Quan tenia catorze anys i estudiava segon d’ESO, el Víctor, cap del Departament de Català de l’institut, va organitzar una trobada de glosa entre instituts dels Països Catalans. No em podia imaginar com em canviaria la vida. Tot i que la glosa mallorquina és cantada, jo, conscient de les meves limitacions musicals però amb facilitat per a trobar rimes improvisades, vaig decidir participar en prosa i sense cantar. Mentre els altres cantaven vuit versos, jo en rapejava trenta-dos, i això va caure en gràcia als professors i alumnes.

Aquesta experiència em va obrir les portes al rap. Vaig ser convidat pels instituts de Picassent i Torroella de Montgrí amb totes les despeses pagades per mostrar els meus versos, i vaig fer els meus primers amics gràcies al rap, com la Berta Llos Casadellà, guanyadora de la darrera edició del combat de corrandes de Montagut. Després, el meu institut va convidar Mateu Xurí, el millor glosador del món, a fer una batalla amb mi, rap contra glosa. Mateu em va adoptar com al seu aprenent, em va portar pels pobles de Mallorca i em va pagar cada combat. Així vaig poder comprar-me el primer estudi de música.

A només catorze anys i vivint amb la meva germana de vint-i-quatre, vaig tenir discussions sobre els diners que guanyava amb això, perquè no els aportava a casa i els guardava per al meu somni musical. Dos anys després, a setze anys i després d’autoproduir-me tres discs, Joves per la Llengua de Mallorca va editar-me un LP amb el meu amic Swing, el primer disc de rap en català des de Mallorca, amb la col·laboració de Tomeu Penya.

A partir d’aquí, Pau Llonch, cantant d’Atversaris, em va descobrir i em va contractar al Casal Popular de Sabadell. Tenia setze anys i la música em seguia oferint llibertat i amistat. Quan en tenia divuit, Pablo Iglesias em va trucar per sortir al seu programa. Mesos després, em van detenir acusat de terrorisme, i així va començar una etapa de repressió que ha durat dotze anys, ja àmpliament explicada i a què avui no voldria dedicar ni una línia més. Em vull quedar amb altres coses. He autoeditat i tret al mercat setze discos. Rapers reconeguts de l’estat espanyol, com Kase O i ToteKing, han compartit la meva música. A setze anys, vaig formar part d’un cartell amb tota l’escena de rap català, que només érem tres grups: Atversaris, Rapsodes i jo. Però l’altre dia vaig ser jutge del concurs de freestyle en català, on es van presentar cent rapers. Com han canviat les coses.

He canviat una llei a Bèlgica, i m’han passat coses curioses com que estudiants de dret em reconeguin pel carrer perquè surto als seus llibres de text. Hem produït un documental premiat internacionalment que denuncia que l’estat espanyol és el país amb més artistes condemnats a presó. Havia d’estar empresonat durant tres anys i vuit mesos, però vaig capgirar la situació. Durant aquests sis anys d’exili, no només m’he enfrontat a un estat, sinó que també he après dos idiomes i un nou ofici, menys feixuc que moure caixes de síndries a l’estiu, i que implica la creativitat de resoldre problemes. A més, he obtingut una gran resiliència gràcies al desgast de la repressió i al fet d’estar exposat contínuament a l’opinió pública.

Recentment, vaig pujar a l’escenari del Tingladu, on vaig poder agrair al públic i organitzadors el seu suport durant l’exili. He après que el millor que et dóna la música són els amics. A Vilanova vaig acomiadar-me del rap gaudint de la companyia d’amics que van venir de Mallorca per al meu últim concert i també vaig poder saludar i abraçar el respecte d’ídols de la nostra infància com Xavi Sarrià d’Obrint Pas.

Tot i que ja no tinc ràbia per a fer rap, vull seguir llegint, formant-me i implicant-me en projectes com la recuperació de la Casa Macià, la Plataforma per la Llengua o la PAH. És cert, tinc una bona feina que m’agrada i em permet gaudir d’una pizza cada cap de setmana. Tinc amics que m’estimen amb els meus defectes i patinades. Així com una família petita i desestructurada que ens ha ensenyat el valor de romandre junts. Recordo aquell nen de catorze anys, amb la mare a la presó, que mai va conèixer el pare i no entenia per què no podia ser com els altres. La seva mare, pare, àvia, tiets i avis es concentraven en la seva germana, deu anys més gran que ell. Aquell nen, que es creia invencible, ara el miro i el cor se’m fa petit. Però aquell nen ha crescut, s’ha fet ric, i ja no necessita fer rap per sobreviure.

A tots aquells que em voleu fer mal i menysprear tot el camí recorregut, sapigueu que des d’aquí se us veu molt petits.

 

Si podeu llegir VilaWeb gratis, sense un mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i s’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també.

Xavier Trias i Vidal de Llobatera (Barcelona, 1946) està descansat. Va deixar de banda la jubilació per presentar-se a les eleccions, va guanyar, però la tenalla dels Comuns i el PP per a fer batlle Jaume Collboni no el va deixar governar, i ara, finalment, es retira. “No vull ser com Biden”, va repetint aquests dies. Parla amb tranquil·litat, com si s’hagués tret un pes de sobre. En aquesta entrevista, reflexiona sobre el futur de Junts, que ja abraça del tot com el seu partit, reivindica la figura del president Carles Puigdemont i explica com espera que les coses canviïn una volta hagi tornat de l’exili. També té un avís per a Esquerra Republicana: “No es fiïn del senyor Illa. És un trampós.”

—Què us sembla la negociació entre Esquerra i el PSC per a la investidura de Salvador Illa?
—No ho sé, perquè no hi sóc. No sé de què parlen. L’única cosa que adverteixo a Esquerra és que no es fiïn de Salvador Illa. És un trampós, diu una cosa i en fa una altra. Fan de bons nois i per darrere et fan una jugada. El senyor Illa és un espanyolista total, estava a favor del 155. Em costa de creure que hi hagi conversions tan importants. Crec que són tàctiques, i em fa por la gent que és tàctica d’aquesta manera. No us en fieu. Tenen plantejaments espanyolistes forts i durs. Són d’aquests que diuen: “Han de ficar Puigdemont a la presó perquè l’ha feta molt grossa.” Com? El president va fer la seva obligació, que era escoltar el poble. Han perdut el sentit de què va passar en aquest país, una cosa que no es dóna al món: un munt de gent d’ideologies molt diferents es va manifestar i va acabar fent un referèndum de manera pacífica. Això hauria de ser un exemple per a moltíssima gent. I em diuen: “Vostè no ho ha entès, la repressió serà total.” Ah, d’acord. Doncs treguin-se la careta d’una vegada i no m’expliquin històries. Vostès han decidit espantar-nos. Continuar amb les teories de l’Aznar. S’equivoquen. Aquí hi ha molta gent que, facin el que facin, tenim molt clar com han d’anar les coses.

—A l’acte d’aquest cap de setmana als Banys i Palaldà, al Vallespir, vau dir que éreu “un home de Puigdemont”. Quan us hi vau tornar?
—El dia que se’n va anar. He estat sempre al costat del president Puigdemont. És el nostre líder. Quin líder tenim? Puigdemont. Un senyor que va prendre una decisió molt valenta: exiliar-se. Hi ha qui el critica, però va ser una decisió molt valenta, per a mantenir la flama encesa de la situació que vivim a Catalunya.

—Què vau pensar quan us va explicar que estava decidit a tornar?
—Li vaig dir: “Et tancaran a la presó. Sàpigues que et tancaran a la presó. Hi ha un conjunt de gent que et vol emmanillat.” L’estat ha explicat la història que el president Puigdemont és boig. Que l’han anat a veure? Hi han parlat? De boig no en té res! És un home que té conviccions, les aplica i, si l’escoltes, allò que explica és molt interessant.

—Vós enteneu la decisió de tornar ara, en aquest precís moment?
—No hi té més remei. Quan et compromets a una cosa, l’has de fer. Els compromisos, a la vida, són per a complir-los. Et presentes a les eleccions dient que quan es faci la investidura vindràs? Doncs véns.

—Dins el partit mateix hi ha gent que pensa que aquests darrers sis anys s’ha donat un sentit polític a l’exili: no deixar-se atrapar per la justícia espanyola. Segur que paga la pena de sacrificar tot això per la investidura de Salvador Illa?
—Sí, perquè és molt important d’explicar l’engany que pot ser l’amnistia. S’ha fet una llei d’amnistia però igualment diuen: “Al president Puigdemont, intentarem posar-lo a la presó.” De què van? Això desmunta que hi ha coses que no funcionen com haurien de funcionar, com ara la justícia, evidentment, però no només. La justícia pren posicions perquè sap que hi ha unes formacions polítiques que tenen aquests plantejaments. Parteixo de la base que el senyor Sánchez voldria que segons què no passés, però dins el Partit Socialista hi ha molta gent que vol que passin segons quines coses. Començant pel senyor Felipe González.

—Políticament, per què us agradaria que servís, el retorn del president Puigdemont?
—Perquè les coses canviïn.

—Per obrir un nou cicle de confrontació?
—No, no de confrontació. L’únic canvi possible és el reconeixement de Catalunya com a nació. Això es pot fer d’una manera total o més gradual, però ho necessitem. Tècnicament ja diran com s’ha de fer, però no pot ser que no reconeguin el que som. Diuen que la transició va anar molt bé. Doncs, no. A nivell territorial no ha anat bé. Ho he viscut en directe. Des que es produeixen els traspassos de la sanitat que ha estat mal finançada. I a més d’estar mal finançada, els qui han governat no han volgut buscar una solució definitiva. Per què no? Jo m’he sentit dir: “Si us arreglem el tema, fareu el que voldreu” [en castellà]. És una visió mesquina, perquè Catalunya sempre ha estat hipersolidària. Sempre hem col·laborat amb tothom perquè la sanitat funcionés, no només la catalana, sinó la de tot Espanya.

—Una de les demandes que hi ha damunt la taula amb el PSOE és una millora del finançament. Vós creieu que té recorregut?
—N’hauria de tenir. El que no sé és si la fórmula que plantegen és reeixida. He vist moltes negociacions sobre el finançament i tot han estat pedaços. Solucions que eviten la catàstrofe, perquè estem a punt de la catàstrofe. Quan tens un sistema sanitari que té un pressupost de 12.000 milions, el president de la Generalitat diu que és un gran pressupost i resulta que hem gastat 15.000 milions, doncs això, si no ens ho arreglen, va pel camí de la catàstrofe. Ens falten 3.000 milions a la sanitat i l’any que ve ens passarà igual. No es poden anar repetint, aquestes situacions.

