Tornen les protestes de pagesos a Catalunya Nord. Convocats per Coordinació Rural, avui és previst que bloquin l’autopista A-9 al peatge del Voló. Ho han definit com el segon acte d’unes mobilitzacions que van fer els mesos de gener i febrer i que van posar contra les cordes el govern francès.

En una temporada de males collites i animals malalts, els pagesos denuncien que el govern encara no ha complert els setanta compromisos arran de les anteriors mobilitzacions. Una part dels incompliments s’explica per la dissolució de l’Assemblea francesa i la convocatòria d’eleccions, però els pagesos també han posat l’accent en el tractat de lliure comerç que és previst que la Comissió Europea signi amb els països del Mercosur (Brasil, Argentina, Uruguai, Paraguai) abans d’acabar l’any, i que consideren que els perjudicaria.

L’aliança sindical majoritària FNSEA-JA va començar ahir un nou cicle de mobilitzacions, quan encara no fa un any de les grans manifestacions de tractors que van blocar bona part del territori. Hi haurà una mobilització coordinada amb pagesos occitans que preveuen de sortir de Besiers (Occitània) a les sis del matí, passar per Narbona a les set i ser a migdia a la frontera administrativa. Es preveu que hi hagi entre tres-cents tractors i quatre-cents al peatge del Pertús, al Voló. I no se sap quan acabarà el blocatge.

Malgrat que es preveu una mobilització important, no s’hi han afegit pas tots. Els sindicats JA i FDSEA de Catalunya Nord diuen que s’esperen que hi hagi una proposta del govern francès i que volen treballar amb la ministra d’Agricultura, Annie Genevard, que es va comprometre a tornar amb solucions concretes a les necessitats del departament. Ho veuen com “una oportunitat”, abans de treure els tractors si no hi ha avenços abans del 25 de novembre; moment en què es donaria un nou impuls a la mobilització.

Les mobilitzacions pageses d’enguany s’han destacat per la seva intensitat i per haver coordinat els pagesos catalans del Principat i Catalunya Nord en alguns talls. Al febrer, van arribar a blocar el centre de Barcelona. I al juny, els pagesos ja van tallar els principals passos del Pirineu per pressionar les institucions europees amb vista a les eleccions al Parlament Europeu. Després d’uns mesos, les protestes tornen.

“Tots els qui han vingut a València a ajudar, xavals joves, i xiques, es mereixen un monument. No tenim diners per a pagar-los”, deia en un vídeo Juan Rosaley, pescador jubilat de Catarroja (l’Horta Sud). “S’ho mereixen tot, i no volien res. Ajudar. Només ajudar.” Unes declaracions que van colpir molts valencians, que es veien reflectits en les seves paraules d’agraïment als joves que ajudaven en un moment tan crític. Molta gent va començar a compartir-ho a les xarxes socials i, al cap d’unes poques hores, el vídeo s’havia fet viral i ja acumulava més de sis milions de visualitzacions a Instagram. La pregunta era qui gestionava el compte que havia penjat aquell vídeo. Només hi havia un vídeo, però el nom del compte, “Les veus de la Dana”, deixava clara la seva intenció. Algú havia de donar veu als damnificats perquè se sabés què sentien.

La veu de la Dana és Juan Rosaleny, però també, Libertad Zanón, fotògrafa de Catarroja, parlant de salut mental i de les conseqüències emocionals que deixarà la gota freda quan les tasques més immediates i de supervivència ja hagin acabat. La veu de la Dana és Víctor Linares, músic de Paiporta (l’Horta Sud), criticant la gestió política de la catàstrofe. “La gestió de tots ha sigut nefasta. No sé com explicar-ho sense paraules que sone malament, perquè tots són criminals.” També és Verónica Andreu, metgessa de professió, que relata com ha viscut aquests dies el seu fill de cinc anys. Les veus de la Dana també són Ángela María Gutiérrez, Ana María Chaler, Verónica March, José Luis Navarro i els milers de centenars de persones anònimes que han sofert els estralls de la gota freda. Tots ells són “Les veus de la Dana”, perquè tots ells tenen històries per a explicar i ser escoltades.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Les veus de la dana (@lesveusdeladana)

Víctor Suárez i Rubén González són els dos nois que hi ha darrere el projecte audiovisual de “Les veus de la Dana”. Amb la voluntat d’escoltar els relats que molts veïns de Catarroja, Picanya, Paiporta, Massanassa, Alfafar, Algemesí i tants altres pobles tenien ganes d’explicar, van decidir d’unir forces i el poc temps lliure que els quedava per a materialitzar la idea, amb dos objectius clars: visibilitzar la situació que viuen els afectats –i que viuran durant uns quants mesos més–, i crear un registre pausat de les vivències úniques i personals dels damnificats que serveixi com a memòria de la catàstrofe natural més greu que molts d’ells han viscut.

El dia D

Rubén González és un jove cuiner d’Albacete que va venir a València ara ja fa uns quants anys per estudiar. Tot i que actualment treballa de cuiner a la ciutat, també estudia filologia hispànica. Víctor Suárez és del barri de Benimaclet de València i treballa en el sector audiovisual de fa temps. Es van conèixer participant en l’organització d’un festival d’arts del barri. El dia de la gota freda, el dimarts 29 d’octubre, cap del dos s’imaginava que passés allò que va acabar passant.

Suárez és autònom i normalment treballa a casa. Aquell dia no va ser diferent. “Era un dia que feia molt de vent. Això ho recorde. Però tothom es pensava que seria una gota freda més, com tantes altres que hi ha hagut.” El cap de setmana abans, 26 i 27 d’octubre, recorda que havia plogut una mica, “però poc”, s’afanya a remarcar. No va ser fins ben entrat el vespre que no es va adonar de la magnitud de la tragèdia, una mica semblant al que li va passar a González.

Libertad Zanón (fotografia: "Les veus de la Dana"). Juan Rosaleny (fotografia: "Les veus de la Dana"). Ángela María Gutiérrez (fotografia: "Les veus de la Dana").

Aquell dia, González tornava d’Albacete de visitar la família. Durant el viatge amb tren, va veure el cel molt ennuvolat, i li va cridar especialment l’atenció la quantitat d’aigua que baixava pels barrancs. També recorda les fortes ratxes de vent que hi havia. Com tothom, va rebre l’avís al mòbil a les 20.12. Feia dotze minuts que havia començat el seu torn de feina al restaurant on treballa. Va fer tot el servei “normal, com si res”. “Vaig anar a treballar com un dia normal. Recorde que vam haver de tancar la terrassa del restaurant perquè havien caigut quatre gotes, i sí que és veritat que aquell dia ens havien anul·lat les classes de la universitat, però va ser un dia molt normal”, relata. No va ser fins que va acabar el servei i va obrir el mòbil que no va saber què havia passat i passava tan sols a pocs quilòmetres d’on era. “Vaig començar a rebre vídeos de Paiporta, de Catarroja, de Massanassa, d’Utiel… I tot havia passat mentre jo era allà, treballant!”

L’endemà, 30 d’octubre, Suárez va rebre l’encàrrec d’un diari per a fer reportatges i entrevistes audiovisuals. Va agafar la càmera de vídeo i el micròfon i va anar cap a Paiporta. Com que no hi va poder arribar, es va desviar i va anar a Aldaia. El mateix dia, González va reunir-se amb un grup d’amics per anar a ajudar als llocs més afectats. El primer dia van anar a casa una amiga que vivia en uns baixos de Picanya, però els altres dies Suárez va anar a Catarroja, on té família i on va viure durant un any. “Va ser completament desolador veure com els carrers que havia habitat durant un any ara estaven tan devastats. Veure com cases de veïns havien quedat totalment destrossades. La imatge era tan dura!”, recorda.

Un dia, la pala. L’altre, la càmera

Els dies posteriors a la gota freda, tant González com Suárez coincidien netejant i llevant fang dels carrers. El temps lliure que fins llavors havien dedicat a les seves afeccions, ara el dedicaven a fer de voluntaris per ajudar a la població danyada. Fins que, un dia, González va tenir un moment per a aturar i mirar què en deien les notícies. “Un dia, a Catarroja, amb el meu amic Pablo vam ajudar a casa d’en Pepe, un home d’uns seixanta anys. Vam ser amb ell, la seua dona i els seus fills. Ens explicaven com havien viscut els aiguats, la por que havien tingut aquella tarda. Mentre netejàvem, en Pablo va treure una paella plena de fang. Plena. En Pepe va dir-li que la llencés. Deia el mateix amb les fotografies, es pensava que no es podrien conservar. Aquell dia, vaig tornar destrossat a casa. Vaig posar-me a mirar les notícies i vaig adonar-me que faltava molt de relat humà. Les imatges que es donaven eren totalment apocalíptiques i molt allunyades del que realment es vivia aquells dies.” Va ser llavors quan González va pensar en Suárez i va trucar-li. Volia que tots els veïns que aquells dies tenien ganes de parlar tinguessin un espai pausat on fer-ho. Un espai allunyat del ritme frenètic dels directes, del sensacionalisme i dels grans titulars. En definitiva, González volia conservar la memòria de totes aquelles històries anònimes.

Així doncs, van deixar la pala i van agafar la càmera i el micròfon. Quan no treballaven, s’acostaven als municipis i demanaven a la gent si tenia temps per a explicar-los el seu testimoni. “Insistíem en el fet que volíem seure a parlar. Volíem fer entrevistes en profunditat, d’uns vint minuts o trenta, com a mínim”, explica Suárez. I afegeix: “Al principi, pensava que amb la càmera no ajudava gaire, però després vaig adonar-me que sí. D’una altra manera, és clar, però donar-los el temps i l’espai per a explicar-se és una cosa que també t’agraeixen.”

Les veus anònimes, “les veus de la Dana”

Una de les particularitats de “Les veus de la Dana” és que Suárez i González no busquen el sensacionalisme, únicament volen explicar com és el dia a dia dels afectats, fins i tot ara que ja fa gairebé un mes de la tragèdia. Curiosament, expliquen que, al principi, quan es plantaven als pobles amb la càmera, moltes persones els deien d’entrevistar aquella veïna que havia perdut el marit. O aquella altra que tenia una germana que va voler anar al garatge a treure el cotxe i ja no va tornar. O els familiars d’un altre veí que no havia tingut ningú que el pugés al primer pis i no es va poder salvar. Que per què no, si els acabaven d’entrevistar a la televisió. Però Suárez i González buscaven persones que s’haguessin vist afectades “d’una manera completament normal”: “Que no hagen perdut ningú al seu voltant. Simplement, que expliquen com ho han viscut ells.” Això no vol dir que més endavant no entrevistin o parlin amb persones que han perdut algú proper, però consideren que ara no és el moment. “Una història no és menys important que una altra”, remarquen. Per això, “Les veus de la Dana” posa noms i cognoms. Per això, “Les veus de la Dana” són Juan Rosaleny, Libertad Zanón, Víctor Linares, Ángela María Gutiérrez, Ana María Chaler, Verónica March, José Luis Navarro i els milers de centenars de persones anònimes que han sofert els estralls de la gota freda, d’una manera o d’una altra.

Un projecte que necessita finançament

Aquest és un projecte que Suárez i González fan de manera voluntària per aportar el seu gra de sorra a les múltiples ajudes per la gota freda. Hi dediquen moltes hores del seu temps de lleure i, tot i això, no en tenen prou. Com que les ajudes per a llevar fang, donar roba i aliments, gestionar i fer logística de tot el que arriba i fer donacions a fundacions i altres entitats sense ànim de lucre ja han quedat cobertes, Suárez i González demanen donacions per a finançar el projecte i dedicar-hi el temps que realment necessita. “La diferència és si podem dedicar-hi cinc hores el dia o cinc hores el mes”, diu Suárez.

Ara mateix les donacions es poden fer per mitjà de la plataforma GoFundMe. La xifra que han establert, de cinc mil euros, servirà per a pagar la traductora que tradueix els vídeos, fer una pàgina web on penjar les entrevistes en profunditat senceres –de moment, només hi ha penjats vídeos d’un minut al seu compte d’Instagram–, i poder dedicar-hi més temps.

Així i tot, hi insisteixen: “No volem oblidar la part humana de la tragèdia. No parlem de ponts i infrastructures trencades ni de cotxes apilats. Parlem de piles de paelles amuntegades i enfangades al carrer que, encara que no tallen el trànsit, expliquen molt més profundament la magnitud de la tragèdia.”

Víctor Suárez i Rubén González (fotografia: “Les veus de la Dana”).

The Washington Post · Siobhán O’Grady, Serhii Korolchuk, Francesca Ebel i Sarah Cahlan

Kíiv, Ucraïna. La lluita pel control d’uns dos-cents quilòmetres quadrats a l’oest de Rússia ha esdevingut encara més cruenta aquests darrers dies, a mesura que el Kremlin, en anticipació d’una possible ronda de negociacions de pau encapçalada pel nou govern nord-americà de Donald Trump, se centra a eliminar de l’equació qualsevol disputa sobre el territori rus.

Ucraïna controla parts de la regió russa de Kursk d’ençà d’una incursió transfronterera per sorpresa a l’agost. Tot i haver perdut prop de la meitat del territori guanyat originalment, encara hi manté un punt de suport.

Rússia va llançar una nova contraofensiva a la regió la setmana passada, segons l’exèrcit ucraïnès i els analistes militars. També ha desplegat a la regió 10.000 soldats nord-coreans, pel cap baix, segons estimacions dels serveis d’intel·ligència nord-americans. El nou assalt, caòtic però implacable, va començar una vota Donald Trump –que ha promès de posar fi de pressa a la guerra– fos elegit president dels Estats Units.

L’operació sembla demostrar la importància que el Kremlin atribueix a Kursk en futures converses de pau: en cas que finalment hi hagi negociacions, l’objectiu de Moscou és que tan sols el territori ucraïnès sigui objecte de debat.

“És evident que Moscou no accedirà a encetar cap negociació fins que no hagi expulsat l’últim soldat ucraïnès de Kursk”, explica a The Washington Post Konstantín Remtxukov, cap de redacció de Nezavíssimaia Gazeta i veu influent en els cercles del Kremlin.

Putin no vol que Kursk s’utilitzi com a moneda de canvi, i tampoc vol veure’s obligat a renunciar a cap dels territoris ucraïnesos que ha capturat d’ençà de la invasió, afegeix Remtxukov. Les al·lusions recents de Putin al fet que qualsevol acord ha de reflectir les “realitats sobre el terreny” evidencien aquestes esperances russes de recuperar Kursk, continua.

Aquesta darrera setmana, el Kremlin ha endurit dràsticament la seva retòrica sobre unes hipotètiques negociacions de pau, tot donant entenent que no farà pas més concessions al govern Trump de les que va fer al govern Biden.

En una entrevista a la televisió estatal russa dimecres passat, va semblar que el ministre d’Afers Estrangers rus, Serguei Lavrov, rebutjava qualsevol proposta de congelar el conflicte i les línies del front actuals –tal com ha proposat part de l’entorn de Trump–, una idea que va considerar “fins i tot pitjor” que els Acords de Minsk, signats el 2014 en resposta a l’esclat del conflicte a l’est d’Ucraïna.

El blocaire i propagandista militar rus Mikhaïl Zvintxuk, fundador del canal de Telegram Rybar, explica que l’objectiu de Moscou és foragitar les tropes ucraïneses de Kursk les setmanes vinents.

“Crec que la qüestió de Kursk es resoldrà abans de la presa de possessió de Trump”, explica, i afegeix que la darrera onada de la contraofensiva russa ha deixat fora de combat les reserves i la logística ucraïnesa a la regió, alhora que ha permès a Moscou de reconquerir uns quants assentaments ocupats pels ucraïnesos a Kursk.

Les forces ucraïneses van ocupar entre 1.000 i 1.500 quilòmetres quadrats de territori durant les dues primeres setmanes de l’ofensiva de Kursk a l’agost, segons que explica Pasi Paroinen, analista d’un col·lectiu d’anàlisi d’intel·ligència de codi obert amb seu a Hèlsinki. Rússia, diu, no ha deixat de contraatacar d’aleshores ençà, i és possible que el terreny que Ucraïna controla a Kursk es redueixi encara més els dies vinents.

No és bufar i fer ampolles

Però l’assalt d’aquesta darrera setmana no ha estat bufar i fer ampolles per als russos, segons les tropes ucraïneses. Després de més de set dies de combats incessants, Rússia tan sols ha aconseguit petits avanços, la majoria dels quals a costa d’una xifra considerable de tropes i equipament.

Tot i l’augment de la pressió, els ucraïnesos asseguren que aconsegueixen de resistir l’embat rus.

L’Oleksandr, que treballa en intel·ligència a la regió de Kursk per a la vuitanta-dosena brigada ucraïnesa, explica que les tropes ucraïneses han destruït més de cinquanta vehicles russos aquests darrers dies, incloent-hi tancs. Diu que els soldats russos continuen repetint els mateixos errors, com ara, circular per carreteres controlades per Ucraïna o, i fins i tot, disparar contra les seves pròpies posicions d’infanteria.

Les protestes recents dels residents russos de Kursk que han hagut de desplaçar-se a causa de la incursió ucraïnesa demostren que l’ofensiva ha causat problemes interns importants a Rússia. La darrera contraofensiva russa a Kursk, segons que assegura un altre membre de la brigada, probablement té més a veure amb les ambicions polítiques de Putin que no pas amb la victòria electoral de Trump.

“Els russos han augmentat el ritme i la magnitud dels seus atacs en un intent aparent de saturar les defenses ucraïneses i expulsar-ne les tropes de Kursk”, explica George Barros, analista geoespacial l’Institute for the Study of War, un think tank amb seu a Washington.

Putin, en un bon moment

Kíiv, que continua rebutjant públicament qualsevol proposta de cedir terreny a Rússia en canvi de posar fi al conflicte, també té Trump en el punt de mira. Però Kíiv vol mantenir Kursk sobre la taula de negociacions tant com Moscou vol apartar-la.

No obstant això, hi ha qui dubta si Putin, les forces del qual continuen guanyant terreny en tots els fronts, acabarà accedint a unes negociacions que podrien posar fi, d’una vegada, a les ambicions originals del Kremlin d’envair Ucraïna sencera.

“És probable que Putin cregui que passa per un bon moment i es pregunti per què hauria de negociar ara, cosa que fa probable que les seves exigències en unes hipotètiques negociacions siguin extremadament elevades”, diu Camille Grand, ex-secretari general adjunt de l’OTAN i membre distingit de política del Consell Europeu de Relacions Exteriors.

