Aquest mes fa cinc anys de l’aturada del món per la pandèmia de la covid, i la premsa mundial encara intenta descobrir d’on va sorgir exactament el virus. La setmana passada el cap científic del Times de Londres, Tom Whipple, va publicar un llarg article en què valorava les dues teories principals, la del mercat i la del laboratori, i admetia la incapacitat d’arribar a una resposta ferma. Ambdues són plausibles, però no hi ha cap prova definitiva. L’altra columna important va sortir al New York Times, escrita per la sociòloga i col·laboradora regular del mitjà Zeynep Tufekci. S’hi repassa el paper de les autoritats sanitàries nord-americanes, però molta gent es va indignar pel titular: “Vam ser greument enganyats sobre l’esdeveniment que ens va canviar la vida”. Fixeu-vos en la construcció verbal que evita el subjecte.

En aquests moments només tenim una dada certa sobre l’origen del virus SARS-CoV-2, que provoca la covid: va començar a circular la tardor del 2019 a la ciutat xinesa de Wuhan. Sabem que en aquesta ciutat hi ha un mercat de venda d’animals vius que no complia cap de les mesures higièniques necessàries, i que també és la seu d’un dels instituts de recerca vírica més importants del món.

Tenir tan poca informació és excepcional, perquè ara mateix els científics són capaços de descriure amb molta precisió l’inici d’una epidèmia, quin va ser l’animal que va fer d’intermediari entre els ratpenats i els humans i de quina manera es va propagar. Per exemple, el virus que va causar el brot de la SARS de 2002 es va introduir dins la població humana a través d’unes civetes capturades a la natura i preparades per al consum humà. Un moment clau va ser quan un peixater va acabar ingressat en un hospital. Va encomanar la malaltia al personal sanitari, i d’aquí es va escampar a altres centres de salut i per tot el món.

Si encara no sabem gaire res de l’origen de la covid és per l’acció de la Xina, que sempre s’ha negat a donar explicacions a la comunitat internacional i ha destruït proves. Ara bé, val la pena de parlar de la cadena d’errors que es va produir a Occident, sobretot als Estats Units. Ara tenim molta més informació que fa cinc anys, perquè a diferència del que passa a Espanya, les comissions d’investigació del congrés nord-americà tenen una capacitat enorme d’arribar a la veritat.

Durant els primers mesos del 2020 les principals autoritats públiques sobre epidèmies d’aquell país discutien en privat la possibilitat que el nou virus s’hagués escapat del laboratori de Wuhan, perquè tenia unes novetats genètiques que s’assemblaven a alguns experiments que ja s’havien publicat. A més, no seria la primera vegada que això passava: la grip del 1977, d’una soca que s’havia considerat extingida, sembla que va sorgir d’unes instal·lacions soviètiques. Tot i això, el 19 de febrer de 2020 un grup de 27 científics van publicar un article a The Lancet en què afirmaven que la hipòtesi del laboratori era una teoria de la conspiració, i que l’única possibilitat era l’origen natural. Tot i que els autors es van presentar com a independents, el text havia estat escrit pel zoòleg Peter Daszak, llavors president d’una organització no governamental anomenada EcoHealth Alliance, dedicada a l’estudi de malalties infeccioses. L’organització tenia uns lligams econòmics estrets amb l’institut de Wuhan, però aquest enorme conflicte d’interessos no es va revelar fins el 2021.

A tot això cal afegir-hi el context polític. Aquell any hi havia eleccions a la presidència dels Estats Units, i calia desallotjar Donald Trump de la Casa Blanca. Com que Trump defensava la teoria del laboratori, l’esquerra va decidir que tothom que opinés com ell era un indesitjable, i a més tenia l’article de The Lancet com a escut. Molts científics de primer nivell van ser assetjats i silenciats per oposar-se a la veritat oficial, i mai no van tenir ressò als principals mitjans; algunes xarxes socials com Twitter i Facebook van esborrar missatges dels usuaris que anaven en la mateixa línia. Tots plegats van col·locar l’etiqueta de fake news a allò que era perfectament plausible.

El New York Times va arribar a publicar en un editorial que vincular el virus i la Xina era racista. El més gros és que durant els primers mesos de la pandèmia algunes autoritats científiques van discutir en privat com podien amagar informació a Donald McNeil, un veterà periodista del diari especialitzat en epidèmies, i evitar que escrivís sobre la teoria del laboratori. No els va fer falta prendre cap mesura. En plena histèria racial arran de l’assassinat de George Floyd, uns adolescents van acusar McNeil de fer servir una paraula poc apropiada en un viatge escolar, i va ser obligat a plegar. No és estrany que quan la setmana passada vam llegir aquella columna on ens deia que “vam ser greument enganyats”, molta gent hi afegís de seguida el subjecte: sí, pel New York Times.

A tot això s’hi van afegir dos elements. Un, l’omnipresència a ràdios i televisions de tertulians sense cap mena de coneixement científic, una enorme xerrameca global que només va servir per a confondre el públic. També va sorgir tota la colla d’amants de les conspiracions, antivaccins, etcètera, a vessar les seves idees pútrides, inclosa aquella que ens estaven injectant un xip per a espiar-nos (com si tots no duguéssim un mòbil a sobre que revela tot el que fem). Es va estendre aquella frase tan idiota de “fes la teva pròpia recerca”, com si tots els ciutadans fóssim microbiòlegs i tinguéssim un laboratori a casa. La consigna vol dir, és clar, “remena per internet fins que trobis algun discurs que s’avingui amb els teus prejudicis”.

Ara mateix estem menys preparats que fa cinc anys en cas que comenci una altra pandèmia. La lluita contra les malalties s’ha polititzat, moltes institucions han quedat desacreditades, i hi ha força gent que veu amb desconfiança l’acció dels científics per culpa de les decisions preses per unes autoritats que tenien un greu conflicte d’interès. Tampoc no s’ha deixat d’experimentar amb virus –fins i tot l’institut de Wuhan publica articles en què explica com en manipula, i sense les mesures de seguretat adequades.

La pandèmia de la covid, entre vint i trenta milions de morts a tot el món, va tenir uns efectes econòmics i socials immensos, però com que la majoria d’afectats van ser persones grans, molta gent hi va treure importància. Potser hauríem de recordar més sovint que un dia podria sorgir un virus que, com la grip espanyola del 1918, matés sobretot nens i joves. Si això passa, les mesures que haurem de prendre faran que les del 2020 ens semblin una broma.

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre mots, expressions, refranys i cantarelles relacionats amb el camp, i l’ha elaborat Jordi Badia i Pujol, cap d’estil de VilaWeb. Hi podreu jugar fins el 10 d’abril, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (sobre mots i expressions del camp)

Què és el guaret? Quin és l’origen de la paraula pagès? Com continua la cantarella “Carai, d’on véns? / Carai, del camp”? Avui us proposem un joc de llengua sobre mots, locucions, dites i cantarelles relacionats amb el món agrari. La llengua catalana és plena de referències al camp –algunes d’ancestrals, algunes de més modernes; algunes de conegudes, algunes de no tant–, que conformen un corpus lèxic, fraseològic i paremiològic riquíssim. N’hi ha prou de comprovar que, a la Paremiologia catalana comparada digital, de Víctor Pàmies, el mot camp hi apareix en 211 refranys i pagès en 259. Us convidem, doncs, a descobrir aquest món tot jugant. I si ho podeu fer córrer, millor: també aquesta pot ésser una manera d’escampar la llengua.

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

“Quan una coneguda crítica va començar un text sobre la visita a la famosa escriptora dient que aquell dia plovia, en mi va ressonar aquell to après a les redaccions per pujar nota”, però és que aquell dia plovia, Dubravka, i anàvem tots tapats pel carrer, caminant apressats, i pel carrer Diputació un senyor amb paraigua i caputxa posada em va saludar dient-me pel nom i jo no el vaig reconèixer fins que no es va descobrir el cap i llavors em va dir “crec que anem al mateix lloc” i jo li vaig dir que anava a celebrar-te i ell va sentir el teu nom per primer cop. Li vaig dir que eres una escriptora de l’antiga Iugoslàvia que amb la guerra dels Balcans havies “perdut la pàtria” i em va semblar que se li desinflava tot l’interès per tu. Vaig insistir, per recuperar l’ham, i li vaig dir que no escrivies només sobre la guerra i l’exili, també sobre literatura, sobre la memòria, sobre els objectes, que viatjaves molt i que després ho analitzaves tot amb una prosa fonda i magistral, i li vaig parlar d’una guineu. Quan vaig dir guineu ja passàvem per davant de la llibreria on jo havia d’entrar, i ell va continuar caminant cap a una altra llibreria tot sol, no anàvem al mateix lloc, jo et celebrava, ell ni tan sols et descobria. I em va saber greu no haver aconseguit interessar-lo per tu. Vaig entrar així a la llibreria. 

