La fiscalia del Tribunal Constitucional (TC) espanyol s’ha oposat a suspendre la pena d’inhabilitació d’Oriol Junqueras i Raül Romeva. Aquesta mesura l’havien demanada tots dos com a mesura cautelar en els recursos d’empara contra la decisió del Tribunal Suprem (TS) espanyol de no amnistiar-los del delicte de malversació amb què foren condemnats en la sentència del procés.

Segons un escrit del fiscal Pablo Contreras, a què ha tingut accés VilaWeb, concedir aquesta suspensió implicaria una “anticipació de la resolució del recurs d’empara” i, per tant, avançaria les possibles conseqüències de la llei d’amnistia abans que el TC es pronunciï sobre el fons del cas. Així mateix, el fiscal argumenta que aquesta suspensió requeriria un pronunciament previ sobre la interpretació i aplicació de la llei d’amnistia, una qüestió que, segons el criteri de la Fiscalia, no pot ser abordada en la fase cautelar del procediment.

Un altre dels punts clau de l’oposició de la fiscalia és la durada de les penes d’inhabilitació que encara han de complir Junqueras i Romeva. En el cas del dirigent d’ERC, la condemna es mantindria vigent fins al 2031, mentre que per a Romeva la inhabilitació s’estendria fins al 2030. El fiscal assenyala que el temps restant d’execució d’aquestes penes és superior al termini habitual en què es resol un recurs d’empara, fet que, segons que estableix la jurisprudència del TC, justifica la denegació de la suspensió cautelar.

El passat 11 de febrer, el Ple del TC va admetre a tràmit els recursos d’empara de Junqueras, Romeva i de Dolors Bassa, i va obrir una peça separada per estudiar la seva petició de suspensió cautelar de la pena d’inhabilitació.

L’ex-vice-president del parlament Josep Costa ha demanat al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) que reobri el cas per la censura de debats al Parlament de Catalunya. Els fets es remunten al 2019, quan el Tribunal Constitucional espanyol (TC) va impedir el debat i votació de resolucions sobre l’autodeterminació i la monarquia, amb l’amenaça de conseqüències penals per a la mesa. A final de febrer, el TEDH va dictar que el TC havia actuat de manera proporcional.

Costa i Campdepadrós perden la batalla al TEDH contra Espanya: “El TC va actuar proporcionalment” 

Ara ha demanat la reobertura del cas perquè considera que la resolució del TEDH “es basa en un cúmul d’errors i fal·làcies”. En aquest sentit, considera que el tribunal va cometre una errada clau, quan va citar una sentència del TC de l’octubre del 2021 (184/2021)  sobre Carme Forcadell com un precedent rellevant per al seu cas. En aquest sentit, recorda que ell va ser absolt pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que va concloure que no havia desobeït cap resolució del TC. constitucional.

A més, argumenta que el TEDH va acceptar acríticament la interpretació del TC sobre les resolucions parlamentàries anul·lades, tenint en compte que algunes –com la que qüestionava la monarquia– no tenien relació amb l’independentisme perquè van ser presentades pels comuns. També recorda que el mateix TC, en una sentència del 2019 (98/2019), va dir que cap parlament pot censurar el rei espanyol, però no va prohibir el debat sobre la monarquia.

Costa també considera que Estrasburg ha interpretat erròniament que els parlaments autonòmics no poden proposar reformes constitucionals, quan la mateixa constitució espanyola ho permet explícitament. Oimés, l’ex-dirigent de Junts diu que el tribunal ha menystingut el canvi de context polític després del 2017, i l’ha tractat com si formés part del nucli dels fets de l’1-O, quan en realitat va ser elegit diputat mesos després.

També critica que el TEDH hagi ignorat que la seva persecució penal va començar tres anys abans de la seva absolució, fet que li va suposar una detenció arbitrària. Finalment, denuncia que el tribunal ha omès d’analitzar una de les seves queixes més greus: la manca d’imparcialitat dels magistrats del TC, que van resoldre els seus recursos i, segons ell, van empènyer la seva persecució penal.

Ja m’ha quedat clar que a ningú del Parlament no li importa gaire, però com que és un precedent nefast, he demanat al Tribunal de Drets Humans de reobrir el cas de la censura dels debats parlamentaris.
La resolució es basa en un cúmul d’errors i fal·làcies i cal dir-ho ben clar: pic.twitter.com/YhOCVFVUL9

— Josep Costa (@josepcosta) March 30, 2025

La fiscalia espanyola ha sol·licitat al Tribunal Suprem que investigui l’eurodiputat Alvise Pérez per un delicte de finançament il·legal. Hauria rebut 100.000 euros d’un empresari per a la campanya electoral. El mateix Alvise ho va admetre.

Ha remès un informe en què sol·licita que s’accepti l’exposició raonada que va enviar fa uns mesos al jutge de l’audiència espanyola i obri una investigació conta el líder de ‘Se acabó la fiesta’, tant per finançament il·legal com per delicte electoral. A més, se sol·licita la investigació a l’empresari Álvaro Romillo com a cooperador necessari dels delictes.

Romillo, investigat per l’audiència espanyola per una presumpta estafa piramidal mitjançant la plataforma d’inversions ‘Madeira Invest’ va ser qui va denunciar Alvise. Va dir que li hauria entregat els diners el 27 de maig de 2024, abans de les eleccions europees.

Vicente Ordaz, el nou president del consell d’administració d’À Punt ha confirmat a les Corts allò que ja va anunciar quan va ser nomenat: que augmentarà la programació en castellà de la televisió per obtenir més audiència. Ordaz ha dit que s’havia de fer tot allò que fos possible perquè els valencians s’acostassen als mitjans públics.

El castellà s’incorporarà en alguns productes de producció externa com ara sèries o films que, en emissió dual, la primera opció serà en castellà. “Les dades ens diuen que hi ha comarques de manera quasi històrica i d’ençà que À Punt va començar les emissions en 2018, els nostres resultats d’audiència són molt baixos. Comarques castellanoparlants”, ha dit À Punt, que ha insistit a obrir À Punt a ciutadans que no sintonitzen la televisió de manera regular. “Hem de fer esforços perquè À Punt siga la televisió de tots els valencians i valencianes, que no excloga ningú, i on tots es puguen sentir representats”.

No s’aconsegueix enganxar els valencians

En la primera compareixença en la comissió de les Corts, Ordaz ha lamentat que s’ha trobat que dels setanta-vuit milions de pressupost del 2025 ja se n’ha trobat el 54% compromés per l’equip anterior i que això redueix molt el marge de maniobra. En aquest sentit, ha fet el mateix lament els seus predecessors en el càrrec sobre els pocs diners que tenen els mitjans públics per a treballar. En aquest sentit, ha esmentat els 336 milions d’euros de 3Cat, els 200 d’ETB o els 290 de Telemadrid.

Ordaz ha lamentat també que l’audiència d’À Punt és la més baixa de les televisions públiques de l’estat. Va tancar el 2024 amb un 2,6 a pesar que en els dies immediatament posteriors a la gota freda del 29 d’octubre, es van registrar pics del 21,6%.

Vicente Ordaz s’ha preguntat si això és deu al fet que À Punt no fa la programació que vol la societat valenciana, si interessa el que fa o si s’ha adaptat a les necessitats dels valencians. “Si no aconseguim interessar els valencians, que ens trien, res del que fem no tindrà sentit i no complirem amb l’obligació de servei públic”, ha dit.

I ací és on ha introduït la variable dels continguts en castellà per a arribar, ha dit, a les comarques castellanoparlants del País Valencià.

Adéu a programes emblemàtics i arribada de la televenda: així comencen els canvis a À Punt

Ajustos de programació

Vicente Ordaz s’ha referit als canvis en la programació que avui mateix comencen en la televisió i que també es faran, a partir de la setmana vinent, en la ràdio. En el cas de la ràdio ha justificat l’eliminació dels espais Podríem fer-ho millor i Territori Sonor pel cost tan elevat que tenen i una audiència molt escassa. En el darrer Estudi General de Mitjans, la ràdio pública valenciana va tenir una audiència mitjana de 55.000 oients, ha dit.

El nou president del Consell d’Administració d’À Punt no ha descartat la retransmissió d’espectacles taurins si el preu de producció s’ajusta al rendiment que donarien. L’actual llibre d’estil els prohibeix, però Ordaz ha dit que ja es treballa en l’elaboració d’un nou text adaptat als temps actuals, ha dit. Els experts que fan part de la comissió que l’ha de fer provenen de les universitats CEU Cardenal Herrera i Miguel Hernández, d’Elx.

