgina web, fins ara s’han recaptat més de set-cents mil euros. Parlem amb Julio Huerta, que és el coordinador de la fundació, sobre el paper de l’entitat i sobre com hauria de ser la reconstrucció d’una comarca de prop de mig milió d’habitants.

—Fem aquesta entrevista a Manises perquè no podem anar a la vostra seu.
—Dels ponts d’accés a Torrent en queda un i està col·lapsat. Hem decidit de teletreballar i tenir un punt de trobada de l’equip, que són sis persones. I a Manises, a la fundació Movimiento Ciudadano, que és casa de tots, ens han obert les portes.

—Què és la Fundació Horta Sud?
—És una entitat que naix l’any 1972, amb la missió de fer societat civil organitzada. L’any 1972, Franco encara vivia i un grup de persones va tenir eixa visió de dir que la societat civil organitzada és necessària per a donar resposta a les necessitats i perquè la democràcia, que s’intuïa, fóra una democràcia forta. Amb una societat civil amb pensament crític, amb capacitat d’actuar, d’organitzar-se i de donar resposta. Aquesta missió la mantenim. Creiem en una societat civil forta, autònoma i amb capacitat crítica.

—Aquesta gota freda és el sotrac més gros que ha tingut mai la comarca d’ençà que us vau constituir com a fundació?
—Jo crec que és la catàstrofe natural més gran que ha tingut el país. Per tant, podria ser que sí. També és de veres que hem tingut una pandèmia, però sí, és el cor de la comarca i la zona zero d’aquesta catàstrofe és l’Horta Sud.

—Heu fet comptes i hi ha més de mil associacions afectades.
—Fa deu anys vàrem començar a fer una avaluació de l’impacte del moviment associatiu. Fem aquest projecte amb tots els municipis de la comarca i ens diu què aporta a les ciutats. Sabem, per tant, els pobles afectats. Sabem que hi ha mil associacions, i entre dos mil i dos mil cinc-cents llocs de faena, el 60% dels quals són jornades parcials, i el 40% jornades completes. Tenim també una estimació de l’activitat econòmica de vora cinquanta milions d’euros. Només de l’activitat, no del patrimoni perdut, ni dels danys materials. Això ho haurem de valorar aquestes setmanes.

—Han passat disset dies de la barrancada. Com encareu el futur de la comarca després de la gota freda.
—Els primers set dies hem funcionat com la filosofia de la fundació: ser connectors. Connectors de persones, de procediments, de processos, d’administracions públiques, d’empreses, etc. Quan van començar a venir efectius professionals de les emergències, les forces armades, la policia, etcètera, nosaltres ja vam pensar que aquesta no era la nostra funció i que havíem de pensar en la reconstrucció. Com l’afrontem? Això és un colp molt dur per a la comarca, per als veïns, per a la manera de viure de la comunitat, i hem d’apuntar tota la nostra experiència cap a això. Recompondre la comunitat i recompondre el teixit social gràcies al moviment associatiu. Pensem que és un drama i un trauma que s’ha de curar col·lectivament. És necessari que les bandes de música, les associacions culturals, les associacions juvenils, les esportives, etcètera, comencen la seua activitat quan puguen perquè necessitem que la ciutadania continue fent eixa vida col·lectiva de comunitat per a curar el trauma.

—Sembla lluny, encara, això que dieu. Hi ha pobles molt perjudicats i sembla impossible de moment refer aquestes vides.
—Pensem que no ens hem de precipitar. Hem de ser molt sensibles. Hem parlat amb la gent amb la qual tenim contacte en la zona zero i que forma part d’aquesta comunitat, de la fundació per a saber com estan. Intentant ajudar. Però ja vindrà, no sé quan. Començarem en els pobles menys afectats. Realment, és posar en funcionament la comunitat. I això ho haurem de fer amb ells, quan ells diguen i com ells diguen. Hem de tenir molta sensibilitat. Els temps són molt importants i ells han de decidir.

—Quines són les necessitats  que us transmeten  les associacions?
—La primera que ens diuen és el material que han perdut. Una banda de música ha perdut cinquanta anys d’estalvi, d’història, per exemple. Necessiten molts diners per a recompondre’s una altra vegada. Hi ha aquesta part de necessitats materials, perquè ha costat molt. Parlem d’un moviment associatiu que ha normalitzat la precarietat, que s’ha hagut de barallar molt perquè es mantinguen les subvencions, perquè l’administració pública els reconega. Tenen sous precaris, sense estructura, sense infrastructura, i això és una cosa sobre la qual hem de reflexionar. La societat civil organitzada sempre és necessària. Si ve una pandèmia o si ve una catàstrofe, o si no ve. És el cor del nostre poble, i el cor del nostre poble no pot parar, ha de bategar una altra vegada. Primer parlen de la part material, però després diuen “necessitem ajuntar-nos”. Necessitem ajuntar-nos i tornar una altra vegada a tenir classes amb els xiquets, perquè saben que són al fang i n’han d’eixir. Han de venir a classes de música, o als entrenaments dels equips de futbol o a la falla a fer el que siga. Això és un trauma de comunitat i s’ha de curar en la comunitat.

—Quina fórmula teniu per a ajudar a remuntar el teixit associatiu?
—Això no és una catàstrofe alimentària. Per tant, no és una qüestió de portar-hi menjar. Els primers dies era necessari, però és una qüestió de diners. Reconstruir els danys que s’han produït en les associacions és comprar nous instruments, comprar nou mobiliari, comprar noves pantalles, contractar monitors, pagar les quotes dels associats… Nosaltres hem obert una campanya de recaptació de fons per intentar ajudar amb diners el moviment associatiu. També és important la solidaritat de la resta d’associacions de la comarca no afectades i, fins i tot, et diria, de la resta d’associacions de tot l’estat espanyol per a enfortir eixes xarxes de complicitat. Les associacions són un bé essencial en els nostres municipis.

