Una cursa de fons d’un quart de segle a l’ombra del seu pare. Juan Antonio Samaranch Salisachs (Barcelona, 1959) es presenta avui a Atenes, bressol de l’olimpisme, amb l’objectiu de culminar l’escalada al cim del Comitè Olímpic Internacional (COI). És un dels favorits, però la decisió final depèn dels 109 membres de l’organisme. “El meu cognom no compta. Ni per a bé, ni per a mal”, ha dit.

Fora de l’esport, Samaranch té un peu en el món dels negocis i és un dels catalans –tot i que viu a Madrid, i s’ha oposat al procés– més influents. D’ençà del 2016 és un dels vice-presidents del COI i la mà dreta del president de l’entitat, Thomas Bach. Ara la cadira té set pretendents, entre els quals destaquen l’ex-atleta Seb Coe i l’ex-nedadora Kristy Coventry, que podria ser la primera dona a presidir el COI.

“Un amic de Xi Jinping”

La premsa britànica no ha dubtat a jugar les seves cartes per impulsar la figura de Coe. Ara fa uns dies, The Times treia tota l’artilleria: “El fill d’un feixista i amic de la Xina que es pot convertir en l’home més poderós de l’esport“. L’article repassa el paper de Samaranch pare durant el franquisme, però també escàndols com els suborns en l’elecció de Salt Lake City com a seu olímpica.

Samaranch Salisachs també en surt esquitxat. El diari detalla els seus vincles amb el règim xinès. El 2001, el seu pare va facilitar l’elecció de Pequín com a seu dels jocs, fet que li va merèixer tota mena de reconeixements, fins i tot pòstums. El 2018, Xi Jinping el va condecorar amb la medalla de l’amistat. El guardó el va recollir el fill.

Samaranch Salisachs amb Xi Jinping abans de rebre la medalla de l’amistat.

Samaranch Salisachs feia anys que mirava cap a la Xina. El 2012 –dos anys després de la mort del seu pare– havia creat la Fundació Samaranch per promoure’n el llegat i a la vegada mantenir els contactes polítics i comercials amb la Xina. Ell n’és un dels dos vice-presidents, i el seu fill, Juan Samaranch Bigelli, n’ha estat membre de la direcció entre el 2016 i el 2022. Actualment, treballa per al gegant xinès del comerç electrònic Alibaba.

El projecte –amb una pàgina web completament obsoleta– té el suport del govern espanyol, l’Ajuntament de Barcelona, i de grans empreses: China Post, Anta Sports, Taishan, Samsung, Asics, la Fundació la Caixa, entre més.

D’altra banda, The Times també revela que el 2013, abans de la inauguració del Museu Memorial Samaranch a Tianjin (al sud de Pequín), Samaranch Salisachs va provar de colar-hi una delegació de la candidatura dels Jocs Olímpics de Madrid perquè fessin contactes pensant en la votació. No se’n va sortir.

“Això és el millor per a l’interès del COI i la ciutat de Madrid. És el nostre deure mantenir la imparcialitat i la transparència […] Espero que ho entenguis, és un tema molt sensible”, li va dir per correu l’organitzador. En l’acte, hi van participar el president d’aleshores, Jacques Rogge, dos vice-presidents, un membre de l’executiva i una vintena de membres del comitè.

El fracàs de les candidatures de Madrid són una taca en el currículum de Samaranch Salisachs, tot i que és una carpeta que no ha tancat del tot. “Espero que Madrid i que Espanya tornin a acollir uns Jocs”, ha dit. En el seu expedient, brilla haver presidit la comissió de coordinació dels Jocs Olímpics d’hivern de Pequín (2022).

No vol saber res de l’independentisme

Samaranch Salisachs sempre ha volgut marcar distàncies amb la política, a diferència del seu pare, que es va afiliar a La Falange i després es va incrustar en l’engranatge del règim: va ser procurador de les corts franquistes durant tretze anys. “Ell era un pragmàtic, un home del seu temps que va viure a Espanya en el règim polític que hi havia, i que tenia una obsessió: arribar a la presidència del COI”, va dir a l’Ara.

En tot moment, ha evitat les sigles polítiques i ha esquivat les polèmiques, però ha heretat del seu pare l’espanyolisme. El marquesat, se’l va quedar la seva germana Maria Teresa. El 2017, poc abans de l’1-O, no es va referir al referèndum, però sobre un eventual comitè olímpic català va dir: “El COI no està preocupat, ni ocupat, en aquest afer.”

Un parell d’anys més tard, arran de les protestes contra la sentència del procés, va ser més contundent. “És desolador rebre condols pel que fa la gent. Crec que és indispensable que les autoritats es posin al capdavant. Cal calma i solucionar d’una vegada aquest moment terrible […] No es pot posar fi al civisme i la convivència”, va dir en una entrevista a Ràdio Marca.

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/03/Samaranch-online-audio-converter.com_.mp3

“Jo no sé com la gent té la capacitat d’opinar tant sobre les sentències […] A mi em sembla agosarat tenir una opinió sobre el que dicten els jutges”, va continuar dient, sobre la sentència que condemnava a més de cent anys de presó bona part del govern de Carles Puigdemont. “Crec que la política ha fracassat rotundament des dels dos camps d’aquest contenciós que ja fa massa temps que dura”, va afegir.

Samaranch Salisachs va defensar la candidatura dels Jocs Olímpics d’hivern com un element de pacificació de Catalunya. “Al final, les administracions se’n cansaran. I hauran de parlar i comença a fer un país”, va dir el 2018 a La Vanguardia, en què defensava que els jocs eren “un projecte aglutinador” i “un gran catalitzador”. “El COI no es posarà mai a fer recomanacions polítiques sobre com s’ha de tractar la situació territorial d’Espanya”, concloïa.

Un home de negocis

Samaranch no tan sols va obrir la porta del COI al seu fill, també li va donar accés als consells d’administració. El 1991, per exemple, li va cedir el seu lloc a Ercros. Un any més tard, l’empresa va fer suspensió de pagaments i ambdós van ser investigats per la justícia. D’ací neix la seva relació amb el polèmic Javier de la Rosa. Ara, Ercros no va ser l’únic maldecap que li va causar el patriarca. El 2023, el TSJC va condemnar els fills a pagar una multa de 255.000 euros per ocultació de patrimoni –més de 12 milions d’euros en comptes i obres d’art– a Suïssa. La sanció hauria estat més dura, però les dilacions d’Hisenda la van rebaixar en 800.000 euros.

Els inicis de Samaranch Salisachs en el món dels negocis són a l’altra banda de l’oceà Atlàntic. Als anys vuitanta va estudiar un màster d’administració a la Universitat de Nova York i va fer el salt a la multinacional International Flavours and Fragances. Més tard, va entrar al banc d’inversió First Boston Corporation i, a tocar del canvi de dècada, va fer un pas més: vice-president de S.G. Warburg a l’estat espanyol.

En aquesta entitat, hi va conèixer Pedro Gómez de Baeza, amb qui el 1991 va fundar GBS Finance. Al consell d’administració, entre més cares conegudes, hi seu Alfonso Maristany Cucurella, ex-president del Círculo Ecuestre. L’entitat es dedica sobretot a l’assessorament de grans patrimonis. El 2022, Crèdit Andorrà –ara Creand– va adquirir-ne l’agència de valors i d’ençà del desembre passat Samaranch Salisachs és vocal del consell d’administració de Creand Wealth Management.

També ha format part dels consells d’administració de NH Hotels, Port Aventura, la constructora Huarte –també va ser investigat per una suspensió de pagaments– i el RACC, on va recollir el testimoni del seu pare i va ser vice-president fins el desembre passat.

 

Els resultats de les votacions del congrés d’ERC a Martorell dibuixaven un partit que havia superat les divisions: les tres ponències aprovades van obtenir un suport del 90%. Els sectors crítics amb la direcció d’Oriol Junqueras no van tenir prou força interna per a defensar fins al plenari els seus postulats, però el fet cert és que mantenen discrepàncies polítiques amb la direcció malgrat les dificultats d’articular-se internament i de mantenir-se mobilitzats. Quin recorregut tenen d’ara endavant? S’ha acabat l’acció dels crítics a ERC? Entraran en hibernació tot esperant que el partit torni a examinar el seu suport a les urnes en unes eleccions?

Que les ferides continuen obertes ho va fer evident la imatge d’una absència: l’ex-president de la Generalitat Pere Aragonès no va assistir diumenge al tancament del congrés després de l’informe que va explicar Joan Tardà sobre la Comissió de la Veritat i l’existència d’estructures B. El sector aplegat entorn del grup que va integrar la candidatura Nova Esquerra Nacional, que partia d’una afinitat compartida amb l’ex-secretària general Marta Rovira, va rebre el relat de Tardà com un escarn públic que tornava a obrir les ferides i originava més divisió. Justament, aquest sector havia retirat les esmenes que qüestionaven el lideratge de Junqueras per pactar-ne unes altres, a fi de fer pinya amb la nova cúpula en el debat polític i estratègic. Tardà va esmentar Aragonès com un dels dirigents que no va voler declarar a la comissió. Un altre que també va ser citat per no haver comparegut va ser el president del grup parlamentari, Josep Maria Jové.

La convivència entre afins a NEN, com Jové, i dirigents junqueristes és una realitat a les principals institucions, tant al Parlament de Catalunya com al congrés espanyol. Fonts d’aquest sector apunten que aquestes setmanes vinents valoraran si el futur de l’antiga candidatura ha de ser constituir-se com a corrent intern o no. Aquesta possibilitat de constituir-se formalment en corrent també la sospesarà Foc Nou. De fet, aquests dos sectors, a més del col·lectiu encapçalat per Tardà, Àgora Republicana, van pactar una esmena que es va incorporar als estatuts per a regular la constitució d’aquests corrents. El procés, tanmateix, no serà ràpid. La direcció té un marge de sis mesos per a redactar el reglament que ha de concretar el marc general fixat als estatuts. Parteix del requisit que els integri un mínim d’un 3% dels militants provinent de territoris diferents i també l’haurà de validar el consell nacional, on Junqueras compta igualment amb majoria.

Després de les eleccions de l’executiva, al desembre, Foc Nou ja va formar una gestora amb els principals noms de l’antiga candidatura, com ara Helena Solà, Alfred Bosch i Gabriel Fernàndez. Fonts del sector diuen que faran una reunió les setmanes vinents per debatre internament el seu futur i posar en comú la diversitat de visions que poden conviure entre les seves bases.

D’una altra banda, el Col·lectiu Primer d’Octubre preveu de continuar actuant com aquests darrers cinc anys. Quan el reglament sobre els corrents interns sigui aprovat, decidiran si els convé d’aixoplugar-s’hi o no, segons fonts del col·lectiu.

Els sectors més independentistes del partit, de fet, mantenen viva la discrepància amb la línia estratègica de la direcció i adverteixen que els pactes amb els socialistes i l’allunyament de Junts no solament dificulta les possibilitats de bastir una entesa que porti a recuperar la majoria independentista al parlament, sinó que desmobilitza els seus militants i podria causar noves baixes. A l’altre extrem d’aquest debat hi ha el sector de Tardà, que continuarà defensant l’obertura del partit a sobiranistes no independentistes, com ja ho va fer al plenari de Martorell. No se’n va sortir, amb les esmenes, però Àgora considera que la diferència de vots no va ser tan gran, que els resultats obtinguts avalen que ja és una realitat del partit i que, els anys vinents, acabarà reconeixent-se en les ponències.

Fa setmanes que la direcció de Junqueras recorda que el temps de les candidatures s’ha acabat i malda per obrir una nova etapa en què les disputes internes deixin de capitalitzar titulars als mitjans de comunicació. D’ací ve la determinació d’acordar la constitució de corrents interns. Els veuen com una via per a delimitar les discussions portes endins, contràriament a això que ha passat fins ara, en què els draps s’han rentat fora de casa i s’han estès davant els electors.

L’articulació dels sectors crítics conviurà d’ara endavant amb els congressos territorials, amb què es renovaran les executives. Caldrà veure si els discrepants es posen d’acord per formar alguna candidatura alternativa a les afins amb la direcció. La federació de Barcelona és la joia de la corona. No solament per la visibilitat d’allò que hi pugui passar, per la particularitat de la capitalitat i l’alt nombre de militants que concentra, sinó perquè és on alguns veuen més possibilitats que hi pugui reeixir una alternativa.

Ho podria indicar la contestació que va tenir, amb una gran mobilització, la convocatòria de l’assemblea on s’havia de votar l’acord per a entrar al govern de Jaume Collboni, que després fou ajornat. També els resultats de l’esmena a la totalitat a la ponència estratègica que va defensar Alfred Bosch. No va prosperar, però els resultats (amb 41 vots en contra i 25 a favor) semblen assenyalar la possibilitat de cercar el suport de més veus discrepants. La dificultat dels crítics ve de la connexió directa entre la federació de Barcelona i el carrer de Calàbria. D’una banda, per la gestió de la cap de files a la ciutat i secretària general del partit, Elisenda Alamany. D’una altra, per l’entesa forjada aquests últims temps per Junqueras amb la portaveu d’Esquerra al parlament, l’ex-consellera Ester Capella, i Patrícia Gomà, una altra dirigent barcelonina, que en el congrés anterior es va batre a les urnes amb l’actual presidenta de la federació, Eva Baró, arrenglerada amb Junqueras.

Ja fa un bell grapat d’anys que ens coneixem. És una dona serena, acostumada a bregar amb pacients malcarats, esporuguits, mossegaires, de tot. No l’he vista mai alterada. Mai. Ni quan n’hi ha un que, per nervis, per caràcter, pel que sigui, es fot a cridar. Ni quan aquest un troba eco i comboi en els altres i és difícil sentir-se la veu, ordenar-se els pensaments entre tant de lladruc i de miol i d’udol i de gruny i de la varietat incomptable de sons de protesta o d’autoafirmació que poden deixar anar plegats gats i gossos de mides i pelatges diferents concentrats en una mateixa sala d’espera.

Puc dir que és la meva veterinària encara que, és clar, no em tracti a mi. Com que tinc dos quissos (tinc o em tenen, o deixem-ho en mútuament i cadascú a la seva manera), puc dir també que, si no és per l’un és per l’altra, ens hem de veure força regularment. Ara, a més a més, comencen a comptar anys acumulats al llom (que no són concrets perquè d’entrada a la protectora van fer un capmàs, diguem-ne, però que amb el temps que fa que ens tenim i tot plegat, podem dir que ell voreja i ella ultrapassa la dotzena) i les visites sovintegen més perquè amb l’edat ja se sap que qui no té un all té una ceba i etcètera.

En fi, que tot això ho explico perquè, la setmana passada, els ulls d’aquesta dona tranquil·la i aplomada es van humitejar. Que va ser un instant, només, i de seguida es va empassar saliva i va mirar cap a una altra banda i va fer així amb la mà i mig somriure i ja va tornar a tenir la planta de sempre i les coses a lloc, però que jo ho vaig veure. Una mena de cansament o desesperació. Una impotència.

Aquesta ràbia sorda quan ets davant d’un mur que s’ha de saltar. O d’esmicolar.

Perquè no fer-ho té conseqüències.

Però no pots.

És probable que quan sents que hi ha hagut o que hi haurà protestes dels veterinaris, si no ets veterinari, o si no “tens” veterinari i no t’ha explicat de què va la cosa, no t’hi acabis de fixar. És probable i fins a cert punt té lògica i cal entendre també que els humans solem funcionar així. Jo mateixa no en sabia res, d’aquesta… cosa que ha perpetrat el govern espanyol sota la forma de decret (és a dir, una norma que no ha de passar pel poder legislatiu, és a dir, que dicta l’executiu directament, sense debat), fins que no hi he topat. En diuen reial decret 666. Reial, perquè així diferencien dels altres els decrets que emanen del govern del seu regne espanyol, i 666, per casualitat consecutiva, però aquí la veterinària va fer un mig somriure sardònic recordant que és el número atribuït al dimoni, i que ni fet a posta, mira què et dic, ni fet a posta.

Es veu que la cosa emana d’un reglament europeu pensat per controlar la fabricació i l’ús de medicaments veterinaris amb la idea general de limitar la nociva pràctica de donar antibiòtics més o menys rutinàriament als animals de granja. Perquè els antibiòtics arriben als humans (ous, lactis, carn…) i perquè això fa que els bacteris s’hi acostumin, s’hi adaptin i s’hi tornin resistents. El problema rau, com sol passar, en la pràctica. És a dir, quan la proclama general s’ha de concretar en norma. O, més exactament, perquè el problema no afecta la resta de pobles i estats d’Europa, quan la norma l’adapta Espanya. Que no caldria que ho fessin, però que, pel que sigui, no se n’han pogut estar. Prescindint del criteri de la gent del ram. Prescindint de les conseqüències concretes i pràctiques de les idees que sobre el paper els deuen semblar tan brillants. I hi han afegit centralitzacions, restriccions. Com la pixarradeta que marca el seu pas per algun lloc. Que es noti. Per exemple, fer obligatori un cultiu previ abans de poder aplicar un antibiòtic específic. A tot arreu i sempre.

I així em vaig assabentar jo del cas del 666: la Brisca (sis quilos de nervis i de pèl rinxolat, un sol ull en funcionament, un grapat de dents que ja no hi són, divertida i saltimbanqui i llesta com una fura) es gratava massa l’orella, i la veterinària de seguida li va veure la infecció. Li va fer una citologia i va confirmar la cosa. Que ara ja és molt molesta. Que pot empitjorar. Que sé com fer-ho però no la puc tractar. Perquè no m’ho deixen fer.

Va haver de prendre-li una altra mostra. Per enviar-la a un laboratori extern. Si tu hi estàs d’acord, em va dir. Perquè és car. Molt. I s’ha de pagar a banda. Però sense el cultiu no hi ha tractament. I, amb cultiu, tampoc no decidirà ella, la veterinària, la professional que coneix la Brisca de cap a peus, sinó que, des de la distància, aquest “laboratori” centralitzat qui sap on establirà el fàrmac i la dosi i el tot. I no ho farà fins passada una setmana, com a mínim.

Mentrestant, res.

Mentrestant, la Brisca passa els dies amb la infecció d’orella, amb dolor i sense tractament, jo he pagat una morterada a un laboratori i la veterinària serra les dents. Perquè se sent maltractada professionalment (i ofegada per la burocràcia inacabable que ha d’omplir cada vegada, i amenaçada per les multes astronòmiques si hi detecten cap error), perquè sap que molta gent no podrà pagar aquestes quantitats afegides per aconseguir la medicació per als animals que s’estimen i que els acompanyen en la vida, i perquè resulta que li importen els animals que intenta curar i que pateix amb ells.

Perquè és tan pervers, tot plegat, tan perversament inútil…

Fa set anys que els autobusos nocturns que transiten els carrers de la Zona Franca van començar a oferir la possibilitat de demanar una aturada entre parades. Amb el temps, aquesta opció s’ha ofert en més trajectes, especialment en les zones amb més poca densitat de població i ara, a partir del mes d’abril, els usuaris ja podran sol·licitar baixar del bus a totes les línies del NitBus que queden fora de l’àmbit de les rondes. Aquesta mesura està pensada especialment per a les dones i els menors, amb l’objectiu d’oferir-los més seguretat i perquè, d’aquesta manera, poden reduir el temps que caminen soles pels carrers. És a dir, poder reduir els minuts d’estar exposades a ser assetjades, atracades, violades. Sí, tristament, malgrat que som a l’any 2025, continuem havent de prevenir per no haver de curar. I no ens tornem previsores per paranoia, sinó perquè la por continua calant-nos els ossos. I no tenim por perquè siguem unes fleumes, tenim por perquè ens ataquen.

Una enquesta de l’AMB assenyala que dones i criatures se senten insegures en els seus desplaçaments nocturns. No hem deixat de somiar el desig que Maria Mercè Marçal apuntava en aquell vers, “Juntes farem nostra la nit”, però malgrat que ens sentim fortes, i reclamem el nostre dret de ser lliures, també en la nocturnitat, és evident que mentre l’assetjadora impunitat masculina campi arreu, no n’hi haurà prou amb la nostra valentia. I si no, reviseu els capítols del nostrat true crime, el Crims, que no deixa de ser una hemeroteca de les moltíssimes dones que han estat violades i assassinades, de dia, però també de nit, tornant de la feina a casa, d’una festa a casa, o simplement, fent vida tranquil·la pels seus barris.

Aquest tema de les aturades als busos m’ha fet pensar en un vídeo amb què em vaig topar fa uns dies on es preguntava als homes com se sentirien o què farien de diferent si un dia sortissin al carrer i no hi hagués dones. La mateixa pregunta la feien a les dones: què canviaria si no hi hagués homes pel carrer? Les respostes del sector masculí, si ens atenim al denominador comú, deixaven clar que: o bé tant els faria i res canviaria, o bé trobarien la vida una mica més ensopida. Significatives respostes. Què va dir majoritàriament el sector femení? Que sense homes pel carrer se sentirien més lliures, que no tindrien tanta por i que es vestirien com realment els vingués de gust; és a dir, que cobririen menys el seu cos amb peces que ara consideren que s’han de posar per evitar que, per exemple, si van amb minifaldilla, algun mascle ho consideri una provocació.

Parlant amb amigues i conegudes, al llarg dels darrers anys, i escoltant les seves tristes narracions d’assetjaments, he conclòs que si no m’han violat mai és perquè l’atzar no ho ha volgut, perquè he tingut sort. Només qui ha sentit el cor accelerant-se-li de nit, en un carrer solitari, quan un home se li acostava perillosament, sap quina mena de condemna suposa viure amb por. La llista de prevencions que les dones hem hagut d’interioritzar és llarga, densa, trista, lamentable: aprendre a accelerar el pas, triar sempre els carrers més transitats, amb més llum, fer veure que parles per telèfon per no sentir-te tan sola i per creure’t una mica més protegida, comprar-se una moto per anar de porta a porta, i dibuixar mentalment la defensa d’un possible atac. Mirar vídeos d’autodefensa o apuntar-nos a cursets. Portar gas pebre a sobre, o enfonsar les mans dins la bossa de mà agafant les claus entre els dits per fer-ne una arma blanca, enviar missatges a les amigues amb el número de placa del taxi que ens torna cap a casa, demanar a una altra dona o algun desconegut que generi confiança que faci un tram de recorregut amb tu, o avisar que, finalment, has arribat a lloc sense haver de lamentar cap atac.

Se suposa que això de poder aturar el bus entre parades hauria de ser una bona notícia, però què voleu que us digui, a mi em deixa un regust amarg, perquè el focus continua col·locat de manera equivocada, a sobre de les dones, en la prevenció. Ja entenc que encara ens cal prendre qualsevol mesura per a evitar que… Però, personalment, a banda d’oferir aquest servei, a banda de poder sol·licitar al conductor d’un bus que faci una parada a mig recorregut per haver de passar menys por, jo faria una bona encartellada a tots els busos, a totes les parades, a totes les parets on digués: “No violis, desgraciat.” Que tampoc serviria gaire de res, però, com a mínim, sentiríem que el pes de tot plegat no recau, una vegada més, en nosaltres.

Netflix va estrenar la setmana passada Adolescence, una producció britànica de quatre episodis que ha captivat l’audiència, per la història impactant i, especialment, per la seva tècnica narrativa revolucionària: cada episodi és filmat en un únic pla seqüència.

El pla seqüència és una tècnica cinematogràfica on es filma una escena sencera –o, en aquest cas, un episodi complet d’una hora– sense talls de càmera, en rigorós directe. A diferència del muntatge tradicional, que combina diferents preses i pot triar entre escenes repetides, el pla seqüència manté la càmera en moviment constant, seguint l’acció i els personatges sense interrupcions visibles. Aquesta tècnica aporta realisme, immediatesa i intensitat dramàtica, cosa que submergeix l’espectador completament en l’acció.

A Adolescence, la càmera passa d’un operador a un altre com en una cursa de relleus, es connecta a drons, i travessa edificis i vehicles sense un sol tall, de manera que s’aconsegueix una experiència cinematogràfica hipnòtica.

La sèrie, creada per Stephen Graham i Jack Thorne, narra les conseqüències emocionals d’un apunyalament adolescent, però amb un gir narratiu important: en compte de centrar-se en la víctima, posa el focus en Jamie Miller, interpretat brillantment pel jove Owen Cooper, l’adolescent acusat del crim. La història explora l’impacte d’aquest succés en tots els cercles que envolten el protagonista: la policia, amb Ashley Walters en un paper destacat, els professionals que intervenen en el cas, la família, els amics i l’entorn escolar. Aquest enfocament suscita preguntes profundes sobre la responsabilitat de la violència juvenil a la societat actual.

La sèrie s’inspira en l’epidèmia de crims amb armes blanques del Regne Unit, l’augment de la cultura incel i la brutalitat de l’assetjament en línia. Aquestes forces malignes es combinen per crear el pitjor malson de qualsevol pare.

L’estil de filmació contínua de la sèrie no ofereix cap alleujament, i la història en si no proporciona sortides fàcils –es nega a donar una explicació simple de per què un noi intel·ligent d’una família “ordinària” i afectuosa manllevaria un ganivet d’un amic i, en una tarda tranquil·la de diumenge, apunyalaria mortalment un altre nen.

Mentre que els motius d’en Jamie continuen essent foscos, la sèrie deixa clara una cosa: els adolescents d’avui habiten un món en línia que els adults, per molt bones intencions que tinguin, són incapaços d’entendre si no escolten.

Aquesta no és la primera vegada que el director Philip Barantini utilitza aquesta tècnica. Ja l’havia emprat amb gran èxit a Boiling Point, primer, com a curtmetratge i, després, com a llargmetratge, ambdós protagonitzats també per Stephen Graham.

La tècnica del pla seqüència té una llarga tradició al cinema. Alguns precedents destacats inclouen La soga, d’Alfred Hitchcock, considerada pionera en l’ús d’aquesta tècnica, amb preses de minuts de durada; Toc de campana, d’Orson Welles, amb el seu famós pla seqüència inicial de tres minuts; El arca rusa, d’Alexander Sokurov, primer film de llargmetratge enregistrat íntegrament en un sol pla seqüència digital de 96 minuts; 1917, de Sam Mendes, que simula un únic pla seqüència durant tot el film; i Birdman, d’Alejandro González Iñárritu, que també utilitza aquesta tècnica per crear la il·lusió d’un sol pla continu.

La filmació d’episodis sencers en pla seqüència requereix una planificació molt meticulosa. Segons que ha explicat Barantini a The Washington Post, cada detall ha de ser calculat prèviament: des del nombre d’escales d’una comissaria, construïda específicament per a la sèrie, fins a les distàncies entre localitzacions. Els actors han comparat l’experiència amb una “dansa coreografiada” o amb un partit de futbol on “tothom coneix la seva posició”.

Erin Doherty, coneguda pel seu paper a The Crown, i que interpreta la psicòloga clínica d’en Jamie, descriu el procés com a “gloriós” i afirma que aquesta tècnica genera una relació simbiòtica amb l’equip de càmera. L’eliminació de la “xarxa de seguretat” que proporcionen els talls entre preses genera, segons el repartiment, moments d’actuació més autèntics i emocionants. Stephen Graham ho descriu tot com “una manera zen d’actuar” que combina l’espontaneïtat del teatre amb el naturalisme televisiu.

En resum, Adolescence demostra que la innovació tècnica, quan es posa al servei d’una història poderosa, pot elevar la narrativa televisiva a uns nous nivells d’intensitat i immersió per als espectadors.

 

Lluís Llach acaba de publicar la seva cinquena novel·la, El llibre daurat (Univers), que és una continuació de l’univers narratiu d’Escac al destí. Centrada en el segle XIII, un moment de canvi de cicle, l’autor ens passeja pel món de les remeieres i fetilleres, de les cures d’arrel popular i natural, dels comtats catalans, del poder de reis i papes i de la relació d’aquests poders i les guerres que van originar. Hi veiem l’estament acadèmic, dominat pels homes, que volia anorrear el saber popular dels remeis que transmetien, per tradició oral, sobretot les dones; tot per imposar el de la medicina, de la ciència més alta. Però l’objectiu, més que imposar la medicina, era enviar les dones a l’ostracisme de la història. Llach ens explica que la part fosca d’aquell moment de la història té paral·lelismes amb la pujada del feixisme, i que això també té relació amb la llibertat que han assolit les dones, que no es tolera. Hi trobem moltes altres històries secundàries, com ara la importància de la cultura musulmana enfront de la catòlica, quant als coneixements de tota mena i a un estil de vida cívic, cultural i científic que va ser exterminat.

Durant la lectura ens preguntàvem una vegada i una altra per què Lluís Llach havia escrit ara una història ambientada a l’edat mitjana. Perquè res no és casual. I això ens feia pensar que, en una època de reconstrucció nacional, el president de l’Assemblea Nacional Catalana potser havia volgut prendre de referent l’edat mitjana, el moment en què comença el país, comencen els Països Catalans. Li demanem què hi ha d’això, si es pot llegir en aquesta línia, la novel·la, per què ha escrit una obra com El llibre daurat i si cal tornar a mirar-nos l’edat mitjana. Així comença una entrevista amb un Llach afable i excitat per l’obra que ha escrit, una entrevista un pèl caòtica, de poques preguntes i llargues respostes i d’algunes reflexions que ens remeten a aspectes crucials de la nostra contemporaneïtat.

—T’he de dir que és un llibre d’orígens molt accidentats. Perquè quan havia escrit tres novel·les [Memòries d’uns ulls pintats (2011), Les dones de la Principal (2014), El noi del Maravillas (2017)] a més d’Estimat Miquel (2013), sentia que em trobava en una zona de confort. Mira, jo vaig néixer el 1948. Per tant, l’ambientació i les històries bevien dels meus referents familiars i de la meva vida. És a dir, encara que tu no hagis viscut a final del segle XIX, t’han explicat coses que d’alguna manera saps, trepitges, etc. Això, per una banda. Per una altra, jo no sé per què faig les coses, sincerament. Tinc una mena de neguit interior, per dir-ho d’alguna manera gens sofisticada, que em fa pujar a trens inesperats. Mai no havia pensat que escriuria i de cop i volta em trobo escrivint i m’entusiasma i m’ho passo molt bé. Això no vol dir que ho faci bé, però m’ho passo pipa. I aleshores em passa una mica com quan era cantant, que necessitava canviar de paisatge per aprendre, per trobar. I escrivint vaig dir-me que volia sortir de la zona de confort, del que ja sabia, i situar-me en una altra època. I així va néixer Escac al destí.

—És a dir, que no us movia un interès per l’edat mitjana, pels paral·lelismes polítics, sinó per endinsar-vos en una època que no coneixíeu.
—Per això et dic que les motivacions són més primàries al principi. Després resulta que a mesura que escrius va sortint tot això altre. I aleshores dic: com em puc posar en una situació incòmoda? I la situació incòmoda era situar-me a l’edat mitjana. També vaig tenir temptacions d’anar a l’època romana, però no, vaig decidir l’edat mitjana. I em vaig documentar una mica, em vaig inventar una època, un país, etc., i vaig començar a aprofundir en aquest coneixement. T’he de dir que l’aprenentatge d’Escac al destí m’ha condicionat molt.

—A què us referiu?
—“Condicionat molt” vol dir que fins i tot coses que jo tenia assumides després de molts anys de reflexió, les vaig posar en qüestió. I descobreixes coses.

—Què vau descobrir, per exemple?
—Les relacions d’espais de poder. La relació entre l’espasa i la creu. I el triumvirat espasa-creu-poder. Quan hi aprofundeixes, veus les eines que cada poder fa servir per guanyar espai. L’Església, per exemple, passa de la confessió pública a la confessió privada, al confessionari, perquè això li permet tenir una informació a canvi del secret. O tot el que passa quan s’acaba l’imperi romà i tot es troba en una mena de desfeta del qual no ens en sortiríem fins molts segles després. I els detalls, per exemple, entendre com funcionava la justícia.

—I aleshores?
—Un cop acabada Escac al destí pensava escriure una novel·la en clau futurista o escriure una novel·la d’amor, perquè ja feia tres anys que estava entaforat a l’edat mitjana i em venia de gust canviar. Però al final d’Escac al destí, després de les investigacions que vaig haver de fer sobre l’Església, em vaig trobar amb una afirmació que em va destarotar, que no m’imaginava, i que és la que em va portar a escriure aquest llibre: la Inquisició no va matar mai les dones per bruixes, mai. A la Corona d’Aragó, mai. Només en una època molt curta, a causa d’un delegat de la Inquisició de Valladolid, que es deia Sarmiento, i que va donar ordre de matar dones. Però, documentant-me, vaig descobrir que era a la inversa, que les dones condemnades per bruixeria acudien a l’Església perquè les salvés. I normalment la Santa Inquisició treballava per salvar les dones acusades de bruixeria. I això em va destarotar molt, molt.

—És al revés de com ens ho han venut.
—I per què ens ho han venut així? A quin poder interessava culpar l’Església? Vaig començar a fer-me preguntes. I també em vaig preguntar si les creences populars eren espontànies o hi havia una xarxa semàntica que les ajudava.

—Què voleu dir “una xarxa semàntica”?
—Una xarxa de coneixement, de raons pseudo-científiques. I vaig començar la novel·la i a treballar, treballar, treballar. El procés va durar dos anys i mig i n’ha sortit aquesta novel·la. Per això dic que en aquest cas és més la curiositat, la xafarderia i pujar a trens inesperats que no pas un procés planificat. La meva vida ha estat sempre així. Jo no volia ser cantant. Ja sé que costa d’entendre.

—I què volíeu ser?
—No ho sabia. Jo era un noi sense vocació. Jo no sabia què volia ser. I, tornant a la novel·la, doncs em situo al segle XIII i m’invento un país i m’invento una geografia, que té connexió amb Escac al destí. Però tot es troba documentat. No hi ha cap referència històrica que no sigui documentada. Són personatges de ficció que viuen en un context històric que és el que ens han explicat.

—Hi ha molta documentació i coneixement dins la novel·la, certament. Tinc entès que us vau fer ajudar per un historiador.
—Això va ser després. Quan vaig tenir la novel·la acabada, la persona que m’ajuda, que és especialista en història occitana, va revisar l’original. Jo em vaig passar dos anys i escaig cercant dades. I diria que no hi ha res que sigui mentida. La corona catalana és al centre de la novel·la i les referències són catalanes. Jo faig una novel·la catalana. I totes les referències passen any per any i a vegades mes per mes. Em permeto molt poca manipulació. Però també t’he de dir que a mi m’agrada explicar coses. De manera que, després de la feina d’absorció de dades i dates, sóc incapaç d’escriure sense trobar un personatge que m’exciti. Creativament, necessito construir els personatges.

—I quins són els vostres personatges preferits d’El llibre daurat?
—Hi ha dues dones que m’agraden molt. Una és l’Úrsula, que és la majordoma del bisbe. És fantàstica la manera que té de manipular el bisbe i com, segons les conveniències polítiques i culturals del país, li dona potes de porc, potes de xai o potes de vedella, per dinar. Ho trobo meravellós. És que a mi sempre m’ha enamorat la gent gran i normalment les dones grans. Jo sempre he tingut dones grans que han estat les meves protectores, les meves confessores… Sempre he tingut una senyora gran per a ajudar-me. Aquests personatges femenins que han viscut molt i que han hagut de passar pel racisme dels homes i per un racisme de tota mena i que es munten la seva vida com poden… Un altre personatge que m’agrada molt és la Sansa, una remeiera que inicia en els coneixements en Genís [un dels personatges principals del relat].

—Els vostres personatges preferits són secundaris…
—Aquests personatges femenins m’encanten i també m’agrada i em sorprèn la quantitat de casualitats inesperades que fan quadrar tota la trama. Que quan trobes les casualitats, dius: “No pot ser.”

—La novel·la parla de la dificultat històrica de vincular la saviesa popular, els remeis populars, amb la ciència mèdica.
—Hi ha en Genís, que és el personatge central, perquè és l’expressió d’aquesta voluntat de vincular tots dos coneixements. Aquest comerciant, era un remeier vocacional, cosa estranya, perquè normalment la remeieria es basava en la transmissió oral dels coneixements, que es feia per via familiar i per l’experiència de vida. De manera que els remeiers i remeieres sabien curar, però no sabien per què. I en Genís això no ho suporta. Ell, viatjant per raons comercials a Granada, coneix més coses, perquè allà la ciència mèdica musulmana va un segle més endavant que la cristiana. Al segle XIII-XIV, l’Església i el rei s’adonen que a les universitats es dirimeix el poder, que és el poder de la informació i del futur, i aleshores decideixen controlar-lo fundant l’Studium Generale de Lleida.

—I en aquest context, les remeieres cauen en desgràcia.
—Les remeieres eren les úniques dones que no depenien econòmicament ni de la societat, ni del marit, ni del masclisme, ni del matrimoni, ni de res. I això era insuportable. De cop i volta, les universitats prohibeixen l’entrada de les dones. Cal pensar que la remeiera és la principal enemiga del metge, perquè li lleva la feina, i això dura segles. Les volen eliminar. Però l’Església diu que no, perquè si no hi ha remeieres, de metges n’hi ha molt poquets i només els poden pagar els rics. I això serà un desastre. Jo crec que aquest és el veritable motiu de la defensa que fa l’Església de les remeieres. Hi ha tot un entramat d’interessos.

—I dieu que és el moment en què es prohibeix a les dones estudiar a la universitat?
—Les dones no poden estudiar a les universitats i això dura molts segles. A Barcelona no torna a entrar cap dona a fer els estudis de medicina fins el segle XIX. I a Trotula de Ruggiero, la primera dona que fa un tractat d’obstetrícia d’Europa –que al segle XI i part del XII s’estudia a totes les universitats–, al segle XIII i primers del XIV ja li han canviat el nom per Trotulo i li han pintat bigoti. O sigui que la persecució de la dona (intel·lectualitzat o no, això ja no ho sé), dura molt.

—Aleshores, per a la dona el segle XIII és un final de cicle i el començament de la persecució i l’ostracisme.
—Jo ho veig claríssim: el primer acte de racisme no és pel color de pell sinó pel sexe. Arribes a la conclusió que no és un problema de masclisme, és un problema de racisme pur. I en aquest racisme pur hi intervé la moral: la maledicció de tot el que viu l’ésser humà en aquest món es deu a la malifeta d’una dona.

—Precisament, es pot fer un paral·lelisme entre aquest fet contra les dones a partir del segle XIII i la pujada del feixisme actual, que és racista i també ens vol relegar a l’ostracisme.
—Les darreres dades aparegudes diuen que un percentatge altíssim de nois són parafeixistes o pro-fatxes i les noies no. Són les remeieres d’avui, que són dones lliures. És que jo també crec que avui som en un final de cicle, com a l’edat mitjana. Amb tot, al segle XIII també comença la renaixença que després es desenvoluparà. És quan la societat es comença a organitzar, quan comença a haver-hi lleis ben fetes, quan comença a haver-hi tractats… Però aquest progrés sempre té una víctima, que és la dona. Ara, jo no faig un assaig sobre això, faig una novel·la d’una nissaga de quatre generacions.

—Però no creieu que la gran revolució que vivim és la revolució de les dones?
—En el llibre qui fa la revolució són les dones, no pas els homes. Ara, no us animeu, perquè vénen temps molt difícils per a això que dius.

—En teniu un raonament fet?
—Em sembla que som en un final de cicle, no tan sols econòmic, on… M’ho deixes explicar d’una altra manera, una mica llarga, però que és conseqüència de tots els llibres que he escrit?

—Endavant.
—A mi em diuen que sóc un amoral, i tenen raó. I d’una manera absolutament voluntària. Per què? Crec que les morals han estat normalment eines de coacció davant de la ignorància, utilitzades sempre com a eines de coacció pels poderosos. Aleshores, les morals de la religió agafen el paper d’allò que es podria dir normes de conducta. I és la moral religiosa la que imposa la norma de conducta. Quan, després de la Revolució Francesa, i deixant de banda Napoleó, arriben les primeres expressions democràtiques, col·lectivitzades, en països, etc., aquestes democràcies van creant una moral cívica, que dic jo. Una moral cívica que, amb els anys, jo diria que amb un segle sencer, malgrat els moviments pendulars, agafa molta força en els països democràtics. Tant que, per exemple, a l’Europa que jo he viscut, la moral cívica superava de molt la moral religiosa, a partir dels anys cinquanta i seixanta del segle XX. Això va fer que la moral religiosa, a través del concili Vaticà II i de Joan XXIII, intentés adaptar-se a la moral cívica, perquè la seva moral queda tan endarrerida que ja no pot perviure en la convivència diària. Això va guanyant espai i provoca una mena de crisi moral en tota la gent que havia confiat sempre en les morals religioses per a les seves normes de conducta. De manera que quan el papa Joan Pau II, per posar un exemple, prohibeix els preservatius a l’Àfrica, jo dic que això és una immoralitat de primera ordre i ho mantinc. Aquest senyor era un immoral i jo diria que fins i tot un assassí. I això la gent ho pot dir, perquè hi ha una moral cívica.

—I què passa ara?
—Ara passa que per interessos econòmics, sobretot, i de poder de les grans oligarquies –però grans, grans–, aquesta moral cívica esdevé perillosa i un fre a les seves pretensions. I el que pretenen és destrossar aquesta moral cívica. És el que fan els Trump, el feixisme, el neoracisme, etc. La moral cívica, democràtica, havia construït un entramat de valors, que hem assumit dins el nostre ADN (no matar un animal, no pegar a una criatura, ajudar a morir una persona que es va morint…) i és aquest entramat de valors el que es vol destruir.

—Per què avui el món és terreny adobat altra vegada per al triomf del feixisme?
—Les oligarquies s’han adonat que aquesta moral també és perniciosa i a fi que es voti el que ells volen s’ha d’idiotitzar la gent. Idiotitza les persones i les persones votaran un idiota. Hi ha moltes altres coses, però jo crec que les grans oligarquies s’espanten a l’època de Thatcher. Perquè després de la Segona Guerra Mundial la socialdemocràcia contrapesa la dreta conservadora de sempre. Però això s’abandona quan el socialisme arriba al poder i els seus líders converteixen la socialdemocràcia en gestora del capitalisme més bèstia. I a partir d’aquí el paper de l’esquerra perd significança, la moral cívica comença a perdre força, el capitalisme ja no és només l’antiga escola de Chicago, sinó que és un capitalisme desbocat i sense control, necessiten la mundialització i aquestes oligarquies han treballat per tenir el que ja ha arribat. Som en un final de cicle. I esborronaran tant com puguin aquesta moral cívica que les democràcies naixents han anat articulant. I oblida’t dels drets humans, dels drets dels infants, dels drets de les dones, etc.

—Però vós us heu declarat amoral, no pas pertanyent a una moral cívica. Per què?
—Perquè la moral cívica també és plena de perversions que la mateixa classe política i la mateixa democràcia han anat creant en aquests anys. M’explico? Jo dic que sóc amoral perquè ja no crec en les morals sinó en la pròpia consciència. 

—En vista d’una situació tan negra com la que exposeu, hauríem de pensar que, per la llei del pèndol, de reacció contra aquest neofeixisme, es construiran noves majories amb valors cívics que li faran front.
—Sí, perquè si no els construïm i de pressa –però molt de pressa, eh?–, el pèndol es trencarà amb un desastre. Això va ser la Segona Guerra Mundial. La perversió de la democràcia que vivim ara no és res més que la repetició d’uns fets que ja hem viscut. Quan el sistema entra en aquesta falla on som ara o hi ha una reacció molt important abans de quatre o cinc anys, o les democràcies ben instaurades (i això posa-ho entre moltes cometes) jo no sé si els aguantaran, quatre anys. Però normalment, quan el sistema es troba en el moment que ens trobem ara, peta. Per poder renéixer, per poder recomençar, que vol dir reconstruir, negocis, cases…

—Petar per reconstruir el sistema capitalista?
—És clar, perquè és el sistema que provoca el desastre.

El 2015 l’entusiasme de tot un seguit d’escriptors, juntament amb la complicitat de l’Ajuntament de l’Espluga de Francolí, del poble i d’alguns cellers, varen servir perquè arrenqués el Vi Fa Sang, un festival de novel·la negra en català –el segon del país dedicat exclusivament al gènere criminal en la nostra llengua després del Tiana Negra– que es va fer durant cinc anys amb molt d’èxit. Unes eleccions i un canvi de consistori, la darrera gran riuada del Francolí, la pandèmia… tot va anar en contra del Vi Fa Sang. Ara ha renascut amb molta força gràcies a les peticions dels veïns de l’Espluga de Francolí i el festival ja treballa de ple per promocionar la novel·la negra en la nostra llengua i el vi de la Conca de Barberà. Aquest cap de setmana arriba el gruix d’una programació que ja ha començat i s’allarga unes quantes setmanes més. El comissari torna a ser Salvador Balcells (l’Espluga de Francolí, Conca de Barberà, 1946), escriptor, activista cultural incansable, director de la col·lecció Falciot Negre… amb la seva bonhomia habitual, mostatxo inconfusible i ulls vivaços. Parlem del festival i de la seva obra literària, ben centrada en una doble sèrie de novel·les de gènere: les ambientades en l’actualitat i les històriques, de la qual acaba de publicar la tercera, L’estafa del segle.

—El festival ha retornat, en bona part gràcies a la petició popular, a la gent del poble que reclamava que es tornés a fer. Com ha estat possible?
—Vam aconseguir que el Casal de l’Espluga, que és una entitat cultural i cívica molt important del poble, se’n fes càrrec i el tenim aquí una altra vegada. Sí, precisament va ser gent del poble, que deien que l’enyoraven, que es va posar al capdavant i va parlar amb la junta del Casal perquè ho assumís. Ho hauria pogut fer jo, però ja em considerava massa gran per a reprendre tot això. I, mira, ara hi estic ficat de cap a peus.

—En què us vau basar per fer la programació d’enguany? Com heu triat els temes, els ponents? Perquè no hi ha tan sols allò que es programa sinó allò que es deixa de programar. Quin criteri s’ha seguit per confegir aquest programa?
—El criteri principal va ser mirar de donar continuïtat a les cinc edicions que havíem fet entre el 2015 i el 2019. Seguir els mateixos esquemes. Aquest va ser el criteri inicial, bàsicament perquè havien estat unes edicions d’èxit i estàvem contents de com havien anat. Hem seguit la numeració, no hem començat de nou, sinó que fem el sisè festival. Això justificava de donar continuïtat als continguts. L’altre va ser buscar temes, alguns que havien quedat pendents d’edicions anteriors els hem pogut recuperar. Per exemple, una taula rodona que fa temps que volia fer sobre la novel·la negra o la novel·la criminal al País Valencià. És un tema interessant perquè al País Valencià han sorgit tot d’autors molt bons i allà hi ha hagut un boom, però no té la repercussió que es mereix a la resta dels Països Catalans.

—El festival no ha deixat mai de cercar temes d’actualitat…
—Efectivament. Per això divendres al vespre parlarem sobre la intel·ligència artificial relacionada amb el món del crim. Hi tindrem una jutgessa, un catedràtic de dret especialista en intel·ligència artificial aplicada a la justícia, dos policies destacats sobre aquest àmbit. L’altra activitat important de tots els festivals és la presentació de novetats.

—El plat estrella, suposo, és el judici popular que fareu a la riuada, no?
—El judici serà al teatre del Casal de l’Espluga, que té una bona capacitat de públic, i hi haurà acusació, defensa, presentació de testimonis, com si fos un judici dels que es fan aquí o dels que veiem a la televisió, tan diferents els uns dels altres, perquè els que acostumem a veure són judicis seguint el sistema americà.  Sigui com sigui, és important que al final el públic serà qui hi podrà dir l’última paraula. Mirarem d’omplir el teatre i qui farà de presentador, moderador i jutge serà Xavier Grasset, que a més de periodista és actor i penso que hi podrà fer un bon paper. Es tracta de jutjar no el riu Francolí sinó les riuades del riu Francolí.

—No han estat pas poques…
—En el curs de la història n’hi ha hagut moltes, algunes amb moltes víctimes. Cada cinquanta anys, si fa no fa, hi ha una riuada important que s’emporta propietats i s’emporta. Per això hi haurà uns acusadors que de fa temps preparen els seus al·legats, que acusaran les riuades de les destrosses, i hi haurà una defensa, dues persones, una de les quals serà la meteoròloga Mònica Usart. Els defensors defensaran que el riu no en té la culpa, sinó aquells que no prenen les precaucions necessàries perquè aquestes desgràcies no passin. Després de sentir els acusadors, els defensors i els testimonis que presentin uns i altres, abans de dictar sentència, el jutge escoltarà la veu del jurat, que serà tot el públic. És una activitat única i original del festival.

—També és únic i original el lligam del festival amb el vi, i especialment amb el vi trepat, que és el que es fa la Conca de Barberà. Què es venen més, llibres o ampolles de vi, durant el festival?
—Jo diria que es venen més llibres, normalment, però una característica del festival és combinar les activitats literàries amb els tastos de vins. El trepat és el més conegut perquè és un vi original de la Conca de Barberà, però també hi ha varietats de vins que podran tastar els espectadors. Enguany, tothom, en arribar, podrà comprar una copa i després podrà fer gratuïtament tots els tastos de vins que vulgui amb aquella copa.

—Cinc anys després de l’últim festival, com valoreu l’estat de la novel·la negra?
—Jo veig que està en un bon estat perquè van apareixent contínuament nous escriptors que s’aboquen a escriure sobre aquesta temàtica. I les editorials continuen publicant molts llibres. L’inconvenient continua essent el mateix que hi havia: que els tiratges són curtíssims. Hi ha molta producció, però tiratges molt curts, i això ens diferencia respecte dels anys 1980 i 1990, quan no hi havia tanta producció, però els tiratges eren molt més grans. Continua essent necessària la promoció de la novel·la criminal en català perquè hi ha aquest problema de la competició en inferioritat de condicions respecte de la que es fa en castellà, fins i tot a Catalunya o als Països Catalans.

—Fa cinc anys no éreu el director d’una col·lecció de novel·la negra i ara sí, dirigiu Falciot Negre, a Voliana. Com a lector, què cerqueu per a la vostra col·lecció? Com feu de director?
—És una col·lecció modesta, perquè només fem tres o quatre títols cada any i hi ha temps d’estudiar amb quins criteris triem. Bàsicament, mirem de trobar nous autors, nous elements, sense menystenir, de tant en tant, algun títol d’autor ja reconegut, de prestigi o de llarga experiència. El criteri és bastant estricte, perquè ha de passar dos filtres, el meu i el de l’editor. Tots dos llegim les novel·les aspirants exhaustivament, i fins i tot de vegades negociant possibles canvis que millorin la novel·la. La idea és difondre escriptors nous i bons d’aquest gènere. Alguns no s’hi haurien incorporat si no hagués estat per una col·lecció com aquesta.

—Ja fa uns quants anys, us vaig entrevistar i estàveu abocat de ple en la creació de les últimes obres protagonitzades per Emili Espinosa, el vostre personatge serial. D’un quant temps ençà, l’Espinosa ha fet aparicions esporàdiques, però us heu dedicat a fer novel·les negres amb un rerefons històric, una de les tendències actuals del gènere. Com sorgeix aquesta línia? L’Espinosa ha fet un adeu definitiu?
—L’Espinosa ha protagonitzat sis novel·les i a la sisena es va retirant i va agafant protagonisme una antiga ajudant seva, la Pilar Surroca, que és qui, si la sèrie té continuïtat, serà la protagonista absoluta a partir d’ara. L’Espinosa és un ex-guàrdia civil valencià que, ja una mica gran, va passar als Mossos d’Esquadra. Ha anat fent anys i finalment s’ha jubilat…

—Però vàreu fer el joc de fer una preqüela…
—Sí, no crec que n’hi hagi cap més. Va ser al llibre Quatre dies de març, quan l’Espinosa encara era guàrdia civil. És ambientada a principi de segle i resol un problema gran, el cas de la desaparició de la fallera major de València, una novel·la que va guanyar el premi de novel·la i falles que convoca cada any l’Ajuntament de Cullera. Però ara ja està jubilat i qui agafa el relleu és la sergent Surroca. Ara vaig enllestint una novel·la en què és la protagonista absoluta. Se suposa que sortirà l’any vinent i, per tant, la sèrie de l’Espinosa s’acaba aquí i gaudeix de la seva merescuda jubilació.

—I les històriques?
—És un cas molt curiós. Fa uns quants anys que visc a Alcover, un poble de l’Alt Camp, entre Reus, Valls i Tarragona, i volia fer una novel·la ambientada a Alcover. Buscant arguments i temes, vaig descobrir que el poble, que ara és molt tranquil, tenia una història molt agitada. Vaig pensar que la podia ambientar al segle XIX, tot i que les agitacions vénen de segles anteriors, perquè al XVII i al XVIII hi va haver molt de bandolerisme. Hauria pogut fer una novel·la ambientada a l’època dels bandolers, però no sé per què la vaig ambientar l’any 1869, després de la Revolució del 1868, una època molt convulsa a tot arreu. En molt poc temps hi va haver el final de la monarquia, una revolució, una guerra carlina, la proclamació d’una república i finalment, al cap de molt pocs anys, la restauració borbònica una altra vegada. És una època interessantíssima i poc novel·lada. Aquesta obra es titula Els crims del convent i feia referència al convent que hi ha als afores del poble, que llavors era hospital de pobres.

—I aquest és el començament de la nova sèrie…
—Sí, aquí sorgeixen dos personatges que els lectors varen trobar molt interessants i això em va motivar a donar-los continuïtat: en Pere Rossich, que a la primera novel·la era l’agutzil del poble, i la Coia Pibernat, filla d’un notari de Reus, una dona molt avançada al seu temps, quasi una feminista avant la lettre, que coneix en Pere i són els protagonistes absoluts de la segona novel·la de la sèrie, ambientada deu anys després, a Reus. En Pere s’ha fet policia, però la deixa en desacord amb tot el paper repressor que té a la restauració borbònica. I és quan crea una agència de detectius privats. Ara acaba de sortir la tercera novel·la de la sèrie, L’estafa del segle, en què en Pere i la Coia traslladen l’agència a Barcelona i es troben amb un cas que dóna títol a la novel·la, el cas d’una estafa colonial que va tenir un ressò importantíssim, un fet real que es va produir el 1880 amb milers d’afectats que van perdre molts diners i més d’un centenar de morts causats per l’estafador.

—La història que sempre es repeteix…
—Sí, sempre hi ha hagut històries d’aquestes. Aquest cas és molt curiós. Avui dia tenim molta sort perquè molta premsa històrica és digitalitzada i s’hi pot accedir fàcilment. Mirant la de l’època, em vaig trobar aquest cas de l’estafa, de la qual es va parlar molt, però en el curs de la història va passar completament desapercebuda. L’estafador era francès i a França es va publicar algun llibre sobre el tema, però aquí era una cosa completament desconeguda, quan Barcelona va tenir un desenvolupament important en aquesta història. Sobre la novel·la jo diria que és més històrica fins i tot que no pas negra o detectivesca, perquè, partint del cas, explica les circumstàncies en què es vivia a l’època, amb una classe obrera molt fotuda, amb la migració del camp cap a la ciutat, amb molta mà d’obra fàcilment explotable.

—Per tant, ara desenvolupeu aquestes dues línies: d’una banda, la part més contemporània i la més històrica…
—Sí, les vaig alternant. De fet, si tinc forces per a continuar, anirà així. Ara acaba de sortir una novel·la històrica ambientada al segle XIX, la següent no hi tindrà res a veure, perquè hi sortirà molta cosa d’informàtica i intel·ligència artificial, i probablement la següent tornarà a ser una d’històrica. La manera d’escriure de l’una i de l’altra és molt diferent. A les històriques hi faig sortir personatges reals i en aquesta última hi té un paper bastant destacat Valentí Almirall, que era el director del Diari Català, i necessito documentar-me molt prèviament sobre l’època. Sovint necessites més temps per a documentar-te que no pas per a escriure, sobretot si fas sortir personatges reals. Tot ha de ser versemblant i coherent, i has de conèixer la seva obra, com escrivia, com treballava. Amb les més actuals no cal tanta documentació prèvia, però en aquesta nova, com que hi surt molta tecnologia, he hagut de consultar molta documentació de revistes especialitzades. Suposo que quan es publiqui sobtarà bastant que una persona de vuitanta anys, que seran els que tindré quan surti el llibre, s’hagi atrevit a fer una novel·la on surti tanta tecnologia i que m’hagi atrevit fins i tot amb la intel·ligència artificial.

—Tornem un moment al Vi Fa Sang. És un festival exclusivament en català…
—Sí. Ho teníem clar des de la primera edició. És evident que el primer objectiu del festival era fer la nostra aportació a la potenciació i difusió de la literatura criminal, la negra i la policíaca, en català, que no té res a envejar a la que es fa en les altres llengües, però que, en canvi, ha de competir al mercat en inferioritat de condicions. Aquest era el primer objectiu i continua essent l’essència del festival. No hi tinc res en contra que es facin festivals als Països Catalans exclusivament en castellà o majoritàriament en castellà, però no és el nostre cas. I el nostre objectiu el compartim amb els pocs festivals que hi ha només en català: Tiana Negra, el més veterà, Taradell i Creixell.

—Quan vàreu començar, el 2015, ara fa deu anys, de festivals de novel·la negra no n’hi havia ni prop fer-hi tants com ara. Hem crescut massa? Encara en manquen? A França n’hi ha molts i no passa res… Com ho veieu?
—A mi em sembla molt bé. No crec que n’hi hagi massa, de festivals, i amb els objectius que tenim nosaltres són pocs, n’hi hauria d’haver més. A França n’hi ha molts i fins i tot n’hi ha dos o tres que comparteixen amb el de l’Espluga també el fet de combinar literatura i vi. Aquí n’hi hauria d’haver més, sobretot en català.

Hi ha ferides que no cicatritzen mai del tot; no pas per manca de temps, sinó perquè la impermeabilitat de la justícia les manté obertes. Roger Español ho sap bé. Ell porta inscrita en el rostre –en aquell ull dret perdut per sempre– la cartografia exacta de la violència espanyola, la que es desplega sense miraments quan el poder del règim se sent amenaçat. Però la seua cicatriu no és tan sols una cicatriu personal: també és la materialització física d’una ferida col·lectiva.

La bala de goma que va fer impacte en el seu rostre el primer d’octubre de 2017 no solament va mutilar un ciutadà; també va deixar al descobert la fragilitat de les garanties democràtiques, que tant s’invoquen en temps de calma.

La reacció judicial ha seguit el camí previsible: la fiscalia –a les ordres no de Mariano Rajoy sinó de Pedro Sánchez– ha provat d’arxivar la causa contra els quatre policies implicats, al·legant, amb aquella retòrica burocràtica que sempre sembla tenir a punt, que els perpetradors actuaven seguint ordres, que complien el seu deure, que les lesions ja haurien prescrit. El llenguatge administratiu de vegades sembla una autèntica rentadora moral. Però Español ahir va rebre una petita alegria després d’anys de mantenir-se ferm. Finalment, l’Audiència de Barcelona va decidir que aquells policies concrets no es podien acollir a l’amnistia precisament per la gravetat de les ferides que van causar.

No ens enganyem, tampoc: el fet que aquests policies siguen finalment encausats no pot amagar ni netejar l’escàndol majúscul que significa que tants altres policies igualment violents hagen restat impunes. La justícia selectiva és tan sols, en el fons, una forma sofisticada d’injustícia. Però sí que podem remarcar això que denuncia Español amb la seua actitud: que el seu cas no és un cas aïllat i excepcional, sinó l’expressió més cridanera d’una impunitat estructural que va molt més enllà dels quatre agents que van participar en la seua agressió.

Coherentment, ha estat per això que Roger ha rebutjat tothora l’amnistia –no l’ha volguda ni per a ell ni per als seus agressors– i amb una contundència que incomoda fins i tot els seus teòrics aliats polítics actuals. “L’amnistia és una merda”, ha proclamat, amb aquella cruesa verbal que es poden permetre els qui han pagat un preu tan alt per les seues conviccions.

Al mateix temps que alguns parlen descaradament de girar full, d’obrir nous capítols i d’avançar cap a la distensió, o que es reivindiquen com a arquitectes d’aquesta distensió, Español ens recorda –amb la simple presència del seu rostre mutilat– que no es pot construir cap futur digne sobre l’oblit. I alhora ens enfronta a tots amb una pregunta incòmoda: quina mena de societat és aquesta que no és capaç d’exigir responsabilitats als qui, actuant en nom de l’estat, causen danys tan irreparables als ciutadans? I quina legitimitat pot tenir un sistema que es protegeix a si mateix –el govern del PSOE protegint el govern del PP–, davant l’evidència més flagrant i tot?

La història recent del nostre país és plena de moments en què la raó d’estat s’ha imposat sobre els drets dels ciutadans. Però, per sort, també va plena de gent que, com Roger Español, s’ha negat a acceptar aquest estat de coses com si fos inevitable. I en aquest cas concret la tenacitat, la negativa a claudicar a les pressions o a acceptar solucions de compromís, constitueix un acte de resistència cívica que transcendeix el seu cas personal.

Perquè hem de ser conscients que, mentre gent com ell continue reclamant justícia, mentre continue recordant-nos amb la seua presència què va passar aquell dia, mantindrem viva la possibilitat d’un futur en què la veritat i la responsabilitat no siguen moneda de canvi. I crec que molts lectors avui estan d’acord amb mi si dic que això –en aquest temps de pragmatisme buit i d’oblit estratègic– ja és una victòria moral que ningú no podrà arrabassar mai a en Roger.

 

PS1. Lluís Llach acaba de publicar la novel·la El llibre daurat, situada al segle XIII, entre remeieres i fetilleres, metges, nobles i eclesiàstics, entre els sabers populars de les dones i la voluntat d’enviar-les a l’ostracisme de la història. Montserrat Serra l’ha entrevistat: “Em diuen que sóc un amoral, i tenen raó”.

PS2. Els resultats de les votacions del congrés d’ERC a Martorell han dibuixat un partit que sembla haver superat les divisions: les tres ponències aprovades van obtenir un suport del 90% dels participants. Ara cal demanar-se què passa amb els sectors crítics del partit i això ho fa Odei A.-Etxearte en aquest reportatge.

PS3. La sèrie britànica Adolescence es va estrenar avui fa una setmana a Netflix i causa una enorme expectació pel format, perquè és tota filmada en un sol pla seqüència. En aquest reportatge us expliquem i us ensenyem com Stephen Graham i Jack Thorne han estat capaços de crear un producte tan trencador.

PS4. Molta gent ja escolta VilaWeb, en compte de llegir-lo, gràcies a la funció automàtica de veu. Els subscriptors del diari, a més, poden crear llistes d’escolta per fer-se un diari parlat a la carta. Comproveu-ho.

Fa quinze dies, el primer tren que va circular pel nou túnel de Roda de Berà, després de cinc mesos d’obres, va arribar cinquanta minuts tard. Una metàfora desafortunada, sobretot, per a la consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, que hi viatjava. La crisi de Rodalia és el primer gran desafiament d’un govern que vol calma. L’oposició, que fa sis mesos que travessa un desert àrid de polèmiques, ho ha ensumat, i avui ha avisat la consellera que el govern “se la juga” amb la crisi ferroviària. Paneque ja va avisar fa uns dies que els maldecaps s’allargarien, pel cap baix, dos anys, perquè hi ha gairebé dues-centes obres en marxa en tot el sistema. Avui hi ha aprofundit: diu que el procés “no serà fàcil ni ràpid” i que encara hi haurà d’haver més intervencions aquests anys vinents arran de la desinversió acumulada i “d’un creixement demogràfic no planificat que ens estressa el sistema”.

Paneque, que ha comparegut a petició pròpia en la comissió de Territori del parlament, s’ha enorgullit de les inversions, però ha admès que la xarxa és fràgil i que això fa créixer les incidències. La consellera s’ha afanyat a reconèixer que el malestar és justificat perquè el funcionament de Rodalia “no era bo ni és bo en aquests moments”, però el govern també és conscient que no hi haurà solucions immediates per a reduir aquest malestar i, d’entrada, confia que se’n podrà salvar amb dos pedaços a curt termini. El primer, que el 2027, abans de les eleccions, ja s’hagin acabat prou obres perquè hi hagi alguna millora palpable. El segon, que seran capaços de perfeccionar els sistemes d’informació minut a minut perquè els usuaris sàpiguen si el tren fa tard o si hi ha cap altre problema. Això últim és “una obsessió” de la consellera, especialment perquè detecta que “la paciència dels usuaris es troba sota mínims” i vol evitar que el núvol d’indignació sobrevoli damunt del segon govern més feble d’ençà del 1980.

Bona part de l’oposició, és clar, navega en la direcció contrària. L’intercanvi més dur ha estat amb el diputat Salvador Vergés, de Junts per Catalunya, que n’ha demanat la dimissió. Amb un to dur que ha molestat Paneque, Vergés li ha retret que culpés fa uns dies els consellers de Junts, el PDECat i CiU d’una “no gestió” que ha agreujat el problema. S’hi ha tornat tot acusant els tripartits –“als quals ara vostè dóna tant les gràcies i que són responsables dels fracassos”, ha dit. Hi ha insistit unes quantes vegades, amb aromes del 2006, perquè també ha criticat que torni a ser secretari de Mobilitat Manel Nadal, a qui fa “protagonista del fracàs del traspasset del 2010”. Mentre Vergés parlava, seients més enllà, l’ex-consellera republicana Ester Capella es girava, de braços plegats, amb un somriure irònic, i es mirava el representant dels Comuns, David Cid, i el secretari de Territori, Jordi Terrades. A la fila del davant, la diputada socialista, Eva Candela, feia que no amb el cap. El govern del president Salvador Illa s’excusa tot adduint que acaba d’arribar, però Junts li atribueix per extensió les promeses trencades dels governs de José Luis Rodríguez Zapatero i de Pedro Sánchez. “No fan enfadar l’amo de Madrid, sinó que vostès són l’amo de Madrid”, ha dit.

El to ha estat diferent, però Esquerra Republicana i els Comuns també han mirat de fer pressió. Paneque ha repetit unes quantes vegades que agraïa la cooperació de tots dos socis i ha mantingut la línia de tot el govern, que es considera deutor i continuador de la feina de l’anterior. “El govern de Pere Aragonès va ser molt conscient que s’havia de córrer i va iniciar algunes inversions. Una aposta de país que algun dia serà recordada com cal”, ha dit. Capella també ha tingut una colla de paraules amables per a la consellera, però l’ha advertida que l’amistat política no durarà tota la legislatura si no hi ha un canvi en “la posició de submissió davant l’estat” que professa el PSC. “Vostè hauria de fiscalitzar la deixadesa de funcions de RENFE i d’ADIF, que aquests últims anys han fet deixadesa de funcions. Li demano que no faci de para-xocs de la incompetència de RENFE i d’ADIF”, ha dit. Si no, la faran responsable a ella. Paneque ha evitat crítiques a les operadores espanyoles i ha engaltat “el risc que ho posin tot dins del mateix paquet”.

Els Comuns han obert encara més la mà a Paneque, però amb la intervenció acompanyada de la mateixa mena de profecia: Paneque haurà de vigilar. “El govern del president Illa se la juga amb habitatge i amb Rodalies. Els dos principals problemes que té la gent són que no sap si podrà pagar la hipoteca o el lloguer i que no sap si podrà agafar el tren per anar a estudiar o a treballar”, ha dit Cid. Així, doncs, mentre la majoria de membres del govern passen discretament –poques entrevistes, poques intervencions–, Paneque ha d’entomar tres de les responsabilitats més delicades del moment, afegint-hi les qüestions vinculades al canvi climàtic. “Tinguin per ben segur que sento aquestes responsabilitats”, ha respost ella. De moment, aguanta, sense desafinar la veu i mirant d’esquivar, amb les seves paraules, “les estridències i els tripijocs polítics”, però per l’esquerda de Rodalia comencen a treure el cap els primers freds.

Els representants del govern, Capella i Cid sí que han remat conjuntament per a defensar el traspàs de Rodalia a la Generalitat, que s’ha aigualit després de l’acord amb els sindicats perquè desconvoquessin les vagues previstes. Paneque ha assegurat que el traspàs es farà i ha dibuixat com una gesta històrica que la governança del sistema ferroviari es faci de Catalunya estant, amb una empresa que hi tindrà la seu i que governarà un president nomenat per la Generalitat. Capella i Cid han negat que els darrers canvis –la nova empresa serà una filial del Grup RENFE, que hi tindrà la majoria d’accions, i ADIF delegarà les infrastructures amb una encomanda de gestió, però no les traspassarà– alterin la substància del traspàs. Els crítics, ha dit la diputada republicana, “hauran de rectificar les seves posicions”.

Paneque ha estat força més contundent i un punt més agosarada en les rèpliques a la resta de grups. Respecte del PP i Vox ha mostrat una certa indiferència, però ha acusat el diputat de la CUP, Dani Cornellà, d’haver tingut un estil que aplica “la mateixa recepta que Junts i que Aliança Catalana”. A la diputada d’aquest segon grup, Rosa Maria Soberana, que n’havia demanat també la dimissió, li ha dit que la veia instal·lada “en la dimensió ‘tiktokera’ de la política”. Cornellà li havia recordat que, d’ençà del 2010, el PSOE ha governat dotze anys a l’estat espanyol, un període ple d’incompliments, i havia qualificat Paneque d’impassible amb els disbarats més recents causats per ADIF al Penedès i al Baix Camp. Com Cid, Cornellà també ha responsabilitzat el món convergent d’haver-se afegit a la febre de la gran velocitat, instigada pels socialistes i els populars espanyols, que situa en la gènesi de les deficiències actuals. La consellera ha mostrat un gràfic per a reivindicar que, d’ençà que mana Sánchez, la proporció de les inversions en Rodalia han començat a superar les del TGV.

Noves incidències a la xarxa ferroviària. La línia d’alta velocitat entre Barcelona i Madrid presenta retards de més d’una hora causats per dues avaries. Això causa que hi hagi trams on els trens només circulen per via única. Ara mateix, hi ha uns tretze trens afectats.

Trens anul·lats i retards a Rodalia per la vaga que mantenen sindicats minoritaris

La primera avaria ha estat mancada per una manca de subministrament elèctric entre Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat) i el Prat de Llobregat, mentre que la segona és una pèrdua de tensió elèctrica a Sant Boi de Llobregat.

A hores d’ara, operaris d’Adif treballen per a solucionar les avaries. Per la seva banda, Renfe ha apuntat que la incidència afecta tots els operadors de TGV, no només els AVE.

A l’estació de Sants s’ha tancat la zona d’embarcament per evitar aglomeracions.

D’altra banda, la línia R2 Sud de Rodalies també presenta demores de vint minuts de mitjana a causa d’una incidència a les instal·lacions entre les estacions Garraf i Sitges.

[VÍDEO] La indignació viral d’un passatger de Rodalia en plena emissió de TV3

Ha arribat el dia gran i darrer de les Falles de Sant Josep del 2025. València ha viscut la nit de la cremà de les Falles, que fa que els monuments plantats a les ciutats i en poblacions de tot el País Valencià acabin fets cendra. S’ha organitzat de manera ordenada i d’acord amb la disponibilitat dels bombers per a controlar el foc de les falles més grans. El dispositiu l’han format 350 persones i 170 vehicles, que s’encarreguen de controlar més de 400 monuments de 60 localitats.

La visita clandestina de Carlos Mazón a la ‘cremà’ de la falla municipal

Les falles han començat a cremar a les deu del vespre. Una multitud feia hores que esperava la ‘cremà’ de la falla guanyadora d’enguany, de Convent Jerusalem – Matemàtic Marzal. La cremà era especialment complicada perquè ha plogut i, al mateix temps, es tractava del monument més gros que s’ha cremat en aquesta plaça.

Cinc ferits, dos d’ells greus, arran d’una explosió pirotècnica a la falla infantil de Sapadors

Vegeu ací la ‘cremà’ de la falla guanyadora del 2025:

Les falles infantils, les primeres de cremar

En primer lloc, ha estat el torn de la cremà de les falles infantils, que han començat a les vuit del vespre. La falla infantil guanyadora, que és la de Convent Jerusalem – Matemàtic Marzal, ha estat cremada a les 20.30. I a les 21.00 ha estat el torn de la falla infantil municipal, a la plaça de l’Ajuntament, que enguany és el monument de José Gallego, Anem de cap.

Vegeu ací la crema de la falla infantil guanyadora:

Finalment, ha acabat feta cendra:

Els docents de les especialitats de llengua catalana, llengua castellana, física,
química, biologia, geologia i filosofia s’ha unit per reclamar una taula de negociació amb la Conselleria d’Educació i FP de la Generalitat de Catalunya per a discutir els canvis prevists en el currículum educatiu, especialment al batxillerat.

Educació endarrereix els canvis a batxillerat arran del malestar de la comunitat educativa

“No podem permetre que la manca de diàleg i la presa de decisions unilaterals, precipitades i amb poc rigor acadèmic deteriorin el futur educatiu del país”, lamenten en un comunicat conjunt les associacions DocentsCAT, Plataforma Ciències en Perill, Docents de Filosofia i Docentscat-cast.

En aquest sentit, insten la conselleria a obrir una negociació amb la participació dels docents abans de prendre decisions irrevocables. “Massa vegades els canvis curriculars s’han fet sense la nostra participació, ara és el moment d’assegurar-la perquè, sense tot allò que nosaltres podem aportar, el resultat serà pitjor i la desconnexió serà un risc encara més acusat”, diuen.

El president dels EUA, Donald Trump, ha mantingut avui una conversa telefònica de prop d’una hora amb el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, l’endemà de la trobada de Trump amb el president rus, Vladímir Putin, de la qual va sortir el compromís d’un alto-el-foc d’un mes sobre les instal·lacions energètiques d’Ucraïna. En una publicació a les xarxes socials, el president nord-americà ha dit que la conversa amb Zelenski havia estat “molt bona” i s’ha mostrat optimista sobre els resultats de les negociacions. “Ho tenim força encarrilat”, ha assegurat.

La conversa ha versat sobre la “crida” feta ahir amb Putin “per a alinear Rússia i Ucraïna en termes de les peticions i necessitats” d’ambdós contendents.

Aquest matí, Zelenski havia anunciat que tindria la conversa telefònica amb Trump i havia aprofitat per avisar que la darrera onada de bombardaments de l’exèrcit de Rússia –unes hores després de la conversa entre Trump i el president rus– eren una mostra que Putin no volia un acord de pau.

Segons el dirigent ucraïnès, els atacs “demostren que Rússia no està preparada per a la pau”, expressió que, precisament, va utilitzar Trump per referir-se a Zelenski després de l’esbroncada que el president nord-americà va fer a l’ucraïnès en la visita a la Casa Blanca. “Les paraules i les accions de Rússia no concorden”, ha dit en una conferència de premsa a Hèlsinki. Zelenski també ha avisat que per a Kíiv era una “línia vermella” la concessió dels territoris ocupats pel Kremlin.

L’esquiador andorrà Tomi Moreno s’ha mort a l’estació de Saint-Moritz, a Suïssa. Per causes que encara es desconeixen, es va precipitar per un penya-segat quan esquiava fora de pista, ahir. Moreno tenia vint-i-set anys.

Era un especialista en esquí fora de pista –el freeride– i una de les promeses que havia tingut Andorra. Havia competit en proves internacionals júniors de freeride, i treballava de monitor a l’estació alpina on ha perdut la vida. Ara es formava per esdevenir instructor de màxim nivell i poder treballar per lliure.

La seva germana és una esquiadora internacional, Cande Moreno, a qui la Federació Andorrana d’Esquí ha fet arribar el condol.

CONDOL · Avui estem sense paraules. pic.twitter.com/vw1vLqGmoN

— Federació Andorrana d'Esquí (@FAEAndorra) March 19, 2025

 

 

El jutjat de Granollers (Vallès Oriental) ha amnistiat quaranta-quatre investigats per un tall de l’autovia C-17 a l’Ametlla del Vallès el 16 d’octubre de 2019 en protesta per la sentència contra el procés.

Alerta Solidària considera que aquest procediment judicial s’havia allargat expressament i que havia esdevingut una macrocausa. Sobre això, en aquesta causa, els policies van declarar, com explica l’entitat antirepressiva, que havien investigat quatre membres de la CUP de Granollers per simples deduccions i a partir de la recerca de fotografies i noms per internet. Els militants de la CUP ni tan sols eren a la protesta de la carretera, sinó al centre de la ciutat.

La defensa d’Alerta Solidària ja va advertir que les imputacions eren constitutives de delicte i que s’havien d’investigar, però ara, amb el cop de carpeta de l’amnistia, els policies no hauran de ratificar les imputacions.

Amnistia per a 44 independentistes!

44? Sí! Els @mossos els van imputar A SAC per un tall a la C17 Cas @15Oaturemlos

L'escàndol majúscul fou la imputació falsa de 4 de la @CUPGranollers que ni hi eren. Ara l'escàndol quedarà soterrat per l'amnistia.https://t.co/4ThK0xaHph

— Alerta Solidària (@AlertaSolidaria) March 19, 2025

L’Audiència de Barcelona ha acordat l’obertura de judici oral contra quatre agents de la policia espanyola acusats d’un delicte de lesions per haver fet servir bales de goma durant el referèndum del Primer d’Octubre, segons que ha avançat El País i ha confirmat VilaWeb. Un dels projectils va impactar en l’ull dret de Roger Español, fet que va causar-li l’explosió del globus ocular i la pèrdua definitiva de la visió. El parlament havia prohibit les bales de goma l’any 2013.

En la interlocutòria, el tribunal conclou que aquests fets no queden coberts per la llei d’amnistia. La resolució es fonamenta en l’article 2.a de la norma, que exclou del seu àmbit d’aplicació “els actes dolosos contra les persones que haguessin produït […] la pèrdua o inutilitat d’un òrgan o membre”.

Segons la instrucció del cas, un escopeter de la policia espanyola va disparar tres vegades, pel cap baix, bales de goma. El tercer tret, efectuat a una distància de 14,2 metres, és el que va causar la lesió irreversible a Español. A més, segons l’acusació, tres agents més –un inspector i dos subinspectors– van ordenar o autoritzar l’ús d’aquestes bales de goma en un context inadequat i a una distància perillosa.

[Treballem per ampliar aquesta informació.]

Les cooperatives Som Energia, Som Connexió i Som Mobilitat han signat una aliança cooperativa per oferir energia verda, telefonia i solucions de mobilitat elèctrica amb impacte social. L’objectiu és oferir “una alternativa a les empreses i entitats que volen consumir de manera ètica i sostenible”, a més d’oferir una solució dins el cooperativisme i per a empreses amb valors, simplificant la gestió.

L’acord respon a la necessitat d’unir forces “per a oferir una alternativa real i competitiva” a les empreses i entitats que vulguin consumir de manera alineada amb els seus valors socials i ambientals.

Avui s’ha presentat el model avançat d’intel·ligència artificial (IA) per a preveure incidents que han desenvolupat el Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) i el Centre of Innovation for Data tech and Artificial Intelligence (CIDAI). A partir de les dades de 27 milions d’incidències gestionades pel SEM, l’eina, que ha obtingut resultats “molt interessants”, prediu la demanda per adaptar la capacitat de resposta i gestió en cas de possibles emergències. “És un primer pas per a conèixer l’activitat que tindrem i dimensionar-nos per a assegurar que no ens manquen recursos i que no els malmetem quan no són necessaris”, ha destacat Anna Fontquerni, directora del SEM. L’objectiu és aplicar progressivament el model per a planificar millor els efectius a la central o modificar la dimensió i ubicació de la flota d’ambulàncies.

La iniciativa s’inscriu en els Projectes d’Alt Impacte que du a terme el Centre of Innovation for Data tech and Artificial Intelligence en el marc de l’Estratègia d’Intel·ligència Artificial de Catalunya. Aquest projecte, que ha comptat amb la participació del SEM com a promotor del repte, l’ha liderat Eurecat, que, juntament amb la Fundació i2CAT i Huawei, ha desenvolupat la solució innovadora basada en eines d’analítica avançada de dades i IA.

El projecte té l’objectiu de crear una eina predictiva de la demanda que permeti adaptar la capacitat de resposta i gestió del SEM davant de possibles emergències i establir també les bases per a futures innovacions tecnològiques en l’àmbit dels serveis sanitaris de Catalunya. Es tracta d’una solució de predicció del nombre de trucades que rep el SEM en matèria d’emergències mèdiques que vol anticipar els moments de màxima demanda, a fi de poder distribuir els recursos més eficientment i oferir una resposta més ràpida en situacions d’urgència a la ciutadania.

Des del SEM han recordat que cada dia reben entre 8.000 i 10.000 trucades que es tradueixen en 2.500 i 3.500 mobilitzacions d’ambulàncies. Un volum de trucades que implica centenars de professionals diàriament i que en moments de màxima o mínima activitat pot produir desajustos que, predient la demanda, es podrien corregir. “No parlem d’estalvi de recursos, parlem d’eficiència. No és igual rebre 4.000 trucades en un dia tranquil que 14.000 en un pic durant la grip. Això ens obliga a adaptar-nos per a dimensionar l’activitat en tot moment”, ha assenyalat Raimon Dalmau, cap de l’Àrea de Sistemes d’Informació, TIC i Dades del SEM.

“Fins ara hem aconseguit resultats interessants amb la demanda prevista i la real, tot i que encara som en fase d’aprenentatge. A partir d’ara hem de fer que el model aprengui i verificar que dóna respostes fiables en un cicle d’un any”, hi ha afegit Dalmau.

Amb els bons resultats aconseguits, des del SEM estan convençuts que aplicaran progressivament l’eina al conjunt de la seva activitat. A curt termini, per exemple, creuen que servirà per a dimensionar el personal destinat cada dia a la central de Barcelona, i a mitjà termini per a optimitzar el dimensionament i la ubicació de la flota d’ambulàncies al carrer.

Maria Galindo, secretària de Polítiques Digitals de la Generalitat, ha recordat que fins no fa gaire la IA “semblava no tenir aplicacions clares” per a millorar el dia a dia de la gent i que amb l’eina presentada avui s’ha demostrat que pot ser eficaç per a millorar el funcionament d’un servei tan complex com el SEM. Galindo ha refermat l’aposta del Govern per la transformació digital del conjunt de la societat i per escalar l’ús de la IA a altres serveis.

En la mateixa línia, Joan Mas, director del CIDAI, ha celebrat que l’eina desenvolupada amb el SEM “demostra que les noves tecnologies i la IA són bones aliades per a resoldre problemes concrets a la nostra societat”.

La jutgessa Inmaculada Iglesias ha citat el 10 d’abril Alberto González Amador, parella d’Isabel Díaz Ayuso, perquè declari com a investigat per una segona causa judicial, amb l’acusació de corrupció en els negocis i administració deslleial.

Ara fa unes setmanes, l’Audiència de Madrid va avalar aquesta investigació impulsada per l’acusació popular, que representen el PSOE i Més Madrid.

González Amador va comparèixer el 24 de febrer davant la magistrada com a investigat per frau fiscal, però es va acollir al dret de no declarar per consell dels seus advocats.

La magistrada va acordar l’octubre passat d’obrir una investigació separada del procediment principal pel suposat ús d’una societat instrumental per a “ocultar uns ingressos” del Grup Quirón.