La policia ha detingut dos menors d’edat com a presumptes autors de l’agressió sexual a una altra adolescent, un fet ocorregut la matinada del 16 de març a Gandia, segons ha avançat Levante-EMV i han confirmat fonts policíaques a Europa Press.

La detenció dels dos menors va tenir lloc el 21, segons la policia. Els dos presumptes implicats en els fets van passar a disposició de la Fiscalia de Menors que, segons la informació publicada, ha acordat la seva llibertat i entrega als pares amb l’obligatorietat de comparèixer davant del jutge quan siguin requerits.

Els fets van passar diumenge a la matinada en un recinte firal, segons la denúncia de la víctima, de quinze anys. Els detinguts tenen catorze anys i setze.

La Universitat de València ha respost a la petició d’informació de la jutgessa de Catarroja que la decisió de suspendre les classes el 29 d’octubre la va prendre la rectora després d’escoltar les propostes del Comitè d’Emergències de la Universitat.

Precisament, aquesta actuació de la universitat és un dels exemples que la titular del jutjat d’instrucció número 3 de Catarroja va posar com a exemple per demostrar que ni els dies previs, ni el dia de la gota freda, va faltar informació.

La informació que tothom tenia

Segons el document al qual ha pogut accedir VilaWeb, la declaració de nivell 2 que implica la suspensió de l’activitat docent es va decidir el 28 d’octubre a les nou del vespre, i el nivell 3, que vol dir la suspensió de l’activitat docent, administrativa, investigadora i cultural, es va prendre el dia 29 a les 11.35 del matí. “La informació amb que es treballa és la informació pública que generen les institucions competents en les matèries objecte de l’emergència, més informació interna referida a les implicacions de les activitats i els espais universitaris”. Per tant, diuen que no es va disposar de més informació que la que podria tenir qualsevol institució que es mantinguera atenta als avisos i informacions dels organismes públics com ara l’AEMET i el servei d’Emergències de la Generalitat.

Canvis de situació i augment de l’alerta

L’informe, signat pel Coordinador del Comitè d’Emergències de la Universitat de València, Justo Herrera, també, que per a prendre les decisions, el comité d’emergències de la Universitat es va reunir a les 10.25 del dia 28 perquè dies arrere ja es parlava d’una previsió de precipitacions fortes per als dies 29 i 30 d’octubre.

A continuació, la Universitat de València fa una cronologia que comença el dilluns 28 d’octubre a les 11.28, quan el comitè d’emergències va començar a valorar la declaració de nivell 1 d’emergència per a evitar desplaçaments, però dues hores després, la visió canvia. Va ser quan el compte d’X d’Emergències 112 va publicar un avís especial a les 13.23, on informava d’un episodi de pluges, vent i fenòmens costaners. Llavors la universitat ja va valorar d’elevar el nivell d’alerta a 2, cosa que fa a les 19.49. A partir d’aquella hora s’informa tota la comunitat universitària i els mitjans de comunicació.

A les 10.30, el comitè d’emergències de la Universitat va veure el nivell roig en les pàgines d’AEMET i el 112, i a les 11.19, van decretar el nivell 3 per a tots els centres universitaris.

El caos ferroviari s’ha convertit en el principal front de desgast polític del govern, i el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha comparegut avui al Parlament de Catalunya per explicar-se. “La solució no és immediata ni fàcil”, ha insistit. Tot i que ha promès una millora progressiva del servei les setmanes i els mesos vinents, el govern havia assegurat fins ara que caldrien dos anys per a notar-hi canvis en positiu. També ha dit que enguany concretarien una planificació estratègica per a les dècades vinents i el compliment dels acords amb ERC per al traspàs de Rodalia. “El traspàs s’està complint i no té marxa enrere”, ha remarcat. Illa ha esquivat les crítiques al govern espanyol i no s’ha referit pas al dèficit històric d’inversions. “No sentiran retrets amb el passat o el present”, ha dit. I això és el que ha trobat a faltar Esquerra, que, tanmateix, no creu que s’hagi de carregar la responsabilitat de la situació actual ni a l’executiu ni a la consellera de Territori, Sílvia Paneque, a qui Junts, la CUP i AC sí que demanen de fa dies que dimiteixi.

ERC mira cap a Madrid i demana que els presidents de RENFE i ADIF pleguin. Acusa l’executiu de fer-ne de para-xocs. “Han de fiscalitzar la deixadesa de funcions que fan RENFE i ADIF, i fer pública aquesta fiscalització”, ha demanat la portaveu d’ERC a la cambra, Ester Capella. “Si no ho fan, no ens tindran al costat, no els acompanyarem”, els ha advertit. Dijous es votaran les propostes de resolució dels grups, i hi ha en joc l’assenyalament dels responsables, amb una possible reprovació de Paneque. El PSC necessita relligar el suport tant d’ERC com dels Comuns que ha mantingut fins ara. Per als Comuns, la responsabilitat és del PSOE i del PP, que durant trenta anys van decidir que la prioritat era l’alta velocitat i no pas Rodalia, “amb el suport entusiasta de Junts per Catalunya i les elits de Catalunya”. Ho ha dit el portaveu parlamentari dels Comuns, David Cid, que n’ha comparat les inversions: 60.000 milions a l’alta velocitat i 3.600 a Rodalia entre el 1990 i el 2018. Els Comuns volen que el govern assumeixi que els trens són la seva prioritat en la política d’infrastructures.

En canvi, Junts ha assenyalat la responsabilitat del govern espanyol, amb una desinversió “crònica i premeditada”. El diputat Salvador Vergés ha comparat RENFE amb un pop malèfic que oprimeix i ofega els catalans. “Ha trigat un mes des del desastre de Cunit a comparèixer”, ha lamentat Junts, que va demanar sense èxit que Illa donés explicacions d’urgència, i que insisteix que el traspàs acordat no és integral. Junts també demana que s’executi totalment durant aquesta legislatura catalana i que sigui 100% català. “El que volem és fer fora la RENFE de Catalunya”, ha sentenciat.

La CUP ha acusat el govern d’aprofitar la vaga els sindicats per anar descafeïnant el traspàs, que ha quedat en una situació d’incertesa. El diputat Dani Cornellà no tan sols ha assenyalat el dèficit inversor de Madrid, sinó que també n’ha responsabilitzat els successius governs de la Generalitat que, d’ençà del 2010, no han acabat d’executar el traspàs pactat llavors ni han arribat a sancionar l’operador, per exemple, quan no compleix el servei. La CUP demana que es constitueixi una comissió d’estudi que determini la quantitat d’inversions no executades pels diferents governs espanyols en un màxim de dos mesos, i que exigeixi a Madrid que compensi el govern amb tots aquests recursos i amb els recàrrecs corresponents.

El PP, per la seva banda, ha retret que es vengui el traspàs com la solució i ha acusat els partits independentistes d’utilitzar Rodalia per fer una confrontació amb l’estat espanyol en compte de posar l’accent en la gestió. “S’ha d’eliminar la voluntat identitària de Rodalia”, ha defensat la diputada Àngels Esteller.

“El servei no funciona com hauria de funcionar”, admet Illa

El president de la Generalitat ha reconegut les deficiències del servei, que es presta amb un nivell que Catalunya no es pot permetre i que no arriba a allò que els usuaris exigeixen. Illa ha admès que no funcionava com ho hauria de fer, però ha insistit en la complexitat del sistema i en les dificultats d’implementar-hi millores sense interrompre’n el funcionament. De fet, ha insistit que no es podien executar més inversions de les que es duen a terme sense que hi hagués més afectacions. Segons Illa, hi ha 200 actuacions en marxa simultàniament en infrastructures i estacions, i ha reiterat que la compra de 110 trens nous, que s’aniran incorporant a la xarxa progressivament a partir del gener de l’any vinent, donarien més fiabilitat al servei. El president de la Generalitat no ha amagat que la informació dels incidents als usuaris era “un àmbit de claríssima millora” i ha demanat als partits que no fessin servir el caos ferroviari com a eina de confrontació amb el govern.

Des del primer moment, Illa va situar Paneque a la primera línia d’actuació en la crisi. Avui també li ha cedit la paraula. Ha estat la consellera de Territori qui ha ampliat la crua diagnosi de la situació en què es troba Rodalia i que ja havia anat fent aquestes darreres setmanes. Paneque ha admès que la xarxa tenia deficiències estructurals, tant en les infrastructures com en el material rodant. La manca estructural de trens i l’envelliment dels combois causa congestió a les vies i retards reiterats. El nombre de trens és insuficient, ha dit, i s’hi afegeix la realitat que el 24% del material rodant no és operatiu. També falten tallers de manteniment i reparació, i espais d’estacionament nocturn, a més de trams de desdoblament. Dels 264 ascensors que hi ha a les estacions, 109 estan fora de servei per manca de manteniment. També escasseja el personal de conductor i treballadors als tallers de reparació. Hi ha descoordinació en l’atenció al client, i incidències sobrevingudes per problemes de senyalització i manca de manteniment, ha continuat. Amb aquesta panoràmica, Paneque ha garantit que es milloraria la informació als usuaris i s’incrementaria la presència policial contra els delictes i l’incivisme. Ha assenyalat que el govern havia d’actuar a curt termini i, al mateix temps, amb la planificació de què havia parlat igualment Illa.

La consellera també ha apuntat que el traspàs de Rodalia pactat entre el PSOE i ERC ajudaria “de manera decisiva” a resoldre els problemes actuals, i ha defensat que no s’havia arribat mai tan lluny. A més, s’ha vantat de fer-ho establint complicitats amb els sindicats. De fet, Paneque no ha posat cap límit temporal a l’adscripció a RENFE de la nova operadora, que ERC espera que es limiti a dos anys mentre s’avança en la concreció dels acords.

