La mort és marró, aquests dies, al País Valencià. És feta de fang, de branques, de deixadesa i de malaptesa política. També és inèdita i és sorda. I la vida, ara, també és fang i desolació. La vida i la mort es toquen més que mai. Ja han passat dos dies i mig d’ençà de la presa d’unes decisions negligents i criminals que van obrir de bat a bat les portes a la mort de fang, i els interrogants encara són molt més grans que les certeses. Perquè l’única certesa que hi ha és una mort que es fa gran i s’escampa com un mantell implacable damunt tota la comarca de l’Horta Sud, i també a la Foia de Bunyol i a la Plana d’Utiel-Requena. L’única certesa, l’única veritat, és la de les persones que, encara en xoc, són generoses i s’obrin, i expliquen què els ha passat perquè el món ho sàpiga. Perquè aquesta mort de fang és comunicada en dosis petites, com per mantenir l’anestèsia que comença a causar la repetició en bucle d’imatges amb cotxes amuntegats i estris domèstics damunt les voreres i graneres minúscules enmig d’un oceà de fang marró.

No van impedir la catàstrofe i amaguen els morts

Les mateixes institucions, la Generalitat i el govern espanyol, que no van saber impedir la catàstrofe amaguen les dades dels morts darrere somriures congelats i posats de circumstàncies en reunions infinites i armilles vermelles. S’excusen darrere mentides i intenten de desacreditar els tècnics que van donar tota la informació quan calia i a qui calia. Venia una gota freda molt agressiva. Sabien on cauria. De bon matí, la tempesta va donar la cara i va mostrar les cartes amb tota la càrrega destructora que duia. Però Carlos Mazón i la seua cohort, acostumats a jugar de catxa, no ho van voler veure. No ho van voler impedir.

Tant les amaguen, les xifres de morts, que les transmeten mitjançant notes de premsa, i quan compareixen embolcallats amb les banderes i amb tota la pompa, ni tan sols les diuen. A la darrera intervenció, d’avui migdia, Mazón ha fet de funcionari caspós facilitant números de WhatsApp perquè els voluntaris facen aportacions monetàries o de roba o de menjar, com els programes de televisió tronats. Beneficència versus eficàcia. Però els morts no els ha citats. No els ha dits. No els ha posats al centre de tot. Parlava d’enviar ajuda i de fer venir soldats d’ací i d’allà com aquells generals que són a la sala de guerra i mouen les figuretes amunt i avall mentre fumen un puro i beuen whisky. Sense una gota d’humanitat, no ha dit els morts fins que un periodista li ha demanat més dades.

La pluja torrencial va començar la matinada de dimarts. La catàstrofe la vam començar a saber dimarts de vesprada. Hi ha morts de fang que encara esperen que algú, que mercadeja amb el temps i calcula el mal polític que li pot causar no haver pres les decisions adequades, els recupere, els desenfangue, els diga, els protegesca. Són persones amb noms i família. Tenien una casa i un ofici i la fotografia del fill fent la primera comunió penjada al menjador de casa. Potser també, la del dia del casament. Són els “desapareguts” que consten en algun formulari que tampoc no és públic perquè, diu el president Mazón, és molt difícil de comptabilitzar-los. Aquestes persones desaparegudes són el veí d’algú, i són la sospita que tenen els batlles que s’embruten les sabates de fang, quan fa dies que no veuen els seus veïns. O quan algú els diu amb angoixa que son pare, que viu a prop del barranc, va quedar dins la casa i davant la porta de la casa hi ha quatre cotxes encastats. Són aquests, els desapareguts i els morts que el Consell remoleja.

Les primeres hores, quan hi havia gent damunt les teulades, als tanatoris o enfilats en arbres, deien que no podien arribar als llocs perquè s’havien trencat camins i comunicacions, però en compte d’enviar-hi els mitjans tècnics per obrir noves vies, per esbotzar els entrebancs, van mirar curt i petit i van entrar de ple dins l’únic joc que són capaços de jugar, el de la política bruta. El Consell va rebutjar ajudes, el govern espanyol, també. Ara exhibeixen l’arribada de 500 membres de l’exèrcit i diu que obrin les vies. Ara, tantes hores i tant de fang després, obrin vies. I duen ara que demà, si són necessaris, en vindran 500 més. “Si són necessaris”, ha dit el president Mazón en aquesta compareixença damunt la gespa fresca del Centre d’Emergències de l’Eliana. El ministre espanyol, Fernando Grande-Marlaska, després de tota la borumballa dialèctica, tampoc no ha dit res més que la col·laboració i etcètera.

Sols el poble salva el poble

Sols el poble salva el poble. S’ha fet famosa, la frase, però els polítics que calculen, que només volen gent als carrers quan s’ha de fer una festa, amenacen amb mesures coercitives per a evitar que la gent vaja a ajudar a la gent. Ho centralitzaran, diuen aquells que van ser incapaços de llançar una alerta imperativa davant una pluja que tothom coneix com és de traïdora quan cau a la capçalera dels rius o els barrancs. Centralitzaran l’ajuda i exerciran la repressió contra aquells que tan sols tenen les mans i les cames per caminar cap a l’Horta Sud. Les mans que s’embrutaran de fang per traure del fang la mort de fang i per deixar en evidència la deixadesa, la negligència i el desemparament.

El president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, i el ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, han comparegut aquest migdia per donar explicacions de la gestió de la catàstrofe humanitària desencadenada per la gota freda. Tots dos han donat una llarga llista d’accions que duen a terme, sense entrar a valorar en cap moment la insuficiència evident dels ajuts oficials que és denunciada no solament pels ciutadans a les xarxes socials sinó també pels ajuntaments.

En aquesta línia, el president Mazón ha sorprès molt quan ha demanat als voluntaris que van cap a les comarques afectades que es retiren i tornen a casa. Mazón ha afirmat, sense aclarir en què es basava aquesta afirmació, que la gent que hi anava a peu obstaculitzava el pas de vehicles necessaris per a ajudar durant l’emergència.

D’ençà d’ahir milers de persones van a peu cap a les zones malmeses, sobretot cap a l’Horta Sud provinents de València, amb eines per a ajudar a netejar les cases i intentar de deixar-les habitables tan aviat com siga possible. La convocatòria ha estat espontània i ara mateix és la principal font d’alleujament de la situació gravíssima que viuen milers de veïns a les comarques danyades.

Ahir a les quatre de la tarda es va fer el darrer recompte oficial de morts per la gota freda, i era de 155. D’aleshores ençà no s’ha fet cap actualització oficial ni la Generalitat Valenciana ha fet cap aparició pública en aquest sentit. Tot i això, el CECOPI (Centre de Coordinació Operativa Integrada) ha fet, prop de la una del migdia, una nova valoració que fa augmentar la xifra fins a 202 morts.

Aquesta manca d’informació oficial origina una gran indignació. A hores d’ara, ningú no té cap dubte que la xifra de morts és substancialment més alta que no reconeixen les autoritats. Els recomptes particulars d’alguns municipis fets pels batlles situarien la xifra ben per damunt dels dos-cents amb molta facilitat. I hi ha indrets on encara no s’ha pogut accedir on n’hi podria haver molts més.

Fonts de la Generalitat Valenciana diuen que la raó del silenci és que costa molt d’identificar els cadàvers i volen parlar amb les famílies abans de fer pública la xifra. Però no expliquen quin impediment hi ha a donar la xifra i no dir-ne els noms.

Aquests dies Girona fa la Festa Major. Per Sant Narcís, les Fires omplen els carrers i la Devesa de la ciutat d’atraccions, concerts i activitats diverses. Una de les zones amb més afluència de públic és la Copa, lloc on es fan les barraques i els concerts. Ahir, durant el concert d’Inadaptats, el CDR Nord-oriental va pujar a l’escenari per mostrar una pancarta amb el missatge de “Puta Espanya” i una altra que deia “Independència”.

Quan alguns membres del CDR van pujar a l’escenari encaputxats i van mostrar les pancartes, el públic va reaccionar amb xiulets i crits de “Puta Espanya”. A més, un parell de membres del comitè també van cremar una bandera espanyola. Agents de seguretat van voler-ho impedir, però no van poder.

En un comunicat que va enviar posteriorment, el CDR Nord-oriental recordava com, el 2019, les barraques es van suspendre per la repressió de l’estat espanyol, atès que les Fires van coincidir amb la setmana post-sentència. Així i tot, aquell any es van autogestionar festes a la plaça del Vi.

Sobre això, el comunicat diu: “Fa cinc anys, tardor del 2019, les barraques de Fires van ser suspeses. Fa cinc anys la repressió de l’estat espanyol va tornar a mostrar la seva cara i vam aprendre que no hi havia escrúpols, que no hi havia treva ni estat de dret ni res de res. Fa cinc anys aquest poble i el seu jovent va respondre a la repressió. Es va posar fi al ‘ni un paper a terra’ i va esclatar el ‘ja n’hi ha prou!’. Es van acabar els somriures i vam serrar les dents. De cop ens van veure molt perillosos, fins i tot per anul·lar les barraques. Cinc anys després continuem sent perillosos pel règim monàrquic i corrupte espanyol. Perillosos per les seves elits, que viuen de fer-nos més pobres i més dependents. Un règim que sap que el principal perill per als seus interessos és un poble que es reconeix a si mateix, unit i plantant cara. Per això el seu projecte passa per la nostra extinció, per l’assimilació, per fer-nos desaparèixer com a subjecte col·lectiu disposat a lluitar pels nostres drets.”

 

Avui, 1 de novembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Editorial Partal: Ara cal una reacció valenciana: el carrer contra Mazón

Mail Obert de Tina Vallès: L’infern de la literatura infantil

Mail Obert de Josep Sala i Cullell: Catàstrofes evitables i impunitat política

“Sé què he viscut, però no sé res més”: l’abandó dels veïns de Godelleta

Si l’economia dels Estats Units va més bé que mai, per què als votants els preocupa tant?

“No teníem cap constància que estiguérem en perill”: el relat colpidor de Borja Penalba sobre el temporal

Milián Mestre, sobre Mazón: “Un senyor que maneja un país no es pot equivocar en qüestions tan greus”

Antoni Castellà: “Haurem de veure quin relleu de Puigdemont hi pot haver en la presidència del Consell de la República”

Quan l’únic record de l’avi absent és un moble

Com Halloween s’ha convertit en el nou blanc de la repressió del govern xinès

Quin és l’origen de la Castanyada? Per què mengem castanyes i panellets per Tots Sants?

Els deu cementiris més singulars del país

Quin és l’origen de Tots Sants o dels panellets? Poseu-vos a prova amb un nou Què Sé Jo?

Per què celebrem Tots Sants?

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Es miri com es miri, l’economia dels Estats Units va molt bé. Dos anys després d’enfilar-se al 9,1%, la xifra més alta d’aquestes darreres dècades, la inflació als Estats Units va baixar ahir al 2,1%, tan sols una dècima per sobre de l’objectiu de la Reserva Federal. Mentre moltes altres economies desenvolupades s’han d’acontentar amb taxes de creixement irrisòries, o fins i tot negatives, l’economia nord-americana ha crescut a un ritme excepcional –un 2,8% aquest darrer trimestre, segons les dades publicades ahir– aquests darrers divuit mesos, fins al punt de superar les previsions de creixement pre-pandèmia. La desocupació ha baixat al nivell més baix en mig segle sota l’administració Biden; aquest octubre, sense anar més lluny, les xifres de contractació de personal van tornar a superar les expectatives dels analistes.

En principi, aquestes dades haurien de ser motiu d’optimisme entre els nord-americans. Res més lluny de la realitat: l’economia s’ha mantingut com la preocupació més comuna dels votants durant tot l’any, segons un sondatge de The New York Times publicat fa poc; en un altre sondatge, un 52% dels electors citen l’economia com un factor “extremadament important” a l’hora de decidir el sentit del vot.

És la inflació, estúpid

És una de les incògnites més grans d’aquest cicle electoral: què explica aquesta divergència entre la trajectòria –eminentment positiva– de l’economia nord-americana aquesta legislatura, d’una banda, i la percepció –majoritàriament negativa– que en tenen els votants, d’una altra? La clau no és cap més que la inflació i tant Harris com Trump semblen ser-ne plenament conscients.

A priori, la resposta pot sorprendre: aquests darrers mesos, la taxa d’inflació als Estats Units ha anat baixant progressivament fins a vorejar els objectius de la Reserva Federal. Però, com a mesura estatística, la taxa d’inflació no mesura pas l’augment cumulatiu –absolut– de preus, sinó el nivell relatiu entre dos punts en el temps: generalment, entre un mes de l’any i el mateix mes de l’any anterior. Que la taxa d’inflació es redueixi, dit d’una altra manera, no vol dir pas que els preus baixin, sinó que simplement creixen menys. Si es miren de manera cumulativa, els preus als Estats Units han augmentat d’un quart d’ençà del 2019: de mitjana, al consumidor nord-americà li costa d’un 25% més la cistella de la compra setmanal que no pas l’any abans que Biden fos elegit president. En el cas dels lloguers, l’augment mitjà d’ençà del 2019 ha estat encara més pronunciat: d’un 30%, gairebé un terç més que no pas ara fa cinc anys.

És cert que, d’ençà del 2020, els salaris dels nord-americans han augmentat, de mitjana, a un ritme superior al de la inflació. A més, aquest creixement salarial ha estat més alt per als treballadors d’ingressos més baixos que no per als treballadors d’ingressos més elevats. Però les dades demostren que els treballadors solen veure els augments salarials com a producte directe dels seus propis esforços, no pas com a símptoma de la gestió del govern i les autoritats econòmiques i, en canvi, tendeixen a atribuir la inflació a les accions de l’executiu.

En certa manera, resulta irrellevant que el govern de Biden hagi aconseguit la fita difícil de reduir la inflació sense malmetre el creixement econòmic, ni tampoc importa que l’episodi inflacionari als Estats Units hagi estat menys pronunciat que no en la gran majoria d’economies desenvolupades: l’únic factor realment important és que, amb Biden de president, hi ha hagut inflació; amb Trump, en canvi, no n’hi va haver. Per tant, no és d’estranyar que els electors nord-americans considerin que les polítiques econòmiques de Biden els han perjudicat més que no pas les de Trump, per més que el rendiment de l’economia nord-americana hagi estat objectivament més bo durant la presidència de Biden que no la de Trump.

Aquest greuge comparatiu, afegit a la reputació –no especialment merescuda– de Trump com a home de negocis, ajuda a entendre per què els votants nord-americans confien més en el candidat republicà que no pas en Kamala Harris a l’hora de gestionar l’economia.

La diferència en aquest àmbit entre Trump i Harris és particularment alta –vint-i-tres punts– entre els votants indecisos, un dels grups que atribueix més importància a la inflació i la crisi del cost de vida, segons els sondatges. Aquesta tendència també s’observa en els estats en disputa que decidiran el resultat dels comicis: a l’estat clau de Pensilvània, que podria acabar decidint la presidència dels Estats Units, els enquestats afavoreixen Trump com a gestor econòmic per una diferència d’onze punts respecte de Harris.

El món al revés de Kamala Harris

En compte de reivindicar les fortaleses de l’economia nord-americana, aquests darrers mesos de campanya Harris ha optat pel contrari: centrar-se en les dificultats econòmiques que molts nord-americans continuen experimentant i presentar un ventall de propostes per a fer front a l’augment del preu del menjar, l’habitatge o bé la criança. “El nostre envit és fer baixar els preus. […] Ho entenc”, digué dimarts en un acte electoral multitudinari a Washington.

L’estratègia, en certa manera, ha funcionat. En qüestió d’un mes, Harris ha aconseguit de retallar a la meitat la distància que la separa de Trump en la qüestió de la gestió econòmica, de tretze punts a tan sols sis. Segons un sondatge recent, els votants confien més en Harris que no en Trump en qüestions com ara el preu de l’habitatge i dels medicaments, tot i que continuen afavorint Trump en la gestió de “l’economia en general”. És possible que sigui massa poc i que arribi massa tard: el tràngol de la inflació continua ben present a la imaginació de l’electorat i la campanya de Trump –conscient de l’avantatge que manté sobre Harris en aquest àmbit– ha explotat la qüestió fins a l’extenuació i ha promès en paral·lel una rebaixa generalitzada d’imposts per a alleugerir la càrrega financera de les famílies nord-americanes.

“M’agradaria començar amb una pregunta molt, molt simple”, digué Trump en saltar a l’escenari dimarts, precisament, a Pensilvània, en un acte electoral. “Aneu més bé de diners ara que no pas fa quatre anys?”

Godelleta (Foia de Bunyol) va ser un dels pobles que més va colpir la pluja intensa de la gota freda, juntament amb alguns altres com ara Torís i Xiva. Amb tot, tan sols hi hagué inundacions a la part baixa del poble, on l’aigua va arribar fins a mig metre. Les àrees més afectades han estat les urbanitzacions més allunyades del nucli urbà, perquè el temporal es va endur ponts i va deixar camins tallats. Segons Avamet, hi van caure més de 400 litres per metre quadrat, tot i que la xifra no és ajustada, a causa de la falta d’electricitat. A més de la llum, també es van quedar sense aigua i sense cobertura. Totalment incomunicats.

Ahir a la tarda, vint-i-quatre hores després, van començar a recuperar els serveis, però de manera intermitent i aleatòria. Parlem amb Euge, una veïna del municipi. Ens explica que ella, per exemple, té aigua, però no té llum, i en uns altres edificis passa a l’inrevés. I la cobertura va i ve. De fet, se’ns talla la trucada. “Això passa tot el dia”, diu quan recuperem la connexió.

El relat de la gota freda

Dimarts a primera hora del matí van suspendre les classes i van demanar a la població que no eixís de casa. A migdia, van anunciar en un ban que passaven a alerta roja. Fins eixe moment, plovia amb força, però va ser cap a les 17.00 quan va esclatar el temporal. Al cap de pocs minuts se’n va anar la llum i la cobertura a tot el poble i es van trobar incomunicats. En aquests vídeos es pot veure com va augmentar la virulència de la tronada, entre les 16.00 i les 18.30.

Euge recorda que la nit va ser molt llarga. “No solament per la pluja i el vent, sinó perquè jo visc a soles i no sabia res de ningú, ni dels meus pares, ni del meu germà, ni dels meus amics. Vaig passar la nit completament a soles”, conta. Amb la seua mare s’hi va poder comunicar per SMS, que arribaven al cap d’hores. Fins que se li acabà la bateria, ahir a la nit. Aquest matí ha hagut d’anar a l’ajuntament, que és al costat de casa seua, a carregar el mòbil perquè allà sí que tenen electricitat. Però, arran d’aquesta situació d’incertesa i angoixa, els pares, que viuen en una urbanització a Torís, van decidir d’anar-la a trobar. Un trajecte que normalment fan en quinze minuts, avui han tardat una hora a fer-lo, perquè havia caigut un pont. 

Paiporta, les vides entre parèntesis, encara

La manca d’assistència

Euge explica a VilaWeb que no hi ha cap efectiu treballant al poble ni portant-hi ajuda. Per una treballadora de l’ajuntament, ha sabut que una dona va morir ofegada a Xiva, el poble veí, greument afectat pel temporal. Sap que cerquen gent desapareguda i suposa que els serveis d’emergències deuen treballar pels voltants, que és on han quedat aïllats, però reitera que tot allò que sap ho sap perquè ho ha sentit pel poble. “Ahir vam veure un helicòpter, però res més. No sabem res, i a l’ajuntament tampoc no tenen molta informació.” Borja Penalba, que es va trobar aïllat al mas d’uns amics a Godelleta, deia que tampoc no hi havia arribat cap mena d’ajuda.

A hores d’ara, el principal problema que tenen és la falta de subministraments. El poble té tan sols dues botigues menudes, que van obrir ahir fins a migdia. “L’ambient al poble és una miqueta estrany, perquè hi ha molta gent pel carrer, molts cotxes que van i vénen, però no sap ningú què hem d’esperar, ni què hem de fer. Ara estem a l’espera de l’electricitat i de l’aigua”, diu Euge. Els han arribat dues alertes del 112 al mòbil, en què demanen que s’eviten els desplaçaments amb cotxe, i eixa és tota la informació que tenen. Reitera que a l’ajuntament tampoc no saben quan es restablirà el servei, ni si hi arribaran subministraments.

De fet, Euge no és conscient de què ha passat en les altres comarques del País Valencià, com la Ribera Alta i l’Horta Sud. “M’han escrit amics i m’han comentat coses, però jo no he vist res del que ha passat a Catarroja, Paiporta… No en sé res. Ara mateix sóc una ignorant de tot. Sé què he viscut, però no sé res més.”

Com podeu ajudar els damnificats per la gota freda del País Valencià?

The Washington Post · Christian Shepherd, Pei-Lin Wu i Vic Chiang

La policia xinesa ha pres mesures enèrgiques contra les celebracions públiques de Halloween en algunes de les ciutats més grans del país. Expulsa els disfressats dels carrers i els interroga sobre l’elecció de disfressa, per por que la festa es converteixi en un punt de trobada perquè els joves xinesos expressin malestar amb les polítiques del règim.

Halloween ha esdevingut el darrer blanc de la repressió del president Xi Jinping, el govern del qual ha restringit durament l’expressió cultural i la dissidència política al país. Sota el mandat de Xi, el Partit Comunista Xinès ha mostrat un recel particular envers les “idees occidentals”, que les autoritats temen que puguin comprometre la lleialtat política dels joves cap al règim.

La campanya de repressió contra Halloween arriba després de les celebracions inusualment agitades –i políticament carregades– de Halloween a Xang-hai l’any passat, la primera gran festa d’aquesta mena després de l’aixecament de les restriccions pandèmiques al país. Aleshores, molts dels participants van fer servir les disfresses per expressar el descontentament amb els canvis constants en les restriccions sanitàries durant els darrers mesos de pandèmia.

Quan van començar les festivitats d’enguany, aquest cap de setmana –per als joves xinesos, Halloween pot durar una setmana o fins i tot més–, els participants van trobar-se amb una mostra de força inesperada de la policia.

Les restriccions no s’han anunciat oficialment, però els carrers del centre de Xang-hai que van ser l’escenari d’algunes de les concentracions més grans l’any passat es van omplir de furgonetes policíaques. Agents amb jupetins grocs fosforescents patrullaven pels carrers, interrogaven els qui anaven disfressats i els demanaven la documentació.

El propietari d’un bar del centre de Xang-hai va explicar a les xarxes socials que les autoritats havien ordenat al local que no celebrés Halloween ni permetés l’entrada de ningú que anés disfressat.

Segons els assistents les celebracions de Xang-hai han estat més discretes que les de l’any passat, en gran part a causa de la forta presència de policia, però també s’han organitzat concentracions semblants en grans ciutats, com ara Hangzhou.

En aquesta ciutat, una destinació turística molt popular entre els xinesos, la policia va dissoldre aquest cap de setmana la multitud disfressada que omplia un carrer cèntric, amb el pretext d’haver rebut queixes dels veïns pel soroll.

“No sé on anirà la gent per Halloween, però si hi ha una altra festa m’hi tornaré a afegir”, explica un dels assistents, que parla anònimament per evitar represàlies.

Molt pocs xinesos celebren Halloween de petits, però els estudiants universitaris i els professionals joves de les grans ciutats han començat a enfilar-se al carro d’aquesta festa d’origen nord-americà com a oportunitat per a expressar-se. Halloween els ofereix una oportunitat poc comuna d’expressar subtilment, gràcies a les disfresses, les inquietuds polítiques.

L’octubre de l’any passat, els habitants de Xang-hai van aprofitar el primer Halloween postpandèmic per fer befa de les mesures sanitàries del govern, que molts xinesos continuen considerant intransigents i massa restrictives. Molts es van disfressar, per exemple, de prova de coronavirus, o bé de bastonet de cotó. Alguns, de càmeres de seguretat, fent una sàtira contra l’omnipresent vigilància digital a la Xina; o bé d’estudiants de postgrau amb bols per a demanar almoina, com a denúncia dels alts nivells de desocupació al país.

Uns quants duien fulls de paper en blanc en record de l’onada de manifestacions multitudinàries del novembre del 2022, quan la frustració per les mesures anticovid va desfermar un esclat d’ira popular als carrers. Enmig de les protestes, molts manifestants començaren a brandar fulls de paper blanc per a expressar un descontentament tan generalitzat i evident que ni tan sols calia anomenar-lo.

Enguany, poques disfresses eren de caràcter obertament polític, segons els vídeos i els testimonis. La majoria eren de personatges de la cultura popular xinesa, o bé de personatges clàssics de Hollywood com ara Batman o bé Spiderman.

Alguns altres no pretenien pas fer befa del govern, sinó de gent famosa i d’empreses xineses. Una disfressa popular va ser el telèfon de tres parts del gegant tecnològic Huawei, que s’ha convertit en un mem a les xarxes socials xineses per un disseny que molts usuaris consideren ben poc pràctic.

Les festes d’enguany no van ser gran cosa més que una excusa per a divertir-se després d’anys tancats a casa per la pandèmia, segons que explica Kevin Wang, un fotògraf de vint-i-cinc anys resident a Hangzhou que va assistir a les festes de Halloween a la ciutat el cap de setmana passat.

“Jo només vull un espai on la gent pugui disfressar-se lliurement amb tan poques interrupcions i interrupcions com sigui possible”, diu Wang. Creu que ara els joves cerquen nous indrets per aplegar-se perquè les autoritats van tancar els punts de reunió més populars.

Enguany també hi ha hagut petits actes de subversió política rere moltes disfresses. Una opció molt habitual era, simplement, no disfressar-se i declarar-se “fantasma arruïnat”; és a dir, algú massa pobre per a permetre’s fins i tot una disfressa.

Diuen que no saben del cert per què la policia ha detingut uns participants d’aquestes festes i no uns altres. En alguns casos, els agents van obligar els detinguts a posar-se roba normal o treure’s el maquillatge abans de deixar-los en llibertat.

Una persona disfressada de Fan Bingbing –una estrella de cinema xinesa que va ser inclosa en la llista negra del règim l’any 2018, quan la van declarar culpable d’evasió d’imposts– va ser detinguda per la policia a Hangzhou, però alliberada poc després. Els agents van al·legar que l’havien detinguda per a evitar aglomeracions.

Una estrella dels aplecs de l’any passat, disfressada d’una cantant famosa xinesa, va publicar un vídeo dissabte passat en què explicava que les autoritats l’havien “convidada a prendre el te” poc després d’arribar al centre de Xang-hai (enguany anava vestida d’emperadriu xinesa, amb vestits tradicionals).

“Per a evitar aglomeracions, tots els qui vulgueu celebrar Halloween haureu d’anar al parc temàtic de Happy Valley o a Disneyland, que són llocs designats oficialment”, explicava al vídeo.

Molts participants de Halloween van recórrer a les xarxes socials per exclamar-se que una altra via d’expressió personal i política estigués amenaçada –fins i tot a Xang-hai, que s’enorgulleix de ser una de les ciutats més tolerants de la Xina.

“És obvi que les festes de Halloween milloren la imatge de Xang-hai i en reforcen el poder d’atracció”, deia un article d’opinió àmpliament difós a l’aplicació de xat xinesa WeChat aquesta setmana.

“Als joves d’avui dia els és difícil de trobar coses que els facin riure, de manera que és normal que vulguin aprofitar Halloween per a expressar la creativitat i la imaginació. Fins i tot això es va convertint, de mica en mica, en un luxe”, sentencia.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Un escriptori de roure presideix l’entrada de casa de Salvador Sabrià Pau. No és un moble qualsevol, malgrat ser un model popular, típic dels anys trenta, encara fàcil de trobar en antiquaris i revenedors per un preu raonable abans de restaurar. Un moble amb quatre calaixos i una persiana que oculta la taula de treball i que transmet la modernitat i el dinamisme propis d’un moment de confiança en el progrés i l’extensió del treball intel·lectual, però que, fabricat per l’especialista en mobiliari d’oficina Bernardo Fanlo, encara conserva el to de l’artesà, de la bona fusta, de la qualitat que justificava la inversió. Per a Sabrià aquell moble no és tan sols un objecte, sinó que simbolitza l’absència i la ferida familiar. El va comprar l’any 1936 el fondista de la Seu d’Urgell Jaume Sabrià Roca com a regal de Reis per al seu fill Jaume Sabrià Bellera, que tenia tretze anys i era un alumne prou aplicat perquè per consell dels Hermanos, sospesés d’estudiar batxillerat. Com tantes famílies, els Sabrià van veure els plans alterats. Però, en el seu cas, la guerra va acabar amb la desaparició del pare, assassinat durant les primeres setmanes de conflicte al cementiri de la Seu. No se’n van localitzar mai les restes. Per això, del “pare del pare”, com els Sabrià anomenaven l’avi, només en quedava el record d’aquell moble que simbolitzava l’esperança d’un futur pròsper encarnat en la carrera acadèmica del fill, que acabà essent metge i arrossegà tota la vida el trauma viscut.

L’herència del trauma

Un trauma que, incapaç de posar per escrit malgrat intentar-ho, va traspassar als seus fills. Havia de ser el seu fill Salvador, periodista terrassenc d’àmplia trajectòria al Diari de Barcelona, Catalunya Ràdio, l’Avui i, especialment, a El Periódico de Catalunya –on va ser cap de la secció de política i economia–, qui s’encarregués d’investigar-ho i escriure-ho a L’escriptori de la Seu, premi Carles Rahola d’assaig 2024, editat per Pòrtic. “Com a periodista, he passat dos terços de la meva vida intentant explicar fets des dels diaris, i potser ja és hora de posar llum en un dels episodis més foscos dels meus orígens familiars. Fins ara m’havia faltat un dels elements més importants per poder-ho intentar: el temps. Quatre fills fruit de dos matrimonis i una feina obsessiva i massa sovint sense límits horaris es menjaven totes les hores. Amb la canalla gran, deslliurat del periodisme diari perquè em vaig veure afectat pel tsunami d’acomiadaments a la premsa escrita dels últims anys, i amb el cap clar, la crida de l’escriptori es va fer més intensa. Havia arribat el moment d’intentar esbrinar la part desconeguda de la història del meu passat”, escriu Sabrià. Mort el pare i aclarit el futur laboral, animat per la seva parella i els amics amb qui havia compartit la història, s’hi va posar abans de la pandèmia, que no va ser aturador de les seves investigacions.

Jaume Sabrià i la seva esposa, Josefa Bellera (fotografies: Arxiu Salvador Sabrià).

Jaume Sabrià, conegut com el Boter, per l’ofici que havia exercit abans de ser fondista, és un de tants assassinats durant els primers compassos de la revolució a la rereguarda. Un dels vuit mil morts comptabilitzats per Joan Villarroya i Josep Maria Solé i Sabaté. Un de tants d’aquests morts incòmodes, que van ser usats per la propaganda franquista i etiquetats de “caiguts per Déu i per Espanya”, malgrat que la seva mort sovint no hi tenia res a veure. Sabrià era propietari d’un negoci, havia estat un jove regidor nacionalista afiliat a la Lliga, destituït per la dictadura de Primo de Rivera, però no havia tingut cap paper en la política de la Seu d’Urgell, ni s’havia destacat en cap moment, adherint-se o oposant-se al cop d’estat del 18 de juliol. Més aviat havia tingut mala sort, havia format part d’una llista i, potser massa refiat, no havia volgut fer com tants d’altres veïns, que aprofitaren la proximitat amb Andorra per refugiar-s’hi, com ara el bisbe Justí Guitart o l’advocat i militant del POUM Antoni Forné, d’Arfa, pare de qui va ser cap de govern del Principat, per dir-ne dos de destacats. Com tants altres, morts el 36 o el 39, creien que no tenien res a témer, que no havien fet mai mal a ningú i que no hi havia cap motiu per a preocupar-se. Potser va ser al lloc equivocat en el moment més inoportú, però va acabar formant part de la vintena d’executats la nit del 10 d’octubre de 1936 al cementiri de la Seu d’Urgell, una de les nits més tràgiques d’aquella població de pocs milers d’habitants, amb unes xifres de morts sorprenents en una ciutat sense combats ni resistències a les forces republicanes.

Assassinat de l’octubre del 36

El punt de partida de Sabrià, que acompanyem en la seva recerca, és que la seva àvia i el seu pare no van poder recuperar mai el cos del seu marit i pare. Una mort sense cos, que no tan sols arribarà a obsessionar mare i fill, reduïda família que farà mans i mànigues per sortir-se’n, fins a extrems pràcticament esotèrics, sinó que implicarà molta burocràcia i molt de paperam per a esbrinar i certificar com es va esdevenir la mort, cosa que haurà d’anar desxifrant el nét. Una mort envoltada d’històries macabres, mentides i ocultacions, però també investigada doblement, no solament l’any 39 per les noves autoritats franquistes dins l’anomenada “causa general”, sinó especialment poc temps després de la mort, per part del jutjat especial encarregat d’investigar les morts i enterraments clandestins, amb l’impuls del president del Tribunal de Cassació de Catalunya, Josep Andreu i Abelló, per investigar els crims i abusos comesos amb l’excusa de la revolució. Enmig de la guerra i sotmès a la pressió dels mateixos grups als quals s’havia ordenat investigar, el magistrat d’instrucció Antoni Fernández Ros va ser el primer de mirar de posar llum a la foscor dels assassinats de la Seu, fins que ell mateix es va trobar obligat a fugir a l’estat francès, amb por de ser mort.

Tomba dels assassinats al cementiri de la Seu d’Urgell, on no descansen les despulles desaparegudes de Jaume Sabrià (fotografia: Arxiu Salvador Sabrià).

Al llibre, hi descobrim que, d’ençà del juliol de 1936, els milicians de la FAI s’havien fet amos de la situació a la Seu arran del buit de poder, perquè els militars de la guarnició havien anat a lluitar al front i les institucions republicanes tremolaven de feblesa davant la revolució. Eren personatges de biografies ben poc heroiques, però si més no pintoresques i d’un garbuix ideològic on es barrejava el desig de venjança per dècades d’explotació i anys de pistolerisme; gent amb un afany exacerbat de lucre i d’ostentació de la masculinitat i la cruesa pròpies dels anys violents en què bategava el món. Dels gàngsters de Chicago als paramilitars i ex-combatents de la Gran Guerra que van nodrir les files dels totalitarismes europeus. Potser caldria començar a pensar la nostra violència en els termes de la història comparada, més enllà de sigles i ideologies.

Van ser ells qui la nit del 8 d’octubre, al número 10 del carrer de Sant Ermengol de la capital urgellesa, s’endugueren detingut l’hostaler Sabrià. De la Fonda Cadí, llavors als afores de la ciutat, en el camí que anava cap a Castellciutat i amb la presència imponent però solitària de la Cooperativa, va ser conduït al convent de la Punxa, noviciat de l’orde de la Sagrada Família, que tanca l’accés al Segre del passeig arbrat de la ciutat. Als familiars els van dir que se l’enduien per interrogar-lo a Lleida. No hi va arribar mai, perquè fou conduït cap al cementiri, sortint en direcció cap a la Cerdanya, on va ser assassinat i on en va desaparèixer el rastre.

Les restes de l’avi, que no hi ha cap dubte que va ser assassinat aquella nit, tampoc no les trobà el periodista, que, potser encara més important, descobrí l’avi i les circumstàncies d’aquell final, tancant la ferida familiar. Conec el paisatge i la història d’aquest petit món del Pirineu on va viure i morir Jaume Sabrià. Fins i tot a l’estiu passo cada dia per on hi havia hagut la Fonda, i això me’l fa més pròxim, òbviament. Però no cal estar vinculat emocionalment amb la Seu d’Urgell per llegir i empatitzar amb la història d’un nét que vol conèixer l’avi que li havien amagat. És allò que ha tocat fer tantes vegades a la tercera generació d’aquesta història nostra tan cafre, quan –com malauradament passa encara avui a tants llocs del planeta– l’altre no val res i la vida o la mort juguen al subhastat.

Antoni Castellà admet que la proximitat amb Carles Puigdemont ha estat clau perquè Demòcrates hagi fet el pas de confluir amb Junts per Catalunya. Quan fa una setmana del congrés de Calella, Castellà parla del futur del partit i del Consell de la República, del govern del qual és portaveu. En aquesta entrevista, feta dimecres al parlament, Castellà apunta que Puigdemont deixarà de presidir el Consell, advoca perquè se’n visibilitzi la independència dels partits i explica per què considera que Junts ara és l’eina per a intentar de recuperar una majoria independentista al parlament i el govern de la Generalitat. L’endemà de parlar amb Castellà, el govern del Consell va decidir de delegar en dues persones més, a banda de Toni Comín, la responsabilitat financera, tal com es va suggerir en l’auditoria externa.

—Per què heu fet ara la confluència de Demòcrates amb Junts?
—Demòcrates col·laborem amb Junts en diverses coalicions des del 2021 i, abans, amb Junts pel Sí. De fet, Demòcrates fa possible Junts pel Sí, hi aportem la nostra part per a desencallar les converses. Naixem com un partit que té en els seus objectius la unitat de l’independentisme. El debat que vam tenir era si continuàvem en coalició o fèiem aquesta proposta de confluència. I la resposta a “per què ara?” és la situació del país. Després de set anys de repressió, perdem la majoria independentista i les formacions, definitivament, estan trencades. La manera de recuperar la majoria independentista implica que Junts faci un salt endavant i es transformi en el pal de paller, que Junts s’assembli molt més a Junts pel Sí.

—Es pot assemblar molt a allò que era CiU. També cerqueu d’aplegar sobiranistes, gent que potser no és independentista. Ho veieu així?
—No. Quan nosaltres diem de ser el pal de paller, ens referim a la centralitat de l’independentisme a Catalunya, a tota aquella gent que va votar l’1-O i que continua pensant que aquesta és una opció vàlida, necessària i gairebé d’emergència. Quina és la gran diferència amb l’espai que representava CiU, del qual provinc i que respecto molt, des de totes les aportacions? Que no hauríem arribat a l’1-O sense aquell espai. CiU era l’espai catalanista on cabien independentistes –m’hi incloc. Junts ha de ser l’espai independentista on, en tot cas, hi caben catalanistes. Aquesta ha estat l’evolució del país. Per tant, és molt diferent.

—Unió es va trencar i vau fer Demòcrates. Vist en perspectiva, va ser un error liquidar CiU?
—Ni un error ni un avantatge. Els partits són instruments per a fer política. El que va passar a CiU, entre Convergència i Unió i dins d’Unió, va ser el debat de si fèiem un salt definitiu cap a defensar un estat per a Catalunya. Fins aquell moment, el catalanisme defensava de preservar la nació compartint un estat amb Espanya. I a partir del trencament del nou estatut, hi ha tota una part de la societat catalana que arriba a la conclusió que això és impossible. Dins d’Unió Democràtica, hi ha aquest debat i la conseqüència és que es funda Demòcrates. Convergència evoluciona cap al PDECat. Però, entre tots, fem la idea més potent que hi ha hagut dins l’independentisme històricament, que va ser Junts pel Sí. Junts pel Sí ens porta a l’1-O. Ara creiem que l’instrument per a avançar ha de ser Junts.

—A JxSí també hi havia ERC. Voleu fer una OPA a ERC o als seus votants?
—No, en absolut. L’objectiu és acabar la feina que vam començar l’1-O amb el màxim de gent possible. No em fa gens de gràcia això que passa a Esquerra. Ni me n’alegro, ni m’agrada. És un partit històric que hauria de ser fort. Esquerra pot ser el meu adversari en unes eleccions, però no serà mai l’enemic. És el meu company de viatge en l’objectiu de la independència. Si no retornem tots a l’una, no ens en sortirem. Espero que es recuperin d’aquest congrés.

—No voleu refer amb ERC i la CUP la unitat independentista per tornar-ho a intentar més endavant?
—No hi hem renunciat mai. Però l’objectiu principal és recuperar la majoria independentista al parlament. Si ho podem fer consorciadament, fantàstic. Si no, hem de ser l’eina útil per a la majoria de la ciutadania de Catalunya. Els vets que ens hem trobat aquests anys ara ja no poden ser excusa. Amb la situació que té l’independentisme, i el debat intern de cada partit, ens sentim amb força d’obrir fronteres, que aquesta sigui la gran formació de l’independentisme per a recuperar la majoria.

—De quins vets parleu?
—Dels trencaments, de la impossibilitat de fer un acord estratègic. Ho he viscut molt de primera mà i en molts àmbits. Els esforços del Consell de la República, del famós grup G6, sempre han estat encapçalats pel president Puigdemont. Puigdemont no ha amagat mai que una de les variables que ens van portar a l’èxit de l’1-O va ser que partits, societat civil i institucions anaven en la mateixa línia estratègica. No ha estat possible. No hi estic d’acord, però és legítim. Tant Esquerra com la CUP van avalar aquesta fórmula abans de l’1-O, i després van decidir sobiranament que no l’avalaven. No podem quedar-nos bloquejats davant d’això.

—Com penseu convèncer els abstencionistes que les darreres eleccions ja no van votar Carles Puigdemont?
—El de Junts ha estat un bon congrés. Normalment, els partits tanquen les ponències i diuen: aquesta és la meva proposta i te la vinc a explicar. A Junts farem un procés una mica diferent, que explica això d’obrir fronteres. Aquests mesos vinents, farem una tasca al territori amb entitats, societat civil organitzada i amb ciutadans individuals per a explicar la proposta i, a la vegada, escoltar quines són les coses que la majoria de l’independentisme opina que hem de fer diferent, i incorporar-les. Ha de ser una proposta activa, ha d’anar en una doble direcció.

—D’això, us n’encarregareu personalment?
—Jo hi participaré, però això, evidentment, és una feina molt gran i col·lectiva.

—Es farà a les seccions locals o en espais més transversals?
—En tota l’estructura de l’organització i cadascú des del seu àmbit: en els espais ideològics, passant per les comissions, l’àmbit municipal, o els diputats, que es poden entrevistar i fer xerrades i reunions. Voldrem anar més a casa de les entitats i les associacions que no que vinguin. Ha de ser un procés d’escolta activa.

—La confluència de Demòcrates amb Junts també s’explica per l’estreta relació que manteniu amb Puigdemont? Dit d’una altra manera: sense Puigdemont hauríeu fet aquest pas?
—No sabrem mai què hauria passat. Però no fujo d’estudi. El lideratge de Carles Puigdemont, i que ell continuï amb el compromís de liderar tota aquesta etapa, hi té molt a veure. Demòcrates neix com un partit amb l’objectiu principal d’assolir la independència del país. Tot és molt col·lectiu, però en aquests moments el lideratge sense escletxes que representa el que vam fer l’1-O crec que és, sens dubte, Puigdemont. Sempre hi ha moltes variables en una decisió, però aquesta és principal.

—De quina manera canviarà la visualització que pot fer la gent del lideratge de Puigdemont el fet que ara sigui president de Junts, tenint en compte que continua a l’exili i que no pot fer de cap de l’oposició al parlament?
—Ell ho ha explicat. No ve a exercir una presidència representativa, ve a exercir el lideratge de l’organització. Per tant, des del primer dia, com a màxim representant tant de l’executiva com de la permanent, i prenent les decisions estratègiques i polítiques en el dia a dia. S’implica en el dia a dia.

—No ho feia d’alguna manera, ja, encara que no fos el president del partit?
—No, no ho feia. En això ha respectat molt els rols de cadascú. Quan el president Puigdemont deixa la presidència de Junts, la deixa activament i passa a concentrar-se en el Consell de la República, per no barrejar coses. I com a president a l’exili, és evident que ha participat en la presa decisions, però estratègiques o de mitjà termini, no en el dia a dia.

—Però hi ha la sortida del govern, l’acord de Brussel·les…
—Això són decisions estratègiques, rellevants, diguem-ne decisions marc, que a més li corresponen com a president de l’exili, més enllà de Junts. Això ha estat així, però no en la gestió del dia a dia. Per tant, farà la missió, l’estratègia, la tàctica i els objectius.

—Confieu que l’aplicació de la llei d’amnistia li permeti de tornar al parlament durant aquesta legislatura catalana?
—Per això la vam fer. Espero que sí. El problema gravíssim respecte de la llei d’amnistia és que l’estament judicial està en rebel·lia absoluta. Això també ens permet de visualitzar davant Europa que l’estat espanyol no és un estat democràtic o no és un estat de dret. Probablement, ho és sempre que no siguis català i independentista. Els recursos ja s’han presentat i, encara que acabem a la justícia europea, estem convençuts que això passarà. Esperem que sigui com més aviat millor. La seva voluntat és exercir el lideratge polític en el territori. Perquè l’objectiu és recuperar una majoria independentista que estem convençuts que socialment hi és, però hi ha un divorci entre una part de l’electorat i la política, i hem de recuperar la confiança.

—I si aquest retorn no arriba, perquè no li apliquen la llei d’amnistia, o li obren una altra causa, perquè ja han passat moltes coses, teniu pla B?
—Han passat moltes coses, però continuarem essent coherents. Què vol dir ser coherents? No sabíem en absolut què passaria l’endemà de l’exili. I jo recordo preguntes amb mitjans en aquell moment: què passa si hi ha una extradició? La resposta sempre és tenir la raó. La llei de referèndum és legal en termes internacionals. Tenim dret i hem declarat la independència. Per tant, ens n’anem a l’exili per seguir la lluita. I la continuarem liderant des de la trinxera que sigui. Ara som en un escenari en què, finalment, hi ha una llei d’amnistia que s’ha de complir. Lluitarem fins que sigui una realitat. I si no passés, doncs continuaríem en la mateixa trinxera amb l’objectiu d’assolir-la i denunciar un estat que no respecta la democràcia. Crec que el currículum d’aquests set anys avala que ningú tirarà la tovallola.

—Junts ha optat per combinar la gestió del mentrestant amb l’horitzó de la independència. És una manera de dir que ara mateix la independència és inviable?
—No. És que la independència és un objectiu. Sempre hi ha hagut un intent de separar allò de “els problemes reals que afecten la gent” i la independència. I és exactament la mateixa cosa. Jo defenso un estat independent perquè vull que el model de recerca català es consolidi i doni rendiment als processos de creixement econòmic d’aquest país, perquè s’incrementi la qualitat del model d’escola catalana i perquè tinguem un sistema cultural que es preservi i sigui potent. I, sobretot, vull la independència perquè una llengua històrica, que és el nervi de la nació, sigui protegida. Tot el dia a dia té a veure amb l’objectiu final. Gestionar el poder d’una autonomia no és el mateix que fer autonomisme. Ho pots fer en clau de sobirania o en clau de gestoria i autonomisme, que és el que tenim en aquests moments. Tothom que s’ho creu de veritat entén que, si volem acabar la feina de l’octubre, hi ha una condició necessària, no suficient: recuperar el control de la majoria parlamentària i del govern de la Generalitat. Qui digui que es pot arribar a la independència al marge de les institucions i del parlament fa populisme o fa volar coloms.

—Després de l’aplicació del 155 i durant l’any 2018, es va difondre molt la idea que gestionar la Generalitat significava fer autonomisme.
—Hi ha una part de l’independentisme que cau en aquest parany. Hi ha una part d’aquest relat que forma part de la intel·ligència espanyola, que fa que impregni la idea que la Generalitat són les engrunes. És el somni de qualsevol nacionalista espanyol. Una institució del segle XIV, un dels parlaments més antics d’Europa, que dóna sentit institucionalment a la nació, ara resultarà que hi ha catalans que consideren que no serveix per a res? Aquest era el discurs de Ciudadanos. Em sorprèn que algunes formacions petites coincideixin absolutament amb el discurs de Ciutadanos o de Vox en aquest menysteniment de les institucions catalanes.

—Què més creieu que cal? La mobilització al carrer? I com es recupera tot això tenint en compte que potser l’independentisme ha tocat fons?
—Ha tocat fons el nivell de confiança entre la ciutadania independentista i les formacions polítiques, i l’hem de recuperar. L’independentisme, crec que no. A més, una cosa és mirar la conjuntura i una altra és el cicle històric. Jo vinc de l’independentisme dels anys vuitanta. Érem molt poca gent. En aquest moment, l’independentisme és una majoria social en aquest país i, en el cicle històric del catalanisme polític, en termes generals, és molt potent. Està molt demostrada la fórmula d’èxit: va ser el Primer d’Octubre. L’estat espanyol va fer fallida en territori català. Per tant, és una estratègia en la qual es coordini molt bé una majoria parlamentària, que et dóna l’autoritat democràtica, el poder de les institucions de la Generalitat, la societat civil organitzada en termes de la mobilització de la ciutadania, la capacitat de tenir més vincles internacionals i buscar el moment d’un desbordament democràtic que no pot ser mai replicat, perquè dependrà de la conjuntura, de la història… Aquests dies, hi ha hagut sovint un debat: via negociada o via unilateral. Són dues cares de la mateixa moneda. És impossible negociar res si no tens a la faixa l’instrument d’una via unilateral. I la via unilateral per si mateixa no té sentit, ha de tenir un objectiu. Ara, per primera vegada, l’estat espanyol s’asseu fora, amb un verificador, per parlar del conflicte. En aquesta última ponència, a Junts ho hem deixat clar: fem-ho, i això no té un temps il·limitat. Si és impossible arribar a acords, que per primera vegada estaran verificats, legítimament podem prendre la decisió que sigui.

—Dieu que no serà il·limitat, però no l’heu acotat. Serà mentre hi hagi avenços? I quin és el pròxim que espereu? El concert econòmic?
—Cal que hi hagi avenços, els avaluarem a cada moment, però han de ser importants en termes de sobirania. Ho marca molt bé l’acord de Brussel·les. Som molt conscients que és molt complex i transcendent que l’estat espanyol reconegui el resultat del dia 1 o que el substitueixi per un referèndum. Però si hi ha voluntat d’avançar, hem de veure coses de gruix, com el concert econòmic, la protecció definitiva del català… Avenços pels quals pren sentit que siguem independentistes. Han de ser sobre la preservació nacional del país.

—Com van les converses amb el PSOE sobre el sostre de despesa?
—Intentem de ser molt discrets, i ens ha funcionat bé fins ara. S’han de moure més, això sí que ho puc dir. Quan anunciem alguna cosa serà perquè haurà passat, o no i, per tant, ja quedarà trencat. De vegades es confonen les coses. La qüestió que hi ha sobre la taula és permetre de debatre uns pressupostos o no, i no pas els pressupostos en si. I això ens situa en una contradicció enorme amb el president Illa, que encara no ha donat explicacions de per què no està d’acord amb disposar de 2.000 milions d’euros més per als ciutadans de Catalunya. Perquè nosaltres som a l’oposició i qui ho gestionarà serà el govern de la Generalitat. Ni tan sols li hem demanat que se’n surti amb la negociació. Ja la fem nosaltres. És el govern de la Generalitat més dependent de la història.

—Si supereu el desacord amb el sostre de despesa, la condició per a donar suport al pressupost serà el concert econòmic?
—Ho veurem a cada moment. Però no hem vingut a apuntalar un govern espanyol ni a salvar Espanya. Aquest és el problema dels espanyols i del govern espanyol. Utilitzem les institucions espanyoles per mirar de treure’n benefici en clau de la ciutadania catalana. Aquest és el marc mental.

—La fundació de Demòcrates serà la de referència de Junts. Preveieu que Laura Borràs en sigui nomenada patrona i que els patrons l’elegeixin presidenta?
—Aquesta és la proposta que va fer el president Puigdemont, com a candidata més idònia, i jo, com a portaveu de Demòcrates, també considero que és el perfil més adient. Ella ha expressat la voluntat de dedicar-se en aquesta etapa a àmbits de pensament. Això porta un procés. Ara no som en el qui, que probablement no hauria de ser un problema, sinó en el què. És una fundació privada i els seus patrons han de decidir quina part dels estatuts reformen perquè es converteixi en la fundació de pensament de Junts. Després, això ho ha d’aprovar el protectorat de la Generalitat. No hi ha d’haver cap problema si les coses es fan bé i, a partir d’aquí, entrarem en l’etapa d’ampliar els patrons. Parlo de la presidenta Borràs i altres patrons que hi puguem incorporar. Respecto la sobirania dels patrons i és una decisió que no em correspon a mi, sinó al patronat.

—Que li executin la pena d’inhabilitació pot fer perillar que sigui patrona de la fundació?
—En aquests moments, la sentència té un recurs en contra pendent de resoldre’s. Que no ens donin la raó de res és el que fa normalment l’estat espanyol quan utilitza la justícia com a braç polític. I seria una mostra més que som en un procés de repressió. Si, malauradament, passa això, ja prendrem les decisions que corresponguin.

—Si creieu que la millor eina per a assolir la independència ara és Junts, vol dir que el Consell de la República ha deixat de ser-ho?
—No, és la mateixa eina que era. El Consell de la República és un instrument més, la part institucional que manté el valor de l’1-O. Recordem que neix per un acord del Parlament de Catalunya per a donar continuïtat al govern de la Generalitat una vegada s’havia aplicat el 155. La missió del Consell és preservar el referèndum de l’1-O i establir les estratègies perquè es faci efectiu. És una missió que continua vigent, i ara la reflexió que hem de fer és de canvi de lideratges i de canvis de membres del consell de govern, i intentar col·laborar molt més amb la resta d’organitzacions de la societat civil. Això ja ho havíem encetat l’Onze de Setembre, el primer que s’organitza unitàriament amb la resta d’entitats del moviment independentista. Les persones no podem condicionar el què, que continua essent vigent.

—Quan parleu de canviar els lideratges, parleu de Puigdemont o d’altres membres del govern del Consell?
—El lideratge té a veure amb Carles Puigdemont i amb més membres del govern. Hem d’intentar tant com sigui possible que el Consell de la República actuï independentment dels partits. Ho ha fet sempre. Però, en política, les coses no només han de ser sinó que ho han de semblar. Ara encetem un procés de reflexió interna perquè això que ha estat així, a més, ho sembli.

—És a dir, hi ha d’haver un altre president del Consell de la República que no sigui Puigdemont?
—Haurem de veure de quina manera ordenada es fa, però probablement serà així. El president Puigdemont no es desvincularà mai del Consell de la República, però si va deixar la presidència de Junts únicament per presidir el Consell i ara retorna a la presidència de Junts, probablement haurem de veure quin relleu hi pot haver en la presidència del Consell de la República.

—I després d’això, procurareu que sigui realment un paraigua transversal de l’independentisme?
—No hem perdut mai aquest capteniment. Hi treballem. La decisió que vam prendre és que, si no era el paraigua de tot l’independentisme, com a mínim, que sí que ho fos en col·laboració amb la societat civil organitzada. Aquesta col·laboració és estable i de no fa tant. Aquest full de ruta l’hem d’acabar de consolidar.

—Es va fer pública l’auditoria del Consell que indicava com a possible irregularitat comptable 15.000 euros de despeses de Toni Comín. S’han comès, aquestes irregularitats?
—Tenim un debat pendent, hi ha d’haver una reunió del govern per a analitzar-ho. L’únic que he vist és el que es va filtrar a la premsa sobre un document, que algú diu que és un esborrany. Però, sigui com sigui, hi ha una part del document que és molt explícit, en què l’auditor diu que hi ha una sèrie de despeses i reclama a qui les ha fetes que les justifiqui. I el vice-president Comín ha dit que no tenia cap problema a aportar-ne les justificacions, i aquí tancaríem el tema. Hem d’acabar de fer-ne l’anàlisi i la valoració.

—També hi ha un deute de 58.000 euros. Hi ha d’haver canvis en la gestió?
—Haurem d’analitzar-ho, però em consta que el Consell té unes finances prou equilibrades. Crec que no és tant això com el fet que hem de repensar la gestió del Consell d’acord amb la nova realitat, que és que el Parlament de Catalunya no té majoria independentista i hi ha un govern que pot ser fins i tot hostil a l’independentisme. Això requereix que el Consell faci una reflexió sobre com pot ajudar tant com pugui per revertir-ho, amb un debat intern i probablement canvis en la dinàmica, que és nova.

—I vós, voleu continuar com a membre del govern del Consell?
—El fet de continuar dins el govern, o no, també és decisió del president, ja sigui de l’actual o del que vingui. El meu compromís amb el Consell hi ha estat sempre. Continuaré essent registrat del Consell, i estaré content el dia que pugui anunciar que me’n dono de baixa, quan aquest país sigui un estat independent.

 

Manuel Milián Mestre (1943), l’home fort de Manuela Fraga durant la transició espanyola i fundador d’Alianza Popular, va sonar ben contundent i crític contra el president Carlos Mazón dijous a TV3: “Ha de ser expulsat de la política.” Ho deia en referència a la gestió de la gota freda i pels efectes devastadors que ha tingut per al País Valencià. “Per qüestions partidistes no es poden fer barbaritats com ha fet el senyor Mazón”, deia, en relació amb l’eliminació de la unitat de protecció col·lectiva en casos d’emergència que va instaurar el govern de Ximo Puig.

Avui, el seu to és més moderat. En una conversa amb VilaWeb, Milián Mestre demana que s’analitzin les conseqüències que hi ha hagut i els errors en la gestió i, a partir d’ací, depurar les responsabilitats pertinents. Sigui com sigui, subratlla que l’errada més gran ha estat no prendre precaucions ràpidament, atès que se sabien les previsions. Els possibles mals no s’han evitat i han dut a patir una de les tragèdies humanes més grans viscudes mai al país.

—Com esteu? Imaginàveu mai veure un episodi com aquest, en el context actual i amb les previsions acurades que hi va haver?
—M’ha sobtat veure la dimensió de la catàstrofe, però té una lògica: la maleïda urbanització de València. El País Valencià ha concentrat tota la població a la costa i ha abandonat les muntanyes. Calculo que hi deu haver un 80% de muntanya interior i un 20% de pla. Si concentres tota la població a baix, la urbanització pot patir inconvenients. Sempre he estat un rebel amb aquesta idea i crec que és el tema general del problema.

—La meteoròloga Victòria Rosselló, en una entrevista amb VilaWeb, diu que alguna cosa va fallar en la cadena de decisions.
—Dimecres em vaig expressar amb molta duresa perquè em vaig encalentir molt. Durant quatre hores vaig estar callat, perquè rebia una allau de testimonis. I vaig saltar, per una raó molt simple: em sento molt valencià. Però et diré una cosa: si a mi m’avisen amb dies d’antelació del perill de la gota freda, el primer que faig és prendre cauteles. I això vol dir curar-se en salut, avançar decisions protectores.

—Decisions que no s’han pres.
—Els avisos s’han fet massa tard. I ha passat el que ha passat. Aquesta és la meva crítica. La responsabilitat màxima depèn de les persones que han de prendre les decisions precautòries i no les volen prendre.

—Parleu de responsabilitats per decisions de previsió que no es van prendre, però durant el dia també va haver-hi una mala gestió. Mazón sortí a fer un discurs optimista, tot dient que la gravetat dels fets disminuiria, va estar desaparegut durant hores, hi ha una alarma que sonà a les vuit del vespre, quan ja era tot un desastre…
—Crec, sincerament, que les coses no es van fer bé. Quan tens una alarma com aquesta, has de fer ràpidament una precaució. Això vol dir que la gent no surti a les carreteres, no vagi a les fàbriques, ni a les escoles. S’haurien d’evitar possibles mals. El sentit de la cautela és matar les hipòtesis de desastres i tu, com a governant, has de prendre aquestes decisions. Si això no es va dir, a les 18.00 es va dir una mentida. I dues hores més tard, la mateixa persona va enviar un comunicat d’avís a tothom… Quina lògica té, això? Que m’ho expliquin, perquè és una incoherència. Si fas una mala anàlisi, faràs una mala gestió i, òbviament, t’estàs equivocant.

—Una de les crítiques més grans és l’eliminació de la unitat de protecció col·lectiva en casos d’emergència. De fet, el PP es vantava d’haver-la eliminada.
—Jo no sé si aquest projecte de Ximo Puig era correcte o no. Ara bé: la voluntat de disposar d’una unitat per a tenir cura de les emergències em sembla una bona decisió política. La voluntat de carregar-se-la, em sembla una mala decisió. Puc respectar la versió del govern valencià, que diu que allò era una martingala, però no la puc compartir. Val més tenir alguna cosa que no tenir res. Ara no hi ha res i alguna cosa ha fallat.

—És una responsabilitat directa de Mazón o del partit?
—Al País Valencià, el PP ha tingut uns lideratges a vegades discutibles i, d’altres, encertats. La pluralitat de persones en el lideratge és un tema sobre el qual s’ha de reflexionar. És molt delicat, jutjar les persones, però la sensibilitat i el compromís cap a la ciutadania és fonamental, és la primera prioritat que ha de tenir un governant, no la dels seus interessos.

—Peneseu que Mazón hauria de dimitir?
—Un líder polític ha d’assumir les conseqüències de la seva responsabilitat. I si t’has equivocat greument, com s’equivocava a les 18.00, i després va rectificar i va fer fer un avís general, has d’assumir la culpa. Potser no dimitir, però serà una primera vegada. Un senyor que maneja un país o un poble no es pot equivocar en qüestions tan greus. Es pot cometre un error, potser dos, però a la tercera, cap a casa. Ja és incompetència.

—És que, tal vegada, hi ha hagut més de tres errors.
—El que ha passat en aquesta desgràcia ha estat molt fort. No donar un avís general prohibint que la gent surti… Aplicant la regla que t’he dit, s’han de veure les conseqüències. S’han de quantificar els errors que hi ha hagut i mirar-ne les conseqüències.

 

 

 

Han passat poques hores, encara, d’ençà de la catàstrofe que ha destruït l’Horta Sud, la Ribera i la Plana d’Utiel.

Per això no sabem quin serà el balanç final de la tragèdia, però tots temem que l’horror de la xifra definitiva serà immens.

És veritat que la xifra de morts va ser excessiva a partir del primer minut, però tenim raons per a pensar que s’acostarà a uns nivells tan extraordinaris que cap polític no els podria aguantar.

La xifra de morts –lamentablement, tot sembla indicar que passarà això– serà tan alta, ja és tan alta, de fet, que no es podrà disfressar de cap manera com si fos “natural”. No se’n podrà llevar el component polític. Els morts de Mazón seran massa. Fins i tot per a Mazón.

I la veritat és que, acostumat a la seua prepotència habitual, a aquesta manera tan estudiadament extravertida que el president Mazón té de comportar-se, ahir, quan vam veure quina cara feia al costat de dos dirigents polítics espanyols en visita, no vaig poder evitar de pensar que ell mateix sap que està acabat. Que serà molt difícil que puga eixir-ne viu, políticament, d’aquesta situació.

Tanmateix, estic segur –i ja podeu comptar que això serà així– que el dirigent del PP valencià farà tant com siga a les seues mans per mantenir-se a la presidència de la Generalitat. Ho sabem tots. Sabem que ho intentarà.

De manera que s’imposa, a partir d’ara mateix, el contraatac. El contraatac polític de la disminuïda i massa poc operativa oposició a les Corts, però sobretot el contraatac de la gent al carrer.

Perquè al parlament valencià les xifres són les que són. I no n’hi ha prou per a expulsar Mazón de palau. Però el carrer ja és tota una altra cosa.

Ho és perquè hi ha una indignació creixent i creixentment transversal. No es poden amagar la gravetat dels actes de negligència i desinformació del president de la Generalitat.

Tot va contra ell: la desproporció en el nombre de morts, el caos durant les hores prèvies a la tragèdia i el mal funcionament de l’ajut posterior. I són coses que ofenen i indignen, més enllà de les línies partidistes. Per això hem vist, per exemple, batlles del PP encarant-se amb el Consell per la manera de gestionar la crisi. Per la manera de gestionar-la sobretot d’un president Mazón que, a mesura que aquesta crisi ha anat creixent, s’ha anat fent fonedís. No va als llocs on hauria d’anar. No apareix allà on hauria d’aparèixer. No dóna la cara.

Aquesta indignació és la que cal organitzar, la que cal convertir en una força imparable de dignitat i en una eina de pressió col·lectiva que ja té una convocatòria fixada el dia 9 de novembre. Per a aconseguir de forçar la dimissió del president i per a intentar de forçar la convocatòria d’eleccions avançades. Però, sobretot, per a recuperar el País Valencià de les urpes d’aquesta gent tan perillosa, d’aquests personatges que no tenen cap escrúpol a jugar amb la vida de la nostra gent.

 

PS. Estem vivint uns dies extraordinàriament difícils, dels pitjors que puc recordar. La redacció de VilaWeb sencera, però especialment els nostres periodistes i col·laboradors que treballen des de València estan completament bolcats a narrar i explicar aquest episodi apocalíptic que s’ha abatut molt especialment sobre l’Horta Sud. Entre els molts articles que estem publicant aquests dies m’agradaria remarcar especialment els testimonis. Testimonis de gent important o de gent anònima que amb la seua veu fan tangible per a tots nosaltres l’horror que han viscut.

Gent com el gran editor Vicent Olmos que ha vist destruïda sa casa. Gent com el músic i cantant Borja Penalba, que ha viscut escenes que diu que no se li esborraran mai de la memòria. Gent com els editors de la revista infantil Camacuc als quals els ha quedat només el cotxe i res més que el cotxe. O gent com l’escriptor Ferran Torrent, que ens dóna un testimoni apocalíptic del que va viure.

Però també gent anònima del carrer, uns entre tants. Com tota aquesta de Paiporta que poden conèixer en aquest relat fet per Esperança Camps i Jesús Prats. Allí, com bé diuen els autors, la vida ha quedat entre parèntesi, soterrada en el fang i entre els morts. O com aquests veïns de Godelleta que ha anat a trobar Laura Escartí.

I com costa d’imaginar que nosaltres poguem estar vivint en una certa normalitat al mateix temps que coneguts, amics, familiars, veïns nostres estan vivint les hores més amargues i dures de la seua vida.

Vaig començar la llicenciatura de ciències ambientals el setembre del 1996, al cap d’un mes de la riuada del càmping de Biescas, al Pirineu d’Osca, que va causar la mort de 87 persones. Les imatges de devastació van fer la volta al món, però allò no va ser una catàstrofe natural, sinó una tragèdia anunciada i perfectament evitable. El càmping estava situat sobre un con de dejecció, una acumulació de sediments que es forma allà on els torrents de la part superior de la conca fluvial s’uneixen i arriben al curs principal. En cas de pluges intenses és un lloc molt perillós, perquè l’aigua hi circula a molta velocitat i amb un curs molt canviant.

Els tècnics van avisar durant anys que permetre una activitat en aquell punt era una bogeria, i van calcular la quantitat de pluja que desbordaria els dics de contenció que s’havien construït aigües amunt. Tot i això, diverses administracions –l’ajuntament, la Diputació General d’Aragó, la confederació hidrográfica– van donar tots els permisos a l’empresa, i el projecte va tirar endavant. Va ser un escàndol, però després de la riuada no hi va haver cap responsabilitat penal ni es va jutjar cap polític, i la indemnització que van rebre les víctimes es va pagar amb els impostos de tothom. Una impunitat total.

Quan miro enrere i penso en tot el que vam aprendre a la carrera (fa un quart de segle!), constato que bona part d’aquell coneixement ha romàs dins del cap dels científics i els tècnics, però que mai no hi ha hagut una voluntat de transformar les coses. La visió a curt termini i l’interès econòmic sempre han dominat l’acció política. Les reivindicacions han quedat en mans d’unes organitzacions ecologistes sense el pes i el ressò d’abans, potser perquè després d’unes quantes victòries als noranta, el poder es va encarregar de desacreditar-les, i de presentar-ne els membres com uns ignorants i uns arrauxats.

Fa dècades que sabem que al nostre país hi ha milers d’habitatges (i d’infrastructures essencials com hospitals) en zones inundables. N’hem fet mapes molt detallats, aplicacions a pàgines web (com el mapa de protecció civil de Catalunya), però lluny d’actuar-hi amb contundència, el problema s’ha agreujat: aquest any el govern de Marga Prohens va aprovar una modificació legislativa que permet construir en aquests terrenys. Als ciutadans se’ls ven el missatge que “no passarà res”, fins que un dia o altre passa, i llavors correm-hi tots. Podríem fer el mateix discurs amb els incendis forestals, perquè tothom que estigui mitjanament informat sap que un dia hi haurà una desgràcia en una de les moltes urbanitzacions escampades pel país.

L’esforç de molts batlles per a destruir el patrimoni natural dels seus municipis no s’ha aturat mai, i en tenim exemples ben recents a Begur i a Llançà. Amb un simple acte administratiu un propietari guanya milions d’euros, i revertir la decisió implica pagar unes indemnitzacions inassumibles. Pam a pam, i amb el vist-i-plau de les autoritats urbanístiques de la Generalitat de Catalunya, la nostra costa es converteix en un contínuum urbanitzat. Cada nou port marítim modifica els corrents i per tant el transport de sediments, i llavors hem de malgastar milions per a recuperar unes platges condemnades. Asfaltar carrers, canalitzar rieres, muntar passejos marítims, és a dir, omplir-ho tot de ciment, agreuja encara més el risc en cas de pluja intensa, perquè la terra ja no pot engolir part de l’aigua, i en circula més i a més velocitat.

Llavors hi ha la gran qüestió del canvi climàtic. Encara que es vengui com una novetat, ja en parlàvem als anys noranta, sobretot perquè el mecanisme que relaciona el diòxid de carboni atmosfèric amb la temperatura del planeta –l’efecte hivernacle– es coneix perfectament des del primer terç del segle XIX. Allò que no havíem previst és que la transformació del clima fos tan ràpida. Ens pensàvem que afectaria els nostres fills i néts, i també ho han acabat patint els nostres pares.

En canvi, era més previsible l’onada constant de desinformació, de mentides i manipulacions al servei d’aquells que volen que no canviï res, sobretot les grans corporacions. Hi pot haver discussions sobre els complexos models planetaris, però l’explicació dels fenòmens que ja estan passant, des del desgel àrtic a l’augment de la temperatura global i dels fenòmens extrems, és coneguda i consensuada. Com sol passar, els interessos a curt termini de les elits polítiques i econòmiques impedeixen els canvis seriosos. Alguns confien en una solució tecnològica miraculosa, però de moment som molt lluny de trobar-la, si existeix.

Al final sempre penso en el tabac. La relació entre el tabaquisme i el càncer de pulmó es coneix amb tota seguretat des del 1954, però durant dècades ningú no hi va fer res: les grans empreses van comprar voluntats polítiques, els mitjans van oferir una imatge romàntica del fumador i la negació de l’evidència científica es va escampar arreu. Al final la veritat va triomfar, però durant el segle XX el tabac va ser responsable de més morts que les dues guerres mundials, i encara avui cada any mata vuit milions de persones a tot el món. El preu de la mentida i de la corrupció política sempre el paguen els ciutadans.

El primer de novembre de 2021, els 25.000 subscriptors de Rodamots van rebre un correu electrònic amb un missatge especial: “Per celebrar els 5.000 mots de Rodamots, hem creat un joc anomenat Paraulògic.” El joc d’avui, primer de novembre de 2024, és el mateix que el d’aquell dia, simplement modificant la tria de la lletra central.

A partir d’aquell dia, el Paraulògic va començar a guanyar popularitat i atragué ràpidament més de 2.000 usuaris. Un mes més tard, la xifra havia augmentat fins als 4.000. Setmanes després, un piulet d’Oye Sherman va fer-se viral a tot el país i va ajudar molta gent a conèixer el joc i a jugar-hi. Al principi, hi havia qui pensava que seria una moda efímera, però tres anys després el Paraulògic ha consolidat una comunitat estable de 90.000 usuaris diaris i té una salut admirable.

Durant aquests anys, no ha deixat de créixer. A la primavera del 2023, es va disputar la primera Lliga del Paraulògic, en una colla de localitats dels Països Catalans. En fou guanyador Antoni Rúbies, un noi de setze anys de la Noguera. Aquesta tardor, s’ha fet la segona, que ha superat la participació de l’any passat. A més, l’hivern passat es va organitzar la Lliga Escolar de Catalunya Nord.

 

Us demanem una petita donació per ajudar-nos en l’organització de la Lliga. Cliqueu ací si ens podeu ajudar i ho voleu. Moltes gràcies.

 

Paral·lelament, el Paraulògic ha col·laborat en un seguit d’actes, com ara les festes majors i el Correllengua de nombroses poblacions catalanes, als quals ha aportat ruscs personalitzats per a activitats diverses.

Aquestes activitats atreuen participants de totes les edats i ofereixen un espai d’entreteniment que ajuda a promoure el català en un ambient lúdic i festiu. No es tracta de jugar i prou, sinó de crear lligams entre els participants, tot reforçant un sentiment d’identitat col·lectiva i pertinença i enfortint l’estima per la llengua.

Per celebrar aquest tercer aniversari, el Paraulògic ha organitzat a Instragram el sorteig de tres lots de productes exclusius del Paraulògic i VilaWeb. Cada lot inclou una tassa, una bossa i una llibreta dels Països Catalans. Participar-hi és molt simple: seguiu els comptes d’Instagram @botigavilaweb i @paraulogicoficial, i comenteu la publicació del sorteig etiquetant un altre fan del Paraulògic. Teniu temps per participar-hi fins dilluns.

Després del paradís ve l’infern, oi? En dic infern, de tots els maldecaps que hi ha rere bambolines i que patim tots els que ens dediquem a la literatura infantil i juvenil. Un dels principals problemes és el poc ress ò que se’n fan els mitjans de comunicació, de la literatura infantil. A banda de les recomanacions (llistes de títols i res més) que es fan en dates assenyalades (Nadal, Sant Jordi i estiu), si surt mai res als mitjans generalistes sobre literatura infantil és o sobre un premi (i sempre ocupant tan sols unes línies d’un article dedicat a la resta de premis “seriosos”) o sobre una persona famosa que ara escriu per a la canalla. Recepció crítica, cap. Entrevistes en profunditat a gent del sector, cap. Peces d’anàlisi, cròniques, cap. I no em serveix l’argument tronat de dir que a la literatura per a adults li passa el mateix, perquè no és veritat: pot tenir poc espai als mitjans, hi regnen unes normes no escrites on preval més la notorietat que la qualitat, etcètera, etcètera, però sempre s’hi percep una pàtina de prestigi, sota l’etiqueta. 

No fem historietes ni dibuixets, és literatura, és art, hi ha feina al darrere, es pensa abans d’agafar el pinzell, i sovint es pensa en equip (autora i il·lustradora), i pensar creativament en equip és una cosa que us recomano, perquè quan hi ha sintonia tant les lletres com els traços hi surten guanyant i això els lectors ho detecten i en gaudeixen. Escriure per a infants no és més fàcil. No són els lectors del futur, són lectors ara. Només són petits, no rucs. Escriure per a ells és tan fàcil o tan difícil com escriure per a adults. 

Crec que parlo per tots (o gairebé) els del sector de la literatura infantil quan dic que durant bona part del temps que hi dediques tens la sensació insistent de militar, de defensar una causa, d’haver de tenir sempre tota una sèrie de reivindicacions a l’abast de la mà, penjades del cinturó com les pistoles dels cowboys, perquè és un terreny ple de paranys. La manca de prestigi social de la literatura per a infants ho empudega tot i sovint ens trobem en atzucacs. Cansa reivindicar-se cada dia. A més, la militància sempre ve de bracet de la inseparable precarietat. Per què en el món de la literatura infantil es té la sensació de veure els mateixos noms a tot arreu fent tots els papers de l’auca? Les males llengües en diran endogàmia, però és la precarietat la que ens empeny a fer de tot per poder viure. 

I en realitat no és cert que sempre siguem els mateixos. De tant en tant arriba gent nova, han sentit tocar campanes, s’han cregut que fer llibres per a nens és tenir la gallina dels ous d’or i vénen a provar sort. Llegeixen literatura infantil abans de llançar-se a escriure’n o publicar-ne? No. Coneixen els lectors a qui es volen adreçar? Tampoc. Però no patiu, tenen un as a la màniga: o són famosos o són experts en educació emocional. Ja hem tocat os. Amb un discurs simplificat, saben adreçar-se als pares, als adults que compren els llibres per als nens, els enreden amb encanteris barats sobre emocions, colors i monstres i la trampa està tan ben parada que hi acaben caient pares, mares, àvies, avis, mestres, pedagogs, tothom. I aquests sí que trobaran espai als mitjans i el fet de dedicar-se tangencialment als llibres per a criatures els servirà fins i tot de rentada de cara, perquè si escrius per a nens només pots ser bona persona. L’autoajuda, amics i amigues, fa anys que ha arribat al camp dels llibres per a infants, i és encara més perillosa i més tendenciosa. Si els adults deixen de fumar (sic) gràcies a un llibre, els nens deixen els bolquers (sic) gràcies a un àlbum. El mètode és semblant. Llibres que serveixen per a coses “útils”. 

Fem-nos-en el càrrec. Tu ets, no ho sé, posem per cas que una política o activista famosa, dels que fan declaracions i encapçalen manifestacions, i llavors tens criatures i et demanen un conte abans d’anar a dormir i te l’inventes sobre la marxa. Fins aquí, cap problema: això, sàpigues que ho hem fet tots, tots els que hem tingut criatures a càrrec. Tard o d’hora tots ens hem trobat amb un infant, o uns quants, que s’avorrien, que no tenien son, que anaven amb tren o amb cotxe i el viatge se’ls feia llarg, i hem hagut d’improvisar. La diferència és que tu, senyora famosa, has fet un pas que altres no hem fet: agafar aquella improvisació i sense donar-li gaires tombs, aprofitant que el teu nom té plaça fixa als mitjans, convertir-la en un conte per a nens. I el vendràs, en dedicaràs molts per Sant Jordi, sortiràs a la llista de més venuts, és clar que sí. I contribuiràs a visibilitzar el sector? No, absolutament el contrari. Gràcies. De veritat, sort en tenim de tu per continuar mantenint viva la flama de la militància i la precarietat. 

Dedicar-se a la literatura infantil és fer de formigueta, confiar en cada gra, en cada molla, en molts sentits. Tot són gestos petits, projectes petits, victòries petites, no perquè els lectors i lectores siguin petits, sinó perquè has d’enfocar molt, personalitzar, acostar-te, fer-te escoltar. Hi ha dues figures clau, igual de precaritzades, igual de militants, que són les que es dediquen a la mediació i les que es dediquen a la narració oral. Són vitals perquè, penseu-hi, el nostre “client” és passiu, és a dir, ell no té diners, no té poder de decisió, hi ha un adult que decideix i paga per ell, perquè és menor. Fer llibres per a infants és crear-los i pensar-los per a ells però tenint en compte els adults del seu voltant, els que decideixen per ells. I de vegades això fa de mal resoldre i apareixen a escena aquells llibres que carreguen tant de missatge que la trama és un fil prim que no pot sostenir tot aquell pes. 

Si escrius pensant en el missatge, es nota, però si a més escrius pensant en el missatge i a alliçonar a qui t’adreces, perquè és menor, el fracàs literari és estrepitós. El problema és que hi ha qui compra aquests fracassos. Per això són tan importants els mediadors, i la formació en mediació, perquè ara mateix tot depèn de les mans en què caus, de si qui fa la feina de mediació se la pren seriosament (i hi torna a haver un alt percentatge de militància), ja sigui des de la llibreria, la biblioteca o l’escola. No pot ser que la formació literària dels nostres infants i joves depengui de la voluntat d’uns quants. Sobretot perquè hi ha infants i joves que tenen un accés a la literatura molt restringit i per tant menys opcions d’arribar a llegir-ne. Aquí la figura de la biblioteca escolar és clau, ho sap tothom però no ho aplica tothom. 

I què podem fer per revertir tot això? Ja en fem de coses, moltes. Som els de sempre i fem tots els papers de l’auca, però no ens estem de braços plegats queixant-nos i prou. La nostra és una queixa activa, amb mans i peus i caps que fan tot el que poden per provocar canvis. I un dels canvis grossos que calen és el del prestigi, perquè hi va tot lligat. 

S’estudia la literatura infantil a les universitats? Sí. Però en quines facultats? Les de magisteri. I a filologia? No. Més enllà de centenaris i aniversaris de números rodons, som conscients d’on venim? Parlo de literatura infantil i juvenil en català i vull posar el focus en les dones. On són? Qui se’n recorda de les que van obrir camí? Autores i il·lustradores que van apostar per la literatura infantil i juvenil en temps més difícils que els actuals. Lola Anglada i Mercè Llimona als orígens, però tantes dones després. Hi ha una manera de ser més invisible encara que sent dona i escrivint en català, i és sent dona i escrivint per a infants i joves en català. Visibilitzar-les contribuirà a recuperar el prestigi i a seduir les noves generacions d’autores i il·lustradores perquè entrin al paradís etern de la literatura infantil, malgrat l’infern –que no ha de ser etern. 

Catarroja és una vila de 28.000 habitants de l’Horta Sud que encara viu pràcticament aïllada i ha rebut poquíssima ajuda d’ençà de l’avinguda de les aigües ara fa més de quaranta-vuit hores. L’editor de l’Editorial Afers, Vicent Olmos, explica per telèfon a VilaWeb aquesta sensació d’abandonament que sent. Fa poques hores que han recuperat l’electricitat, però no tenen aigua potable. “Duc sabates perquè algú ha vingut a dur-me’n unes.” Casa seua va rebre de ple. Diu que un cotxe es va encastar contra la porta i va fer de tap i no hi havia manera de fer eixir l’aigua i el fang que hi havien entrat.

“Ací només hi ha la policia local, encara esperem que arribe l’UME i que vinguen a aixecar els cadàvers.” Com en altres llocs, algunes persones han mort en els garatges intentant de salvar els cotxes. És el cas d’un que hi ha a prop de casa seua, on hi ha nou cadàvers. En un altre n’hi ha quatre que no es poden traure fins que no arribe la comitiva judicial.

Estic rebent tants missatges que en la situació actual sóc incapaç de respondre. Físicament estic bé, anímicament fet pols. Tantes mostres d’amistat, d’estima, m’han depassat. Tic sort de tenir-vos. Disculpeume si no conteste personalment. El desastre ès majúscul. Una abraçada! pic.twitter.com/6Je6akmgzT

— Vicent Olmos (@VicentOlmos2) October 31, 2024

Olmos posseïa una biblioteca important i valuosa. “La meitat dels llibres són al mig del carrer, i els altres també els hauré de tirar perquè el fang els ha fets malbé. A la meua habitació està tot rebregat, també.” L’editorial diu que no ha sofert danys perquè és en un lloc elevat. Al magatzem sí que hi ha entrat un poc d’aigua, però no ha afectat el dipòsit dels llibres.

Aquests dies els passa refugiat a l’andana. Avui ha rebut la visita d’uns amics que han arribat a Catarroja a peu de València i li han dut aigua i menjar. “Per ací veiem de tot. Hi ha gent que entra a robar a les cases i als supermercats. He vist passar gent passejant-se amb pernils.”

Obtenir aigua potable és complicat. L’ajuntament ha posat un camió xicotet per a repartir-ne i la cua arribava fins a Massanassa, explica. L’editor lamenta la falta de previsió del govern, que no va avisar de l’aiguat. Diu que quan va veure com plovia a Xiva no es podia esperar res més. “Jo estava un poc tranquil, perquè en la riuada del 1957 a casa no va entrar aigua, però la cosa era diferent, perquè hi havia molts camps que van laminar l’avinguda. Ara tot és asfalt”, diu.

En arribar a Paiporta crida l’atenció el silenci que hi ha als carrers. Un silenci pesant i espès com el fang que tan sols trenca l’estrèpit d’algun objecte que els veïns llancen al carrer. Potser és un moble que els ha acompanyat tota la vida, o un tros de la nevera que va surar i han trobat a molts metres de distància de la cuina. I així, les voreres es converteixen en expositors d’unes vides que encara són entre parèntesis.

De tant en tant, passa un vehicle dels serveis de rescat i trenca el silenci amb el ronc del motor. No hi ha xiquets, tampoc, pels carrers. Hi ha el fang esvaradís i enganxifós, que ho tenyeix tot de marró i que ha penetrat en tots els racons de totes les cases d’aquest poble. I en l’ànim de tots els veïns. Cada persona que va amunt i avall té una història per contar. Alguns no estan preparats, perquè no ho han paït i els han fugit les paraules. Alguns altres sí que ho conten, perquè volen que el món sàpiga què passa dins el petit univers que és el poble, però prefereixen no dir el seu nom. Recosint aquests fragments, es pot escriure un instant.

Les vies del tren pengen en un dels ponts de Paiporta. Per què no ens van avisar?

L’autor de les fotografies i els vídeos que acompanyen aquest reportatge va viure la pantanada de Tous. Avui ha arribat a Paiporta caminant des de Picanya i li ha vingut una glopada de records: “Tinc la mateixa sensació que quan vaig entrar a Carcaixent dos dies després de la pantanada. M’ha impressionat veure la gent que encara és en xoc perquè no s’ho acaba de creure, com passava al poble. No hi havia tants cotxes amuntegats, perquè ens avisaren i la gent els va dur a la part més alta del poble o, fins i tot, fora.” Sembla inevitable de pensar en els fets del 1982 i comparar-los amb els d’ara, perquè dimarts l’alerta va arribar als mòbils quan l’Horta Sud ja s’havia negat. Ningú no va avisar la població de l’avinguda de les aigües de la rambla del Poio. Per això molt pocs van poder salvar els cotxes. Per això molts van morir en els garatges quan, massa tard, ho intentaven. És el cas de la dona i el seu nadó de pocs mesos. Ho explica a VilaWeb una amiga del marit que es va salvar: “Quan van veure com anaven les coses van voler marxar del poble, agafar el cotxe i anar a València. La tromba els va agafar apujant la persiana del garatge. Ell es va salvar, però la dona i la xiqueta de bolquerets es van morir.”

Aquesta mateixa dona cerca una explicació al fet que a Paiporta s’haja mort tanta gent: “Ha faltat molta gent del meu carrer, el Lluís Vives. Parelletes de gent major que vivien en cases de poble, al costat del barranc. Els va agafar de seguida, al moment. Però també hi falta gent jove”, diu, fent un gran esforç per contenir el plor.

Fins ara, Paiporta és el poble que ha de lamentar més víctimes mortals. També hi ha molta ira. “M’estranya moltíssim que no fórem informats, que després de tot això arribe el WhatsApp d’alerta. Com és que no ens digueren eixes coses?”

Les afectacions en les entrades de la població ha complicat molt l’accés dels equips de rescat. Fins avui no s’hi ha pogut entrar en condicions de treballar. Treballar és l’eufemisme per a dir que esperen que arribe la comitiva judicial per a aixecar els cadàvers. Molts diuen en silenci que quan els forenses acaben la seua tasca, la xifra de morts serà més llarga que no ho és ara. Es pregunten com podran conviure amb aquest record, els supervivents. Ahir es van retirar els cossos que hi havia pels carrers. Alguns eren als camps o dins els cotxes. Avui entren a les cases on saben del cert que els habitants van trobar-s’hi atrapats. A fora hi ha els familiars que ara ja només desitgen pau i descans per als qui han partit.

És el cas de Paco, de vuitanta-sis anys. La seua filla explica que poques hores després de l’avinguda de les aigües, son pare ja havia faltat. La seua germana havia dit al pare que pujara a l’andana. No sap per què no ho va fer, però a dos quarts de quatre el seu marit es va poder acostar a la casa on vivia i ja va saber que era mort. Es queixa perquè han tardat tant a traure’l d’allí si de seguida van avisar. El gosset de la família sí que es va salvar.

Sense subministraments

A Paiporta no hi ha aigua potable ni electricitat, ni és possible adquirir aliments. Hi ha estampes que recorden uns altres temps o escenaris bèl·lics, com ara els saqueigs de supermercats. O el fet d’arreplegar en garrafes l’aigua fangosa per a usar-la en el bany. Un casal faller ha pogut salvar ampolles d’aigua i les ha repartides. També tenien la marca del fang. Joan Escrivà, l’editor de Camacuc, ha definit la imatge dient que era irreal o de pel·lícula. Mentre son pare feia cua per a arreplegar aigua explicava que ha vist gent barallant-se per una barra de pa. Hi ha gent que camina fins als pobles de la vora per aconseguir alguna cosa. Uns altres comparteixen amb el veïnat allò que tenen, o bescanvien queviures per a poder alimentar els més petits, que continuen absents dels carrers sense vida.

 

Els veïns afectats per la riuada a la comarca de l’Horta Sud es desplacen en massa cap a la ciutat de València per comprar-hi aliments i aigua potable. La majoria de les poblacions encara no tenen garantits els subministraments bàsics, com l’electricitat, l’aigua o el gas, i tampoc no hi ha productes ni comerços oberts. Desenes de persones surten de municipis com Paiporta, Catarroja, Benetússer o el barri de la Torre per a travessar el riu Túria amb carretons i bosses, i arribar fins a València. “He entrat als supermercats a agafar tot el que he pogut per subsistència”, explica a l’ACN Sandra Enguidos, veïna de Catarroja.

Quaranta-vuit hores després del desbordament de rius i barrancs per la gota freda que afecta el País Valencià, continua el caos als pobles de l’Horta Sud. “És una catàstrofe”, resumeix Enguidos. Ara s’hi afegeix que comencen a escassejar els aliments, els productes bàsics d’higiene i de neteja, i hi ha molts veïns que encara no tenen ni llum ni aigua. Ella reconeix que ha entrat en un supermercat a agafar menjar, tot i que critica que alguns establiments han acabat “destrossats”. “Hi ha gent que s’ha dirigit als prestatges de begudes alcohòliques. M’ha semblat molt fort”, lamenta.

La passarel·la Jorge Meliá Lafarga és l’únic pont transitable per a vianants que connecta els municipis del sud de València amb la capital. Enguidos s’hi ha acostat perquè uns amics li han portat un carro de la compra ple d’ampolles d’aigua. Reconeix que és el que més necessiten. També ho diu Cristina Rodríguez, que viu a València ciutat.

Rodríguez empeny un carro de supermercat ple d’aliments, aigua, bolquers i estris de neteja. Té el seu local comercial a Paiporta, just davant el barranc del Poio, i l’aiguat ha deixat la botiga impracticable. “Tenim dos cotxes que no apareixen, el negoci està sense parets, però el que més pena ens fa són els nostres veïns, els clients, que no tenen res. Els ajudem portant-los menjar”, remarca. “Jo no recuperaré el meu negoci no, però que els meus amics i clients estiguin bé”, declara. Rodríguez ha carregat el carro gràcies a la solidaritat d’un casal faller que reuneix roba, menjar i productes de tota mena per fer-los arribar a les zones més afectades per l’aiguat.

Solidaritat a València ciutat

Clara Pardo forma part d’una falla que es troba just a l’altra banda del Túria, a la ciutat de València i tocant a l’Horta Sud. “Som molt a prop de tota la tragèdia, tan al límit que ahir el grup juvenil va començar a promoure que féssim aquesta iniciativa solidària”, explica a l’ACN. Han muntat unes taules al mig del carrer i les persones que es dirigeixen cap a la zona zero poden agafar garrafes d’aigua, paquets d’arròs o pots de conserva per portar-los a l’altra riba. Les associacions de veïns, ONG i unes quantes entitats s’organitzen per ajudar els afectats.

Una riuada de gent, sobretot de jovent, també travessa València per acostar-se als municipis enfangats. Arriben amb pales, rasclets i galledes, preparats per contribuir en la neteja dels carrers, les places i les cases de particulars. Pablo Avilés ha vingut de la Ciutat de les Arts i les Ciències amb tres amics més. “Hem vist la situació a la televisió i a un amic meu li han trucat per telèfon perquè necessitaven ajuda en una església. Com que ja és plena, anem pels carrers mirant si podem ajudar”, diu Avilés. També han portat aigua potable i aliments, i ara treuen aigua d’alguns baixos del barri de la Torre de València. Explica que demà aniran a Paiporta: “Necessiten ajuda i hi anirem.”

L’Agència Espacial Europea (ESA) ha activat el servei de cartografia ràpida d’emergència de Copernicus per proporcionar imatges per satèl·lit de les inundacions al País Valencià, amb l’objectiu de donar suport a les tasques de rescat i recuperació.

Paiporta, les vides entre parèntesis, encara

Les imatges del satèl·lit dels Estats Units Landsat-8 il·lustren la magnitud de la catàstrofe, amb imatges del 8 d’octubre i del 30 d’octubre que mostren la gran transformació del paisatge.



Com podeu ajudar els damnificats per la gota freda del País Valencià?

Segons l’Agència de Meteorologia espanyola (AEMET), el 29 d’octubre del 2024 va ploure al País Valencià l’equivalent a un any en solament vuit hores. La pluja va causar inundacions sobtades devastadores, convertint els carrers en rius, destruint cases i arrossegant vehicles.

Més de vint entitats han convocat per al 9 de novembre, dissabte de la setmana que ve, una manifestació per a protestar contra la gestió que el Consell ha fet de la gota freda que ha tingut unes conseqüències dramàtiques.

Paiporta, les vides entre parèntesis, encara

El lema de la marxa, que transcorrerà entre la plaça de l’Ajuntament i el Palau de la Generalitat, és “Mazón dimissió”. L’objectiu és exigir la depuració de responsabilitats per una gestió consideren deficient de la gota freda.

En un comunicat, les organitzacions i entitats expressen el condol i la solidaritat amb les famílies i amistats de les víctimes mortals i posen els seus recursos a disposició de la societat. Com podeu ajudar els damnificats per la gota freda del País Valencià?

“El govern valencià, amb el president Mazón al davant i com a màxim responsable, ha demostrat una greu manca de capacitat i eficiència per a gestionar qualsevol mena de crisi”, diuen, i recorden que l’alerta va arribar amb més de dotze hores de retard. També denuncien la responsabilitat del conseller d’Educació, que va mantenir els centres escolars oberts en les àrees afectades quan en alguns llocs ja no hi havia llum. “Va posar en perill la integritat dels infants i dels docents. La seua inoperància continua, ja que avui, 31 d’octubre, han suspès les classes de zones inundades de la demarcació de Castelló després d’haver començat l’horari lectiu.”

Les entitats també critiquen algunes empreses que van exigir als treballadors de continuar amb l’activitat laboral malgrat el risc evident que hi havia. A més, critiquen el fet que el Consell no va admetre mai el col·lapse del telèfon 112 per a recollir les emergències i del telèfon d’ajuda a les famílies dels desapareguts. “No teníem cap constància que estiguérem en perill”: el relat colpidor de Borja Penalba sobre el temporal

Les organitzacions i entitats convocants són: Acció Cultural del País Valencià, Amical de Mauthausen, Arran-SEPC-COS-Endavant, Arrels del Canvi, Assemblea de Barri de Montolivet, BEA, Benicalap Viu, Ca Bassot, Ca Revolta, CNT València, Comissió Ciutat-Port, Coordinadora Associacions Memòria Democràtica País Valencià, Decidim, Plataforma pel dret a decidir del País Valencià, Entrebarris, Escola Valenciana, FAMPA València, Intersindical Valenciana, Joves d’ACPV, JovesxRussafa, LAMBDA, Plataforma 14 d’abril per la República, Societat Coral el Micalet, Teixint Patraix  i Associació Cultural És País Valencià.