S’ha de veure si les exigències maximalistes que Putin ha presentat en els seus discursos darrerament són una mera tàctica de negociació, o bé si se les creu de debò. “S’ha jugat tantes coses en aquest conflicte que no crec que li sembli acceptable posar-hi fi amb un acord”, continua Grand.

L’obertura de les negociacions dependrà, sobretot, de “si Putin es mostra més disposat o menys a acceptar les propostes de Trump, o si conclou que Trump simplement vol desfer-se del problema d’Ucraïna i que, per tant, paga la pena prosseguir amb la invasió”, explica Gerard Araud, ex-ambaixador francès a Washington.

Rob Lee, cap d’investigació del Foreign Policy Research Institute, un think tank amb seu a Filadèlfia, explica que Ucraïna veu Kursk com a font d’influència en unes hipotètiques negociacions de pau. El problema, per a Kíiv, és que l’ofensiva a Kursk li ha fet perdre terreny a l’est d’Ucraïna, on les forces russes tenen una posició com més va més avantatjosa.

Les pèrdues ucraïneses a la regió oriental de Donetsk van intensificar-se entre mitjan agost i setembre, segons els analistes, a mesura que les unitats més experimentades de l’exèrcit abandonaven les seves posicions en direcció a Kursk. De fet, segons Lee, les forces russes dins Ucraïna han avançat més de pressa aquests darrers tres mesos que en qualsevol altre moment d’ençà del 2022.

Amb l’arribada de l’hivern, les fulles han anat caient, cosa que dificulta el camuflatge de les tropes en una guerra en què els drons vigilen cada moviment de l’enemic. Els pantans fangosos, sovint un recer per a les tropes ucraïneses, podrien congelar-se aviat. Kíiv, que disposa de tropes i armament limitat, haurà de decidir aleshores quin dels dos fronts prioritza.

“On envien reforços? Perquè centrar-se a mantenir Kursk els podria comportar més riscos en unes altres parts del front”, sentencia l’analista.

Ebel informa de Moscou estant; Cahlan, de Washington estant. Ellen Francis, a Brussel·les, i Alex Horton i Ellen Nakashima, a Washington, han contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Miquel i Sara eren el germà i la neboda de Josep Carpio, que van morir ofegats al garatge de casa seua, a Benetússer (Horta Sud). Ara Josep ajuda tant com pot la seua cunyada Toñi, que s’enfronta a un munt de gestions que la superen. Simultàniament, ha començat a fer els primers contactes per a organitzar una associació d’afectats i de familiars que canalitze totes les accions legals i de tota mena relacionades amb les conseqüències de la barrancada.

El primer i gran objectiu de Josep Carpio és personar-se en les causes judicials que s’òbriguen contra el president de la Generalitat, Carlos Mazón, i la resta del Consell, que consideren culpables de la tragèdia humana causada per una mala gestió i una falta de previsió de la gota freda del 29 d’octubre. Carpio espera que, com que hi ha víctimes mortals, la fiscalia òbriga diligències d’ofici i, amb l’associació constituïda, fer d’acusació particular.

Denúncia i assessorament

A més, vol que l’associació servesca per a assessorar els membres a l’hora de fer gestions, i per a fer d’altaveu per a reivindicacions concretes com ara reclamar que s’executen els projectes de desviaments del barranc de Torrent que tant de mal ha fet, o un canvi en el model de la gestió de les emergències perquè passe a mans de tècnics i no de polítics com fins ara.

Actualment, l’associació és en una fase molt inicial. L’impulsen Carpio, la seua cunyada Toñi i unes quantes persones més, entre altres coses perquè la majoria dels damnificats encara treballen per recompondre la seua vida. Alguns altres encara cerquen els seus familiars, que són a la llista de desapareguts, i molts, com Josep mateix, amb prou feines són conscients de què els ha passat per damunt.

Josep Carpio ha fet gestions per a assessorar-se legalment sobre el procediment per a constituir l’associació i s’emmiralla en la de les víctimes de l’accident del metro de València el mes de juliol del 2006, que va aconseguir de mantenir vives les reivindicacions. “Ens passa a tots, que quan passa el temps, si no estàs directament afectat, t’oblides del drama, i això és molt dolent. És com en les guerres de Rússia i Israel, no veus què passa realment.”

Quant a l’associació de víctimes de l’accident del metro, Beatriz Garrote, que en va ser la presidenta durant molts anys, deia en una entrevista a VilaWeb que el camí de reclamar responsabilitats és molt dur. “M’agradaria dir-los, si els serveix la nostra experiència, que si tenen la necessitat de reclamar responsabilitats, que no ho facen sols, que s’agrupen i s’ajuden els uns als altres. Emprendre un camí per a exigir responsabilitats en un moment de dol és molt complicat i dolorós. Per això crec que és important buscar la força del grup, i associar-se. No sentir-se sol, perquè això encara els pot fer més mal. I, a la vegada, els voldria dir que, si no se senten amb força, i ens ho demanen, la resta de la societat ho farem per ells.”

Com que els efectes de la barrancada ha perjudicat unes quantes poblacions, Josep Carpio s’ha posat en contacte amb alguns regidors perquè informen d’aquesta iniciativa i es posen en contacte amb ell.

El portaveu del grup municipal d’Esquerra a Barcelona, Jordi Castellana, ha denunciat que actualment 3.641 persones que volen fer un curs de català a la ciutat que es troben en llista d’espera per falta d’oferta.

Castellana, que ha considerat la situació de greu emergència lingüística ha anunciat que proposaran demà a la comissió de Drets Socials ampliar l’oferta de cursos bàsics i el pressupost municipal destinat a aquesta formació. Per revertir aquesta situació, el grup també proposarà incorporar la Diputació de Barcelona al Consorci per a la Normalització Lingüística, millorar les condicions laborals del personal docent i augmentar l’equip tècnic de promoció lingüística.

“El coneixement de la llengua és el primer pas per a l’ús social del català, i sense aquest coneixement, no podrem garantir la seva normalització. El català és una eina d’integració i cohesió social; és necessari augmentar els recursos per adaptar l’oferta formativa a la creixent demanda”, ha sostingut el portaveu municipal d’ERC.

Totes les persones menstruants d’entre dotze anys i trenta-cinc poden recollir de franc una copa o calça menstrual. Així ho ha anunciat el ministre de Medi Ambient, Agricultura i Sostenibilitat, Guillem Cassal, qui ha participat en l’inici d’aquesta campanya, amb un punt simbòlic d’entrega dels productes a les persones que s’han acostat fins al Punt d’informació juvenil d’Andorra la Vella. La campanya La meva menstruació, la meva decisió. Sostenibilitat, salut i estalvi té per objectiu la promoció de productes vinculats a la menstruació que siguin reutilitzables per minimitzar els residus i garantir un accés lliure i equitatiu.

On es pot recollir el producte?

Per tal de recollir la copa o calça menstrual la persona interessada podrà triar entre dos punts pròxims a tota la ciutadania. El primer, disponible des d’aquest mateix dilluns 18 i fins a exhaurir existències, són els Punts d’Informació Juvenil de cada parròquia que lliuraran a totes les persones que hi vagin el producte que es desitgi. El segon punt, disponible només del 18 i el 22 de novembre i de 12:30 a 20:30, són els Centres d’Atenció Primària (CAP) on també es lliurarà el producte i, a més, s’oferirà una atenció personalitzada per part de les llevadores.

L’equip de llevadores es troba disponible el 18 de novembre al CAP d’Escaldes-Engordany / CAP de Sant Julià; el 19 de novembre al CAP d’Andorra la Vella / CAP d’Encamp; el 20 de novembre al CAP de la Massana / CAP d’Escaldes-Engordany, el 21 de novembre al CAP d’Ordino / CAP d’Andorra la Vella (Ciutat de Valls) i el 22 de novembre al CAP d’Andorra la Vella / CAP del Pas de la Casa / CAP de Canillo.

La persona interessada només haurà de facilitar el número d’identificació administrativa (NIA) i l’entrega del producte serà immediata, sempre que es disposi d’unitats, i fins a exhaurir les existències. Solament es lliurarà un producte per persona. Els productes inclouen l’embalatge personalitzat de la campanya, així com un codi QR amb explicació concreta del producte.

El mes de setembre les exportacions catalanes de béns s’han recuperat de la caiguda registrada a l’agost (-7,9%), amb un augment interanual del 3,4%, en un exercici en què mana la irregularitat d’un mes a un altre. Segons les dades publicades aquest matí pel Ministeri d’Economia espanyol, les vendes de Catalunya a l’exterior han estat de 8.090 milions d’euros, la segona millor xifra d’un mes de setembre, després de l’any 2022, que van ser de 8.200 milions. La xifra catalana és el 25,6% del total de l’estat espanyol, molt superior a la segona comunitat, que és Madrid, amb un 14,1%.

Tots sabem que no és un any fàcil per a les vendes a l’exterior, sobretot per la situació dels nostres principals clients. Fa poques setmanes, els experts del Fons Monetari Internacional assenyalaven que el país en més risc era Alemanya, la principal economia de la zona euro. Alemanya tindrà un creixement zero el 2024, després d’una lleu recessió el 2023. L’any vinent Berlín hauria de tornar a un creixement limitat al 0,8%, una forta baixada respecte de l’1,3% previst aquest estiu. Sembla que no n’hi ha prou per a tornar a engegar la màquina europea, perquè el motor està avariat. I sobre França asseguraven que resistia gràcies, sobretot, al control de la inflació d’aquests darrers mesos. Però l’economia francesa perilla d’alentir-se per la necessària consolidació pressupostària, és a dir, per l’estalvi que cal fer en la despesa pública per evitar l’explosió d’un deute que ja és fora de control.

Les vendes de l’estat espanyol a França han baixat d’un -2,9% entre el gener i el setembre; les que es fan a Alemanya, d’un -1%; i a Itàlia, d’un -0,4%. Són els tres estats més compradors de productes espanyols i que representen gairebé la meitat (47%) de les exportacions totals. Quant a les vendes de Catalunya, fins al mes d’agost, la caiguda era molt més forta a França i a Itàlia que no pas les xifres estatals. Cal destacar que el pes sobre el total de les nostres exportacions cap a aquestes tres destinacions és menor (deu punts menys: el 37%). Avui les dades de què disposem són, majoritàriament, a escala estatal, perquè l’Idescat no presentarà amb més detall les referides a Catalunya fins demà passat.

Per contextualitzar les xifres catalanes, cal assenyalar que, a escala internacional, les nostres exportacions (i també les espanyoles, d’un 1,9%) van tenir més bon comportament al setembre que les principals economies europees, com ara Alemanya i França, que van registrar sengles descensos interanuals del -0,3% i del -4,3%, respectivament.

Al setembre, a Catalunya, els productes químics, els béns d’equipament i l’alimentació van ser els tres epígrafs que presentaren un comportament més bo, en termes de volum total. I, en creixement interanual, fou d’un 6,7%, un 11,9% i -1,8%, respectivament.

Curiosament, a tot l’estat espanyol, els productes químics van baixar d’un -6,5%. Des de Farmaindustria, em comenten que els medicaments –les exportacions dels quals han caigut d’un 20%– són els culpables de la baixada. Representen gairebé el 30% del total del sector. “Creiem que ha de ser per la baixada de l’exportació de vacunes contra el coronavirus, fonamentalment. A Espanya es van fabricar unes quantes vacunes de covid-19 que es distribuïen a tot el món”, em diuen. Probablement, es refereixen als Laboratoris Rovi (amb seu a Madrid), que fabriquen els vaccins de la nord-americana Moderna.

Quant als aliments, parlo amb Prodeca, una empresa pública adscrita al Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya. El director d’estratègia, Marc Oliveras, em diu, més enllà de la lleugera caiguda mensual: “Les exportacions agroalimentàries catalanes han crescut d’un 1,73% en valor en els primers nou mesos d’enguany i n’ha disminuït el volum exportat (-1,55%) respecte del mateix període del 2023.” La diferència entre ambdues xifres es deu al fet que alguns productes importants s’han abaratit.

Però el fet més important és que alerta sobre el futur. “Aquestes dades mantenen i reforcen la tendència alcista gràcies a l’estabilització dels costos productius, si bé s’hi afegeixen nous riscos importants, com els possibles nous aranzels que el govern Trump vol imposar i que tindrien un fort impacte en les exportacions agroalimentàries catalanes.” I afegeix: “Els Estats Units, amb prop de 450 milions d’euros exportats en productes agroalimentaris, és el tercer mercat de destinació fora de la Unió Europea, després del Regne Unit i la Xina, i el setè del món, i equival al 3,5% del total que exporta Catalunya en aliments al món.”

Però sobretot interessa per la seva bona dinàmica actual. “Aquest 2024 –diu–, han crescut d’un 28% en valor respecte del 2023 i d’un 6,5% en volum. L’aplicació per part del govern Trump de nous aranzels a tota mena de productes europeus (diuen que entre un 10% i un 20%) afectaria els productes agroalimentaris de Catalunya, principalment aquells que més exportem, com l’oli d’oliva (els EUA són el segon mercat de destinació, amb un 15,2% del total exportat al món) i el vi (primer mercat d’exportació, amb el 12,8% del total).”

El sector de l’automòbil també té a veure amb la baixada de les exportacions, si bé les evolucions són diferents per comunitats, segons les marques més representatives. En l’àmbit estatal, els nou primers mesos de l’any han baixat d’un -0,6%, però a Galícia (Stellantis-Citroën), per exemple, han pujat d’un 11%. Aquests mesos l’exportació més important ha estat la de Catalunya, d’on s’ha exportat el 56% del total del sector. I aquí han baixat d’un -2,1%.

Veient el conjunt de l’any, a tot l’estat espanyol, les exportacions totals han baixat d’un -0,9%, i a Catalunya d’un -2,9%. Respecte del Principat, aquest acumulat anual ha millorat aquests tres darrers mesos, perquè al juny la caiguda acumulada era del 5,9%. Pensem que els càlculs es fan sobre l’any 2023, en què les exportacions van tenir un rècord històric. No sembla fàcil que es repeteixi, per les raons esmentades, però tampoc no és impossible…

La gestió dels centres educatius afectats pels aiguats per part del conseller Rovira no fa sinó augmentar el malestar entre la comunitat educativa. Vint dies després de la gota freda, la situació a les escoles i instituts continua sent incerta i caòtica. La conselleria avisa de les reobertures als centres educatius a través de circulars i els marca la data en què cadascun ha de reprendre l’activitat. Però sembla que les dates no acaben de quadrar amb la realitat. De de STEPV afirmen que la conselleria vol que s’òbriguen moltes de les escoles el pròxim dilluns, però si es parla amb els mestres molts d’ells afirmen que tardaran setmanes o mesos en estar operatius.

Aquests dies, la queixa del professorat i mestres és que conselleria els ha abandonat completament, no ha enviat ni una granera, ni un EPI, ni un equip de neteja als centres. Han estat les i els docents, PAS, persones de la neteja, junt amb famílies i persones voluntàries les que trauen el fang dels centres educatius. Així mateix, les direccions dels centres es queixen que la conselleria ha passat la pilota de les reformes a fer als ajuntaments, i alguns d’aquests a les direccions dels centres. “La direcció d’un centre educatiu són docents, no són tècnics en edificació, i no tenen per què preocupar-se en contractar reformes molt costoses dels centres” afirmen des de l’STEPV. Per això des del sindicat exigeixen que tota aquesta tasca, que en molts casos significa desfer i fer de nou gran part de les escoles, les ha d’assumir la Conselleria d’Educació.

Reubicacions que trenquen la comunitat educativa

Davant la dificultat de poder obrir aquestes escoles, des de la conselleria s’està optat per fer reubicacions. Rubén Pacheco, president de la Confederació d’AMPA Gonzalo Anaya, assenyala que es fan recol·locacions massives d’alumnes de manera desestructurada. “Trenquen comunitats educatives, quant a l’alumnat, el professorat i les famílies. No consulten ningú, actuen de manera directa i ni les directives de centres tenen informació prèvia”, diu.

València, sense metro fins el mes que ve: “A les línies del sud tardarem quatre mesos o cinc”

En aquest sentit, Pacheco apunta al sistema educatiu en secundària, i critica que és un sistema de concentració que sempre està sota mínims. “Mobilitzar la població educativa d’un centre de secundària, que ara mateix té ESO, batxillerat, FP i, en alguns casos també, escola oficial d’idiomes, és impossible. Però tot ve perquè el nostre sistema està sota mínims en qüestió d’insfrastructures. I no té cap problema ni vergonya a estar constituït sobre la base de la massificació.”

La solució a aquesta situació, diu, hauria de passar per posar més diners. “La Conselleria d’Educació està intentant solucionar tot això amb la mínima inversió possible. I no estic dient cap barbaritat. Els centres que reben els xiquets desplaçats o reubicats no reben cap reforçament de plantilla. Això no té ni cap ni peus. Com pots reubicar tot eixe alumnat sense assegurar que tenen tots els docents necessaris per a poder cobrir eixa situació?”

Manifestació per la dimissió de Rovira i Mazón

Davant el malestar de la comunitat educativa, la Plataforma per l’Ensenyament Públic ha convocat una manifestació aquest dissabte, 23 de novembre. Denuncien la mala gestió de la gota freda per part del govern valencià a l’ensenyament públic i demanen la dimissió del conseller Rovira i del president Mazón.

“Els danys estructurals, com aules inutilitzables, filtracions d’aigua i pèrdua de material essencial, no s’han reparat amb la rapidesa necessària, deixant molts centres en condicions precàries i posant en perill el dret a una educació de qualitat i en igualtat. A més, la falta de coordinació en la neteja i desinfecció dels centres ha augmentat els riscos sanitaris, ja que les autoritats han delegat la tasca a equips directius, professors i famílies, sense enviar materials de protecció ni professionals per a realitzar les neteges. La comunitat educativa se sent abandonada per part de la Conselleria d’Educació”, han dit en un comunicat.

També assenyalen una sèrie de problemes que afecten el sistema educatiu públic valencià, com ara la consulta de la llengua base, l’aturament del pla Edificant, les condicions laborals dels docents, les places de professors sense substituir, l’incompliment dels acords de plantilles i la degradació del diàleg entre la conselleria i els sindicats.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha decidit d’endarrerir el judici contra Lluís Puig per les obres de Sixena que s’havia de fer el 21 i 22 de novembre. En una interlocutòria, el lletrat José Marín detalla que no ha estat possible fer-li arribar la citació a Puig i que “després de les gestions infructuoses amb la defensa”, han decidit d’assenyalar una nova data per al judici oral, que finalment es farà el 20 i 21 de febrer del 2025.

