La Plataforma per la Llengua ha presentat l’informe anual en què recull cent tretze casos de discriminació lingüística de les administracions públiques. Cinquanta-nou d’aquests casos, és a dir, un 52%, van passar en l’àmbit sanitari.

La justícia confirma la sanció a Carrefour per no etiquetar en català

Els casos de discriminació lingüística en les administracions públiques han pujat progressivament aquests darrers anys. El 2018 se’n van registrar 25; el 2019, 32; el 2020, 52; el 2021; 99; i el 2022, 118. La plataforma considera un cas de discriminació quan hi ha pressions per parlar en castellà, obstacles pel fet de parlar en català o l’impediment d’accedir al servei o a l’atenció per aquest mateix motiu.

L’informe també mostra un augment dels casos de discriminació per les administracions autonòmiques. Si el 2019 van representar el 28% del total, el 2023 van augmentar fins al 54%. En la mateixa línia, aquest creixement gradual coincideix amb el que hi ha hagut a les administracions sanitàries. El 2023, 56 dels casos de discriminació a les administracions autonòmiques van ser en els serveis sanitaris, un 92%.

L’entitat considera que aquesta quantitat de casos no és normal en una democràcia. A més, malgrat que al País Valencià i a les Illes no hi ha un requisit general per als treballadors de les administracions de saber el català, la gran majoria de casos són al Principat. Així doncs, l’entitat destaca que la majoria de discriminacions lingüístiques en l’àmbit sanitari les cometen treballadors que tenen l’obligació de saber català.

L’organització assenyala que no hi ha mecanismes efectius per a castigar els abusos lingüístics i que l’administració incompleix el deure d’organitzar-se adequadament per garantir els drets lingüístics.

Ahir, el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya va publicar un pla per a garantir el coneixement i l’ús del català en el sistema de salut entre els anys 2024 i 2026. L’objectiu és convertir el català en la llengua d’ús habitual en el sistema i garantir que qualsevol persona es pugui comunicar en català quan sigui atès.

El secretari general de Junts, Jordi Turull, ha explicat que demanaran al president del Parlament de Catalunya, Josep Rull, que suspengui el ple d’investidura de Salvador Illa si Carles Puigdemont és detingut. “No són condicions per a fer aquest ple”, ha dit en una entrevista al 3/24. Turull ha reiterat que el retorn de Puigdemont és un “compromís que ell té” i que hi ha la intenció que sigui en el debat d’investidura per “assistir amb normalitat al ple”. Així mateix, ha dit que seria “d’una ingenuïtat salvatge” donar detalls del retorn.

Junts defensa que Puigdemont hauria d’haver estat amnistiat, però el jutge Pablo Llarena ho ha impedit fent una interpretació recaragolada del delicte de malversació. Turull ha advertit que si és detingut i el PSOE fa el desentès caldrà reconsiderar el suport de Junts al govern espanyol. “Actuarem en conseqüència”, ha avisat.

L’advertiment al PSOE no és únicament per la hipotètica detenció de Puigdemont, sinó també per l’acord a què han arribat el PSC i ERC per a investir Salvador Illa president de la Generalitat. Per a Turull, el pacte és “un canvi de relat” i ha acusat ERC de canviar de bloc. “Per primera vegada hi haurà un govern netament espanyolista. És un greu error històric”, ha dit. Ha expressat la paradoxa que Illa, que “va defensar el 155”, serà investit i Puigdemont, “el president de l’1-O”, pot acabar detingut i empresonat.

Batet demana una condemna de les “forces democràtiques”

El dirigent del grup parlamentari de Junts, Albert Batet, ha reclamat una condemna no solament de les forces independentistes, sinó del conjunt de les forces democràtiques, en cas que Carles Puigdemont sigui detingut. En una conferència de premsa, ha denunciat “l’actitud de rebel·lió” que creu que ha adoptat el Tribunal Suprem espanyol no aplicant l’amnistia a Puigdemont. És un fet molt greu, ha dit, que els jutges del TS decideixin no aplicar una llei d’amnistia aprovada democràticament pel congrés espanyol.

En relació amb la petició del secretari general de Junts, Jordi Turull, de suspendre el ple d’investidura si Puigdemont és detingut, Batet no ha aclarit si ja ho han traslladat formalment al president del parlament, Josep Rull, ni durant quant temps voldrien mantenir aquesta suspensió: “No volem anticipar escenaris”, ha dit. El termini per a investir un president de la Generalitat s’acaba el 26 d’agost i si s’arriba a aquesta data sense haver-ne nomenat cap, es repetiran les eleccions a l’octubre.

Batet ha comparegut davant la premsa després de reunir-se –acompanyat de la portaveu de Junts al parlament, Mònica Sales– amb Rull. Segons Junts, Illa “governarà d’esquena a una important part de Catalunya” fruit d’un “pacte de circumstàncies i de necessitats partidistes”. El govern del PSC, ha afegit, serà el primer “íntegrament i exclusivament format per una força política de clara dependència espanyola”.

El portaveu del sindicat USPAC, dels Mossos d’Esquadra, Albert Palacio, ha assegurat que els agents de les comissaries no han rebut cap instrucció ni cap pla per a detenir Carles Puigdemont. “Suposo que la prefectura i la comissaria d’informació deuen tenir alguna cosa preparada”, ha dit en una entrevista a Catalunya Ràdio. També ha expressat el seu malestar i incomoditat perquè, segons ell, “es torna a utilitzar el cos políticament”.

Detindran Puigdemont? "Que nosaltres sapiguem com a sindicat no hi ha cap pla per quan l'expresident entri a Catalunya." Albert Palacio, portaveu d'@USPAC, al #MatíCatRàdiohttps://t.co/BWTZF1C5oi pic.twitter.com/AtTh955mLf

— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) August 6, 2024

Sobre una eventual detenció de Puigdemont, Palacio ha dit que si la cúpula dels Mossos decideix que el dirigent de Junts no pot entrar al parlament, no hi entrarà. “No som tants Mossos per a cobrir cada centímetre de Catalunya, però si es vol blindar el parlament, es blinda”, ha dit.

Segons ell, és impossible de controlar tots els accessos i tots els vehicles que entren a Catalunya. “És impossible fer controls a tots els vehicles i camins i carreteretes que entren al nostre país, n’hi ha molts. És impossible controlar-ho tot.” I novament, sobre una possible detenció al parlament, Palacio ha dit que la decisió final dependrà de la prefectura i el comissari en cap. “Si es vol, no hi accedirà”, ha reiterat. Així mateix, ha demanat que no hi hagués manifestacions: “Que no hi hagi violència, que hi hagi pau.”

La secretària general d’ERC amb funcions de presidenta, Marta Rovira, ha descartat ara governar amb Salvador Illa si és investit president de la Generalitat i creu que en un futur “depèn en bona part i en gran manera” del PSC i del PSOE.

“Ara mateix, a la major part de la militància li resulta impensable governar amb el PSC. Primer, complim els acords. Veiem també si el PSC es comporta més com una força progressista i catalanista i, per tant, s’esborren de la retina moltes fotografies del PSC com Illa manifestant-se per aplicar el 155”, ha explicat en una entrevista a La Vanguardia.

Segons Rovira, possiblement ERC es pot replantejar coses en la mesura que Catalunya avanci, tot i que deixa clar que estan lluny d’afirmar que comença una nova etapa tot i donar suport a la investidura d’Illa després d’haver-ho consultat a la militància.

“De la consulta interna obtenim un sí, però aquest sí conté molts no. La nostra militància té una preocupació: que el pre-acord amb el PSC s’acabi complint. També hi ha una distància política i ideològica amb l’actual PSC. És un sí molt vigilant, serà un sí molt exigent”, ha recalcat.

Sobre com es garantirà el compliment del pacte, Rovira ha destacat que PSC i PSOE saben que la resposta a un incompliment “pot ser tan contundent que això sí que obriria una nova etapa política”.

També ha explicat que tenen pendent reunir-se amb Junts per explicar-los l’acord que els republicans han aconseguit amb els socialistes, i creu que no poden oposar-se al seu contingut perquè seria anar “en contra del seu propi programa electoral”.

Retorn de Puigdemont

Sobre què faran si detenen el president Carles Puigdemont, ha assegurat que aniran “sobre la marxa” a l’espera de veure com torna i amb quines intencions, i li ha demanat que assumeixi la responsabilitat de les seves decisions i actes i no responsabilitzi ERC de la detenció.

