El 1988, Albert Guinovart es començava a guanyar la vida com a pianista a Londres, i va decidir de presentar-se a unes proves que Dagoll Dagom havia obert per a fer un musical, Mar i cel. No esperava que l’agafessin, per això es va quedar sorprès quan li van encarregar que fes la composició d’aquella obra, que s’ha convertit en un himne per a molts catalans. Ara que Dagoll Dagom posa punt final a la seva carrera, i ofereix per última vegada Mar i cel, parlem amb Guinovart de com li va canviar la vida, aquest musical, i què ha significat en la seva carrera. També aprofitem l’avinentesa per parlar de la seva carrera com a compositor i pianista: “La musica és la meva vida”, diu.

Dagoll Dagom es prepara per posar el punt final: “Hi ha un moment que les coses s’acaben”

—Podríem dir que Mar i cel us va canviar la vida?
—Sí, va canviar-me la vida. Potser jo no n’era conscient quan va passar, però sí que m’ha condicionat molt de temps després. En molts aspectes.

—Éreu molt jove, teníeu vint-i-cinc anys.
—Sí! Quan un es vol dedicar a la música, sempre somia en coses. I a mi em va arribar aquesta possibilitat, sense esperar-la. Va ser un somni, amb pros i contres, és clar, perquè era tan jovenet que ho vaig fer amb tot l’entusiasme i les ganes del món, però quan va tenir tant d’èxit vaig pensar que potser no era just. Vaig pensar que no estava prou preparat per tenir un èxit tan gran. La meva carrera, de fet, anava enfocada a ser pianista. Sempre m’havia agradat compondre, però quan vaig entrar al conservatori, la música que es feia a mi no m’interessava. Era més experimental, més d’investigació… Em sembla molt bé, però personalment preferia fer música per passar-ho bé, per regalar als meus amics i a la meva família. Total, que vaig decidir de centrar-me en el piano. Me’n vaig anar a viure a Londres, vaig estar-m’hi quatre anys, estudiant amb la Maria Curcio. I al cap de cinc anys, que ja li feia d’assistent, i ja intentava de buscar-me la vida com a pianista, va sorgir la possibilitat de fer Mar i cel. I sí, em va canviar completament la vida, vaig decidir de tornar. Si no, potser m’hauria quedat allà.

—Potser no hauríeu acabat essent compositor?
—És molt possible, perquè jo sóc molt treballador, però no sóc gaire ambiciós, en el sentit d’anar a molestar ningú. Jo he tingut la sort que, sense buscar-ho gaire, a la vida m’han anat sorgint coses, potser perquè sí que sóc molt treballador i perquè les coses que he fet agraden i funcionen. Però no pel meu caràcter.

 

—Deu passar a poca gent, que l’obra que més li reconeixen és la primera…
—Sí, totalment cert. No tan sols la gent em recorda per la primera, sinó que totes les coses que he fet després, que és tot, m’ho han comparat sempre amb Mar i cel. Per a bé o per a mal. De fet, a partir de llavors vaig començar a estudiar molt perquè vaig pensar que, si em sortia una altra cosa, havia d’estar més preparat com a compositor. Quan vaig fer Flor de nit, al cap de quatre anys, estava molt més preparat. Crec que es nota. De fet, el 2004, quan es va tornar a fer la producció de Mar i cel al TNC, ens van demanar que reviséssim una mica l’espectacle. Jo vaig revisar la partitura de dalt de baix. El 1988, havia estat la primera obra que orquestrava, i el 2004 jo era professor d’orquestració a l’ESMUC. Tenia la sensació que no em podia permetre que quedés d’aquella manera. I no en va quedar ni una nota. Vaig orquestrar-ho tot de nou. També vaig revisar algunes coses vocals i de les cançons, però bàsicament era l’orquestració. Sempre m’havia quedat una mica amb la recança que allò no estava bé. A veure, tu no pots portar la contrària al públic: si al públic li agrada, és que està bé. Però jo sentia que ho hauria pogut fer molt millor amb més coneixements. Quan la vaig revisar el 2004, em vaig reconciliar amb l’obra. Jo no venia del món del musical, ni era aficionat als musicals. Si coneixia res era l’òpera, i es nota.

—Imagino que el fet que tanta gent se la senti seva deu ser molt gratificant… És un himne per a molts.
—I tant! Dóna molta satisfacció i et fa sentir molt d’orgull. Tot i que, com que sóc una persona tímida, sempre em fan una mica de vergonya, aquestes coses. També passa que hi ha molta gent que sap les cançons i no sap que això pertany a un musical ni qui ho ha fet. He treballat molt en músiques populars catalanes, i quan una cosa esdevé tan popular et fa sentir molt orgullós. D’alguna manera, he posat una poteta en la música popular del país.

—El vostre nom s’acostuma a relacionar amb musicals i sèries de televisió. Us molesta, que se’n recordin d’això, tenint en compte que heu fet moltes més coses?
—No, perquè els qui em recorden per això no vindrien mai a escoltar el meu Rèquiem. Vull dir, hi ha gent que coneix Guinovart perquè mirava Nissaga de poder o El cor de la ciutat, o perquè ha vist Mar i cel, i no vindrà mai a un concert a sentir com toco una sonata de Schubert. Per tant, no em molesta, més aviat penso que amplio una mica el ventall de públic. Al principi, quan anava a festivals a tocar com a pianista, sovint em deien que havia de deixar aquest vessant més comercial, perquè era bo tocant Beethoven i Chopin, i tot allò em desmereixia una mica aquesta tasca. Sempre m’havia de defensar d’això. En canvi, ara és una mica al revés. Moltes vegades, quan em contracten per tocar música clàssica em demanen que al final toqui alguna cosa meva de música de concert. Crec que al final he trobat una mena d’equilibri.

—Us heu sentit jutjat per la gent que fa música clàssica?
—Sí, sí, sempre… La meva discogràfica, Harmonia Mundi, em va dir que havia de decidir què volia ser, si pianista o compositor. I a mi em va semblar una diatriba molt estúpida, perquè la gent que jo he admirat sempre com a músics eren molt polièdrics. No entenia per què jo havia de triar una cosa o una altra.

—De fet, al final s’ha convertit en una marca vostra? Sou capaç de fer de tot, i que la gent pot identificar que allò és de Guinovart.
—Sí, encara que ho he fet espontàniament. A mi m’agrada fer la música que faig. És la música que a mi m’agradaria escoltar. Al final, has de fer allò que creus honestament pots aportar a la societat. I jo sempre he tingut aquest sentit de servir. Crec que això em ve del meu vessant de pianista. No conec cap pianista que no vulgui agradar. Tu vols agradar i que t’aplaudeixin, i que agradi tant que et tornin a contractar per a l’any següent en aquell festival o en aquell teatre. Això, com a compositor, sembla que estigui prohibit pensar-ho. I no, jo vull agradar. Ara, és veritat que he d’agradar en el sector de públic que jo penso que he d’agradar. Per això també hi ha alguns compositors frustrats perquè, fent la música que volen fer, volen tenir el públic de la Beyoncé. I això no… Has de saber que, si fas això, tens aquest públic. No tindràs mai el 100% de públic. Per tant, has de ser honest amb allò que facis, i si hi ha una comunicació amb el públic –que, en definitiva, la música és això–, doncs ja pots estar molt satisfet.

—Tinc la sensació que no dieu mai que no a un encàrrec, que us agrada provar coses noves i arriscar.
—Sí, m’agrada arriscar, posar-me reptes, però també he de dir que això és el meu modus vivendi. O sigui, que a vegades has de dir que sí… [Riu.]

—Perquè necessiteu menjar, no?
—A veure, jo tinc molta sort perquè he viscut de la música, però és veritat que hi ha etapes que són més bones que unes altres. A vegades he dit que sí a coses que potser volia dir que no.

—I aquestes composicions que feu per encàrrec, en què ja treballeu amb un text, o per a una sèrie o un film, tenen menys de vós que la resta de projectes?
—De vegades, m’ho he passat malament, perquè jo vull ser jo qui et fa l’encàrrec no sap qui ets tu. Naturalment, quan fas música aplicada a alguna altra disciplina, sigui a una audiovisual o una òpera, ets al servei d’una dramatúrgia i és diferent. Per exemple, si has de seguir el recorregut de la lletra, has de modificar la música. No pots fer només la música que tu vols i que sigui bonica. Però sí que mantens el teu segell. Per tant, no tinc clar que sigui menys Guinovart. Segurament estàs més influït. També penso que nosaltres hem de ser impermeables, està bé rebre influències i idees noves. Però és veritat que a mesura que et fas gran, ets menys impermeable.

—Què és la música per a Albert Guinovart?
—Quina pregunta! És la meva vida. És l’amor de la meva vida, és la passió, és la manera d’entendre la vida, perquè la música és una cosa abstracta, però al mateix temps també és una escola que et va educant com a persona.

—No veniu d’una família musical, oi?
—No.

—Com hi arribeu, a la música? Quins primers records en teniu?
—Ho tinc molt clar. Jo de petit preocupava una mica els meus pares perquè no m’agradava jugar. Era un nen molt quiet i molt silenciós, molt callat, i em regalaven joguines i les deixava allà, saps? Un cotxe, i no feia res. Mirava un llibre, mirava els sants, això sí… Jo no sabia llegir, era molt petit. Un dia, per casualitat, vaig anar a casa d’una amiga de la meva mare i elles es van posar a xerrar. Jo tenia tres anys. I em vaig fixar en un moble que hi havia al final del saló. Era un piano. Mentre elles xerraven, vaig anar cap allà i vaig posar les meves manetes a sobre del teclat. Vaig al·lucinar que jo produís aquells sons. I llavors, quan vam tornar a casa, vaig dir a ma mare que volia tornar aquella casa per fer música xinesa. Allò que havia tocat em semblava xinès. A ma mare se li va obrir un món, perquè tenia interès per alguna cosa. Hi havia una altra veïna que donava classes de piano i de solfeig. Ma germana hi anava. Jo era massa petit per anar-hi, però van decidir que, com que era molt callat, podia estar-me allà mentre ma germana feia classe. Als quatre anys ja em va començar a donar classes de piano, perquè tenia molt d’interès i m’agradava molt. He de dir que, malgrat que a la meva família no hi havia tradició musical, sempre em van donar molt de suport.

—En aquella època, no tots els pares devien veure bé que els fills es dediquessin a la música.
—Ningú considerava que la música fos una finalitat a la vida, sinó que era una cosa que et podia acompanyar, de més a més. Per exemple, als meus col·legues de conservatori que es volien dedicar a la música, la majoria dels seus pares els deien que primer fessin una carrera seriosa. I, en canvi, a mi em va passar al revés. Vaig començar enginyeria de telecomunicacions i els meus pares em van dir que per què, si ja tenia clar que el meu talent i la meva vocació eren la música. I jo vaig dir: “Bé, però és que mai se sap.” Potser perquè jo sóc molt poruc. Vaig acabar primer de carrera, i ja no vaig ni presentar-me als exàmens. Vaig pensar que millor ser un músic feliç que no pas un enginyer desgraciat i dolent, perquè jo no servia per a allò.

—Hi ha silencis en el vostre cap, o sempre hi ha música?
—Sí, sí que hi ha silencis…

—Aneu pel carrer i us venen melodies, com passa als films?
—No, no. Això és una llegenda urbana. Sempre s’havia dit que Beethoven passejava pel bosc i que llavors li venien melodies. I resulta que ell no va sortir mai de la ciutat, és a dir, no havia passejat mai pel bosc! Jo sóc dels qui pensen que la inspiració ve quan treballes. I em costa! Però quan no estic fent música intento de no pensar-hi, fins i tot, per salut mental. Per exemple, una cosa que ja fa uns anys que practico és no treballar després de sopar. Abans, moltes vegades, després de sopar em posava a orquestrar, i llavors sí que no dorms, perquè tens el cap que t’hi bullen les coses.

—Però no necessiteu tocar per sentir la música, oi?
—Sobretot si és meva, la música. Però si és d’algú altre, doncs també. Jo sóc d’una generació que ha après a orquestrar amb un paper. Avui en dia, ho poses a l’ordinador, jo ho faig ara, i ho sents. A les classes d’orquestració sempre els he dit que no confiïn en això, perquè t’ho venen d’una manera perquè soni bonic. Això no vol dir que, després, en una sala acústica soni així. Però nosaltres vam tenir una altra educació i, per tant, sentim la música que anem escrivint. Construeixes la música mentalment.

—Què diríeu que és el segell Guinovart?
—Crec que ho haurien de dir els altres, però més o menys ho intueixo. És una música melòdica. La melodia ha estat molt menyspreada al segle XX; tant, que no se sap ensenyar ara, i per això ara no hi ha melodia gairebé enlloc. O sigui, no hi ha melodia en la música contemporània, perquè no es vol, però ni en el cinema, ni en el pop, tot sona més o menys igual, no hi ha línies melòdiques. La gent s’ha desacostumat a escriure-la i a pensar-la. Llavors, hi ha una cosa així melòdica i, després, hi ha una qüestió tonal però una mica avançada. Jo no he fet mai jazz, però segurament amb influències d’harmonies més modernes o més americanes o més de jazz. I no et sabria dir gaire més, eh? [Riu.]

