És impossible que l’actualitat no s’escoli en una entrevista, però encara ho és més si l’entrevistat és el periodista, assagista i filòsof Josep Ramoneda (Cervera, Segarra, 1949), i si acaba de publicar un assaig titulat Poder i llibertat. Reflexions d’un canvi d’època (Ed. 62). Les eleccions nord-americanes del 5 de novembre i les repercussions internacionals que han tingut, el poder del capitalisme tecnològic, la guerra de Gaza, l’emergència de la Xina i els fets del País Valencià esdevenen exemples d’aquesta nova època que per al fundador del CCCB, president del Grup 62 i director de La Maleta de Portbou i l’Escola Europea d’Humanitats és marcada per la pèrdua de la noció de límits. La vella dialèctica entre poder i llibertat, tal com anirem veient, pren un nou sentit en aquest món davant el qual es resisteix a ser del tot pessimista. Malgrat tot.

—Donald Trump acaba de guanyar les eleccions presidencials nord-americanes amb una contundència sense pal·liatius.
—Em costa recordar, en la història recent, un personatge tan esbojarrat que arriba a escena. I no és només capaç d’arribar al cim, sinó a més, de tornar. Trump és un personatge sense equivalents. És difícil de trobar ningú tan desmesurat. Sorprèn, però hi ha un sector majoritari de la població americana que continua confiant en ell, quan porta trenta-quatre condemnes a l’esquena i té un discurs cada vegada més despectiu i superb. Em sembla que no acabem de tenir els mecanismes per a entendre-ho. O potser és que no coneixem prou la societat americana.

—Què implica aquesta victòria?
—Aquesta victòria està en els signes del temps. La qüestió és un tema recurrent del meu llibre. El fet és que hem arribat a un moment en què hi ha raons per a pensar que les democràcies liberals perillen. No oblidem que no n’hi ha tantes i només el 30% de la població viu en democràcies, amb un sentit molt ampli de la paraula. L’autoritarisme és majoritari al món, però el tomb de les democràcies liberals és extraordinari. Trump és la forma més distòpica d’aquesta tendència. Un altre cas molt representatiu és Netanyahu. Tots dos són un cas molt representatiu d’allò que en dic l’autoritarisme postdemocràtic, que és la pèrdua de la noció de límits.

—Què hi ha de diferent entre el Trump del 2016 i el del 2024?
—La gran novetat, després de les passades eleccions, és l’aparició d’Elon Musk i més –com Peter Thiel i companyia– al seu costat. Que gent com Musk o Thiel expressin, amb formulacions diferents, que llibertat i democràcia són incompatibles, ja ho diu tot. Aquesta gent vol liquidar la democràcia perquè posa límits a les seves llibertats.

—Un anarcocapitalisme, que ja va treure el cap amb Javier Milei a l’Argentina.
—El que explica aquesta gran transformació són dos factors bàsics. En primer lloc, el pas del capitalisme industrial al capitalisme financer i digital, i tot allò que hi ha al voltant. Al capitalisme industrial hi havia un amo que es trobava cada dia amb els treballadors en un espai, que era la fàbrica. En el capitalisme financer i digital poden no veure’s mai. No és pas poca la diferència! En segon lloc, el nou capitalisme ha generat aquest sistema comunicacional immens, en un sentit molt descontrolat, però, per una altra banda, molt controlat. Tot plegat, en un moment d’acceleració tecnològica que no havíem viscut mai.

—Quan es produeix aquest canvi?
—El moment significatiu és la crisi del 2008, que és la que realment fa el pas al capitalisme industrial i financer. Des d’aquest moment, hi ha una cosa nova cada dia i això és una acceleració que no és fàcil de suportar ni per la persona ni per les comunitats. Aquesta acceleració també impacta. Crec que tendeix a afavorir aquesta evolució cap a l’autoritarisme, que a Europa la veiem claríssimament. El cas de França és espectacular. Una figura representativa del liberalisme com Macron perd el món de vista i abans de pactar un govern amb l’esquerra prefereix un govern minoritari que és a les amb mans de Marine Le Pen, que en pot fer el que vulgui. Tot això són símptomes que van tots en la mateixa direcció.

—El llibre que acabeu de publicar es titula Poder i llibertat. Aquesta darrera paraula, que ha servit per a avançar i projectar canvis i anhels d’ençà de la Il·lustració, ara és sovint en boca d’aquest autoritarisme.
—Aquest és el problema clau. Per dir-ho així, la llibertat se’ns escapa de les mans. La llibertat que havíem aconseguit de compartir en els règims més o menys democràtics i liberals. Quan hi ha un senyor que ens diu directament que la democràcia és un sistema autoritari estem perduts. Ells consideren que la llibertat de la democràcia és excessiva i la restringiran moltíssim més encara. Crec que un dels problemes centrals d’aquest moment és el nihilisme. Alguns senyors tenen especialment a les mans unes capacitats tan extraordinàries que és molt fàcil la pèrdua de la noció dels límits. És a dir, és molt fàcil pensar que a tu t’és tot possible, que pots fer allò que et doni la gana, que pots arribar fins allà on vulguis. Recordem, a més, que hi ha aquesta tendència a la servitud voluntària, com va escriure Étienne de La Boétie. És a dir, a l’hàbit, a la mistificació… La llibertat, en definitiva, no és garantida, ni de bon tros.

—La tensió entre poder i llibertat és un dels pilars de la història de la filosofia?
—Els diferents moments de la història de la filosofia són marcats per aquesta relació estructural. Quan parlem de poder pensem en governs, exèrcits…, però entre qualsevol dels éssers que conformen una societat hi ha una potencial diferència. I quan aquesta diferència potencial s’exerceix, aquí tenim el poder. Pensem en el poder familiar, per exemple. El poder és la trama que constitueix la societat.  Per això és tan important de tenir règims que aconsegueixin un equilibri entre el poder i la llibertat. És a dir, que garanteixin els graus màxims de llibertat possible.

—És en crisi l’herència de la Il·lustració?
—El projecte il·lustrat és que cadascú tingui capacitat de pensar i decidir per si mateix. Aquesta capacitat a hores d’ara pot estar molt minvada. Els que s’aboquen bojament a les xarxes no tenen capacitat de pensar i decidir per si mateixos. Es governen per un fenomen com el d’Alvise Pérez. Quant de temps hauria necessitat un partit polític nou per a aconseguir 800.000 vots? Personatges que apareixen molt de pressa, i potser, desapareixeran igualment de pressa.

—Quan parlem del poder, pensem en el poder polític, que és el més visible, però sovint el poder és en mans de l’economia.
—Com deia, el mateix pas del capitalisme industrial al capitalisme financer demostra com canvien les formes de poder. Què té a veure el poder dels grans magnats d’avui amb el poder del fabricant més important d’Espanya de l’època del capitalisme industrial? Musk és l’home més ric del món, té la xarxa social X i, alhora, ha fet campanya per Trump per aconseguir poder polític.

—Hi pot haver llibertat amb una societat desigual?
—Aquest és un dels problemes. És a dir,  les societats que han viscut uns nivells de llibertat més alts són societats en què en general no hi havia grans fractures socials. En els bons moments de les societats europees democràtiques no hi havia les grans bretxes. La desigualtat és un factor amb els dobles sentits i amb les dobles direccions. Així com el que creix s’engreixa i perd la noció de límits, el que cau s’enfonsa encara més avall. Les distàncies socials es fan tan enormes que no té sortida.

—En algun moment va semblar possible l’equilibri entre capitalisme i democràcia?
—Els anys de l’Europa de postguerra hi va haver uns moments en què Déu n’hi do. Encara hi havia restes d’autoritarisme de la guerra, però les societats europees dels cinquanta, seixanta i vuitanta són d’un relatiu equilibri. Llavors arriba la caiguda del mur de Berlín, com una gran expectativa, i és el començament del procés de canvi de sistema econòmic que s’ha anat consolidant.

—Així, doncs, no és que els fills ara visquin pitjor que els seus pares, sinó que aviat viuran pitjor que els seus avis?
—Això és una cosa que he anat veient reformular. Quan era petit, tothom donava per fet, i en aquest país encara més, que els joves viurien millor que els pares. A partir d’un moment, ja es va veient que no. Que l’estat del benestar es va esfondrant. Com dèiem, a partir del 1989 hi ha la sensació per part dels poders econòmics que ara ja no hi ha amenaça, ja poden respirar tranquils i apoderar-se també d’aquests països.

—En el cas de Rússia no s’ha aconseguit un sistema democràtic
sinó un autoritarisme capitalista.
—Un factor que s’ha de tenir en compte de la victòria de Trump és un possible acostament a la Rússia de Trump per la via de l’autoritarisme. Ara, la gran incògnita que determinarà el futur del món és cap a on es decantarà i com es va dibuixant la potencialitat de la Xina en aquest joc d’equilibris mundials.

