Avui, 11 de novembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• El torcebraç pels avals dels militants d’ERC: els candidats es mesuren la força malgrat la paradoxa del vot secret – Anàlisi d’Odei A.-Etxearte
• Mazón i el seu govern s’amaguen del xàfec rere les víctimes – Article d’Esperança Camps
• Addictes a perdre: com el Partit Demòcrata ha tornat a lliurar la presidència a Trump – Article de Blai Avià
• Marta Espasa: “Tenim els diners justos per a obrir la paradeta cada dia”
• La ciència ciutadana desmunta les mentides de Mazón – Article de Jesús I. Català Gorgues
• Pep Puig: “Les energies renovables no són un dimoni amb cua, cal posar fi a aquesta idea”
• Netanyahu, l’altre gran guanyador de les eleccions nord-americanes
• “El cap de cartell és la solidaritat”: el sector musical s’aboca de ple pels afectats amb Som València
• L’univers infinit de Miquel Barceló – Joc de Miralls de Xavier Montanyà
• L’Horta Sud i la Ribera, dos puntals de la cultura catalana que avui ens necessiten especialment a tots – Editorial de Vicent Partal
• Indignats – Mail Obert de Joan Ramon Resina

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Les 7.000 persones d’una dotzena de municipis que encara no tenen servei d’aigua a causa de la gota freda tindran restablert el subministrament en un termini màxim de deu dies, segons la previsió de les empreses operadores.

Just després del temporal, unes 600.000 persones es van quedar sense aigua. A data de 9 de novembre, després dels treballs fets per restaurar aquest servei, la xifra s’ha reduït a 7.000 ciutadans. En aquest punt, ja no es tracta tant de problemes en les xarxes de subministrament, sinó, en la majoria dels casos, d’incidències que afecten els mateixos edificis.

Segons les mateixes fonts, la previsió és que, en aquest termini, es resolguen tant els problemes de quantitat com els de qualitat. Ara bé, cal tenir en compte que s’han habilitat punts de subministrament no habituals, que poden presentar afectacions.

De fet, actualment hi ha uns 60 municipis on s’està analitzant la qualitat de l’aigua per si pogués implicar algun problema de salut.

.

A més, ja s’han sol·licitat uns 400 expedients d’ERTO per força major, segons Pérez, que ha assegurat que els treballadors han de tenir confiança que “es farà tot el possible per mantenir els llocs de treball i la protecció social”.

En una entrevista concedida a RNE, recollida per EFE, Pérez ha confirmat que, tal com ha avançat ahir el ministre de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts, Félix Bolaños, avui dilluns s’aprovaran noves mesures de resposta immediata per als afectats per la gota freda en un consell de ministres avançat.

En aquest sentit, ha dit que aquest nou decret  inclourà mesures amb què es reconeixeran permisos retribuïts per a aquells que no han pogut anar a treballar a causa de l’estat de les vies de comunicació o dels propis centres de treball.

A més, s’aprovaran permisos per als treballadors amb familiars morts o desapareguts, i per aquells que en aquests moments estan atenent familiars perquè els serveis públics no funcionen amb normalitat o per tancament d’escoles o residències.

La Generalitat ha reforçat la flota d’autobusos per oferir, a partir d’avui dilluns, un total de 19 línies substitutives del servei de metro de Metrovalència, que es troba suspès a conseqüència de la gota freda.

Així, quatre noves línies d’autobús, que se sumen a les que van entrar en funcionament aquesta setmana, facilitaran la connectivitat de municipis com Torrent, Llíria, Paterna o l’Eliana amb València per garantir la mobilitat dels ciutadans.

La flota suplementària  de vehicles enviats des d’altres ciutats arriba ja a 70 vehicles, cosa que permet també reforçar el servei d’altres llançadores posades en marxa al llarg d’aquesta setmana. En total, seran 19 les línies que prestaran servei a partir d’avui dilluns, segons ha informat la Generalitat.

El servei a Torrent, amb una única parada al municipi, a l’estació de Metrovalència Torrent Avinguda, comptarà amb un total de 25 vehicles en exclusiva i quatre parades més en diversos punts de València.

La nova línia de l’Eliana també tindrà una única parada i connexió directa amb tres punts de València, mentre que la de Paterna tindrà tres parades a la localitat i tres més a la capital.

D’altra banda, els autobusos de Llíria també donaran servei a Benissanó i la Pobla de Vallbona.

Els nous serveis habilitats per la Generalitat se sumen als ja existents, són substitutius dels prestats per Metrovalència i connectaran a València amb punts de parada de l’EMT i Metrobus perquè els usuaris puguen continuar amb els seus desplaçaments habituals.

A partir d’avui dilluns, alguns serveis llançadora, com els de Paiporta i Picanya, variaran, ja que ara tindran tres parades a València i s’acostaran a punts més cèntrics.

D’altra banda, les diferents línies substitutives de la L3 de Metrovalència es reorganitzen en dues noves: Rafelbunyol-la Pobla de Farnals-Massamagrell-Museros-València i Meliana-Foios-Albalat dels Sorells-València.

La novetat és que la connexió serà directa amb València i no caldrà fer transbordament ni utilitzar el servei de Rodalia com fins ara.

A més, es reforcen altres línies recents, com la del corredor de Riba-roja que dona servei a Mislata, Quart i Manises, i es recupera la línia 423 Les Aldees de la Vega-Requena amb algunes variacions en el recorregut.

Un total de 47 centres educatius situats a la zona afectada per la gota freda, però que no han patit danys, reprendran les classes avui dilluns, mentre que la resta s’aniran obrint de manera progressiva.

Així ho recull l’últim balanç sobre la gota freda fet públic pel Centre de Coordinació d’Emergències (CCE) de la Generalitat, que indica que la Conselleria d’Educació ja ha comunicat el sistema d’acollida d’alumnes en altres col·legis.

Inicialment s’havia anunciat que serien 49 els centres que reobririen, però finalment seran 47 després d’una “última actualització amb els ajuntaments”, segons informa la Generalitat.

En aquest sentit, el CEIP Blasco Ibáñez de Benetússer i el CEIP Batallar de l’Alcúdia passaran a rebre alumnat de manera progressiva, tal com han comunicat els consistoris, “a l’espera de petites actuacions que es resoldran aviat”.

La resta de centres d’Alaquàs, Aldaia, Algemesí, Alginet, Xest, Dosaigües, Godelleta, l’Alcúdia, Montroi, Set Aigües, Torrent, Utiel i Iàtova, així com les pedanies de València, mantenen l’obertura tal com estava anunciada. En alguns casos, ja es va reprendre l’activitat a finals de la setmana passada.

Uns quants centenars de manifestants s’han reunit aquest diumenge al centre de Brussel·les per exigir als governs i representants polítics que “actuen” per prevenir desastres com els ocasionats per la gota freda al País Valencià, “en comptes d’intervenir quan ja siga massa tard”.

La manifestació, que ha comptat amb el suport de més de 20 organitzacions, ha començat amb un concert del trio Getch EJEyre i Cédric Gervy a la cèntrica plaça Albertina, i ha continuat amb una marxa cap al Parlament Europeu per reclamar acció pel clima, la pau i la justícia social.

Durant l’acte, l’organització ha expressat la seva solidaritat amb les víctimes del temporal i ha remarcat la presència de l’associació Espai Valencià.

Avui comencen a Lleida les III Jornades d’Energies Renovables i Sobirania energètica, que es van estrenar a Girona ara fa tres anys. Aquesta reunió s’ha convertit en poc temps en un punt d’encontre per a fer balanç de la situació del país. Però també és una manera d’estimular diverses parts del territori a prendre mesures per avançar en la sobirania energètica. Enguany les jornades es dediquen sobretot a la bioenergia. Compten amb la presència destacada de l’italià Emilio Folli, membre del consell de Farming for the Future Foundation.

Parlem amb Pep Puig, un dels impulsors d’aquesta iniciativa en què hi ha implicades unes quantes organitzacions. A més de ser pioner, Puig és un referent incansable, no solament de la implantació de les energies renovables, sinó també de la importància que la ciutadania prengui un paper actiu per a assolir la sobirania. És per això que en la conversa també sorgeix la qüestió inevitable de com fer possible que els ciutadans s’activin, no des del no genèric, sinó amb la capacitat de negociar i de fer valer el bé en favor de la comunitat.

—Enguany les jornades es fan a Lleida i un dels temes importants és el paper de les comarques de Ponent en la sobirania energètica.
—Són unes comarques agrícoles i ramaderes i, igual que en altres comarques de Catalunya, tenen el problema de què fer-ne, dels residus agroalimentaris. Hi ha una tecnologia que fa molts anys que existeix: el biogàs, que és la fermentació anaeròbia de la matèria orgànica residual per a obtenir una mena de gas. A les comarques de Lleida hi ha un cert interès en aquestes maneres de fer i vam decidir de focalitzar-ho en això.

—És una tecnologia d’aplicació molt avançada?
—Ara comença. Aquí a Catalunya vam ser pioners també del biogàs, a part de ser pioners de l’eòlica. La primera planta de biogàs la va fer Xavier Flotats, que avui és un dels experts més importants del món en aquesta energia. Ell en va muntar la primera planta a la Garrotxa. Però passa que el biogàs no s’ha tingut mai gaire en consideració. Ara l’estat espanyol ha fet un full de ruta i sembla que aquí ens anem espavilant. Pensa que a començament dels anys noranta ja vaig veure que a Dinamarca funcionaven amb aquesta energia. És una tecnologia molt provada. Fins i tot a la Xina de Mao ja hi havia milions de plantes de biogàs al camp.

—Però aquí encara n’hi ha poques.
—Ben poques. Ara n’hi comença a haver més. Sembla que la pagesia i la ramaderia s’hi van interessant. Una cosa que fins ara consideraven un residu es converteix en un recurs. El biogàs és una font d’energia que generem aquí mateix i a més ens soluciona un problema.

—Forma part de la bioenergia, un dels punts clau de tot això de què parleu aquests dies?
—La bioenergia, a més del biogàs, inclou la biomassa i els seus derivats. Per a cremar, per a no cremar o per a fer piròlisi. Se’n pot fer cinquanta mil coses i sovint la gent no ho sap. Fins i tot, segons amb quina biomassa forestal, es fan combustibles sintètics.

—Voleu que la gent prengui consciència d’aquestes energies?
—Sí, hem convidat Emilio Follio, un expert italià que parlarà de la nova manera de fer agricultura. Ens explicarà una mica què hi fan, a Itàlia, amb el biogàs i amb altres coses. Allà s’han posat les piles amb tot això. Parla de com s’ha de transformar l’agricultura. L’agricultura ha de ser més amable amb l’entorn i amb les persones, o difícilment sobreviurà.

—Ara ja té dificultats per a sobreviure…
—Sí, la majoria d’aprofitaments agraris estan encadenats a la pràctica del segle XX, quan es va imposar tota l’agricultura química, amb els adobs químics i els pesticides. Tota aquesta història ha matat el sòl. S’ha de fer agricultura regenerativa, que per sort ja es comença a fer al nostre país i que torna a donar vida al sòl, perquè és la font de tots els aliments.

—Precisament l’agricultura ha mirat amb recel les energies renovables, sobretot per si s’hi dediquen zones fèrtils, siguin per a plaques o per a molins de vent.
—Aquesta pugna és una mica artificial. Tal com són els aerogeneradors ara es poden mantenir els cultius que es feien abans que s’implantessin. No hi ha cap mena de contradicció. I, a més a més, els últims anys ja s’ha començat a explorar i materialitzar el que en diuen agrovoltaica.

—Què és?
—L’agrovoltaica és combinar les pràctiques agrícoles amb la fotovoltaica. N’hi ha centenars de projectes a tot Europa; per tant, és absurd plantejar aquesta contraposició.

—Però al carrer hi és, potser per males experiències o per falta d’informació o per totes dues coses…
—Si de cas, es pot discutir d’on surten els diners per a fer tots aquests aprofitaments. Això no es discuteix gaires vegades i hi ha moltes maneres de fer-los.

—Quines?
—Es poden fer empreses grans o empreses petites, o cooperatives, o que se n’encarregui gent del poble. Tothom pot fer un projecte d’energies renovables. L’única cosa és que, perquè hi hagi un camp de joc diguem-ne democràtic i no acabin dominant els grossos, per dir-ho d’alguna manera, cal facilitar les condicions. Nosaltres vam fer el Molí de l’Aire i ja fa sis anys que funcionem. La ciutadania no ha reproduït aquest model, però es pot fer. La gent ha de veure que pot prendre la iniciativa.

—Ara que anomeneu el Molí de l’Aire, com teniu el Molí que es volia fer a Barcelona?
—Tira endavant, però lentament, perquè s’hi interfereix el projecte de l’aeroport. De moment, ja s’ha fet un estudi d’avaluació ambiental que surt bastant favorable i ara esperàvem que ens respongués l’Agència Espanyola de Seguretat Aèria.

—I com tenim la sobirania energètica?
—La sobirania energètica és fonamental. Per nosaltres és perfectament relacionada amb el fet d’aprofitar fonts d’energia locals per vèncer la dependència. La sobirania energètica és clau per al nostre país si volem caminar cap a un estat independent. Al segle XXI no hi ha cap estat, cap societat que funcioni sense energia. Llavors, ens hem de preguntar si volem continuar important de la quinta forca, on no es respecten els drets humans i miren cap a un altre cantó, o volem produir l’energia nosaltres.

—Encara que sigui molt cansat torneu-ho a repetir. S’ha perdut tant de temps que és difícil agafar el tren?
—Es pot fer, però requereix voluntat política, fermesa, i no escoltar tant aquestes petites minories, que n’hi ha que són molt sorolloses. Jo he mirat sovint aquestes manifestacions en contra de projectes concrets i són poca gent. En canvi, a totes les enquestes que es fan tothom hi és favorable.

—El fet d’haver trigat tant ha obert molt de pas a les empreses grans?
—En un camp de joc com és el de l’energia, si tu no ocupes el terreny, hi ha qui ho fa, sobretot en el moment que es desperta el negoci.

—Ara sí que ja comença a haver-hi comunitats locals. Sempre heu estat partidari de crear cooperatives i comunitats locals.
—Sí, de fa molts anys, perquè si tu no ho fas, ho farà un altre. Quan et ve algú que diu que vol fer alguna cosa, tens dues opcions: o girar-t’hi d’esquena i dir que no o parlar amb ells i veure si estan disposats a fer una cosa que t’agradi del punt de vista social, de la comunitat. Aquí ens hem oblidat de negociar. A Europa hi ha moltes experiències sobre això. Però per negociar es requereix voluntat, fermesa i coneixements. Si tu et poses en aquesta situació de “no, no, no, no, no, no, no”, difícilment tindràs mai cap acord. S’ha de negociar en tots aquests aspectes que he anomenat.

—Aquestes comunitats locals són un pas positiu?
—Sí, sí, està molt bé, però amb el retard que tenim, amb comunitats locals no en tenim prou.

—I que poden fer?
—Hem avaluat què necessita Catalunya per a fer honor al Pacte Nacional d’Atenció Energètica vigent i anar a un 100% de renovable en tots els usos és produir 55.000 megawatts.

—Què pot fer la gent que es va organitzant?
—Que aprenguin de l’experiència per a fer projectes més grossos. Jo en aquest moment visc a Sant Hilari i tinc avaluat què necessitaria un poble com aquest, de cinc mil habitants, per tenir sobirania total. Necessitaria cinquanta megawatts per fer-ho anar tot, absolutament tot, amb renovables. Quan dic tot vull dir l’electricitat, la calefacció i la mobilitat.

—I aquests cinquanta megawatts els podria gestionar la comunitat local?
—És clar, es tracta de tenir la voluntat de fer-ho per part de la gent i que hi hagi facilitats perquè projectes com aquests es puguin fer. És veritat que per produir aquests cinquanta megawatts es poden necessitar cinquanta milions d’euros i no tothom els té. Però no tenir-los no ha d’espantar: s’ha de batallar per crear les condicions per a tenir-los, des de facilitats creditícies a la participació de la gent. Hi ha cinquanta mil maneres d’aconseguir-ho. El primer de tot, però, és la voluntat de fer-ho.

—Hi afegiríeu res més?
—Voldria animar la gent a fer la transició energètica perquè s’ha d’actuar a tots els nivells, a totes les capes socials, a tot arreu.

—Per fer això caldria que hi hagués una col·laboració amb diversos sectors i aprofundir en el debat. Hi ha com una mena d’apriorismes que sovint impedeixen d’establir el diàleg.
—Cal trencar això. Les renovables no són un dimoni amb cua. Quants projectes d’energia renovable al món han fet malbé l’entorn? No n’hi ha. I si algú en troba cap, que m’ho digui.

L’espiral de mentides exculpatòries que han creat el president Mazón i els seus sequaços ha pretès implicar també les instàncies científiques, amb un especial esment de l’AEMET.

Que els meteoròlegs de l’organisme estatal han fet bé la seua faena –principalment, preparar les prediccions de l’oratge i emetre els avisos de risc d’acord amb l’evolució d’aquelles–, ha quedat fora de tot dubte des del primer moment. L’avís roig es llançà amb prou antelació, i precedit dies abans per unes prediccions a mitjà termini ja molt indicatives de cap a on podia derivar la situació. D’antuvi, doncs, s’estanya la rajada de falsedats i falòries que pretén sostenir la idea que la decisió governamental d’immobilitzar i confinar en llocs segurs la població no s’hauria pogut prendre a les primeres hores del dia 29 d’octubre, sinó molt més avançada la jornada.

Per a justificar la seua inacció criminal, Mazón s’ha inventat, fins i tot, el concepte de “revolució meteorològica”, un fenomen monstruós de precipitacions violentíssimes que, segons les seues declaracions a la COPE, es va produir quasi a poqueta nit, provocà la pujada sobtada i quasi impossible de preveure dels cabals d’aigua i obstaculitzà les tasques dels equips humans d’intervenció i rescat.

El ben cert és que els meteoròlegs no gasten eixe concepte. Ells en gasten de clàssics, com els d’anticicló, borrasca, front, massa d’aire, cèl·lula de circulació, etc. , i han anat incorporant neologismes, com ara la famosa DANA, tan mal entès i emprat, per cert, per molts mitjans de comunicació de fa un temps ençà, i també en ocasió del temporal que ha assolat una part considerable de les terres valencianes. Si algú pot fer ús d’això de la “revolució meteorològica” és la gent del meu gremi, els historiadors de la ciència, que fem servir el concepte de “revolució”, aplicat a la ciència en general o a alguna de les seues branques, per tractar d’explicar els processos que menen cap a un canvi teòric o metodològic d’ampli abast. I, per cert, que és un concepte molt discutit i, fins i tot, criticat al si de la meua disciplina.

En tot cas, les mentides de Mazón es desmunten de soca-rel si consultem els recursos que posa a l’abast del públic –i del despatx de presidència del Palau– la benemèrita iniciativa de ciència ciutadana que, sota la sigla AVAMET (Associació Valenciana de Meteorologia Josep Peinado), ofereix les dades meteorològiques a temps real d’unes set-centes estacions escampades per totes les comarques del País Valencià, i instal·lades i mantingudes per particulars, ajuntaments, universitats, cooperatives agrícoles i, fins i tot, entitats dependents de la Generalitat com ara moltes escoles públiques, instituts d’ensenyament secundari i l’Institut Valencià d’Investigacions Agràries. Vull aclarir que jo no sóc soci d’AVAMET; sí que soc, tanmateix, un usuari quotidià del seu web, que consulte quasi cada dia per informar-me de l’evolució de l’oratge.

A les primeres hores del matí, moltes estacions de la Ribera Alta ja oferien dades molt notables d’intensitat i d’acumulació de pluja, especialment a la zona de la confluència del riu Magre amb el Xúquer. Aigües amunt de l’esmentat afluent, i quasi a la capçalera, les informacions que arribaven cap a les onze del matí de les setze estacions de la Plana d’Utiel-Requena eren molt preocupants, i poca estona després alarmants. No cal ser un expert per a entendre que el registre de l’estació de l’aldea de la Torre, per on discorre una de les rambles més importants que originen el Magre, que ultrapassava en eixe moment amb escreix el centenar de litres per metre quadrat (a la fi del dia, n’assolí 247,6), ja anunciava una crescuda molt severa. Però també plovia torrencialment a Cabdet –per on discorre el riu Madre, un altre dels cursos principals de la capçalera–, el Rebollar, les ciutats d’Utiel i Requena i uns altres llocs de la comarca, que ben aviat ja van patir les conseqüències de la riuada.

No acabaven ací les notícies a la conca del Magre, tanmateix. Els registres astoradors a les estacions de la Vall dels Alcalans (Torís-Canyapar 640 l/m2, Real 569,2 l/m2, Alfarb-el Puntal 382,8 l/m2, Montserrat-Casadalt 309,6 l/m2), aigües avall de l’embassament de Forata, començaren a acumular-se des del matí. Comptat i debatut, aquest ciutadà que els escriu, un profà simplement interessat en la meteorologia (i molt preocupat per la branca utielana de la família de la seua esposa), ja sabia al migdia que el riu Magre estava necessàriament fora de mare en quasi tota la seua longitud, amb un potencial d’afectació enorme des d’Utiel fins a Algemesí, i encara aigües avall del Xúquer.

Un poc després, també començaven a fer feredat les pluges que reportaven moltes estacions dels Serrans i el Camp de Túria. No gastaré més espai a consignar les dades de Pedralba-Cueva del Terrero-IVIA, Xelva, Calles-Parc d’Emergències, Sot de Xera, les diverses de Riba-roja de Túria i Vilamarxant, etc., algunes de les quals ja havien superat els 200 l/m2, i fins i tot els 300, a mitjan vesprada. Finalment, la situació més tràgica en vides humanes, la que se centrà en eixe sistema endorreic tan difús, complex i pèssimament ordenat que hem acordat d’anomenar rambla de Poio, tampoc no es forjà per cap “revolució meteorològica” esdevinguda perquè el cel s’obrí i precipitaren les aigües del diluvi universal cap a les 19.00, com pretén el president, absent de les seues obligacions. Les nou estacions de la xarxa d’AVAMET a la Foia de Bunyol, més una de molt interessant per a entendre els perills del Poio, la del poble nou de Loriguilla, ja havien enregistrat barbaritats d’aigua a primeres hores de la vesprada.

Qui açò escriu consultava en tots aquells moments les dades amb un ordinador portàtil ben fluixet i un telèfon mòbil que ja té uns quants anys. Això mateix podia haver fet al seu despatx el Sr. Mazón o algun dels seus col·laboradors de gabinet.

Certament, el president de la Generalitat ha d’estar informat d’ofici per les entitats públiques que són competents en aquestes qüestions, que van complir aquest deure amb diligència, per molt que alguns hagen volgut intoxicar, confondre i desinformar; però això no li impedeix, a l’esmentat senyor (?), que suplemente motu proprio la informació amb una xarxa de ciència ciutadana com la que proveeix AVAMET. La consulte o no (ningú no l’hi pot obligar), el que és ben clar és que les dades de les estacions d’AVAMET són una de les proves més rotundes de la seua negligència a l’hora d’haver protegit els ciutadans des de les primeres hores del matí del 29 d’octubre de 2024, i de les mentides que ha proferit per protegir-se políticament. Una negligència extensiva, és clar, a la resta de càrrecs implicats, i que espere que tinga conseqüències penals per l’homicidi imprudent de més de dues-centes persones. En eixa possible causa judicial, la ciència ciutadana podrà, doncs, aportar el rigor de les dades objectives, i no la fantasia anticientífica d’una “revolució meteorològica” que només busca presentar un fenomen natural extraordinari, però gens desconegut a la nostra història llunyana i recent, com a cosa insòlita i imprevisible.

 

Jesús I. Català Gorgues és professor d’història de la ciència a la Universitat d’Alcalá (UAH)

Què fa una ex-alt càrrec dels governs de Torra i Aragonès en un grup d’experts del govern d’Illa? Marta Espasa, professora d’hisenda pública de la Universitat de Barcelona, ha estat secretària d’Hisenda de la Generalitat aquestes dues darreres legislatures i ha treballat de bracet amb l’ex-consellera Natàlia Mas en el disseny d’un sistema de finançament singular per a posar punt final a l’infrafinançament de Catalunya i permetre de recuperar el nivell d’inversió en serveis públics que la població necessita. La consellera Alícia Romero va demanar a Espasa que formés part d’aquest grup de set experts dirigit per Martí Carnicer per a concretar com s’hauria de fer aquest nou finançament. Ara per ara hi ha un alt nivell d’inconcreció que cal resoldre, sobretot en la definició de quina és l’aportació a la solidaritat que hauria de fer Catalunya en un model de gestió de tots els imposts.

En parlem amb Espasa en aquesta entrevista, la primera que fa d’ençà de fa molts anys. “Això no és ben bé un concert econòmic”, precisa, i considera que si s’ha de revisar l’aportació a la solidaritat a la resta d’autonomies hauria de ser, en tot cas, a la baixa.

—La dificultat és més política que no tècnica?
—És el primer escull, i serà problemàtic perquè s’ha de posar d’acord una majoria política Tot és difícil, però tot és possible.

—Caldrà canviar lleis espanyoles.
—És el primer que cal fer, perquè, si no, no es pot tirar endavant. És l’eina fonamental i bàsica. I en alguns casos es requerirà fins i tot la modificació de la LOFCA, i segur que es requerirà la modificació de la llei de finançament de les comunitats autònomes i la llei de cessió de tributs. Això caldrà fer-ho.

—És urgent de canviar aquestes lleis si es vol arribar a temps de fer allò que preveu l’acord.
—Sí. S’haurien de fer durant el 2025. És fixat que el 2026 ja es comenci a traspassar l’impost sobre la renda.

—Què us fa pensar que el PSOE vulgui fer realitat ara un model així?
—El PSOE en aquests moments necessita els vots d’Esquerra Republicana, que va pactar amb el PSC aquest model. I per aprovar el pressupost del 2025 i qualsevol llei han posat aquesta línia vermella, fer avançar el nou finançament. El PSOE ha donat mostres que ha virat.