—Com la feu, la recaptació de fons?
—Hem obert una plataforma de donacions i un munt d’amics i col·lectius de diferents sectors s’han organitzat per a arreplegar fons per a la nostra campanya. No som una fundació d’ajuda individual a les persones, és una fundació per a intentar ajudar les associacions. Això és una forma d’apoderar la ciutadania. La mostra de solidaritat ha estat amb músics, amb artistes, amb il·lustradors, amb dissenyadors… Per dir alguna iniciativa, hi ha una cursa solidària promoguda per @pitufollow, Som València, la làmina solidària “Blackwater amb el poble”, i moltes més. Hem detectat que la gent que ha preguntat com podien ajudar els han donat el nostre telèfon o el nostre número de compte. Ens han cridat de Chicago, de l’Argentina, de Broadway…

—Ja es poden extraure lliçons de què ha passat, o és massa prompte?
—Intentem apuntar-ho tot. Anem fent un màster, i sí que hi ha algunes reflexions a fer. La primera és com actuar en una catàstrofe. La societat no està educada per a això i continuem pensant que això es resol amb menjar o amb una actuació ràpida i no coordinada. Necessitem que actue l’estat. No hi ha una veu referent, que canalitze aquesta solidaritat, que faça pedagogia en catàstrofes com aquesta, perquè en vindrà una altra. I tornarem a atropellar-nos els uns als altres i a actuar sense trellat, sense coordinació. Crec que necessitem un veu que siga la referència de què es necessita en el territori.

—Parleu d’una veu que lidere. Qui l’ha de tenir, aquesta veu, la societat civil o la política?
—Eixa veu que organitze la solidaritat ha d’estar en mans de la societat civil, el tercer sector. No sé si és la Fundació Espanyola de Fundacions o la Taula del Tercer Sector, però ha d’haver-hi una veu que diga a la ciutadania: es necessita això o no es necessita això altre. Quins recursos calen i com s’han de canalitzar. Hi ha especialistes en aquestes catàstrofes i saben què es necessita. No poden actuar sense saber. Això ha de ser un punt d’inflexió perquè la societat civil ha de tenir més protagonisme, més autoritat moral, més hegemonia, ha de ser una veu al mateix nivell que la política, que l’empresa. Tots els avanços socials que hem tingut han estat quan la societat civil s’ha organitzat. Som al segle XXI i això no ha canviat i no canviarà.

—Dieu que heu trobat a faltar l’estat. En la pre-emergència o durant l’emergència?
—Jo crec que és evident, i no cal que hi entrem, perquè hi ha mostres de què ha passat, però l’estat ha fallat en la pre-emergència i en els dies posteriors. És evident. No vull entrar a valorar qui és el culpable, ni les responsabilitats polítiques. Això no em pertoca, però és una evidència. No puc fer altra cosa que refermar l’evidència, que tot el món han vist.

—La fundació té un programa titulat Serà Horta Sud 2030. Us serveix per a gestionar els efectes de la barrancada?
—El vam activar fa vuit anys per a pensar la comarca del futur amb una visió d’ODS, l’Agenda Urbana 2030, una comarca resilient al canvi climàtic, més renaturalitzada, amb una mobilitat més sostenible. Ara reforçarem en totes les línies el programa, perquè no podem reconstruir la comarca com abans. Tornarem a omplir els carrers de cotxes? Tindrem el barranc com el teníem? No tindrem plans d’emergència? Això no pot ser. Som una entitat menuda, s’hi han d’implicar els ajuntaments, la diputació i la Generalitat. Hem d’anar cap a una horta sostenible, carrils bici, un parc natural del Túria. Mira on és l’Albufera, el parc del Túria pràcticament ha desaparegut. Hem de reconstruir-ho.

—En la pandèmia del coronavirus es deia que eixiríem millors, però la il·lusió va durar quinze dies. Després tot va tornar on érem. Penseu que ara serà diferent?
—No ho sé, no sóc un visionari. La condició humana és difícil d’entendre, però sí que veig que s’han trencat moltes coses, moltes confiances. Crec que l’Horta Sud prendrà consciència de comarca, del poder potencial que té, perquè som mig milió de persones, el 34% de la indústria i el 20% de la població de la província. L’Horta Sud, maltractada històricament, ara ha de fer un pas endavant i dir: “Un moment, que hem patit molt i ja n’hi ha prou.” Prendrem consciència que som una comarca, som mig milió de persones.

—Penseu que ha estat un desastre de classe?
—La comarca de l’Horta Sud ha crescut molt per la immigració dels anys seixanta i setanta. Molts barris obrers són construïts a l’àrea metropolitana. I efectivament, això no és la capital i n’ha patit les conseqüències. Barris obrers i infrastructures de segona. Sí que diria que és una catàstrofe de classe. L’Horta Sud ha estat una comarca clarament maltractada per les infrastructures, maltractada per l’estat. Ací ha vingut la indústria contaminant, les depuradores, les carreteres que entren i ixen al port, les autopistes, l’aeroport, la desviació del llit del Túria. Tot això per a millorar la ciutat. Ja és hora que l’Horta Sud tinga veu pròpia i consciència que representa tot el País Valencià.

—Com descriuríeu la geografia humana de la comarca?
—S’ha vist ara amb la barrancada, com hi ha respost la ciutadania. Jo he vist aquests dies agrupacions de Moros i Cristians treballant, repartint menjar, falles organitzant-se bé per arribar a tot arreu. La qualitat humana de la societat civil eixirà en algun moment. Nosaltres transmetem la consciència que la societat civil ha de tenir veu pròpia davant les administracions públiques, davant l’estat i davant la Unió Europea.

—Com es repartiran els fons que arreplegueu en aquesta campanya?
—Aquesta setmana hem tingut reunions per a valorar quan tanquem la campanya. No les donacions, perquè jo crec que es mantindran obertes sempre. Un compte corrent per al moviment associatiu. Tot allò que ha entrat en la campanya, que és públic i anirà a la reconstrucció de la comunitat per mitjà del moviment associatiu. Els recursos que puga tindre la fundació també hi aniran, com hem fet sempre. Tenim recursos propis pel lloguer de tres locals. Fa trenta anys que tenim una convocatòria d’ajudes. Tot això és garantia cent per cent que anirà a la societat civil. La fundació assumirà les despeses de la plataforma, de la gestió, i de tot el tràmit burocràtic per a deduccions fiscals que té cada donant. Ara ja tenim 20.000 donants i és una càrrega administrativa important, que assumirem nosaltres sense cap problema. Ja pensem com ho canalitzarem. S’ha de veure com es fa, sense atropellar-se. Tenim un grup de treball connectant-se amb fundacions d’àmbit mundial per veure com han actuat en casos com aquest, per a repartir allò que es recapta. I, sobretot, la fundació té un patronat i, per tant, té un nom. I tenim la confiança de la ciutadania i no la podem perdre. És el valor més preuat de la fundació. Les institucions que formen part de la fundació continuaran. Les persones vivim ací, som coneguts i això és una garantia, I, a més, complim la legalitat amb la llei de transparència, tots els comptes són publicats a la web. El repartiment de les ajudes també es publicarà.