—El fet és que el capitalisme no es posa en dubte enlloc.
—Ha guanyat la partida a  tot arreu. Tot el que hi ha són formes de capitalisme, encara molt diferents pel que fa a l’organització estatal. La qüestió, doncs, és si anem cap a un autoritarisme postdemocràtic, que els països de la democràcia liberal s’endureixin, o bé que els autoritaris s’obrin. No és pas clar, però més aviat sembla la primera tendència. És evident que a la Xina actual es viu millor que a la Xina de Mao, però, així i tot, és un règim autoritari, amb una gran sofisticació dels sistemes de repressió. Encara no es pot dir què passarà, però els països democràtics cada vegada s’hi van assemblant més. No voldria ser pessimista i vull creure que hi ha alguna manera de sortir d’aquesta degradació, que en algun moment es provocarà una reacció i que es recuperarà una consciència democràtica més àmplia, i no com en aquest moment, en què molta gent ja claudica.

—Us resistiu al pessimisme, malgrat tot?
—Intento explicar coses que ajudin a entendre el món, que siguem capaços de pensar què es pot fer perquè això no passi o no anem tan enllà. Però hi ha una certa dinàmica d’adaptació. Trump ja no és tan monstre, molta gent diu que cal acceptar-lo tal com és i no anar assenyalant-lo. Jo crec que sí que hem de continuar assenyalant-lo, perquè si no donem per bo allò que creiem que hauríem d’intentar evitar. Passa que no és fàcil, perquè hi ha molta gent que se sent molt desemparada i l’origen i la força d’aquests poders tan personals i d’uns grups tan concrets és fer creure a la gent desemparada que ells són la seva salvació.

—Els fets de la gota freda a València també es poden veure com una crisi de poder.
—El cas valencià és un altre exemple de la pèrdua de la noció de límits. Al País Valencià, durant els setze anys de Zaplana i Camps, s’excedeixen tots els límits. Per un cantó, passen de llarg les institucions, com demostren les condemnes i judicis que acumula Zaplana. I, després, tiren pel dret amb una expansió territorial en nom del creixement de l’economia, construint en llocs on no s’hauria d’haver fet mai i desenvolupant una política territorial demencial. I, finalment, un negacionisme climàtic que és un dels grans mals del nostre temps.

—Alhora, hem vist una desemparança. En bona part la submissió voluntària al poder és en espera de protecció, però en aquest cas hem vist un abandonament total.
—Tot això encara afavoreix més els discursos autoritaris. La gent perd la confiança en les institucions i és susceptible de ser seduïda per un Trump.

—En el llibre parleu també d’Europa, hi ha alguna cosa de preocupant en aquest model com el de Viktor Orbán a Hongria, de democràcia il·liberal.
—Hi ha cada cop més règims que, en realitat, són formalment democràtics
i que sovint es posen en evidència per una cosa perquè el mateix candidat repeteix sempre. Vol dir que alguna cosa falla.

—Sovint pensem que l’autoritarisme vindrà vestit amb les disfresses dels anys 30, però potser anirà a la darrera moda.
—L’autoritarisme postdemocràtic actual no anirà amb uniformes d’SS. Perquè no els hi fa falta. Amb els sistemes de comunicació que posseeixen, ja en tenen prou. Trobarem la manera de civilitzar i tenir formes de llibertat àmplies en l’actual univers tecnològic? El més probable és que encara no siguem capaços d’imaginar-ho.

—Els principals problemes expressats en enquestes pels electorals americans són l’economia i la immigració. No seria gaire diferent si féssim la mateixa pregunta en qualsevol societat europea.
—S’ha de distingir en els que realment són els problemes principals
i els que realment són sobreactuats. Així com crec que l’economia és un problema estructural, especialment en societats cada vegada més desiguals, la immigració està sobreactuada. Per qualsevol ciutadà el més important és la seva renda, però és més fàcil donar la culpa al que ve de fora. Això és tan barat, que aquests grups ho fan servir per estimular les velles atraccions patriòtiques. Perquè, tot aquest món en transformació encara passa per un mapa de nacions. No sabem quines formes de capitalisme global ens esperen, però la pàtria seguirà sent un element articular i incontestable.

—Aquest discurs sobreactuat de la immigració comença a fer-se forat en una Catalunya que sembla en un temps d’impàs o de frustració.
—Hem entrat en una fase lògica. Quan un va més enllà de les mateixes forces, això ho acaba pagant, perquè no pots mantenir un activisme infinit sense parar. I si no hi ha aquest activisme, les coses fan una baixada. Aquesta etapa encara durarà, no crec que sigui conjuntural, crec que en l’estat d’ànim de la ciutadania hi ha una sensació de necessitat de pausa. Pot ser que després d’un temps, l’independentisme torni a créixer. El risc és que, com a tot arreu del món, la via autoritària no es pot descartar.

—Tanqueu el llibre reivindicant el paper de les humanitats. Què són per a vós?
—Per a mi són el punt de vista des del que vull mirar les coses, perquè no en tinc cap altre. En el que és el projecte il·lustrat, una societat en què cadascú tingui capacitat de pensar i decidir per ell mateix, les humanitats –situar la condició humana al centre– continuen sent fonamentals. I crec que hem de continuar estirant aquesta preocupació, perquè al final serà la condició humana la que ens pot provocar el canvi, la que ens portarà cap a un lloc o un altre.

Estic estupefacte. El Partit Socialista ha anunciat que demà no demanaria la dimissió de Carlos Mazón, a les Corts, en la sessió prevista perquè el president s’explique. No la demanarà malgrat la seua actuació evidentment criminal, però tampoc després de la reacció popular, clara i diàfana, multitudinària com poques vegades s’ha vist, expressada en les grans manifestacions de dissabte. Com és possible?

La pregunta, és clar, és retòrica. Ja sabem per experiència pròpia i de fa bona cosa d’anys que els socialistes, al País Valencià, a les Illes, al Principat i on siga, són bàsicament un partit sucursalista que no té al cap això que en diuen “el territori” si no és com a part de les seues jugades a Madrid, l’única cosa que els importa.

I torna a ser així. Quan a VilaWeb hem demanat reiteradament al PSOE valencià quina raó podria tenir per a un comportament així d’estrany i d’incomprensible, la resposta han estat uns missatges pre-cuinats al·ludint a una suposada necessitat de no fomentar una polèmica política per obligar el president Mazón a concentrar-se en la recuperació de les comarques afectades. Tot més fals, com sol dir-se popularment, que l’ànima de Judes.

D’entrada perquè ja m’explicareu en quin cap cap que es deixe continuar governant un personatge que ha estat capaç de fer això que ha fet ell, amb les conseqüències que ha causat. Mazón ha de demostrar encara més fins a quin punt és perillós? Perquè parlem d’això. De perill físic i immediat per a la ciutadania. De perill de mort, física i real. Per això la dimissió és necessària i imprescindible, fins i tot diria que apolítica, i era un clam dissabte als carrers de València, Elx i Alacant, i, dos dies abans, a Castelló. Com pots deixar que aquest criminal perillós continue fent i desfent després de tot el mal que ha causat?

La raó real d’aquest despropòsit, tem i estic segur, té a veure amb la politiqueta barata i els càlculs electorals espanyols. I amb la situació molt més que delicada de Pedro Sánchez a Madrid. Ells simplement fan números i passen per damunt dels cadàvers dels valencians. I fan números, en conseqüència, sense pensar en València sinó amb el cap a Madrid. Si Mazón plega, per exemple, el nou president del PP, siga qui siga, dependrà de Vox –els números hi obliguen. El PP hauria de tornar a negociar amb Vox qui posar al capdavant de la Generalitat Valenciana. I algun llest a Madrid deu pensar que és millor deixar les coses com són que no pas arriscar-se a moure el vesper de la dreta extrema i l’extrema dreta.

O pitjor encara: algú, algun setciències d’aquests que viuen reclosos permanentment a la Moncloa i no xafen el carrer ni que els maten, es deu creure que reforça la posició de Pedro Sánchez si el seu cap es mostra magnànim políticament davant la tragèdia. Evidentment, cercant un quid pro quo que el PP no està disposat a oferir de cap manera –semblen criatures si creuen que faran reflexionar aquestes males bèsties. I així els socialistes valencians diuen que aprovaran el pressupost de Mazón per l’aiguat –quan no calen per a res, els diners del pressupost de l’any vinent, perquè es poden aprovar de manera immediata ampliacions de l’actual– tan sols per veure si així posen una miqueta més de pressió al PP perquè aprove, en contrapartida, el de Sánchez. I diuen que no cal fer caure Mazón i que ara cal dedicar-se solament a la reconstrucció com a argument fungible per a quan els toque dir que no cal fer caure Sánchez perquè ara cal dedicar-se solament a la reconstrucció.

Del PSOE, en tot cas, és evident que no cal esperar res. Però l’episodi hauria de ser exemplificador per als partits que ha sucursalitzat després del 2017. Per a Compromís, en primer lloc, però també per als Més illencs i per a Esquerra Republicana i, finalment, Junts al Principat.

Compromís, en concret, té una oportunitat d’or, que és la de situar-se com l’únic partit capaç de defensar els interessos dels valencians. Ja veurem si s’hi atreveix, perquè els primers dies també va caure en l’argument del respecte i l’“ara no toca”.

Més enllà de l’episodi valencià, en tot cas, Compromís i tota la resta haurien de reflexionar sobre la impossibilitat de fer res de profit de bracet d’aquest Partit Socialista. Res de profit per a la ciutadania i per a la gent, per als interessos de la gent corrent. D’aquesta gent corrent que dissabte cridava i cridava i no parava de cridar pels carrers de València demanant allò que la raó i el sentit comú reclamaven. Gent que avui no pot sinó sentir-se traïda per uns sucursalistes a qui no importa gens què passe a València. I qui diu València diu allò que vulgueu.