Un altre dels problemes que ha admès Paneque, i que fa especialment complex el traspàs, és la manca de maquinistes. La consellera ha esgrimit com a solució la signatura de tres acords amb escoles de formació i una subvenció específica per a ajudar els estudiants amb el cost de la matrícula. Junts ha assenyalat que dos terços dels 700 maquinistes que hi havia eren de fora, i per això ha proposat que s’impulsés una formació de maquinistes pròpia.

Dos anys d’espera?

Un altre punt de discussió parlamentària han estat els dos anys que el govern havia situat com a marge temporal perquè millorés la situació, encomanant-se a la paciència i a la reiteració de les disculpes als usuaris, que Illa ha tornat a verbalitzar avui. Els Comuns han avisat el govern que no calia esperar dos anys perquè RENFE tingués un sistema de geolocalització que li permetés de saber on eren els trens en cada moment, en compte d’haver de preguntar-ho contínuament a ADIF, en ple segle XXI. “No pot continuar demanant-nos paciència”, ha insistit la CUP. Amb els trens fantasma, que no arriben mai, i el desconcert dels usuaris, els anticapitalistes han exigit que, com a mínim, funcionin les pantalles d’informació a les estacions.

El debat ha tornat a fer visible l’esquerda entre els partits independentistes sobre Rodalia. Junts i ERC també s’han enganxat per les responsabilitats de governs catalans anteriors per la situació actual. Arran de les crítiques de Vergés pel traspàs incomplet de Rodalia, Capella ha assegurat que Junts ja podia haver desplegat el primer traspàs d’ençà del 2010, quan Artur Mas va arribar al govern de la Generalitat. A més, Junts ha advertit a Illa que no es podia “gestionar res bé i adequadament sense defensar la nació”. El caos de Rodalia tornarà a posar a prova dijous l’aliança entre els socialistes, ERC i els Comuns, però no sembla que Paneque es pugui salvar d’una reprovació anunciada, a què també donen suport els republicans. Els dos socis de la investidura combinen la col·laboració amb les crítiques a un govern que difícilment podrà aturar la indignació dels usuaris a curt termini ni l’erosió política per la lentitud de les actuacions promeses.

 

El monestir de Vilanova de Sixena tornarà a obrir demà, amb les quaranta-quatre obres que la Guàrdia Civil es va endur del Museu de Lleida el desembre del 2017, quan la Generalitat fou intervinguda per l’article 155. Després d’un procés de rehabilitació que ha durat dos anys, hi ha la incògnita de l’estat de conservació de les peces que es tornaran a mostrar al públic, i si es podran veure totes.

A Lleida les obres eren en un ambient controlat, però després del trasllat es van dipositar en una sala que no tenia les condicions de conservació preventiva, segons que van denunciar tècnics de conversació i restauració. Aquests tècnics, que les van anar a veure en una visita no oficial, van veure que en algunes peces –els sarcòfags del segle XV de pintura sobre fusta– hi havia la policromia aixecada.

Com explicava fa poc en una entrevista a VilaWeb el professor d’història de l’art Albert Velasco, que aleshores conservador de Museu de Lleida, les obres estaven en un “ambient descontrolat i segurament les patologies que tenien moltes d’aquestes peces s’han reactivat”. Ara, amb la reobertura es podrà comprovar si han sofert un procés de degradació durant aquests dos anys. Tanmateix, els experts diuen que caldrà mirar bé quines obres s’exposen i quines no, perquè això podrà donar pistes sobre l’estat de conservació.

El govern aragonès ha anunciat la reobertura com una gran fita. Es farà un acte encapçalat pel president de l’Aragó, Jorge Azcón.

Per una altra banda, encara falta que el Tribunal Suprem espanyol resolgui l’últim recurs interposat per Catalunya contra les sentències que van ordenar la devolució de les pintures murals de la sala capitular del monestir, que ara són al MNAC. Així mateix, a principi de mes el conseller Lluís Puig va ser absolt de l’acusació de desobediència, per no haver complert l’ordre judicial de retornar quaranta-quatre peces del museu de Lleida al monestir de Sixena. Però la judicialització continua, perquè el consistori de Vilanova de Sixena (Monegres), que exerceix d’acusació particular, ha dit que recorrerà contra la sentència..

L’Ajuntament de Sixena recorrerà contra l’absolució de Lluís Puig

El periodista i ex-director de RTVE Catalunya Oriol Nolis dirigirà el nou canal de TVE que emetrà els continguts íntegrament en català a partir de final d’any. Segons que ha avançat ABC i han confirmat a EFE fonts de RTVE, Nolis s’encarregarà de dirigir aquest canal, que el passat mes de gener el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, ja va anunciar, tot confirmant la voluntat del govern de Salvador Illa de “reordenar l’espai audiovisual” perquè TVE oferís un canal únicament en llengua catalana.

L’anunci de Dalmau arribava poc després del de la portaveu de Junts al congrés espanyol, Míriam Nogueras, que havia dit que hi hauria un acord perquè La 2 emetés íntegrament en català en un termini d’un parell d’anys.

Oriol Nolis, nascut a Barcelona el 1978, és llicenciat en Periodisme i Dret per la Universitat Pompeu Fabra i va començar a treballar a TVE Catalunya com a reporter l’any 2005, presentant entre els anys 2007 i 2010 les tres edicions de l’Informatiu (migdia, nit i cap de setmana). Posteriorment, va ser presentador del Canal 24 hores de TVE i en els anys 2013 i 2014 va presentar el Telenotícies Cap de setmana a La 1 de TVE, així com El debate de la 1.

Després de ser destituït com a presentador del Telenotícies Cap de setmana, va tornar a TVE Catalunya. Autor de dues novel·les, va tornar a presentar el Telenotícies Cap de setmana de TVE entre 2018 i 2019, mentre que el 2020 es va incorporar a l’informatiu de RNE, 24 Horas, presentat per Marc Sala.

Va ser el juliol del 2021 quan va assumir la direcció del centre de producció de RTVE a Catalunya, dimitint el setembre del 2023 després d’assenyalar que, després de dos anys en el càrrec, havia arribat el moment d'”un canvi”.

La regidora de la CUP de Vic Carla Dinarès ha presentat una querella criminal contra Josep Anglada, regidor de Som Identitaris, el partit d’extrema dreta al consistori vigatà, per haver-li propinat insults en un missatge a X. Concretament, la querella acusa un delicte d’injúries greus amb agreujant per discriminació per raó ideològica i de gènere. Dinarès ha assenyalat que el missatge d’Anglada “no té cabuda en la llibertat d’expressió perquè són insults gratuïts i no una mera crítica o desqualificació política”. Dinarès ha instat la resta de partits del consistori a personar-s’hi com a acusació popular. “Deixin de recolzar-se en la crossa del feixisme”, ha recriminat a l’equip de govern format per Junts i Ara Vic, a qui acusa d’inacció.

En una compareixença de premsa, acompanyada per la seva companya de formació, Susanna Vives, Dinarès ha explicat que la CUP entén aquest cas de manera “col·lectiva” però, assessorada pels seus advocats, ha presentat la querella criminal tota sola. “Les agressions no són personals, sinó que responen a objectius polítics”, ha subratllat la regidora. “L’ajuntament no és un espai segur i com a CUP no tolerarem cap agressió”, ha dit Carla Dinarès. La regidora ha demanat explícitament a la resta de partits del consistori que es personin a la causa com a acusació popular. La formació té clar que rebran el suport del PSC, Vic en Comú i ERC, “amb qui hem estat capaços de posar-nos d’acord”, però no són tan optimistes amb el que faran Junts i Ara Vic, el tàndem al govern municipal. Dinarès ha explicat que des del primer moment van incloure Junts i Ara Vic en el seu posicionament, “però vam veure que no estaven en la línia”.

“Demanem al govern que deixi de pactar amb l’extrema dreta. Volem que s’aïlli el feixisme, que s’aïlli l’extrema dreta”, ha dit la regidora recriminant a l’equip de govern que moltes de les iniciatives que s’han tirat endavant al consistori hagin aconseguit els dos vots dels regidors de Som Identitaris. “Si no ho fan, serem nosaltres els que els aïllarem a ells”, ha afegit Dinarès. A més, pels cupaires, qui pacta amb l’extrema dreta “és tan perillós com l’extrema dreta perquè es converteixen en el vehicle necessari”.

Si la querella s’admet a tràmit, el jutge haurà de cridar Josep Anglada a declarar. Dinarès confia que el procediment “arribarà a bon port” i creu que Anglada va esborrar la piulada per “aconseguir algun tipus d’atenuant”.

Els Mossos han detingut María de los Ángeles Molina, Angie –que el 2008 va matar una companya de feina en un cas considerat el “crim perfecte”– per haver planificat presumptament un assassinat de la presó del Mas d’Enric estant, on compleix condemna.

La detinguda és acusada de conspirar per cometre un nou crim mentre era al centre penitenciari. Segons que ha avançat La Vanguardia i han confirmat a EFE fonts properes al cas, la dona ha estat detinguda quan tornava a la presó després d’un permís penitenciari que havia obtingut en el marc del segon grau en què es troba classificada, un règim que permet sortides puntuals de presó. Era previst que obtingués la llibertat definitiva el 2027.

L’Angie, que ja havia estat investigada per la mort del seu marit en estranyes circumstàncies el 1996 a les Illes Canàries, va ser condemnada per l’Audiència de Barcelona a vint-i-dos anys de presó, que després el Suprem va rebaixar a divuit, per delictes d’homicidi i falsedat documental. La detinguda va matar la seva amiga i companya de feina, després de fer-se passar per ella per subscriure al seu nom, entre l’abril del 2006 i el novembre del 2007, sis pòlisses de crèdit per valor de 102.415 euros –que va percebre– i deu assegurances de vida per 840.000 euros –posant com a beneficiària una tercera persona aliena a la trama–, que finalment no va poder cobrar.

