El cineasta Hamdan Ballal, coautor del documentari No other land, premiat amb l’Oscar d’enguany, ha estat víctima d’una agressió brutal. Primer un grup de colons israelians el va apallissar a Susiya, el seu poble de la Cisjordània ocupada. Tot seguit fou detingut per la policia quan era atès per una ambulància. Després va passar una nit detingut en una base militar, on els militars el van mantenir emmanillat, amb els ulls embenats, mentre dos soldats li pegaven a terra, segons els seus companys. Les pressions nacionals i internacionals han aconseguit que l’alliberessin ràpidament.

Segons que van declarar a The Guardian testimonis dels fets, un grup d’uns quinze colons armats el van atacar i el van ferir al cap i a l’estómac. Duien porres, ganivets i almenys un rifle d’assalt, i molts anaven emmascarats. També van llançar pedres contra els vilatans palestins i rebentaren un dipòsit d’aigua.

Basel Adra, l’altre codirector palestí del film, va presenciar l’atac al poble de Ballal i qualificà d’horrible la violència utilitzada, en declaracions als periodistes del The Guardian. “Eren dotzenes de colons. La policia hi era des del començament i no hi va intervenir. Mentre els soldats ens apuntaven amb armes, els colons van començar a atacar les cases dels palestins. Hamdan va provar de protegir la seva família i els colons l’atacaren. Els soldats disparaven a l’aire per evitar que algú l’ajudés. Ell cridava demanant auxili. Després, l’exèrcit el va segrestar.”

L’ONG israeliana B’Tselem coincideix amb aquesta versió: els colons van atacar residents i activistes, les seves cases i propietats, i els van robar les pertinences. Els militars i la policia no van fer res. A més de Ballal, dos palestins més van ser detinguts. Policia i militars van permetre que els colons se n’anessis sense actuar.

Sembla una seqüència real de No other land, realitat per un equip mixt de palestins i israelians, Yuval Abraham, Basel Adra, Hamdan Ballal i Rachel Szor, guanyador de l’Oscar d’enguany al millor llargmetratge documental. El film es basa en cinc anys d’enregistraments a les viles de Masafer Yatta, on viuen els dos realitzadors palestins, Adra i Ballal. L’atac a Ballal demostra que la denúncia feta al documentari és plenament vigent.

El matí en què Hamdan Ballal fou alliberat en una comissaria de policia (AP Photo / Leo Correa).

Les filmacions de No Other Land mostren el comportament violent i menyspreatiu dels colons, molts encaputxats a l’estil de Ku Klux Klan, mentre enderroquen cases i escoles i destrueixen pous d’aigua i carreteres. Es veu com la policia i els militars israelians observen els fets sense actuar, o bé utilitzant la força, també, contra la població palestina i les seves propietats.

De fet, els realitzadors activistes, arriscant la vida, van filmar en directe, durant cinc anys (2019-2023), els atacs indiscriminats dels colons i dels militars. Ens aporten les imatges reals, verídiques, d’allò que hem llegit durant anys a la premsa. És inapel·lable. Il·lustra perfectament, de vegades amb trets i ferits, l’actitud violenta i d’apartheid del poder israelià contra els palestins per expulsar-los de les seves terres, on viuen d’ençà de temps immemorials.

L’excusa, en el cas del film, és que hi ha una ordre oficial de demolició per a destinar aquelles terres a una zona d’entrenament militar. Els soldats enderroquen les cases violentament, cedeixen els terrenys als colons ultres, i els palestins que no se’n volen anar lluny, es troben obligats a viure en coves. És un bon treball periodístic de denúncia, impressionant, corprenedor.

Les imatges dels fets no tenen justificació, ni en boca dels millors i més pèrfids polemistes a sou del govern de Netanyahu i de la seva àmplia galàxia d’influències als mitjans de tot el món. Com hem vist ara en el cas dels creadors de No Other Land, l’odi i la venjança ja s’estén contra els periodistes, els cineastes, els artistes, els dissidents i els representants de la cultura crítica. L’estratègia autoritària de sempre.

“No ha estat cap error, l’objectiu era ell”

No és pas la primera vegada que els directors del film han estat atacats per colons. En sortir en llibertat, Ballal va declarar a l’agència EFE que la seva vida i la dels altres realitzadors “perillen”. Diu que els colons li van pegar durant quinze o vint minuts; després els soldats el van fer callar perquè estava detingut i li van negar atenció mèdica.

Basel Adra, l’altre palestí director del film premiat, diu que està segur que la pallissa i la detenció tenen a veure amb el film i que no té cap dubte que els colons que van assaltar dilluns el poble de Susiya, a Masafer Yatta, saben qui és el seu company.

El moment de la detenció (fotografia: Raviv Rose / AP).

L’advocada israeliana de Hamdan Ballal ha declarat a El Diario: “No ha estat cap error, l’objectiu era ell.” Segons l’activista israelià Jeff Halper, a Ballal després de ser apallissat pels colons, el van deixar en mans d’una unitat militar composta per colons radicals uniformats, anomenada Frontera del Desert, que el van lliurar a una unitat militar regular.

Segons el Centre per a la No-Violència Jueva (CJNV), cinc activistes jueus nord-americans que es van presentar al lloc dels fets per a documentar l’atac també van ser víctimes de la fúria dels colons, que els agrediren i els apedregaren el seu cotxe amb ells a dins.

La policia israeliana va fer un comunicat confirmant que tres palestins havien estat detinguts per “llançament de pedres i més materials i per haver posat en perill la seguretat regional”. No esmenta l’agressió a Ballal i els altres dos activistes palestins detinguts amb ell.

Davant el seu cotxe apedrega pels colons israelians (fotografia: Kara Fox CNN).

No other land i l’Oscar no han caigut gens bé al govern israelià, ni als colons radicals, ni a l’extrema dreta internacional pro-Israel. Ho va deixar ben clar el ministre de Cultura israelià, Miki Zohar, en un comunicat: “És un moment trist per al món del cinema. En compte de presentar la complexitat de la nostra realitat, els cineastes van optar per repetir narratives que distorsionen la imatge d’Israel al món.”

Una llarga polèmica

No other land no és polèmica tan sols a Israel, on el govern l’ha censurada en les projeccions públiques. Als EUA encara no ha trobat distribuïdora.

Tant el contingut del film com les reaccions polèmiques i, fins i tot, repressives i violentes contra l’obra i els seus autors, ens ofereixen, en el fons, un marc ben clar de la verinosa controvèrsia i les manipulacions que de fa temps envolten el conflicte de Gaza. Repassem els fets.

Com ja he anat explicant en articles anteriors, No other land és marcat per la polèmica des que va obtenir dos premis (millor documentari i premi del públic) al darrer Festival de Berlín. Les paraules d’agraïment que els dos directors van expressar des de l’estrada van posar en peu de guerra l’extrema dreta alemanya.

 

D’esquerra a dreta, Yuval Abraham, Rachel Szor, Hamdan Ballal i Basel Adra, directors de ‘No other land’ (fotografia: The New York Times).

Abraham va dir: “Basel i jo tenim la mateixa edat. Jo soc israelià, Basel és palestí. Ara som davant vostre, però d’ací a dos dies tornarem a una terra on no som iguals. Jo visc sota una llei civil i Basel, sota la llei militar. Vivim a trenta minuts l’un de l’altre. Jo tinc dret de vot. Basel, no. Jo sóc lliure de moure’m per on vulgui en aquella terra. Basel està, com milions de palestins, tancat a la Cisjordània ocupada. Aquesta situació d’apartheid entre nosaltres, aquesta desigualtat, s’ha d’acabar.”

I Basel: “És el nostre primer film. Fa molts anys que la meva família ha anat filmant la nostra comunitat, esborrada per aquesta ocupació brutal. Sóc ací celebrant el premi, però també em costa molt de celebrar-lo perquè hi ha desenes de milers de persones del meu poble víctimes de les matances d’Israel a Gaza. Masafer Yatta, la meva comunitat, també és arrasada per excavadores israelianes. Ja que sóc ací a Berlín, demano una cosa: que Alemanya respecti les demandes de l’ONU i deixi d’enviar armes a Israel.”

Com a reacció, el batlle de Berlín, el conservador Kai Wegner, va dir que la ciutat estava “fermament” a favor d’Israel. Ell i més polítics, seguint la línia habitual contra tota crítica o demanda humanitària, van qualificar els discursos de Yuval i Basel de “antisemites”, paraula que va excitar l’extrema dreta alemanya i els ultranacionalistes jueus a Cisjordània i originà amenaces de mort a ells i les seves famílies. Una actitud que ha anat creixent de llavors ençà, contra els dos directors i la resta de l’equip. Paral·lelament, és clar, a l’elogi majoritari de la crítica i del públic arreu del món. Fins ara que els colons israelians han apallissat i la policia ha detingut un membre de l’equip de direcció.

Els directors de la Berlinale van decidir de revocar les invitacions a polítics de l’extrema dreta Alternativa per Alemanya (AfD). De primer, els hi havien convidat al·legant que tenien representació parlamentària, però a causa de les protestes van fer marxa enrere. L’activisme radical pro-israelià va actuar contra alguns actes del festival.

Aquells dies el codirector israelià Yuval Abraham va denunciar públicament que rebia amenaces de mort i que havia hagut de cancel·lar el seu vol de tornada. “Això em passa des que mitjans israelians i alemanys han qualificat absurdament el meu discurs de ‘antisemita’.” L’acusació era, a més d’absurda, injusta i patètica, perquè Yuval és descendent de supervivents de l’Holocaust. Que ara els còmplices dels neonazis alemanys el titllin a ell d’antisemita és una monstruositat. És clar que qualificar de “antisemita” tota persona que critica Israel o denuncia el genocidi palestí és la pràctica utilitzada arreu del món pels defensors de Netanyahu.

Com que la intolerància populista d’extrema dreta no té fronteres, quan els van concedir l’Oscar al millor llargmetratge documental, també va saltar la polèmica als mitjans i xarxes socials americanes i europees pels seus discursos. Què van dir? Allò que pensa molta gent. Van demanar d’aturar la neteja ètnica del poble palestí i una sortida política sense supremacia dels drets nacionals d’ambdós pobles. També van criticar la política exterior dels EUA “que ajuda a blocar el camí cap a la solució dels dos estats”.

La violència dels colons s’ha agreujat amb la guerra

L’Oficina de Coordinació d’Afers Humanitaris de l’ONU, esmentada en els reports d’Amnistia Internacional, informa que el 2024 ha estat el pitjor any de violència de colons a tota la Cisjordània ocupada, inclòs el Jerusalem Oriental, des que l’organització va començar el seu registre, fa vint anys. Del 7 d’octubre de 2023 al 31 de desembre de 2024, l’OCAH ha documentat 1.860 casos de violència de colons que han motivat el desplaçament de més de 300 famílies (1.762 persones, de les que 856 eren menors). Els atacs han passat d’una mitjana de dos el dia el 2022, a quatre el dia el 2024.

Segons AI, els colons tenen una impunitat gairebé total per a exercir la violència contra la població palestina. Yes Dinh, grup de drets humans israelià, informa que, entre el 2005 i el 2024, el 94% de les investigacions de la policia sobre la violència dels colons contra persones palestines de Cisjordània s’han arxivat sense acusació formal. A més, el 21 de gener, el president dels EUA, Donald Trump, va revocar totes les sancions nord-americanes imposades a colons israelians violents.

Malgrat que el Tribunal Internacional de Justícia va declarar, en una opinió consultiva del juliol del 2024, que la presència d’Israel en el Territori Palestí Ocupat era il·legal i en va demanar el desmantellament en un termini de dotze mesos, els estats no han pres mesures per a fer-ho.

Aquests darrers dies s’han succeït manifestacions de gruix per a demanar la fi de la guerra. Tant d’israelians a Tel-Aviv i Jerusalem contra Netanyahu, com de palestins a Gaza contra Hamàs. Aquesta és molt significativa perquè és la primera i l’única que s’ha organitzat a la franja des que començà el conflicte.

Catedràtic emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona, l’historiador Borja de Riquer i Permanyer (Barcelona, 1945) és un dels grans especialistes en la història política contemporània de Catalunya. Des que va defensar la tesi doctoral sobre la Lliga Regionalista, la seva investigació ha estat lligada a la figura de Francesc Cambó, a qui avui considera ja com gairebé un membre de la família i a qui coneix com pocs, un personatge al qual ha dedicat uns quants llibres, entre els quals una completa biografia. A més de la seva producció individual, ha dirigit obres col·lectives, que avui es completen amb La memòria dels catalans (Edicions 62), un volum de més de mil pàgines dedicades als llocs, símbols, personatges, mites, llegendes, narratives, representacions i tradicions del país. Aprofitem l’avinentesa per parlar amb ell de la seva trajectòria i projectes, i d’aquest llibre que acaba de sortir.

—Venint d’una família catalana que pot mirar quinze generacions enrere, com va escriure el vostre pare, Martí de Riquer, sembla evident que hi havia d’haver una dèria innata per la història.
—Vaig tenir la sort que vaig néixer en una casa plena de llibres i que el meu pare, ja de petit, m’orientés les lectures. Per això vaig arribar a la universitat havent llegit Jaume Vicens Vives i Ferran Soldevila, a qui havia conegut gràcies al meu pare.

—No us va temptar la filologia?
—La meva germana gran ja estudiava filologia romànica i, de fet, als catorze o quinze anys ja tenia vocació bé per la història, bé per la geografia. Finalment, em vaig decantar per la història.

—Com va ser estudiar a la universitat essent fill del doctor de Riquer?
—Amb el pare vaig tenir en certs moments una relació, no diria tensa, però no massa fluida, per diverses raons. Una primera, bàsicament, per qüestions polítiques. Ell venia del franquisme i era vice-rector amb el García Valdecasas, quan jo era un estudiant vinculat al Sindicat Democràtic d’Estudiants. I, per això, ja no ens enteníem. Sortejàvem les diferències ideològiques a base de no parlar a casa de política, de religió ni de la universitat, que eren els temes en què discrepàvem.

—Al final va acabar essent un model?
—Un model de treball científic i dedicació. Treballava dissabtes i diumenges. Tancat al despatx. Sortia el diumenge per anar a missa i per dinar tots plegats, i quan sortia amb la colla d’amics, ell tornava a treballar. Potser no he arribat al seu nivell, però m’ha tocat treballar molts caps de setmana, malauradament.

—A banda el pare, quins han estat els vostres mestres?
—Més que mestres, he tingut la sort de tenir amics grans que m’han orientat moltíssim. Malauradament, a la universitat vaig tenir professors, alguns d’ells molt dolents i, alguns catedràtics, clarament impresentables. Hi havia excepcions, com Joan Maluquer, que era d’arqueologia, i el Carlos Seco, un home de la vella escola liberal, però que es notava que no era català. D’entre els pitjors, Alberto del Castillo, per exemple, que era catedràtic dels anys trenta, que vivia de la glòria del passat i portava uns apunts d’abans de la guerra, amb una bibliografia d’abans del 1950. I Vázquez de Prada, un jove catedràtic de l’Opus Dei, molt carca, que una vegada que va venir Pierre Villar a fer una conferència ens va advertir que no anéssim a escoltar aquell marxista tan perillós. Òbviament, hi vam anar tots.

—Parlàveu d’aquests amics grans…
—Mentre estudiava, vaig tenir la sort d’entrar a treballar a la secció d’història de l’Enciclopèdia Larousse, que dirigia Josep Fontana, i vaig conèixer Josep Ternes, Jaume Torres, Ramon Garabou, Eva Serra… Amics i orientadors amb qui vaig aprendre l’ofici d’historiador.

—Vau acabar la carrera el 1968. Com era l’ambient de la universitat?
—A mi m’agafa tota l’etapa de formació del Sindicat Democràtic d’Estudiants, les tancades, la Caputxinada i la repressió posterior. Sóc d’aquesta generació, hi vaig estar implicat, tot i que no vaig ser mai delegat de curs. Era de la comissió d’activitats culturals, des d’on vam organitzar unes jornades de debat universitari que ens van prohibir de seguida.

—En aquella època vau començar la militància política?
—El 68 mateix vaig entrar a Bandera Roja, després vaig passar al PSUC, l’any 1974 i, amb la transició i la legalització, vaig deixar la militància política, perquè tot i continuar tenint idees polítiques, i estar-hi molt vinculat personalment, per una banda, la deriva del PSUC no em va agradar, i, per una altra banda, donava prioritat a la meva vida acadèmica.

—Des del començament heu estat vinculat a la Universitat Autònoma.
—Vaig llegir-hi la primera tesi en català de la Facultat de Lletres el setembre del 1975, amb Franco encara viu, amb un tribunal de campanetes: Joaquim Moles, Jordi Nadal, Emili Giralt, Fontana i José Antonio González Casanovas. Mentre feia la tesi, hi vaig entrar com a ajudant de classes pràctiques dels professors Fontana i Termes. En aquella època tenia un peu a l’Autònoma i un peu a l’ensenyament secundari, perquè vaig fer classes a l’Institut Albèniz, a Badalona, i al Joanot Martorell, a Esplugues de Llobregat.

—Quan topeu amb Francesc Cambó?
—Quan feia la tesi, vaig anar a consultar l’arxiu de Prat de la Riba, que conservava el seu nét. Allà vaig trobar tots els papers de Prat i, especialment, la correspondència amb Cambó. Era un dels protagonistes de la meva tesi. I, els anys noranta, Manuel Jorba, que era director de la Biblioteca de Catalunya, em va avisar que havia ingressat el fons Joan Estelrich, en què també hi ha una correspondència molt interessant que em va permetre fer L’últim Cambó. Començar pel final era abordar un tema molt delicat, que ningú gosava tocar. Li vaig plantejar el tema a Josep Benet i em va dir que era dinamita, perillosíssim de fer. Quan el vaig tenir fet, em va dir que havia quedat perfecte.

—Després de publicar-ne la biografia, ara treballeu en l’epistolari de guerra entre Cambó i el seu company Joan Ventosa i Calvell.
—Són moltes cartes, llargues, polítiques i interessants, en què parlen de què li passarà a Catalunya durant la guerra civil, de com han de tenir influència al costat de Franco i estar amb els guanyadors per poder negociar la política a practicar després de la guerra, i, és clar, dels seus negocis. És un material molt ric, que ja havia sintetitzat en la biografia, però que ara es podrà llegir sencer.

