L’ex-ministre espanyol i ex-secretari d’Organització del PSOE José Luis Ábalos ha reclamat a la comissió executiva federal del seu partit que arxivi l’expedient amb què li van suprimir tots els drets com a afiliat i ha al·legat que havien caducat els terminis legals. Ábalos va sol·licitar el mes de setembre a la direcció del PSOE que declarés la caducitat d’aquest expedient, que va dictar fa sis mesos la suspensió cautelar de militància, i ara ha presentat al·legacions contra aquest document perquè li retornin tots els drets, alhora que ha recusat l’instructor de l’expedient disciplinari, Alberto Cachinero.

El PSOE va suspendre Ábalos de militància el mes de febrer, després d’haver-se fet pública la presumpta implicació del seu ex-assessor Koldo García en una trama per beneficiar-se de la compra de màscares durant la pandèmia, i d’ençà de llavors ha demanat de ser readmès com a afiliat. Segons el document a què ha tingut accés Efe, Ábalos s’empara en una sentència del Tribunal Suprem que insta a exercitar accions dins un termini previst legalment per “donar satisfacció al principi de seguretat jurídica”. La doctrina del TS –afegeix– indica que “la caducitat dels procediments sancionadors és una institució jurídica amb què es tracta d’evitar la tardança injustificada” perquè, remarca, els subjectes expedientats es troben en “una situació desfavorable que no ha d’allargar indegudament l’administració sancionadora”.

Sorpresa colpidora en la penúltima funció de l’obra Puig Antich. Cas Obert, que es representa fins demà a la presó Model de Barcelona. Enmig de l’obra, que repassa les darreres hores de vida de Salvador Puig Antich, el cantant Joan Isaac ha interpretat “A Margalida”, cançó dedicada a Margalida Bové, companya sentimental de Salvador Puig Antich, l’activista anarquista que va ser executat pel franquisme.

Margalida Bover: “Per mi, Salvador Puig Antich va morir dues vegades”

L’obra és una adaptació escènica d’un llibre del periodista Jordi Panyella. És dirigida per Jordi Pérez Solé i la protagonitzen Marc Pujol, Carme Sansa i Bàrbara Roig. El fet que es representi precisament a la presó Model hi afegeix una gran càrrega simbòlica.

De fet, l’espectacle inclou una petita visita a les instal·lacions de l’antiga presó. El públic visita els punts més importants de l’edifici, inclosa la zona on Puig Antich va ser executat.

La representació ha tingut tant d’èxit que el públic demana a l’ajuntament que la prorrogui, una petició que, de moment, el consistori denega

La Fundació Pasqual Maragall ha demanat celeritat en la comercialització del fàrmac Leqembi, que alenteix el progrés de la malaltia d’Alzheimer i que ha rebut l’aprovació de l’Agència Europea de Medicaments (EMA). Ara s’espera que ara l’EMA concedeixi l’autorització per comercialitzar-lo i que comencin les negociacions per a ser inclòs als sistemes de salut de cada país de la UE. La fundació alerta que la disponibilitat no serà immediata i subratlla que una inclusió ràpida seria un gran avenç que podria beneficiar pacients en estadis primerencs d’Alzheimer, que és aquells als  quals s’adreça el fàrmac. Les proves han demostrat per primera vegada que pot alentir un 27% el progrés de la malaltia.

La fundació ha celebrat la fita de l’aprovació del fàrmac per part de l’EMA. L’agència europea considera que per a un determinat perfil de pacients, l’ús d’aquest producte té més beneficis que no pas riscs. Segons els resultats de les proves aportats pels fabricants, el Leqembi redueix les plaques de proteïna beta-amiloide al cervell, una característica pròpia de l’Alzheimer, i d’això se’n deriva l’alentiment de la patologia en estadis primerencs. Arcadi Navarro, director general de la Fundació Pasqual Maragall, ha subratllat que l’ús del fàrmac obre la porta a més medecines innovadores i “a un canvi profund en la recerca, el diagnòstic i el tractament de l’Alzheimer que permeti de posar fi aquesta malaltia”.

La multinacional japonesa Taica Corporation ha comprat la majoria d’accions de la UE Sant Andreu, fins ara en mans de Manuel Camino, que continuarà com a president del club i com a segon màxim accionista. L’empresa diu que vol mantenir l’estructura executiva actual de l’entitat i té l’objectiu d’invertir econòmicament en el club per professionalitzar-lo.

Sant Andreu-Europa, el derbi que trenca el sostre del futbol popular català

El nou propietari i president del consell d’administració, Taito Suzuki, ha dit que vol respectar els símbols i els valors que representa la UE Sant Andreu i que, de fet, s’hi sent identificat d’ençà que va visitar per primera vegada l’estadi Narcís Sala, l’abril passat. Suzuki també ha donat suport a la plantilla i a l’entrenador i confia que es puguin continuar celebrant èxits esportius.

La UE Sant Andreu i Taica Corporation van començar a col·laborar l’estiu passat amb el patrocini de la samarreta de l’equip. El propietari de Taica va venir a Catalunya per a signar l’acord i conèixer la realitat del club. Arran d’aquesta col·laboració, la UE Sant Andreu li va proposar d’invertir-hi, i Suzuki va interessar-se en la possibilitat d’adquirir la majoria de les accions i involucrar-se a fons en la professionalització i el creixement esportiu i social del club. Les converses amb Manuel Camino, que presideix el Sant Andreu d’ençà del 2011, han fructificat en aquest acord.

Per una altra banda, el grup d’afeccionats del Sant Andreu, els Desperdicis, han dit: “Estarem molt pendents de tot el rumb que portarà el club, vetllant pels interessos d’aquest.” I afegeixen que esperen que el model de club sigui més participatiu i els socis hi tinguin més veu.

Falta una setmana per al concert “Catalunya amb el País Valencià”, organitzat a Barcelona per l’ANC i Òmnium Cultural per a recaptar diners per als damnificats de la gota freda. Fins divendres vinent veurem com la llista d’artistes i actuacions que hi haurà a l’avinguda de Maria Cristina s’anirà ampliant, i també les donacions. Ahir, VilaWeb va entrevistar telefònicament Lluís Llach, president de l’ANC, que actuarà en aquest concert amb Borja Penalba. De dins un cotxe en moviment estant, ens explicava la darrera hora del concert (fins ahir, s’havien recaptat 100.000 euros) i les seves impressions sobre una tragèdia que, diu, ha afectat “el més profund del país”, és a dir, l’Horta valenciana, multitud de llauradors, però també multitud d’empreses cultural. L’ajut de l’ANC i Òmnium també els té a ells al cap.

—Quants diners heu recaptat?
—Avui hem superat els 100.000 euros. També mirem la qüestió de l’aforament. Creiem que hi hauran 25.000 cadires

—La llista d’artistes que actuaran el dia 22 és definitiva?
—No. Tenim els Catarres, Oques Grasses, l’Elèctrica Dharma, 31 FAM, Buhos, la Fúmiga, Julieta, Sopa de Cabra, Figa Flawas… Però n’anunciarem més. Hi ha un crescendo preparat.

—Vau anar a la manifestació del 9-N. Com la vau viure?
—Per a Òmnium, l’associació germana és ACPV. Per a nosaltres, Decidim. Nosaltres vam ser davant l’ajuntament. I puc constatar el que passa a les grans manifestacions: no et pots moure. Una hora i mitja sense moure’ns un metre. Tot col·lapsat. Des d’aquí en parles amb tranquil·litat, però quan hi ets… Se’m va acostar una senyora. Al principi, et saluden perquè ets en Lluís Llach, però després em va dir que també hi era “perquè havia perdut el marit i una filla”. Quedes clavat. Mà a l’espatlla. Han tocat una part estructural del país: l’Horta. Amb els llauradors, la indústria, els autònoms, les escoles, les editorials… Tot és allà. És dantesc. Fa poc, veia unes imatges de Paiporta, i és espantós. El sentiment d’abandonament era total. Semblava que els poders només es passessin la pilota per treure’n rèdits. Per això hi va haver les reaccions que hi va haver.

