El president Carles Puigdemont va arribar a Barcelona dimarts, va passar-hi dos dies amb discreció i se’n va tornar cap a l’exili ahir, després d’haver fet un discurs públic. Ho ha dit el secretari general de Junts, Jordi Turull, en una entrevista a RAC1, en què ha explicat que aquests dies ha estat amb ell, també ahir amb la marxa a l’exili: “Ahir vam anar a sopar. He estat amb ell des de dimarts fins ahir al vespre.” No ha volgut dir on es va allotjar Puigdemont, però ha dit que no es va quedar tancat en un pis, sinó que es va moure per la ciutat. “Va passar pel costat de Girona, a la AP-7, però no hi va parar”, ha afegit. Turull no ha volgut donar més detalls de la tornada per no condicionar la situació dels mossos detinguts. “No han comès cap delicte”, ha afegit.

Dimecres, quan segons Turull ja era a Barcelona, Puigdemont va publicar un vídeo a les xarxes socials en què deia que havia començat el viatge de retorn de l’exili, una vegada convocada formalment la sessió d’investidura d’Illa. “Que jo pugui assistir al parlament hauria de ser normal, que per fer-ho m’arrisqui a una detenció, que seria arbitrària i il·legal, és l’evidència de l’anomalia democràtica que tenim el deure de denunciar i de combatre”, deia en el vídeo.

Turull ha dit que l’objectiu era que Puigdemont pogués exercir els seus drets civils i polítics participant en el ple del parlament, però que l’operació policíaca ho va impossibilitar perquè hauria volgut dir lliurar-se a una detenció segura. “No volia la foto de la detenció per part dels Mossos, per la mala imatge del cos en aquesta mena d’operatius tan agressius”, ha dit. Ha criticat amb molta intensitat l’operació policíaca, que ha dit que no era ni proporcional ni lògica amb la figura de Puigdemont: “Qui anava al parlament és qui havia estat president de la Generalitat i el líder de la segona força en nombre de vots, no Hannibal Lecter.”

Malgrat les paraules de Turull, els Mossos d’Esquadra no descarten que Puigdemont sigui encara ací i el continuen cercant. El comissari en cap, Eduard Sallent, ha dit en una conferència de premsa que no té cap constància que sigui a Bèlgica. “Em sembla que és el que em volen fer creure”, ha dit. I ha afegit que els Mossos mantindran l’alerta fins que no es demostri que el president torna a ser a l’exili. “No descarto que aquest senyor sigui a Barcelona”, ha afegit.

El president de la Generalitat electe, Salvador Illa, i el president en funcions, Pere Aragonès, s’han reunit al Palau de la Generalitat. La trobada ha estat a les 11 del matí i ha servit per fer un primer traspàs de la feina del govern. Concretament, Aragonès ha informat Illa de la situació d’algunes de les principals carpetes i reptes que hi ha actualment sobre la taula a Catalunya. Illa va ser investit president de la Generalitat en el ple del parlament d’ahir. S’espera que durant els dies vinents Illa prengui possessió del càrrec i pugui nomenar el nou govern.

Joaquim Forn, que fou conseller d’Interior, considera desproporcionat que els Mossos d’Esquadra activessin ahir l’operació Gàbia per detenir el president Carles Puigdemont. En declaracions a Catalunya Ràdio, Forn ha admès que és sorprenent que la policia no l’aconseguís “agafar”, però ha afegit que el dispositiu activat un cop va desaparèixer va ser desproporcionat. “El que jo no hagués fet és l’operació Gàbia, pensada per casos molt extrems”, ha afirmat recordant que es va activar pels atemptats del 17 d’agost del 2017. “No sé si s’havia repetit un dispositiu d’aquesta envergadura”, ha afegit. Forn també ha defensat que la policia és bona i creu que els errors comesos són de les persones que els dirigeixen.

En aquest sentit, ha destacat que després de l’actuació en els atemptats del 2017 els Mossos van sortir molt reforçats i tothom deia que era una policia “com la de qualsevol estat del món”. “No podem passar d’un extrem a un altre”, ha manifestat. Així, ha defensat que la policia és bona si bé de vegades s’han comès errors. Sigui com sigui, ha deixat clar, els errors són de les persones que els dirigeixen.

Forn també ha subratllat que Puigdemont és diputat i va ser escollit democràticament i ha lamentat que no se li apliqui la llei d’amnistia perquè hi ha jutges que no ho volen fer. “Es perseguia una persona que tenia tot el dret de ser al parlament”, ha indicat. També ha comentat que ell, personalment, desconeixia els plans de Puigdemont, però ha celebrat que hagi vingut a Catalunya i no hagi estat detingut.

El president de la Generalitat sortint, Pere Aragonès, s’ha acomiadat amb una carta del conjunt de treballadors públics de la Generalitat. El president els ha agraït “el compromís quotidià amb el país i la seva gent” i ha subratllat que ell se’n va convençut que “la principal institució de Catalunya la forma un col·lectiu humà capaç de fer front a qualsevol repte”. I afegeix: “M’acomiado amb la tranquil·litat de la feina feta i la satisfacció de deixar el país millor del que el vam trobar.”

Diu que ser president de la Generalitat “ha estat el millor honor que tot català pot tenir” i que, a la vegada, és “una responsabilitat enorme que exigeix dedicació, visió, empatia, vocació i confiança“. També ha destacat la confiança en “l’equip humà que fa que les coses passin” i que és “imprescindible per assegurar la continuïtat institucional i fer avançar el país”.

També ha volgut agrair la feina feta als treballadors públics i s’ha referit a alguns dels envits a què s’han hagut d’enfrontar aquests darrers anys, com la sequera i el coronavirus.

L’eurodiputat de Junts Toni Comín ha acusat el Departament d’Interior de “col·laborar amb el cop d’estat” del Tribunal Suprem espanyol arran de l’operació desplegada ahir per detenir el president de la Generalitat, Carles Puigdemont.

És normal que tothom estigui sorprès i admirat pel que va fer el MHP @KRLS ahir a Barcelona. Perquè certament és admirable. Però, si es pensa fredament, de fet es va limitar a fer allò que va dir que faria: tornar de l’exili per a la investidura, però no deixar-se detenir.

És…

— Toni Comín (@toni_comin) August 9, 2024

En un piulet a Twitter, ha dit que el president “es va limitar a fer allò que va dir que faria: tornar de l’exili per a la investidura, però no deixar-se detenir”. I ha afegit: “És normal que aquests dos compromisos a molta gent li semblessin incompatibles. Però ahir va quedar clar que no ho eren. Fent honor a la seva paraula, Puigdemont ahir va complir amb tots dos.”

Comín ha explicat que Puigdemont no va poder assistir al ple a causa del “dispositiu delirant” de detenció dels Mossos. “Ahir dirigir-se al parc de la Ciutadella no hauria estat un intent d’accedir al parlament sinó una entrega conscient i deliberada, just allò que Puigdemont havia dit que no faria”, ha escrit.

I ha acabat qüestionant-se: “La pregunta, en realitat, és per què el govern de Catalunya i la seva conselleria d’Interior es posen al servei d’uns jutges prevaricadors, i per tant criminals, i col·laboren amb el cop d’estat del Tribunal Suprem contra la voluntat democràtica del congrés. Per què els Mossos es converteixen en còmplices d’un jutge que ha dictat una ordre de detenció, que, des de l’aprovació de la llei d’amnistia, és més il·legal que mai? I per què ho fan amb tant d’entusiasme?“

La Intersindical ha exigit en un comunicat l’alliberament immediat de l‘agent dels Mossos d’Esquadra que encara està sota custòdia policíaca, investigat per haver ajudat Carles Puigdemont a anar-se’n de Barcelona sense ser detingut. El sindicat independentista fa saber que el policia és un afiliat a la Intersindical, i diu que va ser detingut injustament per ordres dels seus companys als Mossos d’Esquadra.

“Des de la Intersindical exigim l’immediat alliberament del company que ha passat la nit empresonat, que continua en custòdia policial i amb un habeas corpus per detenció il·legal desestimat”, diuen en referència a la petició que un jutge revisés si la detenció s’adequava a la legalitat. “Davant d’aquests fets greus i arbitraris, la Intersindical estem a disposició de l’afiliat i la seva família, a qui enviem tot el suport davant d’aquests moments complicats”, afegeixen.

ABP Brussel·les: els mossos que han protegit Puigdemont

El ministre de Presidència i Justícia espanyol, Félix Bolaños, ha assegurat que és el conseller d’Interior en funcions, Joan Ignasi Elena, qui ha de donar explicacions per la desaparició de Carles Puigdemont, després d’haver tornat a Barcelona. Així mateix, ha responsabilitzat els Mossos d’Esquadra del fracàs de l’operació. “Ahir tota l’operació que havia de garantir l’execució de l’ordre de detenció del senyor Puigdemont anava a càrrec dels Mossos, que és la policia competent”, ha dit..

[EN DIRECTE] El president Puigdemont és fora de l’estat espanyol 

“Ahir es va obrir una nova etapa de concòrdia i convivència”, ha dit sobre la investidura de Salvador Illa. El ministre ha evitat de fer una valoració extensiva sobre el retorn de Puigdemont. “És un episodi que no va aportar res a la societat catalana”, ha dit.

El caos en la “normalitat” d’Illa: el PSC aconsegueix la presidència mentre Puigdemont s’esfuma I Crònica d’Odei A.-Etxearte 

Bolaños ha insistit que la reparació de Puigdemont no ha de tapar que Catalunya ha girat full del procés d’independència. “Ahir va ser el primer dia del futur de Catalunya”, ha continuat. I ha fet aquest avís: “Espanya és un estat de dret on s’han de complir els mandats judicials.”

ABP Brussel·les: els mossos que han protegit Puigdemont 

Finalment, ha defensat l’actuació del govern de Pedro Sánchez, primer amb els indults i després amb l’amnistia. “Cal destacar el patriotisme intel·ligent de Pedro Sánchez per a obrir una nova etapa a Catalunya”, ha conclòs.

I, políticament, de què ha servit això de Puigdemont? I Editorial de Vicent Partal 

El jutge del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena –instructor de la causa contra el procés– reclama explicacions als Mossos d’Esquadra i al Ministeri d’Interior espanyol per la desaparició del president Carles Puigdemont, que ahir va tornar a Barcelona després de set anys d’exili. En dues providències, el magistrat demana a cada organisme un informe sobre la planificació de l’operatiu policíac i “els elements que van determinar el seu fracàs del punt tècnic i policíac”.

[EN DIRECTE] El president Puigdemont és fora de l’estat espanyol 

Al ministeri, Llarena li demana específicament quina era l’operació aprovada i desplegada per detenir Puigdemont a la frontera, però també quines ordres es van donar posteriorment per provar d’aturar el seu retorn a l’exili. Així mateix, demana als Mossos i al Departament d’Interior quins eren els agents responsables del disseny del dispositiu, qui el va aprovar i a qui se’n va encomanar l’execució.

ABP Brussel·les: els mossos que han protegit Puigdemont 

El president Carles Puigdemont és fora de l’estat espanyol, segons que ha pogut saber VilaWeb. Anit, el president de l’ANC, Lluís Llach, va explicar que està “sa, estalvi i lliure”, després d’haver tornat per primera volta a Barcelona d’ençà que es va exiliar a Bèlgica. Ara per ara, no se sap la localització concreta del president, però el seu advocat, Gonzalo Boye, en declaracions a Catalunya Ràdio, va dir que havia tornat a casa, on té el lloc de feina.

Boye ha confirmat que és fora de l’estat espanyol. En declaracions a RAC-1, ha assegurat que Puigdemont va prometre de tornar a Barcelona, però en cap cas lliurar-se a la policia.

Així mateix, Boye ha defensat l’actuació dels dos agents dels Mossos que van ser detinguts per haver col·laborat en el retorn i desaparició del president. En aquest sentit, ha afirmat que no van cometre cap delicte i que la seva detenció és il·legal.

L’advocat també ha explicat que ahir els Mossos d’Esquadra el van seguir des de primera hora del matí. En declaracions a RAC-1, ha dit que hi havia un cotxe patrulla a l’exterior del seu hotel. Per això, ha demanat a la policia catalana que actuï dins del marc legal i no faci cap “cacera de bruixes”.

Turull diu que Puigdemont era a Barcelona de dimarts ençà i que ja és a Waterloo

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El jutge Pablo Llarena havia interromput les seves vacances per un motiu que pagava la pena: finalment tenia a tocar el seu anhel més prohibit: prendre declaració al president Carles Puigdemont després de gairebé set anys d’una cacera infructuosa i vergonyosa per unes quantes jurisdiccions europees, i ordenar-ne l’ingrés a presó provisional amb la inestimable ajuda de Vox, l’única acusació disposada a demanar una mesura cautelar com aquesta. Llarena ho tenia a tocar, Puigdemont ja feia temps que deia que estava disposat a entomar una detenció i un probable empresonament. Havia arribat el gran dia, però ahir va quedar amb un pam de nas quan va veure que Puigdemont efectivament apareixia públicament a Barcelona, però després, al cap de pocs minuts, s’esfumava i els Mossos eren incapaços de detenir-lo. Llarena havia interromput les vacances per res. L’aparició i desaparició de Puigdemont posa en evidència un cos de Mossos abocat a la seva tasca de policia judicial en mans d’un jutge que desatén una llei aprovada. La incògnita és ara quins efectes més pot tenir.

Mentre la policia de Catalunya desplegava l’immens operatiu Gàbia, que va col·lapsar durant hores la ciutat de Barcelona, amb controls en un seguit de punts estratègics del Principat, com els accessos a l’aeroport de Barcelona o el pas fronterer de la Jonquera, el Suprem va fer córrer el seu malestar per la manera de fer dels Mossos: van recordar a la policia que Llarena “havia deixat molt clar” en la seva darrera interlocutòria, aquella en què incomplia la llei d’amnistia, que els cossos de seguretat tenien l’ordre d’arrestar el president Puigdemont. Que l’ordre de detenció era vigent i que tenien l’obligació de complir-la.

La impotència de Llarena s’ha traduït en l’enviament de sengles providències al cos de Mossos d’Esquadra i al Ministeri de l’Interior espanyol demanant explicacions sobre “el fracàs” de l’operatiu policíac per a detenir-lo; i, més concretament, ha demanat els detalls d’aquest dispositiu i qui eren els agents responsables d’aprovar-lo, d’executar-lo i de desplegar-lo. Perquè hi ha un aspecte important ací: el govern espanyol va delegar la responsabilitat executiva de la detenció en els Mossos, i tant el cos de la policia espanyola com la Guàrdia Civil se’n van quedar al marge. Ahir ja hi havia sindicats de la policia espanyola que se’n lamentaven, i criticaven que s’haguessin comès “els mateixos errors que el 2017 “.

I d’aquí ve la desmesura de l’operatiu Gàbia, que a Barcelona té el precedent de l’agost d’ara fa set anys, quan volien atrapar l’autor de l’atemptat gihadista a la Rambla que va matar catorze persones i que va apunyalar el jove Pau Pérez a la Zona Universitària. Ara es tractava d’atrapar el president del Primer d’Octubre, que és un diputat electe de la nova legislatura que pretenia assistir a la sessió d’investidura del candidat socialista Salvador Illa.

Però se’ls va escapar. Es va arribar a publicar que hi havia un pacte entre l’entorn de Puigdemont i la direcció dels Mossos perquè el president pogués arribar a l’acte convocat a l’Arc de Triomf sense ser detingut i que, després, es deixaria detenir quan intentés d’accedir al recinte del parc de la Ciutadella. Però tant els uns com els altres ho van negar categòricament. És evident que la policia va evitar la detenció al moment que Puigdemont va aparèixer al passatge de Sant Benet, a tocar del carrer Trafalgar i molt a prop de l’Arc de Triomf, fins que va pujar a l’escenari. Però quan en va baixar, invisible rere el doble plafó que hi havia en un lateral de l’escenari, tot va canviar.

Els Mossos, segons totes les filtracions que havien fet ells mateixos a la premsa habitual per a fer públiques les seves intencions, preveien que, havent fet la passejada de cap a cap al passeig de Lluís Companys, i havent entrat al recinte del parc, el detindrien en el moment més oportú deslliurat de la pressió dels manifestants. Però la comitiva avançava i avançava i ningú no trobava Puigdemont, que ja feia estona que era dins un cotxe blanc amb què se n’havia anat i havia esquivat l’intent de detenció.

Puigdemont, doncs, ha tornat, no ha assistit –com havia dit que faria– a la sessió d’investidura al parlament, però ha deixat clar que no es vol deixar detenir. “Estic preparat per a qualsevol intent de detenció i que no se’n surtin”, va advertir en l’entrevista amb VilaWeb durant la campanya electoral. I tal dit, tal fet. La conseqüència que ha tingut aquesta maniobra és que la policia i la justícia espanyola han fet el ridícul, i que s’han posat en evidència provant de detenir amb tots els mitjans possibles un diputat electe que és perseguit per un delicte que ha estat amnistiat per una llei que va entrar en vigor fa dos mesos i que provava d’assistir al ple del parlament.

L’efecte polític ara mateix és incert. Si Puigdemont hagués estat detingut, portat a Madrid i empresonat, l’impacte internacional d’aquesta detenció hauria estat enorme, i hauria compromès el Regne d’Espanya com a estat de dret: un president a l’exili que ha guanyat notorietat internacional, tancat a la presó gràcies a un partit d’extrema dreta i amb una llei d’amnistia en vigor que és desobeïda. Puigdemont hauria pogut aprofitar el capital polític d’una situació com aquesta, i hi hauria hagut una gran pressió sobre la justícia espanyola, sobre la fiscalia, sobre el govern de Pedro Sánchez i sobre el candidat encara a la presidència de la Generalitat, Salvador Illa.

De retruc, hauria accelerat la tramitació de l’expedient de l’amnistia al Tribunal Constitucional, que hauria entrat en una gran tensió interna, per a resoldre les peticions d’empara i de mesures cautelars que li arribarien de Puigdemont. Ara, en canvi, el retorn i desaparició duu a una situació totalment diferent. Més incerta, més buida, de moment, perquè deixa més desorientada el votant i el militant independentista en primera instància. En canvi, té un efecte poderós innegable: introdueix la por al cor del Suprem, damunt la taula de reunions de la sala segona que presideix Manuel Marchena; la por que Puigdemont pugui tornar-hi, no saber on és ni on pot ser. Puigdemont invoca ara el do de la ubiqüitat per posar nerviós un Tribunal Suprem rebel amb l’amnistia, i el pot menar a cometre més errors, encara. Tot dependrà, és clar, de quins siguin els passos següents que faci Puigdemont.

Una anècdota ajuda a explicar l’excepcionalitat del ple d’investidura de Salvador Illa. El debat parlamentari havia començat puntualment, amb Carles Puigdemont desaparegut després d’haver intervingut davant la multitud congregada a l’Arc de Triomf. No se’n sabia res més, tots els interrogants eren oberts. Illa parlava al faristol i, de sobte, a un diputat o diputada se li dispara l’àudio del mòbil: “President! President!” Eren els manifestants de fora, que cridaven a l’altre president que, en aquella hora, ja s’havia fet fonedís. Els crits s’escolaven a l’hemicicle mentre el candidat a la presidència de la Generalitat feia el discurs d’investidura i un tercer president, en funcions, assistia al seu últim ple de la bancada del govern estant. Llavors encara no se sabia si Puigdemont hauria aconseguit esquivar el dispositiu de la policia al voltant del parlament, malgrat que el president de la cambra, Josep Rull, i els diputats de Junts ja havien arribat a palau sense el seu líder. Havien entrat a la Ciutadella, blindada per la policia, per una porta lateral del carrer de Wellington. Dins el parc els esperaven el comissari en cap dels Mossos, Eduard Sallent, i la comissària en cap de Barcelona, Montserrat Estruch, com ha avançat Catalunya Ràdio. Pretenien de detenir Puigdemont, però no hi era.