—Voleu afegir res més?
—Després de la pandèmia, la tasca del moviment associatiu va ser espectacular. Va ser molt important per a eixa recuperació psicològica i social i vam enviar una proposta als ajuntaments de la comarca perquè declararen bé essencial del municipi el moviment associatiu. L’Ajuntament de Paiporta, zona zero, va declarar l’octubre del 2020, per unanimitat, les associacions com a bé essencial comunitari. Ara, a Paiporta, probablement no hi queda ni una associació, o estan molt ferides. Jurídicament, hi són, però probablement no tenen activitats, no tenen locals, no tenen materials… Això és dur, però, jo crec que Paiporta sap que el seu teixit associatiu és essencial i hem d’intentar donar-li suport perquè torne a bategar i a donar vida al poble. Qualsevol poble afectat necessita eixe moviment.

Ja és mala sort que en un mateix cap de setmana coincidissin les fires de l’oli de Reus i de Maials amb la festa de l’oli de Jaén a Sabadell. Difícil decisió per a un cap de govern català, o per a la seua plana d’assessors, triar a quin dels tres esdeveniments havia de fer honor amb la seua presència, no t’hi vulguis trobar. I bé, com ja sabeu, diumenge a migdia el compte de X de la Generalitat publicava on parava el president Illa, amb un vídeo d’un parlament en castellà davant d’aquest teló de fons: “Fiesta del primer aceite de Jaén. Sabadell, 15, 16, 17 de Noviembre”. Segur que alguns de valtros també ho heu llegit mentalment en blanc i negre i pronunciant “Sabadel”.

Semblava una broma, i, de fet, sempre és la mateixa broma. Perquè, tot seguit, el president s’hi recreava al seu compte particular en aquests termes: “És un honor acollir la Festa del Primer Oli de Jaén. Catalunya i Andalusia tenim una estreta vinculació. Avui no seríem el que som sense els andalusos i andaluses que van venir a Catalunya per contribuir al seu progrés.” Ja hi tornem a ser. El mite fundacional xarneguista, el dels andalusos vinguts en missió humanitària a aixecar Catalunya, que si no fos per ells encara estaríem menjant terrossos i anant amb mula al tros. I com no hem d’estar-los agraïts, eternament si pot ser, dedicant l’agenda del nostre president a donar suport al seu castigat sector de l’oli i als seus esforçats productors? “Catalunya i Andalusia tenim una estreta vinculació”, clama el protagonista, i és que ells també ho farien per naltros, com hi ha món.

Ironies a banda, quina patinada tan redona, tan perfecta, tan il·lustrativa del socialisme sucursalista metropolità, si és que ja en queda cap altre. És la mateixa plantilla que fa mig any portava Illa a fer campanya a una Romería del Rocío a Terrassa, o a la candidata dels Comuns a demanar el vot en una Feria de Abril a Barcelona, però amb l’agreujant que anteposar una festa de l’oli de Jaén a dues de l’oli del país suposa un menyspreu més obert, més insultant que no el fet de no assistir a una Patum o a la baixada de la Flama del Canigó. I encara més si es tracta, com ha quedat palès, que cap baula de la cadena institucional que s’hi dedica no ha sabut (pre)veure l’escarni de la visita, esvaït l’últim eco de les tractorades destorbant la circulació de la capital.

No coneixen la terra que trepitgen ni se l’estimen. Fora de la conselleria d’Agricultura, que sempre és un oasi a part, no posaria la mà al foc que els seus caps pensants sàpiguen on cauen les Garrigues o la Terra Alta. Des dels seus despatxos de l’AMB, viuen d’esquena al 90% de la terra que governen, el seu quilòmetre zero és el de la Plaza del Sol. Al mapa mental que habiten tant li fum si l’oli és de més amunt com de més avall, si és de Linares o de Falset, si és d’Úbeda o de la Palma. D’aquí ve el desconcert de la portaveu del PSC davant de l’enrenou a les xarxes: “L’esperit català és hospitalitat”, defensava, “l’objectiu era absolutament solidari”, es justificava, com si apel·lar a la solidaritat amb els grans competidors dels nostres llauradors fos cap justificació. En fi, també és cert que el PSC no seria el PSC si no tractés de fer-se perdonar la C davant del públic espanyol.

Cosa molt diferent són els partits independentistes, on vas a parar. Com sempre que només cal piular, no van perdre l’ocasió de sucar-hi pa a dos mans. I vinga posts i vinga escarafalls, els defensors de la terra, bon cop de falç. Com si l’amfitrió de la festa de l’oli de Jaén no hagués estat el govern sociojuntaire de Sabadell; com si no haguéssim tingut abans un president sobiranista que va tindre l’ocurrència de declarar, a l’estrena d’Alcarràs, que menjava pinya per esmorzar. Seria còmic si no hagués passat, vull dir tot: la pinya tropical, l’idil·li d’independentistes amb la gent del 155, la fira d’un oli andalús en plena campanya de l’oliva a Catalunya. Com a catalans, l’únic de bo que en podem esperar és que el Polònia n’estigui preparant un gag.

