El govern espanyol registrarà demà al congrés una sol·licitud de compareixença del president Pedro Sánchez davant el ple. Serà a petició pròpia per a informar sobre la gestió del seu govern en relació amb la gota freda.

Ja que el president espanyol té previst un viatge al Brasil aquesta setmana per assistir a reunions del G-20, la previsió és que la junta de portaveus inclogui la compareixença en l’ordre del dia del ple del 27 de novembre, segons que ha informat l’executiu.

Fins ara han comparegut el ministre de Política Territorial, Ángel Víctor Torres, al congrés espanyol; i la ministra de Defensa, Margarita Robles, al senat. A més, dimecres ha de comparèixer també al congrés la ministra per a la Transició Ecològica, Teresa Ribera.

Avui, 17 de novembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Gonzalo Boye: “Que no es confonguin, jo no seré ostatge de ningú”
• La victòria de Trump del 13 de juliol | Mail obert d’Andreu Barnils
• Països Catalans, territori inundable: estem preparats per conviure amb el risc?
• Miró i Matisse | Mail obert de Mercè Ibarz
• Guia d’ajudes i gestions per als damnificats per la gota freda
• Els professors, la següent feina amenaçada per la intel·ligència artificial?
• Cedir territori en canvi de la pau: l’antic tabú que ara guanya força entre els aliats d’Ucraïna
• “Si continua la inacció, a l’illa de Buda li queden pocs anys de vida”
• Natàlia Boronat: “El Baikal és un llac tan gran com Catalunya”
• Quatre films que marquen el festival Most d’enguany i que ara es veuran al Priorat
• “L’estaca”: un himne sense fronteres i encara perseguit
• Avançament editorial: ‘Minima moralia’, de Theodor W. Adorno
• La fira ArtsLibris celebra el quinzè aniversari al MACBA amb més de 140 projectes editorials i artístics
• Closcadelletra (CDXLI): A la vorera de les coses

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Per què aquest esclavatge de les estacions quan ja s’han fos?

Però aquest dia d’avui d’una primavera tardoral em fa pensera.

Per la garriga de Can Moranta he vist com les gírgoles de pi em saludaven mentre passejava pel bosc, he comprovat que els peus de rata m’esperaven en el lloc exacte, hi havia blaves d’aquelles que vaig descobrir a la infantesa i els esclata-sangs s’amagaven al més recòndit de les mates.

La vida em dóna tot allò que ignor i que m’espera.

L’espera creix just devora el temps.

El temps d’esperar és un temps d’alliberament.

Aquest alliberament opera en nosaltres sense la nostra coneixença.

Només ens demana deixar fer.

I la nostra espera sempre està plena de sorpreses.

Com si el que esperam fos sempre inesperat.

Com si la bella fórmula de l’espera consistís a no preveure res, sinó l’imprevisible. No esperar res, sinó l’incert.

Per això vull perdre’m en els llibres i en els arbres.

Els arbres acullen cada instant com alegria ja sia la pluja de clauet o la brutalitat del sol, tot els és nutrici i bo, la seva espera és infinita.

Per mor d’això no m’atur de tremolar amb els seus ritmes i sentir el fervor dels seus instants.

Camín per foravila. L’art de caminar és contemplatiu.

Tenc la fesomia plena de llum.

L’herbei de les pluges recents creix en els meus pensaments.

El paisatge flueix en la meva còrpora.

El verd xucla la tinta.

Les meves frases s’arrelen dins l’aire adormit.

Través la brolla de bucs i estepes, través la terra com visc un amor.

El vent s’enfonya dins les venes.

Hi ha sempre un poc de saladina en la llengua catalana.

Allò que través em canvia: veig qui som, som allò que veig.

Toc les coses sense prendre-les.

Quan més llegesc menys sé.

I sé que la lectura no té fi.

Escric perquè voldria que anàssim els uns cap als altres.

I puc assegurar que la lectura em va fer descobrir la solitud, solitud de les llengües, solitud dels esperits.

I quan més llegesc més vaig cap a la solitud, més l’aprofundesc, més l’excav.

On era?

Ahir, mentre travessava un comellar pedregós i immens on em calia caminar amb bones per no travelar, em vengueren dos amics al cap.

El Mozart, que, després d’un concert seu, deia: “És brillant, però això manca de pobresa.”

El Benjamin, que defensava un principi de muntatge que permetia una altra relació amb la història que contava: “Les citacions en el meu treball són com els lladres de carreteres que sorgeixen en armes i despullen el passejador de les seves conviccions.”

Agaf una pedra i és el cap d’un rinoceront vist de perfil. El fotografii.

Faig quatre passes, m’acot i aixec una altra pedra quasi rodona: és la meva calavera vista de front. La fotografii també, tan bé, i em pos a riure com un orat: sent passar la por, el calfred, l’espasme, el pànic i el sofriment fins a l’os.

Aquell pedregar és un catàleg de caparrins i de caparrots d’humans i de no-humans. No m’estranya que tota l’illa estigui travessada de paret seca.

Quan m’entretenc amb la contemplació d’aquell camp vastíssim sembrat de pedres, de macs, de pedres fogueres, de pedres tosques, de pedres de lluna, de pedres de toc-i-pam i d’altres meravelles, tenc una clarividència polièdrica, una visió des de perspectives múltiples i des de temps superposats, i escolt una veu que canta des d’un lloc desconegut com si hi hagués veritats amagades en les profunditats del temps que només es manifesten amb l’ajuda dels segles, com hi ha estrelles allunyades de la Terra la claror de les quals encara no ha arribat fins a nosaltres.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2024/11/Closcadelletra-CDXLI.mp3

La gota freda de fa dues setmanes al País Valencià va deixar centenars de morts, desenes de pobles danyats i milers de ciutadans sense casa ni cotxe. Concretament, el Centre de Coordinació d’Emergències de la Generalitat va calcular que hi havia seixanta-nou municipis danyats, de les comarques de la Plana d’Utiel-Requena, la Foia de Bunyol, els Serrans, el Camp de Túria, l’Horta Sud, la Ribera Alta i la Ribera Baixa. També vuit pedanies de València: Faitanar, la Torre, el Forn d’Alcedo, el Castellar-l’Oliveral, Pinedo, el Saler, el Perelló i el Palmar. En aquesta zona, hi viuen exactament 845.371 persones, gairebé un terç de la població del País Valencià. Però l’abast de la tragèdia és incalculable.

El govern espanyol anuncia ajudes per valor de 10.600 milions d’euros als damnificats per la gota freda

Ara, dues setmanes després, i encara amb molta feina davant, el govern espanyol i les Corts han posat a disposició dels damnificats unes quantes ajudes econòmiques i subvencions. Les apleguem i expliquem detalladament ací:

Taula

• Ajudes per mort o incapacitat
• Ajudes per a l’habitatge
• Ajudes per al lloguer en cas d’habitatge inhabitable
• Ajudes a autònoms i empreses
• Mesures fiscals de suport als damnificats
• Què he de fer si tinc el cotxe malmès o he perdut el carnet?
• Subministraments bàsics i ajornament de factures
• Què he de fer si he perdut el document d’identitat o el passaport?
• Quins municipis s’inclouen per demanar les ajudes?
• On són les oficines per a demanar l’ajuda presencialment?
• Informació de servei

Ajudes per mort o incapacitat

El govern espanyol pagarà 72.000 euros pel cap alt per mort i incapacitat. Es pot sol·licitar ací.

Ajudes per a l’habitatge Quines són les ajudes del govern espanyol per a l’habitatge?

El govern espanyol estableix quatre menes d’ajudes per a l’habitatge habitual. Són aquestes:

• Per destrucció total de l’habitatge habitual es pagaran 60.480 euros a tot estirar.
• Per danys que afectin l’estructura de l’habitatge, 41.280 euros
• Per danys que no afectin l’estructura de l’habitatge, 20.640 euros.
• Per destrucció o danys en objectes domèstics essencials, 10.320 euros.
• Per danys en elements comuns d’ús general d’una comunitat de propietaris en règim de propietat horitzontal, 36.896 euros.

Com es poden demanar les ajudes del govern espanyol?

Les sol·licituds de les ajudes al Ministeri d’Interior espanyol han de presentar-se en un termini de dos mesos, que va començar el 12 de novembre, dia en què es va publicar la modificació del Butlletí Oficial de l’estat espanyol. És a dir, hi ha temps fins el 12 de gener. Poden sol·licitar-se per internet, en aquesta pàgina web del ministeri. Per entrar-hi, cal identificant-se amb certificat digital o bé amb el sistema Cl@ve. També es poden sol·licitar presencialment, amb aquest formulari. Una vegada omplert, caldrà presentar-lo a les oficines d’atenció al ciutadà –podeu veure quines són a l’apartat “On són les oficines per a demanar l’ajuda presencialment?”

Per a rebre el primer pagament, n’hi ha prou de signar una declaració responsable en què es manifesti que es compleixen tots els requisits. Aleshores, l’estat espanyol pagarà el 50% de l’ajuda màxima. La resta arribarà quan l’administració hagi verificat els requisits. No obstant això, si es constata que no es tenia dret a l’ajuda, s’hauran de retornar els diners.

Quines són les ajudes de la Generalitat per a l’habitatge?

Per la seva banda, la Generalitat Valenciana pagarà 6.000 euros per habitatge danyat. Rebre aquesta ajuda no impedeix de rebre la del govern espanyol.

Com es pot demanar l’ajuda de la Generalitat?

La data límit per a sol·licitar les ajudes de la Generalitat per als habitatges danyats és el 16 de desembre. Cal presentar la documentació signada a les oficines i punts d’atenció detallats en l’apartat “On són les oficines per a demanar l’ajuda presencialment?”. Si es demana per internet, es pot fer la gestió en aquesta pàgina web.

De la mateixa manera que les ajudes del govern espanyol, si es demostra que no es compleixen les condicions que donen dret de rebre l’ajuda, caldrà tornar els diners.

Ajudes per al lloguer en cas d’habitatge inhabitable

El Consell ha aprovat aquesta setmana la concessió d’ajudes directes per al lloguer destinades a les famílies o unitats de convivència que tinguin la residència habitual inhabitable a conseqüència de la gota freda.

L’import de les ajudes és de 50 milions d’euros en total i pot arribar a 800 euros mensuals per família, amb el límit màxim de la renda que consti al contracte d’arrendament més la fiança i, si és el cas, garantia. Se subvencionaran 12 mensualitats a tot estirar. L’ajuda no es pot demanar si es té un habitatge a disposició i habitable a menys de 30 quilòmetres de l’habitatge danyat.

Les sol·licituds es poden presentar fins el 30 de juny de 2025. Preferentment, s’ha de presentar telemàticament, per la seu electrònica de la Generalitat, o presencialment en les oficines situades als municipis esmentats més avall.

Ajudes a autònoms i empreses

El govern espanyol concedeix ajuts directes als treballadors autònoms i empreses que siguin contribuents de l’IRPF per activitats econòmiques, o contribuents de l’impost sobre societats. Per a les empreses, l’import d’aquests ajuts dependrà del volum d’operacions de l’exercici 2023, i per a les persones físiques –empresaris o professionals–, l’import de l’ajuda serà de cinc mil euros.

Aquests ajuts s’han de sol·licitar a la seu electrònica de l’Agència Tributària espanyola entre el 19 de novembre i el 31 de desembre.

Mesures fiscals de suport als damnificats

El Consell ha aprovat aquesta setmana un decret llei pel qual s’estableixen mesures fiscals extraordinàries en aquells tributs. Concretament, deduccions en l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) i bonificacions en l’impost sobre successions i donacions i en el de transmissions patrimonials, entre més mesures.

Per una banda, la Generalitat ha anunciat la pròrroga fins el 31 de gener del termini per a la presentació i ingrés de les autoliquidacions de l’impost sobre successions i donacions, de l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, dels tributs sobre el joc i de l’impost sobre activitats que incideixen en el medi si el termini de presentació i ingrés acaba entre el 28 d’octubre i el 31 de desembre. La mesura és aplicable a persones o entitats amb domicili fiscal als municipis danyats i a les titulars de béns immobles situats en aquestes àrees o als qui acreditin que el temporal els ha dificultat greument complir amb les seves obligacions fiscals.

Per la seva banda, el govern espanyol també ha aplicat mesures que inclouen de suspendre el segon pagament de l’IRPF de la campanya de la declaració de la renda del 2023 per a aquells contribuents de zones afectades que encara no haguessin pagat. S’havia de pagar el 5 de novembre i s’ha endarrerit tres mesos.

També s’han ampliat fins al 30 de gener els terminis tributaris en la presentació de declaracions i autoliquidacions i en els procediments tributaris amb venciments durant els mesos de novembre i desembre d’enguany. I es faciliten els ajornaments i fraccionaments sense cost per interessos de demora durant els sis primers mesos. També hi ha exempcions en l’impost sobre béns immobles i en l’impost sobre activitats econòmiques de l’any 2024.

Les mesures per imposts són:

IRPF

En el tram autonòmic de l’IRPF s’han aplicat dues mesures per als períodes impositius conclosos els anys 2024 i 2025.

En primer lloc, s’estableix una deducció del 100% de les despeses per a fer front als danys causats en l’habitatge habitual, amb un límit de 2.000 euros. Els límits de renda que s’estableixen amb caràcter general en les deduccions autonòmiques s’augmenten fins a 45.000 euros de base liquidable en tributació individual i 60.000 euros en tributació conjunta.

En segon lloc, es fixa una deducció del 45% sobre les quantitats invertides en la subscripció i desemborsament d’accions o participacions socials a conseqüència d’acords de constitució o d’ampliació de capital de societats anònimes, de responsabilitat limitada i societats laborals o d’aportacions efectuades pels socis a les societats cooperatives. En aquest cas, es poden aconseguir els 9.900 euros per contribuent.

En el cas de les mesures preses pel govern espanyol, en l’IRPF s’aprova una reducció del 25% sobre el rendiment net dels mòduls per a aquells que duen a terme la seva activitat econòmica amb el mètode d’estimació objectiva. Aquesta reducció també es reflectirà en els pagaments fraccionats que caldrà abonar l’últim trimestre de l’any.

També una s’aprova una reducció del 25% sobre la quota de l’IVA corresponent a les operacions habituals per a aquells que tributen pel règim simplificat. A més, es permet que aquests contribuents, de manera excepcional, renunciïn a l’aplicació del règim de mòduls durant el 2024 i passin a tributar pel règim d’estimació directa simplificada. Aquesta decisió no els impedirà de tornar a emprar el sistema de mòduls els anys 2025 o 2026. La renúncia es podrà fer durant aquest mes de desembre.

Successions i donacions

Respecte de l’impost sobre successions i donacions, de l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, el Consell ha anunciat una bonificació del 50% en favor de les herències i llegats efectuades per familiars col·laterals de segon i tercer grau, ascendents i descendents per afinitat, de morts a conseqüència de la gota freda.

Alhora, s’incorporen reduccions en la base imposable del 100% en favor de les persones o entitats que reben per donació efectiva o una altra mena de béns i drets per a pal·liar els danys materials patits pel temporal, amb establiment d’un règim diferent segons la destinació de la donació. L’aplicació del benefici no és condicionada al grau de parentiu o familiaritat del donant, però sí que estarà supeditada al fet que allò que s’hagi donat es destini a pal·liar els danys materials derivats de les inundacions dins un termini de dotze mesos a partir de l’adquisició. En concret, es preveuen aquestes reduccions per donacions en vida per a l’adquisició de béns no destinats a activitats econòmiques i per a l’adquisició de béns destinats a l’exercici de l’activitat d’una empresa individual o d’un negoci professional.

Respecte de les donacions per a adquisició de béns no destinats a activitats econòmiques, les reduccions s’aplicaran per a donacions fetes del 29 d’octubre de 2024 al 31 de desembre de 2025, tots dos inclosos, en favor de gent que les destini a reparar o reposar aquells béns de què eren titulars i van ser danys directament pel temporal.

També s’aplicaran a les donacions fetes del 29 d’octubre de 2024 al 31 de desembre de 2026 quan tinguin per objecte l’adquisició d’un altre habitatge habitual si l’anterior és inhabitable perquè ha acabat destruït totalment o parcialment, ha estat sigut declarat en ruïnes o s’ha hagut d’enderrocar.

Sobre la reducció per donacions per a l’adquisició de béns destinats a l’exercici de l’activitat d’una empresa individual o d’un negoci professional, es tindran en compte les donacions fetes del 29 d’octubre de 2024 al 31 de desembre de 2025.

Transmissions patrimonials

Amb relació a l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, s’inclouen beneficis que permetran que les adquisicions destinades a la reposició de determinats elements patrimonials siguin exemptes de tributació.

Sobre això, s’estableix una bonificació del 100% en la quota aplicable a les operacions relacionades amb l’adquisició d’immobles destinats a reemplaçar-ne uns altres de destruïts o danyats greument pel temporal i als actes de declaració d’obra nova o divisió horitzontal.

Així mateix, hi ha una bonificació del 100% de la quota de l’ITP i AJD per a l’adquisició de vehicles que reemplacin els destruïts per les inundacions, sempre que aquesta adquisició es faci entre el 29 d’octubre i 31 de desembre d’enguany.

Cànon de sanejament

Hi ha una exempció del cànon de sanejament per als consums d’aigua fets a les àrees danyades entre el 29 d’octubre de 2024 i el 31 de març de 2025, aplicable a tots els usos de l’aigua en l’àmbit territorial dels municipis afectats.

Alhora, també se suspèn el procés recaptatori de les quotes pendents del cànon de sanejament per a les persones físiques i jurídiques amb domicili de residència o activitat als municipis danyats a partir de l’entrada en vigor del decret llei fins el 28 de febrer.

Tributs sobre el joc

En relació amb els tributs sobre el joc, el decret introdueix, entre més mesures, una bonificació del 100% en la quota íntegra del tribut aplicable en l’explotació de les màquines d’atzar quan aquesta explotació hagi estat malmesa pel temporal i en la part que correspongui proporcionalment als dies del període impositiu en què l’autorització d’explotació hagi estat suspesa o donada de baixa definitivament.

Impost sobre activitats econòmiques (IAE)

El govern espanyol ha aprovat una reducció proporcional en la quota de l’IAE del 2024 per a les entitats i professionals amb locals de negocis situats als municipis danyats. Els contribuents damnificats que ja hagin fet el pagament en podran sol·licitar la devolució.

Impost sobre béns immobles

El govern espanyol concedeix l’exempció de l’impost sobre béns immobles per als immobles situats als municipis danyats. Els contribuents damnificats que ja hagin fet el pagament en podran sol·licitar la devolució.

Què he de fer si tinc el cotxe malmès o he perdut el carnet?

La Direcció General de Trànsit espanyola (DGT) ha habilitat uns quants canals per a presentar les sol·licituds de tràmits extraordinaris i gestions relacionades amb el vehicle o el carnet de conduir. Són el telèfon 060 –sobretot per als qui no disposin de mitjans telemàtics–, la pàgina web de la DGT –en què es podrà sol·licitar mitjançant un formulari que estarà disponible els dies vinents– i a les Prefectures Provincials de Trànsit. Els tràmits són:

Baixa temporal d’un vehicle

La DGT anotarà una baixa temporal per a tots els vehicles danyats per la gota freda. Abans cal haver informat la DGT mitjançant el Consorci de Compensació d’Assegurances i de les autoritats corresponents. Els vehicles no identificats per la DGT o el consorci també podran sol·licitar la baixa temporal pels canals que hem dit. Aquest tràmit és gratuït. Amb aquesta baixa temporal, el titular del vehicle no haurà de liquidar l’impost de circulació el primer de gener.

Duplicat del permís de conducció

Igual que en el cas anterior, per la pèrdua o destrucció del permís de conduir, el titular pot sol·licitar per aquests mateixos canals un duplicat del carnet de conduir, que li serà remès a l’adreça que consti al Registre General de Conductors de la DGT o de la Prefectura Provincial de Trànsit. Per demanar-ho, el titular haurà de declarar que el seu permís de conducció ha estat danyat per la gota freda.

Baixa definitiva d’un vehicle

Si el titular del vehicle vol retirar-lo definitivament de la circulació, haurà de trucar al Centre Autoritzat de Tractament de Vehicles. Una vegada la baixa definitiva consti al registre de vehicles de la DGT, el titular serà derivat a l’ajuntament del seu municipi per actualitzar la gestió de l’impost de circulació.

Assegurança del cotxe: què us cobreix si el vostre vehicle ha estat danyat per la gota freda?

Subministraments bàsics i ajornament de factures

S’han prohibit els talls d’energia elèctrica i gas a les cases danyades per la gota freda. Així mateix, es permet sense cost per al consumidor la modificació i suspensió temporal dels contractes de subministrament i l’ajornament de les factures d’electricitat i gas. A més, els operadors de telecomunicacions hauran de compensar els clients pels serveis que no han rebut durant la catàstrofe.

Què he de fer si he perdut el document d’identitat o el passaport?

En cas de pèrdua del document d’identitat o passaport, s’han engegat unitats mòbils de documentació. Consulteu on són.

Quins municipis s’inclouen per demanar les ajudes?

Les ajudes de la Generalitat inclouen els municipis següents:

Alaquàs, Albal, Albalat de la Ribera, Alboraig, Alcàsser, l’Alcúdia, Aldaia, Alfafar, Alfarb, Algemesí, Alginet, Almussafes, Alzira, Benetússer, Benicull de Xúquer, Benifaió, Beniparrell, Bétera, Bugarra, Bunyol, Calles, Camporrobles, Carlet, Catadau, Catarroja, Caudete de las Fuentes, Corbera, Cullera, Dosaigües, Favara, Fortaleny, Fuenterrobles, Godelleta, Guadassuar, Iàtova, Llaurí, Llíria, Llocnou de la Corona, Llombai, Loriguilla, Macastre, Manises, Massanassa, Mislata, Montroi, Montserrat, Paiporta, Paterna, Pedralba, Picanya, Picassent, Polinyà de Xúquer, Quart de Poblet, Real, Requena, Riba-roja de Túria, Riola, Sedaví, Setaigües, Silla, Sinarques, Sollana, Sot de Xera, Sueca, Tavernes de la Valldigna, Torrent, Torís, Utiel, València (pedanies sud), Vilamarxant, Xest, Xestalgar, Xirivella i Xiva.

Les ajudes del govern espanyol inclouen els municipis següents:

Alaquàs, Albal, Albalat de la Ribera, Alboraig, Alcàsser, l’Alcúdia, Aldaia, Alfafar, Alfarb, Algemesí, Alginet, Almussafes, Alzira, Benetússer, Benifaió, Beniparrell, Benicull de Xúquer, Bétera, Bugarra, Bunyol, Calles, Camporrobles, Carlet, Catadau, Catarroja, Caudete de las Fuentes, Corbera, Cullera, Dosaigües, Favara, Fortaleny, Fuenterrobles, Godelleta, Guadassuar, Iàtova, Llíria, Loriguilla, Llocnou de la Corona, Llaurí, Llombai, Macastre, Manises, Massanassa, Mira, Mislata, Montserrat, Montroi, Paiporta, Paterna, Pedralba, Picanya, Picassent, Polinyà de Xúquer, Real, Requena, Riba-roja de Túria, Riola, Sedaví, Setaigües, Silla, Sinarques, Sollana, Sot de Xera, Sueca, Tavernes de la Valldigna, Torrent, Torís, Utiel, València (les pedanies del sud: Faitanar, la Torre, el Forn d’Alcedo, el Castellar-Oliveral, Pinedo, el Saler, el Perelló i el Palmar), Vilamarxant, Xera, Xest, Xestalgar, Xirivella i Xiva.

On són les oficines per a demanar l’ajuda presencialment?

• Alaquàs: casa de la vila, carrer Major, 88.
• Albal: casa de la vila, plaça del Jardí, 4.
• Aldaia: edifici dels Serveis Socials (GVA), carrer dels Coladors, 16. Local de la Gent Jove, plaça de la Constitució, 1.
• Alfafar: saló de plens de l’ajuntament, plaça de l’Ajuntament.
• Algemesí: cambra agrària, plaça de l’Argentina, 1.
• Alginet: casa de Cultura, carrer de l’Arquebisbe Sanchis, 24, baixos.
• L’Alcúdia: espai de Cultura, carrer de Rodríguez, 9.
• Benetússer: edifici Nou Espai, avinguda del Camí Nou, 36.
• Carlet: casa de la vila, carrer de Lluís Vives, 28.
• Catarroja: casa de la vila, camí Reial, 22.
• Massanassa: edifici dels Serveis Socials, carrer Major, 15.
• Paiporta: casa de la vila, carrer del Músic Vicent Prats i Tarazona, sense número.
• Picanya: edifici Motor de Giner, avinguda de Motor de Giner.
• Sedaví: jutjat de pau, carrer de València, 32.
• Toris: Centre d’Associacions i Joventut, carrer de Jaume I, 21.
• Utiel: Serveis Socials, plaça de l’Ajuntament, 1.
• Xiva: Agència de Desenvolupament Local, avinguda del Mestre García Navarro, 1.

Informació de servei Referències cadastrals

Cercador de referències cadastrals.

Registre de la propietat

El Col·legi de Registradors de la Propietat ha habilitat, de franc, la tramitació de la nota simple del registre, és a dir, el document jurídic de valor probatori de residència en l’habitatge danyat. Pot sol·licitar-se per aquests canals:

• Correu electrònic: danaregistradores@registradores.org.
• Presencial: Deganat dels Registradors (plaça de la Reina 5, València).

Col·legi Notarial de València

Els damnificats per les inundacions tenen a la seva disposició, de franc, un servei notarial de cerca, expedició i lliurament de còpies de les escriptures públiques de les seves propietats, perdudes a conseqüència d’aquestes inundacions.

El col·legi també oferirà la gestió de franc i de manera telemàtica de les actes notarials que necessitin presentar per gestionar els danys dels habitatges de persones físiques davant les asseguradores o al Consorci de Compensació d’Assegurances.

• Correu electrònic: afectadosdana@valencia.notariado.org.
• Telèfon: 963 512 585.

“L’aiguamoll de l’illa de Buda és el més important de la conca mediterrània peninsular i el més ben conservat a Catalunya”, diu amb orgull Guillermo Borés, propietari d’una part de l’illa de Buda –una altra és de la Generalitat, aproximadament la meitat–, que explica resignat que fa molts anys que procura preservar aquest espai natural del delta. L’estima que té per aquest paratge és evident i les ganes que hi posa perquè tothom conegui i valori aquest tresor amagat de les Terres de l’Ebre, també.

Encara amb la catàstrofe de la gota freda a la ment i les conseqüències gravíssimes que ha tingut en danys personals, materials i ambientals, però també amb les inundacions que hi ha hagut en més punts del país els primers dies de novembre, les crides a l’actuació de diversos punts del territori són més fortes, especialment al delta de l’Ebre. La de l’illa de Buda és una de les més alarmants.

Guillermo Borés, a la masia de l’illa de Buda, que avui és un allotjament turístic rural. Borés s’emociona quan recorda l’època daurada d’aquest espai, que va tenir més de cinc-cents habitants dedicats al cultiu d’arròs. L’antiga capella de l’illa de Buda, que feia funcions d’escola. Més de la meitat de les aus del delta viuen a l’illa de Buda, que n’ocupa solament el 3%

El camí de terra que uneix la platja de Migjorn fins a la masia, avui, d’ús turístic, deixa entreveure que és un lloc especial. Tota mena d’ocells habiten en aquesta zona, que és un dels indrets amb més fauna del delta. La imatge impressiona.

Hi han identificat 360 espècies d’aus –la major part, protegides–, de les quals, gairebé la meitat, hi nidifica. L’illa de Buda, que ocupa un 3% del delta de l’Ebre, acull més del 50% de les aus del parc natural. “Aquí, hi troben tranquil·litat i una llacuna d’aigua dolça que els dóna menjar”, diu.

L’aigua dolça de les llacunes i l’ecosistema que alberga dóna a les aus el menjar i la tranquil·litat que cerquen. S’hi han arribat a observar més de tres-centes cinquanta espècies d’ocells de les gairebé sis-centes existents a Europa. L’accés és restringit, tot i que s’organitzen diverses experiències turístiques que permeten de visitar l’espai de tant en tant. Un nou enemic, el canvi climàtic

Però aquest paratge idíl·lic fa temps que és a la corda fluixa. D’una banda, a causa de la manca de sediments provinents del riu Ebre, de fa seixanta anys. D’una altra, pel canvi climàtic. “Va pujant el nivell del mar Mediterrani, que es torna tropical. Cada vegada tenim més huracans, més ciclons, més fenòmens costaners, que causen una erosió a la platja i la intrusió d’aigua marina dins l’aiguamoll”, explica.

Borés relata preocupat que, quan entra l’aigua de la mar sobtadament a l’aiguamoll, mata tota la flora i la fauna aquàtica, es trenca la cadena tròfica i es perd la biodiversitat. Això també causa la fugida i desaparició de les aus. “Necessitem actuacions urgents per a evitar que acabin marxant”, exclama.

Els camps on es cultiva l’arròs de la marca Illa de Buda, creada per defensar aquest paratge natural. L’illa de Buda es va formar pels sediments que deixa el riu Ebre a la desembocadura. La regressió ha fet desaparèixer el far de l’illa de Buda tres quilòmetres mar endins. Situada a l’extrem oriental del delta de l’Ebre, té més de mil hectàrees i uns cinc quilòmetres de llargada. A l’illa de Buda, hi vivien més de cinc-centes persones

Se sap que l’illa de Buda es va formar a començament del segle XVIII, segons els mapes de l’època. L’any 1738, José González, agutzil major de Tortosa, va demanar a la Corona d’Aragó aquestes terres, una petició que va ser resolta favorablement i que el va convertir, el 1739, en el primer propietari de l’illa. D’aleshores ençà, l’illa, que pertany al terme municipal de Sant Jaume d’Enveja, va anar creixent pels sediments aportats pel delta i ha tingut una quinzena de propietaris. L’any 1924 va ser adquirida pels germans Joan i Pere Borés Calsamiglia, l’avi i el besoncle del propietari actual.

Aquesta va ser, precisament, una de les èpoques daurades de l’illa de Buda. Va arribar a tenir més de cinc-cents habitants. “Aquí es va viure una gran festa. No hi havia camins, ni carreteres, tot el trànsit era per via fluvial, amb els famosos camins de sirga, a la vora del riu”, explica Borés, emocionat. La masia actual, una de les més antigues del delta, acollia la gent que venia a treballar amb l’arròs. També hi havia una església, amb funcions d’escola, una taverna i un altre ritme i estil de vida.

L’aiguamoll de l’illa de Buda és un dels més grans de Catalunya. L’illa de Buda es va començar a formar el segle XVIII. L’illa de Buda té tres-centes hectàrees d'arrossars. Les vuit-centes restants, són de llacuna. Un arròs reivindicatiu

Actualment, a l’illa de Buda hi conviuen diverses activitats econòmiques. La primera i principal és el cultiu de l’arròs, la segona és la gestió cinegètica i pesquera, que són dos recursos que ofereix la llacuna, i l’altra és l’explotació de la masia com a turisme rural. Aquests darrers temps han decidit de comercialitzar el seu propi arròs, produït a l’illa de Buda i amb aquesta marca. El motiu és donar a conèixer el problema que tenen, l’existència d’aquest espai natural singular i la necessitat imperiosa de preservar-lo.

Cavalls procedents de la Camarga francesa mantenen les pastures. Antigues embarcacions per a desplaçar-se pels canals i les llacunes. Destaca també la flora de ribera dels canals d’aigua dolça que connecten les llacunes. “Tot i ser un espai extremadament protegit, no es preserva com caldria”

“L’illa de Buda és un espai extremadament protegit. És parc natural, reserva natural, zona ZEPA, zona PEIN, zona Ramsar i xarxa Natura 2000. Hi ha un seguit de figures proteccionistes encavalcades que donen fe de la importància que té. Però la veritat és que no es preserva com caldria”, diu.

Borés té el relat molt ben après. Sap defensar a la perfecció aquest trosset de terra i es nota que fa temps que fa tot allò que pot perquè se l’escoltin. “Tinc la sensació que si no la cuidem, si no fem alguna actuació ràpida a la costa, no durarà més de deu anys. És un veritable drama perquè per aquesta negligència deixem de complir tres directives europees: la d’hàbitats, la d’aus i la directiva marc de l’aigua, també europea. Convenis que, com a país desenvolupat, hem signat i ens obliguen a la conservació dels ecosistemes, i, per ecosistema, el que hi ha en aquest aiguamoll”, insisteix.

A l’illa, a més d’aus salvatges, també hi ha uns cavalls especials provinents del delta de la Camarga, encarregats de deixar el pasturatge a ratlla. “En moltes zones de l’entorn de l’Ebre aquesta funció també la fan els bous, però els cavalls són més amables”, diu, somrient.

Dins l’illa, hi ha les llacunes del Calaix Gran i el Calaix de Mar. Les llacunes d’aigua dolça són l’hàbitat d’un gran nombre d’ocells, més de la meitat dels que viuen al delta de l’Ebre. Forma part del parc natural del delta de l’Ebre. És un dels aiguamolls més ben conservats de tota la península ibèrica. “Cal recuperar l’amplitud de les platges per a frenar la regressió”

Guillermo Borés explica que s’han fet propostes molt concretes tant a l’administració catalana com a l’espanyola. L’opció que ell veu més viable és aplicar el model holandès, que consisteix a gestionar les arenes del fons de la mar amb dragues marines per a fer les platges més amples. “Nosaltres hem perdut vuit-centes hectàrees. El far de Buda, que es va construir dins la mateixa finca, ara és tres quilòmetres dins del mar. És un dels millors exemples de la regressió que patim”, diu.

Les platges que abans eren molt amples, tenien pràcticament 800 metres o 1 quilòmetre d’amplada i ara tenen solament 175 metres. I són molt vulnerables. Borés defensa que cal fer-les més grans per evitar inundacions.

“Es pot dir que políticament no es vol fer res o no hi ha gaire interès a actuar. No hi ha prou pressió social. Per exemple, el problema que tenen al Llobregat amb la llacuna de la Ricarda, que ambientalment és infinitament menys important que aquesta, ha tingut molt més de ressò i ha estat defensada amb molta fermesa, cosa que aquí no passa. Aquí hi ha un oblit total”, diu, amb impotència.

Mentre puja en un llagut antic de color verd i rema fins a la gran llacuna d’aigua dolça, gaudeix d’una posta de sol immillorable. Borés, resignat, diu que ell ja és gran i està cansat de lluitar i veure que ningú li fa cas. “El dany és irreversible. No podem esperar gaire temps més. Perquè el problema del delta no és del delta, el problema del delta és un problema global!”

Els Països Catalans són plens de zones inundables. Fins a quin punt estem preparats per detectar-les totes i afrontar fenòmens com més va més extrems i canviants? A punt de fer tres setmanes de la tragèdia del fang, l’interès dels ciutadans per saber si viuen en un terreny que és en perill o no ha crescut. La resposta a la pregunta és complexa, però per provar de desgranar-la, a VilaWeb hem parlat amb tres experts en la matèria. Les visions són diferents, tot i que tots tres coincideixen en un missatge clar: és necessari saber els mapes, però la cosa més important és estar preparats.

Catalunya, el País Valencià i les Illes tenen els seus propis sistemes cartogràfics, que són complementaris a la cartografia d’inundabilitat que va elaborar el Ministeri de la Transició Ecològica espanyol i que sorgeix de la directiva d’inundacions europea del 2007. Malgrat que és a partir d’enguany que es comença a definir el mapa de la inundabilitat per complir amb la norma europea, el mapa espanyol és un poc coix.

Millora de la cartografia

“L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) sí que ha fet una feina molt intensa”, diu Albert Santasusagna, doctor en geografia per la Universitat de Barcelona. No solament es refereix de les conques internes, en què té competència la Generalitat, sinó a tot Catalunya. Explica que per aquesta divisió de competències pot haver-hi informació duplicada o que no acabi de coincidir. “Hi ha una certa competència entre totes dues administracions.”

Captura del visor de zones inundables de Catalunya de l’Agència Catalana de l’Aigua.

A les Illes, el problema és encara més evident. No tant per la dualitat de competències, com perquè hi ha zones clarament inundables que el ministeri espanyol no té delimitades. Ho explica Cels Garcia, catedràtic de geografia de la Universitat de les Illes Balears: “Totes les àrees de risc potencial significatiu d’inundació (ARPSI) es troben a Mallorca i una, a Eivissa. Però a Menorca no. I, per exemple, al Mercadal a l’agost hi va haver un desastre, però no surt al visor com a zona inundable oficial.” En aquest cas, el govern de les Illes, abans de la directiva europea, ja tenia cartografiades més zones que no surten al visor espanyol en què delimitava les planes inundables dels torrents. “Per exemple, surten zones com les Fontanelles o l’aeroport, que és inundable, tot i que no tingui un sistema fluvial que hi passi pel mig”, diu.

“Hi ha urbanitzacions dins els torrents”: les Illes, un territori amb moltes més zones inundables que les cartografiades

I al País Valencià, hi ha el PATRICOVA, del 2003 i també previ a la directiva europea, que és el pla de riscs oficials contra les inundacions. Carme Zornoza, professora de geografia de la Universitat de València i experta en cartografia, ha elaborat un mapa detallat sobre la gota freda dels 216 morts. “Quan vaig veure les primeres dades de zones inundables, em vaig adonar que hi faltaven moltes coses. Sóc d’allí i conec el territori. Per això tractàrem de millorar la cartografia inicial de referència, amb l’objectiu de gestionar l’emergència, la reconstrucció i els plans de futur”, explica, tot i que matisa que és diferent del de la Generalitat o del ministeri perquè aquells són de risc d’inundació i el seu delimita la inundació d’aquest fenomen devastador. També recorda que hi ha zones de risc que no s’han inundat i unes altres zones que d’entrada no tenien risc i que sí que han estat danyades.

Envoltats d’aigua

Zornoza considera que no hi ha un problema de desconeixement, atès que pensa que les zones inundables estan ben delimitades, sinó que va més enllà. Santasusagna explica que el nostre territori és ple de petites branques hidrogràfiques, petits cursos fluvials, i és difícil que l’administració pugui fer aquesta feina amb un nivell de detall tan clar i concret: “Ens pensem que vivim en un món molt exacte, però amb aquests episodis veiem que som vulnerables i, a la vegada, hi ha coses que no són tan exactes ni controlades com pensem.”

Francesca Segura: “Els barrancs són molt més perillosos que els rius perennes”

Per part seva, Garcia diu que delimitar les zones de risc en ARPSI no li agrada com a geògraf: “Oblidem una cosa fonamental, que és la clau de tot plegat: els trams fluvials ARPSI tenen una conca de drenatge que pot ser més gran.” És a dir, pot ser que no plogui a la desembocadura, però que a la capçalera diluviï i el riu traslladi tota l’aigua d’un lloc a un altre. “Els rius demostren que és molt important tenir-ho present”, diu.

Trencant els esquemes

Un dels problemes de fons és el canvi climàtic i com afecta la intensitat i el comportament de les gotes fredes. “Trenca els esquemes i fa trontollar el sistema de catalogacions”, diu Garcia, atès que com més va hi ha més fenòmens excepcionals i mesurar-los amb els sistemes actuals –els períodes de retorn a 10 anys, 100 o 500– serà obsolet.

El barranc de Torrent, a l’altura de Paiporta, una setmana després de la tragèdia (fotografia: Martí Gelabert).

Zornoza confirma que els càlculs es fan segons clima que tenim i que, si canvia, serà moment de valorar com es mesuren totes les àrees inundables. “Tal vegada necessitem ferramentes més dinàmiques. Quan tenim fenòmens totalment fora de rang, les coses s’escapen.”

Santasugna recorda que les gotes fredes seran com més va més freqüents, més intenses i la darrera qüestió que s’ha posat sobre la taula convida a pensar que duraran més. “Ens hem de preparar, perquè patirem més sovint i durant més temps”, diu. Zornoza hi coincideix: “Si més no, hem d’assabentar-nos de què pot passar i tenir cura de no estar exposats i de no ser vulnerables.”

Conviure amb el risc

“Hem d’ensenyar la població a conviure amb aquest risc”, diu Garcia, atès que, a parer seu, no hi estam preparats i és una qüestió que no es pot passar per alt. “Hem ocupat el territori, també dins les zones de flux preferent, que són les que realment són en risc. És una errada contínua; és bastant trist, tot plegat”, lamenta. Critica que els plans urbanístics s’hagin oblidat també dels rius temporals i de les conques petites amb respostes hidrològiques ràpides que no donen temps a res.

Al País Valencià, ressalta Zornoza, malgrat que la normativa diu que no es pot construir en zones potencialment inundables, la majoria de construccions són anteriors a haver-la aprovada. I Santasusagna hi afegeix el problema al Principat, que és compartit amb les Illes i el País Valencià: “Les infrastructures més importants ressegueixen les zones inundables. Com que hi ha hagut la urbanització prèvia a l’actualització de les normes, a les zones inundables ens trobem de tot.”

Als polígons de l’Horta-Sud, grans infrastructures sobre una zona inundable, l’efecte de la gota freda va ser devastador (fotografia: Martí Gelabert).

Creu que l’enginyeria també hauria de fer una reflexió, perquè s’haurien d’adaptar molts sistemes de drenatge per a aquests episodis més freqüents i intensos. “Molta part del territori és inundable, per tant, què hem de fer?”, es demana. Com a resposta, a banda de millorar la protecció dels edificis, considera que s’ha d’optar per solucions basades en la naturalesa, com a uns altres països del món ja es fa.

La idea és provar de renaturalitzar algunes parts del riu per aconseguir que l’aigua es dissipi més bé, atès que s’han urbanitzat les planes d’inundació, amb edificis molts junts, i ara les persones han de fer la feina que la natura no pot fer per si mateixa. És a dir: “Si la natura dissipa l’aigua, l’energia i els sediments d’una determinada manera i nosaltres hi construïm, ens trobem que els sediments o el fang acaben sobre les cases. Hem de crear espais d’inundació fora de les zones urbanes.”

Theodor W. Adorno va escriure els cent cinquanta-tres aforismes recollits en aquest volum, Minima moralia, durant els seus anys d’exili. Amb una actitud aparentment divagadora, però de gran precisió analítica i crítica, el filòsof alemany retrata la condició humana sota el capitalisme i el feixisme en la primera meitat del segle XX.

L’editorial Arcàdia publica aquest clàssic de la filosofia, un llibre que segons el segell dedica pàgines memorables a la figura de l’intel·lectual, a la indústria cultural creixent i la construcció ideològica per mitjà de la cultura, a la dinàmica econòmica de la burgesia i els seus nous hàbits de consum i al menysteniment de les dones, sense perdre mai de vista el més íntim de l’experiència humana i els seus desafiaments morals.

Us oferim quatre aforismes de Minima moralia, de Theodor W. Adorno (Arcàdia), que arribarà a les llibreries aquesta setmana entrant:

“Ajut, protecció i consell”; “No ho recordeu pas!”; “Als peus del client” i “Gris amb gris”.

Els editors d’Arcàdia, Montse Ingla i Antoni Munné, expliquen:

“Fa vint anys ens embarcàvem en l’aventura d’Arcàdia amb la publicació d’un llibre petit, però carregat d’idees: La idea d’Europa, de George Steiner, un mestre que ens va ensenyar moltes coses. Ara, coincidint amb el nostre vintè aniversari, oferim als nostres lectors un clàssic fins ara inèdit en català, i que sense cap mena de dubte defineix el to de la feina que hem fet tots aquests anys: ser una editorial dedicada al pensament i al debat de les idees. Parlem de Minima moralia, de Theodor W. Adorno, el creador amb Max Horkheimer de l’Escola de Frankfurt, i amic de Walter Benjamin, tots ells exemple d’aquesta crítica de la cultura que encara és plenament vigent.

Amb una traducció esplèndida de Joan Ferrarons i Llagostera, que ha sabut traslladar al català tots els matisos de la llengua que Adorno va adoptar a l’hora d’escriure els cent cinquanta-tres aforismes d’aquesta obra, tenim la possibilitat d’endinsar-nos en la ‘vida deteriorada’ des de la qual parla l’autor: la vida de l’emigrant que duu la ferida de la pèrdua, sent el batec amenaçador de l’autoritarisme, viu el desconcert del nou ordre mundial i, al mateix temps, resisteix i manté l’esperança. Aquest recull de textos té més de vuitanta anys, però la seva actualitat continua fent saltar les alarmes.”

El tretzè Festival Internacional Most de Cinema del Vi, que es fa a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès), es clou aquesta tarda a l’auditori municipal de la vila, amb la gala i lliurament de premis. La gala començarà a les dotze del migdia amb el lliurament del premi honorífic a Matías Michelini, viticultor insígnia dels vins més avantguardistes de Mendoza, a l’Argentina, territori vinícola per excel·lència a l’altra banda de l’Atlàntic. Enguany el certamen ha estat molt connotat per la coincidència amb la inauguració del nou VINSEUM, coorganitzador del festival.

Aquest festival Most ha aplegat quaranta-sis films de deu països, que reflecteixen tendències i preocupacions de la realitat actual del món del vi, però també de més enllà del sector, de molts dels problemes del planeta i les societats. Qüestions com ara el retorn al camp i la ruralitat com a alternativa per a viure amb més coherència i sostenibilitat; la diversitat de cultures al voltant del vi; l’emergència climàtica i el desafiament per a trobar solucions per a fer-hi front i adaptar la vinya a aquesta realitat, són alguns temes transversals que recorren el programa cinematogràfic i que afronten els films que s’han pogut veure.

Tanmateix, el Most no s’acaba ací, perquè a partir del 27 de novembre i fins el primer de desembre, el festival es traslladarà al Priorat, segona seu, per vuitena vegada. Enguany, el plat fort del menú apassionant de cinema i vi serà la gala de cloenda, moment que servirà per a retre un sentit homenatge a Montserrat Ovejero i Josep Lluís Pérez, premis Most 2024 a la trajectòria vitivinícola. Al celler Mas Martinet han estat protagonistes de la renovació vinícola del Priorat d’aquests darrers vint-i-cinc anys.

Al Priorat i amb el suport de la DO Montsant, el Most oferirà vuit films del vi a sis municipis de la comarca. Us en destaquem quatre:

L’annata, ballata dei vignaioli di laguna, d’Andrea Mignòlo (Itàlia, 2024)

En una Venècia esgotada pel turisme de masses i insostenible, una comunitat s’ajunta per cuidar l’única vinya urbana que encara hi resisteix, i fer-ne vi i tenir cura del medi. Però durant l’any toparan amb restriccions burocràtiques, esdeveniments climàtics i més dificultats que ho posaran tot en risc, fins i tot la seva mateixa existència.

O auto das ánimas, de Pablo Lago (Galícia, 2023)

Aquest documentari se situa en un petit poble de Galícia, Redondela, on la família d’en Pablo viu aferrada a les seves tradicions i creences antigues. En Pablo se’n va anar fa vint anys del poble per començar una altra vida lluny de tots ells. Però a mesura que la família envelleix i ell també, una sensació d’inquietud comença a fer-se més forta. En el temps de l’aiguardent, la família es reuneix i intueix que potser ja no els resten gaires estones per a compartir. Una història de memòries, identitat, rituals i retrobaments.

El mago del vino, de David Moncasi (Espanya, 2024)

Una història de superació, la de Raül López, viticultor del Bierzo, una de les personalitats més singulars, a l’avantguarda del vi. Destacat com a millor enòleg del món dues vegades, el coneixerem en el seu vessant més personal, fins i tot íntim, durant el procés de desenvolupament d’un projecte de viticultura en altura, en condicions extremes.

En jachére, de Marie-Elise Tang (França, 2022)

En jachére vol dir “en guaret”. És una metàfora per a explicar aquesta història que parteix de la directora, quan deixa Marsella i torna al seu poble d’origen i veu com dues amigues engeguen projectes rurals, que fugen de la indústria agroalimentària. L’un, vinculat a la ramaderia de petita escala, i l’altre, en un celler que comença a elaborar vins a partir de l’agricultura biodinàmica i de mínima intervenció.

The Washington Post · Ellen Francis

Brussel·les, Bèlgica. Entre els aliats europeus d’Ucraïna hi ha hagut un canvi de postura subtil, però com més va més evident, cap a la idea que la guerra amb Rússia tan sols acabarà si Kíiv accedeix a cedir part del seu territori a Moscou, com a part d’unes hipotètiques les negociacions de pau entre tots dos països.

La qüestió ha adquirit més urgència per la victòria electoral de Donald Trump, que ha dit que posaria fi de pressa al conflicte, sense detallar com, i ha insinuat que podria donar suport a un acord diplomàtic que mantingués en mans russes part del territori ucraïnès envaït per Moscou. A Europa, el to de les converses a porta tancada també ha començat a canviar arran de la situació al camp de batalla, amb les forces ucraïneses a la defensiva i la perspectiva com més va més factible que el govern nord-americà redueixi l’ajuda militar a Kíiv.

En entrevistes amb The Washington Post, una desena de diplomàtics europeus i de l’OTAN, suggereixen que, per més que les declaracions públiques de suport europeu a Ucraïna continuïn, com més va més aliats de Kíiv es mostren disposats a facilitar les negociacions entre Ucraïna i Rússia, per bé que les possibilitats d’arribar a un acord continuïn essent remotes.

Funcionaris europeus i de l’OTAN reconeixen que la perspectiva de concessions territorials ucraïneses, ras i curt, ja no aixeca tanta polseguera com abans. “Crec que tothom ha arribat, més o menys, a aquesta conclusió. Es fa difícil de dir-ho públicament, perquè pot semblar que accedim a recompensar Rússia per la invasió”, diu Gérard Araud, ex-ambaixador francès a Washington.

“Naturalment, ja no és una posició marginal”, diu un diplomàtic occidental que, com més alts càrrecs entrevistats per a aquest article, parla sota condició d’anonimat per tractar una qüestió delicada.

Tanmateix, no és clar què podria implicar exactament un acord de pau. En un moment del conflicte en què les forces russes controlen, si fa no fa, una cinquena part del país (incloent-hi la regió oriental de Donbàs i la península de Crimea, annexionada ara fa una dècada), congelar les línies del front actuals obligaria Ucraïna a cedir una part substancial del territori.

Arribats a aquest punt, pràcticament totes les parts implicades reconeixen que “les negociacions [de pau] podrien arribar abans no s’esperava” i que “implicaran concessions tant per a Rússia com per a Ucraïna”, segons que diu Camille Grand, ex-secretari general adjunt de l’OTAN i membre distingit del Consell Europeu de Relacions Exteriors.

Els dirigents europeus, afegeix, tenen molts dubtes sobre què farà un govern de Trump: si bé coincideixen a preveure que la pròxima administració nord-americana instarà Rússia a negociar, hi ha un cert temor a la possibilitat que la força dels Estats Units obligui Ucraïna a acceptar un acord desfavorable.

Augmentar l’ajuda a Kíiv, vigilar Trump

Els responsables polítics europeus diuen que cal continuar fent costat a Ucraïna per garantir que, en cas que les converses de pau finalment comencin, Kíiv tingui la influència que li pertoca a la taula de negociació.

Donar suport a l’exèrcit ucraïnès tant temps com calgui “és l’únic camí cap a unes negociacions de pau”, explicà aquesta setmana el president francès, Emmanuel Macron, en una intervenció juntament amb el cap de l’OTAN, Mark Rutte. I afegí: “Que quedi clar: quan arribi el moment, no es decidirà res sobre Ucraïna sense els ucraïnesos, com tampoc es decidirà res sobre Europa sense els europeus.”

En una trucada telefònica amb Trump, Macron va deixar clar la setmana passada que qualsevol negociació havia d’implicar concessions significatives per part de Moscou, segons gent pròxima al president francès.

En un sopar de dirigents europeus la setmana passada a Budapest, molts van defensar de mantenir el suport financer i militar a Ucraïna. Sobre això, un diplomàtic de la Unió Europea explica que la perspectiva d’un acord de pau entre Kíiv i Moscou ha anat guanyant força entre bastidors: “Ningú a la sala deia: ‘Hem de renunciar al Donbàs’”, aclareix.

Mentre proven de persuadir Trump perquè mantingui la línia d’acció del govern de Biden envers Ucraïna, els països europeus han augmentat la despesa en defensa i el finançament a Ucraïna amb l’objectiu de contenir les conseqüències d’un possible canvi de rumb en la política nord-americana de suport a Kíiv. L’objectiu serà difícil de complir, atès que molts països europeus –com ara Alemanya i França– afronten com més va més dificultats en clau econòmica i d’estabilitat política.

En un reflex d’aquesta sensació d’urgència al continent després de la victòria de Trump, el secretari d’Estat nord-americà en funcions, Antony Blinken, ha fet un viatge llampec a Brussel·les aquesta setmana per reunir-se amb alts funcionaris de l’OTAN, la UE i Ucraïna. D’ençà que Trump fou proclamat guanyador dels comicis, el govern nord-americà en funcions s’ha afanyat a enviar tota l’ajuda militar possible a Kíiv abans que l’administració entrant assumeixi el poder, un reconeixement tàcit que és probable que el govern de Trump adopti una postura molt diferent respecte del conflicte.

Cinquanta tonalitats de gris

Ara com ara, la resolució del conflicte continua semblant fora d’abast: Rússia no ha cedit en les seves demandes, Trump continua sense concretar la política del seu govern envers Ucraïna i, tal com diu Grand, “hi ha cinquanta tonalitats de gris” entre els aliats europeus sobre com haurien de dur-se a terme les negociacions.

Les converses en l’àmbit europeu s’han centrat, fins ara, en la perspectiva d’un alto-el-foc al llarg d’una línia de demarcació, en canvi de garanties de seguretat occidentals: una concessió de facto a Rússia, si més no temporal, de les zones que controla a l’est d’Ucraïna, per bé que sense reconeixement formal.

No obstant això, els responsables polítics europeus són lluny de posar-se d’acord sobre quines garanties de seguretat haurien d’oferir-se a Ucraïna. Els aliats principals de Kíiv, incloent-hi els Estats Units i Alemanya, han rebutjat fins ara la petició d’Ucraïna de ser convidada a l’OTAN, una possibilitat que el Kremlin ha emprat durant molt de temps per justificar el conflicte. També s’ha suggerit la presència de tropes europees sobre terreny ucraïnès o bé la promesa de més armament per a Kíiv, que també es consideren inacceptables per a Rússia.

Moscou, per la seva banda, ha deixat clar que no acceptaria res més que la capitulació de Kíiv. Putin ha reiterat que Ucraïna hauria d’acceptar la neutralitat total perquè les negociacions tinguessin èxit. També ha deixat clar que un alto-el-foc no podia ser un acord temporal que simplement permetés a Ucraïna de rearmar-se mentre el conflicte restés aturat.

Abans no comenci cap negociació, Rússia voldrà haver recuperat el control integral de la regió de Kursk, parts de la qual van ser envaïdes per Ucraïna en un atac transfronterer a l’estiu. Recuperar Kursk deixaria el territori rus fora de la taula de negociació, una possibilitat que Moscou vol evitar a tot preu. Tot i que Kíiv esperava que l’atac a Kursk li donés un avantatge en la lluita contra Rússia, l’exèrcit rus ha recuperat parts de la regió d’aleshores ençà i també ha guanyat terreny al Donbàs.

“No pot ser vist com una victòria per a Rússia”

Després del fracàs de les treves del 2014 i el 2015, coneguts com els Acords de Minsk, els ucraïnesos temen que un acord de pau en canvi de concessions territorials simplement doni més temps a Rússia per rearmar-se i llançar un nou atac contra Ucraïna.

Mikhailo Podoliak, assessor presidencial de Zelenski, va dir dimecres que pressionar Ucraïna per negociar en termes desfavorables amb Rússia era com obligar-la a “renunciar a la seva resistència”. En una publicació a X, Podoliak va dir que “parlar de pau tan sols a costa de la víctima” era absurd i va lamentar que això no faria sinó encoratjar més atacs contra Ucraïna i que eludia “l’obligació de Rússia (l’agressor) d’aturar l’agressió”.

La postura oficial de Kíiv és que no considerarà com a victòria tot allò que no impliqui la retirada total de les forces russes de territori ucraïnès.

Els sondatges d’opinió pública mostren que la majoria dels ucraïnesos secunden aquesta postura, per bé que el percentatge de ciutadans que podrien acceptar alguna pèrdua de territori en un hipotètic acord de pau sembla augmentar gradualment a mesura que la guerra avança. Una enquesta feta per l’Institut Internacional de Sociologia de Kíiv, publicada dimarts, indicava que un 58% dels ucraïnesos pensava que “sota cap circumstància” Kíiv hauria de sacrificar territori. Però un 32% es mostrava disposat a cedir “alguns dels territoris [d’Ucraïna]” en canvi d’arribar a un acord que posés fi al conflicte, tres vegades més que no pas al començament de la guerra.

Zelenski va declarar a la premsa la setmana passada que no hi hauria un alto-el-foc sense garanties que Rússia no tornaria a atacar Ucraïna en el futur.

Alguns països, incloent-hi el Regne Unit i les nacions nòrdiques i d’Europa de l’Est, han proposat de desplegar tropes sobre el terreny com a possible garantia de seguretat en cas d’acord, segons els analistes.

“No estem en contra de negociar”, diu un diplomàtic occidental. “Però importen el moment de la negociació, la influència que Ucraïna pugui tenir i allò que pugui obtenir-ne a canvi”, continua.

Les crides a cedir territori en canvi d’un acord es limiten, ara per ara, al president hongarès Viktor Orbán, afí a Moscou. En general, tant els països bàltics com els veïns immediats d’Ucraïna, com ara Polònia, es mostren contraris a la perspectiva de concessions territorials, sobretot si no impliquen mecanismes de dissuasió clars.

En el passat, explica un alt càrrec de l’OTAN, “pràcticament s’hauria cremat a la foguera” tot aquell que hagués proposat de cedir territori en canvi de pau. Però ara aquesta idea sembla que suscita menys indignació. La capacitat d’Ucraïna per a defensar grans ciutats com ara Khàrkiv i Odessa jugava a favor seu, explica, “però tots som conscients que serà difícil, a curt termini, que Ucraïna recuperi la sobirania de tot el seu territori”.

Els funcionaris europeus sostenen que un acord de pau no hauria de permetre a Putin de cantar victòria i redibuixar el mapa d’Europa mitjançant la guerra. Però aquesta exigència podria resultar excessiva si Rússia continua mantenint el control, a mitjà termini, de parts de l’est d’Ucraïna.

“Aquesta és l’única cosa realment important sobre qualsevol acord: no pot ser vist com una victòria per a Rússia”, afegeix l’alt càrrec de l’OTAN.

Catherine Belton, de Londres estant; David L. Stern, de Kíiv estant, i Michael Birnbaum, de Brussel·les estant, han contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El 13 de juliol de 2024 Twitter va fer un canvi estructural. Des d’aquell dia la plataforma va començar a afavorir comptes d’usuaris republicans, partidaris de Donald Trump. Per “afavorir” volem dir que tenien molta més visibilitat que no pas els comptes demòcrates, sobretot en l’apartat “Per a tu”. Els usuaris, sense fer res, sense haver triat res, rebien més informació a favor dels republicans que dels demòcrates. Els professors Timothy Graham i Mark Andrejevic, a l’estudi “Una anàlisi computacional del possible biaix algorísmic a la plataforma X durant les eleccions dels Estats Units del 2024”, es pregunten fins a quin punt Twitter va canviar l’algorisme. I fins a quin punt això va afectar el resultat final, tres mesos després. La seva anàlisi es basa en l’estudi de 56.000 publicacions de l’1 de gener al 25 d’octubre de 2024.

El 13 de juliol de 2024 passa una altra cosa. També és el dia que Elon Musk anuncia públicament el seu suport per Donald Trump amb un piulet. Ara, segons que sembla, darrere seu va anar la plataforma sencera. Mesos després del 13 de juliol, el senyor Musk, l’home més ric del món, és possible que entri al govern dels Estats Units. L’objectiu de Trump i Musk, si ho he entès bé, és fer fora gent i fer caure departaments del govern. Aprimar l’estat. L’encàrrec a Musk serà provisional, fins el 2026, de manera que ni el congrés ni el senat ho han d’aprovar (els republicans tenen majoria a totes dues cambres, però no tots estan feliços amb Musk).

El 13 de juliol de 2024 va passar una altra cosa. El 13 de juliol és el dia que Trump va ser víctima d’un intent d’assassinat a Pensilvània, i la seva reacció amb el puny alçat cridant “Lluiteu!” es va fer viral. Trump, doncs, hauria de declarar el 13 de juliol el dia de la seva victòria. És el seu gran dia. Salva la vida, Musk li dóna suport i Twitter després.

No és el primer cop que les xarxes afavoreixen Donald Trump. I no crec que aquesta acció de Twitter sigui l’última que descobrim. De fet, ara ha estat Twitter, però el 2016 va ser Facebook. Recordem que Trump va aconseguir, a través de Cambridge Analytica, que Facebook, oh, pecat, li digués la ideologia de milions d’usuaris (entre cinquanta i vuitanta-cinc, poca broma). Facebook sabia si l’usuari era republicà o dubtava entre Trump i Clinton i on vivia. Amb aquesta informació (informació personal que Facebook no hauria d’haver lliurat, i per això la companyia va ser multada mesos després) el senyor Trump va fer publicitat personalitzada fins a uns extrems mai vists. Els usuaris dubtosos, els votants més d’esquerres de Clinton, per exemple, van veure’s bombardats amb notícies i anuncis que la dibuixaven com a filla del sistema (no com Sanders) i molts es van quedar a casa. Els usuaris republicans, en canvi, rebien notícies elogiant Trump, per tal que no es quedessin a casa. Per a cada usuari, un anunci. Es diu que Trump va poder guanyar les eleccions perquè Facebook va donar aquestes dades i ell va poder fer la campanya més segmentada de la història. Sabien quin missatge enviar a cadascú. Sense l’ajuda de Facebook, on seria, Trump? I sense la de Twitter?

Quan veig que grans mitjans de comunicació se’n van de Twitter adduint ètica penso quanta raó, i quant de cinisme: Twitter, i Facebook, fan el mateix que alguns grans mitjans de comunicació han fet durant dècades. Afavorir un candidat, per enfonsar-ne un altre, desinformar el lector si cal. (La mentida de les armes de destrucció massiva, sense anar més lluny, va obrir capçaleres per justificar la guerra contra l’Irac.)

A Twitter, un servidor fa anys que hi entra sense piular. Però encara hi entro, i tant que sí, entre més motius, per informar-me. El debat, certament ara trufat d’insults, ja no és el que era. Però d’informació, per exemple, al compte de l’escaquista rus i opositor Garri Kaspàrov, en trobes. L’home, esverat dels paral·lelismes entre Trump i Putin, piula telenotícies russos alegrant-se de nomenaments de Trump i també ha publicat la seva reacció al nomenament dels advocats defensors de Trump al Departament de Justícia del govern nord-americà:

“Com passa amb Musk fent política exterior i tota la resta, això és la privatització del poder públic, que sempre va seguida de la privatització dels diners públics a les mateixes mans. Ho vam veure a Rússia i és com es reemplaça una democràcia per una oligarquia.” Trump i Musk, aliats, com ho són Putin i tants oligarques russos.

Natàlia Boronat ha viscut més de deu anys a Rússia, on ha fet de professora de català, guia turística i corresponsal del Punt Avui i l’Ara. D’aquesta experiència, n’ha escrit La muntanya russa (Godall Edicions), llibre en què, a partir dels seus dietaris i més materials, explica la Rússia d’abans de la guerra d’Ucraïna. Una Rússia trufada de llocs i personatges molt atraients: de llacs tan grans com Catalunya a la dissidència il·lustrada contra Putin, passant per les minories nacionals que tant l’han interessada. Boronat ho estructura en forma de capítols molt breus, una cinquantena, que transporten el lector a escenes russes de primera mà. VilaWeb va trobar-se dimecres amb Natàlia Boronat al centre de Barcelona per parlar del seu llibre, la seva aproximació al món rus.

Natàlia Boronat, periodista i escriptora (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—A què es dedicava la vostra mare?
—Tenia una botiga de queviures a Salomó (Tarragonès). El pare, pagès, com el meu germà gran.

—D’on us ve l’atracció pel món rus?
—El 1991 vaig venir a estudiar aquí, a Barcelona, periodisme. També estudiava anglès i francès, però tenia ganes de fer un idioma diferent, i em vaig decantar pel rus. Eren els anys que s’enfonsava la Unió Soviètica. T’hi vas endinsant més.

—El professor i traductor de literatura russa Ricard Sant Vicente, per què és tan important per a vós?
—És una persona a qui tinc una gran estimació. Avui dino amb ell. A la universitat ens acostava a aquest món, i després a Rússia també hem coincidit moltes vegades, hem passejat molt. És un dels nens de la guerra de 1936-1939, quan la família deixa el País Basc i se’n va a Rússia. I torna el 1956. Fins a la mort del pare, parla en rus, amb elements de la cultura basca a casa seva, però les classes sempre les ha fet en català, i tradueix al castellà. Un professor t’obre la porta a llocs que es descriuen a les novel·les, llocs que costen de trobar. T’obre a la part màgica del país.

—Arribeu el 1994 a Rússia amb una beca. I després, del 2001 al 2019, hi treballeu. Al llibre sembla que vulgueu tornar-hi. Quan hi tornareu?
—No ho sé. Si tot estigués més tranquil, tant aquí com allà, potser hi aniria aquest gener, però no hi aniré. Hi tinc molts amics i moltes persones importants, sí.

—Passem al llibre. I els llocs on heu estat, com l’increïble llac Baikal. Té unes mides espectaculars.
—El Baikal és un llac tan gran com Catalunya, però més allargat [uns 30.000 quilòmetres quadrats]. És la reserva més gran d’aigua dolça del planeta. Un lloc molt mític per a molts viatgers, sobretot per als qui fan el transsiberià; n’és una de les parades. Vaig voler veure’l gelat. Hi vaig arribar amb una furgoneta, la posen damunt una mena de barca, i fa de transport per a anar per damunt del gel.

—Iakutsk, la ciutat establerta damunt el permagel [capes de sòl sota zero]. M’ha impactat la descripció que en feu.
—Em va impactar molt, sí. Tot és com damunt de potes, perquè si es mou una mica el permagel, es pot enfonsar. Ho eviten. Poden aparcar els cotxes al primer pis dels edificis, perquè, al soterrani, de seguida hi ha gel. És més segur construir a sobre. Hi vaig arribar navegant pel riu Lena, que és el riu més llarg de Rússia.

—Heu viscut a Moscou i Sant Petersburg, quina preferiu?
—He passat més temps a Moscou. D’entrada, Sant Petersburg és més acollidora, potser més europea. Sempre he combinat totes tres coses, periodisme, ensenyament de català i turisme. A Sant Petersburg treballava de representant d’una agència espanyola que hi portava molts turistes. I la veritat és que potser és una experiència que et fa conèixer més el país de veritat, treballant a la universitat o amb turistes, que no pas de periodista. És un coneixement diferent. El viatge Moscou-Sant Petersburg el podia fer dos cops per setmana. I al principi eren viatges de nit.

Natàlia Boronat, periodista i escriptora (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Passem a persones que descriviu. Maika, l’àvia embriaga que matava óssos.
—Me’n parlen en un poble, no l’arribo a conèixer. Per a unes festes que fan, n’havien de matar un, i aquesta senyora bevia, o li donaven beguda, perquè matés l’ós, però no té més. Una àvia que mata un ós.

—La dama de ferro dels drets humans. Liudmila Mikhàilovna Alekséieva. La visiteu a casa seva. I quan es mor, a l’enterrament hi va Putin… i l’oposició.
—Ara seria impensable. Ella sempre jugava amb aquests equilibris. I deia que estava molt contra la deriva autoritària de Rússia, considerava que tota la vida havia treballat per construir aquesta societat civil i creia que era més productiu col·laborar amb el sistema. Però es va morir el 2018. I ara ha canviat molt.

—Xarackhan. Veterà de guerra que coneixeu al tren.
—És una persona amb molt de carisma, que conec el tren anant de Moscou a Kíiv. Aquells dies començaven les grans protestes a Maidan [plaça central de Kíiv]. A Rússia, hi ha moltes persones amb aquesta profunditat i carisma. M’explicava que havia sortit de la presó, que anava a veure la parella. Vam tornar a quedar. Per mi és un capítol molt dolorós, que em serveix per a explicar els estralls de l’alcohol en una persona molt carismàtica. Havia combatut a Txetxènia i després l’havien tancat a la presó per una altra cosa. Explicava que era per un assassinat que havia comès la seva companya de negocis, i que havien maquinat perquè el tanquessin a ell.

—En una altra escena un home borratxo diu a un amic: “Espero que no sigui agressiu amb tu a partir d’ara perquè he begut.”
—Hi ha tota aquesta cultura, sí.

—Dels opositors que perfileu, hi ha Pàvel Vassílievitx Suliandziga, representant de les minories ètniques que hi ha a Rússia que al final us acaben interessant tant.
—Des del principi, m’interessen. Aquest senyor és udegué, que és una de les minories de l’extrem orient rus. Es dedicava a defensar els drets dels pobles autòctons. I, com Alekséieva, potser hi va haver uns anys que havia conviscut amb el govern, però al final va haver d’emigrar de Rússia per pressions. Encara està exiliat. Hi ha unes quantes persones més formades, com ell, que poden assessorar jurídicament gent atrapada pels conflictes entre els criadors de rens i les petrolieres, o les empreses gasístiques.

—Expliqueu que l’any 2012 és l’últim gran moment d’oposició a Putin. Per què?
—Del 2008 al 2012, quan el president és Dmitri Medvédev i va venir l’Obama a Moscou, són moments d’obertura, de tractes amb la Unió Europea. S’organitzen manifestacions contra l’assassinat de [Borís] Nemtsov, de [Anna] Politkóvskaia, o es permeten unes grans protestes contra el frau electoral. Van ser les protestes més multitudinàries des del final de la Unió Soviètica. Hi havia una certa esperança que el sistema podia canviar, que es podia liberalitzar una mica. Però Putin torna, Medvédev s’aparta, i es comencen a aprovar una sèrie de lleis restrictives. Contra les ONG, per començar, que s’havien d’inscriure en una llista d’agents exteriors si tenien finançament exterior. I si t’has d’inscriure en un registre com a agent exterior, la gent del poble hi veu estalinisme.

Natàlia Boronat, periodista i escriptora (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—També heu fet de professora de català. Quin perfil de gent l’aprèn?
—Deu ser des del 1978, que hi ha estudis de català a Moscou i a Sant Petersburg. A Rússia, hi ha càtedres de català a la universitat des de l’època de Samaranch [ambaixador espanyol a Rússia]. Sempre era un plus saber català per tenir les beques per venir aquí i s’hi apuntava gent simplement inquieta, que normalment venien d’estudiar espanyol, o francès.

—Funerals en què heu estat i descriviu: Ieltsin, Rostropóvitx, o la data important per als ortodoxos dels quaranta dies després de la mort. Vau ser al d’Anna Politkóvskaia.
—Els quaranta dies en la tradició ortodoxa és un moment clau. I ho commemoren molt. És quan l’ànima definitivament va on hagi d’anar (al cel o a l’infern). El dol a Rússia té un moment important al cap de set dies i després, al cap de quaranta. Va ser molt impactant, l’assassinat de la Politkóvskaia, però malauradament és part d’una llista molt llarga. Són les altres Politkóvskaies, molts periodistes, defensors dels drets humans, que s’han assassinat.

—Dieu que el llibre és de fa quatre dies, de la Rússia abans de la guerra d’Ucraïna. No és la Rússia d’ara.
—Amb l’edició final hem afegit alguns capítols relacionats amb Ucraïna (dels tàtars a Crimea), però per mi el llibre és el meu viatge per a conèixer Rússia. Tret de dietaris, també hi ha alguns reportatges transformats. Al final són molts anys de la meva vida adulta. Dels vint-i-set als quaranta era allà bàsicament. Ara ja en fa cinc que sóc aquí.

—I ací us trobeu imputada en el procés independentista català. El jutge Aguirre diu que ajudàveu en la suposada trama de Rússia.
—Estic imputada en aquest cas d’altra traïció. Tot el que m’arriba d’aquest cas no té cap ni peus res. Tinc la consciència molt tranquil·la que la meva activitat a Rússia d’escoltar tota aquesta gent no té res a veure amb cap activitat delictiva. En res. Però suposo que tenia molts números, perquè sempre he dit obertament que era independentista, i amb tants anys a Rússia…

—Voleu afegir res?
—Des que vaig tornar de Rússia no treballo de periodista. I la sensació és que simplifiquem molt, amb el periodisme. Crec que totes aquestes històries humanes (com ara la bibliotecària de Grozni), poden ser un petit reportatge, sí, però és que podria ser un llibre sencer! Persones que al final demostren que Rússia és un país en què hi ha de tot, molta diversitat, molta gent molt acollidora.

Gonzalo Boye va començar tranquil i relaxat l’entrevista que li vam fer aquesta setmana al seu despatx de Barcelona, i la va acabar indignat; va començar parlant dels arguments amb què està segur que pot desmuntar l’acusació contra ell en el macrojudici que començarà demà a l’Audiència espanyola, en què l’acusen d’haver participat en una trama de narcotràfic encapçalada per Sito Miñanco, i va acabar denunciant totes les maniobres que l’estat espanyol ha provat per anul·lar-lo professionalment.

I personalment, perquè la lawfare de què ha estat víctima d’ençà d’haver assumit la defensa del president Puigdemont li ha passat factura, tant a ell com a la seva família. “Algú s’ha preocupat de saber com ho han passat la meva dona i la meva filla?”, es demana durant aquesta conversa, en què acaba anunciant amb un aire d’esperança i alleujament que una vegada hagi passat tot deixarà Madrid i vindrà a viure a Catalunya.

—Com encareu anímicament aquest judici?
—Bé, jo estic tranquil. La pitjor cosa que es pot fer és posar-se nerviós. No t’ajuda a pensar. Estic tranquil. Evidentment que no estic còmode per haver d’anar a un judici i seure al banc dels acusats i que em puguin condemnar a deu anys de presó.

—Què us preocupa més del judici?
—Que una acusació mancada de cap fonament, especulativa i jo diria fins i tot esotèrica aconsegueixi d’arribar a judici. Ara, jo crec que la sala està molt ben presidida i que no permetrà les especulacions. I tenim una defensa amb moltíssimes proves científiques i documentals inqüestionables que acrediten que no va passar res d’això.

—Situem-nos. Us acusen d’haver falsificat documentació, uns contractes de compra-venda de lletres de canvi, per emblanquir nou-cents mil euros provinents del narcotràfic intervinguts a unes persones a l’aeroport de Madrid el febrer del 2017.
—El fiscal diu que vaig crear tota una línia de defensa [d’una d’aquestes persones] basada en la falsificació d’uns documents per justificar l’origen dels diners. I que aquests diners, a més, eren de José Ramón Prado Bugallo, àlies Sito Miñanco. És a dir, és una tombarella sobre una altra tombarella per a intentar de vincular aquests diners amb Sito Miñanco.

—Dieu que no és així, que els diners són de l’empresari Manuel González Rubio, que els duia a sobre a l’aeroport i que anava a Colòmbia a invertir-los.
—Els diners no són de Sito Miñanco perquè així ha estat declarat moltes vegades, digui què digui el fiscal. En segon lloc, els documents [que el fiscal diu que Boye va falsificar] me’ls porten a mi i es presenten al SEPBLAC [l’organisme espanyol contra l’emblanquiment de capital] per justificar-ne l’origen i destinació. Jo, com a advocat, si una persona em porta documentació he d’aportar-la, i hi ha proves inqüestionables que aquests contractes eren anteriors que a mi se’m fes l’encàrrec professional. No hi vaig poder participar.

—La cronologia és important, comença el 6 de febrer de 2017 amb la intervenció d’aquells diners a l’aeroport de Madrid. Què passa després?
—L’empresari Manuel González Rubio declara que aquests diners són seus i que és per a una inversió a Colòmbia d’una empresa de seguretat. L’octubre de l’any anterior havia signat uns contractes a Colòmbia per a la compra d’una empresa i unes propietats per als seus negocis. I el 3 de febrer de 2017 aquest senyor signa, amb unes altres persones a qui jo no he vist mai, uns contractes de compra-venda de lletres hipotecàries. Tot això el fiscal ho omet. I el dia 8 de febrer va venir al meu despatx.

—Era un antic client vostre, oi?
—Sí, i em va explicar què li havia passat. Aquell dia, el 8 de febrer de 2017, li vaig dir: “Necessito un poder notarial, la documentació que tinguis d’origen i destinació dels diners i ja t’avanço que la part important te la prendran perquè aquí hi ha una sanció administrativa clara.” I em va dir que perfecte. L’endemà va passar pel despatx i va deixar el poder notarial, però cap document més. I se’n va anar el dia 9 a Colòmbia, on va arribar el dia 10. I hi va romandre fins el dia 22. El 23 de febrer al matí va venir al meu despatx i va lliurar un gruix de documentació amb aquests famosos contractes i les escriptures de compra-venda notarials de Colòmbia i el seu passaport. Tot això es va escannar. Jo ni tan sols hi era.

—On éreu?
—A Calataiud, en una vista oral que és enregistrada. L’endemà, amb totes la documentació escannada, es van presentar les al·legacions davant el SEPBLAC. És un procediment normal de defensa d’una sanció administrativa per haver traslladat més de 10.000 euros fora de l’estat. No és l’únic cas així que hem portat, ni l’únic que algun advocat hagi portat.

—Però el fiscal diu que vau fer unes reunions aquells dies de febrer al vostre despatx per ordir la trama dels documents falsos. I que us hi acompanyaven González Rubio i més acusats, com ara Manuel Puentes Saavedra i fins i tot Sito Miñanco.
—Sí, però nosaltres vam aportar una prova científica, pericial, que acredita que Sito Miñanco era a Algesires, que González Rubio era a Colòmbia i que Puentes Saavedra era a Colmenar Viejo, fora de Madrid.

—Ho sabeu per geolocalització?
—Per geolocalització dels telèfons, que eren intervinguts. Com que això no el satisfeia, el fiscal va demanar una contrapericial a la UDEF que diu que efectivament Sito Miñanco era a Algesires, però que “no es pot descartar que González Rubio fos en aquella reunió”. Posen fins i tot en dubte la nostra pericial. Un temps després aporten un informe migratori que diu que González Rubio va tornar el dia 22 de febrer a Espanya, però eliminen una dada important, que és que González Rubio se’n va anar el dia 9 a Colòmbia. No podia ser al meu despatx, doncs: van mutilar una prova, una dada fonamental, per sostenir la tesi del fiscal.

—Com ho podeu demostrar?
—Hem aconseguit un informe migratori de Colòmbia, de González Rubio, que acredita que era en aquest país quan el fiscal sosté que era al meu despatx signant aquells documents. Terrible. Que un fiscal acusi amb un document que sap que és manipulat i amb una acusació de la UDEF –que tots sabem què és la UDEF– és una cosa tremenda.

—O sigui, que cap de les reunions que el fiscal us atribueix amb González Rubio i amb Puentes Saavedra i amb Sito Miñanco el febrer del 2017, després de la intervenció d’aquests diners, no va tenir lloc?
—No van existir. I és molt greu que ho hagin dit ometent aquesta dada, perquè, d’això, se’n diu manipular proves.

—En quin moment us fiquen dins el cas?
—A partir del moment en què guanyem a Alemanya; m’imagino que a algú se li acut que és per Gonzalo Boye. Aleshores, un dels acusats, Puentes Saavedra, presenta un escrit dient que vol declarar voluntàriament. És el gener del 2019, i fa una declaració insubstancial, en què diu que els diners [intervinguts] eren de González Rubio. I tot seguit, el fiscal què fa? Treu un document i el posa a la causa, en què hi ha unes converses telefòniques de Puentes Saavedra reconeixent haver ordenat un assassinat a Colòmbia.

—Quin efecte va tenir?
—Que a Puentes Saavedra li arriba el document i el va a veure la policia a la presó. I arriben a un acord: declarar en contra meu en canvi que el deixin en llibertat. El seu advocat torna a demanar una declaració voluntària, que fa el juliol del 2019. I aleshores diu que els diners són de Sito Miñanco i que jo vaig falsificar els contractes. Uns quants dies després el deixaven en llibertat amb el vist-i-plau del fiscal Ignacio de Lucas.

—Pocs mesos després la policia va entrar al vostre despatx.
—El 21 d’octubre entraven al meu despatx i a casa meva amb una ordre judicial. La construcció del cas en contra meu es pacta a la presó entre la policia, el fiscal Ignacio de Lucas i Puentes Saavedra.

—En teniu proves?
—Qui m’explica aquest pacte és l’advocat de Puentes Saavedra. M’explica com es va fer: la policia el va anar visitant i van pactar de fer aquella declaració en canvi de ser alliberat. Així de simple.

—González Rubio també va passar a dir més tard que els diners no eren seus, sinó de Sito Miñanco.
—Va canviar la declaració quan van dictar la interlocutòria de processament el 2020: va dir que els diners eren de Puentes Saavedra i que jo li havia fet signar uns contractes falsos.

—Per què ho va fer, Gonzalo Rubio?
—Molt senzill, perquè volia ser alliberat. Va veure que disparant contra Gonzalo Boye se sortia en llibertat. I això és el que ofereix ara la fiscalia a tots els acusats que hi ha a la causa: que qui declari en contra meu tindrà una pena molt beneficiosa.

—Això passa ara?
—En aquest moment.

—La fiscalia ofereix ara aquesta mena d’acords als acusats?
—Sí, els fiscals del cas.

—Qui són, ara, aquests fiscals?
—Ángel Bodoque i Cristina López Amat.

—I teniu la certesa que parlen amb més acusats i els proposen rebaixes de peticions de pena en canvi d’incriminar-vos?
—Sí, en tenim constància material.

—En quin cas, per exemple?
—Per exemple, en el cas de González Rubio. Li ho han ofert.

—Fa uns quants dies ens dèieu que vau sentir com ho proposaven al seu advocat.
—En una reunió amb el seu advocat, el fiscal li va trucar, i jo era present quan li van oferir aquest pacte.

—En què consistia?
—A rebaixar-li la pena de manera ostensible en canvi de mantenir la seva declaració, i m’imagino que després perfilar ja els detalls de com incriminar-me.

—I això passa amb més acusats?
—Sí, i ho veurem al judici.

—Com expliqueu aquesta obstinació de la fiscalia encara avui per a incriminar-vos?
—M’enjudicien perquè faig la meva feina, no per haver comès cap delicte. I en la meva persona s’enjudiciarà la professió d’advocat. Ells consideren que si poden guanyar Boye, podran guanyar qualsevol altre advocat. Només els estats poc democràtics persegueixen els advocats perquè fan la feina. La seguretat jurídica, el dret de defensa i l’exercici de l’advocacia és allò que s’enjudiciarà a partir de dilluns.

—Trobeu a faltar més suport de la professió, dels vostres col·legues?
—Els meus col·legues i amics, catalans i andalusos, em donen suport. Però crec que si l’advocacia fos conscient de què es pretén amb aquest procediment cap a mi, serien tots a la porta del jutjat reclamant que no m’acusessin. Perquè no m’acusen pas per ser Gonzalo Boye, sinó per la feina que faig.

—Esteu col·legiat al Col·legi d’Advocats de Madrid.
—Sí, per ara.

—Us ha deixat desemparat.
—El Col·legi de Madrid no m’ha donat mai suport.

—Aquesta causa no és l’única acció contra vós: hi ha hagut alhora la reactivació del cas Revilla…
—Van reactivar una causa que és arxivada, que és la responsabilitat civil en la causa [pel segrest] del senyor Revilla, i així van dictar una jurisprudència ad hoc per a mi; em van obrir una causa per suposada falsificació d’una traducció a França; m’han acusat d’ajudar en la fugida del president Puigdemont i hi ha causes fent voltes per mig Barcelona; m’han implicat en la trama russa del procés; m’han obert inspeccions de treball, inspeccions d’Hisenda, han fet tot allò que han pogut, per la via oficial i per la no oficial, contra mi. Van entrar dues vegades al meu despatx i la policia encara no ha sabut indicar-nos cap sospitós.

—Aquestes dues entrades, quan van ser?
—A principi de l’any 2020 i l’estiu del mateix any. Van causar danys; eren accions intimidatòries, és clar. Ni l’empresa de seguretat, ni els veïns ni ningú no va veure res, ningú no va poder provar res, però els fets hi són. Perquè qui ens va trucar per anar al despatx fou l’empresa de seguretat. La reixa trencada, en un cas; una finestra, en l’altre; i totes les alarmes desactivades. He estat objecte de la més gran de les impunitats per haver fet la meva feina.

—I us van espiar amb Pegasus, es van apropiar el vostre anterior telèfon mòbil i van bolcar tota la informació que teníeu a l’ordinador.
—Quan la jutgessa María Tardón va autoritzar l’escorcoll va dir que s’emportessin tots els meus correus electrònics professionals i el meu telèfon. Els meus correus del 2008 fins al moment de l’escorcoll, el 2019. Onze anys de correus electrònics professionals, i al meu telèfon hi ha totes les converses i intercanvis de missatge amb els meus defensats. I vull veure què en dirà ara la fiscalia, perquè la fiscalia acaba d’al·legar sobre el fiscal general de l’estat que no es pot accedir a tots els seus correus i telèfon [en la causa per revelació de secrets en el Suprem] perquè és desproporcionat. Però si en el meu cas ells van autoritzar això mateix! Hi ha una fiscalia per al fiscal general i una altra fiscalia per a Gonzalo Boye? O la fiscalia dirà: “No, no, ens adherim a la qüestió prèvia del senyor Boye.” Això ja ho veurem dilluns.

—És una de les al·legacions que feu en les qüestions prèvies del judici.
—Sí. És fonamental perquè m’han vulnerat el dret de defensa.

—I avui la fiscalia encara us vol treure de circulació? Si la fiscalia depèn de qui depèn, el moment polític no ha canviat, ara?
—Bé, potser hi ha gent interessada a tenir ostatges, no? Us donaré una dada. Fa anys que mantinc que la lluita contra l’independentisme i la repressió il·legal contra l’independentisme té un finançament extrapressupostari. Ja veiem a què es dedicava a la UDEF, no?

—Diners del narcotràfic per a finançar la repressió?
—Els qui em vulguin escoltar, des de Pegasus i abans de Pegasus, saben que la meva tesi sempre ha estat aquesta: el pressupost general de l’estat dota amb una partida de trenta milions els fons reservats, un terç dels quals és compromès amb Defensa, un altre terç amb Afers Estrangers i resten deu milions per a totes les coses de fons reservats. Això no s’ha fet amb fons reservats. Això s’ha fet amb fons negres. Molt negres. Veiem que el cap de la UDEF tenia molts diners a la paret de casa seva. Volen presentar-lo com una poma podrida, i no ho és. És un calaix putrefacte.

—Dèieu que hi ha qui segurament encara vol tenir ostatges. Qui vol que sigueu un ostatge?
—He deixat prou clar que hi ha gent a qui interessa tenir ostatges, però no vull entrar en un debat que seria més aviat polític, i jo no em fico en política. Però és evident que hi ha gent que creu que amb el meu cap poden condicionar una altra gent. Que no es confonguin. Que no es confonguin, jo no seré ostatge de ningú. I ho dic perquè no permetré que es negociï la meva situació en canvi de concessions polítiques. Això jo no ho permetré.

—Voleu dir que hi ha un intent per part del PSOE d’usar-vos per pressionar Junts perquè aprovi el pressupost, perquè es porti bé, perquè doni a Pedro Sánchez l’estabilitat que li cal? Que fa servir així el control que pugui tenir de la fiscalia?
—El meu pare, que compartia professió amb vós, deia que les preguntes no eren les indiscretes, sinó les respostes. Per tant, no respondré aquesta pregunta.

—…
—Sempre faig el que em va dir el meu pare que fes.

—Deixem la pregunta en l’aire?
—La pregunta és en l’aire, sí.

—Hi ha el risc que us treguin de circulació efectivament després d’aquest judici.
—És un risc.

—Fins a quin punt és imminent?
—En principi, no hi hauria d’haver un risc imminent, però cal estar preparat per a tot. La vida sempre té sorpreses.

—Perquè la sentència trigarà a sortir i no serà ferma?
—Perquè hi haurà possibilitat de recurs d’apel·lació i de cassació. Per tant, la fermesa de la sentència pot trigar uns quants anys, sens dubte.

—Quines conseqüències professionals i personals ha tingut en la vostra família tot això que m’heu explicat?
—Crec que la gent continua confiant molt en nosaltres com a professionals perquè no hem fallat mai. I no em refereixo només al cas del procés. Però algú s’ha preocupat de veure com ho han passat la meva dona i la meva filla? Perquè ja són molts anys i ara s’acosta el judici, i jo tinc família. Tinc una dona, tinc tres filles, n’hi ha dues que són grans però n’hi ha una que encara depèn de nosaltres. Això no és agradable. Sobretot perquè vaig a judici per haver fet la meva feina.

—Com ho han passat, elles?
—Fatal. La meva dona i la meva filla ho passen fatal perquè hi ha un cúmul d’incerteses per a les quals no tinc resposta.

—La vostra filla va patir assetjament escolar.
—Sí, assetjament. Ella té una vida molt solitària, perquè hem passat de l’assetjament a l’aïllament, és a dir, ara no l’assetgen, però tampoc no la integren. Per què? Bé, perquè és la filla de Gonzalo Boye.

—“Ens han deixat sols”, ens dèieu l’altre dia.
—A Madrid estem sols, fins que no resolgui aquesta situació i no s’aclareixi el meu futur, no ens en mourem d’allà perquè no he fugit mai d’enlloc, i la nostra filla encara ha de fer un any i mig d’escola. I quan tot això s’hagi acabat, el nostre futur és a Catalunya. És on ens sentim còmodes, on ens sentim estimats, on ens sentim bé, on podem caminar tranquils. Jo, a Madrid, faig una vida de casa a la feina, de la feina a casa. Aquesta és la meva vida. I a Catalunya puc asseure’m en una terrassa a prendre’m un cafè sense esperar a veure quan m’insultaran o m’amenaçaran. Aquesta és una realitat.

—Això us ha passat, a Madrid?
—Sí, moltes vegades. Nosaltres també ens vam quedar sols. De tenir un gran grup d’amics, els amics van anar desapareixent. No eren tan amics. Arriba un moment a la vida que un ha de saber d’on és, i jo em sento que sóc d’aquí, que és on estic còmode, on no em sento ni qüestionat ni amenaçat. Em sento feliç.

L’expansió a gran escala de la intel·ligència artificial tot just ha començat. Les grans empreses del sector tecnològic (Microsoft, Google, Apple, Meta, Adobe…) van implantant-la a les aplicacions que fem servir diàriament. Actualment, són eines basades en la intel·ligència artificial generativa, amb funcionalitats limitades, millorables i sense capacitat de raonar. Tanmateix, pensadors com ara Ray Kurzweil i Eudald Carbonell parlen dels efectes profunds i radicals que aquesta tecnologia tindrà durant aquest segle sobre la nostra espècie i civilització. Més a curt termini, uns altres investigadors preveuen que més de set-centes professions sofriran la disrupció de la IA a principi de la pròxima dècada. Les darreres estimacions parlen que el 63% de les hores de feina de les economies desenvolupades es poden automatitzar amb la tecnologia disponible avui dia, procés que el 2030 s’haurà completat en la meitat d’aquestes hores.

El sector de l’educació, al punt de mira

El 7 de novembre Google va posar a disposició de tots els seus clients de Google Workspace l’eina Google Vids, que mitjançant la intel·ligència artificial Gemini crea vídeos a partir de documents. L’eina facilitarà la feina en moltes àrees. Per una banda, els serveis d’atenció al client podran crear videotutorials més fàcilment. Els departaments de màrqueting podran generar ràpidament vídeos de presentació de productes nous a partir de notes de premsa i documents tècnics. O després d’una reunió, a partir de la documentació es podrà crear un vídeo de resum, a manera de PowerPoint. Però una de les àrees d’aplicació més útils pot ser la de creació de material educatiu, sigui per a la formació interna d’una empresa o per al sistema públic.

El sector educatiu serveix per a mostrar com pot evolucionar l’impacte de la intel·ligència artificial en el futur de moltes feines. Amb tecnologies com ara Google Vids, els professors poden passar a preparar les classes d’una manera més ràpida i fàcil. A partir de la bibliografia podran elaborar vídeos per a cada classe, de manera que s’estalviaran de fer-la oralment. Tan sols caldrà que posin el vídeo a la pantalla de classe. Hom pot pensar que la feina de professor ara per ara no és amenaçada, atès que els alumnes tindran dubtes i el professor serà allà per a resoldre’ls-els, com sempre. Tanmateix, Silicon Valley també treballa en aquesta possibilitat. De fet, Google mateix ha començat a experimentar amb el bot de conversa Learn About (“Aprèn sobre”), orientat específicament al sector educatiu. A diferència d’unes altres eines de xat com ara ChatGPT i Gemini, les respostes tenen un format més educatiu, visual i interactiu.

La intel·ligència artificial ja permet de generar presentacions en vídeo a partir de documents (fotografia: Google).

L’objectiu és que els alumnes, després de veure els vídeos generats amb IA puguin demanar a la intel·ligència artificial mateix els seus dubtes, cosa que faria completament innecessària la figura del professor. Silicon Valley fa molts anys que centra l’atenció al sector educatiu i les noves eines d’intel·ligència artificial són una clau de volta més. Coursera és el precursor en aquest sector. La plataforma educativa en línia, que té milions d’estudiants, és l’eina MOOC (cursos en línia multitudinaris i oberts) de referència. Allà els professors preparen els vídeos de les classes i la documentació de suport. Una vegada publicats a la plataforma, no han de fer res més.

Els alumnes tenen l’avantatge que poden baixar la documentació en PDF i veure els vídeos de les classes tantes vegades com vulguin, i poden repetir les parts que convingui fins a entendre-ho. Tenen fòrums en què poden fer preguntes als altres alumnes per resoldre els dubtes i fins i tot corregeixen els exàmens entre ells, sense la intervenció de cap professor. A tot estirar, hi ha moderadors als fòrums. Les noves eines d’intel·ligència artificial optimitzen més aquesta mena de plataformes educatives i minimitzen del tot la participació humana.

Els passos de l’automatització

Tal com dèiem, hom pot pensar que en una classe presencial, com en qualsevol escola o institut del nostre país, sempre caldrà la figura del professor per a posar-hi ordre, si més no. Tanmateix, la metodologia MOOC és basada en experiències fetes fa anys en zones pobres de l’Àfrica on era impossible d’enviar professors. Aleshores es van desenvolupar materials educatius com si fossin jocs que es posaven en ordinadors enmig de les poblacions. Els nens, per simple curiositat i competitivitat, innata als humans, anaven passant de pantalla a mesura que aprenien i encertaven les preguntes. Fins i tot s’ajudaven entre ells i els més espavilats explicaven les coses que la resta no entenia.

El resultat fou que aquests alumnes obtenien els mateixos coneixements que aquells que assistien en un sistema tradicional amb classes presencials amb professor. La nova metodologia és basada en la qualitat del contingut, no que hi hagi un professor disponible tota l’estona. Això sí, l’experiment africà va mostrar que calia la figura d’una persona que posés ordre entre els nens quan es barallaven i també que els animés i reconfortés mentre progressaven. En el cas africà, habitualment una dona gran sense educació. En el cas de Coursera, un moderador que no ha de saber necessàriament res del contingut del curs en qüestió. En el futur podria passar que al sistema educatiu tradicional no calgués la figura d’un professor humà com l’entenem avui dia, una persona amb titulació universitària. Les classes serien impartides a partir de materials elaborats amb intel·ligència artificial, els dubtes serien aclarits per bots de xat especialitzats i solament caldria una persona que vigilés els alumnes a classe, sense haver de tenir cap formació específica de la temàtica impartida.

Ray Kurzweil, un dels pensadors de referència de Silicon Valley, al seu darrer llibre, The Singularity is nearer (“La Singularitat és més a prop”), ens ajuda a entendre el context d’aquests processos d’implantació de noves tecnologies, automatització i robotització. Processos que no són nous i que van començar amb la revolució industrial. Els economistes parlen d’onades successives de canvi. La primera s’acostuma a anomenar de “desqualificació”. Per exemple, els artesans que feien sabates, una tasca que requereix habilitat i anys d’experiència, van ser substituïts per màquines i operaris que es podien formar més fàcilment i amb menys habilitats necessàries. Bàsicament, prémer botons i treure les sabates de les màquines. La qual cosa porta implícitament llocs de feina menys qualificats i amb sous inferiors. El següent pas, paradoxalment, és el de la requalificació, amb la introducció de noves tecnologies que fan més eficient la producció, però que requereixen menys mà d’obra. En el cas de les sabates, correspondria a la introducció de la impressió 3D per a produir calçat a mida de cada comprador. En aquest cas, se substitueixen molts llocs de feina barats per pocs llocs de feina més ben pagats.

El pas següent correspondria a “sense qualificació”. Si els conductors de carros, que calia que tinguessin una gran habilitat per a controlar animals amb un comportament impredictible, van ser substituïts per conductors de cotxes, vehicles que sempre responen de la mateixa manera, i després es va requerir que els conductors sabessin fer servir el GPS i les aplicacions de reserva de viatges i com tractar els clients amb la màxima educació, el pas següent és ser substituïts completament per vehicles sense conductor, amb conducció completament autònoma. La intel·ligència artificial facilita que, en compte de requerir professionals com més va més formats en noves tecnologies (la fase actual), es pugui prescindir dels humans directament en moltes professions.

Al sector del transport, solament als EUA, es calcula que els vehicles sense conductor poden deixar sense feina a 4,6 milions de treballadors. Però si es compten les feines indirectes, com ara els restaurants i hotels de carretera, l’impacte de la intel·ligència artificial tan sols en el sector de transport de mercaderies i persones pot afectar més del 10% dels treballadors dels EUA. Feines com ara les dels teleoperadors, agents d’assegurances, o gestors d’imposts, tenen el 99% de probabilitats de ser automatitzades a molt curt termini, segons Kurzweil. Feines a fàbriques, serveis d’atenció al client i sector bancari tenen més del 50% de probabilitats de ser-ho, també. En canvi, feines en què cal una atenció personal flexible, com ara terapeutes ocupacionals o treballadors socials, ara per ara tenen un risc baix de ser substituïdes per la IA. Uns altres estudis han detectat que hi ha hagut una disminució en el creixement de llocs de feina en aquells sectors amb un alt risc d’automatització. Les empreses prefereixen de no contractar més treballadors atesa la imminència de tecnologies que en permetran l’automatització.

Pensadors de Silicon Valley, com ara Ray Kurzweil, defensen que ens acabarem fusionant amb la intel·ligència artificial (fotografia: Wikimedia Commons). El futur que ens espera: menys feina i menys ingressos però més qualitat de vida

Kurzweil apunta que com més va més economistes argumenten que el paradigma que la innovació tecnològica destrueix llocs de treball de feines velles, però en crea de nous, no solament compensant els perduts sinó augmentant-ne el nombre, amb la IA no es complirà. D’altra banda, l’evolució demogràfica, amb joves que allarguen la formació i una població envellida en augment que ha sortit del món laboral, fa que cada vegada hi hagi menys població activa proporcionalment. Fet que explica que en determinats sectors cada vegada costi més de trobar professionals. I això fa que com més va més gruix de població depengui de l’estat, d’ajudes i pensions. Irònicament, Kurzweil, un home producte del capitalisme de Silicon Valley, s’apunta a la tesi d’un altre industrial referència del capitalisme, Elon Musk, per defensar que el futur exigirà rebre una renda bàsica universal aportada per l’estat.

Cobrarem menys, però, segons el pensador, hem de comptar que amb l’aplicació dels principis de les tecnologies de la informació a la producció de menjar i aliments, el cost de vida baixarà exponencialment, tal com ha passat amb tecnologies com ara les plaques solars i el cost de la potència de càlcul dels processadors. Si actualment la majoria de persones del món desenvolupat tenen un nivell de vida superior al de John D. Rockefeller, l’home més ric del món en el tombant del segle XIX al XX, amb un sou molt inferior al de l’industrial, en el futur l’aplicació en massa de la IA a tots els sectors farà que puguem mantenir el nivell de vida actual amb uns ingressos molt menors i gaudim de molt més temps lliure per fer allò que ens inspira. La IA causarà una gran deflació en el cost dels productes que necessitem per al nostre dia a dia i en causarà una gran abundància.

Fusió amb la intel·ligència artificial

Però Kurzweil va molt més enllà, amb tesis compartides per l’antropòleg Eudald Carbonell. El nord-americà defensa que cal concebre la IA com una extensió del nostre cervell. Van passar 2.900 milions d’anys entre l’aparició de la primera forma de vida fins als primers organismes multicel·lulars. En van caldre 500 milions més perquè els primers animals caminessin sobre els continents, amb 200 milions addicionals perquè apareguessin els mamífers. De les primeres xarxes de nervis primitives al primer cervell van haver de transcórrer 100 milions d’anys i el primer neocòrtex no es va formar fins passats 400 milions d’anys més (justament en mamífers) i en van caldre 200 milions més perquè els mecanismes evolutius biològics generessin el cervell humà. El neocòrtex és una estructura de plegaments que es va afegir al cervell i que va permetre que els animals adquirissin funcions com ara la percepció sensorial, una coordinació més bona, el raonament espacial i, finalment, en els humans, el pensament conscient i la parla.

Els humans som al cim de l’evolució, i per això tenim capacitats que no són presents en uns altres animals. Kurzweil defensa que la IA serà una passa més en aquesta evolució i representarà una capa afegida al nostre cervell, en aquest cas, tecnològica, i una velocitat exponencialment més elevada. Anirem passant progressivament la nostra consciència a la IA i ens hi fusionarem. Un altre pensador, l’antropòleg Eudald Carbonell, també defensa que els humans som en un encreuament evolutiu causat per la IA, que acabarà generant quatre espècies humanes a final d’aquest segle, i que emmarca dins el transhumanisme, el moviment intel·lectual que defensa la millora de les habilitats humanes gràcies a la tecnologia. Per una banda, hi haurà l’Homo restrictus, que seran els humans tradicionals. Els Homo protesi seran aquells humans modificats genèticament per fer front a patologies i els Homo editus seran creats en laboratori. Finalment, també hi haurà els robots.

El domini del foc per part dels ‘Homo erectus’ va causar canvis biològics que acabaren originant la nostra espècie, l’‘Homo sapiens’ (fotografia: Wikimedia Commons).

No serà la primera vegada que la tecnologia afecta la biologia i genera noves espècies. Tal com apunta l’historiador Kyle Harper, quan l’Homo erectus va dominar el foc fa 1,7 milions d’anys, una tecnologia de transmissió cultural que solament els humans sabem fer servir, va actuar com un segon estómac gràcies a la cocció dels aliments. La nova tecnologia va permetre que el sistema digestiu s’anés simplificant, va fer que consumís menys energia progressivament amb el pas de centenars de milers d’anys. Aquesta energia alliberada va ser emprada pel cervell, que va poder créixer i acabà generant la nostra espècie, l’Homo sapiens, que sense la tecnologia del foc no hauria pogut sorgir. Ara la IA és en disposició de proporcionar-nos noves capacitats i, segons que apunten pensadors com Kurzweil i Carbonell, això també acabarà afectant la nostra biologia. Les conseqüències i com ens hi acabarem adaptant concretament continuen essent una incògnita.

La llista dels Setze Jutges es va completar l’any 1967. En el transcurs de molt pocs mesos van ingressar al grup –aprovant l’examen d’aquell mític tribunal de veterans sobre el qual s’ha escrit tant– Rafael Subirachs, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach, respectivament els jutges catorze, quinze i setze. En aquells moments el futur del grup s’albirava ja bastant fosc i en un últim esforç per a revifar la criatura el tàndem Molas-Batalla, representants dels tres joves cantants, es va treure de la màniga un invent efímer que es va dir Novíssima Cançó.

No hi posaria la mà al foc però estic gairebé segur que la primera vegada que vaig sentir cantar Lluís Llach (i els altres dos, tots amb un disc de debut sota el braç) va ser en el concert de presentació dels “novíssims” que es va fer al Palau de la Música Catalana l’octubre del 1967. Però sí que puc parlar amb més precisió de l’efecte que em van causar: Subirachs era el més “músic” de tots tres, també el més difícil d’entomar a la primera per la seva formació clàssica, una característica que l’allunyava dels esquemes per on circulava la que podíem dir “cançó convencional”. Maria del Mar Bonet va ser l’impacte i la sorpresa del recital gràcies a la bellesa d’unes cançons tradicionals de Mallorca que per a la majoria de nosaltres eren un tresor desconegut fins aleshores. Lluís Llach, en canvi, em va decebre. Molt insegur damunt l’escenari i amb un repertori bastant figaflor del qual recordo un parell de cançons: un valset titulat “En Quitero” i una cançó amb pretensions existencialistes que es deia “Que feliç era, mare”.

Ha passat un munt d’anys d’aquell llunyà 1967 fins ara i pel camí han canviat un munt de coses. Una d’aquestes coses és, per exemple, la carrera de Lluís Llach, que l’ha convertit sense cap mena de discussió en un nom de referència obligada quan es tracta de citar els cinc o sis noms més importants de cantants en llengua catalana.

L’himne polonès

Una altra anècdota personal, aquesta d’uns quants anys més cap aquí. Un bon amic de casa, de visita per Polònia, va coincidir amb una manifestació que cantava, en llengua polonesa, un himne que de seguida va identificar: “L’estaca”. Quan va preguntar com els havia arribat aquella cançó feta a Catalunya, se’l van mirar com si estigués tocat del bolet: allò era un himne revolucionari que formava part del cançoner tradicional polonès.

Aquests dos records personals m’han vingut al cap mentre llegia L’estaca. Crònica d’una cançó sense fronteres, que acaba de publicar el periodista musical Joaquim Vilarnau, un llibre que inaugura –amb un llistó situat ben amunt, per cert– la col·lecció Enderrock Llibres i que és, a parer meu, l’aplec de dades i informacions més exhaustiu que s’ha escrit mai sobre la mítica cançó del cantautor (i un munt de coses més) de Verges.

El llibre s’obre amb un pròleg de Lluís Llach en forma de carta d’homenatge a l’avi Siset, l’entranyable protagonista de “L’estaca” i tot seguit entra en acció Vilarnau desplegant de manera entenedora i endreçada el torrencial banc de dades que ha anat recollint de fa molt temps ençà. I no exagero: recordo uns primers articles seus de fa més de vint-i-cinc anys sobre aquesta cançó a la revista Enderrock.

Fills del 68

Considerant, com ha explicat sovint Llach mateix, que “L’estaca” és filla del 68 Joaquim Vilarnau dedica la primera part del llibre a contextualitzar no solament aquell any en concret, quan totes les utopies semblaven possibles, sinó que dibuixa un ampli retrat de tota la dècada, tant aquí com a fora, que em sembla summament útil sobretot per als lectors més joves, que així disposen d’un bon arsenal de coneixements sobre aquella època.

Després entra en detalls sobre els orígens de la cançó, que d’entrada es titulava “La columna”, i sobretot la decisiva intervenció de Maria Aurèlia Capmany –amb l’acompanyament del mestre Francesc Burrull en els aspectes musicals i de Josep M. Espinàs– a l’hora de triar el títol i arrodonir la cançó perquè pogués entrar a la Història. Tot seguit Vilarnau descriu les tortuoses relacions de “L’estaca”, i del seu autor, amb la censura franquista i repassa la seva trajectòria amb anècdotes tenebroses i alguna de deliciosa, com ara la carta que la senyora Grande, mare del cantant i ideològicament molt més pròxima al règim que no a l’antifranquisme, va adreçar a Rodolfo Martín Villa perquè la persecució contra el seu fill es moderés. Una carta, val a dir, que va ser del tot inútil.

(Obro un breu parèntesi per destacar els paral·lelismes que existeixen entre aquest llibre i el que ha publicat fa poc Maria Salicrú-Maltas –Aquesta cançó, no!, editat per Comanegra–, sobre el qual vaig parlar no fa gaire en aquestes mateixes pàgines.)

L’aportació de dades que fa Joaquim Vilarnau és enorme i fa molt difícil d’entrar en detalls. Però hi ha alguns moments que m’han semblat significatius com, per exemple, la primera versió de “L’estaca” en una altra llengua, feta el 1972 pel cantant occità Patric. O l’incident en un concert a Varadero (Cuba) el 1970, en què Llach compartia cartell amb Ramon Margenet, De Raymond, nascut a l’Hospitalet de Llobregat i tristament conegut pel seu ideari ultrafeixista; un incident sobre el qual uns mesos després el règim franquista li va passar la corresponent factura. Un altre moment important –i de gran transcendència posterior, com es veurà tot seguit– va ser el concert del 15 de gener de 1976 al Palau dels Esports (i el disc que s’hi va enregistrar), un acte molt especial perquè era la primera vegada que Llach podia cantar aquí després de la mort del dictador.

Poc després un enregistrament en casset d’aquell concert va viatjar cap a Polònia i per un cúmul de casualitats i fets àmpliament documentats per Vilarnau va arribar a mans del músic i poeta Jacek Kaczmarski, que, desconeixedor de què deia exactament la lletra original però intuint-ne el sentit, va convertir l’estaca en un mur; una metàfora ben comprensible atesa l’existència del mur que aleshores dividia Berlín. Així va ser com “Mury”, la versió polonesa de “L’estaca”, es va convertir l’any 1980 en l’himne oficiós del sindicat Solidarność i la tornada de la cançó –aquell “Segur que tomba, tomba, tomba” convertit en “A mury runa, runa, runa”–, en l’indicatiu de la clandestina emissora del sindicat. A partir d’aquest fet el ressò de “L’estaca” creix exponencialment fins a convertir-se en l’aportació catalana més important al cançoner revolucionari del món.

170.000 veus a les drassanes de Gdansk

L’agost de 2005 es va fer a les drassanes de Gdansk, el lloc on va començar tot, un homenatge als vint-i-cinc anys de la fundació de Solidarność amb un concert del músic francès Jean-Michel Jarre en el transcurs del qual es va produir una fita històrica: la interpretació més multitudinària feta mai de l’himne de Llach a càrrec de les 170.000 persones que assistien al concert que la van cantar del primer vers a l’últim.

El concert es pot veure íntegre per YouTube. Dura dues hores i mitja però si el vostre metge fa com el meu i us desaconsella dosis tan intensives del senyor Jarre fareu molt bé d’anar directament al punt de l’hora amb dotze minuts i trenta segons que és quan comença el cant multitudinari del mur-estaca. Abans, però, hi ha uns minuts de parlament des de l’escenari del líder d’aleshores Lech Walesa apte només per als amants de les sensacions fortes.

El llibre es clou amb la millor cirereta que el podia coronar: la relació detallada de versions de “L’estaca” enregistrades en disc, casset o similar. Una llista amb més de quatre-centes versions fetes pràcticament en tots els estils musicals i en una quarantena de llengües diferents tancada el 15 de juliol proppassat, però que, tal com va explicar Vilarnau en la presentació del llibre, a hores d’ara ja ha crescut.

Si sou dels que, saberuts i autèntics de mena, pensen que això de “L’estaca” ja forma part del passat i que el que ara toca és girar full us aconsello que prengueu nota de dos detalls. El primer és que, de les més de quatre-centes versions que el llibre documenta, el 82% ha estat publicat el segle XXI. El segon és que actualment “L’estaca” continua essent un himne que molesta. Per exemple, a Bielorússia, on el règim despòtic d’Aleksandr Lukaixenko l’ha censurat, cosa que implica la persecució de qui gosi de cantar-la en públic. Poca broma, doncs.

Un projecte editorial que comença

Aquest estudi de Joaquim Vilarnau sobre “L’estaca” inaugura un projecte del Grup Enderrock centrat en la publicació de llibres per als circuits convencionals de distribució. És a dir, venda a les llibreries deslligada totalment de la veterana revista musical que és la bandera del grup.

La previsió per al 2025 és publicar tres llibres més. El primer, sobre la història i poder del metal en català, escrit per Eduard Cremades, Dani Farrús i Dani Morell, i previst per al primer trimestre de l’any. Durant l’any, també es publicarà un llibre del periodista musical Donat Putx sobre el festival Canet Rock, que el 1975 –ara farà 50 anys– va fer-se per primera vegada. I el segon trimestre de l’any es publicarà un llibre il·lustrat per Maria Picassó i escrit per Jordi Novell que recollirà un centenar de retrats de dones referents en el món de la música d’arreu del món, de Núria Feliu a Amy Winehouse, i de Taylor Swift a Bad Gyal, passant per Shakira, Lady Gaga, Sílvia Pérez Cruz o Mushkaa.

Un panorama, doncs, ben engrescador. Força i sort!

Només per veure pintures de Matisse, amb perdó del mestre Miró, ja val la pena, fins és imprescindible, anar a veure aquesta expo a la Fundació Miró, on s’estarà fins el 9 de febrer vinent. No és que la combinatòria entre els dos artistes que proposa l’expo no sigui francament interessant, sinó que Matisse s’ha vist ben poc entre nosaltres. És car de moure. No hem tingut una exposició seva des de fa gairebé quaranta anys, el 1988 al Museu Picasso, i diria que no l’hem vist ni en gaires de col·lectives. Els colors, els colors, les harmonies, les harmonies. Matisse és fonamentalment així, dolç, i encara ho sembla més al costat de l’energia sovint brutal del català i la seva ambició còsmica. Matisse se centra a tocar de peus a terra i celebrar la vida, Miró furga en les consciències. En aquesta doble visió que proposa la mostra, subtitulada “Més enllà de les imatges”, rau el joc i el xoc de les generacions que tots dos representen.

Aquí no hi ha paral·lelismes ni comparacions, exactament, per més que siguin inevitables en molts moments del recorregut, del muntatge de l’expo, que al capdavall és el que compta. Matisse va néixer el 1869 i Miró el 1893, i en aquests vint-i-quatre anys de diferència no sols temporal sinó també de lloc de naixença i d’educació, van passar moltes coses. El que més m’agrada és que això, les diferències de criança i formació, subtils, se’m representen a cada moment. Un cop vist el recorregut sense fixar-me en les cartel·les (en aquest cas els dos artistes són prou diferents i els reconeixes de seguida) ni en les dates, vaig sentir la necessitat de fixar-me en les dates. Què feia l’un i què feia l’altre el mateix any, posem-hi el 1918, en plena Primera Guerra Mundial.

En ple desastre, de què Catalunya estava exclosa, Miró, que encara no se n’havia anat a París, pinta el Nu dempeus, un quadre gran, una figura femenina en posició ferma, pits turgents, cara andrògina, pintada a la manera cubista sobre un fons extret del modernisme català i dels colors en efecte matissians. És una figura dura, un quadre que t’assalta. Mentrestant, Matisse pinta els seus nus sensuals, directes. Una constel·lació significativa que es repeteix als anys trenta, quan la guerra del 36 engega el canvi immens civilitzatori. Les dues actituds estètiques, la brutalitat mironiana que l’evoca i els colors matissians d’escenes domèstiques quotidianes, conjuren el desastre. A Matisse el tindries a casa, és amatent, obert tothora a l’alegria. Miró anirà a poc a poc en la mateixa direcció però ara, en plena tragèdia, l’expulsa a la cara de l’espectador i ho agraeixes. Són lliçons de vida, aquests quadres.

Ho vaig sentir fort amb la sèrie Jazz de Matisse i la d’Oceania i els vitralls per a la capella de Vença, i els vitralls de Miró per a la capella francesa de Senlis, que no coneixia de res. En la guerra com en la pau.

La xifra de morts per la gota freda ha pujat avui a 218, un més que ahir, i la de desapareguts ha baixat a 13, segons la informació del Centre d’Integració de Dades facilitada pel Tribunal Superior de Justícia. El cos de la nova víctima ha estat trobat al terme municipal de Sedaví (Horta Sud) i ja ha estat identificat pels familiars.

De les 218 identificacions dels difunts que s’han fet fins ara, 169 han estat mitjançant l’anàlisi d’empremtes dactilars i 45 per ADN. Les 4 restants corresponen a identificació hospitalària en vida.

D’una altra banda, fins a les vuit del vespre, les famílies de 213 víctimes de les 218 ja s’han fet càrrec de les restes dels seus éssers estimats.

Els expedients ante mortem de desapareguts corresponen exclusivament a denúncies en què els familiars han aportat dades i mostres biològiques per a la identificació.

El dirigent de la candidatura a la presidència d’ERC Militància Decidim, Oriol Junqueras, ha destacat el suport “molt majoritari” del món local en el primer acte de campanya per al congrés del 30 de novembre. A més, ha reiterat que volia que la veritat guanyés i, per això, ha dit que es posarien a disposició de tothom perquè se sabés tot allò que havia passat al partit. “Sobretot perquè les coses que no haurien d’haver passat no passin mai més”, ha dit amb relació a l’afer dels cartells i l’estructura paral·lela.

Militància Decidim, Nova Esquerra Nacional i Foc Nou passen el tall dels avals i pugnaran per la direcció d’ERC en el congrés nacional

En un acte al parc del Nord de Barcelona, la candidata a secretària general, Elisenda Alamany, ha celebrat haver reunit 2.577 avals i ha insistit també que la força de la seva candidatura era el municipalisme. Junqueras i Alamany han estat acompanyats per més d’un centenar de representants del món local que els donen suport.

De fet, Junqueras ha situat guanyar les eleccions municipals del 2027 com un dels objectius principals i ha explicat que aprofitarien la campanya per adreçar-se al país per dir-los: “Ens en sortirem, aixecarem aquest país i el portarem allà on es mereix.”

Una vegada sabudes les xifres dels avals, Alamany ha dit que la seva candidatura era una força imparable i ha apuntat que aquesta força els la donaven els militants de base i el món municipal. Una força que ha considerat que s’havia menystingut en l’anterior etapa del partit i que ha confiat que seria la que els permetria de reconnectar. Segons que ha detallat, Militància Decidim compta amb més de 160 càrrecs electes, 20 batlles i 10 ex-batlles. “Aquesta és la nostra força”, ha manifestat.

L’objectiu ara, ha afegit, és aconseguir una majoria sòlida que els permeti de governar el partit i el país i tornar a un lloc d’on diu que no haurien d’haver marxat. Alamany també ha dit que calia recuperar l’orgull dels militants i donar-los protagonisme i centralitat en les decisions estratègiques.

A més, ha valorat que més enllà del congrés, la candidatura guanyadora a ERC hauria de convèncer el país. Per fer-ho, ha demanat encarar la campanya amb optimisme i deixar de banda el soroll que hi ha hagut fins ara en el procés intern del partit.

La candidata de Foc Nou a presidir ERC, Helena Solà, ha qualificat de “pacte de legislatura” l’acord amb el PSC que va fer president de la Generalitat al socialista Salvador Illa, i ha exigit consultar la militància perquè, segons que ha dit, l’acord condiciona l’organització. A més, ha proposat de crear un espai permanent transversal de debat i diàleg entre partits i entitats independentistes per definir una estratègia compartida en el moviment, excloent formacions d’extrema dreta. Ho recull el programa que la candidatura ha presentat avui en un acte a Barcelona, amb la participació de Solà i del candidat a secretari general, Alfred Bosch, entre d’altres, tot just després de ser nomenats candidats provisionals en haver superat el tall dels avals.

Helena Solà: “Hi ha risc d’escissió si guanya una de les dues candidatures oficialistes”

El programa, que resumeix el plantejament en cinquanta propostes, inclou negociar amb l’estat per a la resolució del conflicte polític, malgrat que alhora remarca que la renúncia a la via unilateral ha estat un error estratègic que cal corregir.

Enfront de mig centenar de simpatitzants a Barcelona, Solà ha assegurat que pot donar la sorpresa en el congrés perquè, segons ella, el vot secret possibilita la llibertat dels militants, i ha opinat la proporció d’avals rebuts no té per què reflectir el resultat final.

Per la seva banda, Bosch ha proposat a la resta de les candidatures fer un debat sobre la independència de Catalunya durant la campanya del congrés del 30 de novembre, amb una al·lusió expressa a l’ex-president d’ERC i candidat a tornar a liderar l’organització, Oriol Junqueras.

Gestionar eficientment “el mentrestant”

La candidatura destaca que, mentre no s’aconsegueixi la independència, cal acceptar i gestionar eficaçment “el mentrestant” i fer-ho mitjançant els instruments d’autogovern actuals, però sense renunciar a superar el marc autonòmic.

Així mateix, planteja impulsar propostes legislatives ambicioses dins i fora de les competències actuals per fer visible el model de país que defensa el partit i fer evidents, diuen, les limitacions de l’actual marc legal.

En l’àmbit de l’organització, el programa proposa separar els càrrecs del partit dels candidats institucionals, desvincular les comissions de garanties i d’ètica de la direcció i promoure un debat intern d’un any per definir l’estratègia a futur.

Foc Nou s’ha confirmat com una de les tres llistes que aspiren a dirigir el partit amb 486 avals, enfront dels 2.565 de Militància Decidim i 1.510 de Nova Esquerra Nacional.

El candidat a president d’ERC per la Nova Esquerra Nacional (NEN), Xavier Godàs, ha dit que el paper que havia de tenir el partit era el d’encapçalar l’esquerra nacional cap a una nova mobilització sobiranista i ha apel·lat a la política útil per a aconseguir-ho.

Xavier Godàs: “No hem estat prou sincers amb el diagnòstic del procés”

Ha triat el seu poble natal, Vilassar de Dalt (Maresme) –va ser-ne batlle del 2011 al 2019–, per a la conferència d’avui, una vegada superat el tall dels avals. Durant l’acte ha fet autocrítica i ha subratllat aspectes com ara que la unilateralitat per a arribar a la independència era “un mite”. També ha dit que s’obria una nova etapa: “El canvi a Catalunya és imprescindible i el canvi a ERC és inevitable.”

Segons que ha explicat, la Nova Esquerra Nacional veu el congrés del 30 de novembre com una gran oportunitat per a tornar a parlar de política i per a aclarir-se en les propostes en un moment clau per al país i el partit.

Durant més d’una hora, ha fet un repàs de la situació que viu actualment l’independentisme i de com, d’ençà del Primer d’Octubre, es podia dir que el procés s’havia acabat. Per Godàs ara cal obrir una nova etapa amb la idea central de reconstruir i tornar a mobilitzar el moviment sobiranista, amb moviment de l’esquerra nacional –que creu que ha d’encapçalar ERC–, la societat civil i molt especialment la política local, en què els ajuntaments i els regidors també han de tenir un paper molt destacat.

També ha fet èmfasi en la necessitat de teixir aliances a Europa i de bastir una estratègia conjunta al congrés espanyol mentre l’autodeterminació no sigui una realitat. I en matèria de llengua, ha posat l’accent en la importància del català com a eix vertebrador de la societat.

Finalment, ha remarcat la feina feta pel partit i ha fet èmfasi en la idea que un procés independentista era molt complex i d’alt voltatge en què hi havia molts factors a tenir en compte i que portaven a fer passes endavant i endarrere. També creu que, en política, “cal observar les condicions del moment per actuar en conseqüència, què vols i què pots”. A tall d’exemple, ha valorat la feina feta pel partit i ha fet autocrítica, perquè ha dit que, malgrat els esforços, ERC havia perdut una xifra important de vots i suport social aquests darrers anys que ara volien revertir. “S’ha fet una feina necessària”, ha dit, i ha posat d’exemple la llei d’amnistia aconseguida mitjançant les negociacions i enmig d’una situació acaparada per la repressió. “És poc èpic, però en política, quan un no pot guanyar el que ha d’evitar és perdre tota possibilitat”, ha afegit.

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha insinuat que el govern espanyol no va voler enviar l’exèrcit a temps durant la gota freda al País Valencià perquè no anés als Països Catalans. “No sé si no han volgut enviar l’exèrcit a temps perquè allà, això que diuen Països Catalans, no viessin que tenien al costat una gran institució com és l’exèrcit espanyol, que sempre hi és quan el necessiten”, ha dit durant la inauguració d’unes jornades de treball.

Mazón s’abraça al Madrid d’Ayuso: torna l’“eix de la prosperitat”

A més, també ha suggerit que un altre motiu podia ser que Generalitat era d’un altre signe polític, en referència al govern de Mazón. “No sabrem mai què hauria passat si el govern valencià fos d’un altre signe. Lamento que s’abandoni la gent”, ha afegit.

Durant la intervenció, Ayuso ha lamentat que el govern espanyol no hi fos quan el necessitaven i l’opció federal que, a parer seu, defensa el PSOE. “Volen imposar-nos l’estat federal i que entenguem que això va en format bilateral perquè a poc a poc es trossegi l’estat espanyol”, ha dit. “Volen convertir-nos en un país de cadascú a la seva. Que és el que fa molt temps que Sánchez i el seu mentor Zapatero fan juntament amb els independentistes i aquells que ens odien”, ha reblat.