L’històric vaixell de Mar i cel ja és a punt per salpar cap a la darrera aventura del clàssic musical de Dagoll Dagom. La companyia ja ha venut més de 150.000 entrades a una setmana de l’estrena oficial de la quarta reposició de l’espectacle.

Les primeres representacions començaran dissabte i s’allargaran, d’entrada, fins el 2 de febrer. Amb el bon ritme de venda d’entrades, Dagoll Dagom ja ha avançat que en els dies vinents obriran noves dates i que esperen poder allargar les reposicions de Mar i cel mentre hi hagi demanda al llarg de la temporada. Els assistents al Teatre Victòria també podran descobrir una exposició amb un viatge històric durant els cinquanta anys de Dagoll Dagom amb vestuari original, marquetes i recreacions.

Fotografia: ACN / Guillem Roset. Fotografia: ACN / Guillem Roset. Fotografia: ACN / Guillem Roset. Fotografia: ACN / Guillem Roset. Fotografia: ACN / Guillem Roset. Fotografia: ACN / Guillem Roset. Fotografia: ACN / Guillem Roset.

El Banc Central Europeu (BCE) ha rebaixat els tipus d’interès en 25 punts bàsics, fins al 3,5% S’ha decidit en la reunió d’avui i la mesura té com a objectiu impulsar l’economia de la zona euro en un moment en què la inflació mostra signes de desacceleració i el creixement econòmic continua sent moderat.

La baixada dels tipus d’interès representa un intent de fer que els préstecs siguin més assequibles per a empreses i consumidors, amb l’esperança d’estimular el consum i la inversió. Aquesta decisió també és una resposta a les condicions econòmiques globals i les tensions a escala internacional que han afectat els mercats.

Els analistes esperen que aquesta reducció pugui ajudar a enfortir la recuperació econòmica i proporcionar un suport addicional a les economies dels països de la zona euro, tot i que alguns experts alerten que els efectes podrien ser limitats si altres factors econòmics no milloraran simultàniament.

Aquests canvis inclouen la modificació tècnica anunciada al març pel BCE i que tenen efecte el 18 de setembre. D’aquesta manera, la taxa de dipòsit s’ha convertit de facto en el tipus de referència en determinar l’interès que les entitats financeres reben, o paguen de ser negatiu, per mantenir els dipòsits al BCE.

Anteriorment, la taxa de refinançament era una variable de més pes a l’hora d’informar sobre les decisions de política monetària del BCE. Tot i això, aquesta ha perdut rellevància amb el temps per l’excés de liquiditat en el sistema financer, fruit d’accés més gran dels bancs als fons del BCE, cosa que s’ha traduït que les entitats fessin més ús dels dipòsits.

L’objectiu últim de l’ajust seria alinear els tipus d’interès a curt termini del mercat monetari amb les decisions del consell de govern, així com retirar la liquiditat sobrant del sistema per tal que no interfereixi la transmissió correcta de la política monetària.

Avui s’ha fet l’obertura solemne del curs de la Universitat d’Alacant. A l’acte, hi han assistit el conseller d’Educació, José Antonio Rovira, i la secretària general del PSPV, Diana Morant, en qualitat de ministra d’Universitats espanyola. També hi havia una delegació de Compromís encapçalada per Joan Baldoví. Tant Compromís com els socialistes han criticat durament l’absència del president Carlos Mazón, i han dit que la seua presència en el campus de Sant Vicent del Raspeig era per donar suport a la rectora de la universitat, Amparo Navarro.

L’acte s’ha fet en un ambient de tensió que té a veure amb l’enfrontament directe entre la direcció de la universitat i el Consell pels estudis de medicina que, per segon curs, s’imparteixen a la Universitat d’Alacant.

Fa dos dies, el consell de govern de la Universitat d’Alacant va defensar la legalitat i la legitimitat del grau de medicina, que es troba qüestionat per un procés judicial.  El govern de Mazón fa costat a la Universitat Miguel Hernández en la seua pretensió de ser l’únic centre que impartesca medicina al sud del país. Tots dos campus estan separats per dotze quilòmetres. Arran de les crítiques, Mazón ha proposat una solució que vol ser de consens, però que no té precedents, i sense cap mena de concreció que seria, segons que va dir, la creació d’un campus compartit entre totes dues universitats.