Dies abans de crim, l’acusada va acudir a un local de gigolós i va pagar a dos treballadors sexuals perquè omplissin dos flascons amb el seu semen. Va arrendar un pis a nom de la seva amiga al carrer de Camprodon de Barcelona i va quedar amb ella allí per a matar-la, asfixiant-la amb una bossa de plàstic, el 19 de febrer del 2008.

També va planificar la seva coartada: el matí del crim va acudir amb el seu cotxe a Saragossa, pagant els peatges de l’autopista amb un Teletac al seu nom, i va acudir a les Pompes Fúnebres a recollir les cendres de la seva mare, morta un any abans.

Ucraïna i Rússia han acordat d’ampliar l’alto-el-foc parcial a la mar Negra. En dos comunicats separats, la Casa Blanca ha confirmat que les parts es comprometien a “garantir una navegació segura, eliminar l’ús de la força i evitar l’ús de vaixells comercials amb finalitats militars a la Mar Negra”. Aquest pacte s’afegeix a l’acord de la setmana passada per a aturar els atacs contra infrastructures energètiques durant trenta dies i fer un intercanvi de presoners de guerra.

Després de tres dies de negociacions a Riad amb la mediació dels Estats Units, Kíiv i Moscou han fet un pas més per a rebaixar les hostilitats, que els permetrà de reactivar les exportacions per aquesta via marítima. D’aquesta manera, el Kremlin accedeix a tornar al pacte per a l’exportació de cereals del 2022 i del qual es va desmarcar el 2023. “Els Estats Units ajudaran a restaurar l’accés de Rússia al mercat mundial per a les exportacions agrícoles i de fertilitzants, reduiran els costos de l’assegurança marítima i milloraran l’accés als ports i als sistemes de pagament per a aquestes transaccions”, diu el comunicat.

El comunicat de la Casa Blanca assegura que “continuaran treballant per aconseguir una pau duradora”. “Els Estats Units continuaran facilitant les negociacions entre ambdues parts per aconseguir una resolució pacífica, en línia amb els acords fets a Riad”, diuen.

El Patronat de la Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família ha sol·licitat als artistes Miquel Barceló, Cristina Iglesias i Javier Marín la creació d’una proposta artística per a fer la façana de la Glòria. Aquestes propostes, segons la Sagrada Família, serviran perquè el patronat pugui seleccionar l’artista o els artistes que finalment en duran a terme l’execució.

La façana de la Glòria serà l’accés principal del carrer de Mallorca. S’ha començat a preparar l’aixecament de les quatre torres de la façana i, enguany, l’objectiu és completar les vuit columnes que sustentaran aquestes estructures.

La Sagrada Família diu que les tasques es van fer d’acord amb les previsions fetes. Actualment, es concentren en la culminació de la torre de Jesucrist, que ha assolit el dotzè nivell de panells, i en l’inici del terminal de la creu. Paral·lelament, la capella de l’Assumpta, situada al carrer de Provença, també manté el ritme establert.

L’univers infinit de Miquel Barceló 

Barceló, nascut a Felanitx el 1957, és un pintor, escultor, ceramista i dissenyador de fama internacional. Entre les seves obres, destaquen les pintures de la cúpula de la sala dels drets humans del Palau de les Nacions Unides a Ginebra. Aquestes darreres setmanes ha estrenat el cartell commemoratiu del cent vint-i-cinquè aniversari del Barça.

Fill de la pintora Francisca Artigues, des de petit va estar en contacte amb el món de la pintura. Un viatge a París el 1970 el va influenciar amb l’art brut, que va marcar les seves primeres obres.

Va estudiar a Palma i Barcelona i va guanyar notorietat internacional amb la seva participació a la Biennal de São Paulo (1981) i la Documenta 7 de Kassel (1982), on es va veure la seva connexió amb el neoexpressionisme alemany i la transavantguarda italiana.

El 1996, els museus Jeu de Paume i Centre Pompidou de París li van dedicar una exposició retrospectiva. Entre els seus grans projectes hi ha el mural ceràmic a la Catedral de Palma (2007) i la cúpula de la Sala dels Drets Humans de l’ONU a Ginebra (2008).

Els jutjats han declarat mortes dues de les tres persones desaparegudes durant les inundacions per la gota freda del passat 29 d’octubre. La xifra de morts és, doncs, de 227.

Segons que ha informat EFE, són Francisco Ruiz, de seixanta-quatre anys, desaparegut a Montserrat després de salvar els seus néts, i Francisco Javier Vicent Fas, de cinquanta-sis anys, desaparegut a Pedralba al costat de la filla, també morta.

Francisco Ruiz va desaparèixer poc abans que sonés l’alarma de les 20.11. Portava els dos néts a casa de Saray, la filla: Ruth, de cinc anys, i Alejandro, de deu. Tots tres van passar dues hores dalt el sostre d’un petit Kia que va quedar encastat entre un arbre i un fanal al polígon de Montserrat. L’home va desaparèixer i els xiquets es van salvar.

Francisco Javier Vicent Fas, Javi, va desaparèixer a Pedralba, als Serrans, on passava la setmana a la segona residència, en una zona lluny del centre, a prop del barranc. La dona, Susana Vidal, s’havia quedat a València, a casa. Dos dies després de la barrancada, els equips de rescat van trobar la seva filla Susana, de trenta anys, que tenia una discapacitat intel·lectual, a la platja del Mareny Blau, a setanta quilòmetres de distància. Tot fa pensar que va recórrer seixanta quilòmetres del Túria fins a la desembocadura, i desenes de quilòmetres més per la mar.

La família de la tercera desapareguda, Elisabet Gil, va presentar l’expedient de jurisdicció voluntària amb posterioritat als anteriors, i per això encara és en tràmits en un jutjat de Requena. Elisabet Gil Martínez, de trenta-vuit anys, mare de dos fills menors, de Xest, va desaparèixer quan circulava amb cotxe amb la seva mare, Elvira Martínez, de seixanta-quatre anys, de Xest, fins a l’hotel La Carreta, a la A-3, on totes dues treballaven de cambreres de pis. Anaven amb un Ford Focus de color negre. Abans de perdre-li la pista, Elisabet Gil va enviar uns vídeos al seu cap per explicar-li que era molt complicat d’arribar a l’hotel. El cos de la mare el van trobar deu dies després a molts quilòmetres de distància.

El passat 29 de gener es va complir el termini de tres mesos previst en l’article 193 del codi civil per a la declaració de defunció d’una persona absent en cas de sinistre, per la qual cosa els familiars d’aquestes tres persones desaparegudes van començar els tràmits legals per a demanar la certificació oficial de defunció.

Els tres desapareguts per la gota freda ja consten com a morts a partir d’avui

La jutgessa cita a partir de demà els familiars de les víctimes

La jutgessa de Catarroja que instrueix la causa sobre la gota freda ha citat aquesta setmana com a perjudicats familiars i afins de disset víctimes mortals.

En una provisió dictada ahir, a la qual va tenir accés EFE, la titular del jutjat els citava entre demà i divendres a la Ciutat de la Justícia de València, on se situa temporalment el jutjat de Catarroja a causa dels danys que van sofrir les instal·lacions judicials d’aquest municipi durant la riuada.

L’ex-batlle de Sabadell Manuel Bustos ha trencat el silenci en una entrevista a Catalunya Ràdio, després de més d’una dècada, per negar cap implicació amb l’operació Catalunya, arran de la publicació d’uns àudios entre el comissari espanyol José Manuel Villarejo i l’ex-ministra espanyola María Dolores de Cospedal, que parlaven d’ell com un confident per a esbombar draps bruts d’ERC. Bustos, que fou condemnat a més de quatre anys de presó per tràfic d’influències, ha reconegut que va parlar amb Villarejo perquè li havia ofert que podia arreglar els seus problemes judicials, però ha negat de totes totes haver-li donat cap informació.

Segons que ha relatat, quan havia començat el procés judicial, algú de l’entorn policíac li va dir que unes persones de Madrid tenien la solució als seus problemes i s’hi va reunir a Barcelona. “Quan estàs enfonsat en la misèria i tot està sobre teu, quan tot era anti-Bustos, si algú diu que hi ha una porta, que hi pots entrar i solucionar el problema, hi entres”, ha dit. Es va reunir amb dos homes –”als noms dels quals no dono credibilitat”– que li van dir que el perseguien “en un procés politico-judicial” i el van convèncer amb detalls “que donaven confiança per a creure’ls”. “Sabem què t’han fet, és una destrossa”, ha relatat que li van dir, i li van oferir de reunir-se amb Villarejo a Madrid.

Segons que ha explicat, Villarejo li va prometre ajuda i va desqualificar el ministre d’Interior espanyol d’aleshores, Jorge Fernández-Díaz –assenyalat com a cap de l’operació Catalunya– dient que era “un inútil”. Ha explicat: “Aleshores em comença a preguntar per Artur Mas. Jo no només li tenia respecte institucional, sinó afecte personal, perquè es va preocupar pel meu fill, que tenia càncer. Li vaig dir que no tenia coneixement que hagués fet res fora de la llei, però que si en tingués no li ho diria, per l’afecte personal.” També ha dit que li va demanar per Carme Forcadell, en aquell moment presidenta de l’ANC i amb qui havia coincidit a l’Ajuntament de Sabadell quan ella era regidora. “Sé que està enfadada amb mi, però tampoc no en vaig dir res”, ha dit. També ha negat que parlessin d’Oriol Junqueras o del seu germà, com Villarejo va dir més tard a De Cospedal. “Estava obsessionat de treure draps bruts d’alguns, però no de la resta. No recordo que ell en comentés res. Jo, evidentment, tampoc”, ha dit, i ha expressat l’afecte a Mas i Forcadell: “De Mas i de Forcadell, només en puc dir bones paraules i de respecte i em sap molt de greu que algú pugui dir el contrari.” Malgrat que no li va donar la informació que hauria volgut sentir –ha dit Bustos–, Villarejo li va dir que l’ajudaria igualment.