Val a dir que l’agenda diumengera del president, de faristol de cartró i corbata fluixa, hauria passat sense pena ni glòria en uns altres temps. Ara que es parla tant de xarxes socials, és a dir de Twitter, és a dir de X, cal remarcar que si l’acte ha transcendit amb tanta fúria és perquè la comunitat nacional catalana té una presència imponent en aquesta xarxa, molt superior en proporció a d’altres amb estats a darrere. Sempre vigilant, la catosfera encarna l’esperit que els catalans només ens tenim a nosaltres mateixos, i és capaç d’aixecar polsegueres que fan sortir tothom del cau. Perquè us ho figureu, més de quaranta hores després dels fets, l’allau de crítiques a X encara raja a raó d’una per minut, i no sé de cap mitjà del país que no se n’hagi fet el ressò pertinent.

Entrevistat sobre la qüestió a la tele pública, el president de la DOP Siurana ens recordava que de les tres últimes collites, dues hauran sigut de la meitat de producció d’una campanya mitjana, i ens convidava a prendre’ns el rebombori com una oportunitat: “Segur que, com tantes vegades, el consumidor reaccionarà i, més que mai, comprarà el nostre gran producte i tots els productes de qualitat que fem a Catalunya.” Fent un càlcul a l’engròs, si tots els qui avui piulen l’excel·lència dels nostres olis en són consumidors o se’n fan, s’acabarà en sec la crisi del sector. Aprofitem ara que serà més barat, perquè a Andalusia sí que han tingut bona collita i la seua sort és la que en fixa els preus. Perquè després ens vagin parlant de solidaritat.

En un mercat de lloguer amb preus rècord, el lloguer d’habitacions és la realitat de com més va més gent que no pot pagar un pis sencer. L’increment de demanda ha fet que, d’ençà del 2021, els preus per a llogar estances s’hagin enfilat d’un 49% a Barcelona. Veïns de barris com Gràcia denuncien que pisos que abans es llogaven per 700 euros ara s’han reformat per llogar-ne les habitacions, amb preus de 900 euros per habitacions de 10 metres quadrats. “És especulació pura”, denuncia un dels residents. El moviment pel dret de l’habitatge reclama una normativa que posi fre a aquesta via d’escapar de la regulació de preus.

El lloguer d’habitacions no és regulat del tot a la llei d’arrendaments urbans i no té una normativa específica. El decret llei impulsat pel govern anterior, i que va acabar decaient, incloïa que la suma del cost del lloguer de cadascuna de les habitacions no podia superar l’índex de referència que es feia servir per a llogar un pis sencer.

El lloguer de temporada s’obre pas per esquivar el topall de preus: “No tenim un dret real d’habitatge”

Però la realitat és ben diferent. És el cas d’un bloc del carrer de Sant Agustí de Gràcia, on el fons New Amsterdam Developers s’ha aliat amb Enter Coliving per fer-ne fora els veïns i reformar els pisos per llogar-los per habitacions.

Segons que relaten els residents, el primer senyal d’alerta va arribar quan l’antiga propietat no va voler renovar contractes a començament del 2023. Els llogaters d’aquest edifici van saber a final d’aquell any que el bloc s’havia venut al fons d’inversió. La nova propietat tampoc no va oferir de fer contractes nous i va començar a fer obres als pisos que quedaven buits. Sis llogaters dels onze que hi havia se’n van anar. Els altres cinc van decidir de romandre-hi –alguns d’ells, tot i ser fora de contracte– i negociar amb la nova propietat, amb qui diuen que va costar molt de posar-se en contacte. Una de les veïnes que continua al bloc té un contracte de renda antiga i no la poden obligar a anar-se’n.

Pràcticament deu mesos després d’assabentar-se de la venda, van aparèixer anuncis als portals immobiliaris amb ofertes per a llogar les habitacions a 930 euros, 915 i 800, en pisos que s’havien llogat per poc més de 700 euros. El preu de les habitacions superava el que l’índex de preus de lloguers fixa que s’hauria de demanar per tot el pis –o s’hi acostava molt–, que seria d’uns 850 euros, pel fet de ser una zona en tensió. La primera reacció dels residents va ser d’estupefacció i indignació per una situació d’especulació tan evident, assegura el Txema, un dels llogaters que ha decidit de romandre-hi.

“El pis on vivia, per exemple, el meu veí Juan o la meva veïna Sole, que pagaven una renda adequada, correcta, que pot ser de 770 euros, ara hi lloguen habitacions a 930 euros. És una bogeria”, diu. Aquest veí denuncia que és un frau de llei perquè el fons s’aprofita del buit legal del lloguer d’habitacions i temporada “per triplicar beneficis i especular amb l’habitatge, fer fora la gent de casa seva i posar-hi gent amb capacitat adquisitiva molt superior a la població local, a costa de canviar la configuració dels barris i de la manera d’entendre la ciutat”. “En diuen coliving per no dir que comparteixes pis amb tres desconeguts per gairebé 1.000 euros el mes”, subratlla en Txema, que és fora de contracte i espera que li arribi un burofax que li digui quan se n’ha d’anar de casa seva.

La lluita per un habitatge digne: què implicaria la vaga de lloguers?

“Hem normalitzat patir”

“Hi ha dies més angoixants i menys. El problema és que hem normalitzat patir. Molta gent que viu de lloguer pateix quan és a punt d’acabar-se el contracte, quan no saben si te’l renovaran, si rebràs un burofax, si et volen fer una pujada il·legal, si et volen fer acceptar una cosa que no hauria de ser, si et volen cobrar honoraris. Els llogaters vivim amb una angoixa que no hauria de ser normal”, diu aquest veí.

“Abans no et canviaven ni una bombeta de llum, no s’implicaven en res. Havies de lluitar perquè fessin coses de manteniment. I ara hem vist que han canviat tot el pis, han tret les rajoles, han posat terra hidràulic, ho han arreglat tot”, denuncia Soledad Garzón, una de les veïnes que se’n va haver d’anar i canviar de barri –a Can Baró– tenint un fill en edat d’anar a l’escola bressol.

En el seu cas, pagaven 750 euros per tot el pis i partien d’una irregularitat prèvia perquè el contracte s’havia signat per a tres anys i no cinc com marca la normativa. Ara, des d’un altre barri, han vist com l’habitació petita que no feien servir “ni per als convidats” es lloga a 900 euros. “És una vergonya això que passa: famílies com nosaltres no som les úniques que ens hem quedat sense casa i hem hagut de canviar de barri perquè no podem pagar els lloguers que es demanen amb els salaris que tenim”, afirma.