—I quina és la manera d’aconseguir-ho? Pressionar més el PSOE?
—Sí. El PSOE se l’ha de tenir sempre pressionat. Estan encantats que siguis dependent. La seva fita és que siguis dependent i que hagis d’anar a veure’ls i aleshores ells et donaran uns dinerets. Com un pare amb els fills. “Va, els deixarem uns diners perquè no protestin.” Jo dic: “No. Vull ser major d’edat.”

—Segons com vagin les coses aquests mesos vinents, Junts s’hauria de replantejar el suport a Pedro Sánchez?
—Depèn de com actuï ell. El senyor Sánchez sap que això és a les seves mans. Nosaltres vam fer una aposta per a la investidura, però no per al dia a dia. Ho ha de tenir clar. Ja ho veu: va perdent votacions. No estem lligats de mans i peus. Dependrà de què faci.

—Us imagineu Junts, d’ací a uns anys, pactant amb el PP espanyol una altra vegada?
—Ho veig difícil. Sobretot amb el PP actual, però crec que el PP no pot continuar tota la vida així. El PP era molt estrany i va haver de canviar. Avui dia, tenen un problema, que és José María Aznar, que des de fora es dedica a intoxicar i a crear un mal ambient. Dins el PP hi ha gent amb qui he tingut fins i tot amistat que no és així.

—Parlem de Barcelona. Com la veieu, avui?
—Barcelona és una ciutat molt potent. Del punt de vista econòmic, la situació va millor. El que li passa a Barcelona és que té un alcalde que no sap marcar la política. Ningú no sap exactament què acabarem fent. Ell diu que farà polítiques progressistes. Què vol dir? Quina política faràs i amb qui? No està clar. Ell em diu: “M’has d’ajudar, coincidim en moltes coses.” No acabo d’entendre res.

—Enteneu la voluntat d’Elisenda Alamany i la direcció d’ERC d’entrar al govern de Jaume Collboni?
—No. No entenc ni l’actitud del senyor Collboni ni la d’Esquerra. Amb Esquerra, hi vam fer un acord. Teníem un plantejament de fons. Ara no veig cap on volen anar. Suposo que un dia ens ho explicaran. El tema és en què consistirà, l’acord. A mi em preocupa del punt de vista del model de ciutat i del punt de vista de la capitalitat. Barcelona és la capital de Catalunya i ho hem de plantejar així. No podem estar tot el dia fent ara una coseta en català, ara una coseta en castellà.

—Sobre el model de ciutat de Collboni, què us en preocupa més i què us en fa sentir més a prop?
—Tots coincidirem que s’ha de lluitar contra la pobresa. Això vol dir crear activitat econòmica. Quina activitat crearem i com la farem sostenible? Em desconcerten perquè fan missatges propagandístics. Una desfilada de Louis Vuitton al parc Güell. Cotxes de fórmula 1 al passeig de Gràcia. No acabo d’entendre quin model és aquest. Per què ho fan, això? Per atreure turisme? Si ja en tenim. Però l’hem de tenir de qualitat. El model és la propaganda. Es gasten diners en propaganda i no sé per què. La imatge que tenen és la d’un govern populista i de dretes.

—Després d’anar-vos-en, el grup de Junts a Barcelona ha de continuar provant d’entendre’s amb Collboni?
—Sempre intento d’entendre’m amb tothom, però hem de saber que no ho volen. El senyor Collboni no es vol entendre amb Junts per Catalunya. Han decidit que ens han de treure del poder, perquè saben que una part molt important del nacionalisme català és a Junts. Com menys poder tinguem, més contents estan. El PSC vol arraconar un tipus de nacionalisme català. A ells, tenir una crossa nacionalista però poc forta, no els importa. Ja ho van fer en el seu dia amb Iniciativa. Ells volen crosses, no volen socis forts que els marquin la política que s’ha de fer.

—Què té Junts, segons vós, que molesti tant el PSC?
—Que som transversals. Anem de la social-democràcia a la democràcia cristiana, és un ventall molt ampli, que afecta electoralment el PSC. És un tipus de votant que els fa mal. El PSC és un partit molt fort, no ens enganyem, i a Barcelona és tan fort que quan jo em presentava deien: “Si presentem una cadira, guanyem.” Doncs s’ha demostrat que poden perdre. Els socialistes tenen molt clar què volen: no estan a favor d’una Barcelona que faci de capital de Catalunya i que reivindiqui que Catalunya és una nació. Estan a favor d’una ciutat que competeixi al món econòmicament, sempre que això no molesti Madrid. El problema que tenim és la dependència. És un problema gravíssim.

—Com us agradaria que fos Junts per Catalunya d’ací a cinc anys? Quin rumb creieu que hauria de prendre?
—El que té. No ha de canviar els plantejaments. És un partit transversal que ha de ser més fort i tenir una direcció forta. Hi ha gent que es pensa que una direcció forta és poc democràtica. No. Una direcció ha de ser democràtica, però també forta.

—Compartiu la sensació que la ciutat és en una certa decadència, en procés de provincianització?
—No. Barcelona és una ciutat molt potent. Passa que, si no és ben gestionada, si l’alcalde no està convençut de la importància que té ser capital de Catalunya, perdrem una ocasió única de donar-hi força.

—Enteneu els qui senten que la ciutat és com més va menys seva per culpa del turisme de masses i del preu dels lloguers, per exemple?
—I tant. Totes les ciutats importants del món tenen el mateix problema. El mateix. Ara bé, no pot ser que l’èxit no vagi acompanyat d’una millora social. Quan vaig perdre les eleccions amb la senyora Colau, vaig pensar: “Aquesta senyora, que representa un partit d’esquerres, dur, farà canvis molt importants.” Ni un. Ni un. Ha estat un desastre. Ha anat pitjor. S’han encarit els preus, hi ha més turisme. Tot allò que va dir ella que evitaria ha anat a pitjor. Ara cal veure què faran els socialistes. Hem de ser capaços de regular el turisme, però hem de tenir clar que les coses que fem han de ser per a millorar les condicions dels ciutadans de Barcelona. Això és el que no veig que tinguin clar.

—Vau dir que us n’aniríeu quan tinguéssiu el relleu tancat. Però no hi ha un candidat clar per al 2027.
—No, això ho ha de decidir el partit. Això no és hereditari. He fet el que havia de fer: posar-hi ordre. Jordi Martí, de president del grup, una persona en qui tothom pot confiar, i Neus Munté, de portaveu. He fet un equip de gent extraordinària. Poques vegades es dóna que hi hagi un grup a l’oposició amb gent tan potent. Jordi Martí, Neus Munté, Damià Calvet, Victòria Alsina, Josep Rius… un conjunt de gent que són primeres espases.

—No teniu cap preferència sobre qui hauria de ser candidat?
—És clar. Tothom les sap. Però ara no és la meva feina. Ara toca anar tots junts. La decisió l’ha de prendre el partit, i qui vulgui ser alcalde de Barcelona no ho podrà ser si no té la confiança de la cúpula del partit.

—Deixeu-me acabar així: creieu que Catalunya serà independent, un dia?
—La meva il·lusió és total. Però no ho plantejo així. El que no és suportable de cap manera és el grau de dependència que tenim. Ens hi hem de revoltar, tant els qui som independentistes com els qui no ho són. Això és una vergonya. No podem continuar amb aquest grau de dependència. Això s’aconsegueix amb la independència total? A la vida hi ha etapes diferents, però el que no pot ser és continuar com fins ara. I el que em fa por és que el senyor Illa no té aquest plantejament. Ell és dels que creu: “Bé, això ja ho arreglarem.” No, no. No és una broma. No s’arregla amb uns dinerets. És un problema conceptual. Senyor Illa, vostè creu que Catalunya és una nació? Sí o no?

[VÍDEO] Trias s’acomiada de l’Ajuntament de Barcelona després de gairebé dues dècades: “Avui no us diré que us bombin”

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, és citat a declarar a les 11.00 com a testimoni en la causa que investiga si la seva esposa, Begoña Gómez, va cometre els delictes de corrupció en el sector privat i de tràfic d’influències. Com a president del govern espanyol no haurà d’anar als jutjats, sinó que el jutge Juan Carlos Peinado es desplaçarà fins a la seva residència oficial, el palau de la Moncloa, per prendre-li declaració. I no hi anirà pas tot sol: l’acompanyaran la fiscalia, la defensa dels tres encausats –Gómez, l’empresari Carlos Barrabés i el rector de la Universitat Complutense de Madrid, Joaquín Goyache– i l’advocada de Vox Marta Castro, que dirigeix l’acusació popular de cinc organitzacions ultres diferents. Si no ho vol, Sánchez no té l’obligació declarar perquè la llei d’enjudiciament criminal permet que un testimoni no declari si l’encausat és el seu cònjuge, com és el cas, tot i que presumiblement hauria d’afrontar les acusacions de l’oposició de no ser transparent.

A més, la llei permet que Sánchez, com a president del govern, pugui declarar com a testimoni per escrit quan hagi d’explicar fets que hagi sabut en l’exercici del seu càrrec. Tant ell com la fiscalia van demanar que fos així, però el jutge Peinado s’hi va negar perquè va dir que el coneixement que en pogués tenir com a testimoni no tenia pas a veure amb el càrrec. Ahir la fiscalia encara hi va insistir i es va queixar que el jutge els deixava poc marge per fer les tramitacions oportunes, però Peinado no ha expressat cap canvi d’idea. Així doncs, el dia d’avui passarà a la història espanyola com la vegada que un president del govern en exercici va haver de prestar declaració judicial pels negocis de la seva esposa. Una imatge potent i que, de fet, el jutge ha cercat d’ençà que va encausar Gómez el 24 d’abril arran d’una denúncia del pseudo-sindicat Manos Limpias basada en articles amb informació falsa. Com a reacció Sánchez va cancel·lar la seva agenda pública per reaccionar i va posar sobre la taula la possibilitat de plegar, però després d’un cap de setmana de nervis va comparèixer per dir que continuava.

Manos Limpias admet ara que la denúncia contra Begoña Gómez pot ser fonamentada en notícies falses

La causa judicial sobre Gómez ha evolucionat amb el pas dels mesos. Originalment, era basada en unes cartes de recomanació de l’empresa de Carlos Barrabés en licitacions púbiques. A més, també s’investigava si Gómez havia influït d’alguna manera perquè l’aerolínia Aire Europa fos rescatada amb més de quatre-cents milions d’euros durant la pandèmia. El suposat tràfic d’influències va ser descartat en un informe de la Guàrdia Civil, però l’Audiència de Madrid va avalar que continués investigant les adjudicacions a Barrabés. Tanmateix, va descartar que Gómez hagués tingut res a veure en el rescat d’Air Europa, com deia Manos Limpias, i va dir que tot plegat era “una mera conjectura”. A banda, la fiscalia europea va reclamar al jutge una part de la investigació –la que afecta una unió temporal d’empreses (UTE) en què va participar una societat de Barrabés– i que suposadament es va crear amb fons europeus.

