Ara sí, el president Illa ja és una realitat, enhorabona als premiats. “El president tranquil que matina per córrer”, el presentava la televisió nacional de Catalunya, fent una mica com un allioli entre l’eslògan de “l’increïble home normal” del president Montilla i, salvant les distàncies, el “si ens aixequem ben d’hora, ben d’hora” de Pep Guardiola. I així és com l’espanyolisme consolida l’última de les posicions estratègiques al país rebel, després de la capital, les diputacions, els consistoris de les grans ciutats, ocupant a plaer l’espai obert per la fractura de l’independentisme institucional.

Han estat dos mesos de nervis, però els grups de pressió del “passar pàgina” –girar full en català– ja respiren alleujats. El més difícil està fet, malgrat la murga aquesta dels mossos, que ja veurem quant durarà. I tot per culpa del “comportament tan impropi per part de qui ha estat la màxima autoritat d’aquest país” –per dir-ho en paraules del conseller Elena–, que no va voler tenir el detall de deixar-se detenir per respecte als qui s’havien presentat al parlament a fer política. Perquè el missatge a l’opinió pública és aquest, de fa temps, de fa molt més temps que quatre dies: tot això ja no tracta de la històrica persecució de l’estat espanyol contra els catalans, no té res a veure amb el fil conductor de tres segles de conflicte entre Catalunya i Espanya, sinó que és una mera pugna del seny contra la rauxa, de la raó contra l’emocionalitat, de la política contra l’última ocurrència d’uns eixelebrats que ja van tenir el seu moment, però que ara és l’hora dels grans.

Aquesta operació malaia de descontextualització, repetida explícitament o implícita pels altaveus corresponents, també ha acabat calant en sectors de l’independentisme més variat, cosa que potser era inevitable. Qui ens coneix bé sap que som un poble amb un sentit del ridícul molt sensible, i abans que no ens acusin de fer el ninot ja ens ho diem naltros mateixos i multiplicat, pel que pugui ser, com aquell nano que s’adhereix a la befa dels bullies per ‘viam si així s’empelta del seu poder. Performance, numeret, pantomima, espectacle, ridícul, sainet: per poc que un hom es passegés dijous per la xarxa que va ser Twitter, en un tast a cegues no hauria pogut dir de quin partit venia la mofa, l’escarni o la ira contra el president escàpol. Escàpol de la persecució il·legal de la judicatura espanyola –una altra vegada el maleït context–, reverberada fins al paroxisme pel departament d’interior català i els seus executors. Però això últim són minúcies, de cap manera un ridícul, un numeret, un espectacle: simplement la raonable manifestació de la llei i l’ordre que ens vam donar entre tots.

Però és clar, per encomanar amb efectivitat aquesta visió de les coses, hi ha una feina darrere. Una molt bona feina, hem de dir i reconèixer. De fet, el dia de la investidura no vam assistir pas a un teatre, com denunciaven molts, sinó a dos: a l’escenificació de la normalitat per la banda vencedora, i a l’escenificació de l’anormalitat per la contrària. Lògicament, sobre la superfície tensa d’una bassa d’oli, tota pertorbació canta. Vull dir que al costat de la projecció d’una imatge de solvència, responsabilitat, ponderació, tot intent de destapar la farsa esdevé un desequilibri, un desordre, una estridència. Llavors, a partir d’aquest xoc d’escenificacions és quan comencen a petar les costures d’algunes disfresses.

D’aquí l’espectacle absolutament passat de voltes de muntar una operació antiterrorista per trobar a qui havien tingut davant del nas en un faristol; d’aquí el rampell d’engabiar tot un país i fer-lo partícip de l’odi espanyol contra el fugat colpista i boig, que mireu què ens obliga a fer, i a sobre us fum enlaire les vacances; d’aquí el número de ruixar amb gas pebre els concentrats davant del parlament, d’una mitjana d’edat que devia desafiar la capacitat mimètica dels tradicionals infiltrats. Hom podria fer al·lusions a la Boja acadèmia de policia o dir-ne irònicament “jugada mestra”, però la ridiculització sembla reservada per a l’altra banda. De nou, cada ull que mira decideix què és per a un país la vergonya i què és el seny.

Per la meua part, l’únic que m’interessava del dia dels fets era que no s’acabés amb el president tancat en una cel·la espanyola. Frivolitzar amb la llibertat dels altres és molt fàcil, és clar, i fins i tot puc compartir la idea dels qui consideren que una detenció hauria complert el sentit polític que no tenia l’acte llampec a l’Arc de Triomf. Que el president català empresonat, un altre per a la història, hauria estat un reclam internacional de primer ordre, i hauria fet més bé a la causa que no pas el pla B de desexiliar-se un moment i tornar-se a exiliar. Un pla arriscadíssim, ho sap tothom, l’èxit del qual només es podia confiar a un engranatge humà de tot menys improvisat o fric. Un pla, fos A o sigui B, que molts no hem acabat d’entendre pel que significava de jugar-s’hi la pell, perquè qualsevol dissident que hagi caigut en mans dels carcellers de l’estat sap que “presó” en espanyol no vol dir només presó. I el 2024, en ple agost i amb el moviment fracturat i en guerra interna, crec que un sacrifici tal hauria resultat fora de lloc i fora de temps.

Tot això no impedeix que una part de l’independentisme d’acció no tingui ara mateix un problema d’imatge, el que l’adversari intern i extern no deixa passar l’ocasió d’explotar. En una peça anterior ja vam suggerir que ens convindria un màster en la matèria, posar-nos en mans de professionals experts. Segons l’últim CEO, el suport a l’independentisme es troba en la xifra més baixa des que n’hi ha registres, amb un 53% de contraris i un 40% a favor, i vejam una cosa, perquè aquí també som molt aficionats a perdre la perspectiva: tenir en un país un 40% d’independentistes és una animalada, una autèntica barbaritat, un forat flagrant en aquesta normalitat de cartró pedra que es va voler pintar dijous al parlament. Per tant, la primera operació d’imatge que ens interessa, si més no la principal, ha d’anar en el sentit que aquest 40% ens sapiguem trobar. Com, de quina manera? Qui pugui fer que faci, va dir el dimoni, i no li ha anat pas malament.

 

Nota al peu: alerta al vocabulari triat pel conseller d’interior i el cap dels mossos en la seua conferència de premsa, encesos per saber-se fracassats com a braç de transmissió dels abusos de Llarena: “Feia temps que no vèiem aquest nivell de violència”; “una massa de persones”; “un mur” fet d’aquesta massa que els va impedir de portar a terme la seua funció: tot això no s’havia dit igualet al judici de l’1-O? Ho tornarem a sentir, en la venjança policial i jurídica que previsiblement caurà contra els nous represaliats? Perquè fa pinta que detindran Déu i sa mare per compensar el fracàs, a l’espanyola. L’orgull ferit és molt mala cosa.

“Massa tard, massa poc”, ha estat l’expressió que ha fet servir el secretari general de l’ONU, el portuguès António Guterres, per definir la lluita dels països contra un canvi climàtic que genera onades de calor extrema com més va més freqüents. Guterres ha fet una “crida a l’acció” per a abandonar els combustibles fòssils i desplegar energies renovables de manera molt més decidida i ràpida. Aquests dies veiem rècords de temperatura mai no observats als registres històrics. Unes quantes parts del món han arribat a 50 °C i ja és la seva nova normalitat. Si el 2023 va ser l’any més càlid, el 2024 va camí de superar-lo. L’ONU adverteix de les conseqüències terribles d’aquestes temperatures extremes. Calculen que causen mig milió de morts anuals, un increment notable en relació amb estudis previs, i superen en 30 vegades les morts per ciclons tropicals, considerats grans catàstrofes naturals. A més posa en perill més de 2.400 milions de treballadors i les persones més vulnerables, i afecta molt les economies dels països, especialment a l’Àsia i l’Àfrica. Guterres ha posat a treballar deu agències especialitzades de l’ONU per lluitar conjuntament contra les conseqüències de la calor extrema. Mentrestant, torna a advertir que els governs no fan prou esforços per abandonar els combustibles fòssils, els causants de l’escalfament global, i expandir les energies renovables, la principal eina per a lluitar contra les temperatures extremes.

Les onades de calor d’aquest estiu causen milers de morts

“Si hi ha alguna cosa que uneix el nostre món dividit, és que tots sentim com més va més la calor. La Terra s’escalfa i es torna més perillosa per a tothom, a tot arreu”, ha dit Guterres. I és que les onades de calor afecten totes les zones del planeta, siguin pobres o riques. Enguany, han afectat tant el Sahel, la zona més pobra del planeta, com als EUA, la més rica. A la primera, amb molt pocs recursos per a lluitar-hi, ha dut a un pic d’hospitalitzacions i morts, mentre que a la segona, molt més preparada, hi ha hagut onades de calor que han afectat més de 120 milions de persones. A l’Aràbia Saudita, durant la peregrinació a la Meca, la calor extrema ha mort més de 1.300 peregrins. I al Marroc es van morir a final del juliol 20 persones en 24 hores a causa d’una onada de calor que va arribar a 48 °C. A Europa han hagut de tancar unes quantes atraccions turístiques, i a l’Àsia i l’Àfrica han hagut de tancar escoles, cosa que ha afectat vuitanta milions de nens. A Grècia han mort o desaparegut com a mínim deu excursionistes a causa de les elevades temperatures. I a la Vall de la Mort, a Califòrnia, un turista ha hagut de ser rescatat a causa d’unes cremades de segon grau que es va fer caminant descalç per la sorra de les dunes després de perdre les xancletes que duia.

El secretari general de l’ONU ha fet una crida a lluitar contra la calor extrema.

Als Països Catalans, s’estima que s’han mort vora 350 persones aquest estiu a causa de la calor: 230 al Principat, 100 al País Valencià i 14 a les Illes. Xifres que pujaran durant les setmanes entrants i que demostren el terrible preu que ja paguem pel canvi climàtic al nostre país. De fet, l’estiu del 2022 van morir a causa de la calor 3.400 persones al nostre país. Però l’ONU adverteix que la calor no afecta tothom igual. Les persones amb més risc són la població pobra de les ciutats, que, sovint, viuen en habitatges de baixa qualitat sense aire condicionat. Més col·lectius que pateixen les temperatures extremes són les dones embarassades, les persones amb discapacitats, els més petits de la casa, els malalts i la gent gran. De fet, les morts relacionades amb la calor dels més grans de seixanta-cinc anys han augmentat un 85% a tot el món aquests vint anys. I el futur no és galdós. El nombre de pobres que viuen en àrees urbanes pot augmentar un 700% els anys vinents a tot el món. I si ara el 25% de tots els nens estan exposats a onades freqüents de calor, la xifra pot arribar a gairebé el 100% l’any 2050, segons UNICEF. Al nostre país, la manca d’aire condicionat a moltes escoles és ja un problema, cosa que no farà més que agreujar-se.