Jutjaran el conseller de Cultura exiliat per haver-se negat a lliurar quaranta-quatre de les obres d’art de Sixena, que s’exposaven al Museu de Lleida, i que finalment es va endur la Guàrdia Civil en plena aplicació de l’article 155.

El magistrat instructor recull les acusacions de la fiscalia i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, que li atribueixen un delicte de desobediència. La declaració de Puig durant el judici es farà per videoconferència en unes dependències judicials de Bèlgica.

La causa contra Santi Vila, que ja no és aforat, és en un jutjat penal de Barcelona. La fiscalia demana una multa de 6.000 euros per als consellers del govern del Primer d’Octubre per no haver lliurat al monestir de Vilanova de Sixena les quaranta-quatre peces que hi havia al Museu de Lleida. L’Ajuntament de Vilanova de Sixena demana 11 mesos de presó per a Vila i multa de 162.000 euros. A Puig li demana una multa de 99.000 euros i inhabilitació durant dos anys.

La imatge era colpidora: la testa inconfusible de Gonzalo Boye sobreeixint enmig d’una mar policromada de desenes d’acusats asseguts en una de les grans sales de vistes que té l’Audiència espanyola en l’edifici llòbrec de San Fernando de Henares, a prop de Madrid. És una imatge que Boye no ha volgut defugir, perquè, com a advocat, hauria pogut demanar de seure al costat del seu lletrat, Eduardo García Peña. Però, ja que el volien al banc dels acusats, hi ha volgut ser, vestit amb pantalons, americana i corbata blava, no pas amb la toga que sí que duien la desena d’advocats catalans que l’han acompanyat en aquest tràngol. Perquè, a desgrat de la tranquil·litat i la confiança que ha exhibit en tot moment, abans de començar el judici, durant el recés i també a l’acabament de la sessió, l’acusació és molt seriosa i ha arribat viva fins avui, malgrat la fragilitat de les proves. La fiscalia li demana nou anys i nou mesos de presó i la inhabilitació com a advocat.

El mig centenar d’acusats que hi ha en aquesta causa, batejada “operació Mito”, tenen peticions de pena molt altes per delictes contra la salut pública (tràfic de cocaïna, fins a quatre mil quilos intervinguts), d’emblanquiment de capitals i falsedat documental, per exemple. A Boye l’acusen d’haver ajudat a ocultar l’origen il·lícit de prop de nou-cents mil euros que van intervenir a l’aeroport de Madrid a cinc dels acusats el febrer del 2017, quan anaven a Colòmbia; i concretament d’haver falsificat contractes de compra-venda de lletres de canvi. Boye ho nega, afirma que els diners no provenien del narcotràfic, sinó d’una de les persones a qui els hi van intervenir i que li va demanar ajuda per a recuperar-los perquè els volia invertir en els seus negocis. Hi ha proves de l’acusació que trontollen, i n’hi ha que pràcticament són invalidades amb documentació de darrera hora que ha aconseguit d’aportar la defensa de Boye.

Un judici gros, per narcotràfic i amb molta gent acusada. Ingredients típics per a enviar-los tots a la seu fosca de l’Audiència espanyola, que de lluny estant sembla un tros gegant de carbó deixat caure al bell mig dels carrers bruts i quadriculats del polígon Las Fronteras de San Fernando de Henares. És un indret isolat on costa de trobar res que no siguin naus industrials, un aïllament ideal per a dur-hi malfactors, a un cop de cotxe de la presó d’Alcalá-Meco, amb l’aeroport a tocar i amb molt lloc per a aparcar.

I, cercant aparcament, una hora abans de començar el judici, un cert trànsit de primera hora, amb uns quants cotxes de luxe esporàdics, Jaguars i Mercedes de gamma alta i semblants, encreuant-se amb tràilers enormes que sortien a distribuir o que arribaven a descarregar. Expectació mediàtica pel mediàtic Sito Miñanco, que és el malnom de José Ramón Prado Bugallo, el presumpte cap de la trama, però sobretot interès per l’advocat de Carles Puigdemont.

Un núvol de càmeres i fotògrafs a la vorera de davant de l’entrada de l’edifici, que just acaba d’obrir les portes, i dos agents de la policia espanyola fent guàrdia. Més presència policíaca als voltants, algunes furgonetes fent ronda, però discretament. Un conductor empipat que fa sonar el clàxon per tant periodista que és a punt de ser atropellat i finalment, a la vorera de davant, l’arribada de Boye, que tomba la cantonada que porta a l’entrada del tribunal acompanyat de la plana major de Junts, Albert Batet, Míriam Nogueras, Jordi Turull, Laura Borràs, i el president Quim Torra.
 

I tot seguit es troba amb el grup d’advocats catalans que li han vingut a donar suport, i despleguen una pancarta amb la inscripció “Never surrender” (‘No et rendeixis mai’) i una estelada. Un dels agents, molt empipat, els recrimina que s’estiguin allà, a tocar de l’entrada, i els fa anar a l’altra vorera, on hi ha la premsa. Però abans els advocats, tots convenientment togats, es planten al bell mig del carrer, amb la pancarta desplegada i acomiadant-se de Boye. Hi havia Jordi Domingo, Agustí Carles, Judit Rossell, César Lagonigro, Dolors Alegre, Isa Castell, Càndid Jornet, Pere Grau, Eva Rocafiguera, Olga Amargant, Jordi Cabré i Elena Gaju.

Tots han entrat tot seguit al tribunal i han estat presents a la sala de vistes on es fa el judici. I allà, entre tants acusats, Gonzalo Boye, adés escrutant la sala adés mirant al mòbil.

El judici ha començat tard, amb el jutge Guevara perdent la paciència fàcilment, com és habitual en ell. És el jutge del judici del 17-A, que ja va causar polèmica pel seu tracte despectiu envers els advocats i en general envers tothom qui prengui part en el concert que ell dirigeix. Avui ha rebut fins i tot la lletrada de l’administració quan ha vist que no l’havien avisat que hi havia algun dels acusats que faltava. Resulta que no ha vingut perquè sembla que ha fugit, i ja han dictat l’ordre de crida i cerca contra ell.

Guevara ha ventilat molt ràpidament el primer tràmit del judici, el de les qüestions prèvies, com si això s’hagués de fer així, perquè és on els acusats exposen les vulneracions de drets. Però ell sí que ho fa així, la mà al front, els ulls tancats, com cansat, i fent un gest de “passa, passa” amb la mà, “vinga, el següent”. Quina murga, els drets fonamentals vulnerats. L’home veu quaranta-set acusats davant seu i pensa que això –que de moment es preveu que acabi ben entrat el gener– no s’acabarà mai.

I quan arriba el seu torn, l’advocat de Boye proposa la nul·litat de les proves obtingudes per la policia quan va entrar al seu despatx i a casa seva, i se li van endur el mòbil, i van copiar tot el seu correu professional durant onze anys, inclosa documentació molt important sobre la seva estratègia de defensa que va elaborar quan va veure que un parell de mesos abans un altre dels acusats era alliberat després d’haver demanat de declarar voluntàriament i d’haver-lo incriminat. Premi per haver disparat contra un tal Gonzalo Boye. I el tal Boye va veure-les venir, va preparar un quadre amb tot allò que deia aquell acusat, Puentes Saavedra contra ell, en una columna, i tot allò que ho desmuntava, en una altra. Doncs això també s’ho van endur en l’escorcoll, i ho va tenir la policia i la fiscalia i finalment ho van tenir tots els advocats de totes les (infinites) parts implicades en la causa quan se’n va alçar el secret.

“Sóc aquí per haver fet la meva feina com a advocat. El mateix fiscal que té aturada la investigació del cas Koldo és el que va demanar que s’intervinguessin totes les meves comunicacions advocat-client, i nosaltres hem plantejat que això havia vulnerat el secret professional i el dret de defensa”, ha declarat Boye quan ha acabat la sessió. “És una acusació totalment especulativa i contra això hem aportat més proves objectives i científiques que demostren que els fets no són com diu la fiscalia, que sosté l’acusació amb una única prova: un presumpte assassí que va canviar la seva declaració en canvi de sortir en llibertat.”

Boye s’aferra a la contradicció de la prova reportada pels fiscals contra ell amb tots els documents que ha anat aportant, fins avui mateix, que desmenteixen aspectes fonamentals de l’acusació. Serà un judici dur. El primer policia a testificar ja l’ha assenyalat, dient que ell era un dels advocats conxorxats amb els capitosts de la trama per emblanquir els diners de la droga. Sorprenia que li costés recordar el nom de Boye, “l’enemic públic”. “González… Boye?” Ah, no, Gonzalo Boye. Hi ha cap policia espanyol avui que no sàpiga qui és Gonzalo Boye?

La resolució de tot plegat en forma de sentència és incerta, trigarà molts mesos a arribar i no serà pas ferma, però tant Guevara com els fiscals com els policies són de l’equip rival de Boye. I és així, amb (gairebé) tots els elements en contra, que comença el viatge a les tenebres de Gonzalo Boye.

La Intersindical començarà a finançar una caixa de resistència a partir del primer de gener de 2025. El sindicat independentista assegura que fa temps que preparar la logística tècnica per activar una eina “poc habitual” per als sindicats majoritaris a Catalunya malgrat ser àmpliament utilitzades internacionalment. L’organització que codirigeixen Sergi Perelló i Núria Ferrandis assegura que una caixa de resistència permet d’afrontar amb millors garanties els processos de conflicte laboral perquè els treballadors poden “exercir el seu dret de vaga sense estar tan condicionats per la pèrdua d’ingressos”.

