El filòsof Ferran Sáez Mateu (1964) és professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna i assagista especialista en Montaigne. Va guanyar el premi Pere Calders per La invenció de l’Home (1998); el Josep Vallverdú per El crepuscle de la democràcia (1999); i el Joan Fuster per Dislocacions (1999). L’any 2019 va publicar el dietari La vida aèria, i el 2022, Acaçar la boira (Editorial Pòrtic), llibre singular de memòries d’infantesa i joventut. Ara publica l’assaig La fi del progressisme il·lustrat. El debat natura/artifici en la política (Edicions Pòrtic). En aquesta obra Sáez dissecciona l’evolució de l’esquerra dels anys setanta fins a l’actual “cultura woke”. Sáez, que s’autodefineix com a conservador, descriu com l’esquerra ha afrontat el debat natura/artifici i quines conseqüències té que l’esquerra entengui com a rebuda la natura, la biologia (i, per tant, el sexe, etc.) o que l’entengui com una construcció social.

Ferran Sáez Mateu, filòsof i escriptor (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—En aquest llibre separeu el progressisme il·lustrat de la “cultura woke”? Seria això?
—Seria això. Considero que hi ha una esquerra que prové de la Il·lustració, de la Revolució Francesa, i que té com a divisa les tres cèlebres paraules (llibertat, igualtat i fraternitat, això que ara en diríem solidaritat). Per a aquesta esquerra, la idea d’igualtat era molt important. Però, des dels anys noranta, la idea de diferència ha anat entrant en aquest discurs. Exacerbar la diferència fins a límits gairebé estrambòtics acaba entrant en col·lisió amb aquell model anterior d’esquerra.

—Dieu que després de la caiguda de l’URSS, del seu sistema i la seva economia, l’esquerra deixa de parlar de temes forts (preu dels pisos, salaris, immigració) i es perd en un llenguatge incomprensible.
—Aquí hi ha un intent de rearmament ideològic que, d’altra banda, és explicable i legítim. Si se t’ha ensorrat tot, intentes de reconstruir-ho. Però ho fas en aquest context cultural que t’acabo de descriure (ve la sida, cau l’URSS, i els islamistes del FIS guanyen a Algèria), i això dóna lloc al fet que aspectes que no havien estat mai de l’interès del progressisme il·lustrat passen a formar part no només del programa, sinó que esdevenen els elements més rellevants del programa. Es posen davant de tot. I, en canvi, d’immigració no n’hem de parlar perquè això és de racistes. Ni tampoc del preu dels pisos, que és una vulgaritat. Llavors, què passa? Que algú diu: “Escolti, aquí tenim un jardí que no és de ningú, i hi entrarem nosaltres.” I és el que ha fet l’extrema dreta a Europa.

—La democratització implica occidentalització? Això us pregunteu.
—Mirem el cas d’Algèria. Molta gent es pregunta si és possible un estat que sigui, alhora, democràtic i islàmic. Islàmic en el sentit no forçosament d’un estat opressiu, sinó inspirat en l’islam. Bé, és una pregunta legítima. Però el cas és que no existeix cap exemple històric d’una democràcia, podríem dir, islamitzada. Només cal mirar què ha passat, per exemple, a Turquia quan ha tornat Erdogan. El problema és que, anys enrere, parlar d’això tenia sentit; ara parlar-ne és donar munició a l’extrema dreta, cosa que t’asseguro que no és la meva intenció. Per tant, són temes complicats.

—Per què doneu tanta importància a Foucault?
—Foucault representa aquest gir que fa l’esquerra. Ell atribueix a la cultura, a l’artifici, tota la realitat que ens envolta. Fins i tot en el cas de la biologia: el sexe és una construcció cultural; tal cosa, una construcció social. Quan negues que hi hagi res identificable en la natura o la biologia, entres en una mena de “Far West epistemològic” on pots dir disbarats de l’alçada d’un campanar. Aquest és el cas de Foucault, una mena de sant per a aquesta esquerra de la diferència.

—Per exemple, separem la biologia i diguem que tot és construcció. Frase: “El senyor Sáez fa 1,90m i és ros amb ulls blaus”.
—La gent riurà.

—Però si dic “Ferran Sáez és una dona,” la gent ho respectarà més. Per què?
—Perquè, si no ho fa, podria incórrer en un delicte d’odi. Això és per pensar-hi.

Ferran Sáez Mateu, filòsof i escriptor (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Al llibre citeu casos reals: una dona blanca que diu que se sent negra i presideix una organització de negres.
—Sóc molt respectuós amb les persones. Si algú vol sentir-se d’una manera o d’una altra, a mi això em resulta indiferent. No tinc cap problema. Però, col·lectivament o abstractament, això pot tenir conseqüències.

—Dieu que sou conservador i el llibre fa una crítica demolidora a l’esquerra. Enyoreu un rival d’esquerres?
—Jo trobo a faltar l’esquerra, és clar. I no sóc l’únic. A França, els obrers voten el Front Nacional. Per què? Perquè l’esquerra està preocupada per salvar les balenes de l’Àrtic. Jo vinc de la classe treballadora: sóc fill i nét de miners. Jo mateix vaig treballar a la mina de lignit al meu poble, l’estiu del 1985.

—“Els costums són la segona natura.” Qui ho diu, i què vol dir?
—Montaigne. Per resumir, les orenetes catalanes, franceses o marroquines fan els nius igual. No tenen una segona natura. En canvi, les cases construïdes al nord d’Àfrica, a Catalunya o a Egipte són diferents. Això vol dir que el costum és una segona natura. El problema és quan es porta al límit i es diu que no hi ha primera natura, no hi ha biologia, no hi ha res: tot és una segona natura. I això em sembla un error evident.

—Fa més de vint-i-cinc anys que feu classes a la universitat. Quins canvis heu notat entre els vostres alumnes en relació amb els temes que tracteu al llibre?
—Les primeres generacions d’alumnes encara havien fet el batxillerat i el COU, i tenien una preparació molt més sòlida. Això es nota molt. També hi ha una altra cosa important: la pandèmia. La pandèmia ha canviat la manera de ser de la gent. És un canvi bastant impactant, a parer meu. Trobo que hi ha una actitud recelosa.

—Recomaneu-me un dels molts llibres que citeu.
—Els caníbals, de Montaigne. El vaig traduir fa molts anys. D’aquí surt Rousseau, i Rousseau acaba essent el model antropològic del marxisme. És un assaig molt curt, de vint pàgines, però allà hi és tot.

—Hi parleu de Donald Trump, al llibre. Potser representa els temps actuals més que no voldríem acceptar? Narcisistes, tancats, en què es reivindica el dret a la queixa?
—I el “jo sóc el centre del món”. Donald Trump és un personatge difícil de pair, és clar. Ahir ho comentàvem: el 2013, l’Associació Americana de Psiquiatria va treure el narcisisme de la llista de trastorns psiquiàtrics. Ara ja no es considera un trastorn. Per què? Perquè és normal. Ara ser narcisista és normal. Trump representa l’apocalipsi del narcisisme [i Sáez fa el gest d’una selfie].

—L’Adiva, fotògrafa aquí present, ha filmat parts i ha vist mares fent-se selfies durant el part.
—En fi, és això. Ja no cal dir res més!

—Frase del llibre: “Estem fascinats per la natura i, alhora, la natura ens distreu de consumir.”
—Fa dos estius, mentre escrivia això, érem a la Vall de Boí durant la pluja d’estels. Vam sortir amb la meva dona a mirar el cel, i vam veure tot de llumetes per allà. Què eren? Doncs tothom mirava el cel amb el mòbil, amb una aplicació que et diu quines estrelles vas veient. No valdria més la pena mirar el cel directament? A veure si ens entenem: vostè busca la proximitat de la natura… a través de la barrera d’una pantalla? Tornem a les contradiccions. Aquest problema jo no el tinc, com pot veure. El meu telèfon és un Alcatel.

—Oh, un telèfon kosher!
—A casa gairebé no fem servir el mòbil. El meu fill, que ara té vint-i-tres anys, tampoc el fa servir gaire. La meva aspiració és la serenitat, i per això no sóc a les xarxes socials. Jo a casa tinc molts instruments musicals, no sé si ho sap, i un diumenge a la tarda toco la viola de gamba. Tinc la col·lecció d’instruments musicals privats més gran de Catalunya.

—Quants en teniu?
—Uns cinc-cents. Uns quaranta violins, trenta clarinets, flautes de tota mena, diverses violes de gamba i coses molt rares. Fins a cinc-centes, imagini’s. Gràcies a Déu, visc en una casa gran de lloguer i la tinc plena.

—I quin tipus de música us agrada tocar?
—Barroca, barroca. Hi ha qui és rocker; jo soc barroquer.

Ferran Sáez Mateu, filòsof i escriptor (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Les donacions de queviures i roba han desbordat els punts de distribució a les zones afectades pels aiguats, però hi ha persones que no han trobat roba de la seua talla. Una de les membres del Front Antigordofòbia de València viu a l’Horta Sud, però es trobava fora en el moment que va passar tot. Quan va tornar i va anar a buscar botes d’aigua, no en va trobar que li anassen bé. “Quan ets grossa, la cama també és més grossa i les talles de les botes d’aigua no t’entren”, explica Débora Tomàs, un altre membre del col·lectiu que ens explica com va sorgir la iniciativa. La companya afectada va pensar que allò que li passava a ella també devia passar a més gent, i va demanar al col·lectiu que fes una crida a les xarxes per a cercar ajut de la gent de talla gran que pogués fer donacions.

La resposta que van rebre va ser extraordinària. “En dues hores, més de cent persones volien donar roba.” Fins al punt que, poc després, van haver de dir que aturaven la recollida de donacions perquè no podien gestionar un volum tan elevat de roba entre sis persones. “També ens pareixia important que saberen que, si no acceptàvem més roba era perquè encara no podíem fer-la arribar a la gent i perquè no volíem acumular i generar un desaprofitament”, explica Tomàs. Ara aquesta part ja s’ha calmat, i comencen a sorgir les peticions. “No sé exactament quantes en tenim, però entre la gent que ja coneixíem, algunes companyes del col·lectiu i les que van arribant, doncs ja tenim feina”, diu.

Per tant, ara organitzen i classifiquen tota la roba que els han arribat per talles i per tipus, com ara, per a gent jove i per a gent gran. “Per companyes que fan treball social, de les nostres xarxes directament i de la iniciativa Suport Mutu Dana, ens arriben casos de gent que ens diu ‘el meu iaio no té roba’, o ‘jo no tinc tal cosa i sóc en tal lloc’. I la idea és fer-ho arribar a les persones de manera directa, sense que hagen d’anar a buscar-ho elles”, explica. A partir de les demandes concretes, doncs, seleccionen la roba que els cal i en preparen un paquet.

El sector de la música es mobilitza per ajudar els músics afectats pels aiguats

Una iniciativa necessària

La situació després dels aiguats és una cosa que molta gent no s’hauria imaginat mai. De la mateixa manera que no pensaven que haguessen de demanar ajuda per a menjar o per a vestir-se. “Si, en una situació normal, demanar roba quan vius en un país del Primer Món ja fa vergonya, perquè és així, demanar roba de talla gran encara és pitjor. Hi ha molta gent que ha anat als centres on han replegat roba i no n’ha trobat de la seua talla. Una xica ens contava, per exemple, que unes senyores de Catarroja li havien dit que feia tres dies que anaven amb la mateixa roba interior, que la llavaven a casa. Però com que no hi havia temps que s’eixugués d’un dia per l’altre, era humida i els començava a fer úlceres pel frec”, assenyala Débora Tomàs.

És per això que el Front Antigordofòbia van detectar que era una qüestió molt important, perquè s’havia donat molta roba, però no s’havia parat atenció a les talles. També sabien que era difícil, perquè s’ha replegat roba en quantitats ingents, i elles volien centrar-se en el fet que no en faltés a la gent que necessitava talles grans. “Només el fet d’anar amb roba neta, i que et vaja bé, és dignitat per a les persones. No podem arribar a tot el món, però si podem ajudar uns quants, està bé”, diu.

La solidaritat que s’estén a tot arreu

La iniciativa del Front Antigordofòbia no ha estat l’única. També hi ha hagut persones a títol individual que s’han dedicat a recollir roba interior de talla gran i repartir-la, sobretot, a persones grans. “La nostra idea no és aglutinar tota la recollida, sinó que com més persones sorgisquen i més capacitat tinguem, nosaltres hi farem costat. També donem suport emocional. Tot el moviment que s’ha creat arran de les donacions ha sigut molt bonic, però la gent està emocionalment molt tocada”, diu Tomàs.

Elles, per exemple, també tenen el suport del col·lectiu Maricuir de la xarxa del Cabanyal. “Quan açò millore, la idea és que, si ens ha sobrat alguna peça de roba que no s’ha pogut distribuir –perquè no hi ha hagut peticions o perquè ens donen molta roba d’estiu i de mudar que ara mateix no serveix–, farem un mercat solidari per a destinar eixa part de diners a algun col·lectiu de la zona”, diu.

A més, la il·lustradora Ame Soler (Tres Voltes Rebel), que ha estat compartint informació sobre les afectacions dels aiguats, també s’ha fet ressò d’aquesta iniciativa a les seues xarxes. Gràcies al seu vídeo, al Front Antigordofòbia ja li han arribat tres peticions de gent que necessita roba de talla gran, i estan segurs que n’arribaran més.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Tres Voltes Rebel (@tres.voltes.rebel)

Els desastres pels aiguats, com el mal govern, són constants cícliques al País Valencià en les darreres dècades d’autonomia colonial. De fet, si filem prim, cal dir que la mala gestió i administració del Consell ha estat una realitat molt més habitual que la pluja torrencial en la nostra història recent –i no és que, de mal govern, no n’hi haja hagut abans, ausades que sí!–, però sense el concurs d’aquest no es pot entendre l’empitjorament colossal de la tragèdia humana, social, cultural, educativa, econòmica i mediambiental que patim els valencians darrerament.

El culpable del desgovern que hem viscut d’ençà que l’aigua arrasà pobles i ciutats valencianes de la zona central del país només té un nom principal, conselleres a banda: Carlos Mazón. I això no lleva ni deixa en un segon pla la responsabilitat del govern estatal. Amb tot, l’actual president de la Generalitat Valenciana, com a bon virrei que segueix les instruccions procedents del seu partit a Madrid i acontenta els sectors econòmics afins (els turístics, sobretot), ha demostrat una incompetència còsmica que ha costat una quantitat molt dolorosa de vides humanes, més pendent de la vanaglòria personal que del bon servei al poble valencià. A més, no és l’únic que dins el seu partit es comporta com un influenciador de les xarxes socials, obsedit a vendre un relat de gestió administrativa feta de simple fullaraca i d’atacs a la personalitat pròpia i genuïna del país.

Així, a Carlos Mazón, li ha eixit un digne competidor dins el seu partit en qüestions de valencianitat, que es troba al mateix nivell de valencianofòbia i cinisme del primer: Pablo Ruz, l’actual batle d’Elx. De fet, per als qui no segueixen l’actualitat política de la tercera ciutat del País Valencià –que té més població que Terrassa, també tercera ciutat de Catalunya; les magnituds sempre van bé per a saber de què parlem–, cal dir que a Elx sempre ha governat l’esquerra. Ara bé, les dues vegades que la dreta ha exercit el poder local ha comportat una destrossa del prestigi i un ensorrament de l’ús del català en l’àmbit municipal, paral·leles a les produïdes a tot el País Valencià.

Pablo Ruz, atufat d’un populisme innat –que ja exhibia quan fou regidor de Cultura entre els anys 2011 i 2015– i convertit en un excel·lent venedor de fum amb aspecte de bon xic, no s’ha abstingut de participar en l’última polèmica lingüística que, en aquesta ocasió, ha protagonitzat la regidora d’Educació, María Bonmatí Amorós, en el Correllengua, el passat 25 d’octubre, a la sala de plens de l’Ajuntament d’Elx. Cal recordar que en totes les edicions anteriors del Correllengua, la torxa de la llengua ha estat rebuda a la casa gran de tots els elxans per bona cosa de públic i els discursos que s’hi han fet no han estat mai censurats. A més, l’exhibició de senyeres o la interpretació de “La muixeranga” s’ha fet dins de la normalitat esperable, governara qui governara.

Enguany, però, la recepció del Correllengua ha estat ben accidentada per dues raons. Primer de tot, perquè l’ajuntament no acabava de tancar la data de celebració de l’acte amb l’entitat organitzadora, el Casal d’Elx-ACPV, ni el difonia des de l’àrea de premsa municipal ni en les seues xarxes socials. Realment, hi havia una clara intenció d’amagar aquesta celebració, que en edicions anteriors –i sense cap dèria personal– havia estat acollida per l’actual alcalde quan era regidor i aleshores pregonava als quatre vents que l’ajuntament era la casa de tots, sense exclusió. Ara ja no, pel que sembla. Ser demòcrata per a ell ha sigut un trajecte de curta volada, és a dir, el que ha tardat a obtenir una batlia, seguir i conrear amb cura el credo lingüístic i nacional del partit i governar amb Vox.

Amb tot, l’esclat del conflicte, segona raó d’aquesta accidentalitat, es produí quan la regidora d’Educació, de la qual depèn la promoció lingüística del municipi, en prendre la paraula, va recórrer a la llibertat individual –un dels mantres fonamentals i ben matxucats de la hipòcrita teoria lingüística d’imposició del català que defensa el PP sense rubor i desvergonyiment– per fer servir el castellà en el discurs de recepció i acolliment del públic assistent. Immediatament, esclafiren els retrets envers la regidora enmig de l’astorament general, atès que l’any anterior usà sempre el valencià. Per tant, s’assistia a un nou exercici de cinisme de la dreta a fi d’invisibilitzar i conflictivitzar la llengua pròpia. Era la puntada final perquè el Correllengua no hi tornara el 2025.

Dies després, el 28 d’octubre, Pablo Ruz presentava urgentment una moció en suport de María Bonmatí davant els comentaris de rebuig que l’edil havia rebut i que el batle qualificava de “masclistes i sectaris”. Nova cortina de fum per a l’enèsim capítol de valencianofòbia de la corporació municipal, que, a més, havia comportat la censura del discurs del representant del Casal d’Elx, Alexandre Agulló, els dies previs, sota una amenaça velada de no celebrar-se el Correllengua.

A pesar de tot, personalment, eixa invocació permanent a la “llibertat” que fa la màxima autoritat pública il·licitana no deixa de ser una mostra més del fariseisme que practica. En nom d’eixa llibertat asimètrica ha aprovat un reglament de cooficialitat lingüística [sic] que, d’una banda, arracona l’ús oficial del valencià en les instàncies municipals, i d’una altra, nega la condició de llengua pròpia al valencià; o bé, si cal parlar de “llengua pròpia”, per a Pablo Ruz, tan pròpia és el castellà com el valencià. El món al revés. Ho afirma sense despentinar-se i amb desdeny, perquè argüeix que durant un parell de dècades del segle XIII l’extrem sud (l’antiga governació d’Oriola) va formar part de la Corona de Castella. I ho diu ell, professor d’història de l’art, com si la integració d’Elx al nou Regne de València haguera estat el somni d’una nit d’estiu, un simple apunt a peu de pàgina de la nostra història. És l’ús de la història partidista per a consagrar subreptíciament tota inequitat i desigualtat entre el castellà i el català a favor del primer.

Manifestació contra Mazón del 9 de novembre a Elx (fotografia: El Tempir). Manifestació contra Mazón del 9 de novembre a Elx (fotografia: El Tempir).

Compte! I no és que el reglament que ha derogat, l’aprovat per l’esquerra, fora un exemple de flors i violes per al valencià, però no el qüestionava com a llengua vehicular de la retolació, de la toponímia menor, etc. Tot i això, les al·legacions que el Tempir ha presentat al reglament de cooficialitat lingüística han estat totalment rebutjades per l’ajuntament perquè no s’adequaven a “l’esperit del reglament” [sic], un esperit que, a més, també crebantava articles de diverses lleis que garantien la presència del valencià com, per exemple, en àmbits com el de la publicitat institucional.

El menysteniment del paper municipal de l’Agència de Promoció del Valencià, la nul·la o escassa promoció dels premis literaris Ciutat d’Elx, que ha fet que el nombre de participants haja descendit de manera alarmant i que el certamen literari puga morir d’inanitat, el buidatge del valor institucional i simbòlic de la celebració del Nou d’Octubre i la commemoració del 12 d’octubre a so de bombo i platerets són altres exemples ben ostensibles de la valencianofòbia municipal habitual. Aquestes accions manifesten també com un poder públic es desentén per acció i per omissió del dret dels catalanoparlants d’Elx a gaudir de la mateixa seguretat lingüística que els castellanoparlants. I és així com cada dia Pablo Ruz es desvia del seu deure (i falta a l’obligació del càrrec que exerceix) d’assegurar la igualtat lingüística. De fet, transmutat en Vox, no perd oportunitat de fer professió de l’única fe vàlida: l’espanyolista i en espanyol, és a dir, la consagració del monolingüisme, de la comoditat lingüística, en castellà, i de l’única manera d’identificar-se mentre el temps juga a favor seu.

En conseqüència, això permet que l’edil en cap afirme que els regidors castellanoparlants “somos el 95%” de tot el ple actualment. Fatxenderia ad infinitum per a negar la condició de llengua pròpia al català i, de pas, el seu pes fonamental en la configuració de l’esdevenir històric de la ciutat d’Elx. És com si la imposició històrica del castellà i la persecució i proscripció secular del valencià foren simples deliris del pertorbat nacionalista de torn, és a dir, nacionalista valencià, és clar! I, si a tot això, hi afegim el populisme de què parlàvem adés, el còctel pot resultar ben letal. En efecte, en veure les conseqüències que la mala gestió de la gota freda al barranc del Poio ha comportat per a Mazón, Pablo Ruz ha començat a dir que no dorm a les nits pensant si això passara al barranc de Sant Antoni d’Elx: es posa la bena abans de la ferida perquè no li passe el mateix que al seu cap autonòmic. Així i tot, permet la construcció de col·legis al costat d’aquest barranc i en zona inundable. En altres paraules, els colonialistes municipals menors aprenent dels seus superiors autonòmics colonialistes, i aquests últims, dels de Madrid. No falla mai.

I tot això succeeix davant l’escarotamenta de tota l’esquerra municipal que s’esguerra la vestimenta amb les actuacions i les declaracions de l’alcalde sense entendre que, quan governaren, els faltà la valentia de fer una política lingüística reeixida centrada en termes d’igualtat i a cohesionar la minoria lingüística valencianoparlant del municipi. També els en faltà en altres àmbits de govern. I ara, d’aquelles noces, aquests confits. Mentrestant, la societat civil conscient, la que somia viure en català amb normalitat, es mobilitza entre la lluita de trinxera i l’obertura de noves vies d’esperança per a la llengua del Misteri. Aquesta mateixa societat civil és la que treballa en la construcció d’una cultura cívica, d’una consciència, al cap i a la fi, més forta, que ens protegisca i ens cohesione com a minoria urbana a Elx i al sud, com a pas previ i base per a un eixamplament posterior de forces; però també, per exemple, davant situacions d’emergència o de risc com la gota freda, tal com s’ha pogut constatar en la manifestació del passat 9 de novembre a la capital del Baix Vinalopó al crit de “Els vostres beneficis, els nostres morts” o “Mazón, dimissió”. En definitiva, contra el mal govern.

Josep Escribano, president d’El Tempir.

De segur que sovint us heu trobat que volíeu expressar una idea amb un refrany i no n’heu recordat cap d’escaient. O, més ben dit, us ha vingut al cap la traducció castellana. És una pena, perquè el català té moltes dites i no ens cal pas recórrer a cap llengua forana per a res.

Avui veurem deu d’aquests refranys castellans, amb la solució catalana per a cadascun. No cal dir que, en molts casos, n’hi ha més d’una, però oferim la més coneguda amb la intenció que no ens dispersem i la puguem fixar a la memòria.

1. A quien madruga Dios le ayuda → Qui matina fa farina
2. Cada maestrillo tiene su librillo → Tants caps, tants barrets
3. Cría cuervos y te sacarán los ojos → De desagraïts, el món n’és ple
4. De tal palo tal astilla → Els testos s’assemblen a les olles
5. Donde las dan las toman → Tal faràs, tal trobaràs
6. En casa del herrero cuchillo de palo → El sabater, el més mal calçat
7. Más vale pájaro en mano que ciento volando → Val més un pardal a la mà que una perdiu en l’aire
8. No hay mal que por bien no venga → D’un gran mal en surt un gran bé
9. Ojo por ojo, diente por diente → Ull per ull, dent per dent
10. Quien se fue a Sevilla, perdió su silla → Al lloc de la guineu qui se n’alça ja no hi seu

Deu dites mal dites

La gota freda ha causat molts estralls. El punt més crític són les comarques del centre del País Valencià, on els voluntaris i serveis d’emergència continuen treballant per retirar el fang i proven, de mica en mica, que els barris vagin recuperant la normalitat. La catàstrofe ha causat pèrdues humanes: 216 morts. Però també de materials, com ara vehicles i negocis.

La gota freda ha deixat molts habitatges malmesos o fins i tot inhabitables. Tots aquests damnificats han de pagar el lloguer o la hipoteca mentre no poden viure a casa? Us expliquem tot allò que n’heu de saber.

Heu de pagar el lloguer si el vostre pis ha estat malmès per la gota freda?

En cas de lloguer, la llei espanyola d’arrendaments urbans (LAU) no preveu explícitament situacions com la d’una catàstrofe natural. Tot i això, si l’habitatge ha acabat essent inhabitable per causes alienes al llogater, es pot obrir la porta a la suspensió temporal del contracte o, fins i tot, la resolució.

Segons que explica el Ministeri de Drets Socials, Consum i Agenda 2030 espanyol en una guia, en aquesta situació, l’inquilí té dues opcions. Per una banda, acollir-se a la suspensió temporal del contracte, que inclou la suspensió de l’obligació del pagament de la renda fins que l’habitatge torni a ser habitable una vegada fetes les reparacions necessàries per part del propietari. I, per una altra, també pot optar per desistir del contracte, sense haver d’abonar cap mena de penalització.

La declaració d’inhabitabilitat d’un habitatge és una qüestió formal que generalment correspon a l’administració pública, concretament als ajuntaments o a les unitats de Protecció Civil de cada regió. Quan un immoble és malmès significativament, com ara els danys els ocasionats per una gota freda o més catàstrofes naturals, aquests organismes poden emetre un informe o certificat que declari l’habitatge inhabitable.

Heu de pagar la hipoteca si el vostre pis ha estat malmès per la gota freda?

En el cas de les hipoteques, els residents a les zones danyades per la gota freda poden sol·licitar a l’entitat financera amb què hagin subscrit un contracte de préstec hipotecari o crèdit al consum una moratòria fins de tres mesos, independentment del fet d’estar al corrent de pagament, per la qual se suspenen les obligacions de pagament durant aquest termini.

El resident que vulgui exercir aquest dret tan sols ha de sol·licitar-ho a l’entitat financera. En el cas de contractes de crèdit al consum, la sol·licitud haurà d’anar acompanyada de qualsevol document que provi la residència en una de les zones afectades, per exemple, un certificat d’empadronament o bé factures de serveis bàsics domiciliades a les zones esmentades.

Hi ha ajudes per als habitatges inhabitables?

El Consell ha aprovat aquesta setmana la concessió d’ajudes directes per al lloguer destinades a les famílies o unitats de convivència que tinguin la residència habitual inhabitable a conseqüència de la gota freda.