Bustos reconeix que Villarejo li va demanar informació que esquitxés l’expresident Mas i l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell #MatíCatRàdio https://t.co/3vwoPSEiwR pic.twitter.com/jbcDjHuSZp

— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) March 25, 2025

“Per què no surten aquestes cintes, el que ell va dir? Vull deixar clar que jo no vaig estar en aquesta operació”, ha dit Bustos. Ara bé, ha apuntat directament l’ex-presidenta del PP català Alícia Sánchez-Camacho, que ahir mateix va comparèixer a la comissió d’investigació de l’operació Catalunya i va mirar de desviar l’atenció de la seva implicació presentant-se com una víctima d’una persecució política. Segons que ha relatat, Sánchez-Camacho li va fer saber que els Mossos d’Esquadra l’escoltaven “de manera legal o il·legal”. “Ella no m’ho diu directament, ho sé per persones interposades que m’ho fan arribar. I era perquè ella tenia molt bona relació amb la fiscalia”, ha dit.

“No vaig participar a l’operació Catalunya. La senyora Camacho, sí.” L’exalcalde de Sabadell Manuel Bustos trenca el silenci al #MatíCatRàdio en la primera entrevista després de sortir de la presó https://t.co/3vwoPSEiwR pic.twitter.com/Y5niqmdgPK

— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) March 25, 2025

Diu que és víctima d’una persecució

Des d’un primer moment en l’entrevista, Bustos ha acceptat les condemnes per haver col·locat persones afins com a càrrecs de confiança i haver retirat multes de trànsit, però ha negat haver obtingut diners en canvi de concessions d’obres i s’ha presentat com a víctima d’una persecució: “Em sento víctima de les clavegueres de l’estat i de Catalunya. No de la Generalitat ni del govern, d’algun responsable de la policia i d’alguns responsables polítics que van tolerar-ho o facilitar-ho. L’operació Mercuri és una operació politico-judicial.” Ha reivindicat que no va ser mai condemnat per haver-se enriquit adjudicant obra pública, i s’ha queixat que, de la peça del judici que sí que tracta les adjudicacions i que involucra Jordi Soriano, ex-portaveu municipal del PP, “ningú no en parli”.

“He comès errors, però això ha d’acabar en delicte i presó?” Bustos denuncia que hi ha clavegueres a l’Estat i a Catalunya. “Hi van participar policies i polítics catalans” #MatíCatRàdio https://t.co/3vwoPSEiwR pic.twitter.com/Y7Yz6B8LB4

— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) March 25, 2025

“Alguns han utilitzat el seu lloc de responsabilitat per anar contra Manel Bustos, per les raons que siguin. Del país, no de fora. De fora m’han volgut utilitzar. No només Villarejo, d’algú més”, ha dit. Tot i això, no ha dit qui creia que l’havia perseguit per la recomanació del seu advocat, ja que no en tenia proves, i ha dit que el seu caràcter –”vehement i prepotent”, ha dit ell mateix– que durant anys es va definir com a “estil Bustos” li va anar a la contra. “Aquest era el meu estil, però la immensa majoria de la ciutat i dels que em coneixien de veritat saben que jo era una persona honesta”, ha dit.

“Em vaig equivocar, he comès delictes, he sigut prepotent.” L’exalcalde de Sabadell confessa “haver pagat l’estil Bustos” #MatíCatRàdio https://t.co/3vwoPSEiwR pic.twitter.com/80BzaBrHE2

— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) March 25, 2025

Ha explicat que, durant la seva època de batlle de Sabadell i president de la Federació Catalana de Municipis, tenia bona relació amb el poder polític de Madrid, tant del PP com del PSOE, i que això no agradava a Catalunya. Tot i això, ha dit que el PSC va fer bé quan el va suspendre de militància: “Va fer el que havia de fer, ho entenc perfectament. No tinc res negatiu a dir del PSC, al contrari. De l’actual direcció i l’anterior, amb Miquel Iceta, van fer el que havien de fer.”

Reconeix els delictes i explica que va pensar en el suïcidi

Amb aquests cercles d’influència, va ser tot un xoc haver d’entrar a la presó. “Només les persones que han estat a la presó en poden parlar. Els qui no ho coneixen no poden valorar què representa la manca de llibertat i estar tancat en una situació en la qual mai hauria pensat que pogués estar. Per a les persones com jo, la presó és molt dura”, ha dit. Arran d’això, ha reconegut que va pensar en el suïcidi, tant a la presó com fora: “Cada dia pensava que no valia la pena viure en aquella situació.”

“Per tu, pel mal que has pogut fer, i per la teva família. És molt dur…”, ha continuat. “Allà he conegut gent que sabia que feien unes coses que podien dur-los a la presó. Però jo en cap cas pensava que el que havia fet fos un delicte. Ho juro per la meva mare i el meu pare, que són al cel. No pensava que fossin un delicte, però ho eren. I ho estic pagant des de fa catorze anys”, ha dit, i ha reivindicat: “Per molt vehement o prepotent que fos, al final tens un cor”.

Bustos encara té pendent un judici pel contracte amb el servei de recollida d’escombraries i neteja de la via pública a l’empresa Smatsa, i ha reconegut que pateix per si torna a ser condemnat: “Tinc por, em demanen presó i segurament hi tornaré a entrar.” Malgrat que no serà com la primera vegada i ja sap com funciona la presó, ha dit que seria igual de dur per tot allò que significa estar empresonat: “Serà igual de dur que el primer cop, quan entres en un lloc que et despullen, t’escorcollen i et miren la boca. Jo estic medicat, i quan et donen la medicació et demanen que obris la boca i te l’empassis perquè no puguis traficar. Tens una dutxa per a dues-centes persones. I dorms en mòduls d’obra. I no et pots aixecar de la taula fins que diguin que pots. Ara la família em critica perquè sopo i dino molt de pressa, i em desperto a les sis del matí. Però són els hàbits que et queden.”

La xarxa de trens de Rodalia i Regionals de Catalunya ha tingut 553 incidències greus entre el gener del 2021 i l’agost del 2024, un mes abans de les obres a Roda de Berà. Això equival a una incidència cada dos dies i mig. La dada es desprèn d’una resposta del Departament de Territori a una pregunta parlamentària de Junts, en què es detallen les incidències que han afectat més de 10.000 viatgers de Rodalia o més de 1.000 de Regionals. S’hi inclouen avaries, imprevistos –com ara atropellaments, obstacles a la via, robatoris de cable de coure o manca de maquinistes–, limitacions temporals de velocitat i vagues. La meitat de les incidències greus han estat per avaries a la infrastructura o als trens. La línia amb més dies afectats ha estat la R15, amb 369.

El caos de Rodalia: un problema crònic d’inversió de més de tres decennis

A les dades analitzades per l’ACN s’han comptabilitzat tant el tipus d’incidències (avaries, imprevistos, treballs programats, limitacions de velocitat i vagues) com els dies diferents amb afectacions, és a dir, aquells en què hi ha hagut incidències que han afectat una línia o més i més de 10.000 usuaris de Rodalia o 1.000 de Regionals.

Aquestes 553 incidències en 1.339 dies s’han degut a errors en la senyalització, interrupcions greus del servei com l’incendi a les instal·lacions d’Adif a Gavà (maig del 2023), l’avaria al sistema de telecomunicacions del Control de Trànsit Centralitzat (CTC) del gestor d’infrastructures ferroviàries (9 de setembre del 2022), el robatori de coure del 12 de maig del 2024 –la jornada de les eleccions al parlament–, el descarrilament d’un Talgo a Sitges (setembre del 2022), limitacions de velocitat per obres o incidències, o atropellaments, entre molts altres casos.

Més de 135 afectacions en vint dies: els usuaris diuen prou i es manifesten per un servei de tren digne

Un dels factors que ha provocat més disfuncions han estat les limitacions temporals de velocitat, com els 35 dies a la bifurcació de Vila-seca entre l’abril i el juny del 2022, o més d’una mitja dotzena de casos entre Sant Vicenç de Calders i Tarragona entre l’octubre i el novembre del 2022. També destaca l’incendi al quadre de senyals de Gavà (maig del 2023), que tot i ser comptabilitzat com una sola incidència, va causar greus retards i una circulació molt inferior durant vint dies a l’R2 sud i els Regionals del sud.

En aquests tres anys i vuit mesos, hi ha hagut 34 atropellaments i almenys dues persones que han intentat llançar-se a la via. També s’han registrat 45 casos de retards o supressions per manca de maquinista –només un d’aquests per malaltia–, més de deu dies de treballs per restablir el tram entre Girona i Caldes de Malavella arran del descarrilament d’un tren de mercaderies (setembre del 2021) i, tres anys més tard, l’incendi d’un vagó amb gas liquat prop de Girona (juliol del 2024).

El juny del 2022, un tren Regional de l’R16 va xocar amb una locomotora de mercaderies de l’empresa Captrain a Vila-seca, amb una vintena de ferits i afectacions durant un dia. Unes setmanes abans, el descarrilament d’un tren de mercaderies a Vila-verd va obligar a tallar el servei cinc dies –entre el 28 d’abril i el 3 de maig– entre la Plana de Picamoixons i Montblanc.

També hi ha constància d’una quinzena d’incidències per robatoris de coure que van afectar més de 10.000 viatgers de Rodalia o 1.000 de Regionals. Un dels més greus va ser el de Montcada la matinada del 12 de maig del 2024, que va paralitzar totes les línies de Rodalia durant gairebé dos dies. Aquell mateix matí s’obrien els col·legis electorals per les eleccions al Parlament i molts ciutadans no van poder anar a votar.

El tall per obres a Roda de Berà, que va començar l’1 d’octubre del 2024, no figura en la resposta del Departament. Aquelles obres van obligar molts usuaris de les comarques de Tarragona a agafar bus en alguns trams de Regionals i a planificar els desplaçaments amb molta antelació. Les incidències han continuat fins més enllà de la suposada fi de les obres al març i encara resten treballs per acabar a Sant Vicenç de Calders.

Tampoc no s’hi inclouen els retards d’aquesta tardor i hivern per incidències a la infrastructura, ni la darrera vaga que, finalment, les organitzacions sindicals majoritàries van desconvocar.

La via morta del traspàs de Rodalia: del “traspàs integral” a la dependència de RENFE

Les línies més castigades: Tarragona i Lleida

Les línies de Regionals que connecten Barcelona amb les comarques de Tarragona i Lleida són les que acumulen més jornades amb afectacions. Cal tenir present que una mateixa incidència pot afectar més d’una línia perquè comparteixen part del recorregut. Aquest recompte no inclou les disfuncions a l’R2 sud.

Segons la resposta de Territori, entre el 2021 i l’agost del 2024, aquestes línies van sumar els dies afectats següents:

• R12 (Hospitalet – Lleida, via Manresa): 69 (línia ja desapareguda)
• R13 (Barcelona – Lleida, per Valls): 259
• R14 (Barcelona – Lleida, per Tarragona i Reus): 337
• R15 (Barcelona – Riba-roja d’Ebre): 369
• R16 (Barcelona – Tortosa): 359
• R17 (Barcelona – Port Aventura): 298

Pel que fa a l’R11 (Barcelona – Portbou), en van ser 243. Entre les línies més properes a Barcelona, les dades són: R1 (53 dies), R2 (41), R3 (44), R4 (51), R7 (32) i R8 (17). Cal tenir present que incidències com l’incendi del quadre de senyals de Gavà –en l’àmbit de l’R2 sud– també afecten l’R11, perquè alguns trens s’estacionen a Gavà.

Només sis jornades de vaga, però molta tensió

Pel que fa a les vagues, el document de Territori només recull sis jornades amb afectacions: el 30 de setembre, l’1, 4, 5, 7 i 8 d’octubre del 2021. Van ser convocades pel sindicat Semaf, arran del possible traspàs de Rodalia a la Generalitat i per reclamar la recuperació dels llocs de feina i la freqüència anterior a la pandèmia.

Tanmateix, durant el període analitzat, es van convocar moltes més aturades que, finalment, es van desconvocar en arribar a acords. Per exemple, el 28 d’octubre i el 7 i 11 de novembre del 2022, per exigir un nou conveni i més plantilla.

Uns mesos abans, els sindicats van cridar a mobilitzar-se els dies 16 de febrer i 2, 3, 9 i 10 de març del 2021 per denunciar la manca de personal i manteniment dels trens. També es va acabar desconvocant.

El novembre del 2023, van tornar les convocatòries: el 24 i 30 de novembre i el 4 i 5 de desembre, coincidint amb el pont, per protestar contra el traspàs pactat entre ERC i el PSOE. Aquesta vaga es va desconvocar amb el compromís que el ministeri de Transports informaria puntualment del procés, però, segons els sindicats, no s’ha complert, motiu pel qual han convocat noves mobilitzacions aquest març i abril.

La nova vaga havia de començar el 17 de març –ja fora del període analitzat–, però va ser desconvocada a última hora pels sindicats majoritaris. El desacord amb sindicats minoritaris va fer que la jornada acabés essent caòtica.

A banda, també s’ha de tenir en compte la manca de reforç del servei durant el cap de setmana de Carnaval, perquè no van lliurar els horaris dels treballadors amb les 96 hores de marge que estipula el conveni. Això va causar grans aglomeracions als trens i a les estacions de l’R2 sud.

El cineasta palestí Hamdan Ballal, guardonat amb un Oscar pel documentari No other land, fou agredit ahir a la nit per colons israelians a Cisjordània, segons que ha denunciat Yuval Abraham, codirector de la cinta. Després de l’agressió, Ballal fou traslladat amb una ambulància, però militars israelians el van fer baixar ensangonat i, d’aleshores ençà, no se sap on és.

El Tribunal de l’ONU ha declarat il·legal l’ocupació de Palestina

“Un grup de colons acaba de linxar Hamdan Ballal, codirector del nostre film No other land. Han atacat casa seva, li han pegat per tot el cos i té ferides al cap i al ventre. Sagna”, va escriure Abraham a la xarxa X. Segons que relata, després els militars “van envair l’ambulància que havia demanat” i se’l van endur ferit. “No en sabem res des d’aleshores, ni si rep atenció mèdica, ni què li fan”, afegia.

Note: Hamdan was assaulted and beaten up, not murdered. My use of ‘lynched’ was a mistranslation from Hebrew (English isn’t my first language). He’s injured and being held at a police station in a settlement. They did not let his lawyer speak to him yet so we don’t know more.

— Yuval Abraham יובל אברהם (@yuval_abraham) March 25, 2025

Abraham també ha publicat un vídeo on es veu un individu emmascarat agredint activistes estrangers. Ha dit que aquell home formava part de la turba que va atacar el poble de Ballal i que després va continuar atacant activistes nord-americans i llançant pedres contra els seus vehicles. “Encara no sabem on és en Hamdan”, diu.

The group of armed KKK-like masked settlers that lynched No Other Land director Hamdan Ballal (still missing), caught here on camera. pic.twitter.com/kFGFxSEanY

— Yuval Abraham יובל אברהם (@yuval_abraham) March 24, 2025

El periodista ha compartit un altre missatge a X del periodista palestí Basel Adra, també codirector de No other land, que descriu la situació a la casa de Ballal. “Som amb en Karam, el fill de set anys d’en Hamdan, vora la sang d’en Hamdan, a casa seva, després que els colons l’hagin apallissat […]. Així és com esborren Masafer Yatta”, ha dit.

Més tard, l’exèrcit israelià ha confirmat que hi havia hagut una intervenció a la zona, arran del llançament de pedres contra civils israelianes, que va causar danys en vehicles. Ha dit que això va derivar en “friccions violentes amb intercanvi de pedres entre palestins i israelianes” i que, en aquest context, hi van intervenir militars i policies per “dispersar la tensió”.

Segons el comunicat militar, com a resultat dels incidents, tres palestins van ser detinguts per haver llançat pedres contra les forces de seguretat, així com un ciutadà israelià per haver participat en els enfrontaments. També afirmen que un israelià ferit en l’incident fou traslladat per rebre tractament mèdic. L’exèrcit nega haver detingut cap palestí dins una ambulància i diu: “Contra allò que s’afirma, no s’ha arrestat cap palestí que fos a l’interior d’una ambulància.”

No other land, dirigit per Ballal, Adra, Abraham i Rachel Szor, narra la situació de Basel Adra, que viu a Masafer Yatta, una vila palestina al sud de Cisjordània. El film, premiat com a millor llargmetratge documental, retrata la destrucció del poble per part de les forces israelianes, la manca d’oportunitats i el risc constant d’expulsió.

El consell executiu d’avui aprovarà el pla de xoc per a reforçar el català, que destinarà 8,8 milions d’euros a incrementar les places i cursos de català al Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL), contractar-hi més treballadors i modernitzar les aplicacions d’aprenentatge de la llengua, entre més qüestions. Ho ha avançat Nació Digital i ho han confirmat a VilaWeb fonts del Departament de Política Lingüística. D’aquesta manera, es posarà fil a l’agulla amb un pla que formava part de l’acord d’investidura de Salvador Illa signat pel PSC i ERC i del qual ja s’havia avançat la inversió multimilionària per a reforçar l’ensenyament de català en adults i l’augment gradual de places per a estudiar el nivell C2.

Segons que expliquen fonts de Política Lingüística, d’ara endavant, el CPNL creixerà internament, i a més s’hi afegiran organismes que també oferiran cursos sota la tutela del CPNL per mantenir-hi tant la qualitat com el control. El darrer, ha estat la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL), però ja s’havia anunciat que a partir de l’abril l’Associació de Mestres Rosa Sensat, el Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, CCOO – Fundació Paco Puerto, i UGT – Institut per al Desenvolupament de la Formació i l’Ocupació (IDFO) oferiran cursos de català presencials i en línia. Cada entitat organitzarà un mínim de deu cursos que s’ampliaran segons la demanda.

Enguany, es crearan 30.000 places anuals noves, i l’objectiu és oferir-ne 140.000 el 2026, una ampliació especialment dirigida als nouvinguts, treballadors de sectors com l’educació, la salut i el comerç i la població general que cerqui de millorar les seves competències lingüístiques.

Col·lectius de nouvinguts, com el Sindicat de Manters, i altres estudiants han denunciat més d’una vegada els problemes per a accedir als cursos de català oficials. Aquest desembre, la pàgina web del CPNL es va tornar a col·lapsar amb més de dues mil persones esperant per inscriure’s als cursos del segon trimestre.

Webs col·lapsades i cues abans de sortir el sol: l’odissea per a apuntar-se als cursos de català

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

“It was impossible to prepare ourselves to accept that the fascists were us,” writes journalist Elena Kostyuchenko (Yaroslavl, Russia, 1987) on one of the final pages of El meu país estimat. Cròniques d’un país perdut, an exceptional work of journalism now available in Catalan thanks to Segona Perifèria. Kostyuchenko, a precocious and committed journalist, a disciple of the late Anna Politkovskaya and Nobel Peace Prize laureate Dmitry Muratov at Novaya Gazeta, delves into the world of those excluded from the system in Putin’s Russia and portrays them with a rawness and sensitivity that are deeply moving. Her reports shine a light in the darkness, giving voice to the voiceless—be they marginalized youth, roadside sex workers, mistreated Indigenous peoples of northern Siberia, orphans, or the mothers of Beslan who are still demanding justice.

And almost without realizing it, she describes her country’s drift into fascism—a drift that culminates in the outbreak of war and the invasion of Ukraine, a development she regrets not having foreseen. She threw herself into covering the war, and Putin marked her as a target: Russian soldiers were ordered to kill her. She went into exile, reluctantly, leaving her mother and sister behind in her (still beloved) Russia. She has survived a poisoning attempt and has had to cope with the pain and anger of knowing her mother has fallen victim to Putin’s propaganda. She talks about this in the interview we conduct at the newsroom. She arrives exhausted after a long journey (for safety reasons, she cannot say where she lives) and a packed schedule. Yet she gives herself completely in every answer; she closes her eyes, often needs to catch her breath, and chooses her words as if drawing them from a deep well of pain she carries within her and urgently needs to share with the world.

—How do you feel living in exile?
—Someone once told me that living in exile is like having an open fracture. And it’s true. It’s very hard, especially coming from Russia, because I used to share my fate with my readers; we had a common reality. That’s no longer the case. My mother lives in Russia, and so does my sister. My mother is seventy-seven, turning seventy-eight next month. I don’t know how much time we have left together. In theory, I should be living near her now, spending lots of time with her, but instead we maybe see each other once a year, twice if we’re lucky. We meet in third countries, but it’s not easy for her or for me. I’ve also met incredible people I would never have known if not for exile. I’ve learned a lot. I’ve paid a very high price, but even so, I’ve learned a lot.

—Do you speak with your mother and sister every day?
—Yes, every day. Of course. My mother lives in Yaroslavl, and my sister in Moscow. She works with what’s left of Novaya Gazeta. When the full-scale invasion began, she moved from the photography department to investigations, and now she’s a researcher. I’m very proud of her.

—But they can’t publish anything.
—They don’t have a media license, can’t publish any issues, the website is blocked… But still, they find ways to get information to readers. They do it through Telegram and PDF versions, which is wild. People literally print out the PDFs on paper.

—Like in a dictatorship.
—Yes. I mean, it’s like samizdat in Soviet times, when people used to print texts themselves. That’s what people do in Russia when they want to read Novaya Gazeta.

—How has your communication with your mother changed since going into exile?
—The early days of the full-scale invasion were really tough. I was in Ukraine, reporting, and she would call me to tell me what she was seeing and feeling—because she thought she knew more than I did. Once, she phoned me after I had spent the whole day in a morgue in Mykolaiv. I saw the bodies of two sisters, one lying on top of the other. The little one was three years old, the older one seventeen. Russian artillery had killed them… [she pauses, takes a deep breath]. That same day, she called and said again that the war was justified. And I did something very ugly, something I can’t forgive myself for: I copied all the photos I had from the morgue on my phone and sent them to her. She replied with something about “necessary collateral damage,” or some similar nonsense. And that’s when I thought I had to cut communication with her. That she was no longer my mother…

—She spoke like the voice of the Russian government…
—Yes, exactly. Those days, she sounded like the television. She just repeated phrases from TV all the time. I thought, “I can’t take this anymore.” But then I started to think. I can break off communication, sure, but… do I really want to lose my mother because of Putin? Do I want him to be the one who takes her from me? No. So I kept talking to her. At first, I yelled a lot. A whole lot. And then I realized that it was also my fault—I didn’t want to listen to her. Why did I yell every time she opened her mouth? I started to listen to her. And that helped. She started to listen to me too. And one day she called and said she no longer believed the war was justified, that it had to stop as soon as possible. She asked me, “You wanted me to understand, right? Well, now I understand. What can I do to stop this war?” And that… that is a very hard question.

—A difficult question to answer…
—Yes. And this new knowledge, what she has learned, has left her much more alone. Because she can’t talk about it with her friends or neighbors. She doesn’t trust them enough. Her life has clearly become more complicated. One day I asked her: “If you could go back, would you rather not know everything you know now?” And she said no, she preferred to know. Now we talk every day. And I talk to my sister too. The conditions she works under are unimaginable. She can’t plan anything beyond the next day; she risks being arrested at any moment. So she lives day to day… We don’t make many plans these days.

—You describe this book as chronicles of a lost country. Do you think Russia is lost?
—I think it’s lost its way, lost its sense of itself. And I’ve lost it too. It’s a play on words, but I think it’s true.

—You had to flee because of your work as a war reporter.
—Yes, I left my country to cover the war, but at that moment I didn’t realize I was actually leaving it for good.

—You were never able to return.
—Exactly. And I didn’t know it then.

—One day you were warned that the Russian army wanted to kill you.
—Well, it was like… [she laughs bitterly, sighs] There’s a Russian joke that goes: a man goes to the dentist and says, “I want you to pull out this tooth.” And the dentist replies, “One hundred dollars.” The man says, “A hundred dollars for five minutes of work?” And the dentist says, “Well, I can pull it out very slowly.” [She laughs again.] So for me, I had to understand things very slowly… I left Russia with a single bag: a helmet, a bulletproof vest, a sweater from my mother “just in case,” a pair of trousers, socks, and notebooks. Nothing else. I started writing reports. And in the second week, after I had sent my second article to Novaya Gazeta, news came out that parliament had passed a law making it a crime—punishable by up to fifteen years in prison—to publish any information that contradicted the official version of the Ministry of Defense. And I thought: shit. What worried me most then was whether they would publish my piece. If they hadn’t, I would have quit. I called them, and they said they were still thinking about it. A few hours later, they called me back and asked if I agreed to have it published. I said yes. And my mother says that was the turning point. She said: “If you loved me more than your job, you would have said no and come home.”

—Wow.
—But it wasn’t really a choice. If you’ve worked as a journalist your whole life, if you go to a country that has been attacked by your own, if you see people being killed by your people—you can’t stay silent. I couldn’t. So I said yes. We published the report. And I understood that from that moment on, if I went back to Russia, I’d probably be imprisoned. And I accepted that. Some of my friends were already in prison. I knew I could survive it. I kept working: I went to Mykolaiv, I went to Kherson, which was occupied at the time. Then I wanted to go to Mariupol, which was still resisting. The day before I was supposed to take the road to Mariupol, a colleague called me and said his sources had confirmed that the military checkpoints had information about me, my photo, and orders not to detain or arrest me—but to kill me.

—What did you feel?
—I felt a lot of anger, because I wanted to go to Mariupol. I knew something was happening there. I knew the city was being destroyed, and its people too. That it was the scene of a large-scale crime. I stayed one more day at the hotel, trying to find another route to get there. Not the main one—another one. But at that point, there was only one possible route, and only occasionally. And I realized I didn’t have a chance [she sighs, it’s hard for her to speak]. I thought about going anyway. But I don’t drive, and I became aware that I would have to go in someone else’s car. And that if I got killed, the others wouldn’t be spared either.

—You would have put their lives at risk…
—I can risk my own life, if I choose to. But others’ lives? No. And I decided I couldn’t do it. I left Ukraine. My editor-in-chief, Muratov, asked me not to return to Russia immediately. He told me to wait a bit, that maybe the situation would calm down. And I thought, okay. And in fact, I had been wanting to write a book for a long time…

—For a long time?
—Yes. And with this war, I felt like the puzzle was coming together. That now I knew exactly what I wanted to say. I started writing it. Then I called Muratov again, and he told me it still wasn’t the right time. So I decided to join Meduza. They had an office in Berlin. I moved to Berlin, and we realized that I had to go back to Ukraine. I went to the consulate in Munich to apply for a visa. And on the way back, I started feeling sick.

—And you suspected they had tried to poison you.
—At first, I didn’t suspect anything. I thought I had covid again. The symptoms didn’t quite match, but you know how strange covid can be. I went to the doctor. For two and a half months they ran tests to figure out what was wrong, and in the end they told me I might have been poisoned, and they alerted the police. And from that moment on, I clearly understood that I couldn’t go back to Russia while Putin was in power, while these people were still in control. But I’m obsessed with the idea that I could do it.

—What do you mean?
—I mean that every second of my life I know I could buy a ticket and fly to Moscow right now.

—That must be incredibly hard.
—It’s insane. Completely.

—In the book you say that Russia has become a fascist state.
—I can tell you how I came to that conclusion. The first time I thought it was in 2013. The first law against the LGBTI community was passed, and the text stated that we were socially unequal compared to others. And you know how it works: dividing society into groups and declaring one of them inferior is part of the definition of fascism. And I thought: maybe we do have fascism. But then I tried to calm down and thought: well, it’s just our parliament—which, to be fair, we didn’t even truly elect. Can we say that the whole country is fascist just because a parliament that takes direct orders from Putin passes this law? Maybe not. But later on, when I did a report on a psychiatric institution, which I talk about in one chapter of the book…

—Which you describe as a concentration camp.
—Yes, and on the third day I realized that what I was writing was a report from a concentration camp. From that moment on, I could no longer deny that fascism existed. Still, I didn’t take the next step in my reasoning, because, knowing history, we know that fascism always ends in war. It’s not about peace or prosperity, it’s about fear and war. But I didn’t see this great war coming. Muratov did see it; he talked about it in his Nobel Peace Prize speech…

—So you were very surprised the day the war in Ukraine started.
—Yes, very. When Putin recognized the independence of the so-called People’s Republics of Luhansk and Donetsk, I wondered what he intended to do. I thought the whole thing was aimed at NATO, not Ukraine. I imagined he would send troops, like he had before, but this time openly, and then blackmail the world by saying: “If you don’t do what I want, I’ll push forward.” But I never thought he would bomb Kyiv.

—What did that mean to you?
—To me, as a Russian, it was unthinkable. To bomb Kyiv! Ukraine was our closest neighbor. Kyiv was, almost, a sacred city. The idea of Russian planes bombing it… I never would have imagined it. And I didn’t imagine it until I realized it was happening: during the first week of the war, I couldn’t believe it was real. I was already there, I was already working, I was seeing people. It felt like I was trapped in a continuous nightmare, a delusion. I kept expecting to wake up at any moment.

—You write in the book: “It was impossible to prepare ourselves to accept that the fascists were us.”
—It’s still very hard for me to acknowledge that fascism exists in Russia. My grandfather fought fascism [her voice breaks, she gets emotional]. I always thought that, since we had defeated it, that made us immune. But now I see that’s not true. No one is immune. No culture, no country. Look at what’s happening around the world: this shift toward authoritarianism, more and more authoritarian people in power… It’s frightening. I think Russia has started a very big wave, and we still don’t understand its consequences.

—And now we see Trump drawing closer to Putin.
—It’s a catastrophe. I was recently in the United States and I spoke with a lot of people. For me, it was very instructive to be there at this moment. To see how things are starting to change, how journalists are beginning to censor themselves…

—Do you see similarities with Russia?
—Yes. It’s like watching a new version of a bad movie you don’t want to see but end up watching anyway. And reactions I used to think were specific to Russia—our history, the Soviet trauma, the repression—I now see they aren’t unique. They’re the reactions of anyone who’s afraid.

—Despite all the pessimism, you manage to find light and life even in the darkest situations. How do you do it?
—I try to use the whole palette. Life is complicated, people are complicated. I don’t believe in good and evil. We’re a mixture of everything. And so is life. Even in the psychiatric institution, where the conditions are inhumane—where people have no rights, where they live and die there, where women are sterilized against their will—even there, people try to love each other. They share love stories. Because people need that. I do too.

—And you capture these people’s speech patterns to convey exactly how they express themselves, what they feel.
—Yes. My editor, Maksar Miklatov—whom I dedicate the book to—once told me that the best story is the one that isn’t told. Because that’s where the blind spot lies. And when I write, I think: what don’t I know? What am I completely unaware of? And since I’m just an ordinary person, I usually have the same blind spots as everyone else. So I go there. And I believe that to understand how a system works—whether it’s small or a whole country—you don’t need to speak to the people inside it, but to those who are outside of it. I approach those people. Often, I’m the first journalist who listens to them. The first who takes their words seriously. And I stay as long as they’ll let me.

—I remember a scene from the chapter on the Beslan school: TV cameramen avoided filming the protesting women, working with blank faces, focused only on their job. The role of the media is a big part of the problem.
—Yes, it is. And I think we journalists have failed our people in many ways.

—You include yourself in that?
—Absolutely. I, like many journalists in Russia, used to think that being a good journalist meant staying uninvolved, not touching anything, keeping yourself above it all. That if you got too close, you’d get stained. But I think that’s a mistake. Professional duty, which is hard enough to fulfill in Russia, doesn’t cancel out civil duty. And we, who knew things, could have seen fascism growing before others did. And we should have fought it—not just described it. Yes, I’ve failed too.

—But you did fight—you’re an LGBTI activist. You chose to do both: to report and to advocate.
—Not at first. When I became an activist, I wanted to keep both roles completely separate. I thought: “If I’m an LGBTI activist, I shouldn’t write about my own people. Let straight people do it—they can be objective too” [laughs]. I believed that nonsense. But then I realized that I could write about my people. And that being a lesbian doesn’t mean being unobjective. Getting involved doesn’t mean abandoning objectivity. It means no longer being passive. And today, in the world we live in, we cannot afford to be passive spectators. It’s not enough.

—You wanted to become a journalist after reading Anna Politkovskaya. And you ended up working with her. What did that mean to you?
—I can’t even describe it. She gave me everything. She gave me a profession. She gave me Novaya Gazeta. She gave me the life I live now. She completely changed my life, without even knowing it. And I deeply regret not being brave enough to go to her and say thank you. I always thought there would be time. That one day I’d be a good journalist and I could tell her: “Thank you. You don’t know it, but you’ve done something huge for me.” But I never got the chance. Our offices were very close. When she was in the newsroom, there was always a line of people waiting to talk to her. When she wasn’t there, I would go to her desk and leave apples. One time she caught me, and I just ran away. I was hired as a staff writer on April 1st, 2006. And on October 7th of that same year, she was murdered. I never got to tell her how grateful I was. But I hope I won’t make that mistake again. At Novaya Gazeta, I learned this: you never know how much time you have left, and if you love someone, if you hate someone, if you have anything to say—say it now.

—You write in the book: “When I’m afraid, I run forward.” Aren’t you afraid?
—Rarely. And when I am, I know it’s less than what many others feel. You can’t compare emotions, but you can ask others how they experience fear. And I understand that mine is smaller. I don’t know why. Maybe it’s biological. That’s why I hate it when people say: “You’re so brave…” Being brave isn’t about feeling little fear, it’s about overcoming it. And me—when I’m afraid, I keep doing what I do until I feel better.

El hòlding de Leo Messi, Limecu España 2010 SL, ha fet oficial que es trasllada de Castelldefels (Baix Llobregat) a Escaldes-Engordany (Andorra) on s’ha instal·lat al centre de negocis d’AndBank. Messi ja tenia abans a Andorra una gestora de patrimoni familiar per gestionar el seu patrimoni.

Limecu España 2010 SL va facturar 109,3 milions d’euros l’any passat i té 312 milions en actius, que inclouen negocis hotelers, inversions immobiliàries i drets d’imatge. Alhora, Messi ja tenia presència a Andorra amb les empreses Edifici Rostower i Explotacions Rosotel.

Entre aquestes inversions hi ha sis hotels, cinc dels quals al país —a Andorra, Baqueira, Eivissa, Mallorca i Sitges— i un a Sotogrande.

El futbolista té el cent per cent de participació d’Explotacions Rosotel, dedicada al seu negoci hoteler; Leo Messi Management, que gestiona els seus drets d’imatge; i Edifici Rostower, que agrupa les seves inversions immobiliàries.

La decisió de traslladar la societat hòlding es va prendre el 19 de març.

Una de les coses que hem deixat de fer junts, o que no fem tan habitualment, és mirar pel·lícules amb desconeguts. Dues hores en silenci, contemplant una pantalla, simultàniament, sense interrupcions, amb les sensacions –els continguts latents, com diria Susan Sontag– i la presència humana al costat. Respiracions, cors bategant i ulls en la mateixa direcció. Fa anys que els nostres pobles van perdre els seus cinemes i l’hàbit social d’anar-hi grans i menuts com a convilatans. Les de la nostra generació, això d’un cinema a cada poble ens ha arribat per referències i prou. Era oci, però sobretot una activitat reconfortant que pressuposava dues hores o més de continuïtat, sense moure el cul de la cadira, i absorbint com a poble allò que les imatges ens havien vingut a dir, sí, els continguts latents, que dèiem. A les fosques, amb l’engranatge del projector de trenta-cinc mil·límetres de fons, celebràvem un silenci col·lectiu inèdit. Allò era un pacte de silenci i atenció en tota regla. Qui sap les coses que podríem fer junts si havíem arribat a fer silenci així! Una idea massa desconcertant avui dia? Acostumats a la llibertat del visionat domèstic, on pots cruspir-te una pizza i anar posant stop, fins a trossejar el film en unitats insignificants, rematant-les amb l’aturada definitiva, quina forma tan preciosa teníem abans els humans de passar una estona compartida, dirien els extraterrestres!

Aquest cap de setmana ha tingut lloc un episodi cinematogràfic social que ens ha fet recordar com pot ser sublim aquesta experiència col·lectiva, més enllà dels glamurs de premis i gales. I fins i tot més enllà de les sales convencionals o els multicinemes. El cineasta català Manel Raga, format a l’escola del realitzador hongarès Béla Tarr, a Sarajevo, ha convidat el seu prestigiós mentor a Ulldecona, el seu poble. Trencant la màxima que el cinema d’autor només és un fenomen urbà, de filmoteques, festivals i erudits, Raga va proposar una cosa tan senzilla com revolucionària: convidar un dels grans referents del cinema internacional a compartir uns dies en un poble petit amb dues projeccions obertes a la població. Tornar a humanitzar l’experiència del cinema amb un dels creadors vius més singulars, autor de Niu familiar (1977), La condemna (1988) o El cavall de Torí (2011). No sabem si Béla Tarr ha tingut un brot d’inspiració pels cafès del poble, però sembla clar que aquest senyor de cabells llargs i blancs i mirada tendra, que després de la pel·lícula va compartir paella amb tots els assistents, ha sacsejat una comunitat que ha tornat a confiar en el cinema de qualitat.