Arran d’això, la defensa de Gómez va reclamar al jutge quins fets conformaven ben bé la causa en aquell moment, i ell va contestar que encara la investigava per dos blocs que no tenien relació amb els contractes adjudicats a Barrabés: el rescat d’Air Europea i una feina que Gómez va fer per a la Universitat Complutense de Madrid i si havia rebut un tracte de favor.

Peinado vol saber què va passar en unes reunions a la Moncloa

La interlocutòria judicial que va citar Pedro Sánchez de testimoni no explica les raons concretes per què vol interrogar-lo. A tot estirar, diu que hi ha una modalitat del tràfic d’influències que es diu “tràfic d’influències en cadena”, que investiga “la possible relació d’una persona investigada amb una autoritat”. Però aquestes darreres setmanes ja han declarat més testimonis, que han explicat al jutge que s’havien reunit amb Begoña Gómez a la Moncloa, que, com a esposa del president del govern espanyol, també és on viu. En una d’aquestes reunions, Sánchez va coincidir amb Barrabés i Gómez, i s’espera que el jutge pugui preguntar de què van parlar.

Una de les preocupacions de l’entorn de Sánchez és que una vegada hagi declarat –o que s’hi hagi negat, com té dret– el jutge pretengui d’encausar-lo, tal com ja va fer amb Barrabés i Joaquín Goyache, rector de la Universitat Complutense de Madrid, després d’haver-los escoltat com a testimonis. A causa del càrrec, Peinado no pot encausar Pedro Sánchez, sinó que hauria de demanar al Tribunal Suprem espanyol que n’assumís el cas i considerés d’encausar-lo. Una possibilitat que encendria encara més la política espanyola.

El cas de Begoña Gómez servirà perquè un representant de Vox entri per primera vegada a la Moncloa, encara que sigui en aquestes circumstàncies. El portaveu del partit ultradretà, José Antonio Fuster, va dir que l’interrogatori que volien fer-li giraria al voltant de les reunions de la seva esposa: “Haurà de ser transparent i clar i, si no ho és, sembrarà el dubte de si aquest cas és en realitat un cas de corrupció d’un president del govern que fa servir la seva esposa de testaferro.”

The Washington Post · Steve Hendrix, Rachel Pannett, Niha Masih i Jennifer Hassan

Jerusalem. La població civil a banda i banda de la frontera entre Israel i el Líban es prepara per a un contraatac de l’exèrcit israelià –d’escala, abast i intensitat encara desconeguts– després de l’autorització del gabinet de seguretat del país a una resposta militar a l’atac amb coets del Líban que va deixar dotze adolescents i nens morts aquest cap de setmana.

La incertesa s’ha apoderat de la regió, que confia en una resposta calibrada i precisa però es prepara per a un atac generalitzat que, segons que adverteixen els diplomàtics, podria desencadenar en una guerra regional.

Els residents de Beirut han començat a acaparar subministraments d’emergència per si els atacs arriben fins a la capital libanesa i els militants de l’Hesbol·là han amenaçat d’atacar Haifa i més ciutats israelianes en cas que això passi. El president turc, Recep Tayyip Erdogan, va insinuar als seus partidaris que Turquia podria entrar a Israel si calgués, cosa que podria desencadenar la resposta d’Israel.

En una visita ahir als alts del Golan sota ocupació israeliana, l’indret del mortífer atac de dissabte, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va dir que Israel no ignoraria l’atac, “ni podia ignorar-ho”, abans de prometre que hi hauria represàlies. “La nostra resposta arribarà, i serà dura”, digué.

Les declaracions arriben després de l’autorització del gabinet de seguretat d’Israel a Netanyahu i el seu ministre de Defensa, a última hora d’abans-d’ahir, per a decidir sobre la forma i el moment de la resposta d’Israel a l’atac.

“La preocupació que pugui anar-se’n de les mans és molt alta”, diu un funcionari israelià que parla sota condició d’anonimat perquè no és autoritzat a parlar públicament.

“Per mi, un nen jueu assassinat el 7 d’octubre o un nen drus assassinat als alts del Golan és el mateix”, va dir ahir el ministre de Defensa israelià, Yoav Gallant, en una visita a la localitat de Majdal Shams, on hi va haver l’atac. “L’Hesbol·là en pagarà un preu: les nostres accions ho diran”, va prometre.

L’exèrcit israelià va atacar abans-d’ahir uns quants objectius de l’Hesbol·là a l’interior del Líban. Hussein Fakih, portaveu de la defensa civil libanesa, va dir en una entrevista que dues persones havien mort i tres –incloent-hi un nen– van ser ferides en un atac ahir a la carretera entre Chaqra i Meiss al Jabal, al sud-est de Líban. Ahir, l’Hesbol·là va anunciar la mort de dos membres.

Però la resposta d’Israel, si més no fins ara, no ha arribat a les represàlies feroces que Netanyahu va prometre després de l’atac, el més mortífer contra Israel d’ençà de l’atemptat d’Hamàs del 7 d’octubre. Les Forces de Defensa d’Israel van publicar diumenge una llista de víctimes, entre deu anys i setze.

L’Hesbol·là, que té el suport de l’Iran, ha negat cap relació amb l’atac, que es va perpetrar després de mesos d’escaramusses transfrontereres entre el grup milicià i l’exèrcit d’Israel. Funcionaris israelians i nord-americans diuen que les proves que l’arma era un coet iranià disparat d’una posició de l’Hesbol·là són irrefutables.

Netanyahu es veu pressionat per desenes de milers de residents fronterers que fa mesos que s’han desplaçat de casa seva a donar un cop decisiu. Gallant anteriorment havia pressionat perquè Israel allunyés l’Hesbol·là de la frontera i en degradés les considerables capacitats militars.

No obstant això, una onada d’esforços diplomàtics de Washington, París i les capitals regionals va començar poques hores després de l’atac, segons funcionaris occidentals i israelians sabedors dels esforços per a destensar la situació. Funcionaris nord-americans diuen que Israel té dret de respondre a l’atac, però també insten el seu aliat a mostrar moderació.

Els primers senyals semblen mostrar que Jerusalem entrarà en raó. El diari Yedioth Ahronoth va citar ahir funcionaris israelians no identificats que van descriure la probable operació com a “limitada però significativa”.

El predicament d’Israel, segons funcionaris de seguretat actuals i anteriors, és com respondre a l’atac sense deixar l’Hesbol·là amb cap més opció que no sigui l’escalada –cosa que, de retruc, podria atraure l’Iran al conflicte. L’exèrcit israelià té preparades un seguit d’hipòtesis, que actualitza periòdicament amb nova intel·ligència, segons un oficial militar que va descriure a The Post la planificació dels preparatius durant una visita a la zona fronterera aquesta primavera.

L’exèrcit també tindrà en compte les respostes a atacs israelians recents. Aquest mes, després d’un atac amb drons provinent del Iemen i llançat pels rebels huti –amb el suport de l’Iran– que va matar a una persona a Tel-Aviv, Israel va respondre l’endemà mateix amb un atac fulminant que va malmetre greument un port iemenita important.

A l’abril, després d’haver derrocat Israel i els seus aliats la major part d’un estol sense precedents de míssils i drons disparats de l’Iran, l’exèrcit va respondre amb un contraatac calibrat que va demostrar la seva capacitat per a arribar a territori iranià, però va causar danys mínims. Totes dues parts van desescalar després de l’atac.

L’endemà de les escenes d’un funeral multitudinari i els malalts devastats de Majdal Shams, la tensió continua essent alta.

El ministre d’Afers Estrangers israelià, Israel Katz, va replicar diumenge als suggeriments d’Erdogan que Turquia podria entrar a Israel igual que a Líbia i a Artsakh, regió sota el control de l’Azerbaitjan.

Katz i els dirigents turcs, que han estat molt crítics amb la guerra d’Israel a Gaza, han intercanviat declaracions incendiàries durant mesos. “Tal com el genocida Hitler va arribar al seu final, també hi arribarà el genocida Netanyahu”, va escriure ahir el Ministeri d’Afers Estrangers turc a les xarxes socials.

Erdogan no ha donat més detalls sobre una hipotètica operació militar turca contra Israel. Un analista polític turc treu ferro a les declaracions i diu que no mostren cap canvi de to respecte de la retòrica recent d’Erdogan envers Israel.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Josep Maria Jové va definir ahir la decisió d’Esquerra Republicana d’investir Salvador Illa president autonòmic dient que per al seu partit representava “un canvi de terç”. La definició, com és habitual en ell, era precisa. La va fer explicant d’on venien i recordant que ERC havia estat molts anys primer, donant suport, després, formant-ne part i, finalment, liderant governs independentistes. Raó per la qual la decisió que ara han de refrendar els militants implica, efectivament, un canvi de terç i un canvi de terç molt important, molt transcendental. Més enllà i tot dels acords concrets, més enllà i tot del possible compliment, i del previsible incompliment, i més enllà, fins i tot, de la possibilitat que els republicans acaben entrant al govern quan la situació es calme un poc, si és que es calma.

L’acord té dos problemes molt evidents. Primer, que conté molt de fum, molta paraula grandiloqüent que no té gens de fons. Molta propaganda i poca substància. Dir que has aconseguit la sobirania fiscal no és tenir sobirania fiscal. I fiar l’acord de l’IRPF a una negociació que s’haurà de fer el 2025 a Madrid per implantar un tema tan complicat com aquest a partir –a partir!– del 2026, doncs, francament, té més aparença de ser un xec en blanc que no pas una altra cosa. I el segon problema, que és el principal, és que no hi ha cap garantia, ni una, que un govern de què no formaran part el puga arribar a complir.

Un exemple, solament, que seria còmic si no fos preocupant. Ahir es va arribar a defensar com una gran conquesta haver aconseguit el compromís dels socialistes que el futur president de la Generalitat parlarà en català als actes públics. Una primera reacció seria dir que només faltaria. Però la segona, més seriosa, és simplement no creure-s’ho. Quan passen dues hores de la investidura –per tant, amb el càrrec ja a la butxaca– Salvador Illa farà el que voldrà, el que crega convenient –i ja sabem què creu convenient en matèria de llengües. I ERC no tindrà cap manera de controlar-lo ni d’influir-hi, perquè no serà al govern. Es queixarà al parlament? Es queixarà molt? Es queixarà molt, molt fort? I què? Precisament, el problema, el gran problema d’aquesta manera d’actuar que ha practicat tot l’independentisme durant massa temps, és el vici de presentar de manera ampul·losa, carregada de bombo, que diuen els músics del meu poble, acords que després no es compleixen ni hi ha intenció de complir.

En qualsevol cas, l’existència d’aquestes ja famoses quatre carpetes i la quantitat de promeses que fan, en tants terrenys diferents, indica que els uns i els altres fa molt de temps que negocien i que, per tant, fa molt de temps que ERC va assumir que faria president Salvador Illa, abans i tot de saber a canvi de què. La feina ha estat en tot cas articular com podrien vendre als militants i als votants un canvi de terç així d’evident, així d’indiscutible i així de gran. Una esmena així de completa a tot allò que Esquerra Republicana ha fet la darrera dècada i mitja.