Un dels altres col·lectius als quals afecta molt la calor és el dels treballadors. L’Organització Internacional del Treball (OIT) acaba de publicar que el 70% de la força laboral del món està en alt risc de calor extrema. Vora 2.400 milions de treballadors: el 90% a l’Àfrica, el 80% als països àrabs i el 75% a l’Àsia i el Pacífic. A Europa, les Amèriques i l’Àsia central les coses estan més bé, però són les zones on els treballadors veuen un augment més ràpid a l’exposició a la calor extrema i les lesions laborals associades. De fet, es calcula que la calor extrema és la causa de 23 milions de lesions laborals a tot el món. A més, la productivitat dels treballadors baixa un 50% quan passem de 34 °C. La previsió és que l’any 2030 l’estrès tèrmic a la feina costarà a l’economia mundial 2,4 bilions de dòlars, una xifra molt superior als 280.000 milions de mitjan anys noranta.

Els treballadors, especialment als països en desenvolupament, són els que més pateixen la calor extrema (fotografia: ONU).

Però l’afectació va molt més enllà. La calor extrema fa que les infrastructures fallin, que es perdin collites, que s’afegeixi encara més pressió als recursos hídrics escassos i als sistemes sanitaris, i fins i tot afecta la xarxa elèctrica, fonamental per a proporcionar aire condicionat. Les ciutats són un focus de preocupació doble: l’augment de temperatura és el doble de la mitjana general. El secretari general de l’ONU ha estat taxatiu i ha dit que “tot això té un impacte profund en les persones i l’economia. La calor extrema destrossa com més va més les economies i amplifica la desigualtat, augmenta la inseguretat alimentària i empeny les persones cap a la pobresa”.

Crida a l’acció: els governs han de proporcionar el 2025 plans per a limitar l’increment de temperatures a 1,5 °C

Davant aquesta situació d’emergència, el secretari general de l’ONU ha demanat d’actuar de manera coordinada a deu entitats de l’organisme internacional: l’Organització per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), l’Organització Internacional del Treball (OIT), l’Oficina per a la Coordinació d’Assumptes Humanitaris (OCHA), l’Oficina per a la Reducció del Risc de Desastres (UNDRR), el Programa per al Medi Ambient (UNEP), l’Organització per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), el Programa per als Assentaments Humans (ONU-Hàbitat), el Fons per a la Infància (UNICEF), l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i l’Organització Meteorològica Mundial (OMM). La diversitat d’organismes cridats a treballar conjuntament demostra que l’impacte del canvi climàtic és transversal.

Guterres ha apuntat que la calor extrema és només una de les conseqüències visibles del canvi climàtic. N’hi ha que són igualment importants: sequeres com més va més freqüents, incendis com més va més violents i la pujada del nivell del mar. Guterres ha fet notar que tots aquests són símptomes d’una única malaltia, “la bogeria d’incinerar la nostra única llar. La malaltia és l’addicció als combustibles fòssils”. I torna a fer una crida perquè els màxims dirigents de tots els països es despertin i comencin a prendre les accions necessàries per abandonar els combustibles fòssils, per lluitar contra el canvi climàtic i la calor extrema. En aquest sentit, apel·la especialment als països del G20 –els més rics i que més combustibles fòssils cremen–, però també a les empreses del sector privat, als governs regionals i als locals, que també han d’emprendre accions i no se’n poden desentendre. L’acció dels governs dels estats no és suficient.

En moltes parts del món ja es depèn dels aires condicionats per a sobreviure (fotografia: ONU).

Els governs hauran de presentar durant el 2025 plans per a limitar l’increment de la temperatura a 1,5 °C. És per això que Guterres retreu que encara avui dia a molts països es continuï construint nova infrastructura de gas (com fa la UE, entre més) o de carbó (com fa la Xina, entre més). “És incoherent amb aquest límit”, els ha engaltat el màxim responsable de l’ONU, tot afegint que “en signar [els països més rics] aquest augment de noves llicències per a petroli i gas, signen la nostra perdició”. Qualifica d’essencial la direcció i l’exemple d’aquells que tenen la capacitat i la possibilitat per a fer el canvi necessari, per tal que els segueixin els països en desenvolupament, que ho tenen molt més difícil. Guterres apunta l’única recepta possible: “Els països han de reduir progressivament l’ús de combustibles fòssils de manera ràpida i justa.” Un 30%, com a mínim, d’aquí al 2030.

Les accions més concretes impliquen deixar de construir noves plantes de carbó, que els estats del G20 eliminin els subsidis als combustibles fòssils i els dediquin a les energies renovables, ajudar els països i les comunitats més vulnerables, i presentar els plans nacionals per a triplicar les renovables i acabar amb la desforestació d’aquí al 2030, com es va acordar a la cimera COP28, el desembre del 2023. Les empreses, el sector financer, les ciutats i les regions també s’han d’alinear amb aquests objectius. Amb un aspecte molt important: el finançament. El secretari general de l’ONU adverteix que amb vista a la pròxima cimera COP29 (el novembre), els països han d’acordar una important inversió econòmica per a lluitar contra el canvi climàtic, amb mecanismes innovadors de finançament, tot incrementant dràsticament la capacitat de préstecs en organismes multilaterals que permetin els països més necessitats a lluitar contra la crisi climàtica, ajudats pels països més rics.

Amb aquesta visió global, i amb la crida de l’ONU a l’acció també dels governs regionals i locals, queda en evidència la manca d’acció, insolidària i irresponsable, dels governs dels territoris i municipis dels Països Catalans. Han blocat i posat tot de traves a nous projectes renovables, com denuncia de fa anys el sector renovable, i han incomplert reiteradament els propòsits europeus, sense ni tan sols assolir els objectius que ells mateixos han establert. No tenim plans amb objectius concrets per a electrificar el transport, cosa que reduiria el consum de benzina, i les xifres de venda de vehicles elèctrics està molt per sota de països com ara Portugal, però s’anuncien noves infrastructures de gas.

Que el repte mundial és majúscul ho demostra un vídeo que fa pocs dies ha publicat la NASA. Es tracta d’un model elaborat a partir de dades captades per satèl·lits i sensors sobre el terreny, amb una resolució mai no vista, en què es veu l’emissió de CO2 a tot el planeta, i com es va repartint per l’atmosfera. Des de fonts naturals, que van seguint el cicle del dia i la nit, passant per incendis. Però destaquen, sobretot, infinitat de punts que emeten diòxid de carboni les 24 hores del dia, de manera ininterrompuda, als països desenvolupats. Es tracta de les centrals de carbó i gas. El model permet de prendre consciència del problema, però també és una eina de gestió: caldrà anar punt per punt i eliminar-los, de manera sistemàtica. També els que són als Països Catalans. No hi ha cap més sortida, com ens adverteix l’ONU.

El malson de la desinformació no és pas cap novetat de les xarxes socials com ens volen fer creure. Certament, han agreujat el problema, però la manipulació de la realitat, a partir de l’engany i la desinformació, és una vella i sofisticada tècnica que té de rerefons la manipulació política, sempre cultivada amb les millors tècniques pels poderosos. La història en va plena d’exemples.

Aquest diari, i en concret la feina de recerca del periodista Xavier Montanyà, que va ser el primer a assenyalar que la nena Begoña Urroz no era la primera víctima d’ETA, en són víctimes d’ençà de fa anys. El més salvatge del cas és que, quan sembla que ja s’acaba i al final s’albira la veritat, apareix algú que torna a manipular i a empastifar la veritat.

Això és el que ha passat de manera descarada amb la recerca de Montanyà, que d’ençà del 2019 l’entorn de la Fundación Centro Memorial de las Víctimas del Terrorismo (FCMVT) no ha deixat de tergiversar. La perversitat dels mètodes emprats és reveladora, de fins a quin punt l’estat té eines per a evitar que la veritat emergeixi. Comencem pel començament, per l’autèntic pecat original que va cometre Ernest Lluch i que de manera descarada va voler encolomar a ETA.

El pecat original de Lluch

Tot començà el 20 d’octubre de 2000, quan Ernest Lluch canviava el relat sobre la història d’ETA amb l’article “El pecado original de ETA”, publicat a La Vanguardia i a El Diario Vasco. Un article sense cap fonament documental que capgirava la història d’aquesta organització. Del no-res, Lluch afirmava que la nena Begoña Urroz, de vint-i-dos-mesos, morta accidentalment a causa de l’explosió d’una bomba a l’estació d’Amara, el 27 de juny de 1960, havia estat la primera víctima d’ETA. Així es feia un tomb important en els orígens d’ETA, perquè es despolititzaven les víctimes i es començava a introduir una lectura diferent de com va començar.

Una afirmació indocumentada esborrava la informació real. Els primers morts d’ETA van ser l’any 1968, amb pocs dies de diferència: el guàrdia civil José Pardiñas, mort en un tiroteig, i el torturador Melitón Manzanas, cap de la Brigada Político-social, a qui s’atribuïen vincles amb la Gestapo. L’article de Lluch, adobat amb un titular de profunda càrrega simbòlica i moral, es fonamentava només en un llibret escrit per José Antonio Pagola, vicari de Sant Sebastià, en què hi havia una nota a peu de pàgina que atribuïa la mort de la nena a ETA. Anys més tard, el capellà autor del llibre va explicar al diari Berria que l’afirmació es basava en rumors i que no l’havia contrastada mai.

La falta de rigor de Lluch, difícil de justificar amb seu currículum acadèmic, va ser premiada per La Vanguardia mateix, que havia publicat l’article “El pecado original de ETA”, amb el premi Godó de periodisme, quan ETA ja havia mort Lluch. Es donaven el premi a ells mateixos per haver propagat un rumor i haver-lo amplificat en forma de fals periodisme. Els fets reals es tapaven i s’aconseguia de desdibuixar el començament polític d’ETA. Significativament, La Vanguardia no ha rectificat mai.

Montanyà investiga el DRIL

Poc temps més tard, l’any 2004, una investigació de Xavier Montanyà va aclarir què havia passat. Mentre cercava informació sobre el segrest del transatlàntic Santa Maria per part del Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación (DRIL) amb l’objectiu de protestar contra la dictadura franquista i la salazarista, va trobar informació molt important sobre el cas i l’ha treballat durant anys.

Les primeres investigacions les va publicar l’any 2004, en el llibre Pirates de la llibertat (Empúries). Un treball amb què Montanyà va guanyar el premi Octavi Pellissa. En el llibre, que també ha estat publicat en francès i en gallec, Montanyà, va explicar que la bomba que va matar accidentalment la nena Begoña Urroz l’havia posada el DRIL. Però aquesta informació documentada –a partir de la reivindicació del DRIL de la col·locació dels artefactes els dies 27, 28 i 29 de juny de 2000– no va impedir que es continués propagant la falsedat, que creixia com una bola de neu. El País, l’any 2010, va fer un reportatge, cinquanta anys després de la mort, tot posant èmfasi en el fet que una nena petita havia estat la primera víctima d’ETA. Hi havia fotografies, una entrevista als pares i tota mena de detalls sobre el dolor de la família, com si  fos cert, tot impregnat d’un sentimentalisme condemnatori cap a ETA, que no hi tenia res a veure.