—Com vau viure la participació en la Comissió dels Papers de Salamanca?
—A la primera comissió, a l’època del PP, érem en Joan B. Culla i jo i dos historiadors espanyols, que més val no esmentar. No havien trepitjat mai l’Arxiu de Salamanca, i no s’havien mirat ni l’inventari, on estava tot barrejat. Van venir amb el criteri arxivístic, quan allò havia estat un robatori. La segona comissió, ja amb el PSOE, va ser diferent, perquè hi va tenir un paper molt important Federico Mayor Zaragoza, que amb el seu prestigi d’haver estat director general de la UNESCO va marcar la línia a seguir amb el retorn dels papers.

—Sou president de l’Acadèmia de Bones Lletres, amb seu al Palau Recasens, que ha de ser la seu de la Casa de les Lletres.
—Vaig assumir-ne la presidència l’any 2018, escollit pels meus companys, però no m’havia passat pel cap ni ser acadèmic. De tota manera, no podia dir que no en deferència al meu pare. El problema d’aquest tipus d’entitats que són de facto privades, però que viuen de subvencions públiques perquè no tenen patrimoni, és que són molt difícils de mantenir. A més, nosaltres tenim un palau medieval del segle XII amb un manteniment impossible. Per això, feia temps que parlàvem amb el departament de Cultura perquè hi intervinguessin, perquè al capdavall és seu, nosaltres en som usufructuaris, i ens van presentar aquesta proposta d’inversió seriosa en la reforma, a canvi de convertir-lo en la Casa de les Lletres. Les obres començaran l’any vinent.

—Acabeu de publicar La memòria dels catalans, que s’afegeix a La història mundial de Catalunya i Catalans que han fet història. Quin és el tret diferencial d’aquest llibre respecte dels altres?
—El primer projecte d’aquest llibre el vaig presentar ara fa sis anys, just després de la sortida de La història mundial de Catalunya. Per un seguit de raons, el vam aparcar, i aquest temps ha servit per a madurar-lo i veure que havia de ser més ambiciós. Així ha passat d’un projecte inicial molt limitat a qüestions historiogràfiques, a donar-li una amplitud temàtica que supera, fins i tot diria, el que són la majoria dels llibres similars.

—A què es deu això?
—Hem de partir d’una qüestió evident: la història complexa de Catalunya, una nació sense estat que no ha tingut polítiques públiques de memòria i de record del passat prou fortes, com tenen les nacions amb estat, i, per això, s’ha hagut de construir i divulgar des de la societat civil. Com que les institucions eren generalment alienes, han estat els escriptors i els historiadors els qui han hagut de seleccionar personatges i temàtiques per mantenir un sentiment de col·lectivitat. Aquesta construcció de la memòria és un procés molt llarg, amb avenços i retrocessos, i que sovint s’ha hagut de fer a la contra. Hem de tenir els nostres símbols, perquè si no, ens n’imposaran uns altres, i, per tant, tot un discurs històric en què la història de Catalunya pot desaparèixer per donar lloc a una història espanyola on els catalans no hi som. Recollir tot això, no només implica els fets, els personatges i els símbols, sinó la literatura, amb la llengua com a fet fonamental, fins a la música, la cultura popular, etc.

—Hauríem de parlar de memòria o de memòries?
—Hi ha una història elaborada seriosament pels professionals de la història
amb proves documentals, sempre provisional i revisable, i després memòries, en les quals es barreja allò que pot ser generalitzable, amb allò més o menys elaborat en funció de la seva ubicació social, ideològica, política, territorial. És a dir, la memòria d’un empordanès té uns trets que segurament no són exactament els mateixos que la d’algú de les Terres de l’Ebre. En un 90% potser coincideixen, però en la resta poden diferir. És a dir, poden tenir una mateixa idea de Macià, però tenir-la molt diferent sobre la sardana o la jota. Cap dels dos no és l’autèntic català.

—Al llibre també feu referència al caràcter conflictiu i divisiu dels catalans.
—Catòlics i no catòlics, monàrquics i republicans, carlins i liberals, botiflers i austriacistes. S’ha d’explicar que en certs moments hi ha hagut opcions majoritàries –hi ha hagut més austriacistes que botiflers, i més liberals que carlins–, però les altres cultures polítiques també hi eren i se n’ha de parlar.

—Quin ha estat el procés de construcció d’aquesta memòria?
—El segle XVIII, per exemple, han desaparegut les institucions catalanes i s’intenta espanyolitzar des de les polítiques públiques oficials. És en aquest context que l’Acadèmia de Bones Lletres afirma que caldria escriure una història de Catalunya, perquè hi ha perill de manipulacions i d’enfocaments que no siguin rigorosos, i l’escriuen en castellà. Aquesta diglòssia, entre la llengua oficial i la que parlen entre ells, es posa en qüestió amb la Renaixença. Així, si Víctor Balaguer havia escrit la seva en castellà, Aulèstia ja l’escriurà en català, vint anys després. Ara, hem de tenir en compte que hi havia un 70% d’analfabetisme. Però, després, s’hi afegiran els altres mitjans de comunicació: la fotografia, el cinema, la ràdio, etc.

—Al pròleg citeu Enzo Traverso, quan parla de memòries fortes i memòries febles. Com és la dels catalans?
—Les polítiques de memòria han estat molt vinculades a les conjuntures polítiques. Quan hi ha hagut institucions catalanes i el món oficial era autènticament català, des de la llengua fins a la generació de mites i llegendes, hi ha uns discursos de justificació i defensa del país. A partir del 1714, la memòria oficial la volen fer des de Madrid, i això provoca una reacció. A finals del segle XVIII, a Barcelona hi ha cinc acadèmies, impulsades des de la societat civil, quan la universitat ha estat traslladada a Cervera. El segle XIX hi haurà una altra reacció de país, que és la Renaixença, que voldrà construir aquesta memòria pròpia, sovint o sempre a la contra.

—Tenir una memòria pròpia i no tenir un estat és un fet extraordinari?
—Els passa a totes les nacions sense estat. Algunes han tingut més èxit i d’altres menys. Per exemple, els irlandesos han perdut la llengua en aquesta batalla, que ja era molt desigual, perquè era més oral que escrita. El gran avantatge del català és que el segle XV ja té una literatura de prestigi. Pots entrar en una etapa de decadència, però tens un patrimoni, tens una herència que sempre es pot recuperar, perquè havíem estat una nació amb estat.

—La primera part de La memòria dels catalans és òbvia: l’himne, la senyera, etc. Però les dates ja són més curioses: l’Onze de Setembre, la commemoració d’una derrota. Sant Jordi, una festa que no és festa. I la darrera, l’1 d’Octubre.
—La Diada la seleccionen els catalanistes de finals del segle XIX, que comencen a anar a l’estàtua de Rafael Casanova i a rebre garrotades de les forces de l’ordre. Per tant, clarament a la contra. Suposa la desfeta i l’anorreament de les nostres institucions, però també la reivindicació d’aquestes institucions que es volen recuperar. Quan és acceptat, ja no hi ha qui t’ho pugui desmuntar. El dia de Sant Jordi té gràcia, perquè el Dia del Llibre comença a celebrar-se durant la dictadura de Primo de Rivera a l’octubre, però té poc èxit perquè fa mal temps, i l’any 1930 es decideix passar-lo al 23 d’abril per a l’any següent. El que passa és que el primer any s’acaba de proclamar la República nou dies abans, i, per tant, el govern Macià el declara festa oficial. Llibres, roses, autogovern, el patró de Catalunya… Esdevé intocable. I, finalment, l’1 d’Octubre. Ara hi ha al voltant de cinquanta municipis amb carrers o places dedicats a la data del referèndum, però no pas a la data de la proclamació del 27 d’octubre. S’ha triat com a data rellevant el dia que els catalans en exercici d’autodeterminació es van atrevir a anar a votar malgrat que estava prohibit pel govern espanyol, perquè és un acte de ciutadania i de manifestació de voluntat de país. L’altre dia més aviat es vol oblidar.

—Al llibre es pot llegir una cita de Nicolau d’Olwer que diu que els catalans som especialistes en manifestacions i grans enterraments. 
—Des de mitjan segle XIX, la conquesta del carrer per la ciutadania és fonamental. Hi ha una mena de cultura de mobilització ciutadana per a protestar, perquè se’ns tingui en compte. En un moment en què no es pot confiar en el vot, perquè està controlat, ni en els mitjans de comunicació, sigui per motius polítics, econòmics o laborals, hi ha la idea que, si no sortim al carrer, no ens escoltaran. Ho farà l’obrerisme, el liberalisme, el republicanisme, el catalanisme…

—Hi ha personatges que generen batalles de memòria, com ara el general Joan Prim. 
—Prim és alhora l’heroi dels Castillejos, el Prim matamoros que va a la guerra d’Àfrica amb els voluntaris catalans, i el primer català que arriba a president del govern i proclama la primera constitució democràtica, després de fer fora Isabel II. Però, per altra banda, és el militar que resol els conflictes de manera violenta, com la revolta de les Quintes, quan canvia d’opinió respecte del que ha promès i acaba bombardejant Barcelona. Per tant, hi ha Prims molt diferents. D’altres persones, com Josep Anselm Clavé, van ser molt populars i avui són pràcticament oblidats.

—Hi ha moltes pàgines dedicades a la literatura. La nostra és una memòria, bàsicament, literària?
—A diferència de França, de la qual parla Pierre Nora al seu llibre Els llocs de memòria, no som un estat nació ni un imperi, on la literatura es dóna per descomptada i no té competència. Per tant, els catalans hem hagut de recuperar i divulgar el passat des de la literatura, i aquesta ha esdevingut, alhora, part d’aquesta memòria. El cas més clar són Verdaguer i mossèn Cinto: l’un és el gran poeta, el creador del Canigó i l’Atlàntida. L’altre, el capellà que s’enfronta als poderosos. El fabricant de mites acaba mitificat. Passa el mateix amb Àngel Guimerà, que en vida ja és un mite.

—Quina seria la geografia dels llocs de memòria dels catalans?
—Els noucentistes van seleccionar Empúries, pel vincle amb el passat clàssic, i per demostrar que la catalana era una cultura moderna i europea. Però també les tombes reials indiquen una geografia interessant. La dels comtes són a Ripoll, els orígens, però la dels reis ja són a Poblet i Santes Creus, la Catalunya nova. I els llocs simbòlics dels moments conflictius, del 1714 a la guerra civil.

—No deixeu de banda aspectes més recents com ara l’esport i la cuina.
—Els referents amb els quals una societat s’identifica van variant, i els referents dels nostres avis són una mica diferents dels nostres i els nostres, dels nostres néts. La societat ha anat canviant i els mitjans de transmissió també. L’esport té un segle i poc de vida, però de seguida va passar de ser una simple pràctica gimnàstica a un espectacle de masses, amb connotacions locals o globals, com el Barça, que aviat passa de ser l’equip de Barcelona a ser de tot Catalunya. Gairebé com si fos la selecció catalana.

—Com es construeixen ara els mites i la memòria de demà?
—La memòria dels catalans del futur estarà marcada per l’arrelament dels nous catalans que venen de fora de l’estat espanyol. I, en aquest sentit, figures com Lamine Yamal és molt interessant. Un nen d’orígens marroquí i guineà, del barri de Rocafonda de Mataró, que és del Barça i parla català. És una de les vies per entendre la nova societat multicultural del segle XXI.

Podeu comprar La memòria dels catalans a la Botiga de VilaWeb

Catedràtic emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona, l’historiador Borja de Riquer i Permanyer (Barcelona, 1945) és un dels grans especialistes en la història política contemporània de Catalunya. Des que va defensar la tesi doctoral sobre la Lliga Regionalista, la seva investigació ha estat lligada a la figura de Francesc Cambó, a qui avui considera ja com gairebé un membre de la família i a qui coneix com pocs, un personatge al qual ha dedicat uns quants llibres, entre els quals una completa biografia. A més de la seva producció individual, ha dirigit obres col·lectives, que avui es completen amb La memòria dels catalans (Edicions 62), un volum de més de mil pàgines dedicades als llocs, símbols, personatges, mites, llegendes, narratives, representacions i tradicions del país. Aprofitem l’avinentesa per parlar amb ell de la seva trajectòria i projectes, i d’aquest llibre que acaba de sortir.

—Venint d’una família catalana que pot mirar quinze generacions enrere, com va escriure el vostre pare, Martí de Riquer, sembla evident que hi havia d’haver una dèria innata per la història.
—Vaig tenir la sort que vaig néixer en una casa plena de llibres i que el meu pare, ja de petit, m’orientés les lectures. Per això vaig arribar a la universitat havent llegit Jaume Vicens Vives i Ferran Soldevila, a qui havia conegut gràcies al meu pare.

—No us va temptar la filologia?
—La meva germana gran ja estudiava filologia romànica i, de fet, als catorze o quinze anys ja tenia vocació bé per la història, bé per la geografia. Finalment, em vaig decantar per la història.

—Com va ser estudiar a la universitat essent fill del doctor de Riquer?
—Amb el pare vaig tenir en certs moments una relació, no diria tensa, però no massa fluida, per diverses raons. Una primera, bàsicament, per qüestions polítiques. Ell venia del franquisme i era vice-rector amb el García Valdecasas, quan jo era un estudiant vinculat al Sindicat Democràtic d’Estudiants. I, per això, ja no ens enteníem. Sortejàvem les diferències ideològiques a base de no parlar a casa de política, de religió ni de la universitat, que eren els temes en què discrepàvem.

—Al final va acabar essent un model?
—Un model de treball científic i dedicació. Treballava dissabtes i diumenges. Tancat al despatx. Sortia el diumenge per anar a missa i per dinar tots plegats, i quan sortia amb la colla d’amics, ell tornava a treballar. Potser no he arribat al seu nivell, però m’ha tocat treballar molts caps de setmana, malauradament.

—A banda el pare, quins han estat els vostres mestres?
—Més que mestres, he tingut la sort de tenir amics grans que m’han orientat moltíssim. Malauradament, a la universitat vaig tenir professors, alguns d’ells molt dolents i, alguns catedràtics, clarament impresentables. Hi havia excepcions, com Joan Maluquer, que era d’arqueologia, i el Carlos Seco, un home de la vella escola liberal, però que es notava que no era català. D’entre els pitjors, Alberto del Castillo, per exemple, que era catedràtic dels anys trenta, que vivia de la glòria del passat i portava uns apunts d’abans de la guerra, amb una bibliografia d’abans del 1950. I Vázquez de Prada, un jove catedràtic de l’Opus Dei, molt carca, que una vegada que va venir Pierre Villar a fer una conferència ens va advertir que no anéssim a escoltar aquell marxista tan perillós. Òbviament, hi vam anar tots.

—Parlàveu d’aquests amics grans…
—Mentre estudiava, vaig tenir la sort d’entrar a treballar a la secció d’història de l’Enciclopèdia Larousse, que dirigia Josep Fontana, i vaig conèixer Josep Ternes, Jaume Torres, Ramon Garabou, Eva Serra… Amics i orientadors amb qui vaig aprendre l’ofici d’historiador.

—Vau acabar la carrera el 1968. Com era l’ambient de la universitat?
—A mi m’agafa tota l’etapa de formació del Sindicat Democràtic d’Estudiants, les tancades, la Caputxinada i la repressió posterior. Sóc d’aquesta generació, hi vaig estar implicat, tot i que no vaig ser mai delegat de curs. Era de la comissió d’activitats culturals, des d’on vam organitzar unes jornades de debat universitari que ens van prohibir de seguida.

—En aquella època vau començar la militància política?
—El 68 mateix vaig entrar a Bandera Roja, després vaig passar al PSUC, l’any 1974 i, amb la transició i la legalització, vaig deixar la militància política, perquè tot i continuar tenint idees polítiques, i estar-hi molt vinculat personalment, per una banda, la deriva del PSUC no em va agradar, i, per una altra banda, donava prioritat a la meva vida acadèmica.

—Des del començament heu estat vinculat a la Universitat Autònoma.
—Vaig llegir-hi la primera tesi en català de la Facultat de Lletres el setembre del 1975, amb Franco encara viu, amb un tribunal de campanetes: Joaquim Moles, Jordi Nadal, Emili Giralt, Fontana i José Antonio González Casanovas. Mentre feia la tesi, hi vaig entrar com a ajudant de classes pràctiques dels professors Fontana i Termes. En aquella època tenia un peu a l’Autònoma i un peu a l’ensenyament secundari, perquè vaig fer classes a l’Institut Albèniz, a Badalona, i al Joanot Martorell, a Esplugues de Llobregat.

—Quan topeu amb Francesc Cambó?
—Quan feia la tesi, vaig anar a consultar l’arxiu de Prat de la Riba, que conservava el seu nét. Allà vaig trobar tots els papers de Prat i, especialment, la correspondència amb Cambó. Era un dels protagonistes de la meva tesi. I, els anys noranta, Manuel Jorba, que era director de la Biblioteca de Catalunya, em va avisar que havia ingressat el fons Joan Estelrich, en què també hi ha una correspondència molt interessant que em va permetre fer L’últim Cambó. Començar pel final era abordar un tema molt delicat, que ningú gosava tocar. Li vaig plantejar el tema a Josep Benet i em va dir que era dinamita, perillosíssim de fer. Quan el vaig tenir fet, em va dir que havia quedat perfecte.

—Després de publicar-ne la biografia, ara treballeu en l’epistolari de guerra entre Cambó i el seu company Joan Ventosa i Calvell.
—Són moltes cartes, llargues, polítiques i interessants, en què parlen de què li passarà a Catalunya durant la guerra civil, de com han de tenir influència al costat de Franco i estar amb els guanyadors per poder negociar la política a practicar després de la guerra, i, és clar, dels seus negocis. És un material molt ric, que ja havia sintetitzat en la biografia, però que ara es podrà llegir sencer.

—Com vau viure la participació en la Comissió dels Papers de Salamanca?
—A la primera comissió, a l’època del PP, érem en Joan B. Culla i jo i dos historiadors espanyols, que més val no esmentar. No havien trepitjat mai l’Arxiu de Salamanca, i no s’havien mirat ni l’inventari, on estava tot barrejat. Van venir amb el criteri arxivístic, quan allò havia estat un robatori. La segona comissió, ja amb el PSOE, va ser diferent, perquè hi va tenir un paper molt important Federico Mayor Zaragoza, que amb el seu prestigi d’haver estat director general de la UNESCO va marcar la línia a seguir amb el retorn dels papers.

