El poeta, escriptor, gestor cultural i editor Àlex Susanna s’ha mort a seixanta-sis anys d’un càncer. Nascut a Barcelona el 1957, va estudiar a l’escola Virtèlia i després a l’Institut Francès i a l’Aula. A la universitat, va cursar filologia catalana. Els primers intel·lectuals que el van formar i marcar foren Amàlia Tineo, Jordi Sarsanedas, José María Valverde, Jordi Llovet, Sebastià Serrano, Eudald Solà, Carles Miralles, Antoni Comas, Rosa Cabré… I també Marià Manent, Tomàs Garcés, Marià Villangómez, Joan Vinyoli, Jaume Gil de Biedma, Juan Marsé i José Agustín Goytisolo.

Àlex Susanna va irrompre al món de la cultura mitjançant el món de l’edició: el 1985 va crear l’editorial Columna, juntament amb Miquel Alzueta, Alfred Sargatal, Ricard Badia i Julián Viñuales, projecte que va marcar l’edició en català durant els anys vuitanta i tota la dècada dels noranta. En aquell moment, també va crear Columna Música. Susanna era un gran melòman.

Va tenir una vida dedicada al món de la cultura. Després del pas pel sector editorial, va dedicar-se a la gestió cultural: va ser director de la Fundació Caixa Catalunya la Pedrera (2004-2010), codirector de l’Institut Ramon Llull (2013-2016) i director de l’Agència Catalana de Patrimoni Cultural (2016-2017). També va assumir la direcció d’art de la Fundació Vila Casas. Va ser comissari de moltes exposicions, com ara les dedicades a Aristides Maillol, de qui era un especialista. Una exposició a la galeria Dina Vierny de París, sobre la sensualitat de Maillol, va ser la darrera que va comissariar.

Va compaginar la gestió cultural amb la construcció d’una obra literària, de poesia i de dietaris, fonamentalment. En poesia, trobem: Memòria del cos (1980, premi Miquel de Palol 1979), Els dies antics (1982), El darrer sol (1985), Palau d’hivern (1987), Les anelles dels anys (1991, premi Carles Riba 1990), Boscos i ciutats (1994), Suite de Gelida (2001), Angles morts (2007), Promiscuïtat (2011), Filtracions (2016) i l’antologia Dits tacats, 1978-2018 (2019).

De dietaris, va publicar: Quadern venecià (1989, premi Josep Pla 1988), Quadern de Fornells (1995), Quadern d’ombres (1999), Quadern dels marges (2006), Paisatge amb figures (2019, premi Crítica Serra d’Or) i El món en suspens (2022). L’últim dietari el va publicar aquest gener a Proa, La dansa dels dies.

L’Espai Òmnium ja va prenent forma sobre el paper. Més de 1.500 socis de l’entitat han finançat fins ara l’operació d’aquest nou espai, situat a la planta baixa de la seu nacional d’Òmnium (al carrer de la Diputació, 276, de Barcelona). Comptarà amb uns 900 m², en una operació que tindrà un cost de vora 4,3 milions d’euros, finançada exclusivament amb aportacions dels socis, sense crèdits bancaris ni subvencions. Ja s’ha superat el 85% de la recaptació prevista, entre aportacions retornables i llegats incorporats al projecte. L’entitat cultural vol que l’Espai Òmnium sigui un punt de trobada per al pensament, la cultura i l’acció independentista, on la societat civil pugui fer xarxa.

L’objectiu d’Òmnium és que el nou espai sigui un punt de trobada de totes aquelles persones i entitats amb inquietuds i ganes de construir conjuntament el país. És a dir, un espai de referència per a la lluita per la independència, però també un espai de creació i promoció de la cultura i de continguts en català. L’entitat que presideix Xavier Antich vol oferir un espai que impulsi i creï projectes que ajudin a avançar en la construcció d’una identitat nacional que tingui com a pilars fonamentals la llengua, la cultura i la cohesió.

El passatge interior del nou Espai Òmnium, en un muntatge de disseny El passatge interior del nou Espai Òmnium, en un muntatge de disseny

L’Espai Òmnium estarà obert a la ciutadania perquè també vol ser un espai on promoure trobades i aliances del teixit associatiu i cultural del país. Per tant, un espai que sigui útil per a la societat catalana, on Òmnium també pretén que el jovent organitzat hi tingui un pes important. És per això que el local també servirà de seu de l’Escola de Formació Guillem Agulló, i permetrà de desplegar la línia d’acció formativa de l’entitat.

Aquest nou espai s’estructurarà en tres plantes. A la planta baixa hi haurà un l’atenció als socis i a la comunitat i una botiga. A l’entresol hi haurà una zona de restauració, un pati obert a la ciutadania on fer activitats culturals i polítiques de petit format, actes i exposicions. També hi haurà l’Òmnium Studio, un estudi de gravació i edició d’àudio i vídeo. Finalment, a la planta principal hi haurà una gran sala d’actes amb programació cultural i política, activitats de petit format, mitjà i gran format, lloguer d’espais per a entitats i agents culturals diversos, i un espai per a activitats de premsa.

Avui, 27 de juliol de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Investir Illa en operació sortida, o com desmobilitzar el carrer quan torni Puigdemont | Article de Josep Casulleras
• Simona Levi: “Hi ha un ambient de pànic moral al voltant del porno”
• El Paraulògic celebra el número 1.000 amb un joc rècord de 300 solucions
• D’apàtrida a abanderat de Grècia: la història única de Giannis Antetokounmpo
• Nandu Jubany: “Si paro és que m’han carregat a la caixa”
• Vuit inundacions en un mes: en aquest poble de Nou Mèxic els incendis forestals no són la fi del malson
• Maduro i González | Article de Martxelo Otamendi
• Bombons i trufes excepcionals al carrer del Pi de Barcelona
• El Puigdemont que estava en contra de deixar-se detenir | “Bots i barrals” d’Ot Bou
• Ucraïna comença a parlar més ucraïnès? | Article de GLiDi

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Els mesos d’estiu a Barcelona són sinònims d’obres de millora a les infrastructures. Si ja fa unes quantes setmanes que les línies L5 i L2 tenen alteracions, avui comencen les actuacions a la L4. Per aquest motiu, no hi haurà servei entre les estacions de la Pau i Selva de Mar fins el 22 d’agost, és a dir, fins el dia que comença la Copa Amèrica de vela.

Comencen les obres del metro de Barcelona: quines línies i parades afectaran?

Les obres milloraran l’accessibilitat a l’estació de la Pau i la infrastructura de la via i s’hi instal·larà una nova agulla que permetrà d’augmentar la capacitat del transport de la línia. En total, s’hi invertiran 2,5 milions d’euros.

L’alternativa de mobilitat principal serà la connexió amb la L2 a la Pau. A més, Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) ha establert un servei alternatiu d’autobús que farà el recorregut tallat. Per tant, s’aturarà a les estacions de la Pau, Besòs, Besòs Mar, Maresme-Fòrum i Selva de Mar. Aquest servei farà el mateix horari que habitualment fa el metro i tindrà una freqüència de pas d’uns quatre minuts en hores punta.

Alhora, TMB ha assenyalat que també es poden fer servir d’alternativa la línia V31 d’autobús, les línies T4, T5 i T6 del Trambesòs i les línies B20 i B25 d’autobusos Tusgsal.

“Barcelona està col·lapsada”: la Copa Amèrica agreuja els problemes d’habitatge

 

Carles Puigdemont ha anunciat que tornarà a Catalunya quan es faci la investidura del nou president, tot i la decisió del jutge Llarena de no aplicar-li l’amnistia i mantenir-ne l’ordre de detenció si entra a l’estat espanyol. “La meva obligació és anar al parlament si hi ha debat d’investidura. Només un cop d’estat m’impedirà ser al parlament”, ha dit en un acte al Vallespir amb motiu del quart aniversari de Junts per Catalunya. “De la presó que hem de sortir és d’Espanya”, ha afegit. 

Escolteu ací en vídeo el discurs:

 

El president ha criticat amb duresa el fet que el cap de llista del PSC, Salvador Illa, pugui arribar a tenir la presidència de la Generalitat. “És una amenaça real per un govern més espanyolista del PSC, molt més proper del que representa Josep Borrell que el de José Montilla o el president Maragall”. “Vam dir en la campanya que ens jugàvem el futur del país. Avui, molta gent, que fins i tot no ens han votat a nosaltres, ho veuen així”, ha comentat.

En l’acte, que ha aplegat uns dos mil dos-cents assistents, segons Junts, també hi ha participat la batllessa de Banys i Palaldà, Maria Costa; la presidenta de Junts, Laura Borràs; el senador Josep Lluís Cleries; l’ex-batlle de Barcelona Xavier Trias; i el secretari general del partit, Jordi Turull.

Aquestes darreres setmanes, i especialment aquests darrers dies, els missatges que apunten a un acord imminent entre ERC i el PSC per a la investidura de Salvador Illa no han fet sinó augmentar, per bé que algunes fonts del partit continuen refredant les expectatives i diuen que el pacte –amb el finançament autonòmic com a clau de volta– és lluny de tancar-se. Un altre interrogant, en cas que finalment s’acabi tancant un acord entre republicans i socialistes, és la rebuda que tindrà a les bases del partit, que podrien tombar-lo després de mesos de malestar per la patacada electoral del 12-M i l’escàndol dels cartells de l’Alzheimer.

El bumerang a Madrid de la investidura d’Illa | Editorial de Vicent Partal

Els efectes del retorn i possible empresonament del president en la política del país són imprevisibles. Si més no, és clar que, en un context de desmobilització general de l’independentisme, un moviment d’aquestes característiques sacsejaria el tauler polític català poques setmanes abans de la data límit de la investidura, el 26 d’agost. Les derivades d’una hipotètica repetició electoral a l’octubre amb Puigdemont a la presó també són difícils de calcular.

El retorn de Puigdemont no tan sols podria ser un factor desestabilitzant per a la investidura d’Illa, sinó també per al present i futur de la coalició de govern espanyol que encapçala Pedro Sánchez. Un hipotètic empresonament del dirigent de Junts no tan sols dificultaria enormement la continuació del suport de la formació a l’executiu espanyol, sinó que a més desacreditaria l’agenda de la pacificació de la política catalana de què tant ha fet gala Sánchez. Ara com ara, tot és obert.

Museu Torres García
Sarandí, 683, Montevideo, Uruguai
Mapa a Google

Si la setmana passada parlàvem del centenari de la mort d’un dramaturg universal de pare català i mare canària, en aquest últim article abans de les vacances toca parlar d’un altre aniversari rodó –els cent cinquanta anys del naixement– d’un artista polifacètic de renom mundial també de pare català i mare canària. D’Àngel Guimerà i Jorge, nascut el 1849 a Santa Cruz de Tenerife (Canàries), passem avui a Joaquim Torres i García, nat a Montevideo el 28 de juliol de 1874. I, com en el cas de Guimerà, la família de Torres també es va traslladar a Catalunya quan era jove.

En concret, el futur pintor i escultor muralista, professor, escriptor i teòric de l’art va deixar l’Uruguai amb tota la família el 1891 per a instal·lar-se a Mataró (Maresme), localitat de naixement del seu pare, Joaquim Torres i Fradera. Quan va començar a rebre classes de dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis de la capital maresmenca, poc s’imaginava que el seu nom s’acabaria vinculant amb el dels principals moviments artístics catalans i europeus del primer terç del segle XX. Així, del seu pas per la Llotja barcelonina i especialment pel Cercle Artístic de Sant Lluc, en van sortir dues grans col·laboracions: amb l’arquitecte modernista Antoni Gaudí, en les vidrieres de la catedral de Mallorca; i amb dibuixos seus, a les revistes Barcelona còmica (1887-1899), El Gato Negro (1898) i Pèl & Ploma (1901). El jove Torres García, és clar, va freqüentar la tertúlia dels Quatre Gats amb Ramon Casas, Pablo Picasso i Santiago Rusiñol.

Amb l’arrencada del segle XX va fundar l’Escola de Decoració de Terrassa (amb la idea de fons d’integrar les arts i els oficis al servei de l’arquitectura) i també va entrar en contacte amb Eugeni d’Ors i el moviment noucentista. En aquest sentit, després d’unes experiències com a muralista d’esglésies, el president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba, li va encarregar de decorar el saló de Sant Jordi del Palau de la Diputació a Barcelona: els com a mínim quatre frescos amb què volia reflectir l’esperit del poble català van ser coberts durant la dictadura de Primo de Rivera i no va ser fins el 1966, de fet, que no van ser arrencats i traslladats a una altra sala de l’actual Palau de la Generalitat, la Torres-Garcia.

El contacte amb Joan Salvat-Papasseit, a partir del 1917, el va encaminar cap al moviment futurista, amb col·laboracions en revistes com ara un Enemic del Poble i Arc-Voltaic i la publicació del manifest Art-Evolució, prou allunyat dels seus primers textos teòrics noucentistes i en què recollia l’ideari del pintor uruguaià Rafael Barradas i el de Salvat-Papasseit mateix. La situació política que va menar al cop militar de Primo de Rivera el va empènyer a provar sort a Nova York en un altre àmbit professional, el disseny de joguines. A més de fundar-hi l’Artist Toy Makers i de treballar per a la Dover Farms Industries, als EUA va conèixer Marcel Duchamp i Max Weber i va exposar al Whitney Study Club. El 1922 va tornar a Europa i es va instal·lar primer a Itàlia, després a la Costa Blava i a partir del setembre del 1926 a París, on va entrar en contacte amb el neoplasticisme i va ampliar el cercle de coneixences amb Piet Mondrian, Vassili Kandinski i Le Corbusier, amb els quals va coincidir al grup abstracte Cercle et Carré. Del 1931 al 1934 va residir a Madrid, on va impulsar l’avantguarda local i la formació d’un Grup d’Art Constructiu.