Un sistema precari i amagat que s’escapa de les estatístiques

Els experts alerten que el lloguer d’habitacions és un sistema precari i amagat que s’escapa de moltes de les estatístiques oficials. Maridalia Rodríguez, experta en dret immobiliari i professora de la càtedra d’habitatge de la UPF, explica que els tractes sovint són de caràcter submergit i sense contracte. “És la manera més econòmica d’accedir a l’habitatge, però no la més correcta”, diu.

Carme Trilla, presidenta de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge i de la fundació Habitat 3, considera que la proliferació del lloguer d’habitacions es pot definir com a “barraquisme vertical” i representa el fracàs total de la política d’habitatge.

En les reformes de pisos per a llogar habitacions, com més va més habitual és que s’eliminin d’espais comuns com els menjadors o altres llocs de convivència. En Miquel, un treballador de més de quaranta anys de Ciutat Vella, a Barcelona, que volia llogar una habitació a prop de la feina, va visitar set pisos aquest estiu i no n’hi havia cap amb sala d’estar. “L’argument que em van donar em va sorprendre moltíssim: deien que generava conflictes”, diu. També explica que en tots els casos es donava per fet que els àpats es farien a l’habitació i que no hi havia convivència possible. Les habitacions en qüestió costaven més de 700 euros el mes. Finalment, va anar a viure a Badalona.

Un mercat d’extrems amb llogaters cada cop més grans

Aquest cas no és únic. Si bé el mercat del lloguer d’habitacions fa deu anys o quinze era exclusivament d’estudiants, fa poc que hi ha hagut un gran canvi, per la demanda dels joves que s’emancipen i no poden accedir al mercat de lloguer, segons el director d’estudis i portaveu de Pisos.com, Ferran Font. “Aquelles primeres generacions que comparteixen pis des que tenien vint-i-cinc anys ara continuen compartint-ne. Són persones que passen de llarg de quaranta anys, perquè un lloguer tots sols, en una capital com Barcelona, és a l’abast de molt poca gent”, diu.

Font assenyala que cada vegada els és més complicat deixar de compartir pis. “No preveiem que aquestes generacions que es van fent cada vegada més grans puguin sortir d’aquesta roda”, diu.

En aquesta modalitat, hi ha dos extrems de renda: famílies senceres que han de llogar una habitació, persones que no poden adquirir un habitatge i que es troben abocats a compartir pis i expatriats (expats) i estudiants d’intercanvi que tenen un alt poder adquisitiu.

Segons dades del Flex Living Operator Survey de CBRE, en les promocions construïdes per a fer-hi cohabitatge aquests darrers anys la tarifa mitjana d’aquests lloguers compartits és de 900 euros el mes, amb subministraments i neteja inclòs a Barcelona. En total, la consultora calcula que hi ha prop de 1.800 llits amb aquesta modalitat.

D’una altra banda, l’especialista en polítiques d’habitatge Carme Trilla detalla que de la mateixa manera que als anys cinquanta es construïen barraques, molts dels immigrants que han vingut a viure a Catalunya recentment lloguen habitacions en llocs que són pràcticament una barraca vertical. Trilla reclama de combinar la regulació amb l’augment de l’oferta de lloguer social adequada i quantitativament suficient perquè, si no, molta d’aquesta gent hauria de viure al carrer.

El Sindicat de Llogaters es manifestarà el 23 de novembre a Barcelona

Desregulació

El Sindicat de Llogateres assegura que el lloguer d’habitacions continua creixent perquè hi ha unes lleis que fan que proliferin aquests contractes i adverteix que cal modificar la regulació per incloure-hi el lloguer de temporada i habitacions; altrament, s’incentiva que els inversors comprin blocs sencers, els trossegin i multipliquin els preus llogant habitació per habitació. “És un model absolutament parasitari i l’hem d’eliminar. I l’única manera és anar a l’arrel i eliminant l’incentiu econòmic”, diu la portaveu del sindicat, Carme Arcarazo.

Enguany s’ha constatat que la inversió de lloguer de llarga estada tradicional ha estat molt fluixa per la por reguladora a la limitació de rendes, segons la consultora immobiliària CBRE. “Amb el marc regulador que tenim avui, hi ha molts inversors privats que hi veu més risc i prefereix fer una altra mena d’operació, per no trobar-se afectat per la regulació”, explica Olga Beltran, responsable de Residencial de Barcelona a CBRE, que assegura que els inversors no estan disposats a llogar per sota de la renda actual amb el risc que un llogater es declari vulnerable.

D’una altra banda, els experts també denuncien que la poca normativa existent s’incompleix sovint. Així doncs, la regulació indica que el propietari s’hauria d’assegurar de les persones que entraran a viure en un pis i que totes siguin al contracte, però això no sol passar, perquè sovint un llogater subarrenda el pis a més gent. Entre més fraus, ha passat que el llogater que consta en el contracte demana un preu superior al que hauria de demanar per subarrendar l’habitació.

“Els drets dels qui sublloguen una habitació no són els mateixos perquè no són inclosos en un lloguer principal a l’hora de recuperar fiances, de recuperar desperfectes, de tenir una comunicació directa amb la propietat”, indica Jordi Bonshoms, criminòleg i professor de la Facultat de Dret de la UPF, autor d’estudis relacionats amb la crisi de l’habitatge.

Les ofertes d’habitacions voregen els 600 euros a Barcelona, un 49% més que el 2021

El preu mitjà de les ofertes d’habitacions al portal immobiliari Idealista ja voregen els 600 euros a Barcelona, amb un salt interanual de l’11%: de 535 euros fa un any a 595 durant el tercer trimestre d’enguany. L’augment ha estat sostingut aquests darrers anys, perquè els preus s’han disparat d’un 49% d’ençà del 2021, quan era de 400 euros. La pandèmia havia propiciat una lleu caiguda dels lloguers, segons la mateixa font, perquè l’any 2019 les ofertes eren, de mitjana, de 450 euros. La capital catalana és la ciutat amb les habitacions més cares dels Països Catalans.

Per districtes, Ciutat Vella encapçala el rànquing (625 euros el mes per habitació), davant de Sarrià-Sant Gervasi (605 euros).

