El director del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, Lluís Florit, ha demanat als visitants que compleixin la normativa i no es banyin als estanys. L’incompliment de la llei implica una denúncia dels Agents Rurals. Florit ha dit que miren d’informar i sensibilitzar la gent abans d’arribar a la sanció.

El director del Parc Nacional ha recordat que són ecosistemes aquàtics molt fràgils i sensibles a les pertorbacions humanes i, per tant, hi és prohibit el bany. “Demano que els visitants siguin conscients que són en un parc nacional”, recorda.

L’hàbitat dels estanys d’alta muntanya és d’interès comunitari i l’efecte del bany altera molts aspectes de la dinàmica de l’estany. Les cremes corporals i els protectors solars són un dels aspectes que més altera la flora i fauna d’aquests espais.

En molts estanys, hi ha investigadors que hi fan recerca, i el bany pot alterar aquests estudis d’anys, a més de ser perjudicial per als projectes d’investigació i per a la dinàmica natural.

Aquests dies de calor intensa, els controls als estanys s’intensifica als de més fàcil accés. També s’hi intensifica la sensibilització. Els Agents Rurals han fet una crida a gaudir dels espais naturals de manera responsable i ocasionant el mínim impacte possible sobre el medi.

El sindicat SAP-Fepol dels Mossos d’Esquadra, majoritari entre els agents, ha criticat que el Departament d’Interior no fes autocrítica durant la conferència de premsa sobre el dispositiu per detenir el president Carles Puigdemont. De fet, ha criticat el dispositiu Gàbia que es va establir sense èxit, però que va causar grans molèsties als ciutadans. El secretari general del sindicat, Pere Garcia, ha dit que va ser “innecessari” i que cal veure què va fallar perquè no torni a passar. Tot i això, espera que tot plegat no perjudiqui el prestigi del cos i que la nova consellera, Núria Parlon, no faci una “cacera de bruixes” contra agents o comandaments actuals.

Garcia ha dit que la conferència de premsa de l’ex-conseller d’Interior Joan Ignasi Elena i el cap del cos, Eduard Sallent, va ser “desafortunada”, perquè van derivar les responsabilitats “cap a terceres persones” i no les van assumir, tal com els ciutadans i els agents esperaven, ha dit. Es va fer del punt de vista “sentimental, no racional”, ha opinat.

Ha demanat al nou govern que sigui més proper al cos i que no vegi els sindicats com un enemic, sinó com una “eina necessària que també representa el cos”. Per això, admet que la nova consellera ha de poder fer els canvis que vulgui, però espera que tingui en compte les prioritats de seguretat, no pas les polítiques. Així, per exemple, creu que s’ha de lluitar contra el tràfic de marihuana i reforçar les unitats d’investigació. “No considerem que hi hagi d’haver una cacera política dins del cos, ja que la policia no s’ha de polititzar, seria perillós”, ha reblat.

Quant als tres agents detinguts per haver ajudat Puigdemont, considera que cal confiar en la professionalitat de tots els membres del cos, que cada agent pot fer el que vulgui en la seva vida privada, però ha d’assumir conseqüències disciplinàries o penals si això afecta el cos. Creu que no haver estat capaços de detenir Puigdemont pot tenir repercussions per als Mossos d’Esquadra, sobretot en el seu prestigi, però espera que no sigui així. En tot cas, ha dit que si el dispositiu va fallar és perquè estava mal planificat.

“Ridícul internacional sense precedents”, segons CCOO

El sindicat CCOO ha criticat “l’espectacle vergonyós” en què, diuen, el Departament d’Interior ha situat els Mossos d’Esquadra pel “dispositiu estèril i ple de dubtes” per a detenir Puigdemont, i diu que ha situat el cos en “un escenari internacional de ridícul sense precedents”. Segons el sindicat, la situació ha provocat un esgotament mental a la plantilla “que serà difícil de solucionar en dècades”, també entre comandaments que “no combreguen amb el lideratge polític”.

“No és la professionalitat del cos la que s’ha de posar en dubte, sinó el lideratge polític i policial que ha comès els errors operatius en un dispositiu d’aquestes dimensions”, han subratllat. CCOO avisa que aquesta desmotivació arriba en un moment en què el cos ja no pot més. Per això, exigeixen un canvi de direcció política i policíaca urgent, amb un lideratge fort a la Conselleria d’Interior, una direcció general “exempta de trets polítics”, un comandament del cos “que faci de comandament policial” i una subdirecció general de Recursos Humans “alineada amb les necessitats del col·lectiu i no a les necessitats polítiques”.

David Barreiro, un aventurer de Sabadell (Vallès Occidental) de quaranta-vuit anys, és a punt de fer front al desafiament més gran de la seva vida. Després d’escalar glaceres i fer la volta al món amb bicicleta, al novembre començarà una doble travessa per a provar de travessar l’Atlàntic dues vegades, entre Huelva (Andalusia) i Cancún (Mèxic). Ho farà, a més, en una barca de rem, sense veles ni motor, que s’ha construït ell mateix. Barreiro vol aconseguir la gesta tot sol i sense escales –la ruta permetria de fer parada a les Canàries, Cap Verd o el Carib. En una entrevista a l’ACN durant un entrenament al Maresme, explica que el canvi climàtic i les tempestes imprevisibles són el principal perill a què s’enfronta. Aquestes setmanes es prepara físicament, però sobretot mentalment per no defallir.

Captivat per la gesta del reusenc Andreu Mateu, que va travessar l’Atlàntic a rem fa divuit anys –sortint de les Canàries i arribant al Carib–, Barreiro va començar a idear la seva pròpia aventura durant la pandèmia. “Tenia temps i era un somni que feia anys que tenia aparcat”, explica l’aventurer de Sabadell.

Si ho aconsegueix, a més, la seva gesta seria encara més increïble que la de Mateu, ja que Barreiro vol creuar l’oceà dues vegades, una d’anada i una de tornada, i vol fer una volta més llarga anant de continent a continent i sense passar per les illes. A més, la seva és una barca d’autoconstrucció que ha fet durant els darrers anys a Castellar del Vallès (Vallès Occidental).

La sortida es preveu per mitjans de novembre –la data es fixarà en funció de les previsions meteorològiques– i l’arribada més de mig any després. La primera ruta calcula completar-la en tres mesos i mig, però un cop a Mèxic Barreiro hauria de descansar almenys un mes per tornar a agafar forces i arreglar possibles desperfectes de l’embarcació.

Pel que fa a les rutes, es preveu que la d’anada sigui pel sud, mentre que la tornada seria pel nord, per tal d’aprofitar els corrents marítims. De fet, l’estat de la mar i les possibles tempestes que es pugui trobar durant la travessia és el que més el preocupa. “És la por que tinc”.

Altres aspectes, com el físic o el psicològic, no l’inquieten tant. La seva vida professional està vinculada a l’esport –és guia de muntanya i d’esquí a països nòrdics– i ja ha assolit altres reptes extrems. Aquest serà el primer amb el mar com a protagonista. Mentalment, també se sent preparat per afrontar els moments durs que puguin aparèixer.

“És una embarcació petita on pràcticament no et pots moure i cal ocupar el temps remant”, explica. La seva intenció és dedicar unes dotze hores diàries a remar, incloses les parades per descansar, per establir una rutina que l’ajudi a ocupar la ment i no defallir. “Passaré moments dolents, però faig una cosa que m’agrada”, reflexiona.

Una altra de les preparacions importants és l’alimentació. Barreiro està configurant menús setmanals que repartirà per diferents compartiments de la barca. Es tracta d’aliments liofilitzats, que ocupen i pesen poc i són fàcils de cuinar. La barca també està dotada d’una dessaladora per aprofitar per al consum l’aigua del mateix oceà.

Mentre no arriba el moment de salpar, l’aventurer de Sabadell continua fent entrenaments a la costa catalana, del seu ‘camp base’ estant al Port del Masnou al Maresme. Aquest passat mes de juliol va fer un intent de travessar Mallorca i a l’octubre traslladarà els seus entrenaments al Mar Menor, a Múrcia.

Junts per Catalunya vol que el president de la Generalitat, Salvador Illa, doni explicacions al Parlament de Catalunya per la composició del nou govern, que veu “que torna a l’autonomisme, amb dependència de la centralitat espanyola”. Mònica Sales, portaveu de Junts, ha dit que el nou executiu tenia “més conselleries que voluntat política per a tirar endavant”, i ha criticat la designació d’Esther Niubó com a consellera d’Educació –”es posa en risc el tema del català a l’escola, amb una consellera d’Educació que demanava que s’apliqués el 25%“– i de Jaume Duch, conseller d’Unió Europa i Acció Exterior: “Veiem un conseller d’Exteriors amb una gran voluntat espanyolista.”

Qui és qui en el nou govern de Salvador Illa? Tots els consellers de la Generalitat

Per tot plegat, ha demanat la compareixença d’Illa al Parlament de Catalunya per donar explicacions d’aquest govern. “També demanem a ERC que done explicacions de com s’ha pogut fer possible un govern d’aquestes característiques: espanyolista i amb clara vocació autonomista”, ha afegit.

Sales ha reivindicat que Junts n’és l’alternativa política: “Treballarem implacablement des de l’oposició per fer possible que aquest país avance i continue endavant amb aquesta vocació de ser un país lliure i treballant cada dia per la independència.”