A seixanta anys, pressionat pels vents autoritaris que bufaven a Europa, el 1934 va decidir de tornar a fer les maletes (amb tot el bagatge artístic acumulat) i comprar passatges per a l’Uruguai amb la seva dona, la barcelonina Manolita Piña de Rubiés, i els seus quatre fills: l’Olímpia (1911), l’August (1912), la Ifigènia (1915) i l’Horaci (1924). Al país que havia deixat feia més de quatre dècades, el seu dinamisme innat es va plasmar d’entrada amb la creació de l’Associació d’Art Constructiu (1935) i del Monument còsmic (1938) al Parque Rodó de Montevideo, a més de la publicació de la revista Círculo y Cuadrado. El 1941 el govern uruguaià el va nomenar professor honorari d’art i el 1944 va fundar el Taller Torres García, amb la voluntat de formular un art constructiu americà i d’irradiar les idees de la modernitat a Sud-amèrica. Una de les últimes propostes va ser la creació de l’Escuela del Sur, amb què plantejava capgirar el mapa conceptual de referències per a la producció d’art modern des de l’Amèrica del Sud, una idea simbolitzada perfectament amb el famós dibuix América invertida (1943).

Joaquim Torres i García es va morir a Montevideo el 8 d’agost de 1949, però les seves idees i el seu llegat artístic es mantenen ben vius, un segle i mig després del seu naixement, amb institucions com ara el Museu Torres García i el Museu Nacional d’Arts Visuals uruguaians.

I una mica més: La seva obra no es manté tan viva perquè, a més de la pèrdua dels murals que va pintar en esglésies catalanes al principi del segle XX a causa de la Setmana Tràgica i la cobertura dels seus frescos al Palau de la Generalitat durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco, cal afegir-hi una desgràcia de grans dimensions: el 1978, una setantena d’obres seves que pertanyien al Museu de Belles Arts de l’Uruguai es van cremar en l’incendi del Museu d’Art Modern de Rio de Janeiro, on eren exposades en préstec. Partint d’aquella desgràcia un besnet seu –Alejandro Díaz– ha estrenat enguany el documentari Pax in Lucem, concebut com un viatge cap a l’origen de l’artista i la seva recerca d’un art universal.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Joaquim Torres García, retratat en plena creació. L'obra 'El pez', del 1928. El 'Monument còsmic' (1938) al Parque Rodó de Montevideo. El Museu Torres García de Montevideo.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

L’estiu és ple de festes majors i patronals a les viles i ciutats. És el moment de calor i alegria, de música i tradicions, de correfocs i cercaviles. Hem fet un repàs de cap a peus del país per aplegar-ne les festes més destacades d’aquests mesos de juliol i agost, i us en proposem entre sis i set per a cada setmana perquè hi aneu a xalar si hi sou a prop.

Setmana del 22 al 28 de juliol

• Festa Major de Santa Cristina a Lloret de Mar (Selva). Un dels esdeveniments més significatius d’aquesta festivitat és la regata S’Amorra Amorra.
• Moros i Cristians a la Vila Joiosa (Marina Baixa). Durant vuit dies, aquest municipi de la Marina Baixa fa una mirada al passat i recrea una batalla de l’any 1538, quan els pirates van atacar la ciutat.
• Les Santes de Mataró (Maresme). D’ençà del 2010 tenen el reconeixement de festa patrimonial d’interès nacional.
• Festes del Fadrí de Callosa d’en Sarrià (Marina Baixa). També són conegudes per Danses de Sant Jaume i són les danses amb més tradició viva de tot el País Valencià
• Festes de Sant Jaume al Castell (Menorca). Hi tenen un protagonisme especial els cavalls, la música i els nans i gegants.
• Festa Major de Sant Julià de Lòria (Andorra). En destaquen les danses: la Passa, el ball Cerdà i el ball de la Marratxa.

Setmana del 29 de juliol al 4 d’agost

• Simiots a Arles de Tec (Vallespir). Es commemora l’alliberament de la vida dels simiots per part dels sants patrons, Abdó i Senén.
• Festes patronals de Xaló (Marina Alta). En destaca la processó de l’aigua.
• El simulacre de Moros i Cristians a Pollença (Serra de Tramuntana). Recorda els fets ocorreguts a Pollença, durant la batalla l’any 1550, en què els cristians van vèncer els pirates de Dragut.
• Retaule de Sant Ermengol a la Seu d’Urgell (Alt Urgell). És un espectacle teatral medieval que combina música, llum i color a l’interior del claustre de la catedral romànica de Santa Maria de la Seu d’Urgell.
• Festes patronals d’Artà (Llevant). Música, correfocs, torneigs esportius, danses, i molt més.
• Festa Major d’Andorra la Vella (Andorra). Tres dies d’animacions i música de tots els estils, amb ball i folklore, circ i cercaviles.
• La Garrinada d’Argentona (Maresme). És una festa que organitza voluntàriament el jovent i que s’engloba dins la festa major de Sant Domingo.

Setmana del 5 a l’11 d’agost

• Ballada de la Font dels Ierns (Eivissa). És una de les ballades més antigues de l’illa.
• Festes i Banyà de Sant Albert a Relleu (Marina Baixa). Els joves fan cercaviles i la Banyà, una gran batalla festiva amb aigua i escuma.
• Festa Major i Terrazel de Sant Llorenç d’Hortons (Alt Penedès). Gegants, capgrossos, balls, música i foc conviden a reflexionar sobre els perills que pot córrer la natura amb el model de desenvolupament econòmic actual.
• Festes de Sant Llorenç a Alaior (Menorca). Tenen el cavall com a figura protagonista i són característiques pels caixers, caragols i jaleos.
• Castell de l’Olla d’Altea (Marina Baixa). Els focs artificials es llancen de la mar estant, de manera que la llum es reflecteix a l’aigua i augmenta la màgia.
• Moros i Cristians de Cocentaina (Comtat). Declarada festa d’interès turístic, destaca per les desfilades espectaculars amb les tradicionals filaes i bandes.
• La Cabra d’Or de Moià (Bages). Un conjunt d’actes participatius i organitzats popularment recreen una llegenda local protagonitzada per una cabra que té uns poders extraordinaris.

Setmana del 12 al 18 d’agost

• Festes de Bétera (Camp de Túria). El símbol de la festa són les alfàbregues espectaculars que es conreen expressament per a la festa i que arriben a fer més de tres metres d’alçària.
• El Misteri d’Elx (Baix Vinalopó). És l’única mostra de teatre medieval que encara es representa a l’interior d’una església i, per això, fou reconeguda per la UNESCO com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat.
• Festa Major de la Vila de Gràcia (Barcelona). L’activitat més coneguda són els espectaculars carrers guarnits.
• Festes de la Mare de Déu d’Agost a Sineu (Pla de Mallorca). En destaquen les Corregudes des Cós, curses de mules, cavalls, de carros i més animals.
• Festa de Sant Roc d’Arenys de Mar (Maresme). La festa reprodueix l’acte de benedicció que el sant va fer a la vila i la protagonitzen els macips vestits amb camisa blanca, faixa vermella, espardenyes i picarols a les cames.
• Festes de Sant Magí de Tarragona (Tarragonès). Un dels actes més importants és l’arribada de l’aigua a la ciutat amb carros i cavalls de Sant Magí de la Brufaganya.

Per què el 15 d’agost és festiu i hi ha tants pobles que celebren la festa major?

Setmana del 19 al 25 d’agost

• Festa Major de Sitges (Garraf). A banda dels actes litúrgics i populars, com ara la cercavila de balls populars, gegants, capgrossos, dimonis i els castells de focs de la nit del 23 d’agost, la programació també inclou una gran oferta musical.
• Festes de Sant Bartomeu de Montuïri (Pla de Mallorca). Es caracteritzen per les evolucions dels Cossiers, sis dansaires ricament guarnits amb cintes de colors i rams d’alfabeguera, una Dama i el Dimoni, que executen unes danses rituals d’origen i significats incerts.
• Festa Major de Sants (Barcelona). També en destaquen els carrers guarnits i els concerts.
• Festa Major de Paterna (Horta Nord). S’hi fa una de les manifestacions festives amb pirotècnia més intenses del País Valencià: la Cordà.
• El Sexenni de Morella (Ports). Es commemora cada sis anys, i durant nou dies, la intervenció miraculosa de la Mare de Déu de Vallivana contra la pesta l’any 1673.
• Festa Major de Taradell (Osona). El municipi rep la visita d’en Tocasons, un bandoler llegendari del segle XVII.
• Les Danses de Guadassuar (Ribera Alta). Durant una setmana, es balla cada nit en un carrer diferent del poble, engalanat per a l’ocasió.

Setmana del 26 d’agost al primer de setembre

• Festes patronals de Sant Joan (Pla de Mallorca). Els set pecats capitals envaeixen la vila i els dimonis surten rabiosos a empaitar la gent que, si no vol rebre, s’ha de situar darrere la colla de xeremiers i flabiolers.
• Ball de Foc de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès). Els Diables de Vilafranca han fet evolucionar el Correfoc de Sant Fèlix fins a convertir-lo en una festa-espectacle.
• La Tomatina de Bunyol (Foia de Bunyol). La celebració és una de les batalles festives més espectaculars que es fan: en una hora es llancen més de cent quaranta tones de tomàquets madurs.
• Festa Major de Granollers (Vallès Oriental). És basada en la rivalitat festiva entre les colles dels Blancs i dels Blaus per veure qui anima més la festa.
• Aquelarre de Cervera (Segarra). L’acte central és una cercavila encapçalada per bruixes, diables i dracs que vol invocar el Mascle Cabró, el protagonista de l’Aquelarre i l’encarregat de donar permís perquè es facin totes les activitats.

El 27 d’octubre de 2017, el president Artur Mas, greu, disconforme amb la declaració d’independència, diu al president Carles Puigdemont: “Un cop ja està fet, ara no et deixis agafar; a la presó no hi faràs res i t’hi passaràs molts anys.” La frase li ressona al cap d’uns mesos, a la presó de Neumünster, després de ser detingut mentre tornava en cotxe cap a Waterloo, on pensava personar-se davant la justícia belga. L’empresonament li fa venir al cap “dues idees que han estat presents tots aquests mesos” que fa que és a l’exili. Les escriu al seu dietari. “La primera, la lucidesa del consell que em va donar Jordi Sànchez per telèfon, ja des de la presó, el dia de la gran manifestació a Barcelona arran del seu empresonament i del de Jordi Cuixart: ‘Eviteu la presó. A la presó no s’hi pot fer res!’ El mateix em va dir el president Mas aquella setmana i aquells dies d’octubre en què vam declarar finalment la independència. Tenien molta raó. La presó és una pèrdua de temps molt lamentable, no serveix per a res.” Ho recull a la segona part de les seves memòries, La lluita a l’exili (la Campana, 2020), confeccionades amb l’ajut del periodista Xevi Xirgo.

La segona idea encara l’expressa amb més contundència. “Tots aquells que haurien preferit que jo em deixés detenir des del primer moment o que em presentés després per ser arrestat davant de tot el món no tenien ni tenen cap raó. No tinc vocació de màrtir, sinó de lluitador. I el lluitador fa tot el que pot per evitar ser màrtir, perquè la seva prioritat és vèncer. Jo vaig triar l’exili com a camp de batalla perquè tenia molt i molt més espai per a defensar la posició que no pas convertint-me en ostatge polític d’un estat que es comporta com si fóssim l’enemic en una guerra. Tots aquests mesos han ajudat enormement a internacionalitzar la nostra causa, i més que ho hauríem pogut fer si ara jo no em trobés a la presó amb les ales tallades, la comunicació reduïda a la mínima expressió i sense poder liderar des de l’espai lliure que era Bèlgica. Mai m’han atret aquestes teories de la victimització, cosa que no vol dir ni que no siguem víctimes, que ho som, ni que no n’hàgim de fer ús per poder explicar millor el que està passant dins la mateixa Unió Europea. Els màrtirs segurament queden bé als llibres d’història, però en política solen fer més nosa que servei.”

Evitar la presó no ha estat un gest anecdòtic en la trajectòria de Puigdemont. Ha estat la pedra angular del seu llegat i de la resta dels exiliats: demostrar que la justícia espanyola no és homologable a l’europea quan s’aplica a Catalunya. Almenys d’ençà del 2 de gener de 2018, Puigdemont ja té clar que l’opció de la presó no és intel·ligent. Ho deixa caure en una reunió amb els diputats Pere Aragonès i Roger Torrent, després presidents, i Marta Rovira. Entre guions, els aclariments de Xirgo. “Hem de continuar la batalla, però jugant amb intel·ligència –intenta fer-los entendre–. No hem de posar ningú als peus dels cavalls; ningú més ha d’anar a la presó, però hem de mantenir la confrontació.” El 4 d’abril, després de sortir de Neumünster, amplia la tesi en una conversa amb gent pròxima: “És evident que des de la presó no es pot fer el mateix que des de l’exili; per això vaig escollir l’exili, per treballar per la República. Des de la presó és molt més complicat –ho admet sense embuts: no comptava ser detingut a Alemanya–. Sabent que m’esperava la família a Waterloo, com pot ser que algú es pugui imaginar que em vaig deixar detenir? No és cert.”

Mentre ell mirava de convertir la incapacitat dels jutges espanyols d’atrapar-lo en un projecte polític, el perseguia la mentida sobre la seva fugida al maleter d’un cotxe, alimentada per la caverna mediàtica. Per part de l’entorn d’Oriol Junqueras, la diferència entre el seu empresonament i l’exili de Puigdemont ha estat un motiu passiu-agressiu d’escarn i de retret que el president sempre ha paït malament. El 29 de gener de 2019, el diari francès Le Figaro publica una entrevista a Junqueras en què llançava un dard enverinat a Puigdemont: “Jo em vaig quedar a Catalunya per un sentit de responsabilitat amb els ciutadans –afirma, tot i que diu que va prendre aquesta decisió sabent que probablement implicava anar a la presó–. Sòcrates, Sèneca i Ciceró van tenir l’oportunitat de fugir i no ho van fer. Aquesta responsabilitat cívica i ètica m’impressiona molt.” Puigdemont s’indigna i truca a Marta Rovira per avisar-la que “abaixa la persiana amb ERC”. Xirgo escriu: “La líder d’ERC es limita a escoltar-lo i a dir-li: ‘D’acord, d’acord… Em sap molt greu, de veritat… Faré el que pugui.’ El president, però, està molt dolgut.”

Davant les crítiques que no podia presidir la Generalitat de l’exili estant, Puigdemont s’hi tornava amb l’argument que els límits per a l’alliberament de Catalunya eren justament a l’interior. Novament amb paraules seves: “No els ho posaré fàcil; m’hauran de perseguir. Perquè jo em dedicaré des d’allà on sigui a denunciar la meva situació i la de Catalunya. I des de la presó no es pot fer.” Aquesta concepció dels impediments físics anava més enllà de la presó. El Principat mateix ho era: el Consell per la República partia de la idea que el nou intent de fer la independència s’havia d’ordir fora de la jurisdicció espanyola. I encara una tercera idea reforçava les virtuts de l’exili: la via de la negociació era amortitzada i, per tant, tan sols restava la carta de l’actuació clandestina, amb un sistema institucional paral·lel. Puigdemont encara ho defensava fa un any, quan deia que Pedro Sánchez no seria “primer ministre amb els vots de Junts” perquè “menteix i incompleix”. Avui, Puigdemont ha fet investir Sánchez i hi negocia; ha desmantellat l’assemblea del Consell i s’ha presentat a la Generalitat; i ara es vol exposar a la detenció.

Han passat prop de sis anys. El president Puigdemont continua a l’exili mentre els seus companys de govern que llavors eren a la presó, a més de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, ja fa tres anys que són al carrer gràcies als indults. Malgrat l’aprovació recent de la llei d’amnistia, l’ordre de detenció contra Puigdemont continua en vigor perquè el Tribunal Suprem espanyol la considera inaplicable en el seu cas. Tot i això, Puigdemont va fer campanya per a les eleccions del 12 de maig amb la promesa de tornar quan el parlament fes la pròxima sessió d’investidura, previsiblement la de Salvador Illa. Sembla que hi està del tot decidit, encara que el preu sigui que l’empresonin. L’advocat Gonzalo Boye va explicar en aquest diari que, a parer seu, quan vingués hi hauria “un intent de portar-lo a Madrid immediatament”. El partit del president es prepara per aprofitar el moment. El secretari general de Junts per Catalunya, Jordi Turull, un dels qui van ser presos polítics i ara ja no són a la presó, va dir fa poc que era segur que Puigdemont tornaria i que el partit faria una crida “a la reacció del país”.

La inconsistència s’ha consolidat com el patró més recurrent en la biografia política del president Puigdemont. Durant el temps que va durar, la presó de la primera línia de dirigents polítics va servir per a fer xantatge emocional a la població, per a canviar l’ordre de prioritats del moviment i per a acusar els dissidents de manca d’empatia. Els presos polítics, decidint de no apartar-se, van condicionar el moviment a un tomb estratègic que en cerqués l’alliberament; així es va arribar als indults, així es van naturalitzar els pactes amb el PSC en diputacions, ajuntaments i el congrés espanyol, molt abans de l’arribada de Salvador Illa, i així la independència sembla avui una cosa de bufanúvols. Era una lliçó que ja llavors es podia haver après de l’experiència d’uns altres moviments socials i nacionals: si l’estratègia s’escriu entre reixes, l’objectiu deixa de ser popular. Puigdemont tot sol s’ha posat en el laberint d’una mena de retorn contra la qual ell mateix havia argumentat una vegada i una altra. Encara és a temps de repensar-s’ho. No sé si una part del càlcul és que la presó el protegirà de la crítica i la fiscalització, però, si és així, em sembla que s’equivoca.

L’oposició al lideratge d’Oriol Junqueras va traient el cap, entre les bases d’Esquerra Republicana, però no és cohesionada. El sector arrenglerat amb Marta Rovira inclou membres del govern, batlles i militants històrics, però Rovira ha promès d’abandonar la secretaria general del partit després del congrés del novembre, i, ara com ara, no ha emergit cap figura per a encapçalar-ne el relleu i oposar-se a Junqueras. Entre els qui volen una renovació més expeditiva i, per tant, s’oposen tant al sector de Junqueras com al de Rovira, també hi ha un problema de manca de portaveus visibles i destacats. La ràbia de molts militants es va encenent, però de moment és una massa amorfa, pendent d’articular. Mentrestant, Junqueras ha fet ja moltes trobades amb militants pel territori, reunions en què ha desplegat la seva coneguda oratòria amb llargues intervencions, i el seu equip funciona com un engranatge de campanya ben ordenat. Aquests dies, els crítics amb l’ex-president del partit, que vol tornar a la presidència a la tardor, observen amb nerviosisme com agafa avantatge.

El moment de la batalla interna fa més imprevisible el destí d’un possible pacte amb el PSC per a investir Salvador Illa. Aquests darrers dies, Rovira, que ara pilota la negociació tota sola, ja sense Junqueras, s’ha mostrat més procliu a un acord, però la promesa que els militants hi diguin la seva complica el procés. Rovira ha accelerat el procediment perquè hi hagi una consulta el dijous primer d’agost, però encara no se’n sap el contingut. La direcció nacional es reserva l’opció de no sotmetre l’acord a votació si ja d’entrada no és prou bo. El contingut de la proposta dels socialistes encara no és públic, però ara com ara no és clar que els militants l’aprovin, sigui quin sigui. En primer lloc, perquè ja estaven disgustats pels mals resultats electorals i tenien ganes de fer-ho notar, i l’escàndol dels cartells contra els germans Maragall els ha fet pujar la mosca al nas. En segon lloc, perquè n’hi ha que veurien un pacte amb Illa com un abandonament de la línia independentista i consideren que la lectura del darrer cicle electoral ha d’encaminar el partit cap a una reconciliació amb Junts.

La discrepància entre els dos grans sectors no té tant a veure amb la proximitat al PSC com amb l’abast de la renovació i la necessitat de girar full del lideratge de Junqueras. Una campanya d’ell i de Rovira podria encarrilar el pacte. “Perquè això funcioni, la proposta ha de ser molt bona i tant l’Oriol com la Marta hi han d’estar d’acord”, diu un membre destacat del partit. Però aquesta convergència tàctica no és tan clara: la por que s’escampa entre els afins a Rovira és que Junqueras faci un moviment explícit o implícit contra la proposta d’acord amb Illa per debilitar la posició de la secretària general. Els afins a Junqueras rebaten que el van convidar a plegar i, per tant, té les mans lliures per fer allò que consideri més oportú. L’ex-vice-president va plegar per fer “un procés d’escolta i reconnexió” amb els militants i és lògic, en defensen els aliats, que la seva posició sobre l’acord parteixi d’aquesta escolta. Els crítics consideren que Junqueras vol sembrar confusió per aparèixer com l’única opció. “Tant li fa que esclati tot”, apunta un altre dirigent.

El precedent recent de Barcelona també fa témer que l’acord se’n vagi en orris. La nova cap del grup municipal, Elisenda Alamany, i la nova presidenta de la federació municipal, Eva Baró, van remar de valent a favor d’una entrada al govern de Jaume Collboni. Els militants havien de dirimir si avalaven l’acord en un congrés el 13 de juny proppassat, però l’afluència extraordinària va desbordar les previsions i la direcció nacional, adduint problemes de cabuda, van ajornar sine die la decisió. La mobilització elevada s’explicava, en part, per una contestació molt àmplia contra l’acord. El candidat mateix, Ernest Maragall, ja retirat, va dir que en aquell moment hi hauria votat en contra. “Hi anàvem a dir: ‘Ara i així, no.’” A més, molts militants van pair malament que el congrés fos convocat amb poca antelació, perquè ho van interpretar com un intent que hi hagués poc quòrum i així facilitar l’aprovació de l’acord. La investidura d’Illa s’haurà de decidir en ple mes d’agost, mentre molta gent fa vacances, però tal com mostra el cas de Barcelona, això no és garantia de res.

Per si de cas, la direcció nacional, ara sota les ordres de Rovira, ja ha començat a enviar senyals d’escepticisme. La portaveu del partit, Raquel Sans, prepara el terreny per justificar una hipotètica negativa dels militants com un escenari comprensible. “El que més copsem en aquestes assemblees territorials és una gran desconfiança en el PSOE. El que em fa dubtar que la militància pugui o no avalar un pre-acord és la desconfiança en el PSOE. Aquesta sensació que de vegades s’arriba a acords i després queden en paper mullat i, per tant, si la militància s’expressa en un sentit o en un altre, serà per la manca de compliment del PSOE en alguns casos”, va dir. La intenció final és que una negativa no es pugui interpretar com un rebuig al comandament del partit, sinó com una prova que el PSC no s’ha mogut prou. Aquesta lectura podria encaixar amb un dels relats que Esquerra té a la màniga per si hi hagués una repetició electoral a l’octubre: és Illa, qui ha estat incapaç de convèncer. El contingut de la proposta serà decisiu en aquest sentit.

L’ombra d’una patacada encara més fora en cas de repetició electoral sobrevola la decisió. L’historial d’Esquerra demostra que el partit no ha tocat fons: després del segon tripartit, Joan Puigcercós el va fer baixar fins a deu diputats. Per a uns, és allò que passarà ara si es repeteix la maniobra de suport al president José Montilla i ara s’investeix un altre socialista; per a uns altres, és la mostra d’allò que passarà si el partit s’embranca en unes noves eleccions en un moment de tanta fragilitat. El primer dels grans inconvenients d’una repetició electoral és la manca de candidat, atès que el president Pere Aragonès ja ha anunciat la seva renúncia i que Junqueras té la mirada posada en el congrés nacional del novembre, en què espera de recuperar el timó. Els estatuts d’Esquerra preveuen que, si hi ha un procés electoral, la convocatòria del congrés es pot ajornar sis mesos, cosa que situaria el partit en una gran provisionalitat. El segon inconvenient és que Junts pot veure’s reforçat si el president Carles Puigdemont torna i és detingut en la sessió d’investidura d’Illa. Ara com ara, tot és obert.

The Washington Post · Chico Harlan

Ruidoso, Nou Mèxic (EUA). La casa somiada de Brook Smith, comprada ni més ni menys que l’any passat, s’ha hagut de protegir un dels costats amb una barrera contra inundacions de grau militar. El rierol que voreja la casa s’ha desbordat unes quantes vegades aquestes setmanes i n’ha obligat els ocupants a sortir-ne entre torrents d’aigua.

Ara, la família té por de tornar-hi. L’única cosa que saben amb certesa és que plourà més, i que la seva ciutat –i, sobretot, el seu carrer– probablement tornarà a inundar-se. Una vegada i una altra.

“És un malson que no s’acaba mai”, diu Smith, de quaranta-cinc anys.

Ruidoso, un poble pintoresc de gairebé 8.000 habitants al sud de l’estat de Nou Mèxic, és a la mercè d’una catàstrofe doble que no sembla tenir fi. El mes passat es van declarar dos grans incendis a les muntanyes que envolten la ciutat. Els focs cremaren més de 10.000 hectàrees, calcinaren gairebé 1.000 cases i mataren 2 persones. D’ençà del 21 de juny, les aigües que generalment transiten per la cascada del capdamunt de les muntanyes s’han desbordat i han inundat els terrenys circumdants –incloent-hi els carrers de la ciutat– 8 vegades.

Tanmateix, les inundacions podrien esdevenir encara més freqüents a mesura que fenòmens meteorològics extrems a l’Oest nord-americà s’intensifiquin. Els estudis mostren que el canvi climàtic ha augmentat el risc de pluja torrencial després d’incendis forestals. D’una banda, el canvi en les condicions climàtiques –l’augment de la calor i disminució de les precipitacions– causen incendis més intensos. D’una altra, l’escalfament de l’aire ajuda a retenir més humitat, cosa que causa tempestes més intenses. Els efectes dels incendis en la massa forestal, mentrestant, poden elevar el risc d’inundacions durant anys, tot esperant que la vegetació torni a créixer.

