La vice-presidenta Kamala Harris, del Partit Demòcrata, i l’ex-president Donald Trump, del Partit Republicà, competiran avui a les urnes pel càrrec més important del planeta –el de quaranta-setè president dels Estats Units– en unes eleccions excepcionalment renyides en què no es pot descartar pràcticament cap hipòtesi. El resultat de les eleccions, que arriben en un clima polític d’alt voltatge, no tan sols decidirà el destí del país per als quatre anys vinents, sinó que també dictarà el ritmes de la política internacional a curt i mitjà termini.

Què necessita cada candidat per a guanyar?

El Partit Demòcrata ha aconseguit la majoria del vot en set de les darreres vuit eleccions presidencials, i és probable que la majoria d’electors nord-americans es tornin a decantar pel partit de Kamala Harris en aquestes eleccions.

Però això no vol dir, ni de bon tros, que els demòcrates tinguin la victòria assegurada. El resultat final de les eleccions no es decideix segons el percentatge de suports que obtingui cada candidat, com passa en alguns altres països, sinó per la quantitat de “vots” al col·legi electoral que aconsegueixi cadascun. A cada estat se li assigna una quantitat concreta de vots segons el seu pes demogràfic, i el primer candidat que hi obtingui una majoria simple (és a dir, 270 o més) és coronat guanyador.

Per a obtenir tots els vots electorals d’un estat, el candidat simplement s’ha d’encarregar de guanyar-lo per majoria simple: el 2020, per exemple, Biden va guanyar a l’estat de Geòrgia per una diferència de tan sols un 0,23% respecte de Trump, és a dir, menys de 12.000 vots, però el resultat li va servir per a endur-se els setze vots de l’estat al col·legi electoral. Nebraska i Maine són els dos únics estats que no es regeixen per aquest sistema: en ambdós casos, els vots electorals de l’estat es divideixen proporcionalment entre els districtes electorals de l’estat.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Entendre com es vota en les eleccions americanes

Això, en resum, vol dir que és perfectament possible que un candidat guanyi les eleccions sense obtenir la majoria dels vots, com ja va passar l’any 2016 amb Donald Trump (46,1% dels vots) i l’any 2000 amb George W. Bush (47,9% dels vots).

Electoralment, no tots els estats són considerats “competitius”. Llevat d’una sorpresa majúscula, Harris guanyarà els 54 vots de Califòrnia, un estat històricament demòcrata, i els 40 vots de Texas, un estat especialment afí als republicans, seran per a Trump.

Això obliga els candidats a centrar-se en un grapat d’estats, també anomenats “estats frontissa” o “estats en disputa”, en què els sondatges preveuen que el resultat sigui més ajustat. En aquestes eleccions n’hi ha set que es consideren frontissa: Arizona, Carolina del Nord, Geòrgia, Michigan, Nevada, Pensilvània i Wisconsin. D’aquests, Pensilvània és el que té més vots al col·legi electoral (19), per la qual cosa és considerat pels analistes com l’estat que podria decidir el resultat final dels comicis, fins i tot abans que se sàpiga el resultat de molts altres estats. Això explica per què tant Trump com Harris han passat bona part de la campanya en aquest estat, en què viu menys d’un 4% de la població nord-americana. Tant Harris com Trump podrien guanyar les eleccions sense guanyar a Pensilvània, però això requeriria que guanyessin en estats en què els sondatges els situen en una posició més desfavorable.

Què diuen els sondatges?

Les eleccions presidencials d’enguany són, segons els sondatges, les més ajustades de les darreres dècades als Estats Units. Segons l’agregador del portal FiveThirtyEight, que aplega els sondatges de les agències demoscòpiques més importants del país, Kamala Harris és favorita per a guanyar el vot popular per un marge molt estret sobre Donald Trump, de tan sols 1,1 punts (48% a 46,8%).

Agregador de sondatges de les eleccions presidencials del 2024 fins la vigília de la jornada electoral, dilluns 4 de novembre (font: fivethirtyeight.com).

Els pronòstics són tan estrets, o més encara, en el cas dels estats frontissa. També segons l’agregador de FiveThirtyEight, Donald Trump és el favorit, per un marge excepcionalment estret, a Arizona (un punt de diferència), Carolina del Nord (+1) i Geòrgia (+2), mentre que Harris és favorita per la mínima a Michigan (+1) i Wisconsin (+1). A Pensilvània i Nevada, d’una altra banda, demòcrates i republicans estan virtualment empatats. Si aquests pronòstics es mantinguessin en el resultat final, tant Harris com Trump haurien de guanyar tan sols Pensilvània per a ser proclamat president, independentment del resultat a Nevada.

Segons el marge de victòria del candidat guanyador, el resultat de les eleccions es podria saber poques hores després de tancar els col·legis, o bé dies després de la jornada electoral. Als Estats Units és habitual que mitjans com ara l’agència Associated Press o bé la cadena CNN “anunciïn” el guanyador poques hores després les eleccions –fins i tot abans d’acabar el recompte– d’acord amb el percentatge de vots ja escrutat i el marge entre candidats en cada estat. Aquests anuncis són considerats molt fiables, i rarament solen fallar. El 2020, tant Associated Press com la CNN van anunciar el guanyador de les eleccions dissabte al matí, quatre dies després de la jornada electoral. El 2016, ambdós mitjans van anunciar el guanyador de les eleccions poques hores després del tancament dels col·legis, dimecres a la matinada.

Quines són les principals preocupacions dels votants nord-americans?

L’economia és, amb claredat, la preocupació principal dels votants nord-americans. S’ha mantingut com la preocupació més comuna dels electors en tots els sondatges publicats per The New York Times durant tot l’any, incloent-hi el més recent. Tot i que l’economia dels Estats Units han tingut, aquests darrers mesos, un rendiment excepcional en comparació amb la resta d’economies desenvolupades, l’episodi inflacionari que va assotar el país entre el 2022 i el 2023 continua preocupant gran part dels votants nord-americans, molts dels quals veuen en Trump una alternativa a la gestió econòmica de Biden i la vice-presidenta Harris. La candidata demòcrata ha aconseguit de retallar a la meitat la distància que la separa de Trump en la qüestió de la gestió econòmica, però continua anant-hi a remolc; aquesta és una de les grans fortaleses electorals de l’ex-president.

Si l’economia dels Estats Units va més bé que mai, com és que preocupa tant els votants?

La immigració és també un dels punts forts de Trump. Ha promès la campanya de deportacions més gran de la història dels Estats Units, i la seva candidatura ha escampat tota mena de rumors infundats sobre els immigrants, acusant-los d’haver votat il·legalment i en massa pel Partit Demòcrata o bé d’haver segrestat i haver-se cruspit les mascotes dels veïns d’una ciutat d’Ohio. El magnat també ha fet servir una retòrica calcada a la de l’extrema dreta per a referir-se als immigrants, que ha titllat d’animals, i els ha acusat “d’enverinar la sang del nostre país”. Tot i haver virat substancialment a la dreta aquesta darrera legislatura, Harris –que ha promès de contractar milers de nous guardes per a la frontera– continua anant darrere de Trump en aquest àmbit: segons una enquesta de YouGov publicada fa poc, un 51% dels nord-americans creuen que Trump gestionaria més bé la immigració que no Harris; en el cas contrari, aquesta proporció es redueix a tan sols un 38%. La immigració és una preocupació particularment comuna entre els votants dels estats frontissa d’Arizona i Nevada, més acostats a la frontera sud amb Mèxic, tot i que també és important per a molts dels votants a Pensilvània.

L’avortament és una altra de les qüestions que han condicionat la campanya decisivament. Les eleccions d’enguany són les primeres d’ençà que el Tribunal Suprem dels Estats Units derogà les proteccions legals al dret d’avortament, i la campanya de Harris ha posat èmfasi especial en els drets reproductius amb l’esperança d’atreure més dones cap a la seva candidatura. Alguns indicis apunten que l’estratègia podria haver funcionat: segons un sondatge recent de Fox News, Harris supera Trump per sis punts o set entre les dones blanques, un bloc electoral que fins fa poc es considerava clau per al Partit Republicà. Segons una altra enquesta de The New York Times, l’avortament és la prioritat d’un 27% de les dones en els estats clau de Michigan, Pensilvània i Wisconsin, on més del 80% de l’electorat és blanc.

Tots els homes de l’ex-president: la bretxa de gènere que pot fer tornar Trump a la Casa Blanca

Molts observadors, tant als Estats Units com a l’exterior, han qualificat aquestes eleccions com “les més importants de la nostra vida” a causa dels riscs que un segon mandat de Trump podria tenir per a la democràcia nord-americana. El record de la insurrecció al Capitoli del 6 de gener de 2021 –en què una multitud de seguidors de l’ex-president va assaltar l’edifici del Congrés dels Estats Units per intentar d’evitar, amb gran violència, que Biden fos certificat com a president– continua fresc en la memòria de milions de nord-americans. De la mateixa manera que fa quatre anys, Trump s’ha negat a aclarir si acceptaria els resultats de les eleccions en cas que perdi, i les autoritats a Washington ja han començat a blindar la ciutat contra possibles incidents violents durant la nit electoral. Alguns aliats de l’ex-president, mentrestant, ja van preparant el terreny per a deslegitimar els resultats de les eleccions en cas d’una victòria de Harris. Els votants dels estats frontissa, tanmateix, continuen confiant més en Trump que no en Harris a l’hora de gestionar possibles amenaces a la democràcia, segons un sondatge recent de The Washington Post.

Què més hi ha en joc per les eleccions?

Els nord-americans no solament són cridats a les urnes per a decidir qui presidirà el país els quatre anys vinents. A les eleccions d’avui també hi ha en joc els 435 escons de la cambra de representants, la cambra baixa del congrés dels Estats Units, i 34 escons dels 100 del senat, la cambra alta. També s’elegiran els governadors de tretze estats i territoris, a més de centenars de càrrecs públics i iniciatives legislatives d’àmbit estatal.

El control del congrés pot ser un agent facilitador, o bé un obstacle insalvable, per a les ambicions legislatives d’un president. Ara com ara, els republicans controlen la cambra de representants i els demòcrates, el senat.

Els sondatges afavoreixen els republicans en ambdues cambres, tot i que els demòcrates confien que els errors demoscòpics de les eleccions de mitjan mandat del 2022 –en què el partit de Kamala Harris va retenir el control del senat, tot i que els sondatges preveien una victòria republicana folgada– es repeteixin.

I si les enquestes s’equivoquen (a favor de Donald Trump)?

Els republicans recuperaran la cambra de representants si guanyen tan sols 10 escons dels 22 en què els sondatges apunten a un resultat més ajustat, sempre que guanyin també els 17 en què els republicans tenen un avantatge lleuger i els 191 en què tenen un avantatge clar. Per a retenir el control de la cambra baixa, els demòcrates haurien de guanyar 15 dels 22 escons en què el resultat està més ajustat, sempre que guanyin també els 30 en què tenen un avantatge lleuger i els 175 en què tenen un avantatge clar.

La situació al senat també sembla afavorir els republicans. Dels 23 escons sotmesos a votació que els demòcrates controlen, tan sols 17 es consideren victòries clares o probables per al partit; els 6 restants es consideren molt ajustats (4), lleugerament favorables als demòcrates (2), lleugerament favorables als republicans (1) o bé clarament favorables per als republicans (1). En total, els demòcrates controlen 7 escons dels 9 que es consideren més renyits.

En el cas dels 11 escons sotmesos a votació que controlen els republicans, 8 es consideren victòries clares o probables per al partit, i els altres 2 es consideren lleugerament favorables als republicans. Tan sols 2 escons dels 9 que es consideren més renyits pertanyen als republicans.

Per què la presidència de Kamala Harris podria dependre d’un home que no vol donar-li suport

Si el partit de Donald Trump manté el control d’aquests 11 escons, hauria d’arrabassar tan sols dos senadors als demòcrates per a recuperar el control del senat. Amb l’escó que els demòcrates ocupaven a Virgínia Occidental destinat a passar a control republicà, el resultat final al senat podria dependre d’un únic representant. Jon Tester, l’únic senador demòcrata a l’estat ultrarepublicà de Montana, podria ser la clau de volta que acabés decidint si la cambra canvia de mans o no.

Quan comença a assecar-se, hi ha un punt en què el fang es torna més espès i pastós i costa molt de caminar-hi. Una setmana després de la barrancada, passa això a la majoria de les poblacions de la Ribera, de l’Horta Sud, de la Foia de Bunyol o de la Plana d’Utiel-Requena. Per això cal netejar aviat i no manipular-lo gaire. El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha decidit que potinejant-lo molt potser trobarà la fórmula magistral per a eixir de l’atzucac on ell mateix es va clavar dimarts passat, dia 29 d’octubre. Avui fa justament una setmana.

És una setmana infinita que en algunes poblacions ha congelat les vides i el temps. Encara hi ha carrers on no ha entrat ni una màquina per a llevar el fang, els cotxes embarrancats o els objectes fets malbé que els veïns han tret de casa. Fins fa poques hores no hi havia ni llum ni aigua corrent en poblacions tan grans com Paiporta, per exemple. El subministrament de gas no se sap quan es restablirà.

La responsabilitat criminal de Mazón: com pot ser perseguit per homicidi imprudent

Crits de “Mazón dimissió”, durant la declaració institucional

Ahir al vespre, el president de la Generalitat va comparèixer per fer la segona declaració institucional en dos dies. I també, per segona vegada, va anunciar ajudes econòmiques i socials als afectats. Més de 31.000 milions d’euros repartits en uns quants conceptes que ha reclamat que aporte el govern espanyol. Diners per a recuperar els cotxes, per a adobar les cases i per a assegurar l’assistència als dependents. Però, a banda d’això, va demanar millores en les infrastructures per a evitar noves riuades i un pla de recuperació de la zona afectada.