—Si caigués Sánchez i canviés el govern a Madrid, com es podria assegurar la viabilitat del model?
—Si hi ha unes lleis aprovades, s’han de complir. Encara que hi pugui haver unes eleccions pel mig. L’altra qüestió és que hi hagi unes noves majories i que tornin a modificar les lleis que s’han aprovat, o que s’haurien d’aprovar. És clar que en aquest cas no s’hi podria fer res. Què cal? Procurar anar tan de pressa com sigui possible, precisament per si hi ha canvis a la Moncloa, i aprovar, sobretot, la modificació de la LOFCA per poder tirar endavant. Una vegada tot està en marxa és més difícil de tirar enrere, però no impossible.

—Què cal canviar de la LOFCA?
—S’hi hauria d’afegir una disposició com té el País Basc, com té Navarra, com tenen les Canàries i com tenen les ciutats de Ceuta i Melilla, que digués que Catalunya es regiria pel seu sistema de finançament propi, i prou. El desenvolupament d’aquest nou sistema de finançament es fa mitjançant una llei que no és orgànica, una llei que ja no requereix majoria absoluta, sinó ordinària.

—El desenvolupament del finançament singular s’hauria de fer amb l’aprovació d’una nova llei específica?
—No sóc jurista però entenc que sí.

—Se’n pot dir concert econòmic?
—No és ben bé un concert econòmic si el concert és específicament el que té el País Basc. Perquè hi ha dues grans diferències: d’una banda, a l’acord ERC-PSC hi ha una aportació a la solidaritat explícita que en el cas del País Basc no hi és. I l’altra cosa és que l’aportació que ha de fer la Generalitat en aquest nou model per a finançar les despeses de l’estat es concreta en un percentatge dels impostos estatals. És a dir, que l’estat participarà en un percentatge dels impostos generats a Catalunya, que hauria de coincidir amb la despesa que l’estat fa a Catalunya. En el cas del País Basc és una transferència directa.

—La quota basca.
—Sí. I en aquest cas no hi haurà aquesta quota, sinó que seria un percentatge. S’haurà de calcular per al primer any quin percentatge representa aquesta quota, però no serà una transferència, sinó que serà una participació amb els ingressos recaptats a Catalunya. Per exemple, amb l’IRPF, ara el 50% va a l’estat i el 50% va a les comunitats autònomes, a la Generalitat. Bé, doncs ara, aquest percentatge no serà 50-50, sinó que caldrà analitzar bé com es reparteix.

—La cosa important de definir serà el percentatge de participació de l’estat i la solidaritat.
—Aquí caldrà veure com quedarà. La recaptació de l’IRPF a Catalunya va ser d’uns 25.000 milions, i ara la Generalitat se’n queda 12.500, aproximadament. Caldrà analitzar si cal pagar a l’estat pels serveis prestats a Catalunya, perquè de moment l’estat continuarà tenint l’IVA, el 50% de l’IVA, continuarà tenint el 42% dels impostos especials, continuarà tenint tota la recaptació de l’impost de societats… Per tant, quan tinguem l’IRPF potser no caldrà que financem una part de les seves despeses, perquè amb el que recapta de Catalunya ja n’hi haurà prou.

—I amb la solidaritat?
—Si tenim tot el 50% de més de l’IRPF, caldrà veure com s’ha de definir aquesta solidaritat. Fins ara, el 75% de l’IVA i impostos especials anaven en una cistella i d’aquesta cistella es repartia entre les diferents comunitats amb base en uns criteris. Doncs l’augment de recursos que suposarà l’IRPF ha d’anar a la cistella o no? És aquí on el grup de treball haurà d’analitzar què fer.

—I penseu que no.
—És que caldrà analitzar molt bé quina aportació hem de fer a la resta de comunitats autònomes. Quan només tinguem l’IRPF crec que no caldrà fer una aportació a l’estat perquè amb el que aportem de la resta d’impostos, que encara no s’han traspassat, ja n’hi haurà prou. Per això caldrà fer els números.

—I respecte de la solidaritat amb les altres comunitats autònomes?
—Caldrà analitzar i veure què fem, si mantenim la que tenim ara, si creix, si no, si es posa al dia… S’ha de tenir en compte el principi d’ordinalitat, s’ha de tenir en compte que les comunitats autònomes també han de fer un esforç fiscal semblant… Hi ha moltes variables que seran les que haurem de treballar.

—Quin sentit té aquesta aportació a la solidaritat tenint en compte l’infrafinançament crònic de Catalunya i el dèficit fiscal?
—És que potser amb l’aportació actual ja n’hi ha prou. O fins i tot cal revisar l’aportació actual, perquè ens fa tenir un infrafinançament. Però és clar que si tenim 12.000 milions més de l’IRPF, doncs ho haurem de calibrar. Tot això encara s’ha de definir. Que aquesta aportació a la solidaritat hi ha de ser? Sí, però quina quantitat, d’acord amb què, amb quines variables?

—Aquesta és la clau de la batalla política.
—Sí, caldrà veure-ho, i definir bé políticament fins a quin nivell de redistribució estàs disposat a arribar.

—Els governs autonòmics diran que no hi volen perdre res.
—Si es manté l’aportació actual de Catalunya, tot i que nosaltres tindrem més recursos, seran per a finançar l’infrafinançament que tenim.

—Políticament no acceptaran que en surti una revisió a la baixa de l’aportació de la solidaritat de Catalunya a les autonomies.
—Doncs un nivell acceptable podria ser aquest, el de mantenir la redistribució del model de finançament, és a dir, el que aportem de més, però en canvi rebem els 12.500 milions d’euros de més per l’IRPF. Això vol dir que per a la resta de comunitats seria neutral el model de finançament, i seria l’estat que rebaixaria el pressupost d’ingressos amb els 12.500 milions que vindrien a parar a la Generalitat. És un escenari bastant raonable.

—S’haurà de sistematitzar.
—És que hi ha moltes possibilitats a l’hora de definir bé aquesta quantitat: d’acord amb què la definim, com la definim, quines variables cal introduir-hi, etc. És una de les feines que tenim aquest grup d’experts, definir molt bé aquesta aportació [a la solidaritat]. El pacte sí que diu que ha de ser molt clara i explícita, no com ara, que, depèn de com, encara n’hi ha que diuen que Catalunya no és infrafinançada.

—S’hauria de fer una actualització anual de les balances fiscals?
—Per a saber l’esforç que fa Catalunya en relació amb la solidaritat, amb la redistribució cap a la resta de l’estat, ens calen les balances fiscals. No es poden comptabilitzar perquè la informació que hi ha encara és insuficient, i hem de saber el grau de redistribució que fa Catalunya envers la resta de comunitats autònomes. I s’hauria de fer a escala de totes les comunitats autònomes per veure qui és aportador net, amb quina quantia, i qui és receptor net.

—Quina és la darrera fotografia del dèficit fiscal de Catalunya? Els 22.000 milions del 2021?
—Sí, tenim un dèficit fiscal al voltant del 10%.

—Això quin impacte té sobre la vida de la gent i els serveis?
—Que disposem de menys recursos i tenim un nivell de sanitat inferior al que podríem tenir en relació amb l’esforç fiscal que fem. Catalunya fa un esforç excessiu, i això acaba empobrint la gent perquè té menys serveis públics que no caldria i també penalitza el creixement econòmic, perquè no tenim les inversions que necessitem. L’altre dia els empresaris demanaven el corredor mediterrani. És increïble que encara hàgim de demanar el corredor mediterrani, que es facin les inversions en rodalia…

—Fa més d’una dècada lluitàveu per fer entendre el problema del dèficit fiscal de Catalunya. Semblava una pàgina passada, i encara hi som. Com ho viviu?
—Veus que sempre donem voltes sobre el mateix, però som on som, i ara és molt important reivindicar un bon finançament de la Generalitat de Catalunya, perquè incideix directament en el benestar dels ciutadans, en la salut, en l’educació en els serveis socials, en la cultura… No hem de deixar de fer-ho, és una obligació.

—Aquest finançament singular que es proposa ara no surt pas del règim comú espanyol, no?
—El model diu que ha de ser bilateral i singular. Per tant, entenc que d’alguna manera hem de sortir del règim comú, i que ha de ser singular. Ara bé, això no vol dir que aquest sistema després es pugui fer extensible a unes altres comunitats.

—És el que el PSOE diu per calmar els ànims dels seus crítics.
—Però no sé si totes les comunitats voldran assumir aquesta responsabilitat. Perquè és un model de responsabilitat fiscal, en què la Generalitat obtindrà els ingressos a partir dels impostos que recapten a Catalunya. Si hi ha una crisi, cauen els impostos, té un risc unilateral que haurà d’assumir, i també té el desgast de cobrar i gestionar tots els tributs. Hi ha moltes comunitats autònomes que potser no estan disposades a assumir-ho. Catalunya té una voluntat d’autogovern que no tenen moltes altres comunitats. No crec que hi hagi gaires comunitats que l’assumeixin.

—I què cal fer per poder recaptar, liquidar i inspeccionar tots els imposts suportats a Catalunya, tal com diu l’acord? Cal una reforma important de l’Agència Tributària de Catalunya?
—Hi ha d’haver un traspàs de recursos humans, materials i tecnològics de l’agència estatal a l’Agència Tributària de Catalunya, que s’haurà d’enfortir. L’ATC ha passat de 350 treballadors a 850, és a dir, aquests últims anys ja ha tingut un procés de creixement i d’agafar noves funcions. I caldria tornar a enfortir-la per poder assumir aquestes competències noves.

—Caldria fer traspàs de personal de l’agència espanyola a l’agència catalana, no?
—Sí.

—Fer venir gent de Madrid, també?
—L’agència estatal té delegacions a Barcelona. Una part de la gent d’aquí, de les delegacions, hauria de passar a l’Agència Tributària de Catalunya, mantenint-los totes les condicions laborals, i traspassar els espais, i després hi ha la part tecnològica…

—I disposar de tota la informació necessària per a poder gestionar l’IRPF.
—Sí, però en el primer any es poden fer convenis de col·laboració perquè l’AEAT et faciliti tota la informació que tingui. Al final interessa a tothom que el traspàs no disminueixi la recaptació de l’impost per motius de gestió. Hi haurà d’haver col·laboració entre l’AEAT i l’ATC.

—El 2015 una sentència del Tribunal Constitucional espanyol deia que no es podia fer cap reclutament de personal de l’agència espanyola a l’Agència Tributària de Catalunya.
—Però ara és traspàs, són dues qüestions diferents. Ara, com que hi ha un traspàs, la llei de traspassos diu que ha d’anar acompanyat d’un traspàs de recursos humans. O sigui que no crec que aquella sentència hi influeixi.

—L’acord també parla de la transitorietat mentre no es desplega efectivament el model, que s’ha de poder corregir la deficiència del sistema actual perquè respecti el principi d’ordinalitat. Què vol dir? Què hauria de canviar a partir de l’any vinent?
—No pot ser que Catalunya passi de la tercera posició a la desena o a la catorzena. Si això no es pot corregir perquè implica de modificar el sistema de finançament i no s’arriba a temps a la modificació legislativa, l’estat hauria de compensar Catalunya, i això vol dir una transferència de recursos per a garantir que Catalunya no passi de ser la tercera a la desena.

—Diners.
—Sí. Això són diners. S’ha de veure quants diners representen.

—Però torna a ser una qüestió de voluntat política en una negociació entre dos governs del mateix signe polític.
—Sí, però és un pacte firmat amb Esquerra, i Esquerra és un partit necessari per a aprovar pressupostos, aquí i a Madrid. Entenc que Esquerra vigilarà que es compleixin tots els pactes. I entre ells, el de la transitorietat, perquè és el més immediat.

—Passa igual amb la correcció necessària de la manca d’execució de les inversions a Catalunya…
—L’acord estableix que hi ha d’haver un consorci entre l’estat i el govern de la Generalitat per a accelerar les inversions a Catalunya.

—Una altra cosa pendent de fer.
—Sí, aquest consorci, perquè acceleri les inversions i no torni a passar que només tinguem un nivell d’execució del 35%, com ha passat algun any.

—I si arribem a final d’any i tornem a ser al 35% o al 50%?
—Doncs llavors algú haurà de dir que no es compleixen.

—Amb tot plegat com es pot entendre que Catalunya tingui un deute tan elevat amb l’estat espanyol pel FLA? Què se n’ha de fer?
—És que s’ha de condonar el FLA. La Generalitat té un infrafinançament de fa dècades i l’única manera que té per endeutar-se és acudir a l’estat perquè li presti els diners. L’estat traspassa uns serveis a la Generalitat, salut, educació, cultura, etc. Però no li passa els recursos necessaris per a poder-los prestar adequadament. La Generalitat només pot augmentar, de vegades, tributs propis, com el de patrimoni, el de successions… O endeutar-se. Amb qui? Doncs com que no podem anar als mercats, ens hem d’endeutar amb l’estat. I l’estat et fa pagar, a més, uns interessos. El problema d’arrel del deute de la Generalitat és l’infrafinançament que ha causat l’estat mateix. Això és inviable, s’ha de condonar aquest deute.

—Sánchez es va comprometre a condonar 15.000 milions d’aquest deute.
—Sí, i encara no ha arribat.

—Què esperen?
—Que s’han de fer modificacions normatives. De vegades s’arriba a uns acords, però la materialització i el compliment d’aquests acords després no s’acaba fent amb la rapidesa que caldria. Se suposa que quan hi haurà alguna altra negociació a fer, doncs Esquerra, que va ser qui va demanar la condonació i va establir un acord amb el PSOE per a investir Pedro Sánchez, doncs en alguna altra negociació s’haurà de plantar i demanar que realment tiri endavant i que es faci de pressa.

—Us deu costar de confiar que acabi essent possible aquest nou sistema de finançament, vists tots els precedents.
—Sí, confiança i que hi ha tot un conjunt de forces polítiques que poden pressionar perquè es faci. I hi confio. I també confio que el govern de la Generalitat actual ha vist la necessitat, i això sí que s’ha de fer valer, de modificar el model de finançament. Reconeix que hi ha aquest infrafinançament, perquè una vegada ets al govern veus les mancances de finançament que tens. Aquest model que tenim no serveix, és caducat des de l’any 2014.

—Abans d’entrar al govern teníeu una idea dels problemes de finançament de la Generalitat. I una vegada hi vau entrar, què?
—Els pateixes! Els pateixes cada dia, és un drama. La societat et ve a demanar, i és obvi i és així: necessitem més mestres, necessitem més metges, necessitem que estiguin més ben pagats, necessitem més professors universitaris. Hi ha moltes necessitats i no pots satisfer-les totes perquè no hi ha prou ingressos.

—Sensació d’impotència?
—Sí. És que al final veus que tenim els diners per a aixecar la paradeta, per a obrir cada dia. Nous projectes? Doncs n’haurà de caure un que facis, perquè és que no hi ha gaire marge. I amb tot això, Déu n’hi do encara el que es fa. Però hi ha molt poc marge de maniobra. Si es condona el FLA, si es tira endavant aquest nou model de finançament singular, si en la transitorietat hi ha compensacions… Bé, una mica d’oxigen.

—Però són molts “si”.
—Sí, sí. Però és que és la manera.

—O això o un estat propi.
—Sí, però som on som. I en aquests moments crec que és necessari i obligatori de lluitar per poder tenir un finançament suficient per a la Generalitat i cal anar a buscar tots els euros que calgui. No veig cap altra manera.

L’endemà de la manifestació que va aplegar més de cent trenta mil persones a València, a banda de les que també van sortir a Elx i a Alacant, per demanar la dimissió de Carlos Mazón, tant ell com Susana Camarero, la número dos del Consell es van amagar darrere les víctimes. Sense fer cabal de la transversalitat de la gent que marxava, ni de la comunió en el sentiment d’orfandat que expressaven, van dir que entenien el patiment, la impotència i el dolor, i que respectaven totes les persones que van eixir al carrer. A continuació, van anar a l’argumentari del partit per dir que era una convocatòria polititzada i van posar el màxim interès a destacar-ne els incidents per mirar de tombar el focus. Qualsevol resposta tant de Camarero com de Mazón desembocava a transmetre la idea que estaven bolcats en l’ajuda als damnificats. De moment, ni un mot que insinue l’autocrítica. Quant a les valoracions polítiques de la gestió o de l’assumpció de responsabilitats, tant l’un com l’altra remetien a la compareixença a les Corts a què el president s’ha d’enfrontar dijous. Allà ho explicarà tot, diuen. Tot el que ha passat i els plans de reconstrucció. “No es preveu cap dimissió”, va dir Camarero.

Les dificultats de la successió

Si el president escoltàs els manifestants i renunciàs al càrrec, o si la direcció espanyola del PP el deixàs caure i l’obligàs a plegar com van fer amb la seua antecessora Isabel Bonig, qui el podria succeir? Qui assumiria el càrrec i com podria fer-ho? Segons l’Estatut d’Autonomia, tan sols pot ser president de la Generalitat un dels noranta-nou diputats de les Corts Valencianes. Encara que no és obligatori, tots els consellers que quan van ser nomenats eren diputats van ser forçats a renunciar a l’acta per propiciar que corregués la llista electoral i més militants del PP, a qui Mazón havia promès un càrrec, poguessen ostentar-lo. Si Carlos Mazón renunciàs, la vice-presidenta Susana Camarero, que aquests dies ha guanyat protagonisme i visibilitat pública, no podria ser-ne la successora perquè no compleix el requisit de ser diputada. En el seu cas, no perquè renunciàs a l’escó, sinó perquè treballava en una consultoria a Madrid quan Mazón la va reclutar per enfortir la part popular d’un Consell que havia de conviure amb Vox.

La persona amb més projecció i, per tant, més possibilitats de ser proposada com a presidenta és la batllessa de València. A pesar de ser la primera regidora del cap i casal, María José Catalá ha mantingut l’acta de diputada, com ja va fer la seua mestra, Rita Barberà. Aquestes prop de dues setmanes de crisi, Catalá ha restat en un discret segon pla, o tercer, encara que les pedanies de la Torre i Castellar van ser fortament assotades per la gota freda. No hi ha cap fotografia on es puga veure plegats Mazón i Catalá. No han visitat junts, per exemple, aquestes pedanies. Ella no ha participat en la brega dialèctica que mantenen el Consell i el govern espanyol sobre qui havia d’avisar qui quan la gota freda amenaçava el país. Catalá tampoc no ha defensat la gestió de Mazón.

Fins i tot, mentre la ciutat bullia en la manifestació de dissabte, va fer una piulada a X en què es desmarcava de l’argumentari del PP del País Valencià que afirmava que la manifestació l’havien convocada entitats catalanistes. Ella, en canvi, parlava de convivència i de respecte a tothom.

La substitució no és automàtica, el candidat s’hauria de sotmetre a una sessió d’investidura i hauria d’assolir la majoria absoluta a les Corts. El 2011, quan Francisco Camps va ser processat pel cas dels vestits de la Gürtel, va plegar i el Partit Popular va nomenar com a successor Alberto Fabra, que era el batlle de Castelló. Com que el PP tenia una majoria més que absoluta, el tràmit parlamentari va ser senzill. Actualment, el PP solament té quaranta diputats. Carlos Mazón va ser elegit amb els vots de Vox gràcies al pacte exprés que no va agradar gens a Núñez Feijóo. Un any i mig més tard, i després de l’eixida de Vox del govern, el PP s’abocaria a una nova negociació amb el partit ultra si volgués continuar ostentant la presidència. El dubte és si a Vox estan disposats a facilitar les coses a un PP en hores baixes o si preferirien la dissolució de les Corts i la convocatòria d’eleccions.

Aquests dies, el portaveu de Vox a les Corts, José María Llanos, ha estat molt crític tant amb Consell com amb govern espanyol i ha demanat una comissió d’investigació a les Corts sobre la gestió de la gota freda.

L’examen a les Corts

La solució a alguns d’aquests interrogants potser arribarà dijous després de la compareixença de Mazón a les Corts. Serà un debat d’alt voltatge encara que fins ara el PSPV haja moderat molt les seues crítiques a Mazón fins al punt d’anunciar que li aprovaria el pressupost si contenia ben consignades les partides per a ajudar els afectats per la gota freda.

La compareixença a les Corts és la bombona d’oxigen que permet a Mazón de xutar la pilota cap endavant. Fins dijous, de moment. Ahir va fugir d’estudi les dues voltes que els periodistes el van abordar a l’arribada i a l’eixida del centre d’emergències. La primera va dir que el Consell estava concentrat en la reconstrucció i en l’atenció a les víctimes i que dijous ho explicaria tot. I en la segona, a l’eixida, no va respondre perquè, va dir, havia d’anar a rebre quaranta conductors que venien de Madrid a reforçar els autobusos de transport urbà.

Ara el president fa totes aquestes gesticulacions per provar de demostrar que fa coses. Han passat tretze dies d’ençà de les inundacions i una de les coses que més li van retraure en la gran manifestació de dissabte va ser la paràlisi del govern que els va deixar a lloure, desemparats del tot. Ells, el llot i els seus morts, mentre al centre d’emergències es rebutjava l’ajuda que s’oferia de fora o es mantenien els bombers forestals amb els braços plegats.

Un vestit fet a mida

Ja fa dies que el president Mazón prova de reescriure això que ell anomena “el relat” per fer-lo a la mida de les seues necessitats. S’esforça a capgirar totes les proves que cada dia que passa són més sòlides i que dibuixen una trajectòria erràtica, negligent i irresponsable que va començar el mateix dimarts dia 29 d’octubre. O potser el dilluns, 28, quan ja se sabia que venia una gota freda.

Una de les idees força que Mazón defensa és que aquell dimarts hi va haver dos dies diferents. Un fins a les set de la vesprada i un altre a partir de les set. Fixa aquesta hora de les set perquè és quan ell va arribar al centre d’emergències i es va adonar de la magnitud del desastre que ja havia caigut sobre el país. Però ell ho capgira i diu que aquella hora es va produir una “revolució hidrològica”, així s’estalvia pronunciar les paraules inundació, riuada, barrancada o DANA. Oblida Mazón que a les 14.15, la televisió d’À Punt mostrava imatges d’Utiel negada i n’entrevistava el batlle, que deia que temia per la integritat dels seus conciutadans. A les 14.30 va començar l’àpat de Mazón amb la periodista Maribel Vilaplana i també la seua desconnexió absoluta de la realitat. Parla de l’embassament de Forata com si la CHX no hagués començat a desembassar aigua quan ell encara era a la sobretaula. S’entesta a dir que no hi havia alertes i que tot era normal quan la vida de moltes persones ja eren en joc i no ho sabien.

El fet d’amagar la naturalesa del dinar, de delegar les primeres hores de la gestió a la consellera Salomé Pradas, de mentir sobre els avisos de l’AEMET i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, que ell anomena “del govern”, en referència al govern espanyol, el fet de dir que al Centre d’Emergències no hi havia cobertura… Són errades difícils d’amagar. Solament així s’explica tota l’energia que esmerça a polemitzar amb la ministra espanyola Teresa Ribera sobre l’hora i les voltes que ella el va provar de localitzar.

Dijous sabrem com el president de la Generalitat entoma i explica aquests fets, que són comprovables i incontestables. Però, d’ací a dijous, poden ocórrer moltes coses.

Deia Nietzsche que ningú no menteix tant com un indignat. Aquesta observació va com l’anell al dit a propòsit d’Íñigo Errejón, destacat producte del moviment 15-M, també anomenat “dels indignats”. Un moviment galvanitzat pel pamflet del fals profeta i mediocre filòsof Stéphane Hessel. A Indigneu-vos Hessel patrocinava la indignació com un objectiu en si, és a dir com un valor, convidant els joves a cercar motius per a indignar-se. “Jo dic als joves: cerqueu una mica i trobareu.”

Trobar motius per a indignar-se no costa pas gaire. Qui en faci professió tindrà la feina feta i de propina la satisfacció vinculada a la denúncia, perquè assenyalar situa el denunciant a distància gairebé ontològica del denunciat. És per això que les dictadures estimulen la denúncia i que, pocs o molts, a tots els règims hi ha denunciants. De bona fe, naturalment, perquè la bondat l’atorga el dogma respecte del qual es denuncia. Denunciar satisfà el desig d’escalf, de sentir-se emparat per la doxa, i alhora satisfà el desig de justícia, tot revestint-lo amb la toga de la indignació. De la santa indignació.

El 15-M no féu res més que arreplegar-ne el concepte, com fan les mercaderies genèriques. Però avui la indignació és a l’ordre del dia. La practica Podem i la practiquen els Comuns; la practica Sumar i la practiquen els independentistes, com la practicava Errejón fins que li va créixer una contradicció com una berruga al rostre de col·legial aplicat que no mataria mai una mosca. O com les dones que de cop i volta descobreixen la cara fosca del personatge.

Ara que el progrés ha arraconat la discreció i ha desterrat la privadesa, ara que el pudor no impedeix a ningú d’exhibir les misèries pròpies i gaudir de les alienes en programes de màxima audiència, seria interessant que sorgís un moviment me too complementari de l’existent. Un me too que donés compte de tots els fets i esbombés el relat sencer, burxant en els motius i no sols en les aparences. Un que revelés que, al costat d’un home enxampat, no poques vegades hi havia una dona seguint-li el joc, ni que fos reservant-se la carta de l’ambigüitat. Indignar-se és fàcil quan la víctima se sap acotxada per la compassió i fer el paper o paperot no implica cap cost, perquè el dogma regnant l’acomboia. Ningú no s’esquinça el vestit en públic si no està convençut que el gest tindrà efecte en la concurrència.

Avui triomfen els indignats de tot pelatge, des de la grimpadora Ada Colau, capaç de jubilar-se proclamant la seva indignació amb “les elits”, fins als partidaris de Trump, que ja denunciaven frau electoral abans de guanyar les eleccions amb un gavadal de vots. O els de Harris, xifrant les expectatives en la indignació de les minories, sense adonar-se que a l’altre hemisferi electoral també hi havia vida sensible i no és intel·ligent tractar els votants d’escombraries. La indignació ha donat de si tant com ha pogut, però l’endemà de les eleccions els perdedors no se sabien avenir de la magnitud del desastre. Harris, que el dia abans prometia governar per a tothom, ara, del campus de la universitat afroamericana de Howard estant, consolava els seus proclamant la lluita que havia propulsat la seva campanya. La lluita, doncs, continuava obstinadament en el mateix sentit, insensible al correctiu que acabava d’aplicar-li la majoria. Les abstraccions amb què completava la frase –”la lluita per la llibertat, l’oportunitat, la justícia i la dignitat de tothom”– eren massa pàl·lides per a inspirar ningú.

Harris fou triada com a vice-presidenta en virtut de dos trets essencials: ser dona i ser negra. Biden l’enlairà per compensar la imatge d’un president mascle, de raça blanca, moderat i amb una llarguíssima trajectòria dins l’establishment polític. Per compensar, ço és,  la seva imatge continuista, molt allunyada de la predilecció d’un jovent que preferia Bernie Sanders, el senador de Vermont, qui ha estat el primer polític del bàndol liberal a diagnosticar correctament l’ensulsiada: “Primer fou la classe treballadora blanca i ara són també els treballadors negres i hispans… Mentre que els líders demòcrates defensen l’status quo, el poble americà està enfurismat i vol canvi. I té raó.”

Aquests dies al País Valencià la indignació baixa en avinguda i el corrent arrossega uns quants polítics, amb el president de la comunitat per endavant. La frivolitat i la incompetència es toleren fins que deixen de tolerar-se i arriba un moment que esdevenen punibles. Però si les rodes de la justícia molen lentament, la indignació esclata com una gota freda. A Paiporta la gent que rebé les autoritats llançant fang als monarques i bastonejant o intentant bastonejar (no és clar que ho aconseguissin) el president del govern espanyol sembla que eren elements forans i membres de Vox que s’hi havien acostat cercant motius, tal com recomanava Hessel. De motius per a la revolta n’hi havia fins i tot abans que els valencians encimbellessin l’actual coalició governant. I n’hi haurà sempre, perquè el descontentament és el combustible del canvi (no dic pas el progrés). Però els fets inexcusables no fan pas de la indignació cap reflex particularment interessant. Encomiable segurament, quan per a veure la llum la denúncia, el denunciant ha de trencar un mur de vergonya i plantar cara al tabú, ço és a l’obligació d’acordar el criteri propi amb el de la majoria. Però llavors ja no parlem de la indignació com aquella reacció encomanadissa que alimenta el comareig i la murmuració, sinó d’una resolució valenta que brega amb la pressió moral de l’ambient.

La indignació sol ser la reacció dels amants del melodrama. És una resposta compulsiva que lliga l’indignat a l’objecte indignant. Talment com Donna Elvira, qui, incapaç d’alçar-se majestuosament per sobre de l’ofensa, es desviu voleiant entorn de Don Juan entre el blasme i la súplica. L’ària és delicada i entendridora, però és més noble i resolutiu petrificar-se i endurir-se en la reticència a fi de triar el millor moment per a fulminar l’ofensor. Diu Nietzsche que l’indignat –que es destrossa a queixalades, i si no a ell mateix, al món, a Déu o a la societat– pot estar moralment per sobre del cínic que accepta les coses com són i riu de la comèdia humana, però en tot altre sentit resulta més banal, menys interessant i menys instructiu.

El cinisme gaudeix de molt mala premsa, però a la pràctica pot fer menester de pal·liatiu, si no d’antídot, per a la nostra època revoltada contra ella mateixa i recosida amb el fil de la denúncia. El cinisme com a reducte de la sinceritat, l’expletiu com a alliberament de l’instint, no donen una pista de la victòria de Trump? Entenguem-nos. El cinisme no pas en clau persuasiva i la sinceritat no pas com a transparència i ni tan sols com a coneixement de si, sinó més aviat com a revelació d’unes veritats que no necessàriament han de ser agradables o estètiques.  D’acord amb Nietzsche, quan algú parla “malament” de l’ésser humà però no en diu mal, l’amant del coneixement hauria de parar l’orella. Cal escoltar atentament quan algú parla sense indignació. Són els mots d’un gran psicòleg de la moral i un fi escrutador dels replecs del cor humà. Potser s’hi podria afegir: sempre que algú aixequi la veu amb indignació és saludable tapar-se les orelles.

“Pintar, nedar, llegir. Això és el que sempre he fet. Però també escric. De vegades.” Amb aquestes paraules, Miquel Barceló, ens obre les portes a l’univers infinit que, com un tot potent, coherent i salvatgement viu, han anat configurant i modelant la seva vida i la seva obra, al llibre De la meva vida (Galàxia Gutenberg). Amb una bona traducció d’Emili Manzano, guiant-se per les seves obres, quaderns, dibuixos, fotografies, esbossos, records, reflexions i experiències, l’artista es capbussa en els plecs i replecs de la seva experiència vital i creativa, per convidar-nos a descobrir el seu propi univers material, creatiu i espiritual.

Al principi, hi ha la família i el lloc on es va despertar a la vida: “Mallorca és l’illa on vaig néixer, vaig néixer d’ella. Ho vaig aprendre tot de la meva infantesa. La mar és la meva respiració. El meu cos forma part de la natura.” Al llarg de l’obra, mitjançant un collage de records, imatges, pintures o ceràmiques, el pintor aixeca el teló de les forces creatives i vitals que s’intueixen darrere les seves obres.

L’artista, l’obra i l’estudi han estat alguns dels seus temes de reflexió constant. Com bussejar i descobrir els fabulosos paisatges submarins de la seva illa. “La pintura i la mar són la mateixa cosa. La pintura acaba per assecar-se”, escriu. “Submergir-se és com pintar. Durant molt de temps, vaig pintar directament dret damunt la tela. Una tela gran de tres o quatre metres. Encara ho faig sovint. Entr, em fic a l’interior de la tela, m’esper, per damunt. Hi ha un moment en què faig alguna cosa en el centre amb els colors, un acte intens, durant uns minuts. I després surt. El quadre és en terra, com un fons marí, hi entr i en surt.”

Fotografia: Francesca Mantovani / Gallimard. Molts quilòmetres de viatge interior

D’ençà que va néixer a Felanitx, el 8 de gener de 1957, són seixanta-set anys de trajectòria pel món i molts quilòmetres de viatge interior, cultural i geogràfic, amb llargues estades a Mallorca o a l’Himàlaia, passant per Portugal, París, el Sàhara, el País Dogon o Costa de Vori. A la vegada, i en paral·lel, també són dècades molt intenses de viatges mitjançant els llibres per la història de la humanitat i de les idees.

L’artista és un gran lector. Com nedar, llegir és el seu oxigen. De la mateixa manera que fa llistes dels peixos que coneix, en fa dels escriptors i els llibres que l’han acompanyat al llarg de la vida. Des del Quixot i Tom Sawyer fins Bowles o Yeats, passant per Canetti, Beckett, Joyce, Artaud, Pessoa, Conrad o Rimbaud, entre desenes i desenes d’autors més.

Barceló persegueix i va revelant el rastre de la seva ànima per aquesta vida i com s’ha integrat en una mena de simbiosi perfecta amb les seves obres. En les profunditats de la seva mar més íntima, hi ha el valor i la influència de la troballa d’un nou pigment, un peix estrany, una olor, o el retrat d’un africà albí fet amb lleixiu. L’empremta deixada pels seus pares a la infantesa mallorquina, feta de moltes hores de nedar, pescar, explorar coves i pintar. Amb un fons sonor del seu amic Camarón de la Isla, o dels percussionistes dels penya-segats de Mali. Envoltat de fortor d’algues mortes, sal, iode, vísceres de cabra, calamars mig podrits i gasoil.

De fet, les olors són molt importants per ell. Explica que John Keats havia deixat unes pomes dins un calaix perquè es podrissin. Quan l’obria i ensumava sentia un arravatament increïble, com l’efecte d’una ratlla de cocaïna. Ell confessa que quan pintava la cúpula de la sala dels drets humans de l’ONU a Ginebra, s’havia dut de Mallorca un pot amb algues d’aquelles que s’aferren als baixos d’una barca. Li agradava de tant en tant destapar el pot i olorar la fortor de les algues podrides. Als seus amics, els semblava repugnant, però a ell li agradava moltíssim. “Els perfums funcionen molt bé, són molt a prop de la pintura”, reflexiona.

Fotografia: Francesca Mantovani / Gallimard. El seu món, la infància

El llibre rescata fotografies de nen o amb familiars i amics. Escrits i dibuixos molt primerencs. Com una redacció escolar escrita en castellà, evidentment per l’època, amb bona lletra d’alumne aplicat. De nen ja tenia un univers propi d’imatges, percepcions i sensacions. Es titula El pecat original. I diu així: “La primera temptació de l’ànima, la poma! La mà s’acosta lentament al fruit, el primer contacte de la mà amb la poma, una tremolor anuncia el pecat original, l’ànima ha perdut la seva alegria, el cel la seva esplendor, els aucells deixen de cantar i de volar, els peixos de nedar. El pecat original!” Al costat de la seva acurada signatura, hi ha un dibuixet d’una poma vermella, un braç i una mà que la toca, sorgint d’un esborrall que podria ser un foc o uns matolls guixats a ratlles en blau i vermell.

Ell va tenir una infantesa molt llarga, reflexiona. Molt llarga, molt rica, i molt lliure. De la mare va aprendre a pintar paisatges i a sostenir el cavallet amb un roc lligat a l’eix del trípode perquè no se l’endugués la tramuntana. Del pare, amb qui uns quants anys va tenir una relació complicada, va aprendre els noms dels peixos i dels arbres i una vella saviesa monosil·làbica que venia de molt lluny en els segles. D’aquells orígens felanitxers brollava part de la matèria i les forces vitals que el van anar introduint en la màgia i el misteri de l’art i de la vida. I així ho ha plasmat en dibuixos, quadres, retrats i ceràmiques.

Fotografia: Francesca Mantovani / Gallimard.

També en alguns escrits, que en aquest llibre resulten enlluernadors, sigui per la seva senzillesa, o, sovint, per la seva profunditat esclatant. S’endinsa en tot allò que per ell és essencial. De l’enorme importància de la delicadesa d’una pinzellada en un quadern o les llums i ombres d’un traç de carbonet, fins als seus grans treballs monumentals a la capella de la catedral de Palma, la cúpula de l’ONU a Ginebra o a la Biblioteca Nacional de França, a París.

La cosmogonia dogon i les coves de Chauvet

En la seva vida material i espiritual és fonamental la complexitat màgica de la cosmogonia dogon, un país on sembla que totes les roques les hi ha posades algú per algun motiu. On un eixam d’abelles pot impedir l’enterrament d’un mort, i els tèrmits, els bonys del terreny o de l’escorça dels arbres, la pols i el vent, esdevenen importants aliats creatius de l’artista. “Cada pedra té un doble sentit. Cada cosa és una altra cosa. En el país dels dogons sempre hi ha un amagatall, que és un amagatall dins un amagatall.”

I aquesta realitat, encara que pugui semblar impossible, encaixa perfectament tant amb els paisatges submarins que ell ha contemplat (i descobert) d’ençà de petit quan bussejava a Mallorca, com amb l’emoció trasbalsadora que ha sentit en veure de prop les pintures rupestres de les coves d’Altamira o de Chauvet.

“Sovint he tengut la impressió –escriu en bell mallorquí– que a deu anys ja havia fet en pintura gairebé tot el que he refet després i que encara faig. A Mallorca vaig aprendre els noms dels arbres, dels peixos, dels aucells. Vaig aprendre a siular, a tirar pedres, a pescar, a matar i buidar llebres i mes, a cuinar-los. Sovint pint allò que he mort o que menj. Però no només. A Mali, amb els dogons, vaig creure retrobar el món de la meva infantesa. Sense la mar, però amb coves i penya-segats. Allò que m’havia fuit a deu anys ho vaig aprendre amb ells. Va ser el meu servei militar, el meu batxillerat, el meu refugi. Tot era intensitat.”

Fotografia: André Morin. La mare i l’essència de l’art

En els quaderns, en els records, hi ha reflexions fruit del seu qüestionament de l’art i de la vida. L’art per ell no és un reflex de la vida, és una forma de vida, “una forma de vida molt estranya, però”, reconeix. És interessantíssim com va desgranant al llarg de les pàgines la relació física que té amb la pintura i amb les seves obres, com s’hi integra, hi penetra, com si es capbussés per explorar el fons de la mar. Tant és pintar una gran obra, o crear un monumental mur ceràmic, com interpretar Pas à deux amb Josef Nadj, com caçar un gran pop a quinze metres de profunditat a pulmó lliure. Per a tot t’has de submergir físicament i anímicament.

Barceló va descobrir l’art de ben petit de la mà de la seva mare. Ella pintava i se l’enduia al camp a pintar amb ella. Allà va experimentar aquella fuetada de plaer per primera vegada. I no ho ha deixat mai, sempre ha cercat la intensitat d’aquella fiblada, d’aquell moment únic. Com la foguerada dels jonquis o la llum blanca dels místics. “Pintar és una pulsió que et posseeix per complet. No saps ben bé on vas. Te perds totalment i acabes fent allò que havies oblidat o que volies fer sense saber com aconseguir-ho. Un miracle que es produeix sempre de manera diferent. És una cosa primitiva, essencial. La vaig sentir tot d’una quan pintava devora ma mare, a dotze anys.”

Fotografia: Francesca Mantovani / Gallimard.

Quan ell va començar a pintar de veritat, la seva mare ho va deixar i es va posar a brodar. Avui, a noranta-sis anys, amb certes dificultats, ho continua fent. Ell fa dibuixos directament sobre la tela i ella els broda. Tots dos han arribat a crear obres al·lucinants, com somnis d’un “fumador mongol d’haixix”, que han trigat anys a estar enllestits. Són com una mena de tapissos de la creació, on hi ha tot l’univers barcelonià que mare i fill comparteixen i gaudeixen. La mare cada dia té més dificultats per a brodar amb precisió. Ara en fan un que podrien haver acabat, però sempre se’ls acut algun detall nou per a continuar l’obra.

Fotografia: Francesca Mantovani / Gallimard. L’Àfrica com a mesura de totes les coses

El Sàhara, més avall de Tamanrasset, Gao, Mopti, Ségou, Sangha, Gogoli… El continent negre, en concret, l’extensió que hi ha entre el desert i el Sahel, va ser una de les grans descobertes de la seva vida. Primer pintava als mercats, després, al riu. Sempre volia tenir una barca a prop, com a Felanitx. A Gao, on va agafar el còlera i el va picar un escorpí blanc a l’ull, pintava en un estudi davant el riu Níger i jugava a futbol vora l’escorxador de camells i bous. Els matadors tiraven els caps al riu i quan l’aigua baixava en sortien les banyes. Va ser una imatge que el va captivar. La va pintar, però en el fons, ja la coneixia:

“Vaig pintar aquella imatge increïble. Eren imatges que ja eren a la meva pintura, era com si trobés coses que ja havia pintat abans, resultava molt inquietant. Això és una cosa que em passa sovint. Més que pintar allò que veig, veig el que ja he pintat. Reconec les coses. En certa forma les pint abans de veure-les. Amb el desert també passava això, una mica. Hi vaig anar perquè ja havia pintat el desert sense saber-ho. Menj ostres perquè les he pintat. No a l’inrevés.”

En aquestes pàgines, Barceló reflexiona sobre temes diversos de la seva activitat artística. Hi ha el procés de descoberta i aprenentatge de l’argila i la ceràmica amb les dones dogon, els tèrmits, els retrats d’amics seus que pinta en teles abonyegades, de manera que un canvi de perspectiva de l’espectador modifica el resultat final. Hi ha els retrats pintats amb lleixiu. I moltes anècdotes sobre els efectes que provocava el seu art entre els dogons.

Fotografia: Francesca Mantovani / Gallimard.

Per exemple, l’anècdota d’un vell bruixot dogon que va retratar. Era l’època en què abonyegava les teles posant-les damunt les pedres o a l’escorça dels arbres. En aquest cas, la va deformar posant-la damunt d’un baobab. I va fer el retrat amb el model present, com feia sempre. En acabat, li va ensenyar. El vell dogon li va preguntar: “Com és que sabies que el meu cap era en aquell baobab?”

Les coves

De nen, ja el fascinaven les coves. Per ell són mapes. Es passava hores a les coves dels Ases o de Santueri, a Felanitx. Sempre li ha agradat de fer coses que el públic pugui visitar. Als seus quadres, hi ha més presència d’animals que no pas de persones. Com és evident, també, a les coves que ha visitat de gran: Chauvet, Lascaux, Altamira. Ha contemplat amb emoció els dibuixos prehistòrics. S’hi ha emmirallat. Ell creu, a diferència de molta gent, que aquells dibuixos no són un art col·lectiu. “Jo el consider un art individual, sents que ha estat un sol esperit el que ha pintat Chauvet, ho veus de veres.”

Tot i que la tècnica progressa, segons ell, “les obres d’art són alienes a tota mena de progrés. Són fruits de l’esperit […] que travessen els segles malgrat els conflictes més sagnants, mogudes per un impuls de transcendència, ultrapassant les misèries dels artistes i implicant-nos. Encara i sempre”.

Fotografia: Francesca Mantovani / Gallimard. L’univers infinit de Barceló

Al llarg del llibre descobrim un tot, un univers personal, molt bell, profund i potent. Totes les idees i totes les imatges semblen convergir i encaixar amb una coherència lluminosa, amb els seus records i les seves paraules. Tot és el seu paisatge. Ell és paisatge. Així ho veia de petit i així ho ha continuat veient tota la vida. Quan mira enrere, a la seva vida i la seva obra, l’artista mallorquí arriba a una conclusió clau:

“Quan era nin, escopia damunt el full de paper. Hi deixava caure una gota de tinta xinesa al damunt i bufava. Es formava una mena de cosmos petit. Després hi feia retocs amb una ploma. Crec que, en pintura, no he anat més enllà. Aquell instant d’expansió, de dilatació. Un micro Big Bang personal en una casa vella, gran i humida de Felanitx. Sempre he fet això. D’una manera o d’una altra. Sovint reconec allò que ja he fet abans.”

Fotografia: Francesca Mantovani / Gallimard.

Cancel·lar concerts, prorrogar sortides de discs, cançons, obres de teatre, concerts i presentacions de llibres, suspendre la promoció durant uns quants dies… El sector cultural ha parat màquines aquests dies per abocar-se de ple a ajudar els damnificats de la gota freda que ha causat grans estralls al centre del País Valencià, sobretot a l’Horta Sud. Centenars d’artistes, grups musicals, escriptors i sales de teatre i concerts han decidit de parar temporalment l’activitat estrictament vinculada a la promoció i difusió d’esdeveniments –feta sobretot a les xarxes socials–, i aprofitar, en canvi, per compartir i difondre informació útil per a ajudar els afectats.

El sector cultural –i, concretament, el musical– ha estat dels més ràpids a organitzar-se i unir forces. D’ací neix Som València, un desplegament de concerts solidaris a nombroses ciutats i sales de tot el país i l’estat espanyol concentrats entre avui, demà i demà passat. En total, hi participen una quarantena de sales de concerts i tres-cents cinquanta artistes catalans i espanyols. La recaptació de les entrades, que costen entre quinze euros i vint, anirà destinada íntegrament als afectats mitjançant la Fundació Horta Sud, una entitat que fa més de cinquanta anys que treballa per enfortir el teixit i el moviment associatiu en municipis de la comarca de l’Horta Sud, una de les més perjudicades pel temporal. A més, també hi ha una fila zero per a fer donacions en cas de no poder anar als concerts.

Als polígons de l’Horta Sud no saben quan podrà tornar a ser dilluns

Sandra Monfort (Pedreguer, Marina Alta, 1992), una de les veus actuals amb més projecció, ha estat un dels grans altaveus de la causa. A Monfort, la desgràcia li toca de ben a prop. “Estic devastada emocionalment. Són un conjunt de circumstàncies que mesclen des del dolor per la catàstrofe que hi ha hagut i la ràbia per com s’ha gestionat políticament, fins a l’amor cap a la gent que respon”, explica a VilaWeb. Va ser una de les artistes que, d’ençà del primer dia, va compartir a les xarxes les diferents iniciatives per a col·laborar i ajudar les víctimes. Ara, quan Louise Samson, gestora musical i fundadora del segell discogràfic Hidden Track Records, va proposar als artistes del segell d’organitzar algun acte solidari, no va saber com reaccionar. “La Louis, gerent de Hidden Track Records, ens va enviar un missatge dient que volia organitzar això i que quines artistes del segell volíem participar-hi. En aquell moment, que crec que era el segon dia després d’haver passat tot plegat, jo estava en xoc. Molt adolorida, molt afectada. No vaig contestar, perquè sentia que no podia posar el cos dalt l’escenari. Estic devastada.” Però va oferir-se per ajudar amb tot allò que calgués, fos amb tasques de gestió, organització, producció o comunicació. “De seguida vam començar a posar-nos en contacte amb gent del sector i la indústria: sales de concerts, promotors, programadors… Molta gent va afegir-s’hi. Encara ara rebem moltíssimes propostes d’artistes que volen afegir-se a la proposta. És preciós com la gent s’hi involucra.”

Que el sector musical es bolqui en causes solidàries no és nou. En moments així, artistes i professionals de la indústria ofereixen allò que saben fer més bé i deixen enrere la jerarquització dels grans noms de l’escena musical. L’important no és l’espectacle ni l’artista, sinó el públic i el poble que hi ha davant. “El sector musical és molt solidari. No té tant a veure amb quin artista toca o no. El cap de cartell és la solidaritat”, diu Quim Marcé, gerent de la Mirona de Salt (Gironès), una de les sales que participa en la iniciativa. “Nosaltres cedim la sala sense cap cost i hi posem tot el personal. Una sala com la Mirona és molt gran i necessita molt de personal. Cedim el preu de les entrades, i el que fem de barra servirà per a cobrir el cost de la sala: personal de neteja, cambrers, seguretat, etc.”, aclareix Marcé. La Mirona és una sala avesada als actes solidaris. Segons Marcé, cada any s’hi fa una desena de causes benèfiques. Tot i que la solidaritat del sector l’enorgulleix, també es mostra crític amb els polítics. “El sector musical ens sabem moure i organitzar ràpidament. El que és una vergonya és que no sàpiguen fer-ho els polítics. Això hauria de sortir del govern”, sentencia.

El Parc Alcosa: l’autoorganització com a única manera de sobreviure

Anna Tisora, mànager i programadora de Niu Mgmt conjuntament amb Joana Vilar, participa a Som València organitzant el concert que es farà demà al teatre de l’Atlàntida de Vic (Osona). Hi participaran Ginestà, la Iaia, Dan Peralbo i el Comboi, CARLA, Balkan Paradise Orchestra i Maruja Limón. “Quan la Louise es va posar en contacte amb diferent gent del sector, vam dir: ‘D’acord, nosaltres com podem ajudar?’ Al principi, no sabíem si seria una cosa que es faria només a Barcelona, però de seguida es va estendre per diferents pobles i ciutats i vam decidir de donar un cop de mà a Vic.” Tisora explica que la primera cosa que van fer va ser trucar a la l’Atlàntida per veure si estaven disposats a cedir la sala, i ben aviat van voler afegir-s’hi entitats com ara l’Associació Big Bang Jazz Cava, la Clota, FMJVic, l’Ajuntament de Vic, el Festival Cantilafont, el Mercat de Música Viva de Vic, l’Associació Festival Protesta, l’Associació Cultural Deixebles de Sant Feliu, el Cineclub Vic, les Filmines, Cardant Cultura – Can Grau, el Casal Boira Baixa de Manlleu, el Refugi i el FET. De la mateixa manera que als pobles de la Plana d’Utiel-Requena, la Foia de Bunyol, els Serrans, el Camp de Túria, l’Horta Sud, la Ribera Alta i la Ribera Baixa, fer xarxa ha estat imprescindible.

Tisora, alhora, considera que organitzar concerts per causes solidàries i crear un espai de lleure i celebració quan la realitat és catastròfica té un punt contradictori. “D’una banda, em fa creure en el que fem i penso que té tot el sentit del món, però, alhora, cobrim moltes coses que no fan les institucions. Vull dir, aquesta recaptació de diners tan bèstia que es farà a Som València no ha de ser exempta del que s’hagi de a les institucions. Ha de sumar, però el que no pot ser és que sigui com una de les iniciatives amb més impacte”, diu. De moment, i només un dia després d’haver-se posat a la venda les entrades, ja s’han recaptat 340.000 euros.

Així també és com se sent Monfort, que diu que celebrar quan hom està dolgut és una contradicció absoluta. Així i tot, agraeix els artistes del país i de l’estat espanyol que s’han ofert a participar-hi i a permetre que la cultura els salvi. “Les artistes valencianes ara mateix estem molt dolgudes. És difícil pujar a l’escenari o fer un concert a València, sobretot per la mena de representació cultural i de música. Els concerts moltes vegades signifiquen celebració, i celebrar quan estàs completament dolgut és una contradicció absoluta i és molt difícil posar-hi el cos. Però, alhora, la cultura mou masses i és una manera de calmar el cor davant circumstàncies angoixants.” Monfort, tot i el desgavell emocional, finalment ha decidit de participar en el concert que farà Marala avui a la Sala 2 d’Apolo de Barcelona, conjuntament amb Al·lèrgiques al Pol·len, Angeladorrrm, Guillem Gisbert, Júlia Colom, la Ludwig Band, Marta Knight i Remei de Ca La Fresca. A banda de la seva carrera individual, Marala és el projecte que Monfort comparteix amb la catalana Selma Bruna i la mallorquina Clara Fiol.

Així doncs, el projecte que va començar essent una idea de Hidden Track Records s’ha convertit, ara per ara, en la iniciativa solidària més gran per a col·laborar amb els afectats de la gota freda. Pot arribar a ser una celebració agredolça, però també serà un crit a la solidaritat. Com que la resposta per part de tot el sector musical ha estat tan gran, no descarten que pugui estendre’s a més iniciatives més endavant. “Encara hi ha gent que vol apuntar-s’hi, però hem hagut de dir que no. Qui sap si potser més endavant se’n poden organitzar més”, diu Monfort. Si us interessa de participar-hi, podeu trobar tota la informació sobre els concerts i els artistes que hi toquen al web de Som València.

Quines sales hi participen?

Les sales del país que col·laboren amb la iniciativa són:

• Barcelona: les sales Rouge, Paral·lel 62, La (2) d’Apolo, Razzmatazz, Upload, Heliogàbal, Taro, Casa Montjuïc, Club Sauvage, i Meteoro.
• L’Hospitalet de Llobregat: la Sala Salamandra.
• Sabadell: la sala Vade Música.
• Lleida: el Cafè del Teatre.
• Palma: la sala el Gremi de Palma.
• Reus: el Racó de la Palma.
• Salt: la Mirona.
• Sant Celoni: l’Ateneu de Sant Celoni.
• Sant Cugat del Vallès: l’Auditori de Sant Cugat.
• Tarragona: la Sala Zero.
• Vic: la sala 2 de l’Atlàntida de Vic.
• Vilassar de Dalt: la Massa Teatre de Vilassar.
• Tarragona: la Sala Zero.

A la l’estat espanyol, són aquestes:

• Aretoa de Villava: Aretoa de Villava.
• Bilbao: les sales Bilborock, Stage Live i Crystal.
• Burgos: la sala Andén 56.
• La Corunya: la sala Inn Club.
• Granada: la Industrial Copera i la sala Planta Baja.
• Logronyo: la sala Fundición.
• Madrid: les sales La Riviera, Copérnico, Siroco, El Sol, But, Wurlitzer, Cool, Changó, Shôko, Sala B, Independance i Mon.
• Oviedo: la sala Tribeca Live.
• Pamplona: la sala Zentral.
• Sant Sebastià: la Dabadaba.
• Saragossa: el CMA Las Armas.
• Sevilla: la Sala X i Malandar Music Club.
• Zamora: la Cueva del Jazz en Vivo.

Manifest de l’artista Sandra Monfort

“Sota aquesta terra mullada avui descansa la mare, la filla, el marit, l’amant… Tantes veus que mai més no podran dir la paraula precisa.

El poble valencià serem la vostra veu per sempre. I cantarem per vosaltres i clamarem justícia!

Avui, mentre els estornells migren i creixen ravenells al bancal, el poble s’alça empunyant les pales i les graneres de carrer.

D’ara endavant, les nostres galtes estaran per sempre tacades de fang, seran el nostre emblema. I vosaltres els besareu. Alguns amb noblesa, altres amb vergonya… Una vergonya muda i silenciosa, com una serp…

Som fills de llauradors i barxeres, som fills de gent amb els dits desfets de cosir i la pell cremada de les hores al sol. Tenim la força i el coratge al pit per a moure piles de cotxes i salvar la nostra gent de la major de les catàstrofes que haja pogut passar per la nostra estimada terreta, i tenim l’alegria del sol brillant de València als nostres cors per alçar-nos i afrontar-ho amb comunitat i germanor.

Però també tindrem la dignitat i la paraula per a combatre la injustícia i l’abandonament a què hem estat sotmesos. Per a combatre la negligència política i la manca de recursos i ajuda que hem patit nosaltres i les nostres ànimes caigudes.

La nostra història quedarà tatuada a les vostres taules d’oficina per sempre, a les vostres banderes, a les vostres insígnies.

No hi ha prou rius que puguen sostenir el pes de les nostres llàgrimes, no hi ha prou marges que puguen sostenir l’impacte de la nostra ràbia. Serem la veu de cadascú dels nostres àngels ofegats. I cridarem ben fort justícia!

Perquè hi haurà un dia que no podrem més, i llavors ho podrem tot… I aquell dia ha arribat.”

The Washington Post · Shira Rubin, Miriam Berger, Claire Parker

Tel-Aviv, Israel. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, celebrà la victòria electoral de Donald Trump i optà per recosir les relacions amb Washington i refermar l’aposta pels objectius maximalistes en el conflicte que el país lliura ara en múltiples fronts.

En una publicació a X dimecres, molt abans no se sabessin els resultats definitius, Netanyahu va felicitar Trump per “la remuntada més gran de la història” i augurà “un nou començament per als Estats Units i un refermament del compromís amb la gran aliança” entre Washington i Israel. Més tard, aquell mateix dia, tots dos dirigents van parlar per telèfon, en una trucada en què acordaren de “treballar plegats per la seguretat d’Israel” i tractaren “l’amenaça iraniana”, segons un comunicat de l’oficina del primer ministre israelià.

“Ha arribat l’hora de la victòria total”, exclamà Itamar Ben-Gvir, el ministre de Seguretat Nacional de Netanyahu, en un discurs davant la Kenésset dimecres, en què confià que Trump donaria suport als projectes legislatius que el govern israelià feia temps que tractava d’impulsar, incloent-hi la pena de mort per als palestins condemnats per terrorisme. Israel Ganz, cap d’un consell que representa els colons israelians a la Cisjordània ocupada, va celebrar la victòria com una oportunitat històrica per al moviment dels colons, que han aconseguit avenços importants d’ençà que Netanyahu va tornar al poder l’any 2022.

Per tot Israel, un país que travessa la guerra més llarga de la seva història i que ha de fer front a múltiples crisis internes, molts van respirar amb alleugeriment pel triomf de Trump. Mentre els coets tornaven a vaure sobre el nord d’Israel i Tel-Aviv, i obligaven milers de persones a tancar-se als refugis, molts israelians mostraren optimisme per la possibilitat que un govern de Trump donés via lliure a Israel per enfrontar-se a l’Iran com considerés adequat. Unes altres veus, més moderades, confiaren que la victòria de Trump empenyeria Netanyahu a posar fi a la guerra i fer tornar a casa els ostatges retinguts a Gaza.

Els somnis contradictoris d’una nació dividida reflecteixen tant la imprevisibilitat de Trump, que ha instat Netanyahu a “fer què hagi de fer” en el camp de batalla i ha promès als seus partidaris que posaria fi a les guerres a l’estranger, com la difusa visió estratègica del primer ministre israelià més longeu, que ha promès la victòria total sense definir-ne els termes.

“Netanyahu creu que ara és el gran vencedor [de les eleccions] en tots els fronts”, explica Gayil Talshir, politòleg de la Universitat Hebrea.

Encara que molts israelians aprecien el suport militar i polític –gairebé incondicional– que Biden ha ofert a Israel d’ençà de l’atac del 7 d’octubre, molts creuen que al seu país li anirà més bé amb Trump de president.

“Hi ha la sensació al Llevant que la circumspecció de Biden cap a l’Iran, que en els seus primers dos anys de president va provar de fer reviure l’acord nuclear amb Teheran, és part de la raó per la qual el règim iranià s’ha sentit prou embravit per a atacar Israel, tant directament com mitjançant satèl·lits”, explica Yoel Guzansky, antic membre del Consell de Seguretat Nacional d’Israel.

La visió de Trump sobre la situació al Llevant continua essent tota una incògnita. Durant la campanya, el candidat republicà ha donat suport al dret d’Israel de defensar-se, però també ha cortejat els votants àrabs i musulmans desencantats amb la política de l’administració Biden sobre Gaza. En el seu discurs de victòria, dimarts a la nit, mentre les forces israelianes assetjaven un dels darrers hospitals que romanien al nord de Gaza i atacaven amb míssils l’est del Líban, Trump va prometre que posaria fi “a totes les guerres”.

Tot i que Netanyahu ha desafiat obertament Biden moltes vegades aquest darrer any, cosa que ha empès contra les cordes la relació personal entre tots dos dirigents, Guzansky explica que el primer ministre israelià podria topar-se amb més dificultats a l’hora d’enfrontar-se amb el nou president dels Estats Units. “Trump tindrà molta més influència sobre Netanyahu que no pas Biden, i per al primer ministre israelià no serà tan fàcil dir-li que no”, explica.

Entre els dirigents palestins, mentrestant, hi ha un temor profund que la seva causa torni a ser relegada a un segon pla. Durant el seu primer mandat, Trump va traslladar l’ambaixada dels Estats Units a Jerusalem, va retractar l’oposició de Washington als assentaments israelians a Cisjordània i va fer pública una proposta de pau que no es comprometia a crear un estat palestí.

Mahmud Abbas, president de l’Autoritat Palestina, digué en un comunicat dimecres que aspirava a “treballar amb el president Trump per la pau i la seguretat a la regió”, i remarcà “el compromís del poble palestí amb la llibertat, l’autodeterminació i l’estat propi, d’acord amb el dret internacional”.

Hamàs, l’organització miliciana islamista que encara manté el control a la majoria de Gaza, va dir en un comunicat que no es pronunciaria sobre el nou govern nord-americà fins que no veiés “l’actitud del president cap al poble palestí, els seus drets legítims i la seva causa”.

Raja Khalidi, director general de l’Institut d’Investigació en Política Econòmica palestí, amb seu a Ramal·là, diu que el resultat de les eleccions no donava cap esperança als palestins. “No veiem cap raó per a un canvi cap a millor amb Trump”, diu, i afegeix que aquests mesos vinents representaran “més mort i més destrucció per a Gaza, més restriccions a Cisjordània i un augment generalitzat de la pobresa i la desocupació als territoris palestins”.

Mouin Rabbani, investigador no resident del Centre d’Estudis Humanitaris i de Conflictes de Catar, qualifica Trump de comodí i diu que tant podria donar suport a les polítiques més controvertides de l’extrema dreta israeliana, com ara l’annexió de territori palestí, com perdre interès sobtadament en la regió.

“La diferència entre un govern Trump i un govern Harris és que Harris té una espècie de compromís de principis amb Israel, i, en canvi, a Trump li importen un rave Israel i els palestins –o qualsevol altra cosa o persona– si no serveixen per als seus interessos”, diu.

Per Netanyahu, que els crítics diuen que és empès per un sentit semblant d’interès propi, la victòria de Trump és també un triomf personal, segons que explica Talshir.

“Netanyahu i Trump pertanyen a la mateixa òrbita de dirigents populistes que pretenen subvertir les democràcies liberals amb mitjans autoritaris”, afegeix.

Berger informa de Jaffa estant, a Israel, i Parker informa del Caire estant. Alon Rom ha contribuït en aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

ERC arriba a un moment clau del procés congressual. Després de setmanes d’acusacions i retrets creuats, el volum de la pugna interna ha baixat però les candidatures no han parat de recórrer el territori fent actes diaris per explicar-se i aconseguir suport. Divendres s’acaba el termini perquè les pre-candidatures presentin els avals i es proclamaran definitivament les candidatures que s’enfrontaran el dissabte 30 a les urnes internes. Militància Decidim, amb Oriol Junqueras al capdavant, i la Nova Esquerra Nacional, amb Xavier Godàs de candidat a la presidència d’ERC, mesuraran el seu suport entre els militants amb el nombre d’avals que, tot i que no prefiguraran el resultat final de la votació, sí que es poden presentar com un primer torcebraç per a mesurar els actius dels uns i dels altres, quan mancaran tan sols quinze dies per a la jornada electoral.

El requisit dels avals era especialment difícil per a les llistes que no tenien vincles amb la direcció actual, Foc Nou i Reagrupem ERC, perquè són almenys 412 avals exclusius de militants amb nom i cognoms, equivalents a un 5% de la militància. La candidatura d’Helena Solà ja va anunciar que havien superat el mínim necessari i és previst que la llista de Xavier Martínez-Gil aclareixi si ho han aconseguit quan s’acabi el termini. Ara per ara, el Col·lectiu Primer d’Octubre, integrat per militants de base, ha denunciat les dificultats sobrevingudes que els ha implicat per a la recollida de suports la impugnació de la seva candidatura a la Comissió de Garanties amb l’argument que incomplien el criteri de la paritat en llistes cremallera amb dos candidats homes a la presidència i a la secretaria general. La Comissió de Garanties va avalar la legalitat de la llista dotze dies després, però el Col·lectiu Primer d’Octubre considera que va ser un termini massa llarg i argumenta que ha perjudicat la seva recollida d’avals. La Comissió de Garanties no els va concedir la petició de prorrogar el termini per a aconseguir suports o que es reiniciés tot el procés.

Els avals, per tant, poden convertir-se en una primera radiografia de la força interna de les candidatures. Però també poden projectar una imatge que després difereixi dels resultats. En això confia, sobretot, Foc Nou, que espera d’aconseguir molts més vots que avals i capitalitzar el vot crític amb Junqueras i Marta Rovira, tant pel refús als pactes sistemàtics amb el PSC com per la gestió de la crisi dels cartells dels germans Maragall i l’estructura B. Parteixen de la base que hi ha militants i quadres que es poden haver vist forçats a avalar a alguna de les candidatures vinculades a l’actual direcció però que poden votar, en secret, de manera diferent. També hi ha la bossa de militants menys actius en l’organització interna, persones que no hagin avalat ningú però que sí que votin el dia 30. En la consulta de la investidura de Salvador Illa, hi va participar el 77,2% dels militants que hi tenien dret.

La proclamació definitiva de les candidatures acabarà de dibuixar el terreny de joc d’una disputa que es podria jugar en dues voltes. Junqueras parteix com el candidat amb més possibilitats per a tornar a dirigir Esquerra, però necessita superar el 50% dels vots el dia 30 per a evitar que la resta de candidatures arribin a un pacte per a intentar de desbancar-lo en una segona votació quinze dies després. Hi ha qui dóna per fet que Junqueras no tindrà dificultats per a ser proclamat guanyador la mateixa jornada electoral, però uns altres confien que les llargues setmanes fins al congrés l’hagin desgastat i hagin donat ales als seus adversaris.

La segona volta seria entre les dues llistes més votades, i reglamentàriament es poden arribar a acords que impliquin canvis en la composició de les llistes, de manera que n’hi hauria que es podrien unir. Fins llavors, el reglament no permet de canviar-ne els noms i, de fet, als contraris a Junqueras tampoc no els interessa, perquè necessiten abastar tants vots com sigui possible per a aconseguir que l’ex-president d’ERC no n’obtingui més de la meitat. Els hipotètics pactes postelectorals podrien acabar convertint una segona volta en un plebiscit sobre Junqueras, i tenen dificultats afegides. Per a Foc Nou, per exemple, podria ser una contradicció arribar a un acord amb els de Godàs quan n’han denunciat els vincles amb la direcció actual com un argument per a criticar-los durament i per a presentar-se com l’única llista renovadora. “Les dues llistes oficialistes encarnen el passat que cal superar”, deien en una piulada a X, en què també asseguraven que no mantenien converses amb ningú amb l’objectiu d’arribar a cap acord. També a X, Godàs deia que, quan haguessin de parlar amb les altres candidatures sobre propostes d’acord, se sabria, i afegia que, si guanyava, pretenia d’arribar a pactes programàtics amb els altres sectors, sense “contrapartides personals”.

Què passaria amb els resultats d’una primera votació sobre la taula, si Junqueras no arribés al 50%? La situació podria canviar, una vegada calibrats els suports de totes les candidatures? Encara hi ha dies per a esbrinar-ho. Primer s’obrirà una campanya electoral amb dos debats, entre els candidats a la presidència i a la secretaria general, que encara no tenen data, segons fonts del partit.

Mentrestant, Militància Decidim ha aprofitat la recollida dels avals per continuar projectant-se com la candidatura potencialment guanyadora i ha difós vídeos de quadres, dirigents i militants que expressen el suport a Junqueras. Els últims dies han fet visible, per exemple, que les dirigents principals dels dos sectors que conviuen a Barcelona, Eva Baró i Patrícia Gomà, són al costat de l’ex-president d’Esquerra, que també aplega nombrosos suports a l’àrea metropolitana i, especialment, al Baix Llobregat. La Nova Esquerra Nacional s’ha distingit per aglutinar el suport la majoria de dirigents de la cúpula actual i d’històrics, a més de Pere Aragonès, Marta Rovira i Ernest Maragall, i examinarà la seva ascendència sobre les bases. Junqueras, per la seva banda, reivindica que el 60% dels batlles d’ERC li dóna suport i la seva candidatura difon constantment a les xarxes la capacitat del seu dirigent d’aplegar nombrosos militants a totes les convocatòries.

Però una cosa serà qui guanyi i, l’altra, gestionar l’endemà, que serà la part més difícil: tancar les ferides del procés congressual més agre de la política catalana d’aquestes darreres dècades, amb precedents perillosos d’escissions. “Recosir” és la paraula a què més s’apel·la. ERC dirimirà qui tria per a provar d’aconseguir-ho.

A mesura que passen els dies després de la gota freda, el panorama que es va obrint davant els nostres ulls és cada dia més desolador. No hem superat encara l’impacte de les morts i de la destrucció, que van emergint detalls, relats personals, històries, que ens colpeixen i ens inciten a l’acció.

Hi ha una part de tot açò que podria semblar secundària, però que crec que cal exposar: la cultura i la necessitat de donar suport als qui en són actors. Particularment, la cultura catalana, que ha tingut de fa dècades dos puntals clars tant a l’Horta Sud com a la Ribera, dos puntals que avui pateixen de valent i que en alguns casos han vist destruïda la feina de molts i molts anys.

La riquesa de tot això que es produeix per a la cultura catalana i des de la cultura catalana en aquestes dues comarques és impressionant. No voldria personalitzar res ni ningú, perquè de segur que faré curt i deixaré fora gent molt important. Però crec que n’hi ha prou d’esmentar uns quants noms perquè qualsevol lector puga fer-se una idea, ni que siga pàl·lida, d’això que intente de dir: d’aquestes comarques són, per exemple, Josep Lozano, Ferran Torrent, Vicent Pascual, Manuel Joan Arinyó, Carles Alberola, Miquel Gil, Vicent Torrent i la gent d’Al Tall, Dani Miquel, editorials com Afers, Andana, Sembra Llibres, Camacuc i Bromera, distribuïdores com GEA i Sendra-Marco (Montserrat Serra ja va parlar del món del llibre en aquest article), escoles com la Gavina, la Nostra Escola Comarcal i les Carolines, llibreries com la Moixeranga, Samaruc i l’Esplai, associacions com el Guaix i la Fundació Horta Sud, festivals i institucions de tota mena, de la Mostra Internacional de Mim de Sueca al Música i Festa de Massanassa… O aquest  tresor d’un valor incalculable per a tots nosaltres que és la Muixeranga d’Algemesí.

[Demane perdó per una llista tan incompleta com capriciosa –m’he deixat molta gent fora, no tots els qui esmente han estat afectats, però tots són de totes dues comarques. Estic segur que els subscriptors sabran omplir els buits que jo he deixat en els seus comentaris. Gràcies.]

La llista de creadors i d’infrastructures afectades –algunes del tot, algunes molt poc– és simplement inacabable. Deu haver-hi poques comarques en tots els Països Catalans que conciten tanta matèria grisa en tots els camps i tanta feina feta durant dècades a favor del país i de la llengua. I ara ells ens necessiten, també, a tots nosaltres. No solament per a tornar a la normalitat ciutadana, sinó també per a ajudar-los a renàixer culturalment.

Aquests dies, entre tantes històries impressionants com ens han arribat i com hem contat ací, a VilaWeb, he vist i he sentit coses molt colpidores d’algunes d’aquestes persones. D’una profunditat humana difícil de resistir. Que m’han commogut. He vist els llibres llançats a la porta de casa d’un dels millors editors d’aquest país –els llibres de la seua vida convertits de sobte en una massa inútil de fang. He sentit el relat esfereïdor d’un gran músic que va tardar dies a rescatar una cosa tan simple, i tan necessària per a ell, com la seua guitarra. M’han contat uns quants escriptors, amb la por encara en la veu, com van sobreviure a l’aigua que els ha destrossat la casa i quasi s’endugué la seua vida. He sentit llibreters desesperats, mestres que s’han trobat sense llibres ni eines per a tornar a explicar el món als xiquets.

Els llibreters diuen que els llibres seran part de la reconstrucció com els maons. I tenen molta raó. Els llibres i la música, la rialla dels xiquets a classe i els aplaudiments als teatres i cinemes. I el so de la llengua, de la nostra llengua, d’aquesta llengua que l’Horta Sud i la Ribera han defensat de fa dècades com uns grans puntals al País Valencià.

Per sort, de seguida s’han activat tot d’iniciatives per a ajudar-los. Particularment, Acció Cultural del País Valencià, Òmnium Cultural i Obra Cultural Balear han emprès un projecte conjunt –necessari, imprescindible– per a ajudar a aquesta reconstrucció de la cultura. Ara com ara, és un projecte que serveix per a rebre donatius que es vehicularan de manera concreta, però hem de saber tots que podem fer-hi molt més.

Podem comprar llibres dels autors i de les editorials afectades aquesta nit mateix i sense moure’ns de casa –i per una vegada diré que tant me fa si m’acaben arribant o no. Podem ajudar-los programant actuacions arreu dels Països Catalans dels músics afectats, de les companyies de teatre i dansa. Podem ajuntar-nos per a apadrinar biblioteques escolars i biblioteques d’adults. Podem fer-nos subscriptors de les publicacions afectades… En definitiva, podem tenir-los en compte els mesos vinents i els anys vinents i afavorir-los tant com puguem perquè es refacen com més aviat millor i perquè tornen a donar al nostre país, a aquest país de tots que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, el mateix fruit esplendorós que van saber regalar-nos fins que l’aigua i la incompetència dels governs els va abocar al pou de la tragèdia.

 

PS. Aquests dies VilaWeb, com a diari nacional que no solament diu que és, sinó que demostra que és, està completament abocat amb tot això que passa a València. Els qui vulgueu llegir amb més comoditat la feina que fem ens podeu seguir al compte de X de VilaWeb País Valencià o podeu apuntar-vos al butlletí de notícies diari sobre el País Valencià.

Un centenar de persones pel cap baix han estat detingudes durant una manifestació pro-Palestina que ha començat a les 14.00 a Amsterdam. Era una protesta contra el comportament que l’afecció del club de futbol israelià Maccabi de Tel-Aviv va tenir abans dels aldarulls de dijous, quan els simpatitzants de l’equip van ser objecte d’una onada d’agressions que el govern israelià ha condemnat com un “linxament antisemita”.

Els manifestants, per contra, denuncien que els seguidors del Maccabi van causar molts aldarulls, van entonar càntics antiàrabs i van menysprear banderes palestines en els dies i hores previs al partit que van disputar amb l’Ajax d’Amsterdam i que es va saldar amb una victòria per 5-0 de l’equip local.

Els agents han envoltat els manifestants amb un cordó i han confiscat banderes i tambors, a més de detenir els assistents, que continuaven corejant consignes. Els detinguts han estat introduïts en furgons i desallotjats del lloc.

La policia neerlandesa ha explicat en un missatge a X: “Els manifestants que s’han negat a abandonar la plaça Dam han estat arrestats per haver incomplert la prohibició de manifestar-se. La policia és present en gran nombre a la plaça Dam.”

La protesta s’havia prohibit per l’ordre donada per la batllessa de la ciutat, Femke Halsema, que va suspendre el dret de manifestació a la ciutat fins dilluns. Segons el mitjà neerlandès Parool, la prohibició no ha impedit que prop de dos-cents manifestants es concentressin a la plaça Dam per exigir l’alliberament de quatre detinguts per la seva relació amb incidents amb l’afecció israeliana abans i durant el partit.

Els manifestants portaven pancartes contra els simpatitzants del Maccabi. “Són hooligans“, deia un eslògan que feia servir el terme anglès per descriure afeccionats extremistes d’un equip de futbol.

La batllessa de Paiporta, Maribel Albalat, del PSPV, no descarta d’acudir a la via judicial per reclamar responsabilitats per la gota freda. A més, ha reclamat maquinària per avançar en la neteja i poder treure l’aigua per evitar un problema de salut pública. Diu que la localitat està una mica millor però que encara queda molt per fer. Fins al moment han obert el centre de salut i algunes farmàcies en els últims dies, a més de col·locar-se dispensadors de medicaments en diversos punts, però no està obert cap altre negoci a Paiporta.

La batllessa ha mostrat el seu agraïment a tots els ciutadans, així com el seu “orgull” per la solidaritat que han demostrat. “Els ajudarem a tramitar totes les ajudes i som aquí per al que necessitin”, ha dit per a insistir en la petició de coordinació: “Som un Ajuntament amb totes les limitacions del món, que ens han escombrat, ens han llevat tots els recursos, no teníem ni xarxa mòbil”.

També ha dit que, encara que ara mateix no és el moment d’entrar en acusacions contra ningú, si així ho aconsellen els serveis jurídics municipals, no descarten de “personar-se en la causa que s’obri”. “Ara mateix estem a l’emergència, seguim amb veïns sense llum, alguns sense aigua, i hem d’assistir-los en medicaments i aliments; la nostra prioritat ara és aquesta, però més endavant sí que ho estudiarem”, ha assenyalat.

Diversos serveis meteorològics han avisat de l’arribada d’una nova gota freda a partir de dimecres a bona part del país. El Servei Meteorològic de Catalunya (Meteocat) ha avisat de l’arribada d’una nova dana que podria deixar quantitats importants de pluja al litoral i el prelitoral. Aquest servei apunta que la predicció és encara “incerta”, així que caldrà esperar que es pugui concretar els dies vinents. De moment, preveu que arribi a partir de dimecres impulsada per una situació de llevant que podria acumular “quantitats importants de precipitacions al litoral i el prelitoral”, sobretot en els dos extrems del territori. La consellera d’Interior i Seguretat Pública, Núria Parlon, ha alertat també de l’estat del mar, que pot provocar a partir de demà, dilluns, onades superiors als 2,50 metres. La consellera ha instat la ciutadania a “seguir amb atenció les previsions i les recomanacions”.

L’AEMET parla d’un episodi que es podria allargar fins dissabte i que també afectarà amb contundència especial el nord del País Valencià i les Illes. A les Illes avui ja s’han registrat incidències per pluges fortes. En algunes d’aquestes zones poden acumular entre 80 i 100 litres per metre quadrat, amb més de 200 litres localment, tot i que encara és aviat per fer prediccions exactes.

A les Illes el servei d’emergències manté activats avui els avisos del pla Meteobal per fenòmens adversos, així com el pla Inunbal davant del risc d’innundacions a Mallorca. Aquesta matinada els bombers han fet sis intervencions a Canyamel, Santa Margalida, Manacor, Artà i Marratxí. L’AEMET ha activat l’alerta groga a Mallorca i Menorca por fenòmens costers, mentre que demà aquesta alerta serà carabassa a Eivissa, Formentera i el sud de Mallorca per pluges intenses.

El 112 recorda a la població que, en cas de tempesta, s’han d’adoptar mesures per a impedir l’entrada d’aigua a casa, assegurant portes i finestres, i no deixar fora objectes o mobles que l’aigua pugui arrossegar. També se sol·licita a la ciutadania que no baixi a zones inundables, com els soterranis. També suggereix d’evitar murs de pedra, tanques publicitàries, pals de llum i torres d’alta tensió en casos de forts vents, així com no transitar per parcs i avingudes arbrades, o accedir a punts del litoral afectats per l’onatge.