Montanyà, que el 2011 havia publicat “La manipulació de la primera víctima d’ETA” a VilaWeb, va continuar la investigació, i el 2013 va publicar l’extens reportatge “Documents oficials proven la manipulació de la primera víctima d’ETA” a VilaWeb amb els butlletins de la Brigada Político-social, dels anys 1960, 1961 i 1962, en què la policia franquista atribuïa al DRIL les bombes de l’estiu del 60. Alhora, a VilaWeb també es va publicar un ampli reportatge del diari basc Berria, en què la periodista Ainhoa Oiartzabal parlava de la recerca de Montanyà i l’ampliava amb més testimonis relacionats amb la història. Aquesta informació va ser àmpliament divulgada en mitjans bascs, on sobresurt aquesta entrevista d’Euskal Telebista a Xavier Montanyà.

L’any 2019, el govern espanyol finalment va haver d’acceptar oficialment que Begoña Urroz no va ser la primera víctima d’ETA. I aquí hi hagué una segona manipulació, gairebé de premi, però que no podem passar per alt. Perquè, de fet, és el nus d’aquest article, en què s’intenta de descabdellar fins a quin punt és difícil d’arribar a la veritat; o potser, més aviat, explicar quants d’esforços es dediquen a manipular la veritat i a justificar la mentida.

La segona manipulació

Com que el reconeixement per part de l’estat espanyol de la mentida no devia agradar a molta gent, l’any 2019 va entrar en acció la Fundación Centro Memorial de las Víctimas del Terrorismo (FCMVT), organització que té el suport del Ministeri d’Interior espanyol, dirigida per Florencio Domínguez Irribaren, especialista en ETA de La Vanguardia i coautor del llibre Vidas rotas. La historia de los hombres, las mujeres y los niños víctimas de ETA (2010), en què també s’atribuïa a ETA la mort de Begoña Urroz.

Ho fan publicant l’informe Muerte en Amara. La violencia del DRIL a la luz de Begoña Urroz, escrit per Gaizka Fernández Soldevilla, que també treballa com a responsable de l’àrea d’arxiu de la FCMVT, i Manuel Aguilar Gutiérrez. Així culmina una nova manipulació, intencionada, i que torna a tergiversar els fets sota l’aparença de destapar la veritat. Una veritat que feia molts anys que estava destapada i acceptada fins i tot pel govern espanyol, com hem explicat abans, però que l’embolcalla d’una manera especial, perquè la mentida passi a segon terme.

Ho fan de manera sofisticada, combinen tècniques de microcirurgia i sentimentalisme. Usurpen l’autoria de les investigacions de Xavier Montanyà com si fossin tangencials. Inevitablement, les han de citar, però les releguen amb la intenció de canviar la història una altra vegada. Es presenten com els autors de la recerca de la història del DRIL, s’apropien la feina feta, amb una clara voluntat política, que en un primer moment queda velada, però com a poc va quedant dibuixada perfectament.

Aquest informe capgira els fets. No se centra en l’origen de la mentida d’estat, creada per falsificar els orígens d’ETA, sinó que es dedica a construir un relat en què la falsa descoberta de la veritat, que és emfatitzada com si no se sabés que feia deu anys que se sabia, és utilitzada per amagar la mentida. Sembla un joc de paraules, però no ho és. És la descripció d’una manipulació gairebé perfecta que vol demostrar que la nena Begoña Urroz va ser víctima del terrorisme. És a dir, si no va ser ETA, va ser el DRIL, i tant li fa perquè, al capdavall, és terrorisme, vénen a dir els autors.

Terrorisme és la paraula màgica que ho justifica tot. Així es despulla el DRIL del seu tret fundacional antifranquista i antisalazarista. Cal dir que, a diferència d’ETA, que ha causat més de vuit-centes víctimes, el DRIL no va tenir mai per objectiu les persones. No era un grup terrorista, era un grup d’acció antifranquista i iberista. En els dos anys o tres d’activitat, van morir accidentalment la nena Begoña Urroz i l’oficial del transatlàntic Santa Maria, João José do Nascimento Costa, víctima del foc creuat que hi hagué la nit del segrest del vaixell. A més, dos dels integrants van perdre la vida en l’acció: José Ramón Pérez Jurado, en esclatar-li a les mans un explosiu, i Antonio Abad Donoso, condemnat a mort i afusellat a Madrid el 8 de març de 1960.

I per què es manipula d’aquesta manera? Doncs perquè així no s’havia de fer marxa enrere de res. Sobretot, no s’havia de retirar a la família de la nena Begoña Urroz la condecoració de víctima del terrorisme que li van coincidir l’any 2013; any, per cert, en què ja se sabia que no havia estat ETA. I, alhora, podia continuar vigent la data del 27 de juny, dia en què va morir la nena, com a dia de les víctimes del terrorisme.

En aquesta operació, que pretén de refundar la veritat, s’hi ha afegit el documentari Muerte en Amara, basat en l’informe del mateix nom, dirigit per Aitor González de Langarica i presentat al Festival de Cinema i Drets Humans de Sant Sebastià, aquesta primavera. El cicle de manipulació també en forma part, i no de manera secundària, en la publicació del llibre de Gaika Fernández i Pablo Contreras Las raíces de un cáncer (Tecnos), publicat enguany, que utilitza el mateix mètode que s’ha fet servir en aquesta reescriptura del relat.

Xavier Montanyà

Sobre els autors d’aquest llibre, Xavier Montanyà ens explica com treballen: “Continuen en la línia d’atribuir-se ells el descobriment d’una veritat demostrada d’ençà de fa vint anys en el meu llibre Pirates de la Llibertat. Que, més tard, vaig corroborar amb la troballa i publicació dels papers de la BPS del 2013. Sobre aquests documents, ells escriuen textualment: ‘Estava lluny de ser una prova concloent. La policia franquista no era infal·lible (de fet, s’equivocava sovint).’ Per a ells, sempre, les proves que jo i més persones hem aportat molts anys abans, són desqualificades o menystingudes sistemàticament.” Respecte del mètode, Montanyà aclareix: “La informació dels butlletins de la BPS no era originalment de la policia franquista (que ‘s’equivocava sovint’, segons ells). Més aviat provenia de la policia belga, que havia detingut a Lieja catorze presumptes membres del DRIL l’estiu del 1960, després dels atemptats. Franco en va demanar l’extradició, però fou denegada. Per tant, la policia espanyola no els va poder interrogar mai.”

No obstant això, més endavant, els autors utilitzen com a prova unes diligències policíaques, instruïdes, entre més, per Melitón Manzanas, “una exhaustiva labor” per a assenyalar amb noms i cognoms el responsable de la col·locació de la bomba que, accidentalment, va matar Begoña Urroz. És de domini públic que sense una sentència d’un jutge, les diligències de la policia no són prou per a culpar ningú. Cal un judici, amb fiscal i defensor, que examini allò que diuen la policia i els acusats, o uns altres testimonis, per a elaborar una sentència condemnatòria o absolutòria. Doncs bé, després de les bombes de l’estiu del 1960, la policia franquista no va detenir mai cap activista del DRIL, és a dir, no hi va haver cap consell de guerra ni cap sentència judicial. En canvi, els autors de Las raíces de un cáncer assenyalen i “condemnen” una persona com a autora de l’atemptat tot basant-se en unes presumptes diligències policíaques instruïdes per Melitón Manzanas. Ni Franco no ho hauria fet tan barroerament. Per cert, segons que van declarar ells i se’n va fer ressò en una notícia la cadena SER, aquest informe de la policia els el va facilitar “una font anònima”, després d’haver publicat ells i el FCMVT el llibret Muerte en Amara, el juny del 2019. Normalment, i en rigor, els documents de la policia que se citen són en arxius oficials i no pas en mans de “fonts anònimes”.

Vint anys de mentides que cal explicar i que sense la complicitat passiva del periodisme no reeixirien. Tanmateix, és d’esperar que en algun moment s’aturi aquesta falsificació constant i que la realitat dels fets no estigui emmascarada. La potència de les ramificacions de l’estat per a amagar la veritat, en aquest cas, són més que il·lustratives.

Entrevista a Joan Puig i Cordon (Malgrat, 1959), que com a diputat d’ERC a Madrid es va fer famós, l’any 2005, sobretot per ser el malson de la piscina il·legal de Pedro J. Ramírez. Actualment, és l’únic membre dissident del Consell Nacional d’ERC. A X va fer una campanya molt activa pel no contra l’acord amb el PSC. Ara que Illa és president amb el suport del seu partit, li preguntem com veu el futur d’Esquerra i què ha passat perquè aquest partit hagi virat l’estratègia fins aquest punt.

—Illa és president de la Generalitat gràcies al vot d’ERC. Com a membre del Consell Nacional d’ERC, com us sentiu?
—Fotut, perquè puc acceptar que facin Illa president, però que ho facin amb mentides, no. Ens han mentit a la cara i no puc entendre aquest paper de Marta Rovira. Total per a regalar el partit a en Junqueras. No ho entenc.

—Crèieu que guanyaria el no, quan el defensàveu a X amb tant de convenciment?
—Sí, creia que podia guanyar el no, que hi havia prou gruix de militància, sobretot en veure l’alta participació, però no ens va ajudar gens la campanya tal com es va fer. Vam fer una campanya d’abús del sí, una pregunta que amagava a qui fer president, una pregunta de supòsits i llavors tots els actes de la direcció, els del no, no teníem presència. I en els grans mitjans catalans el no va desaparèixer completament. Els arguments que donaven no eren certs, eren desmuntables. El poc temps que teníem a les assemblees, per exemple, la de Girona, el fet que la direcció no contestava les preguntes de la gent. L’acord és un brindis al sol molt clar.

—Hi ha la visió que els que han votat que sí a l’acord estan relacionats amb l’estructura del partit, directament o indirecta. Ho veieu així? O és més complex?
—Tenen una part de raó, jo el que et puc dir és que molta gent que assegurava que votaria que no va canviar a l’últim moment i va votar que sí. Hi va haver una crida a dir que si guanyava el no, el partit entrava en una situació complicada, que hi hauria eleccions i el partit perdria, cosa que és mentida. El que ha acabat passant amb les JERC encara és més insostenible.

—Però sí que és cert que si s’hagués anat a eleccions, ERC hauria perdut votants.
—Ens culpaven, als que defensàvem el no, de perjudicar el partit i no és cert, perquè hi havia alternatives per a anar a les eleccions d’una manera diferent i no perdre votants. Jo mateix li vaig explicar a Marta Rovira i em va dir que la proposta que feia la parlaríem perquè era molt interessant. Això m’ho va dir dilluns abans d’entrar a l’executiva. I l’únic que volia era que jo estigués allà callat. Em sento enganyat per Marta Rovira. La secretària general té pressa per deixar la situació. Ara vindrà aquesta guerra interna entre el sector Rovira i el sector Junqueras, que segurament ens acabarà deixant un partit que va camí de no tenir votants.