Les portaveus de Compromís i del PSPV, Maria Josep Amigó i Mercedes Caballero, li han retret que la primera mesura per a mirar d’augmentar l’audiència siga augmentar les hores d’emissió en castellà. A més, han recordat que el perfil del nou director general, Paco Aura, té un perfil molt ideologitzat perquè va ser la mà dreta d’Eduardo Zaplana.

El Tribunal Penal de París ha declarat culpables Marine Le Pen, Louis Aliot i set eurodiputats més de Rassemblement National de malversació de fons de la Unió Europea per pagar assistents d’eurodiputats que, en realitat, treballaven per al partit. La màxima dirigent de l’extrema dreta francesa ha estat condemnada a quatre anys de presó (dos de suspesos), cinc d’inhabilitació immediata i 100.000 euros de multa. La resolució pot causar un xoc sísmic en la política francesa perquè escapça les seves aspiracions de ser candidata a les presidencials de 2027 —manté l’acta de diputada a l’Assemblea francesa—, si el Tribunal de Cassació no esmena la sentència.

En el cas d’Aliot, ha estat condemnat a divuit mesos de presó (dotze de suspesos), tres anys d’inhabilitació —inicialment s’havia dit que d’execució immediata, però no és així—, una multa de 8.000 euros i braçalet electrònic. El tribunal ha refusat d’aplicar-li la inhabilitació immediata per “preservar la llibertat dels electors”, de manera que mantindrà la batllia de Perpinyà. Aliot es podrà presentar a la reelecció el 2026, si el Tribunal de Cassació no es pronuncia abans sobre els recursos.

“La igualtat davant de la llei és un pilar de la democràcia. Els càrrecs electes no tenen cap privilegi”, ha assegurat la presidenta del tribunal, Bénédicte de Perthuis. Cal assenyalar que Le Pen ha abandonat el tribunal, on era acompanyada del seu cercle més íntim, abans de la lectura de les inhabilitacions.

Qui no s’ha deixat veure per la rodalia del tribunal, plena de dirigents de l’extrema dreta, és l’actual president de Rassemblement National, Jordan Bardella, tot i que un dels condemnats és el seu guardaespatlles, Thierry Légier. Els jutges li han imposat un any de presó i dos d’inhabilitació. Les dues penes seran suspeses, sense que afectin els seus antecedents penals, per tal que pugui seguir exercint d’escorta.

4,6 milions malversats

El tribunal considera provat que es van malversar 4,6 milions d’euros en una quarantena de contractes falsos. A part dels eurodiputats, també han declarat culpables a dotze assistents de Rassemblement National. “Siguem clars. Ningú és jutjat per involucrar-se en la política“, ha reiterat la presidenta del tribunal.

Segons el tribunal, s’ha provat que els condemnats van signar contractes ficticis i que dins del partit hi havia “un sistema” per derivar despeses a través de fons de la UE. “S’ha establert que tota aquesta gent treballava en realitat per al partit, que els seus eurodiputats no els havien encarregat cap tasca”, ha explicat.

“Odia les mates, però és molt bo en física. És més de TikTok que d’Instagram. A internet li agrada mirar violacions en grup”. Aquest és un dels missatges directes de la campanya ‘El porno és fake’. Impulsada per la comissió de prevenció de violències sexuals de l’Alt Urgell, pretén reflexionar sobre la influència que té el porno en la societat.

“No… no, el meu fill no mira porno”, “el meu fill m’ho hauria dit si en consumís”, “jo penso que no, el nano amb 11 anys… jo penso que no”. Són els testimonis, en un altre vídeo, d’alguns pares a qui se’ls és difícil creure que els seus fills podrien haver consumit pornografia. El vídeo acaba amb dues dades clau: un estudi de Save the Children diu que l’edat mitjana a la qual els menors tenen el primer contacte amb el porno és a vuit anys i un 87% dels nois menors confessen consumir-lo cada dia.

En un altre dels vídeos que pretén demostrar com és de fàcil l’accés a la pornografia, una noia entra en un forn de pa per demanar “una polla de quart trempada”, així com “una fel·lació i dos parells de tetes”. “No els deixis sols”, diu la campanya, adreçada a tots els públics.

“Vols que ho celebrem amb una mamada?”

“Què passa, per què estàs tan seriosa? Vols que ho celebrem amb una mamada”, diu una nena que juga amb nines. “Està reproduint el que ha vist en el porno. No penses fer-hi res?” conclou el vídeo.

Un altre dels clips mostra una altra de les conseqüències del porno i la pressió estètica que causa sobre les joves. A una noia li fa vergonya ensenyar el seu cos pel que ha vist a internet. I en un altre vídeo més llarg, es mostra uns pares amb els ulls tapats mentre paren taula per sopa i el nen, mirant el mòbil, i consumint pornografia i ensenyant-li el contingut a la germana, que vol advertir que el porno és més present del que es pot pensar.

El nou moviment ecologista Revoltes de la Terra ja ha anunciat la seva primera acció de protesta, que volen que duri tres dies. El 2, 3 i 4 de maig faran una acampada “que vol anar més enllà”, com diuen en un comunicat, a Mont-roig del Camp (Baix Camp) contra la construcció d’una planta de components de bateries del conglomerat sud-coreà Lotte Energy Materials SL. “Confrontem les estructures del desastre, diem “no a la Lotte”. En resposta a aquest sistema que ens nega la vida present i futura, ja no podem més”, afegeixen al comunicat de convocatòria, que han difós al seu canal de Telegram.

Revoltes de la Terra és un nou moviment ecologista que vol fer un salt endavant en les mobilitzacions a favor del medi i neix a partir de la confluència de desenes d’organitzacions ecologistes dels Països Catalans. S’inspiren en referents de desobediència civil com els Alçaments de la Terra (Soulèvements de la Terre, en l’original en francès), un moviment ecologista aparegut el 2021 a l’estat francès que combina les protestes festives en què participen infants i gent gran amb accions de sabotatge per a inutilitzar maquinària per a infrastructures contra el medi, que causen pèrdues de milions d’euros.

L’organització no dóna més detalls de com serà la protesta, més enllà del fet que durarà tres dies. Al manifest fundacional del moviment s’expressava la voluntat de fer convocatòries diverses perquè cada participant s’hi trobés còmode, que incloïen la investigació i denúncia, les ocupacions, l’organització d’espais de trobada, els blocatges físics, o els desmantellaments, tal com fa l’organització francesa.

“Habitem Mont-roig del Camp, una zona alliberada temporalment i espaialment. Fem un crit al món per posar nom i cos a la necessitat silenciada, al vincle descuidat i posar el focus en el present a viure, el futur a construir”, diu Revoltes de la Terra.

Paul Marchant, conseller delegat de Primark, ha presentat la dimissió immediata arran d’una investigació d’Associated British Foods (ABF), matriu de la companyia, en relació amb l’acusació d’una dona pel “comportament inapropiat” de l’executiu envers ella “en un entorn social”.

Marchant “ha reconegut el seu error de criteri i accepta que les seves accions no van complir els estàndards que ABF espera”, segons que ha informat la multinacional, que afegeix que l’executiu ha demanat disculpes a la persona afectada, al consell d’administració d’ABF, als seus companys de Primark i a altres persones relacionades amb l’empresa.

Eoin Tonge, director financer d’ABF, assumirà el càrrec de conseller delegat de Primark de manera provisional, i col·laborarà amb l’equip directiu i el consell assessor estratègic. Per la seva banda, Joana Edwards, controladora financera del grup ABF, actuarà com a directora financera provisional d’ABF.

“Estic profundament decebut”, ha dit George Weston, conseller delegat d’ABF, que ha remarcat que actuar amb responsabilitat és l’única manera de construir i gestionar una empresa a llarg termini.

“Els companys i totes les persones han de ser tractats amb respecte i dignitat. La nostra cultura ha de ser, i és, més gran que qualsevol individu”, ha conclòs.

Un grup de persones han apedregat els Mossos d’Esquadra al barri de la Font de la Pólvora de Girona, mentre feien tasques de vigilància. Segons que ha avançat el digital El Caso i ha confirmat l’ACN, els incidents han començat pels volts d’un quart d’una de la matinada, quan els agents que anaven en una furgoneta de l’Àrea Regional de Recursos Operatius (ARRO) han alertat que unes quantes persones els estaven llançant pedres des del carrer Acàcia. Mitja hora més tard, un altre indicatiu de l’ARRO ha vist com l’apedregaven. En aquest cas, els impactes han causat el trencament d’un dels vidres de la furgoneta, però no ha ferit cap agent. Els Mossos han hagut de fer maniobres per evitar quedar atrapats.