Avís d’inundació en un dels barris de Ruidoso durant una tempesta (fotografia: Ramsay de Give/The Washington Post).

Certament, aquest no és el primer cas d’aquest efecte combinat del foc i l’aigua: el 2018, unes esllavissades posteriors a un incendi de gran extensió prop de Santa Bàrbara, a Califòrnia, va deixar una vintena de morts i més d’un centenar de ferits. Tanmateix, els experts consideren que Ruidoso corre un risc particular a causa de la seva topografia.

Els incendis d’aquest juny passat van deixar sense arbres i arbusts els vessants de les muntanyes de Ruidoso. Fins i tot la composició del sòl va ser alterada i se’n va reduir dràsticament la capacitat per a absorbir la pluja. Andrew Mangham, hidròleg del Servei Meteorològic nord-americà, compara l’efecte dels incendis amb el de recobrir les muntanyes de plàstic impermeable. El resultat, en plena temporada de monsons, és que fins i tot les tempestes ordinàries poden causar inundacions sobtades.

“La millor manera d’il·lustrar-ho és imaginar que aquesta ciutat és al fons d’un bol, i que els costats del bol s’han cremat de cop i volta”, continua Mangham, que va ser enviat de la capital de l’estat, Albuquerque, a Ruidoso per ajudar en la resposta del govern municipal a les inundacions. “Tot allò que es precipita per les muntanyes va a parar directament al centre de la ciutat”, explica.

Quan plou, l’aigua descendeix de pressa pels vessants i arriba a la ciutat en qüestió de trenta minuts. Al pas per Ruidoso, l’aigua –juntament amb tots els sediments que arrossega– no s’atura per res: travessa cases, inunda carrers i causa estralls per allà on passa. Durant les inundacions, l’aigua ha arribat a encastar cotxes contra arbres, arrencar l’asfalt de les carreteres i negar amb fang carrers prèviament immaculats. Més de dues-centes cases de Ruidoso que havien aconseguit de salvar-se del foc han estat malmeses greument pels aiguats. Els habitants de la ciutat, mentrestant, han estat reduïts a revisar compulsivament la previsió meteorològica tot esperant noves catàstrofes com les que han convertit en molt perillosos barris que abans eren pacífics.

Els habitants de Ruidoso no es dediquen tant als efectes de les inundacions com a preparar-se per a la pròxima. La setmana passada, els propietaris i els equips de treball van tapiar finestres, aixecar barreres de contraplacat i van construir murs improvisats amb sacs de sorra. El marit de Smith va conduir unes quantes hores per aconseguir els contenidors militars, un pas més en la fortificació d’una casa en què dubten que puguin tornar a viure.

Tan sols un mes abans, la casa havia estat “un petit tros del cel” per als Smith. Una femella de uapití es refugiava habitualment al seu pati. Els colibrís brunzien al voltant del porxo en què Smith prenia cafè. La família havia comprat la casa després de dècades d’estalviar, i s’hi allotjava gairebé cada cap de setmana.

La casa no ha arribat a inundar-se aquest estiu, però el pas de l’aigua hi ha causat prou estralls perquè els aterri de passar-hi la nit. “Com es pot viure en mode de supervivència contínuament?”, es demana Smith.

A final de juliol, amb un nou cicle de tempestes a l’horitzó, la família s’ha abocat a preparar la casa per a més inundacions, i hi ha apilat sacs de sorra al voltant. “Suposo que això és el que ens toca fer avui”, es lamenta.

Sacs de sorra davant una casa de Ruidoso (fotografia: Ramsay de Give/The Washington Post). Tot esperant més inundacions

Mangham, l’hidròleg, explica que és “pràcticament garantit” que hi haurà més inundacions a la ciutat. Ara, fins i tot la més mínima possibilitat que plogui espanta els residents de Ruidoso. Els treballadors municipals col·loquen càmeres i mesuradors en els punts més crítics de la ciutat. Els equips de rescat aquàtic resten a l’aguait. En un centre de comandament improvisat, un equip d’emergències comprova els radars i consulta els models meteorològics.

Tot d’una, cap a les 5.45, un front apareix sobre les muntanyes. “Nois, crec que tindrem inundacions a Eagle Creek”, alerta Mangham mentre sona l’avís d’inundació sobtada. L’hidròleg és clar: “La situació podria ser perillosa i potencialment mortal.”

Mangham, al centre de monitoratge d’inundacions de Ruidoso (fotografia: Ramsay de Give/The Washington Post).

Els treballadors del centre de comandament es comuniquen amb els equips dels barris i observen com la tempesta, que apareix en píxels verds i grocs als radars, es desplaça sobre les muntanyes.

“No m’agrada com evoluciona”, alerta Rick Queller, gerent d’emergències de Ruidoso.

Poc després de les vuit del matí, Mangham creu detectar els primers indicis d’inundacions. Però, finalment, la tempesta amaina i el risc d’inundació desapareix. Mangham pronostica que una tempesta més curta i de més intensitat implicaria un risc més alt de causar una inundació sobtada, com ja ha passat unes altres vegades aquest estiu.

Smith ha après a suportar les tempestes lluny de casa seva. Però, aquesta vegada, no li han calgut més inundacions per a prendre la decisió més important. La seva família deixarà la casa i la vendrà, encara que les inundacions s’aturin i la vegetació torni a créixer.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El primer Paraulògic es va publicar el primer de novembre de 2021 i aquest dissabte, 27 de juliol, el joc arriba al número 1.000. Durant aquestes mil partides, els jugadors han pogut trobar 98.751 paraules i 2.857 tutis, sumant els acumulats de tots els ruscs diaris que s’han publicat fins ara. El joc d’aquest dissabte, 27 de juliol, que vol celebrar aquesta fita, és el més llarg de tots els que s’han publicat, amb un total de 300 solucions i 21 tutis.

Tres milions d’usuaris únics

Del gener del 2022 ençà, gairebé tres milions d’usuaris únics han jugat al Paraulògic, un joc que s’ha sabut mantenir en el temps i que atreu diàriament prop de 100.000 usuaris únics. Durant aquests anys, el Paraulògic, que al principi podia semblar una moda passatgera, s’ha consolidat com el joc lingüístic de referència i s’han creat projectes com la Lliga del Paraulògic i la Lliga Escolar del Paraulògic, que han aconseguit desvirtualitzar el joc i enfortir la comunitat. En aquesta línia també cal situar l’èxit del Llibre del Paraulògic (cinc edicions), Tutis per a tothom! i els dos Quaderns del Paraulògic (adreçats a infants a partir de 9 anys) que s’han publicat fins ara, tots a Ara Llibres. 

Podeu comprar El Llibre del Paraulògic a la botiga de VilaWeb

 

La segona Lliga del Paraulògic arriba a la tardor

Aquesta tardor es disputarà la segona Lliga del Paraulògic, que es podrà jugar arreu dels Països Catalans. La lliga té l’objectiu de promoure la dinamització de la llengua catalana, afavorir i visibilitzar la comunitat de jugadors arreu dels Països Catalans. En la primera lliga, celebrada el 2023, hi van participar 7.486 persones.

La gran final de la Lliga del Paraulògic, en imatges

Enguany es mantindrà una estructura semblant a la de l’any passat. En primer lloc, hi haurà dues fases en línia, en què els jugadors competiran primer en l’àmbit comarcal i després en el regional. Més tard, es disputaran les semifinals en partides presencials a Andorra la Vella, Barcelona, Palma, Perpinyà i València. Els guanyadors de cada semifinal competiran en una darrera partida presencial, la gran final.

El pacte entre ERC i PSC per a investir Salvador Illa president de la Generalitat sembla imminent, amb el condicionant important que les bases dels republicans hauran d’acabar-lo validant. Tot plegat es podria esdevenir la setmana vinent, tot i que la guerra de rumors que fan circulars els uns i els altres situa una possible sessió d’investidura d’Illa la setmana del 5 d’agost. Si hi hagués aquest pacte, i si les bases d’ERC el ratifiquessin, hi hauria una sessió d’investidura que implicaria el retorn de Carles Puigdemont després de gairebé set anys d’exili, tal com es va comprometre a fer durant la darrera campanya. Seria un ple que s’escauria a començament d’agost, quan molta gent ja és de vacances i hi ha menys capacitat de mobilitzar el carrer. Però tant Junts per Catalunya com l’ANC tenen a punt els preparatius per a convocar els manifestants que acompanyaran Puigdemont en el moment de travessar la frontera.

Puigdemont trenca el silenci sobre el retorn

Els diputats, els dirigents i tots els càrrecs i quadres de Junts per Catalunya fa temps que estaven avisats que no se’n podien anar de vacances gaire lluny durant aquest mes d’agost, en previsió que hi pogués haver la convocatòria d’un ple d’investidura i que s’haguessin d’activar de seguida per poder participar en una acció d’acompanyament del president, bo i sabent el risc que fos detingut per la vigència de l’ordre de detenció en contra seu. Junts fa avui un acte multitudinari als Banys i Palaldà (Vallespir), amb l’assistència confirmada de mil quatre-cents militants, en què Puigdemont farà un discurs en què és previst que reafirmi el compromís de tornar i expliqui el sentit d’aquesta tornada després de set anys d’exili.

No solament Junts, l’Assemblea Nacional Catalana també està preparada per mobilitzar-se per acompanyar Puigdemont en el retorn de l’exili. Segons fonts consultades per VilaWeb, la declaració política que va fer públic el secretariat de l’entitat a començament de mes sobre el retorn de Puigdemont avui és plenament vigent: “El reconeixement [de Puigdemont] esdevindrà defensa popular de la seva integritat si el poder judicial espanyol intenta arrestar-lo”, deia aquella declaració, que precisava, això sí, que calia “allunyar qualsevol ombra de partidisme en el plantejament de la seva tornada”.

Puigdemont va dir que tenia la intenció de fer-ho així, de donar un caràcter institucional i no de partit al retorn, i per això el va voler vincular a una sessió d’investidura al parlament, tant si era la seva com la d’un altre candidat a la presidència de la Generalitat. Manté aquest compromís i si a començament d’agost hi hagués una sessió d’investidura d’Illa, Puigdemont tornaria. És la situació més complicada del punt de vista de la mobilització popular de totes les que es van analitzar en la recent reunió a Waterloo entre els partits i les entitats independentistes. S’hi va parlar del retorn de l’exili de Puigdemont, i tots els qui hi eren van estar d’acord que havia de tenir un caràcter institucional i no de partit, tal com demanava l’ANC.

Hi havia unes altres opcions damunt la taula en el cas que no fos possible cap investidura abans del termini del 26 d’agost i que hi hagués una repetició de les eleccions, que serien el 13 d’octubre: segons diverses fonts consultades per VilaWeb, una opció seria la tornada poc abans de l’Onze de Setembre vinent, i una altra, el primer d’octubre vinent, coincidint amb el setè aniversari del referèndum. Però, en aquest darrer cas, seria més difícil de deslligar el retorn de Puigdemont d’un moviment de caràcter partidista, perquè seria pocs dies abans no comencés la campanya electoral. I el compromís dels assistents a la reunió de Waterloo era de donar suport al retorn del Puigdemont 130è president de la Generalitat desallotjat pel 155 i no al Puigdemont candidat.

Però la situació canviaria amb una investidura de Salvador Illa amb els vots d’ERC i dels Comuns a començament d’agost. El retorn de Puigdemont just abans de la investidura és vist amb preocupació tant pel PSC com per ERC, perquè podria alterar el ple i el podria arribar a fer impracticable. Sobretot si Puigdemont fos detingut abans d’arribar al Parlament de Catalunya i traslladat a Madrid i no hi pogués assistir: la imatge dels diputats d’ERC investint el candidat socialista que va aplaudir el 155 mentre el president de la Generalitat expulsat pel 155 és empresonat quan torna després de set anys d’exili i malgrat la llei d’amnistia seria, si més no, incòmoda.

Que això s’esdevingués a començament d’agost podria atenuar-ne l’impacte, tot i la mobilització prevista per a acompanyar Puigdemont en la tornada. Amb un acord tancat i ratificat per a investir Illa, durant la primera quinzena d’agost la decisió de quan convocar el ple recauria no pas en el president del parlament, Josep Rull, sinó en la diputació permanent, en què PSC, ERC i Comuns podrien fer valer la seva majoria per fixar la data que més els convingués.

El 2013, fa tan sols onze anys, Giannis Antetokounmpo era apàtrida. Tanmateix, ahir va ser –juntament amb l’atleta Antigoni Drisbioti– el portador de la bandera de Grècia a la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de París 2024.

De petit, Antetokounmpo –fill d’immigrants nigerians que havien emigrat irregularment a Grècia– ajudava la seva família a subsistir tot venent collarets pels carrers d’Atenes. Tot i preferir el futbol, un entrenador de bàsquet en va reconèixer el potencial ben aviat i l’instà a apuntar-se a un equip local. Antetokounmpo, de gran alçada i envergadura, de seguida destacà en l’esport i la temporada 2011-2012 debutà com a jugador semiprofessional en un club de la tercera divisió grega.