La caixa de resistència es finançarà amb una part de les quotes de totes les persones afiliades.

El sindicat català s’emmiralla en el model basc d’ELA i gallec de la CIG, que fa anys que ofereixen aquesta cobertura a totes les persones afiliades del sindicat. El sindicat basc actualment cobreix amb seixanta-quatre euros la jornada de vaga de l’afiliat, i en diversos anys, més de tretze mil persones s’han pogut beneficar d’aquesta eina. Aquest mecanisme troben que ha permès de mantenir un model sindical basat en la confrontació, la vaga i la conquesta constant de drets.

La comunitat educativa de Salt (Gironès) alça la veu i ha creat el grup “Prou desnonaments: docents pel dret a l’habitatge digne”. El professorat alerta que cada setmana algun alumne es veu abocat al sensellarisme i que la tasca pedagògica es fa gairebé impossible amb estudiants que no tenen garantits els drets mínims: “És evident que el dret a rebre una educació de qualitat no es pot deslligar ni de la situació social ni de la situació vital de l’alumnat. Així doncs, com es pot desenvolupar una seqüència d’aprenentatge amb normalitat quan un alumne arriba tard al centre ja que els han desnonat durant la matinada anterior?”. Els docents exigeixen a les administracions que actuïn urgentment.

L’ase català ha esdevingut una de les races oficialment autentificades a l’estat francès, la novena que es reconeix. Aquesta fita es va assolir gràcies a l’esforç de Delhpine Danat, en una lluita que s’ha prologat durant deu anys. Es considera un avenç imprescindible per provar aquesta raça, que es troba en perill d’extinció. Solament queden uns pocs centenars en el món.

Danat és la darrera criadora d’ases catalans de Catalunya Nord, de la granja l’Asinerie Kuleni, a Pontellà (Rosselló) i va lluitar tota sola per a aconseguir el reconeixement, amb el blocatge d’algunes administracions. Gràcies a la mobilització al Principat; “Molts es van burlar de mi o em van donar l’esquena”, explicava.

Va ser la Generalitat de Catalunya, que va pressionar el ministeri d’Agricultura espanyol per a aquest reconeixement, que el 5 de setembre va haver d’acceptar el francès pel fet de ser reconeguda com una raça a escala europea.  Ara, el Ministeri d’Agricultura francès i l’Institut Francès d’Equitació, tenen l’obligació d’incloure en aquest ruc les paraules raça d’ase català i no poden ja posar etiquetes com “ase del Pirineu”.

El reconeixement es preveu que hi tingui un pacte econòmic, i hi pugui haver nous criadors amb el suport de l’estat francès, alhora que Danat considera que l’ase català pot ser útil per salvar l’agricultura, perquè és l’únic capaç de treballar en les zones més altes, molt pronunciades. Danat col·labora amb Joan Gasso, criador del municipi d’Olvan (Berguedà), per a mantenir la raça amb intercanvis genètics. Al mateix temps, podria ser un atractiu turístic. En declaracions a France 3,  Danat explicava que sense cap mena de suport ni publicitat rep cada any uns dos mil cinc-cents visitants a la seva granja.

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha destituït la consellera d’Innovació, Indústria, Comerç i Turisme, Núria Montes, per la gestió de la gota freda, segons que ha anunciat la Generalitat. La nova consellera serà Marián Cano, que ha desenvolupat la seva trajectòria professional al sector del calçat i d’ençà del 2015 és la presidenta executiva de l’Associació Valenciana d’Empresaris del Calçat.

En els moments més crítics de la catàstrofe, Montes va causar molta indignació pel tracte que va dispensar als familiars de les víctimes, en què va parlar amb molta fredor davant els mitjans de comunicació sobre el tractament dels cossos i la gestió dels familiars. “No es lliuraran cossos a famílies. No es permetrà l’accés de familiars a la zona on tenim custodiats tots els morts, de manera que hauran d’esperar, obligatòriament, la trucada del jutjat i el lliurament de la documentació pertinent. Les famílies, el millor lloc on poden esperar les notícies és a casa seva”, va dir. Hores després d’haver fet les declaracions, Montes va publicar un vídeo a les xarxes socials demanant disculpes.

Però aquesta no ha estat l’única polèmica de Montes. També ha estat assenyalada per uns piulets de menyspreu a les alertes d’emergències. “Després d’una alarma en què han caigut dues o tres gotes, no m’estranyaria que d’ací a unes quantes hores ens declarassen l’alerta per tsunami si veiessen dues o tres onades a la mar”, va escriure l’octubre del 2018 sobre l’alarma per una gota freda. Un missatge que, després de fer-se viral, va decidir d’esborrar. A més, el piulet anava acompanyat d’unes quantes etiquetes amb to de befa, com ara “#sageraos” (“exagerats”).

I encara més polèmiques. Justament avui, s’ha sabut que Mazón ha adjudicat un dels primers contractes d’emergència a l’empresa on va treballar el seu cap de gabinet, José Manuel Cuenca. El contracte és un dels quatre que ha signat Montes per al servei de neteja de vials i accessos dels polígons industrials afectats per la gota freda, segons que ha avançat El Diario. En total, l’empresa s’endurà 290.000 euros.

Les evasives de Morant i la negativa de Vox salven Mazón de la moció de censura

Qui és Marián Cano?

La nova consellera d’Innovació, Indústria, Comerç i Turisme, Marián Cano, és llicenciada en dret per la Universitat Complutense de Madrid, té un postgrau en direcció comercial i màrqueting de l’ESIC i és la presidenta executiva de l’Associació Valenciana d’Empresaris del Calçat (AVECAL) d’ençà de l’any 2015.

Marián Cano, en una imatge del seu perfil de X.

La seva relació amb el sector del calçat va començar el 2010, quan fou nomenada secretària general de l’Associació d’Industrials del Calçat d’Elx (AICE). El 2020, va assumir la presidència interina de la Federació d’Indústries del Calçat Espanyol (FICE), que va mantenir fins el 2022. Actualment, ostenta el càrrec de secretària general de FICE (Federació d’Indústries del Calçat Espanyol). El 2023 va ser nomenada vocal del Comitè Executiu de la Cambra d’Alacant.

Entre més òrgans de representació, també forma part del Comitè Executiu de la Confederació Empresarial Comunitat Valenciana (CEV), el Ple de la Taula de Diàleg Social de la Generalitat, membre de l’Observatori d’Indústria i els Sectors Econòmics Valencians, Assemblea General de Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) i Assemblea de Confederació Espanyola de la Petita i Mitjana Empresa (Cepyme), entre més càrrecs.

En política, va ocupar el càrrec 26 de la llista del Partit Popular (PP) a les eleccions europees.

Reestructuració del Consell

El president Mazón, durant la compareixença a les Corts de divendres, va anunciar que reestructuraria el Consell. Va explicar que crearia una nova Vice-presidència i Conselleria per a la Recuperació Econòmica i Social, i una Conselleria d’Emergències i Interior. Ara per ara, encara no se sap qui les encapçalarà. En el discurs, Mazón no va assumir responsabilitats i tampoc no va anunciar que faria plegar ningú per la gestió de la gota freda. Tot i això, la consellera Montes feia temps que era en l’ull de l’huracà.

La tasca de la Vice-presidència per a la Recuperació Econòmica i Social, segons que va dir Mazón, serà coordinar la reconstrucció econòmica i social del País Valencià. I la Conselleria d’Emergències i Interior, en canvi, digué que servirà per a reforçar els serveis d’emergència i tindrà les competències per a revisar, actualitzar i exigir al govern espanyol la modificació dels protocols d’avisos i de respostes davant les catàstrofes. Ara mateix, Emergències i Interior són dins la Conselleria de Justícia i Interior, amb Salomé Pradas al capdavant.

El primer canvi del Consell es va saber ahir: la vice-presidenta i consellera de Serveis Socials, Susana Camarero, serà la nova portaveu del govern, en substitució de la consellera d’Hisenda, Ruth Merino, fins ara portaveu i antiga síndica de Ciutadans a les Corts.

Acció Cultural emprendrà accions legals contra el Consell per la gestió negligent de la gota freda

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) emprendrà accions legals contra els responsables de la deficient gestió de la gota freda. La decisió, segons que han informat en un comunicat, “respon a l’evident manca de previsió i coordinació institucional que ha tingut greus conseqüències per a les persones i el medi ambient.”

Consideren que les conseqüències dels aiguats s’han vist agreujades perquè les institucions implicades han incomplert els seus deures de prevenció i han actuat de manera negligent durant l’emergència.

“Hem pres la decisió d’emprendre accions judicials contra el consell per la negligència en la gestió. S’estudiarà i creiem que és indispensable començar la causa judicial per a depurar eixes responsabilitats”, ha dit Anna Oliver, presidenta d’ACPV.

Anna Oliver: “Som l’altaveu de les víctimes, de la indignació social, perquè el president Mazón entenga que ha de dimitir”

L’entitat considera que és essencial exigir la responsabilitat política i legal dels gestors públics per a assegurar que es prenguen les mesures necessàries per a evitar que es repetisquen situacions similars en el futur. “Amb aquesta iniciativa, en un exercici de responsabilitat avalat per la massiva resposta a la manifestació del passat dia  9 de novembre, ACPV reafirma el seu compromís amb la defensa del territori, la justícia social i la protecció dels drets de la ciutadania”, acaba el comunicat.