—Sou president de l’Acadèmia de Bones Lletres, amb seu al Palau Recasens, que ha de ser la seu de la Casa de les Lletres.
—Vaig assumir-ne la presidència l’any 2018, escollit pels meus companys, però no m’havia passat pel cap ni ser acadèmic. De tota manera, no podia dir que no en deferència al meu pare. El problema d’aquest tipus d’entitats que són de facto privades, però que viuen de subvencions públiques perquè no tenen patrimoni, és que són molt difícils de mantenir. A més, nosaltres tenim un palau medieval del segle XII amb un manteniment impossible. Per això, feia temps que parlàvem amb el departament de Cultura perquè hi intervinguessin, perquè al capdavall és seu, nosaltres en som usufructuaris, i ens van presentar aquesta proposta d’inversió seriosa en la reforma, a canvi de convertir-lo en la Casa de les Lletres. Les obres començaran l’any vinent.

—Acabeu de publicar La memòria dels catalans, que s’afegeix a La història mundial de Catalunya i Catalans que han fet història. Quin és el tret diferencial d’aquest llibre respecte dels altres?
—El primer projecte d’aquest llibre el vaig presentar ara fa sis anys, just després de la sortida de La història mundial de Catalunya. Per un seguit de raons, el vam aparcar, i aquest temps ha servit per a madurar-lo i veure que havia de ser més ambiciós. Així ha passat d’un projecte inicial molt limitat a qüestions historiogràfiques, a donar-li una amplitud temàtica que supera, fins i tot diria, el que són la majoria dels llibres similars.

—A què es deu això?
—Hem de partir d’una qüestió evident: la història complexa de Catalunya, una nació sense estat que no ha tingut polítiques públiques de memòria i de record del passat prou fortes, com tenen les nacions amb estat, i, per això, s’ha hagut de construir i divulgar des de la societat civil. Com que les institucions eren generalment alienes, han estat els escriptors i els historiadors els qui han hagut de seleccionar personatges i temàtiques per mantenir un sentiment de col·lectivitat. Aquesta construcció de la memòria és un procés molt llarg, amb avenços i retrocessos, i que sovint s’ha hagut de fer a la contra. Hem de tenir els nostres símbols, perquè si no, ens n’imposaran uns altres, i, per tant, tot un discurs històric en què la història de Catalunya pot desaparèixer per donar lloc a una història espanyola on els catalans no hi som. Recollir tot això, no només implica els fets, els personatges i els símbols, sinó la literatura, amb la llengua com a fet fonamental, fins a la música, la cultura popular, etc.

—Hauríem de parlar de memòria o de memòries?
—Hi ha una història elaborada seriosament pels professionals de la història
amb proves documentals, sempre provisional i revisable, i després memòries, en les quals es barreja allò que pot ser generalitzable, amb allò més o menys elaborat en funció de la seva ubicació social, ideològica, política, territorial. És a dir, la memòria d’un empordanès té uns trets que segurament no són exactament els mateixos que la d’algú de les Terres de l’Ebre. En un 90% potser coincideixen, però en la resta poden diferir. És a dir, poden tenir una mateixa idea de Macià, però tenir-la molt diferent sobre la sardana o la jota. Cap dels dos no és l’autèntic català.

—Al llibre també feu referència al caràcter conflictiu i divisiu dels catalans.
—Catòlics i no catòlics, monàrquics i republicans, carlins i liberals, botiflers i austriacistes. S’ha d’explicar que en certs moments hi ha hagut opcions majoritàries –hi ha hagut més austriacistes que botiflers, i més liberals que carlins–, però les altres cultures polítiques també hi eren i se n’ha de parlar.

—Quin ha estat el procés de construcció d’aquesta memòria?
—El segle XVIII, per exemple, han desaparegut les institucions catalanes i s’intenta espanyolitzar des de les polítiques públiques oficials. És en aquest context que l’Acadèmia de Bones Lletres afirma que caldria escriure una història de Catalunya, perquè hi ha perill de manipulacions i d’enfocaments que no siguin rigorosos, i l’escriuen en castellà. Aquesta diglòssia, entre la llengua oficial i la que parlen entre ells, es posa en qüestió amb la Renaixença. Així, si Víctor Balaguer havia escrit la seva en castellà, Aulèstia ja l’escriurà en català, vint anys després. Ara, hem de tenir en compte que hi havia un 70% d’analfabetisme. Però, després, s’hi afegiran els altres mitjans de comunicació: la fotografia, el cinema, la ràdio, etc.

—Al pròleg citeu Enzo Traverso, quan parla de memòries fortes i memòries febles. Com és la dels catalans?
—Les polítiques de memòria han estat molt vinculades a les conjuntures polítiques. Quan hi ha hagut institucions catalanes i el món oficial era autènticament català, des de la llengua fins a la generació de mites i llegendes, hi ha uns discursos de justificació i defensa del país. A partir del 1714, la memòria oficial la volen fer des de Madrid, i això provoca una reacció. A finals del segle XVIII, a Barcelona hi ha cinc acadèmies, impulsades des de la societat civil, quan la universitat ha estat traslladada a Cervera. El segle XIX hi haurà una altra reacció de país, que és la Renaixença, que voldrà construir aquesta memòria pròpia, sovint o sempre a la contra.

—Tenir una memòria pròpia i no tenir un estat és un fet extraordinari?
—Els passa a totes les nacions sense estat. Algunes han tingut més èxit i d’altres menys. Per exemple, els irlandesos han perdut la llengua en aquesta batalla, que ja era molt desigual, perquè era més oral que escrita. El gran avantatge del català és que el segle XV ja té una literatura de prestigi. Pots entrar en una etapa de decadència, però tens un patrimoni, tens una herència que sempre es pot recuperar, perquè havíem estat una nació amb estat.

—La primera part de La memòria dels catalans és òbvia: l’himne, la senyera, etc. Però les dates ja són més curioses: l’Onze de Setembre, la commemoració d’una derrota. Sant Jordi, una festa que no és festa. I la darrera, l’1 d’Octubre.
—La Diada la seleccionen els catalanistes de finals del segle XIX, que comencen a anar a l’estàtua de Rafael Casanova i a rebre garrotades de les forces de l’ordre. Per tant, clarament a la contra. Suposa la desfeta i l’anorreament de les nostres institucions, però també la reivindicació d’aquestes institucions que es volen recuperar. Quan és acceptat, ja no hi ha qui t’ho pugui desmuntar. El dia de Sant Jordi té gràcia, perquè el Dia del Llibre comença a celebrar-se durant la dictadura de Primo de Rivera a l’octubre, però té poc èxit perquè fa mal temps, i l’any 1930 es decideix passar-lo al 23 d’abril per a l’any següent. El que passa és que el primer any s’acaba de proclamar la República nou dies abans, i, per tant, el govern Macià el declara festa oficial. Llibres, roses, autogovern, el patró de Catalunya… Esdevé intocable. I, finalment, l’1 d’Octubre. Ara hi ha al voltant de cinquanta municipis amb carrers o places dedicats a la data del referèndum, però no pas a la data de la proclamació del 27 d’octubre. S’ha triat com a data rellevant el dia que els catalans en exercici d’autodeterminació es van atrevir a anar a votar malgrat que estava prohibit pel govern espanyol, perquè és un acte de ciutadania i de manifestació de voluntat de país. L’altre dia més aviat es vol oblidar.

—Al llibre es pot llegir una cita de Nicolau d’Olwer que diu que els catalans som especialistes en manifestacions i grans enterraments. 
—Des de mitjan segle XIX, la conquesta del carrer per la ciutadania és fonamental. Hi ha una mena de cultura de mobilització ciutadana per a protestar, perquè se’ns tingui en compte. En un moment en què no es pot confiar en el vot, perquè està controlat, ni en els mitjans de comunicació, sigui per motius polítics, econòmics o laborals, hi ha la idea que, si no sortim al carrer, no ens escoltaran. Ho farà l’obrerisme, el liberalisme, el republicanisme, el catalanisme…

—Hi ha personatges que generen batalles de memòria, com ara el general Joan Prim. 
—Prim és alhora l’heroi dels Castillejos, el Prim matamoros que va a la guerra d’Àfrica amb els voluntaris catalans, i el primer català que arriba a president del govern i proclama la primera constitució democràtica, després de fer fora Isabel II. Però, per altra banda, és el militar que resol els conflictes de manera violenta, com la revolta de les Quintes, quan canvia d’opinió respecte del que ha promès i acaba bombardejant Barcelona. Per tant, hi ha Prims molt diferents. D’altres persones, com Josep Anselm Clavé, van ser molt populars i avui són pràcticament oblidats.

—Hi ha moltes pàgines dedicades a la literatura. La nostra és una memòria, bàsicament, literària?
—A diferència de França, de la qual parla Pierre Nora al seu llibre Els llocs de memòria, no som un estat nació ni un imperi, on la literatura es dóna per descomptada i no té competència. Per tant, els catalans hem hagut de recuperar i divulgar el passat des de la literatura, i aquesta ha esdevingut, alhora, part d’aquesta memòria. El cas més clar són Verdaguer i mossèn Cinto: l’un és el gran poeta, el creador del Canigó i l’Atlàntida. L’altre, el capellà que s’enfronta als poderosos. El fabricant de mites acaba mitificat. Passa el mateix amb Àngel Guimerà, que en vida ja és un mite.

—Quina seria la geografia dels llocs de memòria dels catalans?
—Els noucentistes van seleccionar Empúries, pel vincle amb el passat clàssic, i per demostrar que la catalana era una cultura moderna i europea. Però també les tombes reials indiquen una geografia interessant. La dels comtes són a Ripoll, els orígens, però la dels reis ja són a Poblet i Santes Creus, la Catalunya nova. I els llocs simbòlics dels moments conflictius, del 1714 a la guerra civil.

—No deixeu de banda aspectes més recents com ara l’esport i la cuina.
—Els referents amb els quals una societat s’identifica van variant, i els referents dels nostres avis són una mica diferents dels nostres i els nostres, dels nostres néts. La societat ha anat canviant i els mitjans de transmissió també. L’esport té un segle i poc de vida, però de seguida va passar de ser una simple pràctica gimnàstica a un espectacle de masses, amb connotacions locals o globals, com el Barça, que aviat passa de ser l’equip de Barcelona a ser de tot Catalunya. Gairebé com si fos la selecció catalana.

—Com es construeixen ara els mites i la memòria de demà?
—La memòria dels catalans del futur estarà marcada per l’arrelament dels nous catalans que venen de fora de l’estat espanyol. I, en aquest sentit, figures com Lamine Yamal és molt interessant. Un nen d’orígens marroquí i guineà, del barri de Rocafonda de Mataró, que és del Barça i parla català. És una de les vies per entendre la nova societat multicultural del segle XXI.

Podeu comprar La memòria dels catalans a la Botiga de VilaWeb

The Washington Post · Samantha Chery i Sonia Rao

Dos dirigents de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques dels Estats Units s’han disculpat perquè centenars de membres de l’organització els van retreure de no haver donat suport a Hamdan Ballal, el director palestí guanyador d’un Oscar que, segons relats de testimonis i vídeos, va ser agredit per colons israelians i detingut per l’exèrcit del país la setmana passada.

“Dimecres vam publicar una carta en resposta a les informacions d’un atac violent contra el guanyador de l’Oscar Hamdan Ballal, codirector de No Other Land, relacionat amb la seva expressió com a artista. Lamentem no haver-nos referit directament al senyor Ballal i el seu film”, digueren el director executiu de l’Acadèmia, Bill Kramer, i la presidenta, Janet Yang, en un correu electrònic enviat divendres als membres de l’organització. “Demanem disculpes sinceres al senyor Ballal i a tots els artistes que no se sentiren defensats per la nostra declaració anterior, i volem aclarir que l’Acadèmia condemna la violència en qualsevol part del món. Deplorem la supressió de la llibertat d’expressió en qualsevol context.”

La carta anterior de Kramer i Yang s’havia limitat a condemnar “els atacs i la repressió a artistes per la seva obra o el seu punt de vista”, sense esmentar en cap moment l’agressió contra Ballal. El text afegí que, a l’hora de reaccionar a esdeveniments fora dels Estats Units, l’Acadèmia té l’obligació de tenir en compte “11.000 membres de tot el món, amb molts punts de vista únics”.

Olivia Colman i Joaquin Phoenix –ambdós guanyadors de l’Oscar– figuren entre els més de 600 membres de l’Acadèmia que van signar una declaració en protesta contra les paraules dels executius.

“És indefensable que una organització reconegui un film amb un premi i que, tan sols setmanes després, es negui a defensar-ne els cineastes”, resa la carta dels membres, signada per alguns dels actors i directors de més renom de Hollywood, i també per centenars de documentalistes i més cineastes. “L’atac contra Ballal no és tan sols un atac contra un director: és un atac contra tots aquells que s’atreveixen a ser testimonis d’injustícies i a explicar veritats incòmodes.”

Tres setmanes abans de l’atac, Ballal recollí, juntament amb tres companyes, l’Oscar al millor documentari per No Other Land, que narra la lluita dels palestins d’una comunitat de Cisjordània davant els atacs de l’exèrcit israelià.

D’ençà que fou estrenat, l’any passat, el documentari ha guanyat premis cinematogràfics a tot el món i ha fet més de dos milions de dòlars de taquilla, cosa que el converteix en el documentari més taquiller dels nominats als Oscar d’enguany, tot i no haver aconseguit un distribuïdor als Estats Units.

El film, creat per un equip d’activistes palestins i israelians, es va rodar en un grup de comunitats rurals palestines conegut per Masafer Yatta, on viuen Ballal i el codirector Basel Adra.

Dilluns de la setmana passada, Ballal va ser agredit en un atac coordinat contra residents i immobles del seu poble natal, Susya, perpetrat per desenes de colons israelians emmascarats i armats amb porres, ganivets i un rifle, segons que explicà un grup d’activistes que informen sobre els atacs dels colons a la zona. El codirector del film, que en veure els colons arribar va tancar la seva dona i el seu fill a casa i es quedà a l’entrada per protegir-los, rebé cops al cap i la panxa per part dels colons israelians que li van causar lesions, segons que informaren activistes i més testimonis. Ballal va ser detingut per soldats israelians poc després de l’agressió, i alliberat l’endemà.

En un comunicat publicat a X, les Forces de Defensa d’Israel (FDI) oferiren una versió diferent dels fets, tot limitant-se a informar que s’havia produït un “enfrontament violent” al poble entre palestins i israelians.

Els palestins de Cisjordània asseguren que, tot i que els atacs de colons radicals han esdevingut com més va més freqüents aquests darrers mesos, l’exèrcit israelià rarament sol castigar-los: els palestins, per contra, solen ser detinguts en massa després d’aquesta mena d’episodis.

Yuval Abraham, jueu israelià i codirector de No Other Land, ha encapçalat la crida perquè l’Acadèmia respongués a l’atac de Ballal, tot compartint un vídeo d’un altre atac que, segons que ha explicat, hi va haver divendres a Masafer Yatta.

L’Acadèmia ja es va veure involucrada en una altra controvèrsia relacionada amb la guerra a Gaza l’any passat, arran del discurs d’acceptació de l’Oscar de Jonathan Glazer –que guanyà el guardó al millor film estranger per The zone of interest, un drama històric sobre l’Holocaust–, en què féu una denúncia apassionada de la deshumanització. “Siguin les víctimes del 7 d’octubre a Israel o de l’actual atac [israelià] a Gaza, totes les víctimes d’aquesta deshumanització, com resistim?”, digué el director britànic.

En resposta, més d’un miler de treballadors jueus de Hollywood signaren una carta oberta en denúncia dels comentaris de Glazer, tot afirmant que el director havia equiparat el règim nazi amb “una nació israeliana que tracta d’evitar de ser exterminada”.

Poques setmanes després d’aquesta carta, gairebé 500 treballadors jueus més de Hollywood signaren un segon escrit en suport de Glazer, tot argumentant que se n’havien distorsionat les paraules. “En el seu discurs, Glazer es preguntà com podem resistir la deshumanització que ha conduït a tantes atrocitats al llarg de la història”, digué la carta. I afegiren: “Que unes paraules com aquestes puguin interpretar-se com una ofensa no fa sinó remarcar-ne la urgència i necessitat.”

Glazer ha estat un dels membres de l’Acadèmia que han signat la carta de suport a Ballal, que també han signat personalitats destacades de la indústria cinematogràfica nord-americana com ara Natasha Lyonne, Ava DuVernay i Tony Kushner.

Claire Parker ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Al nostre país, com en molts d’altres, tenim diverses llengües (orals i de signes). En el cas de les illes Balears i Pitiüses la situació esdevé una mica més complexa a causa de la insularitat.

En un context multilingüe, la transmissió d’una llengua pot variar segons múltiples factors que influeixen en la seva pervivència. Miguel Solana, Anna Ortiz i Dan Rodríguez mostraven al seu estudi sobre famílies multilingües del Principat que, en gairebé un 50% dels casos, els fills adopten el català. Tanmateix, aquesta realitat no és extrapolable a altres territoris catalanoparlants, ja que cada lloc presenta dinàmiques socials i culturals diferents. En aquest article explorarem uns conceptes que ens sembla molt que són al rovell de l’ou de la transmissió de llengües: la identitat etnolingüística i la vitalitat etnolingüística subjectiva; i com aquests determinen les possibilitats d’una llengua de ser transmesa o adoptada.

Als anys 80 Howard Giles i Patricia Johson desenvoluparen la seva teoria de la identitat etnolingüística, la qual destacava la importància de factors intergrupals i intragrupals, característiques ètniques, estratègies de parla i influències dels grups de contacte en la configuració d’aquesta identitat. Gairebé alhora, la «vitalitat etnolingüística objectiva» va ser un concepte treballat per autors com Réal Allard i Rodrigue Landry, qui mostraven que es basa en tres elements essencials:

1. El factor demogràfic: fa referència a la mida del grup i la seva distribució.
2. El factor institucional: analitza el suport que la llengua rep per part de les institucions.
3. L’estatus de la llengua: determina la seva percepció social i el prestigi que té entre els parlants.

Com més alta sigui aquesta vitalitat, més possibilitats tendrà una llengua de sobreviure. Un exemple és la llengua de signes catalana, que, malgrat la seva moderada difusió territorial, gaudeix d’una identitat forta que li ha permès mantenir-se i distingir-se. En canvi, altres variants de llengua de signes, com la que s’usa a Mallorca i Eivissa (una variant molt particular de la llengua de signes espanyola), mostren una baixa identitat etnolingüística, fent-la més vulnerable a processos d’homogeneïtzació i interferència lingüística.
Allard i Landry assenyalaven també que la vitalitat etnolingüística subjectiva es relaciona amb la percepció individual que un parlant té sobre la seva llengua i la seva projecció futura («quina és la meva llengua, i quines possibilitats té en un futur de continuar existint, o de ser usada en diferents àmbits»). D’aquesta manera, es tractaria d’un sistema de creences de diferents tipus:

• Creences generals: la visió de la llengua en el present i el futur.
• Creences normatives: com hauria de ser la situació lingüística segons el parlant.
• Creences personals: sentiments de pertinença a la comunitat lingüística.
• Creences sobre objectius: la percepció del que s’hauria d’assolir per enfortir la llengua.

