El president de la Generalitat, Carlos Mazón, va tenir una actitud ben diferent a l’hora de cercar responsables per la gestió de la gota freda quan era president de la Diputació d’Alacant l’any 2019. Tal com ha publicat en vídeo Eldiario.es, el president valencià va criticar durament la Confederació Hidrogràfica del Segura i un funcionari per haver aparegut tres hores després no hagués començat la reunió del Centre de Coordinació Operativa Integrat (CECOPI).

Mazón criticó a un alto funcionario por llegar “tres horas” tarde al Cecopi en la DANA de 2019https://t.co/1egSMGJCQU Por @lucas_marco pic.twitter.com/BsMRSj0Na2

— elDiario.es (@eldiarioes) November 14, 2024

La Generalitat demostra que mentia activant les alertes i demostra de nou una mala gestió

Mazón va anar més enllà i va dir que no s’havia fet prou tot i que sis dies abans ja se sabia que arribaria una gota freda: “Durant sis dies, sense un metre i mig d’aigua, sense haver caigut la quantitat que ha caigut, no es va actuar i ja es tenia la previsió de la DANA; no acuso ni criminalitzo ningú.” I va dir als socialistes: “Aquí el que volem saber és per què ha passat el que ha passat.”

Va arribar a dir que oferiria qualsevol ajuda jurídica que necessitessin els regants si volien emprendre accions legals. En aquella gota freda, de l’any 2019, hi va haver tres morts a la comarca del Baix Segura, es va activar el CECOPI quaranta-vuit hores abans, es van suspendre classes per a vint mil alumnes i un dia abans ja s’havia demanat l’activació de l’exèrcit.

La llista de pífies del govern de Carlos Mazón en la gestió de la catàstrofe de la gota freda al País Valencià es continua ampliant. L’ex-batllessa de Benicarló, Xaro Miralles (PSPV), ha explicat que el servei d’Emergències de la Generalitat Valenciana li ha trucat dues vegades pensant-se que continuava en el càrrec. “No sé si vos ho creureu, però m’acaben de trucar dos vegades, dos, d’emergències de GVA pensant que era l’alcaldessa”, ha explicat en un piulet.

Miralles, en la segona trucada, finalment els ha facilitat el número de contacte i el nom del batlle de Benicarló de fa un any i mig, Juanma Cerdá, que és precisament del Partit Popular.

No sé si vos ho creureu però m’acaben de trucar dos vegades, dos, d’emergències de GVA pensant que era l’alcaldessa. La segona vegada els he donat el num i el nom de l’alcalde de Benicarló des de fa un any i mig.

— Xaro Miralles (@xaromiralles) November 13, 2024

No és la primera vegada que la Generalitat Valenciana comet aquest error. Fa una setmana, l’ex-batllessa d’Algemesí, Marta Trenzano (PSPV), lamentava en un piulet la mala gestió de la catàstrofe i va denunciar el caos dins d’Emergències de la Generalitat. En aquest sentit, va explicar que ella va rebre la primera trucada d’alerta a Algemesí perquè es pensaven que encara n’era la batllessa, tot i que fa gairebé un any i mig que és diputada al congrés espanyol.

“Curiosament, la primera trucada que va rebre ‘Algemesí’ de la central d’Emergències de la Generalitat, compte, l’organisme responsable de donar els avisos i les alertes als ajuntaments, va ser el dimecres 30 d’octubre a les 19.30. Em van trucar a mi que era a Madrid. I em parlaven com si fos la batllessa. Vaig deixar de ser batllessa el juny de 2023. Però allà continuava constant com a batllessa. Com havien d’avisar els batlles si no sabien qui eren? És absolutament negligent”, va escriure en una publicació a X.

La diputada socialista Carmen Martínez va confirmar la desorganització en la resposta a l’emergència i va dir que va sentir la trucada d’Emergències a Trenzano. “En sóc testimoni. Vaig sentir perfectament a la Marta parlar amb Emergències, dient que ja feia un any i mig que no era batllessa”, va escriure a X.

Y yo soy testigo de esa llamada ! Oia perfectamente a Marta hablar con Emergencias diciendo que ya hacia año y medio que no era ka Alcaldesa

— Carmen Martínez Ramirez./ (@carmenpsoe) November 5, 2024

Militància Decidim, la candidatura d’Oriol Junqueras al congrés d’ERC del 30 de novembre, ha presentat 2.577 avals, és a dir, una mica menys d’un terç dels 8.300 militants. Els avals els ha lliurats la candidata a la secretaria general, Elisenda Alamany, al costat d’Oriol López, un altre dels homes forts de Junqueras.

Fins ara, la candidatura de Junqueras és l’única de les quatre que ha formalitzat la presentació dels avals per al congrés. Els avals necessaris per a presentar-se són 412. Demà, Nova Esquerra Nacional i Foc Nou comunicaran el nombre d’avals que han recollit.

No se sap si la quarta candidatura, Recuperem ERC, ha aconseguit prou suports.

Un equip multidisciplinari ha identificat noves restes de neandertals al jaciment de la cova de l’Arbreda de Serinyà (Pla de l’Estany). Concretament, s’hi han trobat tres dents humanes corresponents a un infant, un individu juvenil i un individu adult. Dues de les dents, procedents del nivell N de la cova, tenen una antiguitat mínima de 120.000 anys, mentre que la tercera dent, recuperada del nivell J, té entre 71.000 i 44.000 anys.

L’anàlisi del conjunt de restes ha permès d’identificar una molar decidual (dent de llet) inferior dreta, una molar permanent inferior dreta i un tercer premolar superior dret. Els resultats preliminars indiquen que aquestes dents podrien ser atribuïdes a l’Homo neanderthalensis.

Aquesta és la principal conclusió de l’article publicat a la revista American Journal of Biological Anthropology, arran d’un treball encapçalat per la doctora Marina Lozano, investigadora de l’IPHES-CERCA i professora associada de la Universitat Rovira i Virgili, en què també ha participat personal investigador i tècnic de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC-CERCA), de l’Institut de Recerca Història de la Universitat de Girona, de la Universitat de Bordeus i de la Universitat Internacional de Catalunya.

Les dades s’han obtingut utilitzant un escàner de microtomografia (µCT) d’alta resolució per generar imatges tridimensionals de les tres dents trobades en els nivells J i N de la cova. Això els va permetre de reconstruir i analitzar l’anatomia interna de les dents, incloent-hi la unió esmalt-dentina (EDJ), el gruix de l’esmalt i el volum de la cavitat pulpar.

Comparació de les dents

Les imatges obtingudes van ser segmentades utilitzant un programari especialitzat per a una precisa diferenciació dels diferents teixits dentals. També es va aplicar microscòpia electrònica de rastrejament per a avaluar possibles alteracions postdeposicionals a la superfície de les dents, i assegurar que la conservació dels teixits permetia una anàlisi robusta. A més, es van utilitzar mesures morfològiques estàndard per a comparar les dents recuperades a la cova de l’Arbreda amb les d’altres jaciments, a més de models tridimensionals per quantificar la distribució del gruix de l’esmalt i determinar la forma i proporcions de la cavitat polpar.

“El descobriment és significatiu perquè ens permet d’obtenir més informació sobre la presència de neandertals a l’Arbreda en diferents moments (fa uns 120.000 anys i fa entre 71.000 i 44.000 anys). La resta més moderna és especialment interessant perquè s’encabeix en l’estudi de les estratègies de subsistència dels darrers neandertals de la península ibèrica, en un moment en què s’entreveu la coexistència amb els humans anatòmicament moderns”, assegura Lozano.

De fet, la investigació ha revelat que els neandertals que van habitar la Cova de l’Arbreda podrien haver alternat entre ocupacions estacionals curtes i assentaments més prolongats, la qual cosa suggereix una adaptació als canvis climàtics i ambientals.

La cova de l’Arbreda és un dels jaciments inclosos en el conjunt arqueològic de les coves del paratge del Reclau, del qual formen part altres jaciments com la cova d’en Pau, la cova del Reclau Viver, la cova de Mollet, la cova de Mollet III i el Cau del Roure. Els jaciments de Serinyà han estat fonamentals en el desenvolupament de l’arqueologia prehistòrica a Catalunya i compten amb una llarga història d’intervencions des de la dècada dels 80 del segle XIX. El 2008, els jaciments del paratge del Reclau van ser declarats bé cultural d’interès nacional i d’ençà del 1997 el Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà els ha fet accessibles a la ciutadania.

Un jaciment clau

El jaciment de la cova de l’Arbreda és considerat clau per a estudiar la transició entre el paleolític mitjà i superior a Europa occidental. Excavada per primera vegada el 1972, la cova conté una seqüència arqueològica que abasta des del paleolític mitjà fins al neolític, i inclou eines lítiques associades a la cultura mosteriana, utilitzada pels neandertals.

A més, en els nivells inferiors s’han trobat proves d’ocupacions prolongades que mostren una presència recurrent de grups neandertals durant períodes llargs de temps, mentre que en els nivells superiors, ocupacions més curtes i estacionals. Aquest contrast reflecteix els canvis en les estratègies de subsistència d’aquests grups a mesura que s’acostaven a la seva extinció.

