The Washington Post · Siobhán O’Grady i Tetiana Burianova, amb fotografies d’Ed Ram

Sudja, Rússia. Les línies blaves i grogues pintades en dos cartells a l’entrada d’aquesta ciutat russa eren una prova inconfusible que alguns ciutadans de Rússia vivien sota el control de Kíiv i que la guerra de Vladímir Putin contra Ucraïna no anava com havia previst.

Dissabte a la tarda, dotze dies després de l’entrada de les forces ucraïneses en aquesta regió fronterera russa, els soldats patrullaven els carrers de Sudja amb cinta blava brillant als braços, amb la vista sempre al cel per a detectar-hi drons. Les pintades cobrien la façana d’una botiga, que rebatejaven com a ATB, una cadena de supermercats ucraïnesa molt popular. Totes les banderes russes havien estat retirades dels edificis de l’administració, però no hi onejaven pas banderes ucraïneses.

Els civils russos –la major part, gent gran o discapacitats– dormien a terra al soterrani d’una antiga escola o seien tranquil·lament al pati, on les tropes d’Ucraïna els repartien aigua i menjar.

Un comandant d’una unitat de drons amb el sobrenom de Boxer enregistra un missatge en vídeo fora d’una botiga etiquetada amb les inicials “ATB”, pel nom d’una popular cadena de supermercats ucraïnesa, a Sudja (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

L’aire feia pudor de fum i de mort, i la metralla i les deixalles omplien les carreteres. Les cases del poble semblaven en gran part intactes, però els edificis del centre de Sudja, una ciutat de 5.000 habitants, estaven fets malbé per les bombes i els bombardaments. Els periodistes del Washington Post, que vam ser escortats fins allà per les tropes ucraïneses, no vam veure cap prova que l’exèrcit d’Ucraïna hagués saquejat instal·lacions o atacat civils. La dotzena de civils russos entrevistats pel Post a Sudja van dir que eren ben tractats i que no tenien constància que cap resident hagués estat assassinat, però que, tot i això, volien que la seva ciutat tornés a ser sota control rus.

Una dona gran plorava amargament, suplicava per l’establiment d’un corredor humanitari cap a la ciutat russa de Kursk. Un home de noranta-un anys ens va demanar, als periodistes del Post, que el portessin amb ells a Ucraïna per poder trobar la seva filla a Khàrkiv, una mostra clara de com la invasió de Putin ha separat tràgicament algunes famílies. Els soldats ucraïnesos sempre hi eren durant les entrevistes que el Post va fer als civils.

La manera d’operar de les tropes ucraïneses al territori i com sembla que tracten la gent que hi viu reforça les declaracions oficials que Ucraïna veu l’objectiu de la seva ofensiva menys com una conquesta per a annexionar-se territori a llarg termini i més com una tàctica de negociació que farà servir per pressionar Rússia perquè torni el territori ucraïnès ocupat. Tot i això, les forces ucraïneses continuen avançant i destruint infrastructures clau per dificultar la resposta a les tropes russes.

Per les forces sobre el terreny, i per molta gent a tot Ucraïna, la incursió és vista com una tàctica fonamental per a evitar que Putin provi de congelar el conflicte en detriment d’Ucraïna.

Un soldat repara un dron en una posició militar subterrània que abans era ocupada per soldats russos, però que ara és ocupada per ucraïnesos a la regió de Kursk, a Rússia (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

“Crec que això serà temporal”, va dir Boxer, de vint-i-vuit anys, un comandant d’una unitat de drons que va ajudar a planificar l’atac. Parlava al búnquer subterrani dins Rússia on ara viu, i que fa solament dues setmanes era la casa de reclutes russos. “Crec que tothom, incloent-hi el nostre comandament, pensa que això es fa per acabar la guerra.”

Ell és de la ciutat d’Enerhodar, que va caure en mans de Rússia el març del 2022. “Espero que aquesta operació ens ajudi a tornar a casa més aviat”, va afegir. “Perquè tot això està molt bé, però vull tornar a casa meva.”

Dos anys i mig després de la invasió a gran escala de Rússia a Ucraïna, les forces de Kíiv van llançar una ofensiva sorpresa per la frontera a la regió russa de Kursk el 6 d’agost i van sorprendre les tropes russes, inclosos molts reclutes inexperts. D’aleshores ençà, Ucraïna ha capturat centenars de presoners de guerra i ha ocupat uns 400 quilòmetres quadrats de territori rus. Així ha posat una pressió enorme sobre Putin, que ha provat de protegir els ciutadans russos de l’impacte de la seva guerra contra Ucraïna.

En unes declaracions fetes diumenge, el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, va dir que l’operació a la regió russa de Kursk tenia la intenció de crear “una zona de seguretat en territori de l’agressor”.

Els periodistes del Post vam poder viatjar a dues poblacions dins la Rússia controlada per Ucraïna amb tropes ucraïneses dissabte. Les condicions de la visita eren que el Post identifiqués els soldats pel nom o per un pseudònim, seguint les normes militars, i que no revelés l’existència de llocs sensibles.

Els periodistes vam viatjar en dos vehicles, acompanyats en tot moment per tropes ucraïneses. Mentre els cotxes passaven pel pas fronterer ara destruït en què Ucraïna va aixafar les forces russes a principi del 6 d’agost, un soldat que es fa dir Crim, per la seva Crimea natal, es va tombar cap als periodistes i va somriure. “Benvinguts a Rússia!”, va dir.

Els cotxes van avançar per carreteres de terra i asfalt, van passar per camps en què s’alçaven núvols de fum en totes direccions a causa dels atacs recents. Vehicles militars ucraïnesos amb triangles enganxats a la part de davant i lateral per identificar-se entre ells passaven de pressa. Les tropes ens van advertir que la carretera era minada i que soldats russos amagats al bosc podien preparar una emboscada. També van dir que Rússia llançava regularment drons d’atac Lancet i bombes planadores a la zona.

Els cotxes van passar per una granja en què Crim va explicar que havia ajudat a detenir tres reclutes russos dos dies abans. Primer els van lligar les mans i els van tapar els ulls, però després els van donar cigarretes, abans de lliurar-los a la contraintel·ligència ucraïnesa. “Els vaig explicar en rus que nosaltres no érem com ells”, va dir. “I que no els passaria res.”

Soldats ucraïnesos sopen en una posició militar ucraïnesa a la regió de Kursk (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

A la posició del búnquer de la unitat, a uns trenta minuts de Sudja, les tropes ucraïneses caminaven amb calma per fora, cuinaven raviolis i revisaven els telèfons per satèl·lit. Gats i gossos rondaven entre piles de deixalles que els russos havien deixat enrere. A baix, cascs i armilles ucraïnesos eren apilats als prestatges al costat de lliteres en què abans dormien les tropes russes. Un soldat era assegut en un escriptori improvisat i mirava un vídeo sobre com reparar un dron FPV. Les pertinences personals dels russos encara eren escampades pertot arreu: coberts, una guitarra i llibres religiosos, incloent-hi pregàries per a soldats.

Els ucraïnesos havien deixat tot de missatges a les parets. Damunt l’aigüera, algú havia escrit: “Bona nit, som d’Ucraïna.” Un altre va afegir: “Neteja l’aigüera. Sigues ben parit.”

Boxer va explicar-nos que les tropes menjaven racions sueques de gamma alta, incloent-hi pasta amb pop, i donaven les provisions russes que s’havien trobat als animals.

El soldat ucraïnès Valerii maneja la torreta d’una metralladora en un vehicle blindat ucraïnès Roshel de camí cap a Sudja (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

Durant el trajecte cap a Sudja, Boxer va demanar a un dels seus soldats, Vasilii, de quaranta-vuit anys, que proporcionés cobertura superior per al grup que viatjava en un transport blindat de personal, d’origen canadenc, amb una metralladora pesada Browning M2 a la tapa del vehicle.

“Fixa’t bé en el bosc i dispara a qualsevol cosa que vegis que es mou”, li va dir Boxer mentre tots nosaltres ens col·locàvem a dins.

Els soldats van posar música pop a tot volum pel sistema de so del vehicle i tan sols van passar al costat d’un civil: una dona de mitjana edat que cuidava dos cavalls grans –un de blanc i un de marró– al jardí de davant. No va ni aixecar la mirada.

Una vegada dins la ciutat, ens van demanar que seguíssim atentament les instruccions de Boxer. “Quan jo digui ‘dron’, tothom a cobert, sota els arbres”, va ordenar.

Els periodistes del Post vam córrer al costat de les tropes ucraïneses mentre es desplaçaven a dues illes de cases del vehicle blindat cap a l’edifici on ara es refugien uns setanta civils per protegir-se dels bombardaments. Alguns han tornat a casa a mesura que els combats han minvat aquests darrers dies.

Daniel seu al costat d’un cartell que diu: “Civils al soterrani. No hi ha soldats”, fora d’una escola a Sudja (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

Les dones que s’estaven a fora van dir que els donaven medicaments, menjar i més ajudes. Tot i la guerra que es va desfermar just a l’altra banda de la frontera amb Ucraïna, no s’havien imaginat mai que els arribaria. “Ni tan sols ho havíem pensat. No ens ho podem creure”, va explicar-nos Ludmila, de quaranta-cinc anys, que, com uns altres civils russos en aquesta història, va parlar amb la condició que tan sols se’n fes servir el nom per por de represàlies posteriors.

“Que Putin arribi a un acord amb el vostre Zelenski”, va dir Marina, de cinquanta-set anys, dirigint-se a les forces ucraïneses que escortaven els periodistes del Post per la ciutat. “Realment volem alguna mena d’acord, nois. Heu vingut a nosaltres, gràcies, ens tracteu molt bé. Però heu d’entendre que volem tornar amb els nostres fills, tornar a casa, ho enteneu? Volem que les coses es resolguin de manera pacífica.”

Boxer els va parlar de la seva ciutat natal, bombardada i ocupada pels russos. Ha servit a l’exèrcit d’ençà que tenia divuit anys, quan Rússia va envair Ucraïna per primera vegada i es va annexar Crimea el 2014.

—Bé, crec que nosaltres tan sols som civils innocents —va respondre Marina.

—Jo també ho pensava, quan érem civils —li va contestar el soldat.

Uns quants ciutadans omplen ampolles d’aigua d’un camió operat per soldats ucraïnesos a Sudja (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

“Tenim una petició: fotografia la nostra Sudja i envia-la a Putin”, va dir Tamara, de seixanta-cinc anys. “Mostra això al nostre president, que ho vegi.”

“Volem pau i harmonia”, va dir Marina. “No volem res més, no necessitem res més. Si us plau, ajudeu-nos, ajudeu-nos.”

Aleshores, un camió de repartiment d’aigua va entrar al pati i les dones es van posar en fila amb ampolles de plàstic. Van dir que s’havia fet un altre repartiment el dia abans.

De seguida un soldat ucraïnès va lliurar a un noi de tretze anys anomenat Daniel paquets de racions militars. El noi va córrer cap al soterrani somrient.

Encara que no diuen res de ser maltractats per les tropes ucraïneses, els civils russos no han estat exempts de les indignitats causades per la guerra que molts ucraïnesos han experimentat durant anys.

Quatre adults eren asseguts en un banc prop de l’entrada del refugi al soterrani. Quan li demanem com està, un home anomenat Stanislav, assenyalant el seu fill discapacitat Vova, de quaranta-set anys, respon: “Què en penseu, vosaltres?, està bé que s’estigui al soterrani?”

Li demanem quants lavabos tenen i respon: “Un cubell.”

Malgrat els forts combats d’aquests darrers dies, els periodistes del Post tan sols vam sentir una petita explosió a Sudja mentre van ser-hi. Els civils van dir que les explosions normalment eren més fortes durant la nit.

Els residents de Sudja dormen al soterrani d’una escola que es fa servir de refugi antiaeri (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

A baix, al refugi antiaeri, l’aire era humit i fètid. No hi havia electricitat i, a cada habitació, els civils s’amuntegaven en matalassos en la foscor i aclucaven els ulls quan els periodistes passàvem amb llums frontals i llanternes. La majoria era gent gran, encara que hi havia alguns nens.

En una habitació, una petita dona immòbil anomenada Valentina, de setanta-cinc anys, que agafava la seva pròpia llanterna, cridava al seu matalàs demanant ajuda. Una altra dona gran, Olga, de noranta-tres anys, havia caigut prop de la porta i necessitava ajuda, segons que explicava. Boxer va entrar i va ajudar la dona a aixecar-se. Després es va tornar a asseure al seu matalàs, en un racó.

Valentina li va donar les gràcies. Un altre soldat ucraïnès també l’havia ajudat, va dir; la va portar en braços de casa seva fins al seu vehicle, i després la va baixar al refugi. “N’estic molt agraïda”, va dir.

A la mateixa habitació, Mikhaïl, de noranta-un anys, suplicava ajuda per anar-se’n a Khàrkiv i trobar-se amb la seva filla, de qui no recordava bé el cognom. “Podríeu ajudar-me d’alguna manera?”, ens va preguntar. “La memòria ara em falla.”

Una altra dona era estirada en silenci a terra.

Al passadís, una noia adolescent era asseguda entre un grup d’adults i abraçava un peluix. Va dir que era un regal dels soldats ucraïnesos.

I Marina va tornar a suplicar de sortir de Sudja.

“Us preguem, us preguem, que feu alguna mena d’arranjament perquè ens en puguem anar, si us plau. Us ho demanem.” Quan li vam demanar on volia anar, va respondre: “Almenys fins a Kursk”, la ciutat controlada encara pels russos, a uns setanta-cinc quilòmetres.

Gent amagada dins el refugi al soterrani de l’escola (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

A fora, els soldats van pujar al vehicle blindat per tornar a la seva base. I, d’allà, ens van escortar, als periodistes del Post, de tornada a Ucraïna. Al camí de retorn vam passar per davant d’una bandera blanca adornada amb una esvàstica que les tropes ucraïneses havien plantat al costat rus de la frontera. Van dir-nos que aquella bandera marcava l’entrada i la sortida de Rússia, país al qual es van referir com “l’estat nazi”.

Una vegada travessada la frontera, a la banda ucraïnesa, el fum encara s’alçava pertot arreu. Unes quantes bombes planadores russes havien impactat als pobles del costat ucraïnès aquelles darreres hores. Un vehicle en un punt de control militar ucraïnès era en flames.

Els soldats van obrir la porta del vehicle on viatjàvem els periodistes del Post i van demanar un extintor. Els periodistes els el vam passar, i després els soldats ens van portar fins a un punt ja ben endins d’Ucraïna. Aleshores els soldats ucraïnesos que ens havien escortat es van acomiadar, van girar cua i van tornar-se’n. A Rússia.

Un vehicle blindat ucraïnès crema després d’haver rebut l’impacte d’un dron rus prop de la frontera russa a la regió de Sumi, Ucraïna (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

 

Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense cap mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Recorde perfectament una vegada que era a Lisbona el dia de la festa nacional portuguesa. A la recepció de l’hotel, un grup de turistes espanyols –madrilenys, per a ser més exactes– van armar un escàndol notable perquè consideraven que si no era festa a Madrid, no havia de ser-ho a Lisbona, i que allò els esguerrava els seus plans d’anar a comprar. Que Portugal fos un país independent els semblava una simple anècdota, i insistien, evidentment, que tothom els parlés en espanyol. No van arribar a l’extrem de dir que allò era Espanya, però el seu comportament reflectia un supremacisme absolutament excepcional, típic de la condició d’espanyol. De vegades he explicat l’anècdota per il·lustrar aquesta manera de comportar-se tan peculiar i única, barreja d’ignorància i prepotència, que tenen els madrilenys –sobretot i en concret els madrilenys.

La polèmica aquests dies ha renascut a Galícia amb tots els ets i uts. I crec que també és molt interessant per a nosaltres.

Hi ha hagut alguns bars gallecs que han decidit de prohibir l’entrada als madrilenys –així mateix. Són i es qualifiquen a si mateixos de territoris alliberats de fodechinchos, i alguns fins i tot han penjat un cartell a l’entrada amb aquella bandera ridícula dels set estels que es va inventar Joaquín Leguina guixada, perquè no hi haja cap dubte respecte de les seues intencions.

(Fodechinchos és una expressió gallega difícil de traduir. A Galícia, els chinchos són les cries del peix sorell i l’expressió va nàixer a Cangas, al mercat, perquè els madrilenys intentaven de rebentar-ne el preu –d’ací ve “fotre els chinchos”.)

A aquesta banda de la península, el debat no ha estat mai tan agut, però fa temps que també vivim la pressió d’aquests personatges i del mecanisme creat per potenciar-los –la xarxa radial del TGV, per exemple. Són especialment visibles en moltes poblacions de la costa, sobretot de Tarragona a Alacant, i en algunes de les nostres illes. Molts de vosaltres segur que recordeu que hi ha hagut tot d’incidents els darrers anys contra aquests madrilenys, personatges que s’acosten a la realitat local amb tota la prepotència del món, menyspreen i insulten i massa sovint proven d’imposar de mala manera les seues manies. Sobretot la seua llengua.

Ara, però –i és en aquest sentit que el debat sobre els fodechinchos a Galícia em sembla especialment interessant–, la reflexió sobre què significa aquest personal i aquesta manera de comportar-se tan pròpia de la villa y corte s’ajunta a preocupacions globals molt profundes, com ara l’excés de la turistificació. I això fa que la polèmica es consolide com un possible instrument polític –l’antimadrilenyisme– interessant i d’una eficàcia possible en els sectors menys conscienciats de la societat.

Us recomane la lectura d’aquest article de Xoán Antón Pérez-Lema que publiquen els nostres companys de NósDiario. Perquè posa en context allò que alguns voldrien que solament fos una polèmica colorista i que és més que això, en realitat.

Ho és perquè Pérez-Lema situa encertadament la qüestió central en la repercussió de fons: la substitució dels habitatges i serveis per a residents per habitatges i serveis per als turistes i una concepció patrimonialista –tot és seu, tot ha de ser seu!– que té una clara arrel política. Amb dues característiques particularment negatives: que fins i tot deixen d’haver-hi habitatges per als autòctons i que els serveis es degraden perquè van adreçats a un públic que no respecta res ni ningú i que, a més, no sol gastar en establiments locals i sovint ho troba tot car o excessiu. Eivissa, Formentera o Barcelona mateix ja podrien entrar en aquesta categoria de degradació. O Menorca, on ahir hi va haver una gran concentració de protesta contra la turistificació, que us hem explicat en aquest article.

La definició de com funcionen aquests madrilenys escrita per Pérez-Lema és tan bona que no em resistesc a traduir-la: “Tenen una sensació tan gran de superioritat que els fa menysprear els riscs relacionats amb el bany o l’aparcament de vehicles derivats de les marees o de les característiques de les platges, una manca d’empatia amb el patrimoni natural local (com ara les dunes i els recursos mariscadors, l’explotació dels quals és limitada als professionals autoritzats per la Junta, però que no poca d’aquesta gent prova d’apropiar-se) i la mateixa manca d’empatia (derivada moltes vegades d’una actitud obertament supremacista) amb la llengua, la toponímia i el patrimoni cultural gallec. També, finalment, per l’actitud d’aquests personatges respecte dels preus (‘què tens de franc de tapa?’, ‘no em convides al didalet?’) i dels horaris i serveis de l’hostaleria gallega. Fins al punt que sembla de vegades que no puguen entendre una cosa tan senzilla com que la cuina ací tanca a les 15.15 i el menjador, a les 16.00.” Em sembla que els retrata perfectament.

De tota manera, ja veurem si tot plegat acaba essent tan sols una polèmica d’estiu, mai més ben dit, o si la cosa creix, allà i ací, i l’antimadrilenyisme esdevé un possible instrument més de conscienciació social i, si pot ser, nacional. Caldria.

 

Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense cap mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també

 

PS1. Els nostres col·legues del Washington Post Siobhán O’Grady, Tetiana Burianova i Ed Ram van entrar al territori rus ocupat per Ucraïna fa pocs dies i ens n’ofereixen un retrat extraordinari, tant per la qualitat del text com per la qualitat i oportunitat de les fotografies. Crec que és un dels millors articles que podreu llegir en molt de temps: “‘Benvinguts a Rússia!’, entrem amb les tropes ucraïneses al territori rus que han ocupat”

PS2. Mari Chordà és una artista, pintora, poeta i activista sociocultural feminista que aquests dies rep un merescut reconeixement en forma de dues grans exposicions, una ja acabada al Museu d’Art Contemporani de Tarragona i una altra que es pot visitar aquests dies al MACBA de Barcelona. De la seua vida i la seua obra, i de moltes coses més, Chordà n’ha parlat en aquest reportatge amb Anna Zaera.

PS3. Morella celebra aquests dies el cinquanta-cinquè Sexenni, una festa única i excepcional que es festeja de fa més de tres-cents anys. A VilaWeb l’hem volguda visitar i viure a través de la càmera fotogràfica i els texts d’Andreu Esteban, que conformen aquest reportatge.

Els carrers de Santa Àgata, Santa Magdalena i Santa Rosa, situats al districte de Gràcia de Barcelona, passaran a partir d’avui a anomenar-se Àgata Badia i Puig-rodon, Magdalena E. Blanc i Rosa Puig-rodon Pla. D’aquesta manera es retrà homenatge a aquestes tres membres de la família Trilla, que va urbanitzar la vila a principi del segle XX al voltant de Can Trilla, una antiga masia del barri catalogada com a bé cultural d’interès local.

Aquest canvi és perquè al segle XIX les vies públiques no es batejaven amb noms de dones, per la qual cosa els homenatges a aquestes tres dones es van emmascarar amb noms de santes. Amb aquesta modificació, bo i coincidint amb la Festa Major de Gràcia, el consistori prova de dignificar el paper de les dones dins l’estratègia de feminització del nomenclàtor de Barcelona.

“Recuperem aquesta memòria que no hauríem d’haver perdut. Aquesta és la manera de treballar per recuperar la memòria de les dones sense les quals Barcelona i els seus barris no serien el que són”, ha dit la tinenta de batlle i regidora del districte de Gràcia, Laia Bonet.

El carrer de Mozart guanya el concurs de carrers guarnits de la Festa Major de Gràcia 2024

Per la seva banda, la regidora de Feminismes, Igualtat i Memòria Democràtica, Raquel Gil, ha dit: “Avui decidim que les dones tenim noms i cognoms més enllà de creences i unes altres qüestions.” La modificació es va aprovar a la Ponència de Nomenclàtor, comissió que s’encarrega dels topònims de la ciutat i que estudia i aprova el canvi de nom d’alguns carrers i jardins de tota la ciutat. En aquest cas, el canvi va ser proposat per la taula de memòria del barri de Gràcia i aprovat pel ple del districte.

Les autoritats sanitàries han detectat la presència del bacteri salmonel·la en un lot de fuet ibèric extra de la marca BonÀrea que s’ha distribuït a Catalunya, el País Valencià, l’Aragó, Madrid, la Rioja i Navarra. El nombre del lot afectat és el 6170199, es ven en peça sencera envasada, la data de consum preferent és el 15.10.2024, pesa cent vuitanta grams i es manté a temperatura ambient, segons la informació facilitada per l’Agència de Seguretat Alimentària i Nutrició espanyola (AESAN).

L’empresa s’ha posat en contacte amb els clients i ha retirat el producte de la venda. Alhora, aquesta informació ha estat traslladada a les comunitats autònomes mitjançant el Sistema Coordinat d’Intercanvi Ràpid d’Informació (SCIRI) perquè verifiquin la retirada del producte. Es recomana als qui en tinguin a casa que no se’l mengin. En el cas d’haver consumit algun producte del lot afectat i presentar algun símptoma compatible amb la salmonel·losi (principalment diarrea o vòmits acompanyats de febre i mal de cap), es recomana d’acudir a un centre de salut.

BonÀrea ha instat els clients que l’hagin comprat que facin la devolució en alguna botiga i lamenta els inconvenients. També ha posat a disposició un telèfon d’atenció als clients per aclarir dubtes (900 899 988).

Els veïns de Binibèquer Vell, la urbanització privada de Sant Lluís, a Menorca, que aquests darrers anys ha esdevingut un dels llocs de l’illa amb més turistes, ha decidit en una consulta de no tancar completament l’accés als visitants.

El mateix dia de la junta anual de propietaris s’ha fet aquesta consulta, en què un 30% dels veïns ha votat a favor de la prohibició total i la majoria, el 70%, ha decidit de recuperar l’horari de visites de dotze hores, que permet d’accedir-hi entre les 10.00 i les 22.00. Tres hores més que l’horari actual, establert el mes de maig, que hi permetia l’accés entre les 11.00 i les 20.00.

D’aquesta manera s’allunya la possibilitat de prohibir del tot l’accés dels visitants dins el poblat que havia planat la primavera passada, quan una part dels propietaris es van sentir abandonats per les administracions.

El poblat de Binibèquer Vell fa part d’una urbanització més gran, però són les casetes blanques, amb fumerals i els carrerons estrets i irregulars, amb escales i pujades i baixades que criden l’atenció d’aquells que cerquen una fotografia emblemàtica.

Saturació turística, la Menorca que no surt a Instagram

Construït entre el 1964 i el 1968, el complex té 195 casetes, la major part deshabitades durant l’hivern. Els promotors es van inspirar en els antics poblats de pescadors de la Mediterrània. També és anomenat així, el Poblat de Pescadors, tot i que és una recreació que sembla més aviat una escenografia. Les casetes blanques i els carrerons estrets ofereixen una imatge de postal que s’ha estès per les xarxes com un dels millors llocs de l’illa de Menorca per a fer-se fotografies. Segons la comunitat de propietaris, reben uns 800.000 visitants l’any, tots a la recerca d’una fotografia “única” i molts sense respectar l’espai.

La Cala en Porter, a Alaior (Menorca), ha estat declarada no apta per al bany a conseqüència dels vessaments fecals que han arribat procedents dels torrents que el temporal va fer baixar la setmana passada.

El vídeo corprenedor que capta la magnitud del desbordament del torrent del Mercadal

L’ajuntament ha informat que s’ha aixecat la prohibició de bany a les zones de les torres de vigilància 1, 2 i 4, i la zona de la torre de vigilància número 3, que correspon a la desembocadura del torrent, continua tancada al bany.

D’una altra banda, al Mercadal recupera la normalitat després dels danys materials causats pel torrent. Grups de voluntaris d’uns altres municipis de l’illa han participat en les tasques de neteja de les cases i espais públics més perjudicats.

[RECULL FOTOGRÀFIC] Així ha acabat el Mercadal després de les inundacions

Les autoritats sanitàries han detectat un focus del virus de la llengua blava en una explotació ovina a Montanui (Ribagorça). Ja treballen controlar-lo i eradicar-lo. En total, uns sis-cents animals poden haver estat infectats.

Ja hi ha quaranta-sis focus de llengua blava i les restriccions s’estenen a tot Catalunya

Com a mesura de prevenció, s’ha establert una zona de restricció de cent quilòmetres al voltant del focus on es controlaran els moviments dels animals. La comarca de la Ribagorça forma part de les zones restringides per evitar la propagació de la llengua blava.

Els Mossos d’Esquadra investiguen com a doble crim masclista l’assassinat de dues dones en mans d’un ex-agent de la policia espanyola, que després s’ha suïcidat. S’ha trobat un cadàver en un pis a Rubí (Vallès Occidental) i els altres dos a Castellbisbal (Vallès Occidental). Segons que ha informat Efe, una de les hipòtesis principals dels Mossos d’Esquadra és que l’home ha mort una de les dones en un pis de Rubí i posteriorment l’altra en el de Castellbisbal.

El TSJC ha confirmat que les dues dones eren la parella i l’ex-parella del suposat autor dels fets. I afegeixen que cap de totes dues no apareixien al sistema com a víctimes de violència masclista.

Segons que ha informat la periodista Anna Punsí, l’autor dels crims és un ex-agent de la policia espanyola de seixanta-cinc anys que s’havia retirat al gener. Diu que era comissari principal de la policia espanyola i havia ocupat un càrrec de cap regional a la prefectura del cos a Catalunya.

Consternació a la @policia a Catalunya després de saber que l’home que ha assassinat dues dones aquest matí a Rubí i Castellbisbal havia estat el seu company durant anys i número 2 a la Prefectura. https://t.co/hp97iDNEqw

— Anna Punsí (@punsix) August 20, 2024

La Divisió d’Investigació Criminal (DIC) dels Mossos de la regió metropolitana nord s’ha fet càrrec de les investigacions. El Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) ha rebut l’avís que hi havia una dona ferida en un domicili de Rubí, en concret, al carrer de la Música número 9. Tot i que primerament l’han trobada ferida de gravetat, la dona finalment s’ha mort.

La policia ha acordonat el carrer i poc abans de les 15.00 s’ha fet l’aixecament del cadàver, que era al tercer pis.

En paral·lel, la Policia Local de Castellbisbal ha accedit a un domicili de la població al carrer del Bellesguard després de rebre l’avís d’un familiar i hi ha trobat una dona i un home morts.

Les Forces de Defensa d’Israel (FDI) han confirmat que han recuperat els cossos de sis ostatges d’Hamàs durant una operació a la ciutat de Khan Yunis, al sud de la franja de Gaza.

Són Alex Dancyg, de 75 anys; Yagev Buchshtav, de 35; Chaim Peri, de 79; Yoram Metzger, de 80; Nadav Popplewell, de 51; i Avraham Munder, de 78. Tots sis van ser segrestats per Hamàs el 7 d’octubre. “Els nostres cors són amb les famílies d’aquestes víctimes del terrorisme”, han expressat les FDI.

L’exèrcit israelià ha explicat que Dancyg i Buchshtav sembla que van morir a final de juliol, i Peri, Metzger i Popplewell, un mes abans, tot i que, ara per ara, no se’n saben les causes. Sobre Munder, han estat els seus familiars els qui primerament han confirmat la defunció.

El descobriment dels cossos s’ha fet aquesta nit en un dels túnels subterranis que Hamàs té a Khan Yunis, en plena operació de l’exèrcit contra el grup islamista per tot el sud de Gaza.

Es creu que al voltant d’uns cent cinc ostatges continuen en mans d’Hamàs i més grups armats d’ençà del 7 d’octubre, inclosos trenta-quatre cadàvers, segons que han confirmat les autoritats israelianes.

El president del banc Morgan Stanley International, Jonathan Bloomer, i l’advocat Chris Morvillo, del despatx Clifford Chance, figuren, conjuntament amb el magnat britànic Mike Lynch, entre els desapareguts del iot Bayesian, que ahir va naufragar per l’impacte d’un tornado en aigües de Porticello, a Sicília. Entre els desapareguts també hi ha la filla de Lynch, Hannah, de divuit anys.

El iot transportava vint-i-dues persones, deu membres de la tripulació i dotze passatgers, quinze de les quals, inclosa la dona de Lynch, Angela Bacares, van ser rescatades. També es va recuperar un cos, que, segons els mitjans locals, era el cuiner de l’embarcació.

Els submarinistes cerquen dins el casc del vaixell, que és a uns quaranta-nou metres de profunditat, i barques patrulleres i helicòpters de la guàrdia costanera també cerquen els desapareguts per la zona.

Quatre dels passatgers desapareguts són britànics i dos són nord-americans.

Qui són Bloomer, Morvillo i Lynch?

Bloomer, de setanta anys, té nacionalitat britànica i ha treballat en consells d’administració d’unes quantes empreses. Morvillo va treballar en casos de corrupció i va ser fiscal del districte de Nova York entre el 1999 i el 2005. També va participar en la investigació criminal dels atemptats de l’11 de setembre de 2001.

Lynch és conegut per haver llançat unes quantes empreses de programari, però va haver d’afrontar un litigi judicial en relació amb la venda de la seva empresa a Hewlett-Packard (HP) el 2011 per 11.000 milions de dòlars (9.943 milions d’euros), cosa que li va fer obtenir guanys de 800 milions de dòlars (723 milions d’euros).

Un menor d’edat ha estat ferit després de ser envestit per un bou al municipi de Vilamarxant (Camp de Túria) durant la correguda de vaquetes organitzada amb motiu de les festes patronals, segons que han informat fonts municipals.

L’incident va passar ahir a la tarda durant aquest festeig taurí quan, segons que es pot veure en un vídeo difós a les xarxes socials, el menor va ser envestit un parell de vegades mentre provava de refugiar-se darrere uns barrots.

Arran d’aquests fets, l’Ajuntament de Vilamarxant ha decidit d’ajornar fins divendres el bou embolat que era programat per a la mitjanit.  

Una treballadora del bar Resolís va rebre una agressió catalanòfoba, segons que ha denunciat l’ateneu independentista la Barraqueta de Gràcia de Barcelona, que gestiona el local. Els fets van passar dissabte, en plena festa major del barri, quan un client va insultar la treballadora perquè parlava en català i va provar de saltar la barra per agredir-la.

“Va intentar d’agredir-la físicament, violentant l’espai també per les altres treballadores, ja que va fer fins i tot l’intent de saltar a la força i entrar a l’espai de l’organització a crits i insults”, explica el comunicat.

Sobre això, la Barraqueta lamenta que aquesta mena de situacions són una cara més de la gentrificació del barri de Gràcia i de la saturació de la festa. “Que ningú pensi que farem una passa enrere, per més expats i turistes que arribin a la vila, en l’ús i la defensa de la nostra llengua”, conclou.

Comunicat del bar-restaurant Resolís davant l'agressió catalanòfoba a una treballadora pic.twitter.com/iclYi3UGa5

— La Barraqueta (@La_Barraqueta) August 19, 2024

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Us oferim un reportatge fotogràfic sobre la superlluna d'anit, vista al nostre país i en uns altres punts del planeta

The Washington Post · Toluse Olorunnipa

Chicago, EUA. Ara fa un mes, els demòcrates miraven amb enveja i consternació com els republicans demostraven la seva energia i unitat amb una convenció del partit plena de vida que demostrava la posició dominant de Donald Trump en la cursa contra el president Joe Biden.

Però ara els demòcrates se senten animats pel relleu en la campanya del president Biden per la vice-presidenta Kamala Harris i han començat el contraatac a la convenció nacional oberta ahir a Chicago.

De fet, Biden ha trencat totes les tradicions parlant el primer dia de la convenció abans d’anar-se’n de la ciutat, cosa que representa un canvi simbòlic de guàrdia i que subratlla la seva decisió de posar fi abruptament a la seva candidatura a la reelecció.

La vice-presidenta Kamala Harris, que ha cavalcat una onada d’entusiasme en un partit que havia estat dividit per l’angoixa pels números dolents als sondatges de Biden, tancarà la convenció dijous amb un discurs dissenyat per presentar-se a la nació i el món i destacar la naturalesa històrica de la seva candidatura inesperada. El tomb increïble dels esdeveniments ha afegit encara més un sentit d’imprevisibilitat a la cita electoral del novembre, en una campanya ja sacsejada per un debat que ha canviat la història, les condemnes per delictes d’un candidat i un intent d’assassinat durant un acte polític.

Tot i que moltes previsions de la convenció han canviat aquestes darreres setmanes, la reunió del partit no dubtarà a presentar una dosi constant de crítiques al candidat republicà, Donald Trump, que ha vist com la seva campanya s’ha capgirat d’ençà que es va aixecar del terra i va cridar “lluiteu, lluiteu, lluiteu!” després d’haver sobreviscut a un intent d’assassinat el mes passat. Aquests darrers dies, Trump ha estat confús en públic i els sondatges mostren que cedeix l’avantatge en la cursa a Harris.

Els demòcrates ara esperen de fer servir la convenció de quatre dies per construir un impuls guanyador i equilibrar els atacs a Trump amb l’esforç per a familiaritzar Harris i el seu company de fórmula, el governador de Minnesota, Tim Walz, a les cases de milions de votants encara indecisos.

Però fins i tot mentre els demòcrates planegen de celebrar la seva unitat al voltant de l’ascens de Harris, la zona exterior del recinte de la convenció mostrarà algunes divisions persistents. Grups de manifestants han promès de portar desenes de milers de persones a Chicago per denunciar la guerra a Gaza i el suport de l’administració Biden a Israel.

Un grup de manifestants participa en la primera protesta davant la seu de la convenció demòcrata a Chicago (fotografia: Will Oliver).

A la convenció hi haurà discursos de dirigents demòcrates destacats, incloent-hi els ex-presidents Barack Obama i Bill Clinton, i l’ex­secretària d’estat Hillary Clinton, la candidata del partit el 2016. S’espera que moltes celebritats hi assistiran, un signe que Harris podria ser capaç de crear la mena de moviment cultural de què no va ser capaç Biden.

La convenció, dissenyada per a la televisió, és el moment més decisiu de la campanya electoral. En una cursa presidencial normal, els moments més significatius per a un candidat inclouen el dia que llancen la campanya, el dia que asseguren la nominació i el dia que anuncien el company de fórmula. Normalment, aquests moments es distribueixen durant molts mesos. Per a Harris, tots ha passat en tres setmanes.

Aquests darrers dies, Harris ha començat a dibuixar algunes de les seves propostes polítiques, incloent-hi una prohibició de la manipulació de preus en els productes alimentaris i un crèdit fiscal per a infants que proporcionaria 6.000 dòlars per nen durant el primer any de vida. La convenció –en què tradicionalment els partits presenten el programa– serà una oportunitat de perfil alt per a explicar com la seva presidència seria diferent de la de Biden i què espera d’aconseguir si és elegida.

Un moment del discurs de Kamala Harris, aquesta matinada (fotografia: Justin Lane).

A Chicago, Harris afrontarà la tasca delicada de celebrar els èxits de Biden mentre prova de distanciar-se de la poca popularitat que té el president en qüestions importants, com ara la inflació i la immigració.

Divendres, a Carolina del Nord, Harris va mirar d’exposar la seva visió per a millorar l’economia i va proposar programes per a eliminar el deute mèdic i per a limitar els preus dels medicaments amb recepta.

“Sabem que molts nord-americans encara no senten aquest progrés al dia a dia”, va dir després d’haver destacat els guanys econòmics aconseguits d’ençà que Biden va assumir el càrrec. “Els costs continuen essent massa alts i, a un nivell més profund, per a molta gent, per més que treballi, sembla massa difícil de simplement poder tirar endavant.”

Aquest sentiment –que va ser el tema principal de gran part de la convenció republicana del mes passat– era una de les raons per les quals els sondatges mostraven Biden darrere Trump durant gran part de l’any passat. El mal rendiment de Biden en el debat del 27 de juny va encendre les alarmes dels demòcrates que el president s’encaminés a perdre clarament. I els sondatges postdebat, que mostraven que Biden queia encara més darrere de Trump tant a escala nacional com en els estats clau, van portar els principals dirigents demòcrates a instar el president a retirar-se.

La decisió de Biden de retirar-se i donar suport a Harris ha creat el primer gran canvi en la cursa electoral a favor dels demòcrates: hi ha sondatges nous que mostren que ara la vice-presidenta avança Trump a escala nacional i en uns quants estats clau.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La decisió de la consellera de la Generalitat de Catalunya Sílvia Paneque (PSC) de contractar la seua parella sentimental, Alfons Jiménez, com a cap de gabinet del seu departament ha causat estupefacció.

És cert que plou sobre mullat i que aquests darrers anys ens hem acostumat massa a deixar passar contractacions sospitoses de familiars per a càrrecs públics, però generalment s’havia procurat de fer en departaments diferents per complicar molt d’establir una relació directa.

Almenys jo no recorde un cas tan descarat com aquest, en què una consellera decideix de contractar la seua parella ni més ni menys que com a cap de gabinet en el seu propi departament. El cas més pròxim seria el de la consellera –també socialista, per cert– del govern balear Patrícia Gómez, que va contractar la seua parella, Juli Fuster, de director general en la seua pròpia conselleria. Però, així i tot, cap de gabinet és encara més, en poder i en proximitat a la consellera, que no pas director general.

Tanmateix, que hi haja precedents no impedeix que una decisió com aquesta haja de ser qualificada sense cap mena de dubte d’inapropiada i d’èticament reprovable. Fins al punt que cal reclamar una rectificació per part de la consellera mateixa o, en tot cas, i si fos necessari, una decisió en aquest sentit del president de la Generalitat.

Perquè aquest és un cas clar de nepotisme, és a dir, de preferència donada a familiars en funcions de responsabilitat política, que passa per davant de la competència per al càrrec que poden tenir unes altres persones.

De fet, el nepotisme està prohibit explícitament o regulat en la majoria de democràcies avançades per evitar conflictes d’interès i garantir la transparència al servei públic. Òbviament, no és el cas de l’estat espanyol –no crec que siga una gran sorpresa per a ningú.

L’estat francès, per exemple, va endurir-ne molt les normes arran del cas Fillon, de manera que avui, per exemple, ni tan sols un diputat no pot contractar d’assessor parlamentari un membre de la seua família.

A Alemanya, la lluita contra el nepotisme és inclosa de manera implícita en l’article 33 de la constitució i desenvolupada posteriorment amb tot detall en la Beamtenstatusgesetz, la llei que regula l’estatus dels funcionaris públics.

Fora de l’àmbit europeu, és especialment conegut el Federal Anti-Nepotism Statute dels Estats Units, que prohibeix als funcionaris públics federals, incloent-hi el president, de designar o contractar familiars pròxims, com ara pares, fills, germans, oncles, cosins i cònjuges, per a càrrecs sota la seua supervisió directa.

De fet, segurament molts de vosaltres deveu recordar l’escàndol que hi va haver quan Donald Trump va decidir de nomenar com a assessors la seua filla i el seu gendre, Ivanka Trump i Jared Kushner. En aquell moment, va haver-hi una intensa batalla legal en què Trump va argumentar que la Casa Blanca, d’ençà de la llei del 1978 sobre com s’organitzava la institució, tenia un estatut particular i no havia de seguir la llei federal general. Va guanyar als tribunals, però la pressió pública va ser tan forta que Ivanka Trump i Jared Kushner van haver de renunciar a rebre cap salari per les seues funcions a la Casa Blanca i no han pogut cobrar els seus serveis.

El nepotisme, doncs, no es pot prendre mai lleugerament, perquè repercuteix d’una manera molt negativa en la societat.

Crea la percepció pública que el lloc s’ha assignat per raons personals més que no pas professionals i així erosiona la confiança en la justícia del procés de selecció dels càrrecs públics i en la capacitat del govern per a promoure una cultura de meritocràcia. També compromet la capacitat, en aquest cas de la consellera, per a prendre decisions imparcials i en benefici del bé públic –s’enfrontarà a la seua parella per una decisió conflictiva? I compromet la legitimitat del govern, a partir del moment que erosiona la confiança del públic i fomenta una visió cínica de la pràctica de la política. A banda que pot afectar el funcionament ordinari del departament mateix –qui caram discutirà res o s’enfrontarà amb raó o sense a un cap de gabinet que resulta ser la parella de la consellera?

 

Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense cap mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també

 

PS1. Aquesta nit ha començat la convenció demòcrata a Chicago. Som davant la campanya electoral més estranya de la història dels Estats Units i el canvi de candidat de Joe Biden a Kamala Harris ha tornat la incertesa a una cursa que semblava guanyada per Donald Trump. Toluse Olorunnipa ens ho explica en aquest article.

PS2. Mentrestant, a Prada de Conflent continua la Universitat Catalana d’Estiu. N’hem parlat amb Bernat Joan Marí, que n’ha escrit una novel·la: “Prada i el món acadèmic són d’un mira’m i no em toquis que no s’hauria de perpetuar”

Escursac 2023 és un vi negre jove, de poca graduació, sense sulfits afegits, de la varietat escursac, que és la que dóna nom al vi. És un vi obra de Cati Ribot, de Santa Margalida, a Mallorca. Forma part del seu projecte personal, Ve d’Avior, en què recupera varietats pròpies de l’illa amb risc de desaparèixer i també acull projectes d’uns altres viticultors que entenen el vi des de la mínima intervenció i com a resultat de l’expressió d’un paisatge. 

Cati Ribot explica així de bé l’Escursac: “Estimo la varietat escursac. Vam començar a treballar-hi de manera experimental el 2006 al nostre celler. Vam fer diferents proves i vinificacions. El 2017 la van autoritzar com a varietat comercial i vam fer el primer vi de l’illa amb aquesta varietat. Després hi hem anat apostant i hem sembrat noves vinyes d’escursac. És la varietat que domina en tots els cupatges dels nostres vins. I aquest Escursac és un vi que em representa per la seva sinceritat, puresa i netedat.”

En Joan, d’uns cinquanta anys, és molt actiu. Va d’un costat a l’altre sense aturar de xerrar. El seu cap fa igual, va d’un tema a l’altre sense aturar-se. Però té una idea molt clara: “He comès un crim per haver nascut a la meva illa?”, demana. I, com ell, de manera semblant, se senten desenes d’autocaravanistes assentats al pàrquing de les piscines de Son Hugo. Pensen així perquè han estat expulsats dels seus habitatges per l’alt preu de viure entre quatre parets. A les Illes, llogar un pis sortia aquest juliol a 18,9 euros el metre quadrat, segons Idealista, el portal immobiliari en línia més gran. “Que hagi de viure en una caravana és una vergonya”, continua.

Ell va i ve de Son Hugo. Ara hi és per a visitar uns coneguts, però té la caravana aparcada a un altre lloc. D’assentaments, n’hi ha també a Son Güells i a Ciutat Jardí, davant la mar. Però, d’autocaravanes, se’n van veient com més va més pertot.

En Joan, davant la seva autocaravana (fotografia: Martí Gelabert).

En Ion, de 45 anys, és un d’aquests coneguts d’en Joan, a qui demana uns cigarrets. Ell fa uns dos anys que viu a Son Hugo i el seu maldecap va començar a partir d’una lesió al menisc i als lligaments creuats. Explica que el van fer fora de la feina, perquè la seguretat social li havia donat d’alta i ell, que és operador de grua, havia d’anar a treballar amb els punts de l’operació i amb crosses. El van acabar acomiadant i ara espera el judici. També espera una tercera operació, que encara no arriba, i està desocupat.

“Em van dir que si tingués seixanta anys, em podrien posar la pròtesi. Però ara, fins als seixanta, què faig?”, pregunta. Just ha sortit de la caravana. Seia davant una petita taula, llegint, sense camiseta, i amb la televisió posada al mòbil, de fons. Aquesta escena justament reflecteix allò que contarà després: una televisió en miniatura per a un lloc on viure de cinc metres quadrats. “Aquí tens de tot, però en miniatura: un minifrigorífic, un minibany, una minicuina…” I explica que, per a la higiene, igual que tota la resta, va als vestuaris de Son Hugo a dutxar-se. I en paga l’abonament, és clar.

En Ion, a la seva autocaravana (fotografia: Martí Gelabert). En Ion, a la seva autocaravana (fotografia: Martí Gelabert). En Ion, a la seva autocaravana (fotografia: Martí Gelabert). En Ion, a la seva autocaravana (fotografia: Martí Gelabert).

De fora de l’autocaravana es percep tranquil·litat, però no és del tot real. “Mai vius tranquil, vius amb por, perquè vius en un cotxe! Vius al carrer! I has de dormir com els conills, amb les orelles alçades i un ull obert”, conta, i afegeix que per ell aquesta alternativa no és més que una necessitat de la vida, atès que s’hi ha vist obligat perquè no pot accedir a res més. Diu que li demanaven sis-cents euros per a una habitació. Per això també critica els qui pensen que els autocaravanistes ho fan per gust i explica que la seva vida i la de fer vacances són totalment oposades.

Malgrat que dóna les gràcies que no ha de dormir a terra al carrer, recorda que una autocaravana no deixa de ser un cotxe. Tant a l’estiu, per la calor, com a l’hivern, pel fred. A dins hi veiem uns ventiladors petits que li enfoquen directament la cara quan seu i uns prestatges amb els plats i estris de cuina. A l’esquerra, una pica amb tres fogons al costat i una nevera petita a sota. I just darrere seu, el llit. Poca cosa més.

D’una relació trencada a la caravana

Na Charo, que té cinquanta-tres anys, fa uns deu mesos que té aparcada la caravana a Son Hugo. És veïna directa d’en Ion, però les circumstàncies que la van dur fins allà són diferents. En el seu cas, la seva parella la va fer fora de casa i es va trobar que necessitava un lloc on viure. El problema, el mateix de tots: tal com va el lloguer a Palma, era impossible de viure en un pis tota sola. Na Charo seu en una gandula un pèl rompuda, descansa i espera per escurar els plats. L’acompanya la seva gossa, que juga amb una pilota. “Mirava per llogar, però ningú l’acceptava a ella”, diu. Entre els preus desorbitats i la necessitat de tenir un lloc on dormir, va pensar en l’autocaravana.

Conta que té una discapacitat del 33%, atès que va tenir un ictus fa una quinzena d’anys. Va pensar-se que es podia retirar als cinquanta-sis, tot i que no era del tot cert. La il·lusió de la seva vida havia estat viatjar per Europa i, sumant tots aquests factors, la idea resultant va ser la de comprar-se aquest vehicle. El seu fill, que és funcionari, la va intentar d’avalar perquè se’n comprés una de 9.000 euros que havia trobat, però els bancs no ho van acceptar. Finalment, i per necessitat, se’n va comprar una de 3.500, però que no estava equipada per viure-hi: ni placa, ni bateria, ni instal·lació per a posar-la-hi.

Na Charo, amb la seva gossa (fotografia: Martí Gelabert). Na Charo, amb la seva gossa (fotografia: Martí Gelabert).

Fa feina netejant escoles i ja ha aconseguit un contracte indefinit. Diu que, ara, viu més tranquil·la, però que no sempre ha estat així. Que a Son Hugo hi ha hagut alguna gent que ha alterat la vida diària. De fet, explica: “L’únic assetjador que hi havia ja ha partit. Ens feia la vida impossible perquè no havíem accedit a tenir res amb ell.” Ara, la seva idea de futur, malgrat els somnis que encara té per a complir, és trobar un pis i, per això, ja ho prova mitjançant l’Institut Balear de l’Habitatge (IBAVI).

A l’autocaravana també ha sofert les desgràcies de la gota freda. En el seu cas, es va deixar una claraboia oberta i se li va inundar tota. Mentre ens ho explica, diu que té molt bona relació amb n’Anna i na Bego, dues autocaravanistes veïnes. De fet, entre totes tres han llogat un traster per deixar-hi les pertinences que ja no els caben al vehicle. Els vincle que han fet entre elles ho és tot, o, almanco, significa molt per a ella.

Deu anys a Mallorca i el primer que viu a l’autocaravana

Qui veu la situació amb uns altres ulls és en Carlos (nom fictici), un argentí de trenta-un anys que en fa un i mig que viu amb aquests veïns. Poc abans va comprar la caravana on viu per un preu molt barat, però perquè s’havia de reformar. I encara hi treballa.

Té clar que fa deu anys el problema de l’habitatge no era el mateix que ara. És la primera vegada que es troba així i, fins i tot, diu, havia pogut tenir una habitació tranquil·lament treballant en negre anys enrere. “Ara és massa car. En tens per a viure, però no tens estalvis ni pots planificar el futur. Amb l’autocaravana, tens una mica més de marge.”

Apunta que el benefici és no haver de pagar un pis o una habitació i que, a més, a la fi pot disposar d’un espai per a ell. Quelcom inimaginable si hagués de pagar un lloguer de la seva butxaca. “Ets molt dependent de l’espai i de viure amb el just i necessari”, matisa. Així i tot, té clar que el dia de demà li agradaria tenir una autocaravana més gran i continuar amb aquest estil de vida.

Assentament d'autocaravanes a Mallorca (fotografia: Martí Gelabert). Assentament d'autocaravanes a Mallorca (fotografia: Martí Gelabert). Assentament d'autocaravanes a Mallorca (fotografia: Martí Gelabert). Assentament d'autocaravanes a Mallorca (fotografia: Martí Gelabert). Assentament a Son Güells

A pocs minuts en cotxe, a Son Güells, hi ha un altre assentament. Si al de Son Hugo hi havia unes quaranta caravanes, en aquest n’hi ha unes quantes menys. Totes aparcades en fila, sota un molí, al costat d’un descampat i en una zona poc residencial. En una d’aquestes caravanes, amb la finestra oberta, s’hi veu en Charles, de quaranta anys, i la seva filla Ariana, de set. Dinen. Mengen sopa dins una tassa, salsitxes i arròs. No triga a oferir-nos-en un plat, malgrat les presses que té.

Fa quatre mesos que hi viu. La seva dona viu en un pis i, amb ella, la seva filla. “Jo estic molt bé aquí, la convivència és molt bona, no és com un edifici on no coneixes els veïns i no molestam ningú.” Ell i la seva filla miraven Els Simpson en un portàtil. L’aturen per conversar i explicar que fa deu anys que va arribar a Palma amb dues maletes i que continua amb dues maletes.

En Charles i n'Ariana, a la seva autocaravana (fotografia: Martí Gelabert). En Charles, a la seva autocaravana (fotografia: Martí Gelabert).

“És un pis en miniatura. S’ha de ser minimalista per a poder viure aquí”, detalla, i afegeix que si bé va ser una obligació haver d’optar per aquesta alternativa –tampoc no pot viure en un pis perquè és molt car–, se l’ha presa de manera més optimista.

El 2017, els consellers de cultura dels governs de Catalunya, el País Valencià i les Illes, van signar la declaració de Palma, en què es comprometien a enfortir els llaços històrics i culturals de tots tres territoris en els àmbits de la llengua i la cultura. Set anys després, les institucions del nostre país han viscut un gran canvi. Els tres governs han canviat de color polític i ara són governats pel PP a les Illes i al País Valencià, i el PSC a Catalunya.

En paral·lel, aquests darrers anys l’ús social del català s’ha reduït a tots els Països Catalans. I la cultura i la llengua del país són en més perill que mai. Arran d’això, i en vista que es podrà comptar poc amb les institucions, uns quants ex-consellers de Cultura han impulsat una nova declaració amb la intenció d’instar les entitats de la societat civil i la ciutadania a actuar de manera urgent a favor de la llengua. Per això animen, entre més qüestions, a parlar en català amb tothom, i oferir així la llengua catalana com a punt de trobada i com a element clau per a obrir fronteres. Entenen que el coneixement i ús del català ha de ser una eina de cohesió social.

La declaració la presentarà demà passat a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada el diputat Lluís Puig, que n’ha estat un dels impulsors. Aleshores serà el moment en què es donaran a conèixer les vint-i-sis personalitats importants del món de la política de tots els Països Catalans que han signat de manera pública la declaració.

L’acte es podrà seguir a partir de les 15.00 de dijous, dia 22, en aquest enllaç:

Aquest, del 2024, és l’estiu de les protestes contra la saturació turística. Com si, de manera general, el país s’hagués adonat que això que passa, aquesta concentració de densitat humana durant uns dies de l’any sobre determinats indrets del territori, és una mena de barbàrie amb conseqüències encara desconegudes.

A les Illes, aquesta reacció fa mesos que dura i es manté. Sempre s’havia dit que Menorca era l’illa més preservada de tot l’arxipèlag, però d’ençà de fa uns quants anys, la balearització de Menorca ha avançat amb passes de gegant. El punt d’inflexió el trobam l’any 2020. La pandèmia va estroncar un augment progressiu i constant de la presència de turistes, i a partir de la reobertura dels cels i dels mercats, l’illa va ser considerada el refugi ideal per a passar-hi les vacances. Fins i tot per a instal·lar-s’hi tot l’any per teletreballar. Els influenciadors i les xarxes socials també hi van tenir un paper molt important tot escampant imatges idíl·liques que, difícilment, un visitant qualsevol podrà reproduir avui. Perquè no existeixen.

Darrere la demanda de les anomenades experiències van venir les inversions. Multinacionals estrangeres tenen ara milers d’hectàrees de terreny rústic, edificis històrics o cases familiars que es converteixen en hotels boutique, hotels amb encant o pisos turístics. Si tradicionalment l’illa era una destinació popular per als turistes britànics, ara és un lloc de preferència per a italians i francesos d’un altíssim poder adquisitiu que fugen dels complexos turístics del tot inclòs i cerquen exclusivitat. L’oferta ha crescut amb productes tan selectes com ara suites en una casa de camp a més de mil euros la nit o la proliferació de galeries d’art contemporani. A l’ombra de Hauser & Whirth, només a Maó, aquest darrer any se n’han obertes vuit de noves. Totes amb obra d’artistes internacionals i a preus que tan sols poden pagar els compradors que arriben a l’illa amb avions privats o amb iots de 127 metres, com ara el de Jeff Bezos, que es va refugiar a Menorca del temporal causat per la gota freda.

Enguany, la saturació ha deixat de ser una sensació per a convertir-se en una realitat que crema, com l’asfalt de la carretera general que cus l’illa de llevant a ponent. Per a protestar contra aquest fet, el GOB ha organitzat per a avui una abraçada al nucli antic de Ciutadella en solidaritat amb els veïns que han de conviure amb la presència constant de turistes.