El canceller d’Alemanya, Olaf Scholz, el president de França, Emmanuel Macron, i el primer ministre del Regne Unit, Keir Starmer, han exigit un alto-el- foc a Gaza “sense més retards”. En un comunicat conjunt, els tres estats diuen que estan “profundament preocupats” per l’augment de les tensions a la regió i han reclamat d’aturar tots els combats i alliberar els ostatges. En aquest context, han fet una crida a l’Iran a “evitar nous atacs que provoquin una escalada més gran de les tensions i que posin en perill l’oportunitat d’acordar un alto-el-foc”. “L’Iran assumirà la responsabilitat de les accions que facin perillar aquesta oportunitat de pau, i cap país no es beneficiarà d’una escalada més greu al Pròxim Orient”, han conclòs.

En el mateix comunicat, els tres dirigents han lloat el “treball incansable” dels mediadors en les negociacions per un alto-el-foc a Gaza i s’han afegit a la petició impulsada la setmana passada pels Estats Units, Egipte i Catar, que van demanar a Israel i Hamàs de reprendre de manera urgent les negociacions per a un acord de pau: “Estem d’acord que no hi pot haver més demores i no escatimarem recursos per trobar un camí cap a l’estabilitat.”

La petició arriba en un moment de gran tensió al Llevant per la possible resposta de l’Iran a la mort en el seu territori del cap d’Hamàs, Ismail Haniyeh. El règim de Teheran ja va advertir a la comunitat internacional que tenia dret de respondre a aquest atac d’Israel, motiu pel qual diversos països han recomanat als seus ciutadans d’abandonar el Líban, on l’Hesbol·là podria enfrontar-se amb Tel-Aviv.

Avui i fins el 18 d’agost, a Montblanc (Conca de Barberà) i els monestirs de Poblet (Conca de Barberà) i Santes Creus (Alt Camp), s’hi farà el quart festival Jordi Savall, el festival de música que va crear el reconegut intèrpret i director Jordi Savall. Presenta un programa de concerts amb músiques que van de l’edat mitjana fins a la música contemporània, a més dels repertoris propis de diverses tradicions musicals. El festival compta amb la participació dels conjunts musicals fundats i dirigits pel mestre Jordi Savall, com són Hespèrion XXI, La Capella Reial de Catalunya, Le Concert des Nations i Orpheus 21, a més de músics internacionals convidats, la celebració de conferències i la promoció de joves propostes emergents. En total, s’han programat tretze concerts, quatre conferències i unes quantes visites guiades pels monestirs, Montblanc i Valls (Alt Camp).

El certamen arrencarà avui amb la lectura del manifest inaugural del festival, que anirà a càrrec de Kristian Herbolzheimer, director de l’Institut Català Internacional per la Pau. Aquest manifest es llegirà minuts abans de l’inici del primer concert, Amor Mi Fa Cantar –del conjunt Intactvs–, que es farà a les 22.00 a l’església de Sant Francesc de Montblanc. El concert inaugural del festival està dedicat a l’amor. Intactvs és un conjunt referent en la interpretació de la música medieval i del renaixement. En aquesta ocasió ens ofereix un espectacle que explora les diferents manifestacions de l’amor a la música italiana del segle XIV: des de la profunda devoció espiritual de les laude marianes contingudes als manuscrits de Cortona i Florència, a l’amor cortès de les balades de Francesco Landini o les composicions anònimes del Còdex Rossi.

Demà, 13 d’agost, al Casalot (Santes Creus), es durà a terme la conferència Els viatges de Marco Polo, amb Manuel Forcano, qui aprofundirà en el llibre i els viatges de Marco Polo. A les 19.30 al Dormitori del monestir de Santes Creus començarà el concert La flor en paradis, de Tasto Solo sota la direcció de Guillermo Pérez. Tasto Solo aproximarà el públic a la música de les darreries de l’edat mitjana, a mig camí entre l’Ars Antiqua i l’Ars Nova. Una selecció de motets compostos entre els anys 1250-1350 i interpretats amb la singular associació del cant i l’organetto i acompanyats de la fídula. A les 22.00, a la plaça de Sant Bernat del mateix monestir, es commemoraran els set-cents anys de la mort de Marco Polo amb l’Homenatge a Marco Polo (1254-1324).  El primer gran viatge del venecià va iniciar-se el 1271, amb només disset anys i acompanyat del seu pare. Aquesta aventura és la que s’explica en aquest concert que permetrà escoltar els sons i músiques del seu periple, des de Venècia a la Xina passant per Acre, Turquia, Armènia i Bagdad. Un pont entre cultures interpretat pels músics d’Orpheus 21 i d’Hespèrion XXI sota la direcció del Jordi Savall.

Dimecres 14 d’agost a les 19.30 al dormitori del monestir de Santes Creus, es podrà gaudir del concert La veu dels Tàrtars, d’Ensemble Ekiyat, que representen el patrimoni musical dels tàrtars en els seus diversos grups ètnics, un conjunt de poblacions d’estirp turca i mongola presents en vastos territoris de Rússia, Mongòlia, Àsia central, Orient Mitjà, Balcans i Crimea. Un recorregut musical que travessa tant la cultura dels nòmades com dels pobles pels quals van ser influïts. A les 22.00, a l’església del mateix monestir, els solistes de La Capella Reial de Catalunya i els músics d’Hespèrion XXI –sota la direcció del mestre Jordi Savall–, interpretaran Pro Pacem, un concert que advoca per un món en pau, lliure de violències.

Dijous, 15 d’agost, l’Ensemble Irini –un dels conjunts vocals joves amb més projecció de França– presentaran un projecte inèdit: Pythia. Un concert meditatiu i espiritual a l’Església de Santes Creus el dia de Santa Maria, que es farà a les 19.30. A les 22.00, Jordi Savall torna al capdavant de l’orquestra Les Musiciennes du Concert des Nations per a interpretar diversos concerts barrocs dels principals compositors europeus tals com Vivaldi, Bach, Händel, Corelli, Avison i Geminiani. Es farà a la plaça de Sant Bernat del mateix municipi.

El divendres 16 d’agost, a les 19.30 a l’església de Sant Miquel de Montblanc, Paolo Pandolfo, un dels màxims exponents internacionals en la interpretació de la viola de gamba i juntament amb Amélie Chemin oferiran un programa dedicat al repertori per a aquest instrument. Una selecció d’obres que van des de composicions del Renaixement fins al Classicisme, d’Anglaterra a França passant per Alemanya. A les 22.00 a la Sala dels Cups del Monestir de Poblet, la Jove Capella Reial de Catalunya, capitanejada per Lluís Vilamajó, presenten un programa dedicat íntegrament a una de les obres més importants dels primers anys del barroc musical: Membra Jesu Nostri.

Les activitats del dissabte 17 arrencaran amb la conferència “Trencant el silenci, teixint solucions”, que anirà a càrrec de Marta Segarra i Elisabeth Baldor, que parlaran de la vida del dia a dia dels monjos del monestir de Santes Creus. A les 19.30, a l’església d’aquest mateix monestir, el conjunt Intonationes –sota la direcció del contratenor David Sagastume–, oferiran un concert que aproximarà el públic a la música ibèrica del Renaixement i particularment a l’obra d’un dels compositors bascos més interessants de la història: Juan de Antxieta (1462-1523). A les 22.00, a la plaça de Sant bernat, Jordi Savall al capdavant de Le Concert des Nations s’enfronta per primera vegada a la interpretació de l’obra de Maurice Ravel (1875-1937) i en les músiques que el van inspirar, en un concert titulat Inspiracions & Metamorfosis.

Finalment, l’últim dia del festival, el 18 d’agost, en el Casalot de Santes Creus es farà la conferència “L’esclavatge”, conduïda per Gustau Nerín,  antropòleg i historiador especialitzat en l’estudi del colonialisme espanyol a l’Àfrica. Mozart i Eberl a Viena 1786-1807 és el concert que es farà a les 19.30 al monestir de Santes Creus, en què s’interpretaran diverses sonates i quintets i a càrrec de l’ensemble Concerto Madrigalesco, dirigit pel reconegut Luca Guiglielmi. Un mar de músiques clourà el certamen a partir de les 22.00 a la plaça de Sant Bernat, i comptarà amb la participació de músics d’arreu del món.

El govern de la Generalitat de Salvador Illa comença a caminar. Aquest cap de setmana, el president ha designat els setze consellers que l’acompanyaran en el retorn socialista al poder, i avui prenen possessió del càrrec al saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Durant la cerimònia, el nou secretari del govern, Javier Villamayor, ha llegit el decret de nomenament, i cada conseller ha promès el càrrec. En acabat, el president Illa ha lloat els nous consellers i ha parlat d’un “canvi d’època” i de la seva voluntat d’emprendre “la tercera transformació de Catalunya”, “formant part, la nació catalana, de l’espai públic que és Espanya, un espai plurinacional, i de l’espai públic europeu”. Després, s’ha fet la fotografia oficial del nou executiu.

Javier Villamayor, l’espanyolista desacomplexat en els engranatges del govern d’Illa

El nou govern el conformen setze departaments, dos més dels que hi havia a l’executiu sortint que presidia Pere Aragonès. Són el Departament d’Esports —una competència que fins ara depenia de la Vice-presidència i Departament de Presidència—, que dirigirà l’ex-jugador de bàsquet Berni Álvarez; i el Departament de Política Lingüística, fins ara una secretaria depenent del Departament de Cultura. Les competències lingüístiques passen a tenir una consideració de conselleria, però se’n manté el principal responsable: el catedràtic de Sociolingüística catalana Francesc Xavier Vila que va entrar al govern de la mà d’Aragonès i que ara hi continuarà sota la presidència d’Illa. Un altre ex-alt càrrec del govern d’ERC que ara continua en l’executiu del PSC és Sònia Hernández, ex-directora general de Patrimoni Cultural i ara consellera de Cultura.

El conseller de Política Lingüística diu que és independentista i que no és la quota d’ERC al govern

Això sí, el pinyol del govern són càrrecs del PSC, entre els quals, Albert Dalmau, conseller de la Presidència; Alícia Romero, consellera d’Economia i Hisenda; Núria Parlon, consellera d’Interior; Mónica Martínez, consellera de Drets Socials i Inclusió; Sílvia Paneque, consellera de Territori, Habitatge, Acció Climàtica i portaveu; Eva Menor, consellera d’Igualtat i Feminisme; Óscar Ordeig, conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació; i Esther Niubó, consellera d’Educació i Formació Professional. També en destaquen fitxatges d’independents com el fins ara portaveu del Parlament Europeu, Jaume Duch, que passa a ser conseller d’Unió Europea i Acció Exterior; la bioenginyera Núria Montserrat, com a consellera de Recerca i Universitats; i l’ex-gerent de l’Hospital del Mar, Olga Pané, com a consellera de Salut.

Jaume Duch, peó espanyolista al Parlament Europeu, nou conseller d’Acció Exterior

L’ex-dirigent d’Unió Ramon Espadaler, que d’ençà de la implosió del partit democristià encapçala la branca autonomista Units per Avançar, serà conseller de Justícia i Qualitat Democràtica; i l’ex-conseller de Junts Miquel Sàmper assumirà el càrrec de conseller d’Empresa i Treball.

El ministre de Transports i Mobilitat Sostenible espanyol, Óscar Puente, creu que la investidura d’Illa i la desaparició de Puigdemont no canviaran gran cosa al congrés espanyol. “Junts continuarà donant suport a algunes coses, i en unes altres no ho farà perquè no coincideixen amb els seus plantejaments polítics, no descobrim res si diem que és un partit conservador”, ha dit en una entrevista a RNE. “No crec que canviï el panorama que hem viscut aquests darrers deu mesos”, ha afegit.

Sobre la desaparició de Puigdemont, el ministre ha defensat que “no es pot imputar cap responsabilitat” al govern espanyol i ha qualificat tot plegat de performance. “Controlar l’entrada d’una persona amb la Guàrdia Civil era molt complicat”, ha assegurat.

Després de tot, ha remarcat que la investidura d’Illa havia certificat el tancament del procés. “Hi ha un president del PSC escollit, entre més, pels qui fa set anys van promulgar una DUI. Qui no vulgui veure en això un avenç, és cec”, ha sentenciat.

Sobre la reforma del sistema de finançament de Catalunya, el ministre ha remarcat que “sempre tindrà present el principi de solidaritat” i ha insistit a enviar un “missatge de tranquil·litat” a la resta de comunitats autònomes.

El nou conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, ha assegurat que no és pas la quota d’ERC dins el govern de Salvador Illa i s’ha reivindicat com una figura independent. En aquest sentit, ha explicat que l’executiu de Pere Aragonès li va fer la proposta de ser secretari de Política Lingüística –”vaig estar molt còmode en l’anterior govern”– arran de la seva trajectòria acadèmica. “Jo sóc independent”, ha insistit.

Francesc Xavier Vila: “Tenim un problema estructural sobre el coneixement del català en el sector sanitari”

En una entrevista a El matí de Catalunya Ràdio, Vila no ha volgut dir si el nou president de la Generalitat li havia demanat sobre la seva ideologia, tenint en compte que deixa un càrrec tècnic per un de polític. Tanmateix, arran d’una repregunta del presentador del programa, Francesc Garriga, Vila ha dit que era independentista.

Qui és qui en el nou govern de Salvador Illa? Tots els consellers de la Generalitat 

Així mateix, ha reconegut que la conselleria era el resultat de l’acord d’investidura, però ha assenyalat que el canvi de rang significaria més recursos humans i econòmics per a fer polítiques en defensa del català. “La política lingüística ha d’arribar a tots els àmbits i tenir una conselleria ens ho permetrà”, ha declarat.

"La política lingüística ha d'arribar a tots els àmbits", afirma el nou conseller Francesc Xavier Vila, que es defineix com independentista #MatíCatRàdiohttps://t.co/9dHVVCsX0s pic.twitter.com/WL618qFZCq

— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) August 12, 2024

Vila ha dit que hi havia molta feina a fer, tot i que ha deixat clar que l’objectiu principal serà normalitzar la llengua i atreure nous parlants. Per això, ha destacat el paper de les escoles. “L’escola és una de les institucions centrals en la reproducció de la llengua. Ha de fer que tothom tingui la competència oral i escrit de la llengua”, ha afirmat.

A més, ha dit que la seva primera actuació seria tancar el pacte nacional per la llengua, de manera que es pugui incorporar en el programa de govern. “El català s’ha de poder utilitzar en tots els àmbits i s’ha de fermar en totes les institucions”, ha afegit.

Junts va criticar ahir el fitxatge de Miquel Sàmper com a nou conseller del Departament d’Empresa i Treball en el govern de Salvador Illa. Sàmper, ex-conseller de Quim Torra, va estripar el carnet de Junts ara fa uns mesos i abans de les eleccions del 12-M va signar un manifest a favor del candidat del PSC.

Sorpresa cap. Hi ha un perfil de polítics que “juguen a borsa”, i es mouen al costat de qui creuen que “cotitza”més en cada moment, i no es mouen pas per unes conviccions i uns principis polítics profunds. I en aquest nou govern n’hi ha més d’un i de dos. https://t.co/ZbbHTbZUj8

— Jordi Turull i Negre (@jorditurull) August 11, 2024

El secretari general de Junts, Jordi Turull, ha estat dels primers a criticar Sàmper. “Cap sorpresa, hi ha polítics que juguen a la borsa, i es mouen al costat que creuen que cotitza més en cada moment i no es mouen pas per unes conviccions i uns principis polítics profunds”, ha dit, que ha afegit que al nou govern “n’hi ha més d’un i de dos”.

Així mateix, l’ex-conseller d’Interior i predecessor de Sàmper, Miquel Buch, ha penjat a X una imatge del quadre El bes de Judes de l’església de Sant Esteve d’Andorra la Vella.

pic.twitter.com/qxLvv64Jud

— Miquel Buch (@MiquelBuch) August 11, 2024

Avui, 12 d’agost de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Javier Villamayor, l’espanyolista desacomplexat en els engranatges del govern d’Illa
• Qui és qui en el nou govern de Salvador Illa? Tots els consellers de la Generalitat 
• Els mossos de Waterloo I Editorial de Vicent Partal 
• Sobre els antics prussians I Mail obert de Joan Ramon Resina 
• El comodí de Puigdemont fa més tibant la relació Junts-PSOE i complica la legislatura de Sánchez 
• “Miris on miris, per tot hi ha guiris” 
• El naixement d’una nova capital: Indonèsia deixa obsolets tots els mapamundis 
• Els disturbis a la Gran Bretanya posen en el punt de mira la desinformació de l’extrema dreta 
• “Probar” o “provar”? Dubtes freqüents entre ‘b’ i ‘v’ 
• Vi rosat de sumoll, un primer sumoll amb voluntat d’autor 
• El Tribunal de l’ONU ha declarat il·legal l’ocupació de Palestina 

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski ha acusat l’exèrcit rus d’haver causat un incendi a la central nuclear de Zaporíjia, situada al sud d’Ucraïna i controlada per les tropes del Kermlin d’ençà de l’inici de la guerra. Ho ha fet en una publicació a les xarxes socials, que ha acompanyat d’una fotografia del presumpte foc.

Quins són els perills reals a la central nuclear de Zaporíjia?

Enerhodar. We have recorded from Nikopol that the Russian occupiers have started a fire on the territory of the Zaporizhzhia Nuclear Power Plant.

Currently, radiation levels are within norm. However, as long as the Russian terrorists maintain control over the nuclear plant, the… pic.twitter.com/TQUi3BJg4J

— Volodymyr Zelenskyy / Володимир Зеленський (@ZelenskyyUa) August 11, 2024

L’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica ha informat que, malgrat el fum i les explosions, no hi ha perill nuclear.

Zelenski també ha assegurat que, malgrat que els nivells de radiació encara no són perillosos, mentre les tropes russes mantinguin el control sobre la planta; la situació no es pot considerar normal. “Des del primer dia de la seva ocupació, Rússia ha estat utilitzant la central nuclear de Zaporíjia només per fer xantatge a Ucraïna, a tota Europa i al món”, ha afirmat.

Finalment, ha demanat a la comunitat internacional que emprengui accions contra Rússia per aquest comportament.

Zelenski anuncia que l’exèrcit ucraïnès ja fa servir els avions F-16 de fabricació nord-americana

És el primer sumoll que el celler Pardas va comercialitzar. És una icona per al celler. Els propietaris del celler Pardas, Ramon Parera i Jordi Arnan, van ser dels primers a recuperar fa vint anys i donar valor a la varietat sumoll al Penedès. El sumoll és una varietat de pell fina, que fa vins de poc color, és molt tànnica. Tal com diu Parera, és una varietat que no compleix les regles dels manuals, que trenca les normes: “Té molt de taní amb una pell molt fina i té un gra gros perquè és molt tànnic. És una varietat que necessita calor, però fa vins frescos. És molt àcida. Necessita calor, però no dóna molt de grau, entre 11 i 13. És una varietat que té molta rauxa.”

És una varietat molt productiva, fa molt de raïm si s’encerta el lloc, expliquen els viti-vinicultors. Però cal encertar la manera de cultivar-la, la poda que cal fer, la manera de cuidar-la. I la verema també és molt exigent: els raïms d’un mateix cep poden madurar a velocitats diferents i, per tant, cal triar molt bé què es cull. Això no permet de fer la verema mecanitzada i afavoreix els cellers petits.

El rosat de sumoll de Pardas és un rosat amb identitat, molt gastronòmic. Un vi d’autor. Parera i Arnan seleccionen molt bé el raïm per fer aquest vi, que envelleix molt bé. Es derrapa i es macera amb les pells de vint-i-quatre a quaranta-vuit hores en un dipòsit de ciment. El sagnat es deixa en un dipòsit i les pells es premsen i es van afegint al sagnat fins que per tast es decideix deixar de premsar. Sempre el moment d’acabar el premsat és per decisió organolèptica. “Arriba un punt de no retorn, amb el sumoll, que es fa aspre de cop, per això s’ha d’anar molt amb compte, i per això a cada fracció de la premsa tastem el premsat i el conjunt”, explica Ramon Parera.

El 19 de juliol es publicava una notícia important: el Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) declarava il·legal l’ocupació israeliana de Palestina i l’explotació dels seus recursos naturals. En la declaració que, malauradament, no és vinculant, però sí que es té en compte en la interpretació del dret internacional, el màxim tribunal considera que els assentaments de Cisjordània i Jerusalem Est violen la legislació internacional i que les polítiques israelianes impliquen una annexió de facto de gran part dels territoris palestins ocupats.

La conclusió del Tribunal, que s’ha pronunciat a petició de l’Assemblea General de les Nacions Unides, és ben clara i rotunda: “Israel és una potència ocupant tant a Gaza com a Jerusalem Est i Cisjordània, i no respecta el dret d’autodeterminació dels palestins.”

Cal remarcar la transcendència d’aquesta declaració, ja que és la primera vegada en quasi seixanta anys que el TIJ dóna la seva opinió sobre l’ocupació de Palestina, una reflexió que ha fet després d’escoltar els arguments i les proves de la cinquantena d’estats i tres organitzacions internacionals incloses en el procediment.

En la seva decisió, els jutges insten Israel a “revocar les lleis i mesures que creen o mantenen la situació il·legal de les seves colònies, les pràctiques discriminatòries contra els palestins i els intents de modificar la composició demogràfica de Palestina”. En concret, exigeixen una “reparació completa pels danys causats” per l’ocupació d’ençà del 1967, entre més: retornar la terra i altres propietats immobles, l’evacuació de tots els colons, el desmantellament de les parts del mur construït per Israel que es troben en territori ocupat i permetre el retorn dels palestins desplaçats.

Com que la declaració, encara que provingui del més alt tribunal internacional, no és vinculant, el genocidi i l’apartheid dels palestins i la impunitat d’Israel continuaran. El que podem fer des d’aquesta secció és mantenir-nos al dia i informar de les millors produccions culturals recents, i dels bons testimonis periodístics sobre el terreny per intentar saber què passa en realitat.

Un llibre i un documentari recents i imprescindibles

Fa un parell de setmanes parlava aquí de la Palestina empresonada en els laberints de l’apartheid, a partir de la lectura del que em sembla que és el millor llibre de tots els que he llegit sobre Palestina. Es tracta d’Un dia a la vida de l’Abed Salama (Edicions del Periscopi), del periodista Nathan Thrall, premiat amb el Pulitzer.

És un treball imprescindible, de gran actualitat, per a conèixer la microhistòria quotidiana dels ciutadans palestins sotmesos a l’apartheid israelià, fet de barreres legals i físiques com ara murs, filferrades, permisos de circulació limitats per a uns i oberts per als altres. Carnets de ciutadà de primera o de segona, depenent de si has estat detingut alguna vegada. Panorama que cal sumar als infinits greuges i abusos històrics acumulats per les famílies, amb l’estat israelià i entre elles, o amb les autoritats palestines, d’ençà del 1967.

També he tingut l’oportunitat, aquests dies, de veure el documentari “No other land”, de l’israelià Yuval Abraham i el palestí Basel Adra, guardonat a la Berlinale amb el Premi de Cinema Documental i el Premi del Públic Panorama a la millor Pel·lícula Documental. És un retrat devastador, molt necessari informativament per a combatre la desinformació generalitzada i veure de prop la crua realitat dels palestins. Fa poc que s’ha estrenat a l’Atlàntida Mallorca Film Fest. Ara fa un recorregut per festivals i el més segur és que Filmin l’estreni el 2025.Dos amics contra la destrucció d’una pàtria

Basel Adra (At-Tuwani, Cisjordània) té vint-i-set anys i des que era un nen, ha patit i enregistrat la destrucció gradual de la seva pàtria. Ell és de Masafer Yatta, a Cisjordània, i el primer record d’infantesa que diu que té és la detenció del seu pare per les Forces de Defensa d’Israel. Des que tenia set anys, Adra ha participat en totes les manifestacions contra el desplaçament forçós del seu poble obligat per l’exèrcit d’Israel. Ell i els seus familiars han enregistrat durant vint anys el dia a dia de l’actitud repressiva i destructiva dels soldats israelians, molt sovint ajudats per colons ultranacionalistes jueus encaputxats.

Els dos amics periodistes.

La idea del film es va anar gestant fa anys. Basel Adra es va fer amic de Yuval Abraham, un periodista israelià d’investigació que l’ajudà en la seva lluita. Entre tots dos van formar un equip de quatre activistes periodístics, càmeres i fotògrafs palestino-israelians per documentar i denunciar què passa a Cisjordània. I així, en el decurs dels anys, va fer-se realitat aquest impactant i rigorós documentari, del qual en podeu veure el tràiler aquí:

Aquest material filmat ara, i durant anys, és un tresor documental perquè permet de veure en viu i en directe moltes de les coses que llegim des de fa anys. Es veu el patiment i la fermesa dels palestins resistint valents als avenços amenaçadors dels soldats armats i els seus buldòzers. Hi ha trets i morts en directe. Gent desesperada defensant-se com poden dels crits i la violència dels soldats, que els tracten amb un menyspreu i una manca de respecte que il·lustra perfectament l’actitud assassina i d’apartheid del poder israelià contra els palestins que es produeix d’ençà del 1967.

Així és com l’exèrcit i els colons ho fan. Així és com expulsen brutalment els palestins de les terres on vivien des de temps immemorials, amb l’excusa, en aquest cas, que hi ha una ordre oficial de demolició per a destinar aquelles terres a una zona d’entrenament militar. Els soldats derroquen les cases sense miraments i cedeixen els terrenys als colons ultres. Els palestins que no volen marxar lluny es veuen obligats a viure en coves. És impressionant, corprenedor. A la vegada el film és també un exercici per a la memòria del futur, una prova que el poble va existir i la gent el va defensar fins on va poder.

A banda de totes les escenes reals de violència que els autors han pogut filmar, no sense viure situacions de risc, m’ha afectat la bonhomia i la immensa voluntat i capacitat de resistència dels vilatans palestins, per contrast amb el menyspreu i el maltractament dels soldats i els colons israelians. Hi ha escenes en què aquests, encaputxats (m’han recordat al Ku Klux Klan) col·laboren de bracet amb els militars per destruir les cases i reprimir la gent. I una, en concret, que posa els pèls de punta. Un camió cisterna protegit pels militars aboca quilos i quilos de ciment en un pou arran de terra fins a taponar-lo completament. Els vilatans, impotents, ploren i protesten. Un vell crida: “L’aigua és un dret humà!”.

Polèmica a la Berlinale
Yuval Abraham i Basel Adra en rebre el premi a la Berlinale.

Les paraules que tots dos van dir quan van pujar a l’estrada per recollir els premis van causar molt polèmica a la Berlinale. Entre més coses, Abraham va dir: “Basel i jo tenim la mateixa edat. Jo sóc israelià, Basel és palestí. Ara som davant vostre, però d’aquí a dos dies tornarem a una terra on no som iguals. Jo visc sota una llei civil i Basel sota la llei militar. Vivim a 30 minuts l’un de l’altre. Jo tinc dret de vot. Basel, no. Jo sóc lliure de moure’m per on vull en aquella terra. Basel està, com milions de palestins, tancat a la Cisjordània ocupada. Aquesta situació d’apartheid entre nosaltres, aquesta desigualtat, s’ha d’acabar.”

I Basel va dir: “És el nostre primer film. Des de fa molts anys, la meva família ha filmat com la nostra comunitat era esborrada per aquesta ocupació brutal. Sóc aquí celebrant el premi, però també em costa molt de celebrar-ho quan hi ha desenes de milers de la meva gent massacrada i massacrada per Israel a Gaza. Masafer Yatta, la meva comunitat, també és arrasada per excavadores israelianes. Ja que sóc aquí a Berlín, demano una cosa: que Alemanya respecti les demandes de l’ONU i deixi d’enviar armes a Israel.”