Res no ha estat com s’esperava. Les previsions dels grups s’havien esmicolat. Si Puigdemont era detingut, com tothom tenia coll avall, el ple se suspendria. En això hi estaven d’acord Esquerra i els Comuns i hi comptava el PSC. Els socialistes, això sí, tenien pressa per a agilitar la votació, i insistien en la possibilitat que es pogués reprendre el ple dissabte o dilluns a tot estirar. De manera que la majoria venia preparada per a una detenció i la suspensió del ple: Puigdemont s’enduria els titulars del dia i Illa en tindria un altre per a acaparar els focus amb la seva investidura. També seria més fàcil per a Esquerra. Però, a quarts d’onze del matí, ni Puigdemont havia estat detingut ni s’havia suspès res: Illa feia el seu discurs amb Puigdemont eclipsant l’atenció dels mitjans de comunicació. Si un dels propòsits que s’havia fet el dirigent del PSC era treballar pel restabliment íntegre dels drets polítics de tots els ciutadans i partits, i apel·lava a una aplicació “ràpida, àgil, sense subterfugis” de la llei d’amnistia per a fer-ho possible, Puigdemont evidenciava la materialització desigual de la llei que havia de garantir una tornada a la normalitat a l’estat espanyol i feia gala de la seva capacitat de desestabilització. Els Mossos d’Esquadra, malgrat tot, tampoc no havien estat capaços de detenir-lo.

Salvador Illa, en un moment del debat (fotografia: Àngel Garcia).

El ple que molts comptaven que s’ajornaria s’havia posat a caminar, doncs. Illa diu que vol encapçalar la “tercera gran transformació de Catalunya”. Així bateja el seu projecte. Una etapa històrica que situa després del desplegament de les institucions de govern de Josep Tarradellas i Jordi Pujol, i dels governs tripartits. La pretén bastir sobre els “fonaments” del govern de Pere Aragonès, a qui ha reconegut especialment l’obra feta. Illa esquiva els anys del procés però tampoc no parla de la dècada perduda. Fa setmanes que no en parla. De fet, s’aboca a no incomodar Esquerra i l’insta a treballar en aquesta suposada transformació “amb el màxim consens possible”. Assegura que complirà els acords d’investidura, conscient que no són acords de legislatura. Es refereix explícitament al sistema de finançament singular, la clau de volta del pacte amb el partit que capitaneja Marta Rovira. La intenció d’Illa és governar gràcies a acords preferents amb Esquerra i els Comuns, però assegura que vol dialogar amb tothom, excepte amb els partits dels “discursos d’odi”: Vox i AC.

Illa esmenta el seu conegut lema “unir i servir” com una màxima. Però, on és Puigdemont? És la pregunta que es continua fent tothom. I, amb la incògnita sense resoldre, Rull suspèn una estona el ple: la previsió és continuar després amb les intervencions dels grups, de més gran a més petit i tancant el PSC. Pot ser que Puigdemont sigui dins l’edifici del parlament? L’hemicicle es buida i als passadissos, amb una calor asfixiant, hi ha un tràfec constant de diputats, convidats, assessors, treballadors de la cambra i periodistes.

Del despatx de Rull entren i surten diputats de Junts: la portaveu parlamentària, Mònica Sales, però sobretot Toni Castellà i Josep Rius, amunt i avall del saló rosa de Passos Perduts. Hi ha preocupació a les files de Junts i algú amb ascendència al partit comenta que ell ja havia avisat que no tenia solta tornar per la investidura d’Illa, que era molt arriscat. El conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, passa llargues estones pendent del mòbil, en un dels passadissos per on s’accedeix a l’hemicicle. Hi ha diputats i membres de Junts que pensen que potser sí, que pot ser que el president a l’exili hagi aconseguit entrar a l’edifici. Són pocs els que saben què passa en realitat. Junts havia treballat per a la tornada de Puigdemont de manera fragmentada: dividint les tasques en grups que no compartien la informació. Compartiments estancs per evitar filtracions. El dirigent de Junts tampoc no ha delegat el vot.

El conseller Joan Ignasi Elena, al telèfon.

Que el president a l’exili no és al palau del parlament s’acaba de fer evident quan es reprèn el ple i és Albert Batet qui intervé en nom de Junts. Però fins i tot llavors Batet deixa oberta la porta que Puigdemont es presenti durant el dia a l’hemicicle, malgrat el gran dispositiu policíac, les dures càrregues contra els manifestants i una operació Gàbia intermitent: “Esperem que abans que acabi el ple, el president Puigdemont pugui exercir els seus drets”, diu. “Manen les urnes o les togues?”, pregunta Batet. Junts acusa ERC de fer president el “primer defensor a Catalunya” del 155, fins i tot abans que el PP decidís d’aplicar-lo. Hi veu un “president espanyolista i una Generalitat sucursalista”. “Diuen que en política no et recorden per com hi arribes sinó per com te’n vas”, etziba a Aragonès. També s’adreça a Rovira: “Si això era venir a acabar la feina, quina manera d’acabar-la…”

Un dels discursos més difícils, per la divisió amb què la militància va decidir d’investir Illa, era el d’ERC. El president del grup parlamentari d’Esquerra, Josep Maria Jové, comença parlant del retorn de Puigdemont: “No sabem què passarà en les properes hores i ens preocupa.” Jové defensa que ERC hagi aplicat el principi de realitat. La majoria absoluta independentista de l’anterior legislatura no existeix. Jové retreu a Junts la sortida del govern i assenyala que no es pot viure de quimeres que només portarien Catalunya a una situació de blocatge i a la repetició d’eleccions. Remarca que el seu sí a Illa és “carregat de condicions”, “carregat de nos”, “vigilant i exigent, en guàrdia”, i que han fet una negociació puntual amb el PSC, sense moure’s d’allà on eren en la defensa de la independència de Catalunya i d’una societat justa. “No ens tremolarà el pols per a dir prou si no apliquen allò que hem acordat”, avisa a Illa. A l’independentisme, Jové li diu que “ningú no pot expedir carnets de bons i mals independentistes”. El cap del PSC no dubta: “M’agrada acabar els viatges amb qui els començo.” I el president del grup d’ERC posa en dubte que no aflorin unes altres majories durant la legislatura.

Alejandro Fernández, cap del PP, esmola el verb i acusa Illa de copiar la “metodologia” del procés. Si volen fer una transformació federal de l’estat espanyol, insta els socialistes a reformar la constitució espanyola. Fernández culpa el PSC d’haver ressuscitat Puigdemont: “Són vostès els únics responsables de l’humiliant esperpent que vivim.” I d’alguna manera passa allò que diu el dirigent del PP, però de manera diferent. Passa que, quan es torna a suspendre el ple perquè és l’hora de dinar, als passadissos del parlament torna d’alguna manera l’ambient dels plens del 6 i 7 de setembre del 2017. Junts demana a la mesa que el debat s’ajorni fins que es restableixi la “normalitat”. És la portaveu, Mònica Sales, qui ho fa públic en una conferència de premsa en què no aclareix fins quan pretenen que el debat sigui suspès. Addueix els intents de detenir Puigdemont com si fos un terrorista, amb un dispositiu desproporcionat que creu que és una malversació de recursos públics. Afirma que es detenen persones “de manera totalment il·legal” i que acompanyar Puigdemont no és delicte.

Poc després es publiquen les primeres notícies sobre una ordre de detenció del secretari general de Junts, Jordi Turull, que ha desaparegut amb Puigdemont. Unes informacions que progressivament aniran matisant i negant fonts judicials i policíaques. Però mentre persisteix la confusió sobre Turull, el PSC i ERC fan pinya a la mesa per refusar la petició de Junts que el ple encara no es reprengui. Fonts d’Esquerra diuen que eren partidaris de suspendre el ple tan sols si Puigdemont era detingut. Els Comuns fan saber que ells també estan d’acord que el debat es reprengui. Quan desestimen la petició, Rull i la resta de membres de la mesa tornen a l’hemicicle i el ple es reprèn. Però Junts demana a la mesa que reconsideri la decisió. I la mesa s’ha de tornar a reunir, i escoltar la junta de portaveus, i s’hi referma. I allò del 6 i 7 de setembre ressona al parlament, però amb els papers canviats.

Més tard, la cap dels Comuns, Jéssica Albiach, fa el seu diagnòstic de la situació: “Crec que l’espectacle que vivim avui en aquest parlament és preocupant.” Albiach defensa l’acord amb el PSC, amb el focus sobre les polítiques d’habitatge, i avisa Illa que faran una “oposició ferma” en tot allò que no han pactat. Laia Estrada, de la CUP, vaticina que Illa serà “una mena de virrei” que no respectarà el poble de Catalunya. Estrada coincideix que l’operació de la policia es pot considerar malversació i insisteix en la persistència de la repressió. La CUP no enterra pas la lluita per la independència però sí el període que va culminar el 2017: afirma que el retorn de Puigdemont “certifica la defunció del procés”. Segons els anticapitalistes, ara presidirà el govern de la Generalitat el PSC “més de dretes i més espanyolista”. Durant el debat, Illa escurça les rèpliques a l’extrema dreta.

Arriba l’hora de votar. En les investidures és per crida: els diputats han de dir en veu alta el sentit del seu vot. Quan esmenten el nom de Carles Puigdemont, ningú no respon: els diputats de Junts aplaudeixen. El seu líder no ha assistit a la investidura d’Illa, com havia promès. Però tampoc no l’han detingut i ha posat en qüestió la capacitat dels Mossos d’Esquadra. El president a l’exili havia preparat els seus per si acabava a la presó. Havia parlat de l’empresonament com una eina de confrontació, hi havia donat sentit polític. Però també havia advertit –recorden fonts de Junts– que no es deixaria detenir, i que el dispositiu de policia al parlament havia fet impossible l’objectiu que entrés a l’hemicicle.

El cos de guàrdia dels Mossos d’Esquadra ret honors a Salvador Illa quan surt del parlament (fotografia: Àngel Garcia).

Acaben de votar els diputats, un per un, i el ple s’acaba com ningú no preveia: amb Illa proclamat president, sense més impediments ni la necessitat de sotmetre’s a un segon debat, i amb Puigdemont en llibertat en algun lloc desconegut. El dirigent del PSC surt del palau del parlament com a 133è president de la Generalitat. El cos de guàrdia dels mateixos mossos que durant tot el dia han cercat el 130è president li rendeixen honors a la sortida. Illa puja al seu cotxe oficial. Encara cerquen el vehicle blanc en què suposadament s’havia escapolit feia hores Puigdemont.

El cap de govern d’Andorra, Xavier Espot, ha assegurat que és prematur especular sobre un possible avançament electoral després del referèndum sobre l’acord d’associació, que és previst per l’any vinent. S’ha referit a aquesta qüestió arran d’unes declaracions de la ministra de Presidència i Habitatge, Conxita Marsol, que aquest matí ha dit que caldrà convocar comicis sigui quin sigui el resultat a les urnes.

Espot ha dit que les paraules de Marsol són opinions personals i respectables, però no ha volgut vincular l’estabilitat del govern al resultat del referèndum: “No és una votació per premiar o castigar el govern de torn. Aquest govern encara té tres anys de vida”.

Ho ha dit en una visita a la casa de colònies AINA, que ha fet acompanyat dels ministres Imma Tor, Mònica Bonell, Trini Marín, Jordi Torres i Guillem Casal, i del secretari d’Estat per a les Relacions amb la Unió Europea, Landry Riba.

El jutjat d’instrucció 20 de Barcelona, en funcions de guàrdia d’incidències, ha deixat en llibertat provisional el primer dels dos mossos d’esquadra detinguts a Barcelona per suposadament ajudar el president Carles Puigdemont. La magistrada ha desestimat l’habeas corpus que havia presentat el detingut, per detenció il·legal, i li ha practicat la declaració. Com que la fiscalia no ha demanat cap mesura cautelar, s’ha acordat de deixar-lo en llibertat provisional.

Encara hi ha empresonat un segon mosso, detingut aquesta tarda. Segons el seu advocat, Gonzalo Boye, aquest agent ha estat detingut a la porta de casa seva i traslladat fins a la Ciutat de la Justícia, a l’Hospitalet de Llobregat. Com en el cas d’aquest primer agent detingut, i ara alliberat, la defensa del segon mosso ha confirmat a VilaWeb que presentaria una petició d’habeas corpus per detenció il·legal.

Els Mossos no han descartat de fer més detencions vinculades amb la desaparició de Puigdemont, però ara com ara no se’n té notícies de cap més. De fet, han estudiat de detenir el secretari general de Junts, Jordi Turull, per haver ajudat el president Puigdemont a anar-se’n de l’Arc de Triomf de Barcelona. Ara bé, en una publicació a les xarxes socials han negat que, ara com ara, hagin emès cap ordre de detenció contra Turull.

[RECULL FOTOGRÀFIC] El retorn de Puigdemont i la investidura d’Illa, en imatges

De vegades sentim frases com ara aquestes:

• Els menors no podran entrar sols al recinte, doncs ho prohibeix la normativa municipal
• Aquests dies d’estiu hem de beure molta aigua, doncs hem d’evitar la deshidratació
• Els turistes són majoria, doncs superen la població del país

Deu castellanismes camuflats (III)

Aquestes oracions són incorrectes, perquè hi fem servir doncs per introduir una oració que expressa la causa de l’anterior. Observem-ho:

• Per quina causa els menors no poden entrar sols al recinte? Perquè ho prohibeix la normativa
• Per quina causa hem de beure tanta aigua aquests dies? Perquè hem d’evitar la deshidratació
• Per quina causa diem que els turistes són majoria? Perquè superen la població autòctona

Consells per a escriure amb un estil planer i àgil

La solució és molt simple: en compte de doncs hem d’usar perquè:

• Els menors no podran entrar sols al recinte, perquè ho prohibeix la normativa municipal
• Aquests dies d’estiu hem de beure molta aigua, perquè hem d’evitar la deshidratació
• Els turistes són majoria, perquè superen la població del país

L’ús de doncs és correcte en molts altres casos, en què expressem conclusió, conseqüència, oposició…

• Així, doncs, tot era una farsa
• No t’agrada? Doncs no ho fem
• Passem, doncs, a la lliçó següent

 

Dos mossos d’esquadra van ser detinguts ahir a Barcelona acusat d’haver acompanyat fora de Barcelona el president i diputat Carles Puigdemont, immediatament després d’haver acabat el seu discurs a l’Arc de Triomf de Barcelona.