—En què es diferencien aquests dos sectors? Perquè de fora estant no es veuen les diferències. És un tema personal?
—Es diferencien per una lluita per les cadires. Fixa’t, hem perdut cinc eleccions seguides, i tot el que hem parlat és de cadires, però no s’ha parlat de canvi d’estratègia. Cap d’aquests dos sectors no vol canviar-la. Han amagat aquest debat i això és un error estratègic brutal. És abocar el partit a una situació com la d’Euskadiko Ezkerra, aquest partit curiós que, format per militants d’ETA, va acabar diluït dins el Partit Socialista d’Euskadi. Anem per aquest camí. És impensable que els votants independentistes donin una nova oportunitat a Esquerra. No tindrem votants. L’única possibilitat que té aquest partit és que els militants votants del no vulguin fer una candidatura i demanar perdó per haver fet president el botxí del 155.

—El 43% dels vots negatius comporten un qüestionament molt important a la direcció. Això pot influir en el congrés del novembre?
—Serà complicat, perquè avui mateix les estructures dels partits fan difícil que de fora es pugui lligar aquest 43% de vot per fer una renovació d’Esquerra. Amb l’excusa de la protecció de dades tot això és molt complicat. Ho intentarem i no descarto de fer una alternativa totalment renovada, que no tingui res a veure amb el sector Junqueras, ni amb el rovirista. És l’única possibilita que hi ha, i si hi ha gent disposada a treballar-hi, hi treballarem. No es pot abandonar el vaixell.

—El Col·lectiu 1 d’Octubre fa molt temps que intenta de crear un corrent fort, però no ho aconsegueix.
—Fa mesos que vaig abandonar aquest col·lectiu perquè no s’encertava a l’hora de fer una oposició clara. Aquests dies he parlat amb més gent per intentar de fer alguna cosa amb capacitat de ser una alternativa, encara que perdem. El que no podem fer és deixar el partit en mans de gent que, per por de perdre les eleccions, ens ha abocat a un pacte amb Illa incomprensible. Ens sentim enganyats. On ha quedat aquell partit que deia que no tenia por de les urnes? Ara resulta que la por de les urnes ha fet president Illa? És una estupidesa immensa.

—En campanya Esquerra va dir que no s’investiria Illa.
—El partit és ple de càrrecs que van dir això i ara estan callats i no saben què dir davant les contradiccions. El que és més horrorós és que el president del partit, que va dimitir, no hagi obert la boca, que hagi surfejat l’onada tota aquesta estona i ara vulgui dirigir el partit. Això és molt greu. Si la política consisteix a no dir res o a fer tot el contrari del que dius, no li veig el sentit. Vaja, com avui Marta Rovira dient que no descarta d’entrar al govern.

—Això us anava a preguntar, com ho veieu?
—Crec que acabaran entrant, però sabien que si ho deien abans de la votació, el no hauria arrasat. Es destapa una altra manca de veritat als militants. Aquesta direcció és incapaç de parlar clar. L’acord no parla del finançament singular, continuarem en el règim comú, ja ho ha dit el govern espanyol. L’altra pregunta és, el que no ha fet Esquerra en aquests vuit anys que portem al govern, ara ho farà Illa? Això sembla una broma de mal gust.

—La direcció té un control molt fort sobre el partit?
—Si ha anat així és perquè hi ha un control. Després de l’octubre, després del fracàs de no arribar a la independència, Esquerra va prendre una decisió que durant aquests sis anys o set s’ha anat fent: desmobilització, dir que la independència no és possible, que hem de ser més… Però la realitat és que som menys i encara continuen dient que hem de ser més. O sigui, que Esquerra s’ha especialitzat a pervertir les paraules. Per exemple, què vol dir això de fem república? Si no s’ha fet res en avançar cap a la independència, si hem anat en contra de la independència. Des que van fer president Sánchez, el PSC ha guanyat cinc eleccions a Catalunya. Si no veuen això… De tota la manera, tal com ho han fet, crec que això no sortirà bé. Això esclatarà.

—Què voleu dir?
—Que el partit es quedarà sense votants perquè els votants d’Esquerra Republicana ja no tindran necessitat de votar un partit que no els és útil per a la independència. A més, un altre problema que té Esquerra és que ha obert un front per a Aliança Catalana. Les pròximes eleccions municipals Esquerra patirà molt. O Esquerra pateix una sacsejada i retorna els seus orígens, als seus principis, i demana disculpes pel mal que ha fet el país, o serà irrellevant.

—L’afer dels cartells d’en Maragall i la claveguera destapada dins el partit, què impliquen? Era una cosa sabuda per la gent que era a dins el partit?
—Jo el que sé és que en el Consell Nacional, quan es va fer l’informe, la gent va protestar i va demanar més claredat i més explicacions. Llavors van dir que ampliaven la informació, però de moment res de res. Del consell extraordinari que demanaven els sectors de Junqueras i de Joan Tardà ja no se n’ha parlat més. És molt fort el tema de Sant Vicenç dels Horts, del ninot d’en Junqueras penjat. Es va dir que era un atac de falsa bandera i ningú no ho ha desmentit. És un escàndol monumental. Tampoc entenc per què Ernest Maragall retira la denúncia, després diu que plega, però que veu bé l’acord. Incomprensible. Amb tot això m’he sentit trist en veure com han malversat un partit polític. Castiguem el militant, i els responsables polítics els castiguem menys.

—Sou l’únic membre dissident del Consell Nacional?
—Quan vaig ser elegit al Consell Nacional per la militància va ser una sorpresa. Jo he parlat clar, sempre en positiu, per intentar de buscar solucions. Ningú no em pot acusar de no haver anat de cara. I, per tant, suposo que hi ha més gent, però els costa molt de parlar. Quan vaig entrar al Consell Nacional, ara fa un any i escaig, el que més em va sorprendre va ser la poca assistència de consellers nacionals i el poc que parlava la gent, i no em refereixo a parlar amb sentit crític de demanar explicacions, sinó del silenci que hi ha. Sense fer autocrítica no es pot recuperar el partit.

—Qui practica molt el silenci també és Junqueras…
—No s’entén que qui vulgui dirigir el partit estigui en silenci i no es vulgui mullar amb les coses. Respecte de Junqueras, però, t’he de dir dues coses que ningú no comenta. El president sortint, segons els estatuts, ha de fer un informe de gestió i no l’ha fet, amb el vistiplau del sector de Rovira. Jo tinc un escrit dient que si no ho fa, Junqueras no pot ser candidat i encara no n’he tingut cap resposta. Tampoc ningú no esmenta que, segons els estatuts, Junqueras no es pot tornar a presentar, ni a secretari general, ni a president del partit, ni tampoc Marta Rovira. Tots dos han superat els dotze anys de mandat que estipulen els estatuts. Hi ha una clàusula que van fer a partir de la repressió que descomptaria els anys que han estat represaliats, però que no els és d’aplicació perquè no van delegar el càrrec i van exercir el mandat des de l’exili i des de la presó.

—Què es pot esperar del congrés del novembre?
—Veurem si al final hi ha un enfrontament entre roviristes i junqueristes. Si hi és, crec que Junqueras guanyarà la partida. Perquè sense cremar-se ha anat fent, ha anat pel país a buscar els militants i crec que té avantatge. L’única possibilitat de fer una cosa alternativa ha de sortir de l’entorn de la gent que ha votat no.

—Quina és la diferència entre Rovira i Junqueras?
—L’octubre del 2017 hi va haver molta discrepància perquè Junqueras va desaparèixer tres dies i Marta Rovira va assumir aquest moment tan important en solitari. Després, aquestes diferències van anar augmentant, teòricament, perquè quan Rovira va anar a l’exili va trencar el discurs de Junqueras. El que passa és que en acabat van fer la pau, no sé si de cara a la galeria… Tanmateix, coincideixen en l’estratègia política. Al Manifest que va escriure el sector Rovira per demanar que Junqueras no s’hi presentés, quedava retratat que era junquerisme sense Junqueras. Era el mateix, però els destorbava Junqueras, i suposo que Rovira vol tornar a Suïssa, té pressa per arreglar el tema.

—Però això…
—Això és la interpretació que jo faig dels estatuts del partit. Si s’hi presenten, crec que pot ser frau de llei.

—I no us vénen temptacions de deixar Esquerra?
—Jo no abandonaré Esquerra, continuaré lluitant fins al final per evitar que aquest partit se’l quedi gent que no està d’acord amb la independència d’aquest país, que pacta amb els botxins. Tampoc veig una alternativa clara que pugui fer això i prefereixo fer més feina de denunciar aquesta actitud d’Esquerra. Ara, no puc descartar que llenci la tovallola si això va de deriva en deriva… Pot arribar un moment que per amor propi, malgrat que fa trenta-dos anys que hi milito, hagi d’abandonar aquest partit, que mai de la vida hauria pensat que serviria per a fer president Illa, no la persona, sinó un dels mateixos que van aprovar el 155. Això no té res a veure amb el primer tripartit ni el segon tripartit. Això d’ara és drama, perquè en aquella època l’independentisme era més fluix i no era majoritari. Ara, deixar orfes milers de votants, em sembla molt greu, tot per una lluita de poder.

—Què en penseu de la interpretació que la decisió de donar suport a Illa ve del pes que té dins el partit la gent que està al sottogoverno?
—Quan un partit arriba a tenir tant de poder, té un problema greu si no sap gestionar-lo, perquè tard o d’hora s’acabarà. I per això els partits s’han de preparar. Potser en el moment en què es va perdre el suport de Junts i la CUP s’haurien d’haver convocat eleccions, que és el que passa en democràcia quan perds el suport. Dit això, veig que mantenir el sottogoverno, si no ets al govern, és difícil. Per això Marta Rovira ja ha començat a parlar d’entrar al govern.

—I a Barcelona es tornarà a convocar la militància per si s’entra al govern municipal? Es va suspendre la convocatòria en què s’havia de votar, però no n’han tornat a dir res.
—Aquesta és la gran pregunta. Espero que ho facin, però res no impedeix que puguin entrar-hi només amb un acord de l’executiva.

El cap de Creus, al parc natural de l’Alt Empordà, veu com la mar Mediterrània i els Pirineus, els dos grans titans, s’uneixen. VilaWeb ha visitat aquesta reserva de 13.886 hectàrees acompanyat per Josep Espigulé a terra, i per José Mercado, a mar. Espigulé fou director dels Aiguamolls de l’Empordà i és un expert i enamorat de la zona;  el capità Mercado treballa a Serveis Marítims Promar.  Tots dos ens revelen secrets i racons del cap de Creus. A la imatge, el castell de Quermançó, on el pintor Salvador Dalí volia posar un orgue que havia d’emetre música accionada per la força poderosa de la tramuntana. “Ara un home ha comprat aquest castell per impulsar la idea de Dalí, de moment sense sort” ens explica Espigulé.

