Després de set anys, la tornada de Puigdemont sembla que és a punt de fer-se realitat. A Amer (Selva), el poble on va néixer, l’ambient d’aquests dies és d’incertesa, de por i d’una certa esperança que pugui tornar a trepitjar-ne els carrers. Durant tot aquest temps, la imatge que ha identificat la vila ha estat la gran pancarta amb la cara del president i l’eslògan “No surrender” (“Sense rendició”) penjada a la plaça de la Vila, l’epicentre del poble. Però a final de maig, va ser embrutada amb quitrà i la van substituir per l’actual, on pot llegir-se “Puta Espanya” en molts idiomes. L’acompanyen desenes d’estelades gastades penjades als balcons, i dos murals que demanen la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats.

És dimarts al matí d’un agost sufocant. A la plaça d’Amer no hi ha ni una ombra, i els amerencs s’arreceren sota les voltes de la plaça, cadascú a la terrassa del seu bar de confiança. Molta gent fa vacances, però, així i tot, la plaça es va omplint a poc a poc dels qui hi van a esmorzar, la majoria cafè amb gel i un entrepà. Són les nou del matí en punt. Després de les converses més banals sobre la calor que fa, l’oratge –hi ha qui diu que a la tarda ha de ploure– i la festa major –serà la setmana que ve, a partir del dia 14–, el tema següent de conversa és el que aquests dies plana sobre l’actualitat política catalana: el retorn de Carles Puigdemont, fill predilecte del poble. “Ell hauria volgut arribar aquí tranquil·lament”, diu una senyora en una taula amb mitja dotzena de persones més. L’aquí, tant pot ser Amer com Catalunya.

En una primera volta de reconeixement pel poble, t’adones que els veïns no gosen parlar. Són prudents i es mostren continguts. Com si, després de set anys esperant que arribés aquest moment, no s’atrevissin a dir-ne res per si per culpa d’això no s’acabés fent realitat. Però en un bar hi esmorzen Maria Planas i Angelina Arbat, veïnes d’Amer “de tota la vida”, que confessen que no els fa res fer declaracions. Tot i que seuen en taules diferents, no triguen a ajuntar-se i acomodar-se en una mateixa taula, sota la mirada de la resta de clients. Qualsevol s’hauria sentit observat; intimidat, fins i tot. Però sembla que elles hi estan avesades. Comencen dient: “No en parla ningú [del retorn].” Expliquen que els set anys d’exili de Puigdemont ha dolgut molt a la gent del poble. “Som gent que el coneixem de sempre, des de petit”, diuen. Planas, per exemple, recorda quan ella treballava a la centraleta telefònica del poble i el diumenge Carles Puigdemont li portava el berenar de la pastisseria familiar, on ella anava sovint a comprar. Un record més recent és el de quan el va anar a veure en un míting polític a Argelers, en aquestes eleccions passades. “Un cop allà, va dir-me: ‘Però què hi fas, aquí?’ Vaig dir-li: ‘Què vols que vingui a fer? A veure’t’!’ Va dir que estava molt content que hi hagués anat. I això sempre ho recordaré.”

Angelina Arbat i Maria Planas, veïnes d’Amer, a la plaça de la Vila.

Tot i que Planas té coll avall que Puigdemont tornarà demà per la investidura, Arbat no ho veu tan clar. En el fons, creu que no tornarà. Una idea que Maria Planas s’afanya a rebatre-li: “I tant, que vindrà. Encara que el detinguin, vindrà. Això és el que diuen, també a la televisió.” Planas també creu que si finalment Puigdemont acaba essent detingut, la situació desfermarà mobilitzacions a tot el Principat, especialment a les ciutats grans. I afegeix: “Si torna a Amer, la gent d’aquí estarà molt contenta. Estem desitjant veure’l. És fill d’aquí.”

Maria Rosa Vila, batllessa d’Amer –també va presentar-se a les llistes per Girona de Junts+ Puigdemont a les eleccions de Catalunya–, es manté prudent sobre la tornada del president. “No és prou clar què passarà. Ell és una persona de paraula i una persona que estima el país i que ha estat independentista tota la vida, des que era molt jove.” En cas de detenció, Vila espera que serveixi de revulsiu per a tornar a mobilitzar la gent, no tan sols la d’Amer. “Hem d’aprofitar aquesta oportunitat”, diu.

Maria Rosa Vila, batllessa d’Amer.

Mingo Berrio, veí d’Amer i membre del CDR de la vila, és dels qui han estat més actius aquests darrers anys defensant la causa independentista i denunciant la repressió de l’estat espanyol i l’exili de Puigdemont i la resta de presos polítics. Ens convoca al bar de sota la gran pancarta, però s’estima més d’enraonar tot passejant per Amer. Amb poques paraules, és capaç de definir l’ambient que es respira al poble: “Hi ha molta por, molta recança. També hi ha nervis i una mica de desencís. Estem nerviosos i esperançats. No sé com dir-ho, tenim aquesta doble sensació.” I afegeix: “Ell s’hi juga moltíssim i nosaltres també hi patim, però amb optimisme, perquè confiem en ell.”

Berrio explica que aquests darrers mesos, després d’aprovar-se i entrar en vigor la llei d’amnistia, el consell local va organitzar un pla pel retorn de Puigdemont. “En un dels primers consells que es van constituir, vam demanar de ser un dels primers pobles on passés el president, però ara tot s’ha aparcat per la precipitació de les eleccions i perquè no l’han amnistiat. No sé si vindrà, aquí”, diu. Tenint en compte que ahir mateix el president del parlament, Josep Rull, va proposar que la investidura de Salvador Illa fos demà, s’espera també que sigui el dia en què torni Puigdemont, tal com sempre ha promès. Així i tot, no hi ha res de cert i ningú no sap realment quan tornarà ni com. En canvi, els amerencs sí que veuen clar que serà una tornada molt diferent de la que s’havien imaginat.

Quin és el calendari a partir d’ara de la investidura de Salvador Illa?

Salvador Clarà, veí del poble i amic d’adolescència de Puigdemont, s’ho imaginava així: “M’imaginava que pel seu retorn, en lloc d’un cartell de ‘Puta Espanya’, hi hagués un ‘Benvingut, President’. No tan sols aquí sinó a tot arreu. Que el retorn hagués estat de país, però per ser de país, el president hauria d’haver vingut en llibertat i amb les condicions democràtiques mínimes i acceptables per a qualsevol europeu. Hi havia la possibilitat que això hagués pogut ser així, però tot ha estat culpa del pànic que ha tingut Esquerra per unes noves eleccions.” Clarà considera que si hi hagués hagut eleccions a l’octubre tot hauria estat molt diferent. “Amb una repetició electoral a l’octubre, en Carles hauria pogut fer campanya electoral amb igualtat de condicions. El resultat segur que hauria estat molt diferent.” Ara, amb la possible detenció de Puigdemont sobre la taula, Clarà és pessimista. “Farà mal veure’l a la presó. Si el tanquen a la presó, sentirem que ens hi tanquen a tots. Seria una derrota. Tot el que hem fet, i no hem arribat enlloc”, diu. Segons ell, l’arribada i l’empresonament de Puigdemont seria una foto enormement simbòlica. “No és la foto final del procés, però sí que és una patacada per al catalanisme. És simbòlic perquè no hi ha ruptura judicial. L’empresonament només vol dir que la justícia espanyola no ha canviat i que no hi haurà canvis constitucionals per més progressistes que hi hagi. També voldrà dir que no hem sabut arribar més enllà políticament”, conclou.

Salvador Clarà, veí d'Amer, al bar Can Franc1 d'Amer. Mingo Berrio, veí d'Amer i membre del CDR del poble, a la plaça de la Vila.

Aquesta desmotivació que descriu Clarà, Berrio la relaciona amb una desmoralització generalitzada de la societat envers la política. “Ara, que hi hagi desmoralització no vol dir que la gent hagi desistit ni que la gent hagi deixat de voler la independència. Evidentment que estem cansats i desmotivats, però la gent hi és igualment.” I afegeix: “La gent no ha deixat de ser independentista, però la repressió ha fet molt mal. Tots tenim amics i coneguts que els varen encausar, que estaven pendents d’un judici.” Berrio, doncs, es mostra –i es proclama– optimista: “Encara penso que això no s’ha acabat. No ho va dir ningú, que seria fàcil, però, tal com diu en Carles moltes vegades per a donar-nos ànims,  la independència de Catalunya no té retorn i cada vegada hi som més a prop.”

Al final del matí parlem amb Narcís Junquera, president del Consell Nacional de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC). És militant de les bases de Junts del 2016 ençà. Va afiliar-s’hi empès pel sentiment catalanista i nacionalista que, segons que diu, ha sentit sempre. Com la resta de veïns, Junquera confessa viure aquests dies amb certa por i incertesa. Allò que li fa més ràbia és haver acceptat que el puguin detenir. “Si l’empresonen, tinc l’esperança que hi haurà una onada de solidaritat nacional”, diu. L’actualitat política dins la JNC –explica– es viu amb incredulitat i decepció, especialment per la investidura imminent de Salvador Illa. Així i tot, no considera que sigui el final del procés. “Potser és el final del procés que va començar el 2010, però en cap cas és el final de la causa de la llibertat de Catalunya. Aquest és un desig personal compartit amb la gent d’Amer, casa del fill de Can Puigdemont.”

Narcís Junquera, president de la Joventut Nacional de Catalunya (fotografia: Núria Martínez).

Abans de partir d’Amer, enfilem el carrer de Sant Miquel fins a arribar a la pastisseria Puigdemont. Veïns entren i surten carregats amb pastissets, pastes i capricis d’Amer. Familiars i treballadors són rere el taulell, i s’estimen més ser discrets i continuar despatxant. Malgrat tot, és un dia feiner i, tot i el focus mediàtic i polític que pugui tenir el poble, els veïns no han deixat mai de fer-hi una vida normal, del dia a dia.

L’estiu és un dels moments de l’any que moltes viles i ciutats trien per celebrar les festes majors. Arriba la calor i molta gent té vacances. Música, tradicions, correfocs, cercaviles omplen els carrers d’alegria aquests mesos d’estiu. Hem fet un repàs de cap a peus del país per aplegar les festes que se celebren aquesta setmana, que va del 5 a l’11 d’agost, i us en proposem sis perquè hi aneu a xalar si hi sou a prop.

Les festes majors més destacades d’aquest estiu 2024

Ballada de la Font dels Ierns (Eivissa)

Diumenge, 11 d’agost, se celebra una de les ballades més antigues d’Eivissa, la de la Font dels Ierns, situada al barri de la Font, a Santa Eulària del Riu. S’organitza el primer diumenge després del 8 d’agost, tot i que feia un parell d’anys que no es feia. Enguany la festa es recupera amb el grup de ball pagès Es Broll i gent de les colles d’Eivissa i Formentera. Hi haurà cantada pagesa, sopar a la fresca, jocs tradicionals i concursos, i s’inaugurarà l’accés a la Font dels Ierns.

Les illes Pitiüses han mantingut dins la seva tradició popular el costum d’anar a ballar en pous i fonts en dates determinades, cosa que atribueixen al fet d’haver-se mantingut aïllats.

Com us heu de vestir per combatre la calor de l’estiu i evitar de suar?

Festa Major i Terrazel de Sant Llorenç d’Hortons (Alt Penedès)

Cada 10 d’agost se celebra a Sant Llorenç d’Hortons (Alt Penedès) el Terrazel, un dels actes centrals de la festa major, en honor del patró del poble. És una festa popular d’arrel tradicional que inclou un espectacle de carrer dramatitzat. El tema tractat és una crítica al perill que representa la contínua pressió humana sobre el medi. Entre els protagonistes hi ha el Rei Sol, la Mare Terra, els Follets i Gaia, que és la representació de l’esperit de la Terra. Es fan actes diversos: els balls dels Entremesos, el Carrer de Foc i l’acte central del Terrazel, en uns quants emplaçaments del municipi.

Es va crear el 1990 per iniciativa popular. Sant Llorenç d’Hortons és un poble d’arrels pageses i vitivinícola, que fa frontera amb les comarques més industrialitzades i urbanitzades de la metròpoli barcelonina; afectat, doncs, pels problemes ambientals, de model territorial i sostenibilitat. És per això que el Terrazel és un espectacle sobre la defensa del medi, el paisatge i l’habitabilitat del món.

Els vuit trucs per a tenir un llit més fresc i dormir millor

Festes de Sant Llorenç a Alaior (Menorca)

Les festes d’Alaior (Menorca) se celebren en honor de Sant Llorenç de Binixems. Com en moltes altres celebracions populars de l’illa, les festes d’Alaior també tenen el cavall per figura protagonista, amb els caixers, caragols i jaleos. A banda, hi destaquen la singular desfilada de carrosses, els gegants i els balls tradicionals. Els dies més importants de la festa seran el 10 i l’11 d’agost, quan es faran els jaleos, els moments més tradicionals, les grans revetlles i els focs artificials.

És una festa d’origen religiós amb més de set-cents anys d’història, que va estretament lligada a l’ermita de Binixems, una parròquia fundada per Jaume II el 1301, que és a cinc quilòmetres de la vila.

Cinc respostes de la ciència sobre com es pot passar la calor més bé

Castell de l’Olla d’Altea (Marina Baixa)

El Castell de l’Olla se celebra a Altea (Marina Baixa) el dissabte més acostat a Sant Llorenç. Enguany serà el 10 d’agost a les 23.59. És un espectacle pirotècnic que aconsegueix d’aplegar més de cinquanta mil persones, i que impressiona tothom qui hi assisteix, ple de llum, pólvora i so. Els focs artificials es llancen de la mar estant, de manera que la llum es reflecteix en l’aigua i augmenta la màgia. A més, la jornada inclou més propostes culturals com ara música, dansa i exposicions.

El Castell de l’Olla va néixer com a homenatge a Blas Aznar, pirotècnic de la localitat, l’any que va morir. D’ençà d’aleshores, i ja fa més de trenta anys, la ciutat ha mantingut la tradició, encara que amb el pas dels anys ha anat evolucionant, i ha incorporat el ritme musical en els trets de focs.

Què signifiquen els números de la crema solar? Tot allò que heu de saber per a protegir-vos

Moros i Cristians de Cocentaina (Comtat)

En honor del seu patró, sant Hipòlit, les festes de Moros i Cristians de Cocentaina recreen el saqueig islàmic i la reconquesta cristiana que va tenir lloc l’any 1304. Declarada festa d’interès turístic, es destaca per les desfilades espectaculars amb les tradicionals filaes i bandes que omplen la ciutat de música, color i emoció. Enguany, se celebren del 9 al 12 d’agost.

Gaudim de les vacances o les patim?

La Cabra d’Or de Moià

Els dies 10 i 11 d’agost se celebra a Moià la festa de la Cabra d’Or, que dóna el tret de sortida a la festa major d’ençà del 2010. És un conjunt d’actes participatius i organitzats popularment que recreen una llegenda local centrada en una cabra que té uns poders extraordinaris. Va néixer per una iniciativa popular que volia recuperar una de les rondalles medievals més preuades del poble, protagonitzada per un senyor feudal, una donzella, un jove enamorat i una cabra d’or amb poders màgics. En la festa es fa una representació teatralitzada de la llegenda.

Entre els actes de la festa major la capital del Moianès, que s’allarguen fins al 18 d’agost, també es destaquen els concerts de la Fúmiga i Figa Flawas.

Consells per a cuidar les plantes en plena onada de calor

La data ha estat fixada. El president del parlament, Josep Rull –de qui publiquem avui aquesta entrevista que li hem fet–, ha proposat que el ple d’investidura del president Salvador Illa es faça dijous a les deu del matí. Això implica que, a tot estirar, a eixa hora i eixe dia el president Carles Puigdemont serà a Barcelona, de manera que clourà l’exili que va començar després d’haver proclamat el parlament la independència de Catalunya.

En concret, de segur, sabem això i prou. La resta, i hi ha una resta llarguíssima, són especulacions.

Que si intentaran de detenir-lo els Mossos d’Esquadra abans no arribe al parlament. Que si la sessió d’investidura no es farà en cas que el detinguen. Que si no el detenen i arriba al parlament, aleshores l’espanyolisme prepara aldarulls violents. Que, sorprenentment, no sembla haver-hi cap convocatòria independentista de cap mena. Que el ple no es farà dijous si el detenen i serà ajornat uns quants dies. Que dependrà del jutge Llarena si entra a la presó o no, una volta detingut. Que el govern espanyol no farà res arran de la desobediència del jutge. Que Junts se suposa que trencarà l’acord de Brussel·les i passarà a l’oposició a Madrid. Que amb això es farà impossible l’aprovació de res que propose Pedro Sánchez, ni pressupost ni lleis, ni res de res. Que, passe què passe, ERC no canviarà la decisió d’investir el candidat socialista. I que és probable que hi haja eleccions espanyoles a la tardor. Per exemple.

No són poques, com es pot comprovar, les incògnites –encara una altra: i si el detenen i el deixen en llibertat provisional, què passa? Però hi ha una cosa que podem considerar segura: les aigües calmades d’això que alguns volen que siga l’oasi català recuperat bulliran de sobte aquestes hores vinents, per l’acció d’una sola persona.

En política, sobretot en la política de debò –no tant en el vodevil partidista–, el factor humà és molt important, hi té un pes enorme. No hauríem d’oblidar que la política, en darrera instància, és una empresa humana i, per tant, va intrínsecament lligada a les característiques, capacitats i limitacions de les persones que la practiquen. I és això, en bona part és això, que tots, dijous, podrem veure en directe.

El 130è president, el president del Primer d’Octubre, ha pres una decisió, segons que se sap, molt meditada i, necessàriament, molt personal. En definitiva, és ell qui es posa en risc, i solament amb una manca d’humanitat profunda es pot fer befa o es pot menystenir la gravetat de la decisió i el rigor, per tant, amb què Carles Puigdemont deu haver decidit de fer això que farà.

Evidentment que tothom és lliure de discutir si políticament és una decisió encertada o equivocada, fins i tot si paga la pena o no. No faltaria sinó. Però amb la llista d’incerteses que obre aquest gest –la que he fet abans i la que pot fer qualsevol de vosaltres– ja és evident si més no que la tornada, tota sola, desarticula i desfà l’intent de fer veure –i de fer-nos creure– que Catalunya ha acceptat resignadament d’obrir una nova etapa política en què l’aspiració d’aconseguir la independència volen que siga simplement un record llunyà del passat. I que ací ja no es mou res.

 

Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense cap mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també.

 

PS1. Sobre aquest mateix tema, avui Julià de Jòdar signa la seua columna setmanal: “El Rubicó de Carles Puigdemont”.

PS2. Amer, la població natal de Carles Puigdemont i de dos presidents de la Generalitat més, es prepara per a rebre’l, però en un ambient molt diferent del que havien imaginat durant tants anys. Emma Granyer hi ha anat i, en aquesta crònica, ens explica com viuen aquestes hores els seus veïns.

PS3. Kamala Harris ha triat finalment el seu candidat a la vice-presidència: Tim Walz, un governador poc conegut, molt d’esquerres per al que és el centre als Estats Units. La seua vida i les seues opinions ens les expliquen les nostres col·legues del Washington Post Amy B. Wang i Sabrina Rodriguez: “De professor d’institut a candidat a la vice-presidència: qui és Tim Walz, el company de candidatura de Kamala Harris?”.

El candidat del PSC, Salvador Illa, esdevindrà si no hi ha cap canvi radical, el 133è president de la Generalitat de Catalunya, amb el suport d’ERC i els Comuns. El primer president després del 1714, el 122è, va ser Francesc Macià, arran de la restitució de l’autogovern amb la proclamació de la República del 14 d’abril de 1931. ERC, que s’havia format solament un mes abans, va esdevenir el partit majoritari al Principat i va arribar a assolir cent mil militants durant la República; i d’ençà d’aleshores ha estat un actor essencial de la política catalana.

De fet, fins avui, tots els presidents que hi ha hagut de la Generalitat de Catalunya o bé són d’ERC o bé han tingut el seu suport en alguna investidura.

“El botxí és fora!”: Noranta anys de la proclamació de la República als Països Catalans

El president Macià, d’ERC, es va morir per Nadal del 1933, i va ser substituït per Lluís Companys, que va mantenir el càrrec de màxima autoritat catalana fins que fou afusellat, el 15 d’octubre de 1940. El president següent va ser Josep Irla (1940-1954), l’únic que va passar tot el mandat a l’exili; i Josep Tarradellas (1954-1988) va tornar de l’exili com a president. Amb això va mantenir ininterrompudament la legitimitat de la institució durant el franquisme i va poder traspassar el poder al president sorgit de les eleccions del 1980. Tots els presidents fins llavors, havien estat d’ERC.

Les investidures

En les primeres eleccions catalanes després del franquisme, el 1980, el partit més votat va ser CiU, amb Jordi Pujol al capdavant, però amb 43 escons, lluny de la majoria necessària. En la primera sessió d’investidura, Pujol va aplegar solament el suport del seu partit, però en la segona volta va obtenir també del dels 18 diputats de Centristes de Catalunya i els 14 d’ERC. En aquella primera legislatura, el secretari general del partit, Heribert Barrera, va ser elegit president del parlament.

En les eleccions següents (1984), tot i aconseguir ja la majoria absoluta, amb 72 escons, va tenir el suport dels 4 parlamentaris d’ERC i també 11 d’Aliança Popular. En, total 87 vots a favor, el màxim assolit en una investidura. De fet, ERC va entrar al govern amb Joan Hortalà com a conseller d’Indústria i Energia. En les dues eleccions següents, Pujol va mantenir la majoria absoluta, però, malgrat això, el 1988 aconseguí l’abstenció d’Aliança Popular i Centre Democràtic i Social, i el 1992 la del PP.

El 1995, després de tres majories absolutes, Pujol va obtenir 60 diputats, i va renovar la presidència amb l’abstenció d’ERC, el PP i el PSC. El 1999, en la seva darrera legislatura, Pujol va tornar a governar gràcies al PP i a l’abstenció dels 12 diputats d’ERC.

Després de les eleccions del 2003, les primeres sense Pujol, hi va haver el pacte del Tinell, en l’anomenat primer tripartit d’esquerres, amb el socialista Pasqual Maragall a la presidència. En aquella investidura, Maragall va aconseguir el suport dels 42 diputats del seu partit, els 23 d’ERC i els 9 d’ICV-EUiA, és a dir, dels partits que van formar la coalició de govern.

Després de les eleccions del 2006, es va repetir el tripartit, ara amb el socialista José Montilla de president. Novament es va assolir la majoria en la primera sessió d’investidura, amb el vot de 37 parlamentaris del PSC, els 21 d’ERC i els 12 d’ICV-EUiA.

L’any 2010, acabada la darrera legislatura completa de quatre anys que hi ha hagut al Principat, va ser investit Artur Mas (CiU) després d’haver aconseguit 62 escons, 6 menys que la majoria absoluta. En el primer ple d’investidura no va tenir prou vots, però en el segon va aconseguir la majoria simple necessària gràcies a l’abstenció del PSC, aleshores encapçalat per Joaquim Nadal.

Solament dos anys més tard, arran del fracàs del pacte fiscal i amb la promesa d’una consulta sobre el futur de Catalunya, Mas, que havia baixat fins a 50 diputats, fou elegit president amb el suport d’ERC, encapçalada per Oriol Junqueras, que va obtenir 21 diputats.

La legislatura es va acabar amb la convocatòria de les eleccions dites plebiscitàries del 2015, amb la formació de la coalició Junts pel Sí, impulsada per CDC –ja separada d’Unió–, ERC, Demòcrates de Catalunya i Moviment d’Esquerres. La candidatura va arribar a sis diputats de la majoria absoluta, fet que va fer imprescindible el suport de la CUP. Això va exigir el pas al costat de Mas i el 10 de gener de 2016 Carles Puigdemont fou investit com a 130è president.

L’aplicació de l’article 155 per les autoritats espanyoles després del referèndum del Primer d’Octubre i la declaració d’independència van comportar l’exili i l’empresonament del govern, juntament amb la convocatòria d’eleccions. Després de ser suspesa la sessió d’investidura de Puigdemont, el 30 de gener de 2018, i de no permetre el magistrat Pablo Llarena que Jordi Sànchez sortís de la presó per presentar-se a la investidura, hi va haver un debat d’investidura amb Jordi Turull, que va rebre el suport de Junts i ERC, però no el de la CUP; i no es va poder fer la segona sessió d’investidura perquè era a la presó. El 14 de maig de 2018 va ser investit el candidat de Junts, Quim Torra, amb el suport de Junts, que tenia 34 diputats, i d’ERC, amb 32, a més de l’abstenció dels 4 de la CUP.

Finalment, el darrer president elegit ha estat Pere Aragonès, arran de l’avançament electoral per la inhabilitació de Torra. El candidat d’ERC va obtenir el vot a favor dels 33 diputats del seu partit, els 32 de Junts i els 9 de la CUP.

Ara serà el torn del socialista Salvador Illa, que novament rebrà el suport, ara extern, d’ERC, i també dels Comuns. És previst que sigui elegit president en primera volta i que formi un govern solament del PSC, malgrat els compromisos amb els socis d’investidura.

Envalentits (o no) pel record dels resultats electorals del 2021, el maig d’aquest any els partits que hem titllat convencionalment de “independentistes” van voler tornar a romandre al castell d’ombres de la Ciutadella, si no a passejar-s’hi amb roses sense espines o lliris a la mà. Els resultats els coneixem i les conseqüències són les que són. N’hi ha que ja donen el bròquil per venut i pregonen un “nou cicle” polític amb nous verdulaires autonomistes, ajudats per bastaixos i aprenents de bastaixos. L’esfinx espanyola s’ho mira amb una barreja de commiseració i menyspreu i els ofereix galindaines de pessebre. Res de nou, tampoc. Entretant, el país a la menuda, allò que en direm la quarta part de la pobra gent, continuava amb més penes que treballs covant una mai extingida misèria; els plutòcrates de sempre multiplicaven beneficis; l’estat ens saquejava a consciència (vegeu inversions, dèficits, etcètera); i els babaus destinats a Madrid ajudaven, impertèrrits, a decorar la seva posada en escena de perdonavides polític (vegeu llei d’amnistia i jutges prevaricadors). I, entretant, patíem el menyspreu de la llengua pròpia, els capricis de la naturalesa o la davallada dels serveis fins a l’exasperació, amb la descurança dels buròcrates d’allà i d’aquí i la impertinència dels ocupants de la casa gran barcelonina.

Fora de la rebotiga, encara en quedaven que es nodrien de la fantasia de crear un nou partit polític “rescatant” el milió de pretesos independentistes que s’havien quedat a casa arran de les últimes eleccions europees. La pensada de corregir, esmenar, o donar exemple moral als manifassers dels cicles electorals autonòmics seria, com a mínim, prova de miopia política si, per sota, no hi circulés la gens amagada amb la voluntat de crear un nou “relat” amb nous “lideratges”, etcètera. Però si la seva base ha de ser composta per tots aquells que es van quedar a casa mentre els espanyolistes reocupaven l’Ajuntament de Barcelona, mentre es negociava amb l’estat amb actius històrics i presents degradats a consciència, mentre els pagesos ocupaven el centre de Barcelona, mentre els jutges espanyols es negaven a aplicar l’amnistia inventant sobre la marxa delictes ad hoc i mentre Esquerra Republicana i joventuts adlàters donaven en safata la presidència de la Generalitat a un company de carrer de Vox a canvi de noves promeses de galindaines… Enlloc, i a tot arreu, hi eren, potser, però sense cap mena de cohesió, voluntat interventora ni força organitzada. Demanar-los, doncs, que s’activin en futures conteses electorals és, com a mínim, de cínics. La pulsió d’aquests abstencionistes els pot menar a prestar uns vots a nous conreadors de lliris o de roses amb espines, però, tot plegat, seria com les engrunes que normalitzarien la desaparició del carrer en el “nou cicle polític”. Temps enrere, els socis de l’ANC van fer santament de no dissoldre’s en el joc dels titellaires falsament radicals.

Jo, personalment, em refiava de la carta amagada del president Puigdemont, en el sentit que la seva posició ambivalent (home de país – home de partit) l’obligava a decidir-se entre ser Cèsar (president de Catalunya: figura històrica que pren l’exemple polític i moral de la multitud aplegada, organitzada i activa per canviar el curs de la història de Catalunya) o res (cap d’una de les colles subordinades a l’estat). Era evident que, en aquesta dinàmica, calia incloure la seva pròpia incapacitat al llarg de l’octubre del 2017; i no era menys clar que calia esbrinar fins a quin punt el capital acumulat a l’exili se sabia posar al servei de la gent o al servei dels titellaires (ocupants de les institucions, inclòs el seu partit). I fou evident que no hi havia carta amagada: per això va quedar segon a les eleccions del maig i per això només va tenir un diputat al Parlament Europeu. No hi va haver prou gosadia per a fer un pas endavant i trencar la lògica autonomista, val a dir, crear un front nacional unitari al marge dels partits convencionals. Si creia o no en les seves forces ho ignoro; si considerava que la reivindicació del seu honor i de la seva figura política requerien “participar” per donar una lliçó als seus perseguidors, també ho ignoro; però, en canvi, no ignoro que ell confiava, i diria que encara confia, que només la gent, la mobilització, el carrer, l’esperit del Primer d’Octubre eren, i són, l’actiu real amb què comptem com a país.

Potser sense ell ja al capdavant. La seva carta a l’opinió pública, al marge dels seus encerts i diatribes, no obre cap perspectiva política distinta de la coneguda i manegada pels titellaires de l’autonomia. La responsabilitat històrica de Puigdemont l’obliga a amollar les amarres, ara i aquí, quan l’espanyolisme guanyarà la presidència de la Generalitat mercès a la rendició d’un gruix de país. Carles Puigdemont ha de gosar fer allò que no va ser capaç de fer el mes de maig: desfer el seu partit per a encapçalar un front independentista unitari, dotat d’un programa polític clar i ferm d’alliberament nacional, i amb un ventall de propostes socials que treguin el país de la desigualtat i la injustícia social que pateix la majoria de la gent.

I vull creure que el milió d’abstencionistes, les bases republicanes rebels als acords amb l’estat, els activistes de l’ANC i d’Òmnium, els sindicalistes nacionals, el jovent compromès i tots aquells que creuen en la combinació inseparable entre independència i transformació social s’arremangaran per dur-ho a terme.

Tothom està pendent de què pot passar demà al Parlament de Catalunya. Ja és clar que Salvador Illa té el suport de prou diputats per a ser elegit president de la Generalitat de Catalunya. Però ara el gran dubte és la tornada de Carles Puigdemont. Podrà arribar al Parlament de Catalunya? Serà detingut abans? La policia intentarà d’entrar al parlament? D’això dependrà que el debat d’investidura es pugui exercir amb normalitat o no. Per a saber de primera mà què pot passar parlem amb un dels protagonistes polítics d’aquests dies, el president del Parlament de Catalunya, Josep Rull.

Rull ho veu clar: “Si detenen el president Puigdemont, no puc acceptar que el ple es desenvolupi amb normalitat.” Assegura que la seva feina és garantir el dret de tots els diputats. I, en aquest cas, hi hauria en joc el dret de Carles Puigdemont com a diputat a qui es prohibiria d’assistir al debat; però per Rull també hi hauria en joc el dret que té Salvador Illa de confrontar el seu programa polític, en un debat, amb tots els dirigents dels partits que hi ha al parlament.

—Tothom resta pendent de què passarà demà al parlament. Després de la ronda de consultes, veieu clar que Salvador Illa serà president de la Generalitat demà?
—Aquest dijous no ho sabem. Sabem que hi ha una majoria sòlida de 68 diputats per investir-lo.

—Entenc que dieu que no sabeu si serà demà, perquè el president Carles Puigdemont ha anunciat que tornarà per la investidura. Vau dir que si Puigdemont arribava al parlament no permetríeu que fos detingut, que abans us haurien de detenir a vós. Ho manteniu?
—M’hi ratifico. Tenim molts arguments jurídics, però també hi ha una decisió política, que és insubornable. Mentre jo sigui president del parlament, faré tant com pugui per impedir que un diputat pugui ser detingut en exercici de les seves funcions, perquè el parlament disposa d’una immunitat que transcendeix fins i tot l’àmbit estrictament normatiu. És un lloc sagrat. En qualsevol país avançat i democràtic, la seu del parlament és sagrada, democràticament sagrada, i no s’hi pot limitar cap dret, en termes de privació de llibertat, de cap diputat. A mi em va passar al congrés dels diputats. Vaig ser diputat un dia, juntament amb Jordi Sánchez, Jordi Turull i Oriol Junqueras. Recordo una imatge que em va colpir moltíssim. Quan es va acabar el ple de constitució, ens van obligar a quedar-nos a l’hemicicle i va entrar la policia, probablement armada, a desallotjar-nos. Això al Parlament de Catalunya no passarà mai.

—Com ho garantireu?
—Ho garantirem primer amb tota un seguit d’arguments jurídics, que són sòlids: des del que diu l’estatut de Catalunya al mateix reglament, a més de dos protocols que ja vam aprovar i són vigents, pels quals no es pot detenir cap diputat dins del parlament. I més enllà d’això també hi ha més arguments. El procés d’una activitat parlamentària, en aquest cas tan solemne i tan rellevant com la investidura d’un president, no es pot interferir de cap de les maneres. Per tant, des del moment que es convoca el ple, formalment, que jo en signaré la convocatòria, fins que no s’hagi clos, no es pot detenir ningú perquè alteraria l’activitat parlamentària. Però les garanties que vull plantejar com a president del parlament van més enllà d’això. Hi ha diverses corones: d’allò jurídicament més robust a allò políticament més determinat. I aquí no només hi juga el dret, sinó la determinació política. Hi ha el dret que ens empara, però hi ha la determinació política de la presidència del parlament, i aquest no és un element menor.

—S’ha posat en contacte amb vós el conseller d’Interior?
—Hem parlat. Simplement, he fet valer allò que diu la norma i els protocols del parlament. Li he plantejat allò que ja he dit en públic.

—I ell què us ha respost?
—No ho puc dir, no crec que sigui adequat desvelar la conversa.

—Aquests dies alguns mitjans asseguren que la policia espanyola ja mira el clavegueram del parlament. Teniu constància de cap moviment fora del que és habitual?
—No, personalment no he percebut res. És veritat que en cas d’esdeveniments importants, sí que hi ha un control. I no per a evitar que hi hagi algú que entri per les clavegueres, sinó per garantir la seguretat del parlament. I entenc que allò que correspon a la policia, en aquest cas, és garantir la integritat del parlament i la seguretat dels cent trenta-cinc diputats.

—Què passaria si la policia entrés al parlament?
—Si fos així, miraria de situar el president Puigdemont en un lloc al màxim de segur dins el parlament, que seria el meu despatx. Ho tinc molt clar. La determinació política, en aquest cas, hi és. No crec que hàgim d’arribar a aquesta situació, però per a mi és un element absolutament sagrat i innegociable.

—Per tant, confieu que Puigdemont serà demà al parlament?
—Hauria de ser normal que hi fos. En una democràcia normal, hauria de ser normal. Però ja hem vist que en aquests moments hi ha una part de l’estat espanyol, que és el poder judicial, concretament la cúpula del poder judicial, que és fora de control, està desbocat.

—Si Puigdemont finalment no pot arribar al parlament, el ple s’ha de suspendre? El vostre partit us demanarà que el suspengueu…
—Si detenen el president Puigdemont, jo no puc acceptar que el ple es desenvolupi amb normalitat. Per tant, seria un plantejament idoni i adequat ajornar el ple.

—I dependria de vós o de la diputació permanent?
—D’entrada, dependria de mi. Ja hi ha antecedents de plens que s’han ajornat per una situació absolutament excepcional. I si el president Puigdemont és detingut, que vol dir que es deté un diputat en exercici de la seva funció, i amb un debat tan transcendent, hauríem d’ajornar el ple. Perquè la meva funció és garantir el dret de tots els diputats. I en aquest cas el dret d’un diputat a qui es prohibiria la seva llibertat, però també el dret que té el candidat a la investidura, Salvador Illa, d’afrontar un debat en plenitud en què pugui confrontar el seu programa polític amb tots els líders que han estat elegits pel poble de Catalunya. Per tant, no solament és el dret del diputat Carles Puigdemont a participar presencialment en aquest debat, sinó també el dret del candidat Salvador Illa a confrontar el seu programa polític amb tots els líders de tots els partits polítics.

—Però la mesa i la junta de portaveus també hi haurien d’estar d’acord, no?
—D’entrada, depèn de mi. Després, evidentment, hauria de poder consolidar la decisió, pactar-la, consensuar-la amb la mesa. Aquesta figura ja s’ha desplegat dues vegades. Ja es va ajornar el ple d’investidura del 30 de gener de 2018 del president Puigdemont, i la investidura que no va ser del candidat Jordi Sánchez. En aquell cas hi va haver un ajornament, no hi va haver una desconvocatòria del ple, perquè en cap dels dos casos el ple no havia començat.

—En aquells dos casos va ser un ajornament indefinit. Entenc que en aquesta ocasió no seria ben bé igual?
—Això ho hem de determinar amb la mesa i amb el conjunt de grups parlamentaris. I avui [ahir, per al lector], en aquesta ronda de consultes, ja ha començat a albirar-se aquesta opció. Per tant, haurem de parlar-ne i molt. Però el que no seria acceptable és que en una situació tan greu com la detenció d’un diputat no féssim res. I més en les condicions concretes en què es durà a terme aquesta detenció, quan hi ha una llei d’amnistia que és aprovada. I més enllà, si parléssim d’un ingrés a la presó, d’una mesura cautelar de privació de llibertat, parlaríem d’una situació d’una anormalitat de primer ordre. Parlaríem d’una presó preventiva demanada per Vox, no per la fiscalia, amb un delicte que pràcticament mai no comporta mesura de privació de llibertat i amb un processat que torna i que entra a l’estat espanyol. I, per tant, aquest element de risc de fugida no hi és. Encara que cal remarcar que el president Puigdemont no ha fugit mai de la justícia. Ni el conseller Comín, ni el conseller Puig, perquè se’n van anar sense que hi hagués cap ordre, i quan hi va ser van comparèixer davant les justícies europees. Sempre han estat sotmesos a la justícia, en aquest cas a l’europea, que és una justícia infinitament més garantista que l’espanyola.

—Per tant, quant hauria de durar aquesta suspensió del ple? El temps que Puigdemont fos detingut? I si entrés a la presó?
—No vull especular. Haurem de veure en quins termes es produeix. Si és una detenció i alliberament, si és una detenció amb mesura cautelar de presó provisional…

—I si Puigdemont fos empresonat, podria continuar votant?
—Sí, vam aprovar la modificació del reglament en què hi ha la figura del vot delegat. Per tant, a l’hora de votar, el president Puigdemont, tant sí com no, votarà. El seu vot serà reconegut i computat. Hi pot haver represàlies jurídiques d’algun òrgan de l’estat amb relació a la mesa? Ho assumeixo jo.

—Aquesta setmana Puigdemont assumia que podia entrar a la presó. Com la viviu, aquesta possibilitat?
—Home, d’una manera molt dura, perquè jo sé què vol dir estar a la presó, però també sé el significat del combat polític que vol dir la presó i l’exili. I, per tant, amb una actitud de respecte extraordinària a la figura del president Puigdemont, perquè no és una decisió personal, és política. Ell ha mantingut com a decisió no personal, sinó política, preservar la presidència de la Generalitat a l’exili. No és Carles Puigdemont, sinó el 130è president de la Generalitat de Catalunya. I en aquests moments en què s’ha aprovat una llei d’amnistia, que és una victòria de país, hi ha una part dels poders de l’estat, el judicial, que està desbocat. I ell pren aquesta decisió política de tornar per posar en evidència aquesta contradicció profundíssima que hi ha a la democràcia de l’estat espanyol. Hi ha moments en què s’han de prendre decisions que no són gens confortables en l’àmbit personal, però que tenen una forta càrrega política, i aquesta és la decisió que ha assumit el president Puigdemont. Tant de bo no sigui detingut i pugui exercir amb normalitat el seu dret com a diputat i com a ciutadà lliure. Hi insisteixo, hi ha una llei d’amnistia que ha estat aprovada, que és vigent i que diu allò que diu. Una cosa que segur que no diu és que el delicte de malversació en queda exclòs o que es pot mantenir una ordre de crida i cerca.

—Per tant, enteneu la decisió del president Puigdemont? Aquests dies hi ha hagut gent que li ha demanat que no tornés…
—És una decisió política, que defensa políticament el president Carles Puigdemont i que té un component humà que jo respectaré sempre. Jo, amb uns termes diferents, també vaig haver d’assumir aquesta decisió, i sé que és una decisió que costa. I quan la tens presa, cal un respecte absolut. Coincideixo amb ell que aquesta és una decisió política que té un fort contingut polític. Des d’aquesta perspectiva sí que comparteixo la seva decisió. La comparteixo, la respecto i sóc conscient del patiment i el coratge polític que hi ha darrere.

—I enteneu la gent que li demana que no torni?
—També… L’entenc, però quan tu prens aquesta decisió has de ser molt respectuós. Quan jo la vaig prendre, vaig veure que hi havia gent que, amb bona fe, t’estima, et vol estalviar aquest patiment i et dóna consells. Però, un cop has pres la decisió, l’has presa amb totes les conseqüències. Per tant, m’agradaria creure que aquests que demanen que s’ho pensi no ho demanen fruit de cap retret polític, sinó d’un nivell d’empatia i patiment personal que és lògic, perquè, després d’un exili duríssim, extraordinàriament victoriós i fructífer, l’escenari de la presó no és còmode. La presó és dura, és molt dura.

—La detenció seria la demostració que l’amnistia no s’aplica correctament? Seria un fracàs?
—No és cap fracàs, però és una constatació que hi ha una part de l’estat espanyol que, en termes democràtics, és un estat fallit. No és un jutge, és la cúpula del poder judicial, la sala segona del Tribunal Suprem, que decideix que renuncien a la seva condició de jutge. Un jutge ha d’aplicar o interpretar la llei, mai reescriure-la. El Tribunal Suprem espanyol ha decidit reescriure-la, a més, amb uns termes que entren dins la prevaricació. Incompleix la llei de l’amnistia. Però és que, a més, imaginem-nos que no existeix la llei d’amnistia: tampoc no s’entendria una detenció i una mesura cautelar de presó provisional per un delicte com la malversació. I més quan ha tornat d’un altre estat de la Unió Europea; per tant, el risc de fugida no hi és. A més, la presó provisional no la demana la fiscalia, sinó l’extrema dreta, en la condició d’acusació popular. Presó provisional? És que és d’una gravetat que el conjunt de la ciutadania a Catalunya, a l’estat espanyol i a Europa hauria de ser-ne conscient. Això és el que ens costa més d’explicar a Europa, perquè quan a la resta d’Europa es parla de la separació de poders, sempre hi ha la percepció que el poder que ha de ser protegit en primera instància és el judicial, perquè és el més feble. Però a l’estat espanyol no és així. És el poder judicial que interfereix i neutralitza la resta de poders públics, reescrivint les lleis i esdevenint una tercera cambra anòmala i no democràtica.

—El 31 de juliol Alerta Solidària calculava que hi havia tan sols un centenar d’amnistiats, i la meitat eren policies. Segur que no és un fracàs?
—No s’aplica amb la intensitat i el rigor amb què s’hauria d’aplicar. Aquí hi falta una peça, que s’ha de manifestar, que és el Tribunal Constitucional. Alguns altres tribunals ja han plantejat qüestions de constitucionalitat, el Tribunal Suprem l’ha plantejada amb uns termes que també són absolutament abominables. I sóc conscient de l’adjectiu que utilitzo. Han reescrit la sentència que ens va condemnar, i li han fet dir allò que no es van atrevir a dir en el seu moment. Parlen de colpistes, de cop d’estat… Si fos així no hauríem d’haver estat condemnats per sedició, sinó per rebel·lió. Però la valoració final de la llei d’amnistia només es podrà fer quan el Tribunal Constitucional s’hi hagi pronunciat.

—Amb la presidència de Salvador Illa us convertireu en la màxima representació institucional per a l’independentisme. Fins a quin punt és important haver mantingut la presidència del parlament?
—Afortunadament, l’independentisme té moltes més expressions, però sóc conscient què representa aquesta presidència i, per tant, la contextualitzo en termes democràtics i polítics. Que hi hagi un president independentista i que, a més, hagi estat pres polític, en aquests moments té molta importància.

—El dia que vau ser elegit president del parlament semblava que l’independentisme era capaç d’arribar a acords. Avui semblen més trencat que mai, aquests acords…
—Això produeix una tristesa infinita. El nostre projecte ha estat compartit, lluminós, potent… Qualsevol projecte que es fixa un objectiu tan ambiciós com guanyar la independència d’una nació, que és un repte que ha plantejat diverses generacions, pot no assolir l’objectiu, però no podem no tenir la solidesa per a tornar-ho a provar a partir de la fortalesa i a partir d’haver-ne après. I això no ha anat així. L’independentisme en aquests moments està trencat. Per això és tan valuós que hi hagi una força política com Junts per Catalunya, disposada a liderar i a ser l’alternativa, amb totes les conseqüències, d’allò que representa un govern del PSOE, del PSC a Catalunya.

—S’ha acabat el procés?
—Allò que va començar el 2017 té una turbulència greu de vol, però l’independentisme és una expressió política d’una resiliència extraordinària, excepcional. Com ho ha estat la nació catalana o el catalanisme. Hi ha hagut moments en què el catalanisme semblava absolutament desactivat, devastat, però la seva potència resilient és excepcional. Això mateix passa amb l’independentisme. Jo em quedo amb això. Resiliència, fer front a l’adversitat i sortir-ne enfortits. Ara parlar en aquests termes sembla una raresa, però n’hi ha hagut molts que han volgut enterrar aquest anhel de llibertat del poble de Catalunya i no ho han aconseguit. Tanmateix, el Primer d’Octubre queda en l’imaginari col·lectiu dels ciutadans de Catalunya d’una manera rotunda i robusta. És un dels dies que ens vam sentir nació com mai. Jo crec que l’1-O, com a patrimoni immaterial de la nació, continua viu. Una altra cosa és que no hàgim estat capaços de poder-lo culminar o defensar amb la rotunditat i l’eficàcia que es mereixia, no per a nosaltres, sinó per als nostres fills. Sempre he defensat la tesi que la nació no és una herència només brillant dels nostres pares i avis, sinó sobretot un préstec que ens fan els fills i les filles. I hem d’estar a l’altura per a poder-los tornar aquest préstec amb tones de dignitat. En aquests moments hem de fer un procés d’autocrítica important i severa.

—Com es reconstrueix tot això?
—Sempre he defensat que hi havia d’haver dos elements: generositat i sentit de transcendència històrica. Em repeteixo, però la nació no ens pertany, sinó que pertany als qui han de venir. I si tu no ets conscient d’això és molt difícil de fer política en majúscula o independentista. I com deia, calen tones de generositat recíproca. Generositat per aquest sentit de transcendència, per aquesta concepció que la nació pertany als qui han de venir i que la nostra obligació és deixar-los una nació sòlida, en condicions. Hem volgut guanyar la llibertat per a la nació, no ens n’hem sortit, però que ells puguin estar en condicions de culminar allò que nosaltres no hem fet. I, per tant, si no hi ha sentit de transcendència i generositat, és molt difícil de reconstruir res. A mi sempre m’hi trobaran, en totes dues coses.

—Hi ha generositat entre els partits independentistes actualment?
—Em sembla que és evident que aquesta generositat no hi ha estat amb la intensitat que hi hauria de ser. Si no, no hauria passat allò que va passar a les últimes eleccions, en què l’independentisme va perdre la majoria absoluta. Recordem que qui té majoria absoluta en aquests moments és el PSC, el PP i Vox. Per tant, evidentment, aquesta generositat no hi ha estat amb la intensitat que hi hauria d’haver ni amb l’operativitat que hi hauria d’haver.

—Com es guanya la confiança una altra vegada? Perquè molts independentistes s’han abstingut, no és que hagin deixat de ser-ho…
—Sí, sí, sí. Treballant infatigablement i dibuixant un horitzó d’esperança. Quan som capaços de dibuixar un horitzó d’esperança, ens en sortim. Així va ser el 9 de novembre, així va ser Junts pel Sí o el Primer d’Octubre. Hi podia haver molts retrets o temptacions que hi hagués molts retrets en cadascun dels tres casos, jo ho vaig viure directament… El 9-N no va ser pacífic, eh?

—Hi va haver retrets…
—Sí, però finalment què va passar? Que hi va haver les urnes. Hi ha una constant, quan dibuixes un horitzó d’esperança d’ambició col·lectiva i poses a disposició dels ciutadans l’instrument, que indefectiblement acaben essent les urnes, te’n surts sempre. Al Primer d’Octubre tampoc no hi vam arribar d’una manera tranquil·la, si més no internament. Però els qui van liderar cadascun d’aquests processos van defugir els retrets i van dibuixar el futur, el projecte i l’esperança. I aquest és un mecanisme que ha resultat reeixit. Hem de ser capaços de tornar-ho a fer, però ara hem de fer una cosa que ells no van haver de fer, que és recosir molt. Recosir molt, tornar a guanyar la confiança, tornar a dibuixar el projecte, tornar a fer que l’independentisme sigui un projecte lluminós. Quan la nació és vigorosa, la independència s’acosta. Quan la nació perd l’autoestima, la independència s’allunya. Per tant, la nostra principal funció és tornar a injectar autoestima col·lectiva. I ara, amb aquests pràcticament dos mesos en què he fet de president, he fet molts quilòmetres, he anat a veure moltes entitats, molt de territori… I el país continua tenint punts de lluminositat i d’excel·lència extraordinaris. Hi ha país, hi ha solidesa. El fet és que hem de tornar-nos a mirar al mirall i ens hem de tornar a agradar.

—Dèieu que durant aquests dos mesos de presidència heu visitat molts llocs. La visita més emocionant va ser la que vau fer a la presó dels Lledoners?
—Sí, és especial perquè políticament era molt simbòlica. Tornava als Lledoners no com a pres polític, sinó com a president del Parlament de Catalunya. I, per una altra banda, també va ser un viatge al racó més profund de la meva ànima, perquè ho vaig veure tot. Vaig anar al nostre mòdul, a la meva cel·la… La vaig veure més fosca i negra que mai. Les cel·les dels Lledoners són petites, fosques i grises, una cosa que hem de ser capaços de canviar. Vaig veure alguns dels meus companys i em vaig poder retrobar amb molts funcionaris, que són excepcionals. El moment més dur va ser quan vam anar al mòdul de comunicacions, al pati on jugàvem amb els meus fills. És clar, tu ets a la presó, només els veus quatre hores el mes. A Madrid quatre hores, a Catalunya quatre hores i mitja. Tres visites d’una hora i mitja. I recordo que allà jugàvem a pica paret, jugàvem a cuca a amagar, jugàvem amb unes rodes que hi havia. I em van passar tots els records. Va ser un moment molt dur i intens. Però des de la confiança que haurà valgut la pena! Sé que en aquests moments en què som en un pou, fer-ho bé sembla quimèric, però si som capaços de fer-ho bé ens en podem sortir. Em rebel·lo davant la idea que el Primer d’Octubre no va tenir sentit, que la privació de llibertat o l’exili no ha tingut sentit i que el que vam viure i patir amb els nostres fills no hagi tingut sentit, perquè els ho devem a ells. Per tant, és molt dur, però al mateix temps és un revulsiu per a fer-ho bé.

—Imagino que devíeu pensar en la resta de companys…
—I tant! De fet, quan vaig ser elegit president del parlament la primera cosa que vaig fer va ser trucar a tots els presos. Es pensaven que ens havien abatut i que havien inoculat en nosaltres dos elements que són terribles: la por i l’odi. És això que pretenien tancant-nos a la presó, que estiguéssim espantats i que no hi tornéssim mai més, però ens hi hem rebel·lat en contra. O que ens vencés l’odi i la rancúnia, però nosaltres sabem que amb aquests sentiments no es construeix res. Com deia Mandela, cal tenir present la força del somriure. Haver mantingut el somriure malgrat tot, que vol dir que estàs en disposició de construir, de dibuixar futur i horitzó, i esperança, això és la nostra victòria. Per això quan vaig sortir de la presó dels Lledoners vaig voler esbossar aquest somriure. Volia dir: “Hi som, estem dempeus, i continuem amb aquesta lluita apassionada i infatigable per guanyar i recuperar la llibertat d’aquesta nació.”

—Últimament, costa d’arribar a acords, però la majoria dels partits de la cambra sí que s’han posat d’acord a fer aquest cordó sanitari a l’extrema dreta per impedir que es facin discursos d’odi al faristol. Com es gestiona això?
—Això és molt complicat. La mesa vam fer una aproximació per veure quin era el model del Parlament de Baden-Württemberg. Fa poc ens van venir a visitar, i vam parlar de com han gestionat ells els discursos antisemites, islamòfobs i contra els refugiats ucraïnesos. Ens van dir que posen sempre la llibertat d’expressió per sobre de tot. I això vol dir haver de sentir paraules que són desagradables i ofensives. Ara, han creat una comissió específica perquè, quan s’ha acabat tal o tal intervenció, valori si hi ha hagut un discurs d’odi i actuï en conseqüència. Nosaltres, com a mesa, hem començat a esbossar aquesta via. D’entrada, qui haurà de fer aquesta feina és la Comissió de l’Estatut del Diputat, perquè no pot ser que hi hagi discursos d’odi absolutament acreditats i que no passi res. Però hem vist que aquesta idea d’aturar la intervenció d’un grup parlamentari no fa res més que enfortir aquell que interromps. Per tant, la llibertat d’expressió també plantejada en aquests termes és una victòria dels demòcrates i és una victòria dels qui creiem en la dignitat humana per sobre de qualsevol altra cosa.

—Precisament ho deia per això. Ja heu tallat alguns discursos i després l’extrema dreta ho ha aprofitat per fer la víctima i afirmar que els censureu.
—Per això, com que no ha anat bé aquesta fórmula, que havia anat bé amb relació a Vox, jo mateix vaig demanar criteri al secretari general i al lletrat i vaig obrir un debat a la mesa.

The Washington Post · Amy B. Wang i Sabrina Rodriguez

Fa poc més de vint anys, l’any 2003, una advocada anomenada Kamala Harris guanyà les seves primeres eleccions i esdevingué la primera dona negra i d’ascendència del sud-est asiàtic a ser elegida fiscal del districte de San Francisco.

A l’altre costat dels Estats Units, a Mankato (Minnesota), un professor d’institut que es deia Tim Walz tenia unes responsabilitats més modestes, però també prou esgotadores: fer classes d’estudis socials, entrenar l’equip de futbol americà de l’institut i, de tant en tant, supervisar el menjador.

La improbable convergència dels camins de Harris i Walz es va escaure més de dues dècades després, arran de la decisió de Harris d’elegir Walz –ara governador de Minnesota– com a company de candidatura.

La decisió, molt esperada, completa una parella integrada per dos candidats d’origen molt diferent: Harris, de cinquanta-nou anys, és negra i índio-americana, i ha passat gran part de la seva carrera professional fent d’advocada i fiscal a Califòrnia. Walz, de seixanta anys, és un veterà de l’exèrcit que ha viscut la major part de la vida en les zones rurals de Nebraska i Minnesota, i, d’ençà del 1964, és el primer candidat demòcrata a la vice-presidència que no té estudis de dret.

La incursió de Walz en la política va arribar més tard. Nascut i criat a West Point, un petit poble de l’estat de Nebraska, després de l’institut es va allistar a l’exèrcit dels Estats Units, on va servir durant els vint-i-quatre anys següents. Va perdre el pare a dinou anys a causa d’un càncer de pulmó –un fet que, segons ell, va influir en la seva visió sobre el sistema sanitari nord-americà. Walz es va matricular al Chadron State College de Nebraska i es va llicenciar en magisteri l’any 1989.

Va conèixer la seva futura dona, Gwen, mentre feia de professor a Nebraska, i el 1996 la parella es va traslladar a l’estat natal d’ella, Minnesota. Walz va treballar al Mankato West High School com a professor d’institut i entrenador de futbol durant els deu anys següents, fins que va decidir de presentar-se com a candidat a un càrrec públic. Corre la brama que aquesta decisió la va prendre quan a ell i a alguns dels seus estudiants els negaren l’entrada a un acte de campanya de George W. Bush l’any 2004, perquè els organitzadors de l’acte van descobrir que eren demòcrates.

El 2006, Walz va guanyar les eleccions per a representar el primer districte de Minnesota a la cambra de representants, la cambra baixa del congrés dels Estats Units. La victòria no tan sols envià Walz a Washington, sinó que també va servir perquè el Partit Demòcrata recuperés un escó històricament republicà en una zona profundament rural de l’estat.

Al congrés, va prendre posició com a demòcrata moderat i ferm defensor de les armes, cosa que li va valer el suport l’Associació Nacional del Rifle (NRA). En el primer any com a congressista, va elogiar el president George W. Bush per haver proposat d’ampliar les reserves de l’exèrcit dels Estats Units, però també va criticar-lo per la falta d’un full de ruta clar en la guerra de l’Irac i va oposar-se al pla del president d’enviar-hi més tropes.

Walz va ser reelegit cinc vegades més per al seu escó, fins que abandonà la cambra de representants per a presentar-se al càrrec de governador de Minnesota. A les eleccions a governador del 2018, Walz va derrotar el seu oponent republicà per més de deu punts.

Ja llavors, Walz s’havia desplaçat cap a l’esquerra en uns quants temes clau, incloent-hi el de les armes. Després del tiroteig del febrer del 2018 en un institut de Parkland (Florida), Walz va dir que la seva filla Hope l’havia instat a treballar més per prevenir la violència armada. En la campanya electoral d’aquell any, va anunciar que donaria a causes benèfiques tots els diners que havia rebut de la NRA durant la seva carrera com a polític.

“Sé que les restriccions de tinença d’armes no són cap amenaça per als meus drets. L’objectiu és mantenir fora de perill els nostres fills”, va dir el mes passat en relació amb la seva evolució en la qüestió de l’armament. “Abans l’NRA em donava suport. Ara em suspèn en els seus rànquings, i això no em fa pas dormir malament a la nit”, afegí.

El 2022 va guanyar amb facilitat la campanya de reelecció per a ser governador de Minnesota, en unes eleccions en què els demòcrates també van obtenir la majoria al senat estatal i van aconseguir el triplet (governador, cambra de representants i senat) que els ha permès d’aprovar fites legislatives progressistes pràcticament sense oposició política a l’estat. Amb Walz de governador, els demòcrates han refermat el dret d’avortament, han permès als immigrants indocumentats d’obtenir el permís de conduir, han ampliat els controls d’antecedents policíacs per als compradors d’armes, han legalitzat la marihuana recreativa i han desplegat proteccions per als qui cerquen o ofereixen teràpia de reassignació de gènere.

Walz també ha signat una ordre executiva que elimina el requisit de tenir un títol universitari per al 75% de les feines de l’estat de Minnesota, una mesura que va obtenir el suport de tots dos partits i que hi ha més estats que també han adoptat. Els demòcrates també han ofert beques menjador a les escoles i matrícules universitàries gratuïtes per a estudiants de famílies amb baixos ingressos.

Després de l’anunci de Biden de no presentar-se a la reelecció al novembre, Walz va fer nombroses aparicions a la televisió. L’actitud trempada i l’ús d’un llenguatge planer per a criticar el candidat republicà, Donald Trump, i el seu company de candidatura, el senador republicà JD Vance, van ajudar a catapultar-lo a les primeres posicions de la llista de possibles companys de Harris. En entrevistes, Walz ha titllat Trump i Vance d’amenaça per a la democràcia o bé de, senzillament, “estranys”. És una línia d’atac que sembla haver tocat la fibra sensible dels demòcrates i que, en conseqüència, ha calat ràpidament.

“Qui demana totes aquestes bogeries? Qui demana d’apujar el preu de la insulina? Qui demana d’eliminar els anticonceptius? […] Tu creus que ara mateix hi ha ningú en cap bar demanant-se si allò que ens cal és censurar Rebel·lió a la granja? Ningú no ocupa el seu temps en això, evidentment”, va dir Walz a MSNBC el mes passat. I afegí, en al·lusió als republicans: “Sí, són estranys, ho demostren cada dia. Ho dic simplement com a observació.”

Walz, fins fa poc un governador poc mediàtic de la regió de l’Oest Mitjà, s’enfronta ara a la tasca urgent de presentar-se a l’electorat nord-americà quan falten tan sols tres mesos per a les eleccions. Ahir ja va participar en el seu primer acte com a candidat a la vice-presidència a Filadèlfia, que fou la primera parada d’una ronda de quatre dies per estats que podrien esdevenir decisius per al desenllaç de les eleccions.

Per a Walz, aquesta ronda coincidirà amb l’emoció del començament d’un nou curs escolar, segons que va explicar en un vídeo publicat fa poc a les xarxes.

“La vice-presidenta Harris hi serà, a l’hora de protegir la democràcia, d’esperonar els votants, de protegir els drets reproductius, de treballar per a la classe mitjana, de recuperar una mica d’alegria a la política d’aquest país. Ajudeu-nos a guanyar aquest novembre”, digué.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Guanyar una medalla d’or olímpica sempre és motiu de celebració, però encara més si la guanyes davant un dels teus arxienemics polítics. La parella de Taiwan, formada per Lee Yang i Wang Chi-Lin, va derrotar la de la Xina, integrada per Liang Weikeng i Wang Chang, en una final del torneig de dobles masculí de bàdminton en què hi havia en joc molt més que la glòria esportiva.

L’atleta condemnat per violació a qui han prohibit de parlar amb els mitjans de comunicació

Del 1981 ençà, Taiwan competeix als jocs olímpics amb el nom de Xina Taipei, perquè el règim de Pequín continua considerant-lo part del seu territori i, per tant, s’oposa fermament al fet que s’identifiqui amb qualsevol altre nom. Els atletes taiwanesos no poden hissar la bandera oficial ni escoltar l’himne nacional en la competició. De fet, la televisió estatal xinesa va tallar l’emissió del partit segons després de la victòria taiwanesa i no va emetre la cerimònia de lliurament de medalles.

En canvi, el pavelló de La Chapelle de París va esclatar d’alegria, malgrat els esforços de l’organització de silenciar qualsevol expressió política. Ciutadans taiwanesos han denunciat públicament el comitè per haver prohibit l’entrada de cartells i banderes en suport de Taiwan en uns quants torneigs dels jocs. El Comitè Olímpic Internacional s’excusa dient que no es poden dur objectes amb missatges polítics o religiosos.

 

Lee i Wang són els atletes més reconeguts de Taiwan d’ençà dels Jocs Olímpics de Tòquio del 2021, perquè també hi van derrotar una parella d’atletes xinesos per aconseguir l’or en el doble masculí. “Davant rivals forts, el seu esperit de lluita fins al final ha unit i inspirat Taiwan”, va dir el president taiwanès, Lai Ching-Te, en un comunicat en què felicitava els dos atletes per la victòria de París.

 

Durant la celebració dels Jocs Olímpics de París, VilaWeb us ofereix cada dia una informació periodística de caràcter social, no vinculada directament a la competició. Les podeu recuperar totes ací.

Els jocs de París trenquen la tradició de no pagar als atletes

Fa molta ràbia parlar amb una màquina en comptes d’una persona real quan truques a un servei d’atenció al client. Potser és amb el banc, o amb una empresa d’assegurances, o amb qualsevol lloc que tingui una centraleta. Ja sabeu de què parlo, oi? Aquell moment en què només vols una resposta senzilla al teu problema, però acabes parlant amb més màquines que en un film de Star Wars. Per exemple, la teva connexió a internet ha caigut i, desesperada, agafes el telèfon i marques el número de servei d’atenció al client, preparada per a una batalla. La primera cosa que sents és una veu robòtica: “Per continuar en castellà, premi 1. Per continuar en anglès, premi 2.” I el català, on és? Amb resignació, prems 1 per continuar en espanyol. La veu robòtica continua: “Per motius de seguretat i protecció de dades, necessitem verificar la seva identitat. Si us plau, introdueixi el seu número d’identitat seguit de la tecla coixinet.” Aquí comença la diversió, introdueixes cada dígit amb cura. “Número d’identitat no reconegut. Si us plau, torni-ho a intentar.” Ho tornes a fer, amb més precisió, sembla que tens botifarres en lloc de dits, convençuda que aquesta vegada ho has fet bé, però la màquina hi insisteix: “Número d’identitat no reconegut. Si us plau, digui el seu número d’identitat després del senyal.”

I tu amb molta paciència llegeixes cada número, vocalitzant cada xifra i la màquina et respon: “No hem pogut reconèixer el seu número. Si us plau, introdueixi’l manualment.” I així comença el cicle infernal de la verificació de dades. A la tercera vegada, penses que una càmera oculta t’enregistra.

Finalment, la màquina sembla apiadar-se de tu. “Premi 1 per a problemes de connexió, premi 2 per a facturació, premi 3 per parlar amb un agent.” Prems 3 amb decisió, necessites parlar amb una persona humana, com diria el Mikimoto. “Si us plau, digui el motiu de la seva trucada després del senyal.”

I comences a explicar el teu problema amb tota la passió i detall del món. Llavors t’adones que parles amb una màquina. Com et sents d’estúpida! És com explicar els teus problemes a la torradora. La màquina et respon amb un fred: “Em sap greu, no he entès la seva sol·licitud. Si us plau, torni-ho a intentar.”

I ho resumeixes amb una frase, més curta, tal com ho faria ET al telèfon: “Problema connexió internet.” La màquina, amb tota la seva saviesa artificial, interpreta: “Ha dit: Problema amb la facturació. És correcte? Digui sí o no.” Aquí comença un nou cercle de frustració. Crides “NO!”, amb tanta força que t’han sentit tots els veïns.

Finalment, sents una veu humana! Però no t’emocionis massa, perquè és només un altre missatge enregistrat: “Tots els nostres agents estan ocupats en aquest moment. Si us plau, esperi i seràs atès ben aviat.” Aquesta experiència és com una mena de gimcana desesperant que només serveix per a dissuadir-nos de reclamar res. I ets aquí, escoltant una musiqueta repetitiva, que sembla una tortura i fa venir ganes de penjar. Però no! Tu aguantes, perquè saps que parlar amb una persona és possible. O això és el que et vols creure.

La nova llei, que se suposa que ha de garantir una resposta en menys de tres minuts i la possibilitat de parlar amb una persona real, sembla més una llegenda urbana que una realitat. Les empreses troben maneres d’esquivar aquestes obligacions i fan que tot aquest procés sembli un malson sense fi.

I quan, miraculosament, aconsegueixes de parlar amb algú, ja estàs tan esgotada que ni recordes per què has trucat. “Hola, en què la puc ajudar?” I tu: “No ho sé, crec que només volia comprovar si realment aquí hi ha persones humanes.”

I et demana que canviïs de llengua perquè no entén el català. El motiu? És en un altre país a molta distància, on Crist va perdre la sandàlia, i penses: “Això no és problema meu!” Protestes, en espanyol, perquè és evident que, si no, no t’entén, i et diu que si vols fer una queixa, has de trucar a un altre número. És com si estiguessis atrapada en un bucle infinit de frustració, com a la pel·lícula El dia de la marmota que en realitat s’anomena Atrapat en el temps. I tu estàs desesperada, atrapada al telèfon, sense marmota, i no vols penjar perquè t’ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí. I t’adones que aquesta persona humana sembla una màquina. No escolta raons i et repeteix contínuament les mateixes frases com si fos un robot. “Entenc la seva preocupació, però no puc fer-hi res.” I torna-li la trompa al xic!, repeteixes el teu problema unes quantes vegades, els teus problemes, perquè a més de no tenir connexió a internet vols que t’atenguin en català, i posats a fer, que no et facin perdre el temps, ja has passat una eternitat penjada al telèfon. I reps la mateixa resposta: “Entenc la seva preocupació, però no puc fer-hi res.” Realment parlo amb un humà o és una màquina més sofisticada?

Una altra vegada que us diguin “Premi 1 per continuar”, penseu-vos-ho dues vegades. Sapigueu que entrareu en un món desconegut, on la paciència és la vostra única aliada.

L’any 1981, l’empresari Ismael Manaut (Martorelles, 1936-2017) va fundar el celler Marquès d’Alella a Santa Maria de Martorelles (Vallès Oriental), dins la DO Alella. El 2005 va comprar el celler Ramon Raventós Basagoiti, membre de l’extensa família Codorniu, però aleshores sense vincles amb el consell d’administració de l’empresa cavista. Els vins d’aquest celler van passar a dir-se Raventós d’Alella, fins que el 2018 Raventós va vendre el celler al fons d’inversió Carlyle, que ja tenia en propietat les caves Codorniu. És en aquesta última etapa que es va tornar a canviar el nom, ara es diu Can Matons, que és el nom de la finca de Santa Maria de Martorelles on té la seu el celler, i es van ordenar la tipologia de vins, tots elaborats amb la varietat pansa blanca (també anomenada xarel·lo, premsal, cartoixà). Actualment, Can Matons elabora un vi genèric, amb raïm de pansa blanca de diferents finques del Vallès i del Maresme. I després elabora dos vins de poble, un de vinyes de Santa Maria de Martorelles i un altre de vinyes de Sant Fost de Campsentelles; i dos vins de vinya (la Vinya de Can Xec i la Vinya del Músic).

Can Xec és un vi que neix d’una parcel·la de quatre hectàrees de pansa blanca plantada el 1998 a Montornès del Vallès. És un vi que cerca la màxima maduresa de la pansa blanca, per això el raïm es cull tard, bo i mirant que faci una maduració quasi de negre.

Explica l’enòloga Marta Bericat: “Can Xec és un dels dos vins de finca que fem a Can Matons. Vam escollir aquesta vinya, no perquè fos la més vella ni la més bonica, sinó perquè és la més ‘equilibrada’. Can Xec es troba a Montornès del Vallès, en un sòl de sauló, però que té prou argila per a poder mantenir una bona matèria orgànica i humitat. Gràcies a això, és una de les últimes vinyes que veremem i encara així manté una molt bona acidesa. Al celler la vinifiquem seguint la línia dels nostres vins (fermentació lenta a baixa temperatura) i en un recipient que aporta els menys aromes possibles. Alguns anys en foudres de 1.000 litres, i aquest 2023 l’hem fermentat en un contenidor de ciment i un altre de vidre. Per a mi, Can Xec és el vi que més bé representa les aromes típiques de la pansa blanca. Per una banda, té aquella fruita madura d’os i, al final, també s’hi pot notar un toc herbaci, de fonoll.”

{ "@context": "https://schema.org/", "@type": "Product", "name": "La vinya de Can Xec 2019", "review": { "@type": "Review", "reviewRating": { "@type": "Rating", "ratingValue": 4 }, "author": { "@type": "Person", "name": "Montse Serra" }, "publisher": { "@type": "Organization", "name": "VilaWeb" } } }

La batllia de Santa Eulària del Riu, a Eivissa, ha assegurat que actuarà contra la propietat de Can Rova per la seva activitat irregular. A més, també ho farà pel risc que suposava per a les persones viure-hi, el risc d’incendi i els riscos contra el medi ambient que s’hi han produït durant mesos.

La batllessa, Carmen Ferrer; la regidora de Benestar Social, Antònia Picó, i tècnics del departament de serveis socials i jurídics s’han reunit amb el representant legal i els portaveus d’un grup de persones desallotjades del càmping il·legal.

Tot plegat, el dia que s’ha fet una manifestació al poble a la qual han assistit una vintena d’afectats. Ferrer els ha explicat els diferents expedients municipals que s’han obert contra el càmping il·legal des de la seva detecció. “Som davant un conflicte entre particulars, en un desnonament executat per mandat judicial i en un entorn en el qual hi havia un risc greu i imminent per a les persones en el qual, a més, no se’ns deixava actuar”, ha matisat.

L’ajuntament ha explicat que la nit de dilluns disset persones van dormir al poliesportiu del CEIP S’Olivera. A més, s’ha ajudat a cinc persones amb bitllets de tornada al seu lloc d’origen, tal com havien sol·licitat, i s’ha pagat la fiança per entrar a viure en pisos a dues famílies. Cap de les persones que han dormit a S’Olivera ha estat catalogada com a vulnerable. D’altra banda, les famílies que sí que estaven en risc de vulnerabilitat han estat acollides entre el centre Nazaret de Càritas i el centre de baixa exigència de la Joveria.

El president de Bangladeix, Mohàmmad Xahabuddin, ha designat l’economista Mohàmmad Yunus, premi Nobel de la pau, com a nou cap interí del govern, després d’haver marxat l’anterior primera ministra, Sheikh Hasina, arran de l’onada de protestes socials que ja ha deixat més de tres-centes morts.

Yunus ja s’havia mostrat prèviament disposat a encapçalar una fase de transició, a petició dels moviments estudiantils. El president ha confirmat el nomenament després d’una reunió amb els coordinadors d’aquests moviments. “Quan em van contactar en nom dels estudiants, al principi no ho vaig acceptar”, va explicar Yunus en anunciar que havia acceptat la invitació dels manifestants. “Si els estudiants poden sacrificar tant, si la gent del país pot sacrificar tant, aleshores jo també tinc certa responsabilitat”, va dir Yunus, que és a l’estranger per rebre tractament mèdic, si bé també ha estat convidat pel Comitè Olímpic per a assistir als Jocs de París.

Yunus, en llibertat condicional després de ser condemnat al gener a sis mesos de presó per infringir les lleis laborals del país, va rebre el Nobel de la Pau el 2006 per la seva feina al capdavant del Banc Grameen, el programa del qual de microcrèdits sense interessos va treure de la pobresa milions de persones a Bangladeix.

L’economista té davant seu el repte d’aplacar un malestar social dirigit en un primer moment contra el sistema de quotes que reserva el 30% de les ocupacions públiques per als fills de veterans de la Guerra del Francès, però que va acabar derivant en un desafiament sense precedents contra Hasina, que ara ha marxat a l’Índia.

El Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs) ha nomenat el seu responsable actual a Gaza, Yahya Sinwar, considerat el cervell dels atacs del 7 d’octubre, com el nou cap polític de l’organització, en substitució d’Ismaïl Haniyeh, mort en un atac a l’Iran el 31 de juliol passat que l’organització atribueix a Israel.

Hamàs ja feia dies que anunciava contactes entre els seus diferents organismes per a designar el substitut de Haniyeh, una figura clau durant aquests últims anys, però no ha estat fins avui que s’ha confirmat el nom de Sinwar. 

Sinwar, que al gener va ser inclòs a la llista de sancions de la UE, és considerat un dels principals exponents de l’ala més dura de l’organització i, ara com ara es desconeix no és, tot i que els experts consideren que continua a Gaza. El nomenament arriba en un moment de màxima tensió a la regió, amb amenaces de represàlies després de la mort de Haniyeh. 

La cessió forçosa de pisos buits és un dels punts més controvertits de la nova llei andorrana per al creixement sostenible i el dret d’habitatge. El secretari d’Estat d’Economia, Treball i Habitatge, Jordi Puy, ha explicat que l’executiu autoritzarà la policia a actuar perquè es compleixi la llei.

La fórmula serà idèntica a la que s’empra en els desnonaments. Els agents s’hauran de presentar al pis afectat i, si no hi ha cooperació del propietari, s’obrirà la porta. Puy no ha especificat que faran amb els objectes que trobin a l’interior dels pisos buits. Ara bé, ha volgut deixar clar que abans de recórrer a la via policia s’esgotaran totes les opcions per a aconseguir una cessió voluntària.

El primer pas serà informar el propietari del fet que l’habitatge passa a ser considerat buit. A continuació, s’obrirà un termini de tres mesos perquè el titular justifiqui que no ho és i alhora es dóna la possibilitat de vendre, llogar o cedir-ne l’ús al govern perquè passi a formar part del parc públic d’habitatges de lloguer a preu assequible.

Passats els tres mesos, si no hi ha justificació d’ocupació del pis, el govern declararà l’incompliment de la funció social de l’habitatge, per la qual cosa el mateix executiu acordarà mitjançant una resolució la cessió obligatòria i temporal de l’ús de l’habitatge per un termini de cinc anys a tot estirar. A canvi, el titular del pis percebrà una compensació econòmica equivalent a la renda de preu assequible que es defineixi i en cas que sigui necessari el govern finançarà, per compte del titular del pis, les despeses dels treballs que siguin necessaris perquè l’habitatge sigui digne, i es deduirà de l’import de la renda.

La covid no ha desaparegut i, de fet, les dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) mostren que la circulació ha augmentat en les últimes setmanes. “La percepció és que la covid se n’ha anat, però no és així. Com més circula el virus, més augmentes les probabilitats que canviï i es produeixi una mutació que la faci més greu”, va declarar a Ginebra la directora de Prevenció i Preparació per a Epidèmies i Pandèmies de l’OMS, Maria Van Kerkhove. L’experta, que va dirigir l’equip tècnic de l’OMS dedicat a la lluita contra la covid-19 durant la pandèmia, va dir que les declaracions es basen en dades i ciència.

Les dades indiquen que globalment les proves de diagnòstic positives han augmentat un 10%, amb variacions regionals com la d’Europa, on s’han disparat un 20% a ple estiu, cosa que ha resultat a un increment de les hospitalitzacions i morts. Tot i això, els resultats de les anàlisis d’aigües residuals indiquen que la circulació del virus de la covid-19 podria ser fins a vint vegades més alta del que es reporta.

A diferència d’altres virus causants d’infeccions respiratòries, la circulació de les quals tendeix a augmentar durant l’hivern, la covid-19 es propaga independentment del clima i la temperatura, com ho mostren els casos detectats entre els esportistes que participen en les Olimpíades de París. Quaranta s’han infectat. Van Kerkhove va dir que per aquesta raó l’OMS no cessa en els seus esforços per convèncer els governs que continuïn invertint en mitjans per entendre com circula el virus i per protegir les seves poblacions, “i així estar llestos per a augments dràstics de casos de covid o d’altres patògens emergents o reemergents, com la grip aviària, el dengue o la verola de mico”.

Una de les mesures centrals de prevenció és que, sobretot, els grups de risc (majors de seixanta anys, malalts crònics i personal sanitari) es vaccinin si han passat dotze mesos des de la seva darrera dosi. Tot i això, l’organització reconeix que hi ha certs problemes d’abastament perquè la producció de vaccins ha baixat l’últim any perquè les companyies dubten que hi continuï havent mercat.

A les portes d’un episodi de calor prolongat que podria allargar-se fins a mitjan setmana vinent, les altes temperatures han tornat amb força avui a bona part del país, registrant una màxima de 40 graus a Ontinyent (Vall d’Albaida) i fregant els 39 en diversos punts de Ponent i de les comarques interiors del País Valencià.

Les temperatures més altes del dia s’han concentrat a les comarques interiors i al sud del País Valencià. Més enllà dels 40,8 graus registrats aquesta tarda a Ontinyent, el mercuri ha arribat als 39,3 graus a Xalans (Vall de Cofrents) i als 39,1 graus a Ademús (Racó d’Ademús), mentre que a Utiel (Utiel-Requena) s’han superat els 37 graus.

La calor també ha tornat amb força a punts de Ponent com ara Seròs (38,1) o bé Tremp (38 graus); també s’han superat els 37 graus en comarques com ara la Segarra, el Segrià, el Pla d’Urgell, el Baix Cinca o bé la Noguera. El nord de Mallorca també ha estat un dels punts del país en què més han pujat les temperatures avui, amb registres de 37,6 graus a Muro i 37,1 graus a la Pobla.

Demà, dimecres, la calor augmentarà sobretot al sud de Mallorca, on és previst que es registrin 38 graus a Llucmajor i 37 a Palma. Tant al Principat com al País Valencià, les temperatures es mantindran semblants a les d’avui, amb la calor concentrada a Ponent i les comarques de l’interior valencià. L’alerta groga per calor es mantindrà a Ponent, la Franja i el nord de Mallorca, i s’estendrà també a l’Empordà.

Casa en flames de Dani de la Orden ja suma un total de 172.644 espectadors als cinemes en català després de sis setmanes en cartellera, dels quals 10.372 corresponen a aquest darrer cap de setmana comprès entre el 2 i el 4 d’agost. Fora del Principat han vist el film 1.256 persones. Es tracta del segon film en català amb més públic d’ençà del 2014, només per darrere d’Alcarràs (que al seu moment es va quedar amb 269.495 espectadors), segons dades de ComScore facilitades per Cultura a l’ACN. Pel que fa a la recaptació acumulada de la producció –que es va estrenar el passat 28 de juny– és d’1.173.496 euros.

Dani de la Orden: “Tots tenim pares i mares que ens treuen de polleguera”

La comèdia dramàtica de De la Orden gira al voltant de la reunió d’una família un cap de setmana a la Costa Brava. La protagonista, interpretada per Emma Vilarasau, està emocionada perquè podrà veure a tots els seus membres. Divorciada fa temps, el seu ex té una nova parella, els seus fills han crescut i fa temps que fan la seva vida sense fer-li cap cas. El cineasta va explicar en declaracions a l’ACN que el film reflexiona sobre la idea “d’estimar-se malament” i del rebuig vers les persones que més a prop tenim, com les parelles o els membres de la família.

També va afegir que els personatges del film retraten “des de l’amor d’una mare que se sent menystinguda o l’amor tòxic d’un home que necessita que la seva parella li digui tota l’estona que se l’estima”. La cinta té un repartiment encapçalat per Emma Vilarasau, Enric Auquer, Maria Rodríguez Soto, Alberto San Juan, Clara Segura, José Pérez-Ocaña i Macarena García.

Un creixement exponencial

Des de la seva estrena, fa aproximadament un mes i mig, Casa en flames no ha deixat de sumar espectadors a les sales de cinema. Quan feia quatre setmanes que estava en cartellera ja comptava amb 109.105 espectadors que havien vist la versió original de l’obra. La cinquena setmana aquesta xifra s’havia convertit en 141.532, i en set dies més ja supera els 172.000. Tot plegat, l’ha portat a escalar posicions ràpidament per sobre d’altres films de tant d’èxitcom Incerta glòria, d’Agustí Villaronga, o Estiu 1993, de Carla Simón. Actualment, el film només es troba per sota – pel que fa a les xifres de públic – d’Alcarràs, que continua com el film més vist en català dels darrers deu anys.

L’èxit de la proposta de De la Orden coincideix amb els bons números de Del revés 2, que ja ha sumat 55.429 espectadors en català en les set setmanes que porta a les cartelleres. També ha tingut molt bona rebuda Gru 4. El meu dolent preferit, que es va estrenar el 3 de juliol als cinemes i que ja acumula 24.820 persones en català.

Un tribunal de Berlín ha condemnat una dona a pagar una multa de 600 euros per haver cridat el lema pro-palestí “Del riu fins a la mar” pocs dies després dels de l’atac d’Hamàs contra Israel del 7 d’octubre.

El Tribunal de Districte de Tiergarten ha entès que l’acusada, que va pronunciar la frase durant una manifestació en la capital alemanya l’11 d’octubre, “condonava una acció criminal”. Per al jutge, la frase duu implícit un suport als atacs i la negació del dret d’Israel a existir com a estat.

El cas ha arribat a judici perquè l’acusada va recórrer contra una multa imposada el mateix dia de la protesta, tot al·legant que anava contra el racisme i l’antisemitisme i advocava per “la fi de la violència”. Segons els seus advocats, és una consigna ambigua que no té vincles directes amb Hamàs. La fiscalia, per la seva banda, sol·licitava que la multa fos encara més alta, de 900 euros.

La consigna s’ha associat tradicionalment a la defensa de la creació d’un estat palestí del riu Jordà a la mar Mediterrània, cosa que inclou de facto Israel.

Grífols ha tancat la jornada borsària amb una pujada del 2,57%, en un context marcat per l’arribada de Bank of America al seu capital, enmig de la possible oferta pública d’adquisició (OPA) d’exclusió de la família i Brookfield.

La FDA amplia l’ús als Estats Units d’una immunoglobulina subcutània de Grífols

Les accions de classe A de la companyia d’hemoderivats s’han arribat a disparar un 3,35%, fins als 8,762 euros, però finalment s’han quedat en els 8,696 euros, que suposa un increment respecte al dilluns del 2,57%.

Segons consta en els registres de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), Bank of America ha aflorat una participació del 3,682% al capital social de Grifols, una setmana després que la companyia d’hemoderivats hagi iniciat l’auditoria sol·licitada per Brookfield i la família propietària per a preparar la possible OPA d’exclusió sobre el capital de l’empresa.

En concret, Bank of America compta amb una participació de 2,353% en drets de vot a través d’instruments financers. D’aquesta forma, irromp en l’accionariat i aconsegueix superar a altres inversors com JPMorgan, que posseeix un 3,458%. En tant, se situaria per darrere de Capital Research (que compta amb el 4,577%) o Blackrock (4,419%).

Grífols torna a cotitzar a la borsa amb un augment del preu de les accions per la possible OPA de la família i un fons canadenc

El zoològic de Barcelona ha activat el protocol per a garantir el benestar dels animals durant episodis de calor intensa com el d’aquests dies. Ho ha explicat la primera tinenta de batlle, Laia Bonet. El pla inclou mesures com la instal·lació de més abeuradors, la remullada d’espècies com els bisons, els búfals i també les elefantes amb mànegues o aspersors, l’activació de ventiladors a les estances interiors en les quals descansen els felins i els ossos.

El zoo també renova amb més freqüència l’aigua perquè estigui fresca i intensifica la neteja i renovació de l’aigua de les zones de bany i els fangars, uns espais que tenen un paper important en la regulació tèrmica d’animals com els facoquers i les elefantes. També subministraran blocs de gel amb fruita a les girafes i els granissats de cucs a les mangostes i els suricates. Aquestes cures complementen l’atenció diària que reben les diferents espècies per part de l’equip de cuidadors.

Totes les accions es fan procurant el màxim estalvi d’aigua possible per la sequera. De fet, ja fa més d’un any que el zoo ha implantat mesures de control i estalvi d’aigua que han fet possible passar d’un consum diari de 1.500 m³ el 2018, als 900 m³ actuals.