L’exèrcit d’Israel ha executat aquesta matinada un nou bombardament contra el nord de la Franja de Gaza, en un edifici residencial a la ciutat de Beit Lahia. Ara per ara, hi ha noranta morts i no es descarta que la xifra augmenti les hores vinents, segons les autoritats de Gaza. Hi ha desenes de ferits i quaranta desapareguts, pel capbaix.

Les autoritats diuen en un comunicat a Telegram que a l’edifici hi havia més de dos-cents civils en el moment de l’atac i ressalten que “l’exèrcit d’ocupació sabia que a l’edifici residencial hi havia desenes de civils desplaçats, la majoria dels quals eren nens i dones”.

“Aquest nou crim arriba al costat del pla de l’ocupació israeliana per col·lapsar el sistema sanitari al nord de la Franja de Gaza i destruir els quatre hospitals, que busca deixar fora de servei, juntament amb la prohibició a l’entrada de medicaments i subministraments mèdics”, sostenen.

Les autoritats locals demanen a la comunitat internacional que traslladi al nord de Gaza sanitaris, ambulàncies i altres vehicles i han reiterat que ha de “pressionar a través de tots els mitjans” les autoritats d’Israel perquè “posin fi al genocidi i el vessament de sang a Gaza”.

L’exèrcit d’Israel no s’ha pronunciat per ara sobre aquest atac, perpetrat al mig de la nova ofensiva terrestre llançada fa prop de tres setmanes contra el nord de Gaza, que ha tingut el seu epicentre a les zones de Beit Lahia i Jabalia i se suma al blocatge del lliurament d’ajuda humanitària als civils atrapats a la zona.

Seixanta morts en nous atacs al Líban

Almenys seixanta persones han mort i cinquanta-vuit han resultat ferides en una nova onada d’atacs israelians al Líban, especialment a la vall de la Bekaa, segons el Ministeri de Salut libanès.

Aquests incidents se sumen als 2.732 morts i gairebé 12.700 ferits des del començament de l’ofensiva israeliana contra Hezbollah, desencadenada a l’octubre arran de l’escalada del conflicte amb Gaza. La campanya ha forçat el desplaçament de més d’1,2 milions de persones, amb pocs centres d’acollida disponibles.

Els menors de les Illes podran tornar a entrar a les corregudes de toros si ho fan acompanyats d’un adult. Així ho ha aprovat el parlament, de manera definitiva, després que quedés prohibit el 2017 i, ara, Vox ho hagi volgut recuperar. L’extrema dreta ho ha aconseguit gràcies als vots del PP.

La mesura estava acordada entre ambdós partits a canvi de la investidura de Marga Prohens com a presidenta del govern. Després de la ruptura anunciada de Vox, ara s’entén que el PP li dona el vistiplau a canvi de cercar el seu suport en l’aprovació del pressupost, necessaris perquè puguin tirar endavant.

Aplaudia la bancada del PP amb mirades cap als seus aliats després de l’aprovació de la modificació de la llei de 2017. En els seus discursos, tant PP com Vox han seguit defensant que els toros són cultura. Però l’oposició s’hi ha mostrat molt en contra i s’ha centrat en la qüestió principal: que els menors puguin assistir a aquest tipus d’espectacles. “El Partit Popular firma amb una mà el pacte d’Unicef en defensa dels drets dels menors i, amb l’altra, els utilitza per mercadejar les majories parlamentàries per aprovar les seves polítiques en favor de la ultradreta”, ha dit la diputada de Més per Mallorca, Marta Carrió.

Joana Gomila, de Més per Menorca, ha recordat al PP que ja no tenen pacte amb Vox i que són lliures de fer el que considerin sense la seva pressió. “Ai, no, que encara queden els pressupostos per aprovar”, ha seguit, ironitzant. “Sembla que el PP té una nova oportunitat per desmarcar-se de Vox i no ho farà, tot i l’informe de la convenció sobre els drets dels infants de les nacions unides”, ha recordat Gomila, tot advertint que dreta i extrema dreta volen fer tornar les Illes a l’època del blanc i negre.

La diputada del PSIB Irantzu Fernández ha anat en la mateixa direcció i ha lamentat que el PP “ha venut els drets dels menors per un grapat de vots als pressupostos” i ha assegurat que això només és el principi, mentre que la diputada de Podem, Cristina Gómez, ha remarcat la incongruència de permetre dur els infants a veure un espectacle on hi haurà un cartell que digui que es pot ferir la sensibilitat de l’espectador. “No només perquè s’assassina i tortura un animal, sinó que també pot ocórrer la desgràcia que el bou envesteixi el torero i creï una imatge traumàtica per a qualsevol persona”, ha insistit.

Veto a la directora de l’Oficina de la infància

En un principi, aquest acord s’havia de desenvolupar a través d’una esmena a la llei de mesures urgents en matèria d’habitatge, que s’havia d’aprovar l’abril. Però, finalment, es va descartar d’incloure perquè la mesa de la comissió va vetar l’esmena i a Vox se li van acabar els terminis per presentar un recurs.

A més, s’ha vetat la compareixença al parlament de la directora de l’Oficina Balear de la Infància i l’adolescència, ha recordat, el PSIB, ja que s’hauria posicionat en contra.

El jutge Juan Carlos Peinado ha encausat per un nou delicte Begoña Gómez, esposa del president del govern espanyol, Pedro Sánchez. Ara també l’investiga per presumpta apropiació indeguda i intrusisme en relació amb el programari del màster de la càtedra universitària que codirigia a la Universitat Complutense de Madrid. D’acord amb aquesta nova investigació, l’ha citada a declarar el 18 de novembre.

El titular del jutjat d’instrucció número 41 de Madrid ha acceptat d’investigar aquests fets per delictes d’apropiació indeguda i intrusisme arran d’una querella presentada per l’organització ultracatòlica Hazte Oír

Fins ara, Gómez havia estat encausada pels delictes de tràfic d’influències i corrupció al sector privat.

El jutjat d’instrucció 47 de Madrid ha admès la denúncia per agressió sexual contra l’ex-portaveu de Sumar Íñigo Errejón presentada per l’actriu Elisa Mouliaá, segons que ha confirmat Europa Press. El jutge, Adolfo Carretero, s’ha declarat competent per a investigar-lo i l’ha avisat que el citaria a declarar com a investigat per un presumpte delicte contra la llibertat sexual. Ahir el jutjat va rebre la confirmació del congrés espanyol que Errejón ja no és diputat. Per tant, ja no és aforat i la causa no s’ha de cursar al Tribunal Suprem espanyol.

El cas Errejón i cinc mites sobre el consentiment

A la denúncia, Mouliaá relata fets d’una nit de final de setembre del 2021 quan, després d’haver parlat per les xarxes socials vora un any, Errejón va convidar-la a la presentació del seu llibre. En acabat, van anar a fer unes cerveses a un bar de prop, i Mouliaá, que aquella nit havia previst anar a una festa a casa d’un amic, el va convidar “per educació” a acompanyar-la. “Per sorpresa meva”, diu, Errejón va acceptar.

Segons el relat de Mouliaá, al cotxe ell ja va adoptar “una actitud dominant”. I a l’ascensor diu que la va agafar fortament de la cintura i la va besar “de manera violenta”, “deixant-la sense respiració”. Un cop a la festa, afegeix, després de ballar i parlar amb els altres assistents, la va conduir “a la força” a una habitació, on li va fer tocaments “sense el consentiment” de l’actriu.

L’actriu Elisa Mouliaá respon al linxament a les xarxes després d’haver denunciat Errejón

Mouliaá descriu a la denúncia que Errejón li va treure els sostenidors, li va dir frases “lascives” com ara “com m’excites”, i tot seguit la va empènyer sobre el llit, va treure el penis i li va fer tocaments. “Paralitzada”, “va ser en aquell moment quan li va dir que ella volia continuar a la festa”. Errejón li va respondre que “sortia de l’habitació amb la condició que al cap de vint minuts tots dos havien de marxar cap a casa”. “Van estar una estona més a la festa”, però poc després van anar amb cotxe a casa d’Errejón.

Allà, “sense dir res” –diu–, ell va reprendre els tocaments, però ella “li va comentar que se sentia molt incòmoda” i que allò que passava li semblava “molt violent”. Finalment, li va dir: “Íñigo, ‘només sí és sí’, sembla mentida que em passi això amb tu.”

El Partit Popular s’ha doblegat a les exigències de Vox i hi negocia el pressupost del 2025 abans de l’aprovació del Consell i el tràmit parlamentari. Ho va avançar ahir el president de la Generalitat, i avui Vox mateix ha confirmat que havia enviat un document amb les qüestions que considera imprescindibles. En la conferència de premsa posterior a la reunió del Consell, la portaveu i titular d’Hisenda, Rut Merino, no ha volgut utilitzar l’expressió “negociacions” però ha admès que hi havia converses i que continuarien fins que s’arribàs al ple de l’aprovació dels comptes. “Vox ha volgut tenir coneixement del pressupost i continuem els contactes”, ha dit.

El darrer dia per a presentar el pressupost a les Corts és despús-demà, 31 d’octubre. Eixe dia hi haurà una sessió monogràfica del ple del Consell per a aprovar-lo i després es farà la cerimònia de lliurament a la presidenta de les Corts.

El vot de Vox és imprescindible per a aprovar el pressupost perquè tant el PSPV com Compromís han dit que no el votarien. Ja fa setmanes, Vox va advertir el PP que si volia el seu vot no havia d’esperar al debat de les esmenes, sinó que havia de poder participar directament en l’elaboració, cosa que el Consell ha confirmat que passa. Per tant, malgrat que eixís del govern valencià, el partit ultra continua influint en les decisions del govern.

La davantera del Barça Aitana Bonmatí va tornar a guanyar ahir la Pilota d’Or, que l’acredita com a millor futbolista del món de la temporada passada. A la cerimònia de lliurament, que es va fer a París, Bonmatí va elogiar el seu entorn en un discurs que va ser pràcticament tot en català, amb algunes frases intercalades en castellà i anglès, i un merci final en francès.

[VÍDEO] Natalie Portman es fon en elogis a Aitana Bonmatí: “Ets una heroïna”

Bonmatí va començar parlant en castellà, però ràpidament va canviar al català per agrair a treballadors, junta i seguidors del Barça el seu suport cada cap de setmana. “Ens feu viure moments únics, com la final de la Champions a Bilbao”, va dir.

Tot seguit, va tenir un reconeixement per Carol Graham, companya al Barça i segona classificada en les votacions de la Pilota d’Or: “Ha fet una gran temporada i també mereixeria ser aquí. Gràcies per fer-me millor jugadora i per la connexió que tenim a la banda dreta.” També va agrair el suport a la seva família, i va dir que si no el tingués no hauria pogut arribar fins on era.

Onada de catalanofòbia pel discurs en català d’Aitana Bonmatí per la Pilota d’Or

A banda del premi individual d’Aitana Bonmatí, el Barça va ser reconegut com el millor club del món en futbol femení i Lamine Yamal, estrella de l’equip masculí, com a millor jugador jove del món.

Avui, 29 d’octubre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

—Dolors Bassa: “Crec que votaré Nova Esquerra, però Foc Nou tampoc no em sembla malament”
—Errejón i el silenci de la “noblesa d’estat” | Editorial de Vicent Partal
—Alerta per la nova envestida del temporal, que afectarà sobretot el País Valencià
—Aitana Bonmatí guanya la seva segona Pilota d’Or en una gala marcada per l’enrabiada de Vinicius
—Louis Aliot declara en la macrocausa que pot acabar amb la seva inhabilitació i la de Le Pen
—Què vol dir allargar la vida de les nuclears, com demana Carlos Mazón?
—Màrius Serra: “No escric res en castellà als meus llibres perquè no em dóna la gana”
—“Ho entenc tan poc com vosaltres”: els periodistes del Washington Post es revolten contra el no-suport a Kamala Harris
—El cas Errejón i cinc mites sobre el consentiment
—Serrat i els altres catalans bons | Mail obert de Marta Rojals
—Almenys alguns alemanys estimen Catalunya | Mail obert de Martí Estruch

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona: Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante: 

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La futbolista del FC Barcelona Aitana Bonmatí ha guanyat la seva segona Pilota d’Or, guardó que l’acredita com a millor jugadora de futbol del món. La migcampista de Sant Pere de Ribes (Garraf) ja havia estat elegida millor jugadora de la UEFA i ha recollit el trofeu a la gala que organitza la revista France Football a París. Bonmatí, com fa sempre, ha pronunciat el parlament en català, amb unes  frases en anglès i espanyol.

Onada de catalanofòbia pel discurs en català d’Aitana Bonmatí per la Pilota d’Or

Per una altra banda, Lamine Yamal, de disset anys, ha rebut el premi Kopa al millor futbolista jove de la temporada passada. I l’equip del FC Barcelona femení, guanyador de la Lliga de Campions, de la lliga i la copa, ha rebut el premi al millor equip femení de la temporada passada.

El millor equip masculí ha estat el Reial Madrid, però no hi ha anat cap representant del club a recollir el premi. La delegació madrilenya –d’uns cinquanta membres– ha decidit de no anar-hi quan s’ha escampat el rumor que finalment el seu jugador Vinicius Junior no seria guardonat amb la Pilota d’Or.

I, efectivament, el guanyador del premi ha estat el jugador espanyol Rodri Hernández, que actualment juga al Manchester City i també havia jugat al Vila-real. Ha estat guardonat tant pels resultats amb el seu club com pels de la selecció espanyola de futbol.

 

Dolors Bassa (1959), ex-consellera d’ERC, encara els seus darrers dies en la primera línia política. Després del congrés del partit, Bassa es retirarà. En aquesta entrevista, feta ahir a Torroella de Montgrí (Baix Empordà), Bassa explica la seva posició matisada a l’hora d’escollir nous lideratges dins el partit: en principi, es decanta per la candidatura de Nova Esquerra Nacional, de Xavier Godàs, promoguda per Marta Rovira, i a la vegada ha avalat Foc Nou, d’Helena Solà i Alfred Bosch, perquè creu que com més candidatures, millor. I perquè sintonitza amb ells respecte d’un allunyament del PSC que creu necessari. En canvi, s’allunya d’Oriol Junqueras del tot.

Dolors Bassa, ex-consellera d’ERC (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Us heu posicionat a favor de Nova Esquerra Nacional. Per què?
—Tot ve d’aquell manifest que va sortir. El vaig llegir i vaig pensar que tot el que deia era el que jo volia: renovació per a Esquerra, més transparència, més contacte amb la militància, que les decisions es prenguessin més amb tothom. Quan va sortir aquesta candidatura, com que era el que hi havia al manifest, vaig dir que els donaria suport. Mentrestant, membres de Foc Nou em van dir que tenien molt pocs avals i si els podia avalar. Penso que com més candidatures hi hagi, millor per als militants, i tampoc em sembla malament el projecte que tenen ells. Per tant, vaig dir: avalaré una altra candidatura, però dono suport a la que va més d’acord amb el manifest que jo vaig signar.

—I qui votareu?
—Espero que aquesta setmana cadascú expliqui bé el projecte. Crec que Nova Esquerra, perquè és la gent que creu més en la renovació. Ara, Foc Nou no em sembla malament. Per exemple, ells diuen que no volen que es voti sistemàticament junt amb el PSOE. A mi em sembla que això és un punt molt important. Hem de tornar a ser l’Esquerra que havíem estat. No dependre ni de Junts ni del PSC.

—Valoreu-me el tema dels cartells.
—Jo ni en sabia res, ni ho havia vist. Quan van sortir els cartells nosaltres érem a la presó. Com a presidenta del Consell Assessor d’ERC, puc anar a les executives i a les permanents. I en cap executiva en què he estat no ha sortit el tema. A mi m’ha sabut molt de greu per dues qüestions. Una, per qui fa els cartells, que no m’hauria imaginat que fos d’Esquerra. I, després, perquè jo tenia una persona a la família afectada per Alzheimer. Ara, continuo pensant que no ve d’una estructura paral·lela a Esquerra, com ha sortit.

—No? I qui creieu que va ser?
—Crec que és un grup de gent que va fer aquests cartells, i que quan la gent de comunicació d’Esquerra se’n va assabentar, ho va voler tapar. Crec que s’havia d’haver dit i ja està.

Dolors Bassa, ex-consellera d’ERC (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Parleu-me, si us plau, de la figura d’Oriol Junqueras. Per què no el votareu?
—Jo no votaré Oriol Junqueras. En l’àmbit personal és molt maco, sap molt de tot, d’història, té molt clar el país, però si ets conscient que el 2017 vas fer el màxim que vas poder per la independència, quin sentit té tornar-te a presentar ara? Quan vam sortir de la presó, vaig ser de les primeres de dir que hauríem de plegar tots. Jordi Turull de seguida em va dir “això no ho pots dir”. I jo no vaig dir res. Llavors ho va dir en Jordi Cuixart. I ara tornaria a fer el mateix. S’ha de mirar amb uns altres ulls, ho ha de liderar una altra gent. Oriol Junqueras ja hi va ser. Si no ens en vam sortir, què farà de diferent per sortir-nos-en que no hagi fet fins ara? A més, hi ha estat tretze anys. Ha passat tota una evolució. No vull ser una generació tap. I crec que ell tampoc ho hauria de ser.

—A la consulta interna sobre si investir Illa o no, què vau votar?
—Vaig votar que no. T’explico per què. Penso que no ens havíem d’haver posat a negociar. I que la consulta interna havia d’haver estat: ens posem a negociar o no? Si havíem quedat tercers, en teoria havien de negociar ells, els de Junts. Vaig votar no, però va sortir que sí: doncs encantada, endavant, això és la democràcia.

—Ara em dèieu que una de les coses que us agrada de Foc Nou és el fet de posar més distància amb el PSC. Per què s’hi ha de posar?
—En l’època que hi ha hagut la repressió, entenc que hàgim estat molt lligats, perquè tot allò que es negociava era condicionat amb el PSOE: els indults, l’amnistia, etc. La contrapart era que havies d’estar amb ells per als pressuposts. Ara la part de repressió està molt més avançada. Ens queda que apliquin l’amnistia a tots els que quedem que no ens l’apliquen, però legislativament ja està. En aquests moments, Esquerra no és punt d’inflexió a la política, per tant, no ens hem de lligar amb ningú, i hem de seguir més el nostre projecte. No pot ser, per exemple, que haguéssim dit que no negociaríem amb els socialistes i llavors negociéssim amb la Diputació de Barcelona. Hi ha mil i un tema d’aquests que costen d’entendre. Ara és un cicle nou, i crec que hem de ser més Esquerra Republicana, la part social i la part nacional, i anar cap a la independència fent els passos a l’hora: amb avantatges socials i amb avantatges nacionals.

Dolors Bassa, ex-consellera d’ERC (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Tesi: Nova Esquerra Nacional és el junquerisme sense Junqueres, però el projecte és el mateix.
—Sí, perquè el projecte és bo. El projecte aquest de la part social, de ser més, de guanyar més espais, és bo. El que no és bo és ser messies i que una persona, o el seu entorn, decideixi. Això ha passat aquests últims temps. Parlo de Junqueras i de Marta Rovira, parlo del nucli dur del partit, que això és el que no hi hauria d’haver.

—Què us sembla Marta Rovira?
—No ha defugit cap responsabilitat. I per això l’admiro. Admiro les persones que quan les coses van malament continuen al capdavant. I aquesta és una de les coses que em grinyola d’Oriol Junqueras, que ja feia quatre eleccions que anaven malament. S’han de fer anàlisis, alguna cosa ha de canviar, no pot ser que tot continuï igual. I ell plega en el moment en què el partit està mig dividit, de si negociem amb el PSC o no hi negociem. Marta Rovira, tot i ser fora, aguanta fins al congrés. Marta Rovira hi ha estat a les decisions que anaven bé i a les que teòricament no anaven bé. I ha intentat fer-ho tan bé com era possible.

—Fareu campanya aquests dies? Per Nova Esquerra Nacional, o per Foc Nou?
—A Foc Nou, els avalaré. No he dit mai que els votés. Sempre he dit que votaria Nova Esquerra. A Foc Nou els avalaré perquè s’hi puguin presentar, perquè hi hagi gent que els pugui votar. Però no faré campanya, ja fa molt de temps que vaig dir que estava compromesa amb el partit fins que hi hagués un nou congrés. Que és ara. Ja no vull continuar. Seré allà on em demanin, però no al capdavant.

—Amb Puigdemont hi teniu una relació que no és agra, diria.
—Tinc una relació que no és agra. Però penso igual que respecte de Junqueras. Si ell m’ho preguntés, jo li diria dues errades: una, quan se’n va anar a l’exili, crec que havia de continuar com a president i no involucrar-se en un partit. Si t’involucres al capdavant d’un partit, és difícil que l’altra gent et vegi com a president. La segona, que ara vulgui tornar a liderar un cicle polític. A Jordi Turull també l’hi diria: si has fet el màxim, què faràs de diferent ara si el cicle ha canviat? Per tant, deixa pas a nova gent.

—Com veieu Salvador Illa?
—No el conec gens, no puc dir-ne absolutament res. Ara, no és el tipus de persona amb qui empatitzo, per començar. I després, jo sí que recordo molt les declaracions que va fer quan jo era a la presó. I aquesta és una de les raons per les quals també penso que els nostres lideratges han de canviar. Encara que no ho vulguis, tens records de gent que va dir segons què… També s’ha de reconèixer que ha guanyat totes les eleccions. Per tant, com a president de Catalunya, tota la legitimitat.

—Tesi: els socialistes guanyen els independentistes amb l’abraçada de l’os. El PP anava al xoc i aquí, xocant, els independentistes van guanyar. Amb l’abraçada, els indults, l’amnistia, ells guanyen, en el fons, i van desarticulant el moviment independentista. Hi esteu d’acord?
—Sí. Però no hi havia res més a fer, perquè la gent no ens va votar, als independentistes. Ells no són el principal repressor, però sí que en són còmplices. I sí que poden treure la repressió, i això fa que el moviment independentista necessiti negociar amb ells.

—Una cosa és votar Maragall en el tripartit, i una altra cosa és votar Illa. No és el mateix PSC.
—És un PSC molt més orgànic i molt més espanyolista. A mi em costa més aquest que l’altre, però també té la part social, que és important. A mi també em pesa, l’àmbit social.

Dolors Bassa, ex-consellera d’ERC (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Parlem ara de la vostra situació personal.
—La meva situació personal és la mateixa que la d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull, el president Puigdemont i el conseller Lluís Puig. El Suprem no ens aplica l’amnistia, cosa que vol dir que continuem amb les penes, tot i no ser a la presó, i la inhabilitació total. No ens podem presentar a cap càrrec institucional, ni podem treballar en cap lloc públic.

—Una cosa que m’ha impactat: la presó us afecta la jubilació.
—A la presó no he cotitzat com si hagués estat treballant. Per tant, no vaig poder-me jubilar als 60. He hagut d’esperar als 65. Però, a més a més, malgrat tenir 37 o 38 anys cotitzats, aquests últims anys de presó no m’han donat el màxim de cotització i, per tant, no puc cobrar el que cobra la majoria dels funcionaris, el 100%. A més, no puc anar de viatge enlloc on demanin visats. Per exemple, amb Carme Forcadell, a la presó, sempre dèiem que quan sortíssim la primera cosa que faríem seria anar a l’Índia. A l’Índia, no hi podem anar, ni als Estats Units.

—Com s’arriba a la independència ara?
—Treballant cada dia. No cal tornar a començar, però sí lluitar cada dia tot. La llengua catalana, per exemple, l’hem de tornar a recuperar. Jo diria que hi arribarem tornant a fer més nació. Hem estat uns anys que hem cregut molt en fer estat i hem deixat fer la nació. Ara toca tornar a enfortir molt i molt la nació.

 

The Washington Post · Manuel Roig-Franzia, Herb Scribner i Laura Wagner

Nota. Segons una informació publicada ahir per la ràdio nord-americana NPR, més de 200.000 subscriptors de The Washington Post –l’equivalent al 8% de tots els que té el diari– se n’han donat de baixa després de la decisió de Jeff Bezos, divendres, de no donar suport a la candidatura de Kamala Harris.

Després de mesos de tensió, l’ambient a la redacció de The Washington Post semblava que començava a calmar-se durant les primeres setmanes d’aquesta tardor.

Els acomiadaments d’uns cent vint periodistes a final de l’any passat començaven a oblidar-se. Els rumors sobre la suposada implicació del nou editor en un escàndol de pirateria telefònica quan treballava per a un diari britànic havien desaparegut de les portades. En compte de ser objecte d’atenció mediàtica, el diari havia passat a ser notícia per la cobertura d’una campanya presidencial única.

I més important de tot: la xifra de subscriptors, que havia caigut en picat d’ençà del final del govern Trump, havia començat a augmentar lleugerament.

Tanmateix, aquest creixement en la xifra de subscriptors es va aturar sobtadament aquest cap de setmana, després de l’anunci sorpresa de l’editor, William Lewis, divendres proppassat, que la secció editorial de The Washington Post trencaria la llarga tradició de fer costat a un dels candidats a la presidència dels Estats Units. La decisió es va fer pública tan sols dies onze abans de les eleccions, que seran dimarts de la setmana vinent.

La indignació no s’ha fet esperar: tant els lectors del Post com periodistes de renom, dirigents polítics i treballadors s’han mostrat consternats per la decisió. Alguns periodistes del Post, per la seva banda, han informat de l’augment de trànsit a la pàgina que permet als lectors de cancel·lar la subscripció. Una portaveu del Post s’ha negat a facilitar xifres de cancel·lacions, i Lewis no ha volgut respondre a les preguntes d’aquests periodistes.

La polèmica va escalar quan es va fer públic que els editorialistes del diari havien redactat un esborrany de suport a la candidata demòcrata, la vice-presidenta Kamala Harris, que no s’havia acabat publicant. Aviat, les xarxes socials es van omplir de captures de pantalla de lectors que confirmaven havien cancel·lat la subscripció a The Washington Post.

La rebel·lió s’escampà també a la redacció del Post. Diumenge, Michele Norris –la cèlebre ex-presentadora de ràdio i autora de best-sellers que va començar la carrera com a periodista del diari– es va convertir en la segona col·laboradora d’opinió a plegar en senyal de protesta per la decisió, després de la renúncia, divendres mateix, de l’editor col·laborador i columnista Robert Kagan.

La decisió de no fer costat a cap candidat la va prendre el propietari del diari, el multimilionari Jeff Bezos, segons que van informar el Post i més mitjans. Però Lewis, que va ser nomenat editor el novembre de l’any passat, fou l’encarregat de provar d’explicar-la als lectors. En la columna en què anuncià la decisió, Lewis s’hi referí com un retorn a les arrels del diari, que no va començar a significar-se regularment pels candidats presidencials fins l’any 1976.

L’editor també descrigué la decisió d’aquesta manera: “És una declaració de suport a la capacitat dels nostres lectors per a prendre per si mateixos la decisió més important que aquest país els ofereix: triar qui serà el pròxim president.”

En una publicació a X, Norris titllà el raonament era insuficient i escrigué que la decisió del Post era “un error greu” en unes eleccions en què hi havia en joc “els principis fonamentals de la nostra democràcia”.

D’ençà que Bezos va comprar el Post, l’any 2013, el consell editorial del diari ha donat suport als darrers dos candidats demòcrates a la presidència: Hillary Clinton, l’any 2016, i Joe Biden, l’any 2020.

D’ençà de divendres, Lewis ha provat d’atenuar les especulacions que apuntaven que la decisió de Bezos de no fer costat a cap candidat tenia l’objectiu d’ajudar la candidatura de Trump. En declaracions abans-d’ahir a la nit, Lewis digué: “La decisió de posar fi als suports presidencials es va prendre de manera totalment interna, i ni la campanya ni els candidats van ser avisats o consultats. Qualsevol informació en sentit contrari és incorrecta.”

Lewis també ha pres mesures per provar d’aplacar la ira del personal del Post. “Crec de debò que no és correcte que un diari independent digui als seus lectors què han de votar en unes eleccions presidencials”, va escriure en resposta al correu electrònic d’un treballador. “Us insto a donar un cop d’ull a l’edició d’avui del nostre diari, a passar una estona a la nostra aplicació o pàgina web. Digueu-me si hi trobeu cap contingut que us preocupi, del punt de vista periodístic. Digueu-me si hi veieu cap contingut periodístic que no estigui a l’altura de la nostra reputació, guanyada a pols, de fer retre comptes al poder. Sospito fermament que no en trobareu cap”, reblà.

Poques hores després de l’anunci de Lewis, onze columnistes d’opinió del Post van signar conjuntament una columna, publicada a la pàgina d’opinió del diari, en què condemnaven la decisió com “un abandonament de les conviccions editorials fonamentals del periòdic que estimem”. I afegien: “Aquest és el moment perquè la institució deixi clar el seu compromís amb els valors democràtics, l’estat de dret i l’ordre internacional, un conjunt de valors que Donald Trump amenaça.” Diumenge, la llista de consignataris havia augmentat a dinou columnistes.

Els periodistes del Post també es van pronunciar sobre la decisió, i van recordar als seus lectors i seguidors que la cancel·lació de les subscripcions acabaria perjudicant els periodistes, no pas els executius el diari.

Sarah Kaplan, que cobreix les notícies sobre el canvi climàtic per al diari i ha estat una de les cap del sindicat de redactors, va escriure als seus seguidors a X: “No puc parlar sobre les decisions preses pel nostre propietari i editor. Ho entenc tan poc com vosaltres. Però puc prometre-us que el personal de The Washington Post continua compromès a dir la veritat amb claredat i humanitat. A mantenir-vos informats, costi què costi.”

Mentrestant, el senador independent Bernie Sanders, de l’estat de Vermont, va criticar Bezos en una publicació a X en què va dir que el fundador d’Amazon tenia “por d’enemistar-se amb Trump i perdre els contractes federals d’Amazon”. I afegí: “És patètic.”

Una de les veus més crítiques amb la decisió del Post va ser Liz Cheney, ex-congressista republicana de l’estat de Wyoming, que s’ha convertit en una crítica aferrissada de Trump. En una entrevista publicada a The New Yorker dissabte proppassat, Cheney opinà que la decisió de no fer costat a cap candidat es basava en la por de Trump, i anuncià que havia cancel·lat la subscripció al diari precisament per aquest motiu.

L’etiqueta #BoycottWaPo va atreure centenars de comentaris contra el Post a les xarxes, i desenes de personalitats públiques van anunciar que havien cancel·lat la subscripció al diari.

Karen Tumulty, columnista i editora associada del Post, va respondre als comentaris que li demanaven que plegués en senyal de protesta per la decisió dient que continuaria treballant al diari mentre continués sentint que la feina que feia tenia valor.

Molts periodistes d’uns altres diaris, paral·lelament, van solidaritzar-se a les xarxes amb els treballadors del Post i van dir que cancel·lar les subscripcions no perjudicaria pas el propietari del diari sinó els periodistes.

“Cancel·lar la subscripció a un diari beneficia els polítics que no volen haver de retre comptes davant la premsa, i certament no perjudica els multimilionaris que són els amos dels diaris i que prenen decisions amb què hom pot no estar d’acord”, va escriure Jake Tapper, presentador de la cadena CNN, a X.

Norris, que hores abans havia anunciat la decisió de plegar com a columnista ocasional del Post, es va asseure abans-d’ahir a la nit a l’aparcament d’una carnisseria del nord-oest de Washington i es va posar a llegir una allau de correus electrònics i missatges de text de lectors que explicaven que havien cancel·lat les subscripcions, o bé que tenien intenció de fer-ho aviat.

“No diré a la gent que cancel·li la subscripció”, digué. “El que els diré és que han de fer costat al periodisme i que, en un moment com aquest, han de trobar la manera de fer costat als periodistes. […] No és el moment de deixar de banda els periodistes”, continuà.

Norris explica que no sap què farà. Diu que no ha cancel·lat la subscripció digital, però que no ho descarta del tot. “Ha estat un gran tema de discussió a casa, aquest cap de setmana, i crec que en continuarem parlant”, afegeix.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La Noblesse d’État és un llibre del sociòleg Pierre Bourdieu, publicat l’any 1989. En aquesta obra, que aleshores va causar un gran escàndol, Bourdieu examinava el funcionament de les institucions on es formaven, i es formen encara avui, les futures elits de França –polítics, alts funcionaris o empresaris. I demostrava que, en compte de ser veritables aparells de mobilitat social, servien sobretot per a mantenir les estructures de poder establertes a còpia de crear allò que ell anomenà “noblesa d’estat” moderna. Una noblesa no aristocràtica, però que funcionava –i continua funcionant avui– amb l’esperit de cos: una classe compacta i unida que, més enllà de les diferències ideològiques, comparteix valors, però sobretot comparteix xarxes d’influència i privilegis.

Bourdieu va revolucionar la sociologia amb l’anàlisi dels mecanismes invisibles gràcies als quals les classes dominants mantenen el poder i perpetuen les desigualtats. Posà en circulació conceptes com ara “capital cultural”, “habitus”, “camp” o “violència simbòlica”, que ens van permetre a tots d’adquirir una comprensió més complexa de la societat en què vivim. D’alguna manera, va inaugurar la crítica contemporània de les elits polítiques i socials, que després ha tingut tants bons seguidors, especialment a França –i en destacaré novament el geògraf Christophe Guilluy com a millor exponent actual.

Potser és per això que ahir, mentre mirava per televisió la compareixença de Yolanda Díaz a Madrid per a parlar del cas Errejón, no em podia traure del cap aquella obra primigènia de Bourdieu. És cert que ell la va centrar en l’educació de les elits i la il·lusió de la meritocràcia, però sentint parlar la dirigent de Sumar i vice-presidenta del govern espanyol se’m feia massa difícil de no dibuixar un paral·lelisme entre les seues paraules o la seua actitud i alguns dels conceptes fabricats pel sociòleg francès. Molt especialment aquella idea que tenia de la política com un “cos” a part, aposentat en els privilegis que comparteixen els qui en formen part.

Perquè la realitat és que amb les excepcions honorables que calga remarcar, tots podem constatar massa sovint que molts polítics comparteixen ràpidament un sentit de pertinença que fins i tot els canvia personalment i que pot explicar en bona part la immensa insensibilitat demostrada durant anys per tots –per ells com a “cos” o com a “casta”– en el cas Errejón.

Entenguem-nos: aquesta gent dinen junts, viatgen junts, van a festes junts, comparteixen confidències i rumors, s’allotgen sovint en els mateixos hotels, transiten pels mateixos carrers, es passen els telèfons, s’envien whatsapps… I arriba un punt que, sense adonar-se’n i tot, es troben immergits en un cercle, formen part del “cos”, que viu al marge de la gent, que es mou en una solidaritat bàsica entre ells.

Perquè, si no, qui es pot creure que un personatge com Íñigo Errejón –que ara ens el presenten com una mena de monstre desbocat, incapaç de controlar-se– no hagués cridat l’atenció de ningú en cap moment? Qui es pot creure que aquest personatge no organitzàs mai cap numeret públic que cridàs l’atenció d’altri, de qualsevol dels seus col·legues? 

Yolanda Díaz ahir es va dedicar a espolsar-se les responsabilitats cada volta que li demanaven sobre informacions i rumors, que es veu que ja fa anys que circulaven per Madrid. Ella cercava, i volia, que el cas Errejón, tota aquesta immensa explosió d’hipocresia i cinisme que reflecteix, es reduís a l’obra anecdòtica d’un dement. O d’un malalt. I, sobretot, sobretot, que no afectàs la credibilitat del seu partit, del seu govern i de la classe política.

Però, què voleu que us diga? A mi més aviat em sembla que tot aquest episodi és com la punta d’un iceberg que ix a la superfície, una altra, ensenyant-nos que en el cos polític també les misèries són tan reals com en la vida de la resta de nosaltres. Només que allà es tapen fins que l’única realitat que resta –i això permeteu-me que ho diga a la manera de Sartre– és la nauseabunda materialitat de les coses.

 

PS1. El Washington Post, diari de què cada dia podeu llegir articles a VilaWeb en català, viu una autèntica tempesta política, perquè el propietari –que és l’amo d’Amazon–, es negà que el diari demanàs obertament el vot per Kamala Harris. Segons NPR, una xifra impressionant de subscriptors, 200.000, s’han donat de baixa del diari en poques hores. Però el fet més interessant, per mi, és com han reaccionat els periodistes i com el diari informa –amb quina qualitat– d’aquesta crisi de què és el protagonista. Al Post l’opinió i la informació són redaccions separades i la redacció d’informatius té unes clàusules de salvaguarda de llibertat que aquests dies funcionen d’una manera simplement admirable. Ho podeu comprovar llegint aquest article que us oferim avui: “Ho entenc tan poc com vosaltres”: els periodistes del Washington Post es revolten contra el no-suport a Kamala Harris.

PS2. Dolors Bassa encara els seus darrers dies a la primera línia política. Després del congrés d’ERC es retirarà. En aquesta entrevista d’Andreu Barnils, feta ahir a Torroella de Montgrí, Bassa explica la seua posició matisada a l’hora d’elegir nous lideratges dins Esquerra Republicana, i es referma en la necessitat d’un allunyament del PSC.

PS3. Sempre, qualsevol excusa és bona per a parlar amb Màrius Serra. Arran de l’eixida d’El rol del Roc, el quart volum de la sèrie Comas i Coma, Sebastià Bennasar l’ha entrevistat. I Serra, com sempre, ens regala idees i conceptes ben clarividents: “No escric res en castellà als meus llibres perquè no em dóna la gana”.

Les acusacions contra Íñigo Errejón han marcat la política a l’estat espanyol aquests darrers dies, i també el debat públic. A banda de la denúncia per agressió sexual de l’actriu Elisa Mouliaá, més dones han narrat en alguns diaris conductes de manipulació psicològica i de relacions no consentides. Tot això ha generat no tan sols un linxament contra l’actriu, sinó també un debat a les xarxes i en alguns mitjans sobre el consentiment i sobre què s’entén exactament per violència sexual o masclista. Com ha passat en més casos, com el de Dani Alves, alguns posicionaments reprodueixen mites que experts en violència sexual alerten que distorsionen la noció de consentiment. Fa anys que els intenten de combatre i que alerten que poden ser perillosos en general, més enllà d’aquests casos concrets. En parlem amb Alba Alfageme, psicòloga experta en violències masclistes.

Mite 1: “Si fos veritat, no hauries trigat tant a denunciar-ho”

El #MeToo, el 2017, i més moviments similars en uns quants països han donat la força a moltes víctimes de violències sexuals per a denunciar, sovint, anys després dels fets. Això ha implicat un qüestionament social fort del seu relat. Per exemple, en el cas del tenor Plácido Domingo, algunes acusacions es remuntaven a final dels vuitanta, i per això es va retreure a les víctimes que fossin oportunistes, interessades i mentideres. Una investigació va concloure el 2020 que Domingo havia comès assetjament i abús de poder. De fet, ell mateix ho va reconèixer, però el primer impuls social va ser el qüestionament de les dones i l’ovació massiva al tenor.

En el cas Errejón, entre les preguntes que s’han fet a les dones, hi ha la de “per què no ho van denunciar abans?”. Experts i víctimes assenyalen que no és tan fàcil. “Les víctimes denuncien quan poden”, explica Alfageme. “S’han d’alinear una sèrie d’elements perquè puguis verbalitzar-ho. Posar-hi nom i identificar-ho ja és complicat, a les dones ens socialitzen perquè acceptem la violència com a part natural de l’experiència femenina. Després, has de fer front a un entorn social que saps que et qüestionarà públicament: si no ho has denunciat, per què no ho has fet; si ho has denunciat, per què ho has fet tan tard… I si fas una denúncia judicial, implicarà un camí dur. Encara no sabem reparar les víctimes com a societat, i per això sovint pensen que la millor opció és oblidar-ho. Això encara s’agreuja més si es tracta d’un personatge poderós, com en aquest cas. Però si comences a veure més dones que en parlen, sents que no estàs sola i fas el pas.”

Mite 2: “Si vas a casa seva, consents tota la resta”

Hi ha un altre mite sobre el consentiment que, malgrat que va ser desmuntat explícitament amb la sentència contra Alves, no s’ha acabat d’eradicar del tot. És aquest que diu que, si t’insinues, si accedeixes a anar a certs llocs amb l’agressor o, fins i tot, si comences a tenir cert contacte físic o a acceptar certes pràctiques sexuals, ja has consentit tot allò que passa després. Va ser un dels arguments principals que qüestionaven la víctima en el cas Alves: “Quan va entrar al lavabo, ella ja sabia què passaria”, “per què hi va entrar, si no?”. La sentència diu que no és clar si la jove sabia on entrava, però que això no és important, perquè, fos com fos, hi hauria pogut entrar pensant que el contacte amb el futbolista no implicaria penetració. I, més important encara, que el consentiment cal construir-lo tota l’estona i pot ser revocat en qualsevol moment: “El consentiment ha de ser sempre abans i fins i tot durant la pràctica del sexe, de tal manera que una persona pot accedir a mantenir relacions fins a cert punt i no mostrar el consentiment a continuar, o a no dur a terme determinades conductes sexuals o fer-ho d’acord amb unes condicions i no unes altres”, deia la sentència.

En el cas Errejón, que Mouliaá anés a casa seva no implica que consentís tenir-hi relacions, ni tenir-les en certes condicions. “Sembla que la teoria tothom la té clara: si et diu que no, o si identifiques que no està còmoda, has de parar. Però quan ho aterrem a casos reals, no s’entenen tan bé, les coses”, assenyala Alfageme. “L’aprenentatge que hem fet en l’àmbit sexual i afectiu ens diu que, si una dona va a un pis a fer unes copes amb un home, hi va per tenir-hi sexe. És aquella frase feta de ‘si no vols pols, no vagis a l’era’. No fer això, que es considera el més esperable, trenca esquemes. Al final, es desvia la responsabilitat i es torna a posar el focus en la dona, com si ella tingués la culpa o ho hagués buscat.” Per tant, es posa el focus en què va fer la dona abans dels fets o després, i no pas en els fets en sí ni en qui els ha dut a terme.

Mite 3: “En cas d’una agressió, et resisteixes”

Unes altres preguntes que es va repetint són les de “per què no van dir que no?”, “per què no s’hi van resistir?”. Són qüestions que s’acostumen a llançar sense tenir en compte una sèrie d’elements. “Primer, pot ser que et quedis bloquejada sense entendre què ha passat. Tu tens la guàrdia baixa perquè ets en un espai de confiança i seguretat, ets amb una persona que coneixes i no penses que pugui ser un agressor”, diu la psicòloga. “Històricament, a les dones no se’ns ha permès de dir que no, i sempre tenim por de decebre o de ser la mala dona. A ells se’ls ensenya a ser assertius, i a nosaltres ens han segrestat l’assertivitat, la capacitat de posar límits. A més, fer-ho en un vincle afectiu és molt complicat. Necessites un temps per a pair-ho, i per tant és normal que actuïs amb el pilot automàtic. Hi ha unes quantes formes de reaccionar, i en la gran majoria d’aquests casos el nostre cervell ho fa per mitjà del bloqueig. Pot ser un bloqueig corporal absolut o un bloqueig mental que no et permet de prendre decisions. No pots creure’t que et passi això.”

Cal analitzar cada cas dins el seu context concret, però en general hi ha algunes reaccions més comunes que no semblen. L’any passat, es va publicar un estudi de la University College de Londres (UCL) que concloïa que la reacció de paràlisi, de no poder resistir-se ni fugir, tenia una base neurocientífica que caldria tenir en compte. Segons les dades de l’estudi, el 70% de les dones que van acudir als serveis d’urgències després d’una agressió van dir que s’havien sentit “congelades” durant els fets, i incapaces de moure’s o cridar. Les investigacions han demostrat que, en cas d’una amenaça, la resposta del cervell pot incloure el blocatge dels circuits neuronals que controlen voluntàriament el moviment del cos.

Mite 4: “Si t’agredeix, després no vas a casa seva ni hi mantens el contacte”

Una de les coses que més han retret a Mouliaá –no tan sols a les xarxes, sinó també als mitjans– és que ella accedís a tornar amb Errejón amb cotxe després d’una de les agressions denunciades o que tingués alguna interacció per les xarxes amb ell setmanes després. A molta gent també l’ha sorprès que no fugís del lloc immediatament després dels fets, o que, a l’hora de parlar-ne després amb una amiga seva, no qualifiqués els fets de violència sexual, però sí que digués que l’havien feta sentir incòmoda.

“A les dones ens ensenyen a ser empàtiques, i com que és algú de confiança, ho deixes passar. Com que no ens han explicat que qualsevol home pot ser un agressor, tu intentes de justificar-lo o rebaixar la gravetat dels fets, no penses que un col·lega normal t’hagi pogut fer allò. A més, en aquest cas, s’afegeix aquesta contradicció perversa entre persona i personatge. El llegeixes com un home d’esquerres i feminista i penses que no et farà mal. Al cap i a la fi, per pura supervivència, no pots pensar que un amic et farà mal. Si penséssim així, no podríem tenir relacions afectives”, explica la psicòloga.

Això no tan sols pot implicar un blocatge o una certa actuació per inèrcia mentre es comet l’agressió, sinó que també pot comportar moltes dificultats per a etiquetar-ho com a violència sexual. Posar-li aquest nom, de fet, pot ser un procés que es faci amb el temps, com passa en molts casos que la psicòloga ha atès. “Tenim el prototip de violació com una cosa de què som molt conscients, que passa de nit, per part d’un desconegut, en un lloc fosc i amb violència, però la majoria no són així. Tu et sents incòmoda, identifiques que vols sortir d’allà, que vols que s’acabi, però no poses l’etiqueta de violència, poses l’etiqueta d’incomoditat. T’adones que t’has sentit malament, però ho relativitzes, penses que no n’hi havia per a tant, que potser no és violència, que tu també tens responsabilitat perquè vas anar amb ell a casa… Penses que potser se li ha escapat de les mans puntualment, però que ell realment no és així, fins que t’adones que sí.”

A més, no totes les víctimes responen a la imatge de víctima perfecta ni totes les dones queden afectades de la mateixa manera. Tampoc no totes les violències són iguals, ni tenen la mateixa magnitud, ni tenen les mateixes conseqüències en tots els casos. En el cas de la Manada, es va qüestionar la víctima per haver sortit de festa temps després de l’agressió, com si calgués respondre a un patró de trauma obligatori –immediat i prolongat en el temps– per tenir credibilitat. Per la pròpia experiència com a psicòloga, Alba Alfageme explica que hi ha dones que, encara que no etiquetessin els fets com a violència des del primer moment, poden plorar quan hi pensen al cap del temps. “El teu cos va ser violentat, no pas molestat o incomodat.”

Hi ha uns altres testimonis que narren unes relacions sostingudes en el temps en què la dependència emocional i la manipulació psicològica també hi tenien lloc, i en aquests casos, tallar el contacte també podia ser dificultós. “Coses com iniciar i tallar el contacte abruptament, fer llum de gas o fer-te sentir malament perquè no fas allò que diu són manipulacions de llibre i és difícil de sortir-ne. Com més poder té l’agressor, més impacte. Ell cada vegada es fa més gran, i tu, més petita, i sap jugar amb això. Qualsevol persona que sàpiga fer-ho pot manipular-nos. En general, anem pel món confiant en la gent, és el nostre estat natural.”

Mite 5: “És sexe dur, no són agressions sexuals”

Els testimonis que s’han fet públics també han despertat un debat sobre si es titlla com a violència masclista tot allò que en realitat té a veure només amb el sexe dur o fins i tot amb pràctiques de BDSM (bondage, disciplina, submissió-dominació, masoquisme-sadisme). És a dir, pràctiques eròtiques relacionades amb rols de dominació i submissió. Aquí, la qüestió no és com és la pràctica sexual, sinó si és una pràctica consentida. Una noció, la de consentiment, que sovint es blinda especialment en aquests casos. Les persones que practiquen BDSM acostumen a utilitzar eines perquè tot allò que es fa sigui consensuat. Per exemple, es poden utilitzar paraules de seguretat per a posar límits quan es vulgui o unes altres estratègies que permetin de revisar, durant tota la pràctica sexual, si l’altre vol continuar.

És cert que dins el feminisme fa dècades que es debat sobre el BDSM, i també hi ha sectors que qüestionen les pràctiques en si mateixes, malgrat que siguin consentides, però el consens majoritari posa el focus únicament en el consentiment. “És tan fàcil com pactar les coses. Pots tenir sexe dur si l’altra persona ho desitja. Si tu notes un bri de dubte sobre si la persona està bé o no, no ho facis”, conclou la psicòloga. “Confondre el desig amb una pràctica dura evidencia un analfabetisme sexual bestial. Pots tenir el sexe més dur del món, però consentit i desitjat, i tenir el sexe més suau del món i que allò sigui una violació.”

Divendres passat es va jubilar un alemany que estima Catalunya. Per sort, només s’ha jubilat de la seva feina, no d’estimar-nos. Després parlaré d’ell, però deixeu-me dir que sort en tenim, d’aquests estrangers que, per motius diversos i sovint atzarosos, s’han convertit en aliats internacionals nostres. Sense cap ànim exhaustiu, citaré només alguns dels qui conec en persona i amb qui he tingut el plaer de col·laborar professionalment en algun moment: el diplomàtic nord-americà Ambler Moss, mort el 2022, l’eslovè Bojan Brezigar, el noruec Johannes Nymark, el britànic Matthew Tree, l’italià Marco Giralucci, la sueca Bodil Valero i la brasilera Taíza Brito. Menció a banda mereix un trio de nord-americanes fantàstiques i incansables: Liz Castro, Jan Hartman i Mary Ann Newman. A tots ells, la meva particular Creu de Sant Jordi.

Per sort, n’hi ha molts més dels que acabo de citar. Centenars. Milers. Anònims, la majoria. Uns altres més coneguts, com l’activista peruana Rosario Palomino, morta avui fa just una setmana. Durant una època, uns quants es van aplegar sota el paraigua dels Foreign Friends of Catalonia creat per Pat Vila. Alguns viuen des de fa anys a Catalunya o són casats amb catalans, però d’altres no. Si tenen una relació més directa amb el país, no hauria de ser tan estrany que n’aprenguin l’idioma i n’estimin la cultura i les tradicions, direu. Bé, sortiu al carrer i mireu el vostre entorn i tornem-ne a parlar. A tots ells, doncs, el meu reconeixement i agraïment. Són el complement perfecte als milers de catalans que, malgrat viure a l’estranger, no han deixat de ser i actuar com a catalans.

Per proximitat familiar, em fixaré un moment en els alemanys. D’entrada, en general i simplificant molt, això de Catalunya no els fa excessiva gràcia. Tot allò que vagi més enllà de la cosa regional i folklòrica, fins i tot, els fa mandra. Ells que van pel món orgullosos de la seva reunificació, no acaben d’entendre que algú pugui o vulgui anar en direcció contrària. Sobretot, si això interfereix en la seva bonica imatge preconcebuda d’hamaca a la platja, migdiades i flamenc. Una imatge complementària de la de Catalunya que els transmeten els corresponsals alemanys establerts a Madrid. El màxim que poden acceptar és que vulguem ser com els bavaresos, però res més. Porrons i barretina, d’acord, però minories nacionals i altres invents, no, gràcies. Cal respectar l’ordre. Cal respectar les lleis. Cal evitar noves crisis i cal evitar sobretot que Europa esdevingui encara més complicada del que ja és, pensen i diuen.

Malgrat tot, almenys alguns alemanys estimen Catalunya. No em refereixo, és clar, als ramats de turistes que envaeixen les nostres viles i ciutats, amb especial predilecció per Lloret de Mar i Salou, que farien exactament el mateix a qualsevol altra destinació turística mediterrània: jeure i torrar-se al sol, beure cervesa barata i menjar paelles infectes. No tots els alemanys poden ser descendents de Nietzsche i de Kant ni tenir prou sensibilitat o interès per a anar gaire més enllà del Museu Dalí o la Sagrada Família.

Tampoc no parlo de Hansi Flick, l’alemany de moda ara mateix a Barcelona. Flick acaba d’aterrar i prou feina deu tenir a gestionar les cabassades de gols que fa l’equip masculí del Barça per a haver de dedicar temps a descobrir on ha anat a viure, a sobre. Dels teutons que han passat pel club els darrers anys, els que jo he conegut, per entendre’ns, cap no ha destacat pel seu “catalanisme”, com sí que ho van fer a la seva manera Lineker o Stoítxkov, per exemple. Ni Bernd Schuster, ni Udo Lattek, ni Robert Enke, ni Boateng, ni Gündogan. Sí, en canvi, el porter ara lesionat Marc-André ter Stegen, o una mica més, però és tan discret que ben poca gent ho sap. Els de més enrere ho desconec, tot i que n’hi havia un, de nom Otto Meier, entre els onze que, juntament amb el suís Hans Gamper, van fundar el club al Gimnàs Solé aviat farà 125 anys.

Salvant totes les distàncies, l’alemany que es va jubilar divendres passat està més en la línia de Joan Rosembach, un prevere i impressor establert a Catalunya que l’any 1502 va publicar a Perpinyà un Vocabolari molt profitós per apendre lo catalan-alamany y lo alamany-catalan, que és amb gran diferència el primer diccionari entre aquests dos idiomes. També està en la línia de Til Stegman, l’autoproclamat ambaixador de Catalunya a Alemanya, fundador de la Biblioteca Catalana de la Universitat de Frankfurt, activista tossut i organitzador entusiasta de dotzenes d’actes i projectes. O de tants altres que han treballat i treballen a favor de Catalunya al país germànic, ja sigui des de l’àmbit més lingüístic, com Roger Friedlein, Johannes Kabatek i Carsten Sinner, l’àmbit social i polític, com Heike Keilhofer, Bernhard von Grünberg i Thomas G. Schulze, o l’àmbit institucional, com Stephan Koppelberg i les delegades de la Generalitat Marie Kapretz i Krystyna Schreiber.

Qui es va jubilar divendres és (era) el director del Goethe-Institut de Barcelona, Ronald Grätz, un home culte i de cultura. Casat amb una catalana, els anys 90 havia fet de professor de didàctica i metodologia de l’alemany com a llengua estrangera a la Universitat de Barcelona i de professor d’alemany al Goethe-Institut. Després, havia treballat per als Goethe-Institut de Moscou, Munic i Lisboa, i més recentment havia estat secretari general de l’Institut de Relacions Culturals Internacionals (IFA), amb seu a Stuttgart. Allà és on ens vam conèixer i on va néixer una relació que, primer, va ser de complicitat i, després, d’amistat. En sintonia amb l’europeisme català, Grätz defensa apassionadament un projecte europeu postnacional i allunyat dels estats, basat en una unió de cultures i societats pacífiques i solidàries. Un gran utòpic, vaja, a més de savi i humanista. El darrer regal que ens ha fet és la coordinació d’un llibre preciós de més de 400 pàgines, ple de fotografies i de textos breus d’autors diversos, que porta per títol Lameba (“La meva Barcelona”). Danke, Ronald!

 

Notícies d’Espanya. Joan Manuel Serrat va rebre l’altre dia el premi Princesa d’Astúries de les Arts, i el president Illa en va destacar aquestes paraules seues del parlament davant la borbonia: “Prefereixo els camins a les fronteres, la raó a la força. Crec en la tolerància, en el respecte al dret aliè, en el diàleg com a única manera de resoldre els afers justament. Crec en la llibertat, en la justícia i en la democràcia, valors que van junts o que no van.” I jo que em dic, carai, el Serrat, quina repassada, ja era hora que algun català insigne esmenés la plana al cap de l’estat espanyol després del discurs del 3-O.

És broma, és clar. Més aviat vaig pensar que tots dos pertanyen al mateix bàndol, que és el que combat el meu. Hauria de dir tots tres, Serrat, Illa, el Borbó, tres vencedors del 2017 raspallant-se en cercles, i dos catalans ostentant com un trofeu les paraules en què els autodeterministes un dia vam creure. Oh, ves, d’això tracta, guanyar i perdre. Avui, diàleg, llibertat, justícia, democràcia ja no són aspiracions que ens són admeses, se n’han apoderat els catalans bons –bons per a Espanya– per a les causes que consideren, i ens les refreguen a la cara, se les passen retòricament els uns als altres, que tinguem clar que són fora del nostre abast, com quan fan seua la pilota els abusananos de pati d’escola.

Cal molta voluntat per a parlar davant del rei espanyol de respecte pels drets aliens, de posar la raó per sobre de la força, de llibertat, de justícia, de democràcia, i que no sigui de manera irònica. O això, o ha de ser buidament, en abstracte, sense esperar-ne cap confrontació científica amb la realitat, en aquest cas la dels dissidents de la unitat d’Espanya. Sort que finalment els catalans hi han posat seny i han reconegut a les urnes que no hi ha conflicte. Els ha costat una mica, això sí, els han hagut d’escapçar dirigents, processar civils a milers, esmenar presidents, diputats, governs, meses del parlament; els han hagut de coartar la sobirania parlamentària, sembrar el terror judicial en el seu executiu, corregir, vetar, anul·lar les seues lleis fins que s’han tornat xaiets obedients, no res, detalls, però ja ho tenen: les paraules llibertat, justícia, democràcia, són totes seues, i així les ofrenen, inofensives i domesticades, davant del seu rei.

En una cadena de descuits, topo amb el textet de premsa de la casa reial espanyola sobre el premi al cantautor: “Les seves cançons formen part de la memòria emocional […] a Espanya i l’Amèrica Llatina, tant en català com en castellà, dues llengües que ha fomentat i ajudat a progressar, lluny de qualsevol enfrontament, des d’un equilibri natural com a vehicles de concòrdia i entesa.” Ja em direu si no s’hi pot reconèixer el mateix estil revisionista del rei anterior, el de la llengua que “no va ser mai d’imposició”, no sé si deu ser obra del mateix escrivent. I tampoc no sé si hi hauria estat gaire d’acord el Noi del Poble-Sec que va defensar de cantar en català a Eurovisió, però el d’avui en feia aquesta reflexió en una entrevista: “Mostrar al món que Espanya respectava la seva diversitat cultural, tot i que era mentida, hauria estat de govern intel·ligent.” Paraules sàvies del mestre, perquè el paper que avui representa el socialisme político-cultural ve a ser això mateix: escenificar una “normalitat” restaurada, subratllar-la a cada discurs, a cada gest institucional, és una estratègia de govern intel·ligent.

Ara ja és tard, però jo no volia parlar de Serrat, si de cas fer-lo vehicle circumstancial de tot allò que sento que representa. Com a nascuda a la ratlla justa del postfranquisme, no em puc fer el càrrec de què és haver patit censura i exili en pròpia carn… i després posicionar-me a favor de qui censura i força a l’exili a conciutadans meus, entre els quals músics també. No ho puc saber, és clar, m’hi hauria de trobar. Per a mi, l’ex-Setze Jutges és un il·lustre exponent més d’aquesta esquerra sorprenent que amb una transició de cartró ja es va plantar, que va fer de l’Espanya socialista el seu destí final i que, un cop arribada i acomodada, als companys antifranquistes que volien continuar fent camí els acabaria tirant rocs a les cames.

Artistes, gauchedivins, escriptors, intel·lectuals, sindicalistes, progressistes tots, no cal dir noms. Com a defensors de totes les causes justes del món, la màxima contradicció que en podíem esperar era aquella neutralitat que et situa al bàndol de l’opressor, però no: a l’hora de la veritat, van cuitar a saltar a la trinxera del poder i van combatre com qui més el moviment d’emancipació popular més gran d’Europa. I bé, la resta de la història la vivim ara. Els qui es declaraven perdedors de la guerra poden assaborir per fi el gust d’una victòria. Se’ls veu, se’ls nota, en els parlaments, en les entrevistes, en els articles; en aquest relaxament discursiu mentre els seus van prenent possessió de les institucions del país; en aquest oblit col·legiat de la història recent que va ser un virus, una grip, i que ens ha tornat per a ells uns espectres transparents. Però jo no volia parlar de Serrat, que consti: ha començat ell parlant de justícia i democràcia, de valors i de drets, de camins i llibertat.

 

Nota al peu: ningú no m’ho ha demanat, però Joan Manuel Serrat és dels pocs que em posen a prova la capacitat de separar l’obra de l’artista. I no és pas perquè sigui espanyolista, ep; tants autors m’han distret amb la seua obra del fet que em vulguin sotmesa nacionalment per la força. Però amb Serrat me’n passa una altra: em costa de dissociar-lo d’aquella foto d’ell en una cursa de toros, la viva imatge de la felicitat entre Sabina i Bosé, darrere la barrera de color sang, talment com aquells jutges del Constitucional que van anar a fumar-se un puro en una “corrida” abans de dictar sentència contra l’estatut. Cadascú té les seues línies vermelles, la meua és l’animalista i no puc sentir ni mig “qué le voy a hacer, si yo…” sense que me’n vingui la diapositiva, sóc d’aquesta mena de gent.

Tot va començar com un joc i ara han fet pòquer. Màrius Serra es va ajuntar amb el jugaire Oriol Comas i van crear una sèrie de novel·les negres en què el joc tenia un protagonisme essencial. I Comas també, perquè, a més de ser cap pensant, era protagonista. Ara la sèrie arriba al quart lliurament, El rol del Roc (Empúries), en què Serra i Comas pensen, però Serra executa la novel·la. El joc de rol agafa protagonisme, la novel·la s’ennegreix una mica més i esdevé més social, més negra, creix el personatge de la Sol, augmenten els jocs lingüístics i Horta esdevé l’escenari principal del llibre, i també protagonista. És el barri de Màrius Serra, un espai urbà amb uns desnivells en què podria entrenar Kilian Jornet: “De fet, tenim molts carrers amb nom de muntanya”, explica Serra, i un teixit cultural i associatiu si més no singular. Màrius Serra, un dels noms més coneguts de l’anomenat grup del 1963, i que ha fet dels jocs lingüístics la seva passió, vocació i professió, a més de l’escriptura, torna amb una nova novel·la de la sèrie Comas i Coma que no us deixarà indiferents.

—Heu encunyat el terme de “novel·la ludocriminal” i l’heu defensat en alguns festivals de novel·la negra. Us hi sentiu còmodes? Ens podríeu explicar què és?
—Això de les etiquetes és molt relatiu i es pot ironitzar, però volíem fer un homenatge al terme que va inventar Paco Camarasa per a la seva llibreria especialitzada en gènere negre a la Barceloneta: Negra i Criminal. La nostra voluntat inicial és que als nostres llibres no hi hagi un detectiu, sinó el Comas, expert en joc, i que sempre hi ha d’haver crims. La primera va ser La novel·la de Sant Jordi, que ara es reedita perquè totes tinguin el mateix format, i llavors en dèiem satírico-criminals, però a mesura que ens hem anat sentint còmodes en aquest invent hem optat pel concepte ludocriminal, per reflectir la importància del que diu el Comas sempre, que és que hem de valorar el joc com a fet cultural, com ho pot ser el còmic o la dansa, i, és clar, això casa bé.

—Quan vau començar a escriure els llibres amb Oriol Comas com a protagonista, ja pensàveu que això seria una sèrie o us n’ha sorprès l’èxit?
—La idea inicial era que potser podria ser el personatge d’una sèrie, però no podíem saber abans de començar si això podria arribar a funcionar, s’havia de començar, fer el primer títol i veure si l’univers de personatges que havíem creat funcionava. De mica en mica hem anat millorant el nostre sistema de treball i aquesta relació estranya, la de fer una novel·la escrita a dues mans però pensada a dos caps amb ell com a personatge. I com qui no vol la cosa ja som a la quarta.

—Com és el procés creatiu dels llibres, aquesta feina amb dos caps, però que no arriba a quatre mans, i en què Oriol Comas es converteix en personatge a més de ser un dels dos caps que pensen? Com us organitzeu?
—Les dues primeres novel·les van ser de tempteig. L’Oriol fa sobretot de documentalista i jo, amb una proposta narrativa, li feia peticions concretes, això encara passa. Gràcies a la seva expertesa en el món del joc, i com que és una enciclopèdia del joc amb potes, m’estalviava cremar-me les celles amb la documentació sobre jocs, quedàvem per esmorzar, per dinar o per sopar i ho resolíem. El fet que ell sigui un personatge real complica algunes coses, hi ha límits sobre la seva intimitat que són problemàtics i aquí va ser quan, a la tercera novel·la, va cobrar força protagonisme el personatge de la Sol, que hi aportava un punt de vista diferent.

—I que canvia la manera de treballar…
—Exacte, fa que el Comas s’impliqui molt més en les trames. A banda de tota la feina de documentalista, intervé molt més i fa de primer filtre. Jo li faig propostes i ell les esmena i establim un diàleg com el que podria fer amb el meu editor, però amb més incidència sobre la trama. Però sempre hem dit que són llibres en coautoria. De fet, ens repartim els drets d’autor al cinquanta per cent, ell s’implica en totes les promocions… Som amics des de fa molts anys, però és una relació estranya perquè també és un personatge meu. De fet, en aquesta obra ens avancem en el temps perquè hi surt inaugurada la biblioteca a què ha fet donació de la seva col·lecció especialitzada en jocs. Jo vaig ser al buidatge d’aquesta biblioteca i va ser impressionant i ho vaig aprofitar per al llibre, però fins Nadal del 2025 no s’inaugurarà la nova biblioteca del Besòs que estarà especialitzada en jocs a partir de la donació de la seva col·lecció.

—Aquesta vegada heu optat per incorporar-hi una dosi més gran d’elements socials, i l’acosteu com més va més als principis de la novel·la negra, que molts consideren la gran novel·la social dels nostres temps.
—No ha estat gaire premeditat, però la situació social amb la gran bretxa generacional existent ens hi ha empès. Això es pot exemplificar en el fet que un jove preparat, amb empenta i ganes de treballar segurament tindrà un horitzó salarial inferior a la pensió mitjana d’algú que es pre-jubila o es jubila i es dedica a la vida regalada, no sense mereixement, és clar, i després d’haver pencat molt. Però aquest desequilibri pren forma amb el personatge de la Sol, que cada vegada ha pres més protagonisme a la sèrie i tot pivota cap a grans extrems, com la nostra societat, en què hi ha joves que han de viure una eterna joventut perquè no troben la manera de trobar un futur amb un salari digne i amb l’existència d’una quarta o cinquena edat perquè l’esperança de vida ha crescut molt i tenim molta més població nonagenària a les llars i a les residències i això crea una paradoxa i un conflicte social.

—I aquesta vegada el barri d’Horta esdevé l’escenari principal de la novel·la. Fins i tot m’atreviria a dir que el barri és un dels protagonistes.
—I tant! Cada novel·la ha anat tenint el seu escenari perquè entenc que el gènere negre demana un arrelament concret a un espai geogràfic. A la primera novel·la va ser la Rambla; a la segona, el Raval, amb el tema dels narcopisos, i Lisboa, i després va venir Montserrat i, en aquesta, Horta, que al principi no va ser premeditat. La Sol aquesta vegada té un xicot nou que és dels diables d’Horta i va venir tot rodat perquè per mi és un territori de quilòmetre zero: vaig néixer a Nou Barris, però havia estudiat a Horta i hi visc des de l’any 1990. Horta és una mena de Barcelona, representa la Barcelona dels barris. Podria haver estat Sant Andreu, o el Clot, o Hostafrancs o el Carmel, aquests espais que no tenen a veure amb aquesta imatge turística, gentrificada i d’expatriats. Compartim els problemes de lloguer, però cada cop ens sentim més exclosos i el jovent repeteix aquesta frase que deien els seus avis de “baixar a Barcelona”.

—Ep! Els de Gràcia fins fa dos dies també ho deien…
—És que a la Vila, com a Sants, també eren així. Gràcia tenia aquest esperit, però està molt més exposada per la seva situació central dins el mapa barceloní. Horta representa la Barcelona dels barris i és el meu quilòmetre zero: a la novel·la, hi surten el meu perruquer i el meu dentista, que formen part de la trama, i, és clar, tota la guia de bars de la contrada.

—Us l’estimeu, doncs, Horta?
—Per descomptat. Com t’he dit, vaig néixer a Nou Barris, al carrer de la Jota, un carrer amb nom de lletra, com si fos una predestinació, però aviat ens vam traslladar a Virrei Amat. Passa que jo de petit era un nen que no tenia gaire bona salut i van recomanar que em posessin en una escola airejada, a la muntanya a ser possible, i em van matricular als salesians d’Horta. En contrast amb Nou Barris o Virrei Amat, hi havia d’anar en bus o en metro i era un contrast molt gran tot i ser molt a prop. Vaig decidir que hi voldria viure i quan em vaig poder independitzar ho vaig fer. I la veritat és que és un lloc que acabes fent-te teu. He tingut la sort de ser un autònom que sempre ha pogut treballar des de casa i passejar molt pel barri i, amb els anys, conèixer implica estimar.

—També hi ha una reivindicació de la cultura popular, de la vida associativa, tan present en determinats barris i tan desconeguda de vegades, i que ha estat la base de Barcelona, dels ateneus obrers fins a les colles.
—La reivindico des de la joia de veure que és una realitat que té un fil de continuïtat. A Horta tenim l’Ateneu Hortenc, el Foment i els Lluïsos, com a Gràcia o Sant Andreu o uns altres barris, i fan un munt d’activitats. No es fa alfabetització com als obrers de principis del segle XX, però calla que aviat no torni a convenir, i hi ha un fil transgeneracional. El que és nou, dels darrers deu anys, és que la joventut s’ha organitzat políticament i culturalment. Podem dir que tot és política, és clar. En un cas s’han organitzat més en la militància lligada al procés o als moviments socials, uns altres han anat a les comissions de festes i hi ha hagut relleu generacional. Això implica una efervescència i unes ganes de reivindicar el barri i de fer coses allà on vivim que genera molta activitat i també els seus conflictes, perquè aquí també tenim els poders fàctics i els cacics de tota la vida. Quan ocupes un carrer i reivindiques que es talli al trànsit hi ha qui hi ha passat tota la vida que potser no hi està d’acord.

—Però aquesta lluita veïnal sí que ben sovint ha tingut èxit a Horta.
—I en molts llocs de la ciutat. La masia de can Fargues, a tocar d’on visc, és una escola de música gràcies a la lluita veïnal, o més edificis, com la Bugadera. Hi ha un moviment i un xup-xup que em van fer pensar, com és que mai no has escrit sobre això, si vius aquí pràcticament de tota la vida? Em fascinen coses de tot el món, però aquest retrobament amb Horta ha estat una trobada feliç que m’ha permès analitzar el que tinc a dos pams. Per exemple, a la trama de la novel·la hi apareix una samarreta especial. Quan Manuel Valls va ser primer ministre de França el barri es va omplir de periodistes francesos buscant la casa on havia viscut i els mateixos que van fer l’exitosa samarreta “Jo sóc d’Horta” en van fer la versió francesa, “Je suis d’Horta”, i van sortir per tots els informatius, que pensava que hauria estat un gran èxit i resulta que només n’han venut onze. A la presentació a Horta va venir una persona amb una de les samarretes!

—Bé, ara solament us en falta trobar deu més…
—Això mateix.

—Qui ha crescut definitivament com a personatge és la Sol, la neboda del Comas. Com heu creat aquest personatge femení i d’una generació que no és clarament la vostra. Tinc entès que hi ha ajudat la família.
—Sí, tinc una filla de vint-i-vuit anys que ja no viu a casa i que ha viscut el procés d’emancipació precària propi de la seva generació. Crec que una de les coses més fascinants de ser escriptor és que ets algú que et pots posar a la pell dels altres. Quan n’estàs allunyat biològicament i de gènere, el repte és més gran, però el personatge de la Sol ens ha seduït i acabat establint la relació amb l’oncle, qui admira, però amb qui manté un estira-i-arronsa i també és el seu cap laboral. La Sol ens permetia d’aportar una mirada nova sobre un món que lideren les noies d’aquesta edat, que tenen una mirada més crítica i ens permetia tenir més camp per a córrer i més coses a dir.

—També permet d’establir un munt de jocs lingüístics internacionals.
—Hi ha límits. És evident que la Sol se’n fot una mica de tot i dels anomenats boomers i em permet entrar en el territori de la qualitat lingüística dels joves, i hi entrem joiosament. El meu límit no és reproduir la parla dels joves i fer-ho amb una gravadora, perquè això significaria introduir molts diàlegs en castellà i aquesta és la meva línia vermella. No estic disposat a fer la substitució lingüística per la versemblança narrativa. L’escriptura és una convenció i aquest és el meu límit, jugo a fer la construcció d’un llenguatge col·loquial versemblant i no impostat que fa que la Sol hagi de fer uns equilibris molt interessants: els amics consideren que parla com els vells i amb l’oncle parla diferent. Hi volia posar un focus, però no vull fer de fidedigne sociolingüista perquè faig novel·la i la literatura catalana és la que s’escriu en català. Respecto els autors que fan servir unes altres opcions i puc tenir-hi tots els debats que calguin, però jo no escric res en castellà als meus llibres perquè no em dóna la gana. La literatura és l’àmbit més gran de llibertat i aquí es parla català.

—Però sembla que les noies joves parlen més en català que no pas els nois.
—Aquesta informació anava lligada molt directament a una mena de consum de lleure molt masculí i castellanitzat, com ara els videojocs i la cosa aquesta rara de futbol del Piqué, que ho fan tot en castellà pel lligam amb el món iberoamericà. Les noies, en canvi, tenen més referents musicals en català. Però hi ha moltes teories. Aquí, a Horta, el jovent es va organitzar per fer les festes majors alternatives i una de les sorpreses va ser una nit de glosa i cançó improvisada que per sorpresa meva va tenir una altíssima participació. De vegades hi ha missatges catastrofistes envers la llengua, però hi ha uns altres mons que potser no són hegemònics, però que sempre ens sorprenen.

—Si ho haguessin fet al centre de la ciutat i organitzat per l’ajuntament n’haurien dit slam poetry i ben segur que el català hauria estat residual.
—Per descomptat. La gran anomalia és sentir parlar català al centre de Barcelona.

—Formeu part de la generació del 1963, en què hi ha tants escriptors catalans. Teniu sensació de pertinença o de grup amb la quinta formada, entre més autors, per Joan-Lluís Lluís, Manuel Baixauli, Joan-Daniel Bezsonoff, Miquel Àngel Llauger, Vicent Usó, Lluís Calvo, Carles Porta, Pasqual Alapont, Teresa Broseta, Sebastià Perelló, Carles Torner, Sergi Belbel, Oriol Izquierdo, Jaume Subirana, Flavia Company i Ponç Puigdevall, o és una simple coincidència cronològica?
—En Joan-Lluís Lluís va escriure un text en què hi havia tots aquests noms i més en un dels seus exercicis d’estil del llibre Xocolata desfeta i vaig pensar, Déu n’hi do, en som molts, això és obvi, però fruit també del baby-boom. Demogràficament, la nostra quinta és de les més àmplies i també és lògic que en sortissin molts escriptors. Però a banda de les amistats i afinitats personals entre alguns de nosaltres no és en cap cas un grup unit, amb propostes semblants ni estem organitzats com els escriptors de la generació dels setanta i del col·lectiu Ofèlia Dracs, per exemple. Segurament el fet de ser molt més nombrosos respecte del grup anterior, que a sobre va tenir circumstàncies més adverses, va causar una disseminació en què cadascú buscava el seu camí. Molts vam començar a publicar als anys vuitanta i llavors dominava l’eclecticisme i cadascú va fer el seu camí. El que passa és que som els que havíem de ser la normalitat, aquells que no hauríem hagut d’escriure en castellà en cap moment i ara que han passat quaranta anys constatem que no ha estat així, continuem minoritzats en tots els àmbits, també en el del poder, i ara tots tenim un punt de lluita que ens uneix i que no teníem als anys vuitanta, quan ens movíem en un ambient molt més hedonista i voluptuós. Ens hem adonat amb agror del gran lingucinisme que hi ha en aquesta societat, en què el discurs de Ciutadans sobre la persecució del castellà o la imposició del català ho ha contaminat tot. Ara tenim la sensació pastosa que no en passem ni una.

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha reobert, inesperadament, el debat sobre l’energia nuclear. Concretament, ha demanat que s’allargue, encara més, la vida de la central de Cofrents que té previst de tancar l’any 2030, quan en farà quaranta-sis que va entrar en funcionament. A més, en la intervenció en el Círculo Ecuestre va animar els catalans a alçar la mà per a demanar l’allargament de la vida de Vandellòs. D’aquesta manera, el president valencià entra en el debat energètic d’una manera anticíclica i desvia el focus de les renovables que tant al País Valencià com a Principat s’instal·len a un ritme molt lent.

La primera vegada que Mazón va fer proselitisme per l’energia nuclear feia pocs dies que havia eixit la sentència de presó contra Eduardo Zaplana i hom va pensar que el president havia desenterrat aquest tema per a desviar l’atenció i amagar rere una cortina de fum la seua relació amb l’ex-president sentenciat per corrupte. Amb el pas dels dies, Mazón hi ha insistit i ha emprat arguments que tenen a veure amb la sobirania energètica i amb un presumpte tomb, una altra vegada, cap a l’energia nuclear de la majoria dels països d’Europa. Mazón va esmentar els exemples d’Alemanya i de Finlàndia. VilaWeb ha parlat amb dos experts en energia que desmenteixen aquestes afirmacions. Sobretot, que Alemanya torne a l’energia nuclear.

Sobirania energètica

“Jo no sóc independentista, però en temes d’energia, sí. Jo vull la sobirania energètica de la Comunitat Valenciana perquè no haja de dependre de l’energia que ens vinga de fora.” Aquesta frase i més de relacionades o semblants, les va repetint amb molta vehemència Mazón aquests dies. Ho ha dit a les Corts, on va rebre el suport entusiasta de Vox, i en conferències de premsa. També a Barcelona.

El divulgador en qüestions d’energia Xavier Cugat ha explicat a VilaWeb que quan es depèn de les centrals nuclears no es pot parlar de sobirania energètica perquè aquestes instal·lacions funcionen amb urani, que és un material que s’importa al 100% de països com Rússia, Casaquistan i Níger. Pedro Fresco, que va ser director general de Transició Ecològica durant el govern del Botànic i ara és director de l’Associació Valenciana d’Empreses del Sector de l’Energia, matisa que hi ha una convenció internacional que sol considerar l’energia nuclear com una energia sobirana perquè no depèn d’un flux continu, com una central de gas, per exemple. L’urani es pot emmagatzemar per a usar-lo els anys següents. Fresco reconeix que això és filar molt prim i té dubtes que quan es parla de les nuclears es puga parlar d’energia sobirana.

El grup parlamentari Compromís ha respost a Mazón que l’Agència Internacional de l’Energia fa anys que avisa que l’any 2025 la producció d’urani ja serà inferior a la demanda. Per tant, diuen, parlar d’independència energètica quan es depèn d’aquest element és pura demagògia.

Dependència de les nuclears, encara

Segons les dades facilitades per Iberdrola, l’any 2023 la central nuclear de Cofrents va generar més del 40% de l’energia consumida al País Valencià. Al Principat, segons Xavier Cugat, Ascó I, Ascó II i Vandellòs en generen conjuntament el 60%. “Si tanquem les nuclears, o bé instal·lem renovables a dojo –cosa que ara no es fa–, o bé l’electricitat haurà de venir de fora de Catalunya.”

Precisament, el retard en la instal·lació de fotovoltaica i eòlica és un fet comú al País Valencià i al Principat. Fresco i Cugat coincideixen a dir que a l’estat espanyol hi ha governs molt més àgils a l’hora de concedir llicències. Segons Cugat, entre la solar i l’eòlica, cada any s’afegeix al sistema l’equivalent a la producció d’una central nuclear. Diu que, sense comptar les Illes, a l’estat espanyol ja es genera un 68% d’energia renovable i és probable que a final d’any s’arribe al 70%. L’aportació global de les nuclears és del 20%, una xifra prou més baixa que al nostre país.

Pedro Fresco, que va ser destituït del càrrec en el govern del Botànic per discrepàncies amb la implantació de les renovables, continua lamentant la lentitud amb què s’atorguen les llicències. “Ens trobem en una situació de molta dependència elèctrica i Catalunya té el mateix problema. No instal·lem renovables pels motius que tothom sap, i això és molt greu”, diu.

Aquests motius que creu que tothom sap són les respostes veïnals als intents d’instal·lar macroplantes en determinades comarques, com ara els Ports i el Maestrat o la Plana. El darrer exemple és el de l’anomenat projecte Magda, que preveia d’instal·lar 260.000 plaques fotovoltaiques sobre 500 hectàrees, algunes de terrenys productius. Aquest pla va provocar una gran resposta social i política que va fer que finalment les empreses Akuo i Premier, francesa i xinesa respectivament, desistissen d’instal·lar-la.

Xavier Cugat, que a més de divulgador energètic és director de producte d’una empresa de bateries, considera que l’administració autonòmica no ha fet la seua feina perquè ha escoltat les protestes de la gent que diu que vol renovables, però no al costat de casa. “Hi ha traves legislatives massa importants. La tramitació va molt lenta. Parlem de projectes que esperen anys a ser autoritzats”, diu.

El govern de Catalunya va presentar fa pocs dies un document per a començar a desencallar la situació, i va fixar l’horitzó del 2030 per a produir un 50% d’energies renovables. Segons l’Observatori de les Energies Renovables, l’any 2023 únicament el 13,6% de l’energia que es va consumir al Principat provenia de fonts renovables. A l’estat espanyol va ser del 51%.

Què vol dir allargar la vida útil de les centrals?

“Demane també als catalans que aixequen la mà i exigesquen al govern que allargue la vida de Vandellòs”, va dir Carlos Mazón a Barcelona. Segons que explica Pedro Fresco, les centrals nuclears es planifiquen pensant que podran funcionar durant quaranta anys. La de Cofrents, del 1984 i propietat d’Iberdrola, va rebre la darrera autorització per a perllongar-ne el funcionament fa dos anys i podrà estar oberta fins el 2030. Ascó I té previst de tancar el 2030; Ascó II, el 2032; i Vandellòs, el 2035. L’Associació Nuclear Ascó-Vandellòs ha anunciat la voluntat de demanar una darrera pròrroga per anar més enllà del 2035.

“Aquest ‘allargar la vida’ va lligat a un seguit de condicions de seguretat i a unes inversions per a garantir que la central serà segura. L’extensió de la vida útil no ix gratis i es demanen inversions molt fortes per a continuar funcionant”, diu Fresco. Quant a si és una bona idea allargar la vida de Cofrents, Fresco afirma sens dubte que el futur de l’energia són les renovables. “Això serviria durant quatre o cinc anys, però no donarà una solució a llarg termini. Tenen els anys comptats.”

A banda les qüestions tècniques hi ha la voluntat dels propietaris de les centrals. Iberdrola en el cas de Cofrents i Endesa en el cas d’Ascó I, Ascó II i Vandellòs. Segons Fresco, cap de les dues empreses no ha demostrat interès a continuar funcionant més enllà de la data pactada per al tancament. “Avui hi ha un pacte entre els propietaris de les nuclears i el govern espanyol per a tancar en unes dates determinades de manera que hi haja temps de substituir-les. La primera central es tancarà el 2027, i s’aniran tancant escalonadament.”

Cofrents, una pròrroga polèmica

Quan el govern espanyol va atorgar la darrera pròrroga a Cofrents va haver-hi una campanya molt intensa en contra. Partits polítics i grups ecologistes van voler evitar-ho tot al·legant els problemes de seguretat que podria tenir una central tan vella. Fins i tot, Compromís va fer una acció a la porta del congrés per a demanar al ministeri que no s’autoritzàs la pròrroga de tres anys que finament sí que es va concedir.

És cert que Europa torna a l’energia nuclear?

Segons les dades que proporciona Xavier Cugat, és cert l’exemple de Finlàndia que fa poc que ha obert una central. A la resta, i en xifres globals, se’n tanquen més que no se n’obrin. Alemanya ha tancat tot el parc nuclear. Pedro Fresco diu que és el cas més clar de país que ha substituït la nuclear per renovables i ara genera molta més electricitat en renovables que no ha generat mai en nuclear. El Regne Unit ha tancat centrals, tot i que en té una en construcció. Hi ha molts països d’Europa que no en tenen ni en volen tenir.

“L’aportació de la nuclear al conjunt energètic del món baixa cada any. Potser algun país en connecta, com la Xina, però és ridícul comparant-ho amb la quantitat de renovables que connecta: 2.000 megawatts en nuclear i 296.000 en renovables”, diu Cugat.

La nuclear més antiga del món

La central nuclear més antiga del món en funcionament és la de Beznau, a Suïssa, que va començar a funcionar l’any 1969, és a dir, fa cinquanta-sis anys. El pla és que continue connectada fins el 2029; això seran seixanta anys, vint més dels que teòricament s’havien previst.

El batlle de Perpinyà, Louis Aliot, declara avui com a acusat en la macrocausa que afecta també Marine Le Pen i vint-i-quatre dirigents i treballadors del Rassemblement National, per haver malversat fons de la Unió Europea per pagar assistents d’eurodiputats que, en realitat, treballaven per al partit.

El judici, que es fa al tribunal penal de París, va començar el 30 de setembre i s’acabarà el 27 de novembre. La causa se centra en un període de dotze anys, entre el 2004 i el 2016, i la investigació va començar l’any 2015, quan el Parlament Europeu va notificar a la justícia francesa que hi podia haver irregularitats en els salaris dels assistents parlamentaris. El Parlament Europeu és personat com a part civil i calcula que la suma de diners malversats puja a 6,8 milions d’euros.

La major part dels acusats per la fiscalia van ser dirigents del partit ultradretà durant la dècada del 2010. Onze eren eurodiputats –entre els quals Aliot–; dotze, assistents parlamentaris; i quatre, col·laboradors de Rassemblement National. També hi ha acusat el partit com a persona jurídica i hi ha implicat l’ex-cap del Front National, Jean-Marie Le Pen, que no ha acudit a les audiències per motius de salut.

Vuit mesos gairebé sense activitat

En el cas concret d’Aliot se sospita que mentre era eurodiputat (2014-2017), el parlament va finançar el sou del seu ajudant parlamentari Laurent Salles, per bé que en realitat treballava per al Front National a París. Salles també era regidor i tenia un càrrec dins el partit.

Els investigadors han trobat que, mentre va ser assistent al Parlament Europeu, entre el juliol del 2014 i el febrer del 2015, va enviar solament vuit correus electrònics sobre tràmits administratius o reemborsament de despeses i un sol SMS, i va assistir a un sol acte com a assistent. De fet, no s’ha pogut trobar cap document ni intercanvi sobre treballs i no va anar mai a treballar a l’eurocambra. Tot això per una remuneració durant tot aquest període de quaranta-un mil euros. Laurent Salles assegura haver gestionat el correu del diputat.

Una inhabilitació que podria durar deu anys

Avui és el primer torn d’Aliot, però Marine Le Pen ja ha intervingut en el judici més d’una vegada. En la defensa, a càrrec de l’advocat nord-català Rodolphe Bosselut, Le Pen ha assegurat que és víctima d’un procés polític a causa de les seves posicions crítiques a Brussel·les i que es prova de frenar el seu ascens al poder amb vista a les eleccions presidencials del 2027.

La dirigent de Rassemblement National assegura que no hi ha proves i que aquest judici és contrari al dret perquè la defensa es troba obligada a demostrar que és innocent. Tant Aliot com Le Pen s’enfronten a deu anys de presó i inhabilitació, fet que els impediria de continuar essent batlle de Perpinyà i candidata a la presidència, respectivament.

Per Patrick Maisonneuve, advocat del Parlament Europeu, el fet que no hi hagi documentació que acrediti la feina dels assistents és una prova que no hi va haver activitat real al Parlament Europeu. “En realitat, treballaven per al partit”, reitera el lletrat de l’acusació particular. En canvi, la defensa de Le Pen ha argumentat que és una bestiesa de demanar documentació de fa tants anys. “Com em poden demanar documents de fa tants anys? Del 2009. Jo no guardo res, m’hauria de construir un castell, si ho guardés tot. No hi veig l’interès”, va afirmar Le Pen en seu judicial, en resposta a la sol·licitud que acrediti el treball parlamentari dels seus assistents. “És prohibit ser assistent parlamentari i tenir un compromís polític?”, va remarcar, fent referència al fet que els treballadors contractats tinguessin càrrecs polítics i alhora una activitat que anava més enllà de les tasques de suport parlamentari.

José Alberto Carbonell (Barcelona, 1964), actual director general del Port de Barcelona, serà nomenat president d’aquesta infrastructura en substitució de Lluís Salvadó. Carbonell serà nomenat president del Port de Barcelona a la reunió del Consell Executiu, segons ha pogut saber Efe de fonts del sector portuari.

Carbonell és enginyer de Camins, Canals i Ports per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), té un màster en Direcció i Administració d’Empreses (MBA) per EADA Business School Barcelona i un Programa d’Alta Direcció d’Empreses (PADE) per l’escola de negocis IESE. El nou president va començar a treballar al Port de Barcelona el 1991 i, després d’assumir diferents responsabilitats, va ser nomenat director general de la institució el gener del 2009.

Com a director general del Port de Barcelona ha participat en el procés de transformació i modernització de la infraestructura, d’acord amb els successius plans estratègics de l’entitat, i recentment s’ha implicat a l’organització de la Copa Amèrica de vela que s’ha fet a Barcelona.

El mes de març passat es va crear la societat Train Port Barcelona, participada pel Port de Barcelona i Adif, de la qual José Alberto Carbonell va ser nomenat president d’ençà de la seva fundació. El Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports va atorgar a Carbonell la Medalla al Mèrit Professional el 2022.

El parlament israelià ha aprovat un projecte de llei per a prohibir l’activitat de l’Agència de l’ONU dels Refugiats Palestins (UNRWA) a Israel, cosa que afectarà directament la seva activitat a Gaza. El text ha rebut el suport de noranta-dos diputats, tant de la coalició governant com de l’oposició, i tan sols deu hi han votat en contra. El parlament vincula l’agència a Hamàs.

El 22 de juliol, els legisladors van fer el primer pas aprovant en primera lectura tres projectes de llei destinats a prohibir les activitats de la UNRWA a Israel, a desposseir el personal de les seves immunitats i privilegis, i a declarar-la “organització terrorista”.

Actualment, la UNRWA proporciona serveis, com ara educació i salut, en alguns dels camps de refugiats de Jerusalem Est. Sense coordinació amb Israel, seria gairebé impossible per a l’organisme poder treballar a Gaza, on actualment s’encarrega de la distribució d’ajuda, o als campaments de refugiats de Cisjordània, perquè Israel ja no emetria permisos d’entrada a aquests territoris palestins ocupats, ni permetria la coordinació amb l’exèrcit.

El consell d’administració de Fira 2000, la societat encarregada de l’ampliació de Fira de Barcelona, ha nomenat l’ex-gerent de l’Institut Català del Sòl (2018-2021) i arquitecte Albert Civit com a nou director general de l’ens. El nomenament s’ha fet per unanimitat. La Generalitat té majoria en aquest organisme participa també per l’Ajuntament barceloní, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, la Diputació de Barcelona i la Cambra de Comerç. D’ençà de l’abril de 2023 Civit ha estat gerent de projectes estratègics a l’empresa Barcelona Regional, i responsable per al desenvolupament del projecte Montjuïc 2029 de remodelació de la Fira de Montjuïc i entorns de la plaça d’Espanya, per a l’Ajuntament de Barcelona.

El nomenament s’ha produït aquesta tarda, en la primera reunió del màxim òrgan de govern de la societat. La consellera d’Economia i Finances de la Generalitat, Alícia Romero, ha assumit la presidència de l’ens. La cimera ha tingut lloc a la seu del Departament.

És la primera vegada que la presidència del consell de Fira 2000 recau en la titular d’una conselleria, un canvi que respon a la voluntat dels socis institucionals d’impulsar els projectes que es troben en fase de desenvolupament, com les obres d’ampliació dels espais firals del recinte de Gran Via, la remodelació de Montjuïc o la celebració del centenari de l’exposició de Fira de Barcelona l’any 2029. La vice-presidència recau en el tinent de batllia d’Economia, Hisenda, Promoció Econòmica i Turisme de l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Valls.

Nascut a Barcelona l’any 1965, Civit és arquitecte per l’Escola d’Arquitectura de Barcelona de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i màster en Projectes de Gran Escala. També ha realitzat el Programa de Desenvolupament Directiu de l’IESE Business School de la Universitat de Navarra.