Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

“It was impossible to prepare ourselves to accept that the fascists were us,” writes journalist Elena Kostyuchenko (Yaroslavl, Russia, 1987) on one of the final pages of El meu país estimat. Cròniques d’un país perdut, an exceptional work of journalism now available in Catalan thanks to Segona Perifèria. Kostyuchenko, a precocious and committed journalist, a disciple of the late Anna Politkovskaya and Nobel Peace Prize laureate Dmitry Muratov at Novaya Gazeta, delves into the world of those excluded from the system in Putin’s Russia and portrays them with a rawness and sensitivity that are deeply moving. Her reports shine a light in the darkness, giving voice to the voiceless—be they marginalized youth, roadside sex workers, mistreated Indigenous peoples of northern Siberia, orphans, or the mothers of Beslan who are still demanding justice.

And almost without realizing it, she describes her country’s drift into fascism—a drift that culminates in the outbreak of war and the invasion of Ukraine, a development she regrets not having foreseen. She threw herself into covering the war, and Putin marked her as a target: Russian soldiers were ordered to kill her. She went into exile, reluctantly, leaving her mother and sister behind in her (still beloved) Russia. She has survived a poisoning attempt and has had to cope with the pain and anger of knowing her mother has fallen victim to Putin’s propaganda. She talks about this in the interview we conduct at the newsroom. She arrives exhausted after a long journey (for safety reasons, she cannot say where she lives) and a packed schedule. Yet she gives herself completely in every answer; she closes her eyes, often needs to catch her breath, and chooses her words as if drawing them from a deep well of pain she carries within her and urgently needs to share with the world.

—How do you feel living in exile?
—Someone once told me that living in exile is like having an open fracture. And it’s true. It’s very hard, especially coming from Russia, because I used to share my fate with my readers; we had a common reality. That’s no longer the case. My mother lives in Russia, and so does my sister. My mother is seventy-seven, turning seventy-eight next month. I don’t know how much time we have left together. In theory, I should be living near her now, spending lots of time with her, but instead we maybe see each other once a year, twice if we’re lucky. We meet in third countries, but it’s not easy for her or for me. I’ve also met incredible people I would never have known if not for exile. I’ve learned a lot. I’ve paid a very high price, but even so, I’ve learned a lot.

—Do you speak with your mother and sister every day?
—Yes, every day. Of course. My mother lives in Yaroslavl, and my sister in Moscow. She works with what’s left of Novaya Gazeta. When the full-scale invasion began, she moved from the photography department to investigations, and now she’s a researcher. I’m very proud of her.

—But they can’t publish anything.
—They don’t have a media license, can’t publish any issues, the website is blocked… But still, they find ways to get information to readers. They do it through Telegram and PDF versions, which is wild. People literally print out the PDFs on paper.

—Like in a dictatorship.
—Yes. I mean, it’s like samizdat in Soviet times, when people used to print texts themselves. That’s what people do in Russia when they want to read Novaya Gazeta.

—How has your communication with your mother changed since going into exile?
—The early days of the full-scale invasion were really tough. I was in Ukraine, reporting, and she would call me to tell me what she was seeing and feeling—because she thought she knew more than I did. Once, she phoned me after I had spent the whole day in a morgue in Mykolaiv. I saw the bodies of two sisters, one lying on top of the other. The little one was three years old, the older one seventeen. Russian artillery had killed them… [she pauses, takes a deep breath]. That same day, she called and said again that the war was justified. And I did something very ugly, something I can’t forgive myself for: I copied all the photos I had from the morgue on my phone and sent them to her. She replied with something about “necessary collateral damage,” or some similar nonsense. And that’s when I thought I had to cut communication with her. That she was no longer my mother…

—She spoke like the voice of the Russian government…
—Yes, exactly. Those days, she sounded like the television. She just repeated phrases from TV all the time. I thought, “I can’t take this anymore.” But then I started to think. I can break off communication, sure, but… do I really want to lose my mother because of Putin? Do I want him to be the one who takes her from me? No. So I kept talking to her. At first, I yelled a lot. A whole lot. And then I realized that it was also my fault—I didn’t want to listen to her. Why did I yell every time she opened her mouth? I started to listen to her. And that helped. She started to listen to me too. And one day she called and said she no longer believed the war was justified, that it had to stop as soon as possible. She asked me, “You wanted me to understand, right? Well, now I understand. What can I do to stop this war?” And that… that is a very hard question.

—A difficult question to answer…
—Yes. And this new knowledge, what she has learned, has left her much more alone. Because she can’t talk about it with her friends or neighbors. She doesn’t trust them enough. Her life has clearly become more complicated. One day I asked her: “If you could go back, would you rather not know everything you know now?” And she said no, she preferred to know. Now we talk every day. And I talk to my sister too. The conditions she works under are unimaginable. She can’t plan anything beyond the next day; she risks being arrested at any moment. So she lives day to day… We don’t make many plans these days.

—You describe this book as chronicles of a lost country. Do you think Russia is lost?
—I think it’s lost its way, lost its sense of itself. And I’ve lost it too. It’s a play on words, but I think it’s true.

—You had to flee because of your work as a war reporter.
—Yes, I left my country to cover the war, but at that moment I didn’t realize I was actually leaving it for good.

—You were never able to return.
—Exactly. And I didn’t know it then.

—One day you were warned that the Russian army wanted to kill you.
—Well, it was like… [she laughs bitterly, sighs] There’s a Russian joke that goes: a man goes to the dentist and says, “I want you to pull out this tooth.” And the dentist replies, “One hundred dollars.” The man says, “A hundred dollars for five minutes of work?” And the dentist says, “Well, I can pull it out very slowly.” [She laughs again.] So for me, I had to understand things very slowly… I left Russia with a single bag: a helmet, a bulletproof vest, a sweater from my mother “just in case,” a pair of trousers, socks, and notebooks. Nothing else. I started writing reports. And in the second week, after I had sent my second article to Novaya Gazeta, news came out that parliament had passed a law making it a crime—punishable by up to fifteen years in prison—to publish any information that contradicted the official version of the Ministry of Defense. And I thought: shit. What worried me most then was whether they would publish my piece. If they hadn’t, I would have quit. I called them, and they said they were still thinking about it. A few hours later, they called me back and asked if I agreed to have it published. I said yes. And my mother says that was the turning point. She said: “If you loved me more than your job, you would have said no and come home.”

—Wow.
—But it wasn’t really a choice. If you’ve worked as a journalist your whole life, if you go to a country that has been attacked by your own, if you see people being killed by your people—you can’t stay silent. I couldn’t. So I said yes. We published the report. And I understood that from that moment on, if I went back to Russia, I’d probably be imprisoned. And I accepted that. Some of my friends were already in prison. I knew I could survive it. I kept working: I went to Mykolaiv, I went to Kherson, which was occupied at the time. Then I wanted to go to Mariupol, which was still resisting. The day before I was supposed to take the road to Mariupol, a colleague called me and said his sources had confirmed that the military checkpoints had information about me, my photo, and orders not to detain or arrest me—but to kill me.

—What did you feel?
—I felt a lot of anger, because I wanted to go to Mariupol. I knew something was happening there. I knew the city was being destroyed, and its people too. That it was the scene of a large-scale crime. I stayed one more day at the hotel, trying to find another route to get there. Not the main one—another one. But at that point, there was only one possible route, and only occasionally. And I realized I didn’t have a chance [she sighs, it’s hard for her to speak]. I thought about going anyway. But I don’t drive, and I became aware that I would have to go in someone else’s car. And that if I got killed, the others wouldn’t be spared either.

—You would have put their lives at risk…
—I can risk my own life, if I choose to. But others’ lives? No. And I decided I couldn’t do it. I left Ukraine. My editor-in-chief, Muratov, asked me not to return to Russia immediately. He told me to wait a bit, that maybe the situation would calm down. And I thought, okay. And in fact, I had been wanting to write a book for a long time…

—For a long time?
—Yes. And with this war, I felt like the puzzle was coming together. That now I knew exactly what I wanted to say. I started writing it. Then I called Muratov again, and he told me it still wasn’t the right time. So I decided to join Meduza. They had an office in Berlin. I moved to Berlin, and we realized that I had to go back to Ukraine. I went to the consulate in Munich to apply for a visa. And on the way back, I started feeling sick.

—And you suspected they had tried to poison you.
—At first, I didn’t suspect anything. I thought I had covid again. The symptoms didn’t quite match, but you know how strange covid can be. I went to the doctor. For two and a half months they ran tests to figure out what was wrong, and in the end they told me I might have been poisoned, and they alerted the police. And from that moment on, I clearly understood that I couldn’t go back to Russia while Putin was in power, while these people were still in control. But I’m obsessed with the idea that I could do it.

—What do you mean?
—I mean that every second of my life I know I could buy a ticket and fly to Moscow right now.

—That must be incredibly hard.
—It’s insane. Completely.

—In the book you say that Russia has become a fascist state.
—I can tell you how I came to that conclusion. The first time I thought it was in 2013. The first law against the LGBTI community was passed, and the text stated that we were socially unequal compared to others. And you know how it works: dividing society into groups and declaring one of them inferior is part of the definition of fascism. And I thought: maybe we do have fascism. But then I tried to calm down and thought: well, it’s just our parliament—which, to be fair, we didn’t even truly elect. Can we say that the whole country is fascist just because a parliament that takes direct orders from Putin passes this law? Maybe not. But later on, when I did a report on a psychiatric institution, which I talk about in one chapter of the book…

—Which you describe as a concentration camp.
—Yes, and on the third day I realized that what I was writing was a report from a concentration camp. From that moment on, I could no longer deny that fascism existed. Still, I didn’t take the next step in my reasoning, because, knowing history, we know that fascism always ends in war. It’s not about peace or prosperity, it’s about fear and war. But I didn’t see this great war coming. Muratov did see it; he talked about it in his Nobel Peace Prize speech…

—So you were very surprised the day the war in Ukraine started.
—Yes, very. When Putin recognized the independence of the so-called People’s Republics of Luhansk and Donetsk, I wondered what he intended to do. I thought the whole thing was aimed at NATO, not Ukraine. I imagined he would send troops, like he had before, but this time openly, and then blackmail the world by saying: “If you don’t do what I want, I’ll push forward.” But I never thought he would bomb Kyiv.

—What did that mean to you?
—To me, as a Russian, it was unthinkable. To bomb Kyiv! Ukraine was our closest neighbor. Kyiv was, almost, a sacred city. The idea of Russian planes bombing it… I never would have imagined it. And I didn’t imagine it until I realized it was happening: during the first week of the war, I couldn’t believe it was real. I was already there, I was already working, I was seeing people. It felt like I was trapped in a continuous nightmare, a delusion. I kept expecting to wake up at any moment.

—You write in the book: “It was impossible to prepare ourselves to accept that the fascists were us.”
—It’s still very hard for me to acknowledge that fascism exists in Russia. My grandfather fought fascism [her voice breaks, she gets emotional]. I always thought that, since we had defeated it, that made us immune. But now I see that’s not true. No one is immune. No culture, no country. Look at what’s happening around the world: this shift toward authoritarianism, more and more authoritarian people in power… It’s frightening. I think Russia has started a very big wave, and we still don’t understand its consequences.

—And now we see Trump drawing closer to Putin.
—It’s a catastrophe. I was recently in the United States and I spoke with a lot of people. For me, it was very instructive to be there at this moment. To see how things are starting to change, how journalists are beginning to censor themselves…

—Do you see similarities with Russia?
—Yes. It’s like watching a new version of a bad movie you don’t want to see but end up watching anyway. And reactions I used to think were specific to Russia—our history, the Soviet trauma, the repression—I now see they aren’t unique. They’re the reactions of anyone who’s afraid.

—Despite all the pessimism, you manage to find light and life even in the darkest situations. How do you do it?
—I try to use the whole palette. Life is complicated, people are complicated. I don’t believe in good and evil. We’re a mixture of everything. And so is life. Even in the psychiatric institution, where the conditions are inhumane—where people have no rights, where they live and die there, where women are sterilized against their will—even there, people try to love each other. They share love stories. Because people need that. I do too.

—And you capture these people’s speech patterns to convey exactly how they express themselves, what they feel.
—Yes. My editor, Maksar Miklatov—whom I dedicate the book to—once told me that the best story is the one that isn’t told. Because that’s where the blind spot lies. And when I write, I think: what don’t I know? What am I completely unaware of? And since I’m just an ordinary person, I usually have the same blind spots as everyone else. So I go there. And I believe that to understand how a system works—whether it’s small or a whole country—you don’t need to speak to the people inside it, but to those who are outside of it. I approach those people. Often, I’m the first journalist who listens to them. The first who takes their words seriously. And I stay as long as they’ll let me.

—I remember a scene from the chapter on the Beslan school: TV cameramen avoided filming the protesting women, working with blank faces, focused only on their job. The role of the media is a big part of the problem.
—Yes, it is. And I think we journalists have failed our people in many ways.

—You include yourself in that?
—Absolutely. I, like many journalists in Russia, used to think that being a good journalist meant staying uninvolved, not touching anything, keeping yourself above it all. That if you got too close, you’d get stained. But I think that’s a mistake. Professional duty, which is hard enough to fulfill in Russia, doesn’t cancel out civil duty. And we, who knew things, could have seen fascism growing before others did. And we should have fought it—not just described it. Yes, I’ve failed too.

