Que guanyaria Donald Trump era una possibilitat bastant més que probable –en les Pissarretes fetes les setmanes anteriors jo ho advertia sempre, que Trump estava en més bones condicions que no Kamala Harris. Però, una vegada més, fins ahir a la nit el desig s’imposava a la realitat contrastable en la ment i en les explicacions de massa gent. O potser hauria de dir que ofuscava la realitat. Sobretot de polítics i periodistes, de professors universitaris i més formes de l’elit moderna.

El meu admirat Albert Camus ja ens va advertir, amb motiu de la guerra de Franco, que pots tenir raó i ser vençut, que la força pot sotmetre l’esperit i que hi ha moments en què el coratge no obté la seua recompensa. Per tant, això de la victòria de Trump no és cap fenomen postmodern ni causat per la maldat d’Elon Musk o l’aparició de les notícies enganyoses. La cosa és molt més complexa i requeriria de l’esquerra mundial, dels progressistes, o fins i tot –tal com estan les coses, ja– simplement dels partidaris de la democràcia, una gran autocrítica i un canvi de rumb que no veig enlloc.

El Partit Demòcrata –l’esquerra americana, per dir-ho així– ha tornat a pecar de supèrbia, de prepotència, de ceguesa. I per això s’ha endut una bufetada monumental que sembla que no se sap explicar. Mao no ha estat mai sant de la meua devoció, més aviat a l’inrevés, però sempre m’he sentit identificat amb aquella frase seua que diu: “L’exèrcit revolucionari ha de viure com peix a l’aigua. L’exèrcit és el peix i el poble, l’aigua.”

El problema és que de fa dècades –en el cas del socialisme europeu d’ençà del tomb neoliberal de Mitterrand–, però especialment aquests darrers anys, l’esquerra s’ha allunyat catastròficament de la gent corrent. Ha creat una “ciutadella”, per dir-ho en la terminologia de Christophe Guilluy, on viu còmodament greixant aquesta màquina empresarial en què s’han convertit els seus partits. I enfilant-se en una espiral esbojarrada de definicions incomprensibles i de temes inconcebibles per a un ciutadà normal i corrent. Que substitueix i arracona l’aspiració centenària, tan simple i tan clara, de conciliar el progrés econòmic amb la justícia social. I que no veu la revolució ni que li la posen davant els morros. La manera, per exemple, com s’han dedicat a destruir la revolució democràtica catalana simplement perquè no la dirigien ells ni la controlaven n’és una de les evidències més impressionants.

Kamala Harris ha perdut, al capdavall, perquè no tenia gens de credibilitat de representar cap canvi real. Ha obtingut molts menys vots que Joe Biden, i això que tenia davant un autèntic monstre. Però som en un moment desesperant, hereus de les grans crisis que s’han acumulat del 2008 ençà. En un moment en què reduir l’argument a proclamar que ve el dimoni i voteu-me a mi per evitar-ho ja no impressiona ningú. Perquè no hi ha en realitat diferències clares i contundents que milloren la vida de les persones si optes pels uns o pels altres.

De l’aspiració holística de Mao, doncs, hem passat al punt exactament oposat. I la victòria de Trump, al final, s’explica responent preguntes simples: vivim millor avui que fa deu anys o vint? No. Podem aspirar a viure decentment –vida, feina, habitatge, cultura, llibertat– a curt termini? No. Tenim davant un futur il·lusionador? No. Hi ha una esquerra acostada a la població i sensible a les necessitats de la gent, que faça una proposta útil i comprensible per a resoldre això? No.

Però sabeu quina és, per mi, la part pitjor? Que mirant-los, mirant la nostra esquerra política, mediàtica o cultural, aquella que m’importa de debò, tinc la sensació que a ells no els preocupa tant com a mi tot això que passa. Perquè allà en la seua ciutadella, al capdavall, la vida és francament confortable per a aquests pocs i escollits, que dia a dia i elecció rere elecció han deixat de ser aquella shakespeariana colla de germans per convertir-se en una –pròspera, malgrat tot– gestoria de la derrota. No us enganyeu, que això encara és un negoci rodó per a alguns…

 

PS1. Enmig de totes aquestes notícies, ahir el president Puigdemont dimití del Consell de la República i vam saber, i vam avançar, que el representant de Poble Lliure al govern del Consell, David Caldeira, ja havia dimitit divendres, disconforme amb els escàndols que envolten Toni Comín. És un desastre que la mala gestió puga acabar de destruir un organisme que havia estat la gran esperança de fer les coses d’una manera diferent.

PS2. Núria Cadenes ens regala avui un altre article per a emmarcar: “I que paguin pel que han fet”. No us el deixeu perdre.

PS3. Les conseqüències de la gota freda assoleixen dimensions monumentals en el camp de la cultura. Si ahir us explicàvem el cas de l’Escola Gavina i abans us havíem relatat el de Camacuc, avui Montserrat Serra ens explica, en un retrat esfereïdor, fins a quin punt ha estat perjudicat el sector del llibre en català al País Valencià. Tota ajuda serà poca…

PS4. I, per a tornar al tema de l’editorial, ací teniu l’entrevista que Andreu Barnils ha fet a Carles Boix: “Trump tancarà la frontera“.

Carlos Mazón no es va traure l’armilla roja del Centre de Coordinació d’Emergències fins dissabte. Volia fer la sensació que havia agafat les regnes de la crisi, però no ha donat mai importància a aquest servei. D’ençà de dimarts passat, quan va començar l’episodi de pluges fortes, Mazón ha romàs moltes hores al Centre d’Emergències de l’Eliana, però ha demostrat que ni ell ni la seua consellera de Justícia i Interior, Salomé Pradas, controlen la situació. Ha demostrat, i ha fet públic, que no es fia dels treballadors del centre i tampoc dels responsables de tots els cossos que intervenen en la gestió de les emergències. Hi ha molts exemples que ho avalen. El més cridaner el vam tenir dissabte passat, quan es va tancar en un despatx del centre amb dos dels seus col·laboradors més estrets, però sense la presència dels experts en emergències. Havien passat quatre dies d’ençà de la gota freda i els morts ja passaven dels dos-cents. Dissabte es va traure l’armilla i ja no se l’ha tornada a posar per comparèixer en públic.

Emergències, en mans de Vox

Ara ja són molts els dits que assenyalen el cap del Consell com a responsable màxim de la tragèdia humana i humanitària. I no l’assenyalen tan sols els seus adversaris polítics, sinó que dins el Partit Popular també comencen a sentir-se veus que fins fa poc no haurien gosat de criticar el cap. Quan va dissenyar l’estructura del Consell, després d’haver guanyat les eleccions del 2023, va despenjar Emergències del departament de Presidència per col·locar-lo en la Conselleria de Justícia i Interior. En el repartiment de conselleries, la va cedir a Vox, com Cultura i Agricultura.

Els fets van demostrar que el partit ultra tampoc no estava preparat per assumir unes competències que van tan lligades a la vida dels valencians que han incorporat al llenguatge habitual expressions com “gota freda”, “riuada”, “pantanada” o “barrancada”. Fins al mes de setembre, dos mesos després de la presa de possessió, la consellera Elisa Núñez no va saber trobar substitut per a José María Ángel i Salva Almenar, secretari i director general d’Emergències del govern de Ximo Puig. Tots dos van demanar per escrit que els rellevaren del càrrec i van fer pública la incomoditat que representava per a ells ser a les ordres d’una consellera de Vox.

Finalment, el Consell va nomenar Ángel Javier Montero, un antic càrrec del PP que era el cap del servei d’impremta de la Diputació de València i va ser acusat d’haver filtrat un examen. Just unes setmanes abans del nomenament, Montero s’havia donat de baixa del PP i s’havia afiliat a Vox.

Una de les estructures que Elisa Núñez es va trobar quan va arribar-hi va ser la Unitat Valenciana d’Emergències. L’havia creada el Botànic uns mesos abans com un estament que coordinàs tots els mitjans disponibles per atacar els grans desastres, com ara, inundacions, accidents o incendis forestals. Tant Vox com el PP ho van considerar una despesa inútil i la van desmantellar. Una de les crítiques que ha rebut Carlos Mazón ha estat haver pres aquesta decisió i, a més, vantar-se’n.

L’operativitat d’aquesta unitat no es va poder comprovar perquè va haver-hi el canvi de govern. En declaracions a La Sexta, l’ex-president Ximo Puig ha explicat que la posada en marxa de la unitat responia a la necessitat de projectar una nova mirada sobre la gestió de les catàstrofes en un context de canvi climàtic. “Darrere aquesta creació hi havia un pensament i una estratègia. Quina estratègia hi ha hagut després? La Unitat era una aposta per la modernització, tecnificació i professionalització de tots els cossos que coexisteixen en una emergència”, ha dit.

Salomé Pradas, una jurista

Quan Vox va deixar el govern, el lloc de Núñez el va ocupar Salomé Pradas, que va canviar la cartera de Medi Ambient per la de Justícia i Interior. Ella és jurista i professora de dret a la Universitat Jaume I, però, segons que ha transcendit, el departament d’Emergències li va gran, per la seua incapacitat de prendre decisions, diuen. A més, com a màxim responsable del centre, va posar-hi l’ex-guàrdia civil Emilio Argüeso, que va ser el primer diputat de Ciutadans que va desertar quan el partit s’afonava i va rebre aquest càrrec com a premi. Un home, diuen fonts del PP, que no té la confiança de Carlos Mazón.

Dimarts dia 29 d’octubre, quan les inundacions ja eren un fet aigües amunt, ell era reunit amb penyes taurines. Arran de les crítiques que va rebre per una desaparició que va durar hores, el primer de novembre va fer un piulet a X per dir que l’endemà de la barrancada s’havia incorporat a les onze del matí al lloc de comandament, però no va aclarir on havia estat durant les hores crucials de l’emergència.

Aquests dies, es van sabent els detalls sobre com el caos es va apoderar del centre d’emergències de l’Eliana mentre les precipitacions tan intenses que va dur la gota freda desbordaven rius i barrancs i arrasaven unes quantes comarques del país. Hi ha aquesta absència d’Argüeso, però també la desaparició pública del president Mazón entre l’hora de dinar i la seua incorporació tardana a la reunió del CECOPI. Els avisos d’augment del cabal del riu Magre i del barranc de Torrent, conegut també com el del Poio, se succeïen, però el president no responia a les telefonades de la consellera Pradas. Ho explica amb molts detalls El Diario.

El PP abandona Mazón i deixa que es cremi tot sol

Falta de previsió

Fonts pròximes a l’equip de direcció d’emergències en el govern del Botànic lleven importància al fet que l’alerta s’emetés passades les vuit del vespre, quan ja era massa tard per a molta gent. En canvi, en donen molta a la falta de previsió que consideren que hi va haver. “Feia dies que s’anunciava el temporal i aquell matí ningú no va fer cap reunió amb els batlles i amb la confederació. Ningú no pot dir que es fes, no hi ha ni una fotografia.” Segons que explica aquesta font, amb l’alerta taronja ja s’hauria d’haver fet.

Les mateixes fonts lamenten l’intent del president de menystenir la capacitat tècnica dels treballadors del centre. Les declaracions de Mazón quan assenyala l’AEMET, quan diu que ell no és meteoròleg, o quan diu que no és missió del president de la Generalitat prémer el botó de l’alerta demostren una certa malfiança. “Els tècnics són bons, però les decisions les prenen els polítics. Els tècnics veuen l’emergència i la presenten al polític i proposen o bé la possibilitat de desallotjar un poble, o bé de prendre qualsevol altra mesura de protecció, però qui dóna l’ordre sempre és el responsable polític.”

Un altre aspecte que aquests dies ha estat molt polèmic, i que demostra el desconeixement de les capacitats dels treballadors que depenen de la Generalitat, és el menysteniment dels bombers forestals. Ells mateixos han explicat que, durant les primeres hores, ningú no els va mobilitzar. Eren moments en què els veïns dels pobles negats es queixaven que estaven sols, que ningú no els ajudava.

 

De la gota freda i els seus efectes, se n’han dit moltes coses, però hi ha un fet que, lamentablement, comença a aflorar i del qual se n’ha parlat poc, i se’n parlarà massa poc, perquè és altament probable que, com passa sovint, aquest assumpte caigui en l’oblit. Les crisis socials deixen conseqüències en persones d’ambdós gèneres, però tenen més impacte sobre els grups més vulnerables de la societat, com són les persones migrades, les criatures, les persones amb diversitat funcional o les dones.

Les guerres, siguin de la mena que siguin, acaben comportant, a banda dels horrors generalitzats, greus conseqüències per a les dones. La violència sexual és una arma de guerra en la gran majoria de conflictes armats al món, un fet que no s’inicia pas en l’era contemporània, sinó que és quelcom històric que ha viscut a l’ombra durant segles. Des de la llegenda del rapte de les sabines en els orígens de l’Antiga Roma, fins a les violacions massives de dones alemanyes per part de membres de l’exèrcit soviètic, o les esclaves sexuals al servei de l’exèrcit japonès durant la Segona Guerra Mundial, les dones violades per soldats russos en la guerra d’Ucraïna, o les vexacions, humiliacions i agressions que van viure les mullers, filles i germanes de republicans durant la Guerra Civil espanyola.

Però no cal que cerquem un marc tan bèl·lic, n’hi ha prou amb qualsevol conflicte a menor escala. Durant el confinament, es van agreujar molts casos de violència de gènere perquè moltes dones van quedar atrapades dins les seves llars, convivint amb els seus agressors, que pagaven la seva mala gestió emocional de la situació amb les seves parelles. La majoria d’aquells casos van ser silenciats durant mesos, perquè la por i les restriccions van posar encara més impediments als habituals a l’hora de denunciar.

En un estudi d’ONU-HABITAT en què es va analitzar la situació viscuda en 141 països després d’haver-hi hagut desastres naturals, es va concloure que criatures i dones tenen catorze vegades més probabilitats de morir per culpa de les diferències de gèneres i les desigualtats pel que fa als seus drets socials i econòmics. A Sri Lanka, durant el tsunami del 2024, van sobreviure més nens que no pas nenes perquè l’educació sexista incrustada al país prèvia a la desgràcia ensenyava els nens a nedar i a pujar als arbres, unes activitats que no estaven recomanades per a les nenes, o les hi havien prohibit directament. Davant qualsevol desastre climàtic i en entorns d’emergència humanitària, una dona embarassada, o en procés d’alletament, també juga amb desavantatge perquè les seves necessitats nutricionals són més específiques i, per tant, pot acabar més fàcilment tenint desnutrició. I, també en aquestes situacions, la violència física contra les dones les situa a l’ull de l’huracà de la doble desgràcia. Amnistia Internacional publicava el 2010 aquestes dades: més de 250 violacions a dones en campaments de refugiats durant el terratrèmol d’Haití. El National Sexual Violence Resource Center confirmava que després de l’huracà Katrina, un 93,2% de dones i nenes van ser víctimes d’abusos sexuals.

Ahir, l’Agència Catalana de Notícies ja feia el primer crit d’alerta a casa nostra arran de les primeres preses de contacte de psicòlegs amb els afectats per la gota freda al País Valencià. Una setmana després de la tragèdia, els professionals han començat a detectar un augment dels casos de violència de gènere. I és que, malgrat que alguns no vegin la relació evident entre la gota freda i les agressions sexuals, és un fet que els cossos de les dones són massa sovint camps de batalla, són els sacs de boxa on alguns homes acaben descarregat la ràbia, la frustració o la impotència que senten pel fet d’haver estat, inesperadament, víctimes d’una calamitat. I sé que molts direu o pensareu que, aquí, les conseqüències d’aquesta gota freda han afectat tothom igual i que a què treu cap que jo, com a feminista pesada que dec semblar-vos, hi posi el gènere pel mig, però la realitat és tristament la que és i cal anomenar-la encara que molesti i faci mal.

Personalment, no m’estranya en absolut que acabin essent elles les qui de manera més o menys violenta paguin els plats trencats d’ires mal portades en aquesta nefasta gestió de la crisi de la gota freda. Dic que no m’estranya perquè, en contextos molt menys furibunds, molt més tolerables, alguns homes ja descarreguen la seva fúria contra les dones. No cal cercar contextos bèl·lics o grans desastres climàtics per veure aquest insuportable nivell d’acarnissament contra les dones, només cal veure com es comporten alguns homes quan juga el seu equip de futbol. Encara hi ha poques dades d’aquest fet a l’estat espanyol, perquè no interessa d’investigar el tema, evidentment, però se sap que els grans esdeveniments esportius fan augmentar els casos de violència de gènere. A Anglaterra sí que hi ha dades: la violència domèstica augmenta fins a un 38% si la selecció de futbol perd, i com que aquest és un problema mundial, podem fer un paral·lelisme amb la nostra realitat. Als homes violents, qualsevol excusa els val per a maltractar a la seva parella en la cerca desesperada de culpables davant d’un fet que no sabem com assumir, ja sigui un estúpid partit de futbol o un desastre ambiental.

El tema és especialment preocupant perquè, si en termes generals, davant una desgràcia com la del País Valencià, ben gestionada, aquest suport a les possibles víctimes de violència masclista ja quedaria en segon terme, em demano: què poden esperar del govern de la Generalitat Valenciana (que ha demostrat ser, com ja sospitàvem, un govern d’inútils, negligent, corrupte i perillosament ineficaç) les dones que han patit o patiran aquesta violència durant aquests dies o en les setmanes i mesos vinents?

Els culpables tenen nom i cognom i han de pagar per les vides perdudes, per tots els danys causats. Si no hi ha dimissions, que hi hagi judicis i condemnes, que hi hagi reparació a tots els nivells i que, tant de bo, els qui votaren aquesta dreta que coqueteja amb els feixistes i hi pacta aniquilant drets socials i lingüístics, com a mínim, obrin els ulls i s’adonin de la causa-efecte del seu vot. Que hi hagi molta assistència psicològica no només mentre el fet sigui notícia, sinó durant els pròxims anys, especialment per a elles, perquè no pateixin una doble desgràcia.

 

La llar és un espai que acostumem a relacionar amb la convivència, la tranquil·litat i la seguretat, però a les cases l’Horta Sud i de més comarques valencianes el 29 d’octubre de 2024 tot va canviar. Durant aquella vesprada l’aigua va obrir-se pas pels carrers, i arrossegà i negà tot allò que trobava al camí. Quan el cabal de l’aigua ja havia baixat, les parets d’aquelles cases, locals i garatges que havien restat submergits parcialment o totalment mostraven una línia marró: l’empremta de l’altura fins on havia arribat la riuada.

Són les marques de l’aigua que fan de testimoni de l’horror que va viure la gent en eixes cases. De quant amunt va arribar. En tot de viles i pobles valencians hi ha marques que assenyalen fins on va arribar la riuada del 57 o la pantanada del 82. Ara aquestes línies de fang, encara recents, poc més d’una setmana després de l’impacte de la gota freda, s’afigen a la memòria col·lectiva com a testimoni del poder aclaparador de l’aigua.

La gota freda ha fet estralls a molts pobles del País Valencià. D’alguns se n’ha parlat molt als mitjans de comunicació. Però alguns altres a penes han estat esmentats. El Parc Alcosa és un barri d’Alfafar (Horta Sud), però es considera poble. Els separen les vies del tren i una realitat ben diferent. Hi viuen unes vuit mil persones, la major part de classe obrera, i moltes en risc d’exclusió social. S’han sentit abandonats durant dècades, i ara, amb l’aiguat, no hi ha hagut excepció. Sobreviuen gràcies a l’autoorganització.

Al punt de recollida de donacions, una dona posa ordre i ordena faena als voluntaris que arriben carregats de pales i graneres. S’ha de llevar tot el fang que hi ha a la vorera perquè la gent puga fer cua per a recollir queviures. Es diu Isa, però una voluntària la bateja “la matriarca”. El seu caràcter podria definir el barri: resiliència i espenta per a encarar les circumstàncies.

A l’altra vorera, en una paradeta improvisada, s’hi reparteixen materials als voluntaris: pales, guants, botes d’aigua, màscares… Amb un mapa de la zona, Javi s’encarrega d’anotar les necessitats dels veïns i d’enviar gent a resoldre-les. “Si sou tanta gent, val més que us envie al carrer de Massanassa, on podreu treballar tots.” Però no sempre és tot tan ordenat. De vegades, un crit espontani: “Es necessiten dues persones al carrer de Xiva, 8!” I, dit i fet, dos voluntaris se n’hi van.

Hi ha un cotxe entravessat que bloca el pas als qui s’esperen per recollir aigua i menjar. De seguida, un voluntari que llevava fang s’acosta als militars, que en aquell moment no feien res, i els demana que el retiren. Dos minuts més tard, una màquina amb dos ganxos l’agafa pel parabrisa i l’amuntega sobre una pila de cotxes. Baix, apareix una moto encastada a un pilar. En un tres i no res, un exèrcit de mans la desencalla i la carrega sobre una miniexcavadora, que se l’enduu a eixe cementiri de vehicles improvisat. Així funciona l’autoorganització.

Parlem amb Toni Valero, que fa anys que és darrere la Koordinadora de Kol·lectius del Parke Alcosa, un projecte social i comunitari del barri, amb una base fonamental: el suport mutu. Aplega cooperatives i entitats socials, com ara centres de dia i de xiquets, i mira d’intervenir en una població molt afectada per la desocupació i l’exclusió social. Aquests dies, la seua seu s’ha convertit en un centre logístic, on es coordinen les donacions i els voluntaris.

“Ara tenim una situació totalment dramàtica. Intentem, d’alguna manera, fer-nos costat entre tots i donar una resposta, perquè hem estat en una situació d’abandonament total”, diu. De fet, molts pobles s’han sentit abandonats, però per al Parc Alcosa aquesta sensació d’abandó no és nova. Com diu Toni, s’hi concentra la mà d’obra “erràtica” i la gent més empobrida. “I en aquestes condicions ens ha vingut la riuada.”

“Açò no ha estat un problema d’abandonament d’ara. Ha estat un problema de no respectar, no netejar, no tenir cura de les infrastructures, que són les que s’han rebentat, i és això que ha produït aquesta desgràcia. Hi havia la possibilitat d’evacuar la gent si s’haguera dit. No s’ha evacuat, no s’ha volgut dir, i això té a veure amb la pressió que fan les multinacionals en els municipis”, denuncia.

A més, assenyala que durant les primeres vint-i-quatre hores de la catàstrofe les autoritats no van fer res. I que, quan començaren a fer, va ser de manera descoordinada i deixant molts llocs sense atenció. “Davant d’aquesta situació, ha estat la gent la que ha començat a resoldre les primeres necessitats.” La Koordinadora de Kol·lectius del Parke Alcosa intenta canalitzar la solidaritat, l’acció i el suport mutu. Per exemple, van a les cases, miren com està la gent i què necessita, i duen medecines i menjar als qui tenen problemes de mobilitat. Aquells a qui els manca de tot, la seu és el punt de referència.

Valero considera que ara cal atendre la gent, però tem que alguns habitatges s’esfondren per la força de l’aigua que els va colpejar. Això agreujaria la situació de moltes famílies. “Haurem de lluitar i exigir els recursos necessaris per a la primera atenció, i després per a la reconstrucció. Ací ha quedat un poble de vuit mil habitants destruït, i pot ser que les estructures de les cases no aguanten. És una possibilitat. És una catàstrofe i necessitem que la resposta vaja més enllà de l’habitual. No és simplement cosa d’ajudar perquè la gent no es muira de fam o d’una malaltia directa. Això s’haurà de fer, però després necessitarem una mena d’ajuda diferent”, afegeix.

Més material sanitari, productes de neteja, eines i ajuda en la coordinació: les necessitats dels municipis afectats

A banda la gestió de Carlos Mazón i el govern de la Generalitat, una de les coses que més indignació han despertat aquests dies de la catàstrofe de la gota freda ha estat l’actuació d’algunes empreses, que, segons que denuncien diversos sindicats, van desprotegir els seus treballadors el dia del temporal. Els van fer anar a treballar com si fos un dia normal i corrent, en alguns casos quan ja s’havien enviat les alarmes i tot. L’STEPV Intersindical Valenciana explica que volen portar aquests casos als tribunals perquè la responsabilitat no recau tan sols en el govern, sinó també en les decisions que prenen les empreses i en els xantatges o pressions cap als treballadors que de vegades s’exerceixen per assegurar que no s’aturi la productivitat. De tot plegat, en parlem amb Beatriu Cardona, portaveu del sindicat.

—Quines empreses van deixar desprotegits els seus treballadors el dia del temporal i en què va consistir aquesta desprotecció? 
—És un espectre molt gran d’empreses de tota mena, algunes grans i altres no tant. Per exemple, al centre comercial Bonaire hi va haver botigues de roba de l’empresa Inditex en què no van avisar els treballadors sobre el temporal. Algunes botigues a Bonaire ja tancaren en previsió del temporal, però de les d’Inditex cap. I quan van rebre l’avís de les vuit del vespre alguns treballadors no se n’assabentaren perquè tenien el mòbil a la taquilla. Van saber que hi havia la inundació quan va començar a entrar l’aigua…

—Havien d’haver actuat hores abans.
—Sí. És clar que la Generalitat no va avisar a temps, però això no eximeix les empreses. Nosaltres tenim treballadors i treballadores i, en veure el temporal, vam dir als que s’havien de desplaçar que no vingueren. Com és possible que algunes empreses tancaren i algunes altres no? La Universitat de València va suspendre l’activitat lectiva el dilluns a la vesprada amb la mateixa informació meteorològica que pot tindre qualsevol empresa.

“És clar que la Generalitat no va avisar a temps, però això no eximeix les empreses”

—Legalment, poden reeixir les denúncies contra aquestes empreses?
—Sí, nosaltres ja tenim el primer informe i emprendrem mesures legals pels incompliments de salvaguarda de la salut i la integritat, i fins i tot en alguns casos de la vida de treballadores. Confiem que la via judicial prospere perquè és molt greu.

—Com valoreu l’actuació de Mercadona, que s’ha fet especialment viral?
—Va circular la imatge d’un camió de l’empresa repartint en ple temporal i alguns mitjans, com El Mundo, pixelaren el cartell perquè no veiéssem que era de Mercadona. Això ja demostra l’omnipotència que té cert empresari valencià. A Mercadona han passat unes quantes coses. A banda que eixe dia anaren a repartir en la Ribera i en ple avís –mig camió va quedar cobert d’aigua–, des de dissabte avisen als treballadors de les zones afectades que, si no poden anar a treballar perquè tenen la casa negada o no es poden desplaçar perquè han perdut el cotxe, eixos dies de feina els recuperaran en vacances. I hi ha treballadors netejant la botiga, però Juan Roig té fons de sobres per a pagar empreses que netegen i deixar que els treballadors de les zones afectades puguen netejar casa seua i garantir-ne la salubritat.

“Va circular la imatge d'un camió repartint en ple temporal i alguns mitjans pixelaren el cartell perquè no veiéssem que era de Mercadona”

—Tenint en compte això, com valoreu que els dies després de la tragèdia els mitjans parlessin tant dels saqueigs a supermercats?
—Hi ha hagut saqueigs perquè no hi ha hagut cap desplegament policíac, és una mostra més del desemparament que ens han deixat les autoritats. Sempre hi haurà gent roïna i que se n’aprofitarà, però igual que la dreta s’aprofita de la situació. Hauríem d’explicar que ara mateix les botigues de Mercadona fora de la zona zero estan molt ben proveïdes, i diàriament. La prioritat d’aquesta empresa no és d’ajudar. Altres supermercats sí que ho fan, i de fet han desproveït part de les seues oficines per portar tràilers amb material a les zones afectades. És la gent del poble la que gasta els diners portant-hi aliments i productes de neteja.

—També us han arribat casos d’empreses que van fer anar a treballar després d’arribar els avisos? 
—Dimecres al matí i eixa mateixa nit. No podem donar noms perquè els qui han denunciat demanen anonimat, però són empreses de la comarca de la Ribera, de l’Horta Nord, del Camp de Túria… Empreses de transport grans, de transport xicotet…

—Teniu registrat si aquesta desprotecció d’alguns empresaris ha acabat amb víctimes? 
—Segur que sí. Un company delegat nostre en el polígon de Xiva va morir. És molt bèstia.

—Com valoreu l’actuació de Mazón i el fet que no es paralitzés l’activitat econòmica?
—És un incompetent i un indigne que hauria d’acabar a la presó. Mazón treballa per a la patronal, no per als valencians. És clau, per una banda, el negacionisme del canvi climàtic i, per una altra, que ell té unes altres prioritats.

“Mazón és un incompetent i un indigne que hauria d'acabar a la presó”

—Què poden fer els treballadors en casos similars, quan hi ha una alerta meteorològica declarada?
—L’article 14 de la llei de prevenció de riscs laborals és clar. En aquests casos és claríssim que es pot no anar a treballar. Es comunica per escrit a l’empresa –per correu electrònic o altres mitjans– i no s’hi va. Ens hem trobat casos de xantatge d’algunes empreses a treballadors, però si l’alerta és vermella o fins i tot taronja la llei és molt clara.

—En general, com creieu que haurien d’actuar les administracions en aquests casos? Els avisos, si s’envien, acostumen a dir “evita desplaçaments innecessaris”. No hi ha una recomanació explícita de no anar a treballar. 
—És clar. I tothom es pregunta si anar a treballar és un desplaçament necessari o no. El que haurien de fer és suspendre l’activitat econòmica. Igual que es nega el canvi climàtic, es dóna poca importància a aquestes situacions. Estem governats per eixa gent.

—Voleu afegir res més o fer alguna recomanació?
—Que la gent acudisca al sindicat de classe que vulga, estem al seu servei. En les empreses amb delegats sindicals valents les coses acostumen a ser diferents. Hem tingut gent que s’ha plantat i que ha dit que no anava a treballar.

Ahir el món es despertava amb la victòria de Donald Trump als Estats Units. I amb unes xifres irrebatibles. Trump ha superat Harris sense discussió, també en vots. Es consolida entre la classe treballadora i creix entre els llatinoamericans i els negres. Un home ideal per a analitzar aquests resultats és Carles Boix (1962), professor de ciències polítiques de la Universitat de Princeton (Estats Units), on ensenya a estudiants que, en alguns casos, acaben entrant a la Casa Blanca. Boix respon per escrit les preguntes de VilaWeb poques hores després del retorn triomfal de Trump, i de provocar aquest titular a The Economist: “Trumponomics excita els mercats i espanta el món”.

Carles Boix, en una imatge d’arxiu (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—La victòria de Trump té dades que impressionen. Tres exemples: ha superat Harris en cinc milions, i ha obtingut la victòria en el vot popular; el 79% dels americans que creuen que l’economia és la seva màxima preocupació l’han votat; dels partidaris de l’avortament, tan sols el 51% han votat Harris i el 47%, Trump.
—Efectivament, sembla que Trump ha guanyat tant en estats com en el vot total. Ha consolidat la coalició que va emergir l’any 2016 i que capgira l’estructura de vot anterior: la població amb qualificacions baixes i mitjanes, és a dir, estudis no universitaris, d’una banda; i un sector conservador en temes socials, com ara l’avortament o el canvi de gènere. Aquesta coalició ha crescut perquè hi ha hagut un creixement del vot per Trump entre la població llatina (un 41% l’han votat, segons les enquestes que he vist) i entre homes negres. Hi ha ajudat l’evolució econòmica: els salaris no han crescut en termes reals entre les franges de població amb menys poder adquisitiu; una part important és deguda a la inflació generada per l’administració Biden-Harris, que va optar per polítiques molt expansionistes per mirar d’atreure el vot treballador que havia anat a votar Trump els anys 2016 i 2020. Ara, crec que tot indica un canvi de tendència més general cap a la creació d’un partit proteccionista, amb un fort component de classe treballadora i una base com més va més interracial.

—El 54% de les dones han votat Harris, veig a Reuters. Amb Biden van ser el 57%.
—Harris va intentar d’aconseguir el vot de les dones amb la qüestió de l’avortament. Crec que ho ha aconseguit entre alguns sectors més joves. Però, en general, no. No hi ha un tema únic que determini el vot de ningú i, naturalment, tampoc de les dones. L’economia, la immigració han estat molt importants. I Trump s’ha mogut molt al “centre” en l’avortament, en certa forma desactivant aquest tema.

—Comenteu la frase: “Els universitaris no voten gairebé Trump. La solució no és insultar la gent sense estudis. És fer la universitat gratuïta, o quasi. Quan tothom sigui universitari, Trump no guanyarà.”
—No el voten perquè: u, són els guanyadors de la globalització i del canvi tecnològic en marxa (que és complementari a les seves qualificacions) i, dos, perquè tenen una posició molt més liberal en temes “socials”. La qüestió no és si tothom serà universitari o no, sinó, considerant els canvis econòmics que veiem, quins tipus d’ocupacions i salaris hi haurà en el futur.

Carles Boix, en una imatge d’arxiu (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—La relació amb Europa quina serà? Trump diu que vol fer aranzels del 10%.
—Ha promès aranzels fins al 20%. Això em sembla perillós perquè pot dur a una espiral proteccionista brutal en l’àmbit mundial, de l’estil que es va viure als anys trenta. Crec que, contra el que la gent pensa, l’economia nord-americana està, ara mateix, molt més ben situada a escala internacional que l’europea: tant en el sector de serveis (noves tecnologies) com en certs sectors industrials, com biomedicina, etc. En canvi, Alemanya, amb els seus sectors tradicionals (automòbils i maquinària) sembla ancorada en el passat i molt afectada per l’emergència d’empreses xineses fent coses semblants a cost més baix. Tot això és només per dir-te que potser el dinamisme americà acabarà domesticant el proteccionisme trumpià. Vull ser optimista.

—Guerra amb Ucraïna: què preveieu que faci?
—Trump voldrà cedir la part conquerida per Rússia i forçar una pau. Però perquè això passi Putin ho ha d’acceptar. I la UE també. Si Putin no ho accepta, potser Trump gira cap a donar més ajuda a Ucraïna i d’una manera més decisiva.

—I amb Israel?
—Continuar donant suport a Israel. Considerant que el seu gendre té bones relacions amb els xeics àrabs, hom voldria pensar que podrien forçar tothom a crear dos estats garantits amb tropes multinacionals. Però no crec que passi.

—Què llegim malament de Trump, des d’Europa?
—No us mireu prou a vosaltres mateixos. Les mateixes forces que hi ha al darrere de Trump existeixen a Europa. I, la veritat, crec que gairebé pitjors. Perquè Europa no ha crescut tant. I perquè els europeus són molt més ètnics en la seva concepció de nació que els americans.

—Trump ha anunciat deportació en massa d’immigrants.
—Tancarà la frontera. Encara no entenc com deportarà la gent. Em depassa el problema logístic i organitzatiu al darrere. Molts d’aquests immigrants són essencials en sectors de l’economia. I el sistema judicial americà és tan fort que li posaran bastons a les rodes.

—Us esperàveu aquest resultat?
—No el descartava. Però creia que, si havia de passar, el resultat seria més ajustat.

—Els vostres estudiants universitaris, quina visió en tenen, de Trump?
—Terrible. El veuen com un monstre medieval, per fer servir les paraules del professor Resina. Avui em toca fer classe i suposo que hauré d’oficiar un funeral.

—Trump només governarà quatre anys més. Els republicans després de Trump, com seran?
—L’antic Partit Republicà, globalista, intervencionista, és mort ara per ara.

—Frase: “Trump és un feixista”. La veieu acurada, la frase?
—Crec que aquesta retòrica, que fan servir els dos bàndols, és reprovable. Dit això, el seu comportament el 6 de gener de 2021 va ser nefast i em (i ens) genera una gran angoixa.

Carles Boix (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Dilluns, 4 de novembre, es reunien representants de tot el sector del llibre al País Valencià (Associació d’Editors en Llengua Catalana, Gremi de Llibreters del País Valencià, biblioteques, distribuïdores, arts gràfiques, escriptors i il·lustradors). Encara estaven en xoc, amb la moral baixa. Se sabia que el magatzem de tres mil metres quadrats de la distribuïdora GEA no tan sols s’havia inundat sinó que l’aigua i el fang l’havien malmès, i les fotografies mostraven un panorama de destrucció de llibres en massa. Els pèrits encara no havien passat pel magatzem, però tot feia pensar que es declararia sinistre total. Tan sols els segells de Bromera, l’editorial més important del País Valencià, avui propietat del grup Planeta, hi tenien més de 300.000 llibres, al magatzem de GEA.

Tot i que dilluns encara era aviat per a valorar els danys i les pèrdues, de la reunió en va sortir un primer recompte de damnificats. Ja abans, el gremi de Llibrers de València parlava de nou llibreries molt afectades, algunes que ho havien perdut tot, com la Moixeranga a Paiporta. Algunes altres de malmeses són: Bufanúvols a Catarroja; l’Esplai a l’Alcúdia; Passarella a Paiporta i a Picanya; Samaruc i la Casa del Paper, totes dues a Algemesí; Libro Ideas a Aldaia; i Librolandia i Somnis de Paper a Benetússer.

L’Associació d’Editors del País Valencià també va redactar un primer report d’urgència que indicava que inicialment comptabilitzaven vint-i-quatre editorials afectades, és a dir, el 33% del conjunt de les editorials del País Valencià. Directament, en sortien afectades editorials com ara: Andana a Picassent; Editorial La Orquídea de Darwin a Massanassa (sinistre total al seu magatzem); Litera Libros a Albuixec; Santillana Voramar a Picanya; Tirant lo Blanc a València (sinistre total a la plataforma logística); Tres i Quatre a València; i Camacuc a Paiporta (sinistre total dels arxius i magatzems).

Quant a la distribuïdora GEA, la llista d’editorials amb fons en aquest magatzem és de vint, sense comptar els llibres de distribuïdores com les Punxes i Penguin Random House, de les quals feien una subdistribució. L’estudi de l’Associació d’Editors deia que la distribuïdora Sendra-Marco de Picanya també n’havia sortit afectada, però encara sense determinar.

I en relació amb el sector de les arts gràfiques, l’informe era poc concret, però rotund: “El sector de les Arts Gràfiques també ha estat molt afectat per la gran concentració d’empreses a la comarca de l’Horta Sud. La maquinària d’impremtes i enquadernadores és molt sensible a les inundacions, a més de ser una maquinària que demana inversions milionàries.” L’informe acaba dient que la indústria de les arts gràfiques a les comarques del centre del País Valencià podria tenir una afectació del 35%.

GEA, l’epicentre 

VilaWeb no ha pogut parlar amb el gerent de la distribuïdora GEA, José Luis Jover, que, arran de la situació i les dificultats de cobertura i comunicacions, atén tan sols la gestió de les assegurances i els peritatges. Per tant, no hem pogut aclarir si els pèrits ja han passat pel magatzem de Riba-roja de Túria i si han declarat el magatzem com a sinistre total. Riba-roja és una de les àrees industrials més afectades per la gota freda. Segons que sembla, encara no s’hi pot accedir, els accessos hi són restringits. Jover va declarar: “Jo tenia un magatzem de tres mil metres quadrats i ara no tinc res.” GEA és una de les distribuïdores independents més important del País Valencià, amb una vintena de treballadors. El magatzem de Riba-roja de Túria es podria dir que és l’epicentre de la tragèdia en l’àmbit del sector del llibre. Bromera ja ha quantificat la pèrdua en més de 300.000 llibres i l’editorial Andana hi ha perdut més de 10.000 exemplars, al magatzem de GEA. Són tan sols dos casos, tot i que dos dels més importants en volum.

Una altra imatge del magatzem de la distribuïdora GEA a Riba-roja de Túria.

Andana Editorial és una de les editorials importants al País Valencià, sobretot en l’àmbit del llibre infantil. No tan sols ha tingut pèrdues al magatzem de GEA, sinó que sobretot n’ha perdut en un magatzem propi que també té a Riba-roja de Túria, a dos carrers del de GEA, on s’ha inundat la part baixa del magatzem. Tot i ser un magatzem modern i ben endreçat, l’aigua hi ha malmès els palets de llibres col·locats a la part més baixa de les estanteries. La xifra és important, també: 100.000 exemplars perduts. Allò que fa patir més a l’editor d’Andana, Ricard Peris, és que aquests són els llibres que tenen més a mà, perquè són els que tenen més rotació, més demanda. Peris veu difícil que se’n pugui fer provisió, d’aquests títols, però sí que veu possible de reimprimir-ne alguns, per bé que per a la campanya de Nadal aquestes reimpressions aniran justes de temps.

Ricard Peris ha explicat a VilaWeb que, sortosament, les oficines de l’editorial són a Picassent i allí l’aiguat no hi ha fet mal. Ha recordat que els primers dies de la tragèdia es van concentrar a ajudar i socórrer familiars i amics afectats. És aquesta setmana que han començat a tornar a la feina, a pair i a analitzar la tragèdia. Segons que explica, han tingut sort que actualment la campanya de Nadal es planifica amb temps, i per això els llibres d’Andana per a aquestes festes ja són a les distribuïdores i una part a les llibreries. Tenen els llibres repartits. Andana té dotze treballadors. Ricard Peris diu que no hi ha cap lloc de treball que trontolli: “Tenim un projecte editorial sòlid i sanejat. És important de demostrar que de la cultura es pot viure. I tenim recursos guardats per a afrontar aquestes situacions inesperades. Treballem amb esperit de formigueta, guardant per a quan passen coses inesperades.”

A Bromera sí que creuen que la campanya de Nadal es ressentirà dels estralls de la gota freda, sobretot pel que fa al trencament d’estoc. Difícilment es podrà fer provisió d’alguns títols per a la campanya de Nadal i fer les reimpressions necessàries. Creuen que serà complicat de fer una campanya tal com era prevista, amb les novetats i amb els best-sellers. Encara no saben el cost econòmic del desastre.

La seu i el magatzem principal de l’editorial Bromera, amb seu a Alzira, no ha tingut desperfectes, tot i que va baixar molta aigua pel polígon industrial. El director general, Bernat Batallé, ha recordat que el fet més important és que no hi hagi hagut víctimes a l’equip. Sortosament, veient les previsions meteorològiques, la majoria de treballadors de Bromera aquell dia van poder teletreballar i no es trobaren atrapats per l’aigua al polígon. Però Batallé també adverteix: “Fent una ullada enrere, sóc conscient de la importància de prendre una decisió com la del teletreball en el moment oportú. Però, per a prendre aquestes decisions necessitem informació contrastada i oficial. I no en teníem, no teníem cap avís. Ens vam haver d’informar pels mitjans de comunicació.” I acaba: “Ara és també el moment d’avaluar els danys per a Bromera i per al sector. Generem molts llocs de treball directes i indirectes, i, com la resta de sectors, hem de vetllar per mantindre la nostra activitat.”

Mercè Pérez, de Sembra Llibres, la trobem en un ateneu del seu poble ajudant a coordinar donacions i menjar per enviar als pobles i persones afectades. Des que va passar la tragèdia no ha parat. Diu que en aquests moments hi ha prioritats que passen per davant de les feines editorials. A les xarxes socials de Sembra Llibres hi pengen missatges de suport a la llibreria Moixeranga, per exemple, que ha difós un número de compte per ajudar-los, perquè ho han perdut tot. Sembra Llibres també se n’ha ressentit molt quant a la logística. La seu, que és a Burjassot, no ha rebut, però sí que ha perdut milers de llibres que hi havia al magatzem de la distribuïdora GEA, la seva distribuïdora al País Valencià. Pérez comenta un aspecte important a tenir en compte: la distribuïdora no solament ha perdut els llibres, sinó que s’ha paralitzat i tardarà un temps a normalitzar l’enviament a les llibreries del País Valencià. Què caldrà fer mentrestant? És una pregunta que no es fa encara. Primer vol saber la magnitud dels danys i les pèrdues i, d’acord amb això, ja s’aniran prenent decisions. Respecte de la campanya de Nadal, diu que bona part de les seves novetats ja són a les llibreries i que un títol que havia de sortir a final de novembre l’han ajornat al gener.

Ajuts on més calguin

Dimarts, representants de diversos sectors del món de la cultura es van reunir amb el conseller de Cultura de la Generalitat i amb el ministre de Cultura espanyol. Sembla que a final d’aquesta setmana es publicaran les línies i ajuts que s’obriran per pal·liar els estralls de la gota freda. Ricard Peris, d’Andana, creu que un bon ajut directe seria un que anés destinat a la reimpressió. Perquè una cosa sí que deixa clara: “Hi ha d’haver voluntat i dotació, però cal també una bona planificació, posar els esforços allà on calguin. Amb bona voluntat no n’hi ha prou. Cal saber actuar. Necessitem bons tècnics per a aportar els ajuts adequats.”

Un bon exemple en què Peris posa èmfasi, també, és el següent: “Trobem a faltar que l’administració expresse el seu suport a l’àmbit de la cultura. Hi ha un silenci administratiu tan esgarrifós… Els editors estem preocupats pels centres culturals públics com biblioteques. També els fons bibliogràfics dels centres docents, que s’han perdut en els pobles afectats. Nosaltres, tot i que estem afectats, podem ser solidaris, però no hauria de ser la nostra tasca. Creiem que hauria de ser l’administració que es comprometera a adquirir llibres per restituir els fons de biblioteques i escoles. És el que hauria de ser i, d’aquesta manera, ajudaria també tot el sector, els editors i tota la cadena. En aquests moments necessitaríem unes administracions que ens donaren tranquil·litat i que es comprometeren a ajudar-nos.”

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2024/11/video-gota-freda-Bromera.mp4

Edicions Bromera ha tirat una mica pel dret i, segons que ha explicat en un comunicat, ha establert converses amb la Diputació de València i la Direcció General de Cultura per coordinar la donació de llibres a biblioteques i escoles de les zones afectades. “Després de la fase d’assistència immediata –diu el comunicat–, s’avaluaran les necessitats concretes per impulsar aquesta acció solidària amb l’objectiu de contribuir a la recuperació dels espais culturals i biblioteques de les localitats més perjudicades. El director general, Bernat Bataller, ha volgut remarcar que es tracta d’una ajuda inicial per a les poblacions més afectades, però que en cap cas pot substituir les necessàries línies de suport que hauran d’arribar al sector.”

Cancel·lacions

Quant a les cancel·lacions dels actes més imminents, Ricard Peris diu: “Hem entrat en el punt de cancel·lar-ho tot i no sé si és un bon moment per a fer això, perquè tot i que no tenim ganes de fer coses ni de fer festes, hem d’intentar posar en marxa la màquina com més prompte millor, pel bé de tots.”

El gremi de llibreters del País Valencià ha cancel·lat la celebració del Dia de les Llibreries, l’11 de novembre, el Llibreries Fest. I els premis Ciutat d’Alzina, la gran cita literària de la temporada, que convoca Bromera i que s’havien de fer demà passat, 8 de novembre, s’han ajornat sine die. Possiblement, la gala dels premis es farà sense sopar ni festa entrat el mes de desembre, i amb una fila zero en favor dels afectats per la gota freda.

Hi havia una dona major, a Massanassa. Jo conec el seu germà, un home de respecte, barba blanca, caliquenyo, poques paraules. Ara té vuitanta-set anys. Fa temps que no el veig. Ens conten que ja no viu a Massanassa, però que la germana s’hi havia quedat. A la casa de la mare, una planta baixa. Amb una dona que la cuidava. I la cosina, que vivia al pis de dalt. Anava en cadira de rodes. El dia de la riuada eren a casa. Ningú no les havia alertat. L’aigua va arribar molt forta. No van tenir temps de res. La cosina va baixar com va poder, va trobar la cuidadora que provava de treure l’àvia d’aquell remolí, cada vegada més alt, virulent. L’agafaven entre les dues i no podien. No podien. I va ser ella, que els ho va dir: deixeu-me, pugeu, salveu-vos.

Salveu-vos.

No en van poder treure el cos fins l’endemà.

I jo, ara, no ho escric per encomanar la pena, sinó per necessitat. Perquè m’ho van contar ahir, perquè saber-ho fa tant de mal i perquè no m’ho puc treure del cap. Perquè no ho vull fer.

Però necessito compartir-ho.

Ho sento.

És que la informació ens arriba així, la telefonada d’un amic, el missatge de la llibretera Eva Gisbert: “Ahir [4 de novembre] a una cotxera comunitària a dos carrers de ma casa en van treure tres, i a la del pàrquing de l’ajuntament també n’hi havia.” Tan a prop tot. Tan específic. Des del govern valencià callen, fa dies que no actualitzen el nombre de morts, aquesta incertesa sinistra. Sense voler-ho, vas fent sumes amb les històries concretes que t’arriben. Vas fent sumes i, al mateix temps, no vols que les persones et quedin reduïdes a això, a una xifra que creix i que no té cap cara.

Dijous passat, des de Catarroja, en Ramon Ramon, que és tan seriós, i que escriu tan bé, després de dos dies traient llot redactava el seu article tremolant. La Pilar Almeria, actriu tan recta, podia obrir finalment el baix de Picanya on guarden el material de la Companyia de Teatre Micalet, documentava el desastre i escrivia: “Els meus pensaments no tenen pau. Tinc la ment bruta, el cor indignat. No puc ni imaginar el pesar de qui ha perdut éssers estimats.”

I és això. A tantes veus.

Ara mateix, passada una setmana llarga de la riuada, la desemparança continua essent tan gran que les paraules es desordenen, es trabuquen les unes sobre les altres com els cotxes empesos pel corrent. I no sé com ho podré explicar, i assumeixo que tot no podrà ser, i penso que, potser, per entendre la desesperació de tanta gent, la desesperació tan desesperada, n’hi ha prou de mirar (l’entorn, els gestos, la boca com es torça pel dolor), de sentir (els mots, la veu, el so llefiscós del llot sota els peus) la periodista Mariló Gradolí en un vídeo enregistrat al seu carrer, a Catarroja, sis dies després de la catàstrofe. Hi diu moltes coses, en un minut i mig. Moltíssimes. I demana ajuda. Sis dies després, en demana. Sis dies després, encara.

“Per favor, sapieu que ací necessitem ajuda.”

Aquesta és la primera cosa: l’ajuda. La que les víctimes necessiten i la que el desgovern del PP ha estat incapaç de canalitzar (pitjor encara: la que ha entrebancat, directament, la que ha endarrerit en uns moments vitals, la que ha desaprofitat, la que ha intentat fins i tot de prohibir).

I penso ara en els milers de voluntaris (sobretot joves, diguem-ho ben alt) que des del primer moment s’han arromangat amb les escombres i les pales i els cabassos per a treure fang, per a recollir material necessari, i repartir-lo; penso en els llauradors, dalt dels seus tractors, batlles, regidors, periodistes (i sí: hi ha una mena de polítics que també són poble, hi ha una mena de periodistes que dignifiquen l’ofici), en els bombers i forestals suplicant que els deixessin fer la seva feina.

Penso en la força incommensurable de totes aquestes persones, tan diferents i tan iguals en la solidaritat que a tots ens salva, i el contrast amb la inutilitat criminal del desgovern Mazón és tan extrema que fa mal. I és aquest cantant de pacotilla que ocupa la presidència de la Generalitat i que menteix cada vegada que parla, preocupat tan sols per salvar la seva imatge, el seu càrrec, disfressat amb el jupetí roig per fer veure que treballa, espolsant-se sempre la responsabilitat de sobre, la responsabilitat que té i que no està, ni de lluny, qualificat (ni tècnicament ni humanament) per a exercir; i penso també en el partit que l’ha col·locat on és, a ell i a tota la trepa que té arrepapats a les poltrones, aquell delegat de Ciudadanos a Múrcia, Argüeso, un criminòleg que se suposa que tenen de responsable d’emergències, que el dimarts de la gota freda es reunia (atenció) amb el cap de “festes taurines”, i que divendres va piular presumint que havia treballat “des de dimecres a les 11” (!); o la indivídua que els fa de consellera de Turisme, Montes, que s’adreçava amb aquella arrogància als familiars de les víctimes per dir-los que no els permetria d’acostar-se a la zona on tenen “custodiats” els morts i que se’n tornessin “als seus domicilis”: no pas ajudar, no pas organitzar un espai adequat per a atendre’ls, i psicòlegs, companyia, sinó això altre, aquesta crueltat: això fan perquè això són.

Són el govern de la ignomínia.

Per això cal fer-los fora. No per cap ball de politicastreria miserable (els càlculs de Sánchez en clau d’imaginaris rèdits partidistes, el borbó i la seva banda de fatxes intentant d’aprofitar-se de la indignació del poble), sinó, simplement, clarament, perquè són perillosos. Perillosos per no haver alertat la gent i per haver-ho fet quan ja era massa tard (a les 20 hores i 11 minuts de dimarts!), perillosos per l’absoluta incompetència en tots i cadascun dels dies posteriors, perillosos pel que continuen no fent ara mateix, quan els científics avisen del perill d’infeccions, quan la fortor ja ho manifesta, quan ni tan sols són capaços d’oferir un sostre provisional i digne a les persones que han perdut la casa, a les que no hi poden romandre precisament pel risc de contaminació.

Fer-los fora és una qüestió de seguretat pública. I sí: han de pagar pel que han fet.

No vull ni pensar quantes morts va causar la seva inutilitat, la seva desídia o l’interès de baixa estofa (no alertar perquè esguerraria el pont de Tots Sants, perquè primer anem a dinar, perquè, total, ja passarà?). No vull pensar que la Universitat de València sí que va actuar i que dilluns a la vesprada (di-lluns-a-la-ves-pra-da) va suspendre les classes per evitar el perill dels desplaçaments. No vull pensar que només això ja demostra que s’hauria pogut fer bé. No hi vull pensar perquè perdo el món de vista però, alhora, no hi vull deixar de pensar.

En l’àvia de Massanassa.

En tots.

 

PS. Abans he esmentat el vídeo de la periodista Mariló Gradolí, des de Catarroja; és aquest:

El canceller alemany, el socialdemòcrata Olaf Scholz, ha anunciat que es presentarà a una qüestió de confiança el mes de gener. Si no tirés endavant, podria haver-hi eleccions el mes de març. Avui, s’ha trencat la coalició de govern després d’haver destituït el seu ministre de Finances, el dirigent liberal Christian Lindner, després d’haver proposat aquest de convocar eleccions anticipades davant la greu crisi que travessa la coalició de socialdemòcrates, verds i liberals.

Fa mesos que l’aliança manifesta públicament diferències, però el detonant de l’actual crisi va ser una proposta de Lindner per a reactivar l’economia, que és previst que es torni a contraure el 2024, amb exigències inassumibles per als seus socis. Entre les mesures que voldria veure en allò que ja s’ha anomenat “carta de divorci” figuren retallades fiscals per a les empreses, una relaxació dels objectius climàtics i una reducció de les subvencions i prestacions socials.

A la crisi, hi havia ara una contraproposta econòmica del vice-canceller, dels Verds, Robert Habeck, que volia crear un fons d’inversió multimilionari que, segons Lindner, implicaria endeutar-se. Els tres partits de l’aliança governamental han caigut dràsticament a les enquestes, però el partit de Lindner actualment ni tan sols aconseguiria el 5% necessari per entrar a la cambra baixa, per la qual cosa la seva estratègia seria sortir-se com més aviat millor de la coalició amb la idea de tenir més temps per a remuntar.

Agents dels Mossos d’Esquadra de servei es desplaçaran finalment al País Valencià per ajudar en les tasques de rescat arran de la gota freda. La Generalitat Valenciana ha trigat vuit dies a acceptar el suport de la policia catalana.

Els Mossos hi han enviat aquest vespre el cap de la Unitat Canina de l’Àrea Central de Suport Operatiu de la Comissaria General d’Intervenció, juntament amb tres guies canins més, amb tres gossos especialitzats en la recerca de persones desaparegudes. Demà a primera hora, els agents participaran en una reunió de coordinació amb altres dispositius d’emergència i se’ls assignarà un espai concret de treball.

Justament ahir, el Sindicat Autònom de Policia (SAP-FEPOL) exigia al govern valencià que acceptés el suport que la policia catalana. “No entendríem en aquest sentit, que es rebutgés tota ajuda possible i menys, que aquesta no fos acceptada per alguna motivació estratègica particular o per alguna raó purament política”, es queixava l’organització en un comunicat.

Segons SAP-FEPOL, l’enviament d’especialistes de l’àmbit de la policia científica també és absolutament imprescindible. “Cal acceptar totes aquelles mans que s’ofereixin i més si aquestes són de cossos de seguretat absolutament professionals com el cos de Mossos d’Esquadra”, afegien.

El Departament d’Interior va oferir recursos a Mazón fa una setmana

Els serveis d’emergència de Catalunya, els Mossos inclosos, van oferir suport d’un bon començament a la Generalitat Valenciana a fi d’ajudar en les tasques de rescat, però el govern de Carlos Mazón ho va refusar. En canvi, sí que va acceptar el suport d’equips d’emergència de la Comunitat de Madrid i d’Astúries. Quaranta-vuit hores després de la catàstrofe, Mazón finalment va acceptar que un equip dels Bombers de la Generalitat de Catalunya es desplacés al País Valencià per a donar suport a les tasques d’excarceració de vehicles, accessibilitat i retirada d’aigua pels efectes devastadors de la gota freda.

Malgrat que Mazón va trigar dos dies a acceptar el suport dels bombers, ja n’hi havia que s’hi havien desplaçat com a civils. També hi havia agents dels Mossos d’Esquadra, també a títol personal, com ara els que va mobilitzar el sindicat policíac USPAC.

La consellera d’Interior de Catalunya, Núria Parlon, va oferir el dimecres passat a la Generalitat Valenciana mitjans materials i vint-i-cinc professionals dels Bombers de la Generalitat, els Mossos d’Esquadra i els Agents Rurals mitjançant el Centre d’Emergències espanyol. El govern va activar una unitat conjunta del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i dels bombers amb disponibilitat d’helicòpter medicalitzat de rescat per a donar suport als equips d’emergència al País Valencià. També els van oferir un helicòpter assistencial medicalitzat del SEM i l’equip de psicòlegs en emergències. Els Agents Rurals van activar el suport d’helicòpter, embarcacions pneumàtiques i drons equipats amb càmeres tèrmiques.

Mazón és en l’ull de l’huracà per la gestió, seva i del seu govern, de la catàstrofe. Els veïns es queixaven d’un bon començament que calien molt més mitjans d’emergència, perquè hi havia molts racons en què no ho havia aparegut cap unitat de suport i encara hi ha molta gent desapareguda. Segons la primera xifra oficial, que va fer pública ahir el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià, hi ha vuitanta-nou desapareguts. Els casos corresponen exclusivament a les denúncies en què els familiars han aportat dades i han facilitat mostres biològiques que permet la identificació.

Els seguidors de Trump en presenten la imprevisibilitat com una virtut de la seva política exterior –i no pas un defecte–, per a dissuadir els enemics i superar els problemes més intractables del món. “La predictibilitat és una cosa terrible”, va dir fa poc Richard Grenell, antic director de la Intel·ligència Nacional dels Estats Units i que aspira a ser secretari d’Estat en el segon mandat de Trump, en una entrevista al Financial Times. “És clar que l’altre bàndol [els enemics d’Amèrica] vol la predictibilitat. Trump no és previsible.”

També els aliats d’Amèrica tenen dificultats per a predir què passarà a partir d’ara, perquè Trump, amb la seva política de “primer, Amèrica”, promet de revertir allò que ell considera una manca de respecte per als Estats Units en l’escena mundial. L’historial de Trump és de deixar enrere polítiques exteriors dels Estats Units que feia molt de temps que duraven, desatenent els abusos de drets humans i flirtejant amb dictadors, i això posa nerviosos uns quants dirigents. Heus ací què pot significar una presidència de Trump per a una sèrie de qüestions que són importants al món.

Israel es podria sentir encoratjat a dur més enllà la guerra al Llevant

Trump ha demanat, genèricament, que s’acabi la guerra de Gaza, però no ha estat explícit sobre quin camí veu possible per a l’alto-el-foc. En privat, ha ofert suport al primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, en les ofensives del país contra Hamàs a Gaza i l’Hesbol·là al Líban –en una trucada recent, li va dir: “Fes el que has de fer.”

A Israel, molta gent va rebre amb agraïment els esforços que va fer Trump durant el seu primer mandat per a reubicar l’ambaixada dels Estats Units de Tel-Aviv a Jerusalem, i per a reconèixer l’altiplà del Golan com una part d’Israel –decisions que van encendre els palestins i que canviaren dràsticament dècades de política exterior americana. Un segon mandat pot “encoratjar els esforços d’Israel per a anar més enllà, més agressivament encara, sense cap contenció”, explica a The Washington Post Brian Katulis, catedràtic de Política Exterior dels Estats Units a l’Institut del Llevant. “No crec que un alto-el-foc [a Gaza] sigui la seva prioritat”, diu James Carafano, membre del think tank conservador Heritage Foundation, que va formar part de l’equip de transició presidencial de la primera administració Trump. “La seva prioritat és la defensa d’Israel”, hi afegeix Carafano, i probablement “no pressionarà Israel de cap manera sobre com respondre a les amenaces a què hagi de respondre” contra l’Iran, l’Hesbol·là o Hamàs.

L’any 2020, Trump va signar els Acords d’Abraham, un conjunt de tractats que normalitzaven les relacions entre Israel i quatre estats àrabs: els Emirats Àrabs Units, Bahrain, el Sudan i el Marroc. Diu que té previst d’expandir els acords quan torni a exercir el càrrec, i que “tothom en vol formar part”. La guerra de Gaza ha estroncat els intents del president Joe Biden d’eixamplar els acords; l’Aràbia Saudita demana un camí viable per a constituir l’estat palestí abans de signar-los.

Els aliats es preparen per a la reducció del suport dels Estats Units a l’OTAN

Durant el seu primer mandat, Trump va tractar l’aliança militar transatlàntica de l’OTAN amb un cert antagonisme, retraient als membres allò que ell considerava una dependència econòmica massa gran respecte dels Estats Units. En campanya, va suggerir que animaria Rússia a atacar els països de l’OTAN que no augmentessin la seva despesa en defensa i va dir que es plantejaria d’abandonar l’aliança, dissenyada fa setanta-cinc anys per a contrarestar la Unió Soviètica.

La majoria de legisladors europeus no creu que Trump se’n vagi de l’OTAN, tot i que el seu antic assessor especial en seguretat nacional, John Bolton, ha declarat a The Post que “mai no li ha desaparegut el desig d’anar-se’n”. Sigui com sigui, ben pocs creuen que mantindrà l’statu quo. Trump ha demanat de “reavaluar fonamentalment el propòsit i la missió de l’OTAN”. Mentrestant, a Brussel·les, els membres de l’OTAN han fet passos en silenci per a donar proves a Trump que les coses canviaran: han signat compromisos de defensa per a la pròxima dècada, han augmentat la despesa en defensa i han pensat l’estratègia per a adaptar l’organització a l’arribada d’un escèptic a la Casa Blanca.

Europa pateix per l’ajut a Ucraïna i les concessions potencials a Rússia

Tant Trump com el seu pròxim vice-president, el senador d’Ohio J. D. Vance, han expressat un gran escepticisme sobre el suport financer dels Estats Units a Ucraïna. “Cada vegada que Zelenski ve a aquest país, se’n va amb 60.000 milions de dòlars. És el millor venedor de la història”, va dir Trump fa uns mesos. (Washington ha proporcionat més de 64.000 milions de dòlars en ajuts militars d’ençà de la invasió russa d’Ucraïna el 2022, que va desencadenar la guerra terrestre més important al continent europeu d’ençà del 1945. Per la seva banda, la Unió Europea i el Regne Unit hi han aportat plegats uns 57.000 milions de dòlars. Els ajuts econòmics i humanitaris eleven molt més el total de les contribucions.)

Això no obstant, a porta tancada, molts membres del govern de Zelenski veuen avantatges en una victòria de Trump, perquè es queixen que la Casa Blanca actual és massa prudent per evitar una escalada amb Rússia, i que les peticions per a obtenir armes més potents i restriccions més flexibles en el seu ús s’han endarrerit o refusat. N’hi ha que admeten, tanmateix, que tenen por que Trump pressioni Ucraïna per fer concessions territorials –a la qual cosa l’administració de Zelenski s’oposa rotundament– i que això causi noves divisions dins Europa. Trump també s’ha vanagloriat de ser capaç de resoldre el conflicte –que aviat farà tres anys que va començar– “com a president electe, abans de prendre possessió el 20 de gener.” Però no ha presentat cap pla detallat.

El Kremlin ha estat aparentment fred sobre qui s’estima més que ocupi la Casa Blanca, però els mitjans de comunicació estatals russos han elogiat a bastament Trump, que presumeix d’una “relació molt bona” amb el president rus, Vladímir Putin –amb qui potser ha parlat vora set vegades d’ençà que va deixar el càrrec.

Tot i això, els analistes apunten que a Rússia no li va semblar que obtingués gaires beneficis de l’anterior administració Trump, que va aprovar sancions severes contra Moscou i amb qui va tenir disputes sobre el gasoducte Nord Stream.

Les normes democràtiques poden ser posades a prova

Durant la campanya, Trump ha continuat lloant dictadors i incomplint obertament les normes democràtiques, i ha suggerit que podria desplegar l’exèrcit en territori nord-americà contra qui anomena “l’enemic interior”. La seva retòrica, que inclou amenaces a la llibertat de premsa i accions com la retirada del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, pot tenir un efecte esfereïdor a escala internacional, segons que afirmen els experts, en un moment en què la llibertat global es troba en declivi a tot el món.

Rachel Beatty Riedl, directora del Center on Global Democracy de la Universitat de Cornell, va advertir que una segona presidència de Trump “probablement envalentiria i donaria suport als dirigents autocràtics,” i va assenyalar les seves relacions amb el primer ministre il·liberal hongarès, Viktor Orbán, que ha cooptat els tribunals, i amb Putin, conegut per silenciar els crítics i mantenir-se al poder amb pseudoeleccions. Trump sovint destaca la seva capacitat d’establir aquesta mena de relacions com una fortalesa.

A mesura que Pequín es posa agressiva en les seves paraules i accions envers Taiwan, les declaracions de Trump van sembrant dubtes sobre la seva disposició a defensar la democràcia de l’illa, explica Russell Hsiao, director executiu del Global Taiwan Institute. Trump afirma, enganyosament, que Taipei hauria de pagar als Estats Units per la defensa. Aquesta retòrica pot “revifar les flames de l’escepticisme” sobre les intencions americanes en un moment en què els taiwanesos estan “directament amenaçats per la desinformació del Partit Comunista xinès, destinada a minar la credibilitat dels Estats Units,” va dir.

Trump, que ha lloat el dictador nord-coreà Kim Jong Un, va fer comentaris similars, tot suggerint que Corea del Sud hauria de pagar per la defensa nord-americana davant d’una Pyongyang que es nuclearitza, una posició que ha causat preocupació a Seül.

Els Estats Units podrien sortir una altra vegada de l’acord climàtic mundial

Els polítics que volen fer front al canvi climàtic a escala global –mentre l’escalfament extrem pot fer que algunes zones d’Àsia i Àfrica siguin inhabitables les dècades vinents– temen que els esforços quedin aturats sota la presidència de Trump. Ell ha ridiculitzat el canvi climàtic com una “farsa” i ha anul·lat o eliminat més de cent reglaments dissenyats per protegir la terra, l’aire i l’aigua dels Estats Units durant el seu primer mandat. En aquesta ocasió, Trump s’ha compromès a revertir immediatament desenes de normes i polítiques ambientals de Biden, i a aturar la creació de noves lleis, a més de demanar als consellers delegats de les empreses petrolieres que destinin 1.000 milions de dòlars a la seva campanya.

En un document de campanya, Trump prometia de tornar a sortir de l’acord climàtic de París –el fòrum principal perquè els països abordin l’escalfament del planeta– amb l’argument que imposava una càrrega injusta als Estats Units. Aquella sortida d’un acord que cerca de reduir les emissions de carboni va causar una gran alarma entre els científics i experts en canvi climàtic a tot el món, i Biden s’hi va reincorporar després de les eleccions del 2020. “Ho tornarem a fer”, va dir fa poc Trump en una entrevista.

La Xina es prepara per a un augment del conflicte comercial

Trump amenaça que intensificarà els atacs econòmics contra Pequín durant el seu segon mandat, i sospesa mesures que molts consideren que podrien desfermar una guerra comercial global. Trump ha proposat públicament la imposició d’un aranzel del 10% al 20% sobre gairebé totes les importacions, a més de debatre en privat un augment encara més significatiu dels aranzels sobre les importacions xineses, que podrien arribar fins el 60%.

Economistes de tots dos partits afirmen que això podria causar alteracions molt serioses tant a l’economia dels Estats Units com a la global, i que podria superar de llarg l’impacte de les guerres comercials durant el primer mandat de Trump. Els defensors de l’estratègia de Trump diuen que els aranzels poden ajudar a recuperar llocs de feina industrials als Estats Units, però hi ha experts que han detectat que poden ocasionar pèrdues netes de llocs de feina. Un estudi de l’Institut Peterson per a l’Economia Internacional va concloure que el seu pla podria costar més de 2.600 dòlars cada any a les famílies americanes mitjanes.

Wu Xinbo, director del Centre d’Estudis Americans de la Universitat Fudan, diu que aquestes mesures “danyarien severament els vincles comercials entre tots dos països”. A la Xina, uns aranzels elevats podrien tenir com a conseqüència “menys exportacions, un augment de l’atur, l’alentiment del creixement econòmic, la contracció del PIB i una moneda xinesa més feble”. També “aprofundirien la visió negativa que té el públic xinès dels Estats Units,” va afegir.

La possible “deportació més gran de la història dels Estats Units” atemoreix l’Amèrica Llatina

Els sondatges ja deien que la majoria dels votants desaprovaven la gestió de l’administració Biden a la frontera amb Mèxic, i garantir-ne el control va ser un punt central de la campanya de Trump, que ha atacat repetidament els immigrants. Durant el seu primer mandat, va promoure agressivament polítiques per a limitar la immigració legal, i la seva plataforma per a les eleccions del 2024 indica que ho tornaria a fer. Un dels compromisos més destacats de la seva campanya és dur a terme “l’operació de deportació més gran de la història dels Estats Units”. Tot i que les autoritats nord-americanes no tenen la capacitat de detenir i deportar milions d’immigrants, Trump assegura que farà servir les tropes de la Guàrdia Nacional.

Els Estats Units i Mèxic, en particular, podrien patir uns “efectes devastadors” arran de deportacions en massa, segons un estudi escrit parcialment per investigadors del Centre de Desenvolupament per a la Integració Nord-americana de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles. L’estudi destaca que tots dos països són “molt interdependents per la immigració, les remeses i unes relacions comercials denses.”

Poc abans de les eleccions, Trump va afirmar que imposaria aranzels a Mèxic –el principal soci comercial dels Estats Units l’any passat– entre el 25% i el 100%, tret que s’esforcés més per aturar la migració cap al nord.

 

Donald Trump serà el pròxim president dels Estats Units i tornarà a la Casa Blanca després d’haver entomat dos processos de destitució (impeachment) i d’haver estat condemnat per delictes d’estat. Ha fet campanya per portar un canvi profund al país: ha proposat de posar aranzels per a la majoria d’importacions, fer deportacions en massa, revertir regulacions climàtiques i reprimir la dissidència.

Trump ha guanyat després d’una campanya amb un discurs nativista i, en alguns moments, amb una retòrica racista contra els immigrants. Durant la campanya, ha insistit a convèncer els votants que la seva qualitat de vida era millor quan ell governava. També ha propagat una allau de falsedats, ha promès deportar milions de persones que viuen al país de manera il·legal, ha anunciat que protegiria les dones nord-americanes “tant si els agrada com si no” i ha amenaçat amb represàlies els seus opositors.

Aquestes són les possibles conseqüències i els canvis que Trump podria implementar durant el seu segon mandat.

Trump promet aranzels, menys normes climàtiques i repressió de la dissidència

Trump ha dit que expandiria enormement el poder presidencial per reprimir la dissidència i situar lleials al govern federal. Heus ací algunes especificitats d’aquest anunci:

—Trump ha dit que no governaria com un dictador si tornava al càrrec –“tret el primer dia”. Alguns dels seus antics col·laboradors, incloent-hi el seu ex-cap de gabinet i un general de l’alta cúpula, han dit que Trump tenia tendències feixistes.

—Encara nega que perdés les eleccions del 2020 i, en aquest context, en algun moment ha proposat d’eliminar “totes les normes, regulacions i articles, fins i tot els que es troben a la constitució” –tot i que no queda clar què volia dir ni si tindria capacitat per a fer-ho com a president.

—Diu que els seus oponents polítics –demòcrates, periodistes i manifestants– són “l’enemic intern” i “haurien de ser tractats molt fàcilment, si cal, amb la guàrdia nacional, o si és realment necessari, amb l’exèrcit”.

—Vol indultar els qui van assaltar el Capitoli el 6 de gener de 2021.

—Té un pla per a acomiadar “buròcrates rebels i polítics de carrera” i col·locar lleials al govern federal.

—Vol utilitzar l’exèrcit per a fer una de les deportacions més grans de la història recent, amb camps de detenció a la frontera.

—Té previst d’acomiadar el fiscal especial Jack Smith, que ha presentat dos casos federals contra ell arran de les investigacions del Departament de Justícia sobre els seus intents per revertir els resultats de les eleccions del 2020 i la retenció de documents classificats.

—Ha dit que utilitzaria el govern, i potencialment la violència, per a atacar els seus enemics percebuts: ha parlat de nomenar un fiscal especial per “perseguir” el president Joe Biden i la seva família; ha dit que l’ex-congressista republicana Liz Cheney hauria de tenir “les armes apuntant-li a la cara” en cas de guerra i ha suggerit d’empresonar els seus opositors polítics.

És molt probable que, com a mínim, alguns dels plans del Projecte 2025 es facin realitat. Aquest projecte és una proposta escrita per antics dirigents i futurs de la seva administració per a desplaçar el país cap a la dreta. Inclou dificultar l’accés a l’atenció reproductiva –especialment a les píndoles abortives–, eliminar el Departament d’Educació, tancar l’agència de previsió d’huracans, construir camps per a detenir infants i famílies a la frontera, prohibir les persones transgènere a l’exèrcit i, fins i tot, implementar un servei militar obligatori. Trump es va distanciar d’aquest document durant la campanya, però molts dels seus redactors van formar part de la seva primera administració i podrien tornar-hi.

La proposta econòmica de Trump: aranzels i reducció d’imposts

La proposta central de Trump en economia és aplicar aranzels a gairebé totes les importacions dels Estats Units. Defensa que això ajudarà a recuperar llocs de feina a la indústria. Molts economistes adverteixen que aquesta mesura sacsaria el comerç global i faria augmentar els preus per a tots els nord-americans, perquè molts béns que compren els nord-americans es fabriquen a l’estranger. Trump també ha dit que retallaria els imposts a les empreses i eliminaria els imposts sobre les propines, les hores extres i la Seguretat Social.

En l’àmbit sanitari, Trump ha dit que permetria a Robert F. Kennedy Jr., escèptic sobre els vaccins, de dirigir la política de salut federal. A més, ell i els republicans al congrés han dit que provaria de reformar l’Obamacare si aconseguien el control del congrés. Trump considera que el canvi climàtic és una “farsa” i ha fet campanya per a eliminar les iniciatives climàtiques de l’administració Biden i les normatives per a reduir les emissions. En canvi, ha dit que ampliaria la perforació petroliera i de gas als Estats Units.

Trump i els seus aliats també han preparat plans per a limitar la immigració legal, tot dificultant la contractació de treballadors temporers nascuts a l’estranger.

En política exterior, Trump podria alterar l’ordre mundial si abandona l’OTAN o debilita seriosament aquesta aliança militar transatlàntica. Ha mostrat escepticisme sobre el fet de continuar ajudant Ucraïna en la seva defensa contra Rússia. No ha parlat gaire sobre la guerra al Llevant, però, segons The Washington Post, ha donat suport en privat al primer ministre d’Israel perquè “faci el que calgui”.

Tot i que durant la campanya va dubtar si vetaria una prohibició federal de l’avortament, a començament de mes va piular que ho faria.

La seva agenda ha rebut un impuls perquè els republicans també han recuperat el senat, que es va omplint com més va més de lleials a Trump. Però el Partit Republicà continua lluitant per mantenir el control de la cambra de representants. Si guanyen els demòcrates, podrien blocar la legislació amb majoria simple.

Trump va reunir una coalició àmplia per a aquesta victòria

Trump és el primer ex-president que perd i després torna a guanyar la reelecció d’ençà de Grover Cleveland el 1892. Amb setanta-vuit anys, també serà el president més vell, una mica més que Biden. I és el primer president de ser condemnat per un delicte: al maig va ser declarat culpable d’haver falsificat els registres comercials per ocultar un pagament de diners a una actriu de cinema per a adults.

Les eleccions nord-americanes són, en realitat, cinquanta-una eleccions, i és el col·legi electoral qui decideix el president. Cada estat i el Districte de Columbia tenen assignats un nombre determinat de vots. Per guanyar la presidència, Trump havia d’assegurar-se dos-cents setanta vots. El recompte encara no ha acabat, però ja ha superat aquesta xifra. Ho ha fet gràcies a la victòria a Carolina del Nord per tercera elecció consecutiva, i perquè ha recuperat Geòrgia i Pensilvània, dos estats que havia perdut el 2020.

Trump ha dominat entre la seva base, especialment entre homes blancs de classe treballadora. També ha tingut bons resultats entre els votants llatins i ha guanyat terreny entre els joves i en alguns centres urbans.

 Trump també pot guanyar el vot popular per primera vegada

El vot popular és el total de vots emesos a les eleccions, independentment de l’estat. No decideix el guanyador –aquesta funció recau en el col·legi electoral–, però guanyar-lo pot donar més legitimitat al president. Els demòcrates han guanyat el vot popular en set de les darreres vuit eleccions, fins i tot quan han perdut el col·legi electoral. Però el fort suport de Trump a tot el país, no solament als estats clau, pot significar que guanyi el vot popular per primera vegada en les seves tres campanyes presidencials. Ho sabrem quan s’hagin comptat tots els vots, un procés que pot durar dies.

La vice-presidenta Kamala Harris encara no ha reconegut la derrota

Kamala Harris ha decidit de no adreçar-se als seus seguidors la nit electoral. Tot i això, molts observadors se sorprendrien si Harris es negués a concedir la victòria. Durant la campanya, Harris ha criticat Trump per haver negat els resultats de les eleccions del 2020.

Els resultats de les eleccions no se certificaran fins d’ací a un parell de mesos

Aquest és el procés que comença ara:

—Els funcionaris electorals locals passaran les setmanes vinents comptant i certificant els resultats.

—Els estats han de certificar tots els resultats abans de l’11 de desembre.

—Els electors es reuniran en els respectius estats el 17 de desembre per emetre el vot pel candidat que va guanyar el vot popular en el seu estat. La majoria d’estats tenen lleis que impedeixen als electors de votar un candidat que hagi perdut en el seu estat.

—El congrés certifica els vots de tots els estats el 6 de gener. Harris, com a vice-presidenta, supervisarà la certificació de la seva pròpia derrota. Altres vice-presidents han certificat les seves pròpies derrotes. Arran de la pressió de Trump al seu últim vice-president perquè intervingués durant la certificació dels resultats de les eleccions del 2020 –i després de l’assalt al Capitoli dels seus seguidors–, el congrés va aprovar una llei que reforça el caràcter purament cerimonial del rol de la vice-presidència en aquest procés.

—Trump prendrà possessió del càrrec el 20 de gener.

L’Ajuntament de Barcelona donarà 300.000 euros i farà un concert solidari per ajudar les zones afectades per la gota freda al País Valencià. Així ho ha anunciat el batlle de Barcelona, Jaume Collboni, que ha detallat que l’ajut serà a través d’un conveni de col·laboració entre la ciutat, les zones beneficiàries i les entitats socials i humanitàries que treballen sobre el terreny o altres canals oficials que s’estableixin.

Collboni també ha avançat que es farà un concert solidari el 29 de novembre, amb el nom “Barcelona amb València”, la recaptació del qual anirà íntegrament destinada als afectats per la gota freda. Per la seva banda, l’Auditori també retrà diumenge homenatge a les víctimes pel temporal en un concert de la Banda Municipal.

Collboni ha apuntat que ara és el moment de posar en el focus en les donacions econòmiques i que la que farà l’Ajuntament de Barcelona serà principalment per ajudar les entitats que treballen sobre el terreny i per reforçar la col·laboració amb els ajuntaments dels municipis afectats. Collboni ha fet una crida a la ciutadania a centrar-se en les donacions econòmiques, que ha apuntat que ara són més necessàries. D’ençà de dilluns, catorze biblioteques de la ciutat recullen productes per als afectats.

Sobre el concert solidari del 29 de novembre, que es farà al Palau Sant Jordi, el batlle ha apuntat que els detalls els donaran la setmana que ve. L’anunci de l’ajuda anunciada avui ha anat precedida d’una reunió del batlle, el tinent de batllia de Seguretat, Albert Batlle, la comissionada d’Acció Social, Sonia Fuertes, i la gerent de l’àrea de Drets Socials, Salut, Cooperació i Comunitat, Marta Clari, amb diferents responsables d’entitats per abordar els ajuts als afectats per la dana al País Valencià. Entre aquestes entitats hi havia representants de la Taula del Tercer Sector, la FAVB, CAB-Torre Jussana, Càritas, la Creu Roja i el Banc dels Aliments.

L’Audiència de Tarragona ha denegat l’amnistia a Joel Muñoz –conegut per Xelj a les xarxes–, un jove de vint-i-tres anys a qui la fiscalia demana divuit anys de presó i 10.000 euros de multa pels delictes de dany informàtic i revelació de secrets. L’acusen d’haver format part de l’anomenada #OpCatalonia, una operació d’Anonymous i més grups que va consistir en atacs informàtics a webs d’empreses i serveis governamentals espanyols els mesos posteriors a l’1-O per a protestar contra la repressió.

La fiscalia s’havia oposat d’un bon començament a l’aplicació d’amnistia a Muñoz. Defensa que els delictes de què l’acusen no són amnistiables. Davant d’aquest escenari, el seu grup de suport va fer una crida urgent a la solidaritat per cobrir les despeses legals que això suposa.

La fiscalia l’acusa d’atacs informàtics a webs com ara les de la Fundació de Ferrocarrils Espanyols, d’Indra –responsable de la infrastructura per al recompte del 21-D– i del Centre Superior d’Investigacions Científiques (SIC), i també de la publicació d’imatges dels atacs informàtics i d’informació a Twitter. El jove nega totes les acusacions i sosté que, encara que fossin certes, la pena demanada és desproporcionada tenint en compte el dany que s’ha causat a les webs.

Joel Muñoz: “Si no és per la via de la repressió, la dissidència informàtica és incontrolable”

El Consell de la República ha informat avui que el govern del Consell va decidir en la reunió de dilluns, 4 de novembre, de convocar eleccions avançades a la presidència i, en conseqüència, el cessament de tots els seus membres. Però un dels onze membres del govern, David Caldeira, ex-regidor de la CUP i militant de Poble Lliure, ja va dimitir divendres passat, 1 de novembre, mitjançant una carta a la qual ha tingut accés VilaWeb. En aquesta carta, Caldeira explica que en la reunió del dia 30 d’octubre, on es va parlar del contingut de l’auditoria que va revelar deficiències de gestió en el Consell i despeses no justificades atribuïdes al fins ara vice-president, Toni Comín, va demanar que s’assumissin unes responsabilitats que no es van assumir. 

Concretament, el representant de Poble Lliure diu en la seva carta de dimissió: “Vaig demanar que el vice-president Toni Comín deixés de tenir responsabilitats econòmiques i, com que no ho va acceptar, que dimitís. Així doncs, atès que no ho ha fet; atès que hi ha unes quantitats que, a parer de l’auditor, no són justificables; atès que hi ha unes quantitats econòmiques no justificables ni justificades al consell d’administració de Cat Global; i, finalment, arran de la mala gestió econòmica i organitzativa que s’ha fet de l’entitat i de la deixadesa en què estan els Consells Locals —no per la feina inestimable de qui els coordina—, dimiteixo de les meves funcions de conseller del Govern del Consell de la República.”

Caldeira també diu en la carta que el fet que Carles Puigdemont torni a ser president de Junts per Catalunya “anul·la la possibilitat de transversalitat” d’aquest organisme. 

Tres dies després de la seva decisió de dimitir, dilluns passat, el govern del Consell es va tornar a reunir i, segons que ha informat, va prendre la decisió de convocar les eleccions, atenent el compromís de Puigdemont de deixar de ser-ne el president si tornava a esdevenir president de Junts, tal com ha succeït. 

Vegeu ací la carta de dimissió de David Caldeira:

La fàbrica de Ford a Almussafes (Ribera Baixa) aplicarà un expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO) per força major a causa dels efectes de la gota freda, que tindrà efecte des del passat 29 d’octubre fins al 30 de novembre. S’ha acordat en una reunió entre la direcció i els sindicats, en què, segons UGT, l’empresa s’ha compromès a complementar el 100% de tots els conceptes salarials mentre estigui en vigor aquest ERTO per força major.

La fàbrica no té activitat des del 30 d’octubre, ja que primer es va decretar el tancament de les instal·lacions per “força major” i, després, es va enllaçar amb un ERTO programat prèviament d’una setmana d’aturada de la producció, amb la previsió de reprendre l’activitat el 12 de novembre.

Segons fonts d’UGT, aquest ERTO per causa de força major pot desactivar-se en qualsevol moment abans del 30 de novembre. Quan això passi, s’aplicarà la situació laboral anterior a la fàbrica, amb un ERTO pactat fins al 31 de desembre.

Que Trump era qui tenia les opcions més clares de guanyar ho havíem explicat de feia setmanes en aquest mateix espai. No ha sorprès la victòria, doncs, sinó la magnitud que ha tingut, perquè Trump ha aconseguit una victòria inapel·lable. Vicent Partal ho explica en aquest vídeo.

La victòria de Trump endinsa els Estats Units en un territori més fosc i desconegut encara que el 2016