La política s’ha convertit en un mercat de futurs en què els únics actius que es negocien són les lleialtats humanes –lamente dir-ho d’una manera tan crua, però hi ha un moment en què la desesperació se t’emporta. Un espai sense arestes morals on tot –absolutament tot– té preu. Un sistema que ha perfeccionat la tècnica medieval del do ut des: et done perquè em dones.

Aquestes darreres hores, la CUP ha denunciat que entitats vinculades a ERC es van lucrar amb els diners de la DGAIA –i han recordat que ja ho havien denunciat fa anys–, tot convertint la infància desemparada en matèria primera d’una indústria de favors. Alhora, el president Mazón ha condecorat amb medalles –que vol dir diners i prebendes– els seus escortes; precisament aquests testimonis incòmodes que potser un dia hauran de revelar davant un jutge les veritats soterrades sobre què va passar aquell fatídic octubre, quan l’aigua es va endur vides i certeses. La medalla, aquest símbol que hauria d’honorar el mèrit excepcional, ens la trobem convertida en pòlissa d’assegurança pel president, en segell de silenci. La recompensa anticipada abans de la possible traïció.

I com si el cinisme necessitàs sempre superar-se a si mateix, ara es veu que una universitat privatitzada sota l’impuls del PP, de sobte fitxa com a col·laboradora l’ex-consellera Salomé Pradas, de manera que es procura un aixopluc professional a una persona que podria fer mal a Mazón. Casualitat.

Per desgràcia, tot això –ho sabem i ho veiem cada dia– no són fets aïllats; són la gramàtica d’un sistema. I per això afecten tant partits de dreta com d’esquerra, catalanistes o espanyolistes. I això passa perquè la política –com denuncia fa temps de manera tan clara gent com ara Christophe Guilluy– ja no aspira a transformar la realitat, sinó a gestionar-ne el repartiment. No pretén crear valor, sinó redistribuir-lo entre els afins. No cerca la justícia, sinó l’equilibri entre complicitats. Col·loca els interessos particulars –dels qui manen, del partit o de l’entorn– al centre de cada decisió.

I això pot passar i passa, crec, perquè s’ha substituït l’ètica per la legalitat, fent veure que no sabem que allò que és legal no sempre és just, o que la corrupció no és una anomalia del sistema, sinó que n’és una conseqüència lògica i inevitable si, com a societat, deslliurem el poder de tota aspiració transcendent.

La infància vulnerable o les víctimes de la gota freda es transformen d’aquesta manera tan sols en pretexts, en excuses per a aquesta gran fira de vanitats que és la política contemporània. I ens podem trobar tranquil·lament i el mateix dia amb els dos extrems del mapa units per la mateixa lògica mercantil: comprar lleialtats, silencis, complicitats. Vendre principis, memòria, responsabilitats.

La tragèdia, tal com ho veig jo, no és que hi haja polítics corruptes –que això no és cap novetat; n’hi ha haguts sempre, ja en la Roma antiga–, sinó que hàgem normalitzat un sistema en què el poder ja ni tan sols ha de corrompre per a funcionar; perquè el poder s’ha transformat ell mateix en una gran corrupció administrada amb pulcritud burocràtica.

Fet i fet, doncs, serà molt difícil que trobem l’espai per a l’esperança col·lectiva en les institucions que hem deixat que arriben a ser això que són. L’hem de cercar en la capacitat humana per a la indignació. L’esperança no vindrà de les comissions d’investigació que s’anuncien a so de bombo i platerets i solen acabar en silenci, sinó de la memòria tossuda dels qui, adherits a qualsevol ideologia i compromís personal, ens neguem a oblidar que la política podria ser –ha de ser i sabem que pot ser– una altra cosa. Una cosa ben diferent d’això que tenim ara.

PS1. Ahir es va presentar al Teatre Poliorama el llibre Tres dies d’agost, del cap de redacció de VilaWeb, Josep Nualart Casulleras. És el primer títol de la nova col·lecció dels Llibres de VilaWeb. Podeu llegir-ne ací la crònica de Pol Baraza.

El 29 d’octubre de 2024, una dana va arrasar el País Valencià. Les pluges torrencials van causar danys materials, inundacions i, cosa pitjor, víctimes mortals, que mai no haurien d’haver estat exposades a aquell perill. La tragèdia no la va causar únicament la natura. La màxima responsabilitat política d’aquells fets recau en Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana, i en la complicitat d’una part de l’empresariat que va decidir de prioritzar la producció i els beneficis econòmics per damunt de la vida de les persones.

Les previsions meteorològiques eren conegudes. Els avisos d’alerta roja s’havien activat. Però la Generalitat va triar no actuar amb la rapidesa i contundència que la situació exigia. Carlos Mazón va aparèixer tard, i amb una imatge de màrqueting, lluint un jupetí roig per fer la sensació de control. Però la realitat era ben diferent. La gestió va ser desastrosa, insuficient i negligent.

Avui, mesos després, Mazón encara nega la seua responsabilitat. Però els ciutadans veuen clar qui era el màxim responsable. No es pot dirigir un govern i defugir les obligacions corresponents quan la situació es complica. I, per damunt de tot, no es pot gestionar amb desídia una emergència en què hi ha risc per a les vides humanes. No n’hi ha prou de demanar-ne la dimissió, que és un deure ètic inajornable. Cal que Mazón responga davant la justícia. Que siga inhabilitat. Que assumisca la seua responsabilitat penal per haver posat en risc la vida de la gent.

La seua negligència no va ser un accident. Va ser el resultat d’un model polític que anteposa sistemàticament el benefici privat a la protecció de la vida. Aquest model, sostingut per les retallades, per la negació del canvi climàtic i per la submissió als interessos empresarials, va ser el veritable causant de la tragèdia del 29 d’octubre.

No podem oblidar la responsabilitat de part de l’empresariat, que va actuar amb una deixadesa criminal. Empreses que van impedir a la plantilla de consultar el mòbil per evitar que prengueren consciència del risc. Empresaris que van coaccionar treballadors perquè acudiren a les fàbriques o a les explotacions agrícoles malgrat les condicions extremes. Tot això ha de ser també objecte de responsabilitat legal.

Les hores més crítiques de la dana van posar en evidència una cadena de decisions negligents que van exposar centenars de treballadors a una situació de risc extrem. El cas del centre comercial Bonaire, a Aldaia, n’és un exemple paradigmàtic. Malgrat els avisos de risc molt alt emesos per l’AEMET i les alertes de “perill extrem” emeses per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer a les 17.30 h del 29 d’octubre, el complex comercial va romandre obert. Els treballadors van ser obligats a quedar-s’hi, sense mitjans bàsics ni opcions per a abandonar les instal·lacions. Quan, finalment, la direcció va permetre la sortida, l’accés ja era bloquejat per les inundacions. Van haver de passar la nit allà, amb escassos recursos i gens de suport institucional.

El mateix patró es va repetir en més punts del cinturó metropolità. A la seu d’Ikea a Alfafar, prop de 700 persones van quedar atrapades a les instal·lacions. L’aigua va començar a pujar de manera sobtada cap a les 19.30 h, i en menys de 20 minuts, els accessos eren impracticables. El personal va haver d’habilitar zones de descans i repartir menjar d’emergència entre les persones atrapades. Tot i això, la direcció de l’empresa no havia previst en cap moment de tancar ni activar cap protocol preventiu.

A la zona industrial de Riba-roja de Túria, a només 20 quilòmetres de València, els efectes van ser encara més greus. Segons dades facilitades per les autoritats locals, prop de 800 treballadors van quedar atrapats dins les instal·lacions empresarials, moltes de les quals es van inundar completament. Empreses com Mercadona, Glovo, Aquaservice o Lassal no van activar mesures preventives tot i les alertes meteorològiques. En alguns casos, els empleats van haver de refugiar-se en les plantes superiors dels magatzems per no ser arrossegats per l’aigua.

Els serveis d’emergència es van trobar desbordats. El telèfon 112 es va col·lapsar. A Catarroja, una treballadora va quedar tancada dins l’establiment on treballava, sense rebre cap indicació oficial d’evacuació, mentre familiars alertaven de la desaparició del seu marit.

Paral·lelament, molts treballadors van ser sorpresos per la dana mentre tornaven de la feina. Diversos camions de repartiment van quedar atrapats a les carreteres, i alguns conductors es van haver d’enfilar als sostres dels vehicles per evitar de quedar submergits. A hores d’ara, encara hi ha persones en parador desconegut.

Aquest conjunt de fets demostra una realitat inqüestionable: les empreses no van actuar, tot i tenir accés a la informació. La Generalitat no va ordenar l’aturada de l’activitat, tot i les previsions. I el resultat d’aquesta inacció va ser una catàstrofe humanitària amb conseqüències irreversibles.

Les víctimes de la dana continuen sense tenir el reconeixement i la reparació que mereixen. Les famílies que van perdre els seus éssers estimats, les que han quedat amb seqüeles físiques i psicològiques, les que han patit danys irreparables, esperen encara una resposta institucional que no arriba. Més greu encara: moltes víctimes d’accidents laborals in itinere no han estat reconegudes oficialment per la Generalitat. Aquesta invisibilització, aquesta negació del dolor, és una segona agressió inacceptable.

Davant d’aquesta situació, la convocatòria d’una vaga general el 29 de maig no és tan sols legítima, sinó absolutament necessària. És una resposta col·lectiva a una agressió col·lectiva. És una exigència de responsabilitat, de justícia i de dignitat. És una crida a posar fi a la impunitat política.

Però aquesta vaga també ha de ser un punt d’inflexió. No pot quedar-se en la denúncia d’uns fets concrets. Ha de servir per a reivindicar un canvi de model. Per a exigir la reversió de les privatitzacions, el reforç dels serveis públics, la creació de protocols de protecció real per a la classe treballadora en situacions d’emergència climàtica. Per a reclamar la millora de les condicions laborals, la recuperació del poder adquisitiu, la garantia d’un habitatge digne. Perquè la tragèdia de la dana és el reflex d’un sistema econòmic i polític que fa temps que ha esgotat la seua legitimitat.

La vaga general del 29 de maig és molt més que una resposta simbòlica a una tragèdia passada. És l’única manera real que tenim de fer-nos respectar davant un poder polític que ha demostrat que només entén el llenguatge de la pressió. No és retòrica: si avui la vida de la gent treballadora val menys que els beneficis empresarials, si la seguretat de les persones depèn de si resulta rendible protegir-les, és perquè com a societat ens han volgut fer creure que som febles. Però no ho som. La força de la gent treballadora, la capacitat d’aturar-ho tot, d’aturar l’economia, de posar un fre a la impunitat, és real. Joan Brossa ho va escriure amb una lucidesa colpidora que no ha perdut ni un bri d’actualitat:

“La gent no s’adona del poder que té:
amb una vaga general d’una setmana
n’hi hauria prou per a ensorrar l’economia,
paralitzar l’Estat i demostrar que
les lleis que imposen no són necessàries.”

La vaga general no és tan sols un dret, és una eina de defensa col·lectiva, una expressió del poder de la societat davant aquells que ens governen amb menyspreu i impunitat. És l’únic camí quan les institucions es converteixen en obstacles per a la justícia. Carlos Mazón ha de dimitir. Però no n’hi ha prou. La negligència criminal ha de tenir conseqüències penals. La vaga ha de ser el punt d’inflexió per a trencar aquest model en què la vida val menys que l’economia.

El 29 d’octubre de 2024 vam veure les conseqüències de la negligència política. El 29 de maig de 2025 ha de ser la resposta d’una societat que no acceptarà mai més ser víctima d’aquesta irresponsabilitat. La dimissió i condemna de Carlos Mazón és una qüestió de justícia. De les víctimes. De totes i tots nosaltres.

El 18 de gener, amb la mediació d’Egipte, Catar i els EUA, es va acordar un alto-el-foc per fases a Gaza, que semblava pronosticar el final de l’ofensiva militar israeliana i el pas a les negociacions de pau. Tanmateix, l’optimisme va durar poc. Dos mesos més tard, el govern del primer ministre Benjamin Netanyahu va trencar la treva i reprengué els atacs.

L’ONU alerta que 14.000 nadons podrien morir a Gaza les 48 hores vinents si no hi arriba l’ajut humanitari

El principal factor del trencament van ser la introducció de condicions per part de l’equip negociador israelià que no constaven en l’acord del gener, entre les quals hi havia el retorn previ d’ostatges. En aquesta situació, aquest cap de setmana Netanyahu ha llançat una nova ofensiva terrestre, amb l’objectiu, segons que afirmen, de destruir completament Hamàs i apoderar-se de “totes les zones de Gaza”. Ja ha causat centenars de morts en uns pocs dies.

Més enllà de les accions militars, d’ençà el mes de març hi ha hagut un blocatge de l’ajuda humanitària per part d’Israel, en un territori amb centenars de milers de desplaçats i amb una estimació de més de 35.000 morts a causa de l’ofensiva, la gran majoria civils, inclosos milers d’infants. Les agències i entitats de drets humans han descrit aquest blocatge com una eina de càstig col·lectiu i una violació del dret internacional; de fet, autoritats israelianes han reconegut que és una manera d’obligar Hamàs a alliberar els ostatges restants.

Dilluns es va permetre l’entrada de nou camions, una mesura totalment insuficient per a més de dos milions d’habitants. Netanyahu ho justificava diumenge en un vídeo, tot afirmant que solament permetrien l’entrada d’una quantitat “bàsica” d’aliments. I afegí: “Els nostres millors amics del món, senadors partidaris incondicionals i entusiastes, que conec d’ençà de fa desenes d’anys, em diuen això: us donem tota l’assistència per completar la victòria: armes, suport per a destruir Hamàs, defensa al Consell de Seguretat de l’ONU. Però hi ha una cosa que no podem resistir, no podem acceptar imatges de fam, de fam en massa.” De manera que permetran una entrada mínima per a poder continuar els atacs.

Ofensiva diplomàtica sense precedents

Els governs del Regne Unit, de França i del Canadà van reclamar dilluns mateix que es posés fi a aquesta nova ofensiva desproporcionada. I van advertir que, si persistia, prendrien “mesures concretes addicionals”. El comunicat d’aquests tres estats coincideix amb el malestar creixent dins la Unió Europea.

“La negació de l’ajuda humanitària essencial a la població civil és inacceptable i podria constituir una violació del dret internacional humanitari”, deien tots tres executius en el comunicat conjunt. El missatge, inusualment contundent per a aquests estats, qualifica de “totalment inadequat” l’anunci d’Israel d’autoritzar, per primera vegada en onze setmanes, l’entrada de solament una quantitat mínima de menjar. Els tres governs recorden que havien defensat sempre el dret d’Israel a protegir-se del terrorisme, però consideren que l’escalada actual és desmesurada i contraproduent.

També condemnen el discurs de membres del govern israelià que, a parer seu, afavoreix el desplaçament forçat de la població civil. Recorden que és un crim segons el dret internacional i fan una crida a avançar cap a una solució política duradora que impliqui la creació d’un estat palestí.

La UE revisarà l’acord d’associació amb Israel: “L’ajuda ha d’entrar immediatament a Gaza”

En aquesta línia, ahir els governs d’Espanya, Irlanda, Eslovènia i Luxemburg anaven més enllà i reclamaven a la nova alta representant de la UE per a la política exterior, Kaja Kallas, una revisió urgent de l’acord d’associació amb Israel, per si s’havien vulnerat clàusules de drets humans. I que es proposin accions concretes si es constata que això ha estat així. També ho feien els Països Baixos, que compten amb el suport d’una desena d’estats, fet que ha obligat les institucions europees a revisar-ho. “És hora d’actuar, ja no n’hi ha prou amb paraules ni declaracions”, va afirmar el ministre d’Afers Estrangers espanyol quan ahir va arribar a la reunió de ministres europeus a Brussel·les. “Parlem d’una acció deliberada per impedir l’ajuda humanitària i provocar una fam induïda.” Alhora, vint-i-dos estats, com ara Alemanya, el Japó i Austràlia, han exigit aquesta setmana la represa completa de l’ajuda a Gaza i que sigui gestionada per l’ONU.

Esquerdes amb Trump

L’ofensiva d’Israel ha coincidit amb la ronda del president dels EUA, Donald Trump, a Llevant, sense haver pogut segellar cap alto-el-foc ni cap acord sobre ostatges. Durant el seu viatge per l’Aràbia Saudita, Catar i els Emirats Àrabs Units, que va excloure Israel, Trump va dir: “Mirem Gaza. I ens n’ocuparem. Molta gent hi mor de fam.”

Diumenge, l’enviat especial de Trump per al Llevant, Steve Witkoff, es va fer ressò d’aquesta preocupació i va dir que els EUA no volien veure cap crisi humanitària a Gaza. “No permetrem que passi durant el mandat del president Trump.”

“La gent de Trump fa saber a Israel: ‘Us abandonarem si no poseu fi a aquesta guerra'”, explica a The Washington Post una font anònima perquè no està autoritzada a parlar amb els mitjans de comunicació.

La relació entre els EUA i Israel té fluctuacions, malgrat que pot semblar que, amb l’arribada de Trump, Israel tindrà carta blanca per a actuar. Segons NBC News, Netanyahu està indignat per alguns comentaris públics de Trump, com ara els que indicaven que encara no havia decidit si permetria a l’Iran d’enriquir urani en un possible nou acord nuclear; o bé la decisió d’aturar les accions contra els hutis del Iemen o el fet que es negociés sense participació d’Israel l’alliberament la setmana passada del soldat Edan Alexander, amb passaport nord-americà, que van negociar directament els EUA i Hamàs.

Durant la setmana passada, i en el viatge de Trump a la regió, els mitjancers d’Egipte, Catar i els EUA van tornar a pressionar per assolir un nou alto-el-foc en què s’alliberin els ostatges restants i s’acabi el blocatge israelià de tres mesos a Gaza.

Netanyahu replica amb duresa

Ara com ara, si més no públicament, Netanyahu no sembla que hagi de recular. El primer ministre israelià acusava ahir França, el Regne Unit i el Canadà de premiar Hamàs amb les seves demandes, adduint que ells simplement fan una guerra defensiva. “Això que proposen aquests dirigents és aturar una guerra defensiva per a la nostra supervivència abans de derrotar Hamàs”, deia Netanyahu en un comunicat. I afegia: “Cap nació no podria acceptar menys, i Israel, evidentment, tampoc”.

També feia una crida als dirigents europeus a adoptar l’estratègia de Donald Trump i insistia que la guerra es podria acabar immediatament si Hamàs alliberava els ostatges, lliurava les armes, els seus dirigents se n’anaven a l’exili i Gaza es desmilitaritzava. I el dirigent israelià acabava amb contundència: “És una guerra entre la civilització i la barbàrie. Israel es defensarà fins a la victòria total.”

Els dies de les proves per a accedir a la universitat (PAU) són un dels moments més importants del curs acadèmic per als estudiants que han acabat el batxillerat. Molts alumnes han dedicat i dediques hores i hores a estudiar per reeixir en la selectivitat del 2025. Hi ha moltes maneres d’estudiar, i a cadascú li’n funcionarà una de diferent, però, atesa la irrupció a les aules del ChatGPT, volem explorar com el podeu usar a favor vostre per preparar els exàmens. N’hem parlat amb Guillem Garcia Brustenga, expert de l’eLearning Innovation Center (eLinC), el centre d’innovació educativa de la UOC.

Un centenar de docents de ciències renuncia a corregir les PAU en protesta pels canvis al batxillerat

Crear un qüestionari o un examen 

Garcia explica que un assistent d’intel·ligència artificial (IA) generativa com ChatGPT és una eina molt potent, que pot resultar molt útil si la sabem fer anar. Li podeu demanar, per exemple, que generi un qüestionari, que ha de servir per a validar la vostra comprensió d’un concepte o d’un tema. La funció probablement més usada serà la de demanar que us faci un resum o un esquema d’un tema.

També podeu demanar-li que inventi un simulacre d’examen en el mateix format que l’oficial per a practicar. Tot i que les universitats del país ofereixen els models corregits dels exàmens dels anys anteriors, sempre podeu demanar al ChatGPT que us en generi un de nou. A més, tenint en compte que enguany serà el primer curs amb un nou model d’exàmens i que, per tant, no hi ha gaires exemples de proves disponibles, la IA pot ser de gran utilitat per a practicar. Podeu demanar-li també que us indiqui quines són les respostes correctes i que us n’expliqui el perquè.

Exemples o explicacions alternatives 

També podeu demanar que us proposi exemples concrets o explicacions alternatives al temari que us han explicat a classe. Per exemple, si li adjunteu el temari d’història, després podreu demanar-li que us ho torni a explicar de manera més esquemàtica, amb emoticones que ajudin a recordar cada període històric, o amb algun exemple concret que es pugui relacionar amb l’actualitat perquè sigui més fàcil d’entendre, per exemple.

Planificar una guia d’estudi

D’una altra banda, pot resultar útil, segons els dies, hores i temps d’estudi de què disposeu, que el ChatGPT us planifiqui una guia d’estudi: quina part del temari caldria estudiar cada dia, quantes hores el dia s’haurien de dedicar a l’estudi o com us podeu repartir el temari per no atabalar-vos gaire a darrera hora.

Transformar els apunts a mà en un format digital

Si teniu els apunts fets a mà en un full o llibreta, amb el ChatGPT de la versió mòbil podeu fer-hi fotografies i demanar-li que us les transformi en un text redactat en format digital. Això pot anar molt bé per a passar apunts en net. I, de passada, li podeu demanar que us corregeixi les faltes d’ortografia.

Establir diàleg amb el ChatGPT

Finalment, Garcia recomana d’establir un diàleg “socràtic” amb ChatGPT, en què la IA faci de professor, i vosaltres d’alumnes que pregunteu i repregunteu sobre qüestions del temari o que hi tinguin relació.

El ChatGPT pot ser útil per a practicar un idioma. Per exemple, podeu provar d’escriure una redacció i demanar-li que us vagi comentat aspectes diferents, com ara l’ortografia o el lèxic. Per exemple, demanar-li: “Quin sinònim podria fer servir per substituir tal paraula?” O bé: “Com enriquiríeu aquesta frase amb nou vocabulari perquè soni més formal?”, o “En aquest context, quin connector hi escau millor: ‘Tanmateix’ o ‘Emperò’?”

Com seran els exàmens de selectivitat el 2025?

El ChatGPT és totalment fiable?

Tot i que pot anar molt bé per a ajudar-vos a estudiar, cal recordar sempre que el ChatGPT no és infal·lible: es pot inventar informació o confondre’s, i per tant no ens en podem fiar mai al cent per cent ni de manera acrítica. “Pot inventar informació, mostrar biaixos presents en les dades d’entrenament (racisme, sexisme…), tenir dificultats amb la lògica i les matemàtiques i no reconèixer ni comunicar les seves limitacions o errors. A més, les respostes solen ser genèriques i manquen de profunditat”, explica Garcia.

Malgrat que sembli convincent fins i tot quan inventa dades, cal recordar que el ChatGPT és dissenyat per a complaure-us. Per tant, us pot donar la raó encara que aneu equivocats. Cal repreguntar o ser crítics per a comprovar si realment és cert allò que ens diu. De totes maneres, Garcia subratlla que, a l’hora de repassar un tema que ja hàgiu estudiat, els beneficis de la IA són superiors als inconvenients. Tanmateix, cal comparar allò que ens diu amb una altra font d’informació.

La selectivitat de les Illes permetrà de fer més faltes d’ortografia en català que en castellà

Ensenyar a estudiar amb el ChatGPT 

Per a Garcia, és imprescindible que els professors ensenyin a fer servir les eines de IA generativa de manera correcta a les aules, perquè és evident que la intel·ligència artificial no és passatgera. “Ja s’ha estès a tots els àmbits de la societat i cal que els alumnes sàpiguen usar-la de manera responsable i crítica”, diu. Per això demana que els professors rebin formació sobre les possibilitats i els riscs de la IA, tot establint clarament quin és l’ús esperat o permès i també sabent quines són les normatives i les bones i males pràctiques per a cada nivell educatiu, i fins i tot per a cada assignatura.

Set canals de YouTube i un compte d’Instagram que us ajudaran a preparar la selectivitat

Per primera vegada d’ençà de la caiguda del teló d’acer, la democràcia perilla, sembla que a causa d’un excés de confiança. Tanmateix, en algun continent sols hi arriba un pàl·lid reflex com de llum tardoral. En uns altres hi arrossega una existència malaltissa, i a tot arreu és en entredit. Es parla de democràcies erosionades, com Hongria,  Turquia, l’Índia  o el Brasil. Alguns pensen que Espanya ja és en aquesta categoria, ensems amb estats com Polònia, Romania i ara també Israel. Però el dubte es comença a estendre als països considerats democràcies estables, fins i tot els que han estat el bressol de la democràcia. Als Estats Units, el baluard d’aquest sistema de govern d’ençà del segle XVIII, els valors democràtics trontollen i amenacen d’arrossegar altres països.

En aquesta deriva del model, qüestionat pel govern de Trump, cal veure-hi no tant la causa com el símptoma d’una corrupció dels valors democràtics que no és patrimoni d’un únic partit. Fa molt temps que els governs saben que la democràcia no es regeix per la veritat sinó per l’opinió, i que governar consisteix a controlar-la. Als Estats Units la democràcia és inseparable d’una premsa compromesa amb els fets i amb l’anàlisi independent dels fets. Fins i tot els detractors dels Estats Units han d’admetre que la informació més damnosa sobre la política del govern americà prové de fonts americanes. Les revelacions de la massacre de My Lai, la participació de la CIA en el cop d’estat de Pinochet, els abusos d’Abu Ghraib, l’escàndol de les armes venudes a l’Iran per finançar els antisandinistes a Nicaragua o les tortures dels presoners de Guantánamo, totes aquestes informacions i més que inflamen l’antiamericanisme neixen de l’esforç i la probitat de periodistes protegits per la primera esmena de la constitució, que prohibeix al congrés de legislar contra la llibertat de premsa.

Gràcies a la protecció constitucional, fins ara cap president no s’havia atrevit a qüestionar aquesta llibertat per més irritants que fossin les comunicacions dels periodistes. D’irritants ho eren, i molt, els Papers del Pentàgon publicats pel New York Times o  l’escàndol Watergate investigat per Carl Bernstein i Bob Woodward, del Washington Post, que provocà la dimissió de Richard Nixon. Si aquestes divulgacions foren tan impactants és perquè ningú no en qüestionà la veracitat, i la raó era que la llibertat de premsa té de correlat necessari l’honorabilitat dels periodistes. En aquest sentit val la pena de recordar la disculpa amb valor de retractació del New York Times en un article editorial del maig del 2004 reconeixent que els articles amb què havia acomboiat la preparació de la guerra de l’Irac havien estat descurosos. Els autors no havien comprovat la veracitat de les fonts, falta greu en el periodisme d’investigació. Concretament, l’article de Michael R. Gordon i Judith Miller del 8 de setembre de 2002 sobre la compra per l’Irac de milers de tubs d’alumini suposadament destinats a la producció d’armes nuclears fou decisiu en l’opinió pública. La informació procedia d’una filtració de Scooter Libby, cap de personal del vice-president Dick Cheney, qui el mateix dia de la publicació sortí al programa de l’NBC Meet the press per denunciar “l’agressiva” cursa nuclear de l’Irac, en una aparició coordinada amb la de la consellera de seguretat nacional Condoleezza Rice al programa Late Edition de la CNN i del secretari d’estat Colin Powell a Fox News Sunday. Powell, que el febrer del 2003 defensaria la invasió al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, basà la posició del govern en l’article del Times i tancà així el bucle informatiu. 

El 23 d’octubre de 2005 el New York Times encara publicà un article de Byron Calame, el defensor del lector d’aquest diari, en què deia que el Times estava obligat a afrontar tres preocupacions sorgides de la investigació de la CIA sobre la filtració que havia donat peu a l’article de Gordon i Miller. Com en altres ocasions, la separació de poders funcionava i una agència federal feia aflorar un engany de l’executiu. Tanmateix, allò que m’interessa de remarcar és la reacció del diari, reconeixent la descurança dels seus periodistes en un editorial que, tot i fer tard, desmentia la cobertura donada al projecte bèl·lic del gabinet de Bush. Tant o més remarcable és la crida del defensor del lector a la responsabilitat del diari, en un exemple de fiscalització des de dintre de l’empresa.

En justa correspondència pel respecte que li acorda la societat, la premsa està obligada a respectar-se ella mateixa assumint la responsabilitat d’allò que publica. Malauradament, cada vegada més la responsabilitat s’esfuma per causes diverses. La més evident, l’hostilitat de Donald Trump a tota descripció de la realitat que contradigui la seva vanitat i pertorbi la seva agenda megalòmana. Durant la primera legislatura, el president popularitzà el concepte de “fake news” per atacar la premsa, i amb piulades obsessives ajudà a traslladar la “informació” als mitjans socials no regulats, on les teories de conspiració proliferen com els fongs en ambients putrefactes. En aquesta segona legislatura la seva secretària de premsa, Karoline Claire Leavitt, ha arribat a l’extrem de barrar l’accés a les conferències de premsa als mitjans considerats hostils, és a dir, els que no encareixen la política del president.

Així i tot, encara no es pot parlar de repressió del periodisme als Estats Units en el sentit en què es practica a Rússia, la Xina, Turquia i altres països on la seguretat dels periodistes és làbil, fins i tot amb perill de la vida. Però hi ha maneres més subtils d’entrebancar-los la feina, com ara dur-los a la barra per difamació i altres mesures de provada eficàcia dissuasiva, per exemple retirar la llicència de difusió, com pretén fer Trump amb la cadena televisiva CBS News, la directora de la qual fou acomiadada dilluns per pressions del govern. O revocar les subvencions de mitjans autònoms com National Public Radio i el Public Boardcasting Service, cadenes dedicades a l’emissió de notícies i programes culturals, A aquest grau de descomposició no s’hi arriba en uns quants mesos ni en una legislatura. L’esllavissada és lenta, perquè la moral de les masses es transforma a velocitat gairebé geològica, i el recel o el simple desinterès per la informació que reclama una lectura atenta cal cercar-los en la degradació de la capacitat crítica. La decadència començà fa dècades amb la pèrdua d’aptitud lectora, molt acusada actualment en una part considerable de la població. Sense arribar a l’analfabetisme i ni tan sols a l’analfabetisme funcional, molta gent és incapaç de discriminar els registres expressius, de copsar el matís, la ironia, fins i tot la regulació del sentit per la sintaxi, i són pocs els qui delimiten l’abast de la frase pel context. La pèrdua d’habilitat analítica va acompanyada de la dissipació de l’atenció i la disminució de la retentiva. Els sospitosos habituals del desastre són la dependència cada vegada més gran de la imatge en detriment de la paraula i l’abús del texting en perjudici de l’expressió matisada, però el mal ve de lluny i és més radical. Té a veure amb el supòsit que la cultura exigent, dificultosa per definició i per tant inassequible a les persones que no tenen temps ni inclinació per a afrontar-ne el repte, és incompatible amb la democràcia, que molts entenen com el deure d’igualar-ho tot. En aquest ambient la virtut és com la practicava Robespierre: consisteix a tallar els caps que sobreïxen. 

La democràcia moderna és suposadament el govern de les masses, però com que les masses mai no governen excepte en breus períodes de disbauxa, generalment destructiva, s’han de governar fent-los creure que tenen la iniciativa. D’això se’n diu populisme, i és la cara política de la cultura de masses. Però la democràcia no pot subsistir com l’embolcall d’una cultura feta d’impressions consumides per ments afamades de novetat però desnodrides de profunditat i capacitat admirativa. Per a subsistir, la democràcia necessita atenció, concentració, profunditat intel·lectual i discriminació. Gairebé diria que també necessita elegància, si amb això no m’exposés a ser titllat d’elitista, amb tota la càrrega negativa que l’acusació implica en una cultura impregnada de populisme. Però sense esforç intel·lectual i moral no hi ha un vertader compromís amb la vida pública, ni pot haver-hi democràcia en sentit rigorós. Com tampoc no hi pot haver societat racional allà on no es compleixen les condicions perquè la gent senti la necessitat de cultivar les capacitats de la intel·lecció i del gust i aprengui a malfiar-se de les opinions que no tenen més solvència que ser mogudes per passions majoritàries.   

Josep Nualart Casulleras, el 8 d’agost de 2024, com tantíssims periodistes, va quedar absolutament fascinat i sorprès d’allò que acabava de passar a Catalunya. El president Carles Puigdemont va aparèixer a l’Arc de Triomf de Barcelona, va fer un breu discurs i va desaparèixer en un tres i no res. Els Mossos d’Esquadra van muntar una operació policíaca immensa amb un objectiu clar: capturar-lo. Però no se’n van sortir.

“Què va passar, aquell dia?”, es preguntava i es repreguntava el cap de redacció de VilaWeb. I d’aquest neguit, d’aquestes ganes de saber la veritat i documentar fil per randa com va ser aquella jornada, n’ha nascut Tres dies d’agost, un llibre únic que reconstrueix al mil·límetre l’operació d’arribada i sortida del president Puigdemont. El primer llibre de la col·lecció que ha impulsat VilaWeb.

Tres dies d’agost ha estat presentat per Nualart aquest vespre en un Teatre Poliorama de Barcelona ple de gom a gom, amb unes cinc-centes persones. L’hi han acompanyat el director de VilaWeb, Vicent Partal, i Bàrbara Vidal, una peça clau en l’engranatge de l’operació sortida, que ha parlat per primera vegada sobre la seva participació.

Nualart ha explicat que va començar a rebre informació poc després del 8 d’agost. Moltes peces d’un trencaclosques que costava de construir. Ha trobat tota mena de dificultats, com ara versions que contaminaven el relat, però moltes també fruit de la persecució judicial que hi ha hagut i que encara hi ha. “M’he trobat por, la por com a un element central”, ha pogut constatar, després d’haver parlat amb una quarantena de persones. I afegeix: “Gent que no ha volgut parlar perquè té por. N’hi ha que han superat la por. Però n’hi ha que no l’han assimilada. L’anomalia no és que no pugui superar la por, sinó la causa que l’origina.”

Precisament per la repressió i la maquinària mediàtica espanyolista, que sempre té l’afany d’assenyalar, Nualart ha decidit d’amagar alguns noms, en solidaritat antirepressiva. I ha explicat que sempre havia seguit dos elements de guia: saber què hi ha de cert i evitar de perjudicar ningú.

Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Bàrbara Vidal, una peça clau

Segons que ha explicat Nualart, el llibre, en certa manera, també és un reconeixement a la gent que sempre hi és. “I que peti qui peti, si els dius que els necessites, per unes causes, per unes idees, sempre hi són. I una d’elles és la Bàrbara.” Bàrbara Vidal és, certament, una peça clau d’aquesta història. És la conductora de l’Honda Civic de color blanc on va pujar el president Puigdemont. La persona que va pitjar l’accelerador i va encetar l’operació retorn.

Nualart i Vidal han conversat sobre la seva participació, però abans han volgut recordar la llibretera Montserrat Úbeda, que va morir a final d’abril. “Ella no s’hauria perdut aquesta presentació”, ha dit Vidal.

Vidal ha reconegut que és una persona compromesa amb la causa independentista i amb un fort sentit de la justícia. El Primer d’Octubre va defensar una escola, va participar en un tall de la Jonquera anys més tard i fins i tot va pintar un llaç groc a terra, ha dit. “Aquest era el màxim activisme que havia fet fins aleshores”, ha dit. Tanmateix, en qüestió d’hores, i sense haver-ho vist venir, es va convertir en la conductora del president.

A Vidal la van avisar el 7 d’agost al vespre. Li van dir que el president ja era a Catalunya i que havien pensat en ella perquè el dugués amb cotxe de l’Arc de Triomf al parlament. Aquest era el pla inicial, però va canviar a darrera hora. “Em van dir que havia de dur el cotxe al pàrquing de l’Arc de Triomf, i assegurar-me si estaria tallat. Que el president Puigdemont sortiria i que el dugués al parlament”, ha dit.

A les 20.00 del 7 d’agost, l’Honda Cívic ja era aparcat i, tota nerviosa, se’n va anar a un sopar amb amics. Aquell dia no va dormir gens, només pensava que detindrien el president. Es va posar música per a relaxar-se, i va pensar que també seria un bon recurs per a calmar l’ambient tan bon punt Puigdemont i Jordi Turull, secretari general de Junts per Catalunya, estiguessin asseguts als seients del darrere. Per això va crear una llista de cançons per a quan tots tres fossin al cotxe.

Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé.

El 8 d’agost va baixar a l’aparcament mitja hora abans de les 9.00. Va encendre la ràdio del cotxe i quan va rebre el senyal, va engegar i va sortir a fora. De mica en mica, l’Honda s’anava fent un lloc. I, en un moment, el president Puigdemont ja era assegut al darrere. Instants després va aparèixer Turull, que va topar amb la cadira de rodes al seient del copilot, però que finalment va trobar la maneta de la porta del darrere. Uns segons que es van fer eterns.

La intenció era anar al parlament. El cotxe va arrencar, es va incorporar a l’avinguda de Vilanova, en direcció l’estació del Nord i es van trobar amb un imprevist: un semàfor vermell a la cruïlla amb el carrer de Roger de Flor. “Al mig del semàfor, vaig posar la llista de música. Al darrere, devien pensar, què fa aquesta…?”, ha dit tot rient. En un primer moment, no se’n van adonar, però un agent de paisà dels Mossos els va interceptar i els va perseguir uns quants metres. Però va restar quiet al costat del cotxe, sense fer res. Al darrere del mosso “hi havia un mosquit que el molestava”, ha dit Nualart. Es refereix a un dels assistents de la concentració, que va detectar el policia, va provar d’aturar-lo i va començar a fer senyals als ocupants del vehicle.

Vidal va decidir de saltar el semàfor i va conduir en direcció del parlament. Però hi va haver un canvi de plans i finalment va deixar Puigdemont i Turull en un pis. Ella no va deixar el cotxe i va anar circulant per Barcelona, sense saber gaire a on anar. “Vaig dir que necessitava distreure’m. Vaig pensar en una amiga i li vaig dir: ‘Vinga, fem un cafè’.” L’amiga també estava fascinada per allò que acabada de passar i fins i tot feia broma a Vidal i li demanava si duia el president al maleter. La dona no sabia absolutament res.

Fotografia: Albert Salamé. Assenyalament i un missatge amb un llarg aplaudiment

Aquell mateix dia, el vídeo de l’Honda Cívic no va tardar a córrer per les xarxes. Es difonien imatges, matrícules i tota mena d’informació sobre Vidal. “La mateixa tarda surten notícies pertot arreu, notícies de diaris espanyolistes. Vaig al·lucinar perquè posaven el meu nom. No el posem en casos de violadors i assassins i posaven el meu nom i cognom”, es queixa. A Vidal li dol sobretot l’assenyalament que hi ha hagut per part dels mitjans de comunicació espanyolistes i destaca que s’ha publicat informació de què solament disposaven els Mossos a partir de les investigacions.

Vidal no va agafar el cotxe durant una setmana. Havia rebut amenaces i va demanar de fer teletreball uns quants dies. Després va agafar vacances i ho va poder acabar de pair.

Malgrat el desgast emocional, Vidal ha destacat que havia volgut parlar perquè s’han publicat moltes mentides. No li interessa que es difongui un relat esbiaixat. I ha acabat amb un missatge que ha estat llargament aplaudit. “Era difícil que tot això funcionés. Hi havia molta gent allà. Va sortir i es va poder fer gràcies a molta gent, que va ser allà i va fer les coses per convicció. Vaig pensar que s’havia d’explicar. Una part de la raó d’explicar-ho és que vegem que es poden fer coses. Tenia ganes de sacsejar els ànims. Estem endormiscats, estem decebuts [en referència al procés]. Vaig tenir un accident fa molts anys i sé què és tenir traves a la vida. Jo sóc de queixar-me i rondinar, però m’he trobat dificultats amb moltes coses. Les coses no se solucionen amb la queixa, sinó treballant. Hem de continuar treballant.”

Un llibre carregat de detalls

El llibre desmenteix, per primera vegada, el relat oficial dels Mossos d’Esquadra. I reconstrueix al mil·límetre com va ser l’arribada i la sortida del president. Explica com es va preparar el pla de retorn de Puigdemont, com s’ho va fer per arribar d’incògnit a Barcelona, com va esquivar la policia, malgrat el dispositiu Gàbia, i com es va activar l’operació de retorn, que el va tornar a portar a l’exili. I en aquesta operació la participació dels voluntaris va ser clau.

El lector pot palpar a flor de pell la tensió personal i política dels protagonistes durant aquells dies. Nualart ha aconseguit de parlar amb testimonis que fins ara s’havien mantingut en l’anonimat, que s’han animat a donar la versió dels fets. I ha explicat que, de fet, ni Puigdemont no sabia tota la informació del pla. “Hi ha hagut una cadena de Bàrbares. És una feina en cadena”, ha dit.

El cap de redacció de VilaWeb ha explicat que havia descobert una “gran planificació sobre com poder-lo fer aparèixer clandestinament al centre de Barcelona, un dia d’agost”. I en l’operació de retorn a l’exili, diu que ni els Mossos ni cap cos policíac espanyol no va saber que el president havia restat durant dos dies en un pis de Barcelona. “Això és impressionant. Amb poca gent, però amb molta capacitat”, ha dit.

El director de VilaWeb, Vicent Partal, ha explicat que molta gent s’havia preguntat per què calia explicar tot això. I ha respost Vidal: “S’ha d’explicar. Si les coses surten bé i no les expliquem, cap a on anirem?” Partal ha destacat que el treball s’havia basat en el rigor periodístic i que molts mitjans havien explicat històries parcials. “Aquest llibre és el relat periodístic més implacable d’allò que va passar aquells dies”, ha dit.

“De tot allò que et vas trobar, què t’ha sorprès més?”, ha demanat Partal a Nualart. Ell ho ha vist ben clar: “Comprovar que efectivament Puigdemont havia estat dues nits a Barcelona, d’incògnit, i com s’ho havien fet. Això és el que em va impressionar més. De debò que no l’han aconseguit de rastrejar ni detenir?”

Podeu comprar el llibre Tres dies d’agost a la Botiga de VilaWeb o subscriure-us a Llibres de VilaWeb

L’oficina del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha anunciat el retorn a Israel de la delegació enviada a Doha, la capital del Catar, per negociar un acord d’alto-el-foc a Gaza. “Després d’una setmana de contactes intensos a Doha, la delegació negociadora tornarà a Israel per fer consultes”, diu un comunicat oficial.

L’ONU alerta que 14.000 nadons podrien morir a Gaza les 48 hores vinents si no hi arriba l’ajut humanitari

El mateix document precisa que una representació petita de la delegació romandrà al Catar per si el Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs) rectifica la seva postura respecte de la proposta actual.

El primer ministre del Catar, Mohamed bin Abdulrahman al Thani, ha reconegut que les converses entre les dues delegacions no han arribat enlloc a causa de“diferències fonamentals entre les parts. “Una de les parts vol un acord parcial que pugui conduir a un acord global, mentre que l’altra vol un acord en bloc i posar fi a la guerra per alliberar tots els ostatges”, ha explicat.

El president del Banc Sabadell, Josep Oliu, considera que hi ha un clam social i empresarial contra l’oferta pública d’adquisició (OPA) impulsada pel BBVA per absorbir el banc. Segons que ha dit, aquesta oposició coincideix amb la seva pròpia visió, segons la qual el Sabadell i el BBVA generen més valor separats que no pas junts.

Les principals entitats empresarials catalanes envien una carta a Sánchez perquè aturi l’OPA del BBVA al Sabadell

Ho ha dit en una conferència al fòrum empresarial impulsat per la Cambra de Comerç d’Alacant davant de desenes d’empresaris. A més, ha assenyalat que la visió contrària que s’ha generat al voltant de l’operació fa que aquesta no tingui bones perspectives.

Per reforçar aquest argument, ha aportat un conjunt de dades favorables a l’entitat que presideix. En particular, ha destacat que el preu de l’acció del Sabadell s’ha multiplicat per vuit des del 2020, cosa que, a parer seu, demostra que el banc té un gran futur en solitari.

Oliu ha volgut reivindicar també la identitat del Sabadell dient que és un banc amb ànima i que és difícil que aquesta ànima es reprodueixi en casa aliena.

Com serà la consulta sobre l’OPA del BBVA al Sabadell?

Divendres de la setmana passada, l’INE feia públiques les dades del nombre de compra-vendes d’habitatges del mes de març. I la veritat és que són espectaculars. A tot l’estat espanyol, han crescut d’un 40,6%, en termes interanuals, i, a Catalunya, el creixement ha estat encara més alt, del 52,2%. Això vol dir que es compleixen les previsions que es feien a final de l’any passat, quan s’augurava una activitat molt positiva. De moment, doncs, l’any 2025 ha començat donant continuïtat al 2024 en relació amb l’evolució favorable de l’activitat immobiliària, ha registrat nous increments en compra-vendes d’habitatge i ha assolit nivells màxims d’ençà del 2007.

Aquest matí, el Col·legi Oficial d’Agents de la Propietat Immobiliària (COAPI) de Barcelona ha presentat el seu informe trimestral sobre el mercat immobiliari català del primer trimestre. I, com era d’esperar, després de saber les xifres de l’INE, no ha sorprès que el to de l’informe fos molt positiu, igual com les conclusions per als mesos vinents.

El fet més destacat és que el primer trimestre del 2025 s’han registrat gairebé 30.000 operacions de compra-venda d’habitatge (el 66% de les quals, a la demarcació de Barcelona), amb un increment sobre el passat trimestre de l’11%, i amb un del 22,5% respecte del mateix trimestre del 2024. Aquests resultats ens situen en nivells màxims d’ençà de mitjan 2007 i superen amb escreix l’anterior màxim, aconseguit el tercer trimestre del 2022. En conseqüència, és el millor trimestre dels darrers disset anys i mig.

Quant als resultats interanuals, s’han situat en les 104.179 compra-vendes, per sobre del trimestre precedent (98.732). Respecte dels dotze mesos precedents, s’acumula un creixement del 15%, i s’intensifica la tendència ascendent en relació amb el trimestre precedent (7,6%). Així, doncs, el mercat immobiliari residencial de Catalunya manté la seva fortalesa, i dóna lloc a un impuls addicional respecte dels nivells d’activitat previs.

El portaveu del COAPI, Carles Sala, diu: “Com vam comentar fa uns mesos, enguany farem un salt important, i superarem el llistó de les 100.000 compra-vendes anuals. De moment, el primer trimestre ja ho hem fet i jo espero que, en els mesos vinents, el mercat mantingui el ritme mostrat fins ara… si el senyor Trump ens deixa, és clar.”

Un dels factors que juga a favor d’aquesta revifada del mercat és el preu a la baixa del diner. El nombre d’hipoteques sobre habitatge a Catalunya durant els darrers dotze mesos (tancament el febrer del 2025) ha estat de 70.551, amb una millora interanual de l’11,2%, i el volum de recursos destinats a finançament hipotecari sobre habitatge, el darrer any, ha superat els 11.868 milions d’euros, amb un ascens interanual del 16,7%. Pensem que el tipus d’interès mitjà dels nous crèdits hipotecaris ha estat del 3,15%, amb una millora trimestral substancial (3,36% en el quart del 2024), i és previsible una continuïtat en la tendència descendent durant els trimestres vinents. En termes reals (el nominal menys la inflació), aquests tipus no arriben a l’1%, la qual cosa vol dir que endeutar-se a aquests nivells és una ganga.

Avui, quan falten set sessions per a tancar el mes, la mitjana de l’Euríbor cotitza al 2,05%, i els analistes financers pensen que la cosa més probable és que tanqui el maig amb un valor mensual mitjà entre el 2,07% i el 2,10%. Serà un registre sensiblement inferior al de fa sis mesos i un any, de manera que els hipotecats a tipus variable amb revisió amb l’euríbor de maig notaran una bona rebaixa de les quotes.

És una dada important que, segons que apunta l’informe, fa que els indicadors d’accessibilitat hagin registrat una certa estabilitat durant el darrer trimestre. La quota hipotecària mensual mitjana s’ha situat en els 814 euros, amb un ascens trimestral del 0,7% i un ajust del -0,4% interanual. El percentatge d’aquesta quota respecte del cost salarial ha estat del 32,79%, amb una variació trimestral nul·la i un ajust interanual de -1,2 punts percentuals.

Respecte d’aquesta quota mitjana que no para de baixar, em comenta Guifré Homedes, director general d’Amat Immobiliaris, que davant la compra o el lloguer, veient els nivells actuals d’ambdues alternatives, “molta gent torna a pensar ‘per què he de llençar els diners amb un lloguer si, pagant el mateix, faig un estalvi per al futur amb la meva pròpia casa?’” I explica: “Veiem que, si la família pot ajudar el jove amb l’entrada de la hipoteca, ja tenim un motiu molt important a favor de la compra.” Quant als preus, pensa que la tendència no canviarà ni en el lloguer ni en la compra. “No veig que això hagi de canviar. En el lloguer, hi ha cada vegada menys oferta i més demanda. I no ens en sortim amb l’actitud de les autoritats. I amb els preus de l’habitatge veig un fenomen que fa temps que no veia. Hi ha propietaris que em diuen: ‘Esperaré un temps a vendre perquè crec que els preus continuaran pujant’. És a dir, s’estén la creença que els preus es mantindran a l’alça. No cal dir que l’entrada de poca obra nova també hi ajuda.”

El fet és que el preu per metre quadrat de l’habitatge a Catalunya ha registrat un nou increment durant el primer trimestre, amb una taxa trimestral de l’1,4%, segons l’informe. El preu mitjà ha estat de 2.582 euros/m², amb un increment interanual del 4,5%. Un fet que em sembla important de ressenyar és que, en termes absoluts, el nivell de preus se situa en màxims d’ençà del tercer trimestre del 2010. Per la seva banda, el lloguer, més o menys, es manté amb les restriccions noves imposades per les autoritats. De totes maneres, la cosa més important és que, com a conseqüència, com més va hi ha menys pisos per a llogar. Segons l’informe, s’ha registrat un nou descens trimestral, i al tancament del primer trimestre hi havia 15.183 ofertes de lloguer d’habitatge, enfront de les més de 39.000 que hi havia el febrer de 2021. Queda clar que alguna cosa no es fa bé. El govern insisteix a ajudar la demanda, però el problema real és l’oferta.

“No volem tenir més problemes”, és l’argument que molts propietaris donen quan posen a la venda l’habitatge llogat en acabar el contracte de lloguer, comenta Sala. “Fa un temps, quan hi havia una herència, l’habitatge o els habitatges que quedaven per als hereus es posaven per a llogar. Ara no. Els venen i es reparteixen els diners. Això fa créixer el producte dins el mercat de la compra-venda. De totes maneres, penso que el motiu que el fa créixer més és la compra de reposició, és a dir, la de qui vol comprar un pis per a millorar el seu benestar, aprofitant un finançament barat com l’actual. En canvi, ha desaparegut gairebé del tot l’inversor individual i al mercat pràcticament només hi queda el professional”, afegeix. Recorda que la pujada de l’ITP al 20% per a grans tenidors, el passat febrer, fa que es vagin retirant aquells inversors que compraven per rehabilitar i revendre després a preus més alts els edificis. Creu que és una mala notícia, atès “l’estat millorable en què es troben molts immobles del país, actualment”.

En definitiva, som davant uns mesos en què la pressió demogràfica i la creació de noves llars, per una banda, i una construcció al ralentí, conjuntament amb una retirada dels pisos de lloguer crearan una situació molt semblant a la que hem viscut aquests darrers mesos, la qual cosa tindrà com a conseqüència uns preus a l’alça.

 

La Comissió Europea ha plantejat d’imposar una taxa de dos euros per cada paquet petit que entri a la Unió Europea. La gran majoria d’aquests enviaments provenen de la Xina a través de plataformes digitals de venda de productes com Temu o Shein.

Ho ha anunciat el comissari europeu de Comerç, Maros Sefcovic, durant una compareixença davant la comissió de Mercat Interior i Protecció del Consumidor del Parlament Europeu.

Segons que ha explicat, aquesta enorme allau de paquets representa un nou repte per al control i la seguretat, a més de dificultar la tasca de garantir que tots els productes compleixen els estàndards europeus. “Parlem de dos euros per paquet, que pagarien les plataformes. I si es tracta de serveis oferts pels magatzems on s’emmagatzemen aquests paquets, la taxa seria encara més baixa, de 0,50 euros”, ha dit.

Sefcovic ha insistit que no es tracta d’un nou impost, sinó d’una taxa per a compensar el cost que suposa per a les autoritats duaneres gestionar aquest volum ingent d’enviaments.

La iniciativa ja s’havia esbossat en un document publicat el febrer passat, en què es demanava d’accelerar les negociacions per reformar el funcionament de la unió duanera. En aquella proposta ja s’incloïa aquest recàrrec als petits enviaments.

En el mateix document, l’executiu comunitari detallava que el 91% dels paquets amb un valor inferior als 150 euros que van arribar a la UE durant el 2024 mitjançant plataformes electròniques provenien de la Xina. Això representa un volum que s’ha doblat respecte del 2023, fins a assolir els 4.170 milions de productes. Brussel·les atribueix aquest creixement a l’expansió fulgurant de determinades plataformes de comerç electrònic, com Temu i Shein.

Tot i aquestes dades, Sefcovic ha subratllat que la proposta s’ha dissenyat de manera que no sigui discriminatòria. Ha explicat que la taxa recauria sobre les plataformes digitals, però serien les autoritats de duanes les encarregades de recaptar-la i de transferir-la posteriorment al pressupost comunitari. “És aquest el mecanisme que proposem, però ara som a l’inici del camí”, ha advertit el comissari de Comerç europeu.

La Unió Europea revisarà l’Acord d’Associació amb Israel davant el continuat blocatge humanitari imposat pel govern de Benjamin Netanyahu a Gaza. “L’ajuda ha d’entrar immediatament, sense barreres i a gran escala”, ha dit l’alta representant per a la Política Exterior de la UE, Kaja Kallas, després de la reunió de ministres d’Exteriors dels vint-i-set fet a Brussel·les.

L’anunci arriba després d’haver obert el bloc comunitari el debat sobre la revisió de l’acord a petició dels Països Baixos, que ha demanat d’avaluar si Israel compleix les obligacions establertes en l’acord matèria de respecte dels drets humans a Gaza. Es tracta d’una petició que ja van fer l’estat espanyol i la República d’Irlanda fa més d’un any i que ara ha rebut el suport d’una majoria d’estats.

Segons que ha explicat l’alta representant de la UE, Kaja Kallas, el ministre d’exteriors holandès ha proposat una revisió de l’article 2 d’aquest acord comercial, que obre la porta a suspendre vincles amb el país per vulneracions de drets humans.

Kallas ha denunciat que l’aixecament parcial del bloqueig d’ajuda humanitària per part d’Israel és com “una gota en un oceà”, i ha avisat el govern de Benjamin Netanyahu que caldria anar més enllà. “Hi ha milers de camions esperant a les fronteres per entrar”, ha dit, tot recordant que la UE ha finançat aquesta ajuda humanitària. “Hem de fer tot el possible perquè l’ajuda humanitària arribi a la gent de Gaza”, ha afegit.

A banda, el ministre d’Exteriors de l’autoritat palestina ha dit que la revisió és una passa necessària i esperada.

La batllessa de Ciutat de Mèxic, Clara Brugada, ha informat que la seva secretària personal i un assessor han estat assassinats a trets en un atac executat per uns individus que viatjaven en una motocicleta. Els fets han passat al barri de Benito Juárez, a la capital mexicana.

“El govern de Ciutat de Mèxic informa que, malauradament, han perdut la vida en una agressió directa Ximena Guzmán, secretària particular de la cap de govern, i José Muñoz, assessor, a la colònia Moderna de la demarcació de Benito Juárez”, diu un comunicat oficial.

La batllia ha explicat que la Secretaria de Seguretat Ciutadana i la Fiscalia General de Justícia de la capital han obert una investigació per determinar-ne els motius i identificar els responsables. També s’analitzen les imatges de les càmeres de videovigilància de la zona.

“No hi haurà impunitat, els responsables seran detinguts i hauran d’enfrontar-se a la justícia”, ha assegurat Brugada, que ha traslladat el condol als familiars de les víctimes i ha dit que els oferiran tot el suport necessari.

Katharina Johanna Zeller, advocada de 39 anys, ha estat elegida nova batllessa de Meran, a la demarcació de Bolzano, després de sumar un 57% dels vots en la segona volta. És la primera vegada en una dècada que la Suedtiroler Volkspartei (SVP) recupera la batllia, i ho ha fet derrotant el batlle sortint Dario Dal Medico, vinculat a l’àmbit del centredreta. L’elecció de Zeller no ha trigat a causar polèmica perquè s’ha negat a dur la banda de la bandera italiana durant la cerimònia de traspàs de poders. Algunes veus l’han acusada de vilipendi polític, un delicte recollit al codi penal italià.

La polèmica va esclatar ahir, durant l’acte de traspàs de poders. Tal com explica el diari italià FanPage.it, Dal Medico li va oferir la banda tricolor a Zeller i ella la va agafar, però se la va treure de seguida i es va limitar a dur el medalló municipal, símbol tradicional del Tirol. L’escena, enregistrada en vídeo i difosa a les xarxes, ha estat molt comentada i alguns l’han acusada de menysprear la república italiana.

En les imatges, se la veu dubtar i preguntar: “Segur que me l’he de posar?” Davant la insistència del seu predecessor, se la col·loca, però al cap de poc diu: “Va, guardem-la.” Dal Medico li respon: “No, aquesta l’has de portar.”

Zeller, que ja havia estat vice-batllesa de la ciutat, és germanòfona i filla de dos antics parlamentari, la senadora Julia Unterberger i l’ex-senador Karl Zeller. “Seré la batllessa de tothom”, ha dit després de vèncer en la segona volta dels comicis.

L’ecologista Angelo Bonelli –de l’Aliança Verda i Esquerra– l’ha acusada de vilipendi i ha demanat al ministre de l’Interior, Matteo Piantedosi, que hi intervingui. El delicte es recull a l’article 290 del codi penal italià, que preveu multes de mil a cinc mil euros per a qui ofengui públicament la república italiana o les seves institucions.

Tanmateix, des de la SVP recorden que no hi ha cap obligació legal de dur la banda durant el traspàs de poders. Així ho recull una circular del Ministeri de l’Interior italià del 1998, que explica que no hi ha una normativa completa sobre l’ús de la banda, sinó disposicions parcials i d’abast sectorial.

En conseqüència, l’ús de la banda no és obligatori excepte en casos com ara cerimònies matrimonials o quan el batlle exerceix funcions d’estat civil.

La batllessa ha defensat que no menysprea cap símbol de la república. Segons que ha dit, es va treure la banda com a resposta a un “gest provocador” de Dal Medico. I conclou: “Respecto la banda tricolor, continuaré honorant-la i portant-la en totes les ocasions oficials.”

“La Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) arrossega problemes estructurals. Fa anys que és evident que cal una reforma estructural d’aquesta direcció general”, ha dit la consellera de Drets Socials i Inclusió, Mònica Martínez Bravo. L’esclat de l’escàndol per les violacions reiterades a una nena de dotze anys sota la guarda de la DGAIA, víctima d’una xarxa de pederàstia encapçalada pel seu agressor, ha tornat a evidenciar les deficiències del sistema públic de protecció a la infància i els indicis d’irregularitats en la contractació i possible corrupció assenyalats per la Sindicatura de Comptes i l’Oficina Antifrau.

Preguntada al Parlament de Catalunya sobre el futur de la DGAIA per la diputada de Junts Ennatu Domingo, la consellera ha intentat d’alliberar de responsabilitats el seu govern, a qui ha atribuït des del començament la voluntat de reformar la direcció general. De fet, ha assenyalat que la destitució de l’anterior directora i el subdirector de la DGAIA, el març passat, es va produir per alinear-ne la cúpula amb el propòsit del govern de fer una reforma profunda del funcionament del servei, encara que, paradoxalment, Isabel Carrasco i Joan Mayoral fossin nomenats mig any abans pel govern d’Illa. “Vam fer un canvi, però no va ser suficient, per això vam fer un altre canvi”, ha al·legat, després de responsabilitzar els dos anteriors consellers del departament de no haver tocat la DGAIA.

Martínez Bravo ha assenyalat alguns dels problemes que, a parer seu, expliquen la crisi actual. “La població catalana ha crescut, la complexitat ha augmentat, els reptes han canviat, però la DGAIA no s’ha adaptat ni en recursos humans, ni en recursos tècnics, ni en recursos econòmics”, ha afirmat. El nombre de menors sota el sistema públic de protecció s’ha incrementat en un 84% en l’última dècada: han passat de 8.600 a 14.400, segons Martínez Bravo. A més, cada vegada els casos són més complexos i el desgast del personal, més gran. La rotació dels professionals és alta i hi ha una “greu falta” de perfils tècnics. La DGAIA no s’ha reestructurat davant de la nova realitat i, en canvi, ha externalitzat excessivament algunes de les seves funcions, segons la consellera. S’han delegat al tercer sector responsabilitats clau com el control de prestacions econòmiques. A aquesta situació, d’acord amb la diagnosi del departament, s’hi afegeixen les amenaces que representen els delinqüents i abusadors que amenacen el benestar de les criatures intentant captar-les a través de les xarxes socials. “Volem arribar al moll de l’os i abordar la transformació integral que la DGAIA necessita des de fa anys, i ho estem fent des del primer dia”, s’ha defensat Martínez Bravo.

La consellera ha assegurat que presentarà aquest pla de transformació la setmana vinent. Els canvis pivotaran en la prevenció dels maltractaments i els abusos i per intentar combatre el desemparament, posant el focus en les famílies. També ha apuntat que es recolliran les recomanacions que van fer la Sindicatura de Greuges i la Sindicatura de Comptes en diferents informes, així com altres propostes consensuades amb el tercer sector. En concret, la consellera ha apuntat que s’han d’introduir canvis en la contractació, per avançar cap a un model de concert.

El govern ha tancat files amb ERC i els Comuns, amb qui ha demanat al parlament la constitució d’una comissió d’investigació. També ho va fer Junts per la seva banda. De fet, el partit de Puigdemont sosté que l’executiu ha anat a remolc del seu grup, que va demanar públicament primer un escrutini parlamentari. Ennatu Domingo ha alertat que Junts no participarà d’un procés per “tapar les vergonyes” del sistema, i ha denunciat opacitat i falta de control en la institució. Junts troba sospitós que al novembre votessin en contra de les recomanacions de la Sindicatura de Comptes i, en canvi, ara promoguin una comissió d’investigació conjunta. La CUP també ha denunciat avui que entitats del tercer sector vinculades a ERC s’han lucrat il·legalment amb fons de la DGAIA i ha demanat una investigació fiable al parlament.

La informació clau i qui és qui per a entendre l’escàndol de la DGAIA

La mesa de la cambra ha admès a tràmit aquest matí les sol·licituds de constitució de la comissió d’investigació. No començarà a funcionar de manera immediata. El proper pas serà que el ple n’aprovi la creació i això no passarà, com a mínim, fins a principis de juny, quan hi ha previst el pròxim ple. Durant la interpel·lació parlamentària, Domingo ha enumerat les deficiències del sistema que hi veu Junts, la irregularitat en les contractacions identificades per la Sindicatura de Comptes i l’Oficina Antifrau i ha fet èmfasi, entre més qüestions, a la situació precària amb què es troben els treballadors socials.

Un home veí de Rubí ha mort perquè li ha caigut a sobre un tros d’una façana de formigó d’uns quaranta metres quadrats dins una botiga del centre comercial Via Sabadell (Vallès Occidental). La placa ha caigut d’una alçada d’uns dotze metres. La víctima anava acompanyada de la seva parella, que ha resultat il·lesa.

Els bombers han desallotjat el recinte cap a les 16.40 per la possibilitat que l’estructura hagués quedat perjudicada. A hores d’ara, fan les comprovacions adients per a assegurar que la resta de l’estructura que forma el centre comercial no s’ha vist afectada per l’accident. També inspeccionen la nau juntament amb els arquitectes municipals de Sabadell per esbrinar les causes del col·lapse.

Segons que explica el Diari de Sabadell, unes altres persones també han resultat ferides lleus. El centre comercial Via Sabadell, construït l’any 2012, consta de set edificis i tres plantes.

De moment no hi ha previsió de restabliment de la normalitat a l’indret. Els serveis tècnics han d’assegurar que el fet ha estat puntual i que no es pot reproduir en altres punts de les construccions.

La portaveu del govern, Sílvia Paneque, ha expressat preocupació pels fets i ha traslladat el condol a la família de la víctima i a l’Ajuntament de Sabadell.

L’extrema dreta catalana ha guanyat representació en dos consistoris més, a costa de regidors provinents de Junts per Catalunya. A Roda de Ter, hi haurà un relleu en l’agrupació Rodem!, una escissió de Junts. El regidor Joan Moreno deixarà el càrrec per un acord intern de la candidatura. El rellevarà Marina Quintana, la número dos de la llista, que d’ençà del novembre és la presidenta d’Aliança Catalana a Osona.

L’extrema dreta guanya pes també al Pallars Sobirà. En aquest cas, Ramon Porta, a Tírvia, amb el Front Nacional de Catalunya. Porta era regidor de Junts, es va adherir a Aliança, després fou expulsat per la pugna pel control en les comarques de l’Alt Pirineu i finalment va decidir de fer-se militant del FNC. En les eleccions de Catalunya del 12 de maig, Porta era el número 3 de la llista per la demarcació de Lleida.

Aliança ha presentat Marina Quintana aquest matí en una conferència de premsa, acompanyada de la diputada Rosa Maria Soberana. Quintana ha anunciat que una de les seves primeres activitats serà comprovar si es vol obrir un centre cultural islàmic a Roda per donar-li ús de mesquita. L’Ajuntament de Roda de Ter té tretze regidors de sis formacions diferents i Rodem! hi té un representant.

El PSOE ha acordat d’obrir un expedient informatiu a Gustavo Matos, actual diputat del parlament canari i ex-president de la cambra, arran d’unes informacions periodístiques que el vinculen amb una trobada amb l’empresari Mohamed Derbah, posteriorment detingut per narcotràfic.

Segons que ha informat el partit en un comunicat, es designarà un instructor que s’encarregarà de tramitar l’expedient amb transparència i garanties, respectant el dret a l’honor i a la defensa del diputat.

Matos ha comparegut avui en conferència de premsa a la seu del parlament canari després que el diari El Mundo publiqués que un informe policíac el relaciona amb les activitats de Derbah, suposat cap d’una xarxa de narcotràfic desarticulada a Tenerife.

Segons que ha explicat, la seva relació amb Derbah es limita a un cafè mesos abans de la detenció. A més, ha negat rotundament haver-hi intercedit davant la subdelegació del govern espanyol.

El diputat, que ocupa la vice-presidència segona de la cambra, ha detallat que va ser el mateix Derbah qui li va telefonar per citar-lo en una cafeteria d’un centre comercial de Santa Cruz de Tenerife. Li va dir que li volia explicar “una cosa greu”, però no va precisar què. Matos ha afirmat que no li va semblar sospitós en aquell moment.

A més, ha assegurat que no tenia cap constància ni indici d’activitats irregulars per part de Derbah i, encara menys, de delictes com ara el narcotràfic o l’emblanquiment de capitals, que són alguns dels que investiga la policia en l’operació que es va fer mesos després de la trobada.

La sèrie d’anime Bola de drac torna a 3Cat. La plataforma estrenarà Bola de drac Súper el divendres 6 de juny. Es tracta de la darrera sèrie estrenada de la saga emesa al Japó entre el 2015 i el 2018 i que, narrativament, se situa entre Bola de drac Z i Bola de drac GT, que també es poden veure en català a la mateixa plataforma.

En un primer moment, es podran veure dues de les cinc temporades que té la sèrie, que també s’emetran al canal SX3. S’espera que la resta s’incorporin al catàleg a mesura que avanci l’any. És la primera vegada que aquesta creació d’Akira Toriyama es pot veure doblada al català.

Bola de drac, una de les sagues d’anime més influents i que ha tingut més impacte a Catalunya, on es va estrenar originalment el 1990. Més de trenta anys després, aquest impacte continua ben vigent. D’ençà del retorn a la plataforma 3Cat, la saga ha acumula més d’onze milions de reproduccions.

Abans que la sèrie s’estreni al SX3 i estigui disponible a la plataforma, es farà una preestrena en exclusiva dels dos primers capítols a la sala Phenomena de Barcelona. Serà el dissabte 31 de maig, en el marc d’un acte temàtic.

La Comissió Europea proposa la deportació de persones lluny del seu lloc d’origen si els estats de la Unió Europea arriben a acords amb uns altres països tercers que es consideren “segurs”. Aquesta iniciativa, presentada avui, forma part de la revisió del concepte de “país tercer segur” prevista dins el Pacte de Migració i Asil i que s’ha d’enllestir al juny.

Fins ara, la legislació europea exigia que hi hagués una connexió demostrable entre la persona i el país on se la volia enviar. Però Brussel·les vol eliminar aquest requisit i permetre que cada estat ho defineixi segons la seva legislació. També obre la porta a considerar com a connexió suficient el simple fet d’haver transitat per aquell país abans d’entrar a la Unió.

A més, en absència de connexió o trànsit, la Comissió diu que la deportació serà possible si hi ha un acord amb el país tercer en qüestió. L’acord haurà de garantir que es faci un examen efectiu de la petició de protecció i que es doni asil, si s’escau. Ara bé, la mesura no s’aplicarà als menors no acompanyats.

El text presentat avui inclou, a més, una proposta perquè els recursos contra decisions d’inadmissibilitat deixin de tenir un efecte suspensiu automàtic, cosa que permetria d’executar les expulsions de manera més ràpida.

Brussel·les justifica els canvis amb la voluntat de “reduir els procediments, evitar abusos” i alleugerir els sistemes d’asil estatals. Tot plegat, diu, sense deixar de respectar els drets fonamentals dels sol·licitants. Ara la proposta ha de ser debatuda pel Parlament Europeu i el Consell de la UE.

Països d’origen segurs

Fa un mes, la Comissió ja va fer un altre pas en aquesta direcció amb la proposta d’establir una llista comuna de països d’origen considerats segurs, amb l’objectiu d’harmonitzar els criteris dins la UE.

En la llista, hi incloïa Kossove, Bangladesh, Colòmbia, Egipte, l’Índia, el Marroc i Tunísia, a més de tots els estats candidats a entrar a la Unió: Albània, Bòsnia i Hercegovina, Geòrgia, Moldàvia, Montenegro, Macedònia del Nord, Sèrbia i Turquia. Aquesta classificació ha de complementar les llistes que ja fan servir els estats membres per compte propi i facilitar els processos de retorn dels sol·licitants d’asil.

El Tribunal Constitucional espanyol preveu de decidir sobre el recurs del PP contra la llei d’amnistia en un ple monogràfic que farà entre el 24 i el 26 de juny vinent. Ho han fet córrer fonts del tribunal en diversos mitjans catalans, començant per TV3 i Catalunya Ràdio. El president del TC, Cándido Conde-Pumpido, ja va declarar que decidiren sobre la constitucionalitat de la llei aquest mes de juny, i és previsible que l’avalin, atesa la majoria de sis magistrats a quatre favorables a les posicions del PSOE. Recentment, aquesta mateixa majoria ha tombat la pretensió de tres magistrats afins al PP —César Tolosa, Enrique Arnaldo i Concepción Espejel— d’ajornar la deliberació i la votació sobre aquest recurs fins que no s’hagués fet una consulta al Tribunal de Justícia de la UE. 

Puigdemont ja és a les mans de Cándido Conde-Pumpido

Però el fet que el TC dictamini que la llei d’amnistia és compatible amb la constitució espanyola, aprofitant la decisió sobre el recurs del PP, això no implica necessàriament que els represaliats afectats per la desobediència dels jutges a aquesta llei puguin ser finalment amnistiats. És el cas dels ex-presos polítics condemnats per malversació —Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull— i els exiliats —el president Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig—, perseguits encara per aquest delicte. Perquè el Suprem pot dir que, per més que la llei sigui constitucional, no els és aplicable, fent valer la interpretació aberrant de la llei segons la qual el delicte de malversació atribuït a l’1-O no es pot amnistiar. 

Els uns i els altres hauran d’esperar que el TC resolgui els recursos d’empara que hi han presentat i que hi presentaran contra la decisió del Suprem, precisament, de no voler amnistiar-los. I aquesta resolució no arribarà, a tot estirar, fins a la tardor o a final d’any.