—On aniran a parar els diners? Ho sabeu?
—Agafem dos vectors importants: ajudar les editorials, la cultura i la llengua, i ajudar en el front social. Intentem abordar diversos fronts. La solidaritat sense crítica política no és completa. La solidaritat també és una resposta a la incompetència política. Tant ACPV com Decidim treballen amb la Unió de Llauradors. Ha tocat l’Horta. Els de Decidim compren eines per als llauradors, fent un circuit circular: paguen les eines, entren diners i es compra menjar que porten als damnificats. Així maten dos ocells d’un tret. També es dediquen al Camacuc, el Cavall Fort d’allà, i paguen subscripcions per als nens. N’han fet centenars. Hi ha vuit editorials, que sàpiga, la majoria en llengua catalana, que han quedat destrossades. El projecte és comprar-los llibres. Nosaltres ens hi adherim. Hi ha necessitats culturals i també socials. Som en el pulmó socioeconòmic del país. Els projectes han d’abastar tots dos vessants. La plataforma Decidim està molt centrada a barrejar les lluites socials i nacionals, com nosaltres. No diferenciem la lluita nacional de la social.

—Veig que el Primer de Desembre també actuareu al concert “De Girona pel País Valencià”.
—Un és vellet i encara es pot moure. Em va trucar en Lluc [Salellas, batlle de Girona] i em va dir: “Vindries el dia 1?” El dia 2 he d’anar al Senegal per cuidar la meva fundació, però és clar que hi vaig. Sempre m’he definit com un ciutadà dels Països Valencians del nord. Escandalitzava quan ho deia a la gent de baix i, curiosament, a molta gent de dalt també. Em segueixo definint així. Els qui hem treballat en el món de la cultura sabem que, sense el País Valencià, la cultura catalana no és completa. Noms tan importants i arrelats! Com a cantants, sempre ens hem sentit al País Valencià i a les Illes com a casa. Ens és natural.

—L’editora de VilaWeb, Assumpció Maresma, va veure el cartell “Assassins” a la manifestació i diu que va pensar en vós i en…
—“Campanades a mort”.

—Exacte. La vostra cançó “Campanades a mort”.
—Hi havia gent a València que cridava: “Assassins!” I responien” Assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies” [lletra de “Campanades a mort”]. La paraula incompetència ja no val. Aquest poder, entès només com a lluïment i negoci, oblidant sempre la paraula servei, que és l’única que justifica el poder en les democràcies. El sistema del PP i la dreta valenciana és això: arriben al poder, llueixen, però quan han de fer servei, no hi són. És més que incompetència. És responsabilitat penal. Quan t’ho expliquen amb detall… I ningú no mou ni un dit. I el joc de l’estat. I mentrestant, les víctimes. Tot això seria un malson. Si, a més, hi ha víctimes, adquireix unes dimensions apocalíptiques. No ho sé ni qualificar. Aquesta gent hauria de ser fora de la política.

—Quina crida final voleu fer?
—La faràs millor tu. Nosaltres volem fer un servei d’ajuda real i efectiu en tots els terrenys que podem. El terreny editorial i cultural ens toca molt, però el social també. Perquè ens han tocat el més profund del país.

 

The Washington Post · Christian Shepherd i Lyric Li

El president xinès, Xi Jinping, inaugurà ahir la primera fase del port de grans dimensions al Perú –que s’espera que atregui més de 3.000 milions de dòlars en inversions– que permetrà de crear una ruta directa a través de l’oceà Pacífic i ampliar la influència de Pequín a Llatinoamèrica.

La inauguració, que arriba just abans del Fòrum de Cooperació Econòmica Àsia-Pacífic, evidencia el pes creixent de Pequín en una regió que, fins fa poc, solia mirar cap als Estats Units a la recerca d’oportunitats econòmiques.

Empreses xineses han participat en gairebé tots els aspectes de la construcció del port d’aigües profundes de Chancay, situat uns vuitanta quilòmetres al nord de la capital peruana, Lima.

El centre logístic d’alta tecnologia serà operat exclusivament pel gegant navilier xinès Cosco, que el 2019 va assumir una participació d’un 60% en el projecte en canvi d’uns 1.300 milions de dòlars. Els mitjans estatals xinesos han estimat que el cost final del projecte acabarà superant els 3.000 milions de dòlars.

S’espera que les obres de la primera fase del projecte –la construcció d’un port per a vaixells de menys envergadura– comencin aquest mes mateix. Tant les grues com els camions elèctrics d’origen xinès que es faran servir en les obres estan automatitzats.

L’interès xinès per Chancay ha fet saltar les alarmes als Estats Units, que veuen com més va més factible la possibilitat que el Perú pugui esdevenir un punt de suport a Amèrica per a la marina xinesa.

En una entrevista publicada fa poc a The Financial Times, la general Laura J. Richardson, ex-cap del Comandament Sud dels Estats Units, deia que a Chancay podria arribar a haver-hi naus de guerra de l’armada xinesa. Pequín ha negat que el projecte respongui a res més que l’interès comercial.

“Els xinesos no estan interessats necessàriament en grans desplegaments militars al Perú, com ara, estacionar-hi vaixells de guerra, però els agrada saber que és una opció”, explica Ryan Berg, director del Programa de les Amèriques en el Center for Strategic and International Studies (CSIS), un think tank amb seu a Washington.

Representants xinesos i peruans han celebrat el projecte com una oportunitat transformadora per a fer del Perú un eix estratègic en el comerç entre Llatinoamèrica i la Xina, el soci comercial més important del continent.

La presidenta peruana, Dina Boluarte, ha qualificat el projecte de “centre neuràlgic” en potència que ajudarà a unir el continent amb l’Àsia, i que podria crear 8.000 llocs de treball i 4.500 milions de dòlars anuals d’activitat econòmica per al país.

Fins i tot, encara que Pequín no l’utilitzi amb finalitats militars, el port posa en relleu l’estrenyiment dels vincles entre el continent i la Xina.

Més enllà de la mineria i unes altres indústries extractives, els interessos xinesos a Llatinoamèrica van evolucionant a gran velocitat, amb acords perquè la Xina subministri tecnologies, com ara, sistemes de vigilància o satèl·lits.

Les reticències nord-americanes sobre el port no han tingut cap mena de ressò al Perú, que ha acollit amb satisfacció la perspectiva d’un centre d’alta tecnologia que atregui inversions a la regió. Així ho assegura Leolino Dourado, investigador afiliat al Centre d’Estudis sobre la Xina i Àsia-Pacífic de la Universitat del Pacífic, a Lima.

“Els països de Llatinoamèrica, i del Sud Global en general, volen vendre els seus productes a qui puguin, de manera que és poc probable que aquesta mena d’alarmisme tingui cap efecte”, afirma.

Quan estiguin acabats, els quinze molls del port seran els primers de Llatinoamèrica en què podran entrar vaixells mercants massa grans per a passar pel Canal de Panamà. Els investigadors xinesos afirmen que la ruta reduirà costos i escurçarà els temps de navegació entre deu dies i vint.

Els impulsors del projecte també prometen de convertir el Perú en una destinació atractiva per a les empreses xineses que cerquen nous mercats d’exportació, o fins i tot emplaçaments per a establir fàbriques en el continent americà. En una visita a la Xina al juny, Boluarte va citar el port de Chancay com un factor que podria esperonar BYD, el gegant xinès del sector dels vehicles elèctrics, a establir una fàbrica al país.