Llogar habitacions, més rendible per al propietari

Segons el portal immobiliari Fotocasa, la rendibilitat de llogar un pis de tres habitacions separadament a Catalunya, amb data del setembre del 2024, és del 9,5%, un percentatge superior a la de llogar un habitatge sencer de 80 m2 (6,1%). És a dir, per cada 1.000 euros d’inversió en un pis, el propietari guanya 95 euros si el lloga per habitacions individualment, i 61 si és per a una família que entra a viure a tot l’habitatge. La tendència a una rendibilitat més gran a l’hora de dividir l’habitatge en estances s’observa a totes les comunitats autònomes.

L’estudi de Fotocasa, del setembre del 2024, també reflecteix el preu mitjà de les ofertes al mateix portal immobiliari i Catalunya encapçala el rànquing del país (611 euros de mitjana al mes).

Informació elaborada per Maria Asmarat, Lluís Sibils, Aina Martí i Guifré Jordan

Avui fa mil dies que començà l’anomenada “operació especial” de Rússia contra Ucraïna, que de fet és la continuació de la invasió iniciada a Crimea l’any 2014.

L’aniversari arriba en un moment complicat en què la nova administració americana de Donald Trump sembla disposada a promoure un acord de pau en canvi de la cessió a Rússia del territori ocupat.

En aquesta Pissarreta Vicent Partal repassa què ha passat aquests mil dies i opina sobre què pot passar en el futur immediat.

Un llibre que es tituli Me’n record té inevitablement dues connotacions. Una de lingüística: el català de les Balears; i una altra: que vingui al cap l’escriptor Georges Perec i la seva particular fórmula narrativa, el joc de la repetició de l’encapçalament dels paràgrafs per a encetar un record. En el llibre es diu que ha esdevingut tot un subgènere literari des que als anys setanta del segle XX l’escriptor nord-americà Joe Brainard va publicar I remember. I és amb aquest Me’n record que Emili Manzano va trenant el seu feix de records, que ens porten a parlar de la relació entre el record i la memòria, i de les diferències substancials i dels vincles entre l’una cosa i l’altra. I també ens porten a parlar de la Mallorca de l’autor, de la seva Mallorca d’infantesa i la d’ara, tan transformada, a voltes tan difícil de reconèixer. I d’aquí a la pèrdua. A l’empobriment. I…

—Com neix i com s’ha fet aquest llibre? Com se us va acudir de prendre com a recurs aquest subgènere literari, que en dieu.
—Sí que podem dir que és un subgènere literari, però passa que allò que fa el creador del subgènere, Joe Brainard, i el que fa Georges Perec no s’assemblen de res. Jo utilitzo l’invent, l’estratagema de començar les frases pel “Me’n record” i titulo així el llibre, però a partir d’aquí he pervertit el model tant com he pogut. Perquè trobo que està molt bé copiar (que no vol dir plagiar), però és un punt de partida, només, no pot ser un punt d’arribada.

—Tot i que d’entrada sembli encotillada, aleshores és un estratagema, com dieu, molt obert.
—És un llibre a l’abast de tothom, perquè no cal imaginació, no cal construir personatges, no cal donar a cada personatge una psicologia, no cal inventar una trama, no cal documentació. Tothom pot escriure un llibre com aquest. Per això al final del llibre hi ha un apartat que convida la gent a practicar-ho. I com neix? Neix perquè jo necessitava diners i em vaig presentar a una beca d’assaig. I vaig intentar fer passar això amb tota la barra del món com un assaig, explicant que Montaigne era el creador de l’assaig i escrivia sobre la seva vida, i que ara l’assaig era una cosa acadèmica, però que l’assaig era això. Evidentment, no em van fer cas.

Emili Manzano, periodista i escriptor (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—I què en vau fer, del material que ja teníeu?
—Em vaig trobar a les mans un material que vaig gaudir molt d’escriure. Aleshores, com que era per a una beca d’assaig, vaig intentar ser molt sociològic, com Perec. És a dir, recordar-me de coses que pertanyessin a la memòria d’una generació. Aquest material el vaig donar llegir a uns amics, en Juan Pablo Caja i en Pepe Infiesta. I un em va dir: “Està molt bé que te’n recordis de coses col·lectives, de coses que són de tothom [que era una mica l’orientació per a l’assaig], però és més interessant quan contes coses que només tu pots contar, que només t’han passat a tu.” “Uf”, vaig dir, perquè això significava fer una altra mena de llibre, més autobiogràfic. Jo volia fer un retrat generacional, per mitjà dels meus records, recordar coses d’un col·lectiu ampli de gent. Però, és clar, vaig seguir el bon consell de l’amic. I va deixar de ser un retrat generacional per passar a ser un autoretrat.

—Aleshores, heu fet un autoretrat?
—Autoretrat diria que és la paraula que més el defineix. Però és un autoretrat que a mi m’agrada pensar que no és fet només mirant-me al mirall, que no és un llibre massa egotista, perquè jo recordo moltes coses, o sigui, el meu record és un pretext per a parlar d’altra gent, de records que no són meus, si no és perquè els van contar. Jo tinc records de la meva mare, que em permeten parlar de l’avi. I l’avi se’n recordava d’una altra cosa. A mi els records em serveixen per a parlar de l’altre: d’un amic, d’un llibre, d’un autor, d’una cosa que no és un jo, jo, jo. Perquè el perill d’aquest llibre és que arribi a cansar.

—Com s’evita un excés de narcisisme?
—Parlant dels altres. Jo he parlat dels avis; d’una senyora que cantava a missa i desafinava; d’aquell oncle que muntava la bicicleta… dels altres, que són gent que ha estat molt important per a mi, evidentment. Després vaig fer una tria i en vaig eliminar molts paràgrafs, perquè parlaven massa de mi o només de mi. Jo parlo del capellà que em va donar la comunió. Però el que és important és el capellà, no pas jo.