Ara fa dos anys que et vas morir lluny de casa teva, a Amsterdam. I en pocs mesos han sortit dos llibres teus en català, tots dos traduïts per Pau Sanchis Ferrer i publicats per Angle: El Museu de la Rendició Incondicional i La guineu, i és això el que vam celebrar aquell dia, 19 de març, a la Llibreria Finestres de Barcelona, amb la professora i crítica Iris Llop i els escriptors Mònica Batet i Jordi Puntí. Vam parlar de la teva mirada irònica però també de la teva pena fonda, de la teva llibertat creativa i vam pensar en Vivian Gornick, de la teva mirada analítica i vam pensar en Cynthia Ozick, de la teva escriptura moderna que ens fa obrir parèntesis cada cop que diem que un llibre teu és un assaig o una novel·la, de la hibridesa precursora dels teus llibres, de la teva “iugonostàlgia”, del teu nomadisme fins que arribes a Amsterdam, dels teus viatges i el teu moviment constant tan creatiu, de la teva mirada crítica al sistema literari, de com de sola estaves perquè escrivies des de més d’un exili, del teu interès pels exilis dels altres. Hi va haver preguntes, Dubravka, i no ens les vas poder respondre, però com que quan et llegim ens fas participar de la lectura, vam llegir-te i rellegir-te en capella i vam imaginar-te les respostes. Respostes que varien, que canvien, que creixen, com tot el que escrius, que sembla que torna sobre el mateix però hi torna diferent. Què escrius, per a qui escrius, sobre què escrius, per què escrius en serbocroat si et llegeixen més traduïda, si és un acte de resistència.  No dic que et vam invocar perquè no cal, tenim els teus llibres, els teus llibres que cadascun d’ells són molts llibres, que són com un adob per als que escrivim, que fan venir ganes d’escriure.

A Berlín, parlant amb el Richard, trobo que ens dónes la clau del teu escriure, dins d’El Museu…: “Escric sobre una segona cosa, perquè vull escriure sobre la primera, tal com recordo coses que no han succeït per no haver de recordar el que realment ha succeït.” Ens dónes la clau, dic? No ens cal cap clau, tu penses en nosaltres tota l’estona, i dir que ets una escriptora que agrada a escriptors no és dir que ets una escriptora difícil de llegir, hi ha lectura per a tothom en els teus llibres, per a tothom que vulgui llegir molts llibres dins d’un llibre, i que vulgui triar, destriar, llegir i rellegir i escollir què li interessa en cada moment. Perquè a allò que escrius tu sempre s’hi torna perquè la primera que hi torna ets tu, que tens uns temes que vénen i revénen i els repeteixes sense repetir-los, i fins i tot quan els repeteixes textualment no els repeteixes. Fas això de la segona cosa que tapa la primera, i després ja ve el lector a llegir, que llegir és això. Tu dius que cases coses que no casen, i fent-les casar ens fas llegir com tu vols que llegim, perquè tu tens la memòria i volies l’oblit: “Aquell oblit des del qual algun dia, esmerçant totes les meves forces per recordar, començaria a inventar la realitat. Perquè la creació de la realitat és la veritable feina de la literatura.” 

Es podria dir que reprodueixes escrivint “l’essència del caràcter capritxós de la memòria”, ens parles de la zona grisa de l’oblit, de com la memòria és, segons Brodsky, la cua que vam perdre, de tota la memòria que cap en una maleta, i és inevitable pensar en la maleta de Dovlàtov però també en la de tants altres exilis, a mi m’han vingut al cap els que recull El dia revolt de Julià Guillamon, i els més recents de Katerina Gordéieva o Ielena Kostiutxenko. Els teus llibres són plens no de guerra sinó de la segona cosa que tapa la guerra i que són la memòria i els records, és clar, però també les fotos, les fotos que divideixen els refugiats en dues categories: “els que tenen fotografies i els que no en tenen”, perquè què recordaríem sense fotos?, seria escriure a les fosques, què s’escriu a les fosques. 

El Museu de la Rendició Incondicional és monumental, són set parts com set novel·les, o llibres, o el que sigui que escrius tu, que no té nom perquè si en tingués seria el teu: Dubravka Ugrešić. I hi ha hagut vuit pàgines, de les gairebé quatre-centes que té el llibre, que m’han fet recuperar un record que sempre tinc soterrat: “Jo no estimava l’àvia. Ho feia de la manera en què no estimen (o estimen) els nens: sense motiu. Tampoc vaig aconseguir estimar-la més endavant. Era com si hagués quedat gravat a la memòria aquest no-amor infantil i que el repetís després amb obstinació, també infantil.” Ho teclejo i em torno a regirar: “L’àvia va morir jove. ‘Li va esclatar el cor’, deia la mare. Altres persones morien d’un infart, però quan es tractava de la mort de l’àvia, la mare sempre repetia aquesta frase antiquada, sense adonar-se que la guardava exclusivament per a l’àvia.” La meva àvia es va “apagar” perquè els ronyons li van “fallar”, i sempre que ho deien els grans de casa jo veia dues prunes seques que deixaven d’emetre llum. És una vida i una mort que encara no m’he sabut acabar d’explicar prou per encabir-la en lletres i que deixi de pesar en la boira del pensament. Ho he intentat i el que n’ha sortit a vegades fins i tot ha estat publicat, però no ho he acabat. Per això hi he tornat i sé que hi tornaré, perquè “la literatura ens ajuda a mantenir el pas lleuger”. 

Ara rellegeixo La guineu, fa sol i acabo aquestes ratlles convençuda que no t’he dit gairebé res perquè tu ho has escrit tot i jo l’únic que he fet ha sigut llegir-te, Dubravka.

La delegació nord-americana encapçalada pel vice-president dels Estats Units, JD Vance, i la seva dona, Usha Vance, arriba avui a Grenlàndia, en un viatge que ha fet créixer la tensió entre els EUA i els governs de l’illa i de Dinamarca.

La setmana ha estat marcada per la polèmica, i va augmentar encara més quan dimarts Vance va anunciar que s’afegiria a un viatge que havia de ser encapçalat, de primer, per la seva dona i l’assessor de Seguretat Nacional, Mike Waltz. Per afegir llenya a la polèmica, dimecres, el president Donald Trump va reiterar els seus plans d’annexionar l’illa, amb unes declaracions novament incendiàries. “Detesto dir-ho així, però l’hem de tenir. Necessitem Grenlàndia per a la nostra seguretat i la internacional. La necessitem”, va dir dimecres en una entrevista en el pòdcast del conservador Vince Coglianese. I va afegir: “No sé si els grenlandesos volen convertir-se en ciutadans nord-americans, però crec que ho hem de fer i hem de convèncer-los.”

Per una altra banda, ja dilluns a la nit, el govern de Grenlàndia va publicar un missatge en què deixava clar que “no s’ha fet cap invitació per a cap visita, ni privada ni oficial”, mentre creix el malestar entre la població pels plans expansionistes nord-americans. De fet, finalment, hi ha hagut un canvi de recorregut de la delegació que evita Nuuk, la capital, i redueix la probabilitat de topar amb residents descontents d’aquest territori autònom amb majoria independentista a les institucions. Els Vance solament visitaran la base militar nord-americana a Pituffik, al nord-oest de l’illa, dedicada a les operacions espacials.

La primera ministra danesa, Mette Frederiksen, va qualificar la visita de “pressió inacceptable” i va advertir que Dinamarca no toleraria maniobres unilaterals. “Saben que Grenlàndia no es ven, i saben que no vol formar part dels Estats Units”, va dir després de les declaracions de Trump d’aquesta setmana.

Amenaçada per Trump, Dinamarca s’afanya a armar Grenlàndia contra rellotge

Una illa que guanya pes geostratègic

La situació política de l’illa ha entrat de ple en l’escena internacional en aquest segon mandat de Trump. Però la idea d’adquirir Grenlàndia no és nova i ja durant el primer mandat va parlar de la possibilitat de comprar-la.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Per què tothom parla de sobte de Grenlàndia?

El desgel de l’Àrtic a causa del canvi climàtic podria obrir noves rutes marítimes per al comerç entre l’Àsia, Amèrica i Europa, i aquí Grenlàndia tindria una posició privilegiada, en un moment d’expansió comercial i militar de la Xina. El president nord-americà també ha pressionat per controlar el canal de Panamà, fet que li permetria de fiscalitzar la major part del comerç mundial.

Al mateix temps, a l’illa àrtica hi ha un immens subministrament de recursos, incloent-hi minerals de terra rara i petroli.

Rússia mira de reüll l’evolució del conflicte

Ahir el president rus, Vladímir Putin, en un discurs amb motiu del Fòrum Àrtic Internacional, va dir que les declaracions de Trump s’havien de prendre seriosament i que seria un greu error de considerar que són simplement “extravagants”. “Aquests plans tenen raons històriques i és evident que els EUA continuaran promovent sistemàticament els seus interessos geostratègics, político-militars i econòmics a l’Àrtic”, afegí. En relació amb això, cal tenir en compte que, tot i el conflicte obert, Dinamarca ja és soci dels nord-americans a l’OTAN.

Putin va dir que havia augmentat la capacitat de combat i havia modernitzat les instal·lacions militars de la regió. “No permetrem intromissions en la sobirania del nostre país. Protegirem amb fermesa els nostres interessos nacionals, mantenint la pau i l’estabilitat a l’Àrtic, assegurant el desenvolupament sòcio-econòmic de la regió a llarg termini”, va afegir. Tot plegat sembla evidenciar que l’Àrtic, i concretament Grenlàndia, pot ser una àrea de tensió en la nova escena política i militar internacional.

Fa dècades que el conflicte armat a la franja de Gaza és un dels més mortífers del planeta. La confrontació ha incrementat i disminuït d’intensitat amb el temps. Ara bé, d’ençà de l’atac d’Hamàs contra Israel del 7 d’octubre de 2023, s’ha tornat més cru que mai, especialment contra la població civil, i ha ocasionat una crisi humanitària a la zona gairebé sense precedents.

En parlem amb Zaina Qazzaz, una estudiant de periodisme palestina de vint-i-un any que va arribar a Barcelona fa cinc mesos gràcies al programa de suport a persones refugiades i procedents de zones en conflicte que gestiona la Fundació Solidaritat de la Universitat de Barcelona. Juntament amb el seu cosí Hassan Melhim, que exerceix en la conversa de traductor de l’àrab a l’anglès, mira de construir una nova vida lluny dels horrors de la violència d’una guerra com més va més cruel i amb més derivades relacionades amb la política internacional.