Al seu estudi sobre famílies mixtes a Formentera, Rosa Ollé Planas posà de manifest com aquestes creences afectaven la transmissió del català. L’illa ha experimentat un creixement demogràfic significatiu a causa de la immigració (com ja vàrem recordar fa uns anys en un article anterior), fet que ha provocat una reducció del percentatge de població autòctona. Això ha influït en els usos lingüístics dins les llars, on molts d’immigrants desconeixien prèviament l’existència del català com a llengua principal de l’illa.

Les dades mostren que la majoria de parelles mixtes usen el castellà com a llengua de comunicació, fins i tot quan un dels membres és catalanoparlant. Aquest fenomen sembla que es deu a la percepció de major utilitat del castellà en l’àmbit laboral i social, un fet que també ha estat observat a Catalunya i al País Valencià.

Pel que fa als fills, la transmissió lingüística a Formentera varia: qualcuns reben el català, d’altres el castellà, i en alguns casos s’opta per transmetre llengües d’origen com el romanès o l’italià. Cal recordar que el 2012 es detectaren fins a 160 llengües diferents a les Illes Balears (si tenim en compte que la població és de devers 1,2 milions de persones, és un índex de multilingüisme altíssim). Tot i que qualcuns dels nouvinguts adopten el català, la seva transmissió als descendents depèn de factors com la percepció de la seva utilitat i el grau d’integració de la família en la comunitat catalanoparlant.

És comú explicar que la transmissió de les llengües pot ser vertical (de pares a fills) o horitzontal (entre individus de la mateixa generació). Aquest darrer cas es veu per exemple en comunitats com la de llengua de signes, on molts dels infants sords aprenen la llengua d’altres infants i educadors en lloc de la seva família.

Pel que fa al català, la transmissió vertical continua essent l’opció predominant (però, com també apuntàrem fa uns anys, la darrera enquesta feta a les Illes Balears mostrava que com més jove és la parella, menys comuna és aquesta transmissió). No obstant això, hi ha fenòmens de transmissió horitzontal a escoles i espais d’interacció social. A més a més, en contextos migratoris, s’observa una transmissió inversa, on els infants ensenyen la llengua als seus progenitors, un fenomen documentat tant al Canadà com en altres societats multilingües de manera excel·lent per Elizabeth Coelho al seu llibre Ensenyar i aprendre en escoles multiculturals: Una aproximació integrada.

Entendre i ser conscients de la vitalitat etnolingüística subjectiva ens permet entendre per què certes llengües es transmeten i d’altres no, fins i tot en territoris on tenen un estatus oficial. Els factors demogràfics, institucionals i la percepció social de la llengua tenen un pes decisiu en la seva supervivència. Per tant, reforçar la vitalitat subjectiva del català demana de potenciar-ne la utilitat percebuda, fomentar la seva transmissió en contextos familiars i socials i promoure actituds positives cap al seu aprenentatge i ús.

Si no es treballa en aquesta direcció, el risc de substitució lingüística augmenta, especialment en territoris amb un alt percentatge de població nouvinguda, on el català té problemes per a complir la seva funció de llengua d’acollida. La llengua és un patrimoni cultural que depèn no només de lleis i institucions, sinó també de la voluntat dels seus parlants de transmetre-la i usar-la en el dia a dia.

 

Lluís Barceló i Coblijn és col·laborador del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i director del Laboratori d’Investigació en Complexitat i de Lingüística Experimental (LICLE).

1. Giles, H. & Johnson, P. (1987). Ethnolinguistic identity theory: A social psychological approach to language maintenance. International Journal of the Sociology of Language, 68, 66-99.

2. Allard, R., & Landry, R. (1986). Subjective ethnolinguistic vitality viewed as a belief system. Journal of Multilingual & Multicultural Development, 7(1), 1-12.

3. Ollé Planas, R. (2017). La transmissió intergeneracional del català en parelles mixtes a l’illa de Formentera. Treballs de sociolingüística catalana, (27), 193-211.

4. Coelho, E. M. B. (2005). Ensenyar i aprendre en escoles multiculturals: Una aproximació integrada. ICE, Universitat de Barcelona.

Al nostre país, com en molts d’altres, tenim diverses llengües (orals i de signes). En el cas de les illes Balears i Pitiüses la situació esdevé una mica més complexa a causa de la insularitat.

En un context multilingüe, la transmissió d’una llengua pot variar segons múltiples factors que influeixen en la seva pervivència. Miguel Solana, Anna Ortiz i Dan Rodríguez mostraven al seu estudi sobre famílies multilingües del Principat que, en gairebé un 50% dels casos, els fills adopten el català. Tanmateix, aquesta realitat no és extrapolable a altres territoris catalanoparlants, ja que cada lloc presenta dinàmiques socials i culturals diferents. En aquest article explorarem uns conceptes que ens sembla molt que són al rovell de l’ou de la transmissió de llengües: la identitat etnolingüística i la vitalitat etnolingüística subjectiva; i com aquests determinen les possibilitats d’una llengua de ser transmesa o adoptada.

Als anys 80 Howard Giles i Patricia Johson desenvoluparen la seva teoria de la identitat etnolingüística, la qual destacava la importància de factors intergrupals i intragrupals, característiques ètniques, estratègies de parla i influències dels grups de contacte en la configuració d’aquesta identitat. Gairebé alhora, la «vitalitat etnolingüística objectiva» va ser un concepte treballat per autors com Réal Allard i Rodrigue Landry, qui mostraven que es basa en tres elements essencials:

1. El factor demogràfic: fa referència a la mida del grup i la seva distribució.
2. El factor institucional: analitza el suport que la llengua rep per part de les institucions.
3. L’estatus de la llengua: determina la seva percepció social i el prestigi que té entre els parlants.

Com més alta sigui aquesta vitalitat, més possibilitats tendrà una llengua de sobreviure. Un exemple és la llengua de signes catalana, que, malgrat la seva moderada difusió territorial, gaudeix d’una identitat forta que li ha permès mantenir-se i distingir-se. En canvi, altres variants de llengua de signes, com la que s’usa a Mallorca i Eivissa (una variant molt particular de la llengua de signes espanyola), mostren una baixa identitat etnolingüística, fent-la més vulnerable a processos d’homogeneïtzació i interferència lingüística.
Allard i Landry assenyalaven també que la vitalitat etnolingüística subjectiva es relaciona amb la percepció individual que un parlant té sobre la seva llengua i la seva projecció futura («quina és la meva llengua, i quines possibilitats té en un futur de continuar existint, o de ser usada en diferents àmbits»). D’aquesta manera, es tractaria d’un sistema de creences de diferents tipus:

• Creences generals: la visió de la llengua en el present i el futur.
• Creences normatives: com hauria de ser la situació lingüística segons el parlant.
• Creences personals: sentiments de pertinença a la comunitat lingüística.
• Creences sobre objectius: la percepció del que s’hauria d’assolir per enfortir la llengua.

Al seu estudi sobre famílies mixtes a Formentera, Rosa Ollé Planas posà de manifest com aquestes creences afectaven la transmissió del català. L’illa ha experimentat un creixement demogràfic significatiu a causa de la immigració (com ja vàrem recordar fa uns anys en un article anterior), fet que ha provocat una reducció del percentatge de població autòctona. Això ha influït en els usos lingüístics dins les llars, on molts d’immigrants desconeixien prèviament l’existència del català com a llengua principal de l’illa.

Les dades mostren que la majoria de parelles mixtes usen el castellà com a llengua de comunicació, fins i tot quan un dels membres és catalanoparlant. Aquest fenomen sembla que es deu a la percepció de major utilitat del castellà en l’àmbit laboral i social, un fet que també ha estat observat a Catalunya i al País Valencià.

Pel que fa als fills, la transmissió lingüística a Formentera varia: qualcuns reben el català, d’altres el castellà, i en alguns casos s’opta per transmetre llengües d’origen com el romanès o l’italià. Cal recordar que el 2012 es detectaren fins a 160 llengües diferents a les Illes Balears (si tenim en compte que la població és de devers 1,2 milions de persones, és un índex de multilingüisme altíssim). Tot i que qualcuns dels nouvinguts adopten el català, la seva transmissió als descendents depèn de factors com la percepció de la seva utilitat i el grau d’integració de la família en la comunitat catalanoparlant.

És comú explicar que la transmissió de les llengües pot ser vertical (de pares a fills) o horitzontal (entre individus de la mateixa generació). Aquest darrer cas es veu per exemple en comunitats com la de llengua de signes, on molts dels infants sords aprenen la llengua d’altres infants i educadors en lloc de la seva família.

Pel que fa al català, la transmissió vertical continua essent l’opció predominant (però, com també apuntàrem fa uns anys, la darrera enquesta feta a les Illes Balears mostrava que com més jove és la parella, menys comuna és aquesta transmissió). No obstant això, hi ha fenòmens de transmissió horitzontal a escoles i espais d’interacció social. A més a més, en contextos migratoris, s’observa una transmissió inversa, on els infants ensenyen la llengua als seus progenitors, un fenomen documentat tant al Canadà com en altres societats multilingües de manera excel·lent per Elizabeth Coelho al seu llibre Ensenyar i aprendre en escoles multiculturals: Una aproximació integrada.

Entendre i ser conscients de la vitalitat etnolingüística subjectiva ens permet entendre per què certes llengües es transmeten i d’altres no, fins i tot en territoris on tenen un estatus oficial. Els factors demogràfics, institucionals i la percepció social de la llengua tenen un pes decisiu en la seva supervivència. Per tant, reforçar la vitalitat subjectiva del català demana de potenciar-ne la utilitat percebuda, fomentar la seva transmissió en contextos familiars i socials i promoure actituds positives cap al seu aprenentatge i ús.

Si no es treballa en aquesta direcció, el risc de substitució lingüística augmenta, especialment en territoris amb un alt percentatge de població nouvinguda, on el català té problemes per a complir la seva funció de llengua d’acollida. La llengua és un patrimoni cultural que depèn no només de lleis i institucions, sinó també de la voluntat dels seus parlants de transmetre-la i usar-la en el dia a dia.

 

Lluís Barceló i Coblijn és col·laborador del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i director del Laboratori d’Investigació en Complexitat i de Lingüística Experimental (LICLE).

1. Giles, H. & Johnson, P. (1987). Ethnolinguistic identity theory: A social psychological approach to language maintenance. International Journal of the Sociology of Language, 68, 66-99.

2. Allard, R., & Landry, R. (1986). Subjective ethnolinguistic vitality viewed as a belief system. Journal of Multilingual & Multicultural Development, 7(1), 1-12.

3. Ollé Planas, R. (2017). La transmissió intergeneracional del català en parelles mixtes a l’illa de Formentera. Treballs de sociolingüística catalana, (27), 193-211.

4. Coelho, E. M. B. (2005). Ensenyar i aprendre en escoles multiculturals: Una aproximació integrada. ICE, Universitat de Barcelona.

On és el Partit Demòcrata dels EUA? Aquestes darreres setmanes, milions de nord-americans s’han fet alguna versió d’aquesta pregunta. Fins ara, l’oposició s’ha limitat a mirar des d’una posició privilegiada com Donald Trump i els seus acòlits manegaven les entranyes del govern i saltaven a la jugular de l’estat de dret. Joe Biden tan sols ha fet dues aparicions públiques d’ençà que lliurà les claus del Despatx Oval, a final de gener. De Kamala Harris, que fa menys de mig any era la gran esperança del partit per a evitar el retorn de Trump a la Casa Blanca, pràcticament no se’n tenen notícies d’ençà de la nit electoral. Ni tan sols Barack Obama, sant patró de l’establishment del partit, es veu amb cor de donar un cop sobre la taula i posar la casa demòcrata en ordre.

Al congrés dels EUA, la paràlisi demòcrata és tan clamorosa o més. Escapçats i en minoria en ambdues cambres, els dirigents del partit es resignen a mantenir un perfil baix mentre esperen que el xàfec amaini. Divendres de la setmana passada, el cap de la minoria demòcrata al senat, Chuck Schumer, instruí els seus companys a votar a favor de la llei de finançament presentada pel govern de Trump –que requeria el suport de set senadors demòcrates per a ser aprovada– sense demanar cap concessió en canvi. La decisió, extremadament controvertida, enfurismà fins i tot la cúpula del partit, generalment molt propera a Schumer: el cap demòcrata ha quedat tan assenyalat per l’episodi que s’ha vist obligat a anul·lar la ronda de promoció del seu nou llibre, que havia de començar aquesta mateixa setmana.

Pocs demòcrates han estat més crítics amb Schumer que Alexandria Ocasio-Cortez, la congressista de Nova York i cara visible de l’ala més progressista del partit. “Costa d’expressar fins a quin punt és una mala idea empoderar Trump i Musk en un moment com aquest”, declarà la setmana passada, hores abans de la votació, a la cadena nord-americana CNN. I afegí: “És perillós i temerari.”

Però, aquests darrers dies, Ocasio-Cortez –més coneguda com a AOC– ha acaparat titulars per una raó ben diferent: l’èxit de la ronda de mítings polítics que ha organitzat en diferents punts dels Estats Units de bracet del senador Bernie Sanders, candidat a les primàries presidencials demòcrates del 2016 i el 2020. Un d’aquests mítings, a l’estat de Colorado, va atraure uns 34.000 assistents: més que no pas l’acte de Kamala Harris amb la cantant Beyoncé –una de les celebritats més influents dels Estats Units– durant les darreres setmanes de campanya electoral, per exemple. En total, els organitzadors de l’equip de Sanders i Ocasio-Cortez calculen que unes 90.000 persones han assistit als cinc mítings de la ronda, organitzada amb l’eslògan “Combatem l’oligarquia”, en tan sols una setmana. La xifra és encara més sorprenent si es té en compte que falta més d’un any i mig per a la pròxima cita electoral, les eleccions de mig mandat de la tardor del 2026, i que tots cinc mítings de la ronda –que ha exhaurit les entrades– han estat a milers de quilòmetres de distància dels respectius estats d’origen de Sanders i Ocasio-Cortez.

Els nord-americans es giren d’esquena a la inoperància demòcrata

L’augment de l’interès pel discurs de Sanders i Ocasio-Cortez sobta, sobretot, perquè ni el senador ni la congressista sembla que s’hagin mogut ni un centímetre de les prioritats que han defensat durant anys o dècades, en el cas de Sanders: gratuïtat de la sanitat, augment del salari mínim, més imposts als rics. Sí que ha canviat la realitat política. Sanders, primer, i Ocasio-Cortez, després, han advertit durant anys dels perills polítics de deixar que la riquesa dels Estats Units es concentri en mans d’un grup com més va més reduït de persones. Ara, aquests advertiments s’han fet realitat de la manera més descarnada i cruenta possible: l’home més ric del món –que ningú no ha votat– es passeja per la Casa Blanca com si fos casa seva, tot desmantellant departaments sencers del govern i retallant programes altament populars, de la seguretat social a la recerca contra el càncer, sense que ningú es sembli disposat a aturar-lo. “Trump m’ha ajudat immensament a l’hora de mostrar als votants nord-americans què és l’oligarquia“, ironitzà fa poc el senador.

Un dels factors clau a l’hora d’explicar l’èxit de la ronda és que Sanders, com a senador independent, no està formalment afiliat a cap partit. Com potser era previsible, la ferocitat i l’abast de l’assalt contra l’estat del tàndem Musk-Trump ha desfermat una onada de fúria popular contra el Partit Republicà: els dirigents del partit, fins i tot, han recomanat als representants que deixin de fer actes públics després de constatar com més va més hostilitat per part dels electors, incloent-hi molts dels seus votants.

Però el desori tampoc no sembla que hagi beneficiat els demòcrates, com seria d’esperar. Una de les diferències més evidents entre el moment polític actual i la primera legislatura de Trump és que l’objecte de la fúria dels votants –i, sobretot, de les bases demòcrates– no és tant el president com el Partit Demòcrata, a qui acusen d’haver-se quedat de braços plegats davant les extralimitacions del nou govern. Ho confirmen els sondatges d’opinió: l’índex d’aprovació dels congressistes del partit s’ha desplomat ni més ni menys que 35 punts d’ençà de l’any passat, i el percentatge de nord-americans amb una opinió positiva del partit ha caigut a un 29% –per sota i tot del Partit Republicà– en un sondatge d’aquest març, el valor més baix en més de trenta anys de registres. Sanders mateix ha reconegut que la incapacitat dels demòcrates per a plantar cara a Trump ha estat un dels grans motius que l’havia empès a tornar als faristols del país.

Un discurs que ressona amb més força que mai

L’afluència dels mítings de Sanders i Ocasio-Cortez, que supera fins i tot els rècords de les darreres dues campanyes electorals del senador, amaga una transformació qualitativa molt més important: l’interès creixent de l’electorat nord-americà en una línia política que, fins fa poc, no havia aconseguit de trencar el mur de contenció del Partit Demòcrata. Segons que han explicat els assessors de Sanders, dos terços de les persones que s’han registrat per a assistir als mítings d’aquests darrers dies no havien assistit mai a cap acte electoral del senador, i tampoc no havien fet cap donació a les campanyes anteriors. En temps d’excepció, fins i tot els independents i els votants més moderats del partit, exasperats per la inoperància i la manca d’instint polític, semblen disposats a donar una segona oportunitat a un discurs que ara ressona amb més força que mai.

No és estrany: el terreny polític no havia estat mai tan adobat per al missatge de Sanders i Ocasio-Cortez. Ambdós són polítics astuts, de visió estratègica: l’un, Sanders, amb dècades d’experiència i una fe infatigable en la força del col·lectiu; l’altra, Ocasio-Cortez, amb un talent innat per a la comunicació política i una influència inaudita entre les generacions més joves. Tot encaixa. Que el govern de Trump, capitanejat per l’home més ric del món, compti amb més d’una desena de milmilionaris no és cap casualitat, sinó la conclusió lògica de dècades de desigualtat: Que la inflació s’hagi enfilat al nivell més alt en una generació no és un accident macroeconòmic, sinó el reflex de l’oportunisme amb què les grans corporacions han explotat el poder de mercat amb què, durant dècades, els ha permès d’anar-se desfent de la competència. Que Musk defensi un programa de retallades salvatges mentre Trump prova d’aprovar una nova rebaixa d’imposts no és el producte de cap contradicció, sinó la conclusió última “d’un govern dels milmilionaris, pels milmilionaris i per als milmilionaris”, tal com explicà fa poc Sanders a la cadena de ràdio NPR.

Del faristol a les urnes

La incògnita ara és fins a quin punt Sanders i Ocasio-Cortez seran capaços de canalitzar el momentum polític d’aquests mítings cap a un moviment sostingut, capaç de remoure els fonaments del partit i posar la maquinària electoral al servei d’un programa prou honest per a admetre que Trump és alguna cosa més que un simple accident històric. Passi què passi, el canvi de rumb respecte de fa menys de mig any és remarcable: si l’ala més progressista del partit va resignar-se a mantenir un perfil més aviat baix durant la campanya de les presidencials, tancant files entorn de Harris tot i la desil·lusió de bona part dels seus electors amb el govern, ara és Harris qui mira entre bastidors com Sanders i Ocasio-Cortez proven de donar nova vida a un partit apoplèctic. Tal com ha resumit Sanders mateix: “Trump, en essència, digué als votants que el sistema estava trencat, i que ell seria qui l’arreglaria. Els demòcrates, si fa no fa, digueren als votants: ‘L’statu quo potser no és perfecte, però tan sols cal que n’arreglem alguns detalls’.”

Les pròximes eleccions presidencials encara són molt lluny –més de tres anys i mig–, i Sanders, de 83 anys, ja ha insinuat que no es tornarà a presentar a les primàries demòcrates. Ocasio-Cortez sembla la candidata més ben posicionada per a agafar-ne el testimoni, tot i que caldrà veure si hi estarà disposada –i, en cas que hi estigui, si serà capaç de convèncer els sectors més moderats de l’electorat que el futur del partit passa per ella, com sembla que creuen com més va més nord-americans. El missatge d’aquestes darreres setmanes, això sí, no ha passat per alt a ningú: si els demòcrates no van a totes contra Trump, els votants aniran a totes contra ells.

 

El psicòleg Xavier Guix acabava de reeditar el llibre Ni m’explico, ni m’entens, vint anys després de la primera edició. I amb aquesta excusa conversem amb ell sobre el món de la comunicació. Durant el dia, tots ens comuniquem moltíssimes vegades. Com que ho fem constantment, hi llevem importància. Pensem que és una cosa simple. Però, després de llegir el llibre, entens que, malgrat que ho fem quotidianament, la comunicació entre persones no és senzilla, és feta de petits matisos. Per exemple, tots ens centrem en la paraula, però quina importància tenen els gests i el to a l’hora de comunicar-nos?

—Sempre s’ha dit aquella frase de “parlant, la gent s’entén”, però dieu que no és així. Gireu la frase…
—Sí, afirmo que parlant la gent no s’entén. Quan diem que parlant la gent s’entén és una invitació. Convidem d’alguna manera que hi hagi una actitud en la qual ens vulguem entendre. Una altra cosa és que ens puguem entendre realment, només perquè parlem el mateix idioma. I aquí és on ve la dificultat, perquè en realitat els teus codis són teus i els meus són meus. Molta gent pensa que estaria molt bé que tots penséssim i sentíssim igual, però el que és bonic és que siguem diferents. D’alguna manera, la comunicació és l’exercici que ens convida a conèixer-nos. I en aquest conèixer-nos hi ha relacionar-se. Per tant, la comunicació fonamentalment no és una habilitat, en el sentit d’una cosa que haig d’aprendre a dominar, sinó que és el procés més important de la vida, perquè és el procés que ens uneix, a través del qual ens coneixem i ens estimem.

—Abans de llegir el llibre pensava que la comunicació era una cosa senzilla. Com que ho fem cada dia… Però m’he adonat que no és tan fàcil.
—Si fos tan senzill, ens entendríem tots. De seguida ens entendríem, i ens posaríem d’acord. Però no és així.

—Per què ens costa tant d’entendre’ns?
—El codi que cadascú té respecte de com ha organitzat el seu mapa sobre la vida és diferent i això requereix que jo pugui interpretar, entendre mínimament, els teus codis, almenys els necessaris perquè ens puguem entendre, i per tant que tu també coneguis els meus. Aleshores no ens queda cap més remei que preguntar-nos, observar-nos, intentar veure en què et mous més fàcilment, si ets una persona més visual, si ets una persona més de paraules, si ets una persona més de sentit. Quan coneixes una mica dels codis de l’altre, llavors ja pots apropar-te una mica més al seu món. Però no és fàcil, requereix un entrenament. I clar, tal com vivim avui, és impensable la comunicació interpersonal. Anem a preu fet. Tot ens ha de rendir. I, per tant, no tenim temps. No tinc temps de distreure’m ara, estar aquí encantat, de veure com et comuniques, si mires, si no mires, si has entès això, si no has entès allò, preguntar-te… Ui, és massa complicat! Anem molt més directes. I això fa que al final cadascú entengui allò que ell ha volgut entendre, no allò que la persona volia dir. Al final tot quedarà reduït a un titular. I quan vegi el titular, m’adonaré que és el que jo he dit, però no és el que jo volia dir. Perquè ho havia dit dins d’un context. I el titular no expressa el context, expressa només la paraula. I d’aquí vénen els problemes. La comunicació és plena de petits matisos, i si ens volem entendre hem de fer un esforç comunicatiu de voler entendre l’altre, de voler conèixer els seus codis. I com que és difícil conèixer-nos, a vegades senzillament hem de preguntar. O hem de ser capaços de manifestar el que no entenem, el que no veiem clar… Quan som capaços de posar codis comuns perquè ens puguem entendre, llavors parlant la gent s’entén.

—I no ens ho haurien d’ensenyar de ben petits, tot això? No milloraria la comunicació?
—Sí, segurament sí. No ho fem perquè, com has dit al començament, segurament donem per entès que ja ens entenem. Molts pensen que el fet de parlar el mateix idioma fa que ja entenguem què volem dir, però no és del tot cert. Hi ha una prova que sempre faig. Demano a la gent que pensi en un violí, i després els demano en què han pensat. Cadascú ha vist un violí diferent. Un ha sentit un violí enmig d’una orquestra. L’altre s’ha vist ell mateix o ha vist un fill tocant el violí, l’altre l’ha vist en un prestatge o suspès en l’aire… No tenim la mateixa experiència. Tots hem entès la paraula “violí”, però la paraula no descriu l’experiència. Per tant, si jo vull conèixer l’experiència que tu vius amb el violí, t’haig de preguntar més coses.

—Més conceptes que m’han semblat interessants del llibre. Moltes vegades pensem que la comunicació és la paraula, però expliqueu que la comunicació no verbal és clau, i fins i tot més important que la paraula, ben sovint.
—En la nostra tradició evolutiva, antropològicament parlant, és més antic el gest que no pas la paraula. Antigament grunyíem, no parlàvem. Per això el gest i el to de veu eren tan importants. Era diferent si venies cap a mi amb un somriure o ensenyant-me les dents. Per tant, com dèiem, la paraula no és la cosa. Encara que després van venir uns estudiosos que ens van dir que, d’acord, la paraula no era la cosa, però amb la paraula fèiem la cosa. I la paraula ha anat convertint-se en el temps en quelcom simbòlic. Albert Mehrabian va fer un dels estudis més importants sobre això. I en les conclusions afirmava que el llenguatge no verbal –per tant, el cos i el to de la veu– representava el 93% de la comunicació, mentre que les paraules només un 7%. Antropològicament, és raonable. Tu de què et refies més? Del que jo et digui o dels gestos que he fet, si et sembla que m’he contradit?

—Dels gests, no? Però el dubte és si sabem entendre aquests gests correctament.
—Ho portes dins teu. És com un tresor evolutiu, és una herència evolutiva que fa que no necessitis grans aprenentatges per a observar i captar el gest. A més, aquests últims anys hi hem afegit un altre factor que no s’havia estudiat, que es diu “neurones mirall”. Són un paquet de neurones que tenim a la zona del cervell, que reprodueixen els gestos que fas. Per tant, si jo miro els teus gestos, també es reprodueixen dins la meva ment. La qual cosa ens porta que jo pugui captar aspectes del que tu sents. I això ens serveix justament per a amplificar el coneixement que pugui tenir de l’altre, la captació de les seves intencions. Alguns estudiosos afirmen que això ha estat necessari perquè mare i nadó es puguin entendre fins que parlen. Necessiten un codi amb què puguin entendre les necessitats de la criatura.

—De fet, ara molts pares signen amb els seus fills. Els ensenyen a comunicar allò que volen associant paraules com “menjar” o “son” amb un gest.
—Exacte. Per tant, tenim uns codis molt antics. I el més modern de tot és la paraula. Ara, què passa? La paraula avui ha agafat molt de protagonisme. A mi m’encantaria que es repetissin aquests estudis, perquè estic convençut que la paraula ha guanyat pes. Probablement, no a l’altura de la resta, però l’ésser humà en la seva evolució és un ésser narratiu. Ens ho expliquem nosaltres. Ens n’anem a dormir i ens expliquem la pel·lícula. Tot el dia pensem. I quan pensem no tan sols veiem imatges, sinó que ens expliquem les coses. De fet, una història humana, pràcticament, es pot reduir a memòria i relat. És el que recorda i l’explicació que es dóna de tot allò que recorda. Per tant, la paraula no és la cosa, és simbòlica, però aquest símbol hi dóna sentit.

—Confesso que en aquesta entrevista sóc conscient que tota l’estona faig gests i coses, i penso: “Li dono informació.”
—No els analitzo pas…

—M’he tocat l’orella i he pensat: “Què deu voler dir això?”
—Hi ha micromissatges, que corresponen a aquella famosa imatge dels tres micos del WhatsApp. Això els humans ho reproduïm quan estem una mica nerviosos, neguitosos o intranquils, quan no estem gaire segurs. M’emporto la mà a la boca o a l’orella… Si t’hi fixes, en Guardiola fa molts d’aquests gestos, moltíssims.

—Una altra cosa que és clau en la comunicació és el to.
—El to, la veu, neix de les entranyes, de l’abdomen. Per tant, aquí trobem la part més emocional. El to de la veu reflecteix d’alguna manera el nostre espai energètic interior i la nostra emocionalitat. Per això de seguida el captem.

—Hi ha quatre tons.
—Hi ha quatre tons generals a través dels quals ens relacionem amb la gent. Un to és autoritari. “Aixeca’t. Vine cap aquí. Anem al cine.” El segon to és un autoritari amagat, ocult, que és el to d’expectativa. “Ens n’hem d’anar o no ens n’hem d’anar? Hem d’anar al cine o no? Què? Què hem de fer?” Hi ha com una certa ironia, però que presenta una expectativa. Jo ja vull resoldre, però en lloc d’anar directament, genero una expectativa. El tercer to és el de la súplica. És el to de la persona que no vol aixecar gaire la veu, que li sap greu molestar. Diu: “Si voleu, si no us sap greu, què et sembla si anem al cine?” Un to baixet, de qui no vol molestar. I finalment hi ha el to del desig. “Escolta’m, tens ganes d’anar al cine? Anem al cine o què? Va, vinga, va.” Parlo d’un to que no és autoritari, ni genera expectativa, sinó que genera desig. Aquests tons apareixen enmig de les diverses tonalitats que tenim segons l’humor i els estats emocionals que passem.

—Però, és clar, cada vegada més ens comuniquem sense el to i els gests. Quan enviem missatges per WhatsApp no hi ha ni l’una cosa ni l’altra, i segurament això de vegades causa problemes de comunicació.
—És clar, ens imaginem el to i això crea malentesos. Sabem que en la comunicació el pitjor malentès de tots és la pressuposició. És el cau dels grans problemes de comunicació. Perquè justament ens falta informació, perquè interpretem erròniament el codi. Aquí és quan és tan important parlar, per voler-nos entendre, per saber què vol dir entendre el codi. “Quan m’has dit això, què volies dir?” Avui dia, sortosament, tenim un munt d’eines i metodologies que serveixen perquè aprenguem a gestionar millor la comunicació. Per tant, no tenim excusa per a dir que això és molt complicat. No és tan complicat, però s’hi han de posar ganes i s’han d’aprendre certes tècniques o habilitats. Per exemple, al nostre país no funciona bé l’assertivitat. És una cosa molt anglesa. Aquí som de la rauxa, de ventre, de la sang… Aquí la veritat és quan surt la cosa descarnada. I no, per l’amor de Déu, no ens hem d’insultar, no ens hem d’aixecar la veu, no hem de seguir aquesta pràctica. Tenim moltes eines avui dia per a fer tot això i per a dir les coses que volem dir d’una manera amable però contundent alhora. Però no acaba de funcionar.

—En aquesta societat cada vegada ens fa por no estar d’acord? Defenseu que és una cosa normal i habitual. Tinc la sensació que a les noves generacions els costa…
—Tens molta raó, no voldria criminalitzar la gent jove, perquè alguns empresaris m’han explicat això que dius. Es queden parats que quan premen els treballadors una mica, de seguida els diuen que estan estressats. Per què? Si el que li diuen és que ho poden fer millor, que es pot millorar. Les noves generacions no saben gestionar la frustració, i agafen baixes de seguida. No toleren el conflicte. Hi ha molta baixa tolerància a la frustració. I això porta a dos grans moviments. Un moviment adaptatiu: no vull conflictes, no vull merder, no vull confrontar-me… Prefereixen evitar, i per tant s’amaguen. L’altre extrem és fer el que volen. No toleren la frustració. Es tracta d’aconseguir el que ells volen. Hi ha molts casos de gent que s’irrita, s’enfada, perquè no li donen el que vol. I, en conseqüència, baixa tolerància a la frustració, perquè no han fet múscul frustrant-se. Però la vida és plena de frustració. I com més aviat aprenguis a frustrar-te, molt millor t’anirà. Ara, en canvi, sembla que ens dediquem a evitar. Llavors no fem múscul, i una petita frustració es converteix en un drama.

—Afirmeu que, arribats al punt de la discussió, potser és bo de no caure en la temptació de deixar-se arrossegar pel remolí emocional.
—Això costa molt, perquè el remolí emocional ens dóna poder. La ira, aquella cosa encesa, ens dóna poder, i això ens serveix probablement per a afrontar coses que d’una altra manera no ens hi veuríem en cor. Cal anar amb compte amb això. Perquè aquest poder és la rauxa. I la rauxa no és la màquina de la veritat. La rauxa significa que no controles, que se t’emporta la passió. I això, generalment, acaba portant problemes. Per això hem d’aprendre a gestionar-ho. O bé calmant-nos i agafant un mica d’espai, o posant les condicions per poder discutir sobre el tema. Però no pot ser que donem per entès que això és natural. Hem naturalitzat enfadar-nos. I sí, és veritat que tots tenim moments en què ens enfadem, generalment perquè les expectatives que tenim es frustren. Però la resposta que donem no ha de ser enfadar-se, fer un drama o una tragèdia. No cal anar contra l’altre.

—En el llibre dieu que encara falta temps per a saber realment quina implicació tenen les xarxes socials i com ens han canviat la manera de comunicar-nos… Però clarament ens afecten no?
—Hi ha tres coses que per mi s’han de tenir en compte. La primera és que la tecnologia ens porta noves codificacions. Per tant, no tan sols t’haig d’entendre tu, sinó que ara a més haig d’entendre l’emoticona i què em vols dir amb això. En conseqüència, acabem tenint més codis a interpretar. Segona cosa, a vegades preferim comunicar-nos amb el mòbil, no pas directament. I això sí que és un canvi consubstancial, perquè avui molta gent no s’atreveix a donar la cara, a encarar un problema, a acomiadar una persona… T’envien un missatge el divendres a les set de la tarda dient no cal que tornis, però no t’ho ha dit ningú. La gent jove té autèntiques dificultats avui dia per fer coses que tota la vida hem fet naturalment. No saben fer coses en viu i en directe, com anar a comprar el pa. S’atabalen. Tot ho demanen, tot els ho porten. Ja no hi han d’anar presencialment. Llavors, la pèrdua de presencialitat és un factor clau per a poder interpretar correctament la comunicació i per a establir un bon vincle. Els vincles es generen en la presencialitat, no per mitjà d’una màquina.

—I la tercera?
—Per mi és la més greu. És que les maquinetes ens roben la capacitat de posar l’atenció allà on nosaltres vulguem posar-la. Si ens roben l’atenció, ens roben la voluntat. No puc fer el que jo vull, no sóc capaç d’establir un ordre. No tens llibertat, estàs enganxat a allò que la màquina et demana o et diu. Em passo hores enganxat. Després em queixo, perquè penso que he perdut el temps, però m’ha tingut enganxat, m’ha robat la voluntat. Aquí és on tenim un problema seriós, perquè no pots fer un ús lliure de la teva atenció ni decidir en què et vols centrar. És greu que tu visquis robòticament, que et converteixis en un cíborg, ets una persona que ja no té voluntat pròpia, tota la voluntat la té la màquina.

—I com ho solucionem tot això?
—És una mica aviat perquè puguem decidir sobre aquestes coses, encara que comencen a sorgir veus que defensen que s’ha de regular o que a la intel·ligència artificial li hem de poder començar a posar els copyrights, per saber qui ho ha dit. Hem de poder codificar les fonts. Hi ha molta feina a fer en aquest sentit. En l’àmbit individual, tothom s’hauria de plantejar fins a quin punt volem que el mòbil ens robi l’atenció.

—En el llibre dieu que és més important escoltar que no parlar.
—Sí, i tant. Totes dues coses són importants, òbviament. Però per poder entendre bé el codi, he d’estar en una posició d’escolta. La posició d’escolta em serveix per a anar més enllà de les paraules. Per tant, no faig una codificació del que em diuen. Això els psicòlegs ho aprenem molt aviat. Si quedo enganxat amb el que em diuen, no m’adonaré de quin és el substrat emocional que hi ha darrere. És molt pràctic aprendre a escoltar, més enllà del que es diu. Llavors pot ser que captis qualitats, aspectes, que si tu, en lloc d’escoltar, penses en la resposta que hi donaràs, ja no escoltes. Per això escoltar és molt important, perquè la resposta pugui néixer d’haver escoltat prèviament.

—Al llibre dieu: “Anem amb el cap tan ple d’obligacions, compromisos i expectatives que no atenem els missatges subtils que rebem constantment de les persones amb qui ens comuniquem.”
—És exactament això de què parlàvem. Hi ha moltes coses subtils que passen, per poc que t’hi fixis. Però en aquest món on vivim tot va tan de pressa… No tenim temps de fer res, i tot plegat fa que no ens fixem en les petites coses. La pregunta, llavors, és en què ens fixem? En la paraula, que és el més ràpid. Però, és clar, això també fa que ens fixem en què m’interessa de tu, en què em convé a mi… La cosa queda aquí. I al final no estem en relació, cadascú va a la seva.

Podeu comprar el llibre Ni m’explico, ni m’entens de Xavier Guix a la Botiga de VilaWeb

El psicòleg Xavier Guix acabava de reeditar el llibre Ni m’explico, ni m’entens, vint anys després de la primera edició. I amb aquesta excusa conversem amb ell sobre el món de la comunicació. Durant el dia, tots ens comuniquem moltíssimes vegades. Com que ho fem constantment, hi llevem importància. Pensem que és una cosa simple. Però, després de llegir el llibre, entens que, malgrat que ho fem quotidianament, la comunicació entre persones no és senzilla, és feta de petits matisos. Per exemple, tots ens centrem en la paraula, però quina importància tenen els gests i el to a l’hora de comunicar-nos?

—Sempre s’ha dit aquella frase de “parlant, la gent s’entén”, però dieu que no és així. Gireu la frase…
—Sí, afirmo que parlant la gent no s’entén. Quan diem que parlant la gent s’entén és una invitació. Convidem d’alguna manera que hi hagi una actitud en la qual ens vulguem entendre. Una altra cosa és que ens puguem entendre realment, només perquè parlem el mateix idioma. I aquí és on ve la dificultat, perquè en realitat els teus codis són teus i els meus són meus. Molta gent pensa que estaria molt bé que tots penséssim i sentíssim igual, però el que és bonic és que siguem diferents. D’alguna manera, la comunicació és l’exercici que ens convida a conèixer-nos. I en aquest conèixer-nos hi ha relacionar-se. Per tant, la comunicació fonamentalment no és una habilitat, en el sentit d’una cosa que haig d’aprendre a dominar, sinó que és el procés més important de la vida, perquè és el procés que ens uneix, a través del qual ens coneixem i ens estimem.

—Abans de llegir el llibre pensava que la comunicació era una cosa senzilla. Com que ho fem cada dia… Però m’he adonat que no és tan fàcil.
—Si fos tan senzill, ens entendríem tots. De seguida ens entendríem, i ens posaríem d’acord. Però no és així.

—Per què ens costa tant d’entendre’ns?
—El codi que cadascú té respecte de com ha organitzat el seu mapa sobre la vida és diferent i això requereix que jo pugui interpretar, entendre mínimament, els teus codis, almenys els necessaris perquè ens puguem entendre, i per tant que tu també coneguis els meus. Aleshores no ens queda cap més remei que preguntar-nos, observar-nos, intentar veure en què et mous més fàcilment, si ets una persona més visual, si ets una persona més de paraules, si ets una persona més de sentit. Quan coneixes una mica dels codis de l’altre, llavors ja pots apropar-te una mica més al seu món. Però no és fàcil, requereix un entrenament. I clar, tal com vivim avui, és impensable la comunicació interpersonal. Anem a preu fet. Tot ens ha de rendir. I, per tant, no tenim temps. No tinc temps de distreure’m ara, estar aquí encantat, de veure com et comuniques, si mires, si no mires, si has entès això, si no has entès allò, preguntar-te… Ui, és massa complicat! Anem molt més directes. I això fa que al final cadascú entengui allò que ell ha volgut entendre, no allò que la persona volia dir. Al final tot quedarà reduït a un titular. I quan vegi el titular, m’adonaré que és el que jo he dit, però no és el que jo volia dir. Perquè ho havia dit dins d’un context. I el titular no expressa el context, expressa només la paraula. I d’aquí vénen els problemes. La comunicació és plena de petits matisos, i si ens volem entendre hem de fer un esforç comunicatiu de voler entendre l’altre, de voler conèixer els seus codis. I com que és difícil conèixer-nos, a vegades senzillament hem de preguntar. O hem de ser capaços de manifestar el que no entenem, el que no veiem clar… Quan som capaços de posar codis comuns perquè ens puguem entendre, llavors parlant la gent s’entén.

—I no ens ho haurien d’ensenyar de ben petits, tot això? No milloraria la comunicació?
—Sí, segurament sí. No ho fem perquè, com has dit al començament, segurament donem per entès que ja ens entenem. Molts pensen que el fet de parlar el mateix idioma fa que ja entenguem què volem dir, però no és del tot cert. Hi ha una prova que sempre faig. Demano a la gent que pensi en un violí, i després els demano en què han pensat. Cadascú ha vist un violí diferent. Un ha sentit un violí enmig d’una orquestra. L’altre s’ha vist ell mateix o ha vist un fill tocant el violí, l’altre l’ha vist en un prestatge o suspès en l’aire… No tenim la mateixa experiència. Tots hem entès la paraula “violí”, però la paraula no descriu l’experiència. Per tant, si jo vull conèixer l’experiència que tu vius amb el violí, t’haig de preguntar més coses.

—Més conceptes que m’han semblat interessants del llibre. Moltes vegades pensem que la comunicació és la paraula, però expliqueu que la comunicació no verbal és clau, i fins i tot més important que la paraula, ben sovint.
—En la nostra tradició evolutiva, antropològicament parlant, és més antic el gest que no pas la paraula. Antigament grunyíem, no parlàvem. Per això el gest i el to de veu eren tan importants. Era diferent si venies cap a mi amb un somriure o ensenyant-me les dents. Per tant, com dèiem, la paraula no és la cosa. Encara que després van venir uns estudiosos que ens van dir que, d’acord, la paraula no era la cosa, però amb la paraula fèiem la cosa. I la paraula ha anat convertint-se en el temps en quelcom simbòlic. Albert Mehrabian va fer un dels estudis més importants sobre això. I en les conclusions afirmava que el llenguatge no verbal –per tant, el cos i el to de la veu– representava el 93% de la comunicació, mentre que les paraules només un 7%. Antropològicament, és raonable. Tu de què et refies més? Del que jo et digui o dels gestos que he fet, si et sembla que m’he contradit?

—Dels gests, no? Però el dubte és si sabem entendre aquests gests correctament.
—Ho portes dins teu. És com un tresor evolutiu, és una herència evolutiva que fa que no necessitis grans aprenentatges per a observar i captar el gest. A més, aquests últims anys hi hem afegit un altre factor que no s’havia estudiat, que es diu “neurones mirall”. Són un paquet de neurones que tenim a la zona del cervell, que reprodueixen els gestos que fas. Per tant, si jo miro els teus gestos, també es reprodueixen dins la meva ment. La qual cosa ens porta que jo pugui captar aspectes del que tu sents. I això ens serveix justament per a amplificar el coneixement que pugui tenir de l’altre, la captació de les seves intencions. Alguns estudiosos afirmen que això ha estat necessari perquè mare i nadó es puguin entendre fins que parlen. Necessiten un codi amb què puguin entendre les necessitats de la criatura.

—De fet, ara molts pares signen amb els seus fills. Els ensenyen a comunicar allò que volen associant paraules com “menjar” o “son” amb un gest.
—Exacte. Per tant, tenim uns codis molt antics. I el més modern de tot és la paraula. Ara, què passa? La paraula avui ha agafat molt de protagonisme. A mi m’encantaria que es repetissin aquests estudis, perquè estic convençut que la paraula ha guanyat pes. Probablement, no a l’altura de la resta, però l’ésser humà en la seva evolució és un ésser narratiu. Ens ho expliquem nosaltres. Ens n’anem a dormir i ens expliquem la pel·lícula. Tot el dia pensem. I quan pensem no tan sols veiem imatges, sinó que ens expliquem les coses. De fet, una història humana, pràcticament, es pot reduir a memòria i relat. És el que recorda i l’explicació que es dóna de tot allò que recorda. Per tant, la paraula no és la cosa, és simbòlica, però aquest símbol hi dóna sentit.

—Confesso que en aquesta entrevista sóc conscient que tota l’estona faig gests i coses, i penso: “Li dono informació.”
—No els analitzo pas…

—M’he tocat l’orella i he pensat: “Què deu voler dir això?”
—Hi ha micromissatges, que corresponen a aquella famosa imatge dels tres micos del WhatsApp. Això els humans ho reproduïm quan estem una mica nerviosos, neguitosos o intranquils, quan no estem gaire segurs. M’emporto la mà a la boca o a l’orella… Si t’hi fixes, en Guardiola fa molts d’aquests gestos, moltíssims.

—Una altra cosa que és clau en la comunicació és el to.
—El to, la veu, neix de les entranyes, de l’abdomen. Per tant, aquí trobem la part més emocional. El to de la veu reflecteix d’alguna manera el nostre espai energètic interior i la nostra emocionalitat. Per això de seguida el captem.

—Hi ha quatre tons.
—Hi ha quatre tons generals a través dels quals ens relacionem amb la gent. Un to és autoritari. “Aixeca’t. Vine cap aquí. Anem al cine.” El segon to és un autoritari amagat, ocult, que és el to d’expectativa. “Ens n’hem d’anar o no ens n’hem d’anar? Hem d’anar al cine o no? Què? Què hem de fer?” Hi ha com una certa ironia, però que presenta una expectativa. Jo ja vull resoldre, però en lloc d’anar directament, genero una expectativa. El tercer to és el de la súplica. És el to de la persona que no vol aixecar gaire la veu, que li sap greu molestar. Diu: “Si voleu, si no us sap greu, què et sembla si anem al cine?” Un to baixet, de qui no vol molestar. I finalment hi ha el to del desig. “Escolta’m, tens ganes d’anar al cine? Anem al cine o què? Va, vinga, va.” Parlo d’un to que no és autoritari, ni genera expectativa, sinó que genera desig. Aquests tons apareixen enmig de les diverses tonalitats que tenim segons l’humor i els estats emocionals que passem.

—Però, és clar, cada vegada més ens comuniquem sense el to i els gests. Quan enviem missatges per WhatsApp no hi ha ni l’una cosa ni l’altra, i segurament això de vegades causa problemes de comunicació.
—És clar, ens imaginem el to i això crea malentesos. Sabem que en la comunicació el pitjor malentès de tots és la pressuposició. És el cau dels grans problemes de comunicació. Perquè justament ens falta informació, perquè interpretem erròniament el codi. Aquí és quan és tan important parlar, per voler-nos entendre, per saber què vol dir entendre el codi. “Quan m’has dit això, què volies dir?” Avui dia, sortosament, tenim un munt d’eines i metodologies que serveixen perquè aprenguem a gestionar millor la comunicació. Per tant, no tenim excusa per a dir que això és molt complicat. No és tan complicat, però s’hi han de posar ganes i s’han d’aprendre certes tècniques o habilitats. Per exemple, al nostre país no funciona bé l’assertivitat. És una cosa molt anglesa. Aquí som de la rauxa, de ventre, de la sang… Aquí la veritat és quan surt la cosa descarnada. I no, per l’amor de Déu, no ens hem d’insultar, no ens hem d’aixecar la veu, no hem de seguir aquesta pràctica. Tenim moltes eines avui dia per a fer tot això i per a dir les coses que volem dir d’una manera amable però contundent alhora. Però no acaba de funcionar.

—En aquesta societat cada vegada ens fa por no estar d’acord? Defenseu que és una cosa normal i habitual. Tinc la sensació que a les noves generacions els costa…
—Tens molta raó, no voldria criminalitzar la gent jove, perquè alguns empresaris m’han explicat això que dius. Es queden parats que quan premen els treballadors una mica, de seguida els diuen que estan estressats. Per què? Si el que li diuen és que ho poden fer millor, que es pot millorar. Les noves generacions no saben gestionar la frustració, i agafen baixes de seguida. No toleren el conflicte. Hi ha molta baixa tolerància a la frustració. I això porta a dos grans moviments. Un moviment adaptatiu: no vull conflictes, no vull merder, no vull confrontar-me… Prefereixen evitar, i per tant s’amaguen. L’altre extrem és fer el que volen. No toleren la frustració. Es tracta d’aconseguir el que ells volen. Hi ha molts casos de gent que s’irrita, s’enfada, perquè no li donen el que vol. I, en conseqüència, baixa tolerància a la frustració, perquè no han fet múscul frustrant-se. Però la vida és plena de frustració. I com més aviat aprenguis a frustrar-te, molt millor t’anirà. Ara, en canvi, sembla que ens dediquem a evitar. Llavors no fem múscul, i una petita frustració es converteix en un drama.

—Afirmeu que, arribats al punt de la discussió, potser és bo de no caure en la temptació de deixar-se arrossegar pel remolí emocional.
—Això costa molt, perquè el remolí emocional ens dóna poder. La ira, aquella cosa encesa, ens dóna poder, i això ens serveix probablement per a afrontar coses que d’una altra manera no ens hi veuríem en cor. Cal anar amb compte amb això. Perquè aquest poder és la rauxa. I la rauxa no és la màquina de la veritat. La rauxa significa que no controles, que se t’emporta la passió. I això, generalment, acaba portant problemes. Per això hem d’aprendre a gestionar-ho. O bé calmant-nos i agafant un mica d’espai, o posant les condicions per poder discutir sobre el tema. Però no pot ser que donem per entès que això és natural. Hem naturalitzat enfadar-nos. I sí, és veritat que tots tenim moments en què ens enfadem, generalment perquè les expectatives que tenim es frustren. Però la resposta que donem no ha de ser enfadar-se, fer un drama o una tragèdia. No cal anar contra l’altre.

—En el llibre dieu que encara falta temps per a saber realment quina implicació tenen les xarxes socials i com ens han canviat la manera de comunicar-nos… Però clarament ens afecten no?
—Hi ha tres coses que per mi s’han de tenir en compte. La primera és que la tecnologia ens porta noves codificacions. Per tant, no tan sols t’haig d’entendre tu, sinó que ara a més haig d’entendre l’emoticona i què em vols dir amb això. En conseqüència, acabem tenint més codis a interpretar. Segona cosa, a vegades preferim comunicar-nos amb el mòbil, no pas directament. I això sí que és un canvi consubstancial, perquè avui molta gent no s’atreveix a donar la cara, a encarar un problema, a acomiadar una persona… T’envien un missatge el divendres a les set de la tarda dient no cal que tornis, però no t’ho ha dit ningú. La gent jove té autèntiques dificultats avui dia per fer coses que tota la vida hem fet naturalment. No saben fer coses en viu i en directe, com anar a comprar el pa. S’atabalen. Tot ho demanen, tot els ho porten. Ja no hi han d’anar presencialment. Llavors, la pèrdua de presencialitat és un factor clau per a poder interpretar correctament la comunicació i per a establir un bon vincle. Els vincles es generen en la presencialitat, no per mitjà d’una màquina.

—I la tercera?
—Per mi és la més greu. És que les maquinetes ens roben la capacitat de posar l’atenció allà on nosaltres vulguem posar-la. Si ens roben l’atenció, ens roben la voluntat. No puc fer el que jo vull, no sóc capaç d’establir un ordre. No tens llibertat, estàs enganxat a allò que la màquina et demana o et diu. Em passo hores enganxat. Després em queixo, perquè penso que he perdut el temps, però m’ha tingut enganxat, m’ha robat la voluntat. Aquí és on tenim un problema seriós, perquè no pots fer un ús lliure de la teva atenció ni decidir en què et vols centrar. És greu que tu visquis robòticament, que et converteixis en un cíborg, ets una persona que ja no té voluntat pròpia, tota la voluntat la té la màquina.

—I com ho solucionem tot això?
—És una mica aviat perquè puguem decidir sobre aquestes coses, encara que comencen a sorgir veus que defensen que s’ha de regular o que a la intel·ligència artificial li hem de poder començar a posar els copyrights, per saber qui ho ha dit. Hem de poder codificar les fonts. Hi ha molta feina a fer en aquest sentit. En l’àmbit individual, tothom s’hauria de plantejar fins a quin punt volem que el mòbil ens robi l’atenció.

—En el llibre dieu que és més important escoltar que no parlar.
—Sí, i tant. Totes dues coses són importants, òbviament. Però per poder entendre bé el codi, he d’estar en una posició d’escolta. La posició d’escolta em serveix per a anar més enllà de les paraules. Per tant, no faig una codificació del que em diuen. Això els psicòlegs ho aprenem molt aviat. Si quedo enganxat amb el que em diuen, no m’adonaré de quin és el substrat emocional que hi ha darrere. És molt pràctic aprendre a escoltar, més enllà del que es diu. Llavors pot ser que captis qualitats, aspectes, que si tu, en lloc d’escoltar, penses en la resposta que hi donaràs, ja no escoltes. Per això escoltar és molt important, perquè la resposta pugui néixer d’haver escoltat prèviament.

—Al llibre dieu: “Anem amb el cap tan ple d’obligacions, compromisos i expectatives que no atenem els missatges subtils que rebem constantment de les persones amb qui ens comuniquem.”
—És exactament això de què parlàvem. Hi ha moltes coses subtils que passen, per poc que t’hi fixis. Però en aquest món on vivim tot va tan de pressa… No tenim temps de fer res, i tot plegat fa que no ens fixem en les petites coses. La pregunta, llavors, és en què ens fixem? En la paraula, que és el més ràpid. Però, és clar, això també fa que ens fixem en què m’interessa de tu, en què em convé a mi… La cosa queda aquí. I al final no estem en relació, cadascú va a la seva.

Podeu comprar el llibre Ni m’explico, ni m’entens de Xavier Guix a la Botiga de VilaWeb

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha tornat a insinuar que vol presentar-se a un tercer mandat, malgrat que la vint-i-dosena esmena de la constitució ho prohibeix. “No és cap broma”, ha dit en una entrevista telefònica amb la cadena NBC. I ha afegit: “Hi ha mètodes” per aconseguir-ho, encara que no ha volgut precisar quins.

“Molta gent vol que ho faci, però jo els dic que encara queda molt. Som al començament del mandat. Ara com ara estic centrat en això”, ha explicat. Quan li han demanat si voldria un altre mandat, ha respost: “M’agrada treballar. No és cap broma, però encara és massa aviat per pensar-hi.”

Li han preguntat si algú li havia presentat plans per permetre-li un tercer mandat, i ha dit que “hi ha mètodes per fer-ho”. Una de les possibilitats que es plantegen és que el seu vice-president, JD Vance, es presenti com a candidat i ell de número dos i que, un cop elegit, li cedeixi el càrrec. “Aquest n’és un”, ha admès, “però n’hi ha d’altres.” No obstant això, ha refusat d’explicar-los: “No”, ha dit, tallant la conversa. Trump ha fet referència als bons resultats de les enquestes i ha insistit que molta gent voldria que continués a la Casa Blanca més enllà del 2029.

Una reforma constitucional per abolir la limitació de mandats és molt complicada: caldria una majoria de dues terceres parts al congrés o bé que dues terceres parts dels estats demanessin una convenció constitucional. En tots dos casos, després caldria la ratificació de tres quartes parts dels estats.

No és la primera vegada que Trump especula amb un tercer mandat. Fins ara, altres dirigents republicans ho havien considerat simples bromes o provocacions adreçades als seus adversaris polítics.

La plataforma d’operacions encarregada de segellar definitivament els pous submarins del projecte Castor ha arribat avui al migdia a la costa de Tarragona. Es tracta de la unitat Noble Resolve, de 150 metres d’altura, que s’ha situat a una milla de la platja. Enagás preveu que durant l’abril la unitat Jackup MODU sigui remolcada fins a la plataforma Castor, on ha d’instal·lar 37 taps en tretze pous. En 22, s’emprarà la perforació mecànica i en la resta, detonacions al subsol marí.

La Plataforma en Defensa de les Terres del Sénia i l’Ajuntament d’Alcanar han avisat que fiscalitzaran de prop el desmantellament del projecte fallit i han denunciat l’opacitat de l’operació. A mitjan març, el govern espanyol va autoritzar la declaració d’impacte ambiental (DIA) que ha de permetre les feines, que estan previstes en tres fases.

En primer lloc, s’aproximarà i posicionarà la plataforma, que s’ancorarà al fons marí. Després se segellaran i abandonaran definitivament els pous: es retiraran els taps temporals i es netejarà el fluid impregnat a les parets internes –restes de petroli de producció detectades el 2015– per assegurar l’adherència del ciment. Finalment, es restaurarà el fons marí i es desmobilitzaran la plataforma i tot l’equipament. Els pous, tancats el 2016, tenen segells provisionals amb una durada màxima de quatre anys. Després de tres anys de tràmits, Enagás pot començar a inutilitzar-los definitivament. Segons càlculs de fa tres anys, el cost del desmantellament s’enfila a 70 milions d’euros.

Riscs, sismicitat i manca de transparència

Davant aquesta operació, l’Ajuntament d’Alcanar i la plataforma han exigit informació detallada sobre les possibles conseqüències del segellament. Han advertit del risc de vessament d’hidrocarburs, tant per les restes de cru no extretes de l’antiga plataforma Amposta, que explotava Shell, com per l’activitat de segellament, que pot causar nous moviments estructurals i sismicitat.

L’entitat també ha reclamat transparència sobre el cost, actualment declarat confidencial, i un calendari clar per al desmantellament de la plataforma terrestre. A més, ha instat a revisar el funcionament dels sismògrafs encarregats de controlar la sismicitat durant els treballs, gestionats per l’Institut Geogràfic espanyol. Si es registren terratrèmols superiors a 2,5 graus a l’escala de Richter, o bé cinc sismes consecutius de menys intensitat, els treballs s’aturaran.

El temporal de vent, que ja es considera tancat, ha provocat una bona quantitat d’incidències. A Catalunya, hi ha hagut més de 900 trucades al telèfon d’emergències 112, amb l’Alt Empordà (221) i el Baix Empordà (125) com a comarques més afectades. El vendaval va a la baixa, però encara bufa amb força a l’Empordà, on s’han registrat ratxes de fins a 100,8 km/h a Portbou. A més, el port de Maó ha registrat una onada de 12,63 metres pel mal temps.

La circulació ferroviària s’ha normalitzat a totes les línies de Rodalia. Ahir, es va tallar la circulació entre Ripoll i Puigcerdà per culpa del mal temps. També es va haver d’interrompre la circulació a l’R4 (Castellbell i el Vilar) i l’R11 (Sant Miquel de Fluvià) per la caiguda d’arbres.

Els Bombers de la Generalitat de Catalunya han rebut prop de 680 avisos, sobretot a la regió d’Emergències de Girona (309). Han intervingut principalment per la caiguda d’arbres sobre la via pública, vehicles, cases o cables. No hi ha hagut cap ferit. També han fet serveis per caigudes d’elements no estructurals com rètols, tanques, tendals i marquesines, i per assegurar o sanejar teulades, finestres i cobertes que perillaven de desprendre’s.

Protecció Civil manté avui les alertes onatge, però ha desactivat les de vent a Catalunya. Recomana de fer molta atenció en la mobilitat i les activitats a l’exterior, especialment a la muntanya i vora mar, i de posposar-les si no es pot garantir la seguretat. Es manté activat en alerta groga el pla Meteobal per fort vent a Menorca, el nord i nord-est de Mallorca i la Serra de Tramuntana. Ahir, les ràfegues van arribar als 130 km/h al santuari de Queralt, i van superar els 120 km/h a Portbou i el pantà de Darnius-Boadella.

També és activa l’alerta del pla Procicat per fort onatge. El Servei Meteorològic de Catalunya manté l’avís per onades de més de 2,5 metres (maregassa) a l’Alt i el Baix Empordà, amb pics que poden arribar als 4 metres (mar brava). Hi haurà mar de fons notable i l’onatge vindrà del nord. Està actiu el pla Meteobal amb color carabassa per fenòmens costaners a Menorca i al nord i nord-est de Mallorca.

Al País Valencià ja s’han desactivat tots els avisos.

Talls de subministrament elèctric a l’Alt Empordà

El vent de tramuntana i mestral ha provocat també talls de llum, especialment a l’Alt Empordà. Agullana, Darnius i Maçanet de Cabrenys van restar unes hores sense subministrament, i uns 1.435 abonats se’n van veure afectats. Endesa hi va instal·lar grups electrògens i ara sols en queda una desena sense servei. També es van veure afectats Portbou, Colera i part de Llançà, on el servei s’ha anat recuperant progressivament.

Una carretera tallada i tres amb cadenes per la neu

Pel que fa a la xarxa viària, ja només resten dues carreteres afectades per la neu. La BV-4024 continua tallada per accedir al coll de Pal (Berguedà), i calen cadenes per circular a l’N-141 al coll del Portilló. Ahir a la tarda, la caiguda d’arbres va causar talls i afectacions a diversos trams: la C-55 a Castellbell i el Vilar, la C-65 a Santa Cristina d’Aro, la C-246a a Vilanova i la Geltrú, l’N-340 a Vallirana, la C-15b a Sant Pere de Ribes-Canyelles, l’LV-4241 a Sant Llorenç de Morunys i la T-700 a Prades.

La diputada del Partit Popular Mar Galcerán ha presentat una proposta no de llei a les Corts per demanar al Consell la modificació de l’estatut de les persones amb discapacitat del País Valencià. El seu objectiu és d’eliminar-ne la referència al terme “diversitat funcional” i substituir-lo per “discapacitat“. Segons Galcerán, la primera diputada amb síndrome de Down, aquest canvi permetria de fer un pas endavant “en la dignificació i el reconeixement de les persones amb discapacitat”, una línia que diu que el partit vol consolidar. Ha argumentat que el concepte de “diversitat funcional” no té cap reconeixement legal ni està recollit per organismes oficials. “Hem de començar per donar-li al llenguatge la importància que té, donar-li rellevància a les persones, visibilitzar-les i normalitzar”, ha dit.

La proposta s’ha aprovat en la comissió permanent no legislativa sobre polítiques integrals de discapacitat, amb el suport de tots els grups polítics. En la defensa del text, Galcerán ha insistit en la necessitat de “trencar d’una vegada amb la por de dir-li a les coses pel seu nom”, i ha dit que aquest temor prové “de l’estigma i els prejudicis associats al terme discapacitat”.

Per això, ha defensat que la manera d’avançar no és eliminar la paraula, sinó fer-la servir amb normalitat: “La solució no és deixar d’usar la paraula ‘discapacitat’, sinó incorporar-la al dia a dia fins que la gent perda eixa por a l’hora de parlar sobre la discapacitat i sobre les persones amb discapacitat. L’ús d’altres termes només contribuïx a amagar, que en moltes ocasions es confon amb el respecte i l’educació.”

Pablo Sánchez, cantant de la Raíz, va reaparèixer ahir sobre els escenaris per primera volta d’ençà que va anunciar que té un mieloma múltiple que no li permet de fer la ronda de retorn de la banda. A Barcelona, a l’escenari de la Telecogresca, va ser introduït pel seu germà Panxo –cantant de Zoo–, que participa en aquesta ronda, i va cantar algunes de les cançons del grup, com ara Solo quiero de ti i El mercurio. El públic assistent va rebre l’aparició amb emoció i crits de suport.

@laraiz_oficial a la @telecogresca
Música i compromís pic.twitter.com/bT2nzvgseV

— Ignasi Termes i Serra (@IgnasiTermes) March 30, 2025

Ara fa un mes, Sánchez va explicar que li havien diagnosticat la malaltia arran d’uns mals d’esquena que no li passaven malgrat que feia fisioteràpia, i que van anar a pitjor arran d’un esternut molt fort que el va deixar adolorit durant setmanes. “Em vaig fer una nova ressonància i va aparèixer que tenia una fractura en una vèrtebra. És estrany, perquè amb un esternut no et trenques una vèrtebra”, va dir. Després d’això es va fer més proves fins que van trobar el diagnòstic: “M’han detectat una malaltia greu i crònica. He de lluitar-hi des d’ara mateix.”

A petició de Sánchez, la Raíz va mantenir les dates previstes de la ronda, i va avançar que, si es trobava bé, s’acostaria a algun concert, però que no podia fer l’actuació sencera. Està previst que toquin a Alacant l’abril, a València el maig, a Mallorca i Vic el juny i a Gandia el juliol. “M’agradaria fer la ronda. Jo mateix n’havia ideat la retrobada. Entendreu que en tenia moltes ganes, però ara l’única cosa que em passa pel cap és que tot això passe”, deia Sánchez al vídeo. “La banda són onze persones. M’han dit que farien el que jo diguera. Ha sigut molt bonic, però els he dit que l’han de fer, que és una ronda de retrobada”, va dir.

Un mieloma múltiple és un càncer que afecta les cèl·lules plasmàtiques, un tipus de globus blancs presents a la medul·la òssia responsables de produir anticossos. Els símptomes més comuns són el dolor ossi, sobretot a l’esquena, les costelles i els malucs; anèmia, infeccions freqüents i problemes de coagulació.

Fàtima Ofkir, la jove de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) alliberada ahir per Oman, on complia una cadena perpètua, ja ha arribat a Barcelona. Ho ha anunciat a Catalunya Ràdio el ministre d’Afers estrangers espanyol, José Manuel Albares, que ha dit que ha arribat a Catalunya per una zona discreta de l’aeroport per evitar la premsa que l’esperava. Va ser amnistiada pel sultanat d’Oman tot coincidint amb la fi del Ramadà.

La noia va ser empresonada el 2018, quan tenia 18 anys, després de ser arrestada per tràfic de drogues. Ha passat set anys en un centre penitenciari de dones per una condemna considerada desproporcionada pels seus advocats, que creuen que va tenir un judici irregular i que si hagués estat jutjada a l’estat espanyol, ni tan sols hauria entrat a la presó. Ofkir va ser enxampada amb set quilograms de morfina en un hotel de Masqat, la capital del país.

Avui, 30 de març de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

– Xavier Rius: “Sílvia Orriols es considera ungida i el seu entorn li té adoració”
– Amb llàgrimes als ulls i tota la dignitat, el crit de València contra Mazón
– La sentència que pot fer esclatar la política a Perpinyà i a l’estat francès
– Un gran aplec de cultura popular per a tancar l’Any Estellés a Burjassot
– L’èxit de les renovables, robots amb moviments humans, BYD vol superar Toyota i proves pioneres a Benidorm
– Mentides, nens robats i identitats falses: l’escàndol de les adopcions que ha sacsejat Corea del Sud
– Arnau París: “TV3 m’ha salvat la vida”
– L’hotel envoltat de polèmica on Franco va censurar la cultura, que podria ser un ‘The White Lotus’
– En els cent anys d’Andrea Camilleri
– Vins de la Mediterrània, una perspectiva catalana
– Avançament editorial: ‘La ira dels humiliats’ de Petros Màrkaris
– Crear conversació | Mail obert de Mercè Ibarz
– Closcadelletra (CDLX): Car tot alè esdevindrà cançó

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Els espectadors de TV3 s’han emportat una sorpresa avui a la nit. En començar el programa Col·lapse no hi havia Ricard Ustrell. El presentador ha tingut un problema familiar i no ha pogut fer-se càrrec del programa. En el seu lloc, ha sortit el periodista Carles Costa, que ha estat l’encarregat d’explicar la situació només començar.

“Vostès ara mateix a casa seva no deuen estar entenent res”, ha dit Costa tot dirigint-se als espectadors. “Això no és el Telenotícies Vespre, on em veuen habitualment”, ha afegit. “Avui de forma excepcional presentaré aquest programa perquè el Ricard ha tingut un problema familiar i, per tant, no podrà estar aquí amb tots nosaltres.” Malgrat tot, ha volgut calmar els espectadors i ha dit que Ricard Ustrell tornaria a presentar el programa la setmana entrant. “Això és el teu refugi, jo només te’l cuido una miqueta”, ha dit, bo i dirigint-se a Ustrell.

Costa ha volgut fer broma de tot plegat i ha afirmat que creu que presentant avui Col·lapse s’ha convertit en el suplent oficial de TV3. “Si cal fer un TN, el faig, si cal fer el Col·lapse, el faig, si cal fer el Cuines... fem el Cuines! Jo faré el que sigui, el que em demanin. Fem el que calgui!”

Malgrat la broma de Costa, s’ha de dir que tampoc és tan estrany que hagi estat l’encarregat de substituir Ustrell avui al programa, ja que enguany el periodista de TV3 s’ha incorporat a l’equip del programa que es fa els dissabtes a la nit.

És la sisena volta en cinc mesos que els valencians diuen al president de la Generalitat que no el volen. Que no el volen. Que no el volen. I que no el volen. I ja ha quedat clar que li ho diran totes les voltes que faça falta. Amb contundència, amb fermesa. Amb llàgrimes als ulls, que són tan ingovernables, i amb tota la força que només atorga la dignitat.

El punt de trobada era la plaça de l’Ajuntament de València, i molt abans de constituir-se la corrua de gent, els crits de “Mazón dimissió” i “El president a Picassent” i “No són morts són assassinats”, ja ressonaven. També alguns cartells desgastats i altres de nous. “Volem votar” sobre fons roig i “Mazón dimissió” sobre fons negre. Al carrer de les Barques, les voreres eren plenes de gent que esperava. El sol també ha volgut fer acte de presència i, després de l’eclipsi matinal, enlluernava tothom del carrer del Periodista Azzati estant.

Les vivències al límit

Com en les ocasions anteriors, molts familiars de les víctimes mortals han tret les forces d’on no saben que les tenen i han anat a València a exigir la dimissió de Carlos Mazón. Amb ells, les fotografies dels parents que els van arrabassar. Hi havia les més conegudes, les que donen la cara i mantenen encesa la reivindicació. Toñi, Rosa Maria, Dolores, Encarna… I també n’hi ha de més desconegudes. Algunes, com ara la Marga, de Benetússer, que diu que ha anat a pràcticament totes les convocatòries perquè va córrer molt de perill aquell dia. I Assenyala Manolo, un home gran de qui diuen els seus amics, amb un cert sentit de l’humor, que té l’honor d’haver travessat nedant l’avinguda de Ramón y Cajal del seu poble. Diu que va tenir molt de fred. Molt. Que no era aigua, allò, que era fang amb aigua i canyes i que va nedar entre neveres i cotxes. I els seus acompanyants ens diuen, quan ell no ens sent, que continua en tractament psicològic.

Teresa Romero, de València, va perdre la seua filla de quaranta-tres anys, el seu gendre de quaranta-cinc i el seu nét de quatre a Aldaia. Van anar a arreplegar el nano de l’escola i van passar al costat del barranc de Torrent. “No van donar cap avís. Demane justícia, perquè una altra cosa no me la donaran. Que es faça justícia i que qui siga que ho pague.”

Àngela Ridaura és de Paiporta i a la plaça de la Mare de Déu estant ens recorda que el seu poble és la zona zero i sense donar-li gaire importància, perquè és viva, ens diu que va estar a punt de morir, que en sa casa del carrer de la Florida van entrar tres metres d’aigua i que, com va poder, va pujar fins a la teulada i que va fer tres dies en casa dels veïns perquè davant la seua porta es van acumular trenta-cinc cotxes que van impedir que l’aigua isquera de la casa i allò es va convertir en un embassament. I Àngela i la gent que l’acompanya recorda que ha perdut dotze persones conegudes. “Un xic de quaranta-nou anys, un veí de vuitanta-sis…” I ho diu perquè ella és viva i, és clar. Com no ha d’anar a València a manifestar-se per demanar la dimissió de Carlos Mazón. Per això, quan a la plaça entra la colla Estrela Roja de Benimaclet de Dolçainers i Tabaleters, se li il·luminen els ulls i aplaudeix.

La peça que han tocat durant tot el recorregut és “La Processó de la Memòria”, de Ferran Navarro, que n’és el dolçainer principal. És un tema profund i greu que remou i que crida a la introspecció. En aquest cas, la música té un poder especial que és el de propiciar la comunió entre els manifestants i les persones que, al llarg de tot el recorregut, han romàs damunt les voreres per veure-la passar. No sé si la xifra que dóna la delegació de govern espanyol d’assistents inclou tota aquesta gent que aplaudeix d’una manera respectuosa i emocionada el pas de la colla i també de les víctimes que s’agafen a les pancartes i a les fotografies dels seus familiars com qui s’agafa a una taula de nàufrag. Són ací, a València, per ells. Ho repeteixen entre llàgrimes quan ens saluden o quan els fem la pregunta absurda.

En aquesta ocasió, els han acompanyat representants dels serveis públics essencials que el govern del PP i Vox menystenen tant.

Un bomber, Nicolás Valverde, del cos de l’Ajuntament de València, s’ha mostrat solidari amb les víctimes i ha dit que s’ha fet el que s’ha pogut amb els mitjans disponibles. “Crec que per a avançar, ja que no ha estat capaç de ser transparent i sincer, hauria de fer un pas enrere i fer la possibilitat d’eleccions”, ha dit, amb calma.

La infermera, Àngels López, del Centre de Salut d’Alzira, ha lamentat el descontrol que va haver-hi el 29 d’octubre quan ningú no va anul·lar ni les consultes ni les intervencions no urgents amb tot el que això representa de moviments de gent per la carretera. Pacients i sanitaris van quedar atrapats o no van poder tornar a les seues cases, per exemple, ha dit abans de començar i durant la lectura d’un dels manifests finals.

Manifests plurals, com les víctimes

Aquests manifests han estat plurals, com plurals són les víctimes. Això s’ha encarregat de dir-ho Mariló Gradolí, presidenta d’una de les associacions que aquesta setmana ha rebut un doble assenyalant. D’una banda, la vice-presidenta del Consell, Susana Camarero, sense nomenar-la, va dir que està molt marcada políticament, per ser de Compromís. I d’una altra, les xarxes socials del PP han seguit aquesta estela per a tornar assenyalar-la.

I en el seu parlament ha denunciat les maniobres del president Mazón en reunir-se per separat amb algunes víctimes en un intent d’emblanquir una gestió negligent que, segons l’acte de la jutgessa de Catarroja, va causar la majoria de les víctimes mortals.

Als Comités de Reconstrucció s’ha criticat durament l’acord entre el PP i Vox per a aprovar el pressupost de la Generalitat. Els han acusat d’atemptar contra els drets més fonamentals i contra les llibertats perquè el negacionisme del canvi climàtic posa vides en risc. Han criticat també que moltes empreses relacionades amb els casos de corrupció del PP hagen aconseguit contractes per a fer treballs de reconstrucció en les diferents zones afectades per la gota freda.

Un dels moments més tensos de la lectura dels manifests ha estat quan han pres la paraula treballadors del 112. Han denunciat la seua situació de precarietat perquè treballen per a una empresa privada. “Les vostres emergències són el seu negoci i nosaltres també som víctimes de la situació”, ha explicat una operadora. En un moment donat, una de les víctimes l’ha escridassada tot dient que a ella no li van agafar el telèfon aquella nit.

Amb tot, el moment més emocionant de la nit ha estat quan s’ha llegit el nom de totes les víctimes. 230, perquè a les 228 s’hi sumen els dos operaris que es van morir fent tasques de neteja i reconstrucció. 230 noms que han rebotat contra el cel negre de València enmig d’un silenci només trencat per l’helicòpter de la policia que durant tota l’estona ha sobrevolat la plaça. Cada nom era un cop de puny contra un Consell zombi que no sap que no té el respecte de cap de les persones que eren allà, que no sap que no governa un país que no és el mateix que era el 28 d’octubre.

El Palau de la Generalitat, testimoni de la indignació

Cansats de la caminada i de tanta estona esperant drets, asseguts als bancs de pedra de la Casa Vestidor, davant els Apòstols, hi havia un grup de jubilats. Un d’ells té una barraca en l’Albufera, encara pateix els efectes de la barrancada a les terres que diu que fan pena. Assenyalen el Palau de la Generalitat i ens pregunten si pensem que ens escoltarà el president.

El president no tenia agenda pública, avui. El Palau de la Generalitat, que ha servit de teló de fons als parlaments, ha romàs tancat i fortament custodiat per la policia. Ahir Mazón la va tenir a Alacant. No li va caldre fugir ahir, perquè el seu partit li havia improvisat un comité de benvinguda. El mateix partit que en les darreres hores s’ha dedicat a criminalitzar les víctimes, a intentar de dividir-les, a assenyalar una per una les persones que dijous van protestar contra ell quan va anar a les festes de la Magdalena.

 

L’onzè festival de literatura MOT ha tancat avui amb més de dos mil assistents entre les seus d’enguany d’Olot i de Girona. Ha reunit una trentena d’autors i ha programat dotze converses i dos Ver-MOT, que han penjat el cartell de “Complet”.

Comissariat per l’escriptora i experta en estudis de gènere Montse Barderi, el festival s’ha centrat en la temàtica de l’amor i les relacions sexoafectives. “Hem parlat de l’amor des de tots els angles possibles amb protagonistes de primera magnitud: els autors de grans llibres”, ha dit. Maggie O’Farrell, Tessa Hadley i Luis García Montero han estat alguns dels noms destacats que hi han participat.

A banda, en el marc d’El Primer MOT, la secció del festival dedicada a apropar la literatura al públic infantil i juvenil, més de mil infants i joves han participat en activitats literàries.

El cuiner, divulgador i comunicador Arnau París Masip (Barcelona, 1988) va fer-se conegut quan va guanyar el programa de televisió MasterChef l’any 2021. Fins llavors, tenia un futur planificat dins l’empresa familiar de material fontaneria, havia estudiat administració i direcció d’empreses i la seva relació amb la cuina no passava d’una simple afecció. A partir del seu pas per la televisió, va canviar de vida i va convertir aquella experiència en un nou futur, que l’ha portat a esdevenir un dels tres presentadors del programa Cuines, de TV3. Ara explica la seva trajectòria vital i professional al llibre A foc lent (Columna), un volum on descobrim que tot no són flors i violes al món audiovisual.

—Amb aquest llibre heu volgut explicar qui és Arnau París?
—La idea era explicar la història darrere el personatge. La gent coneix el perfil televisiu i de xarxes de l’Arnau, però no què l’ha portat fins aquí.

—La dicotomia persona i personatge recorre tot el llibre. Comenceu amb una escena insòlita: sou a la selva colombiana en un camp de reinserció de menors guerrillers.
—És una història que crec que és maca d’explicar, interessant i molt única. El fet d’haver pogut viure, o haver pogut conviure, en un campament de recuperació dels combatents de les FARC, en el moment més àlgid, és una manera impactant de mostrar una certa realitat, que gastronòmicament també va deixar empremta, d’alguna manera.

—Ah, sí? Llavors no us imaginàveu pas el vostre futur entre cassoles.
—Vaig arribar en aquest campament quan feia dos mesos que ells havien deixat les armes. Era un front de la guerrilla actiu feia molt poc temps i, per tant, eren gent que estava acostumada al cent per cent a viure per fer la guerra. En conseqüència, el tipus d’organització, dins uns estàndards d’organització social, econòmica i política comunistes, era molt horitzontal. Menjàvem en comuna i s’organitzaven les tasques de manera rotatòria. Cada dia anava variant i, per grups, un s’encarregava de donar menjar a tot el campament. Els ingredients que teníem eren molt escassos, i moltes vegades, en mal estat. Sovint, dels grans d’arròs s’havien de treure cucs, no tenien neveres per a conservar la carn, i l’assecaven al sol als teulats de les cases, i cuinaven amb un fogó cubà, que en deien, construït amb fang compactat i amb uns fogons on es cremava llenya. En ple segle XXI, per dir-ho així, no tan lluny de casa, i no tan lluny d’una Colòmbia totalment connectada amb el món, hi havia gent vivint d’aquella manera…

—En quin moment vital us en vau anar a Colòmbia?
—Hi vaig anar després d’haver deixat una feina en una multinacional on m’havia trobat de cara amb l’estrès, la pressió i estava força cremat. Abans d’entrar a l’empresa familiar, vaig pensar que, si no ho feia llavors, no ho faria mai.

—Vau estudiar administració i direcció d’empreses, amb el sobreentès que entraríeu a treballar a l’empresa familiar, sense haver-ho triat.
—Sense que ningú t’hi obligui, la idea és allà. Per això, entre els uns i els altres al final t’hi vas fent, decideixes involuntàriament fer el pas pel qual t’has format tant acadèmicament com professionalment. Calia provar-ho.

—La vostra experiència laboral és ben galdosa…
—Tot allò que aprens a la universitat no té gaire a veure amb allò que et trobes quan comences a treballar. Hi ha moments macos, però també et trobes que has de saber gestionar el fet de conviure amb unes altres persones, amb uns altres caràcters, amb gent que està millor o pitjor i que, per tant, t’afecta en el teu dia a dia. En el meu cas, he viscut moments de tot, moments molt bons i també moments dolents: ansietat, estrès, pressió…

—Treballant us vau inventar un personatge, el del comercial d’aixetes de l’empresa familiar.
—Portava un equip comercial de vint persones per tot l’estat i venia en mercats molt diferents, d’Andorra fins a Melilla i de Galícia fins a Mallorca. I me’n trobava de tots colors. Veus tot de persones durant el dia i has de saber com tractar amb cadascú. T’has de posar una gorra diferent, segons el client que visitis, per aconseguir la connexió personal que assegura la venda.

Podeu comprar ‘A foc lent’ a la Botiga de VilaWeb

—Ens hem d’imaginar un català venent aixetes l’any 2017 a les Espanyes…
—Portava un calendari de la Guàrdia Civil a la cartera, i el treia quan em trobava aquells clients més reticents… D’alguna manera, em feia gràcia aprofitar l’escletxa i colar-m’hi.

—Quin és el vostre primer record gastronòmic?
—Quan era petit ja vaig demanar una cuineta als Reis. Els meus quatre avis vénen de pagès, amb la masia i l’hort, i quan passava temporades amb ells m’impregnava d’aquesta forma de vida. Per mi, anar a l’hort era com anar a jugar al parc. Tot això va arrelar en mi i em va fer entendre l’origen del producte des del primer moment, tot jugant.

—Quan fèieu de comercial, vau descobrir restaurants de carretera, mercats, espais insòlits fora de les rutes més gastronòmiques…
—Viatjava tres setmanes el mes i em desplaçava bastant. La cuina era una manera de conèixer les regions. Recordo que en un bar de carretera vaig demanar un gaspatxo, pensant en la sopa freda refrescant, i em van portar un gaspatxo manxec, que és un guisat de caça! O a Ceuta, on vaig menjar molt bon peix i marisc.

—En quin moment vau decidir de concursar a MasterChef?
—Els amics m’hi animaven, creien que ho podia fer bé, fins que un dia un m’hi va apuntar. És a dir, va fer el primer pas per mi, però com que tinc aquest punt d’inconsciència, que a vegades va bé i d’altres no tant, vaig decidir anar al càsting. Hi vaig acabar entrant, vaig guanyar i tot plegat va causar un tomb salvatge a la meva vida.

—Dieu al llibre que no hi tornaríeu…
—No ho faria dues vegades en una mateixa vida. Estic agraït al format per aquest canvi de vida, però és una experiència molt dura, en la qual hi ha una gran diferència entre el que t’imagines, i que idealitzes, i la realitat de què és. Si tornés enrere, diria a l’Arnau del passat que en gaudís, però tenint en compte unes quantes coses.

—MasterChef és un concurs de cuina, amb molts elements de programa de telerealitat.
—És un talent show, per tant, hi ha una part d’espectacle, on tu has de saber jugar el personatge. És un programa que dura molt, tres hores, seria molt estrany tenir catorze persones callades cuinant. Per guanyar-te l’audiència has de tenir la capacitat d’aconseguir que la gent empatitzi amb tu. Perquè hi ha molt de patiment darrere les càmeres. És un format molt demandant personalment i emocional, amb molta pressió.

—Vau estar tres mesos fora de casa, sense poder-ne dir res i sense poder dir que havíeu guanyat.
—Tres mesos i mig des que entres fins al final, convivint en una casa molt gran de superluxe, als afores de Madrid, sense mòbil, sense internet i amb deu minuts la setmana per a trucar a la família. Això et porta força al límit. A més, la gent es pensava que era en una clínica de desintoxicació, a la presó o al seminari… Mira que he fet coses estranyes, però fer-me capellà no m’havia passat mai pel cap!

—Com era l’Arnau de MasterChef? Us va servir l’experiència de comercial?
—Ser comercial et dóna eines per a sortir-te’n, de situacions de tota mena. Et dóna agilitat, saber reconduir les coses, tenir recursos… Això anava bé quan els jutges et valoraven coses només per fer-te saltar. Intentava respondre sempre de manera educada, graciosa però punyent. Recordo que en una de les primeres valoracions de càsting em van dir que semblava menjar d’hospital. Els vaig dir que ho proposaria a una clínica privada i ens en repartiríem els beneficis.

—Als programes d’aquest tipus hi ha perfils molt marcats: el qui plora, el psicòpata, etc. Vós qui éreu?
—L’estrateg, sens dubte. El programa en necessitava un i vaig adoptar aquest paper. No em considero pas una persona estratega, però vaig establir una estratègia per a eliminar els companys. Al principi també era una mica fatxenda, i després hi ha gent que m’ha dit que era més simpàtic del que semblava, tot i que al final vaig acabar-ho matisant.

—Quina ha estat la millor cosa i la pitjor de l’experiència del programa?
—La millor, sense cap mena de dubte, tot allò que ha vingut més tard. Acabar treballant a TV3 i comunicant a casa. També hi vaig conèixer la meva parella, la xef Rais Esteve. Realment m’ha canviat la vida, però també hi ha una part fosca, que és que coneixes la maquinària de la televisió, les xarxes, la publicitat. La pitjor és haver descobert aquest desencís. Quan m’ho miro ara, penso que ha pagat la pena, però si m’ho haguessis preguntat fa tres anys, t’hauria dit que no.

—Hi ha una promesa trencada d’esdevenir xef de renom al programa?
—Hi ha formats televisius que mostren un ofici amb una òptica que no és la real. Tu veus passar pel programa cuiners de tres estrelles Michelin, t’hi emmiralles, i quan surts la realitat d’una cuina professional és una altra molt diferent. MasterChef no mostra la realitat de la gastronomia. Hem d’entendre que la televisió és televisió, però la feina d’un cuiner al 95% dels establiments d’hostaleria és molt més sacrificat i mal pagat que no sembla.

—Heu fet pràctiques a la cuina de l’Atempo, de Jordi Cruz, i dels Casals, d’Oriol Rovira. Quina diferència hi ha entre l’un i l’altre?
—Són dues cuines totalment diferents. L’un fa una proposta de cuina molt més molecular, i l’altre molt més basada en el producte. M’ha agradat molt treballar en tots dos llocs. Abans d’entrar al programa tenia com a referents Jordi Cruz i Dabiz Muñoz, però després d’haver-me format, Oriol Rovira i Jordi Vilà són referents. Gent que defensa una cuina catalana, de territori, de proximitat, que no es tanquen al món, i fan elaboracions amb productes d’aquí.

—Heu esdevingut un comunicador gastronòmic, finalment.
—Sóc un privilegiat perquè he pogut portar la cuina al terreny que a mi m’agrada i això li passa a poca gent. L’he pogut transformar en una manera de viure tot fent allò que m’agrada més: cuinar i comunicar. Ser a TV3 m’ha permès formar-me com a comunicador gastronòmic, tenir un espai propi i desenvolupar un tipus de cuina concret. He pogut muntar una empresa on ofereixo tallers per a empreses i esdeveniments privats.

—Us ha temptat la idea d’obrir un restaurant?
—Mai. La meva família paterna són productors d’oli, de vi i tenen una casa de turisme rural. Allà vaig començar a organitzar sopars a l’estiu. Entre el juliol i el setembre ho deixo tot, desaparec i em tanco al Molí de la Vansa. Hi faig menú degustació amb la meva parella, que és cuinera. Cuinem davant el client, amb productes de casa i de l’entorn, amb un menú degustació de reserva oberta. Allà és on m’oblido de les xarxes, la televisió, i amb això ja en tinc prou.

—Què us allunya de la idea del restaurant propi?
—El restaurant és molt esclau i incert. Tinc amics que treballen a restaurants d’estrella Michelin i hi ha dies que no fan ni un client. No hi va ningú ni a dinar ni a sopar. I allà tens una plantilla a qui pagues la nòmina, vingui algú o no. Tens les cambres plenes, l’estructura. Ara mateix la meva vida necessita molta flexibilitat i, si vols tenir un restaurant, crec que hi has de ser. No pot ser ara vinc i ara me’n vaig a filmar no sé què. Potser em plantejo obrir alguna cosa tipus un frànkfurt, de tiquet mitjà-baix, amb molta rotació i una cuina més estandarditzada.

—Què vol dir la cuina “pim-pam”?
—La cuina “pim-pam” és la del dia a dia, la que hem de reivindicar i ha de fer que la gent torni a cuinar o cuini una mica a casa. Penso que hem de donar idees perquè la gent no agafi menjar per a emportar-se, i que convisqui aquest menjar per a endur-se, de tant en tant, amb les coses que tens al rebost. La cuina “pim-pam”, més que una recepta seguida al peu de la lletra, és tenir unes idees generals que puguis aplicar a allò que tens a casa.

—Dèieu això que la gent no cuina tant, perquè no té temps o perquè no en sap o perquè dedica el temps a una altra cosa, però, en canvi, a les xarxes socials hi ha un munt de contingut gastronòmic, entre receptes i recomanacions…
—Avui dia hi ha menys temps, hi ha menys ganes i es prioritza el lleure, anar al gimnàs. Hi ha gent que treballa moltes hores i no té temps per a cuinar. Això es veu als lineals dels supermercats, on cada vegada hi ha més productes precuinats. Ara, quan algú em diu que ha fet una recepta meva em fa molta il·lusió. Perquè la gent té la idea d’una cuina que necessita molt de temps, i el que proposo es basa en el rebost de tota la vida, on segur que tenim llaunes de tonyina, pots de llegums, espècies, una ceba o un all. Al congelador pots tenir una verdura tallada, que només has de saltar per a tenir un plat arreglat.

—Què ha representat ser un dels tres presentadors de Cuines?
—D’alguna manera, TV3 m’ha salvat la vida. Ho dic amb sinceritat. Venia d’un format molt salvatge i vaig aterrar a una cadena on la gent m’ha tractat sempre molt bé. Sense anar a toc de xiulet. Un format que és cuina al cent per cent, amb un toc d’entreteniment, però cuina al capdavall, i amb una audiència que parla la meva llengua materna. Això en l’àmbit comunicatiu és d’agrair, perquè quan parlo en català és quan sento que puc comunicar millor. M’agrada molt el que faig, fer una mica d’humor, interpel·lar l’audiència amb quatre idees que poden acabar fent que la gent mengi millor.

—Finalment, a Cuines, hi veiem l’Arnau París persona i no el personatge?
—En aquest cas, amb la cuina “pim-pam”, el format s’ha adaptat a l’Arnau, no pas l’Arnau al format. Per tant, a l’Arnau que es disfressa, que fa brometes, que parla dels seus amics quan cuina, que té aquest tracte més dinàmic, amb una cuina més reduïda i de supervivència. Sóc un paio que em bellugo molt, que estic tot el dia amunt i avall. Un cul de mal seient, que deia l’àvia. Doncs, això és el que s’intenta transmetre. Bon rotllo, energia, gaudir de la cuina sense necessitat que això sigui un esclavatge. I en tot el programa, hem aconseguit un equilibri entre una cuina molt elaborada per a la gent que li agrada molt cuinar i una cuina molt dinàmica, més pensada per al dia a dia i per a la gent que no té tantes ganes de cuinar.