ERC exigeix una rectificació a Puigdemont per haver vinculat la investidura i la detenció 

Després de concretar que no ha parlat amb Puigdemont d’ençà de la consulta d’ERC a la militància, Rovira ha manifestat que Junts els proposava fer un govern independentista amb l’abstenció del PSC: “Els vam dir que això no era versemblant. Dilluns vam contrastar amb PSC i PSOE que no hi havia abstenció del PSC i cap moviment del PSOE per donar la presidència del govern a Puigdemont.”

Davant la possibilitat que els Mossos hagin de detenir Puigdemont amb ERC encara al govern, Rovira ha fet una crida a estar per sobre d’aquests debats “interessats, electoralistes, partidistes i que fan molt de mal al moviment independentista”.

“Atacar independentistes no ens porta a sumar, a ser un projecte atractiu. Ens porta a ser un moviment que només debat de manera estèril entre si i que s’acusa constantment entre si”, ha assegurat.

Avui, 6 d’agost de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Dani Cornellà: “És la mort del procés, no de la lluita per la independència” 
• La temptació autoritària I Editorial de Vicent Partal 
• Torna la tercera via, qui ens ho havia de dir I Mail obert de Marta Rojals 
• La detenció de Puigdemont pot fer suspendre la investidura d’Illa? 
• Dilluns negre als mercats financers mundials I Anàlisi de Jordi Goula 
• Els mítings de Kamala Harris: un espectacle que té poc a veure amb els de Biden 
• Tres trucs per a escriure bé els pronoms febles 
• Vi Ratpenat 2020. El macabeu de l’Anoia 
• La Pissarreta d’en Partal: Les mentides de l’extrema dreta sobre la població musulmana i els refugiats 

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Diumenge a la matinada, una gran allau al Mont Blanc, causada pel despreniment d’una part d’una glacera, va causar un mort, dos desapareguts –que ahir a la nit encara no havien estat trobats– i no pas menys de quatre ferits d’importància.

Ahir es va saber que el mort era l’alpinista català David Blot, de Perpinyà. Blot, membre del club de muntanya de la Cerdanya-Capcir, era un muntanyenc expert acostumat a rutes difícils i havia participat en expedicions anteriors als Alps, però també a l’Himàlaia.

Diumenge a la nit una quinzena d’escaladors que pujaven el Mont Blanc de nit, per evitar la calor, van ser sorpresos pel despreniment d’una part d’una glacera, que va originar una enorme allau poc abans de les tres de la matinada. L’accident va passar a la cara nord del Tacul quan els alpinistes eren a 4.100 metres d’altitud.

Segons les autoritats, la causa de l’accident és natural i, tot i que no és freqüent, pot passar en la temporada d’estiu.

Immediatament, es va organitzar un equip de rescat que al cap de poques hores va poder traslladar els dos ferits més greus, que són dos alpinistes alemanys, a un hospital.

Que aixequi el dit l’independentista que no s’hagi demanat aquests dies què hauríem fet el 2014, el 2017 o el 2019 si un repartidor del futur ens hagués deixat a la bústia els diaris d’avui. Hauríem obrat igual, en conjunt? Ens hi hauríem reconegut, individualment, en la mena d’indepes que som ara? I més interessant que tot: s’hi haurien reconegut, alguns de naltros, en els seus jo que el 2024 defensarien com un “mal menor” tindre de president un hereu ideològic de Ciutadans?

Malauradament, la màquina només va endavant, i el més semblant a viatjar en el temps que ens podem permetre avui són els banys d’hemeroteca. Tanmateix, la curiositat és la mateixa: què deuen pensar els partidaris d’investir Illa quan es veuen en aquells indepes deu anys més joves, deu anys més lliures, abans de la repressió i, valgui la demagògia, abans dels càrrecs si és el cas? Quina sensació deu fer, sentir-se la pròpia veu secundant allò que avui qualifiques de quimera, de castell de vent, de fantasia de friquis que no toquen de peus a terra?

Està tot enregistrat. Estem tots enregistrats. Servidora mateix, que no he parat d’equivocar-me des del 2010 –era dels que no volien cap Junts pel Sí, dels que no volien que Junts trenqués el govern, dels que l’abstenció els semblava una mala idea, dels que no volen cap anticatalanista de president–, doncs quan m’enfronto a aquella figura del somriure ximplet de la Via Catalana, m’agafen totes les febres. Tots hem canviat d’alguna manera, ens hem tornat agres, hem esbandit la política de les sobretaules, hem convertit el postprocés en un esport de xarxa social, descarregant passions no del tot altes contra els nostres semblants des d’andanes, recessos de feina i tasses de vàter. D’això, un dia en parlarem més que de passada, perquè el moviment no és aliè a l’efecte cambra d’eco de les xarxes algorísmiques, cosa que, per a l’objectiu col·lectiu que ens ocupa, és una mala notícia.

Ara bé, per exercici cruel, no hi ha com imaginar-nos què deuen pensar els pioners de l’anomenada “tercera via”, amb el vilipendiat Duran i Lleida al capdavant reclamant el pacte fiscal, la gestió de ferrocarrils i aeroports, la protecció de la llengua i la cultura, una ambició confiada a la bona voluntat dels qui quatre anys més tard ens havien de suspendre l’autonomia. En plena efervescència sobiranista, la tercera via era la riota del país: “L’únic que em sap greu és haver donat tantes voltes per anar a parar al mateix lloc que en Pere Navarro”, deia el Duran del Polònia. Aquell camí del mig de socialistes i demòcrata-cristians era no menys que una quimera, un castell de vent, una fantasia de friquis que no toquen de peus a terra. Avui, me’ls imagino mirant-se l’espectacle dels indepes des de sengles butaques orelleres mentre acaricien un gatet.

Els defensors del pacte ja ens han explicat que es tracta de tornar a portar el PSC cap a posicions catalanistes, de forçar-lo com van forçar el PSOE a avenir-se a allò que de grat no hauria fet mai. Perquè és tractant amb l’enemic, com s’aconsegueixen les coses, per a prova els indults, l’amnistia o la taula de diàleg dels tres dies. I certament, quan és el cas és el cas, però vist des de fora i amb perspectiva hom podria dir que és al revés, que són els vells defensors de la tercera via els qui han acabat acostant l’independentisme a les seues tesis, els qui els han fet abraçar a desgrat el projecte, quan s’hi han vist forçats. I a més a més, els han fet tota la feina que ells s’havien estalviat, i enduent-se’n a canvi tot el desgast, que és colossal. Això sí, per fer-los el tràngol més passador, des dels mitjans interessats els han acceptat el concepte de “gestió del mentrestant” i concedit el títol d’independentistes realistes, pragmàtics, responsables, en un equivalent actualitzat del raspall que explicava Tarradellas de quan anava a Madrid. És el que passa quan fas tractes amb professionals, cosa que no vol dir que naltros no n’hàgim d’aprendre mai.

I en el fons, si faig l’esforç entenc aquests companys de viatge. Si els votants que et marxen són els unilateralistes i els que et queden són els mentrestantistes, no pot estranyar a ningú que et sentis avalat per a fer mentrestantisme. És una espiral viciosa en què aquella base que havies d’ampliar al final et queda reduïda a una pinya favorable al viratge del partit. I respecte de l’abstencionisme actiu, podem dir que se n’ha sortit però només a mitges: la por per haver perdut un milió de vots sembla que no reverteix en més coratge per la part perjudicada, sinó que encara els fa replegar més a les trinxeres, rebotats i defensius. Això, si no els precipita a decisions igual d’incomprensibles per a molts dels qui s’ho miren i que ja comentarem quan sigui el moment.

I quina és l’alternativa?, insisteixen i amb raó els convençuts. La gràcia d’haver-nos portat a l’atzucac on som és que faci l’efecte que no hi ha més opció que la que et presenten, que les necessitats del país justament coincideixen amb les del partit. Però si remuntem el cabdell fins l’endemà del Primer d’Octubre, l’alternativa sempre havia d’haver estat la mateixa: l’entesa. No vull dir coalició, tampoc diluir l’eix social en una mateixa escudella, vull dir una entesa a l’espanyola, al voltant d’una estratègia nacional comuna. En canvi, tot l’esforç que haurien d’haver destinat a entendre’s, l’hem de veure malbaratat a tirar-se els pactes i enganys del PSC-PSOE pel cap. Com no han de tindre la parròquia tipa i cuita, com no havien d’acabar amb com més va més ànimes dient-los “no en el nostre nom” a cada escrutini electoral.

I bé, mentre el reformisme mediàtic ja parla del grau d’incompliment que “sempre” s’ha d’esperar de “tota negociació”, els pactistes a contracor ens donen a entendre que amb una nova reacció anticatalana des d’Espanya, els preceptius incompliments i els recursos al TC, es podria desencadenar a Catalunya un nou efecte post-sentència de l’estatut. Ja seria bo, perquè és cert que Espanya no falla mai, però com deia aquí l’altre dia sobre el retorn al meu parer temerari del president a l’exili, el país del 2024 no és el del 2017, i l’independentisme ras ens hem tornat molt exigents a l’hora d’invertir el nostre temps. Però potser sí, potser entre l’un partit i l’altre fent-se la traveta –l’un provocant l’altre amb l’operació Illa, l’altre provocant l’un amb una detenció–, ves que no en surti de xamba alguna cosa aprofitable. Llavors no tindria perdó que badéssim els altres, els escèptics, els emprenyats, els decebuts, els enemistats, i això també s’ha de dir, més que res perquè no som en el millor moment per posar-nos exquisits.

The Washington Post · Matt Viser

A dalt l’escenari es van poder veure cops de maluc. La llista de reproducció incloïa “Girls in the Hood”, “Mamushi”, “Savage” i “Body”. El candidat va fer referència al raper Quavo.

No era un míting de Joe Biden.

Segurament no hi ha hagut cap indici tan clar de la transició dels demòcrates com el primer acte electoral de Kamala Harris, a Atlanta, en què 10.000 persones van ballar al so de la rapera Megan Thee Stallion abans que la vice-presidenta pugés a l’escenari a fer un míting de campanya. Biden va pronosticar aquesta mena de canvi fa quatre anys, quan va parlar de fer de pont cap a una nova generació. Però aquesta transformació no s’havia fet sentir fins les dues darreres setmanes, quan va haver cedit oficialment el control del partit.

A Atlanta, el testimoni va passar a Kamala Harris. Ara els demòcrates són el seu partit. La campanya és la seva campanya. Fins i tot la llista de reproducció dels actes de campanya és la seva.

De fet, el nom de Joe Biden ni tan sols es va arribar a esmentar.

En general, els treballadors de campanya que organitzen els actes de Harris són els mateixos que s’encarreguen dels de Biden. Però el perfil del públic interessat a assistir als actes de Harris –i els músics disposats a actuar-hi– són molt diferents.

Els treballadors de la campanya diuen que encara pensen com se singularitzaran els actes de Harris, i que estan decidits no tan sols a fer mítings a gran escala, sinó també a fer aparèixer la candidata en escenaris més petits. Aquests dies vinents, Harris triarà el seu company de candidatura i emprendrà una ronda per set estats on, probablement, hi haurà actes de tota mena.

Harris prova ara d’aprofitar l’onada d’entusiasme dins el partit per fer una demostració de força en el llançament de la campanya. Ara com ara, el seu públic ha mostrat ser força més entusiasta que no el de Biden, amb més multituds i més enèrgiques.

Biden domina els espais reduïts, però no ha estat mai un polític capaç d’omplir grans estadis. Omplir el gimnàs d’una escola mitjana, com va fer el mes passat, era motiu per a presumir: per a ell, l’èxit es mesura en la quantitat de gent que s’acosta a parlar-li després d’un acte, més que no pas en la quantitat de gent que hi assisteix.

Però Harris –si més no, en les primeres setmanes– ha aconseguit d’atreure l’energia i l’entusiasme atrets per Obama i Trump, respectivament, el 2008 i el 2016.

Si bé els demòcrates fa temps que mantenen vincles estrets amb la indústria de l’entreteniment, l’octogenari Biden –que ha estat polític durant mig segle i rarament fa mencions a la cultura pop– no es pot pas dir que hagi estat una font d’inspiració per a actors o cantants de renom. La possessió més preuada del president és un cotxe fabricat el 1967 (un Corvette Stingray), i el seu film preferit és del 1981 (Carros de foc).

En els discursos, Biden cita sovint Abraham Lincoln i poetes irlandesos. Harris, en canvi, sol preferir artistes de hip-hop.

Al míting d’Atlanta, Harris va fer befa de les posicions polítiques de Trump, va qualificar d’estranyes algunes de les seves propostes i del seu company de candidatura i va mofar-se del seu rival perquè no ha volgut un segon debat. Biden també esmentava sovint Trump, però Harris sembla xalar més a l’hora de fer-ne befa.

“Donald, espero que reconsideris això de no voler fer un debat amb mi”, va dir, tot mirant a càmera. “Perquè, com se sol dir: ‘Si m’has de dir res, digues-m’ho a la cara’.”

Harris també va repetir una frase que ja s’ha fet emblemàtica en el seu breu període de candidata, i que al·ludeix al període en què va ser fiscal criminal a Califòrnia. “Escolteu això que us dic –va dir, fent una pausa–: Sé bé qui és Donald Trump.”

Amb Harris sembla haver-hi una sensació d’entusiasme que no solien desprendre els aplaudiments continguts dels actes de campanya de Biden. A Atlanta, quan Harris va fer referència als problemes legals de Trump, la multitud va respondre-li amb crits de: “Tanca’l a presó! Tanca’l a presó!”

Com a candidat, Biden havia reconegut la seva manca d’atractiu. “Que no és anodí tenir un president conegut per dur ulleres de sol Ray-Ban i menjar gelat?”, va ironitzar el mes passat durant un acte a Pennsilvània, en plena lluita a contracorrent per a fer revifar la seva campanya de reelecció. Dues setmanes després, el president havia abandonat la cursa electoral. Ara, confia a impulsar a la victòria una vice-presidenta coneguda per moltes coses –excepte ser ensopida.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Aquest cap de setmana al Regne Unit hi ha hagut tot d’enfrontaments violents entre grups racistes d’extrema dreta i la policia que han originat centenars de detencions i la reacció en bloc de la classe política, condemnant els fets.

Aquesta violència s’ha basat en una mentida difosa per coneguts usuaris ultres de X, la xarxa abans anomenada Twitter, que, des que ha estat adquirida per Elon Musk, té un paper molt fort per a amplificar i donar veu als grups ultres.

En aquesta Pissarreta repassem i contextualitzem les mentides bàsiques que difon l’extrema dreta per fomentar el racisme en la població europea.

La repressió espanyola està acostumada a condicionar els debats d’investidura al Parlament de Catalunya. El 2018, durant l’aplicació de l’article 155, els tribunals van vetar i impedir que els diputats investissin primer Carles Puigdemont, després Jordi Sánchez i, finalment, amb un empresonament exprés, Jordi Turull. Ara, en un context diferent, la repressió no té en el punt de mira el candidat, Salvador Illa, sinó el cap de la futura oposició, Carles Puigdemont, que ha anunciat que tornaria a la cambra després de set anys d’exili.

Puigdemont torna de manera imminent: del paper dels Mossos a la presó, què pot implicar? I Anàlisi de Josep Casulleras 

El jutge Pablo Llarena s’ha negat a aplicar-li la llei d’amnistia –en una interpretació molt recaragolada del delicte de malversació– i manté en vigor l’ordre espanyola de detenció (també en contra de Toni Comín i Lluís Puig). L’11 de juny, el magistrat va alertar per escrit –en una interlocutòria adreçada als Mossos d’Esquadra, la policia espanyola i la Guàrdia Civil– que han de “procedir en el seu compliment”.

Tot fa pensar que, una volta convocat el ple, Puigdemont tornarà i pot ser detingut en qualsevol moment. “Sé que el meu retorn pot comportar la detenció i l’ingrés a presó, qui sap per quant de temps. Si se’n surten, imagino què m’espera i sé què he de fer”, explicava ell mateix en una carta. En una entrevista a VilaWeb, el seu advocat, Gonzalo Boye, donava per fet que, una volta sota custòdia, Llarena intentarà de traslladar-lo a Madrid.

Martín Pallín: “Si Llarena no allibera Puigdemont, cometrà un delicte” 

I la gran pregunta, més enllà de possibles mobilitzacions i convocatòries, és què farà el parlament en cas de detenció. El president de la cambra, Josep Rull, sempre ha dit que defensaria els drets de tots els diputats i que, en cas que Puigdemont entri a l’edifici de la Ciutadella, farà ús de les seves competències per impedir-ne la detenció dins les instal·lacions.

És en probable que l’arrest es faci fora del parlament. En aquest cas, pot passar que Rull suspengui el ple d’investidura –un escenari que no contempla el reglament de la cambra–, tot al·legant una situació excepcional en què es vulneren els drets de Puigdemont i s’impedeix que exerceixi les seves funcions. Cal veure si la suspensió dura un dia o més. Amb aquesta decisió, Rull palesaria l’excepcionalitat política i podria aclarir la situació de Puigdemont, és a dir, si és empresonat o no, i què passa amb l’exercici del seu vot.

La suspensió del ple també la podria impulsar el grup parlamentari de Junts, segons que ha explicat Jordi Turull, i és previsible compti amb el suport d’ERC, els comuns i la CUP. I el PSC? La presidenta de Junts, Laura Borràs, es feia ahir la mateixa pregunta en una entrevista a Catalunya Ràdio, tenint en compte que la detenció és factible per la inaplicació d’una llei amb el segell del PSOE i del govern de Pedro Sánchez. “La detenció de Puigdemont rebentaria la democràcia espanyola perquè confirmaria que el poder judicial actua al marge del legislatiu”, ha advertit.

Avui, la portaveu d’ERC, Raquel Sans, ha dit que la suspensió o ajornament és una realitat factible. Ara, qui s’ha pronunciat més clarament és la dirigent dels Comuns, Jéssica Albiach, que la setmana passada va dir que era partidària d’ajornar el ple uns quants dies o una setmana, tenint en compte que el límit per a la investidura és el 26 d’agost.

Molt difícilment la suspensió serà de gaires dies i en cap cas no serà sine die, tal com va passar amb l’intent d’investidura telemàtica de Puigdemont del 30 de gener de 2018. En aquell moment, hores abans del ple, el president Roger Torrent va anunciar que l’ajornava arran de l’amenaça de represàlies per part del Tribunal Constitucional. “No toleraré ingerències en la sobirania del parlament i aniré fins al final”, va declarar.

Torrent va assegurar que defensaria la immunitat i els drets de Puigdemont, però el ple va ser guardat en un calaix i no es va fer mai. A diferència d’aleshores, ara la suspensió no seria la resposta a una amenaça del TC, sinó a la repressió exercida contra un diputat. De fet, si la suspensió fos sine die, el PSC podria moure els fils dins la diputació permanent o demanar empara al tribunal perquè la sessió es fes abans del 26 d’agost.

La política catalana comença una setmana amb l’expectativa de saber què passarà després de la investidura de Salvador Illa. Ahir el Jovent Republicà va avalar el vot favorable de la seva diputada que permetrà la investidura. Era la peça que faltava perquè Illa pogués ser president. Avui tots els grups polítics es reuniran amb Josep Rull, com a formalitat prèvia a fixar el ple d’investidura. De fet, s’accepta que molt probablement aquest ple no es podrà fer en la data marcada perquè Rull ha anunciat que el suspendrà si detenen Carles Puigdemont. I això, justament, és ben probable que passi si compleix la promesa de tornar de l’exili, cosa que faria ajornar el ple a la setmana vinent o l’altra.

En aquest calendari incert, i enmig de la calorada de l’agost, ens trobem al parlament amb Dani Cornellà, diputat de la CUP, un grup polític que sempre ha tingut un peu en el suport al govern i un altre en l’oposició, però que les eleccions del maig van deixar amb quatre diputats i fora de la majoria de govern, ara del PSC, ERC i Comuns. Van entomar els mals resultats electorals com una invitació a repensar-se i ara mateix es troben al tram final del seu Procés de Garbí. Aquest estiu els militants de la CUP el passen fent esmenes a les ponències que es votaran a l’assemblea nacional del 21 de setembre. Cornellà recomana als altres partits independentistes que facin això mateix: que s’aturin, que cerquin saba nova i que repensin l’estratègia per al nou cicle polític, ara sota la presidència d’Illa.

—Una conseqüència de la investidura d’Illa és el retorn promès de Puigdemont. Sabeu com ho pensa fer i què espera de la resta de l’independentisme?
—Ho veurem aquests dies. En tot cas, és el president –si ve com a president– o el candidat de Junts qui haurà de donar les explicacions pertinents. Com sempre hem fet, som al costat de les persones represaliades, del president, dels altres exiliats i dels milers de represaliats que hi ha hagut durant tots aquests anys. Tenen tot el nostre suport i serem al seu costat si passa qualsevol cosa.

—Fareu una crida a participar en les mobilitzacions que es convoquin?
—Hi anirem, i si cal, farem una convocatòria. Evidentment, serem al seu costat.

—Què pot passar si l’empresonen?
—A curt termini, si el detenen se suspendrà el ple i entrarem en la incertesa sobre quan n’hi haurà un de nou. Tenim fins al 26 d’agost, però haurem d’esperar que es resolgui. Serem al seu costat fins a aconseguir que sigui amnistiat i que surti en llibertat. Més enllà d’això, fer hipòtesis de què pot passar és molt difícil. No crec que el pacte que han fet el PSC, ERC i Comuns variï.

—I en el conjunt de l’independentisme? Pot tenir un efecte dòmino que faci caure Pedro Sánchez, si Junts li retira el suport.
—Junts ja s’ha desmarcat en les últimes votacions al congrés. És molt complicat de desestabilitzar, ja ho vam veure nosaltres també. Un cop arribes a un acord i hi ha un president, és molt difícil de desestabilitzar-lo. El control el té qui governa, no qui queda fora del govern. Haurem de veure què passa. Evidentment, és diferent una mobilització en massa als carrers d’una mobilització que no ho sigui, i haurem de veure quin possible efecte té. Però crec que als tres partits que han pactat una detenció no els mourà el terreny de joc en cap moment. Potser fa uns anys hauria estat una altra cosa, però ara mateix…

—L’acord entre el PSC i ERC té una retòrica sorprenent, amb el PSC parlant de Catalunya com a nació i un traspàs de la recaptació i gestió d’imposts que s’assembla molt a la proposta inicial d’ERC. El gran què és la dificultat perquè es compleixi.
—És un pacte d’Illa, no de Maragall. I Illa representa el sector més espanyolista i més de dretes del PSC d’aquestes darreres dècades. El gran problema de l’acord és que és molt ambigu i que no se’n decideix el desplegament a Catalunya, sinó a Madrid. Més enllà de la desconfiança que desperta el PSC-PSOE pels incompliments constants des del nou estatut, que ja preveia un seguit de millores del finançament que no es van dur a terme. Tenim una desconfiança molt clara envers aquest acord. Ho hem viscut en la pròpia pell: fer complir els acords entre dues parts, quan l’una governa i l’altra no, és molt complicat.

—Per a ERC, seria més fàcil de collar el PSC si entrés al govern?
—Quan es firma un acord, hauria de ser per a portar-lo a terme. Però en les darreres dècades hem vist molts acords que no s’han arribat a complir ni al 100% ni amb un tant per cent que pugui ser satisfactori. Independentment de si són a dintre o fora del govern, difícilment podran fer complir un acord que no es decideix aquí. Al final, és Pedro Sánchez i una majoria al congrés qui haurà de decidir aquest finançament singular. Ser dins o fora del govern de la Generalitat no condiciona el compliment del programa. Hem vist com Junts o Esquerra arribaven a pactes per la presidència del govern espanyol a canvi d’una amnistia que no s’aplica a tothom. O ens deien que cobraven per endavant i el català a Europa és inexistent i va per llarg.

—Pot ser que ERC ho vegi com una oportunitat per a replicar amb el finançament la frustració postestatut per a tornar a fer créixer l’independentisme? Una proposta federalitzant i de sentit comú que topa amb els límits de l’estat.
—L’escenari actual no és aquest. En tot cas, si aquesta és la seva estratègia, és una aposta molt arriscada que no compartim. Hem vist que negociant amb l’estat i amb la idea de “de la llei a la llei” no hi ha res a fer. Hem de tornar al Primer d’Octubre i al 3 d’octubre: sumar forces, tota la ciutadania que cregui en aquest projecte, i tornar a fer un embat amb l’estat espanyol per guanyar-lo.

—Com s’arriba a un Primer d’Octubre i un 3 d’octubre, partint d’on som ara?
—Tornant a començar des del carrer, tornant a il·lusionar aquests milers de persones que han deixat de votar l’independentisme perquè s’han desenganyat i frustrat. Deixant d’enganyar la ciutadania i tornant a bastir ponts amb la societat civil i entre els partits polítics. Uns mínims que compartim per tornar a fer créixer aquest moviment. Evidentment, per nosaltres, un moviment com més a l’esquerra millor per sumar-hi el màxim de ciutadans.

—Aquests darrers mesos s’havia tornat a parlar de la unitat estratègica, però ara mateix és potser més trencada que mai.
—Costarà molt de recosir la confiança amb Esquerra Republicana o amb Junts per Catalunya veient aquesta estratègia pactista amb l’estat espanyol. Una estratègia que, en lloc de buscar confrontació, vol pacificar i restablir la normalitat entre Catalunya i l’estat espanyol. Realment serà molt complicat, però hi ha d’haver un punt d’inflexió entre tot l’independentisme que marqui aquests mínims denominadors comuns. Pot ser la llengua, el dret d’autodeterminació, la independència o altres. Com a partit fa més d’un any que ja vam veure que això no anava enlloc, que s’havia esgotat el procés i que calia una refundació o un nou marc. Nosaltres vam començar a treballar-hi amb aquesta refundació per a transformar la CUP en una eina útil per a l’actualitat que vivim, no la de fa uns anys. Ara ho hauran de fer la resta dels partits, que ja veiem que comencen a fer-ho. La realitat és una altra, ens hi hem d’adaptar i hem de tornar a començar amb tota aquesta feina que ja s’ha fet, que no hi hem de renunciar.

—Laia Estrada deia aquest cap de setmana que la investidura d’Illa és la mort del procés. Ho compartiu?
—És la mort del procés, no entès com la fi de la lluita per la independència. És evident que la lluita per la independència, almenys per part de la CUP i altres entitats o partits, no s’ha acabat. Continuarà fins que assolim la independència, però és veritat que el procés ha arribat a un punt final amb aquesta investidura d’un partit independentista a un president espanyolista i de dretes. Ho hem de reconèixer i dir. Reconèixer tots els errors que s’han fet, que no s’ha explicat bé i que alguns han fet independentisme màgic amb aquesta retòrica. Ja no som al 2017, ni al 2018, ni al 2019. Han passat moltes coses, la societat ha canviat i el moviment independentista també. Per això cal fer això que fem nosaltres amb el procés Garbí: reorganitzar-nos, tornar a crear una dinàmica positiva, recuperar tota aquesta gent que s’ha quedat pel camí desil·lusionada, desgastada o enfadada i tornar a bastir ponts amb tothom.

—El procés Garbí és un mecanisme per a reforçar el vostre projecte particular, no una proposta per a tot l’independentisme.
—Primer ens hem de situar després d’uns mals resultats per a l’independentisme i per a les esquerres. Per això fa un any vam decidir que havíem de repensar-nos com a organització, tant en el terreny estratègic com en l’organitzatiu. El podem valorar com un èxit, hi han participat més de 2.000 persones, i un 40% no són militants de l’organització, sinó persones de l’entorn. Ens obre un nou camí. Si volem avançar amb la resta d’entitats i de partits independentistes, primer ens hem de situar nosaltres mateixos per a ser un projecte que busca l’hegemonia dins l’independentisme d’esquerres. Ens cal tornar a ser una eina útil i forta, com més àmplia millor, i que reculli tota aquesta gent òrfena de partits o que ja no participa en les eleccions.

—A Twitter parleu de fer “una esquerra nacional forta”. Què vol dir? Voleu substituir Esquerra Republicana per ser el partit de referència d’esquerres i independentista?
—Com a Candidatura d’Unitat Popular, la nostra aspiració sempre ha estat construir aquest espai ampli d’esquerres i independentistes on tothom tingui cabuda i, evidentment, ser un partit gran. No ens presentem per anar a l’oposició, ens presentem per optar al màxim de suport i algun dia poder governar. No mirem què fa Esquerra Republicana ni els altres partits. Ens mirem a nosaltres, i quan els resultats no ens van bé mirem què ha passat i amb tota aquesta gent externa reconstruïm el moviment perquè aspiri a tenir una hegemonia política al país dins l’esquerra independentista.

—Per què quan ERC perd tretze diputats vosaltres no tan sols no creixeu, sinó que en perdeu cinc?
—Perquè som en un context de retrocés de l’independentisme i de les esquerres. Després d’un procés llarg amb unes expectatives que no s’han complert, molta gent ha optat per quedar-se a casa. Elecció rere elecció, menys gent vota independentisme i esquerres, però aquesta gent hi és. Aquest canvi de vots d’un partit a un altre no és fruit de l’esgotament del procés i de tot allò que l’acompanya. Al final, en aquests darrers temps s’ha preferit anar pactant i normalitzant el Partit Socialista. Vam veure com ho va fer Junts a la Diputació de Barcelona la legislatura passada, i ara ho ha fet Esquerra. S’ha anat normalitzant la relació amb el 155, fins i tot arribant a un futur president.

—Val a dir que amb el PSC hi heu pactat tots, també vosaltres. A Badalona, Figueres i Sant Cugat del Vallès, per exemple.
—Sí, però la dinàmica municipal no té res a veure amb les dinàmiques supramunicipals o la Generalitat. Als municipis hi ha unes dinàmiques locals molt concretes, molta gent que va amb qualsevol dels partits és independent i tan sols es presenta en aquests partits per treballar pel municipi. Al final, a vegades es fan coalicions per trencar dinàmiques que fa dècades que governen, però això té poc a veure amb la ideologia concreta del partit. En canvi, és innegable que a la Diputació de Barcelona o al Parlament de Catalunya sí que hi tenen molt a veure les sigles del partit.

—El PSC va arribar al punt més baix la darrera dècada i ara, si es confirma la investidura, els socialistes tindran pràcticament tot el control institucional: Generalitat, la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament de Barcelona i més municipis importants, i govern espanyol.
—Ens queda l’Ajuntament de Girona, governat per Guanyem i amb Esquerra i Junts. Haurem de seguir l’exemple de Girona i de més municipis que han estat capaços de generar contextos favorables.

—El model de Guanyem Girona es pot reproduir a tot Catalunya?
—Cada municipi és molt diferent, però és important d’agafar l’exemple de saber obrir i ampliar, d’esquinçar una mica les costures pròpies del partit per incorporar-hi gent d’esquerres i independentistes que no són pròpiament militants de la CUP. Fer un moviment més ampli i més plural. Aquest sí que és un exemple a seguir.

—Serà el que veurem a la CUP després de l’assemblea nacional del setembre?
—Això ho decidirà la militància el 21 de setembre.

—Us agradaria, per això?
—Allò que m’agradi ho expressaré participant activament en l’assemblea. Però la CUP vol tornar a ser una eina útil i que aglutini molta més gent, un procés d’obertura.

—El batlle de Girona, Lluc Salellas, proposava aquest cap de setmana que els ajuntaments governats per independentistes fessin de contrapoder a la Generalitat. Com es concreta?
—Encara hi ha municipis, pocs però, com Girona, on l’independentisme té una majoria molt clara. Aquest ha de ser el camí a seguir, per reprendre aquest embat democràtic i aconseguir la independència del nostre país. El municipalisme té un paper molt important en l’independentisme. En moments de confrontació és importantíssim de tenir el control dels ajuntaments, com vam veure el 2017 i el 2019. On l’independentisme tenia el control, les coses van anar molt bé.

—On va l’independentisme ara?
—Aquesta futura investidura condiciona molt la poca entesa que ja hi havia entre Junts i Esquerra. Fa anys que veiem constantment que lluiten entre ells per ser el partit hegemònic de l’independentisme, però no per fer créixer el moviment independentista. Aquesta lluita entre els dos partits afebleix el moviment independentista. Cal aturar aquesta confrontació i tornar a començar. Aquest setembre la CUP decideix cap on comencem a caminar, com ho farem, com ens organitzarem i quins objectius ens posem; i la resta de partits també ho hauran d’anar fent. Esquerra Republicana ha de triar els nous lideratges i també pot passar amb Junts per Catalunya en el cas que el president Puigdemont plegui si no és investit, com va dir que faria. L’independentisme començarà un canvi, i ens haurem d’anar trobant, reconstruint i bastint els ponts necessaris perquè l’independentisme torni a ser majoritari i pugui qüestionar el règim.

Una vegada van preguntar a Albert Camus què definia un demòcrata. L’escriptor i activista va respondre, sorprenentment per a mi, que era la modèstia: “Un demòcrata ha de ser una persona modesta que reconeix la necessitat de consultar els altres, d’escoltar-los, per a completar allò que ell sap amb allò que saben els altres.”

Camus va haver de lluitar unes quantes voltes durant la seua vida, no solament contra la dreta totalitària, sinó també contra aquella part de l’esquerra amb què aparentment compartia trinxera, però de la qual el separava l’autoritarisme, el totalitarisme, el menysteniment de la democràcia i la diversitat. A la guerra de Franco, durant l’alliberament d’Algèria del poder colonial francès, en la resistència contra el nazisme, en el debat intel·lectual de la postguerra.

Ahir, inevitablement, em va venir al cap aquest episodi quan vaig llegir el comunicat amb què Esquerra Republicana reclamava respecte –en realitat que no la criticassen– per la decisió que ha pres d’investir Salvador Illa com a president de la Generalitat.

Que una organització que ha fet coses tan greus com els cartells contra els germans Maragall, que ha penjat un ninot representant Junqueras al seu carrer, que ha pagat uns mariachis enviats a cantar “La cucaracha” davant la seu de Junts quan aquest partit decidia si eixia del govern o no exigesca amb un to dur el respecte que, de manera demostrada, no ha practicat abans, és si més no paradoxal.

Esquerra Republicana de Catalunya ha reconegut en públic –ni més ni menys– que organitzava campanyes dedicades no a comunicar sinó a desinformar; no a explicar als ciutadans el seu projecte sinó a intentar confondre els ciutadans sobre els seus rivals polítics. És molt difícil de fer una cosa més greu socialment, políticament, democràticament parlant. No s’han disculpat encara per haver-ho fet. En realitat, ni tan sols sabem si ho continuen fent. I quina inversió de papers, aleshores, és aquesta, amb què intenten passar, oportunistament, per víctimes?

Sobretot per això que deia de la modèstia al començament, el comunicat m’ha semblat especialment sorprenent i perillós quan acaba demanant a “les organitzacions i entitats cíviques” –que cal entendre, per la manera amb què és escrit, que no fa referència sols als altres partits sinó també a Òmnium i l’ANC– “que respectin la militància i el procés democràticament impecable”.

George Orwell, un altre referent de l’esquerra antiautoritària, ja ens aclarí amb la seua teoria sobre la neollengua que no hi ha mai un ús neutral de les paraules. I en aquest paràgraf en tenim un exemple magnífic.

Tothom ha respectat un procés que –efectivament, i això no ho pot negar ningú– ha estat democràticament impecable i modèlic. I tret del tant per cent de gent mal educada de sempre, poc representativa de res més que d’ells mateixos, no hi ha hagut faltes de respecte als militants d’aquest partit. Sí que hi ha hagut crítiques polítiques a la decisió adoptada. Moltes crítiques, sí, i crítiques sovint molt ben justificades. Crítiques que en el text s’intenta, molt clarament, de deslegitimar fent ús del parany –massa obvi, massa fàcil, massa evident– de convertir-les en una simple falta de respecte. En poc menys que un insult.

La protesta és el so de la democràcia. I intentar anul·lar-la, amagar-la, no acceptar-la o, encara pitjor, criminalitzar-la és un exercici molt perillós que cap societat democràtica i madura no pot acceptar, vinga de qui vinga l’intent. Perquè això que hi ha en joc no és poca cosa: és per ací per on trau el cap l’autoritarisme.

 

Si podeu llegir VilaWeb gratis, sense un mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i s’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també.

 

PS1. Arnau Lleonart ha entrevistat el diputat de la CUP Dani Cornellà al començament d’aquesta setmana tan decisiva per al futur polític del país: “És la mort del procés, no de la lluita per la independència”

PS2. Als Estats Units, a mesura que s’acosten les eleccions previstes del novembre, creix la tensió política entre Donald Trump i la nova candidata del Partit Demòcrata, Kamala Harris. Harris s’ha hagut d’abocar a fer una campanya molt activa, per recuperar el temps perdut. Matt Viser ens explica, en aquest reportatge, que els seus mítings s’han convertit en autèntics espectacles, ben diferents dels que solia fer Joe Biden.

La tradició de l’olimpisme diu que als jocs es competeix per la fama i l’honor, però no per diners. I això ha estat així fins a París. Perquè enguany, per primera vegada, alguns atletes rebran cinquanta mil euros quan els posin la medalla al coll.

Concretament, això passarà en l’atletisme, en què els guanyadors de les quaranta-vuit proves del programa olímpic rebran aquesta recompensa, juntament amb la medalla d’or. En el cas dels relleus, els equips decidiran com es reparteix el premi.

La mesura, que ha aixecat una certa polèmica, s’eixamplarà una mica més als jocs de Los Angeles, on els guanyadors de les medalles d’argent i bronze també rebran un premi econòmic.

Cap altra federació esportiva internacional no s’ha afegit a la iniciativa de la Federació d’Atletisme. I el Comitè Olímpic Internacional ha declinat d’opinar. Simplement ha dit que era una mesura adoptada per la federació i no per ells.

 

Durant la celebració dels Jocs Olímpics de París, VilaWeb us ofereix cada dia una informació periodística de caràcter social, no vinculada directament a la competició. Les podeu recuperar totes ací.

Aquest vi és 100% varietat macabeu. Prové d’una vinya de dues hectàrees a Piera (Anoia), la vinya de la Riera Seca, de més de trenta anys, plantada en vas, sobre un sòl de pissarra, un fet que caracteritza molt el vi que en surt, perquè li aporta una part molt mineral. Té poc grau, 11,5%, fermenta en dipòsits d’acer inoxidable, però després fa la criança vora tres mesos en bóta de roure usada i després s’embotella i reposa tres anys abans no arriba al mercat.

El Ratpenat és un vi que es va començar a elaborar l’any 2012 i forma part del projecte Biodiversitat. D’ençà del començament, es va vincular amb el Museu de Ciències de Granollers, amb la intenció de treballar la recuperació d’aquest mamífer volador i millorar el reservori de rat-penats a les vinyes.

El rat-penat és un gran menjador d’insectes. En pot depredar de 600 a 1.200 per hora. Per tant, és un animal bo per a la sanitat de la vinya i per a la biodiversitat del paisatge, des de conceptes com ara la biodinàmica, que el celler Credo de la marca Recaredo impulsa en tots els seus vessants.

El projecte Univers Biodiversitat del celler Credo inclou, a més del Ratpenat (100% macabeu), dos vins més. Cada vi va lligat a una recerca sobre la biodiversitat dels nostres paisatges: la Volaina (100% parellada), que treballa sobre les papallones, i Mirabelles (100% malvasia de Sitges), que fa recerca de les abelles.

{ "@context": "https://schema.org/", "@type": "Product", "name": "Ratpenat 2020", "review": { "@type": "Review", "reviewRating": { "@type": "Rating", "ratingValue": 4 }, "author": { "@type": "Person", "name": "Montse Serra" }, "publisher": { "@type": "Organization", "name": "VilaWeb" } } }

La combinació dels pronoms febles en els texts formals és un dels aspectes més complicats d’explicar i d’entendre. Però si tenim en compte tres consells ens podem estalviar moltes errades.

Sis estratègies per a dominar els pronoms febles

On va l’apòstrof?

Quan ajuntem dos pronoms, hem de col·locar l’apòstrof tan a la dreta com puguem:

• Me’n dónes (i no M’en dones)
• Me n’has donat (i no Me’n has donat)

Però tinguem en compte que no podem partir un pronom pel mig:

• Va atendre’ns (i no Va atendren’s)

Pronoms de més

“Els hi”, “els ho”, “els el”…?

Col·loquialment, en català central, diem els hi en casos en què no toca. N’hi ha prou d’imaginar-se que en compte de els (3a persona del plural) diem us (2a persona del plural). Per exemple:

• Us regalarem un anell → Els regalarem un anell (i no Els hi regalarem un anell)
• Us ho portarem (allò) → Els ho portarem (i no pas Els hi portarem)
• Us en portarem (de notícies fresques) → Els en portarem (i no Els hi portarem).
• Us hi portarem (al parc) → Els hi portarem

No perdem els pronoms “en” i “hi”!

“Li”, “L’hi”, “li’n”, “li ho”…?

En les combinacions del singular podem fer servir el mateix sistema, fent servir el pronom et (2a persona del singular):

• No et donaré res → No li donaré res
• T’ho duré → Li ho duré (i no L’hi duré)
• Te’n puc agafar? → Li’n puc agafar? (i no N’hi puc agafar?)
• T’hi porto? → L’hi porto? (i no Li porto?)

Si el resultat és li’l també podem escriure l’hi:

• Te’l torno → Li’l torno / L’hi torno

El president del Parlament de Catalunya, Josep Rull, ha començat la ronda de consultes amb els dirigents parlamentaris per a proposar un candidat a la presidència de la Generalitat. És el pas previ al debat d’investidura de Salvador Illa, que dissabte va comunicar la voluntat de ser candidat a la presidència perquè considerava que tenia una majoria suficient.

Malgrat haver assolit la setmana passada acords amb ERC i els Comuns, la majoria encara restava pendent del vot de la diputada de Jovent Republicà, Mar Besses. Ahir al vespre l’organització també va decidir de donar-hi suport, en una reunió extraordinària del consell nacional. Així, doncs, Illa actualment sembla tenir el suport de seixanta-vuit diputats, és a dir, just la majoria absoluta necessària per a ser investit en la primera volta. Una hipotètica segona volta s’hauria de fer quaranta-vuit hores més tard.

La primera reunió ha estat amb el cap de llista del PSC, Salvador Illa, a les 9.30, i l’han seguit les trobades amb ERC –Josep Maria Jové i Marta Vilalta– i els Comuns (Jéssica Albiach). Posteriorment, es reunirà amb Albert Batet i Mònica Sales, de Junts; Alejandro Fernández, del PP; Ignacio Garriga, de Vox; Dani Cornellà, de la CUP; i, finalment,  Sílvia Orriols i Ramon Abad, d’Aliança Catalana.

Una vegada acabada la ronda de consultes, cap a les 14.00, el president Rull farà una compareixença per informar sobre el resultat de les converses. El 18 i 19 de juny ja va fer una primera ronda, però aleshores no s’hi va presentar cap candidat.

El pas següent, una volta proposat el candidat del PSC, serà la convocatòria d’una reunió de la mesa de la diputació permanent del parlament, l’òrgan operatiu durant les vacances d’estiu, que es farà molt probablement demà. Com que la primera quinzena d’agost no és un període hàbil de sessions al parlament, aquest és l’òrgan encarregat de convocar el ple d’investidura. Tot fa pensar que el ple d’investidura serà l’endemà, el dijous 8.

El debat d’investidura

Fonts del parlament asseguren que el ple d’investidura es farà previsiblement en un sol dia, entre el matí i la tarda. Habitualment, les sessions duren unes set o vuit hores, entre la intervenció inicial del candidat a la presidència, sense límit de temps, les rèpliques de tots els grups parlamentaris, i una altra vegada la rèplica del candidat.

Tanmateix, si el candidat decideix de respondre cada grup parlamentari, un per un, la durada de ple es pot allargar molt més, perquè es pot obrir una nova ronda de torns on cada grup tindrà el mateix temps que Illa i sí que pot caldre esmerçar-hi dos dies. Però això ho decidirà Illa.

La possible detenció de Puigdemont

Sobre la investidura plana una altra incògnita, que és la hipotètica detenció de Puigdemont. Durant la campanya electoral, el president Carles Puigdemont va anunciar que tornaria de l’exili per ser present al parlament durant el ple d’investidura. Els mesos següents ha mantingut la decisió i, de fet, aquest cap de setmana ha fet pública una carta on es refermava en aquesta idea i on assumia, a més, que la seva detenció és “una possibilitat real d’aquí a molt pocs dies”. Encara que la intenció de Puigdemont és de ser dins el parlament, dóna per fet que pot ser detingut, perquè no li han aplicat la llei d’amnistia.

Per una altra banda, Rull ha afirmat que si Puigdemont pot arribar dins el parlament, té la intenció de defensar la inviolabilitat de la cambra si proven de detenir-lo. El parlament té un protocol de seguretat que regula l’accés policíac a l’edifici i permet al president d’impedir-hi l’accés.

Puigdemont diu que la seva detenció “d’aquí a pocs dies” s’ha d’entendre com un gest de confrontació amb el règim

La secretària general d’ERC, Marta Rovira, ha dit a Puigdemont que “no s’hauria de deixar detenir” i ha qüestionat el “sentit polític” de tornar a Catalunya sense tenir garantida la seguretat. “Jo vull que Puigdemont torni en llibertat igual que ho he pogut fer jo”, va dir en una entrevista a Catalunya Ràdio. Per una altra banda, la presidenta del grup parlamentari dels Comuns, Jéssica Albiach, ha denunciat la possibilitat que sigui detingut i ha proposat que el ple s’endarrereixi si l’acaben detenint: “No ve d’un ni de dos dies, ni d’una setmana.”

El consell nacional del Jovent Republicà ha decidit de votar a favor de la investidura de Salvador Illa com a candidat a la presidència de la Generalitat. ERC, en la consulta feta divendres, va avalar l’acord amb el PSC amb un 53,5% dels vots a favor, però encara restava saber si la diputada al parlament del Jovent Republicà, Mar Besses, també hi donaria suport.

Els Jovent Republicà afirma que accepten l’acord d’investidura aprovat per les bases d’ERC amb un “sí crític”, però remarca la seva “clara desconfiança” sobre el compliment d’aquest acord, a causa de la falta de diligència en els compliments d’acords anteriors per part del PSOE i que, massa sovint, “han hagut d’obligar a executar”, asseguren. Sobre això, assenyalen la poca credibilitat de Salvador Illa: “Sempre ha interposat els interessos de la Moncloa i de Pedro Sánchez a Catalunya.”

“Firmem un compromís amb els joves d’aquest país, no amb l’estabilitat del govern de Salvador Illa, i, per tant, arribarem fins al final per fer complir els acords”, diuen. Creuen que el pacte té alguns elements positius, com “l’aposta per la resolució del conflicte polític, l’avenç significatiu cap a la sobirania fiscal de Catalunya i la defensa i impuls del català”, però remarquen que faran una oposició “dura, clara i contundent” al govern d’Illa i que “li sortirà molt car no complir”.

El 12 de juny, un mes després de les eleccions, el Jovent Republicà va dir: “El país no es pot permetre que l’unionisme s’apoderi del govern de Catalunya.” I va criticar el PSC pel fet –deia– de compartir “el model de país amb la dreta més sucursalista”. A la mateixa nota, rebutjava de donar un suport gratuït “a qui viu de l’independentisme màgic i buit de propostes realistes”, en al·lusió a Junts.

L’organització juvenil d’ERC té llibertat per a votar diferentment de la resta del grup parlamentari. Tot i que el debat s’ha fet a porta tancada, es preveia que seria complicat, arran de l’important vot en contra que hi va haver a la consulta general (44,8%) i tenint en compte que algunes territorials havien expressat el rebuig a la investidura d’Illa. Sobre això, l’organització s’ha compromès a actualitzar la seva estratègia política a llarg termini i ha constatat la necessitat urgent de “bastir ponts entre l’esquerra independentista i la sobiranista”.

En un piulet, la diputada Mar Besses ha explicat que fan un vot de confiança a l’acord, però que “Illa ho ha de tenir molt clar: no ens fiem d’ell. No complir tindrà conseqüències”.

Fem un vot de confiança al bon acord assolit.

Però el senyor Illa ho ha de tenir molt clar: no ens fiem d'ell. No complir tindrà conseqüències.

I, com sempre, lliçó de la militància del @JoventRepublica: compromís, maduresa i intel·ligència. A totes! https://t.co/y7CybCNmb4

— Mar Besses i Casanovas (@marbesses) August 5, 2024

La secretària general d’ERC amb funcions de presidenta, Marta Rovira, va manifestar respecte pel debat intern de les joventuts, però va dir que estava convençuda que votarien a favor. I de manera semblant es va pronunciar la portaveu Marta Vilalta, que va demanar responsabilitat a les joventuts.

L’avaria d’un tren de Renfe procedent de València en un túnel ha obligat a interrompre el servei de TGV entre València i Madrid durant més de dues hores aquesta tarda. Això ha causat incidències tant dins el tren com a l’estació madrilenya de Chamartín, el punt de destinació.

L’avaria ha començat pocs minuts abans de les quatre, quan un TGV que feia el recorregut València-Madrid s’ha aturat dins un túnel prop de Chamartín per causes que l’operadora, Adif, ha dit que eren alienes a la infrastructura. Això, de retruc, ha obligat l’operadora a interrompre el servei de TGV d’entrada i sortida a l’estació tot esperant de retirar el comboi avariat.

La incidència no s’ha resolt fins més de dues hores després, passades les sis de la tarda, quan finalment s’ha restablert la circulació a la línia. Els usuaris que s’han trobat atrapats al tren, tanmateix, han denunciat que el comboi s’havia quedat sense aire condicionat a causa de l’avaria; alguns han arribat a l’extrem d’esbotzar els vidres del tren per provar de refrescar el vagó.

Una puta vergüenza lo que nos ha pasado con renfe dirección Chamartín.
Hemos estado más de dos horas parados y atrapados en medio de un túnel sin aire acondicionado, sin luz y a 40 grados. Hemos tenido que acabar rompiendo las ventanas de emergencia para que entrase el aire. pic.twitter.com/Zpadwq2yeX

— mariabravo (@mariiabraavoo) August 5, 2024

Mentrestant, a Chamartín, centenars de viatgers amb destinació a València s’han concentrat a l’estació, fins al punt que Adif ha desplegat treballadors amb megàfons per controlar l’aglomeració. La policia espanyola també ha desplegat un cordó de seguretat per impedir el pas de més viatgers al vestíbul. Sanitaris del servei municipal d’urgències extrahospitalàries de Madrid, que hi ha desplegat dues dotacions, havien atès fins a les 19.00 cinc persones per crisis d’ansietat i mareigs, que han estat donades d’alta a l’estació.

Tremenda negligencia de @Renfe, dos horas parados entre la estación de Atocha y Chamartín en un AVLO VALENCIA-MADRID, 0 ayuda por parte de los empleados, mucha gente ha acabado desmayándose por la temperatura, han tenido que romper ventanas. Una vergüenza@oscar_puente_ pic.twitter.com/Ecj2TAwwzO

— Pablo (@pablo_bonilla03) August 5, 2024

Esta tarde se ha estropeado un tren entre Atocha y Chamartín. El resultado: gente atrapada durante horas en trenes sin aire acondicionado, la estación de Chamartín colapsada… Lo de @Renfe es una vergüenza pic.twitter.com/pHAPXxm33M

— Laura Rincón Sanz (@lauriitars) August 5, 2024

El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya ha publicat un pla per a garantir el coneixement i l’ús del català en el sistema de salut entre els anys 2024 i 2026. L’objectiu és convertir el català en la llengua d’ús habitual en el sistema i garantir que qualsevol persona es pugui comunicar en català quan sigui atès. Dotat d’un pressupost de dos milions d’euros, inclou mesures com ara desplegar la figura del referent lingüístic als centres sanitaris o impulsar cursos de català entre els sanitaris. És una de les propostes que el govern va presentar al començament de la legislatura.

El document és format per una trentena de mesures, agrupades en quatre grans blocs. El primer són les mesures organitzatives i jurídiques per a sistematitzar la planificació lingüística en l’àmbit de la salut. S’hi inclou el fet d’habilitar el departament perquè pugui emetre certificats d’acreditació oficials dels nivells de llengua catalana per als professionals i elaborar plans de gestió lingüística específics. El segon se centra en la millora del coneixement del català entre els professionals sanitaris. Principalment, preveu mesures de formació i capacitació lingüística del personal.

El tercer es fonamenta a garantir els drets lingüístics dels usuaris del sistema sanitari. Inclou mesures com ara revisar i millorar els protocols de comunicació amb els usuaris o impulsar els prospectes de medicaments en català. Finalment, el quart bloc agrupa accions com ara promoure el llenguatge planer, respectuós i inclusiu en les relacions amb els usuaris del sistema de salut i vetllar per l’accessibilitat lingüística dels serveis de salut per a gent amb discapacitats.

Resposta a les crítiques d’organitzacions de professionals

El pla complementa la formació de català als professionals sanitaris del sistema públic de salut que el departament ofereix a aquells que volen aprendre’n o millorar-ne el nivell. Aquesta va ser una de les respostes a les crítiques d’uns quants col·lectius per la reculada de l’ús del català en aquest àmbit. Segons dades del mateix departament, els cursos de cent hores han comptat amb uns 4.000 alumnes inscrits en la primera tongada.

Aquests darrers mesos, l’Associació Metges-Salut pel Català ha criticat el govern per la inacció en vista de l’ús insuficient i el decreixement de l’ús del català entre els professionals sanitaris, i també el decreixement del nombre de col·legiats, estudiants i residents catalanoparlants entre el personal sanitari. En la mateixa línia, la Plataforma per la Llengua va dir que era totalment insuficient la formació de català als professionals sanitaris que en volen aprendre o millorar-ne el nivell.

El conseller, Manel Balcells, ha explicat que el pla millorarà la qualitat i la seguretat del servei assistencial, garantint el dret d’opció lingüística dels pacients. I ha afegit que espera que aquesta eina es mantingui i sigui útil per al sistema els anys vinents.

El periodista brasiler Raphael Tsavkko Garcia ha publicat avui un article d’opinió al setmanari nord-americà Newsweek, un dels més reconeguts dels Estats Units, en què presenta la negativa del Suprem espanyol a aplicar l’amnistia a Carles Puigdemont com “un atac directe a la sobirania parlamentària” del congrés espanyol i el posa com a exemple d’una onada creixent d’extralimitacions del poder judicial arreu del món, al costat de casos en països com ara els Estats Units o el Brasil.

“Tot i que el poder judicial va destinat a mantenir a ratlla els excessos d’unes altres branques del govern, exemples recents dels Estats Units, Espanya i el Brasil il·lustren una extralimitació perillosa que amenaça l’equilibri de poder i la governança democràtica”, comença dient l’article.

Després de referir-se a la controvertida decisió del Suprem dels Estats Units de concedir a l’ex-president Donald Trump immunitat parcial pels actes comesos quan era president, l’article se centra en el cas de Puigdemont i els dirigents independentistes catalans. “A Espanya, la negativa del Tribunal Suprem a acceptar la legislació aprovada pel parlament que concedeix l’amnistia als polítics catalans que cerquen la independència exemplifica una altra faceta d’aquesta extralimitació judicial. A diferència del cas dels Estats Units, on el Tribunal Suprem va ampliar el poder executiu, el Tribunal Suprem espanyol desafia directament la sobirania legislativa”, diu el text.

Tsavkko precisa: “Aquesta extralimitació no es deu al fet que el tribunal consideri il·legal la llei, cosa que es trobaria dins les seves prerrogatives, sinó a la subversió d’una decisió legislativa sobirana amb aires de nacionalisme espanyol, i a l’intent de frenar qualsevol altre intent d’independència catalana a còpia de perseguir els dirigents del moviment, com ara l’ex-president de Catalunya Carles Puigdemont, que encara viu a l’exili a Bèlgica.”

I afegeix, sobre la negativa del Suprem espanyol a aplicar l’amnistia a Puigdemont: “Aquesta decisió menysté el procés democràtic, en què se suposa que els funcionaris electes representen la voluntat del poble. Quan el poder judicial va més enllà de les seves responsabilitats i comença a interferir en les decisions legislatives és una amenaça significativa per al teixit democràtic de la nació, i Espanya no és exactament coneguda pel fet de respectar els desigs de la seva població –especialment pel que fa a catalans o bascs.”

Després de parlar dels intents del Tribunal Suprem brasiler d’influir en la legislació aprovada pel parlament, acaba reflexionant: “La democràcia perilla quan les accions judicials menystenen els processos democràtics. Els tribunals han de defensar els drets constitucionals i humans, fins i tot en contra de l’opinió de la majoria; la democràcia implica protegir els drets de les minories mitjançant el diàleg. Els problemes sorgeixen quan la ideologia influeix en els tribunals per anul·lar les decisions d’unes altres branques arbitràriament, tot desautoritzant els votants i desvirtuant el funcionament del govern.”