—But you did fight—you’re an LGBTI activist. You chose to do both: to report and to advocate.
—Not at first. When I became an activist, I wanted to keep both roles completely separate. I thought: “If I’m an LGBTI activist, I shouldn’t write about my own people. Let straight people do it—they can be objective too” [laughs]. I believed that nonsense. But then I realized that I could write about my people. And that being a lesbian doesn’t mean being unobjective. Getting involved doesn’t mean abandoning objectivity. It means no longer being passive. And today, in the world we live in, we cannot afford to be passive spectators. It’s not enough.

—You wanted to become a journalist after reading Anna Politkovskaya. And you ended up working with her. What did that mean to you?
—I can’t even describe it. She gave me everything. She gave me a profession. She gave me Novaya Gazeta. She gave me the life I live now. She completely changed my life, without even knowing it. And I deeply regret not being brave enough to go to her and say thank you. I always thought there would be time. That one day I’d be a good journalist and I could tell her: “Thank you. You don’t know it, but you’ve done something huge for me.” But I never got the chance. Our offices were very close. When she was in the newsroom, there was always a line of people waiting to talk to her. When she wasn’t there, I would go to her desk and leave apples. One time she caught me, and I just ran away. I was hired as a staff writer on April 1st, 2006. And on October 7th of that same year, she was murdered. I never got to tell her how grateful I was. But I hope I won’t make that mistake again. At Novaya Gazeta, I learned this: you never know how much time you have left, and if you love someone, if you hate someone, if you have anything to say—say it now.

—You write in the book: “When I’m afraid, I run forward.” Aren’t you afraid?
—Rarely. And when I am, I know it’s less than what many others feel. You can’t compare emotions, but you can ask others how they experience fear. And I understand that mine is smaller. I don’t know why. Maybe it’s biological. That’s why I hate it when people say: “You’re so brave…” Being brave isn’t about feeling little fear, it’s about overcoming it. And me—when I’m afraid, I keep doing what I do until I feel better.

El hòlding de Leo Messi, Limecu España 2010 SL, ha fet oficial que es trasllada de Castelldefels (Baix Llobregat) a Escaldes-Engordany (Andorra) on s’ha instal·lat al centre de negocis d’AndBank. Messi ja tenia abans a Andorra una gestora de patrimoni familiar per gestionar el seu patrimoni.

Limecu España 2010 SL va facturar 109,3 milions d’euros l’any passat i té 312 milions en actius, que inclouen negocis hotelers, inversions immobiliàries i drets d’imatge. Alhora, Messi ja tenia presència a Andorra amb les empreses Edifici Rostower i Explotacions Rosotel.

Entre aquestes inversions hi ha sis hotels, cinc dels quals al país —a Andorra, Baqueira, Eivissa, Mallorca i Sitges— i un a Sotogrande.

El futbolista té el cent per cent de participació d’Explotacions Rosotel, dedicada al seu negoci hoteler; Leo Messi Management, que gestiona els seus drets d’imatge; i Edifici Rostower, que agrupa les seves inversions immobiliàries.

La decisió de traslladar la societat hòlding es va prendre el 19 de març.

Una de les coses que hem deixat de fer junts, o que no fem tan habitualment, és mirar pel·lícules amb desconeguts. Dues hores en silenci, contemplant una pantalla, simultàniament, sense interrupcions, amb les sensacions –els continguts latents, com diria Susan Sontag– i la presència humana al costat. Respiracions, cors bategant i ulls en la mateixa direcció. Fa anys que els nostres pobles van perdre els seus cinemes i l’hàbit social d’anar-hi grans i menuts com a convilatans. Les de la nostra generació, això d’un cinema a cada poble ens ha arribat per referències i prou. Era oci, però sobretot una activitat reconfortant que pressuposava dues hores o més de continuïtat, sense moure el cul de la cadira, i absorbint com a poble allò que les imatges ens havien vingut a dir, sí, els continguts latents, que dèiem. A les fosques, amb l’engranatge del projector de trenta-cinc mil·límetres de fons, celebràvem un silenci col·lectiu inèdit. Allò era un pacte de silenci i atenció en tota regla. Qui sap les coses que podríem fer junts si havíem arribat a fer silenci així! Una idea massa desconcertant avui dia? Acostumats a la llibertat del visionat domèstic, on pots cruspir-te una pizza i anar posant stop, fins a trossejar el film en unitats insignificants, rematant-les amb l’aturada definitiva, quina forma tan preciosa teníem abans els humans de passar una estona compartida, dirien els extraterrestres!

Aquest cap de setmana ha tingut lloc un episodi cinematogràfic social que ens ha fet recordar com pot ser sublim aquesta experiència col·lectiva, més enllà dels glamurs de premis i gales. I fins i tot més enllà de les sales convencionals o els multicinemes. El cineasta català Manel Raga, format a l’escola del realitzador hongarès Béla Tarr, a Sarajevo, ha convidat el seu prestigiós mentor a Ulldecona, el seu poble. Trencant la màxima que el cinema d’autor només és un fenomen urbà, de filmoteques, festivals i erudits, Raga va proposar una cosa tan senzilla com revolucionària: convidar un dels grans referents del cinema internacional a compartir uns dies en un poble petit amb dues projeccions obertes a la població. Tornar a humanitzar l’experiència del cinema amb un dels creadors vius més singulars, autor de Niu familiar (1977), La condemna (1988) o El cavall de Torí (2011). No sabem si Béla Tarr ha tingut un brot d’inspiració pels cafès del poble, però sembla clar que aquest senyor de cabells llargs i blancs i mirada tendra, que després de la pel·lícula va compartir paella amb tots els assistents, ha sacsejat una comunitat que ha tornat a confiar en el cinema de qualitat.

Expliquem com va anar la cosa. L’interior de l’ermita de la Pietat, espai sacre adossat a la mola de Godall, es va convertir en sala de projeccions. L’altar va acollir la pantalla i els bancs de fusta de l’església, més de dos-cents creients, que van pelegrinar per veure junts un dels clàssics favorits de Béla Tarr, considerada una de les millors pel·lícules de la història del cinema: La Passió segons Joana d’Arc. Rodada l’any 1928 pel cineasta danès Dreyer, segons va explicar Tarr mateix a la presentació, va inspirar part de la seua filmografia, sobretot per la delicadesa amb què s’hi tracten les emocions i el treball amb els actors. Muda i en blanc i negre, la pel·lícula comença amb un diàleg que força el judici a Joana d’Arc. Un diàleg en què la noia de dinou anys es troba obligada a inculpar-se davant un tribunal format per homes totalment grotescos que creuen actuar per voluntat divina. Censurada i prohibida en molts moments de la història, tant per l’església com pel govern de l’estat francès, veiem com el personatge de Joana d’Arc, interpretada per l’actriu Maria Falconetti, mostra una resistència imponent davant les falses acusacions. Els primers plans del rostre són capaços de transmetre la malícia dels uns i la clarividència d’ella davant la mort imminent. Els microgestos d’ella acumulen minuts a la pantalla i ens ajuden a comprendre la profunditat del seu patiment. Una història que, durant gairebé dues hores, ens mostra com s’articula dialècticament la conxorxa dels botxins, i com psicològicament això va afectant i destruint tant la protagonista com els espectadors, fins al terror definitiu de la mort a la foguera.

Els dos cineastes, Raga i Tarr, van rememorar la capacitat del cinema de congregar un col·lectiu i comprometre’l amb una història, sense les interrupcions domèstiques que no tan sols han alterat l’experiència cinematogràfica, sinó que han destruït la capacitat de compromís amb una obra d’art. Curiosament, després d’una jornada així, a la nit, em va caure a les mans el nou llibre de la filòsofa Laura Llevadot Quatre mil dos-cents vint-i-set suïcidis no exemplars (H&O Editorial), en què, fent referència al malestar social, desenvolupa la idea que és la hiperfragmentació en què vivim allò que ens aboca a una carrera sense aturador, a la recerca de l’estímul perdut. Llevadot fa una dissecció del malestar i apunta al fet que les nostres distraccions actuals vénen de revalidar el desig una vegada i una altra. Cita Szendy per dir que la distracció ha substituït la contemplació. “El desplaçament digital (scroll) fa impossible que detinguem la nostra mirada sobre una imatge fixa. A cada imatge li correspon una tensió del cos, un plus de visió que l’assetja, un dit ja estirat a punt d’oblidar-la. Per això hem de produir-ne tantes. Som traïdors a la duració. Sota la ficció de l’intercanvi, com en l’economia capitalista, es fabrica l’endeutament. Cada imatge està en deute amb la següent. Cada publicació, amb les seves reaccions, en reclamarà una altra. Allò que en el cinema hauria estat un sacrilegi, sortir de la sala a mitja projecció, és avui la norma del desplaçament digital”, diu, fent referència al fet de consumir imatges a les xarxes socials. En referència a la impossibilitat contemporània de veure una pel·lícula de cap a cap, Llevadot diu que el nostre aparell perceptiu “és modificat pel cibercapitalisme”. La tesi del llibre va molt més enllà i també crec que la comparteixo. La filòsofa diu que, enfront d’aquest deute permanent i aquesta addicció, tan sols la persona depressiva ha estat capaç de dir “no”. Els humans depressius, i –arribant fins a les últimes conseqüències– els suïcides, són els lúcids que han deixat de perseguir la pastanaga. I són ells precisament els que ens han vingut a alertar.

A mi, veure La Passió segons Joana d’Arc en col·lectiu em va tornar a la potència que podria tenir l’experiència cinematogràfica compartida. Un cinema d’imatges lentes i repetitives que es van cuinant a poc a poc. Un cinema de la contemplació que ens acosta a tot un corpus de pensament sobre la injustícia i els judicis plenament aplicable a les nostres realitats contemporànies. Petits gestos en la continuïtat i no per l’acció.

La ronda de Béla Tarr per Catalunya ha començat així, però no s’acaba. El festival de Cinema d’Autor de Barcelona (D’A) li atorgarà el cap de setmana que ve, 29 de març, un premi honorífic a la seva carrera i ha organitzat també un seminari amb joves cineastes per parlar de com encara ell el procés creatiu. Que allò que ha unit Béla Tarr en aquesta ermita no ho interrompi l’scroll. Si l’església perd creients, que sembla que és així, aquí una nova proposta per a compartir el diumenge tots plegats.

Aquest cap de setmana alguns usuaris europeus han començat a veure que apareix un cercle blau al menú de WhatsApp. No és res estrany ni dolent. De fet, és una funcionalitat que fa temps que funciona a molts països del món, però que a la Unió Europea ha tardat una mica més a causa de la regulació pròpia. És Meta AI, un robot de conversa amb intel·ligència artificial amb qui podem parlar com si fos un contacte més. Funciona com ChatGPT o DeepSeek, amb la diferència que no cal sortir de l’aplicació per a fer-lo funcionar. Ara per ara, és disponible en anglès, espanyol, francès, italià, alemany i portuguès; però no en català.

Com ha passat algunes altres vegades que WhatsApp ha introduït novetats, als usuaris els arriben gradualment. Qui ja hagi rebut l’actualització veurà que hi ha un cercle blau al menú principal de WhatsApp, sobre el símbol de més que serveix per a crear noves converses. Fent-hi clic hi podrem parlar tal com faríem amb un amic o un familiar i demanar-li consultes, fer-li peticions –com ara que resumeixi o tradueixi un text– o, senzillament, xerrar-hi sobre qualsevol cosa. A més, podem invocar-lo en una conversa grupal amb el comandament @MetaAI i fer que intervingui sobre una conversa que tinguem; per exemple, li podem demanar una llista de restaurants vegetarians amb bones valoracions a Barcelona.

Aquesta integració en converses grupals desperta algunes suspicàcies, però Meta garanteix que tan sols pot llegir aquells missatges que esmenten específicament @MetaAI o les converses bilaterals amb el robot de conversa. Així i tot, no agrada que la informació proporcionada pugui ser utilitzada per a millorar el robot de conversa o més productes de Meta. Per posar-hi traves, es pot limitar la informació que Meta pot utilitzar, bo i anant a la configuració de privadesa del compte; o bé eliminar la informació que recorda sobre l’usuari, escrivint “/reset-ai” en una conversa.

La relació amb la privadesa és la causa per la qual Meta AI ha tardat a arribar a Europa. Es va estrenar als Estats Units el setembre del 2023 i va arribar a l’Índia el juny del 2024 i al Regne Unit i l’Amèrica Llatina a l’octubre. L’estiu passat, Meta va anunciar que aturava el desplegament de les seves eines d’intel·ligència artificial a Europa arran de la intervenció de l’Autoritat de Protecció de Dades d’Irlanda, que va demanar-li més temps per a poder avaluar les implicacions en la privadesa que tindria l’ús de dades per a entrenar el seu model d’intel·ligència artificial.

Meta AI ha arribat primer a WhatsApp, però més endavant també apareixerà a Instagram i Facebook, les altres xarxes socials de la mateixa empresa.

Com funciona i què li podem demanar?

Meta AI utilitza un model de llenguatge anomenat Llama, que actualment fa servir la versió 3.2 i que és comparable amb el d’unes altres intel·ligències artificials, amb la diferència significativa que és totalment de franc. Sempre hem d’anar amb cura amb la veracitat de les seves respostes, però és capaç de respondre a moltes preguntes sobre qüestions generals o específiques. També ens pot ajudar a escriure i millorar texts, amb suggeriments per a polir la redacció; li podem demanar recomanacions sobre llibres, films o música, a partir dels nostres gusts; o bé idees per a planificar les vacances; i també analitzar texts i resumir-los, programar codi o fer càlculs matemàtics.

Ara com ara, no li podem demanar que generi o editi imatges, unes funcions que sí que fa en alguns altres països. De fet, una de les funcions més populars és la de crear una imatge nostra en l’estil que li diguem, com ara una pintura surrealista, una aquarel·la o un dibuix d’estil manga. N’hi ha prou d’escriure “imagine me” amb la petició concreta i fer-se una fotografia frontal i dues de laterals.

El pantà de Sau, situat a la comarca d’Osona, ha tingut una recuperació notable del nivell d’aigua gràcies a la pluja abundosa d’aquests dies. Segons les dades més recents, l’embassament ara mateix té una capacitat del 51,90%. Havia estat al 6,7%.

Les reserves d’aigua als embassaments que es nodreixen dels rius de les conques internes van arribar al 50% dijous. Aquest nivell no es registrava d’ençà del juliol del 2022 i és el resultat d’un març en què ha plogut de valent, sobretot amb la depressió atmosfèrica Jana.

La crescuda ha fet que l’emblemàtica església de Sant Romà de Sau, que emergeix quan el nivell de l’aigua és baix, hagi quedat parcialment submergida i hagi deixat visible només el campanar. Aquesta imatge, que s’ha convertit en un símbol de la sequera, ara reflecteix la millora de les reserves hídriques.

Les imatges sorprenen sobretot si es comparen amb la situació d’ara fa un any. A final de gener del 2024 es palesaven els estralls d’una secada extrema. En unes fotografies a vista de dron, l’embassament va deixar al descobert totes les edificacions que havien estat negades amb la construcció de la presa. S’hi podia veure l’embarcador completament envoltat de terra, amb alguna embarcació amarrada. Ara la situació és completament diferent.

[FOTOGRAFIES] El pantà de Sau, a vista de dron, amb totes les edificacions submergides al descobert

La recuperació del pantà ja ha començat a atreure uns quants visitants encuriosits per veure l’efecte de la pluja a l’embassament. Tot i la millora, les autoritats recorden que la sequera no s’ha resolt completament i fan una crida a mantenir un ús responsable de l’aigua per assegurar la sostenibilitat dels recursos hídrics en el futur.

Tret que visquem a Mart, aquests dies haurem sentit a parlar una miqueteta de la minisèrie britànica Adolescència, disponible a Netflix amb subtítols en català. Sense aixafar la guitarra, la ficció tracta el cas d’un nano de tretze anys acusat d’assassinat amb arma blanca, i el que passa a continuació ens sorprendrà. No només pel prodigi tècnic dels plans seqüència, ja prou comentats, sinó pel realisme que transmet l’elenc protagonista, que et fa posar en tantes pells que encabat no hi ha sabó que te’n pugui treure el rastre, perquè el tens tot per la part de dins.

Una d’aquestes empremtes indelebles és en el sentit que ja no podràs veure igual les habitacions de les canalles. Com expliquen els coguionistes, a l’era analògica, els pares ens protegien de la influència de les pantalles enviant-nos al quarto a fer non. Ara, quan un progenitor envia una criatura a la seua habitació, no hi entra sola; la pantalleta li segueix les passes, si no li va a davant, i la porta que es tanca per una banda pot ser que s’obri per l’altra als pitjors baixos fons. Tallar el wifi a partir d’una hora és un acudit: al mòbil no hi ha horari de dos rombes, i si fem memòria, això és una cosa que ja sabíem abans dels mòbils i abans de les xarxes.

Segur que ho recordareu: al plistocè superior, quan l’internet començava a entrar a les cases a raó de 56 quilobits per segon, els mitjans convidaven experts perquè responguessin als neguits dels pares. Els seus consells avui fan riure però no: l’ordinador havia d’estar en un espai comú de l’habitatge, perquè els progenitors poguessin veure sempre què miraven i acompanyar-los en les cerques i la curiositat. Quina cosa més tendra, mare de déu. I bé, en un tancar i obrir d’ulls, hem passat d’estar sobreamoïnats quan una foto d’un nu trigava un minutàs a baixar, a la despreocupació tropical de donar un ordinador de mà a cada rei de la casa, perquè sa majestat ens l’ha demanat.

Potser hi té a veure la crisi d’allò que abans se’n deia autoritat, i el traspàs de poder dels pares més preparats de la història als seus petits descendents. El cas és que aquella prevenció dels primers anys, més fruit de la por del desconegut que no pas de cap coneixement de causa, ha donat pas a la impotència de no saber per on començar a abordar tanta amenaça en línia i tan variada. Per això, quan algú ens planta una bufetada com Adolescència, quedem estabornits i tornem a entrevistar una altra ronda d’experts, perquè encara ens estimem més fer el sorprès abans que no enfrontar-nos socialment als nostres delicats hereus.

Als qui no heu vist Adolescència, us deu haver arribat per tele, premsa i ràdio que tracta la radicalització misògina dels nois a través de les xarxes, una d’aquestes amenaces que dèiem. També deveu haver sentit que al Regne Unit, que vénen del futur, la sèrie ha obert un gran debat que ha reverberat fins i tot al parlament, on una diputada laborista ha proposat que es projecti a les escoles i a la cambra mateix. No sé si calen més pistes per a saber que som davant d’un problema de primer ordre, d’un tentacle nou que li ha sortit al terrorisme masclista clàssic amb l’adveniment de les tecnologies, en què al raonament criminal de matar-la “perquè era meua” s’hi afegeix el de matar-la perquè m’ha ferit en l’orgull de mascle digitalment. Una mena d’orgull que, amb la nova onada de xiquetes empoderades, ha resultat que era molt fàcil de ferir.

Ho diuen les estadístiques i ho expliquen els professionals que els tracten: nanos que amb prou feines han sortit de l’ou se senten assenyalats i culpabilitzats per maldats que necessàriament no han pogut cometre, o que es perceben acusats de no voler cedir uns privilegis que encara no han conegut. Per a aquests xiquets, és molt fàcil deixar-se convèncer pels missatges de l’anomenada masclesfera: és clar que no és culpa teua, homenet, això és el que et vol fer creure l’adoctrinament feminista; et parlen de privilegi masculí quan són elles, les dones, les que acaparen cada vegada més i més poder, també el de negar-te sexe quan elles en són les principals instigadores: qui és aquí la víctima?, quin privilegi és aquest?

Cadenes de raonament com aquestes les podeu llegir en un llibre temàtic que us recomano: Men wo Hate Women, és a dir, homes que odien les dones, del 2023, amb el subtítol “Incels, artistes de la seducció i altres subcultures misògines en línia”. L’autora, Laura Bates, es va infiltrar durant un any en fòrums que professen i fomenten l’odi a les dones, a qui consideren la font de totes les seues frustracions… sexuals, perquè d’això tracta tot el seu món: de [no] sucar el melindro. La teoria és que les dones sempre volen sexe, però només amb el 20 % dels hòmens més atractius, alhora que rebutgen el 80 % dels desgraciats com ells, a qui neguen el mateix dret. Doncs entre les mil subtilitats d’Adolescència, també assistim a una teorització magistral i obscenament precoç d’aquesta idea que les dones deuen alguna cosa als hòmens bons, pel mer fet que són bons, pel mer fet que les tractin amb consideració.

La masclesfera i els seus influenciadors són com les humitats a casa: si tens nois, és segur que se’ls hi colaran al mòbil pel mínim porus per on puguin passar. L’altra cosa és la resistència que s’hi trobin, que és on som. Com tothom, jo també m’hi he trencat el cap, i remuntant el fil he arribat al punt en què comença la vida en línia de la canalla, que també és quan comença l’exposició a uns continguts diferenciats: a les noies, les bombardegen amb estereotips sobre allò que el món espera d’elles; a ells, els criden a l’acció, la competició i la dominació sense treva. És a dir, la mateixa merda amb què la societat els pressiona fora de línia. En fi, si a l’era analògica la fórmula ens va anar regular, no sé què n’esperàvem de la seua exacerbació en digital.

PS: Per cert, parlant de radicalització a les xarxes: l’extrema dreta, en la seua línia i obsessió, va voler fer córrer que Adolescència s’inspirava en el cas d’un nano fosquet, però que els guionistes, uns wokes rematats, el van canviar per un de blanquet: una bola més, ja coneixem els seus mètodes. En aquest sentit, val la pena recordar un detall: la masclesfera té l’origen en els teclats d’hòmens blancs, instruïts i occidentals, i el pas del temps sembla que no ha fet canviar gaire la cosa. Com observa Laura Bates: “Ens costa pensar en els hòmens blancs heterosexuals com un grup homogeni, però ens resulta senzill quan pensem en un altre tipus de persones.” No res, per a qui hi vulgui fer un parell de voltes.

“Era impossible de preparar-nos per a acceptar que els feixistes fóssim nosaltres”, escriu la periodista Ielena Kostiutxenko (Iaroslavl, Rússia, 1987) en una de les darreres pàgines d’El meu país estimat. Cròniques d’un país perdut, una obra periodística excepcional que la Segona Perifèria ens ofereix en català. Kostiutxenko, periodista precoç i compromesa, deixeble de l’enyorada Anna Politkòvskaia i del Nobel de la Pau Dmitri Muràtov a Nóvaia Gazeta, s’endinsa en el món dels exclosos del sistema en la Rússia de Putin, i ens els retrata amb una cruesa i una sensibilitat que commouen. Els seus reportatges obren una llum en la tenebra per a donar veu als qui no en tenen, ja siguin joves marginats, prostitutes de carretera, pobles indígenes del nord de Sibèria maltractats, nens orfes o mares de Beslan que encara exigeixen justícia.

I descriu, gairebé sense adonar-se’n, la deriva del seu país cap al feixisme, que culmina amb l’esclat de la guerra i la invasió d’Ucraïna, i que lamenta no haver sabut anticipar. Va llançar-se a explicar la guerra i Putin la va assenyalar: els soldats russos tenien ordre de matar-la i es va exiliar, a contracor, deixant la mare i la germana dins la seva (malgrat tot) estimada Rússia. S’ha sobreposat a un intent d’enverinament i al dolor i la ràbia pel fet que la mare hagi estat víctima de la propaganda de Putin. En parla en aquesta entrevista, que fem a la redacció. Arriba esgotada per un viatge llarg (no pot dir on resideix, per seguretat) i una agenda molt atapeïda. I, tanmateix, es buida a cada resposta; tanca els ulls, sovint li cal agafar aire, i tria les paraules com si les recollís d’un pou de dolor molt profund que duu al damunt i que necessita explicar al món.

—Com us sentiu vivint a l’exili? 
—Algú em va dir una vegada que viure a l’exili era com tenir una fractura oberta. I és cert. És molt dur, especialment essent part de Rússia, perquè abans compartia el meu destí amb els lectors; teníem una realitat comuna. Ara això ja no és tan comú. La meva mare viu a Rússia i la meva germana també. La mare té setanta-set anys, en farà setanta-vuit el mes que ve. No sé quant de temps podrem passar juntes. En teoria, ara hauria de viure a prop seu, passar-hi molt de temps, i en canvi ens veiem potser una vegada l’any, dues si tenim sort. Quedem en tercers països, però no és fàcil ni per a ella ni per a mi. També he conegut gent increïble que mai no hauria conegut si no fos per l’exili. He après molt. He pagat un preu molt alt, però, així i tot he après molt.

—Teniu contacte diari amb la mare i la germana? 
—Sí, cada dia. I tant. La mare viu a Iaroslavl i la meva germana a Moscou. Treballa a les restes de Nóvaia Gazeta. Quan va començar la invasió a gran escala, va passar del departament de fotografia al d’investigació, i ara fa recerques. I n’estic molt orgullosa.

—Però no poden publicar res. 
—No tenen llicència de mitjà, no poden editar cap número, la web és blocada… Però, tot i això, troben maneres de fer arribar la informació als lectors. Ho fan per Telegram i amb versions en PDF, que és una bogeria. La gent imprimeix els PDF en paper, literalment.

—Com en una dictadura. 
—Sí. Vull dir, és com el samizdat, en temps soviètics, quan la gent s’imprimia els texts. Doncs això fan a Rússia quan volen llegir Nóvaia Gazeta.

—I com ha evolucionat la comunicació amb la vostra mare d’ençà que sou a l’exili? 
—Els primers dies de la invasió a gran escala van ser molt durs. Jo era a Ucraïna, fent cròniques, i ella em trucava per dir-me què veia i què sentia, perquè es pensava que ho sabia més que no pas jo Una vegada em va telefonar quan havia estat tot el dia en un dipòsit de cadàvers a Mikolàiv. Allà vaig veure els cossos de dues germanes, una damunt l’altra. La petita tenia tres anys, la gran disset. Les havia matat l’artilleria russa… [fa una pausa, agafa aire]. Aquell mateix dia em va trucar i va tornar a dir-me que la guerra era justificada. I jo vaig fer una cosa molt lletja, que no em perdono: vaig copiar totes les fotos del dipòsit que tenia al mòbil i les hi vaig enviar. Ella em va respondre amb alguna cosa sobre “danys col·laterals necessaris”, o alguna bestiesa semblant. I aleshores vaig pensar que havia de tallar la comunicació amb ella. Que ja no era la meva mare…

—Parlava com si fos la veu del govern rus… 
—Sí, exactament. Aquells dies em parlava com si fos la televisió. Repetia frases de la tele constantment. Vaig pensar: “No puc més.” Però després vaig començar a reflexionar. Puc trencar la comunicació, sí, però… de debò vull perdre la meva mare per culpa de Putin? Vull que sigui ell qui me la prengui? No. De manera que vaig continuar parlant-hi. Al principi cridava molt, molt fort. I després em vaig adonar que també era culpa meva, que no la volia escoltar. Per què cridava cada vegada que obria la boca? Vaig començar a escoltar-la. I això hi va ajudar. Ella també em va començar a escoltar. I un dia em va telefonar i em va dir que ja no creia que aquesta guerra fos justificada i que s’havia d’aturar com més aviat millor. Em va preguntar: “Volies que ho entengués, oi? Doncs ara ho entenc. Què puc fer per aturar aquesta guerra?” I aquesta… és una pregunta molt difícil.

—Una pregunta difícil de respondre… 
—Sí. I aquest nou coneixement, això que ha après, l’ha deixat molt més sola. Perquè no en pot parlar ni amb les amigues ni amb les veïnes. No se’n refia prou. La seva vida, clarament, s’ha fet més complicada. Un dia li vaig preguntar: “Si poguessis tornar enrere, preferiries no saber tot això que saps ara?” I em va dir que no, que preferia saber-ho. Ara parlem cada dia. I també amb la meva germana. Les condicions en què treballa són inimaginables. No pot planificar res més enllà de l’endemà; té el risc de ser detinguda cada dia. De manera que viu al dia… No planifiquem gaire, ara.

—Dieu d’aquest llibre que són cròniques d’un país perdut. Penseu que Rússia està perduda?
—Crec que ha perdut el rumb, ha perdut el sentit d’ella mateixa. I jo també l’he perduda. És un joc de paraules, però em sembla que és així.

—Vau haver de fugir-ne per la feina que fèieu com a cronista de guerra. 
—Sí, vaig sortir del meu país per cobrir la guerra, però en aquell moment no em pensava que ja el deixava.

—Ja no hi vau poder tornar. 
—Exacte. I aleshores encara no ho sabia.

VilaWeb In English | Yelena Kostyuchenko: “I won’t let Putin take my mother from me”

—Un dia us van avisar que l’exèrcit rus us volia matar. 
—Bé, va ser com… [riu amargament, sospira] Hi ha un acudit rus que diu: un home va al dentista i li diu: “Vull que m’arranqueu aquest queixal.” I el dentista li respon “Cent dòlars.” I l’home contesta: “Cent dòlars per cinc minuts de feina?” I el dentista: “Bé, us la puc arrencar molt lentament.” [Torna a riure.] Doncs jo ho vaig haver d’anar entenent molt a poc a poc… Vaig sortir de Rússia amb una sola bossa: un casc, una armilla antibales, un jersei de la mare “per si de cas”, uns pantalons, mitjons i llibretes. Res més. Vaig començar a escriure cròniques. I la segona setmana, quan ja havia enviat el segon article a Nóvaia Gazeta, van sortir notícies que el parlament havia aprovat una llei que convertia en delicte –penat fins a quinze anys de presó– qualsevol informació que contradigués la versió oficial del Ministeri de Defensa. I vaig pensar: merda. Allò que més em preocupava, aleshores, era si publicarien el meu reportatge. Si no l’haguessin publicat hauria plegat. Els vaig trucar i em van dir que hi rumiaven. Al cap de poques hores, em van tornar a trucar i em van demanar si estava d’acord que el publiquessin. Vaig dir que sí. I la meva mare diu que aquell va ser el moment decisiu. Va dir: “Si m’estimessis més que la teva feina, hauries dit que no i hauries tornat a casa.”

—Ostres. 
—Però no era una decisió real. Si treballes de periodista tota la vida, si vas a un país que ha estat atacat pel teu, si vas a veure gent que és assassinada per la teva gent, no pots restar en silenci. Jo no podia. Per tant, vaig dir que sí. Vam publicar el reportatge. I vaig entendre que, a partir d’aquell moment, si tornava a Rússia probablement m’empresonarien. I ho vaig acceptar. Alguns amics ja eren a la presó. Sabia que podria sobreviure. Vaig continuar treballant: vaig anar a Mikolàiv, vaig anar a Kherson, que aleshores era ocupada. Després volia anar a Mariúpol, que encara resistia. El dia abans d’agafar la carretera cap a Mariúpol, un company em va trucar i em va dir que les seves fonts li havien confirmat que als controls militars tenien informació meva, la meva fotografia i ordres de no detenir-me, ni arrestar-me, sinó matar-me.

—Què vau sentir?
—Vaig sentir molta ràbia, perquè volia anar a Mariúpol. Sabia que hi passava alguna cosa. Sabia que la ciutat era destruïda i els seus habitants, també. Que allò era l’escena d’un crim a gran escala. Em vaig quedar un dia més a l’hotel, cercant una altra ruta per a arribar-hi. No la ruta principal, sinó una altra. Però en aquell moment, només n’hi havia una de possible, ocasionalment. I vaig entendre que no tenia cap oportunitat [sospira, li costa de parlar]. Vaig pensar d’anar-hi igualment. Però jo no condueixo, i vaig ser conscient que hi hauria d’anar amb el cotxe d’algú altre. I que si em mataven, tampoc no perdonarien els altres.

—Que hauríeu posat en perill la seva vida…
—La meva vida la puc arriscar, si vull. Però la dels altres? No. I vaig decidir que no ho podia fer. Vaig sortir d’Ucraïna. El meu redactor en cap, en Muràtov, em va demanar que no tornés a Rússia immediatament. Em va dir que m’esperés una mica, que potser la situació es calmaria. I vaig pensar que d’acord. I, de fet, feia temps que volia escriure un llibre…

—Feia molt de temps?  
—Sí. I amb aquesta guerra vaig tenir la sensació que el trencaclosques es completava. Que ara ja sabia què volia dir exactament. Vaig començar a escriure’l. Després vaig tornar a trucar a en Muràtov, i em va dir que encara no era el moment. Llavors vaig decidir d’afegir-me a Meduza [un diari fet per periodistes russos exiliats, amb seu a Letònia]. Tenien oficina a Berlín. Em vaig traslladar a Berlín i vam veure clar que jo havia de tornar a Ucraïna. Vaig anar a Munic, al consolat, a demanar el visat. I, de tornada, em vaig començar a trobar malament.

—I vau sospitar que us havien volgut enverinar.  
—Al principi no ho vaig sospitar. Vaig pensar que tenia covid una altra vegada. Els símptomes no hi coincidien del tot, però ja se sap que la covid pot ser estranya. Vaig anar a cal metge. Durant dos mesos i mig van investigar què tenia i al final em van dir que potser m’havien enverinat i van avisar la policia. I a partir d’aquell moment vaig entendre clarament que no podia tornar a Rússia mentre Putin fos al poder, mentre aquesta gent continués decidint. Però m’obsessiona pensar que ho podria fer.

—Què voleu dir?  
—Vull dir que cada segon de la meva vida sé que puc comprar un bitllet i volar a Moscou ara mateix.

—Deu ser molt dur.  
—És una bogeria. Completament.

Podeu comprar ‘El meu país estimat’ a la Botiga de VilaWeb

—Al llibre dieu que Rússia s’ha convertit en un estat feixista.  
—Et puc explicar com vaig arribar a aquesta conclusió. La primera vegada que ho vaig pensar fou el 2013. Es va aprovar la primera llei contra la comunitat LGBTI, i en el text s’hi deia que nosaltres érem socialment desiguals respecte dels altres. I ja sabeu com funciona tot plegat: dividir la societat en grups i declarar-ne un d’inferior forma part de la definició de feixisme. I vaig pensar: potser sí que tenim feixisme. Però després vaig mirar calmar-me i vaig pensar: bé, és només el nostre parlament –que, tot sigui dit, ni tan sols l’hem escollit realment. Podem dir que tot el país és feixista només perquè un parlament, que obeeix directament Putin, aprova aquesta llei? Potser no. Però, més endavant, quan vaig fer un reportatge sobre una institució psiquiàtrica, que en parlo en un capítol del llibre…

—I que descriviu com un camp de concentració.
—Sí, i al tercer dia vaig adonar-me que allò que escrivia era una crònica d’un camp de concentració. A partir d’aquell moment, ja no vaig poder negar que existia el feixisme. Així i tot, no vaig fer el pas següent en el raonament; perquè, coneixent la història, sabem que el feixisme sempre acaba en guerra. No és una qüestió de pau ni de prosperitat, sinó de por i de guerra. Però no vaig veure venir aquesta gran guerra. Muràtov sí que ho va veure; al discurs del Nobel de la Pau ja en parlava…

—Us va sorprendre molt, doncs, el dia que va començar la guerra d’Ucraïna.  
—Sí, molt. Quan Putin va reconèixer la independència de les repúbliques populars de Lugansk i Donetsk, em vaig preguntar què pensava fer. Jo creia que tot anava contra l’OTAN, no pas contra Ucraïna. Imaginava que hi enviaria tropes, com ja ho havia fet abans, però ara obertament, i que després faria un xantatge al món dient: “Si no feu el que vull, avançaré.” Però no vaig pensar mai que bombardaria Kíiv.

—Què significava això per a vós?
—Per a mi, com a russa, era impensable. Bombardar Kíiv! Ucraïna era el nostre veí de més a prop. Kíiv era, gairebé, una ciutat sagrada. Pensar que avions russos la bombardessin… no ho hauria imaginat mai. I no m’ho vaig imaginar fins que no me’n vaig adonar: la primera setmana de guerra no em podia creure que fos real. Jo ja era allà, jo ja treballava, ja veia la gent. Em semblava que vivia dins un malson continu, un deliri. I esperava despertar-me en qualsevol moment.

—Dieu al llibre: “Era impossible de preparar-se per a acceptar que els feixistes érem nosaltres.”  
—Encara em costa molt de reconèixer que a Rússia hi ha feixisme. El meu avi va combatre el feixisme [se li trenca la veu, s’emociona]. Sempre vaig pensar que, com que l’havíem vençut, això ens hi feia immunes. Però ara veig que no. Ningú no hi és immune. Cap cultura, cap país. Mireu què passa arreu del món: aquest tomb cap a l’autoritarisme, més i més gent autoritària al poder… Fa por. Crec que Rússia ha començat una onada molt gran i encara no n’entenem les conseqüències.

—I ara veiem Trump acostant-se a Putin.  
—És una catàstrofe. Fa poc era als Estats Units i vaig parlar amb molta gent. Per a mi ha estat molt instructiu ser-hi en aquest moment. Veure com comencen a canviar les coses, com els periodistes comencen a censurar-se…

—Hi trobeu semblances amb Rússia?  
—Sí. És com mirar una nova versió d’un film dolent que no vols veure però que igualment et mires. I reaccions que abans pensava que eren específiques de Rússia –la nostra història, el drama soviètic, la repressió…–, ara veig que no són exclusives. Són les reaccions de qualsevol persona que té por.

—Tot i el pessimisme, aconseguiu de trobar llum i vida fins i tot en les situacions més fosques. Com ho feu?  
—Procuro fer servir tota la paleta. La vida és complicada, les persones són complicades. No crec en bons i dolents. Som una barreja de tot. I la vida també. Fins i tot a l’internat psiquiàtric, on les condicions són inhumanes –no tenen drets, viuen i moren allà, esterilitzen dones contra la seva voluntat–, fins i tot allí la gent prova d’estimar-se. Comparteixen històries d’amor. Perquè la gent ho necessita. Jo també.

Ielena Kostiutxenko (fotografia: Enric Galli).

—I recolliu l’oralitat d’aquesta gent per a transmetre ben bé com s’expressen, què senten.  
—Sí. El meu editor, Nugzar Mikeladze –a qui dedico el llibre–, em va dir que la millor història és la que no s’explica. Perquè allà és on hi ha el punt cec. I quan escric, penso: què no sé? Què ignoro completament? I com que sóc una persona ben ordinària, normalment tinc els mateixos punts cecs que tothom. Llavors hi vaig. I crec que, per entendre com funciona un sistema –sigui petit, o sigui un país–, no cal parlar amb qui hi és dins, sinó amb qui n’és fora. M’acosto a aquesta gent. Sovint sóc la primera periodista que els escolta. La primera que es pren les seves paraules seriosament. I m’hi quedo tant com em deixen.

—Recordo una escena del capítol sobre l’escola de Beslan: els càmeres de televisió evitaven d’enfocar les dones que hi protestaven, treballaven amb el rostre impassible, concentrats en la feina. El paper dels mitjans és una part important del problema.
—Sí que ho és. I crec que nosaltres, els periodistes, hem fallat a la nostra gent de moltes maneres.

—Us hi incloeu?  
—I tant. Jo, com molts periodistes de Rússia, pensava que ser bon periodista volia dir no involucrar-te, no tocar res, mantenir-te per damunt. Que si t’hi acostes massa et taques. Però crec que això és un error. El deure professional, que pot ser difícil de complir a Rússia, no anul·la el deure civil. I nosaltres, que sabíem coses, hauríem pogut veure créixer el feixisme abans que la resta. I l’hauríem hagut de combatre, no tan sols descriure’l. Sí, també he fallat.

—Però heu combatut, sou activista LGBTI. Vau decidir de fer les dues coses alhora: informar i reivindicar.  
—No pas al començament. Quan em vaig fer activista, vaig voler separar totalment les dues facetes. Pensava: “Si sóc activista LGBTI, no he d’escriure sobre la meva gent. Que en parlin els heterosexuals, ells també poden ser objectius” [riu]. Creia aquestes bajanades. Però després vaig entendre que jo sí que podia escriure sobre la meva gent. I que ser lesbiana no vol dir no ser objectiva. Involucrar-se no vol dir deixar de ser objectiu. Vol dir deixar de ser passiu. I avui, amb el món que tenim, no ens podem permetre de ser espectadors passius. No n’hi ha prou.

—Vau voler ser periodista després de llegir Anna Politkòvskaia. I vau acabar treballant amb ella. Què va significar per a vós?  
—No ho puc ni descriure. M’ho va donar tot. Em va donar una professió. Em va donar Nóvaia Gazeta. Em va donar la vida que visc ara. Em va canviar la vida completament, sense saber-ho. I em sap molt de greu no haver estat prou valenta per acostar-m’hi i donar-li les gràcies. Sempre pensava que hi hauria temps. Que un dia seria una bona periodista i li podria dir: “Gràcies. No ho saps, però has fet una cosa molt gran per mi.” Però no en vaig tenir mai l’oportunitat. Els nostres despatxos eren molt a prop. Quan era a la redacció, hi havia sempre una cua de gent que volia parlar amb ella. Quan no hi era, anava a la seva taula i li deixava pomes. Una vegada em va enxampar i vaig fugir, simplement. Em van contractar com a redactora el primer d’abril de 2006. I el 7 d’octubre d’aquell mateix any la van assassinar. No li vaig arribar a dir mai com n’estava d’agraïda. Però espero no cometre més aquest error. A Nóvaia Gazeta vaig aprendre això: no saps quant de temps et queda, i si estimes algú, si odies algú, si tens res a dir-li, digues-l’hi ara mateix.

—Dieu al llibre: “Quan tinc por, corro cap endavant.” No teniu por?  
—Rarament. I quan en tinc, sé que en tinc menys que molta altra gent. No pots comparar emocions, però pots demanar als altres com viuen la por. I jo entenc que la meva és més petita. No sé per què. Potser és biològic. Per això detesto que em diguin: “Ets tan valenta…” Ser valent no és tenir poca por, és superar-la. I jo, si tinc por, continuo fent el que faig fins que em sento millor.

Quan algú –Espanya, per exemple–, ha d’imposar la seua bandera a la força és bo de ser conscients que amb aquest gest ja ha perdut bona part de la batalla per al cor dels ciutadans.

Aquest és, exactament, el cas que tornem a viure aquests dies amb la denúncia que l’extrema dreta espanyola ha presentat contra l’Ajuntament de Verges i la batllessa, Diana Canals (CUP), perquè a la casa de la vila no s’exhibeix la bandera espanyola.

Una bandera no és tan sols un tros de tela de colors. És un receptacle emocional, un símbol que condensa sentiments sovint complexos d’identitat, pertinença i memòria col·lectiva. I de projecte de futur, també. Quan mirem una bandera que sentim com a pròpia, no hi veiem simplement un disseny, sinó que hi projectem tota una història compartida, uns valors, unes esperances, fets que hem viscut, la gent amb qui els hem viscuts. I és precisament aquesta dimensió emocional que fa que les banderes, essent un simple tros de tela més o menys ben dissenyat, siguen tan poderoses.

Ací rau la paradoxa de la imposició: l’emoció no es pot forçar. Espanya pot obligar a penjar la seua bandera, però no ens podrà obligar mai a sentir-la com a pròpia. Pot imposar el símbol, però no el significat. I encara menys l’emoció. Quan qualsevol de nosaltres mira una bandera espanyola –o francesa, al nord– imposada per llei a l’ajuntament del nostre poble, no hi veiem un símbol d’unitat, sinó un recordatori de subordinació. I amb això l’obligació legal aconsegueix exactament l’efecte contrari del que pretén: en compte d’acostar-nos, ens allunya.

Les banderes tenen veu. Amb els colors voleiant al vent, ens parlen d’històries col·lectives, d’identitats compartides, de somnis i de lluites. Però tan sols poden parlar quan són hissades voluntàriament, quan són el fruit d’una decisió lliure i col·lectiva de la gent. La bandera que s’imposa amb amenaces és una bandera emmudida, reduïda a la dimensió més burocràtica i menys emocional. És com una cançó que algú et força a cantar: per molt bonica que siga la melodia, en aquestes circumstàncies únicament sona a obligació.

Per això és tan gran la diferència emocional entre les banderes que omplen els balcons per decisió dels propietaris –siguen quines siguen– i les banderes que pengen per obligació en alguns edificis oficials. Les primeres són l’expressió d’un sentiment viu, d’una aspiració compartida. Les segones són simplement el compliment aporegat d’una normativa, percalina buida de la passió que fa que una bandera siga més que un objecte, que ens cause emoció.

De sempre, però més encara des que ha començat el procés d’independència del Principat, l’espanyolisme és víctima d’una inseguretat crònica que el fa ser especialment agressiu. Per això la reacció que té arran de qualsevol qüestionament dels seus símbols és sempre la mateixa: recórrer a la força, a la violència. És la reacció d’un nacionalisme que sap que ha perdut la batalla de les emocions i que solament li resta el recurs de la coacció.

Ells no ho entendran mai, però el cas és que mentre l’espanyolisme continue creient –com creu cegament– que pot imposar per llei allò que no aconsegueix que siga assumit per convicció, no farà sinó eixamplar la distància emocional amb milions de ciutadans de l’estat espanyol, de l’estat que ara porta el seu nom. Perquè, al capdavall, obligar a exhibir una bandera és la millor manera de buidar-la de significat. I quan el símbol es buida no en resta res més que un drap discret, un tros de roba penjat d’un pal.

 

PS1. L’article és d’ahir, però ha tingut un gran impacte per allò que explica i per la manera com ho explica. La nostra cap de redacció, Esperança Camps, relata en aquest text la seua experiència amb el càncer i amb una cosa tan quotidiana i normal com els cabells, els seus cabells. És un text extraordinari, que si no l’heu llegit us el recomane molt vivament.

PS2. Recomane també una altra opinió d’avui. Adolescència és una sèrie impressionant que s’emet amb un èxit enorme i que ens obri els ulls a un món que els adults hem de reconèixer per força que ignorem massa. Marta Rojals, amb aquell nas tan fi que té per a captar què passa al carrer, ens fa una reflexió important: “Els nens que odien les nenes”.

PS3. Ielena Kostiutxenko és una periodista russa que fa honor a la professió. S’acaba de publicar la versió catalana d’un llibre seu duríssim, El meu país estimat. Cròniques d’un país perdut. I n’ha parlat, del llibre i dels sentiments tan profunds que traspua, en aquesta conversa amb Josep Nualart Casulleras: “No deixaré que Putin em prengui la mare”.

PS4. Can Putades acumulen 113.000 seguidors a Instagram i més de 67.000 a TikTok, formen part de Som Eva i ja han fet dues temporades del pòdcast de 3Cat No cardis. Ara acaben de publicar De la Garrotxa a Can Putades, en què s’obren en canal per explicar-nos la història de la seua amistat i descobrir-nos que viure de les xarxes socials no sempre és un camí de roses. Alba Tebar i Albert Salamé les han visitades i han fet aquesta entrevista: “Ens vam abandonar com a amigues, ho fèiem tot per la feina”.

No s’hi pot entrar amb sabates de carrer, a Can Putades. Per tant, ens donen unes sabatilles d’estar per casa: unes de la parella de l’Ona per a l’Albert, i unes de la Joana per a mi. Una vegada ben calçats, entrem al pis que va començar essent d’unes estudiants de la Garrotxa que acabaven d’arribar a Barcelona per anar a la universitat, i que cinc anys després s’ha convertit en un dels pisos catalans més famosos a les xarxes socials.

Can Putades acumula 113.000 seguidors a Instagram i més de 67.000 a TikTok, formen part de Som Eva i ja han fet dues temporades del pòdcast de 3Cat No Cardis. Ara acaben de publicar De la Garrotxa a Can Putades (Cossetània), on s’obren en canal per explicar-nos la història de la seva amistat, i descobrir-nos que viure de les xarxes socials no sempre és un camí de roses. També s’hi donen tot de consells sobre compartir pis, l’amistat i com defensar el català a les xarxes socials. Un llibre amè que et permet de posar-te dins les vides i els caps de Núria Simón, Ona Jou i Joana Cabratosa.

—Al llibre us obriu en canal i us mostreu vulnerables. Confesseu que vau tenir èpoques en què no us agradava viure juntes, que us sentíeu pressionades per haver de crear contingut, que no sabíeu gestionar la pressió de ser cares visibles… Com ho vau superar?
—Núria Simón [N.S.]: Crec que vam esperar molt a parlar-ne, però com que ho fèiem tot tan juntes, era complicat de dir “Us estimo molt, però hi ha alguna cosa que falla.” Al final vam dir: “O fem alguna cosa o se’ns n’anirà tot a la merda.” Ens havia canviat molt la vida de manera molt ràpida i ens va costar d’assimilar-ho. I en lloc de donar-nos suport entre nosaltres, ens putejàvem una mica… Quan realment totes tres estàvem en la mateixa situació i érem les que millor ens podíem entendre. Finalment, vam fer el clic, però és una cosa que encara anem gestionant dia a dia.

—Joana Cabratosa [J.C.]: De fet, escriure el llibre va ser un procés molt terapèutic per a nosaltres. Ens vam posar a parlar sobre problemes dels quals no havíem parlat i vam adonar-nos de la necessitat d’afrontar-los per evitar que se n’anés tot a la merda. Perquè si no teníem ganes de veure’ns, es notava quan ens posàvem davant la càmera a gravar els vídeos. Crec que cada setmana som més bon equip i més bones amigues.

—De fet, dues de vosaltres vau necessitar anar al psicòleg per a afrontar-ho…
—J.C.: La Núria i jo ho vam necessitar. La feina de creador de contingut és molt nova, té moltes implicacions emocionals que potser la gent que no hi treballa no coneix. Si no estàs bé emocionalment, costa molt de fer bé la feina. Costa molt de fer riure els altres si tu no ets feliç. 

—N.S.: Jo sóc molt pro psicòlegs, i hi continuo anant. M’ha ajudat molt, sobretot al principi, quan començàvem a anar a molts llocs convidades, perquè em qüestionava si realment mereixia el que ens passava. Gravar-nos sempre havia estat el nostre hobby, i de cop es va convertir en un moment en què ho passava fatal. L’hora abans de gravar entrava en bucle de pensar que no ho sabia fer o que no ho volia fer, amb angoixa i ansietat. 

—J.C.: Sobre això de gravar-nos, vam descobrir que era una cosa que a totes ens passava i que no ens havíem dit. 

—N.S.: I en el moment en què ho vam dir, ens va deixar de passar. De sobte, era tot molt senzill. 

—Ona Jou [O.J.]: La majoria de problemes que hem tingut amb la creació de continguts, han estat perquè no hem pensat que les nostres amigues, com que també eren companyes de feina, ens podien ajudar en aquest sentit. 

—Moltes vegades, el pitjor enemic som nosaltres mateixes, amb les inseguretats i les autoexigències que tenim, com ara la síndrome de la impostora, que expliqueu al llibre. Costa d’acceptar que et mereixes que et vagi bé?
—J.C.: Clar, hi va haver un punt que ens va canviar la vida i podíem accedir a llocs, a productes i a serveis que no ens havíem imaginat mai. I dèiem: “Per què nosaltres sí i l’altra gent no?” Vam trigar força temps a fer el clic i adonar-nos que feia tres anys que penjàvem cada dia coses per poder tenir això que teníem, que ningú ens ho havia regalat, que ens hi havíem esforçat moltíssim. 

—O.J.: Quan tornàvem als nostres pobles, la gent ens deia: “Apa, tot el que t’han regalat, eh?” Sembla que la recompensa només pot ser monetària. I nosaltres, els primers anys, les úniques recompenses que rebíem eren amb esdeveniments i amb coses que eren superxules, que ni pagant no pots aconseguir. I era estrany. De dir, bé, potser tu tens un sou de 2.000 euros i jo no el tinc, però tinc altres coses. En fi, han estat tantes les reflexions…

—N.S.: També que la gent ens tractava diferent. Com si fóssim algú molt important, cosa que no entenia ni entenc avui. I no m’entrava al cap aquest canvi de vida tan radical. 

—Vau créixer a les xarxes socials molt de sobte?
—J.C.: Vam créixer uns cinquanta mil seguidors o setanta mil en qüestió de mesos, en menys d’un any. I justament llavors ens van aparèixer les ofertes de feina i ens vam adonar que podríem viure d’això. 

—N.S.: Anàvem a pinyó fix. I estàvem fent la feina molt ben feta, perquè estàvem en el nostre millor moment, però….

—O.J.: …va ser llavors quan ens vam abandonar com a amigues. Ho fèiem tot per la feina, i ens veiem tantes hores per la feina, que quan em discutia amb la meva parella, no em venia de gust explicar-los-ho.

Podeu comprar ‘De la Garrotxa a Can Putades’ a la Botiga de VilaWeb

—Hi ha gent que defensa que ser creador de contingut no és una feina. Què els diríeu?
—O.J.: Els diria que segurament no és una feina com la que tenen, que potser no és una feina tan important i de tanta primera necessitat com un metge, o un infermer, però que feina en fem, hores hi dediquem, i una recompensa econòmica obtenim. Per tant, feina com a tal, és.

—J.C.: El meu pare em va dir: “La teva feina és molt maca, però no la faria ni de conya.” Exposar-te cada dia, que la gent pugui opinar de la teva personalitat, de si tu ets babau, del teu físic… Qualsevol que tingui un compte a les xarxes i hagi tingut un mal dia es pot descarregar amb tu, i això és una cosa que poques feines ho tenen. És una feina dura.

—N.S.: Em sento malament dient que tenim una feina dura. No ho podré dir mai… 

—J.C.: Per a mi, el fet que milers d’anònims puguin opinar de mi cada dia és una cosa que mentalment pot arribar a ser molt dura. Un obrer tindrà una feina física molt dura, però arribarà a casa i mentalment estarà tranquil. Quan jo paro de treballar, no puc parar de pensar en la feina, no puc parar de llegir els comentaris… És un altre tipus de duresa. És una feina somiada, però en molts moments pot ser dura.

—Quina és la crítica que més es repeteix? I la que us fa més ràbia?
—O.J.: Quan ens diuen que ens regalen coses. És cert, em regalen coses, però no perquè la meva cara sigui maca, sinó perquè és la meva feina. 

—N.S.: Crec que d’aquí a uns anys ja s’entendrà. I, si no, jo sempre dic que estem fent una cosa que qualsevol persona que té un mòbil pot fer. Que pengin vídeos i que ho intentin. 

—O.J.: Una altra cosa que hem hagut de treballar molt és la vergonya. Perquè les primeres setmanes eren molt divertides, en fer-nos virals, però quan arribaves a casa, al teu poble, les mirades que rebies…

—Ara que esmenteu els vostres pobles, on tothom us coneix, al llibre dieu que a vegades hi pot haver una mentalitat més tancada que a Barcelona. Ha estat difícil de normalitzar que sou conegudes pels vídeos que pengeu a les xarxes? Us heu sentit jutjades?
—N.S.: Jo ho vaig portar bastant malament, al principi. Hi tinc un amor-odi estrany. La gent del poble et coneix, i jo estic segura que hem estat les tres tiktokers passerelles, perquè a la Garrotxa no hi havia ningú més. I ara que ha passat un temps, que més o menys les coses ens han anat bé, molta gent de cop et saluda. O de sobte t’escriuen demanant-te que comparteixis una cosa a les xarxes, quan mai no t’havien parlat. Sento que la Garrotxa no ens ha donat suport, i nosaltres hem posat la Garrotxa a dalt de tot. Els mitjans d’allà han passat bastant de nosaltres. Al principi ningú parlava de nosaltres i a la Garrotxa érem les merdes, les que fèiem una cosa rara i sortíem del ramat, i això és la part negativa dels pobles. I ara em fa ràbia que, quan tot ens va bé, sí que mostren interès. Però m’hauria agradat veure’ls fa dos anys o tres. 

—Al principi vau començar Can Putades com una broma i ara s’ha acabat professionalitzant. Es pot viure de les xarxes? Creieu que per sempre?
—J.C.: És la idea! Poder estirar el carro el màxim que es pugui. Mentre les xarxes socials continuïn sent el canal principal, nosaltres tenim moltíssimes idees més. 

—O.J.: No sabem si amb el mateix format o amb les mateixes eines, però juntes, tant de bo. Potser arriba un dia que ja no ens voldran com a paquet. Però en un lloc en voldran a una, en l’altre en voldran a l’altra, i potser juntes farem una història. 

—J.C.: Anem veiem sobre la marxa. Intentem, o almenys, personalment, intento que no em preocupi massa, el futur. Trobarem la manera, perquè l’hem trobada tot aquest temps. 

—N.S.: Igualment, som tres persones que hem estudiat una carrera. Si això mai s’acabés, i no hi hagués res més, tenim el que hem estudiat. I cap problema de tornar a fer de cambreres, com ja hem fet. 

—Al principi éreu cinc integrants, també la Laila i la Berta, que van estar en les primeres etapes de fer-vos virals. Va ser difícil de gestionar que marxessin? Hi manteniu l’amistat?
—O.J.: La nostra amistat amb elles és la mateixa. Potser no és tan intensa perquè no vivim juntes, però amb les meves amigues del poble passa igual: ho són tot per a mi, però no hi tinc la mateixa confiança, o no ho saben tot com elles [la Núria i la Joana]. També hem viscut diferent el moment que va marxar la Laila, perquè era molt al principi, que quan va marxar la Berta, que ja vèiem que anàvem més encaminades, més de debò. Va ser un moment de dir: “Hòstia, de cop i volta som tres i ens quedem sense una peça molt clau.” Va haver-hi un moment d’inseguretat, de pensar que ens faltaria una pota a la cadira. 

—J.C.: Per sort, va coincidir que just quan va marxar la Berta ens van començar a arribar ofertes de feina –que li vam dir a la Berta, eh?, si volia tornar! —, però vam veure que si volíem viure d’això, sent tres ens ho podíem plantejar, però quatre, ni de conya. Amb el temps, vam veure que el fet que marxés la Berta va ser la manera que poguéssim treballar d’això. 

—N.S.: Va ser un cop dur, recordo passar-ho malament en aquella època. Els problemes que vam tenir, en part, veien de la Berta, perquè no vam tenir temps d’assimilar el que havia passat. Pel que fa a la nostra amistat, sento que hem crescut: entens que no cal parlar cada dia, que cadascú té la seva vida i el seu camí, però que igualment podem ser amigues.

—Al llibre veiem una evolució de la vostra amistat durant cinc anys, d’ençà que arribeu de la Garrotxa i us poseu a compartir pis. Com heu canviat individualment i com ha canviat la vostra visió de Barcelona?
—J.C.: La vida ens ha canviat molt. Fèiem coses bastant de poble, teníem un dia a dia molt similar a l’altra gent del poble, i ara el nostre dia ha canviat per complet. 

—O.J.: Igualment, si no hagués existit Can Putades, m’hauria buscat una altra feina a Barcelona per a aguantar-hi una mica més. També hauríem crescut i hauríem canviat. 

—J.C.: També ha canviat la nostra amistat. Abans érem amigues d’allò que entenem com una amistat adolescent, i amb els anys hem guanyat una amistat de més confiança, de més orgull. Orgull de qui som, del que hem construït, de les nostres maneres de millorar-nos. Amb l’amistat hem trobat una manera de viure. Hem evolucionat cap a una mena d’amistat que crec que poca gent té, que tan sols té la gent que treballa amb els seus amics. 

—N.S.: Jo he viscut coses amb elles que mai podré viure amb ningú més, per molt amiga meva que siguis. Per a mi són com les meves germanes: puc criticar-les, però si algú em diu una cosa dolenta d’elles… Mato! [Riuen totes]. A vegades considero que tenim una relació de dependència: si passo un dia sense elles, no paro de parlar d’elles! 

—En l’última entrevista que us vam fer, fa dos anys, asseguràveu que l’únic que teníeu clar és que deixaríeu el pis. Però aquí continueu! Els preus del lloguer són elevadíssims i trobar pis a Barcelona és una quimera…
—O.J.: És que quan vam arribar aquí fa cinc anys, no ens hauríem imaginat mai de la vida que continuaríem en aquest pis! La nostra intenció era pirar, perquè el pis el relacionem amb l’etapa d’estudiants, i tenim ganes de tenir un pis de noies. Però les coses estan fatals. 

—N.S.: Nosaltres som bastant tossudes. I encara que ens ho poguéssim permetre, que tampoc, no em dóna la gana de pagar el que demanen per un pis. O sigui, m’estan estafant. I no vull acceptar-ho. Tenim un lloguer de fa sis anys que està molt bé, que en aquella època era normal, ni car ni barat. I, clar, canviar tot això per un pis que les condicions tampoc siguin molt millors, no ho farem pas. 

—O.J.: Si jo ara com a mare hagués de pagar un pis a Barcelona als meus fills… Què fas? És que pagues pràcticament el doble que abans! Com és possible? Ens passem el dia buscant pis a les webs… I la mare que els va parir!

—Generacionalment, també us preocupa la caiguda de l’ús del català com a llengua habitual entre els joves. Què creieu que podeu aportar com a creadores de contingut en català a les xarxes socials?
—J.C.: Ajudem a normalitzar que hi hagi contingut en català, perquè ja que n’hi ha en castellà de tots els àmbits que tu vulguis, per què no podem consumir aquest mateix contingut en català? A banda, a nosaltres ens agrada de fer valdre el nostre accent, el nostre dialecte, les paraules de la Garrotxa, però també paraules i expressions catalanes que s’estan perdent. Sentim que estem aportant alguna cosa. Recordo com una persona jove d’aparença cani va escriure un insult molt català, potser era “carallot” o alguna cosa així, i ens va fer gràcia que la gent jove faci servir també aquestes paraules i expressions.

—N.S.: Podem demostrar que pots viure d’allò que t’agrada fent-ho en català. Sigui amb la música o creant contingut en català, ara tens la possibilitat.

—O.J.: Que la gent vegi que el català no és ni un idioma carca, ni avorrit, ni de gent gran! Gràcies a la nostra feina, ens hem adonat de la força i el poder que tenim per a mantenir el català i ensenyar que cal salvar la llengua. Però en cap cas no és responsabilitat nostra que la gent el parli. 

—J.C.: És responsabilitat de tots, i si no ens hi posem ja, cada cop que surtin noves estadístiques, aniran a pitjor. 

—Al llibre dieu: “D’ençà que vam arribar a Barcelona, cada dia és un exercici de ‘mantinc el català’.” És una cosa que no esperàveu quan vau arribar? Manteniu sempre el català o a vegades heu llençat la tovallola?
—N.S.: Al principi de venir a Barcelona, jo no tenia cap problema a canviar al castellà, i ho feia molt. Va ser a partir de les xarxes i de les persones de Barcelona, que hem vist que mantenien el català i que la gent els entenia! Perquè vivíem a la nostra bombolla de tot en català, i crèiem que la gent d’aquí que no el parlava era perquè no l’entenia. És una falta de respecte, cap a nosaltres, i cap a Catalunya. Jo, si me’n vaig a viure a Itàlia, el primer que faré és aprendre italià. Però aquí la gent té la possibilitat de plantejar-s’ho, i nosaltres, com a catalans, en part, hem deixat que la gent s’ho pugui plantejar. 

—O.J.: Jo intento de mantenir al màxim el català fins que el meu cap no pot més. Vull dir, faré el màxim que pugui sense fer-m’hi mal, la veritat. Ara, animo a tothom que aguanti el màxim que pugui a mantenir el català. 

—J.C.: Ha d’haver-hi un esforç de tothom: dels catalanoparlants, de mantenir l’idioma, i dels qui no el saben, d’aprendre’l. 

 

The Washington Post · Ishaan Tharoor

Fa gairebé dos anys que l’esclat de la guerra civil capgirà la vida al Sudan. Les batalles entre l’exèrcit del país i un grup paramilitar rival han causat la mort de més de 150.000 persones, i han desfermat la crisi humanitària més greu del món. Es calcula que uns 12 milions de persones han fugit de casa, i que uns 30 milions necessiten ajut humanitari. L’activitat econòmica al país ha quedat aturada del tot, i les principals ciutats del país han quedat reduïdes a poca cosa més que runa.de

La diplomàcia internacional no ha aconseguit posar fi a la guerra en un dels països més grans d’Àfrica, però els darrers esdeveniments al camp de batalla indiquen que el conflicte s’acosta a un punt d’inflexió. Divendres proppassat, les forces lleials al cap de l’exèrcit sudanès (i, de facto, l’estat), el general Abdel Fattah al-Burhan, van prendre el palau presidencial de Khartum, la capital del país, als milicians de les Forces de Suport Ràpid (RSF). Les RSF, un grup paramilitar dirigit pel general Mohamed Hamdan Dagalo, guerriller més conegut com a Hemedti, van expulsar Burhan i els seus aliats de Khartum l’abril del 2023, quan la fràgil aliança entre ambdós comandants militars es trencà definitivament.

Els primers dies de la guerra, les RSF va capturar bona part dels punts més importants de Khartum, com ara el mercat de l’or, les seus de la televisió i la ràdio estatal i els principals ponts de la ciutat. Però aquests darrers mesos l’exèrcit sudanès ha aconseguit de recuperar pràcticament totes aquestes posicions, cosa que havia deixat el palau presidencial com a darrer reducte important de les RSF a la ciutat. La majoria dels combatents de les RSF que continuen a Khartum es troben a l’est i al sud de la ciutat, on controlen un únic pont.

Durant el passat cap de setmana, l’exèrcit sudanès va ampliar l’avantatge sobre els rebels i va recuperar el banc central del país, també a Khartum. Els habitants d’Omdurman, adjacent a Khartum, han denunciat un augment sobtat dels atacs aeris a la ciutat. Aquests darrers sis mesos, les forces de Burhan han guanyat terreny a bon ritme, en part, a causa de les dificultats de les RSF per fer arribar milicians a Khartum, i també gràcies a l’ajut dels drons iranians i turcs. L’exèrcit sudanès ha celebrat la conquesta del palau presidencial, que ha descrit com “un símbol de la sobirania i la dignitat de la nació sudanesa”.

Els documents que revelen com els fabricants turcs han agreujat la guerra més cruenta del planeta

Les conseqüències humanitàries del conflicte han estat tràgiques. Els grups de drets humans han denunciat atrocitats d’ambdós bàndols. Aquest gener passat, el govern sortint de Joe Biden va imposar sancions contra Hemedti i un seguit d’empreses vinculades a les RSF, i va acusar el cap del grup de ser còmplice del “segon genocidi en una generació” al Sudan, en al·lusió al seguit de matances que les RSF i els seus afiliats han comès contra comunitats ètniques no àrabs a la regió occidental del Darfur. Més enllà de la violència, les organitzacions humanitàries han denunciat les dificultats logístiques de fer arribar ajut humanitari a la població civil, atesa la fragmentació del territori sudanès –tant entre els dos principals bàndols del conflicte com entre milícies locals, sovint enfrontades entre si.

Les RSF compten amb el suport encobert de la Unió dels Emirats Àrabs –un mercat important per a l’or extret a les zones controlades pel grup paramilitar– i, fins a cert punt, de Rússia. L’exèrcit sudanès ha rebut el suport d’Egipte, Turquia i l’Iran. Els esforços per aconseguir una treva han fracassat moltes vegades, i els pocs altos-el-foc que s’han arribat a pactar han acabat trencant-se poc després d’haver entrat en vigor.

Burhan i l’exèrcit sudanès sembla que ho tenen tot per a guanyar, però difícilment podran aconseguir una victòria decisiva. Les RSF continuen lluitant a la rodalia de Khartum i controlen àmplies franges del sud i l’oest del país, incloent-hi la majoria de la vasta regió de Darfur. El mes passat, un grup d’oficials de les RSF i els seus aliats van reunir-se a Kenya per establir el marc d’un possible govern paral·lel en les zones que continuen sota el control del grup.

“A la pràctica, el Sudan és dividit en dos: l’exèrcit en controla l’est, el nord i parts del sud-est, mentre que les RSF en controlen l’oest i el sud-oest”, informa Hiba Morgan, periodista d’Aljazeera.

La crisi al Sudan ha causat un efecte dominó a l’altra banda de la frontera, al Sudan del Sud. El fràgil acord de repartiment de poder entre caps rivals s’ha esfondrat, en part, a causa del tall del servei al principal oleoducte que exporta el petroli del Sudan del Sud en direcció al nord. Els governs estrangers han evacuat el seu personal de la capital, Juba, arran de l’esclat d’un nou episodi de violència al país. Un alt funcionari de l’ONU ha advertit que el Sudan del Sud “és a punt de recaure en la guerra civil”.

Tot i l’escalada de la violència i la crisi humanitària, ambdós països continuen essent víctimes de l’oblit internacional. La retallada dràstica de l’ajut exterior nord-americà per part del govern de Donald Trump no ha fet sinó aprofundir una mancança que fa anys que cueja. “Després del primer trimestre, la resposta humanitària col·lectiva de l’ONU al Sudan tan sols ha arribat a un 6,63% dels compromisos acordats, cosa que representa un dèficit de 3.900 milions de dòlars”, assenyalava The Guardian aquesta setmana. “Projectes multimilionaris no han rebut ni un cèntim […] El fons comú per al Sudan també passa dificultats. L’any passat, el fons va recaptar 183 milions de dòlars per al país, dels quals el Regne Unit va aportar gairebé un terç. Enguany, tan sols n’ha recaptat 15,9 milions.”

La suspensió, o eliminació, de la gran majoria dels programes nord-americans d’ajut exterior al Sudan tindrà un impacte profund al país.

“Costa mesurar com serà de devastadora, per al Sudan, la retallada de l’ajut exterior nord-americà. La del Sudan és la crisi humanitària més greu del món, i els Estats Units eren, fins ara, la principal font d’ajut humanitari al país”, explicava fa poc Kholood Khair, fundador del think tank sudanès Confluence Advisory, al portal Middle East Eye.

Khair afegia que l’atenció occidental cap a uns altres punts del planeta havia perjudicat els esforços per reunir fons per al poble sudanès. “Hem vist com països que podrien intervenir en el conflicte han optat per destinar recursos a l’augment de la despesa en defensa, en part a causa de la política de Trump a Ucraïna”, deia. I afegí: “Milions de persones al Sudan sofriran l’efecte de tots aquests canvis a Washington.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Més per Menorca ha fet una crida als partits polítics, amb representació al parlament, a donar suport a la seva iniciativa legislativa per a donar prioritat als residents en la compra d’habitatge. Mig any després de la seva presentació, demà arribar el moment de votar al parlament la proposició de llei per a la prioritat dels residents a l’accés a l’habitatge.

La iniciativa legislativa menorquinista pretén d’atorgar prioritat als residents en la compra d’habitatges, amb la finalitat “d’aturar la pujada dels preus conseqüència de la gran allau de compres de propietats per part de fortunes estrangeres”. La proposta de Més estableix que, en zones declarades en emergència residencial, durant els primers dos anys des que un habitatge es posa a la venda, només podran adquirir-lo persones que acreditin un vincle econòmic, contracte de treball indefinit, o un vincle social perllongat, residència de 15 anys. Si després d’aquest període de temps l’habitatge no s’ha venut, durant els dos anys següents el podran comprar aquells que tinguin un vincle social simple, residència de sis anys. Passats aquests quatre anys, la venda s’obriria a qualsevol persona. A més, mentre estigui vigent la declaració d’emergència residencial, també quedaria prohibida la venda d’habitatges a empreses.

El portaveu de Més al parlament, Josep Castells, ha destacat la importància de la iniciativa: “Tenim damunt la taula una proposta que podria revolucionar la situació de l’habitatge d’aquestes illes, sempre que la resta de partits es posin fil a l’agulla”. Castells ha subratllat que la proposta es troba fonamentada jurídicament i és completament aplicable, desmuntant així les que, segons la seva opinió, són “excuses” basades en el fet que pot contradir la legislació europea. “Si la llei tira endavant recuperarem el dret dels illencs de viure a casa seva”, ha afirmat.

A més, el diputat de Més per Menorca ha relatat que “ja està bé de veure els pobles i les ciutats plens de cases i pisos buits, tancats durant tot l’any, que van agafant pols i que només s’obren durant dues setmanes d’estiu, mentre els residents que volen viure aquí no troben una llar i es veuen obligats a buscar el seu futur en un altre territori”. Castells ha explicat que les conseqüències recauen també sobre l’economia local: “També queden deserts els carrers, els comerços, això implica supressió de llocs de treball i empreses que tanquen”.

En aquest context, Castells ha fet una crida als altres partits polítics perquè donin suport a la proposta i defensin els interessos dels residents de Menorca i de la resta de les Illes: “En aquesta votació, veurem qui està realment al costat dels residents i els qui no”. El portaveu menorquinista ha conclòs que “és el moment que tots els grups parlamentaris demostrin el seu compromís amb els ciutadans d’aquestes illes, que és als que ens devem”.

El PP va eliminant el requisit del català dels processos selectius de les empreses públiques de Palma. Ho ha advertit el PSIB, que ha denunciat l’eliminació del català en les noves convocatòries de selecció de personal d’Emaya, com ja s’ha fet en les de l’Empresa Municipal de Transports (EMT), la Societat Municipal d’Aparcaments i Projectes (SMAP) i l’Empresa Funerària Municipal (EFM).

En els sis processos de contractació que ha posat en marxa l’equip de govern de Jaime Martínez, només es considera el català com a requisit en dos processos, de començament de mandat. Ara ha passat a ser un mèrit amb una puntuació “mínima”. En concret, d’un 1% en dos dels tres processos oberts a Emaya. Però en algunes de les convocatòries a l’SMAP, per exemple, el català no és ni un mèrit.

L’any passat ja es va dur a terme aquesta decisió amb l’EMT i s’ha anat estenent a la resta d’empreses. “Es demostra el poc interès que té el PP en la defensa del català dins de l’àmbit públic”, ha dit el portaveu del PSIB a l’ajuntament, Xisco Ducrós, que denuncia que ha desaparegut de la nit al dia i sense ningú dir res. Critica que el batlle retalli els drets lingüístics dels ciutadans,

L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) ha alertat del risc fort d’allaus a la zona del Ter – Freser, segons l’escala europea de perill d’allaus formada per quatre graus, l’últim dels quals inclou els nivells “fort” i “molt fort”.

A la zona del Ter – Freser, situada principalment al Ripollès, l’ICGC alerta d’una situació primària de neu ventada i d’una situació secundària de neu humida. En el cas de la neu ventada, indica el problema de l’acumulació de neu transportada pel vent.

Les allaus poden ser naturals o accidentals i es presenten en forma de placa de neu seca. Normalment, el perill es concentra a sotavent, en zones favorables a l’acumulació de la neu com canals, depressions, zones de canvis de pendent o sota carenes.

En el cas de la neu humida, el problema és degut a l’afebliment del mantell per la presència d’aigua líquida provinent de fusió o de pluja. Les allaus poden ser en forma de plaques de neu humida o de neu humida sense cohesió. Normalment són allaus d’origen natural.

Si la causa és el sol, es veuran afectades algunes orientacions i cotes. En cas de pluja, afectarà totes les orientacions i a partir de les cotes indicades al butlletí.

Brussel·les s’obre a regular a escala europea els lloguers de temporada. En una conferència avui sobre la crisi de l’habitatge al Parlament Europeu, el comissari europeu d’Energia i Habitatge, Dan Jorgensen, ha dit que està disposat a estudiar “més legislacions” en l’àmbit europeu per abordar l’impacte dels lloguers de temporada en l’accés a un habitatge assequible.

La Comissió Europea no preveu d’adoptar un pla d’acció fins al 2026, ja que enguany es vol dedicar a avaluar la crisi de l’habitatge al bloc europeu i a dialogar amb tots els actors implicats. De totes maneres, Jorgensen ha puntualitzat que si identifiquen alguna mesura sobre l’habitatge que es pugui adoptar ara, no s’esperaran.

La presidenta de la comissió especial del Parlament Europeu sobre la Crisi de l’Habitatge a la UE, Irene Tinagli, ha obert la sessió d’avui advertint que és un “gran obstacle per a la productivitat i el creixement econòmic” del bloc europeu.

“Quan els costos de l’habitatge consumeixen una part desproporcionada dels pressupostos familiars, la gent té menys oportunitats d’invertir en educació, en el seu benestar o fins i tot en la seguretat financera bàsica. Però la crisi de l’habitatge que afrontem avui no és només una qüestió de política i justícia social, també és un repte econòmic fonamental”, ha dit.

Per la seva banda, el president del Comitè Econòmic i Social Europeu, Oliver Röpke, ha defensat que els promotors “sense ànims de lucre”, les cooperatives d’habitatge i les autoritats locals puguin obtenir “tipus d’interès baixos o inclús del 0%”. En concret, ha demanat que tinguin aquest avantatge a través de la nova plataforma d’inversió paneuropea que està preparant el Banc Europeu d’Inversions.

Petició de Collboni

A mitjan febrer, el batlle de Barcelona, Jaume Collboni, va demanar a la Unió Europea que doni “cobertura legal” a les ciutats que regulen el lloguer temporal i que estableixi un “marc regulador de mínims” per tal que les polítiques aplicades a Barcelona siguin el punt de partida.

Juntament amb una dotzena de capitals europees, Collboni també va demanar que les ciutats tinguin “accés directe” als fons europeus per poder-los destinar a la construcció d’habitatge “social i assequible”.

Andorra ha expressat el suport públic a la petició per a aconseguir que el català sigui llengua oficial a la Unió Europea. El síndic general del Principat, Carles Ensenyat, ho ha fet públic després d’haver signat un memoràndum de col·laboració entre el Consell General i el Parlament de Catalunya per a reforçar i oficialitzar les seves relacions i que també ha signat el president del parlament Josep Rull.

Ensenyat ha manifestat que el govern andorrà ha demanat “ajuda activa” en fòrums polítics de caps d’estat i de govern europeus amb l’oficialitat del català, i ha dit que al Principat li aniria molt bé que les directives i reglaments europeus ja arribessin en català i facilitar-ne la transposició. Rull ha subratllat que l’estatalitat d’Andorra dona “unes possibilitats que són extraordinàries” en tot allò que fa referència a la llengua catalana en uns moments en què el domini lingüístic pateix. “Andorra és un referent”, ha dit Rull, que ha manifestat que li agradaria veure projectada la llengua a escala interna, però sobretot internacionalment.

Segons que han detallat tant Rull com Ensenyat, amb el memoràndum es crearan grups de treball conjunts que ajudaran a determinar i a concretar les estratègies i problemes compartits, i es dotaran de mecanismes de suport tècnic per als dos parlaments. En aquest sentit, es podran dur a terme programes de formació per al personal de les dues institucions, a més de l’intercanvi d’informació per explicar situacions compartides i trobar “solucions millors”.

Ensenyat ha assenyalat que en els últims 15 anys les relacions entre el parlament i el Consell General han estat més aviat “febles”, amb la qual cosa de vegades es generen problemes, dubtes o situacions com el tancament de la frontera durant la pandèmia. Rull ha afegit que ja han començat a parlar d’alguns assumptes en els quals es vol aprofundir, com els referents a les relacions frontereres, en qüestions de sanitat, infraestructures, urbanisme i acció climàtica.

La visita oficial de la Mesa del Parlament també preveu una reunió amb la comissió legislativa de política exterior per coordinar els pròxims passos que durà a terme la comissió interparlamentària per al seguiment dels afers transfronterers Andorra-Catalunya.

La consellera de Drets Socials, Mónica Martínez Bravo, ha destituït la directora general i el subdirector de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), Isabel Carrasco i Joan Mayoral, segons que ha avançat El Periódico i ha confirmat VilaWeb.

Fonts del Departament de Drets Socials expliquen a VilaWeb que la destitució es va pactar fa temps i que dimecres es faran públics els noms dels nous càrrecs.

La destitució s’ha fet pública l’endemà de l’emissió del reportatge Fora de joc al programa 30 minuts, que tracta sobre la situació dels menors no acompanyats que han arribat a Catalunya des del 2018, especialment aquells que, en assolir la majoria d’edat, han quedat fora del sistema de protecció, i que personalitats qüestionaven les mesures de la DGAIA.

El reportatge analitza què fan, on van, com es troben i si han pogut regularitzar la situació administrativa. També aborda l’augment del sensellarisme entre aquests joves, les mancances del sistema d’acollida i la creació de xarxes de suport per cobrir aquestes deficiències. A més, tracta els prejudicis i discursos xenòfobs que han sorgit, malgrat que els estudis indiquen índexs de criminalitat molt baixos entre aquests joves.

L’ex-presidenta del PP de Catalunya Alícia Sánchez Camacho ha reconvertit la comissió d’investigació de l’operació Catalunya en un aparador per a fer-se la víctima d’una suposada persecució política. En aquest sentit, s’ha negat a respondre a cap pregunta sobre els àudios de l’ex-comissari José Manuel Villarejo que l’incriminen. “No els reconec. No sé d’on han sortit ni com s’han manipulat o editat. Només reconeixeré àudios sota una cadena de custòdia judicial”, ha dit.

“Que vostès em preguntin aquí sobre la vulneració de les meves comunicacions em sembla…”, ha continuat l’ex-dirigent del PP, que ha assegurat que no recordava res sobre una trobada amb Villarejo. “Jo sempre he actuat d’acord amb la llei. Jo no he fet cap llista [d’independentistes per investigar]”, ha afegit.

Sánchez Camacho ha acusat els diputats de sobredimensionar l’operació Catalunya, que ha posat en qüestió, per “alimentar el relat victimista”. En aquest moment, s’ha posat al centre de la declaració: “A mi m’han perseguit.” Ha tret unes fotocòpies, entre les quals una notícia d’Ok Diario, sobre l’incident del 26 d’octubre de 2017 entre els Mossos d’Esquadra i la policia espanyola a la incineradora del Besòs.

“Lliurament controlat”: com van acabar les dades de l’ANC en mans de la policia espanyola

L’ex-dirigent del PP ha dit que entre la documentació requisada als Mossos hi havia un informe que detallava que l’havien espiada durant mesos amb una camioneta al costat de casa. Sobre això, el diputat d’EH Bildu, Jon Inarritu, li ha preguntat per què no va presentar una querella, com en el cas del dinar enregistrat a la Camarga. “No serveix de res presentar una demanda contra aquesta gent”, ha dit.

“No dedicaré ni un minut més de la meva vida a una estructura fictícia del victimisme independentista”, ha continuat, abans de suggerir que en tot cas se n’hauria de fer una comissió d’investigació.

Enganxada amb Josep Pagès

Un dels moments més tensos de la comissió ha estat en l’intercanvi amb el diputat de Junts Josep Pagès, amb qui s’ha enganxat pels àudios que l’incriminen en la captació de Vicky Álvarez, ex-parella de Josep Pujol Ferrusola. Arran de les evasives de l’ex-dirigent del PP de Catalunya, el diputat li ha reclamat que se sotmetés a un peritatge per a esbrinar si la seva veu és la que apareix als àudios.

La discussió ha pujat de to i Sánchez Camacho ha perdut els estreps, entre crits. “Sóc tan catalana com vostè, per molt supremacista que sigui el seu partit”, ha dit. Pagès li ha recordat un altre àudio de Villarejo, en el qual ella equiparava el tracte dels jueus a l’Alemanya nazi amb els dels espanyols a Catalunya durant el procés.

“No cobrin com a diputats espanyols”, ha esclatat Sánchez Camacho, abans de dir: “Recordo que els ciutadans no independentistes estaven sotmesos a una tensió i a una pressió.” En aquest sentit, ha dit que arran d’aquesta suposada persecució ella va haver de marxar de Catalunya. “No em digui que no em sentia ciutadana de segona. Allà no es viu amb llibertat pel seu supremacisme”, ha afegit.

“Aquest to és impropi”

La tensió no ha disminuït gens quan la diputada d’ERC Pilar Vallugera ha pres la paraula. “Aquest to és impropi”, ha dit a Sánchez Camacho, però també a la resta de membres del PP a la comissió. “Si no vol respondre, no ho faci, però tampoc no faci consideracions sobre què investiguem”, ha afegit.

Un retret que no ha agradat gens a Sánchez Camacho. “Tinc dret de dir que l’estat de dret es va trencar, que hi va haver un cop d’estat. Això va ser l’operació Catalunya”, ha contestat, abans d’acusar Vallugera de fer servir el PP com a ase dels cops per a vendre un relat victimista. En aquest punt ha citat la teoria d’Antonio Gramsci sobre el relat hegemònic.

“Està segura que llegeix Gramsci? Perquè sembla que llegeixi Goebbels”, li ha respost la diputada d’ERC. “Vostè és un aprenent de Goebbels”, ha dit, visiblement enervada, Sánchez Camacho, que també ha acusat l’independentisme de viure en un món alternatiu en què no es respecten les sentències judicials.

Un to rebaixat que es dispara al final

Camacho ha rebaixat el to tan bon punt ha començat a intervenir la diputada Aina Vidal, de Sumar, però s’ha anat intensificant a mesura que passaven els minuts. I al final, també s’ha viscut alguna escena de tensió. Vidal l’ha animada a respondre les preguntes en català, però Camacho s’hi ha negat.

L’ex-presidenta del PP de Catalunya ha insistit que no reconeixia els àudios i ha negat l’existència de l’operació Catalunya. Vidal ha qualificat el PP d’organització criminal, però Camacho també ho ha negat. I ha criticat que les acusacions es vulguin fer a partir d’uns àudios.

El moment de tensió s’ha viscut al final, quan Vidal li ha preguntat si l’havien apartada de la política. Camacho ha qualificat el comentari de masclista i ha dit que havia pres la decisió dos anys abans. “Vaig prendre mesures. No podia viure allà [Catalunya] per la meva família”, ha dit.

Crispació també amb el PSOE

També s’ha respirat crispació durant l’interrogatori que ha fet Manuel Arribas, del PSOE. Arribas li ha dit d’un bon començament que el PP solament pot treure pit de la gent que va deixar morir en la Comunitat de Madrid, una intervenció que Camacho ha qualificat de vergonyosa.

Camacho ha negat haver tingut cap vinculació amb la gravació d’una conversa d’un dinar amb Vicky Álvarez i també ha negat haver conegut o ordenat contractat mai una empresa de detectius. Durant l’interrogatori amb el PSOE, Camacho, en més d’una ocasió, ha volgut dir que els socialistes “estan agenollats” a les exigències dels partits independentistes.

Camacho també ha dit que desconeixia cap pagament a Álvarez. “No s’ha pagat res a ningú des del Partit Popular”, ha dit, volent deixar clar que la gent “ha actuat amb capacitat jurídica”.

El PP ha aprofitat la intervenció per a dir que el que realment s’hauria d’investigar és el procés i ha considerat que els partits de la comissió, a excepció de Vox, ja tenen clares les conclusions.

L’ex-consellera d’Emergències Salomé Pradas i l’ex-secretari d’Emergències Emilio Argüeso han presentat un recurs d’apel·lació contra el seu encausament en la investigació per les morts de la gota freda. La titular del jutjat 3 de Catarroja, Nuria Ruiz Tobarra, va emetre un acte molt contundent el 10 de març passat en què relatava els fets i encausava els dos ex-responsables. Uns dies més tard, va fixar l’11 d’abril com a data de la declaració.

La responsabilitat de les obres no executades

Els recursos, als quals ha tingut accés VilaWeb, afirmen que les competències sobre emergències no recauen únicament en les autoritats autonòmiques, sinó que també hi ha organismes estatals implicats. “L’estat té igualment competències i d’ell en depenen organismes que també van participar de manera rellevant en els fets, com la Delegació del Govern, l’AEMET i la confederació del Xúquer”.

En l’escrit, la defensa de Salomé Pradas, que exerceix l’ex-magistrat Eduardo Urbano Castrillo, s’afirma que l’origen principal dels fets no van ser les pluges sinó la inexistència de les obres en els llits dels dius que van arrossegar les aigües pel barranc de Torrent. “Obres no executades per decisions d’administracions anteriors”. Afirmen que l’any 2005 s’haurien d’haver fet obres en la presa de Xest i en 2011 en el barranc de Torrent, conegut popularment com a barranc de Poio. “Això sí que hauria evitat les morts que desgraciadament es van produir […] No és admissible centrar la qüestió en la falta o millor, en el retard de l’avís de la cridada Es Alert, ja que la qüestió és molt més complexa”.

La defensa de Pradas nega també en l’escrit l’existència d’un comandament únic, sinó que el CECOPI és un òrgan complex. “Determinar la relació de causalitat en les morts produïdes, davant les múltiples concauses recurrents, i desconèixer-se quina norma reglamentària hauria incomplert la nostra defensada és, amb tots els respectes, un disbarat”, diu el recurs de Pradas contra l‘acte dictat per la jutgessa de Catarroja que va encausar l’ex-consellera i la va citar a declarar l’11 d’abril.

“Cap de turc”

L’escrit de la defensa de Salomé Pradas critica que la jutgessa haja iniciat el procediment penal, “encara que s’inspire en lloable propòsit de ‘fer justícia'”, i diu que tot s’ha de fer per a evitar que tornen a ocórrer fets com els del 2o d’octubre. I, per això, diuen, el procediment penal no és el més adequat. “Resulta absolutament inadmisible que se  seleccione com a ‘cap de turc’ la nostra representada, amb la pretensió de poder atribuir-li la responsabilitat penal de tots els morts per la seua posició institucional el dia 29 d’octubre de 2024”.

Tancar el procediment

El representant legal de l’ex-consellera demana que es tanque el procediment penal. Diu que la depuració de responsabilitats s’ha situat en l’àmbit polític amb les comissions d’investigació de les Corts i el congrés i el senat espanyols. “I en el pla jurídic, considerem que s’ha d’acordar la clausura del present procediment tant prompte com siga possible i dirigir el tret a l’àmbit contenciós-administratiu”.

No tenia competències

La defensa d’Emilio Argüeso també apel·la contra l’encausament tot dient que l’ex-secretari d’emergències no tenia competències sobre si s’enviava o no el missatge d’alreta, ni sobre el contingut, ni sobre l’hora en què s’havia d’enviar.

Els lletrats d’Argüeso insisteixen en la indefensió del seu client i en el fet que no els han informat en funció de què se li imputen fets presumptament delictius.

La Universitat Catalana d’Estiu (UCE) ha emès un comunicat en què demana a Christopher Person, director de la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà, una “rectificació formal i oficial” per haver dit que no reconeixia la denominació Catalunya Nord per “neutralitat institucional”.

“Escup a la cara dels nord-catalans”: indignació i estupor amb el director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà

En el comunicat, Joandomènec Ros i Aragonès, president de la fundació Universitat Catalana d’Estiu, diu que el senyor Person no deu fidelitat a “cap institució de la República Francesa, sinó a la Generalitat”, i diu que “la Generalitat de Catalunya té ben clar que el territori que, en virtut del Tractat dels Pirineus, li fou arrabassat a Catalunya ara fa tres segles i mig i que els habitants coneixen com a País Català és Catalunya Nord”.

Els ex-directors de la casa de la Generalitat a Perpinyà demanen la destitució del director actual

Sobre això, diu que la universitat “ha rebut sempre i amb satisfacció” durant les activitats culturals i acadèmia ho vol continuar fent, i per això demana la rectificació oficial i demana al Departament de Presidència, de qui depèn la Casa de la Generalitat a Perpinyà, es manifesti en el mateix sentit.