—Però com heu construït literàriament el llibre? Hi ha moments molt bonics, perquè els records són fils que contenen un rosari de records. Són fils invisibles que uneixen una colla de records. Hi ha una construcció artificiosa que genera un ritme que fa avançar en la lectura i que construeix un artifici literari.
—Amb l’aparença d’una cosa a raig i atomitzada i dispersa, hi ha una voluntat de construcció, de lligar uns me’n record amb uns altres, que hi hagi ressonàncies, de vegades mitjançant una paraula, de vegades mitjançant una cançó, i després parles de la música, i després… Perquè hi ha fils que s’allarguen durant tot el llibre. Hi ha com dues novel·les ocultes, una de familiar i una d’iniciació. Però això, molt subtil, es veu o no es veu.

—I també fa emergir un estil.
—Per primera vegada m’he sentit còmode amb l’estil. El vaig trobar de seguida. I a mi l’estil sempre m’ha fet patir molt, però aquí no, perquè estava molt segur de com s’havia d’escriure aquest llibre: d’una manera molt natural, molt oral, però no buscant una oralitat antiga com havia fet altres vegades, sinó una oralitat meva, moderna, tal com parlo amb els amics. Però hi ha l’esforç d’articular el text, de fer-ho harmònic, d’estructurar-lo, pensava, com una simfonia: amb uns temes al principi que s’anuncien, el desenvolupament –la part intermèdia, els contes són llargs, però després van decreixent–; després els motius del principi tornen a sortir al final… Jo escoltava simfonies per escriure, normalment escolto més música barroca, coses menys feixugues. Però sí, sí, pensava en una estructura musical. Després surten sempre influències literàries, és evident, però…

—Sí, hi apareix el vostre univers literari.
—Però jo aspirava a donar-li un aire musical, d’estructura musical, de simfonia. I al final les dues últimes pàgines recullen tot el llibre i el tanquen intentant donar un sentit a tot allò que el lector ha llegit. És la idea de fer un llibre, des de la coberta fins a la darrera frase de la contracoberta, on hem citat Blai Bonet. I a mi, que m’agrada fabricar coses, m’agraden els objectes, m’agrada cuinar i m’agrada construir maquetes. De manera que Anagrama m’ha permès construir el llibre, com a objecte.

—Doncs comencem per la coberta i acabem pel final, un gran final. Trieu una fotografia vostra, de quan teníeu cinc anys.
—Sí, i és l’any que vaig canviar d’escola. És la primavera del 1969. És el darrer curs del parvulari i em sembla que estava una mica enfadat, perquè vaig molt clenxinat i a mi m’agradava anar despentinat. Després la vida m’ha posat a lloc [riu, ensenyant la calvície]. A dins s’explica la situació. Devia ser al maig, i al setembre vaig canviar d’escola, vaig passar a l’escola dels grans, i al novembre es va morir la meva àvia. És una entrada al món coincidint amb una desaparició.

—Repetir a cada paràgraf “Me’n record” és una manera de fer memòria. Amb aquesta coberta, fer memòria us remet necessàriament a la infantesa?
—De manera cronològica, sí. Però els records són flaixos i la memòria és una cosa articulada.

—Per tant, el record i la memòria en aquest llibre no van de bracet.
—Jo els diferencio, perquè la gent gran perd la memòria, però no perd els records. Encara que es confonguin en el llenguatge. Diem “Aquesta persona té molta memòria”, perquè es recorda de tot. Però se’n recorda ordenadament? O té molts records falsos o molts de dispersos? O es recorda de moltes ximpleries, com em passa a mi? Em recordo de moltes coses diminutes, inservibles, inútils, que no serveixen de res.

—I també hi ha un moment que parleu de l’expressió que es diu a Mallorca: “caure de memòria”.
—És una expressió genuïna mallorquina, que vol dir caure d’esquena i donar-te un cop al cap. És com una metàfora de com vaig escriure el llibre: el vaig escriure molt de pressa i sense patiment estilístic. De fet, jo tenia un llibre compromès amb Anagrama. I a l’editora, la Isabel Obiols, vaig dir-li: per favor, mira’t això que estic fent, perquè si t’agrada, t’ho faré primer, perquè no vull que se m’escapi. Havia d’escriure aquest, per al moment de la meva vida, perquè ja anava a fer seixanta anys, perquè notava que estava en disposició de recordar aquestes coses, perquè es tancava tot un cicle.

—I l’altre llibre emparaulat?
—L’altre és un diccionari. Si tot va bé, sortirà l’any que ve. És un diccionari íntim, que dic jo. Una barreja de filologia recreativa i autobiografia. Filologia recreativa i memòria personal i generacional.

—On la llengua i les paraules pesen?
—És un diccionari alfabètic. Aquest és més sobre la memòria. La memòria és un tema sobre el qual m’agrada llegir. La memòria des de l’àmbit científic és un món apassionant. No l’entenc del tot, però tampoc em cal entendre’l. Sé que s’investiga i m’agrada molt que s’investigui. Jo, llegeixo fins allà on els divulgadors m’ho fan entenedor. També hi haurà una part filosòfica, sobre la memòria, una part política, una part antropològica, una part antropològica i una part literària, és clar. La memòria és un tema extraordinari. I sempre l’associem amb el cervell: memòria-cervell. Però és curiós que hi ha l’expressió genuïna en català, o almanco a Mallorca, que recull l’Alcover-Moll, que diu que quan te’n recordes d’una cosa de memòria, te’n recordes de cor. I amb les paraules de Blai Bonet, que deia que recordar és acostar les coses al cor. Vol dir que dintre del record hi ha una part emocional. L’afectivitat i el món del cor tenen molt a veure amb la memòria.

—Ara m’heu fet pensar en el desprestigi d’aprendre de memòria alguna cosa. Ara, si dius que aprens alguna cosa de cor, la percepció del fet canvia.
—Allò que s’ha desprestigiat és l’esforç, no pas la memòria. La voluntat i l’esforç. Perquè les eines que tenim al nostre abast ens eximeixen de recordar-nos de les coses. Jo em vaig educar en una família on la memòria era signe d’un talent natural, d’una disposició natural, com hi ha gent que té una disposició cap a la música. Hi ha famílies que són molt musicals, molt artístiques, n’hi ha que són molt científiques i la meva era una família molt oral, molt de contar històries, de grans lectors. I, amb aquesta disposició natural, tenir una bona memòria era un mèrit. I el meu pare era una persona que ens estimulava a aprendre coses com les hi havien ensenyat a ell.