Però de seguida es va fer evident que el seu potencial tenia un sostre molt més alt. Després de molta especulació sobre el seu futur –arribà a ser vinculat amb el Barça–, el maig del 2013 fou seleccionat per jugar a l’NBA. Poques setmanes abans, Antetokounmpo havia rebut la nacionalitat grega després d’haver passat els primers divuit anys de vida com a apàtrida i, en conseqüència, sense poder viatjar fora de la seva Grècia natal. Tot i que el seu talent pel bàsquet li obrí les portes de la ciutadania, el procés de naturalització dels seus pares i germans fou força més complicat.

Tot i créixer a l’ombra de la burocràcia grega, en un context marcat per l’ascens de la ultradreta al país, Antetokounmpo no ha dubtat mai a identificar-se com a grec i representar el país que el va veure néixer. Avui és una estrella mundial: va guanyar l’NBA el 2021 i ha estat elegit dues vegades (2019 i 2020) millor jugador de la competició. Però sempre ha deixat clar que preferia un títol internacional amb la selecció grega que no pas cap honor que li pogués conferir l’NBA.

 

Durant la celebració dels Jocs Olímpics de París, VilaWeb us ofereix cada dia una informació de caràcter social, no vinculada directament a la competició. Les podeu recuperar totes ací.

Demà se sabrà qui guanyarà –després d’anys de negociacions, converses, acords, ruptures d’acords, mediacions internacionals…– les eleccions per elegir el president de Veneçuela. Competeixen dues opcions oposades: Nicolás Maduro o Edmundo González.

Els sondatges publicats per l’oposició per animar els seus seguidors no són creïbles, atès que donen una diferència de vint punts a favor de González. Si el resultat el decideix la gent que assisteix a les mobilitzacions, en canvi, Maduro guanyarà clarament, atès que ha congregat multituds als seus actes.

L’oposició no ha pogut fer servir, com Maduro, les infrastructures de l’estat –transport gratuït, permís als treballadors, televisió pública…– per a la campanya. En canvi, ha comptat amb diners dels Estats Units i el suport dels mitjans de comunicació dels països veïns.

Demà l’oposició tindrà un problema greu. Aquests darrers anys, a causa de la greu situació del país, milions de ciutadans se n’han anat a l’estranger –quants?, tres milions, cinc?– i solament 64.000 han demanat de votar. Com que la gran majoria dels qui han deixat Veneçuela són contraris a Maduro, l’oposició perdrà milions de vots.

“Solament els qui treballem al consolat hem votat Maduro”, va confessar amb desesperació a aquest columnista el cònsol de Veneçuela a Bilbao l’abril del 2013.

I una comprovació: igual que passa a l’Havana i a Bogotà, els taxistes a Caracas també són de l’oposició.

Sobre la paret que dóna forma al xamfrà del carrer del Pi i la plaça de la Cucurulla, a tocar del carrer de la Portaferrissa de Barcelona, llegim sobre una placa Xocolates Fargas Cafès. És la inscripció que deixa constància així de la primera ubicació de la botiga i obrador xocolater de la família Fargas, de principi del segle XIX ençà, al palau Castell de Ponç, també conegut com a Casa Cornet.

L’anunci de l’obertura als baixos d’aquesta construcció neoclàssica d’unes galeries va obligar, l’any 2016, a traslladar la xocolateria a un local més petit, però que és solament uns quants números més enllà al mateix carrer del Pi. Al número 16, hi ha d’ençà d’aleshores l’exposició i venda de producte i molt pocs metres enllà, en un espai comercial dins les Galeries Maldà, hi van establir l’obrador.

Xocolates Fargas és al número 16 del carrer del Pi de Barcelona (fotografia: Albert Salamé). Aparador de l'obrador de Xocolates Fargas, dins les Galeries Maldà (fotografia: Albert Salamé). Xocolates Fargas és al número 16 del carrer del Pi de Barcelona (fotografia: Albert Salamé). Placa al xamfrà del carrer del Pi i la plaça de la Cucurulla que deixa constància del primer emplaçament de Xocolates Fargas (fotografia: Albert Salamé).

Allà es fan, un per un, els bombons que han donat prestigi a la casa, pessics de xocolata modelats a mà. Per exemple, ametlles o avellanes caramel·litzades cobertes amb xocolata negra, bombó de crema catalana amb brandi o Cointreau, crema de cafè amb un punt de conyac o, sense licor, com el bombó de neula esmicolada amb praliné o amb gianduia, o d’ametlla i avellana amb taronja confitada.

Les primeres notícies d’aquesta xocolateria són de l’any 1827, “però es creu que l’origen és anterior, perquè en el document més antic que es conserva, d’aquesta data, es feia constar que el xocolater buscava la llicència del negoci, perquè l’havia perduda; per tant, probablement era anterior”, precisa Ramon del Río, un dels treballadors de la xocolateria.

La botiga és un espai petit però ple de xocolata en totes les formes (fotografia: Albert Salamé). La botiga és un espai petit però ple de xocolata en totes les formes (fotografia: Albert Salamé). Mostrador de l'antiga botiga (fotografia: Albert Salamé). Hi ha tot de records de la història d'aquest comerç centenari (fotografia: Albert Salamé). Hi ha tot de records de la història d'aquest comerç centenari (fotografia: Albert Salamé). Hi ha tot de records de la història d'aquest comerç centenari (fotografia: Albert Salamé). Hi ha tot de records de la història d'aquest comerç centenari (fotografia: Albert Salamé). Hi ha tot de records de la història d'aquest comerç centenari (fotografia: Albert Salamé). Del molí a l’obrador

Maria Fargas Bosch va ser l’última propietària amb el cognom Fargas, i l’any 1985 va deixar el negoci als seus tres treballadors, perquè no tenia fills.

De la primera botiga es conserva el mobiliari noucentista, gran part del qual ha estat integrat a la botiga nova, inclosa la peça més emblemàtica de l’establiment, l’ànima d’aquesta xocolateria: el molí de pedra.

Durant molts anys va moldre cafè i cacau. Avui la xocolateria encara despatxa un cafè exclusiu, però que ja no es mol in situ. Però sí que continua molent el cacau, de la mateixa manera que l’havia molt d’ençà del començament, quan, una vegada molt, es portava a les cases per acabar de preparar la xocolata a la cuina de cadascú i a gust del consumidor. “Cada família tenia la seva pròpia fórmula”, explica el Ramon del Río. A la botiga encara es guarden els llibres en què s’anotaven les preferències de cada client: més quantitat de sucre afegida o menys, més cacau o vainilla o menys.

El molí de pedra encara és l'encarregat de moldre el cacau (fotografia: Albert Salamé). El molí de pedra encara és l'encarregat de moldre el cacau (fotografia: Albert Salamé). Llibre antic en què es mostren tota mena de formes de bombons (fotografia: Albert Salamé). Llibre antic en què es mostren tota mena de formes de bombons (fotografia: Albert Salamé). Hi ha tot de records de la història d'aquest comerç centenari (fotografia: Albert Salamé). Hi ha tot de records de la història d'aquest comerç centenari (fotografia: Albert Salamé). Hi ha tot de records de la història d'aquest comerç centenari (fotografia: Albert Salamé).

Ara és Jordi Juanós, el xocolater que el dissabte engega el molí que mol el cacau. I tot el carrer fa olor d’aquest producte llaminer. “El molí és el que dóna personalitat a l’empresa”, diu Juanós. D’aquesta antiguitat, i encara en marxa –segons que comenta–, pot ser que sigui l’únic que resta. Sobre una gran pedra que es va escalfant, es va creant la pasta de cacau que a l’obrador prendrà forma de rajola o de cada bombó que elaboren manualment. L’escalfor de la pedra que mol primer la donava l’energia de la força animal, un ase que l’anava fent girar. Després va ser el foc i avui és l’electricitat allò que fa possible la xocolata que, per aquesta mena de molí, anomenem “a la pedra”. “En la botiga antiga, com que també teníem el pis de dalt, des d’aquest pis superior es llançava per una sitja el cacau esmicolat sobre la pedra que el molia”, explica Jordi Juanós. I aquell cacau calent després es portava amb els estris i motlles convenients a casa dels clients, on es preparava la xocolata, tant per menjar crua o desfeta a la tassa.

Ara tot continua fent-se igual, de manera artesanal. Del molí, la pasta de cacau líquida s’endinsa en els motlles que defineixen les tauletes de quatre-cents grams, amb les quadrícules que marquen les preses. El xocolater ens explica que de rajoles de xocolata, a banda de la feta per prendre desfeta, sempre n’han fet per menjar de manera sòlida amb percentatges de cacau del 65, 70, 75 i 85, tot sol o amb ametlla, avellana i llet.

Bombons, trufes, torrons i mones de Pasqua són el gran reclam de la Fargas (fotografia: Albert Salamé). Bombons, trufes, torrons i mones de Pasqua són el gran reclam de la Fargas (fotografia: Albert Salamé). Bombons, trufes, torrons i mones de Pasqua són el gran reclam de la Fargas (fotografia: Albert Salamé). Bombons, trufes, torrons i mones de Pasqua són el gran reclam de la Fargas (fotografia: Albert Salamé). Bombons, trufes, torrons i mones de Pasqua són el gran reclam de la Fargas (fotografia: Albert Salamé). Bombons, trufes, torrons i mones de Pasqua són el gran reclam de la Fargas (fotografia: Albert Salamé). Bombons, trufes, torrons i mones de Pasqua són el gran reclam de la Fargas (fotografia: Albert Salamé). Bombons, trufes, torrons i mones de Pasqua són el gran reclam de la Fargas (fotografia: Albert Salamé). La cirereta del bombó

Bombons, trufes, torrons i mones de Pasqua són el gran reclam de la Fargas. De bombons, en fan unes cinquanta varietats, entre les quals, l’estrella són els d’avellana i ametlla caramel·litzada. De tots els bombons que fan, el xocolater explica quin és el que dóna més feina. “El bombó amb cirereta és el més complicat”, diu. És el que porta cirera confitada i licor. “Les cireres són macerades durant almenys sis mesos. Es banyen en fondant, un sucre líquid i, després, amb xocolata, i es deixen reposar dos dies.” Un camí d’elaboració molt llarg per a un final tan efímer i ràpid.

Una altra especialitat de la xocolateria Fargas són les trufes de bombó, fetes de nata i xocolata: “És una trufa xocolatera, molt intensa i potent”, la descriu l’autor. Per Pasqua, molts clients de tota la vida encarreguen la mona, feta amb xocolata negra amb què modelen monuments o figures, com ara l’Arc de Triomf de Barcelona, que veiem com a mostra a la botiga. “Per Nadal i Pasqua, el 95% de clients és d’aquí i fa molts anys que ve. Per a moltes famílies, és una tradició venir a comprar els torrons. És dels pocs costums que perduren. Gent de vuitanta o noranta anys ens han explicat que els seus avis ja venien. Saben que aquí tot ho hem fet sempre artesanalment i continuem fent-ho”, comenten els dependents.

A l’estiu –diuen–, el 50% dels clients que entren són estrangers, gent més diversa i de pas en aquest Gòtic que és un continu anar i venir de turistes. El xocolater, Jordi Juanós, ha vist amb el pas del temps l’augment de clients de fora. Quan va començar, “un 27 d’abril de l’any 1982” –recorda amb precisió–, la seva feina era anar a repartir encàrrecs a domicili. “Bàsicament, servíem a la zona alta de la ciutat, a famílies de classe mitjana i alta. Els altres clients que teníem eren gent d’aquest barri, quan això encara tenia vida”, rememora.

L’any 2018 va rebre el premi a la xocolateria-pastisseria agremiada més antiga del Gremi de Pastisseria de Catalunya.

Nandu Jubany (Monistrol de Calders, Moianès) és un dels cuiners més carismàtics i estimats del panorama gastronòmic català. Nascut en una família que ja es dedicava a l’hostaleria, amb la seva dona, Anna Orte, van obrir l’any 1995 Can Jubany, a Calldetenes (Osona), reconegut amb una estrella Michelin. Lluny de recloure’s al seu restaurant, Jubany és el responsable d’un univers de projectes que van de Barcelona (Pur i Impur) a Andorra (Diamant), Formentera (Can Carlitos, Es Còdol Foradat i Pecador) i Singapur (Foc); a més d’esdeveniments i càterings, una fàbrica de croquetes i canelons, servei per col·lectius, assessoraments i un llarg etcètera de projectes. Costa de trobar una estona per a aturar-nos a parlar, al porxo de Can Jubany, però quan ho aconseguim, descobrim un xef sense pèls a la llengua, que no té pressa per a acabar la conversa i que manté tota l’estona la seva vitalitat llegendària.

—Fa pocs dies ens sorpreníeu amb un accident obrint ostres. Com esteu?
—Bé, ara ja està gairebé. A vegades fas coses, sobretot amb les xarxes socials, que no rumies. Perquè m’he passat una setmana contestant als qui es pensaven que plegava, als qui es pensaven que ja no tindrien competència, la Generalitat, que es pensava que no pagaria les factures, i els proveïdors, que es pensaven que no els demanaria més gènere. Pensaven que em moria! [Riu.] Vaig tenir la mala sort de tallar-me un nervi i l’artèria. Vaig pensar que se’m curaria, però no. Sort que el doctor Mir em va operar.

—De tota manera, tampoc us heu aturat.
—Si tens cinc-centes persones treballant, onze restaurants, un hotel, un càtering, una fàbrica de croquetes i ets el responsable de tot això, ets autònom i has de pagar les factures, l’endemà et trobes bé. No tens nassos de posar-te malalt!

—Hom té la sensació que sou hiperactiu.
—M’imagino que ho sóc, d’hiperactiu. No m’ho han detectat, però suposo que si ara fos petit, em medicarien. Quan anàvem als escolapis ens deien que érem uns belluguets, que érem molt entremaliats, que no ens podien frenar…

—Com que vau néixer en una família que es dedicava a l’hostaleria, no va caldre que diguéssiu a què us volíeu dedicar…
—Creu-me que no m’hi volia pas dedicar. Volia ser pilot de motos, però de cap manera cuiner. Aquest ofici m’havia robat els meus pares, que no em venien a veure mai quan jugava a futbol, quan vaig quedar campió d’Espanya de bicicletes. No hi eren mai perquè treballaven. Sempre treballaven, fins que les meves germanes i jo els vam obligar a fer un dia de festa.

—No volíeu ser cuiner i no solament ho heu acabat essent, sinó que ara sou reconegut i estimat. Com va ser el canvi?
—A tretze anys em vaig trinxar el genoll. Ja ajudava a casa des dels deu anys, perquè en una família treballadora tothom dóna un cop de mà. Descartat el món de les motos, treballar era la manera d’aconseguir alguns cèntims i tenir contents els pares. A més, com que no servia per a estudiar perquè, com et deia, era un belluguet, vaig decidir cap als setze o disset que la cuina no estava tan malament. Vaig dir-me que si em dedicava a això volia ser el més bo.

—Què vau fer per aconseguir-ho?
—A divuit anys ja era el cap de cuina de casa, el restaurant Urbisol, on fèiem més de cent vint casaments l’any i sis-centes persones a la carta. Quan feia vacances, aprofitava per anar a unes altres cases a aprendre. Vaig estar al Bodegón Alejandro, on Martín Berasategui va guanyar la primera estrella; vaig anar a treballar amb Juan Mari Arzak i amb en Marcel de Sabadell, que és qui em va ensenyar més. En Carles Gaig també és un dels meus mestres i una persona a seguir. L’admiro moltíssim, per com és i pel que fa.

—Hi ha un punt d’inflexió en la vostra vida, que és la mort del pare, oi?
—M’havia quedat a treballar amb ell, ens guanyàvem bé la vida, em deixava equivocar… I, de sobte, un tumor al pàncrees i amb mig any el pare es mor. Les meves germanes encara estudiaven. Ell havia dit que aquell any ens tocaria la loteria i el vam enterrar el 22 de desembre. És clar que va ser un punt d’inflexió molt gran, perquè teníem tres restaurants, cinquanta persones, i, de cop i volta, a vint-i-dos anys em vaig convertir en el cap de tot això. La mare era a la sala, no s’ocupava de la cuina, i m’hi vaig trobar al capdavant.

—Us vau fer gran de cop?
—Ja ho era, perquè des dels divuit anys anava amb paios de quaranta. Sempre m’ha agradat anar amb gent més gran, que m’aporten més que els de la meva edat. Era un paio de vint-i-dos anys, però a l’ofici en tenia trenta. Ara, no sabia res. I em van fotre hòsties pertot arreu. Però, al cap de dos anys, obríem Can Jubany. Quan ja érem aquí, venien els representants i quan els sortia a atendre em deien si hi havia el meu pare…

—Us devien veure cara de nen…
—Aquesta barba m’ha costat mig any que creixés. No tinc ni barba! [Riu.] Vam estar cinc anys compaginant l’Urbisol, fent banquets, i la resta de dies aquí. La gent no entenia res, perquè els dies que la gent anava als restaurants, nosaltres tancàvem. Vam estar cinc anys sense fer ni un dia de festa. És a dir, no passa res per no tenir festa una setmana, o un mes. O, fins i tot, cinc anys.

—Un altre moment decisiu va ser quan vau conèixer Anna Orte.
—De fet, el moment decisiu va ser per a ella, que li va canviar la vida! Li vaig dir que si no es volia dedicar al que jo feia seria difícil que poguéssim estar junts. Després de festejar un temps, quan la cosa va ser seriosa, li vaig plantejar el meu model de vida. No la vaig enganyar mai.

—Sempre dieu que veneu moltes motos, però aquí vau ser clar…
—Vols dir que no és prou grossa, aquesta moto? Li vaig dir que volia ser un gran cuiner, tenir un bon restaurant, una estrella… i que això implicava un model de vida especial. I ella va pujar al carro i sort n’he tingut, de la morena, perquè és el pal de paller de casa. És la reina al castell.

—Heu estat un pare diferent del vostre?
—Amb el gran, l’Eudald, no gaire. Tot i que no ho podia fer tan malament com el meu pare, no ho vaig fer gaire més bé. Anava a veure’l un dia jugar a futbol, i com que sóc molt impulsiu, cridava i em feia callar. O convidava tot l’equip a fer un vermut. I no li agradava gaire. Amb els altres, en Gil i en Lluc, compartim la passió pel motor.

—Volíeu una estrella i al cap de tres anys d’obrir la vau tenir.
—Va venir abans d’hora. Aquell any no ens ho esperàvem. Més endavant ens hem esperat que ens donessin dues estrelles i ara ja hem tirat la tovallola perquè no els agradem, a Michelin…

—Com és això?
—Tenim una estrella i al cap de quinze anys reformem el restaurant i fem uns estàndards Michelin. Perquè Michelin té uns estàndards i pots saber quins són. Has de tenir celler, sommelier, rendez-vous, etc. Si tens els estàndards per a dues estrelles i no te la donen, és que no els agrades. I així com la primera no ens l’esperàvem, la segona l’hem trobada a faltar durant molts anys.

—Us ha generat ansietat?
—Hem tingut un restaurant sempre ple, hem tingut l’ego cobert. Sempre he entès que els premis han de ser una conseqüència d’allò que fas. El primer any que no et donen l’estrella que esperes, poses sobre la taula en què pots fallar. El segon, també. I el tercer. Però quan coneixes el teu món, ets professional i cada dia lluites per fer les coses bé, al final veus que és una cosa que ja no és teva. No ho pots canviar.

—Creieu que en fem un gra massa, els mitjans, amb les estrelles?
—No els mitjans, tothom! La societat necessita etiquetes d’èxit. I no sé si ens equivoquem tots plegats si només valorem l’èxit pel nombre d’estrelles Michelin. Tenim tres sols Repsol des de fa divuit anys, que te la dóna una guia que ven tres o quatre vegades més a l’estat que la Michelin.

—En una entrevista amb Cristina Jolonch, de La Vanguardia, vau dir que de cuiners creatius, n’hi havia quatre i la resta copiaven.
—Ho corroboro absolutament.

—Vós sou creatiu?
—De cap manera. Sóc dels copiadors. Al final, tots copiem molt. Avui més, perquè l’Instagram, els llibres de cuina que hi ha, la informació que corre, etc., tot ho facilita. I tot per culpa de Ferran Adrià, que és molt bona culpa, per una altra banda, que ens va ensenyar que podíem donar les receptes. Ara les receptes circulen d’un restaurant a l’altre. Ara, també et diré que aquesta globalització fa la diferència de les persones. Tu i jo podem fer una truita, però segur que seran diferents.

—I qui són els creatius?
—Adrià i l’equip que va crear el Bulli ens van donar la vida. No hi ha cap restaurant al món que no faci servir receptes o tècniques del Bulli. Ell va estudiar perfectament la cuina tradicional francesa i va tenir clar que havien de sortir d’aquella línia i fer-ne una de nova. Una cuina d’avantguarda. Com ara fa el Disfrutar, de l’Oriol Castro, l’Eduard Xatruch i el Mateu Casañas. Hi ha molt poca gent creativa, molt poca. I quan hi ha un cuiner normal que parla de la creativitat i se n’omple la boca, a mi em fot riure. La gent copiem, però sabem un ofici, que és el més important.

—Ens enlluernem per la creativitat i valorem poc l’ofici?
—No hem de parlar tant de creativitat quan amb l’ofici n’hi ha prou. Que no és bonic treballar catorze hores cada dia i fer coses acollonants cada dia i buscar la perfecció? I no quedar-te amb el sis o el set, si pots fer el vuit. O el deu.

—I com definiríeu la vostra cuina?
—Crec que faig una cuina honesta. Cada dia miro d’estar a l’altura del que espera el client. Bàsicament, vaig a dormir tranquil si el client que surt per la porta dels meus restaurants queda content del que ha trobat o del que es pensava trobar i al final ha trobat al plat. I no només al plat, perquè al final un restaurant és una experiència total.

—Quina importància ha tingut per a vós la cuina tradicional catalana?
—Quan penso en cuina o quan penso a fer plats, sempre em surt el rostit, l’enganxat, el forn, el xup-xup, la brasa… És a dir, al final, el que tinc, el que m’han ensenyat i el que m’agrada, també. Sempre es parla de la cuina de la memòria, i per mi és aquesta cuina que et recorda moments que has viscut. Una cuina del gust. M’interessa una cuina que té gust, en què fem servir sal.

—Per contraposició a una cuina efectista?
—Cada dia més hem de cuidar l’estètica, però la cuina ha de tenir gust. Si no té gust, estem fotuts. Hi ha restaurants molt estètics, però dels quals al cap de tres dies no recordes res.

—Us ho passeu bé, treballant?
—M’ho passo bé treballant quan surten les coses bé. Els dies que surten torts, malament. Ara, no puc donar excuses a ningú perquè això que fem m’ho he fet tot solet. Quan feia deu o dotze anys que era aquí a Can Jubany, estava cansant de fer el mateix cada dia: fumet, suc de rostir, netejar la becada, la perdiu, la llebre… Ara, en un dia puc baixar dos cops a Barcelona, puc recórrer mig Catalunya, puc agafar un avió, anar-me’n al matí a Formentera i tornar al vespre. Sóc d’una manera que si no puc anar a un restaurant, no me’l sento meu. I ara ja sóc al límit, gairebé no dono l’abast. M’agradaria tenir una feina que fos fer restaurants pel món. Fer projectes i tirar-los endavant que fossin sostenibles i econòmicament viables. Seria la meva feina ideal.

—Nandu Jubany, creador de restaurants.
—Tenim restaurants, tenim un hotel, tenim el càtering, tenim l’empresa de croquetes i canelons, tenim cent cinquanta vaques, tenim dues cases de pagès, tenim un possible hotel… I no hi ha setmana que no digui que no a algun restaurant. La gent es pensa que ho puc fer tot! M’ofereixen coses setmanalment i la meva dona ja hi ha coses que directament ni me les passa. I n’hi ha de molt bones. Però si m’hi poso, ha de ser fins al fons.

—A banda de creador de restaurants, amb cinc-cents treballadors, us sentiu més xef o empresari?
—Sóc cuiner. Això de xef també em va molt gran, a mi. Em definiria com a cuiner emprenedor. Empresari, també ho sóc. Gestionem més de quaranta milions d’euros, que farem enguany. A vegades ens pensem que dir que és cuiner-empresari és dolent. Al contrari, si no ets un cuiner-empresari no pots tirar endavant un restaurant, avui. En un restaurant hi ha d’haver l’equilibri entre cuinar bé, crear una bona experiència i després que et surtin els números. Sense que sigui viable no pots tenir un restaurant.

—A més d’haver de ser empresaris, avui dia, els cuiners sou massa estrelles?
—Ara això ha anat canviant, però els últims anys érem com estrelles del rock. Avui s’ha tranquil·litzat una mica. És un dels oficis en què ha canviat més la percepció social. Quan vam començar, venia un notari o un empresari de Vic disgustat perquè el seu fill volia ser cuiner i pretenia que li ho tragués del cap. Avui, que el fill d’un metge o un advocat sigui cuiner no és cap pecat, quan fa vint anys era una desgràcia. Perquè no deixem de ser servei per a molta gent. Tenim mals horaris, quan la gent s’ho passa bé, nosaltres treballem. Però, quan la gent frueix, jo també m’ho passo bé. Alguns cuiners tenim la sort que la gent ve a casa demanant-nos-ho si us plau, paga el que volem, vénen predisposats a menjar el que els posem i s’ho passen bé. I, quan marxen, encara ens abracen i es volen fer una foto amb nosaltres. Digues-me en quin altre ofici passa, això.

—Els cuiners catalans us porteu tots tan bé com sembla?
—Crec que és un ofici que ha avançat gràcies als mestres que hem tingut: Ferran Adrià, Santi Santamaria, Carles Gaig, Carme Ruscalleda… o Fermí Puig, que ens acaba de deixar. Tots són persones que ens han ensenyat el respecte cap al veí. Que no érem competència. Que a prop d’aquí hi hagi el Sagàs, la Fonda Sala, les Magnòlies, tot això és una riquesa. En canvi, hi ha sectors que veuen l’altre com a competència. Tot i que hi ha cuiners amb qui sembla que ens portem molt bé, i no és el cas.

—Hi ha ganivetades?
—No gaires, perquè també som de dir-nos les coses a la cara. Jo, el primer. Sempre vaig de cara.

—I no us l’han trencada mai?
—M’he barallat alguna vegada, però la cara encara no l’han trencada. Pot ser que me la trenquin. No has d’esperar al fet que et trenquin la cara per ser honest. Ara, si algú no em cau bé, no hi vaig o no en parlo. La nostra manera de fer catalana també és ser una mica xafarders. Ens encanta fer safareig. Som una gent estranya per a bé i per a mal. Som molt treballadors, molt emprenedors, tossuts, però, en canvi, que no ens facin donar la mà tres cops la setmana travessant Catalunya en una manifestació, perquè direm que l’endemà hem d’anar a treballar. Tres dies no els suportaríem, perquè hauríem d’anar a treballar. Som una espècie rara, els catalans.

—Darrerament, heu parlat de salut mental, un tema poc habitual en les converses sobre gastronomia i restauració.
—És molt complicat no tenir problemes de salut mental, amb aquest nivell d’exigència que tenim, que ens posem i la societat ens posa. Hi ha gent que ve al restaurant i es pensa que som màquines i no ens podem equivocar. De fet, sóc el primer que s’exigeix massa, i el meu cap no para.

—Com us imagineu el futur?
—M’agradaria no parar de fer coses. Si els meus fills no volen continuar amb això meu, o volen continuar amb tres restaurants, o amb un, doncs plegaré. O no. O m’ho vendré a un grup o algú que m’ho vulgui comprar, o s’ho quedaran els treballadors i l’equip que m’ha fet confiança tota la vida. No pararé mai, perquè si paro és que m’han carregat a la caixa.

Fa unes quantes setmanes el govern espanyol va anunciar que a final d’estiu tindria disponible la Cartera Digital Beta, l’aplicació amb què vol restringir l’accés dels menors d’edat a la pornografia. El sistema sabrà l’edat de l’usuari gràcies al document d’identitat electrònic o a unes altres fonts administratives consultades pel govern espanyol, responsable d’emetre les credencials. Quan l’usuari provi d’accedir a una plataforma o pàgina web de contingut per a adults, li sol·licitarà que acrediti que és major d’edat. Per a això, la pantalla mostrarà un codi QR que l’usuari haurà d’escannar amb la càmera del telèfon mòbil. Per seguretat, les credencials tindran caducitat i seran d’un nombre limitat de visites. S’emetran en grups de trenta, que caducaran cada trenta dies per evitar la traçabilitat de qui fa servir aquesta identificació. Malgrat que aquesta mesura de la renovació pretén de protegir l’anonimat dels usuaris, entitats pels drets digitals com ara Xnet ja han alertat que l’aplicació no protegia del tot la privadesa, i que, per tant, era qüestionable. En parlem amb Simona Levi, activista digital de la plataforma.

—La Cartera Digital Beta, l’aplicació que servirà per a verificar la majoria d’edat en l’accés a determinats continguts, com ara la pornografia, serà disponible al final de l’estiu. A Xnet heu denunciat els riscs que té per a la privadesa. Quins són?
—Primer cal dir que el ministeri no té perquè tenir la intenció de fer les coses malament. Hi ha un nou marc europeu que es planteja amb la nova identitat digital, que sortirà el 2027, i aquest és un dels primers experiments. Parlar d’identitat digital no és negatiu per se, però és molt probable que acabi derivant en vigilància en massa. Però no vull donar per descomptat que és el que pretén el ministeri. Aquest experiment és una manera d’investigar noves possibilitats d’identitat digital.

—Però considereu que hi ha alternatives.
—Hi hauria la possibilitat, gràcies al blockchain i més avenços, de tenir una identitat digital més privada que el DNI normal, el físic. Se’n diu “identitat autosobirana”. No només sobirana, autosobirana. Implica que, quan has d’acreditar una cosa, tens una cartera en què s’acrediten un seguit d’elements i decideixes quins ensenyes. D’aquesta manera, per exemple, pots demostrar que ets major d’edat sense haver de dir el dia que vas néixer. Una vegada rebudes les dades de les institucions, la gestió seria teva, no caldria fer cap retorn. Hem de trencar la gestió de la institució perquè la identitat sigui sobirana, gestionada per cadascú.

“Hi hauria la possibilitat de tenir una identitat digital encara més privada que el DNI normal”

—Com funcionaria, en el cas de la pornografia?
—Ensenyes que ets major d’edat sense haver de dir l’edat ni la data de naixement. Actualment, per demostrar que ets major d’edat, has d’ensenyar el carnet, on apareix el teu nom. La idea d’autosobirania és que tens un carnet amb totes les dades que serveixen per a una identificació, però ets l’únic que pot decidir què mostra. És important que hagis de demostrar que ets major d’edat sense res més, ni qui ets, ni quantes vegades hi entres. En canvi, l’acreditació que proposa el govern espanyol, encara que sigui anonimitzada, te l’han de donar, i cada mes has de tornar-la a demanar.

—Les credencials per accedir a aquestes pàgines tindran, per seguretat, un nombre limitat i una caducitat. S’emetran en grups de trenta, que caducaran cada trenta dies per evitar la traçabilitat de qui fa servir aquesta identificació. Què us sembla? Precisament és per a preservar l’anonimat.
—S’afegeix una burocràcia important al fet de mirar pornografia, i tenim el dret de poder mirar el que vulguem. I, a certes pàgines, només t’hi deixaran entrar algunes vegades. Hi ha tota una mena d’obligacions i limitacions que no tenen gens de sentit. Està bé tenir un codi que va caducant i que anonimitza i no permet crear estadística o extreure dades que es puguin relacionar amb les persones: que el número 320 entra cada dia, per exemple. Però els governs, fins i tot quan volen respectar la privadesa, no deixen anar la centralització. Els qui defensem l’autosobirania volem justament que s’abandoni la centralització.

—Aquesta renovació que exigeix l’aplicació és pensada per garantir l’anonimat, però alhora, tal com dieu, es podria registrar quantes vegades algú ha demanat de renovar-la, etc., cosa que implicaria donar massa informació. Però no hi ha més alternatives que siguin l’autosobirania? Per què no es fa una renovació automàtica?
—Seria una idea, però a l’administració li costa d’abandonar la centralitat. Podrien posar un comptador autoritzat de manera aleatòria per generar números per a aquesta identitat. Però, una vegada tens la majoria d’edat a la teva cartera, hauries de poder generar els codis per poder entrar en pàgines porno. Codis que es generen de manera aleatòria, relacionada al fet que ets major d’edat. Ningú no t’hauria de continuar reafirmant com a tal.

“S’afegeix una burocràcia important al fet de mirar pornografia”

—Si no es fa és per manca de voluntat política?
—Per una banda, hi ha tot el debat sobre a partir de quina edat es pot permetre de mirar porno. Aquestes persones tan preocupades per legislar el porno m’interessaria saber quan van començar a mirar-ne. Moltes vegades les generacions més grans tenen una dissonància cognitiva respecte de les seves pròpies experiències. I, per una altra banda, hi ha la paranoia històrica de voler que la gent s’identifiqui per navegar en general. És molt greu perquè és com si quan sortíssim al carrer anéssim amb el DNI al front i tota l’activitat que féssim pogués ser rastrejada, és una distopia. Que en algunes activitats necessitem demostrar que som majors d’edat pot ser acceptable, però cal reduir al màxim la identificació, no augmentar-la. No és negativa sempre, però l’excés d’identificació s’anomena vigilància massiva. La Cartera Digital Beta té la voluntat de cuidar l’anonimat, però no deixa aquesta voluntat de centralitzar, i, per tant, no n’hi ha prou per a protegir la privacitat.

—La qüestió de la pornografia ha avivat el debat, però potser no el considerem amb unes altres coses. Per exemple, a l’aplicació de la sanitat pública, hi apareix tot el teu historial mèdic. Això no és, també, una informació molt sensible que no hauria de ser present a les aplicacions?
—Les dades mèdiques en teoria es tracten d’una manera més curosa, però a la pràctica la Meva Salut, per exemple, s’associa directament amb Google Calendar, i vés a saber en quins servidors guarden les dades. Està bé que les dades de salut estiguin endreçades de manera que els metges tinguin la possibilitat d’accedir al teu historial, i la llei preveu que tinguin un tractament d’especial protecció, però és veritat que l’aplicació no és curosa. Aquesta idea genial que el calendari de Google, que és un privat, et recordi les visites… Europa engega un projecte legislatiu que redueix molt l’autonomia del pacient respecte de la gestió de les seves dades, i sembla problemàtic. Hi ha una barreja d’incompetència, d’interessos comercials, de no haver entès la privadesa i una actitud paternalista. Les persones que pretenen protegir-nos moltes vegades tenen una idea moralista de certes coses, i no tècnica.

—Hi ha cert consens social sobre la urgència de posar una barrera d’edat a la pornografia. Si aquest és un camí equivocat, com es pot fer d’una altra manera? Hi ha experiències d’uns altres països que ens puguin servir d’exemple?
—No. Aquesta és una prova força capdavantera, però a tot arreu es parla d’un passaport per a navegar, que és molt crític. Entre totes les propostes, cal reconèixer que aquesta té certa sensibilitat amb la privadesa. És un intent, però cal millorar aquests aspectes i no virar cap a una posició de vigilància.

—Al Regne Unit es va intentar de fer demanant dades de la targeta de crèdit, però no va funcionar. Són solucions encara pitjors?
—Sí. Si la identitat no és autosobirana, si hi ha una autoritat per sobre de tot que manté el control, no tindrem mai privacitat. Amb la targeta de crèdit no anem gaire millor… És més pràctic, però deixes molta empremta d’activitat.

“Si la identitat no és autosobirana, si hi ha una autoritat per sobre de tot que manté el control, no tindrem mai privacitat”

—La proposta del govern espanyol té dues dificultats afegides més. La primera, que és molt fàcil saltar-se aquesta barrera amb una VPN. La segona, que solament afectaria pàgines espanyoles.
—I la pornografia que es mira més és de webs com ara PornHub, no de webs espanyoles. Proven d’arribar a acords amb els navegadors per posar tallafocs a les pàgines no espanyoles. I això de la VPN ho acabarà sabent fer servir tothom. Quan a Turquia van treure internet, fins i tot els avis van aprendre a fer servir VPN. Per al porno, no per a la revolució… No és complicat.

—A Xnet heu denunciat que hi ha un clima de pànic moral. Sobre la pornografia o en general?
—En general. Per exemple, aquesta actitud de voler prohibir el telèfon als adolescents. Històricament, la repressió ha vingut de crear un pànic moral al voltant de certs temes. Es diu que la gent no sap fer servir alguna cosa, es prohibeix i se n’ocupa l’autoritat, que ho fa tot bé. Quan ets adolescent no necessites tenir el telèfon tota l’estona, i menys durant la classe. Això és una cosa, però l’altra és que al pati no puguis xatejar amb el teu amant de l’institut del costat. És un pànic moral que es genera per permetre la repressió. És una generació que no entén el que fa l’altra, que no entén que són natius digitals i que consideren que una persona que et parla per WhatsApp és igual de present.

—Però és veritat que una part de l’alarma és justificada, per les conseqüències ràpides, en massa i greus d’aquest ús de les pantalles.
—És que la pregunta que es fa des del pànic moral és errònia. El problema no són les pantalles, són els algorismes. Si no ens agraden les pantalles, també hauríem de prohibir la televisió, en què hi ha programes masclistes com ara La isla de las tentaciones. La televisió no la toca ningú, però el telèfon sí, perquè dóna autonomia. No és previst què has de mirar i què no, hi mires el que vols. A tothom li sembla facilíssim prohibir les pantalles, però en canvi ningú no parla de prohibir els algorismes secrets o els patrons de navegació que generen addicció. Tampoc no prohibim fer servir Google a les escoles, que té totes les nostres dades, té patrons de navegació per afavorir els seus comerços… El pànic moral hauria de ser sobre la pèrdua de control de la llibertat de la gent per aquestes empreses que viuen d’algorismes secrets i de la manipulació de les dades de la ciutadania.

“El problema no són les pantalles, són els algorismes”

—Demaneu “internet lliure o barbàrie”. Tenint en compte que és un espai en què es pot trobar de pornografia infantil a la violència més extrema, una internet sense límits no seria, precisament, la barbàrie?
—Per a nosaltres internet és l’espai públic, i l’espai públic ha de ser comú i lliure, no privatitzat. Evidentment, ha de tenir regles. Ningú no pot ser violat a l’espai públic. Lliure no vol dir que es pugui fer el que sigui, vol dir que la plaça de Catalunya no es digui plaça Nike i que només hi puguin entrar els qui porten sabates Nike. L’espai digital és un espai públic més i tothom hi pot tenir la seva botiga, que seria la seva web. És llibertat en el sentit de no privatització i respecte dels drets i llibertats fonamentals. Entenc que la policia treballa per treure la pornografia infantil d’internet, però deu passar com amb els narcopisos, que treballen per desmantellar-los però continuen existint.

—No hi ha manca de límits a internet, doncs?
—No hi ha d’haver un estat d’excepció a internet. Entenc que no és permès d’entrar a tots els pisos de Barcelona per veure si són narcopisos, perquè per desmantellar narcopisos no es pot violar la privacitat de tothom. Internet és igual. No perquè hi hagi pedòfils l’hem de transformar en un sistema de vigilància. Igual que no volem que l’espai públic sigui un espai en què et vigilen, tampoc no ha de ser-ho internet. Igual que no volem que per entrar a la plaça de Catalunya et mirin el carnet d’identitat. Hem de pensar internet com un espai públic més.

—A què creieu que responen, políticament, mesures com aquesta de la cartera digital?
—L’Agència de Protecció de Dades és molt interessada en la protecció de la infància. I hi ha un ambient de pànic moral al voltant del porno que ha generat una mena d’emergència social molt artificial. Hi ha una legislació europea molt perillosa que es diu ChatControl, que vol impedir la pedofília, però realment és només per a controlar i capar internet. Aquesta gent té moltíssims diners de lobbies americans sobre això i es fa negoci amb la protecció de la infància. Però d’una manera que no és protecció, és control. No vull ser completament crítica amb la iniciativa de l’estat espanyol perquè almenys han tingut en compte la protecció de l’anonimat, però sí que hi ha una marea de conservadorisme brutal que fa servir la pedofília d’excusa per treure internet. I és molt potent, finançada per lobbies ultraconservadors amb influència a Europa.

“Hi ha una marea de conservadorisme brutal que fa servir la pedofília d’excusa per treure internet”

—Fins a quin punt és una reacció conservadora o una preocupació normal? Psicòlegs, sexòlegs i feministes alerten de les conseqüències nefastes d’un consum precoç de pornografia.
—L’esquerra en general avala totalment aquest discurs retrògrad. És la responsable principal –perquè no ens ho esperàvem– de tota la repressió que rebem al voltant de la navegació a internet. Ha abraçat completament el pànic moral, el lidera, i destrueix l’espai públic. Sóc molt crítica sobre com alguns grups d’esquerres plantegen internet. És com escoltar la Inquisició…

Corren veus que a Ucraïna s’està produint un canvi considerable en el panorama sociolingüístic i identitari, fruit de la invasió russa que es va llançar el 27 de febrer de 2022. El diari britànic The Guardian declara que hi ha hagut un “canvi generacional” i afirma que vora un terç de la població de la capital, Kíiv, ha “adoptat” la llengua ucraïnesa des del començament de la guerra. De la mateixa manera, Le Monde diu que milers d’ucraïnesos han “abandonat” el rus. I si busquem l’expressió ucraïnesa перейти на українську (“passar-se a l’ucraïnès”), ens topem ràpidament amb dotzenes de vídeos i publicacions de persones que afirmen haver deixat de parlar rus o donen consells de com fer-ho.

Però quina proporció de la població és ucraïnòfona? Segons l’últim cens del 2001, vora el 67,5% de la població va declarar l’ucraïnès com a llengua materna, i els russòfons nadius formaven el 29,5% de la població. Tanmateix, la majoria de les enquestes fetes abans del 2014 indicaven que l’ucraïnès era la llengua usada a casa per una proporció força més baixa, entre el 50% i el 55% de la població, i menys de la meitat de la població utilitzava l’ucraïnès a la feina o en l’espai públic. La quantitat de persones que van declarar-se parlants d’ucraïnès tot i tenir el rus com a llengua inicial o habitual s’explica pel costum als països post-soviètics d’associar el terme de “llengua materna” amb la llengua d’identificació etnonacional i no amb la llengua inicial. En el nostre article del mes passat ja vam veure la dificultat de determinar els usos lingüístics a partir de dades quantitatives, ja que les declaracions dels parlants sovint corresponen més amb l’ús volgut de cada idioma que no pas amb l’ús real.

L’arraconament de l’ucraïnès té una història llarga: al segle XIX i a principis del segle XX l’ucraïnès era la llengua dels pagesos, mentre que la població urbana parlava rus (o polonès o hongarès en algunes zones de l’oest del país). A més a més, la segona llengua més parlada a la majoria de les ciutats no era l’ucraïnès, sinó l’ídix. Després de la revolució bolxevic, la Unió Soviètica va atorgar estatus oficial a l’ucraïnès, un fenomen acompanyat per un procés d’urbanització que va fer que molts pagesos ucraïnòfons es traslladessin a les ciutats. Una oscil·lació entre noves polítiques de russificació i tolerància relativa va caracteritzar la resta del període soviètic, cosa que va enfortir gradualment la posició del rus sense rematar mai l’ucraïnès.

Arran de la dissolució de la Unió Soviètica, dos discursos identitaris diferents van articular-se (deixant de banda la minoria de la població que se sentia essencialment russa i no participava en la creació de la identitat ucraïnesa). Els nacionalistes ucraïnesos consideraven la presència del rus a Ucraïna una aberració històrica, fruit de l’imperialisme rus, i volien convertir la Ucraïna independent en un estat-nació “normal” on la llengua oficial fos la dominant a totes les regions i en tots els àmbits. Un altre grup s’expressava principalment o parcialment en rus i se sentia connectat amb la resta de l’espai post-soviètic. La polarització nacionalista provocada per la invasió russa del 2022 sembla haver portat a una reducció considerable del segon camp ideològic, i molts ucraïnesos “biculturals” s’han girat d’esquena a Moscou i han començat a adoptar les posicions del camp nacionalista ucraïnès.

Sortint una mica d’aquesta dicotomia, cal dir que l’ucraïnès no és l’única llengua territorial d’Ucraïna, sinó que, a banda del polonès, de l’ídix i de l’hongarès, que ja hem esmentat, també s’hi parla romanès, rutè carpàtic, tàtar de Crimea, grec pòntic i búlgar. Gairebé totes aquestes llengües estan greument amenaçades pel rus, excepte l’hongarès, que gaudeix de bona salut, el polonès, que ha estat fagocitat en gran part per l’ucraïnès, i el rutè carpàtic, que també està cedint davant de l’ucraïnès.

Tornant al conflicte lingüístic entre les dues llengües més parlades d’Ucraïna, vet aquí el testimoni de la Irena Dahl, una ucraïnesa de Mikolàiv, una ciutat majoritàriament russòfona del sud d’Ucraïna, que serveix com a exemple d’aquest canvi:

“Vaig néixer a Ucraïna de pares russòfons. Teníem l’ucraïnès com a assignatura a l’escola i el sentíem a la tele, però quasi ningú no el parlava fora de l’aula. […] Considerava que l’ucraïnès era una llengua parlada només als pobles per gent amb poca formació. El 24 del febrer [del 2022] és el dia en què vaig deixar de ser russa. […] Vaig arribar a parlar l’ucraïnès amb fluïdesa a l’abril. […] Encara sóc una ucraïnesa de parla russa, però parlo ucraïnès amb parlants d’ucraïnès nadius i en contextos públics. […] A poc a poc, el rus va desapareixent d’Ucraïna, i com a russòfona hi dono suport.”

Una anàlisi sociolingüística del politòleg ucraïnès Volodímir Kulik –que compara els resultats de dues enquestes fetes el 2014 i el 2017 amb els d’una enquesta feta uns quants mesos després de l’inici de la guerra amb Rússia– també sembla indicar canvis considerables a favor de l’ucraïnès.

Segons Kulik, el 49% dels enquestats l’any 2017 va dir que parlaven sobretot o exclusivament ucraïnès en la vida diària, una xifra que va pujar al 58% a finals del 2022. A part de l’ús declarat, l’enquesta també va examinar quantes de les persones entrevistades van decantar-se per l’ucraïnès amb un entrevistador que anava alternant entre les dues llengües: només el 45% va optar per parlar ucraïnès l’any 2014, mentre que el 87% ho va fer el 2022. Al sud i a l’est del país –zones majoritàriament russòfones–, es va evidenciar un canvi encara més gran: només el 10% de la població va respondre a l’enquesta en ucraïnès el 2014, comparat amb el 74% l’any 2022.

Kulik reconeix que això no necessàriament demostra un canvi en els usos lingüístics diaris de la població, però argumenta que sí que indica una pujada del prestigi de la llengua oficial:

“Això, és clar, no vol dir que a partir d’ara el 87%, ni tampoc el 74%, dels nostres conciutadans parlaran principalment en ucraïnès, i és evident que la llengua no prevaldrà de cop i volta al sud i a l’est [del país]. Però en situacions més o menys formals […] una majoria aclaparadora de la població ja entén la necessitat de parlar ucraïnès. Per si mateix, aquest ja és el canvi més gran i més important de la situació lingüística, un canvi que suposo que l’ha provocat sobretot [la invasió russa del 2022]. Ara tenim […] els fonaments per a desenvolupar aquest èxit i fer que l’ucraïnès sigui la llengua […] per defecte de l’espai públic. En la vida privada, els ciutadans encara podran comunicar-se com els sigui més fàcil o més còmode, però els hàbits i usos lingüístics adquirits en l’espai públic s’acabaran transferint a la vida privada.”

La predicció del Kulik és optimista, però no impossible. Encara s’haurà de veure si aquesta tendència d’identificació creixent amb l’ucraïnès es mantindrà en el temps i si es traduirà en usos lingüístics diferents. Això depèn de factors extralingüístics –com ara l’evolució exacta de la guerra, les noves fronteres o les línies d’armistici que s’establiran en cas d’una congelació del conflicte, i la quantitat i lloc d’assentament final dels refugiats interns, majoritàriament russòfons– que són molt difícils de predir. Si bé veiem certs indicis d’un enfortiment de l’ucraïnès, la història encara dirà quin en serà el destí final.

Saim Dušan Inayatullah és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).

La cinquena excavació al jaciment protohistòric de l’Antic d’Amposta s’ha acabat amb noves i rellevants descobertes. La primera és una gran plataforma empedrada a la part més alta del recinte, una terrassa situada a cent setanta metres sobre el nivell de la mar, construïda a la primera edat del ferro (segles VII-VI aC). Els investigadors creuen que també va funcionar a la segona edat del ferro i en època ibera com a espai social o ritual. Com ha detallat Samuel Sardà, codirector de la campanya d’excavació, també s’han dedicat molts esforços en excavar part de les fortificacions que es van resseguir l’any passat per tenir dades i detalls de com era la muralla i quins elements de parament murari tenia.

Els arqueòlegs del grup de recerca GRESEPIA de la URV han fet la cinquena campanya d’excavacions a l’Antic aquest juliol i han confirmat l’existència d’una plataforma empedrada de la primera edat de ferro, una terrassa “singular” a cel obert, que creuen que “podria haver complert funcions de punt de guaita i control del territori” o funcions comunitàries, per a reunions socials o rituals. L’equip encapçalat pel professor del Departament d’Història i Història de l’Art de la URV, Samuel Sardà Seuma, i l’investigador postdoctoral Marc Prades Painous ha identificat la plataforma de cent cinquanta metres quadrats que està delimitada en alguns punts per grans blocs de pedra en vertical. La troballa referma “el paper del turó de l’Antic com a marcador simbòlic en el paisatge i com a punt estratègic de control visual del territori”.

Tot i això, Sardà ha dit que el tipus de sector presenta “evidències i característiques molt singulars que se surten del que és més habitual o més comú”, amb aquest ús social, una nova aportació als habituals espais domèstics, de treball, de circulació o elements d’arquitectura defensiva que s’han documentat a l’Antic.

La pròxima campanya

De cara a la següent campanya és previst desdoblar l’equip, que el solen formar una quinzena de persones, la majoria estudiants, per treballar en el sector 2000, el barri de pescadors, i continuar avançant amb les excavacions de la muralla. Al barri de pescadors hi ha dos àmbits de sis excavats i enguany només s’han fet tasques per recollir mostres en dues llars de foc durant els treballs d’aquest mes de juliol. El grup preveu tornar a completar l’excavació dels àmbits pendents.

Josep Oliu ha comprat 500.000 accions del banc que presideix, el Sabadell, en plena OPA hostil del BBVA per adquirir l’entitat financera catalana. Segons la nota de l’operació difosa per la Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV), la transacció es va fer abans-d’ahir, dia 24, i els títols es van adquirir a un preu de 2,05 euros per acció. Oliu va desemborsar 1.025.000 euros.

Just el dia abans, el conseller delegat del Banc Sabadell, César González-Bueno, defensava que l’entitat encara no havia tocat sostre i continuava “infravalorada”. Ho va dir en la compareixença de premsa de presentació de resultats, amb un rècord de 791 milions. Tot i que no es va referir directament al BBVA, González-Bueno va dir: “Normalment, la gent intenta comprar allò que consideren que està infravalorat.”

A principi de mes, la junta general d’accionistes extraordinària del BBVA va aprovar  una ampliació de capital per valor de 551 milions d’euros i la posada en circulació de 1.126 milions d’accions noves per fer front a l’OPA al Banc Sabadell. En la reunió extraordinària, el president del BBVA, Carlos Torres, va defensar l’operació i es va mostrar convençut que seria un èxit i que permetria de crear un banc “més fort, competitiu i rendible”.

Per una altra banda, una possible fusió entre el BBVA i el Banc Sabadell tindria, segons la patronal PIMEC, un impacte significatiu en la competència del sector bancari i podria fer perdre entre 7.685 llocs de feina i 10.567 i es tancarien entre 589 oficines i 883 a l’estat espanyol i entre 174 i 281 a Catalunya.