L’import de les ajudes és de 50 milions d’euros en total i pot arribar a 800 euros mensuals per família, amb el límit màxim de la renda que consti al contracte d’arrendament més la fiança i, si és el cas, garantia. Se subvencionaran 12 mensualitats a tot estirar. L’ajuda no es pot demanar si es té un habitatge a disposició i habitable a menys de 30 quilòmetres de l’habitatge danyat.

Les sol·licituds es poden presentar fins el 30 de juny de 2025. Preferentment, s’ha de presentar telemàticament, per la seu electrònica de la Generalitat, o presencialment a les oficines situades als municipis danyats.

Assegurança del cotxe: què us cobreix si el vostre vehicle ha estat danyat per la gota freda?

 

The Washington Post · Marina Dias i Terrence McCoy

Brasília, el Brasil. Els atacs amb explosius de dimecres a la nit a la capital del Brasil, Brasília, han fet reviscolar les pors sobre l’estat de la democràcia en un país encara commocionat per l’assalt als Tres Poders –les seus de l’executiu, el legislatiu i el judicial– l’any passat, en què milers de seguidors de l’ex-president Bolsonaro provaren d’invalidar el resultat les eleccions presidencials del 2022.

A les 19.30 de dimecres (hora local), un cotxe va esclatar davant la cambra baixa del congrés brasiler. Menys d’un minut després, una ràtzia d’explosions van fer trontollar les oficines del Tribunal Suprem del Brasil. Enmig de la confusió, un home va ser trobat mort davant el tribunal, aparentment a causa d’un suïcidi.

La policia l’ha identificat com a Francisco Wanderley Luiz, de 59 anys, un polític conservador de l’estat brasiler de Santa Catarina que aquests darrers mesos havia criticat l’esquerra a les xarxes socials i havia manifestat la voluntat d’atacar la capital del Brasil per preservar la llibertat del país.

“Juguem?”, va publicar a les xarxes abans dels atacs. “Policia Federal, teniu setanta-dues hores per a desactivar la bomba que hi ha en aquesta casa de comunistes”, afegí.

Cap vianant no va morir ni va resultar ferit en l’atac, que tampoc no va causar danys substancials als edificis circumdants.

Les explosions han sacsat la democràcia més gran de Llatinoamèrica, que aquests darrers anys ha hagut de bregar amb una inestabilitat política creixent, alimentada en gran part per la desinformació, la polarització política i l’amenaça permanent de la violència. Després de la derrota electoral del president Jair Bolsonaro, que va passar mesos escampant dubtes infundats sobre la integritat del sistema electoral brasiler, milers dels seus partidaris van atacar els principals edificis federals del país el gener de l’any passat, cosa que suscità un llarg debat sobre la fortalesa de la democràcia brasilera i la severitat amb què calia castigar els atacants.

Mesos més tard, els atacs de dimecres han fet tornar aquest debat al centre de l’actualitat política.

“No és un incident aïllat”, va dir abans-d’ahir Alexandre de Moraes, jutge del Tribunal Suprem brasiler. “La impunitat que han tingut les persones que han atacat la nostra democràcia ha donat lloc a accions com la d’ahir […] La idea de l’atacant era entrar al Tribunal Suprem Federal i fer-hi esclatar una bomba.”

Moltes figures de la dreta brasilera que en el passat havien demanat que s’amnistiés els participants de l’assalt als Tres Poders ara han provat de distanciar-se d’aquest atac.

“Tot i ser un fet aïllat, i que tot apunta que va ser causat pels problemes mentals d’una persona que, lamentablement, va acabar morint, [l’atac] ens ha de fer reflexionar”, va escriure Bolsonaro a X. “És hora que el Brasil torni a cultivar un ambient polític en què les idees puguin debatre’s pacíficament”, va afegir.

En publicacions a les xarxes socials, Luiz –que es va presentar l’any 2020, sense èxit, a les eleccions per a un càrrec municipal a l’estat Santa Catarina sota les sigles del Partit Liberal de Bolsonaro– ha criticat durament els enemics polítics de Bolsonaro. En una publicació a l’agost, Luiz va apuntar el Tribunal Suprem, que Bolsonaro va criticar freqüentment com a president.

“Tot allò que s’ha fet per a provar de millorar el país no ha tingut cap efecte. És hora de canviar de rumb i d’accions! On és el gran problema? Al Tribunal Suprem!”, va escriure, i va afegir que considerava de prendre mesures.

“No ploreu per mi”, va escriure en una altra publicació, en què va afegir: “Dono la meva vida perquè els nens puguin ser criats en llibertat.”

Segons un informe de la policia obtingut per The Washington Post, un guàrdia de seguretat va declarar que, dimecres a la nit, havia vist Luiz aturar-se davant una estàtua a la porta del Tribunal Suprem i treure un extintor. Quan s’hi va acostar, Luiz es va obrir la camisa i li va dir que s’aturés. Tot seguit, Luiz va llançar uns quants artefactes contra el terra que, segons l’informe, van esclatar en impactar-hi.

Un funcionari de la policia federal brasilera, que ha accedit a parlar amb The Washington Post amb la condició d’anonimat perquè la investigació encara és oberta, explica que l’ex-esposa de Luiz els va informar que la seva intenció era matar Moraes, el jutge del Tribunal Suprem que s’ha convertit en el blanc de la ira dels partidaris de Bolsonaro.

“Aquest ha estat l’atac més greu contra el Tribunal Suprem del Brasil d’ençà de l’assalt als Tres Poders”, va dir Moraes dimecres. “Va provar d’entrar-hi, i únicament va ser aturar perquè els guàrdies de seguretat van veure que portava dispositius lligats al cos”, va afegir.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Històricament, València ha estat el gresol dels grans canvis en la política espanyola. El laboratori, podríem dir d’una manera més precisa.

Fa anys que els geopolítics americans i europeus remarquen el paper de ròtula de la ciutat, de les comarques limítrofes i del conjunt del País Valencià.

Ròtula definitiva en el conflicte entre Espanya i els Països Catalans. Ròtula determinant en la competència entre l’altiplà i el corredor mediterrani. Ròtula clau entre l’eix Tolosa-Alacant i el contraeix –”de la prosperitat”, en van arribar a dir– Madrid-Palma. Ròtula de la interpretació històrica de la península i les nacions que la formen –Jaume I contra el Cid. Ròtula, fins i tot, entre allò que es va anomenar les dues Espanyes –entre la capitalitat republicana i els afusellats de Paterna i la misèria de la València falangista.

És per aquest motiu que al País Valencià han passat sempre coses insòlites. Moltes i continuades. Perquè ací, segurament, hi ha més en joc que no pas en cap altre dels territoris que encara li queden a l’estat espanyol.

I és en aquest fil que en lligue un de nou que vàrem viure ahir amb estupefacció a les Corts Valencianes: l’oferiment increïble del PSOE de sostenir un govern del PP durant un any, únicament en canvi que no el presidesca Carlos Mazón –costa de creure-ho, però a efectes pràctics s’entén que diuen que qualsevol altre els va bé.

Encara estupefacte, doncs, i profundament irritat, us propose de mirar tres esdeveniments d’aquestes darreres setmanes de manera consecutiva. La seqüència és tan reveladora com interessant.

El primer, el passat dia 3, l’agressió al carrer contra el rei d’Espanya, el president de la Generalitat i el president espanyol a Paiporta. D’ençà que Franco va instaurar la monarquia actual, l’any 1969, el monarca no havia estat mai agredit al carrer pels ciutadans. I no és un detall menor, per més literatura i propaganda amb què es vulguen embolcallar els fets.

El segon esdeveniment és l’enorme manifestació de dissabte, la més gran de la història recent de València. Organitzada per la societat civil i el catalanisme, contra la voluntat dels socialistes i de l’establishment local. I convertida en un clam unànime i multitudinari, ciutadà, per la dimissió de Mazón i el seu enjudiciament.

I el tercer és això que va passar ahir: que el PSOE s’oferesca a sostenir un govern del PP, amb els seus vots. Que jo recorde, l’únic precedent d’una maniobra com aquesta és el pacte a Navarra del 2019 per a impedir l’accés de l’esquerra independentista al poder –un precedent, per tant, d’emergència nacional espanyola. També.

Tret d’aquesta situació tan puntual, sempre havíem vist el PP donant suport al PSOE en moments clau i en situacions clau per al nacionalisme espanyol. És el cas del vot al socialista Patxi López com a president basc després d’unes eleccions en què es va prohibir de participar l’esquerra independentista, o el vot del PP a Collboni a Barcelona per a impedir la batllia de Xavier Trias. Però no havíem vist mai el PSOE regalant els seus vots a un càrrec del PP. I ara ha passat. Oferint, a més, d’aprovar el pressupost i un any sencer d’estabilitat parlamentària.

La pregunta, que crec que és inevitable, és si hi ha alguna connexió entre l’agressió al rei, l’enorme manifestació de dissabte passat –cal saber que el PSOE va fer tant com va poder perquè no es fes– i la proposta insòlita feta ahir per Diana Morant. Perquè, si tres fets així d’extraordinaris passen pràcticament en el mateix temps i espai, a mi em sembla molt difícil no relacionar-los. 

La qüestió interessant és quin significat tindria aquesta relació, aquesta continuïtat entre els tres fets?

Per part meua, i de moment, tinc dues hipòtesis. Provisionals, com sempre. Segons la primera, tot es redueix a un sucursalisme colonial. Un més. Tant hi fa que moren més de dos-cents indígenes, que la mort i la devastació en la colònia només servirà per a fer jocs de saló a la metròpoli. En aquest cas, per a una suposada maniobra genial de Pedro Sánchez pensada per a establir un precedent favorable per a ell –que, fins i tot així, ja seria molt significatiu, perquè implicaria una voluntat de recolzar-se en el PP en un futur immediat.

Però la segona és la que em sembla més interessant: podria ser que València inaugurés, una volta més, una etapa històrica per al conjunt de l’estat espanyol. Una etapa en què el règim ja es veuria tan afeblit que la premissa bàsica sobre la qual s’havia construït l’eixida de la dictadura deixaria de ser-ho.

La premissa era que, com que el règim s’aguantava pel maquillatge que feien els socialistes del poder real franquista, les distàncies amb els hereus directes de la dictadura, amb el PP, havien de semblar sempre impossibles de superar. Perquè això li donava credibilitat a la paròdia.

Però un poble que és el primer que llença fang i escup a la cara a qui presumptament és el seu rei i un poble que desobeeix la política oficial per expressar multitudinàriament al carrer el seu desig que els polítics es podresquen a la presó, això és una amenaça seriosa. Especialment, en un moment en què la crisi catalana ja ha aconseguit de corcar fins els fonaments l’estat espanyol i desencadenar una guerra a mort dins seu, guerra que el desestabilitza com mai.

Jo m’he de preguntar, per tant, si la situació és tan perillosa perquè el Partit Socialista, per primera volta en cinquanta anys, haja trencat el tabú i s’haja posat al servei del PP. I ho haja fet en el pitjor moment de tots, malgrat que ningú a València no entén què fa i sabent que els seus votants –que van participar en massa en la manifestació de dissabte– sentiran repugnància per la decisió adoptada. Vòmit.

 

PS1. Avui comencen les semifinals de la Lliga del Paraulògic, amb la sessió corresponent a Andorra la Vella. Ací trobareu tota la informació d’aquest acte i de la resta de convocatòries. Per motius obvis, la semifinal de València –que, en principi, s’havia de fer la setmana passada– s’ha ajornat. En conseqüència, també s’ha ajornat la gran final.

PS2. Tot just fa un dia que La Vanguardia va anunciar que deixava de publicar a Twitter, i resulta que haurà de tornar-hi a publicar per donar cabuda a una rectificació que la justícia imposa sobre un article difamatori contra Josep Costa. És ben bé això que dèiem ahir…

PS3. Per a la majoria de la gent, el temps és el flux de la vida. La gent llegeix un seguit de dígits als seus telèfons i hi actua en conseqüència: es lleva, va a treballar, engega el televisor per mirar un partit de futbol. La precisió es mesura en minuts per trobar-se amb un amic per fer un cafè o per agafar un autobús. Estranyament, es pensa en segons, i encara menys, en femtosegons (una quadrilionèsima de segon). De fet, poca gent reflexiona sobre què significa realment un segon. En canvi, els físics veuen el temps de manera diferent, i això ens explica aquest article apassionant de Carolyn Y. Johnson: “Els progressos cap a un rellotge nuclear poden revolucionar el concepte del temps”.

PS4. La nostra missió és ajudar a crear una societat ben informada, publicant en obert per a tothom. La contrapartida que us demanem és que ens ajudeu, si podeu. Punxeu ací.

 

De totes les frases que s’han sentit a les Corts, n’hi ha una que potser és la més impactant de totes: “A vostè no li han escrit el discurs els seus assessors, li l’han escrit els seus advocats.” És del síndic de Compromís, Joan Baldoví, i el destinatari era el president de la Generalitat, Carlos Mazón. Perquè, realment, amb aquesta intenció ha anat Mazón a les Corts, a exculpar-se. Sap bé que la seua negligència i la seua indolència han causat, fins avui, dues-centes disset víctimes i catorze desapareguts. I sap que la seua carrera política ha acabat i que haurà de respondre davant els tribunals. Per això ha anat a les Corts amb els cinc-cents folis, a la recerca de l’exoneració, a la recerca del relat.

Ara provarà de refer el consell amb aquesta superconselleria de reconstrucció que ha anunciat i que tindrà potestat sobre totes les altres conselleries. De vesprada, en les contrarèpliques a l’oposició, Mazón ha dit una frase preparada per a ser titular de premsa i pensada, potser, per a frenar les peticions de dimissió: “Vull encapçalar la recuperació amb tota determinació i, si no puc fer-ho, assumiré les conseqüències polítiques no optant a la reelecció.”

Carlos Mazón, un fantasma a la tribuna de les Corts

Oblits i mitges veritats

Per a estalonar la seua veritat, Carlos Mazón ha fet una descripció detallada d’uns fets i unes dades en un discurs estructurat per a desinformar més que no pas per a informar. Els oblits, les mitges veritats i les lectures esbiaixades ho han enterbolit tot. El to de Mazón ha estat molt agressiu, sense cap intenció de connectar ni amb els partits de l’oposició ni amb la ciutadania. Tampoc amb les víctimes. Fins i tot, quan ha intentat demanar disculpes, no han estat gens creïbles. Tampoc les vegades que ha dit que reconeixia errades, perquè, a continuació, sempre ha afegit que les van cometre totes les administracions. Mai en primera persona, ni tan sols en un plural majestàtic. El plural de Mazón és el d’esposar-se les responsabilitats, obviant que ell és el cap el Consell, el responsable de les emergències al País Valencià segons l’estatut, i qui nomena els consellers i la resta de càrrecs.

[VÍDEO] L’excusa inversemblant de Mazón de per què va esborrar el piulet en què deia que la tempesta amainaria

Cap referència a les manifestacions

Ha estat una sessió de les Corts carregada de tensió. Amb molta presència policial al voltant de l’edifici, molts periodistes dins i, com a excepció, molt de silenci a l’hemicicle. Cap interrupció, cap crit, cap retret ni cap exabrupte fora de lloc. Únicament, els diputats del PP han aplaudit Carlos Mazón quan ha acabat el discurs i ell els ha demanat que callassen. La resta de grups han restat en silenci quan han intervingut els seus síndics.

Ja han passat divuit dies d’ençà d’aquell dimarts 29 d’octubre. La veritat, que no és la mateixa que ha dit Mazón avui, l’han escrita, amb dades i proves, els mitjans de comunicació. També l’han escrita les víctimes que clamaven quan demanaven una ajuda que no arribava. Per referir-se a això, el president s’ha referit a la “sensació d’abandonament” que potser van sentir.

Els ciutadans també s’han manifestat. Milers i milers de persones van eixir dissabte al carrer per demanar la dimissió d’un president absent i irresponsable que no els va protegir ni abans ni després de la barrancada. Avui també hi ha hagut una concentració a la porta de les Corts amb els mateixos lemes, amb els mateixos cartons escrits a mà.

Carlos Mazón no ha dimitit del seu càrrec i s’ha erigit en l’única persona capaç d’encapçalar la reconstrucció. Ho ha dit quasi literalment en les contrarèpliques que ha fet als grups de l’oposició. No només no ha dimitit, sinó que ha escampat la culpa de la tragèdia als protocols d’emergències, que diu que no van funcionar perquè no estaven preparats per a la quantitat d’aigua que va caure en la seua revolució hidrològica. En un moment donat, també ha dit que tot el sistema sencer va fallar, i que si no va actuar d’una altra manera va ser perquè els va faltar informació. Aquest dard anava directament a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, que ha estat el blanc de la gran majoria dels retrets que ha fet el president.

El president omet el puntclau: on era i per què no va reaccionar?

On era?

En la seua intervenció, Carlos Mazón no ha fet cap referència a la manifestació que Joan Baldoví s’ha encarregat de recordar-li. El síndic ha començat la seua intervenció amb el vers d’una cançó d’El Último de la Fila (“¿Dónde estabas cuando más te necesité?”) que un manifestant havia escrit en un cartó per a protestar dissabte passat. Encara que en alguna compareixença prèvia el president va dir que en la sessió d’avui de les Corts ho explicaria tot, no ha dit on era ni amb qui durant les hores d’absència i de desconnexió del dimarts dia 29. S’ha limitat a dir que, com que tothom era al seu lloc, ell va mantenir l’agenda i que en tot moment va estar informat. Baldoví li ha recordat que quan va eixir a dinar, passades les dues del migdia, Utiel ja estava inundat i els bombers ja havien fet rescats de persones que es trobaven en una situació compromesa.

Joan Baldoví ha demanat la dimissió de Carlos Mazón per respecte a les víctimes i als valencians i ha fet preguntes incòmodes que el president no ha respost pas en la seua rèplica: “Per què va tardar tant a donar l’alarma? Per què tardà tant a avisar que hi havia perill de mort? La pregunta que ens fem els valencians és quantes morts eren evitables? Quantes d’aquestes persones podrien ser avui en sa casa, si haguera arribat una alerta a temps, un avís?”

El síndic de Compromís ha preguntat al president on pensava que feia falta aquell dia, si en el comité de crisi o en el reservat d’El Ventorro [en referència al reservat on va dinar el 29 d’octubre]. Ha fet referència també al fet que en les primeres hores la Generalitat va rebutjar ajuda i s’ha preguntat quantes vides s’haurien pogut salvar en aquell moment si, tres dies després, encara van trobar una dona viva atrapada dins un cotxe. Com que Mazón li ha respost que tot això era mentida, Baldoví li ha dit que els bombers li trucaven per dir-li que Mazón mentia. “Vostè és un mentider, la posició més responsable és exigir-li la dimissió, perquè vostè és un obstacle per a solucionar la crisi”, li ha dit. I li ha retret que no se n’anava perquè estava pensant més en el procés judicial que li cauria damunt que no pas en els valencians. “No descansarem fins que vostè i el seu consell responguen davant el poble i davant la justícia”, li ha dit.

El PSPV ofereix el seu suport a un govern del PP sense Mazón

El tacticisme del PSPV

El síndic del PSPV, José Muñoz, ha intervingut just després que la secretària general del partit, Diana Morant, valoràs de Madrid estant la intervenció del president Carlos Mazón. No ha pogut fer sinó d’altaveu i caixa de ressonància del que acabava de dir Morant. Una proposta diferent de la que va fer la setmana passada. El PSPV ara ja no opta per aprovar el pressupost del 2025, com va dir fa uns dies, sinó per demanar al PP que destituesca Carlos Mazón. El seu grup donaria suport a la investidura d’un tècnic com a president. Tenint en compte que per a ser president de la Generalitat cal ser diputat a les Corts, la proposta socialista no deixa de ser ben estranya.

Tot el discurs de Muñoz, que s’ha centrat a criticar la gestió de Mazón i a dir-li que el sistema no va fallar, sinó que ell és el culpable perquè no era al seu lloc, ha quedat soterrat davall aquesta petició. Morant compareixerà demà davant la premsa a la seu dels socialistes valencians i, suposadament, aclarirà per què es deixa perdre l’oportunitat de fer una oposició contundent al Partit Popular després de la pitjor tragèdia que s’ha viscut aquest segle i de la nefasta gestió que en fa el Consell.

El conhort del PP

El síndic del PP, Juanfran Pérez Llorca, ha contribuït a cuinar la veritat de Mazón amb un altre element que aquests dies també ha estat un tema de discussió. És el fet que Mazón ha dit sempre que el president no és membre del CECOPI. Ho ha dit sempre, durant aquesta crisi, perquè durant les emergències que va haver-hi durant el Botànic, com ara la gota freda al Baix Segura o el tren que pràcticament es va cremar en l’incendi de Begís, Mazón sí que deia que el president era el responsable de les emergències. Pérez Llorca ha dit unes quantes voltes, per mirar de fixar la idea en l’opinió pública, que el president no formava part del CECOPI. La realitat el desmenteix, d’una banda, perquè ara el presideix diàriament, i d’una altra, per això que ja hem apuntat més amunt: el president és el responsable de la seguretat i les emergències al País Valencià.

La xifra de víctimes mortals per la gota freda ha pujat avui a 217 persones, una més que ahir, mentre que la de persones desaparegudes ha baixat a 14 respecte de les 16 d’un dia abans, segons la informació del Centre d’Integració de Dades facilitada pel Tribunal Superior de Justícia del País Valencià. La nova víctima ha mort en un hospital. Els 217 cadàvers que s’han rebut fins ara als dipòsits funeraris de la Ciutat de la Justícia estan plenament identificats i se’ls ha fet l’autòpsia.

De les 217 identificacions, 168 han estat per empremtes digitals, 45 per ADN i 4 per identificació hospitalària en vida. 209 famílies ja han rebut les despulles de les persones traspassades.

Els expedients ante mortem de persones desaparegudes que estan actius corresponen exclusivament a denúncies on els familiars han aportat dades i mostres biològiques per a la identificació.

La portuguesa Celeste Caeiro, coneguda com la dona que va distribuir clavells als militars el matí del 25 d’abril de 1974, s’ha mort a noranta-un anys.

En aquell moment, treballava en un conegut restaurant de Lisboa que tenia per costum donar un clavell a cada client que hi anava a menjar. Aquell dia, el restaurant va decidir de no obrir, però la comanda de clavells ja havia estat lliurada. Caeiro va decidir d’agafar els clavells i sortir al carrer a celebrar el començament de la revolució. Un soldat li va demanar una cigarreta, però com que no en tenia, li va posar un clavell al canó de l’escopeta. Posteriorment, en va començar a repartir entre la resta dels soldats. Per aquest motiu, la revolució va ser coneguda com la Revolució dels Clavells.

El president Carlos Mazón va situar la compareixença a les Corts d’avui com el moment per a donar explicacions sobre la gestió feta durant la gota freda, i tot el focus s’havia posat en la manera com justificaria la seva absència durant gairebé dues hores a la reunió de l’òrgan de gestió d’emergències, el CECOPI.  Tanmateix, arribat el dia en què havia d’explicar on dinava i per què no va actuar abans, no ho ha respost pas. De la tribuna estant, ha assegurat que va mantenir la seva agenda “plenament conscient de quina era la situació” i que estava en contacte amb la delegació del govern espanyol. “Els recursos eren en pre-alerta, els avisos s’havien enviat i la gestió de la possible emergència es desenvolupava com unes altres ocasions”, ha dit. I ha afegit que tan sols quan va ser alertat de la situació de l’embassament de Forata, es va “desplaçar al centre de coordinació d’emergència, on s’havia constituït i treballava el CECOPI”. Mazón no ha entrat a valorar ni a explicar el dinar que va fer aquell dia, i ha justificat el fet d’haver arribat dues hores tard dient: “El viatge va ser fàcil, el mal temps, com és normal en aquestes situacions, va provocar una gran densitat de trànsit i va allargar el trajecte fins que vaig arribar a l’Eliana, amb el CECOPI treballant a ple rendiment.”

En un principi, l’afer es va provar de tapar amb negatives i mentides, fins que es va saber que en plena emergència s’havia reunit amb la periodista Maribel Vilaplana al restaurant El Ventorro. Segons la versió del president, li va oferir la direcció d’À Punt. Sobre això, el president del PP espanyol, Alberto Núñez Feijóo, també havia dit que Mazón s’explicaria a les Corts. “Vol donar explicacions, vol explicar a la gent què va passar i vol comprometre’s amb el seu poble”, va dir. I Mazón ha endarrerit durant dies i setmanes les justificacions amb l’argument que les donaria en la compareixença d’avui: “Hi haurà una compareixença amb explicacions, de tipus polític, de relat… És important també per a les víctimes, que tinguen això de manera ordenada i clara, i per a deixar enrere aquestes mentides.” Les justificacions, però, no han arribat.

Sobre això, el síndic de Compromís, Joan Baldoví, sí que hi ha fet referència: “Justament, s’ha saltat les hores més importants, les hores en què va estar desaparegut i les hores en què s’hauria pogut enviar aquest avís que hauria salvat moltíssimes vides”. Tot indica que, amb aquesta fugida d’estudi, Mazón ha donat per justificada la seva absència fins a les set del vespre a la reunió crucial, que feia dues hores que havia començat.

La Fúmiga ha anunciat un concert solidari per a reconstruir les desenes d’escoles de música afectades pels aiguats. Serà el 30 de novembre a Alzira (Ribera Alta), i també actuaran Dani Miquel, Niuss, els Germans Penalba i Naina. Tots els beneficis es gestionaran per mitjà de la Federació de Societats Musicals del País Valencià, que té la informació exacta dels danys que ha sofert cada societat.

“La nostra música ens necessita ara més que mai: l’educació musical dels xiquets i xiquetes, les nostres bandes, el nostre ADN. Res ens faria més feliços que omplir de gom a gom l’avinguda del 9 d’Octubre de solidaritat amb la música del País Valencià. Vos necessitem”, han dit a les xarxes.

Un piano bolcat, timbals enfangats i un cotxe enmig de l’aula d’assaig: així va quedar la Societat Musical d’Algemesí

Àrtur Martínez, vocalista de la Fúmiga, explica que la iniciativa va sorgir perquè van veure l’estat en què havia quedat la Societat Musical d’Algemesí, el poble on van  ajudar, i van constatar que no era l’única. Com que necessitaven recursos per a poder reprendre la seua activitat, van pensar que la manera més natural que tenien d’ajudar-los era organitzant un concert solidari.

“El nostre grup ve d’ací, sabem la importància que tenen les escoles de música, les societats musicals, i ens tocava molt de prop. Ens agradaria que aquest concert fos un punt de trobada, no només entre músics, sinó també de tota la gent que valora la importància absoluta de les escoles de música i de les bandes pel que fa a la vertebració del nostre País Valencià. Ens agradaria que les generacions futures no tingueren una segona aturada després de la covid en la seua formació musical, i que tot seguisca pel riu que ens agrada, el que no desborda”, diu.

A més de les entrades, que ja s’han posat a la venda a un preu de 15 euros, també hi haurà una fila zero disponible per a qui no puga anar al concert però vulga contribuir en la causa. El grup d’Alzira ha agraït a l’ajuntament i a la federació de societats musicals, així com a totes les escoles, bandes i músics. “Da capo i amb un somriure valent! La música sempre ens salva”, han dit.

El sector de la música es mobilitza per ajudar els músics afectats pels aiguats

L’Obra Cultural Balear (OCB) ha presentat avui un conjunt de cinquanta mesures per a revertir els impactes de la saturació turística en la llengua i la cultura pròpies de les Illes. “La pressió del turisme de masses i les conseqüències directes que se’n deriven ha afectat greument la vitalitat de la llengua catalana a les Illes”, ha lamentat el president, Antoni Llabrés, en conferència de premsa. Considera que, per preservar el català, és imprescindible que les polítiques lingüístiques s’adaptin a la realitat que viuen les Illes, per aturar el procés de substitució lingüística que amenaça la cultura i identitat.

Llabrés ha insistit en els efectes que el model econòmic de les Illes, basat en el monocultiu turístic, té sobre la societat, atès que “malmena la qualitat de vida de la població”. L’OCB també ha volgut presentar aquestes propostes per a aportar al debat del model econòmic la perspectiva de la sostenibilitat lingüística i cultural.

Són cinquanta punts d’acció immediata i principalment vinculats a impulsar la presència del català a l’activitat turística i de serveis i a assegurar la formació i la integració dels nouvinguts a la llengua i la cultura del país. Les presenta en el marc del grup de treball de patrimoni cultural de la Mesa per la Sostenibilitat.

Les mesures

D’entre les mesures que proposa l’OCB, destaquen les que demanen més inversions per a les polítiques de normalització lingüística. Per exemple, destinar un 5% de l’impost del turisme sostenible –que Prohens vol augmentar en temporada alta– a projectes vinculats amb el foment de la llengua. Per això també demanen d’incloure a la comissió de foment del turisme sostenible entitats que treballen per a la defensa del català.

També han presentat un pla d’actuació urgent a les zones amb més pressió turística on el català té una presència residual, com Palma, Calvià o Eivissa. Es vol normalitzar el paisatge lingüístic i fer més visible el català. Per aquest motiu, també s’insta les institucions a fer campanyes permanents de divulgació de la realitat lingüística de les Illes a ports i aeroports, transport públic i establiments, entre més, per fer present el català en tota l’oferta de serveis turístics.

En aquesta línia, l’OCB proposa que s’asseguri la presència del català als establiments de restauració amb retolació fixa, cartes, pissarres o factures, per exemple, així com que els treballadors puguin tenir uns coneixements mínims per tal de no discriminar els clients que s’expressen en català.

Població nouvinguda

Atès l’augment demogràfic que viuen les Illes, principalment a causa de la població nouvinguda, l’OCB considera que s’han d’establir polítiques públiques d’integració adreçades a totes aquestes persones. Com a mesura, proposa d’oferir formació bàsica ajustada a les seves necessitats, posar a la disposició un servei de traducció o de mediació als centres educatius i mèdics, facilitar-los l’accés a l’oferta cultural i crear incentius per aprendre el català. En aquest cas, amb bonificacions fiscals a les empreses que facilitin l’aprenentatge en l’entorn i l’horari de feina.

El tribunal d’apel·lació ha acceptat la llibertat condicional de l’activista palestí Georges Ibrahim Abdal·là (Kobayat, Líban, 1951), militant del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina (FPAP) i de la Fracció Armada Revolucionària Libanesa (FARL), empresonat a l’estat francès d’ençà del 1984 i considerat el pres polític més antic d’Europa. Ara té setanta-tres anys.

Abdal·là serà alliberat el 6 de desembre i la condició que ha de complir és abandonar l’estat francès i no tornar-hi.

El van condemnar a perpetuïtat l’any 1987 per actes de terrorisme. Segons el seu advocat d’aleshores, Jacques Vergès, l’havien acusat sense proves d’haver dirigit els escamots que havien mort un agent del Mossad i un militar dels EUA, veterà del Vietnam. Complerts els primers quinze anys de condemna, de l’any 1999 ençà, Abdal·là tenia dret de sol·licitar la llibertat condicional, però li havia estat denegada deu vegades amb pretexts diferents, principalment que es negava a penedir-se’n. És l’excusa més habitual.

Tal com explicava Xavier Montanyà en un article, els EUA i Israel pressionen França cada vegada que es parla d’alliberar Georges Abdal·là. Durant el procés judicial del 1987 Ronald Reagan va pressionar, personalment, François Mitterrand. I han fet igual els successius presidents, fins i tot Hillary Clinton, que sembla que va pressionar Manuel Valls.

La Societat Catalana d’Herpetologia (SCH) i el Parc Natural del Cadí-Moixeró han confirmat la descoberta d’una població del llangardaix pirinenc Lacerta agilis garzoni. La troballa s’ha fet en un dels límits del parc natural i es tractaria d’una nova colonització de l’espècia a la zona. Compta amb menys d’un centenar d’exemplars adults, però ja s’ha confirmat la reproducció d’aquesta població amb alguns animals joves a l’estiu. Per altra banda, al Cap de Creus hi han trobat un exemplar d’aranya Scotophaeus validus, la primera vegada que es troba aquesta espècie a Catalunya. La descoberta es va fer en una jornada de ciència ciutadana al parc natural on es van detectar més de 300 espècies d’animals diferents.

El Parc Natural del Cadí-Moixeró i la Societat Catalana d’Herpetologia (SCH) han confirmat la descoberta d’una nova població, aparentment estable, de llangardaix pirinenc (Lacerta agilis garzoni) en els límits del parc natural. La troballa suposa un increment de la riquesa i la diversitat biològica d’aquesta àrea protegida del Pirineu oriental. Les hipòtesis apunten que es podria tractar d’una nova colonització de l’espècie a la zona, tot i que no es descarta la possibilitat que no s’hagués detectat en estudis anteriors. Està formada per menys d’un centenar d’adults i se n’ha confirmat la reproducció, amb la troballa d’exemplars juvenils durant l’estiu passat.

Pel Parc Natural, aquest descobriment no només enriqueix el coneixement sobre la distribució del llangardaix pirinenc, sinó que també obre noves oportunitats per al desenvolupament de mesures de protecció i gestió per garantir-ne el futur. La població, que és la més meridional que es coneix ara per ara a Catalunya, es troba en una zona d’ambient bastant favorable, que inclou tant zones solanes estrictament dins del parc, com també alguna àrea fora, formant un conjunt de clapes probablement interconnectades entre si. El llangardaix pirinenc, subespècie endèmica del Pirineu oriental, és una espècie protegida i catalogada actualment en perill d’extinció. És un llangardaix de mida mitjana, d’aspecte robust i compacte, que mesura entre 76 i 84 mm de cos.

Una nova aranya al Cap de Creus

Per altra banda, al Parc Natural del Cap de Creus (Alt Empordà) van registrar la presència de l’aranya Scotophaeus validus a l’octubre. Es tracta d’una espècie que s’ha detectat per primera vegada a Catalunya. L’especialista en aràcnids Jofre Espigulé va citar-la en la bioblitz que es va fer al Mas Ventós organitzada pel parc natural.

Una bioblitz és una activitat de ciència ciutadana que busca registrar tantes espècies com sigui possible en un entorn determinat. En aquesta edició es van trobar més de 300 espècies d’aus, mamífers, papallones, abelles, rèptils, plantes i amfibis.

L’aranya que es va registrar al Cap de Creus era un mascle que pertany al gènere d’aranyes ratolí, que es coneixen per aquest nom pels pèls que tenen al llarg de tot el cos. Formen part de la família Gnaphosidae o “aranyes de sòl” i són majoritàriament nocturnes. De tota manera, la que es va trobar al Cap de Creus no estava a terra, sinó a l’escorça d’un pi a un metre i mig del terra. Properament, es farà una publicació científica en referència a aquesta descoberta.

El Govern d’Andorra ha aprovat un nou reglament de procediments d’arranjament que té com a objectiu resoldre conflictes en l’àmbit de la doble imposició. Els canvis introduïts en aquest reglament se centren en l’eliminació de les disposicions que podien limitar l’accés dels obligats tributaris per iniciar un procediment d’arranjament i així aclarir el procediment.

No obstant això, i per facilitar la consulta de la norma, el nou reglament inclou “totes les disposicions”, tant aquelles que han patit modificacions com les que s’han mantingut invariables en relació amb les del reglament aprovat el maig del 2023. Al mateix temps, el nou reglament segueix les recomanacions de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) sobre l’efectivitat en l’accés a aquest procediment.

Aquest reglament estableix les modalitats, els requisits i els mecanismes que s’han de seguir perquè els obligats tributaris puguin solucionar situacions que hagin implicat una doble imposició i aquesta no sigui conforme a les disposicions d’un conveni o d’un tractat per evitar la doble imposició del qual Andorra és part. Finalment, el govern andorrà detalla que el reglament aprovat desenvolupa una disposició de la Llei 21/2014, del 16 d’octubre, de bases de l’ordenament tributari, introduïda per la Llei 5/2023, del 19 de gener, de mesures per a la reforma de la imposició directa i de modificació d’altres normes tributàries i duaneres.

La candidatura Foc Nou, encapçalada per Helena Solà i Alfred Bosch, ha reunit cinc-cents avals per a presidir ERC després del congrés del 30 de novembre. Els dirigents de la llista han lliurat les signatures a la seu del partit, on han agraït el suport als militants que els han fet costat. En una atenció als mitjans, Helena Solà ha considerat que no hi hauria proporcionalitat entre vots i avals al congrés i que arribarien fins al final per obtenir els millors resultats possibles. Així, la candidata de Foc Nou ha negat que hi hagués cap acord amb les altres llistes i ha dit que tota la feina que feien no era pas acabar en una altra candidatura: “No fem passos endavant per acabar diluint-nos.”

Foc Nou ha lliurat els seus avals l’últim dia per a dipositar-los, tot i que ja va anunciar la setmana passada que havia superat el llindar del 5% de suports necessaris per a presentar-se com a candidatura. Solà ha celebrat aquest suport i ha admès que estaven satisfets perquè Foc Nou era una candidatura “jove i no acompanyada per cap estructura”.

Sobre això, ha subratllat que la seva llista havia començat la campanya quan tocava i ha criticat que unes altres candidatures ja feia molts mesos que cercaven suport per tot el territori amb vista al congrés. “Ja hi havia molts avals aparaulats per part de la militància cap a unes altres llistes i la gent compleix amb la paraula donada”, ha argumentat.

Cap acord amb la Nova Esquerra Nacionals

En l’atenció a mitjans, Solà també ha volgut desmentir que Foc Nou tingués cap mena d’acord previ amb cap altra candidatura abans del congrés. “Tota la feina que fem és per convicció i creences […]. Parlem amb membres d’unes altres candidatures perquè és lògic i és el que toca, però no hi ha cap acord”, ha insistit, i ha afegit que a partir del 30 de novembre continuarien parlant i negociant d’acord amb els seus objectius.

La candidatura Foc Nou, encapçalada per Helena Solà i Alfred Bosch, ha reunit cinc-cents avals per a presidir ERC després del congrés del 30 de novembre. Els dirigents de la llista han lliurat les signatures a la seu del partit, on han agraït el suport als militants que els han fet costat. En una atenció als mitjans, Helena Solà ha considerat que no hi hauria proporcionalitat entre vots i avals al congrés i que arribarien fins al final per obtenir els millors resultats possibles. Així, la candidata de Foc Nou ha negat que hi hagués cap acord amb les altres llistes i ha dit que tota la feina que feien no era pas acabar en una altra candidatura: “No fem passos endavant per acabar diluint-nos.”

Foc Nou ha lliurat els seus avals l’últim dia per a dipositar-los, tot i que ja va anunciar la setmana passada que havia superat el llindar del 5% de suports necessaris per a presentar-se com a candidatura. Solà ha celebrat aquest suport i ha admès que estaven satisfets perquè Foc Nou era una candidatura “jove i no acompanyada per cap estructura”.

Sobre això, ha subratllat que la seva llista havia començat la campanya quan tocava i ha criticat que unes altres candidatures ja feia molts mesos que cercaven suport per tot el territori amb vista al congrés. “Ja hi havia molts avals aparaulats per part de la militància cap a unes altres llistes i la gent compleix amb la paraula donada”, ha argumentat.

Cap acord amb la Nova Esquerra Nacionals

En l’atenció a mitjans, Solà també ha volgut desmentir que Foc Nou tingués cap mena d’acord previ amb cap altra candidatura abans del congrés. “Tota la feina que fem és per convicció i creences […]. Parlem amb membres d’unes altres candidatures perquè és lògic i és el que toca, però no hi ha cap acord”, ha insistit, i ha afegit que a partir del 30 de novembre continuarien parlant i negociant d’acord amb els seus objectius.

El retaule de Santa Úrsula, obra de Jaume Forner de principis de segle XVI, torna al seu emplaçament originari, al Reial Monestir de Santes Creus, més de quatre-cents anys després de sortir-ne. La peça, adquirida per la Generalitat per la Col·lecció Nacional, serà presentada en aquest espai en el marc d’un acte organitzat aquest dissabte al mateix espai. El retaule renaixentista va ser traslladat al mateix segle XVI a la granja cistercenca de la Tallada, on va romandre fins a finals del segle XX. Els propietaris del mas de la Tallada, al municipi de la Secuita, van posar a la venda el retaule, que va passar a formar part d’una col·lecció privada fins que va ser adquirit per la Generalitat.

El retorn d’aquesta peça renaixentista al seu espai original constitueix, segons el Departament de Cultura, un “important acte de restitució patrimonial” que la Generalitat ha fet de manera conjunta amb l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus. L’obra adquirida és una pintura a l’oli sobre taula i les seves mesures són de 250 per 243 centímetres. El doctor en Història de l’Art, Albert Velasco, destaca que s’ha preservat de forma íntegra, amb tots els elements estructurals i decoratius, i que a més, té un bon estat de conservació. Velasco, autor dels informes preceptius a l’adquisició, exposa quina és la procedència del retaule i a qui es pot atribuir. Es tracta de l’artista Jaume Forner, pintor actiu a Perpinyà i Barcelona entre 1509 i 1559. Per tot això, considera que Forner és un pintor mereixedor de ser incorporat a la historiografia sobre la pintura catalana de l’època del Renaixement.

A més, la taula que coronava el retaule, i que va ser reaprofitada en un retaule posterior, ha estat localitzada i retornada també al seu emplaçament original.

Restauració prèvia

Abans del retorn del retaule de Santa Úrsula al seu lloc original, la peça ha passat pel Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya per fer una neteja i fixació de tota l’estructura de l’obra. Entre altres intervencions s’ha fixat la capa pictòrica amb coles animals, s’ha eliminat el vernís engroguit i s’han sanejat les esquerdes.

El retaule està dedicat a Santa Úrsula, que a la Corona d’Aragó, durant l’edat mitjana i l’època moderna, era objecte d’un gran culte i devoció. L’elecció de les dones com a personatges protagonistes, excepte Crist i sant Joan Evangelista, posa en relleu que van ser escollides com a models de virtut.

El retaule de Santa Úrsula s’estructura en tres seccions verticals, una predel·la o bancal i un coronament amb un calvari i lluneta en forma de petxina al damunt. La taula central és protagonitzada per la imatge de Santa Úrsula, representada de cos sencer, i un donant agenollat. A les taules laterals, amb dos compartiments cadascuna, es representen escenes narratives de la vida de la santa.

La predel·la, que presenta tres compartiments, està presidida per un Crist de Pietat flanquejat per la Mare de Déu i Sant Joan Evangelista, i dues santes a cadascun dels dos compartiments laterals. Un seguit d’elements decoratius daurats, a manera de pilastres i frisos, fan de tapajunts entre les taules i separen els elements del retaule.

El jutjat d’instrucció 7 de Martorell ha arxivat l’última causa que restava oberta contra docents de l’Institut el Palau de Sant Andreu de la Barca (Baix Llobregat) acusats per l’espanyolisme d’haver vexat i menystingut alumnes fills de guàrdies civils per les càrregues policíaques del Primer d’Octubre. Fa un any i mig, l’Audiència de Barcelona ja va arxivar la causa de vuit investigats dels nou, acusats d’ençà del 2018 de delictes d’incitació a l’odi i contra la integritat moral. Ara, el jutjat de Martorell ha seguit el mateix camí amb el darrer cas, després de la sol·licitud d’arxivament per part de la fiscalia.  L’Assemblea de Docents del Palau lamenta que el procés s’hagi dilatat tants anys, “amb un desgast i patiment enormes”.

D’entrada, el jutjat de Martorell va arxivar la causa l’estiu del 2019, però va ser reoberta per l’Audiència de Barcelona a petició de la fiscalia, que reclamava més proves abans de donar la causa per tancada. La mateixa fiscalia en va acabar demanant l’arxivament fa pocs mesos.

Crítiques contra Educació i el batlle Llorca

L’Assemblea de Docents recorda que l’arxivament de la novena causa tanca un periple judicial començat el 2018 i ha lamentat que el “malson” de la darrera docent investigada s’hagués allargat fins ara. En un comunicat, el col·lectiu diu que el procés ha fet mal al conjunt de l’escola catalana, que considera que ha estat instrumentalitzada per partits com el PP i Cs, “que van llançar tota mena d’acusacions contra un suposat adoctrinament”. Els professors recalquen que els investigats no havien reconegut mai els fets de què eren acusats i indiquen que durant la investigació hi havia hagut testimonis que havien corroborat la seva versió. “La inspecció d’Educació tampoc va trobar cap comportament impropi”, afegeixen, i retreuen al departament que no volgués fer públiques les seves conclusions, que consideren que eren necessàries per a “dissipar falsedats i la greu campanya que es feia contra els docents”.

L’Assemblea de Docents també critica durament el batlle de Sant Andreu en el moment dels fets, Andreu Llorca (PSC), que acusa d’haver estat “servilment complaent” amb la Guàrdia Civil. “Va acceptar com a bona la versió dels acusadors sense ni tan sols donar l’oportunitat d’exposar-li els fets segons la perspectiva dels docents afectats. […] La presumpció de culpabilitat que [Llorca] va aplicar als docents del Palau ha quedat desautoritzada en tota regla”, rebla el col·lectiu al mateix comunicat, en què l’insta a rectificar. Qualifiquen d’indigne el silenci actual dels partits polítics i mitjans de comunicació que van atiar el conflicte, a què insten a ser honestos per rescabalar el dret de l’honor dels investigats fins ara. Finalment, fan una crida a la recuperació del prestigi i l’autoestima de l’escola catalana i retreuen als governs de la Generalitat que no hagin fet res per “rehabilitar-la políticament”.