I també, per segona volta, Mazón fou escridassat. Dues vegades en dos dies. En aquest cas, els crits venien del carrer de Cavallers i es van sentir amb total nitidesa durant la retransmissió en directe. “Mazón dimissió, Mazón dimissió”. El president va callar durant un segon, i a continuació el volum del micròfon va pujar.

I per tercer o quart o cinquè dia consecutiu, Carlos Mazón, el president de la Generalitat, es va descuidar d’actualitzar la xifra de víctimes mortals i la de desapareguts. Hi va fer una referència gasosa i evasiva tot declarant el seu afecte i suport a les víctimes i als familiars.

El pecat original

El pecat original, que va ser no fer cas dels tècnics que avisaven, feia dies, del perill de la gota freda, ni dels avisos d’AEMET i de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, Carlos Mazón ha intentat de tapar-lo amb decisions que han empitjorat la situació. Això ha irritat els milers de persones damnificades, que han vist com, una setmana després, continuen vivint entre el fang i la desolació. Ara s’hi afegeix un perill més per a les seues vides, que és el de les infeccions derivades de la insalubritat. Un dels darrers anuncis de la Generalitat ha estat d’instal·lar punts de vaccinació contra el tètanus, com en un escenari de guerra.

La negligència de Carlos Mazón el va dur a voler minimitzar, de primer, els efectes dels aiguats, a no demanar ajuda a l’estat espanyol i a rebutjar la que li oferien l’estat francès, Andorra o el Principat. Al mateix temps, Mazón acusava el govern de Pedro Sánchez del retard a activar l’alarma i a enviar efectius de l’exèrcit espanyol. “Estarem encantats d’enviar tots els recursos que el president Mazón ens demane”, va dir dissabte Pedro Sánchez, que, a banda de milers de soldats, va doblar la juguesca i va enviar, fins i tot, un vaixell amfibi de l’armada equipat amb quiròfans i tota mena de material necessari per a ajudar la població.

Una guerra entre Mazón i Pedro Sánchez

En aquells moments, ja hi havia una guerra oberta entre el govern d’Espanya i la Generalitat. Sánchez ja havia encastat el ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, al gabinet de crisi que es reuneix cada dia al Centre d’Emergències de l’Eliana. Però aquella frase de Pedro Sánchez acusant-lo de no haver demanat tot allò que necessitava per a ajudar els seus ciutadans, va enfurismar el president Mazón.

El Diario.es feia ahir un retrat demolidor de les vuit hores de l’absència més clamorosa del president dissabte mateix, quan es va amagar en un despatx del Centre d’Emergències sense cap conseller, per a preparar una compareixença anunciada en un principi per a dos quarts de tres i que es va acabar fent prop de les vuit. Tant el discurs com l’escenificació van ser delirants. Tota la intenció era tornar la pilota a Pedro Sánchez que al matí l’havia acusat de desprotegir els valencians perquè no havia demanat prou ajuda humana i material. Va fer una llista llarguíssima d’exigències, com ara posar sis o set ministres del govern espanyol, de facto, sota les seues ordres.

Però quan passava això, la gerra ja s’havia trencat. La desconfiança de la població vers el govern que ha de vetllar pel seu benestar i que l’ha de protegir, ja s’havia trencat. A banda el fang als carrers i a les cases, cada vegada més pudent i més espès, hi ha les ferides dels familiars que no hi són, o el record de l’angoixa de les hores passades dalt un arbre, a la teulada d’una casa o en un cinema amb desconeguts. Aquestes darreres hores comencen a fer-se públiques històries de gestes miraculoses de persones que van salvar els seus veïns pels pèls, desbutzant una paret o enganxant-los amb un llençol. Això serà difícil d’esborrar de les ments d’aquestes persones. Ahir, sis dies després de tot això, la Generalitat va anunciar la formació d’un grup de psicòlegs que serà operatiu a partir de demà a la Fira de Mostres, el lloc on la consellera de Turisme va decidir que no podien anar els familiars de les víctimes mortals. Diu Mazón que entén la ràbia i la indignació, i també diu que se superarà treballant tots junts.

Mazón menteix quan culpa la Confederació Hidrogràfica del Xúquer de no haver avisat abans de la riuada la població

L’UME i la CHX acusen Mazón de mentir

En aquest embrutar-se les mans de fang, el president va passar ahir per uns quants programes de ràdio i de televisió espanyoles. La maniobra per a salvar-se d’una crema política que sembla inevitable li ha fet canviar el guió. Si el primer dia tot eren agraïments i colpets a l’esquena al president del govern, ara ha optat per la confrontació directa. No li va agradar el missatge enverinat de dissabte i no li va agradar la pluja de fang que va haver de rebre tot sol a Paiporta després de la fugida d’amagat de Pedro Sánchez, agredit per un grup d’ultres. Les dianes de les seues crítiques van ser la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i la Unitat Militar d’Emergències. Tots dos organismes depenen del govern espanyol i tots dos van respondre als embats d’un Carlos Mazón cada volta més qüestionat fins i tot pels seus consellers, que dissabte, en veure que el president no comptava amb ells, van decidir d’anar a xafar el terreny i visitar les zones afectades.

Ahir mateix, Alberto Núñez Feijóo va admetre indirectament que el president és incapaç de gestionar el desastre i va demanar la declaració d’estat d’emergència perquè siga directament el govern espanyol qui ho resolga i qui, a partir d’ara, reba les crítiques i les escridassades.

Mentrestant, a les comarques arrasades pels efectes del temporal, els veïns i els voluntaris continuen arriscant la salut intentant de llevar el fang. Ahir al vespre, cent onze famílies ja tenien la certesa que podien acomiadar els seus éssers estimats.

Als polígons de l’Horta Sud ahir, dilluns, no va ser un dilluns qualsevol. A les 8.00 els carrers són deserts i, encara que sembli que el temps roman aturat, també fa la sensació que ha passat tot de cop. El fang substitueix l’asfalt, les barreres són tancades –i moltes no es poden ni obrir– i els aparadors dels negocis són al carrer: els mobles habitualment brillants quan entres a casa resten avui bruts i amuntegats a les voreres, com les màquines d’un gimnàs, com els ornaments de Nadal d’un basar, com tot allò que hom es pugui imaginar.

En una rotonda del polígon un home mira a l’horitzó els cotxes que circulen per la carretera. “No sé com sortir del poble per anar a treballar”, diu. Però a l’empresa no hi ha ningú, perquè la majoria són afectats per la gota freda. Se’n va de pressa, i al camí que deixa apareix una senyora que conta que ells es van assabentar de la desgràcia de dimarts pel boca-orella, fins que s’ho van trobar, tot de cop. Baixos negats, aigua fins al primer pis… Ella avui se’n va a treballar, també al polígon, en una empresa de neteja. El recorregut pel carrer continua igual. Cada carrer és una còpia de l’anterior.

Un llit on ja no dormirà ningú

Ja a Massanassa, a l’empresa de matalassos Colchoncity, ho han perdut tot. Juanjo Comes, el propietari, explica com va viure el temporal dimarts: “Era una cosa que no és normal. Quan volia eixir va començar a entrar aigua pertot arreu.” L’escena de massa pobles, massa cases i massa empreses. Diu que va poder pujar a un primer pis, a l’empresa, i que la seva vida, per sort, no va perillar. “Molt trist de veure com passava una hora, dues hores, tres hores… una animalada, destruint-ho tot.” Fins l’endemà no va poder eixir de la seva nau, quan l’aigua havia baixat.

Juanjo Comes, amb amics i familiars, a la seva empresa dels polígons de l’Horta Sud, Colchoncity (fotografia: Andreu Esteban). Una empresa que ven matalassos als polígons de l’Horta Sud, a Massanassa, que ha perdut tot el material (fotografia: Andreu Esteban). Una empresa que ven matalassos als polígons de l’Horta Sud, a Massanassa, que ha perdut tot el material (fotografia: Andreu Esteban). Una empresa que ven matalassos als polígons de l’Horta Sud, a Massanassa, que ha perdut tot el material (fotografia: Andreu Esteban). Una empresa que ven matalassos als polígons de l’Horta Sud, a Massanassa, que ha perdut tot el material (fotografia: Andreu Esteban).

Quan baixes, el desastre: un metre d’aigua i tot el que hi havia a la planta inferior, tots els matalassos per vendre, inutilitzables. En aquells llits ja no hi dormirà mai ningú. Tampoc no es va salvar la maquinària: “Era una situació esperpèntica, veure tothom caminant, com si hagués passat un tsunami.” Res salvat. I ara toca reprendre. Una vegada han pogut ajudar la gent del poble, han anat a la nau. A ell l’ajuden familiars, una desena de persones, d’ençà d’ahir. Però adverteix: “És tan gran el col·lapse, que per molt que jo avui ho buidi tot, em quedaré igual.” Perquè tots els professionals necessaris, per exemple els que han d’obrir la porta gran que no poden obrir –tot ho treuen per una entrada petita–, o els pintors que hauran de netejar la cara de la botiga, com si mai no hagués passat res, no se sap quant tardaran. Les incidències són incomptables.

La sort, diu, és que l’assegurança és correcta i pensa que no tindrà gaires dificultats. Als proveïdors no els ha passat res i es podrà recuperar “de pressa”, però continua lamentant que molta gent ho ha perdut tot. Espera poder tornar a rodar d’ací a un mes. I conta que estrany que era tornar al seu poble, a Cullera, on no havia passat res greu. Se sorprenia que tots els cotxes fossin al seu lloc. “Això ho canviarà tot. Almenys que no torne a passar una cosa com aquesta. Perquè és trist, molt trist”, diu.

Els xiquets, sense escoleta

A l’escoleta d’educació infantil Menuts, situada al mateix polígon, han fet molta feina i treballen tothora perquè els infants tenguin un lloc on anar, encara que siguin més grans. “Els pares els han de dur a l’escola per continuar treballant i netejant i un dels llocs on donarem servei a Massanassa és aquest”, diu la direcció del centre. La idea és obrir dia 11. Les aules són prou netes. I és una sensació estranya, entre tant desastre. El missatge és més optimista, tot i que al pati de darrere la gespa artificial ja no és verda i ha estat devorada pel mateix marró que pinta els carrers.

A l’escoleta Menuts treballen molt ràpidament per poder donar servei a les famílies ben aviat (fotografia: Andreu Esteban). A l’escoleta Menuts treballen molt ràpidament per poder donar servei a les famílies ben aviat (fotografia: Andreu Esteban). A l’escoleta Menuts treballen molt ràpidament per poder donar servei a les famílies ben aviat (fotografia: Andreu Esteban). A l’escoleta Menuts treballen molt ràpidament per poder donar servei a les famílies ben aviat (fotografia: Andreu Esteban). A l’escoleta Menuts treballen molt ràpidament per poder donar servei a les famílies ben aviat (fotografia: Andreu Esteban).

“Mantenir la vida que dúiem costarà un poquet. De les meues mestres n’hi ha que han perdut la casa. Però ens hem d’ajudar entre tots”, apunten. I asseguren que han rebut ajuda de llocs diversos. Però encara no són conscients de què necessiten. És una sensació que es repeteix en tot de testimonis: primer s’ha d’actuar amb la rapidesa que es pot, després s’ha d’analitzar completament la situació. Perquè molts encara no han tingut temps de pair-ho.

Les casetes per a jugar també són enfangades. Una mostra, a petita escala, d’allò que ha passat a pocs quilòmetres. Les joguines que han pogut ser salvades són en un costat de les aules, com les cadires, com les bates, com els tricicles.

El dibuix d’una girafa i d’un sol guarda les sabates enfangades dels qui restableixen la normalitat del centre. Hi ha molts de mestres que hi col·laboren. Els qui hi han pogut entrar, perquè alguns ni amb justificant no han pogut arribar a la zona que la policia té barrada. Les famílies també s’han abocat a ajudar l’escoleta, sobretot les estrangeres, diuen. No han salvat gran cosa i toca anar a poc a poc. Dels dos centres que tenen en depenen quinze sous i cent seixanta famílies.

Un negoci en risc

Antonio Tolosa és un dels propietaris d’un negoci familiar de mobles. La gota freda els va agafar, a ell i el seu pare, a la botiga. Els va haver d’avisar un company que a Catarroja va veure com es desbordava el barranc i tot seguit van poder dir als treballadors que se n’anassin: “Tenim sort d’estar tots vius, que és el que compta. Dels danys materials ja ens en sortirem com hem fet sempre.”

La botiga de mobles de la família Tolosa ho ha perdut tot. Sospesen de tancar (fotografia: Andreu Esteban). La botiga de mobles de la família Tolosa ho ha perdut tot. Sospesen de tancar (fotografia: Andreu Esteban). La botiga de mobles de la família Tolosa ho ha perdut tot. Sospesen de tancar (fotografia: Andreu Esteban). La botiga de mobles de la família Tolosa ho ha perdut tot. Sospesen de tancar (fotografia: Andreu Esteban).

Una treballadora, de l’altra botiga, és la noia que es va enfilar a un arbre per demanar auxili. Diu que està bé. Però el fet és que té una cama mig destrossada. “Vam intentar anar cap on era, vam arribar al pont, estava tot inundat i va ser desesperant. Intentàvem de trucar al 112 i ningú no ens feia cas. Aturàvem patrulles pel carrer i ningú no ens feia cas.”

Van haver de fer-hi nit i els va costar més d’hora i mitja de sortir, perquè les portes no es podien obrir. No hi havia manera. Les claus van desaparèixer amb l’aigua. I fins a les 5.30 no van poder veure l’exterior. Molta gent coneguda els ha vingut a ajudar a desallotjar el negoci. Però tots els mobles aniran al fem. Resten amuntegats sota un cartell que diu: “Per favor, no llenceu els residus a la via pública.”

Situació als polígons de l’Horta Sud ahir (fotografia: Andreu Esteban). Situació als polígons de l’Horta Sud ahir (fotografia: Andreu Esteban). Situació als polígons de l’Horta Sud ahir (fotografia: Andreu Esteban). Situació als polígons de l’Horta Sud ahir (fotografia: Andreu Esteban).

La família Tolosa avui estudia si deixa una de les botigues i prova de salvar l’altra. Però el futur és una incògnita. És una sensació comuna. Uns miren de veure-ho de la manera més optimista. Uns altres, no tant. La pregunta és molt clara: quan es podrà reprendre tot? Aquests testimonis han pogut entrar als seus negocis, però als polígons de l’Horta Sud encara n’hi ha molts que ni han pogut obrir. Quan ho podran fer?

Mazón, tu ets un polític d’aquells que han confiat en el laissez faire, aquella doctrina, sigui econòmica o política, que diu que si no fas res tot s’ordenarà de manera natural. Deixeu fer, deixeu-la passar, marca de la casa de M. Rajoy i tants altres. Et pensaves, per costum, que la millor estratègia era no intervenir, no mirar, no anomenar el que no t’agrada. Si et gires d’esquena, ta-txan, desapareix. Com el canvi climàtic, que per a vosaltres no existeix. La mà invisible sempre ha estat al teu costat, Carlos Mazón. Però això se t’ha acabat. Hi ha una muntanya de fang que no et deixarà passar. Encara que tinguis la barra d’espolsar-te la responsabilitat i carregar els morts als protocols, als tècnics, als qui actuen d’ofici, com dius tu. A la teua biografia de l’Instagram t’identifiques com a runner i com a president de la Generalitat Valenciana. I poses una emoticona d’un coet que s’enlaira i una màxima. Tradueixo: “Si emociona pensar-ho, imagina fer-ho.” Una frase que ens fa deduir que tu, Mazón, ets un home de fer, ets un home d’acció. Has presumit de ser un polític que corre, que es mou. Però en realitat l’única cosa que has fet aquests dies és estar aturat. Deixeu fer, deixeu-la passar, la màxima de què et vantes. Aquest article tracta de tu, però no només de tu. Perquè sabem que això no és cosa només teua, és una escola amb tradició. Tracta de tu i de tots els qui són com tu. La lògica perversa del polític runner que vol córrer sempre endavant.

Mazón, quan dimarts les unitats meteorològiques parlaven de la dana i del risc de pluges torrencials, tu mantenies l’agenda de presentacions i propaganda. I quan van saltar els avisos i les alertes vas fer el que fas sempre: deixeu fer, deixeu-la passar. Que en el cas de l’aigua, seria, clarament, deixem-la caure, deixem-la baixar. La primera compareixença, a les 13.14, la vas utilitzar precisament per dir que la tempesta ja es desplaçava a les muntanyes de Conca. En lloc de començar a gestionar el primer caos als pobles inundats, o senzillament de dir la veritat, el teu titular va ser dir que ja tot anava passant. Deixeu fer, deixeu-la passar. Entorn de la filosofia del “deixar-ho passar” gira bona part d’aquest desastre que cada dia té dimensions més terribles. Però ara, com si la profecia s’hagués invertit, succeeix justament el contrari. Com més es deixa passar, més s’embolica, l’aigua més podrida, el fang més dens, més altes les muntanyes de runa. Una vegada desbordats els barrancs per l’aiguat, vas tornar a fer servir la teua estratègia. Que parlin els bombers i els tècnics de Protecció Civil. Vas fer-los sortir per la pantalla com si no hi tinguessis res a veure. I tu, darrere, com un deixeble obedient. Crec que va ser aquella mateixa nit, ja molt tard, que vas haver de parlar de morts, però vas dir “cossos sense vida”. Les tècniques d’escapisme les vas perpetrar dimecres, dijous, divendres i dissabte. I ja s’acumulaven cinc dies. Un cop enfangats ja no podem fer-hi res, vas pensar. Deixem-ho passar. Obsessionat com estaves a girar full, no vas organitzar les unitats de rescat sobre el terreny, ni la gestió dels cossos a la Fira de València, ni l’atenció als familiars de les víctimes, ni la neteja de les cases o dels carrers. Amb aquesta lògica, d’empassar-t’ho de pressa, en lloc de donar dades i plans d’actuació sobre el terreny per plantar cara a les primeres hores de catàstrofe, vas sortir parlant de diners, dels que rebrien els damnificats, i vas remarcar que serien diners sense burocràcia. Us donarem diners ràpids i ho deixarem passar. Després vas parlar de protocols, per dir que els responsables són ells, que un polític l’única cosa que ha de fer és aplicar-los. Que l’avís “Es-alert” és un avís automàtic establert prèviament, que no depèn de cap decisió humana. I vas començar l’escalada d’intoxicació informativa, començant a escampar el fang, ara cap als de l’AEMET, ara als de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, com vas fer ahir, dilluns. Que qui demana aquesta ajuda són els comandaments operatius, que no depèn dels polítics que vinguin més mitjans, perquè s’actua “d’ofici”. Dissabte al tard, mudat, sense l’armilla roja, com si fossis un líder de veritat, vas parlar de l’èpica del poble valencià, et vas treure la disfressa de les emergències com si, ara sí, ja tot hagués passat, i ja t’haguessis dutxat i pentinat. Vas dir que “per fi” havia arribat l’ajuda. “Per fi”, perquè llavors també volies transmetre que el final de tot ja era a prop, però tampoc no era cert. Vas assegurar que la catàstrofe no era cosa d’una administració o d’una altra, ni local, ni regional, ni autonòmica, ni estatal, ni europea, vas afirmar. Diumenge et vas passejar amb els Borbons pel fang i després ho vas explicar a les xarxes, i vas amenaçar que la llei recauria amb tota la seua força sobre els que saquegen el menjar. I de tu què en vas dir? Quina llei recauria sobre tu? Caminant per Paiporta vas acotar el cap, i vas pensar –mentre les boles de fang et sobrevolaven–: deixeu fer, deixeu-les volar.

L’art de no fer res segurament t’ha funcionat sempre, però ara no. Dimecres a la tarda, l’endemà de la catàstrofe, a l’autopista, a l’altura d’Amposta, uns rètols lluminosos avisaven que la carretera era tallada uns quants quilòmetres més enllà. A menys de 200 quilòmetres de casa meua, l’escenari era dantesc i la gent patia com mai. Aquella carretera interrompuda era la prova que la tragèdia no era un miratge per als veïns i germans de les Terres de l’Ebre. Ja tindrem temps de parlar de tot, i de la força solidària de la gent, com va fer Rebecca Solnit després del Katrina al llibre A Paradise Built in Hell: The Extraordinary Communities That Arise in Disaster, però abans hem de parlar de tu, Mazón. Perquè nosaltres no te la deixarem passar. La tragèdia més gran anirà associada al teu nom. A tu i a tots els qui heu governat com tu, i ara ja son a la presó. Vas començar dimarts corrent cap a una meta que creies pròxima. Deixeu fer, deixeu-la passar. Però ara has vist que per més que corris no hi arribes. La meta se t’allunya. No pots saltar el fang i els morts, veloçment, com pretenies. Perquè volies deixar-ho passar, però no t’ho permetrem. Aquest full no el podràs girar.

Ahir la Guàrdia Civil va explicar que havia recuperat tres cadàvers pel cap baix a les platges de la rodalia de València. Dos dels cossos es van recuperar a la platja de Sueca (Ribera Baixa) i un a la de Pinedo (València), segons que van indicar a EFE fonts del cos policíac. Alhora, en una cuneta de Catarroja (Horta Sud), van trobar-hi el cadàver d’una persona que sembla que havia estat arrossegada per l’aigua.

Narcís Bardalet, forense i pediatre veterà, que té l’experiència d’haver participat en la identificació de les víctimes del tsunami de Tailàndia el 2005, ja feia dies que advertia que això passaria amb les víctimes de la gota freda al País Valencià. Sosté que es trobaran més cadàvers a la mar, i que si no s’actua de pressa aniran a parar lluny de la costa més acostada als fets, i per tant trobar-los cada vegada es complicarà més.

Cerca de cossos a la costa

Una de les coses que més han sorprès aquestes darreres hores és que no s’actualitzi la xifra de morts donada aquest cap de setmana, que continua essent de 210. El forense no creu que el procés es faci més lentament d’allò que és habitual i diu que pot ser “normal i lògic” que s’actualitzi a aquest ritme per les dificultats que implica una catàstrofe d’aquesta mena. “En les grans rierades o tsunamis, els cadàvers són traslladats per l’aigua, fins i tot fins a molts quilòmetres de distància. Amb la potència dels corrents marins, es poden moure molt. Per tant, passaran dies i se n’aniran trobant”, explica. “A més, hem de tenir en compte que hi ha molts desapareguts. Alguns seran a terra i quan l’aigua es vagi eixugant, se’n vagi o en treguin la brossa, apareixeran.”

Tenint en compte tot això, el forense no entén per què aquests dies no s’han abocat més esforços en l’ajuda de la marina o dels vigilants de costa. Entre més serveis d’emergències, hi ha milers de militars, agents de la Guàrdia Civil i la policia espanyola i bombers, fent tasques de cerca de cossos. També hi ha hagut agents de la marina de bon començament, però el gruix del desplegament s’ha centrat en efectius de la Unitat Militar d’Emergències (UME) i de l’exèrcit de terra. De fet, fins ahir no va arribar un centenar més d’efectius de la marina al port de València. Tanmateix, creu que el temps va en contra: “Els cadàvers, sense vent, només pels corrents marins, es desplacen uns set quilòmetres diaris. Com més esperin, més hauran d’engrandir la zona de cerca. I si fa vent, poden córrer molt més de deu quilòmetres per dia. Per tant, m’ha estranyat que les patrulleres que surten els estius a comprovar si tens permís de pesca ara no controlin més aquesta desgràcia. Ja han passat cinc dies. Han parlat molt de l’exèrcit de terra, de l’UME, de bombers d’arreu, d’helicòpters… Però em sobta que no es parli més de la marina ni dels vigilants de costa. Els cadàvers no necessàriament seran tots sota terra, molts hauran anat a parar a mar.”

Una identificació poc complicada, malgrat el pas dels dies

Hi ha un centenar de forenses per practicar l’autòpsia de les víctimes i, si bé la identificació dels cadàvers es complica com més temps passen a l’aigua, el fet que ja hagin passat uns quants dies del temporal no hauria de ser cap obstacle massa gros, tenint en compte unes altres circumstàncies, diu el forense. “Recordo que el tsunami de Tailàndia, per exemple, va passar al desembre, l’estiu d’allà. La temperatura era de quaranta graus i la gent dormia despullada. Quan la gran onada es va emportar els cossos, estaven nus, cosa que feia més difícil d’identificar-los. Això ara és molt diferent. Els homes seran fàcils d’identificar perquè acostumen a portar la cartera a la butxaca de l’americana o dels pantalons. En canvi, en el cas de les dones serà més difícil, perquè habitualment duen la documentació a la bossa, que s’haurà separat del cos, i en aquests casos es trigarà més. Però en general les identificacions es podran fer relativament aviat. Les dones sovint porten joies que ho poden facilitar: arracades, anells de casada…”

Els forenses segueixen el protocol d’actuació mèdico-forense i de policia científica en successos amb víctimes múltiples, que implica uns terminis més imprevisibles que en circumstàncies normals. Com més temps passi, més complicada serà la necroressenya de les empremtes dactilars, i per això també hi ha detalls que són fonamentals, com ara cicatrius, tatuatges, pròtesis o roba. El procediment és el següent: un equip forense-policíac fa l’aixecament judicial i trasllada el cos a l’Institut de Medicina Legal de València. Feta la identificació completa, els cossos són traslladats al pavelló 8 de la Fira de València per a ser lliurats als familiars mitjançant una funerària.

“Sempre es fa un aixecament de cadàver i la identificació és regulada per llei. El jutge pot delegar-ho i que els cadàvers siguin duts al dipòsit de cadàvers, on es fan les autòpsies”, explica Bardalet. “El 90% o 95% seran cadàvers negats, però també hi pot haver algun cadàver traumàtic perquè hagi xocat amb una paret quan ha estat arrossegat per l’aigua o amb talls per vidres, per exemple. Hi ha una legislació concreta quant a la identificació de desapareguts en grans catàstrofes, que és perfectament regulada, tutelada per un jutge i un fiscal, i amb un procediment judicial obert. Primer es fa l’autòpsia i després la identificació per les empremtes dactilars amb la policia científica. També es fa una anàlisi bucal i es prenen mostres d’ADN.” Aquesta identificació per ADN es farà en tots els casos, perquè és la manera de determinar les identificacions amb seguretat.

“La xifra augmentarà molt”

Fa pocs dies que es va fer públic que el Centre de Coordinació Operativa Integrada (CECOPI) de la Generalitat havia calculat una xifra provisional de 1.900 desapareguts. Són els que han estat ressenyats com a desaparegudes pel telèfon especial del servei d’emergències. Malgrat la seva experiència en catàstrofes similars, el forense prefereix no fer càlculs sobre com pot augmentar el nombre de víctimes, però té clar que serà molt alt.

“La xifra augmentarà molt, és molt preocupant el que hi pot haver. Encara que al pàrquing del centre comercial Bonaire no s’hagin trobat víctimes, cal tenir en compte que encara se n’ha de treure molta aigua, que hi ha més pàrquings i que hi ha basses immenses de rius desbordats”, afegeix. “Quan l’aigua se’n vagi es trobaran cadàvers a les lleres del riu, i també quan es tregui tota la brossa que tenen damunt. D’aquí a uns quants dies encara apareixeran cadàvers, però és impossible de parlar de xifres concretes“. Malgrat que no considera que la identificació vagi especialment lenta, sí que és crític amb la manera d’abordar la situació per les autoritats: “Hi ha coses que s’han fet amb retard i malament, la situació és un desastre.”

Setmana u de la catàstrofe del sud i se’ns han acabat les paraules. Des de la distància estrictament quilomètrica, la sensació és que tot allò que puguem dir només serà un eco mil vegades repetit. Tanmateix, tots tenim la necessitat de continuar aquest eco d’alguna manera, de fer que no pari la veu. En el meu cas, voldria començar fixant-me en les xarxes socials i en la via d’emergència que s’hi ha obert entre el corrent de banalitats habitual. Instagram, TikTok, Twitter –deixeu-me’n dir Twitter, quan és per a bé– han esdevingut els primers canals d’intercanvi entre els afectats i el món exterior, però també artèries de solidaritat en totes les dimensions possibles, comptant-hi la que transcendeix la nostra espècie i que cada vegada necessita menys explicacions.

Penso en un dels primers vídeos que s’hi van fer virals, el del rescat d’un bomber a una veïna amb l’aigua al coll, literalment, carregada amb els seus gats i gos. Encara ni mig conscients de la dimensió de la tragèdia, molts tenidors de bèsties vam figurar-nos íntimament quin seria el nostre pla domèstic d’evacuació. La cuinera i sàvia Maria Nicolau va tindre el coratge de piular per molts: “Ara estic pensant que si vingués una riuada catastròfica a casa no sé si podria carregar la Roma a coll. Ni si es deixaria agafar ni si s’estaria quieta mentre ens pugen amb el ganxo cap a l’helicòpter. La mà de coses que penses quan no saps què dir.” Parla del seu gos, el membre més escàpol de la família. En aquelles hores encara hi havia esperança, no sé de quina classe, però res de semblant a allò que queda ara i que no sabem com anomenar.

Els drames humans i els dels animals són com dos conjunts d’un diagrama de Venn amb una intersecció ratllada, un territori comú que engloba bèsties i les persones que els volen bé, que hi comparteixen un vincle. Dins les fronteres d’aquest territori, hores després de la barrancada, se succeïa un tràfic incessant d’imatges de gossos perduts i trobats, vídeos de rescats heroics d’animals atrapats, peticions d’acollida dels supervivents dels refugis negats. Captures de pantalla retallades i enganxades amb la descurança de la urgència, saltant d’una xarxa a l’altra. Des d’anònims i entitats oferint les seues propietats i possibilitats logístiques fins a perfils creats expressament per a centralitzar les cerques d’extraviats; des de llistes de punts de recollida de pinsos, de medicaments, de mantes, de gàbies de transport, fins a demandes de personal per a l’hospital de campanya del col·legi de veterinaris de València: una autèntica onada solidària que unes poques dècades enrere s’hauria considerat una despesa d’energia humana inconcebible i obscena.

Afortunadament per a alguns, les mentalitats canvien i som al futur d’aquell passat recent. Però, alhora, també som a l’era de les cavernes d’un altre futur que encara no podem imaginar. Fora d’aquell camp compartit del diagrama de Venn, hi ha uns altres éssers vivents que també s’ofeguen amb les riuades i amb uns amos que no els reclamaran mai desesperadament a les xarxes. Animals privats de moviment, confinats, engabiats, peixats el temps just per a fer-los menjadors, ponedors, caçadors, o prou bufons per a satisfer el caprici volàtil de la canalla. Els caps que es consideraven útils, reben el detall de ser comptats. “Agricultura retira 2.950 cadàvers d’animals a les explotacions ramaderes més afectades per la DANA”, comunica gèlidament la Conselleria d’Agricultura: no hi haurà missatges per a ells a les xarxes, el seu destí era ser víctimes directes o indirectes del rei de la creació d’escorxadors, si no de camins, canals i ports.

Traient el cap des del futur, hi ha joves que parlen a TikTok d’anar a salvar les bèsties petites dels centres comercials inundats –conills, cobais, hàmsters, tortugues, moixons–, que per als seus comerciants no són més que inventari. Entre tant de dolor de tots els graus, l’organització popular pretén tapar tots els forats peti qui peti, segons les pròpies possibilitats. És una manera de recordar-nos que les persones som capaces de menjar xiclet i de caminar alhora, que podem plorar el dolor humà i lamentar el patiment animal sense que se’ns esgoti la capacitat cardíaca ni ens agafi un ictus cerebral. Per cert: res més lluny de la manera de carburar del partit que ha proposat de destinar als afectats del desastre la “despesa supèrflua” de traduir idiomes al congrés espanyol, uns sis milions d’euros l’any, i que alhora troba raonable de dilapidar quaranta milions de les arques valencianes a torturar bous. Això, els que no hagin tingut la dissort d’ofegar-se al fang.

Deixant les coves enrere, doncs, i anant fins i tot una mica més enllà del temps present, deixem aquí aquest record per a totes les víctimes captives que ningú no haurà pensat pel nom. Bèsties que hauran passat pel món essent una xifra d’un excel, tants euros en un negoci d’explotació industrial, tantes unitats en tants pisos d’un camió. Animals que, a diferència dels salvatges que tampoc no han pogut fugir, ni tan sols hauran tingut la possibilitat d’oposar-se a la mort. Per als qui encara dubten que lamentar la seua sort exclou de patir per ningú més del món: tant de bo aquest pensament ens pogués distreure de la tragèdia humana, tant de bo.

El Gastronòmic Fòrum Barcelona obre les portes fins demà amb un centenar d’activitats, 130 ponents i més de 350 empreses del món de la gastronomia, l’hostaleria i la restauració. Enguany se centrarà a reflexionar sobre el futur de la restauració amb una preocupació especial per la responsabilitat social, els productes ecològics, la conciliació i les noves tecnologies.

Quines són les novetats gastronòmiques?

Enguany la novetat gastronòmica més destacada són uns enciams conreats a Vilassar de Mar (Maresme) amb un sistema que no requereix terra ni pesticides. S’utilitza l’anomenada aquapònia, un sistema sostenible que consumeix deu vegades menys d’aigua que els mètodes tradicionals i que és tres vegades més productiu. S’hi combina el cultiu de vegetals i el de peixos (els excrements dels quals fan de fertilitzant). L’enciam creix sobre l’aigua, es cull i es lliura viu (amb arrel) al client (fruiteries i restaurants) i es conserva set dies sense refrigeració i tot. Ho ha impulsat Loïc Le Goueff.

Una altra proposta original és la del cafè fet de bolets. Alternativa3 proposa una beguda que ajuda a protegir el sistema immunitari i a reduir l’estrès. Són tres classes de cafè 100% Arabica fetes amb els bolets medicinals com el bolet carner (Melena de León), el shiitake o el reishi.

A banda, Cuinats Jotri vol revolucionar les cuines amb una escudella amb carn d’olla que es prepara en tres minuts. El xef Francesc Baltrons ha presentat una escudella del segle XXI amb ingredients naturals i sense conservants, a la qual tan sols cal afegir aigua i escalfar al microones. Per fer-ho més fàcil, a banda els galets, el producte té la carn d’olla, el pollastre, la col, la patata i més ingredients habituals en forma de mandonguilla.

També en l’àmbit de l’escudella, Casabella Natura reivindica una recepta del Berguedà: l’escudella amb crispetes feta al moment. És la tradicional escudella de blat de moro escairat, que substitueix els galets. El producte es comercialitza en pots amb el plat sencer: el brou de porc, el morro i l’orella, i el blat de moro escairat, amb l’aparença de crispetes que la fan tan peculiar.

Aquestes són algunes de les novetats d’enguany que més interès poden desvetllar, però n’hi ha moltes més: croquetes d’entrecot o de cua de toro, ostres amb pètals d’or comestibles, patates fregides 100% naturals i sense congelar, una llonganissa de figues per maridar amb vi i oli o gelats de Sandro Desiï amb un format de con que permet de consumir crema gelada artesanal. També s’hi destaquen les galetes en forma de bolet i amb un gust intens de ceps, o una cervesa artesanal light que és rossa lager i té menys graduació.

Més enllà de les novetats gastronòmiques

Gastronòmic Fòrum Barcelona també té previst d’analitzar el relleu generacional, amb “Generació 90”, un eix temàtic d’activitats encapçalat per xefs, sommeliers o bartenders de menys de trenta-cinc anys. Una de les sessions més esperades és la que dirigiran els fills d’alguns dels xefs més prestigiosos de Catalunya, com ara Martí i Marc Roca, Carlota Puigvert, Guillem Pérez i Pol Ruiz i Marc Cano.

Pocs mesos abans que Catalunya s’estreni com a Regió Mundial de la Gastronomia 2025, un dels eixos destacats és “La cuina catalana”, amb noms com ara Oriol Castro i Eduard Xatruch. També s’hi destacarà una sessió que reunirà alguns dels xefs de més renom: Artur Martínez, Nandu Jubany, Adrià Juncà i Isabel Juncà, Albert Raurich i Takeshi Somekawa, Marc Gascons, Borja Sierra, Joel Castañé i María Ángeles Chiriboga i Víctor Quintillà i Mar Gómez.

Després del primer consell de govern de la Generalitat Valenciana des de la gota freda, el president Carles Mazón ha fet una declaració institucional davant dels mitjans de comunicació. En la compareixença ha explicat un nou paquet de mesures per ajudar els afectats per la gota freda.

Durant el discurs, el principi, s’ha pogut sentir a un grup de ciutadans cridant “Mazón dimissió”. Uns crits que s’han pogut escoltar a les televisions que emetien la compareixença del president. I que ha fet que el president es veies obligat a apujar el volum de veu que estava utilitzant per mirar de no silenciar la protesta.

Un fet que no ha passat desparcebut a les xarxes.

Crits de "Mazón dimissió" durant la compareixença del president del Consell.

— Ramir Calvo i Cubedo (@ramircalvo) November 4, 2024

 

El crit del poble és clar: Mazón dimissió!

— Joan Guanter i Ruiz (@joanguanter_) November 4, 2024

Carlos Mazón dimissió. @carlos_mazon_ dimissió dimissió

— gl·lòr (@la_defol) November 4, 2024

Ara bé, aquests crits han estat esborrats per part de la Generalitat en l’àudio que envien després de cada compareixença. Ho podeu escoltar ací:

 

El president Mazón anuncia ajudes per a famílies i municipis afectats

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha fet una compareixença institucional després del ple del Consell extraordinari, el primer després del temporal. Els acords que han aprovat una línia d’ajudes de sis mil euros per família per cases afectades per les riuades; amb la voluntat que es rebin abans que acabi la setmana. També ha obert una línia de 200.000 euros per municipis afectats perquè afronti despeses bàsiques i ha sol·licitat de comparèixer a les Corts per a informar sobre la situació.
En total, un paquet d’ajudes de 250 milions d’euros.

Mazón menteix quan culpa la Confederació del Xúquer de no haver avisat abans de la riuada la població

Alhora, ha sol·licitat al govern espanyol un paquet d’ajuda de 31.402 milions d’euros per a aprovar 136 mesures per a reconstruir els municipis afectats.

Fa gairebé una setmana que va començar l’emergència al País Valencià i encara hi ha molta incertesa en relació amb les víctimes. Aquest matí, el síndic de Compromís, Joan Baldoví, ha anunciat que havien registrat una comissió d’investigació a les Corts per a esbrinar què va passar, què es va fer malament i què és tot allò que no es va fer. Considera que s’ha d’aprendre d’aquesta tragèdia, i s’ha de veure qui té la responsabilitat que hi haja hagut tants morts. Assenyala directament el president de la Generalitat, Carlos Mazón. Denuncia que no va donar l’alarma quan tocava, que no ha demanat tots els recursos que podria, que ha impedit que vinguessen unitats d’uns altres indrets per ajudar en la localització de víctimes i l’ajut als afectats, i que ha gestionat de manera caòtica els voluntaris. També insisteix que el president ha estat més pendent de salvar el seu càrrec, que no d’ajudar la gent. “Siga amb l’estat d’alarma, siga perquè el seu partit l’aparte, Carlos Mazón no ha de continuar dirigint i gestionant aquesta tragèdia”, sosté.

“És un miracle que ens hàgem salvat”

—Ja és moment de demanar responsabilitats polítiques?
—És moment. La gent també ho espera. Espera que nosaltres comencem a demanar-ne. Insistim sempre que la primera cosa és ajudar les persones que ho han perdut tot, trobar els desapareguts, traure tot el fang, intentar de tornar a una certa normalitat. I ho dic perquè és una “certa” normalitat, perquè jo vaig viure en pròpia pell la riuada del 1982, a casa la meua parella a Riola, i sé què significa i el temps que costa fins que tornes a la normalitat, i entenc que això és el primer que s’ha de fer. Però és evident que nosaltres hem de demanar responsabilitats. Es gestiona malament, fins i tot s’ha deixat de gestionar o s’ha estat més pendent de resguardar-se, de repartir les responsabilitats, que no de gestionar i de liderar aquesta tragèdia. I, per tant, és la nostra obligació demanar responsabilitats a qui les té, i la gent també ens ho demana.

—I responsabilitats judicials?
—Evidentment. Hi haurà responsabilitats judicials. A vegades posem l’exemple del que ha passat a Florida, amb els huracans, i el que ha passat ací. Una alerta a temps, i em permetràs que ho diga així, probablement hauria evitat mals majors. Probablement, hi hauria hagut els mateixos danys materials o molt semblants, però parlaríem de menys víctimes i la gent hauria sabut a què atenir-se. I la gent no va entendre per què l’alarma va sonar quan alguns ja tenien l’aigua a la cintura o més amunt.

La responsabilitat criminal de Mazón: com pot ser perseguit per homicidi imprudent

—En el discurs que va fer dissabte el president de la Generalitat, va demanar que caigués tot el pes de la llei sobre els responsables…
—En això estem d’acord amb el senyor Mazón, que caiga el pes de la llei sobre els responsables de no haver avisat a temps, per exemple. De tenir avui unitats de bombers forestals encara a les casernes, per exemple. Que caiga el pes de la llei sobre qui va demanar tard que vinguera tota l’ajuda possible, o que no l’ha demanada, o l’ha impedida. Que caiga tot el pes de la llei sobre qui ha gestionat d’una manera absolutament caòtica eixa allau de solidaritat que implica el voluntariat. Ahir a la nit mateix vèiem el caos. Ahir a la nit encara s’envià una alerta dient que avui no hi havia escola a la ciutat de València. Tot es gestiona molt malament. Davant d’aquesta tragèdia, evidentment, ha d’haver-hi també responsabilitats penals per a qui en tinga.

—Com valoreu la visita institucional de diumenge a Paiporta?
—Una errada garrafal, una errada majúscula. Ho definiria com un insult a la gent que únicament vol ajuda per a traure tot el fang que encara té dins de casa, per a traure tots els mobles banyats i destruïts, per a tota la gent que encara rep ajuda d’altres pobles. La gent no volia el rei fent-se fotos, ni Mazón fent-se fotos, ni Sánchez fent-se fotos. La gent volia que arribara la maquinària, que arribaren els voluntaris, que és el que realment ajuda que puguen anar tornant a poc a poc a eixa normalitat, entre cometes, que és el que necessiten. I per això puc entendre la ràbia. Probablement, jo també hauria cridat molt, si hagués perdut ma casa. Ho puc entendre, perquè a la Ribera ho vam viure l’any 1982. A més, em tocava molt a prop, a casa de la meua parella, ara la meua dona, va quedar tot completament arrasat i entenc eixe sentiment. I la gent l’única cosa que agraïa i que volia era que anàrem la gent de Sueca a traure fang, en definitiva, a tornar a la normalitat. No puc entendre com han fallat tan estrepitosament els serveis d’informació de l’estat. Com s’ha permès que l’extrema dreta s’acostara a les màximes autoritats i agredira un president del govern, que s’acostara a menys de mig metre del rei? Com sabia l’extrema dreta per on passaria la comitiva? Com és que l’extrema dreta s’avisava d’on seria i s’ha permès que això passara? I un desig: que no tinguen mai descans les persones que volen traure rèdit polític de la desgràcia de tantíssimes persones.

—Penseu que els aldarulls han estat intencionats per provar de desviar l’atenció del president valencià al president espanyol?
—Des de dimecres a la nit, que vam tenir la reunió de Carlos Mazón al centre d’emergències amb els responsables d’emergències i la resta de portaveus, jo he vist una intenció clara del senyor Mazón d’intentar diluir les seues responsabilitats i de repartir-les. Jo avui no estic en condicions d’afirmar que això haja sigut així, però tampoc estic en condicions de desmentir que no haja sigut així. L’abraçada de Carlos Mazón ahir a un personatge com Javier Negre, una persona que contribueix a tota la desinformació, a tot el caos, va ser molt significativa. I el fet, insistisc, que tota l’extrema dreta sabera i estiguera compartint en les seues xarxes on arribaria la comitiva, a mi em fa molta pudor.

Mazón menteix quan culpa la Confederació del Xúquer de no haver avisat abans la població de la riuada

—Teniu previst de visitar alguna de les zones afectades?
—L’hem visitada. A Compromís som al peu del canó. Aquest matí, per exemple, he estat parlant amb un dels nostres regidors de Xiva, i m’ha atès un moment, perquè estava organitzant el repartiment d’aliments. He estat en contacte amb la nostra regidora de Paiporta i igual. A Compromís hem organitzat tota una xarxa d’ajuda dels ajuntaments on tenim representació, on governem, i puc dir que en la reunió que vam tenir ahir diumenge s’havien enviat més de seixanta camionetes i furgons d’ajuda als pobles. Ahir, per exemple, el nostre diputat Jesús Pla, a les 9.00, ens deia que entraven amb un comboi d’Agullent a Paiporta a portar el més necessari, aigua, menjar, màscares, bombes. Ahir em comentava un altre diputat d’ací, M.J., que havien estat en un d’aquests pobles i diu… –a vegades m’emocione–, i diu “al final es van assabentar que érem de Compromís i algú em va dir és que… [s’emociona], és que la bona gent és la que sou ací”. Hem intentat de ser al costat de la gent, alguns llevant fang, uns altres organitzant tot aquest tipus d’ajuda, en la mesura de les possibilitats. Jo mateix, dissabte, vaig estar ajudant la gent de Riola, la meua neboda i la meua cunyada.

—No heu penjat res a les xarxes…
—És que la gent no vol fotos. A mi, fins i tot, gravar algun vídeo em costa, perquè la gent ara no vol que diguem que solidaris que som, que bonics que som. La gent no ho vol, això. La gent vol que l’ajudes, i ja està. Jo crec que no és el moment. Per això era un error tan gran que anaren diumenge a Paiporta, perquè la gent no vol eixa gesticulació. La gent no vol gent que hi vages a fer-te fotos, la gent vol que hi vages a ajudar-la. I ho agraeixen molt. Jo parle cada dia amb molta gent. Aquests dies, hem parlat amb gent de Xiva, de Paiporta, de Picanya, i agraeixen això, que l’ajudes i no que tragues pit a les xarxes socials. Deliberadament, no ho hem fet. T’ho dic perquè m’ho has preguntat. Si no, no t’ho hauria dit.

Com podeu continuar ajudant els afectats per la gota freda del País Valencià?

—Què us semblen les demandes i les exigències que va fer Mazón a Sánchez?
—Sé que avui hi ha una reunió del ministre Bolaños amb tots els grups polítics. Jo tinc igual. Mazón hauria d’haver demanat tota l’ajuda des del primer dia. I Sánchez, amb independència de què demanara Mazón o no demanara, hauria d’haver enviat tota l’ajuda  possible. Per tant, la gent no vol sentir si et toca a tu o et toca a mi, sinó: tu pots ajudar en tant? Doncs ajuda en tant i ja està. Crec que demà eixiran tota una sèrie de mesures, també del govern de l’estat. Benvingudes siguen, però si hi ha possibilitat d’enviar-hi ajuda, encara que Mazón no la demane, que s’hi envie l’ajuda. El president es va passar tot el dissabte parlant amb el seu grup més proper, eixes tres persones de la seua confiança, i no amb les persones capaces de gestionar la crisi. Estava més pendent de buscar un relat per a eixir-se’n ell que no pas d’ajudar realment. La gent que havia d’actuar es va passar tot el dia esperant que ell eixira, perquè ell estava més pendent de buscar un relat que no de buscar solucions.

L’UME culpa Mazón pel retard en el desplegament: “La gestió correspon a la comunitat”

—Us mantenen informats de les decisions que es prenen?
—No. Ens vam reunir dimecres i ja no ens ha tornat a dir res. No. Probablement, hauria sigut una bona idea, perquè nosaltres tenim una reunió matinal amb els caps d’àrea i representants de les institucions on som. Cada matí hem tingut una reunió, indefectiblement, d’una hora o dues, en què l’àrea de municipalisme ens explicava quins pobles ajudaven i on s’enviava l’ajuda, és a dir, tota eixa logística. I hem estat dient als nostres militants què havien de fer. Nosaltres hauríem sigut una bona caixa de ressonància si ens haguera dit, aneu per ací o aneu per allà. Amb tot, ens hem autogestionat, sempre d’acord amb les policies locals, amb les emergències de cada poble per no molestar, per anar d’acord sempre amb la gent que hi ha al terreny i ens pot dir què els cal i què no.

—Com penseu que ha de continuar aquesta legislatura?
—Aquesta legislatura ja és tota una altra cosa. Ara únicament hem de pensar a retornar la normalitat a tots aquests pobles, i això vol dir que tinguen les ajudes necessàries. Tots els autònoms que ho han perdut tot i que ara no poden anar a treballar. Totes les empreses que ho han perdut i els treballadors que no poden anar a treballar. Totes les persones que ho han perdut tot en casa seua i que hauran de refer la vida. Aquesta ha de ser la legislatura, ara ja necessàriament, amb independència de qui estiga. Ajudar aquests milers i milers de valencians que ho han perdut tot.

—Mazón hauria de dimitir?
—Mazón no hauria de continuar ni un minut més.

 

Una vintena de bussos de l’armada de Cartagena ha rastrejat avui l’Albufera en cerca de cadàvers, sota la coordinació de l’UME. Hi ha nou membres del centre de busseig de l’armada de Cartagena i onze integrants de la força general naval especial de la mateixa ciutat, que són bussos dels cossos especials, amb pilots de dron i personal d’embarcacions.

Han arribat aquest matí a València directament d’unes maniobres i han treballat fins que s’ha post el sol. No són voluntaris, sinó que els han reclamat.

“És un miracle que ens hàgem salvat”

L’Albufera és on desemboca el barranc de Torrent (o del Poio), el desbordament del qual va inundar els pobles de la Foia de Bunyol i de l’Horta Sud. El primer punt on han acudit és on han localitzat uns quants vehicles arrossegats pel barranc. Un altre equip de bussos també ha inspeccionat la desembocadura del riu Túria.

Els bussos a l'Albufera. Els bussos a l'Albufera. Els bussos a l'Albufera. Els bussos a l'Albufera. Els bussos a l'Albufera. Els bussos a l'Albufera. Els bussos al riu Túria. Els bussos al riu Túria.

Avui la Guàrdia Civil ha recuperat tres cadàvers pel cap baix a les platges de la rodalia de València. Dos dels cossos eren a la platja de Sueca (Ribera Baixa) i un a la de Pinedo (València), segons que han indicat fonts del cos. En una cuneta de Catarroja (Horta Sud), també hi han trobat un cos que sembla que va ser arrossegat per l’aigua.

Mazón menteix quan culpa la Confederació del Xúquer de no haver avisat abans de la riuada la població

L’economia és un dels punts clau en què molts americans basaran el seu vot demà. Blai Avià es preguntava, el passat primer de novembre ací a VilaWeb, que, si l’economia dels Estats Units anava més bé que mai, com és que preocupava tant els votants? I la resposta era clara. Els americans estan preocupats, sobretot, per la pujada dels preus dels darrers temps… i les pors sobre la feina futura que ha induït Trump als ciutadans durant la seva campanya, en què ha cercat la desinformació i la demonització dels immigrants. Per això, l’economia ha estat un dels pilars principals de les campanyes dels dos candidats.

D’acord amb un estudi de Gallup publicat el 9 d’octubre, l’economia destacava com el principal tema d’aquestes eleccions –entre una llista de vint-i-dos– i “podria ser un factor important per a nou votants de cada deu”. I, també, segons que deia, el 54% dels votants creia que Trump podia conduir millor l’economia que no pas Harris. I explicava que la raó per la qual els electors es fixaven en Trump era, en gran part, una reacció contra l’encariment del cost de la vida, del qual culpen Joe Biden. Molts electors perceben que l’economia amb Trump abans de la pandèmia era millor per a ells que no pas amb Biden. I per a molta gent ho era, sí, perquè les taxes d’interès i les de les hipoteques eren un terç del que són ara. I els queviures, que costaven 100 dòlars el 2019, ara en costen 125. Això ha fet la vida molt difícil per als qui tenen menys ingressos. És així com ha passat a la resta del món, en què aquests anys els preus han crescut molt, d’acord amb els fets geopolítics que tots coneixem. Però això, a molts electors americans, els importa poc i prefereixen personalitzar la culpa.

Veient com ha anat tot, una de les coses que més m’ha cridat l’atenció durant la campanya, al marge de les mentides i estirabots de Trump, és la crítica demolidora de la carta que van publicar vint-i-tres intel·lectuals guardonats amb el premi Nobel d’economia fa tot just deu dies, i en la qual donaven suport a la candidatura presidencial de la demòcrata Kamala Harris i criticaven durament l’agenda econòmica del seu rival republicà, Donald Trump.

Concretament, mostraven la seva oposició total a la proposta de tarifes aranzelàries, perquè podien activar una guerra comercial que no comportaria res de bo per a ningú, ni per als mateixos americans. “Els signants creiem que Kamala Harris seria una administradora de la nostra economia molt millor que no pas Donald Trump i donem suport a la seva candidatura”, deien els economistes, que, per cert, són set més que no pas els qui van signar la carta al juny demanant el vot per a la reelecció del president Joe Biden abans no es retirés.

En aquest cas, els prestigiosos experts reconeixen que els programes econòmics de Harris i Trump no se saben del tot, però diuen que en tenen prou amb les seves declaracions i “el que han fet en el passat”. Sobre Harris, destaquen el seu èmfasi en polítiques per a “enfortir la classe mitjana, millorar la competitivitat i promocionar l’emprenedoria”, i consideren que milloraran la “salut, les inversions, la sostenibilitat, la resiliència, les oportunitats d’ocupació i l’equitat” del país. De Trump, en critiquen l’agenda “contraproduent” i alerten sobre “els alts aranzels, fins i tot en béns, dels nostres amics i aliats”, a més de les “retallades fiscals regressives per a corporacions i persones que portaran a preus més alts, dèficits més elevats i una desigualtat més gran als EUA”. I recorden que “entre els determinants més importants de l’èxit econòmic hi ha l’imperi de la llei i la certesa econòmica i política, i Trump amenaça tot això”.

Crec que fan una descripció encertada de les propostes, si bé no penso que la gran majoria de votants s’hagi entretingut a llegir el parer de la gent que sap molt d’economia, i es deu haver quedat amb titulars de dues línies on els mitjans reprodueixen les propostes delirants de Donald Trump. Si guanya Trump, sembla evident que les conseqüències aniran per quatre eixos. En primer lloc, l’extensió de les retallades d’imposts dels més rics, incloent-hi l’impost de societats. En segon lloc, una relaxació de les regulacions ambientals per a permetre més perforació de petroli i gas, seguint el seu negacionisme del canvi climàtic. En tercer lloc, uns aranzels més alts sobre importacions als Estats Units, sobretot als xinesos, però que també afectaran els europeus. I, en quart lloc, a causa de tot això, hi haurà un dòlar més fort, una inflació més alta i uns tipus d’interès també més alts, si bé aquests darrers punts els nega de manera barroera.

És cert que tant l’un com l’altra fan propostes expansives per a l’economia, però hi ha dues coses salten a la vista. En primer lloc, la composició de les noves despeses i ingressos és molt diferent. Trump és molt més agressiu amb les reduccions d’imposts i la despesa militar, mentre que Harris se centra en la salut i la infància. Després i, sobretot, l’expansionisme republicà és molt més fort.

Els experts del Comitè per a un Pressupost Federal Responsable (CRFB, per les seves sigles en anglès), una organització de polítiques públiques sense ànim de lucre amb seu a Washington, van calcular que les propostes fiscals de la vice-presidenta i candidata demòcrata augmentarien el deute dels Estats Units en 3,95 bilions de dòlars fins el 2025, mentre que el pla del candidat republicà incrementaria el passiu del país en 7,75 bilions de dòlars.

La causa rau en les reduccions d’imposts més importants i de menys ingressos generats. Així, per exemple, la principal palanca de Kamala Harris per a finançar les seves despeses consisteix en un augment dels imposts sobre les empreses (que van del 21% al 28%) i sobre els ingressos del capital. I la principal de Donald Trump són els ingressos duaners que vol aplicar, que és molt menys potent.

Però, hi insisteixo, el to emprat pot jugar en favor de Trump davant una audiència que no vol pensar gaire. Fixem-nos en el cas de la inflació, que sembla el punt més important per als votants, i com el tracten cadascun dels candidats. Trump és contundent. Fa unes setmanes, va dir que era capaç d’abaixar els preus de l’energia (combustibles, electricitat…) i les despeses de la llar a la meitat en menys d’un any. Això, partint del fet que l’economia americana està destruïda (?) i que cal recuperar el poder adquisitiu, deixant enrere, deia, la pobresa en què està sumida una part dels Estats Units. Els titulars impactants que aquestes frases generen són evidents. En canvi, no acaba de dir com ho farà. O sí, en part, perquè ha proposat una reducció de les taxes d’interès –una cosa que no correspon a l’executiu, sinó a la Reserva Federal, que és autònoma–, i també ha afirmat que la seva proposta de deportar milions d’immigrants indocumentats ajudaria a reduir la pressió sobre el cost de l’habitatge. Són arguments que em semblen delirants.

Mentrestant, Kamala Harris també posa la inflació com a prioritat, però la seva batalla és més tècnica –encara que també ideològica–, perquè es basa a mantenir una vigilància severa en la competència entre grans empreses. Ho farà posant un focus en els supermercats i un altre en l’habitatge, amb la construcció de tres milions de cases i ajuts fins a 25.000 dòlars per a l’entrada. La seva proposta és més creïble i realista, sense dubte, però menys impactant que els titulars que generen les frases de Trump.

Finalment, hi ha un fet curiós que demostra com canvien les coses. Per primera vegada, no es compleix la divisió tradicional entre uns demòcrates intervencionistes i reguladors i uns republicans més liberals en el món econòmic, perquè tots dos candidats es mostren altament intervencionistes. La diferència és el to i l’instrument que volen emprar, perquè Trump és molt més contundent, i arriba a insinuar retallades a la independència de la Reserva Federal, amb la qual cosa assegura que ressuscitarà el creixement i retallarà els preus. Harris, en canvi, és més reguladora i diu que vol anar contra acords empresarials que són contraris a la competència.

Us heu demanat què passaria si fossin els ciutadans d’uns altres països els qui votessin en les eleccions presidencials dels Estats Units? De fet, no seria cap disbarat, perquè el que votin allà ens afectarà ací. Doncs resulta que Kamala Harris seria la favorita, i s’imposaria clarament sobre l’ex-president Donald Trump. En el cas específic de l’estat espanyol, Harris obtindria un 66% dels vots, mentre que només el 17% faria costat a Trump i el 17% restant dels enquestats es manté indecís o prefereix no pronunciar-se, segons un estudi de Gallup International Association, fet en 43 països. Aquest sondatge, que va incloure més de 41.000 persones, revela que el 54% dels participants a escala mundial mostra una preferència per Harris, enfront d’un 26% que opta per Trump. Però els qui voten són els nord-americans…

 

La Universitat de València i la Universitat Politècnica de València han suspès l’activitat acadèmica durant tota la setmana perquè els alumnes es puguin centrar a ajudar els municipis més afectats. No tornaran a les aules fins l’11 de novembre. Avui, uns quants grups d’universitaris s’han abocat en les tasques de neteja a la zona zero. Juan Asensio i Sergi García estudien gestió i administració pública a la UPV, i aquest matí han anat de València fins a Aldaia (Horta Sud) per ajudar un company que també estudia amb ells, Felipe Puerto. “Hem canviat anar a classe per ajudar el poble, qui ho necessite. Que no se senten desemparats”, resumeix Juan Asensio a l’ACN.

Són quarts de nou del matí i un grup de joves entre vint-i-dos anys i vint-i-tres es lliguen bosses de plàstic a les botes de muntanya, porten màscara perquè els pobles afectats comencen a fer pudor de podrit després de gairebé una setmana negats d’aigua i de fang, i pot ser un problema de salut pública. Han deixat el cotxe al polígon d’Aldaia, encara devastat per la riuada de dimarts passat, quan es va desbordar el barranc de la Saleta. Els universitaris vénen equipats amb escombres, galledes, bosses de menjar i garrafes d’aigua potable per portar al seu amic, que viu en uns baixos del nucli urbà.

Primer, fan una parada en un punt on hi ha una furgoneta i que reparteix botes d’aigua per als voluntaris i els veïns, i després de caminar una bona estona i travessar el torrent, arriben a casa d’en Felipe. El carrer és ple de piles de mobles de les persones que viuen a les plantes baixes, que van quedar plens d’aigua.

Puerto explica que, a vegades, quan plou més que no pas habitualment, l’aigua s’estanca una mica. Però amb pocs minuts va observar que se’n filtrava molta més. “Va començar a entrar a molta pressió”, diu. Llavors, amb els seus pares, van pujar al primer pis, on tenen una petita habitació. “Va ser molt angoixant”, remarca.

Un temor que ahir va tornar quan es va tornar a activar l’alerta vermella per pluges torrencials al sud de València. “Una inundació un altre cop, amb els carrers plens de brossa”, va pensar. “Teníem la por al cos”, reconeix. Per això han passat la nit a casa del veí del tercer pis, i la pluja no ha estat tan forta com la setmana passada.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de VilaWeb (@vilaweb)

“Ajudar el poble”

Un dels estudiants de la UPV explica que dissabte, de la universitat estant, ja van avisar que era un problema molt greu i que no continuarien les classes aquesta setmana. “Els qui tenim temps lliure, hem decidit venir a ajudar”, apunta. “Portem menjar, aliments, aigua que feia molta falta i un fogonet per a poder cuinar perquè estaven sense llum.”

Asensio i García van provar d’anar-hi diumenge, però la policia els va barrar el pas arran de les restriccions imposades pel govern valencià. Asensio destaca que volen ajudar el poble. “El voluntariat és una bogeria, ha vingut molta gent, hi ha milers de persones mobilitzades. Estic orgullós de les persones”, afegeix García.

“Els primers dies notàvem abandonament”

D’ençà del primer dia, els amics de Felipe Puerto es van involucrar en la neteja de casa seva, i ara ja freguen el terra i ho desinfecten tot amb lleixiu. A més, explica que els supermercats són tancats i que no tenen productes bàsics. “Que arriben amics, psicològicament, va molt bé”, confessa l’afectat per la barrancada.

El jove està molt agraït a tots els voluntaris. “Els primers dies notàvem abandonament de les institucions”, indica, mentre remarca la col·laboració de la gent que s’ha bolcat en les feines de neteja.

Felipe Puerto lamenta que la societat etiqueti el jovent d’egoista. “Pots estar a casa teva tranquil·lament relaxat amb la tele, però estem veient una quantitat immensa de joves netejant les cases, portant menjar”, manifesta.

Ara no poden avançar perquè hi ha munts de mobles, electrodomèstics i ferralla al mig del carrer. “L’esperança és que traguen això”, diu, assenyalant la pila de deixalles.

El comandant de la Unitat Militar d’Emergències espanyola (UME), el general Javier Marcos, ha rebatut les crítiques per la manca de suport durant les primeres hores de la crisi de la gota freda. En conferència de premsa a la Moncloa, ha recordat que malgrat que tenia dispositius en alerta, havia d’esperar el vist-i-plau de la Generalitat Valenciana per poder desplegar-se, i que quan el govern de Carlos Mazón finalment havia fet aquest pas, ja tenia cent militars sobre el terreny a Utiel i Requena. Aquell mateix dia, ha afegit, mil militars es van mobilitzar de nit per ser a la zona danyada l’endemà al matí.

La responsabilitat criminal de Mazón: com pot ser perseguit per homicidi imprudent

El general ha fet aquestes manifestacions després de la reunió del comitè interministerial de crisi per la gota freda, que ha estat presidit per Felipe VI i el president espanyol, Pedro Sánchez. Ha recordat que en la situació operativa actual, de nivell 2, la gestió corresponia a la comunitat autònoma i que l’estat espanyol posava a disposició del govern autonòmic els seus recursos, entre els quals, l’UME.

Sobre la cronologia dels fets, ha dit que el dia en què es va declarar l’emergència, l’UME ja feia seguiment de la situació meteorològica. “Quan vaig veure què venia vaig fer ús de les dues eines legals de què disposo, l’alerta ràpida i el desplegament avançat”, de manera que va demanar al batalló d’intervenció d’emergències 3, que és a Bétera (Camp de Túria), que es preparés per poder entrar en acció “immediatament”.

Segons Marcos, quan va rebre permís per part de la Generalitat Valenciana, entre l’ordre de sortida i la sortida van passar quinze minuts. “Quan la Generalitat Valenciana ens va donar llum verda, al cap de pocs minuts érem a la zona d’emergència i cent militars van entrar a la zona d’Utiel i Requena. Estàvem preparats i disposats a intervenir quan tinguéssim llum verda.”

7.800 militars desplegats

Ara mateix, ha explicat, hi ha 6.600 militars de l’UME, de l’armada i la guàrdia reial participant en el que ha anomenat Operació València 2024, i a les 20.00 seran 7.800 militars. A més, hi ha 5.000 militars treballant per donar suport logístic als centres d’abastiment. “Oferirem aquestes capacitats i moltes més que es puguin sol·licitar o que veiem necessàries als 69 municipis afectats.”

Ha recordat que l’UME atén les peticions de tots els municipis, però els habitants de la zona han de tenir en compte que es desplaça per una zona amb les infrastructures malmeses. “Fem tot allò que podem, doblem torns. Som a cada porta, a cada carrer, i en aquella en què no siguem avui, hi serem demà.”

“Ens hi deixem la pell, i no es pot posar en qüestió cap comportament de les forces armades”, que ha explicat que treballaven en torns de dotze hores. També ha recordat que calia gestionar “amb cor i amb cap” els voluntaris, 19.000 tan sols ahir.

El president del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha insistit a demanar al govern espanyol la declaració d’emergència a l’estat espanyol. “Continuo creient que som davant d’una emergència nacional. Si això no és una emergència nacional, què ho és?”, s’ha demanat.

Al mateix temps, ha proposat d’elaborar un pla al costat de la Generalitat Valenciana per a la reconstrucció i revitalització de les zones danyades que permeti de donar resposta a la tragèdia.

El president del PP també ha condemnat els incidents d’ahir a Paiporta i els ha titllats de violència.  “Les expressions de violència no ens representen, no ho han fet mai, no ho fan ara i les rebutgem, tant si es dirigeixen als reis com al president del govern o al president de la Generalitat”, ha dit. Sense acceptar preguntes, Feijóo ha comparegut davant els mitjans de la seu del PP estant i ha demanat de desviar el focus de la catàstrofe.

Aquest és l’últim cap de setmana que Neus Bonet ha anat a la redacció de Catalunya Ràdio després de quaranta-quatre anys de trajectòria. Formada en les ràdios locals de Salou i de Reus, Bonet va impulsar Ona Catalana i va ser la primera dona a presentar El matí de Catalunya Ràdio el 2008.

L’11 de novembre, Neus Bonet s’endurà el Premi Ofici de periodista, la màxima distinció atorgada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya. També va guanyar el premi Margarita Rivière al rigor periodístic i el premi a millor professional de Ràdio Associació de Catalunya, que enguany fa cent anys i que el juny la va nomenar presidenta. Aquest últim premi li arriba com un regal, em diu, perquè “m’adono que he estat capaç de guanyar-me el respecte dels meus companys”. 

Des del 2013 Neus Bonet treballa als informatius els caps de setmana de Catalunya Ràdio. Plega per gaudir de la bona salut que li queda i per tenir temps de fer altres coses. Formar-se en intel·ligència artificial, potser, o uns altres projectes propis. Hem quedat a la plaça de Joanic al barri de Gràcia, a prop de la casa on van viure els seus avis.

—Heu fet molta ràdio. Vau pensar mai a fer més premsa escrita o televisió?
—No. M’agrada la ràdio perquè té poc intermediari, és molt directa. He fet incursions a la premsa escrita, al diari de Tarragona, però no és el que més he fet. A mi la càmera no m’estima i, per tant, a la televisió vaig fer algun intent, però no va reeixir. Tampoc no m’ha cridat mai gaire.

—Fins a quin punt és important, la veu, a la ràdio?
—Molt. És el que fa que et creïs les imatges auditives. El que t’imagines d’una persona no té per què coincidir amb l’aspecte d’algú. Moltes vegades em deien que baixés, que algun oient em volia conèixer. I quan em veia em deia: “No tens res a veure amb com t’imaginava.”

—Vau arribar a baixar!
—Sí. Hi havia gent que em deia: “Oh, volia saber com eres.” Ara no, perquè tot és molt visual, però abans, que no ho era tant ni sorties en anuncis ni res, sí que hi havia gent que venia perquè volia saber com eres. A mi m’ha passat, de crear-me la imatge d’algú a qui he sentit i després conèixer-lo en persona i sentir que no hi té res a veure. 

—Vau començar a la SER punxant discs, oi?
—Correcte, sí, sí. En Josep Maria Martí, que va ser degà del col·legi, un estiu buscava algú en horari de dues de la matinada a set del matí. M’hi vaig presentar i em va agafar. Era selecció musical lliure. Punxava discos i explicava quatre coses. Era purament musical. No puc entendre el món sense la música, per això m’hi vaig presentar. Suposo que, enfront d’unes altres persones que també s’hi van presentar, jo tenia criteri per a fer una selecció prou variada, perquè havia de ser una cosa una mica a l’abast de tothom.

—De petita ja volíeu ser periodista?
—No, no ho tenia clar. Admiro molt aquesta gent, perquè no és el meu cas: jo sempre he tingut clar què no volia ser. No volia dependre de ningú, volia tenir casa meva, el meu cotxe i la meva vida. I potser no vaig encertar l’ofici perquè, com a periodista, ric no t’hi fas. És així. 

—De punxar música per a la SER en l’àmbit local vau anar a Barcelona. Com va ser la transició per vós?
—No teníem el nivell d’informació que hi ha ara i hi ha moltes coses que crec que encara ara no estan prou aclarides i em sembla que ara ho veiem. Veníem del franquisme, teníem moltes ganes de construir democràcia i teníem molta il·lusió de trencar moltíssimes coses. Era una època també de molt de treball en equip, molta lluita compartida, molta.

—Més que ara?
—Crec que sí. Ara és diferent, ni millor ni pitjor. No podem jutjar el passat amb els ulls del present. Tot té el seu moment històric i la seva evolució social. I ara és diferent. No em facis dir si és millor o pitjor, si hi ha més il·lusió o n’hi ha menys: és igual. Però tenim més informació, també circula més ràpidament, tenim les xarxes socials que nosaltres no teníem, internet no existia. Anàvem a les biblioteques, teníem enciclopèdies, parlàvem entre nosaltres. Els primers informatius els fèiem amb paper carbó i una còpia. Perquè, és clar, n’havien de tenir una el tècnic i una el redactor que llegia. I els companys de la unitat d’assessorament lingüístic ens ho corregien amb vermell. Hi havia dies que no sabies ben bé què llegies o si hi tenies moltes correccions. Tot era molt artesanal. Tecnològicament, l’evolució ha estat molt ràpida i molt canviant. En aquests 44 anys de professió han passat moltes coses molt ràpidament. Ha estat brutal. Els que no som nadius digitals ens hem hagut d’adaptar molt.

—Heu sentit algun moment de frustració per l’aspecte tecnològic?
—En algun moment, sí. Sóc molt tossuda, però vam passar del paper i la màquina d’escriure a l’ordinador, de l’enregistrament amb unes bèsties grandíssimes que pesaven molt al casset, del casset al minidisc. Quan va arribar la possibilitat de poder gravar amb l’ordinador, editar la veu, que és fantàstic perquè estalvia moltíssima feina i pots dedicar-te més a l’anàlisi i al context, hi havia un moment que vaig pensar: “Ja està, no podré.” Però després em deia: “I què, si no? Què faràs? Plegaràs? No.” I m’hi he anat posant amb la sensació que podria saber fer moltíssimes més coses. Amb la gent més jove que arriba veig que el domini que tenen de la tecnologia és espectacular. La rapidesa, la contrastació de les fonts, com busquen les fonts, com saben quines són les més adients si treballes en l’àmbit internacional o de la societat. La veritat és que la gent jove que ha entrat a Catalunya Ràdio (i a TV3 segur que també, no els conec) tenen molt de talent.

—És que, o ets el millor, o hi ha tants periodistes que no serveix de res.
—Aquest és un tema per a pensar-hi. Suposo que també passa en uns altres oficis, però cada any hi ha molta gent que es llicencia i el mercat no pot assumir-los. És impossible.

—Com va néixer, Catalunya Informació?
—Catalunya Informació neix d’una visita a France Info que van fer els que aleshores eren directius de la corporació. Era el model a seguir i el van portar a la corporació. Vaig ser una més de les persones que van estar a la inauguració de Catalunya Informació, amb la Marta Romagosa, en Martí Ferrero, en Jordi Duran, en Gaspar Hernández…

—Durant la vostra carrera vau posar en marxa programes com ara L’ofici de Viure i Generació Digital. Com va anar?
—Llavors jo era cap de programes a Catalunya Ràdio i venien a proposar-te mil coses. I del Carles Capdevila me’n recordo molt, perquè va venir molt entusiasmat a vendre el programa Eduqueu les criatures. El vam posar en marxa i va tenir un èxit espectacular. En Gaspar Hernández va venir amb L’ofici de Viure, i ho tenia molt meditat. Generació Digital ja venia d’abans, me’l vaig emportar d’Ona Catalana, els vaig afillar i després s’ha convertit en un programa de televisió i he fet tota una evolució. Això d’identificar el talent m’agrada molt.

—Us agrada ser darrere, però també vau ser la primera dona als Matins de Catalunya Ràdio, el 2008. Què va passar, allà?
—Vaig entrar després de la sortida de l’Antoni Bassas… No em facis dir com va ser, això li heu de preguntar a ell. Faltava un relleu i jo era membre de l’equip i em van dir que havia de fer-ho. 

—Però no era el somni de la vostra vida.
—No. Podria ser-ho, però no ho era. No ho era pel que representa una empresa pública, que estàs sempre a l’ull de l’huracà. Control del Parlament, control del CAC, control de tothom. Ets la diana perfecta per a tot, i no m’interessa. 

—La Laura Rosel se’n va anar descontenta, també.
—I la Mònica Terribas també. A més, hi ha l’afegit de l’assetjament a les xarxes. Quan jo hi era no hi havia xarxes, només hi havia un xat del directe, i allà el més simpàtic que em van dir va ser indigent intel·lectual. 

—Creieu que és només pel fet de ser dona?
—Sí. 

—Al Basté no li passa?
—Sí, però no li passa amb la mateixa magnitud, ni és tan desagradable ni es fiquen tant amb la seva vida privada com en el cas de les dones.

—En una entrevista dèieu que respecte de la qüestió feminista vivim un retrocés molt gran.
—Torno a veure que els presentadors del matí, tret de l’Àngels Barceló, tots són homes. Als informatius, tots són homes. On són les dones? És veritat que a la televisió hi ha l’Ariadna Oltra, l’Helena Garcia Melero, però torno a veure consells d’administració en què tots són homes. Em fixo en els diaris i en els digitals. Veig tertúlies a la televisió en què tots són homes. La televisió espanyola té un informatiu a la nit en què, majoritàriament, sempre són tots homes. Ens hem d’imposar, perquè l’opinió de les dones és tan vàlida com la dels homes. Som el 52% de la població i paguem els mateixos impostos. Tenim els mateixos drets.

—Però, en canvi, sí que hi ha hagut molt de moviment en contra de l’assetjament als llocs de feina. A la vostra època primerenca com era, això?
—Ni t’ho plantejaves. Si tenies un cap que era antipàtic o t’assetjava o et faltava el respecte t’havies d’espavilar pel teu compte. I, sobretot, hi havia molt de silenci. Hem retrocedit quant a la presència als mitjans, però amb la denúncia de l’assetjament no. Denúncies a directors de cinema que assetjaven sexualment, favors a canvi de sexe. Per favor, encara estem així? El cas Errejón, com tants més, i espera’t. Crec que amb això ens hem dotat d’eines que ja són irreversibles. Abans ho lluitàvem com podíem. He tingut amigues a qui els marits les han maltractades i anaven a la comissaria i la policia els deia que sentint-ho molt aquesta no era una qüestió que ells haguessin d’atendre. Perquè abans el terme era “violència domèstica” i el llenguatge també hi fa molt. 

—Respecte del que dèieu dels llenguatges i els mitjans, llegia un article que vau fer el 2020 sobre els MENA, una paraula força neutra que ja és un terme pejoratiu.
—El llenguatge és molt important perquè determina les coses i si el perverteixes, si l’utilitzes en interès propi, com fan alguns partits o moviments de dreta o d’extrema dreta, un MENA, un menor no acompanyat, acaba sent una paraula que comporta un tracte despectiu i vexatori. L’extrema dreta en sap molt, de manipular les converses a les xarxes socials i de fer-se-les seves. I a partir d’aquí sí que és molt important com s’utilitza el llenguatge. Molt. Quan tries un verb, marques l’accent de com enfocaràs una notícia. Per tant, és bàsic.

—Amb la professió et fas una mirada, però alhora el periodisme neix com una disciplina que ha de ser objectiva. Com es conjuguen totes dues coses?
—És difícil. L’objectivitat no la perds, però saps que poses la mirada més en un cantó que en un altre, tot i que intentes complir amb aquest deure d’objectivitat dels mitjans públics. L’objectivitat és molt complicada, perquè tots som ideològicament del nostre pare i de la nostra mare. I a vegades penses: “Ara diria això”, però no ho dic. Per què? Perquè no, perquè és injust i no s’ajusta a la realitat que vivim. Cal triar les paraules com si fos nitroglicerina, els verbs i, sobretot, els adjectius.

—Quina notícia vau viure professionalment com la més excitant en la vostra carrera?
—L’atemptat contra les Torres Bessones va ser molt interessant. I el cas Germanwings, el 2015, també, perquè d’entrada semblava clarament un accident d’avió. Després, el primer fiscal surt i diu que ha estat intencionat. Havíem de saber si la font era bona o no ho era, si l’avió s’havia estimbat o si havia estat la voluntat pel pilot. Com parlem del suïcidi, com parlem de la malaltia mental en aquell moment, com parlem d’algú que ha decidit embarcar-se en una història com aquesta i causar la mort de tantíssima gent en un avió? Vaig aprendre que no es poden donar per fetes segons quines hipòtesis. Va ser tota una lliçó, com moltes més. I el cas del #MeToo, també. El #MeToo no et diria que va ser alliberador, però en certa manera sí que ho va ser.

—Què us hauria agradat que passés que no s’ha complert?
—Després de tants anys de parlar del Pròxim Orient m’hauria agradat anar-me’n i que hi hagués almenys una situació de treva no temporal. Aquesta constant macabra del balanç de víctimes… La gent diu que et fas com una crosta, però no és veritat. Cada vegada t’enfonsa més pensar en tots els esforços que s’han fet, en la gent que ha anat allà a explicar-ho, els periodistes que perden la vida actualment a Gaza i al Líban. No sóc naïf, pel que fa a la pau al món, però m’agradaria que aquest conflicte s’hagués resolt o estigués en vies clares de resolució seriosa.

—No ens fem més cínics, amb el temps?
—No. La brama que per a ser periodista has de ser un fill de puta és falsa. Has de tenir empatia amb el dolor de la gent i també has de tenir empatia amb la gent que no combrega amb el que tu penses. I no pots ser un cínic, perquè un cínic es posa per damunt del bé i del mal. No m’agraden, els cínics.

—He llegit que, com a degana al col·legi de periodistes, el vostre objectiu era dignificar el periodisme. Què vol dir, això, per a vós?
—D’entrada, lluitar contra la precarietat. Perquè una persona no pot viure amb segons quin sou. Si has de fer 25 entrevistes, no tindran la qualitat que si només n’has de fer una o dues. I si a més a més d’això has d’anar a filmar no sé què i has de fer una crònica per a la ràdio, ja ni t’ho explico. Quan era degana del Col·legi de Periodistes, una noia va venir i em va dir que li havien proposat de col·laborar en una revista per un euro cada article, independentment dels caràcters. Imagina’t. És semblant al boom del periodisme ciutadà. No existeix, el periodisme ciutadà. El ciutadà pot ajudar al periodisme com pot ajudar en moltes altres coses, però no hi ha ciutadans periodistes. No hi ha ciutadans periodistes.

—Però no creieu que això és un eufemisme? Com que no hi ha manera d’entrar als mitjans, la gent ho ha fet pel seu compte i es fa dir periodista ciutadà.
—Imagina’t que ets un ciutadà que és a no sé on i els mitjans l’utilitzen perquè faci la feina d’un periodista. Et deixaries operar o arrencar un queixal pel primer que passi? Per què en el nostre cas tothom s’hi atreveix? Per què tenim tan poca credibilitat, o l’hem perduda, en contrast amb unes altres professions o oficis?

—Perquè amb internet la gent s’ha acostumat a consumir informació de franc, potser?
—Aquest va ser un dels grans errors. Tothom va posar el que tenia, que era la informació. I ara et trobes que costa molt que la gent pagui per estar ben informat, perquè les visites amb un titular vistós les té tothom, però cal el context necessari per entendre no només què passa, sinó per què passen les coses. I per això sí que s’ha de pagar.

—I també hi ha la feina aquesta de contrastar. Arran de la Copa d’Amèrica es va destapar que TV3 havia repetit les dades de visitants que els havia donat l’organització de l’esdeveniment.
—Cada vegada va més buscada la figura del fact checker [comprovador de fets]. Tots els diaris i mitjans ja tenen, poc o molt, el seu fact checker, per saber si allò és veritat, si no és veritat, d’on ve, etcètera. Ara hi ha moltes veus, fins i tot missatges a la xarxa X, que adverteix que aquestes imatges no són ni d’avui, ni d’aquest lloc, però que poden referir-se a situacions similars. Ja sé que els periodistes hem perdut el monopoli de la informació. Fa molts anys, que l’hem perdut, però crec que necessitem recuperar-ho. Les xarxes han accentuat això.

—Quin és el rol de la ràdio pública i de la irrupció dels creadors de contingut i els influenciadors que han crescut a les xarxes socials?
—És buscar l’equilibri. Pots buscar algú famós que t’aporti la part per a la gent jove, però ha de ser algú que no menteixi i que no treballi per a marques comercials. En això sí que els mitjans públics han de tenir molta cura. Influenciadors, sí. Però vigilem que no ens carreguem el llibre d’estil ni el sentit dels mitjans públics. No pots tenir algú que et diu que t’has de cremar al sol perquè així la pell se t’acostuma. No t’importa qui t’ho diu? Si està format o no? No ho sé, era a les xarxes. Quina validesa té això?

—Com afecten els canvis de govern en un mitjà públic o hegemònic?
—Quan era degana del Col·legi de Periodistes teníem una comissió de mitjans públics i vam lluitar molts anys perquè almenys els mandats de la corporació no coincidissin amb els mandats electorals. Perquè ara plega un, et quedes sense el cap d’informatius, sense director, en ve un altre. Això per a la gestió i el funcionament és tornar a començar cada vegada i són canvis que fan que l’organització se’n ressenti. Ara no és així. Bé, potser et dic això ara i d’aquí a una setmana les coses canvien. Però crec que a l’equip li queden encara un parell d’anys. Així, els canvis es poden fer més tranquil·lament o enfocats d’una altra manera. 

—Fins a quin punt les heu patides, pressions polítiques?
—Sempre n’hi ha hagut. No de manera directa, són insinuacions de part de la casa per a la qual treballes. O és un “jo no obriria l’informatiu amb aquesta notícia”. I després una altra que no és tan directa, que són els temes que no apareixen. De sobte, fas una reunió i dius: “Però, avui no havia passat això?” “Sí, però hem decidit que no interessa.” “Com que no interessa?” T’hi has de barallar una mica.

—Això va passar amb la DANA i les inundacions a València el 30 d’octubre. Tot i que s’anticipava l’abast de la tragèdia, uns quants diaris espanyols van optar per no posar el tema en portada.
—Sí. Cada matí repasso els diaris. I em vaig preguntar a quina hora havia passat això i a quina hora van tancar diaris. Almenys els de paper. Però els digitals anaven per aquí, restant-li importància. Vull pensar que és això, perquè la gent que dirigeix aquests diaris no és tonta. Però l’endemà era tot tan aclaparador que tots vam obrir amb la DANA i el balanç de morts que ja portem.

—Hi ha d’haver mitjans de cordes ideològiques diferents, no?
—Que n’hi hagi té el sentit de la pluralitat. Jo en això tinc sempre molts dubtes i, com més gran em faig, més en tinc. Perquè quan diem: no, de l’extrema dreta o dels moviments propers a l’extrema dreta no en parlem, crec que n’hem de parlar. En primer lloc, perquè la gent quan vagi a votar sàpiga què vota i, en segon lloc, perquè si no en parles ells van fent la seva.

—No parlar-ne és reservar-los un espai “antisistema” que fa més forat.
—Després els dirigents et diuen: “Em tenen vetat perquè el que dic és veritat.” I aquest és el discurs, el de la víctima que té raó i ningú se’n fa ressò. No pot ser. Com a ciutadà, quan vagis a votar has de saber a qui votes, que això també vol d’un esforç de la ciutadania de saber què vota i què no. És cert que hi ha moments en què la gent, sobretot últimament, vota emprenyada, vota a la contra, i això tampoc no crec que sigui el més sa, però és que és l’única manera que té molta gent de defensar-se de situacions que no li han agradat.

—Els anys vuitanta la població estava menys polaritzada.
—I no hi havia tantes opcions polítiques com n’hi ha ara, ni de bon tros. Durant quants anys hi ha hagut bipartidisme, a Espanya? Per no dir que encara n’hi ha. I quan surten algunes espigues, no funcionen. No sé si el món es complica cada vegada una mica més o si quan et vas fent gran ho trobes tot més… Tens més capacitat d’anàlisi i, per tant, et penses més les coses i ho trobes tot més complicat.

—Què pot aportar, un equip amb diversitat generacional?
—La gent més gran aporta molt més context per pura lògica dels anys viscuts i treballats. La gent més jove, una altra mirada. I la suma de totes dues enriqueix la feina que fem. Jo ara ho dic i ho vull dir i repetir: he après moltíssim de la gent que acaba d’entrar. De l’Escapa, de l’Ustrell, del Raül Flores, de la Núria Hart, de l’Alba Barbosa, amb qui treballo ara i que està a l’àmbit internacional amb mi a la matinada. Perquè tenen una mirada diferent de la que tu tens i amb les discussions que tenim, discussions en el bon sentit de la paraula, he après i he vist que hi ha moltes més mirades. Ja saps que hi són, però no te n’adones fins que no les tens al costat. 

—I ara què fareu?
—Faré de presidenta de Ràdio Associació de Catalunya; ja preparem els 25 anys i els premis de cada any. Tinc una mare semidependent i jubilar-me em permetrà d’estar amb ella. Això i seguir l’actualitat. Mantinc el mateix número de telèfon: si mai et puc ajudar en res, només cal que m’ho diguis. 

 

Quan ens acomiadem em diu que ha viscut moments apassionants, però que no ha fet això del llibre, ni del fill, ni de l’arbre. Li responc que a plantar l’arbre i fer un llibre segur que encara hi és a temps.

“Som al mateix temps els animals més intel·ligents i els més estúpids de la Terra.” Aquesta frase la copie de Nexus, la darrera obra de Yuval Noah Harari. La convergència entre l’epíleg del llibre i la informació que m’arriba per xarxes socials i mitjans independents, com VilaWeb, és colpidora. Sosté Harari que els canvis històrics durant l’evolució humana han estat catalitzats per l’aparició de tecnologies de transferència d’informació. Aquestes sempre han generat noves xarxes de connexió entre un nombre creixent de persones: l’escriptura, la impremta, la ràdio, la televisió, internet, intel·ligència artificial… Però les xarxes d’informació s’han fet servir de maneres molt diferents: la impremta facilità la revolució científica, però també la cacera de bruixes; la premsa, la ràdio, la televisió, han estat al servei tant de democràcies com de règims totalitaris. La qüestió és com es controlen aquestes xarxes i si els seus mecanismes d’autocorrecció són febles o robustos.

Som savis i autodestructius i, segons Harari, si la balança es decanta cap al benestar o cap a la catàstrofe depèn de com usem les xarxes d’informació. Tenim la capacitat de contenir i mitigar desastres naturals com les epidèmies, els terratrèmols o les inundacions. Amb la pandèmia de la covid demostràrem que la col·laboració científica internacional va fer front al que en una altra època històrica hauria estat una devastació molt més tràgica. Un estat modern i ben preparat pot fer front a inclemències naturals fabuloses, com sap fer el Japó davant terratrèmols i tsunamis, mitjançant xarxes d’informació ben entrenades i eficaces, amb capacitat d’enfrontar la complexitat del món. Però l’intent desesperat de la Unió Soviètica d’amagar l’accident de Txornòbil fou una manipulació de la informació tan inútil com tràgica.

Això que vivim aquests darrers dies al País Valencià és la incompetència més absoluta davant d’una catàstrofe natural, gran però no inhabitual. El nostre país ha experimentat al llarg de la història innombrables pluges torrencials i avingudes d’aigua violentes i concentrades en el temps. Si la crisi climàtica antropogènica ha tingut un paper en la magnitud de la DANA ocorreguda a final d’octubre des de la Plana d’Utiel i la Foia de Bunyol fins a la Ribera i l’Horta Sud, encara s’ha d’esbrinar. Però l’escalfament desmesurat de la mar Mediterrània no és cap bona notícia i la física atmosfèrica ens apunta que la virulència i freqüència d’aquests fenòmens s’incrementa. En tot cas, els nostres geògrafs han estudiat a la perfecció la història de les inundacions valencianes i quins són els camins de l’aigua i les zones inundables. La política urbanística, capficada en el benefici a curt termini i en una indústria turística gens respectuosa amb l’entorn, ha menyspreat aquest coneixement científic i ara l’aigua troba infinits obstacles fins a arribar a la mar.

El flux d’informació des dels meteoròlegs fins a la població ha funcionat només en casos concrets, com el de la Universitat de València, que va anunciar la suspensió d’activitats el dilluns 28 a la nit. La informació fiable era a l’abast de tothom. El que no ha funcionat, tanmateix, és la gestió de la xarxa d’informació que connecta els experts amb la població general, ara en mans d’uns irresponsables que tractaren d’aturar el rellotge entre l’avís vermell de l’Agència Estatal de Meteorologia i l’alerta a la població arribada el dimarts 29 a la nit, precipitada per la tràgica constatació per part del govern de l’existència de “cossos sense vida”. Els motius reals d’aquest retard criminal no seran fàcils d’esbrinar però ja se sabran. El que sí que ha quedat clar és la incapacitat d’aquest govern d’interpretar les informacions científiques, de comunicar el risc a la ciutadania i de coordinar-se i gestionar una realitat molt complexa: han fallat massa coses. La tempesta meteorològica era inevitable. Les eines i els experts competents per fer-ne la previsió i el seguiment eren més que suficients. L’impacte d’avingudes d’aquestes característiques està cartografiat de fa temps. Però la incompetència de l’actual govern de la Generalitat Valenciana, amb el president Carlos Mazón al capdavant, el seu desconeixement del territori, el menyspreu pels experts i l’intent maldestre de manipular la informació, ens ha portat aquesta crisi sense precedents amb un balanç de morts i desapareguts escandalós, massa cruel per a un estat que presumeix de modernitat.

Juli Peretó és catedràtic de la Universitat de València, investigador de l’Institut de Biologia Integrativa de Sistemes I2SysBio (UV-CSIC) i membre de l’Institut d’Estudis Catalans

La visita a Paiporta de la comitiva dels monarques espanyols, juntament amb els presidents Carlos Mazón i Pedro Sánchez, que pretenien que fos un bany de multituds, ha acabat com el rosari de l’Aurora: amb una escridassada, insults i llançament de pedres, fang i més objectes que els ha obligat a fugir cuita-corrents, amb un fort desplegament de la policia muntada.

Després d’aquests incidents, Felipe VI i Letizia han renunciat a anar a Xiva, on els veïns ja els esperaven indignats per la forta presència policíaca després de dies d’inacció d’ençà de la tempesta de dimarts. Vegeu les imatges de la jornada en què els Borbons han estat expulsats de Paiporta.

Si teniu pensat d’anar com a voluntaris a netejar les zones inundades i més afectades per la gota freda al País Valencià, és important que prengueu precaucions sanitàries. Segons que explica la Generalitat en un comunicat oficial, les inundacions poden tenir una influència negativa en la salut a mitjà termini.

Cal portar una indumentària adequada. També és important de protegir-se el nas, la boca i els ulls (amb una màscara) i el cos: cal dur pantalons i camisa de màniga llarga, guants protectors i botes d’aigua.

A més, cal tallar el gas i l’electricitat i obrir les finestres i portes per facilitar la ventilació. Es recomana de netejar bé les parets i els sostres i desinfectar-los amb lleixiu. A banda, cal retirar el fang, l’aigua estancada i els estris molls.

En cas de trobar cadàvers d’animals, cal estar-hi en contacte el mínim de temps possible, i també evitar el contacte amb fluids corporals.

Els objectes que han estat submergits a l’aigua poden ser insalubres. Si no podeu netejar-los i eixugar-los abans de quaranta-vuit hores, llanceu-los. Si hi ha floridura, protegiu-vos el nas i la boca i useu guants. A més, manteniu-vos sempre allunyats de la brossa. Si en recolliu, procureu de guardar-la en bosses, preferiblement en contenidors, i consulteu les instruccions del vostre ajuntament sobre aquest aspecte.

Intoxicacions per monòxid de carboni

Quant als generadors portàtils, eviteu d’usar aquells que funcionin amb gasolina, dièsel i propà, o dispositius que cremin carbó dins les cases. Els generadors cal utilitzar-los a una distància mínima de cinc metres de qualsevol porta, finestra o sortida de ventilació. La mateixa distància d’aquests elements cal aplicar-la amb les màquines de rentada de pressió.

Finalment, recordeu que les embarassades, els infants i els afectats per problemes respiratoris, no haurien de participar en les tasques de neteja.

Recomanacions sobre aigua potable i alimentació

És important que feu servir sempre aigua potable, tant per a beure com per a cuinar o netejar-vos. Del seu subministrament, us n’informarà l’ajuntament. Recordeu de rentar-vos les mans abans de cada àpat. Finalment, no ingeriu cap aliment que hagi estat en contacte directe amb l’aigua de les inundacions, llevat de llaunes i envasos impermeables. La resta d’aliments caldrà eixugar durant una hora, pel cap baix, abans de submergir-los en aigua bullent durant dos minuts.

El grup de salut pública insisteix en la importància de seguir les recomanacions dels canals oficials. Tota la informació s’emet pels comptes oficials de les xarxes de la Conselleria de Sanitat i a la seva pàgina web.

Protecció Civil ha enviat una alerta als mòbils dels veïns del Garraf, l’Alt Penedès i el Baix Penedès per pluja torrencial. L’avís aconsella d’extremar precaucions, evitar desplaçaments innecessaris i allunyar-se de rieres i barrancs.

El Servei Meteorològic de Catalunya ha emès avís d’observació per intensitat de pluja en aquestes tres comarques, on es poden superar els 40 l/m² en trenta minuts i ruixats i xàfecs locals acompanyats, en alguns casos, de tempesta. De fet, ja hi ha imatges sobre la intensitat de la pluja en barris de Sitges (Garraf).

El barri de Terramar, Sitges és una piscina. Hi han desaparegut les voreres i l'aigua ha inundat diverses cases. Aquí hi han caigut vora 60 mm en poca estona. Al pont de l'Av. Navarra 1 vehicle atrapat, il•lesos. pic.twitter.com/PN5STHHrJm

— Gori Masip (@meteo_garraf) November 3, 2024

Aiguat amb intensitat torrencial a Sitges, Garraf. Segons observatori, de moment a l'oest de la ciutat entre 35 i 60 mm. Imatges Gori Massip pic.twitter.com/UfJADG982B

— MeteoMauri (@MeteoMauri) November 3, 2024