Diumenge farà dos mesos, dia per dia, que la llei d’amnistia va entrar en vigor. No és una commemoració qualsevol: dos mesos són, justament, el període exacte que l’article 10 de la llei establia com a termini màxim perquè els jutges resolguessin els debats sobre l’aplicació o no en un cas concret. Això no vol dir que després d’aquests dos mesos no es pugui aplicar si ho demanen les parts, però sí que marcava un termini perquè els òrgans judicials es moguessin d’ofici. Sigui com sigui, és un moment clau per a fer balanç del grau d’aplicació de l’amnistia. Segons dades de l’organització antirrepresiva Alerta Solidària, tan sols s’han amnistiat el 25% dels casos que consideren que entren en el marc d’aplicació que defineix la llei.

Alerta Solidària va comptabilitzar inicialment 419 persones afectades per un cas penal relacionat amb el procés d’independència que haurien de ser amnistiades, una xifra que Òmnium Cultural elevava a 697. Segons el seguiment que en fa Alerta Solidària, en aquests primers dos mesos s’han amnistiat 105 persones, i s’ha denegat l’aplicació de l’amnistia a 39. A més, en 71 casos la decisió final s’ha derivat a un altre tribunal, com el Tribunal Constitucional espanyol i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. VilaWeb ha demanat a Òmnium Cultural quin balanç en fan, mitjançant la Sindicatura per l’Amnistia, però encara no en tenen les dades actualitzades i les oferiran al setembre, quan s’escaigui el primer trimestre de vigor de la llei.

Centrant-nos en les dades d’Alerta Solidària d’aquests primers dos mesos, crida l’atenció que el col·lectiu que més s’ha beneficiat de la llei d’amnistia sigui el dels cossos policíacs, perquè s’han amnistiat 51 agents de policia. La gran majoria són de la macrocausa que investigava la violència contra votants del Primer d’Octubre per part de 46 agents de la policia espanyola. El jutge d’instrucció 7 de Barcelona va considerar que cap d’aquests policies no era acusat d’unes lesions prou greus per a ser excloses de l’amnistia. El redactat de la norma deixa fora de l’amnistia els delictes de tortures o tractes inhumans o degradants, però posa a consideració del jutge la valoració de si han superat o no “un llindar mínim de gravetat”. També es van amnistiar el sergent dels Mossos d’Esquadra Lluís Escolà, condemnat per haver fet d’escorta a Carles Puigdemont, i 4 agents dels Mossos d’Esquadra investigats per delictes contra la integritat moral i lesions en la detenció de dos joves de Parets del Vallès detinguts i empresonats durant catorze dies arran de les protestes contra la sentència.

L’esmena oblidada i el risc de la impunitat total dels policies de l’1-O

A més d’ells dos han estat amnistiats manifestants com Oleksandr S., el condemnat amb la pena més alta per les protestes contra la sentència del 2019: set anys i mig de presó; Víctor Verdejo, condemnat a tres anys de presó per les protestes del Tsunami Democràtic al Camp Nou; Carla Costa, condemnada a un any de presó pel tall de les vies del tren i del TGV de Girona el dia que va sortir la sentència contra el procés; i la Xènia, detinguda i empresonada durant unes setmanes per les protestes contra la sentència i que no va arribar a ser jutjada. També es van amnistiar els qui són coneguts com els tres de Granollers, tres joves condemnats a tres anys de presó cadascun per les protestes en una manifestació pel tercer aniversari del Primer d’Octubre, el 2020. En total, en aquests dos mesos han amnistiat 45 manifestants.

I, a més de policies i manifestants, la llei d’amnistia ha servit per a aixecar la condemna o les investigacions en curs a 9 polítics o càrrecs públics com l’ex-conseller d’Interior Miquel Buch, condemnat amb el sergent Escolà per haver posat escorta a Puigdemont. També Marta Felip, ex-batllessa de Figueres, amnistiada abans d’haver estat jutjada i tot, acusada d’haver promogut l’obertura de col·legis electorals pel Primer d’Octubre; i Jordi Pesarrodona, ex-regidor d’ERC de Sant Joan de Vilatorrada (Bages), condemnat per desobediència per haver participat en el referèndum. I, encara en el món local, també es va amnistiar el secretari municipal d’Hostalric (Selva) condemnat per haver sancionat una dona que arrencava llaços grocs i pancartes independentistes de la vila. Originalment, també eren encausats l’ex-batlle Antoni Frias i tres regidors de l’equip de govern, però tots quatre polítics van carregar la responsabilitat en el funcionari perquè va ser ell qui va redactar i tramitar l’expedient sancionador. Ell fou l’únic condemnat, a una pena de nou anys d’inhabilitació per un delicte de prevaricació.

Trenta-nou amnisties denegades

Al costat de les 105 amnisties acceptades, Alerta Solidària destaca que n’hi ha hagudes 39 que s’han denegat. El gruix més important d’amnisties denegades són les que corresponen a polítics i càrrecs públics, 23 en total. Segurament el cas més conegut és la negativa del jutge del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena d’amnistiar el president Carles Puigdemont, l’ex-vice-president Oriol Junqueras i els ex-consellers Toni Comín, Lluís Puig, Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa pel delicte de malversació. Una negativa que, de retruc, va motivar la gran operació dels Mossos d’Esquadra de dijous per a provar de detenir Puigdemont, sense èxit, seguint l’ordre de detenció que Llarena va deixar vigent.

Junqueras, Romeva, Turull i Bassa van sortir de la presó gràcies als indults, però encara tenen a sobre la pena inhabilitació que els impedeix de fer política institucional, i per això els cal l’amnistia per a ser deslliurats de tota condemna. En una cabriola argumental, Llarena es va negar a amnistiar el delicte de malversació perquè deia que complia les dues excepcions estipulades a la llei d’amnistia: l’enriquiment personal i el risc per als interessos financers de la UE. Aquesta decisió no va ser compartida per tots els jutges de la sala penal del Suprem i la magistrada Ana Ferrer va fer un vot particular argumentant que negar-los l’amnistia podia vulnerar drets establerts en el Conveni Europeu dels Drets Humans.

Tampoc no s’ha amnistiat Puigdemont en la investigació per la suposada trama russa que s’ha anomenat cas Vólkhov i que dirigeix el jutge Joaquín Aguirre. A més de Puigdemont, en les múltiples peces que Aguirre ha obert d’aquest cas també s’hi investiguen un bon grapat de persones, com ara Artur Mas, Josep Lluís Alay, Gonzalo Boye, Víctor Terradelles, Elsa Artadi, Carles Porta, Francesc de Dalmases, Aleksandr Dimitrenko, Jordi Sardà, Miquel Casals, Zeus Borrell, Xavier Vendrell, Oriol Soler i Xavier Vinyals. Més enllà dels arguments jurídics per a negar-la –segueix la mateixa interpretació del Suprem per a no amnistiar la malversació–, fou especialment sorprenent que denegués l’amnistia fins i tot abans d’escoltar els arguments de la fiscalia, que encara no havia presentat l’escrit favorable a amnistiar-los.

El jutge Aguirre, caçat: revelen uns àudios en què es vanta d’obstruir l’amnistia

Els altres 16 casos de denegacions de l’amnistia corresponen a manifestants que els tribunals han considerat que resten fora de les circumstàncies establertes per la llei, com ara els 8 veïns del Raval de Barcelona jutjats per una protesta contra Vox, que estan pendents de sentència. Tampoc no han amnistiat 5 persones per una acció contra una bandera espanyola, una altra per una protesta contra Vox ni una altra per un enfrontament amb dos ultradretans un 12 d’octubre. A més, també s’ha denegat l’amnistia a Abel Mora, un militant anarquista que compleix una condemna de tres anys i nou mesos de presó per haver estat implicat en una agressió contra un home amb una bandera i una gorra espanyoles al metro de Barcelona el 10 de novembre de 2018.

Fugida d’estudi en 71 casos

Més enllà de l’acceptació o la denegació de l’amnistia, els tribunals també han trobat una via alternativa per a no acceptar l’amnistia però, alhora, no embrutar-se les mans. Són els casos en què han proposat d’enviar el debat sobre l’aplicació de l’amnistia al Tribunal Constitucional espanyol o al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Segons les dades d’Alerta Solidària, això ha passat en 71 ocasions.

En 56 d’aquests casos, els possibles beneficiaris de l’amnistia eren polítics o càrrecs públics, com ara la trentena d’ex-alts càrrecs del govern i empresaris encausats per l’organització del referèndum del Primer d’Octubre, processats pels delictes de malversació, desobediència, falsedat documental i prevaricació. Així mateix, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va agrupar les causes judicials del president Quim Torra, l’ex-secretari de la mesa del parlament Pau Juvillà i l’ex-conseller Bernat Solé, tots condemnats per desobediència en casos diferents, i va proposar d’enviar-les al Constitucional perquè, si bé reconeix que, segons la llei, les causes haurien d’arxivar-se, dubta que la llei sigui constitucional. A més, en el cas de Torra, també va proposar d’enviar el cas al TJUE.

Exactament, la mateixa decisió que el TSJC va prendre pocs dies després amb els casos que afecten els dirigents d’ERC Josep Maria Jové, Lluís Salvadó –acusats de prevaricació, desobediència i malversació de fons pels preparatius del referèndum del Primer d’Octubre– i Natàlia Garriga, acusada de desobediència. Considera que són dins l’àmbit d’aplicació de la llei d’amnistia, però dubta que la llei sigui constitucional o que encaixi en l’àmbit judicial europeu. El mateix argument que va fer servir el Suprem amb el cas de Maties Serracant, ex-batlle de Sabadell condemnat per desobediència per haver facilitat la votació del Primer d’Octubre.

I encara més, el Suprem va aprofitar que tenia en poder seu els casos de dos condemnats per les protestes contra la sentència del procés a Barcelona i Girona perquè havien presentat recursos per a dur la llei d’amnistia al Constitucional, amb l’argument que la norma vulnera uns quants principis constitucionals, com ara el dret d’igualtat davant la llei. Són dos dels 15 manifestants que han estat víctimes d’aquesta estratègia, en què també es compten els investigats en l’operació Judes: David Budria, Clara Borrero, Xavier Buigas, Alexis Codina, Edu Garzón, Ferran Jolis, Jordi Ros, Germinal Tomàs, Esther Canet, Sonia Pascual, Queralt Casoliva i Rafael Delgado. Diu que els fets que s’investiguen serien amnistiables, però dubta que la llei d’amnistia es pugui aplicar perquè creu que contravé la directiva antiterrorista. Per això va proposar de portar-la al TJUE i que ho determini aquest tribunal.

L’organització d’uns jocs olímpics és una via gairebé immillorable per a projectar els encants d’una ciutat. Aquests setze dies, els ulls del món de l’esport han fitat París. A més, l’organització s’ha encarregat d’exhibir les principals atraccions turístiques i històriques de la ciutat. Ara, acollir uns jocs olímpics acostuma a ser també un mal negoci. Un estudi publicat per la revista Nature el 2021 assenyalava que, del 1964 ençà, els jocs originen un dèficit de vora dos mil milions de dòlars. Segons el mateix informe, només els jocs de Los Angeles 1984, Atlanta 1996 i Sidney 2000 han estat rendibles econòmicament.

