Andorra celebra avui el trenta-dosè aniversari de la Constitució que va modernitzar el país i el va situar en una nova era com a estat independent i modern.

El cap de Govern, Xavier Espot, ha afirmat que la constitució andorrana és moderna i vigent i està “plenament consolidada i assumida per la ciutadania”. Espot ha criticat el que ha qualificat com d’excès de pessimisme pel que fa a la situació del Principat.

Pel que fa als actes commemoratius el Consell General ha preparat visites, activitats per infants, música i exposicions. Començant per una jornada de portes obertes al Consell General i a la Casa de la Vall.

Aquesta tardahi haurà la sessió tradicional del Consell General, a les sis, i posteriorment la recepció oficial, oferta per les autoritats del país.

Portugal farà eleccions el 18 de maig després del fracàs del primer ministre, el conservador Luís Montenegro, que dimarts va perdre la moció de confiança proposada al parlament. La decisió s’ha pres avui en una reunió del Consell d’Estat presidida pel president de la República, Marcelo Rebelo de Sousa. El president ha dissolt l’Assemblea de la República i ha convocat eleccions el 18 de maig. Seran les terceres d’ençà del 2022.

Montenegro va perdre la moció de confiança quan tota l’oposició, tret d’Iniciativa Liberal, hi va votar en contra. El cap de l’executiu portuguès l’havia presentada enmig de la polèmica que el persegueix, relacionada amb els seus negocis familiars. A última hora, va voler arribar a un pacte amb els socialistes per retirar la moció de confiança, però l’estratègia no va reeixir.

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre frases fetes i dites relacionades amb la cuina, i l’ha elaborat Jordi Badia i Pujol, cap d’estil de VilaWeb. Hi podreu jugar fins el 27 de març, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (sobre frases fetes i refranys relacionats amb la cuina)

Olles, fogons, aigüeres, ganivets, culleres…: tots els estris, aparells i espais de la cuina formen part de la nostra paremiologia, del recull de refranys i frases fetes de la llengua catalana. Si consultem la gran Paremiologia catalana comparada digital, de Víctor Pàmies, ens n’adonarem. El mot “cuina”, per exemple, surt en 57 refranys. El mot “cullera”, en 67. “Ganivet”, en 31… Alguns d’aquests refranys són prou coneguts (“El més calent és a l’aigüera”, per exemple). Alguns altres (com “tenir per a fer bullir l’olla”), hi ha qui els fa servir amb un significat equivocat. I alguns, en fi, són molt poc usuals. Us proposem, doncs, una manera entretinguda d’aprendre aquest tresor amagat a la cuina del català.

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

La situació que vivim és difícil, però, per desgràcia, també és inevitable. La victòria de Donald Trump, les seues declaracions sobre l’OTAN, les amenaces de retirar el suport a Ucraïna i l’admiració mal dissimulada per Vladímir Putin han posat Europa i ens han posat a nosaltres, els europeus, davant un autèntic abisme estratègic. La realitat s’ha imposat amb cruesa i en molt pocs dies, sense deixar-nos marge per a l’ambigüitat: Europa ha d’assumir la seua defensa, i de pressa.

Tanmateix, això no vol dir que haja de copiar el model americà. D’una manera molt especial, la UE ha d’entendre que la veritable força d’Europa no resideix, ni podrà residir mai, en els exèrcits i prou, ni en un futur exèrcit unit europeu. Perquè la cohesió social és, en si mateixa, un element primordial de seguretat nacional. Una societat fragmentada, polaritzada i empobrida és, com comprovem cada dia, una societat vulnerable a la manipulació exterior i a les derives autoritàries.

La força d’Europa ha descansat fins ara sobre la seua –imperfecta, però encara destacable en comparació amb les altres regions del planeta– cohesió social, en els valors democràtics i en la capacitat d’oferir un futur digne a la majoria dels ciutadans. Europa o és això o no serà res. I en un moment tan delicat com l’actual cal fer memòria d’aquestes coses.

És evident que no podem fallar als ucraïnesos, però és també evident que no podem fallar al conjunt dels europeus. I no: la pau i la justícia social no tan sols no són objectius contradictoris, sinó que són necessàriament complementaris. De fet, aquest és el desafiament del nostre temps: defensar Ucraïna, defensar-nos tots en realitat, i evitar que això signifique sacrificar encara més del que s’ha sacrificat ja –que és massa– allò que hauria d’haver estat sempre l’ànima d’Europa.

El conflicte d’Ucraïna, la invasió russa d’aquest país, ens ha tornat a demostrar a tots que la pau no és un estat natural, sinó un equilibri massa fràgil que requereix compromís i, tant si ens agrada com si no, capacitat de dissuasió. Les crides al desarmament, per molt benintencionades que siguen, resulten extemporànies i –si em permeteu de dir-ho amb una certa duresa–, en el context actual, són profundament hipòcrites. La pau contra un agressor no es defensa amb bones intencions, sinó amb la determinació de frenar-lo. Entre el “no a la guerra” en abstracte que no vol assumir les conseqüències i el “no passaran”, ara és el moment del “no passaran”.

I, en aquest context, la creació d’un veritable exèrcit europeu, autònom i amb capacitat dissuasiva, no és cap opció: és una necessitat imperiosa. Però aquesta construcció d’una Europa de la defensa suscita un dilema fonamental que tampoc no es pot esquivar: com es pot fer créixer la despesa militar sense fer perillar encara més l’estat del benestar que ha definit el model social europeu, però que cada dia el defineix menys? La memòria de la crisi financera del 2008 i del rescat bancari encara és viva. I és inacceptable que els ciutadans europeus tornem a ser les víctimes d’una redistribució injusta dels sacrificis col·lectius.

Per aquesta raó, l’augment anunciat de la despesa militar no pot ser un xec en blanc a la indústria armamentística ni una excusa per als governs –de dretes o d’esquerres, que en això tant hi fa. La sanitat pública, l’educació, les pensions i els serveis socials no poden ser les víctimes col·laterals d’aquesta nova prioritat. I els ciutadans europeus, per la gravetat del moment, mereixem sostenir un debat honest que reconega aquesta complexitat i no vulga escamotejar-la.

Un debat que no amague que difícil que és la situació en què ens trobem i que difícils que són les qüestions que cal resoldre. Perquè no hi ha solucions simples per a un dilema com el que tenim avui mateix sobre la taula. No hi ha consignes fàcils a les quals puguem aferrar-nos mentre es tanquen els ulls. Els qui prometen seguretat sense parlar de sacrificis o els qui advoquen per l’abandó d’Ucraïna en nom del benestar immediat simplifiquen massa un debat que segurament és el més transcendental i important d’aquestes darreres dècades i que per això mateix reclama molt de rigor i molta serietat.

 

PS1. Ahir La tertúlia proscrita va fer dos anys. I ho va celebrar fent allò que Albano-Dante Fachin, Josep Costa i Txell Partal han fet tot aquest temps: analitzar l’actualitat i centrar-se en els escàndols més recents, en aquest cas concret el de RENFE, però també les declaracions de la periodista Susanna Griso als mitjans públics catalans. Ací en teniu el vídeo.

PS2. Avui, 14 de març, fa cinc anys de l’anunci de confinament que va fer el president espanyol, Pedro Sánchez, arran de la pandèmia de coronavirus. Un anunci que ho va canviar tot. Hem volgut parlar amb la sociòloga Cristina Sánchez Miret per a repassar què va significar i què n’ha restat: “Han quedat massa preguntes per respondre”.

PS3: VilaWeb pot oferir de franc i a tothom totes les informacions que publiquem perquè 25.000 lectors expressen el seu compromís i solidaritat amb el projecte periodístic i nacional que representem fent-se’n subscriptors. En necessitem més per a poder abordar projectes molt més ambiciosos encara. Ens voldríeu ajudar? Aneu a aquesta pàgina.

La situació que vivim és difícil, però, per desgràcia, també és inevitable. La victòria de Donald Trump, les seues declaracions sobre l’OTAN, les amenaces de retirar el suport a Ucraïna i l’admiració mal dissimulada per Vladímir Putin han posat Europa i ens han posat a nosaltres, els europeus, davant un autèntic abisme estratègic. La realitat s’ha imposat amb cruesa i en molt pocs dies, sense deixar-nos marge per a l’ambigüitat: Europa ha d’assumir la seua defensa, i de pressa.

Tanmateix, això no vol dir que haja de copiar el model americà. D’una manera molt especial, la UE ha d’entendre que la veritable força d’Europa no resideix, ni podrà residir mai, en els exèrcits i prou, ni en un futur exèrcit unit europeu. Perquè la cohesió social és, en si mateixa, un element primordial de seguretat nacional. Una societat fragmentada, polaritzada i empobrida és, com comprovem cada dia, una societat vulnerable a la manipulació exterior i a les derives autoritàries.

La força d’Europa ha descansat fins ara sobre la seua –imperfecta, però encara destacable en comparació amb les altres regions del planeta– cohesió social, en els valors democràtics i en la capacitat d’oferir un futur digne a la majoria dels ciutadans. Europa o és això o no serà res. I en un moment tan delicat com l’actual cal fer memòria d’aquestes coses.

És evident que no podem fallar als ucraïnesos, però és també evident que no podem fallar al conjunt dels europeus. I no: la pau i la justícia social no tan sols no són objectius contradictoris, sinó que són necessàriament complementaris. De fet, aquest és el desafiament del nostre temps: defensar Ucraïna, defensar-nos tots en realitat, i evitar que això signifique sacrificar encara més del que s’ha sacrificat ja –que és massa– allò que hauria d’haver estat sempre l’ànima d’Europa.

El conflicte d’Ucraïna, la invasió russa d’aquest país, ens ha tornat a demostrar a tots que la pau no és un estat natural, sinó un equilibri massa fràgil que requereix compromís i, tant si ens agrada com si no, capacitat de dissuasió. Les crides al desarmament, per molt benintencionades que siguen, resulten extemporànies i –si em permeteu de dir-ho amb una certa duresa–, en el context actual, són profundament hipòcrites. La pau contra un agressor no es defensa amb bones intencions, sinó amb la determinació de frenar-lo. Entre el “no a la guerra” en abstracte que no vol assumir les conseqüències i el “no passaran”, ara és el moment del “no passaran”.

I, en aquest context, la creació d’un veritable exèrcit europeu, autònom i amb capacitat dissuasiva, no és cap opció: és una necessitat imperiosa. Però aquesta construcció d’una Europa de la defensa suscita un dilema fonamental que tampoc no es pot esquivar: com es pot fer créixer la despesa militar sense fer perillar encara més l’estat del benestar que ha definit el model social europeu, però que cada dia el defineix menys? La memòria de la crisi financera del 2008 i del rescat bancari encara és viva. I és inacceptable que els ciutadans europeus tornem a ser les víctimes d’una redistribució injusta dels sacrificis col·lectius.