A dos quarts de dues de la matinada, però, s’han reproduït de nou els incidents, aquest cas contra una furgoneta de la Brigada Mòbil que feia tasques de patrullatge. Els mateixos esvalotadors han llançat més pedres contra el vehicle policíac i han encès dos contenidors que han obligat a actuar als bombers. En concret, un s’ha encès al carrer dels germans Lumière amb el carrer de Guadiana i el segon al carrer del Barranc. Després que els efectius dels bombers apaguessin el foc, els incidents s’han acabat sense ferits. Ara els Mossos investiguen els fets, però de moment no hi ha hagut cap detingut. 

La presència policíaca al barri de la Font de la Pólvora s’ha intensificat aquests darrers dies arran de l’acord al qual van arribar l’Ajuntament de Girona i el Departament d’Interior la setmana passada, arran dels aldarulls i les destrosses al centre cívic del barri. 

El president de Finlàndia, Alexander Stubb, ha demanat al seu homòleg dels Estats Units, Donald Trump, que marqui el 20 d’abril com el termini màxim per tancar un acord d’alto-el-foc a Ucraïna. Tot plegat ha sorgit d’una trobada que van mantenir els dos mandataris.

Stubb ha revelat que va traslladar a Trump “el ferm suport de Finlàndia i Europa a Ucraïna davant la guerra d’agressió per part de Rússia”. I ha afegit que Trump li va demanar si era possible de confiar en el president rus, Vladímir Putin. “Li vaig respondre que no ho pot fer”, ha remarcat.

Així mateix, ha subratllat la importància d’aconseguir un alto-el-foc i posar una data sobre la taula. I ha explicat que Hèlsinki aposta pel 20 d’abril “perquè cal una data límit, és Pasqua i Trump ja farà tres mesos que és en el càrrec”, segons que ha recollit l’emissora pública finlandesa Yle.

El president finlandès ha insistit també que cal un mecanisme de sancions ferm com a incentiu per a aquest alto-el-foc. I ha indicat que, arran de les seves converses als Estats Units amb altres alts càrrecs, té la sensació que “s’està esgotant la paciència [amb Rússia] per part dels Estats Units”.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Dues incidències al sistema d’electrificació afecten la circulació de la R4, la R8 i la R2 nord. En primer lloc, una avaria a Castellbisbal causa retards que poden arribar als 25 minuts a la R4, segons que informen Adif i RENFE. Els trens poden romandre aturats més temps de l’habitual i augmentar el temps de recorregut en aproximar-se al tram entre Sant Sadurní d’Anoia i Molins de Rei. A la R4 sud es manté el servei de dos trens per hora i sentit. D’altra banda, una segona incidència també d’electrificació a Mollet Sant Fost afecta la circulació de la R8 i la R2 nord. A la R8 hi ha servei alternatiu per carretera entre Castellbisbal i Rubí. Segons Adif, tant a la R8 com a la R2 nord s’acumulen retards d’uns 25 minuts.

Hi ha moments en què oblidaries l’emprenyada que t’omple el cap. Voldries fer vida de país normal i deixar-te endur per la bellesa carabassa de les clívies florides o per aquella vida al carrer que comença a renéixer, malgrat el desori vital del canvi d’hora. Voldries submergir-te en allò que és estimulant i deixar de queixar-te. De raons, no te’n falten pas, en un país ple de dignes hereus del llegendari i estimat Pep Salsetes, que fan de la vida col·lectiva un lloc més habitable, com van fer els meus veïns (i alguns ex-veïns expulsats per lloguers impossibles) del barri de Sant Antoni de Barcelona, amb una esplèndida calçotada.

Però no me’n puc oblidar, no ens en podem oblidar: el país se’ns desfà.

Ho veiem cada dia a Rodalia. Impossible de fer veure que no ho veiem. RENFE no funciona, les vies d’ADIF encara l’espatllen més. Després d’anys de negar-ho, els responsables que els trens vagin bé admeten que van malament. Reconeixen que hi han deixat d’invertir durant dècades, però ho fan d’aquella manera com si tot plegat hagués estat fortuït, un accident, coses que passen. I no. El desastre que hem de suportar cada dia és conseqüència d’una política deliberada dels successius governs espanyols, una política d’espoliació. D’una espoliació de què han estat i són víctimes els Països Catalans i que durant dècades l’estat espanyol ha practicat i practica impunement. Ho han fet sense miraments, mentre han construït l’Espanya radial, amb una despesa ineficient, sovint supèrflua. És qüestió de 22.000 milions de dèficit fiscal. Que els trens no vagin és qüestió sobretot d’això.

És cert que els governants catalans tampoc no s’hi han lluït. Giren com baldufes arreplegant mèrits impossibles, com si fossin caçadors de miratges. Entre els qui governen l’autonomia i els pidolaires que negocien fent el paper d’oposició, ho acaben d’espatllar. I, com deia Joan Amorós en aquesta entrevista, la Generalitat acabarà essent l’ase dels cops. Difuminen les responsabilitats, en lloc d’exigir-les. No sé si és perquè no en saben més i els enreden sempre o perquè queden atrapats entre l’ego i les ganes de fer veure que guanyen, tot i que en realitat perden. Si no fos perquè ens esguerren constantment la vida, farien pena. Però no me’n fan, almenys a mi. Em fa ràbia que ens robin la vida així. Perquè aquesta espoliació ens roba els diners i també la vida.

L’espoliació enfonsa el país sencer. Tot cau a trossos, com aquelles cases que esdevenen runa. L’han deixada amb la pell i l’os i ara ens demanen paciència, que pel cap baix necessiten un parell d’anys. Diuen que ens hem de conformar. Que ens esperem, que han de fer les coses ben fetes. Sí, ara ens els creurem!

No podem tolerar-ho més. Hem de sortir al carrer. Que no serveix de res? No és pas cert. Que no ho vam saber rematar? Això sí que és cert, però no vol dir que hàgim d’estar quiets. Estem ferits i de manera diferent. Cadascú es guareix les ferides com pot o com sap. Però no som morts, tot i que ens hi volen, i hem de respondre.

Hem de dir prou i ens han de sentir. No ens poden continuar destruint. La manifestació-concentració a l’estació de Sants, organitzada per l’ANC, dissabte 5 d’abril a les 12 del migdia, és una ocasió per a desempallegar-nos d’aquest pes feixuc de la resignació, de callar, de conformar-se. Per mi no hi ha solució sense independència. Lluitar-hi cada dia és esperança, però també solució. Han de saber que no som morts.

Cal fer-ho amb la protesta i amb intel·ligència, a partir del saber profund. Que es decantin els afeccionats o aspirants a tapar forats. Per això també seria de savis que els que diuen representar-nos escoltessin la gent que domina el tema, com Joan Amorós. El seu coneixement ha de posar-se al centre de tot plegat. No podem perdre més temps. No podem renunciar ni a la protesta col·lectiva ni al coneixement.

Hi ha moments en què oblidaries l’emprenyada que t’omple el cap. Voldries fer vida de país normal i deixar-te endur per la bellesa carabassa de les clívies florides o per aquella vida al carrer que comença a renéixer, malgrat el desori vital del canvi d’hora. Voldries submergir-te en allò que és estimulant i deixar de queixar-te. De raons, no te’n falten pas, en un país ple de dignes hereus del llegendari i estimat Pep Salsetes, que fan de la vida col·lectiva un lloc més habitable, com van fer els meus veïns (i alguns ex-veïns expulsats per lloguers impossibles) del barri de Sant Antoni de Barcelona, amb una esplèndida calçotada.

Però no me’n puc oblidar, no ens en podem oblidar: el país se’ns desfà.

Ho veiem cada dia a Rodalia. Impossible de fer veure que no ho veiem. RENFE no funciona, les vies d’ADIF encara l’espatllen més. Després d’anys de negar-ho, els responsables que els trens vagin bé admeten que van malament. Reconeixen que hi han deixat d’invertir durant dècades, però ho fan d’aquella manera com si tot plegat hagués estat fortuït, un accident, coses que passen. I no. El desastre que hem de suportar cada dia és conseqüència d’una política deliberada dels successius governs espanyols, una política d’espoliació. D’una espoliació de què han estat i són víctimes els Països Catalans i que durant dècades l’estat espanyol ha practicat i practica impunement. Ho han fet sense miraments, mentre han construït l’Espanya radial, amb una despesa ineficient, sovint supèrflua. És qüestió de 22.000 milions de dèficit fiscal. Que els trens no vagin és qüestió sobretot d’això.

