El col·lectiu Famílies pel Valencià ha criticat la gestió de la gota freda per part del conseller d’Educació, José Antonio Rovira, i assenyala que a més d’una crisi humanitària i climàtica, ha provocat també una crisi educativa i de la infància sense precedents. Han acollit les reivindicacions de les associacions de famílies de les comarques afectades i demanen la dimissió del conseller.

Critiquen l’abandonament de la comunitat educativa –famílies, professors i alumnes– i assenyalen que Rovira no ha estat a l’altura. “No ha sabut donar una resposta efectiva i eficient a aquestes necessitats”, han dit en un comunicat.

Famílies indignades es manifesten a Paiporta: quatre mil xiquets encara no poden anar a escola

A més a més, han mostrat preocupació pel fet que el conseller no haja cancel·lat la consulta sobre l’elecció de la llengua vehicular als centres educatius i que continue amb la intenció de fer-la després de les vacances de Nadal. Així, exigeixen tant la retirada de la consulta, com la de la llei Rovira. Consideren que la normativa té “efectes perversos” sobre la llengua, “tal com ho demostra la retirada de l’exigència del nivell C1 de valencià en la nova borsa d’inspecció educativa o per al professorat de règim especial i d’FP.”

Per tot això, Famílies pel Valencià fan una crida a eixir al carrer i participar en la mobilització del dissabte 23,  convocada per la Plataforma en Defensa de l’Ensenyament en Defensa de l’Ensenyament Públic, per a exigir la dimissió del conseller José Antonio Rovira, i del president Carlos Mazón.

El conseller que abandona les escoles sota el fang es diu José Antonio Rovira

La secretària general de Podem, Ione Belarra, ha assegurat que encara no hi ha acord amb el govern espanyol per a la reforma fiscal i ha insistit que, sense garanties que aquest tribut tingui capacitat de recaptació, no hi donaran suport. Tot i això, no ha aclarit si es decantarà per l’abstenció o el vot en contra si al final no hi ha pacte.

En declaracions a TVE, Belarra ha dit que a la negociació amb l’executiu de Pedro Sánchez durant el dia d’ahir han proposat dues “solucions” per poder mantenir l’impost a les energètiques, però que el PSOE ho ha rebutjat. Tot i això, ha recalcat que “tots els telèfons continuen oberts” fins que s’hagi de votar avui al ple del congrés espanyol.

Davant d’aquesta negativa, la dirigent de Podem dóna per fet que el pacte del govern espanyol amb ERC i Bildu és mentida, atès que un decret per mantenir el gravamen a les elèctriques diu que sortiria derrotat. Belarra sospita que el govern espanyol ha dit a Junts que quedarà “totalment desdibuixat”.

Belarra ha admès que aquesta molt preocupada perquè percep que el govern espanyol “prova d’amagar-se darrere” de Junts per eliminar aquest gravamen a unes empreses que l’any passat van guanyar 10.500 milions.

Així, amb la complexa aritmètica parlamentària que afronta l’executiu de Sánchez, un possible vot contra Podem implicaria un empat a 175 vots. I el reglament de la cambra fixa que, en aquest cas, es faran dues votacions més per intentar resoldre’l. Però si l’empat persisteix, la proposició decauria.

“No recolzarem un paquet fiscal que deixa fora un dels elements centrals de la reforma fiscal, perquè vull recordar, aquest impost extraordinari es va aconseguir precisament amb el vot de Podem, lluitant al govern (la legislatura passada) i lluitant que hi hagués més finançament per a l’escut social que vam fer per protegir la gent a la pandèmia i per protegir les persones que pateixen les conseqüències derivades de la guerra d’Ucraïna”, ha comentat Belarra.

De fet, ha subratllat que la seva formació “no acceptarà el xantatge” que suposi que les elèctriques, amb Repsol al capdavant, demostrin que “manen més” que el parlament i tombin un impost més necessari que mai, atès que aquestes companyies són les principals causants de la contaminació.

El PSOE emprendrà accions legals contra el cervell del cas Koldo, Víctor de Aldama, arran de la declaració que ha fet davant del jutge Ismael Moreno, en què apunta que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, estava el corrent de les actuacions de la trama.

Aldama també ha acusat l’ex-ministre José Luis Ábalos, el seu assessor Koldo García i el secretari d’organització del PSOE, Santos Cerdán, de rebre diners en efectius de comissions. El cervell ha declarat que també va mantenir reunions amb l’esposa del president, Begoña Gómez, i la ministra Teresa Ribera.

El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya ha activat una investigació interna després d’haver detectat aquestes darreres setmanes casos esporàdics d’accés presumptament il·lícit a la Meva Salut. Aquesta investigació s’ha obert a partir del robatori de credencials personals, que sembla que s’han emprat per modificar les dades de contacte i la contrasenya d’accés i, en alguns casos, l’activació d’una consulta d’atenció primària per demanar la prescripció de determinats fàrmacs. En concret, Salut va fer una primera detecció de nou casos entre el juny i l’octubre i, mitjançant un procés d’identificació proactiva, va detectar un centenar de robatoris de credencials més. En vista d’això, el Departament de Salut reforça la seguretat de l’aplicació.

La conselleria de Salut ha comunicat els casos a l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades, que investiga per esclarir els detalls d’aquests incidents.

Els afectats han rebut una notificació i els han blocat l’accés a la Meva Salut amb nom d’usuari i contrasenya. La poden continuar utilitzant amb l’idCAT Mòbil o el certificat digital.

Sistema de doble factor d’autenticació

Quant a la millora de la seguretat, el principal canvi que veuran els usuaris serà l’activació d’un sistema de doble autenticació per a accedir-hi. Quan un ciutadà vulgui entrar-hi amb l’opció de contrasenya rebrà un missatge amb un codi numèric únic al telèfon que tingui associat i que haurà d’introduir en una nova pantalla per poder completar l’accés. Els canvis s’aplicaran progressivament les setmanes vinents.

Aquesta acció s’afegeix a les que ja s’han aplicat aquests darrers mesos per millorar i actualitzar la seguretat de la Meva Salut. D’ençà del juny s’ha incorporat l’idCAT mòbil com a sistema complementari d’identificació. És un canvi fet en col·laboració amb el Consorci d’Administració Oberta de Catalunya que permet una identificació digital. Ja es fa servir per a tramitar la majoria de les sol·licituds digitals de la Generalitat.

També s’ha introduït un sistema més segur de contrasenya personal de l’usuari. Es va començar a implantar el mes passat i implica augmentar la complexitat de les contrasenyes d’acord amb els estàndards vigents: un mínim de vuit caràcters, una lletra minúscula, una lletra majúscula, un nombre i un caràcter especial.

En la mateixa línia, d’ençà de començament de mes els usuaris que volen modificar el correu electrònic o número de telèfon que han facilitat com a contacte reben un correu electrònic per a confirmar que el canvi es fa amb el seu consentiment.

El Departament de Salut ha recordat que, si un usuari detecta qualsevol canvi en les dades personals o rep un correu de la Meva Salut avisant que s’ha demanat de canviar el número de telèfon o l’adreça de correu electrònic i no és així, ho ha de comunicar al 061 o al centre d’atenció primària de referència.

El ministre de Presidència i Justícia espanyol, Félix Bolaños, ha dit que continuaven les negociacions i converses amb els socis d’investidura per a la reforma fiscal que pretén aprovar el govern espanyol. En una compareixença davant la premsa, Bolaños ha defensat que el resultat del pacte seria un paquet fiscal progressista. “Si hi ha acord, ha de ser-ne un en què la majoria de la cambra se senti còmode”, ha remarcat.

D’altra banda, ha celebrat l’acord per a elegir la ministra de Transició Ecològica espanyola, Teresa Ribera, com a vice-presidenta de la Comissió Europea, i ha aprofitat l’ocasió per a criticar el PP: “Un gran èxit per a l’estat espanyol i un nou fracàs per al PP de Feijóo”, ha dit.

En el cas que es confirme que Rússia ha disparat un míssil balístic intercontinental (ICBM) contra Ucraïna, seríem davant una escalada gravíssima de la guerra que ens acostaria molt a la possibilitat d’una tercera guerra mundial i, per primera vegada en la història de la humanitat, a una guerra nuclear. 

[Actualització a les 18:48. Vladimir Putin ha confirmat oficialment el llençament d’un míssil balístic, però Rússia afirma que tècnicament no és un míssil intercontinental sinó de mig abast i no està clar, per això, si hauria d’haver avisat abans als Estats Units]

Primer de tot, caldrà confirmar i verificar sense cap mena de dubte que ha estat, efectivament, un ICBM i no un altre tipus d’arma. Perquè, de moment, només tenim la versió de l’Exèrcit de l’Aire ucraïnès i alguns vídeos en què es veuen els impactes d’unes quantes càrregues simultànies, que són compatibles amb la càrrega típica d’un ICBM. Amb aquestes dades no n’hi ha prou per a confirmar que s’ha llançat un ICBM.

Però, si es confirmés, seríem davant d’un acte de guerra extraordinari. Per tres raons. 

La primera és el fet que no s’ha disparat mai un míssil d’aquestes característiques en combat real. Seria la primera vegada en la història.

La segona és el missatge que envia. Fa unes poques hores, en resposta a l’autorització dels Estats Units a Ucraïna per a llançar míssils de llarg abast Atacms i Storm Shadow sobre Rússia, Vladímir Putin ha ordenat un canvi en la doctrina militar russa, pel qual l’exèrcit estaria autoritzat a respondre amb armes nuclears a un atacant amb armes convencionals –cosa que prèviament era prohibida.

En aquest sentit, el llançament d’un ICBM seria una acció propagandística, però d’una gran eficàcia i importància. Vindria a dir que Rússia està disposada a escalar el conflicte encara un pas més.

Cal tenir en compte dues coses. La primera és que ja es disparen sobre Ucraïna míssils que podrien dur càrregues nuclears, com és el cas dels Kh-47M2 Kinzhal, que es llancen des d’avions. La segona és que no té cap sentit llançar un ICBM –amb els costos enormes que té– només per impactar amb càrregues convencionals que es poden fer arribar per mitjans molt més barats. Tret de causar la reacció de pànic i preocupació que clarament ha causat.

Hi ha una tercera raó, que faria molt extraordinari i perillós aquest llançament i que crec que seria la més significativa i important: segons els tractats de desarmament, Rússia tenia l’obligació d’avisar els Estats Units que llançaria un d’aquests míssils, i sembla que no ho ha fet.

Novament, tot depèn que es confirme si el míssil és un ICBM o no. Però, si ho fos, sí que seria molt greu que Rússia no hagués avisat els Estats Units i la resta de potències nuclears –especialment, la Xina– que ho faria.

En primer lloc, perquè seria una violació evident dels tractats internacionals que han estat respectats durant dècades i, per tant, un senyal que Rússia està disposada a fer coses que no ha fet abans.

Però, en segon lloc, i principal, pel risc militar extrem que implica llançar un artefacte com aquest sense avisar.

Tots els ICBM estan vigilats. Concretament, se sap que Rússia en té 326. Els Estats Units i les altres potències nuclears saben des del primer segon si es dispara un d’aquests míssils i quan. El que no poden saber és quin tipus de càrrega porta: si és convencional, és a dir, bombes normals, o si és nuclear. Això és impossible de saber-ho fins que impacta en l’objectiu i es comprova empíricament. 

El problema rau en el fet que, en una guerra nuclear, la resposta s’ha de donar en el moment de la detecció del llançament perquè, si s’espera a l’impacte, ja és massa tard. 

Per aquest motiu és tan desestabilitzador i perillós fer un llançament sense avisar: l’altra banda sempre tindrà la temptació de disparar al seu torn, sense esperar a saber quina classe de càrrega porta el primer míssil llançat. I si es disparen dos míssils, un en cada direcció, la guerra nuclear ja és inevitable.

El cervell del cas Koldo, el comissionista Víctor de Aldama, ha implicat el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, en la trama. En una declaració voluntària a l’Audiència espanyola, ha dit al jutge Ismael Moreno que el dirigent socialista va demanar de conèixer-lo i li va dir: “Sé què fas i t’ho agraeixo.”

La trobada es va fer el 3 de febrer de 2019, durant la presentació de Pepu Hernández en les primàries a la batllia de Madrid. El comissionista –la Guàrdia Civil l’ha definit com “el nexe corruptor”– i Sánchez es van fotografiar plegats, tal com va publicar El Mundo. “No va ser una fotografia fortuïta”, ha dit.

El comissionista ha dit que va fer pagaments en metàl·lic a l’ex-ministre José Luis Ábalos i Koldo García, concretament, de 250.000 euros i 100.000. També ha assegurat que va lliurar 15.000 euros a Santos Cerdán, secretari d’organització del PSOE.

D’altra banda, ha declarat que l’actual ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica i ex-president de Canàries, Víctor Torres, li va demanar 50.000 euros en el marc de les gestions per a comprar màscares durant la pandèmia. Cal recordar que les empreses vinculades a la trama van rebre diverses adjudicacions del govern canari per a obtenir material sanitari.

Aldama és en presó provisional d’ençà que va ser detingut en una altra operació de l’Audiència espanyola sobre una estafa multimilionària en el sector dels hidrocarburs.

Entrada al ministeri d’Ábalos

En la declaració, Aldama ha dit que la relació amb Ábalos va començar per mitjà del seu germà Rubén, que va ser escorta d’Íñigo de la Serna i, després, del dirigent socialista. De fet, ha dit que va ser Sánchez qui va imposar Koldo com a assessor de l’ex-ministre.

El primer encàrrec del Ministeri de Transports que va aconseguir Aldama va ser l’agost del 2018 a Mèxic, en la línia verda maia. Segons ell, abans de fer res, va preguntar a Koldo per què no demanaven ajuda a l’ambaixador espanyol. “No és dels nostres”, li va respondre.

El comissionista ha dit que, uns mesos després, va organitzar un viatge oficial de l’ex-ministre a Mèxic. I que, uns dies abans, va ser quan Ábalos i Koldo li van dir que Sánchez el volia conèixer.

Veneçuela i el viatge de Delcy Rodríguez

Aldama també ha declarat que el govern de Sánchez li va demanar ajuda en l’afer de l’opositor veneçolà Juan Guaidó perquè, segons ell, la ministra Arancha González Laya no sabia “on tenia la mà esquerra”. De fet, ha explicat que Ábalos li va donar un escrit que l’autoritzava com a representant del govern en aquestes gestions.

El comissionista tenia una relació molt estreta amb la vice-presidenta veneçolana Delcy Rodríguez i va participar en l’organització del seu viatge a Madrid –la planificació va durar un mes–, que es va consumar el gener del 2020. Un viatge que va generar una crisi diplomàtica, perquè la dirigent estava sancionada i no podia accedir a territori de la UE.

Aldama ha assegurat que ell i Koldo van pujar a l’avió de Rodríguez a Barajas i que Pedro Sánchez tenia previst de sopar amb ella a Madrid.

Reunions amb Begoña Gómez i Teresa Ribera

Aldama ha dit que també va reunir-se amb l’esposa del president, Begoña Gómez, i la vice-presidenta tercera i ministra per a la Transició Ecològica, Teresa Ribera. Segons que ha declarat, les trobades van ser per a tractar el problema de l’Espanya buidada. El comissionista ha dit que, en algunes de les reunions, hi va participar l’ex-cap executiu de Globalia Javier Hidalgo.

Els Mossos d’Esquadra investiguen un possible tiroteig a prop del mercat de Sants de Barcelona, al districte de Sants-Montjuïc, aquest matí. Segons fonts policials, alguns veïns han alertat poc abans de les nou del matí que havien sentit algun tipus de detonació amb arma de foc en un carrer a prop al mercat. Ho ha avançat Elcaso.cat i ho han confirmat a l’ACN els Mossos.

S’ha obert una investigació per a esclarir els fets i localitzar l’autor, o els autors, de les detonacions. De moment, els Mossos informen que no consta que hi hagi ningú ferit. Agents del cos han acudit al lloc per cercar-hi restes del suposat ús d’armes de foc i per parlar amb testimonis per trobar pistes sobre aquest presumpte tiroteig.

Dissabte, 23 de novembre, hi ha convocada la manifestació “Abaixem els lloguers“, que els organitzadors esperen que sigui multitudinària. Per parlar-ne, aquesta setmana VilaWeb ha fet una entrevista a Enric Aragonès, del Sindicat de Llogateres, que publicarem demà, i a Joana Amat, una de les germanes d’Amat Immobiliaris, que publiquem avui. Aquesta empresa, que fins fa quatre dies era només de dones, administra uns 2.600 lloguers. Ara aporta la visió dels administradors de pisos. Per a Joana Amat, per exemple, el topall del preu no és cap problema ni per a ells, administradors, ni per als propietaris, però sí, en canvi, la consideració de gran tenidor a partir de cinc pisos. O els contractes indefinits. Joana Amat i Esther Vallès, directora de l’àrea patrimonial de l’empresa, van rebre ahir a VilaWeb a les oficines de Barcelona.

Joana Amat (esquerra) i Esther Vallès (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Quins tipus de propietaris que lloguen pisos teniu?
—N’hi ha hagut de tres tipus. El clàssic era el propietari que tenia un edifici sencer. Però aquests van anar venent, per la llei del 1964. Aquesta llei permet tres subrogacions, cap mobilitat (els pisos de lloguer passaven per herència de pares a fills, i néts) i el preu, congelat, que anava quedant desfasat, desfasat, desfasat. Les despeses eren més altes que el lloguer. Als anys vuitanta els pisos de lloguer eren el 55%. Per aquesta llei s’arriba al 22%. Ara, a la ciutat de Barcelona, som al 33% de lloguer. Després tenim els petits propietaris, que poden tenir 20 peces, 30 peces. D’aquests, tants com vulguis. I han crescut amb els anys. I són els que ara han parat en sec. Molts compraven obra nova. El 40% de l’obra nova, eren ells comprant pisos per llogar-los després. Ara són el 10%.

—I fons d’inversió, en teniu?
—Al final, en tant per cent no són tant. Dades del 2019-2020: un 92% era petit propietari el 8% era gran tenidor.

—Gran tenidor s’entén a partir de 5-6 pisos.
—Els de cinc pisos em nego a definir-los de grans tenidors, perquè si tu entens que cinc és gran és que no saps gramàtica.

—Però és el que diu la llei, no?
—Però és un oxímoron total. És clar que ens hem de sotmetre a la llei, i ho fem, però això no vol dir que sigui raonable ni que sigui acceptable. Si tu mires tot Europa, un gran tenidor és la persona que té milers de pisos. Tant de bo tinguéssim grans tenidors de 2.000 pisos, de 5.000 pisos, perquè hi hauria molta més oferta. El problema que tenim nosaltres és d’oferta.
—Esther Vallès [E. V.]: El concepte de gran tenidor neix el 2015, pensat per a les grans filials immobiliàries dels bancs, que tenien 1.000, 2.000, 3.000, 5.000 pisos. Tenen incidència en el preu final. Avui una persona que no en té 5, 10 o 15 no incideix en el mercat de res.

—I del darrer propietari en dieu patrimonial?
—Molts tenen origen en els promotors immobiliaris. Els assessorem, més que administrar. Aquests, des de la crisi, van aprendre una lliçó: necessitaven tenir fortalesa financera. I això els ho dóna el fet de tenir un bloc o dos blocs de lloguer. Això només ho havia fet Núñez i Navarro. I ara tots han anat seguint el rastre de tenir patrimonial.

—Quina és la diferència entre un rendista i un propietari?
—És que la paraula “rendista” és del segle XIX. Actualment no existeix. És un vocabulari absurdament fora de lloc. Tu pots ser un inversor, que no és igual que rendista. El rendista va traient del tros fins que s’acaba el tros. Avui parlaríem d’inversors, i un inversor et genera valor si aporta activitat. Tant de bo vinguessin a invertir. L’any passat va ser el nostre rècord de nombre d’habitatges que venien del món del lloguer, i els vam vendre. No ens agrada perquè a nosaltres ens agrada administrar, m’explico? Però la gent, quan s’acabava un contracte, ens ho passaven a vendre.

—Per què?
—Perquè no els agrada tal com es legisla.

—El preu del lloguer ha pujat o ha baixat aquests darrers anys? I per què?
—Vam tenir unes pujades importants sortint de la crisi, 2013-2018. Surt l’índex de preu i allò ens ho frena. Ningú no es va queixar de l’índex de preus català, aleshores. Per als propietaris no era aquest el problema. El problema és que quan ets gran tenidor et facin fer a tu la feina que ha de fer l’estat: prevenir si tens un problema amb un desnonament, haver de fer habitatge social, aquest és el desllorigador.

—Els propietaris no hi veuen cap problema en el topall de preus?
—No. Cap.

—I vosaltres tampoc? Per què, no?
—No anem en contra del topall de preus, perquè és una cosa que ha existit històricament. No és cap novetat. Nosaltres mirem les rendibilitats a llarg termini. Si això no trastoca la rendibilitat a llarg termini, no hem de plorar per res. Quan Esquerra Republicana va voler modificar la llei [a Madrid] posant un preu mitjà entre el màxim i el mínim, el Constitucional ho va tombar, van haver de tornar a fer tota la llei nova. Què va passar en aquell moment? Que tots (nosaltres també) vam dir: Ui, com que tornaran a limitar-ho, corre, corre, apujaré preus. Aquesta última pujada (del 2018 al 2022) era innecessària i provocada per l’administració. Però a nosaltres no ens espanten els topalls. Per què? Perquè les coses es miren amb una perspectiva de deu anys.

Esther Vallès, directora patrimonial de Finques Amat (fotografia: Adiva Koenigsberg)

—Una demanda de la manifestació de dissabte: contractes indefinits.
—Espero que a ningú no se li acudeixi, perquè aquí sí que aniria al Constitucional i ho perdrien. La baixada que et deia (passar del 55% de lloguer al 22%) va venir per això.

—El Sindicat de Llogateres diu que hi ha referents internacionals, on sí que passa.
—A mi que em diguin a on i de quina manera. Sempre posen de model Viena. A Viena fa vuitanta anys que posen un 1% del PIB en habitatge públic. Si tu fas això, és clar que la gent no es mou del lloc. No es mou del lloc perquè es va produint nou habitatge públic.

—A vosaltres us interessaria que hi hagués habitatge públic de construcció?
—Sí, i tant. És que és necessari. La gent necessita habitatge, els joves han de sortir de casa, hi ha un problema social gravíssim. I demogràfic. Escolta’m, no matarà el privat. Hem de sumar. No és la competència. Necessitem 200.000 habitatges. D’aquests 200.000, tu creus que se’n podran fer 200.000 de públics?

—Una altra demanda: recuperació de pisos buits.
—Ja ho va dir Colau, els va buscar i no els va trobar. Ja voldríem trobar-ne, no en trobem.

—A l’actual llei hi ha dos grans buits: lloguers de temporada i habitacions. A vosaltres us ha crescut la xifra de lloguer d’habitacions?
—Estic absolutament en contra de legalitzar el lloguer d’habitacions. És un tema personal, del meu germà, del meu nebot i de tota la família. És un tema social. O sigui, això és la constatació d’un fracàs. Quan tu ets incapaç de posar habitatge públic, que és el que toca, llavors legalitzes el barraquisme vertical? Això és barraquisme.

—Heu vist creixement d’aquesta oferta?
—Sí que n’hi ha. No podem dir que no. I, de veritat, és que els fotria a la presó. He vist algunes coses… com un eixam, ho hauries de veure.

—I si un propietari us fa aquesta oferta?
—No hi entrarem de cap manera. No. En canvi, el lloguer de temporada…

—A favor del lloguer de temporada? Per què?
—Nosaltres fem lloguer de temporada des de l’any 94. Aquí sembla que hagin inventat la sopa d’all. El títol 2 de la llei permet el lloguer de temporada. S’ha de fer bé. És pensat per a aquella gent que ve per una temporada a Barcelona, per estudis, per feina o per salut. Són pisos que han existit sempre, és una demanda que existeix i, per tant, s’ha de cobrir.

—Idea: la nova llei ens ajuda amb el topall de preus, i com que en el lloguer de temporada no hi ha topall de preus, ens fan el gol aquí.
—A nosaltres ens agradaria que hi hagués prou sistemes per a anar en contra dels que ho fan malament, els que camuflen un contracte de temporada, quan virtualment no ho és. El que s’ha de fer són inspeccions i penalitzacions. Hi estem d’acord.

—D’inspectors, n’hi deu haver quatre.
—No hi ha inspectors, em sembla. És multa posterior.
—E. V.: Sí que és cert que hi ha un cos d’inspectors per al lloguer turístic. Però no recordo mai una inspecció per habitatge de temporada, no. Només hi són per al turístic.

—Els lloguers són massa alts? I com ho fem per abaixar-los?
—Jo em limitaria que els lloguers es quedessin com són, i que pugin els sous. Tenim un doble problema: per una banda, els lloguers han pujat i, per una altra banda, els sous baixen en relació amb la inflació. No tot el pes ha de ser del preu del lloguer.

—Per què s’ha aconseguit tan poc pis públic a l’estat espanyol?
—Perquè no hi ha hagut pressupost. I a part han venut els que hi havia. Jo estic amb una patrona d’una fundació que només fa habitatge social i tenim un problema gravíssim perquè no ens surten els números. Tens el dret de superfície i et donen el sòl, però després demanaràs un crèdit i no pots pagar els interessos. Al preu que s’han posat els interessos. Això, una fundació. Vull dir que és un tema de diners. Només de diners.

—Voldríeu dir alguna cosa que no hagi preguntat?
—Demano que siguem realistes. No em crec els cinquanta mil [pisos públics promesos pel govern Illa], ni se’ls creuen els constructors que han de construir. Val més dir que en podem fer 15.000, els farem. Mira, la pena és que tu diguis que hi ha sòl públic, per una banda, i que hi ha diners privats, per una altra. I per aquesta animadversió pròpia som incapaços d’aixecar habitatge social, i habitatge normal i assequible. No tothom ha de pagar 200 euros. A 10 euros el metre quadrat, els joves podrien pagar un pis de 60 metres a 600 euros.

—És factible lloguer a deu euros el metre quadrat?
—Si tens les ajudes públiques, i tant.

—A quant va ara?
—E. V.: Ara a 19 o 20 el metre.
—Però de 10 euros per metre quadrat n’hi hauria d’haver una gran oferta, perquè això ja és assequible per a molta gent. I estem molt encaparrats a dir que el lloguer no hauria de superar el 30% del que guanyen els llogaters. Nosaltres lloguem el 40%, i el nostre índex de morositat és del 0 i escaig. El límit diria que és el 42%-43%. Tu deixa que almenys puguis destinar el 40% al lloguer, i després mira de posar habitatge públic, i un dia tant de bo arribis al 30%.

He començat a escriure aquest modest article cronístic durant el trajecte de tornada entre el pavelló municipal de Picassent, un dels pobles de l’Horta Sud valenciana anecdòticament afectat per la gota freda del 29 d’octubre, i l’estació de Sants de Barcelona. Darrere del cansament hi ha una mescla d’emoció satisfactòria i de frustració impotent. Hem treballat molt, queda molta feina per fer. Aquesta ha estat la meva segona expedició i la tercera del col·lectiu de Voluntaris Catalunya Dana. Gràcies al suport de les autoritats locals, Picassent ha funcionat com un dels centres operatius de les expedicions que s’han fet fins ara. Hi hem pogut dormir i tenir-hi una dutxa i un plat calent després de treballar llargues hores sobre el fang.

Des del cap de setmana de Tot Sants, centenars de voluntaris catalans han netejat els carrers, els pàrquings i els baixos de Paiporta, Massanassa i Aldaia; han recuperat l’ús de poliesportius i escoles a Sedaví i Benetússer perquè els xiquets valencians poguessin retornar a la normalitat com més aviat millor, o bé els han habilitat com a centres logístics per a subministrar provisions bàsiques a tots els veïns de les zones afectades. D’ençà del cap de setmana de la castanyada, centenars de catalans han fins i tot netejat cementiris, com el de Catarroja, perquè els valencians puguin enterrar els morts que la ineptitud criminal del govern de Mazón ha provocat.

Encara recordo la veu fortament emocionada de la Laura, una veïna de Xest, mentre cercava les paraules d’agraïment per a la Judit del Poble-sec, el Jaume d’Igualada, el Romà de Trinitat Vella o la Jana i el Manel de Ripoll… després que tots ells passessin dos dies sencers desenfangant-li incansablement la casa i la de la resta de veïns del seu barri. Feia ja vuit dies del cataclisme i allí no hi havia comparegut ningú: ni els militars, ni la Unitat Militar d’Emergències (UME), ni la policia espanyola. Feia vuit dies que aquella gent de Xest havia de fer gairebé tres hores de cotxe per recórrer un trajecte de deu quilòmetres i després caminar dues hores més per arribar a llocs de primera necessitat. El to de la Laura s’enduria a mesura que ens explicava fins a quin punt havien quedat abandonats a la seva sort. Vuit dies sense accés a menjar, sense cobertura i amb el fang i les deixalles encara al menjador de casa. Els voluntaris catalans, armats humilment amb un cubell i una pala, eren el primer cos d’uniformats –amb una samarreta color cru que duu una senyera feta de pales i rasclets al pit– que els veïns de Xest van veure aparèixer.

Tres setmanes després del desastre, la sensació passejant pels carrers encara enfangats de la perifèria de Sedaví, baixant als soterranis encara inundats de Paiporta o travessant l’extraradi d’Alfafar on l’esplanada del camp de futbol municipal és ara un macrocementiri de cotxes, és si fa no fa la mateixa. On és el govern autonòmic? On és l’estat? On és l’exèrcit? La incompetència i l’abandonament polític del primer dia persisteixen en moltes de les zones de l’Horta sud del País Valencià, mentre centenars de voluntaris catalans, organitzats com un cos autònom que opera amb els seus propis mitjans d’intendència, de mobilitat i de coordinació sobre el terreny, fa tres setmanes consecutives que omplen d’esperança les cases i els carrers de milers de germans valencians. “Que tornen els xics catalans, envieu-me’ls altra volta demà, per favor, fan molt bona feina.” És una de les frases més repetides en tots els centres de coordinació de voluntaris amb qui ha col·laborat l’organització.

I aquí és on l’operació d’intel·lectuals i periodistes espanyols que el diumenge 3 de novembre s’alienaven per enaltir el rei d’Espanya, mentre aquest utilitzava Vox per capitalitzar la resposta a la tragèdia i, tots dos l’aprofitaven per posar sobre la taula la necessària radicalització de l’estat estirant el PP cap a un espanyolisme més autoritari, sembla insignificant. Com també ho sembla el tacticisme cínic de Sánchez en veure el fracàs competencial de Mazón i la reacció ultra com una oportunitat per a recuperar espai a Madrid. La rellevància que pugui tenir la guerra de posicions ideològica, guerracivilista, entre les “dues Espanyes” ha quedat al marge de totes les converses entre els veïns valencians tràgicament afectats per la gota freda i els voluntaris catalans que han baixat altruistament cada cap de setmana a treure’ls el fang de casa. Fins avui, allò que realment ha imperat ha estat una solidaritat agermanada que entre palada i palada entona, en la llengua compartida, una expressió que ja ha deixat marca en la història política i humana de la tragèdia: “Fang i força, valencians!”

Integrants dels Voluntaris Catalunya Dana. Fotografia: Ana Agraz (@ana_agraz).

The Washington Post · Leo Sands

El president nord-americà, Joe Biden, ha autoritzat l’exèrcit ucraïnès a fer servir míssils de llarg abast de fabricació nord-americana en atacs limitats a l’interior de Rússia, en una decisió que suavitza les restriccions imposades per Washington a l’ús ucraïnès d’aquest sistema d’armament tan potent.

Fins ara, els Estats Units limitaven l’ús del Sistema de Míssils Tàctics de l’Exèrcit (ATACMS) a l’interior de les fronteres ucraïnès. La restricció es devia, en bona part, al temor que, en cas de ser atacada amb míssils nord-americans, Rússia optés per respondre militarment contra els Estats Units o els seus aliats militars, més enllà del terreny de batalla a Ucraïna.

Heus ací què cal saber sobre el canvi de posicionament de Washington.

Què és l’ATACMS?

L’ATACMS és un sistema de míssils guiats de gran potència en què els míssils es desplacen a velocitats supersòniques quan són disparats. L’abast màxim dels projectils és d’uns 190 quilòmetres, més del doble que no pas el dels míssils soviètics Tochka-O, que, fins ara, eren l’arma de més abast de què disposava Kíiv. L’abast de l’ATACMS també és més gran que no pas el dels míssils de creuer –que es disparen des d’avions– que tant el Regne Unit com França han subministrat a Ucraïna.

L’any passat, The Washington Post va informar que l’administració Biden tenia la intenció d’abastir Ucraïna amb míssils ATACMS armats amb bombes de dispersió, en compte d’una sola ogiva. Les bombes de dispersió són molt criticades pels grups de drets humans, que denuncien que són molt menys precises que no pas els míssils d’una sola ogiva i comporten més risc per als civils. A diferència dels míssils de creuer, els míssils ATACMS es disparen des de terra.

Per què Biden ha pres aquesta decisió ara i no abans?

La decisió sobre l’ús dels míssils arriba en resposta al desplegament de milers de tropes nord-coreanes a la regió fronterera russa de Kursk per a ajudar Moscou a reprendre el control del territori rus que Ucraïna va arrabassar-li en una ofensiva aquest estiu, segons que expliquen funcionaris de seguretat nord-americans a The Washington Post, que parlen sota condició d’anonimat a causa de la delicadesa de l’afer.

Funcionaris de l’administració Biden han assenyalat anteriorment que l’objectiu de la Casa Blanca era deixar Ucraïna en una posició tan favorable com fos possible abans de la presa de possessió de Donald Trump, que ha manifestat repetidament la seva voluntat de posar fi al conflicte i negociar un acord de pau entre Moscou i Kíiv.

Ucraïna feia mesos que demanava autorització per a fer servir míssils ATACMS en territori rus, amb l’argument que poder atacar objectius dins Rússia l’ajudaria a desgastar les capacitats ofensives de Moscou.

Els funcionaris del Pentàgon s’han mostrat especialment escèptics amb l’autorització, i asseguren que Rússia sempre pot neutralitzar l’impacte de l’ATACMS tot retirant els seus actius militars cap a l’interior del país, fora de l’abast màxim dels míssils. En privat, els funcionaris de seguretat nord-americans també expliquen que els preocupa que el subministrament de més míssils ATACMS a Ucraïna pugui reduir la reserva estratègica d’armament de Washington i afectar-ne la preparació per a possibles nous conflictes.

Anteriorment, els funcionaris del govern Biden han defensat que el seu enfocament sobre la seguretat d’Ucraïna havia anat canviant a mesura que el conflicte anava evolucionant. “Ens hem anat adaptant i ajustant a les necessitats d’Ucraïna a mesura que la situació al camp de batalla ha anat canviant, a mesura que l’estratègia de Rússia ha anat canviant, a mesura que s’han anat introduint nous elements al conflicte, com ara les forces nord-coreanes”, va dir la setmana passada el secretari d’Estat nord-americà, Antony Blinken.

Quin impacte podria tenir en el camp de batalla?

Anteriorment, Ucraïna ja ha utilitzat míssils ATACMS per a atacar tropes russes a l’interior d’Ucraïna. Segons que expliquen un funcionari nord-americà i una altra persona familiaritzada amb la qüestió, es preveu que l’exèrcit ucraïnès –ara que ha estat autoritzat a fer-los servir a l’interior de Rússia– comenci desplegant aquests míssils a la regió de Kursk.

Segons un informe publicat a l’agost per l’Institute for the Study of War, un think tank amb seu a Washington, a Rússia hi ha 245 objectius militars i paramilitars, pel cap baix, que es troben dins l’abast dels míssils ATACMS, incloent-hi setze bases aèries russes. Funcionaris nord-americans expliquen que Rússia ja ha traslladat la majoria del seu armament més estratègicament important més enllà de l’abast d’aquests míssils.

Michael Kofman, expert militar especialitzat en Rússia i Ucraïna del Carnegie Endowment for International Peace, explica que permetre a Ucraïna d’emprar míssils ATACMS a l’interior de Rússia podria proporcionar a Kíiv un “benefici operatiu que li permetria de defensar-se més bé i mantenir el territori que ocupa actualment a Kursk”. I afegeix: “Això ajudaria a compensar el benefici que Rússia deriva de la col·laboració amb les forces nord-coreanes en aquesta part del front.”

Kurt Volker, ex-ambaixador dels Estats Units davant l’OTAN que va exercir com a especial de Trump a Ucraïna, ha celebrat la flexibilització de les restriccions a l’ús dels míssils. “Rússia ataca Ucraïna des de molt llarga distància, i fins ara els Estats Units havien impedit a Ucraïna de tornar-s’hi”, va escriure a X.

Així i tot, Volker ha advertit que era un error que Washington hagués fet pública la decisió, perquè equivalia a alertar Rússia per avançat de les maniobres ucraïneses.

El president rus, Vladímir Putin, havia declarat anteriorment que els atacs amb míssils de llarg abast occidentals contra objectius traspassaven una línia vermella. Aquest setembre, el president va revisar la doctrina nuclear russa per fer constar que qualsevol atac convencional contra Rússia amb el suport d’una potència nuclear seria percebut per Moscou com un atac conjunt.

Com han respost Ucraïna, Rússia i altres països a la decisió?

El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, sembla que ha acollit favorablement la decisió de Washington aquest cap de setmana, i ha destacat la importància d’aquest armament per a l’exèrcit ucraïnès. “Els míssils parlaran per si mateixos”, va dir.

El portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov, criticà la decisió de Biden dilluns, i va dir que afegia llenya al foc.

Els legisladors russos també han indicat que la decisió podria fer augmentar les tensions entre Occident i Moscou. “La batalla esdevindrà encara més feroç, i les converses, més difícils”, va dir Andrei Kartapolov, president de la comissió parlamentària de Defensa russa.

El fill de Trump, Donald Trump Jr., per la seva banda, va lamentar que la decisió comportava el risc de “causar una Tercera Guerra Mundial”.

Alhora, els aliats europeus d’Ucraïna han celebrat la decisió de Washington. La ministra alemanya d’Afers Estrangers, Annalena Baerbock, va dir en una entrevista radiofònica que Ucraïna tenia dret d’utilitzar míssils de llarg abast contra Rússia com a autodefensa.

El president de Polònia, Andrzej Duda, ha rebut amb satisfacció la decisió de Biden. “Era molt necessària […] Ara Rússia veurà clarament que Ucraïna rep el suport dels països occidentals”, va escriure a X.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

VilaWeb recorda que aquest article es basa en els resultats d’un sondatge i tan sols s’ha d’interpretar en aquest sentit: tal com s’ha demostrat, no hi ha garanties que aquestes dades siguin reflectides en els resultats finals.

La catàstrofe causada per la gota freda el 29 d’octubre, que ha deixat més de dos-cents morts i danys importants en desenes de municipis, ha impactat en la societat d’una manera poques vegades vista. La gestió feta pel president, Carlos Mazón, i, sobretot, les incògnites sobre per què el govern valencià va enviar l’alerta tan tard, on era el president i més actuacions discutibles els dies posteriors, també han causat un daltabaix en l’àmbit electoral.

L’enquesta que mostra més clarament aquest abans i després és l’ElectoPanel, perquè va publicar dades just abans del temporal i en va tornar a publicar uns dies més tard. En menys de dues setmanes, el PP ha sofert una patacada històrica, segons l’enquesta, i passa d’un 38,2% dels vots a un 24,8%; en nombre d’escons, això es tradueix a perdre 16 escons, de 41 a 25. La majoria absoluta és de 50 parlamentaris, de manera que els resultats de l’enquesta signifiquen un canvi radical de les expectatives electorals del partit de Mazón.

Per la seva banda, i malgrat la sacsada general, el PSPV gairebé es mantindria immutable, d’un 30,4% de vots a un 29,5%, i solament perdria un escó: de 33 diputats passaria a tenir-ne 32. Tot i que el PP i Mazón mateix han provat de compartir les responsabilitats del resultat de la gestió amb l’executiu espanyol de Pedro Sánchez, no s’evidencia cap desgast per als socialistes.

Les candidatures que millorarien resultats de manera significativa serien les de Compromís i Vox. El partit encapçalat per Joan Baldoví passaria de 16 escons i un 16,9% de vots a 22 escons i un 21,5% de vots; un suport mai vist que els deixaria a solament tres escons del PP. Vox doblaria el suport, d’un 10,2% a un 19,3%, i en nombre d’escons passaria dels 9 que estimava que tindria abans de la gota freda als 20 que aconseguiria si avui hi hagués eleccions a les Corts Valencianes.

Això faria que l’escenari electoral fos gairebé d’un quàdruple empat entre totes les formacions amb representació a la cambra. Uns dies més tard, Electomania encara va publicar una altra enquesta, que no mostra canvis en el repartiment d’escons, tot i que la tendència seria que el PP continuaria baixant i Vox continuaria a l’alça.

Una altra empresa, Demoscopia y Servicios, per a ESdiario, també va fer un sondatge abans de la gota freda, que en aquest cas es va publicar unes setmanes abans, la vigília del 9 d’octubre, i n’ha fet una altra una vegada ha acabat el temporal. En la primera, donava un resultat extraordinari al PP, de 47 escons, vorejant la majoria absoluta, al PSPV en donava 32, i per a la resta de formacions estimava un resultat extremadament baix: 12 escons per a Compromís i 8 per a Vox. Partint d’una estimació molt diferent, el canvi és abrupte, novament. La nova enquesta fa perdre deu escons al PP en un mes, i ara en tindria 37. El PSPV en perdria 4 i quedaria amb 28, mentre que Compromís en guanyaria 3 i en tindria 15, i Vox en guanyaria 6 i quedaria amb 14. En aquesta hipòtesi es podria repetir el pacte entre PP i Vox.

Finalment, una enquesta de SyM Consulting per a El Periódico de Aquí revela un equilibri de forces entre els dos grans blocs polítics. El PP tindria entre 33 escons i 34; el PSPV, 31 o 32; Compromís n’assoliria 16; i Vox, 17 o 18. Una situació gairebé d’empat.

Les catàstrofes i la intenció política

L’efecte que ha tingut la gota freda sobre la intenció electoral dels valencians sembla clara, però hi ha la incògnita sobre quina part d’aquest canvi serà permanent i quina part forma part d’un parèntesi, de manera que podríem tornar a una situació similar a la d’abans del temporal.

Sí que és evident que hi ha una pèrdua de suport al PP. Pot haver-hi una part dels votants que, arran de la gestió de la gota freda, hagi decidit de canviar el vot com a càstig, principalment cap a Vox. Al mateix temps, el vot protesta es pot traduir en un suport més gran a l’oposició, especialment a Compromís, que podria mobilitzar més electors dels que aconsegueix habitualment.

Això és així ara que la gestió de la gota freda és la qüestió principal, però caldrà veure si aquests partits seran capaços de retenir els possibles nous votants.

De la mateixa manera, una part dels potencials electors del PP fins fa unes setmanes podria haver optat ara per no anar a les urnes, decebuts amb la gestió del partit que haurien votat. En aquest cas, també caldrà veure si una part tornarà a votar el PP o si canvien el sentit del vot, o, fins i tot, si resten com a abstencionistes en les eleccions vinents.

Finalment, com explicava el director de VilaWeb, Vicent Partal, en una Pissarreta, després d’una catàstrofe sol haver-hi una abstenció més elevada a la zona devastada. Per exemple, després de l’huracà Katrina, el 2005, en les zones més afectades la participació va baixar entre un 10% i un 15%. En aquest cas, trobem que l’Horta Sud és una de les poques comarques on el 2023 va guanyar el PSPV, que encara controla bona part de les batllies. Ara pot haver-hi una part de votants, de tots colors, indignats o que no pensin en la política institucional, i que s’activin d’ací a uns mesos. Una participació electoral que, fins i tot, podria beneficiar els socialistes i agreujar encara més expectatives del PP.

Així, doncs, més enllà del canvi que s’evidencia ara mateix, el fet que sigui irreversible o que tot torni a una situació anterior dependrà, d’una banda, de la capacitat del PP de crear un nou relat, i qui sap si amb renovació de la imatge i un canvi de dirigent; i d’una altra, de la capacitat de la resta de partits de mantenir els nous votants i de fer de la gestió i les responsabilitats polítiques i jurídiques una peça central de la política valenciana els mesos vinents.

 

Aquesta setmana passada he seguit amb una atenció particular tot això que ha passat a Aotearoa (Nova Zelanda), amb les grans mobilitzacions en defensa dels drets del poble maori. Fa anys que sent un gran interès pels moviments de redefinició nacional dels pobles del Pacífic contra el colonialisme, i l’assumpció de la identitat maori per part d’una àmplia massa de ciutadans de Nova Zelanda em sembla el més significatiu i interessant de tots.

Però la protesta d’aquests dies m’ha fet reflexionar més enllà de la teoria sobre la construcció nacional, perquè ha anat acompanyada d’un discurs molt concret, activista, que com a catalans crec que faríem bé d’escoltar.

Les grans manifestacions d’aquests dies han estat una resposta a la posició del govern conservador que vol reinterpretar restrictivament el tractat de Waitangi, signat entre la corona britànica i les tribus maoris, un tractat que és la base de l’actual estat de Nova Zelanda.

El govern conservador, amb una actitud molt semblant a la que manté el PP de fa dècades, no presenta la qüestió com un atac racista als maoris, sinó que, per contra, fa bandera de la igualtat per a aconseguir el mateix efecte, d’una manera que semble oberta i moderna, progressista i tot.

El seu discurs és que no pot ser que en un mateix país dos grups de població siguen tractats de manera diferent, segons si són maoris o descendents d’europeus, i que cal que tothom siga igual davant la llei i tinga els mateixos drets i deures. Ningú no s’hi oposaria, d’entrada, a una definició com aquesta. Però en aquest cas concret això implica desmantellar el sistema de salut propi dels maoris, les seues escoles i en general totes les institucions pròpies que han anat aconseguint amb els anys.

I ací és on arriba la lliçó. Perquè els dirigents i els intel·lectuals maoris –en aquest cas, la frase és de Margaret Mutu– han estat prou encertats per a no caure en el parany: “Si solament som iguals –diu–, els maoris sempre serem inferiors, perquè arrosseguem anys d’opressió que no es canvien en una sola generació ni en cinquanta anys.”

La “igualtat” és, per tant –s’entén perfectament–, una trampa colonial. I ací és on nosaltres em sembla que no hem entès mai bé la nostra situació. Que no la vam entendre bé, sobretot a final dels anys setanta.

Perquè, després de quaranta anys de franquisme, els catalanoparlants no necessitàvem igualtat, sinó compensació.

No necessitàvem la despenalització de la persecució contra la llengua, sinó el reconeixement de la persecució contra la llengua i, per tant, la reparació consistent del mal fet contra nosaltres.

No necessitàvem ser iguals que ells –que no ho hem estat mai, d’una altra banda–, sinó ser nosaltres.

No es tracta –si més no, no és eixa la meua intenció–, de mirar al passat. No escric pensant en això. Simplement la lliçó és molt bona i ens arriba ara, nítida, del llunyà Pacífic. Dit això, però, tots sabem de sobres que no és mai tard per a rectificar i encertar el camí.

 

PS1. En relació amb això –que mai no és tard–, vull aplaudir la decisió de portar als tribunals ara les tortures sofertes per les germanes Eva i Blanca Serra a final dels setanta i primers dels vuitanta, pel fet de ser independentistes. Òmnium Cultural i Irídia han presentat una denúncia a la fiscalia especialitzada en memòria històrica que s’acaba d’implantar. Ho explicat en aquest article Ot Bou.

PS2. Paiporta és l’epicentre del desastre causat per la gota freda i avui és encara molt lluny d’haver retornat ni que siga a una mínima normalitat. N’hem parlat amb la batllessa de la població, Maria Isabel Albalat: “La gent està nerviosa i s’impacienta, hi ha certes coses que no arriben“.

PS3. I ahir a Paiporta va haver-hi una manifestació de pares que estan farts de la inacció de la Conselleria d’Ensenyament. Inacció del conseller Rovira, que comença a ser un clam popular, com reflecteix molt bé l’article d’aquesta setmana de Núria Cadenes.

L’advocat alemany Wolfgang Kaleck (Neuendettelsau, Alemanya, 1960) va entrar ahir al matí a la sala 2 de l’edifici sinistre de l’Audiència espanyola, a San Fernando de Henares, als afores de Madrid. Volia veure de primera mà com avançava el macrojudici en què el seu col·lega i bon amic Gonzalo Boye és acusat per la fiscalia d’emblanquiment de diners i falsedat documental i li demanen nou anys i nou mesos de presó. Kaleck és un prestigiós advocat defensor dels drets humans, director del Centre Europeu pels Drets Humans i Constitucionals, amb seu a Berlín, i una de les persones més influents en l’estratègia de Boye amb els exiliats. És un dels advocats internacionals que van signar la carta adreçada al fiscal general de l’estat espanyol expressant la preocupació per la persecució de què ha estat víctima Boye. Els han dit que l’havien rebuda. No n’esperen pas cap resposta, ni acció. Volien fer pública la preocupació per una situació anòmala.

Kaleck, a l’entrada de la seu de l’Audiència espanyola, a San Fernando de Henares (fotografia: Comunicació Gonzalo Boye).

I ahir, quan va entrar a la sala de vistes del tribunal d’excepció espanyol, Kaleck va quedar parat de veure el seu col·lega en aquest macrojudici, enmig de desenes d’acusats a qui s’atribueixen fets que no tenen pas a veure amb aquells que li imputen a ell.

“Això seria impensable, a Alemanya”, diu Kaleck, en una conversa en exclusiva amb VilaWeb. “Que hi hagi gairebé cinquanta acusats asseguts amb l’advocat… No té sentit del punt de vista de l’eficàcia processal. Parlem de gent involucrada en narcotràfic i en emblanquiment de diners en diverses situacions. Això es podria separar, perquè hi ha fets que han anat aplegant fins a aconseguir aquestes cinquanta persones acusades. Un judici que durarà mesos, amb vuitanta testimonis… Es podria organitzar d’una manera molt més eficaç.”

Però no ho han fet així. De manera que Boye és jutjat simultàniament amb alguns acusats de ser els caps d’una gran organització de tràfic de drogues, com el conegut José Ramón Prado Bugallo, àlies Sito Miñanco. Boye en fou l’advocat en un altre procediment. Però Kaleck afirma que se li hauria de concedir un tracte diferent. “Primer caldria provar que els acusats en la causa de narcotràfic i emblanquiment de diners són culpables, perquè és el pre-requisit de qualsevol acció contra el seu advocat. I, després, organitzar un judici contra l’advocat, molt més curt i amb altres testimonis. L’acusació contra en Gonzalo no té a veure amb quaranta o quaranta-cinc dels acusats. Això em sembla greu i notable.”

Fotografia: EFE.

Veu clar per què ho han fet així: “És una estratègia clara de la fiscalia per a castigar en Gonzalo; per a mostrar l’advocat com un més dels cinquanta involucrats en el narcotràfic. I això es notava en un dia com avui, en què hem escoltat un policia de la Costa del Sol que vigilava el narcotràfic allà, moviments de cotxes, camions i vaixells, lliurament de diners i tot això. És clar que no tenia res a veure amb l’acusació contra l’advocat Gonzalo Boye.”

Això té un efecte criminalitzador innegable, segons l’advocat alemany. “L’afecta com a professional, tant se val quin sigui el resultat del judici.” Diu que el veu prou bé, “molt concentrat”, però sap que tot això té un cost, econòmic i professional, perquè “durant mesos ha hagut d’organitzar la defensa, pagar el cost dels seus advocats, les investigacions, i és clar, no pot treballar tot aquest temps”; i també té un cost psicològic. “Un judici com aquest afecta l’existència professional d’en Gonzalo”, afirma amb rotunditat.

Kaleck vol destacar que ell no té els detalls de l’acusació, ni dels expedients de la causa, no s’hi ha endinsat. Però sí que ha vist la construcció d’un cas de lawfare contra ell, “com una extensió de la lawfare” que ha caracteritzat els casos relacionats amb el procés català. “Hem vist els fiscals intentant de construir un cas contra en Gonzalo durant molts anys, i la connexió entre la defensa dels dirigents catalans i l’acusació contra ell és òbvia per a tots nosaltres. A mi no em toca prendre posició sobre la independència de Catalunya, però si observes la repressió no sols contra els dirigents, sinó contra els càrrecs locals i la gent que simplement es manifestava, es veu que era absolutament desproporcionada i que violava els drets civils i els drets humans a molts nivells. Les víctimes d’aquesta repressió es mereixien advocats forts, professionals i honests, i aquest va ser el paper d’en Gonzalo.”

Es fa creus que l’hagin deixat sol, Gonzalo Boye; que els advocats espanyols, els seus col·legues de professió –ell que té despatx a Madrid i que ha portat tantes causes i de tanta transcendència– no li hagin donat suport. “A més de l’amenaça dels fiscals, és espantós que la comunitat jurídica espanyola no s’hagi pronunciat mai en favor de defensar el seu col·lega. És clar que això no passaria mai a Alemanya, entre moltes altres coses. Un advocat de prestigi que defensa un client de renom de tal manera que és atacat en moltes situacions hauria de ser protegit pels seus col·legues.”

I hi ha hagut fets que han clamat al cel, i que l’advocat de Boye en aquest judici ha posat de manifest: la violació dels seus drets com a advocat quan la policia espanyola li va prendre el seu telèfon mòbil i va fer còpia de tot el seu correu professional durant onze anys, a més de documentació cabdal per a la seva estratègia de defensa actual. Això va passar l’octubre del 2019, i ja aleshores Kaleck va dir al seu amic: “Gonzalo, no han d’accedir al teu mòbil, no és pas teu allò que hi ha, sinó dels teus defensats.”

Ara Boye no està pas sol, malgrat el silenci del gremi a Espanya; perquè molts advocats catalans van demostrar que li donaven suport, i perquè Kaleck i els seus col·legues, d’uns quants països, que van signar la carta al fiscal general de l’estat, tots d’un gran prestigi, van avisar que vigilarien ben de prop tot el procediment.

 

La força de l’aigua del passat 29 d’octubre va tombar quatre ponts dels cinc que travessaven el barranc de Torrent (o rambla del Poio) a Picanya (Horta Sud). L’únic que va quedar dempeus és en un dels extrems del poble, i els veïns havien de caminar uns quants quilòmetres per anar als barris de l’altre costat, cosa que afegia un problema més a la situació que es vivia. Quan el nivell de l’aigua del barranc va baixar prou, els veïns mateixos van improvisar una passarel·la amb portes, palets, pedres i taulons per a poder travessar-lo. L’humorista i actor Xavi Castillo ho va mostrar a les xarxes.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Pot de Plom (@potdeplom)

Però aquest invent casolà no era gaire estable, i algunes persones tenien dificultats per passar-hi. “No era gaire segur, podies tombar una pedra i caure a l’aigua”, comenta un veí. A més, al cap de pocs dies, va tornar a ploure i va quedar inservible. Una empresa local, Germans March, la va reforçar de manera voluntària amb blocs de formigó i li va donar fermesa. Ara, gent major, cotxets de nadons i carros de la compra la transiten sense problemes. Com agraïment, els veïns han col·locat un cartell en honor dels voluntaris. 

Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí.

A l’accés, dos policies locals reparteixen màscares i tiretes. Els demane si són de Picanya, però per a sorpresa de tots tres, em diuen que són de Bétera (Camp de Túria), el meu poble. “Tu de qui eres?”, em pregunta Miguel Ángel. Durant aquestes setmanes els han enviat a fer tasques a les zones afectades, com ara, repartir menjar i fer campanya de conscienciació. La pols en suspensió, el fang, el llot i tots els residus que encara hi ha als carrers poden transmetre infeccions. Al barranc, la poca aigua que encara hi ha comença a estancar-se i també fa molta pudor. 

A l’altre costat del barranc hi ha el barri de Vistabella. Un home major fotografia una casa mig en runes, allà on hi havia el carrer del Sol. És Miguel, el propietari. Ara viu a Torrent, i aquesta era l’herència dels seus pares. “No està en condicions per a viure-hi. S’endugué els mobles, la nevera, tot, tot, tot. Han quedat quatre parets i dues portes. La casa s’ha de tirar a terra.” Per sort, ara no hi vivia ningú. A la banda que dóna al barranc, hi havia un corral i una terrassa. Quan hi vivien, recorda que els pares hi tenien animals. “Hem viscut tota la vida molt bé. Al corralet fèiem barbacoes, paelles. Ara això ja s’ha perdut tot. Açò és un desastre, xiqueta. Potser passen vint anys i encara no s’haurà recuperat.” Amb un sobre a la mà, se’n va cap a l’oficina que l’ajuntament ha obert per a gestionar els ajuts pels desperfectes i que els donen els diners als damnificats. “Quan? Jo tinc setanta-quatre anys i més aviat ho cobrarà el meu nét. Si ho cobra.”

Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Així era abans el carrer del Sol de Picanya, al barranc de Torrent. Així era abans el carrer del Sol de Picanya, al barranc de Torrent. Així era abans el carrer del Sol de Picanya, al barranc de Torrent.

El tràfec de gent és constant. L’una part del poble no pot viure sense l’altra. Dues veïnes contemplen el barranc, ample i devastat. “Quina llàstima. On va Eliseu? És que no pot parar quiet, es farà mal.” Es refereixen a un home major que es disposa a travessar la passarel·la en aquest moment. Un altre grup de gent, que sembla que s’ha retrobat, s’explica com van viure aquella fatídica nit, i com n’ha patit les conseqüències. Una mena de conversa que se sent a tot arreu, i que es repetirà dia rere dia, durant mesos.

L’autobús que connecta la normalitat amb la catàstrofe

Comence a parlar amb Cecília. Viu a Vistabella, al primer pis d’una finca al peu del barranc, que ja no té ni porta ni escalons. L’aigua es va quedar a quatre dits d’entrar a casa seua. “Les ones eren… Havia sentit parlar de la riuada del 1957, però açò era increïble. Tinc dos amics que els va arrossegar l’aigua i van acabar a Paiporta. Ara ja han eixit de l’UCI i estan bé.”

Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí.

Va cap a l’estanc, davant per davant de casa seua, però a l’altra banda del barranc. Quan l’aigua tombà els ponts havia de caminar una hora per a arribar-hi, i encara sort, diu, que els han fet aquesta passarel·la. “Ens tenien abandonats. Els veïns van començar a posar portes i taulons que havien caigut perquè no teníem cap més manera de passar, havíem d’anar fins al polígon. I els germans March, que són uns constructors d’ací de Picanya, van fer açò. Ara, quan ploga quatre gotes, que vinga aigua de Xiva, ja no podrem passar.”

Coneix bé on viu, ha vist moltes barrancades, però diu que aquesta no era normal. “Eixe pont tenia més de cent anys i no havia caigut mai. Mira, encara té un cotxe esclafat al pilar. En aquell carrer han faltat tres persones. Darrere de casa meua, una altra. Ací davant, una altra, amic de mon pare. La xica que es van trobar al mercat, una altra. I els que no se sabran.” Amb tot, no té por del barranc. Ni tan sols la virulència del que s’acaba de viure la farà marxar del seu poble. “Si vius amb por no vius, tampoc.”

Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí.

Un veí s’afig a la conversa. “Mira, aquest home viu allí, en la casa de color…” “En la segona, la que continua a la finca”, s’avança ell. “Allí no hi queda res. Els primers pisos encara us heu salvat. Les plantes baixes i les cases han desaparegut.” Es diu Vicent, i ja va viure la riuada del 1957. Gràcies a eixa experiència, quan va veure que pujava el barranc de manera desmesurada, se’n va anar. Sense res. “Jo me n’isquí i vaig dir al meu germà i al meu nebot: ‘Anem-nos-en d’ací, que açò no ho veig bé.’ Perquè a l’altra ens quedàrem ací i patírem molt.”

Veig una dona amb un carro de la compra i m’hi acoste. M’explica que va a comprar al supermercat que hi ha a Vistabella perquè és celíaca i als altres del poble no tenen productes sense gluten. Agraeix molt la tasca que ha fet l’empresa local, perquè abans havia de caminar molt. Se li veuen els ulls cansats. “Amb tot el que tenim, després arribàvem a casa morts.” Amb la confiança mínima d’uns minuts de xerrada, María José em pregunta si he anat a Paiporta, i que si estan molt malament. Ella, diu, encara no s’ha atrevit a anar-hi. Allí tenia el dentista, la gestoria, perquè abans hi vivia, i si hi pensa es posa molt trista. Tampoc no s’ha vist amb cor de passar per la plaça on hi ha l’Ajuntament de Picanya, que estava acabada de reformar. Ha perdut dues plantes baixes.

Quan ens acomiadem, ella continua el seu camí i jo me’n torne a casa, amb el privilegi de tenir un cotxe i un sostre, i un ordinador per a poder escriure allò que em conten, i una càmera per a poder mostrar allò que veig. Per a poder acostar-me a una realitat que m’és propera, però que no he viscut. Amb la impotència de no trobar prou paraules per a explicar-ho. Perquè res, res no fa justícia a tot això.

Fotografia: Laura Escartí.

Mazón militaritza el Consell i s’atrinxera darrere una crisi de govern fragmentada

Passats deu dies de la inundació que havia devastat pobles i ciutats i camps i carreteres i de tot, quan la llista de morts era esgarrifosa i continuava creixent, la Conselleria d’Educació que desgoverna José Antonio Rovira va enviar una carta a les direccions dels centres educatius.

Passats deu dies, ho va fer.

Per explicar a la gent que estava coberta de fang de cap a peus, a la gent que coordinava l’ajut de tota mena de voluntaris coberts també de fang de cap a peus, per explicar-los, en fi, els criteris que calia seguir per a la neteja d’escoles i instituts. Perquè “la reobertura dels centres es puga dur a terme amb totes les garanties de seguretat”, deia. No hi enviarem pas professionals, maquinària, tant com calga, perquè som el govern i és la nostra obligació, sinó instruccions tècniques perquè la gent, mestres i administratius, pares i mares i alumnes i ex-alumnes i persones arribades de tot arreu per ajudar, facin aquesta feina. Perquè la continuïn fent.

En aquestes “instruccions”, s’hi especificava que calia buidar l’aigua estancada i revisar la instal·lació elèctrica i si hi havia calderes o dipòsits de gasoil i comprovar que murs i parets fossin estables, i les reixes, que calia deixar netes parets interiors de qualsevol resta d’aigua i de floridura, i el mobiliari, i l’equipament de la cuina.

Cal, és a dir, que siga fet, és a dir, feu-ho.

Més coses que va indicar la conselleria Rovira? Que si es considerava que no hi havia seguretat, no es deixés entrar “persones no especialitzades” a escoles i instituts, que podia ser que hi hagués estructures en situacions compromeses, que calia vigilar l’estabilitat i la resistència de determinats materials, “especialment els que estiguen apilats en altura”, que hi havia “riscs elèctrics” i per elements “contaminants barrejats amb l’aigua”.

Cal, és a dir, que siga fet, és a dir, feu-ho. Només faltava que hi afegissin que després no digueu que no us havíem avisat.

Albert Dasí, que va ser director de l’escola la Gavina, de Picanya, ho explicava tan clarament a La tertúlia proscrita del 14 de novembre, que el seu testimoni directe val per a tots: “Hem tingut molt d’ajut de voluntaris. I gràcies a això, perquè no n’hem tingut cap altre, d’ajut. Les escoles públiques tampoc no han tingut cap ajut institucional. Hem estat completament abandonats.”

Aquesta és la realitat que denuncien els centres educatius, que no és cap sensació ni cap sentiment ni cap impressió, sinó una coincidència crua i contrastada i viscuda i repetida a l’Horta Sud i a la Ribera i allà on la riuada ha causat tants d’estralls: que la Conselleria d’Educació els ha abandonat. Els exemples se succeeixen i mostren, en cada detall, el patró que es repeteix. Ja no importa si és per desídia o inutilitat o una combinació de totes dues coses: el resultat és el que és, escoles tancades, trencades, inutilitzades pel fang, xiquets i xiquetes que continuen sense escolaritzar, famílies que sumen aquesta incertesa al dolor que ja tenien, i que creix, mestres amb les forces al límit. I cap pla.

El centre d’infantil i primària Jaume I de Catarroja, per exemple, va enviar una carta als responsables de la Conselleria d’Educació. Perquè constés. Per denunciar-hi l’abandonament. I expliquen que han estat pràcticament tres setmanes sense notícies de la Conselleria. Que no n’han rebut cap suport per a la recuperació de l’escola. Ni per a treure fang, ni per a desinfectar, ni per a avaluar les condicions (o no) de salubritat, ni per a gestionar el punt d’ajuda humanitària que la Generalitat els va demanar que establissin a les seves instal·lacions, ni per a res. Per a res. I reclamen coses bàsiques com ara un protocol concret per a actuar, perquè als alumnes que ja tenen hi hauran de sumar cosa de 300 més que els arribaran d’una altra escola que ha quedat assolada. Coses concretes, pràctiques, essencials: han de dur màscares? Per exemple. O també: finalment enviaran professionals a consolidar estructures, a netejar, a desinfectar? Perquè el fet és que l’escola continua tenint, massa a prop, un abocador de fang i de deixalles, una muntanya de cotxes trinxats.

El conseller Rovira, que no va suspendre les classes el dia de la gota freda, que ha desaparegut en els moments clau, que ha desatès escoles i instituts i els ha deixats literalment sols sota el fang, sí que ha tingut esma i temps, en canvi, en aquests dies de dol i de confusió en els quals la vida dins i fora de les escoles se’ns ha tornat tota de color marró, sí que ha trobat temps, deia, per a eliminar la capacitació lingüística en el concurs de trasllat d’inspectors d’educació. Perquè mentre tothom estava (i està) preocupat per treure fang de tot arreu (dels llocs i de les coses i del cos i de l’ànima també), José Antonio Rovira publicava això al DOGV, que “els llocs de treball d’aquest cos queden exempts del requisit lingüístic de valencià.” Qüestió de prioritats. I d’obsessions.

Que l’altre personatge nefast que continua enganxat a un càrrec que ni de bon tros no mereix, aquest Mazón que ni plega ni assumeix les responsabilitats que té, ja comenci a atorgar als seus amiguets i personatges condemnats per la trama Gürtel de corrupció política milions i milions en contractes per a la “reconstrucció”, o que ompli ara el seu desgovern de militars, ens acaba de donar la mesura de tot plegat. La magnitud de la tragèdia, sí. Que semblava impossible però que encara creix.

 

Paiporta és la zona zero. És on el desbordament del barranc de Torrent va fer més mal, amb el 98% de les plantes baixes i el 100% dels garatges afectats. És també, una de les poblacions on costa més que arribe una certa normalitat després de la desfeta. Per exemple, encara hi ha 4.000 alumnes que no han pogut tornar a les escoles; i amb molt d’esforç es va netejant el clavegueram que encara continua embossat en molts trams.

Amb prou feines han pogut obrir vuit establiments al públic i la gent encara va als llocs de repartiment de menjar. Hi ha també, a prop d’un dels ponts, una xurreria que reparteix xocolata calenta i reconfortant. El calçat obligat continua essent les botes de goma i l’ajuntament sembla el centre d’operacions d’una campanya extraordinària. Pels passadissos s’hi mesclen funcionaris que intenten que la maquinària administrativa no s’ature, regidors i membres de les forces armades.

Famílies indignades es manifesten a Paiporta: quatre mil xiquets encara no poden anar a l’escola

Maribel Albalat, la batllessa d’aquesta població de més de 29.000 habitants, fa, en aquesta entrevista, una radiografia completa de la situació de la vila. Ens rep al despatx, amb molts papers damunt la taula i les botes posades.

—Primer de tot, hem de preguntar-vos com us trobeu personalment.
—Estic com tota la població de Paiporta, cansada i amb ganes de començar a veure la llum al final del túnel.

—Vint-i-dos dies després, és més a prop la llum?
—Hi ha coses que s’han pogut millorar, però encara hi ha molt a fer. Encara no podem garantir tots els serveis bàsics de la ciutadania. Tenim aigua potable a tota la població, però encara hi ha problemes esporàdics d’electricitat. La qüestió dels medicaments està coberta per les farmàcies i el centre de salut. Nosaltres i altres ONG continuem repartint aigua embotellada i alimentació. Avui hi ha vuit comerços oberts. Però no hi ha capacitat per a proveir tota la població. Tenim molts problemes i això significa que encara som en un moment crític i continuem en emergència.

—Una de les preocupacions més grans és la de les escoles. En quin punt es troba?
—Fa més de tres setmanes que els xiquets no van a l’escola. Al principi, era comprensible perquè la situació era la que era. Nosaltres vam ocupar alguns centres per a repartir alimentació bàsica, perquè era prioritari alimentar a la població, però al cap d’una setmana la conselleria ens va informar que volien obrir les escoles i vam ordenar de traslladar tots els materials a unes altres dependències municipals. I des d’eixe moment esperem. Es va fent, però no al ritme que pensem que hauria de tenir la conselleria per a habilitar eixes escoles. No sols s’han de netejar, s’han de desinfectar, s’han de moblar una altra vegada, s’ha d’evacuar aigua d’algun centre, s’han de reparar els patis. És un treball que ens van dir que farien ells, la conselleria, i esperem que ho facen.

—No hi ha cap centre obert, ara?
—Un institut ha començat amb segon de batxillerat i hi faran una incorporació progressiva a mesura vagen adequant el centre.

—L’acolliment d’alumnes en centres d’unes altres poblacions funciona?
—Hi ha menys de 200 xiquets acollits en altres escoles, però és temporal i s’acaba el dia 22. Se suposa que la data d’obertura dels centres educatius a Paiporta és el dia 25, però falten tres dies laborables i no ho veiem possible. Hem demanat que almenys eixos xiquets puguen continuar una setmana més o el temps que siga i demanem solucions. Nosaltres, les famílies, les associacions i les escoles demanem solucions immediates per a poder activar els centres. Avui, pràcticament, cap xiquet del poble no va a l’escola. Sabem que hem estat zona zero, però per això també necessitem més recursos per a adequar les nostres escoles.

—Teniu contacte amb el conseller d’Educació?
—Sí. Hi vaig parlar ahir [dimarts] i despús-ahir [dilluns]. Diuen que hi treballen, però els pares i les mares no ho veuen. Ahir van venir ací i van fer una concentració, els vam atendre. Vam estar una hora i mitja amb ells, explicant-los tot el que fèiem. I avui [dimecres] hi ha una concentració a les quatre i ens hem oferit a afegir-nos-hi.

—En quina situació es troba el clavegueram?
—El problema a Paiporta era molt greu. Pràcticament, tot el clavegueram s’havia obstruït i no podien continuar els treballs de neteja. Hi havia un problema de salubritat perquè començava a arribar a les cases. I això no es pot solucionar d’avui per a demà, s’ha de fer per fases. S’ha de començar per darrere i anar avançant cap amunt. Hem treballat amb els bombers i l’UME i més cossos en coordinació. Ja fa un parell de dies que van duplicar els recursos i si cal els triplicaran. Ja es va notant. Bona part del poble ja ho té solucionat i hem pogut fer aigualeig als carrers. Fins ara no ho podíem fer per no afegir més aigua al clavegueram obstruït.

—Hem vist que ací baix hi ha una taula amb un funcionari que informa els ciutadans. Quines són les principals preocupacions dels veïns?
—Atenem totes les persones, els donem solució fins on és possible i tramitem les ajudes. Ha vingut personal tant de la conselleria com del ministeri. Tenim un segon punt d’atenció a la plaça Major número 1 per a poder donar resposta a tots els qui han de tramitar ràpidament eixes ajudes.

—Emocionalment, com està el poble? Quina sensació teniu quan eixiu al carrer?
—Ahir tinguérem la notícia que ja tenim vuit comerços oberts perquè fins fa tres dies no n’hi havia cap, excepte les farmàcies, i això intranquil·litzava molt la població. Hem tingut eixe xicotet alè, però pense que la població de Paiporta encara està preocupada, encara està dolguda amb tot això que ha passat i ho entenc perfectament. Ja veurem de qui va ser la culpa, però ara volen solucions als problemes que tenen. Són coses bàsiques, com que no tenen aigua o llum o no tenen aliments o viuen amb problemes de salubritat.

—No s’ha restablert, en tot el poble, la llum?
—S’ha restablert, però encara hi ha alguns problemes particulars que els tècnics van resolent. A més, hi ha un 10% o un 20% de carrers on no hem pogut restablir l’enllumenat públic perquè l’aiguat es va endur tota la instal·lació dels quadres, els fanals. En alguns punts posem enllumenat provisional i això dóna molta seguretat a la ciutadania i és important.

—Paiporta és el poble on més persones van faltar. Fa uns dies us queixàveu que ningú us ho havia comunicat oficialment. Ja les teniu, les dades oficials?
—Jo vaig tindre dades al principi, perquè preguntava i me les donaven. Pense que això és una cosa que s’ha de dir a la població. Perquè és la realitat. Després ja no em van passar més dades i l’última informació la vaig tenir llegint a la premsa que deia que a Paiporta s’havien comptat 45 persones mortes.

—El TSJ no us ho ha comunicat?
—No. I quan he preguntat m’han dit que no em podien donar eixes dades.

—A què atribuïu que Paiporta siga el poble on més morts hi ha hagut de tota l’Horta Sud?
—Paiporta té molt poc de desnivell i a més, el barranc travessa tot el poble. No és el cas, per exemple, d’altres pobles que el barranc els voreja o va només per una zona. El que no esperàvem és que hi haguera un desbordament com va ocórrer. Ací, la gent, l’únic que recorda és la riuada del 57 i va eixir mig metre o poc més. Però l’altre dia arribàrem pràcticament als tres metres per dalt de la capacitat del barranc. Això no havia passat mai. A més, a Paiporta tenim un barranc ample, un barranc gran i net, i normalment, quan els altres pobles tenen problemes d’inundacions, nosaltres no en tenim. Per això pense que la gent no estava preparada. Molta gent que viu en plantes baixes no havia pensat mai que poguera tenir cap problema amb això. Molta gent es va quedar en les plantes baixes, als domicilis, i altres es van quedar en el garatge, perquè el costum és, quan plou, traure el cotxe del garatge per si hi entra una mica d’aigua.

—El barranc travessa el poble, fins a quants metres o quilòmetres, a banda i banda, va arribar l’aigua?
—No ho sé, però quilòmetres segur. No sé dir si un o dos. No sé què passà dalt o baix, però quan arribà a Paiporta, no és que es desbordara sols per la ribera, va arribar a tot el poble. Hem tingut afectació en el 100% dels garatges i en el 98% de les plantes baixes. La situació ha estat així de greu.

—Encara hi ha molts garatges on no s’ha pogut entrar?
—Encara n’hi ha molts. Vam demanar fa uns dies que s’esperaren a traure’n el contingut perquè no trobem contenidors, en busquem per tot Espanya, per a poder arreplegar tot el que hi ha dins els garatges, el fang i els trastos. Hem repartit tots els cabassos que hem pogut perquè si ho tornaven a tirar al clavegueram, el tornaríem a embossar. Parlem amb el consorci per veure quan començaran a fer el peritatge de tots els vehicles que s’han perdut a Paiporta, que són moltíssims.

—Fa un parell de setmanes que vàreu avançar que miraríeu si presentàveu una querella contra el president o contra la Generalitat.
—Ara continuem en el moment d’emergència i les vint-i-quatre hores que tenim són per a resoldre problemes de necessitats bàsiques de la nostra ciutadania, però això se sabrà més endavant o s’apuntaran responsables personals o d’entitats. Nosaltres hem dit sempre que no pensem en això ara, perquè hem de dedicar tots els recursos a ajudar la ciutadania, però el dia de demà, si els nostres assessors jurídics ens ho recomanen, ens personarem en la causa.

—La vesprada de la inundació, us va telefonar el president de la Generalitat?
—A mi, no. Va començar a les sis o sis i quart de la vesprada i a les set ja teníem el poble inundat. Jo vaig tenir línia telefònica fins a les nou o les nou i quart. A partir de llavors van caure les xarxes de telefonia mòbil a Paiporta. I no vaig poder rebre més telefonades. No sé si em va cridar més tard de les nou, però abans, no.

—I d’ençà de la barrancada, heu parlat amb el president?
—Vam tenir una reunió la setmana següent i ens va assegurar que ens donaria tots els recursos per a rehabilitar el poble. Jo li demane que complisca la seua paraula i que obrin ja les escoles del municipi. Ràpidament, que a Paiporta hi ha 4.000 xiquets sense poder anar a escola.

—Per telèfon heu parlat més amb Carlos Mazón?
—No. Després el vaig veure el dia de la visita dels reis. Amb qui sí que he parlat per telèfon ha estat amb la vice-presidenta, Susana Camarero. Té molta disposició. Sempre m’han dit que tindrem el que necessitem, però després no arriba. Ja han passat tres setmanes i la gent està nerviosa. Els he de dir que la gent s’impacienta i que hi ha certes coses que no arriben com és la neteja i l’adequació dels centres escolars.

—El 29 d’octubre vàreu poder parlar amb la delegada del govern espanyol?
—Sí. Vam parlar a les set i cinc.

—Abans no va haver-hi cap avís?
—No. Nosaltres vam tenir una alerta per pluges, però a Paiporta no va ploure. Quan va venir la riuada, a Paiporta no plovia. A migdia vam tenir un avís, que tenim moltes vegades, que venia aigua pel barranc, però deien que l’aigua que venia eren 250 metres cúbics per segon. I finalment, va venir deu vegades més. Nosaltres férem el que fem sempre, vigilar les riberes, perquè a vegades aparquen cotxes baix, vam vigilar els ponts i vam fer un seguiment. Però després, en una hora, el cabal del barranc va pujar vuit metres. Sobre això no ens va avisar ningú.

—Per tant, la conversa amb la delegada del govern va ser després de la riuada.
—Va ser durant la riuada. Ací va començar a eixir l’aigua al voltant de les sis, però al principi era poca quantitat. Jo mateixa era en ma casa intentant que no m’entrara aigua, i a les sis i mitja o les set menys quart, vaig obrir la finestra i pel meu carrer ja n’hi havia més d’un metre. Vaig agafar els meus fills i me’n vaig anar a la primera planta. Allí vam estar molt ansiosos perquè sabíem que teníem veïns en plantes baixes que no podien eixir i ens cridaven i vam estar buscant la manera de llançar-los una corda… Van ser moments molt angoixosos. Vaig parlar amb la delegada. Va ser una trucada molt ràpida i li vaig dir ”Paiporta s’ha inundat, morirà molta gent perquè no estem preparats, avisa qui hages d’avisar.” Després vaig saber que ella era en el CECOPI, i va informar que Paiporta s’inundava.

—Va ser la primera notícia que van tenir en el CECOPI del desbordament del barranc.
—Això diuen. Jo no ho sé.

—En el primer moment vàreu veure que era greu.
—Jo sabia que ocorreria una desgràcia perquè Paiporta no s’inunda mai. I veient la quantitat d’aigua que venia on era jo, i la força que tenia, i veient passar cotxes, màquines, sabent que hi havia veïns que no els vèiem i no sabíem si s’havien ofegat, ho vaig saber, no perquè ningú ens avisara.

—Es parla d’uns plans per a canalitzar el barranc que finalment no es van fer. Us haurien afectat a vosaltres?
—Ho he d’estudiar perquè jo no era regidora en eixe moment i no tinc tota la informació. Crec que va haver-hi un pla per a dur l’aigua al nou llit del Túria que té més capacitat per a situacions esporàdiques com aquesta. Nosaltres, el barranc el teníem molt ben condicionat, molt ample, molt cuidat. No està obrat, però el teníem sempre molt net, sense canyes, perquè no provocara cap problema.

—Arran de les conseqüències en vides humanes de la gota freda, s’ha desencadenat una polèmica política molt important i s’ha posat en qüestió la capacitat del president Mazón. Vós sou del Partit Socialista. M’agradaria que fésseu una valoració política de tot plegat.
—Entenc el debat i entenc la polèmica. Però passa que no sé si això em resoldrà cap dels problemes que tenim a Paiporta. Jo necessite que vinguen a netejar les escoles de seguida. Necessite que acaben els treballs del clavegueram, i si ho fan els bombers de la Generalitat, o si ho fa l’UME i fan un equip, a mi ja em val. En el futur, podrem fer altres valoracions, però jo no vaig voler entrar en això perquè a Paiporta no ens resol cap problema.

—Com ha funcionat la maquinària administrativa de l’ajuntament?
—Ara treballen, però passàrem dos dies pràcticament a les fosques. No tan sols sense llum, sinó sense poder parlar per telèfon, sense internet. Amb moltes dependències municipals derruïdes. Al final, treballen perquè tenen vocació de servei i vingueren i han oferit els seus telèfons particulars i estem tots treballant a l’una. No tinc més que paraules d’agraïment per al personal de l’ajuntament.

—Voleu afegir res més?
—Vull transmetre el meu agraïment a tothom, als voluntaris i a tantes entitats. Potser a alguns no els hem pogut atendre per la dimensió de la resposta que rebíem. Vull donar les gràcies a totes les persones, organismes, associacions que s’han posat en contacte per a oferir-nos ajuda. A Paiporta el problema no s’acaba demà ni d’ací a un mes, i segurament els necessitarem més endavant. De manera que si no els cridem ara, els cridarem més endavant per a col·laborar d’una manera més pausada. Faig una crida a la conselleria perquè adeqüe de seguida les escoles i els xiquets puguen reprendre l’activitat. Parlem també de protecció dels menors.

Vint-i-dos dies després de la barrancada, la situació a Paiporta encara és lluny de la normalitat. Vint-i-dos dies després de la barrancada, la situació a Paiporta encara és lluny de la normalitat. Vint-i-dos dies després de la barrancada, la situació a Paiporta encara és lluny de la normalitat. Vint-i-dos dies després de la barrancada, la situació a Paiporta encara és lluny de la normalitat. Vint-i-dos dies després de la barrancada, la situació a Paiporta encara és lluny de la normalitat. Vint-i-dos dies després de la barrancada, la situació a Paiporta encara és lluny de la normalitat. Vint-i-dos dies després de la barrancada, la situació a Paiporta encara és lluny de la normalitat. Vint-i-dos dies després de la barrancada, la situació a Paiporta encara és lluny de la normalitat. Vint-i-dos dies després de la barrancada, la situació a Paiporta encara és lluny de la normalitat.

La paperassa i la falta d’un relleu generacional a la construcció frenen l’ampliació del parc d’habitatges, segons el sector de la construcció. Segons el president de l’Associació de Promotors de Catalunya (APCE), Xavier Vilajoana, de mitjana es tarden uns tres anys entre l’obtenció de la llicència d’obres i l’entrada al nou habitatge. Alhora, també veu dificultats per a arrossegar la mà d’obra jove. El dinamisme del sector s’ha frenat aquesta última dècada, en què s’ha construït una desena part que abans de la crisi del 2008.

El lloguer de temporada s’obre pas per esquivar el topall de preus: “No tenim un dret real d’habitatge”

Les dades del nombre d’habitatges edificats cada any, publicades per la Secretaria d’Habitatge, mostren la baixada dràstica de construccions, i també la recuperació d’aquests últims anys. Durant els anys 90, el nombre d’habitatges inaugurats a Catalunya va ser de 406.636, una xifra que la dècada següent es va enfilar fins a 631.758. Quan la bombolla immobiliària va esclatar, el sector es va desplomar i la dècada passada només es van acabar 88.020 cases i pisos. Entre el 2021 i el 2023 se n’hi han afegit 40.214, gairebé la meitat que en tota la dècada anterior. L’auge de la bombolla va coincidir amb una crescuda de la població del país. Mentre els residents a Catalunya han continuat pujant, la tendència del ritme de construcció ha estat inversament proporcional, del 2008 ençà.

El temps que passa entre la sol·licitud de la llicència de construcció i el moment que els estadants hi van a viure és d’uns tres anys. Els vuit mesos inicials són per a obtenir el permís; les obres durant entre divuit mesos i vint; i el període de postconstrucció s’allarga uns cinc mesos. Els experts diuen que tot allò que sigui escurçar aquests terminis serà una bona notícia –en referència a l’anunci que va fer el president Salvador Illa sobre agilitar els tràmits a la meitat.

Relleu generacional

Un estudi de l’associació i la Universitat Pompeu Fabra (UPF) sobre l’evolució de la promoció i construcció residencial destaca que el 2022, de cada deu treballadors d’aquest sector, dos tenien més de cinquanta-cinc anys; alhora, els menors de trenta anys van passar del 12,4% el 2012 al 9,2%. L’anàlisi també assenyala que la crisi del sector del 2008 va fer que els joves es traslladessin a ocupacions com ara l’hoteleria i alerta que aquesta tendència no s’ha girat.

El president de l’APCE considera que la industrialització pot ajudar a contrarestar la manca de relleu generacional al sector, però puntualitza que la construcció de tota la vida continuarà tenint un pes molt important i que, per tant, cal mà d’obra.

Per atreure més jovent, Vilajoana suggereix de rebaixar l’edat de les pràctiques, dels divuit anys a setze, en l’FP Dual. Una visió que comparteix Xavier Garcia, director general de la constructora Garcia Riera, amb seu a Vila-seca (Tarragonès), que considera que a divuit anys quasi es fa tard per atreure el jovent a la construcció.

Garcia remarca que les obres són els seus centres de treball i que no són igual que fa vint anys o trenta. Creu que cal modernitzar la imatge del sector i que això implicar potenciar la formació. Especialment, cal incidir en la prevenció per fer la professió més segura, perquè la gent vincula aquest ofici a una certa accidentalitat.

El Sindicat de Llogaters es manifestarà el 23 de novembre a Barcelona

Garcia confirma que la bombolla immobiliària va fer que molta gent passés a uns altres sectors, com ara l’automoció i els serveis, una mà d’obra que ara ja no torna. Per això insisteix a fer més atractiu el sector i suggereix, per exemple, la millora de la flexibilitat horària. Les constructores també volen incorporar-hi la dona, perquè el talent femení hi és totalment absent.

Els promotors també admeten que actualment no hi ha els ritmes de producció, ni de construcció ni de volum necessaris per a reclutar més mà d’obra. Vilajoana confia que quan s’hagin de menester paletes se’n trobaran, i diu que l’administració pot facilitar certes coses. Per exemple, proposa la regulació d’immigrants que vulguin treballar en aquest àmbit. Alhora, indica que els salaris són entre un 20% i 30% per sobre de la mitjana dels convenis de l’estat espanyol.

Garcia, en canvi, contradiu Vilajoana i diu que ha hagut de dir no a alguns projectes per manca de mans. Ha hagut de descartar obres perquè tenia tots els paletes treballant i no podia garantir la qualitat que volia oferir. Garcia diu que és frustrant haver de fer renúncies, i això que compta amb cinc empreses per a cercar perfils tècnics que dirigeixin les obres que puguin entrar.

“S’ha fet un salt important vinculat al creixement en vendes, pel ressorgiment de l’edificació residencial”, diu Garcia. La seva empresa, de caràcter familiar i amb seixanta anys d’experiència, ha notat una lleu millora del 2017 ençà, especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona, tot i que li costa trobar mà d’obra.

Òscar Gorgues, gerent de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, també subscriu que falta mà d’obra i hi afegeix un element que agreuja la manca d’estoc d’habitatge nou: la falta de material, i el preu, que considera molt alt.

L’Alt Pirineu i Aran, al capdavant de pisos enllestits aquest darrer any

La construcció d’habitatges va a un ritme desigual segons el territori. Quatre comarques pirinenques són les que registren més pisos acabats –en proporció a la població– durant l’últim any a tot Catalunya. Segons dades de la Secretaria d’Habitatge, en primer lloc hi ha la Vall d’Aran, amb 297 habitatges nous entre l’octubre passat i aquest setembre. Això és una proporció molt alta, de 28.296 pisos per cada milió d’habitants (i la mitjana catalana de 1.657). Segueixen l’Alta Ribagorça, la Cerdanya i el Pallars Sobirà, que passen davant del Garraf i el Baix Empordà.

El Barcelonès no arriba a la mitjana (una proporció de 1.074) i les que hi ha a la cua són algunes de les comarques més envellides, com ara el Pallars Jussà (372), el Montsià (284) i la Ribera d’Ebre (181).

Entre l’octubre del 2019 i el setembre d’enguany, les tendències són semblants, amb l’Aran i el Pallars Sobirà amb els índexs de construcció més alts, seguides del Berguedà, la Cerdanya, el Garraf i l’Alta Ribagorça. El Barcelonès també és per sota de la mitjana, i les comarques ebrenques (tret del Baix Ebre), el Pallars Jussà i l’Alt Camp tanquen la llista.

Per municipis, hi ha una tendència semblant. Durant aquest darrer any, a Naut Aran (Vall d’Aran), un municipi de 1.921 habitants, s’hi han construït 279 habitatges, és a dir, 145.236 per cada milió d’habitants. És l’índex més alt de Catalunya. I va seguit del d’Espot (Pallars Sobirà), Molló (Ripollès), Ger i Das (Cerdanya). Bellver de Cerdanya, Vilablareix (Gironès) i el Pont de Suert (Alta Ribagorça) són els municipis de més de 2.000 habitants amb índexs més alts, en una llista en què també es destaquen Llinars del Vallès (Vallès Oriental), Arenys de Mar (Maresme) i Martorell (Baix Llobregat).

D’aquests darrers cinc anys, Rupit i Pruit (Osona) té la proporció més alta de Catalunya, amb 588 habitatges acabats per a una població de 277 persones, cosa que equivaldria a més de dos habitatges per habitant. Naut Aran, Vilablareix i Bellver de Cerdanya també són al capdavant, juntament amb Begur (Baix Empordà), el Port de la Selva (Alt Empordà), Viella i Mijaran (Vall d’Aran) i Sant Just Desvern (Baix Llobregat).

La xifra total de víctimes mortals registrada a causa de la gota freda i les inundacions que van afectar el País Valencià el 29 d’octubre passat ha augmentat a 220, després d’haver-se fet l’aixecament del cos sense vida d’una dona al terme municipal de Torrent. El nombre d’expedients per denúncies de desaparició actius es manté en vuit.

Ho recull el recompte que elabora el Centre d’Integració de Dades (CID), amb l’acumulat històric d’ençà del 29 d’octubre que ha estat actualitzat avui a les 20.00, segons que ha comunicat aquest organisme.

Als 220 morts els han practicat l’autòpsia i 219 han estat plenament identificats: 170 per empremtes dactilars, 45 per anàlisi d’ADN i 4 per identificació hospitalària en vida. Una víctima resta pendent d’identificació.

El president Carlos Mazón ha destituït la consellera de Justícia i Interior, Salomé Pradas. Juan Carlos Valderrama Zuirán assumirà la Conselleria d’Emergències i Interior, i Núria Martínez Sanchis serà nomenada consellera de Justícia.

Amb aquesta destitució, Mazón clou la renovació del Consell. El primer canvi fou el nomenament de la vice-presidenta i consellera de Serveis Socials, Susana Camarero, com a nova portaveu del govern, en substitució de la consellera d’Hisenda, Ruth Merino, fins ara portaveu i antiga síndica de Ciutadans a les Corts.

La primera consellera destituïda fou Núria Montes, que era al capdavant d’Innovació, Indústria, Comerç i Turisme. En els moments més crítics de la catàstrofe, Montes va causar molta indignació pel tracte que va dispensar als familiars de les víctimes, en què va parlar amb molta fredor davant els mitjans de comunicació sobre el tractament dels cossos i la gestió dels familiars.

Aquests darrers dies, el president ha anunciat un canvi més molt cridaner: el nomenament del tinent general de l’exèrcit Francisco José Gan Pampols com a vice-president de la Recuperació. Nascut a Figueres (1958), estava retirat després d’una llarga carrera militar que va començar el 1975, quan va ingressar a l’Acadèmia General Militar espanyola a Saragossa.

Gan Pampols, el militar espanyolista que vol una “elit d’estadistes” i insulta a Twitter

Qui són Juan Carlos Valderrama i Núria Martínez?

El nou conseller d’Emergències i Interior, Juan Carlos Valderrama, és doctor en medicina i cirurgia i actualment és catedràtic de la Universitat de València, al Departament d’Història de la Ciència i Documentació i director del grup d’Informació i Investigació Social i Sanitària (Grup UISY).

Entre el 2014 i el 2017 fou subdelegat del govern espanyol a la demarcació de València, encarregat dels cossos de seguretat de l’estat espanyol, la policia local, la seguretat privada, la policia espanyola i Protecció Civil.

Abans havia ocupat la subdirecció general i la direcció d’àrea de Seguretat i Formació, a la Conselleria de Governació i Justícia (2009-2014), etapa en què es va planificar la seu actual de l’Institut Valencià de Seguretat Pública i Emergències a Xest.

La nova consellera de Justícia, Núria Martínez, és llicenciada en dret per la Universitat de València el 1999, i doctora en dret per la Universitat Catòlica de València el 2016. Exerceix l’advocacia d’ençà de l’any 2000; entre el 2018 i el 2023 va ser la degana de la Facultat de Ciències Jurídiques, Econòmiques i Socials de la Universitat Catòlica de València, on és professora de dret civil i de cursos de postgrau. També és directora d’un màster universitari d’advocacia i procura.

Fins al juliol d’enguany ha estat vocal de la secció de Família i Successions del Col·legi Oficial d’Advocats de València.