Avui, 16 d’agost de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Mireia Plana: “Demanem a la nova consellera d’Educació que desjudicialitzi l’escola”
• [GALERIA FOTOGRÀFICA] Així ha quedat el Mercadal després de les inundacions d’aquest migdia 
• Els megacreuers es multipliquen amb unes dimensions com més va més titàniques 
• Escabeces, el rosat de cartoixà vermell 
• “Darrera” o “darrere”? I Article de Jordi Badia 
• El Vietnam, el nou soci estrella dels Estats Units al sud-est asiàtic, desferma la repressió contra els dissidents
• Sequera o sobreexplotació? La turistificació que colpeja la Marina Alta

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Anar de creuer, una activitat de lleure associada fins fa solament uns anys al luxe, s’ha anat popularitzant, amb una oferta com més va més extensa i variada. Una dada que ho corrobora és que el nombre de creuers s’ha multiplicat per vint en cinquanta anys, de 21 el 1970 als 515 vaixells actuals.

L’activitat com més va més intensa dels creuers, juntament amb una saturació turística en augment, han portat al fet que moltes ciutats provin de posar-hi límits. Venècia ja va prohibir que els grans creuers entrin a la llacuna, Palma hi ha establert un nombre màxim diari i Barcelona té previst d’augmentar la taxa turística als creueristes.

El vet als creuers de Venècia, l’exemple incòmode en què Barcelona no es vol emmirallar

Tot i això, els creuers no solament augmenten en nombre, especialment d’ençà dels anys vuitanta per satisfer la creixent demanda, sinó que, una investigació publicada per Transport and Environment, ha revelat que han augmentat exponencialment la grandària. I sembla que no hi ha aturador.

L’any 2005, el vaixell més gran construït fins aquell moment, el Voyager of the Sea, podia transport 3.938 passatgers. Enguany, ha entrat en funcionament l’Icon of the Seas, construït a Turku, Finlàndia, de la companyia Royal Caribbean. Aquest vaixell, amb vint cobertes, quaranta restaurants i set piscines, pot transportar 7.600 persones, una mica menys del doble que el més gran fa solament dues dècades i el triple del que podia portar el Titanic, aleshores el més gran del món i que ara queda empetitit davant els nous megacreuers.

De fet, per capacitat, trobem que el 1970 els vint-i-un creuers tenien conjuntament una capacitat de 103.300 tones d’arqueig brut (GT). L’Icon of the Seas tot sol té una capacitat de 248.700 GT, és a dir, més del doble que tots els que creuers que hi havia fa cinquanta anys. Aquest vaixell no és un cas únic, sinó que la mida mitjana dels deu vaixells més grans s’ha duplicat en tan sols vint anys i la capacitat dels 515 creuers que hi ha actualment s’enfila ja fins a 30 milions de GT.

La investigació destaca que hi ha poques restriccions d’enginyeria sobre la mida que pot tenir realment un vaixell i, de fet, l’única gran limitació sembla ser la dels ports on atraquen. Per tant, a mesura que n’augmenta la demanda, els operadors han perseguit economies d’escala i han construït vaixells més grossos. Els ingressos que aporta afegir passatgers addicionals supera la despesa de fer el vaixell més gran i contractar més tripulants.

Això fa que, de fet, en certa manera i també amb motius publicitaris, s’hagi creat una cursa entre companyies per a tenir el creuer més gran del món. La projecció és que l’any 2050 el creuer més gran del món ja serà vuit vegades més gros que no pas el Titanic i podrà transportar més de deu mil passatgers.

Els megacreuers guanyen terreny

Els megacreuers, definits com aquells que poden transportar més de tres mil cinc-cents passatgers, representen actualment vora el 18% de la flota mundial de creuers i ja transporten més passatgers que no pas els convencionals, amb una expansió especialment ràpida a partir de l’any 2000.

I no solament es multipliquen en nombre. Avui, la mida mitjana dels deu creuers més grans és el doble del que era fa vint-i-quatre anys, amb una mitjana de 205.000 GT. Si aquesta taxa de creixement continua, es preveu que els grans creuers seran més d’1,5 vegades més grans en vint anys que no pas els actuals.

Les projeccions de la indústria suggereixen que vora trenta-cinc milions de passatgers viatjaran enguany en creuers, un 6% més que els nivells previs a la pandèmia. I no sembla que s’hagi d’aturar tenint en compte que una investigació publicada per JP Morgan el juny assegurava que, tot i les polèmiques que sorgeixen sobre aquest món, la demanda continua essent robusta i que com més va, la indústria dels creuers anava més enllà del seu mercat principal, els baby-boomers, i atreia més mil·lennistes.

Un augment de la contaminació

El nou vaixell més gran del món l’Icon of the Seas, de tres-cents seixanta-cinc metres d’eslora, funciona amb gas natural liquat (GNL), un combustible que ha estat reivindicat pel sector com una alternativa sostenible al combustible marí habitual, però també porta associat efectes nocius per al canvi climàtic, com ara l’alliberament de metà. Sobre això, trobem que els creuers emeten més gasos d’efecte hivernacle i contaminants que mai. Les emissions de CO₂ dels creuers d’Europa entre el 2019 i el 2022 han augmentat un 17%, malgrat la pandèmia de coronavirus, i les emissions de metà han augmentat un 500%.

La dada no és menor. El vaixell MS Iona, construït el 2020 i amb capacitat per a poc més de cinc mil passatgers, emet en un any tant de metà com 10.500 vaques. Per tant, té una gran petjada ecològica i va en augment. Els creuers alliberen quantitats creixents de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, com ara CO₂ i metà, però també carboni negre, un potent contaminant climàtic. El fet que el metà sigui vuitanta vegades més potent que el CO₂ fa que pugui ser un element més perillós per al canvi climàtic que no pas els combustibles tradicionals, que van en retrocés. Alhora, les investigacions han demostrat que les emissions de metà dels motors utilitzats pels creuers doblen el límit que marca la normativa de la Unió Europea. Els grans vaixells que fan recorreguts llargs no poden funcionar amb electricitat perquè les bateries serien massa pesades per a portar-les.

Tot i que tenen un paper menor en el turisme global, no hi ha cap mena de turisme que consumeixi més energia que els creuers, i més si es té en compte que bona part dels usuaris agafen abans un vol per arribar fins al punt de partida i un altre vol de tornada. Actualment, els creuers estan exempts dels imposts sobre el combustible, i de la majoria dels imposts corporatius i al consumidor.

Les emissions dels creuers van fer de Barcelona el port més contaminat d’Europa el 2022, i del de Palma, el quart. Venècia ha estat durant anys l’epicentre de la contaminació creuerística d’Europa, però les limitacions l’han fet baixar en la llista de cop. La indústria europea de creuers emet anualment 4,4 vegades més d’òxids de sulfur (SOx) que tots els automòbils del continent junts, i els 218 creuers d’Europa van emetre més òxid de sofre que mil milions d’automòbils l’any 2022. En el cas de Barcelona, els creuers van emetre en un any 18.227 quilos d’òxid de sofre, tres vegades més que el trànsit de carretera.

Sobre això, Transport and Environment, que promou un transport sostenible, recorda que els creuers estan exempts dels imposts sobre el combustible, i de la major part dels imposts corporatius i al consumidor, i demana limitacions a un sector que ara com ara no sembla tenir límits.

Maria Garcia: “Cal pensar a eliminar els creuers, no tenen cap justificació”

“I ara que s’han secat totes les fonts del terme…”, diu una cançó del primer disc de Pep de la Tona. En aquest treball, Josep Nadal parla de la seua comarca, la Marina Alta, colpejada per la sequera, la despoblació, la turistificació, i que fa només dos anys va sofrir un incendi devastador. Aquest estiu, torna a ser focus informatiu.

“No apta per al consum.” El municipi de Teulada va ser el primer del País Valencià de quedar-se sense aigua potable per la sequera. El va seguir, una setmana després, Benitatxell. I Parcent no descarta de fer talls d’aigua. El baix nivell dels aqüífers fa que la mar entre amb més facilitat i salinitze l’aigua. Això fa que no siga apta per al consum humà. Tot i que l’arc mediterrani presenta situacions cícliques de sequera, el canvi climàtic ho agreuja i fa que aquests períodes siguen com més va més llargs. Ara bé, no és un problema aïllat amb l’aigua d’aquests pobles en concret, sinó que afecta tota la comarca de la Marina Alta. I de fa temps.

“No és sequera, és sobreexplotació dels aqüífers”, comença explicant Raquel Vives, membre de la plataforma Salvem la Vall. Diu que els talls d’aigua són una cosa recurrent durant l’estiu. Que hi ha hagut anys en què no eixia fang per l’aixeta, però gairebé. Mira enrere, fins a l’any 1985, quan es va construir una urbanització en el Puig de la Llorença de Benitatxell. Un informe ja advertia que el pou d’Orba, que és el que dóna aigua al poble, ja estava sobreexplotat. Actualment, els aqüífers de la costa es troben per sota del 10% de les seues reserves, i els de l’interior, per sota del 30%. Segons l’activista, de vint-i-cinc pobles que tenen aqüífer, divuit són en situació de contaminació. A més, cal entendre que no són aqüífers aïllats, sinó que són vasos comunicants del gran aqüífer de Benissa, que s’autoregula. És a dir, cada pou que s’obre afecta la totalitat de l’aqüífer. “És una situació crònica, no és ara a l’estiu, ve d’anys. Parlem de més de quaranta anys de sobreexplotació dels recursos d’interior per al desenvolupament d’un model econòmic que no ha fet sinó  generar pobresa”, apunta.

Raquel Vives es refereix al turisme. La Marina Alta arriba a multiplicar per quatre la seua població durant l’estiu, i esdevé una de les comarques amb més pressió turística del País Valencià. És a dir, pot passar dels vora 190.000 habitants a uns 800.000. El turisme es concentra, especialment, en els municipis costaners, com ara Xàbia, Dénia, Benitatxell, Teulada-Moraira, Benissa i Calp. També és la comarca amb més piscines de tot el País Valencià. I, al mateix temps, és la segona comarca més pobra, amb la renda per càpita més baixa i l’índex d’economia submergida més alt, assenyala Vives.