El segon mosso detingut per haver ajudat Puigdemont continuarà sota custòdia policíaca

D’aquesta manera, els mossos detinguts van salvar l’honor de la policia catalana, en un dia en què aquest cos havia impedit l’accés de la població al Parlament de Catalunya, havia atacat manifestants i periodistes amb gas pebre i havia desplegat una enorme operació antiterrorista no pas per detenir cap terrorista sinó per mirar d’executar una ordre il·legal de detenció contra un diputat electe.

La pressió de les vicissituds polítiques sobre la policia catalana no és nova. L’any 1934, per exemple, el cos de Mossos d’Esquadra es va trobar en una situació especialment delicada quan el president Lluís Companys va proclamar l’estat federal i la República espanyola va enviar l’exèrcit a doblegar la Generalitat. Aquell dia els Mossos sí que es van mantenir al costat de la Generalitat i fins i tot van disparar trets de dins del palau estant; van matar un soldat espanyol i en van ferir uns quants. Per aquells fets els comandaments del cos –Enric Pérez i Farràs i Frederic Escofet– van ser condemnats per la República espanyola a la pena de mort, commutada posteriorment per trenta anys, i finalment amnistiada l’any 1936.

A partir del 2017, després del referèndum d’autodeterminació i la proclamació d’independència, l’estat espanyol va anul·lar l’autonomia i el cos de Mossos d’Esquadra va ser objecte d’una persecució inclement. La velocitat amb què van resoldre els atemptats del 17-A, el seu comportament durant el Primer d’Octubre i la defensa fèrria del president Puigdemont, amb episodis tan sonats com el canvi de cotxe sota un pont el dia del referèndum, els feia sospitosos als ulls del govern espanyol. Per això els enviats de Madrid van canviar els caps, van dissoldre unitats que funcionaven perfectament, van promocionar els agents més espanyolistes i van estendre un ambient de terror polític mentre donaven corda als policies d’extrema dreta, refugiats sobretot en unitats polèmiques i problemàtiques com la BRIMO.

Però hi va haver una unitat que no van poder controlar mai, que encara no han pogut controlar: l’ABP Brussel·les.

En el llenguatge dels Mossos, l’àrea més elemental d’organització és l’Àrea Bàsica Policial (ABP), sigles que normalment van acompanyades del nom de la ciutat o la comarca. Brussel·les, evidentment, no entra en l’àmbit normal de desplegament dels Mossos, però la tria del nom va ser ben adient quan unes quantes dotzenes d’agents es van organitzar per protegir el president legítim mentre fos a l’exili, amb la qual cosa es van mantenir fidels a la legitimitat emanada del Parlament de Catalunya l’any 2017.

Eren –i són, com es comprovà ahir a Barcelona– policies catalans. I dels bons. Policies que van organitzar lliurement rondes setmanals per a protegir el 130è president a partir del primer minut de l’exili. Eren ja als apartaments i als hotels on es van refugiar els exiliats quan arribaren a Brussel·les, els van acompanyar en tots els viatges per Europa i després van protegir la Casa de la República a Waterloo, on ocupen una de les ales de la planta baixa, rere una porta marcada amb el nom “ABP Brussel·les”.

D’allí estant, els mossos fidels a la república proclamada el 27 d’octubre, han estat la peça clau, imprescindible, per a garantir la seguretat del president Puigdemont. Contra la persecució de la policia i dels serveis secrets espanyols o d’alguns altres països, però també contra l’acció d’alguns espontanis, sobretot espanyols, que ara i adés han provat de fer-li mal. Simplement no hi ha manera d’accedir a la Casa, ni de dia ni de nit, sense que ells ho detectin.

Amb el pas dels anys, alguns d’aquests mossos han deixat de ser anònims –tot i que la majoria encara ho són–, a causa de la persecució que s’ha desencadenat contra ells. El sergent d’escortes Lluís Escolà va ser el primer i ha estat víctima d’una forta persecució, dins el cos i fora. Més tard, es van saber els noms dels dos mossos que anaven al cotxe del president quan va ser detingut a Alemanya i el d’algun altre, arran d’algun incident aïllat més. A mesura que passaven els anys, membres d’alguns altres cossos, com el de bombers o les policies locals, han reforçat el grup original.

Encara no se sap què va passar ahir. Però si les acusacions internes són certes, uns quants mossos, fora de servei i amb plena llibertat personal, van acompanyar una vegada més el president Puigdemont en la incursió a Barcelona. De manera que, novament, van protegir l’honorabilitat històrica d’un cos policíac com més va més allunyat de la població i que ahir va fer, probablement, el ridícul més espantós de la seva història.

The Washington Post · Ishaan Tharoor

Pita Limjaroenrat és, sens dubte, el polític més popular de Tailàndia. Però ara té la carrera penjant d’un fil. Aquest líder carismàtic va menar el partit Phak Kao Klai (Endavant) a una sorprenent victòria a les eleccions generals del maig de l’any passat, però la classe política de Bangkok –governada de facto pels militars de fa gairebé una dècada– tenia uns altres plans.

Les forces conservadores es van mobilitzar ben de pressa contra Limjaroenrat i els seus aliats, i el senat –integrat per legisladors elegits a dit pel règim– va frustrar la capacitat de la seva coalició de formar un govern. Finalment, el partit Pheu Thai, un dels antics aliats de Phak Kao Klai, va trencar amb Pita i es va unir amb els mateixos militars que l’havien expulsat del poder l’any 2014.

Limjaroenrat, relegat a l’oposició, ha estat objecte d’una campanya concertada de repressió contra ell i contra el seu partit. Dimecres, el Tribunal Constitucional de Tailàndia decretà la dissolució del Phak Kao Klai i la inhabilitació de Limjaroenrat per als deu anys vinents. El cas se centra en la campanya del Phak Kao Klaiper per a reformar les lleis inclements de lesa majestat tailandesa, que penalitzen durament les crítiques a la monarquia, i que ara l’estat vol fer servir per posar fi a les esperances polítiques de Limjaroenrat i el seu partit.

La crisi que política que se’n deriva posa de manifest que Tailàndia és una “autocràcia competitiva”, com em va dir Limjaroenrat en una entrevista la setmana passada. “En aquest país, una victòria electoral no es tradueix en la capacitat de governar”, afegí.

Durant gairebé un segle, l’exèrcit tailandès ha interferit repetidament en tots els intents de consolidació democràtica al país. Al segle XX va haver-hi una dotzena de cops d’estat al país; en aquest segle ja n’hi ha hagut dos més. Els crítics de l’establishment, entre els quals Limjaroenrat, coincideixen a assenyalar l’existència d’un estat profund (deep state) a Bangkok conformat per una constel·lació fosca d’interessos monopolistes militars, monàrquics i oligàrquics.

Les dues darreres dècades, aquest estat profund ha entrat en acció per mantenir a ratlla la dissidència política i frenar els reformistes. La justícia ha dissolt ni més ni menys que quatre partits polítics populars i ha inhabilitat desenes de polítics per motius diversos de legalitat dubtosa. El 2020, la justícia tailandesa ja va ordenar de dissoldre el moviment antecessor del Phak Kao Klai després d’obtenir un resultat molt prometedor en les seves primeres eleccions. Com a reacció a l’auge de les mobilitzacions pro-democràtiques que desencadenà la decisió, les institucions estatals es van emparar en el principi de lesa majestat –és a dir, els insults a la família reial– per a encausar unes 272 persones, entre les quals vint menors de quinze anys. La condemna per un delicte de lesa majestat pot arribar a quinze anys de presó.

“La democràcia a Tailàndia es troba en qüestió”, explica Limjaroenrat per Zoom de Bangkok estant. I remarca que no hi ha cap relació entre un seguit d’òrgans poderosos –com ara el poder judicial i la comissió electoral– i la voluntat popular. Encara confia que el Tribunal Constitucional desestimi el cas contra el seu partit per un tecnicisme, d’acord amb un precedent anterior.

Pita no descarta que hi hagi un nou esclat d’ira popular arran de la dissolució del partit. “A curt termini, pot haver-hi grans protestes a tot el país”, declarà el mes passat Khemthong Tonsakulrungruang, expert constitucionalista de la Universitat de Chulalongkorn. “Però a llarg termini, em preocupa més que l’elit conservadora aconsegueixi d’afeblir lentament el moviment progressista a còpia d’inhabilitar diputats i dissoldre qualsevol organització que pugui esdevenir la pròxima encarnació [del Phak Kao Klai]”, afegeix.

Limjaroenrat lamenta que la monarquia tailandesa, una institució sagrada i estimada pel gruix del país, “s’utilitzi com a arma llancívola per a destruir als adversaris polítics”. La monarquia, argumenta, hauria de mantenir-se per sobre de les disputes polítiques i no convertir-se en un instrument de repressió. “Volem reformar Tailàndia tot preservant la monarquia”, afirma.

Sigui com sigui, Limjaroenrat és optimista tot i l’ordre de dissolució. “La nostra estratègia té més a veure amb el fons que no amb la forma”, afirma, tot suggerint que no serà excessivament difícil per al Phak Kao Klai de reagrupar-se en un nou partit en cas de dissolució.

El moviment que fins aquesta setmana encarnava el Phak Kao Klai, diu Limjaroenrat, vol reimpulsar l’afeblida economia tailandesa amb reformes liberalitzadores i descentralitzar un estat que considera excessivament centralitzat, organitzat entorn d’un entramat d’elits polítiques i empresarials amb seu a Bangkok.

Sosté que aquesta transformació és essencial perquè Tailàndia adquireixi un nou protagonisme en l’esfera internacional, tant dins la seva regió com fora. Una dècada de custòdia militar i govern quasi-militar ha perjudicat la força del país entre les democràcies occidentals. “El govern tailandès ho té pelut perquè els europeus i els americans se’l prenguin com un interlocutor legítim”, diu. Això ha empès Tailàndia –aliat formal dels Estats Units– lluny de l’òrbita occidental i cap a l’òrbita xinesa, afegeix.

Si tingués el poder, Limjaroenrat assegura que hauria provat de “recalibrar i reequilibrar” les relacions diplomàtiques de Tailàndia. En un moment en què la competició entre els Estats Units i la Xina modifica la geopolítica a l’Àsia, argumenta que Tailàndia “perd molta influència en termes de cooperació estrangera”, i defensa que el país hauria d’exercir un paper més actiu en la defensa de l’estabilitat geopolítica al continent.

Quant a l’objectiu –encara més ampli– de plantar cara a l’establishment tailandès, continua confiant-hi. Limjaroenrat vol que el partit que n’hagi de sorgir de les cendres “guanyi més i de manera més àmplia” a les eleccions provincials i municipals, tot reforçant el seu mandat popular alhora que acata el resultat de les urnes. Als militars i els seus aliats, explica, no hi hauria res que els agradaria més que una nova onada de disturbis en massa amb què poguessin justificar més mesures repressives.

“Hem de pensar en la política com un joc a la llarga”, diu Limjaroenrat. I sentencia: “Per a guanyar a la llarga, necessites estratègia i necessites paciència.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La cooperativa l’Olivera celebra el cinquantè aniversari de la fundació com a cooperativa social agrària que integra persones amb diferents capacitats. És a Vallbona de les Monges (Urgell) i elabora vins i olis. Amb motiu de l’efemèride, l’Olivera ha fet una edició limitada de 1.050 ampolles d’un vi commemoratiu (50 són en ampolla Màgnum), que no es trobaran al circuit comercial habitual. Es tracta d’un macabeu de macabeus, és a dir, un cupatge de diferents macabeus, amb diferents elaboracions i, també, de diferents anyades, amb l’objectiu de recollir, en el vi, gotes d’història d’aquests cinquanta anys. L’etiqueta és obra del dissenyador Claret Serrahima i de la seva filla, Ariadna Serrahima, i s’han imprès una per una en una Minerva.

L’Olivera va fer la primera verema el 1989, optant per la varietat macabeu com a vi monovarietal. Va ser el primer celler de la DO Costers del Segre que va fer un monovarietal de macabeu. És per això que aquesta varietat protagonitza el vi dels cinquanta anys. L’enòloga de l’Olivera, Clara Griera, explica com s’ha concebut: “El vi dels 50 anys vol ser un resum de com hem treballat el macabeu des dels inicis i fins a l’actualitat. Un repàs enològic pel coneixement adquirit en l’elaboració del macabeu, des de l’elaboració tradicional dels inicis de l’Olivera, passant per noves elaboracions, més actuals, amb les quals treballem en els darrers anys. Per això, el cupatge inclou una part (27%) de macabeu fermentat en fusta, que evoca la tradició i els inicis; un 30% de macabeu elaborat amb pells, a l’estil del vi brisat, un mètode tradicional amb el qual també treballem en els darrers anys; un 40% de macabeu madur i complex, que ha fet la criança amb nous materials amb els quals estem començant a experimentar, com el ciment i, finalment, un 3% de macabeu de diferents anyades (1993, 2000, 2009 i 2015), que hem recuperat despertant ampolles antigues del nostre celler.”

{ "@context": "https://schema.org/", "@type": "Product", "name": "El vi dels 50 anys de l’Olivera", "review": { "@type": "Review", "reviewRating": { "@type": "Rating", "ratingValue": 4 }, "author": { "@type": "Person", "name": "Montse Serra" }, "publisher": { "@type": "Organization", "name": "VilaWeb" } } }

Els Jocs Olímpics de París 2024 no solament susciten debats esportius extensos, sinó que també d’ètics. El dispositiu de seguretat i vigilància basat en la intel·ligència artificial (IA) desplegat pel govern francès ha causat controvèrsia perquè part de la població considera que vulnera el dret de privadesa.

El campament militar més gran d’ençà de la Segona Guerra Mundial s’instal·la a París per controlar els jocs

El govern francès va aprovar el 2023 la llei 2023-380, que permet a les forces d’ordre públic i els seus contractistes tecnològics a implantar vigilància gestionada per la IA abans, durant i després de la cita olímpica. Això va convertir l’estat francès en el primer de la Unió Europea a legalitzar un sistema de vigilància tan extens impulsat per IA.

En la mateixa línia, uns quants mitjans francesos també han publicat que l’oficina del primer ministre havia negociat un decret classificat que permetia al govern d’augmentar significativament les eines tradicionals de vigilància clandestina durant els jocs. Aquestes eines inclouen les intercepcions de comunicacions, la recollida de dades de geolocalització i la captura grans quantitats de dades visuals i d’àudio.

El programari basat en IA detecta fets concrets, com ara canvis de mida i moviment de la gent, la presència d’objectes abandonats, d’armes, d’un cos a terra, de fum o de flames i, fins i tot, algunes infraccions de trànsit. Detecta en temps real fets que poden semblar anecdòtics, com ara algú que deixa una motxilla en una cantonada d’un carrer ple de gent.

Tanmateix, uns quants col·lectius defensors de les llibertats civils han assenyalat que la legislació és contrària al Reglament General de Protecció de Dades de la UE. Concretament, apunten que vulnera els articles que protegeixen les dades biomètriques. Consideren que si l’objectiu de les càmeres gestionades per IA és detectar actes sospitosos en espais públics, necessàriament capturaran i analitzaran comportaments i característiques fisiològiques, com ara posicions corporals, maneres de caminar, gests i aparença.

En la mateixa línia, l’accés d’empreses privades a milers de càmeres de vídeo ja emplaçades per tot l’estat francès dóna cobertura legal a aquestes companyies per a entrenar el programari d’IA sobre els ciutadans i visitants.

 

Durant la celebració dels Jocs Olímpics de París, VilaWeb us ofereix cada dia una informació de caràcter social, no vinculada directament a la competició. Les podeu recuperar totes ací.

L’atleta condemnat per violació a qui han prohibit de parlar amb els mitjans de comunicació

Amb la investidura de Salvador Illa, possible gràcies al suport d’Esquerra Republicana, s’acaba oficialment allò que hem anomenat el procés, la forma que la lluita per la independència de Catalunya ha pres aquests darrers quinze anys. L’etapa va començar el 13 de setembre de 2009 amb la consulta d’Arenys de Munt, i es clou aquesta setmana en un parlament encerclat pels Mossos d’Esquadra. Del president Montilla al president Illa. El conflicte continuarà, però s’haurà de transformar, deixar anar llast i construir tot un edifici renovat amb noves estructures i sobretot nous lideratges. La legislatura que ara comença, previsiblement letàrgica i funcionarial, pot ser un bon moment per a fer-ho.

Això sí, i com no podia ser de cap més manera, el procés no ha acabat amb un pur tràmit administratiu, sinó amb un d’aquells dies espectaculars plens de sorpreses i jugades estranyes, i que ens deixen imatges per al futur. Expliquem-ne unes quantes.

Primer. L’acte de l’Arc de Triomf de Barcelona demostra la pèrdua de capacitat de convocatòria de les entitats independentistes, que han passat d’aplegar milions de persones al carrer a uns pocs milers en un moment que havia de ser crucial. Les protestes han quedat reduïdes gairebé del tot a persones de més de seixanta anys, moltes de les quals encara s’ho agafen com una gimcana divertida –màscares del president, samarretes, però cap organització antirepressiva. Els joves ja no hi són, perquè quan van decidir jugar-s’hi el físic, a Urquinaona, gairebé tot el país, amb el president Torra al capdavant, els va deixar sols. Una de les qüestions més urgents que caldrà canviar és aquesta.

Segon. L’arribada sense entrebancs del president Puigdemont a Barcelona, el discurs a l’escenari i la desaparició posterior són accions molt efectives per a humiliar les autoritats estatals, i obren la porta a tota mena de comentaris irònics i divertits, però tenen molt poca efectivitat política. Si el president hagués volgut alterar la dinàmica del país hauria hagut de tornar la segona setmana de la campanya electoral, just després que Pedro Sánchez fes teatre amb la imputació de la seva esposa i mobilitzés tot l’electorat socialista. No ho va fer, i va perdre les eleccions. Li queda buscar una sortida personal digna, i d’aquí ve que a la tribuna de l’Arc de Triomf parlés més de la repressió i dels jutges espanyols que no pas d’independència. Una altra lliçó que n’hem de treure per al futur: honor i glòria, però els líders afectats per l’urpa de l’estat s’han de canviar immediatament.

Tercer. La passada nit de Sant Joan un home va disparar una ràfega d’AK-47 en un carrer de Girona, va causar dos morts i va aconseguir fugir sense cap problema. Quan, al cap d’uns quants dies, els familiars de les víctimes van anar a Figueres a cremar-li l’habitatge, la resposta oficial dels Mossos d’Esquadra va ser deixar-los fer: “Contenir-los hauria estat molt difícil, no podem crear un mal més greu del que volem evitar”, va declarar el subcap del cos a la regió de Girona. En canvi, l’arribada a Barcelona del president Puigdemont, cercat per malversació per un jutge prevaricador, ha merescut una monumental operació que ha col·lapsat les infrastructures del país. Ara que és moda parlar d’actuacions policials de primera i de segona, aquí en teniu un gran exemple. Sabrem mai qui va ordenar el tall de carreteres?

Quart. La fotografia política que ens ha deixat Esquerra Republicana aquest parell de dies és Marta Rovira signant d’amagatotis el pacte amb el PSC que els lliura la Generalitat. Com a emblema de la submissió total a canvi d’uns quants càrrecs, el diputat Ruben Wagensberg: un senyor que es va exiliar a Suïssa sense que sapiguem ben bé per què, que va tenir un retorn triomfal malgrat estar fora menys temps que un Erasmus, i que ara dóna suport al president Illa. I, per cert, mentre passava tot això, on era Oriol Junqueras?

Cinquè. La fotografia de Junts és la dels diputats i càrrecs històrics, encapçalats pel president Mas, fent el passeig des de l’Arc de Triomf al parlament protegint –teòricament– el president Puigdemont després del discurs. Per a reconquerir el poder el partit no vol ser l’oposició sinó la resistència, tot i que ja veurem si això durarà gaire. M’ensumo que aviat hi haurà la temptació de pactar amb els socialistes alguns temes que consideren de país, com ara el Hard Rock.

I per acabar. Sempre que els independentistes hem patit entrebancs, i a fe de Déu que aquests quinze anys hem viscut tantes derrotes com victòries, la reacció col·lectiva ha estat força tràgica. Llavors penso en la gent que va viure l’apocalipsi del 1939. Què ens dirien dels escarafalls que fem, ells que van veure com tot el món se’ls enfonsava? El procés s’ha acabat, però la lluita continua, i del discurs del president Puigdemont a l’Arc de Triomf en quedarà una frase: “Encara som aquí.” I té tota la raó. Per tant, a treballar.