Nova Esquerra Nacional, la candidatura encapçalada per Xavier Godàs i Alba Camps al pròxim congrés d’ERC, ha anunciat que activarà més de cent persones referents del moviment republicà a tot Catalunya per fer campanya. L’objectiu de la iniciativa és fer cinc-centes trobades en quinze dies amb militants i simpatitzants de la formació.

Entre les persones actives hi ha ex-dirigents del partit, com Joan Puigcercós, Marta Cid i Carme Porta, membres municipals del partit, com Marc Candela i Anna Torrentà, i els membres de la candidatura. Aquestes persones s’afegeixen a la seixantena que empenyen la campanya de Nova Esquerra Nacional d’ençà de la seva presentació com a pre-candidatura a l’agost.

Xavier Godàs: “No hem estat prou sincers amb el diagnòstic del procés”

En aquestes setmanes, l’equip de Godàs i Camps ha fet més d’un centenar d’actes per tots els Països Catalans per presentar la candidatura que aspira a encapçalar ERC en la pròxima etapa. “Volem guanyar per la via del convenciment, no de la força”, ha assegurat Godàs. “Demostrem que tenim projecte i que es pot fer política amb posicionaments clars”, ha afegit.

Camps, per la seva banda, ha subratllat que el primer pas per a recosir és “deixar d’estripar”. I ha assegurat que els militants tenien “ganes de mirar endavant, de tornar a liderar l’espai de l’esquerra nacional i de recuperar l’orgull de ser d’Esquerra Republicana”.

Els treballadors del servei d’emergències 112 del País Valencià feia dies que havien avisat d’uns quants errors tècnics en el sistema dies abans que una avaria greu impedís d’atendre trucades en plena catàstrofe, segons que publica ElDiario.es.

La incidència tècnica va complicar el funcionament del sistema durant els moments més crítics, en què les fortes pluges, les inundacions i les alertes meteorològiques requerien una resposta ràpida i efectiva per garantir la seguretat de la ciutadania. Malgrat que Mazón i el Consell van dir en tot moment que el sistema no es va col·lapsar, passades les 20.30 les trucades ja tenien un temps d’espera de nou minuts.

Dies abans de l’incident, segons que recull ElDiario.es, els treballadors ja havien denunciat problemes tècnics recurrents que afectaven el funcionament de les comunicacions d’emergència. Tot i això, les advertències no van ser ateses i no es van implementar les mesures necessàries per evitar una fallada massiva com la que es va produir el dia de la gota freda.

Les fonts entrevistades descriuen una tarda caòtica al servei d’emergències, que gestiona l’empresa subcontractada Ilunion. Tant per l’acumulació de peticions, amb temps d’espera llargs, com per la caiguda del sistema de recepció de trucades. “Porto des del 2001 treballant d’això i mai no havia vist res igual”, apunta una de les fonts a ElDiario.es.

Aquest incident és un episodi més de la incompetència de Mazón. Ahir, el president de la Generalitat Valenciana va admetre errors en la gestió de la gota freda del País Valencià i va explicar que treballava per adequar l’estructura del Consell. “Es poden haver comès errors sense cap dubte”, va declarar davant els mitjans de comunicació.

El president valencià va explicar que havien repassat tot el que es va fer els dies abans de la gota freda i després, i també els avisos que es van donar, i va recordar que el president de la Generalitat no era membre del CECOPI. Sobre això, va insistir que aquest comitè no necessitava la presència política per a prendre decisions. “Si no, tots seríem en situació d’alt risc”, va dir.

Avui, 12 de novembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Amparo Tortosa: “No et pots quedar dinant incomunicat si hores abans hi ha hagut una alerta roja”
• Carlos Mazón, el rei dels mentiders | Anàlisi d’Esperança Camps
• Un piano bolcat, timbals enfangats i un cotxe enmig de l’aula d’assaig: així va quedar la Societat Musical d’Algemesí
• Salah Jamal: “La solució dels dos estats és impossible”
• “Hi ha urbanitzacions dins els torrents”: les Illes, un territori amb moltes més zones inundables que les cartografiades
• Qui té la culpa de la crisi demogràfica de Rússia? El Kremlin ho té clar: la “propaganda antinatalista” d’Occident
• Tània Juste: “Les dones, a principi de segle XX, representaven el 80% del treball a la fàbrica”
• La salut pública després d’inundacions greus: què es recomana?
• Un país sense política, però amb gent | Editorial de Vicent Partal
• Això no ho veuràs a la televisió | Mail Obert de Marta Rojals
• No cal que llegiu aquest article, no tracta de res | Mail Obert de Martí Estruch

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El filòsof, catedràtic d’ètica i escriptor Norbert Bilbeny (1953) acaba de publicar Els de fora i els d’aquí (la Magrana). En aquest assaig de dues-centes planes, teoritza sobre la trobada entre els nouvinguts i els establerts, i les pors que arrosseguen tots dos. Bilbeny explica en aquesta entrevista feta al seu despatx de la Universitat de Barcelona per què és partidari de la inclusió –no de l’assimilació–, per què dóna tanta importància al sostre, treball i llengua a l’hora de rebre els nouvinguts i per què creu que l’esquerra falla a l’hora de crear comunitat.

Norbert Bilbeny, filòsof i escriptor (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Us citaré frases que surten al llibre: “Malgrat el rebuig cultural, el dia a dia no és conflictiu entre els nouvinguts i els establerts.”
—La convivència amb els nouvinguts en general no és conflictiva. Com a tot arreu, hi ha racisme i hi ha xenofòbia. I en el tracte quotidià i en ciutats relativament grans com Barcelona es noten encara més. Però l’aparença no és d’una conflictivitat especial. I els conflictes que hi pot haver, alguns, són de caràcter ètnic i racista, sens dubte. Però segurament la majoria dels conflictes amb els nouvinguts no són per ser nouvinguts, sinó per la diferència de classe, com en tots els països.

—Teniu algun amic nouvingut? Algun cap, company de feina, amic íntim?
—No, en general, no. I no cal dir que no hi tindria cap inconvenient, sinó que seria per mi una relació, espero, afortunada, de tenir vincles personals, familiars, professionals, de servei, amb nouvinguts. Però a Catalunya, sempre tenim algú que és de família de nouvinguts. I és clar que conec persones nouvingudes o d’origen immigrant. I les meves relacions en general són de simpatia i de comunicació. Sempre n’aprenem, dels de fora.

—El nouvingut, dieu, “no s’hauria d’integrar a una cultura sinó al marc d’una societat”.
—Absolutament, perquè la societat no és una cultura, són diverses cultures. I les diverses cultures van fent una cultura al llarg del temps. Parlem, i jo crec que parlem bé, d’una cultura catalana, però aquesta cultura catalana és feta de diverses cultures. Vicens Vives, a Notícia de Catalunya, ja ho deia. Catalunya, país de marca, país de pas. La gent que ha vingut a Catalunya per viure i treballar obren aquí els seus negocis, busquen feina, treballar-hi permanentment. Això no ho hem d’oblidar. Han vingut per quedar-se.

—“Els qui es queixen que no parlen català són els primers que no s’hi adrecen.”
—Absolutament. Que no es parli català, com crec jo que s’hauria de parlar i de parlar més, és responsabilitat dels catalanoparlants, que no tenim la generositat i la iniciativa amb els nouvinguts de parlar-los en català. Perquè han vingut per viure aquí. Que estimem la llengua catalana no vol dir que no estimem la castellana, també, però els que hem crescut amb aquesta llengua tenim tot el dret i tot el deure d’usar-la amb els nouvinguts. No és excloure’ls, al contrari, és incloure’ls.

—Dieu que alguna gent no els vol incloure i, per tant, no els parla català.
—Crec que és un factor molt important, el factor idiomàtic, molt. Però per mi el més important és on viu aquesta gent, i la mena de feina que li donem. Són els dos factors més importants. L’eina i la feina, que deia Vicens Vives. Després, en segon lloc, vindria el factor idiomàtic, juntament amb el factor electoral, polític, de poder. El que no pot ser és que deixem de parlar en català a Catalunya amb una persona que ha vingut per viure aquí. Penso que fem una pantomima, si canviem d’idioma.

Podeu comprar Els de fora i els d’aquí, de Norbert Bilbeny, a la Botiga de VilaWeb

Norbert Bilbeny, filòsof i escriptor (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Una frase quan parleu del multiculturalisme, sobretot a l’estat francès: “El laïcisme no és prou laic perquè ens ajudi a orientar-nos en la convivència.”
—No és prou laic en el sentit que no és prou neutre. Hi ha un laïcisme més militant que no valora ni respecta prou les identitats. I les hem de respectar. Llevat que les identitats culturals, les maneres de viure-les, d’exercir-les, siguin contràries a la convivència, als drets humans, a les regles més elementals de civisme i d’unes altres menes.

—Penseu en un laïcisme que respecta més el cristià que el musulmà, per exemple?
—Si una persona és d’una altra religió i demana de poder practicar el seu culte (jueu, musulmà, ortodoxa, hinduista, etc.), li ho hauríem de facilitar, perquè és un dels mecanismes d’inclusió social. És una manera de construir. Aquest, per mi, és un dels grans dèficits d’aquesta entelèquia que anomenem avui dia esquerra. I em considero d’esquerres. Però l’esquerra falla perquè sembla que li costi de construir comunitat. La dreta no construeix comunitat, construeix individus. L’esquerra té aquest deure moral, cívic, polític, de construir comunitat. I per construir comunitat has de defensar els drets culturals, lingüístics i religiosos dels qui vénen de fora.

—Frase vostra: “Si un costum forà no ens agrada, ja ens agradarà, perquè els costums no ens agraden perquè siguin propis, sinó perquè fa temps que els tenim.”
—Absolutament. Si un costum forà no ens agrada, ja ens agradarà. És que és així. Ara hem passat Tots Sants. Fa deu anys, no diguem fa trenta anys, era absolutament desconegut això del Halloween. Benvingut sigui el Halloween. Segurament acabarà arrelant. Sabent que el més tradicional, el més arrelat històricament, era la festa dels panellets i dels cementiris, la societat evoluciona. I si la societat es tanca i no evoluciona, col·lapsa. Catalunya deixaria de ser Catalunya. I Catalunya és Catalunya per la capacitat que ha tingut, i que crec que té, d’inclusió dels nouvinguts.

—Què és la síndrome d’Ulisses?
—És la síndrome que té tota persona que emigra, tota persona que ha de deixar el seu país, i que pateix. Això s’ha estudiat, pateix una solitud, un conflicte interior, dificultats d’adaptació. Aquest dol pot ser d’un mes, d’un any, de cinc anys, però és l’anomenada síndrome d’Ulisses. Crec que no som prou conscients de tot el procés personal i subjectiu de la persona que ve de fora.

—En aquesta trobada entre el nouvingut i l’establert, veniu a dir que hi ha el joc de dues pors. La por de qui arriba, i la de qui ja hi és.
—És el tema. La qüestió és la por. És la por de l’altre. La por del que ve de fora podria ser: serà racista? Em reconeixerà? Preguntarà per mi, pels meus pares i pels fets que he hagut de deixar al Marroc, a Bolívia o al Paquistan? Podré trobar feina? Tenen por. I la por de ser reprimits, també. I viceversa, la por de l’establert respecte del nouvingut també hi és. S’adaptarà? Ens traurà els nostres costums, les nostres creences? Ve a quedar-se la nostra feina? És la por de la diferència. Qui és l’altre? Quin idioma parlarà? Què hi ve a fer, aquí? Afortunadament, aquestes coses es van dissolent. El pitjor és quan la por perdura.

—Qui integra? La institució, l’Ajuntament de Barcelona o la Generalitat, o nosaltres?
—Absolutament, nosaltres. Les institucions ajuden i creen les condicions legals, bàsiques i generalment insuficients. Però integrem nosaltres. M’agrada més la paraula inclusió. I també hauríem de parlar dels qui no fa tant de temps que són al país, que són d’origen immigrant, que de vegades són els que més dificulten la inclusió i la integració dels nouvinguts. Sempre hi ha gent bel·licosa i estúpida, però, en general, a Catalunya la gent és sociable. Catalunya, Espanya, són països en general solidaris.

Norbert Bilbeny, filòsof i escriptor (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Si fa deu anys que ets a Nova York, ets de Nova York. Si no, no. No hi ha cap norma ni paper. Però és costum. A Catalunya, jo tinc la meva norma: si parla català, és català. I, si no, no. Religió, sang, arrels, no em pesen. Faig bé?
—Sí, és positiva la llengua. Però torno a dir el que t’he dit abans, no sé si l’encerto o no, però el fonamental són les relacions de treball i de veïnatge. La residència i la feina. Molt important. Si, a més a més, parla català, perfecte. Conec un noi d’origen marroquí, el Muhàmmad, que ara deu tenir vora cinquanta anys i és fuster, i em diu: “Escolta, Norbert, fa més de trenta anys que sóc en aquest país i encara em continuen dient immigrant.” I m’ho diu en català.

—Dieu que la multiculturalitat també balla i grinyola. Per què?
—Perquè es manté la diferència cultural, es manté la segregació. Cadascú, al seu lloc. Ens tolerarem, no ens farem mal els uns als altres, tots plegats pagarem els mateixos impostos, però cadascú, al seu lloc, al seu gueto, la seva llengua, la seva cultura. Hi ha un sistema de juxtaposició en el model d’inclusió. I la juxtaposició de cadascú, al seu lloc entenc que no és el millor model perquè no ha funcionat als països nòrdics, ni als Països Baixos, ni al Regne Unit.

—Quin model funciona?
—No hi ha un model ideal, però el menys dolent ara per ara és l’intercultural. No se segueix protocol·làriament, ni policialment, ni escolarment, però hi ha una concepció, hi ha una idea vaga que és la que s’aplica a Portugal, a Espanya, a Itàlia, a Grècia, que en diem el de la interculturalitat. La relació de les cultures entre si. Mirar d’integrar les cultures i que convisquin en un marc compartit. I no cadascú al seu lloc. No és el cas de França. El cas de França és l’assimilació. Aquí no assimilem a la cultura catalana o a la cultura espanyola. No fem aquesta tasca curricular, professional, civil, política, d’incloure dins un mateix marc homogeni els que vénen de fora. A França no ha funcionat.

—Ací també et trobes com més va més bosses en què la gent que no parla català. Abans no passava tant.
—Exactament. Vol dir que hem de corregir i fer la feina bé, o començar a fer-la. Que crec que fem tard. Fem tard amb la inclusió pluralista i democràtica dels nouvinguts. Catalunya i Espanya en general són països solidaris i la gent té un cert component d’alegria, de sortir, anar a la festa. Hi ha un cert menfotisme o relativisme. Aquest és del Paquistan, però és un paio trempat, doncs que vingui. No sé si això passa a Dinamarca.

—Hi ha res que no us hagi demanat que vulgueu afegir?
—Voldria insistir en la persona i en la personalitat del nouvingut, sigui de la classe social que sigui, però especialment si és de classe treballadora. Que siguem conscients d’aquest procés que viu i que moltes vegades pateix. I a l’hora de demanar-los que facin aquest esforç d’inclusió idiomàtica, d’inclusió política, cívica, tinguem la humanitat i el sentit cosmopolita per a pensar que aquesta persona passa per una fase difícil, que superarà, i que no diguem d’entrada i immediatament aquesta expressió que no s’adapten, no s’integren. No, no parlem així.

Norbert Bilbeny, filòsof i escriptor (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Allà on solia col·locar-se el director per dirigir els assaigs de la banda simfònica de la Societat Musical d’Algemesí ara hi ha un cotxe. És una cosa que no s’hauria imaginat mai ningú dels qui en formen part.

Al soterrani de la Casa Municipal de la Música, situada en un racó de la plaça del Teular, hi ha la seu de l’entitat, amb gairebé dos-cents anys d’història. Hi ha el cor, i l’escola de música, amb més de 350 alumnes, però l’emblema és la banda. Reconeguda internacionalment, té 267.000 subscriptors a YouTube i els missatges de suport després dels aiguats han arribat, fins i tot, d’Illinois, als Estats Units. Ara la seu ha quedat irrecognoscible i els músics han canviat els instruments per pales i graneres. A l’aula d’assaigs, encara inundada, timbals, violins i un piano cap per avall –literalment– comparteixen espai amb aquest vehicle, que, arrossegat per la força de l’aigua, va trencar la paret del garatge contigu.

“Tenim aigua fins i tot en el cor”: abandó sobre abandó al Raval d’Algemesí

Les tasques de drenatge avançaven lentament per la gran quantitat d’aigua que hi havia, tant en el garatge com en la seu, que ara són tot la mateixa cosa, i no hi van poder accedir fins una setmana després, en companyia dels bombers. Tot i que no s’havien reportat desapareguts en el poble, el protocol deia que, primer, havien de revisar el cotxe. Una vegada descartada la presència de víctimes, i havent comprovat que l’estructura de l’edifici era segura, van provar de rescatar els instruments.

Amb la llanterna al cap, Vicent Girbés ens guia entremig de la foscor i l’aigua. “Ací és segur aixafar. Ara ve un escaló. Compte amb les coses que pengen del sostre. Ací hi ha un ferro. Açò era una aula, encara s’hi veuen els pentagrames.” És el president de la Societat Musical d’Algemesí i no s’hauria imaginat que mai viuria una situació com aquesta. Quan ens ensenya on hi ha el cotxe, no pot evitar de fer broma: “Ara tenim un aparcament.” També ens acompanya Víctor Camarasa, membre de la banda, que se sent impressionat amb les coses que veu. Dalt, a l’entrada de l’edifici, músics, alumnes i voluntaris proven de llevar el fang. Als racons, alguns instruments –o les restes que en queden– esperen una segona oportunitat.

“La impressió va ser molt xocant. Ens esperàvem que estigués malament, però quan vaig entrar i vaig veure un cotxe vaig al·lucinar. Penses: com ha arribat açò ací dins? Jo esperava trobar-me instruments flotant en l’aigua, plens de fang, però no eixe escenari postapocalíptic que vam trobar”, diu Girbés.

Les pèrdues poden oscil·lar entre els 40.000 euros i els 50.000. “El material més gros que hem perdut és el de percussió, que són instruments molt grossos i molt cars. Els timbals sols ja valen 24.000 euros. També teníem dos bombos, el de la banda i el de la banda juvenil, una bateria, làmines, que són el xilòfon, la marimba… Són instruments de fusta, professionals, que estan molt mesurats de grossor, de quina densitat ha de tenir cada tecla. Tot açò, després de set dies sota l’aigua, se n’ha anat en orris. Ara ja no hi ha manera d’afinar-ho. Intentarem portar-ho al lutier, per si hi ha res que es puga recuperar, però no sabria dir-te com quedarem”, diu. El piano, per exemple, ja saben que serà per a llençar al fem.

Entre els instruments que han localitzat, hi ha una marimba coberta per una llana aïllant, i un timbal que se’n va anar flotant fins a l’escala d’emergències. Però Girbés encara no ha pogut recuperar el seu bombardí. Era en l’aula d’instruments, just on l’aigua va rebentar la paret, i no saben on és. Explica que el cotxe va trencar la paret que hi havia entre l’aula d’instruments i la de percussió, que estava preparada acústicament amb un tractament especial i tenia unes parets de vint centímetres de gruix. “El sostre d’aquesta aula ha cedit completament. Jo crec que deu ser allà baix. Però fins que no vinguen professionals a llevar eixe sostre –perquè nosaltres no tenim recursos, ni materials, ni coneixement per a fer-ho–, no sabrem si el meu bombardí hi és, o no, ni en quines condicions”, diu.

Nando Durà, llaurador: “Quan ens veuen arribar amb el tractor, se’ls il·luminen els ulls”

“Tenim un nus en la gola”

Veure el lloc on han passat tantes hores des de menuts ha estat un xoc per als músics de la banda simfònica. Per a molts, és la segona casa. “Ací ens hem criat tots des de xicotets, des que comences en preparatori musical i ja quan entres a la banda, són moltíssimes hores, les que hem passat ací. Els professors de l’escola després es converteixen en companys a la banda. Al final som una família, i tenim tots un nus en la gola”, diu Girbés. Un sentiment que s’ha estès a totes les bandes de música, que han fet arribar ajut i mostres d’estima a les desenes de societats musicals afectades.

En aquest sentit, la Federació de Societats Musicals del País Valencià ha llançat la proposta de fer concerts solidaris en benefici de totes les bandes damnificades, especialment ara, que s’acosta Santa Cecília. A més, la Societat Musical d’Algemesí també ha publicat el seu número de compte per a qui vulga contribuir directament que les notes tornen als pentagrames i la música continue sonant als baixos de la plaça del Teular.

 

Vicent Girbés, president de la Societat Musical d'Algemesí Vicent Girbés, president de la Societat Musical d'Algemesí

Una de les (poques) coses que vaig aprendre fent la carrera de Periodisme és que es pot escriure sobre (gairebé) qualsevol tema –algú també ens va explicar que era millor no abusar de parèntesis i guionets, però sempre es poden fer excepcions. Al món hi ha milions d’històries a punt per a ser explicades, tot i que els mitjans de comunicació es limitin a explicar-ne unes poques –i sempre les mateixes. El món és ple de personatges interessants, tot i que els mitjans es limitin a entrevistar-ne uns pocs –i sempre els mateixos.

I els articles d’opinió, què? Per la mateixa regla de tres, hauria de ser possible escriure sobre (gairebé) qualsevol tema. De fet, aquesta és una de les moltes lliçons que ens va ensenyar Josep Maria Espinàs, que va passar mitja vida fabricant un article diari. Un Espinàs a qui, per cert i obro parèntesi, el Barça de Núñez li va escatimar els drets d’autor de la lletra de l’himne, me’n vaig assabentar ahir gràcies al programa El nou clam, de David Carabén. Això té un nom i el sap tothom: miserables.

Com que aquests mails oberts són un gènere volgudament ampli i els escrivim gent de ploma i procedència molt diversa, la pluralitat de temàtiques i estils hi és assegurada i diàriament comprovable. Hi podem trobar des d’articles de combat fins a autèntiques delícies de prosa literària, passant per cròniques, crítiques, dèries, crits d’alerta i declaracions d’amor. Però, en general, i resumint molt, segurament massa i tot, hi ha dues opcions: escriure sobre quelcom que ha passat al món, amb múltiples angles i derivades, o escriure sobre quelcom que ha passat a qui escriu i practicar un cert exhibicionisme.

Vet-ho aquí que, si jo avui volgués escriure sobre algun fet de les dues darreres setmanes, des que vaig publicar el darrer text, tindria també dues opcions clares. La primera és la victòria de Donald Trump als Estats Units, incomprensible per a molts, una victòria de masses. Algunes veus han dit que a Europa costa molt d’entendre-ho. Certament. Jo només entenc que o bé Trump vist de prop millora, i millora molt, o bé els qui voten als Estats Units estan tan xalats com ell. Ep, que a Hitler també el van votar els alemanys, no ho oblidem. I a Europa tenim alguns presidents i líders polítics que també indiquen certs nivells de follia continental.

L’altre gran tema dels darrers dies són els aiguats del País Valencià, és clar. La suma letal de pluja que no sap ploure i governants que no saben governar. Com que tenim la sort que VilaWeb és dels pocs –massa pocs– mitjans que informa sobre el país sencer, i el celebra i el plora sencer quan cal, ja hi ha hagut molts mails oberts que n’han parlat. Dins la immensa desgràcia i enmig de la immensa ràbia, només tinc l’esperança que alguns catalans del nord hagin descobert que tenen uns germans al sud, i viceversa. Cada voluntari que ha baixat a treure fang, cada nova subscripció a Camacuc, cada aportació econòmica, cada llibre comprat a les editorials damnificades és una puntada que pot ajudar a recosir uns Països Catalans que uns altres fa anys, massa anys, que malden per descosir.

L’altra opció hauria estat escriure sobre alguna cosa del meu món particular, un entre tants, personal i transferible. Sobre el Mercat de Sant Antoni i una d’aquestes tradicions boniques que passen de pares a fills, com és l’intercanvi dominical de cromos, i el bon ambient que s’hi respira. O sobre l’extraordinari concert de Pat Metheny al Palau de la Música Catalana. O sobre el llibre Merèixer la victòria, el gran relat que ha fet David Madí del procés sobiranista i les seves (nostres) mancances. O sobre les xerrades que de tant en tant faig a grups d’alemanys que ens visiten i com la seva opinió i coneixement de Catalunya han anat evolucionant els darrers anys. O sobre la iniciativa privada del Cim d’Àligues, a Sant Feliu de Codines, i l’eterna contradicció entre tenir animals en captivitat i la bona funció pedagògica que fan, a banda del fet que són animals que no tindrien opció de sobreviure en llibertat.

Sobre qualsevol d’aquests temes hauria pogut escriure més llargament del que no he fet. Sobre qualsevol d’aquests temes hauria tingut la mateixa síndrome de l’impostor, de no saber-ne prou, més enllà potser d’una mínima traça per a aplegar paraules i combinar-les. Sempre amb la sensació que tothom ja està saturat d’informació i que difícilment passaran (passareu) de la tercera línia. Amb sort. Només si el títol té prou ganxo per a provocar el clic inicial, el que obre la porta dels nostres texts, alimenta els nostres egos i potser sí que, de tant en tant, a algú li serveix per a esbossar un somriure, passar una bona estona o endreçar els propis pensaments. En tot cas, si no heu llegit aquest article, tampoc no passa res: no tractava de res en concret.

 

Avui es compleixen dues setmanes de fang i de desesperació. De famílies trencades i negocis arruïnats. De pobles sense ponts i de ponts sense baranes. Probablement, les famílies han soterrat, en silenci i amb llàgrimes de fang, bona part dels més de dos-cents morts que va fer la inundació més potent que es recorda al País Valencià en l’època contemporània. Ara a les famílies els ha quedat un forat fet de llot i d’absències, i encara més a aquelles que no troben els cossos dels seus éssers estimats i fan part de la llista de desapareguts.

A la majoria de les poblacions, el fang ja no nega els carrers, ara hi ha una capa d’argila seca i polsosa que vola invisible i es clava per tots els porus, que entra a la boca i als ulls i es diposita damunt els cabells. En alguns altres, sí que n’hi ha encara, de fang pastós i malalt que s’enganxa a les botes i frena el pas.

I, com que no poden més, ahir, que Carlos Mazón havia anunciat que visitaria Torrent per a revisar com anaven les obres de la CV-33, uns veïns el van acompanyar i el van escridassar. Li van demanar la dimissió i el van convidar a sojornar a Picassent, en referència a la presó. Els mateixos lemes que es van exclamar dissabte en la gran manifestació de València, que ell diu que respecta. Però, abans o després d’aquest esbronc, Mazón va tornar a ser el verbós de sempre i va continuar reescrivint, sense gens d’èxit, els fets del 29 d’octubre.

Carlos Mazón: un president cuit dins el seu brou

Escampar les culpes

Ahir va dir que havia repassat què va passar els dies anteriors i va veure que sí, que la Generalitat havia emès avisos i durant aquell dia també. “Fins a aquella alerta final, d’acord amb les darreres informacions que, sobre la presa de Forata, traslladava el govern d’Espanya.” Quan diu “el govern d’Espanya” vol dir la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, que depèn del Ministeri de Transició Ecològica que dirigeix Teresa Ribera. No va tornar a dir allò dels dos dies en un ni la revolució hidrològica que s’ha inventat per a evitar de dir les coses pel seu nom.

Carlos Mazón, que sap que va malbaratar tot el crèdit de president en el forat d’unes quantes hores que no pot justificar, i que es prepara per a la compareixença a les Corts, va tornar a esguitar les responsabilitats a tothom. Mentre ell entra i surt del Centre d’Emergències, algú li deu escriure el guió que llegirà sense enrojolar-se i, mentrestant, va amollant avançaments per veure si funcionen. Globus sonda impermeables al dolor de tanta gent.

Amparo Tortosa: “No et pots quedar dinant incomunicat si abans hi ha hagut una alerta roja”

Per exemple, per a excusar la seua absència de la reunió del CECOPI, va voler embrutar la professionalitat dels tècnics d’uns quants organismes, aquells que veiem asseguts en la taula en forma de U al costat dels polítics, tot dient: “El CECOPI estava vàlidament constituït. Vull recordar que el president de la Generalitat no és membre d’aquest òrgan i els membres que hi havia allà, i eren plenament operatius, i rebien les informacions, no necessiten una presència política per a prendre les decisions.”

Amb aquesta frase intenta d’exculpar que no era allà on havia de ser, que no va fer bé el seu paper de president i que el resultat va ser fatal. I, de passada, amagar la culpa pel retard a enviar l’alarma als mòbils. Però, de retruc, admet que les informacions sí que arribaven al centre de comandament i, encara, carrega als tècnics la responsabilitat de no prendre decisions que són plenament polítiques.

I tot això ho diu perquè continua amb el constructe: “Jo dic que tothom, hi estem tots obligats, haurà de repassar els errors que es van poder cometre. Jo crec que n’hi ha un que és clar: potser no vam prestar prou atenció a la rambla del Poio; no haver tingut una millor informació, encara que no és competència estricta ni exclusiva de la Generalitat Valenciana; i haver estat tan pendents de la presa de Forata que, afortunadament, no es va desbutzar.”

Al final de la frase diu que van estar molt pendents de la presa de Forata, però no fa gaire dies es queixava que la Confederació Hidrogràfica del Xúquer no l’havia avisat fins molt tard de les dificultats que podria tenir l’embassament. Forata va començar a desembassar a les cinc de la vesprada. Els registres de les preses es poden consultar en la pàgina web de la CHX i es pot veure com els registres –l’aforament, com s’anomena– s’actualitzen cada cinc minuts.

Dient això, el president admet, tot i que de manera difusa i compartida amb més gent, la possibilitat d’haver comès errors. No demana disculpes. Potser també se les guarda per a dijous, quan farà disset dies del desastre. En cap cas no es va fer responsable de no haver cancel·lat l’agenda per concentrar-se a prendre les decisions pertinents a fi de protegir la població d’una tempesta colossal. Un temporal que, encara que l’alerta s’hagués decretat unes hores abans, hauria fet danys materials incommensurables. Però s’haurien salvat moltes vides.

Negligència i deixadesa de funcions

Diu el Diario.es que el mateix dia de la gota freda, el 29 d’octubre, en una conversa informal amb els agents socials amb qui va parlar del pressupost del 2025, es va referir en to burleta a la decisió de suspendre les classes que el dia abans havia pres la Universitat de València. A aquelles hores, Utiel ja s’havia negat. Potser hi havia morts i tot.

Per bé que diga ara que ha repassat els fets, i que els dies anteriors la Generalitat havia emès avisos, no estava en el pensament del president preocupar-se per un temporal que, abans de començar, ja era qualificat d’històric. En cap moment no va pensar que allò podria fer mal a la població. En cap moment no va pensar que potser aquell dinar “privat de faena” que tenia no era tan urgent com ser al costat dels equips d’emergència o emetre missatges en totes les televisions i totes les ràdios demanant a la gent que cercàs un lloc segur.

Ara va teixint una teranyina dialèctica perquè no vol assumir la seua responsabilitat i la del seu equip. Eludeix l’article 10 del capítol I de la llei de protecció civil i gestió d’emergències, que diu: “El Consell és l’òrgan superior de direcció i coordinació de la protecció civil de la Comunitat Valenciana en l’àmbit de les seues competències.”

Totes les afirmacions d’aquest guió reescrit s’orienten a culpar el govern espanyol. En això, el Partit Popular a Madrid sí que l’hi ajuda, perquè és una eina més per a erosionar, encara més, Pedro Sánchez. Però no l’ajuden en res més, perquè pràcticament a la mateixa hora que Mazón s’exculpava de tot, el portaveu, Borja Sémper, es va limitar a dir que ara no era el moment de depurar responsabilitats. Que ja hi hauria temps.

Reestructuració del govern

En la mateixa compareixença davant els mitjans, el president Mazón va tornar a citar tothom a la seua compareixença davant les Corts. Aquell dia, va dir, es començarà a parlar de política per a evitar la difusió de mentides, insinuacions xocants i, fins i tot, desagradables. Quan li van preguntar si pensava dimitir o destituir cap membre del seu govern va tornar a dir allò de treballar cada dia per ajudar les víctimes i no deixar-les desemparades. A continuació tornà a jugar amb el llenguatge per a dir que treballava per a adequar l’estructura del govern a la reconstrucció.

Aquesta reestructuració del Consell, de facto, ja ha començat. Les regnes de la comunicació les ha agafades Susana Camarero, la vice-presidenta i secretària del Consell. Ruth Merino, la consellera d’Hisenda i la portaveu oficial, ha desaparegut d’ençà del mateix dia 29 d’octubre que és quan va fer la darrera conferència de premsa després d’una reunió ordinària del Consell. La titular d’Emergències, Salomé Pradas, tampoc no ha tornat a dir res més d’ençà que va admetre un desconeixement estratosfèric d’una de les àrees del seu departament quan va dir que ignorava que el sistema Es Alert ja era operatiu.

Hi ha, encara, als pobles negats, exèrcits de soldats i exèrcits de voluntaris. També hi ha un exèrcit de veïns que han abaixat els braços perquè ja no poden més, quinze dies després d’aquella barrancada, avinguda, riuada, fos que fos que baixava implacable cap a l’Albufera. Veïns que miren sa casa, que ja és buida de tot, però que fa fortor de podrit i de floridura. Veïns que potser han recuperat l’electricitat a casa i la cobertura al mòbil i poden veure com el president de la Generalitat discuteix en públic amb una ministra si l’aigua s’ha de bollir o s’ha de calfar.

The Washington Post · Robyn Dixon, Natalia Abbakumova

En el primer episodi de la nova temporada del programa de telerealitat rus Mare a setze anys, que segueix el cas de noies adolescents que s’han quedat embarassades involuntàriament, ningú no pensa en l’opció de l’avortament. La Tània no vol tenir un fill amb el seu xicot Nikita, un irresponsable de cap a peus, però ni ella ni la seva mare es plantegen cap opció que no sigui continuar l’embaràs. Al final de l’episodi, tot es resol: el nadó neix i la família viu feliç per sempre.

En temporades anteriors del programa, alguns personatges tractaven la qüestió de l’avortament, si més no. Però ara aquesta pràctica no sols és ma vista a Rússia, sinó que aviat serà il·legal.

Una nova llei contra la “propaganda antinatalista”, que penalitza la difusió d’informació que defensi de no tenir fills, ha superat la primera lectura al parlament rus. El text no defineix explícitament què s’entén per “propaganda”, concepte que podria incloure qualsevol contingut que presentés les persones sense fills com a satisfetes vitalment, segons organitzacions de drets humans.

La llei arriba en el context d’una llarga crisi demogràfica a Rússia, en què les morts superen amb escreix els naixements i la població és com més va més envellida. La solució, per al president Vladímir Putin, és el retorn als “valors tradicionals russos”, cosa que inclou instar les dones a formar famílies nombroses.

Putin ja ha dit algunes vegades que la qüestió de la crisi demogràfica russa “l’obsessiona” i que la considera un problema de seguretat nacional, atès que la perspectiva d’un declivi demogràfic a llarg termini comporta el risc d’una pèrdua del poder rus al món.

Prohibit queixar-se

La prohibició de la “propaganda antinatalista” forma part d’una campanya més àmplia del govern rus per a pressionar les dones perquè tinguin com més fills millor.

Daria Serenko, dissident exiliada i cofundadora del moviment Resistència Feminista contra la Guerra, assegura que la llei és un advertiment a les dones russes que els seus cossos es troben ara sota el control de l’estat.

“L’estat vol tenir el monopoli del teu cos, de la teva veu, de la teva vida privada, de tot”, alerta. Però, fins ara, les dones russes s’han mostrat poc predisposades a defensar els seus drets, pel risc de ser detingudes.

“Hi ha un silenci eixordador”, afirma Serenko. “És un tabú: les dones no en parlen; tenen por. Ningú no vol acabar als tribunals, perquè tots sabem molt bé quines en seran les conseqüències”, continua.

La prohibició de la “propaganda antinatalista” podria castigar, per exemple, les dones que parlin en públic, simplement, dels problemes que han tingut com a mares, segons que explica el grup rus de drets humans First Department. La llei també podria imposar restriccions als anuncis d’anticonceptius, segons aquest grup.

Quan el projecte de llei va ser aprovat en primera lectura, un dels grups més grans de suport a la maternitat de VKontakte, la versió russa de Facebook, va dissoldre’s immediatament. El grup, amb més de 148.000 membres, servia com a fòrum perquè les mares compartissin els seus dubtes sobre la maternitat, sense vergonya ni temor de ser jutjades. Moltes usuàries feien servir el grup per queixar-se de l’alt cost de tenir fills, per exemple, o de la càrrega d’haver de fer totes les tasques domèstiques, sense suport dels seus respectius marits.

La crisi demogràfica assola Rússia

El demògraf independent rus Alexander Raksha ha calculat que, enguany, les defuncions a Rússia superaran de 608.000 els naixements, cosa que es traduirà en un descens global de la població d’unes 550.000 persones.

Al setembre, l’agència estatística russa va informar que el nombre de naixements durant el primer semestre de l’any havia caigut a 599.600, el més baix d’ençà del 1999.

El descens de la població “és catastròfic per al futur de la nació”, segons que va declarar aquest juliol el portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov. Putin ha demanat que es recuperin les “tradicions meravelloses” del passat, en què no era inusual que les mares tinguessin entre set fills i vuit.

Les autoritats russes han adoptat un enfocament com més va més intervencionista quant a la natalitat: posen entrebancs a l’accés a l’avortament i reprimeixen això que el Kremlin qualifica de “ideologies destructives” importades d’Occident. Rússia ha prohibit el moviment LGBTQ+ amb el pretext de combatre l’extremisme. I, per la seva banda, onze regions russes han prohibit al personal mèdic que recomanin a les dones que avortin.

Alguns ministres russos han demanat a les dones que formin una família tan bon punt facin divuit anys; uns altres s’han pronunciat en contra de les dones que cursen estudis superiors.

Molts legisladors i figures públiques russes han demanat d’aplicar un impost sobre les dones que no tinguin fills, una proposta molt semblant a la taxa que va imposar en el seu moment el dictador soviètic Ióssif Stalin.

La televisió i internet, controlats per l’estat, van plens d’anuncis de servei públic que enalteixen els avantatges de tenir famílies nombroses i de viure al camp. Un anunci antiavortista presenta una parella jove que rep, de nit, la visita del seu futur fill, que es presenta dient: “Sóc la vostra felicitat”. La dona el deixa entrar tot i la reticència del seu xicot, que li diu que no tenien previst de tenir fills. Ella li respon: “No es pot planificar la felicitat, oi que no?”

Les dones, “guardianes de la llar”

Les tanques publicitàries anuncien línies directes, ateses per activistes antiavortistes, per a persones amb dubtes sobre l’embaràs. Aida, una activista feminista russa que fa servir un pseudònim per a parlar amb The Washington Post, explica que va trucar-hi i va fer-se passar per una estudiant de divuit anys embarassada, sense pis i amb el xicot destinat al front ucraïnès, que cercava informació sobre l’avortament. El seu interlocutor va pressionar-la perquè tingués el fill.

“Em van dir coses com ara: ‘Bé, que el teu xicot es mori no és el pitjor que pot passar, perquè aleshores rebràs diners’. La veritat és que va ser tot molt sòrdid”, explica.

L’Aida també es va fer passar, durant un mes, per voluntària d’una organització antiavortista finançada per l’estat, Dones per la Vida. El grup es dedica a cercar paraules clau a les xarxes socials –com “avortament” o “part”– i, tot seguit, es posa en contacta personalment amb les autores dels missatges per pressionar-les perquè no avortin.

“A vegades et manipulen i diuen: ‘El teu deure com a dona és tenir fills’. Unes altres vegades, senzillament, menteixen i et faciliten informació mèdica falsa sobre el desenvolupament del fetus”, diu l’Aida.

Aquest setembre, en declaracions al Fòrum Euroasiàtic de Dones, a Sant Petersburg, Putin va dir que les dones russes continuaven essent “les guardianes de la llar i els pilars de les famílies nombroses”, i va afegir que el govern encara havia d’anar més enllà per estimular la natalitat de les dones russes.

Per a l’Aida, les prohibicions del govern –destinades a fer augmentar els naixements i a dificultar l’accés a l’avortament– evidencien que el règim veu les dones russes com a màquines que pot utilitzar com vol.

“Una dona és com una incubadora que porta al món nous guerrers, noves persones que seran explotades”, denuncia. I afegeix: “Això es veu molt en la propaganda, com ara, els anuncis que insten les dones a parir futurs soldats que protegiran la nostra terra.”

Natalia Abbakumova, de Riga (Letònia) estant, ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

El metge, historiador, i professor Salah Jamal (Nablus, 1951) és un dels grans referents de la comunitat palestina a Catalunya. Soci d’Honor de l‘Ateneu Barcelonès (on va conèixer Josep Pla), aquest dermatòleg pare de tres fills, casat amb la Maria Rosa, ha estat professor a la Universitat de Vic i a la de Barcelona, i en aquesta entrevista ens parla de la guerra a Gaza. Parlar amb Jamal, membre de l’Associació catalana de Jueus i Palestins també és veure l’evolució d’una persona que havia cregut en la solució pragmàtica dels dos estats, i ara ja no. Jamal explica que la gent, en Hamàs, hi veuen lluitadors, comparats amb Fatah. Jamal creu que Hamàs és un legítim guanyador d’eleccions que acabarà caient perquè els seus postulats religiosos no combregeun amb el segle XXI. En aquesta entrevista el senyor Jamal també ens parla dels seus orígens familiars i de la importància d’una mare que creia en enviar els deu fills a estudiar a l’estranger. Ho va aconseguir.

—A què es dedicava la vostra mare?

—La meva mare marca la nostra història familiar. Ella és de soca-rel de Nablus. No eren rics, però tampoc no eren pobres. Per una qüestió prèvia, vam anar a Bisan i, a la guerra del 1948, els israelians ens van expulsar i vam tornar a Nablus. Ella tenia molta relació amb la “gent important” de Nablus i se li va ficar al cap la idea d’enviar els fills a estudiar una carrera universitària a l’estranger, com feien ells. El pare li va dir que érem refugiats, no teníem diners, i que no volia invertir en les quatre coses que quedaven. Però la mare va obrir la capseta que tenia amb joies del dot del casament, ho va vendre i els diners els va donar al primer fill per estudiar. El meu germà gran va anar al Caire, va començar a estudiar, va ser expulsat d’aquí, expulsat d’allà, per qüestions polítiques, i al final va acabar la carrera i va començar a pagar els estudis del segon germà. El segon va pagar els del tercer, el tercer els del quart i fins que em va tocar a mi.

—Vós sou el cinquè fill?

—No, el penúltim de deu. I tots deu tenim carrera. La mare va parir divuit vegades. Alguns van morir de petits, alguns es van perdre. Cada fill, amb els diners que guanyava, pagava la carrera del següent.

—Boníssim. El vostre pare de què treballava?

—Ara obria una botiga, ara la tancava, un fracàs. Era un desastre.

—Éreu una família molt religiosa, poc religiosa, gens religiosa?

—Gens. Jo mai no he vist el pare en una mesquita. I els germans tampoc.

—Soleu explicar que va ser un xoc el canvi de viure sota el règim Jordà a l’ocupació israeliana.
—El gran canvi era que la lluita era més dura. Saps per què? La lluita contra els jordans no tenia consistència. Primer, perquè són àrabs, la majoria són musulmans (també hi havia cristians entre ells), i llançar una pedra contra un policia jordà ho feies amb recança. Ara, ho feies, perquè els palestins odiem tot allò que porta uniforme. Sempre hem estat sota l’imperi otomà, sota l’imperi anglès, tota la gent que treballaven per a ells, eren més que botiflers. Passa que els jordans són desgraciats, com nosaltres. En canvi, quan lluitaves contra un colonialista israelià o europeu o ianqui, supremacistes, que venien d’Europa, parlaven d’una manera molt diferent, volien humiliar-te, volien expulsar-te, destrossar-te, llavors la lluita tenia un significat diferent. Un significat amb més raons. Tenia les causes totalment justificades.

—Vau arribar a Barcelona sol, sense pare, mare ni germans, a estudiar, l’any 1969.
—Quan vaig arribar aquí no hi havia cap àrab, o no els havia vist. Passava setmanes, mesos, sense parlar àrab amb ningú.

—I l’Ateneu Barcelonès us va fer de casa.

—Sí, hi vaig conèixer en Jordi Solé Tura, en Soler i Barberà, l’Agustí de Semir. A mi m’espantava en Josep Pla. Sempre em deia: “Vine aquí, Mohamed.” Em deia Mohamed, el paio. Jo no sabia ni qui eren o què representaven. En Josep Pla, gran prosista, a banda que era un criptofeixista, era un garrepa impressionant. Jo hi anava cada dia, a l’Ateneu, per estudiar. Per estudiar una carrera en una altra llengua, has d’estudiar quatre vegades més que un nadiu.

—Heu estudiat medicina i història.

—Medicina és una responsabilitat. L’altra és llegir una novel·la. He fet de metge tota la vida. Dermatòleg, primer a la pública, després amb consulta. També vaig fer de professor a la Universitat de Vic i a la Universitat de Barcelona, de gastronomia i d’història del món àrab.

—Quins noms tenen els vostres tres fills?

—El primer, Gebran, com el poeta. El segon, Marc, i el tercer, Bernat. Un és professor de català. Un altre treballa a Metges Sense Fronteres, en l’àmbit logístic. I el tercer és psicòleg dels animals. La dona és catalana de soca-rel. Es diu Maria Rosa. La vaig conèixer a l’Ateneu Barcelonès, on sóc soci d’honor.

—Per acabar la part biogràfica: el Primer d’Octubre del 2017, què vau fer?
—Vaig anar a votar aquí a la Riera Sant Miquel. Cada vegada que toco el tema de Catalunya, penso que sóc palestí i naturalment estic a favor de l’autodeterminació de tots els pobles, i com a plus, rebobino i poso davant meu el personatge d’Aznar. Llavors voto amb entusiasme que sí a l’autodeterminació. I quan em parlen des de Catalunya em poso davant d’uns personatges supremacistes de la dreta catalana, després ja dic mira, em fan dubtar!

—Passem a l’actualitat: com llegiu el 7 d’octubre?
—Una forta operació militar de Hamàs, que va aprofitar el moment. Aquesta gent, a Israel, són tan narcisistes, tan poderosos, que creien que aquests desgraciats apatxes no podrien. I era el moment adequat, després de massacres, d’incursions, d’assassinats. Un any abans havien matat 400 persones a Gaza. Uns franctiradors, rere uns turons. Espoliació de terres, profanació de mesquites, detencions administratives. Abans del 7 d’octubre, l’estat d’Israel i els Estats Units creien que el fet de normalitzar les relacions de l’estat d’Israel amb els règims àrabs, els Acords d’Abraham, la causa palestina s’havia liquidat. Netanyahu presenta a l’ONU un mapa en què omet totalment Palestina, que no existeix. I ningú no li va tossir a la cara. Aquí estem perduts, pensava la gent. I Hamàs actua aleshores per desesperació.

—Fa poc vaig entrevistar Grossman, pacifista israelià, molt deprimit perquè el seu bàndol, l’esquerra israeliana, ha caigut del tot, i Netanyahu s’ho ha emportat tot. Vós teniu la mateixa por que Grossman? I que Hamàs, molt lluny de vós ideològicament, s’ho quedi tot? I que l’esquerra palestina quedi sota la força de Hamàs?

—Mira, va haver-hi unes eleccions a Palestina. Les úniques, transparents, i va guanyar Hamàs. Per què no ho accepta la comunitat internacional? En canvi, sí que accepta quan l’extrema dreta feixista i ultraortodoxa israeliana guanya les eleccions? Tu em fas la pregunta i jo et faig la pregunta. Per què no s’accepta la victòria de Hamàs? I aquí? Que no estan guanyant les eleccions partits feixistes i neonazis, a Europa?

—La legitimitat de Hamàs a les eleccions no la nego. Però la meva pregunta era si no teniu por que les vostres idees laiques, amb Hamàs, no triomfaran.
—Si la societat palestina vota per Hamàs, i Hamàs respecta les altres alternatives, a mi no em fa mal. Perquè crec que Hamàs, en quatre anys, no sabrà governar. Som al segle XXI i la tecnologia i la informàtica xoquen molt amb el discurs religiós. No aguantarà quatre anys. Et donaré un exemple molt petitó i em donaràs la raó: a Algèria, les primeres eleccions van ser municipals. Els islamistes van guanyar amb un 70%. I les segones eleccions, al cap de mesos, van ser les legislatives. No van arribar al 55%. Els havien vist governar.

—Els familiars i amics a Palestina, què us diuen?

—Que abans Hamàs no tenia aquest suport, i que ara en té més. A Cisjordània, Mahmud Abbas s’ha baixat els pantalons. El govern fantotxe palestí ho declara clarament: no vull guerres, intifades, revoltes, no a la lluita armada. Abbas diu: “Sóc un paio pacifista i recorro al dret internacional, a la Haia.” I l’estat d’Israel és tan feixista i de poca vista, que en comptes de donar-li marges i suport, fa la contrària: expropiació, profanació de les mesquites, expropiació de l’aigua. Hi ha 750.000 colons fanàtics i psicòpates amb armes que maten a Cisjordània. I en comptes de plantar cara, Abbas recorre a l’ONU, que és un cementiri d’elefants. La gent què veu en Hamàs? Gent que planta cara, lluita i defensa la gent. La gent no és estúpida. Jo sóc pacifista, però si t’estan destrossant d’una manera indefinida, i aquests sí que et defensen…

—Vós seríeu un partidari de Fatah desenganyat?

—No, mai no he estat de Fatah. A mi em representava el Front Popular, que era una organització marxista leninista que pregonava una Palestina comuna, per a tots, jueus, palestins, drusos, cristians, demòcrates, igualtat de tots. Això era la meva línia. Però aquesta línia ja ha desaparegut perquè hi ha una polarització entre Fatah d’Abbas i Hamàs. I jo m’he quedat perdut. Perdut no, orfe, però realment sé analitzar. Vull una solució pacífica, però amb l’expansionisme israelià és impossible.

—M’estava mirant els Acords d’Oslo i com de lluny estem de Rabin i Arafat. Llegits ara, semblen impossibles alguns acords: Israel donava tot Gaza i el 90% de Cisjordània.

—Això, teòricament. Perquè vegis la fal·làcia de l’estat d’Israel. Com pot ser que al cap de dos dies continuaven creant colònies i estats d’emergència, ofegant els palestins? Com pot ser això? I no assentaments de caravanes de l’oest. Parlem de grans edificis, de camps de golf, universitats, escoles…

—Per a mi el gran pecat dels israelians és aquest. Els colons. I el dels palestins, si m’ho permeteu dir, el tema dels refugiats. Dels exiliats. N’havien expulsats 750.000 que, amb els anys, i fills, han arribat a ser 5 milions. Amb els Acords d’Oslo van dir: “Si volen tornar a la banda de Palestina, poden. I a Israel, també.” Home… que tornin a Palestina, però a Israel? No fèiem dos estats?

—Això no és veritat. Estàs mal informat. Arafat va dir: “Aquí hem de resoldre el tema dels refugiats.” Però a mi em diuen, torna a Palestina, i jo no tornaré a Palestina. La meva vida és aquí. Però vull tenir dret de retorn. Vulguis o no, tenim la sensació, els que som fora de la nostra llar, que vivim de prestats. Què vol dir el dret de retorn? Que si un dia vull tornar a la Palestina, a Nablus, que hi pugui tornar. I si no, per a la gent expulsada de la Palestina històrica, una indemnització, encara que sigui simbòlica. I aquest no és el meu cas, és el cas de la gran majoria de la gent. Però jo vull el dret de retorn. Per què? Perquè si algun dia l’Abascal governa amb l’Orriols, i diu moros fora, què? I no estic dient bajanades. Doncs aleshores, adeu, i torno a Nablus.

—Cap problema, podreu tornar-hi, perquè és Nablus. Però un altre que vol tornar a Yafō, a Israel? D’això es queixava Israel.

—Excuses, com sempre, A Yafō diran: “Escolta, una indemnització i va que xuta.” Arafat va insistir molt en els palestins del Líban. Estaven i estan en una situació molt paupèrrima. Al Líban, està prohibit que els palestins treballin en 80 professions. Al Líban no poden treballar, gairebé. Perquè saben que si al Líban afegeixen els tres-cents mil o quatre-cents mil palestins, que són sunnites, es desequilibra tot. Llavors van dir que tinguin feines de merda i que els enviïn diners els familiars. I Arafat va dir: “Ei, això s’ha de solucionar. Que puguin tornar.” Però tu creus que nosaltres demanem a l’estat d’Israel de tornar sis milions de persones en un país de sis milions de jueus? Això no ho accepta ningú. I Arafat ho sabia, i tothom ho sabia. Ara, un estat palestí, a Cisjordània i Gaza? Ja han matat aquest idea. Un estat palestí ara per ara és quasi impossible.

—Per què?
—És impossible fer dos estats. La solució dels dos estats és impossible. És impossible fer un estat amb 750.000 colons que ocupen, compte, el 80% de Cisjordània. Qui ha matat la idea dels dos estats? Com l’ha matada? Amb colons. I Europa ho sabia, i els Estats Units ho sabien. I aquí els que criden dos estats són mentiders, són hipòcrites. Si tu dius dos estats, has de fer alguna cosa per executar la idea.

—És la cosa que als europeus i als americans ens xoca més. Dos estats és la solució, diem. I veniu vosaltres, no només vós, també els israelians, i ens dieu que dos estats, no.

—És impossible fer un estat palestí a Cisjordània, és un territori totalment esquarterat, amb murs i punts de control per tot arreu, colons, colònies dominant tot el territori. Neteja ètnica subtil i tocs de queda, cada dos per tres.

—Vaig estar a Hebron: al carrer principal, al primer pis, xarxes. Els colons de dalt feien caure merda. I els vianants s’havien de protegir amb xarxes.

—Són 400 colons que dominen la tercera part d’Hebron, amb tres mil o quatre mil soldats per protegir-los. I encara sort que ho has vist tu.

—Dieu que dos estats no. I que opteu per un sol estat. Hamàs i Netanyahu junts? Costa de creure.
—No et va costar la idea de Sud-àfrica? I mira que es mataven.

—Però per a això necessites un Mandela i un De Klerk.

—Hi havia un De Klerk i hi havia un Mandela, i els van matar ells. O no? Un amb un tret [Rabin] i l’altre enverinat [Arafat]. Per tal de no fer aquest acte de pau, sempre inventen alguna història com excusa. Abans, que era Saddam Hussein el culpable de no arribar a la solució. Després era Arafat, i abans Nasser, i ara Hamàs, i més tard Sinwar. I cada vegada inventen algun hipotètic tap que n’és el culpable. Mai no ho són ells.

—Un sol estat l’arribarem a veure?

—No. Jo no.

—I dos estats tampoc?

—Dos estats… Ara no hi crec.

—I de jove, amb Rabin, hi crèieu?

—Sí. No jo, la majoria dels palestins hi crèiem. Però vam acceptar el 22%, i ells es van quedar el 78% de la Palestina històrica. O sigui, els moldaus i els russos i els ucraïnesos van allà colonitzen, i expliquen no sé què dels avantpassats, que és una merda de mentida perquè aquesta gent venia d’Europa. I no són ni semites, són khàzars.

—Això que els jueus d’Israel són d’Europa, no sé. Molts venen de l’Irac, de l’Iran. I parlen àrab! El 80% de l’actual Israel són jueus amb arrels als països àrabs. Aquests són colons europeus?
—El 80%, no ho són. Però nosaltres sí que creiem en els jueus aquests, originaris de països àrabs. Els acceptem, amb aquests jueus mai no hi hauria problemes… Però un jueu rus, moldau, alemany, amb un tarannà colonialista, sí que tenim problemes. Originalment, el problema dels jueus era un problema europeu. El gruix dels europeus tenen un tarannà d’antisemites, racistes i creguts. I tenien aquest problema jueu a Europa i vam veure que amb aquesta idea de l’estat maten dos ocells d’un sol tret. Primer, ens desfarem dels nostres jueus i els enviarem a Palestina i després, amb ells, creem una avançada militar que defensarà els nostres interessos. No els nostres valors, els nostres interessos. I ells ho venen com que lluiten contra els bàrbars. Més bàrbar que l’estat d’Israel ara no existeix.

—Teniu amistat amb gent de l’esquerra israeliana, amb qui parleu d’aquestes coses?

—Jo abans hi creia, però per a mi no existeix un colon d’esquerres. Per a mi tots són colonialistes. Mira què deia Walter Benjamin a Cartes a Shlomo, quan Shlomo li envia un salconduit per arribar a Israel: “Prefereixo morir abans de ser colonialista.” I el van matar. Einstein: “En ma vida he pensat a colonitzar.” Aquests sí que són d’esquerres. Però el que va allà a colonitzar i es presenta aquí de pacifista i global?

—Però vós en un moment sí que hi havíeu arribat a creure, en els dos estats. I ja us semblava bé, no?

—No em semblava bé, no. Però és el que diuen del pragmatisme. Tu has de saber realment on pots arribar. Tenim una situació amb set milions de jueus allà. Què fem amb ells? O una guerra tota la vida, o arribar a una reconciliació pragmàtica. He perdonat el 78% del país. Jo em quedo amb el 22%. Què vols més? I tu ho saps ara que Netanyahu està reconfigurant el Pròxim Orient. Aquest senyor és com un fuhrer. I jo us aviso, a vosaltres, europeus, el nazisme torna. I si vosaltres, els europeus i els americans, normalitzeu aquest genocidi que hi ha a Palestina, us asseguro que ho pagareu car. Els nazis van avançant i algun dia us tocarà. I serà tard.

—Amb Hamàs passa el mateix, no?

—Quants avions i bombes atòmiques té Hamàs? Com no podem justificar el que estan fent, llavors parlem de Hamàs com un tap, religiosos, extremistes, no sé què. Et dic una cosa que el 99% de l’opinió pública no sap. A la carta fonamental de Hamàs, que van canviar el 2018, diu…

—… que accepta les fronteres del 67. Ho sé.

—Què vols més?

—Hamàs comença la carta amb set punts més explicant la devoció a Al·là.
—El que vulguis. Però accepta la resolució del 242. I això tu ho has d’agafar per aquí.

—La carta diu que accepta les fronteres del 1967, provisionalment. Hamàs no renuncia a quedar-se per a Palestina tota la terra. L’actual Israel, inclòs. Com ho valoreu?
—Les enquestes ho diuen: la immensa majoria dels palestins acceptaven els Acords d’Oslo. Els discursos de cara a la galeria de Hamàs són fútils. Per contra, observa els discursos de la dreta israeliana. Digues-li a un israelià que marqui les fronteres de l’estat d’Israel, no t’ho farà. Perquè les seves fronteres sí que són provisionals i les canvien amb el seu expansionisme a sang i foc. Mira els mapes: Israel contínuament avança a costa de llurs veïns.

—Vós dieu que Hamàs perd en quatre anys el govern, si es pot votar. Però Gaza se l’han fet a seva i tenen suport.

—Tenen suport per què? Per una cosa, no hi ha ni un lladre entre ells. En canvi, tu vas a Cisjordània, tots són lladres.

—Amnistia Internacional i Human Rights Watch han denunciat que abans del 7 d’octubre, Hamàs detenia i torturava opositors. Manifestants pel preu del cost de la vida.
—La policia aquí no carrega el Primer d’Octubre? I no compararé. Ells es veuen els més votats i saben perfectament que les manifestacions aquestes estan promogudes pels altres. Però això és una altra història. Per una altra banda, anem al gruix del tema. Hamàs no aguantaria quatre anys. La gent aspira a tenir casa, tecnologia, cinema, teatre. Però el que és infame del món occidental és que sempre exigeixen a les víctimes, al poble ocupat, a tenir més valors morals que no als botxins i a les forces d’ocupació.

—I Hamàs, no?

—Hamàs, no. Ja no vivim al segle XIX, vivim al 2024. El 2024 la gent no accepta aquestes idees.

—Que tant Netanyahu com Hamàs tinguin aquesta força, no sé…

—Netanyahu té un poder. Un estat feixista. I a més tots els neonazis i poderosos estan a favor de l’estat d’Israel. És el seu braç armat i executiu.

—Però no únicament. David Grossman també vol l’estat d’Israel. I no és feixista.
—L’esquerra israeliana la poso entre cometes. Com pots ser l’esquerra israeliana i estar a favor de la destrossa que hi ha a Gaza? Escolta’m, una cosa de venjança, d’acord. Primer dia, el segon dia ja han matat 2.000 persones. Però quan no pares i destrosses la meitat de Gaza, home… Però tenen un pla. I el pla és annexionar tota Palestina i fer neteja ètnica. Mira les declaracions de llurs ministres, ho diuen clarament i sense embuts, i el món, ni piu.

—Per anar acabant: als vostres fills els heu parlat en àrab?
—Als dos primers, no. Jo pensava com tothom, que hi tornaria. I que ja l’aprendrien a casa. I quan te n’adones, ja tenen dotze o tretze anys i ara ja no és possible. Al tercer el vaig enganxar. Com que em quedava aquí. I el parla.

—Els àrabs que conec, molts no parlen àrab als fills. Per què?

—Perquè tenim la sensació que vivim en un lloc de prestadors. Penses que estàs aquí i tornes. I t’espaviles i t’integres. Si vols espavilar-te, t’has d’integrar. Integrar en el sentit no de l’Orriols, de menjar botifarra, integrar-te és aquí hi ha un semàfor vermell, has d’aturar-te igual que els altres. Hi ha uns impostos, els has de pagar. I quan passegem per aquí, bon dia, bon dia, bona hora, bona hora.

Salah Jamal. Metge. (Fotografia: Adiva Koenigsberg)

L’any 1968 Joan Fuster va escriure a Serra d’Or un article que, passats els anys, acabà esdevenint un llibret per si sol –especialment celebrat en el moment de publicar-se. Un país sense política era, en definitiva, un clam amarg sobre la incapacitat crònica, en un primer moment dels valencians, però finalment de tots els catalans, per a fer política. No en sabíem fer. No en sabem fer, venia a dir l’escriptor de Sueca.

Per moltes causes. D’entrada, per la manca d’estructures pròpies on exercir-la durant segles; també per una certa tradició diguem-ne anarcoide que ens fa més propicis a la bullanga i a les revoltes que no pas als despatxos; per “poc entrenament”, en definitiva, arribava a dir d’una manera ben gràfica i entenedora.

Quan Franco es va morir i ens van moure, ells, de la dictadura a aquesta espècie de democràcia per on transitem avui, l’invent duia aparellat l’aparició de l’estat de les autonomies i, doncs, d’una classe política que es pensava que seria pròpia, d’una incipient burocràcia local, d’un poder, aparent si més no, autòcton. Sobretot al Principat, que a València i a Palma la cosa sempre ha estat més residual que no pas a Barcelona.

Fuster, fi observador com era, se’n va desencantar de seguida. Va ser dels pocs, com Pedrolo o Xirinacs, que van veure molt de pressa que açò no menava gaire lluny i que una “classe política” –com Déu i el senyor Carles Marx manen– requereix molta cosa més que un parell de nomenaments en un butlletí oficial o un parell de plaques a la porta d’edificis il·lustres. La distància entre un administrador i un polític pot ser molt escassa de vegades, però les conseqüències de tenir una cosa o una altra al capdavant dels afers col·lectius sí que són remarcables.

Passats els anys, tot plegat ha derivat tan malament com podia semblar, i cada dia empitjorem. Les autonomies s’han anat transformant en diputacions grosses, entitats dedicades a ordenar la burocràcia i autoreproduir-se, però despullades de qualsevol intenció política real, d’allò que es diu canviar la vida de la gent. La Generalitat de Catalunya ara fa deu anys, a partir del 9-N, això sí que va ser una altra cosa, una mena de pseudo-estat bastant admirable, o de mig estat, però que els polítics es van encarregar de malbaratar amb les seues picabaralles i que Espanya va rematar ben a plaer amb allò del 155. La resta, res de res. I la Generalitat de Catalunya ara tampoc. Amb Illa, Mazón i Prohens, tots tornem a ser el país sense política que Fuster blasmava amb aquell fuet que feia servir com a màquina d’escriure. I els fets ho demostren.

Mazón, a banda de ser un criminal, és la viva imatge de la impotència política de la nostra societat, de la incapacitat que tenim en aquest camp. Les urnes, és a dir, tots nosaltres, hem posat un incompetent total i un barrut a gestionar la cosa pública. I aleshores passen les coses que passen.

Ja ho sé, que hi ha països independents que també tenen incompetents al capdavant dels governs; la nòmina és abundant. Però l’estat –l’estat com a concepte– rarament deixa de funcionar. Saben que hi ha uns subjectes que emeten avisos meteorològics, perquè són seus, saben que els telèfons reben missatges, perquè són seus, i si cal saben mobilitzar els recursos que calga sense demanar permís a ningú, perquè són seus. Ep!, sense demanar permís de vegades ni al qui, formalment –i sempre transitòriament–, mana. Veure aquests dies Mazón amb la seua ridícula motxilleta, movent-se com un ninot, desespera o fa riure –depenent de l’estat d’ànim de l’observador. Quan te’l mires, ja veus que en ell no hi ha poder ni es fa política. Si de cas, hi veus un més que mediocre administrador de la “Comunitat” –que qui es va inventar un nom tan ridícul ja sabia de quin peu calçaven, les autonomies. He vist presidents de la meua finca de veïns amb més prestància, solvència i capacitat que aquest home.

Però, alerta, que de la Sénia en amunt la cosa no és gaire diferent, tampoc. D’ací a pocs dies en farà cent que Salvador Illa ocupa la butaca de president de la Generalitat i si en aquests cent dies li ha vist ningú res que puga ser catalogat de gest, ja no dic d’estadista, sinó de polític en majúscules, que avise. Dir-ne gris és l’expressió més benvolent. Cap idea, cap projecte, cap anhel, cap direcció.

Aquell seu article primigeni Fuster el va escriure l’any 1968. Han passat prou anys, doncs, perquè puguem haver millorat l’espècie. En l’entremig és veritat que hi ha hagut moments en què, si més no, hem tingut polítics amb el cap moblat i amb projecte. Però al final, entre tots, resulta que no hem arribat encara al punt on havíem d’arribar per posar-nos al nivell mínimament exigible si volíem fer política, que és la independència, és a dir, la gestió completa del poder, sense traves.

El consol i l’esperança és que tenim poble; això sí, un poble extraordinari, com ha demostrat fins ara el procés d’independència, com es va demostrant en la reacció de la gent a la gota freda. Però avui, ara mateix, la punyetera realitat és que som orfes de política i de polítics. Amb majúscules. De persones preparades que sàpiguen agafar tot això que es veu al carrer i conduir-ho a bon port. I el problema, com ja va assenyalar l’homenot de Sueca, és que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. Però si el senyor Fuster, un escèptic de raça, confiava en la gent –i no hauria fet tot allò que va fer si no hagués tingut aquesta íntima confiança en la gent– no veig per què, tants anys després, no hem de continuar-hi confiant nosaltres també. Mal que siga mentre esperem el temps de la política.

 

PS1. Amparo Tortosa-Garrigós és una experta en seguretat i política internacional que ha voltat mig món assessorant en la gestió de crisis i situacions d’emergència sobre conflictes diversos, al Llevant, a països africans, a Ucraïna o a l’Amèrica Llatina. Però en aquesta entrevista que li ha fet Josep Casulleras parla a títol personal, i com a valenciana angoixada i indignada. I parla clar: “No et pots quedar dinant incomunicat si hores abans hi havia una alerta roja”.

PS2. El paper de les xarxes socials en tot allò que ens passa és motiu d’una àrdua i intensa reflexió. Amb el seu estil tan personal i perspicaç, ens dóna la seua opinió Marta Rojals, en aquest article: “Això no ho veuràs a la televisió“.

PS3. Us expliquem tot allò que passa avui, perquè la nostra missió és informar tothom, amb accés obert. Si podeu, en contrapartida, ajudeu-nos clicant ací.

Feia temps que Tània Juste (Barcelona, 1972) volia escriure sobre la seva àvia Pilar i les seves germanes. Cinc dones nascudes a principi del segle XX que van emigrar de l’horta valenciana al barri de Sants de Barcelona per guanyar-se la vida a la fàbrica tèxtil de l’Espanya Industrial, una de les més importants de l’època. Al barri, totes cinc germanes hi viuran, hi creixeran, hi treballaran i hi forjaran amistats. També s’associaran a les principals entitats populars, ballaran sota les garlandes dels envelats de la festa major i s’emmirallaran amb les grans actrius de l’època, com ara Marion Davies o Mary Pickford. Les noies de Sants és un homenatge a les dones de la família de Juste, però també a la vida de barri i comunitat.

—Definiu el llibre com una novel·la costumista, però és sobretot de literatura urbana. Recorda Dolors Monserdà, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Juan Marsé…
—Són veus narratives que porto incorporades sota la pell des que em vaig fer lectora molt joveneta. Imagino que, d’alguna manera, tots aquests universos que elles van crear m’han influït a l’hora d’escriure. Primer, com a lectora i, després, com a escriptora.

—És una història que comença a partir d’una conversa amb la vostra mare. Com va ser?
—Aquelles coses que passen a la vida que, en un moment determinat, tens temps per estar amb la teva mare. Em va acompanyar en una xerrada que havia de fer a Madrid. L’endemà esmorzàvem a l’hotel sense presses, i vam començar a xerrar. Aleshores, jo ja tenia al cap que alguna vegada volia escriure alguna cosa que tingués a veure amb la meva àvia materna, és a dir, amb la seva mare, perquè la vaig conèixer com a àvia els últims anys de la seva vida i d’una manera determinada, però tota la memòria familiar m’havia explicat coses d’ella. En aquest esmorzar vaig començar a estirar el fil i a fer un interrogatori per veure com era l’àvia Pilar i com eren aquelles germanes tan diferents i que, alhora, feien una sola pinya. A partir d’aquí, vaig començar a construir la novel·la al meu cap.

—La vostra àvia era la Pilar, la segona filla de la família Molina.
—La novel·la parteix de la realitat de la meva família, i d’aquí n’he construït una novel·la que és ficció. Realitat i ficció estan absolutament barrejades, de manera que puc preservar la seva intimitat i alhora homenatjar-les. Una part d’aquest homenatge, a banda d’escriure l’essència d’aquestes cinc noies de Sants, ha estat conservar-los el nom de pila.

—Quin record en teniu, de l’àvia Pilar?
—Tinc el record d’una dona que havia estat molt castigada per la guerra, que guardava molts silencis, moltes coses que mai ens va arribar a explicar, ni als néts, ni als fills. Sabia que havia patit molt, però no veia de quina manera. I bé, a través de la investigació que vaig fer per escriure la novel·la, agrupant tota la correspondència familiar de les descendents i de cadascuna d’aquestes cinc noies de Sants, vaig encaixar moltes peces i revelar molts interrogants. Llavors va ser quan vaig descobrir aquestes Pilar, Júlia, Lola, Ángeles i Carmen: com eren en essència quan van arribar de molt jovenetes al barri de Sants provinents del camp valencià, i com es van fer dones i, sobretot, supervivents de la guerra civil espanyola.

“De la meva àvia tinc un record d’una dona que havia estat molt castigada per la guerra”

—I de les seves germanes, què en recordeu? Hi havíeu mantingut el contacte?
—No amb totes, perquè algunes es van morir abans que jo nasqués. Unes altres les vaig conèixer, però era tan petita que no ho recordo. Hi havia dos blocs: les dues grans, la Júlia i la Pilar –que sí que les vaig conèixer perquè, de fet, tot i que de jovenetes eren molt diferents físicament i de caràcter, de grans s’assemblaven molt i sempre anaven juntes, són les que he conegut més– i les petites, que vaig conèixer menys, una mica a través dels seus descendents. Totes feien molta pinya, i això ho he volgut retratar: no només l’univers de les treballadores tèxtils, sinó també el de les cosidores a domicili, que passava a casa meva i passa a la novel·la. Cosien per a un sastre de Sants, en aquest cas.

Podeu comprar Les noies de Sants de Tània Juste a la botiga de VilaWeb

—De quina família venien? La seva mare tenia una bona posició social, tenien vinyes…
—Sí. La mare de les cinc noies de Sants era la típica noia joveneta d’una població del camp valencià, amb una família una mica… No benestant, però amb certs recursos i amb moltes expectatives de fer un matrimoni amb un bon partit. Què va passar? Que aquesta Maria es va anar fent gran i no sortia cap pretendent. Al final, quan ja era més gran, les opcions havien minvat i, aleshores, és quan va tenir l’oportunitat de casar-se amb en Gregorio [nom fictici de la novel·la]. Un home lleig, eixut i amb un tarannà esquerp. Un home molt de la terra, molt del seu tros de vinya i la feina, i que decideix, quan té cinc filles i veu que ja no tindrà l’hereu que l’ajudi a les feines del camp, que se’n van a Barcelona amb tota la família.

—Hauria estat diferent, si el cinquè fill hagués estat un nen?
—Absolutament. És el que els canvia la vida. El punt de partida de la novel·la coincideix amb el punt de partida de la meva família: un pare i una mare que tenen cinc filles i un tros de vinya i que, com tantes i tantes famílies, van decidir que el seu lloc ja no era el camp, sinó que havien de venir a la ciutat. Són famílies que es reinventen, i té molt a veure amb el fet de tenir una descendència femenina que no veien apta per a les feines del camp.

—Dieu que voleu que sigui una novel·la per a parlar del paper de les dones durant la guerra del 1936-1939. Quin diríeu que era, aquest paper? Com van lluitar?
—Estem molt acostumats a llegir històries i veure pel·lícules sobre la guerra civil, però sovint des d’una perspectiva molt masculina i molt heroica. El focus s’ha posat en els homes que van anar al front, però és que les dones també van fer la guerra. I això és una reflexió que he volgut plasmar en aquesta novel·la. Elles es van quedar i van fer la guerra des de casa, perquè a casa també es lliurava la guerra contra la fam, contra les bombes que queien aquí, a Barcelona. Havien de mantenir les famílies, persones grans de què havien de tenir cura. També van haver de substituir els homes de les fàbriques, per exemple. A través de les entitats de barri, que juguen un paper molt important en la novel·la i en la història, també van donar servei al front. Es van fer moltes i moltes iniciatives mitjançant aquestes entitats socials. Elles també van fer la guerra.

“El focus s’ha posat en els homes que van anar al front, però les dones també van fer la guerra”

—A Barcelona, s’instal·len al barri de Sants. Com ens hem d’imaginar el barri en aquella època?
—Sants no era Barcelona, a Barcelona s’hi anava. Això la meva mare, la meva àvia i les meves ties també ho deien. Arriben a un barri que és una antiga vila rural, d’entrada i sortida a Barcelona, d’aquells pobles que hi havia al pla de Barcelona del segle XIX que es van anar omplint de fàbriques i de xemeneies. En un moment determinat, inaugurant el segle XX, els annexionen a Barcelona, però Sants, com tants llocs més de la rodalia, no es considera part de la ciutat, sinó que conserva sempre aquest esperit de poble i aquesta personalitat absolutament diferenciada del que és la gran ciutat.

—La fàbrica tèxtil és un dels escenaris principals de la novel·la. Hi descriviu d’una manera molt acurada l’ambient, les diferents funcions, les seccions dins l’empresa…
—T’he de dir que jo mateixa vaig treballar molts anys en una fàbrica tèxtil. És un ambient que m’és familiar. Lògicament, en una altra època. A més, no era a la banda de fàbrica, sinó a les oficines, però sí que he viscut què són els telers en ple funcionament. Volia que un dels escenaris principals de la novel·la fos la fàbrica tèxtil, que és l’Espanya Industrial, una de les més importants que hi havia a Sants i et diria que a Catalunya, segurament. Era una fàbrica que cobria tot el procés industrial, que a l’època no era tan normal. Les fàbriques s’especialitzaven en una part del procés de fabricació del teixit, però en el cas de l’Espanya Industrial, hi arribava el cotó amb bales i en sortia el teixit acabat. Això volia dir que hi havia molts treballadors, més d’un miler, i van arribar a ser més de dos mil. Era una fàbrica molt gran, de molta referència al barri i, per tant, tenia sentit que algunes de les meves protagonistes hi treballessin. Volia mostrar el dia a dia a la fàbrica des de la seva perspectiva, perquè en una fàbrica tèxtil els gèneres estaven molt dividits. Els homes treballaven al ram de l’aigua: anaven vestits amb una roba fosca –blau marí, normalment– i treballaven en les seccions dels acabats: emblanquiment, estampats… Tot això es deia “el ram de l’aigua” perquè els acabats fan servir molta aigua. Les dones, a principi de segle, representaven més o menys un 80% o 85% del treball a la fàbrica, però es dedicaven a teixits i filats: o eren teixidores, o eren filadores, i hi entraven de molt jovenetes.

“L’Espanya Industrial cobria tot el procés industrial: hi arribava el cotó i en sortia el teixit acabat”

—Abans d’entrar a la fàbrica, ja treballaven per al sastre a casa, ajudant la mare.
—Sí. Parlem d’unes noies que tenien una escolarització molt minsa, durava molt pocs anys i de seguida les posaven a treballar. Si entraven a la fàbrica, hi entraven a catorze anys –en el cas dels anys vint i a l’Espanya Industrial– i començaven fent les feines bàsiques, per exemple, escombrar la borra, que no hi pensem, però en una nau plena de telers, es generava una quantitat de borra que se’t ficava al coll i pertot arreu… Llavors, hi havia les nenes que escombraven la borra, després començaven a donar fils i podien arribar a ser ordidores, nuadores… Feien feines fins que arribaven a teixidores o filadores, és a dir: a portar les màquines de filar o els telers. A partir d’aquí, ja havien tocat sostre, ja no podien progressar més a la fàbrica i, fins i tot en aquest moment, estaven supervisades per homes. Volia reflectir què era la vida a la fàbrica des de la perspectiva d’elles. Era una època de molta lluita sindical, però com passa en alguns diàlegs de la novel·la en què hi ha un personatge masculí que és un líder sindical, hi ha el contrapunt d’una de les protagonistes, que li diu: “Sí, sí, vosaltres vetlleu molt pels drets dels treballadors, però a més a més, també heu de vetllar per tota una sèrie de circumstàncies amb què ens trobem les dones a la fàbrica.”

—La novel·la passa a la primera meitat del segle XX: dictadura de Primo de Rivera, Segona República espanyola, guerra del 1936-1939, postguerra… Ha estat gaire complex desenvolupar la vida de tants personatges en un context tan canviant?
—Cada llibre que fas és un repte que t’imposes i t’estimula a tirar endavant. En el cas de Les noies de Sants, el que m’ha estat més difícil ha estat partir d’una realitat familiar. Començar la meva investigació per crear aquest marc de la novel·la. Partir d’una investigació familiar a partir de la correspondència d’aquestes noies de Sants, que són les dones i els homes de la meva família, va fer-me adonar que era un material molt sensible i que segurament em trobaria coses que m’interessarien molt i m’agradarien molt, i unes altres que serien molt tristes. Això ha sigut el més dur. També distanciar-me d’aquestes dones de la meva família i fer sortir la novel·lista per construir el relat.

“El que m’ha estat més difícil ha estat partir d’una realitat familiar”

—Què hi vau descobrir, en aquesta correspondència?
—Vaig llegir molta correspondència de guerra, centenars de cartes, perquè, és clar, són cinc protagonistes. El que em va aportar aquesta correspondència, sobretot, és molta informació: com es vivia la guerra al front, com es vivia la guerra a la rereguarda, i com es vivia la vida enmig de la guerra. Perquè la vida continuava: hi ha la vida a la fàbrica, a l’entitat social, a l’escola, al cinema, al teatre… Gairebé mai aconseguien acabar les pel·lícules, perquè l’alarma de bombardeig sonava i tothom anava cap al refugi. A les cartes, s’ho expliquen: “Avui hem pogut acabar la pel·lícula, per fi.” Coses molt quotidianes que, a vegades, mirem amb una perspectiva llunyana.

“Gairebé mai aconseguien acabar les pel·lícules, perquè l’alarma de bombardeig sonava i tothom anava cap al refugi”

—És una època en què hi ha molta repressió. A la família Molina, aquesta repressió l’exerceix, en certa manera, la figura materna, que vol conservar molt la moral cristiana.
—La mare és fruit d’una generació que no és la de les seves filles. Per exemple, quan arriba la República, a la mare l’atabala una mica, perquè no sap ben bé què passarà. “Ara què vol dir que l’escola sigui laica?” És un conflicte generacional: allò que obre portes a unes, per l’altra és “Ai, ai, ai, què passarà?”. M’he imaginat moltes vegades què hauria passat si no hagués esclatat la guerra i haguéssim continuat amb aquella República, amb aquells anys republicans en què es van construir tantes coses. Considero que és l’època, si mirem en la història contemporània, en què la societat s’ha transformat més. I només en un període molt, molt, molt curt d’anys. Imagina’t si li haguéssim donat dècades de transformació, seríem en una societat moderníssima!

“M’he imaginat moltes vegades què hauria passat si haguéssim continuat amb la República”

—El barri és un dels grans protagonistes: la vida de barri i popular, la xarxa associativa… Quin paper tenien, les associacions i espais culturals com el cinema Liceu en aquella època?
—És una etapa de la seva vida de construcció personal i formativa. Les entitats són imprescindibles. Elles seran qui són gràcies a aquest entorn que tenen, aquest barri que les acull quan arriben de València i en què de nenes passaran a noies, després dones i mares de família. Maduraran amb tot aquest entorn i les farà ser com són.

—També apareix el Barça com a constructor de la identitat catalana: l’anècdota de la xiulada a l’himne espanyol en un partit al Camp de les Corts i la repressió conseqüent per part de règim de Primo de Rivera. Per què vau decidir de posar-ho?
—Va ser un dels grans fets històrics del moment. Parlem d’un moment històric en què hi havia molta persecució de la llengua catalana i de qualsevol cosa que fes olor de catalanitat i, per tant, que passessin coses així en un esdeveniment esportiu, amb tanta gent, reflectia molt el moment i sobretot reflectia molt la psicologia de la gent, de la societat: com n’estava, de cremada, de determinades coses que passaven en aquell moment.

—Dediqueu el llibre a la vostra mare, “una altra noia de Sants”. Quin Sants va viure, la vostra mare?
—Bé, la meva mare ja va viure un altre Sants. Va néixer quan la guerra havia acabat, però sí que va viure el Sants de la postguerra. Encara recorda que, per la carretera de Sants, hi passaven carros tirats per bestiar. Encara hi havia aquell sentiment de poble, de comerç de proximitat. La vida a Sants no s’entén sense el comerç de barri, sense les entitats, sense l’escola del barri, sense les mares que baixen la cadira al carrer per xerrar amb les veïnes. Va viure aquesta vida absolutament de comunitat. Però era un altre Sants, hereu d’allò que havia estat i que continua conservant aquella entitat tan pròpia que fa que, per exemple, la Festa Major, continuï sent molt important. Eren unes altres dècades –parlem dels anys 50, 60, 70…–, però tenia moltes reminiscències del Sants d’aquelles primeres dècades del segle XX.

“La vida a Sants no s’entén sense les que baixaven la cadira al carrer per xerrar amb les veïnes”

—I vós, quin Sants heu viscut?
—Jo he viscut un Sants més de lluny, perquè sóc la primera generació que no he nascut ni viscut al barri, però hi tinc família. Hi tinc vincle sentimental. Me n’han explicat moltíssimes coses, els seus carrers em són familiars perquè són carrers que he sentit o entitats que tenen a veure amb membres de la meva família, però l’he viscut des d’un segon pla.

Podeu comprar Les noies de Sants a la Botiga de VilaWeb

Arran de la catàstrofe de la gota freda al País Valencià, autoritats i científics han publicat un seguit de recomanacions per a evitar problemes de salut pública. Un dels perills que més han preocupat els experts és que apareguessin epidèmies per culpa de les condicions insalubres derivades de la situació. I, en aquest sentit, la qüestió de l’aigua ha derivat en una sèrie d’anuncis contradictoris aquest cap de setmana, un nou xoc entre el govern espanyol i la Generalitat que afegeix encara més confusió. Repassem algunes de les recomanacions de salubritat que han donat les autoritats i que poden ser útils, encara ara, especialment per als qui són a prop de les zones inundades o fan tasques de neteja.

El consum d’aigua

La primera recomanació clara quant al consum d’aigua és la de seguir les instruccions de l’ajuntament de cada població, perquè la situació pot variar d’un municipi a un altre. Preocupen especialment les complicacions pel consum d’aigua contaminada amb aigües residuals o estancades, que pot ocasionar gastroenteritis o unes altres patologies.

Ahir, la delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé, va dir, després de la reunió del CECOPI, que la recomanació general a tots els municipis afectats per la gota freda era fer servir aigua embotellada per al consum humà; és a dir, per a beure i per a cuinar. Hi ha aigua embotellada de franc als punts de subministrament de cada localitat.

El Ministeri de Transició Ecològica espanyol havia dit en un primer moment que calia bullir l’aigua en seixanta municipis, i el president de la Generalitat, Carlos Mazón, va contradir-lo. “Encara hi ha molts municipis on no hi ha garantia absoluta de la potabilitat de les aigües i, per tant, és recomanable de bollir l’aigua i beure aigua embotellada. Tenim molta població que ha de conviure en entorns insalubres. En aquest context, totes les precaucions són poques”, explica Josep Bernabeu, doctor en medicina de la Universitat d’Alacant. “Si l’aigua és contaminada no es pot fer servir en cap cas. D’ací ve la importància dels controls d’aigües que es fan i la necessitat que cada ciutadà s’adrece al seu ajuntament. Per a evitar qualsevol risc, en els casos en què es recomana de bollir l’aigua que prové de la xarxa de subministrament, val més no fer-la servir per a la higiene, llevat que la bollim prèviament.”

Josep Bernabeu: “Ara s’hauria d’evacuar la gent vulnerable, hi ha risc d’epidèmies”

Qui pot participar en les tasques de neteja?

Es recomana que els infants, les embarassades i les persones amb problemes respiratoris o amb el sistema immunitari debilitat no participin en les tasques de neteja. A més, en aquest procés de neteja cal pensar a tallar el gas i l’electricitat; protegir-se nas, boca i ulls; utilitzar pantalons i samarretes de màniga llarga, guants protectors i botes de goma; ventilar les estances; retirar tots els estris mullats, l’aigua estancada, el llot i el fang i netejar les parets i el terra i, per últim, desinfectar amb productes com el lleixiu.

En cas de trobar cadàvers d’animals, cal evitar de manipular-los gaire i, si es fa, cal fer-ho utilitzant un equip de protecció adequat, que no permeti el contacte amb fluids.

Objectes i productes en contacte amb l’aigua de la inundació

Es recomana que aquells objectes o aliments que hagin estat en contacte amb l’aigua de la inundació es rebutgin. No s’hauria de consumir cap aliment que pugui haver estat en contacte directe amb aquesta aigua, tret de llandes i envasos impermeables. En aquest darrer cas, s’hauran d’eixugar durant una hora abans d’obrir-los o guardar-los.

Per norma general, conservar objectes que van estar submergits en aigua és insalubre. Els materials humits i que no poden netejar-se i eixugar-se en el termini de dos dies han de ser rebutjats, perquè hi poden proliferar microorganismes. En cas de floridura abundant, cal protegir-se nas, boca i ulls i fer servir guants.

Com gestionar els residus?

També es recomana d’aïllar les escombraries i qualsevol tipus de residu orgànic. No han de poder contaminar altres persones, sòls, aigua… Cal emmagatzemar escombraries i altres residus en bosses, preferiblement en contenidors. En absència de contenidors, cal deixar-les com més lluny dels habitatges millor. No s’ha de tirar fang ni residus sòlids al clavegueram.

Com evitar intoxicacions per monòxid de carboni?

Per tal d’evitar una intoxicació per monòxid de carboni, es recomana de no utilitzar generadors portàtils que funcionin amb gasolina o dièsel, propà o equips per a cremar carbó i altres dispositius a l’interior de l’habitatge. Si s’utilitzen, cal fer-ho a una distància d’uns cinc metres, com a mínim, de qualsevol porta, finestra o reixeta de ventilació.

Si s’utilitza una màquina de rentada a pressió, cal assegurar-se que el motor quedi fora i a una distància de cinc metres, com a mínim, de les portes, finestres o reixetes de ventilació. No s’ha de deixar encès el motor del vehicle dins un garatge al costat de l’habitatge.

Símptomes d’alarma

Cal consultar un metge si apareixen els següents símptomes en les persones exposades a les zones inundades o que han participat en tasques de neteja: febre elevada i persistent; diarrea o vòmits intensos o persistents, o si impliquen deshidratació –sequedat de boca o disminució de l’orina–; dolor abdominal intens; coloració groguenca de la pell o dels ulls; orina fosca; tos persistent o dificultat per a respirar; erupcions roges o porpres que puguin indicar sagnat sota la pell; mal de cap intens o rigidesa de coll; confusió, desorientació o agitació; ferides obertes o lesions, especialment si presenten signes d’infecció; i una gran ansietat o estrès.

Protecció davant la leptospirosi

La leptospirosi és una malaltia que pot aparèixer arran d’una inundació. Es pot contagiar pel contacte directe amb l’orina o fluids d’animals infectats; pel contacte amb aigua contaminada amb orina i terra mullada o per la ingesta d’aliments o aigua contaminats per orina d’animals infectats.

Per protegir-se, cal utilitzar botes d’aigua o sabates tancades impermeables en les tasques de neteja, i roba que cobreixi braços i cames i guants impermeables. També cal cobrir-se les ferides amb apòsits o embenatges impermeables. Es recomana de no consumir aliments que puguin haver estat exposats a rosegadors o aigua contaminada. A més, cal mantenir els aliments i les escombraries en recipients tancats i posar paranys per a rosegadors.

Com evitar la presència d’insectes i rosegadors?

Per evitar la presència d’insectes i rosegadors, que pot augmentar en aquestes situacions, es recomana d’evitar que els recipients o eines recuperades acumulin aigua, a més de protegir amb mosquiteres o tapes els recipients on s’emmagatzemi l’aigua. També les finestres i les portes. Cal guardar els aliments en llocs nets i fer servir roba que cobreixi la pell o repel·lent per a evitar picades.

 

Amparo Tortosa-Garrigós és una experta en seguretat i política internacional que ha voltat mig món assessorant en la gestió de crisis i situacions d’emergència sobre conflictes diversos, al Llevant, a països africans, a Ucraïna, a l’Amèrica Llatina. Ha col·laborat amb organitzacions internacionals com les Nacions Unides, però en aquesta entrevista parla a títol personal, i com a valenciana ho fa angoixada i indignada. Veu clar que “va eixint a la llum una deixadesa de funcions” per part del president Carlos Mazón i el seu govern.

—Què us sembla la gestió que ha fet Mazón d’aquesta emergència?
—És una gestió no preventiva, reactiva, molt tardana, i fins i tot, per les accions que van sortint a la llum, amb deixadesa de funcions. Perquè el dia abans l’AEMET i les entitats tècniques informaven en temps real del que passava, i hi havia una alerta carabassa. L’endemà, el dia dels fets, a les 7.31 del matí hi havia una alerta roja. Després, a les 11.50, la Confederació Hidrogràfica va informar que hi havia desbordaments i crescudes… A les 12.10, l’AEMET, que és integrant del CECOPI, va recomanar d’allunyar-se de barrancs i de rius. I és una contradicció que després, a les 13.00, sortís Mazón públicament en una roda de premsa dient que tot estava controlat.

—Què hauria hagut de fer?
—En aquelles hores, sobretot a partir de les 7.31 del dia 29, tant la consellera [de Justícia i Interior, Salomé Pradas] com Mazón haurien d’haver estat reunits amb la part tècnica per fer un seguiment de la situació. L’alerta de les 7.31 de l’AEMET ja era per començar a congelar moviments de la població. I encara més si a les 12.10 l’AEMET deia que calia allunyar-se de rius i barrancs. I encara més si a les 11.50 la Confederació Hidrogràfica informava de desbordaments i crescudes. I hi ha una guia de prevenció d’inundacions de la Generalitat del 2024, que indica clarament que hi ha un centre coordinador d’emergències de la Generalitat que s’encarrega de la monitorització i diu que hi ha un contacte directe amb l’AEMET i una comunicació permanent amb la Confederació Hidrogràfica. Aquests centres d’operacions, per lògica, per sistema, ja integren tot el sistema de comunicacions dels seus integrants. L’AEMET i la Confederació Hidrogràfica formen part del CECOPI. I alhora, la consellera i el president, amb la qual cosa el sistema de comunicacions és automàtic.

—Mazón deia que no hi havia cobertura al CECOPI. Això és creïble?
—No, gens. Un centre d’operacions d’emergències no es pot quedar sense cobertura, això és impensable. Ha d’estar permanentment comunicat. Si es dóna el cas que et quedes sense cobertura, tots aquests centres d’operacions han de tenir un backup, una rèplica. Si et quedasses sense cobertura, hauries de moure tota la gent a l’altre centre de rèplica, que done per descomptat que no existeix, perquè no es van desplaçar cap a cap altre centre per continuar les operacions. És impossible que un centre d’operacions d’emergències funcione sense cobertura.

—I si s’arribés a quedar una estona sense cobertura, pel que fos?
—Tenim els nostres canals alternatius si se’n va a la cobertura. Com els telèfons per satèl·lit, i hi ha molts sistemes que integren tots els components que en formen part. Al CECOPI això inclou l’AEMET i la Confederació Hidrogràfica: aquests dos organismes feien anuncis públics a la població per les xarxes socials que s’havien d’incloure automàticament als integrants del centre d’operacions. Als centres d’operacions hi ha sistemes de comunicació automàtica i grupal que són immediats. Els gestors polítics de la crisi hi estan integrats necessàriament, i si no se n’han assabentat és problema seu. Però els mecanismes hi són.

—Com s’explica aquesta excusa, doncs? És, com dèieu, per deixadesa de funcions?
—És que a dos quarts de sis la Confederació Hidrogràfica avisa del que jo considere que ja és el factor no predictible d’aquesta crisi, que és que el cabal [del barranc de Torrent] augmenta a mil metres cúbics per segon. Una hora després es duplica. Aquest ja és un fenomen extraordinari que pot entrar dins d’allò que no és previsible. I quan tenien aquest fenomen extraordinari continuaven sense evacuar. Continuaven sense enviar l’alerta, fins a les 20.11.

—Diuen que d’ençà de les 18.00 ja hi havia tècnics al CECOPI que parlaven d’enviar aquesta alerta a la població. Com s’explica que en dues hores no s’enviés?
—L’única explicació és la incompetència. Els gestors polítics que haurien d’haver estat des de primera hora del matí fent-ne un seguiment, no el van fer. Però és que ni tan sols a la tarda, hi insistesc: si a les 11.50 la Confederació Hidrogràfica et diu que hi ha desbordaments i crescudes, s’ha de començar a evacuar gent. Després, a les 12.10, l’AEMET Comunitat Valenciana diu que cal allunyar-se de rius i barrancs. Doncs en aquest moment també cal evacuar gent.

—Dieu que perquè la gent entengui la gravetat de la situació no n’hi ha prou de piular a les xarxes, que cal que arribi informació institucional directament, com les alertes al mòbil.
—És clar, i això inclou interrompre la programació, sobretot de les televisions i les ràdios, perquè el president o la consellera facen l’anunci. I també les xarxes socials, i inclou els bans dels ajuntaments. La guia de prevenció d’inundacions valenciana del 2024 preveu que el centre coordinador d’emergències transmeta els avisos als municipis, una altra comunicació immediata que va fallar. D’acord que van caure les comunicacions telefòniques i la resta, però si tens tants protocols i tanta normativa sobre tot això, com és que no es preveu també que es dispose de telèfons per satèl·lit? És una cosa bàsica per a gestionar emergències.

—Un altre problema més és que no es convoqués la reunió fins a les 17.00. Massa tard.
—Sí. Tenint en compte que a les 7.30 ja hi ha una alerta roja, a les 11.50 t’avisen de desbordaments i crescudes, a les 12.10 t’avisen que cal allunyar-se de rius i barrancs… És massa temps. I encara és més contradictori que a la una surta el president fent unes declaracions públiques dient que tot està sota control. Doncs si a la una va poder fer una declaració pública general per a tota la població, per què no la va poder fer també uns moments després, amb millor informació, dient que calia immobilitzar-se?

—El president Mazón va estar desaparegut durant totes aquelles hores en un dinar privat. Això com s’explica?
—Suposant que això siga cert, si tu ja saps que hi ha totes aquestes alertes al matí i al migdia, si vas a un lloc sense cobertura, durant totes aquestes hores, faces el que faces, t’has d’adonar que estàs sense cobertura. Hauria d’haver tingut un telèfon per satèl·lit, és la seva obligació. Perquè, si en les hores prèvies, hi ha hagut una alerta roja, tu no et pots quedar incomunicat. I si t’adones que no tens cobertura, perquè imagine que durant tantes hores te n’adones, doncs has d’anar a cercar un telèfon per a estar localitzable.

—Diuen que es va discutir molt el contingut del missatge. El contingut era el més adequat?
—Hi haurien hagut d’afegir les zones on la població s’havia de protegir en un lloc d’alçada. És obvi que hi ha hagut un desfasament i una descoordinació tremenda. Jo, fins i tot, tinc seriosos dubtes de si compartien missatges amb el centre coordinador d’emergències en temps real. De si havien posat en marxa aquests protocols a què obliga la llei.

—Per què ho dieu?
—Perquè si resulta que la consellera no en sabia res, que el president se’n va a aquest dinar tot i que unes hores abans les agències meteorològiques deien que hi hauria desbordaments i crescudes, o no s’ho prenien seriosament o potser és que no tenien constituït ni un sistema de missatges integrats, que seria encara més greu. Un sistema en què, òbviament, han d’estar integrats el president de la Generalitat i la consellera. Aquest és el meu dubte. Eren en un sistema comunicatiu integrat o no? Perquè si no és així, també pot ser greu.

—Quina és la gran diferència que hi ha hagut amb la gestió que es va fer en països del centre d’Europa, com Polònia o Àustria, durant les grans inundacions del setembre?
—Les pluges i les inundacions van durar setmanes, van ser més extenses. La diferència és que tenen assumit el confinament climàtic, aquesta és la diferència. I ací això encara no s’ha descobert, no se sap ni què és, ni ho he sentit esmentar.

—El confinament climàtic.
—En els casos d’Àustria i de la República Txeca, va ser fonamental per a no tenir víctimes mortals. No hi va haver ni un mort, perquè van aplicar el confinament climàtic. I a Polònia, el president mateix se’n va anar a la zona afectada amb el ministre de Defensa i van estar-s’hi onze dies, dormint i tot, a la zona de la catàstrofe, gestionant-la directament i col·laborant en la gestió, perquè també té un sistema descentralitzat. I va enviar 15.000 militars el mateix dia de la catàstrofe.

—El confinament climàtic s’ha d’explicar.
—Allà estan tots més conscienciats i hi ha una disciplina assimilada, és a dir, que quan reps una alerta de les autoritats la compleixes. Però ací no tenim cap d’aquests requisits. Ni s’envien les alertes amb caràcter preventiu, que és fonamental per al confinament climàtic, ni la població entendrà una alerta si no ve acompanyada d’un missatge explícit de què ha de fer respecte de l’existència d’aquest risc. Que les alertes vagen associades a instruccions.

—I la mala gestió després del desastre? Què s’ha fet malament?
—No s’entén que hi hagués llocs on no arribés l’ajuda fins passats tres dies. I no sé si han aplicat models matemàtics, perquè hi havia una xifra inicial de 150.000 afectats, 77.000 habitatges i 50 municipis afectats, tot i que després n’han estat més. Però si tu tens aquesta xifra inicial, com et planteges demanar 500 militars un dia i 500 l’endemà, si amb això no en tens per a res, i ja s’han mobilitzat 50.000 voluntaris que van a socórrer. És increïble.

—Aquests militars no es mobilitzen si no ho demana el responsable de la gestió de la zona de crisi, que en aquest cas és la Generalitat Valenciana.
—És clar. I cal que hi haja una comunicació directa amb els batlles. Perquè això ho estableix la normativa, que el centre coordinador d’emergències transmet els avisos d’actuació d’emergència als municipis. I alhora, els batlles són els qui millor et poden transmetre dades, informació i quines són les seues necessitats. I hi havia d’haver algú canalitzant les necessitats dels municipis cap a la Generalitat i, amb aquesta informació, el Consell havia de demanar el volum d’ajuda que necessitava. Ara, també pense que el govern central tenia un marge per a actuar pel seu compte una vegada constatada la incompetència i la inacció de la Generalitat. Perquè la diferència és que es podien salvar vides. Quan hi ha catàstrofes, sobretot naturals, la reacció immediata marca una diferència.

—Cada minut que passa és crucial, no?
—Sí, i després hi ha una altra qüestió que tampoc no he entès. Hi ha hagut poblacions que han estat dies sense aigua potable i sense menjar. I si és cert el que diuen les autoritats que no podien entrar per terra, no entenc per què no la llançaven per aire. Jo dubte que no es poguera entrar per terra a qualsevol de tots aquests llocs, perquè eren molts, ho dubte. Però imagina’m que fos cert. Per què no la llances per aire? Com ​​pot ser que en ple segle XXI totes aquestes zones hagen quedat aïllades durant dies per murs d’incompetència? Era un mur d’incompetència, no eren murs físics.

—Incompetència política.
—A mi encara em queda més clar que ací no s’havia acoblat un sistema de coordinació previ. I, per altra banda, hi ha el desistiment de funcions dels gestors polítics.

—Dieu que el govern espanyol hauria pogut prendre decisions abans, atesa la incompetència o la inacció.
—Sí, jo crec que haurien d’haver buscat una fórmula per a enviar equips de rescat de l’exèrcit espanyol un cop constatada la incompetència i la inacció de la Generalitat. Perquè recordem que hi va haver inacció durant dies. Ací hi havia diversos nivells de crisi per gestionar. En primer lloc, els rescats, però després, l’atenció de ferits i persones amb malalties cròniques prèvies que van passar dies sense subministraments, sense aigua potable ni menjar. I això era una crisi que també calia atendre en paral·lel. I després, també, la crisi de salubritat.

 

 

Els partits de les Illes no s’han posat d’acord i, ara com ara, s’ajorna el debat en què s’havia de prohibir la construcció en sòl rústic dins zones inundables. S’havia previst de fer-lo al ple d’aquesta setmana, però el Partit Popular cerca l’acord de tots els grups per introduir l’esmena que rectifiqui les seves intencions. I l’oposició diu que la resposta del govern en les negociacions ha estat, de moment, “ineficaç i insuficient”.

Cal recordar que el govern de Marga Prohens va aprovar fa pocs mesos el decret llei de simplificació administrativa, en què s’anul·lava aquesta prohibició, instaurada pel darrer govern d’esquerres dos anys després de la torrentada de Sant Llorenç. Després de la tragèdia del País Valencià, el discurs del PP ha canviat.

A les Illes hi ha actualment 43 àrees de risc potencial significatiu. I, segons el director de l’Observatori de Riscos Naturals i Emergències de les Illes Balears (RiscBal), Joan Estrany, només a Palma i Marratxí hi ha unes 123.000 persones que viuen dins zones inundables, més la població flotant. “Ara tothom està sobreavisat i sobreestima el risc d’inundació, però d’aquí a dos anys ningú no se’n recordarà i tornarem a fer com abans. Aquesta és la realitat”, lamenta Estrany, en una conversa amb VilaWeb.

El GOB, sobre el permís de construir en zones inundables: “Si la llei va endavant, ens porta a l’abisme”

Explica que, a banda d’aquesta quarantena d’àrees que s’inclouen en la cartografia, n’hi ha moltes més: “Els espais de l’aigua s’han deixat de respectar. Qualsevol qui hagi comprat una finca i li agradi un punt específic, instal·la un xalet en sòl rústic dins un comellar.” Posa d’exemple Aucanada, a Alcúdia. “Abans fins i tot es creaven estructures per evitar que hi hagués processos d’inundació, però totes aquestes referències s’han perdut de fa dècades”, diu.

Seguint l’exemple, conta que el relleu d’Aucanada és un reflex claríssim de processos d’inundació importants i que a la part baixa de la conca hi ha hagut una deposició de sediment constant durant desenes o centenars de milers d’anys. És a dir, que inundació rere inundació s’hi han anat dipositant els sediments. “Ara s’hi han construït urbanitzacions que fa seixanta anys no hi eren. Els pagesos, fins i tot, hi construïen sistemes de parats [parets seques] per a protegir els conreus. I no et preocupis, que allà no hi construïen cap casa per viure-hi. Ara n’és ple”, adverteix.

Xalets i centres comercials dins els torrents

Així com Aucanada, també parla de les cales situades al Llevant de Mallorca, cursos fluvials molt curts que es troben en les mateixes circumstàncies. “El que va passar l’altre dia a Portocristo és això: cursos fluvials que s’han trobat coberts per la població”, diu. I, sense anar més lluny, dissabte hi hagué una petita inundació a la desembocadura del torrent de Canyamel, també causada per la nova urbanització del cap Vermell, que no fa ni dos anys que hi és.

“Dins els torrents hi trobem urbanitzacions. Hi ha xalets dins torrents!”, insisteix Estrany. I recorda també que hi ha centres comercials com Alcampo, construït a la desembocadura d’un torrent; o el Mallorca Fashion Outlet (l’antic Festival Park), en un meandre. “No ha passat cap desgràcia perquè no hem tingut un episodi com el de València, però algun dia en tendrem un”, adverteix.

A Palma, el perill hi ha molt de perill, atesa la configuració de l’illa. Els cursos fluvials tenen una gran torrencialitat, diu Estrany, perquè la resposta hidrològica d’aquests cursos, amb les característiques geomorfològiques del terreny, són favorables a originar crescudes violentes. La causa de tot plegat és un relleu molt abrupte: la serra de Tramuntana supera el miler de metres d’altitud i descendeix fins a Palma en menys de 10 km, cosa que origina una velocitat del flux molt alta.

A Eivissa, el terreny és semblant al ponent de Mallorca i ja s’hi ha desplegat un sistema d’avisos del RiscBal, com a Menorca, una illa on, tot i que ja hi ha hagut avisos, no hi ha cap zona que sigui en les 43 àrees de risc potencial oficials.

Solucions

Ara com ara els partits continuen negociant com s’introdueix l’esmena al decret, mirant de desfer moviments in extremis. Per tant, hi ha una manca de cartografia de zones en un àmbit oficial (el RiscBal sí que ha desplegat sistemes d’alerta primerenca i treballa per integrar els visors de la Infraestructura de Dades de les Illes –IDEIB–, que les recullen a la seva aplicació). En vista d’això, Estrany té clar que només hi ha tres solucions possibles.

La primera, reconsiderar absolutament l’ordenació del territori i, per tant, no deixar construir més en aquestes zones. Tanmateix, entitats ecologistes com el GOB ja temen que la intenció de l’executiu serà de revisar tan sols la delimitació de les zones inundables ja delimitades a les Illes, amb la intenció de reduir-les allà on hi hagi conflictes d’interessos privats.

La segona solució que proposa és confiar en la tecnologia. I això vol dir que en les zones on ja s’ha construït i no s’enderrocarien les cases es facin servir sistemes d’alerta primerenca que el RiscBal ja aplica.

I la tercera solució té relació directa amb la segona: perquè els sistemes siguin útils, la gent ha d’estar formada. “Han de ser conscients dels perills que corren i fer cas dels avisos”, perquè si no es fa cas poden passar tragèdies.

Les propostes dels partits

El PSIB, Més per Mallorca, Més per Menorca i Unides Podem ja han advertit que no acceptarien cap rebaixa en la prohibició de construir en zones d’inundacions. En concret, exigeixen, per una banda, d’excloure de l’amnistia urbanística en sòl rústic els edificis que es troben en risc d’inundació i, per una altra, que no es pugui classificar nou sòl urbanitzable dins zones d’inundació. A més, demanen la prohibició total de noves construccions i dels canvis d’usos de baixos comercials per fer habitatge en zones perilloses. També proposen de prohibir la construcció d’equipaments públics i qualsevol actuació en els edificis que siguin fora de l’ordenació d’àrees de risc d’inundació.

El PP sembla predisposat a fer canvis i, segons que ha expressat la presidenta, es proposen tres modificacions al decret llei. La primera, la prohibició de construir en les zones inundables, però també de prohibir nous usos residencials i qualsevol mena d’equipament públic en zones de risc. També proposen de fer estudis de les obres d’enginyeria i arquitectura a les àrees de prevenció de riscs on hi ha habitatges o equipaments construïts, amb l’objectiu de protegir la població, tot i que ja ha advertit que no es farà en una legislatura. Per una altra banda, el PP vol que en els habitatges il·legals que hi hagi en zona inundable i que s’acullin a l’amnistia urbanística s’apliquin mesures extraordinàries per a garantir-ne la seguretat. Aquest punt xoca de ple amb les exigències de l’oposició, que demana que no siguin legalitzats.

Quan el magnat tecnològic Elon Musk va comprar Twitter, la plataforma de difusió política més influent del món, va entrar-hi de cara. Crític amb el periodisme tradicional, per dir-ho suau, dues de les seues primeres reestructuracions van ser relaxar-hi la moderació dels continguts d’odi i desinformació i modificar el sistema de verificació de periodistes, noms propis i organitzacions –el famós “tic” blau–, de manera que qualsevol usuari pogués obtenir el segell de “verificat” pagant una quota. Sempre en defensa de la llibertat d’expressió, també va restituir-hi els comptes que havien estat blocats pels seus continguts ofensius, conspiratoris o desinformatius, i entre aquests, el del seu amic i presidenciable Donald Trump, vetat per incitar a la violència i a l’assalt del Capitoli. I res, que la setmana passada, després d’haver convertit X en un canal particular de propaganda electoral, Musk celebrava el triomf del seu candidat adreçant al món un anunci: “Ara, els mitjans de comunicació sou valtros.”

“You are the media now”, en l’idioma original, podria ser el lema de l’era que tal dia en vam dir de la postveritat. Té un eco de culminació d’una feina feta, de colofó d’aquesta tendència en què la informació lenta i contrastada cotitza a la baixa davant de les emocions, creences i opinions personals. Som en un temps en què tot allò que demana temps passa a l’engròs per la trituradora del descrèdit: l’ofici del periodisme, les polítiques transformadores, la democràcia mateix. El fet de tindre accés a qualsevol succés del món en temps real, amb un gest tan banal com treure’ns el mòbil de la butxaca, ens genera la il·lusió que estar informats és això, que per fi som cara a cara amb LA VERITAT, i que els vells mitjans d’informació ja no seran mai més un obstacle entre aquesta i naltros, mai més l’eina de manipulació del populatxo que han estat històricament.

Si fos una pel·lícula, l’anunci “you are the media now” tindria èpica i tot: la imatge d’un assalt massiu a les teles i els diaris del món, el poble emportant-se’n les càmeres, les enregistradores i les carxofes logotipades per saltar al carrer a explicar-nos LA VERITAT pelada, sense filtres, de primera mà, d’ull que mira a ull que veu. I bé, al final de la pel·lícula què ha passat? Doncs que aquella promesa de llibertat d’expressió, d’informació en cru, ara sí que sí, només el poble salva el poble, avui té cara de tiktoker, de youtuber, d’instagramer amb les neurones justes i milions de seguidors. Influenciadors percebuts com a informadors fiables per a un públic més ampli del que no poden aspirar la majoria de mitjans convencionals, líders multitudinaris d’opinió que l’únic codi deontològic que coneixen és deure’s als seus patrocinadors.

I és clar que avui qualsevol de naltros pot esgarrapar cinc minuts de notorietat a les xarxes socials, però per a mantenir-se en aquesta primera línia d’atenció calen uns recursos que les democràtiques xarxes –qui s’ho havia d’imaginar– no reserven a tothom. En aquest aspecte, la tragèdia del País Valencià ens n’ha proporcionat exemples dignes de tesi doctoral. Mentre que a priori tots els usuaris de xarxes tenien les mateixes possibilitats de difondre el seu testimoni –“ara, els mitjans de comunicació sou valtros”–, només uns quants tenien i tenen la capacitat d’impactar en milers de receptors de cop i d’arrossegar una fidelitat equiparable a la d’una gran capçalera periodística. Així, aquest “vosaltres” tan prometedor acaba reduït a uns perfils molt determinats i que resulten al servei d’uns interessos concrets, una cosa que no s’havia vist mai, escolti, una rabiosa novetat.

Encara que els vells no els seguim, els segueixen els nostres fills. Encara que no en sabéssim res abans, els seus noms ens arriben pels mitjans periodístics que els van a remolc i han de fer la feina física i intel·lectual de contrastar les seues “notícies”. Boles com la dels centenars de morts de l’aparcament de Bonaire o les del túnel entre Alfafar i Benetússer; conspiranoies sobre radars meteorològics que poden provocar la gota freda artificialment o sobre l’enderroc de preses a la conca del Xúquer que han afavorit les inundacions fatals. Mentides amb cames llargues i que encara corren, “veritats alternatives” amb centenars de milions de visualitzacions, fabricades amb tot detall amb àudios, vídeos, maquetes, difoses i reverberades per fatxa-bros i paraperiodistes amb molta bandereta d’Espanya i molt de temps lliure, que vol dir amb les factures pagades.

No, a les xarxes de la llibertat d’expressió no tothom tenim les mateixes possibilitats de fer viral la “nostra” veritat, i per motius diversos. Rescato aquest testimoni de Pere Àlvaro, cocreador del pòdcast La comoditat valenciana, sobre els voluntaris altruistes i els disfressats en missió especial sobre el terreny: “Tu hi vas amb els teus col·legues i veïns com pots, compres menjar i desinfectant amb els teus diners, remous cel i terra per a trobar un parell de botes d’aigua del 46, fas en dos hores un trajecte de 15 quilòmetres i l’Espanyabola [plataforma ultraespanyolista] va en camió i equip de gravació professional, dessuadores noves de trinca, banderes d’Espanya a la camioneta, fent reels i tiktoks, tot a Youtube, acompanyats de tradwifes i influencers ‘apolítics’ […]. La majoria de nosaltres només treia el telèfon de la butxaca per a mirar l’hora i el grup de voluntaris del WhatsApp.”

Si per una banda les xarxes socials han estat clau per a mobilitzar jovent amb esperit de servei, també han permès que un exèrcit de ninots s’hagin servit de la catàstrofe per a fer créixer els seus “likes”: “Això no ho veuràs a la televisió”, “El que no t’ensenyen els mitjans“, “El que no volen que sàpigues”, i pam, qui no hi ha caigut hi caurà, sigui per convicció o per curiositat. Pinso del bo per als algorismes que potencien les interaccions a tant el quilo, tant li fum si les susciten certeses o falsedats, i que les premien amb encara més visibilitat. En aquest estat de les coses, com comprendran els periodistes, el lema “ara, els mitjans de comunicació sou valtros” em fa la mateixa il·lusió que si diguessin “ara, valtros sou els meteoròlegs” en la imminència d’una gota freda o “ara, valtros sou els callistes” davant d’un peu amb gangrena.

Molts centres educatius han estat afectats pels aiguats i, davant l’absència de la Conselleria d’Educació, han estat els mateixos professors i les famílies els qui s’han encarregat de traure-hi el fang. A més, en la majoria dels casos, no s’ha fet una segona revisió per part de professionals per a garantir que complisquen les condicions d’higiene i desinfecció, així com l’estabilitat i la seguretat dels edificis. Amb tot, la Conselleria ha reobert avui quaranta-set escoles i instituts, fent cas omís de les necessitats de la comunitat educativa.

Així, Escola Valenciana ha titllat d’ineficaç i negligent la gestió de la Conselleria envers els centres afectats, i assenyala que no han rebut cap ajuda real i efectiva per a recuperar l’activitat educativa. “Més enllà d’enviar inspeccions a alguns centres amb danys irreparables a les infrastructures i enviar una circular, divendres de vesprada, amb poques o cap indicació sobre la reubicació de l’alumnat que havia de produir-se avui dilluns, la Conselleria d’Educació no ha enviat empreses especialitzades en la neteja dels fongs que, després de llevar el fang, apareixen a les parets dels centres”, han denunciat.

En aquest sentit, també s’ha pronunciat la Confederació d’AMPA Gonzalo Anaya: “És evident que les famílies afectades per la dana no estan per a rebre circulars contradictòries el cap de setmana perquè estan traient encara fang i condicionant els seus habitatges en els millors dels casos.” Així, han demanat al conseller que no genere més incerteses i que dialogue amb les comunitats educatives afectades.

Mazón i el seu govern s’amaguen del xàfec rere les víctimes

La situació dels centres

Rubén Pacheco, president de la Confederació, s’ha mostrat molt crític amb l’actuació de la Conselleria. Explica que no han inspeccionat els centres per comprovar que estaven en les condicions higièniques i de seguretat per a poder acollir els alumnes, i que tampoc no han comprovat si s’hi podia arribar fins als centres, tenint en compte que aquestes zones són encara perilloses. “Els autobusos tampoc poden entrar així com així a un municipi que està com està, de manera massiva, per endur-se, per exemple, quan es tracta d’un institut, mil alumnes”, apunta. Molts centres, a més, s’han convertit en punts logístics de donacions, la qual cosa dificulta la tornada de l’activitat educativa. Un exemple d’això és el CEIP Jaume I de Catarroja (Horta Sud).

“Hauria d’obrir avui i ahir a la nit encara no s’havia tret del centre tot el tema de logística, d’alimentació, ajudes i donacions que s’havien instal·lat allí. Bàsicament, perquè era impossible, no perquè no s’haja fet l’esforç de buidar-ho. L’esforç que, a més, han hagut de fer una altra vegada el professorat, les famílies i els voluntaris. En algun moment, amb ajuda de serveis d’emergència, que haurien d’estar fent una altra cosa tal vegada, que no buidar un centre educatiu perquè l’endemà estiga en marxa. És a dir, la Conselleria no ha posat ni un clau, i t’ho dic així, amb un cabreig important perquè això és absolutament indignant”, diu Pacheco. 

Un cas semblant és el de l’IES de Sedaví. Les aules de la planta baixa s’han fet servir per a gestionar les donacions i els alumnes s’hauran de reincorporar de manera progressiva en la primera i segona planta. De moment, han prioritzat la tornada de l’alumnat de segon de batxiller —per la selectivitat— en una prova pilot. Si tot va bé, es reincorporaran la resta, tot i que hauran de conviure amb els serveis d’emergències que encara hi treballen. 

Aquesta incertesa pel que fa a l’educació se suma a la complicada situació que viuen aquests pobles, en què moltes famílies ho han perdut tot i se senten abandonades per part de l’administració. Carmina és de Sedaví i la seua filla, de tretze anys, hauria de reincorporar-se a aquest IES si la prova pilot funciona, però mentrestant no tenen molta més informació. Ells viuen a un segon i no s’han vist directament afectats, però han estat ajudant els pares i les germanes, els quals vivien en plantes baixes i s’han quedat sense res. “No tens temps de pensar ni de dir a quina escola pot anar o deixar d’anar, i tampoc t’ho faciliten”, diu Carmina, mare d’una adolescent de tretze anys.

Gloria és la vice-presidenta de l’AMPA del CEIP Rosa Serrano de Paiporta, situat a vuitanta metres del barranc de Torrent (o rambla del Poio). El problema principal que té aquest centre és de contaminació i bacteris, a més del fangar i els danys materials, perquè van tardar vuit dies a obrir el menjador. L’ajuntament ha comunicat que cap centre educatiu obrirà les portes fins que el municipi no siga transitable de manera segura i deixe de ser potencialment perillós. En el seu cas, ha escolaritzat les filles, de vuit i nou anys, en un altre centre a Llíria (Camp de Túria), però assenyala que molts xiquets encara no han pogut ni eixir de les seues cases. Avui, ha hagut d’anar a per una de les xiquetes perquè ha patit una crisi d’ansietat mentre explicaven en classe què era una dana. 

Jordi Orts, psicòleg: “La racionalització ajuda a contenir una experiència tan colpidora; cal fer molta escolta empàtica”

“Vam haver de viure coses molt traumàtiques fins que vam poder eixir. Vam haver d’il·luminar des del balcó a un veí que lluitava per la seua vida, agarrat a la reixa del portal d’enfront. Vivim en un primer i l’aigua ens passava a un metre. Cotxes, neveres, mobles flotant a menys d’un metre i mig. Gent demanant auxili i nosaltres sense poder fer res. Vam haver d’acollir veïns dels baixos i ens vam ajuntar nou persones en casa nostra. Vam estar dos dies sense aigua, sense llum, amb veïns defecant i orinant sense poder estirar de la cisterna, sense menjar, sense poder beure a penes… I després, haver d’eixir caminant tres hores fins a arribar a València entre el fang, on ens van recollir”, recorda Gloria. Davant aquesta situació, les xiquetes s’han quedat amb uns familiars a Llíria, però ella i el seu marit continuen a Paiporta ajudant amb les tasques de neteja.

Crítiques de l’oposició

Compromís també s’ha sumat a les crítiques i el portaveu d’Educació a les Corts, Gerard Fullana, ha denunciat que la Conselleria no ha impulsat cap contracte d’emergència per a netejar a fons i desinfectar els centres afectats. “L’única neteja l’han feta i l’estan fent les comunitats educatives amb l’ajuda de voluntaris i no hi ha cap planificació perquè el conseller Rovira pose solució a la desinfecció dels espais educatius”, ha dit. A més, el partit assegura que la Conselleria diu que són els ajuntaments i els equips directius els qui se n’han d’ocupar.

“Passades les sis de la vesprada de divendres passat, els equips directius van rebre unes indicacions escrites de la Conselleria de cara als centres on reiniciar o no les classes, uns documents enviats tard, a uns equips directius col·lapsats i centrats en la neteja dels espais i la recuperació de material, sense rebre cap telefonada de suport, ben al contrari, avisant-los de responsabilitats que hauran d’assumir si passa alguna cosa mentre netegen”, ha assenyalat Fullana.

La influenciadora Marta Molina (valenardat), que segueix l’actualitat sobre els efectes del temporal i desmenteix notícies falses que es difonen a les xarxes, ha publicat un vídeo al seu canal on denuncia els atacs que ha rebut per haver-los fet en català.

“Tant de bo no m’haguera de posar així en una situació tan complicada com la que ens trobem, però pareix que ni en els pitjors moments la gent respecta la llengua de la resta”, diu. I recorda a tots els qui la critiquen que la majoria de pobles afectats la gent hi parla català.  “Si no us agrada el valencià, aquest no és el vostre canal”, explica. Molina detalla que les crítiques l’han fet passar de 10.000 visualitzacions a 50.000 i que en aquest nou vídeo hi ha posat subtítols: “Perquè la gent que tant ha criticat, puga entendre que el vídeo va per a ells/elles; la resta de vídeos seguiran com sempre.”

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Marta Molina Carda (@valenardat)

Quins influenciadors podeu seguir per estar informats de les conseqüències de la gota freda i els ajuts que calen?

De la mateixa manera, Nando Durà, llaurador de Sueca que d’ençà de la tragèdia de la gota freda ajuda amb el tractor a buidar els carrers de cotxes, ha explicat que no pensa canviar de llengua tot i la pressió que rep. “No insistiu més, que els meus vídeos continuaran sent en valencià.”

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Nando Du (@nandodura)

Bertrand Russell deia que “la percepció, sense comprovació ni fonament, no és garantia suficient de veritat”. I tenia raó. Però també és cert que les nostres percepcions i el nostre pensament conformen la manera personal de veure el món i ens creen una realitat individual, d’acord amb la qual actuem dia rere dia. Així i tot, de vegades, aquesta realitat la poden desmuntar, per exemple, les xifres i, malgrat tot, continua essent “la bona” per a nosaltres. I costa de canviar-la. Potser el fenomen on és més aplicable tota aquesta introducció és el turisme, enguany durament criticat arreu, fins i tot amb manifestacions. Jo puc entendre perfectament que alguns veïns de la Barceloneta, del Barri Gòtic, de la Sagrada Família o del Parc Güell no vulguin fer cas de gaires xifres i demanin de viure tranquils, lluny de la massa de gent forana que, d’alguna manera, altera la seva vida.

No entraré en la part més perniciosa de la qüestió, econòmicament parlant, és a dir, la dels pisos turístics, una de les causes que s’hagi encarit el fet de viure a Barcelona. No crec que ara com ara sigui un problema de bon resoldre, perquè si ho fos no es presentaria a tantes ciutats de tants països, però sí que penso que amb una legislació clara, amb una inspecció com cal i un règim sancionador dur no hauríem arribat on som. Però no tocaré aquest aspecte.

Parlaré només de la mena d’angoixa col·lectiva causada per la gernació de turistes que ens ha visitat, per comprovar que, a vegades, la percepció subjectiva, i la suma de percepcions, no acaben de quadrar amb les xifres. No descarto tampoc que el fort salt que hi ha hagut enguany, en contrast amb l’any passat, pugui haver atiat aquesta sensació, perquè l’arribada de visitants ha pujat, fins al setembre, d’un 10%. Però crec que el punt de comparació hauria de ser el 2019, quan es va arribar a xifres mai assolides a Catalunya.

1. Enguany hi ha més turistes que mai?

Si no ho hem dit enguany, en un moment o altre, de segur que ho hem pensat –sigui passejant, en una botiga o dins un autobús ple de gom a gom i sentint una munió de llengües foranes. Però, què ens diuen les xifres que tenim fins al setembre? Doncs ens confirmen que sí, que ha vingut més gent que mai. La referència sempre és l’any 2019, que fins ara ha estat el rècord de visitants. Però també ens diuen que fins a l’agost no era així i que del gener al setembre van venir 15,78 milions de turistes, per 15,66 el 2019. Veiem que la diferència és només d’un 0,8% i no sembla justificar un canvi de percepció tan radical de la gent.

Encara més, els quatre mesos de la temporada d’estiu, del juny al setembre (inclosos), el nombre de turistes ha estat més baix –d’un -3%– que el 2019. És cert que aquest estiu hi ha hagut els actes que han envoltat la Copa Amèrica, que han esvalotat una mica més el galliner, sobretot, amb el tancament del Parc Güell o del passeig de Gràcia. Però, hi insisteixo, pel nombre de turistes vinguts no es justificaria l’oposició ciutadana que hi ha hagut, si no fos que plou sobre mullat, és clar.

2. De debò que han gastat un dineral?

Aquí, les primeres xifres diuen que sí. Enguany, del gener al setembre, la despesa feta per turistes a Catalunya ha estat de 18.966 milions; en aquest període del 2019 va ser de 17.400 milions, la qual cosa vol dir un augment del 9%. Però no s’ha repartit equilibradament, és clar. Enguany, a més, hi ha hagut la Copa Amèrica, com a fenomen que ens ha enganyat. L’Ajuntament de Barcelona ha dit que la competició havia estat un èxit, tot i que el tinent de batlle d’Economia, Jordi Valls, va haver d’admetre que l’impacte econòmic i la xifra de visitants no havien arribat ben bé als prevists. En alguns barris la cosa ha anat pitjor. Els comerços i restaurants de la Barceloneta, per exemple, asseguren que ha estat una de les pitjors temporades d’aquests darrers anys, pels problemes de trànsit generats.

Si mirem la despesa per turista i per persona i dia, també hi ha millores, del 8,2% en el primer cas i del 7,2% en el segon. Però no podem oblidar que del 2019 al 2024 els preus han canviat molt, i no solament als hotels i restaurants. Concretament, entre el setembre del 2019 i el setembre del 2024, l’IPC ha augmentat d’un 18,5%. Això capgira la idea inicial que han gastat més que mai. En euros corrents, sí, però en euros constants, és a dir, eliminant l’efecte del creixement dels preus, la despesa real hauria estat menor que la del 2019.

Això no obstant, ni en el cas del nombre de visitants ni en la despesa no deixarem de parlar de rècords històrics.

3. Han creat molta ocupació?

En aquest punt, si la percepció general és aquesta, l’ha encertada plenament, fins i tot amb una sorpresa en comprovar les xifres. L’Idescat, a partir de les dades de l’enquesta de població activa, calcula els ocupats que hi ha en tres grans sectors: el turisme, la cultura i les TIC. Aquí ens interessa el turisme.

I resulta que la diferència entre ocupats el setembre del 2019 i el del 2024 és d’uns 80.000. Com és possible que amb el mateix nombre de turistes hi hagi un 17% en l’ocupació del sector? Alguna cosa no quadra i m’adreço a l’Idescat per a saber en quins epígrafs, dels que utilitzen per fer el càlcul, les diferències són més grans. Doncs guanyen els “serveis de menjar i begudes”, amb una diferència de 50.500 persones. Vet aquí, doncs, que més de 60 nous treballadors de cada 100 del sector treballen en bars i restaurants, un servei que va més enllà del turisme, i alhora pot lligar amb les ganes de sortir que tenim tots plegats després de la pandèmia. Això ja em comença a quadrar.

En els “serveis d’allotjament”, que comprèn hotels, càmpings i més allotjaments de curta durada, han crescut de 31.400 persones, una xifra que em continua semblant alta, però que caldria poder desglossar més en detall, per arribar a més conclusions. I un fet preocupant per als qui no deixen de dir que cal variar el model de creixement. Resulta que el sector turístic, que donava feina al 13,7% de la població ocupada el setembre del 2019, ara en dóna al 14,7%, un punt percentual més. Per contextualitzar aquesta participació en el total, pensem que la indústria dóna feina al 16,5% dels ocupats. La diferència s’escurça d’any en any. A tot l’estat espanyol, la situació és encara més evident, perquè l’ocupació turística representa el 13,8% i a la indústria un 13,3%. Unes xifres que es farien més “dures” si traguéssim les catalanes del total estatal.

4. Vénen molts més xinesos i nord-americans!

Revisant la procedència dels turistes que han vingut a Catalunya i les diferències entre l’any passat i enguany, sorprenen les xifres de turistes dels EUA i de la “resta del món”, que són els asiàtics, majoritàriament xinesos. El creixement d’ambdós grups, fins al setembre, és del 20,5% i del 25%, respectivament. Hem de pensar que dels 1,4 milions de turistes addicionals que han vingut enguany en relació amb l’any passat, més d’un quart de milió són ciutadans dels EUA i gairebé 400.000 són asiàtics. Entre uns i altres expliquen pràcticament la meitat dels que han vingut de més.

És un turisme que fa una bona despesa –superior a la mitjana– i que guanya pes dins el total de visitants. Abans de la pandèmia els residents als EUA representaven el 7,3% del turisme estranger, i enguany han pujat fins al 8,6%. Els asiàtics s’han recuperat del sotrac de la pandèmia i han estat un 5% més que el 2019. La recuperació d’aquests dos grups ha estat clau en la pujada d’enguany.

El frare de setanta-sis anys que es trobava en estat molt greu a l’Hospital Clínic de València després d’haver estat atacat a la seva congregació del Sant Esperit de la Muntanya de Gilet (Camp de Morvedre) al costat d’altres religiosos s’ha mort.

L’atac es va produir dissabte al matí, quan l’agressor de quaranta-sis anys -que passarà demà a disposició judicial- va accedir al recinte religiós i va arribar fins a les habitacions d’uns quants religiosos, en un dels pisos superiors, i segons que han explicat uns frares, testimonis dels fets, l’agressor ha pogut entrar a les cel·les dels religiosos i els ha agredits amb un garrot  i una ampolla cridant: “Sóc Jesucrist i mataré aquests frares”.

Un altre dels religiosos ferits, de noranta-cinc anys, amb contusions i traumatismes, va ser traslladat de l’Hospital de Sagunt al Clínic i avui ha tornat al primer centre, on es troba ingressat, mentre que un altre dels agredits, de seixanta-sis anys, continua hospitalitzat a Sagunt.

L’enderroc dels edificis 34, 36 i 38 del carrer Cavallers, just al davant del Parador del Roser, ha començat amb les tasques de senyalització i delimitació de l’espai. S’afegiran al solar dels números 28, 30 i 32 per conformar una nova finca on hi ha prevista la construcció d’entre disset habitatges i vint-i-quatre, en funció de la dimensió dels pisos, que es posarà a la venda perquè els promotors interessats puguin fer-hi nous habitatges.

La Paeria de Lleida avança en l’impuls d’habitatge al centre històric i, per això fa valdre aquesta operació que se suma a la del desenvolupament d’un sector de 1.263,9 metres quadrats situat entre la plaça dels Gramàtics i els carrers Cavallers i la Suda, on és prevista la promoció de vint-i-vuit pisos més.

Aquestes operacions se sumen a altres ja en marxa per promoure l’emancipació juvenil al barri, com els tres habitatges de masoveria urbana del carrer Galera i la promoció d’onze habitatges prevista a l’Ereta.