La polèmica va ser sonada. El batlle de Berlín va dir que la ciutat estava “fermament” a favor d’Israel. Ell i més polítics, seguint la línia habitual a tota crítica o demanda humanitària, van qualificar els discursos de Yuval i Basel d’antisemites, paraules que van excitar els ultranacionalistes jueus a Cisjordània en contra d’ells, amb amenaces de mort a ells i les seves famílies.

L’equip mixt de periodistes palestins i israelians en acció.

En el documentari es poden veure, també, el risc que corren com a periodistes, amb “xivatassos” en directe de tipus vestits de civil que pugen fotos incriminatòries a Facebook i els amenacen. Basel Adra és activista, periodista i fotògraf voluntari de B’Tselem, el Centre d’Informació Israelià pels Drets Humans als Territoris Ocupats. A més de ser víctima de la repressió i la violència com qualsevol palestí, ha estat acusat falsament, a causa del seu ofici de periodista, d’incendiar un edifici per incriminar-ne les Forces de Defensa d’Israel i ha estat colpejat per haver filmat les demolicions de l’exèrcit, tot i anar proveït de les acreditacions corresponents de periodista.

El seu documentari i la seva experiència ens donen peu a informar sobre la situació dels periodistes a Gaza i Cisjordània i recordar, també, un important informe de fa poc de B’Tselem sobre l’infern de les presons, que compara amb camps de concentració.

Sobre els periodistes

Fa uns quants dies, Shuruq Assad, la responsable del Sindicat de Periodistes Palestins, entrevistada per Ricard González a La Directa, informava per telèfon de Gaza estant de la dura situació dels periodistes palestins. D’ençà dels atacs del 7 d’octubre, més de cent cinquanta periodistes han estat assassinats. La repressió sistemàtica contra els informadors no és nova. Entre el 2000 i el 7 d’octubre, ja havien mort cinquanta-cinc periodistes i s’havien registrat més de deu mil atacs de tota mena contra ells.

Els periodistes que treballen a Gaza són un dels objectius dels israelians, afirma Shuruq Assad, perquè totes les seus dels mitjans de comunicació, un total de 88, han estat bombardades, incloses seus d’agències internacionals com ara Reuters i Associated Press. Hi ha amenaces telefòniques contra periodistes, atacs a les seves cases, amb ferits i pèrdua de familiars i, fins i tot, atacs a les ambulàncies que anaven a socórrer-los. Actualment, hi ha un centenar de detinguts en condicions molt extremes. Set són dones i estan en una presó al desert del Neguev que les organitzacions de drets humans diuen que és pitjor que Guantánamo.

Sobre les presons

La major part dels mitjans internacionals i organitzacions humanitàries han denunciat l’infern de les presons. Estan saturades. D’ençà del 7 d’octubre els israelians han detingut 9.800 palestins a la Cisjordània ocupada. Sobre els detinguts a Gaza no hi ha dades exactes. Moltes detencions es fan sense justificació i per temps il·limitat. Almenys 54 presoners palestins han mort. Vuit soldats israelians de reserva tenen càrrecs de sodomia agreujada, equivalents a violació, o de causar lesions corporals i abusos en circumstàncies agreujades i conducta impròpia d’un soldat.

B’Tselem, el Centre d’Informació Israelià pels Drets Humans als Territoris Ocupats, ha qualificat en l’informe “Welcome to Hell” el sistema de presons israelià com una xarxa de camps de concentració on són habituals la violència, la fam extrema, la humiliació i tota mena d’abusos inhumans, com ara pallisses, violència sexual, racions alimentàries d’inanició, denegació d’atenció mèdica i privació de les necessitats més bàsiques: aigua, llum del sol, electricitat i productes sanitaris, des de sabó fins a compreses i tampons per a les dones. És una política “d’abús institucionalitzat”, segons B’Tselem.

Davant el debat legal al Tribunal Suprem sobre la conveniència de tancar la presó de Sde Teiman, a causa de l’acumulació de denúncies de tortures als interns, els grups d’extrema dreta israelians s’han alçat amb total impunitat en defensa dels militars acusats de greus abusos a les presons. I han arribat a defensar públicament la violació com a mesura de seguretat.

Fa uns anys el món sencer es va escandalitzar en saber (i veure) les tortures i vexacions que militars americans i agents de la CIA infligien als interns de la presó iraquiana d’Abu Ghraib. Quan això ho fan als palestins els militars jueus a les presons d’Israel, mig món decideix mirar cap a una altra banda. Mentre els periodistes i les organitzacions humanitàries sobre el terreny ho investiguen i ho denuncien, la gran majoria, callen. I els països occidentals continuen venent armes a Netanyahu.

… I ja van quaranta mil morts

Mentrestant, a Palestina la massacre genocida continua amb tota la seva crueltat. El 5 d’agost, Al Jazeera informava que l’exèrcit israelià havia bombardat dues escoles a Gaza City on van morir almenys 30 palestins desplaçats, el 80% dels morts eren nens. En els tres-cents tres dies d’ocupació, ja hi havia 39.583 morts i 91.398 ferits.

Dissabte vam saber que un atac israelià a una escola de Gaza ha causat més de 100 morts.

L’altre dia, parlant a partir de l’exemple de la transició espanyola, avisava que amb la formació del nou govern del PSOE, amb el suport d’Esquerra i els Comuns, es desencadenaria immediatament una operació destinada a posar-nos a tots aquells que no hem entrat en el règim en el camp d’acció de la repressió. I així ha estat. Gas pebre als manifestants de l’ANC, intents desesperats de detenir el president Puigdemont i després una nova campanya massiva de desprestigi i les detencions arbitràries d’aquells a qui alguna televisió espanyola ha batejat “els mossos de Waterloo“.

En concret, tres de les persones que d’ençà del 2017 han ajudat voluntàriament a preservar la necessària seguretat dels exiliats han estat les primeres víctimes ara de detenció i han rebut tractes denigrants per part del mateix cos de policia del qual formen part i al qual han servit, com explicava dissabte el president Quim Torra, amb dignitat i eficàcia durant aquests anys. I els han deixat sense sou i feina. La raó? En un dels casos, una raó tan pelegrina i poc seriosa com un comentari divertit en una comissaria. En els altres, la seua presència –i res més que es puga demostrar– en l’acte institucional de rebuda al president Puigdemont al passeig de Lluís Companys. Cap d’ells no ha fet res que es puga considerar delicte, però això en aquesta nova època tant hi farà.

Siga com siga, la detenció dels mossos de Waterloo ha posat sota el focus informatiu unes persones que cal reivindicar especialment, per la seua lleialtat, pel seu sentit institucional, per la seua dedicació i, també –que d’això ningú no en parla– per la seua gran qualitat professional i expertesa. 

(Entre parèntesis i parlant de qualitat: si l’acció de dijous, l’haja fet qui l’haja fet, l’hagués fet el Mossad –ja m’entenen què vull dir, si l’hagués fet un d’aquests cossos policíacs de pel·lícula que fan coses impossibles– tothom estaria avui amb la boca oberta i explicant llegendes.)

La primera vegada que vaig veure en acció aquesta gent va ser a Brussel·les. Passaven pocs dies de la proclamació de la independència i no se sabia ben bé on eren els membres del govern a l’exili. Em van dir que quan arribés a la capital belga rebria un missatge al mòbil i que seguís les instruccions. En arribar a prop del lloc que m’havien indicat, vaig reconèixer un dels mossos que formava part de la protecció del president a Barcelona i em vaig quedar molt sorprès. Ell em va saludar pel meu nom i em va indicar el camí, per on hi havia, controlant, uns quants mossos més.

D’aleshores ençà, els he vist infinitat de voltes. Sempre discrets. Sempre elegants. Sempre eficaços. El mateix president Puigdemont ha explicat en el seu llibre una situació a Berlín en la qual jo també em vaig veure embolicat i només puc dir que els mossos que l’acompanyaven es van comportar d’una manera admirable; aquesta és la paraula: admirable. No crec que es puga explicar tota la feina que ha fet l’exili aquests set anys sense fer una lloança extraordinària d’aquesta gent i de com de bé treballen.

I no són els únics. El 2017, arran dels atemptats del mes d’agost, vaig tenir l’oportunitat de conèixer uns quants dels mossos que feien feines d’intel·ligència, per poder elaborar un reportatge sobre com havien aconseguit de resoldre la situació. El reportatge em va costar un any de completar i el vaig publicar en l’aniversari dels fets: “Cent hores perseguint Younes“.

Vaig quedar profundament impactat veient-los, veient com es movien, les coses que feien, com portaven la informació que tenien, de quina manera parlaven, què sabien, com aconseguien informació, com es relacionaven. Per la meua feina i en diverses etapes de la meua vida he après molt sobre serveis d’informació d’uns quants països del món i en aquell moment vaig fer-me conscient que la policia catalana tenia professionals d’un nivell que no tenia res a envejar a ningú.

Segurament per això, quan el govern espanyol es va apoderar de la Generalitat la primera cosa que va fer, i la que va fer amb més intensitat i consciència, va ser dissoldre bona part de l’estructura dels Mossos d’Esquadra. Destruir-la. Fer fora professionals de primer nivell, recol·locar-los en llocs indignes, degradar-los, dissoldre equips, perseguir qualsevol espai dins el cos sensible, políticament parlant, i promocionar les unitats com la BRIMO plenes d’individus espanyolistes i d’extrema dreta. 

Les ADIC van fer i han fet tots aquests anys una gran feina per preservar la dignitat d’un cos que l’agost del 2017 rebia flors als cotxes per part d’una ciutadania agraïda i que avui se’ls mira com uns estranys, com a gent perillosa en qui no es pot confiar. La veritat és que el cos és destruït davant els nostres ulls, però la sort és que els mossos de Waterloo –i tota aquella altra gent que de dins estant resisteix– són l’esperança.

 

Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense un mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també.

 

PS1. Aquests dies he rebut molts correus i comunicacions del cos de Mossos d’Esquadra, la immensa majoria estan profundament avergonyits per això que passa. Molts m’han fet veure que els fan mal les crítiques que reben com a cos i demanen que discriminem entre la política i la seua feina. Que sapiguem diferenciar entre allò que els polítics els ordenen –coses tan fastigoses com, per exemple, vigilar el cementiri d’Amer com a part de l’operació Gàbia– i la feina al servei dels ciutadans que ells intenten de fer de la millor manera possible cada dia. En deixe constància.

PS2. Avui s’ha sabut la composició del que serà el govern del president Illa. En parlarem en calma, però de moment les sensacions no poden ser més dolentes. Un nucli central espanyolista i profundament reaccionari, un parell de consellers convergents reciclats i dues conselleries en mans del sottogoverno d’Esquerra, com ja s’havia dit que passaria i que explica força bé les raons reals del pacte de govern. Per anar fent boca, poden llegir aquest perfil que publiquem avui: Javier Villamayor, l’espanyolista desacomplexat en els engranatges del govern d’Illa.

PS3. En la gran operació que ha començat ara per a intentar de tancar la revolució catalana el paper dels mitjans és fonamental. Ho va ser els anys setanta i ho tornarà a ser ara. A VilaWeb en som especialment conscients i sabem que una de les eines que faran servir és marcar quina és l’agenda i de quines coses semblarà normal de parlar i de quines no. Com hauran comprovat avui, no en farem cas i continuarem fent periodisme.

Junts i el PSOE sempre han conformat un matrimoni incòmode. Cap de les dues formacions no ha amagat mai la distància que els separa, ni tan sols durant la investidura de Sánchez, i la difidència sempre ha estat el denominador comú rere qualsevol intent d’entesa. Però la tornada –i posterior desaparició i reaparició a Waterloo– de Carles Puigdemont al Principat amenaça d’afegir tensió fins a límits insostenibles la relació entre socialistes i independentistes amb vista a una tardor que es preveu clau per a l’estabilitat del govern que encapçala Pedro Sánchez. De fons rau l’aprovació del pressupost espanyol del 2025, al qual Junts ja ha avançat que no donarà suport, i fins i tot l’espectre d’un hipotètic encausament del president espanyol pel cas de Begoña Gómez, que amenaça de dinamitar la coalició política que fins ara ha sostingut la tercera legislatura de Sánchez.

Els incompliments pesen com una llosa per al PSOE

Les setmanes posteriors a les eleccions espanyoles del 23-J van deixar clar, si és que n’hi havia cap dubte, que qualsevol entesa entre Junts i el PSOE –fos per la investidura de Francina Armengol com a presidenta del congrés espanyol o per la de Pedro Sánchez com a cap de l’executiu– no seria fàcil. La formació independentista no va amagar en cap moment de les negociacions que el principal nexe d’unió amb els socialistes era la desconfiança mútua, i que la salut d’un acord dependria estrictament de les garanties de compliment que pogués oferir l’executiu espanyol.

Així ho explicà, sense anar més lluny, Puigdemont mateix el dia de l’anunci de l’acord. “Assumim que això, en si mateix, no és la resolució de res. Avui la qüestió no és aixecar expectatives, i menys atesa la gran desconfiança que ens tenim”, digué. I afegí, en una declaració d’intencions sense embuts: “L’estabilitat del govern sorgirà i penjarà d’una negociació permanent que tingui resultats, a diferència de la legislatura passada. Sense acords, la legislatura no tindrà recorregut: l’“a canvi de res” ha anat a la paperera de la història. S’han de fer avenços que justifiquin el nostre suport a cada llei i cada projecte que el govern espanyol pugui portar al congrés dels diputats.”

Pocs dies abans del primer aniversari de la investidura d’Armengol –aquest dissabte en farà un any– i gairebé nou mesos després de la investidura de Sánchez, el balanç de compliment per part de l’executiu espanyol és lluny de ser impecable. El català ha esdevingut llengua d’ús al congrés i senat espanyols, si bé amb algunes limitacions, però les negociacions amb els socis europeus per a l’oficialitat a la UE continuen empantanegades i sense horitzó de resolució immediat. L’amnistia ha estat aprovada, però la revolta que ha desencadenat al si de la judicatura espanyola ha impedit que Puigdemont –segurament el beneficiari més cèlebre de la llei– hagi pogut tornar al Principat sense l’amenaça de ser empresonat. Junts i el PSOE s’han reunit cada mes d’ençà de la investidura de Sánchez en el marc de la mediació internacional per a abordar el reconeixement nacional de Catalunya i les limitacions de l’autogovern, però les negociacions continuen sense donar fruits tangibles, si més no, de portes enfora. Tampoc no s’han vist avenços visibles quant a l’acord Junts-PSOE sobre el traspàs integral a Catalunya de les competències d’immigració, que l’executiu espanyol començà a aigualir l’endemà mateix de signar-lo al gener.

Aquestes setmanes, els dirigents de Junts ja han donat diferents indicacions que la paciència de la formació amb el PSOE no serà infinita, i que la legislatura avançarà –en paraules del secretari general, Jordi Turull– pas a pas i votació a votació. El partit ja va avisar al maig que es limitarà a donar suport a “tot allò que sigui favorable als interessos de Catalunya” i rebutjarà tot allò que hi vagi en contra, amb independència de qui ho proposi. Fa poques setmanes, a final de juliol, el grup de Junts al congrés espanyol va anunciar que votaria en contra de l’objectiu de dèficit –el pas previ per a encetar la tramitació del pressupost espanyol del 2025– fins que l’executiu no es comprometés a capgirar la baixa execució de les inversions de l’estat a Catalunya. “Allò que hem dit des del començament de la legislatura és que no es pot comptar amb els vots de Junts a canvi de res”, defensà el portaveu adjunt de la formació al congrés, Josep Maria Cruset. La negativa de Junts promet d’allargar el maldecap pressupostari més enllà de l’estiu: per a garantir que els comptes del 2025 entrin en vigor al gener, el govern de Sánchez ha d’aconseguir que l’objectiu de dèficit sigui aprovat el mes vinent, una empresa que ara com ara sembla poc plausible.

El moviment de Puigdemont descol·loca el PSOE

La tornada, i posterior desaparició i retorn a Bèlgica, de Puigdemont al Principat afegeix un element més d’incertesa a les tenses relacions entre el PSOE i Junts. Una hipotètica detenció del president, de segur, hauria dinamitat la relació entre ambdues formacions: de fet, aquesta era una de les dues possibilitats per les quals Junts havia resolt de trencar relacions amb els socialistes, juntament amb un hipotètic suport del PP o Vox a la investidura de Salvador Illa. Tanmateix, la manera en què el govern espanyol ha gestionat l’afer Puigdemont no ha ajudat a acostar posicions entre l’un partit i l’altre. Si bé Illa va fer al·lusió durant la investidura a la necessitat de permetre que tots els diputats electes fossin presents a la cambra, en clara al·lusió al cas de Puigdemont, l’executiu espanyol en cap moment no ha defensat públicament que el president no fos detingut quan tornés al Principat, en estricta aplicació de la llei d’amnistia. L’executiu, de fet, va arribar al punt de criticar obertament els Mossos d’Esquadra per no haver pogut capturar a temps Puigdemont –precisament, cap d’una de les formacions que van donar suport a la investidura de Sánchez.

El fracàs de l’operació per a capturar Puigdemont també ha enfortit la postura del PP, que ha aprofitat la crisi per demanar la compareixença de Sánchez i el cessament del ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, i la ministra de Defensa, Margarida Robles. De retruc, els escarafalls d’Alberto Núñez Feijóo –que titllà l’episodi d’inqualificable i demanà que no quedés impune– han augmentat els incentius del PSOE per a adoptar una línia més dura contra els Mossos, en detriment de la relació amb Junts.

La detenció de Puigdemont podia haver trencat la relació amb Junts, però també concedir als socialistes un valuós instrument de pressió sobre la formació independentista. La reparació del president a Waterloo després d’eludir la detenció al Principat redueix dràsticament la capacitat coercitiva dels socialistes sobre Junts, un partit que –al contrari que ERC– no ha volgut establir vincles amb el nou govern de Salvador Illa i que, per tant, hauria de ser poc susceptible a la seva pressió.

No està pas clar, per una altra banda, fins a quin punt el govern espanyol podrà continuar defensant que Puigdemont sigui detingut mentre, alhora, prova de mantenir la confiança del partit que el president dirigeix. Divendres mateix, de fet, Turull reiterà en una entrevista a RAC1 que el suport de Junts al govern de Sánchez “no tindrà més recorregut” si la Moncloa no fa mans i mànigues perquè l’amnistia s’apliqui a tots els dirigents del procés que encara no se n’han beneficiat, incloent-hi Puigdemont. “Volem veure com el govern de l’estat fa tot allò que pugui perquè s’apliqui la llei d’amnistia. I quan hi ha jutges que no apliquen la llei, volem veure quines accions pensa prendre el govern de l’estat per a capgirar aquesta situació”, explicà. I sentencià: “No pot mirar cap a una altra banda.”

Una tardor decisiva

La tardor pot ser decisiva per a la continuïtat del govern de Sánchez, i no tan sols quant a l’avenç de les negociacions per al pressupost del 2025. El president espanyol va ser cridat a declarar a final de juliol en el marc de la causa que investiga si la seva esposa, Begoña Gómez, va cometre delictes de corrupció en el sector privat i de tràfic d’influències. Si bé es va acollir a la possibilitat de no declarar, la cita va passar a la història perquè era la primera volta que un president espanyol en exercici havia de comparèixer judicialment a causa dels negocis de la seva parella. Tot i que el cas neix d’una denúncia del pseudo-sindicat Manos Limpias que es basa en articles amb informació falsa, el possible encausament del president pot desfermar una tempesta política d’efectes imprevisibles que pot empènyer Junts a trencar definitivament amb el PSOE.

Els possibles efectes reputacionals d’un encausament de Sánchez també poden complicar considerablement les relacions entre el partit de govern i l’altre aliat de centre-dreta de la coalició d’investidura, el PNB. Una doble defecció de Junts i el PNB de la coalició d’investidura pot posar entrebancs gairebé insalvables a la tercera legislatura de Sánchez, que necessitarà el suport invariable de les set formacions que li van fer costat a la investidura per a mantenir-se dempeus durant els tres anys vinents.

 

Quan es parla de Prússia, hom pensa indefectiblement en Frederic II “el Gran”, monarca del segle XVIII famós per la puixança del seu exèrcit, per haver eixamplat el regne annexant terres de la confederació poloneso-lituana i per haver esdevingut hegemònic entre els estats alemanys. Qui ha visitat el palau de Sans-Souci a Potsdam ha pogut comprovar l’ambició de Frederic emulant  Versalles ensems amb l’absolutisme de Lluís XIV. Amb ell Prússia esdevingué la força unificadora de la Confederació del Nord d’Alemanya primer, i de l’imperi alemany després. Arran de la revolució de 1918-1919, Prússia deixà de ser una monarquia i es convertí en l’estat lliure de Prússia. Per poc temps, perquè fou abolit per les forces d’ocupació aliades el febrer del 1947, quan privaren Alemanya d’una gran part del territori prussià, incloent-hi l’antiga capital, Königsberg –rebatejada Kaliningrad pels russos, que encara en són titulars. Fins llavors, Prússia havia restat hegemònica en les diverses refundacions de l’estat i la petja d’aquella hegemonia persistiria, contra la idea fundacional de la República Federal, quan Berlín tornà a ser la capital d’Alemanya el 1990. De fet, la referència a Prússia subsisteix en organismes de l’estat federal, com la Fundació del Llegat Cultural Prussià, que supervisa els vint-i-tants museus i organitzacions culturals de l’àrea de Berlín. Una vaga memòria cultural de caràcter burocràtic és tot el que queda d’un estat que, amb els clarobscurs de les grans potències, féu història de gran format.

Però aquesta Prússia que ve al cap en primera instància no era l’original. Els prussians eren un poble, o més ben dit un conjunt de tribus que habitaven la regió al sud-est de la mar Bàltica, entre el Vístula i la llacuna de Curlàndia. D’aquesta regió prengué nom l’imperi dels Hohenzollern sense tenir cap relació ètnica, cultural ni lingüística amb els antics prussians, que parlaven una llengua relacionada amb les bàltiques i tenien una religió pre-cristiana de culte dels avantpassats. D’aquesta gent no sols no en resta a penes cap memòria, sinó que fins i tot el nom els fou usurpat ensems amb els territoris, la religió i els costums. Primer amb les migracions eslaves dels primers segles de l’era cristiana i després amb la conquesta de l’Orde Teutònic, els antics prussians foren assimilats per altres pobles. D’ençà del segle XIII la llengua prevalent ja era el baix alemany i el prussià amb penes i treballs arribà al segle XVIII, en què acabà d’extingir-se. És freqüent que de les cultures exterminades les notícies ens arribin pels conqueridors. De l’antiga Prússia es coneix l’estructura tribal pel Chronicon terrae Prussiae, compost per Peter von Dusburg el 1326, un segle després de la conquesta pels croats de l’Orde Teutònic. Peter esmenta onze “països” i deu tribus, denominades amb criteri geogràfic. De fet, aquest criteri també defineix l’ètnia conjunta, car el nom Prūsas (prussià) es relaciona etimològicament amb una massa d’aigua, referint-ho a una regió farcida de llacs i aiguamolls. Tanmateix, els antics prussians no s’anomenaven així entre ells; exacerbant el localisme, adoptaven el nom de la regió que habitava cada tribu. Aquesta particularització enterca, aquest delimitar la identitat grupal als accidents geogràfics, els impedí d’organitzar-se políticament i gestionar la totalitat del territori. El conservadorisme tribal els afeblí, cosa que propicià la conquesta i subjugació. Durant segles subsistiren nominalment, havent estat substituïts per un altre poble que els imposà llengua, religió i govern, en canvi de transmetre el patronímic a un dels imperis més influents d’Europa.

Podria acabar l’article aquí, deixant-lo en una senzilla paràbola. Però hi ha un colofó metodològic que convé no estalviar. La geografia fou un cavall de batalla del determinisme de final del segle XIX, una variant del darwinisme ambiental impulsat per Hippolite Taine i representat a la península ibèrica pels autors de la Generació del 98. Ja es troba en el fascinant Idearium español d’Ángel Ganivet, precursor d’aquell grup d’escriptors. Oposant la geografia a la història, Ganivet afirma que la història d’Espanya del segle XVI al XIX ha estat un error per haver-se apartat dels determinants geogràfics. D’acord amb aquest criteri, la configuració peninsular d’Espanya com a transició entre Europa i Àfrica aconsellava de continuar la reconquesta a l’Àfrica en lloc de dispersar les energies en la conquesta transatlàntica.

Amb el desprestigi de les “lleis de la història” al final de la Guerra Freda, el determinisme teleològic fou desplaçat pel determinisme espacial. La territorialitat tornava a enllaçar amb la identitat, conferint-la i modificant-la. La doctrina romàntica que associava la identitat dels pobles a la llengua i els agrupava d’acord amb els elements lingüístics compartits era bandejada en favor de criteris més permanents. La configuració orogràfica de l’espai, la climatologia i la hidrologia eren productors naturals d’identitat, com els aiguamolls de la Prússia originària. D’aquesta manera, bescanviant la història per la geografia, un determinisme en substituïa un altre. Amarrant la predicció amb referents pretesament objectius es continuava exorcitzant la incertesa i expulsant l’element humà més imprevisible: la voluntat. Al capdavall, ni els llacs, rius i zones pantanoses del sud-est de la mar Bàltica, ni la cultura material de les tribus prussianes, ni la lluita de classes a l’interior de cadascuna, no expliquen satisfactòriament la incapacitat d’unificar-se i organitzar la defensa del territori compartit o de preservar la llengua. La voluntat és el gran enigma salvaguardat en tots els mites d’ençà que la humanitat reflexiona sobre el seu destí. I ara, si em permeteu un salt amb valor de punts suspensius en la cadena significativa, voldria proposar al lector a tall de deure per a les vacances, de tancar el parèntesi obert per la paràbola. És molt fàcil, sols cal tenir orelles i escoltar la remor de l’entorn.

Un dels apartats de l’ortografia que susciten més dubtes és el de la b i la v. Com que pràcticament s’ha perdut la distinció en la pronunciació d’aquestes dues consonants, no hi ha cap més remei que aprendre de memòria quins mots van amb b i quins van amb v.

Deu Kahoots per a aprendre llengua

La interferència del castellà i del francès fan que ens confonguem encara més. Per això paga la pena de saber això:

Quan escrivim b?

• Abans d’una l o una r: noble, pobre, rebre, establir…
• Després d’una m: tombar, combinar, ambigu…
• En correspondència amb una p: llop-llobató, cap-cabota, sap-saber, estrep-estrebada…

Quan escrivim v?

• Després de n: enviar, convent, envàs, minvar…
• En correspondència amb una u: nou-novetat, tou-tova, col·lectiu-col·lectivitat, escriu-escrivia, beu-bevia, caliu-escalivada…
• A la terminació de l’imperfet d’indicatiu: esclatava, cantaves, robaven…

Deu webs de llengua imprescindibles

Mots que hem de recordar

• Amb b: acabar, basc, bena (i embenar), berruga, biga, bolcar, calb, corba, mòbil, rebentar, rebolcar, treballar, trobar.
• Amb v: aprovar, avorrir, avortar, bava, canvi, cavall, covard, envestir, fava, gavardina, govern (i governar), gravar, haver, llavi, núvol, pavelló, prova (i provar), savi, taverna, trèvol, vernís.

Falsos derivats

Atenció als mots anomenats pseudo-derivats, perquè no s’escriuen igual que els mots de la mateixa família. Per exemple: calvície (però calb); curvatura, curvilini (però corba, encorbar); labial (llavi); mòbil, automòbil (moviment).

 

The Washington Post · Ishaan Tharoor

Dies de discòrdia i violència a la Gran Bretanya van trobar l’apoteosi en mostres de solidaritat. Quan uns manifestants d’extrema dreta van cremar ciutats, atacar mesquites i albergs que acollien sol·licitants d’asil i assetjar minories ètniques a tot el país, milers de contramanifestants antifeixistes van sortir als carrers dimecres en unes quantes ciutats. Van denunciar el racisme i es van plantar davant els edificis que acollien sol·licitants d’asil, per a protegir-los davant la por que els centres de refugiats fossin vulnerables a més atacs de l’extrema dreta.

Les escenes explosives que van sacsejar la nació van ser desencadenades per l’horrible apunyalament mortal de tres noies a la ciutat costanera de Southport el 29 de juliol. Més concretament, van ser desencadenades per uns informes falsos a les xarxes socials que vinculaven l’atac amb un immigrant musulmà.

Milers de persones surten al carrer a la Gran Bretanya per contrarestar les manifestacions racistes

“Durant les hores que van seguir als apunyalaments, un compte obscur de xarxes socials associat amb un mitjà anomenat Channel 3 Now News va compartir que l’atacant era un immigrant que havia arribat il·legalment al Regne Unit per mar i que estava en llistes de vigilància relacionades amb la seguretat i la salut mental”, van informar William Booth i Leo Sands de The Washington Post. “La publicació, a la plataforma X, donava un nom per al sospitós que la policia va dir que era incorrecte.”

La publicació va ser amplificada per un ecosistema de personalitats d’extrema dreta a les xarxes socials, tant dins com fora del Regne Unit. Més tard, es va descobrir que molts dels detalls eren del tot incorrectes i que l’agressor era un adolescent nascut al Regne Unit, fill d’immigrants ruandesos. La seva identitat religiosa probablement no era musulmana, però l’espurna ja s’havia encès.

“Sembla que el piulet ha estat deliberadament fabricat per generar hostilitat cap a les minories ètniques i els immigrants, i és un possible exemple de propaganda islamòfoba”, va dir Andrew Chadwick, professor de comunicació política a la Universitat de Loughborough i expert en la difusió de desinformació en línia, al The Post.

El que va sorprendre a molts va ser la gran quantitat de combustible social que ja estava preparat per a ser encès entre la societat britànica. Uns quants governs fora d’Occident van emetre advertències de viatge als seus ciutadans per evitar que anessin al Regne Unit. Les autoritats ja han fet centenars de detencions relacionades amb la violència. Alhora, el govern laborista del primer ministre, Keir Starmer, promet càstigs severs. “Si provoques desordres violents als nostres carrers o en línia, t’enfrontaràs amb tota la força de la llei”, va dir Starmer.

La ràbia dels manifestants reflecteix possiblement un ressentiment profund contra les minories i els musulmans en un segment de la població britànica, arrelat en dècades d’angoixa pel projecte multicultural particular del Regne Unit. Tot i que les enquestes demostren que la gran majoria dels britànics deploren la violència perpetrada per “hooligans” d’extrema dreta, les seves motivacions estan ineludiblement vinculades a un conjunt de polítiques més populars.

“El sentiment islamòfob, d’antiimmigració i antirefugiats ha estat un element fonamental de la premsa d’extrema dreta britànica durant dècades, però sortim d’un període en què un govern conservador va convertir el populisme de dretes en una part central de la seva plataforma”, va escriure Daniel Trilling a la London Review of Books.

“A cada punt d’inflexió, d’ençà del 2019, els conservadors i els seus agitadors mediàtics van optar per redoblar la retòrica populista, pintant els seus opositors com a enemics que amenaçaven la integritat de la nació”, va afegir Trilling. “Les protestes del Black Lives Matter el 2020 van ser tractades com a signes d’una cultura aliena que havia pres el control de les ciutats britàniques. Les manifestacions que exigien un alto-el-foc a Gaza van ser difamades com a ‘marxes de l’odi’ per Suella Braverman quan era ministra de l’Interior.”

El govern conservador sortint també podria ser culpable de les condicions socioeconòmiques més profundes que sustenten els disturbis d’extrema dreta. Moltes de les ciutats que van viure la pitjor violència es troben en àrees profundament afectades per la desindustrialització del Regne Unit i per les retallades de despesa dels tories en la dècada anterior. “Tots aquests són exemples clàssics de la Gran Bretanya postindustrial, llocs als quals els van arrencar el cor de les seves economies als anys vuitanta i noranta, i on les fàbriques han estat substituïdes per centres d’atenció telefònica i magatzems de distribució”, va assenyalar Larry Elliott, editor d’economia de The Guardian, referint-se a ciutats com ara Rotherham i Stoke-on-Trent. “Han patit més que la majoria a causa de l’austeritat imposada després de les eleccions del 2010.”

L’extrema dreta desencadena un cap de setmana carregat de violència al Regne Unit

Els immigrants han estat durant molt de temps bocs expiatoris fàcils en qualsevol context d’inequitat i desil·lusió. Però, en el moment actual, les xarxes socials juguen un paper crucial en l’acceleració de la ràbia i la desinformació. Yvette Cooper, la ministra de l’Interior del Regne Unit, va dir que les plataformes de xarxes socials havien actuat com un “propulsor de coets” en l’alimentació dels disturbis. Tot i que sembla que algunes plataformes com ara Meta, Google i TikTok van respondre ràpidament per eliminar la desinformació i les publicacions que semblaven destinades a incitar la violència, X, propietat del multimilionari tecnològic Elon Musk, com més va més identificat amb l’extrema dreta, es va enfrontar notablement amb el govern de Starmer.

En lloc de reflexionar sobre la desinformació tòxica que la seva plataforma permetia, Musk semblava encoratjar-la, tot alimentant la histèria de comentaristes d’extrema dreta i afegint-hi la seva pròpia. Va remarcar que “la guerra civil és inevitable” al Regne Unit i va acusar el primer ministre laborista de ser massa dur amb els manifestants d’extrema dreta. L’animadversió de Musk aquí no és precisament nova. Sota la seva supervisió, X ha reactivat un seguit de comptes incendiaris i sovint racistes, alguns dels quals van jugar un paper en l’escalada de la violència la setmana passada.

“El novembre passat, X va restablir el compte de l’activista d’extrema dreta britànic i cofundador de l’English Defence League, Stephen Yaxley-Lennon, conegut per Tommy Robinson, que ha publicat comentaris continus i vídeos dels disturbis”, va assenyalar el Financial Times. “Abans Musk no en prengués el control, Robinson havia estat vetat a Twitter el 2018 per haver-ne infringit les polítiques sobre conducta d’odi.”

Heidi Alexander, ministra de Justícia del Regne Unit, va criticar les intervencions de Musk a començament d’aquesta setmana com “totalment injustificables”. “Crec que en aquest moment tothom hauria de demanar calma”, va dir a la BBC. “Té una gran responsabilitat, donada la gran plataforma que posseeix i, si sóc sincera, crec que els seus comentaris són força deplorables.”

Si Musk va sentir aquest missatge, no el va seguir. Dijous, va amplificar una publicació d’un activista britànic d’extrema dreta que difonia un titular fals de diari que suggeria que el govern de Starmer establia centres de detenció per als manifestants d’extrema dreta a les Illes Malvines, un arxipèlag remot del sud de l’Atlàntic. Abans d’eliminar-la, la publicació va ser vista vora dos milions de vegades.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El president dels Estats Units, Joe Biden, ha explicat que va decidir de retirar-se de la cursa electoral a la Casa Blanca per evitar de ser una distracció en unes eleccions presidencials que ha titllat de “crucials per al futur dels Estats Units”.

Kamala Harris, una dona acostumada a trencar barreres, que ara podria ser la primera presidenta

En la primera entrevista d’ençà de l’anunci del seu pas al costat, Biden ha dit a la cadena de televisió nord-americana CBS que temia que, si es mantenia com a candidat demòcrata, l’atenció de la campanya se centraria en les crítiques cap a la seva candidatura. “Uns quants dels meus col·legues al Senat i la Cambra de Representants creien que perjudicaria la campanya i temia que, si em quedava, aquest seria el tema central”, ha assenyalat el mandatari.

També ha destacat que, quan va decidir embarcar-se per primera vegada a la cursa per la presidència el 2020 per enfrontar-se a l’aleshores president Donald Trump, es veia a si mateix com un líder de transició.

A més, ha dit que, a parer seu, aquestes eleccions són d’una importància vital per a la democràcia dels Estats Units i que, encara que se sentia honrat per l’opció de ser president quatre anys més, tenia la “obligació de fer el millor per al país”. “Estem en un punt d’inflexió a la història. Les decisions que prenguem en els pròxims tres o quatre anys determinaran com seran les sis dècades vinents”, ha pronosticat.

Però pot guanyar Kamala Harris?

Farà campanya per Kamala Harris

Biden ha assegurat estar a disposició per a fer el que calgui per a aconseguir que la candidata demòcrata i actual vice-presidenta, Kamala Harris, derroti Donald Trump.

De fet, ja ha avançat que participarà en una sèrie de mítings en estats clau com Pensilvània. A més, ha explicat que parla freqüentment amb Harris i que considera que ella i el governador de Minnesota i candidat a la vice-presidència, Tim Walz, formen un gran equip.