Per aquesta raó, l’augment anunciat de la despesa militar no pot ser un xec en blanc a la indústria armamentística ni una excusa per als governs –de dretes o d’esquerres, que en això tant hi fa. La sanitat pública, l’educació, les pensions i els serveis socials no poden ser les víctimes col·laterals d’aquesta nova prioritat. I els ciutadans europeus, per la gravetat del moment, mereixem sostenir un debat honest que reconega aquesta complexitat i no vulga escamotejar-la.

Un debat que no amague que difícil que és la situació en què ens trobem i que difícils que són les qüestions que cal resoldre. Perquè no hi ha solucions simples per a un dilema com el que tenim avui mateix sobre la taula. No hi ha consignes fàcils a les quals puguem aferrar-nos mentre es tanquen els ulls. Els qui prometen seguretat sense parlar de sacrificis o els qui advoquen per l’abandó d’Ucraïna en nom del benestar immediat simplifiquen massa un debat que segurament és el més transcendental i important d’aquestes darreres dècades i que per això mateix reclama molt de rigor i molta serietat.

 

PS1. Ahir La tertúlia proscrita va fer dos anys. I ho va celebrar fent allò que Albano-Dante Fachin, Josep Costa i Txell Partal han fet tot aquest temps: analitzar l’actualitat i centrar-se en els escàndols més recents, en aquest cas concret el de RENFE, però també les declaracions de la periodista Susanna Griso als mitjans públics catalans. Ací en teniu el vídeo.

PS2. Avui, 14 de març, fa cinc anys de l’anunci de confinament que va fer el president espanyol, Pedro Sánchez, arran de la pandèmia de coronavirus. Un anunci que ho va canviar tot. Hem volgut parlar amb la sociòloga Cristina Sánchez Miret per a repassar què va significar i què n’ha restat: “Han quedat massa preguntes per respondre”.

PS3: VilaWeb pot oferir de franc i a tothom totes les informacions que publiquem perquè 25.000 lectors expressen el seu compromís i solidaritat amb el projecte periodístic i nacional que representem fent-se’n subscriptors. En necessitem més per a poder abordar projectes molt més ambiciosos encara. Ens voldríeu ajudar? Aneu a aquesta pàgina.

Qui no ha sentit parlar de les pastilles del doctor Andreu? Pocs medicaments poden dir que tenen gairebé cent cinquanta anys d’història. Tot comença amb un jove farmacèutic anomenat Salvador Andreu i Grau, nascut l’any 1841 en una família de juristes i comerciants barcelonins, i l’obertura d’una moderna farmàcia a la baixada de la Presó, l’any 1866. Som encara en una època en què els apotecaris fan anar el morter per preparar les anomenades fórmules magistrals, a partir de les pólvores i herbes que guardaven en els pots de farmàcia de porcellana, bellament decorats. Com si encara fossin una mena de savis, d’alquimistes, de fetillers, preparen medicaments específics per a cada pacient. Però Andreu sap que als països més avançats d’Europa es comencen a fabricar medicaments en sèrie, que després es venen en farmàcies com la seva, i que han arraconat els preparats receptats pels metges i elaborats pels farmacèutics. També sap que n’és, d’important, la incipient publicitat i que els diaris en parlin. Tres anys després d’haver inaugurat l’establiment, es doctora en farmàcia. A partir d’ara serà ja per sempre el doctor Andreu, un personatge popularíssim a la ciutat i de qui es comencen a explicar facècies i històries indemostrables. Com aquella que parla dels esforços paterns per aconseguir donar carrera al fill, quan en realitat el patriarca és notari. Així és com l’any 1871 presenta en societat una pasta pectoral antitussígena que aviat expedirà en forma de pastilles, “remei segur per a tots els que pateixen de tos”, que s’anunciarà advertint que “moltes tisis pulmonars provenen d’una simple tos, ocasionada per un constipat mal guarit”. Per això, “aquest gran medicament és sempre segur per a guarir en uns casos i combatre en uns altres una malaltia els terribles resultats dels quals es veuen diàriament”.

Història del Tibidabo

Així, amb enginy, màrqueting i alleugerint amb les seves pastilles una afecció d’allò més comuna, Andreu aconseguirà no tan sols fer-se un nom, sinó també una considerable fortuna. Això li permetrà de concentrar-se en la seva condició de promotor immobiliari i mecenes ciutadà. Som ara a final del segle XIX, l’estiueig comença a ser una pràctica habitual de les classes que s’ho poden permetre, i la muntanya sol ser la recomanació de metges i la preferència de les famílies que poden sortir a l’estiu de les anxovades i poc ventilades ciutats industrials. És així com el doctor Andreu, que ja ha aconseguit que l’ajuntament li faci cas i ha urbanitzat la rambla de Catalunya, es proposa de crear una ciutat jardí entre el passeig de Sant Gervasi i el cim de la muntanya del Tibidabo. Per això va fundar la societat anònima Tibidabo, amb tres grans fortunes indianes: Teodor Roviralta, Ròmul Bosch i Alsina i Romà Macaya. Tots s’hi fan grans cases modernistes –la dels Andreu, expropiada durant la guerra de 1936-39, va albergar el consolat general de l’URSS, amb Antónov-Ovséienko al capdavant– i sufraguen l’enyorat tramvia blau i el funicular. Al peu del funicular, a la placeta que recorda l’ànima del projecte, s’hi obren el 1904 uns establiments de lleure per a fer més agradable la pujada i afavorir l’atractiu de fer l’esforç d’arribar fins al Tibidabo, on la societat impulsora també acaba instal·lant el popularíssim parc d’atraccions.

És allà mateix on l’any 1904 va obrir l’actual restaurant la Venta, llavors conegut com a Cafè Restaurant Viñas, pel nom dels seus propietaris. Va ser l’any 1975 quan, amb el propietari de Vinçon, Fernando Amat, i de l’empresari Paco Bosch va canviar el vell nom per l’actual, que ha donat lloc a llegendes, com la vida del doctor Andreu, que l’han vinculat a les antigues cases de postes, i que ben segur que no són més que això. El fet és que, des del primer dia, aquella casa és un restaurant per a menjar amb unes de les millors vistes de la ciutat. No sabem si el pantarca Eugeni d’Ors i Rovira, aquell home nascut al carrer Comtal, que va viure a la Casa de les Punxes i va estiuejar entre cases modernistes a Argentona, acollit per Lídia a Cadaqués i al Balneari Blancafort per refer-se els nervis, entre més, el gran urbanita apòstol del noucentisme, va pujar mai al Tibidabo, i va fer parada i fonda al vell Viñas. Sí que podem afirmar sense equivocar-nos que un restaurant que d’ençà de fa cent vint anys funciona, que celebra cinquanta anys amb el nom actual i continua obert avui, és un exemple d’allò que Xènius anomenada la Santa Continuïtat.

Restaurador ocasional per amor

Amb canvis de carta, amb canvis de propietat, amb canvis en algunes decisions –durant una època, van conviure la Venta i el Mirador de la Venta, amb cuina separada i una carta diferent, uns productes i uns preus diferents–, però sense moure un pam de l’espai original, ni tocar el personal, ni canviar l’atmosfera d’un espai singular. Així ha estat la història d’aquest local, que va ser adquirit pel seu actual propietari, Lluís Vinyes, un empresari del món de les assegurances d’arrels lleidatanes, l’any 2012. Va ser llavors quan es va adonar que el cognom del vell regent, que es veu que era de Ponts i havia treballat a l’Hotel del Llac de Puigcerdà, coincidia pràcticament amb el seu en la referència a la vinya, tot i que el seu s’havia normalitzat lingüísticament, com l’escrivien els seus avantpassats. Vinyes, veí del restaurant, va adquirir-lo per evitar-ne el tancament, en un gest que considera mogut per l’amor. Confessa que va ser aquest enamorament, i la consciència tossuda que un espai així no podia tancar, que el va portar a esdevenir, ara fa tretze anys, restaurador ocasional, interessat a fer cada dia les coses una mica més bé –”en saviesa i santedat”, m’indica–, que no pas a obtenir grans resultats immediats. “Aquesta feina, com que la faig per amor, no pot sortir malament”, afirma convençut.

Com dèiem, els canvis al local han estat mínims, molt més presents a la carta que no pas a la decoració. De les seves arrels, hi ha aportat la llonganissa –anomenada així, i no pas botifarra– i els caragols. També l’oli de les Garrigues, d’on eren els pares, i que fan servir al restaurant. Perquè la Venta és i vol ser un referent de cuina catalana i de clientela familiar. Costa de trobar-hi turistes o estrangers, malgrat que un dels seus clients més destacats i habituals, Johan Cruyff, va fer que fos conegut entre els visitants neerlandesos. Les taules d’un dia entre setmana obeeixen a un públic que fa anys que hi ve i que hi torna. Vinyes està content que sigui així, que sigui gent de la ciutat que ompli el restaurant, però també és conscient que els pocs visitants forasters que travessen la porta de la terrassa o entren a la sala interior descobriran el secret d’una cuina catalana autèntica, basada en el producte de temporada, i amb un celler espectacular excavat a la pedra del Tibidabo, amb una magnífica selecció de vins del país.

Ara, per exemple, toquen carxofes, simplement laminades i fregides, o garotes gratinades. De segon, a més de la llonganissa, té tirada la cua de bou o el lluç a la romana, amb una deliciosa salsa maionesa que és un dels plats més estimats i demanats de la carta. També l’arròs de caragols o els canelons. Entre les postres, crida l’atenció un suflé gelat gairebé com el de l’heroic Francesc Fortí, el xef i propietari del Racó d’en Binu, que malgrat que va estar anys fent-los-hi, no els va arribar a donar mai la recepta. Però no és pas problema. Perquè a Vinyes ja li agrada que els donin feina a la cuina, que el client els faci treballar, i no demani pas qualsevol cosa que podria menjar a casa. Tot i que, efectivament, se sentin a casa, que es noti que són en un restaurant. En un restaurant que, en un entorn privilegiat, enamora com el primer dia. I això que ja en fa molts…

El 14 de març de 2020, avui fa cinc anys, el govern espanyol va declarar l’estat d’alarma amb l’objectiu d’evitar la propagació de la covid-19. Va començar un confinament domiciliari que havia de durar quinze dies, però que va acabar allargant-se més de tres mesos. Ara, un lustre després, sembla que hem oblidat què va significar tot plegat. Però, sobretot, hem oblidat que encara hi ha molta gent que en pateix les conseqüències. Un exemple clar són els malalts de la covid persistent.

És una malaltia que afecta tots els qui que mantenen els símptomes del coronavirus més de dotze setmanes després d’haver-se infectat. Es calcula que un 10% de les persones amb la covid-19 desenvolupen símptomes persistents, majoritàriament, dones entre 45 anys i 50. Tanmateix, és una malaltia infradiagnosticada, perquè té dos-cents símptomes diferents, que es poden confondre amb uns altres problemes de salut, per això no hi ha xifres concretes d’afectats. Per exemple, moltes vegades es diagnostica als pacients segons els símptomes, i no es registra com a covid persistent, sinó, per exemple, com a migranya. En tot cas, s’estima que hi ha uns 400 milions d’afectats a tot el món per la covid persistent.

A més, és una malaltia de dones: “Hi ha un estigma, entre més coses, perquè afecta majoritàriament les dones entre 40 anys i 50. És una edat premenopàusica i moltes vegades s’atribueixen els seus símptomes a trastorns emocionals”, explica Lourdes Mateu, cap de la unitat de covid persistent de l’Hospital Germans Trias i Pujol. Tot plegat va acompanyat d’un retard en el diagnòstic en la majoria dels casos, i és per això que la doctora insta a millorar la formació dels professionals de la salut en aquest àmbit.

Basant-nos en dades pròpies de Catalunya (COVICAT), que fa una estimació d’acord amb la definició de l’OMS i que mostra unes dades inferiors a les publicades, el total de persones que podrien haver desenvolupat la covid persistent en algun moment de la seva evolució posterior a la malaltia aguda és de 240.000, fent una estimació conservadora. A Andorra, per exemple, d’ençà del 2021 s’han arribat a detectar 136 casos.

“És un cost per al sistema sanitari i per al sistema laboral. Per això cal invertir en assistència i en recerca”, adverteix Mateu. El programa de covid persistent de Can Ruti va obrir el juny de 2020 i ja ha atès uns 2.000 pacients. D’aquests, tan sols un 7,6% s’ha guarit. Mateu atribueix aquestes xifres tan baixes al fet que a l’hospital tan sols els arriben els casos més greus. Per contra, la majoria d’infants que contreuen la malaltia es recuperen: en quatre anys, Can Ruti ha atès uns 200 nens, i la meitat ja han rebut l’alta. Ara bé, les repercussions que tenen en l’àmbit emocional sovint són molt pitjors que no pas les que tenen els adults, atès que travessen una etapa vital molt diferent.

Lourdes Mateu: “A la majoria de pacients amb covid persistent els diagnostiquen equivocadament ansietat o depressió”

Tenir covid persistent cinc anys després: com es troben els pacients?

L’afectació de la covid persistent varia segons cada pacient. Alguns han pogut tornar a treballar, però n’hi ha d’altres que continuen tenint una salut molt dèbil, que els impedeix de fer vida normal. Sílvia Soler, portaveu del col·lectiu d’afectats de la covid persistent, explica que d’ençà que li van detectar la malaltia ara fa cinc anys no ha pogut tornar a treballar i ha hagut de rebutjar moltes trobades socials: “Veure’t sense poder treballar, haver de rebutjar fer coses en família o amb amics, tot això t’acaba causant una mort social, una mort en vida”, diu. I destaca: “Només et trobes bé una setmana l’any.”

Sílvia Soler, portaveu del Col·lectiu d’Afectats Persistents per la Covid-19, asseguda en un banc del passeig Marítim de Castelldefels durant una entrevista amb l’ACN. 25 d’agost de 2021.

Carles Càrcamo es va infectar de la covid la primera setmana del confinament. “Em vaig començar a trobar molt malament, i la meva germana, que és sanitària, em va dir que feia pinta de covid. La gent que havia agafat la covid, al cap d’un temps es trobava millor, però jo no”, relata. Diu que li van començar a passar coses estranyes, com ara, que el seu cos va reviure alguna malaltia que havia tingut feia molts anys: “Se’m va reiniciar el sistema biològic.” S’ofegava, s’ho va passar molt malament, però com eren els primes dies i els hospitals estaven tan saturats, no el van hospitalitzar. “Si ens haguessin motoritzat, probablement no estaríem com estem ara”, reflexiona. En total, a Càrcamo li han diagnosticat vint-i-una patologies que no tenia abans de la covid-19, quatre de les quals l’afecten en el dia a dia: fibromiàlgia, fatiga crònica, insuficiència respiratòria i deteriorament cognitiu. Diu que té el “cap ennuvolat”, que perd el fil de les converses, o que li falla la memòria… Sense anar més lluny, les borrasques i el mal oratge de la setmana passada van obligar-lo a anar-se’n de Barcelona, on viu actualment, perquè es trobava molt malament. “No pots parlar, no pots comunicar-te, els dolors que tens cada dia es fan més grossos.” També va perdre la capacitat de caminar, i havia d’anar amb cadira de rodes. Per això, va haver de deixar el pis on vivia, i al qual accedia per unes escales. Ara ha millorat una mica, perquè es pot desplaçar amb bastó. Amb tot, diu que la cosa més difícil de la seva malaltia és l’acceptació: “No he tornat a ser qui era”.

Irene Navarro també va ser de les primeres persones a qui van diagnosticar covid persistent al Principat. Tot i que va infectar-se amb la primera tongada d’afectats, no li van reconèixer la malaltia fins l’octubre del 2020, més de mig any després. En el seu cas, ha tingut molts problemes intestinals, a més de migranyes. També diu que tenia tiroïditis de Hashimoto i a causa de la covid persistent li va desenvolupar en hipotiroïdisme. “Vaig passar un any i mig amb mal de cap, un dia sí i un altre també”, puntualitza. A més, explica que, dels cinc anys que fa que té covid permanent, sumant tots els dies que ha pogut estar mitjanament bé, tan sols agrupa tres mesos, o quatre. “No m’atreveixo a dir-te que estic millor, perquè a l’octubre em va venir un brot i vaig estar molt molt malament”, detalla. Com que la covid permanent es manifesta amb brots, pot ser que un pacient tingui una època bona, però sense saber mai quan pot arribar la recaiguda, i això també crea frustració. “Si et ve un brot i t’estàs malament un mes, pots necessitar mesos per a recuperar-te de nou. A més, arran del brot, et pot venir una patologia nova, o dues”, explica Càrcamo.

La covid persistent, un perill que encara existeix

No poder treballar i que et neguin els ajuts 

Cada vegada que Soler ha intentat de reincorporar-se al món laboral, la seva malaltia s’ha accentuat i ha necessitat més de sis mesos per a recuperar-se. Per això, ara continua de baixa laboral. El metge de capçalera li va dir que demanés la incapacitat absoluta, però la seguretat social li l’ha denegada, i ara està pendent de judici, que es farà el gener de l’any que ve.

El cas de Càrcamo és semblant. Ell era comercial de vi en un celler, i ho ha hagut de deixar perquè ha perdut l’olfacte i el gust, dues coses estrictament necessàries per a exercir la seva feina. “Com que no puc fer la feina, l’empresa al final m’ha hagut d’acomiadar”, lamenta. Aviat farà dos anys que és a l’atur: “És molt complicat, no sé de què menjaré quan em quedi sense ingressos.” La seguretat social també li ha denegat la incapacitat permanent, i lamenta s’ha hagut de gastar molts diners en advocats per a demandar-ho: “Quan m’arribi la data del judici, ja no disposaré ni d’atur ni d’ingressos.” En aquest sentit, denuncia que a la majoria d’afectats per la covid permanent se’ls nega la incapacitat permanent perquè les proves diagnòstiques que existeixen no determinen què els passa exactament. Considera que les administracions no els donen facilitats per a aconseguir-la perquè no els interessa: “En el moment en què reconeguin que els qui tenim covid persistent tenim dret a estar malalts i a una incapacitat permanent, això implicarà molts diners”, apunta.

Tots els entrevistats per VilaWeb coincideixen a assenyalar la manca de suport i l’abandonament de les administracions i institucions del país. Soler es queixa que les autoritats els han promès avenços i una atenció que no han rebut. El desembre passat, el grup d’afectats per la covid permanent va demanar una reunió amb la nova secretaria del departament per a discutir unes quantes propostes i demandes, però encara no n’han obtingut cap resposta. D’altra banda, vuit associacions de pacients amb covid persistent, entre les quals hi ha entitats de Catalunya i de les Illes, s’han ajuntat perquè s’activi la proposició no de llei d’aquesta malaltia que a final d’any va aprovar el congrés espanyol. Entre més qüestions, demanen que es formi els sanitaris perquè no hi hagi un infradiagnòstic, destinar recursos econòmics i humans per a garantir-ne el tractament i també la necessitat d’oferir una atenció multidisciplinària, que ara mateix tan sols es pot tenir a l’Hospital Germans Trias i Pujol, tant al país com a l’estat espanyol.

“Les administracions ens tenen totalment oblidats. Per què han tancat les unitats de covid persistent que hi havia en alguns hospitals?”, es demana Navarro. “Quan fa cinc anys que estàs així, les paraules et sobren. Jo necessito fets. Em sento abandonada. No puc esperar cinc anys que em diguin que posaran diners per a investigar”, recalca. A més, també reclama un recurs psicològic per als afectats de covid persistent. Càrcamo, al seu torn, afegeix: “Se’ns estigmatitza amb el silenci. Ens tenen completament oblidats.” En aquest sentit, retreu que no s’alerta correctament la població actual dels perills de contraure la covid permanent: “La majoria dels qui tenim covid persistent no érem població de risc.”

Afectats per la covid persistent denuncien el “maltractament estructural” de l’administració

Estigma i oblit, la societat es gira d’esquena al problema 

“La gent no vol recordar el patiment de la covid, per això et posen mala cara quan els dius que tens covid permanent”, declara Càrcamo. L’estigma social que hi ha vers els afectats per la covid persistent és força elevat, segons que relaten les víctimes: “Quan em veuen amb màscara i bastó, em miren pensant que els enganxaré alguna cosa”, diu Càrcamo. Una impressió que comparteix Soler: “Es pensen que portes la màscara perquè encara dónes positiu.” I afegeix: “Hi ha persones que pensen que si t’abracen i tens covid persistent els infectaràs. No pot ser que després de cinc anys de la pandèmia siguem en aquest punt”, es queixa. Navarro diu que encara hi ha molt desconeixement de la població respecte de la covid permanent: “Hi ha gent que passa la covid com una grip i després es troba els símptomes els dos mesos següents. Hi ha un gran desconeixement. Hi ha negacionistes de la covid persistent, de la mateixa manera que n’hi ha de la covid”, diu.

Amb tot, Soler assenyala les administracions, que considera que haurien d’haver explicat millor a la població la realitat i els problemes derivats de la covid persistent: “La gent s’ha oblidat dels perills del coronavirus perquè no ens els han explicat. Si la gent en fos conscient, aniria amb màscara quan toca”, alerta. “Algú va dir que d’aquesta pandèmia sortiríem millors. Doncs jo crec que ni n’hem sortit millors ni n’hem après res”, etziba.

“Tinc covid persistent, m’han acomiadat i no m’ajuda ningú”: una situació límit cada vegada més freqüent

Encara es detecten casos nous de covid persistent 

La majoria dels afectats va agafar la covid permanent durant la primera onada de contagis, però avui en dia encara hi ha gent que agafa la malaltia. La incidència de la covid persistent varia segons de diversos factors, tal com explica Mateu. D’una banda, la vaccinació; i d’una altra, les variants del virus: “Amb la variant ancestral o amb la variant delta, s’estimava una incidència del 15%, però amb la variant òmicron s’estima que la incidència és del voltant del 5%, per exemple. De totes maneres, continuem tenint casos de pacients amb nous diagnòstics de covid persistent”, explica la doctora.

Després de cinc anys, la medicina no ha trobat cap tractament eficaç contra la covid persistent, tot i que hi ha tractaments pal·liatius d’alguns dels símptomes que se’n deriven. Al febrer, va començar un assaig clínic d’un medicament per a lluitar contra la covid persistent, que espera obtenir resultats el 2026. Enguany, a Can Ruti han acabat un assaig amb plasmafèresi (per a obtenir plasma) que no ha funcionat. Tanmateix, Mateu diu que no llencen la tovallola: “És important dir també allò que no va bé, perquè els pacients necessiten respostes, estan desesperats i fan molts tractaments sense cap evidència científica, i la nostra obligació és donar respostes per determinar què funciona i què no.” En aquest sentit, admet que la ciència va molt més lenta que no els agradaria. “Hi ha moltes malalties que no tenen cura, però el metge, el sistema sanitari, ha d’acompanyar el pacient amb aquesta malaltia”, afegeix.

Sigui com sigui, Soler té esperança: “Crec que, com a mínim, podrem cronificar la malaltia. No podrem recuperar les nostres vides anteriors, però sí que podrem trobar-nos relativament bé”, augura. “Ens queda molt camí encara per recórrer, però estem molt millor que fa cinc anys”, afegeix Mateu.

Com canvia la vida la covid persistent: la dura història d’una comptable que ara no sap multiplicar

Un bri d’esperança

El cas d’Eva Vial dona un bri d’esperança al col·lectiu d’afectats per la covid permanent: “Ara estic recuperada al 98%”, diu. “Encara tinc algunes intoleràncies amb el menjar, però ja no m’agafen les migranyes tan fortes d’abans”, detalla. Vial, que va ser diagnosticada de la covid persistent l’octubre del 2020, quan se’n va anar de vacances a Egipte a fer submarinisme, ara ha pogut reincorporar-se al món laboral: “L’endemà de la jornada laboral he de descansar molt, però puc fer-ho”, concreta. El seu moment més fosc va ser el 2022, un any que va passar gairebé sencer amb baixa laboral. També va haver de deixar de fer tot allò que li agradava: sortir a córrer, fer submarinisme o practicar ioga. Per sort, aquella etapa, per a ella, ja ha acabat.

Vial relata que ha optat per la medicina alternativa ateses les poques opcions de millora que rebia de la tradicional. Diu que això, juntament amb una situació personal privilegiada que l’ha permès de descansar molt –no té fills ni persones dependents de qui tenir cura–, han fet que millori exponencialment la seva salut. “Ha estat un procés lent, he notat les millores molt a poc a poc. Però ara la gent que em veu diu que m’ha canviat l’expressió de la cara. Torno a ser jo”, diu contenta. Vial celebra que la seva parella actual, que justament va conèixer en aquell viatge a Egipte on es va infectar, tingui l’ocasió de conèixer-la ara, tal com és, sense la malaltia: “Va ser un viatge que, per a bé i per a mal, m’ha canviat la vida”, conclou.

Eva Vial. 02.05.2022. (Fotografia: Albert Salamé / VWFoto.)

El 14 de març de 2020, avui fa cinc anys, el govern espanyol va declarar l’estat d’alarma amb l’objectiu d’evitar la propagació de la covid-19. Va començar un confinament domiciliari que havia de durar quinze dies, però que va acabar allargant-se més de tres mesos. Ara, un lustre després, sembla que hem oblidat què va significar tot plegat. Però, sobretot, hem oblidat que encara hi ha molta gent que en pateix les conseqüències. Un exemple clar són els malalts de la covid persistent.

És una malaltia que afecta tots els qui que mantenen els símptomes del coronavirus més de dotze setmanes després d’haver-se infectat. Es calcula que un 10% de les persones amb la covid-19 desenvolupen símptomes persistents, majoritàriament, dones entre 45 anys i 50. Tanmateix, és una malaltia infradiagnosticada, perquè té dos-cents símptomes diferents, que es poden confondre amb uns altres problemes de salut, per això no hi ha xifres concretes d’afectats. Per exemple, moltes vegades es diagnostica als pacients segons els símptomes, i no es registra com a covid persistent, sinó, per exemple, com a migranya. En tot cas, s’estima que hi ha uns 400 milions d’afectats a tot el món per la covid persistent.

A més, és una malaltia de dones: “Hi ha un estigma, entre més coses, perquè afecta majoritàriament les dones entre 40 anys i 50. És una edat premenopàusica i moltes vegades s’atribueixen els seus símptomes a trastorns emocionals”, explica Lourdes Mateu, cap de la unitat de covid persistent de l’Hospital Germans Trias i Pujol. Tot plegat va acompanyat d’un retard en el diagnòstic en la majoria dels casos, i és per això que la doctora insta a millorar la formació dels professionals de la salut en aquest àmbit.

Basant-nos en dades pròpies de Catalunya (COVICAT), que fa una estimació d’acord amb la definició de l’OMS i que mostra unes dades inferiors a les publicades, el total de persones que podrien haver desenvolupat la covid persistent en algun moment de la seva evolució posterior a la malaltia aguda és de 240.000, fent una estimació conservadora. A Andorra, per exemple, d’ençà del 2021 s’han arribat a detectar 136 casos.

“És un cost per al sistema sanitari i per al sistema laboral. Per això cal invertir en assistència i en recerca”, adverteix Mateu. El programa de covid persistent de Can Ruti va obrir el juny de 2020 i ja ha atès uns 2.000 pacients. D’aquests, tan sols un 7,6% s’ha guarit. Mateu atribueix aquestes xifres tan baixes al fet que a l’hospital tan sols els arriben els casos més greus. Per contra, la majoria d’infants que contreuen la malaltia es recuperen: en quatre anys, Can Ruti ha atès uns 200 nens, i la meitat ja han rebut l’alta. Ara bé, les repercussions que tenen en l’àmbit emocional sovint són molt pitjors que no pas les que tenen els adults, atès que travessen una etapa vital molt diferent.

Lourdes Mateu: “A la majoria de pacients amb covid persistent els diagnostiquen equivocadament ansietat o depressió”

Tenir covid persistent cinc anys després: com es troben els pacients?

L’afectació de la covid persistent varia segons cada pacient. Alguns han pogut tornar a treballar, però n’hi ha d’altres que continuen tenint una salut molt dèbil, que els impedeix de fer vida normal. Sílvia Soler, portaveu del col·lectiu d’afectats de la covid persistent, explica que d’ençà que li van detectar la malaltia ara fa cinc anys no ha pogut tornar a treballar i ha hagut de rebutjar moltes trobades socials: “Veure’t sense poder treballar, haver de rebutjar fer coses en família o amb amics, tot això t’acaba causant una mort social, una mort en vida”, diu. I destaca: “Només et trobes bé una setmana l’any.”

Sílvia Soler, portaveu del Col·lectiu d’Afectats Persistents per la Covid-19, asseguda en un banc del passeig Marítim de Castelldefels durant una entrevista amb l’ACN. 25 d’agost de 2021.

Carles Càrcamo es va infectar de la covid la primera setmana del confinament. “Em vaig començar a trobar molt malament, i la meva germana, que és sanitària, em va dir que feia pinta de covid. La gent que havia agafat la covid, al cap d’un temps es trobava millor, però jo no”, relata. Diu que li van començar a passar coses estranyes, com ara, que el seu cos va reviure alguna malaltia que havia tingut feia molts anys: “Se’m va reiniciar el sistema biològic.” S’ofegava, s’ho va passar molt malament, però com eren els primes dies i els hospitals estaven tan saturats, no el van hospitalitzar. “Si ens haguessin motoritzat, probablement no estaríem com estem ara”, reflexiona. En total, a Càrcamo li han diagnosticat vint-i-una patologies que no tenia abans de la covid-19, quatre de les quals l’afecten en el dia a dia: fibromiàlgia, fatiga crònica, insuficiència respiratòria i deteriorament cognitiu. Diu que té el “cap ennuvolat”, que perd el fil de les converses, o que li falla la memòria… Sense anar més lluny, les borrasques i el mal oratge de la setmana passada van obligar-lo a anar-se’n de Barcelona, on viu actualment, perquè es trobava molt malament. “No pots parlar, no pots comunicar-te, els dolors que tens cada dia es fan més grossos.” També va perdre la capacitat de caminar, i havia d’anar amb cadira de rodes. Per això, va haver de deixar el pis on vivia, i al qual accedia per unes escales. Ara ha millorat una mica, perquè es pot desplaçar amb bastó. Amb tot, diu que la cosa més difícil de la seva malaltia és l’acceptació: “No he tornat a ser qui era”.

Irene Navarro també va ser de les primeres persones a qui van diagnosticar covid persistent al Principat. Tot i que va infectar-se amb la primera tongada d’afectats, no li van reconèixer la malaltia fins l’octubre del 2020, més de mig any després. En el seu cas, ha tingut molts problemes intestinals, a més de migranyes. També diu que tenia tiroïditis de Hashimoto i a causa de la covid persistent li va desenvolupar en hipotiroïdisme. “Vaig passar un any i mig amb mal de cap, un dia sí i un altre també”, puntualitza. A més, explica que, dels cinc anys que fa que té covid permanent, sumant tots els dies que ha pogut estar mitjanament bé, tan sols agrupa tres mesos, o quatre. “No m’atreveixo a dir-te que estic millor, perquè a l’octubre em va venir un brot i vaig estar molt molt malament”, detalla. Com que la covid permanent es manifesta amb brots, pot ser que un pacient tingui una època bona, però sense saber mai quan pot arribar la recaiguda, i això també crea frustració. “Si et ve un brot i t’estàs malament un mes, pots necessitar mesos per a recuperar-te de nou. A més, arran del brot, et pot venir una patologia nova, o dues”, explica Càrcamo.

La covid persistent, un perill que encara existeix

No poder treballar i que et neguin els ajuts 

Cada vegada que Soler ha intentat de reincorporar-se al món laboral, la seva malaltia s’ha accentuat i ha necessitat més de sis mesos per a recuperar-se. Per això, ara continua de baixa laboral. El metge de capçalera li va dir que demanés la incapacitat absoluta, però la seguretat social li l’ha denegada, i ara està pendent de judici, que es farà el gener de l’any que ve.

El cas de Càrcamo és semblant. Ell era comercial de vi en un celler, i ho ha hagut de deixar perquè ha perdut l’olfacte i el gust, dues coses estrictament necessàries per a exercir la seva feina. “Com que no puc fer la feina, l’empresa al final m’ha hagut d’acomiadar”, lamenta. Aviat farà dos anys que és a l’atur: “És molt complicat, no sé de què menjaré quan em quedi sense ingressos.” La seguretat social també li ha denegat la incapacitat permanent, i lamenta s’ha hagut de gastar molts diners en advocats per a demandar-ho: “Quan m’arribi la data del judici, ja no disposaré ni d’atur ni d’ingressos.” En aquest sentit, denuncia que a la majoria d’afectats per la covid permanent se’ls nega la incapacitat permanent perquè les proves diagnòstiques que existeixen no determinen què els passa exactament. Considera que les administracions no els donen facilitats per a aconseguir-la perquè no els interessa: “En el moment en què reconeguin que els qui tenim covid persistent tenim dret a estar malalts i a una incapacitat permanent, això implicarà molts diners”, apunta.

Tots els entrevistats per VilaWeb coincideixen a assenyalar la manca de suport i l’abandonament de les administracions i institucions del país. Soler es queixa que les autoritats els han promès avenços i una atenció que no han rebut. El desembre passat, el grup d’afectats per la covid permanent va demanar una reunió amb la nova secretaria del departament per a discutir unes quantes propostes i demandes, però encara no n’han obtingut cap resposta. D’altra banda, vuit associacions de pacients amb covid persistent, entre les quals hi ha entitats de Catalunya i de les Illes, s’han ajuntat perquè s’activi la proposició no de llei d’aquesta malaltia que a final d’any va aprovar el congrés espanyol. Entre més qüestions, demanen que es formi els sanitaris perquè no hi hagi un infradiagnòstic, destinar recursos econòmics i humans per a garantir-ne el tractament i també la necessitat d’oferir una atenció multidisciplinària, que ara mateix tan sols es pot tenir a l’Hospital Germans Trias i Pujol, tant al país com a l’estat espanyol.

“Les administracions ens tenen totalment oblidats. Per què han tancat les unitats de covid persistent que hi havia en alguns hospitals?”, es demana Navarro. “Quan fa cinc anys que estàs així, les paraules et sobren. Jo necessito fets. Em sento abandonada. No puc esperar cinc anys que em diguin que posaran diners per a investigar”, recalca. A més, també reclama un recurs psicològic per als afectats de covid persistent. Càrcamo, al seu torn, afegeix: “Se’ns estigmatitza amb el silenci. Ens tenen completament oblidats.” En aquest sentit, retreu que no s’alerta correctament la població actual dels perills de contraure la covid permanent: “La majoria dels qui tenim covid persistent no érem població de risc.”

Afectats per la covid persistent denuncien el “maltractament estructural” de l’administració

Estigma i oblit, la societat es gira d’esquena al problema 

“La gent no vol recordar el patiment de la covid, per això et posen mala cara quan els dius que tens covid permanent”, declara Càrcamo. L’estigma social que hi ha vers els afectats per la covid persistent és força elevat, segons que relaten les víctimes: “Quan em veuen amb màscara i bastó, em miren pensant que els enganxaré alguna cosa”, diu Càrcamo. Una impressió que comparteix Soler: “Es pensen que portes la màscara perquè encara dónes positiu.” I afegeix: “Hi ha persones que pensen que si t’abracen i tens covid persistent els infectaràs. No pot ser que després de cinc anys de la pandèmia siguem en aquest punt”, es queixa. Navarro diu que encara hi ha molt desconeixement de la població respecte de la covid permanent: “Hi ha gent que passa la covid com una grip i després es troba els símptomes els dos mesos següents. Hi ha un gran desconeixement. Hi ha negacionistes de la covid persistent, de la mateixa manera que n’hi ha de la covid”, diu.

Amb tot, Soler assenyala les administracions, que considera que haurien d’haver explicat millor a la població la realitat i els problemes derivats de la covid persistent: “La gent s’ha oblidat dels perills del coronavirus perquè no ens els han explicat. Si la gent en fos conscient, aniria amb màscara quan toca”, alerta. “Algú va dir que d’aquesta pandèmia sortiríem millors. Doncs jo crec que ni n’hem sortit millors ni n’hem après res”, etziba.

“Tinc covid persistent, m’han acomiadat i no m’ajuda ningú”: una situació límit cada vegada més freqüent

Encara es detecten casos nous de covid persistent 

La majoria dels afectats va agafar la covid permanent durant la primera onada de contagis, però avui en dia encara hi ha gent que agafa la malaltia. La incidència de la covid persistent varia segons de diversos factors, tal com explica Mateu. D’una banda, la vaccinació; i d’una altra, les variants del virus: “Amb la variant ancestral o amb la variant delta, s’estimava una incidència del 15%, però amb la variant òmicron s’estima que la incidència és del voltant del 5%, per exemple. De totes maneres, continuem tenint casos de pacients amb nous diagnòstics de covid persistent”, explica la doctora.

Després de cinc anys, la medicina no ha trobat cap tractament eficaç contra la covid persistent, tot i que hi ha tractaments pal·liatius d’alguns dels símptomes que se’n deriven. Al febrer, va començar un assaig clínic d’un medicament per a lluitar contra la covid persistent, que espera obtenir resultats el 2026. Enguany, a Can Ruti han acabat un assaig amb plasmafèresi (per a obtenir plasma) que no ha funcionat. Tanmateix, Mateu diu que no llencen la tovallola: “És important dir també allò que no va bé, perquè els pacients necessiten respostes, estan desesperats i fan molts tractaments sense cap evidència científica, i la nostra obligació és donar respostes per determinar què funciona i què no.” En aquest sentit, admet que la ciència va molt més lenta que no els agradaria. “Hi ha moltes malalties que no tenen cura, però el metge, el sistema sanitari, ha d’acompanyar el pacient amb aquesta malaltia”, afegeix.

Sigui com sigui, Soler té esperança: “Crec que, com a mínim, podrem cronificar la malaltia. No podrem recuperar les nostres vides anteriors, però sí que podrem trobar-nos relativament bé”, augura. “Ens queda molt camí encara per recórrer, però estem molt millor que fa cinc anys”, afegeix Mateu.

Com canvia la vida la covid persistent: la dura història d’una comptable que ara no sap multiplicar

Un bri d’esperança

El cas d’Eva Vial dona un bri d’esperança al col·lectiu d’afectats per la covid permanent: “Ara estic recuperada al 98%”, diu. “Encara tinc algunes intoleràncies amb el menjar, però ja no m’agafen les migranyes tan fortes d’abans”, detalla. Vial, que va ser diagnosticada de la covid persistent l’octubre del 2020, quan se’n va anar de vacances a Egipte a fer submarinisme, ara ha pogut reincorporar-se al món laboral: “L’endemà de la jornada laboral he de descansar molt, però puc fer-ho”, concreta. El seu moment més fosc va ser el 2022, un any que va passar gairebé sencer amb baixa laboral. També va haver de deixar de fer tot allò que li agradava: sortir a córrer, fer submarinisme o practicar ioga. Per sort, aquella etapa, per a ella, ja ha acabat.

Vial relata que ha optat per la medicina alternativa ateses les poques opcions de millora que rebia de la tradicional. Diu que això, juntament amb una situació personal privilegiada que l’ha permès de descansar molt –no té fills ni persones dependents de qui tenir cura–, han fet que millori exponencialment la seva salut. “Ha estat un procés lent, he notat les millores molt a poc a poc. Però ara la gent que em veu diu que m’ha canviat l’expressió de la cara. Torno a ser jo”, diu contenta. Vial celebra que la seva parella actual, que justament va conèixer en aquell viatge a Egipte on es va infectar, tingui l’ocasió de conèixer-la ara, tal com és, sense la malaltia: “Va ser un viatge que, per a bé i per a mal, m’ha canviat la vida”, conclou.

Eva Vial. 02.05.2022. (Fotografia: Albert Salamé / VWFoto.)

Un dolor que tots passem diverses vegades a la vida és la davallada d’alguna cosa que estimem –un familiar, un amic, un artista admirat, una institució que respectàvem. És una experiència inevitable que ens pot afectar més o menys, i segur que tots tenim el cap ple d’imatges amb el procés de dol i com ens va canviar. Molts catalans, a més, ara ho patim amb un dels pilars fonamentals de la identitat humana, la nació.

La llista de la decrepitud del nostre país és tan bèstia que no sé ni per on començar. O sí: les queixes de molts ciutadans que han vist com algú proper es moria i no podia parlar en la seva llengua, perquè una colla de consellers impresentables o insensats (Geli, Ruiz, Comín, Vergés, Argimon, Balcells, Pané) han castellanitzat el servei de salut. Rodalia ha convertit una acció tan bàsica com agafar un tren en una tortura, i a l’Aeroport de Barcelona et pot caure un tros de sostre al cap si plou una mica. Quan repassem els mitjans hi veiem el balanç setmanal i imparable de tirotejos, apunyalaments i assassinats, resultat d’un enorme mercat de la droga. El sistema educatiu, sobretot la primària, és una fàbrica de ciutadans incomplets per culpa de l’acció d’uns pedagogs fanàtics. El preu de l’habitatge expulsa les famílies de les ciutats i impedeix que les parelles joves tinguin fills, perquè les nostres elits econòmiques en tenen prou amb un model social de turistes i immigrants. Tampoc no som aliens als trasbalsos del món: l’amenaça dels imperis autocràtics, l’urpa dels senyors tecnofeudals, la crisi laboral que vindrà per la intel·ligència artificial, les catàstrofes del canvi climàtic. Molts pares es pregunten si els fills i néts parlaran en català, si podran guanyar-se la vida al país, si la nostra herència mil·lenària existirà d’aquí a mig segle.

Sé que la nostra nació és plena de coses meravelloses i que en algunes hem avançat, però davant d’aquest paisatge és natural que s’estengui un sentiment negatiu. Que cadascú hi posi un nom: por, inquietud, basarda, tristesa. Per no caure en el pou de la desesperança, podem tenir la temptació de tornar-nos feréstecs i aïllar-nos, o de refugiar-nos en la cultura i l’oci, o de no mirar més enllà de les qüestions domèstiques. Hi pot haver moments de fúria, però no passen de la imaginació. Per sort, una eina de protesta que (de moment) no ens poden prendre és el vot.

Cada vegada que visito Girona tinc més clar que el vent de la nostra política bufa cap a Ripoll. Sé que només és una col·lecció d’anècdotes, però la quantitat de gent del meu entorn que m’ha dit que votaria Aliança Catalana (o que el seu entorn els votaria) és extraordinària. Ex-votants de Junts, d’Esquerra i de la CUP, joves i grans, acadèmics i pagesos, tots entusiasmats pels missatges i els vídeos que fan córrer per WhatsApp i la resta de xarxes socials.

Sílvia Orriols no triomfa perquè els catalans hàgim canviat d’ideologia, sinó perquè és l’única que diu: “Jo us escolto, us entenc i comparteixo el vostre dolor”, i a més amb un discurs ben estructurat expressat amb un català impecable. La novetat d’Aliança Catalana és que parla de la realitat diària que viuen molts ciutadans, però que no troben ni a la boca dels polítics tradicionals ni encara menys en uns mitjans públics que presenten un país de coloraines. Com passa amb els moviments mal anomenats populistes, les preguntes que formula són vàlides –les respostes que ofereix, és clar, són tota una altra cosa. A vegades són inacceptables en una societat democràtica, a vegades profundament tramposes, però molta gent ho accepta a canvi d’una promesa de millora. Aliança Catalana també té l’avantatge que cap més espai polític no està disposat a acceptar el retrat de l’estat de la nació i a competir-hi pels votants, i això els ha deixats una autopista immensa (la mateixa que van regalar a Xavier García Albiol a Badalona).

El missatge del govern de la Generalitat és que al país no hi passa res de greu, i que amb un president immòbil i submís ja fem. Davant d’això els castellans se n’aprofiten per a humiliar-nos, més benzina per a l’incendi del descontentament (la reunió de la consellera Paneque amb els responsables de RENFE i ADIF n’ha estat un bon exemple). La insistència del PSC a dir que tot va bé també du a situacions que insulten la intel·ligència dels ciutadans, com l’entrevista recent en què el director general dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, va dir que “cinc homicidis en cinc dies no és indicador de res”.

El bàndol que s’anomena independentista no surt de la bombolla. Esquerra Republicana ha decidit de convertir-se en una franquícia del PSOE, i els seus militants viuen amb por que si fan enfadar el líder messiànic quedaran fora de les llistes electorals. La CUP continua perduda en un laberint ideològic de difícil sortida, i només té ressò quan els grupuscles afins fan uns actes de protesta que més aviat semblen dissenyats per la policia espanyola. Respecto els integrants d’Alhora, però de moment la seva recepta és oferir dissertacions acadèmiques per a guarir els problemes emocionals, i això no ha funcionat mai.

Queda Junts per Catalunya, un espai que podria vendre un missatge que competís amb Aliança, però que viu tenallat per dues dinàmiques. La primera, l’estèril nostàlgia convergent que els porta a jugar a la política espanyola, tot i que no en trauran gairebé res, i a defensar uns interessos empresarials nocius per al país. La segona, el llarg i brutal exili del líder. Potser el dia que el president Puigdemont pugui tornar a voltar per Girona, i parli amb gent al marge del seu entorn i de les xarxes socials, s’adonarà dels canvis de fons i imposarà un canvi de rumb.

Queden uns quants anys per a unes noves eleccions al parlament, i el món va tan de pressa que tot pot capgirar-se. Ho veiem ara mateix: les polítiques erràtiques del president Trump comencen a trinxar els partits europeus que se li van acostar massa, i està reforçant les marques tradicionals. No puc preveure què passarà a Catalunya, però tinc clar que hi ha una oportunitat per a qui la vulgui aprofitar, i que Aliança no té cap monopoli garantit. Molts catalans passen un dol, i si algú altre els ofereix una esperança real, sense lemes buits ni idees caducades, pot triomfar.

L’ex-presidenta del parlament, Laura Borràs, ha demanat en un escrit presentat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que se suspengui l’execució de la seva condemna de quatre anys i mig de presó per prevaricació i falsedat documental.

En el document, al qual ha tingut accés Europa Press i que ha avançat El Diario, la defensa de Borràs, que exerceixen els advocats Gonzalo Boye i Isabel Elbal, demana que es deixi en suspens l’execució de la condemna “mentre es materialitza el que preveu l’apartat 5.3 de la sentència”. En aquest punt de la sentència es planteja un indult parcial, però encara no s’ha sol·licitat.

El TSJC va donar deu dies a Borràs perquè presentés al·legacions, després d’haver ratificat el Tribunal Suprem espanyol la condemna de quatre anys i mig de presó, tretze d’inhabilitació i multa de 36.000 euros.

El president Carles Puigdemont ha reaccionat amb un text a les xarxes socials a les sentències judicials que hi ha hagut aquests darrers dies. “Set anys després, algunes de les causes que la claveguera espanyola ha fet servir per perseguir independentistes catalans han començat a caure. Des de l’escandalós cas de Sixena fins a la delirant trama russa passant per la immoral acusació de terrorisme pel Tsunami Democràtic”, escriu Puigdemont, que afegeix: “Eren causes purament polítiques que han estat estirades com xiclets per la claveguera i els seus inestimables col·laboradors –i també, fent servir una expressió de l’argot del món dels serveis d’informació, pels nostres ‘idiotes útils’– amb un únic objectiu: la guerra bruta contra l’independentisme.”

El Suprem arxiva la causa contra Puigdemont pel cas Vólkhov

“Aquest castell de cartes no ha resistit el pas del temps”, diu, i reconeix que una part d’allò que cercaven ho havien aconseguit: divisió, por, recels, desconfiances o reputacions danyades, escriu. Sobre això, diu: “Construir la independència del nostre país reclama entre altres coses una conscient disposició a resistir aquesta mena d’atacs, que en alguns casos són d’una virulència i una potència de foc fortíssima”.

L’anàlisi que fa Puigdemont: “Es pot criticar tot el que vulgueu i fer retrets, només faltaria. Hem d’aprendre dels errors i de la crítica. Fins i tot alguns s’hi han acostumat tant que és l’únic tema de tertúlia i no saben parlar de res més. Però ignorar l’esforç o perdre tota empatia –res a veure amb la pena ni el plany, que ningú no es confongui– envers els qui han prestat una part de la seva vida a la causa de la independència em sembla d’una absoluta manca de sentit de país, de sentit de lluita històrica. I d’això només en treu profit l’enemic.” I acaba dient: “Avui està de moda menystenir tot aquest esforç, jo crec que bàsicament per càlculs electorals. A uns els fa nosa l’1 d’octubre, perquè el seu record els compromet a l’acció política, i a uns altres els fa nosa el concepte ‘procés d’independència’, perquè els resultats no són immediats i els deixa sense gaire espai polític per vendre una independència immediata i indolora. Però no podem perdre la memòria de la repressió, perquè els espanyols no han perdut mai la seva memòria de repressors. Només cal llegir l’excel·lent biografia de Simón Bolívar de Marie Arana per entendre millor el que explico. Això sí, m’alegro personalment per totes les persones que han quedat alliberades d’aquesta càrrega, i també per tots els amnistiats d’altres causes i llurs famílies, que saben positivament el que ha representat la llei per a ells.”

L’Audiència espanyola liquida definitivament la causa per terrorisme del Tsunami

Set anys després, algunes de les causes que la claveguera espanyola ha fet servir per perseguir independentistes catalans han començat a caure. Des de l’escandalós cas de Sixena fins a la delirant trama russa passant per la immoral acusació de terrorisme pel Tsunami Democràtic.…

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) March 13, 2025

El president de Rússia, Vladímir Putin, està d’acord amb la proposta d’alto-el-foc a Ucraïna presentada pels Estats Units, i que Kíiv ja ha aprovat, però hi ha afegit condicions.

Per Putin, l’acord d’alto-el-foc també ha d’anar encaminat a una pau a llarg termini. “La idea és bona i hi donem suport totalment, però hi ha qüestions que hem de discutir”, ha dit Putin, que considera que la situació a Kursk ara és tan desigual que una aturada seria beneficiosa per a la part ucraïnesa, però s’ha demanat què hauria de fer Moscou amb les tropes enemigues a la zona. “Hauríem de deixar-los anar després que hagin comès crims contra la població civil, o els dirigents ucraïnesos els ordenaran que es rendeixin?”, ha assenyalat.

En la mateixa línia, Putin ha destacat que les seves tropes desplegades en territori ucraïnès “avancen pràcticament a tots els sectors” i, en cas de cessar les seves operacions, s’exposen que l’exèrcit d’Ucraïna es reforci amb més tropes, es recuperi de les baixes patides i s’entreni amb l’armament subministrat. “Com es garantirà que res d’això passi?”, ha dubtat un Putin que ha afegit que una línia de front de dos mil quilòmetres és més que complicat determinar qui i on s’ha produït una violació de l’alto-el-foc. “Totes aquestes qüestions han de ser estudiades amb atenció”, ha assenyalat el mandatari rus, obert per primera vegada a cessar les hostilitats.

El primer ministre hongarès, Viktor Orbán, ha convidat el seu homòleg israelià, Benjamin Netanyahu, a una visita al país, tot desafiant així l’ordre de detenció del Tribunal Penal Internacional (TPI) que pesa sobre el dirigent hebreu.

En una conferència de premsa avui a Budapest, el cap de gabinet d’Orbán, Gergely Gulyás, ha dit que el viatge es faria les setmanes vinents, sense especificar cap data concreta. En la mateixa compareixença, Gulyás ha assegurat que donaria suport a la retirada d’Hongria del Tribunal Penal Internacional perquè considera que “s’ha convertit en una organització política”.

En cas que Netanyahu acceptés la invitació, seria la primera visita del dirigent israelià a Europa una volta que el TPI ordenés la detenció i la de l’ex-ministre de Defensa del país, Yoav Gallant, en considerar-los responsables de crims de guerra i contra la humanitat a la franja de Gaza.

Des de l’emissió de l’ordre de detenció, Netanyahu només ha viatjat als Estats Units per reunir-se amb el president nord-americà, Donald Trump, ja que els Estats Units és un dels països que no reconeix les decisions del TPI.

La diferència és que Hongria sí que és un dels països que reconeix el tribunal i, per tant, estaria obligada a complir l’ordre de detenció si Netanyahu trepitgés el país. Orbán ja va desafiar el TPI el novembre passar anunciant que convidaria Netanyahu a Hongria, assegurant que la intervenció del tribunal en la guerra de Gaza responia a “motius polítics” i qualificant l’ordre que pesa sobre Netanyahu “d’escandalosament descarada i cínica”.

El Cercle d’Economia veu “arbitrària” la proposta de condonació del deute a les comunitats autònomes que va fer el Ministeri d’Hisenda espanyol en el Consell de Política Fiscal i Financera i considera que, tal com es planteja, solament compensa parcialment l’infrafinançament acumulat els darrers anys. Així ho defensa la institució presidida per Jaume Guardiola en una nota d’opinió, que demana que la mesura vagi lligada a una reforma del sistema de finançament. Segons el Cercle, la reforma ja és “imprescindible” i “inajornable” i ha de tenir en compte, entre altres, els beneficis que té la Comunitat de Madrid per l’efecte capitalitat. En el document, la institució també demana reforçar l’Agència Tributària de Catalunya i opta per un model federal.

La nota d’opinió, titulada ‘La reforma del sistema de finançament: una oportunitat social, econòmica i política’, reitera que el disseny d’un nou model és “crucial” i recorda que aquesta qüestió ja acumula una dècada de retard. Segons el Cercle, es tracta d’una reforma clau per a Catalunya, que “transcendeix l’àmbit econòmic” i també ha de servir per “poder sostenir l’estat del benestar en el futur”. “El nou cicle polític necessita un nou model de finançament. Els acords signats han generat grans expectatives. Sembla que ha arribat l’hora de resoldre el desequilibris territorials que han condicionat, condicionen i condicionaran la governabilitat espanyola”, afirma el document. Així mateix, defensa que l’actual conjuntura és una “gran oportunitat”, que seria un “greu error” no aprofitar. “La frustració de les expectatives generades es convertiria en un nou motor de desafecció”, avisa.

En la compareixença de premsa de presentació de la nota, el Cercle ha assenyalat tres qüestions que considera centrals: el reforç de l’Agència Tributària de Catalunya, la distribució de recursos entre Generalitat i Estat i l’establiment d’un mecanisme de solidaritat “transparent, eficaç i just”.

Menció especial a l’efecte capitalitat de Madrid

La nota considera que el cas de la Comunitat de Madrid mereix una menció especial per l’efecte capitalitat. Així, defensa que la reforma hauria de reconèixer la responsabilitat d’aquesta regió com a capital de l’estat espanyol i els avantatges que això li genera pel fet de concentrar activitat econòmica. “La Comunitat de Madrid es beneficia d’una concentració desproporcionada de l’ocupació pública estatal”, diu. “A part dels diferents ministeris, a la capital també s’hi centralitzen les seus de moltes altres entitats dependents de l’Administració central que podrien ser ubicades arreu”, afegeix. El Cercle també menciona el “biaix significatiu i crònic” en la concentració pública a favor de les empreses establertes a Madrid i la “concentració d’infraestructures estratègiques”.

El Cercle considera que tot plegat s’hauria de tenir en compte en el disseny del nou sistema de finançament i també assenyala la “intensificació” de la competència fiscal que ha impulsat aquesta comunitat amb Isabel Díaz Ayuso. “Atrau població i activitat econòmica de les comunitats que l’envolten i, per tant, exacerba la desigualtat territorial i perjudica el conjunt d’Espanya”, diu la institució.

L’Agència Tributària de Catalunya, un pas endavant per a l’autogovern

El document publicat aquest dijous incorpora un apartat dedicat a l’Agència Tributària de Catalunya (ATC), que a partir del 2026 gestionarà l’IRPF. Sobre això, demana definir amb precisió les noves responsabilitats de l’organisme en gestió, recaptació, liquidació i inspecció i ressalta que l’ATC té menys de mil treballadors a Catalunya, mentre que la delegació de la seva homòloga estatal en té més de quatre mil.

En la roda de premsa, el secretari general del Cercle, Miquel Nadal, ha demanat que la transició fins que l’ATC assumeixi la recaptació de l’impost sigui “ordenada i sense riscos”. Guardiola ha admès que es tracta d’un “repte molt gran” i “complex”. “Si un està convençut del seu objectiu final, és una qüestió senzillament de posar-se en marxa”, ha defensat. “És un tema absolutament possible i un pas endavant per a l’autogovern”, ha afegit.

El model federal com a solució per a distribució de recursos

En relació amb la distribució de recursos, la nota assegura que el model federal és la solució. El Cercle assegura que un model similar al del País Basc i Navarra no és sostenible si s’aplica al conjunt de l’estat espanyol i el que proposa és compartir les bases fiscals, un sistema similar al que hi ha actualment a països com els EUA o el Canadà. Així, hi hauria, per exemple, l’IRPF de l’administració central i l’IRPF de la Generalitat. Ambdues administracions tindrien les mateixes capacitats normatives sobre el tribut, sense que augmentés la pressió fiscal, sinó que aquesta quedaria repartida.

Aquest sistema es complementaria amb un mecanisme de solidaritat amb la resta de comunitats autònomes.

Un  mecanisme de solidaritat “transparent, eficaç i just”

Segons el Cercle, el mecanisme de solidaritat amb la resta de comunitats autònomes hauria de ser “transparent, eficaç i just”. Conceptualment, això s’articularia des de l’administració central, que asseguraria que totes les comunitats disposessin dels recursos necessaris. En aquest punt, la nota celebra que l’acord d’investidura entre PSOE i ERC garanteixi que la Generalitat “seguirà contribuint a la solidaritat” de l’Estat de la mà del “principi d’ordinalitat”. “Hi ha veus que des de fora de Catalunya, per desconeixement o per mala fe, qüestionen amb insistència aquesta voluntat. Cal recordar un cop més que no es posa en dubte, ans al contrari”, diu el Cercle.

Condonació del deute

En relació amb la condonació del deute, diuque hauria estat “preferible” que fes des d’acord amb una estimació rigorosa de l’infrafinançament de cada comunitat autònoma. D’aquesta manera, a Catalunya s’hauria de condonar més del 20%. Després de tot, el president del Cercle, Jaume Guardiola, ha assegurat que estan en permanent contacte amb totes” les forces polítiques, a qui han exposat les seves idees. El Cercle ha admès que la reforma “no es pot fer d’un dia per l’altre” i també ha demanat que tot plegat s’acompanyi d’una millora de l’eficiència de l’administració pública.

El Tribunal Suprem espanyol ha arxivat les actuacions contra el president Carles Puigdemont i el diputat de JxCat Francesc de Dalmases per la suposada trama russa del procés, el cas Vólkhov. El tribunal recorda que el cas li va arribar per l’aforament dels dos polítics i arran d’una exposició raonada del magistrat del jutjat d’instrucció número 1 de Barcelona Joaquín Aguirre, que investigava el cas. Com que l’Audiència de Barcelona va arxivar el cas per la resta d’investigats, el Suprem diu que ha de fer el mateix. La sala penal també diu que en l’exposició raonada no es descriu cap fet que pugui ser considerat delictiu.

Aguirre va enviar el juny passat l’exposició raonada al Suprem, que va la va deixar en suspens a l’espera de la resolució de l’Audiència sobre els recursos en contra d’aquella interlocutòria que incloïa l’exposició raonada. En una interlocutòria de vuit pàgines, el Suprem, en la mateixa línia que la fiscalia, diu que ha d’arxivar el cas perquè l’Audiència va anul·lar la interlocutòria d’Aguirre el desembre passat. En l’anul·lació, l’Audiència sostenia que el magistrat Aguirre va utilitzar “un subterfugi processal” per obviar les instruccions del mateix tribunal que anul·lava la pròrroga per seguir investigant el ‘cas Volhov’ on també s’indagava sobre els contactes entre suposats enviats del Kremlin amb Puigdemont i el seu entorn.

De què reia el jutge Aguirre? El final humiliant de la trama russa

El maig passat, l’Audiència ja va obligar Aguirre a tancar la investigació perquè no s’havia prorrogat correctament el termini d’instrucció l’agost del 2023, però el jutge va intentar aprofitar una escletxa per obrir al mes de juny un procediment derivat de la peça Catmon-Igman per un delicte de malversació i alta traïció en què investigava tretze persones, entre elles els presidents Artur Mas i Puigdemont. Segons la interlocutòria també figuren com a investigats ex-alts càrrecs del Govern, com Elsa Artadi; l’ex-responsable de relacions internacionals de CDC, Víctor Terradellas; el diputat de Junts Francesc Dalmases; l’advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye; l’empresari rus establert a Barcelona Alexander Dmitrenko, a qui l’estat espanyol li va negar la nacionalitat pels seus suposats contactes amb els serveis d’intel·ligència russos; Josep Lluís Alay, cap de l’oficina de Puigdemont; dos empresaris i dos periodistes, Carles Porta i Natàlia Boronat.

Gairebé tots els investigats van recórrer contra la interlocutòria de reobertura del jutge Aguirre, mentre que es van oposar als recursos la fiscalia i les acusacions populars de Barcelona amb la Selecció, Cataluña Suma por España, Juristes Constitucionalistes per les Llibertats, Impulso Ciudadano i SCC. Però els magistrats de l’Audiència, per unanimitat, van recordar que la seva interlocutòria del maig passat era “clara, precisa i no admetia dubtes sobre la seva interpretació i forma de compliment: donar per finalitzada la instrucció de la peça separada amb efectes des de l’1 d’agost del 2023”. Així, el tribunal deia que no es podia fer cap altra diligència que no estigués ordenada abans d’aquella data. Una vegada rebudes, l’instructor havia de decidir si arxivava la causa o l’enviava a judici.

Però Aguirre va decidir aprofitar una peça no tancada, la Catmon-Igman, centrada en irregularitats de la Diputació de Barcelona, per reaprofitar algunes diligències i encarregar-ne de noves per indagar en la suposada trama russa, investigar més persones i nous delictes. El tribunal li recorda que cada peça separada tenia un objecte concret. Per això, el tribunal barceloní deia al desembre que li “sorprèn que ara, utilitzant un subterfugi processal”, el magistrat faci servir el mòbil de Terradellas, decomissat en la peça Catmon-Igman, per reobrir la causa tancada el maig passat. de fet, diuen que la “maniobra processal” d’Aguirre és “irregular” i incompleix l’ordre que li va donar el tribunal a un magistrat inferior jeràrquicament. I deia que Aguirre no podia fer servir “cap excusa” per incomplir la resolució o “plantejar imaginatives solucions alternatives processals no contemplades pròpiament en les lleis i que burlen la decisió prèvia del tribunal, cosa que suposa un frau de llei”. De fet, consideraven que la interlocutòria d’Aguirre reobrint el cas suposava un “clar i flagrant incompliment” del que va acordar l’Audiència i vulnera diversos drets, “la seguretat jurídica i normes essencials del procediment”.

Els magistrats també retreien a Aguirre que inclogués en la seva interlocutòria del juny “consideracions generals sobre la guerra híbrida”, “informes de treballs doctrinals i periodístics, divagacions sobre qüestions polítiques i filosòfiques, així com l’exposició de dades biogràfiques d’alguns investigats, tot esquitxat amb opinions purament personals de l’instructor i la seva pròpia visió sobre l’evolució històrica del procés”.

A més, l’Audiència deia que tampoc les noves diligències acordades pel magistrat aportaven noves proves rellevants sobre la peça Catmon-Igman que permetin d’obrir una nova peça separada. De fet, l’acusaven de “limitar-se a reproduir els fets que ja havien estat objecte d’investigació”. Així, asseguraven que no hi ha indicis sòlids del delicte de traïció, i continuar la investigació suposaria “abocar-la a una investigació penal prospectiva prohibida a l’ordenament jurídic”. “Perquè la tutela judicial sigui efectiva, la resolució ferma ha de ser executada en els seus propis termes”, afirmava la interlocutòria de l’Audiència.

Per tot això, el tribunal declarava totalment nul·la la interlocutòria del juny d’Aguirre, li ordenava que “compleixi estrictament l’ordenat”, que deixés de fer més diligències sobre la suposada ingerència russa i que anul·lés tot el que ha fet des de l’agost del 2023. A més, l’Audiència enviava la resolució directament al Suprem perquè la tingués en compte a l’hora d’analitzar l’exposició raonada que Aguirre va enviar per als aforats Puigdemont i Dalmases. A més, avisava a Aguirre que “una persistent actuació renuent al compliment del que s’ha acordat per aquesta superioritat podria donar lloc a l’exigència de la consegüent responsabilitat”.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, s’ha reunit aquest matí amb els partits parlamentaris per debatre sobre l’augment de la despesa militar. El portaveu d’ERC, Gabriel Rufián, ha dit que la seva formació votaria en contra de l’augment de la despesa si l’executiu espanyol ho portava al congrés espanyol. “Que no comptin amb nosaltres per gastar més, llevat que ens expliquin molt a poc a poc i molt bé per què”, ha dit després de la trobada amb Sánchez a la Moncloa.

Rufián ha argumentat que a la Unió Europea hi ha un “histerisme” pel que fa a la necessitat de destinar més diners a defensa i s’ha queixat que ningú no ha explicat el compromís de l’estat espanyol d’augmentar la despesa en defensa fins al 2% del PIB. Rufián ha demanat saber exactament en què es volen gastar els diners. “Si la base és gastar més per no dependre dels Estats Units, a ningú se li escapa que aquest armament es comprarà als Estats Units, i per tant no té massa sentit”, ha dit.

La portaveu de Junts, Míriam Nogueras, ha defensat que la despesa militar ha de servir per a reforçar la indústria de defensa europea i també la catalana. “El 78% del material en defensa que compren els països de la Unió Europea s’adquireix fora de la Unió, i d’aquest 78%, el 60% als Estats Units”, ha dit. En aquest sentit, ha reclamat que les inversions tinguin un impacte industrial i tecnològic a Europa i a Catalunya.

La portaveu de Compromís, Àgueda Micó, ha dit que els dos diputats de la formació votaran en contra de l’increment de la despesa en defensa si el president espanyol, Pedro Sánchez, el sotmet al criteri del congrés espanyol. En declaracions a la premsa, Micó ha dit que Compromís no vol donar suport a una “economia de guerra”. “Si Sánchez ho porta al congrés, tindrà el seu vot en contra”, ha dit. També ha assenyalat que aquesta posició únicament representa Compromís, tot i que “tot el grup parlamentari” de Sumar comparteix, ha dit, la seva oposició a aquest increment de la despesa.

L’Ajuntament de Sixena (Monegres) ha anunciat que recorreria contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) d’ahir que va absoldre el conseller Lluís Puig en el cas de la desobediència per no haver complert l’ordre judicial de retornar quaranta-quatre peces del museu de Lleida del Monestir de Sixena. El consistori, que exerceix l’acusació particular, havia demanat una pena de dos anys d’inhabilitació per a Puig.

Segons que ha informat l’advocat de l’Ajuntament de Sixena, Jorge Español, el consistori recorrerà contra la decisió del TSJC argumentant que no es va demostrar prou que Puig no hagués desobeït la decisió judicial. A més, l’advocat ha apuntat que es plantegen denunciar per fals testimoni uns quants testimonis que van declarar que Puig no tenia intenció de desobeir.

Fonts judicials han indicat que la fiscalia, que també sol·licitava la mateixa pena d’inhabilitació per Puig, valora si també recorrerà contra la sentència.

El TSJC va absoldre Puig en considerar que no hi havia prou proves per demostrar que hagués actuat de manera “reiterada i persistent” per desobeir l’ordre judicial. En la sentència, el tribunal va concloure que no es va acreditar que mantingués una “voluntat rebel” davant del mandat del jutjat d’Osca, que havia estat recorregut per la Generalitat.

El ple del congrés espanyol ha aprovat avui, per 176 vots a favor (PSOE, Sumar, ERC, Junts, Bildu, PNB, Podem i BNG) i 169 en contra (PP, Vox i UPN), la creació de la comissió d’investigació de la gota freda del País Valencià.

Després d’un debat ple de retrets, els socis del bloc de la investidura han donat suport a la proposta registrada per Sumar, ERC i Junts. Un cop aprovada la iniciativa, la comissió es constituirà i disposarà d’un termini de sis mesos prorrogable per elevar al ple les seves conclusions. Entre més objectius, es vol identificar els responsables de la gestió, així com l’endarreriment en la comunicació de les alertes a la població civil i proposar millores legislatives.

Els socialistes volen que la comissió cridi a declarar els principals responsables polítics de la gestió. Entre els quals, el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, i el dirigent del PP, Alberto Núñez Feijóo.

A banda dels responsables polítics i administratius de la manca de resposta, la comissió també citarà com a testimonis algunes de les persones que es van veure forçades a treballar malgrat el risc, i investigarà “el tracte que s’ha donat a les víctimes de la catàstrofe per part dels poders públics”.

També proposarà mesures que pal·liïn la pèrdua de béns i les seqüeles per a la salut de les víctimes, i examinarà la resposta en la gestió i la coordinació dels efectius d’emergències. A més, la comissió haurà de proposar millores en la planificació de recursos d’emergència i comunicació de les alertes, i avaluar la gestió del risc d’inundacions.

L’Audiència de Barcelona ha condemnat a tretze anys de presó M.T.B., el conductor que el 4 de març de 2018 va causar un accident mortal a la C-17, a Gurb (Osona), després de circular durant més de sis minuts en sentit contrari sota els efectes de l’alcohol i la cocaïna. L’accident va causar la mort d’una menor de disset anys, veïna de Torelló (Osona). El tribunal popular el va declarar culpable el 26 de febrer.

Segons la resolució judicial, l’acusat va consumir unes quantes begudes alcohòliques i cocaïna abans d’agafar el seu vehicle, un Peugeot 5008, i incorporar-se a la carretera C-17 en sentit Barcelona a través d’un carril de desacceleració, fent cas omís dels senyals de prohibició. Malgrat els avisos d’altres conductors i les reiterades advertències dels Mossos d’Esquadra amb llums i sirenes, el conductor no va frenar ni va intentar de corregir la seva trajectòria.

L’accident es va produir al quilòmetre 64,850, al terme municipal de Gurb, quan el vehicle de M.T.B. va xocar frontalment contra un Jaguar XJS en què viatjaven quatre persones. A conseqüència de l’impacte, una menor de disset anys, que ocupava el seient del copilot, va perdre la vida. Els altres tres ocupants van patir ferides greus i han quedat amb seqüeles físiques i psicològiques.

Alcohol, drogues i excés de velocitat: crit d’alerta per l’augment d’accidents mortals a les carreteres

El Tribunal del Jurat ha considerat provat que l’acusat era conscient del risc que suposava la seva conducció i que va acceptar les possibles conseqüències mortals dels seus actes, aplicant la figura del “dolo eventual”. A més de la pena de presó, se li ha imposat la prohibició de conduir durant nou anys i cinc anys de llibertat vigilada un cop complerta la condemna.

En concepte de responsabilitat civil, M.T.B. haurà d’indemnitzar amb 90.000 euros cadascun dels pares de la víctima mortal, i amb quantitats que oscil·len entre els 12.000 i els 55.000 euros a la resta d’afectats. La companyia asseguradora Generali España serà la responsable directa del pagament d’aquestes indemnitzacions.

L’advocat defensor havia demanat una reducció de la pena al·legant dilacions indegudes en la tramitació del procediment, però el Tribunal només ho ha considerat com una atenuant parcial.

El jutjat d’instrucció 4 de Castelló ha decretat l’obertura de judici oral contra l’ex-president de la Diputació de Castelló Carlos Fabra, del PP, i nou acusats més, entre els quals, l’empresari Fernando Roig, propietari del Grupo Pamesa i president del Vila-real, amb motiu de la investigació sobre l’origen i la possible ocultació del seu patrimoni. La causa serà jutjada per l’Audiència de Castelló.

La fiscalia espanyola i l’advocacia de l’estat atribueixen als processats delictes d’alçament de béns o insolvència punible, frustració de l’execució, emblanquiment de capitals i suborn. A més de Fabra, entre els acusats hi ha quatre familiars seus i cinc empresaris, a més de set empreses en qualitat de persones jurídiques.

La magistrada ha ordenat que tots ells prestin una fiança conjunta i solidària per un import d’1.375.276 euros per a garantir possibles responsabilitats civils en cas de condemna. Contra aquesta decisió, només es pot presentar un recurs de reforma davant el mateix jutjat o un recurs de queixa davant l’Audiència Provincial, però únicament en relació amb la situació personal dels encausats.

El currículum corrupte de Fabra

Carlos Fabra ha estat involucrat en uns quants casos de corrupció. Va ser condemnat per quatre delictes fiscals per no haver declarat 3,3 milions d’euros. L’Audiència Provincial de Castelló el va sentenciar el 2013 a 4 anys de presó i una multa de 693.000 euros. La condemna la va ratificar el Tribunal Suprem espanyol el 2014. Va ingressar a la presó d’Aranjuez el desembre d’aquell any i en va sortir el 2016 en tercer grau, tot i l’oposició de la fiscalia anticorrupció.

El cas de les corregudes de la Beneficència el va implicar en presumptes delictes de prevaricació i frau, relacionats amb el finançament d’actes taurins de la Diputació de Castelló. Va intentar de desviar la responsabilitat cap al seu successor, Javier Moliner, mentre que la investigació també va encausar més càrrecs de la institució.

En el cas Gürtel, Fabra va ser assenyalat en la branca valenciana de la trama. Un informe de l’Agència Tributària el vinculava al finançament il·legal del PP valencià, i Ricardo Costa, un dels principals acusats, va assenyalar Fabra com un dels responsables de les irregularitats.

Qui és Fernando Roig?

Fernando Roig Alfonso (València, 1947) és un empresari conegut per ser el president i màxim accionista del Vila-real CF. També és propietari de l’empresa Ceràmica Pamesa i té un 9% de participació a Mercadona, empresa encapçalada pel seu germà Juan. A més, està involucrat en el sector de l’energia eòlica per mitjà de la societat Renomar.

En l’àmbit esportiu, va adquirir el Vila-real CF la temporada 1997-98, quan l’equip era a segona divisió, i ha estat clau en el seu creixement fins a consolidar-lo a primera i en competicions europees. També va ser accionista del València CF i president del club de bàsquet Pamesa València, funció que va delegar al seu germà.

[Treballem per ampliar aquesta informació.]