Així i tot, l’adquisició xinesa de Chancay no ha estat exempta de polèmica al Perú.

L’autoritat portuària peruana va provar enguany de modificar els termes de l’acord d’inversió de Cosco, tot al·legant un “error administratiu” en l’acord que ha concedit a l’empresa xinesa drets exclusius d’explotació del port marítim durant un període de trenta anys. La petició de modificació va ser retirada al juny, dies abans que Boluarte viatgés a la Xina per reunir-se amb Xi.

Chancay s’afegeix a la llarga llista de ports construïts en el marc de la iniciativa Belt and Road, el pla de mil milions de dòlars del govern xinès per a construir infrastructures de transport i tecnologia a tot el món.

Tot i les afirmacions de Pequín que Chancay és un projecte purament comercial, els experts xinesos en política exterior l’han descrit sovint com una victòria geopolítica per al govern xinès.

La importància geopolítica del port fa “inevitable” que els Estats Units n’intentin debilitar la influència de la Xina una volta acabat el projecte, segons que van advertir investigadors de la Universitat Fudan de Xang-hai en un article publicat fa poc.

També s’espera que Xi i Boluarte signin, aviat, un acord ampliat en matèria de lliure comerç. La Xina ha estat el principal soci comercial del Perú la darrera dècada: l’any passat, ambdós països van registrar un volum de comerç total de 36.000 milions de dòlars, una xifra significativament superior als 21.000 milions registrats en el comerç entre el Perú i els Estats Units.

Per a Pequín, el port promet d’esdevenir el punt neuràlgic d’una sèrie d’inversions que les empreses del país ja han emprès, o bé preveuen d’emprendre aviat, al Perú i els països veïns. La Xina, per exemple, té l’objectiu de construir una línia ferroviària que connecti Chancay amb el Brasil, el seu soci comercial principal a Llatinoamèrica.

Les inversions xineses en el sector miner peruà ascendeixen a 11.400 milions de dòlars. La major part d’aquestes inversions se centren a assegurar-se l’accés de les empreses del país al coure del Perú, essencial per a la fabricació de productes electrònics i tecnologies per a la generació d’energia neta.

El port de Chancay ajudarà Pequín a millorar l’accés de les seves empreses a les mines del segon productor més important de coure brut de Llatinoamèrica, un objectiu cabdal per al país que fa gairebé tot el refinament de coure que es fa anualment al món.

“La Xina té un domini absolut d’aquesta cadena de subministrament i processament, d’una importància estratègica crucial per a l’economia mundial”, sentencia Berg, l’analista del CSIS.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

La decisió del diari The Guardian de reduir l’activitat a la xarxa X –abans, Twitter– ha desencadenat reaccions, també la de mitjans com La Vanguardia, que han decidit d’afegir-se a la maniobra. The Guardian no era el primer mitjà de prendre mesures contra Twitter –als Estats Units l’abril del 2013 ja se n’havien anat la PBS i la NPR–, però la seua influència i el fet de ser el primer diari de paper, tradicional, a deixar la xarxa ha desfermat una polèmica important i interessant. Per això vull explicar avui als lectors i subscriptors de VilaWeb quina és la nostra posició.

1. Deixar un espai públic en mans de l’extrema dreta perquè hi ha molta gent d’extrema dreta no sembla una manera eficaç de combatre la influència de l’extrema dreta.

Efectivament, Twitter ja fa anys que ha esdevingut un espai tòxic i que sobrerepresenta l’extrema dreta a tot arreu del món. També ací. Això no ho discuteix ningú. Però abandonar la plataforma i deixar-la completament a les mans de l’extrema dreta, tenint en compte la difusió i la importància comunicativa que té per a moltíssima gent, no ens sembla una idea encertada.

2. Si es vol demonitzar Twitter –assenyalar-lo i avergonyir els seus usuaris, perquè l’acaben abandonant–, les mesures anunciades són molt poc eficaces i fins i tot semblen hipòcrites, més destinades a una operació de màrqueting que no a tenir una eficàcia real.

L’única decisió adoptada és de deixar de publicar missatges als comptes oficials dels diaris. Però això no afectarà significativament el trànsit de Twitter, que continuarà arribant a aquests mitjans pels missatges que relacionen articles seus, a càrrec d’uns altres usuaris –no solament periodistes i col·laboradors, sinó sobretot lectors.

Si realment es volgués cridar l’atenció sobre la toxicitat de Twitter, hi hauria mesures clarament més contundents i que farien un gran efecte, però que no es prenen. Per exemple, impedir l’accés als articles del diari si el visitant procedeix de Twitter. Que es trobàs una pàgina informant-lo de la toxicitat de Twitter i que li reclamàs de passar per portada o arribar-hi per via d’unes altres xarxes socials. Una altra possibilitat, més fàcil, seria retirar la possibilitat de piular un article a partir de les seues pàgines. Però no es fa res d’això.

3. De notícies falses ja n’hi havia abans de Twitter i la premsa tradicional n’era el vehicle privilegiat.

No deixa de ser xocant que mitjans tradicionals que han manipulat la informació durant dècades i que fins i tot han practicat la censura –o, si es vol dir en termes menys crus, que han obscurit les veus crítiques de la societat– es planyen ara perquè uns altres manipulen la informació. Una manipulació també evident, però que en el cas de Twitter no consisteix a imposar la censura.

4. Les empreses de mitjans tradicionals continuen sense entendre els canvis que ha portat internet i sense assumir, humilment, el nou esquema en què ens movem de ja anys.

Internet ha destruït el paper privilegiat que tenien les empreses de mitjans. I ha creat grans dificultats econòmiques amb la seua disrupció del mercat. Fa anys “la realitat” era la realitat publicada pels mitjans i es podia modular fàcilment si es posaven d’acord entre ells. Avui això ja és impossible. Els mitjans hem passat a ser solament una part de l’ecosistema informatiu i hem de competir amb les xarxes socials, amb les institucions i les empreses; en definitiva, amb tothom, perquè tothom és avui, d’una manera o d’una altra, un comunicador. I això ho hem d’assumir amb humilitat, mirant de treballar per oferir a la societat el millor periodisme possible com a alternativa constructiva i positiva a la desinformació. Però sense esperar cap mena de privilegi addicional com passava abans –tot i que n’hi continua havent, en forma de subvencions, filtracions, etcètera.

5. Hi ha gent que tan sols troba a internet allò que cap mitjà no li ofereix.

La funció d’un mitjà és aconseguir que els seus lectors entenguen avui el món on viuen millor que no l’entenien ahir, ajudar-los a fer-se una idea tan aproximada com siga possible de la veritat de tot allò que passa cada dia. Amb la publicació de notícies, l’elaboració d’anàlisis i opinions, però també amb els silencis instructius, si cal. Però això no vol dir que puguem abastar-ho tot, ni que tinguem la pretensió de fer-ho. És impossible. De manera que qualsevol lector normal ha de poder complementar les seues necessitats, i les xarxes socials són un lloc on aconseguir això és fàcil. Restringir-les és un error. Si de cas, s’hauria d’intentar que fossen innecessàries, però això no sembla realista.

Estarem atents a tot aquest fenomen i en seguirem rigorosament l’evolució, però ara per ara VilaWeb continuarà usant Twitter i la resta de xarxes socials que fa servir (YouTube, Facebook, Instagram i TikTok), sense deixar de denunciar-ne el caràcter efectivament tòxic i el suport descarat que dóna als moviments d’extrema dreta.

 

PS1. Avui, divendres, Carlos Mazón compareixerà a les Corts per explicar el seu comportament durant la gota freda. Evidentment, us oferirem en directe tot allò que vaja passant dins el palau dels Borja i fora, on hi haurà concentracions de protesta contra el cap del Consell. També podeu seguir el Twitter de VilaWeb País Valencià i apuntar-vos al butlletí diari de notícies sobre el País Valencià, que rebreu còmodament al vostre correu.

PS2. Respecte d’això, hem elaborat aquesta “Guia per a detectar les mentides i les negligències de Mazón en la compareixença a les Corts”.

PS3. Ahir, com cada dijous, hi hagué La tertúlia proscrita. Podeu veure’n el vídeo.

PS4. Aquest cap de setmana Andorra la Vella serà la seu de la primera semifinal de la Lliga del Paraulògic. Seguiu tota la informació sobre aquest acte, al qual podeu assistir.

L’escriptora danesa Solvej Balle (Sønderjylland, 1962) acaba de publicar en català el primer llibre del seu ambiciós projecte de set volums: El volum del temps I (traducció de Maria Rosich, publicat per Anagrama). La setmana passada era a Barcelona, al Festival 42. 

L’escriptora nord-americana Lisa Tuttle (Houston, 1952) és una digna successora, si se’n pot dir així, perquè potser no necessita succeir a ningú, de Stephen King. Encara (vull subratllar aquest encara) no l’hem poguda llegir en català, si no m’erro, però la seva trajectòria literària i activista dins del gènere fantàstic és d’una importància i una vàlua indiscutibles. La setmana passada era a Barcelona, al Festival 42.

L’escriptora polonesa Aleksandra Lun (Gliwice, 1979) de moment només l’hem poguda llegir en castellà, gràcies a Minúscula amb Los palimsestos i a Galaxia Gutenberg amb Química para mosquitos. A banda de l’interès que ens pugui despertar la seva literatura, té un “valor afegit” –a dinou anys va viatjar a Espanya per estudiar Filologia Hispànica–: “Els meus llibres són bastards, escrits en castellà però amb el rerefons de l’Europa de l’est.” La setmana passada era a Barcelona, al Festival 42.

Totes tres van participar en una taula rodona amb Attila Veres (Hongria), Emilio Bueso (Espanya), Stuart Turton (Regne Unit) i Emanuele Arioli (Itàlia), i amb Alexander Páez com a moderador. El tema: “Existeix un fantàstic ‘made in Europe’?”.

El Festival 42 es va celebrar del 6 al 10 de novembre a Barcelona, a la Fabra i Coats, comissariat per Ricard Ruiz Garzón, i va acollir una infinitat d’autors nacionals i internacionals i un públic nombrós i entusiasta que va assistir a xerrades, taules rodones, presentacions i exposicions. Tafanegeu-ne el programa, encara que sigui a misses dites, i veureu que l’abast del festival és extraordinari, i el balanç n’estic convençuda que també. 

La taula sobre el fantàstic europeu (Tuttle viu a Escòcia des de fa anys, tot i ser de Texas), per a una lectora i autora massa aferrada a la realitat com servidora, va ser enlluernadora i alhora angoixant. Assistir a aquesta mena d’actes, una mica a cegues, per veure què s’hi cou però sense tenir el territori gens apamat, acaba provocant un vertigen que engresca i aclapara alhora. Confesso que vaig sortir de la sala amb molts deures, perquè de tots els de la taula només havia llegit Aleksandra Lun, i Solvej Balle la coneixia d’anomenada. 

M’hauria agradat anar a escoltar l’escriptora cubana Elaine Vilar Madruga, i la nord-americana Lisa Yaszek, però el temps real és limitat, no com el de les novel·les que protagonitzaven el 42, i em vaig haver d’acontentar amb una sola activitat, però quina una. I em vaig endur el programa del festival per poder anar descobrint altres autores, tot i que fent les primeres cerques al catàleg de biblioteques de moment no he tingut gaire sort…, sobretot si les vull llegir en català. 

Per a molts el gènere fantàstic és o bé un gènere pendent (m’hi compto), un gènere que saps que et pot seduir i atrapar però que has de descartar o deixar per a més endavant perquè no pots obrir més fronts, o bé un gènere menor des d’un punt de vista literari, perquè tots sabem que quan els llibres mouen multituds de lectors els autors més primmirats arrufen el nas i no saben encaixar els èxits aliens sense treure’ls alguna mena de mèrit. 

Tornaré a la taula europea. El públic estàvem gairebé a les fosques, i els autors, a l’escenari ben il·luminats, i això ja et feia entrar en un estat especialment receptiu. Recordo aquella hora llarga asseguda a la sala 1 de la Fabra i Coats com una espècie de parèntesi epifànic i alhora com un mastegot d’espavila’t-que-mira-tot-el-que-perds. Sortir al carrer, tornar en metro, no sé quina cara devia fer, però dins meu hi havia una batalla entre el drac del temps i l’unicorn de les lectures. 

L’hongarès Veres em va fascinar gairebé com a personatge. Resulta que la narrativa fantàstica hongaresa existeix gràcies a ell. És l’únic representant del gènere al seu país. Ell és la tradició i la modernitat, el present, però també el passat i encara també el futur. Ho explicava amb un posat conformat, com de no carregar realment tot aquell pes que els altres, des de fora, imaginàvem feixuc. “No penso gens en la responsabilitat que tinc.”

L’italià Arioli beu de la tradició i de la literatura medieval per escriure la seva narrativa, però alhora ens va fer veure que en realitat tota la literatura fantàstica beu d’aquestes fonts encara que no les llegeixi directament. Lliga una mica amb el que va dir la polonesa Lun: “Les històries precedeixen el llenguatge, per això escrivim sempre el mateix”. Hi ha una frase d’Arioli que dóna per dedicar-hi hores de recerca, lectura i reflexió: “Els dracs no han sigut sempre el mateix.”

El castellonenc Bueso va explicar el que li van dir quan va buscar editor per a la seva primera novel·la, de fantasmes i fosses comunes de la guerra civil: “El teu país no està preparat per a això, no hi ha tradició.” Aquest no-hi-ha-tradició que s’anava repetint feia l’efecte que era un dels dracs que comentava Arioli, una mena d’invent per espantar i dissuadir, però del tot de ficció… 

Potser hi haurà qui se’n sorprengui, que la ignorància sol ser temeràriament valenta, però en una taula sobre narrativa fantàstica sapigueu que es parla molt de política, i no només en una taula, també en la mateixa narrativa (els dracs, els dracs, què poden ser?). Lun diu que “en els sistemes totalitaris, la fantasia és l’única manera de fugir”, i aquests sistemes solen ser terrenys molt fèrtils per a aquesta mena de literatura, però no us quedeu només amb el gènere com un acte de fugida, perquè alhora “serveix per posar distància i entendre millor la realitat”. La por és una eina política, ho va recalcar Bueso: “És universal, i la religió i els sistemes polítics es construeixen sobre la por.”

De dimecres a diumenge de la setmana passada, per Sant Andreu hi van passar 150 autors de 15 països diferents per parlar de gèneres fantàstics i això és una realitat, una realitat… fantàstica. Només demano, i això no és responsabilitat del festival, que cada any tinguem més títols del gènere en català, que a banda de les editorials que han nascut per especialitzar-se en el gènere, tot el sistema editorial en català cregui i inverteixi més en fantasia, sobretot ara que la realitat cada cop és menys creïble (la danesa Balle ja ho va dir: “Hi ha coses ben reals que costa de creure que no siguin fantasia”),  i necessitem fugides i distàncies per entomar-la, pair-la i continuar endavant. Em quedo amb una frase del britànic Turton: “La ciència-ficció és una literatura d’ambició, ens parla del futur.” 

La Comissió dels Mercats i la Competència espanyola (CNMC) va donar abans-d’ahir la primera punxada als plans del BBVA per a comprar el Banc Sabadell. Senzillament, l’autoritat espanyola de la competència va decidir d’ampliar i aprofundir l’anàlisi sobre la transacció, en l’anomenada “segona fase”. Les conseqüències són importants, perquè implica que la recerca en profunditat de l’operació condueixi, d’entrada, a uns quants mesos addicionals d’incertesa, permeti l’accés al tràmit d’altres parts interessades, pugui portar el vet o a endurir les condicions, i també a un rol final destacat del consell de ministres. Tot allò que no volia el BBVA, precisament.

La institució oficial va justificar en una nota de premsa el pas a la segona fase per “les circumstàncies de l’operació i la seva afectació potencial al manteniment de la competència efectiva”. Això, segons la CNMC, “no prejutja” les conclusions definitives que acabarà prenent, que poden passar per acceptar els compromisos plantejats pel BBVA, introduir noves condicions o prohibir la transacció. I assegura que aquesta recerca prèvia augmentarà “l’eficiència” del següent pas. També aclareix –i aquest és un pas clau– que ara podran presentar al·legacions tant el Banc Sabadell i el BBVA, a més de tercers amb interès en el procés, com ara sindicats i patronals, per exemple. I demanarà informes a les comunitats autònomes en les quals l’operació incideix de manera significativa, que són Catalunya, el País Valencià i Astúries.

Com era previsible, les respostes no s’han fet esperar, i el Sabadell ja s’ha personat per ser part activa del procés i presentar les seves al·legacions contràries a l’operació. Ho va confirmar ahir el conseller delegat del Sabadell, César González-Bueno, que va dir que l’entitat havia fet aquest moviment perquè fins ara no l’havien pogut fer, pel fet de ser en la primera fase, que es limita als requisits d’informació que el regulador ha anat sol·licitant. A parer seu, és “molt clar” que els clients del Sabadell prefereixen que el banc continuï existint, especialment les pimes, perquè una de cada dues treballa amb l’entitat i, si s’integrés al BBVA, “ja no tindrien aquest dret de decidir”. I va afegir: “Hi havia molts col·lectius que volien dir la seva i es personaran en aquesta nova fase.”

El directiu del Sabadell va aprofitar un fòrum financer organitzat per Deloitte per deixar anar tot allò que pensava i va insistir que els clients preferien que el Banc Sabadell continués existint. En realitat, han estat multitud d’associacions de professionals i pimes les que ja s’han expressat en contra de l’operació, per les raons que hem anat comentant a la píndola, i va assegurar que, en les converses que el banc té amb accionistes, ha notat que tampoc “els genera entusiasme”.

En el cas dels inversors institucionals, va afirmar que no era veritat, com s’havia fet córrer, que fossin partidaris de l’operació, sinó que l’opinió majoritària era: “Fins que no hi hagi tota la informació sobre la taula, no prendran una decisió. La sensació que tenen avui és que no hi ha preu.” I, evidentment, va recordar que els accionistes del Sabadell seran els qui tindran la darrera paraula, i la importància que té el fet que els inversors tinguin “tota la informació”, sense passar per alt que hi ha petits accionistes que són, a més, clients, donant entenent que preferiran que el Sabadell fos independent.

Els directius del Sabadell saben que han fet un gol al BBVA, per mitjà de la CNMC, i ara s’entra en un camp de mines per a la cristal·lització final de l’operació, si hem de fer cas al reguitzell de manifestacions que, durant els darrers mesos, s’han mostrat contràries a l’operació, amb arguments de pes, sense oblidar que el darrer de la llarga llista dels que s’hi oposen és el govern espanyol mateix.

Per la seva banda, el BBVA s’ha mostrat confiat que la CNMC no imposi finalment condicions que facin inviable l’OPA al Banc Sabadell per no veure’s obligats a retirar-la. Així ho va manifestar ahir el conseller delegat del grup, Onur Genç, un cop l’organisme oficial va optar per allargar el procés. En aquest sentit, el banquer va insistir que sempre tenien la possibilitat de retirar l’oferta si els requisits eren massa exigents. “Creiem clarament en el potencial de l’operació, però podem fer marxa enrere”, va precisar. Genç va defensar la posició del banc a col·laborar amb l’organisme per aconseguir un acord com més aviat millor sobre les mesures de la CNMC. “Esperem que la transacció sigui aprovada d’ací a uns mesos i mantingui la creació de valor”, va dir.

I queda la prima, que hauria de ser un element clau per a la decisió final de l’accionista del Banc Sabadell. Recordem que la prima de l’oferta era del 30% respecte de les cotitzacions del 29 d’abril i del 50% respecte de la mitjana dels tres mesos anteriors. Avui, s’ha reduït a poc més de l’1%. El BBVA argumenta que la reducció de la prima es deu a la correlació creada entre els dos bancs pel moviment d’inversors que pretenen d’arbitrar en l’OPA, donant per fet que anirà endavant. En canvi, el Sabadell l’atribueix a la seva pròpia pujada, juntament amb la caiguda del BBVA pel risc de la seva exposició a Mèxic.

I no ens podem oblidar de la CNMV, que una vegada obtingut el plàcet del BCE, ja podria fer avançar el procés final de l’OPA. Però sembla clar que no ho vol fer fins que no hi hagi la decisió final de la CNMC, a fi que els accionistes del Sabadell sàpiguen què es trobaran quan hagin de decidir. És a dir, que tinguin totes les cartes sobre la taula i descobertes. Tampoc no crec que els accionistes acceptessin d’entrar en un joc a cegues.

Alguns analistes assenyalen que l’allargament del termini, que altera el full de ruta previst pel BBVA, podria desembocar en una oferta més bona per als accionistes del Sabadell, amb diners efectius pel mig, cosa que ja s’havia dit al començament i el BBVA no volia admetre. És una possibilitat, però el banc basc afronta en aquests moments dues situacions que enterboleixen la seva posició. Em refereixo al pes que tenen en el seu balanç dos països com Mèxic i Turquia, sobretot el primer, que del gener al setembre ha aportat el 50% dels resultats atribuïts al grup bancari. La depreciació del peso, d’un 15%, pot ser un problema, i la caiguda de la lira turca, també, si bé la influència dels resultats finals d’aquesta moneda és molt menor.

En definitiva, hem fet un pas més en la carrera de l’OPA. Un pas que no esperava el BBVA i que li representa un entrebanc important en el camí que desitjava. De moment, sembla que les possibilitats que l’OPA arribi a la decisió dels accionistes en les mateixes condicions en què es va presentar han desaparegut, atès que hi haurà moviments, probablement de la CNMC, en sentit restrictiu i, del BBVA, potser en termes de més generositat. Ho anirem veient durant els mesos vinents.

L’ex-diputat Íñigo Errejón ha assegurat que la denúncia de l’actriu Elisa Mouliaá és falsa i ha demanat al jutge que l’investiga per agressió sexual que reobri la causa i que li permeti declarar per “exposar la realitat dels fets”, evitant els “llimbs processals” en què s’ha vist sumit després de la interrupció del cas per l’embaràs de l’advocada de la denunciant.

En el seu recurs, el que va ser portaveu parlamentari de Sumar s’adreça al jutjat número 47 de Madrid i subsidiàriament a l’Audiència Provincial de Madrid criticant el que considera una “estratagema” per dilatar i endarrerir la tramitació del present procediment, amb evident mala fe i abús de dret” per part de la lletrada de Mouliaá.

El magistrat Adolfo Carretero va acordar d’arxivar la causa de manera temporal fins que l’advocada tornés de la baixa mèdica. El jutge ha explicat en la seva resolució que Mouliaá “s’ha negat a designar un altre lletrat que la substitueixi de la seva confiança” i “la conseqüència inevitable és la impossibilitat de la continuació del procediment”. La lletrada d’Errejón insta el magistrat que reobri la causa perquè aquest pugui “declarar com més aviat millor” i que es requereixi a l’actriu perquè en un “termini màxim de vint-i-quatre hores designi un nou advocat de la seva confiança que pugui fer-se càrrec”, de manera immediata, de la seva representació lletrada”.

En aquest context, la seva defensa recorda que aquest cas no és “un procediment civil” sinó un “penal, excepcionalment mediàtic, en què s’imputen greus conductes, i en què cada dia que transcorre” no pot “donar les explicacions degudes davant l’òrgan instructor, en detriment públic del seu honor i del dret a la presumpció d’innocència”. “Per tant, i també donada aquesta excepcional transcendència mediàtica del procés, no menys excepcional ha de ser el respecte als drets processals que emparen el senyor Errejón per evitar les greus dilacions indegudes que pretén la lletrada fins a la seva reincorporació d’aquí a més de setze setmanes? Març o abril de 2025?”, es pregunta.

Mouliaá respon Errejón: “Dir que és una denúncia falsa és lamentable”

L’actriu Elisa Mouliaá ha respost al recurs presentat per la defensa de l’ex-diputat de tot defensant que la seva denúncia per un delicte d’agressió sexual no és falsa i que tot el que ha explicat “és el que va ocórrer amb tots els pèls i senyals”. “Comprenc que l’enuig és enorme, però per descomptat dir que és una denúncia falsa em sembla lamentable perquè no ho és. Tot el que conte és el que va ocórrer amb tots els pèls i senyals”, ha afirmat la intèrpret en declaracions al programa ‘I ara Sonsoles’ d’Antena 3.

Sis turons europeus han estat alliberats aquest dijous a la finca vitivinícola Raventós de Raimat, a Lleida. És el tercer alliberament d’exemplars d’aquesta espècie a la zona, en el marc d’una prova experimental que té l’objectiu de reintroduir-la a Ponent, d’on havia desaparegut. El secretari de Transició Ecològica, Jordi Sargatal, i el director general de Polítiques Ambientals i Medi Natural, Marc Vilahur, han participat en l’acció. Aprofitant la visita, Sargatal ha anunciat la construcció en aquest espai d’un nou centre de cria de turons europeus, que se sumaria als ja existents al Centre de Fauna de Pont de Suert (Alta Ribagorça) i al centre Camadoca de Santa Maria de Merlès (Lluçanès).

Els centres de cria permeten mantenir una població diversa genèticament per assolir la recuperació de l’espècie. D’ençà que es va iniciar el programa de reproducció, l’any 2021, hi han nascut seixanta-dos individus. El centre de Raimat s’ubicarà en els terrenys de la finca de Manel Raventós, president de l’Associació Propietats per a la Conservació de la Natura, que juntament amb el Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica finançarà el projecte. La Fundació Trenca s’encarregarà de la gestió.

Aquest és el tercer alliberament que es produeix en aquesta zona. El primer va tenir lloc el 2022, amb sis exemplars, i el segon a principis d’aquest any, amb sis més. Ara encara s’està avaluant i fent seguiment de l’aclimatació dels turons alliberats en aquest espai, així com testant la interacció amb el conill, que esdevé el seu aliment principal a la zona. També consumeix, però, amfibis, rates i altres rosegadors. Els exemplars alliberats avui, quatre mascles i dues femelles, provenen del Centre de Fauna de Pont de Suert.

Científics de l’equip Pristine Seas de National Geographic, capitanejat pel català Enric Sala, han descobert el corall més gros del món, que sembla que té tres-cents anys d’antiguitat, a les illes Salomó, al sud-oest de l’Oceà Pacífic.

Amb 34 metres d’amplada, 32 de llargada i 5,5 d’alçada, amb una circumferència de 183 metres, és una xarxa complexa de pòlips de corall (petites criatures individuals) que han crescut en un lapse de tres segles. A diferència d’un escull (que és una xarxa de moltes colònies de corall), aquesta estructura és un corall independent que ha crescut ininterrompudament durant centenars d’anys.

Aquest gran corall és cobert d’ondulacions d’ones que reflecteixen la superfície de l’oceà. És més llarg que l’animal més gros del planeta, la balena blava. El corall, de l’espècie Pavona clavus, proporciona hàbitat, refugi i zones de reproducció essencials a tota una varietat d’espècies, de gambetes i crancs fins a peixos.

“Just quan pensem que ja no hi ha res per descobrir al planeta Terra, trobem un corall enorme format per gairebé mil milions de petits pòlips, que bateguen amb vida i color”, ha dit en un comunicat Enric Sala. “És un descobriment científic important, com trobar l’arbre més alt del món. Però hi ha motius per a alarmar-se. Tot i la seva situació remota, aquest corall no és fora de perill de l’escalfament global i més amenaces humanes”, ha explicat.

El corall es pot veure de l’espai estant

El corall és tan gros que es pot veure de l’espai estant. A primera vista, pot semblar una roca immensa just a sota de la superfície de l’oceà. Inicialment, quan els membres de l’equip van veure’n l’estructura, van pensar que eren restes d’un naufragi. Manu San Félix, director de fotografia submarina de Pristine Seas, s’hi va submergir per observar-ho més de prop i va descobrir que era un Pavona clavus excepcionalment gros. Malgrat la mida, el corall no havia estat mai documentat, i la comunitat local va informar que no sabia que hi era.

“Grans colònies de coralls adults com aquesta contribueixen significativament a recuperar els ecosistemes d’esculls de corall a causa de l’alt potencial reproductiu que tenen”, ha dit Eric Brown, membre de l’expedició. Brown, que és un dels principals científics de coralls del món, havia identificat i mesurat el corall que tenia el rècord anterior, situat a la Samoa Americana. “Si bé els esculls poc profunds de la vora es van degradar a causa de l’escalfament de la mar, presenciar aquest gran oasi de corall saludable en aigües lleugerament més profundes és un far d’esperança”, ha dit.

Les Illes Salomó acullen la segona diversitat més gran de coralls del planeta, amb més de 490 espècies conegudes, tant dures com toves. També hi ha un dels volcans submarins més actius del món, el Kavachi.

L’Agència Europea de Medicaments (EMA) ha autoritzat un fàrmac anomenat Leqembi que treballa en l’alentiment de la malaltia d’Alzheimer. El medicament, el primer aprovat a Europa, ja havia rebut el vistiplau, entre altres estats, dels EUA i del Japó.

El producte s’autoritza solament per a un tipus de malalts, un grup que no té cap còpia d’ApoE4 o només en té una, una variant del gen per a la proteïna apolipoproteïna E. Aquests pacients tenen menys probabilitats d’experimentar un reconegut efecte secundari del fàrmac Leqembi que els que tenen dues còpies d’ApoE4. L’efecte secundari implica la inflamació i possibles hemorràgies del cervell. L’EMA considera, doncs, que en el perfil concret de malalts amb una o cap còpia d’ApoE4, els beneficis de prendre el fàrmac superen els riscs.

L’entitat europea ha arribat a aquesta conclusió després d’haver demanat el fabricant que reexaminés l’opinió negativa que havia pres inicialment el 24 de juliol per a tots els pacients d’Alzheimer. Les primeres anàlisis no distingien entre grups de pacients, mentre que en les segones sí que s’ha fet aquesta distinció.

Segons l’EMA, els nous estudis indiquen que la possibilitat de sofrir efectes secundaris després de prendre Leqembi és del 8,9% en els malalts amb una o cap còpia d’ApoE4, mentre que el percentatge puja fins al 12,6% si es tenen en compte tots els pacients sense distinció.

La Conselleria d’Interior i Justícia de la Generalitat Valenciana ha emès centenars de salconduits perquè treballadors de supermercats com ara Mercadona, Consum, Aldi i Lidl, puguin treballar i circular malgrat les restriccions de mobilitat vigents i les alertes meteorològiques carabassa o vermelles.

El salconduit el signa el sots-secretari de la conselleria, Ricardo García. En el cas de Mercadona, la portaveu d’STEPV Intersindical Valenciana, Beatriu Cardona, n’ha compartit la circular a X. “Que l’empresa de distribució Mercadona SA es dedica a la distribució d’aliments, i que per poder donar servei a la població afectada per la DANA, es fa necessari que als treballadors els facilitin l’accés als punts de treball i la tornada als domicilis habituals”, s’hi diu.

Què serà el següent? Dret de cuixa?#BoicotMercadona #DANA pic.twitter.com/mW5HJ1o2UJ

— Beatriu Cardona i Prats (@BeatriuCardona) November 14, 2024

Beatriu Cardona: “Mazón treballa per a la patronal, no per als valencians”

El govern de Carlos Mazón argumenta que el proveïment és un servei essencial i que la seva prioritat és evitar que la població es trobi sense accés als productes bàsics, mantenint la seguretat tant com sigui possible.

Tot amb tot, aquests permisos contradiuen el reial decret aprovat aquesta setmana pel govern espanyol en relació amb la feina i la gota freda. Segons el Ministeri de Treball espanyol, si s’emeten avisos de fenòmens meteorològics adversos de color carabassa o vermell, serà obligatòria l’adaptació de les condicions de treball. I això no tan sols per als centres de treball, sinó també per als mitjans de transport utilitzats fora de l’empresa.

El Tribunal Suprem espanyol ha anul·lat les interlocutòries del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que van inadmetre el recurs de l’Asamblea por una Escuela Bilingüe (AEB) contra uns documents publicats a la web del Departament d’Educació sobre l’organització i la gestió dels centres educatius per al curs 2022-2023, que feien referència, entre més aspectes, al tractament i ús de les llengües en el sistema educatiu. Ara ha acordat de tornar les actuacions al TSJC perquè es pronunciï sobre les qüestions de fons plantejades en el recurs, tot comprant els arguments de la fiscalia i de l’entitat espanyolista.

El TSJC va sentenciar, en el seu moment, que els documents no eren recurribles perquè tenien naturalesa normativa, però, en canvi, el Suprem conclou que les indicacions sí que es desenvolupen en la regulació legal de l’ús de les llengües a l’ensenyament. Així, el tribunal diu que no sembla que sigui una “mera instrucció de servei o circular de consum domèstic, sinó una mica més, de manera que no està justificat considerar que no és recurrible”.

En la sentència, el Suprem recull que l’AEB i la fiscalia van destacar en els seus escrits que als documents impugnats hi havia “absència de tota menció al castellà, que també és llengua oficial a Catalunya”, cosa que l’advocat de la Generalitat va defensar que no havia d’entendre’s com a exclusió. No obstant això, la sentència afirma que els documents “no semblen cohonestar-se amb la presència juntament amb la llengua catalana de la castellana”.

Al mateix temps, el tribunal recull que, per a la fiscalia, comporten “un ecosistema, un plantejament totalitzador que excedeix de les previsions legals, precisament per la seva voluntat de conformar una ciutadania catalana identificada amb una cultura comuna en què la llengua catalana sigui un factor bàsic d’integració social”. El Suprem indica que els documents mostren una dissonància amb les prescripcions normatives que tenen la perspectiva de la garantia que els alumnes assoleixin el domini oral i escrit del català i el castellà al final de l’ensenyament obligatori, i que aniria en contra de l’Estatut i la constitució espanyola.

“La conclusió a què condueix tot el que hem dit, és que, efectivament, el Departament d’Educació ha introduït, mitjançant els documents impugnats, elements diferents dels que contenen els preceptes referits i que pretenen vincular tots els àmbits sobre els quals es projecten, els quals van més enllà del pròpiament intern de l’administració”, indica la sentència. Com a colofó, la resolució estableix com a criteri general que “les instruccions de les autoritats educatives sobre el projecte educatiu dels centres docents que transcendeixin l’àmbit intern de la mateixa administració i continguin elements que excedeixin de la mera informació, són susceptibles de recurs contenciós administratiu.”

La Setmana del Llibre en Català continuarà al passeig de Lluís Companys de Barcelona arran de la bona resposta del públic. Tal com ha avançat Catalunya Ràdio i ha confirmat l’ACN, els expositors han decidit de no tornar al Moll de la Fusta després d’haver tancat l’esdeveniment literari amb més de 100.00 visitants i un 20% més de vendes.

El president d’Editors.cat, Ilya Pérdigo, ha recordat que allò que havia de ser una solució provisional derivada de la coincidència amb la Copa Amèrica –que va ocupar l’espai inicial– va acabar essent en un èxit rotund i que, després de preguntar l’opinió als participants, han decidit de mantenir la Setmana al centre de la ciutat. A més, també la faran coincidir novament amb les Festes de la Mercè, en compte d’organitzar-la pels volts de la Diada com fins l’any passat. “Tot i ser dos esdeveniments separats, és un component que suma i ajuda a engrandir aquells dies”, ha assegurat.

Pérdigo ha explicat que van fer una enquesta en què el 87% dels participants va expressar la voluntat de quedar-se davant l’Arc de Triomf. Les mateixes dades van mostrar que un 83% dels expositors havien venut més. “Avui en dia costa trobar una resposta tan unànime, així que en vam parlar amb l’Ajuntament de Barcelona, que hi va estar d’acord”, ha afegit.

El president del gremi espera que es pugui mantenir aquest emplaçament els pròxims anys, tot i que deixa clar que no han signat cap mena d’acord amb el consistori, sinó que s’anirà decidint sobre la marxa. “Vam marxar de la catedral perquè no hi cabíem, i el Moll de la Fusta ens agradava, però aquí estem molt contents”, ha assegurat, “esperem poder-hi estar molt de temps”. Finalment, Pérdigo ha avançat que ja pensaven maneres d’ampliar i utilitzar més bé l’espai. “Siguem on siguem, la nostra voluntat implica fer l’espai més còmode i transversal”, ha subratllat.

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, va tenir una actitud ben diferent a l’hora de cercar responsables per la gestió de la gota freda quan era president de la Diputació d’Alacant l’any 2019. Tal com ha publicat en vídeo Eldiario.es, el president valencià va criticar durament la Confederació Hidrogràfica del Segura i un funcionari per haver aparegut tres hores després no hagués començat la reunió del Centre de Coordinació Operativa Integrat (CECOPI).

Mazón criticó a un alto funcionario por llegar “tres horas” tarde al Cecopi en la DANA de 2019https://t.co/1egSMGJCQU Por @lucas_marco pic.twitter.com/BsMRSj0Na2

— elDiario.es (@eldiarioes) November 14, 2024

La Generalitat demostra que mentia activant les alertes i demostra de nou una mala gestió

Mazón va anar més enllà i va dir que no s’havia fet prou tot i que sis dies abans ja se sabia que arribaria una gota freda: “Durant sis dies, sense un metre i mig d’aigua, sense haver caigut la quantitat que ha caigut, no es va actuar i ja es tenia la previsió de la DANA; no acuso ni criminalitzo ningú.” I va dir als socialistes: “Aquí el que volem saber és per què ha passat el que ha passat.”

Va arribar a dir que oferiria qualsevol ajuda jurídica que necessitessin els regants si volien emprendre accions legals. En aquella gota freda, de l’any 2019, hi va haver tres morts a la comarca del Baix Segura, es va activar el CECOPI quaranta-vuit hores abans, es van suspendre classes per a vint mil alumnes i un dia abans ja s’havia demanat l’activació de l’exèrcit.

La llista de pífies del govern de Carlos Mazón en la gestió de la catàstrofe de la gota freda al País Valencià es continua ampliant. L’ex-batllessa de Benicarló, Xaro Miralles (PSPV), ha explicat que el servei d’Emergències de la Generalitat Valenciana li ha trucat dues vegades pensant-se que continuava en el càrrec. “No sé si vos ho creureu, però m’acaben de trucar dos vegades, dos, d’emergències de GVA pensant que era l’alcaldessa”, ha explicat en un piulet.

Miralles, en la segona trucada, finalment els ha facilitat el número de contacte i el nom del batlle de Benicarló de fa un any i mig, Juanma Cerdá, que és precisament del Partit Popular.

No sé si vos ho creureu però m’acaben de trucar dos vegades, dos, d’emergències de GVA pensant que era l’alcaldessa. La segona vegada els he donat el num i el nom de l’alcalde de Benicarló des de fa un any i mig.

— Xaro Miralles (@xaromiralles) November 13, 2024

No és la primera vegada que la Generalitat Valenciana comet aquest error. Fa una setmana, l’ex-batllessa d’Algemesí, Marta Trenzano (PSPV), lamentava en un piulet la mala gestió de la catàstrofe i va denunciar el caos dins d’Emergències de la Generalitat. En aquest sentit, va explicar que ella va rebre la primera trucada d’alerta a Algemesí perquè es pensaven que encara n’era la batllessa, tot i que fa gairebé un any i mig que és diputada al congrés espanyol.

“Curiosament, la primera trucada que va rebre ‘Algemesí’ de la central d’Emergències de la Generalitat, compte, l’organisme responsable de donar els avisos i les alertes als ajuntaments, va ser el dimecres 30 d’octubre a les 19.30. Em van trucar a mi que era a Madrid. I em parlaven com si fos la batllessa. Vaig deixar de ser batllessa el juny de 2023. Però allà continuava constant com a batllessa. Com havien d’avisar els batlles si no sabien qui eren? És absolutament negligent”, va escriure en una publicació a X.

La diputada socialista Carmen Martínez va confirmar la desorganització en la resposta a l’emergència i va dir que va sentir la trucada d’Emergències a Trenzano. “En sóc testimoni. Vaig sentir perfectament a la Marta parlar amb Emergències, dient que ja feia un any i mig que no era batllessa”, va escriure a X.

Y yo soy testigo de esa llamada ! Oia perfectamente a Marta hablar con Emergencias diciendo que ya hacia año y medio que no era ka Alcaldesa

— Carmen Martínez Ramirez./ (@carmenpsoe) November 5, 2024

Militància Decidim, la candidatura d’Oriol Junqueras al congrés d’ERC del 30 de novembre, ha presentat 2.577 avals, és a dir, una mica menys d’un terç dels 8.300 militants. Els avals els ha lliurats la candidata a la secretaria general, Elisenda Alamany, al costat d’Oriol López, un altre dels homes forts de Junqueras.

Fins ara, la candidatura de Junqueras és l’única de les quatre que ha formalitzat la presentació dels avals per al congrés. Els avals necessaris per a presentar-se són 412. Demà, Nova Esquerra Nacional i Foc Nou comunicaran el nombre d’avals que han recollit.

No se sap si la quarta candidatura, Recuperem ERC, ha aconseguit prou suports.

Un equip multidisciplinari ha identificat noves restes de neandertals al jaciment de la cova de l’Arbreda de Serinyà (Pla de l’Estany). Concretament, s’hi han trobat tres dents humanes corresponents a un infant, un individu juvenil i un individu adult. Dues de les dents, procedents del nivell N de la cova, tenen una antiguitat mínima de 120.000 anys, mentre que la tercera dent, recuperada del nivell J, té entre 71.000 i 44.000 anys.

L’anàlisi del conjunt de restes ha permès d’identificar una molar decidual (dent de llet) inferior dreta, una molar permanent inferior dreta i un tercer premolar superior dret. Els resultats preliminars indiquen que aquestes dents podrien ser atribuïdes a l’Homo neanderthalensis.

Aquesta és la principal conclusió de l’article publicat a la revista American Journal of Biological Anthropology, arran d’un treball encapçalat per la doctora Marina Lozano, investigadora de l’IPHES-CERCA i professora associada de la Universitat Rovira i Virgili, en què també ha participat personal investigador i tècnic de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC-CERCA), de l’Institut de Recerca Història de la Universitat de Girona, de la Universitat de Bordeus i de la Universitat Internacional de Catalunya.

Les dades s’han obtingut utilitzant un escàner de microtomografia (µCT) d’alta resolució per generar imatges tridimensionals de les tres dents trobades en els nivells J i N de la cova. Això els va permetre de reconstruir i analitzar l’anatomia interna de les dents, incloent-hi la unió esmalt-dentina (EDJ), el gruix de l’esmalt i el volum de la cavitat pulpar.

Comparació de les dents

Les imatges obtingudes van ser segmentades utilitzant un programari especialitzat per a una precisa diferenciació dels diferents teixits dentals. També es va aplicar microscòpia electrònica de rastrejament per a avaluar possibles alteracions postdeposicionals a la superfície de les dents, i assegurar que la conservació dels teixits permetia una anàlisi robusta. A més, es van utilitzar mesures morfològiques estàndard per a comparar les dents recuperades a la cova de l’Arbreda amb les d’altres jaciments, a més de models tridimensionals per quantificar la distribució del gruix de l’esmalt i determinar la forma i proporcions de la cavitat polpar.

“El descobriment és significatiu perquè ens permet d’obtenir més informació sobre la presència de neandertals a l’Arbreda en diferents moments (fa uns 120.000 anys i fa entre 71.000 i 44.000 anys). La resta més moderna és especialment interessant perquè s’encabeix en l’estudi de les estratègies de subsistència dels darrers neandertals de la península ibèrica, en un moment en què s’entreveu la coexistència amb els humans anatòmicament moderns”, assegura Lozano.

De fet, la investigació ha revelat que els neandertals que van habitar la Cova de l’Arbreda podrien haver alternat entre ocupacions estacionals curtes i assentaments més prolongats, la qual cosa suggereix una adaptació als canvis climàtics i ambientals.

La cova de l’Arbreda és un dels jaciments inclosos en el conjunt arqueològic de les coves del paratge del Reclau, del qual formen part altres jaciments com la cova d’en Pau, la cova del Reclau Viver, la cova de Mollet, la cova de Mollet III i el Cau del Roure. Els jaciments de Serinyà han estat fonamentals en el desenvolupament de l’arqueologia prehistòrica a Catalunya i compten amb una llarga història d’intervencions des de la dècada dels 80 del segle XIX. El 2008, els jaciments del paratge del Reclau van ser declarats bé cultural d’interès nacional i d’ençà del 1997 el Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà els ha fet accessibles a la ciutadania.

Un jaciment clau

El jaciment de la cova de l’Arbreda és considerat clau per a estudiar la transició entre el paleolític mitjà i superior a Europa occidental. Excavada per primera vegada el 1972, la cova conté una seqüència arqueològica que abasta des del paleolític mitjà fins al neolític, i inclou eines lítiques associades a la cultura mosteriana, utilitzada pels neandertals.

A més, en els nivells inferiors s’han trobat proves d’ocupacions prolongades que mostren una presència recurrent de grups neandertals durant períodes llargs de temps, mentre que en els nivells superiors, ocupacions més curtes i estacionals. Aquest contrast reflecteix els canvis en les estratègies de subsistència d’aquests grups a mesura que s’acostaven a la seva extinció.

L’investigador de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural i un dels codirectors de l’excavació, Joaquim Soler, destaca la importància del jaciment. “És un lloc fonamental per a entendre la presència neandertal a Catalunya i la seva posterior substitució per part dels humans moderns. Aquestes noves troballes confirmen la importància de les ocupacions neandertals en aquesta zona, que van ser molt més prolongades del que inicialment pensàvem”, assegura Soler.