L’investigador de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural i un dels codirectors de l’excavació, Joaquim Soler, destaca la importància del jaciment. “És un lloc fonamental per a entendre la presència neandertal a Catalunya i la seva posterior substitució per part dels humans moderns. Aquestes noves troballes confirmen la importància de les ocupacions neandertals en aquesta zona, que van ser molt més prolongades del que inicialment pensàvem”, assegura Soler.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Pocs dies després d’un desastre natural o d’un desgavell social sempre acaben sorgint iniciatives solidàries encomiables. Des de molts àmbits arriba la voluntat d’ajudar, d’oferir. Així ho hem vist amb professionals de la restauració que han anat a cuinar tant per als damnificats de la gota freda de València com per als milers de voluntaris. Molta gent a títol personal ha fet aportacions de tota mena per a pal·liar els efectes de la catàstrofe. Però si hi ha un àmbit, un col·lectiu, amb el qual sempre es compta per a aquesta mena d’iniciatives que ajudin a recaptar diners per a bones causes és el sector de la cultura, concretament, el sector de la música. Dimarts a la nit, a l’Apolo 2 de Barcelona, es va fer un dels primers concerts solidaris per a recaptar diners per als afectats de la gota freda. El concert formava part del projecte Som València, una iniciativa nascuda a Barcelona gràcies a Louise Sansom, de Hiden Track Records, que ha bastit, a una velocitat admirable, una programació de 50 concerts solidaris a 28 ciutats. Divendres, dia 22, a l’avinguda de Maria Cristina de Barcelona, es farà el macroconcert Catalunya amb el País Valencià, organitzat per Òmnium Cultural i l’ANC, juntament amb desenes d’entitats de la societat civil catalana, un acte que vol recollir fons per a la reconstrucció d’espais educatius i culturals vinculats al País Valencià, alhora que vol reivindicar la llengua i la cultura com a nexe d’unió i fortalesa. Malgrat que la cultura sol ser perifèrica al mapa de prioritats de les nostres vides, és evident que qualsevol societat és millor com més cuida i potencia la seva cultura, perquè la cultura és una eina de cohesió i d’educació, i una gran arma per a lluitar contra els feixismes. Com a persona que es dedica al sector cultural, defenso i admiro sempre aquesta mena d’iniciatives solidàries, justament perquè conec i crec en el valor dels fets artístics i culturals i els reivindico cada dia perquè considero que l’accés a la cultura ha d’estar, necessàriament, a l’abast de tothom, i que en cas d’una desgràcia, evidentment, cal que la cultura alci projectes solidaris per ajudar. Dit això, vull destacar també una realitat massa sovint oculta o entelada que viuen constantment els professionals de la cultura en general, i molt especialment els músics dels nostres Països Catalans. Sempre hi són quan els criden per cantar, per actuar, per ser un reclam a l’hora de despertar l’empatia de la societat per a ajuntar diners i destinar-los a bones causes… Però val la pena de recordar que, la gran majoria de vegades, en aquests actes, la seva feina no serà remunerada. I potser penseu que és evident que sigui així, però un dels problemes és que aquest fet no és aïllat o excepcional en el gruix de la seva vida laboral. Per als músics, incondicionals en totes les lluites socials, tocar sense cobrar és una realitat massa habitual. És a dir que, en una societat tan trinxada per tantes injustícies com la nostra, és fàcil d’entendre que constantment els arriben propostes per a tocar desinteressadament per a moltes causes diverses. I la majoria de músics solen dir que sí, i solen anar a tants d’aquests actes com els és possible, però sumem-hi aquí el fet que en molts altres actes que no en tenen res, de solidaris, també els demanen que actuïn sense veure ni un duro, o bé cobrant la trista recaptació que es faci aquella nit, segons els assistents. Molts professionals del sector, per anar a actuar a aquests llocs, han de pagar el desplaçament; és a dir que, mirat fredament, acaben pagant doblement per ser solidaris: hi posen la feina desinteressadament, però, a més, hi acaben posant diners de la seva butxaca. I parlem d’un sector absolutament ofegat per la precarietat; no pas tot el sector, evidentment, perquè la realitat no és la mateixa per als músics comercials que poden arribar a cobrar milers d’euros per fer una actuació que per als cantautors que amb prou feines cobren quatre duros per actuació i que sobreviuen com poden a mercè de qui els programi durant aquell any. No és estrany, doncs, que els envaeixi un sentiment ambivalent. Ho he viscut en la meva pell: volem ser solidaris i ho som, i sabem distingir quan cal exigir unes mínimes condicions econòmiques i quan cal aportar gratuïtament el nostre capital artístic. Però hi ha coses que ens emprenyen i que les heu de saber. Molt sovint, en actes solidaris o en esdeveniments en general, els músics, els artistes, els presentadors, els actors i actrius no som remunerats, però hem d’empassar-nos el fet que sí que es paga l’empresa de lloguer de material tècnic que hi posa els micròfons, les pantalles, el càtering… O bé les empreses de tancaments, de seguretat, les empreses que posen els lavabos públics típics d’aquests actes. I aquí és quan em demano: la gent de la cultura sempre hi és per a combatre causes injustes, però qui defensa i cuida la gent de la cultura la resta de l’any, les altres vegades? El valor d’un músic és menys que el valor del micròfon amb el qual ens arribarà la seva veu solidària?

Vull deixar ben clar que estic absolutament a favor dels actes solidaris, però també vull trencar una llança per als qui sempre són a la primera línia del front en la defensa de les causes socials. Així, doncs, faig una proposta que demostraria cura d’aquests professionals incondicionals: fer concerts solidaris i demanar-los que hi cantin, sí, però també tenir-los en compte –ara mateix, especialment, els cantautors del País Valencià. I quan dic tenir-los en compte vull dir: ajuntaments, entitats privades i institucions públiques, penseu en ells, recordeu-los també quan hi hagi diners per a remunerar la seva feina, programeu-los, programeu-los més. Perquè no s’hi val a tenir en compte l’art i la cultura només quan ens convé, perquè els artistes de base dels nostres Països Catalans no viuen de l’aire i per a continuar creant les seves cançons que tant ens alimenten l’ànima i que tant ens calen han de poder cobrar, perquè amb els diners, els artistes pobres, compren temps per a crear més música, més art, més vida vibrant.

Encara que no sé si ningú s’imaginava que ho fos tant, tantíssim, durant tota la setmana ja es veia que la mobilització del 9 de novembre seria grossa, que ho depassaria tot. A València, les xifres oficials van dir que 130.000 persones i només això ens dóna la mesura del conjunt que va ser. Per acabar de copsar-ne la transcendència, però, cal afegir-hi el detall de la multitud comprimida des de l’estació del Nord fins al palau de la Generalitat i els carrers que desemboquen a la plaça de l’Ajuntament. El detall, més enllà de les xifres, és a dir, la gent diferent: d’edats, de banderes, de símbols (qui branda una bota enfangada dalt d’un bastó, qui du una escombra, qui un cartell d’aquells que fas a casa amb retolador i una caixa de cartró, qui res). Els silencis i les indignacions. Els crits, també, que sortien com una ira i una justícia i una necessitat.

És un fet que la immensa manifestació de dol i de ràbia que va somoure València el 9 de novembre passat va ser històrica des de tots els punts de vista. Però el mateix dia, i empesa pel mateix motiu, i amb el mateix lema, n’hi va haver una altra, de manifestació, a la qual, potser, no s’ha donat la importància que mereix.

A Alacant.

Se’n van fer més, de mobilitzacions, el mateix dia i a la mateixa hora, certament. Si avui parlo d’Alacant és perquè es tracta de la segona ciutat del País Valencià en nombre d’habitants. I pel fet (15.000 persones en són moltíssimes, a Alacant; moltíssimes) i pel significat. Si avui, ara, parlo d’Alacant és per l’emoció de saber i de tornar a constatar que Alacant.

Que Alacant, també.

Que Alacant, és clar.

Perquè el 9 de novembre Alacant va viure la manifestació més important que es recorda des de fa molt de temps. Igual com va passar a València, la comparació, pel que fa a assistència, és amb aquella mobilització massiva que hi va haver contra la guerra de l’Irac, l’any 2003. I ara ha estat per aquesta indignació i aquesta dignitat que, sota el lema “Mazón dimissió”, exigeix responsabilitats polítiques i penals a Carlos Mazón i el seu govern incompetent per la nefasta gestió davant d’aquesta gota freda, per tants de morts que pesaran sempre sobre la consciència que ni ell ni els seus sequaços no tenen.

Alacant, sí, la ciutat que han volgut desballestar i despersonalitzar fins a límits inaguantables, la que han volgut acastellanada o amurcianitzada o surestitzada, qualsevol cosa que no tingui a veure amb la seva arrel ni la seva projecció. Alacant, la mateixa ciutat que han pretès i que pretenen esqueixar de la resta del país, dissabte passat clamava, a viva veu: “Ací està el poble valencià.”

Que és una afirmació concisa i clara que, pronunciada en un moment tan greu i dita a tantes veus des d’Alacant, pren tot un significat. I desfà, amb aquest aplom i aquesta força i aquest aquí ens teniu encara que no ens mireu, tant de tòpic com ens la presenta esbalandrada per sempre.

Alacant té a sobre el pes plumbi del clixé que la presenta com a feu incorregible del PP, com a ciutat perduda des de tants punts de vista que fan mal d’enumerar (perduda per al país, perduda per a la llengua, perduda per a les polítiques de progrés: perduda). I és cert que els clixés neixen i s’alimenten de parts de realitat, qui ho podria negar. Però no la representen sencera. De vegades la intenten acabar de configurar, sí, però no la descriuen. No tota, ni sempre, ni per sempre. Perquè ja ha viscut mobilitzacions ciutadanes importants, també, evidentment. Perquè mirar-la amb el seu entorn, amb Mutxamel o Sant Joan o el Campello acaba de fer trontollar el remaleït clixé. I perquè el fet és que en aquesta ciutat on el PP hi té una base social i electoral important, una multitud es va manifestar exigint fer fora Mazón.

De vegades penso que ens hauríem de fer mirar molt seriosament aquesta mena d’acceptació resignada dels estereotips que se’ns arrapen com llagastes al cervell i que ens neguen el discerniment, el clixé que fa que els uns establim sobre els altres, amb idèntica condescendència, amb idèntic desconeixement, que aquella ciutat llunyana (sigui València vista des de Barcelona, sigui Alacant vista des de València, sigui etcètera) és, com un absolut o una condemna emesa des de qui sap quin altaret, “territori PP”. Això i prou.

La realitat, val a dir, és força més interessant que aquesta estulta reducció. Força més complicada, també. I per aquesta realitat complexa la ciutat va sorprendre tothom traient una multitud al carrer empesa per la indignació i abraçant així el dolor de l’Horta Sud i d’Utiel i la Ribera. Abraçant València.

Prova de fer de la previsibilitat un mèrit. Esquiva els titulars i les declaracions polèmiques i intenta de projectar una imatge centrada en la gestió dels serveis públics amb una sintonia ben greixada amb el govern espanyol. Salvador Illa arriba aquesta setmana als cent dies com a president, capgirant els esquemes tradicionals del que havia estat la projecció de la presidència de la Generalitat, sense tensions amb Madrid ni cap voluntat de capitalitzar el debat polític públic. Ni l’agita ni el polaritza. No es marca horitzons per a l’autogovern que no cregui que pot assolir: defensa un finançament singular que ja va pactar a grans trets abans de ser investit, assumit pel PSOE, i no deixa d’afirmar que complirà tots els compromisos a què va arribar amb ERC i els Comuns. Al parlament, rebaixa els estira-i-arronses dialèctics amb l’oposició i allarga la mà a tots els partits, excepte Vox i Aliança Catalana. Després dels anys culminants del procés, i de més d’una dècada marcada per la tensió política i informativa, Illa ha convertit en un mèrit l’avorriment de la quotidianitat, en uns temps de desafecció i d’abstencionisme d’una part de la base electoral independentista. És la manera com ha intentat reinstaurar allò que ell mateix ha anomenat la “normalització”.

“Gestió, normalització institucional, social i política, implicació perquè Catalunya torni a tenir una veu potent a Espanya des del principi de col·laboració i no de confrontació, i sobretot molta feina”, resumia ahir el president de la Generalitat en la sessió de control al parlament. Illa governa en minoria, però ho va admetre a partir del primer moment sense escarafalls, i va reivindicar les cessions programàtiques amb ERC i els Comuns com una virtut, sota la premissa que una bona oposició ajuda a fer un bon govern. Junts intenta de contraposar el lideratge d’Illa amb la dificultat afegida que qui hauria d’exercir de cap de l’oposició i intentar erigir-se en alternativa dins l’hemicicle, Carles Puigdemont, no ho pot fer de l’exili estant.

Amb els Comuns i ERC lligats per la necessitat de compliment dels acords assolits, i amb Esquerra enmig d’un procés congressual complex, Illa ha admès que no hi haurà un nou pressupost perquè entri en vigor el primer de gener i diu que respecta el procés intern del partit de Marta Rovira i Oriol Junqueras. Junts li ho retreu com una mostra d’inestabilitat, però Illa es projecta ben falcat al parlament pels seus socis prioritaris i assegura que s’aprovarà més endavant.

El president de la Generalitat ha suavitzat contínuament qualsevol front de potencials discrepàncies amb Esquerra i els Comuns. Quant al finançament, s’ha compromès a multiplicar per quatre el personal de l’Agència Tributària de Catalunya per fer viable el compromís que el 2026 l’agència recapti l’IRPF de l’any vinent, i la consellera d’Economia, Alícia Romero, va explicar en una entrevista a La Vanguardia que entre tots dos governs havien creat un grup d’experts que ho haurà de concretar. Un grup que treballarà paral·lelament a l’altra comissió d’experts encapçalada per l’economista, i veterà del PSC, Martí Carnicer, que haurà de definir les inconcrecions del model. Amb Illa donant per fets els compromisos signats sobre el finançament singular, ahir ERC va voler marcar perfil amb el Hard Rock, anunciant la presentació d’una proposició de llei per lectura única per a posar fi als privilegis fiscals que feien viable el macrocasino. Els Comuns van presentar una iniciativa semblant abans de la dissolució del parlament, però ara és Esquerra que n’agafa la bandera. Illa s’hi ha avingut: ja formava part del pacte d’investidura amb els dos partits i preveia d’incloure-ho en la llei d’acompanyament del pressupost.

De fet, Illa acostuma a provar d’avançar-se a les reclamacions de l’oposició i, quan n’hi ha, sovint evita de confrontar-les i les assumeix com a aportacions. Quan el debat públic era sobre la sequera, aprovava un pla específic i prometia de continuar amb la projecció de les infrastructures per a garantir el subministrament de manera estructural. Enmig de la commoció pels efectes de la gota freda al País Valencià, va fer que el seu govern activés el sistema Es-Alert arran de l’amenaça del front al Principat i va comparèixer per anunciar que revisarien les activitats en les zones inundables, amb els càmpings en el punt de mira més immediat. També va prometre que es posarien al dia els plans de protecció civil dels municipis i, abans que l’oposició li ho exigís públicament, va demanar de comparèixer al parlament per a detallar-ho. També a la cambra catalana, va obrir el debat de política general prometent els 50.000 habitatges nous fins al 2030 que ja eren a l’acord d’investidura i concretant una inversió de 1.100 milions l’any per a finançar-los. El moviment va aplacar els intents dels Comuns de marcar perfil en aquest terreny. Quan ERC li va demanar que concretés l’acord de finançament en els comptes, va garantir que ho faria. Illa deixa poques arestes sense llimar.

I així, el soroll que al principi del mandat van produir algunes decisions, com el nomenament de la parella de la consellera Sílvia Paneque com a cap de gabinet, ha deixat pas a una gestió aparentment tranquil·la i sense sobresalts. Illa s’ha reunit amb els grups parlamentaris i els ex-presidents de la Generalitat, llevat de Puigdemont. Aquesta setmana, en una entrevista a Catalunya Ràdio, assenyalava que s’hi reuniria quan toqués, amb una ressonància evident a l’“ara no toca” pujolià. Malgrat la distància amb Puigdemont, Illa s’ha esforçat a acostar-se al món ex-convergent que no ha transitat cap a Junts o que se n’ha penedit, amb fitxatges com Miquel Sàmper i David Bonvehí, després d’haver-se deixat veure amb Miquel Roca abans de les eleccions, o contribuint a la rehabilitació política de Jordi Pujol. En una entrevista a VilaWeb, Artur Mas admetia que la conquesta electoral d’aquests sectors orfes és una batalla oberta entre els socialistes i Junts, i un desafiament per al partit de Puigdemont. Illa vol guanyar-la i alhora evita incomodar i perdre els antics votants de Ciutadans, sense els quals no hauria arribat mai a ser president.

Paneque, Romero i la consellera d’Interior, Núria Parlon, s’han erigit en dones fortes del seu govern, acompanyant-lo en la suavitat en les formes. El to d’Illa ha contrastat, sempre silenciosament, amb la contundència en l’exhibició dels símbols espanyolistes. Un dels primers va ser la introducció de la bandera espanyola en la Sala dels Diputats del Palau de la Generalitat, l’avantsala del despatx presidencial. Poc després va recuperar la salutació oficial al rei espanyol en una visita a Barcelona del monarca per la Copa Amèrica i s’hi va reunir al Palau de la Zarzuela, nou anys després de fer-ho oficialment un president de la Generalitat. El precedent més recent havia estat Artur Mas amb Joan Carles I el 2015. Illa ha volgut instaurar una relació fluida amb el cap de l’estat i amb la resta dels presidents de les comunitats autònomes. Ha deixat enrere el discurs del 3 d’octubre de Felipe VI, que va marcar un abans i un després per a l’independentisme, o el convenciment del catalanisme i l’independentisme que la pedagogia a Espanya havia arribat a la fi i que calia projectar les necessitats d’autogovern de Catalunya al món. Malgrat que la reivindicació del finançament singular ha posat en guàrdia els governs de les comunitats autònomes governades pel PP i Emiliano García-Page, Illa s’ha esforçat a esquivar polèmiques i a no nodrir l’espiral de retrets.

Es presenta com un polític útil per als ciutadans que vol garantir el funcionament dels serveis públics, sense l’aura de cap hiperlideratge però amb una habilitat política forjada amb l’experiència dels anys. No promet allò que no pot aconseguir: ajusta els horitzons i les aspiracions polítiques de la Generalitat al possibilisme resignat que sembla haver-se instaurat en el conjunt de la política catalana, vigilant que les frontisses amb Madrid i Pedro Sánchez no grinyolin. Amb els partits independentistes sense majoria al parlament ni cap calendari perquè se’n refaci l’entesa estratègica, el conflicte polític continua irresolt però cap dels rivals polítics d’Illa no ha sabut fins ara com trencar la nova “normalitat” que regna en la quotidianitat política catalana.

Francesca Segura (Xert, Baix Maestrat, 1958) és una de les grans especialistes del país en rius. Ara jubilada, ha estat catedràtica de geografia física per la Universitat de València, on ha exercit de professora titular d’hidrologia. La seua va ser la primera tesi doctoral sobre el comportament de les rambles i barrancs. També és membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Fem l’entrevista dues setmanes després de la barrancada que va negar l’Horta Sud i del desbordament simultani del riu Magre a Algemesí, per mirar de saber de què parlem quan parlem del barranc de Torrent (o del Poio), per què hi va haver la inundació i per què hi van morir tantes persones. La professora Segura lamenta que s’haja perdut el coneixement de la natura i del comportament dels rius, i recorre unes quantes voltes a la saviesa popular i cita: “A la vora del riu no faces el niu.”

—Som davant un drama humà, amb més de 200 morts, i grans pèrdues materials, com no havíem vist mai. Què ha passat?
—No s’havia vist mai a escala humana, però els rius no treballen a escala humana. Treballen a escala geològica. Hi ha persones que poden tenir més de noranta anys que han viscut la riuada del 1949, la del 1957, la del 1983, i aquesta… Són moltes riuades. No hi havia tants danys? És evident, perquè el territori no estava ocupat d’aquesta manera. També hi havia un coneixement molt important de la natura que avui en dia ha desaparegut. Em va cridar molt l’atenció quan em van comentar que al barranc del Carraixet, que és un riu que també té molt de perill, quan hi va arribar el telèfon, n’hi havia un a cada ajuntament i, quan hi havia perill, de poble en poble s’anaven telefonant i deien: “Va barranc”. Amb això se salvaven de les inundacions, perquè la gent sabia perfectament què era un barranc i quin perill tenia. Això ha desaparegut. També hi ha qüestions de fons, com la falsa seguretat que donen les obres hidràuliques. La gent es pensa que estem salvats de moltes coses, i no. En aquest cas, va confluir un element important i és que a la conca baixa no plovia i la gent ha perdut la noció que l’aigua que cau a la conca alta acaba arribant a la conca baixa.

—Hi ha una expressió que aquests dies ha recordat la gent de la Ribera, que diu que els valencians tenen memòria de l’aigua.
—La memòria que hi havia abans era una memòria viscuda, de gent que viva al camp i del camp i sabia perfectament què era una rambla i quin perill tenia. Avui hi ha molta gent que, malgrat que viu en zones que no són una gran urbs, sinó que formen part de la conurbació de València, no tenen eixa visió de la natura. Hi ha molta gent que desconeix totalment  on viu.

—Per què s’ha negat la comarca de l’Horta Sud?
—Hem de distingir dues inundacions. D’una banda, la del riu Magre, que és un riu perenne i que va estar afectat per les pluges que van caure a Requena i a Utiel. A les dotze del migdia ja s’estaven inundant i va traslladar-se aigües avall, a l’embassament de Forata, i de vesprada hi va haver una inundació a tota la zona de confluència amb el Xúquer i aigües avall. La segona inundació és la que va afectar la rambla del Poio, rambla de Xiva o barranc de Torrent, que és tot el mateix. Eixa va ser molt més complexa.

—Per què?
—Eixa rambla és molt petita, no té més de 500 quilòmetres de conca i 40 quilòmetres de longitud, però té uns elements que el fan molt perillós i que han agreujat la inundació. Les pluges de Bunyol i Xiva són les causants de la inundació.

—Quines són aquestes característiques que el fan tan perillós? Com és el barranc de Torrent?
—El barranc de Torrent és un barranc molt especial. És una rambla que naix de la confluència d’uns quants barrancs a la zona de Xiva i, amb moltes dificultats, acaben unint-se i arriben al pla de Quart [a la zona de l’aeroport]. Allí es perd el caixer principal i les aigües s’escampaven d’una forma natural. En eixa zona també conflueix el barranc del Gàllego, que també es perd, desapareix el confinament del caixer, però les aigües no. Les aigües s’escampen per tota eixa zona. Això és una desconnexió dels rius que no és habitual. Hi ha hagut alguns intents de connexió d’origen antròpic, i el darrer intent es va fer als anys dos mil, quan tota eixa xarxa es va connectar al barranc de Torrent i es va canalitzar parcialment. A banda d’aquesta rambla, n’hi ha d’altres, com la del Pozalet o la Saleta, que és un tros de barranc urbà. A partir d’ací, les aigües s’escampaven i tot feia cap a la zona de l’Albufera d’una manera més o menys lliure. A més, és un barranc que té una conca natural impermeable, hi ha molts materials que fan que l’aigua es convertesca en cabal ràpidament. Però sobretot, és un riu efímer, és una rambla. Això vol dir que és un riu que pot passar de zero metres cúbics per segon a milers de metres cúbics per segon en menys d’una hora o una hora i mitja. Això li dóna una gran perillositat. Però l’últim element que és fonamental és que eixa conca de drenatge ha patit grans transformacions.

—Transformacions fetes per l’home?
—N’hi ha de diferents tipus, però la més important és la urbanització de la conca baixa. La urbanització implica, del punt de vista hidrològic, dues coses. Una, que s’impermeabilitza el territori, de manera que tota la pluja que cau a les ciutats es converteix en cabal, va a les clavegueres, és un cabal molt ràpid, que arriba als rius. La segona és l’ocupació de caixers i paleocaixers de forma indiscriminada. Això és el gran problema que s’ha viscut en tota eixa zona.

—Us referiu a la construcció de cases, polígons, urbanitzacions…
—Són dues coses. Ocupacions de caixers o paleocaixers, i ocupació de l’espai inundable. Les dues coses van lligades a la urbanització i són especialment perilloses.

—La zona inundada a l’Horta Sud és plena d’habitatges, urbanitzacions, polígons, centres comercials. Era el pitjor lloc per a crear-hi un nucli de població tan gran?
—Sí. Evidentment. És una zona que té moltíssima ocupació i, per tant, a les condicions de la rambla, que ja són de molt de perill, si els afegeixes una urbanització en llocs on no toca, la situació és explosiva. Però no és exclusiva d’aquesta zona. Pot passar pràcticament en tota la conca mediterrània.

—Aquests dies es recorda que hi ha un projecte paralitzat d’ençà del 2021 per a canalitzar el barranc de Torrent. És una bona idea?
—D’aquesta situació, n’han d’aprendre tots els estaments. El primer que cal fer és analitzar com han funcionat les infrastructures hidràuliques d’aquesta zona. Per exemple, la canalització que es va fer l’any 2007, o la mateixa canalització del riu Túria. Cal veure com ha afectat les zones inundades, i caldrà decidir entre dos models. L’un és el model de concentració dels fluxos, que implica que l’aigua es concentra en un lloc, siga un canal, desviament de canals, i que tenen una repercussió aigües avall. És a dir, concentrar el flux en un lloc determinat implica que aigües avall arriba més aigua amb més velocitat i, si hi ha un desbordament, la virulència és molt més gran. L’altre model és en la dispersió dels fluxos, que és el que funcionava tradicionalment en eixa zona i l’aigua s’escampava. Aquest segon model, que s’anomena enginyeria blana o models basats en la natura, comporta que la zona inundada probablement és més ampla, però l’altura de l’aigua és menor. Caldrà decidir entre eixes dues solucions, perquè cadascuna té les seues implicacions. Canalitzar no és sempre la millor opció en zones tan poblades. I probablement s’haurà d’optar per fer unes altres infrastructures, com tancs de pluja, o fer zones de sacrifici, que consisteix a trencar el barranc en uns llocs on no causen víctimes, encara que causen danys, o fer zones inundables tipus parc, que són pràctiques que consisteixen a llevar l’aigua abans d’arribar a la zona de més perill.

—També s’ha comentat aquests dies que, gràcies al nou llit del Túria, la ciutat de València s’ha salvat de la inundació, tret de les pedanies de la Torre, el Forn d’Alcedo i Castellar. Però hi ha qui diu que la infrastructura ha empitjorat les conseqüències a l’Horta Sud.
—Sí. Veient les imatges del satèl·lit i de la simulació que fa el sistema nacional de cartografia de les zones inundables, una part de l’aigua que ve del sistema del Pozalet acaba xocant amb la canalització del Túria i afecta aigües avall d’eixa zona.

—Què hem de fer perquè no torne a passar un desastre humà com aquest?
—D’inundacions, n’hi haurà, perquè en determinades zones són inevitables. El que no és tan inevitable són les víctimes. S’ha de lluitar i posar el focus a evitar els morts. Perquè es minimitzen les víctimes s’ha de treballar en prevenció, que és tot allò que es fa quan no plou, i en la preemergència. Com he explicat, aquests rius són molt ràpids. Quan comença a pujar el cabal hi ha molt poc marge de maniobra. Hem parlat d’una hora o una hora i mitja, per tant, la preemergència i les gestions han de començar molt abans, perquè és l’única manera d’assegurar-se que la informació va per les vies que toca. I assegurar als pobles que tenen un suport. La protecció civil té tres nivells. El govern central, el govern autonòmic i els ajuntaments. Cal tenir un bon engranatge de tots els sistemes i començar a fer les coses amb molta antelació.

—Sembla impossible desfer tot el que hi ha construït en zones inundables, però què es pot fer més?
—Aquest costum de viure en plantes baixes en aquestes zones és molt perillós, i això s’haurà de valorar. Que encara s’hi facen construccions on es viu en una planta baixa és un problema. També s’haurà de pensar què passa amb els cotxes. Una autopista és un lloc tancat, una ratera, i no en pots eixir quan vols. Els experts en mobilitat hauran de dir alguna cosa. L’educació de la gent és fonamental, que la gent sàpiga on viu i com ha d’actuar quan passen aquestes coses.

—Tornant a la naturalesa dels barrancs, els heu qualificats de rius efímers.
—Els rius efímers són barrancs que sempre van secs excepte el dia que plou. Hi ha dos tipus de rius: els perennes, que són els que porten aigua quan no plou, que són els grans rius –per exemple, el Xúquer–, i els efímers, que són tots els barrancs, torrents, rambles… I val a dir que els rius que porten aigua són molt importants del punt de vista dels recursos, són els que donen aigua per a desenvolupar l’activitat econòmica, etcètera, però del punt de vista del risc, del perill, en tenen moltíssim més els efímers. Hi ha un estudi que entre l’any 1950 i el 2000 va comptar 300 víctimes a causa dels rius perennes i 1.400 dels efímers. Ara hauríem de sumar-hi les més de dues-centes de la rambla del Poio. Per tant, ha de quedar molt clar que l’administració s’ha d’ocupar tant o més dels rius efímers que dels perennes.

—Quan és a punt de passar la inundació, es pot fer alguna cosa més?
—Això és la pre-emergència. Des que es donen les primeres alertes fins que arriba l’esdeveniment, això és la pre-emergència. S’ha de basar en les alertes meteorològiques. Després vénen les hidràuliques, però s’han d’agafar amb molt de temps, perquè és el moment que s’han de greixar eixes connexions entre les administracions i tothom ha d’estar pendent de la situació. Això és fonamental. Però també és molt important l’educació de la població. Educació a tots els nivells. Des de fer cas a les alertes, fins a tenir coneixement d’on vivim. Tot això és públic i se sap. El sistema nacional de cartografia de zones inundables té uns mapes que en un període de retorn de cinc-cents anys s’acobla molt bé al que ha passat i això és consultable a la web. Falta cultura de la població, de l’administració, de saber on vivim.

—Falta legislació que prohibesca de construir en zones inundables?
—Ací al País Valencià hi ha el PATRICOVA vigent d’ençà del 2003. És un pla de lluita contra les inundacions i era de consulta obligada per als ajuntaments a l’hora d’urbanitzar. Però passa que, pels motius que siga, no ha sigut prou respectat o no era delimitat correctament, perquè es va revisar l’any 2015 i jo crec que ha evitat molta construcció en zona inundable. Així i tot, hi havia moltes coses fetes abans.

—El govern de les Illes Balears va canviar fa poc la normativa per a permetre de construir en zones inundables. Després de la gota freda, diu que farà marxa arrere. Però com s’expliquen decisions com aquesta?
—Jo davant d’això em remet al saber popular: “A la vora del riu no faces el niu.” La gent ho sap de tota la vida. També diu la gent que els barrancs trauen les seues escriptures en moments d’inundació. Això és una cosa molt antiga. Si hi ha gent que no és capaç de respectar la natura, haurà de saber que la natura sempre guanya. I això és una cosa que la societat haurà d’acceptar. Danes, pluges intenses, n’hi haurà sempre i contra la natura no es guanya mai.

—En el cas de la barrancada, s’ha pagat un preu molt alt en vides humanes. Si s’haguessen pres mesures, probablement no s’hauria pagat. Imagine una reivindicació de la ciència.
—Més que una reivindicació, és una frustració absoluta. Perquè la meua tesi va ser la primera sobre rambles que es va fer a tot Espanya. Després se n’han fetes més. Hom pensa que el que s’ha explicat i que coneixen tots els gestors hidràulics serveix per a alguna cosa. És la frustració de saber que el que s’està fent no sempre serveix per a ajudar la societat.

—Victòria Rosselló, la cap de meteorologia d’À Punt, també sentia eixa frustració en una entrevista a VilaWeb.
—Caldrà treballar moltíssim per a decidir de quina manera la informació que es coneix, perquè sabem que s’inundarà, i ho sabem fa molts anys, ha d’arribar a la població i ha d’arribar als gestors que n’han de fer cas. Es plantegen moltes coses, com fer les alertes, com han de ser, com es fa perquè la gent escolte les alertes i els faça cas. Potser caldrà arribar a fer confinaments. Caldrà fer prohibicions de mobilitat. El que no pot ser és que la gent tinga una falsa sensació de seguretat perquè no plou al seu poble. Caldrà gestionar-ho d’alguna manera. La població n’ha de ser conscient i més val excedir-se per un costat que per un altre. Si tu fas una alerta i al final es perden hores de treball o classes, caldrà posar-ho al costat de si s’hagueren perdut vides.