L’atleta condemnat per violació a qui han prohibit de parlar amb els mitjans de comunicació

Per evitar aquest forat econòmic, la candidatura de París 2024 es va concebre com la dels jocs que s’autofinançaven. El comitè organitzador ha aprofitat grans instal·lacions ja existents, com ara l’estadi de Saint-Denis, les pistes de Roland Garros i el parc dels Prínceps per estalviar-se despeses de construcció. També s’ha optat per fer proves en llocs emblemàtics com ara el Grand Palais, la plaça de la Concòrdia, Trocadéro, el Camp de Mart i la torre Eiffel, l’esplanada dels Invàlids i els jardins i el palau de Versalles.

Les dues úniques infrastructures construïdes per als jocs han estat el centre aquàtic de Saint-Denis i el rocòdrom de La Bourget. Això sí, la gran inversió ha estat la neteja del riu Sena. Les administracions hi han esmerçat 1.400 milions d’euros d’ençà del 2016. L’operació ha inclòs la construcció d’un dipòsit de 50.000 metres cúbics que permetrà d’emmagatzemar i retenir l’aigua de la pluja. També la millora de la xarxa de clavegueram per evitar el vessament d’aigües residuals al riu.

Malgrat aquestes mesures, el pla no ha funcionat. La presència de bacteris com ara l’e-coli, que pot causar gastroenteritis en cas que s’ingereixi en grans quantitats, ha fet suspendre uns quants entrenaments i quants atletes han emmalaltit després de competir-hi.

Comptat i debatut, el pressupost de París 2024 ha estat de 4.380 milions d’euros, és a dir, gairebé una tercera part del de Tòquio 2020, que havia estat projectat en 6.220 milions d’euros, però que va acabar essent de 13.000 milions. Per una altra banda, la previsió d’ingressos és de 4.442 milions, sumant els drets de retransmissió, patrocinis, venda d’entrades i la dotació del Comitè Olímpic Internacional. Això vol dir que, sobre el paper, els jocs de París hauran estat rendibles econòmicament, però caldrà esperar la presentació dels balanços finals per a confirmar-ho.

 

Durant la celebració dels Jocs Olímpics de París, VilaWeb us ha ofert cada dia una informació periodística de caràcter social, no vinculada directament a la competició. Les podeu recuperar totes ací.

Nada Hafez, l’esgrimidora egípcia que ha competit als jocs de París embarassada de set mesos

La diputada del PSC Alícia Romero serà la nova consellera d’Economia i Hisenda. Segons que ha avançat aquesta tarda El País i ha confirmat l’ACN, Romero assumirà la cartera que fins ara ocupava en funcions Natàlia Mas.

Romero, que ja era la referent econòmica del PSC al parlament, on també exercia de portaveu, serà l’encarregada de negociar com s’aplica el nou model finançament de Catalunya que es deriva de l’acord d’investidura signat entre els socialistes i ERC. La reforma del finançament contempla que la Generalitat passi a recaptar com més va més impostos, començant per l’IRPF de l’exercici 2025, però mantenint una quota de solidaritat amb la resta de comunitats autònomes.

La fins ara portaveu del grup parlamentari dels Socialistes i Units per Avançar, que va ser la número dos de Salvador Illa a les eleccions del passat 12 de maig, assumirà el càrrec un cop hagi estat nomenada els dies vinents. Al capdavant del Departament, Romero haurà de fer front, sobretot, a la reforma del sistema de finançament de Catalunya oberta arran de l’acord d’investidura del PSC amb ERC, i també serà l’encarregada d’elaborar el pressupost de la Generalitat. Fa onze anys que és diputada al Parlament, on va arribar des de la política municipal a Mataró. Romero ha estat una membre destacada de l’equip negociador de la investidura del PSC, tant amb ERC com amb els Comuns.

Militant socialista des dels 20 anys, Alícia Romero (Caldes d’Estrac, 1976) va arribar l’any 2013 al Parlament i hi ha estat durant les últimes cinc legislatures com a diputada. Secretària d’Economia, Recerca i Transició Digital del PSC, la socialista maresmenca ha estat portaveu del seu grup a la comissió d’Economia del parlament des del 2015.

Aquesta posició l’ha fet encapçalar, durant els últims anys, les negociacions pressupostàries amb el Govern, que van acabar acord el 2023, després del trencament del govern d’ERC i Junts, i el 2024, que van ser finalment tombats pels Comuns.

Romero també ha estat implicada en les negociacions per a la investidura de Salvador Illa, en un equip encapçalat per Lluïsa Moret, presidenta de la Diputació de Barcelona. Romero va formar part de la delegació socialista que el 6 de juny va desplaçar-se fins a Ginebra (Suïssa) per a reunir-se amb la secretària general d’ERC, Marta Rovira. També va participar en les trobades posteriors.

En declaracions a l’ACN i TV3 Casa de la República a Waterloo –les primeres d’ençà que s’esfumà en el seu retorn a Barcelona dijous– Carles Puigdemont ha explicat que amb la seva tornada al Principat s’ha demostrat que el seu equip té “capacitat per entrar i per sortir” i “per a desafiar un estat repressor”.

Un cop fet el viatge de tornada, el cap de files de Junts admet que el moviment no estava “exempt de risc”, però també sosté que ha servit per a “amplificar la denúncia” contra els jutges del Suprem espanyol. “No queda altre remei que s’apliqui la llei d’amnistia, si es vol fer política en condicions de normalitat”, ha defensat.

Després de l’acte de rebuda institucional a l’Arc de Triomf de Barcelona, i davant del risc de detenció, Carles Puigdemont va decidir desaparèixer, en companyia de Jordi Turull, tot esquivant l’extens dispositiu dels Mossos d’Esquadra. Primer van desplaçar-se, sense ser interceptats, fins a Catalunya Nord, i després l’ex-president va culminar el seu viatge fins a la Casa de la República, a Waterloo (Bèlgica), on té establerta la residència des de fa gairebé set anys. Va arribar-hi divendres a la tarda, després de recollir la família a un aeroport de Brussel·les.

En declaracions a l’ACN i TV3, Carles Puigdemont assenyala que el seu deure era “no deixar-se detenir” i que, en el moment que va veure l’operatiu al voltant del Parlament, “el pla B va passar a ser el pla A”.

“Vist que no podria accedir, que no podria parlar, que no serviria de res fer-me detenir, la meva intenció era continuar la feina“, afirma l’ex-president. Admet que el pla de fugida tenia poques possibilitats d’èxit i que estava convençut que podria haver estat detingut fàcilment. Però, si sortia bé, afegeix que permetria demostrar la seva capacitat per desafiar l’estat espanyol.

D’altra banda, malgrat el risc de detenció, el cap de files de Junts defensa haver fet servir el focus mediàtic del debat d’investidura “per denunciar públicament i internacionalment una anomalia democràtica molt greu“. Concretament, “que hi ha un tribunal que s’està rebel·lant contra les lleis aprovades pel seu parlament”. Un fet que, segons Puigdemont, “no pot acceptar cap estat de dret”.

“El gener del 2018 teníem una operació semblant”

En un piulet publicat aquesta nit, Puigdemont ha revelat que el seu equip va ordir un pla semblant el 2018, i ha reiterat que va “arriscar-ho tot” per a poder ser al ple presencialment.

“Dijous jo volia ser al Parlament, per exercir els meus drets polítics. Era l’objectiu de tornar de l’exili, sabent que un cop dins del Parlament es faria molt difícil –però no impossible– de sortir-ne lliure. Ho vam arriscar tot per poder-hi ser, i us asseguro que no va ser una operació senzilla. El gener del 2018 teníem una operació semblant per entrar sense ser detectats i intentar anar a la presa de possessió si es produïa la investidura.  Jo mai no he volgut facilitar la meva detenció. Molta gent em demanava que no em posés en risc. Però jo vaig decidir assumir el risc i el cost que podia comportar a canvi de poder entrar i parlar al Parlament”, ha escrit.

L’article 2 de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà del 1789 diu que els «drets naturals i imprescriptibles de l’home són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l’opressió». Hi ha moltes maneres de resistir-hi, i quan l’adversari és molt poderós… pic.twitter.com/hxjqSPILE0

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) August 10, 2024

I ha afegit: “El que no tenia cap sentit era anar a una detenció segura sense poder ni tan sols entrar al parc de la Ciutadella. Era una forma de deixar-me detenir sense poder prendre la paraula, és a dir, de lliurar-me voluntàriament de manera gratuïta. I això hauria estat considerat un sacrifici inútil, perquè ho hauria estat.  Per això vaig decidir intentar impedir la meva detenció. Si no m’havien deixat parlar, jo no els havia de deixar-me detenir. Així de clar. Assumia que l’operació era pràcticament impossible, i que els costos serien enormes si fracassava. Però era l’única manera que el risc i el sacrifici tinguessin sentit, sobretot si sortia bé. I va sortir bé, per molts factors que ara no cal detallar i que durant molt de temps no podrem explicar.  És exercir el dret a resistir-se a l’opressió”.

Denuncia la “repressió” del govern

Més enllà de la seva aparició i “extracció”, l’expresident també denuncia els “episodis de repressió incomprensible per part del govern de Catalunya” durant la jornada del dijous. “S’estan produint detencions amb acusacions delirants i vull expressar la meva solidaritat a tots ells”, ha dit Puigdemont, que ha fet una crida als agents detingut a “no defallir”.

El jutge d’instrucció número 1 de Palma ha citat a declarar en qualitat d’investigat al president del parlament de les Illes, Gabriel Le Senne (Vox), per estripar en un ple la foto de la militant comunista mallorquina Aurora Picornell, executada l’any 1937 per les tropes feixistes.

L’Associació de Memòria Democràtica de Mallorca, que va presentar una denúncia penal contra Le Senne arran de l’incident, ha informat aquest dissabte que el president ha estat citat pel jutge el 27 de setembre a les 9.30 en els jutjats de Via Alemanya de Palma. A les 11.30 compareixerà, en qualitat de testimoni, la diputada socialista i membre de la mesa Mercedes Garrido, amb qui Le Senne es barallà en els instants anteriors a l’estripada de la fotografia.

L’entitat i les famílies d’Aurora Picornell i Antònia i María Pascual van denunciar a Le Senne per estripar la fotografia, en què pareixien ella i les seves companyes comunistes, en un incident que titllaren de falta de respecte a la memòria de “tres dones víctimes de greus violacions de drets humans” durant la guerra del 1936-1939.

Es comencen a saber algunes informacions sobre les investigacions que han obert els Mossos d’Esquadra per intentar saber quins agents del cos van ajudar a Puigdemont aquest dijous. Tot plegat deixa al descobert que s’han portat a terme detencions, tot utilitzant proves ridícules, com ara que es van detenir a un tercer agent per una conversa “en to burlesc” a la feina. Una conversa que no tenia res a veure amb els fets ocorreguts dijous a Barcelona.

[VÍDEO] Puigdemont explica els fets de dijous: “El procés d’independència s’acabarà amb la independència”

En l’atestat dels Mossos d’Esquadra del tercer mosso detingut, que ha tingut accés VilaWeb, s’ajunta com a prova que un sergent va escoltar l’agent explicar a un altre company el que havia fet durant els dos dies de festa que havia tingut, aquest dimecres i dijous. Segons explica, va dir que dimecres havia anat a Andorra amb la seva mare i que dijous havia estat a Barcelona amb un to burlesc. És a dir, que els Mossos d’Esquadra han utilitzat una conversa informal entre dos agents, que no tenia res a veure amb la investigació, per elevar-ho a prova per incriminar un delicte a un agent.

En l’atestat també es parla d’unes fotografies on es veuria l’agent aquest dijous al passeig de Lluís Companys de Barcelona, però en cap cas confirmarien que participes en cap operatiu per ajudar al president Puigdemont. Cal recordar que els Mossos d’Esquadra en el seu dia de festa són lliures de participar en qualsevol manifestació, com qualsevol altre ciutadà, i que això en cap cas suposaria cap delicte.

Per tot això, les defenses dels Mossos d’Esquadra detinguts consideren que tot plegat és una cacera de bruixes, tal com va denunciar ahir el president Puigdemont en un comunicat emès a les xarxes socials.

L’agent alliberat, però suspès de sou i feina

Tenint en compte totes aquestes proves, l’agent ha estat alliberat sense mesures cautelars aquest matí, tal com ha anunciat l’advocat Gonzalo Boye a Twitter. En un piulet Boye ha titllat l’acusació d’infundada i la detenció d’il·legal.

L’agent, que ha passat la nit a la garjola de la comissaria de Figueres,  ha estat notificat pels seus companys que ha estat suspès de sou i feina, així com que és investigat per un presumpte encobriment.

És el tercer mosso d’Esquadra detingut

Els dos mossos que detinguts prèviament van presentar una sol·licitud d’habeas corpus per haver estat objecte “d’una detenció manifestament il·legal” i van ser deixats anar després de no haver demanat cap mesura cautelar la fiscalia. El segon agent a ser detingut, que fa d’escorta al president Quim Torra, ha estat suspès de sou i feina. En una carta publicada avui i adreçada al conseller en funcions Joan Ignasi Elena, Torra ha titllat la decisió “sorprenent, improcedent i injusta” i ha demanat que li restaurin les funcions.

A més, a posteriori han denunciat que aquest agent va patir un tracte denigrant al calabós per part dels agents que el van retenir, incloent-hi escorcolls integrals i l’obligació de fer nit al calabós a causa de retards en l’atestat.

Els Bombers de la Generalitat han donat per estabilitzat aquest matí l’incendi d’indústria a Puigpelat (Alt Camp). Dotze dotacions continuen remullant la nau industrial dedicada a la fabricació d’alimentació per a animals, situada al polígon Sant Joan de Ruanes.

Les flames han cremat molta quantitat de producte -amb una gran columna de fum negre- i han fet col·lapsar diversos punts de la nau, cosa que ha els bombers a treballar des de l’exterior. L’avís del foc es va rebre a les 12.18 hores d’ahir, i al lloc dels fets van mobilitzar fins a 17 dotacions dels Bombers. Es van evacuar tots els treballadors de l’empresa, sense que s’haguessin de lamentar ferits, i les empreses veïnes tampoc van tenir cap mena d’afectació.

El president Carles Puigdemont ha publicat aquest migdia un vídeo a Twitter en què ofert explicacions –ja des de Waterloo– pel seu retorn al Principat i posterior desaparició dijous i ha reivindicat que el “procés no s’ha acabat”

Només hi ha un objectiu final que dona sentit a tot el que puguem fer: la llibertat. La llibertat individual i la llibertat del nostre país. pic.twitter.com/WvAJZlYxOa

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) August 10, 2024

“Mai no he volgut entregar-me a una autoritat judicial que ni és competent per perseguir-nos, per perseguir-nos per defensar el dret a l’autodeterminació i haver organitzat el referèndum d’independència de Catalunya de l’1 d’octubre del 2017, ni per altra banda té cap interès a fer justícia, sinó que allò que la mou, allò que pretén és fer política, cosa que en un estat de dret és inacceptable”, ha començat dient

Al vídeo, Puigdemont reivindica que el procés d’independència “no s’ha acabat” i que tan sols “s’acabarà amb la independència”. I continua: “Se’ns obre una etapa nova, una etapa en condicions diferents, davant de la qual els qui defensem la independència de Catalunya ens hem de comprometre a lluitar, cadascú amb el seu esforç, cadascú en el marc de les seves capacitats i, òbviament, circumstàncies, però sense renúncies. Deixar-ho estar i acomodar-se pot ser l’opció d’alguns. I tenen tot el dret. És legítim. Però som molts els qui encara som aquí. I ara, aquests molts, ens toca ser-ne més. El nou paisatge polític sorgit de les eleccions i l’aliança tripartita que dona suport i que fa possible des d’avui el govern del president Illa no són les circumstàncies més favorables. Per bé que, indubtablement, són fruit de decisions legítimes. Però ens pertoca lluitar en aquest context.”

El segon mosso a ser detingut per haver ajudat Carles Puigdemont va patir un tracte denigrant al calabós per part dels agents que el van retenir, incloent-hi escorcolls integrals i l’obligació de fer nit al calabós a causa de retards en l’atestat. Segons que va poder saber ahir aquest diari, l’agent ha estat suspès de sou i feina arran de la detenció.

Segons que ha explicat a Twitter Josep Lluís Alay i ha pogut confirmar VilaWeb, l’agent –que fou detingut dijous i no fou alliberat fins l’endemà, divendres– fou emmanillat en tots els trasllats i que fou obligat a passar la nit en un calabós ordinari, tot i ser policia. També s’ha sabut que fou sotmès a un escorcoll integral, en què quatre gents li examinaren els genitals. L’agent, segons que ha pogut saber VilaWeb, també fou obligat a passar la nit al calabós perquè els mossos que duien el seu cas no n’acabaren l’atestat a temps, un retard que l’agent denuncia que l’obligà a dormir una nit a la cel·la de forma innecessària.

Ahir al migdia, la jutgessa de guàrdia de Granollers que en duia el cas va decidir de deixar anar l’agent sense mesures cautelars perquè la fiscalia no n’havia demanat cap, i ha traslladat el cas als jutjats de Barcelona, atès que és allà on van passar els fets. La causa ha restat oberta amb una investigació pel delicte d’encobriment.

L’home fou detingut dijous a la porta de casa seva i ha passat la nit detingut. Va arribar a presentar una petició d’habeas corpus perquè un jutge revisés immediatament si la seva detenció era il·legal, però va ser desestimada.

Aquest matí, el president Quim Torra –per a qui l’agent treballa com a escorta– ha demanat en una carta al president i el conseller d’Interior en funcions, Joan Ignasi Elena i Pere Aragonès, que es reverteixi “amb la màxima urgència” la decisió de deixar-lo sense sou i feina, i que sigui reincorporat al seu lloc de treball “atès que ell no pot interferir en la investigació dels fets“. I ha afegit: “Mai hem tingut cap queixa ni motiu per dubtar de la seva ètica laboral“.

Més de 100 persones –molts dels quals dones i nens– han mort i més de 150 han resultat ferides aquesta la a caua d’un bombardeig de l’exèrcit d’Israel contra una escola en ciutat de Gaza, segons que han informat les autoritats de l’enclavament.

“L’Exèrcit israelià està cometent una massacre dins de l’escola Al Tabin a la ciutat de Gaza, amb més de 100 morts i desenes de ferits, i això s’emmarca clarament en el crim de genocidi i neteja ètnica contra el nostre poble palestí”, ha assenyalat el govern de Gaza en un comunicat difós a través de Telegram.

Les autoritats de l’enclavament han denunciat que les Forces de Defensa d’Israel (FDI) han bombardejat directament aquest centre, que s’empra com a refugi pels desplaçats de l’est de ciutat de Gaza, mentre feien les pregàries de l’alba. Això ha elevat ràpidament el nombre de víctimes mortals el que, al seu torn, està dificultant als equips d’emergència recuperar tots els cossos.

En comentaris posteriors a l’agència de notícies turca Anatolia, un portaveu de Defensa Civil ha precisat que l’escola ha estat objecte de dos atacs, un contra la sala d’oració i un altre contra un pis reservat per a les dones. Un 90% dels ocupants de tots dos objectius han mort en el bombardeig, afegeix el portaveu. Els ferits estan essent traslladats a l’Hospital Nacional Àrab, la majoria en estat molt greu.

Les autoritats de l’enclavament estimen que el bombardament israelià ha estat efectuat amb almenys tres bombes pesades (d’uns 900 quilos cadascuna), segons que ha manifestat el cap de l’Oficina de Mitjans del Govern de Gaza, Ismail al Thawabta, en declaracions a la cadena Al Yazira.

El govern de Gaza ha condemnat en els termes “més enèrgics” aquesta “horrible massacre”. “Fem plenament responsables d’aquesta massacre a Israel i a l’Administració nord-americana”, ha afegit.

Israel diu que l’escola era una “caserna general” d’Hamàs

Per part seva, l’exèrcit israelià han reconegut un atac de les seves forces aèries sobre l’esmentada escola, al·legant que aquesta estava sent utilitzada com a “caserna militar” d’Hamàs.

“Avui, un avió de la Força Aèria ha atacat, sota la direcció d’Intel·ligència de les Forces de Defensa d’Israel, el Shin Bet i el Comando Sud, a terroristes que operaven en una caserna militar situada en el complex escolar Al Tabin, prop de la mesquita de Darj Tafà, zona utilitzada com a refugi per als residents de la ciutat de Gaza”, han explicat les FDI en una publicació en la xarxa social X.

En aquesta línia, les forces israelianes han justificat l’agressió contra l’esmentada “caserna general” tot argumentant que els “terroristes d’Hamàs” l’empraven “per a amagar-se” i que, des d’allí, havien planificat operacions en sòl israelià.

“L’organització terrorista Hamàs viola sistemàticament el Dret Internacional i opera des de refugis civils, mentre utilitza a la població com a escut humà per a l’activitat terrorista”, han sentenciat les FDI.

Poc després, el portaveu internacional de l’exèrcit israelià, Nadav Shoshani, ha precisat que “aproximadament una vintena de milicians d’Hamàs i Gihad Islàmica, incloent-hi comandants d’alt rang, operaven des del recinte atacat” i que, segons una revisió inicial, les xifres de morts denunciades per les autoritats de l’enclavament “no coincideixen amb la informació” que gestionen les forces de seguretat israelianes, sense afegir més detalls.

Gairebé 40.000 morts i 100.000 ferits des del començament del conflicte

L’últim balanç del Ministeri de Sanitat de l’enclavament denoten que l’ofensiva militar llançada per Israel a Gaza després dels atacs del 7 d’octubre ha deixat, fins ara, 39.699 morts i 91.722 ferits.

A aquest balanç de víctimes s’afegeixen prop de 600 palestins morts a Cisjordània, incloent-hi Jerusalem Est, en operacions per part de les forces israelianes o en atacs perpetrats per colons des d’aquesta data. També caldria afegir prop de 500 morts i més de 1.500 ferits a Líban conseqüència dels atacs israelians, segons dades del Ministeri de Sanitat libanès.

El socialista Salvador Illa ha pres avui possessió com a 133è president de Catalunya en un acte que ha començat poc després de les 12.00 al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya. En el seu discurs de presa de possessió, el nou president de la Generalitat ha assegurat que el seu principal objectiu és el de governar, tan bé com sàpiga, per tothom. “Estic profundament honorat d’assumir aquesta responsabilitat, i l’assumeixo il·lusionat”, ha dit.

Abans, el president del parlament, Josep Rull, ha llegit el reial decret de nomenament i, tot seguit, el president Pere Aragonès li ha imposat la medalla del càrrec. Finalment, Illa ha tancat l’acte amb el seu primer parlament com a president de la Generalitat de Catalunya.

“Hereto un llegat dipositari dels anhels, esperances i voluntat de govern del poble de Catalunya”, ha començat dient Illa, que ha tingut un record per a tots els presidents de la Generalitat que l’han precedit. I ha agraït especialment al president Pere Aragonès el traspàs que ha fet aquests dies de les seves funcions. “El meu principal objectiu és governar tan bé com sàpiga per a tots. De tots i totes les catalanes és la institució, i de tots i totes les catalanes ha de servir la institució”, ha continuat. I ha afegit que “la defensa de la llengua, la cultura i la terra no és mai contra ningú”, tot reivindicant que legislatura entrant es basarà a “unir i servir”.

Salvador Illa, un president espanyolista

A l’acte no ha assistit la CUP, que en un piulet ha reivindicat l’absència tot al·ludint que el seu “projecte polític i de país no té res a veure amb el d’aquest president, representant del 155 i de la dreta del partit socialista”.

No som d'assistir a actes solemnes, ni de protocol i menys en un dia trist per Catalunya com el d'avui. No, no hi hem anat perquè el nostre projecte polític i de país no té res a veure amb el d'aquest president (representant del #155 i de la dreta del partit socialista)
Comença… pic.twitter.com/lu45xhJfj1

— Dani Cornellà #Independència #EcoSocialisme (@danicornella) August 10, 2024

Dijous, Illa va ser elegit pel parlament per majoria absoluta, amb els vots dels diputats del PSC, ERC i els comuns. I ahir, Aragonès va rebre’l al Palau de la Generalitat per fer-li el traspàs de les principals qüestions pendents que deixa el seu govern. Fonts de la presidència d’Aragonès diuen que va parlar amb Illa de la situació macroeconòmic de Catalunya per als anys vinents i de l’estat de les finances de la Generalitat. També van tractar les relacions entre la Generalitat i les institucions de l’estat espanyol, els principals desafiaments en l’àmbit de la seguretat que haurà d’afrontar Catalunya i les relacions amb la Unió Europea.

Del govern alternatiu al govern real: quins han estat els consellers de Salvador Illa?

Nou govern

Ara que Illa ha pres possessió ha de nomenar el seu govern, que per primera vegada a la història de Catalunya serà un executiu únicament del PSC. Tot i que ha accedit a la presidència gràcies a un acord polític amb ERC i els comuns, en un primer terme aquests dos partits no entraran en el govern, tot i que no es descarta que més endavant sí. La cap dels comuns, Jéssica Albiach, va dir a Catalunya Ràdio que no ho descartava, però que volia esperar a veure quin era l’esperit d’aquest govern. “Donem una oportunitat a aquest govern amb unes mesures que hem prioritzat. Si l’altra part no compleix, li retirarem el suport”, va dir.

De moment, ja sabem alguns noms que en formaran part. Ara com ara, se sap que l’actual gerent de l’Ajuntament de Barcelona, Albert Dalmau, serà el conseller de Presidència. I que la batllessa de Santa Coloma de Gramenet i portaveu del PSC, Núria Parlon, dirigirà el Departament d’Interior, tal com va anunciar Illa durant la campanya.

El caos en la “normalitat” d’Illa: el PSC aconsegueix la presidència mentre Puigdemont s’esfuma

Danny Aeberhard, editor de l’edició europea de la BBC, ha remarcat en una intervenció a la cadena el “dilema” i el “problema de naturalesa democràtica” en què el retorn de Puigdemont posa a l’estat espanyol. “Què li passa a un país que aprova una llei d’amnistia però no l’aplica?”, s’ha preguntat, tot citant les paraules del president.

“És realment força extraordinari“, comença dient Aeberhard, que remarca que Puigdemont “ha fet tot allò que ha pogut per a resistir de ser extradit a Espanya” i afegeix que els seus seguidors “el van rebre com un heroi” abans-d’ahir a l’Arc de Triomf de Barcelona.

Després d’analitzar breument les implicacions del retorn de Puigdemont per a la política catalana, l’editor se centra en la decisió de la justícia espanyola de no concedir l’amnistia al president. “El problema, per a Espanya, és que [Puigdemont] ha tornat amb una llei d’amnistia aprovada pel parlament espanyol i impulsada pel govern espanyol. Tanmateix, el Tribunal Suprem espanyol ha dit que la llei no es pot aplicar a Puigdemont i més polítics en base amb una acusació de malversació de fons que ell nega”.

I sentencia: “És una situació molt intrigant, i posa Espanya en un dilema. Com el mateix Puigdemont ha dit als seus seguidors, què li passa a un país que aprova una llei d’amnistia però no l’aplica?” Això, diu, és “un problema de naturalesa democràtica a Espanya”.

El president Quim Torra ha enviat una carta al president Pere Aragonès i al conseller d’Interior en funcions, Joan Ignasi Elena, en què defensa el mosso Xavier Manso, un dels policies detinguts amb l’acusació d’haver ajudat el president Carles Puigdemont durant la seva estada recent a Barcelona.

He demanat al conseller d’Interior que reconsideri la decisió de suspendre de sou i feina un agent dels Mossos d’Esquadra del meu servei d’escortes, excel·lent professional i persona, que estant de vacances i fora de servei és investigat arran del retorn del president Puigdemont. pic.twitter.com/cRplQqVIFh

— Quim Torra i Pla (@QuimTorraiPla) August 10, 2024

El mosso forma part de l’equip habitual d’escortes de Torra que, com tots els presidents de la Generalitat –llevat de Puigdemont–, rep aquest servei. En la carta, Torra afirma que d’ençà que aquest mosso es va incorporar a l’equip, “ha demostrat ser un professional compromès, eficient i amb una conducta impecable en tot moment”. També diu que “mai hem tingut cap queixa ni motiu per dubtar de la seva ètica laboral“.

En conseqüència, el president Torra expressa “preocupació i desacord” per la decisió “sorprenent, improcedent i injusta” de deixar-lo sense sou i feina, i reclama “amb la màxima urgència” i que sigui reincorporat al seu lloc de treball “atès que ell no pot interferir en la investigació dels fets“.

Els bombers de Girona pendents de judici per haver participat en la protesta a la plaça del Vi l’endemà de Primer d’Octubre han demanat l’amnistia. Les defenses han entrat l’escrit al jutjat penal número 1, que és on finalment ha anat a parar la causa una volta els advocats es queixessin davant el deganat que feia massa temps que estava aturada i que això causava indefensió als bombers. El text diu que el delicte d’abandonament del servei públic del qual són acusats “entra de ple en l’amnistia” perquè s’equipara a una desobediència, i sol·licita que els apliquin la mesura de gràcia. A més, els advocats també recorden que està a punt d’esgotar-se el termini de dos mesos estipulat “de manera expressa” per la llei per a resoldre les peticions d’amnistia.

L’endemà del referèndum, la plaça del Vi de Girona va viure una protesta multitudinària contra la violència policíaca de l’1-O. Hi van prendre part més de 4.000 persones i els grans protagonistes d’aquell dia van ser els bombers, a qui la ciutadania va rebre amb aplaudiments per agrair que els haguessin protegit durant les càrregues policials.

L’origen de la causa va ser un atestat de la Guàrdia Civil denunciant que, poc després de dos quarts de dotze del matí del 2 d’octubre del 2017, un comboi dels Bombers va passar per davant la comandància d’Emili Grahit tot fent sonar les sirenes i proferint expressions de menyspreu cap al cos. Els bombers es dirigien cap a la plaça del Vi.

El jutjat d’instrucció número 2 de Girona va obrir diligències per presumptes delictes de malversació de diners públics i abandonament del servei com a funcionari públic. Finalment, l’Audiència de Girona, tot atenint-se a un recurs de les defenses, va limitar la causa al segon delicte i va descartar que s’haguessin desviat fons públics.

Set anys després, els bombers encausats encara estan pendents de judici. El jutjat d’instrucció número 2 va tancar la investigació i va enviar la causa a repartiment perquè un dels jutjats penals de Girona l’assumís i assenyalés data per a la vista. Entremig, l’11 de juny va entrar en vigor la llei d’amnistia que, segons que assenyalen els advocats de la defensa, recull a l’article 10 que s’aplicarà de manera “preferent i urgent” i estableix de manera expressa que “les decisions s’adoptaran en el termini màxim de dos mesos”.

Tanmateix, les defenses van trobar-se que no hi havia jutjat on demanar l’amnistia perquè la causa estava en repartiment. Per això, a mitjan juliol van elevar una queixa al deganat dels Jutjats de Girona per reclamar que es resolgués la situació i advertir que això generava indefensió als bombers encausats.

Després d’això, la causa ja té jutjat i està en mans del jutjat penal número 1 de Girona. Aquesta mateixa setmana, les defenses de dos dels bombers, encapçalades pels lletrats Albert Carreras i Agustí Carles, han entrat l’escrit al jutjat per demanar l’aplicació de l’amnistia.

Equiparable a la desobediència

Els advocats argumenten que el delicte d’abandonament del servei públic és un dels supòsits inclosos dins la llei perquè és equiparable a un de desobediència: “No hi ha cap dubte que el pretès abandonament del servei públic que s’ha anat imputant als nostres defensats no deixaria de ser una desobediència a una obligació legal de prestar aquest servei […], cosa que vol dir que entra de ple en la definició que el legislador ha inclòs en la llei d’amnistia”, subratllen els advocats, dient que el redactat recull que la mesura de gràcia s’aplicarà “als actes de desobediència sigui quina sigui la seva naturalesa“.

La defensa sol·licita al jutjat que apliqui l’amnistia i acordi l’arxivament de la causa. A més, li demana pressa al jutjat i reclama que resolgui la petició abans no expiri el termini de dos mesos, tot i que això és força improbable perquè precisament acaba demà.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora: