El Sindicat d’Habitatge de Salt ha reclamat que s’acabi “la violència policial” al municipi, després de dues nits d’aldarulls i enfrontaments amb la policia. A més, ha carregat contra els Mossos d’Esquadra i ha recordat que els incidents van començar després del desnonament de l’imam d’una mesquita del municipi i la seva família.

El batlle de Salt: “Hi ha gent que s’ha volgut aprofitar de la situació per generar conflicte”

El sindicat es mostra totalment en contra de “l’abús policial exercitat per part dels cossos de seguretat, sobre una família amb quatre menors d’edat que intentava exercir el seu dret a l’habitatge”. Per això, ha tornat a demanar solucions immediates i recorda que a Salt hi ha més de 1.800 pisos que són propietat de grans tenidors. En aquest sentit, també ha carregat contra l’ajuntament, a qui acusa de “inoperància”.

En la mateixa línia, també ha apuntat que la violència va començar “fa molt de temps” al municipi i apunta als Mossos d’Esquadra i als dispositius “sobredimensionats” en els desnonaments com a desencadenants dels aldarulls. Per això asseguren que els incidents que ha viscut Salt els últims dies són una reacció espontània generada per un col·lectiu social.

En una compareixença, el sindicat ha assegurat que les mobilitzacions no han estat convocades per l’entitat i han afegit que no coneixien el cas perquè ningú de la família de l’imam va anar a demanar-los ajuda. “La primera notícia que tenim del cas és que hi ha tres ferits de la família a mà dels Mossos d’Esquadra”, han dit.

En aquest sentit, han acusat la policia d’actuar “amb més repressió i violència i disparant pilotes de goma i projectils FOAM” durant les protestes d’ahir. Per això, han condemnat l’actuació dels mossos, ja que consideren que “apliquen la violència per protegir grans tenidors i fons voltor contra famílies vulnerables”.

El Sindicat ha assegurat que els agents que van desnonar l’imam de 70 anys el van “colpejar” a ell i a una altra persona que van acabar ingressades a l’hospital Santa Caterina. Fonts de l’Institut d’Assistència Sanitària (IAS) sostenen que es van atendre dues persones i que se’ls va donar l’alta mèdica el mateix dia.

A més, el sindicat ha demanat que s’alliberin “tots els represaliats” per motius d’habitatge i exigeix que es facin polítiques d’habitatge reals per posar fi al sensellarisme.

La secretaria general del PSPV, Diana Morant, ha intervingut en l’executiva del seu partit per a proposar una alternativa al govern de Carlos Mazón. Ha considerat que  la situació és “inacceptable, intolerable i insostenible” i que el president Mazón es troba incapacitat per a continuar al capdavant del Consell per la seva gestió de la gota freda i per afrontar la reconstrucció.

“Les urnes són l’única sortida”, ha manifestat la secretària general a l’executiva del PSPV d’aquest dimecres a la tarda. Sobre això, ha dit que no és possible impulsar una moció de censura perquè no té prou suport, ja que Vox i el PP tenen la majoria absoluta, i per tant no surten els números, però Morant assegura que sí hi ha majoria al carrer. “El més urgent és votar per a reconstruir”, ha afirmat, i ha dit que clamor social és que és insostenible que no estigui un dia més.

“Mazón no té ja honorabilitat ni dignitat” i “el govern ha perdut tota la legitimitat”, ha dit Morant, que ha titllat el president del PP espanyol, Alberto Núñez Feijóo, de ser còmplice amb el seu silenci, i sobre això ha dit que “és el moment que els valencians recuperen la paraula”.

Morant ha afirmat que “la justícia resoldrà si hi ha hagut responsabilitat amb la gestió de la dana però els valencians han de decidir les responsabilitats polítiques”. en aquesta línia ha dit que es crearà una comissió d’investigació al congrés espanyol.

La Comissió Europea ha anunciat la imposició d’aranzels contra els Estats Units com a resposta als del 25% que l’administració de Donald Trump ha començat a aplicar avui sobre les exportacions d’acer i alumini.

El Canadà també respon als aranzels de Trump amb nous gravàmens contra els productes dels Estats Units

En un comunicat, la CE explica que a partir de l’1 d’abril s’aixecarà la suspensió dels aranzels del 2018 i del 2020, i que respondran a un dany econòmic equivalent a 8.000 milions d’euros d’exportacions d’acer i alumini de la Unió Europea.

Posteriorment, s’aprovarà un nou paquet d’aranzels per 18.000 milions perquè aquests entrin en vigor a mitjans d’abril. L’impacte global, doncs, serà d’uns 26.000 milions, l’equivalent a l’abast dels aranzels dels Estats Units, segons que ha dit la presidenta de la CE, Ursula von der Leyen en un comunicat.

Malgrat això, la CE ha allargat la mà a Trump per negociar. “Creiem fermament que en un món fragmentat per les incerteses geopolítiques i econòmiques, no és en el nostre interès comú perjudicar les nostres economies amb aranzels”, ha afirmat.

Von der Leyen ha remarcat que la UE ha d’actuar per protegir consumidors i empreses d’uns aranzels que Brussel·les considera injustos i injustificats. Segons l’executiu comunitari, les rèpliques plantejades als aranzels nord-americans estan ben calibrades i són proporcionades.

Trump apuja al 50% els aranzels sobre l’acer canadenc

L’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) ha descobert un fragment d’os facial humà al jaciment de la Sima del Elefante, a la serralada d’Atapuerca (Burgos), que seria el més antic d’Europa occidental. La troballa es va fer el 2022 i després d’haver-la estudiat, s’ha datat entre 1,1 i 1,4 milions d’anys. Els investigadors han atribuït el fòssil a una possible nova espècie que han anomenat Homo affinis erectus. Fins ara, només es tenien evidències de la presència de l’Homo antecessor al continent durant el Plistocè Inferior, però amb aquesta descoberta “un altre personatge entra a la història de l’evolució humana a Europa”, ha destacat la investigadora de l’IPHES que ha encapçalat la recerca, Rosa Huguet.

El 30 de juny de 2022 un equip d’investigadors de l’IPHES i de la URV van descobrir un fragment facial a Atapuerca que han batejat amb el nom de ‘Pink’. Catalogada com a ATE7-1, es tracta d’una peça que no poden inscriure a una espècie concreta, per això en una publicació a la revista Nature l’han situat a l’Homo affinis erectus. “És una cara que s’assembla als Homo erectus, però ens falta tenir més fòssils per poder saber si és Homo erectus o una altra espècie”, comenta Huguet.

Per trobar el fòssil més antic descobert fins ara cal remuntar-se a l’any 2007. En aquell moment, els arqueòlegs van desenterrar de Sima del Elefante una mandíbula amb una cronologia d’1,2 milions d’anys. Es trobava al nivell 9, mentre que ‘Pink’ s’ha extret dos metres pers sota, al nivell 7. La investigadora assenyala que “un homínid amb aquestes característiques encara no l’havíem trobat a Europa”. El fragment localitzat té una cara molt diferent de la de l’Homo antecessor, unes faccions “molt més primitives” i semblants a l’Homo erectus, sobretot en l’estructura nasal, plana i poc desenvolupada.

Evidències de presència d’homínids

La peça trobada s’ha estudiat durant gairebé tres anys. S’han fet uns treballs de restauració molt meticulosos, explica l’investigador de la URV, Xosé Pedro. “Han anat enganxat petits fragments d’os per aconseguir el fòssil que ara presentem”, detalla. Al nivell 7 del jaciment també es van trobar altres evidències que certifiquen la presència i l’activitat d’homínids durant el Plistocè Inferior. S’han recuperat eines de pedra i restes faunístiques amb marca de tall. Pedro, especialista en indústria lítica, explica que aquestes eines els permeten de tenir una visió global sobre la vida fa 1,2 milions d’anys.

Noves línies d’investigació

Fins ara, a Atapuerca s’han documentat cinc espècies humanes diferents que van viure al continent, que engloben des de ‘Pink’, de fa 1,2 milions d’anys, fins al Neolític. “Atapuerca ha aportat i continuarà aportant restes imprescindibles per conèixer les primeres ocupacions humanes a Europa”, diu Huguet.

Els resultats presentats són provisionals. Aquesta descoberta permetrà als investigadors obrir noves línies d’investigació, ja que fins ara només tenien evidències de l’Homo antecessor. “Hem de veure com es relacionaven, d’on venen, quines migracions han fet”, indica Huguet. “És l’inici de noves línies d’investigació que aniran enriquint el panorama de l’evolució humana”, resumeix la responsable de la recerca.

La Paeria de Lleida va lliurar ahir els guardons del premi Mila de periodisme per a la igualtat de gènere, que vol contribuir a visibilitzar les dones i a defensar els seus drets. Entre els premiats hi ha l’article de VilaWeb “Dins un videojoc eròtic immersiu: com és la pornografia d’Erika Lust?“, de la periodista Clara Ardévol Mallol. En aquesta peça es descriu la primera exposició immersiva eròtica d’Europa, “House of ERIKALUST”, i el jurat ha argumentat que “posa en qüestió les creences i els continguts establers pel patriarcat i aposta per una sexualitat més viva i oberta, mitjançant l’expressió artística subversiva des de la mirada dissident d’un feminisme nou dins de l’àmbit de la pornografia contemporània”. Les fotografies són d’Albert Salamé.

A la categoria de mitjans digitals, hi va haver un doble reconeixement i també va ser premiat “La vida diez años después del asesinato de Liliana”, un reportatge de Daniel Domínguez Rodríguez, amb fotografies d’Elvira Megías Quirós, que es pot llegir a #Portodas La Marea. En premsa escrita, el guardonat va ser Albert González Farran, amb el reportatge “Front contra Obstetrícia de l’Arnau per no respectar el protocol de Salut”, publicat al diari Ara. En la categoria de mitjans audiovisuals, l’article premiat ha estat “Temporeres a Lleida: la feina invisible de la dona a la campanya de la fruita”, d’Estela Busoms González, emès a 3Cat – Catalunya Ràdio.

També es van lliurar dos accèssits: en la categoria de premsa escrita, a “Primera y última generación de fareras”, de Maria Teresa Amorós, a l’ABC; i en la categoria de mitjans digitals, per a “Dones a les ones”, presentat per Elvira Altés Rufias, juntament amb Sandra Balagué i Josep Maria Adell. És un projecte que fa valdre  la participació de les dones en els cent anys transcorreguts d’ençà de la inauguració de la ràdio al nostre país.

L’acte va ser presidit per la tinent de batllia i regidora de Polítiques Feministes, Carme Valls, i la presidenta del Col·legi de Periodistes a la Demarcació de Lleida, Laura Alcalde, al Saló del Retaule, acompanyades de la comissionada de Polítiques Feministes, Verònica Martínez, i uns quants regidors.

El Canadà ha respost al president dels Estats Units, Donald Trump, i ha anunciat aranzels sobre les importacions dels productes nord-americans. El ministre de Finances, Dominic LeBlanc, ha anunciat que aplicarà aranzels a partir de demà per un valor de 19.000 milions d’euros.

El nou dirigent del Partit Liberal canadenc promet de mantenir els aranzels als EUA

Així, el Canadà aplicarà aranzels a les importacions d’acer i alumini, sectors directament afectats per les decisions de Trump. Per altra banda, també s’aplicaran gravàmens addicionals a productes com ordinadors, material esportiu o productes d’estampat de ferro.

Aquesta mesura arriba com a resposta als gravàmens impulsats en les darreres setmanes per Trump. El president dels Estats Units va anunciar ahir que elevaria al 50% els aranzels sobre l’acer i l’alumini canadenc, un augment del doble respecte el 25% que tenia previst.

La decisió del Canadà s’ha anunciat poques hores després que la Unió Europea també presentés nous aranzels contra els productes nord-americans, en aquest cas per valor d’uns 26.000 milions d’euros.

Un grup de cinquanta-quatre famílies de cinc promocions immobiliàries d’HPO d’InmoCriteria a Banyoles (Pla de l’Estany), Sentmenat (Vallès Occidental) i Sitges (Garraf) han amenaçat de no pagar els lloguers si no atura el procés de privatització per vendre els pisos.

Amb el suport del Sindicat de Llogateres, van retenir el pagament del darrer rebut durant cinc dies i van advertir InmoCriteria que, si no escoltava les seves demandes, no veuria “ni un duro” a partir de l’abril. L’entitat defensa la vaga de lloguers com una eina efectiva “per a aturar les expulsions” que, a parer seu, fa la immobiliària a tots els llogaters a qui no renova el contracte amb intenció de posar els pisos a la venda. “L’habitatge públic ha de sortir de les urpes dels negocis”, ha dit el portaveu Enric Aragonès.

El Sindicat de Llogateres ha recordat que la manifestació multitudinària del novembre per a abaixar el preu de les rendes va derivar en una vaga de lloguers a trenta-tres pisos de Salou (Tarragonès) i el Vendrell (Baix Penedès). Les famílies han estat dos mesos sense pagar les quotes “per poder recuperar els IBI que InmoCriteria els havia estat cobrant abusivament, com una estafa, tots els anys de contracte”. Aragonès ha assegurat que cap família ha estat demandada per l’impagament i ha celebrat que en conjunt han recuperat 25.000 euros.

Després d’aquesta experiència, ara l’entitat busca una nova fórmula per a reclamar els drets dels llogaters de pisos de protecció oficial. En aquest cas, són cinquanta-quatre famílies que s’han rebel·lat contra el procés amb què InmoCriteria deixa de renovar els contractes de lloguer social per posar els habitatges a la venda. Aquests llogaters han enviat un ultimàtum a la immobiliària per exigir-li que aturi aquesta desclassificació i que els permeti de continuar vivint a les finques amb un lloguer protegit.

Aragonès ha detallat que aquestes cinquanta-quatre famílies es van coordinar a començament de mes per no pagar el rebut del lloguer. Al cap de cinc dies, el van ingressar totes alhora amb una carta a manera de “avís de coordinació” en què advertien la immobiliària que, si no aturava les privatitzacions dels pisos, deixarin de pagar el lloguer de manera indefinida. Si això passa, preveuen ingressar les quotes en un dipòsit comú fins que el conflicte es resolgui.

El portaveu del Sindicat de Llogateres ha assegurat que InmoCriteria “s’ha posat nerviosa” amb les mobilitzacions, de manera que ha ofert als llogaters tenir preferència en la compra dels pisos a preus fins a un 40% inferiors a l’oferta inicial. “Gairebé assetgen telefònicament les famílies per empènyer-les a endeutar-se per continuar vivint als seus pisos”, ha criticat.

Aragonès ha refermat que “l’habitatge públic ha de sortir de les urpes del negoci immobiliari” i ha reivindicat que les vagues de lloguers busquen “garantir un habitatge orientat a un interès comú i no al benefici privat de la Caixa i de les fundacions i empreses que fins ara s’han aprofitat d’aquest model”. “No serveix de res tenir un govern que anuncia 50.000 pisos nous si abans del 2030 n’hi haurà 43.000 que acabaran privatitzats”, ha subratllat.

Segons el sindicat, a aquestes famílies s’hi podrien afegir aviat unes 25 més d’unes altres promocions de Catalunya.

Un grup de vint-i-sis eurodiputats, encapçalat pels eurodiputats Jaume Asens (Comuns), Diana Riba (ERC), Vicent Marzà (Compromís) i Estrella Galán (Sumar) han exigit a la Comissió Europea una investigació exhaustiva sobre les infiltracions policials en moviments socials i polítics a l’estat espanyol, el Regne Unit i Alemanya. En una carta dirigida al comissari de Justícia europeu, Michael McGrath, els eurodiputats expressen la seva “profunda preocupació” pels casos i reclamen a Brussel·les l’aplicació de mecanismes de supervisió a escala europea. En la missiva, assenyalen que és una pràctica que criminalitza la societat civil i que, malgrat que “hauria de ser excepcional”, s’ha convertit en habitual.

En un comunicat signat conjuntament, Asens, Riba, Marzà i Galán recorden que les seves respectives formacions polítiques ja han demanat explicacions al ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, per l’últim cas d’infiltració policíaca detectat a Catalunya. “Es comptabilitzen més d’una desena de policies infiltrats amb Marlaska com a ministre, sense que se sàpiga si hi havia autorització judicial o en quines condicions es produïa”, denuncien tots quatre eurodiputats.

En la carta remesa al responsable comunitari de Justícia, els vint-i-sis eurodiputats (tots membres o bé del grup de l’Esquerra o dels Verds de l’eurocambra) denuncien l’ús de pràctiques sexo-afectives per part dels cossos policials infiltrats. “Aquestes pràctiques han violat drets fonamentals, inclosa la privacitat, la integritat sexual i la llibertat d’associació”, afirmen. Malgrat que la Comissió Europa argumenta que es tracta d’una competència exclusiva dels estats membre, tal com va respondre a una pregunta parlamentària d’Estrella Galán el passat mes de novembre, a la carta, els eurodiputats alerten que algunes de les operacions han estat “transfrontereres i, per tant, d’interès per a la UE”.

En la missiva enviada a McGrath, els eurodiputats exigeixen a l’executiu comunitari mecanismes de supervisió “estrictes” a escala estatal i europeu; que es dugui a terme una investigació “exhaustiva i imparcial” per esclarir els fets; i que es promoguin “processos de rendició de comptes efectius i reparadors” per a totes les persones i moviments afectats. Entre els firmants també hi ha les eurodiputades de Podemos Irene Montero i Isa Serra, l’eurodiputat d’EH Bildu Pernando Barrena i l’eurodiputada del BNG Ana Miranda Paz.

El Departament d’Empresa i Treball ha decretat uns serveis mínims del 66% en hores punta i del 33% en les altres hores per a les set jornades de vaga convocades entre el 17 de març i el 3 d’abril a RENFE, d’acord amb l’ordre signada pel conseller Miquel Sàmper.

Es considera hora punta entre les sis del matí i dos quarts de deu del matí i entre les cinc de la tarda i dos quarts de nou del vespre. CCOO, UGT, la CGT, la Confederació Intersindical-SF i Semaf van convocar unes quantes jornades d’aturades totals i parcials per denunciar els incompliments dels acords signats el 2023 que van servir per a desconvocar una altra protesta amb relació amb el traspàs de Rodalia a la Generalitat i la privatització del transport de mercaderies.

Concretament, els sindicats van convocar vint-i-quatre hores de vaga per als dies 17 i 26 de març i 1 d’abril i parcials durant la resta de dies: el dia 19 de març de 6.00 a 9.00, de 14.00 a 17.00 i de 21.00 a 23.00; el dia 24 de març de 2025: de 6.30 a 9.30, de 14.30 a 17.30 i de 20.30 a 22.30; el dia 28 de març de 2025, de 6.00 a 9.00, de 13.30 a 16.30 i de 20.30 a 23.00 i el dia 3 d’abril de 2025, de 6.30 a 9.30, de 14:30 a 17:30 i de 21.00 a 23.00.

L’ordre estableix que els serveis mínims dictats “es justifiquen pel desenvolupament de vagues anteriors amb aquestes proporcions, que han conciliat de manera equilibrada el dret constitucional a la vaga i el servei essencial al transport de la ciutadania”.

Els sindicats van denunciar fa uns dies, quan van convocar les aturades, que s’havien trencat els compromisos assolits en la reunió del 23 de novembre de 2023 que garantien que RENFE i ADIF continuarien essent els prestadors dels serveis de Rodalia, que es preservaria la integritat de la plantilla de les dues empreses i que s’establirien grups de treball i negociació per adoptar “solucions consensuades” als reptes del sector.

Ara, sostenen, s’ha comunicat la creació d’una empresa mixta aliena al grup RENFE sense comptar amb la possibilitat de participació del comitè d’empresa i s’ha impulsat l’exclusió de la línia R1 de la Xarxa d’Interès General.

Aquesta setmana, el Ministeri de Transports espanyol va decretar serveis mínims del 72% per a l’alta velocitat i de llarga distància i d’un 24% per a les mercaderies. A diferència de Catalunya, per al servei de Rodalia a l’estat espanyol s’ha establert un 75% durant les hores punta i un 50% en la resta de la jornada.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, no compareixerà imminentment al parlament per donar explicacions sobre el caos ferroviari. Illa no ha demanat pas d’intervenir al ple per iniciativa pròpia, cosa que hauria pogut fer, i la cambra també ha tombat la petició de Junts d’ampliar l’ordre del dia i votar una sol·licitud de compareixença del president. El PSC, ERC, els Comuns i la CUP hi han votat en contra. El seu argument és que Illa ja intervindrà en un debat monogràfic sobre Rodalia que començarà el dia 25, i que havien demanat Esquerra, els Comuns i la CUP. Junts pretenia forçar una compareixença urgent del president arran de l’increment de les incidències en el servei, però, si s’hagués aprovat la seva proposta, Illa també hauria tingut la potestat d’ajornar-la un mes, a tot estirar, segons el reglament. D’aquesta manera, el govern guanya temps i mira d’esquivar que el president de la Generalitat es desgasti políticament pel caos ferroviari.

De fet, l’executiu ha situat la consellera de Territori, Sílvia Paneque, en la primera línia de bon començament. També serà Paneque qui donarà primer explicacions a la cambra, la setmana vinent, a la Comissió de Territori, on compareixerà a petició pròpia. No obstant això, la situació ferroviària també ha centrat una part de la sessió de control al president aquest matí. Junts ha acusat Illa d’amagar-se, ERC ha reclamat inversions per a revertir un problema que afecta cada dia els usuaris del transport públic, en un moment en què hi ha governs socialistes a Catalunya i a l’estat espanyol, i els Comuns també han reclamat recursos i un calendari clar per a saber quan “deixaran de ser una tartana”. La CUP, a més, ha retret a Illa que no hagi comparegut a la cambra per iniciativa pròpia i des d’ahir demana la dimissió de la consellera de Territori. El PP, Vox i Aliança Catalana han exigit igualment explicacions immediates a Illa.

El president de la Generalitat ha negat que el govern s’amagui i ha recordat que ell mateix va demanar disculpes de Perpinyà estant als ciutadans que havien sofert el mal funcionament dels trens. Paneque també va apel·lar a la paciència i va advertir que caldrien dos anys perquè es normalitzés el servei. Però el govern evita de posar el focus en el dèficit crònic d’inversions, que els partits independentistes retreuen als governs espanyols socialistes i del PP.

Illa ha defensat tres fronts d’actuació per intentar revertir la situació: l’increment d’inversions en la infrastructura, la compra de material rodant (a començament de l’any vinent entraran en funcionament 110 nous trens) i un canvi en la governança, en compliment de l’acord amb ERC sobre el traspàs. La previsió del govern és que la nova empresa mixta, formada per l’estat i la Generalitat, operi a partir del cap d’any vinent. Quant al dèficit d’inversions, que la majoria de grups sosté que és crònic, el president de la Generalitat ha advertit que els tècnics alertaven que no es podien incrementar les inversions amb la xarxa en funcions i que s’havia de trobar l’equilibri entre les obres necessàries i les afectacions al servei. “No hi ha una solució immediata ni és un problema senzill”, ha advertit Illa. No obstant això, ha admès que “el servei de rodalia té molt recorregut de millora”.

La trajectòria política del president de la Generalitat, Carlos Mazón, té una esperança de vida com més va més curta. Els moviments de la jutgessa de Catarroja, que amenaça de revelar totes les vergonyes de la mala gestió de l’emergència de la gota freda, no han agradat gens a palau. Però aquest no és l’únic disgust del president. Avui, la portada i l’editorial de l’ABC en reclamen obertament el cap.

“La contundència de la relació dels fets continguda en la interlocutòria fa inviable políticament la continuïtat de Carlos Mazón”, diu l’editorial, que es titula: “Carlos Mazón se n’ha d’anar de seguida”. El diari recorda que el president no és investigat, tal com passa amb Salomé Pradas i Emilio Argüeso, perquè és aforat i assenyala que la instrucció ja “conclou de manera taxativa que les responsabilitats pel retard en l’avís a la població es concentra en l’executiu autonòmic”.

“La investigació judicial, a mesura que avança, ofereix conclusions que evidencien, al marge de quina sigui la traducció penal i la possible i futura implicació d’altres administracions, la pèssima gestió de la catàstrofe de la Generalitat dirigida per Carlos Mazón”, continua l’ABC, que parla directament de negligència i assegura que la figura del president “ha quedat hipotecada políticament per sempre amb aquest luctuós episodi”.

“Tot el món sap que, des de l’endemà de la tragèdia, Mazón és un president amb respiració assistida, que juga els minuts de les escombraries del partit i a qui el sosté la incapacitat dels populars per pactar amb Vox un substitut”, afegeix.

El diari també explica que el PP no té cap pla per resoldre la crisi al País Valencià, mentre s’autoenganya amb la idea que Mazón pot encapçalar la reconstrucció i capgirar les enquestes. “Té a davant una esquerra que es va rearmant gràcies a una llarga experiència d’aprofitar-se políticament de les desgràcies d’aquesta mena, com va demostrar la tragèdia del metro de València o el Prestige a Galícia”, conclou.

Els Demòcrates, partit polític liberal que defensa una independència gradual de Dinamarca, han guanyat les eleccions legislatives a Grenlàndia amb el 29,9% dels vots, segons els resultats preliminars publicats per la Comissió Electoral després de completar l’escrutini.

Aquesta formació política, que ha estat la sorpresa en la jornada electoral, ha millorat més de vint punts percentuals els seus resultats del 2021. En segon lloc, hi ha els independentistes d’esquerres de Naleraq, que han obtingut el 24,5% dels vots (amb una pujada de més dotze punts percentuals).

D’aquesta manera, els dos partits de l’oposició –els Demòcrates i Naleraq– han estat els més votats i, per tant, els que tindran més escons en el nou parlament grenlandès (Inatsisartut). Tots dos són partidaris de la independència de Dinamarca, però discrepen sobre el ritme del procés.

Per darrere dels Demòcrates i Naleraq, hi ha la coalició esquerrana que fins ara governava: Inuit Ataqatigiit, amb el 21,4%, després d’una forta caiguda de més de quinze punts; i Siumut, amb el 14,7%, que ha perdut gairebé la meitat dels vots. De fet, aquestes formacions eren les favorites segons les enquestes perquè han dominat la política grenlandesa els darrers anys.

En cinquè lloc, ha quedat el partit liberal-conservador i unionista Atassut, amb un 7,3% dels suports. El partit Qulleq, format el 2023 per ex-membres de Naleraq i Siumut, ha quedat en darrera posició amb l’1,1% dels vots.

Aquest procés electoral ha despertat una atenció mundial arran de l’obsessió expansionista del president dels EUA, Donald Trump, que ha insistit que vol prendre el control d’aquest territori autònom de Dinamarca, que fa dècades que aspira a la independència.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Els problemes per a la comunitat educativa no s’han acabat després de la consulta sobre la llengua base. Amb els resultats obtinguts, cada centre ha d’adaptar les aules i els nivells a les demandes de les famílies. Això continuarà afegint tensió als equips directius i les famílies, perquè resulta pràcticament impossible de fer content tothom.

Amb uns resultats prou positius per al català, continua el problema de fons de l’interès del conseller per a conflictivitzar la llengua i no escoltar les opinions de les universitats i els experts en sociolingüística i amb plurilingüisme. Per saber on som ara, després de la consulta, parlem amb Joaquim Dolz (Morella, els Ports, 1957), catedràtic de didàctica de les llengües i formació del professorat de la Facultat de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat de Ginebra (Suïssa).

En aquesta entrevista telefònica, Dolz qualifica de demagògica la consulta i es plany que no es deixe fer als professors la seua feina. Lamenta, també, la resurrecció artificial d’un conflicte lingüístic al País Valencià. La conversa s’acaba amb un cant al plurilingüisme i a l’aprenentatge de les llengües com a porta d’entrada a la societat.

—Com definiríeu el fet que les famílies hagen hagut de triar la llengua base a les escoles del País Valencià?
—Jo considere que és una consulta demagògica i a les autoritats que l’han volgut fer no els ha sortit com es pensaven. I és demagògica per diverses raons. La primera és que l’educació, i en particular l’educació pública, no és una qüestió en què la decisió l’hagen de prendre els pares. És una qüestió que interessa tota la societat. No se’n poden excloure els agents educatius, i se n’han exclòs els mestres, se n’ha exclòs l’acadèmia. És clar que els pares de família s’hi han d’implicar, però no únicament. S’assembla molt el sindicat vertical de l’època de la dictadura, en què els únics que es podien consultar eren els pares de família i controlats pel ministeri. Però l’aspecte més important és una llibertat mal entesa, i és un problema que va més enllà del País Valencià. És la tendència a veure la llibertat com si cadascú fos el president de la república de casa seua, i sense cap responsabilitat sobre les qüestions que són col·lectives. Les qüestions sobre les llengües, i en particular les llengües minoritzades, i sobre l’educació són una responsabilitat col·lectiva i no se’n poden excloure els agents educatius.

—I el resultat d’això quin seria?
—El pitjor de tot això és que la consulta porta a una situació de desorganització total. I a mi m’agradaria que es pogués evitar l’accentuació del conflicte lingüístic al País Valencià, on la diversitat de situacions sociolingüístiques és molt important.

—Un conflicte lingüístic que feia temps que no era un problema i que sembla que la consulta ha revifat en determinats sectors.
—No tinc dades concretes, però sí que veig que arran de la consulta podrà haver-hi tensions, especialment, als llocs on les decisions són més compartides. On hi ha 40 i 60 dins la mateixa aula, per exemple. O, als llocs on hi ha una minoria molt marcada sobre una minoria, perquè també marca molt la persona que veu que tots voten en una direcció, i ella, en una altra. És molt irresponsable per part de les autoritats haver permès això, encara que els resultats per al valencià siguen menys dolents que ens imaginàvem inicialment. Però no és positiu. Crearà tensions.

—Mirant els resultats, si exceptuem les àrees de domini lingüístic castellà, el fet que hi haja un 68% a favor del català, com ho valoreu?
—Jo ho valore positivament. La sorpresa ha estat per a la gent que tenia una perspectiva molt pessimista, i a mi, sincerament, m’ha alegrat molt. A la meva comarca d’origen, els Ports, el resultat ha sigut massivament pel valencià. És una comarca on hi ha un poble, Olocau, que és de parla castellana, i el 90% de la gent d’Olocau ha votat a favor del valencià. No m’ha sorprès gens, la diferència que hi ha entre les grans ciutats i certs barris i la zona d’Alacant. A València i a Castelló, esperava resultats més bons. Els resultats mostren un interès pel valencià que molts sociolingüistes tal vegada no s’esperaven. Es veu clarament que les escoles concertades tenen un resultat més a favor del castellà i també en funció del tipus de migració que hi ha hagut.

—En algunes zones castellanoparlants, la diferència entre totes dues llengües no ha estat tan acusada com s’hauria esperat.
—És normal que hi hagués un percentatge més important de castellà que de valencià, però hi ha un percentatge interessant de pares de família que han comprès el que diu la llei, que tots els alumnes tenen el dret de dominar totes dues llengües i que les institucions han de donar suport perquè tota la població del País Valencià puga dominar-les. Si s’organitza una escola monolingüe en castellà, serà impossible que dominen el valencià. I si s’organitza únicament com una matèria escolar, és molt més difícil. Hi ha una part de la població de les zones castellanoparlants que s’adonen de l’interès d’aprendre les diferents llengües, que si donen suport a la llengua minoritzada, no perdran gens el castellà. D’aquest punt de vista no és tan negatiu. Encara que després es presenten els resultats d’una manera una mica enganyosa, perquè si no mires el detall de com s’ha votat, no es comprèn.

—I als Serrans, una zona de frontera però castellanoparlant, han triat el català. A què ho atribuïu?
—Als Serrans, possiblement, la gent s’adona que aprendre llengües no fa cap mal, i que, si han de viatjar, és una riquesa que dominen tant el castellà, que tothom l’aprendrà, com el valencià, i, si és possible, una bona dosi d’ensenyament d’unes altres llengües.

—Coneixeu a fons la llei Rovira. Els resultats d’aquesta consulta seran fàcils d’aplicar a l’hora de dissenyar les aules?
—No. És molt difícil. Als llocs on les votacions són complexes, és a dir, que hi ha una aula que, posem per exemple, a cinquè vulguen el castellà i a sisè tinguen el valencià, com s’organitzarà això per a l’any següent? S’haurà de votar cada any? Com s’organitza la progressió dels aprenentatges? En l’aprenentatge d’una llengua, un aspecte complex per als mestres és veure què fem el primer any, el segon, com fem progressar els alumnes tant en l’ús de cada una de les llengües com en els coneixements gramaticals, la lectura, l’escriptura, la pràctica de l’oralitat… Com ho fem, si les coses poden canviar cada any? Els professors, que coneixen les capacitats dels alumnes, i poden organitzar-ho, es veuen en una situació en què, si la seua opinió compta, és de manera indirecta i, a més, tenen la indicació de no influir en els pares.

—El fet que les famílies decidesquen en quina llengua s’ha de fer l’educació quin missatge transmet?
—Hi ha escoles públiques que es regeixen per les llengües oficials i per criteris que són col·lectius, perquè és de l’interès de tota la població d’aquella zona, per la pau social, per la convivència. Som en un territori on hi ha dues llengües oficials i un estatut que diu que tenim el dret a desenvolupar competències en totes dues llengües. La recerca ens diu que si una de les llengües està en una situació d’ús particular, s’ha de reforçar perquè la puguen aprendre. Cosa que també passa amb les llengües estrangeres. No n’hi ha prou de fer un curs d’anglès o un curs de francès si no es pot practicar paral·lelament la llengua. Es vol denigrar la immersió. I jo no sé per què es vol denigrar, perquè quan algú vol que el seu fill aprenga el xinès, ha de viatjar i ser a un lloc on puga parlar el xinès. No n’hi ha prou amb una classe. I encara una altra cosa.