—L’experta en seguretat i gestió d’emergències Amparo Tortosa parlava d’aquest concepte de confinament climàtic, que ara ens sobta, en una entrevista a VilaWeb. Posava l’exemple del centre d’Europa.
—Caldrà arribar a limitar la mobilitat i fins i tot la llibertat de les persones per a salvaguardar tantes vides com siga possible. Però també val a dir que la situació d’Europa no és comparable. Eixos rius perennes no tenen el mateix funcionament que els nostres. La riuada comença i dura dies i setmanes, la pre-emergència es pot fer amb molta anticipació i la transmissió d’informació, també. En el cas dels nostres rius efímers no tenim temps. És un temps preciós el que hi ha des que es fa l’alerta climatològica fins que arriba la crescuda definitiva del barranc. És molt curt. S’ha d’insistir a protegir la població. De la manera que siga. Jo entenc tots els problemes que poden tenir del punt de vista legal, de restringir llibertats, però s’ha d’aconseguir.

—Per tant, eixes dues hores de dubtes al centre d’emergència van ser precioses per a evitar danys humans.
—Però també ho van ser totes les hores anteriors. Això ha de començar molt abans.

—Voleu afegir res més?
—Crec que caldrà reflexionar sobre tot això que ha passat. I caldrà aclarir responsabilitats per diversos motius. En primer lloc, perquè es deu a les víctimes i a les persones afectades, però també perquè la societat necessita una explicació. I en eixa línia és important distingir entre les errades humanes i les errades estructurals del sistema. Perquè és evident que les errades estructurals són les que s’han de corregir. És importantíssim saber què no ha funcionat. Les errades humanes poden existir sempre, però les qüestions estructurals –com es fa la comunicació, de quina manera es greixen les comunicacions entre els estaments de protecció civil, com ha funcionat les infrastructures hidràuliques, les que no són hidràuliques…–, s’hi ha de reflexionar moltíssim per fer una gestió molt millor en esdeveniments pròxims.

L’escriptora Paula Hawkins (Zimbàbue, 1972) publica L’hora blava (Grup 62), la seva cinquena novel·la negra, ambientada a l’illa fictícia d’Eris, a Escòcia, que resta totalment aïllada i inaccessible quan puja la marea. En aquesta illa hi viu durant un quant temps la protagonista de l’obra, l’artista plàstica Vanessa Chapman, una dona que la crítica descriu com a freda i arrogant, i que acaba morint de càncer. Anys abans, el seu marit, Julian Chapman –amb qui tenia una relació tòxica–, va desaparèixer en estranyes circumstàncies, presumptament quan anava cap a Eris. La novel·la comença quan la Tate Modern descobreix que l’os utilitzat en una de les escultures més famoses de la cèlebre artista és humà i no d’un animal, com es creia. A partir d’aquí, totes les mirades se centren en ella i en la misteriosa desaparició de Chapman.

—Tot comença en un viatge, fa anys, a la Costa de Granit Rosa, a Bretanya. Què hi va passar?
—Exacte, tot va començar quan passava les vacances a la Bretanya francesa, l’any 2017. És a dir, va començar molt abans que realment em posés a escriure la novel·la. Allà, hi ha un munt d’illes d’aquestes que tan sols són accessibles un parell de vegades el dia i que depenen de la marea. Un dia passejava per la platja i, en un moment de marea baixa, en vaig veure una amb una sola casa. Saps aquella sensació que tens quan se’t posen els pèls de punta? Vaig pensar: “Això és perfecte per a escriure una novel·la negra, una novel·la de misteri!” És un lloc on et pots trobar atrapat i, alhora, em vaig quedar amb la intriga de saber si algú voldria fugir-ne, d’aquesta illa. Qui voldria anar a viure en un lloc així?

—Però a la novel·la l’illa és a Escòcia. Què té aquest paisatge, que el faci tan útil com a metàfora i com a escenari principal d’una novel·la negra?
—No hauria ambientat mai la meva novel·la a França, perquè passo molt de temps a Escòcia, sobretot a la costa occidental, que és un lloc que m’atreu moltíssim. Vaig pensar que també atrauria la personalitat d’una artista, perquè quan hi passeges hi ha literalment centenars d’illetes com aquestes. Amb molta tempesta, molta foscor… És un ambient que t’evoca, que et transporta a aquesta mena de novel·les. A més, no hi viu gaire gent, la majoria són buides. És un paisatge molt salvatge. Era el lloc ideal per a ambientar-hi aquesta novel·la: una illa que depèn de la marea.

—Normalment, comenceu el procés d’escriptura ideant el crim i el personatge. Aquesta vegada ha estat a partir del paisatge. Ha estat molt diferent el desenvolupament posterior de la novel·la i els personatges? De quina manera hi ha influït?
—Haver triat primer el lloc on ambientar la novel·la ha determinat tota la resta, perquè després havia de pensar qui hi voldria viure. Quan creo el personatge de la Vanessa, en realitat ja ve una mica conformat per l’escenari que he triat primer. I, és clar, això té un impacte en la resta de l’argument i marca una mica el camí de la resta de personatges. Per exemple, pensava: com és una persona com ara la Grace, que fa anys que viu en un lloc com aquest? A més, el lloc és un personatge més amb el qual la resta de personatges es relacionen.

—Parlem de Lee Krasner, que també va ser clau en el desenvolupament de la novel·la. Com vau descobrir-la i què vau descobrir-ne, d’ella? De quina manera us va influir?
—A Londres vaig anar a veure una exposició d’ella que va ser molt interessant. He de dir que, abans d’aquesta exposició, jo no en sabia gairebé res, de la figura de Lee Krasner. Vaig descobrir que tenia una manera de treballar especial. Feia quadres meravellosos. Quan, pel que fos, no li agradava el que feia, el destruïa! El llançava per terra i el feia miques. Però, després, a partir d’aquells trossos de llenç destrossats, feia un collage. Em va agradar, aquesta idea, perquè jo ja tenia al cap que l’artista que volia crear a la novel·la faria art a partir de coses trencades. Després vaig canviar-ho una mica i, en lloc de peces trencades, n’utilitzava de trobades, objectes robats, però tenia clar que la part de la destrucció volia que hi fos, al llibre. També em va impressionar molt una frase literal d’un dels mestres que havia tingut Krasner i que vaig llegir a l’exposició. Deia: “Pinta tan bé que no t’hauries imaginat mai que això ho hagués pintat una dona.” Això em va impressionar molt! I vaig pensar que també volia incloure com s’havia tractat les artistes. En el paper de la Vanessa, hi plasmo la manera com l’artista es relaciona amb les crítiques, el sexisme de què eren víctimes… Volia que el masclisme hi fos present.

—Més endavant parlarem d’aquest masclisme. Però abans volia demanar-vos si us ha passat mai, de voler estripar allò que heu escrit i, després, acabar-ho aprofitant per a una altra novel·la.
—Sí, per això em va captivar tant l’exposició de Krasner, perquè feia temps que intentava d’escriure una altra cosa i em passava això, que escrivia trenta mil paraules i veia que no funcionava. Ho llançava, tornava a començar… Fins que, després de dos intents o tres, vaig abandonar del tot aquell projecte. És a dir, el vaig esquinçar metafòricament. La idea de l’illa, que ja m’havia ballat pel cap, sí que la vaig recuperar de l’antic projecte. Allò que em va cridar l’atenció d’aquella exposició va ser precisament això, de dir: “Ostres, però si jo també ho faig!”

—La novel·la porta per títol L’hora blava, també coneguda com “l’heure entre chien et loup”, l’hora entre gos i llop. Per què diríeu que sempre ha estat tan captivadora aquesta hora per als artistes com la protagonista, Vanessa Chapman? I per què funciona tan bé en novel·la negra?
—L’hora blava és un moment molt bonic del dia, però també molt artístic. Hi ha una llum especial: s’ha post el sol, però encara hi ha llum blava al cel. És un moment que és molt difícil de capturar per als artistes. Els sembla atractiu, però també perquè és molt difícil de pintar o fotografiar, per exemple. En el meu cas, hi encaixava molt bé: em servia com a metàfora, però també literalment, perquè és un moment de confusió, confons les coses… A més, hi ha uns incidents a la novel·la que passen just en aquell moment del dia.

—La tensió entre la llibertat del geni creatiu i la pressió social és un dels temes clau en el llibre: viure intentant de complir les expectatives i demandes dels altres. També ho experimenteu, això, a l’hora d’escriure?
—Sí, en el meu cas hi ha pressions com els terminis de l’editorial, però també hi ha la gran pressió dels lectors: què esperen de tu.

—I què n’esperen, d’una escriptora de novel·la negra?
—El misteri. Hi ha un marc del qual no et pots escapar, però sí que penso que hi ha llibertat per a fer coses, hi ha molt espai. No t’has de sentir tan lligat per allò que has de fer, perquè si ho penses massa i sempre des d’aquesta perspectiva, no pots escriure. Cal tenir-ho present, però has d’agafar el teu camí. Sembla una mica estrany d’aconseguir, però es pot fer.

—Aquesta pressió, de quina manera pot afectar algú inestable o vulnerable, com és el cas de la protagonista?
—La manera que té la Vanessa d’enfrontar-se a això és apartar-se de la pressió i anar-se’n a viure a una illa, estar apartada de tota la resta del món. A mesura que es desenvolupa la novel·la, s’adona que aquesta no és la manera, que per ser una artista plena no pots viure completament aïllada, necessites una comunitat al teu voltant. Ella no aconsegueix mai aquesta independència total que potser havia desitjat, primer perquè ella mateixa necessita gent, i després perquè la gent no para d’anar cap a ella. És aquesta lluita constant, aquesta dicotomia entre el “vull estar aïllada” i, alhora,”vull estar amb la gent”.

—En un moment de la novel·la, un dels personatges diu: “Conservar el seny és una qüestió d’habilitat.” Què voleu dir, exactament? Com es preserva, el seny? És un tema recurrent dels vostres llibres.
—[Riu] És una frase que diu la Grace quan parla d’ella i de com ella aconsegueix de preservar el seny. Sí, és un tema al qual torno sovint, perquè m’interessa molt com algú explica el seu relat, la seva vida.

—Què voleu dir?
—És important com tu expliques la teva vida per a viure i per a poder tirar endavant –sobretot si et passa una cosa terrible. Has de mirar de trobar-hi sentit; si no, no t’aixecaries del llit. O, si has fet alguna cosa, mires de justificar-ho.

—Això ho fem tots, sense necessitat de perdre el seny.
—Tots, en una mesura o altra, i, evidentment, sense arribar als extrems d’alguns dels meus personatges. Però sí, tots cerquem com narrar la nostra vida de manera que tingui un cert sentit, i això a vegades implica no dir la veritat. D’això es tracta aquesta habilitat per a mantenir el seny.

—L’obra comença quan la Tate Modern de Londres s’adona que un dels ossos que apareix en una de les peces de Vanessa Chapman és humà. En aquest punt, m’ha semblat interessant com critiqueu “l’autoritat” de l’art.
—Sí, no crec que sigui tant una crítica com una reflexió. En general, crec que el món de l’art és bastant opac. Hi ha poca transparència.