Una reflexió final: sense el suport sempre gratuït de Compromís, Més, ERC i Junts, sense que acudissen a besar-los la mà cada volta que els cridessen amb falses promeses, el PSOE no podria governar. I no podria, per tant, menystenir d’una manera tan evident la voluntat popular com farà demà. També hi ha una culpa en això. Que n’hi haurà prou…

 

PS1. Julià de Jòdar, al seu article d’avui, respon d’alguna manera a preguntes i interrogants que em feia a l’editorial d’ahir, això de la política i la gent. El podeu llegir ací: “Poble organitzat en poble.”

PS2. L’univers evoluciona en escales de milers de milions d’anys. Per tant, l’anomenada constant de Hubble no afecta cap ésser humà. Però és una qüestió molt important perquè, al capdavall, parlem sobre la naturalesa fonamental de l’univers. Si els científics no poden redefinir les seues estimacions, tal com passa, pot voler dir que hi ha alguna cosa a l’univers que requereix fer revisions dràstiques. En parla Joel Achenbach en aquest article apassionant que publiquem avui.

PS3. VilaWeb necessita la vostra ajuda per a continuar publicant-se. Us demanem que us en feu subscriptors si encara no ho sou.

The Washington Post · Joel Achenbach

L’univers s’expandeix. Però a quina velocitat? Per què passa, això? I quin serà el destí final de l’univers? Aquestes són qüestions còsmiques i els astrònoms continuen tenint moltes dificultats per a trobar-ne les respostes. Perquè les diferents tècniques que hi ha per a mesurar l’anomenada constant de Hubble –que estableix la relació de proporcionalitat entre la distància i la velocitat de recessió de les galàxies– ofereixen estimacions diferents.

Els cosmòlegs han batejat aquest enigma amb el nom de “tensió de Hubble”.

L’agost passat, un article d’un grup d’astrònoms de la Universitat de Chicago, publicat en línia i encara no revisat, informava de tres tècniques observacionals que havien fet estimacions per a la constant de Hubble i que oscil·laven entre 68 i 72 quilòmetres per segon per megaparsec.

Pocs dies després, un altre equip de recerca encapçalat pel cosmòleg i premi Nobel Adam Riess, de la Universitat Johns Hopkins, publicava un article en línia en què estimava la constant de Hubble en 73.

Per a qualsevol profà, aquestes xifres poden ser molt semblants. Però no pas per als cosmòlegs, i encara menys per a Riess, que ha dedicat tota la seva carrera a mesurar l’expansió còsmica.

“Estem encallats”, explica Riess al seu despatx de Johns Hopkins, on guarda una rèplica de la medalla d’or que li van donar a Estocolm.

La constant de Hubble s’havia estimat tradicionalment en 67. Però Riess i els seus col·legues van utilitzar el telescopi espacial Hubble per estudiar estrelles que exploten en galàxies llunyanes (supernoves) i van obtenir una estimació més alta, de 73. Algunes observacions més recents fetes amb el telescopi James Webb han arribat a resultats similars.

Wendy Freedman, autora principal de l’article de la Universitat de Chicago, opina ara que potser la tensió de Hubble no és res greu, i que la comunitat científica només necessita millorar la manera d’estimar les distàncies entre galàxies i, per tant, la velocitat amb què s’allunyen les unes de les altres. Si és així, es podria resoldre sense haver de necessitar teories revolucionàries.

“Arribarem al fons de la qüestió”, assegura Freedman.

Però el debat –la tensió– és esotèric i fonamental alhora. És esotèric perquè l’evolució de l’univers té lloc en escales de milers de milions d’anys. Per tant, la constant de Hubble no afecta cap ésser humà. En definitiva, l’expansió còsmica passa en l’espai intergalàctic, no ací a la Terra, on vivim tots.

Però als físics i cosmòlegs els importa molt, perquè al capdavall parlem sobre la natura fonamental de l’univers. Si els científics no poden reconciliar les seves estimacions, això pot significar que hi ha alguna cosa a l’univers que requereix fer revisions dràstiques a l’ortodòxia cosmològica.

Perquè la taxa d’expansió còsmica ens indica l’edat de l’univers –uns 13,8 mil milions d’anys, segons l’estimació actual basada en la radiació de fons. I l’expansió còsmica determinarà, finalment, el futur de tot allò que existeix. I, certament, no hi ha qüestions científiques més grans que aquesta.

Lluny, molt lluny

L’espai té la característica de ser generalment transparent. Però continua essent molt difícil per als astrònoms mesurar la distància a estrelles i galàxies llunyanes. Això, al seu torn, fa que sigui difícil determinar amb quina rapidesa les galàxies s’allunyen les unes de les altres a mesura que l’espai entre si s’expandeix.

Cada vegada que els científics creuen que són a punt d’arribar a un consens, l’univers capgira la narrativa, cosa que obliga els astrònoms a tornar als seus telescopis i, en el cas dels teòrics, a les seves pissarres.

La constant de Hubble deu el seu nom a l’astrònom Edwin Hubble, que als anys vint del segle passat va descobrir que la llum de moltes galàxies es desplaçava cap al vermell, un signe que les galàxies es van allunyant de nosaltres. A més, el desplaçament cap al vermell augmentava amb la distància. (I aquest és el motiu pel qual la constant de Hubble es descriu tradicionalment amb la complicada unitat de “quilòmetres per segon per megaparsec”. Un megaparsec és una distància equivalent a uns 3 milions d’anys llum. Com més lluny és una galàxia, més ràpid s’allunya de nosaltres.)

La implicació teòrica del descobriment de Hubble va ser sorprenent: l’univers no és estàtic ni etern. És dinàmic. L’espai entre les galàxies, tret de les que estan unides entre si per la gravetat, s’expandeix. Aquest és un element clau de la teoria del Big Bang. Avui l’univers és una vasta sopa freda i prima de matèria i energia, però fa molt temps era inimaginablement calenta i densa.

Riess, de 54 anys, ha dedicat la seva carrera a entendre l’expansió còsmica. Ell i dos científics més van compartir el Nobel pel descobriment que van fer el 1998 que l’univers no només s’expandia, sinó que ho feia a un ritme accelerat.

“Hem descobert que l’univers és força complicat. De manera que continuem trobant petites sorpreses”, va dir Riess.

Però mentre continua el debat sobre la tensió de Hubble, ha aparegut un altre desenvolupament sorprenent que fa referència a l’expansió còsmica. Un projecte anomenat Instrument Espectroscòpic d’Energia Fosca (DESI) fa servir un telescopi a Kitt Peak, Arizona, per a examinar milions de galàxies i crear un film de la història de l’expansió còsmica durant milers de milions d’anys.

El primer lot de dades de DESI es va publicar enguany. I les dades indicaven que l’acceleració de l’univers, aquell descobriment pel qual Riess va guanyar el Nobel, sembla que s’ha moderat els darrers mil milions d’anys, com si algú hagués aixecat el peu de l’accelerador.

Aquest resultat és provisional, però té el potencial de dinamitar una suposició sobre l’energia fosca, el camp energètic hipotètic (i encara molt misteriós) que es creu que impulsa l’acceleració. Els científics han considerat generalment l’energia fosca com una “constant cosmològica”, que manté la seva densitat en qualsevol volum d’espai fins i tot quan l’univers s’expandeix. Però les dades de DESI suggereixen que potser no és constant.

“Si aquest resultat es confirma, seria la troballa més important sobre l’energia fosca d’ençà del descobriment de l’acceleració còsmica el 1998”, explica Mustapha Ishak, astrofísic de la Universitat de Texas a Dallas i un dels caps de l’anàlisi cosmològica de DESI.

De fet, això podria canviar el destí de l’univers.

D’ençà del descobriment de l’acceleració, els teòrics han calculat que l’univers continuarà expandint-se com més va més ràpidament, fins que (d’ací a trilions d’anys) el cosmos esdevingui completament fred, fosc i inhòspit per a la vida. Tanmateix, aquest futur desolador potser no arribarà mai si l’expansió es modera.

De fet, en una de les hipòtesis possibles, l’univers podria tornar-se a col·lapsar, fins i tot. Un fenomen que té nom: el “gran col·lapse” (Big Crunch).

Els astrònoms ja han revelat meravelles increïbles de l’univers, però algunes de les preguntes més bàsiques continuen essent difícils de respondre i potser van més enllà de l’abast de la ciència actual. Per exemple: l’univers és finit o infinit? Els científics no ho saben. Podria ser una cosa o una altra, diuen. Potser no hi ha manera de respondre definitivament a aquesta pregunta. I per això és imprecís dir que l’univers en expansió “es fa més gran”. Si és infinit, ja seria tan gran com pot ser.

El llibre més venut de Stephen Hawking, Història del temps, presentava grans preguntes que encara no tenen resposta, trenta-sis anys després de la seva publicació: “D’on va sortir l’univers i cap a on es dirigeix? Va tenir un començament? I si és així, què va passar abans? Quina és la naturalesa del temps? Arribarà mai a la seva fi?”

Heus ací una altra qüestió complexa: ningú no sap de què és fet l’univers –fins i tot, l’“espai buit”– en el nivell més fonamental. El físic Brian Greene presenta la pregunta d’aquesta manera: “Quins fils cusen el teixit de l’espai?”

Els científics han calculat que una quarta part de l’“energia total” de l’univers, aproximadament (que inclou matèria i energia), és matèria fosca. Ningú no sap què és la matèria fosca. Per això se’n diu “fosca”.

Finalment, arribem novament a l’enquesta DESI: hi ha l’energia fosca. Es calcula que constitueix al voltant del 70% de l’univers. Només un 4% de l’univers és compost per matèria ordinària, com protons, neutrons, electrons i altres partícules que ens proporcionen estrelles, planetes, roques, arbres, formiguers, torradores, etc.

“L’univers és dominat per la matèria fosca i l’energia fosca, i nosaltres no les entenem. És absurd. Això ens desconcerta a tots”, diu Jane Rigby, científica sènior del telescopi Webb.

Encara a les fosques

Riess encara era un jove investigador postdoctoral quan es va afegir a un projecte encapçalat per l’astrònom Brian Schmidt per estudiar supernoves amb la intenció de discernir canvis en la taxa d’expansió de l’univers. Un segon equip encapçalat per l’astrònom Saul Perlmutter tenia un objectiu similar, i els dos equips competien per ser els primers d’aconseguir la resposta.

En aquell moment, s’assumia que la gravetat faria que l’expansió es ralentís. Però el 1997 Riess es va trobar amb una anomalia: les observacions de supernoves i les equacions per a l’expansió còsmica només tenien sentit si l’univers tenia massa negativa. I això no tenia sentit. No existeix la massa negativa.

Aleshores, Riess va tenir una revelació: les equacions tindrien sentit si l’univers no s’anés alentint, com tothom pensava en aquell moment, sinó que s’anés accelerant.

Ell i els seus col·legues van intercanviar un gran nombre de correus electrònics emocionats però prudents. Era una afirmació ben extraordinària. I si s’equivocaven? Riess va instar els seus col·legues a confiar-hi: “Enfoqueu-vos en aquests resultats no amb el cor o el cap, sinó amb els ulls. Som observadors, al cap i a la fi!”

Finalment, els dos equips rivals van acabar informant del mateix resultat sorprenent i van compartir la glòria del premi Nobel.

Però aleshores els científics es van haver d’enfrontar a la tasca d’esbrinar què causava exactament l’acceleració còsmica. I van començar a utilitzar un nou terme: energia fosca, que sembla ser una propietat de l’espai, una força repulsiva, similar a l’antigravetat.

“L’energia fosca és un nou fluid sobre el qual no sabem res. No és matèria, no són fotons, és una altra cosa, amb pressió negativa”, explica Nathalie Palanque-Delabrouille, directora de la divisió de física del Laboratori Nacional de Lawrence Berkeley i portaveu del projecte DESI.

“Ho vaig dir fa vint-i-cinc anys, i encara ho crec: l’energia fosca és l’enigma més profund de tota la ciència”, raona Michael Turner, cosmòleg de la Universitat de Chicago, que va encunyar el terme “energia fosca” i no forma part de l’equip de DESI. Els resultats de DESI, diu, “poden ser l’avanç que necessitem”.

Els resultats de DESI que mostren que l’energia fosca no és una constant són preliminars. El cap de l’estudi, Michael Levi, físic del laboratori nacional, assenyala que les dades publicades fins ara cobreixen solament un any d’observacions.

“Pensem que això és interessant, però crec que encara som molt lluny de poder parlar d’un ‘descobriment’”, explica Levi.

Es fa un gran esforç per resoldre el misteri de l’energia fosca. Als Estats Units, la NASA desenvolupa el telescopi espacial Nancy Grace Roman, que és previst que es llanci el 2027. Té la mateixa mida que el telescopi Hubble, però tindrà un camp de visió molt més ampli i haurà d’oferir més dades sobre l’evolució de l’univers. Una missió europea, Euclid, també es dedica a fer el mapa de l’univers durant el temps i a estudiar el paper de l’energia fosca.

Si analitzem el darrer segle de cosmologia, veiem un univers estàtic que es transforma en un univers en expansió, després en un d’accelerat, i que potser ara tornarà a canviar. Riess és un dels qui creuen que la seva professió pot ser a punt de fer un altre gran descobriment.

“Comencem a veure més tensions o, potser, anomalies”, diu. “Tenim la descripció física correcta de l’univers?”

Amb tanta incertesa científica sobre l’expansió còsmica, el futur és molt obert. I, de fet, el passat també. És possible, comenta Riess, que l’univers sigui cíclic. Un Big Bang podria ser seguit per un Big Crunch (“gran col·lapse”) i després un altre Big Bang, una vegada i una altra. Per tota l’eternitat. “De fet, jo sempre he preferit que fos un univers cíclic”, diu.

Però això solament és la seva preferència. L’univers farà què hagi de fer i el destí del cosmos, això sí que és segur, no es decidirà amb una votació popular.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El director d’aquest diari parlava ahir d’un “país sense política, però amb gent […] amb la qual confiar mentre esperem el temps de la política”. Vet aquí el moll de l’os de la qüestió que explica el fracàs tant del Primer d’Octubre al Principat com el desficaci dels aiguats al País Valencià: esperar que ens facin la “política”. Però no es tracta pas de “política”, sinó de poder. De contrapoder.

En primer lloc, diré que, de “política”, se’n fa, i molta, als Països Catalans, però emanada, subjecta, imposada, mediatitzada i implementada des de (i per) la raó d’estat. De l’estat espanyol, que, en el nostre cas –i mal els pesi a alguns companys de brega massa nominalistes–, practica, amb tots els matisos, una política colonial de sobreexplotació, menyspreu i deixadesa mitjançant intermediaris de tota casta i condició: pactistes del diàleg, aprovadors dels pressupostos, buròcrates autonomistes, espietes i sipais, caragirades i dakoits, menestrals amb estudis i patronals apàtrides, menfotistes amb carnet de periodista, etcètera.

En segon lloc, diré que fer política, ara i aquí, ha de ser cosa dels de baix; si no, no n’hi ha, de política. Mirem de prop els exemples esmentats del Primer d’Octubre i el de la catàstrofe valenciana. Qui, si no el poble, la gent mobilitzada, en graus i circumstàncies distintes, ha definit les aspiracions, les dinàmiques i les formes que han deixat en fora de joc les classes dominants, el sistema, el règim? Qui, si no les classes populars, la gent autoorganitzada? Qui no recorda el borbó al passeig de Gràcia el 2017? Qui no el recorda a Paiporta?

En tercer lloc, diré que de Valències, dissabte, n’hi havia tres a la capital del país: la conscient, la desolada i la indiferent. Transitant d’un cantó a l’altre, totes coincidien: la conscient, que arrossegava la desolada, no pas com una càrrega, sinó com una part de la pròpia i damnada ànima popular –certament, el poble que salva el poble–, mentre s’entrecreuava amb la indiferent, que feia “vida normal” en terrasses i cafès. Però, entre la València conscient, la desolada i la indiferent, s’hi trobava a faltar el poder del poble organitzat en poble. El contrapoder popular.

Què vull dir amb açò? Vull dir que no n’hi ha prou de sortir al carrer, d’ocupar places, de protestar davant els emblemes del poder. Allò que falta, que es troba a faltar, que cal crear, és la continuïtat. Una continuïtat que s’ha de fer des de baix, en acte, no esperant els “polítics”, la “política”. El Primer d’Octubre es va fer posant les bases d’un embrió d’estat independent. Al País Valencià, un altre octubre, s’ha fet posant les bases d’un alçament material, moral i polític, embrió d’una Taula Civil per a la Reconstrucció que hauria de ser el contrapoder que talli els tentacles del poder colonial i posi la metròpoli en  estat de xoc. El poder material i moral de damnats, voluntaris i entitats cíviques, closes com un puny, creador d’una xarxa on la gent s’hi reconegui. Una xarxa continuada en el temps i en l’espai, d’on haurà d’eixir la política real, feta, imposada, des de baix. L’única política possible: la del poble organitzat en poble.

 

Mentre al País Valencià s’havia produït una catàstrofe de dimensions tràgiques, a Catalunya tot rodava com sempre, més enllà de les penes individuals. És cert que la proximitat o, fins i tot, la coneixença fa que impacti molt més un fenomen com el que ha passat que quan es produeix molt lluny d’aquí. Però el sector cultural català –d’això vull parlar– no es va aturar, els museus van obrir igual que sempre, els artistes i els galeristes van penjar les seves convocatòries a les xarxes, els escriptors treballàvem en els projectes que tenim entre mans, els teatres van fer les seves representacions. No és una queixa; com podria queixar-me d’un problema que sé formular, però no sé resoldre?

Durant la pandèmia ja vaig tenir la mateixa sensació: havien mort o morien centenes de persones i una part del sector cultural reclamava poder treballar amb normalitat. Es van inventar allò de la “cultura és segura”, que a mi em va semblar un lema èticament reprovable i de molt poca intel·ligència: la cultura segura és la que vol el sistema, com aquella festa pels terrats de Barcelona que Ada Colau volia muntar en plena anomalia sanitària i política.

La cultura no sap com respondre a les tragèdies de la realitat. Qui sap si és que ha de ser així. O potser és que el creador no vol immiscir-se en les problemàtiques socials i polítiques que li són coetànies? L’art és una representació de la realitat, però quan la realitat és tan immanent no té sentit fer-ne representacions simbòliques? Faig preguntes. La història de l’art va farcida de revisions de tragèdies fetes a posteriori, no pels qui la van viure. És com la pobresa, molt representada en la història de la pintura, però –quasi– mai representada pels pobres mateixos. Tantes vegades, l’artista que es posa per damunt de tothom i a deshora. 

Això de València ha estat un desastre de proporcions gegantines. Primer, per la natura desbocada; segon, per la incompetència dels polítics, incompetents per no haver fet bé la seva feina, més incompetents encara per haver-se presentat als llocs dels fets per figurar a l’aparador; incompetència absoluta i indignitat dels qui defensen el partit abans que els ciutadans que han de representar fins a la mort (la seva, no la dels seus representats). Sort de la gent que ha acudit a ajudar, encara que els incompetents no els hi volguessin. La tossuderia de la solidaritat és immensa. Però la cultura ha estat callada, no s’ha aturat res, com el futbol. I aquesta inacció l’entenc i no l’entenc alhora.

No sé què hauria d’haver fet la cultura més enllà d’agafar les pales –això primer de tot– i de denunciar la indignitat dels polítics que aprofiten les desgràcies per llançar-se el verí entre ells mentre els ciutadans no poden fer més que aixecar-se o plorar; o aixecar-se plorant. És el que van fer els meus pares quan ens va afectar la riuada del Llobregat del setembre del 1971. Jo tenia tretze anys i no he oblidat mai els carrers amb més d’un metre d’aigua; i el llot que ho va envernissar tot d’una massa pútrida; i la solidaritat, aleshores també, que va venir a ajudar les cases del Cornellà de baix. Allà no hi va haver morts, és una pena que no arrosseguem. Les altres penes, les pèrdues materials i els records que no s’esborren, sí.

Sé formular el problema, però no la resolució, he escrit abans. Potser hi ha gent que el problema tampoc no el veu. Potser només sóc jo a qui m’agradaria que el meu ofici, el de la cultura en sentit extens, fos capaç d’intervenir directament sobre la tragèdia ocorreguda al País Valencià. No, no tinc cap solució, però proposo tres hipòtesis, no pas excloents entre si.

La primera. Potser l’única solució és fer-se càrrec que, en determinades situacions, l’art no serveix de res, com aquest mateix escrit. És dur, però potser el primer pas és admetre-ho per repensar la cosa artística en l’actualitat. No que vingui algú molt més tard a recordar les penes, o a estetitzar el dolor.

La segona. Que no és veritat que la realitat superi la ficció, per més vegades que es repeteixi, i més aquests dies. Hi ha vegades que la realitat no supera la ficció, la traumatitza, la viola, l’anul·la, la deixa en un registre d’inutilitat absoluta.

La tercera. Suposant que encara vulguem parlar de l’artista com una figura vàlida en els nostres temps, crec que els veritables artistes, al País Valencià, van ser les multituds de dones i d’homes que van anar a ajudar els desvalguts. Uns artistes que no feien servir pinzells, cisells i grans pensaments: anaven proveïts de pales, rasclets i escombres per a barallar-se amb el llot que les aigües havien dipositat. Uns artistes compromesos i solidaris: quina lliçó!

La Comissió dels Mercats i la Competència espanyola (CNMC) ha decidit de prorrogar l’anàlisi de l’OPA del BBVA al Banc Sabadell per la complexitat de l’operació, segons que ha confirmat l’entitat mateixa. La CNMC allarga així el desenllaç de l’operació i envia l’expedient a una segona fase que permet que es presentin al·legacions i que no es resoldrà fins l’any que ve.

La sala de competència de l’organisme que presideix Cani Fernández ha fet pública la decisió aquesta tarda després del tancament dels mercats per minimitzar l’impacte en la borsa. El BBVA (-2,1%) i el Banc Sabadell (-1,69%) han tancat en negatiu en una mala jornada en general pels valors de l’Íbex 35, que ha perdut un 1,85% i baixa a sota dels 11.400 punts.

La consellera d’Interior, Núria Parlon, ha anunciat que demà es restringirà la mobilitat del Baix Camp, el Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d’Ebre i el Tarragonès arran de l’arribada d’una nova gota freda. La mesura es produirà entre les sis del matí i les dotze de la nit de demà. 

Quins municipis han suspès les classes per la nova gota freda?

Aquesta tarda, en la reunió de seguiment de la gota freda, s’ha decidit de suspendre les activitats educatives, universitàries i esportives, i recomana a la població de fer teletreball. Solament es podrà circular per serveis essencials.

El govern ha especificat que s’enviarà una alerta als telèfons mòbils. La resolució limita la mobilitat de les persones i vehicles, excepte per situacions de causa major i serveis essencials.

Segons ha explicat Parlon, la decisió s’ha pres després de tenir tota la informació sobre les prediccions meteorològiques de les hores vinents. Després de valorar-ho amb el Meteocat i Protecció Civil, s’ha vist que en aquestes cinc comarques de Tarragona i l’Ebre es manté la situació d’intensitat de pluja tot el dia de demà. Per aquest motiu, s’ha decidit restringir la mobilitat a través d’una resolució del Departament d’Interior. Així, se segueix el mateix model de fa uns dies -quan ja es van restringir els desplaçaments a les Terres de l’Ebre- i s’opta per la precaució i restringir la mobilitat davant la previsió de pluges intenses i concentració de pluges.

Gota freda: alerta per l’arribada d’un nou episodi de ruixats forts

Parlon ha detallat que això, a la pràctica, implica la suspensió de tota activitat educativa i també esportiva, així com de centres de recerca i adscrits a les universitats i centres de dia per a persones grans i vulnerables. La resolució també detalla quins són els serveis essencials, com ara cossos policials o d’emergències.

En alguns punts es pot arribar als 100 litres en vint-i-quatre hores si bé les prediccions poden ser “canviants”. La consellera ha dit també que és possible que dijous al matí la dana s’allunyi de Catalunya i es dirigeixi més cap a Portugal.

D’altra banda, també ha fet una crida a extremar precaucions en les zones on està actiu el pla Procicat d’onatge a la zona de costa i en comarques com el Maresme, o el Baix i Alt Empordà, encara que a hores d’ara no hi hagi previst restringir la mobilitat. En aquest sentit, ha demanat adoptar mesures de precaució.

A més, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha suspès els actes judicials de demà a les comarques on s’ha restringit la mobilitat. En la mateixa línia, el departament de Salut ha cancel·lat l’activitat programada no urgent prevista al Baix Camp, el Tarragonès, el Baix Ebre, el Montsià i la Ribera d’Ebre.

Quins són els serveis essencials?

Entre els serveis que sí que se’ls hi permet de circular hi ha seguretat ciutadana, emergències i salvament; serveis sanitaris, de medicina legal i forense; serveis socials; subministrament de productes bàsics i sanitaris; recursos energètics; transport públic col·lectiu (serveis mínims); farmàcies; serveis funeraris; servei portuari i aeroportuari; serveis judicials de guàrdia; i mitjans de comunicació.

Afectacions als serveis ferroviaris

Renfe ha anunciat que reduirà demà el servei a les línies R15, R16 i R17 de Rodalia davant la previsió de pluges. Concretament, no hi haurà servei entre Reus i Saragossa de la R15, i s’han establert limitacions de velocitat de vuitanta quilòmetres per hora entre Tortosa i l’Aldea (Baix Ebre) a la R16.

A més, el servei de la R17 entre Tarragona i Salou-Port Aventura (Tarragonès) queda suspès, i s’han reduït les expedicions del pla alternatiu per les obres a Roda de Berà (Tarragonès).

El senador de Compromís, Enric Morera, ha dit que el partit es querellarà contra el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, pels homicidis imprudents comesos perquè no va alertar la població dels perills de la gota freda de fa dues setmanes. “Es va enviar el nostre poble a l’escorxador. Eren proves evidents. Aquí s’ha produït un homicidi imprudent”, ha lamentat durant una pregunta en la sessió de control al govern espanyol dirigida al ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska.

Compromís demana una comissió d’investigació al congrés per a aclarir el paper del govern espanyol en la gestió de la gota freda

A més, ha afirmat que Mazón hauria de ser ja davant d’una autoritat judicial i que Marlaska, per tant, hauria de requerir-li el telèfon mòbil perquè no destrueixi proves. “Aquí s’ha produït un homicidi imprudent, temerari, una imprudència greu amb resultat de morts evitables”, ha insistit.

En la intervenció, ha assenyalat que el vídeo que Mazón va enviar aquell dia dient que no passava res i que després va esborrar d’internet s’utilitzarà com a prova incriminatòria, així com el fet que es va burlar de la universitat per atendre l’alerta i suspendre les classes.

“La banda que dirigia les nostres emergències no estava a l’altura”, ha resumit Morera en referència a la Generalitat. En la mateixa línia, també ha culpat el govern espanyol per haver deixat actuar uns “incompetents”, encara que les competències fossin seves.

Per la seva banda, el ministre Grande-Marlaska ha respost que el govern espanyol va començar a alertar una setmana abans i ha recordat els avisos de l’Aemet i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer.

L’escàndol de l’espionatge il·legal de l’estat espanyol contra el moviment independentista català tindrà molt aviat un altaveu mundial: dimecres vinent, dia 20 de novembre, la plataforma HBO Max estrenarà als Estats Units el film Surveilled, produït pel reconegut periodista Ronan Farrow i dirigit pels guardonats Matthew O’Neill i Perri Peltz. El film s’endinsa en el món obscur de la indústria que desenvolupa programaris espia, com Pegasus, i ho fa de la mà d’un dels escàndols més grans destapats fins ara, el Catalangate, revelat el 2022 pel laboratori canadenc Citizen Lab i que compta, de moment, amb seixanta-cinc víctimes vinculades a l’independentisme, entre les quals polítics, activistes, periodistes, advocats, desenvolupadors tecnològics i, fins i tot, metges. Farrow fou qui va signar el reportatge de la revista The New Yorker “How democracies spy on their citizens” (“Com les democràcies espien els seus ciutadans”), que va acompanyar la difusió mundial del Catalangate. I ara presenta el resultat de més de dos anys de producció d’aquest film.

“The most advanced spyware can turn your smartphone into a spy in your pocket.” #Surveilled, premiering November 20 at 9 pm on @HBO @StreamOnMax, uncovers the multi-billion-dollar spyware industry in a real-world horror story. pic.twitter.com/iOBiu6gxaC

— Ronan Farrow (@RonanFarrow) November 12, 2024

L’estrena mundial serà en el festival DOC NYC aquest divendres, 15 de novembre, i la difusió per HBO serà el dia 20 als Estats Units. Encara no hi ha una data d’estrena en aquesta plataforma a Europa. Però avui mateix se n’ha fet públic el vídeo promocional, que revela una de les incògnites sobre aquest documentari: fins a quin punt hi hauria presència del Catalangate? Perquè, de casos d’espionatge polític il·legal amb Pegasus, n’hi ha a tot el món. I la resposta és que hi tindrà una presència central, perquè al llarg dels dos minuts que fins ara hem pogut veure no tan sols hi ha imatges de manifestacions independentistes, sinó que també apareixen algunes de les víctimes del Catalangate que fan de fil conductor de Surveilled. 

Un d’ells és l’expert en telecomunicacions i ex-treballador de Telegram Elies Campo: van espiar pràcticament tota la seva família (el pare i la mare són dos metges de prestigi) amb l’objectiu d’espiar-lo a ell, que viu als Estats Units i té mòbil nord-americà, durant la visita que els va fer per les festes de Nadal del 2019, quan encara durava l’esclat del Tsunami i d’Urquinaona. Però també l’ex-eurodiputat d’ERC, Jordi Solé, una altra de les víctimes de l’espionatge d’estat que no ha estat ni explicat ni aclarit —malgrat la destitució de l’ex-directora del CNI— i que s’ha enfangat en els jutjats espanyols. En el film, es veu Farrow al Parlament de Catalunya, al Departament de Justícia dels EUA, i fins i tot a les oficines d’NSO, l’empresa israeliana desenvolupadora del programari.

Uns brètols han malmès la cisterna principal del poblat ibèric de Castell de Palamós (Baix Empordà). L’acte vandàlic ha passat pocs dies després d’haver reobert el jaciment al públic després de portar tres anys tancat per perill d’esllavissades. De manera intencionada, els brètols van arrencar part dels blocs de pedra de la cisterna i dels murs adjacents i els van estavellar a dins de l’estructura. Segons explica el Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC), l’acte vandàlic es va detectar a finals d’octubre. El MAC ja ho ha denunciat davant dels Mossos d’Esquadra i dels Agents Rurals. Es calcula que reparar la bretolada costarà més de cinc mil euros. Aquest no és el primer acte vandàlic que pateix el jaciment, perquè ja s’hi havien fet pintades.

El poblat ibèric de Castell es va reobrir aquest octubre, coincidint amb les Jornades Europees del Patrimoni. El jaciment feia tres anys que era tancat, després d’haver causat els temporals i les pluges esllavissades a la zona i malmetessin les estructures arqueològiques. Per això, davant del perill, el poblat ibèric de Castell es va tancar al públic. Ara fa uns dies, es va reobrir la plataforma inferior del poblat perquè la gent pogués visitar-lo de nou. Però poc després, a finals d’octubre, durant un control rutinari al jaciment, el personal del Museu d’Arqueologia va detectar que un o més brètols, de manera intencionada, havien malmès una de les cisternes del conjunt.

En concret, es tracta de la cisterna principal del poblat. Aquí, els brètols van arrencar-ne els blocs de pedra (tant de l’estructura circular com dels murs adjacents) i els van estavellar al fons de la cisterna.

El Museu d’Arqueologia subratlla que els danys són greus i calcula que costarà més de 5.000 euros arreglar-los. Durant les setmanes vinents, es preveu que el MAC coordini tant la restauració com la consolidació de la cisterna i dels murs adjacents. El Museu ja ha denunciat la bretolada als Mossos d’Esquadra i als Agents Rurals, que es coordinaran per investigar els fets. El MAC també lamenta que aquesta no és la primera vegada que el poblat ibèric de Castell pateix actes vandàlics. En els darrers anys, i de manera reiterada, han aparegut pintades amb esprai en diversos elements arqueològics del jaciment.

Tant el Museu d’Arqueologia com l’Ajuntament de Palamós condemnen la bretolada, que ha “afectat i destruït part del patrimoni arqueològic local”. El poblat ibèric de Castell està declarat bé cultural d’interès nacional (BCIN).

Del segle VI aC

El poblat ibèric de Castell està ubicat en un promontori que s’endinsa en el mar, unit a terra ferma per un petit istme al final de la platja de Castell. Les primeres evidències d’ocupació humana daten del segle VI aC, quan en aquest lloc s’hi va establir una petita comunitat indígena de la primera Edat del Ferro. El primer assentament ibèric es va conformar a finals del segle V aC. Estava concentrat a la plataforma superior del promontori i en terrasses ubicades a llevant i a ponent. Amb l’arribada dels romans al territori, a finals del segle III aC, el poblat va continuar evolucionant urbanísticament, a diferència de la majoria d’assentaments d’aquesta cultura que majoritàriament van ser abandonats. Més endavant, la pèrdua d’importància estratègica, sobretot des del punt de vista comercial, va fer innecessari el manteniment d’aquest poblat que s’aniria abandonant progressivament en el decurs del segle I dC.

El poblat ibèric de Castell va ser declarat bé cultural d’interès nacional (BCIN), en la categoria de zona arqueològica, segons l’acord de 17 de setembre de 1996, del Govern de la Generalitat, que figura al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya – DOGC 2272 de 23 d’octubre de 1996 i també està inclòs al Pla Especial de Protecció del Patrimoni de Palamós.

Sindicats del BBVA, inclosa la Intersindical, han denunciat un arraconament del català, i també de l’èuscar i el gallec, per part del banc.

Expliquen que en les darreres contractacions, les llengües minoritzades de l’estat espanyol han estat relegades a un segon pla. “No és només un descuit administratiu, sinó una falta de respecte envers la nostra identitat i la nostra comunitat”, diuen. I consideren que al País Basc, Galícia i els Països Catalans “el coneixement dels nostres idiomes ha esdevingut un requisit invisible”.

“En localitats on les nostres llengües són la saba que nodreix la comunicació quotidiana, incentivar-ne el desús ens allunya de la realitat de la societat.” Al mateix temps, troben que això repercuteix en els negocis i els allunya de “competidors com ara Kutxabank, Abanca, Caixa, Banc Sabadell, Caja Laboral o Caixa Rural”. “Realment volem seguir un camí que el Banco Santander ja ha recorregut i perdre la nostra rellevància en els nostres territoris?”, es demanen. En aquesta qüestió, hi afegeixen que amb una presència com més va més gran dels xatbots, sovint es menysté la qüestió lingüística.

De fet, denuncien que aquesta pèrdua de contacte amb el territori contrasta amb allò que sí que feien entitats desaparegudes que ha absorbit el BBVA. I troben que pot continuar creixent “en el cas que la fusió amb el Banc de Sabadell acabi materialitzant-se”.

Finalment, els sindicats insten la direcció a “valorar la riquesa que aporta la diversitat lingüística a l’organització”. I acaben: “És un pas vital perquè el BBVA no només sigui un banc i actuï com un veritable reflex de la societat en la qual ens trobem.”

Els Mossos d’Esquadra han rebut una segona denúncia per agressió sexual contra un professor de ciències del col·legi Maristes Sants-les Corts. Ho ha avançat El Periódico i ho ha confirmat l’ACN. La denunciant diu que el docent tenia un modus operandi per a abusar i que els responsables del centre sabien que mantenia aquest tipus de relacions amb les alumnes i ho permetien. Els fets revelats per aquesta víctima van passar, presumptament, durant els anys 2003 i 2004 en una aula del centre educatiu. El docent, que ara té 51 anys, ja va ser detingut pels Mossos el 20 de setembre, quan la policia va tenir constància d’una primera denúncia.

D’acord amb la versió de la víctima, l’investigat va acostar-se a la jove quan ella tenia quinze anys i acabava l’ESO. En aquell moment, l’home era professor de ciències, ètica i religió. Segons la denunciant, l’home es va guanyar la seva confiança i la va agredir sexualment en una aula de l’escola. L’altra agressió sexual per la qual aquest mestre ha estat denunciat va passar fa deu anys, segons la víctima, que també és una ex-alumna seva.

El professor es troba en llibertat. La Fundació Champagnat, gestora de les escoles, va dir al setembre que l’home havia estat apartat cautelarment de les funcions i responsabilitats que exercia fins que no s’aclarissin els fets.

Els membres de la comissió d’investigació sobre l’Operació Catalunya al congrés espanyol han quedat bocabadats amb la compareixença que hi ha fet avui l’ex-comissari de la policia espanyola Marcelino Martín Blas, un dels ex-caps de la policia patriòtica que va instrumentalitzar el Partit Popular per a combatre l’independentisme. Martín Blas, que fou cap de la divisió d’afers interns de la policia entre el 2012 i el 2014, quan va arrencar la trama policíaca per a desprestigiar dirigents independentistes, se n’ha rentat les mans, i ha assenyalat clarament els noms dels qui van provar de rebentar les eleccions al parlament del novembre del 2012 que va avançar el president Artur Mas:  l’ex-ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz, l’ex-comissari José Manuel Villarejo, l’ex número dos d’Interior Francisco Martínez i l’ex-director adjunt de la Policia Eugenio Pino. 

I ha explicat el contingut de diverses reunions entre ells, de les quals hi ha enregistraments, que evidencien que estaven al cas de l’operació, que consistia a elaborar informes falsos atribuïts a la unitat de delinqüències fiscal i financera de la policia espanyola, la UDEF, i fer-ne “mercadeig”, és a dir, distribuir-los entre mitjans espanyols afins als objectius de la trama per a esbombar-ne el contingut acríticament i donant-los per bons per a perjudicar dirigents com Mas, Jordi Pujol o Xavier Trias.
Martín Blas ha revelat el contingut de l’enregistrament d’una trobada entre l’ex-comissari Villarejo i l’ex-presidenta del PP català Alícia Sánchez-Camacho: “S’hi diuen coses com ‘atacar els Pujol, comptes a Suïssa i Liechtenstein, que el disseny el fem amb mitjans de comunicació, fora de temes institucionals per no cremar el partit, que pressiono fins a l’avorriment el grup Zeta, que a partir del dia 12 comença la canya a Interviu, ABC, El Mundo, a Carlos Herrera a la ràdio, a Telecinco amb Ana Rosa Quintana, a Alfonso Rojo… Que el 13 i 14 preparant més dades i del 15 al 25 accelerada brutal, confio que no fallin els mitjans. Aquesta guerra és per evitar que aquests paios treguin majoria absoluta, ficar-los a la presó.’ Això explica allò que jo no sabia fins fa un temps i ara sí: que qui va fer l’informe va ser el senyor Villarejo.”

Es referia a l’informe sense segell ni signatura atribuït a la UDEF que parlava de falsos comptes ocults a l’estranger de Mas, Pujol i l’ex-conseller Felip Puig. De fet, a l’inici de la compareixença Martín Blas ha explicat que aquell any, el 2012, “funcionaris pròxims a la UDEF em van dir que els informes es feien ad hoc, a conveniència; els subinspectors i inspectors feien els informes; un inspector en cap els corregeix i després em venen a dir que s’hi comercia.”

L’arquebisbe de Canterbury i cap espiritual de l’Església Anglicana, Justin Welby, ha anunciat que plega després de les crítiques d’uns quants bisbes per no haver pogut evitar casos d’abusos infantils.

La decisió arriba hores després de la publicació d’un informe que assegura que el 2013 no va informar la policia sobre John Smyth, un sacerdot condemnat per abusos. El document conclou que els delictes podrien haver-se demostrat quatre anys abans si l’arquebisbe hagués contactat amb les autoritats.

En un comunicat, Welby ha dit que ha d’assumir la responsabilitat personal i institucional pels fets i n’ha donat la versió. “Quan em van informar el 2013 i em van dir que s’havia notificat a la policia, vaig creure, de manera equivocada, que es produiria una resolució adequada. He d’assumir la responsabilitat personal i institucional pel llarg i traumatitzant període entre 2013 i 2024”, ha escrit.

A més, ha dit que espera que la seva dimissió serveixi per a forçar un canvi en l’Església anglicana. “Espero que aquesta decisió deixi clar com de seriosament l’església entén la necessitat de canvi i el nostre profund compromís amb la creació d’una església més segura. En fer un pas al costat, ho faig amb tristesa amb totes les víctimes i supervivents d’abusos”, ha assenyalat en la carta de dimissió.

El judici contra el periodista Saül Gordillo per agressió sexual ha tingut, en la seva part final, un interrogatori molt tens que ha tret de polleguera la fiscal. Ella, amb un to força dur, s’ha queixat que l’acusat no contestava a allò que demanava i finalment hi ha hagut d’intervenir la jutgessa per posar ordre: “Aquí, qui talla el bacallà sóc jo.” Finalment, la fiscalia ha canviat de parer i ha demanat dos anys de presó i llibertat vigilada durant tres anys per al periodista Saül Gordillo per agressió sexual. Considera que la prova practicada durant el judici justifica que demani el tipus bàsic d’aquest delicte, i no pas l’atenuat, com havia fet anteriorment, i que no implicava una pena de presó.

Crònica | “Em vaig quedar bloquejada. No entenia res”: declara la denunciant de Saül Gordillo

Abans, la fiscalia havia demanat 9.000 euros de multa, llibertat vigilada durant dos anys i tres d’inhabilitació per a qualsevol ofici o professió que comporti contacte regular i directe amb menors. Ara també demana tres anys de llibertat vigilada, en compte de dos. Per la seva banda, l’acusació particular es manté igual i sol·licita quatre anys de presó per agressió sexual i la defensa també continua demanant-ne l’absolució.

Els fets es remunten a la nit del 2 de desembre de 2022, després del sopar de Nadal organitzat pel diari digital Principal. Una de les treballadores va denunciar que, després del sopar, a la discoteca Apolo, Gordillo, el seu cap aleshores, va fer-li tocaments no consentits.

Gordillo parla de tocaments consentits

En la seva declaració, Gordillo ha reconegut que va tocar les natges a la jove i que li va passar la mà per l’abdomen, però ha dit que no li va tocar els genitals en cap moment. “Sempre he reconegut que hi va haver un tocament consentit per tot allò que s’havia produït prèviament.” Gordillo fa referència a un suposat flirteig previ que va començar al bar de copes, abans de la discoteca, segons la seva versió. “Érem en una situació festiva i teníem una conversa en què ella s’ho passava molt bé, em llançava floretes i hi havia seducció i coqueteig. Al taxi em va dir a cau d’orella que li agradaven els meus ulls, jo estava segur que tot allò era consentit. Jo veia una persona eufòrica, empoderada, exultant, que tallava el bacallà, portava la iniciativa i sabia el que volia. És ella, qui em va agafar la mà i em va dur a la zona de ball. Va establir un joc que va donar peu que fes el que vaig fer. Fins i tot em va buscar la cara. Estava abraonada sobre el meu cos.”

Sobre aquesta versió, la fiscal ha fet una sèrie de preguntes clau a Gordillo. Primer, li ha fet notar una contradicció entre el fet que incialment hagués reconegut uns tocaments en parts que ara ja no reconeixia. Després, li ha preguntat: “Tot això que ha explicat és suficient per a tocar-li el cul i la vulva?” “Per què se li va acostar per l’esquena i la va tocar per darrere?” Gordillo ha insistit que tot era consentit i que el vídeo –al qual la premsa no ha pogut accedir de manera nítida– demostra que ella va continuar interactuant amb ell després dels fets. Psicòlegs que han intervingut al judici han deixat clar que la perplexitat després dels fets pot fer que això sigui una reacció normal, més tenint en compte que després sí que va tenir una reacció d’ansietat i angoixa.

Amb tot, un dels arguments clau de la fiscalia i l’acusació particular és que, fins i tot si hi hagués hagut certs actes previs per part de la denunciant, en cap cas demostrats, el fet que una persona t’agafi la mà per dur-te a la pista de ball, per exemple, no dóna carta blanca a tocaments sexuals posteriors. La defensa de Gordillo ha insistit en aquest suposat flirteig previ, en què considera que les imatges demostren la seva versió i en el fet que la víctima no tingués una reacció de rebuig ràpida.

La jove nega el consentiment i diu que es va quedar blocada

En el judici, la jove denunciant ha descrit una situació d’impotència i paràlisi immediatament després dels fets. Fins a sis testimonis han corroborat aquesta reacció de plor, nerviosisme, angoixa, vulnerabilitat i blocatge.

Saül Gordillo, ex-director del Principal i de Catalunya Ràdio, és pendent d’un altre judici, també per agressió sexual, després de la denúncia d’una treballadora del mateix mitjà. Aquests altres fets van tenir lloc la mateixa nit, quan l’acusat va acompanyar aquesta altra noia a casa.

El barceloní Joan Busquets, l’últim maqui viu, reclama a l’estat espanyol un milió d’euros per a reparar el sofriment a causa de la persecució política i els vint anys de presó, atès que la llei de memòria democràtica del 2022 va declarar nul·les les sentències franquistes. Busquets demana aquesta indemnització per la privació de llibertat i les malalties i incapacitats derivades de la repressió. L’advocat Raúl Maíllo ha dit que van presentar l’escrit al juliol al Ministeri de Justícia espanyol i que, si passats sis mesos no n’obtenien cap resposta, recorrerien a la via judicial. Buquets ha explicat que va perdre la joventut a la presó i que en sortir-ne es va exiliar a l’estat francès perquè autoritats franquistes li feien la vida impossible.

Joan Busquets, que va néixer a Barcelona el 1928, va entrar a la presó quan tenia vint-i-un anys i en va sortir amb quaranta-un. Els carrers que feia dues dècades que no trepitjava tenien semàfors i recorda que creuava en vermell perquè no sabia ni què significaven. “Vaig patir molt per reintegrar-me a la societat. Era un trauma. No tenia confiança en mi mateix”, ha expressat Busquets aquest dimarts en una roda de premsa a Barcelona per explicar la reclamació que han presentat a l’estat.

A poc a poc va anar aprenent de nou a viure en societat, però la vida no era gens fàcil per a un antic guerriller en aquella Espanya encara franquista i va decidir marxar a França, on va obtenir l’exili polític i on encara viu. Tot i el temps que ha passat, el “trauma” de la pena de mort, que finalment li van commutar per la presó, i el record dels companys i amics afusellats queden “a dins”. La llei de memòria històrica, en vigor des del 2022, va declarar il·legals i il·legítims els òrgans franquistes i la nul·litat de les seves resolucions i, així, va obrir un “nou escenari” per a aquest antic maqui, l’únic que queda viu.

“És la primera vegada que es trenca el mur del traspàs ‘de llei a llei’. Hi havia hagut algun element puntual, però és la primera vegada que l’Estat reconeix que la producció jurídica del franquisme, amb totes les sentències i penes, són nul·les”, ha destacat l’advocat Raúl Maíllo, del gabinet jurídic confederal de la CGT. L’altre element determinat és que la llei reconeix com a víctimes les persones que van participar en la guerrilla antifranquista. “En aquest país ha costat molt el reconeixement de la figura jurídica dels guerrillers. Amb aquests dos elements combinats sorgeix la possibilitat de reclamar”, ha indicat Maíllo.

Si en sis mesos des que van presentar la reclamació no obtenen cap resposta, entendran que s’ha produït un silenci administratiu negatiu i acudiran als jutjats. Busquets té clar que si obren aquesta via vol arribar fins al final i anar a Europa si cal per obtenir el reconeixement moral i econòmic. El 1949 el grup guerriller de Busquets havia estat condemnat en un Consell de Guerra militar “sumaríssim d’urgència”, que buscava, lamenta, “reprimir els enemics amb més duresa”.

El govern català ha aprovat de prorrogar durant quatre anys més el conveni amb el govern d’Andorra per a continuar duent a terme de manera coordinada la gestió, explotació i promoció de l’aeroport d’Andorra-la Seu d’Urgell. L’anterior acord entre els dos governs es va signar el 18 de desembre de l’any 2020 i tenia una vigència de quatre anys prorrogables a quatre anys més. La Generalitat, que és la propietària de la instal·lació, continuarà amb la gestió diària de la infrastructura a través d’Aeroports de Catalunya, mentre que el Govern d’Andorra aportarà cada any el 50% del dèficit d’explotació fins a un màxim de 400.000 euros.

La consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica de la Generalitat, Sílvia Paneque, i el secretari d’Estat de Transició Energètica, Transports i Mobilitat del govern andorrà, David Forné, tenen previst formalitzar la renovació de l’acord aviat. El primer conveni entre els governs català i andorrà es va signar el 8 de gener del 2015, a partir del qual l’Aeroport va iniciar la seva etapa com a aeroport públic i comercial. Fins aleshores havia estat un aeròdrom privat. La Generalitat va invertir un milió d’euros per assolir els requisits necessaris per a convertir-lo en comercial, com ara la dotació dels mitjans humans i materials, equips de seguretat, una estació meteorològica o la implementació d’un servei d’informació en vol en aeròdrom.

L’Aeroport d’Andorra-la Seu d’Urgell ofereix actualment dos vols comercials regulars a Palma de Mallorca i a Madrid els divendres i diumenges, que opera la companyia Airnostrum. La infraestructura va registrar l’any 2023 un total de 4.653 operacions i 9.380 passatgers. Entre les operacions, i com a base de serveis públics, n’hi va haver 517 dels bombers dels GRAE, 26 de medicalitzades i 152 contra incendis i fumigació.

Compromís ha trencat el pacte de govern a l’ajuntament Ondara (Marina Alta) i ha deixat el PSPV en minoria. En un comunicat, Compromís anuncia que els tres regidors, Jordi Dominguis, Lluís Fornés i Àngels Grimalt, han renunciat als càrrecs. Diuen que han pres la decisió després d’haver reflexionat sobre la seva situació personal i política. “Hem arribat a la conclusió que, per motius de desacord polític amb els socis de govern, i més concretament amb el senyor alcalde, que afecten la nostra capacitat per a complir els deures i responsabilitats que impliquen aquests càrrecs i per la seua falta de respecte cap als dos regidors i regidora, és el moment de fer un pas al costat”, expliquen.

Segons Compromís, hi ha hagut un deteriorament de la relació entre el partit i el batlle. “Agraïm a cada membre del consistori, i a la ciutadania d’Ondara, la confiança que ens van depositar en el moment de la nostra elecció. Ha estat un honor i un privilegi formar part d’aquest projecte col·lectiu i contribuir al desenvolupament i benestar de la nostra comunitat i ens comprometem a assegurar la governabilitat del poble perquè Ondara torne a ser progressista”, diu Compromís en el comunicat.

Ara, amb el PSPV en minoria, s’obre la possibilitat que el PP, que va guanyar els darreres eleccions per un estret marge, pugui influir en la formació d’un nou govern o arribar a acords per a desblocar certes polítiques municipals.

La Mar, la primera denunciant contra el periodista Saül Gordillo per un delicte d’agressió sexual, ha decidit de parlar davant els mitjans de comunicació poc abans del judici, que comença avui a les 10.00 a la Ciutat de la Justícia de Barcelona. Fins ara, havia decidit de romandre en l’anonimat, però avui ha volgut donar la cara. “He decidit parlar perquè la vergonya ha de canviar de bàndol”, ha dit. També ha aprofitat l’ocasió per agrair a la gent el suport que ha rebut.

La fiscalia demana nou mil euros de multa a Gordillo per haver agredit sexualment la treballadora del digital Principal, que ell dirigia, el desembre del 2022. Gordillo, presumptament, va tocar els glutis i els genitals de la jove redactora mentre eren en una discoteca després del sopar de Nadal de l’empresa sense el consentiment explícit de la jove.

Segons la fiscalia, cap a les 2.40 de la matinada del 2 de desembre de 2022, uns quants treballadors del diari i Gordillo mateix eren a la discoteca Apolo del Paral·lel de Barcelona després del sopar de Nadal de l’empresa i d’haver pres unes copes al Port Olímpic. En un ambient “festiu, alegre i molt informal”, Gordillo, “presumint unilateralment una aquiescència de la dona”, va aprofitar que la redactora era al seu costat de feia estona per posar-li la mà dreta “dissimuladament” a l’esquena. Tot seguit va baixar la mà fins a la zona dels glutis, on la va mantenir uns instants.

Acusat d’agressió sexual

La fiscalia acusa Gordillo d’un delicte d’agressió sexual i, a més de la multa, demana per al periodista llibertat vigilada durant dos anys i tres anys d’inhabilitació per a qualsevol ofici o professió, remunerat o no, que impliqui contacte regular i directe amb menors d’edat.

Gordillo té una altra causa oberta per delicte sexual suposadament ocorregut aquella mateixa matinada. En aquest cas, la denunciant és una altra treballadora del mitjà digital, que denuncia que Gordillo la va agredir sexualment quan la tornava a casa en cotxe a Badalona, a quarts de cinc de la matinada. Segons el relat de fets, la dona es trobava afectada pel consum de begudes alcohòliques i Gordillo “li va practicar sexe oral […] sense introducció de cap classe de membre corporal”. La dona li va dir que s’aturés i ell ho va fer.

Els Mossos d’Esquadra investiguen la mort d’un pare i un fill, els cossos dels quals han estat trobats amb signes de violència en un pis incendiat a Arenys de Mar (Maresme), segons que informa el cos policial, després d’haver-ho avançat El País.

Les víctimes són un home de 32 anys i un menor d’edat. Segons que expliquen els Mossos en un comunicat, agents de la policia local d’Arenys de Mar han rebut un avís aquesta nit alertant que en un domicili podria haver-hi una persona morta.

Agents de la policia local i dels Mossos d’Esquadra han anat al lloc dels fets, on han vist que hi havia un incendi. Quan han pogut accedir-hi, han trobat les dues persones mortes amb signes de violència.

El domicili és en una zona d’urbanitzacions, coneguda com la Colònia Andersen, entre Caldes d’Estrac i Arenys de Mar. La Divisió d’Investigació Criminal (DIC) de Granollers s’ha fet càrrec del cas, que es troba sota secret de les actuacions.