L’ex-president uruguaià José Mujica s’ha mort avui as vuitanta-nou anys. L’abril de l’any passat va comunicar que tenia càncer d’esòfag i fa sols uns mesos va explicar que se li havia estès pel cos i havia demanat que el deixessin morir tranquil.

Mujica ha estat un dels referents de l’esquerra mundial i la seva figura ha despertat l’interès mundial pel seu estil de vida humil i senzill i per haver renunciat al seu sou presidencial i destinar el 90% del seu salari a causes benèfiques. La seva mort ha despertat moltes reaccions de figures polítiques d’arreu.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha lamentat la pèrdua en uns temps “necessitats de referents morals, cívics i polítics”. Ha destacat la profunditat humana, el compromís ferm i l’acció política del líder uruguaià, i ha considerat que “sempre seran un exemple”.

El president de Junts, Carles Puigdemont, ha definit a l’ex-president de l’Uruguai com un humanista “dels que no sovintegen”. A més, ha expressat que és un referent per a molta gent “més enllà de l’esquerra”.

El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha expressat el seu condol i ha definit Mujica com un “símbol d’esperança per a l’Uruguai i tota l’Amèrica Llatina”. En un missatge publicat a X, ha destacat que “va demostrar que només amb aliances populars es poden transformar profundament les realitats”.

La portaveu dels Comuns i de Sumar al congrés espanyol, Aina Vidal, ha afirmat que “no per esperat és menys dolorós” el desenllaç i n’ha destacat el llegat. També ha tingut un record per a la dona de l’expresident, Lucía Topolansky.

La CUP també ha fet una publicació a X en la qual ha titllat Mujica de “referent per l’esquerra llatinoamericana” i ha assegurat que en mantindran el llegat.

El president Pere Aragonès, que durant el seu mandat va visitar el dirigent uruguaià, ha destacat que Mujica ha estat un referent lúcid, valent i generós. “Sempre al costat de les causes nobles, moltes encara per guanyar”, ha escrit a X. “Una abraçada gegantina al poble de l’Uruguai i a tota la gent de l’esquerra d’arreu del món que, avui, ens sentim més orfes”, ha afegit.

El president Ximo Puig ha recordat la visita de l’ex-president uruguaià al Palau de la Generalitat i la conversa que van tenir: “Mujica restarà per sempre”, ha reblat.

El síndic de Compromís a les Corts, Joan Baldoví, ha publicat un missatge curt i precís: “Una bona persona. Un gran polític. Et trobem a faltar”.

Juliana Tapiero diu que costa de lluitar, però que el suport dels veïns i del teixit associatiu és tan gran que això la carrega d’energia cada dia. La família ho ha passat malament, sobretot al començament, perquè s’ha sentit desemparada i ignorada per l’administració pública. Feia pocs mesos que havien arribat a Catalunya fugint de la perillositat de Colòmbia. Aquí volien encetar una nova vida, tenir oportunitats noves, però van topar amb un malson que encara ara perdura.

Tapiero lluita per saber què li va passar al seu marit, Brian Ríos, de vint-i-vuit anys, que va morir a Rubí (Vallès Occidental) el 21 d’agost del 2022 a la matinada mentre era sota custòdia policíaca. “Reviure-ho sempre és dolorós, però és necessari per a fer memòria i justícia. No tan sols per en Brian. Perquè això, malauradament, no li ha passat solament a ell”, explica Tapiero a VilaWeb. A més, deixa clar que el cas té components de racisme institucional.

La mort de Ríos és carregada d’interrogants i s’investiga als jutjats de Rubí. Benet Salellas, advocat de la família, destaca que enguany hi ha hagut molta activitat instructora i que la jutgessa i la fiscalia tenen ganes d’esbrinar què va passar. El metge i els infermers que el van atendre ja han declarat davant la jutgessa de Rubí i demà, a les 10.00, és el torn de tres agents dels Mossos d’Esquadra que el van custodiar a la comissaria. I avui la Plataforma Justícia per a Brian Ríos es manifestarà contra el racisme institucional i la violència policíaca. Serà a les 19.00 a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.

Mort sota custòdia policíaca

El 20 d’agost de 2022 a la tarda Brian Ríos, Juliana Tapiero, els nens –de sis anys i set– i la mare i el padrastre d’ell van celebrar una festa familiar en una urbanització als afores de Rubí. De nit, Ríos i el seu padrastre van anar amb cotxe al centre de Rubí per a comprar cervesa.

Una hora més tard, el padrastre va tornar a la urbanització, sol i sense cervesa. Li va dir a Tapiero que l’havia esperat aparcat i que Brian Ríos no havia aparegut. Tapiero i el padrastre de Ríos el van començar a cercar per la zona i el van localitzar a l’aparcament de l’equipament municipal Rubí Forma, envoltat de set agents de la policia local.

L’atestat de la policia diu que el jove estava en un “estat d’embriaguesa elevat”, que es va comportar d’una manera agressiva i violenta quan va veure la seva dona i que fins i tot va provar d’agredir un agent. El van acusar de delictes d’amenaces, injúries, resistència i atemptat contra l’autoritat.

Celebració de la família de Brian Ríos la tarda abans que morís. (fotografia cedida) Sedat a la comissaria dels Mossos

Tapiero volia emportar-se el seu marit a casa amb el cotxe, però la policia local el va acabar detenint i se’l van endur al CAP Rubí – Mútua Terrassa. Va entrar emmanillat a la consulta, on fou contingut per agents que el tenien de bocaterrosa a la llitera.

Allí, tal com consta en l’informe mèdic, li van subministrar dosis de Sinogan, un sedant, i Midazolam, un antipsicòtic, sense especificar-ne la quantitat. Va sortir-ne totalment adormit i amb cadira de rodes, tal com mostren les imatges de les càmeres. Tanmateix, l’atestat policíac ho contradiu: diu que els agents el van traslladar en braços a causa del seu estat d’embriaguesa. La policia local va portar Ríos a la comissaria dels Mossos i el van ficar al calabós. Hores més tard, els agents van veure que no responia. Era mort.

Tal com assenyala Salellas, grinyola molt que els Mossos acceptessin a la comissaria un detingut que hi havia arribat amb cadira de rodes i sedat. “Hi ha mala pràctica entre el metge del CAP, que li dóna l’alta, i els responsables dels Mossos, que accepten que entri en aquest estat a la comissaria”, diu l’advocat.

Les declaracions dels infermers contradiuen la del metge

A final de febrer, dos infermers del CAP Rubí van declarar en seu judicial que Ríos havia estat contingut per la policia local. Un dels dos infermers va afirmar que havia sortit del CAP sedat i inconscient. Aquesta versió contradiu la declaració del metge que el va tractar, investigat en el cas, que va dir que Ríos n’havia sortit conscient. Salellas està convençut que les mesures de contenció de la policia local van contribuir d’alguna manera a la mort. Per això considera que, més enllà de les declaracions dels Mossos, les de la policia local també són importants.

Juliana Tapiero: “Els nens no ho entenen. És un xoc fort canviar de país i, en poc temps, perdre el pare”

La família de Ríos havia arribat a Catalunya dos mesos abans de la seva mort. Fugien de la violència i es van trobar amb la situació pitjor: enterrar un fill, marit i pare.

La família no tenia prou diners per a fer-se càrrec de l’enterrament i l’onada de solidaritat va ser immediata. De seguida es va activar una campanya per ajudar-los a pagar totes les despeses, com ara l’enterrament i la teràpia psicològica.

“Molta gent, sense conèixer-nos, ens va ajudar i ens en va donar diners. Gràcies a aquesta gent vam poder assumir-ne el cost”, explica Tapiero. Salellas destaca que la reacció social dels veïns de Rubí, d’entitats i de la xarxa associativa ha estat immensa. “Se’m posa la pell de gallina. Estic orgullós que al meu país hi hagi espais com aquest, que acompanyen gent que està sola davant l’administració”, assenyala.

La família, malgrat la situació administrativa irregular, va començar a tocar totes les portes possibles per fer justícia, perquè sabien que morir sota custòdia policíaca era una anomalia. Van anar a l’Ajuntament de Rubí i al consolat de Colòmbia cercant-hi suport, sense èxit.

Diu que la batllessa de Rubí no s’havia pronunciat mai sobre el cas fins fa un any, després d’una manifestació al ple municipal i al carrer. Al consolat, els van transmetre el condol, però els van dir que no es podien involucrar en afers judicials, que solament els podien ajudar en la repatriació del cos, si ho volien. “Ens vam sentir molt soles”, lamenta Tapiero, que considera nefast el paper de l’administració pública. “Els nens no ho entenen. És un xoc fort canviar de país i, en poc temps, perdre el pare”, explica.

El paper de la policia local i el racisme institucional

Tapiero destaca que en el cas hi ha hagut una persona clau: la lletrada Elisabet Garcia, advocada d’ofici que feia guàrdia la nit que va morir Ríos. Els Mossos li van trucar l’endemà de la mort per dir-li que no calia fer el servei perquè el detingut era mort. Però ella va veure que alguna cosa havia fallat i va decidir de posar-se a disposició de la família per a obrir la via legal. “Ella és la part important de la història. Sense la voluntat d’ella, què hauria passat? Evidentment, la família hauria continuat cercant justícia”, diu Tapiero. Garcia va assumir la defensa al començament i ara fa un any que la pilota Salellas.

Tapiero reconeix que les declaracions de demà dels Mossos són essencials, però que ho són molt més la dels agents de la policia local, que són els que el van detenir i traslladar sedat a la comissaria. “Sento que ells tenen alguna responsabilitat i molt a dir-nos, tot i que crec que no ens voldran dir la veritat”, diu. A més, la dona de Ríos considera que la mort del seu marit és un exemple clar de racisme institucional. Tant per la mort, com pel desgast que hi ha hagut després amb la paperassa. Això també s’ho pregunta Salellas. “Si en comptes de parlar d’un jove migrat, parléssim d’un altre ciutadà, la detenció i la cura haurien estat diferents?”, demana. I afegeix: “Per part dels intervinents, sembla que es parli més d’una cosa que no d’una persona. Això pot ser que tingui a veure amb la mirada amb què les institucions tracten les persones racialitzades.”

Sigui com sigui, l’advocat assenyala que hi ha hagut un maltractament institucional molt greu, sobretot al començament, i tenint en compte que la família és més vulnerables perquè és immigrant. “Quan passa una cosa així, hi ha una primera part immediata en què hi té a veure l’ajuntament i la policia local. En lloc d’acompanyar la família i posar-li facilitats, hi ha hagut una actitud de tapar i d’intentar a veure si aquesta gent se’n cansava”, explica Salellas.

L’Ajuntament de Cadaqués (Alt Empordà) ha encarregat un estudi per saber quants turistes pot assumir el poble i frenar la sobreocupació. L’estudi servirà de base per a un pla estratègic que es vol enllestir a la tardor i aplicar-se el 2026. La regidora de Turisme, Núria Duran, diu que l’objectiu és que el turisme sigui sostenible i de qualitat.

Durant l’hivern, a Cadaqués hi viuen uns 2.800 habitants. Però quan arriba el bon temps, i sobretot a l’estiu, en temporada alta, aquesta xifra es multiplica per deu i s’arriba a 30.000 persones. L’atractiu que desperta el poble, amb una façana marítima pintoresca i la proximitat al cap de Creus, es tradueix en una forta pressió turística.

“Vulguis o no, ens anem convertint en un parc temàtic, i això s’agreuja també pels problemes d’habitatge que tenim”, lamenta la regidora de Turisme. A més, arribar a Cadaqués al mig de l’estiu pot arribar a ser una odissea, perquè sovint la carretera que entronca amb Roses es col·lapsa i, un cop a lloc, la gent acaba aparcant allà on pot. Tot plegat, s’agreuja perquè Cadaqués és porta d’entrada del parc de Cap de Creus, un altre punt amb molt de turisme.

Per gestionar aquesta sobreocupació, tant l’ajuntament com el parc natural ja han pres unes quantes mesures. L’estiu passat, per exemple, el consistori va limitar a la meitat els turistes que desembarcaven a la platja, i que hi arribaven amb creuers procedents de Roses. Del miler que hi anava diàriament, es va passar a un màxim de 450 (en una prova pilot que es va aplicar a l’agost).

A més, d’ençà del 2021, entre els mesos de juny i setembre no es pot entrar amb cotxe al parc natural de cap de Creus. S’hi ha d’entrar a peu, amb bicicleta o amb els busos llançadora (que cada vint minuts surten del nucli de Cadaqués i arriben al far). La restricció també s’aplica per Setmana Santa i els caps de setmana de l’abril, el maig i l’octubre.

L’Ajuntament de Cadaqués vol calcular quants visitants poden assumir

Ara, l’Ajuntament de Cadaqués ha fet un pas més per frenar la saturació turística. El consistori ha encarregat un estudi que ha de concretar quants visitants pot assumir realment el poble. També dividint-lo per zones. La regidora explica que la filosofia és la de “turisme sí, però no a qualsevol preu”. Duran subratlla: “Volem un visitant de qualitat, que respecti l’entorn i que sigui cívic.”

La regidora explica que l’estudi analitzarà la capacitat de càrrega de Cadaqués per saber quins indrets del municipi tenen sobreocupació, sigui turística o no, perquè també ens trobem dins una reserva natural. “És a dir, per posar un exemple, dins l’àmbit del parc, volem saber quanta gent pot visitar la punta del far de cap de Creus”, precisa Duran.

Cap al pla estratègic

L’estudi que ha de posar xifra als turistes s’emmarca dins un projecte més ambiciós, que ha rebut una subvenció de 2,6 milions d’euros dels fons Next Generation. També inclou impulsar la digitalització –per comptar minut a minut quants visitants rep el poble– o aplicar mesures per a gestionar el volum de vehicles que hi arriben durant les vacances.

L’objectiu final és acabar disposant d’un pla estratègic que, com diu la regidora, reculli accions específiques i serveixi de guia a l’Ajuntament de Cadaqués per avançar “cap a un turisme sostenible i de qualitat”. El consistori preveu de tenir-lo enllestit aquesta tardor (entre l’octubre i el novembre) amb l’objectiu de començar-lo a aplicar l’any que ve.

Aparcaments i embussos

A l’hora de gestionar el turisme que arriba a Cadaqués, l’ajuntament és conscient que caldrà centrar-se en els aparcaments i els vehicles que arriben al poble. Sobretot durant els mesos d’estiu, quan la carretera que hi arriba de Roses estant acumula embussos diàriament.

“Penseu que al cap de l’any, a Cadaqués hi entren 1.800.000 vehicles; això és una autèntica animalada”, explica el regidor de Mobilitat, Isma Vila. Per regular-ho, l’ajuntament ha encarregat un estudi previ –aquest, amb fons propis– per saber exactament les places d’aparcament de què disposa el poble. “Ara mateix en tenim una estimació, però no dades concretes, perquè molts pàrquings són solars no delimitats”, precisa.

A partir d’aquí, el consistori impulsarà mesures per a canalitzar el trànsit cap a les bosses d’aparcament que té Cadaqués, i també vol crear zones pacificades dins el municipi. “Ens trobem que, en alguns casos, hi ha turistes que arriben al poble, no troben estacionament, fan una volta amb el cotxe i després se’n van”, lamenta el regidor.

Turistes visitant Cadaqués a la primavera

Plafons informatius

En la gestió de l’aparcament, l’Ajuntament de Cadaqués vol instal·lar càmeres als pàrquings per saber si ja s’han omplert o no. I també treballa perquè aquesta informació, després, es traslladi a uns plafons informatius que es volen situar a la sortida de Roses, quan s’agafa la carretera que duu a Cadaqués.

“A l’estiu i a les vacances, la gent ve a Cadaqués en hores punta, i això fa que la carretera es col·lapsi; abans teníem les cues al matí, però ara també n’hi ha a la tarda”, diu el regidor de Mobilitat. “Amb aquestes pantalles informatives, abans d’agafar els revolts la gent ja sabrà en quina situació es poden trobar”, diu Vila.

El regidor afegeix que millorar la situació de la carretera també servirà per a actuar millor en cas d’emergències (per exemple, en cas d’un incendi). “Moltes vegades ens trobem col·lapses perquè hi ha camions, autobusos o ciclistes que causen retencions; i això, si hi hagués alguna desgràcia, ens preocupa molt”, subratlla.

Finalment, dins l’objectiu d’una mobilitat sostenible, el projecte que ha rebut fons europeus també inclou que els autobusos que enllacen Cadaqués amb el parc natural siguin 100% elèctrics.

Opinar, sigui en converses i debats o escrivint articles, és exposar un  pensament tendenciós. Tendenciós de vegades en el sentit ordinari de l’adjectiu, i sempre en el sentit literal d’expressar una tendència cognitiva més que no pas una doctrina acabada. Les doctrines, com les ideologies, no són tendències sinó punts d’arribada i d’estancament. L’opinió és provisional i pot ser més o menys sincera, més o menys decantada pel paper que hom assumeix a la societat, però revela sempre els valors amb què s’ha compromès l’opinant.

L’opinió no és una exposició objectiva dels “fets”, si no és que l’opinant expressa veritats absolutes amb la veu estentòria d’un oracle. Els fets són reals i positius, però el positivisme s’erra pensant-se atrapar-los en estat pur, independentment de l’ús i la valoració. Els fets són mudables i la saviesa no és pas la possessió d’un coneixement definitiu sinó l’art de navegar per la ignorància sense anar a petar als extrems de la superstició i del nihilisme. 

Quan hom s’ha compromès amb un valor determinat, posem per cas la democràcia, el compromís obliga a defensar-la contra l’absolutisme, vingui d’on vingui, es digui com es digui, tingui el color que tingui. Honorar el compromís implica vindicar els valors adoptats no sols amb un capteniment harmònic amb ells sinó també defensant-los amb paraules, especialment en les situacions més arriscades. Perquè, valgui la redundància, les situacions compromeses són precisament les que requereixen defensar el compromís. No pas per convèncer els qui s’han compromès amb els valors oposats i per tant són inamovibles, sinó per atreure els qui oscil·len entre un compromís i el contrari. Les eleccions americanes les va guanyar Trump perquè el seu discurs decantà el vot d’una part prou gran dels indecisos als swing states, estats en què una població no alineada amb cap dels partits podia inclinar la balança. A Catalunya, si és veritat que cap independentista no ha deixat de ser-ho, la reculada a les enquestes –si no als comicis, on l’abstencionisme ha fet president Salvador Illa– s’explica per l’erosió de l’independentisme contingent, molt sensible a les perspectives d’èxit. Són gent per a qui la derrota del moviment ha alterat el valor de la causa.

Davant d’aquesta conducta no serveix de res enumerar els greuges i els avantatges, perquè, tot i existir en abstracte el dret d’autodeterminació dels pobles, a la pràctica no és verificable. Si ho fos, no hi hauria debat. Si no es fàcil de convèncer els escèptics de la virtut universal d’aquest dret, és perquè sols esdevé un valor quan algú s’hi compromet. És una situació tan paradoxal com la idea que tothom pot ser català si es compromet amb la llengua i (se sobreentén) amb un cert grau de civilització. És paradoxal perquè comprometre’s amb uns nous valors obliga a defensar-los, si cal contra els valors suposadament transcendits.

Que els valors recolzin en un compromís significa que no s’hi arriba pel camí deductiu de Descartes. És per això que l’opinió no pot doblegar l’oposició intel·lectual amb purs raonaments. Tota opinió, per ben argumentada que sigui, té sempre un deix d’exhortació que automàticament provoca resistència i genera un discurs contrari, igualment vàlid si el compromís és amb la democràcia. I fora de la democràcia no és pas clar que existeixi l’opinió, car la democràcia reconeix el dret de triar els valors i obliga tothom a acceptar que un altre triï els contraris. La democràcia no atorga a ningú el dret d’avantposar el propi compromís, i menys encara en nom seu, atès que la competència entre valors implica que fins i tot el sentit de democràcia que pugui invocar una de les parts és limitat per l’abast del compromís.

La llibertat d’opinió suposa el pluralisme. Si no es vol caure en l’absolutisme de valors estancs, i per tant en el relativisme, cal entendre els altres compromisos i els valors vinculats.  I això no és possible sense travessar el llindar de la pròpia casella i immergir-se en un altre sistema de valors. L’operació equival a un canvi de pell. Entendre altres formes de compromís axiològic des d’una neutralitat equidistant és impossible si no és amb la ficció d’objectivitat basada en els fets nus. La dicotomia de Max Weber entre fets i valors, decisiva en la formació de la sociologia, fou necessària per a establir aquesta disciplina sobre bases pretesament científiques, però és insostenible en la vida concreta de les persones, per a qui els fets s’esdevenen no pas en un buit de valors sinó en situacions d’alt voltatge valoratiu. 

En el debat vulgar, tant com en l’acadèmic, es pot pretendre que els fets s’analitzen asèpticament en les condicions artificials del laboratori, però la vida social és bigarrada i no es poden entendre les configuracions de valors sense participar-hi. Endinsar-s’hi implica el risc de ser arrossegat a un nou compromís que modifiqui la comprensió del món i la manera d’ésser-hi. Aquest risc i la por de les conseqüències explica molts judicis sumaris, moltes expressions d’intolerància i moltes agressions. Al film American Beauty, un coronel jubilat homòfob educa el seu fill amb un rigor que esdevé brutal quan sospita que el noi manté una relació homosexual amb el veí. Fins que un vespre, ple de desig, l’ex-coronel es presenta a la casa del veí, s’hi abraça i prova de besar-lo. Quan s’adona que tot ha estat un malentès, se’n va avergonyit a buscar l’arma amb què es venjarà de la humiliació en la persona que l’ha posat davant el mirall. Això tenen en comú els puritans de tot pelatge, que projecten els seus fantasmes i extremen el rigor contra els altres per por de la pulsió que en secret els destorba l’ànima.

Vaig dedicar els primers anys de la meua vida periodística, en bona part, a la Unió Soviètica. Vaig aprendre molt sobre la manera de dirigir amb mà de ferro una societat, però també sobre les escletxes que podia veure-hi el periodisme fins i tot allí on semblava que res no es movia.

Hi havia un sovietòleg poloneso-americà, Seweryn Bialer, que era una autèntica llegenda entre els periodistes joves que trèiem el cap a l’altra banda del mur. El Kremlin no feia notes de premsa ni conferències amb periodistes. Era pràcticament impossible de saber què s’hi coïa, allà dins. Però ell tenia un mètode i el feia servir magistralment.

Cada vegada que hi havia un acte oficial feia, amb la seua càmera, un retrat molt acurat de la presidència. I després comparava: qui hi havia al costat de qui, qui havien fet seure més lluny del secretari general que en l’acte anterior, qui parlava amb qui… Ell i Robert Conquest es van fer uns grans especialistes d’allò que es va començar a dir que era la ciència de la kremlinologia. I el cas és que l’encertaven.

Un dia Gorbatxov i Andrópov van ser vists xerrant amistosament en la tribuna d’una desfilada i, en canvi, Txernenko n’era allunyat. Era una indicació. Abans ja havien vist que Andrópov havia començat a ocupar posicions lleugerament més properes a Bréjnev durant les desfilades i Kirilenko havia anat a parar a l’extrem de la fila. Bialer, fins i tot, havia previst la caiguda de Polianski perquè va notar que durant tres desfilades consecutives havia estat desplaçat progressivament, cada volta un poc més cap a l’extrem de la tribuna…

La metodologia em va fascinar llavors i em va tornar al cap ahir quan vaig veure la trista, tristíssima, cerimònia de signatura de l’anomenat Pacte Nacional per la Llengua. Mireu-ne vosaltres mateixos la fotografia: no hi ha Xavier Antich, en representació d’Òmnium, ni Oscar Escuder, de la Plataforma per la Llengua.

Evidentment, ells tenen el dret de presentar totes les excuses, personals o no, que vulguen a l’hora de justificar-ne l’absència, però –igual com passava al Kremlin– llegir qui hi ha en la tribuna i qui no –en una situació, també com la nostra, de manca de llibertat i on les pressions del poder són de la dimensió que són– diu gairebé més que la raó de ser-hi.

Siguem seriosos: un pacte nacional és una de les coses més importants que es poden signar mai, és una de les ocasions més solemnes de qualsevol organització i de les més importants per a ser-hi. I, tanmateix, vet ací que les dues grans organitzacions de defensa de la llengua el signen, incomprensiblement fins i tot per a molts dels seus membres, però –com si els fes vergonya de signar o pensant que així fan un gest calculat de dissensió– amaguen les cares més representatives de sengles organitzacions a l’hora de la veritat.

Hi ha més: Bialer, en l’època soviètica, apreciava especialment aquelles fotos on s’escolava algun detall petit que trencava el discurs oficial. Sempre deia que ell no perdia el temps escoltant els discursos, perquè la notícia no estava mai en el discurs oficial, sinó en les clivelles que podien explicar-nos en què consistia tot plegat.

I d’això tracta aquesta segona imatge d’avui. És una fotografia d’Albert Salamé per a VilaWeb on es veu el president Salvador Illa llegint el seu discurs i on s’observa que en el text hi ha frases guixades a mà pel president, censurades en el discurs oficial, frases que efectivament algú li havia escrit perquè les digués, però que ell va decidir de no pronunciar.

I no són frases qualssevol. Ben al contrari. El president Illa es va negar ahir a dir: “La nostra llengua, però, no pot esperar més. No som ingenus ni conformistes. Requereix que actuem sense demores, amb ambició, amb realisme.” Tot això ho va guixar amb un retolador blau i amb traç enèrgic i, fent-ho, va deixar buit de contingut real el pacte. I tot el discurs que crida a la unitat perquè hi ha pressa va quedar al descobert. Amb una sola fotografia, amb una escletxa de kremlinòleg.

Perquè, quina raó ens han donat aquests dies tiris i troians per a justificar d’anar a besar la mà del president, passar a l’altre camp, malgrat l’absència solemne de la CUP, de Junts, de la USTEC o de l’Assemblea Nacional Catalana? Doncs que el pacte no és cap panacea, però la llengua no pot esperar més. I que fins i tot si aquest govern no és de fiar ni fiable, malgrat això cal signar-lo.

En relació amb això, és ben curiós de comprovar que aquestes darreres hores uns quants dels signants han fet declaracions dient que no es fien d’allò que acaben de signar, que caldrà pressionar el president, que estaran amatents i tot aquell reguitzell de frases buides justificatives que hom fa servir quan sap perfectament que no havia d’haver fet allò que malgrat tot ha fet. I què fa el president Illa guixant la frase que guixa? Quin sentit té la censura de la primera frase del discurs, la que hauria de donar el to de l’acte? Doncs negar la major. Buidar el pacte de qualsevol sentit real.

Per sort, amb una fotografia, com si fóssem a la Unió Soviètica, encara és possible de despullar davant el públic, davant la ciutadania, el president i unes organitzacions que avui em fan sentir vergonya pel país. Quina manera de rebaixar-se davant el poder i de deixar-se instrumentalitzar…

 

PS1. Ot Bou ens ofereix en aquest article una anàlisi detallada del contingut del pacte. Explica que la diagnosi, en què es veu la mà experta  i reconeguda del conseller Vila, és crua i molt potent, però que no hi ha les mesures apropiades per a respondre-hi. És interessant de llegir-lo.

PS2. Demà, dijous 15 de maig, VilaWeb celebra trenta anys. I se’ns ha ocorregut de demanar un regal, sobretot a aquells lectors que no han volgut fer-se’n subscriptors i que, malgrat això, han pogut llegir amb accés obert tot el contingut del diari, sense compensar-nos-ho, durant tots aquests anys. El regal és fer aquests dies una donació única i sense compromís, tant hi fa de quina quantitat. Si ho voleu, a més, ja la podeu fer també per Bizum o amb la targeta, anant a aquesta pàgina. Gràcies.

L’abandonament institucional que van sofrir els pobles afectats per la gota freda del 29 d’octubre va fer que la població s’organitzàs i donàs resposta a l’emergència. Un dels principals exemples d’aquesta organització col·lectiva es va veure al barri d’Orba, també conegut com a Parc Alcosa, d’Alfafar (Horta Sud). Allà, la Koordinadora de Kol·lectius del Parc Alcosa va muntar un supermercat popular, autogestionat i gratuït, que encara és la sustentació de moltes famílies. No tan sols del barri, sinó també dels pobles veïns. D’aquesta iniciativa, va sorgir el primer Comitè Local d’Emergència i Reconstrucció (CLER), que pretenia d’involucrar la població civil en la presa de decisions sobre l’anomenada reconstrucció dels pobles afectats. I, per tant, de les seues pròpies vides.

El mes de gener, el comitè del Parc Alcosa va fer una assemblea oberta per a llançar la proposta a la resta dels municipis, amb la gent dels quals havia establert contacte per mitjà del supermercat popular. D’aquesta manera, van sembrar la llavor de la faena i el suport mutus, que es va estendre per tot l’Horta Sud, i que a poc a poc arriba a més comarques, com ara, la Ribera Alta i els Serrans. Actualment, hi ha catorze comitès, que van a ritmes diferents i que treballen de manera autònoma –però coordinada–, segons els problemes i les necessitats de cada municipi, amb comissions de treball concretes.

“Vam intentar de coordinar les accions d’emergència, però també de reconstrucció. I, com nosaltres ho entenem, no seria tant reconstrucció com desconstrucció. No reconstruir allò vell, sinó construir de nou, i d’una altra manera diferent, per no caure en les conseqüències del que va significar la gota freda. Va ser amb les accions pràctiques de resposta a la situació que es donava per l’abandonament institucional. Nosaltres ho hem anomenat l’alarma zero. L’alarma de sols el poble salva el poble, però el poble organitzat. I eixa alarma que nosaltres vam posar en marxa és la que va crear la situació que fa possible els comitès locals”, diu Toni Valero, membre del comitè del Parc Alcosa d’Alfafar.

“Ens han fet sentir reconfortats”: les víctimes de la gota freda denuncien al cor d’Europa el menysteniment de Mazón

El municipalisme com a àmbit de treball

A partir d’ací, cada comitè té els problemes particulars de cada poble, i té el seu propi interlocutor, que és l’ajuntament en qüestió. En el Parc Alcosa, per exemple, la primera tasca que van fer va ser un diagnòstic de la situació. És a dir, localitzar on hi havia els principals problemes, i quines eren les primeres coses que s’havien d’arreglar. Un dels problemes més importants era el fang que encara hi ha en més de 160 habitatges. Van fer un estudi per a saber què caldria fer per a solucionar-ho, i quant costaria.

D’una altra banda, hi ha els ascensors que encara no funcionen. “Si no canvien la mirada, no té solució. Si pensem que la qüestió dels ascensors és un problema dels veïns de la finca, això és impossible de solucionar ací. Parlem d’un barri on la meitat de la gent viu amb ingressos per sota del llindar de la pobresa, on hi ha més d’un 30% d’atur. Una cosa tan important com els ascensors no es pot dir que és una cosa particular o dels propietaris de les finques. Ací hi ha un problema social, i s’ha de fer una intervenció des d’aquesta perspectiva”, apunta.

Un altre dels problemes que travessa el Parc Alcosa, però també més pobles, és l’escola. A hores d’ara, cal enderrocar l’edifici i construir-lo de nou, però els diuen que no estarà enllestit fins el 2029. Mentrestant, posaran barracons lluny del barri, als afores del poble. “Això són situacions que nosaltres no podem acceptar”, lamenta. Amb tot, en aquestes zones més empobrides i on es concentra la població amb més risc d’exclusió social ja sofrien abandonament. La gota freda no ha fet sinó agreujar la situació. Ara com ara, han signat una declaració institucional amb l’Ajuntament d’Alfafar pel qual s’estableix la taula per a la reconstrucció, en què es reconeix la participació dels comitès. No obstant això, de moment, només han fet una reunió. Uns altres municipis, com és el cas de Catarroja i Massanassa, també han signat una declaració institucional amb els seus ajuntaments.

Òscar Llago, del comitè de Massanassa, explica que volen que la gent s’involucre i participe directament. Per exemple, hi haurà qui tinga interès perquè l’escola dels seus fills torne a funcionar amb normalitat; llavors, es podrà implicar en la comissió d’educació. I així, en diferents àmbits. Volen establir taules tècniques que siguen espais vinculants entre l’ajuntament i els comitès, que estan acompanyats per gent experta. “Volem transformar la realitat i superar-la. I, per a superar la realitat, has de comptar amb tots els actors que formen part d’una societat”, diu.

Quant a la reconstrucció urbana, tenen clar que calen zones verdes que absorbesquen l’aigua d’una altra possible avinguda. “Necessitem una reconstrucció que no torne a asfaltar. Hi ha molts ajuntaments que van asfaltant, i sabem que això és fer que, en la següent dana, hi haja morts. Si no alces l’asfalt, el formigó, generes una mena de lògiques que fan que es reproduïsquen els errors”, diu. En aquest sentit, Rut Moyano, del comitè de Benetússer, denuncia que durant aquests mesos s’ha asfaltat una de les dues úniques places del poble que encara tenien terra, i que s’ha aprovat d’asfaltar un solar per fer-hi un aparcament.

“Exigim que la reconstrucció no consistisca a fer com si no haguera passat res i a tornar al model que teníem abans. No és un problema d’una casuística concreta que tinga el nostre poble, és un problema de model, en què es prioritza un benefici econòmic per davant de la seguretat de les persones, on es prioritza l’asfalt respecte del verd. Volem insistir que, més que construir, cal desconstruir. Venen ací i ens imposen un model de reconstrucció en què et reconstrueixen d’alguna manera també la teua vida. Nosaltres hem de tindre veu tant sí com no sobre com volem que es reconstruïsquen les nostres vides. I no volem que siga com abans, perquè és més que evident que no ha funcionat i que això empitjorarà. El context d’emergència climàtica és el que és, i continuarà, i empitjorarà”, diu. També demana que els ajuntaments de la comarca tinguen una visió més global i que actuen conjuntament.

Per part seua, el comitè de València –que inclou les pedanies de la Torre, el Forn d’Alcedo i Castellar-Oliveral– denuncia la gestió de la gota freda de la batllessa María José Catalá i el fet que no els deixen participar en les reunions. “Començant per l’assignació dels fons europeus, que els han demanat primer per a la ciutat, i no per a les poblacions afectades. És tot molt més lent del que ens imaginàvem i ens han venut fum. A més, és que no hi ha una reconstrucció pròpiament dita. La denúncia és clara”, diu Norman Ortells, portaveu del comitè. I assenyala que, per exemple, la biblioteca i el centre de serveis socials que els van prometre a la Torre encara són tancats.

El Consell, forçat a rectificar l’atac contra víctimes de la gota freda

Necessitats diferents

A Sot de Xera (Serrans), a l’interior i amb uns tres-cents habitants, les necessitats tenen poc a veure amb les de l’Horta Sud. La seua principal preocupació és recuperar el riu, que “és el cor del poble”. Ara com ara, el comitè té una dotzena de persones, i han fet, sobretot, treballs de voluntariat per a netejar la zona del riu de ferros, bigues i deixalles. “El riu divideix el poble en dos i és el lloc on tothom passeja, és un lloc per a connectar-te amb tot. La gent s’estima moltíssim el riu. Va ser un colp fort, perquè va desaparèixer tota la zona verda, tota la vegetació que hi havia de ribera va desaparèixer tot absolutament. Llavors els treballs es van centrar, sobretot, en la neteja, perquè era molt dolorós veure el riu d’aquella manera”,  explica un membre del comitè, que s’estima més de no dir el seu nom. A més, va desaparèixer el 60% de les hortes, i les tasques també s’han centrat a recuperar-les, igual com les séquies.

Malgrat tota la faena feta –no tan sols ara, sinó els deu primers dies després de la gota freda, que van ser els mateixos veïns els qui van recuperar la llum i l’aigua–, lamenten que, tot i que al principi l’ajuntament els va obrir les portes, a poc a poc, els han deixat de banda. “Hem intentat en tot moment que l’ajuntament ens inclogués en les reunions amb tècnics, en les reunions importants, per poder participar-hi, però no ho hem aconseguit. Hem estat el primer poble que hem tingut la sort de posar-se en contacte amb l’ajuntament molt ràpidament i començar a treballar, però al final ens hem trobat que a l’ajuntament, realment, li fem nosa, i no ha comptat amb nosaltres en moltíssimes coses que veiem que fan. No han respectat ni valorat tota la faena que hem fet, i ens hem desgastat molt”, lamenta.

Van presentar una declaració institucional perquè es reconegués el comitè com un actor més en les decisions de reconstrucció del poble, i avui tenen una reunió amb el consistori per saber la seua resposta.

La reconstrucció no és possible amb Mazón

Tot i que els CLER es defineixen com a apartidistes, no són apolítics, i també fan accions d’aquest vessant. En aquest sentit, van impulsar l’Acord Social Valencià, que es va presentar el 29 d’abril al pont de l’Assut de l’Or, quan feia sis mesos de la gota freda. I el primer objectiu que té aquest acord és fer fora el president Carlos Mazón. “Per a nosaltres, Mazón i el seu Consell són el principal obstacle per a la reparació i la reconstrucció. I, per tant, no ens plantegem que en cap moment puguen ser interlocutors vàlids de res. Aquesta gent se n’ha d’anar”, expressa amb contundència Rut Moyano.

Assenyalen que, a més de la gestió negligent de l’emergència de la gota freda, ha continuat legislant contra els pobles afectats, per exemple, modificant la llei de l’Horta perquè es puga construir en zones inundables. “En els pobles no hi ha solució si hi ha aquesta figura. Amb Mazón no hi ha ni veritat, ni justícia, ni reparació. Ni hi ha possibilitat d’eixir de la situació en què ens trobem. Constantment hi ha mentides, mentida rere mentida, manipulació rere manipulació. Volen continuar ofegant-nos, literalment. No és possible el diàleg amb algú que et pressiona i et tracta d’aquesta manera. Hi ha qui diu que cal fer noves eleccions, que s’ha de cremar la figura de Mazón per si sola. Això no se’ns pot dir, a la gent que fa sis mesos que necessitem que ja no se’ns torne a ofegar. La urgència és suprema”, apunta Òscar Llago.

Toni Valero també ho té clar, i assegura que totes les actuacions que cal fer als pobles són “absolutament inabordables mentre hi ha la figura de Mazón i el seu Consell impedint qualsevol forma de reconstrucció”. En aquest sentit, els comitès són una part activa en les manifestacions que es fan cada mes per a demanar la dimissió del president. Amb tot, Llago recorda: “Les manifestacions són una part important, però la base de tot i el secret és organitzar-se en el dia a dia. Si no hi ha suport mutu, no podem avançar.”

 

The Washington Post · Gaya Gupta i Andrew Jeong

Gaza sencera es troba en risc crític de fam, i es preveu que la situació empitjori aquests mesos vinents, segons que declarà abans-d’ahir la principal autoritat mundial en matèria d’emergències alimentàries. L’advertiment arriba en un moment en què Israel manté el blocatge sobre l’enclavament, una mesura que tant les organitzacions humanitàries com l’ONU han condemnat enèrgicament.

La iniciativa per la Classificació Integrada de les Fases de Seguretat Alimentària (IPC, per les sigles en anglès) fa més d’un any que adverteix del risc d’inseguretat alimentària catastròfica a l’enclavament, però la potestat de declarar oficialment una fam correspon a les autoritats governamentals o a uns altres organismes internacionals.

Què passa amb l’ajut alimentari a Gaza?

Fa més de dos mesos que Israel imposa un blocatge a l’entrada d’ajut humanitari a Gaza amb l’objectiu de pressionar Hamàs perquè alliberi els ostatges israelians que romanen a l’enclavament. Les organitzacions humanitàries i l’ONU han demanat a Israel que posi fi al blocatge, que tant els experts jurídics com els grups de drets humans alerten que vulnera el dret internacional.

D’ençà que començà el conflicte, el 7 d’octubre de 2023, els enviaments diaris d’aliments i ajuda han estat molt inferiors als 500 camions de subministraments que es calcula que calen diàriament per a satisfer les necessitats bàsiques dels dos milions d’habitants de l’enclavament. Els preus dels aliments a Gaza s’han enfilat considerablement d’ençà de l’any passat, segons l’informe de l’IPC, cosa que ha obligat moltes famílies a rebuscar entre les deixalles a la recerca de qualsevol aliment comestible.

La desesperació també ha fet que es cometessin uns quants saqueigs aquestes darreres setmanes, sobretot, en bancs d’aliments i menjadors socials.

Hi ha fam a Gaza?

Tot i que encara no s’ha declarat formalment, els funcionaris de l’ONU asseguren que la fam a Gaza és imminent.

De cada cinc habitants de Gaza, un s’enfronta a la inanició, segons l’informe de maig de l’IPC, i un 12% de la població de l’enclavament, pel cap baix, viu en condicions d’inseguretat alimentària catastròfica. L’IPC ha exigit l’obertura immediata de l’enclavament a l’entrada d’ajuda humanitària.

Els portaveus del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, han denegat reiteradament la validesa les conclusions de l’IPC, insisteixen que no hi ha hagut mai fam a Gaza i atribueixen l’escassetat d’aliments a Hamàs. Les organitzacions humanitàries neguen les afirmacions d’Israel.

Gaza, un cas a part

Les circumstàncies a Gaza difereixen de les d’algunes crisis alimentàries anteriors: en aquest cas, sí que es disposa de prou ajut humanitari per a evitar una crisi alimentària immediata, segons que diuen les organitzacions humanitàries, però Israel n’ha blocat l’entrada a l’enclavament. Fins i tot, quan el govern israelià permeté breument l’entrada d’ajut a Gaza, a començament d’any, les organitzacions humanitàries tingueren dificultats per a fer arribar l’ajut a algunes parts de l’enclavament, atesos els impediments logístics causats per les operacions militars israelianes i els saqueigs de la població local.

“El problema és que la fam és, en última instància, una qüestió política; de la mateixa manera que ho és la resposta humanitària a la fam. Que s’acabaria, la crisi humanitària, si declaréssim oficialment que a Gaza hi ha fam? Doncs, no. La guerra és la causa de la fam: mentre la guerra continuï, la crisi també continuarà”, diu Tylor Brand, professor adjunt d’Estudis sobre el Llevant al Trinity College de Dublín.

A què ens referim, quan parlem de “fam”?

L’IPC empra un sistema de cinc nivells per a classificar les fases de la crisi alimentària en un territori. En el tercer i quart nivell, que corresponen a les fases de “crisis” i “emergència”, les famílies s’enfronten a nivells de desnutrició greus. En la fase cinquena, la de “catàstrofe”, les famílies s’enfronten a una escassetat extrema d’aliments i hi ha el perill que morin de fam.

L’escala considera que una zona pateix fam quan un 20% de les llars, pel cap baix, s’enfronten a una escassetat extrema d’aliments; un 30% dels infants, pel cap baix, sofreixen desnutrició aguda, i dues persones de cada deu mil moren cada dia per inanició absoluta, o bé per malalties causades per l’escassetat alimentàries.

“L’ús d’una definició consensuada [del concepte de fam] és un avenç relativament recent. Abans de la dècada del 2000, no teníem una definició tècnica de la fam”, explica en un correu electrònic Paul Howe, director del Centre Internacional Feinstein de la Universitat Tufts, als Estats Units, i antic treballador del Programa Mundial d’Aliments de l’ONU.

“El temor que la manca d’una definició consensuada endarrerís la resposta humanitària, dificultés la priorització de recursos en diferents contexts i compliqués els esforços per a impedir futures fams impulsà la creació de l’escala de l’IPC”, explica Howe.

La declaració de fam, que recau en el govern local o el màxim responsable de l’ONU a la zona, no comporta obligacions vinculants per a l’ONU o els seus estats membres, però sol considerar-se una crida a l’acció de la comunitat humanitària, i sol actuar com a detonant per a l’enviament d’ajut. No queda clar sobre qui recauria la potestat de declarar oficialment una fam a Gaza, però alguns representants del govern nord-americà i de l’ONU ja han dit que en algunes zones de l’enclavament es viuen condicions de fam.

L’IPC ha declarat la fam quatre vegades d’ençà del 2004: A Somàlia, l’any 2011; al Sudan del Sud, l’any 2017 i l’any 2020, i al Sudan, l’any passat. En aquests casos, la declaració oficial de fam ajudà a conscienciar la comunitat internacional de la gravetat de la crisi, i n’impulsà les donacions. En els dos mesos posteriors a la declaració de fam a Somàlia, per exemple, la comunitat internacional hi envià més ajut humanitari que no pas en tot l’any anterior.

Tanmateix, els experts remarquen que els països i les organitzacions internacionals no haurien d’esperar a una declaració oficial per posar fil a l’agulla. El fet que no s’hagi declarat oficialment una fam en una zona, diuen, no significa necessàriament que la gent que hi viu no pateixi inanició o nivells d’inseguretat alimentària extrems.

“Si esperem que es confirmi oficialment la fam ja serà massa tard”, escrivia aquesta setmana a les xarxes socials Cindy McCain, directora del Programa Mundial d’Aliments de l’ONU.

Quines altres vegades s’ha declarat oficialment la fam?

La primera declaració de fam de l’ONU seguint els criteris de l’IPC fou a Somàlia, el juliol del 2011. Pel cap baix, 250.000 persones –la meitat de les quals menors de cinc anys– van morir en la crisi: en algunes zones del país, les morts diàries de menors de cinc anys van arribar a superar les 6 per cada 10.000.

El febrer del 2017, l’ONU declarà un segon episodi de fam al Sudan del Sud, i afirmà que unes 100.000 persones s’enfrontaven a condicions d’inanició. La fam al Sudan es declarà oficialment l’agost del 2024, enmig de la brutal guerra civil del país.

Però la crisi alimentària més mortífera de la història moderna va tenir lloc a la Xina entre el 1959 i el 1961: segons els càlculs del govern xinès, uns vint milions de persones moriren en l’episodi.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Aquests darrers decennis, el menjar ha estat com mai al centre d’atenció de les societats occidentals. Els programes de cuina i alimentació, els viatges de turisme gastronòmic, la publicitat sobre aliments i els comptes en xarxes socials centrats en composició d’aliments i pèrdua de pes han proliferat fins a fer-se omnipresents i esdevenir una veritable plaga.

En un context com aquest, és lògic que augmentin els trastorns de la conducta alimentària. Cada vegada més gent en sofreix algun, tant per excés com per defecte.

La sobreinformació nutricional pot fer molt de mal

La permarèxia és un d’aquests trastorns per excés de control sobre el procés alimentari i les conseqüències sobre el pes corporal. El concepte s’aplica a la gent en un estat permanent de preocupació obsessiva per l’alimentació i el pes corporal, i els afecta la qualitat de vida.

Aquest trastorn és degut a la sobreinformació nutricional i a la inundació de dades sobre alimentació, no sempre contrastats, en què nedem els ciutadans occidentals. També es nodreix de la cultura de la imatge i la proliferació d’aquests missatges en les xarxes socials. Vist així, la permarèxia és un trastorn amb una arrel profunda en la cultura vital del segle XXI.

Els qui pateixen de permarèxia mantenen una preocupació constant per aconseguir un estat físic òptim, cosa que els pot menar a desenvolupar un enfocament disfuncional de l’activitat física i la nutrició, amb hàbits alimentaris extremadament restrictius i un excés d’exercici físic. A vegades és difícil de diferenciar de trastorns com la vigorèxia o l’anorèxia nerviosa, amb els quals comparteix moltes de les manifestacions.

Comptar calories compulsivament

Aquest trastorn es caracteritza específicament per l’obsessió per fer dietes per a aprimar-se i comptar calories de manera compulsiva. Els afectats poden experimentar una profunda insatisfacció amb la seva imatge corporal i la necessitat constant de millorar l’aparença física, la qual cosa sovint s’exacerba per les pressions socials i els cànons de bellesa dominants.

Encara que no sigui recollida en el DSM-5, el compendi internacional on es cataloguen les malalties neuropsiquiàtriques, la permarèxia es classifica com un trastorn de la conducta alimentària no específic. A més, es considera l’avantsala de patologies de la conducta alimentària com ara l’anorèxia nerviosa o la bulímia.

Les manifestacions més característiques de la permarèxia són obsessionar-se per la quantitat de calories que es consumeixen, analitzar les etiquetes nutricionals abans d’adquirir qualsevol producte i restringir la quantitat i el tipus d’aliments que s’ingereixen. És cert que alguns d’aquests símptomes no són específics i es poden presentar aïlladament en persones sense patologia. No obstant això, és característic que el qui té permarèxia presenti totes aquestes manifestacions de manera obsessiva.

Saltar d’una dieta a una altra

Un altre patró característic és el canvi del tipus de dieta més de tres vegades en un període menor a quatre mesos o sis i fer “dietes miracle” que prometen de perdre pes amb rapidesa.

Seguir constantment dietes restrictives pot limitar el consum d’aliments que aportin nutrients bàsics com ara proteïnes i vitamines, necessàries per a un estat funcional adequat. No obstant això, el fet que habitualment els permarèctics presentin un pes ideal per a la seva salut sol dificultar-ne o retardar-ne el diagnòstic.

L’etiopatogènia –és a dir, la manera com els possibles elements causals es combinen per a causar una alteració funcional o malaltia– de la permarèxia és multifactorial, com en tots els trastorns de la conducta alimentària. En general, els factors que predisposen a tenir-ne es poden agrupar així:

• Factors psicològics. Sovint, els qui hi estan predisposats presenten autoestima baixa, trastorns d’ansietat i obsessió i tendència a la depressió. La necessitat de domini sobre l’alimentació pot aparèixer com un mecanisme de control d’emocions o situacions d’estrès.
• Factors biològics. Alguns estudis indiquen que hi ha condicionants genètics que augmenten la predisposició a desenvolupar trastorns alimentaris. Això explicaria les diferències individuals en el processament cerebral dels mecanismes de recompensa i de sacietat que determinen el comportament alimentari.
• Factors socials. La difusió d’imatges idealitzades en les xarxes socials i la publicitat, juntament amb la pressió per a complir els estàndards de bellesa, pot portar a una constant comparació i autocrítica que origini un estat d’ansietat. Molts joves senten que el seu valor depèn de la seva aparença i això determina l’obsessió pel control del pes.

Risc de desnutrició, problemes càrdio-vasculars i ansietat

La permarèxia pot afectar molts aspectes de l’individu: de la salut física a la mental i les relacions interpersonals, amb importants conseqüències per a la seva qualitat de vida. Com molts altres trastorns de la conducta alimentària, l’obsessió per l’alimentació i les dietes restrictives poden portar a desnutrició, alteracions metabòliques i problemes gastrointestinals i càrdio-vasculars. L’ansietat, la depressió i l’aïllament social són comuns entre els qui sofreixen permarèxia.

Tractar-la pot ser molt complicat i demana un enfocament multidisciplinari. Això inclou teràpia cognitivo-conductual, que s’ha demostrat que és un dels tractaments més efectius, perquè permet de modificar els patrons de percepció disfuncional i, doncs, promoure una relació més saludable amb el menjar i la imatge corporal.

Així mateix, és imprescindible l’assessorament nutricional. L’orientació d’un nutricionista especialitzat pot ajudar a desenvolupar un enfocament equilibrat de l’alimentació i considerar els aliments no sols per les calories que aporten, promovent hàbits alimentaris saludables.

Finalment, una bona xarxa de suport amb familiars, amics o grups de suport pot ser determinant per a recuperar-se d’aquest trastorn tan complex.

Federico Mallo Ferrer és catedràtic de fisiologia i endocrinologia de la Universitat de Vigo i Patricia Pérez Castro és facultativa especialista en endocrinologia al Servei de Salut Gallec (SERGAS).

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

Cada any, a començament de juny, milers d’estudiants s’examinen de les proves de selectivitat per accedir a la universitat. Enguany hi haurà algunes novetats als exàmens de les PAU respecte dels anys anteriors. Per exemple, serà un model únic i no s’hi podrà descartar temari. A continuació, us oferim una guia amb tota la informació sobre el calendari de la selectivitat 2025, els horaris de les proves i la data en què se’n sabran els resultats.

Les incògnites sobre com serà la nova selectivitat sacsen el món educatiu

Quins dies es fan els exàmens de selectivitat 2025?

A Catalunya, els exàmens ordinaris seran els dies 11, 12 i 13 de juny.

Tant a les Illes com al País Valencià, els exàmens de la convocatòria ordinària seran una setmana abans, el 3, 4, i 5 de juny (també es podria fer algun examen el dia 6 de juny en cas que se superposessin dos exàmens en el mateix horari).

Ara, la situació excepcional viscuda al País Valencià a causa de la gota freda ha fet que s’acceptés una altra possible convocatòria oficial d’exàmens per als alumnes afectats, que es podran presentar del 1r al 4 de juliol a la primera convocatòria ordinària.

“Ha estat una batalla esgotadora”: la selectivitat revela els maldecaps dels alumnes amb covid persistent

A quina hora hi ha cada examen de les PAU? 

El Canal Universitats de Catalunya ja ha fet públics les dates i els horaris de cada prova. Són aquests:  

Dimecres 11 de juny 

• 9.00 a 10.30: llengua castellana i literatura
• 12.00 a 13.30: llengua estrangera
• 15.00 a 16.30: cor i tècnica vocal / física / fonaments artístics / geografia / geologia i ciències ambientals / literatura dramàtica

Dijous 12 de juny 

• 9.00 a 10.30: història / història de la filosofia
• 12.00 a 13.30: anàlisi musical / dibuix tècnic aplicat a les arts plàstiques i al disseny / ciències generals / llengua i cultura llatines / matemàtiques
• 15.00 a 16.30: dibuix tècnic / història de l’art / història de la música i de la dansa / literatura castellana / química / tècniques d’expressió gràfico-plàstica

Divendres 13 de juny 

• 9.00 a 10.30: llengua catalana i literatura
• 12.00 a 13.30: arts escèniques / dibuix artístic / llengua i cultura gregues / matemàtiques aplicades a les ciències socials / moviments culturals i artístics
• 15.00 a 16.30: biologia / disseny / funcionament de l’empresa i disseny de models de negoci / literatura catalana / tecnologia i enginyeria

La selectivitat de les Illes permetrà de fer més faltes d’ortografia en català que en castellà

La Universitat de les Illes Balears (UIB) ja ha fet públics les dates i els horaris de cada prova:

Dimarts 3 de juny 

• 9.00 a 10.30: llengua castellana i literatura 
• 11.30 a 13.00: història d’Espanya 
• 15.15 a 16.45: geografia / química 
• 17.30 a 19.00: anàlisi musical / dibuix tècnic / geologia i ciències ambientals / llatí / tècniques d’expressió gràfico-plàstiques

Dimecres 4 de juny 

• 9.00 a 10.30:  història de la música i de la dansa / matemàtiques aplicades a les ciències socials / moviments culturals i artístics
• 11.30 a 13.00: llengua catalana i literatura 
• 15.15 a 16.45: història de la filosofia 
• 17.30 a 19.00: biologia  /disseny / història de l’art / literatura dramàtica / tecnologia i enginyeria 

Dijous 5 de juny 

• 9.00 a 10.30:  arts escèniques / ciències generals / fonaments artístics / grec / matemàtiques
• 11.30 a 13.00: anglès 
• 15.15 a 16.45: dibuix artístic / física / alemany / francès / italià / portuguès
• 17.30 a 19.00: cor i tècnica vocal / dibuix tècnic aplicat a les arts plàstiques i al disseny / empresa i disseny de models de negoci

La gota freda obre un interrogant a segon de batxillerat: hi haurà nova selectivitat?

La Conselleria d’Educació, Universitats i Ocupació de la Generalitat Valenciana ja ha fet públics les dates i els horaris de cada prova:

Dimarts 3 de juny / 1r de juliol 

• 9.30 a 11.00: llengua castellana i literatura
• 11.45 a 13.15: història de la filosofia 
• 15.30 a 17.00: biologia / empresa i disseny de models de negocis / tecnologia i enginyeria / història de la música i de la dansa 
• 17.45 a 19.15: física / història de l’art / cor i tècnica vocal / disseny

Dimecres 4 de juny / 2 de juliol 

• 9.30 a 11.00: llengua estrangera (anglès, francès, alemany, italià)
• 11.45 a 13.15: història d’Espanya
• 15.30 a 17.00: química / literatura / moviments culturals i artístics / geografia / dibuix plàstic aplicat a les arts plàstiques i al disseny
• 17.45 a 19.15: dibuix tècnic / grec / tècniques d’expressió gràfico-plàstica / geologia i ciències ambientals 

Dijous 5 de juny / 3 de juliol 

• 9.30 a 11.00: llengua catalana i literatura
• 11.45 a 13.15:  dibuix artístic / arts escèniques / anàlisi musical / matemàtiques / matemàtiques aplicades a les ciències socials / llatí / ciències generals 

Es reserva tota la vesprada de dijous per a la resolució de tots els encavalcaments que hi pugui haver, tot i que també se’n podrien fer l’endemà, divendres, al matí. 

‘Cuit’ o ‘cogut’? Aprovaríeu la part de gramàtica de l’examen de català de la selectivitat?

Quan surten les notes de les PAU?

A Catalunya, els resultats de la convocatòria ordinària de les PAU es publicaran el 25 de juny i, després del període de revisió, es publicaran els resultats definitius el 8 de juliol. A les Illes, els resultats provisionals es publicaran l’11 de juny i, després de les revisions, es publicaran els resultats definitius el 21 de juny. Al País Valencià, les notes es publicaran el 8 de juliol, i l’assignació de places universitàries serà l’11 de juliol.

Selectivitat 2025: què canviarà al model d’exàmens?

Quan és la convocatòria extraordinària de selectivitat 2025?

Els alumnes que no superin la selectivitat 2025 tindran una segona oportunitat. En el cas de Catalunya, la convocatòria extraordinària es farà el 3, 4 i 5 de setembre 

A les Illes, la convocatòria extraordinària serà els dies 1r, 2 i 3 de juliol.

Al País Valencià, i tenint en compte l’excepcionalitat de la gota freda, els alumnes tindran dues convocatòries extraordinàries: del 1r al 4 de juliol, o bé del 22 al 24 de juliol (en cas que els alumnes hagin elegit de presentar-se a la convocatòria ordinària del 1r al 4 de juliol). És a dir, s’escaurà que, del 1r al 4 de juliol, alguns alumnes faran les proves ordinàries de selectivitat (la primera vegada que s’hi presenten) i alguns altres les extraordinàries (si s’havien presentat a les ordinàries al 3, 4 i 5 de juny).

Correccions de la selectivitat 2024: tots els exàmens de les PAU a Catalunya i el País Valencià

Quin dia surten les notes de tall?

La nota de tall és la qualificació més baixa amb què es pot accedir a un grau o titulació concrets. Cada any varia segons l’oferta de places i la demanda dels estudiants. El procés d’adjudicació es fa d’acord amb la nota obtinguda als exàmens. Per a configurar aquest document, cal esperar a la correcció definitiva de totes les proves i encara no s’ha fet pública la data en què es podrà consultar. Orientativament, podeu veure les notes de tall de l’any passat del País Valencià, les Illes i Catalunya.

Com es calcula la nota d’admissió?

A partir del moment que es comuniquin les notes, cada estudiant podrà calcular la seva nota. Cal tenir en compte la nota mitjana de batxillerat, que computa un 60% de la nota final –sobre 10 punts–, i la nota obtinguda a la fase general, que en representa el 40%. A més, els qui s’hagin examinat de la fase específica podran afegir-hi quatre punts més i arribar a un màxim de catorze. Podeu calcular la nota de tall en aquest simulador.

Set canals de YouTube i un compte d’Instagram que us ajudaran a preparar la selectivitat

Acabo aquesta sèrie sobre l’estat de l’art a Catalunya (és evident: sobre com veig jo l’estat de l’art a Catalunya), amb el que tal vegada hauria hagut de ser el primer. Perquè les coses, si no són pensades, queden sotmeses a l’atzar d’aquest fenomen tan manipulable que són els gustos i les opinions viscerals. Sobre això hi ha força debats. Hi ha qui diu –i sembla lògic expressar-ho així– que sense la pràctica artística no hi ha art, no hi ha sistema artístic. N’hi ha que sabem que, tot i la inqüestionable veritat d’aquest raonament, la història ens demostra que tot penja d’un fil conceptual: què entenem per art avui; l’art és un concepte modern i atribuïm artisticitat a objectes, construccions i pintures (les esglésies romàniques i les seves pintures, per exemple) que no es van fer en el marc del que avui entenem com a cosa artística. Per tant, és important saber fins a quin punt som capaços d’alliberar-nos de totes les herències que arrosseguem de dècades i dècades de concepcions nobiliàries de l’art. I, justament, per a desfer els nusos d’aquest fil conceptual, el pensament és imprescindible. Un pensament necessàriament insubmís, és clar. Perquè, posem per cas, si t’embadaleixes acríticament amb la corrua de cardenals ornamentats amb ors i vermells, casaques, birretes o mitres que hem vist aquests dies passats, no hi ha res a fer.

L’art sense artistes és impossible, tret que deixem en suspensió les idees que tenim sobre l’art i sobre els artistes que hem heretat; una herència que hem acceptat amb docilitat. Aquesta suspensió, ni que sigui fugaç, pot obrir relats nous en què totes les figures (tots els actuants) del món de la cultura siguin posats en qüestió, començant pel qui escriu això, és obvi. Al segle XIX i començament del XX, hi ha tot un seguit de pensadors vinculats per aproximació a l’anarquisme que, davant de l’estreta relació de l’art hegemònic amb el poder (els encàrrecs, les compres, les decoracions…), diuen que els artistes només poden existir gràcies a tot un seguit de treballadors que fan feines hostils perquè ells puguin practicar un ofici decoratiu, inútil, el de l’art. Això Tolstoi ho explicava meravellosament aplicant-ho a l’òpera, aquell lloc on els rics anaven –van?– a veure un espectacle que només era –és?– propici gràcies a uns obrers anònims que eren explotats perquè ells poguessin fruir de la ficció. 

I ara? Al meu entendre, un dels problemes menys evidents que arrossega el món de l’art a Catalunya és la manca de coixí teòric amb què es treballa. Quan estudiava, entre final dels setanta i començament dels vuitanta del segle passat, això ja passava; aleshores es respirava en l’ambient la importància de l’estructuralisme, de la semiologia. Però al departament d’art d’això no ens en parlaven, eren uns formalistes empedreïts (encara n’és ple el món: aquells que pensen que les formes són importants per elles mateixes, vatua l’olla!). I els qui ens volíem dedicar a allò que és contemporani fèiem tant com podíem per assabentar-nos de les portes que obria aquell pensament nou. Anys més tard, quan vaig ser professor de la matèria, vaig entendre que el coixí teòric no és imprescindible només per a acarar els estudis visuals sobre la contemporaneïtat; quan analitzes el passat, des de les pintures rupestres fins a l’art d’època medieval, posem-los de casos, has de tenir patrons per a evitar convertir-te en un mer descriptor, en una mena de guia cacofònic per a turistes.

He escrit fa un moment que la manca de coixí teòric en el sector artístic (crec que es pot aplicar a tots els llenguatges de la cultura) és poc evident. I els problemes poc evidents són probablement els més perillosos, estructuralment parlant. Necessitem pensar l’art d’avui per a no permetre que el món de la cultura sigui, encara, un paradís d’irregularitats, injustícies i desigualtats. Llevat que hi hagi pensadors que ja hi estiguin d’acord, amb la situació. I aleshores callaran. El pensament sobre el món de l’art no és desvinculat de la ideologia, de la política. Això és un dels consensos que hem heretat, però cal dir-ho ben fort: la bellesa no et condueix a la llibertat. Ho va dir Friedrich Schiller en la segona de les seves Cartes sobre l’educació estètica de l’home (1795), però la llibertat –i la bellesa– de què parlava aquell home era la del privilegi de la classe social que havia posat fi a l’antic règim monàrquic. D’aleshores ençà que la llibertat és segrestada pel poder econòmic i pels seus administradors. I el món de la cultura, inversemblantment, no se n’adona. Un exemple actual: el Departament de Cultura de la Generalitat  acaba de fotre fora el director del Museu d’Arqueologia de Catalunya, Jusèp Boya, que els darrers anys havia aconseguit una renovació del museu, i de la disciplina. Però això, la valoració de la seva trajectòria professional, és irrellevant, de fet. El fet important és que fa tota la pinta que la consellera de Cultura ha exercit un poder despòtic. I, de moment, els museòlegs callen. I la gent de la cultura calla o, pitjor, en fa llenya per cremar. I tot això perquè, entre més coses, som un país sense tradició crítica que sigui capaç d’enfrontar-se al poder, no per reclamar beneficis propis, sinó per fer que la cultura es posi al servei de la societat.

Encara més: els qui ens dediquem a reflexionar sobre el món de l’art d’avui, a la universitat, als papers, a la societat civil, hem de procurar tendir a la coherència. Fa dues setmanes, l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) va celebrar la quaranta-unena edició dels seus premis anuals, tota una proesa en aquests temps que corren. El seu president, en un discurs notable, va remarcar la precarietat en què viu la professió, només un 30% dels afiliats poden viure (o malviure) de la seva feina. És per això que no vaig entendre que un dels premis d’enguany es concedís a un projecte que es va presentar sota el paraigua de Maniesta. Per més interessant –o no– que fos aquell projecte, si convius amb la precarietat, i la denuncies públicament, però després confraternitzes amb l’enemic, no saps per on agafar-ho. Sí, la Manifesta i els poders democràtics que la van importar formen part de l’enemic. I que els membres de l’ACCA la votin per majoria, i la junta directiva de l’entitat no ho eviti prèviament, fa entendre que la precarietat que denuncies no deixa de ser retòrica.

Un pensament crític, teòric o estètic sense coherència és una espifiada de les grosses. Entenc que una part de la filosofia es dediqui a preguntar-se, com ha fet des de temps immemorials, sobre les arrels metafísiques de la creació. Però si només pensem l’art en relació amb l’individu acabem formant part dels qui, quan entren en una sala d’exposicions s’acluquen d’ulls a tots els engranatges polítics que han fet possible que el poder gens democràtic es camufli sota les aparences del món de la cultura. Fa uns quants dies era a Madrid, i vaig entrar al Palau de Llíria, la residència de la Casa d’Alba a Madrid. Tot farcit de retrats, objectes i decoracions pròpies d’una família de terratinents, amb poders lligats a l’antiga noblesa. I, entremig de tot allò, l’artista portuguesa Joana Vasconcelos havia acceptat de participar en aquella ostentació maliciosa amb les seves obres. En aquell mateix moment, vaig pensar que aquella artista havia traït conceptualment (que aquest text tracta de pensar) tot allò que hauria de ser l’art d’avui: no confraternitzar amb aquells estaments que fan de la nostra societat un indret on les llibertats d’uns pocs valen més que la de tots nosaltres.

El Pacte Nacional per la Llengua ha causat decepció per “la manca d’ambició” que n’ha denunciat, per exemple, la Plataforma per la Llengua, o perquè “la dotació és insuficient” per a aplicar les mesures, tal com considera Òmnium Cultural, malgrat que totes dues hi han signat a favor perquè ho consideren un bon punt de partida. Tanmateix, independentment de les propostes, el text presenta un extens diagnòstic introductori que conté consideracions molt dures sobre l’estat de la llengua i les fonts de pressió que la constrenyen. Tan dures, de fet, que resulta molt cridaner que no vagin acompanyades, ni de bon tros, de les mesures proporcionals. El text és impulsat i avalat pel conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, que havia estat catedràtic de sociolingüística a la Universitat de Barcelona, i ofereix una lectura de la realitat del país que va molt més enllà d’on sol arribar el president Salvador Illa i, més en general, el PSC.

Insisteix especialment en la qüestió demogràfica com un dels grans desafiaments a què s’ha d’afrontar la llengua catalana. És un aspecte que el conseller Vila emfasitza sovint. Ho féu ja en la presentació de l’última Enquesta dels Usos Lingüístics de la Població, que acreditava una davallada molt seriosa en l’ús habitual del català, per sota del 33% per primera vegada. Aquell dia, en la introducció, Vila va assegurar-se que s’esmentessin un devessall de dades demogràfiques per a contextualitzar bé la davallada. Per exemple, que gairebé dos terços dels residents a Catalunya han nascut fora o tenen un progenitor o dos nascuts fora, o que, d’ençà del 2003, any de la primera enquesta, la població nascuda a Catalunya ha augmentat d’un 12% i, en canvi, la nascuda a l’estranger ha crescut d’un 184%. Ara, el text del pacte encara va més enllà.

Què diu el Pacte Nacional per la Llengua? De les inversions a les mancances legals

El document constata que aquests darrers decennis hi ha hagut canvis estructurals en l’estructura de l’economia catalana. “La globalització, el creixement del turisme i la internacionalització dels centres universitaris i de recerca han augmentat el valor simbòlic i instrumental de les llengües franques internacionals” com el castellà o l’anglès, diu. Entre línies, s’hi sobreentén una crítica: ha estat una decisió política. El text recorda: “El model socioeconòmic i social que tria cada societat és a la base de la seva evolució sociolingüística.” I, tot seguit, s’esforça a remarcar que les condicions de Catalunya són d’una gran excepcionalitat demogràfica arreu d’occident:

“Si es comparen les xifres de persones nascudes a l’estranger residents a Catalunya amb les dels països de l’OCDE, l’any 2023 Catalunya, amb un 22,5%, s’ubicava entre els cinc països amb més immigració, entre Austràlia i Àustria. Ara bé, aquesta comparació subestima les necessitats de tipus lingüístic, perquè obvia que, pel que fa al coneixement de llengües, la població de la resta de l’Estat espanyol que arriba molt majoritàriament tampoc no sap català. Si es comptabilitza tota la població nascuda fora de Catalunya prescindint de la seva nacionalitat, Catalunya, amb un 37,1% de persones nascudes fora del seu territori, queda en segona posició, darrere d’un microestat com Luxemburg i a certa distància de Suïssa, Austràlia i de la resta de països.”

Al creixement de la immigració, segons que s’extreu del text, cal afegir-hi quatre aspectes determinants. El primer, “els intensos fluxos de població flotant que visiten Catalunya, una potència turística de primer ordre que atreu anualment milions de visitants”. El pacte reconeix que el turisme té un impacte molt significatiu en “el paisatge lingüístic de la vida quotidiana”.  El segon, que l’indicador conjuntural de fecunditat de Catalunya és el més baix (1,11) de tota la Unió Europea, només per sobre de Malta (1,08). El tercer és que als països amb molta immigració la feina és un dels principals entorns per a aprendre la llengua del país d’acollida, però aquí, això, de moment, no funciona: l’últim any en què se’n té registre específic, el 2018, tan sols havien après català mitjançant formacions laborals el 2,6% dels nascuts a la resta de l’estat espanyol i un 1,3% dels nascuts a fora. I el quart, és clar, és que “els processos d’aprenentatge i ús del català es veuen profundament condicionats pel fet que es produeixen en un context de minorització de la llengua pròpia del territori”. La qüestió, tanmateix, és que el pacte no preveu mesures ambicioses ni en turisme ni en natalitat, i les mesures proposades en l’àmbit laboral no superen els 335.000 euros de pressupost previst.

El pacte considera que cal posar “un focus fonamental” en aquests fluxos migratoris, però, després d’aquesta exposició, no proposa –ni tan sols insinua– que calgui canviar les polítiques migratòries. El govern i les entitats s’alineen en la posició que la immigració no és cap problema, sinó que cal millorar els mecanismes d’integració. En presentar l’última enquesta, Vila va remarcar que s’hi havia detectat que hi havia 900.000 parlants nascuts a l’estranger, 900.000 nascuts a Catalunya i 230.000 nascuts a l’estranger que tenen interès a aprendre català o a millorar-ne el coneixement. L’enquesta no especificava què volia dir “tenir interès”, però, en fred, aquestes xifres voldrien dir que dos milions de persones volen més català. Per això, una de les mesures centrals del pacte és el “rellançament del Consorci per la Normalització Lingüística”, que, amb una inversió de 52 milions d’euros, s’ha de convertir en el centre neuràlgic de la formació lingüística d’adults, sobretot nouvinguts.

Un certificat clamorós d’emergència lingüística

El desafiament és de prou envergadura perquè el pacte expliciti, en aquest punt, l’objectiu més ambiciós: incorporar, fins al 2030, prop de 600.000 parlants més de català –cosa que vol dir guanyar-ne 100.000 cada any fins llavors; més del doble de la xifra de coneixedors que va guanyar el català entre el 2018 i el 2023. La raó d’aquesta xifra tan elevada és que, segons el document, “per aturar i corregir les tendències negatives que afecten el català, un dels factors clau és aconseguir que el nombre de persones capaces de parlar-lo creixi més de pressa que la població total, de manera que es vagi reduint el percentatge de gent que encara no sap català”. Dit encara amb més claredat: “El creixement de parlants ha de ser també superior al creixement migratori.” En absència de mesures legals que acompanyin l’acord, la lògica de gairebé totes les mesures per a aconseguir la fita es basa en el foment o la promoció. El govern ha concretat més tard que “això no requereix lleis, sinó polítiques i recursos”.

Fins i tot en cas que s’assolís aquest increment dificilíssim d’imaginar, el pacte admet que no n’hi hauria prou. El document incorpora l’admissió de més realitats que sovint resten sota la catifa. En l’apartat que afecta el paper de les institucions, el text admet que en l’administració “alguns sectors del personal de les administracions públiques i dels serveis concertats tenen un coneixement del català i dels drets lingüístics insuficient per a acomplir adequadament les seves tasques” i, per una altra banda, que “la normativa lingüística en els terrenys que són de competència de la Generalitat no sempre es compleix”. En l’apartat de la justícia, reconeix que la majoria de funcionaris no són nascuts al Principat i que depenen del govern espanyol, i això fa que “el personal de l’administració de justícia no té prou incentius per aprendre el català ni per utilitzar-lo en el seu àmbit laboral”.

En l’aspecte sanitari, també hi ha assumpcions importants. Diu el text: “Ja fa dècades que, davant de la manca de professionals autòctons, el sistema de salut català està contractant personal d’origen forà. L’any 2022, només un 29% dels nous metges i metgesses col·legiats a la província de Barcelona eren nascuts a Catalunya, un 17% eren nascuts a la resta de l’Estat i un 54% eren nascuts a l’estranger. Una part d’aquests professionals es poden haver format a Catalunya, però un percentatge molt elevat s’han format fora del país i sovint arriben a Catalunya sense cap noció de català.” Admet una realitat feridora: “Haver-se format a Catalunya no garanteix, a hores d’ara, competència en català.” Consegüentment, el pacte parla de fer “una aposta de país” per a “retenir talent sanitari”.

En tot cas, el model educatiu és el punt en què finalment es reconeixen les disfuncions del sistema potser de manera més clara. Poquíssims texts signats per les institucions –i per un equip de govern com el PSC– han inclòs una autocrítica tan seriosa com la d’aquest pacte en la mala aplicació de la immersió. “Cal reconèixer que hi ha sectors del sistema educatiu que no sols no s’han arribat a impartir en català de manera majoritària, sinó que ni tan sols estan dotant l’alumnat d’una competència suficient en aquesta llengua”, diu el text. Sobretot, en la formació professional. També admet que calen canvis de fons, perquè “diversos estudis han constatat un retrocés en l’ús del català com a llengua vehicular”.

La radiografia encara transgredeix més. Convé de llegir aquest fragment sencer:

“Una part d’aquest retrocés es deu a un cert relaxament en l’aplicació dels principis del model, en bona mesura com a conseqüència de la manca de formació específica en metodologies d’immersió i gestió del multilingüisme a l’aula i a l’entorn escolar entre les noves generacions de docents. Aquesta mancança s’ha produït en un moment de transformació pedagògica en què el sistema escolar està evolucionant cap a models d’aprenentatge més horitzontals. Així, en comptes de fomentar l’ús interpersonal del català, les noves dinàmiques sembla que estan fomentant hàbits minoritzadors de la llengua de l’entorn escolar, fins i tot dins l’aula. La revolució tecnològica i la intel·ligència artificial constitueixen igualment un desafiament de primer ordre per a les pràctiques docents en un context de llengua minoritzada, perquè la manca de continguts digitals en llengua catalana complica enormement l’aprenentatge del català i en català, i fomenta els prejudicis de l’alumnat que resulten perjudicials per a l’aprenentatge, l’apreciació i l’ús de la llengua. Finalment, l’arribada contínua d’alumnes d’arreu del món i la nova configuració sociodemogràfica de molts centres –molt més diversa, canviant i sovint segregada– presenta nous reptes quantitatius i qualitatius per a la gestió lingüística escolar.”

Malauradament, el pacte no reïx a fer-se digne de la contundència de fragments com aquest. Es proposa de “renovar a fons el model lingüístic escolar”, però no diu com farà complir la immersió que reconeix que s’incompleix. Tot i que el text reconeix que el problema és estructural, el pacte, en lloc de precisar cap gran reforma, concreta essencialment una inversió de 79 milions per a fer més aules d’acollida i una de 13 milions per a millorar la presència del català a les extraescolars. Els tres partits que signen el pacte, a més a més, són els responsables –sumant-hi Junts, que no l’ha signat– d’haver aprovat l’acord que admetia per primera vegada el castellà com a “llengua d’ús curricular i educatiu”.

El pacte, doncs, fa un retrat cru que esbocina tabús pel que fa a la llengua, i convindria que la gravetat i les conseqüències d’aquesta radiografia no acabessin confoses en la grisor burocràtica dels informes, on sembla que restaran si no hi ha canvis de gran abast. El problema és que el cercle d’aquesta anàlisi no s’acaba de tancar sense els silencis que encara resten, les qüestions punxegudes que el pacte no acaba d’abordar. No hi ha una part d’estudi específica sobre la desigualtat –malgrat mencions escadusseres a la precarietat laboral de certs sectors i les dificultats que això implica. No hi ha, tampoc, cap pretensió d’acompanyar el pacte amb iniciatives legals, ni cap explicitació valenta del conflicte nacional que, evidentment, travessa la qüestió lingüística –tot just un esment a “una indesitjable judicialització de les dinàmiques escolars” i un reclam tímid a la col·laboració de l’estat.

I finalment, és clar, el pacte no aborda seriosament una cosa que Vila sí que havia reconegut abans de ser conseller: que, perquè l’ús del català creixi, el castellà ha de retrocedir. “Hem de garantir funcions exclusives per al català al seu territori”, va dir fa quatre anys en una entrevista a VilaWeb. Avui, la portaveu del govern, la consellera Sílvia Paneque, ha dit que el Pacte Nacional per la Llengua no farà recular el castellà: “La protecció d’una llengua en cap cas no ha d’anar en detriment d’una altra”, ha dit.

[FOTOGRAFIA] Les sorprenents correccions de darrera hora d’Illa en el discurs sobre el Pacte Nacional per la Llengua

L’ex-president uruguaià José Mujica s’ha mort avui as vuitanta-nou anys. L’abril de l’any passat va comunicar que tenia càncer d’esòfag i fa sols uns mesos va explicar que se li havia estès pel cos i havia demanat que el deixessin morir tranquil. El seu cas era complex, ja que sofria una malaltia immunològica d’ençà de feia vint anys que li afectava els ronyons i això dificultava de poder sotmetre’s a cirurgia o quimioteràpia.

José Mujica: ‘S’ha tornat a demostrar que l’òrgan humà més sensible no és el cor sinó la butxaca’

Nascut el 1935, president de la República entre el 2010 i el 2015, la seva figura va despertar l’interès mundial pel seu estil de vida humil i senzill i per haver renunciat al seu sou presidencial i destinar el 90% del seu salari a causes benèfiques.L’ex-president uruguaià va ser un guerriller del Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamaros (MLN-T) d’ençà de la dècada dels seixanta i va estar reclòs quinze anys en condicions inhumanes.

Fins als seus darrers dies va viure a la seva finca, als afores de Montevideo. L’ex-mandatari havia dit que mentre pogués continuaria militant i ocupat amb les seves verdures i gallines.

La mort l’ha anunciat l’actual president del país i deixeble de la seva política, Yamandú Orsi: “Amb profund dolor comuniquem que s’ha mort el nostre company Pepe Mujica. President, militant, referent i conductor. T’estranyarem molt Vell estimat. Gràcies per tot allò que ens vas donar i pel teu profund amor pel teu poble”.

Con profundo dolor comunicamos que falleció nuestro compañero Pepe Mujica. Presidente, militante, referente y conductor. Te vamos a extrañar mucho Viejo querido. Gracias por todo lo que nos diste y por tu profundo amor por tu pueblo.

— Yamandú Orsi (@OrsiYamandu) May 13, 2025

Xavier Solà deixarà de presentar La nit dels ignorants al final d’aquesta temporada. Ho ha anunciat ell mateix a La tarda de Catalunya Ràdio, tot dient que “ha arribat el moment de deixar pas a altres professionals”.

L’emblemàtic programa de preguntes i respostes, en antena d’ençà del 1987, continuarà la temporada vinent amb una nova veu encara per anunciar. El relleu es farà efectiu al setembre i tot indica que Catalunya Ràdio cercarà un nou presentador a partir d’una promoció interna. L’emissora encara no ha fet oficial qui prendrà el testimoni d’un programa que va ser ideat originalment per Carles Cuní i que Solà conduïa d’ençà del 2010.

“El programa és viu i la ràdio és ben viva. La vida continua”, ha dit Solà, després d’haver estat quinze anys sent la veu del programa i haver consolidat un espai únic a la graella radiofònica catalana.

La junta militar de Mali, encapçalada pel coronel Assimi Goïta, ha decretat la dissolució de tots els partits polítics i organitzacions de caràcter polític al país. La decisió ha estat anunciada pel ministre de Reformes Polítiques, Mamani Nassiré, després del Consell de Ministres fet avui.  Aquest moviment representa una escalada autoritària del règim militar, instaurat després dels cops d’estat del 2020 i 2021, i arriba en un moment d’intensa repressió política, amb protestes de l’oposició contra la concentració de poder i la manca de garanties democràtiques. La mesura, que inclou sancions en cas d’incompliment, s’aplica en un context en què el pluralisme polític ja era greument limitat.

La decisió ha estat precedida per l’aprovació de la revocació de la llei de partits polítics per part del Consell Nacional de Transició (CNT), dominat per membres designats per la mateixa junta. En la votació, cent trenta membres hi van votar a favor i només dos s’hi van oposar.

La dissolució total de l’activitat política institucional ha estat una de les recomanacions de la conferència nacional organitzada pel règim a final d’abril, que va ser boicotejada per gran part de l’oposició i de la societat civil. Aquella conferència també proposava d’atorgar a Goïta un mandat presidencial de cinc anys i d’endurir els requisits per a la fundació de nous partits, un fet que reforça els senyals que el règim militar pretén de perpetuar-se al poder, malgrat els compromisos internacionals adquirits de transitar cap a un govern civil.

D’ençà del seu accés al poder, Goïta ha anat marginant progressivament les veus crítiques i ha ajornat sine die les eleccions. Paral·lelament, ha trencat les relacions amb els estats occidentals, especialment amb l’estat francès, i ha anat aproximant-se a Rússia. Aquest acostament ha estat acompanyat de la sortida de Mali de la Comunitat Econòmica dels Estats d’Àfrica Occidental (CEDEAO), conjuntament amb les altres dues juntes militars de la regió: Burkina Faso i Níger. Tots tres països han creat la denominada Aliança dels Estats del Sahel (AES).

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat que el seu govern eliminarà les sancions imposades a Síria amb l’objectiu de “donar-los l’oportunitat de ser grans”, en un nou marc estratègic que inclourà contactes diplomàtics al més alt nivell. Ho ha anunciat en un discurs a un fòrum econòmic a Riad, en què ha repassat la situació geopolítica del Llevant.

Trump ha avançat que aquesta mateixa setmana el secretari d’Estat, Marco Rubio, es reunirà a Turquia amb el ministre d’Afers Estrangers sirià, Asaad al Shaibani. La proposta, aplaudida pel públic assistent, representa un gir notable respecte de l’aïllament internacional del règim sirià.

Durant la intervenció, Trump ha contraposat la seva política exterior a la del seu predecessor, Joe Biden, a qui ha acusat de “feblesa extrema” i “incompetència absoluta”. Segons ell, Biden ha “encoratjat règims com l’iranià” mentre aquests “es reien d’ell”. Ha insistit que si ell hagués estat encara a la Casa Blanca, la guerra d’Ucraïna no hauria esclatat i Hamàs no hauria executat els atacs del 7 d’octubre de 2023.

Tot i criticar l’Iran, ha afirmat que el seu govern manté obert un nou procés de diàleg amb Teheran i que espera de poder arribar a alguna mena d’acord per a impedir que obtingui armes nuclears. Ha instat els dirigents iranians a acceptar “la branca d’olivera” que els ofereix, perquè, si no ho fan, s’exposaran a una “pressió màxima” en forma de sancions més severes.

Trump ha carregat contra l’Iran per considerar-lo un actor “destructiu” a la regió i l’ha acusat de finançar el terrorisme i alimentar les guerres mitjançant aliances amb grups com Hamàs, l’Hesbol·là i els rebels houthis. “Els països àrabs treballen per estabilitzar la regió i impulsar el comerç global, però els líders iranians roben al seu poble per pagar massacres a l’estranger”, ha dit.

També ha defensat que els Estats Units no tindran “cap pietat” amb qui intenti perjudicar els seus interessos o els dels seus aliats. Com a exemple, ha citat els atacs dels houthis, que haurien cessat després de bombardeigs militars nord-americans.

L’elogi a l’Aràbia Saudita i els Acords d’Abraham

En la mateixa intervenció, Trump ha reivindicat els Acords d’Abraham, que van normalitzar les relacions entre Israel i diversos països àrabs, i ha expressat confiança que l’Aràbia Saudita s’hi afegirà, “en el moment oportú”.

Ha elogiat el camí polític i econòmic emprès per Riad i ha qualificat el príncep hereu, Mohamed bin Salman, com un “gran home”. Trump ha anunciat que han signat un acord d’inversió bilateral valorat en 600.000 milions de dòlars (uns 538.500 milions d’euros).

La Federació Catalana de Futbol fa enguany cent vint-i-cinc anys i, per celebrar-ho, ha presentat una nova equipació commemorativa d’edició limitada, amb una màniga amb els colors de la senyera i la Creu de Sant Jordi al pit. Avui, l’entitat ha anunciat que la nova samarreta s’estrenaria en els partits que la selecció masculina jugarà contra Costa Rica i la femenina contra Xile. Ho ha fet amb Lamine Yamal com a gran protagonista.

Lamine Yamal encara no ha debutat amb la selecció catalana absoluta, però ha estat un habitual en les convocatòries de les seleccions de futbol base. S’espera que el mataroní sigui el gran reclam de la convocatòria de Gerard López.

En la presentació, també hi ha participat Bojan Krkic, segon màxim golejador històric de la selecció amb set gols en vuit partits.

Tots dos partits es jugaran a l’estadi Johan Cruyff, a la Ciutat Esportiva del FC Barcelona de Sant Joan Despí (Baix Llobregat). La masculina jugarà contra Costa Rica el 28 de maig, i la femenina, contra Xile l’1 de juny.

El Consell ha aprovat avui la destitució d’Alberto Martín Moratilla com a director general d’Emergències i Extinció d’Incendis, un càrrec que ocupava d’ençà del començament de la legislatura. La vice-presidenta i portaveu del Consell, Susana Camarero, ha dit que la destitució era a petició de Martín mateix, perquè es troba en un procés de promoció interna dins el Consorci de Bombers d’Alacant i ha de reincorporar-se per prendre possessió d’una plaça d’oficial.

Martín Moratilla és el darrer alt càrrec d’Emergències, sota direcció de Salomé Pradas, que quedava encara al govern i, de fet, ha estat criticat per les explicacions que ha donat de la gestió durant la gota freda. En un informe va afirmar que la reunió del CECOPI en plena catàstrofe s’havia aturat sense avisar la resta per a fer un “treball exclusivament presencial”, unes explicacions que la jutgessa de Catarroja ha titllat d’absurdes.

Malgrat el relleu, Martín no abandonarà l’àmbit de les emergències: serà nomenat aviat coordinador dels serveis de prevenció, extinció d’incendis i salvament (SPEIS), una vegada ja hagi pres possessió de la plaça en el consorci de bombers, una direcció general de nova creació. La vice-presidenta ha defensat la necessitat d’aquesta nova figura per a “millorar la resposta i coordinar l’actuació” dels cossos d’extinció d’incendis, i ha agraït a Martín “els serveis prestats”.

Un coronel de l’exèrcit, nou director d’Emergències

El Consell ha aprovat també el nomenament del coronel de l’exèrcit espanyol Vicente León Zafra com a nou director general d’Emergències. Fins ara, era director del Museu Històric Militar de València.

León Zafra també va ser el cap de l’esquadró d’helicòpters que va intervenir en l’illot deshabitat de Perejil (Leila, en àrab), a uns dos-cents metres de la costa africana i a uns vuit quilòmetres al nord-oest de Ceuta, quan l’11 de juliol de 2002 es van establir allà uns quants soldats marroquins.

El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, ha reestructurat el govern municipal amb un decret que fa que Raquel Gil, fins ara regidora de Promoció Econòmica, passi a ser cinquena tinent de batllia amb un pes polític considerable, tot dirigint les àrees de serveis socials, promoció econòmica, treball, feminismes i memòria democràtica.

Aquesta nova tinença s’afegeix a les ja existents, encapçalades per Laia Bonet (primera tinenta de batllia), Maria Eugènia Gay (segona), Albert Batlle (tercera) i Jordi Valls (quarta), que mantenen les seves responsabilitats. Tanmateix, hi ha un canvi significatiu: les competències d’habitatge, fins ara en mans de Bonet, passen a dependre de Valls, que ja gestionava altres àrees econòmiques i urbanístiques. Amb aquest canvi, l’habitatge s’articula amb la resta de polítiques de desenvolupament urbanístic i econòmic.