La darrera sessió de control al Consell a les Corts Valencianes no ha tingut el regust habitual de l’alegria pel final de curs i el començament de les vacances d’estiu. En realitat, ha tingut el sabor amarg dels dies que duren anys, dels telefilms descolorits vists una vegada i una altra, i dels arguments repetits una vegada i mil. El president Carlos Mazón ha trobat en els casos de corrupció del PSOE i en la crisi de Compromís un redòs perfecte. Amb aquestes qüestions s’ha tapat quan els síndics José Muñoz i Joan Baldoví li han retret les zones més fosques de la seua gestió: les víctimes de la gota freda, els dinars de luxe pagats amb diners públics, l’impagament a les farmàcies, els sondejos que qualifiquen Mazón com el pitjor president de la història els valencians. Contra tot això, Mazón tenia l’antídot, i a més, tot el seu grup parlamentari li ha fet costat tot exhibint cartells amb imatges de José Luis Ábalos amb el lema “govern corrupte”, quan ha parlat el socialista.

A més, la sessió de control era la continuació del ple que va començar ahir amb un debat molt agre sobre les mesures per acabar amb la prostitució.

La pagueta dels dos anys

Amb tot aquest context, el síndic dels socialistes, José Muñoz, ha obert el foc de les preguntes tot recordant que el dia 13 farà dos anys que Carlos Mazón es va convertir en president de la Generalitat i, per tant, si dimiteix ja tindrà dret a una paga de 75.000 euros durant dos anys. Muñoz ha fet un repàs a aquests dos anys de govern i ha recordat que va pactar la legislatura amb un maltractador condemnat, Carlos Flores Juberias, que va posar un torero com a conseller de cultura i que al capdavant de les emergències hi va posar una persona que, davant la jutgessa va admetre que no en tenia ni idea.

Però Mazón no li ha respost a res de tot això, sinó que ha tornat a la sessió d’ahir per a demanar-li a Muñoz si estava d’acord amb una frase de la diputada socialista Rosa Peris: “No diré que vostè li deu el lloc a Serafín Castellano o que Susana Camarero li deu el lloc a Eduadro Zaplana per tenir una relació especial”, va dir. Peris responia a les acusacions del PP sobre les diputades socialistes que tenen els càrrecs gràcies a José Luis Ábalos o al fet que Diana Morant el té gràcies a Santos Cerdán.

Aquest fang de la sessió d’ahir ha continuat empastifant la d’avui perquè Mazón ha qualificat la frase de Rosa Peris com la més masclista de la història de les Corts Valencianes. I sobre aquest cavall ha cavalcat tot el temps sense respondre a cap de les acusacions dels socialistes.

I encara ha aprofitat per a clavar el dit en una altra ferida. Mazón ha presumit que anirà molt tranquil al congrés del seu partit aquest cap de setmana perquè Miguel Tellado, que serà el nou secretari general, és molt amic seu. Llavors li ha preguntat a Muñoz com ho tenen dins el partit socialista que fa Comitè Federal aquest dissabte.

La divisió de Compromís, l’escut de Mazón

I quan ha arribat el torn de Joan Baldoví, Carlos Mazón s’ha canviat d’armadura i s’ha posat la del pinxo del pati de l’escola que roba l’entrepà al company més feble. Baldoví ha retret al president que pague amb diners públics àpats en restaurants de dos estels Michelin, o que el conseller d’Educació faça sopars de treball els diumenges i després no hi haja diners per a pagar a les farmàcies.

Com que Mazón no li ha respost a res, Baldoví ha elevat el to: “Vens una vegada al mes perquè tens por de comparèixer, això és una sessió de control al teu govern. Contesta, Cristo!” li ha etzibat.

I Mazón li ha respost, sempre somrient i amb la canterella de perdonavides habitual en les darreres setmanes. Primer ha insinuat que Mónica Oltra també passava factures irregulars dels àpats que feia. Però després ha atacat per la banda més feble de Baldoví: la situació interna de Compromís després de la ruptura al congrés espanyol. “Quin projecte polític té vostè perquè li puga contestar? A qui representa? Als verds? A Iniciativa? Als dos de Madrid que s’han repartit?…” I la diatriba ha continuat perquè el president se sentia còmode, aplaudit com un torero pels seus diputats, i s’ha atrevit a fer una referència al front popular de Judea i al front judaic popular del film La vida de Brian.

El llacet a la sessió l’han posat els crits de dimissió, per una banda, els aplaudiments i somriures del PP per una altra, i el massatge dialèctic setmanal del Vox.

 

Àgueda Micó, diputada de Compromís al congrés espanyol, ha presentat avui la seua sol·licitud de baixa del grup parlamentari Sumar i l’adscripció al grup mixt. Després de la crisi amb Sumar arran de la negativa d’incloure Pedro Sánchez en la llista de compareixents en la comissió d’investigació de la gota freda, Més-Compromís va decidir d’abandonar les files de Sumar. Amb tot, Iniciativa va decidir de romandre-hi i el seu diputat, Alberto Ibáñez, continua al grup parlamentari.

“Amb el propòsit de desenvolupar la meua tasca parlamentària amb més independència, he decidit de cessar en la meua pertinença al referit grup parlamentari”, ha exposat Micó a la mesa del congrés. Així, demana la baixa del grup parlamentari Sumar “amb efectes immediats i en els terminis reglamentaris que corresponguen”.

D’aquesta manera, es fa palesa la fractura interna de Compromís. La coalició no ha aconseguit d’arribar a cap acord després de més de quatre hores de reunió de l’executiva, que es va trobar ahir, i cada partit (Més, Iniciativa i Verds) manté la seua posició sobre el conflicte. La divisió s’ha consolidat com l’única via possible.

“Es pensen que salven el país, però ens porten a la ruïna”: les veus crítiques de Compromís sobre l’aliança amb Sumar

A partir del primer de setembre, l’humorista Peyu estrenarà La Renaixença, un programa diari que combina ràdio, pòdcast i vídeo amb una mirada lúdica i transversal sobre el país. La nova proposta de 3Cat –una de les primeres concebudes com a projecte transmèdia des de l’origen– es podrà escoltar a les 12.00 a Catalunya Ràdio i, després, es podrà veure a la carta a la plataforma 3Cat i al canal de YouTube de Catràdio; i cada vespre al canal 33. Fins ara, a les 12.00 s’emetia el programa de safareig Que no surti d’aquí, que continuarà en un altre horari.

El programa manté l’esperit divulgatiu i l’humor d’El búnquer, que avui s’acomiada després de cinc temporades, i n’agafa el relleu amb una nova aposta pels referents col·lectius catalans. Segons que informa 3Cat, La Renaixença parteix de l’humor per tractar qüestions de llengua, patrimoni i creativitat, sempre des d’una òptica desacomplexada. El nom remet al moviment cultural del segle XIX, però amb un to contemporani i irònic. Cada episodi s’articula a partir d’un objecte quotidià –com una espardenya o un paraigua–, que serveix de fil conductor per a desplegar monòlegs, entrevistes, càpsules de ficció i seccions temàtiques.

L’escenari de La Renaixença evoca els cafès del segle XIX: fusta noble, rajoles hidràuliques, micròfons a la vista i públic distribuït entre les taules. És una manera de reforçar la voluntat de fer del programa un espai de trobada entre divulgació i entreteniment.

Després d’anys compartint espai amb Jair Domínguez en múltiples projectes, aquesta vegada en Peyu estarà acompanyat amb Mercè Martínez, Arnau Tordera, Fel Faixedas, Carles Xuriguera i Àlex Vila, que hi aporten ritmes, seccions i tons diversos, de la música al territori i la sàtira. Una de les seccions destacades és Passegem el gos, una ficció sonora que fa viatjar l’oient per la història universal amb la companyia d’un gos, que cada setmana pot ser proposat pels oients.

Cada divendres, s’oferirà un recull dels millors moments de la setmana, i les xarxes socials de 3Cat en difondran continguts adaptats.

Durant l’estiu, en Peyu, Jair Domínguez i Neus Rossell continuaran junts amb El búnquer confidencial, una proposta escènica que manté les essències del programa que ara s’acomiada.

Dinamarca, que d’ençà del primer de juliol ocupa la presidència rotatòria del Consell de la Unió Europea, ha dit que no ha detectat canvis entre els estats membres sobre la proposta d’oficialitzar el català, l’èuscar i el gallec a les institucions europees. La ministra d’Afers Europeus danesa, Marie Bjerre, ho ha dit en una conferència de premsa a Aarhus: “És un tema que ja ha estat a l’agenda, el vam debatre en l’últim Consell d’Afers Generals i respectem si Espanya vol tornar-lo a posar a l’agenda.” I ha insistit: “No veig cap canvi d’ençà de la darrera vegada que ho vam debatre.” Tot i això, Bjerre ha remarcat que Dinamarca no s’oposarà a la decisió si hi ha unanimitat: “No obstaculitzarem la unanimitat i no obstaculitzarem una decisió.”

El Consell d’Afers Generals de la Unió Europea tornarà a tractar la petició del govern espanyol en la reunió prevista el 18 de juliol. L’estat espanyol ha sol·licitat formalment a la presidència danesa de tornar-la a posar sobre la taula. La proposta, que ja es va debatre al maig, requeriria unanimitat entre els vint-i-set, però actualment encara hi ha recels polítics, econòmics i jurídics d’alguns estats.

Després d’això, el govern espanyol ha persistit en les negociacions amb els governs renuents. Un d’aquests governs va explicar a VilaWeb que havien mantingut les converses, i que després del Consell d’Afers Generals fet el 24 de juny els representants espanyols van negociar-hi “enèrgicament” per provar de convèncer-los.

Entre els estats que han expressat suport a la iniciativa hi ha Bèlgica, Dinamarca, Eslovènia, Hongria, Irlanda, Lituània, Romania i Portugal. Amb tot, la resta encara tenen dubtes, i segons que apunten els serveis jurídics del Consell de la UE, per aplicar la mesura caldria una reforma dels tractats europeus.

La circulació de trens entre Cunit (Baix Penedès) i Vilanova i la Geltrú (Garraf) ha quedat interrompuda per la caiguda d’un arbre sobre la catenària. Segons que ha informat ADIF, l’afectació perjudica les línies R2 sud, R14, R15, R16 i R17. Els tècnics treballen ara per reparar la infrastructura i restablir el servei.

S’ha activat un servei alternatiu per carretera entre les estacions de Cunit i Sitges, amb parades als punts següents:

• Sitges: carrer de Vilafranca, davant del parc de Can Robert.
• Vilanova i la Geltrú: davant l’estació.
• Cubelles: parada d’autobusos a la C-31.
• Cunit: davant l’estació.

Avui, 3 de juliol de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

—Les escandaloses dades de temperatura que desfan tots els rècords històrics
—Edgar Nebot, bomber del GRAF: “L’incendi anava a vint-i-vuit quilòmetres per hora. Això és una animalada”
—Els bombers controlen l’incendi de Torrefeta i alerten dels incendis ràpids d’aquest estiu
—El periodisme com a acte d’amor | Editorial de Vicent Partal
—La primera presentació de ‘Els morts de Mazón’, un exercici de veritat i justícia per a les víctimes de la gota freda
—Vint anys després, així han crescut els primers fills de dues mares o dos pares
—Mercè Arànega: “Ja que paguem tanta seguretat social, com a mínim que ens atenguin en la mort, hòstia!”
—El dalai-lama ensenya les dents a Pequín i projecta una successió lliure d’ingerències xineses
—Els Beatles a Barcelona: seixanta anys després de la nit d’aquell dia
—Catalunya encapçala la creació d’ocupació del juny a l’estat espanyol | La píndola de Jordi Goula
—Què podem fer aquest cap de setmana? Sis propostes
—Els 228 noms | Mail obert de Núria Cadenes
—El negre té nom i ningú no ha demanat perdó | Mail obert d’Estel Solé

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona: 

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya: 

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Els bombers de la Generalitat continuen treballant en l’extinció de l’incendi de Torrefeta, que ahir a les 22.08 van considerar controlat. L’incendi, que va començar dimarts a les 17.08, ha cremat provisionalment unes 5.577 hectàrees als termes municipals de Torrefeta i Florejacs, Vilanova de l’Aguda, Cabanabona, Oliola i Agramunt. La devastació ha afectat àmpliament les comarques de la Segarra, la Noguera i l’Urgell, a més de l’espai d’interès natural de les Valls de Sió i Llobregós.

Aquest matí, el dispositiu estarà format per quinze camions d’aigua, sis vehicles lleugers de comandament, efectius del Grup d’Actuacions Forestals (GRAF) i el punt de gestió.

El cap del cos, David Borrell, ha dit a Catalunya Ràdio que la nit ha estat molt tranquil·la i que el principal risc avui és que hi hagi represes durant les hores de més calor. Ha explicat que, si bé valoraran demà si poden donar el foc per extingit, és probable que s’allargui alguns dies, perquè caldrà estar molt pendents que no es reactivi.

Un estiu complicat per als bombers

Amb les temperatures altes i el vent sec, els bombers han intensificat la feina per a controlar els focs ràpidament. “Quan tenim un incendi gran no en volem cap més”, ha dit l’inspector Moisés Galán, cap de suport d’intervenció, en referència a l’esforç per encerclar els incendis com més ràpidament millor per alliberar recursos i afrontar nous focs. Les condicions de l’oratge es preveu que millorin lleugerament, amb temperatures més baixes i un augment de la humitat, cosa que permetrà als vehicles aeris de continuar l’extinció a primera hora del matí.

Danys materials i víctimes mortals

L’incendi ha causat la mort de dos treballadors agrícoles, probablement provant de refugiar-se enmig de la nul·la visibilitat. La velocitat del foc, que en el punt culminant va arribar a vint-i-vuit quilòmetres per hora, va superar la capacitat d’extinció, fet que va obligar a confinar la població. Malgrat això, Protecció Civil va aixecar els confiaments ahir al matí, tot i demanar precaució i limitar la mobilitat per facilitar la tasca d’extinció.

Quant a les pèrdues materials, el Grup d’Estructures Col·lapsades (GREC) ha inspeccionat les construccions afectades pel foc. En total, 13 masies, 7 coberts i 5 pallers han estat afectats, dels quals una masia i un cobert han estat completament destruïts. No s’han trobat animals de granja afectats, i un 58% de les estructures malmeses eren en desús.

La situació continua essent molt delicada

Protecció Civil manté actiu el pla especial d’emergències per a incendis forestals (INFOCAT). Es preveu que les condicions meteorològiques continuïn essent difícils durant tot l’estiu, i els bombers han destacat que cal extremar la prudència per la possibilitat d’incendis ràpids i de gran intensitat.

Els bombers de la Generalitat han agraït l’ajuda de la població local, especialment dels agricultors i treballadors del territori, que han estat fonamentals en la contenció del perímetre.

Els bombers alerten que l’estiu serà especialment complicat, amb molts incendis que poden amenaçar la seguretat de les persones. “Hem de conviure amb els incendis de manera responsable”, ha insistit l’inspector Galán, que ha subratllat la importància de respectar les ordres de confinament i les recomanacions de seguretat.

Els bombers de la Generalitat continuen treballant en l’extinció de l’incendi de Torrefeta, que ahir a les 22.08 van considerar controlat. L’incendi, que va començar dimarts a les 17.08, ha cremat provisionalment unes 5.577 hectàrees als termes municipals de Torrefeta i Florejacs, Vilanova de l’Aguda, Cabanabona, Oliola i Agramunt. La devastació ha afectat àmpliament les comarques de la Segarra, la Noguera i l’Urgell, a més de l’espai d’interès natural de les Valls de Sió i Llobregós.

Aquest matí, el dispositiu estarà format per quinze camions d’aigua, sis vehicles lleugers de comandament, efectius del Grup d’Actuacions Forestals (GRAF) i el punt de gestió.

El cap del cos, David Borrell, ha dit a Catalunya Ràdio que la nit ha estat molt tranquil·la i que el principal risc avui és que hi hagi represes durant les hores de més calor. Ha explicat que, si bé valoraran demà si poden donar el foc per extingit, és probable que s’allargui alguns dies, perquè caldrà estar molt pendents que no es reactivi.

Un estiu complicat per als bombers

Amb les temperatures altes i el vent sec, els bombers han intensificat la feina per a controlar els focs ràpidament. “Quan tenim un incendi gran no en volem cap més”, ha dit l’inspector Moisés Galán, cap de suport d’intervenció, en referència a l’esforç per encerclar els incendis com més ràpidament millor per alliberar recursos i afrontar nous focs. Les condicions de l’oratge es preveu que millorin lleugerament, amb temperatures més baixes i un augment de la humitat, cosa que permetrà als vehicles aeris de continuar l’extinció a primera hora del matí.

Danys materials i víctimes mortals

L’incendi ha causat la mort de dos treballadors agrícoles, probablement provant de refugiar-se enmig de la nul·la visibilitat. La velocitat del foc, que en el punt culminant va arribar a vint-i-vuit quilòmetres per hora, va superar la capacitat d’extinció, fet que va obligar a confinar la població. Malgrat això, Protecció Civil va aixecar els confiaments ahir al matí, tot i demanar precaució i limitar la mobilitat per facilitar la tasca d’extinció.

Quant a les pèrdues materials, el Grup d’Estructures Col·lapsades (GREC) ha inspeccionat les construccions afectades pel foc. En total, 13 masies, 7 coberts i 5 pallers han estat afectats, dels quals una masia i un cobert han estat completament destruïts. No s’han trobat animals de granja afectats, i un 58% de les estructures malmeses eren en desús.

La situació continua essent molt delicada

Protecció Civil manté actiu el pla especial d’emergències per a incendis forestals (INFOCAT). Es preveu que les condicions meteorològiques continuïn essent difícils durant tot l’estiu, i els bombers han destacat que cal extremar la prudència per la possibilitat d’incendis ràpids i de gran intensitat.

Els bombers de la Generalitat han agraït l’ajuda de la població local, especialment dels agricultors i treballadors del territori, que han estat fonamentals en la contenció del perímetre.

Els bombers alerten que l’estiu serà especialment complicat, amb molts incendis que poden amenaçar la seguretat de les persones. “Hem de conviure amb els incendis de manera responsable”, ha insistit l’inspector Galán, que ha subratllat la importància de respectar les ordres de confinament i les recomanacions de seguretat.

El ple de la Diputació d’Alacant ha aprovat una moció presentada per Compromís en defensa de l’oficialitat del català a la ciutat d’Alacant. La proposta ha obtingut els vots favorables del PP, PSPV i Compromís, i ha estat rebutjada únicament per Vox.

El dia 26 de juny l’Ajuntament d’Alacant va aprovar una declaració institucional amb els vots del PP i Vox, en què es demanava a les Corts Valencianes que Alacant passés a ser un municipi de predomini lingüístic castellà dins la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). La votació d’avui ha tingut un fet sorprenent: el vot a favor de la diputada del PP Cristina García, que també és regidora a l’Ajuntament d’Alacant.

[VÍDEO] “La gent que parlem valencià continuarem existint”: el discurs contundent de la regidora de Compromís a Alacant

Abans d’aprovar-se la moció, el diputat de Compromís Ximo Perles ha acceptat una esmena in voce presentada pel PP, en què es feia constar que “la Diputació no pot oposar-se a l’autonomia d’una altra entitat local” i que “la qüestió debatuda no és una competència pròpia de la institució provincial”. Malgrat això, el text final és de “refermar el compromís de la Diputació en la defensa del valencià com a llengua oficial, històrica i de convivència, reconeixent la ciutat d’Alacant com a terme municipal de predomini municipal lingüístic valencià segons estableix la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”.

Durant el debat, Perles ha agraït el suport del PP, però ha insistit que allò que es va aprovar a l’Ajuntament d’Alacant va ser “un error i una vergonya”. “El PP es va equivocar i es va deixar arrossegar per Vox, que viu totalment alienat de la realitat amb polítiques trumpistes”, ha afegit. Pel PSPV, Raúl Ruiz, també regidor a l’Ajuntament d’Alacant, ha mostrat el “suport ferm i decidit” a la moció i ha destacat que defensar el català no és tan sols una qüestió de llengua, sinó també de “drets fonamentals, identitat col·lectiva i convivència democràtica”. Ruiz ha criticat la proposta del PP i Vox a Alacant com un intent de dividir els ciutadans en un debat que, segons ell, “realment no existeix al carrer”, i ha qüestionat la posició del batlle Luis Barcala, que “viu agenollat davant l’extrema dreta”.

En resposta a les crítiques, el PP ha culpat el govern del Botànic del “descens de l’ús del valencià” a la demarcació d’Alacant i ha advocat per cercar el “consens” en defensa de la llengua.

Edgar Nebot és sots-inspector del Grup d’Actuacions Forestals (GRAF), la unitat dels Bombers de Catalunya que es dedica, entre més qüestions, a reforçar la lluita contra incendis forestals de grans dimensions. L’entrevistem amb motiu de l’incendi que va començar dilluns a Torrefeta i Florejacs (Segarra) i que, de moment, ha afectat 5.577,50 hectàrees, majoritàriament agrícoles. A més, dues persones van ser trobades mortes a Coscó, nucli d’Oliola (Noguera). Segons les primeres hipòtesis, l’origen del foc fou una espurna d’una màquina de segar.

L’incendi és de sisena generació i les flames es van propagar a una velocitat punta de vint-i-vuit quilòmetres per hora, una de les més altes registrades en focs a Europa. Els vents generats al voltant de l’incendi van arribar a 120 quilòmetres per hora i es va crear un pirocúmul que ha dificultat molt les tasques d’extinció dels bombers. Com és que aquest incendi ha estat tan virulent? N’hi ha uns altres de referència? Ens hem d’acostumar a aquesta mena de situacions? Edgar Nebot respon a algunes de les qüestions clau.

—Us esperàveu que aquest incendi fos d’aquesta magnitud?
—Sí. De fet, dilluns, a les deu del matí, en la reunió del pla INFOCAT, en què avisàvem i compartíem informació amb el Servei de Prevenció d’Incendis, Agents Rurals i Protecció Civil, ja vam dir que esperàvem passar del centenar d’hectàrees al miler. Amb les recomanacions per les actuacions forestals que fem als bombers i internament, ja alertàvem que, tan bon punt tinguéssim un incendi amb vents forts en aquesta zona, s’escaparia perquè superaria la velocitat i capacitat de treball que tenim. Els comportaments que ja vèiem, de massa forestal, que començava a cremar, feia que les oportunitats de treball s’anessin reduint.

—Per què ha estat tan virulent?
—És un incendi que queda afectat pel pas de dues tempestes, que quan descarreguen generen un vent davant seu. Ha pujat el vapor d’aigua fins dalt de tot, ha fet l’enclusa i ha començat a precipitar, amb aigua o calamarsa. Aquest moviment de dalt a baix genera aquests vents que poden arribar, en aquest cas, a cent vint quilòmetres per hora. Aquest vent, que es mesura fruit d’aquesta activitat de convecció de les tempestes, en el primer moment, que venia des del Solsonès fins al Bages, va fer que el flanc esquerre de l’incendi, en què encara no s’havia pogut treballar, anés cap a ponent. I va fer que tot el que era un flanc es convertís en un cap, atiat pel vent com si fos una tramuntana de les més fortes. Tot aquest combustible del cereal, que és un combustible fi que crema ràpidament, va cremar tanta superfície de cop, fruit del vent, que va generar prou energia perquè la columna de fum comencés a créixer verticalment i crees el procés de convecció, a causa del foc. Per això en diem piroconvecció. Va crear un núvol de tempesta que va arribar fins als catorze quilòmetres d’alçària. Aquest pirocúmul va estirar l’incendi. De les 18.10 a les 18.40, amb mitja hora, va fer una progressió de vint-i-vuit quilòmetres per hora. Això és una animalada. Els incendis de tramuntana de Girona o mestral fort a les Terres de l’Ebre fan curses de sis o set quilòmetres per hora. És a dir, va multiplicar per quatre l’espiral de l’incendi.

—I com va evolucionar?
—Va superar Coscó i cap a les set de la tarda va xocar amb l’altre arc de tempestes que venia del Montsec, a l’Alt Urgell. I aquest nou arc de tempestes va fer que comencés a créixer cap al sud, direcció Agramunt, amb moviments sud-oest. Però com que això ja va passar cap al vespre, les condicions atmosfèriques van poder canviar una mica. La columna que s’havia creat amb aquest pirocumulonimbus, va caure. Mentre tot això es forma i cau, els vents que s’originen vénen de les capes altes de l’atmosfera. La dificultat d’aquests incendis, que en diem extrems o de sisena generació, rau precisament en la dificultat de predir com impactaran en els processos de convenció en el foc de terra. Aquesta incertesa és allò que, precisament, defineix aquestes emergències, on la presa de decisions i l’estratègia que adoptem l’hem d’ajustar en aquests comportaments de difícil predicció. És difícil saber quan i com arrencarà i quan i com pararà. Per tant, has d’ajustar tot el dispositiu i tot el que pensem de cara als veïns, quins municipis confinem i quines pautes donem, amb aquest escenari de multiplicar per quatre allò que habitualment passaria.

—Hi ha hagut més incendis d’aquest estil?
—N’hi ha hagut de previs, com els del Pont de Vilomara, Santa Coloma de Queralt, Martorell, la Torre de l’Espanyol, on també hi ha hagut aquests processos. Des del 2017, s’estudia molt la incertesa dels incendis de la sisena generació, per intentar de trobar quines són les variables clau atmosfèriques que ens permeten de predir aquests processos que la piroconvecció accelera, i poder estimar quin canvi de comportament del front de foc tindrem en superfície. Perquè els models que tenim habitualment, que es basen en les variables de superfície, de temperatura, vent i humitat relativa dels incendis normals, no expliquen aquests canvis; el vent que originen aquests processos no és un vent de superfície, és un vent que ve de les capes altes de l’atmosfera. Llavors, s’ha d’enfocar què hem de mirar durant l’emergència o predir quin moviment farà, i anticipar tota la presa de decisions d’extinció. Aquesta gran incertesa és el que es defineix, i aquí és on tenim el gran repte com a país: enfocar, amb l’acadèmia i la ciència, i donar eines per a la presa de decisions que recullin aquestes variables clau atmosfèriques, i que no es basin únicament en models de superfície.

—És a dir, sense aquest pirocumulonimbus, la situació hauria estat diferent.
—Sí, hauria estat un incendi conduït per vent a causa del pas de tempestes, com n’hem tingut molts abans. Que ja són complexos en si mateixos, perquè hi ha uns canvis, però amb la velocitat que es mou el vent, si no hi hagués hagut aquesta piroconvecció, s’hauria basat en el vent local que tenim a terra, entre vint i trenta quilòmetres per hora. Per tant, la velocitat hauria estat molt menor, de quatre o cinc quilòmetres per hora, a tot estirar. Els processos de convecció que origina el foc generen unes dinàmiques de vents que responen què passa a les capes altes de l’atmosfera, no en superfície. I, per tant, saber què passa allà dalt ens dóna la informació per a estimar l’impacte que tindrà això quan vagi evolucionant aquest procés.

—Hi ha cap manera d’evitar aquesta mena d’incendis?
—No. Esperar que s’acabi la campanya de sega. Quan s’acabi, a Lleida, a la Conca de Barberà, a la conca de l’Anoia i l’Empordà, a tot arreu on hi ha cereal, retirarem moltíssima biomassa que ara, mentre no s’ha segat, si hi ha un incendi crema. Serà un paisatge molt segur i molt poc vulnerable. D’ençà de final de maig, que l’espiga del cereal s’asseca, fins que no la cullen, a final de juny i començament de juliol, és molt vulnerable, i per això ja fa molts anys que es fa la campanya de segues, amb dispositius preventius. Es fan bones pràctiques amb els pagesos, tots van amb extintors al tractor, treballen per parelles: un està amb la màquina i l’altre mira que no es cremi res. Tenen els tractors preparats… Ja hi ha la consciència, ja hi ha les mesures. En aquest cas, allò que es diferencia d’abans, a causa de l’atmosfera inestable, és que aquestes tempestes passaven més al nord. Això que veiem de tantes pedregades a les zones dels cultius, els pagesos diuen que abans no passava i és veritat. Els arcs de tempesta passaven més amunt, més al nord. Ara passen més avall perquè l’atmosfera és inestable: és més calenta. L’atmosfera calenta i inestable fa que els circuits de les tempestes passin per llocs on abans era més estrany que passessin. Ara afecten un territori vulnerable durant la campanya de sega i fa que tinguem aquest risc, però no hi podem fer res perquè l’activitat socioeconòmica del cereal té aquestes rutines. En canvi, sí que es pot intentar minimitzar, sobretot, els danys a les cases i persones. I que els pobles, granges i masies del territori puguin aplicar mesures d’autoprotecció quan torni a passar, que tornarà a passar. Podem donar més capacitat de resistència, de protecció.

—I això com es fa?
—Que la gent que hi viu en sigui conscient i, per tant, que tingui net l’entorn dels pobles, les granges i les masies net. Que no s’acumuli plàstic, llenya, remolcs vells; que les finestres puguin quedar tancades; que en aquests masos, quan hi caiguin guspires, la gent confinada pugui apagar-les i defensar casa seva. En lloc de fer evacuacions, que ja no se’n fan, perquè la gent no se’n vagi, que es quedi a casa, tancada, però que la casa estigui protegida i sigui resistent. Que la gent faci cas dels confinaments.

—Ara que no hi ha avisos per la sequera, la gent abaixa la guàrdia i pren menys precaucions?
—Crec que són coses diferents. La gent que fa quinze dies que està a trenta o quaranta graus, sap que ara és el pitjor moment de l’any perquè es fa la sega. N’és conscient. La pluja ha permès que els primers incendis que hem tingut s’endarrerissin. Però ara tothom del territori veia que l’aigua s’assecava, les plantes es deshidrataven, els marges s’enrossien. Veien que començava a ser preocupant. I allò que es deia i es veia, i dilluns al matí es va compartir, per desgràcia, va passar.

—Quina és la previsió per a aquesta temporada d’estiu?
—La pluja de la primavera ha fet que el foc al bosc de moment no es propagués, però amb l’incendi de Rajadell i el de Pinell, al Solsonès, hem vist que la vegetació forestal es va assecant. Esperem uns incendis semblants als del 2006 o 2009, amb vent i episodis esporàdics de risc molt alt, de comportaments convectius lligats al vent. Aquest estiu quan no hi hagi vent hi haurà calma. En períodes concrets lligats a vent fort, veurem incendis convectius com els del 2006 o 2009, que són els anys de referència.

El documentalista Fèlix Colomer ha ideat i dirigit un documental que heu de veure tant sí com no. El trobareu fraccionat per capítols a la plataforma 3Cat; es diu El negre té nom, un títol que ja apunta la gran reivindicació i la fita històrica que ha aconseguit Colomer i que mereix, jo diria, un reconeixement de país. El documental causa tal sacsejada a l’ànima, a la consciència individual i col·lectiva que requereix pair-lo lentament perquè se’ns presenta amb una sinceritat tan senzilla i crua com un plat copiós que vam empassar-nos fa anys, com qui no vol la cosa, i que, ara, gràcies a aquest film, sabem que encara en digerim totes les derivades i els fets ignominiosos que hem silenciat com a societat catalana.

Qui més qui menys, sap que a Banyoles hi hagué un home negre exposat en un museu. Potser ho recordem vagament perquè fou un fet que vam normalitzar unes quantes generacions de catalans. Un home que va ser disfressat de salvatge, que va ser ridiculitzat. El que no vam saber o no vam voler descobrir és que aquell cadàver havia estat profanat, li van arrencar la pell, el van dissecar com un animal i el van traslladar de l’Àfrica a Europa per acabar, finalment, dins una vitrina del Museu Darder de Banyoles.

Resumint molt, podríem dir que El negre té nom és un documental que explica la història oculta del negre de Banyoles amb l’objectiu de descobrir qui era aquella persona i quin nom tenia, per tal de dignificar-lo, alhora que pretén mostrar-nos les cares (dures, hipòcrites algunes, i heroiques, algunes altres) de tots els implicats en aquella polèmica que esclatà poc abans dels jocs olímpics del 92. Però la feina de recerca periodística i d’investigació de Colomer ens ofereix un retrat polièdric amb acurades capes de profunditat de les quals deriven múltiples temes d’anàlisi. Tot plegat aconsegueix que el film superi la pròpia sinopsi per esdevenir una peça de qualitat que transcendeix la història de l’home negre i explica, en definitiva, una part de la història de la nostra societat, del nostre país, que té un abast internacional.

L’honestedat i la manca de por de Fèlix Colomer el converteixen en un documentalista excepcionalment hàbil a l’hora de fer entrevistes: ja els agradaria a grans noms del periodisme tenir el mestratge de Colomer a l’hora d’acorralar els seus entrevistats amb educació, elegància i sense escabellar-se. El resultat d’aquesta transparència que mostra Colomer quan exerceix d’entrevistador ens regala moments brillants en què els entrevistats es troben obligats a dir la veritat i a reconèixer les seves contradiccions com si fossin a la consulta d’un psicoanalista. Malgrat que no és el tema principal del documental, Colomer aconsegueix fer un retrat de la classe política del nostre país, en el món local, però extrapolable a un abast més ampli, en què ningú no surt gaire ben parat: mentides, falsedats, secretismes, traïcions i un seguit de comportaments que foten passar vergonya. D’alguna manera, Colomer, amb l’enregistrament del documental, els ofereix la possibilitat de redimir-se, d’esmenar els errors del passat, i són ben pocs els qui tenen la grandesa humana de fer revisionisme i admetre els seus errors.

Un altre retrat interessant és el social: com la població banyolina no va qüestionar-se mai la presència del “seu” negre al museu, de la mateixa manera que no vam fer-ho la resta de ciutadans de Catalunya, ni les institucions. Quan el doctor Alphonse Arcelin alça la veu, denuncia aquella ignomínia i demana la retirada de l’home negre exhibit, la resposta de la població és defensiva: alcen els seus arguments per mantenir un home dissecat a la seva població al·legant que “sempre hi ha sigut”, “ja forma part del poble” i més raonaments que, en cap cas, no tenen en compte la veu de les persones racialitzades que se senten profundament atacades. Aquells arguments podrien arribar-se a entendre durant els anys noranta perquè lamentablement el racisme era inherent a la nostra societat. La mostra que érem molt cecs en aquest sentit és un detall que es veu en el documental: mentre entrevisten un testimoni, rere seu, hi ha una bossa de Conguitos, els cacauets folrats de xocolata que formen part de la infància d’unes quantes generacions. El fet més curiós i trist del cas és que en l’actualitat, quan Colomer torna a Banyoles per demanar als banyolins què en pensen ara de tot plegat i si han canviat d’opinió, la gran majoria es refermen en el que defensaren en el seu moment, confessant que encara no entenen per què es va haver de retirar “el negre”.

Seguint el rastre d’investigació del periodista Miquel Molina (autor del llibre Naturaleza muerta) i amb l’assessorament del forense Narcís Bardalet, Fèlix Colomer aconsegueix de posar nom al negre: es deia Molawa VIII, era de Litaku, un poble de Sud-àfrica, i era cap d’una tribu.

És cert que no podem mirar el passat amb els ulls del present, perquè els contextos socials s’han transformat, sortosament, però és clar que, definitivament, cal mirar el passat amb humilitat, si cal reconeixent errors i esmenant-los. Perquè aquí hi ha un jove documentalista –amb un talent immens i espero que amb una fructífera carrera al davant– que ha aconseguit, juntament amb el seu equip, allò que no ha aconseguit cap administració, allò que no s’ha aconseguit com a país: posar nom i dignificar aquell home que durant dècades vam anomenar “el negre de Banyoles”.

En definitiva, un documental absolutament necessari que ens interpel·la, que ens obliga a repensar-nos i que, si no és que estem deshumanitzats del tot, ens fa partícips d’una vergonya col·lectiva que mereix que certa gent demani disculpes, perquè, de moment, aquí ningú no ha demanat perdó.

Ahir al vespre vam presentar a València el llibre d’Esperança Camps Els morts de Mazón. Va ser un acte que jo mateix, en el meu parlament, vaig definir d’acte d’agraïment.

Agraïment, en primer lloc, als familiars de les víctimes per la valentia i la dignitat, per haver-se plantat amb les fotografies i els noms de la seua gent estimada i haver desafiat així tota la societat, interpel·lant-nos a no deixar passar com si res la negligència criminal del president Mazón.

Agraïment també a les entitats socials, que a partir del primer minut van decidir d’encapçalar la protesta pública, fins i tot tenint tots els partits polítics, també l’oposició, en contra. La seua acció decisiva i coratjosa ha canviat el País Valencià positivament.

Agraïment molt sincer als col·legues dels altres mitjans valencians, als periodistes de qualsevol de les capçaleres que han treballat amb una intensitat furiosa per anar lligant caps, per confegir a poc a poc el trencaclosques que el govern valencià volia –i vol encara– que fos impossible de completar.

Agraïment, en fi, a la redacció de VilaWeb que no ha cessat de treballar d’ençà d’aquell fatídic 29 d’octubre posant en l’esforç més que no reclama la professió.

I agraïment, molt particularment, a Esperança Camps, la nostra cap de redacció, que ha marcat la línia que calia seguir i ha encapçalat la nostra resposta als fets, ara també amb aquest llibre que estic segur que marcarà un abans i un després.

Recorde perfectament que ella, enmig del caos d’aquell dia terrible, va dir de seguida que la nostra faena principal havia de ser donar veu a les víctimes i documentar, perquè no restàs mai en l’oblit, tot allò que els havia passat. I això hem fet. I això ha fet, sobretot, ella.

Ho diré d’una manera que potser sorprendrà, però la veritat és que no en trobe cap de més precisa: aquest periodisme és un acte d’amor. Amor per la veritat, amor per la justícia, amor per la dignitat humana. És la convicció que cada història mereix ser narrada amb respecte; que cada víctima mereix ser acompanyada amb delicadesa; que cada catàstrofe que vivim ens interpel·la no tan solament com a informadors, sinó com a éssers humans.

Aquest és un periodisme que respecta el dolor humà i per això mateix s’assegura que les persones entenen les implicacions de compartir el seu testimoni.

És un periodisme que s’esforça a situar les experiències personals dins marcs més amplis de comprensió, i evitar així la reducció de les víctimes a simples casos particulars, sense deixar en cap cas que esdevinguen cares fugisseres i prou, que poden estar de moda unes quantes hores i després desaparèixer.

És una dignificació narrativa que sap que cada persona mereix ser representada en la seua complexitat i que, per tant, evita les caracteritzacions simplistes i les caricatures, que no vol mai apropiar-se el seu dolor ni instrumentalitzar-lo.

I és un periodisme compromès amb el seguiment dels fets, compromès a continuar atenent l’evolució de les situacions i de les persones que les viuen. Contrari a les modes que cremen temes de manera rutinària com si tot fos igual i com si tot anàs destinat a fer els titulars d’unes quantes hores i prou.

Cada història narrada amb dignitat –com les narren les víctimes en el llibre i en les entrevistes que Esperança els ha fet aquests mesos– és un acte de rebel·lió contra la banalització del sofriment. De la mateixa manera que cada víctima acompanyada respectuosament és una afirmació de la nostra humanitat compartida.

Al món tenim la sort de comptar amb molts periodistes que practiquen aquest estil. Svetlana Aleksiévitx n’és un gran exemple: escolta durant hores, durant anys, les històries de les persones afectades, fins a comprendre –així ho defineix ella– no tan sols els fets, sinó les emocions, no tan sols els silencis sinó també les contradiccions que acompanyen l’experiència del sofriment. I amb això fa obres que transcendeixen el periodisme tradicional i es converteixen en testimonis perdurables.

Seguint el seu ensenyament, a VilaWeb defensem que quan una catàstrofe –com, en el nostre cas, la gota freda de l’octubre passat– colpeja una comunitat, el periodista no pot de cap manera limitar-se a arribar, prendre imatges colpidores, publicar-ho i anar-se’n a casa, satisfet.

L’autèntic periodisme, aquest que a mi m’agrada reivindicar com a humanista, implica romandre al carrer i escoltar, enfangar-se la roba ben enfangada, plorar en silenci per no haver de plorar escrivint i comprendre la complexitat de la situació i els condicionaments de la gent que n’és víctima. I aleshores, a partir d’això, narrar les històries amb la delicadesa que mereixen, amb el respecte envers els protagonistes que cal fer passar sempre davant i damunt de tot. Significa entendre, en definitiva, que les víctimes no són personatges d’una història que provarem de vendre als lectors, sinó éssers humans que passen moments de vulnerabilitat extrema i als quals estem obligats –sí, el mot correcte és “obligats”– a ajudar en l’esforç perquè qui ha de pagar pague, perquè la memòria dels seus éssers estimats no s’esborre mai i perquè, tant com siga possible, ells també es puguen refer algun dia i puguen fer de les ferides d’avui un record del passat.

 

PS1. Hi ha victòries que el pas del temps fa que ja no recordem fins a quin punt són o van ser importants. El 8 d’abril de 2005 va entrar en vigor la reforma del codi civil català que permetia les adopcions homoparentals, i el 3 de juliol, just avui fa vint anys, es va començar a aplicar la llei espanyola, que va estendre aquest dret al País Valencià i les Illes, i també va legalitzar el matrimoni de parelles del mateix sexe. A Catalunya Nord encara van haver de passar vuit anys abans de tenir una legislació equivalent, que a Andorra no hi arribà fins el 2023. Ara fa, doncs, vint anys que en bona part del nostre país les parelles del mateix sexe es poden casar i adoptar. I Arnau Lleonart, en aquest reportatge, ha parlat amb aquella primera generació d’infants amb dos pares o dues mares que ja han crescut, i que poden desmentir amb la seua experiència els relats catastrofistes que es brandaven en aquell moment.

PS2. Morir-se costa. Costa diners, vull dir. Molts diners. Ho denuncia l’obra teatral Mesures extraordinàries, que han escrit Carme Marfà i Yago Alonso i que aquests dies es pot veure al Teatre Borràs de Barcelona. Emma Granyer ha entrevistat una de les actrius de l’obra, la coneguda Mercè Arànega: “Ja que paguem tanta seguretat social, com a mínim que ens atenguin en la mort, hòstia!”

PS3. Si els periodistes que cada dia fem VilaWeb podem treballar és gràcies, sobretot, al suport dels subscriptors. Un suport que hem de fer créixer per encarar tots els envits que ens esperen en els nostres segons trenta anys. Per això us demanem, si encara no en sou, que expresseu la vostra complicitat amb això que és i representa aquest diari fent-vos-en, o bé amb una donació única. En aquesta pàgina trobareu la manera de fer-ho i tota la informació sobre els serveis especials que us oferim.

La fractura interna de Compromís es fa realitat al congrés espanyol, on la diputada Àgueda Micó deixa el grup Sumar per passar al grup mixt, mentre que Alberto Ibáñez, de la formació Iniciativa, continuarà a Sumar. Aquest desenllaç es produeix després de no haver aconseguit de tancar la divisió l’executiva de la coalició que mantenen oberta d’ençà de fa setmanes, quan Sumar va rebutjar la proposta de Compromís de citar el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, a la comissió sobre la gota freda.

Després de més de quatre hores de reunió, les parts no han arribat a cap acord. Cada partit que forma part de Compromís (Més, Iniciativa i Verds) ha mantingut les seves postures sobre el conflicte, i la divisió s’ha consolidat com l’única via possible.

A principis de juny, Més va acordar per unanimitat abandonar el grup parlamentari de Sumar, mentre que Iniciativa va optar per quedar-se. La reunió del 9 de juny, convocada per provar de trobar una solució, va acabar sense resultats concrets, malgrat la proposta de “reavaluar” el pacte i mantenir la compareixença de Sánchez. Aquesta divisió es va consolidar el 23 de juny, quan el Consell Nacional de Més va ratificar, amb un 92,68 % de vots, la proposta de l’executiva que Àgueda Micó deixés Sumar per passar al grup mixt. Per la seva banda, Iniciativa va expressar la seva preocupació per la decisió unilateral de Més, que consideren que ha danyat les dinàmiques de consens internes i ha perjudicat la cohesió de la coalició.

Aquesta crisi dins de Sumar no afecta solament Compromís. El grup parlamentari es troba pendent de la possible sortida del diputat de Més per Mallorca, Vicenç Vidal, una qüestió que es resoldrà en una nova assemblea prevista per al setembre, després d’un empat en la votació de la militància per decidir-ne el futur.

La Síndica de Greuges, Esther Giménez-Salinas, s’ha posicionat en relació amb les reclamacions de la nova DGAIA a joves ex-tutelats per la reclamació de prestacions econòmiques. La institució diu que els joves ex-tutelats no haurien d’assumir les conseqüències dels errors de l’administració i proposa que es condoni el reintegrament en tots aquells casos en què es comprovi que hi ha hagut un mal funcionament de l’administració, com ja es va fer en el cas de la renda garantida.

La Sindicatura de Greuges ha recollit més d’una vintena de queixes de joves als quals se’ls reclama el retorn de quantitats percebudes indegudament, una volta que la prestació no se suspengués o finalitzés quan corresponia.

La institució adverteix que les reclamacions poden afectar greument en el procés de transició i toca el crostó a l’administració. “La petició de reintegrament dels imports percebuts indegudament pot generar un impacte negatiu en la transició equilibrada a la vida adulta d’aquests joves, un fet contradictori amb el deure de l’Administració de vetllar, precisament, per la transició a la vida adulta dels joves tutelats i ex-tutelats”, diu en un comunicat.

La consellera de Drets Socials diu ara que vol reunir-se amb joves ex-tutelats arran de l’escàndol amb les prestacions econòmiques

Paral·lelisme amb la renda garantida

La síndica recorda que aquest cas té paral·lelismes amb la reclamació de pagaments indeguts de la renda garantida de ciutadania. L’octubre de 2024, la institució ja va emetre una resolució amb deu recomanacions per abordar aquestes situacions.

El govern, arran d’aquestes indicacions, va aprovar un decret que va condonar el retorn de milers d’euros a famílies vulnerables.

Revisió dels procediments

La institució demana una revisió a fons dels procediments de tramitació de les prestacions destinades als joves extutelats. Considera imprescindible introduir mecanismes que evitin l’acumulació de deutes que posen en risc la seva estabilitat econòmica i social.

Joves ex-tutelats demanen que se suspenguin les reclamacions econòmiques de la DGAIA i que en dimiteixin els responsables

Un incendi de rostolls que s’ha declarat poc després de les set de la tarda i que ja ha estat estabilitzat ha obligat a tallar la circulació dels trens d’Alta Velocitat entre Barcelona i Madrid al pas per Lleida durant una hora i mitja. Adif ha informat cap a les vuit del vespre de la interrupció, i cap a dos quarts de nou afegia que el tall afectava el tram Barcelona-Lleida. Just cap a aquella mateixa hora els bombers han informat de l’estabilització del foc, que afecta els marges de les vies del tren a la partida de Vinatesa. Noranta minuts després, ha anunciat que es reprenia la circulació.

Protecció Civil ha activat la fase de prealerta del pla d’emergències Ferrocat perquè l’incendi ha provocat una manca de tensió a la catenària en aquest punt. La incidència ha afectat trens de Renfe, d’Iryo i d’Ouigo.

Está interrumpida la circulación de trenes de alta velocidad de la línea Madrid-Barcelona a su paso por el bypass de Lleida por la presencia de un incendio cerca de la infraestructura.

— INFOAdif (@InfoAdif) July 2, 2025

 

El vestíbul de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València s’ha omplert aquesta vesprada de tot de gent que fa mesos que reclama la dimissió del cap del Consell, Carlos Mazón, i que exigeix saber la veritat. D’això tracta, precisament, Els morts de Mazón, el llibre que ha escrit la cap de redacció de VilaWeb, Esperança Camps, que ha treballat incansablement d’ençà del 29 d’octubre per desmuntar les mentides del president.

L’acte ha començat amb la lectura dels noms de les 228 víctimes mortals de la gota freda per part de la secretària general d’Acció Cultural del País Valencià, Anna Gascón, d’algunes familiars de víctimes, de Mariló Gradolí, presidenta de l’associació Víctimes Dana 29 Octubre, i de Beatriu Cardona, coportaveu de la plataforma Mazón Dimissió. Unes víctimes que Camps no ha perdut mai de vista. En la taula, al costat de l’autora i de Vicent Partal, el director de VilaWeb, hi havia Toñi Garcia. El 29 d’octubre va perdre el marit i l’única filla, i és una de les entrevistades al llibre.

Partal ha obert la presentació explicant que aquest llibre vol ser un agraïment als familiars de les víctimes d’aquesta catàstrofe, que és també una negligència política. “No tan sols dignifiqueu la seua vida, sinó que ens empenteu a tots perquè lluitem i que qui ho haja de pagar, ho pague”, ha dit, tot adreçant-se als familiars presents a l’acte. Ha agraït, molt especialment, la tasca que ha fet Esperança Camps durant aquests mesos, com també la resta de la redacció de VilaWeb. “Hi ha ocasions en què el periodisme està més obligat que mai a posar veu, i en aquesta ocasió els periodistes valencians han estat a l’altura”, ha dit. Partal està convençut que Els morts de Mazón marcarà un abans i un després. “Continuarem investigant”, ha assegurat.

Presentació d'Esperança Camps. Fotografia: Prats i Camps. Presentació de Vicent Partal. Fotografia: Prats i Camps. Presentació d'Esperança Camps. Fotografia: Prats i Camps. Presentació de Vicent Partal. Fotografia: Prats i Camps. Presentació de Vicent Partal. Fotografia: Prats i Camps. Lectura dels noms de les víctimes de la gota freda. Fotografia: Prats i Camps. Lectura dels noms de les víctimes de la gota freda. Fotografia: Prats i Camps.

Quan ha començat a parlar Esperança Camps, llegint els fulls que portava preparats perquè en un dia com avui, com ella mateixa ha dit, no podia improvisar, la primera cosa que ha fet ha estat agrair la presència de les familiars de les víctimes. Els nervis denoten el respecte que té per tot allò que fa i per les persones a qui ha donat veu. També ha valorat la tasca dels periodistes valencians, que no ha estat fàcil. “El bon periodisme, dels bons mitjans, amb retallades, que han posat en perill persones, hi heu estat”, ha dit.

L’autora, que ha escrit uns quants llibres de ficció, ha explicat que, en aquest cas, “la realitat és tan dura que esgarrapa”, i que mentre escrivia ha patit. Que ha tingut, fins i tot, ganes de vomitar. Una sensació que s’ha viscut repetidament en la redacció de VilaWeb a València durant aquests darrers vuit mesos. I una obsessió, que l’ha marcada d’ençà del primer moment: saber “què ens van fer als valencians el 29 d’octubre, un dia que el president de la Generalitat ens va abandonar”, ha dit. Tot i que es qüestiona si no ens havia abandonat ja el dia que va prendre possessió del càrrec, ara fa dos anys.

L’emoció de les víctimes les grans protagonistes

La primera part del llibre és dedicada exclusivament a donar veu als familiars de les víctimes. A part de la de Toñi Garcia, al llibre hi ha sis entrevistes més a familiars directes de les víctimes, alguns dels quals han acudit avui a l’Octubre. És el cas de Dolores Ruiz, que va perdre el marit i dos fills a Xiva (Foia de Bunyol) i que és la imatge de la dignitat i la fortalesa. També hi havia Núria Aracil, que va perdre la parella, un jove policia local de València, a la Torre. Hi havia Soraya Garcia, que va perdre el marit prop de Bunyol. A més, de les entrevistades, hi havia familiars de més víctimes, com ara Marina, que també va perdre el marit, i Mari, que va perdre la seua filla embarassada.

“Continuem molt indignades, però al mateix temps serem fortes, lluitarem per la justícia, donarem suport a Nuria Ruiz Tobarra, la jutgessa que fa una faena excel·lent”, ha dit Toñi Garcia, qui ha volgut deixar clar que estava en representació a les víctimes. Del president Mazón, ha dit que és una persona que no té empatia. “Com tots vostès saben, no ha fet més que mentir i mentir, i per això ja no té gens de credibilitat”, ha dit. I ha acabat amb les paraules: “Mazón dimissió, i a la presó.”

Intervenció de Toñi Garcia. Fotografia: Prats i Camps. Intervenció de Toñi Garcia. Fotografia: Prats i Camps. Intervenció de Toñi Garcia. Fotografia: Prats i Camps. Intervenció de Soraya Garcia. Fotografia: Prats i Camps. Intervenció de Lourdes. Fotografia: Prats i Camps. Anna Gascón i Soraya Garcia. Fotografia: Prats i Camps.

Però no ha sigut la única víctima en parlar. En el torn de paraules, ha intervingut Dolores Garcia. “El que jo vaig viure aquella vesprada i nit, mai de la vida no ho oblidaré, fins que me muira”, ha dit, tota emocionada. Unes paraules que no es cansa de repetir allà on va, en cada acte, en cada manifestació, en cada entrevista. Plena de llàgrimes, Toñi Garcia li ha pres la paraula per a dir: “Ens han matat en vida.” Un sentiment compartit per totes les víctimes. A més, ha lamentat que els governants els hagen deixat desemparats, i que aquest és el dolor més gran tenen. Aquest i el de no poder tornar a veure els seus éssers estimats. Soraya Ruiz també ha volgut agafar el micròfon per a agrair la tasca feta per Esperança Camps, i per Jesús Prats i Camps, present en cada manifestació.

Després, Lourdes, la mare de Núria Aracil i sogra de Rubén Lima, policia local de València mort durant la barrancada, ha pres la paraula per reivindicar el dret de les víctimes de viure el seu dol. “Em fa molta ràbia que determinades persones a qui interessa que oblidem, ens diguen que girem full. La vida continua, però continua sense les persones que ja no hi són. Demanem un poquet de respecte i d’empatia, que es lligen aquest llibre i que ens entenguen”, ha dit.

Les presentacions següents

Demà, Els morts de Mazón es presentarà a la llibreria la Moixeranga de Paiporta (Horta Sud), a les 18.30, amb la participació de l’autora, Vicent Partal, i Dolores Ruiz, familiar de tres víctimes mortals de la gota freda i una de les entrevistades en el llibre. El 10 de juliol es presentarà a Barcelona, a l’Ateneu Barcelonès, a les 19.00, amb la presència de l’autora, el director de VilaWeb, i Rosa Álvarez, presidenta de l’associació Víctimes Mortals Dana 29-O, una de les entrevistades, així com Dolores Ruiz, i Núria Aracil. Aquest serà el primer gran acte que participaran les víctimes de la gota freda a Barcelona.

Aquest és el segon títol dels Llibres de VilaWeb, la col·lecció de llibres periodístics que s’ha estrenat tot coincidint amb la celebració dels trenta anys del diari. La col·lecció es pot adquirir per subscripció, per un preu especial de seixanta-quatre euros l’any per als qui ja siguen subscriptors del diari. També es poden comprar els llibres separadament a les llibreries. El primer llibre de la col·lecció és Tres dies d’agost, del cap de redacció de VilaWeb, Josep Nualart Casulleras.

Podeu comprar el llibre a la botiga de VilaWeb

El risc de destrucció de les pintures de Sixena que hi ha exhibides al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) en cas de trasllat al monestir de Santa Maria de Sixena és molt alt. El MNAC ha alertat la jutgessa d’Osca responsable de l’execució de la sentència del Tribunal Suprem espanyol que ordena el trasllat que, en cas que es faci, les pintures es malmetrien d’una manera irreparable. El museu ho fonamenta en arguments tècnics i científics, com ha anat fent durant una dècada llarga de litigi, i en prepara de nous, que fan més alarmant la possibilitat d’un trasllat forçós per la via judicial. 

La darrera “esperança” del MNAC per a salvar les pintures de Sixena de la destrucció

Una mostra de l’extrema fragilitat de les pintures: en aquesta fotografia comparativa es pot observar una micromostra de les pintures de Sixena exposades a la sala 16 del MNAC, obtinguda ara fa quinze dies; al costat, una mostra de Sant Climent de Taüll, extreta ara fa vint anys. Totes dues, en un ambient de laboratori de restauració. La de Sixena, a diferència de la de Taüll, s’ha degradat completament en tan sols dues setmanes. 

La raó principal de la fragilitat d’aquestes pintures és que van estar exposades a l’incendi del monestir el 1936, que va produir transformacions químiques en el material. Les obres de la sala 16 són, doncs, vestigis materials d’una obra incendiada, allò que se’n va poder salvar i conservar. De manera que això que hi ha exposat al MNAC no són pas pintures murals, com recordava el director, Pepe Serra, en la conferència de premsa en què ha explicat amb tot detall la situació actual en relació amb l’execució de la sentència. “El que hi ha és el vestigi arrencat i suportat en tela i suport de fusta d’aquella obra”, precisava. I advertia: “La part més gruixuda de tota l’obra fa un mil·límetre. Moltíssimes parts de l’obra fan micres. Nosaltres parlem d’artefacte, la tela, la fusta i els materials afegits, vernissos, coles, etc., en capes diferents. I cada capa té comportaments diferents. Però les capes entre si no estan pas cohesionades, i la capa original presenta punts de descohesió pertot arreu.”

Vet aquí l’extrema fragilitat d’aquest artefacte, en paraules de Serra. No tan sols per la degradació, sinó també per la reactivitat química. El fet que les pintures hagin romàs trenta anys en una mateixa sala en unes condicions òptimes de conservació els ha donat una gran estabilitat. “Però un canvi de temperatura d’humitat relativa, no controlat, genera reaccions químiques, com la formació de sals, que desplaçaria i eliminaria la pintura”, adverteix el director del MNAC. I posa un exemple: “Vam agafar unes micromostres de pintura de Sixena, i les vam posar en ambient de despatx. Quatre anys després, hi havia vidres, i la pintura havia desaparegut.”

Aquest artefacte, diu Serra, té una superfície de 132 metres. I un 35% d’aquesta superfície no és pas l’obra original, sinó una reintegració pintada pels germans Gudiol. “Aquesta part pintada en escaiola és encara més fràgil, i això és una fita en la restauració a escala internacional que també s’ha de preservar”, ha afegit. 

De manera que la més mínima manipulació pot comportar unes vibracions molt perilloses per al manteniment de la integritat de l’obra. 

El mes de juny, Catalunya ha batut el rècord d’ocupació, amb 3.905.458 afiliacions a la Seguretat Social, i ha registrat la xifra més baixa de desocupats d’ençà del juny del 2008: 315.084. Són les dades que s’han sabut aquest matí, i mostren un panorama molt positiu al mercat laboral català. El secretari de Treball, Paco Ramos, ha destacat: “Les xifres d’afiliació i desocupació posen en evidència, mes rere mes, un fet incontestable: que l’economia i el mercat laboral de Catalunya són sòlids i evolucionen positivament.” Ha afegit que el primer semestre de l’any hi ha 20.000 persones menys sense feina i 114.000 afiliacions més. “Aquestes xifres obren bones perspectives de reducció de l’atur i augment de l’ocupació per als pròxims mesos.” Però, amb prudència, també ha dit: “No és moment de fer prediccions sobre si arribarem a quatre milions d’afiliacions.”

L’optimisme de la Generalitat és explicable, però hem de pensar que aquest mes és especial. L’ocupació generada és pròpia de l’època de l’any en què ens trobem, i es concentra habitualment en l’hoteleria i el comerç. Per això cal tenir en compte el pes del treball temporal. A més dels reforços per temporada alta, al juny moltes empreses (i també l’administració pública) contracten treballadors per cobrir els buits que deixen les vacances d’estiu que comencen a fer els treballadors regulars. Aquest fet es reflecteix en les dades de la contractació. Al juny s’han formalitzat 237.131 contractes amb lloc de feina a Catalunya, dels quals el 43% han estat indefinits i el 57%, temporals, proporcions idèntiques a les de fa un any.

Així, doncs, hi ha hagut un augment de la contractació del 9,8% respecte del maig, dins el qual l’augment de la contractació temporal ha duplicat en intensitat el de la indefinida (+13,2% davant del +5,7%). Si ens fixem en la indefinida, per a prestar serveis fixos discontinus, puja d’un 30,4% respecte del mes de maig, comportament habitual al juny. Pensem que aquesta xifra representa gairebé dos de cada cinc contractes indefinits signats durant el mes.

En aquest punt, el secretari general de la PIMEC, Josep Ginesta, en la conferència de premsa per a comentar les xifres, ha incidit en un aspecte concret. S’ha referit a la contractació de persones joves, i ha assenyalat “un absolut fracàs de les modalitats de contractes formatius, si tenim en compte els alts indicadors d’atur juvenil que reflecteixen la dificultat de l’aterratge d’aquest col·lectiu al mercat de treball i que les mesures laborals en aquest àmbit no donen pas un resultat òptim”.

Quant a les afiliacions, no es pot passar per alt un fenomen també propi del juny, quan cada any l’educació i l’agricultura sofreixen importants caigudes. En el cas de l’educació, per exemple, pràcticament totes les baixes són de treballadors fixos discontinus que passen a la inactivitat fins que no són nomenats de nou, quan s’acaben les vacances.

No pot negar ningú que les dades són bones, però l’evolució de l’activitat també ho és. Per tant, malgrat l’optimisme oficial, sembla que les coses podrien anar millor en la feina. És d’aquest parer Josep Ginesta, que ha assenyalat l’alentiment més gran del creixement de l’afiliació a Catalunya que al conjunt de l’estat espanyol. “Aquest ritme –ha dit– no recull les oportunitats que tenim en aquests moments, amb empreses que tenen llocs de treball disponibles en àmbits d’activitat clau als mesos d’estiu, com ara menjar i begudes, serveis d’allotjament o comerç”. Sobre aquesta qüestió, ha explicat: “Moltes empreses ens han fet saber que sospesen si mantenir o no algunes de les seves activitats, per les dificultats que tenen a trobar personal que les pugui cobrir, cosa que resulta incomprensible amb l’atur que tenim.”

I té raó, perquè, en termes interanuals, el ritme de creixement de l’afiliació s’ha moderat lleugerament, fins a l’1,9%, amb 72.745 afiliacions més que el juny de 2024. En canvi, a l’estat espanyol, el creixement interanual es manté lleugerament per sobre, amb una taxa del 2,2%. Ara, sí que és positiu que tant a Catalunya com al conjunt de l’estat espanyol l’afiliació encadeni creixements ininterromputs de l’abril del 2021 ençà, en aquest apartat.

Aquesta diferència amb el conjunt de l’estat espanyol és molt més important en el ritme de baixada de la desocupació. Malgrat haver tocat mínims del 2008 ençà, si fem la comparació amb el juny del 2024 la desocupació registrada a Catalunya s’ha reduït de 9.882 persones, i això vol dir una disminució interanual del 3%. Aquesta taxa de descens s’ha moderat lleugerament i es manté en nivells similars als del començament de l’any. En canvi, a tot l’estat espanyol la reducció interanual és del 6,1%, el doble que a Catalunya. Allò que em sembla més greu és que la taxa de baixada espanyola superi la catalana de manera continuada d’ençà de l’agost del 2022. És difícil d’entendre. És cert que la taxa de desocupació és menor a Catalunya, i, per tant, costa més de rebaixar la xifra absoluta en termes relatius, però això no explica l’enorme distància que hi ha respecte de l’estatal. De fet, Catalunya és la tercera comunitat on la baixada és més minsa, després del País Basc i Navarra. Fa mesos que ho anem comentant i no és un bon símptoma, malgrat les comparacions temporals que acostumem a fer amb la nostra situació d’anys enrere.

En aquest apartat, cal tenir en compte també allò que ha comentat aquest matí la directora de l’àrea de Treball de PIMEC, Sílvia Miró, sobre la desocupació de llarga durada. Ha lamentat que 284.626 desocupats del mes de maig encara ho siguin al juny, xifra que significa una taxa de permanència del 89,1%, un 92,8% dels quals són persones més grans de quaranta-cinc anys. També ha destacat que hi ha diferències importants segons el nivell de qualificació professional, amb un 90,1% de permanència en el cas de gent amb estudis primaris, respecte del 87% de les que tenen estudis superiors. Finalment, sobre la permanència en la desocupació, s’ha manifestat preocupada per la durada, amb una mitjana de 10,7 mesos –la pitjor dada de la dècada, després del període de pandèmia– i per la desocupació de llarga durada, que aquest mes de juny ha arribat al 51% dels desocupats.

En definitiva, un mes positiu per al mercat laboral català, però que probablement podria ser millor, atesa la bona evolució de l’activitat econòmica, si bé també presenta un cert alentiment. Cal estar amatents a l’evolució, doncs, perquè hi ha aspectes que grinyolen.

El FC Barcelona ja té l’aprovació per operar amb normalitat al mercat de fitxatges d’aquest estiu, segons han confirmat fonts de l’entitat blaugrana. El club pot, finalment, tornar a operar sota la regla 1:1 del fair play financer de la lliga espanyola, després d’una sèrie de reajustaments en els seus números financers. Aquesta situació alleuja els plans futurs del Barça, especialment pel que fa a la inscripció dels nous jugadors i les renovacions previstes.

L’aval de la lliga arriba en un moment decisiu per a la continuïtat d’alguns dels jugadors més rellevants de l’equip, com Frenkie de Jong i Eric García, a més de garantir la inscripció de Joan Garcia, l’únic fitxatge formalitzat fins ara, i de desblocar l’operació Nico Williams. El davanter, que negocia per firmar pel Barça, havia sol·licitat garanties per escrit per poder ser inscrit abans de firmar el contracte.

Javier Clemente irromp en el conflicte entre el Barça i l’Atlètic de Bilbao per Nico Williams

Segons ha avançat el diari Sport, el president de la lliga, Javier Tebas, va ser qui va informar personalment el president del FC Barcelona, Joan Laporta, de l’aprovació de la regla 1:1. Aquestes novetats financeres coincideixen amb els bons resultats del club de l’últim exercici, que va registrar uns ingressos de 950 milions d’euros, superant les previsions inicials de 893 milions.

Aquesta situació es va desencallar després que l’empresa auditora Crowe acceptés com a vàlid un ingrés de 100 milions d’euros derivat de la cessió de 475 seients VIP del nou estadi a les empreses Forta Advisors Limited i New Era Visionary Group. Aquesta operació havia estat un punt de discòrdia anteriorment, ja que Crowe va considerar que els seients no estaven construïts i, per tant, no podien ser comptabilitzats en els ingressos. Aquesta rectificació, afegides a l’acceleració dels treballs per part de la constructora Limak, ha permès a l’entitat blaugrana de tornar a quedar dins el paraigua de la regla 1:1.

L’Ajuntament de Lleida ha col·locat, durant el mes de juny, dues caixes-niu a les teulades de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova i del Turó de la Seu Vella amb tres individus, respectivament, de l’espècie Falco peregrinus (falcó pelegrí). L’objectiu d’introduir aquesta espècie a la ciutat és millorar la biodiversitat i promoure l’equilibri ecològic entre els ocells. Segons ha explicat la tinent de batlle Begoña Iglesias, la iniciativa “actua sobre la concentració d’estols d’ocells urbans en determinats punts de la ciutat, que desplacen altres espècies i causen molèsties al veïnat”. Entre altres, la mesura vol controlar espècies com ara coloms, tudons, gralles i estornells, enemics naturals dels falcons.

Per introduir aquests falcons a la ciutat de la manera “més natural possible”, la Paeria ha fet ús de la tècnica hacking. Aquest sistema es basa a criar aus en l’entorn en el qual s’alliberaran, col·locant-los en caixes nius quan són encara polls i alimentant-los de tal forma que s’eviti el contacte amb els cuidadors. Amb aquest mètode, amb una revisió veterinària prèvia i l’anellament pel seguiment posterior, els falcons é previst que identifiquin aquest lloc com el seu entorn de naixement. Amb una adequada estratègia d’alimentació durant els primers dies en llibertat, s’ajuda que aprenguin a cercar aliment i a adaptar-se a l’espai per si mateixos. Una vegada que els surten les plomes definitives i arriben a l’edat de començar a volar, s’obre la caixa niu. D’aquesta manera, de cara al futur es preveu que els animals formin les seves pròpies parelles i que s’estableixin a l’entorn on van créixer, on tornaran a criar.

Aquesta iniciativa s’emmarca dins del projecte URBAN-NAT Lleida, un dels objectius del qual és millorar la biodiversitat urbana, fomentant la diversificació d’espècies i afavorint l’equilibri ecològic entre elles.

El falcó pelegrí és una espècie protegida que s’alimenta de coloms i tórtores. La seva presència en zones urbanes pot ser un bon aliat contra la problemàtica d’aquestes aus, no només per la disminució de la població per la depredació directa, sinó perquè la seva simple presència fa que els coloms i altres espècies d’aus estiguin en alerta, disminuint la seva taxa de reproducció, de descans i provocant que es dispersin per la ciutat. A Lleida, durant la primavera, es poden observar entre quinze espècies d’aus i vint, com cueretes blanques, gafarrons, pardals, mallerengues, orenetes, falciots, gavians, cigonyes, garses, gralles, tudons, coloms, xoriguers, entre altres.