L’Obra Cultural Balear (OCB) i el Grup Blanquerna homenatgen diumenge una de les persones més compromeses amb el país, Climent Garau, coincidint amb el centenari del seu naixement (1924-2015). Garau va dedicar anys de la seva vida a aquestes dues entitats, i persones properes el recorden amb una estima molt gran.

Garau va ser el segon president de l’OCB, entre el 1970 i el 1976, una etapa que molts recorden com la de gran expansió de l’entitat. “L’Obra va fer un canvi de rumb i es va orientar a sectors més joves i políticament conscienciats, això li va permetre una expansió considerable”, diu l’escriptor i polític Damià Pons, que diumenge participarà en la taula rodona. És a partir d’aquella etapa que es començaren a engegar les delegacions territorials de l’OCB.

“Ell tenia clar que l’Obra havia de ser l’entitat que sintonitzés amb el bateig de cada moment històric. En la dècada dels setanta, és evident el bateig de l’afany de la democràcia i l’autonomia”, continua, i diu que Garau va ser qui va convertir l’OCB en la casa de la democràcia, amb una concepció plural i gens sectària, començant a implicar-se en projectes polítics autocentrats. “Ell va ser coherent tota la vida amb aquests projectes de nacionalització cultural i lingüística, de manera desinteressada, amb voluntarisme i amb un respecte absolut amb tothom”, subratlla.

Pons recorda que va conèixer Garau a mitjans dels setanta, quan ell mateix es va fer soci de l’OCB i va començar a organitzar activitats a Campanet i participar en reunions de caràcter polític. Garau va ser impulsor del Grup Autonomista i Socialista de les Illes (GASI) i de l’Aliança Nacional Mallorquina (ANAM), i també afiliat del Partit Nacionalista de Mallorca (PNM) i del Partit Socialista de Mallorca (PSM), just abans de fundar el grup Blanquerna, el 1985.

“Els qui el vàrem conèixer el tenim en un altar. Era un sant home, una boníssima persona”, conclou Pons, que insisteix en l’autoexigència que tenia i l’afany per contribuir en la formació dels més joves, i també en la seva autoformació permanent: “La darrera vegada que el vaig veure a casa seva llegia Sobre la llibertat, de John Stuart Mill.”

Un referent catalanista

Qui també expressa paraules de gratitud cap a Garau és Jaume Mateu, ex-president de l’OCB. Es van conèixer els anys seixanta, quan Garau va anar a fer d’apotecari a Bunyola, un poble que va trobar ple de mancances: “No se li va ocórrer res més que reunir persones per pal·liar aquestes deficiències i, entre aquesta gent, hi havia mon pare”, recorda, i assegura que pràcticament tota la vida havia sentit parlar d’ell. Quan Mateu va ser president de l’Obra, va ser quan més el va tractar: “El teníem com un referent. Va aconseguir engrescar molta gent.”

Mateu té clar que destacaria tres virtuts de Garau. En primer lloc, el seu catalanisme; en segon, el seu caire científic –i que més d’un cop xocava amb la seva fe–, i, en tercer, la seva generositat. “Era una persona molt generosa, creia en el bé comú i va destinar-hi molta energia i un bon capital de doblers”, diu.

“Li devem molt”

Antoni Llabrés, president actual de l’OCB, el defineix com un “president insubstituïble”, i coincideix amb Pons i Mateu sobre la seva importància al capdavant de l’entitat. “Va aconseguir que l’Obra fos reconeguda com a referent de les lluites per les llibertats durant el franquisme”, fent-la un punt de trobada i refugi de persones i embrions de partits.

En l’àmbit personal, té clar que ell i molts joves de la seva generació li deuen molt. Per exemple, amb la fundació del Grup Blanquerna: “Li devem el fet d’haver-nos posat en contacte tota una generació de mallorquins. Allà ens reuníem centenars de joves amb interessos compartits per la llengua, la cultura i el país a partir dels quals es generaven altres iniciatives.”

Llabrés, de fet, diu que a la seva adolescència se sentia molt sol en relació amb les seves idees: “Comences a formar-te ideològicament i aquestes idees d’estima al país i a la llengua no les podies compartir amb persones del teu entorn immediat.” Per això, el Grup Blanquerna va ser clau, va representar un hàbitat de gent amb ganes de fer feina per al país.

Premi Ramon Llull i Creu de Sant Jordi

Garau va ser guardonat amb el premi Ramon Llull l’any 2000, amb la Creu de Sant Jordi el 2003 i amb el premi Jaume Rafart de l’Opinió Catalana el 2007.

L’acte d’homenatge serà diumenge a l’Hotel Eix Platja Daurada, en el decurs del XXXV Seminari del Grup Blanquerna, que es fa els dies 9 i 10 de novembre. A més d’Antoni Llabrés, Jaume Mateu i Damià Pons, hi participaran Mercè Garau, Pere Muñoz i Neus Picó.

 

El 6 de novembre de 2013, quan feia poc que el Consell d’Alberto Fabra havia anunciat el tancament de Canal Nou, hi va haver una rebel·lió a les instal·lacions de Burjassot. Els treballadors van ocupar el plató d’informatius i, a partir d’ací, hi va haver una mena d’obertura, de perestroika, de revolució dels clavells, o d’acte de contrició molt tardà. Aquell dia, la presentadora de l’informatiu era Maribel Vilaplana i va dir un “Avui podem parlar!” que va arribar fins a la muralla xinesa.

La fe dels conversos diuen que és la més radical de totes i, Vilaplana, que durant anys no havia dubtat a presentar acríticament uns informatius del tot esbiaixats a favor del Partit Popular, va fer una mena de striptease públic i va criticar les imposicions que deia que havia sofert. No va ser l’única treballadora de fer-ho. Ella també va participar en un documentari en què periodistes i més perfils de la casa criticaven aquells amb qui havien compartit, fins feia ben poc, taules de direcció i festes d’aniversari.

La coartada de Mazón: el seu entorn filtra a la premsa afí que dinava amb la periodista Maribel Vilaplana

Portaveu del Llevant Unió Esportiva i presentadora d’esdeveniments

Vilaplana, de Muro d’Alcoi, és actualment una reconeguda consultora i formadora en comunicació. També és conductora d’esdeveniments i portaveu i consellera de comunicació i relacions institucionals del Llevant Unió Esportiva.

Ella ha estat, darrerament, l’encarregada de presentar els actes de l’Associació Valenciana d’Empresaris a favor del corredor mediterrani, i esdeveniments de la Cambra de Comerç, on, segons el seu perfil a LinkedIn, és membre del claustre de professors. La Universitat Europea de València o la Universitat Catòlica són unes altres institucions acadèmiques on fa formació.

Un d’aquests actes presentats per Vilaplana va ser la del cinquantè aniversari del Parc Empresarial Font del Gerro de Paterna. Allà va coincidir amb el president Carlos Mazón, que li va dedicar unes paraules molt amables.

Carlos Mazón: “Ya sabéis que en València hay dos tipos de galas: las que presenta Maribel Vilaplana y las demás”

Halagos del president de la Generalitat Valenciana a la periodista Maribel Vilaplana en la gala del 50 aniversario del Parque Empresarial Fuente del Jarro (Paterna) pic.twitter.com/HsxU5bKp2a

— Berni (@BernarGM) November 8, 2024

La família cristiana beneïda pel papa

Maribel Vilaplana va adquirir notorietat pública durant tots els anys que va treballar en Canal Nou. Concretament, entre el 1999 i el mes de maig del 2014, tot i que la data de tancament de la ràdio i la televisió va ser el 29 de novembre de 2013.

A la televisió valenciana va presentar el magazín diari Matí, matí, entre el 2004 i el 2009, i en unes quantes etapes va presentar l’edició del migdia de l’informatiu. La darrera va ser entre el 2009 i el 2013.

Vilaplana va ser una de les treballadores que es va salvar de l’ERO aprovat el 2012 per a acomiadar un miler de persones de l’ens, que va canviar de nom i, fins al tancament, va passar a dir-se Nou. En aquella etapa, Vilaplana, a banda de presentar l’informatiu, va ser cap d’àrea de continguts, retransmissions i reportatges especials.

Però el moment culminant de la seua carrera professional va ser quan va presentar al costat del seu marit, Xavier Carrau, també periodista de la casa, la Trobada Mundial de les Famílies durant la visita del papa a València el juliol del 2006. Davant les càmeres de Canal Nou, que emetia la imatge a tot el món, la parella va llegir a dues veus un text molt sentit i es va fer beneir pel papa Benet XVI com a exemple de família cristiana i del valor del matrimoni entre un home i una dona. És impossible no recordar que, mentre això succeïa a la Ciutat de les Arts i les Ciències, desenes de valencians ploraven de ràbia perquè havien perdut els seus familiars en l’accident del metro de València.

 

L’ombra de la polèmica i de la negligència persegueix el president de la Generalitat, Carlos Mazón, d’ençà que es va saber que la vesprada del 29 d’octubre no era al Palau de la Generalitat, ni al Centre d’Emergències de l’Eliana, tot i que la gota freda ja feia estralls. Què va fer Mazón durant les cinc hores que va restar en silenci i que ningú no sabia dir on era, entre les 14.30 i les 18.45 del dimarts 29 d’octubre, el dia fatídic i les hores més decisives, quan es va desencadenar el desastre? Avui, el degoteig d’informació l’anava acorralant, fins que El País ha publicat que va dinar en un restaurant del centre de València fins a les 18.00, i que així ho havia afirmat l’amo d’aquest restaurant, el nom del qual no transcendia.

I l’entorn de Mazón, acorralat per les mentides i pels detalls revelats per la premsa, i que havia afirmat que el president donaria tots els detalls sobre la seva agenda el 29 d’octubre, ha acabat precipitant una explicació que també resolgués la gran incògnita de qui era l’acompanyant de Mazón en l’anomenat “dinar de feina”. A primera hora de la tarda, El Español, l’ABC i El Mundo –els diaris que han defensat més la gestió del president– han rebut la filtració de l’entorn de Mazón que el dinar va ser a El Ventorro –un local que tanca habitualment a les 17.00– amb la periodista Maribel Vilaplana, a qui suposadament va oferir la direcció d’À Punt. Vilaplana és una de les cares més conegudes de la vella RTVV controlada pel PP de Camps i Zaplana.

Qui és Maribel Vilaplana la periodista que diuen que dinava amb Mazón en plena gota freda?

I aquesta explicació arriba més d’una setmana tard. En primera instància, es va publicar que no se sabia on era i es va arribar a especular amb un dinar d’aniversari de la consellera d’Innovació, Indústria, Comerç i Turisme, Núria Montes.

Posteriorment, Mazón va dir que era “en un dinar de feina”, però no va voler revelar el lloc ni qui l’acompanyava. Per tal de treure importància a l’afer, va assegurar que estava disponible i que havia contestat missatges i trucades. Un extrem que va negar una font de l’executiu a la reunió del CECOPI, que va relatar que la consellera Salomé Pradas va provar de trucar-li unes quantes vegades.

“Pradas, molt angoixada i bloquejada, es dedicava a entrar i sortir de la sala del CECOPI mentre intentava de contactar telefònicament amb Mazón. ‘La consellera no sabia què fer'”, va publicar El Diario. No va ser fins a les 18.45 que el president va despenjar el mòbil i la consellera li va poder comunicar que la presa de Forat estava a punt de desbordar.

A aquella hora, el barranc de Torrent (o rambla del Poio) ja baixava amb un cabal que multiplicava per quatre el de l’Ebre i el desastre ja era una realitat. I l’explicació que, deu dies després, ha donat l’entorn del president és que Mazón, el president de la Generalitat, va dinar durant tres hores amb la periodista Maribel Vilaplana.

 

El primer ministre de la República d’Irlanda, Simon Harris, ha anunciat  la convocatòria d’eleccions generals anticipades per al 29 de novembre. Ara ha de demanar al president del país, Michael Higgins, la dissolució de la cambra baixa. Harris ha pronunciat un breu discurs davant els mitjans de comunicació en què ha dit que ser el cap de govern irlandès havia estat un honor i ha aprofitat per demanar el suport de la població en els nous comicis.

“Em dirigiré ara a l’Áras an Uachtaráin [la residència presidencial] per demanar al president Higgins la dissolució del Dáil Éireann per a permetre que les eleccions es facin el divendres 29 de novembre”, ha assenyalat Harris davant l’edifici governamental irlandès. Harris ha dit que Irlanda era una gran democràcia i que la població tenia dret d’una bona governança i treball dur. “Ha arribat el moment de demanar al poble irlandès que doni un nou mandat”, ha afegit.

Harris va ser nomenat primer ministre i cap del seu partit, el conservador Fine Gael, al començament del mes d’abril passat, després de la dimissió per sorpresa de Leo Varadkar per “motius personals i polítics”. Fins aleshores, Harris havia estat ministre d’Educació. Ell mateix havia deixat la porta oberta a convocar eleccions fa setmanes, i solament fa uns quants dies va confirmar la seva intenció de convocar els comicis per al 29 de novembre. Les enquestes donen favorit el seu partit amb un 25% d’intenció de vot.

Els comitès d’empresa del Trambaix i el Trambesòs han anunciat una convocatòria de vaga per a demà, bo i coincidint amb la inauguració del nou tram entre Glòries i Verdaguer. En un comunicat, els representants dels treballadors han denunciat que tot i que el nombre d’usuaris s’havia multiplicat per sis els recursos no s’havien ampliat pas de manera proporcional i es continuava operant amb les mateixes unitats de tramvia, amb menys inspectors i sense ajusts en el temps comercials, incloent-hi els temps en parada per l’accés dels passatgers. Segons que diuen els sindicats, l’empresa ha provat de coaccionar els treballadors perquè renunciessin a fer vaga emprant d’argument els morts i afectats per la gota freda.  El govern ha decretat uns serveis mínims del 33%.

Els sindicats apunten que la manca d’unitats és causada per un manteniment deficient i que això repercuteix negativament en la prestació del servei i en la seguretat. També diuen que la sobrecàrrega de feina malmet la salut dels treballadors fins a nivells inacceptables i que ha arribat a causar un augment significatiu de les baixes per ansietat. La convocatòria coincidia amb la inauguració del nou tram entre Glòries i Verdaguer, amb la presència del president de la Generalitat, Salvador Illa; la consellera de Territori, Sílvia Paneque, i el batlle de Barcelona, Jaume Collboni, entre més autoritats, però finalment s’ha ajornat a diumenge.

“A més, aquesta gestió ineficaç ens genera seriosos dubtes sobre l’èxit de la futura unió de les línies de tramvia a la ciutat”, afegeixen la UGT i CCOO.

El Departament d’Empresa i Treball ha establert uns serveis mínims del 33% durant les vint-i-quatre hores de la convocatòria de vaga, entre aquesta mitjanit i la següent, i ordena que es mantingui el servei indispensable per a poder atendre la infrastructura imprescindible per al funcionament dels serveis mínims establerts i poder reiniciar el servei. Així mateix, assenyala que l’empresa pot establir una distribució irregular del servei però sense superar el còmput total del 33%.

L’Oficina de Drets Humans de l’ONU ha confirmat l’ús de fòsfor blanc en la guerra d’Israel contra Gaza. En un informe publicat avui, aquest organisme diu que ha verificat que un nen petit va ser cremat pel fòsfor blanc en una escola al camp de Bureij, al centre de la franja. També ha aplegat relats de professionals mèdics a Gaza sobre les seves observacions de pacients ingressats a partir del 7 d’octubre de 2023 amb símptomes associats a l’exposició al fòsfor blanc, com ara cremades molt profundes. L’informe recull informacions sobre l’ús d’aquest agent químic vint-i-cinc vegades pel cap baix a Gaza aquest darrer any i apunta a una nova vulneració del dret internacional per part d’Israel.

L’oficina de l’ONU recorda que el fòsfor blanc és un químic incendiari que pot causar ferides horribles i doloroses que poden causar una mort lenta i crua. Quan es fa servir com a arma en zones amb una alta concentració de civils, pot vulnerar la prohibició d’armes que tenen efectes indiscriminats i la prohibició d’armes que causen un patiment innecessari, diuen. L’ONU no assenyala el govern de Benjamin Netanyahu com a responsable, però li’n va demanar explicacions al gener. Tel-Aviv encara no ha respost.

El cap de drets humans de l’ONU, Volker Türk, denuncia un  nivell sense precedents d’assassinats i lesions de civils com a conseqüència directa de l’incompliment dels principis fonamentals del dret internacional humanitari. És a dir, dels principis de distinció, proporcionalitat i precaucions en atac. “Tràgicament, aquests patrons documentats de vulneracions continuen sense aturar-se, més d’un any després de l’inici de la guerra”, afegeix Türk en un comunicat.

Arran dels atacs d’Hamàs a Israel del 7 d’octubre de 2023, Tel-Aviv manté de fa més d’un any una guerra a Gaza. Ha mort més de 43.391 palestins i n’ha desplaçat forçosament més d’1,9 milions, segons l’últim balanç de l’oficina de l’ONU per a la coordinació d’afers humanitaris (OCHA).

Amb l’objectiu de captar fons per a la recerca científica de les malalties respiratòries i sensibilitzar la població sobre les seves causes, símptomes i prevenció, el 3Cat dedicarà La marató a aquesta causa, amb una programació especial a TV3, a Catalunya Ràdio, a la plataforma 3Cat i a les xarxes socials.

Es vol arribar a la ciutadania per millorar la salut respiratòria i incidir especialment entre els joves. Tal com apunta la presidenta de 3Cat, Rosa Romà, “millorar l’aire que respirem i apartar els joves del tabaquisme per evitar més malalties respiratòries és responsabilitat de tots”.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by 3Cat (@som3cat)

 

La pol·lució, les partícules contaminants atmosfèriques i el tabaquisme són algunes de les causes que fan que les malalties respiratòries tinguin com més va més incidència entre la població. Ja són la segona causa d’ingrés hospitalari a Catalunya i la tercera causa de mort. Hi ha al voltant de 350 malalties respiratòries, 71 de les quals són molt freqüents, com ara la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC), l’asma i les al·lèrgies respiratòries, els trastorns respiratoris del son i les infeccions respiratòries. No tan prevalents, però de gran impacte per la seva gravetat, són la fibrosi pulmonar, el càncer de pulmó i la tuberculosi. Poques malalties respiratòries tenen cura i moltes es cronifiquen.

Malgrat el gran impacte, són malalties encara molt desconegudes i poc diagnosticades. “Moltes persones conviuen amb símptomes que no identifiquen com a malaltia i això fa que quan finalment hi ha un diagnòstic mèdic la malaltia ja està massa avançada. Això és el que La marató vol revertir”, explica el director de la Fundació la Marató de 3Cat, Lluís Bernabé.

L’espot audiovisual representa la força de la solidaritat i la implicació de milers de persones a tot Catalunya, i on l’aire és l’element clau que permet de respirar. La cançó que serveix de fil conductor de l’espot és interpretada per persones que tenen malalties respiratòries, familiars i personal sanitari real.

La mobilitat de la AP-7 a l’altura de la circumval·lació de València (by-pass) serà restablerta a mitjan setmana vinent, i això permetrà de descongestionar les vies crítiques que limiten amb la zona més afectada per la gota freda, com ara la V-30 i la V-31.

Ho ha anunciat avui la delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé, després de la reunió de l’òrgan que coordina l’emergència arran de la gota freda a València, el CECOPI. Ha dit que demà es tornaria a obrir la N-III, que era tallada a l’altura de Setaigües, i que es continua treballant per restablir la N-330 i la N-322.

Pel que fa a Rodalia, la C-1 entre Gandia i Silla sembla que aviat es podrà restablir, i es treballa amb la Conselleria d’Infrastructures per garantir un servei de llançadores que permeta d’arribar de Silla a València, igual com a la C-2 des de Moixent.

Els grups de l’oposició, PSPV i Compromís, han criticat la consellera de Justícia, Salomé Pradas, per haver admès que fins la mateixa vesprada del dia del temporal no sabia que existia el sistema d’alertes. A parer seu, hi ha hagut negligència i demanen conseqüències polítiques.

Pradas ha fet unes declaracions a À Punt en què ha afirmat que no els van comunicar res sobre la situació del barranc de Torrent fins passades les 19.00, quan “ja es parlava directament de l’embassament de Forata”. Segons la consellera de Justícia i Interior, cap a les 19.30 hores es va verbalitzar que podia desbordar-se i fins i tot desbutzar-se la presa.

D’acord amb això, a les 20.00 hores va rebre la trucada del secretari d’estat espanyol de Transició Ecològica, que li va dir que era a Colòmbia i que no podia assegurar-li que la presa no es desbutzàs. I ha admès que en aquell moment un tècnic els va informar de l’existència d’Es-Alert, l’eina d’avisos a la població.

Arran d’aquestes declaracions, el portaveu socialista a les Corts, José Muñoz, ha dit a les xarxes socials: “La consellera d’Emergències de Mazón no sabia que existia el sistema d’alertes. La paraula negligència comença a fer curt.”

En la mateixa línia, el síndic de Compromís, Joan Baldoví, ha dit que el fet que la consellera responsable d’Emergències admeta que no sabia que existia el sistema d’alertes al mòbil és motiu de dimissió. “Han d’anar-se’n. Tots”, ha dit a X.

La consellera de Justícia i Interior, Salomé Pradas, ha dit avui a À Punt que fins a les 20.00 no va descobrir l’existència del mecanisme d’alertes d’emergència als telèfons mòbils, i encara perquè li ho va dir un tècnic.

Tanmateix, un àudio publicat ara per la cadena SER de la reunió del Centre de Coordinació d’Emergències ho desmenteix i revela que a les 19.15 ja es discutia la possibilitat d’enviar l’alerta. En aquell moment no s’havia incorporat a la reunió el president Mazón, que encara no ha donat explicacions sobre on era. Mazón no s’hi afegí fins a les 19.30.

Fa molts anys, entre el 1978 i el 1981, a Ràdio Popular de Menorca, que encara no era Cope, sinó “s’emissora”, hi havia un oasi. Era curt. Potser només durava mitja hora, la memòria és fràgil. Primer es va dir Diàlegs amb sa música i més tard, Onda dos. El presentaven uns joves inquiets que punxaven discs que no eren precisament a la discoteca del campanar del Socors, on hi havia l’emissora. En Sente i en Neda, i durant una temporada en Nenso, compraven discs a Barcelona, o els encomanaven als seus amics estudiants. Ramones, Janis Joplin, Jaume Sisa, King Crimson…

En Sente era en Vicent Fontestad, fill de Vicente, el barber, i feia d’auxiliar a la farmàcia Moll de Ciutadella. Va ser el bateria dels Ja T’ho Diré, i ara fa un any que va partir definitivament. Els seus companys de grup han decidit de fer-li un homenatge reunint un munt d’amics. Un munt són més de cinquanta, amb noms com Joan Miquel Oliver d’Antònia Font, Frank Pons de Pell de Gall, l’Orquestra Sifasol, Shanti Gordi, Toni Xuclà, Len Mesquida, Pepe Melià, Bep Marquès, Toni Moll, que va ser membre dels Ja T’ho Diré els primers temps… Demà actuaran a la Mirona de Salt i de demà en vuit, el dissabte dia 16, a Ciutadella. Volen reconèixer una figura que va transcendir més enllà de la música.

El fet que els Ja T’ho Diré hagin decidit de tornar a tocar junts per recordar el company i amic ha estat un esdeveniment extraordinari, sobretot a Ciutadella. Tant, que les entrades es van exhaurir poques hores després de posar-se a la venda i es va decidir de canviar l’emplaçament del concert per fer-lo a l’aire lliure amb molta més cabuda.

Un esdeveniment generacional

Passen els anys i el grup que va encapçalar Cris Juanico continua essent referència per a milers de menorquins. El començament va ser com pràcticament el de tots els grups. Assaigs a garatges, recitals petits als bars dels amics, canvi de components, fins que, de mica en mica, van trobar una fórmula irrepetible. Cris Juanico, Sente Fontestad, Jesús Moll, Fly, Sebastià Saurina, Titi, Carles Pons, Charly, van saber connectar amb un públic que els esperava. “Ei, Joan” va ser un dels primers èxits, però la gent als concerts es coneixia la tornada de “Mirall màgic” o de “Per on surt el sol”.

L’any 1991 van començar l’aventura que els havia de canviar la vida, que els féu entrar dins aquella onada boom del rock català. L’any 2002, pràcticament quan eren a punt d’acabar la vida com a grup, encara recordaven amb estima el concert que van titular Sort i ventura per a arreplegar diners per a embarcar-se cap a la península. El van fer al pati de l’institut un vespre que feia molt de fred i la gent pagava molt més que allò que marcava l’entrada. A Barcelona, les cintes de casset enregistrades en les dobles platines passaven de pis d’estudiants en pis d’estudiants.

Semblava que al Principat els esperaven. “Feia molts anys que tocàvem a Menorca. Estàvem en un punt que fèiem molta feina, assajàvem i escoltàvem tot el que venia de Catalunya i pensàvem: nosaltres també hi cabríem bé dins aquest moviment. Ens vam anar animant. Era o animar-te o deixar-ho córrer. El grup no s’hauria mort tot d’una, però sí a poc a poc”, deia Sente, fa uns quants anys, quan reflexionava sobre l’èxit del grup.

Però els primers temps van ser durs. Van viure tots junts en una masia a Biure. Actuaven en locals petits de les Comarques de Girona. A vegades, barata el sopar. I van esclatar.

La resta de la història són cançons com “Si véns”, que és un himne generacional per als menorquins, “Així i tot” o “Tenc es cor calent”.

Després de set discs, rondes internacionals i centenars de concerts, l’any 2003 es van separar, fins que el 2013 hi van tornar amb uns concerts esporàdics. A Menorca hi havia un grup de Facebook molt actiu que es deia, que es diu encara, “Que tornin els Ja T’ho Diré”. I hi van tornar a Salt, al Teatre Grec de Barcelona, a Porreres i a Ciutadella. Van ser concerts intensos, com si els anys que havien passat i els projectes que tenien tots sols o fent part d’uns altres grups haguessin estat un petit parèntesi sense importància. La potència amb què van tornar a les cançons de sempre, i la capacitat de comunió amb el públic, va demostrar la solidesa d’un projecte que havia començat a Ciutadella a principi dels anys vuitanta.

Sempre lligat a la música

Quan el grup va plegar, Sente va continuar lligat al món de la música i va viure deu anys més a Girona. Va fer tasques de management. Va representar, per exemple, grups com Obeses, The Hanfris Quartet o el menorquí Leonmanso. No es va desvincular mai de la vida cultural menorquina. Durant una temporada va tenir un bar a Ciutadella que va batejar amb el nom de Si Véns.

Sente Fontestad es va morir de càncer i els beneficis dels dos concerts i de les entrades solidàries aniran íntegrament a l’Associació Espanyola Contra el Càncer de Menorca.

Actuació dels Ja T’ho Diré a la Mirona de Salt el 2013 (fotografia: Prats i Camps).

Quan fa vuit dies que el barranc de Torrent abocà tot allò que havia arrossegat, en la seua baixada furiosa de Xiva estant, a les aigües de l’Albufera encara són ben visibles les restes de tota mena. No s’han avaluat la dimensió i les conseqüències d’aquest abocament al llac. De la zona de la desembocadura ja se n’han extret els elements més pesants, com ara els automòbils que l’aigua es va endur. La resta, plàstics de tota mena, arbres, teles i una quantitat incalculable de canyes, es mou al ritme de les aigües. Una altra part dels materials que es van dipositar a l’Albufera baixen al fons. L’aportació d’aigua va ser tan gran que el nivell va pujar més d’un metre sobre la cota zero. Les goles van desguassar a la mar per gravetat i una part important d’aquests residus ara són a les platges de la vora.

A banda el catàleg d’objectes de tota mena, la barrancada va dur a l’Albufera aigües fecals i residus industrials provinents dels polígons de les poblacions de la rodalia del llac.

L’aigua de l’Albufera, que fa anys té un to entre marronós i verdós, ara és tèrbola i, a primer colp d’ull, s’hi detecten flotant tota mena de petites restes.

Aquests dies els pescadors, que coneixen el terreny, ajuden a retirar alguns d’aquests objectes que dificulten la navegació. També col·laboren amb els bussos i els rescatadors que cerquen els cossos de desapareguts. I, així mateix, ajuden els periodistes a entendre la magnitud de la catàstrofe al punt final del viatge de les aigües del barranc.

El parc natural de l’Albufera fa més de 21.000 hectàrees, i el llac, unes 2.700.

El dia que ha fet una setmana de la barrancada, Paiporta ha fet un crit. La devastació és complicada d’explicar amb paraules després d’haver-ho intentat tantes voltes aquests dies. La majoria dels carrers de la població encara són impracticables, la brutícia, els detritus s’escampen i la vida cada dia és més perillosa i inhabitable. De moment, Paiporta plora setanta morts. Fins diumenge, que hi van anar els reis espanyols, en aquella visita sense trellat i sense objectiu, no havien vist cap màquina pesant, cap militar i, pràcticament, cap altra força de socors que els ajudàs a netejar les cases, a llevar el fang, a acompanyar-los en aquella desgràcia que els acabava de paralitzar la biografia. Parles amb qui parles, agraeix, sí, la presència dels voluntaris que hi són des de primera hora. Els animen, els ofereixen els braços i els somriuen.

Els paiportins, com la majoria dels més de 200.000 valencians que pateixen les conseqüències de la gota freda, han canviat l’estat d’ànim, i del xoc i la perplexitat inicial, han passat a la indignació i a la ràbia. Fa una setmana que conviuen amb la podridura, que tenen la vida estesa al carrer, i encara es pregunten per què.

Informar de tot això, explicar aquest univers capgirat, és complicat, sobretot, quan es tracta de descriure estats d’ànims tan infreqüents, o fortors tan indeterminades que, probablement, no tenen nom. Per això, en aquest reportatge ens agafem als objectes més quotidians. Amb prudència, i quasi amb vergonya, gosem d’interrompre les tasques de neteja dels veïns. Amb encongiment, observem alguns dels atifells dipositats en munts organitzats a banda i banda de les portes. Hi ha el piano de cua d’Andrea, el vestit de fallera de la filla d’Ana, la màquina de tabac del bar d’Antonio, la prestatgeria de la mare d’Imma Folgado I l’ós de peluix motoritzat que no sabem de qui és i que congela un instant. El de la vesprada del 29 d’octubre del 2024.

El piano de cua i les flautes
El piano, la banqueta i altres objectes d’Ana Tarazona.

Andrea Lerma neteja, amb més membres de la família, el garatge de casa. És una tasca monòtona. L’esquena vinclada i les mans agafades al pal d’un rasclet o d’una pala. Moviments sincopats i rítmics. És una planta baixa molt ampla i al fons hi han tancat una habitació amb mòduls. “Sóc música i pintora. És el meu estudi i s’ha perdut tot. Les partitures, els instruments i el piano de cua.” Ens convida a passar. Encara que tenia més instruments que també s’han fet malbé, l’estat en què ha quedat el piano li causa molta tristesa. Ara és mut, i l’estudi és a les fosques. Només la llum del frontal deixa entreveure’n algunes tecles blanques. Andrea Lerma és professora de música a l’institut Immaculada de Paiporta i també té alumnes a casa. Toca en la banda Primitiva.

El cotxe, de matrícula recent, també s’ha fet malbé, com tants altres al poble i a la comarca. L’aigua no menteix i dibuixa línies rectes a les parets de les cases. Lerma ens mostra el “fins ací va arribar la riuada” que encara tardarà dies a fer desaparèixer. Malgrat el cansament que arrossega, no es trau de la boca un verb: “Sobrevivim”. Ho diu perquè els de casa estan tots bé, però del seu carrer han faltat molts veïns. La tia Adelina i la tia Lola i el germà han desaparegut, diu. Andrea Lerma reconeix la tasca de tota la gent que d’ençà de dimecres ha treballat de manera incansable per ajudar els afectats, que a Paiporta són molts. Per a aquesta gent, no va ser fàcil arribar caminant a Paiporta. Són petits Davids disposats a enfrontar-se a un Goliat fangós i omnipresent. “Vull agrair-ho molt, als voluntaris, als fallers, jo sóc fallera del mercat. Ha vingut gent a dur-nos menjar i a ajudar”, diu, i insisteix que fins diumenge no havia vist cap soldat treballant al poble. Diu que és dormilega de mena i que ni tan sols la destrossa que té a casa la desvella. “Però quan em desperte i veig tot això, pense, ah, sí, per ací ha passat la riuada.”

La màquina de tabac del bar Antonio
Antonio Gil, a la porta del seu bar, amb la màquina de tabac.

Antonio Gil, els seus germans i els seus pares, de més de noranta anys, viuen en tots els habitatges d’una finca que als baixos té un bar. És el bar Antonio, que ara és tancat, però que estava completament equipat amb tota la maquinària esperant que algú el llogàs. L’aigua i el fang ho han fet malbé tot. Les neveres, els congeladors… I la màquina de tabac que han tret a la porta, potser amb l’esperança que s’eixugue i reviscole. Per molt que s’hi esforcen, ningú no en tornarà a traure cap cigarreta. Els germans són al carrer i feinegen, i els pares guaiten del balcó estant. No els han deixat baixar i la mare no acaba de ser conscient de què ha passat. El pare, sí. Al pare, de seguida li ve al cap la riuada del 1957, que va ser molt menys perjudicial que aquesta, segons que els repeteix als fills de seguida.

Antonio Gil, amb un dels seus germans i els pares guaitant al balcó.

Antonio Gil explica a qui el vol escoltar que la barrancada el va agafar, com a tot el poble, d’imprevist i que va voler salvar el cotxe. A mitjan camí, el motor se li aturà i el va deixar. Va passar 45 minuts amb l’aigua al pit, veient com uns altres vehicles flotaven, fins que un xic li va obrir la porta d’un portal perquè s’hi refugiàs. Va arribar a casa a la una de la matinada. Es mou nerviós. Ix de casa i entra al bar i torna a eixir i parla amb el germà i ens assenyala el balcó. Allà hi ha els pares.

El vestit de fallera de Berta, la filla d’Ana
Ana Tarazona amb el vestit de fallera de la filla.

Ana Tarazona viu al carrer de Lepant. És una casa familiar més que centenària i preciosa. Té una façana protegida per l’ajuntament. Com que l’aigua no va arribar al sostre, va respectar la làmpada art déco. Les manises són habituals en els baixos d’aquest carrer. Té unes portasses enormes per a deixar passar-hi els carros. Per accedir al corral del fons s’ha de passar per una porta decorada amb vitralls de colors. “És l’únic que s’ha salvat, aquella porta. En canvi, aquesta, amb portes de mobila de dos-cents quilos, mira com han quedat. Han resistit dues riuades, però a la tercera han tombat”, ens diu el pare d’Ana Tarazona mentre intenta recol·locar-les. Va tot ple de fang, com tothom en aquest carrer, en aquesta comarca. No hi ha ni aigua ni llum i a l’entrada hi ha més d’un pam de fang, encara.

En aquesta casa hi viuen dues famílies. La tia, que té problemes de mobilitat i se la van endur, i la de Tarazona, que té dos fills, de 8 i 11 anys. Eren a València, quan va arribar l’aigua, a casa dels altres avis, però a la televisió veuen com parlen de Paiporta constantment. El xic està preocupat i plora perquè ha perdut les joguines, sobretot, la videoconsola. La mare intenta explicar-los que tot això té recanvi.

D’entre totes les coses que hi ha amuntegades a banda i banda de la porta, una taca roja destaca entre el fang. Si t’hi acostes més, hi ha algun brillant d’or. És el vestit de fallera de Berta, la xiqueta. En realitat, el vestit era de la mare, de quan tenia l’edat de la filla. Mentre parla amb nosaltres, passa una joveneta i Tarazona li demana “no tindràs un vestit de fallera per a la meua Berta?”, la jove somriu i li diu que no i continua la marxa per dins el riu de fang. És inevitable que recorde com van anar les coses. Ella treballava en un banc i aquell dia feia teletreball, una amiga que treballa a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer li va telefonar a dos quarts d’una per dir-li que farien un avís perquè desallotjassen, però això no va passar. I ella es pregunta per què, mentre continua movent coses d’una banda a una altra i sospira i diu que això no li pot tornar a passar mai més.

La prestatgeria amb llibres de la mare d’Imma
Imma Folgado, amb el que queda de la prestatgeria de la seua mare.

La casa de la família d‘Imma Folgado és cantonera i molt gran. La família de Requena. Son pare era metge i tenia la consulta a la planta baixa. Ja fa anys que es va morir. Al pis de dalt hi viu la mare. Té vuitanta-tres anys i Folgado no l’ha deixada baixar. No sap fins on ha arribat la riuada, ni el nivell de deteriorament de les seues coses. Només es pot imaginar què ha passat quan guaita el carrer, que és estret, i veu algunes de les seues pertinences.

Voluntaris ajuden la família d'Imma Folgado a traure els mobles trencats

Entre tots els mobles, crida l’atenció el fragment d’una prestatgeria clàssica dels menjadors de classe mitjana de fa unes dècades. L’han recolzat sobre un cotxe i ningú s’ha preocupat de desenganxar dos llibres que hi han quedat adherits d’una manera estranya. La dona plora quan diu que potser això no és el pitjor que li ha passat, que l’any 2021 ella i el seu germà van tenir càncer. “Som vius”, diu, i dóna les gràcies per tota la solidaritat que ha rebut d’ençà de la solsida. “Ens ajuden persones que no coneixem de res i somriuen i s’esforcen per nosaltres.” Ens explica que, a banda dels mobles de la mare, ha perdut els seus. Després de separar-se de la parella, s’ha comprat un pis nou i guardava tots els mobles als baixos de la casa familiar. Ho ha perdut tot, “però som vius”.

Dos voluntaris descansen per dinar. Un arbre, dret dins el barranc. Les cadires del restaurant xinès. Estat d'un dels carrers més cèntrics de Paiporta. Llet en pols al centre de recursos de l'auditori.

Al principi fou un filòleg, Josep Maria de Casacuberta i Roger. Nascut l’any 1897, pels seus orígens socials i lingüístics –va aprendre el català després del castellà i l’alemany– res no feia preveure que esdevindria un patriota de pedra picada, un nacionalista pur, un erudit esdevingut mecenes, que va consumir la seva hisenda publicant llibres. És probable que hi tingués molt a veure el fet d’arribar a la Universitat de Barcelona l’any 1913, quan els elements més dinàmics de la intel·lectualitat catalana encapçalaven la renovació dels estudis universitaris, entroncats amb el projecte civilitzador, europeista i reformador del Noucentisme, que capitanejava el catalanisme polític. Un dels seus mentors, per exemple, fou l’hel·lenista i polític Lluís Nicolau d’Olwer. Tot plegat va fer que, de ben jove, Casacuberta s’impliqués en l’obra institucional de la Mancomunitat i l’Institut d’Estudis Catalans, on va arribar a ser director de l’Oficina de Toponímia i Onomàstica, l’any 1921. Hauria pogut ser un dels intel·lectuals funcionaris que van brotar del 1914 al 1923, impulsats per la capacitat d’Enric Prat de la Riba de sumar talent, fos quina fos la seva adscripció política, combreguessin o no amb les seves idees conservadores. Va preferir dirigir el seu compromís amb el redreçament del país i la llengua cap a un nou projecte editorial.

‘Lo somni’ d’un filòleg

“Mai no va defallir, ni va canviar de bàndol, ni es va desviar un mil·límetre dels seus objectius, fos quina fos la conjuntura política. Hi va adaptar el seu projecte, però mai no el va corrompre. Com que anava totalment a la seua i si calia es venia el patrimoni, mai no va haver de transigir o cedir. Personalitat centàurica (meitat activista, meitat erudit), va crear amb l’ajut de la seva dona, Dolors Hostalrich Fa, una empresa editorial en la qual va esmerçar tot el seu saber i energies, i en la qual va ser feliç fent llibres, tal com afirma la seva col·laboradora Roser Latorre.” Són paraules de Faust Ripoll, de la Universitat d’Alacant, en el perfil biogràfic inclòs a la Nadala de la Fundació Carulla dedicat al centenari de l’editorial Barcino, una de les principals branques del projecte de mecenatge creat per Lluís Carulla. De fet, com dèiem, abans de Barcino Casacuberta va treballar al IEC i, en moments de reflexió, rumià la idea de muntar una editorial. O, més ben dit, una col·lecció: els Nostres Clàssics.

Pirineu, febrer de 1935. D’esquerra a dreta, Ramon d’Alòs-Moner, Joan Coromines, L. d’Alòs-Moner, Pau Vila. Hilde Stein, Josep M. de Casacuberta, M. d’Alòs-Moner, Pompeu Fabra i Ramon Aramon. (Arxiu Fundació Pere Coromines.)

Som en un moment d’efervescència editorial: un any abans s’havia fundat la Bernat Metge i el 1922 la Fundació Bíblica Catalana. La Novel·la d’Ara, Catalònia o Proa també són filles d’aquell moment marcat per la dictadura anticatalana del general Primo de Rivera, quan comprar un llibre en català esdevenia un acte de resistència. Si l’ambició de Cambó, Estelrich i Riba respecte de la Bernat Metge era posar a l’abast dels lectors els clàssics grecs i llatins, la dels Nostres Clàssics havia de ser recuperar els clàssics medievals per a un públic no especialitzat, amb la idea de recuperar ensems l’esplendor de la llengua literària de l’edat d’or. I fer-ho com ho feien a la resta de cultures europees, especialment a França. Ho va escriure ell mateix en un full volander publicitari: “Fins ara no s’havia atès suficientment a la divulgació dels nostres clàssics antics. Generalment, els nostres erudits, en editar les obres dels autors medievals, ho han fet amb un criteri purament científic, car llurs edicions anaven destinades a gent especialitzada en els estudis romànics. Creiem, però, que el nostre públic ha arribat a un nivell mitjà de cultura suficient per a comprendre la nostra antiga literatura, i perquè aquest contacte amb els autors medievals li sigui profitós.”

Amb dues mil pessetes, i el suport de Pompeu Fabra, Casacuberta va portar a impremta el primer volum dels Nostres Clàssics, Lo somni de Bernat Metge. Es volia omplir un buit, que la Publicitat, saludant la nova empresa, considerava lamentable. I això requeria no únicament una col·lecció, sinó unes quantes –Col·lecció Popular Barcino, Enciclopèdia Catalunya, Col·lecció Sant Jordi, Clàssics del Món…–, de llibres erudits als més didàctics i divulgatius. Perquè, amb la dictadura desballestant l’obra cultural i educativa de la Mancomunitat, era més urgent que mai posar a l’abast del poble els materials i les eines que asseguressin la continuïtat lingüística i cultural dels territoris de parla catalana. Una qüestió que Casacuberta té clara és que no és una empresa principatina i prou, car bona part dels nostres clàssics són mallorquins, com el patriarca Ramon Llull, o valencians, com Ausiàs Marc, Joanot Martorell, Jaume Roig…

Imatge de la festa d’aniversari de l’Editorial Barcino (fotografia: Àngel Garcia)

Nascut als primers compassos de la dictadura primoriverista, un assaig de repressió cultural, segons el seu historiador Josep Maria Roig Rosich, Barcino va ser víctima, com tots els projectes culturals del catalanisme, de la política destructora del franquisme. Va haver d’aturar la producció durant anys –només va aconseguir de publicar Recuerdos y bellezas de España, de Pau Piferrer, i les Poesies de Lo Gaiter del Llobregat els primers nou anys de franquisme–, durant els quals Casacuberta es va concentrar en la seva passió verdagueriana, però aprofitant hàbilment i pragmàtica les escletxes que el règim es trobava obligat a anar obrint. Jugant al gat i la rata amb la censura, va aconseguir de reprendre les edicions dels Nostres Clàssics. Els clàssics catalans medievals semblaven inofensius, i Verdaguer no deixava de ser un capellà-poeta molt apetitosament apropiable pel nacionalcatolicisme. El joc va anar fent, fins que, al llindar dels anys seixanta, Barcino creà noves col·leccions i anà ampliant el catàleg.

 

A espatlles de gegants

És l’any 1972 quan entra en joc la Fundació Carulla, que es fa càrrec de l’editorial, allibera Casacuberta de les responsabilitats de l’empresa i la seva continuïtat, però l’hi manté com a director literari fins a la mort, quan és substituït per Amadeu-Jesús Soberanas, impulsor de les col·leccions Verdaguer, i Renaixença i la dedicada als clàssics moderns, que llavors va prendre el nom del baró de Maldà. La continuïtat de Barcino, que ha estat dirigida pel filòleg Joan Santanach i avui per Oriol Magrinyà, també filòleg i editor, demostra que les intuïcions de Casacuberta eren fonamentades i que els grans projectes són capaços de sobreviure a la mort dels seus creadors.

Barcino acaba de fer cent anys, i, alhora, sembla més jove que mai. No direm que és moda, perquè seria banalitzar-la –i potser el senyor Casacuberta se’ns regiraria a la tomba–, però ha connectat d’una manera sorprenent amb el present, gràcies al compromís amb els clàssics, no tan sols medievals, sinó també del segle XX. En parlo amb l’editor, que em confessa que, tot i que durant la carrera de filologia havia fet servir els llibres de Barcino, va passar anys en què cada vegada se li van fer menys presents en el seu dia a dia. El fet és que, com em diu, l’editorial tenia un gran prestigi acadèmic, però havia anat desapareixent dels aparadors i les taules de novetats de les llibreries i havia acabat arraconada en els espais més acadèmics. Això que els propòsits fundacionals eren acostar-se al públic lector, no solament als filòlegs, i havien sorgit iniciatives tan memorables com la Col·lecció 7 Portes de receptaris històrics, que ha recuperat clàssics de la nostra cuina com el Llibre de Sent Soví o el Llibre del Coc, en un moment d’esplendor gastronòmica al nostre país.

L’actual director de Barcino, Oriol Magrinyà (fotografia: Àngel Garcia).

Amb l’encàrrec de tornar a acostar els clàssics als catalans, la dèria de Casacuberta entomada amb determinació per la Fundació Carulla, aquests darrers anys Barcino ha fet un esforç de renovació, sense abandonar el capital històric ni la base sòlida de creativitat i expertesa. D’alguna manera, la Barcino del 2024 camina a espatlles de gegants i, sense abandonar la Biblioteca Barcino o els Nostres Clàssics, impulsa la col·lecció Imperdibles, amb fites com la reedició de Vida privada de Josep Maria de Sagarra o La punyalada de Marian Vayreda; o Mirades, que s’aboca a crear nova tradició literària a partir dels clàssics, encarregant texts de creació a autors diversos perquè reflexionin sobre algun dels grans noms o grans obres de la nostra literatura. Les darreres novetats de Barcino, anunciades a la festa del centenari, són el relleu de l’Avenç com a editors de la revista Els Marges, que enguany també bufa cinquanta espelmes, i l’estrena de noves formes de difondre els clàssics, bé en pòdcast, bé en audiollibre, a més de consolidar tota la tasca feta fins ara i començar a pensar tant a incorporar la tradició del segle XX en el cabal dels nostres clàssics, com a anar a cercar el lector més jove i l’infantil. Barcino, per cent anys més!

Tots fem el mateix. Quan hi ha una desgràcia al nostre país, però lluny del paisatge més proper, primer comprovem que als coneguts de la zona no els hagi passat res, i llavors ens connectem a les notícies. És el que he fet des de la tarda del 29 d’octubre, quan van arribar les primeres imatges de la destrucció que havia provocat la gota freda al País Valencià.

Sóc un consumidor assidu de periodisme, i per això aviat vaig veure que hi havia quatre espais informatius que oferien missatges molt diferents sobre el mateix succés: els mitjans de proximitat –com VilaWeb–, les xarxes socials, l’ecosistema mediàtic madrileny i la premsa estrangera. A més cada espai es va anar transformant, en molts casos amb la intenció de presentar la realitat segons les conveniències pròpies. Vaig decidir prendre uns quants apunts sobre aquest fenomen, que us ofereixo avui.

Les primeres hores. Als que no érem al lloc dels fets, els indicis que passava alguna cosa greu ens van arribar per via de les xarxes socials, sobretot aquella que anomenàvem Twitter. El dia 29 al vespre vam veure vídeos de torrents que baixaven plens, de carrers inundats, de gent desesperada als balcons, tot i que encara no ens podíem fer la idea de la magnitud de la catàstrofe.

Els mitjans madrilenys van ser incapaços d’entendre què passava fins al cap de més d’un dia, tot i que no parlem d’una desgràcia en un lloc remot, sinó d’uns municipis a tocar d’una ciutat europea de 800.000 habitants. Va ser una reacció tardana típica de la metròpoli colonial, que només té interès en els territoris ocupats per a espoliar-los. Queda per a la història de la infàmia periodística que els diaris madrilenys no ho duguessin a la portada, o que dimecres a quarts de cinc de la tarda (quan ja havien passat 24 hores!) el director del gran digital de l’esquerra madrilenya fes aquesta piulada: “Transports dóna per fet que no es podrà reprendre el servei de l’AVE entre València i Madrid fins després del pont.” De fet, la línia de gran velocitat semblava ser l’obsessió d’aquelles hores, no fos cas que se’ls estronquessin les vacances. També cal mencionar que alguns diaris van omplir la seva pàgina en directe de declaracions de polítics i condols d’autoritats diverses, com si això tingués interès, sobretot per tapar que no tenien ningú sobre el terreny.

La lluita política. Un cop va quedar clar que la xifra de morts seria enorme, la notícia va saltar als mitjans internacionals, que primer es van limitar a descriure els fets i a lligar-los amb els efectes del canvi climàtic. Al País Valencià i a Catalunya es va atribuir de seguida la responsabilitat a la negligència criminal del president Mazón, que va passar tot el dia desaparegut i va enviar l’avís d’emergència quan ja era massa tard. Era la veritat reconstruïda a partir dels testimonis dels experts i de les proves documentals, i cada intent de Mazón de mentir per alliberar-se’n ha estat refutada amb facilitat.

Els mitjans madrilenys, en canvi, van centrar-se en la batalla partidista. Uns atacaven Mazón, però amb la intenció de desgastar el PP, i els altres van decidir que l’objectiu a abatre era Pedro Sánchez. Va ser un espectacle trist alimentat per les declaracions irresponsables dels polítics, i va culminar amb la visita del Borbó a Paiporta i l’esclat de ràbia dels afectats. La manera com l’endemà es va presentar la visita va ser molt reveladora. Els diaris monàrquics van triar per a la portada una fotografia del rei consolant uns ciutadans (ara sabem que venien de fora), mentre que el Punt Diari, l’Ara i tota la premsa estrangera va preferir la imatge del Borbó cobert per un paraigua mentre li llançaven fang. També va ser molt interessant la corrua de periodistes castellans d’esquerres que van sortir a lloar el monarca.

Els morts anònims. El divendres primer de novembre el New York Times va publicar un article de la periodista italiana Emma Bubola, que havia arribat a València poques hores després dels fets. El titular era “En una ciutat espanyola devastada per una inundació, una cerca tenebrosa de cadàvers”. I contenia aquest paràgraf: “El cos d’una adolescent va ser tret de la cafeteria dels seus pares a Paiporta, segons diversos veïns que el van veure, i el van posar amb les seves sabates blanques preferides a la plaça del poble davant d’una església rosa.”

Aquell dia em vaig adonar que els mitjans en català i en castellà eren molt més discrets quan parlaven de les víctimes: es donaven xifres, però les històries personals eren breus, de poques línies, i sense una identificació clara. Es parlava més dels supervivents, de les operacions de rescat i neteja, dels voluntaris –i de la batalla política, és clar. És per això que em va impactar una notícia sobre dos jubilats que van trobar morts al seu cotxe, amb els noms complets i declaracions dels familiars, i que l’article anés acompanyat de la fotografia del matrimoni. Això sí, no va ser a la nostra premsa sinó a la britànica, perquè eren d’aquell país.

Des de l’inici he trobat a faltar un diari que dugués en portada un collage de fotografies de les víctimes, i a l’interior un reportatge ampli amb les biografies. És el que haurien fet els mitjans anglosaxons o francesos (aquella “Génération Bataclan” de Libération). És el rerefons catòlic, que ens fa ser molt més curosos, o pudorosos, amb els difunts? Potser és una qüestió de respecte pels familiars, però sense posar noms i cares als que han faltat és molt més fàcil que els polítics esquivin el càstig merescut.

Les xarxes socials. Tots plegats critiquem molt X des que la va comprar Elon Musk, però durant les primeres hores va ser el millor canal d’informació. Més endavant va funcionar com una mena d’acta notarial que documentava els fets, i que va impedir que algú intentés tapar la magnitud del desastre. Els afectats van tenir un altaveu formidable fins que van arribar els primers periodistes.

Més endavant, però, van començar a sorgir els comptes amb informacions falses o manipulades (com la mentida de la destrucció d’embassaments), els aprofitats de tota mena, i una estrambòtica campanya per a encimbellar el ministre Óscar Puente. El fet més misteriós va ser la proliferació de bots procedents de l’Índia amb continguts generats per una intel·ligència artificial, i que comentaven les piulades més populars sobre la gota freda. L’origen d’aquest fenomen encara no s’ha explicat.

Els voltors. A partir del cap de setmana van aparèixer els agitadors més destacats del feixisme castellà, com també els programes televisius sensacionalistes. Tots plegats són les escorrialles del sistema, i no cal ni parlar-ne.

Trump. Si la gota freda ha tapat durant deu dies els escàndols de corrupció del PSOE i el cas Errejón, les eleccions americanes han estat la principal notícia durant quaranta-vuit hores. La roda informativa no s’atura mai.

“Què passarà quan se’n vagi el fang i arribin les absències?”, es pregunta una col·lega estimada de Sagunt. Li demano prestada la frase per arrencar aquestes ratlles i me la cedeix i xerrem una mica. Aquests dies sap greu empipar gaire els amics valencians, però alhora vols saber com ho porten, què necessiten, i fer-los saber que hi penses constantment, que hi penses fins a distreure’t del que has de fer perquè rumies què pots fer per ells, i alhora intentes mantenir un silenci respectuós perquè ets lluny i tens sostre, aixopluc, tot sota control i a resguard. És un equilibri difícil que segons el dia mantens amb més o menys encert. Et ressona un què-podem-fer-hi constant i alhora saps que això va per llarg i que tard o d’hora tindràs ocasió de fer-hi alguna cosa, que després del fang… 

Perquè mentre durin el fang i la queixa, hi haurà enteresa, i la prioritat serà escombrar, endreçar, recompondre, avaluar, inventariar… Però i després? Una casa, una escola, una botiga, una empresa, un poble sencer no es reconstrueix d’un dia per l’altre. Caldrà molt de temps abans no torni a ser “un dia normal” en molts indrets del País Valencià. Com s’ho faran, mentrestant? Hi haurà prou paciència, diners, recursos per sostenir-ho? Quin és el límit de resistència? Hi ha gent que fa més d’una setmana que durant les hores de llum recull, neteja i endreça i durant les de foscor gestiona i organitza voluntaris. Quant de temps es pot estar així? Amb fang fins als genolls, roba vella d’esport, els cabells recollits amb una cua, pendents de l’aigua, del fang i de les notícies? Menjant de llauna, sense aigua, sentint i vivint tant el patiment de tots els que t’envolten, quant de temps? 

Quant de temps pot dir-se “sols el poble salva el poble” sense veure que en realitat volem dir “estem sols davant d’això”? Quant de temps ens consolarà a tots plegats posar el focus en els actes de generositat i voluntarisme? Rere cada desastre, com diu Rebeca Solnit, hi ha sempre reaccions espontànies d’ajuda mútua, et surt de dins intentar fer-te càrrec de la gent que t’envolta…, però això hi ha un dia que t’exhaureix les energies i que el poble que salva el poble ja no consola. Perquè cal alguna cosa més. No pot dependre tot del poble. 

El fang se n’anirà però, i els responsables, com els escombrem? Què en fem? En tenen prou amb aquests morts per adonar-se que toca començar a fer canvis? Construir i ordenar el territori sense tenir en compte el comportament de la natura és d’analfabets ecològics. Però és que és més greu, és negacionisme científic, i això espero que ara hagi quedat clar que mata. Negar el canvi climàtic des de posicions de poder i de control i de decisió et converteix en assassí tard o d’hora. 

Ho deia Bruno Latour, cal aprendre a rehabitar aquest món nou. En aquest món nou, per exemple, tenim unes 40.000 criatures que s’han vist afectades per la DANA (són dades d’Unicef i Save The Children) i fa més d’una setmana que no solament no van a escola, sinó que viuen una situació dramàtica i incerta, envoltats d’adults preocupats, tristos, desesperats, enfadats, potser han vist morts, potser han perdut familiars i amics, potser han perdut casa seva o l’escola, alguns han sortit al carrer a ajudar els adults, altres s’estan tancats a casa, els pares els volen protegir del desastre, però el desastre és darrere la finestra, el fang és el seu paisatge des de fa més d’una setmana. Save The Children ha alertat de la situació, cal no oblidar l’atenció psicològica dels més petits i els joves, no mentir ni amagar-los la realitat, adaptar les respostes a les seves preguntes segons l’edat, però tenir-los presents, observar-los, estar atents als seus canvis, escoltar-los i respectar els seus silencis. Però què més hi podem fer?

“El gran repte serà aprendre a compartir-ho tot sota principis de suficiència, repartiment, cures i precaució”, escrivia David Fernández al pròleg del llibre de Yayo Herrero Els cinc elements. He rellegit Herrero aquests dies; ella, com tants altres, fa temps, fa anys!, que ho diu: cal reeducar-nos per aprendre a conviure i a sobreviure amb això que ens ve. El canvi climàtic es conjuga en present des de fa temps. “La incompatibilitat entre treball i salut, entre menjar i salut, no és res més que el fracàs d’una civilització”, escriu Herrero. “La sostenibilitat passa per reconstruir els llaços amb la terra.”

Escric tot això i penso en els que governen i els seus interessos. El canvi climàtic té un gran aliat, el capitalisme. Cal repensar-ho i refer-ho tot tenint en compte la resposta de la natura a tot el mal que li hem fet. I les persones estan per damunt dels beneficis econòmics. Em sento tan idiota escrivint això: perquè és una veritat com una casa i alhora sembla una ingenuïtat, ara mateix. La prioritat del nostre sistema econòmic, polític i social haurien de ser les persones, protegir les seves vides, i fer que siguin dignes, aquestes vides. Redefinir-ho tot amb la consciència ecològica ben latent. Però costa de creure que això pugui passar a curt termini. L’única esperança són les noves generacions. 

Si eduquem la població perquè sigui capaç de prevenir i actuar davant de situacions d’emergència, com a mínim garantirem que en el proper desastre ambiental, que vindrà, les coses es facin millor i hi hagi més supervivents. Però com l’eduquem? I qui ho fa? Qui està preparat per fer-ho? I qui hi vol estar? Tantes preguntes que respondríem amb estirabots pessimistes, catastrofistes i que toca fer l’esforç de donar-los la volta… Cal entomar aquests reptes pel bé dels que vénen darrere nostre. Els hem d’ensenyar a gestionar aquests riscos. I ho hem de fer nosaltres, els que els hem exposat a aquests riscos, els que els hem provocat. 

“Les humanitats futures seran humanitats que hauran d’aprendre a viure a partir d’un aterratge forçós dels límits físics del planeta Terra”, va dir Yayo Herrero en una conferència del 2022, “Humanitats en temps de catàstrofe”.

Vivim en temps de catàstrofes. Ens ho hem de ficar al cap. No és només el País Valencià. Una miqueta més avall, per exemple, els temporers i temporeres de Huelva s’han quedat sense habitatge també per culpa de la DANA, que vivien en barraques. Les barraques ja eren part de la catàstrofe i ara no els queda ni això. És un problema global i la natura no fa distincions entre rics i pobres, d’acord, però els rics, els poderosos són els que neguen el canvi climàtic, els que l’agreugen, els que ens fan anar a treballar perquè les seves prioritats sempre són materials…

Aquests 40.000 infants que ho han viscut en la pròpia pell han après una lliçó, n’estic segura. En trauran conclusions, d’aquest desastre, i els tindrem conscienciats si aprofitem la ràbia, l’enuig, la impotència, el dolor per començar a educar-los i sobretot educar-nos per rehabitar la Terra tenint-la en compte. Cap feina, cap guany material no justifica la pèrdua de cap vida. Seria bonic que poguéssim anar tots alhora cap a aquest canvi, però això no passarà, de manera que serà la tribu qui haurà d’ensenyar a les noves generacions que si res no canvia caldrà desobeir per protegir-se i protegir. Hi ha assignatures optatives d’emprenedoria en molts instituts, ho havíeu vist venir? Per què, digueu-me, per què no n’hi pot haver un dia d’alfabetització ecològica o conscienciació terrícola o, alto, va, ho dic i tanco barraca per avui (però hi tornaré): desobediència en cas de catàstrofe?

No recorde qui em va dir fa temps que Josep Pla havia escrit alguna cosa com ara que la política és l’art de gestionar els interessos privats sota aparences públiques. Em sap greu no poder-ho certificar, perquè la frase és tan precisa i aguda com incontestable. Però fa temps que prove de trobar-la entre els milers i milers de pàgines que el senyor Pla va escriure i la veritat és que no ho he aconseguit fins ara. Però no m’estranyaria gens que l’hagués feta servir. A mi em sona molt a italiana la frase, la imatge que representa, el concepte que descriu, la manera de dir-ho. Per això no m’estranyaria que fos real, tenint en compte la gran afecció de Pla per la literatura cisalpina i la manera com devorava llibres d’allà.

He de reconèixer que ahir em vaig posar malalt per moments, i no sé explicar-ho de cap més manera. No sé si és cosa del cansament. Ja fa molts dies que breguem amb les conseqüències de l’aiguat i amb la investigació periodística que malda per aclarir què van fer durant les hores crítiques aquest grup de criminals que dirigeixen la Generalitat Valenciana.

Perquè ho acabarem sabent tot, algun dia, però de moment allò que s’insinua, allò que anem sabent –i ahir van eixir moltes coses– em regira el ventre i em fa ois, em fa venir moltes ganes de vomitar. Que si el president Mazón era il·localitzable i ni tan sols responia al telèfon, que si hi havia una festa d’aniversari personal en el moment més crític, que si la consellera no sabia –ni ningú li ho havia explicat– que podia enviar missatges a tots els telèfons avisant la gent perquè es refugiàs, que venia l’aigua. I tot això que anem aprenent d’aquelles hores és d’un nivell d’incompetència i d’irresponsabilitat tan estratosfèric que fa mal. Que ens fa mal fins i tot als qui no en tenim cap culpa.

Ara, és tan sols una qüestió de mala sort tenir personatges com Mazón al capdavant de les nostres institucions? És simplement que ens ha caigut al damunt una plaga bíblica?

La resposta és que no. Que el problema és estructural, no pas de persones. Si Mazón pot ser president de la Generalitat –i permeteu-me la petita digressió–, si és possible que gent d’aquest nivell tan baix i amb tan poca capacitat mental siga responsable d’un país sencer és perquè la nota de tall per a ser president ha baixat en picat.

Si hi havia un temps en què en la política hi entrava gent molt qualificada amb la voluntat de servir els ciutadans, aquest temps ja ha passat. I ara la norma –a dreta i a esquerra– és entrar en la política per servir-se’n, per gestionar els interessos privats sota aparences públiques.

I quan aquesta perversió social i humana –ai!, que ara no sé si he caigut en la redundància– s’assenta, quan es normalitza, quan passa a ser una cosa tan natural que ningú no s’exclama abans de començar, que ningú no diu –ja abans de començar, a la campanya electoral– que un borinot com Mazón simplement no està qualificat per a ser el nostre president i ni tan sols s’hauria de poder presentar, aleshores la desgràcia comença a emparar-se del país.

L’altre dia, parlant amb Ferran Torrent, un més dels molts amics que han vist l’aigua i el fang desfer la seua vida, amb el seu humor que ho resisteix tot, em comentava que calia revisar les prioritats polítiques. I ho exemplificava dient que estava molt bé tenir una oficina anticorrupció, però que en realitat allò que feia més falta era una oficina anti-inútils. I una revolució –això ja ho dic jo– abans no siga massa tard.

 

PS1. Avui comencem a publicar una sèrie de tres articles en què alguns dels periodistes més importants del Washington Post ens expliquen –després d’haver treballat durant mesos amb més de cinquanta fonts diferents– com s’ho ha fet Donald Trump per guanyar les eleccions americanes. Ens fa molt de goig poder publicar en català una de les millors peces periodístiques que avui es poden trobar al món sobre aquestes eleccions, que tindran unes conseqüències molt importants. Llegiu-ne el primer capítol.

PS2. Ahir era dijous i tocava La tertúlia proscrita. Conduïts aquesta setmana per Ot Bou, Josep Costa i Albano-Dante Fachin van debatre amb la nostra cap de redacció Esperança Camps i amb el nostre company Blai Avià sobre la situació a València i als Estats Units, i aterraren al nostre país les conseqüències i els ensenyaments de tot això que ha passat. Vegeu-ne el vídeo.

PS3. Continuem abocats en la tragèdia causada per la incompetència del govern valencià amb els aiguats. Avui us oferim dues entrevistes importants. D’una banda, amb Joan Llinares (“Aquesta gent són una trepa, uns fanàtics, no volen testimonis”) i, d’una altra, amb la presidenta d’Acció Cultural del País Valencià, Anna Oliver, en nom de les quaranta entitats que ens han convocat a manifestar-nos demà a València per exigir la dimissió del govern valencià: “Som l’altaveu de les víctimes, de la indignació social, perquè el president Mazón entenga que ha de dimitir”.

PS4. Us expliquem tot allò que passa i us ho oferim amb accés obert, perquè la nostra missió és informar tothom, el conjunt de la societat. Si podeu, en contrapartida, us demanem que ens ajudeu fent-vos subscriptors de VilaWeb: clicant ací.

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre l’ús de “perquè”, “per què” i “per a què”, i l’ha elaborat Jordi Badia i Pujol, cap d’estil de VilaWeb. Hi podreu jugar fins el 21 de novembre, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (sobre l’ús de “perquè”, “per què” i “per a què”)

Un dels maldecaps de molta gent a l’hora d’escriure és l’ús de la conjunció “perquè”, que es confon sovint amb les combinacions “per què” i “per a què”. Sovint partim d’una norma molt simple, però equívoca: quan és una interrogació, va separat; quan és resposta, junt. Això és cert, però s’ha de completar i matisar. Per exemple, hem de tenir en compte que no totes les interrogacions van amb un signe d’interrogació. A més, s’ha de tenir present que, a diferència del castellà, “perquè” tant pot ésser causal com final. Entendre la diferència entre “perquè”, “per què” i “per a què” no és doncs, bufar i fer ampolles, però és possible si s’aprèn una norma que no sol fallar.

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

Com sabem quan hem d’escriure ‘perquè’, ‘per què’ i ‘per a què’?

The Washington Post · Michael Scherer, Josh Dawsey, Ashley Parker, Tyler Pager

El Trump Force One, el seu avió privat, es dirigia cap a Michigan aquesta primavera quan l’ex-president va haver d’enfrontar-se a una de les seves grans febleses polítiques: l’avortament.

Donald Trump s’enorgullia molt del seu paper en la revocació de la sentència “Roe vs. Wade”, la històrica decisió del Tribunal Suprem que havia autoritzat l’avortament als Estats Units. I ara alguns consellers de confiança l’encoratjaven a donar suport a una prohibició nacional de l’avortament a les quinze setmanes, similar a la limitació federal de vint setmanes a què havia donat suport durant el seu mandat. Però el seu equip de campanya havia preparat una llarga exposició per a convèncer-lo de la contrària.

Van argumentar que necessitaven captar votants partidaris dels referèndums per a protegir els drets reproductius en l’àmbit estatal. Si Trump optava per una prohibició nacional, com unes altres vegades, restringiria les opcions mèdiques en alguns estats. Van desplegar el mapa electoral i li van explicar que, en estats clau com Pensilvània, Michigan i Wisconsin, els seus oponents podrien acusar-lo d’haver retallat els drets reproductius.

Amb això n’hi va haver prou. Mentre volava cap a Michigan, Trump va acceptar d’enregistrar un vídeo en contra d’una prohibició nacional de l’avortament.

Poc després, l’equip de campanya li va proposar un altre canvi: deixar de criticar el vot anticipat. Necessitava els vots per correu i anticipats dels republicans per a guanyar la presidència. Tot i que, en un primer moment, Trump va refusar la proposta, al·legant que el vot havia de ser presencial i el mateix dia de les eleccions, finalment va cedir.

Donald Trump, que es presentava a la presidència després de dos intents de destitució parlamentària, 91 càrrecs penals i 34 condemnes, havia deixat la Casa Blanca després d’haver incitat l’assalt al Capitoli i d’haver negat els resultats d’unes eleccions legítimes. El seu instint polític sempre l’havia portat lluny, però ara, mentre es llançava a la seva tercera campanya per la Casa Blanca, comptava per primera vegada amb un operatiu polític coherent i professional. Per guanyar, hauria d’aprendre a confiar en els seus assessors, i aquests assessors, al seu torn, a donar-li un cert marge d’expansió.

Al començament, res no va anar del tot bé. La campanya va ser plena d’incoherències i de discursos incendiaris contra els immigrants. Però, al final, Trump ha aconseguit una victòria decisiva als estats clau. Ha rebut més vots que no pas el 2020, quan la seva gestió de la pandèmia li va costar un segon mandat. I, aquesta vegada, ha arrasat entre els homes.

Els seus consellers i familiars el van convèncer perquè deixés que li suavitzessin la imatge amb fotografies dels seus néts i amb aparicions en pòdcasts que ell ni tan sols coneixia. Tot i això, sempre va continuar confiant en el seu instint, desoïa consells i es reia dels seus assessors en actes públics. En una de les darreres intervencions, va suggerir que hauria estat “bé” que un pistoler disparés contra els mitjans o que ell s’hauria d’haver quedat en la presidència el 2020, quan va perdre. En els moments de pànic, fins i tot, convidava els membres del seu equip a barallar-se els uns amb els altres.

Aquest relat de The Washington Post sobre com s’ho ha fet per guanyar la presidència dels Estats Units es basa en entrevistes a més de cinquanta persones vinculades a les campanyes presidencials demòcrates i republicanes i inclou el relat de decisions privades i moments decisius de la campanya del 2024.

Les eleccions han tingut moment insòlits, com el canvi de candidat a mitjan juliol i una inversió de 2.000 milions de dòlars fins el dia de les eleccions. Tot això, en un context d’uns electors frustrats amb l’estat polític del país.

Els demòcrates es van adonar que Trump no es considerava derrotat quan va desencadenar l’acció d’una multitud contra el Capitoli dels Estats Units el 2021. El país acabava la temporada electoral com l’havia començada: amb una població profundament dividida i sense un camí clar cap a la reconciliació nacional.

Dimarts, quan va entrar en un gimnàs de Palm Beach per votar, Donald Trump només havia dormit unes poques hores. Melania Trump era al seu costat, amb unes ulleres de sol grosses. El president va atacar Oprah Winfrey tot dient que ell, una vegada, havia acceptat d’acollir un funeral per a un conegut de Winfrey a Mar-a-Lago i que ella no li ho havia agraït.

“Sempre tens penediments. Però això no és el més important”, va dir. El cas és que “hem fet una gran campanya”.

El canvi de candidat

Fins i tot, en els dies més foscos, el president Joe Biden es vantava de les seves xifres. “És una cursa molt ajustada,” va dir a Lester Holt, de la cadena NBC, en una entrevista el 15 de juliol, mentre el Partit Demòcrata es rebel·lava al seu voltant.

En aquell moment, la recaptació de fons anava centenars de milions de dòlars endarrerida respecte del que preveien. Era molt difícil reclutar voluntaris. La recerca interna de la campanya, feta per enquestadors que no havien informat Biden, no aprofundia gaire perquè molts dels assessors de Biden creien que les enquestes tenien un valor limitat. L’equip de campanya va exigir un debat al juny amb Trump per a rellançar la cursa, però el resultat va ser un desastre per a ells.

Tres dies després de l’entrevista amb Holt, Biden era a Delaware, aïllat, amb la covid. I, finalment, els tres enquestadors principals de la campanya –Geoff Garin, Molly Murphy i Jef Pollock– van tenir temps per a reunir-se amb l’equip sènior de la Casa Blanca, que incloïa el cap de gabinet Jeff Zients, el conseller Steve Ricchetti, l’assessora de comunicació Anita Dunn i el guru polític de Biden, Mike Donilon. La presidenta de la campanya, Jen O’Malley Dillon, va apartar els seus tècnics abans de la reunió: “Expliqueu-ho tot tal com ho veieu”, els va dir.

El trio tenia deu punts clau i poques bones notícies, segons unes quantes fonts coneixedores de la reunió. En alguns dels estats que ballaven entre els dos candidats, les xifres eren dins el marge d’error, certament, però això amagava problemes estructurals profunds en l’electorat. Els fonaments s’havien esvaït. Els enquestadors van haver de fer servir dades d’uns altres clients en estats com Virgínia i Nou Mèxic, perquè la campanya no tenia dades bones.

Les notícies no van sorprendre, però tampoc van ser ben rebudes. L’equip de Biden havia compartimentat els enquestadors el 2020 justament per aquesta raó, convençuts que la seva ciència s’havia tornat menys predictiva, tot i que les seves eines asseguraven una precisió més alta. Tot i això, l’equip de Biden encara no dubtava que podria guanyar. Un alt assessor de la Casa Blanca es va queixar després de la reunió, tot dient que la feina de l’equip de campanya era traçar el camí cap a la victòria i no pas afirmar que no n’hi havia cap.

Però, en realitat, ja era massa tard per a posar-se a debatre sobre els mètodes de les enquestes.

Els dirigents demòcrates de Nova York, com ara el cap de la majoria al senat, Charles E. Schumer, i el cap de la minoria a la cambra, Hakeem Jeffries, ja havien parlat amb el president Biden. En una reunió privada el 8 de juliol durant una visita a Harrisburg, Pensilvània, el governador Josh Shapiro va ser clar quan el president li va preguntar sobre la campanya. Shapiro li va dir que faria tant com pogués per ajudar-lo, però que la situació era molt crítica.

Biden encara tenia covid el 21 de juliol, quan es va retirar de la cursa. Aquell diumenge al matí el va passar parlant per telèfon amb el primer ministre eslovè per enllestir els darrers detalls d’un dels bescanvis de presoners més complexos de la història moderna, segons una persona familiaritzada amb els fets. Al vespre va trucar a uns cinquanta dirigents del partit per agrair-los el suport i encoratjar-los a fer costat a Harris.

Ningú del cercle de Biden, ni el president, no pensava que hi hagués cap altra opció que no fos la vice-presidenta, que tenia el dret legal de mantenir l’operació organitzada per la campanya de Biden.

“Els donants van encarregar enquestes que mostraven que l’únic candidat que seria més feble que Biden era Kamala Harris, i això era ple de… bé, d’excrements”, diu un assessor de Biden. “No es poden projectar aquestes coses. És fer un mal ús de les dades.”

Harris havia assumit múltiples papers en la seva carrera política abans d’acomodar-se com a secundària: fiscal, filla d’Oakland, portaveu de la “veritat”. Fins que va rebre la trucada aquest estiu, la seva prudència i lleialtat a Biden havien estat totals. L’equip de Harris va rebutjar inicialment les peticions dels assessors de Biden perquè parlés amb donants i activistes. No volien alimentar especulacions.

L’únic pla de campanya de Harris havia estat esbossat en secret pel personal en un paper no oficial o discutit xiuxiuejant en trucades nocturnes. O’Malley Dillon no va permetre mai cap reunió a Wilmington. Ni tan sols els consellers més acostats a Harris compartien amb ella allò que preparaven.

Però, malgrat això, Harris s’havia preparat durant mesos a la vista de tothom, fent exercicis per a millorar. Stephanie Cutter, una experta en comunicació que va treballar per al president Barack Obama, havia fet entrenament mediàtic amb Harris en silenci, un esforç que es va revelar gràcies als registres de visitants de la Casa Blanca, on constaven les seves visites a partir del desembre.

Mentre Biden retardava els viatges de campanya, la vice-presidenta no s’aturava, i es consolidava en desenes d’esdeveniments: una ofensiva sobre l’avortament durant les eleccions de mitjan mandat, una ronda universitària el 2023 anomenada “Lluitem per les nostres llibertats” i una altra ronda d’“Oportunitat Econòmica” enguany.

Harris va tenir poques hores d’avís abans de llançar-se a la marató de 107 dies. La seva primera gran decisió, després d’intentar sense èxit de posar-se en contacte amb el seu marit a Los Angeles, va ser donar ple poder a O’Malley Dillon, que es va oferir a encapçalar la campanya tan sols  si Harris li concedia l’autoritat total.

En aquell moment, el grup de suport extern més gran dels demòcrates, Future Forward, ja havia engegat una màquina de recerca en massa: un sistema de sensors amb enquestes constants, proves i grups de discussió que va aplegar gairebé 14 milions d’enquestes de votants en deu mesos. La feina es compartia en secret amb la campanya de Harris en una web pública coneguda per uns quants. Es navegava fins a la pàgina, es deixava que la imatge de portada s’esvaís i apareixien enllaços de Google Docs valorats en milions de dòlars.

Cinc dies després de la retirada de Biden, la recerca descrivia les dinàmiques que modelarien la campanya demòcrata. “En les proves de 35 talls de discursos recents de la vice-presidenta, tots han tingut resultats positius en direcció,” deia un document. “Els temes econòmics i l’enfocament de la vice-presidenta en el seu historial com a fiscal i els seus valors són els que més mobilitzen el vot; les lloances al president Joe Biden, les que menys.”

En aquell moment, les enquestes dels demòcrates començaven a remuntar. Els diners aviat havien de batre rècords –va rebre 1.000 milions de dòlars en tres mesos. Per primera vegada en vuit anys, els demòcrates omplien mítings multitudinaris. Harris es va decantar cap als clixés previsiblement provats, reciclant els millors missatges dels demòcrates del passat. Va complir totes les expectatives del juliol al setembre, quan va dominar Trump en l’únic debat.

“Va sortir del bullpen i va fer set innings sense encaixar cap punt,” s’exclamava Chauncey McLean, fent servir un símil de beisbol. President de Future Forward, la seva opinió reflectia una valoració gairebé unànime dins el partit.

Harris comptava amb l’avantatge d’un país que havia rebutjat la política de Trump en tres eleccions nacionals, i amb una reacció contra ell que havia començat amb la decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units de revocar el dret constitucional d’avortament. Tanmateix, hi havia un problema central: Trump guanyava clarament en les tres qüestions principals per als votants: l’economia, la inflació i el cost de la vida.

 

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La cap de gabinet de la regidoria d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona durant els governs d’Ada Colau, Vanesa Valiño, s’ha mort a causa del càncer que sofria. La formació ha recordat Valiño com una activista i referent pel dret a l’habitatge i pel fet d’haver estat directora de l’Observatori DESC entre els anys 2000 i 2015.

“La seva marxa ens deixa una empremta inesborrable en l’activisme social, en el moviment en defensa del dret a l’habitatge i entre els companys i les companyes de Barcelona en Comú”, ha expressat la formació. Barcelona en Comú ha destacat que Valiño va ser una de les fundadores de l’organització política encapçalada per Colau i “una de les veus més compromeses en la defensa dels drets dels ciutadans i les ciutadanes més vulnerables de Barcelona”.