—Ho podeu explicar més detalladament?
—Ens diuen: aquesta peça val tants milions. Bé, qui ho diu això? I d’on la treuen, aquesta xifra? De qui és? Si ara algú ve i diu que aquesta taula [assenyala la taula on fem l’entrevista] és un disseny de Picasso, segons quina institució ens ho digui, ens ho creurem. Evidentment, hi ha uns experts a darrere per a qüestionar tot això, no? Però, en general, el públic, ens ho creiem tot. A la novel·la, hi ha aquesta peça de Vanessa Chapman que ja fa temps que és exposada. De cop, algú la qüestiona, i això desencadena, sobretot, un problema per al museu. Això passaria més si ens preguntéssim sovint d’on ve l’obra, qui la tenia… Tot això és molt interessant del punt de vista d’un novel·lista.

—Reprenem el tema del masclisme. Com dèiem, és un dels temes recurrents en les vostres novel·les: la violència de gènere, les discriminacions cap a les dones, etc. Per què heu decidit de tornar-ne a parlar, en aquesta novel·la? És un recurs que serveix per a justificar els crims i les accions dolentes, etc.?
—Sempre tendeixo a escriure sobre dones, sobre les vides de les dones i, sobretot, dones que no acaben d’encaixar en la societat per un motiu o altre. M’interessen els conflictes amb què es troben aquestes dones: els judicis que en fa la gent, com les defineixen, etc. Els crims que passen a les meves novel·les, d’una manera o altra, s’inspiren en aquests punts de partida. Ara, no vull dir que totes les dones que tinguin una vida com aquesta hagin d’acabar mortes, ni hagin de ser infidels, ni res de tot això que explico, eh? Però sí que m’aboquen al conflicte. Vull plasmar, sobretot, el moment en què una persona es proposa de fer allò que finalment arriba a fer.

—Però també parleu de la violència implícita entre les dones. Per exemple, entre Vanessa Chapman –una dona bella, rica i elegant– i la Grace –lletja, pobra… Heu utilitzat la descripció física per a remarcar la jerarquia que hi ha entre les dues amigues? Al cap i a la fi, tenen una mena de relació tòxica…
—Sí, el llibre parla clarament de les dinàmiques de poder i dels tipus de poder que exercim. Hi ha el poder més dur, com és la part materialista –els diners, les possessions, etc.– i el poder tou, que serien coses com la bellesa, tenir més o menys classe, etc. La bellesa física de la Vanessa li dóna poder. No sempre, però en certes situacions sí que fa que la Grace se senti molt més feble i molt desavantatjada. En unes altres situacions, en canvi, la qui té les de guanyar és la Grace, perquè realment la Vanessa en depèn molt. Tot i que aquesta relació va canviant amb el temps, hi ha moments en què l’una necessita més l’altra, i al revés.

—El llibre l’obre una frase d’Hipòcrates: “La vida és curta i l’art és llarg.” Què vol dir i per què la hi heu posada?
—Aquesta novel·la és sobre art i, sobretot, sobre el llegat: d’allò que es deixa enrere i d’allò que realment importa en aquesta vida. És la frase perfecta per a remarcar-la al principi del llibre.

Amb els aiguats, s’han estroncat moltes vides i molts somnis. Per a un músic, perdre el seu instrument moltes vegades no és tan sols un colp emocional, sinó també un impediment per a guanyar-se la vida, sobretot en el cas dels qui s’hi dediquen professionalment. Un piano, una guitarra, un violí, un saxòfon, una bateria… són objectes molt valuosos per als propietaris, i també molt cars.

Un dels damnificats és el cantautor infantil Dani Miquel. Té l’estudi al polígon de l’Alcúdia (Ribera Alta), just al costat del riu Magre, i li entrà aigua fins a una altura de noranta centímetres. Calcula que ha perdut entre 20.000 euros i 30.000 en material: una guitarra, l’amplificador, el monitor, els llibres dels discs… Però allò que més li dol és la viola de roda, l’ànima dels seus concerts. Una segona guitarra també ha començat a anar malament, però el seu lutier és de Catarroja (Horta Sud) i no s’atreveix ni a trucar-li.

Demà té la primera actuació amb el grup, i sort que entre els companys poden aportar els instruments que falten. Allò que menys el preocupa, doncs, són les pèrdues materials. “El problema principal ara és que no ens puguen llogar. Si jo no actue, sí que ho he perdut tot.” Diu que no li cal que li donen diners en ajudes, sinó que el contracten per a actuar, que és la millor manera de recuperar-se i continuar portant alegria als infants.

Un altre projecte perjudicat ha estat Sedajazz, un col·lectiu de músics de Sedaví (Horta Sud). La seu on fan les classes de música va quedar coberta per més de mig metre de fang i deixà molts instruments, equips de so i material informàtic inservibles. Molt d’aquest equipament no el podran recuperar i per això van començar una recaptació de fons per a poder reprendre l’activitat musical i docent tan aviat com siga possible. Tenien l’objectiu inicial de 20.000 euros i en aquest moment ja n’han recaptat més de 30.000.

Solidaritat col·lectiva

Arran d’aquesta situació, el Col·lectiu Ovidi Montllor de Músiques del País Valencià (COM) també ha impulsat una campanya de recaptació de fons per a ajudar els músics damnificats per la gota freda. Tant els qui en són socis com els qui no. Les donacions solidàries es faran servir per a restituir els instruments i equips de so d’artistes, bandes i productores musicals, i per a pal·liar les pèrdues de les actuacions cancel·lades arran del temporal. Ara el col·lectiu elabora un inventari de danys a causa dels aiguats.

El COM vol avaluar tots els danys que han sofert els músics i reclamar a l’administració ajudes específiques, a més de poder canalitzar l’ajuda solidària. Volen fer costat a tots els artistes i formacions afectades. “Sigues del COM o no, volem ser la veu que reclame a l’administració ajudes per al sector”, han dit.

Amb el recompte de danys materials comptabilitzat, es posaran en contacte amb cada artista o grup que haja resultat damnificat. Aclariran els danys, si té assegurança (i si pot cobrar, en eixe cas), si l’avaluació econòmica del dany és correcta i, segons els diners recaptats, assignaran un ajut total o parcial. Per a rebre l’ajut han d’acceptar la publicació a la pàgina de transparència del COM.

L’autobús que connecta la normalitat amb la catàstrofe

Pau Alabajos, cantautor i secretari del COM, diu que encara és prompte per a fer una primera avaluació de l’abast dels músics afectats, però van rebent moltes comunicacions. “Hem detectat entre els nostres socis que hi havia gent que havia perdut pràcticament tot el material, i vam veure que podíem fer alguna cosa per a ajudar-los. Hem fet pública la campanya per a mirar de captar fons per a sufragar eixes despeses, que seran molt importants. Sense material, a eixes persones els costarà moltíssim de refer la vida. Una vegada recuperen el material, podran tornar a fer concerts i recuperar-se a poquet a poquet”, diu.

Ara cal que es recapten, sobretot, donacions en metàl·lic. “Creiem que és estratègic tenir diners per a cobrir les despeses. Si no, demanarem a altres companys que tenen material de sobres que el cedisquen un temps perquè aquestes persones puguen refer-se. Cal posar fil a l’agulla i tractar de col·laborar entre tots”, apunta. Les donacions es poden fer mitjançant una transferència bancària al compte del Col·lectiu Ovidi Montllor: ES78 3159 0066 9930 5025 9823. També ofereixen el Bizum amb codi 10705 per a fer arribar les aportacions.

Les bandes simfòniques, també afectades

Amb els aiguats, també hi ha hagut una trentena de societats musicals afectades, com ara la d’Algemesí (Ribera Alta), amb prop de dos-cents anys d’història, i que calcula que ha tingut unes pèrdues entre 40.000 euros i 50.000. La Federació de Societats Musicals del País Valencià també ha habilitat un compte (ES45 3159 0078 5630 4840 6023) i un Bizum (10542) per a canalitzar les donacions. Així mateix, impulsarà iniciatives per a examinar i reparar aquells instruments que es puguen salvar. A més, es faran concerts solidaris per Santa Cecília.

Tot i que són àmbits diferents de la música, ara la solidaritat s’estén arreu. “Podem treballar paral·lelament i si en algun moment determinat s’ha de col·laborar, ho farem. Si aconseguim cobrir totes les despeses de tots els músics que ens han enviat la seua petició, la resta de diners els gastarem per a projectes culturals o musicals que es troben en les mateixes condicions. Ara totes les iniciatives són positives”, diu Alabajos.

Un piano bolcat, timbals enfangats i un cotxe enmig de l’aula d’assaig: així va quedar la Societat Musical d’Algemesí

Dues setmanes després de l’episodi de pluja torrencial continua la recerca de desapareguts. La zona més afectada per la gota freda ha estat la de les comarques del centre del País Valencià, on hi ha hagut 215 morts i 17 desapareguts per la gota freda.

Dissabte, 130.000 valencians, segons la delegació del govern espanyol, es van manifestar pels carrers de València i van exigir la dimissió del president de la Generalitat, Carlos Mazón. La indignació dels valencians es va mostrar amb tota la contundència i sense admetre dubte.

Ara tothom està pendent de la nova gota freda. L’AEMET ha activat el nivell vermell per pluges al litoral nord i sud de la demarcació de València. L’alerta durarà des d’avui a les 21.00 fins demà a les 12.00. Es poden acumular 40 l/m2 en una hora i 180 l/m2 en dotze hores. Per això, la Generalitat restringeix la mobilitat a València i a tots els municipis en alerta roja. I les Corts han endarrerit fins divendres la compareixença de Mazón arran de l’alerta per la gota freda.

Quins municipis han suspès les classes per la nova gota freda?

Carlos Mazón: un president cuit dins el seu brou | Anàlisi d’Esperança Camps 

Podeu consultar les notícies anteriors del minut-a-minut ací.

Les Corts Valencianes han decidit d’endarrerir a divendres, davant l’alerta roja decretada per Aemet pel risc de pluges torrencials a València d’ençà d’aquesta nit i fins demà, el ple previst per a demà en el qual el president de la Generalitat, Carlos Mazón, havia de donar compte de la gestió feta fins ara al voltant de la gota freda.

Així ho han acordat els quatre grups parlamentaris davant l’alerta roja que hi ha al litoral nord i sud de la demarcació de València.

El ple que era previst per a les 10.00 de demà es farà finalment divendres a les 11.30, segons l’acord adoptat aquest dimecres a la tarda.

La Conselleria d’Interior ha ordenat d’avui a les 22.00 fins demà a les 23.59 la restricció de moviment dels vehicles privats en els 163 municipis afectats per l’alerta roja que ha emès l’AEMET. En una primera alerta, solament afectava les localitats que més estralls havien sofert durant la gota freda del 29 d’octubre. També s’hi han suspès les activitats educatives, esportives i s’hi han tancat els centres de dia. Tot amb la intenció que demà no surti ningú de casa, si no és estrictament necessari, pel risc extrem de pluges que ha declarat l’AEMET.

Tota la informació de la gota freda, minut a minut

El Centre de Coordinació d’Emergències de la Generalitat ha enviat aquest vespre una nova alerta mòbil de protecció civil Es-Alert arran de la pluja forta que es preveu que caurà aquesta nit i demà, en què informava sobre totes aquestes mesures decidides per la Generalitat.

Qui podrà circular?

Solament podran circular els serveis essencials i les empreses responsables de garantir el subministrament dels serveis bàsics d’aigua, energia i comunicacions, i de distribució d’aliments. També es podran fer desplaçaments urgents per alguns dels motius següents:

–Assistència a centres, serveis i establiments sanitaris.
–Tornada al lloc de residència habitual.
–Assistència i cura de persones grans, menors, dependents, persones amb discapacitat o especialment vulnerables.
–Per causa de força major o situació de necessitat.

L’AEMET ha elevat aquesta tarda a escala vermella l’avís per pluges al litoral nord i sud de la demarcació de València a partir de les 21.00 i fins dijous a la mitjanit, amb previsions que poden arribar a 40 l/m2 en una hora i 180 l/m2 en dotze hores.

Quins són els 116 municipis afectats per les restriccions? Camp de Morvedre

Albalat dels Tarongers, Alfara de la Baronia, Algar de Palància, Algímia d’Alfara, Benavites, Benifairó de les Valls, Canet d’en Berenguer, Estivella, Faura, Gilet, Petrés, Quart de les Valls, Quartell, Sagunt, Segart i Torres Torres.

Camp de Túria

Benaguasil, Benissanó, Bétera, l’Eliana,Gàtova, Llíria, Loriguilla, Marines, Nàquera, Olocau, la Pobla de Vallbona, Riba-roja de Túria, Sant Antoni de Benaixeve, Serra i Vilamarxant.

Foia de Bunyol

Alboraig, Bunyol, Dosaigües, Godelleta, Iàtova, Macastre, Setaigües, Xest i Xiva.

Horta Nord

Albalat dels Sorells, Alboraia, Albuixec, Alfara del Patriarca, Almàssera, Bonrepòs i Mirambell, Burjassot, Emperador, Foios, Godella, Massalfassar, Massamagrell, Meliana, Montcada, Museros, Paterna, la Pobla de Farnals, Puçol, el Puig de Santa Maria, Rafelbunyol, Rocafort, Tavernes Blanques i Vinalesa.

Horta Sud

Alaquàs, Albal, Alcàsser, Aldaia, Alfafar, Benetússer, Beniparrell, Catarroja, Llocnou de la Corona, Manises, Massanassa, Mislata, Paiporta, Picanya, Picassent, Quart de Poblet, Sedaví, Silla, Torrent i Xirivella.

Ribera Alta

Alberic, Alcàntera de Xúquer, l’Alcúdia, Alfarb, Algemesí, Alginet, Alzira, Antella, Beneixida, Benifaió, Benimodo, Benimuslem, Carcaixent, Càrcer, Carlet, Castelló, Catadau, Cotes, Gavarda, Guadassuar, l’Énova, Llombai, Manuel, Massalavés, Montroi, Montserrat, la Pobla Llarga, Rafelguaraf, Real, Sant Joanet, Sellent, Senyera, Sumacàrcer, Torís i Tous.

Ribera Baixa

Albalat de la Ribera, Almussafes, Benicull de Xúquer, Corbera, Cullera, Favara, Fortaleny, Llaurí, Polinyà de Xúquer, Riola, Sollana i Sueca.

Safor

Ador, Alfauir, Almiserà, Almoines, l’Alqueria de la Comtessa, Barx, Bellreguard, Beniarjó, Benifairó de la Valldigna, Beniflà, Benirredrà, Castellonet de la Conquesta, Daimús, la Font d’en Carròs, Gandia, Guardamar de la Safor, Llocnou de Sant Jeroni, Miramar, Oliva, Palma de Gandia, Palmera, Piles, Potries, Rafelcofer, el Real de Gandia, Ròtova, Simat de la Valldigna, Tavernes de la Valldigna, Vilallonga, Xeraco i Xeresa.

Noves mesures preventives per la gota freda. Malgrat que al Principat es preveu de recuperar la normalitat demà, al País Valencià, la Conselleria de l’Interior ha ordenat la restricció de moviment dels vehicles privats demà en tots els municipis afectats per l’alerta roja que ha emès l’Aemet.

En aquest sentit, la Universitat de València (UV) i la Universitat Politècnica de València (UPV) han anunciat que mantenen la suspensió de les activitats presencials demà i la docent continuarà desenvolupant-se en línia.

Tot seguit, us detallem en quins municipis demà no hi haurà classe, o bé es farà en línia.

Quins municipis han suspès les classes?

A València, el centre de coordinació operativa municipal ha suspès les classes a tota la ciutat. Així mateix, s’ha acordat la suspensió d’activitats de centres socials, centres de gent gran i centres ocupacionals.

Aquesta és la llista de municipis on s’han suspès les classes dels centres educatius:

Camp de Morvedre

Albalat dels Tarongers, Alfara de la Baronia, Algar de Palància, Algímia d’Alfara, Benavites, Benifairó de les Valls, Canet d’en Berenguer, Estivella, Faura, Gilet, Petrés, Quart de les Valls, Quartell, Sagunt, Segart i Torres Torres.

Camp de Túria

Benaguasil, Benissanó, Bétera, Gàtova, l’Eliana, la Pobla de Vallbona, Llíria, Loriguilla, Marines, Nàquera, Olocau, Riba-roja de Túria, Sant Antoni de Benaixeve, Serra i Vilamarxant.

Foia de Bunyol

Alboraig, Bunyol, Dosaigües, Godelleta, Iàtova, Macastre, Setaigües, Xest i Xiva.

Horta Nord

Albalat dels Sorells, Alboraia, Albuixec, Alfara del Patriarca, Almàssera, Bonrepòs i Mirambell, Burjassot, el Puig de Santa Maria, Emperador, Foios, Godella, la Pobla de Farnals, Massalfassar, Massamagrell, Meliana, Montcada, Museros, Paterna, Puçol, Rafelbunyol, Rocafort, Tavernes Blanques i Vinalesa.

Horta Sud

Alaquàs, Albal, Alcàsser, Aldaia, Alfafar, Benetússer, Beniparrell, Catarroja, Llocnou de la Corona, Manises, Massanassa, Mislata, Paiporta, Picanya, Picassent, Quart de Poblet, Sedaví, Silla, Torrent i Xirivella.

Ribera Alta

Alberic, Alcàntera de Xúquer, Alfarb, Algemesí, Alginet, Alzira, Antella, Beneixida, Benifaió, Benimodo, Benimuslem, Carcaixent, Càrcer, Carlet, Castelló, Catadau, Cotes, Gavarda, Guadassuar, l’Alcúdia, l’Énova, la Pobla Llarga, Llombai, Manuel, Massalavés, Montroi, Montserrat, Rafelguaraf, Real, Sant Joanet, Sellent, Senyera, Sumacàrcer, Torís i Tous.

Ribera Baixa

Albalat de la Ribera, Almussafes, Benicull de Xúquer, Corbera, Cullera, Favara, Fortaleny, Llaurí, Polinyà de Xúquer, Riola, Sollana i Sueca.

Safor

Ador, Alfauir, Almiserà, Almoines, Barx, Bellreguard, Beniarjó, Benifairó de la Valldigna, Beniflà, Benirredrà, Castellonet de la Conquesta, Daimús, el Real de Gandia, Gandia, Guardamar de la Safor, l’Alqueria de la Comtessa, la Font d’en Carròs, Llocnou de Sant Jeroni, Miramar, Oliva, Palma de Gandia, Palmera, Piles, Potries, Rafelcofer, Ròtova, Simat de la Valldigna, Tavernes de la Valldigna, Vilallonga, Xeraco i Xeresa.

La consellera de l’Interior de la Generalitat de Catalunya, Núria Parlon, ha dit que, atès que la gota freda s’espera que vagi a la baixa en les pròximes hores, les restriccions a la mobilitat quedaran anul·lades aquesta mitjanit i, per tant, demà hi haurà classes i la gent podrà anar a treballar amb normalitat.

[EN DIRECTE] Consulta tota la informació de la gota freda

Malgrat això, ha fet una crida a estar amatents als avisos dels serveis de Protecció Civil. A més, ha celebrat que les restriccions a la mobilitat decretades ahir pel govern a Tarragona i les Terres de l’Ebre han ajudat a evitar incidències greus, en una jornada marcada per la pluja.

Finalment, ha justificat les retencions que al llarg de la jornada hi ha hagut a l’autopista AP-7 pel fet que es tracta d’una via refugi per evitar que hi hagi vehicles a zones inundables.

Finalment, la directora del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC), Sarai Sarroca, ha subratllat que l’episodi de pluges encara no ha acabat i s’ha mostrat satisfeta de les previsions que ha fet la institució que dirigeix. També ha fet una crida a la prudència. “El grau de perill és inferior al d’aquest matí, però encara remarcable”, ha afirmat.

Quins municipis han suspès les classes per la nova gota freda?

De fet, el nivell d’alerta per intensitat de pluja se situa en el 4 sobre 6 fins a la mitjanit i el de la situació meteorològica de perill d’acumulació en el 3 sobre 6 fins a les 6 de la matinada.

El prestigiós diari britànic Financial Times dedica un extens article a analitzar la gestió de la gota freda per part de l’executiu encapçalat pel president Carlos Mazón. El diari explica que l’alerta d’emergència als mòbils no es va enviar fins després de les 20.00, gairebé tretze hores després d’haver avisat l’Aemet de “pluja molt intensa”.

I assenyala que el president Mazón “va fer un dinar de tres hores amb una periodista que, segons els mitjans locals, no va acabar fins a les 18.00, quan alguns pobles ja estaven inundats i havien arribat les primeres notificacions de desapareguts”.  Sobre això, expliquen que Mazón ha provat de minimitzar la seva absència tot afirmat que es va mantenir en contacte per telèfon i que la seva presència no era necessària en una reunió clau d’un comitè d’emergència que va començar a les cinc de la tarda.

Jesús Lluch Ferrer, director general de l’ONG BUSF, especialitzada en rescat davant catàstrofes, afirma en l’article que l’Aemet va complir amb la seva tasca emetent alertes tècniques. “El problema no va ser la informació tècnica, sinó la resposta a aquesta informació”, afirma. Sobre això, el diari recorda que “Mazón va continuar amb la seva agenda habitual el matí del 29 d’octubre, apareixent en un vídeo a la plataforma X poc després de la 1 del migdia, dient que les pluges s’estaven allunyant”.

Alhora, un altre critica que troba el Financial Times és “la manca de formació dels responsables polítics”. Expliquen que el País Valencià té la capacitat d’enviar alertes d’emergència a tots els mòbils de la zona afectada després d’haver creat aquest sistema l’any 2022, però, “tot i això, Salomé Pradas, responsable del departament d’emergències valencià, va admetre en una entrevista a la televisió pública À Punt que no va saber que era possible enviar aquestes alertes fins al vespre del primer dia de les inundacions, una declaració que més tard va haver de retractar”.

Aquest matí, la Generalitat ha anunciat que començava una nova campanya d’inspecció per a controlar les ofertes del Black Friday i el Cyber Monday, perquè els comerços no donin gat per llebre amb les seves ofertes. És el tret de sortida oficial de la campanya que obre les festes de Nadal, si bé la publicitat ja fa uns dies que va arribar als mitjans de comunicació i, com cada any, algunes empreses han començat el període de descomptes moltes setmanes abans del 29 de novembre, que és, teòricament, és el dia que “toca”.

Les perspectives d’enguany són positives. De fet, el mes d’octubre ha estat un avançament de la motivació de despesa de la clientela. Segons l’indicador de Comertia, les empreses adherides han comunicat un augment mitjà de les seves vendes del 9,2%, en euros corrents, un creixement que no s’ha vist durant tot l’any, i que supera gairebé el doble de les previsions que havien fet el mes anterior. Una dada destacada és que, a l’octubre, tots els sectors se situen per sobre de l’any passat i que un 89% de les empreses ha facturat per damunt de l’octubre del 2023. La categoria “altres” (sobretot, automoció) ha encapçalat l’augment de vendes totals amb un 21%, coincidint amb la temporada de tardor i hivern. Ha estat seguida de l’alimentació bàsica, l’alimentació no bàsica i l’equipament de la llar, amb un 13,9%, 11,1% i 10%, respectivament. Uns creixements molt importants. Són un auguri positiu de la predisposició dels consumidors per a les festes?

En parlo amb la gerent de Comertia, Elisabet Vilalta, que diu que nota un cert optimisme entre els associats, malgrat ser un sector que sempre toca molt de peus a terra i no acostuma a pecar d’optimisme en les seves visions de futur. “De fet, de cara al novembre les previsions són molt bones, en general, ja que els associats parlen d’un 7,7% d’augment de la facturació. Evidentment, hi ha diferències entre subsectors, perquè algun, fins i tot, supera el 20%.” Com a exemple de millora, destaca els establiments de moda, que al setembre i l’octubre han tingut creixements importants, del 13% i 7%, respectivament, tot i que l’any, fins ara, havia estat dolent, i amb molts mesos amb augments negatius.

Per al Black Friday, diu: “Un 57% dels empresaris detallistes creu que les vendes es mantindran similars a l’any passat. Un 24% dels enquestats espera una campanya molt bona, amb un augment de vendes i de marges, i un 14% creu que les vendes seran millors que no pas l’any passat, però amb menys marge. Fet i fet, doncs, un 95% dels associats pensa que serà igual o millor que l’any passat, un fet que valoro com a realment positiu.”

Quan parlem del Black Friday, que avança vendes, que, d’altra manera, es farien per les festes de Nadal i Reis, em diu que redueix marges als comerciants, però que és un avanç de l’estat d’ànim del consumidor.

Fins aquí, hem copsat la impressió dels venedors, però què en pensen els potencials compradors?

Segons un estudi recent del Baròmetre Golden Quarter de KPMG i Appinio, es preveu que el 70% dels ciutadans del país compri durant el Black Friday, impulsat per les promocions que ofereixen els comerços. També recorda que el període comprès entre el novembre i el gener, conegut com el “Golden Quarter”, és crucial per al comerç, atès que representa gairebé el 30% del consum anual. Durant aquests mesos, els consumidors es preparen per a les compres nadalenques, el Cyber Monday i les rebaixes del gener. Enguany, el 64% dels consumidors de l’estat espanyol preveu de gastar més que no pas l’any passat, especialment els compradors amb edats compreses entre els 35 anys i els 44. El percentatge esperat d’augment global és del 33%.

Sembla, doncs, que els consumidors volen comprar. En realitat, els primers indicadors de l’octubre que ja se saben suggereixen que el creixement de l’activitat continuarà essent dinàmic durant el quart trimestre, segons que apunta CaixaBank Research en el seu “Pols econòmic setmanal” del dia 8 de novembre.

De fet, aquest optimisme (moderat) quadra força amb les dades que hem vist darrerament de revisions a l’alça del creixement de l’economia per a tot el 2024. El primer semestre va ser bo, tant que va obligar a canviar a l’alça les estimacions calculades per l’INE, i sembla que el segon també ho serà, encara que s’apunta un alentiment en el creixement. En aquest sentit, fa pocs dies, Funcas va presentar l’enquesta amb la mitjana de les previsions que calculen els dinou serveis d’estudis privats més prestigiosos de l’estat espanyol. I diuen que el PIB creixerà de 0,4 punts percentuals (pp) més que no pensaven fa dos mesos, fins al 3%, gràcies a unes millores del consum privat de 0,5pp i del consum públic, de 2,1pp. En canvi, són menys optimistes amb la inversió, i baixen el creixement esperat de 0,4pp en la maquinària i béns d’equipament i de 0,4pp en la construcció.

Hi veig una diferència molt gran, per la qual cosa em poso en contacte amb Funcas i parlo amb l’economista veterà de l’entitat, Maria Jesús Fernández. Li faig veure que no em sembla habitual que els dinou centres estiguin tots d’acord amb els canvis a l’alça d’aquesta importància i en tan sols dos mesos. Em comenta que “la clau és el canvi i la pujada que fa l’INE sobre els seus càlculs del primer semestre”, però que, realment, el consum va molt bé enguany, d’ençà del segon trimestre, en què va pujar d’un 1% intertrimestral, d’un 1,1% en el tercer i preveuen un increment del 0,8% en el quart. “Nosaltres sempre prenem com a referència la mitjana trimestral que hi va haver entre els anys 2014 i 2018, que va ser al voltant del 0,6%. Veient les dades d’enguany, no hi ha dubtes que anem millor.”

L’economista lliga aquesta millora, sobretot, al fet que el mercat és més gran, és a dir, que ha augmentat la població. “Hem de tenir en compte que, malgrat el creixement més elevat, en termes de consum per càpita, encara ens situem per sota de les dades d’abans de la pandèmia”, diu. Com a fet col·lateral, em comenta que van creixent el consum i l’estalvi. “Som en taxes d’estalvi del 13% o 14%, tot i que les habituals serien d’un 7% o 8%, i el consum també creix al mateix temps. Una part de l’estalvi és consum per a demà, però això vol dir que avui som més gent a consumir i que alguns poden estalviar més.”

Tot seguit, em comenta que la preocupació hauria de ser la inversió privada, que no creix. “La inversió d’avui és el PIB de demà, no ho oblidem. I aquí sí que hem caigut per sota de la mitjana que deia fa un moment. És habitual que quan creix el PIB, com fa ara, la inversió creixi més de pressa, però ara no solament no creix, sinó que va enrere. Alguna cosa no funciona”, afegeix. Quant a la inversió pública, creu que millorarà amb els fons europeus.

I acabo tornant al consum. Sembla que les impressions de detallistes i consumidors van ensems i prometen unes festes animades, en termes de despesa. Aviat sabrem si els uns i els altres tenen raó en les seves perspectives. Només cal esperar que no passi res estrany al món, que, tal com van les coses, no es pot descartar.

Un treballador de l’aeroport de Palma és en estat crític després de ser atropellat avui a les pistes pel remolc d’un avió.

L’accident laboral ha estat al voltant de les 16.00, moment en què l’operari, empleat de l’empresa de handling South, ha estat atropellat per un vehicle de la mateixa companyia.

Inicialment, ha estat atès per l’equip mèdic de l’aeroport i posteriorment dos vehicles de l’UME i un vehicle de suport Delta. També hi han actuat agents de la policia local i la Guàrdia Civil.

Més tard s’han enviat dues ambulàncies de suport vital avançat. Els serveis sanitaris han assistit el pacient al lloc dels fets, ja que presentava lesions molt greus i, a continuació, han procedit al trasllat a l’Hospital Universitari So n’Espases per un politraumatisme greu.

El disc de La marató fa vint anys amb una participació rècord d’artistes. Avui s’ha fet la presentació del disc, en què hi han col·laborat més de 1.700 cantants, novells i consagrats, que versionen vint cançons per tal de recaptar fons per a la recerca científica de les malalties respiratòries i sensibilitzar la població sobre les seves causes, símptomes i prevenció. Enguany, el 3Cat dedicarà La marató a aquesta causa, amb una programació especial a TV3, a Catalunya Ràdio, a la plataforma 3Cat i a les xarxes socials, sota el lema “A ple pulmó” el 15 de desembre.

Al disc, s’hi podran sentir veus d’artistes molt variades, com els sons urbans de la Mushkaa, una rumba d’Estopa, les melodies de Ginestàtot versionant Txarango, Sexenni i Santi Balmes amb un Fantastic Shine, o Miki Núñez i l’Escolania de Montserrat, que cantaran una original nadala.

[VÍDEO] “A ple pulmó”: enguany ‘La marató’ recaptarà fons per a les malalties respiratòries

Com i quan adquirir el disc?

El disc es podrà comprar en format CD a partir de l’1 de desembre amb els principals diaris del país, així com les revistes Enderrock i Lecturas, pel preu de 12 euros. També es podrà obtenir una edició extraordinària en vinil (de venda exclusiva al Corte Inglés i les seves botigues) per 20 euros. La venda en format digital serà a través d’iTunes al preu de 11,99 euros.

Com a novetat d’enguany, i per celebrar els 20 anys del disc, a partir del 16 de desembre Spotify disposarà d’una llista de reproducció amb totes les cançons que han integrat el disc de La marató: 20 anys de música solidària al complet, en digital i a l’abast de tothom. Inicialment, només hi seran les cançons dels primers 19 discos. Les cançons de La Marató 2024 s’hi inclouran l’1 d’abril de 2025, l’endemà que es tanqui el projecte de La Marató per les malalties respiratòries.