—La setmana passada, Israel va trencar l’alto-el-foc acordat amb Hamàs i va reprendre els atacs contra Gaza. Bona part de la vostra família continua allà. Com viviu ara el conflicte en la distància?
—El matí que vaig saber que l’alto-el-foc s’havia trencat oficialment, de seguida vaig provar de posar-me en contacte amb el meu pare, que continuava a Gaza. No vaig poder. Després, vaig revisar les xarxes socials, internet, els canals de notícies de Telegram, més canals oficials… Totes les fonts d’informació possibles per a saber quins indrets havien estat atacats. En acabat, vaig provar de parlar amb la meva mare, que em va dir que, en teoria, mon pare era en un lloc segur, però que hi havia la possibilitat que s’hagués mogut abans dels atacs. Malauradament, al cap d’una bona estona, vam saber que estava ferit. Havia visitat la casa de la meva família i li havia caigut runa a sobre a conseqüència de les explosions. Ara mateix és a l’hospital, cosa que normalment em tranquil·litzaria, però actualment no hi ha prou recursos per a assegurar-li una atenció correcta. Ser tan lluny mentre li passa això em fa sentir desesperada i desesperançada, perquè l’única cosa que puc fer és provar de viure, anar a classe i mirar d’esbrinar com estan… Fins i tot això és complicat, perquè rebem un fort blocatge de telecomunicacions.

—Sabeu en quin hospital és ingressat?
—L’estat d’Israel no ha tingut cap problema a atacar hospitals i clíniques. Això fa que la majoria d’equipaments mèdics hagin quedat fora de servei. Per aquest motiu, el meu pare és en un hospital de campanya i l’atenció que rep és de primers auxilis. Controlen que no agafi cap infecció i li han esterilitzat les ferides.

Zaina Qazzaz

—Com us comuniqueu amb la família?
—Habitualment, em poso en contacte amb la mare, que ara és a Ramal·lah a Cisjordània, i ho té molt més fàcil. Ara bé, quan hi ha bombardaments intensos, els avions de combat volen molt baix i això fa que els telèfons deixin de funcionar. Fa uns quants dies que és molt difícil de parlar-hi, perquè no hi ha servei. Habitualment, durant la guerra, podem parlar cada tres dies o quatre. Per fer-ho, el pare té unes cinc targetes SIM. Però ara mateix és impossible posar-s’hi en contacte, perquè no hi ha servei, cosa que també repercuteix en la manca de cobertura mediàtica.

—Vau néixer a Gaza fa vint-i-un any i, quan éreu una adolescent vau anar-vos-en a la recerca d’una vida millor. Com va ser prendre aquella decisió?
—Vaig néixer al barri de Tal Al-Hawa i hi vaig viure disset anys. Quan era a punt de graduar-me a l’institut, vaig decidir de provar de traslladar-me a Cisjordània per continuar els estudis a la Universitat de Birzeit. Va ser una decisió molt dura, perquè significava que les opcions de veure els meus pares disminuïen molt. A més, per als palestins és molt difícil sortir de Gaza, especialment per anar a Cisjordània. Malgrat que sembli difícil de creure, és més fàcil sortir-ne per anar a qualsevol altre racó del món que no pas per anar a l’altra banda del territori palestí. Va ser una decisió molt important, i crec que va valer la pena, perquè em va permetre de continuar estudiant a la meva terra i envoltada de la meva cultura. Vaig prendre-la perquè sóc conscient que a Gaza no hauria tingut gaires oportunitats i sabia que a Cisjordània tindria més llibertat per a desenvolupar-me tant personalment com professionalment.

—Com era la vostra vida a Cisjordània?
—Vaig descobrir que menys restriccions i més oportunitats no és igual que no tenir restriccions ni gaudir de moltes oportunitats. Viure a Cisjordània també és viure sota una ocupació, i a mesura que avançaven els anys, la situació empitjorava molt. Les restriccions van endurir-se i les oportunitats, malgrat que encara existeixen, eren insuficients. Com que viure-hi no m’assegurava un bon futur ni per a mi ni per a la meva família, vaig prendre la complicada decisió de demanar una beca per a estudiar a l’estranger. Tot i que només tinc vint-i-un any, m’he hagut d’enfrontar més d’una vegada a aquest dilema impossible entre el meu futur i la meva família. Això és una càrrega dura, però la suporto de grat.

—Com vau saber que existia aquest programa de suport de la UB?
—A Cisjordània vivia amb els meus oncles. Ell treballa al Sindicat de Ramaders de Palestina, que col·labora amb la Fundació Solidaritat de la UB, i es va assabentar que existia aquest programa. Vaig decidir de provar-hi sort. Feia un any que havia tornat la guerra i, durant aquest temps, la meva universitat ja havia estat presa i clausurada pels militars unes quantes vegades. Alguns estudiants havien estat detinguts i les exigències per a travessar els punts de control entre ciutats eren cada vegada més exigents. A més, la meva condició de ciutadana de Gaza em complicava encara més la mobilitat i això ocasionava desigualtats amb la resta de companys de facultat. Els professors n’eren conscients i em tractaven diferent. Per tots aquests motius vaig decidir de seguir els estudis en un entorn més segur.

Zaina Qazzaz, quan estudiava periodisme a la Universitat de Birzeit, a Cisjordània. (Fotografia: cedida.)

—I llavors vau arribar a Barcelona.
—Sí, però abans la nacionalitat palestina em va causar alguns problemes. Malgrat haver estat acceptada per la UB, no podia travessar la frontera amb Jordània. Vaig haver de superar unes quantes traves burocràtiques per poder sortir de Cisjordània. És a dir, en totes les fases del camí he tingut dificultats. Són recordatoris de fins a quin punt et complica la vida el fet d’haver nascut a Gaza.

—Com us heu adaptat a la nova realitat?
—Tinc les mateixes dificultats que qualsevol persona que arriba a un país nou. La principal és la barrera idiomàtica. Ara mateix, estudio català i castellà, però encara no estic prou preparada per a parlar-los. És frustrant, tenir una idea al cap i no ser capaç de verbalitzar-la. Més enllà d’aquests problemes, viure en un entorn de llibertat i seguretat com el de Barcelona mentre els meus pares continuen en plena guerra és complicat. No puc deslliurar-me del sentiment de culpa per ser aquí sense ells. Malgrat que sóc conscient que és il·lògic, perquè sóc aquí precisament per poder ajudar-los. Aquesta culpabilitat creix quan puc parlar-hi, perquè em fa vergonya explicar-los els meus problemes absurds del dia a dia mentre són víctimes d’un genocidi.

—Fins a quin punt és complicat construir una vida amb aquests condicionants?
—A conseqüència de dècades de setge i blocatges, els ciutadans de Gaza hem desenvolupat una mentalitat comuna per a mantenir-nos units i tirar endavant. Es basa en la idea que, si un membre de la família mor, tots ho farem. És a dir, si casa nostra és bombardada, morirem plegats i cap de nosaltres no haurà de passar el tràngol del dol de la pèrdua d’una familiar. Ara ja no puc pensar així. Si passa res cosa al meu pare o a la meva mare, ho hauré d’afrontar i ho hauré de fer lluny de casa.

—Heu viscut tota la vida sota l’ocupació israeliana. Com ha influït això en la vostra mentalitat?
—En la idea que el conflicte pot esclatar en qualsevol moment. Quan vius en una presó a l’aire lliure, com és Gaza, saps que la guerra pot arribar qualsevol dia. Malgrat que hagis estalviat per pagar-te uns estudis, que hagis estudiat per a un examen, que estiguis a punt de casar-te… Tot pot desaparèixer en qualsevol moment a conseqüència del conflicte. Això ens obliga a centrar-nos en l’avui i a aprofitar cada segon de vida. Escollim perseverar i continuar lluitant, en compte de rendir-nos i deixar-nos envair per la desesperació i la depressió. Aquesta mentalitat es veu reflectida en els estudis, en la voluntat de continuar millorant i de mantenir-nos fidels a la nostra cultura, creences i religió.

—Una situació com aquesta s’acaba normalitzant?
—No. He sofert sis guerres i he perdut coses importants en cadascuna. Coses que no podré recuperar mai. Cada vegada que torna a esclatar la guerra, ens esforcem per no normalitzar-la. Perquè una cosa sigui normal, ha de ser passiva. Una ocupació i un apartheid no són passius. Són fets selectius i dirigits. Cada dia que sobrevivim creix la nostra perseverança, ho fem servir com a combustible per a resistir i rebel·lar-nos.

—El conflicte a la franja de Gaza ha anat canviant d’intensitat. El 2014 es va intensificar molt, i ara, d’ençà del 7 d’octubre de 2023, hi ha tornat. Com ha canviat la vostra vida en cadascun d’aquests moments?
—El 2014, durant la guerra de les torres, una de les torres que eren objectiu israelià era la de Zafar, situada a trenta metres de casa meva. Quan va arribar el primer avís d’evacuació, no ens volíem moure perquè no la volíem abandonar. Finalment, vam traslladar-nos a casa els meus avis, que vivien molt a prop nostre, a uns setanta metres de la torre. Tot plegat, seguint aquesta mentalitat que, en cas de morir, moriríem tots junts. En el moment que havia de començar el bombardament, vam sortir al balcó per veure-ho. Quan el primer coet va impactar, el fum i les cendres van arribar on érem. Gairebé ens ofeguen. La gent no sap que més enllà de l’explosió en si, bona part del mal que causen les bombes és per les intoxicacions que genera l’onada expansiva. Aquells dies van ser molt intensos, però com a mínim érem tota la família unida.

—En canvi, l’esclat de violència del 2023 us va enxampar separats.
—Sí, el meu pare era a Gaza, la meva mare i jo a Cisjordània… A sobre, el 9 d’octubre, l’exèrcit israelià va atacar les torres de comunicacions i va deixar fora de servei la xarxa d’internet. Això ens va fer perdre el contacte amb els meus avis, que són gent gran. De fet, el meu avi tenia Alzheimer. Vam passar tota una nit sense saber-ne res, el meu pare va entrar en pànic… L’endemà al matí vam aconseguir de posar-nos en contacte amb la cuidadora que treballava amb ells, que es va acostar a la zona on vivien. Allà va descobrir que el seu barri havia quedat totalment destruït pels bombardaments. Vam trigar dotze hores a saber que els meus avis havien mort.

—Vivien a prop d’objectius militars?
—No, al contrari. Vivien ben a prop d’una oficina de la Creu Roja. Atacs com aquest demostren que aquesta darrera agressió no té res a veure amb eliminar cap partit polític, ni tan sols amb Hamàs. Tot això són excuses que fan servir per a eliminar-nos. Bombardaments com aquests no tenen cap justificació. Han deixat Gaza totalment irrecognoscible respecte d’abans de la guerra, tot i que no crec que se’n pugui dir guerra, perquè no hi ha prou igualtat entre les dues parts. És un genocidi. Una neteja ètnica perpetrada per un estat que ens ha ocupat.

El pati de casa dels avis de la Zaina abans del bombardament. (Fotografia cedida.) El pati de casa dels avis de la Zaina després del bombardament. (Fotografia cedida.)

—Què opineu de l’atac d’Hamàs contra Israel del 7 d’octubre de 2023?
—Primer, m’agradaria objectar unes observacions a la selecció de paraules de la pregunta. Els fets del 7 d’octubre no van tenir res a veure amb els atacs d’Hamàs. Han estat simplement una excusa que l’estat que ens ocupa ha emprat per a desenvolupar el seu pla i continuar la neteja ètnica. No en va ser pas la causa. De fet, malgrat que la situació havia estat prou calmada els darrers anys, les humiliacions i vexacions contra els palestins havien anat creixent de mica en mica. A més, independentment de si en tenen culpa o no, Hamàs és un grup rebel de resistència que va sorgir a conseqüència de l’ocupació. El dret de resistència és un dret bàsic de tots els éssers humans. Com menjar o viure en llibertat.

—D’ençà de l’inici del conflicte fins ara, la influència i el poder d’Hamàs a Gaza no ha parat de créixer. Per què creieu que passa, això?
—Malgrat que ara ocupin el govern, Hamàs continua essent un grup de resistència. I és un grup paramilitar perquè, quina altra opció tens quan t’assetgen per terra, mar i aire i no pots fugir? Quina altra forma de resistència existeix? Abans hem parlat de la resistència per mitjà dels estudis, també hi ha gent que resisteix pacíficament ajudant els altres, però amb això no n’hi ha prou… Quan vius en un entorn extrem necessites una resposta extrema. Per això hi ha molta gent que s’incorpora o dóna suport a Hamàs. Sincerament, s’entén si t’atures a pensar en quines alternatives hi ha: confiar en els incompetents de l’ONU? L’ocupació fa setanta anys que dura i la situació no ha fet sinó empitjorar. És cert que ens envien ajut humanitari, però no n’hi ha prou per a ajudar-nos ni de bon tros. Quin sentit té esperar que gent que no mostra cap senyal de voler-nos ajudar ens acabi ajudant? Al final, has d’ajudar-te tu mateix.

—Per tant, enteneu que hi hagi palestins que li donin suport?
—Imagina’t que t’has quedat orfe de ben petit per culpa de persones que defensen la bandera israeliana. Imagina’t que persones amb l’uniforme de l’exèrcit israelià t’han forçat a traslladar-te unes quantes vegades i no t’han deixat tenir una casa fixa… Imagina’t que, des de ben petit, has rebut atacs i bombardaments israelians… No t’alçaries en armes contra aquesta tirania? No prendries mesures extremes per assegurar-te que ningú més tingui una vida plena de patiment i penúries? Per descomptat que ho faries! Aquesta és la història de centenars de palestins.

—Què en penseu, del fet que Hamàs encara retingui ostatges civils israelians a Gaza?
—És important deixar clar que els innocents són sempre els primers que han de suportar les conseqüències de la guerra. La captura d’ostatges és una mesura extrema que s’ha pres a conseqüència de la desesperació de viure sota restriccions molt dures. Cal tenir dues coses en compte: primer, es capturen ostatges per poder-los fer servir com a fitxa d’intercanvi per presoners palestins, que els superen moltíssim en nombre. Això és a conseqüència de les lleis de l’ocupació, que permeten a l’exèrcit d’Israel de detenir palestins sense necessitat d’acusar-los de cap delicte. Aquestes detencions poden durar fins a sis mesos i són il·limitades. Per tant, et poden detenir indefinidament sense acusar-te de cap delicte concret, sense cap judici i sense cap opció de defensar-te legalment. Per aquest motiu, els rebels es veuen obligats a fer una cosa semblant. Després, la segona qüestió important és que, com que capturar ostatges va en contra de la nostra religió, els tracten de la millor manera possible. Fins i tot tenen més bones condicions de vida que molts ciutadans de Gaza. Per tant, la captura d’ostatges no és una qüestió de venjança, és una mesura desesperada per a poder exercir pressió negociadora. I malgrat això, aquests ostatges no sofreixen ni una ínfima part de les tortures que sofreixen els presos palestins, que són sotmesos a la fam, a l’abús sexual i a la humiliació física.

Zaina Qazzaz Zaina Qazzaz

La reprovació de la consellera Sílvia Paneque per part del Parlament de Catalunya i la petició de la cambra perquè siga destituïda és molt més que un simple toc d’atenció per la gestió del desgavell ferroviari. És la confirmació d’una realitat política que, més enllà del fet concret, demostra l’artificialitat sobre la qual s’ha construït el govern de Salvador Illa. El parlament va enviar ahir un missatge rotund: la presidència de Salvador Illa descansa sobre una ficció de majoria que pot esvair-se en qualsevol moment. Cosa que, en política, equival a viure amb l’aigua fins al coll.

Que en els primers mesos de legislatura el govern siga objecte d’una derrota d’aquesta magnitud és un fet que, en qualsevol democràcia normal, seria considerat un revés de proporcions majúscules. Perquè no és tan sols una crítica a una gestió concreta, sinó una manifestació explícita i clara que palesa que aquest govern no té una majoria parlamentària sòlida i estable capaç de sostenir-lo en moments difícils o crítics.

I la votació d’ahir no ha fet sinó deixar al descobert l’evidència: el PSC i els Comuns, els únics que van votar contra la reprovació de Paneque, tenen tan sols quaranta-vuit diputats, molt lluny dels seixanta-vuit necessaris per a la majoria. Ni tan sols comptant amb l’abstenció d’ERC no s’aconsegueix una posició de força suficient.

En aquestes condicions, en qualsevol altre país, una derrota d’aquestes característiques –que a més afecta una figura clau del govern, la consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica i portaveu– seria prou motiu per a encarar immediatament una crisi de govern profunda i fins i tot la convocatòria d’eleccions. Però tots sabem que entre nosaltres la normalitat política –la normalitat democràtica– no existeix. I que si Illa és president és exactament per això.

Ha estat especialment significatiu el paper d’Esquerra Republicana en aquesta votació. Si el gruix del partit optava per l’abstenció, la diputada Mar Besses, de Jovent Republicà, va votar a favor de demanar la destitució de Paneque. Era molt difícil de no recordar aquella insinuació que aquesta mateixa diputada va fer en el moment de la investidura, quan va jugar amb la idea de votar en contra i desbaratar la maniobra que va acabar portant el dirigent socialista al poder, amb el suport dels republicans.

Això feia que la paradoxa d’ahir esdevingués molt cridanera: el mateix partit que va facilitar la investidura d’Illa –l’Esquerra Republicana sense els vots de la qual Illa no seria president– no ha estat capaç de donar-li suport en la primera gran crisi política. Déu n’hi do.

Siga com siga, el fet important és que el resultat de la votació dibuixa un panorama polític de gran fragilitat per als socialistes. Salvador Illa pot parlar tant com vulga de girar full i d’obrir una nova etapa, però la dura realitat és que governa amb una base parlamentària precària, dependent de pactes esporàdics i d’abstencions tàctiques que poden fallar en qualsevol moment, com s’ha vist ara.

I aquesta situació de feblesa parlamentària presenta dubtes seriosos sobre la viabilitat del projecte polític del president a mitjà termini. Sense una majoria estable, sense capacitat d’evitar derrotes parlamentàries en qüestions tan significatives com aquesta, l’actual govern està condemnat a viure en una inestabilitat permanent –anant molt bé. Perquè si aquesta dinàmica de derrotes parlamentàries es consolida, no s’ha de descartar que més endavant la composició del govern, o fins i tot l’existència del govern, s’haja de reconsiderar.

 

PS1. Com cada dijous, Albano-Dante Fachín, Josep Costa i Txell Partal van fer ahir La tertúlia proscrita. Una tertúlia que anava molt carregada i amb una convidada d’excepció: per parlar de l’escàndol organitzat pel delegat de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà, hi havia la presència d’una diputada nord-catalana, Annabel Brunet, que va deixar ben clar al govern Illa que el nord és també Catalunya. Vegeu-ne el vídeo.

PS2. L’Assemblea Nacional Catalana viu instal·lada en la tensió interna i el blocatge d’ençà que es va constituir el nou secretariat nacional. L’ANC ja ha fet tres plens seguits sense poder triar el substitut de Sílvia Ventura, que va dimitir a final de l’any passat i ara ha entrat en un procés de cerca del consens que li hauria de permetre de fer un pas endavant. Arnau Lleonart ens n’explica els detalls en aquest article: “L’ANC cerca vies per a superar el blocatge intern”.

PS3. Ahir vam estrenar a VilaWeb una nova funció. Els lectors que van entrar a la portada, sobretot a la de mòbils, devien veure que hi apareixia un vídeo vertical en què Pol Baraza explicava els possibles missatges ocults de les emoticones, segons la sèrie Adolescència. Avui em toca a mi explicar el perquè del polèmic viatge del vice-president dels Estats Units a Grenlàndia, i així anirem fent en dies vinents. Aquesta nova funció té dues raons. Per una banda, continuar creixent en vídeo, que és fonamental sobretot per a l’audiència més jove –estem molt contents de l’èxit que tenim a Instagram i TikTok. I, per una altra, continuar innovant periodísticament. En el món d’avui els periodistes no solament hem d’explicar què passa, sinó també per què passa, i aquest model de vídeo n’és un experiment. Tot això, evidentment, gràcies a la generositat dels subscriptors de VilaWeb, que ens permeten de créixer i continuar marcant camí.

The Washington Post · Abbie Cheeseman, Hazem Balousha, Miriam Berger i Mikhail Klimentov

Centenars de palestins s’han manifestat aquesta setmana entre la runa dels carrers de Gaza, tot corejant càntics contra Hamàs. Les protestes han estat un dels actes de dissidència política més significatius que s’han vist a l’enclavament d’ençà del començament de l’ofensiva israeliana, la tardor del 2023.

Segons que han explicat testimonis de la protesta, i com consta en les fotografies i vídeos compartits a internet i als mitjans de comunicació, sembla que les protestes començaren dimarts a Beit Lahia, una zona del nord de Gaza que l’exèrcit israelià pràcticament ha reduït a runa. Vídeos verificats per Reuters i The Associated Press mostren manifestants que criden “Fora Hamàs!”, entre més lemes que demanen de posar fi al conflicte. En una d’aquestes imatges es veu una nena, vestida de rosa, amb un cartell en què es llegeix: “Els nens de Palestina volen viure.”

Abans-d’ahir, dimecres, a la tarda les protestes s’estengueren a dues zones més de la franja, pel cap baix.

“Les explosions no deixen de retrunyir pertot arreu a Beit Lahia. Quin crim hem comès, per a merèixer això?”, deia Saeed Kilani, un dels manifestants, en declaracions a The Washington Post. “Els nostres fills no poden dormir ni una hora a causa dels bombardaments incessants.”

Dilluns, l’exèrcit israelià ordenà d’evacuar Beit Lahia, tot anunciant que intensificaria les operacions a la zona perquè Hamàs l’havia feta servir per a llançar atacs aeris contra Israel. Kilani explica que als residents els desespera la possibilitat d’haver-se de desplaçar per enèsima vegada.

D’ençà que reprengué els atacs i posà fi a gairebé dos mesos d’alto-el-foc, la setmana passada, Israel ha ordenat d’evacuar més d’un 15% del territori de Gaza, segons l’ONU. L’exèrcit israelià ha mort 830 persones, pel cap baix, en els atacs d’aquests darrers dies, segons dades del Ministeri de Sanitat de Gaza. La majoria dels morts en el conflicte han estat dones i nens, segons el ministeri, que no distingeix entre civils i combatents.

Hamàs va prendre el control de Gaza el 2007, després d’imposar-se en les eleccions de l’any abans i d’una breu guerra amb Al-Fatah, part del moviment rival de l’Autoritat Palestina. Després de la matança del 7 d’octubre de l’any passat, Israel prometé d’eliminar Hamàs com a força política i militar a Gaza.

“Els càntics de ‘Fora Hamàs’ no signifiquen que vulguem o que puguem eliminar el grup, ni necessàriament volen dir que hi estiguem en contra. En totes les famílies hi ha algú que forma part d’Hamàs”, diu Kilani. Així i tot, explica, els darrers disset mesos d’ofensiva israeliana han empès molts palestins a adoptar una actitud més crítica amb el grup, que ha governat el territori durant els darrers disset anys. Però les grans expressions públiques de dissidència, que Hamàs ha reprimit durant molt de temps, són escasses.

“La gent de Beit Lahia ha aguantat durant tot aquest temps, però avui ha decidit d’alçar la veu. Hamàs no ha gestionat bé les negociacions; no ens ha garantit seguretat ni protecció”, explica Kilani, originari de Beit Lahia. “Exigim que algú altre –tant fa qui– agafi el timó de les negociacions.”

“Hamàs fins i tot pot deixar les negociacions a càrrec del Gran Satanàs, si cal”, afegeix Kilani, fent servir un epítet per a referir-se als Estats Units. “L’únic que ens importa és que s’aturi la guerra a Gaza, que s’aturi l’èxode de refugiats; que s’aturi el genocidi.”

Aquesta setmana han aparegut, en uns quants punts de Gaza, cartells que demanaven als residents que participessin “en una marxa popular d’ira per a dir no a la guerra i exigir a Hamàs que deixi el control sobre Gaza per a poder tornar a les nostres vides de sempre i deixar de patir”.

No és clar qui ha organitzat la manifestació, però dos assistents han explicat a The Washington Post que la gent semblà unir-s’hi de manera espontània.

“La gent té el dret d’expressar el seu dolor i alçar la veu contra l’agressió al nostre poble”, explicà aquesta setmana Basem Naim, alt càrrec d’Hamàs, en un comunicat. “No obstant això, és inacceptable i censurable explotar aquestes tràgiques condicions humanitàries per a promoure agendes polítiques sospitoses, o bé per a eximir de responsabilitat l’agressor criminal, l’ocupació i el seu exèrcit”, afegí.

Ibrahim Hajjaj, un fotoperiodista independent de vint-i-dos anys que ha cobert les protestes d’aquesta setmana, explica a The Washington Post que l’ambient que es respirava a la manifestació era “d’ira intensa”.

“Tinc la impressió que els manifestants van decidir d’assistir-hi espontàniament, i que la seva ira coincideix amb la de molts palestins”, diu. I afegeix que la protesta escenificà “el rebuig a la manera com Hamàs ha gestionat les negociacions i, alhora, la necessitat d’aturar el vessament de sang, costi què costi”.

Les protestes arriben després d’una dècada i mitja de govern autoritari d’Hamàs i, especialment, després d’un any i mig “que possiblement ha estat el capítol més destructiu i més cruent de la història moderna de Palestina”. Ho explica així Ahmed Fouad Alkhatib, crític contra Hamàs i investigador de l’Atlantic Council, un laboratori d’idees amb seu a Washington. “Tot això ha fet que la gent digui prou.”

Mustafà Ibrahim, analista polític resident a Gaza, diu que li fa por que Israel exploti les protestes per a posar zitzània entre les faccions de la política palestina.

“Alguns analistes israelians han presentat les protestes com una oportunitat per a augmentar la pressió sobre Hamàs i eliminar-la de l’escena”, diu Ibrahim. “Però això també suscita molts dubtes: qui és l’alternativa a Hamàs? Serà Israel qui governi Gaza?”.

Les autoritats israelianes, certament, s’han afanyat a adreçar la qüestió de les protestes contra Hamàs a Gaza.

“L’exèrcit israelià operarà en noves zones de Gaza ben aviat”, digué el ministre de Defensa israelià, Israel Katz, en un comunicat publicat abans-d’ahir. I afegí: “Hamàs se n’haurà d’anar, i perdrà cada vegada més territori. Els plans ja són preparats i aprovats. Apreneu dels residents de Beit Lahia: exigiu l’expulsió d’Hamàs de Gaza i l’alliberament immediat de tots els ostatges israelians. És l’única manera de posar fi a la guerra.”

Hajar Harb ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’associació sense ànim de lucre SOS Desapareguts ha sol·licitat avui al president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, que es depurin totes les responsabilitats relacionades amb la gestió de la gota freda, cosa que implica la seva dimissió immediata. Ho ha dit el president de l’associació, Joaquín Amills, durant una reunió aquesta tarda al Palau de la Generalitat i que ha durat dues hores.

Durant la reunió, Amills ha traslladat al president el “dolor de cada familiar”, i ha subratllat la gravetat de la situació per als més de 70 familiars de víctimes mortals de les inundacions del passat 29 d’octubre. L’associació exerceix una de les acusacions particulars en la causa, en què un jutjat de Catarroja investiga la gestió de la gota freda.

A més de demanar la dimissió de Mazón, Amills ha insistit que el president ha d’acudir voluntàriament al jutjat de Catarroja per declarar, amb l’objectiu de contribuir a l’aclariment de les responsabilitats.

La jutgessa de Catarroja encarrega un informe a la Guàrdia Civil sobre el Centre de Coordinació d’Emergències

“Paciència, que és la paraula de moda, ja no ens en queda”. Així s’ha expressat la portaveu de la plataforma Dignitat a les Vies, Anna Gómez, en finalitzar el ple monogràfic de Rodalia. Segons Gómez, els usuaris estan completament col·lapsats, alhora que “cada vegada més enfadats i més rebels” i per aquest motiu demanen posar data a la reunió que se’ls va prometre amb la Generalitat, RENFE i ADIF.

En una conferència de premsa des de, la portaveu també ha exigit al govern un “canvi de llenguatge” i que, a més de Rodalies, tingui en compte la situació dels trens Regionals. “Cada vegada som més forts i tenim més gent al darrere demanant que sortim al carrer fins que això se solucioni”, ha alertat Gómez.

Representants de la plataforma han comparegut des de la sala de premsa del parlament minuts després d’acabar-se el ple. Ho han fet convidats per Junts, Esquerra Republicana, el PP, Comuns i la CUP.

La plataforma ha repassat algunes de les incidències dels últims dies i la situació de les diverses línies i ha conclòs que “cal donar solucions”. Els usuaris del tren han remarcat que estan “farts” de tot plegat.

Entre les propostes, han reclamat revertir la “desigualtat” tarifària, gent treballant a les estacions del corredor sud, més pantalles, millorar l’accessibilitat i millorar enllaços. “Ens tindran organitzats”, han conclòs.

Les línies R2 Nord, R8 i R11 presenten alteracions al servei des de poc abans de les vuit del vespre arran de l’envestida d’un tren a una persona que travessava les vies a la zona de l’estació de Mollet Sant Fost, a Mollet del Vallès (Vallès Oriental), segons que han explicat els Mossos d’Esquadra.

El cos policial ha rebut l’avís de l’accident a les 19.52, i la víctima ha resultat ferida per l’impacte. Renfe explicava inicialment que els trens podien romandre aturats i augmentar el temps de recorregut quan s’acostaven al tram afectat, però a dos quarts de nou de la nit ha indicat que en aquest tram se circulava per via única i que les demores podien superar els vint minuts.

INOC ha presentat una oferta pública d’adquisició (OPA) per a controlar el 100% del grup assegurador Catalana Occident. En un comunicat remès a la Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV), INOC ha fixat el preu de l’oferta en cinquanta euros per acció.

Catalana Occident ha tancat avui amb les accions a 42,25 euros, de manera que en aquests moments suposa una prima del 18,33%. També es proposa l’intercanvi d’accions, en concret una de classe B de nova emissió d’INOC per cada 43,8419 accions de Catalana Occident, amb un màxim de 8 milions d’accions.

INOC ja és accionista del grup assegurador i controla un 62,03% del seu capital social. L’oferta s’ha formulat després d’aprovar-se en el consell d’administració d’INOC.

Càstig sever del Parlament de Catalunya a la consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, i toc d’atenció al ministre de Transports espanyol, Óscar Puente. La cambra ha reprovat la consellera i n’ha demanat la destitució per la seva “mala gestió” en l’escalada d’incidències d’aquests darrers mesos a la xarxa de trens de Rodalia-RENFE i d’ADIF i als serveis de mitjana distància i de gran velocitat. Aquesta ha estat una de les conclusions del debat parlamentari monogràfic sobre el desgavell ferroviari. Era una proposta de Junts i també hi han votat a favor el PP, Vox, la CUP, i AC i la diputada del Jovent Republicà Mar Besses, de manera acordada amb el seu grup. El PSC i els Comuns hi ha votat en contra. ERC s’ha abstingut. La CUP havia presentat una iniciativa semblant, però també feia referència a la manca d’inversions dels governs espanyols i no ha rebut prou suport.

L’executiu no ha pogut sortir indemne del ple. Ha rebut el primer gran revés parlamentari de la legislatura. El president de la Generalitat, Salvador Illa, havia provat d’esquivar el desgast polític situant Paneque en la primera línia de la gestió de la crisi gairebé tota sola. Illa tampoc no ha assistit al debat que ha precedit la votació de les propostes de resolució, ha entrat a l’hemicicle a l’hora de votar. Però la consellera no sols ha de respondre pel problema dels trens. Encapçala un macrodepartament que té les competències d’habitatge, ha d’entomar les polítiques contra la crisi climàtica i és la portaveu del govern. Una peça clau de l’executiu d’Illa que ha estat represa amb duresa pel parlament. D’una altra banda, la cambra també ha reclamat la dimissió dels presidents d’ADIF i RENFE com a responsables del col·lapse, i ha reprovat els successius presidents de RENFE del maig del 2018 al gener del 2025, entre els quals Isaías Taboas i Raül Blanco, vinculats al PSC.

ERC ha fet equilibris amb les votacions i les propostes de resolució presentades. Ha combinat la col·laboració amb els socialistes, pactant-hi algunes propostes –com ara la consagració del traspàs– amb la decisió de no blindar Paneque d’un càstig pel qual pressionava la resta de l’oposició. ERC, de fet, havia presentat una altra proposta de resolució per a reprovar Paneque que ha reeixit. Però el motiu era un altre: no haver demanat les responsabilitats necessàries a ADIF i a RENFE; és aquí on Esquerra situava l’assenyalament de les responsabilitats. Hi han votat a favor tots els grups tret del PSC, que ha votat en contra, i els Comuns, que s’han abstingut. El parlament també ha demanat a Paneque que faci canvis al departament per capgirar la situació i prioritzar la defensa dels interessos i el dret de mobilitat de la ciutadania.

El govern espanyol també ha estat amonestat pel parlament. El ministre de Transports, Óscar Puente, ha estat reprovat per la constant “ineficàcia” en la gestió del servei ferroviari a Catalunya i per la incapacitat d’adoptar mesures per a fer front a les incidències i a la degradació de la qualitat del servei. “El parlament reitera la incompetència, la desatenció deliberada i la irresponsabilitat de l’actual govern d’Espanya en la gestió, la planificació i la prestació del servei de Rodalia a Catalunya”, diu la iniciativa aprovada, presentada pel PP. Ha comptat amb els vots a favor de Junts, Vox, la CUP i AC, l’abstenció d’ERC i els vots en contra del PSC i els Comuns. La cambra ha constatat que cada dos dies i mig hi ha una incidència greu a la xarxa que afecta més de 10.000 viatgers de Rodalia i un miler de viatgers de Regionals, de manera que entre l’agost del 2021 i el del 2024 n’hi va haver 553.

El PSC i ERC pacten la tria del director general de l’operadora de Rodalia

El parlament ha aprovat una altra resolució pactada entre el PSC i ERC que consagra els seus acords sobre el traspàs de Rodalia. Els dos partits hi han recollit la demanda d’Esquerra perquè el director general encarregat de la gestió operativa sigui proposat pel president del consell d’administració, que dependrà de la Generalitat. També hi han votat a favor els Comuns i la CUP s’ha abstingut. La direcció executiva, per tant, seria “independent del grup RENFE”. Els republicans també volien garantir la presa de decisions de la nova operadora, després d’haver decidit d’evitar un enfrontament amb els sindicats acceptant que la part espanyola fos majoritària en l’accionariat de la nova operadora i restés vinculada a RENFE, per a preservar els drets laborals dels treballadors, sobretot el de la mobilitat dels maquinistes a tot l’estat espanyol. La resolució diu: “Cap decisió de la Junta General o del Consell d’Administració es prendrà sense la participació i el vistiplau de la Generalitat de Catalunya.” Els dos partits també han recollit acords previs sobre el traspàs, com ara que el nou operador de Rodalia s’haurà de constituir abans del 31 de desembre d’enguany i que la Generalitat tindrà una posició majoritària en el consell d’administració, a més de la presidència.

La cambra també ha donat suport a una altra proposta pactada pel PSC i ERC perquè els maquinistes i el personal d’atenció a les estacions disposin d’un pla de comunicació i protocol per comunicar als usuaris les incidències del servei. Pretenen garantir que la comunicació sigui fluida i entenedora i s’adreci en “la llengua pròpia de Catalunya”, i que els usuaris disposin d’una aplicació mòbil amb aquesta finalitat abans d’acabar l’any. El govern haurà d’assegurar, segons la iniciativa aprovada, que RENFE i ADIF formen el seu personal perquè hi pugui haver aquesta millora de la comunicació de les incidències.

Entre les resolucions aprovades, n’hi ha una altra de proposada pels Comuns que proposa de mantenir la bonificació dels títols del servei de transport fins que el servei de Rodalia, Regionals i mitjana distància funcioni “amb normalitat” i una altra de la CUP perquè s’allargui la gratuïtat dels abonaments fins a final de l’any vinent. La cambra també ha aprovat que la primera prioritat en la inversió en infrastructures sigui per als trens.

Una trentena d’il·lustradors valencians han col·laborat en un número especial de la revista Camacuc, la seu de la qual va quedar afectada per la gota freda, a Paiporta (Horta Sud). La revista, que el 2024 va fer quaranta anys, no ha pogut celebrar com volia l’efemèride, perquè, tal com explica el fundador, Joan Escrivà, “l’aigua i el fang s’endugueren bona part dels quaranta anys d’història”. Amb tot, remarca que d’ençà del primer moment varen rebre “una allau de solidaritat i l’estima de persones, associacions i institucions, que ens feren entendre com era d’important continuar editant”.

Ara Camacuc celebra el retorn amb una edició que Escrivà qualifica de “molt especial”. “Poder comptar amb les històries de Sento, Miquel Calatayud o Cristina Durán, i amb una portada de Paco Roca, és un somni. Els subscriptors en gaudiran molt, i a nosaltres ens ha donat molta força”, diu. El número 227 té seixanta-vuit pàgines i inclou quaranta-cinc històries amb els personatges habituals i d’altres de nous, a més de les seccions clàssiques com la Barraqueta de la Ciència, el conte i els passatemps.

La revista arribarà als lectors durant el mes d’abril. Tanmateix, Escrivà aclareix que, com en altres ocasions, els qui s’hi subscriguin ara rebran primer el número anterior. “Per tant, les noves subscripcions que es facen fins al juny rebran aquesta edició especial”, precisa.

Heus ací la portada d’aquesta edició especial:

El baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) publicat avui estima que el PSC de Salvador Illa guanyaria les eleccions al Parlament de Catalunya, i que Junts, en segon lloc, perdria força suport. Aquest sondatge ha estat criticat pel president Carles Puigdemont, que ha assegurat que darrerament el CEO publica “resultats que semblen perseguir més un efecte polític que no pas contribuir a aportar dades per a l’anàlisi del moment polític”.

En un text a les xarxes socials, diu que “els sondejos s’han convertit, des de fa temps, en una eina per a la propaganda política” i que “es noten les ganes del PSC de fer un Mitterrand… per entendre de què (i contra qui) va la cosa”. És a dir, de provar de reforçar Aliança Catalana per a debilitar Junts.

Puigdemont diu: “Els resultats reals dels amics del CEO (tu ja m’entens) sempre se situen a la seva part baixa o, directament, per sota de la forquilla baixa.” I posa d’exemple que a l’inici de la darrera campanya electoral al parlament van donar al PSC una forquilla d’entre 40 a 47 diputats (en va tenir 42, a la part baixa de la forquilla), entre 31 i 37 a ERC (en va tenir 20, entre 11 i 17 menys del que li donava la projecció) i en preveien entre 28 i 34 a Junts (en vam tenir 35, més que la franja alta que ens donava la projecció).

I acaba dient: “Els sondejos (tots, els que et van bé i els que et van malament) s’han d’agafar amb molta prudència, sobretot si passa com en el cas del CEO, que presenta serioses mancances. Si els fem servir per fer propaganda, avall que fa baixada i tot serveix. Si els volem fer servir per conèixer el pols del país, això que acaba de perpetrar el CEO és llençar diners públics. Com fa el CIS espanyol, vaja”.

Els sondejos s'han convertit, des de fa temps, en una eina per a la propaganda política. Darrerament ni el CIS ni el CEO no han pogut escapar de la temptació i publiquen resultats que semblen perseguir més un efecte polític que no pas contribuir a aportar dades per a l'anàlisi… pic.twitter.com/CgcONbyF9l

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) March 27, 2025

El president francès, Emmanuel Macron, ha anunciat la creació d’una “força de garanties” per tal de vetllar per la seguretat a Ucraïna en cas d’un acord de pau. Aquesta força, segons que ha dit, la integraran “uns quants estats membres”, però no ha dit quins. França i el Regne Unit encapçalaran aquesta missió europea, que no compta amb el suport unànime dels dirigents europeus i aliats. Els principals motius de la divisió han estat la manca de capacitat militar i de consens polític.

Macron ha reunit avui una trentena de dirigents europeus a París per tal de debatre amb Volodímir Zelenski la situació d’Ucraïna. En aquest sentit, han acordat de no retirar les sancions a Rússia i augmentar el suport militar a Kíiv.

“La coalició de voluntaris”, segons que l’ha anomenat, s’instal·laria “en alguns punts estratègics prèviament identificats amb els ucraïnesos” i no tindria com a objectiu ser una força de manteniment de la pau. En aquest sentit, ha dit que no es desplegarà al front, ni substituirà l’exèrcit ucraïnès.

Macron ha assegurat que el desplegament representaria “un suport de llarga durada i de caràcter dissuasiu respecte d’una potencial agressió russa”.

Missió franco-britànica

Macron també ha anunciat que en “els pròxims dies” hi haurà una missió franco-britànica que entrenarà l’exèrcit ucraïnès i que valorarà la possibilitat de desplegar un contingent més gran de tropes. “El nostre objectiu és clar: guanyar la pau i posar Ucraïna en la millor posició per negociar”, ha dit.

La Plataforma en Defensa de les Terres del Sénia i l’Ajuntament d’Alcanar senten una satisfacció amarga per l’anunci de segellament definitiu dels pous del Castor. El consistori ha denunciat la manca de respecte institucional perquè, novament, no s’havia informat els municipis afectats de l’actuació. La Plataforma del Sénia, que va encapçalar l’oposició al “monstre” gasístic, demana que es prenguin mesures pel risc de vessaments d’hidrocarburs o de nous terratrèmols que pot suposar l’operació i critica l’opacitat amb què es fa el desmantellament del Castor, fins i tot a l’hora de rescabalar econòmicament als propietaris afectats. L’entitat i el consistori consideren “una broma” que el magatzem de gas acabi costant quatre mil milions d’euros a la ciutadania.

El batlle d’Alcanar, Joan Roig, ha recriminat que la falta de lleialtat institucional de l’estat espanyol cap als ajuntaments i la ciutadania afectada pel projecte Castor ha sigut “una pràctica sistemàtica habitual” en els més de dotze anys que ha durat el fallit projecte. “Tenim tota la informació per la premsa i per la Plataforma del Sénia, que ha anat fent una feina de recerca i d’investigació digna de ser reconeguda”, ha defensat el batlle. Tot i que l’anunci del segellament pugui semblar una victòria, el batlle ha lamentat que “el veritable triomf del territori i del poble d’Alcanar hauria estat que el projecte Castor no s’hagués implantat mai”. Que s’acabés executant, tot i els dubtes que generava, Roig ho ha atribuït a altres administracions locals i supramunicipals “que van caure en la trampa o les falses promeses – dels poders fàctics- del progrés econòmic i del desenvolupament del territori vinculats al projecte Castor”. “L’Ajuntament d’Alcanar no a ser una d’elles”, ha remarcat.

L’alcalde i la plataforma han recordat que van alertar que el Castor era “una aberració” ambiental i econòmica i han acabat tenint raó. A part de la crisi sísmica que es va produir quan es va injectar gas al magatzem submarí que ara s’ha de clausurar, el projecte gasístic ha acabat costant deu vegades més del que es va anunciar inicialment. Dels quatre-cents milions d’euros que va assegurar que costaria Recaredo de Potro, president de la concessionària Escal UGS (filial d’ACS de Florentino Pérez) acabarà costant quatre mil milions d’euros als ciutadans. “Aquesta és la vergonya i la indecència d’aquest projecte Castor”, ha asseverat Joan Roig.

Nous riscos fiscalitzats

L’Ajuntament i la plataforma ja han avisat que la seva fiscalització al Castor continua. El consistori ha reclamat “informació detallada de totes les possibles conseqüències que puguin haver-hi” en el procés de desmantellament i segellat. El territori es torna a exposar a riscos importants, com són “el possible vessament d’hidrocarburs”, restes de cru que no es van extreure quan Shell va explotar la plataforma petroliera Amposta, o “nova sismicitat” pels moviments estructurals que es preveuen en el segellat.

La Plataforma del Sénia insisteix que cal transparència en els costos, ara declarats “confidencials”, del Castor i en com es reverteixen en la factura del gas. Com a exemple, han mostrat que la resolució de la direcció general de Política Energètica i Mines dels costos i inversió de la indemnització del Castor és publicada amb les xifres ocultes. L’entitat també demana un calendari del desmantellament de la plataforma terrestre d’operacions, que es preveu en una pròxima fase; i una petició a la Generalitat Valenciana, que en el seu moment va declarar a l’entitat com a part interessada, que “recordi que ho són i els informi absolutament de tots els tràmits que a partir d’ara afectin la planta terrestre i també el gasoducte terrestre”, ja que els terrenys afectats són terme municipal de Vinaròs (Baix Maestrat).

Rescabalament als propietaris

Un altre aspecte que preocupa són els terminis i la transparència amb què s’anuncia que es compensarà als propietaris afectats per la servitud forçosa del pas de la canonada de gas del Castor. Més de cent trenta propietaris van ser expropiats, en molts casos de finques de cítrics que van ser arrencades per garantir aquesta servitud a Escal UGS. Com ha explicat Cristina Reverter, portaveu de l’entitat en Defensa del Sénia, el pla de desmantellament diu que aquests particulars afectats tindran tres mesos, des del moment en què s’autoritzi el tancament de la planta terrestre, per reclamar el dret de reversió,  recuperar la propietat i reclamar la compensació pel lucre cessant. “Som conscients que, molt possiblement, no ens n’assabentarem, perquè l’opacitat de l’Estat continua”, ha recriminat Reverter.

Evelio Montfort, per la seva part, ha recriminat els costos que ha suposat mantenir el Castor tancat durant tots aquests anys i fins i tot els interessos que s’han pagat pels crèdits amb els quals es va indemnitzar l’adjudicatària del Castor. “Havien de menjar tots i la banca havia de cobrar la propina. Hem ajudat que tinguin un negoci relativament rendible pagant tots nosaltres”, ha criticat el portaveu de la plataforma del Sénia. Aquesta falta de transparència, la plataforma del Sénia la durà al síndic de greuges de Catalunya i, si cal, a l’Ombudsman de la Unió Europea.

Dinamitzar els pous responsables dels terratrèmols

Montfort ha assenyalat que en el segellat dels pous, es planteja dinamitzar-ne alguns, no tots, amb 1.900 quilos d’explosius. L’entitat ha analitzat aquesta estratègia amb experts en geologia que, segons el portaveu, assenyalen que les canonades que es vol dinamitzar “són per on és on es va escapar el gas, que va produir els terratrèmols” a finals de 2013. Montfort també ha qüestionat si han funcionat les vàlvules de seguretat  de la infraestructura submarina, tenint en compte que es preveu que hi hagi hidrocarbur a les canonades marítimes; o per què es va permetre a Escal UGS injectar gas a 8 atmosferes si el projecte de segellat limita les pressions a 0,5-1 atmosferes.

També es critica que es descarti fer un nou estudi d’impacte ambiental per al segellat donant per bo l’informe del MIT (Massachusetts Institute of Technology) i Harvard, que no es va acceptar en el judici del Castor perquè només es podia assignar al professor que el va elaborar i no a les institucions universitàries.

Finalment, des de Defensa de les Terres del Sénia també reclamen que es revisi si funcionen els sismògrafs que es van instal·lar per controlar la injecció de gas del Castor perquè són els que ha de vetllar l’Institut Geogràfic Nacional per controlar la sismicitat durant el segellament. Els treballs s’aturarien si es registra un terratrèmol per sobre de 2,5 a l’escala de Richter o cinc terratrèmols seguits de menor intensitat.

La secció tercera de l’Audiència de Barcelona ha decidit d’amnistiar els onze agents de la Guàrdia Civil acusats de torturar Jordi Ros, un dels detinguts en l’operació Judes del 23 de setembre de 2019. El procediment ja havia estat arxivat pel jutjat d’instrucció 2 de Sabadell que ho va justificar per manca d’indicis de delicte, decisió que va ser impugnada per Alerta Solidària.

Ara, l’Audiència de Barcelona no ha entrat a valorar l’actuació de la Guàrdia Civil perquè entén que els fets entren en l’àmbit d’aplicació de l’amnistia. En el recurs d’apel·lació, s’assenyalava que el jutjat de Sabadell ni tan sols havia complert una resolució anterior de l’Audiència, que l’instava a prendre declaració als agents investigats.

Alerta Solidària denuncia que l’aplicació de l’amnistia és un subterfugi —tenint en compte que la llei exclou les tortures i els tractes degradants— i lamenta que durant cinc anys el jutjat de Sabadell hagi boicotat la investigació. “Estava decidit a arxivar la denúncia per tortures per qualsevol via”, diu l’entitat.

Així mateix, tot i que el recurs argumentava que la llei d’amnistia exclou les tortures i els tractes degradants, per l’Audiència de Barcelona les amenaces, les coaccions i la privació de l’accés a un advocat durant la detenció a Sabadell no són prou greus i tanca definitivament la qüestió.

“Aquesta amnistia posa de relleu l’aplicació a gust de l’estat, que mentre deslliura a desenes de policies de la seva responsabilitat, boicoteja l’amnistia amb casos com el mateix 23-S que es troba pendent de la qüestió prejudicial plantejada per l’Audiència Nacional al TJUE. Una vegada més s’evidencia que l’amnistia ha estat una trampa per ‘pacificar’ l’independentisme i blanquejar la repressió de l’estat i les tortures policials”, explica Alerta Solidària en un comunicat.

El fotògraf Samuel Nacar (Barcelona, 1992) ha guanyat el World Press Photo 2025 en la categoria de reportatge gràfic de la regió d’Àsia Occidental, Central i del Sud, amb el projecte “Les ombres ja tenen nom”, sobre supervivents de les presons de Síria que relaten les tortures que van viure durant el règim de l’ex-president Baixar al-Assad.

Així ho ha anunciat el concurs de fotoperiodisme més prestigiós del món, que avança els quaranta-dos guanyadors regionals i a mitjan abril es donarà a conèixer el World Press Photo de l’Any, elegits entre aquests. L’exposició del World Press Photo es podrà visitar al CCCB de Barcelona del 7 de novembre al 14 de desembre. L’any passat la mostra va rebre 66.500 visitants.

El concurs World Press Photo 2025 ha comptat amb la participació de 3.778 fotògrafs de 141 països i 59.320 fotografies. Els quaranta-dos guanyadors regionals –vint són locals de la regió on van captar els seus relats–, procedeixen de trenta països.

Els treballs guanyadors d’aquesta edició se centren en alguns dels problemes més urgents als quals s’enfronta el món avui, com qüestions de gènere, migració, conflictes i crisi climàtica. De les protestes a Kenya o el Salvador, a les devastadores guerres al Líban i Palestina, les múltiples cares de la crisi climàtica al Perú, el Brasil o les Filipines, o la persecució de la comunitat LGBTQI+ a Nigèria, entre més.

Tot a punt per a la nova manifestació contra Carlos Mazón, demà passat a València. Més de dues-centes entitats cíviques, socials i sindicals del País Valencià, juntament amb les associacions de víctimes de la gota freda, els comitès locals d’emergència i reconstrucció i el personal dels serveis d’emergència, sortiran a les 18.00 de la plaça de l’Ajuntament amb el lema “Mazón, dimissió”.

Exigeixen uns serveis públics de qualitat, justícia, reparació i dignitat. Dissabte es farà visible la feina del personal dels serveis d’emergència, malgrat “la negligent gestió per part de Mazón i el seu Consell”.

També protestaran per la precarietat i el maltractament que sovint han de suportar els treballadors dels serveis d’emergència. “El 29 d’octubre una plantilla de poc més de vint treballadors varen rebre 19.821 trucades d’auxili”, recorden els organitzadors. I subratllen les jornades laborals extenuants i la falta de suport psicològic a què són sotmesos.

“El Consorci de Bombers de València, que atén tots els municipis de la província menys la capital, només va mobilitzar una quarta part del personal el dia de la barrancada”, diuen en un comunicat. Els bombers denuncien una falta de personal i mitjans crònica: una quarta part de la plantilla està sense cobrir i el material amb què treballen, que es fa malbé i no es canvia, és insuficient.

A la manifestació es vol destacar també el paper del personal sanitari, dels serveis socials i dels psicòlegs: “El seu treball és clau per a no deixar ningú enrere després de la catàstrofe. Uns serveis públics de qualitat salven vides, les retallades i la precarització maten”.

Crítiques del pacte pel pressupost

Els organitzadors també s’han indignat pel pacte entre PP i Vox per un pressupost “infame”, atès que els consideren corresponsables del desmantellament de la unitat d’emergències.

El dia que Carlos Mazón va pegar la cabotada davant Vox per arrapar uns pocs dies més com a aforat

“Mazón ha incrementat darrerament un 33% la dotació de la caixa del president. Mentre el poble tracta d’eixir del fang, els responsables s’aprofiten de la situació per a satisfer els seus interessos personals i polítics”, continua el comunicat.

També critiquen la reunió de Mazón el 20 de març amb tres familiars de víctimes mortals de la barrancada, quasi cinc mesos després de la catàstrofe: “No només ha fet tard, sinó que continua ignorant les associacions de familiars de víctimes mortals i amb lesions greus. Ni ha demanat perdó, ni dóna la cara.”

La manifestació començarà a la plaça de l’Ajuntament a les 18.00 i recorrerà el carrer de les Barques, el carrer del Poeta Querol, el carrer de la Pau, la plaça de la Reina, el carrer de Brodadors i el carrer Micalet, fins a la plaça de la Mare de Déu.

VilaWeb recorda que aquest article és basat en els resultats d’un sondatge i tan sols s’ha d’interpretar en aquest sentit: tal com s’ha demostrat, no hi ha garanties que aquestes dades siguin reflectides en els resultats finals.

El PSC de Salvador Illa guanyaria les eleccions al Parlament de Catalunya amb un interval de 41 escons a 43, segons el baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). És un resultat molt semblant al de les eleccions del 12-M, quan va aconseguir 42 diputats. En segon lloc, hi hauria Junts que baixaria força. Passaria de 35 escons a 27-29. Un descens que capitalitzaria l’extrema dreta d’Aliança Catalana, que faria el salt dels 2 escons actuals 8-10 (passaria de ser la vuitena força a la cinquena).

ERC es manté com a tercera força amb un lleuger augment. Passaria de 20 diputats a 21-23. Tot seguit vindria el PP amb un resultat força semblant: 14-16 escons (actualment en té 15), i Vox tampoc no es mouria: 10-12 escons (actualment en té 11).

Finalment, els Comuns mantindrien els 6 diputats actuals o en podrien guanyar un, i la CUP es podria mantenir amb 4 o perdre’n un.

Valoració del govern d’Illa

Els enquestats valoren amb un 4,8 la gestió del govern de Salvador Illa. Una nota per sota de l’aprovat, però que és la més alta que ha registrat cap govern en les darreres divuit enquestes (d’ençà del juny del 2018).

Pel que fa a dirigent preferit per ser president de la Generalitat, el 22% es decanta per Illa, un 9% per Carles Puigdemont i un 6% per Oriol Junqueras. El 27% no es decanta per cap i un 23% no contesta.

Suport a la independència

El suport a la independència ha tornat a baixar, segons el CEO. Els qui votarien sí a un referèndum són el 37,6%, el percentatge més baix d’ençà que l’enquesta fa la pregunta binària, fa una dècada. Els contraris a la plena sobirania continuen en un 54%, com al baròmetre del novembre passat.

A la pregunta sobre la forma de govern preferida, l’opció d’un estat independent baixar fins al 27,5%, el nivell més baix d’ençà del juny del 2011, és a dir, abans del procés, tal com ha constatat el director del CEO, Joan Rodríguez Teruel. Per contra, els favorables a una comunitat autònoma són el 36%, el percentatge més alt d’ençà del 2010.

Dades del CEO

El treball de camp del primer baròmetre del 2025 s’ha fet entre el 14 de febrer i el 14 de març mitjançant enquestes personals domiciliàries (mètode CAPI) a una mostra de 2.000 persones de 18 anys pel cap baix, residents a Catalunya, amb dret de vot.

El marge d’error mostral de l’enquesta, per a un nivell de confiança del 95% i sota la hipòtesi de màxima variància (p=q=0,5), es pot aproximar al +2,19.

Vegeu tot l’estudi del CEO: