El camí per a desbrossar el català de castellanismes és feixuc i no sempre reeixit. Vegem-ne deu que no s’han pogut eradicar, encara.

Agulletes

L’endemà d’haver fet un exercici físic intens no tenim agulletes, sinó que estem baldats o cruixits; o bé tenim un cruiximent per tot el cos, o fiblades a les cames.

Com en diem de les ‘sentadillas’? Vocabulari del gimnàs

Cantera

Tenir cantera és tenir ganes de cantar. Però el lloc on s’extreuen pedres és la pedrera. I el grup de joves que poden destacar, com els futurs jugadors del Girona o del València, són el planter.

Cucaratxa

L’insecte que de vegades trobem a la cuina no és pas una cucaratxa, sinó un escarabat de cuina, també dit panerola.

Cutre

No hi ha coses cutres. En tot cas, són tronades, penoses, atrotinades, ridícules, merdoses…

Disfrutar

Molta gent encara diu que disfruta, però vol dir que xala, o que es diverteix, o que ho passa bé. O, si ho voleu més formal, que gaudeix d’una cosa o en frueix.

Deu castellanismes camuflats (I)

Hombro

La part que va del coll al braç no és l’hombro, sinó l’espatlla o el muscle. I les coses ens les carreguem a les espatlles, a collibè o a coll.

Hortera

Un vestit de mal gust no és hortera, sinó coent, cursi, ridícul, carrincló o xaró, per exemple.

Plaç

El temps assenyalat per a alguna cosa, com ara per pagar una compra, no és el plaç, sinó el termini o el terme.

Deu castellanismes camuflats (II)

Retrassar

Les coses no es retrassen, sinó que es retarden o s’endarrereixen.

Septembre

Quan s’acabi aquesta secció de llengua de VilaWeb haurem de tornar cap a treballar, perquè començarà el setembre (no pas el septembre).

 

 

 

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre llengua, concretament sobre confusions de significat, i l’ha elaborat Jordi Badia i Pujol, cap d’estil de VilaWeb. Hi podreu jugar fins el 29 d’agost, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (sobre confusions de significat)

“Sentir” o “escoltar”? “Posar” o “ficar”? “Infligir” o “infringir”? Per raons diverses, tot sovint cometem errades en l’ús de mots que tenen significats relacionats o semblants, però que convé diferenciar. La precisió semàntica és un aspecte que cal assegurar per a una bona comunicació. A VilaWeb hi donem molta importància, conscients que la llengua n’ha perdut aquests darrers decennis. Per això el llibre d’estil del diari hi dedica un part del contingut. La pèrdua de precisió afecta tant els termes populars com els més formals o elevats. Amb el joc que us proposem –i, si convé, amb el suport d’un diccionari– podreu aprendre dotze diferències semàntiques de la nostra llengua.

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

Vora 8.500 militants d’Esquerra Republicana de Catalunya tenen dret de participar en la consulta interna sobre la investidura de Salvador Illa que es fa avui. La votació serà telemàtica i s’hi podrà votar de 9.00 a 19.00. A més, aquells militants que necessitin assistència per a votar podran anar presencialment a les seus d’ERC, que obriran en el mateix horari de la votació. Com que és una votació electrònica, el recompte serà automàtic, però el resultat no es comunicarà fins a les 19.30 en una compareixença de premsa a la seu nacional d’ERC.

En concret, hauran de respondre afirmativament, negativament o abstenció a la pregunta següent: “Estàs d’acord que Esquerra Republicana voti a favor de la investidura del candidat socialista a canvi de la sobirania fiscal, la promoció i protecció de la llengua catalana, la Convenció Nacional per a la resolució del conflicte polític i la resta de mesures acordades?”

Els militants decidiran si Illa es converteix en el 132è president de la Generalitat de Catalunya o no, el tercer del PSC catorze anys després de la fi de la presidència de José Montilla. Tot plegat, en canvi del compromís d’impulsar un nou sistema de finançament perquè la Generalitat pugui recaptar, gestionar i liquidar tots els imposts al final de tot el procés de negociació que és previst, amb la gestió i la recaptació de l’IRPF com un primer esglaó; l’impuls d’un debat entre partits catalans per a discutir el futur polític del país en una convenció nacional; el compromís per a enfortir el model d’escola catalana, fomentar l’ús del català i l’acció exterior, i l’impuls de polítiques que garanteixin uns serveis públics de qualitat.

Tanmateix, el resultat de la consulta encara no serà definitiu perquè les joventuts d’ERC, el Jovent Republicà, hauran de decidir què fa la seva diputada, Mar Besses, que forma part del grup parlamentari d’ERC i que és imprescindible perquè el PSC, ERC i els Comuns arribin a la majoria absoluta que Illa necessita per a ser investit. Una vegada se sàpiga el resultat de la consulta, el Jovent Republicà convocarà un consell nacional urgent per decidir el posicionament polític i què ha de votar Besses. Al juny, ja van manifestar l’oposició oberta a Illa i van dir que ERC no podia permetre que l’unionisme s’apoderés del govern de Catalunya i que ells no tenien por de forçar una repetició electoral.

Però no es pot descartar que si el resultat de la consulta d’ERC és afirmatiu puguin reconsiderar aquesta posició. La secretària general d’ERC, Marta Rovira, defensa el “sí” en la votació interna i diu que és conscient que la digestió i la valoració política del pre-acord costa als militants del Jovent Republicà. Per això, abans-d’ahir, el comitè nacional del Jovent Republicà es va reunir amb el comitè negociador d’ERC, que els va mirar de convèncer dient que no entrarien al govern d’Illa, que no havien pactat el nomenament de càrrecs d’ERC i que tenien garanties de compliment de l’acord.

Molts dirigents i càrrecs d’ERC són partidaris del pacte

Bona part de l’executiva d’ERC, el govern i uns quants batlles han dit públicament que eren partidaris de votar “sí” en la consulta interna. El president de la Generalitat mateix, Pere Aragonès, va defensar que el pacte era beneficiós: “[És] un salt endavant sense precedents cap a la sobirania fiscal, garanteix el compromís amb la llengua catalana, aprofundeix en la resolució del conflicte polític i manté polítiques republicanes transformadores.” I també s’hi han mostrat partidaris la secretària general adjunta, Marta Vilalta, el president del grup parlamentari, Josep Maria Jové, i el vice-secretari general de Comunicació, Oriol Duran.

El dia de la presentació del pre-acord, alguns consellers com ara Carles Campuzano, Roger Torrent, Natàlia Mas Guix, Ester Capella, Meritxell Serret, Tània Verge i Joan Ignasi Elena van acompanyar la portaveu, Raquel Sans, i alguns han fet campanya a les xarxes socials. A més, hi ha batlles d’ERC, com ara Marc Aloy (Manresa), Aurora Carbonell (Sitges), Marc Giribet (Sant Andreu de la Barca), Jordi Viñas (Salt), Adam Tomàs (Amposta), Alba Pijuan (Tàrrega) i Ferran Estruch (Cardona) que han demanat obertament el vot pel “sí”.

L’ex-president d’ERC Oriol Junqueras –que pretén de tornar-se a presentar al càrrec al congrés nacional del novembre– no s’ha posicionat i no ha dit què votaria, s’ha limitat a mostrar “respecte” pel pre-acord. Però el seu entorn s’inclina cap al “sí”. Juli Fernández, secretari general adjunt de la formació i membre de l’equip negociador amb el PSC, diu que el pacte aprofundeix la sobirania fiscal de Catalunya; i Oriol López Mayolas, vice-secretari de Coordinació Interna d’ERC i també integrant de l’equip negociador, ha alabat la tasca del partit per a assolir el pacte. El secretari d’Organització, Pau Morales, també ha defensat l’acord davant els militants, i Lluís Salvadó, que fou secretari d’Hisenda quan Junqueras era conseller d’Economia, considera que el pacte, en matèria fiscal, “és absolutament històric pel contingut”. Gabriel Rufián, diputat al congrés espanyol i molt pròxim a Junqueras, va piular un breu “sí”.

En canvi, Helena Solà, un perfil també considerat pròxim a Junqueras, ha expressat públicament la seva oposició a l’acord perquè creu que dividirà el partit. A més, diu que cal tenir una visió a llarg termini i evitar moviments que, segons ella, no entenen ni els votants ni els militants. La diputada al congrés espanyol Pilar Vallugera va ser una de les primeres a pronunciar-s’hi, fins i tot abans no es fes públic el pre-acord, i posteriorment ha reiterat que s’hi oposava.

També hi ha ex-diputats d’ERC, com ara Jordi Orobitg i Carles Castillo, que han manifestat que hi votarien en contra a la consulta. “Conec personalment a Illa, i sé com és d’insegur, ultracatòlic, conservador i fals, ningú no em convencerà que ara s’ha tornat progressista”, va dir Castillo, que havia estat del PSC. Orobitg va piular: “Existeixen massa condicionants externs, que escapen de la capacitat de decisió d’Esquerra, que fan inviable el compliment.”

També s’han posicionat pel “no” militants com ara l’ex-batlle de Tarragona Pau Ricomà per les inconcrecions referents al finançament singular i perquè diuen que “el PSC actual no té res a veure amb el dels anys vuitanta”. El batlle d’Olesa de Montserrat, Jordi Parent, tampoc és partidari de l’acord i ha emprat l’etiqueta #NoAmbElMeuVot, que aquests dies és tendència entre els detractors del pacte amb els socialistes. També hi és contrari el batlle de Sant Julià de Ramis, Marc Puigtió. De la mateixa manera s’ha manifestat el portaveu de la Diputació de Girona i ex-batlle de Roses, Joan Plana; el portaveu d’ERC Sabadell, Gabriel Fernàndez, l’ex-conseller Alfred Bosch i el conseller nacional Joan Puig.

Quan s’analitza la política espanyola de l’actual restauració borbònica, hi ha dues idees completament falses que molts donen per bones. Sé que els mitjans les repeteixen, que molts partits se les creuen i que són la base del discurs dels corresponsals estrangers a Madrid (i de la plaga dels hispanistes anglosaxons), però això no vol dir que siguin certes.

La primera diu que el PSOE representa la tradició d’esquerres i republicana, i que acull els perdedors de la guerra espanyola. Això és impossible, perquè com bé sabem els catalans, Franco va ser molt eficaç a l’hora d’exterminar o expulsar tothom que se li oposava. En realitat PP i PSOE provenen de les dues ànimes del franquisme, la militar-feixistoide i la tecnocràtica (perfectament retratades a La escopeta nacional de Luis García Berlanga). Els quadres importants dels primers governs del PSOE havien entrat de funcionaris durant la dictadura, i per això no van provocar cap ruptura. També van ser molt eficaços a l’hora d’ocupar les institucions: com explica l’historiador gallec Oscar Pazos, en un document preparatori per al congrés del partit celebrat el 1990 es deia que una tercera part dels militants socialistes, unes quaranta mil persones, havien accedit a un càrrec institucional a partir del 1982.

La segona és aquella expressió creada pel periodista Enric Juliana que diu que el PP és el “partit Alfa de les classes mitjanes espanyoles” (en realitat vol dir castellanes), com si fos el partit que ocupa la centralitat del poder de l’estat. Tot i això, en els quaranta-dos anys des de la victòria socialista del 1982, el PP només n’ha governat catorze i mig. Va ser Felipe González qui va començar la concentració del poder econòmic a Madrid amb la creació de l’Íbex 35, i qui va pactar amb Europa la desindustrialització d’Espanya i un model econòmic de turisme i serveis amb salaris baixos. José María Aznar va consolidar aquest sistema amb la importació constant de mà d’obra barata i la formació d’una bombolla immobiliària, però José Luis Rodríguez Zapatero no va fer res per revertir-ho. L’Espanya de 2024 és de dalt a baix el país que ha construït el PSOE.

(Potser em direu que la justícia, les forces de seguretat o la majoria de mitjans de comunicació madrilenys són molt de dretes. I és cert. Ara bé, la lleialtat d’aquests mons no és amb el PP, sinó amb la monarquia borbònica, sobretot des del discurs reial de l’octubre de 2017. Aquest és el motiu de l’aparició de Vox, un partit que representa molt millor els interessos i la ideologia del monarca.)

Explico tot això perquè molta gent –i aquí hi incloc molts catalans– encara veu el PSOE com un partit d’esquerres que sempre té les de perdre respecte de la dreta, i que lluita contra les estructures franquistes de l’estat i a favor de les nacions no castellanes. Però avui Pedro Sánchez té Fernando Grande-Marlaska de ministre d’Interior i Margarita Robles de ministra de Defensa, i quan algú recorda al ministre de Transports Óscar Puente que els serveis de tren fora de Madrid són un desastre, aquest els acusa de “victimisme perifèric”. El PSOE va votar a favor del 155 que va anorrear les institucions catalanes, i més val que no repassem el seu historial dels anys vuitanta, que en qualsevol altre país europeu n’hauria provocat la dissolució irreversible.

I tot i això, des de fa més de trenta anys el PSOE només ha pogut accedir al poder i governar amb el suport dels partits catalans (i bascos). Jordi Pujol va regalar una legislatura extra a Felipe González el 1993, Esquerra va donar suport a la investidura de Zapatero el 2004 (CiU es va abstenir tant aquell any com el 2008), i Junts i ERC van votar a favor de la moció de censura que va encimbellar Pedro Sánchez el 2018, i també van ser al seu bàndol a la investidura de l’any passat. Tot plegat ens hauria de fer pensar que Catalunya ha obtingut uns rèdits immensos d’aquest suport constant i incondicional, però evidentment no ha estat així, i de fet només n’hem tret un cert alentiment en la regressió centralitzadora. D’on surt aquesta incapacitat dels partits catalans per a fer valer el poder que han aconseguit a les urnes?

Primer hi ha l’èpica absurda que hem d’evitar que Espanya caigui en mans del feixisme, i que per tant el suport al PSOE és inevitable per a evitar que governin PP i Vox. Ara bé, si en la negociació d’un acord polític la part minoritària ja manifesta que pactarà, l’altra té pocs incentius per a entregar res més enllà d’engrunes simbòliques. A tot això, cal afegir-hi uns representants nostrats que sempre s’han deixat entabanar. El govern espanyol no ha tingut mai cap escrúpol a l’hora d’incomplir allò que ha signat, i si de cas els funcionaris de l’estat (i en última instància la justícia) ja garantiran que les millores que es van prometre a Catalunya quedin en foc d’encenalls.

L’altre gran motiu és el paper dels líders dels partits catalans a Madrid, i un dia algú haurà d’escriure una tesi doctoral sobre la seva trajectòria posterior un cop han entrat en contacte amb el poder real de l’estat. Sempre s’ha dit que va ser Miquel Roca qui va renunciar al concert econòmic per a Catalunya, i mireu quins rèdits personals que n’ha tret (fa quinze dies, a vuitanta-quatre anys, encara va ser nomenat president d’Agbar). O Josep Antoni Duran i Lleida, sempre a prop del poder la capital. I què es pot escriure de Gabriel Rufián, ara convertit en el millor orador que té Sumar al congrés?

És només dins d’aquest marc que es pot analitzar el pre-acord que ha signat Esquerra Republicana per investir Salvador Illa com a president de la Generalitat. El document és irrellevant. La sobirania fiscal no ens la donaran mai, el nou Departament de Política Lingüística tindria un conseller del PSC, i la resta de punts són polítiques que el govern del president Aragonès tampoc no ha desplegat. Els pactes polítics sempre s’anuncien amb totes les parts presents, però aquesta vegada només han sortit a defensar-lo els dirigents d’ERC, amb cares llargues i mentre els socialistes ja avisen que és paper mullat. Això sí, reconec que em pensava que jugarien més la carta messiànica, és a dir, que una repetició electoral faria créixer els partits d’extrema dreta i que per tant se sacrifiquen per a evitar-ho.

El contingut real del pacte no ens l’han explicat: els càrrecs del sottogoverno que es mantindran, les guinguetes polítiques que no canviaran de mans, l’aixeta de subvencions que no s’aturarà. Com va dir el president Pujol en aquell cèlebre discurs, “ara ens votareu i entrareu a la menjadora”. A la xarxa que abans anomenàvem Twitter, una sèrie de comptes repiulaven tots els dirigents d’Esquerra que han sortit a defensar l’acord, i en publicaven el sou públic. Ha de ser dur viure sota l’amenaça que la nòmina quedi reduïda a una tercera part.

Un partit català està a punt de vendre els interessos catalans per defensar la situació personal dels seus dirigents. Ha passat tan sovint que no és cap sorpresa, però atenció: si abans entregaven el govern d’Espanya al PSOE, ara el regal que els fan és el govern de Catalunya. I per als catalans, la diferència entre els dos actes és immensa.

Els Estats Units, Rússia, Alemanya i quatre països més van intercanviar ahir dues dotzenes de persones en l’intercanvi més gran de presoners d’ençà de l’apogeu de la Guerra Freda. Entre els alliberats, hi havia els periodistes Evan Gershkovich i Pablo González, Paul Whelan, un grup de dissidents russos i més ciutadans dels Estats Units, Alemanya, Polònia, Eslovènia, Noruega, Rússia i Bielorússia.

Aquest intercanvi de presoners, que inclou un grup dels dissidents i presos polítics més destacats de Rússia, en canvi d’un grup de russos en què hi ha un assassí d’estat, espies i pirates informàtics, és el més gran i complex d’ençà de la Guerra Freda i arriba en un moment en què les relacions entre Rússia i els Estats Units estan més deteriorades que mai a causa de la guerra d’Ucraïna.

De fet, no es recorda un cas així d’ençà que el juny del 1985, uns quants mesos després d’haver arribat al poder el dirigent reformista soviètic Mikhaïl Gorbatxov, els Estats Units i la Unió Soviètica van alliberar vint-i-set presoners en l’intercanvi d’espies més gran de la història al pont de Glienicke, entre Potsdam i Berlín Oest –immortalitzat poc després en un famós film de Steven Spielberg que tenia de protagonista Tom Hanks. Aquell dia, l’URSS i uns quants països del Pacte de Varsòvia van lliurar vint-i-cinc presoners acusats d’espionatge en canvi de quatre espies seus, i d’aquesta manera van establir l’escenari per a un desglaç polític i per a acords innovadors de control d’armes entre tots dos països.

Més recentment, hi ha hagut dos intercanvis notables, en el marc de la guerra entre Rússia i Ucraïna: el veterà de la Marina Trevor Reed va ser intercanviat pel traficant de drogues rus Konstantin Iaroixenko l’abril del 2022; i l’estrella de bàsquet femení Brittney Griner va ser intercanviada el desembre del 2022 pel traficant d’armes rus Viktor Bout, conegut com el “mercader de la mort” per les seves operacions a l’Àfrica. Però aquests intercanvis, tot i la seua dificultat, no es poden comparar amb el que hi ha hagut fa unes quantes hores a Turquia.

El 2010, en el que era fins ara l’intercanvi més gran d’ençà de la Guerra Freda, es van intercanviar catorze suposats espies entre Rússia i occident. Entre els quals hi havia el doble agent Sergei Skripal, enviat per Moscou a la Gran Bretanya, i l’agent russa encoberta Anna Chapman, enviada per Washington a Rússia.

Vladímir Putin en persona, i una guàrdia d’honor, han rebut els presoners alliberats en l’intercanvi a l’aeroport de Vnukovo, a Moscou (fotografia: Graviil Grigorov).

Amb l’ajut dels serveis d’intel·ligència turcs i després de molts mesos de negociació, un primer grup de presoners han estat intercanviats en un dels aeroports de la capital turca. Uns quants avions eren sobre la pista i els presoners han passat tots alhora del que havien arribat al que els havia de dur a casa.

Rússia ha alliberat quinze presoners: l’americà Evan Gershkovich, el conegut dissident i periodista russo-britànic Vladímir Karà-Murzà, Liliia Ttxanitxeva, Ilià Iaixin, Ksenia Fadeïeva, Andreï Pivovarov, l’americà Paul Whelan, Alsu Kourmacheva, Oleg Orlov, Alexandra Skotxilenko, Demouri Voronine, el russo-alemany Kevin Lik, l’alemany Patrick Shebel, Guerman Moïjes i Vadim Ostanine. Bielorússia ha alliberat Rico Krieger.

Per la seva banda, els Estats Units han alliberat Vladislav Kliouchine, Roman Seleznev i Vadim Konochtchenok; Polònia ha alliberat el periodista basc nascut a Rússia Pablo González; Noruega ha alliberat Mikhaïl Mikouchine; Eslovènia ha alliberat Artem i Anna Doultsev i els seus dos fills, de vuit anys i onze, i Alemanya ha alliberat Vadim Krasikov. Aquest darrer és un coronel dels serveis d’intel·ligència russos que va ser condemnat a cadena perpètua en una presó alemanya després d’haver comès l’assassinat, ordenat pel Kremlin, d’un dissident rus a Berlín. El govern alemany ha dit que havia estat molt difícil d’acceptar d’alliberar-lo, però ha reconegut que no podia aturar una maniobra en què hi havia tants països involucrats. Segons que s’ha sabut, el president Joe Biden va informar el canceller Olaf Scholz de la possibilitat d’aquest intercanvi al gener.

El president Joe Biden, amb la filla d’Alsu Kurmasheva, després d’haver anunciat a la Casa Blanca l’intercanvi de presoners (fotografia: Michael Reynolds).

La qüestió que tothom es demana és per què Rússia ha accedit a alliberar, de sobte, un nombre tan gran de presoners –tants, que s’ha sabut que Navalni mateix era a la llista quan la van començar a discutir i abans de morir-se. Especialment tenint en compte que no ha estat un intercanvi d’espies per espies, com era habitual a la Guerra Freda.

L’explicació no és senzilla, però segurament té a veure amb les matemàtiques. Rússia ha aconseguit de retornar al seu país un nucli de persones molt importants per ells, pràcticament tothom que tenia pres a l’occident. I, a canvi, ha hagut de pagar un preu alt. Segurament Putin, que va treballar d’espia a Dresden quan era jove, ha volgut recordar que, seguint la vella tradició del KGB, ells no es desentenen mai dels seus espies, per més anys d’esforços que els coste alliberar-los.

Però també ha aconseguit, en la mesura que tots parlem de “intercanvi de presoners”, crear la imatge que tothom actua com Rússia i que al final tots els països són iguals. Cosa que no és realment certa. El Kremlin fa anys que s’ha dedicat a detenir de manera arbitrària gent i empresonar-la amb l’única intenció d’intercanviar-la un dia per actius importants dels seus serveis d’intel·ligència que havien caigut en mans de les autoritats occidentals, com en el cas, sobretot, de Vadim Krasikov o de la parella d’espies detinguda a Eslovènia Artem i Anna Doultsev.

El paper de Pablo González encara és molt confús. Ell sempre ha defensat que tan sols és un periodista i que va ser detingut de manera arbitrària, però el fet que Moscou l’haja reclamat i que Putin mateix l’haja rebut al peu de l’avió amb tots els honors a primera hora de la nit posa si més no una ombra de dubte sobre qui és en realitat.

Vladímir Putin parla amb els presoners alliberats. Pablo González és darrere, amb una samarreta negra (fotografia: Graviil Grigorov).

Ahir i avui desenes d’esportistes tindran l’oportunitat de deixar la seva marca a les proves d’atletisme que es faran a l’Estadi de França.

Tanmateix, abans no comenci la primera prova la història olímpica ja haurà estat escrita. Per primera vega d’ençà que es disputen els jocs, els atletes competiran sobre una pista d’un color que no s’havia vist mai en la història de l’esport olímpic: el violeta.

Durant dècades, les pistes en què han competit els atletes han estat vermelles, atès que aquest color ajuda a protegir la goma dels efectes nocius dels raigs ultraviolats del sol. El vermell, sense anar més lluny, va ser el color de les pistes dels darrers jocs olímpics, els de Tòquio 2021.

Però això no vol dir que el vermell hagi estat, històricament, l’únic color sobre el qual han competit els atletes olímpics. Fa vuit anys, als de Rio 2016, Usain Bolt va competir en els seus darrers jocs olímpics sobre una pista blava, la mateixa en què el corredor sud-africà Wayde van Niekerk va establir l’actual rècord mundial als 400 metres llisos.

Nada Hafez, l’esgrimidora egípcia que ha competit als jocs de París embarassada de set mesos

L’atípic color de la pista de l’Stade de France és, en part, un homenatge als camps d’espígol que tenyeixen milers i milers d’hectàrees d’Occitània i del sud de l’estat francès.

L’empresa encarregada de fabricar la pista d’aquests jocs és la italiana Mondo. La companyia ja fou la responsable de fabricar la pista dels Jocs Olímpics de Tòquio, en què es van trencar tres rècords mundials. Aquella pista fou molt elogiada pels atletes: Kyron McMaster, atleta de les Illes Verges Britàniques, explicà a la ràdio nord-americana NPR el 2021 que, mentre corria, s’havia sentit com si no hi hagués cap superfície sota els seus peus.

Mondo sosté que la pista d’aquests jocs és feta a base d’un material més elàstic, dissenyat per protegir els atletes de possibles lesions i donar-los un impuls encara més gran que no a Tòquio. La pista, que incorpora petites cel·les d’aire pensades per absorbir el xoc de les passes dels corredors, s’expandeix a mesura que els atletes aixequen el peu, cosa que els dóna un petit impuls. És d’aquesta manera que s’aconsegueix l’anomenat “efecte trampolí”: els atletes alliberen energia a mesura que es desplacen per la pista i, amb cada passa, la pista els la torna.

Durant la celebració dels Jocs Olímpics de París, VilaWeb us ofereix cada dia una informació de caràcter social, no vinculada directament a la competició. Les podeu recuperar totes ací.

La decisió que prendran els militants d’ERC avui té un rerefons important. Com explica bé Josep Costa en el capítol especial de La tertúlia proscrita dedicat a la investidura, al final es tracta d’esborrar, i ho intenten, el període que va del 2006 al 2024. Esborrar el trajecte fet per la població, però sobretot esborrar aquest període des del punt de vista de les institucions i de la classe política.

El 2006 es va aprovar l’estatut, un estatut que intentava de corregir els enormes defectes de la transició, sobretot l’espoliació fiscal i el maltractament econòmic de Catalunya, però també el seu reconeixement com a nació. Pasqual Maragall, l’impulsor principal, era l’últim espanyolista en el sentit tradicional i positiu del terme, en el sentit austriacista, si ho puc dir d’aquesta manera. Creia fermament en la nació catalana i al mateix temps estava convençut que per a Catalunya era bo i convenient d’entendre’s amb una Espanya federal i progressista que en un moment o un altre pensava que havia d’aparèixer.

Tots sabem què va passar. No va aparèixer cap Espanya federal ni progressista per enlloc i, en canvi, va renàixer l’Espanya més fosca de totes, també de bracet del seu propi partit. La incomprensió i la intransigència espanyoles van propulsar el moviment per la independència que a Madrid tan sols van poder alentir –momentàniament– amb l’ús descarnat de la violència contra la població i molt especialment contra els dirigents polítics catalanistes.

I ara resulta que, després d’haver passat per l’octubre del 2017 i per l’octubre del 2019, i amb una part substancial de la població catalana instal·lada definitivament en el separatisme, la cúpula d’ERC intenta de convèncer-nos que hi ha un camí allà on els fets han demostrat de sobres que no n’hi ha cap.

És possible que després de comprovar la persistència de la crisi monumental que representa per a Espanya el procés d’independència de Catalunya, algú a Madrid haja entès que els espanyols es van equivocar molt menystenint Maragall, fotent-se del concert econòmic que volia Artur Mas, negant-se a negociar el referèndum acordat amb Puigdemont, ridiculitzant Quim Torra o embolicant la troca amb Aragonès. No dic que no. Sembla que Zapatero –que no deixa de tenir el valor d’haver enganyat alhora el president Maragall i Artur Mas– va predicant ara a qui vol escoltar-lo que cal fer alguna cosa i que això no pot continuar així, que és massa perillós per a ells mantenir obert el conflicte.

Però la veritat és que un país no canvia així com així. I encara menys quan ningú no fa res perquè canvie. L’Espanya d’avui és encara pitjor i més intransigent que la del 2006 perquè, del procés català, tan sols n’han entès que tenen permís i llicència per a pegar-nos, posar-nos a la presó, enviar-nos a l’exili, perseguir-nos judicialment, espiar-nos, infiltrar-se’ns, insultar-nos, amenaçar-nos i tot plegat. I com és possible que, en aquestes circumstàncies, algú puga creure que, miraculosament, ara de sobte apareixerà una Espanya comprensible amb Catalunya, sensible amb els catalans, atenta a les nostres necessitats?

De fet, les proves ja són sobre la taula. El pacte de què ens parla la cúpula d’ERC, i sobre el qual calla com un mort el PSC, és una ensarronada, ho sabem tots. Però és que fins i tot contra aquesta poca cosa que tots sabem que és irrealitzable ja han saltat no sé quants presidents autonòmics del PP, han saltat les federacions socialistes de l’Aragó, Castella-la Manxa, Extremadura i Astúries reclamant de convocar un consell federal per oposar-s’hi i han saltat Compromís i el BNG i la Chunta, membres imprescindibles de la “majoria de la investidura”, dient que hi estaven en contra –i quina vergonya, per cert, el paperot lamentable de Compromís de fer, en l’afortunada definició de Ricard Chulià, “anticatalanisme soft”.

Per això la maniobra que ens proposen ERC i el PSC és cridada a la irrellevància històrica i al fracàs més estrepitós. Això que en diuen el problema català només té dues solucions finals, estables, possibles: o la independència de Catalunya, o l’aparició d’una Espanya nova, diferent, completament canviada, que trenque amb el seu passat de segles i que puga relacionar-se amb Catalunya des de la llibertat i no des de la imposició, des del respecte i no des de la humiliació, des de la igualtat i no des del supremacisme. Però això darrer, simplement, no passarà. Mai.

 

Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense cap mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també

 

PS1. Efectivament, ahir vam trencar el període de vacances de La tertúlia proscrita per fer-ne una d’especial sobre l’acord d’investidura, que podeu veure en vídeo ací.

PS2. Assumpció Maresma entrevista avui Elisenda Paluzie, ex-presidenta de l’ANC i catedràtica d’economia de la Universitat de Barcelona, per parlar de l’acord entre ERC i el PSC. Paluzie és contundent en les seues respostes: “La clau de la caixa només l’obtindrem amb la independència.”

Fa mesos que es parla de la coneguda com l’estafa del “sí” i els mitjans de comunicació alerten del risc de respondre a les trucades telefòniques amb aquesta afirmació. Però realment és tan senzill que ens enganyin així? Parlem amb l’expert en ciberseguretat Bruno Pérez Juncà, que ens explica com pot funcionar aquesta estafa, tot i que assenyala que no li n’ha arribat cap cas.

Alguna vegada heu rebut una trucada i, quan hi heu respost, tan sols hi havia silenci? Pot ser una de les tècniques de l’estafa. És molt habitual respondre a una trucada amb un simple “sí” i l’estafador s’esperaria fins a obtenir aquesta afirmació. Després, penjaria. Però ja hauria enregistrat la veu donant una resposta afirmativa, que després podria fer servir per suplantar la identitat de l’usuari.

No obstant això, per Pérez Juncà és més complex. “Amb un sol ‘sí’ no poden fer gairebé res. Et graven i miren de tenir paraules clau perquè després, si agafen el control del teu compte, puguin contestar amb la teva veu”, diu. Però, com podrien fer-se passar per tu?

Segons que explica, seria un atac mixt. “No és que per la veu t’agafin el control del compte, sinó que ja el tenen. Cada vegada hi ha més filtracions de dades, aquestes últimes que hi ha hagut, d’Iberdrola i el Santander mateix, que els han fotut una quantitat de dades molt gran. Per tant, les tenen. En qualsevol botiga en què compris, hi ha el número de la teva targeta de crèdit i, fins i tot, segons la transferència, el teu número de compte. I pel número de compte ja sé l’entitat. Llavors, a partir d’aquí, és anar recopilant dades. Això ho fan els data brokers, que són els qui et venen tota aquesta informació. I quan ho tenen tot perfilat, què, qui, com, quan, i saben qui és la teva dona, qui són els teus fills, el dia que van nàixer, el nom del teu gos…, rebentar la contrasenya és relativament fàcil”, explica.

És a dir, que amb aquest “sí” pretenen de poder autoritzar operacions. Segons l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), també pot ser que, una vegada han passat uns quants segons de silenci, salti una locució que digui que és formalitzada la contractació d’un servei per un import de tants diners. En aquest cas, la víctima retornaria la trucada per cancel·lar el servei i aleshores li demanarien les dades personals. Llavors, ja tindrien tota la informació necessària per a executar l’estafa. O també es podrien fer passar per operadors bancaris i fer preguntes a la víctima.

“Simplement, el que busquen és aquest ‘sí’ i un seguit de paraules, com ara el teu nom, que és el que habitualment et demanen els sistemes informàtics dels bancs. A l’hora de la veritat, és una captura de veu. Però això no servirà de res perquè d’aquí a quatre dies amb una IA et faré dir el que vulgui. T’agafen la veu de qualsevol manera. WhatsApp és un servei gratuït i té la teva veu. I, avui dia, amb intel·ligència artificial, suplantar una veu és la cosa més fàcil del món”, continua Pérez Juncà. Així, diu que aquesta alerta creada pels mitjans de l’estafa del “sí” és “alarmar per alarmar”.

Què heu de fer si creieu que us han estafat?

Amb tot, si penseu que heu pogut ser víctimes de l’estafa del “sí”, l’Incibe (Institut de Ciberseguretat espanyol) recomana un seguit de mesures. Primerament, mantenir la calma i penjar si sospitem que la trucada pot ser fraudulenta. Si creieu que us han estafat, monitoreu els vostres comptes bancaris per comprovar si hi ha cap activitat inusual. Si és així, aviseu el banc de seguida. També podeu cercar el vostre nom a la xarxa per veure si s’hi ha publicat informació personal. Canvieu les contrasenyes i els codis de seguretat i guardeu qualsevol prova de la possible estafa. Finalment, poseu una denúncia amb tots els detalls que tingueu.

L’Incibe recorda que la prevenció és la millor mesura. Per curar-vos en salut, no respongueu a les trucades telefòniques amb un “sí?”. Podeu emprar unes altres fórmules, com ara “bon dia”, “hola” i “digueu”. Tampoc compartiu informació personal o financera confidencial tret que estigueu segurs de la legitimitat de la trucada.

Les festes majors més destacades d’aquest estiu 2024

The Washington Post · Susannah George

L’Iran ha promès represàlies contra Israel per l’assassinat –que el govern de Netanyahu no ha reivindicat obertament– d’un dirigent d’Hamàs a Teheran abans-d’ahir, en una nova escalada d’una guerra soterrada de fa anys entre tots dos adversaris que ha esclatat obertament aquests darrers mesos, amb diferents atacs de perfil alt.

En un comunicat, el líder suprem iranià, l’aiatol·là Alí Khamenei, digué que el deure del país era venjar la mort d’Ismail Haniyeh i criticà Israel per haver atacat l’ex-cap polític d’Hamàs quan era un “benvolgut hoste” a casa seva.

L’assassinat de Haniyeh, que era a Teheran per a la presa de possessió del president iranià, Masoud Pezeshkian, és un cop significatiu per a les forces de seguretat del país i un dels seus aliats més pròxims.

El règim iranià, tenallat al seu país per una crisi econòmica fora de control i un malestar latent per l’augment de les restriccions socials, ha aconseguit d’esquivar la confrontació directa amb Israel durant mesos. Segons els analistes, és poc probable que l’assassinat de Haniyeh alteri aquest equilibri excepte si hi ha un error de càlcul.

Tanmateix, Khamenei va dir que Israel s’havia “buscat un càstig dur per a si mateix”, i la Guàrdia Revolucionària de l’Iran va advertir que qualsevol resposta seria “dura i dolorosa”.

Haniyeh va ser un dels centenars de dirigents, diplomàtics i dignataris que van assistir a Teheran a la presa de possessió de Pezeshkian –un acte que, segons Pezeshkian, va mostrar “un Iran poderós, pacífic i digne”.

Pezeshkian va ser triat gràcies a una onada de suport als reformistes iranians que sembla reflectir una frustració creixent amb els dirigents clericals del país. Durant el seu discurs de presa de possessió, va prometre que el “compromís constructiu” seria la pedra angular de la política exterior del seu govern.

Però després de saber-se la notícia de l’atac, el to de Pezeshkian va canviar.

“La República Islàmica de l’Iran defensarà la seva integritat territorial, el seu honor, el seu orgull i la seva reputació”, va dir en una declaració publicada a X abans-d’ahir acompanyada d’una fotografia seva i de Haniyeh donant-se la mà. Israel, va dir, “lamentarà la seva covarda acció”.

Molts temen que l’atac, poques hores després del començament del mandat de Pezeshkian, hagi desbaratat els seus plans de reforma –ja limitats en si mateixos.

Els iranians a peu carrer descriuen el fet com a impactant i inquietant.

“Això demostra fins a quin punt han penetrat a la xarxa de seguretat de la República Islàmica”, explica Resa, un farmacèutic de vint-i-nou anys de Teheran, a The Washington Post. El farmacèutic espera que qualsevol resposta iraniana impliqui també els aliats del règim al Iemen, el Líban i Gaza.

L’atac d’abans-d’ahir va ser en resposta d’un atac israelià que, dimarts, va matar un alt dirigent de l’Hesbol·là als afores de Beirut.

L’Iran va facilitar poca informació sobre aquest atac, incloent-hi el lloc exacte en què es va perpetrar. Els mitjans de comunicació estatals van dir que Haniyeh havia mort a les dues de la matinada, hora local, quan un “atac” va impactar contra la casa d’hostes on s’allotjava al nord de Teheran, en una zona majoritàriament residencial.

El suport a Haniyeh, Hamàs i més grups armats que ataquen obertament Israel ha estat, durant anys, un element definitori de la política exterior de l’Iran. Teheran denomina a aquests grups “l’eix de la Resistència”, una vaga aliança que també inclou els hutis del Iemen i l’Hesbol·là al Líban.

Comandants iranians que col·laboren estretament amb la coalició van ser el blanc d’un atac aeri israelià a l’abril. Dos oficials iranians van morir en aquest atac contra el complex diplomàtic de l’Iran a Damasc.

L’Iran va respondre amb una demostració de força telegrafiada que semblava acuradament calibrada per minimitzar els danys reals i limitar-ne les represàlies. El país va llançar centenars de míssils i avions no tripulats contra Israel, la major part dels quals van ser interceptats pels sistemes de defensa antimíssils israelians. Les parts van evitar una nova escalada.

La descàrrega de míssils va ser llançada, en gran part, per forces iranianes en territori iranià. Els analistes diuen que, aquesta vegada, hi podria haver atacs coordinats d’aliats iranians d’uns altres països.

“No és solament un atac contra Teheran”, diu Sanam Vakil, director del programa per al Llevant i el Nord de l’Àfrica del centre d’estudis londinenc Chatham House. A diferència de l’atac de l’abril contra personal iranià, l’atac de dimecres anava dirigit contra un alt càrrec no iranià d’Hamàs, per la qual cosa pot interpretar-se com un atac contra tots els grups aliats de l’Iran.

“Obre la porta no tan sols a una resposta iraniana, sinó també a una resposta encapçalada per l’eix”, diu Vakil.

El cos de Haniyeh serà traslladat amb avió a Catar per a l’enterrament. Haniyeh vivia exiliat al país del Golf amb més dirigents d’Hamàs d’ençà que l’atac del començament del conflicte entre Israel i Gaza després del 7 d’octubre.

A l’Iran, les fonts amb qui s’ha posat en contacte The Washington Post expliquen que temen que hi hagi detencions en massa aquests dies vinents, semblants a les que hi va haver després d’un atac reivindicat pel grup Estat Islàmic a l’Iran enguany.

El fiscal general de l’Iran va anunciar una investigació per a exigir responsabilitats per “negligència o culpa” en la mort de Haniyeh, segons els mitjans de comunicació iranians. Els activistes van advertir que el govern podria emprar l’atac de pretext per a estrènyer el control sobre la societat civil.

Entre la societat iraniana continua havent-hi frustració per la resposta violenta del govern a les protestes, l’any 2022, per la mort sota custòdia policíaca de Jina Amini, una dona de vint-i-dos anys detinguda suposadament per no dur correctament el hijab. D’aleshores ençà, les restriccions socials semblen haver-se suavitzat, si bé aquests darrers mesos les forces de seguretat i la policia de la moral han tornat amb força als carrers del país.

Afshon Ostovar, professor d’afers de seguretat nacional a la Naval Postgraduate School de Califòrnia, diu que la vergonya profunda de l’Iran pels errors de seguretat que van permetre l’atac d’abans-d’ahir esperonarà els dirigents del règim a llançar una resposta a l’atac molt visible.

“És un cicle de represàlies –diu–. Pot ser que l’Iran no sigui capaç d’impedir que Israel l’ataqui, però cada vegada que és atacat pot fer una mica de mal.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Un equip internacional d’investigadors amb la participació de personal de la Universitat Politècnica de València (UPV) ha descobert el gen crucial en la formació d’espines en espècies com les albergínies o les roses. Mitjançant tècniques d’edició genètica CRISPR/Cas, han identificat el gen LOG (LOnely Guy), i la seva troballa obre la porta al desenvolupament de noves varietats sense espines de cultius com albergínies, esbarzers o de plantes ornamentals com les roses.

L’estudi, els resultats del qual publica Science, ha estat encapçalat per l’Institut d’Institut Universitari de Conservació i Millora de l’Agrodiversitat Valenciana (COMAV) de la UPV i el Cold Spring Harbor Laboratory de Nova York (Estats Units), una de les institucions més prestigioses en l’àmbit mundial en genètica i biologia molecular, i hi han participat dinous institucions més de l’estat francès, el Canadà, el Regne Unit, entre altres.

El seu treball permet d’entendre com aquestes estructures defensives han evolucionat de manera semblant en plantes separades per milions d’anys. En ell, van estudiar els mecanismes genètics de la presència d’espines en plantes com roses o albergínies, espècies en què generalment serveixen com a defensa contra herbívors. I utilitzant tècniques de mapatge genètic i múltiples encreuaments realitzats durant gairebé una dècada, van descobrir que el gen LOG, implicat en la síntesi de citoquinines (hormones vegetals), és fonamental en la formació d’aquestes espines i altres estructures vegetals esmolades com les que estan a les arestes dels cereals i en un ampli nombre d’espècies silvestres relacionades amb els cultius.

Van eliminar les espines en diverses espècies, entre elles, en raïms del desert d’Austràlia, consumides per les poblacions natives però difícils de cultivar a causa de les seves espines. Mentrestant, en el cas de les roses, silenciant un homòleg del gen LOG, van aconseguir d’obtenir també plantes sense espines, fet que té importants implicacions per a l’horticultura ornamental i per a la seva comercialització. Segons l’equip de la UPV, l’aplicació d’aquesta tècnica és relativament senzilla i tindria un gran impacte i grans beneficis: “L’eliminació de les espines facilitaria el maneig i la collita de cultius, reduiria el risc de lesions per als treballadors agrícoles i disminuiria els danys en postcollita provocats per les espines”, destaca Jaime Prohens, investigador del COMAV de la UPV i un dels autors de l’estudi.

A més, Prohens assenyala que l’aplicació d’aquestes tècniques també reduiria els costos de producció i augmentaria la rendibilitat per als agricultors. “A més, aconseguir noves varietats sense espines podria traduir-se en una acceptació i consum més gran per part dels consumidors. Tot serien beneficis”, conclou Jaime Prohens.

Catalunya Nord afrontarà demà una jornada marcada per un risc elevat d’incendi. El retorn de la tramuntana, amb ràfegues que poden arribar fins als 40 km/h durant el dia i els 80 km/h al vespre, i les altes temperatures –que és previst que superin els 35 graus en alguns punts– faran augmentar el perill d’incendi en sectors com ara el massís de les Corberes o bé la comarca del Rosselló.

Davant d’aquesta situació, es manté la prohibició de fer foc, incloent-hi fogueres, barbacoes i el llançament de burilles. A més, la circulació de vehicles de motor queda prohibida a totes les pistes no pavimentades dins dels massissos afectats, amb l’excepció dels propietaris dels terrenys.

Avui, en un nou dia d’alerta groga per calor, les temperatures han fregat els trenta-nou graus a Perpinyà i han superat els trenta graus en diferents punts del litoral. L’alerta per calor es mantindrà demà, i s’hi afegirà l’alerta per tempestes. Els serveis d’emergència demanen extrema precaució a la ciutadania per evitar qualsevol incident.

Tortosa encapçala una candidatura perquè el conjunt de fortificacions i elements del segle XIV al XIX de ciutats mediterrànies es declari patrimoni de la humanitat per la UNESCO. La iniciativa s’engega amb l’adhesió de les ciutats de Palma, Maó, el Castell i Eivissa. Totes sis ciutats elaboraran un dossier específic enguany per articular la proposta conjunta i presentar-la al Consell de Patrimoni del Ministeri de Cultura espanyol. Una vegada acceptada, s’inclourà en la llista indicativa, en què ha de figurar un any abans no s’elevi a la UNESCO. La capital ebrenca i la resta d’ajuntaments treballen per internacionalitzar la candidatura i incloure-hi les ciutats d’Algèria, Itàlia i Malta interessades a formar-ne part i també Cartagena (Múrcia).

La candidatura, perquè les fortificacions i muralles dels segles XVI al XIX de les ciutats port mediterrànies rebin la declaració de patrimoni de la humanitat, s’ha començat a treballar tan bon punt s’ha rebut l’adhesió de la darrera ciutat interessada, Palma. També es vol col·laborar amb les ciutats del Carib que treballen per fer valer el conjunt de fortificacions que són testimoni dels quatre segles d’imperi hispànic en aquesta part del continent americà. De fet, la iniciativa per a engegar la candidatura va sorgir d’una trobada d’experts europeus a Cuba per a avaluar les obres d’enginyeria militar que es conserven a la costa del pacífic i l’Atlàntic.

Tal com ha explicat el batlle de Tortosa, Jordi Jordan, la primera fase del projecte es treballarà aquests mesos vinents. Cada ajuntament prepararà un dossier específic per detallar les fortificacions i elements patrimonials que hi volen incloure. A final d’any, els batlles es trobaran per posar en comú la documentació tècnica i articular la proposta conjunta. El Consell de Patrimoni del Ministeri de Cultura espanyol l’avaluarà i decidirà si inclou la candidatura a la llista indicativa. S’hi haurà d’estar un any abans no s’elevi a la UNESCO i es presenti a la seu de París.

Pretenen de tenir més possibilitats de poder presentar a la UNESCO entre els anys 2026-2027 si s’hi afegeixen ciutats d’uns altres països mediterranis. Jordan ha remarcat que calia que la candidatura fos transnacional per a reeixir, perquè l’actual normativa feia més difícil d’aconseguir la declaració de manera individual. La candidatura inclourà les fortificacions de cada ciutat i també castells i baluards i més elements importants per reforçar-la. En el cas de Tortosa, s’inclourà en la candidatura la Catedral de Santa Maria, els Reials Col·legis, el castell de la Suda, les Avançades de Sant Joan i tot el conjunt de fortificacions Bonete, Tenasses, Orleans, del Rastre i Remolins.

A Eivissa, que ja és patrimoni de la humanitat, es proposa tota la zona de Dalt Vila. El Castell afegeix el Fortí de Sant Felip, Maó el fortí d’Isabel II i Palma la catedral i la ciutat fortificada, el castell de Bellver i el fortí de Sant Carles.

Tal com ha assenyalat Jordan, la declaració significarà per a Tortosa un reconeixement del seu paper històric, una injecció d’autoestima i una oportunitat per al desenvolupament cultural i socioeconòmic molt important. “És una pas per a fer avançar Tortosa fent valer la seva història com una oportunitat de futur”, ha defensat.

La presència de dues rajades ha obligat a hissar la bandera vermella i tancar la zona de banys del Fòrum des d’avui. Fonts de Protecció Civil i de l’ajuntament havien confirmat inicialment la presència d’una rajada, que estaria embarassada. La Federació Catalana d’Activitats Subaquàtiques (FECDAS) ha detectat el primer animal cap a les 10.30 i cap a la una del migdia s’ha decidit d’hissar la bandera vermella. Posteriorment, s’ha detectat un segon individu, tot i que la mateixa FECDAS no ha pogut determinar si és femella o mascle. S’ha decidit prohibir el bany perquè la seva picada pot resultar perillosa, tot i que només ataca si algú s’hi apropa, segons remarquen fonts municipals.

Fonts municipals han explicat que mantindran la bandera vermella a la platja fins al tancament, previst per a les 19.30. Demà es revisarà i si les dues rajades encara hi són, es mantindrà el tancament.

Les mateixes fonts remarquen que és important respectar l’espai per veure si la femella gestant té cries. A la zona també s’hi ha aprovat membres de l’Institut de Ciències Marines.

El grup d’aerolínies International Airlines Group (IAG), al qual pertany Ibèria, ha notificat a la Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV) el final de l’acord pel qual es comprometia a adquirir el 80% restant d’Air Europa, perquè considera que prosseguir amb l’operació “no redundaria en benefici dels accionistes”.

Amb la ruptura de l’acord, IAG haurà de pagar cinquanta milions d’euros com a indemnització, tal com estava pactat a l’acord de compra.IAG mantindrà la seva participació del 20% a Air Europa, adquirida l’agost del 2022. El conseller delegat del grup, Luis Gallego, ha assenyalat que és “la millor decisió per protegir els interessos dels accionistes” i que el grup continuarà desenvolupant la seva presència a Madrid de manera que el hub pugui competir amb altres aeroports.

L’operació era xifrada en quatre-cents milions d’euros. L’oferta inicial d’Ibèria –del novembre del 2019– preveia el desemborsament de 1.000 milions d’euros, una xifra que va canviar arran de l’esclat de la crisi de la covid-19. Amb la pandèmia, Air Europa va haver de demanar un rescat a la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI) per quatre-cents setanta-cinc milions d’euros i va rebaixar a cinc-cents milions d’euros l’oferta final.

Els Mossos d’Esquadra han detingut nou persones de l’entorn de les víctimes del crim del barri de la Font de la Pólvora de Girona, per haver destrossat habitatges vinculats amb el presumpte autor dels fets a Girona i Figueres. Tots els arrestats són homes entre trenta-quatre anys i cinquanta-cinc i hauran de respondre per un delicte de danys, un altre de desordres públics i per entrada en domicili aliè. A més, a dos dels detinguts també són acusats d’atemptat contra els agents de l’autoritat, atès que són els presumptes responsables d’haver agredit agents dels Mossos d’Esquadra quan provaven d’entrar per la força al servei d’urgències de l’Hospital Josep Trueta de Girona, el dia de la revetlla de Sant Joan, quan van ingressar les víctimes, després del tiroteig.

Aquell dia, unes cent cinquanta persones van provar d’accedir dins l’hospital, on els serveis d’emergència havien dut les quatre víctimes, dues de les quals van acabar morint. Els concentrats van trencar la línia policíaca i van colpejar, empentar i agredir els agents que formaven el cordó. Arran d’aquests fets, dos policies van acabar ferits de manera lleu. Per aquests aldarulls, els Mossos d’Esquadra van detenir dues persones de trenta-set anys i cinquanta-tres per atemptat contra agents de l’autoritat.

Poques hores després, durant el matí de Sant Joan, un grup d’una cinquantena d’homes van dirigir-se al barri de Vila-Roja de Girona, on tenia l’habitatge el presumpte autor del doble crim, i van causar danys de consideració en dues cases. Quatre dies més tard, el 28 de juny, els aldarulls es van registrar al barri de Sant Joan de Figueres, on el responsable del crim tenia vincles familiars i d’amistat. Allà, s’hi van concentrar un centenar de persones –moltes de les quals, de la Font de la Pólvora– i van rebentar tres habitatges més relacionats amb els responsables del doble assassinat de la nit de Sant Joan.

En tots dos casos els arrestats anaven armats amb pals, pics, martells, destrals, pales, aixades i bastons. Durant els fets no hi va haver cap ferit i es va obrir una investigació per identificar i detenir els autors d’aquests delictes. Dos dels sospitosos van ser arrestats en un control dels Mossos i la resta ha anat a declarar de manera voluntària a la comissaria.

Manifestació i crits contra els Mossos

Ara fa pocs dies, divendres passat, hi va haver una manifestació per part d’una cinquantena de persones de l’entorn de les víctimes pel centre de Girona. Visiblement molests, van fer una marxa del barri fins a la casa de la vila, on una delegació es va reunir amb el batlle, Lluc Salellas. Abans, els manifestants van aturar-se davant la comissaria dels Mossos de Vistalegre, on van carregar contra la policia, a qui acusen de no haver fet res per intentar trobar els responsables del crim.

Sobre això, els Mossos mantenen oberta la investigació per intentar de trobar-los. També continua el dispositiu policíac amb efectius d’ordre públic desplegats pels voltants i al barri de la Font de la Pólvora.

El president espanyol i secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, va lloar ahir el pre-acord entre el PSC i ERC per a la investidura de Salvador Illa. Tanmateix, les files socialistes no han entomat tan bé l’acord. Els primers a expressar-hi rebuig van ser el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, i l’ex-president de l’Aragó Javier Lambán. I, lluny de contenir-se l’incendi, les flames contra el pre-acord s’han estès a Astúries i a Extremadura.

Pacte ERC-PSC sobre el finançament: quin futur hi auguren els experts? 

El pacto con ERC ni me vincula como presidente ni me representa como socialista.

El PSOE se fundó para combatir la desigualdad. Estoy convencido de que mi partido no va a avalar este acuerdo. pic.twitter.com/kFiH4UIdN3

— Emiliano García-Page (@garciapage) July 31, 2024

“Aquest pre-acord inclou una mena de concert fiscal per a Catalunya i la nostra resposta, en coherència, ha de ser la mateixa. Rebuig que qualsevol comunitat abandoni el règim comú mitjançant un concert fiscal”, ha dit el portaveu i conseller d’Hisenda asturià, Guillermo Peláez, que ha reclamat que qualsevol pacte respectés els principis constitucionals d’igualtat i solidaritat.

El Gobierno de Asturias rechaza la salida de cualquier CC.AA del régimen común a través de un concierto fiscal porque supondría una merma de los recursos del Estado en su conjunto y un límite a la solidaridad

https://t.co/NEv0C9I6yL

— Guillermo Peláez (@gpelaezalvarez) August 1, 2024

Abans-d’ahir, Sánchez va provar de mostrar la unitat del PSOE amb una reunió de l’executiva federal. Tanmateix, el secretari general d’Extremadura, Miguel Gallardo, ha reclamat al president espanyol que convoqués el consell de política federal –en què hi ha tots els representants territorials socialistes– perquè tinguessin l’oportunitat de dialogar i definir la seva postura sobre aquesta qüestió. “Ho demano perquè crec fermament que és el millor per al nostre partit i també per Espanya”, ha afegit Gallardo.

À Punt estrenarà aquesta nit a les 22.45 la sèrie documental ¡Qué comemos! (“Què mengem!”), íntegrament en castellà. De fet, és un producte produït originalment per a Telemadrid, la televisió pública de la Comunitat de Madrid, que es va emetre a l’abril i que ara emetrà À Punt. És el mateix que ja va passar al juny amb el documentari Felipe VI, diez años de reinado, original de Telemadrid i que À Punt va emetre amb motiu del desè aniversari de la coronació del rei espanyol.

¡Qué comemos! és una sèrie documental de quatre episodis de cinquanta minuts dedicats a l’alimentació i la salut, a partir de l’augment de l’esperança de vida el segle XX. La presenta el periodista madrileny Nico Abad i hi participen metges, nutricionistes i més científics que expliquen la relació entre allò que mengem i com ho mengem, i els efectes que té en el cos. El primer episodi es titula “Menjar és salut” (tots els títols originals són en castellà) i parla de malalties relacionades amb la nutrició com ara l’obesitat, el colesterol alt, la hipertensió, les intoleràncies i les al·lèrgies.

El següent capítol, “El preu del menjar”, tracta de la inflació i l’augment de preus dels productes alimentaris, cosa que, de retruc, ha afectat el menú i la dieta dels ciutadans. Una situació que porta l’equip del programa a demanar si podem aspirar a mantenir una dieta equilibrada si els preus continuen pujant. El tercer episodi és “Malbaratament” i tracta el malbaratament alimentari i les polítiques i iniciatives per a impedir-ho. I, finalment, “Dietes” tracta el món de les dietes per a aprimar-se i mira de resoldre quines funcionen i quines no, amb testimonis directes de gent que n’ha seguit.

El Jovent Republicà, organització juvenil d’ERC, podria fer descarrilar l’acord d’investidura de Salvador Illa encara que els militants d’ERC votin a favor del pacte amb el PSC. Entre els vint diputats del grup parlamentari d’ERC, hi ha Mar Besses, representant del Jovent Republicà, indispensable per a arribar als 68 diputats que marca la majoria absoluta al parlament. Fonts del Jovent Republicà expliquen a VilaWeb que, una vegada s’hagi fet públic el resultat de la consulta d’ERC, convocaran un consell nacional urgent per decidir el seu posicionament i que podrien arribar a fer que Besses votés en contra de la investidura d’Illa, tal com va avançar el diari Nació.

Pacte ERC-PSC sobre el finançament: quin futur hi auguren els experts?

Unes altres vegades el Jovent Republicà ha votat en un sentit diferent de la resta de diputats d’ERC. A la legislatura passada mateix, van expressar un posicionament oposat al del govern en l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Tanmateix, és una novetat que el vot d’un diputat del Jovent Republicà sigui determinant per a arribar a la majoria absoluta. El 12 de juny, el Jovent Republicà va publicar un comunicat en què s’oposava obertament que ERC pactés amb el PSC per afavorir una investidura d’Illa, i va deixar clar: “El país no es pot permetre que l’unionisme s’apoderi del govern de Catalunya.” En aquell moment deien que havien de ser el PSC i Junts que fessin un pacte d’investidura i ja avisaven que no tenien por de forçar una repetició electoral. “A nosaltres no ens fan por les urnes”, van dir llavors.

Salvador Illa, el capità de l’espanyolisme del PSC que albira la Generalitat a l’horitzó

Malgrat tot, no es pot donar per fet que votaran en contra d’Illa. El comitè nacional del Jovent Republicà es va reunir ahir amb el comitè negociador d’ERC, que els va explicar com havien anat les converses i, segons que diuen fonts de l’organització juvenil, els van “resoldre dubtes”. Després, van fer una assemblea nacional extraordinària amb tots els militants en què van discutir les diferents situacions polítiques, i van decidir que convocarien un consell nacional una vegada se sabés el resultat de la consulta d’ERC. El consell nacional no té data, però podria convocar-se amb un sol dia de marge.

“La intenció no és solament decidir si votem ‘sí’ o ‘no’, és veure què en pensem i fer un posicionament polític”, expliquen aquestes mateixes fonts. Allò que decideixi el consell nacional del Jovent Republicà –en què participen representants de les seccions locals, regionals i sectorials, a més dels membres del comitè nacional, de la Comissió de Garanties i de la Comissió d’Afers Econòmics–, serà el que finalment determinarà si la investidura d’Illa pot reeixir. La decisió es prendrà al consell nacional mateix i no es convocarà una consulta entre tots els militants del Jovent Republicà.

Rovira diu que no contempla que hi hagi un vot diferent

La secretària general d’ERC, Marta Rovira, n’ha parlat en una entrevista a Catalunya Ràdio i ha dit que, tot i que sabia que “la digestió i la valoració política” del pre-acord costava als militants del Jovent Republicà, no preveia que hi hagués un vot discrepant dins el grup parlamentari d’ERC. Ha explicat que, en la reunió d’ahir amb el comitè nacional del Jovent Republicà, havien parlat de qüestions com ara l’entrada al govern d’Illa, el nomenament al govern de càrrecs d’ERC i les garanties de compliment de l’acord. Segons que ha explicat, els va dir que era mentida que haguessin pactat càrrecs, i que les garanties de compliment depenien d’ells mateixos perquè tenien una posició de força per a fer valdre l’acord.

Per tot plegat, ha dit que creia que tot el grup parlamentari sabria fer el debat oportú: “Crec que entre tots hem de poder fer valdre aquesta oportunitat que hem posat sobre la taula.”

La secretària general d’ERC, Marta Rovira, ha dit que no compartia la voluntat de Carles Puigdemont de retornar de l’exili per a una eventual investidura de Salvador Illa. En declaracions a Catalunya Ràdio, ha dit que n’havia parlat amb ell i li havia demanat: “Quin sentit polític té que el detinguin en aquest moment després de batallar tant des de l’exili?”

"Puigdemont no s'hauria de deixar detenir." @martarovira, secretària general d'ERC, creu que "el gest no tindria sentit polític" #MatíCatRàdio https://t.co/7q7ekbdj0l pic.twitter.com/LpNpcesUwS

— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) August 1, 2024

“No s’hauria de deixar detenir. Per què s’ha de deixar detenir? Si hi ha d’haver una detenció, si hi ha d’haver més repressió política, això sempre ha de tenir un benefici cap al moviment independentista, un benefici cap al país. Ha de tenir un sentit polític. Hi ha d’haver un acord, un consens majoritari al voltant d’això”, ha continuat.

Rovira ha dit que respectava la decisió de Puigdemont i que treballaria perquè fos alliberat si finalment era detingut. Sobre això, ha explicat que ERC tenia llest un pla amb uns quants supòsits, però no n’ha volgut donar més detalls. De tota manera, ha insistit que preferia que tornés de l’exili com ella: “En llibertat i defensant el projecte polític.”

Pre-acord amb el PSC

La secretària general d’ERC ha defensat el pre-acord amb el PSC i ha dit que els militants no s’havien de deixar paralitzar per la possible amenaça de no compliment per part dels socialistes. De fet, ha destacat que en la reunió de dilluns, mentre s’allargava el debat, van aconseguir que el PSOE es mogués, convoqués una executiva per a l’endemà i acceptés que els verificadors internacionals fessin el seguiment de l’acord.

Rovira ha dit que això eren les garanties que faltaven per a tirar endavant la consulta als militants. “És molt extraordinari que nosaltres provoquem una executiva del PSOE”, ha dit, i ha reiterat que entenia els recels dels militants amb el PSOE, però ha recordat que havien complert amb el codi penal espanyol, els indults, català al congrés espanyol i l’amnistia.

“La millor garantia de compliment la tenim nosaltres”, ha continuat, i ha dit que si el PSC o PSOE incomplien, ERC retiraria el suport polític a Salvador Illa i Pedro Sánchez. Així mateix, ha negat que el pre-acord preveiés l’entrada al govern o que una part del sottogoverno fos per a ERC. “No hi ha càrrecs pactats”, ha reiterat.

Francesc-Marc Álvaro avala el pre-acord amb el PSC i proposa d’entrar al govern d’Illa

D’una altra banda, també ha agraït a Oriol Junqueras els piulets d’ahir sobre el pre-acord i la consulta. Rovira considera que Junqueras dóna suport al pacte, tot i la poca concreció del missatge.

Francesc-Marc Álvaro, diputat d’ERC al congrés espanyol, ha donat suport al pre-acord amb el PSC per a investir Salvador Illa. En un enfilall de piulets, diu que el pacte és un salt endavant de Catalunya en autogovern i construcció de sobirania. D’aquesta manera, s’ha arrenglerat amb el portaveu del grup parlamentari d’ERC a Madrid, Gabriel Rufián, que ahir, també en un piulet, va dir que votaria que sí a la consulta als militants.

La diputada d’ERC Pilar Vallugera s’oposa a la investidura de Salvador Illa 

Álvaro considera que el pre-acord marca el terreny de joc al PSC, que, segons ell, assumeix per primera vegada que el conflicte polític entre Catalunya i l’estat espanyol encara continua viu i irresolt. “Salvador Illa és un dirigent difícil d’acceptar per a l’independentisme. Però els acords més valuosos es fan justament amb els qui pensen diferent”, afegeix.

Així mateix, el diputat diu que és legítim i respectable defensar una repetició electoral, però considera que un retorn a les urnes pot deixar ERC en una posició de feblesa i irrellevància. “Penso que, amb un pre-acord d’aquest abast, tindria més sentit entrar al govern i evitar que siguin els socialistes en solitari els que apliquin i s’apuntin un programa que, en realitat, va més enllà d’una investidura”, conclou.

2) Vull destacar que amb aquest preacord s’obliga els socialistes a abandonar l’enfocament purament tàctic del conflicte polític Cat-Esp. Per primer cop després d’octubre del 2017, Sánchez ha d’assumir un plantejament estratègic de visio històrica, que és el propi d’ERC i altres.

— Francesc-Marc Álvaro (@fmarcalvaro) August 1, 2024

4) Una bona manera d’entendre el valor objectiu del que el preacord planteja és escoltar i llegir la majoria de mitjans de Madrid, els cossos funcionarials de l’ Estat, els barons del PSOE, i els dirigents de les dretes. Entenen que es modifiquen les regles de joc com mai abans.

— Francesc-Marc Álvaro (@fmarcalvaro) August 1, 2024

6) Certament, Salvador Illa és un dirigent difícil d’acceptar per a l’independentisme. Però els acords més valuosos es fan justament amb els que pensen diferent, també amb aquells que han tingut actituds que hem criticat i critiquem. No hi ha política sense aquesta transformació.

— Francesc-Marc Álvaro (@fmarcalvaro) August 1, 2024

i 8) Penso que, amb un preacord d’aquest abast, tindria més sentit entrar al Govern i evitar que siguin els socialistes en solitari els que apliquin i s’apuntin un programa que, en realitat, va més enllà d’una investidura. Disposar de palanques institucionals marca la diferència.

— Francesc-Marc Álvaro (@fmarcalvaro) August 1, 2024