—Toqueu tecles molt diferents dins la música, hi ha alguna cosa que us agradi més que unes altres?
—És difícil, concretar una cosa i prou. A mi, normalment, sempre em diuen que em va millor la música escènica. En el sentit que la meva música acompanya molt bé una dramatúrgia. Però t’he de dir que quan faig música pura de concert jo m’ho passo quasi millor, perquè no he de dependre de ningú, em puc inventar una història i no dir-la. I, de vegades, no cal ni construir una història. A mi la música de concert m’agrada molt, i també tot el que és vocal. Curiosament, jo no he cantat mai a la vida. Mentida: de nen, vaig cantar fins que em va canviar la veu; però de gran, mai. Llavors, no sé si és aquesta frustració de no haver cantat mai, o que la meva mestra Maria Curcio sempre deia que amb el piano, com que és una maquinària tan complexa, hem de trobar la manera de cantar… Sempre ha sigut la meva obsessió.

—I us queda res per fer?
—No, o sí… Però jo sempre miro endavant. No tenia cap simfonia, i enguany n’he estrenat dues. Era una cosa pendent. I sobre la resta… no puc dir res, perquè hi ha una cosa que és molt inicial, però espero que surti… És un dels meus somnis.

—I quan feu una cosa així, us fa por que no agradi?
—És clar, cada vegada fa més por la reacció de tothom. Perquè hem entrat en un moment en què tots són queixes i negativitat. I llavors et planteges si agradaria o no. Tens aquests condicionants. Abans no passava. Per exemple, quan vam estrenar Mar i cel, el dia abans, a l’assaig general, vaig pensar que allò no aniria enlloc. De fet, ho vaig comentar a en Pep Cruz, que feia el paper de Joanot. I ell em va respondre que no, que estàvem fent una cosa molt grossa. Ara la societat està enfadada i, per tant, abans de portar coses a la societat potser t’ho penses abans.

—I entre tocar i compondre, què triaríeu? Ja sé que sempre us heu negat a escollir…
—A mi m’apassiona tocar. És fer música. És com si la modelessin en un fang. És el contacte immediat amb el públic. En canvi, el compositor és a casa, i passen moltes coses fins que no arriba el dia de l’estrena. A més, moltes vegades ets allà com a espectador i no pots fer res. No t’agrada la versió que fan, per exemple, però sempre has de donar llibertat a l’intèrpret. Ara, tocar és molt més esclau. Has d’estudiar, has d’estar en forma, has d’estar bé físicament. Per exemple, quan has de compondre i has de fer l’orquestració, pots passar una setmana dormint molt poc, per exemple. En canvi, si dorms poc, no pots tocar. Has d’estar bé físicament. No abandonar el fet de tocar. Ara estic pensant que potser hi ha un cert repertori que hauria de deixar de tocar. Et vas fent gran, i penses que potser has de començar a buscar coses més còmodes per a tocar. Que no vol dir que no s’hagin d’estudiar, però potser sí que tinguin menys implicació física.

—Entenc que creieu que deixareu abans de tocar que de compondre?
—Sí, perquè tocar és una cosa molt física. En canvi, pots compondre encara que estiguis malament, mentre tinguis la mà per a escriure i puguis pensar… De tota manera, jo mai penso que hagi de deixar res, eh? Quan acompanyava Victòria dels Àngels, que vaig tenir el privilegi de fer-ho durant molts anys, ella sempre deia que la música era la seva vida. I, malgrat que sabia que es feia gran i que la seva veu anava minvant, sempre deia que mentre li quedés una sexta ella continuaria cantant. Jo entenc aquesta actitud. També diré que això només ho poden fer els millors, com ella, perquè de vegades potser no estava gaire bé de veu en un concert, però la màgia que creava en una cançó valia per tot el concert. Igualment, està bé saber fins a quin punt pots continuar. Per això crec que és interessant reflexionar sobre el repertori que faig.

 

Demà és el darrer diumenge d’octubre i enguany tindrà un sabor prou diferent que no ha tingut fins ara. El darrer diumenge d’octubre és la data que, segons la tradició, cal anar al Puig de Santa Maria per commemorar el començament del camí del rei Jaume I cap a València l’any 1238. I és una fita històricament celebrada pel sobiranisme valencià. També és tradició que el darrer dissabte d’octubre es lliuren a València els premis Octubre. Enguany, tots dos fets estaran descafeïnats i no tindran ni la força ni el sabor habitual.

Quant als premis Octubre, al començament, encara durant la dictadura, el lliuraven en dates més pròximes al Nou d’Octubre, però això no acabava d’agradar a l’editor Eliseu Climent. I, mirant el calendari, va considerar que era millor posar-los al final per a acostar-los més a la data de la revolució d’Octubre.

Durant les dècades dels noranta i els dos mil, la celebració dels premis anava molt més enllà del lliurament dels guardons literaris perquè s’organitzaven tota mena d’activitats culturals i d’estudi que omplien València d’escriptors, d’historiadors, de professors universitaris… I també d’estudiants que venien becats per les diferents universitats del país i passaven una setmana a València, on feien una immersió que combinava l’aprenentatge amb la diversió.

Premis Octubre: quan un sopar esdevé el país sencer

Enguany, en els cinquanta-tresens premis, també s’han convocat en totes les modalitats habituals, que són el premi Joan Fuster d’assaig, el premi Vicent Andrés Estellés de poesia, el premi Andròmina de narrativa i el premi Pere Capellà de teatre. Edicions 3i4 donarà a conèixer avui els guanyadors en un comunicat de premsa. No hi ha hagut el tradicional sopar dels jurats que es feia divendres al vespre, i tampoc no hi haurà el sopar del lliurament ni la fotografia conjunta dels premiats. Segons que han explicat a VilaWeb fonts d’Edicions 3i4, les deliberacions dels jurats s’han fet per videoconferència. Els motius que han al·legat per fer-ho d’aquesta manera tenen a veure amb la situació política que es viu al País Valencià i qüestions internes de l’editorial. Amb tot, esperen que això siga circumstancial i una excepció dins la trajectòria d’uns premis amb tanta tradició i anomenada.

El premi de narrativa dels Octubre és declarat desert

Sense aplec a la muntanyeta de la Patà

L’endemà del sopar dels Octubre sempre és el darrer diumenge d’Octubre i es fa l’Aplec del Puig. Aquesta població de l’Horta Nord és una fita per al sobiranisme valencià. El primer aplec es va fer el 1915, però va ser d’ençà dels anys seixanta del segle passat que es va mantenir com a referència anual. Fins i tot, Al Tall ho retrata en una cançó prou coneguda.

En realitat, n’hi ha dos, d’aplecs. El que organitza Més Compromís als peus del monestir, i el que es fa en el lloc conegut com la muntanyeta de la Patà. Aquest l’organitzava el PSAN i d’ençà del 2016 en va prendre el relleu Esquerra Republicana. L’any passat es va constituir una comissió que arreplegava tot d’entitats sobiranistes per mantenir la flama d’una diada que enguany no es farà. El motiu té a veure amb l’elecció de Josep Barberà com a president d’Esquerra Republicana del País Valencià tot i que té una causa oberta al jutjat d’Alzira per assetjament sexual. Dilluns es va reunir la comissió i algunes entitats, com ara el BEA, van decidir de no formar part d’aquest acte. A poc a poc, les altres també se’n van desmarcar i això va desembocar en un comunicat que parlava de motius organitzatius. Dijous de vesprada, el sector d’ERPV que s’oposa a Barberà va emetre un comunicat molt crític amb les explicacions que havia donat el partit.

Més Compromís, als peus del monestir

Més Compromís sí que farà el seu acte amb normalitat, amb la marxa de les Torres dels Serrans, l’acte polític amb l’atorgament dels premis, les paelles i els discursos dels dirigents del partit.

La sortida de la política d’Íñigo Errejón i la dimissió com a portaveu de Sumar al congrés espanyol després d’haver-se fet públiques acusacions de violència sexual han fet més profundes les crisis que fa temps que arrossega l’esquerra espanyola.

La primera gran crisi és, ras i curt, el futur de Sumar. El mal resultat de les eleccions europees va causar la dimissió de Yolanda Díaz, fins aleshores coordinadora general, i Errejón va esdevenir una de les cares més reconegudes en aquest període de transició. A mitjan desembre, hi ha convocada una assemblea del partit per a decidir el full de ruta i elegir un nou coordinador, sense que ara mateix hi hagi cap desenllaç clar.

I, tot això, en un moment –abans i tot de la dimissió del portaveu al congrés– amb unes enquestes que mostren unes expectatives molt baixes per a la formació. Si la coalició encapçalada per Sumar va aconseguir trenta-un escons a les eleccions espanyoles, ara les enquestes li donen poc més de deu escons. I bona part d’aquests escons no serien de Sumar, sinó dels partits que formen part de l’aliança, entre els quals, Catalunya en Comú, Compromís, la Chunta Aragonesista o Més Madrid.

Al mateix temps, la formació de Díaz s’ha trobat que encara té una alternativa en l’àmbit estatal en aquest espai a l’esquerra del PSOE, que és Podem, que va anar tot sol a les europees i que mantindria representació, amb dos escons o tres. Més enllà de quina de les dues formacions s’imposa, l’esquerra espanyola es troba ara en un escenari desolador, i en la situació actual, si hi hagués una votació, seria impossible de repetir, per aritmètica, una majoria amb el PSOE i els partits independentistes i sobiranistes.

Més enllà de competidors externs, hi ha també una disputa del poder dins l’aliança de Sumar. La candidatura a les europees de Sumar, amb 818.015 vots, va superar la de Podem (578.007), principalment gràcies als partits d’àmbit no estatal, especialment Compromís, que va aconseguir 150.142 vots al País Valencià, mentre que Podem en va rebre 59.131. I aquests partits també van contribuir de manera fonamental al Principat, l’Aragó i Madrid, i encara cal afegir Esquerra Unida a escala estatal. Però, en canvi, és Sumar, un partit gairebé sense implantació, que domina la coalició, cosa que ha causat friccions importants.

La configuració de la llista a les eleccions europees, amb una dura negociació per la pretensió de tots els partits d’ocupar els primers llocs de la candidatura, va ser a punt de causar un trencament amb Compromís. Ara, amb Sumar encara més debilitat, hi ha una primera batalla per a assumir el càrrec de portaveu al congrés que deixa Errejón. El nou coordinador d’Esquerra Unida, Antonio Maíllo, un partit que es va quedar sense representació al Parlament Europeu arran dels mals resultats, demana, arran de la crisi actual, una reorganització de tot l’espai que actualment representa Sumar. “Crec que toca prendre mesures de cirurgia radical de caràcter organitzatiu, polític i de missatge a la societat”, afirmava ahir. Per la seva banda, Esquerra Unida ja ha maniobrat perquè sigui Enrique Santiago, màxim representat al congrés espanyol, el nou portaveu en detriment de Sumar. Els portaveus adjunts, que podrien aspirar també a aquest càrrec, són Aina Vidal, dels Comuns, Àgueda Micó, de Compromís, i Jorge Pueyo, de la Chunta Aragonesista.

Així, per una banda, hi ha una crisi de la formació amb els votants, i també dins. De fet, un nou desacord entre partits o la constatació que la marca Sumar és un llast podria desencadenar que partits com Més per Mallorca o Compromís decidissin d’anar tots sols en nous enfrontaments electorals, tenint en compte que l’aliança amb Sumar ja ha tingut contestació interna en aquests partits, o fins i tot que es tornés a provar una aliança amb Podem, fet que podria representar una estocada final de l’espai de Sumar i Yolanda Díaz, que actualment forma part del govern espanyol.

Crisi de gestió i de coherència

Com acabarà tot plegat dependrà, en part, de com es gestiona i es tanca el cas Errejón, atès que és un partit que ha fet bandera del feminisme i la igualtat. Tan bon punt va aparèixer la notícia, tant Més Madrid –partit que va fundar Errejón, que també en va ser el primer candidat– com Sumar es van afanyar a dir que fins aquesta setmana no havien tingut constància de les acusacions de violència sexual i que de seguida havien actuat amb contundència.

Però han aparegut ombres que han estat aprofitades per l’oposició. Un dels comentaris més repetits entre els mitjans espanyols és que la conducta d’Errejón era coneguda d’ençà de fa temps. “Fa anys que acumulava dinamita sota seu, la cosa és quan esclataria. Com a mínim, no ha estat en mesos d’eleccions, això ens hauria matat”, asseguraven fonts de l’espai a Europa Press.

Un dels fets que han causat més escàndol és l’actuació que sembla que va tenir la dins ara diputada de Més Madrid Loreto Arenillas: segons que s’ha publicat, aquest estiu Arenillas va fer gestions a aturar unes acusacions anònimes a les xarxes socials contra Errejón per suposats tocaments. Arenillas era membre de la direcció regional, coordinadora de Més Madrid i portaveu de feminismes. La formació la descriu com a “experta en violències masclistes” i que treballa per una “Madrid feminista”, en què càpiga tothom, “més lliure i amb més drets per a totes les madrilenyes”. Ara, l’han decidit expulsar del partit mentre que ella ha anunciat que abandona el partit i deixa l’acta de diputat.

Primera destitució pel cas Errejón: Més Madrid fa fora Loreto Arenillas, que deixa l’escó de diputada

L’ex-cap de Podem a la Comunitat de Madrid Ramón Espinar ha considerat que la gestió que havien fet tots dos partits era “vergonyosa” i que acabava amb “un game over [final del joc] ben merescut”. De moment, Més Madrid ha provat de desmarcar-se’n: “No és el nostre portaveu. Més Madrid no és Sumar”, asseguraven ahir fonts de la formació a Europa Press. I han suspès els actes previstos aquest cap de setmana dins l’anomenada “cimera de la tardor”, en què havien de participar la ministra de Sanitat espanyola, Mónica García, i les portaveus de l’Assemblea de Madrid i de l’Ajuntament de Madrid, Manuela Bergerot i Rita Maestre.

Vox ha aprofitat la situació per demanar la compareixença de Loreto Arenillas a la Comissió de la Dona de Madrid, i el PP s’ha abocat a obtenir rèdit electoral i explotar les contradiccions de Més Madrid. La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, dóna per fet que els companys de formacions d’Errejón ho sabien de feia molt de temps i que ho han ocultat. Ayuso ha dit que “molts dirigents de la seva formació i socis” havien estat fent “bandera de feminisme”, però alhora hi estaven involucrats. En la mateixa línia, el conseller de Presidència madrileny, Miguel Ángel García Martín, ha demanat explicacions urgents i s’ha preguntat: “Com és possible que això no s’hagués sabut? I si se sabia, com és possible que s’hagi tapat?” Finalment, el secretari general del PP de Madrid, Alfonso Serrano, ironitzava i deia directament: “Calen més punts violetes, sobretot en els actes de Més Madrid”.

Una crisi que apunta el govern espanyol

La crisi oberta ara pel cas Errejón també afecta el govern espanyol, del qual Sumar és el soci menor. Per una banda, és una estocada per a la coalició encapçalada per Yolanda Díaz i, per una altra, acaba afectant la imatge de tot l’executiu, que ja es troba en hores baixes, amb el president Pedro Sánchez que afronta polèmiques importants, com el cas Koldo de corrupció amb la compra de màscares i el xoc amb els jutges per les investigacions sobre la seva esposa.

El primer desafiament serà l’aprovació del pressupost de l’any vinent. Partits com Podem o Junts són imprescindibles per a aprovar-lo i ara com ara semblen molt lluny de donar-hi suport i facilitar-ne l’aprovació. Una derrota en aquest sentit podria complicar encara més la governabilitat els mesos vinents. En aquest context, a més, Sánchez difícilment s’arriscaria a convocar eleccions avançades, atès que les expectatives electorals serien força complicades.

El retorn de Podem, el segon avís al règim | Editorial de Vicent Partal

De la mateixa manera que han fet a Madrid, el PP també ha aprofitat la situació per demanar explicacions a Yolanda Díaz. De fet, la portaveu del PP al senat espanyol, Alicia Garcia, ha acusat el PSOE i Sumar d’haver forjat un pacte de silenci per a tapar-se mútuament el cas Koldo i les conductes d’Errejón. Això desgasta i afecta la imatge d’un govern de coalició que té el compromís amb el feminisme com a bandera. A més, Sumar i el govern espanyol van ser fortament criticats per alguns electors d’esquerra per haver vetat de les llistes l’ex-ministra Irene Montero i no haver-li donat suport.

La portaveu del PP al senat espanyol també ha dit que tots els membres del govern es trobaven “invalidats per parlar de dones i igualtat” i que la vice-presidenta Díaz havia de “donar explicacions i assumir responsabilitats polítiques”. En la mateixa línia, la secretària general del PP, Cuca Gamarra, també ha considerat que Díaz hauria d’assumir “responsabilitats polítiques” si es demostrava que estava al cas amb antelació de les acusacions d’assetjament que pesaven sobre Errejón. “La gran pregunta és qui ho sabia i per què ho va tapar. No parlem de qualsevol polític, parlem d’algú que, fins ahir, ha tingut una rellevància molt gran al govern de coalició.” A parer seu, seria greu que la cap de Sumar conegués les informacions sobre Errejón i que, tot i així, l’hagués posat com a cara visible al congrés espanyol. Totes aquestes acusacions no han estat provades, però deixen una ombra de dubte que pot continuar creixent i fer trontollar encara més el govern espanyol i l’esquerra espanyola si no s’aclareix aviat.

 

L’ex-conseller i doctor en Economia Vicent Soler forma part de la comissió que ha d’estudiar el nou model de finançament per a Catalunya. Va rebre l’encàrrec d’Alícia Romero, la consellera d’Economia del govern d‘Illa, i ho considera una oportunitat per a millorar el finançament no tan sols de Catalunya, sinó també del País Valencià. Aquest va ser el leitmotiv dels seus set anys com a conseller durant el govern del Botànic. Primer es va estavellar contra el ministre del PP Cristóbal Montoro. Amb l’arribada dels socialistes, la seua companya de partit, Maria Jesús Montero, tampoc no ho va resoldre.

Fem l’entrevista l’endemà mateix que la portaveu del Consell, Ruth Merino, haja acusat Soler de traïdor i d’antivalencià. Aquestes paraules han dolgut molt l’ex-conseller, que està convençut que Catalunya obrirà un camí que serà molt bo per al País Valencià. Partidari del diàleg fins a l’extenuació, diu que les circumstàncies, en política, són molt importants.

—Al Consell no li ha agradat gens que us incorporeu a la comissió. Us esperàveu que la portaveu i consellera d’Hisenda fes unes declaracions tan dures contra vós durant la compareixença de premsa?
—No. I m’han dolgut molt. Jo no sóc un desconegut. No només en la política valenciana, en l’acadèmia, com a professional d’economia. I a la meua edat, que em diguen aquestes coses, amb un llenguatge tan tavernari, no ho acabe d’entendre. Crec que una vegada sabuda la notícia, hauria sigut normal que s’aprofitaren de la meua presència en aquesta comissió. Teixint complicitats o alguna mena de contacte que jo ja faria per iniciativa pròpia. Qualsevol model de finançament ha de posar fi a l’infrafinançament de tots, però sobretot, de les comunitats que estem pitjor. I això, la consellera d’Economia i Finances de Catalunya, ho sap. Perquè aquesta va ser la conversa. Per tant, no entenc la reacció del govern valencià. Del meu govern, per cert. És terrible, que el meu govern diga aquestes coses a un ciutadà que sap que defensarà els interessos valencians.

—En una primera lectura pot semblar estrany que us criden com a expert a Catalunya.
—En absolut. Aplaudesc aquesta decisió. Dels set experts, dos no són catalans, i això diu molt de la idea que tenen. Que la singularitat que busquen, amb tota legitimitat, siga una singularitat que no vaja en contra de ningú. I eixe ningú són els altres. I dins el comitè d’experts, hi ha dues persones que podem parlar en nom dels altres.

—En els vostres anys com a conseller, vàreu lluitar molt pel canvi de model i, finalment, no va arribar. Us heu barallat amb la ministra Montero i no hi ha hagut manera d’aconseguir-ho. Què us fa pensar que ara serà la bona?
—En política, les circumstàncies compten molt. Allò que en unes circumstàncies no és possible, en unes altres sí que és possible. Crec que la situació actual és una finestra d’oportunitat per al canvi de model. Ho dic sincerament. I per això he atès la invitació catalana. El pitjor, no només per a Catalunya, sinó també per al País Valencià, per a Múrcia, per a les Balears, per a Andalusia, era l’statu quo. Que no es moga el model del 2002 amb Aznar. Parlem de fa molts anys i moltes comunitats autònomes, per por o per esclavatge al seu relat, impedeixen que es moga. Són les que creien que es beneficiaven i han blocat. Ara canvien les circumstàncies i el pacte amb Esquerra planteja per primera vegada un diàleg entre una comunitat autònoma i l’estat. I els altres ens en podem aprofitar.

—Quan la consellera d’Economia us va cridar, què us va demanar exactament?
—Que miràrem el possible acord amb ulls propis, que en aquest cas són ulls no catalans.

—És viable ara aconseguir un finançament singular per a Catalunya?
—Jo crec que és possible. Estic animat i hi participe perquè, a més, crec que el País Valencià se’n pot beneficiar.

—De quina manera?
—Canviant l’statu quo. Canviant el model bàsic. Canviant tota una sèrie d’aspectes del model que és molt intrincat i alhora molt senzill i sempre deixa les coses com estaven. Els qui hi ha davant, davant, sempre davant. Per exemple, Cantàbria té un 30% més de finançament per càpita que el País Valencià, i tenen les mateixes obligacions. Això atempta contra la constitució, contra l’article 156 i següents. Tot això és el que he estat treballant aquests anys, i quan Catalunya participava en el Consell de Política Fiscal i Financera, tenia un aliat. Vaig sentir molt l’absència de Catalunya en el Consell. El tabú de no tocar les coses s’ha acabat.

—…
—El tabú té a veure amb el principi de solidaritat, que significa suficiència i equitat. Suficiència, perquè Espanya és un estat compost i cada administració té un paper assignat. Quan pagues imposts, has de veure que van a l’administració que toca perquè faça allò que té encomanat. De les comunitats autònomes, en depèn tot l’estat del benestar excepte les pensions. Per tant, m’agradaria que estigueren ben finançades perquè els serveis bàsics, com la sanitat o l’educació, estigueren ben coberts. El sistema, que és el model del 2002, fa que es repartesquen de manera inequitativa. Hi ha molts fons. El de garantia, el de suficiència, el de competitivitat, però tot és molt intrincat i això no pot ser.

—Amb la situació parlamentària que té el PSOE al congrés espanyol, té futur, el sistema de finançament singular per a Catalunya en què començareu a treballar?
—Jo sóc un expert cridat per la Generalitat de Catalunya. Però crec que tots volem, i els catalans primer, que el nou sistema vaja endavant. I hem de tenir prou intel·ligència política perquè aquesta singularitat, que legítimament demana Catalunya, siga compatible amb el fet que la resta de comunitats autònomes, seguint el rastre de Catalunya, com sempre ha passat, puguen beneficiar-se i arribe el dia que es vote en el congrés dels diputats i hi haja un vot positiu.

—Fa anys que Catalunya i el País Valencià necessiten aquests canvis de què parleu i el govern espanyol del PSOE no ha mogut fitxa, i fa la sensació que ara es mou perquè necessitava els vots per a investir Illa.
—La gent no entén què és una democràcia pluripartidista. En tots els governs, si vols tenir la majoria, has de pactar. I pactes amb qui no és com tu. I demanen coses, i tu, per poder aconseguir la majoria en el govern, pactes coses. Això passa en tots els països civilitzats del món. No veig on és el problema. Ací no estàvem acostumats a això. Però és que això és normal en qualsevol país civilitzat. Per això parle de les circumstàncies. Les circumstàncies fan que ara, per les raons d’obtenir majories legítimament, en el parlament, hi haja les condicions per a fer aquests canvis que potser fa uns anys no hi havia.

—Catalunya ha obert una porta i, segons que dieu, la resta de comunitats hi aniran darrere. Espanya està preparada per assumir aquest canvi de finançament?
—Què és Espanya? Són els espanyols? Sí. Sí que està preparada, per tot això que acabe de dir. Els espanyols són els qui van a l’ambulatori, són els qui van a les escoles, i, per tant, és important que tots tinguen prou mestres i prou metges. Una altra qüestió és el concepte d’eixe nacionalisme espanyol ranci que veu l’estat espanyol com si no haguera canviat. Com si davant seu no tingueren un estat compost de diverses administracions, totes legitimades a les urnes per fer determinades coses. I, per tant, no accepte que col·legues meus, experts en el tema, diguen coses com “això se soluciona posant el govern més diners”. Supose que és el govern central, no? Doncs no, és que els diners no són del govern central, els diners són del contribuent i s’han de repartir d’acord amb les competències de cadascú. I torne a repetir, als espanyols, a l’Espanya del nacionalisme espanyol no ho sé, però als espanyols els convé, i cada dia amb més urgència, que es repartesquen els diners d’una altra manera.

—La ministra Montero comparteix aquest diagnòstic?
—Jo he discutit molt amb la ministra Montero. Ella era consellera d’Hisenda a Andalusia i teníem els mateixos problemes. Quan ha sigut ministra, i sobretot en un govern que està en minoria, sempre ha dit que voldria un model que quan arribara a les Corts no se’l carregaren. Per tant, pactat prèviament. El PP, de manera errònia, sempre ha utilitzat aquest tema com un element més de confrontació amb el govern. Jo crec que s’equivoca, perquè moltes comunitats que són en mans del PP també es beneficiaran del nou sistema.

—També hi ha comunitats socialistes que s’hi oposen.
—Sí, però no fan la lectura partidista per a oposar-s’hi. Crec que, a més, hi ha una falta d’informació. Què en sabem, d’això? El que hi ha escrit en el pacte amb Esquerra Republicana. Ara és quan s’ha de concretar. Crec que quan es vaja concretant, determinades pors desapareixeran.

—Quan pensem en finançament singular, de seguida ve al cap la quota basca. La ministra va dir que no és això. De què parlem?
—En el tema basc i navarrés, hi ha dos conceptes que la gent ha d’entendre. Una cosa és el concert i una altra cosa, la quota. El concert és un mètode de mirar com es repartien els diners del contribuent. La quota és la fixació de les contribucions a cada administració. La quota pot ser solidària o insolidària. Si les aportacions que fa la comunitat autònoma que té quota és semblant a la de les altres comunitats autònomes per als serveis centrals, els serveis comuns, els serveis exteriors, o els que l’administració central fa en el territori de la comunitat autònoma, com ara, les infrastructures, tot bé. El problema és quan la quota no és solidària i se separa de la lògica mitjana d’aportació a l’estat. Crec que no pot funcionar perquè és a les corts generals on s’ha de delimitar això. Per tant, hem de tenir prou intel·ligència política per a aconseguir que les singularitats, que les tenim tots, i Catalunya per descomptat, siguen compatibles amb un sistema on tots isquen guanyant.

—Catalunya demana de quedar-se el tram autonòmic dels imposts per gestionar-los.
—Nosaltres, quan érem al govern, vam estar sempre a favor de la corresponsabilitat fiscal. Jordi Pujol va aconseguir un pas que no crèiem que fos possible, d’un percentatge important dels imposts bàsics, i encara hi ha recorregut.

—Per tant, esteu d’acord que cada comunitat autònoma gestione els seus imposts i no aporte tant a la caixa comuna de l’estat espanyol?
—Parlem de mètode. Al final, hem de saber què s’aporta i què no s’aporta. Siga pel mètode dels imposts que siga. Al final, quant aportem? Quin tant per cent dels ingressos de la comunitat autònoma, siguen imposts estatals o imposts autonòmics, s’aporten a l’estat o es queden? Hem de buscar que això siga just i equitatiu.

—El País Valencià aporta més que no rep i, al final, aquesta solidaritat fa que les receptores se situen per damunt de la donant. Com es pot solucionar?
—Una cosa és la balança fiscal i una altra cosa, el finançament de les comunitats autònomes. El finançament és una part important, però no ho és tot. El cas valencià és inèdit. Perquè és l’única comunitat autònoma que se situa per sota, en renda per càpita, de la mitjana i que aporta. Això és una situació extrema. Una comunitat que es troba per damunt en renda per càpita pot aportar per raons de solidaritat, però una que es troba per sota, com és el cas valencià, és una cosa que crida molt l’atenció. Per tant, cal veure quina ha de ser eixa quota de solidaritat per als qui tenen una renda per càpita superior a la mitjana.

—Catalunya demana també un augment de les inversions estatals. Però moltes vegades les inversions són un punt del pressupost general espanyol que no s’acaba d’executar mai.
—Per això hi ha els diputats en el congrés. S’ha d’exigir que allò que és en el paper es complesca. Històricament, allò que és en el paper es compleix únicament en la Comunitat de Madrid, i no pas en la resta. I això no pot ser.

—Allò de Madrid com a aspiradora de recursos?
—Madrid, en aquest cas, és fora d’un debat en què hauria de ser central. No és tan sols la regió que té totes les economies de capitalitat, on hi ha totes les grans empreses, desenes de milers de funcionaris que paguen els seus imposts allí. I hi ha això que els economistes anomenem la proximitat al regulador. És a dir, hi ha aquella cosa de poder baixar a fer un cafè amb algú que ha de prendre una decisió. Totes aquestes economies de capitalitat són un aspecte pre-fiscal. Quan parlem de fiscalitat, Madrid no pot tenir un tractament com qualsevol comunitat autònoma. Quan es diu que Madrid aporta, fa riure, perquè prèviament tots hem aportat a Madrid en forma d’imposts i de facilitats. Això, en el nou sistema, és molt més important que no pas la discussió sobre la quota de solidaritat que puguen tenir Catalunya o el País Valencià. Molt més, perquè en termes absoluts i en termes reals són molts diners que afecten el conjunt del finançament de les comunitats autònomes.

—Amb el deute de les comunitats autònomes, què s’ha de fer?
—Hi ha dos apartats, en el tema del deute. N’hi ha un que ja s’ha pactat amb Catalunya, que és el deute provinent d’aquella història que es va inventar el senyor Montoro l’any 2012, que va augmentar tots els imposts i tot s’ho va quedar l’administració central. Això va significar que, en moments de crisi en què els serveis públics s’havien de mantenir, les comunitats autònomes, per mantenir-los, es van quedar amb un infrafinançament. I una altra part és el tema de l’infrafinançament. En el cas de Catalunya, aquest primer concepte és molt important. El segon concepte, també, perquè Catalunya ara es troba en la mitjana, però ha estat moltes vegades per sota. Per tant, hi ha una acumulació de deute per infrafinançament molt important. I en el cas del País Valencià, són rellevants els dos conceptes; pràcticament, el 70% del deute acumulat pel País Valencià és deute provinent de l’infrafinançament, tant d’un aspecte com d’un altre.

—Això és l’anomenat deute il·legítim?
—No faré una baralla nominalista. És un deute que es deu a l’infrafinançament.

—I què s’ha de fer amb aquest deute?
—Canviar la titularitat del deute. El regne d’Espanya no canviarà el volum, de cara a les institucions exteriors, però la titularitat sí que és un tema que correspon a l’estat, a un sistema de finançament i a una actuació del ministeri d’Hisenda, del senyor Montoro. S’hauria de canviar la part corresponent, i passar la titularitat del deute a l’estat. I això no és un tema fútil de cara al futur i de cara al present. Però és que, en aquest moment, el pagament dels interessos del deute acumulat és enorme. Això vol dir que podrem construir menys escoles, o podrem pagar menys metges. I això no és poca cosa.

—Hi ha hagut un canvi de discurs dels socialistes valencians sobre això que s’anomena fons d’anivellament. Durant una temporada, l’han demanat tots els grups parlamentaris, però d’ençà que s’ha parlat del finançament singular per a Catalunya, el discurs del PSPV ha canviat.
—Jo no ho veig així. Jo veig que hi ha una alteració del concepte de fons d’anivellament. Fons d’anivellament de què? Si és fons d’anivellament per a tots, perquè tenim allò de Montoro, que va fer que totes les comunitats autònomes estiguessen infrafinançades per aquesta desviació dels ingressos fiscals, és el que es demana, i jo hi estic d’acord. Però el PP no parla del fons d’anivellament per a les infrafinançades i prou. Parla de l’altre. Ací hi ha un joc conceptual que amaga una indisposició a enfrontar-se a Feijóo i a Díaz Ayuso. Parlen només del fons d’anivellament per a tots, no del particular que sempre hem demanat nosaltres.

—Malgrat l’estirabot del govern valencià, heu considerat de parlar-hi sobre aquestes qüestions?
—Ells no eren, originalment, en la plataforma Per un Finançament Just. Després, varen incorporar-s’hi. Què vol dir? Que la insensibilitat que tenien sobre aquest tema va canviar? O és, senzillament, perquè va canviar Rajoy per Sánchez a Madrid. No ho sabem. Jo no faig judicis d’intencions, per això lamente que ells en facen sobre mi. Si ells estan per això, jo encantat de tenir complicitats per a saber què en pensen. Jo sé, per exemple, tot el que ells deien quan jo era conseller. I em quedava molt sol. Però això és aigua passada i jo vull el futur. Si podem estar tots junts treballant per millorar el finançament valencià i aprofitem aquesta oportunitat, encantat de la vida.

 

Al padrí de Rafel Bosch, com molts altres represaliats pel franquisme, el van trobar a casa, a Esporles (Mallorca), on s’havia amagat els primers dies del cop d’estat. Els falangistes havien amenaçat la sogra i ell va sortir de l’amagatall. En aquell moment, va trobar la seva filla i una cosina que tornaven d’escola, però no van deixar que se n’acomiadés. El van traslladar a la presó de Can Mir, a Palma, fins que el van assassinar un vespre de gener de 1937. El seu cos va restar en l’oblit durant anys. Ningú no sabia on era, tot eren especulacions. No va ser fins vuitanta-un anys després de la seva execució que el van trobar: era la víctima número 1 de la fossa número 1 de Porreres. Allà el van intentar d’esborrar de la memòria col·lectiva, juntament amb amics seus. A la fossa, hi van trobar Tomàs Seguí, batlle del moment, a qui feren barbaritats. Ho explica Bosch, que assegura que el van enclavar en una creu. “Al batlle el van dur a una comissaria de Palma. Era un lloc de tortura, com la majoria de comissaries. Alguna encara ho és”, diu.

El nom de Vicenç Monzonis també és escrit entre el de les víctimes de la repressió. I per partida doble. En el primer cas, ens hem de traslladar al 1936, quan es va afiliar a la UGT i, un any més tard, al PSUC. Va ser dirigent sindical i va entrar a la junta de seguretat local de l’Ajuntament de Terrassa (Vallès Occidental) l’any 1937. Va dimitir aviat per la repressió que hi va haver contra un grup de dones que s’havia manifestat un dia davant la casa de la via. “No sabem què va passar amb l’avi quan es va acabar la guerra”, diu el seu nét, que nom com ell i com el pare. Poc temps més tard, el van anar a buscar a casa, on el seu fill, de llavors deu anys, va obrir la porta. “Li van dir que li digués a l’avi que passés per la caserna de la Guàrdia Civil. Hi va anar i ja no va tornar”, explica. Monzonis va ser empresonat a Terrassa i després a la Model, a Barcelona. El primer de juliol va ser afusellat. El segon cas de repressió al llinatge Monzonis el trobem en l’actualitat. Al fill de Vicenç Monzonis, el van detenir el 26 de febrer de 2021 a Terrassa en una manifestació a favor de Pablo Hasel. “Li demanen tres anys de presó per no haver fet res”, protesta.

A n’Olga li va canviar la vida el divendres 18 d’octubre de 2019. Cap a les onze de la nit, tornava a casa després d’una manifestació contra les sentències del procés a Barcelona. Descansava als Jardinets de Gràcia –explica la seva mare, Mercè Juan–, quan s’hi van acostar tres furgons dels Mossos d’Esquadra a la zona, els agents en van baixar i. sense avisar, van llançar bales de foam. A una distància més curta de la permesa, per sobre de la cintura i “apuntant”. En concret, la bala de foam va anar directe al cap. El diagnòstic: traumatisme cranioencefàlic amb hemorràgia interna, fissura dels ossos del crani, pèrdua d’audició a l’orella esquerra, epilèpsia crònica. Tenia 30 anys. Ara viu amb un 33% de discapacitat. En té 35 i, com explica Mercè Juan que la seva filla diu: “Quasi, però no.”

Repressió i impunitat, denominadors comuns

Sentim totes aquestes històries en una sala d’un hotel de Palma. Hi ha silencis que no es poden descriure en aquest text i als quals els acompanya molta valentia. Això que conten Rafel Bosch, Vicenç Monzonis i Mercè Juan té un denominador comú: la repressió. El veí d’Esporles ho té clar: “No es tractava de fer justícia, es tractava de fer por.” El sentiment d’impotència, en tots casos, hi és, perquè ningú no ha fet res per lluitar per la veritat més que ells mateixos. “Es va arxivar el cas, tots els responsables polítics en tenen constància. Però ningú no serà jutjat”, diu Mercè Juan. Per una altra banda, són conscients que la lluita no ha d’aturar. Per llarga que sigui. En concret, vuitanta-vuit anys de repressió.

Un altre denominador comú que lliga aquests fets és la impunitat. I els enutja, perquè saben que les conseqüències psíquiques no s’aturen en el temps, que l’oblit no existeix. Però resistir és un acte que ells mateixos s’obliguen a fer. En el cas de n’Olga, com diu ella per mitjà d’unes paraules que llegeix la mare, malgrat que “les ferides no es curen de manera lineal” i “hi ha tantes bales a tornar”, l’única reparació que li val és “continuar caminant per posar fi a l’ordre social de misèria i mort”. “Cada any és un regal i un donar-li la volta a aquesta bala de foam. Continuem vives i amb ganes […] Aquell divendres jugaven a matar i van perdre.”

Anna Miñarro, coordinadora de l’acompanyament psicosocial a Famílies, del VI Pla de Fosses del govern de les Illes, considera que “la impunitat té tant de valor com la tortura”, i que amb aquestes històries es reflecteix clarament com han patit la primera generació i la segona, i com la tercera generació ha rebut aquesta impunitat i repressió.

Per Rafel Bosch, l’any 1977 hi va haver certes esperances amb la llei d’amnistia, però critica que només va funcionar per amnistiar torturadors i assassins. La democràcia assolida ha estat “una manera d’enganyar molta gent”, diu Monzonis: “I hi ha gent que encara s’ho creu, això és el més greu.”

Ràbia i impotència: com ho viuen les famílies

“Fa més de vuitanta anys que estem així, i això no canvia. No hi ha manera de fer res, perquè per molt que lluites, és com picar a una paret”, diu Monzonis, que explica que sent ràbia i impotència. Rafel Bosch també sent ràbia, de veure que “vivim en una mentida, com a Matrix” i que hi ha un problema greu: “Saps que has de fer alguna cosa, però molta gent que t’envolta viu dins la comoditat.”

I ràbia, també, perquè en temes de memòria no s’avança. “Sembla que s’espera que s’esgoti. Que mori la primera generació i no tinguin testimonis.” Però, al mateix temps, també sap que ell ha de viure la seva vida. “No em puc passar vivint la vida que no va ser del meu padrí”, a qui van matar amb 32 anys.

Mercè Juan coincideix amb ells. Parla de la ràbia. Del dolor. De la por. I del cinisme que no suporta la seva filla Olga. De fet, ho exemplifica explicant que el dia que la van operar, el president Quim Torra va fer un piulet de preocupació i, mentre l’operaven, els polítics ja els demanaven de visitar-la. “Si portaven el nom de l’escopeter i els càrrecs responsables fins a l’últim polític, sí que els deixàvem venir”, diu, cosa que no va passar.

Biblioteques humanes

La Xarxa Antirepressió de Familiars de Detinguts ha estat un punt de salvament per a tots ells, com ho ha estat Memòria de Mallorca, per exemple, en el cas de les víctimes de la repressió franquista. Les famílies hi han trobat un espai sanador i d’acompanyament amb altres familiars de víctimes.

Les dues entitats han organitzat aquest cap de setmana l’experiència de biblioteques humanes, que girarà al voltant del tema “Els familiars de víctimes de violència política”. És un projecte nascut a Dinamarca l’any 2000 que ja s’ha estès a més de vuitanta països, on cada llibre és la transmissió oral de les vivències d’una persona i obertes a debat.

En aquest cas, seran setze històries, com les de Rafael Bosch, Vicenç Monzonis o Mercè Juan, que els “lectors” podran escoltar. A Esporles serà avui, de 16.30 a 20.00, a la sala de plens de l’Ajuntament. A Pollença, demà de 10.30 a 13.30 a Can Llobera.

 

 

The Washington Post · Ana Vanessa Herrero

L’ex-president peruà Alejandro Toledo ha estat condemnat aquesta setmana a més de vint anys de presó per corrupció, després d’anys de procediments legals que van començar el 2019, quan el van detenir a Califòrnia. El 2022 va ser extradit al Perú.

El tribunal va declarar Toledo –que va ser president del 2001 al 2006– culpable d’haver acceptat uns 35 milions de dòlars en suborns del gegant de la construcció brasiler Odebrecht. Això formava part d’una vasta trama de corrupció que ha fet caure alts càrrecs de governs d’uns quants països del continent i més enllà.

La jutgessa Inés Rojas, del Tribunal Nacional Superior de Justícia Penal Especialitzada de Lima, la capital del Perú, va imposar la sentència dient que les víctimes de Toledo eren ciutadans comuns peruans, que havien confiat en ell com a president.

Rojas va dir: “Toledo tenia el deure de protegir i preservar els béns de l’estat, i havia d’utilitzar de manera racional aquells que li eren assignats per a l’exercici de les seves funcions, evitant-ne l’abús”, cosa que no va complir.

La llista de presidents del Perú empresonats per corrupció i més delictes és sorprenentment llarga. Si s’hi inclouen els que són investigats o amb càrrecs, encara s’allarga més. El país fins i tot té una presó especial –tot i que petita, amb poques cel·les– per a allotjar els ex-presidents. És previst que Toledo hi ingressi. L’any passat, l’NPR va informar que la instal·lació ja estava plena.

El difunt Alberto Fujimori, que va governar del 1990 al 2000, hi va complir una condemna per càrrecs diversos, com ara violacions dels drets humans en la repressió del seu govern contra el Sendero Luminoso, un grup guerriller d’extrema esquerra. Pedro Castillo, president del 2021 al 2022, hi és reclòs en presó preventiva després d’un intent de dissoldre el congrés del país; sembla que les autoritats volen evitar una lluita d’extradició, com en els casos de Fujimori i Toledo.

Toledo és el primer ex-president condemnat en aquest capítol de la investigació Odebrecht al Perú. Dos ex-presidents més –Pedro Pablo Kuczynski, en arrest domiciliari, i Ollanta Humala, que també va passar temps detingut a la presó per a presidents– són investigats en el mateix cas. Un altre ex-president, Alan García, es va suïcidar el 2019, quan els agents van arribar a casa seva per arrestar-lo sota sospita de corrupció vinculada al cas. La filla de Fujimori, Keiko Fujimori, tres vegades candidata a la presidència, també ha estat en presó preventiva. Li imputen càrrecs d’emblanquiment de diners relacionats amb Odebrecht, que ha negat.

Odebrecht va obtenir contractes per a construir infrastructures de transport a tot el món, inclòs l’aeroport internacional de Miami. El desembre del 2016, l’empresa va admetre haver conspirat per violar les disposicions contra suborns de la llei de pràctiques corruptes a l’estranger (FCPA) per pagar prop de 800 milions de dòlars en suborns a funcionaris públics de 12 països, segons el Departament de Justícia dels EUA.

A l’Amèrica Llatina, l’empresa ha estat vinculada a desenes d’acusacions de corrupció en països com l’Argentina, Colòmbia, l’Equador, Mèxic i Veneçuela. Al Perú, les autoritats van acusar Toledo i més ex-presidents d’haver rebut diners en canvi de beneficiar els contractes de l’empresa. Van dir que Toledo havia rebut milions en canvi de la construcció d’una carretera que enllaçava el Brasil amb el sud del Perú. El país va acabar pagant el doble de la quantitat prevista inicialment.

Durant els anys en el càrrec, Toledo, de 78 anys, va establir una forta relació amb l’administració del president George W. Bush dels Estats Units. Tots dos països van arribar a un acord per a reintroduir els cossos de pau al Perú. “Aquesta relació es basa en valors i interessos comuns”, va dir Bush durant una visita al país.

Després de deixar el càrrec, Toledo se’n va anar a viure als Estats Units i va exercir com a investigador visitant a la Universitat de Stanford.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El conseller de la Presidència, Albert Dalmau, diu que la reforma de l’administració és “un canvi cultural que demana el país”. El sistema de designació, apunta, ha de ser més transparent i exigent. “En cap empresa del món, quan canvien el consell d’administració es canvien quatre-centes persones. Avançarem perquè hi hagi direccions generals ubicades en l’àmbit del concurs públic”, deia. Dues notícies d’aquesta setmana subratllen el sentit de l’humor del conseller. La primera, la va denunciar de seguida la Intersindical: el govern, opacament, ha modificat la relació de llocs de feina de dos-cents seixanta càrrecs per facilitar que hi puguin accedir funcionaris del món local i per beneficiar-ne la lliure designació. La segona és que la meitat dels nous alts càrrecs del sottogoverno prové del món local.

És una clàssica hipocresia del PSC: prediquen que la professionalització, l’eficàcia i el talent han d’inundar les institucions, però les omplen de soldats i mimetitzen l’estructura orgànica amb la pública. Funcionen com una enorme maquinària de distribució de càrrecs, amb una pedrera ben fornida als municipis i les diputacions. Convergència construïa un relat que li conferia una mena de legitimitat històrica sobre les institucions; els socialistes, que criticaven la patrimonialització pujolista, se n’han apropiat d’una manera més pràctica. D’ençà del 2012, quan el PSC va començar a perdre benzina intel·lectual, mantenir aquest engranatge va passar a ser la seva preocupació gairebé exclusiva. Se n’han sortit, i ara el govern del president Salvador Illa celebra l’opulència amb magnanimitat. 

Ara la feina del PSC és imitar l’operació de Convergència del 1980 i convertir-se, d’aquí a quatre anys, en el partit veritablement hegemònic al Principat. El 1984, el president Jordi Pujol va passar de quaranta-tres diputats a una majoria absoluta de setanta-dos. Si Illa escenifica transversalitat amb una política curiosa de fitxatges –com el conseller Miquel Sàmper o el director general David Bonvehí–, no és pas per falta de quadres. Illa sap que la seva victòria s’aguanta sobre uns fonaments tan fràgils que, per imitar Pujol, la xarxa dels beneficiaris ha de transcendir el PSC. Li cal, sobretot, demostrar que repartirà bé el pastís i que el país es pot governar sense que la política molesti, com una empresa. D’aquí, la comparació de Dalmau. D’aquí, que Illa insisteixi que cal “ofici polític”: haurà de ser hàbil.

Els nomenaments que ha fet fins ara el govern no segueixen pas la lògica que defensa Dalmau. Són ben plens d’ocurrències que no responen a criteris de rigor ni d’idoneïtat. Ho il·lustren bé tres exemples que toquen les tres tecles més sonores: el nepotisme, la incompetència i el desconeixement. El cas més conegut és el d’Alfons Giménez, parella sentimental de la consellera Sílvia Paneque, que hagué de renunciar al càrrec al cap de pocs dies. El segon és el d’Isaías Táboas, nou president d’Infrastructures de la Generalitat, responsable del nyap dels trens d’Astúries i Cantàbria que no cabien als túnels per on havien de passar. I Christopher Daniel Person ha estat nomenat director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà sense cap relació amb Catalunya Nord. “Coneix geogràficament la zona”, va dir la portaveu.

En efecte, Catalunya necessita una reforma seriosa de l’administració pública –menys nepotisme, menys discrecionalitat, menys corrupció, menys acumulació, més eficiència. No és pas que el conseller Dalmau s’ho hagi tret de la màniga. En la legislatura anterior hi havia damunt la taula un projecte de llei de l’organització de l’administració de la Generalitat de Catalunya. Potser els socialistes ho aprofiten –com van aprofitant molta feina deixada a mitges pel president Pere Aragonès– i fan quatre canvis i se’ns presenten com els fills de l’amo que, engominats i acabats de sortir de la facultat, proposen grans transformacions com si s’haguessin inventat la sopa d’all. En tot cas, aquest “canvi cultural” de què feliçment parla el conseller Dalmau no naixerà del PSC, que té una idea atrofiada de democràcia.

Per compensar, el president ha fet un esforç per a fitxar tècnics populars als seus rams, i n’ha fitxat de bons, és clar, que volen servir honestament. Illa és intel·ligent i sap com gesticular per complaure certs gremis i semblar més seriós que el govern anterior. Fa uns dies, una persona a qui respecto molt, allunyada de les tesis socialistes, m’explicava l’admiració que ha causat en el sector el nomenament de la consellera de Drets Socials, Mònica Martínez Bravo, deixeble del prestigiós economista Daron Acemoğlu, que enguany ha rebut el Nobel. Són pedaços. Illa no es proposa el canvi cultural que de debò demana el país –més democràcia– sinó precisament el contrari. Sota el discurs de professionalitzar l’administració, els socialistes escamparan el gas de la despolitització.

Seu de la presidència de l’Uruguai
Torre Ejecutiva
Plaza de la Independencia, 710, Montevideo
Mapa a Google

Demà, els ciutadans amb dret de vot de l’Uruguai passaran per les urnes per renovar tant la presidència com el parlament del país. El president Luis Lacalle Pou i la vice-presidenta Beatriz Argimón, doncs, cedeixen el lloc que han ocupat els últims quatre anys a la nova parella presidencial que surti d’aquestes eleccions a dues rondes, si escau. Com es pot comprovar a primera vista amb els seus cognoms, la petjada catalana en la política d’aquest petit país de l’Amèrica del Sud sembla prou important. I, de fet, encara ho va ser molt més en el passat, si tenim en compte l’origen sitgetà d’una nissaga d’estadistes sense parangó a l’Uruguai.

Josep Batlle i Carreó (1773-1854) va deixar el seu Sitges natal el 1800 per establir-se amb la seva dona, Gertrudis Grau i Font, a Montevideo, on van muntar ràpidament un negoci de comerç de farina i blat. Amb l’esclat pocs anys després de les lluites d’emancipació del virregnat del Riu de la Plata (1810-1828), el comerciant sitgetà es va integrar d’entrada a la Companyia de Minyons Catalans en la defensa de Montevideo dels anglesos al costat de la metròpoli, cosa que el va obligar a exiliar-se entre el 1815 i el 1833 a Barcelona abans de tornar a l’Uruguai independent.

A la jove república uruguaiana, precisament, fins a quatre descendents seus van arribar a la presidència: el seu fill Lorenzo Batlle y Grau (president del 1868 al 1872), el seu nét José Batlle y Ordóñez (1903-1907 i 1911-1915), el seu besnet Luis Batlle y Berres (1947-1951 i 1955-1956) i el seu rebesnet Jorge Batlle e Ibáñez (entre 2000 i 2005). I no sols això: José Batlle y Ordóñez, a més de presidir el país en dos períodes al començament del segle XX, fou el fundador del moviment anomenat batllisme, un corrent intern influent dins el tradicional Partit Colorado de l’Uruguai que beu directament de les idees i doctrines polítiques del nét de Josep Batlle, com ara la defensa de l’intervencionisme de l’estat i l’impuls d’un cos ampli de lleis socials.

Però la incidència catalana en la política uruguaiana encara es pot apujar un grau més gràcies a la figura d’Adolf Gamundi i Roig (1886-1956), un barceloní de pare morellà que va emigrar a l’Argentina el 1908 i un any després s’establia a Montevideo. Si a Catalunya ja s’havia mogut en els moviments polítics de l’època i fins i tot havia abraçat idees independentistes, a la capital uruguaiana (on va tenir una fàbrica de corbates i camises) es va vincular inicialment al Casal Català i a partir del 1918, amb els socis més joves de l’entitat, va fundar l’Agrupació de Propaganda Catalana. També es va implicar en la secció local de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i va col·laborar amb el diari Foc Nou de l’Uruguai.

En el terreny estrictament polític, fou diputat departamental del Partit Colorado batllista del 1923 al 1925 i del 1926 al 1929, dins el qual va crear fins i tot una formació pròpia, el Club Colorado Catalonia, amb alguns catalans nacionalitzats a l’Uruguai. De l’únic grup polític català d’Amèrica creat per intervenir en la política nacional del país de residència, tal com el va definir Josep-Lluís Carod-Rovira al Diccionari dels catalans d’Amèrica (1992), només en tenim una referència, al número de la revista Ressorgiment de Buenos Aires del juliol del 1927: “Sota aquesta denominació s’ha constituït a Montevideo una entitat política afiliada al partit de l’il·lustre estadista Josep Batlle i Ordóñez. Els seus iniciadors són de nacionalitat catalana –alguns d’ells amics i companys nostres de lluita per la independència de Catalunya– amb carta de ciutadania uruguaiana i es proposen agrupar tots els catalans, mallorquins, rossellonesos i valencians que sentin simpatia envers el partit de la Defensa.” “Que nosaltres sapiguem –afegien els redactors de la publicació–, el Club Colorado Catalonia és la primera institució que hom crea, fora de Catalunya, per intervenir en la política activa d’un país estranger.”

El 1928, poc després de l’escala del viatge de propaganda política de Francesc Macià a l’Uruguai, Gamundi també va fundar (juntament amb el sabadellenc Albà Rosell i el seu fill Avenir) l’efímer Grup Separatista Avant, amb un òrgan quinzenal anomenat Nova Catalunya que duia un subtítol prou explícit: “Periòdic d’acció del separatisme català a Sud-amèrica.” No tornem a trobar-ne detalls biogràfics fins el 1943, quan es va incorporar com a inspector de caixers a l’àrea municipal de Montevideo, i el 1945, quan va entrar a treballar al diari El Día, fundat el 1886 per José Batlle y Ordóñez.

Adolf Gamundi i Roig, “d’antiga actuació catalanista i ex-suplent de diputat departamental”, en deia la revista Ressorgiment, es va morir a la seva segona pàtria el 1956: “Feia molts anys que vivia completament retirat de tota a actuació”, afegia la capçalera sud-americana.

I una mica més: Entre les nombrosíssimes anècdotes que va protagonitzar José Batlle y Ordóñez, el més recordat dels quatre presidents de l’Uruguai que va donar la família Batlle de Sitges, cal esmentar de totes totes els dos duels a mort en què va participar. El primer va ser el 1919 amb Juan Andrés Ramírez, del qual van sortir il·lesos tots dos. I el segon, el 2 d’abril de 1920, va ser el més famós i sonat perquè el rival, el jove periodista Washington Beltrán Barbat, va perdre-hi la vida. Arran d’aquest últim duel, el 6 d’agost d’aquell mateix any les autoritats del país van decidir de promulgar una llei que els legalitzava sota certes circumstàncies. No es va derogar fins el 1992.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

La plaça de la Independència de Montevideo, on hi ha la seu de la presidència.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

The Washington Post · Ben Brasch

Luke Durant plegava la roba per ficar-la a la maleta, abans de tornar a Alabama, quan va comprovar al seu ordinador si havia fet història.

Pensava que, igual que totes les altres vegades que aquest darrer any havia corregit guions d’ordinador, no ho havia aconseguit. Però aquella nit, el 12 d’octubre, es va equivocar.

Durant havia descobert el nou nombre primer més gran del món. De seguida va dir a la seva parella que allò complicaria el viatge i es va abocar a verificar el resultat del seu ordinador.

El nombre que va trobar, amb el nom poc estimulant de M136279841, és tan desmesuradament gran que sembla irreal. Té 41.024.320 dígits decimals. Si algú volgués llegir tot el nombre i tardés un segon per dir cada dígit, necessitaria 475 dies per acabar-lo: és dos elevat a la potència 136.279.841 menys un.

El descobriment va ser el resultat de gairebé un any de feina i també d’uns 2 milions de dòlars dels diners personals del descobridor.

El 2021 aquest programador de trenta-sis anys es va retirar de la feina que tenia a la indústria de xips Nvidia. Hi havia començat a treballar una dècada abans, al començament d’un auge tecnològic que va fer que l’empresa superés Microsoft el juny de 2024 com a empresa més rendible del món. Nvidia fabrica les unitats de processament gràfic (GPU) i el programari que alimenta els algorismes d’intel·ligència artificial que revolucionen internet amb xatbots i generadors d’imatges.

Durant, llicenciat per l’Institut de Tecnologia de Califòrnia, va trobar el nou nombre primer utilitzant tan sols espai de magatzematge al núvol no utilitzat i disponible públicament. Durant, que va fer fortuna amb l’auge tecnològic, va dir que havia esmerçat el seu temps i els seus diners en el projecte per demostrar que la gent no està indefensa contra els gegants tecnològics i que podem resoldre problemes gegantins si treballem plegats.

“Avui dia, els individus són més capaços de fer allò que calgui que en qualsevol altre moment de la història –diu–. L’escala de computació disponible al núvol és gairebé inimaginable. Vaig poder trobar aquest nombre, que és sorprenentment gran, però ho vaig aconseguir només utilitzant les sobres de les grans tecnològiques. De manera que vull destacar que tenim aquests sistemes increïbles i que, per tant, estaria bé que esbrinéssim com els podem utilitzar millor.”

El nombre primer que Durant va descobrir no té cap utilitat pràctica per a la societat. No és la clau per a guarir cap malaltia ni per a demostrar alguna teoria científica universal.

“És pur entreteniment per a malalts de les matemàtiques”, explica George Woltman, cofundador de la Great Internet Mersenne Prime Search.

L’organització de Woltman, que va anunciar el descobriment de Durant dilluns, proporciona programari i suport a gent involucrada en aquesta recerca numèrica. Woltman i Durant van dir que cerquen primers de Mersenne, un tipus de nombre primer que porta el nom del monjo francès Marin Mersenne, que els va estudiar al segle XVII.

Woltman, de seixanta-set anys, diu que té interès pels nombres primers i les matemàtiques recreatives des que era un nen. Mentre els altres nens jugaven a fora, ell i el seu pare, programador, escrivien codi sobre nombres primers.

Woltman, també antic programador informàtic, diu que la recerca de nous nombres primers ha estat una afecció de jubilació.

Assegura que entre 3.000 voluntaris i 5.000 han descarregat un programa que assigna espai no utilitzat dels seus ordinadors a processar aquests nombres en segon pla.

Però cada vegada costa més de trobar agulles numèriques en un paller – l’anunci de Woltman especifica que l’anterior es va trobar el 2018 i té 16 milions de dígits menys que el descobert per Durant, que és el 52è primer de Mersenne.

Durant aquests darrers vint-i-vuit anys, el grup de Woltman ha ajudat a trobar divuit primers de Mersenne. Tota aquesta feina es va fer amb CPU, o unitats centrals de processament, que són el cor dels ordinadors personals moderns. Durant va fer una cosa diferent. Va utilitzar les GPU, la tecnologia en què va participar en el desenvolupament a Nvidia.

Una CPU típica tarda una o dues setmanes a provar un nombre per a veure si és primer. Amb les GPU s’hi tarda si fa no fa un dia o dos.

Aquest salt tecnològic és clau per al grup de defensa dels consumidors Electronic Frontier Foundation, que va començar a oferir recompenses per a trobar nombres tan enormes, segons que explica Jacob Hoffman-Andrews, tecnòleg sènior de l’EFF.

Algunes de les recompenses ja s’han reclamat, però algunes altres encara són obertes, inclosa una de 250.000 dòlars per a la primera persona que trobi un nombre primer d’un milió de dígits.

Hoffman-Andrews diu que el grup va començar a oferir recompenses el 30 de març de 1999, gairebé dos anys abans de llançar-se la Viquipèdia. Volien desenvolupar maneres de treballar col·laborativament per internet, que aleshores era nova i no pas tan establerta com avui.

“Demostrar el potencial dels ordinadors per coordinar-se i de les persones per cooperar a internet és una cosa que ja no hem de provar, però aquest premi es va crear amb una visió a llarg termini”, explica.

Segons Hoffman-Andrews és el camí, no el destí, allò que val la pena de celebrar, perquè els nombres primers són inútils.

Ell compara els primers de Mersenne amb els cotxes de prova: “No t’ajudarà a portar la llet a casa més de pressa, però és divertit i impressionant i, de tant en tant, aporta coneixements sobre com construir vehicles més ràpids.”

L’ús de GPU per Durant, que va començar l’octubre del 2023, el va convertir ràpidament en el pioner més prolífic dels nombres primers utilitzant el programari del grup de Woltman.

Durant va fer servir servidors en 17 països, en 24 centres de dades i en dos proveïdors de núvol per trobar el nombre i afirma que també va esmerçar temps i diners a trobar un nombre primer per demostrar que les GPU es poden utilitzar per a alguna cosa més que la IA. Diu que vol que aquesta tecnologia s’utilitzi per a la investigació i el descobriment –tant de nombres primers com d’uns altres àmbits.

“Una IA no podrà trobar el següent nombre primer”, diu, tot rient. “És clar que potser un dia em tocarà menjar-me aquestes paraules.”

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’any 1964, ara fa seixanta anys, al local del número 25 del carrer d’en Xuclà de Barcelona van fer obres. Els propietaris de la botiga de cafè La Portorriqueña havien comprat una gran màquina de torrar el gra de cafè i volien que els seus clients la veiessin funcionar. Per això, van fer posar un vidre que deixava a la vista de tothom la feina d’aquella torradora, ubicada a la rebotiga, i que cada dia feia sentir l’olor de cafè a tot el carrer.

Aquell sistema de torrefacció propi va donar una gran anomenada a La Portorriqueña i va ser el motiu principal per a anunciar-se a la premsa de l’època. Encara avui, dins la botiga, podem llegir, en un cartell antic i en lletres majúscules: “L’alta qualitat dels nostres cafès és deguda a la torrefacció i empaquetatge diaris.”

El negoci havia començat l’any 1902 en una botiga de queviures al número 3 del carrer del Bonsuccés. L’havia obert Miquel Ferrer, un català que havia anat a fer les Amèriques i va tornar amb la idea de vendre al detall productes importats de Puerto Rico, principalment cafè, xocolata i sucre. Ferrer també va dur amb ell la Graciales, la dona l’origen de la qual va donar nom al seu establiment d’articles d’ultramar: La Portorriqueña.

Tot el que venien era molt preuat en aquell començament de segle XX i la bona acollida dels productes els va permetre d’obrir una segona botiga, la del carrer d’en Xuclà, 25, que és l’única que es conserva. Allí, Joan Bayona fa quaranta anys que atén la clientela. “Primer, en vaig ser client. Acostumava a acompanyar el meu pare, que venia a comprar aquí, al Raval, el peix de platja i, a La Portorriqueña, veníem a comprar cafè. En tornar de la mili, venia cada setmana a buscar el cafè mòlt i, un dia, em van preguntar si els podia venir a ajudar, perquè els faltava un treballador”, explica.

D’ençà d’aquell dia, Bayona és darrere el taulell d’aquest establiment emblemàtic, on ara ja no es torra el cafè, però sí que es mol davant el client. I es fa al moment, segons les necessitats de cada mètode de preparació del cafè. “Segons quin sigui, necessitarà un gruix diferent. Dependrà de si el cafè es prepara amb una premsa francesa, si es fan servir filtres, cafetera italiana o exprés”, puntualitza.

Diu que la majoria dels clients, un 75% pel cap baix, ho són de tota la vida, que ja hi compraven els seus pares i, abans, els avis. Una vegada per setmana, cada quinze dies o una vegada el mes, aquests més assidus fan la compra, normalment, fidels sempre al mateix producte. 

A La Portorriqueña, importen cafès de tot arreu del món (fotografia: Albert Salamé). Ja no torren el cafè, però sí que el molen (fotografia: Albert Salamé). Les barreges de cafè de La Portorriqueña s'anomenen 'blend' (fotografia: Albert Salamé). Minimalista i autèntica

Si entrem a La Portorriqueña amb els ulls clucs, l’olor de cafè, te i xocolata és la primera cosa que ens dóna la benvinguda. “Depèn què hagi comprat el darrer client, se sent més una olor o una altra”, comenta Bayona. 

La decoració de la botiga és senzilla, fins i tot es podria dir austera, però autèntica, tal com la van disposar a principi dels seixanta. A l’aparador, hi ha exposades algunes cafeteres i, a dins, uns recipients esfèrics de vidre guarden el gra de cafè de Papua, Etiòpia, Colòmbia… i les barreges, anomenades blend, que compensen intensitats i aconsegueixen un gust més suau perquè agradi a tothom, segons que explica Bayona. Darrere les esferes de vidre, uns altres recipients –petites sitges– mostren el gra de varietats més especials.

D’ençà del 2019, molt poc abans de l’explosió de la pandèmia de la covid, La Portorriqueña pertany al mateix propietari d’una altra botiga de cafè històrica, El Magnífico, al carrer de l’Argenteria, 64. És Salvador Sans Velasco, un apassionat del món del cafè, fill i nét de torradors de cafè al barri barceloní de la Ribera. Al carrer de Grunyí, cantonada amb Mirallers, l’any 1919, l’avi, Salvador Sans Comas, va obrir una botiga de queviures, en què ja va començar a torrar cafè. “Ho feia al carrer, tal com recordaven més tard alguns veïns, que també explicaven que donava anissets als infants que passaven”, explica el nét, Salvador Sans Velasco. Quan els seus pares, Salvador Sans i Domínguez i Maria Victòria Velasco es van casar, l’any 1959, ella es va implicar molt en el negoci i gent de tot arreu hi anava a comprar cafè. L’home va muntar el seu torrador de cafè al soterrani del local i l’any 1962 van crear la marca Cafés El Magnífico i la botiga també va esdevenir torrador majorista de cafè.

Aleshores, Salvador Sans Velasco tenia dos anys i, en aquell ambient totalment cafeter, de ben petit ja començaria a donar un cop demà. “Sóc un botiguer a qui les coses han anat bé. Res m’ha agradat més que estar darrere un taulell”, diu. I quan els importadors de cafè visitaven la botiga dels seus pares, ell sempre parava atenció a tot allò que li explicaven. Sans recorda molt bé que per allà als anys vuitanta, un d’aquests importadors li havia dit alguna vegada: “Els senyors de La Portorriqueña no tenen fills, si algun dia es venen el negoci, te l’has de quedar.”

I així ha anat. Quan la Graciales, que li havia donat nom, es va retirar, La Portorriqueña va passar a mans d’un treballador, Eloy Álvarez, que va enfocar el negoci del carrer d’en Xuclà plenament a fer de torrador i vendre cafè al detall. Després, el negoci el va portar el seu fill, Jordi Álvarez, i més tard la vídua d’aquest, Carme Rigata. Quan Rigata, l’any 2018, es va voler jubilar, ho va dir a Salvador Sans, que va acceptar de bon grat agafar aquest comerç històric.

“Gairebé era un deure que tenia amb el meu passat i amb aquells que, de jove, em dedicaven el seu temps perquè aprengués coses, encara que els meus mestres eren els meus pares”, expressa Salvador Sans. I, de la mateixa manera que va tenir ben clar que havia d’agafar el negoci, també va estar segur que Joan Bayona era la millor persona per a continuar portant-lo. Algú com Sans, que estima tant el taulell, va saber veure el mateix en Bayona.

Salvador Sans és el propietari d'El Magnífico i La Portorriqueña (fotografia: Albert Salamé). Al carrer de l'Argenteria, hi ha un altre local històric, el cafè El Magnífico (fotografia: Albert Salamé). Al carrer de l'Argenteria, hi ha un altre local històric, el cafè El Magnífico (fotografia: Albert Salamé).

Quan li van oferir d’entrar-hi a treballar, no ho va dubtar, explica Bayona. Això sí, quan va veure que molts dels clients que hi entraven ja tenien certa edat, va pensar que potser el negoci tindria els dies comptats perquè quan aquesta gent gran faltés, no tindrien relleu. Però no, avui als compradors de tota la vida –els fills i els néts dels qui tenien La Portorriqueña com a torrador de referència el segle passat–, s’hi afegeixen els qui fan els seus encàrrecs de cafès de la marca El Magnífico per internet. I d’ençà del 2019, els clients de sempre de la botiga del carrer de l’Argenteria –oberta l’any 1989– es mouen indiferentment com a clients d’un establiment o un altre. Van allà on els queda més a prop i depèn del dia.

“La majoria sap què entra a comprar. Els qui demanen consell és més aviat perquè han de fer algun regal”, explica Bayona. L’entrada de clients a la botiga és un degoteig constant: “Voldria un quart de quilo de cafè de Costa Rica”, “un paquet de quart de barreja de la casa”… “Vénen, en gran part, d’una cinquantena de quilòmetres al voltant de Barcelona”, explica Bayona. I lamenta que les dificultats d’accés amb vehicle al centre de la ciutat els facin perdre clients que venien amb cotxe. “Alguns dels qui venien de fora sí que compren per internet, però hi ha gent més gran que no hi està acostumada. Venien amb el cotxe i s’enduien deu quilos de cafè, i ara que ja no ho tenen tan fàcil, han deixat de venir.”

Ell es mostra satisfet per haver contribuït a mantenir una clientela ben fidel durant tantes generacions. “És molt d’agrair els clients que fa tants anys que vénen, fills, gendres, marits… Recordo que fa poc va entrar una senyora de més de seixanta anys que em va dir, el pare ja venia. I detalls així em fan sentir molt d’agraïment.” De veïns de tota la vida al barri, encara n’hi ha, una altra cosa són les botigues que, com a tot arreu, van obrint i tancant molt fàcilment.

D’ençà que Salvador Sans va adquirir la botiga, els pots de te a granel de la firma Sans i Sans comparteixen espai amb els cafès. Tot el cafè d’El Magnífico es torra actualment en una nau a Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat). Així s’abasteix la botiga de l’Argenteria, els establiments d’hostaleria on també se serveix aquest cafè i La Portorriqueña, que, gràcies al relleu de fa cinc anys, es pot dir que s’ha salvat el torrador de venda al detall més antic de la ciutat.

Ja no torren el cafè, a La Portorriqueña, però sí que el molen i el venen a granel (fotografia: Albert Salamé). Els cafès de tota mena es venen a totes dues botigues (fotografia: Albert Salamé). Els cafès El Magnífico es venen a totes dues botigues i també per internet (fotografia: Albert Salamé).

Una vintena de varietats de cafès de diferents orígens continuen perfumant la botiga, i tota flaira que pugui escapar de la porta cap al carrer, cada vegada que Joan Bayona engega el molinet. Amb La Portorriqueña, Salvador Sans dóna continuïtat a un comerç històric de Barcelona, de bracet de la seva passió per un ofici i un producte que va arribar d’ultramar.

Hi ha poques coses del cafè, i del vincle d’aquest producte amb la ciutat de Barcelona, que Sans no conegui. A vint anys, va conduir fins a Le Havre, a la Normandia, per conèixer personalment Philippe Jobin, un conegut importador de cafès selectes, autor del llibre Els cafès produïts al món, considerat una mena de Bíblia del cafè. I d’ençà d’aquell viatge, va començar a importar cafè d’Etiòpia, Kenya, Haití, Mèxic i Guatemala, en un moment en què bàsicament ací se’n podia trobar només de Colòmbia i del Brasil. Amb les arrels fermes en l’activitat del seu pare i avi com a torradors de cafè d’ençà del 1919, un segle més tard la mateixa activitat li ha permès de donar corda a una botiga històrica del Raval.

“Em toca fer un discurs de benvinguda, però és un discurs de comiat”, ha començat Laura Borràs en la seva darrera intervenció com a presidenta de Junts per Catalunya. El congrés de Calella (Maresme) ha arrencat amb l’adeu de Borràs i amb l’informe de gestió del secretari general, Jordi Turull, que es mantindrà en el càrrec amb Carles Puigdemont al capdavant del partit. Borràs ha admès que en aquest congrés s’acabarà “l’anomalia” que Puigdemont “sigui el president de Junts sense ser-ho”, atès que ha participat en totes les decisions polítiques que s’han pres d’ençà que va deixar el lideratge orgànic del partit, fa més de dos anys, a Argelers.

El tàndem que llavors van fer Borràs i Turull va començar a pedalar amb dificultats des del primer moment, amb un vot de càstig per a alguns dels afins de la presidenta del partit malgrat el pacte que havien tancat per dividir-se la direcció. Amb el temps, el sector de Borràs va acabar perdent poder de decisió i capacitat d’influència, sense una articulació forta al territori, mentre Turull assumia tot el pes orgànic. Aquest congrés és la conseqüència d’aquest procés intern. Borràs ha deixat pas a Puigdemont sense soroll per presidir la fundació vinculada a Junts: “He fet totes les renúncies necessàries per ser allà on el president volia que fos”, ha afirmat. També ha reconegut que tenia ganes de sentir-se “més lliure” per treballar pel país “sense el pes d’aquest càrrec” a partir de dilluns. Diumenge, s’elegirà la nova direcció i Borràs i un altre representant de la fundació hi tindran cadira com a membres nats.

Junts entra en una nova etapa, amb el president a l’exili com a aglutinador de tots els sectors i amb Turull com a pilar orgànic. El secretari general ha reivindicat la seva gestió amb un informe que s’ha aprovat per unanimitat. “En poc més de dos anys, malgrat els profetes de la derrota, som un partit més organitzat, més efectiu i amb més implantació territorial”, ha afirmat. Junts tanca un cicle amb quatre eleccions que han capitalitzat l’acció política i amb la presa d’algunes decisions que han afegit tensió a la formació, com ara, la sortida del govern de Pere Aragonès. De fet, Turull ha reivindicat la determinació de no ser a l’executiu si no servia per a avançar cap a la independència. Ha advertit que la “pulsió” del partit per a ser útils a les institucions hauria pogut ser utilitzada per uns altres “per dirigir el país cap a la resignació i qui sap si cap a la rendició”. D’aquesta manera, ha criticat “els cants de sirena” que ha assegurat que els volien “dòcils” en canvi “d’una mica de poder” i ha celebrat que Junts ho hagi superat, “amb dolor” per a molts però “sense trencadissa”. La decisió de sortir del govern i la pèrdua de poder a la majoria de les diputacions van obrir ferides al partit.

Turull ha criticat durament ERC sense esmentar-la. Ara que Salvador Illa presideix el govern de la Generalitat, que ERC ha sofert una davallada electoral que l’ha fet entrar en una dura crisi interna i que l’independentisme ha perdut la majoria absoluta al parlament, ha formulat dues preguntes: “De què els ha servit, a alguns, tenir tant de poder? Al servei de què i de qui han posat tantes renúncies?”, ha deixat anar. Sobre les negociacions postelectorals, ha assegurat que van fer tant com van poder i s’ha congratulat de l’elecció de Josep Rull com a president del parlament amb l’entesa dels partits independentistes.

En aquest nou context polític, Turull ha donat per començat el temps de la “represa”. Una nova etapa en què Junts aspira a convertir-se en el partit hegemònic de l’independentisme i en l’alternativa al govern socialista, amb Puigdemont exercint el lideratge de l’exili estant, pendent de la incerta aplicació de la llei d’amnistia. Una de les maneres com pretén de fer-ho és obrint el partit. I en aquest congrés, han reservat un paper destacat a Demòcrates, amb l’entrada d’Antoni Castellà a una de les quatre vice-presidències del partit. Turull ha donat la benvinguda com a afiliats de Junts a Castellà i a Titon Laïlla. Membres de la vella CiU es tornen a retrobar sobre unes noves bases organitzatives, havent signat un conveni de confluència. Amb un vídeo enregistrat, perquè no ha pogut assistir al congrés, l’ex-batlle de Barcelona Xavier Trias ha defensat que Junts havia de ser capaç de sumar molta gent i de convertir-se en “pal de paller”, una vella expressió convergent amb què reivindicaven la transversalitat de la formació i que ara torna al partit de Puigdemont.

És una organització cosida pel fil del lideratge del president a l’exili que ha viscut “turbulències” i “tensions”, en paraules de Borràs, i que ara aspira a mantenir-se cohesionada a l’oposició malgrat les dificultats que entoma l’independentisme i la possibilitat que Illa es consolidi en el poder. Amb un horitzó polític incert, Rull ha reivindicat els lligams amb l’inici del procés i l’independentisme de Junts, recordant una frase de l’ex-presidenta d’Òmnium Muriel Casals: “No som aquí per buscar el somni, nosaltres som el somni.” Entre el somni dels uns i el pragmatisme dels altres, en un context polític capgirat, es pot moure el futur de Junts. Al faristol del congrés, el batlle de Calella, Marc Buch, advocava per un partit “disciplinat i unit”.

Tombades les principals esmenes organitzatives

Després de l’obertura del congrés, la direcció ha aconseguit amb facilitat que els delegats tombessin les principals esmenes que havien arribat vives a la ponència organitzativa. Com es preveia, no han prosperat les propostes que pretenien desblocar les llistes de la candidatura a la direcció ni recuperar el requisit de tenir sis mesos d’antiguitat com a afiliat per formar part de l’executiva, cosa que hauria impedit que Castellà fos elegit un dels quatre vice-presidents del partit. La cúpula tampoc tindrà problemes, a més, amb les pretensions d’impossibilitar la doble militància ni un règim d’incompatibilitats complicava el manteniment de Josep Rius com a vice-president.

 

L’Agència de Seguretat Alimentària i Nutrició espanyola (Aesan) ha emès dues alertes per la presència del bacteri listèria a dos tipus de peus de porc precuinats. Un dels productes es comercialitza al supermercat Aldi i l’altre al supermercat Bonpreu. Es tracta de productes envasats al buit que caduquen el 14 de novembre i l’1 de novembre respectivament. L’Aesan recomana no consumir el producte.

D’altra banda, la mateixa institució ha alertat de la possible presència de salmonel·la en un lot de croquetes congelades de la marca Las croquetes de Fer.  L’organisme sanitari recomana igualment no consumir el producte. En el cas de les croquetes, l’Aesan indica que la possible infecció afecta totes les varietats del producte.

Nombre: PIES DE CERDO PRECOCIDOS
Nombre de marca: BONPREU
Aspecto del producto: envasado al vacío
Número de lote: 136
Código EAN: 8422410416967
Fecha de caducidad: 01/11/2024
Peso de unidad: 700 g
Temperatura: refrigerado pic.twitter.com/biSHvERMct

— AESAN (@AESAN_gob_es) October 25, 2024

El cap de govern d’Andorra, Xavier Espot, ha expressat el seu agraïment per la tasca desenvolupada per Patrick Strzoda, representant personal del copríncep francès, Emmanuel Macron, durant els set anys que ha ocupat el càrrec. Avui se n’ha celebrat un acte de comiat i Espot ha subratllat que Strzoda ha sabut entendre i interpretar els valors que defineixen la idiosincràsia i l’esperit singular del poble andorrà. Strzoda ha descrit aquests set anys de treball com l’etapa més apassionant de la seva carrera professional. Tot i deixar el càrrec, ha dit que no trencarà els llaços amb Andorra i s’ha ofert a continuar donant suport allà on pugui ser útil. També ha elogiat el sistema polític andorrà, que ha definit com un exemple de “democràcia de proximitat”.

Espot ha destacat la importància del suport de Strzoda en moments clau per al país, com la gestió de la pandèmia i el procés de negociació de l’acord d’associació amb la Unió Europea. Segons el cap de govern, el suport rebut ha estat molt important durant les converses amb la Comissió Europea, i ha recordat que fa poc més d’un mes Strzoda va compartir amb la societat andorrana la seva visió sobre l’encaix d’Andorra amb la UE.

A més, Espot ha subratllat altres àmbits de col·laboració amb el copríncep francès, com les inversions en infrastructures de comunicació, els intercanvis empresarials, i la reobertura del consolat francès el febrer del 2020. També ha destacat l’àmbit educatiu, assenyalant la voluntat compartida de “continuar reforçant el sistema educatiu” des de fa més de 120 anys.

A més, ha reafirmat el paper del coprincipat parlamentari com a estructura institucional que “dona sentit” a l’existència de l’estat andorrà. A l’acte també hi han participat diversos membres del govern, com els ministres Conxita Marsol, Ladislau Baró, Imma Tor, i altres autoritats i representants d’institucions del país i de països veïns.

Els alumnes que aquest curs facin la selectivitat a les Illes tindran menys penalització si cometen faltes d’ortografia quan escriuen en català que no pas si s’equivoquen escrivint en castellà. La comissió organitzadora de les proves d’accés a la universitat  ha aprovat que cada falta d’ortografia que es faci a l’examen de llengua catalana descomptarà 0,125 punts; però, en canvi, seran més exigents amb la netedat del llenguatge a l’examen de llengua castellana, i en aquest cas, es descomptarà 0,25 punts per cada falta. És a dir, l’exigència és el doble d’alta en l’examen de castellà que no pas en el de català. En tots dos casos, el primer error ortogràfic no es tindrà en compte i el màxim que es pot descomptar en un alumne són dos punts, que es tradueixen en nou faltes a l’examen de llengua castellana i en disset faltes en el de llengua catalana. A les matèries no lingüístiques cada falta d’ortografia es penalitzarà restant 0,1 punts a partir del tercer error ortogràfic, amb un màxim d’1 punt descomptat.

Aquesta diferència serà només durant les proves de selectivitat del 2025 i el curs vinent l’exigència amb la llengua catalana s’equipararà amb la del castellà, de manera que es descomptaran 0,25 punts per cada falta. El portaveu del govern, Toni Costa, ha defensat aquesta diferència de criteri amb l’argument que en català es fan moltes més faltes d’ortografia, cosa que penalitzava els alumnes, i ha revelat que va ser la Universitat de les Illes Balears (UIB), que va demanar d’establir aquesta desigualtat.

“És una qüestió purament temporal, donada la situació que s’ha produït en exercicis anteriors per la diferència de faltes ortografia en cada llengua”, ha dit Costa, que ha garantit una equiparació als exàmens del curs vinent. A banda, ha defensat que calia penalitzar les faltes d’ortografia i que, fins ara, a les Illes es castigava molt poc i calia reduir la xifra de faltes que es podien fer sense rebre penalització.

Un front d’aire fred arribarà aquesta tarda i escombrarà el país d’est a oest amb pluja intensa a Catalunya, Andorra, el País Valencià i les Illes. La inestabilitat es mantindrà durant el cap de setmana, amb especial intensitat aquesta matinada i fins dissabte al migdia. Protecció Civil de Catalunya ha activat l’alerta del pla Inuncat davant la previsió de pluja intensa que podria afectar de manera significativa el litoral i el prelitoral de central i sud de Catalunya en les pròximes hores. Segons el Servei Meteorològic de Catalunya (SMC), s’espera una sèrie de xàfecs localment intensos i amb probabilitat elevada de superar el llindar de risc de 20 litres per metre quadrat en només 30 minuts, amb la possibilitat d’arribar a superar en alguns punts els 40 litres en el mateix període.

En paral·lel, l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) ha emès una alerta groga al País Valencià per risc de fortes pluges i tempestes que podrien acumular fins a 20 mm en una hora al nord i el centre del País Valencià. La previsió indica que les precipitacions podrien superar els 20 litres per metre quadrat en una hora, amb una probabilitat d’entre el 40% i el 70%, i es podrien produir també tempestes amb possibles calamarsades. A Andorra també hi ha activa una alerta groga per pluja intensa, que a la nit es pot transformar en tempesta.

De cara a demà, Protecció Civil manté activat el pla Inuncat a Catalunya amb alertes que podrien superar els 40 litres per metre quadrat en només 30 minuts a les comarques del litoral i prelitoral de Barcelona i Tarragona, com el Tarragonès, el Baix Camp, el Baix Penedès, el Garraf, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental, el Maresme, el Barcelonès i la Selva. Afectarà especialment durant la matinada i el matí. També es preveu que algunes zones del Pirineu puguin rebre acumulacions significatives de pluja, amb la possibilitat de calamarsa. A més, la cota de neu podrà baixar fins als 2.000 metres durant els episodis de pluja més intensa, acumulant neu al Pirineu occidental. A Andorra encara plourà durant el matí i la tarda, però cap al vespre ja s’acabarà la pluja.

Al País Valencià, es mantindrà l’alerta groga per pluges que poden acumular fins a 20 litres per metre quadrat en una hora a les comarques de l’interior i el litoral nord i central, amb la possibilitat de calamarsa. Afectaran principalment les comarques del Camp de Morvedre, la Ribera Alta, la Ribera Baixa, el Camp de Túria, la Safor, l’Alacantí, el Baix Vinalopó, la Plana Alta i la Plana Baixa.

Demà les tempestes també afectaran les Illes. Hi plourà de manera generalitzada, especialment a Mallorca, on l’alerta groga està activada fins al vespre per precipitacions de fins a 25 mm en una hora a la Serra de Tramuntana, el nord i nord-est, l’interior i el sud de l’illa.

Diumenge la pluja ja tan sols afectaran les Illes, especialment Mallorca, Eivissa i Formentera, amb la previsió que s’hi puguin acumular 20 litres per metre quadrat en una hora.

Previsió a l’alta muntanya

L’alerta del pla Inuncat per les pluges intenses i el risc de boira densa també afecta les zones de muntanya, amb especial afectació al Pirineu i Prepirineu. Segons el Servei Meteorològic de Catalunya, a partir d’avui i fins demà les condicions poden empitjorar notablement: hi haurà pluja i tempestes intenses que es desplaçaran d’oest a est, així com vent persistent i boira a cotes altes. La cota de neu es mantindrà al voltant dels 2.600-2.800 metres, però podria baixar puntualment als 2.000 metres en condicions de xàfec intens, especialment al Pirineu occidental, on es podrien acumular fins a 20 centímetres de neu nova. Aquestes condicions de fred, humitat alta i vents de fins a 70 km/h faran que l’ambient a alta muntanya sigui especialment seriós, amb risc de desorientació per la boira i dificultats afegides per la nevada i el vent.

De cara a diumenge, es preveu una lleugera treva durant el matí, tot i que s’espera que la inestabilitat torni a augmentar cap a la tarda, amb precipitacions novament abundants, especialment al litoral i prelitoral del sud del país.

La sèrie japonesa Bola de Drac tornarà al 3Cat a partir del 26 de novembre, en què es recuperaran les dues primeres temporades de la ficció d’Akira Toriyama, Bola de Drac i Bola de Drac Z. La producció va arribar a Catalunya als anys 90 i hi torna més de trenta anys després de l’emissió del primer capítol per TV3.

La saga ha esdevingut un referent de l’anime en català per a diverses generacions i s’ha creat un fenomen al voltant de les aventures de Son Goku. Segons ja va detallar 3Cat, l’acord amb Toei Animation inclou els 575 capítols que sumen les tres sèries íntegres. Fins ara no s’havia pogut veure mai en català Bola de drac Súper, tot i que aquests darrers anys s’havien estrenat al cinema amb doblatge en català els films Bola de drac Súper: Broly i Bola de drac Súper: el Superheroi, que estan vinculades amb aquesta sèrie.

En canvi, en queden fora Bola de drac GT, estrenada en català el 1999, i Bola de drac Z Kai, una remasterització de Bola de drac Z amb més bona qualitat d’imatge i so que ja es va emetre en català al canal 3XL. Tampoc no s’inclou Bola de drac Daima, una sèrie inèdita que s’estrenarà a la tardor.

El col·lectiu d’amarradors del port de Barcelona anirà a la vaga indefinida a partir del 4 de novembre si no s’aconsegueix un acord amb la patronal per al conveni col·lectiu. Els representants dels treballadors de l’empresa Amarres Barcelona han convocat una aturada per protestar per l’estancament de les negociacions del conveni. Els sindicats denuncien que no hi hagi hagut avenços després de més d’un any de converses amb la patronal. Els treballadors demanen millores en les vacances, els torns, els plusos i els complements salarials. “Fins ara no ha sigut possible aconseguir avenços significatius”, ha lamentat USTP Coordinadora, el sindicat majoritari al comitè d’empresa.

La Coordinadora apunta que un punt sensible del conflicte és la situació dels treballadors que pertanyien a les empreses Cemesa, Lanchas Amarres i Mooring, que es van fusionar i van donar lloc a l’actual Amarres. Segons el sindicat, “no s’estan respectant els sistemes de torns establerts” en els convenis de les anteriors empreses. Alhora, CCOO s’oposa a signar un conveni “amb doble escala salarial i que discrimini els treballadors segons la voluntat de l’empresa”.

“La patronal no cessa en el seu intent d’empitjorar les condicions existents, establint jornades laborals en detriment de les actuals i desigualtats salarials i socials dins la mateixa plantilla, en aspectes tan importants i decisius com les baixes per incapacitat temporal, les vacances i els torns de treball”, diu CCOO en un comunicat.

L’ex-batllessa de Barcelona, Ada Colau, ha reivindicat el llegat dels Comuns després de dos mandats governant la ciutat i s’ha acomiadat al ple de l’ajuntament amb un agraïment a la ciutat i una crítica a les elits “avaricioses”, que ha titllat de provincianes. En el seu discurs de comiat després de renunciar a l’acta de regidora, Colau ha dedicat l’agraïment principal a la ciutat. “Barcelona és una ciutat valenta, republicana, feminista, que només pertany a la seva gent. Queda un llegat que en realitat és de la ciutadania”, ha dit.

Sobre les elits, ha dit que el govern s’havia hagut d’enfrontar a una guerra bruta i que  acumulaven una vintena de querelles arxivades. Colau ha fet el discurs de comiat al final del ple. Va ser la primera dona al capdavant del govern de Barcelona, d’ençà del 2015 fins al 2023, i ha reivindicat polítiques impulsades durant els seus dos mandats, com ara les superilles, els eixos verds, la unió del tramvia per la Diagonal i el pressupost participatiu.

“Feia temps que a Barcelona no hi havia un model de ciutat de futur per afrontar nous reptes que feia temps que no s’acaraven, com ara les desigualtats, la contaminació, la massificació turística i l’especulació immobiliària”, ha destacat l’ex-batllessa en referència als seus inicis al consistori.

El Tribunal Suprem espanyol ha admès a tràmit la demanda presentada per l’ex-jutge de l’Audiència espanyola Manuel García-Castellón contra la cap de Podem, Ione Belarra, per haver-li dit corrupte i haver-lo acusat de prevaricar, quan es va fer públic que el jutge es retirava. García-Castellón reclama una indemnització de 120.000 euros perquè considera que li va vulnerar el seu dret de l’honor amb una publicació “clarament dirigida a menyscabar el seu honor de manera vexatòria” i que diu que atempta greument contra ell i la seva carrera professional “que, com és ben sabut, ha estat en tot moment irreprotxable”.

El tribunal acorda ara en la seva interlocutòria d’instar la part demandada i la fiscalia que hi responguin en un termini de vint dies, i dóna al cas una tramitació preferent. Alhora, també ha admès l’ampliació de la demanda que ha presentat García-Castellón en un segon escrit.