—Digueu.
—Les actituds marquen la motivació dels alumnes. Si la representació del valencià és que és una llengua que no serveix per a res, o si la manera com s’organitza el poder públic de l’ensenyament mostra que no hi ha interès, sense donar exemple de parlar les dues llengües, i m’és igual que siga un partit polític o un altre, i si l’actitud i les representacions són negatives, és molt difícil aprendre una llengua. Perquè, si es transmet que no val per a res, qui vol aprendre-la? A més, tenim una població que ve d’uns altres països, i com ho fem perquè aprenguen el valencià, el castellà i no perden la llengua d’origen? Curiosament, hi ha gent que ve de països llunyans i que aprenen les dues llengües. Hi ha gent que ve d’un país d’Amèrica Llatina on únicament parlen el castellà i no comprenen que hagen d’aprendre una altra llengua. I això, els professors ho saben fer, i no els deixen ni donar l’opinió amb la consulta que s’ha organitzat.

—Amb la nova organització, es tornarà a la segregació dels alumnes segons la llengua triada. Del punt de vista pedagògic, és un pas enrere?
—Tenim un país molt heterogeni. Les comarques rurals són diferents de les zones urbanes. Les zones urbanes han crescut i s’han transformat molt, però si s’hi creen guetos es complica la vida social. Jo trobe important que puguen conviure. Si els separem en el sistema escolar, es pot crear una tensió entre els alumnes de les classes en valencià i els alumnes de les classes de castellà. Fins i tot, al pati, es poden crear tensions. Sempre n’hi ha hagut una mica, i ningú no amaga que la majoria d’escoles concertades té una població d’un origen socioeconòmic diferent de l’escola pública. Però si, a més, dins la mateixa escola, hi ha els qui trien el castellà i els qui trien el valencià, o dins una mateixa aula, perquè si en un grup hi ha dotze alumnes que trien el valencià i deu que trien l’altra llengua, s’ha de fer allò que trie la majoria, i es marca d’una manera molt forta els compartiments entre les diferents llengües. És difícil organitzar l’ensenyament així, i pot crear tensió. No sé si en crearà o no, perquè els professors generalment arriben a fer coses bones, fins i tot, en condicions dolentes. Però el que ha de dir un expert com jo, que ha dedicat la vida a investigar sobre aquestes coses, és que, si es creen bones condicions, es poden aprendre quatre llengües simultàniament. Si les condicions no són bones, cap de les llengües es desenvolupa com cal. I a mi em fa la impressió que s’ha accentuat les males condicions per a l’aprenentatge de les llengües.

—Voleu afegir res?
—Vull acabar dient que, per al desenvolupament general de les persones, les llengües són importants. La llengua, i les llengües en plural, ajuden a desenvolupar les persones. S’aprèn gràcies a les llengües, i s’aprèn sobre les diferències entre societats i cultures entrant per les llengües. La segona cosa que vull dir és que tenim una sort enorme de tenir una llengua com el català, la varietat del valencià, que és d’una riquesa enorme. I que tenir una altra llengua també amb una riquesa enorme, que és el castellà, pot ajudar a l’aprenentatge de terceres o de quartes llengües. Pot desenvolupar cognitivament la persona, ho demostren les neurociències. I és fonamental per al desenvolupament social, perquè, si tu no pots parlar la llengua d’un grup, és molt més difícil entrar en eixe grup. I la dreta hauria d’aprendre que el desenvolupament econòmic també depèn d’això. És a dir, que no hi ha res que es perda. Aprendre llengües és una riquesa, i el monolingüisme és una limitació. Si es fan les coses perquè es puga aprendre únicament el castellà, és una limitació i no aprendran tan bé l’anglès o el francès o les altres llengües. És una riquesa, el bilingüisme i el plurilingüisme. I això és cosa de tots. No únicament dels pares de família.

 

“Hola, sóc en Pol.” “Hola, benvingut. Sóc en Pol, encantat.” Aquesta conversa no para de repetir-se en un grup de WhatsApp cada volta que hi entra un usuari. Hi ha gent de pols oposats, polifacètics, polivalents, potser algun polític, de totes les edats i algú de Sant Pol de Mar.

No hi trobareu Paus i encara menys Pablos. En reneguen, els consideren persones no grates. Us preguntareu què amaga aquest grup de WhatsApp. Doncs és ben senzill: només hi ha persones que es diuen Pol.

El grup, que ara mateix aplega uns cent noranta Pols, comença a funcionar de bon matí, quan els Pols van a la feina. N’hi ha un parell o tres que fan de mestres d’orquestra i s’hi parla ben bé de tot. De música, de les professions, dels gusts, de les edats, de les orientacions sexuals, de l’estatura, de la ràbia acumulada que hi ha envers els Paus, de comprar una casa en un poble de Galícia que, sorprenentment, es diu Pol, o que prefereixen sortir de festa a la Sala Apolo.

Els Pols dissenyadors ja treballen a ple rendiment. Alguns s’encarreguen del marxandatge i volen plagiar Trump i gravar “Make Pol Great Again” en una gorra vermella; d’altres han dissenyat uns quants logotips i d’altres sospesen de crear un himne. També n’hi ha que, sense conèixer-se, proven d’ajuntar-se com si fossin germans per compartir un pla familiar de Spotify. Un “Spoltify familiar”, que en diuen. I un altre Pol que és programador i, atenció, ha creat una pàgina web anomenada polhub.cat. I cada Pol s’hi pot registrar, explicar qui és, l’edat que té, les afeccions, compartir les xarxes…

“Però si això és una punyetera secta!”, pot dir algú. I no aniria pas mal encaminat, perquè hi ha prou indicis per a pensar-ho. Però els Mossos d’Esquadra, de moment, no han obert cap mena d’investigació. Són senzillament Pols que s’han unit per reivindicar la identitat del nom, que diuen que és única. Hi ha dos Pols, el Mallafré i Rodellar, que han anat més enllà i han aprofitat l’avinentesa per engegar una idea que fa tres anys que tenien desada al calaix: fer el “Polcast”, un pòdcast sobre Pols.

De la festa “polpular” al “Polcast”

Fa dos anys, a Instagram va sorgir un perfil ben peculiar anomenat @festapolpular. Darrere, hi ha el Pol C., un jove dissenyador de Barcelona que va tenir una idea esbojarrada: fer una festa en què tan sols hi hagués Pols dels Països Catalans. Ho va veure a l’humorista nord-americà Ryan Leader i va pensar que seria genial fer-ho a casa, tal com va explicar a VilaWeb.

El perfil va ser un èxit aclaparador: en dues setmanes, ja havia aconseguit sis-cents seguidors. Però al final la festa no es va fer mai i el perfil va quedar en pausa. Fins que fa pocs dies, sorprenentment, es va reactivar amb l’anunci de dues idees eixelebrades: un pòdcast sobre Pols i un grup de WhatsApp en què només hi hagués Pols. El grup té data del 2 d’octubre de 2022, però no havia tingut mai tanta activitat com fins ara.

Pol Mallafré i Pol Rodellar (fotografia: cedida).

Pol Mallafré: “Aquest vídeo viral no m’ha canviat gens la vida. Tot és igual de gris”

Darrere del “Polcast” hi ha Pol Mallafré, muntador a Producciones del Barrio i creador de continguts amb l’usuari @mockudrames, i Pol Rodellar, baixista del grup Mujeres, ex-redactor de la revista Vice i empresari tèxtil amb Confecciones Rodellar. “No recordo d’on surt la idea. Se m’acut parlant-ne amb en Rodellar. M’adono que podria reunir en una taula interessantíssima quatre o cinc Pols, cadascun molt enginyós”, explica Mallafré. La idea no s’acabava d’executar mai, però han aprofitat l’embranzida del grup de WhatsApp i el perfil de la festa “polpular” per a engegar-ho.

El pòdcast sobre Pols, el “Polcast”, es farà divendres a les 18.30 a la Lleialtat Santsenca, al barri de Sants de Barcelona. Forma part de la programació de La Llama Fest, un festival de comèdia alternativa organitzat per La Llama que vol radiografiar l’estat de l’humor a Barcelona, especialment les propostes emergents, rares i poc comercials i amb menys presència als mitjans i als grans festivals. Els Pols tenen l’entrada gratuïta.

Segons Mallafré i Rodellar, el pòdcast servirà per a explicar curiositats sobre Pols, també n’hi haurà algun de conegut i hi haurà micròfon obert per a conèixer més històries. “L’estructura del programa és entrevistar i parlar de manera arbitrària amb Pols”, deixa clar Mallafré. La idea és que el projecte tingui continuïtat, potser un capítol el mes, parlant amb Pols experts en diferents temàtiques. “M’agrada fer servir això de les cartes. El Pol cuiner, l’informàtic, el famós”, diu Mallafré, comparant-ho amb els barrufets.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Pol Mallafré (@mockudrames)

Rodellar assenyala que el Pols tenen unes quantes coincidències, però que amb el grup han descobert perfils nous. S’explica: “Tots ens dediquem a coses creatives, la majoria som germans petits, no som models, no som forçuts. Teníem una idea que potser hi havia un denominador comú. El WhatsApp ens obre i descobrim uns Pols que no teníem ubicats”. Al grup, hi ha Pols de totes edats i el més veterà, de moment, és Pol Cruells. Té cinquanta-quatre anys i no és un Pol qualsevol: és el baixista dels Amics de les Arts.

Per fer el “Polcast”, van enviar una enquesta al grup demanat tota mena d’informació. L’estat civil, si els agradava el futbol, si portaven ulleres, si eren puntuals, les addiccions…  I tot plegat ho faran servir per al programa. “Són creatius, a molts els agrada la música. I amb l’enquesta, hem vist que a molts els agrada el rocòdrom. Sempre he tingut tendència per l’escalada. No ho he fet mai, però sempre he pensat que tindria traça per a fer-ho”, diu Mallafré. L’altre Pol ens revela una cosa que ens deixa bocabadats. El seu cognom, Rodellar, també és el nom d’un poble de l’Aragó que és conegut, precisament, per la pràctica del barranquisme i senderisme. Tot està connectat, ja ho veieu.

Els dos també queden ben parats de què es parla al grup de WhatsApp. “Som molt educats, ens diem bon dia i bona nit”, diu Mallafré. Parlen de curiositats, es generen tota mena de debats i comparteixen fotografies, com ara, la d’un esmorzar de forquilla un dilluns amb carn, mongetes seques, vi negre i gasosa. “El bon esmorzar dels Pols”, deia el Pol.

La pàgina web: “L’espai per a celebrar la nostra identitat única”

Els Pols tenen pàgina web gràcies a Pol Marzà. Aquest programador s’ha encarregat de muntar-la i és molt completa. Permet de registrar-se, confeccionar un perfil, aportar tota mena d’informació –com ara una petita biografia, interessos i afeccions– i crear comunitat.

En la web, també hi apareix un manifest i s’hi defineix la identitat Pol. S’hi diu que els Pols tenen autenticitat, coneixement, creativitat i comunitat. “La música, l’art i totes les formes d’expressió són el llenguatge universal del Pol”, es diu. Quant a les trajectòries professionals, s’assenyala que la majoria dels Pols tendeixen a destacar en àmbits creatius i innovadors, com ara el disseny, l’emprenedoria i la comunicació.

Quant a la formació i a les relacions socials, el 73% tenen estudis universitaris o formació especialitzada i tendeixen a ser sociables amb patrons específics, com ara tenir un grup d’amistat divers, alt nivell d’empatia i tendència a encapçalar projectes col·laboratius. També s’assenyala que la comunitat Pol ha desenvolupat codis i referències propis, com ara un sentit de l’humor particular basat en la ironia i l’absurd i referents culturals compartits i llenguatge propi.

La pàgina web també relata quin pes té la comunitat. A Catalunya, el País Valencià i les Illes hi ha 22.877 Pols. El 22,4% són de Barcelona, el 52,5%, de la resta de Catalunya, el 8% del País Valencià i el 6,8% de les Illes. La majoria dels Pols del grup de WhatsApp són de Catalunya. Tan sols n’hi ha un d’Andorra i, de moment, cap no ha manifestat que sigui de les Illes, el País Valencià, Catalunya Nord, l’Alguer o la Franja.

Captura de pantalla de la pàgina web polhub.cat.

Ahir a València un company de taula a l’hora de dinar em feia una pregunta ben directa: i com és que no ho cremem tot? Parlàvem, encara, de les conseqüències de la gota freda. Un dels comensals ens acabava d’explicar amb tota mena de detalls el tràngol que havia passat la seua cosina, extreta de dins del cotxe –agafant-la pels cabells– per un grup de gent que ja havia optat per enfilar-se dalt dels seus vehicles i que van acabar refugiant-se tots plegats –encara no saben explicar com– en el sostre d’una benzinera, a Riba-roja, on van haver de passar un dia sencer desconnectats, famolencs, morts de fred i incomunicats de la família i de tothom. Sí. Com és que no peguem foc a tot?, especulàvem mentre a l’altra punta de la taula un altre comensal, aquest arribat de Barcelona, explicava també amb tot de detalls concrets i directes el cas escandalós i majúscul de RENFE i de Rodalia i de tota aquesta gent que l’altre dia es va haver de jugar la vida baixant d’un tren aturat entre dues estacions, després d’hores tancats allà dins, ofegant-se.

I per què no ho cremem tot? Vistes les dues narracions, no és una pregunta gens gratuïta. Tenim el dret de fer-nos-la, aquesta pregunta, tan incendiària, després d’haver vist com l’aigua a uns els engolia cases, vides i records, i als altres els deixava enmig del no-res, sense importar què se’n faria, d’ells, a mig camí de la destinació per avaries previsibles, retards no excusables o simplement pel caprici d’algun sindicat ferroviari. Perquè, de què serveix tota aquesta paperassa que paguem, tota aquesta burocràcia dels plans d’emergència, totes aquestes institucions de fireta, tot aquest anar i venir de tècnics amb cara de circumstàncies, si quan l’aigua baixa amb fúria ningú no sap on és el manual d’instruccions ni com s’envia una alerta? I els trens? Com pot explicar ningú aquesta perpetuació de la incompetència, elevada gairebé a categoria mundial. Que ara, a més, la consellera diu que ens fotem i esperem dos anys, vejam si aconsegueixen de resoldre alguna cosa.

Tota civilització té un punt de piròman, no ens enganyem. De Neró a la falla del meu poble, hi ha una inclinació natural a contemplar com les flames devoren de manera purificadora allò que no funciona. La diferència, segurament, està en el fet que Neró –segons que expliquen els qui en saben– ho feia per diversió, i en canvi nosaltres estaríem disposats a fer-ho per pura desesperació. I gens divertits. Amb la desesperació del contribuent que paga els seus imposts i contempla com moren els veïns o la família sols perquè plou i un incompetent decideix que tant hi fa; o com qui espera endebades aquell tren que l’ha de dur a treballar a Barcelona –qui diu a treballar, diu a qualsevol altra cosa–, tren en el qual algú ha decidit que tu no hi arribaràs.

La qüestió, tanmateix, és: per què aquesta inèrcia civil? Per què aquesta acceptació resignada del desastre, aquesta capacitat contrastada de no reaccionar? Potser hauríem de pensar seriosament si en realitat no formem part d’una certa tradició masoquista que espera resignadament que després de la tragèdia vindrà la comprensió, la promesa, el canvi, el cel. O si és que ja no creiem en la política ni per a fer revolucions.

No propose res concret avui. Estic colpit pel dinar que he tingut i simplement expose en veu alta la pregunta que crec que molts ens fem en silenci en aquests temps. Si a aquesta pregunta volgudament incendiària algun lector hi troba una resposta constructiva, doncs millor per a tots. Però, mentrestant, potser ja seria avançar el simple fet de reconèixer que ja ens han maltractat tant que, a voltes, la temptació de començar de zero reduint al no-res l’arquitectura social que tenim no és tan irracional com podria semblar, no és una idea tan esbojarrada com alguns volen que creguem.

El primer de març passat el president dels Estats Units, Donald Trump, va signar una ordre executiva declarant l’anglès com a llengua oficial dels Estats Units. Segons estableix l’ordre: “Establir l’anglès com a llengua oficial no només agilitarà la comunicació, sinó que també reforçarà els valors nacionals compartits i crearà una societat més cohesionada i eficient.” Tot i que l’anglès és l’idioma més parlat i utilitzat pel govern federal dels EUA, a l’educació i al mon dels negocis, la constitució dels Estats Units no conté una disposició de llengua oficial. Aquesta és una curiositat, per excepcional, que remarco quan explico als meus estudiants el significat i variacions de les declaracions de llengües oficials en la consolidació del model d’estat nació que va emergir de les revolucions liberals. Avui, 180 estats aproximadament tenen disposicions constitucionals sobre l’oficialitat lingüística, i en la majoria es reconeixen diverses llengües oficials. Tanmateix, la declaració d’una sola llengua oficial va tenir un paper essencial en el procés de construcció nacional (nation building) als EUA i a la majoria de democràcies liberals; un procés que es va dur a terme mitjançant polítiques de destrucció nacional (nation destroying), parafrasejant l’eloqüent títol de l’influent article de Walker Connor publicat a World Politics l’any 1972 (“Nation Building or Nation-Destroying?”). El paradigma assimilacionista, típicament negacionista de la diversitat lingüística i cultural i promotor d’un ideal monocultural d’estat nació antitètic al reconeixement de les minories nacionals i dels pobles originaris va prevaler durant aquesta fase. En la legitimació de l’assimilació coercitiva van pesar raons de cohesió i unitat nacional, però també arguments supremacistes, etnicistes i racistes que assumien la superioritat de certes llengües i cultures sobre altres considerades inferiors o “poc civilitzades”.

Les disposicions constitucionals de llengua oficial (generalment, exclusiva) són, doncs, característiques de la genealogia dels estats liberal-democràtics, que no han estat mai neutrals respecte de la llengua i la cultura. És interessant, doncs, d’explorar les raons d’aquesta omissió als EUA i les motivacions de l’administració Trump per promoure un canvi tan significatiu a escala federal d’ençà de la fundació de l’estat, fa gairebé 250 anys.

Un apunt històric és imprescindible per a abordar aquests interrogants: en el moment constitucional fundacional (1787) els territoris (ex-colònies) que van passar a formar part dels EUA eren compostos per poblacions que parlaven llengües molt diverses, a més de l’anglès. De fet, els colonitzadors anglosaxons i els seus descendents formaven menys de la meitat de la població en el temps de la revolució. Llengües indígenes com l’algonquí (parlada, entre d’altres, pels pobles ojibwe o cree) o l’iroquès (de les tribus mohawks o els cherokees), l’atapascà (dels apatxes o els navahos) eren molt parlades, però aquests pobles van ser exclosos de l’imaginari de nació recreat pels revolucionaris liberals i també del procés constituent. D’una altra banda, tot i que l’anglès predominava en les tretze colònies originals fundades per colons anglosaxons, coexistia amb llengües europees com l’alemany, el francès o el neerlandès, molt present en alguns territoris. A Nova York, per exemple, hi havia una comunitat important que parlava neerlandès, i l’alemany era l’idioma d’una part notable de la població a Pensilvània, on es van establir un gran nombre d’immigrants neerlandesos de parla alemanya. El francès era molt present a zones com Louisiana (abans de ser comprada a Napoleó el 1803) i l’espanyol era un idioma dominant durant el període de formació estatal en uns quants territoris, especialment a les regions que van ser antigues colònies de l’imperi espanyol. És el cas de Florida (abans de ser adquirida pels Estats Units a Espanya el 1819) o dels territoris del sud-oest, com Texas, Nou Mèxic, Arizona, Califòrnia i parts de Wyoming i Colorado, fins al segle XIX. El Tractat de Guadalupe Hidalgo (1848), que va posar fi a la guerra amb Mèxic, va significar l’expansió cap a l’oest, però l’espanyol va continuar essent una llengua important en el comerç i la vida quotidiana entre les comunitats hispàniques locals.

Aquest multilingüisme social, i la consciència que els EUA (a diferència dels estats europeus) es funden amb un ideal de societat diversa que inclou immigrants d’arreu del món que contribueixen a generar riquesa, són factors que podrien explicar que els redactors de la constitució no veiessin la necessitat d’incorporar una disposició sobre la llengua oficial. Tanmateix, el document constitucional es va escriure en anglès, que també va ser la llengua en què es conduïen els debats constitucionals en els cèlebres Federalist Papers (‘Papers federalistes’), una sèrie de 85 assaigs escrits entre el 1787 i el 1788 per Alexander Hamilton, James Madison i John Jay que expliquen i defensen els principis constitucionals i es consideren documents fonamentals en el pensament polític i constitucional. Els Papers tenien l’objectiu de promoure la ratificació de la constitució i no van abordar directament la qüestió de llengua oficial, però sí que subratllaven la importància de crear una nació unificada davant els reptes que plantejaven els Estatuts de la Confederació, que havien demostrat ser ineficaços per a governar la república incipient. Al núm. 2, per exemple, Jay argumenta que una llengua comuna ajudaria a fomentar la unitat nacional i la identitat compartida, assumint que el pluralisme lingüístic podria ser un repte per a la construcció nacional. Madison i Hamilton no van tractar directament de la qüestió lingüística en els seus escrits, però els preocupava l’autonomia estatal i l’equilibri amb el govern federal. Per això coincidien en la necessitat pràctica d’un govern federal fort per a mantenir l’ordre i combatre el risc de possibles faccions, com va argumentar Madison al núm. 10.

Entre els “pares fundadors”, Benjamin Franklin era potser el més conscient de la naturalesa multilingüe del país. En relació amb això, l’omissió d’una clàusula de llengua oficial era un element que permetia un enfocament del federalisme més inclusiu, que reduïa el risc de confrontació interna (que era una de les seves preocupacions centrals). Tanmateix, Franklin, alarmat per la proliferació de diaris i signes en alemany, i també de les escoles que ensenyaven en aquesta llengua a Pensilvània, va escriure: “Per què Pensilvània, fundada pels anglesos, s’hauria de convertir en una colònia d’estrangers, que aviat seran tan nombroses per a germanitzar-nos en comptes de nosaltres anglosaxonitzar-los a ells, i no adoptaran la nostra llengua o costums?” (traducció pròpia).

En definitiva, el fet que el país estigués en les primeres etapes de construcció i la població parlés llengües diverses va acabar evitant la inclusió d’una disposició constitucional referida a la llengua oficial. La constitució deixa aquestes decisions als estats, en lloc de dictar una única política lingüística d’àmbit federal.

Ara, tot i que en aquest període inicial del constitucionalisme americà no s’advoca explícitament per una política lingüística nacional, hi ha molts elements que permeten d’extrapolar que una llengua unificada (l’anglès) es considerava una necessitat pragmàtica (per a simplificar la comunicació a tot el país), però també de construcció cultural i identitària de la nació. Per començar, com he esmentat, l’anglès va ser l’idioma utilitzat per a la redacció de la constitució i l’establiment del govern federal per a les tretze colònies inicials. Això generà, per tant, exclusions de facto significatives en la configuració del poder estatal típiques del settler colonialism. I si bé l’omissió constitucional sobre la llengua oficial garantia el compromís simbòlic amb la diversitat i la sobirania dels estats federats, cadascun amb la seva idiosincràsia cultural, la imatge de tolerància i pluralisme que pretenien projectar els revolucionaris liberals no es correspon amb les pràctiques homogeneïtzadores. Les declaracions d’unitat “d’esperit nacional” per a legitimar la unitat de les colònies i la construcció d’un únic estat federal bandejava nombrosos pobles i comunitats amb una identitat diferenciada –clarament, els negres i els pobles indígenes originaris.

Pel que fa al factor lingüístic, de fet va ocupar un rol central en l’expansió de l’estat més enllà de les colònies constituents. En general, es va procurar que dominés una població anglòfona abans de l’accessió i en molts casos les fronteres territorials internes es van crear per evitar que coincidissin amb els grups culturals autòctons, pre-existents a la colonització. Per exemple, als territoris dominats per navahos o chicotes es va prendre una decisió deliberada de no acceptar-los com a nous estats sense alterar abans la demografia fins a superar numèricament els grups locals. En alguns casos, aquest objectiu es va aconseguir redissenyant les fronteres, de manera que els pobles indígenes o els grups d’hispans quedessin en minoria als seus territoris tradicionals. En uns altres casos, es va promoure l’emigració anglòfona cap a un determinat territori i es van adoptar polítiques concretes adreçades a la supressió de llengües minoritàries de l’esfera pública, com va ser el cas de l’espanyol després de la guerra amb Mèxic el 1848. En uns altres casos, com Hawaii, l’admissió com a estat membre de la federació es va ajornar fins que la influència dels colons anglòfons i el seu accés al poder local fos indiscutible. La llei federal del 1910 que va concedir l’estatalitat a Arizona i Nou Mèxic va ser particularment explícita, car requeria que les escoles públiques operessin en anglès i que els oficials i legisladors de l’estat llegissin, escriguessin, parlessin i entenguessin la llengua anglesa. Evidentment, aquesta exigència va imposar limitacions serioses a l’exercici dels drets individuals de participació política a un nombre significatiu de ciutadans que no parlava anglès i també va suprimir els drets col·lectius dels pobles originaris que aspiraven a mantenir l’autogovern sobre els seus territoris ancestrals.

Un cas interessant és Louisiana, que va ser l’únic estat admès a la federació en un moment en què la majoria de la població no parlava anglès, sinó francès, sobretot. L’adquisició d’aquest territori el 1803 va doblar el territori dels Estats Units així com la seva població francòfona. Però més que el nombre en si de francòfons, el president Thomas Jefferson estava preocupat per la concentració territorial. Napoleó havia accedit a vendre Louisiana sota la condició que els seus habitants gaudirien de tots els drets, privilegis i immunitats, segons la constitució federal, dels altres ciutadans nord-americans. Així i tot, la constitució no oferia cap guia sobre l’estatus dels pobles annexats, i el tractat no tenia mecanismes d’execució. Tot i que es confiava en l’honorabilitat de les intencions nord-americanes, James Crawford comenta que, malgrat que Jefferson signa el tractat, en privat expressa la idea que “els nous ciutadans incorporats són tan incapaços d’autogovernar-se com els nens”. Tot i les promeses fetes a Napoleó, el president dels EUA aviat mostraria clarament la seva actitud imperialista nomenant un governador que no parlava francès i suspenent la celebració d’eleccions locals. El descontentament va augmentar, i Jefferson va aconsellar al seu governador que revisés la política d’anglès oficial, però els plans per a “americanitzar” el territori van continuar amb la promoció d’assentaments en massa a la zona. Quan Louisiana va passar a ser un estat de la Unió, encara retenia una majoria de francòfons, però el congrés va insistir que les lleis i informes oficials fossin publicats només en anglès i que es reemplacés el codi de dret civil francès per la common law (sobre aquesta mesura de supressió cultural i lingüística i altres de semblants, vegeu J. Crawford, Hold Your Tongue. Bilingualism and The Politics of “English Only”. Reading, Mass., Addison-Wesley, 1992).

El cas de Puerto Rico també és interessant. Després de la invasió nord-americana del 1898, l’anglès va passar a ser, de facto, l’idioma oficial de l’illa, perquè era l’únic que feien servir els governadors militars i els seus ministres. Poc temps després, el 1902, es va aprovar una llei que disposava la cooficialitat de l’anglès i de l’espanyol, però l’assimilació cultural immediata de Puerto Rico es va convertir en objectiu primordial de l’administració colonial. Fins i tot el nom de l’illa va canviar: oficialment, Puerto Rico va passar a ser “Porto Rico”, denominació que va prevaler fins el 1932. També, com en el cas de Louisiana, es van suprimir les institucions de dret civil i les lleis federals establien procediments per a imposar l’anglès com a idioma d’ensenyament escolar (aquesta imposició va perdurar oficialment fins el 1949).

Quant als pobles indígenes, els Estats Units –com el Canadà o Austràlia– no van tenir cap mena de reserva a utilitzar mecanismes coercitius. La frustració per la lentitud de l’assimilació va portar a prendre mesures per “civilitzar l’enemic”. L’Indian Peace Commission, creada el 1868 per investigar per quina raó els americans nadius oferien tanta resistència al seu “destí manifest”, va concloure que la millor manera d’accelerar el procés era l’assimilació lingüística: “mitjançant la igualació del llenguatge es produeix la igualtat de sentiment i pensament; costums i hàbits modelats i assimilats de la mateixa manera”. Aquesta va ser l’arrel de la iniciativa federal per a reconstruir la identitat indígena a imatge i semblança de “l’home blanc” (que avui es podria qualificar d’autèntic genocidi cultural). El racisme i el supremacisme blanc predominants van imprimir un caràcter paternalista benvolent a les aberracions i patiments infligits als pobles originaris. Els nens van ser separats dels seus pares, la majoria forçosament, i conduïts a escoles públiques residencials allunyades de les seves tribus, on eren severament castigats si parlaven en una llengua altra que l’anglès (a banda de ser objecte d’uns altres abusos i tortures). El sistema d’internats federals dels Estats Units va funcionar del 1819 al 1969 i incloïa 408 escoles. Aquest sistema tenia com a objectiu suprimir les llengües indígenes i assimilar els nens a la cultura dominant, amb conseqüències traumàtiques, individualment i col·lectivament. El 2021, la secretària d’Interior, Deb Haaland (primera representant indígena nord-americana a servir al Departament d’Interior dels Estats Units) va promoure la Iniciativa d’Internats Indígenes Federals, per abordar la història i l’impacte persistent d’aquestes escoles. El departament va elaborar un informe d’investigació, aprofundint en registres històrics i documentant els llocs on hi havia les escoles i els noms dels infants que hi van estar internats. També va promoure la campanya “The Road to Healing” per recollir històries d’antics estudiants i les seves famílies. Sheldon va dir, citant el precedent canadenc, que la Iniciativa de la Veritat del Departament d’Interior era un element important en el procés de guariment, però calia una comissió amb més poders, com la Comissió de la Veritat i la Reconciliació canadenca, per accedir als registres de tots els nivells de govern i entendre tot el que va passar.

Però, tornant a la llengua oficial i la concepció de “nació d’immigrants”, evidentment seria absurd de definir els grups nacionals que actualment trobem als Estats Units o al Canadà sobre la base de la cultura, la raça o la descendència ètnica comuna. El punt important, sigui com sigui, és que les constatacions empíriques no es van erigir mai en un argument de pes per impedir la implicació institucional en un procés de construcció nacional unitari (de “americanització”, si es vol) que va tractar de ressaltar la unicitat de tradicions, llengua i valors culturals davant la diversitat existent: E pluribus unum. Aquest era el lema. Per això experts i historiadors sostenen que, malgrat els diversos models de construcció nacional i integració a França i als EUA, en el fons, la idea del melting pot també assumia que el resultat de la “barreja” seria l’hegemonia dels valors i la llengua dels colons dominants.

En definitiva, és possible fer una lectura anglocentrista (de supremacisme ideològic blanc i anglòfon) en la història de construcció nacional dels EUA. Aquesta naturalesa esbiaixada del melting pot, malgrat l’aparent neutralitat cultural del paradigma constitucional liberal, s’evidencia en temps de crisi, quan alguna altra versió cultural, diferent de la llengua i cultura dominants, sembla guanyar terreny. Aquest és el cas de l’espanyol i més llengües que han persistit malgrat les polítiques assimilacionistes, o que parlen els immigrants que són “nous ciutadans”. El cens del 2020, per exemple, mostrava un nombre creixent de persones que parlaven idiomes diferents de l’anglès a casa, un fet que d’ençà de començament del segle XXI ha fet augmentar notablement el moviment English-only (‘Només anglès’) entre sectors conservadors que defensen l’establiment de l’anglès com a única llengua oficial dels Estats Units.

El moviment English-only ha tingut un impacte significatiu per a preservar o promoure canvis constitucionals d’àmbit estatal sobretot en territoris on la població majoritària anglòfona ha percebut un risc de minorització de l’anglès, en el context de les tendències demogràfiques i de canvis culturals que han fet que l’espanyol tingui un paper com més va més destacat tant en la vida pública com en la vida privada en alguns estats. Aquest moviment, que Trump ara contribueix a consolidar, es basa en una ideologia política i social centrada a limitar l’ús d’altres idiomes, com l’espanyol, a la vida pública. L’objectiu principal és garantir que les funcions governamentals, inclosos els documents oficials, els serveis governamentals, l’educació i l’aplicació del dret, siguin exclusivament en anglès. Els defensors s’associen a sectors contraris a les polítiques multiculturals per a preservar la diversitat cultural, l’autodeterminació indígena i el plurilingüisme social, i aspiren a unificar culturalment el país imposant l’anglès com a llengua única. El discurs més excloent promou una concepció racista i essencialista de la identitat nord-americana i de la ciutadania, que de facto identifica com a “forans” o “ciutadans parcials” (de segona, a la pràctica) els membres de poblacions o comunitats llatines o indígenes (encara que no siguin necessàriament immigrants). A banda arguments pragmàtics (com l’eficiència econòmica), els defensors argumenten que oficialitzar l’anglès de manera exclusiva promourà la unitat i la cohesió nacionals, facilitarà la comunicació i assegurarà que els nous immigrants s’assimilin als valors i costums de la societat nord-americana. A la pràctica, l’impacte és clar en la reducció dels recursos multilingües a escoles i govern. Califòrnia i Arizona, per exemple, tenen importants poblacions d’hispans. Al voltant del 39% de la població californiana s’identifica com a hispà o llatí, i a Arizona el percentatge és del 31%, si fa no fa. Moltes d’aquestes persones són hispanoparlants nadius (no sempre d’origen immigrant recent, sinó que provenen de llars on es parla espanyol com a llengua materna encara que siguin famílies nacionals americanes). Malgrat que és poc probable que l’espanyol superi l’anglès, el fet que sigui la segona llengua més parlada als Estats Units i que les comunitats hispanoparlants vagin creixent i tinguin taxes de natalitat més elevades comparativament, ha fet que l’espanyol s’utilitzi àmpliament a la vida quotidiana, inclosos els mitjans de comunicació, els negocis, l’educació i els serveis governamentals. A zones com el sud de Califòrnia, l’espanyol es parla habitualment als barris, escoles i empreses i els mitjans de comunicació en espanyol (canals de televisió, ràdios, diaris) tenen una gran audiència hispànica, cosa que normalitza la llengua als espais públics. Com a reacció a aquest fenomen, diversos estats han constitucionalitzat l’anglès com a única llengua oficial (Arkansas, Florida, Geòrgia, Indiana, Michigan o Califòrnia) i alguns altres han aprovat esmenes o lleis constitucionals semblants, en línia amb el moviment només anglès. Així i tot, estats com Nova York, per exemple, no tenen cap clàusula semblant, i el govern de la ciutat de Nova York s’adreça als ciutadans en diverses llengües. O a Hawaii, per exemple, el hawaià és una llengua oficial juntament amb l’anglès, cosa que reflecteix l’herència cultural única de l’estat; a Nou Mèxic la constitució mateixa preveu l’ús de l’espanyol en determinats contextos legals i educatius.

La nova administració Trump ha fet seu el moviment English-only, que encaixa amb la seva posició sobre immigració i unitat nacional. Previsiblement, s’enfrontarà a crítiques pel fet de marginar les comunitats no anglòfones i pel retrocés que significarà en la limitació del multilingüisme i en la política de revalorització de les herències culturals dels nord-americans i del dret a la supervivència cultural dels pobles indígenes, promoguda pels governs demòcrates aquestes darreres dècades. L’ordre executiva tindrà un impacte en l’experiència educativa de ciutadans biculturals, amb identitats híbrides, que havia millorat substancialment els resultats acadèmics i el sentiment d’orgull i pertinença. Els crítics argumenten que és una ordre que soscava la diversitat cultural i lingüística dels EUA i podria tenir conseqüències negatives per als immigrants, les minories nacionals i els pobles indígenes. En el darrer cas, les llengües indígenes són una part important del patrimoni cultural i històric de la nació, malgrat que els seus parlants s’han enfrontat a enormes reptes a causa de la colonització, l’assimilació forçada i les polítiques de supressió cultural. Avui dia, moltes llengües indígenes es troben en perill d’extinció, però els esforços per a preservar-les i revitalitzar-les havien estat significatius, amb programes federals d’immersió lingüística com les escoles d’immersió dels pobles navaho i cherokee, i també en el terreny tecnològic (per exemple, l’aplicació Duolingo ofereix un curs de cherokee). La Native American Languages Act (llei de llengües natives americanes), del 1990, va ser molt important per a reconèixer i revitalitzar les llengües indígenes dels pobles originaris. Ara molts temem que l’administració Trump portarà una regressió important en la política de reconeixement de la identitat cultural d’aquests grups com a part essencial de la identitat nacional. L’ordre executiva disposa que d’ara endavant les agències i organitzacions governamentals que reben finançament federal poden triar si volen oferir documents i serveis en idiomes altres que l’anglès, revocant una ordre signada pel president Bill Clinton l’any 1990 que exigia que aquests organismes proporcionessin assistència lingüística a gent que no parli anglès. La idea que el bilingüisme i la diversitat són perillosos perquè amenacen la cohesió social i el retorn a un ideal excloent i etnicista, essencialista, en definitiva, de nació, contrasta amb un model pluralista de nació i d’integració basat en valors constitucionals de respecte, reconeixement i tolerància per la diversitat cultural i el multilingüisme.

Aquests darrers són els valors que exaltava el pavelló dels EUA a la Biennal de Venècia de l’any passat, que va dissenyar Jeffrey Gibson, membre de la Mississipi Band of Choctaw Indians i d’ascendència cherokee. El pavelló era ple de referències a subcultures populars, estètiques tribals, literatura i tradicions artístiques locals que esdevenen globals. Personalment, em va impressionar el treball de perles, els tèxtils i els objectes i ginys que reflectien les realitats vibrants de les comunitats indígenes dels Estats Units, en una forma de crítica cultural que involucra un compromís amb un estat que incorpora aquestes identitats i formes artístiques en compte d’esborrar-les. La visió inclusiva de Gibson, que incloïa obres d’art indígenes referides a disposicions constitucionals referides als drets civils, són ben bé el contrari de l’imaginari de Trump i el populisme nacionalista conservador.

Les incidències en el servei de rodalia de Catalunya d’aquests darrers dies han tornat a causar indignació i malestar, però no són ni de bon tros cap novetat. Els problemes i les reclamacions són constants de fa molts decennis.

El caos ferroviari d’aquesta setmana, que ha afectat desenes de milers de persones, ha suscitat una picabaralla política. El govern català, del PSC, per mitjà de la portaveu, Sílvia Paneque, s’ha espolsat part de les responsabilitats i ha considerat que les deficiències del servei són “producte de molts anys de desinversió i de la no-gestió de governs anteriors”. Ha assenyalat els governs anteriors, tot dient: “Sobten les queixes d’un grup parlamentari que ha tingut la titularitat del servei des de l’any 2010.” Feia referència a l’espai polític de Junts, que ha demanat la compareixença de Salvador Illa.

El maltractament de Rodalia és la prova que vivim en un país colonitzat | Editorial de Vicent Partal

Tot i la manca evident d’inversió d’aquesta darrera dècada, el problema ve de molt abans.

“Som una nació i diem prou!”

El primer de desembre de 2007, fa divuit anys, hi va haver la manifestació “Som una nació i diem prou! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures”, que exigia el traspàs de la xarxa de transports i d’infrastructures a la Generalitat, la publicació de les balances fiscals i que la Generalitat recaptés i gestionés tots els imposts. Hi hagué una assistència multitudinària, entre 200.000 persones –segons la policia– i 700.000 –segons els organitzadors.

Aquell any ja havia estat marcat pel caos ferroviari de Bellvitge, amb esvorancs que van ser causats per les obres de les vies de gran velocitat, que va obligar a suspendre uns quants mesos el servei d’algunes línies i de la Llobregat-Anoia de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

L’ANC prepara una gran mobilització a Barcelona per a denunciar el col·lapse de Rodalia

Ja aleshores, fa divuit anys, el conseller Quim Nadal denunciava la manca d’inversió. Explicava que la majoria de les avaries de Rodalia no era per les obres de la gran velocitat, sinó per la “insuficiència d’inversions i de manteniment”; de fet, solament un 13,5% de les incidències eren imputables a les obres.

“Amb el servei de Rodalies ha passat una cosa greu entre el 1995 i el 2006. Es passa de setanta milions de viatgers a l’any a cent vint milions, però aquest augment enorme del nombre d’usuaris no s’afronta amb un increment de la circulació o de la capacitat dels trens. Aquest desajust és la primera causa dels molts problemes que té el servei”, explicava el conseller ja l’any 2007.

Manca d’inversions a Catalunya i el País Valencià

La resposta de les autoritats espanyoles va ser impulsar el pla de Rodalia Barcelona 2008-2015, que s’aprovava el 20 de febrer de 2009 i que representava una inversió de 4.000 milions d’euros per a modernitzar i ampliar les infrastructures de la xarxa de rodalia. Entre els objectius hi havia augmentar un 60% de l’oferta comercial, reduir el temps dels viatges d’un 20% i reduir els retards a menys de tres minuts en el 99% dels trens.

Però de tot això, res de res, i tan sols se’n va executar un 15%. Malgrat tot, el 2010 sí que hi va haver un primer traspàs de rodalia. La titularitat passava a ser de la Generalitat. Les responsabilitats es van repartir en tres parts: ADIF (infrastructura), RENFE (operadora del servei) i la Generalitat (gestió i establiment dels horaris).

Després de no complir el pla, la promesa següent arribà el 2013: fou un acord d’urgència entre el conseller Santi Vila i la ministra Ana Pastor, amb un pla d’inversió de 306 milions que havia d’acabar el juliol del 2016. Però en aquella data solament se n’havia executat el 4,2%, i ADIF se’n mofava, dient que els acords no el vinculaven jurídicament a complir-los.

Les dades ja eren dramàtiques. Entre el 2012 i el 2016 es van registrar 1.597 incidències pel mal estat de les infrastructures a la xarxa ferroviària catalana, que va afectar 5,6 milions de passatgers. I la puntualitat dels regionals, que en teoria havia de ser del 90% per contracte, va ser solament del 51,8%.

Després d’aquest nou incompliment, el març del 2017, ja amb el referèndum d’independència a l’horitzó, el president espanyol, Mariano Rajoy, prometia d’invertir prop de 4.000 milions d’euros fins al 2025 al servei de rodalia català. Rajoy afirmava que es comprometia “personalment” a l’execució del pla. Novament, tot quedava en un calaix.

El govern de Pedro Sánchez va engegar un nou Pla de Rodalia 2020-2030, amb una inversió prevista de 6.345 milions, i que s’havia d’executar juntament amb el traspàs integral de Rodalia acordat amb ERC. Quan ja s’arriba a l’equador del pla, solament s’han invertit 2.000 milions, un terç del total previst.

Al servei de rodalia de València li passa això mateix. L’any 2010 es va acordar una inversió de 3.400 milions, i solament se n’ha executat un 1%. El ministre de Foment espanyol del 2017, Íñigo de la Serna, va presentar un nou pla de Rodalia, amb una inversió de 5.436 milions d’euros, que s’havien d’executar entre aquell mateix any i el 2025. Solament se n’ha executat el 30%, tot i que s’havia d’haver enllestit enguany.

Tot i no complir les xifres, els socialistes han defensat la gestió, que han comparat amb la del PP. Si els governs de Pedro Sánchez han executat 300 milions en sis anys al servei de rodalia (molt per sota del compromès), el PP n’havia invertits 116 en set anys.

Tanmateix, ni l’un ni l’altre no compleix una mínima part dels acords. Un escàndol final a escala de Països Catalans és l’Euromed Barcelona-València, que connecta les dues ciutats principals del país (i la segona i la tercera de l’estat espanyol en població). Si el TGV Madrid-València dura una hora i mitja, amb una distància semblant el València-Barcelona passa amb escreix de tres hores. I, a més, a mesura que han passat els anys, en compte de reduir-se la durada ha tendit a augmentar.

Una crida a complir el pressupost

Tal com explicava Jordi Goula en la Píndola, segons un informe de la Generalitat del 2023, entre el 2010 i el 2021 a Catalunya solament s’havia executat la meitat del pressupost previst de RENFE i ADIF, un 50,4%, és a dir, 3.701 milions d’euros. Això vol dir que sí que es pressuposten però finalment no s’executen.

Rodalia? Paciència… fins que s’acabi | La píndola de Jordi Goula

Això evidencia un greuge respecte de la gran velocitat, que té una estructura radial amb centre a Madrid. Un estudi de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF), calculava que entre el 1990 i el 2018 l’ens responsable de les infrastructures havia invertit 56.000 milions d’euros en la gran velocitat i 3.700 en el servei de rodalia. Amb unes xifres ja prou cridaneres, resulta que, a més, del que s’havia invertit a rodalia un 47% havia anat destinat a la rodalia de Madrid, solament un 17% a la de Barcelona i encara menys a València.

L’última gran obra de Rodalia de Barcelona data del 1975, quan el tren es va enllaçar amb la T-2 de l’aeroport.

La Cambra de Barcelona va calcular ara fa dos anys que per a corregir el dèficit en infrastructures caldria ara una inversió de 50.900 milions d’euros. Així mateix, assenyalava l’incompliment sistemàtic de l’estat espanyol en l’execució de les inversions pressupostades. A tall d’exemple, l’any 2021 l’execució d’ADIF a Catalunya va ser tan sols del 24%.

Així mateix, Foment del Treball l’any passat considerava essencial que es fessin millores en l’àmbit ferroviari per reduir la congestió diària i reduir les emissions, sobretot a l’accés a Barcelona i l’àrea metropolitana, i reclamava, en el cas del servei de rodalia, que es complís el pla acordat.

Anant molt bé, encara que per primera vegada es complís, la portaveu del govern català, Sílvia Paneque, ja ha avançat que els maldecaps a Rodalia, havent-hi obres previstes, continuaran dos anys més. Pel cap baix.

Benvolguts soferts usuaris del tren, avui us porto una reflexió sobre el fascinant món de RENFE i ADIF, aquestes dues entitats que han aconseguit convertir un simple trajecte amb tren en una autèntica odissea digna d’Homer.​

Imagineu-vos arribar a l’estació amb l’esperança que, per un cop a la vida, el tren arribi puntual. Però no, la realitat us colpeja amb la subtilesa d’un cop de mall: retards, cancel·lacions i aquella informació tan clara com el fang. És com si juguéssim a la ruleta russa del transport públic, on l’única certesa és la incertesa. Cada dia és una nova aventura, plena d’emoció i imprevisibilitat. Arribarà el tren a l’hora? Quina sorpresa ens espera avui?

Els retards són tan habituals que ja formen part del nostre paisatge quotidià. És desesperant veure com el temps s’escola mentre esperem a l’andana, sense cap informació clara. La manca de comunicació per part de les companyies ferroviàries ens deixa en una situació de desemparament, sense saber quan podrem reprendre el nostre viatge o com afectarà els nostres plans.​

La línia entre València i Barcelona és un exemple brillant de com no fer les coses. Una infrastructura obsoleta que fa que els trens semblin més lents que una tortuga amb ressaca. Horaris pensats per a éssers sobrenaturals que no necessiten dormir ni treballar, i freqüències tan escasses que podríem plantar un arbre i veure’l créixer abans que arribi el següent tren. Sembla més una relíquia arqueològica que una infrastructura del segle XXI.

Mentrestant, el govern espanyol ha decidit que l’AVE és la joguina que tothom ha de tenir, invertint milers de milions en línies que connecten Madrid amb qualsevol lloc amb un bar de tapes. I el corredor mediterrani? Bé, aquest pot esperar; total, qui necessita una infrastructura decent en una de les zones més poblades i econòmicament actives d’Europa?

I què direm de les incidències recents? El restabliment del servei entre Tarragona i Barcelona, després de cinc mesos d’obres al túnel de Roda de Berà, no ha suposat la millora esperada. Des del primer dia, els trens han acumulat retards significatius, i sovint han superat els trenta minuts,

La situació va arribar al punt àlgid quan un tren de la línia R2 va quedar aturat per una avaria, cosa que obligà a evacuar uns 900 passatgers que van haver de caminar per les vies. Aquesta incidència va provocar importants retards i va evidenciar la fragilitat del sistema ferroviari actual. La paciència dels usuaris està arribant al límit. ​

Però no patiu, perquè RENFE té la solució perfecta: modificar la política de compensacions. Abans, si el tren arribava tard, almenys et retornaven part dels diners. Ara necessites un retard tan gran que podries haver fet el trajecte a peu i encara et sobraria temps. És la seva manera subtil de dir-nos que ens acostumem a la seva incompetència.

Els passatgers de l’Euromed som “els pacients de segona classe” del ferrocarril espanyol. Abans de l’1 de juliol de 2024, RENFE ens oferia una política de compensacions per retards que, si més no, reconeixia que el temps és or, fins i tot per a nosaltres, els humils viatgers de l’Euromed. Si l’AVE arribava 15 minuts tard, et retornaven el 50% del bitllet; a partir de 30 minuts, el 100%. Nosaltres, en canvi, havíem d’esperar 30 minuts per al 50% i 60 minuts per al 100%.​

Però, ai las!, RENFE va decidir que això era massa generós. I ara només ens tornen el 50% si el retard és de 60 minuts o més, i el 100% si supera els 90 minuts. És a dir, ara tenim més temps per a gaudir de les meravelloses vistes de les estacions, perquè, segons Renfe, qui no vol passar una hora extra a l’andana?​ Al cap i a la fi, per què has d’arribar a temps si pots gaudir de l’emoció de no saber mai quan arribaràs?

Aquesta política és una falta de respecte als usuaris, que ens trobem obligats a acceptar un servei deficient sense cap mena de compensació justa. RENFE ha demostrat una vegada més que no està disposada a assumir les conseqüències dels propis errors i ineficiències, deixant els passatgers desemparats davant una situació que sembla no tenir fi.​ És inacceptable que una companyia pública com RENFE prioritzi els seus interessos econòmics per sobre dels drets dels usuaris.

En resum, amb RENFE i ADIF viatgem al centre de la incompetència, un viatge que ens roba temps i paciència. Potser algun dia arribarem a les nostres destinacions sense haver de viure una odissea ferroviària. Fins aleshores, continuarem somiant un servei digne del segle XXI.​ Perquè de la utopia del corredor mediterrani, val més no parlar-ne.

The Washington Post · Loveday Morris, Abbie Cheeseman i Mohamad El Chamaa

Centenars de membres de la minoria alauita de Síria, incloent-hi dones i criatures, han estat assassinats en enfrontaments sectaris entre les forces del nou govern i les restes de l’exèrcit d’Assad, en l’espiral de violència més greu al país d’ençà de la caiguda de l’antic règim sirià, el desembre passat.

El president interí de Síria, Ahmed al-Xaraa –un ex-milicià sunnita més conegut com a Abu Mohammed al-Jolani– va fer una crida a la unitat nacional diumenge, mentre a les xarxes proliferaven vídeos d’execucions en massa i cadàvers amuntegats als carrers de pobles alauites. 624 persones, pel cap baix, han mort en els atacs d’aquests darrers dies, segons dades de la Xarxa Siriana de Drets Humans. Uns altres grups locals de drets humans han informat de xifres semblants, i els dirigents de la comunitat alauita han dit que esperaven que la quantitat de morts augmentés els dies vinents, a mesura que se’n vagin identificant els cossos.

Els assassinats s’han comès, sobretot, a les províncies costaneres de Tartus i Latakia, que és on es concentra la població alauita, la minoria religiosa a la qual pertany l’ex-president Baixar al-Assad. La violència esclatà la setmana passada, quan un grup d’alauites –molts dels quals militars de l’antic règim– protagonitzaren una onada d’atacs contra les forces de seguretat del nou govern. Tot i que quan començaren semblaven poc més que unes escaramusses, els atacs han escalat fins a matances generalitzades contra la població civil en qüestió de dies.

En declaracions a The Washington Post, alauites de Tartus i Latakia relaten com els milicians sunnites es dedicaren a recórrer casa per casa per saquejar-les i matar-ne els residents a sang freda. Alguns veïns, aterrits, han aconseguit de fugir cap al Líban; d’altres s’han amagat a les muntanyes i als boscos de la zona.

“Famílies senceres han estat aniquilades”, explica una metgessa que treballa a al-Qadmus, una ciutat situada a les muntanyes de Tartus. La dona fugí de casa seva diumenge al matí, mentre els atacs a la ciutat continuaven. “Van entrar a les cases i van matar tots els alauites que hi van trobar, sense cap mirament”, diu.

La doctora, que parla amb la condició d’anonimat per por de represàlies, explica que la majoria dels morts en la violència dels darrers dies són civils, i que a l’hospital on treballa han arribat molts pacients amb ferides de bala i de metralla.

L’estat ha provat de distanciar-se dels assassinats, tot atribuint-los a grups aïllats i formant un comitè especial per a investigar la violència. Però els testimonis dels atacs afirmen que els milicians que els van cometre no es diferenciaven dels soldats del govern. Alguns d’ells semblaven estrangers, afirmen.

L’episodi posa en relleu els problemes a què s’enfronta Síria d’ençà de la caiguda d’Assad, després de gairebé catorze anys de guerra civil. La inestabilitat que ha consumit la societat siriana la darrera dècada i mitja ha deixat cicatrius sectàries molt profundes, s’hi ha atiat les flames de l’extremisme i el país s’ha convertit en un imant per als islamistes estrangers.

Xaraa, que és sirià i va formar part d’Al-Qaeda en el passat, va començar la seva carrera com a insurgent islamista. El seu grup rebel, Hayat Tahrir al-Xam (HTS), fou qui encapçalà l’operació que culminà en l’enderrocament del règim Assad, aquest desembre passat. Xaraa ha promès en tot moment que el seu govern inclouria les minories del país, però l’episodi de violència dels darrers dies exposa dubtes molt seriosos sobre si l’ex-milicià realment està disposat a mantenir a ratlla –o, si més no, si n’és capaç– l’entramat de faccions armades que continuen operant a tot el país.

“Ningú estarà per sobre de la llei, i tots aquells que tinguin les mans tacades de sang siriana s’enfrontaran a la justícia, amb imparcialitat i sense tardança”, declarà Xaraa diumenge proppassat.

L’espiral de violència sembla que ha disminuït aquestes darreres hores, però molts alauites diuen que estan massa terroritzats per a tornar als seus pobles. Un resident d’al-Sanobar, un poble de Latakia, diu que els milicians van irrompre al poble divendres al matí i van dirigir-se a casa del batlle, on van obrir foc contra ell i els seus tres fills mentre obligaven la dona a mirar-ho.

“Imagina’t que maten el teu marit i els teus tres fills davant teu”, diu l’home, que no era allà en el moment de la matança però transmet els relats dels seus veïns. Com altres persones esmentades en aquest reportatge, es nega a donar el seu nom per por de rebre represàlies.

En el moment del crim, la dona i la filla –de quatre anys– d’un dels fills del batlle també eren a la casa. “Un dels milicians amenaçà la dona de matar la seva filla si no es treia una joia d’or que duia”, explica el veí. Deu membres de la família van ser assassinats pels milicians en unes altres cases de la ciutat, explica entre llàgrimes.

Tan sols a al-Sanobar han mort assassinades 133 persones, pel cap baix, aquests darrers dies. En uns altres pobles, afegeix, famílies senceres han estat aniquilades.

“La matança de civils en les zones costaneres del nord-oest de Síria ha d’aturar-se immediatament”, declarà diumenge el comissari de l’ONU per als Drets Humans, Volker Turk, que explicà que la seva oficina havia rebut “informacions extremadament pertorbadores” sobre l’assassinat de famílies senceres, incloent-hi dones i criatures.

Diumenge, en un discurs, Xaraa qualificà la violència com un dels “envits previsibles” en la reconstrucció de la Síria de postguerra. Però després de les matances, alguns alauites diuen que els costa de veure un futur per a la minoria al país.

“Com a alauita, no veig que tinguem cap futur ací, a Síria”, explica un home de la ciutat costanera de Jableh, que diu que aquest cap de setmana s’hagué d’amagar en un edifici abandonat per escapar de les matances.

Un altre resident de la ciutat diu que la seva dona i el seu fill van fugir de la llar de la família divendres proppassat, quan el veí del pis de sota fou assassinat pels milicians.

“Continuo viu, però no sé si podré dir-ho d’ací a una hora o demà”, sospira.

Morris informa de Berlín estant; i Cheeseman i El Chamaa, de Beirut estant. Mustafa Salim, de Bagdad estant, i Souad Mekhennet, de Washington estant, han contribuït a aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb