José Vicente Sánchez és professor d’ordenació territorial i urbanisme al Departament de Geografia de la Universitat de València. En aquesta entrevista explica per què, sota la catàstrofe del mes passat a l’Horta Sud hi ha, més enllà del fenomen natural, les conseqüències d’una planificació urbanística anàrquica que nasqué amb el franquisme. Precís i pedagògic, Sánchez ens explica per què la destrucció de l’horta valenciana va esclafar una gestió més sàvia de l’aigua i ens proposa els camins que cal recórrer a partir d’ara, per prevenir noves tragèdies. Sobretot, diu, cal un canvi en la consciència del risc, i un altre canvi en la metodologia tècnica: “En el nou escenari de canvi climàtic, les anomalies es donen de tal manera que el càlcul probabilístic de futur ja no funciona.”

—Per què s’ha construït tant sobre zones inundables?
—Primer, ens hauríem de demanar per què s’ha construït tant. S’ha construït molt perquè València s’ha convertit en una ciutat metropolitana. Fins a la segona meitat del segle passat no ho era, però va anar creixent, i, en créixer, va absorbir nuclis de població pre-existents, la majoria, antigues alqueries d’origen musulmà, en plena horta. Amb el desenvolupisme franquista arriba tot un contingent de població de moltes zones d’Espanya, com a Barcelona. Mà d’obra que ve a treballar a una ciutat atractiva. L’Horta Sud tenia vora 150.000 habitants l’any 1960, i ara mateix hi ha empadronades 482.000 persones. És un fet normal i comú a les grans ciutats.

—I quina és la particularitat de València?
—El desenvolupament metropolità de València travessa el sistema d’horta, l’última gran horta europea. L’horta és un sistema antròpic, però que té la seua saviesa, amb sistemes de rec antics i drenatges que féu la població morisca. L’aigua es domesticava i s’adaptava als sistemes d’horta. Això no significa que, tradicionalment, els rius i barrancs de la zona que drenen no s’hagen desbordat. Tenim molts episodis de desbordament. El botànic Cavanilles ja registra el 1775 una gran riuada amb morts en el barranc del Poio. Ja era una zona de risc, però llavors era també resilient gràcies a les estructures de drenatge que envoltaven el sistema de llits i de rius. A partir de la segona meitat del segle XX, tot això es transforma d’una manera molt ràpida, abrupta, promíscua.

—Com travessa el sistema d’horta, exactament, aquesta transformació metropolitana?
—Als anys setanta, per exemple, la fàbrica Ford es desenvolupa al sud, a Almussafes, i justifica la connexió per vies de gran capacitat, carreteres, autopistes, autovies. De seguida es construeixen connexions ràpides dels pobles del sud cap a la ciutat de València. Aquests pobles, tradicionalment agrícoles, comencen a ser ciutats dormitori i, a poc a poc, es comporten com nuclis i mercats locals de treball. Són sistemes industrials de perifèria que absorbeixen activitats que la ciutat de València no pot absorbir en el seu desenvolupament burgès. Necessitats productives, econòmiques, terciàries, comercials. Així es genera una nova conurbació: una ciutat s’ajunta a la del costat, i a la del costat, i a la del costat. Picanya, Massanassa, Aldaia, Manises, Silla, Alfafar… Tots aquests municipis ja són un nucli compacte de població. Aquestes unions fragmenten el territori i ocupen sistemes tradicionals de rec, hortes i tota classe de barranqueres i rius.

—No hi hagué cap visió d’estratègia metropolitana que mirés d’evitar-ho?
—No. El sistema s’ha basat en una ordenació urbanística local, sense cap classe de visió metropolitana en cap moment, i això ha permès que cada municipi anés fent el seu desenvolupament urbanístic particular. Això ha configurat una suma de planejaments locals en sòls urbanitzables que mai no han tingut en consideració ni els riscos, per una banda, ni que les conurbacions feien una petjada humana massa grossa, que interferia en espais de drenatge agrícoles i tradicionals.

Joan Llinares: “Aquesta gent són una colla de fanàtics, no volen testimonis”

—Aquest creixement urbanístic anàrquic que tot ho aixafa comença amb el franquisme, però, després, de qui és responsabilitat?
—L’ordenació del territori, que per als geògrafs és la manera lògica de planificar aquestes coses, és una disciplina no molt treballada al País Valencià. Mai en l’època franquista no hi hagué la intenció de fer una planificació supramunicipal; als anys quaranta es va fer una proposta de gestió metropolitana per a València però mai no es va desenvolupar. Després, la deixadesa de funcions fou, primer, del govern estatal espanyol, quan no estaven conferides les competències, i, després, en plena època democràtica, de les comunitats autònomes. Ara bé, establir que la falta d’ordenació del territori és causa directa del descontrol de les riuades potser tampoc no és molt just. La tradició d’urbanisme consolidada amb el franquisme, sobretot a partir del 1956, amb la llei del sòl de l’estat espanyol, es limitava a una escala urbana.

—En tot cas, en democràcia es va reaccionar molt tard.
—Fins l’any 2003 no s’aprova al País Valencià el pla d’acció territorial davant dels riscos d’inundació (PATRICOVA). És veritat que, a partir del 2003, aquell pla territorial condiciona l’urbanisme, d’ençà que s’aprova fins avui, però no aborda tot l’urbanisme fet els anys seixanta, setanta, vuitanta i noranta. I no es revisa fins el 2015. Municipis com Catarroja o Quart de Poblet, en principi, sí que haurien estat impregnats per les determinacions d’aquell pla territorial, però la resta ja tenien els sòls industrials i terciaris qualificats d’urbanitzables. El mal ja estava fet. El planejament havia fet el seu camí els anys setanta, vuitanta i noranta. El PATRICOVA arriba tard i no pot condicionar amb una normativa posterior preceptes anteriors a l’aplicació de la nova normativa. La negligència seria si, a partir de, 2003, s’hagueren continuat fent actuacions territorials al marge del PATRICOVA. Entenc que aquesta situació no s’ha donat. El problema és tot el que s’ha fet prèviament.

—La concessió de llicències ha estat pertinent?
—Les qui han de determinar les zones que són òptimes per a construir són les administracions. Qui atorga les llicències són els municipis, però qui ho regula són les comunitats autònomes. Els qui atorguen les llicències, si tenien el seu instrument urbanístic en regla i l’han aplicat d’una manera correcta, s’han adequat a la norma. Ara bé, haguera estat interessant que les llicències no s’atorgaren tant segons si s’ajustaven a la norma, sinó que s’hagueren valorat amb una actitud preventiva, amb mesures d’adaptació que no s’han donat.

[RECULL FOTOGRÀFIC] L’Albufera de València, l’abocador final del barranc de Torrent

—Ara ja és il·legal d’edificar en zones de risc per inundacions. Tanmateix, la Generalitat de Catalunya diu que vol actualitzar les cartografies: potser hi ha parts del país que quan es van construir no eren de risc però ara han passat a ser-ho. Això també és una part del problema?
—És una qüestió molt interessant. Normalment, aquesta mena d’estudis fan servir una tècnica per a calcular el període de retorn. El període de retorn és la probabilitat que un fenomen com el que hem vist s’esdevinga en un territori. De vegades és de 10 anys, de 100, de 500, i aquest episodi semblava que havia de tenir un període de retorn de 1.000 anys. Ara que el canvi climàtic és un fet i que accelera no pas progressivament, sinó de cop i volta, l’estudi històric de les precipitacions per a fer el càlcul del període de retorn no és adient. Mai no havia plogut tant a l’interior de València. Aquestes gotes fredes sempre s’havien produït en àmbits litorals o pre-litorals, però en un context de canvi climàtic, en què els experts ens diuen que les pluges seran més recurrents i més intenses, això ha canviat.

—…
—Faria una seriosa advertència: cal assumir que, a partir d’ara, els mètodes tradicionals dels períodes de retorn no són suficients. En el nou escenari de canvi climàtic, les anomalies es donen de tal manera que el càlcul probabilístic de futur ja no funciona. I això significa que conques de drenatge i conques de recepció d’aigües que històricament eren ben dimensionades perquè aquest càlcul servia, ja no serveixen. Cal dedicar totes les ferramentes tecnològiques que tenim avui a actualitzar urgentment totes les cartografies de Catalunya, del País Valencià i de tot el Mediterrani occidental. Les noves tecnologies ens permeten de redefinir les zones de flux preferent que abans no eren a les cartografies i que ara hi han d’aparèixer.

—Una vegada actualitzades aquestes cartografies, què passa amb els edificis que ja són construïts en zones d’alt risc per inundacions? Hi haurà d’haver desplaçaments i reubicacions o es poden fer infrastructures de contenció?
—Llançar el que ja és fet sembla una quimera molt llunyana a la realitat. En algun punt concret sí que s’hauria de rumiar, després de la destrossa, si convindria reconstruir al mateix lloc i de la mateixa manera. D’un punt de vista purista, això és el que tocaria. L’aigua reclama les seues escriptures: les rambles, els barrancs, els rius. Sempre reclamen les seues escriptures. La cosa lògica, quan te les reclama, és donar-li-les. Ara bé, amb els números davant, amb la quantitat de població que hi ha, amb dècades i dècades de model productiu, plantejar d’enderrocar-ho tot, igual com plantejar d’enderrocar totes les bestieses que s’han fet al litoral per al turisme de sol i platja, és una mica estrambòtic. En tot cas, cal denunciar-ho i cal dir-ho, per no repetir errors que són evidents. A partir d’aquí, hi ha dues vies per a adaptar-nos-hi.

—Quines?
—Primera, la conscienciació ciutadana. Plantegem que en les escriptures de propietat de compra-venda, els notaris hi facen aquesta mena d’indicacions: “Vostè compra una casa en sòl inundable. Ho ha de saber. Hi ha un pla d’emergències.” L’administració, igual com té mecanismes per a rebaixar barreres arquitectòniques per fer ciutats més accessibles, també ha de saber que haurà de començar a fer carrers i zones residencials més permeables, més protegits i més adaptats al pas dels corrents. Igual com les ciutats s’adapten al pas o a la retirada del cotxe, s’han d’adaptar segons els espais inundables. S’han de buscar sistemes de drenatge com feien les antigues séquies dels àrabs. L’urbanisme regeneratiu sobre zones inundables s’ha de posar les piles. La segona via és l’educació per al risc. Als Estats Units o al Japó, davant d’una catàstrofe imminent, la població, sobretot la més jove, és conscient del risc i sap funcionar i comportar-se davant un pla d’emergències. És una qüestió cultural.

“Tenim aigua fins i tot en el cor”: abandó sobre abandó al Raval d’Algemesí

—Concretem-ho: quins canvis urbanístics s’han d’imaginar els veïns dels pobles més danyats per la gota freda, quan tot hagi passat?
—Cal fer una lectura molt clara del traçat dels carrers, una lectura molt clara del pas dels corrents superficials. Hauran de ser mesures específiques i sovint diferents en cada municipi. En general, els geògrafs, creiem que sempre cal abordar la qüestió per l’ordenació del territori i per les solucions basades en la natura. Hi ha una altra visió, més d’enginyeria, que passa per les obres dures. Quan ja has transformat el territori d’una manera tan abrupta, les solucions basades en la natura podrien funcionar d’una manera resilient aigües amunt, però amb tot el que s’ha fet fins ara, no em sembla que hi haja més solució que proposar mesures curatives d’enginyeria.

—Me’n podeu posar cap exemple?
—La Universitat Politècnica va plantejar l’any 2006 un pla d’adequació ambiental i de drenatge de la conca del barranc del Poio. L’any 2006 ja es proposava que el barranc tinguera ramals a l’altura d’Aldaia, per exemple, o a l’altura de Picanya i Paiporta. Cost de l’obra: 150 milions d’euros, una cosa molt bàsica, molt pocs diners en comparació amb els que caldrà invertir ara. Els geògrafs no en som gaire afeccionats, però ateses les circumstàncies, caldran obres d’enginyeria, estructurants, que almenys puguen fer de bypass perquè els plans d’adequació ambiental i de drenatge funcionen. És important dir que el pla SUR ha protegit la ciutat de València d’aquesta riuada, però hi ha unes infrastructures paral·leles al riu, uns dics que han fet de pantalla. A l’altura de Picanya i Paiporta hi ha un embús perquè les aigües no han pogut trobar una eixida ni tan sols a través del nou llit del Túria. Potser ara caldrà fer implantacions tradicionals. Si plou més que no toca i no es fan els deures de planificació territorial a una escala macro, ni s’activen les emergències, allò se’ns tornarà a inundar.

—Aquesta obra del 2006, per què no es va implantar mai?
—Es va quedar en un calaix. La van bloquejar tots els governs de tots els partits. L’estudi el va fer l’enginyer Félix Francés, catedràtic d’enginyeria hidràulica de la Universitat de València. L’any 2006 s’aprova el projecte; l’any 2009, la confederació el declara prioritari; l’any 2011 es fa l’estudi d’impacte ambiental; l’any 2017 la Generalitat aprova el pla, però caduca l’avaluació ambiental; l’any 2018, s’aprova una llei de l’horta a València que reclama un quòrum de tots els membres del seu consell per aprovar infrastructures d’aquesta mena; el quòrum no arriba i l’obra no s’ha fet. Hi insistisc: no sóc amant d’aquesta classe d’obres, són les últimes que aplicaria. Però quan el mal ja s’ha fet i anem quaranta anys endarrerits per una planificació urbana promíscua, hauria estat important per a minimitzar el risc. I ací entren Zapatero, Rajoy i Sánchez a l’estat, a través de la confederació, però també Camps, Puig i Mazón.

—Fins a quin punt la manca d’una llei de l’àrea metropolitana de València, com la que hi ha a Barcelona, entorpeix aquesta planificació territorial?
—És una autèntica anomalia que la llei metropolitana de Barcelona siga l’única operativa a l’estat. És possible que un enfocament metropolità integral haguera ajudat que les coses anassen millor: les premisses haurien de ser que aquesta llei tinguera capacitat per a ordenar el territori, condicionar el planejament urbanístic, determinar els usos del sòl, i que no permetera, per exemple, que tots els municipis industrials del sud tinguessen el seu polígon sinó que estiguessen tots concentrats en un espai adient. I potser serviria per a coordinar millor, també, els serveis d’emergències.

Amparo Tortosa: “No et pots quedar dinant incomunicat si hores abans hi ha hagut una alerta roja”

 

Gonzalo Boye seurà avui al banc dels acusats de l’edifici de l’Audiència espanyola, a San Fernando de Henares, amb una petició de pena de nou anys i nou mesos de presó i la inhabilitació com a advocat que li fa la fiscalia. Hi haurà una quarantena d’acusats més en aquest macrojudici contra els suposats responsables d’haver participat en una trama encapçalada per José Ramón Prado Bugallo, més conegut per Sito Miñanco, per a introduir milers de quilos de cocaïna a l’estat espanyol i d’ocultar i emblanquir els diners obtinguts amb la venda de la droga.

Entrevista a Gonzalo Boye: “Que no es confonguin, jo no seré ostatge de ningú”

A Boye els fiscals l’acusen d’haver falsificat uns contractes de compra-venda de lletres de canvi per a emblanquir 900.000 euros intervinguts a l’aeroport de Madrid i que suposadament provenien del narcotràfic. En el judici Boye presentarà una defensa contra aquest atac i denunciarà que ha estat víctima de persecució com a advocat del president Puigdemont i que li han vulnerat drets fonamentals; així mateix, presentarà un seguit de proves, alguna de les quals obtinguda fa molt poc, que desmunten tot el relat acusatori.

De què l’acusen?

Els fiscals afirmen que Boye va ajudar un altre dels acusats en aquest judici, l’empresari Manuel González Rubio, a falsificar uns documents per justificar l’origen dels diners que a ell i a quatre persones més que l’acompanyaven els van intervenir el 6 de febrer de 2017 a l’aeroport de Madrid quan volien agafar un vol cap a Colòmbia. Diuen que tenien 889.000 euros en metàl·lic repartits en unes quantes maletes. L’explicació que va donar González Rubio a la policia fou que eren uns diners seus que volia invertir a Colòmbia per a la seva empresa dedicada a la seguretat.

L’empresari, que era un antic client de Boye, va anar a veure l’advocat al seu despatx l’endemà passat per demanar-li que l’ajudés amb la paperassa per a justificar l’origen i la destinació d’aquells diners. Boye ja li va avançar que una part molt important se la quedarien en concepte de sanció administrativa per haver volgut treure tants diners de l’estat espanyol sense declarar-ho. El despatx de Boye va tramitar tota la documentació, que incloïa contractes de compra-venda de lletres de canvi, en l’organisme espanyol de prevenció de l’emblanquiment de capital, el SEPBLAC.

Però el fiscal anticorrupció Ignacio de Lucas, durant la instrucció, i Ángel Bodoque i Cristina López Amat ara, en el judici, afirmen que aquells diners eren d’un altre dels acusats en la xarxa de Sito Miñanco, Manuel Puentes Saavedra, i que provenien de la venda de la droga. I acusen Boye d’haver planificat amb el seu client, amb Puentes Saavedra i amb Sito Miñanco, en reunions fetes en el despatx de l’advocat a Madrid, la manera d’ocultar l’origen real dels diners amb la falsificació dels contractes de compra-venda de lletres de Pérez Rubio.

Canvis en les declaracions d’investigats

No fou fins més de dos anys després d’aquells fets que la fiscalia va encausar Boye i el va acusar de tot això. Fou a final del 2019, arran d’una declaració voluntària i sorprenent que va fer Puentes Saavedra, que es trobava en presó provisional. Sorprenent perquè, de cop i volta, va canviar la versió sobre l’origen d’aquells diners que havia explicat en una declaració anterior, del gener del 2019, en què havia dit –contra la versió de la fiscalia– que eren de González Rubio, no pas seus. El juliol del 2019 Puentes Saavedra demana de tornar a declarar, diu davant de la jutgessa que els diners eren en realitat de Sito Miñanco i que Boye havia falsificat els contractes. Al cap d’una setmana, sortia en llibertat.

Arran d’aquella declaració, la policia espanyola va entrar al despatx i al domicili de Boye el mes d’octubre d’aquell mateix any, i li van intervenir el telèfon mòbil i tot el seu correu professional, del 2008 al 2019. Llavors va passar a ser investigat, primer, processat, després i, finalment, acusat en aquest judici.

Les cinc grans proves de Boye

Fins un temps després Boye no ha aconseguit una prova d’allò que sospitava d’ençà del primer moment: que Puentes Saavedra va canviar la seva versió després d’haver rebut la visita de la policia a la presó amb l’oferiment de sortir en llibertat si declarava contra Boye. Ara l’advocat aporta al judici l’enregistrament sonor que va fer ell amb el mòbil d’una conversa que va tenir amb Jesús Miguel Prieto, l’advocat de Puentes Saavedra, a començament del 2023 als passadissos d’un jutjat. Prieto reconeix a Boye que el seu client va rebre visites d’uns quants agents de la policia i que li van oferir la llibertat en canvi de modificar la seva declaració. 

 

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2024/09/boyeprieto.m4a

 

El cas és que aquella declaració de Puentes Saavedra, amb què va aconseguir la llibertat en canvi d’incriminar Boye, va empènyer González Rubio a seguir el mateix camí, i el 2020, durant la declaració indagatòria una vegada fou processat, va canviar de versió i va dir que els diners no eren pas seus, sinó de Puentes Saavedra i que Boye li havia fet signar uns contractes falsos. Encara ara, segons Boye, la defensa de González Rubio ha rebut trucades de la fiscalia demanant que mantingui aquesta versió en el judici, la que incrimina l’advocat de Puigdemont, en canvi de rebaixes en les peticions de pena.

Però Boye s’ha trobat amb una altra carta important per a tombar l’acusació, perquè no fa gaire que González Rubio ha remès un escrit al tribunal –al qual ha tingut accés VilaWeb–, en què recupera la versió inicial i afirma que els diners eren seus, i que la quantitat decomissada serveixi per a pagar les indemnitzacions als policies lesionats en el tiroteig que hi va haver quan el van detenir, acusat d’estar implicat en aquesta trama.

De fet, aquest empresari sempre havia dit, privadament i sense saber que l’enregistraven –abans de canviar la versió–, que aquells diners eren seus, tal com es pot comprovar en converses telefòniques intervingudes per la policia poc després del decomís dels diners, quan ja l’investigaven. En aquelles converses parla dels seus diners, i de la voluntat d’invertir-los en l’empresa, de la necessitat de cobrir nòmines i despeses, etc.

I, per una altra banda, l’afirmació de la fiscalia que l’empresari era al despatx de Boye, juntament amb Puentes Saavedra i Sito Miñanco, planificant la falsificació de la documentació els dies de febrer del 2017 posteriors al decomís és desmentida per la geolocalització dels mòbils de tots. Sito Miñanco era a Algesires, González Rubio era a Colòmbia i Puentes Saavedra era a Colmenar Viejo, fora de Madrid.

Així consta en una prova pericial aportada per la defensa de Gonzalo Boye, i que la policia espanyola va provar de contrarestar amb una altra pericial pròpia que posava en dubte que González Rubio fos a Colòmbia. De fet, la policia va dir que no n’havia tornat fins el 23 de febrer de 2017, però no va dir mai, segons quan denuncia Boye, quan se n’havia anat. Doncs bé, ara Boye té la prova que desmunta el relat del fiscal: el registre migratori de l’empresari a Colòmbia, on consta tant la data de sortida com la d’arribada.

El registre diu que va entrar en aquell país, procedent de l’estat espanyol, el 10 de febrer de 2017, i que en va sortir el 22 de febrer. Segons l’acusació, les reunions al despatx de Boye amb Puentes Saavedra van ser entre el 14 i el 18 de febrer. No és que no fos al seu despatx, és que no era a Espanya.

Suport a Boye

El judici, presidit pel magistrat Félix Alonso Guevara, s’allargarà fins ben entrat el mes de gener de l’any vinent. Boye va rebre el suport d’un grup internacional d’advocats que van adreçar una carta al fiscal general de l’estat traslladant-li la seva preocupació per les vulneracions de drets del procediment i avui rebrà el suport de diversos advocats catalans. En aquesta entrevista a VilaWeb, deia: “M’enjudicien perquè faig la meva feina, no per haver comès cap delicte. I en la meva persona s’enjudiciarà la professió d’advocat. Ells consideren que si poden guanyar Boye podran guanyar qualsevol altre advocat. Només els estats poc democràtics persegueixen els advocats perquè fan la feina. La seguretat jurídica, el dret de defensa i l’exercici de l’advocacia és allò que s’enjudiciarà a partir de dilluns.”

El lloguer de temporada s’ha convertit en la nova lluita dels llogaters, perquè alguns propietaris la utilitzen com una via d’escapament per a continuar aplicant un preu de mercat després de l’aprovació de la llei 12/2023. Com ha afectat tot plegat el mercat? Realment, cada vegada és més complicat de trobar un pis de lloguer per a viure-hi? Parlem amb diversos actors implicats en el sector per mirar de fer una radiografia del moment actual.

Naoufal Amrani, veí de Nou Barris, va rebre una notificació del propietari del seu pis que no volia renovar el contracte. “És una situació d’angoixa, por i injustícia”, diu. Quan va voler negociar el preu, es va trobar amb la proposta d’un augment de 250 euros mensuals i un contracte de temporada, de màxim onze mesos, que es va trobar obligat a acceptar.

De debò que ja s’han abaratit els lloguers a Catalunya?


Amrani, que treballa com a enginyer especialitzat en IA, diu que té amics i veïns que s’han trobat en la mateixa situació. Ell va poder reconduir provisionalment el cas, tot i que és conscient que fou víctima d’un abús per part dels propietaris.  “Va ser una oferta molt i molt abusiva”, diu. A més, explica que es va adonar que era un contracte de temporada, i no una pròrroga de l’anterior, en el moment de signar. Fins aleshores, havia tingut un contracte de tres anys –formalitzat el 2018, quan encara no havien de ser un mínim de cinc– i les dues parts van anar aplicant pròrrogues anuals.

Amrani, assessorat pel Sindicat de Llogateres, ara negocia amb la propietat, per via d’intermediaris, la conversió del contracte en un de lloguer tradicional per als cinc anys vinents, abans d’haver de recórrer als tribunals i sol·licitar una mesura cautelar per continuar residint al pis on viu ara, tot i que el contracte ja s’hagi acabat.

Amb un mes i mig de marge per a cercar una alternativa, Amrani va visitar pisos cada vegada més allunyats de Nou Barris, on viu amb la seva família, fins a arribar a Manresa i Igualada, per si la negociació d’allargar el contracte no reeixia. En alguns casos, va constatar que competia amb més de quatre-cents aspirants per a un mateix pis. “Em vaig trobar amb una altra realitat molt dura. Realment, els ciutadans no tenim un dret real d’habitatge perquè no hi ha oferta”, lamenta.

Interès creixent dels propietaris per a passar al lloguer de temporada

El lloguer de temporada s’ha erigit darrerament en l’alternativa d’alguns propietaris de pisos que han volgut esquivar el topall inclòs en la llei 12/2023 i que, ara com ara, només s’aplica Catalunya. Els contractes tenen una durada màxima d’onze mesos i a priori són pensats per a professors, estudiants, directius d’empreses i professionals –o perfils similars– que hi fan estades temporals. Les empreses dedicades a aquest sector, com GuestReady, admeten que han notat un interès creixent de propietaris de passar el seu pis a aquest mercat i ho atribueix al fet que es troben totalment desprotegits.

Concretament, Lorenzo Ritella, representant (country manager) de GuestReady, es refereix als riscs d’impagament, d’ocupació o de no poder disposar del seu habitatge quan el requereixen, perquè el poden necessitar durant els cinc anys que, pel cap baix, dura un contracte de lloguer. “En una situació de limitació de preus, risc d’ocupació, risc d’impagament… veuen aquesta fórmula com una manera de salvar-se de tots aquests problemes que implica el lloguer tradicional”, diu.

GuestReady és una empresa present a Barcelona i a més ciutats europees, a més de Dubai i Riad, que ofereix pisos a clients que fan estades temporals en aquestes ciutats per raons laborals o acadèmiques; o bé a famílies que fan mudança i necessiten un pis on allotjar-se durant dos mesos o tres. L’empresa s’encarrega de tot el procés del lloguer dels pisos: de la promoció als seus portals fins a la gestió de reserva amb els clients, l’assistència 24 hores, la neteja dels apartaments i els tràmits per donar d’alta els subministraments. Uns serveis, d’una altra banda, que justifiquen que el lloguer de temporada sigui més car.

“Els pisos són moblats i perfectes per a entrar-hi, obrir l’ordinador i començar a treballar”, diu Ritella. I afegeix que els clients en valoren la flexibilitat i que, per exemple, els lloguers es cobrin segons el temps d’estada i no pas per mesos sencers. Aquest darrer fet, segons Ritella, penalitza el propietari en certa manera perquè s’arrisca que el pis li quedi buit deu dies o quinze entre una entrada i una sortida. El propietari tant pot ser algú que té una segona propietat i que la posa al mercat per extreure’n una rendibilitat, com un professional que lloga casa seva per ajudar a pagar-ne el manteniment mentre ell fa estades llargues a l’estranger per motius laborals o acadèmics.

Arran de l’anunci del govern espanyol de crear un registre únic de lloguer de temporada que caldrà anar renovant d’any en any, Ritella diu que propietaris que només necessitin casa seva tres o quatre mesos i es quedin fora del registre hauran de deixar el pis buit els altres mesos, amb “tots els riscos que comporta”.

“Cal veure com ho fan. Segurament pot tenir un impacte dins el sector”, admet Ritella, que està preocupat per si es concedeixen permisos a les primeres sol·licituds que es rebin i la resta queden fora. “Veurem quantes en donen, com les donen… No entrem en el debat polític. Ens adaptem a les noves lleis i a les noves regulacions”, afegeix.

El Sindicat de Llogateres vol “atacar el problema d’arrel”

La portaveu del Sindicat de Llogateres, Carme Arcarazo, recorda que en realitat aquest registre és una norma imposada per la Unió Europa i no és atribuïble al govern espanyol. Per això diu que cal atacar el problema d’arrel i estendre el topall de preus al lloguer de temporada i d’habitacions per evitar aquest frau. Altrament, aquestes modalitats són un incentiu per als propietaris.

“Si tu dius a un rendista: ‘Vostè té la possibilitat de fer els lloguers habituals a 900 euros o pot fer lloguer de temporada al preu que vulgui’, evidentment aquells que volen especular triaran lloguer de temporada”, diu. El sindicat ha convocat una manifestació dissabte, 23 de novembre, en què també serà ben present la protesta contra aquesta modalitat de lloguer.

La lluita per un habitatge digne: què implicaria la vaga de lloguers?

Abans d’anunciar la creació del registre únic, el govern català ja va provar de regular aquesta modalitat mitjançant un decret llei que va acabar tombat al parlament. Al congrés, un vot de Junts en contra la regulació, juntament amb PP i Vox, ho va impedir, tot i que Junts es va comprometre setmanes més tard a permetre’n el debat.

“La classe política només rectifica i només pren mesures valentes quan la gent surt al carrer. Dit això, Junts ara mateix deixarà tramitar la nostra proposició de llei. Però, calma, això encara ha d’arribar a una votació final. No podem abaixar la guàrdia”, alerta Arcarazo.

Augment dels anuncis de lloguer de temporada

Experts consultats coincideixen a dir que als portals immobiliaris hi han augmentat els anuncis de lloguer de temporada. La presidenta de la fundació Hàbitat 3 i de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona (O-HB), Carme Trilla, explica que aquest augment és perquè els anuncis de lloguer tradicionals ni tan sols s’arriben a publicar. “En canvi, els lloguers de temporada sí que arriben als portals perquè no té cap més mecanisme que l’anunci”, diu. Trilla adverteix que hi ha lloguers de temporada que no s’anuncien com a tals i quan cal signar el contracte el propietari exigeix que durin menys d’un any.

Carme Trilla: “Demostrar que un pis és buit pot implicar-ne l’expropiació”

Ho confirma el gerent de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, Òscar Gorgues, que certifica un creixement dels anuncis de lloguer de temporada en percentatge perquè els de lloguer tradicional ja no es publiquen a internet. “És una il·lusió matemàtica”, resumeix. Gorgues opina que de lloguer de temporada n’hi ha hagut sempre i que de vegades, com ara amb els estudiants, s’han fet lloguers tradicionals tot i que en realitat eren de temporada per a acollir-se a bonificacions fiscals. “La situació irregular era la d’abans”, diu.

Per Gorgues, sempre hi haurà propietaris que si abans tenien un lloguer baix i ara no el poden apujar es passaran a la modalitat de temporada, però si la diferència és baixa no ho faran perquè no els compensa.

Per una altra banda, Ferran Font, director d’estudis de Pisos.com, adverteix que el mercat del lloguer de temporada té la naturalesa que té i anticipa que si s’aplica un topall de lloguers en aquest segment pot tenir el mateix efecte que en el lloguer tradicional: la reducció de l’oferta. “Si els propietaris no troben cap alternativa, en molts casos els retiraran del mercat de lloguer i tindrem un mercat temporal i de llarga duració en què potser hi haurà preus més bàsics però amb un volum d’oferta i de contractes signats tan baix que encara costarà més d’accedir al mercat de lloguer”, pronostica. Font considera que el lloguer de temporada es criminalitza.

Font quantifica el creixement dels anuncis de lloguer de temporada per sota el 5% a Pisos.com, tot i que admet que aquest percentatge és important, perquè és un mercat que té tendència a empetitir-se.

El 46% de les ofertes de lloguer a Idealista a Barcelona són de temporada

En canvi, Idealista assegura que gairebé la meitat de les ofertes de lloguer anunciades a aquest portal immobiliari a Barcelona són de temporada. En concret, la xifra ha arribat al 46% aquest tercer trimestre, 18 punts més que ara fa un any, segons dades del portal. El pes del lloguer de temporada sobre el total del mercat durant el segon trimestre d’enguany era del 42%.

Les xifres també van a l’alça en algunes altres ciutats, a ritmes diferents. Tarragona ha passat del 15% al 26% en un any, i Girona del 10% al 25%. A Lleida la tendència també és de creixement, per bé que encara residual (de l’1% al 5%).

Barcelona registra el pes més gran de les ofertes de lloguer de temporada respecte al total de totes les capitals provincials dels Països Catalans i de l’estat espanyol. Tarragona i Girona escalen posicions respecte al tercer trimestre del 2023 i ja són quarta i cinquena.

El nombre total d’anuncis que ofereixen un espai de residència per un temps curt també ha pujat en aquestes ciutats, tant respecte de fa un any, com respecte de fa cinc anys. A Barcelona, en un any els anuncis han crescut d’un 33%, menys que a Tarragona (42%), Girona (148%) i Lleida (400%), on les xifres relatives s’han disparat perquè fins ara el fenomen era pràcticament inexistent.

Al País Valencià i a les Illes, on la normativa encara no s’aplica, les xifres són molt més baixes, si bé també augmenten. A València, el pes del lloguer de temporada sobre el total del mercat de lloguer és del 14 %, amb una variació del 35% respecte de fa un any, i del 276% respecte de fa cinc anys. A Alacant és del 12 % i a Castelló tan sols és del 4%.

A Palma el pes del lloguer de temporada sobre el total del mercat és del 13%. Això implica una variació del 47% respecte de fa un any, i del 208% respecte de cinc anys enrere. En canvi, la variació del lloguer ordinari respecte de fa un any és del -8% i respecte de fa cinc anys, d’un -46%.

Un fenomen destacat a l’Alt Pirineu i Aran

Amb dades del portal immobiliari Habitaclia el primer trimestre del 2024, l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona (O-HB) ha analitzat l’indicador en els àmbits territorials de Catalunya. L’Alt Pirineu i Aran era el que més percentatge de lloguer de temporada tenia (38,7%), un augment de 20 punts respecte d’un any abans. Les comarques metropolitanes arribaven al 28,6% (8 punts més), per sobre de les Comarques Gironines (19%), el Camp de Tarragona (18,2%) i el Penedès (17,8%). El pes del lloguer de curt termini sobre el total és més baix a les Terres de l’Ebre (12,2%), les Comarques Centrals (7,8%) i Ponent (4,5%).

Baixada del lloguer de llarga durada

L’auge d’aquesta modalitat ha anat en detriment del lloguer estàndard, si més no segons les ofertes que s’han publicat a Idealista, que no necessàriament s’ajusten als contractes que s’acaben formalitzant. Barcelona és la ciutat amb una baixada més pronunciada en un sol any: el tercer trimestre del 2024 hi havia un 38% d’anuncis menys. I si es compara amb fa cinc anys la baixada és d’un 75%. És a dir, d’ençà del 2019 han desaparegut tres habitatges de cada quatre oferts a la capital catalana destinats a un lloguer estable.

Hi ha una tendència semblant a Tarragona, amb una baixada interanual del 31% i una del 37% respecte del 2019. A Girona, la tendència també és a la baixa (16% en comparació amb el tercer trimestre del 2023 i 45% en la variació a cinc anys), igual com a Lleida (11% en comparació amb un any abans, i sense dades del 2019).

The Washington Post · Mary Beth Sheridan i Gabriela Martínez

Ciutat de Mèxic, Mèxic. Aquesta setmana, Donald Trump ha nomenat Tom Homan “tsar de la frontera” i Stephen Miller sotscap de gabinet, dues tries que evidencien la intenció del president d’aplicar una política migratòria de línia dura. Pocs països es veuran més afectats que Mèxic per aquesta política que Trump ha descrit com “la campanya de deportacions més gran de la història del país”.

Gairebé la meitat dels onze milions de persones que es calcula que viuen il·legalment als Estats Units són mexicans, segons els analistes. Deportar-los a Mèxic és més econòmic i més fàcil que no pas enviar-los de retorn a països més llunyans que no tenen bones relacions amb Washington, com pot ser Veneçuela.

A Mèxic, els defensors dels migrants es declaren alarmats pel que pugui passar. Fer tornar milions de mexicans sense feina ni perspectives vitals a ciutats que van abandonar fa anys, diuen, pot desfermar el caos en zones assolades per la pobresa i el crim organitzat.

Podrà absorbir tots els deportats, Mèxic?

Es calcula que hi ha uns cinc milions de mexicans indocumentats als Estats Units. Deportar-ne gran part a Mèxic presenta problemes logístics enormes per a ambdós països.

Ara com ara, el govern nord-americà deporta amb avió uns cinc-cents immigrants no regularitzats cada setmana a Mèxic, on són rebuts per equips del govern que els ajuden a trobar feina i a demanar ajuts socials, segons que explica Arturo Rocha, ex-alt funcionari d’immigració mexicà.

Molts altres són deportats a través de la frontera terrestre entre Mèxic i els Estats Units, on no hi ha prou infrastructura per a gestionar grans xifres de deportats, segons els analistes. Hi ha una xarxa d’albergs per a immigrants, la majoria dels quals són gestionats per grups religiosos. Però, sovint, aquests albergs manquen de recursos financers.

“Ningú no està preparat per a deportacions d’aquesta magnitud: ni els governs ni les organitzacions de la societat civil”, explica el reverend Francisco Gallardo, un sacerdot catòlic que dirigeix el refugi Casa del Migrant a Matamoros, una ciutat contigua a la frontera amb Texas.

Per si no n’hi hagués prou, la presidenta mexicana, Claudia Sheinbaum –que va assumir el càrrec a l’octubre– encara està en procés de formar el seu equip govern, i alguns càrrecs clau que s’han d’ocupar de la política migratòria romanen vacants.

Les deportacions amenacen l’economia mexicana

Probablement, Mèxic es veurà obligat a rebre una gran xifra de persones en un moment en què la seva economia es contrau, i en què l’amenaça de Trump d’imposar aranzels als productes mexicans és més viva que mai. Prop d’un 80% dels productes mexicans –des d’alvocats fins a automòbils– s’exporten als Estats Units.

Però l’economia mexicana podria enfrontar-se a una altra amenaça derivada de les deportacions: la caiguda de les remeses estrangeres. Tan sols l’any passat, els mexicans als Estats Units van enviar a casa més de 60.000 milions de dòlars. Les deportacions a gran escala, en aquest sentit, “podrien afectar greument els mexicans més pobres”, segons que explica Tyler Mattiace, investigador per a les Amèriques de Human Rights Watch.

Les deportacions també podrien perjudicar l’economia nord-americana, que depèn dels treballadors indocumentats per a cobrir llocs de feina en sectors com ara la construcció, l’hostaleria i l’agricultura.

El crim organitzat també podria beneficiar-se de les deportacions

Homan, el nou “tsar de la frontera” de Trump, ha dit que la campanya se centrarà, en un primer moment, en els immigrants indocumentats que han comès delictes o bé han rebut ordres de deportació dels jutges, però que no han abandonat els Estats Units. “Hem de perseguir-ne els pitjors primer”, diu en declaracions a The Washington Post.

Però la repressió de la immigració als Estats Units ha tingut l’efecte involuntari d’enfortir els grups de delinqüència organitzada al costat mexicà de la frontera. Els càrtels guanyen milers de milions de dòlars gràcies als “imposts” als contrabandistes que els emigrants contracten per travessar l’Amèrica Llatina i la frontera dels Estats Units. Molts grups criminals també es dediquen a segrestar-los per a demanar-ne un rescat.

El reverend Marvin Ajic, un sacerdot catòlic que va dirigir un refugi per a desplaçats a la ciutat mexicana de Nuevo Laredo durant quatre anys, explica que els grups criminals podrien aprofitar-se de l’arribada en massa d’immigrants a les ciutats frontereres amb els Estats Units, moltes de les quals són considerades altament violentes.

“Els càrtels, pràcticament, han declarat el control de la zona nord de Mèxic”, diu. I afegeix: “L’única cosa que s’aconseguirà amb això és fer que els immigrants siguin vulnerables.”

Els envits de Mèxic, més enllà dels deportats

Segurament, Mèxic seria capaç d’absorbir els seus propis ciutadans deportats dels Estats Units. No és clar si el govern de Trump pressionarà l’executiu mexicà perquè també accepti de rebre immigrants no regularitzats provinents d’altres països.

“No crec que el pla de Trump comporti deportar només migrants mexicans a Mèxic”, diu Eunice Rendón, codirectora d’Agenda Migrante, un grup de defensa dels drets dels desplaçats amb seu a Ciutat de Mèxic. “Aquí és on començaran les dificultats: la frontera s’omplirà”, continua.

Què pretén de fer Mèxic?

Arran de la pressió del govern Biden, Mèxic va desplegar la seva pròpia ofensiva contra els emigrants l’any passat, que ha contribuït a reduir les detencions a la frontera nord-americana en un 78% d’ençà del desembre passat. Ara les detencions són, fins i tot, més baixes que no a la fi del primer mandat de Trump.

Preguntada sobre el nomenament d’Homan, Sheinbaum va dir als periodistes dilluns: “Sempre defensarem els mexicans de l’altre costat de la frontera.” En aquest sentit, el govern mexicà ha anunciat que reforçarà el personal en els més de cinquanta consolats mexicans als Estats Units per a ajudar a garantir que es respectin els drets dels immigrants.

Però Trump ha amenaçat d’imposar aranzels d’un 25%, pel cap baix, en cas que Mèxic no freni dràsticament el trànsit d’emigrants i drogues a través de la frontera. Atesa la dependència de Mèxic del comerç amb els Estats Units, és possible que Sheinbaum acabi cedint a algunes de les exigències de Trump –tal com va fer el seu predecessor, el president Andrés Manuel López Obrador, durant el primer mandat de Trump.

“Estem preparats per rebre grans xifres de migrants, com ja hem fet anteriorment”, diu Rocha, l’ex-funcionari d’immigració. “Però la pregunta clau és: com de multitudinàries seran aquestes deportacions multitudinàries?”

Valentina Muñoz Castillo ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Suposem a tall d’hipòtesi que la geografia determina el caràcter d’una societat més que no pas les velles fórmules del segle XIX: la personalitat excepcional i la lluita de classes. Suposem, a més, que la geografia és la causa primera i més permanent de la identitat, com suggeria Fernand Braudel a L’identité de la France, el llibre amb què l’historiador francès coronà la seva magna obra. Sense caure en la dialèctica materialista, els llibres de Braudel combinen la macrohistòria i la microhistòria. L’historiador hi mostra la importància del clima, l’orografia i la geopolítica en els afers humans. No és que les famoses lleis de la història s’espargeixin amb una ventada de condicions meteorològiques i constants paisatgístiques, sinó que aquelles lleis es matisen i acoloreixen amb la concreció circumstancial del teatre de la història.

Que la geografia és un element cabdal en la vida dels pobles no és cap descobriment de l’escola dels Annales. Els grecs van emprar-la per derrotar l’esquadra persa a l’estret de Salamina; Wellington aprofità una elevació del terreny a Waterloo per preservar les seves tropes i llançar-les sobre Napoleó en el moment oportú; la gran novel·la èpica del segle XIX, Guerra i pau, fa del clima i la geografia de Rússia aliats naturals del mariscal Kutúzov, personificació de l’heroi popular. De la intuïció i aprofitament de les oportunitats ofertes per l’escenari en moments decisius se’n podria dir, emprant el neologisme de Mikhaïl Bakhtin, consciència del cronotop. Per a copsar-ne l’abast, n’hi ha prou de tenir en compte un fet tan farcit de conseqüències com fou el trànsit de la cosmografia antiga a la moderna, quan la humanitat passà de la representació plana de la terra a l’esfèrica. 

La geografia és indiscutiblement un saber primordial. Però quina és l’essència d’aquest saber? El moll de la idea geogràfica la fa clarament afí a la geometria. Si la primera és la ciència de representar la terra, la segona és la de mesurar-la. I mesurar significa determinar les distàncies en l’espai. Però l’espai ha estat concebut de maneres molt diferents al llarg de la història. L’espai euclidià és pla, bidimensional i infinit. L’espai newtonià hi afegeix la tercera dimensió. Ambdós són invariables i per tant serveixen de referència absoluta per al moviment dels cossos. Però heus aquí que la Teoria General de la Relativitat diu que el temps i l’espai són indestriables i que els afecta la massa i l’energia. Dit d’una altra manera: geografia i història són inseparables i els esdeveniments depenen de factors com la massa i l’energia dels pobles en moviment.

Que els víkings d’Eric el Roig  arribessin a Grenlàndia resultà històricament intranscendent. A l’Europa del segle X no hi havia prou energia social ni econòmica per a acostar les masses continentals. Per contra, durant l’expansió del Renaixement, la voluntat de retallar la distància entre Europa i l’Àsia començà la tasca de circumscriure i condensar el planeta, amb conseqüències irreversibles en tots els ordres de la vida. Una d’elles, la identitat. Sols cal passar revista a la desaparició de cultures i llengües arran de la colonització del Nou Món, homogeneïtzació paral·lela a la formació de les identitats nacionals, sorgides de l’enderroc de legitimitats i jurisdiccions medievals al vell continent. En aquestes noves formacions hi feia un paper determinant la geografia? Si ens creiem els mites nacionals, sí. Per exemple, el de la preformació natural de França com un hexàgon, que tanmateix costà moltes guerres emplenar amb la llengua i els costums francesos. Un hexàgon encara imperfecte, si tenim en compte l’extensió de la sobirania francesa sobre Còrsega i Nova Caledònia. Però els mites no fan cabal de les contradiccions. 

La distància, més que no pas l’orografia o el clima, té un paper decisiu en els destins dels pobles. Les distàncies i l’enormitat de l’espai sempre han estat els grans aliats de Rússia durant les invasions. La distància i l’oceà feren possible la independència de les colònies americanes, tant les del nord com les del sud, i expliquen la dificultat de les europees per a obtenir-la. Irlanda trigà molt més a deslliurar-se del domini anglès que no pas les colònies angleses d’Amèrica. Escòcia encara no ho ha aconseguit. I Catalunya tampoc. No hi ajuda la juxtaposició territorial amb la  metròpoli ni l’encongiment de la distància cultural, sentimental i lingüística. 

Si hom insisteix a proclamar el treball de la longue durée (que en història fa el paper d’eternitat) com a garantia de l’essència de les nacions, cal demanar-li pel mecanisme causal que lliga un epifenomen cordial i sovint intuïtiu, com és la identitat, a regularitats externes com el règim dels vents i les pluges, la fertilitat o aridesa del sòl, la rugositat o dolçor del terreny, la fragositat de la costa o la presència de ports naturals. I per què aquestes peculiaritats pesarien en la consciència d’un poble o en el seu tarannà reflex més que no pas l’acumulació i superposició de factors directament humans, com ara les guerres, les invasions, la persistència, desaparició o substitució de cultes, els models proposats a l’admiració, la proporció entre racionalitat i superstició, la forma de govern, etc. En aquest cas com en altres, la dificultat d’avançar de l’abstracció al coneixement efectiu rau en la confusió, ja advertida per Spinoza, entre allò que sols existeix en l’enteniment i allò que efectivament hi ha en la cosa en si. L’enteniment, diu Spinoza, no és capaç de baixar dels axiomes universals a les coses particulars, car els axiomes són il·limitats (és a dir, que la generalització no té fites) i no inclinen l’enteniment a contemplar una cosa particular més que no cap altra. 

Si sols parlem de la determinació de la identitat per la geografia o l’espai no haurem dit res. O, més ben dit, sols haurem emès paraules, creient erròniament que com més abstracció més comprensió. Veiem, per exemple, la relació de la geografia amb la identitat catalana. Històricament, els catalans comencen a diferenciar-se dels francs (amb qui els castellans del segle XII encara identificaven, com ho demostra el Cantar de mio Cid) en virtut de la distància entre la perifèria pirinenca i la seu imperial carolíngia. Als segles VIII i IX, la distància permeté als comites encarregats de la defensa de la frontera amb l’islam d’esdevenir independents i de manera semblant als colons nord-americans del segle XVIII d’establir jurisdiccions locals que, coalitzades, fomentarien el sorgiment de l’ètnia catalana. La distància al si de l’imperi carolingi quedava modificada per l’energia dels pobladors de la frontera i cristal·litzava en la Catalunya Vella. Mirant el mapa dels anomenats Països Catalans –una nomenclatura cada vegada més desiderativa que no pas objectiva–, es pot comprovar que la forma que prengueren aquests territoris en l’espai euclidià depengué molt menys dels accidents del territori que de la massa demogràfica disponible i de l’energia que aquesta massa fou capaç de generar militarment, políticament i culturalment. La forma amb què aquests països es dibuixen encara avui sobre el mapa de la península ibèrica mostra clarament l’aprimament progressiu del territori que els catalans foren capaços d’ocupar, impregnar culturalment i conservar durant els segles d’expansió i conquesta. La forma del territori “de Salses a Guardamar” apareix encara més escanyolida si en restem els territoris originalment de parla aragonesa i avui castellana a ponent del País Valencià. Però no és sols al País Valencià sinó al conjunt del mapa d’aquests països que la catalanitat es troba en franc retrocés. Fundada en la idea de comunitat lingüística i no en llaços d’unió política o sentimental, la idea moderna, fusteriana si voleu, de comunitat nacional entre “països” potencialment federables contrasta amb l’ús real de la llengua, pràcticament extinta en molts indrets històrics de la catalanitat. D’aquesta identitat sorgida d’una història que avui no passaria el filtre de la correcció política, és insensat d’esperar-ne la restauració per compte de constants geogràfiques, la ràpida alteració de les quals posa de manifest el canvi climàtic.

Si la geografia i la distància tenen un paper decisiu en la formació de la identitat, no deuen tenir també alguna cosa a veure amb la dissolució? La distància entre Madrid i la costa Mediterrània s’ha escurçat radicalment amb els avenços del transport i la comunicació. El ferrocarril i les carreteres radials, la premsa nacional i provincial, la ràdio i la televisió estatals del segle passat, l’AVE, les autopistes i els avions d’aquest segle han transformat les zones més populoses del País Valencià en extensions de Madrid, mentre les Illes esdevenien un entrepà amb una població autòctona comprimida entre el turisme estranger i una immigració espanyola reclutada per suplir les necessitats de l’hoteleria. Catalunya, l’únic dels territoris “federables” anomenat mitjançant l’epònim i no pas amb el nom d’una ciutat, illa o comarca, ha resistit millor per aquest motiu l’absorció en l’espanyolitat, però també pateix cada vegada més l’efecte dels vasos comunicants per l’enorme desequilibri de la pressió entre els vasos. 

Voler fer de la geografia el garant de la catalanitat significa agafar-se a una abstracció com a la taula de salvació. És confiar que la geologia, la climatologia i les ciències ambientals facin la feina que les persones no saben fer o no poden fer. És creure que les muntanyes i les platges, que avui atreuen turistes i residents d’arreu, recompondran, per obra i gràcia de la llarga durada, el caràcter històric d’una demografia d’al·luvió que s’anivella dins el marc normatiu espanyol. La geografia ha estat decisiva en la configuració de les identitats d’Europa, però allò que més diferencia el vell continent dels altres, amb l’excepció potser de l’Àsia, és la gravitas històrica, l’acumulació de fets memorables i el seu pes en la memòria dels pobles. 

La història, que no esdevingué un coneixement especialitzat fins al segle XVIII, ha madurat paral·lelament a les identitats nacionals modernes. La història és, essencialment, història dels fets, de les accions i decisions humanes, és consciència de l’esdevenir en lloc de la consciència estàtica de l’ésser als pobles antics. És quan els pobles s’enfonsen en el fatalisme de la natura que deixen de ser actors i es lliuren a la contemplació i al somni. Llavors es confien als mites, dels quals la història és una filla emancipada després d’un gran esforç d’objectivitat i de control de l’afecció desiderativa.

La presentació dels avals per al congrés d’Esquerra Republicana de Catalunya ens ha deixat una primera impressió sobre el possible resultat, que cada dia sembla més decantat al costat d’Oriol Junqueras. La seua candidatura ha presentat 2.565 avals, la de Xavier Godàs i Alba Camps –allò que en diuen “els roviristes”– n’ha presentades 1.510 i Foc Nou, la d’Helena Solà i Alfred Bosch, 468. La candidatura impulsada pel Col·lectiu Primer d’Octubre no ha entrat en la cursa perquè n’ha aplegades tan sols 157.

La suma de les altres tres candidatures, doncs, és lluny d’igualar la xifra aconseguida per Junqueras i Alemany. I els 4.700 avals ja registrats semblen deixar poc marge a les sorpreses. La votació per si calia investir president Salvador Illa, la més important d’aquests darrers anys, va mobilitzar solament 6.349 militants, una xifra que no sembla gens probable que se supere ara. De manera que restarien uns 1.600 vots, aproximadament, per a repartir. Perquè Junqueras no superàs el 50% en la primera tanda, els altres candidats, tenint en compte que el Col·lectiu Primer d’Octubre ha decidit d’abstenir-se, haurien d’aconseguir pel cap baix 1.100 vots dels 1.600 restants, i això no sembla abastable.

De tota manera, la xifra de votants serà significatiu per a entendre el volum de la crisi en què s’ha abocat el partit. La decisió de fer president Salvador Illa, presa amb el vot a favor de tan sols el 53% dels militants que hi van participar, ha causat, segons que sembla, baixes importants –cosa que explica les dificultats de les altres candidatures, i sobretot de les dues rupturistes, segons que expliquen ells mateixos: diuen que molta gent que els podia avalar ja ha deixat el partit.

De manera que en la votació no solament es veurà el resultat de la batalla interna, sinó que també tindrem una primera fotografia de l’estat en què es troba Esquerra Republicana i, per tant, de la projecció futura que la victòria de Junqueras podria arribar a tenir.

Perquè Junqueras fantasieja encara amb la possibilitat de ser president de la Generalitat –cosa que tot el país ja sap que no passarà mai–, però la realitat que es trobarà després de la seua possible victòria serà molt diferent d’allò que ha estat ERC aquests darrers deu anys.

Bàsicament, el cicle de mals resultats acumulats pels republicans no es pot capgirar fàcilment. És molt evident, per més voltes que hi vulguen pegar, que l’electorat independentista ha deixat de confiar en ells. Amb raó, tot siga dit. I Esquerra, per més fantasies que vulguen tenir, no té cap altre electorat a què agafar-se, si vol ser un partit gran.

Recuperar la confiança dels electors independentistes ja seria una tasca difícil en qualsevol cas per a una ERC que ha caigut a plom de 33 diputats a 20, quan tenia a les mans tot l’aparell de la presidència. Però hi ha molt pocs dubtes que aquesta missió esdevindrà simplement impossible si la persona que hi posen al capdavant és Oriol Junqueras.

En primer lloc, i principalment, perquè les seues credencials ja han caducat dins l’independentisme. Tret dels incondicionals, ni els del seu partit se’l creuen, ja. Començant per la que ha estat la seua companya de direcció tots aquests anys, la majoria de càrrecs i cares visibles i conegudes del seu partit no se’l creuen, fins al punt que li demanen públicament que plegue, que s’aparte.

I després perquè l’animadversió visceral i irracional que Junqueras professa al president Puigdemont tan sols pot dur-lo en la direcció contrària a l’independentisme: precisament, allà on alguns dels seus principals avaladors se senten ben còmodes, a ser una crossa del Partit Socialista Espanyol, una mena de franquícia catalana exòtica de les esquerres espanyoles. I per aquest camí tots sabem quin és el futur que espera a Esquerra Republicana. Cap.

Però hi ha encara un darrer factor. Ningú no en parla ara mateix, però la tradició d’Esquerra després de maniobres com aquesta on ara es troben embolicats ens dibuixa escissions i nous partits. La darrera vegada que hi va haver una situació semblant en van aparèixer uns quants, cap dels quals no ha tingut una llarga vida pròpia, però que clarament van influir molt positivament en la consolidació i l’expansió del moviment independentista. Podria tornar a passar això ara?

Perquè Esquerra pot immolar-se, té el dret de fer-ho, però precisament allò que ha demostrat és que un espai polític socialdemòcrata i nítidament independentista té un mercat ampli a Catalunya.

Amb aquesta perspectiva, un dirigent assenyat i moderat, en una situació com la que té Esquerra Republicana avui, faria mans i mànegues per rebaixar la tensió i mantenir la unitat del partit, repartint joc entre els seus competidors i acomboiant-los, intentant recosir les ferides i essent generós i empàtic. Però, tornem al començament, resulta que parlem d’Oriol Junqueras. I no és precisament un personatge desconegut ni és creïble que canviarà d’avui per demà.

 

PS1. Avui comença a Madrid el judici contra Gonzalo Boye. En aquest article, Josep Casulleras us n’explica les principals claus. També ahir Casulleras va entrevistar Boye i en va eixir aquest article que cal llegir: “Que no es confonguin, jo no seré ostatge de ningú”.

PS2. Aquest cap de setmana s’ha estrenat a Nova York el film de Ronan Farrow Surveilled, sobre Pegasus, que assenyala l’estat espanyol com a exemple de violacions de drets humans amb l’ús del programari espia. El film s’estrenarà dijous a HBO Max, però a VilaWeb ja l’hem vist i us l’expliquem: “Així és ‘Surveilled’, el film d’HBO que farà avergonyir Espanya arreu del món”.

PS3. Aquest cap de setmana s’ha fet a Andorra la Vella la primera semifinal de la Lliga del Paraulògic, de la qual han eixit els primers cinc finalistes. Us expliquem com ha anat i us oferim un vídeo amb imatges d’aquest acte tan concorregut.

PS4. El professor Joan Ramon Resina ens obsequia avui amb un altre dels seus interessants articles, en aquest cas sobre el paper de la història i sobretot de la geografia en la construcció del nostre país. Més enllà de divergències concretes que tinc sobre la seua anàlisi i sobre les seues interpretacions, l’article exposa molt bé el fons de la qüestió, i sobretot les conseqüències. I, com sempre, és magníficament escrit: “La geografia i la història“.

Hi ha alertes sanitàries perquè tants dies després de la inundació les clavegueres encara estan embossades, hi ha restes i deixalles amuntegades ací i allà, i la ferralla dels cotxes. Les canonades de les aigües negres de moltes finques desguassen lliurement dins els garatges encara negats. El llot és ara una amalgama pudent de detritus de tota mena que l’aigua a pressió amb prou feines pot esborrar. La fortor de la podridura ho enfarda tot i fa inhabitables les cases i intransitables els carrers de l’Horta Sud, aquesta comarca que massa vegades ha servit de pati del darrere de València. Polígons industrials; ciutats dites dormitori despectivament, com si les ciutats no fossen totes dormitoris immensos; vies de tren, autopistes i bypass; la canalització del riu Túria que ara ha estat una barrera… Tot ha anat a morir més enllà dels límits de la gran urbs. Res d’això no surt a les postals de la Ciutat de les Arts i les Ciències.

Ara, però, la podridura duu corbata negra i perfums cars i es passeja fatxenda pels passadissos de les Corts Valencianes. La podridura empudega la casa de la paraula amb mots impertinents i insuficients i mirades de compunció cap al no-res. La podridura parla amb desimboltura com qui llegeix les darreres notícies d’ultramar. Un tràmit enutjós, com un mal de queixal. Se sap escrutada i intenta gestos de franquesa que esdevenen desaprensius. La podridura marca els temps i mira per damunt del muscle aquells que el posen davant l’espill i li demanen, per exemple, si pot dormir cada nit, quan es trau la corbata negra i el vestit i la camisa emmidonada i ja no hi ha copets a l’esquena ni felicitacions interessades. Diu que hi ha hagut llàgrimes i abraçades, a les Corts. No per les víctimes, sinó pel comiat de qui es pensa encara que és injust que haja de deixar el càrrec per unes paraules fora de lloc. Elles, que també s’han vestit de dol i no s’han maquillat, se n’aniran pel desguàs d’aquest govern que ha fet fallida i és en via de desballestament.

Però la podridura dorm tranquil·la, de moment. S’abrigalla amb un pijama de mentides i espera que a còpia de repetir-les esdevinguen la veritat incontestable. La veritat judicial, també. Li ha funcionat unes altres vegades. Sempre, gairebé. I ara també funcionarà, pensa, perquè no entén res, perquè no sap on és, perquè orbita per inèrcia una dimensió desconeguda. Per això gesticula tant, inclina el cos cap al micròfon, vincla l’esquena, gira la cintura, es posa i es lleva les ulleres, beu aigua, fa silencis, cerca la comprensió dels seus, també de dol, com la lluna plena que aquests dies il·lumina les nits de fang i d’insomni de l’Horta Sud, de les Riberes, dels Serrans, de la Foia de Bunyol, de la Plana d’Utiel-Requena. Nits de nacre fetes de la dignitat i del silenci que naix quan les aigües es retiren i resta la deixa del fang i la devastació.

No en parla, d’això, la podridura. De la solitud de qui espera. De qui encara no té una porta per a protegir el que li queda de llar. Dels garatges subterranis encara plens d’aigua. De les cues per a aconseguir menjar tants dies després de la pluja. De les joguines enfangades. Del piano, de la faixa de muixeranguer, de la clau anglesa del taller mecànic o de l’eixugador de la perruquera del barri. La podridura parla d’uns culpables que no són mai ell i d’instruccions que ningú no va donar. Tampoc ell.

Diu el diari que encara han trobat una víctima en un polígon industrial, i encara n’hi ha més que jauen absents i criden en silenci perquè algú els recupere dignament del fang. El rellotge aturat el 29 d’octubre de 2024. La llista de la compra a la butxaca. L’absència a la reunió de l’endemà. El regal d’aniversari de la dona al maleter del cotxe que han trobat tants quilòmetres aigües avall, però on és ell? Com és que no el troben? I la filla reprodueix mil vegades el darrer àudio que el pare li va enviar. Arribaré un poc tard a sopar, que la carretera sembla una piscina, avisa la mare que no la localitze…

No hi van ser les víctimes, el dia de la podridura criminal a les Corts. La podridura hi va sobrevolar, les va convertir en una massa informe per no mirar-les als ulls. Més de dos-cents parells d’ulls escrutadors sobre la podridura verborreica i encorbatada. Les víctimes molesten i les famílies també, ja ho deixaren clar dos dies o tres després de la barrancada. Tothom a casa a esperar dins el fang que l’aigua a pressió no aconsegueix de traure de tan endins i tan aferrat com està. Ànimes enfangades, ulls buits. A esperar què? A esperar qui?

Per higiene, per a entreveure el futur, la primera cosa que cal fer és desinfectar, arrancar de soca-rel la podridura.

La humanitat sempre ha volgut amagar les seves deixalles, fer-les desaparèixer de la vista, de la vida i del paisatge. Però aquesta actitud cosmètica i cínica no impedeix que se’n generin i es multipliquin cada any exponencialment per tot el planeta. Els nostres residus humans, tèxtils, electrònics, químics, nuclears, plàstics o minerals, soterrats, incinerats, mal reciclats o enviats arreu del món, causen desastres ambientals, malalties i morts de persones, pobresa i esclavatge. Però també negocis multimilionaris que atrauen corruptes i màfies sense escrúpols o, per contra, comerciants mitjans i petits i treballadors pobres que hi troben un mitjà de subsistència.

Malgrat tot, les deixalles són història. Així ho han demostrat els arqueòlegs que investiguen el passat de la humanitat, i, de segur, així es farà en el futur per tenir un retrat més complet del nostre present. Mentrestant, els nostres residus fereixen de mort el planeta, la natura i els habitants. No sabem quines conclusions trauran els historiadors dels mil dos-cents milions de mòbils o dels quatre-cents seixanta milions d’auriculars que es fabriquen cada any al món sense perspectiva de reciclar-se. Tan sols un 17,4% dels residus electrònics que produïm es recicla adequadament. Què en fem, de la resta?

Ens falta molta informació i molta recerca per a aprofundir en la crisi mundial dels residus i les conseqüències actuals i futures. Sense caure en tòpics bonistes ni paranoies apocalíptiques. Durant anys, el jove periodista Oliver Franklin-Wallis (1989), que escriu regularment a The Guardian, Wired i The New York Times, ha recorregut el món seguint la pista de les nostres deixalles i residus, i n’ha publicat el llibre Un món de deixalles (Comanegra). On van a parar? Com acaben? Quin volum de materials representen? Quins mals ambientals i per a la salut causen? Com reciclem i amb quines garanties d’èxit? Com és el submon dels residus i quins personatges l’habiten?

Coberta de ‘Un món de deixalles’, d’Oliver Franklin-Wallis.

Després d’haver llegit el llibre, un dels més complets que hi ha sobre la crisi mundial de les deixalles, naveguem en una mar de dubtes i reflexions que, per alguna raó, els poders ens volen ocultar. Un món de deixalles ha estat considerat un dels millors llibres del 2023 per mitjans com ara The Guardian i The New Yorker. Llegir-lo és saber les xifres i dades esgarrifoses que ens amaguen i visitar, de bracet de l’autor, escenaris impressionats (dignes de Blade Runner), com ara els abocadors de Nova Delhi, les profunditats del riu Ganges, els mercats de la roba de segona mà a Ghana, les plantes de reciclatge dels EUA i els magatzems per a acumular i sepultar els residus nuclears al Regne Unit.

A més, en el viatge exhaustiu que fa per tot el món, l’autor ens descriu unes altres realitats humanes i socials que conviuen amb el nostre món visible. I, també, un recull de personatges molt pintoresc que donen vida als abocadors, en subsisteixen, o proven de corregir els greus errors que cometen les nostres societats a l’hora de produir, llençar i destruir (o amagar) tot allò que ja no ens serveix, ni per a viure ni per a fer avançar l’economia capitalista.

L’obsolescència programada, els bolquers d’un sol ús, els embolcalls de plàstic i les rebaixes de preu que faciliten els productes de fabricació xinesa i fenòmens com ara el Black Friday, per citar alguns dels nostres costums més perjudicials, són multiplicadors de la generació de residus, una dinàmica que ens oculten, però que ja comença a rebentar per tot el món de manera preocupant. I no se’n veu el final, ni estan clares les possibilitats que, de moment, s’han posat en funcionament per racionalitzar i fer menys perillosa la nostra immensa capacitat de generar brossa, quantitats immenses de deixalles que ja amenacen la salut del planeta i de la humanitat.

Abocador a cel obert de residus plàstics (fotografia: Greenpeace).

És una investigació que, com ha de fer el bon periodisme, il·lumina els racons que el poder vol invisibilitzar, ens aporta interessants coneixements històrics, científics i econòmics i, sobretot, ens fa repensar la nostra mirada ingènua, mediatitzada, sobre el món i les coses. La publicació d’Un món de deixalles coincideix amb la Setmana Europea de la Prevenció de Residus, que es fa del 16 al 24 de novembre.

No havíem generat mai tants residus a una escala tan gran

El 2016 a tot el món es van generar 2.010 milions de tones de residus sòlids. Als EUA, país on es malbarata més, cada persona produeix 2 quilos de residus el dia. Com més rics, més residus. Tal com avança el capitalisme, és previst que l’any 2050 generarem 1.300 milions de tones més l’any, en bona part procedents del sud del planeta. Encara hi ha dos mil milions de persones que no tenen accés a la recollida de residus. Un terç dels residus sòlids mundials s’aboquen o es cremen a l’aire lliure, i això causa perjudicis al medi i agreuja perillosament la crisi ecològica i climàtica del planeta.

L’aire, la terra, els rius i les mars se’n ressenten. Als residus quotidians, hi hem d’afegir els abocaments tòxics industrials, de clavegueres i fàbriques, o centrals elèctriques i nuclears. El resultat és que alguns dels rius més importants del món, com ara el Ganges i el Mekong, ja són un perill per a la vida humana, la fauna i la vegetació. Infants, dones i gent pobra arreu dels països del sud tenen problemes greus de salut perquè es veuen forçats a viure i guanyar-se miserablement la subsistència amb els residus del món ric.

Contaminació al riu Ganges, a l’Índia.

La veritat és que bona part de les nostres deixalles no es reciclen sinó que es deslocalitzen. És el “colonialisme tòxic”. Enviem la nostra brossa als països més pobres, a plantes de reciclatge a la Xina, al sud-est asiàtic o a l’Europa de l’Est. O a abocadors il·legals a Malàisia o a Turquia. Hi ha vint milions de persones per tot el món que es guanyen la vida remenant i destriant escombraries, sobretot als països del sud.

En el seu recorregut pel món dels residus, Oliver Franklin-Wallis té dues preocupacions clau: què llencem i les oportunitats perdudes que causa el malbaratament. El seu estudi aporta xifres impressionants: ben bé un terç de tots els aliments que es produeixen al món acaba a les escombraries. Alhora, al mateix món, vuit-cents vint milions de persones passen fam cada dia. Malgrat les iniciatives que ja existeixen per a aprofitar els residus, reciclar, i protegir les persones i el medi, la nostra brossa creix a una velocitat vertiginosa. El que fem és insuficient, o no és ben fet, per a controlar un problema que ja ha esdevingut una amenaça.

Llocs on aboquem o reciclem la brossa

Una de les virtuts del llibre és la descripció que fa l’autor d’aquells llocs, ben lluny de la nostra vista, on es llencen i es tracten els residus. Els grans abocadors a cel obert són en països pobres. És extraordinària, la descripció que fa d’una visita d’exploració a la muntanya de residus que és l’abocador de Ghazipur, prop de Nova Delhi. Hi ha 14 milions de tones, en 28 hectàrees que formen una muntanya de 65 metres. El boirum, les aus carronyaires, la pudor, els accidents, les persones que hi viuen carregades amb sacs i cistells triant allò que podran vendre per a viure en la misèria.

Un dels abocadors més grans del món és el de Ghazipur, a Nova Delhi.

També obtenen fruita i restes de menjar que faran servir per a la seva manutenció. De vegades, s’ho han de disputar amb els animals i bèsties depredadores que freqüenten els abocadors, com ara óssos, porcs senglars, gossos salvatges o gavines. Hi ha una mena de cigonya a la península ibèrica que ja ha abandonat els seus hàbits migratoris perquè troba menjar tot l’any als abocadors a l’aire lliure.

L’autor ens informa de com actuen i viuen els qui es dediquen a treballar als abocadors. Com es descomponen els materials i originen productes sòlids i líquids molt tòxics i mortals. La pluja torrencial pot causar esllavissades de brossa i despreniments que han causat moltes víctimes mortals. L’any 2017, per exemple, al món van morir cent cinquanta persones per aquesta mena d’accidents; vint-i-nou, en un abocador de Sri Lanka.

Un altre dels maldecaps que originen aquests abocadors, tant els legals del Primer Món, com els il·legals del Tercer Món, és l’emissió de gas metà a l’atmosfera. El metà és vint-i-vuit vegades més potent com a gas d’efecte hivernacle que no pas el diòxid de carboni. L’autor posa un exemple esfereïdor. Un satèl·lit espacial va detectar l’any 2021 que un sol abocador de Lahore (Paquistan), emetia cada hora 126 tones (!) de metà, una quantitat equivalent a les emissions per hora d’uns 6.200 cotxes.

El sector dels residus, en totes les seves variants arreu del planeta, és un món força opac, com, de fet, pretenen que siguin les nostres deixalles. Però el periodista ha aconseguit èxits interessants. Malgrat les dificultats per a obtenir respostes afirmatives a les seves demandes d’informació i de visitar instal·lacions de residus, Oliver Franklin-Wallis ha aconseguit d’entrar en llocs, i descriure’ns-els, com ara el dipòsit controlat d’Ellington, propietat de la multinacional SUEZ, la fàbrica de paper de Kemsley a Kent, on reciclen bona part del cartó (l’or beix) que produeix Amazon i una planta de reciclatge de plàstics al sud de Newcastle.

Ghazipur, Nova Delhi (fotografia: Money Sharma, AFP, Getty). La Xina, abocador i reciclador per excel·lència

L’any 2000 la Xina va entrar a l’Organització Mundial del Comerç. Al cap de pocs anys el país es va haver convertit en la principal destinació mundial dels residus d’acer, coure, alumini, paper i plàstic. El 2016, els EUA ja enviaven a la Xina cada dia la xifra exorbitant de 1.500 contenidors de deixalles. Però, amb pocs anys, el nivell de contaminació d’alguns rius en zones dedicades al reciclatge va arribar a xifres molt alarmants, com també els nivells de cadmi i plom a la sang dels nounats.

L’any 2018 el govern xinès va aprovar l’operació Espasa Nacional, que prohibia la importació il·legal de residus occidentals per protegir la salut i la natura. En aquell moment, Europa hi enviava el 85% de les seves exportacions de residus de plàstic. A partir d’aleshores, la brossa occidental es va dirigir a països amb “mala gestió dels residus”, és a dir, més permissius o corruptes amb la prevenció de la salut i el medi: Malàisia, Indonèsia, Sri Lanka, Vietnam o les illes deshabitades del sud del Pacífic.

En l’ampli recorregut pel passat i el present d’aquest gran reportatge, l’autor també ens fa conèixer els mercats de roba de segona mà africans, especialment, a Ghana, o els greus problemes sanitaris de Londres al segle XIX quan el Tàmesi era una claveguera a cel obert i les epidèmies del còlera devastaven la població o els errors que es cometen amb els aliments i els productes de conreu.

Abocaments tòxics exportats d’Europa a Abidjan, a Costa de Vori.

Sobre el sector de l’agricultura i l’alimentació, el llibre aporta una informació bona i sorprenent. Una dada important, per exemple: l’energia que destina al Regne Unit a conrear 61.300 tones de tomàquets en bon estat que la gent acaba llençant a la brossa es podria fer servir per conrear prou blat per a alimentar 105 milions de persones que passen fam.

Les tradicions populars mal enteses també són una font de malbaratament. Un exemple és Halloween, una celebració absurda que s’ha anat estenent per tot el món, amb efectes penosos en tots sentits. Al voltant del 80% dels deu milions de carabasses que es conreen al Regne Unit es fan servir com a decoració de Halloween i després es llencen sense ser menjades, i això genera unes 18.000 tones de residus alimentaris. Als EUA, més afeccionats encara a aquesta estranya tradició, se n’arriben a llençar 900.000 tones.

També és molt inquietant, sobretot pel creixement que és previst en el futur, el destí de les deixalles electròniques. La brossa electrònica és altament contaminant i tòxica. Aquest és un sector encara més opac i sinistre, si és possible. Sabem que al món solament es recicla un 17,4% dels residus electrònics. I què passa amb el 82,6% restant? No ho sabem. Segons que ha investigat l’autor, es calcula que entre un 7% i un 20% s’exporta, i al voltant d’un 8% es llença als abocadors i les incineradores dels països del nord del món. De la resta, no en tenim cap rastre.

Malgrat tot, sembla que molts governs del nord comencen a ser conscients de la gravetat del problema de la contaminació i el malbaratament que causen els residus al planeta. Almenys, la qüestió ha deixat de ser un tabú, una cosa secreta que cal amagar, i ha esdevingut un tema de discussió política internacional. El que es comença a fer és del tot insuficient, però és un primer pas. Per a estar informats i tenir consciència de la gravetat de la situació, són importants treballs periodístics com el d’Oliver Franklin-Wallis.

Abocador de roba de segona mà a Kantamanto (Accra, Ghana). Neix una col·lecció de periodisme: Llibres Monod

Com si fos un número zero, amb Un món de deixalles l’editorial Comanegra anuncia la inauguració del projecte Llibres Monod, un nou segell dedicat al periodisme narratiu i d’investigació que es presentarà a principi de l’any vinent. Segons que explica l’editorial, el projecte és basat en la idea del periodisme multiplataforma (pantalla, àudio i paper), que inspiri converses i canvis significatius en la societat. Vol ser: “La casa del periodisme que no encaixa, que no es conforma, que va més enllà; un periodisme lliure i amb factor humà.”

La troballa avui del cos sense vida d’un home al municipi de Riba-roja (Camp de Túria) fa pujar a 219 el nombre de víctimes mortals al País Valencià a causa de la gota freda del 29 d’octubre. La xifra de desapareguts es manté en 13, segons el darrer recompte oficial del Centre d’Integració de Dades. Aquesta nova víctima és pendent d’autòpsia i identificació.

De les altres 218 morts, 169 han estat identificats mitjançant l’anàlisi d’empremtes dactilars i 45 per ADN. Les 4 restants corresponen a identificació hospitalària en vida.

El batlle de Cullera (Ribera Baixa), Jordi Mayor, ha explicat avui quin va ser el contingut de la conversa telefònica amb el president Carlos Mazón el dia 29 d’octubre. Mazón l’ha acusat de mentir. Per a defensar-se, ha explicat què li havia dit exactament el president, un contingut que no havia fet públic fins ara per “lleialtat institucional”, ha dit. “Continua mentint, barrejant veritats i mentides”, ha publicat a X. “Cap protocol no diu que en alerta vermella puguis anar a dinar a un restaurant durant cinc hores.”

Diu que és veritat que el president li va trucar, però que no va ser per a informar-lo de res que tingués a veure amb l’emergència, i que encara no sap per què s’hi va posar en contacte. “Va ser una trucada més pròpia d’algú que acaba de sortir d’un dinar de cinc hores”, ha afegit, i ha explicat que el to de la conversa era frívol i molt poc formal.

Al programa Via Lliure de RAC1, a més, ha dit: “Em va preguntar ‘com va?’ i prou. Va ser una trucada pròpia d’algú que surt d’un dinarot.” També li va dir que, si passava res, li truqués, però no li va traslladar que la situació fos alarmant, segons el batlle. De fet, després Mayor va acudir al plenari municipal amb tranquil·litat perquè el president li havia dit que la pitjor part ja havia passat.

El batlle també ha explicat a Europa Press que no havia fet pública la conversa abans per “no afegir llenya al foc”, perquè encara no entén per què va trucar-li. “Una conversa més pròpia de cafè, copa i puro no és el que es mereixen les víctimes.”

Mazón continua mintiendo del mismo modo, mezclando verdades y mentiras. La verdad, sí me llamó, lo hice público ese mismo dia en el pleno de mi ciudad. La mentira, yo nunca he dicho que estuviera incomunicado (con alguien ya sabemos que se estaba comunicando).

Abro hilo

— Jordi Mayor | Alcalde de Cullera (@jordi_mayor) November 17, 2024

El conseller de la Unió Europea i Acció Exterior de la Generalitat, Jaume Duch, ha donat llargues a l’oficialitat del català a la Unió Europea: “trigarà, però s’aconseguirà”. “No hem venut cap moto. No és impossible d’aconseguir l’oficialitat. Trigarà, però s’aconseguirà. És una qüestió de justícia lingüística”, ha defensat en una entrevista publicada a El País i recollida per Europa Press.

Ha assegurat que prendrà cert temps perquè cal alinear 27 països i també que hi ha un objectiu paral·lel: la normalització de l’ús del català a les institucions europees. “Si aconseguim que es pugui parlar en català també al Parlament Europeu, això li donarà una etiqueta de normalitat”, ha afegit, després de recordar que ja es pot parlar en català al Comitè de les Regions, al Consell de Ministres de la UE i a la mateixa Comissió Europea.

Així mateix, ha reiterat que “el missatge principal d’aquest govern és que Catalunya ha tornat i de la mateixa manera que ha tornat per liderar Espanya, també per liderar Europa”. Segons ell, això passa per ser en els llocs on es prenen les decisions que tenen a veure amb el pressupost de la UE, amb com es distribueixen i amb l’impacte en els fons estructurals: “Si les coses es fan bé a Europa, ens beneficiaran molt”.

Dissabte es va disputar a Andorra la Vella la primera semifinal de la Lliga del Paraulògic. La partida es va jugar al centre cultural La Llacuna, on es van aplegar els 15 jugadors classificats en les tandes en línia i diversos espectadors, que també van poder participar a la partida responent a proves i enigmes que es jugaven fora del concurs.

La partida, dirigida per Pau Vidal, autor dels Minimots de VilaWeb, va servir per triar els primers cinc finalistes de la segona Lliga del Paraulògic: Erika Colomer, Sara Miró, Núria Erola, Laia Gonzàlez de Alaiza i Gerard Solanelles.

Les tres guanyadores de la semifinal d’Andorra la Vella

La semifinal següent es jugarà dissabte vinent, dia 23, a Palma, i la seguiran les semifinals de Barcelona (30 de novembre), Perpinyà (1 de desembre) i València (data per determinar).

En aquest vídeo, podeu veure imatges de l’acte i conèixer alguns dels participants:

 

View this post on Instagram

 

A post shared by VilaWeb (@vilaweb)

La gran final de la Lliga del Paraulògic es disputarà al mes de gener del 2025 i hi participaran els jugadors classificats en les diferents semifinals.

Dues persones pel cap baix s’han mort a la ciutat ucraïnesa de Mikolaiv, al sud del país, a conseqüència d’un dels més de 200 atacs nocturns efectuats des de posicions russes contra la infraestructura energètica d’Ucraïna, començant per la seva capital, Kíiv, on hi ha constància d’una dona ferida.

El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha denunciat a les xarxes socials un “atac massiu” amb 120 míssils i 90 avions no tripulats. El mandatari ha afegit que la defensa aèria del país ha aconseguit derrocar 140 d’aquests projectils mentre que la resta ha aconseguit objectius o bé han impactat a zones desertes. El Ministeri de Defensa rus, per la seva banda, ha confirmat els fent servir exactament els mateixos termes en un comunicat breu.

“Aquest matí, les Forces Armades de la Federació Russa han llançat un atac massiu amb armes aèries i marítimes de llarg abast i alta precisió, van atacar vehicles aeris no tripulats contra instal·lacions crítiques d’infraestructura energètica que garantien el funcionament del complex militar-industrial d’Ucraïna”, d’acord amb el comunicat.

Les autoritats ucraïneses han denunciat que un d’aquests atacs ha deixat a Mikolaiv dues dones mortes, quatre adults i dos nens, segons el governador militar ucraïnès de la regió, Vitali Kim, qui també ha denunciat danys en domicilis, un gratacels i un centre comercial.

Mikolaiv és una ciutat portuària al mar Negre, prop del front, que ha estat objecte de nombrosos atacs des del començament de la invasió russa. Les autoritats de Zaporíjia, Dnipró o Kriví Rih també han confirmat atacs russos contra el seu territori tot i que de moment no han donat xifres de víctimes.

El ministre d’Energia d’Ucraïna, German Galushchenko, ha denunciat a Facebook que aquests atacs anaven principalment dirigits a la infraestructura del país i han provocat nombrosos talls de subministrament en tot el territori.

La xarxa elèctrica de la ciutat d’Odessa ha quedat particularment afectada. Ara mateix les autoritats han confirmat talls energètics que han deixat els residents sense calefacció. El tramvia també ha deixat de funcionar.

L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) ofereix des d’avui el seu nou servei de Mapa Base, una cartografia digital que proporciona una base de mapes global i d’ús gratuït per a tothom que pot ser alternativa a Google Maps. Aquesta eina permet d’incorporar mapes d’alta qualitat en pàgines web i aplicacions mòbils, amb la possibilitat d’afegir informació pròpia sobre aquesta base per crear nous productes. Això permet a empreses i desenvolupadors dissenyar noves aplicacions personalitzades fent servir mapes fiables i actualitzats, sense dependre de serveis de tercers i de manera gratuïta, estalviant els costos de compra de cartografia. Incorpora la toponímia oficial i no oficial en català.

Aquesta nova cartografia de l’ICGC incorpora l’actualització contínua de les dades específiques del territori català. Aquesta precisió no només respecta la cultura i identitat, remarca l’institut, sinó que millora l’experiència de navegació per a usuaris locals i turistes, especialment en zones rurals o d’accés limitat. El servei també pot resultar valuós per a cossos de seguretat i d’emergències en la gestió de crisis, ja que proporciona una base precisa per a la presa de decisions i coordinació de recursos.

Inclou, a més, informació detallada i homogènia de tot Catalunya, tant en zones urbanes com rurals, amb elements geogràfics com edificacions, carrers, rius, torrents, carreteres amb la seva codificació oficial, camins o corriols de muntanya. Aquestes característiques el fan especialment útil per a sectors com l’urbanisme, el turisme, l’educació i la gestió del medi ambient.

El Mapa Base de Catalunya s’elabora a partir de la mateixa producció de l’ICGC, però es pot descarregar el mateix producte per a la resta del món perquè canalitza la informació d’OpenMapTiles/OpenStreetMap i altres fonts globals de confiança, com Esri per a imatges de satèl·lit. Això fa que el servei pugui utilitzar-se en àmbit mundial mantenint la qualitat i detall per a cada regió.

Més de la meitat dels cossos de víctimes mortals per la gota freda es trobaven en espais tancats, sobretot dins cases (65 de les 218 comptabilitzades fins ara) i de garatges (32), segons un recompte del Centre d’Integració de Dades difós pel Tribunal Superior de Justícia del País Valencià.

D’acord amb aquestes dades provisionals, els llocs oberts on van trobar més cossos van ser carrers (21) i camps (24). També es van fer aixecaments de cossos trobats en llocs com ara arbres, ascensors, arrossars, barrancs, cotxes, platges i a l’Albufera. Deu morts van ser trobats en residències.

Una onada rosa formada per prop de 35.000 corredores ha tenyit els carrers de Barcelona de solidaritat amb les víctimes del càncer de mama. La Cursa de la Dona d’avui ha estat una de les de més participació d’aquests darrers anys.

Dues mil participants més que l’any passat han sortit de l’avinguda de Maria Cristina. Enguany s’ha recuperat el recorregut d’abans de la pandèmia, amb arribada a l’avinguda de Rius i Taulet. Totes les corredores han lluït el mateix número al dorsal, el 016, que és el telèfon d’atenció contra la violència masclista.

El regidor d’Esports de Barcelona, David Escudé, ha recordat que és de l’esdeveniment esportiu femení amb més participants d’Europa.

La Cursa de la Dona recull donatius per a causes solidàries, especialment per a la recerca científica sobre el càncer de mama, i es fa en nou ciutats més. En total, durant els anys anteriors, s’hi han recaptat 1,77 milions d’euros, destinats sobretot a l’Associació Espanyola Contra el Càncer i altres ONG, fundacions i projectes solidaris.

Enguany, els organitzadors també han volgut posar èmfasi en la fase metastàtica de la malaltia i han fet divulgació de l’Associació Espanyola de Càncer de Mama Metastàtic.

El president electe dels Estats Units, Donald Trump, ha designat el donant de la seva campanya, empresari petrolier i defensor del fracking –extracció d’hidrocarburs per fracturació hidràulica– Chris Wright com a secretari d’Energia per al govern del magnat republicà, que prendrà el poder el pròxim 20 de gener.

“Estic encantat d’anunciar que Chris Wright s’unirà a la meva administració com a secretari d’Energia dels Estats Units i serà membre del nou Consell d’Energia Nacional”, ha declarat Trump en un comunicat. També ha afegit que Wright ha estat un destacat tecnòleg i empresari en el sector de l’energia. Wright és fundador i director executiu del grup de serveis petrolífers Liberty Energy.

El republicà ha defensat que el pròxim secretari “serà un dels pioners que van ajudar a engegar la revolució nord-americana del ‘shale’ –o gas d’esquist– que va impulsar la independència energètica nord-americana i va transformar el sistema energètic global”.

“Wright, autodenominat nerd tecnològic convertit en empresari, és el fundador, director executiu i president de Liberty Energy”, ha detallat Trump. Liberty Energy és una empresa de facturació hidràulica amb seu a Denver.

Segons la cadena nord-americana CNN, Wright ha reconegut el vincle entre la crema de combustibles fòssils i el canvi climàtic, però ha mostrat el seu negacionisme climàtic amb altres declaracions: ha expressat dubtes sobre si el canvi climàtic està vinculat amb l’empitjorament de les condicions meteorològiques extremes.

L’assemblea nacional dels Comuns ha aprovat la ponència política i organitzativa amb el 80% dels vots a favor. Concretament, el text ha rebut 389 vots a favor, 60 en contra i 33 abstencions. En les votacions també s’ha validat l’informe de gestió de l’executiva, però tan sols amb 46,25% dels vots a favor. El 36,19% s’hi ha oposat i el 17,56% s’hi ha abstingut. Així mateix, s’ha aprovat una modificació dels estatuts, validada amb el 75% dels vots.

El text diu que la missió dels Comuns és encapçalar la construcció d’una majoria política social que els permeti d’interpel·lar un espai social molt ampli. Alhora, es defineixen com una “força de lluita i de govern”. Segons la ponència, Catalunya està en una etapa de transició després del procés, amb una recomposició d’espais en què veuen opcions de créixer electoralment. Defensen un autogovern fort basat en el finançament singular dins un estat espanyol federal plurinacional.

La ponència constata que l’últim cicle electoral no ha estat positiu per a Catalunya en Comú, en un clima diferent del de fa deu anys i en un moment de menor mobilització política. I, així i tot, pensen que han estat determinants en la nova etapa que s’ha obert a Catalunya.

En el document, els Comuns consideren que s’obre una nova fase política, en què la societat catalana es retroba en un nou catalanisme. Per ells, Catalunya té dos camins possibles: o bé una majoria orientada “cap a les elits i els poders econòmics”, o bé “la construcció d’una majoria popular”.

La ponència diu que Catalunya en Comú ha de capitanejar la construcció d’aquesta “majoria popular, social i climàtica”. Diu que s’ha d’adreçar a un espai social més ampli que s’identifica políticament amb els valors de l’esquerra i el catalanisme.

Volen un nou pacte amb l’estat espanyol per assolir un autogovern fort basat en el finançament singular i el reconeixement del caràcter plurinacional i plurilingüe de l’estat. “Catalunya –diuen– necessita un finançament propi com a eix central d’un autogovern renovat.” I afegeixen que el canvi de sistema de finançament també ha de ser una oportunitat per al “conjunt de territoris del règim comú” per veure satisfetes les seves “legítimes aspiracions a un finançament just”.

En l’àmbit organitzatiu, la ponència marca el repte d’augmentar la participació dins i fora de la formació i tenir més arrelament a tot el territori. També fixa l’objectiu de créixer més com a organització amb més inscrits, i assenyala que la formació ha de dedicar els màxims esforços a les eleccions municipals del 2027.

Les esmenes

Al començament d’aquesta setmana hi havia unes vuit-centes esmenes vives, que s’han debatut els dies previs a l’assemblea. Ahir, primer dia d’assemblea, es mantenien vives una cinquantena de modificacions, que es van tornar a debatre en comissions de síntesi que es van reunir a la tarda. Al debat d’avui hi ha arribat les esmenes que un 20% dels membres van votar a favor de debatre-les. Tan sols hi han arribat cinc blocs d’esmenes, sobre cinc qüestions de la ponència i dels estatuts.

Una de les qüestions que han suscitat més debat a l’assemblea ha estat com denominar l’espai dels Comuns. El text base de la ponència es refereix als Comuns com a partit, però alguns intervinents han demanat que s’entengui com una organització o un moviment polític i social. Per ells, la denominació “partit” exclou formacions polítiques de l’espai, com ara Esquerra Unida. Tanmateix, aquestes esmenes s’han acabat refusant.

En el cas dels estatuts, de primer es proposava un canvi de nom al partit, per a anomenar-lo Comuns. Però, finalment, gràcies a una esmena que s’ha acabat aprovant, s’ha optat per mantenir el nom formal de “Catalunya en Comú” i utilitzar la denominació “Comuns” com a marca envers la ciutadania i els mitjans de comunicació.

La Conselleria de Justícia fa aquest cap de setmana la clausura del dipòsit de cadàvers temporal habilitat en un dels pavellons de la Fira de València després del desastre causat per la gota freda.

ASquesta decisió s’ha pres perquè s’ha completat la identificació i s’ha facilitat la gestió de lliurament dels cossos. Ara l’Institut de Medicina Legal tornarà a centralitzar tot el procés i les tasques que es requereixin per a completar-lo.

Des que es va instal·lar el 31 d’octubre, el dipòsit de cadàvers ha estat operatiu disset dies. Ocupava aproximadament una quarta part del pavelló 8 (uns 1.200 metres quadrats) i servia de dipòsit de lliurament a les funeràries dels cossos dels morts en la riuada.

La batllessa de Paiporta, Maribel Albalat, ha denunciat, en una entrevista al programa Via lliure de RAC1, que el seu consistori encara no té xifres oficials sobre el nombre exacte de víctimes al municipi a causa de la gota freda. “He vist a la premsa que el recompte de morts a Paiporta és de 45, però oficialment no me n’han donat xifres”, ha explicat. A més, ha dit que, d’ençà del 29 d’octubre, només ha parlat una vegada amb el president Carlos Mazón, en una reunió, però que no han tingut més comunicacions telefòniques.

“No tenim ni un comerç obert, tret de les farmàcies, que han obert com han pogut. Hem de proveir la població de menjar i aigua embotellada”, ha afegit la batllessa d’aquest municipi, el més afectat per la catàstrofe. “Tenim problemes molt greus en el clavegueram, que és obstruït. S’han trencat baixants de les canalitzacions d’aigües fecals. Necessitem que ens ajuden de seguida.” En alguns habitatges, ha afegit, hi ha hagut reflux d’aigües negres, és a dir, que l’aigua fecal ha tornat cap endins. “Ara mateix no n’hi ha prou amb l’ajut que rebem, perquè Paiporta és un poble arrasat. Es va inundar tot el poble, tots els garatges, plantes baixes i comerços.”

“A mi això no em resol els problemes del dia a dia”, ha afegit, sobre les darreres declaracions de Mazón, que ha tornat a focalitzar les responsabilitats en el govern espanyol. “Més avant voldrem saber qui han estat els responsables. A mi no em va cridar ningú per a dir-me que tindríem una riuada.”

Albalat, del PSPV, ja va dir la setmana passada que no descartava de recórrer a la via judicial per reclamar responsabilitats per la gota freda.

Sánchez compareixerà al congrés espanyol per explicar la gestió de la gota freda