El temps passarà, però, i les coses quedaran clares, per això no cal preocupar-se. Els titulars avui, demà i els dies vinents seran destinats que tothom es meravelle amb la suposada capacitat negociadora dels republicans que finalment sembla que han aconseguit, com deia ahir un militant seu en to sarcàstic, que un president del 155 complesca tot allò que ells no han sabut fer en gairebé deu anys de govern.

Ara la pròxima fita és aconseguir que les bases voten que sí –i ahir anaven de bracet roviristes i oriolistes per aconseguir-ho. I la següent serà anar al parlament a votar Illa. La propaganda els permetrà una certa tranquil·litat, comoditat i tot, fins aquest moment. Però a partir d’ací, ERC faria bé de ser prudent sobre l’abast i la capacitat del màrqueting.

Perquè després allò que romandrà, allò que serà visible i vivible per la ciutadania, allò que la gent retindrà quan s’esvaesquen les promeses, serà el canvi de terç a què es referia tan encertadament Jové. La renúncia, en definitiva, a allò que Esquerra Republicana de Catalunya ha estat i ha significat tots aquests anys.

 

Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense un mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també

 

PS1. Odei A-Etxearte signa avui aquest article, que planteja tots els interrogants que el pre-acord ERC-PSC per a investir Illa no respon. És un treball exhaustiu que explica que tot això que s’ha dit com a explicació de la decisió té una concreció molt difícil en la realitat, perquè l’acord està supeditat que la comissió mixta entre el govern espanyol i la Generalitat (que serà PSOE-PSC, doncs) acorde el 2025 un calendari del traspàs de tots els imposts, calendari que com a molt aviat es concretaria el 2026…

PS2. El món editorial català viu una convulsió notable que Montserrat Serra analitza avui en aquest article: Un nou escenari per a l’ecosistema editorial en català.

El sector editorial en català no ha parat de viure canvis aquests darrers anys. Fets com ara l’opció pel català del grup Penguin Random House, l’enfonsament del grup Enciclopèdia Catalana i la creació recentíssima del grup Abacus Futur, amb l’entrada de l’empresari Jaume Roures, ressituen el mercat editorial a Catalunya. El sector també ha estat sacsejat en l’àmbit de la distribució i la logística, amb la creació i el fracàs del projecte Entredós, impulsat per les distribuïdores les Punxes i Àgora (propietat d’Enciclopèdia Catalana), que havia de convertir-se en la gran distribuïdora catalana, però que, per una mala gestió i dificultats de tota mena, ha destarotat durant mesos la distribució de llibres en català. Avui, a falta de saber què passarà amb la distribuïdora Àgora (si l’agafarà Abacus Futur o acabarà reduïda a la mínima expressió o es tancarà), ja es pot començar a definir el nou retrat del sector editorial en català.

Tres grans grups per a un mercat limitat

El nou retrat de l’edició en català de fet es va començar a configurar el 2006, quan es va crear el Grup 62, que concentrava els segells en català més importants al començament del segle XXI. Aquest grup, que originalment era propietat a parts iguals de Planeta, Enciclopèdia Catalana i la Caixa, el 2017 va acabar en mans de Planeta. Actualment, el Grup 62 aplega tots els segells en català del grup Planeta, que són: Edicions 62, Proa, Columna, Empúries, Pòrtic, Destino en català, Planeta en català, la Butxaca i, en l’àmbit infantil i juvenil, Fanbooks, Estrella Polar, Shaka i Educaula62 (llibres de text). És el grup editorial en català més important fins ara. Fa poques setmanes, a primers de juliol, els responsables del grup, el president, Josep Ramoneda, i el director editorial, Emili Rosales, van mostrar optimisme i satisfacció, van valorar aquest primer semestre com un bon any editorial en línies generals i van aportar una xifra cridanera: segons Rosales, el creixement de vendes ha estat d’un 6% per Sant Jordi, i segons que ha indicat, si se sosté fins a final d’any, en xifres acumulades voldrà dir que en cinc anys l’edició en català ha crescut d’un 20%. Tot plegat, dins una tònica de creixement observat d’ençà del 2019.

Un altre moviment important va ser ara fa set anys, quan el grup Penguin Random House va optar pel llibre en català. El 2017 fitxava l’editor Joan Riambau com a director literari dels segells en català. Històricament, aquest grup tenia Rosa dels Vents com a segell en català, però el 2019 el grup va comprar l’emblemàtic segell la Campana, d’Isabel Martí, i el 2021 la Magrana, que aleshores ja no era propietat de Carles Jordi Guardiola, el fundador, sinó del grup RBA. El volum de títols publicats anualment en català gira al voltant dels 90 i ha publicat algun dels best-sellers recents més sonats, a partir d’autors nous, com ara Les calces al sol, de Regina Rodríguez, amb 60.000 exemplars (i continua entre els més venuts), 12.000 en castellà i hi ha traduccions a l’italià, polonès, portuguès i anglès (EUA).

D’ençà d’aquest gener passat, el mercat editorial en català té un tercer grup editorial, que s’ha presentat aquest mes de juny, Abacus Futur, que impulsa la cooperativa Abacus i l’empresari Jaume Roures i que aplega un nombre considerable de segells: els que són propietat d’Abacus (Ara Llibres, Amsterdam, la Casa dels Clàssics-Bernat Metge i Inuk), de Jaume Roures (Navona, després d’haver-li venut la seva part Tatxo Benet, i Arcàdia) i els segells propietat fins ara d’Enciclopèdia Catalana, que ha comprat i que es disputava amb Penguin Random House (Univers, la Galera, Elastic Books, Rata, Ediciones Invisibles, Bridge, Catedral i Viena Edicions). Xavier Mallafrè n’és el director general i Ernest Folch, el director literari. La nota de premsa d’Abacus Futur deia: “La suma de les editorials que formen part d’Abacus Futur acumulen durant el 2023 més de mig milió d’exemplars venuts, més de 300 novetats publicades, un catàleg de més de 5.000 referències actives i més de 25 títols apareguts a les llistes de títols més venuts de ficció, no-ficció i infantil-juvenil, segons Librired.”

Quan l’hem consultat, el Gremi d’Editors de Catalunya no ens ha facilitat dades relacionades amb els segells dels grans grups que ens puguin orientar sobre com és repartit de moment el mercat editorial en català, amb relació al nombre de títols editats, nombre d’exemplars venuts, facturació… Ningú discuteix que el grup més important ara com ara és el Grup 62, seguit de prop pels segells en català de Penguin, tot i que Abacus Futur va donar unes primeres dades que qüestionaven aquesta posició. Oriol Soler, director general d’Abacus, en una entrevista a La Vanguardia, sobre la posició que ocupaven Abacus Futur i Penguin Random House, afirmava: “Nosaltres som els segons en català, ells són els segons en espanyol. Penguin en català té el 5% del mercat, nosaltres som per sobre del 8% i Planeta (Grup 62) té el 16%. […] Que els tres primers grups només sumem un 30% demostra la fragilitat de l’ecosistema català.” De tota manera, pocs dies després d’haver-se publicat l’entrevista, Soler reconeixia que hi havia errors en les dades que havia dit. Per tant, no les podem donar com a vàlides.

Però l’ecosistema català és fràgil, tal com diu Oriol Soler, o és múltiple i divers? A diferència d’uns altres mercats, el mercat editorial en català se sustenta per un gruix important d’editorials petites i algunes de mitjanes que permeten d’arribar a una diversitat de gèneres i títols que en unes altres èpoques no s’havia assolit en llengua catalana. I, per una altra banda, és un mercat en què el 75% de la venda de llibres es fa a les llibreries. La xarxa de llibreries de tot el país també garanteix de disposar de prescriptors, que poden despertar interessos per autors i títols concrets, fenòmens literaris i que ajuden i orienten els lectors. Són dues característiques singulars en un sector, el del llibre, globalitzat, com més va més conquerit a tot arreu per plataformes com Amazon i per grans cadenes de llibreries, que venen a l’engròs i no es fixen pas en el detall i on en llibre en català juga clarament amb desavantatge.

Aquesta setmana passada, la federació de gremis d’editors espanyola va fer un avançament de les dades del comerç interior del llibre a l’estat espanyol el 2023. Aquest avançament no donava dades desglossades per llengües d’edició, de manera que no ajuden gens a analitzar el mercat editorial en català. Segons el Gremi d’Editors de Catalunya, les dades desglossades s’acostumen a publicar al setembre. Les seguirem. D’aquest avançament del comerç interior del llibre de l’any passat de moment solament serveixen aquestes: “Catalunya capitalitza el 54% de la facturació total (edició en català, castellà i més llengües) i Madrid se n’endú el 40%. El llibre en català representa el 14% del total; el 76% dels títols s’editen en castellà, un 2,3% en èuscar, un 2,3% en gallec i un 5,6% en uns altres idiomes. El 64,0% del total de la facturació correspon a editorials grans o molt grans.”

Què en diuen, les editorials independents?

Hem demanat a Ilya Pérdigo, president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, una primera valoració d’aquesta nova realitat del sector. Ha explicat: “No puc aventurar el futur ni parlar de com quedarà l’equilibri entre els tres grups i quin protagonisme tindrà cadascú, encara és d’hora per a saber-ho, però el que puc dir és que el sector editorial en català en l’àmbit de continguts aquests darrers anys ha viscut un creixement, tant pel que fa a l’oferta com pel que fa a guanyar lectors. I això ha aportat més riquesa i diversitat, fet que és positiu. També, més enllà dels grans grups, hi ha una sèrie d’editorials independents que van néixer petites i que en els darreres deu o quinze anys s’han consolidat i han adquirit una mida mitjana. Això fa que tinguem un mercat equilibrat i ben distribuït. Amb tot, és cert també que tot i que ha crescut, tenim un mercat molt concentrat, amb molta oferta, però limitat de lectors. És un equilibri complex que haurem d’anar veient com evoluciona.”

I què en pensen els editors independents, que en aquests darrers quinze anys s’han consolidat, han crescut, fan política d’autor i acostumen a tenir sempre algun dels seus títols entre els més venuts a les llibreries? Maria Bohigas, de Club Editor, comenta: “Tot depèn de la seva política editorial. Els grups tenen força per obrir nous espais, com el de la divulgació científica, o el del reportatge d’investigació, quasi inexistents en català, i d’una gran utilitat social. En són dos exemples, però hi ha molts camps inexplorats. Si serveixen per a obrir-los, hi sortirem tots guanyant. Si, en canvi, exploten els espais de sempre i compren els nostres autors a cops de talonari, o estiren els fils de la martingala per rebre el màxim de diners públics o uns altres beneficis de determinades mesures polítiques, com passa a habitualment a casa nostra, serà un factor nociu. La realitat dels grans grups en català han sigut experiències subvencionades a ultrança, directament o indirectament. Edicions 62 a la seva època de glòria vivia de la Caixa i de les lectures escolars triades pels seus propis directors. Hi ha qui diu que els grups són necessaris per a donar dimensió a la nostra cultura. La realitat demostra que el que hi dóna dimensió són els creadors que s’hi dediquen amb talent, rigor i passió. Això és el que hem de desenvolupar entre tots. Com deia Rodoreda: no juguem a fer els gegants.”

Continua la reflexió Bohigas: “Una altra qüestió essencial, i que caldrà seguir de prop, és la del preu del treball. Quines tarifes practicaran amb la gent d’ofici, com ara correctors o traductors? Contribuiran a depauperar-los per mor del marge? Per aquest camí Catalunya es quedarà sense cultura escrita que valgui la pena. Entre la universitat que paga sous vergonyosos als joves professors i el pagament irrisori de molts treballs editorials (200 euros per corregir un llibre, 300 euros per fer una tria de textos d’una autora amb centenari) anem destruint el que s’havia llaurat en la tan discutida transició: una generació de gent capaç que s’expressa en català. No tenen on treballar en condicions raonables.”

I també hem demanat el parer d’Aniol Rafel, d’Edicions del Periscopi: “Són tres grups molt diferents i ja veurem quin pes acaba tenint cadascun en l’ecosistema editorial català. Per una banda, tenim el Grup 62-Planeta, que són allà on més o menys sempre han estat, tot i que certament en els últims anys s’han reforçat i són en una dinàmica positiva. Tenim Penguin Random House, que fa un temps que han apostat pel català i això es pot llegir en el sentit que han vist que el català és un espai on hi ha públic i, per tant, la possibilitat de fer un grup editorial potent i comencen a ocupar un espai important. I finalment aquest nou grup, que haurem de veure quin espai va ocupant. En tot cas, de cara a la resta d’editorials, caldrà veure quin espai queda, perquè el que seria ideal és que tots aquests moviments fessin créixer el nombre de lectors en català. Perquè serà molt diferent l’escenari si acaba passant que el mateix nombre de lectors es reparteixen de manera diferent que no pas si aquest nou escenari fa créixer el nombre de lectors, arriba a nous lectors que fins ara no es tenen. Això sí que farà canviar l’escenari. I hem de veure com tot això acaba afectant tot el que es troba al voltant de les editorials. De moment, moltes incògnites, molta incertesa, molta expectativa de veure què passarà. Però, en general, em fa la sensació que les editorials que ja tenim un públic consolidat hauríem de patir-ho poc. Però ja ho veurem, segons les dinàmiques que vagi agafant cada grup. Com es reposicionaran, si entre ells les dinàmiques seran cordials o no tant. Avui són moltes les preguntes i només el temps ens anirà donant les respostes cap a on ens porta tot això. Els moviments també indiquen un cert dinamisme de coses que passen i passaran i veurem com van afectant una mica tothom.”

Aquests mesos vinents i sobretot l’any vinent s’aniran sabent les maneres, les estratègies, els valors que prevaldran en aquest nou escenari i com afectaran el conjunt del sector editorial en català. Ho anirem seguint.

Diuen que en política no existeixen les casualitats, de manera que la coincidència de les filtracions sobre l’estructura “B” d’ERC i les negociacions per a investir Salvador Illa no sé si deixen gaire marge a l’excepció. En tot cas, del que sí que no dubta ningú és que som davant d’un pacte profundament desigual, no pas per la diferència d’escons, que també, ni perquè una part juga amb l’estat i l’altra amb una sabata i una espardenya, sinó per l’experiència incomparable de les dues formacions en l’art d’exercir el poder profund, subterrani, abissal, que no s’assoleix d’avui per a demà.

L’altre dia sentia d’un opinador el concepte de “nou-riquisme polític” en relació amb l’ERC del postprocés, i em va fer pensar. Imagina’t un espai polític al qual les urnes atorguen molt de poder en qüestió de pocs anys, un poder anhelat, disputat, suat durant massa temps contra el seu arxirival, massa acostumat a ser qui remena les cireres. Els independentistes hem tingut la mala sort que els dos grans partits que ens han volgut representar tenien una agenda paral·lela, un programa que venia de lluny, d’abans de naltros i els carrers: el d’esclafar-se mútuament. Un programa que el procés va exacerbar fins al punt que l’adversari suprem ja no era tant l’estat espanyol com l’independentista del costat. I el PSC, que té uns quants galons en aquesta guerra, hi ha sabut jugar.

Seduint ara els de dreta per la dreta, ara els d’esquerra per l’esquerra, el partit d’Illa va començar a obrir esquerdes en ajuntaments, consells comarcals, diputacions, pum, pum, pum, fins que l’odi gestat entre les faccions indepes li ha resultat un combustible fàcil i barat, una energia renovable que avui li permet de propulsar-se còmodament per sobre de trifulgues d’aficionats. Fins i tot els Comuns, que vénen de l’esquerra atomitzadora, han après a fer pinya per Espanya com els grans: a l’Ajuntament de Barcelona ho hem vist per duplicat, i al parlament s’han graduat quan van fer del Hard Rock l’excusa per a propiciar un avançament electoral. Un dubte raonable és si la jugada se’ls va acudir a ells sols o va ser tutelada per tercers, però tant se val: així és com guanya la banca.

Igual que el poder aglutina i disciplina, perdre’n esbarria el personal. A partir d’aquí, l’ànsia per conservar la mica que puguis mantindre et fa més vulnerable a les aixecades de camisa –com sintetitza el cèlebre mem “You’ve been PSOED”, una cosa així com “Us han pessoïtzat!”–, però també propens a les guerres de guerrilles internes per les engrunes. En aquest context hem d’entendre les filtracions per fascicles de les operacions “B” d’Esquerra, la sensació com a espectadors d’haver assistit a un seguit de voladures controlades per collar cada dia una mica més els negociants: “Ara ja sí que no tenen més remei que investir Illa”, deien indissimuladament els mitjans interessats, impacients, subratllant la gravetat creixent de les conseqüències per als militants despistats. Que també podia ser casualitat, aquella excepció excepcional que dèiem. Però la realitat ens diu que mentre no convenia, no se sabia, i quan ha convingut, s’ha sabut.

En aquest sentit s’ha dit molt que si un partit no vol que li filtrin les vergonyes, la manera és no tindre’n cap per amagar, però en descàrrec d’ERC he de dir que no crec que hi hagi cap sigla que hagi tocat poder que pugui tirar la primera pedra. Com a independentista, amb les notícies d’aquests dies no m’he sentit cridada a l’escarni, més aviat m’ha envaït un desassossec com d’astronauta que mira la Terra per un ull de bou, un pensament que et supera com un Univers, i que no és altre que fer-te conscient de totes les operacions “B” que no sabem i en les quals devem estar caient sense parar des del 2017 –tot això sense comptar amb l’operació “B” a gran escala que és la guerra subterrània de l’estat.

Penso en les pugnes internes dels partits, garantia de paràlisi de l’independentisme institucional: quina part hi deu haver de natural i quina de propiciada, fomentada, orientada per equips B professionals? Penso també en les xarxes socials, en com han passat de ser l’eina clau per a l’auge del moviment a resultar-nos, deu anys després, un camp de batalla fratricida tan perfecte. Penso si necessàriament havia de passar, que la mateixa gent que un dia piulàvem en massa des del carrer, set anys més tard hàgim esdevingut tot de zombis esbudellant-nos entre naltros amb els teclats. Però, sabem amb qui ens estem estirant virtualment els cabells, si és de debò del color que ens pensem? I aquest perfil extrem i comentador de les notícies del 3/24, com sabem que no és un bot que ens fa servir d’instrument per a la zitzània? I el mem provocador que ha rebut ta mare al grup de WhatsApp, com sabem d’on ve i qui l’ha creat?

El 2019, quan Twitter encara no havia caigut a les urpes de l’Elon Musk i tenia una mica d’ètica, va fer una batuda per a detectar campanyes malicioses d’informació a tot el món. Doncs bé, del total de 130 comptes falsos que va detectar a l’estat espanyol, tots 130 s’atribuïen casualment a ERC, amb el consegüent escàndol mediàtic i els escarafalls del públic general. Avui dia, seria d’una gran innocència creure’s que Esquerra era l’únic partit de l’estat que incorria en la pràctica de fer-se bombo de manera artificial, d’altra banda perfectament assumida per tota formació que pretengui menjar-se un torrat en aquesta selva. Per tant, d’aquesta mena de “primícies” no ens hauria de cridar tant l’atenció el què, ni tan sols el perquè, que al final no són més que l’ham i el cuc que belluga; allò que ens hauria d’interessar saber és qui tira la canya, que és on realment hi ha la notícia.

L’aplicació de cites Grindr, una de les més populars entre el col·lectiu LGBTI, ha decidit de limitar els serveis a la Vila Olímpica dels jocs de París per protegir la privadesa dels atletes. Ho ha anunciat la companyia mateixa en un comunicat, en què diu que pretén de defensar el dret dels atletes de preservar l’orientació sexual i salvaguardar els esportistes procedents de països en què l’homosexualitat és il·legal.

L’organització dels Jocs Olímpics de París demana disculpes per la representació de ‘L’últim sopar’ a la cerimònia inaugural

If athletes are not out or come from a country where being LGBTQ+ is dangerous or illegal, using Grindr can put them at risk.

That’s why we disable location-based features within the Olympic Village. Read more here: https://t.co/XYiLMFi7pn https://t.co/mIJjJmd5A1

— Grindr (@Grindr) July 24, 2024

La companyia pretén d’evitar que els atletes que emprin l’aplicació puguin ser identificats pel públic. Així, durant els Jocs Olímpics, s’han desactivat funcions com ara “Explorar”, que serveix per a descobrir els perfils pròxims geogràficament, i “Desplaçar-se”, que permet de cercar usuaris en llocs concrets.

A més, habilitarà per a tots els usuaris de la Vila Olímpica algunes funcions reservades als clients de pagament, com ara l’enviament de fotografies efímeres o l’opció d’esborrar missatges. Per contra, no permetrà les captures de pantalla a les fotografies de perfil, ni l’enviament de vídeos.

Als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro 2016 i de Tòquio 2020, uns quants atletes van ser immersos en escàndols perquè se’n va revelar l’orientació sexual sense el seu permís. Aquest és l’origen de les mesures que Grindr estrena a París 2024.

 

Durant la celebració dels Jocs Olímpics de París, VilaWeb us ofereix cada dia una informació de caràcter social, no vinculada directament a la competició. Les podeu recuperar totes ací.

El campament militar més gran d’ençà de la Segona Guerra Mundial s’instal·la a París per controlar els jocs

El regidor i portaveu del PP a l’Ajuntament de Maó, Mateu Aínsa, ha anunciat que plega del càrrec arran dels incidents que va causar durant les festes populars del Castell. En un comunicat, ha dit que havia decidit de fer un pas al costat i s’ha disculpat per la seva conducta. “Servir els maonesos tots aquests anys ha estat l’orgull més gran de la meva vida. Vull agrair al PP i a tots els companys que he tingut al llarg d’aquests anys que hagin confiat en mi i m’hagin donat l’oportunitat de defensar sempre els interessos de la meva ciutat”, ha afegit.

Segons que explica DBalears, va increpar unes quantes persones per la seva ideologia i va llançar un got de pomada a un treballador municipal durant les festes populars. Després, va arrencar unes quantes plantes de la terrassa d’un bar i es va encarar amb un cambrer.

El regidor participarà en el seu darrer ple municipal demà passat, i ho aprofitarà per acomiadar-se dels seus companys i dels treballadors municipals. Dijous formalitzarà la renúncia.

Aínsa va començar a la política municipal el 2011, quan va ser elegit regidor i membre de l’equip de govern de l’ex-batllessa Águeda Reynés. Més tard, del 2015 al 2023, va ser regidor a l’oposició. A més, aquest darrer mandat, també ha fet de portaveu del Grup Popular al consistori.

En una intervenció que ha començat a dos quarts de nou del vespre a la seu del partit al carrer de Calàbria de Barcelona, l’executiva d’ERC ha explicat les línies mestres del pre-acord amb el PSC per a investir Salvador Illa president de la Generalitat de Catalunya. El pacte –que no preveu l’entrada d’ERC al govern d’Illa– haurà de ser ratificat pels prop de 8.700 militants del partit en una consulta telemàtica i presencial que es farà divendres, dia 2 d’agost. Ara com ara no se saben els detalls del pacte, que la formació no ha facilitat.

En la compareixença, la portaveu de la formació, Raquel Sans, ha esbossat les quatre carpetes en què s’ha dividit la negociació amb el PSC: la negociació del conflicte polític entre Catalunya i l’estat espanyol, el finançament singular, el reconeixement de la nació i llengua catalanes i allò que Sans ha anomenat “polítiques republicanes”. “Aquest acord ens acosta més al nostre objectiu últim, que és la independència”, ha dit.

ERC diu que Catalunya sortirà del règim comú

Quant al finançament, l’eix central de la negociació amb el PSC, els republicans han promès que el govern de Catalunya sortiria del règim comú i recaptaria el 100% dels imposts, encara que no n’han especificat el calendari. De moment, l’únic que se’n sap és que, el 2026, Catalunya passarà a gestionar, recaptar, liquidar i inspeccionar l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF). “La renda del 2025 es recaptarà a Catalunya el 2026”, ha dit Sans.

Preguntada insistentment pel calendari, ha dit que –després d’assumir la gestió de l’IRPF– la Generalitat passaria a gestionar imposts com ara el de societats i l’impost sobre el valor afegit (IVA). “Lògicament, això no és una cosa que passi d’avui per a demà”, ha matisat Sans, que no ha ofert més terminis sobre el traspàs d’aquests dos tributs.

També ha insistit que ERC havia obtingut garanties que les modificacions legislatives necessàries per a implantar l’acord es farien, independentment de qui governés l’estat espanyol, tot i que tampoc no n’ha donat més detalls.

Quant al dèficit fiscal, ha explicat que s’aplicarien un seguit de mesures per revertir l’impacte del dèficit, com ara mecanismes per a assegurar que es respectés el principi d’ordinalitat i la creació d’un consorci per a l’administració conjunta de les inversions de l’estat espanyol a Catalunya. “Catalunya pagarà a l’estat pels serveis que presta a Catalunya, i evidentment hi haurà una quota de solidaritat que s’haurà de fixar de manera clara”, ha afegit Sans. Sobre això, ha aclarit que implicaria canvis a la llei de finançament comú espanyola (LOFCA). Tanmateix, això requereix majoria absoluta al congrés espanyol, que ara com ara l’executiu no té.

Crear un Departament de Política Lingüística i una convenció sobre la resolució del conflicte, els altres punts d’acord

Sobre la carpeta de la llengua, la formació ha promès que es mantindrien les polítiques d’impuls al català en l’audiovisual engegades aquesta legislatura i que es crearia un Departament de Política Lingüística al govern.

L’acord, finalment, també implica la creació  d’una Convenció Nacional per a la Resolució del Conflicte Polític, una taula de partits en el marc del Parlament de Catalunya amb totes les forces parlamentàries i presidida per ERC. “Ja va essent hora que el principal partit del país, el que ha guanyat les eleccions, ens digui quines propostes té sobre la taula”, ha explicat Sans.

El preacord també preveu impulsar la gratuïtat de l’infantil 2 o “garantir la continuïtat” del Departament d’Igualtat i Feminismes malgrat el canvi de Govern.

Els militants hauran de validar el pacte

Sans ha informat que l’acord havia estat aprovat a l’executiva gairebé per unanimitat. El pacte amb els socialistes serà consultat als militants divendres, dia 2 d’agost, que decidiran si l’aproven o no. Es farà de manera telemàtica de 9.00 a 20.00 i presencialment de 10.00 a 18.00.

Avui s’ha publicat al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV) la Llei 5/2024 de Concòrdia de la Comunitat Valenciana, divuit dies després d’haver estat aprovada a les Corts. Aquesta llei, anomenada “de la discòrdia” per les entitats memorialistes, deroga la llei 14/2017 de memòria democràtica i per a la convivència i té l’oposició de l’ONU, les universitats i el Consell Valencià de Cultura, a més dels partits Compromís i PSPV.

Entrarà en vigor d’ací a vint dies hàbils, temps que el govern espanyol vol aprofitar per negociar-ne amb el Consell la modificació o derogació. Per a això, el ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica espanyol, Ángel Víctor Torres, ja va avançar que activaria l’article 33.3 de la llei orgànica del Tribunal Constitucional per obrir un procediment de negociació. Ho va dir tot just després d’haver-se aprovat la llei amb els vots del PP i Vox, que va eixir del govern valencià eixe mateix dia. Per part seua, el president de la Generalitat, Carlos Mazón, s’ha mostrat disposat a dialogar, tot i que ha retret que el govern espanyol envaesca competències.

Si les negociacions no tenen èxit, l’executiu espanyol ja va avisar que portaria la llei al TC perquè considera que va en contra de la legislació espanyola. Per Torres, aquesta norma prova d’emblanquir la dictadura franquista i equipara els anys del totalitarisme amb un règim democràtic com la Segona República espanyola.

El precedent de l’Aragó

Aquest mateix procediment és el que va fer servir el govern espanyol amb la llei de memòria històrica aragonesa impulsada pel PP i Vox. Tanmateix, l’executiu de Jorge Azcón no es va voler asseure a parlar-ne i el president espanyol, Pedro Sánchez, va presentar un recurs d’inconstitucionalitat al TC. El tribunal el va admetre a tràmit i va paralitzar la derogació de la llei de memòria democràtica de l’Aragó.

El tribunal va acordar d’estudiar el recurs de l’executiu espanyol, que considera que la llei aragonesa pot vulnerar els drets de les víctimes de la dictadura franquista, a més de ser contrària a competències espanyoles. Així doncs, com passa sempre que el govern espanyol eleva al Constitucional una llei, va ser suspesa de manera automàtica i temporal.

La derogació de la llei va tirar endavant a les Corts d’Aragó el 2018 amb els vots del govern, format pel PP i Vox i el suport del Partit Aragonès (PAR), i va ser una de les primeres passes de la coalició PP-Vox contra les lleis de memòria democràtica de tot l’estat espanyol.

Què diu la “llei de concòrdia” valenciana?

L’anomenada “llei de concòrdia” amb prou feines té cinc articles, en contraposició als seixanta-cinc de la llei de memòria democràtica, i abasta d’ençà del 1931, any de la proclamació de la Segona República espanyola, “fins als nostres dies”. Torna al discurs de la guerra fratricida i diu que no hi ha hagut mai consens entre els historiadors sobre el període històric de la Segona República, la guerra del 1936-1939 i la dictadura.

No obstant això, abans no s’aprovàs, els departaments d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat de València (UV), Humanitats Contemporànies de la Universitat d’Alacant (UA) i Història, Geografia i Art de la Universitat Jaume I (UJI) de Castelló van signar una declaració conjunta en què expressaven el rebuig a la norma. Deien que la concepció de la història que presentava el text legal era clarament pròpia d’un “nacionalisme ranci i sense cap mena de sentit crític”.

A més de les suposades víctimes de la República que pretén emparar aquesta llei, també s’hi inclouen les víctimes d’ETA i del gihadisme al País Valencià. Per als experts, aquesta barreja és un intent d’emblanquir el franquisme i invisibilitzar-ne els crims.

També recull la creació de la “Unitat Valenciana de la Concòrdia”, que pretén d’assegurar el compliment de la llei. Sobre la tramitació dels procediments en matèria de memòria democràtica engegats i no conclosos a l’entrada en vigor de la llei, seran aturats de manera automàtica, excepte els processos d’exhumació.

Àngel González: “PP i Vox fan una utilització perversa del llenguatge democràtic per confondre l’opinió pública”

L’executiva nacional d’ERC ha acabat poc després de les set la reunió a la seu del partit al carrer de Calàbria de Barcelona que havia començat a les deu del matí. La direcció ha convocat una conferència de premsa, encapçalada per la portaveu, Raquel Sans, per explicar les bases del pre-acord amb el PSC per a investir Salvador Illa.

ERC tanca un pre-acord amb el PSC per a investir Illa

El pre-acord és basat en quatre carpetes i la direcció d’ERC en destaca principalment la del finançament. Sobre aquesta carpeta, el govern de Catalunya recaptaria el 100% dels imposts, sortiria del règim comú i hi hauria la garantia que hi hauria un finançament singular independentment de qui governés, segons que ha explicat Raquel Sans, portaveu del partit. El 2026 ja es recaptaria l’IRPF de l’any anterior. Alhora, el pre-acord també recull que es mantingui l’impuls que hi ha hagut a l’audiovisual, que hi hagi un Departament del Català i es defensi el català com a vehicular a l’escola. Un altre punt és el de crear una convenció nacional per a la resolució del conflicte amb totes les forces, una eina que tindrà el Parlament de Catalunya, presidida per ERC, en què els partits faran arribar les propostes. La darrera carpeta, sobre “polítiques republicanes”, inclou de mantenir el Departament d’Igualtat i Feminismes o la gratuïtat de l’escola de zero anys a tres.