“No s’entén que es retalle l’aigua a la població i a l’agricultura, i no es retalle a l’activitat turística, que és la màxima consumidora dels recursos d’aigua de què disposem. Ens furten l’aigua. Per què no ens expliquen quines mesures s’han pres per a controlar la reomplida de les piscines? Per què no van pensant com establir quotes de consum als habitatges d’ús turístic? Quines mesures d’eixes s’han pres? Cap. Simplement, retallen al poble i retallen a l’agricultura, que són la base i essencials. És un espoli continuat del paisatge, de l’aigua, dels nostres pobles, de la nostra forma de viure. Ja sabem quin és el resultat d’un model turístic depredador. És pobresa. Pobresa i precarietat. Ja no és únicament depredació, hem d’entendre que el turisme és una activitat econòmica d’exportació”, denuncia.

Els projectes urbanístics que amenacen la comarca

La plataforma Salvem la Vall va nàixer per mirar d’aturar el PAI Medina de Llíber, un projecte urbanístic aprovat als anys noranta i impulsat per l’empresa VAPF, que pretén de construir 488 xalets de luxe a la Muntanya Llarga, la qual forma part de la zona d’esmortiment de la serra de Bèrnia. Estan valorats en 900.000 euros i tindrien piscina pròpia i comunitària, a més d’un hotel. Aquesta construcció, segons la plataforma, duplicaria el consum d’aigua de Llíber, que ja sobrepassa la seua concessió, i faria insostenible l’abastiment d’aigua als pobles de la Vall de Pop. A hores d’ara, Llíber té una concessió de 140.000 metres cúbics anuals, i en consumeix 200.000. Segons les dades del projecte, aquest complex en consumiria 207.000, tot i que l’ajuntament, del PP, només ha sol·licitat una concessió de 62.000. En total, el poble necessitaria 407.000 metres cúbics d’aigua, que no hi ha. L’activista assegura que la Confederació Hidrogràfica del Xúquer va reconèixer que això implicaria deixar sense aigua els pobles unes quantes vegades l’any, no tan sols a l’estiu.

Amb tot, denuncien que van començar les obres sense tenir tots els permisos, com el de la concessió d’aigua, i que tampoc no han respectat els marges de pedra seca, que estan protegits. Ara, en un moment de plena sequera i talls d’aigua a la comarca, la plataforma assenyala que la Confederació ha començat els tràmits per a la concessió d’aigua al projecte. Per això han llançat una campanya a les xarxes per a mobilitzar la població i que presenten tantes al·legacions com siga possible.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Plataforma Salvem la Vall (@plasalvemlavall)

I aquest no és l’únic projecte que amenaça l’aigua dels pobles de la Marina Alta. A Pego hi ha dues urbanitzacions projectades, la de Penya Roja, amb més de 2.000 cases, que ja es va començar a fer, i Pego Golf, amb 1.300 habitatges i un camp de golf, que de moment està aturada. Com a condicionant, l’ajuntament va demanar que es començàs a construir primer el camp de golf. L’empresa que s’ha quedat la licitació, CHG, és la mateixa que gestiona Oliva Nova Golf, una altra urbanització de luxe al terme del municipi veí d’Oliva (Safor). Segons que explica Àngel Oltra, regidor de Compromís a Pego, en teoria, com tots els camps de golf, el d’Oliva Nova s’hauria de regar amb l’aigua depurada de la urbanització. No obstant això, van demostrar que la regaven amb aigua extreta de l’Ullal de les Aigües, un pou a prop del naixement del riu Bullent, a més d’extraure el doble de la concessió que té. “Amb aquests antecedents, li donem l’aigua de l’altra part de Pego”, denuncia Oltra.

El Pego Golf obtindria l’aigua d’un dels dos pous dels quals beu el municipi, que avui és de regants de tarongers. D’aquest pou també beu el poble del Verger, que ja va sofrir restriccions. “Com que el primer que s’ha de fer és el camp de golf, funcionarà sense cases al costat, sense els 1.300 habitatges que estan projectats. Doncs amb quina aigua es regaran? Se suposa que es traurà directament de l’aqüífer. En teoria, eixa urbanització va connectada a la depuradora de Pego, que ja és justa per a la població actual. No està preparada per a ampliar-la més d’un 50% més. I a més, eixa empresa ja va dir el mateix en el cas d’Oliva Nova i s’hi rega amb aigua potable. No és gaire de fiar, eixe discurs”, diu Oltra. De moment, el projecte no avança perquè Compromís va impugnar les bases de la licitació, i ara es troba en mans del Tribunal Superior de Justícia.

Al mateix temps, aquests dos municipis comparteixen la custòdia de la Marjal de Pego – Oliva. Àngel Oltra explica que, per a la sembra de l’arròs, els llauradors ja van tenir problemes perquè no tenien aigua. Pego Viu, col·lectiu en defensa del territori, ja va organitzar mobilitzacions en contra del camp de golf. “En defensa de l’aigua a la Marjal, del seu ús per part dels arrossers i llauradors, i en contra del seu ús en operacions urbanístiques que hipotecaran el territori”, escrivien a les xarxes.

I a què responen aquesta mena de projectes? “El camp de golf es construeix perquè queda més bé dir que la urbanització té camp de golf. És una manera de vendre. Ací qui fa l’agost són les constructores, com VAPF i CHG. Després ja veuran si s’omplen o no”, diu Oltra. Per la seua banda, Raquel Vives sosté que aquest model econòmic basat en l’atracció de turistes no beneficia els pobles. Els barris antics es van quedant en mans de capital estranger, que hi fa habitatges d’ús turístic. Assenyala que ni tan sols tenen infrastructures ni connectivitat interior. Els joves no poden arribar als centres educatius perquè no hi ha transport públic a la Marina Alta i el cost l’han d’assumir les famílies. “Tots els governs continuen apostant per fer campanyes turístiques perquè en vinguen més, negant la realitat que cada euro que inverteixen en una campanya turística és un euro que als autòctons ens fa més pobres, més incendiats, més deshidratats, més desconnectats, més explotats”, denuncia.

Garrot a la turistificació 

Arran d’aquesta situació, fa poc, s’ha creat el col·lectiu Garrot Acció contra la turistificació a la Marina Alta. “Naixem per una desídia col·lectiva, perquè estem cansats del reflex del turisme en la nostra vida quotidiana. De l’encariment de preus de l’habitatge, la precarització de les condicions laborals, l’expulsió de les veïnes del poble… És a dir, de la turistificació de la comarca, que tots els recursos estiguen enfocats cap al turisme i no cap als veïns”, explica Andrea, un nom fictici perquè prefereix de mantenir l’anonimat.

Denuncien que els serveis, comerços i instal·lacions s’orienten cap als turistes i no pas els veïns, i que aquest model com a única font de riquesa fa que l’economia de la comarca es torne vulnerable i depenent d’aquest focus. El seu objectiu és portar a l’esfera pública i política els problemes que sofreixen els veïns que viuen tot l’any als municipis de la comarca, i han pres com a referència les lluites contra la saturació turística de les Illes i el Principat.

“Ara volem repartir garrot a aquells que ens duen a la pobresa, la misèria i l’exili econòmic; arrasen les nostres terres i creen un decorat fictici per a encisar tota aquella morralla de les capitals. Reivindiquem una comarca per als qui l’habiten”, diu Andrea. De moment, la seua activitat s’ha centrat a les xarxes socials, on comparteixen dades sobre com afecta la turistificació a la comarca. Ja han encartellat els pobles de la Marina Alta i ara adverteixen: “Atents al carrer, perquè serem al carrer”.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Garrot (@garrotaccio)

Entrevistem Mireia Plana, vice-presidenta de Plataforma per la Llengua, per parlar sobre com ha rebut l’entitat els canvis del nou govern i quins són els assumptes més urgents que hi ha damunt la taula. Demana a la nova consellera d’Educació que desjudicialitzi l’escola i al nou conseller de Política Lingüística que tiri endavant el Pacte Social per la Llengua que troba de vital importància. A Plana, que es nota que s’ha llegit la lletra petita del canvi i no li ha passat res per alt, li ha sobtat que la creació del nou departament no esmenti ni l’aranès, ni la llengua de signes catalana, totes dues oficials a Catalunya. Tampoc troba que sigui banal que el nou departament sigui l’últim segons l’ordre protocol·lari, dues posicions per sota del d’Esports.

—Què li demaneu des de la Plataforma al nou govern?
—D’entrada, demanem el mateix que a tots els governs que hem tingut fins ara. Demanem que l’ús de la llengua catalana sigui una política transversal en tots els eixos del govern, que situï el català com l’element de cohesió de la societat catalana, que facin un èmfasi especial en tot allò que es relaciona amb el jovent, amb els parlants d’avui, però amb molta atenció als futurs parlants, i que es relacionin amb tots els territoris de parla catalana pel foment de l’ús de la llengua i l’oficialitat del català a Europa. Per a nosaltres, aquests són els eixos principals que han de garantir la supervivència de la llengua, perquè si no és així, estem acabats.

—Aquest govern té uns quants membres que s’han destacat pel seu anticatalanisme.
—Nosaltres estarem amatents. Durant els anys hem vist, unes quantes vegades, que hi ha gent que quan agafa responsabilitats de govern canvia la manera d’actuar. A vegades per bé i a vegades per mal. Esperem que aquest govern agafi les responsabilitats que li pertoquen.

—Què us ha sobtat?
—D’entrada ens han sobtat un parell de coses importants. Una és la constitució d’aquest departament de Política Lingüística. Nosaltres no havíem demanat mai un departament de Política Lingüística. Sempre havíem pensat que la política lingüística, és transversal i que, per tant, ha d’amarar tota l’acció del govern en tots els àmbits. Nosaltres entenem que això és més fàcil que es faci en una secretaria del departament de la Presidència, que té una influència directa sobre tots els departaments.

—No veieu clara la creació d’un departament específic?
—Crear un departament és crear una estructura administrativa amb fons públics que no sabem fins a quin punt tindrà influència sobre els altres departaments. Aquesta és una de les primeres incògnites que tenim. Entre més coses, la descripció de funcions del departament que apareix en el decret és molt, molt genèrica i no se’n pot desprendre que signifiqui un increment en les polítiques. Hem de veure quin pressupost li assignaran, quina estructura tindrà aquest nou departament i després quines polítiques concretes es pensen endegar.

—Què més us ha sorprès?
—Que es creï un departament de Política Lingüística i no s’esmenti ni l’aranès ni la llengua de signes catalana, que són llengües oficials de Catalunya. És sorprenent que no se’n faci cap esment.

—El conseller serà Francesc Xavier Vila que, fins ara, era el secretari de Política Lingüística del govern sortint…
—La llengua és un dels temes en què Esquerra ha insistit més. Posant-hi totes les cometes del món, ens ha sorprès agradablement, perquè Vila és una persona que entén del tema. Ara, cal veure quin marge de maniobra li donaran perquè ell no és de la corda del partit socialista. Tot i això, si us hi fixeu, en el decret s’estableix l’ordre de preeminència protocol·lària dels departaments, i el departament de Política Lingüística és l’últim.

—Caram!
—Això sembla que no sigui res, però des del moment que hi ha un ordre protocol·lari dels consellers, sí que té influència. I la realitat és que el conseller de Política Lingüística és l’últim. Fins i tot, el d’Esports està per damunt. Per tant, el que nosaltres veiem és que qui ha de fer una política transversal a tot el govern, de moment, té una conselleria amb el rang més baix de totes les conselleries. És l’última conselleria. Podrien dir, com a excusa, que és la que s’ha creat nova, però la d’Esports s’ha creat nova, també, i està dos graus per sobre, en fi. Nosaltres creiem que això sí que diu una mica quina és la influència. Abans, l’ordre protocol·lari era alfabètic. Però d’uns anys ençà tenen l’ordre de preeminència que el govern decideix.

—El que es faci a Educació serà molt important, la consellera que han nomenat té un passat amb declaracions a favor del 25% de castellà i més actituds contràries a la immersió lingüística. Us preocupa?
—Amb l’actual consellera Niubó hem tingut converses de fa temps i el que li demanem ara que té la responsabilitat del govern és que desjudicialitzi l’escola. L’objectiu de l’educació obligatòria és que tots els infants en surtin amb un domini suficient del català i això, avui, no passa. És la comunitat educativa, i no els jutges, qui ha de decidir, a partir dels estudis sociolingüístics que impulsi el departament, què s’ha de fer a cada centre perquè es compleixi aquest objectiu. Esperem que entengui el gran repte que té entre mans i l’impulsi com cal.

—Creieu que hi podrà influir el nou departament?
—El nou departament de Política Lingüística, segons es descriu, té la funció de la implantació de la política lingüística del govern i la coordinació de les accions i mesures dels departaments. Això és el que es desprèn de les atribucions, però a l’hora de la veritat veurem com es tradueix. L’experiència diu que un conseller no diu a un altre conseller què ha de fer, però que un secretari general de presidència sí que ho pot fer. Aquesta és la diferència. A nosaltres ens preocuparia que la creació d’aquesta conselleria hagués estat per fer veure que es fan coses i que no es facin. Per això volem estar molt amatents.

—Ara es diu departament d’Educació i Formació Professional
—Això també ens ha cridat l’atenció. Fins ara, a la formació professional ha bandejat totalment el català. Ens sembla perfecte que s’hi vulgui donar rellevància, però que es faci posant damunt la taula l’ensenyament del català en aquest àmbit. És fonamental.

—El departament d’Educació és un dels centres neuràlgics del futur del català. Les aules d’acollida, que en la situació del país haurien de ser prioritàries, han tingut aquests anys una manca de recursos endèmica.
—Les aules d’acollida va tenir una embranzida molt forta al començament. Ha passat el que passa en general amb la llengua. A la Generalitat va començar bé i després va començar a decaure l’interès per a fomentar l’ús de la llengua, per a vigilar que en els contractes hi hagués clàusules lingüístiques… Van decaure moltes coses. I entre elles, incomprensiblement, perquè funcionava molt bé, van decaure les aules d’acollida. Nosaltres, evidentment, demanarem no solament que es mantinguin, sinó que es fomentin. I també demanarem més accions, perquè tot aquest alumnat nouvingut que arriba de manera massiva i a vegades a mig curs, si els centres no tenen un bon pla lingüístic i uns bons estudis sociolingüístics que hi ajudin, no pot funcionar.

—Podeu explicar-ho una mica més?
—No és el mateix un centre educatiu de l’Hospitalet que un de Martinet. El govern s’havia compromès a fer estudis sociolingüístics per a cada centre, per tal de vestir aquests plans lingüístics. Nosaltres sempre insistim que la idea de fons que hi ha a les lleis d’educació de Catalunya és que tot l’alumnat ha de sortir de l’educació obligatòria amb prou coneixement del català i, evidentment, del castellà. Però això no es compleix. No es compleix perquè és com si se n’hagués pervertit el significat.

—Què voleu dir?
—El que es fa ara és: com que veig que el meu alumnat parla majoritàriament castellà, faig les coses en castellà. I la qüestió no és aquesta. La qüestió és voler complir l’objectiu que tots els infants surtin amb prou coneixement del català. Si aquest coneixement del català no el tenen en el seu entorn, l’han de tenir a l’escola. Per tant, en aquella escola s’ha de reforçar el català.

—És a dir, que es fa al revés de com caldria?
—Sí. Diuen que com que aquí tothom parla castellà, ells fan les classes en aquesta llengua. I no és aquesta la qüestió. I això és el que ha de canviar.

—Fins ara, el conseller Vila tenia la secretaria de Política Lingüística a Cultura, malgrat ser un bon coneixedor de la situació i que potser coincidiria en moltes coses amb el vostre plantejament, no s’ha avançat gaire.
—No, no gaire. Es va organitzar el Pacte Nacional per la Llengua, però va quedar encallat i no en sabem la raó. Aquest pacte va ser una proposta forta del mateix Vilà. Esperem que el fet de tenir un rang de conseller li permeti de tirar-lo endavant.

—No sabeu què ha passat?
—A nosaltres ens van convidar a la presentació del pacte nacional que es va fer al Palau de la Generalitat, amb totes les associacions que hi vam participar. Després hi va haver una segona embranzida amb una presentació al Palau de Pedralbes, on vam expressar la nostra preocupació pel projecte Aina, que considerem molt important.  Hi havia 100 mesures, que són força mesures, però en acabat, vinga esperar, a veure si aquestes mesures s’aplicaven. I tot i que algunes mesures sí que s’han aplicat, el gran canvi que havia de representar aquest pacte nacional no s’ha produït. A veure si ara aquest departament té prou força per a engegar-lo i serveixi per a impulsar aquestes 100 mesures i moltes més que fan falta. Hi ha molts àmbits en què s’ha d’actuar ràpidament, sobretot a salut i a ensenyament.

—Ara s’havien aprovat unes mesures sobre el català a l’àmbit de la salut…
—Aquest pla tan important  de foment de l’ús del català en l’àmbit de la salut, que han desenvolupat a Salut, veurem com queda. En principi, s’ha posat en marxa. Ara veurem si dependrà del departament de Política Lingüística o de Salut i sobretot veurem si té continuïtat, perquè és molt necessari. Parlem de la seguretat dels pacients, de l’atenció sanitària de qualitat.

—Fa un any del català a Europa, on som ara?
—Creiem que el govern espanyol no va fer tot el que podia haver fet
per aconseguir aquesta oficialitat a Europa. Per tant, la primera cosa és que el govern espanyol s’hi ha de posar amb més força, perquè no es va fer tot el que calia i el govern català no va empènyer suficient. Nosaltres, de moment, la primera cosa que ja li hem demanat, a les xarxes socials, al conseller Duch és que treballi per aconseguir que el govern espanyol impulsi l’oficialitat del català a Europa.

—Veient-li la trajectòria diria que no serà la seva prioritat, sinó més aviat el contrari…
—No, precisament. Però, a vegades, la llengua surt guanyant per carambola. Hi ha un pacte polític i de cop i volta els interessa i es posen d’acord i tiren endavant alguna actuació una mica per tranquil·litzar els ànims. En el cas d’Europa, semblava que la conjugació dels astres ens podia ser favorable, però, al final, es va desinflar el tema. I primer sí que ens va semblar que el ministre Albares s’hi posava i, de fet, va tenir reunions també amb nosaltres per accelerar aquesta qüestió, però, finalment, no va fer allò que calia fer. Per tant, nosaltres continuarem reclamant al govern espanyol, que n’és el responsable, que ho demani, i evidentment, als nostres governs que el pressionin perquè això sigui una realitat.

El vi Escabeces del celler Vinyes del tiet Pere forma part de la família de “vins de pell, brisats i naturals, d’acompanyament i de mínima intervenció, per mirar de reflectir el caràcter i la morfologia d’una terra mediterrània de secà, de sòls calcaris i influència de la marinada”, explica Oriol Pérez de Tudela, responsable del celler. I també ens diu: “Un vi que va néixer l’anyada 2014 i ha estat inspirat per la vocació de descoberta i aprenentatge, en aquesta nova línia de vins de raïm vermell, que amplia i recupera una paleta de subtilitats i complexitat molt mediterrània.”

Escabeces és el nom d’un poble abandonat a començament del segle XX, que és al costat de la vinya principal d’on sorgeix el vi: les Cabeces, que va derivar popularment fins a Escabeces. 

“Escabeces és un vi de cartoixà vermell (o xarel·lo vermell), que destaca per la seva singularitat i perquè és una porta interpretativa d’aquestes varietats vermelles, subtils i tremendament locals, que mai ningú havia pogut tastar fins avui, amb un procés de vinificació que busca l’ADN del territori i que ha arribat carregat d’amistat.” Aquest vi es va iniciar amb l’assessorament i el bon fer de Sara Pérez i René Barbier, del celler Venus la Universal.

The Washington Post · Rebecca Tan

Singapur — Segons que denuncien grups de drets humans i analistes de seguretat, el govern vietnamita ha fet la campanya de repressió més intensa en dècades contra els dissidents: ha empresonat desenes d’activistes, advocats i periodistes i n’ha empès molts més a l’exili.

La intensificació de la repressió arriba perquè els Estats Units ha intensificat el vincle amb el país, cosa que no es veia d’ençà de la fi de la guerra del Vietnam, els anys setanta. L’administració Biden ha proporcionat centenars de milions de dòlars en ajuda militar al país i les empreses nord-americanes han augmentat la inversió en els sectors tecnològic i manufacturer del país.

Ara els activistes dels drets humans vietnamites temen que la repressió s’agreugi encara més amb l’ascens de To Lam, que ha presidit sobre gran part d’aquesta campanya de repressió, al càrrec de secretari general del Partit Comunista, el més poderós del país.

Durant els onze mesos transcorreguts d’ençà que el Vietnam i els Estats Units van estrènyer els llaços bilaterals en una cimera el setembre del 2023, el Partit Comunista ha detingut més de dues dotzenes d’activistes dels drets laborals, ecologistes i periodistes.

La major part dels detinguts no són crítics amb el partit; molts, de fet, havien treballat per aconseguir canvis legislatius mitjançant l’acció de govern. Molts tenien també vincles amb organitzacions internacionals occidentals, una circumstància que, en el passat, s’havia considerat com una garantia contra la repressió governamental.

El director d’un grup de reflexió sobre política energètica, que ha treballat amb el Banc Mundial i ha col·laborat amb agències internacionals, va ser detingut acusat d’haver-se apropiat de documents oficials.

Un funcionari del ministeri de Treball, que va col·laborar amb l’ONU en la ratificació d’un acord internacional que permet la creació de sindicats sense aprovació prèvia del govern, va ser detingut per la policia després de ser acusar de revelar secrets d’estat.

Un periodista que havia estat afiliat la Universitat Harvard va ser detingut per “abús de les llibertats democràtiques” arran d’unes publicacions que havia fet a Facebook.

Els activistes dels drets humans asseguren que aquestes detencions evidencien la intensificació de la repressió de l’estat. Aquest mes, Vietnam ha encarcerat gairebé 200 presos polítics, cosa que implica que en el primer semestre del 2024 va empresonar-ne tants com en tot el 2023.

En conferències de premsa, el ministeri d’Afers exteriors del Vietnam va negar que el govern hagi fet cap campanya de repressió i va rebutjar les crítiques d’organismes internacionals, tot titllant-les de “ingerència en les activitats internes del Vietnam”.

El Vietnam va experimentar un període de liberalització política durant la dècada del 2000, però el govern s’ha tornat molt més repressiu amb l’auge dels partidaris de la línia dura del Partit Comunista. En els últims mesos, el partit ha reforçat encara més el control d’una lluita interna pel poder que ha dut To Lam al cim del partit.

Les organitzacions que s’han desenvolupat aquestes tres dècades per donar suport a la llibertat d’expressió i exigir responsabilitats al govern han quedat “delmades del tot”, segons que afirma Ben Swanton, director de l’organització de drets humans Project 88. Editorials independents, associacions de periodistes, grups de reflexió i organitzacions sense ànim de lucre han tancat en ràpida successió, sigui per acció del govern o bé per iniciativa pròpia d’activistes temorosos de ser detinguts.

“No queda ningú capaç de bastir una resistència organitzada al govern”, afirma Swanton. Human Rights Watch, el Comitè per a la Protecció dels Periodistes i Amnistia Internacional han fet afirmacions semblants.

La propaganda del partit i els documents oficials suggereixen que, si bé els dirigents vietnamites han intentat de beneficiar-se de la integració creixent en l’economia internacional, aquesta obertura als mercats internacionals els ha fet també més sensibles a les amenaces polítiques en l’àmbit domèstic, segons que afirma Nguyen Khac Giang, analista de política vietnamita a l’Institut Yusof Ishak d’ISEAS, amb seu a Singapur.

El govern s’ha hagut d’enfrontar a poques pressions per part de Washington i més capitals estrangeres a causa de la importància creixent del país com a contrapès a la Xina, segons que afirma Giang. Vietnam comparteix una llarga frontera terrestre amb la Xina i ha plantat cara als intents de Pequín de dominar l’estratègica mar de la Xina meridional.

Per tal de seduir el Vietnam, els Estats Units han passat per alt la repressió de la societat civil vietnamita en les reunions diplomàtiques d’alt nivell amb Hanoi i no han condicionat els acords signats amb el país a possibles millores en drets humans, segons que expliquen tres ex-funcionaris del departament d’estat nord-americà implicats en les negociacions amb el Vietnam.

El juny, els Estats Units van millorar la classificació del Vietnam en l’Informe sobre Tràfic de Persones (TIP, per les sigles en anglès) tot i l’oposició de grups de drets humans que afirmen que el Vietnam fa temps que n’encobreix casos.

Kelley Currie, que ha treballat com a ambaixadora dels Estats Units a l’ONU, diu que els Estats Units són molt permissius en matèria de drets humans i afavoreixen la continuació de la repressió al Vietnam. Currie afegeix que és erroni creure que es pot persuadir Hanoi perquè prengui partit contra la Xina, perquè el Vietnam “no està interessat a formar part de cap aliança antixinesa encapçalada per Occident”.

Un portaveu del departament d’estat nord-americà nega que el govern hagi afluixat la pressió sobre el Vietnam en matèria de drets humans, tot afirmant que els funcionaris “tenen converses franques amb els homòlegs vietnamites en matèria de drets humans”. Daniel Kritenbrink, sots-secretari d’estat nord-americà per a Assumptes de l’Àsia Oriental i el Pacífic, va parlar-ne durant una visita a Hanoi el juny, segons el portaveu.

Grups de drets humans i activistes han pressionat per vincular l’historial del Vietnam en matèria drets humans al transcurs de la relació entre el país i els Estats Unit.

A començament del 2024, el Vietnam va sol·licitar al departament de comerç nord-americà que canviés la seva designació “d’economia no de mercat” a “economia de mercat”, cosa que reduiria els aranzels sobre les importacions vietnamites als Estats Units, el seu mercat d’exportació principal. El Vietnam ha fet reformes per satisfer els criteris nord-americans per a ser classificat com a economia de mercat, segons els funcionaris, incloent-hi l’obertura del país a la inversió estrangera i la reducció del control governamental sobre els recursos econòmics.

Però els grups de defensa dels drets i els fabricants nord-americans contraris a la proposta de canvi de designació argumentaren que el Vietnam continuava funcionant com una economia planificada, dirigida en gran part pel Partit Comunista, i que no complia les normes laborals d’una economia de mercat, atesa la repressió als sindicats.

El departament de comerç va anunciar a començament d’aquest mes que, finalment, no en canviaria la designació. La decisió es va prendre basant-se en una “anàlisi exhaustiva” de l’economia del Vietnam, però uns quants analistes de seguretat i activistes dels drets humans van dir que era una indicació que l’administració Biden havia començat a tenir més en compte l’historial de drets humans del Vietnam. El país tornarà a sol·licitar a Washington que en canviï la designació, segons que va informar el ministeri de Comerç vietnamita.

Segons que explica Ted Osius, president del Consell Empresarial EUA-ASEAN, la designació del Vietnam hauria d’haver-se canviat per motius tècnics. Però Osius, que va ser ambaixador dels Estats Units al Vietnam entre el 2014 i el 2017, reconeix que l’erosió de les llibertats civils al país ha arribat a un extrem que suscita un “dilema” per a la relació entre els Estats Units i el Vietnam.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Hi ha unes quantes paraules que escrivim malament, sobretot els parlants del català oriental, a causa de la confusió entre la a i la e en posició àtona, que sona vocal neutra en tots dos casos. Però, a més, hi ha un seguit de parelles de mots que, segons com els escriguem, tenen un significat o un altre.

Comencem per la confusió darrera-darrere.

• L’adjectiu darrera (femení de darrer) vol dir ‘última’: És la darrera vegada que t’aviso.
• En canvi, darrere és un adverbi que significa ‘a la part oposada al davant’: Amaga-ho darrere el moble.

Deu consells per a saber com hem d’escriure la vocal neutra

Vegem uns quants casos semblants a aquest:

• acta (document) – acte (fet realitzat)
• afecte (sentiment) – efecte (resultat de l’acció d’una causa)
• conducta (manera de comportar-se) – conducte (objecte per on passa un líquid)
• cova (cavitat) – cove (recipient)
• espacial (de l’espai) – especial (diferent dels altres)
• espècia (condiment) – espècie (grup de plantes o animals)
• lliura (unitat de pes o moneda) – lliure (no subjecte)
• quadra (estable) – quadre (pintura)
• regla (norma) – regle (instrument per a fer línies)
• vespra (vigília) – vespre (part del dia)

L’ortografia i la gramàtica del IEC, en línia: cinc utilitats pràctiques

Semblantment, hi ha confusions entre un nom (acabat amb e) i el present del verb corresponent (que té la tercera persona acabada amb a).

• afecte (sentiment) – afecta (verb afectar)
• centre (punt situat al mig) – centra (verb centrar)
• compte (càlcul) – compta (verb comptar)
• dubte (indecisió) – dubta (verb dubtar)
• entusiasme (exaltació de l’ànima) – entusiasma (verb entusiasmar)
• projecte (pla proposat) – projecta (verb projectar)
• respecte (deferència) – respecta (verb respectar)
• subjecte (sotmès) – subjecta (verb subjectar)
• tracte (manera de procedir) – tracta (verb tractar)
• viatge (desplaçament) – viatja (verb viatjar)

 

 

L’Agència de Salut Pública de Suècia ha informat aquesta tarda que ha detectat un primer cas de la nova variant de la verola del mico fora de l’Àfrica. Es tracta d’un pacient que es troba a la regió d’Estocolm i que s’hauria infectat durant una estada a la part del continent africà on hi ha un brot important d’aquesta variant. L’Agència ha explicat que s’està atenent la persona en qüestió i que Suècia està preparada per aïllar i tractar els pacients amb verola del mico de forma segura. També ha insistit que la detecció no afecta el risc per a la població general.

Tot plegat arriba després que ahir l’Organització Mundial de la Salut (OMS) declarés l’emergència sanitària internacional per la verola del mico arran de l’increment de casos. Es tracta d’una infecció causada per un virus que provoca erupcions, inflamació dels ganglis limfàtics i febre. El contagi es produeix pel contacte físic. Segons l’entitat, a l’Àfrica s’estan registrant brots de verola del mico en diverses variants i països. Concretament, a la República Democràtica del Congo s’han trobat una subvariant amb “potencial pandèmic”.

Les colles de la Festa Major de Gràcia han fet una “marxa fúnebre” aquest a tarda en senyal de protesta per l’absència d’activitats de cultura popular en l’edició d’enguany. La desfilada ha arrencat a dos quarts de set de la tarda, hora que havia de celebrar-se la tradicional cercavila però que no s’ha dut a terme arran del conflicte entre entitats i Districte. Les colles han continuat sortint als carrers per denunciar que la cultura popular del barri “ha mort” en l’edició d’enguany i ho han fet amb la figura del drac Gaudiamus del Coll sense foc i amb una tela negra per sobre. La marxa s’ha iniciat a la plaça Trilla i posarà el punt final a la plaça de la Vila.

Durant el recorregut les colles han fet parada a diverses places on han entrat en silenci perquè volien que fos quelcom “solemne”. Així ho han explicat els organitzadors de la protesta a l’inici de l’acte, on també han aprofitat per repartir als assistents un manifest que explica les desavinences entre entitats culturals.

La Coordinadora de Colles de Cultura de Gràcia acusa l’ajuntament de xantatge per la polèmica pels actes de foc

En el text, les colles carreguen contra el Districte i apunten que el “bloqueig” als actes de cultura popular és una “mesura de xantatge” per aconseguir una “resolució forçada” del conflicte. Aquest dijous a la tarda la Junta de la Coordinadora de Colles de Cultura de Gràcia també ha anunciat la seva intenció de dimitir. La junta és l’òrgan que representa la majoria de les colles (bastoners, geganters, diables, castellers, trabucaires i les figures del seguici festiu).

Els membres de les colles han assistit a la “marxa fúnebre” amb roba representativa de cada entitat. Alguns d’ells també han portat espelmes en senyal de dol. A la Plaça del Diamant han llegit el manifest conjunt i han llançat fum negre.

Les colles fan sentir la seva veu

Aquest dijous al matí les colles ja s’han fet sentir en alguns dels actes que hi ha hagut. Durant la missa de festa major celebrada a la parròquia de Santa Maria de Jesús Gràcia, on han assistit diverses autoritats, més d’una cinquantena de membres s’han concentrat a l’exterior entonant consignes com “sense cultura no hi ha festa”, “si no hi ha espectacle, districte responsable” o “amb piro o sense la cultura es defensa”. També han mostrat diverses pancartes. Tot plegat ha provocat que els regidors de l’Ajuntament hagin evitat sortir per la porta principal de l’església i ho hagin fet per darrere.

La Festa Major de Gràcia d’enguany s’ha quedat sense activitats de cultura popular arran de les discrepàncies que mantenen la Coordinadora de Colles de Cultura, la Colla Vella de Diables i el Districte. En un principi les desavinences entre entitats van provocar que s’eliminessin els actes de foc, però el conflicte ha anat escalant fins a estendre’s també a la resta d’actes culturals -les matinades, el seguici o cercaviles, entre altres-. Els únics esdeveniments de caire cultural que sí que se celebraran seran la convidada dels gegants de Solsona de dissabte i la jornada castellera de diumenge.

El municipi del Mercadal, al centre de Menorca, ha estat el principal damnificat pels aiguats d’aquest migdia que han assolat bona part de l’arxipèlag balear, descarregant amb particular intensitat a Mallorca i, sobretot, Menorca. Els 150 litres de pluja que s’hi han acumulat al llarg del dia –bàsicament entre les 13.00 i les 15.00– han desbordat el torrent del municipi i han fet baixar amb gran intensitat l’aigua carrer avall, enduent-se al seu pas tant mobiliari urbà com vehicles.

Joan Pallisser, batlle del Mercadal, ha explicat a VilaWeb que no s’han lamentat desgràcies personals i que els danys materials es deuen, bàsicament, a la inundació de baixos de cases i a les afectacions en la infraestructura de les baranes del torrent. Quant a vehicles afectats, el batlle no n’ha precisat la xifra, però ha explicat que podrien ser tres o quatre. També ha dit que posa al servei de la població les brigades municipals, tant per a sanejar l’entorn urbà com per a ajudar els veïns que no puguin netejar els seus baixos, com ara persones grans.

La policia de Los Angeles ha detingut una persona en connexió amb la mort de Matthew Perry, conegut pel seu rol com a Chandler a la sèrie Friends, segons que ha avançat NBC News.

NBC News va informar que una persona va ser detinguda al sud de Califòrnia el dijous, després que el departament de policia de Los Angeles va dir al maig que estava investigant com l’estrella dels Amics va obtenir els medicaments que li causaren la sobredosi que en causà la mort.

Perry, que havia parlat obertament dels seus problemes amb l’abús de substàncies, fou trobat mort a casa seva, a Los Anteles, l’octubre passat. En el moment de la mort, l’actor presentava uns nivells de ketamina en sang semblants als que s’administren als pacients a l’hora d’administrar-los l’anestèsia. En aquell moment, la policia declarà la mort com accidental i descartà que hi haguessin més implicats.

Aquest maig, tanmateix, la policia de Los Angeles reobrí el cas per a investigar com Perry va aconseguir que si li receptés una quantitat tan alta de ketamina per prescripció mèdica, com també per a aclarir com podia ser que el seu cos hagués presentat uns nivells tan alts d’aquesta substància en el moment de morir.

En el moment de la seva mort, Perry era tractat amb una teràpia experimental amb ketamina per a tractar l’ansietat i la depressió. Aquesta teràpia, tanmateix, no explica per què els nivells de ketamina en sang en el moment de la seva mort eren tan alts, tal com alertaren en el moment de la mort els informes forenses. Perry, segons els agents de la policia i els propis seus metges, feia dinou mesos que no consumia substàncies en el moment de la seva mort. La policia tampoc no va trobar substàncies il·lícites a casa seva, ni tampoc cap altre element que apuntés a la tinença de drogues.

La secretària general del PSPV i ministra espanyola de Ciència, Innovació i Universitats, Diana Morant, ha titllat de “vergonya política” la moció de censura de Compromís a Sueca, després que ahir pactés amb el PP i els independents de Sueca per Davant per a arrabassar la batllia al socialista Dimas Vázquez.

Morant ha afirmat, abans d’un esmorzar popular a Gandia, que no s’entén que es faci una moció contra el batlle de la llista més votada i ha instat les parts a tancar un acord que eviti que torni a produir-se una situació com aquesta.

Ahir es va debatre i va votar, en un ple extraordinari, la moció de censura presentada a la final de juliol i que va tirar endavant amb els suports dels set regidors de Compromís, els tres de Sueca per Davant i un del PP, davant de l’oposició dels vuit regidors del PSPV i dels altres dos regidors del PP.

Segons Morant, Compromís haurà d’explicar “per què va en contra de la voluntat del poble i per què canvia a un batlle socialista per una batllia que no comparteix els valors progressistes que haurien de compartir Compromís i els socialistes”.

La secretària general del PSPV ha cridat a obrir una reflexió en una ciutat com Sueca, “històricament votant progressista i d’esquerres de manera majoritària”. “Què passa perquè una força progressista com és Compromís li llevi l’alcaldia a qui ha guanyat les eleccions i la hi doni a una força no progressista? Això és anar en contra de la voluntat ciutadana“, ha plantejat.

La Coordinadora de Colles de Cultura de Gràcia (CCCG) ha acusat de xantatge les autoritats municipals i del districte per l’ultimàtum del consistori de no autoritzar els actes de foc a la festa major del barri en cas que no es resolgui el conflicte obert amb la Colla Vella de Gràcia (CV). La disputa, que continua sense resolució, culminà en la suspensió de tots els actes de cultura popular, anunciada ahir per la CCCG.

“El Districte de Gràcia ha bloquejat els actes de cultura popular de la festa major de Gràcia, imposant la seva autoritat en el procés de resolució del conflicte entre la Coordinadora de Colles de Cultura de Gràcia (CCCG) i la Colla Vella de Gràcia (CV)”, comença dient el text.

“La CCCG, que agrupa la gran majoria de colles de cultura del Districte de Gràcia (bastoners, geganters, diables, castellers, trabucaires i figures del seguici festiu), ha treballat intensament els últims mesos per intentar resoldre la situació. Per fer-ho, les colles hem invertit incomptables hores de reunions i assemblees, hem moderat discursos per bastir missatges consensuats i hem sigut proactives a l’hora de fer propostes constructives per avançar en l’entesa“, continua.

[VÍDEO] Escridassada a les autoritats municipals al pregó de la festa major de Gràcia en plena polèmica pels actes de foc

I afegeix: “El Districte de Gràcia no ha intercedit en la mediació del conflicte quan les colles ho han sol·licitat. En canvi, ha intervingut tard i malament, dos dies abans de l’inici de la Festa Major, imposant un bloqueig a tots els actes de cultura popular. Entenem aquest bloqueig com a mesura de xantatge per a aconseguir una resolució forçada d’una situació complexa que requereix temps. L’alternativa proposada per desbloquejar els actes ha sigut que la CV actuï en tots els actes de la Festa Major com si no hagués passat res. Aquesta proposta, que en absolut és imparcial, ha sigut rebutjada per la CCCG”.

“Considerem que la desavinença s’ha de resoldre en el marc de les colles de cultura i, per descomptat, sense xantatges ni imposicions d’un Districte que no ha estat a l’altura com a mediador“, acaba el text. I sentencia: “Sense cultura popular no hi ha Festa Major”.

Convoca una “marxa fúnebre” per la cultura popular aquesta tarda

Alhora, la CCCG ha convocat tots els graciencs a una manifestació per denunciar l’impàs i la gestió que el consistori ha fet del cas. Serà aquesta tarda, a les 18.00, a la plaça Trilla, des d’on els manifestants es desplaçaran fins a la plaça de la Vila. Al comunicat, la CCCG presenta la reivindicació com una “marxa fúnebre” per la cultura popular. “La cultura popular de Gràcia ha mort a 24 hores de la festa major, asfixiada pel districte”, diu l’anunci.

L’actriu i llegenda del cinema independent nord-americà Virginia Cathryn Rowlands, més coneguda per Gena Rowlands, va morir ahir a la seva casa d’Indian Wells, a Califòrnia, segons que ha confirmat aquesta matinada l’agent del seu fill, Nick Cassavetes. Rowlands, que tenia 94 anys, va ser diagnosticada amb Alzheimer fa cinc anys.

Coneguda per interpretar rols de dones turmentades, però de caràcter fort, en els films del seu marit John Cassavetes, pioner del cinema independent nord-americà, Rowlands acumula una llarga filmografia en què destaquen títols de culte com ara Una dona ofuscada (1974), Nit d’estrena (1977), Glòria (1980) i Love Streams (1984) –tots ells sota la direcció de Cassavetes, que va escriure el guió dels personatges de molt dels seus films específicament per a Rowlands.

Considerada una de les darreres dives de l’època daurada de Hollywood, la carrera de Rowlands va abraçar més de set dècades, durant les quals aconseguí dos Globus d’Or i dos Premis Emmy. Va tenir dues nominacions als Oscar i als Premis del Sindicat d’Actors. L’any 2021, l’influent setmanari The New Yorker va descriure-la com “l’actriu de cinema més important i original en més de mig segle”. L’any 2015, Rowlands va rebre l’Oscar honorífic en reconeixement de la seva contribució al món del cinema.

Avui, 15 d’agost de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Llarena s’emporta l’amnistia de Puigdemont de vacances
• Deu dades clau per a entendre la situació real del català
• Quim Gibert: “A la Franja la gent se sent a la intempèrie perquè no té els seus drets lingüístics reconeguts”
• Per què el 15 d’agost és festiu i hi ha tants pobles que celebren la festa major?
• La invasió ucraïnesa de Rússia desconcerta el Kremlin, una setmana després
• Festa Major de Gràcia 2024: programa, horaris i carrers guarnits
• Com més va més tortugues babaues ponen a les platges catalanes: com identificar-ho?
• Vi el Rosado de Padilla, un rosat de fang alacantí

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Mounir Nasraoui, pare del futbolista del Barça Lamine Yamal, ha agraït en un missatge al seu compte a Instagram els ànims rebuts i ha assegurat sentir-se més bé després de l’apunyalament que patí anit, i que l’obligà a ser ingressat a l’hospital de Can Ruti de Badalona (Barcelonès). “Gràcies a tots pels vostres ànims, ja estic més bé, una forta abraçada per a tothom”, ha publicat el pare de Lamine Yamal en una història al seu compte a Instagram.

Aquest matí, els Mossos d’Esquadra han detingut una quarta persona per la seva presumpta participació en l’apunyalament de Nasraoui, després de detenir-ne tres a nit. De la mateixa forma que els altres tres, el quart arrestat és a les dependències de la comissaria dels Mossos d’Esquadra de Mataró a l’espera de passar a disposició judicial.

El pare de Lamine Yamal segueix ingressat a l’hospital universitari Germans Trias i Pujol de Badalona, Can Ruti, amb ferides de diversa consideració, encara que no es tem per la seva vida. Segons han informat a EFE fonts dels Mossos, els fets van passar cap a les 21.00 al barri de Rocafonda de Mataró (Maresme), on resideix la víctima, i a les 23.00 hores van detenir-se tres persones per la seva presumpta implicació en l’agressió amb arma blanca a Nasraoui, a les quals s’ha afegit avui un quart detingut. L’hospital de Can Ruti no ha facilitat encara cap comunicat mèdic de l’evolució de Nasraoui, que pel que sembla va patir dues punyalades a l’altura de l’abdomen.

Quim Gibert (Arenys de Mar, 1962) és professor de secundària i viu a Fraga, la seva vila d’adopció d’ençà de fa més de dues dècades. A més, exerceix d’activista pel català com a integrant del Casal Jaume I de la capital del Baix Cinca. Enguany, ha publicat Allà d’allà. Alfabet incomplert de la Franja de Ponent (Llibres de l’Índex), un recull d’articles i petits relats en què retrata, per mitjà de la quotidianitat, la realitat lingüística i social d’un territori sovint oblidat per les autoritats. El llibre combina escrits nítidament polítics amb uns altres de costumistes que dibuixen el dia a dia dels ciutadans franjolins del primer terç del segle XXI. Aquest dissabte, a les 18.00, el presenta a Prada, dins la Universitat Catalana d’Estiu.

—En el llibre expliqueu que molts habitants de la Franja no són conscients que parlen català i, fins i tot, quan ho diuen, ho fan amb la boca petita. Per què passa, això?
—Un amic meu d’Albelda (Llitera), que és advocat, diu que hi ha una indeterminació onomàstica, és a dir, del nom de la llengua. També hi ha una indeterminació jurídica. La constitució espanyola diu que totes les llengües pròpies són oficials o cooficials per mitjà dels estatuts corresponents. Aleshores, si no identifiques aquestes llengües, si no les reconeixes, fa la sensació que parles una cosa de tercera divisió. I al costat, n’hi ha una altra que se suposa que és de primera divisió, que és el castellà. Això genera un clima d’incertesa i inseguretat que es trasllada al dia a dia.

—En aquest cas, el nom sí que fa la cosa.
—És clar, perquè en el cas contrari acaba generant una mena d’autoodi cap a la teva llengua, perquè pràcticament no té ni nom. A Fraga pot ser el fragatí, a Maella el maellà, a Favara el chapurriau… Això és un desconcert molt poc seriós. Si mires l’encapçalament de la constitució espanyola, hi figura el castellà. Després, hi afegeix “les altres llengües espanyoles”, no hi posa ni el nom! Se n’hauria de posar el nom, i els cognoms, donar-li dignitat. I això no passa. A la Franja, som en una situació d’indigència, de màxima vulnerabilitat. Arriba un punt en què la gent se sent a la intempèrie perquè no té els seus drets lingüístics reconeguts.

—Fa uns mesos, l’actual president de l’Aragó, Jorge Azcón, va negar que a l’Aragó s’hi parlés català. Què us semblen aquestes declaracions?
—Generen molta tristesa, perquè suposadament és un representant de tots els habitants de l’Aragó, també de la Franja. També és una irresponsabilitat molt greu i la demostració d’una profunda incultura i manca de sensibilitat. A més, són unes declaracions que no tenen el més mínim suport científic.

—Amb quines dificultats es troba en el dia a dia un veí de la Franja a l’hora d’expressar-se normalment amb la seva llengua.
—Normalment no hi ha gaires problemes. Al supermercat, jo sempre parlo català i els botiguers em poden respondre com vulguin. Ara, el problema apareix quan vas a una entitat bancària. Per exemple, a Ibercaja sempre em demanen que els parli en castellà. En instàncies oficials, depèn del context. En el cas de Fraga, si a la batllia hi mana el PSOE, et deixen cursar un document en català. Si hi mana el PP, no. Jo em mantinc en català, però la majoria de gent, a la mínima, es passa al castellà, perquè tenen por d’aquesta incertesa jurídica. I no cal parlar de quan t’has d’adreçar a una autoritat… Si t’hi van les coses, directe al castellà, tot i que això també passa a Catalunya. No vols que se’t compliqui la situació. Et predisposen a parlar castellà perquè tenen aquest poder implícit.

—Enguany fa quaranta anys de la Declaració de Mequinensa. Com ha canviat la situació del català a l’Aragó en aquestes quatre dècades?
—Ara estem molt pitjor. És una zona en què hi ha molta immigració, vénen molts temporers a treballar la terra i és molt difícil poder integrar tota aquesta gent en el català. A més, si no tens consciència lingüística, si la llengua no té prestigi, es va dissolent a poc a poc. Per tant, la situació és d’endarreriment.

—I en l’ensenyament?
—Tampoc no s’ha avançat. Fa temps, molts professors venien de Catalunya a la Franja a fer classes perquè hi havia un conveni amb la Generalitat. Això s’ha perdut i ara ens trobem, fins i tot, amb docents que no saben parlar català i s’ho han manegat per obtenir la titulació. A més, s’ensenya el català com si fos una llengua estrangera. Ma filla ha tingut professors que parlen català a classe i quan són als passadissos passen al castellà. Hi ha molta negligència, molt poca seriositat, molta irresponsabilitat i algú que té bona voluntat, però en general és una situació de destrucció de la llengua.

—En més d’un article recollit en el llibre comenteu que les institucions catalanes no han acabat mai de fer prou per a protegir aquest patrimoni lingüístic de la Franja. Què heu trobat a faltar?
—Per exemple, a Perpinyà hi ha una corresponsalia de Catalunya Ràdio i TV3; en canvi, aquí, no. A Manacor hi ha una oficina de la Universitat Oberta de Catalunya; a la Franja només en tenim de la Universitat a Distància espanyola. Els lligams amb Catalunya són essencials. La Franja és un rerepaís. El català aquí se salvarà si continua havent-hi vincle entre Fraga i Lleida, entre Benavarri i Tremp, entre Vall-de-roures i Tortosa. El govern hauria de trobar punts en comú, coses a compartir amb la Franja. Això és fonamental, perquè ara mateix l’energia i la vitalitat de la llengua ve de Catalunya.

—No trobeu que també falten referents?
—De referents, en tenim, cal que en siguem conscients. Francesc Serés i Mercè Ibarz són de Saidí i han demostrat per activa i per passiva que la llengua de la Franja té prou nivell per a fer literatura d’alta volada. Alguns llibres de Jesús Moncada, nascut a Mequinensa, es llegeixen a instituts de Catalunya. Això és molt interessant! Com deia abans, la Franja és un rerepaís, és allà d’allà. Sembla que no existeixi per a molta gent, però ha de ser capaç de generar nous referents en llengua catalana en la literatura, el cinema, la cançó, el teatre, el periodisme, perquè la competència lingüística existeix.

—Un altre dels elements que destaquen en el llibre és la toponímia. Creieu que en un lloc com la Franja acaba essent un dels darrers punts de resistència lingüística?
—La toponímia delata l’entorn. És a dir, quan dius Vall-de-roures penses que probablement en aquest indret hi havia roures. Quan dius Portellada veus que és un derivat de porta. La toponímia t’explica com era el paisatge fa anys i panys. I, per tant, expliquen que aquí s’hi ha parlat sempre català. En el llibre hi insisteixo molt, perquè aquí hi ha casos flagrants que fan riure. Traduccions maldestres de funcionaris amb poques ganes d’investigar. Per exemple, de Tamarit de Llitera en diuen Tamarite, que no vol dir res. En català, el tamariu és una planta. O Alcampell, que és la denominació castellana que sorgeix de l’original el Campell. I hi ha centenars d’exemples més que en democràcia s’haurien pogut arreglar, però que no s’ha fet.

—El llibre inclou mots propis de la variant dialectal de la franja, com ‘astí’, ‘contar’, ‘paregut’ o ‘detràs’. Fins a quin punt era important mantenir aquests trets propis del català de la Franja?
—Molt. Són paraules que formen part de la nostra llengua i que cal fer ressorgir i donar a conèixer. Per exemple, aquí a Fraga es fa servir la paraula ‘nafra’, que jo pensava que s’havia perdut. També es fa servir ‘revolt’, o ‘aidar’ en comptes de ‘ajudar’, o ‘oratge’ en lloc de ‘temps’. Resulta que als contorns de la llengua hi ha paraules que continuen vives i que pensàvem que eren difuntes perquè ja no les sentim a Barcelona o Tarragona. Cal valorar aquest vocabulari tan ric que tenim.

—En un dels relats expliqueu que la barcassa que unia els pobles de Saidí i Vilella de Cinca exercia de mecanisme de cohesió social durant la postguerra. Ara que el món ha canviat tant, creieu que la Franja és un territori ben cohesionat?
—No hi ha cap mena de cohesió. El filòleg Ramon Sistach diu que la Franja és com un enfilall de salsitxes. L’única cohesió que existeix és amb la comarca catalana del costat. Per exemple, entre Batea, Gandesa i Corbera d’Ebre hi ha una bona relació de continuïtat amb Calaceit. De fet, fins fa tres dies, els adolescents de Calaceit anaven a l’institut a Gandesa per motius pràctics.

—Formeu part del Casal Jaume I de Fraga. Quina tasca hi feu?
—Activisme lingüístic. Darrerament, hem escrit a l’ONG European Language Equality Network (ELEN) per denunciar la situació de manca de drets lingüístics que patim a la Franja. Intentem remoure la qüestió de l’oficialitat del català a l’Aragó.

La setmana passada, el jutge Pablo Llarena era de vacances a la Cerdanya, on fa anys que té una segona residència, concretament, al municipi de Das. Segons algunes cròniques periodístiques, la nit del 6 d’agost va sopar amb uns amics al restaurant gallec O Meigallo de Puigcerdà. “El magistrat va ser reconegut per un grup ampli de clients que eren en una altra taula. Un d’ells es va aixecar i el va anar a saludar. En català li va expressar el seu ‘orgull’ i ‘agraïment’ per la feina del jutge”, relatava el diari El Español.

L’endemà, el magistrat es va traslladar a Madrid i va comunicar al Tribunal Suprem espanyol que suspenia la seva “llicència de vacances” arran de l’imminent retorn de Carles Puigdemont a Barcelona. Llarena preveia que el dirigent de Junts fos detingut pels Mossos en algun moment abans de la sessió d’investidura de Salvador Illa, tenint en compte que Junts i les entitats sobiranistes havien convocat un acte de benvinguda a les nou del matí a l’Arc de Triomf.

Tanmateix, la història no va transcórrer tal com se l’imaginava el jutge. Puigdemont no va ser detectat quan va travessar amb cotxe la frontera administrativa i, segons que va explicar Jordi Turull, va dormir dues nits en un pis de Barcelona sense aixecar sospites. El matí del 8 d’agost, va aparèixer pel passatge de Sant Benet i, acompanyat per una munió de dirigents, càrrecs electes i ciutadans, va arribar a l’Arc del Triomf, on va fer un discurs. Llavors, quan la multitud va començar a marxar cap al parc de la Ciutadella, Puigdemont va pujar en un cotxe i va desaparèixer.

Un sol policia corrent uns quants metres a peu: aquesta va ser tota l’operació per a perseguir el cotxe on anava Puigdemont

Costa de creure que Llarena no veiés les imatges per la televisió en directe. Superada per la situació, la cúpula dels Mossos –que havia desplegat 602 agents, sense èxit– va provar de detenir a la desesperada el dirigent de Junts amb l’anomenada operació Gàbia, que va col·lapsar l’àrea metropolitana de Barcelona i els passos fronterers. Uns nervis que també van arribar a Madrid. A mig matí, fonts del Suprem van reiterar que els Mossos tenien l’ordre de detenir Puigdemont, tal com havia deixat “molt clar” Llarena en la interlocutòria que li denegava l’amnistia.

L’efecte incert de l’última humiliació de Pablo Llarena I Anàlisi de Josep Casulleras 

La crida i cerca va durar hores –es van detenir tres agents de la policia catalana–, però el dirigent va arribar sense problemes a Catalunya Nord i, més tard, a Waterloo. “L’arribada de Puigdemont a Barcelona es va assemblar més al que fa Jimmy Jump que no al retorn d’un ex-president de la Generalitat”, va dir l’endemà el comissari en cap dels Mossos, Eduard Sallent, en una conferència de premsa surrealista. Unes hores abans, un Llarena furibund havia enviat dues providències als Mossos i al Ministeri de l’Interior exigint explicacions.

Abans de tornar a anar-se’n de vacances, el magistrat del Suprem va reclamar a la policia catalana un informe detallat sobre els “elements que van determinar el fracàs [de l’operació] d’un punt de vista tècnic i policíac.” A més, va exigir els noms i cognoms dels responsables dels Mossos que van dissenyar i aprovar el pla de detenció, però també dels agents que en van fer “l’execució o el desplegament operatiu”. Ara per ara, la cúpula policíaca encara no ha respost, però sí que ho ha fet el ministeri, que se n’ha espolsat totes les culpes.

Abans vacances que no amnistia

En el retorn fugaç de les vacances, Llarena no va moure cap dit per resoldre l’aplicació de la llei d’amnistia a Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín que ell mateix els havia denegat el primer de juliol amb una interpretació molt recaragolada del delicte de malversació. A parer seu, els exiliats es van enriquir personalment amb l’1-O –per l’estalvi que els va significar organitzar la consulta amb diners públics– i van posar en risc els interessos financers de la Unió Europea, tot i que no s’ha acreditat que el capital emprat provingués de fons europeus.

Lluís Puig: “Puigdemont ens va demanar que féssim el favor de no acompanyar-lo” 

Pocs dies després d’aquesta interlocutòria, les defenses, la fiscalia i l’advocacia de l’estat van presentar recursos de reforma davant el mateix jutge perquè reconsiderés la seva decisió. Ara, en compte de moure els engranatges per resoldre’ls com més aviat millor, Llarena va decidir d’encallar-los durant tres setmanes. I no va ser fins el 29 de juliol que va fer públic que havia traslladat els recursos a les parts perquè presentessin al·legacions en un termini de dos dies. En aquell moment, el magistrat ja se n’havia anat de vacances cap a la Cerdanya.

La cosa més lògica és que Llarena es pronunciï sobre els recursos en algun moment del setembre, però la veritat és que, si volgués, ho podria allargar més, perquè no hi ha cap termini fixat per llei que l’obligui a pronunciar-s’hi. El recurs de reforma, que previsiblement serà desestimat, és un pas imprescindible perquè Puigdemont, Puig i Comín puguin fer un recurs d’apel·lació dins el Suprem mateix, i l’haurà de resoldre una sala formada per tres magistrats. En el cas que també sigui denegat, les defenses podran anar finalment al Tribunal Constitucional espanyol i a la justícia europea.

Amb la maniobra de dilació, Llarena ha aconseguit d’empènyer el cas dels exiliats catalans més enllà del ple d’investidura de Salvador Illa i de l’11 d’agost, quan s’esgotava el termini de dos mesos perquè s’apliqués la llei d’amnistia i es retiressin les mesures cautelars contra els represaliats en causes vinculades amb el procés.

 

El vi el Rosado de Padilla s’elabora al celler Casa Balaguer – Vinessens, a Villena (Alt Vinalopó), dins la DOP Alacant. És un celler on es treballa a partir de l’agricultura ecològica i biodinàmica. També té una gamma de vins naturals, els que conformen la col·lecció Origen, en la qual s’inscriu el Rosado de Padilla. Aquest vi és un monovarietal de monestrell fermentat i criat quatre mesos en àmfora de fang de Juan Padilla. L’àmfora permet una microoxigenació, que en suavitza els tanins i hi aporta estructura i una certa rusticitat. 

Per obtenir el Rosado de Padilla es fa una maceració amb les pells de tres hores a quatre. El most es posa en gerres de fang de dimensions diferents on fermenta de manera espontània, sense addició de sulfurós ni temperatura controlada. Un cop feta la fermentació, el vi reposa dins les gerres durant quatre mesos i després s’embotella sense filtrar. 

El Rosado de Padilla expressa la fruita vermella, la pell de taronja i fins i tot s’hi troben pètals de rosa. També s’hi troben notes de fang cuit pròpies de les gerres. En boca destaca una acidesa refrescant. És un rosat ben singular, amb textura.

Fa més de trenta anys que el català ja no és la llengua majoritària dels Països Catalans i les institucions sembla que no se n’hagin adonat. Les dades ho diuen amb insistència, com palesa el nou llibre del geògraf i professor de català Joan Maria Serra. L’ús parlat del català. En un tombant decisiu (Publicacions de l’Abadia de Montserrat) és la recerca més aprofundida i global –i actual– que s’ha escrit sobre l’ús de la llengua catalana. Es fonamenta en tots els estudis i estatístiques publicats i abasta els Països Catalans de cap a cap. És presentat amb rigor i claredat, amb més de setanta taules i un quadre de resum a cada capítol. Un text idoni per a reflexionar, prendre consciència dels perills i actuar.

N’extraiem deu idees bàsiques sobre la situació real de la llengua.

Quanta gent parla català realment?

Per determinar la vitalitat de la llengua, el treball n’observa especialment l’ús parlat habitual. Basant-se en estudis recents (2018-2022), conclou que sap parlar català un 71,6% de la població dels Països Catalans, però que els catalanoparlants habituals són un 41,5%; això inclou els qui parlen només català (33,4%) i els qui manifesten parlar català i una altra llengua (8,1%). En xifres absolutes, l’any 2022 el nombre de parlants habituals i bilingües era de 5.792.017, sobre un total de 13.926.235 habitants dels Països Catalans. Arrodonint, doncs, parlen català habitualment uns 5,8 milions d’una població total de 14 milions. El nombre d’habitants que diuen que parlen català amb els amics és una mica superior (6 milions) i a la feina encara és més alt (6,6 milions), un fet que indica la vitalitat de la llengua.

Els cinc territoris on la substitució lingüística avança més de pressa

Tenint en compte les dades d’evolució de l’ús de la llengua a tot el país, Serra observa que en cinc àrees hi ha un trencament progressiu de la transmissió intergeneracional, sovint combinat amb els efectes d’una immigració molt nombrosa. Són àrees on la substitució lingüística avança ràpidament. Aquests cinc territoris són: les illes Pitiüses (Eivissa i Formentera), les comarques del sud (l’Alacantí, el Baix Vinalopó i el Vinalopó Mitjà), l’Alguer, la Ribagorça aragonesa i Catalunya Nord.

Com convertim el català en llengua residual?

L’actitud més perjudicial per a la llengua és l’anomenada “convergència lingüística” dels catalanoparlants, que consisteix a parlar en castellà amb qualsevol que no parli català d’entrada. Serra ho il·lustra amb aquest exemple hipotètic: en un lloc on hi ha 100 persones, de les quals 27 són catalanoparlants i 73 no, tan sols un 8% de les converses és en català. De manera que, un auditor extern sentirà el 92% de les converses en castellà.

Perills i esperances del jovent

A l’hora d’analitzar la reculada en l’ús de la llengua, Serra concreta l’evolució entre els joves. De les xifres territorials que dóna, paga la pena de tenir en compte les d’Andorra, on augmenta l’ús del català entre el jovent. Fins i tot entre germans es parla més català que amb els pares. Això no passa pas a la resta del país. A l’altre plat de la balança hi trobem els joves que tenen el castellà com a llengua d’identificació: les dades diuen que, a Catalunya, un 80% d’aquest grup no parla mai en català –o gairebé mai– i una tercera part fins i tot voldria que el català s’utilitzés menys que no pas ara.

La transmissió familiar s’estronca?

Un dels indicadors que alerten que una llengua ha entrat en fase de perill és l’estroncament de la transmissió familiar. D’acord amb l’estudi, s’ha interromput pràcticament a Catalunya Nord i l’Alguer, flaqueja a la Franja i a les ciutats de Castelló de la Plana, València Elx i Alacant, però es manté amb vigor a la resta del País Valencià, Andorra, Catalunya i les Illes. És esperançador de comprovar que en moltes ciutats del País Valencià, incloent-hi les de l’àrea metropolitana de València –com Torrent o Mislata– s’ha recuperat la transmissió, de manera que si els avis van renunciar al català a casa, els pares l’han adoptat per criar els fills. Quant a les parelles mixtes, a Catalunya opten majoritàriament pel català, a diferència de les Illes i, sobretot, del País Valencià.

Els “fills interruptors”

Un fenomen incipient entre infants i joves és el dels anomenats “fills interruptors”, és a dir, fills de catalanoparlants que s’adrecen en castellà als pares o als germans, malgrat que a casa els han transmès el català. Tot i ésser un fenomen poc estudiat, en un treball de camp fet a Castelló de la Plana el 2017, es van poder observar característiques comunes d’aquests joves, com ara la influència de grups d’amics o companys d’escola, molt majoritàriament castellanoparlants, la representació positiva del castellà com a llengua que els uneix a la societat i la connexió a les xarxes socials sempre en castellà.

El prestigi, element clau

La tria de la llengua –tant per a l’ús com per a la transmissió– depèn de diversos factors. Segons els experts, la vitalitat d’una llengua va relacionada amb la demografia i amb el suport institucional, però també amb el prestigi que tenen la llengua i la cultura en la societat. La interacció entre aquests tres factors fa que els parlants es creïn expectatives sobre el futur i la utilitat de la llengua. El prestigi, doncs, és un factor d’atracció molt potent per a adquirir una llengua nova.

Llengua amagada, llengua marcada

Un dels elements que subjauen en el comportament lingüístic de la majoria de catalanoparlants és l’opressió lingüística que hem hagut de suportar secularment. Aquest fet explica les dues actituds més perjudicials: renunciar al català en situacions quotidianes per estalviar-se problemes (llengua marcada) i no parlar-lo mai fora de casa (ocultació de la llengua). Són actituds que trobem de manera desigual per tot el país, llevat d’Andorra, on el comportament és semblant al dels estats independents: fora de casa, majoritàriament, es tendeix a fer servir el català.

La immigració farà créixer la quantitat de catalanoparlants?

Aquest és el títol del capítol 9, en què Serra dóna dades generals sobre la immigració i estrictament relacionades amb la llengua. Els Països Catalans són el segon país d’Europa que ha rebut més immigrants de començament del segle XX fins ara, tan sols darrere els Països Baixos. I si parlem d’aquests darrers trenta anys, n’han rebut tres milions. Deixant de banda les conseqüències estrictament socials que té aquest fet, l’autor ens dóna dades sobre la repercussió en la llengua. Entre els alumnes de procedència estrangera, tan sols el 8,4% fa servir el català com a llengua de relació, i un 45,3% fa servir el castellà. Dins la població general, la integració dels immigrants és molt majoritàriament en castellà. Resumint, actualment, la immigració fa créixer poc la població catalanoparlant i molt la castellanoparlant.

Dades positives

A desgrat d’aquestes dades negatives, en el llibre es poden espigolar elements positius. N’esmenta directament tres: el gran nombre de persones que entenen el català (dotze milions), la quantitat de parlants que diuen que el saben parlar bé (deu milions) i la bilingüització de persones que declaren com a llengües pròpies tant el català com el castellà. Afegim-hi encara la transmissió intergeneracional a favor del català, de parelles mixtes i fins i tot de parelles castellanoparlants; un cas molt remarcable és el de ciutats del País Valencià on la transmissió estroncada s’ha reprès. I, encara, les xifres positives d’Andorra, l’únic territori del país que té un estat.

Elements de reflexió i hipòtesis de futur

El llibre conté més dades i reflexions. En primer lloc, és especialment valuosa l’exposició del panorama de diversos països amb situacions comparables: la recuperació de l’estonià, que cada vegada és més usat entre els joves, en detriment del rus; la identificació entre patriotisme i ús de l’ucraïnès, percebut com una llengua prioritària pels pares russòfons; la lluita difícil de l’irlandès, que demostra que l’escola tota sola no se’n surt; la minorització digital de l’islandès, absorbit a marxes forçades per l’anglès; la reculada del gallec, afavorida pels partits polítics espanyols; la recuperació territorial i social de l’èuscar, amb la transmissió familiar afermada; la resistència agònica del bretó… El llibre comença amb un paral·lelisme entre el català i el gal·lès, llengua minoritzada fa uns quants decennis i que pot assenyalar el camí –o no– de la nostra.

Hi ha un aspecte essencial per a encarar polítiques de recuperació: quines són les motivacions per a parlar català? Resumint, podríem dir que una llengua es pot adquirir per immersió (oral, audiovisual o telemàtica), necessitat (laboral, d’estudis, legal), atracció cultural i connotació social (prestigi). En relació amb això, Serra enumera unes quantes mesures bàsiques per a evitar el retrocés de la llengua: que els catalanoparlants facin servir el català tothora i a tot arreu, que en qualsevol feina de cara al públic (comerç, administració, ensenyament, sanitat…) s’exigeixi el domini oral del català, que a tot l’ensenyament (dins l’aula i fora) hi hagi immersió en català, que es promogui i es protegeixi la creació i la comunicació oral en català, sobretot adreçades als joves, i, finalment, que es compleixi la normativa lingüística aprovada (codi de comerç, llei de l’audiovisual, atenció sanitària, immersió a l’ensenyament…).

Finalment, és molt interessant la projecció que fa Serra per a l’any 2075. La “hipòtesi alta” és que el nombre de catalanoparlants sigui d’un 40%-45%, que, tenint en compte l’augment de població previst, seria de 7-7,5 milions. La mitjana seria d’un 20%-25% (4,5-5 milions) i la baixa, d’un 10%-15% (2,5-3 milions).

La conclusió de Serra és clara: “Els processos de substitució són rapidíssims i, en les dues generacions que ens separen del 2080, la nostra llengua pot arribar a ser substituïda a les àrees més poblades del territori o, en canvi, ser l’orgullós signe de la identitat del país.”

El temps s’acaba. Som en un tombant decisiu.