És cert que els governants catalans tampoc no s’hi han lluït. Giren com baldufes arreplegant mèrits impossibles, com si fossin caçadors de miratges. Entre els qui governen l’autonomia i els pidolaires que negocien fent el paper d’oposició, ho acaben d’espatllar. I, com deia Joan Amorós en aquesta entrevista, la Generalitat acabarà essent l’ase dels cops. Difuminen les responsabilitats, en lloc d’exigir-les. No sé si és perquè no en saben més i els enreden sempre o perquè queden atrapats entre l’ego i les ganes de fer veure que guanyen, tot i que en realitat perden. Si no fos perquè ens esguerren constantment la vida, farien pena. Però no me’n fan, almenys a mi. Em fa ràbia que ens robin la vida així. Perquè aquesta espoliació ens roba els diners i també la vida.

L’espoliació enfonsa el país sencer. Tot cau a trossos, com aquelles cases que esdevenen runa. L’han deixada amb la pell i l’os i ara ens demanen paciència, que pel cap baix necessiten un parell d’anys. Diuen que ens hem de conformar. Que ens esperem, que han de fer les coses ben fetes. Sí, ara ens els creurem!

No podem tolerar-ho més. Hem de sortir al carrer. Que no serveix de res? No és pas cert. Que no ho vam saber rematar? Això sí que és cert, però no vol dir que hàgim d’estar quiets. Estem ferits i de manera diferent. Cadascú es guareix les ferides com pot o com sap. Però no som morts, tot i que ens hi volen, i hem de respondre.

Hem de dir prou i ens han de sentir. No ens poden continuar destruint. La manifestació-concentració a l’estació de Sants, organitzada per l’ANC, dissabte 5 d’abril a les 12 del migdia, és una ocasió per a desempallegar-nos d’aquest pes feixuc de la resignació, de callar, de conformar-se. Per mi no hi ha solució sense independència. Lluitar-hi cada dia és esperança, però també solució. Han de saber que no som morts.

Cal fer-ho amb la protesta i amb intel·ligència, a partir del saber profund. Que es decantin els afeccionats o aspirants a tapar forats. Per això també seria de savis que els que diuen representar-nos escoltessin la gent que domina el tema, com Joan Amorós. El seu coneixement ha de posar-se al centre de tot plegat. No podem perdre més temps. No podem renunciar ni a la protesta col·lectiva ni al coneixement.

El nombre de gossos a la ciutat de Barcelona ha crescut significativament aquests darrers anys i, segons dades del Consell de Col·legis de Veterinaris de Catalunya, n’hi ha més de 150.000. Veure gossos passejant-hi és una imatge habitual, però ja no ho és tant veure-hi passejar un gos robot, i encara menys que la gent s’aturi a fer-s’hi fotos, interactuar-hi i, fins i tot, donar-li ordres com si fos un gos real. Tanmateix, de fa uns quants dies, els veïns de l’Eixample Esquerre s’han familiaritzat amb aquesta nova “espècie animal” tan curiosa.

Enric Lucea és el propietari d’aquest gos robot que desperta la curiositat de molts barcelonins. Lucea s’ha decidit a entrenar en Khlipper, un prototip de l’empresa Unitree Robotics, amb la idea d’impulsar un projecte social. Vol demostrar que pot tenir un impacte positiu en la vida quotidiana, sobretot de la gent gran i persones amb diversitat funcional. Per exemple, podria en Khlipper lluitar contra la soledat que ha de suportar molta gent gran a Barcelona? Els podria donar conversa, i fins i tot, podria arribar a recordar-los que s’han de prendre la pastilla, o bé agafar-los alguna cosa que els hagi caigut a terra?

El projecte encara està en una fase embrionària i de prova. Ara com ara, Lucea el treu a passejar perquè la gent comenci a habituar-s’hi. “Vaig començar a passejar en Khlipper per divulgar aquesta tecnologia i fer notar que ja la tenim aquí, que la podem fer servir i, sobretot, per a presentar el projecte.”

Lucea és conscient que el tracte humà és insubstituïble, especialment en l’àmbit sanitari i assistencial. Ho deixa clar: en Khlipper no ha estat creat per a substituir ningú. “En Khlipper ve a complementar”, ens explica.

Encara falta temps perquè el projecte tiri endavant. Per exemple, cal concretar les feines que podria fer. És per això que ara Lucea ha obert una campanya de micromecenatge per poder desenvolupar, concretar i fer extensible el projecte. “En Khlipper és un robot programable de codi obert, i vull programar-lo perquè ajudi tant persones amb diversitat funcional com de la tercera edat. La tecnologia és aquí per ajudar la gent, ja existeix. Ara només cal que en Khlipper sigui útil.”

El creador en destaca el cost competitiu respecte d’unes altres eines d’assistència, com ara els gossos guia, que poden arribar a costar entre trenta mil euros i quaranta-cinc mil. “Aquest producte podria ser econòmic, a part de totes les altres opcions de programari que se li poden alliberar. Si el fem un producte útil, el valor econòmic que té canviarà d’acord amb els resultats.” Concretament, treballa amb un codi obert per programar el robot i dotar-lo de funcionalitats útils. “La tecnologia ha vingut a ajudar la gent, i el meu projecte va en aquesta línia.” Després d’adquirir el robot, Lucea desenvolupa el programari perquè en Khlipper sigui una eina pràctica per a l’assistència.

Reaccions al carrer: entre la sorpresa i el recel

La presència d’en Khlipper al carrer no deixa ningú indiferent. “El 90% de la gent hi reacciona bé: hi vol jugar o li vol donar la mà”, explica Lucea. Ara, també hi ha qui el rebutja per l’aspecte o perquè el fa pensar en escenes distòpiques. “Alguns el veuen i pensen en un episodi de Black Mirror.” Tot i el recel i el debat ètic, Lucea està convençut que en Khlipper pot tenir un paper destacat en l’assistència a persones vulnerables. “No es podrà suplir mai el tracte humà, però si l’entenem com una eina més, li podrem donar un ús positiu. És com quan fem servir un ganivet.”

Si, com dèiem en el primer article d’aquesta sèrie, l’estat espanyol disposa d’un estat major que estudia, planifica i executa l’estratègia per a l’anorreament de la nació catalana, se’n desprèn que, per alliberar-se del seu jou, bé caldrà tenir-ne un de propi creant i utilitzant els mitjans i organismes necessaris. No cal dir que això serà impossible sense una estratègia que tingui com a eix de la seva realització la independència unilateral en tots els àmbits de reproducció del domini espanyol. I els primers passos per a aconseguir-ho obliguen a crear nous escenaris de conflicte.

I

La primera qüestió afecta forçosament la representació de la voluntat d’independència i els òrgans amb què s’hauria d’expressar. Al llarg dels set anys i mig transcorreguts des del Primer d’Octubre, l’evidència és que la base independentista està esqueixada en tres parts no estanques: a) la que manté la confiança, en termes de militància i de fidelitat electoral, en els partits ara com ara ex-independentistes com a politja de transmissió al si de les institucions autonòmiques, sotmeses a la constitució espanyola i els seus tribunals; b) la que se n’ha desentès, d’aquells partits, i ha passat a engruixir l’abstencionisme, que ha fet perdre la majoria al parlament als partits ara com ara ex-independentistes, o a decantar-se cap a opcions que, malgrat el seu llenguatge extrem, no posen en dubte la delegació del poder del general en mans d’organitzacions partidistes; c) la que s’arrecera en les entitats que van acompanyar les institucions durant la primera guerra (2006-2017) i continuen actives, en distints àmbits i diferents mitjans, i amb formes d’intervenció variables, en la preparació de la segona guerra.

És obvi que no ens trobem davant de compartiments estancs, sinó de compromisos plurals –transversals, si volem utilitzar el tòpic—, que són producte de (i revelen) la fragmentació descrita a dalt, però que, alhora, exigeixen un relat unitari per a soldar-los en un projecte unificador. El famós dilema de l’ou o la gallina es manifesta aquí a ple sol: n’hi haurà que donaran preferència a actuar per crear l’escenari on recolzi el relat: se’n diu, pejorativament, “acció per l’acció”, i la seva premissa és que, si no intervenim sobre la realitat, el pensament queda reclòs en si mateix; i n’hi haurà que es decantaran per pensar el relat que hauria de ser anterior a l’acció: se’n diu, pejorativament, “pensar per pensar”, i la seva premissa és que, si no ens guia la idea, l’acció es repetirà en bucle. En la realitat viva, però, relat i projecte van de bracet, s’alimenten contínuament, i s’entrelliguen a través de l’organització. Però a falta d’una organització que ho pugui realitzar, el fet és que, ara com ara, l’horitzó plausible a mitjà termini, hegemònic a falta d’alternativa, és la recuperació de la majoria absoluta al parlament en el lapse més breu.

II

En aquesta realitat viva, tenim institucions ocupades i partits disposats a recuperar-les (“per a fer què?”, es pregunta l’independentista conseqüent). Tenim entitats actives que volen recuperar la iniciativa al carrer per col·laborar, explícitament o implícitament, amb la recuperació de les institucions (“per fer de crossa dels partits que ens van trair”?, es pregunta l’independentista desconfiat) o per desafiar-les (“arribat el moment”, argumenta l’activista honrada). Tenim un gruix d’ex-votants independentistes que esperen que algú (o alguna) doni una lliçó als partits-traïdors i demostri que les entitats només en són terminals. I tenim mig cens que es troba còmode amb la institució ocupada i intervinguda per l’estat i que vota partits espanyol(iste)s al parlament i al congrés dels diputats.

El pensament polític independentista és un oxímoron i, si n’hi ha cap, no sembla que sigui útil per a crear aquella organització alternativa a l’establishment autonomista. De fet, es podria afirmar que, si no existeix cap “pensament” independentista és per la senzilla raó que no es troba a faltar. I, en els casos més extrems, podem sentir fins i tot que no ens cal perquè ja tenim una fe. I, amb bona voluntat i raó moral de part nostra, ja anem tirant. Però aquest relat sobre la falta de “pensament” no és cert ni en termes de revisió històrica ni en termes d’immediatesa política. És fals, de totes passades, que la gent que es va oposar a l’estatut de Zapatero-Maragall no tingués “pensament”. I no és menys fals que les consultes i la fundació de l’ANC les fessin gent sense “pensament”, val a dir, amb una visió de la nació sencera en relació amb el món i amb l’estat que ens oprimeix en nom del món. El problema és que era un “pensament” creat per l’independentisme d’esquerres, perquè el de dretes ja s’havia acomodat a l’autonomisme –el pujolisme, que canviava i canvia de pell per a no rebre quan el xoc amb l’estat esdevé irreversible per la iniciativa popular i no pas per pactes entre partits. I les masses que van fer el Primer d’Octubre no s’havien aplegat rere el minoritari i dividit, sovint autoexcloent i sempre criminalitzat, independentisme d’esquerres, sinó que sortien, bàsicament, de l’oposició que els dos tripartits havien creat en el si de la base electoral de CiU i de la dissolució de l’estratègia d’ERC amb l’aliança amb el PSOE-PSC. I tota l’oposició, la decepció i l’avorriment amb l’estatut i la sentència contra l’estatut es va arrecerar sota un pressupòsit moral: la raó era de part nostra i tot era qüestió de democràcia a la catalana, vàlida per se, sense atributs. Però, és clar, també n’hi havia, de “pensament”, rere els partits, dirigents i masses que van acceptar la “transició” i van consolidar l’autonomisme fins que aquest no va donar més de si. I de l’encreuament del “pensament” alliberador de la Plataforma pel Dret de Decidir, de les consultes per la independència i de l’Assemblea Nacional Catalana amb el “pensament” institucional autonomista (“de la llei a la llei” / “estructures d’estat”) va sorgir el Procés i les condicions de pacte entre institucions i carrer que van donar lloc al Primer d’Octubre. Una acció democràtica, certament, amb la qual emergia el poder popular que l’autonomisme no havia pogut dissimular ni assimilar i que els partits assimilats a l’autonomisme no van saber, voler, o poder realitzar en termes d’estat.

III

L’acció democràtica del Primer d’Octubre, sense cap més atribut que la seva essència radicalment nacional, va produir els efectes que coneixem: el pensament que, sense unilateralitat conscient, organitzada i sostinguda pel poble mobilitzat, no hi ha alliberament que valgui. De llavors ençà, es desprèn que tota acció que es plantegi en termes independentistes ha de recolzar en aquell “pensament” o val més que se’n desdigui, perquè aquella percepció de la realitat pivota entorn de l’antagonisme amb l’estat. Ara i aquí, partits i entitats, activistes i desencisats, tertulians i articulistes, només poden parlar, tutti quanti, en termes d’acció sense basar-se en cap “pensament” sistemàtic (a tot estirar, alguna opinió més o menys fonamentada), perquè el Primer d’Octubre va crear, des de l’acció, una nova manera d’entendre la nostra realitat com a nació oprimida. Ara bé, la manca de “pensament” per a una nació previsible, realitzable, construïble, possible, és a dir, constituïble en estat, és allò que ha permès a l’estat espanyol de recuperar la iniciativa temporalment; i no pas perquè disposi d’eines conceptuals per damunt de l’imperi atrotinat d’on procedeix, sinó perquè és estat i, com a tal, produeix “pensament” per “decret”: qui té el poder, imposa el relat. I ja tornem a ser on érem, però amb una primera lliçó apresa: si no es construeix un poder antagònic al de qui vol anorrear-te, no cal actuar ni necessites pensar gaire: de te fabula narratur.

IV

Si res es deriva, justament, de l’acció democràtica del Primer d’Octubre, és, doncs, l’antagonisme entre raó democràtica catalana i raó d’estat espanyola (i no solament espanyola: la irrupció en massa del poder popular aquell Primer d’Octubre plantejava, i plantejarà, un repte essencial a la futura República Catalana: com s’articula el poder popular que l’ha de fundar amb la seva representació delegada, formal o institucional, com se’n vulgui dir). Tornem a allò que dèiem: si no construïm un estat des de la pròpia acció, amb la pròpia acció, i a través de la pròpia acció, malament ens podrem alliberar de qui és estat, actua com a estat, i s’imposa com a estat. I aquí tornaríem a ser on érem, si no fos per una segona lliçó apresa: que podem tenir “pensament” i “acció” a la vegada, sempre que no els separem d’allò que els justifica i els mou, o sia, l’antagonisme com a raó, motor i transmissor de tota política alliberadora.

I aquest antagonisme circula per totes les esferes de la reproducció social. Circula pels meandres del parlament autonòmic, on la majoria no es podrà assolir mai sense sortir vencedors d’aquell antagonisme. Circula pels meandres de l’explotació colonial i les seves manifestacions més ostentoses: espoliació, infrafinançament, depredació, impossible de resoldre sense una alternativa radical basada en l’antagonisme en cada esfera de la seva reproducció. Circula pels meandres de la substitució demogràfica deliberada, de l’increment de les desigualtats i de l’exclusió social, on l’antagonisme es disfressa amb les mil màscares de la més suada i fal·laç ideologia de l’esquerra bleda. Circula pels meandres de la cultura en forma de genocidi lingüístic planificat en tot el domini de la llengua amb un designi de provincialització dels Països Catalans, una guerra no resoluble si no és en termes de victòria o derrota. Circula, en fi, pels meandres de la geopolítica armamentista com a clau de volta de la dominació sots-colonial: Espanya, colònia de l’OTAN / Països Catalans, colònia d’Espanya.

La setmana que ve abordarem les accions que s’haurien de correspondre amb el pensament antagonista; els distints escenaris que s’haurien de crear; les eines organitzatives que caldrien; i la creació simultània entre pensament, acció i organització d’estructures de país que constitueixin un embrió de República Catalana.

Si, com dèiem en el primer article d’aquesta sèrie, l’estat espanyol disposa d’un estat major que estudia, planifica i executa l’estratègia per a l’anorreament de la nació catalana, se’n desprèn que, per alliberar-se del seu jou, bé caldrà tenir-ne un de propi creant i utilitzant els mitjans i organismes necessaris. No cal dir que això serà impossible sense una estratègia que tingui com a eix de la seva realització la independència unilateral en tots els àmbits de reproducció del domini espanyol. I els primers passos per a aconseguir-ho obliguen a crear nous escenaris de conflicte.

I

La primera qüestió afecta forçosament la representació de la voluntat d’independència i els òrgans amb què s’hauria d’expressar. Al llarg dels set anys i mig transcorreguts des del Primer d’Octubre, l’evidència és que la base independentista està esqueixada en tres parts no estanques: a) la que manté la confiança, en termes de militància i de fidelitat electoral, en els partits ara com ara ex-independentistes com a politja de transmissió al si de les institucions autonòmiques, sotmeses a la constitució espanyola i els seus tribunals; b) la que se n’ha desentès, d’aquells partits, i ha passat a engruixir l’abstencionisme, que ha fet perdre la majoria al parlament als partits ara com ara ex-independentistes, o a decantar-se cap a opcions que, malgrat el seu llenguatge extrem, no posen en dubte la delegació del poder del general en mans d’organitzacions partidistes; c) la que s’arrecera en les entitats que van acompanyar les institucions durant la primera guerra (2006-2017) i continuen actives, en distints àmbits i diferents mitjans, i amb formes d’intervenció variables, en la preparació de la segona guerra.

És obvi que no ens trobem davant de compartiments estancs, sinó de compromisos plurals –transversals, si volem utilitzar el tòpic—, que són producte de (i revelen) la fragmentació descrita a dalt, però que, alhora, exigeixen un relat unitari per a soldar-los en un projecte unificador. El famós dilema de l’ou o la gallina es manifesta aquí a ple sol: n’hi haurà que donaran preferència a actuar per crear l’escenari on recolzi el relat: se’n diu, pejorativament, “acció per l’acció”, i la seva premissa és que, si no intervenim sobre la realitat, el pensament queda reclòs en si mateix; i n’hi haurà que es decantaran per pensar el relat que hauria de ser anterior a l’acció: se’n diu, pejorativament, “pensar per pensar”, i la seva premissa és que, si no ens guia la idea, l’acció es repetirà en bucle. En la realitat viva, però, relat i projecte van de bracet, s’alimenten contínuament, i s’entrelliguen a través de l’organització. Però a falta d’una organització que ho pugui realitzar, el fet és que, ara com ara, l’horitzó plausible a mitjà termini, hegemònic a falta d’alternativa, és la recuperació de la majoria absoluta al parlament en el lapse més breu.

II

En aquesta realitat viva, tenim institucions ocupades i partits disposats a recuperar-les (“per a fer què?”, es pregunta l’independentista conseqüent). Tenim entitats actives que volen recuperar la iniciativa al carrer per col·laborar, explícitament o implícitament, amb la recuperació de les institucions (“per fer de crossa dels partits que ens van trair”?, es pregunta l’independentista desconfiat) o per desafiar-les (“arribat el moment”, argumenta l’activista honrada). Tenim un gruix d’ex-votants independentistes que esperen que algú (o alguna) doni una lliçó als partits-traïdors i demostri que les entitats només en són terminals. I tenim mig cens que es troba còmode amb la institució ocupada i intervinguda per l’estat i que vota partits espanyol(iste)s al parlament i al congrés dels diputats.

El pensament polític independentista és un oxímoron i, si n’hi ha cap, no sembla que sigui útil per a crear aquella organització alternativa a l’establishment autonomista. De fet, es podria afirmar que, si no existeix cap “pensament” independentista és per la senzilla raó que no es troba a faltar. I, en els casos més extrems, podem sentir fins i tot que no ens cal perquè ja tenim una fe. I, amb bona voluntat i raó moral de part nostra, ja anem tirant. Però aquest relat sobre la falta de “pensament” no és cert ni en termes de revisió històrica ni en termes d’immediatesa política. És fals, de totes passades, que la gent que es va oposar a l’estatut de Zapatero-Maragall no tingués “pensament”. I no és menys fals que les consultes i la fundació de l’ANC les fessin gent sense “pensament”, val a dir, amb una visió de la nació sencera en relació amb el món i amb l’estat que ens oprimeix en nom del món. El problema és que era un “pensament” creat per l’independentisme d’esquerres, perquè el de dretes ja s’havia acomodat a l’autonomisme –el pujolisme, que canviava i canvia de pell per a no rebre quan el xoc amb l’estat esdevé irreversible per la iniciativa popular i no pas per pactes entre partits. I les masses que van fer el Primer d’Octubre no s’havien aplegat rere el minoritari i dividit, sovint autoexcloent i sempre criminalitzat, independentisme d’esquerres, sinó que sortien, bàsicament, de l’oposició que els dos tripartits havien creat en el si de la base electoral de CiU i de la dissolució de l’estratègia d’ERC amb l’aliança amb el PSOE-PSC. I tota l’oposició, la decepció i l’avorriment amb l’estatut i la sentència contra l’estatut es va arrecerar sota un pressupòsit moral: la raó era de part nostra i tot era qüestió de democràcia a la catalana, vàlida per se, sense atributs. Però, és clar, també n’hi havia, de “pensament”, rere els partits, dirigents i masses que van acceptar la “transició” i van consolidar l’autonomisme fins que aquest no va donar més de si. I de l’encreuament del “pensament” alliberador de la Plataforma pel Dret de Decidir, de les consultes per la independència i de l’Assemblea Nacional Catalana amb el “pensament” institucional autonomista (“de la llei a la llei” / “estructures d’estat”) va sorgir el Procés i les condicions de pacte entre institucions i carrer que van donar lloc al Primer d’Octubre. Una acció democràtica, certament, amb la qual emergia el poder popular que l’autonomisme no havia pogut dissimular ni assimilar i que els partits assimilats a l’autonomisme no van saber, voler, o poder realitzar en termes d’estat.

III

L’acció democràtica del Primer d’Octubre, sense cap més atribut que la seva essència radicalment nacional, va produir els efectes que coneixem: el pensament que, sense unilateralitat conscient, organitzada i sostinguda pel poble mobilitzat, no hi ha alliberament que valgui. De llavors ençà, es desprèn que tota acció que es plantegi en termes independentistes ha de recolzar en aquell “pensament” o val més que se’n desdigui, perquè aquella percepció de la realitat pivota entorn de l’antagonisme amb l’estat. Ara i aquí, partits i entitats, activistes i desencisats, tertulians i articulistes, només poden parlar, tutti quanti, en termes d’acció sense basar-se en cap “pensament” sistemàtic (a tot estirar, alguna opinió més o menys fonamentada), perquè el Primer d’Octubre va crear, des de l’acció, una nova manera d’entendre la nostra realitat com a nació oprimida. Ara bé, la manca de “pensament” per a una nació previsible, realitzable, construïble, possible, és a dir, constituïble en estat, és allò que ha permès a l’estat espanyol de recuperar la iniciativa temporalment; i no pas perquè disposi d’eines conceptuals per damunt de l’imperi atrotinat d’on procedeix, sinó perquè és estat i, com a tal, produeix “pensament” per “decret”: qui té el poder, imposa el relat. I ja tornem a ser on érem, però amb una primera lliçó apresa: si no es construeix un poder antagònic al de qui vol anorrear-te, no cal actuar ni necessites pensar gaire: de te fabula narratur.

IV

Si res es deriva, justament, de l’acció democràtica del Primer d’Octubre, és, doncs, l’antagonisme entre raó democràtica catalana i raó d’estat espanyola (i no solament espanyola: la irrupció en massa del poder popular aquell Primer d’Octubre plantejava, i plantejarà, un repte essencial a la futura República Catalana: com s’articula el poder popular que l’ha de fundar amb la seva representació delegada, formal o institucional, com se’n vulgui dir). Tornem a allò que dèiem: si no construïm un estat des de la pròpia acció, amb la pròpia acció, i a través de la pròpia acció, malament ens podrem alliberar de qui és estat, actua com a estat, i s’imposa com a estat. I aquí tornaríem a ser on érem, si no fos per una segona lliçó apresa: que podem tenir “pensament” i “acció” a la vegada, sempre que no els separem d’allò que els justifica i els mou, o sia, l’antagonisme com a raó, motor i transmissor de tota política alliberadora.

I aquest antagonisme circula per totes les esferes de la reproducció social. Circula pels meandres del parlament autonòmic, on la majoria no es podrà assolir mai sense sortir vencedors d’aquell antagonisme. Circula pels meandres de l’explotació colonial i les seves manifestacions més ostentoses: espoliació, infrafinançament, depredació, impossible de resoldre sense una alternativa radical basada en l’antagonisme en cada esfera de la seva reproducció. Circula pels meandres de la substitució demogràfica deliberada, de l’increment de les desigualtats i de l’exclusió social, on l’antagonisme es disfressa amb les mil màscares de la més suada i fal·laç ideologia de l’esquerra bleda. Circula pels meandres de la cultura en forma de genocidi lingüístic planificat en tot el domini de la llengua amb un designi de provincialització dels Països Catalans, una guerra no resoluble si no és en termes de victòria o derrota. Circula, en fi, pels meandres de la geopolítica armamentista com a clau de volta de la dominació sots-colonial: Espanya, colònia de l’OTAN / Països Catalans, colònia d’Espanya.

La setmana que ve abordarem les accions que s’haurien de correspondre amb el pensament antagonista; els distints escenaris que s’haurien de crear; les eines organitzatives que caldrien; i la creació simultània entre pensament, acció i organització d’estructures de país que constitueixin un embrió de República Catalana.

La commemoració dels cent anys del naixement de Vicent Ventura ens ha dut un grapat de bons llibres. És el cas de l’actualització d’un recull d’entrevistes molt bo a aquest periodista i polític tan fonamental en la transició valenciana –entrevistes triades i editades per Adolf Beltran i publicades a l’Editorial Afers. Però sobretot d’una petita joia editada per la Institució Alfons el Magnànim, titulada L’ofici que em furtaren. La transició amb ulls de periodista.

Dir-ne “joia”, segurament, és fer curt, en vista de la peripècia que visqué aquest llibre. És una obra inèdita de Vicent Ventura que no s’ha pogut publicar fins ben bé quaranta anys després d’haver estat escrita. Editat amb la qualitat que sempre posa Francesc Bayarri en les seues feines, el volum és un encàrrec que Ventura va rebre d’algú que no sabem qui és. El qui el va encarregar va demanar al periodista perseguit per la dictadura –d’ací ve aquest “ofici que em furtaren” del títol– que relatàs com s’havia desenvolupat això que en van dir la transició política al País Valencià. Ventura era una persona polèmica i a voltes complicada, però compromesa com poques i professional; i, segons que sembla, tot allò que va explicar i escriure en el llibre no va agradar a qui li l’havia encarregat. De manera que el manuscrit no es va arribar a publicar mai. Francesc Pérez Moragon el va trobar en un arxiu familiar i, gràcies a això, avui podem llegir un text brillant amb una distància que crec que el fa créixer en importància i tot, i que el dota, a més, d’una lectura molt actual.

Els motius de la censura no els sabem, però Bayarri apunta una hipòtesi que a qualsevol que haja viscut la transició –i la decepció d’aquesta– no li pot sonar estranya: el PSOE. Diu: “Aquest era l’objectiu del document: oferir una mirada retrospectiva del procés de reconstrucció del valencianisme polític sota la dictadura. El text degué disgustar a qui li havia fet la comanda. Ho deduïm per un motiu evident: no va ser publicat mai. […] Un escrit com el de Ventura havia de desagradar, per força, el totpoderós PSOE de l’època, que en el zenit del triomf no desitjava que algú vinguera ara amb velles històries.”

I quines eren aquelles “velles històries”? Doncs, bàsicament, la inexistència del PSOE –més encara: la inexistència del PSOE de Felipe González– en la lluita contra la dictadura.

Ventura no era un qualsevol, quant a credencials democràtiques. Falangista discrepant amb el franquisme, va ser un dels participants en el famós “contuberni de Munic” l’any 1962 –cosa que li va costar una dura repressió i ser apartat de l’ofici. Fundador del Partit Socialista Valencià l’any 1964, sempre es va oposar a la integració en un partit espanyol i va esdevenir, en paraules d’Adolf Beltran, el “líder moral” de l’antifranquisme valencià. Contribuí també a la fundació de les Comissions Obreres originals i creà Publipress, una agència de publicitat entorn de la qual es van agrupar noms imprescindibles per a entendre el nostre país: d’Andreu Alfaro o Francesc Jarque a J. J. Pérez Benlloch.

Molt poca gent, per no dir ningú, podia disputar a Ventura la credibilitat en l’activisme per la recuperació nacional valenciana, que ell entenia en el marc dels Països Catalans, i per l’arribada de la democràcia –el seu gran amic Joan Fuster, en tot cas, era un referent a banda, instal·lat en una categoria única. I per això les seues paraules feien molt de mal, quan els partits polítics i molt especialment el PSOE ja havien aconseguit de domesticar els anhels democràtics i nacionals de la població i reconvertir-los cap a la pervivència descarada del règim, convenientment maquillada per a fer-nos creure que allò era un canvi d’alguna cosa.

Amb la seua estatura moral, Ventura, en el llibre que no s’ha pogut publicar fins ara, critica amb una duresa molt reconfortant –vista amb ulls d’avui–el PSOE, el PCE i tots els “oportunistes” polítics –escriu que “l’oportunisme precedeix els canvis com els llamps els trons”. I recorda una cosa que –mirant-la ara, des del procés d’independència de Catalunya i tot això que ha passat després del 2017– és premonitòria: “La repressió continuada que mai no va estalviar sang […] va donar com a resultat el conformisme dels qui potser haurien preferit una altra cosa, però que vivien enfonsats en un engolfament […] generalitzat dels qui mai no volen altra cosa que allò que hi ha en cada moment, degut, sens dubte, a la inapetència de la llibertat.”

Ventura escrivia molt, molt bé i la frase és d’una precisió feridora, quirúrgica, indisputable. L’expressió “engolfament” (en cursiva en el text original) podria definir-se com un estat d’immersió o submersió profunda en una situació d’acceptació passiva i conformisme. Un terme que suggereix una condició d’entumiment o de paràlisi moral i intel·lectual, en què les persones són absorbides per la inèrcia social i política dominant, creada a partir de l’ús de la repressió per l’estat. Una mena d’acomodació psicològica a les circumstàncies repressives, en què individus destacats quant a l’activitat política del país acaben adaptant-se a la situació present i abandonant qualsevol aspiració de llibertat que poguessen haver tingut i per la qual havien lluitat, mentre es veuen forçats a acusar d’intolerants o innocents els qui simplement no han canviat ni d’opinió, ni de voluntat, ni d’objectiu, per salvar el seu prestigi.

I a mi la veritat és que em costa molt d’imaginar ningú que puga descriure amb més precisió i agudesa, que tinga un diagnòstic més exacte, sobre allò que va passar durant la transició del franquisme, però també això que passa amb bona part de l’independentisme institucional després del 2017: l’engolfament. No és exacta la comparació –entre més coses perquè a Vicent Ventura aleshores li van poder censurar la paraula i fer que no arribàs a la gent. I perquè la “minoria polititzada” a favor de la independència al Principat, o a favor del valencianisme també al sud, és molt més gran que no ho era la “minoria polititzada” a favor de la democràcia després de la mort de Franco. Però, així i tot, quina gran lliçó que ens va deixar escrita Vicent Ventura i quin encert tan gran de recuperar aquest text, precisament ara. Que ben explicat que queda tot.

 

PS1. Avui tota l’atenció se centrarà en el veredicte que a les deu del matí farà el Tribunal Penal de París: la sentència contra el batlle de Perpinyà, Louis Aliot, contra Marine Le Pen i contra vint-i-tres dirigents més del Rassemblement National, per haver malversat fons de la Unió Europea. Les conseqüències, en cas de ser declarats culpables, poden ser enormes. Segurament Aliot deixaria de ser batlle de Perpinyà demà mateix i Le Pen no es podria presentar a les eleccions presidencials del 2027. A més, tots dos anirien a la presó. El veredicte i les reaccions que origine els podreu seguir en directe a VilaWeb, però mentrestant podeu llegir aquest reportatge d’Alexandre Solano per fer-vos una idea del terratrèmol que es pot desfermar.

PS2. L’historiador Borja de Riquer ha dirigit obres col·lectives –obsessivament regionalistes–, que ara es completen amb el llibre La memòria dels catalans, dedicada als llocs, símbols, personatges, mites, llegendes, narratives, representacions i tradicions de les quatre províncies que Espanya identifica com a Catalunya. Joan Safont li ha fet una entrevista llarga i interessant: “La memòria dels catalans s’ha hagut de fer a la contra”.

PS3. Als Estats Units l’estupor per les actuacions del president Donald Trump han donat lloc a un fenomen que avui ens explica des d’allí Blai Avià. És la campanya que han llançat, amb una espectacular sèrie de mítings, Bernie Sanders i Alexandria Ocasio-Cortez, els dos grans referents de l’ala esquerra del Partit Demòcrata: “La set de sang de Bernie Sanders i AOC mostra el camí al Partit Demòcrata.”

PS4. És evident que el periodisme rigorosament verificat i independent de qualsevol mecanisme de pressió és avui més vital que mai. Amb la desinformació que es difon fàcilment i amb alguns dels polítics i empreses més poderosos del món promocionant-la, els mitjans creïbles som més necessaris que mai si volem mantenir-nos com a societat cohesionada. Donem valor a qualsevol ajut, a qualsevol donació que vulgueu fer a VilaWeb, però fer-vos-en subscriptors, si encara no ho sou, és la millor manera d’ajudar-nos a créixer i de resistir junts la mentida, la manipulació i la desinformació. Ajudeu-nos si podeu i si esteu d’acord amb la posició de diari nacional dels Països Catalans que té VilaWeb. Ens hi juguem molt.

La commemoració dels cent anys del naixement de Vicent Ventura ens ha dut un grapat de bons llibres. És el cas de l’actualització d’un recull d’entrevistes molt bo a aquest periodista i polític tan fonamental en la transició valenciana –entrevistes triades i editades per Adolf Beltran i publicades a l’Editorial Afers. Però sobretot d’una petita joia editada per la Institució Alfons el Magnànim, titulada L’ofici que em furtaren. La transició amb ulls de periodista.

Dir-ne “joia”, segurament, és fer curt, en vista de la peripècia que visqué aquest llibre. És una obra inèdita de Vicent Ventura que no s’ha pogut publicar fins ben bé quaranta anys després d’haver estat escrita. Editat amb la qualitat que sempre posa Francesc Bayarri en les seues feines, el volum és un encàrrec que Ventura va rebre d’algú que no sabem qui és. El qui el va encarregar va demanar al periodista perseguit per la dictadura –d’ací ve aquest “ofici que em furtaren” del títol– que relatàs com s’havia desenvolupat això que en van dir la transició política al País Valencià. Ventura era una persona polèmica i a voltes complicada, però compromesa com poques i professional; i, segons que sembla, tot allò que va explicar i escriure en el llibre no va agradar a qui li l’havia encarregat. De manera que el manuscrit no es va arribar a publicar mai. Francesc Pérez Moragon el va trobar en un arxiu familiar i, gràcies a això, avui podem llegir un text brillant amb una distància que crec que el fa créixer en importància i tot, i que el dota, a més, d’una lectura molt actual.

Els motius de la censura no els sabem, però Bayarri apunta una hipòtesi que a qualsevol que haja viscut la transició –i la decepció d’aquesta– no li pot sonar estranya: el PSOE. Diu: “Aquest era l’objectiu del document: oferir una mirada retrospectiva del procés de reconstrucció del valencianisme polític sota la dictadura. El text degué disgustar a qui li havia fet la comanda. Ho deduïm per un motiu evident: no va ser publicat mai. […] Un escrit com el de Ventura havia de desagradar, per força, el totpoderós PSOE de l’època, que en el zenit del triomf no desitjava que algú vinguera ara amb velles històries.”

I quines eren aquelles “velles històries”? Doncs, bàsicament, la inexistència del PSOE –més encara: la inexistència del PSOE de Felipe González– en la lluita contra la dictadura.

Ventura no era un qualsevol, quant a credencials democràtiques. Falangista discrepant amb el franquisme, va ser un dels participants en el famós “contuberni de Munic” l’any 1962 –cosa que li va costar una dura repressió i ser apartat de l’ofici. Fundador del Partit Socialista Valencià l’any 1964, sempre es va oposar a la integració en un partit espanyol i va esdevenir, en paraules d’Adolf Beltran, el “líder moral” de l’antifranquisme valencià. Contribuí també a la fundació de les Comissions Obreres originals i creà Publipress, una agència de publicitat entorn de la qual es van agrupar noms imprescindibles per a entendre el nostre país: d’Andreu Alfaro o Francesc Jarque a J. J. Pérez Benlloch.

Molt poca gent, per no dir ningú, podia disputar a Ventura la credibilitat en l’activisme per la recuperació nacional valenciana, que ell entenia en el marc dels Països Catalans, i per l’arribada de la democràcia –el seu gran amic Joan Fuster, en tot cas, era un referent a banda, instal·lat en una categoria única. I per això les seues paraules feien molt de mal, quan els partits polítics i molt especialment el PSOE ja havien aconseguit de domesticar els anhels democràtics i nacionals de la població i reconvertir-los cap a la pervivència descarada del règim, convenientment maquillada per a fer-nos creure que allò era un canvi d’alguna cosa.

Amb la seua estatura moral, Ventura, en el llibre que no s’ha pogut publicar fins ara, critica amb una duresa molt reconfortant –vista amb ulls d’avui–el PSOE, el PCE i tots els “oportunistes” polítics –escriu que “l’oportunisme precedeix els canvis com els llamps els trons”. I recorda una cosa que –mirant-la ara, des del procés d’independència de Catalunya i tot això que ha passat després del 2017– és premonitòria: “La repressió continuada que mai no va estalviar sang […] va donar com a resultat el conformisme dels qui potser haurien preferit una altra cosa, però que vivien enfonsats en un engolfament […] generalitzat dels qui mai no volen altra cosa que allò que hi ha en cada moment, degut, sens dubte, a la inapetència de la llibertat.”

Ventura escrivia molt, molt bé i la frase és d’una precisió feridora, quirúrgica, indisputable. L’expressió “engolfament” (en cursiva en el text original) podria definir-se com un estat d’immersió o submersió profunda en una situació d’acceptació passiva i conformisme. Un terme que suggereix una condició d’entumiment o de paràlisi moral i intel·lectual, en què les persones són absorbides per la inèrcia social i política dominant, creada a partir de l’ús de la repressió per l’estat. Una mena d’acomodació psicològica a les circumstàncies repressives, en què individus destacats quant a l’activitat política del país acaben adaptant-se a la situació present i abandonant qualsevol aspiració de llibertat que poguessen haver tingut i per la qual havien lluitat, mentre es veuen forçats a acusar d’intolerants o innocents els qui simplement no han canviat ni d’opinió, ni de voluntat, ni d’objectiu, per salvar el seu prestigi.

I a mi la veritat és que em costa molt d’imaginar ningú que puga descriure amb més precisió i agudesa, que tinga un diagnòstic més exacte, sobre allò que va passar durant la transició del franquisme, però també això que passa amb bona part de l’independentisme institucional després del 2017: l’engolfament. No és exacta la comparació –entre més coses perquè a Vicent Ventura aleshores li van poder censurar la paraula i fer que no arribàs a la gent. I perquè la “minoria polititzada” a favor de la independència al Principat, o a favor del valencianisme també al sud, és molt més gran que no ho era la “minoria polititzada” a favor de la democràcia després de la mort de Franco. Però, així i tot, quina gran lliçó que ens va deixar escrita Vicent Ventura i quin encert tan gran de recuperar aquest text, precisament ara. Que ben explicat que queda tot.

 

PS1. Avui tota l’atenció se centrarà en el veredicte que a les deu del matí farà el Tribunal Penal de París: la sentència contra el batlle de Perpinyà, Louis Aliot, contra Marine Le Pen i contra vint-i-tres dirigents més del Rassemblement National, per haver malversat fons de la Unió Europea. Les conseqüències, en cas de ser declarats culpables, poden ser enormes. Segurament Aliot deixaria de ser batlle de Perpinyà demà mateix i Le Pen no es podria presentar a les eleccions presidencials del 2027. A més, tots dos anirien a la presó. El veredicte i les reaccions que origine els podreu seguir en directe a VilaWeb, però mentrestant podeu llegir aquest reportatge d’Alexandre Solano per fer-vos una idea del terratrèmol que es pot desfermar.

PS2. L’historiador Borja de Riquer ha dirigit obres col·lectives –obsessivament regionalistes–, que ara es completen amb el llibre La memòria dels catalans, dedicada als llocs, símbols, personatges, mites, llegendes, narratives, representacions i tradicions de les quatre províncies que Espanya identifica com a Catalunya. Joan Safont li ha fet una entrevista llarga i interessant: “La memòria dels catalans s’ha hagut de fer a la contra”.

PS3. Als Estats Units l’estupor per les actuacions del president Donald Trump han donat lloc a un fenomen que avui ens explica des d’allí Blai Avià. És la campanya que han llançat, amb una espectacular sèrie de mítings, Bernie Sanders i Alexandria Ocasio-Cortez, els dos grans referents de l’ala esquerra del Partit Demòcrata: “La set de sang de Bernie Sanders i AOC mostra el camí al Partit Demòcrata.”

PS4. És evident que el periodisme rigorosament verificat i independent de qualsevol mecanisme de pressió és avui més vital que mai. Amb la desinformació que es difon fàcilment i amb alguns dels polítics i empreses més poderosos del món promocionant-la, els mitjans creïbles som més necessaris que mai si volem mantenir-nos com a societat cohesionada. Donem valor a qualsevol ajut, a qualsevol donació que vulgueu fer a VilaWeb, però fer-vos-en subscriptors, si encara no ho sou, és la millor manera d’ajudar-nos a créixer i de resistir junts la mentida, la manipulació i la desinformació. Ajudeu-nos si podeu i si esteu d’acord amb la posició de diari nacional dels Països Catalans que té VilaWeb. Ens hi juguem molt.