Podeu recuperar ací la compareixença per anunciar l’acord amb el PSC per a investir Salvador Illa com a president de la Generalitat de Catalunya:

“Avancem de manera molt decidida cap a l’agència fiscal”, ha explicat Sans en la conferència de premsa, en què ha dit que Catalunya passaria a gestionar, recaptar, liquidar i inspeccionar tots imposts recaptats. Quant al dèficit fiscal, ha explicat que es durien a terme un seguit de mesures per revertir l’impacte del dèficit, com ara mecanismes per a assegurar que es respectés el principi d’ordinalitat o bé la creació d’un consorci per a l’administració conjunta de les inversions de l’estat espanyol a Catalunya. “Catalunya pagarà a l’estat pels serveis que presta a Catalunya, i evidentment hi haurà una quota de solidaritat que s’haurà de fixar de manera clara”, ha afegit Sans. Sobre això, ha aclarit que implicaria canvis a la llei de finançament comú espanyola (LOFCA), que requereix majoria absoluta al congrés espanyol.

Sans ha informat que l’acord havia estat aprovat a l’executiva gairebé per unanimitat. El pacte amb els socialistes serà consultat als militants divendres, que decidiran si l’aproven o no. Es farà de manera telemàtica de 9.00 a 20.00 i presencialment de 10.00 a 18.00. La formació ha convocat una consulta telemàtica amb els militants per a explicar l’estat de les negociacions amb el PSC i, alhora, s’han començat a convocar mitjançant WhatsApp i correu electrònic assemblees territorials per a demà per explicar el pre-acord.

Fonts de la formació han explicat a VilaWeb que la reunió s’havia allargat més que no era previst perquè havien explicat l’actual situació de la negociació i tots els membres de l’executiva hi havien intervingut. Alhora, informen que, durant tota la jornada, “s’han pogut anar tancant serrells” en la negociació amb els socialistes.

La consulta als militants, de resultat imprevisible

Qualsevol acord entre ERC i el PSC hauria de ser consultat a la militància en un moment en què la bretxa entre la direcció i les bases del partit –dolgudes pels mals resultats del 12-M i la crisi dels cartells de l’Alzheimer– sembla especialment gran. Aquest clima fa difícil de preveure el resultat d’una consulta: aquestes darreres hores, de fet, diferents càrrecs d’ERC s’han mostrat contraris a un possible pacte. Una de les veus més importants a Madrid, la diputada al congrés espanyol Pilar Vallugera, ha publicat un piulet amb un missatge molt breu: “No.” Posteriorment, a petició dels usuaris de la xarxa social, ha detallat que s’oposava a la investidura d’Illa.

Les vegades que els militants d’ERC han fet virar el rumb del partit

Unes quantes hores abans, l’ex-diputat Carles Castillo, que abans d’entrar a ERC havia estat representant del PSC, ha estat força més contundent. “Conec personalment l’Illa i sé com és d’insegur, ultracatòlic, conservador i fals. Ningú em convencerà que s’ha tornat progressista”, ha piulat. Així mateix, ha afegit que per afinitat ideològica el PSC s’havia d’entendre amb Junts.

Fotografia: Albert Salamé Fotografia: Albert Salamé Fotografia: Albert Salamé

L’ex-portaveu adjunt al parlament Jordi Orobitg, per la seva banda, ha reflexionat que els militants tindrien un paper decisiu passés què passés: “Jo, a priori, sense saber-ne més, estic pel no.” Sobre això, ha afegit que compartia la visió de Josep Costa: “Només es pot blocar Illa i tornar a votar, però no es pot evitar indefinidament un govern espanyolista sense un projecte per a recuperar la majoria independentista.”

Investir Illa en operació sortida, o com desmobilitzar el carrer quan torni Puigdemont

D’una altra banda, el senador Joan Queralt va publicar ahir un comunicat menys explícit, en què reconeixia que la negociació amb el PSC era “un gripau i dels grossos”, però afegia que no demanaria el vot a favor de l’acord o en contra. “No demano ara a la militància que hi voti sí o no, sinó que voti amb cap, amb arguments, ni amb emocions ni encara menys amb consignes o eslògans”, va escriure.

Altres veus, en canvi, s’han mostrat més obertes a un possible pacte. Divendres, la portaveu d’ERC, Raquel Sans, va dir en una entrevista al 3/24 que veu possible de tancar un acord amb el PSC, però que el principal escull poden ser les bases d’ERC. “Hi ha molta desconfiança”, va dir. Una afirmació que, si bé no deixa de ser certa, també és una mesura de pressió al PSC per dir-los que els primers interessats que sigui un bon acord són els socialistes, per a garantir que la militància d’ERC l’autoritza.

El primer nanosatèl·lit de la Generalitat de Catalunya, l’Enxaneta, ha completat la seva missió i ha tornat a entrar a l’atmosfera amb èxit i de manera sostenible. Tres anys després d’haver estat posat en òrbita, l’Enxaneta s’ha desintegrat quan ha topat amb les capes altes de l’atmosfera terrestre sense deixar rastres de brossa espacial a l’òrbita de la Terra, tal com demanava l’Agència Espacial Europea (ESA). Durant aquest període, el nanosatèl·lit ha complert l’objectiu principal de la missió, adjudicada a l’empresa Sateliot, que era desplegar serveis de connectivitat global d’internet de les coses i obtenir dades de sensors ubicats pel territori català, especialment en zones amb poca cobertura.

L’Enxaneta –nom amb què els infants del Super 3 van batejar l’aparell– consta de tres unitats i pesa poc més de quatre quilos. El 22 de març de 2021 el govern el va llançar i així va esdevenir el primer nanosatèl·lit català a arribar a l’espai. Per al llançament es va fer servir un coet que es va emplaçar a l’estació espacial de Baikonur, al Casaquistan.

Després de més de tres anys, l’aparell ha completat la fase de reentrada a l’atmosfera i ha assolit amb èxit els objectius principals de la missió: desplegar serveis de connectivitat global d’internet de les coses per a l’obtenció de dades de sensors ubicats a tot arreu de Catalunya i validar la viabilitat d’aquestes connectivitats per cobrir mancances de cobertura en àmbits com ara l’agrícola, el ramader i el climàtic. Així, l’executiu ha remarcat que l’Enxaneta havia permès de consolidar una nova tecnologia que permetia als operadors de connectar-se amb la xarxa de satèl·lits quan necessitessin cobertura 5G per oferir connectivitat. Una innovació que implica una revolució per a la indústria de la internet de les coses i que ha estat certificada i avalada per l’ESA.

Reentrada sostenible

Tot això ho ha assolit, segons el conseller d’Empresa i Treball, Roger Torrent, “de manera sostenible”, atès que la reentrada ha complert recomanacions europees de mitigació de brossa espacial. L’Enxaneta va començar la fase de fi de missió a mitjan abril, i d’aleshores ençà ha anat perdent altitud fins a tornar a entrar a l’atmosfera terrestre i desintegrar-se per complet.

Un fi de fase controlat i ràpid que ha evitat els efectes que es deriven de les restes de brossa espacial, com ara les col·lisions de petits fragments amb satèl·lits i naus tripulades o l’obstrucció del cel visible per a observacions astronòmiques, entre més qüestions. L’Enxaneta ha estat el primer nanosatèl·lit de l’estratègia NewSpace de Catalunya, una iniciativa en què han col·laborat l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya, la Fundació i2CAT i l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

El consell de ministres del govern d’Andorra ha aprovat el projecte de llei per al creixement sostenible i el dret d’habitatge que, entre més mesures, inclou la cessió temporal obligatòria de pisos buits. L’objectiu és garantir un creixement moderat i aportar solucions a l’accés a habitatges de lloguer, una de les preocupacions més grans del govern. “No es pot dissociar el dret a l’habitatge del creixement sostenible del nostre país”, ha dit el cap de govern, Xavier Espot, durant la compareixença de premsa de presentació del text que ha fet juntament amb els ministres de la Presidència, Economia, Treball i Habitatge, Conxita Marsol, de Turisme i Comerç, Jordi Torres, i de Justícia i Interior, Ester Molné.

Sobre això, ha recordat que el projecte de llei afectava àmbits com el turisme, les finances, la inversió estrangera i aspectes de regulació en matèria d’immigració, tot amb l’objectiu de posar al mercat més d’un miler de pisos de lloguer. Espot també ha subratllat que la nova llei permetia d’afrontar el problema de l’habitatge i complementar la congelació dels lloguers fins a enguany, una mesura que, segons el seu punt de vista, dóna marge al govern per aportar solucions “decidides i valentes” i desenvolupar una política seriosa en matèria de lloguer a curt termini i mitjà.

Pisos buits

El text defineix com a pis buit aquells habitatges que no tenen contracte de subministrament elèctric o que no hagin tingut consum d’energia durant els dos anys anteriors al primer de gener de 2024, i la xifra provisional és d’uns dos mil pisos. Per a fer aflorar els pisos buits, en un primer moment s’enviarà un requeriment al titular de l’habitatge per informar-lo que el pis és considerat buit, i el propietari disposarà de tres mesos per justificar que no ho és.

En tot cas podrà vendre, llogar o cedir l’ús del seu pis al govern perquè formi part del parc públic d’habitatge de lloguer a preu assequible en les condicions que s’estableixin. Passats els tres mesos, si no hi ha justificació d’ocupació del pis, el govern declararà l’incompliment de la funció social de l’habitatge, per la qual cosa el mateix executiu acordarà mitjançant una resolució la cessió obligatòria i temporal de l’ús de l’habitatge per un termini de cinc anys a tot estirar.

A canvi, el titular del pis percebrà una compensació econòmica equivalent a la renda de preu assequible que es defineixi i en cas que sigui necessari el govern finançarà, per compte del titular del pis, les despeses dels treballs que siguin necessaris perquè l’habitatge sigui digne, i es deduirà de l’import de la renda. El govern també garantirà el pagament del lloguer en cas d’impagaments per part de l’inquilí i, en cas que en un termini de sis mesos el pis no sigui lliurat a una persona amb necessitat, el titular podrà recuperar l’ús de l’habitatge. Finalment, s’ha previst un augment de l’impost de pisos buits, que passarà dels cinquanta euros per metre quadrat als cent.

El projecte de llei prohibeix la concessió de noves llicències d’habitatges d’ús turístic (HUT) i d’apartaments turístics. Per als permisos vigents, s’ha previst un sistema de caducitat temporal, que es podrà renovar cada tres anys tenint en comptes dos supòsits: sempre que l’HUT sigui en un edifici en què més del 30% del total de també ho siguin, podrà renovar la llicència amb noves condicions per augmentar-ne la qualitat, i si no és en un edifici amb més del 30% de pisos turístics, no podrà renovar la llicència. Els càlculs del govern apunten que uns 660 pisos perdran la llicència, prop del 25% del total de gairebé 2.800 pisos turístics que hi ha al Principat. Si en un termini de sis mesos de la cessió del pis a l’Institut Nacional de l’Habitatge (INH) no s’ha pogut llogar, el titular recuperarà la llicència turística.

Sobre la inversió estrangera, ha decidit que les persones físiques no residents, les persones físiques residents amb menys de tres anys de residència, les persones jurídiques de nacionalitat estrangera i les persones jurídiques de nacionalitat andorrana amb participació estrangera de més del 25% al capital solament podran adquirir dos pisos al país. També es prohibeixen les promocions immobiliàries estrangeres, excepte si són destinades al mercat de lloguer, i la inversió estrangera directa de més del 25% en una societat andorrana requerirà autorització prèvia –fins ara era del 50%.

El projecte de llei conté un augment del tipus de gravamen sobre la plusvàlua immobiliària en les transaccions de béns immobles fetes tant per residents com per no residents segons el guany i del temps transcorregut des de l’adquisició del bé.

En matèria d’immigració s’eliminen els permisos de treballadors desplaçats extracomunitaris i es prohibirà de treballar per compte propi als titulars d’una autorització de residència i treball durant el primer any de vigència de l’autorització per evitar que s’eludeixi el pagament del dipòsit de cinquanta mil euros.

La magistrada ha desestimat la demanda per plagi dels promotors d’Operación Triunfo (OT), Toni Cruz i Josep Maria Mainat, contra la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i la productora Veranda Media pel programa Eufòria. En una sentència a què ha tingut accés l’ACN, la jutgessa argumenta que no s’ha aportat cap prova sobre l’autoria del format d’OT, i que ni Cruz ni Mainat no van inscriure’l al registre de la propietat ni apareixen com a autors a la Bíblia d’OT. De fet, segons la jutgessa, no hi ha cap prova o indici que permeti considerar que es tracta d’una obra ideada o creada pels demandants, i tampoc no consta en quins percentatges n’haurien estat autors. Es pot recórrer contra la sentència.

Julien: “Defensar la llengua també és fer cultura, i més a l’estat francès” 

Els fets es remunten al 2023, quan Toni Cruz i Josep Maria Mainat, creadors d’Operación Triunfo, van presentar una demanda contra la productora d’Eufòria, Veranda TV, i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) per plagi perquè consideraven que el concurs emès per TV3 era massa semblant al format que tots dos havien produït anys enrere. Prèviament, després de la primera temporada d’Eufòria, el 2022, Cruz i Mainat ja havien emès un comunicat en què denunciaven aquestes semblances. Per això, demanaven una indemnització de 25.000 euros per a cadascú.

La defensa de la CCMA es va basar en tres arguments: en primer lloc, que Mainat i Cruz no podien acusar de plagi els creadors d’Eufòria perquè ells no constaven oficialment enlloc com a creadors d’Operación Triunfo, en segon lloc, van rebatre els arguments que es plantejaven que un programa i l’altre eren una fotocòpia i, finalment, van argumentar com a gènere televisiu tenien casuístiques molt diferents.

Durant el judici, que va durar un dia, la majoria dels pèrits que van intervenir proposats per la defensa van dir que hi havia “diferències essencials” entre tots dos programes. Tres dels quatre que van declarar van negar que tots dos formessin part del mateix gènere d’entreteniment i van subratllar que OT era una barreja entre un concurs de talents i un programa de telerealitat, Eufòria era clarament tan sols un concurs de talents.

L’Administració d’Aliments i Fàrmacs dels Estats Units (FDA, per les sigles en anglès), l’autoritat sanitària nord-americana, ha ampliat l’ús als Estats Units de la immunoglobulina subcutània humana desenvolupada per la multinacional Grífols, el nom comercial de la qual és Xembify. Segons que ha detallat Grifols, la FDA ha ampliat l’ús de Xembify (immunoglobina subcutània al 20%) per incloure pacients amb immunodeficiències primàries que no han rebut tractament previ amb immunoglobulina.

D’aquesta manera, els pacients podran començar el tractament amb immunoglobulina subcutània sense necessitat d’haver rebut una teràpia intravenosa prèviament. L’aprovació per part de la FDA de la sol·licitud complementària de medicaments biològics també inclou la dosificació quinzenal, atès que les dades d’un assaig clínic de fase 4 hi donen suport.

L’Audiència de Barcelona ha rebutjat d’amnistiar un independentista que el 12 d’octubre de 2019 va agredir una dona perquè portava un globus de Ciutadans. El jutge ha conclòs que, encara que era una “represàlia ideològica”, els fets no formaven part del procés i podrien haver passat en qualsevol moment.

Així ho sosté la secció sisena de l’Audiència de Barcelona en una interlocutòria en què, d’acord amb el criteri de la fiscalia, rebutja d’amnistiar F.P.V., a qui va condemnar l’abril passat a dos anys de presó per un delicte de lesions amb l’agreujant d’actuar per motius de discriminació. En la interlocutòria, contra la qual es pot recórrer, el tribunal conclou que en aquest cas no concorren les raons que fixa la llei per aplicar l’amnistia, atès que la seva conducta “surt del context del denominat procés independentista”.

Sobre això, remarca que, encara que l’acusat sigui independentista, la seva acció va tenir com a finalitat la “represàlia ideològica” o envers les creences de la víctima, però que era aliena a les consultes sobiranistes del 9-N del 2014 i de l’1-O del 2017 i tampoc va ser un acte de reivindicació o promoció de la secessió.

En canvi, la mateixa secció de l’Audiència sí que ha amnistiat N.M.S., que va ser condemnada el juny del 2023 a dos anys de presó per un delicte de desordres públics pels aldarulls del 27 de gener de 2020, el dia que el parlament havia de decidir si acceptava de retirar l’acta de diputat al president Quim Torra, després d’haver estat condemnat per desobediència.

El jutge instructor del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena ha trigat tres setmanes a traslladar a la fiscalia i a Vox el recurs de reforma del president Carles Puigdemont i els consellers Lluís Puig i Toni Comín contra la decisió de no amnistiar-los el delicte de malversació i mantenir així l’ordre de detenció a l’estat espanyol.

Llarena ha donat ara un termini de dos dies a la fiscalia i Vox perquè hi presentin al·legacions. El recurs de reforma, que ha de resoldre Llarena, és imprescindible per a poder fer un recurs d’apel·lació dins el Suprem mateix, que l’haurà de resoldre una sala formada per tres magistrats i, si fos necessari, poder anar posteriorment al Tribunal Constitucional espanyol i a la justícia europea. Així, la dilació exercida ara per Llarena bloca la possibilitat de continuar el recorregut judicial perquè s’apliqui l’amnistia als exiliats catalans.

Josep Lluís Alay, amnistiat de malversació i prevaricació per la causa del viatge a Nova Caledònia

La defensa de Puigdemont va acusar el magistrat Llarena de fer una interpretació “completament insostenible” de la llei d’amnistia i d’incórrer en “fallides lògiques i contradiccions tan evidents”. En un escrit, la defensa precisava que es pronunciava exclusivament sobre la decisió del jutge de no amnistiar la malversació i avisava que en uns altres escrits respondria sobre la negativa d’aixecar l’ordre de detenció dins l’estat espanyol que pesava damunt seu i sobre si veia pertinent de consultar el Tribunal Constitucional sobre l’amnistia al delicte de desobediència.

Puigdemont deia: “Sense cap dubte la vigència d’una ordre de detenció suposa una restricció” del seu dret de llibertat personal. Alhora denunciava la “vulneració palmària” de la constitució espanyola i de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea. Igual que va fer la fiscalia en el recurs que va presentar contra la decisió de la sala penal de no amnistiar la malversació del vice-president Oriol Junqueras i la resta de condemnats, Puigdemont feia referència en el seu recurs al vot particular que va emetre la magistrada discrepant del tribunal, Ana Ferrer. “L’única interpretació raonable de la llei que ara apliquem ens porta a entendre que aquest benefici orientat a procurar el projecte independentista català és precisament el que la llei vol amnistiar”, sostenia la magistrada.

La Conselleria d’Educació ha enviat instruccions als 221 centres educatius del País Valencià que tenien autoritzats programes d’immersió lingüística en català fins al final d’aquest curs passat perquè s’adapten a la nova llei. Aquests projectes eren emparats en la llei 4/2018 de plurilingüisme del govern del Botànic, i ara els demanen que els modifiquen segons la nova llei de segregació lingüística, que arracona el català a les aules.

En alguns d’aquests centres, segons la conselleria, la immersió en la llengua pròpia arribava al 90%, amb un 10% en anglès. Així, la nova normativa estableix que aquests programes no seran vàlids a partir del començament del curs escolar 2024-2025 i que hauran de garantir la impartició d’almenys el 25% del temps lectiu en castellà.

Segons que ha informat la conselleria en un comunicat, als centres en què “la llengua base dels anteriors programes experimentals era el valencià, en les instruccions s’atorga més pes a aquesta llengua, d’acord amb la voluntat del legislador de respectar la voluntat de les famílies quant a l’elecció de llengua base”.

Finalment, en l’adequació dels projectes lingüístics de centre (PLC) es manté la proporció del temps lectiu a vehicular en anglès, sense sobrepassar un màxim del 25%.

Joaquim Dolz: “Els defensors de la llei Rovira no volen saber res del valencià, i és terrible”

El Tribunal de Comptes espanyol ha presentat una qüestió pre-judicial sobre la llei d’amnistia al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) perquè diu que afecta els interessos financers de la UE. La consellera de comptes Elena Hernáez ha presentat vuit preguntes diferents amb la idea que l’amnistia podria contradir les normes europees que obliguen els estats a combatre el frau i tota activitat il·legal que afecti els interessos financers de la UE.

Hernáez també ordena d’aturar el procediment sobre l’organització del Primer d’Octubre i l’acció exterior de la Generalitat fins que no hi hagi una resolució sobre la pre-judicial. La fiscalia demana a Carles Puigdemont, Artur Mas, Oriol Junqueras i la resta d’encausats 3.429.342,43 euros, i Societat Civil Catalana eleva la petició a 5.309.807,02 euros.

Poc després de l’entrada en vigor de l’amnistia, el Tribunal de Comptes ja va reaccionar demanant a les parts si eren partidàries de presentar qüestions pre-judicials perquè veia conflictius uns quants articles de la llei. L’1, que defineix els delictes que s’amnistien; el 2.e, que recull l’exclusió dels delictes que afecten els interessos financers de la UE; el 8.3, que dicta l’aixecament immediat de les mesures cautelars –en aquest cas, les fiances–; el 10, que ordena la tramitació urgent i preferent de la llei en un termini de dos mesos; i el 13.3, que ordena l’absolució dels afectats pel Tribunal de Comptes en primera instància o apel·lació. Hernáez considera que la llei posa en dubte els principis de cooperació lleial, d’igualtat i no-discriminació, de seguretat i confiança legítima i de l’estat de dret.