Fins a 98 persones han arribat avui a les costes de les Illes en sis barcasses diferents. La darrera, localitzada prop d’Eivissa a les deu del matí amb dotze immigrants a bord, tot ells en bon estat de salut. 

Les altres cinc barcasses s’han localitzat entre la matinada i aquest matí, tres a Formentera, una a Cabrera i una altra més a Eivissa. La majoria eren magrebins.

En total, han arribat 49 persones a Formentera, 22 a Eivissa i 27 a Cabrera. Aquesta arribada coincideix amb el dia que s’ha sabut que el PP ha acceptat la petició de Vox de fer proves dentals als immigrants arribats a les Illes per a detectar si són menors.

El Departament d’Educació i Formació Professional convocarà oposicions per a 495 places de professor d’ensenyament secundari. Les especialitats amb més places ofertes es corresponen amb matèries en què hi ha necessitat comprovada de docents, com ara, matemàtiques (93), orientació educativa (86), llengua catalana (61) i anglès (59). Les especialitats habiliten per a impartir classe a ESO, batxillerat i FP. El Departament ho ha comunicat avui a la mesa sectorial i la previsió és començar el procediment selectiu el tercer trimestre del curs escolar i acabar-lo abans del 15 de juliol de 2025.

Els seleccionats prendran possessió com a funcionaris en pràctiques a la destinació adjudicada el primer de setembre, i obtindran destinació provisional com a personal funcionari en pràctiques per al curs 2025-2026. Si superen la fase de pràctiques, seran nomenats com a personal funcionari de carrera amb efectes de primer de setembre de 2026.

Procés selectiu

Els aspirants hauran de disposar del títol de doctorat, llicenciatura, enginyeria o arquitectura, o el títol de grau corresponent o altres títols equivalents a l’efecte de la docència, i la formació pedagògica i didàctica requerida (màster de formació del professorat o màster en psicopedagogia, per a l’especialitat d’orientació educativa).

Les sol·licituds de participació es podran presentar en els vint dies hàbils a comptar des de l’endemà de la publicació de la resolució corresponent al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC). Després, en el termini màxim d’un mes, el Departament publicarà la llista provisional de persones aspirants admeses i excloses i, posteriorment, la llista definitiva, un cop s’hagi obert el termini de reclamacions facultatiu.

Pel que fa al procediment selectiu, es preveu que comenci el tercer trimestre del curs escolar, amb les proves de llengua castellana (per a aspirants que no tinguin la nacionalitat espanyola) i de llengua catalana (per als aspirants que no puguin acreditar disposar del nivell C1 del Marc Europeu Comú de Referència).

El mateix dia de les proves de llengües, tots els aspirants han de trametre un exemplar de la proposta de programació didàctica i situació d’aprenentatge per correu electrònic al seu tribunal assignat, idèntic al document en format paper que lliuraran al tribunal el dia de l’acte de presentació, que serà l’endemà de la realització de les proves de llengües.

Els tribunals inicien la fase d’oposició a continuació de l’acte de presentació, amb la realització de la primera prova, que consta de dues parts: A (prova pràctica) i B (desenvolupament d’un tema), que tenen lloc en una única sessió.

El govern farà proves dentals per saber si els immigrants arribats en barcasses són menors. Ho ha anunciat la portaveu de Vox, Manuela Cañadas, que ha dit que era un dels requisits per a donar suport al pressupost del 2025 del PP. Cada prova tendria un cost de 700 euros. 

Partits com Unides Podem ja han advertit que aquestes proves són il·legals. La coordinadora del partit a les Illes, Lucía Muñoz, ha recordat que la llei orgànica de protecció integral a la infància i l’adolescència davant la violència –aprovada el 2021 al congrés espanyol– prohibeix de sotmetre els menors a proves mèdiques que representin “desvestir-los totalment, exploracions genitals o altres tècniques especialment invasives” per a determinar-ne l’edat. A més, les proves haurien de tenir el consentiment de l’afectat i s’haurien de fer de manera que es respectés la seva dignitat. 

El PP diu que no val mirar cap a una altra banda

El PP ha defensat que, amb relació a la immigració, “no val mirar cap a una altra banda” i que consideren que, com l’habitatge, també “és un dels grans problemes de les Illes”. 

Més per Mallorca ha dit que la decisió és “indecent, indigne i va en contra la normativa i els protocols de drets humans” i han criticat que Prohens doni ales als discursos d’odi dels seus socis d’extrema dreta a canvi de mantenir la cadira al Consolat.

El PSIB ha acusat Prohens d’elevar el to en matèria d’immigració per evitar de parlar de zones inundables, en referència a les reclamacions de l’oposició perquè el govern es faci enrere en el permís de construcció en sòl rústic en aquestes àrees de risc. 

El govern espanyol ha recordat que l’aplicació de tècniques mèdiques per a determinar la minoria d’edat dels immigrants era un procediment que depenia de les ordres de la fiscalia i només per als casos en què no hi hagués cap altra via documental. El delegat a les Illes, Alfonso Rodríguez, ha reclamat al PP que deixi d’utilitzar els menors no acompanyats per cercar o justificar suport al pressupost.

Malgrat que és una de les exigències de l’extrema dreta a Prohens, encara es negocien més mesures per a tancar el pressupost del 2025. “No renunciam a res de llengua ni educació”, ha dit Cañadas en conferència de premsa, a l’hora de donar el sí al pressupost que es votarà desembre al parlament. Ambdós partits han reconegut la bona sintonia que hi ha perquè prosperin.

Avui, 18 de novembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Boye, a judici: les cinc proves clau contra el muntatge i per a impedir nou anys de presó
• Així és ‘Surveilled’, el film d’HBO que farà avergonyir Espanya arreu del món   
• Quina Esquerra, amb Oriol Junqueras? I Editorial de Vicent Partal 
• La geografia i la història I Mail obert de Joan Ramon Resina
• José Vicente Sánchez: “Si no es fan els deures de planificació territorial a escala macro, allò se’ns tornarà a inundar”
• La podridura I Anàlisi d’Esperança Camps 
• Guia d’ajudes i gestions per als damnificats per la gota freda 
• Mèxic, en alerta per les “deportacions en massa” que promet Trump 
• Els nostres residus amenacen la vida i el futur del planeta 
• La Barcelona guapa sobre la pols d’una ciutat en ruïnes 
• Natàlia Boronat: “El Baikal és un llac tan gran com Catalunya”
• “L’estaca”: un himne sense fronteres i encara perseguit

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Aquella Barcelona era convulsa. A principi del mil·lenni, un brogit persistent de manifestacions, ocupacions i accions de protesta clivellaven el motlle en què els governs de Joan Clos i Jordi Hereu miraven d’encastar la ciutat. Els jocs olímpics havien projectat la ciutat amunt, li havien il·luminat una imatge a la mida de les grans capitals cosmopolites, però encara hi havia barris, carrers i racons pendents de “sanejar”, per emprar el mot amb què llavors ho despatxava l’oficialisme. A Ciutat Vella, illes senceres havien d’anar a terra i centenars de veïns se n’havien d’anar de casa per “revitalitzar” el districte, que arrossegava encara un vell estigma. Al Poblenou, els vestigis industrials s’esmicolaven perquè damunt s’hi pogués alçar el 22@, dues-centes hectàrees d’oficines –moltes de les quals, vint anys després, buides–, equipaments i habitatges.

Barcelona es posava guapa, però a costa del malestar i de la indignació de molts barcelonins, que veien venir que tots aquells canvis els atropellarien. L’ull de Jordi Secall ho retratava tot a la primera línia –a dos pams de la policia, entre la runa d’un enderroc, entre els manifestants irats, de vegades aguantant alegrement. Era una Barcelona convulsa i en disputa. “Les fotografies construeixen un relat que transita pels espais en litigi; espais viscuts, patits i defensats per la gent”, escriu Secall. El testimoni impotent del fotògraf s’immortalitza al llibre Barcelona sobre Barcelona. Espais de conquesta 2002-2007 (Neret Edicions), una joia que ha passat desapercebuda aquests últims mesos, amb texts dels antropòlegs Manuel Delgado i Gerard Horta, la geògrafa Mercè Tatjer, el periodista Jesús Rodríguez i l’escriptor Miquel de Palol.

L’ensulsiada d’un edifici al passatge del Marquès de Santa Isabel, el camí d’entrada principal al recinte fabril de Can Ricart, al Poblenou. Febrer del 2003. Fotografia: Jordi Secall, cedida per Neret Edicions.

Cada tret de càmera hauria d’haver obrat com a toc d’alerta, diu Secall. Els despatxos esborraven la ciutat que no els agradava i en dibuixaven una de nova. El plànol que, rebregat, llançaven a la brossa, canviava la vida de molta gent. “Aquí hi viuen persones”, fa una pancarta que penja d’un bloc amenaçat, en una de les fotografies. Als barris que fan de conillets d’índies, “l’acompliment d’un projecte urbanístic satisfà el somni d’uns pocs i materialitza el malson de molts altres”. Una Barcelona en majúscules, “presumptuosa i grandiloqüent”, n’aixafa una altra, plena d’espais populars “que el poder fàctic ha de reconquerir”. El llibre de Secall és la història que explica que molts s’hi van resistir i, durant un temps, van frenar la reconquesta institucional. “Com en tots els àlbums de fotos, repassar-les una a una ens permet d’adonar-nos –i d’adonar-se’n als qui no hi eren– de què teníem i vam perdre, i preguntar-nos si algun cop les coses tornaran a ser el que eren o van estar a punt de ser”, diu Delgado al pròleg.

Ángel Martín, activista veïnal contra els plans de l’ajuntament al Forat de la Vergonya, del seu balcó estant, mentre els antiavalots són a punt d’actuar. Octubre del 2006. Fotografia: Jordi Secall, cedida per Neret Edicions. Una altra història

Quan Secall deixà enrere el Tarragonès i arribà a la capital, la velocitat dels canvis –l’organització social que queia i s’alçava novament davant les estrebades de la repressió policíaca, la feina incessant d’excavadores i grues, els pilars i parets mestres que s’esbotzaven bruscament, i els veïns que es miraven el núvol de pols amb ràbia o amb tristesa– el va fascinar. Aviat s’adonà que deixar-ne constància era a les mans de ben poca gent. Els annals expliquen l’abans i el després d’un canvi urbanístic, però rarament el durant. Barcelona es movia més de pressa que no pas ell, però no volia que se li escapés, i a la premsa generalista no solia pas veure-hi allò que enfocava el seu objectiu. “He fet el llibre per contrastar els fets que anava retratant amb les notícies de l’època. He remenat molta hemeroteca i molts titulars, i és molt diferent allò que explicaven els mitjans alternatius i els oficials, amb uns interessos sovint molt lligats als dels polítics”, diu Secall a VilaWeb.

Uns nois juguen als terrenys de ca l’Aranyó amb la carcassa de la Torre Agbar de fons. Febrer del 2003. Fotografia: Jordi Secall, cedida per Neret Edicions.

Les fotografies també són la prova que la Barcelona global que venen avui les campanyes de promoció turística no es va fer sempre amb l’adhesió entusiasta d’uns veïns arromangats, sinó, ben sovint, també contra aquests veïns. Per això n’hi ha que incomoden: perquè contradiuen el relat dels ajuntaments socialistes, que després de l’eufòria olímpica amagaven sovint la pols sota la catifa del progrés i l’obertura. No són retrats freds, són retalls de memòria històrica que neixen del compromís. “Mentre no expliquis què hi ha, pots fer un reportatge de qualsevol cosa. Les imatges i prou no solen molestar. El problema és que ho expliquis”, explica Secall. “Ho vaig aprendre publicant aquest llibre, perquè de fet l’havia de coeditar l’ajuntament. Havíem fet quatre reunions amb els serveis tècnics, la cosa ja estava encarrilada, havien d’aportar-hi una quantitat important de diners, però quan van llegir els textos ens van començar a posar bastons a les rodes.”

Manuel Delgado: “Amb el Model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”

Un trencadís de lluites al carrer

Un devessall de 274 de fotografies recorden la manifestació contra el Banc Mundial, el juny del 2001, o la protesta contra l’Europa del capital i la guerra, el març del 2002, o el repic de cassoles multitudinari contra la inauguració del Fòrum de les Cultures, el maig del 2004, quan un noi que va gosar pintar a la paret “No al fòrum de la hipocresia” fou detingut i, tan sols una setmana després, jutjat. Entre aquests esclats de denúncia, el paisatge de la ciutat es transforma. Unes altres imatges mostren l’intent de desallotjament de Can Masdeu, a Collserola, l’abril del 2002, on els ocupes van resistir tres dies, amorrats a la façana amb cordes; o la tancada d’immigrants sense papers a la catedral de Barcelona, assaltada després per la policia, el juny del 2004; o les ocupacions de les casernes militars abandonades a Sant Andreu del Palomar, a partir del 2001, o la de Can Ricart, al Poblenou; o la lluita contra el mobbing immobiliari que havien de suportar molts veïns del carrer d’en Robador, al Raval.

La lluita del Centre Social Ocupat el Pati Blau a Cornellà de Llobregat. Octubre del 2004. Fotografia: Jordi Secall, cedida per Neret Edicions. L’Assemblea de Resistències al Fòrum 2004, que agrupava associacions veïnals, moviments socials i col·lectius ocupes, va convocar un repic de cassoles popular a la cerimònia inaugural del recinte. Maig del 2004. Fotografia: Jordi Secall, cedida per Neret Edicions. Una manifestació convocada pel col·lectiu del Forat de la Vergonya al carrer de Ferran, al barri Gòtic. Febrer del 2002. Fotografia: Jordi Secall, cedida per Neret Edicions. Una manifestació davant el solar on una antiga fàbrica s’havia convertit en el centre ocupat la Makabra. Aquells dies sorgí la proposta d’ocupar Can Ricart. Desembre del 2006. Fotografia: Jordi Secall, cedida per Neret Edicions.

Moltes d’aquestes accions topaven amb una repressió severa. De vegades, de la policia espanyola, de vegades de la guàrdia urbana i, de vegades, dels Mossos d’Esquadra, que aleshores ja agafaven volada. La mirada dels agents, de braços plegats o brandant la porra, sotja en moltes fotografies els manifestants. “El sistema s’ha de defensar, i si s’ha de complir un pla urbanístic i els veïns es reboten i no obeeixen les directrius de l’ajuntament, l’ajuntament té l’última paraula gràcies als antiavalots. Quan al polític se li acaben els arguments o la paciència, té aquest recurs”, diu Secall. Als batlles Clos i Hereu, aquesta paciència se’ls acabava sovint. “Al senyor Clos li va tocar la gran tasca d’encaminar la ciutat cap allà on és ara, i el senyor Hereu en va ser simplement el continuador. Ja feia molts anys que era a l’ajuntament, com a regidor de mobilitat i seguretat de Clos, i va tenir la responsabilitat d’enviar els antiavalots en moltes ocasions. El pols no li tremolava”, diu.

El mural ‘Jordi’, de Jorge Rodríguez-Gerada, en una paret mitgera del solar de la fàbrica d’adobs i fertilitzants Alesan, al camí Antic de València del Poblenou. Febrer del 2003. Fotografia: Jordi Secall, cedida per Neret Edicions. La gent del barri s’implica en el projecte d’horts comunitaris, a Can Masdeu, a la vall de Sant Genís. Octubre del 2004. Fotografia: Jordi Secall, cedida per Neret Edicions. Una acció simbòlica volia desmuntar la lona d’unes obres al carrer del Rec Comtal, al barri vell de Barcelona, per a “desemmascarar els negocis bruts i la faceta més violenta de l’especulació municipal”. Desembre del 2003. Fotografia: Jordi Secall, cedida per Neret Edicions.

Aquell període també té, malgrat tot, petites victòries. A la vora del mercat de Santa Caterina, al Pou de la Figuera, una illa de cases enderrocada que s’havia de convertir en una zona verda esdevé, en canvi, una deixalleria improvisada, al bell centre de la ciutat. Un munt de ferralla, un abocador públic insalubre que els veïns bategen com a Forat de la Vergonya. L’ajuntament va requalificar els terrenys perquè fossin edificables, però els veïns lluitaren per evitar-ho. En llocs com aquell, Secall hi observava “una depuració social i una destrucció programades”. La societat público-privada PROCIVESA/FOCIVESA, creada per l’ajuntament, desocupava els edificis que s’havien de demolir i en reallotjava els veïns afectats; l’Institut Català del Sòl i el Patronat Municipal enderrocaven i construïen, llavors, la Barcelona dels mapes traçats amb punta fina. Els inversors privats de l’empresa hi guanyen ominoses sumes de diners.

Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”

En blanc i negre

Les fotografies són en blanc i negre per una raó tècnica: les primeres càmeres digitals de principi dels 2000 encara eren rudimentàries i el blanc i negre els donava més qualitat. Ara els clarobscurs expressen també la tristesa que, dues dècades després, desperta el record d’aquell esperit combatiu. Avui Secall el troba desmantellat. Tampoc no l’idealitzava aleshores: “La mobilització, en aquella època, tampoc no tenia força per a aturar res. L’única interessant es produïa sobretot en llocs concrets, més fàcils de defensar, com el Forat de la Vergonya”, diu. El panorama actual el troba desolador. “El Poblenou s’ha transformat en un camp de conreu de l’especulació. No em pensava que serien tan salvatges, no creia que la frenesia especulativa arribés a aquest nivell.” A les seves fotografies, malgrat tot, la lluïssor de la retina encara infon esperança.

La irrupció de la policia espanyola a la tancada d’immigrants sense papers, que aplegà vora 1.500 persones a la catedral de Barcelona. Juny del 2004. Fotografia: Jordi Secall, cedida per Neret Edicions. Manifestació al barri del Carmel després de l’enfonsament del túnel auxiliar de les obres d’ampliació de la línia 5 del metro, que van fer desallotjar prop de cinc-cents habitatges i dues escoles. Febrer del 2005. Fotografia: Jordi Secall, cedida per Neret Edicions. Unes activistes contra el pla Caufec encadenades a un bidó de cinc-cents quilograms a la porta del Palau de la Generalitat. La policia va necessitar més de quatre hores per a desfer el bidó, que barrava la circulació de cotxes oficials. Novembre del 2006. Fotografia: Jordi Secall, cedida per Neret Edicions.

Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”