Expliquem com va anar la cosa. L’interior de l’ermita de la Pietat, espai sacre adossat a la mola de Godall, es va convertir en sala de projeccions. L’altar va acollir la pantalla i els bancs de fusta de l’església, més de dos-cents creients, que van pelegrinar per veure junts un dels clàssics favorits de Béla Tarr, considerada una de les millors pel·lícules de la història del cinema: La Passió segons Joana d’Arc. Rodada l’any 1928 pel cineasta danès Dreyer, segons va explicar Tarr mateix a la presentació, va inspirar part de la seua filmografia, sobretot per la delicadesa amb què s’hi tracten les emocions i el treball amb els actors. Muda i en blanc i negre, la pel·lícula comença amb un diàleg que força el judici a Joana d’Arc. Un diàleg en què la noia de dinou anys es troba obligada a inculpar-se davant un tribunal format per homes totalment grotescos que creuen actuar per voluntat divina. Censurada i prohibida en molts moments de la història, tant per l’església com pel govern de l’estat francès, veiem com el personatge de Joana d’Arc, interpretada per l’actriu Maria Falconetti, mostra una resistència imponent davant les falses acusacions. Els primers plans del rostre són capaços de transmetre la malícia dels uns i la clarividència d’ella davant la mort imminent. Els microgestos d’ella acumulen minuts a la pantalla i ens ajuden a comprendre la profunditat del seu patiment. Una història que, durant gairebé dues hores, ens mostra com s’articula dialècticament la conxorxa dels botxins, i com psicològicament això va afectant i destruint tant la protagonista com els espectadors, fins al terror definitiu de la mort a la foguera.

Els dos cineastes, Raga i Tarr, van rememorar la capacitat del cinema de congregar un col·lectiu i comprometre’l amb una història, sense les interrupcions domèstiques que no tan sols han alterat l’experiència cinematogràfica, sinó que han destruït la capacitat de compromís amb una obra d’art. Curiosament, després d’una jornada així, a la nit, em va caure a les mans el nou llibre de la filòsofa Laura Llevadot Quatre mil dos-cents vint-i-set suïcidis no exemplars (H&O Editorial), en què, fent referència al malestar social, desenvolupa la idea que és la hiperfragmentació en què vivim allò que ens aboca a una carrera sense aturador, a la recerca de l’estímul perdut. Llevadot fa una dissecció del malestar i apunta al fet que les nostres distraccions actuals vénen de revalidar el desig una vegada i una altra. Cita Szendy per dir que la distracció ha substituït la contemplació. “El desplaçament digital (scroll) fa impossible que detinguem la nostra mirada sobre una imatge fixa. A cada imatge li correspon una tensió del cos, un plus de visió que l’assetja, un dit ja estirat a punt d’oblidar-la. Per això hem de produir-ne tantes. Som traïdors a la duració. Sota la ficció de l’intercanvi, com en l’economia capitalista, es fabrica l’endeutament. Cada imatge està en deute amb la següent. Cada publicació, amb les seves reaccions, en reclamarà una altra. Allò que en el cinema hauria estat un sacrilegi, sortir de la sala a mitja projecció, és avui la norma del desplaçament digital”, diu, fent referència al fet de consumir imatges a les xarxes socials. En referència a la impossibilitat contemporània de veure una pel·lícula de cap a cap, Llevadot diu que el nostre aparell perceptiu “és modificat pel cibercapitalisme”. La tesi del llibre va molt més enllà i també crec que la comparteixo. La filòsofa diu que, enfront d’aquest deute permanent i aquesta addicció, tan sols la persona depressiva ha estat capaç de dir “no”. Els humans depressius, i –arribant fins a les últimes conseqüències– els suïcides, són els lúcids que han deixat de perseguir la pastanaga. I són ells precisament els que ens han vingut a alertar.

A mi, veure La Passió segons Joana d’Arc en col·lectiu em va tornar a la potència que podria tenir l’experiència cinematogràfica compartida. Un cinema d’imatges lentes i repetitives que es van cuinant a poc a poc. Un cinema de la contemplació que ens acosta a tot un corpus de pensament sobre la injustícia i els judicis plenament aplicable a les nostres realitats contemporànies. Petits gestos en la continuïtat i no per l’acció.

La ronda de Béla Tarr per Catalunya ha començat així, però no s’acaba. El festival de Cinema d’Autor de Barcelona (D’A) li atorgarà el cap de setmana que ve, 29 de març, un premi honorífic a la seva carrera i ha organitzat també un seminari amb joves cineastes per parlar de com encara ell el procés creatiu. Que allò que ha unit Béla Tarr en aquesta ermita no ho interrompi l’scroll. Si l’església perd creients, que sembla que és així, aquí una nova proposta per a compartir el diumenge tots plegats.

Aquest cap de setmana alguns usuaris europeus han començat a veure que apareix un cercle blau al menú de WhatsApp. No és res estrany ni dolent. De fet, és una funcionalitat que fa temps que funciona a molts països del món, però que a la Unió Europea ha tardat una mica més a causa de la regulació pròpia. És Meta AI, un robot de conversa amb intel·ligència artificial amb qui podem parlar com si fos un contacte més. Funciona com ChatGPT o DeepSeek, amb la diferència que no cal sortir de l’aplicació per a fer-lo funcionar. Ara per ara, és disponible en anglès, espanyol, francès, italià, alemany i portuguès; però no en català.

Com ha passat algunes altres vegades que WhatsApp ha introduït novetats, als usuaris els arriben gradualment. Qui ja hagi rebut l’actualització veurà que hi ha un cercle blau al menú principal de WhatsApp, sobre el símbol de més que serveix per a crear noves converses. Fent-hi clic hi podrem parlar tal com faríem amb un amic o un familiar i demanar-li consultes, fer-li peticions –com ara que resumeixi o tradueixi un text– o, senzillament, xerrar-hi sobre qualsevol cosa. A més, podem invocar-lo en una conversa grupal amb el comandament @MetaAI i fer que intervingui sobre una conversa que tinguem; per exemple, li podem demanar una llista de restaurants vegetarians amb bones valoracions a Barcelona.

Aquesta integració en converses grupals desperta algunes suspicàcies, però Meta garanteix que tan sols pot llegir aquells missatges que esmenten específicament @MetaAI o les converses bilaterals amb el robot de conversa. Així i tot, no agrada que la informació proporcionada pugui ser utilitzada per a millorar el robot de conversa o més productes de Meta. Per posar-hi traves, es pot limitar la informació que Meta pot utilitzar, bo i anant a la configuració de privadesa del compte; o bé eliminar la informació que recorda sobre l’usuari, escrivint “/reset-ai” en una conversa.

La relació amb la privadesa és la causa per la qual Meta AI ha tardat a arribar a Europa. Es va estrenar als Estats Units el setembre del 2023 i va arribar a l’Índia el juny del 2024 i al Regne Unit i l’Amèrica Llatina a l’octubre. L’estiu passat, Meta va anunciar que aturava el desplegament de les seves eines d’intel·ligència artificial a Europa arran de la intervenció de l’Autoritat de Protecció de Dades d’Irlanda, que va demanar-li més temps per a poder avaluar les implicacions en la privadesa que tindria l’ús de dades per a entrenar el seu model d’intel·ligència artificial.

Meta AI ha arribat primer a WhatsApp, però més endavant també apareixerà a Instagram i Facebook, les altres xarxes socials de la mateixa empresa.

Com funciona i què li podem demanar?

Meta AI utilitza un model de llenguatge anomenat Llama, que actualment fa servir la versió 3.2 i que és comparable amb el d’unes altres intel·ligències artificials, amb la diferència significativa que és totalment de franc. Sempre hem d’anar amb cura amb la veracitat de les seves respostes, però és capaç de respondre a moltes preguntes sobre qüestions generals o específiques. També ens pot ajudar a escriure i millorar texts, amb suggeriments per a polir la redacció; li podem demanar recomanacions sobre llibres, films o música, a partir dels nostres gusts; o bé idees per a planificar les vacances; i també analitzar texts i resumir-los, programar codi o fer càlculs matemàtics.

Ara com ara, no li podem demanar que generi o editi imatges, unes funcions que sí que fa en alguns altres països. De fet, una de les funcions més populars és la de crear una imatge nostra en l’estil que li diguem, com ara una pintura surrealista, una aquarel·la o un dibuix d’estil manga. N’hi ha prou d’escriure “imagine me” amb la petició concreta i fer-se una fotografia frontal i dues de laterals.

El pantà de Sau, situat a la comarca d’Osona, ha tingut una recuperació notable del nivell d’aigua gràcies a la pluja abundosa d’aquests dies. Segons les dades més recents, l’embassament ara mateix té una capacitat del 51,90%. Havia estat al 6,7%.

Les reserves d’aigua als embassaments que es nodreixen dels rius de les conques internes van arribar al 50% dijous. Aquest nivell no es registrava d’ençà del juliol del 2022 i és el resultat d’un març en què ha plogut de valent, sobretot amb la depressió atmosfèrica Jana.

La crescuda ha fet que l’emblemàtica església de Sant Romà de Sau, que emergeix quan el nivell de l’aigua és baix, hagi quedat parcialment submergida i hagi deixat visible només el campanar. Aquesta imatge, que s’ha convertit en un símbol de la sequera, ara reflecteix la millora de les reserves hídriques.

Les imatges sorprenen sobretot si es comparen amb la situació d’ara fa un any. A final de gener del 2024 es palesaven els estralls d’una secada extrema. En unes fotografies a vista de dron, l’embassament va deixar al descobert totes les edificacions que havien estat negades amb la construcció de la presa. S’hi podia veure l’embarcador completament envoltat de terra, amb alguna embarcació amarrada. Ara la situació és completament diferent.

[FOTOGRAFIES] El pantà de Sau, a vista de dron, amb totes les edificacions submergides al descobert

La recuperació del pantà ja ha començat a atreure uns quants visitants encuriosits per veure l’efecte de la pluja a l’embassament. Tot i la millora, les autoritats recorden que la sequera no s’ha resolt completament i fan una crida a mantenir un ús responsable de l’aigua per assegurar la sostenibilitat dels recursos hídrics en el futur.