—Tornant al llibre que ens ocupa, Me’n record, i de la relació entre record i memòria…
—Si fos un llibre de memòries, primer, serien estructurades, m’haurien obligat a seguir un fil, a triar quins aspectes són interessants i quins no, comprovar dades, seguir un fil cronològic i m’hauria vetat a mi mateix la invenció, la fantasia. Mai no m’he plantejat escriure memòries. És un llibre de records, que és com una capsa de bombons.

—Parleu-me d’aquest estil que heu trobat amb tanta facilitat i us ha fet escriguera.
—Hi ha molta juxtaposició, moltes subordinades, moltes comes, que és una cosa que no havia fet mai. Com un raig. Per intentar transmetre el flux mental.

—El llibre l’heu dedicat als vostres tres fills. En general, això del “me’n record” dels pares que expliquen als fills algunes batalletes és com una aventura per a ells, que no s’imaginen que els seus pares puguin haver fet segons què.
—I jo no he contat gairebé res! He estat molt prudent. Aquest és un llibre molt pudorós. Hi ha una part de records íntims que no vull que siguin públics i que potser literàriament no serien originals. Parlar d’erotisme em va costar moltíssim. Però dedico el llibre als meus fills, perquè és una manera que em coneguin més i que també sàpiguen que sóc un poc fabulador. Perquè es nota que m’agrada escriure i quan escrius sacrifiques el record notarial per una bona frase. Però ara, quan estic amb ells, m’agrada que siguin ells que em contin coses: què fan, com veuen el món, què viuen, quins amics tenen, l’argot que utilitzen…

—En el text de contraportada, els editors parlen del llibre en aquests termes: “Manzano ha confegit un àlbum d’estampes que oscil·len entre la rememoració de la vivència més íntima i particular i la memòria col·lectiva de la seva generació i de la seva illa, Mallorca.” El paisatge d’aquests records és Mallorca.
—No és deliberat, però està molt bé que ho hagin vist així els editors.  A més, ara, Mallorca, amb els canvis que pateix, esdevé un tema per a l’assaig, per a la literatura. Perquè la societat mallorquina ha canviat molt, la demografia, la llengua, tot ha canviat. En pocs anys, entre els mallorquins s’ha creat una divisió molt brusca i molt violenta, entre els que heretaran una casa i els que no.

—Què voleu dir, que abans a Mallorca tothom tenia una casa?
—El que no l’heretava se la podia comprar. L’accés a la propietat privada, a Mallorca, a tenir ca teva, s’ha convertit en un problema per als mallorquins. N’hi ha que hi accediran perquè la rebran i n’hi ha que no hi accediran mai, perquè no heretaran ni s’ho poden permetre. A vegades hi havia diferències socials, entre els forasters, entre els estrangers, després els nouvinguts i els mallorquins. Eren divisions entre aquell que ja hi és, l’autòcton, i els que van venint. Primer els forasters que van acabar essent propietaris, després… Però ara la divisió està en el si dels mallorquins. Ara un senyor de fora té més drets de tenir un bocí de Mallorca, que un mallorquí que ha nascut allà. Perquè no hi ha lleis que privilegiïn l’accés a l’habitatge per als que han nascut a Mallorca.

—I això no havia passat abans?
—Això no havia passat mai. Ara hi ha mallorquins pobres, un fet que feia setanta o vuitanta anys que havia desaparegut. Hi havia gent humil, però pobres que anessin a un menjador social, no n’hi havia. És clar, tot aquest malestar és objecte d’estudi i s’ha d’estudiar. Ho estudien els sociòlegs. I els novel·listes i els escriptors fan una gran feina ara. Es va convertint amb un tema literari. En el llibre hi ha un conte, el de la festa de disfresses, que la Isabel Obiols, l’editora, va dir que si algun dia es fa una antologia literària sobre la transformació de Mallorca, aquest conte ha de sortir. És una festa d’adolescents que es disfressen i que acabaran essent els darrers fantasmes autòctons.

—Mallorca fa anys que és en venda.
—Jo ara quan em passejo pel barri on vaig néixer, per la catedral, sóc un vertader espectre. Tot són hotels, apartaments per a estrangers. De les catorze famílies nobiliàries que tenien un casal, només en queda una que visqui al casal familiar. És el comte de Savallà, Perico Montaner. Els altres tretze casals s’han venut a gent que no és mallorquina o se n’han fet apartaments per a estrangers. Segles d’història, de pervivència d’una gent, d’una manera de fer, d’una manera de parlar… Uf, en vint anys és una cultura que es va extingint, atomitzant, disgregant, diluint. Va mutant cap a una cosa que és la dispersió total.

—Per acabar, parlem del final del llibre, que remet al principi. Dieu: “Me’n record d’una consciència nova del món i de les coses, i també de mi mateix, que vaig sentir despertar quan tenia cinc anys.” Hi ha un cert misteri.
—Fins a cinc anys el món et sembla molt endreçat, molt estructurat, molt segur, no et fas preguntes. Els misteris són contes, són fantasies, però no són coses que passen davant teu. O són fantasmagories. Confons la realitat i la ficció. Fantàstic.

—I què passa quan tens cinc anys?
—S’imposa una altra cosa, una altra realitat, que és una cambra buida. S’ha mort l’àvia. I vénen unes senyores cada dia a resar el rosari a casa. Durant tres dies, cada tarda. Això a un nen de cinc anys, l’impacta molt. Jo no recordo molt bé què vaig pensar en aquell moment ni la reflexió que vaig fer. Però recordo la sensació. Jo recordo molt les percepcions. I el que he fet amb aquest llibre ha estat intentar ajuntar-les amb l’explicació que els he anat donant amb el temps. És un llibre fals en aquest sentit. És pura trampa. Perquè a partir del record d’una percepció, jo el lligo amb la conclusió que n’he anat traient al llarg de cinquanta anys. Perquè a cinc anys no penses, la mort és un gran buit. Aleshores, depens d’una estratègia que estigui a la teva altura. En el meu cas era mirar-ho tot i dissimular i quedar bé, no molestar.