Una postura inexplicable

Tant Diana Morant com Joan Baldoví han defensat que al País Valencià calen molts metges i que no hi ha prou oferta de places públiques per a cursar els estudis. “No entenem la postura del president Mazón. Avui ha manifestat una gran covardia no venint a la inauguració de curs. D’una altra banda, és una vergonya que parle de neutralitat”, ha dit Baldoví, que ha atribuït l’actitud de Carlos Mazón als interessos de les universitats privades d’establir-se a Alacant amb estudis de medicina.

La secretària general del PSPV ha acusat Mazón de sotmetre els 172 alumnes que ja estudien primer i segon a una angoixa innecessària i injustificada. “La batalla que està lliurant Mazón no té cap sentit ni del punt de vista de la política universitària ni de la política sanitària. Només ho entenc del punt de vista sectari.” Diana Morant ha recordat que el grau de medicina és el que té la nota de tall més alta de tots els de la Universitat d’Alacant i que més de mil persones s’han quedat en llista d’espera.

Un conflicte que ve de lluny

L’any 1996, poc després d’arribar al poder, Eduardo Zaplana considerava que la Universitat d’Alacant tenia un consell de govern massa progressista i que no s’avenia amb els seus postulats ideològics. Així va ser com va decidir la creació d’una nova universitat pública a la seua mida, en aquest cas a Elx. Per fer-ho, va decidir que determinats estudis havien de desaparèixer de la d’Alacant per passar a impartir-se a la d’Elx. El cas dels estudis de medicina va ser el més polèmic i va ser considerat una declaració de guerra del Consell a aquella universitat.

L’abril del 2022, amb Ximo Puig al capdavant, el Consell va tornar a autoritzar el grau de medicina a Alacant. La Universitat Miguel Hernández va recórrer-hi en contra i el Consell del Botànic es va personar en la causa per donar suport a la Universitat d’Alacant. Amb el canvi polític, el Consell s’ha retirat i ha deixat sola la Universitat d’Alacant.

Mentrestant, el curs passat, el 2023-2024,  ja es va impartir el primer curs amb una oferta de setanta-cinc places. Ara fa pocs dies, aquells alumnes van començar segon, i s’ha incorporat una nova tongada d’estudiants de primer que viuen amb molt de desconcert i preocupació pel seu futur acadèmic el seu futur.

El president Carles Puigdemont ha advertit el PSOE que Junts només acceptarà un traspàs integral de les competències en immigració, tal com van acordar tots dos partits a començament d’any a canvi de tirar endavant al congrés dos decrets essencials per al govern de Pedro Sánchez. Puigdemont ho ha dit arran de la publicació d’una informació a El Periódico segons la qual tots dos partits han avançat en el traspàs d’aquestes competències, sense que incloguin ni el control de les fronteres ni la capacitat d’expulsar al seu país d’origen els immigrants que siguin delinqüents multireincidents. De fet, el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska ha afirmat avui mateix que el seu govern no delegarà cap competència a la Generalitat que tingui a veure amb fluxos migratoris. 

Puigdemont ha fet aquest advertiment: “Si algú pensa que deixant passar el temps ens avindrem a una solució a mitges –a l’estil del finançament– va ben confós. Si algú tenia planificat empaquetar els incompliments acumulats per resoldre’ls al seu favor en una negociació pressupostària, també s’equivoca. I si algú pensa que fent filtracions interessades ens deixarem ensarronar, encara l’erra més. Els hem avisat cada vegada, i no sembla que escoltin. O pitjor: sembla que se’ls en refot. En tot cas, aviat en traurem l’entrellat.”

Algú s’ha passat de llest, perquè això senzillament no és així. Només avançarem si Catalunya rep la delegació integral de les competències en immigració, que és el que vam acordar.

Si algú pensa que deixant passar el temps ens avindrem a una solució a mitges –a l’estil del…

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) September 12, 2024

Segons El Periódico, el suposat avenç en la negociació pel traspàs de les competències en immigració —negat per Puigdemont— hauria de facilitar també que Junts donés suport al projecte de pressupost de l’estat. Ara per ara la posició de Junts sembla lluny d’això, després d’haver votat contra el sostre de despesa a final de juliol.

El futbolista Hugo Mallo ha estat condemnat pel delicte d’abús sexual per haver fet tocaments a la dona que treballava de mascota del RCD Espanyol abans d’un partit quan ell era jugador del Celta de Vigo. El jutjat penal 19 de Barcelona l’ha condemnat a una multa de 20 mesos amb una quota diària de 10 euros, i haurà d’indemnitzar la víctima amb 1.000 euros més interessos pels danys morals i de pagar les costes processals.

Tot plegat va passar abans del partit entre el RCD Espanyol i el Celta de Vigo que es va disputar a Cornellà el 24 d’abril del 2019. En aquell partit Mallo era el capità del Celta i es va acostar on hi havia les mascotes amb caps de perico —una interpretada per un home, i una altra per una dona— i li va tocar els pits sense cap consentiment.

Actualment, Mallo juga com a futbolista de l’Aris de Salònica FC de la Superlliga grega.

El ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, ha defensat el cos dels Mossos d’Esquadra després del “fracàs”, com n’ha dit ell, en l’operatiu per a detenir el president Carles Puigdemont en la seva aparició a Barcelona el 8 d’agost. “A tots ens hi hauria encantat que hagués estat detingut com procedia, però vull salvar-ne tant la nova direcció dels Mossos com l’anterior”, ha dit en un esmorzar informatiu de Fòrum Europa. “A vegades les coses fallen i és difícil de justificar; estic convençut que això no es repetirà”, ha afegit.

Elena i Sallent esclaten contra el president Puigdemont pel fracàs en la detenció

En la seva intervenció, Grande-Marlaska ha dit que es manté la “lleialtat” institucional, tant amb els diferents consellers d’Interior com al nou equip format per Salvador Illa, amb Núria Parlon com a consellera i amb Josep Luis Trapero com a director general de la policia. “La gent pot estar tranquil·la”, ha dit, i ha agraït la presència de representants dels Mossos en la seva conferència a Madrid.

Ha dit que als Mossos “no els va agradar” la marxa de Puigdemont perquè “va implicar un fracàs”. Ara bé, ha dit que “no és degut a una falta de professionalitat i diligència dels Mossos”. “Tenen tot el meu respecte”, ha dit, i n’ha destacat “l’altíssima professionalitat”. En aquest punt, ha recordat com a “setmana més dura” dels Mossos d’Esquadra les protestes contra la sentència, l’octubre de 2019. D’aleshores ençà, ha dit, la coordinació entre els Mossos d’Esquadra i el ministeri d’Interior espanyol és “extraordinària”. “No ens podíem permetre un mort als carrers de Barcelona”, ha dit, i aquella col·laboració va marcar a totes dues parts i va establir una “lleialtat que és inatacable”.

La llei d’amnistia ha arribat al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, a Luxemburg. El TJUE ha informat de l’entrada al registre de les qüestions pre-judicials que li va fer arribar a final de juliol el Tribunal de Comptes i de les enviades pel Tribunal de Justícia de Catalunya aquest mes de setembre sobre l’adequació de la llei al dret de la Unió. En les primeres, s’exposen els dubtes sobre aspectes genèrics de la llei per a no amnistiar la trentena d’ex-alts càrrecs de la Generalitat, inclòs el president Carles Puigdemont i l’ex-vice-president Oriol Junqueras, amenaçats de sancions comptables per les despeses de l’1-O; en les segones, es presenten els dubtes del TSJC sobre la compatibilitat entre l’amnistia del delicte de malversació als dirigents d’ERC Josep Maria Jové i Lluís Salvadó i l’obligació de perseguir els delictes que afecten els interessos financers de la UE.

N’ha informat el tribunal, que ha donat un número d’identificació a sengles pre-judicials: aquest per a les del Tribunal de Comptes, i aquest altre per a les del TSJC. I no seran pas les úniques, perquè l’Audiència espanyola va publicar fa poc la llista de preguntes que enviaria al TJUE amb els dubtes sobre la compatibilitat amb el dret comunitari d’amnistiar la dotzena de CDR acusats de terrorisme en l’operació Judes.

Amb aquesta entrada a registre de les pre-judicials, comença un camí llarg fins que el TJUE no es pronunciï sobre les preguntes que li formulen aquests òrgans en relació amb l’amnistia. El procediment es pot allargar entre un any i dos. I el TJUE no solament haurà de respondre a les preguntes que li fan el Tribunal de Comptes i el TSJC, juntament amb les que li farà arribar l’Audiència espanyola, sinó que també s’haurà de pronunciar sobre l’admissibilitat d’aquestes preguntes.

És a dir, els advocats dels beneficiaris de l’amnistia que hauran d’esperar les respostes de la justícia europea al·legaran, en el cas del Tribunal de Comptes, que no és un òrgan competent per a fer preguntes pre-judicials al TJUE, perquè no és pròpiament un tribunal ni un òrgan jurisdiccional, entre més raons. El Tribunal pot prendre una decisió sobre l’admissibilitat d’aquestes preguntes en qualsevol moment del procediment, després d’haver escoltat les al·legacions de les parts i el parer de l’advocat general. I, segons fonts del tribunal, això pot ser amb una resolució abans de dictar sentència o bé en la sentència mateixa.

Els representants dels amnistiables també al·legaran que aquestes pre-judicials no són admissibles perquè l’amnistia és un afer resolt per la justícia europea ja fa anys, que la considera una qüestió interna dels estats, que són els que han de resoldre els dubtes que hi hagi d’un punt de vista constitucional.

El Tribunal de Comptes qüestiona la llei d’amnistia, no tan sols per allò que té a veure amb l’extinció de les responsabilitats comptables dels perseguits per aquest organisme, sinó també per l’essència i la raó de ser de l’amnistia.

En el cas de Jové i Salvadó, el TSJC demana al TJUE que examini l’adequació de la llei d’amnistia al tractat de funcionament de la UE i a la directiva sobre la lluita contra el frau que afecta els interessos financers de la Unió mitjançant el dret penal.

Tot i remarcar que “cap de les acusacions no ha exposat com a tesi acusatòria que els acusats s’haguessin beneficiat personalment” de les conductes de malversació que haurien de ser jutjades (que és l’argument amb què el Suprem nega l’amnistia als exiliats i als condemnats per malversació per l’1-O), demana si els interessos financers de la UE poden veure’s exposats en cas d’amnistia.

L’Índex de Preus de Consum (IPC) ha caigut fins al 2,4% a l’agost a Catalunya, cinc dècimes menys respecte del mes passat, segons les dades publicades avui per l’Institut d’Estatística espanyol (INE). Es tracta de la variació interanual més baixa de l’últim any i s’atribueix al descens dels preus dels carburants i l’alimentació. En canvi, l’electricitat s’ha encarit més que l’any passat. L’IPC subjacent, que no té en compte els preus més volàtils, s’ha mantingut en el 2,9%, igual que al juliol. Pel que fa a la variació mensual, a Catalunya els preus han repuntat un 0,1%.

Pel que fa al País Valencià, l’IPC a l’agost ha baixat al 2,2% , cinc dècimes per sota de la taxa interanual del mes anterior. Aquesta és la dada més baixa que s’ha registrat al País Valencià d’ençà del juny de 2023. En termes mensuals, la inflació ha augmentat un 0,1%; un 2,1% en el que portem d’any. On més han pujat els preus respecte al mateix mes de l’any anterior ha estat en habitatge, aigua, electricitat, gas i altres combustibles, un 4,4% més que l’agost de 2023; restaurants i hotels, un 4,4% més; begudes alcohòliques i tabac, un 3,3% més i altres béns i serveis, un 2,9% més. En canvi, on ha caigut més la taxa interanual han estat al transport, un -1,6%; i comunicacions, un -0,6%.

Finalment, a les Illes, l’IPC a l’agost ha baixat al 2,3% en taxa interanual, sis dècimes per sota de la taxa interanual del mes anterior. Aquestes dades són les més baixes registrades a les Illes d’ençà del març del 2021. En termes mensuals, la inflació a les Illes ha augmentat d’un 0,3%, un 3,2% enguany. On més han pujat els preus és en altres béns i serveis, un 4,5% més que l’agost de 2023; habitatge, aigua, electricitat, gas i altres combustibles, un 4% més; restaurants i hotels, un 3,8% més i begudes alcohòliques i tabac, un 3,2% més. En canvi, on més ha caigut la taxa interanual ha estat en vestit i calçat, un -2,8% i  transport, un -0,4%.

L’ex-president del Perú Alberto Fujimori (1990-2000) s’ha mort a 86 anys a conseqüència del càncer que patia, poques hores després que el seu metge personal, hagués informat que lluitava per la seva vida. “Després d’una llarga batalla contra el càncer, el nostre pare, Alberto Fujimori acaba de partir a la trobada del Senyor. Demanem als qui el varen apreciar que ens acompanyin amb una oració per l’etern descans de la seva ànima. Gràcies per tant pare! Keiko, Hiro, Sachie i Kenji Fujimori”, ha publicat la seva filla Keiko Fujimori en el seu compte de la xarxa social X.

Después de una larga batalla contra el cáncer, nuestro padre, Alberto Fujimori acaba de partir al encuentro del Señor. Pedimos a quienes lo apreciaron nos acompañen con una oración por el eterno descanso de su alma.
Gracias por tanto papá!
Keiko, Hiro, Sachie y Kenji Fujimori.

— Keiko Fujimori (@KeikoFujimori) September 11, 2024

El 1989 Fujimori va guanyar les eleccions presidencials del Perú, però tres anys després va donar un cop d’estat en col·laboració amb les forces armades que va abolir la constitució, va tancar el congrés i va intervenir el Palau de Justícia. Els seus deu anys del seu mandat van estar esquitxats per diverses matances, com les de Barrios Altos i La Cantuta —per les quals va ser condemnat vint-i-cinc anys de presó per delictes de lesa humanitat—, i per les esterilitzacions forçades a milers de dones i homes, majoritàriament indígenes. Tanmateix, el desembre de 2023 va ser excarcerat arran d’un indult per raons humanitàries malgrat les objeccions de la Cort Interamericana de Drets Humans.

El diagnòstic d’un càncer de llengua va arribar fa més de 27 anys, i d’aleshores ençà ha patit molts problemes de salut. Els últims dies els ha passat a casa de la seva filla Keiko Fujimori, que ha intentat sense èxit seguir els seus passos en el món polític amb el partit ultradretà Fuerza Popular. A mitjan juliol, el partit va designar Alberto Fujimori candidat presidencial per a les eleccions de 2026.

Un cop coneguda la notícia de la seva mort, el primer ministre peruà, Gustavo Adrianzén, ha dit transmès les condolences a la família Fujimori i ha dit que es coordinarà amb ells per a conèixer com el volen enterrar. L’ex-primer ministre Alberto Otárola, també ha donat el condol als familiars malgrat la distància política amb l’ex-president, perquè ha dit que entén “el patiment del tancament, la tortura de portar un càncer a la presó i la necessitat de la reconciliació nacional.”

L’ex-president del Perú Alberto Fujimori (1990-2000) s’ha mort a 86 anys a conseqüència del càncer que patia, poques hores després que el seu metge personal, hagués informat que lluitava per la seva vida. “Després d’una llarga batalla contra el càncer, el nostre pare, Alberto Fujimori acaba de partir a la trobada del Senyor. Demanem als qui el varen apreciar que ens acompanyin amb una oració per l’etern descans de la seva ànima. Gràcies per tant pare! Keiko, Hiro, Sachie i Kenji Fujimori”, ha publicat la seva filla Keiko Fujimori en el seu compte de la xarxa social X.

Después de una larga batalla contra el cáncer, nuestro padre, Alberto Fujimori acaba de partir al encuentro del Señor. Pedimos a quienes lo apreciaron nos acompañen con una oración por el eterno descanso de su alma.
Gracias por tanto papá!
Keiko, Hiro, Sachie y Kenji Fujimori.

— Keiko Fujimori (@KeikoFujimori) September 11, 2024

El 1989 Fujimori va guanyar les eleccions presidencials del Perú, però tres anys després va donar un cop d’estat en col·laboració amb les forces armades que va abolir la constitució, va tancar el congrés i va intervenir el Palau de Justícia. Els seus deu anys del seu mandat van estar esquitxats per diverses matances, com les de Barrios Altos i La Cantuta —per les quals va ser condemnat vint-i-cinc anys de presó per delictes de lesa humanitat—, i per les esterilitzacions forçades a milers de dones i homes, majoritàriament indígenes. Tanmateix, el desembre de 2023 va ser excarcerat arran d’un indult per raons humanitàries malgrat les objeccions de la Cort Interamericana de Drets Humans.

El diagnòstic d’un càncer de llengua va arribar fa més de 27 anys, i d’aleshores ençà ha patit molts problemes de salut. Els últims dies els ha passat a casa de la seva filla Keiko Fujimori, que ha intentat sense èxit seguir els seus passos en el món polític amb el partit ultradretà Fuerza Popular. A mitjan juliol, el partit va designar Alberto Fujimori candidat presidencial per a les eleccions de 2026.

Un cop coneguda la notícia de la seva mort, el primer ministre peruà, Gustavo Adrianzén, ha dit transmès les condolences a la família Fujimori i ha dit que es coordinarà amb ells per a conèixer com el volen enterrar. L’ex-primer ministre Alberto Otárola, també ha donat el condol als familiars malgrat la distància política amb l’ex-president, perquè ha dit que entén “el patiment del tancament, la tortura de portar un càncer a la presó i la necessitat de la reconciliació nacional.”

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Història viva del nacionalisme català, l’home que el 2017 va aconsellar a Puigdemont de declarar la DUI i, a la vegada, convocar eleccions, s’aixeca de la cadira i, a noranta-quatre anys, s’atansa al president Salvador Illa. Amb un filet de veu, tot ell un ex-president, dècades al càrrec, arrossegant poca força a les cames però amb mirada viva, s’atansa a Salvador Illa i deixa anar: “Com està? Amb el vostre permís, vosaltres sou gent ferma, sòlida, consistent, però jo estic acabat. Per tant, ara me’n vaig a seure.” Són tres quarts de deu del vespre, i pocs minuts abans que comenci l’acte institucional de la Diada 2024 a Montjuïc (‘muntanya de jueus’, o ‘muntanya de Júpiter’, això va a gustos), resulta que Jordi Pujol diu a Salvador Illa que està acabat.

Illa se’n surt com pot (“Ja m’agradaria arribar a la seva edat com està vostè, de salut i de tot”), Pujol no frena (“Escolti, escolti, no em vingui amb punyetes. Ara la gent cada vegada allarga més, i jo ja Déu n’hi do: noranta-quatre”), fins que finalment s’aparta, i fa allò que vol: caure derrotat a la cadira. Enrere deixa un feliç Salvador Illa, que s’abraça amb alguns altres assistents a l’acte televisiu de cinquanta minuts mentre Pujol desapareix. Illa es queda, i enfila els darrers minuts de la Diada més grisa, més apagada i amb menys trempera d’aquests darrers anys. La Diada menys reivindicativa i adormida tindrà un final a l’altura del dia, del discurs d’Illa i de l’assistència a les manifestacions.

El president del parlament, Josep Rull; la presidenta del congrés espanyol, Francina Armengol; el conseller Sàmper; el batlle de Barcelona, Jaume Collboni; o Jèssica Albiach fan petar la xerrada abans de seure, cercant la cadira i la zona que els toca. Hi ha la zona marró, la grisa, la verda. Laura Borràs i Dalmases, de Junts, dubten si els han col·locat a la marró o la grisa; Salvador Illa no sembla tenir dubtes i es planta davant la grisa. Veig Jordi Borda, director de Catalunya Ràdio durant els anys d’ERC, i Joan Ridao (ERC), director del més actual que mai Institut d’Estudis Autonòmics. Intensitat, emoció i trempera, no es pot dir que planin en l’ambient, no. Hi ha contenció, ganes de cap cot i poc soroll. I això que són uns sis-cents, els figurants del programa que és a punt de començar.

La regidora anuncia que els han confirmat que d’aquí a vuit minuts començaria l’acte televisat. Són vuit minuts de quasi silenci, sota una nit preciosa i poca xafogor barcelonina. Pocs minuts després, començarà el darrer regal d’ERC als socialistes. El programa de la Diada 2024, pensat pel govern Aragonès i que Illa i el PSOE han fet seu. Diu que no han hagut de canviar quasi res. Dues mirades que encaixen.

El president Montilla (dreta).

Illa deu ser feliç de veure com, en els minuts vinents, l’Elèctrica Dharma, Montserrat Puig Antich, Marina Rossell, Aitana Bonmatí, Lamine Yamal i l’anarco-independentista Jordi Martí Font participaran –enregistrats o en directe– en l’acte institucional del president Illa. “Un sol cor, molts batecs” és l’eslògan que els d’Aragonès van triar i que Illa no ha tocat. Els artistes, i els convidats, els van anar a cercar els republicans, i ara els socialistes els fan seus.

L’acte acaba amb “Els segadors” cantat per nens, i un espetec de focs artificials que peta molt fort, i ben lluny, i ben artificial. Com artificials són les quatre barres catalanes que es veuen per la televisió; que les barres de veritat, sòlides, són les dues espanyoles que s’alcen dretes a la plaça d’Espanya. Jéssica Albiach i Salvador Illa, abans d’anar-se’n, parlen força minuts, Sàmper enfila d’hora, mentre una idea, apagada, dita en veu baixa, el persegueix “No te’n vagis, que ara hi haurà gintònics.”

Un riure fals, de negativa, l’acompanya.

Illa, que té fama de llevar-se d’hora per anar a córrer, o per anar missa (el president és ben cristià, com va deixar dit al discurs d’investidura, com va deixar dit al discurs de la Diada, després de reunir el govern en un monestir, el de Poblet), dubtem que es quedi a fer cap gintònic. Demà té feina; per exemple, s’ha de reunir de manera oficial amb el president Montilla, amb qui es disputarà, si m’ho permeteu, el cartell de gris, amb permís de Pere Aragonès, en una cursa que, si hem de jutjar per l’aire que respirava l’acte d’ahir, serà un frec a frec entre tots tres. Jo m’hi jugo el que vulgueu que el més vibrant acabarà essent Montilla, mireu què us dic.

El president Aragonès.

Història viva del nacionalisme català, l’home que el 2017 va aconsellar a Puigdemont de declarar la DUI i, a la vegada, convocar eleccions, s’aixeca de la cadira i, a noranta-quatre anys, s’atansa al president Salvador Illa. Amb un filet de veu, tot ell un ex-president, dècades al càrrec, arrossegant poca força a les cames però amb mirada viva, s’atansa a Salvador Illa i deixa anar: “Com està? Amb el vostre permís, vosaltres sou gent ferma, sòlida, consistent, però jo estic acabat. Per tant, ara me’n vaig a seure.” Són tres quarts de deu del vespre, i pocs minuts abans que comenci l’acte institucional de la Diada 2024 a Montjuïc (‘muntanya de jueus’, o ‘muntanya de Júpiter’, això va a gustos), resulta que Jordi Pujol diu a Salvador Illa que està acabat.

Illa se’n surt com pot (“Ja m’agradaria arribar a la seva edat com està vostè, de salut i de tot”), Pujol no frena (“Escolti, escolti, no em vingui amb punyetes. Ara la gent cada vegada allarga més, i jo ja Déu n’hi do: noranta-quatre”), fins que finalment s’aparta, i fa allò que vol: caure derrotat a la cadira. Enrere deixa un feliç Salvador Illa, que s’abraça amb alguns altres assistents a l’acte televisiu de cinquanta minuts mentre Pujol desapareix. Illa es queda, i enfila els darrers minuts de la Diada més grisa, més apagada i amb menys trempera d’aquests darrers anys. La Diada menys reivindicativa i adormida tindrà un final a l’altura del dia, del discurs d’Illa i de l’assistència a les manifestacions.

El president del parlament, Josep Rull; la presidenta del congrés espanyol, Francina Armengol; el conseller Sàmper; el batlle de Barcelona, Jaume Collboni; o Jèssica Albiach fan petar la xerrada abans de seure, cercant la cadira i la zona que els toca. Hi ha la zona marró, la grisa, la verda. Laura Borràs i Dalmases, de Junts, dubten si els han col·locat a la marró o la grisa; Salvador Illa no sembla tenir dubtes i es planta davant la grisa. Veig Jordi Borda, director de Catalunya Ràdio durant els anys d’ERC, i Joan Ridao (ERC), director del més actual que mai Institut d’Estudis Autonòmics. Intensitat, emoció i trempera, no es pot dir que planin en l’ambient, no. Hi ha contenció, ganes de cap cot i poc soroll. I això que són uns sis-cents, els figurants del programa que és a punt de començar.

La regidora anuncia que els han confirmat que d’aquí a vuit minuts començaria l’acte televisat. Són vuit minuts de quasi silenci, sota una nit preciosa i poca xafogor barcelonina. Pocs minuts després, començarà el darrer regal d’ERC als socialistes. El programa de la Diada 2024, pensat pel govern Aragonès i que Illa i el PSOE han fet seu. Diu que no han hagut de canviar quasi res. Dues mirades que encaixen.

El president Montilla (dreta).

Illa deu ser feliç de veure com, en els minuts vinents, l’Elèctrica Dharma, Montserrat Puig Antich, Marina Rossell, Aitana Bonmatí, Lamine Yamal i l’anarco-independentista Jordi Martí Font participaran –enregistrats o en directe– en l’acte institucional del president Illa. “Un sol cor, molts batecs” és l’eslògan que els d’Aragonès van triar i que Illa no ha tocat. Els artistes, i els convidats, els van anar a cercar els republicans, i ara els socialistes els fan seus.

L’acte acaba amb “Els segadors” cantat per nens, i un espetec de focs artificials que peta molt fort, i ben lluny, i ben artificial. Com artificials són les quatre barres catalanes que es veuen per la televisió; que les barres de veritat, sòlides, són les dues espanyoles que s’alcen dretes a la plaça d’Espanya. Jéssica Albiach i Salvador Illa, abans d’anar-se’n, parlen força minuts, Sàmper enfila d’hora, mentre una idea, apagada, dita en veu baixa, el persegueix “No te’n vagis, que ara hi haurà gintònics.”

Un riure fals, de negativa, l’acompanya.

Illa, que té fama de llevar-se d’hora per anar a córrer, o per anar missa (el president és ben cristià, com va deixar dit al discurs d’investidura, com va deixar dit al discurs de la Diada, després de reunir el govern en un monestir, el de Poblet), dubtem que es quedi a fer cap gintònic. Demà té feina; per exemple, s’ha de reunir de manera oficial amb el president Montilla, amb qui es disputarà, si m’ho permeteu, el cartell de gris, amb permís de Pere Aragonès, en una cursa que, si hem de jutjar per l’aire que respirava l’acte d’ahir, serà un frec a frec entre tots tres. Jo m’hi jugo el que vulgueu que el més vibrant acabarà essent Montilla, mireu què us dic.

El president Aragonès.

Una pilota inflable gegant voleiava entre centenars de persones a la Gran Via Jaume I de Girona. Era de color negre i hi tenia estampada una estelada de color blanc. Era la pilota de l’ANC, i complementava les pancartes de la mateixa entitat amb l’eslògan “Hi som”. Hi eren, sí que hi eren. A partir de dos quarts de quatre de la tarda, un formigueig de gent s’ha anat acostant a l’escenari de l’organització, situat davant la Delegació d’Economia i Hisenda de Girona. L’emplaçament de l’esdeveniment no ha estat pas triat a l’atzar, atès que enguany la Diada volia denunciar els greuges que sofreix la nació catalana pel fet de pertànyer a l’estat espanyol i que van estretament vinculats a l’espoliació fiscal de Catalunya. A Girona, concretament, es denunciava la manca de recursos a la sanitat pública amb el lema “Per una sanitat de qualitat, independència”. Amb aquesta premissa, les entitats han volgut denunciar els efectes que l’espoliació fiscal té per a la sanitat catalana. Un dels encarregats de donar xifres i posar-hi noms ha estat el metge i secretari nacional de l’ANC Albert Vendrell, que ha dit que Catalunya tenia un dèficit d’inversions en sanitat d’uns 5.400 milions anuals. “La independència és la solució per a trencar amb aquest robatori fiscal i la República Catalana dels iguals és l’oportunitat de repensar les polítiques de salut en un sentit més social, participatiu i humanista”, ha afegit sense oblidar la infermera i dirigent sindical a l’Hospital Josep Trueta de Girona Rosa Bonillo i la gran activista Àngels Martínez Castells, presidenta de Dempeus per la Salut Pública.

En qüestió de pocs minuts, Jaume I s’ha tenyit de verd (color de la samarreta de l’ANC d’enguany), groc i vermell. Els arbres de l’avinguda ajudaven a fer més suportable la calor de final d’estiu. A tres quarts en punt de cinc, Meritxell Yanes ha donat la benvinguda als assistents en un acte que sembla haver superat les expectatives de l’organització i també les d’alguns assistents. De l’escenari estant, el “som molta gent!”, que s’ha repetit unes quantes vegades, demostrava la poca confiança i esperança que hi havia dipositades en aquesta Diada que, malgrat tot (que vol dir malgrat la divisió dels partits independentistes, malgrat la investidura del president Illa, malgrat el desànim generalitzat i malgrat la poca confiança de la gent en els polítics), ha aconseguit d’aplegar 6.500 manifestants segons la policia municipal. Ara, les xifres d’assistència s’allunyen molt de les de la Diada del 2016, que també va ser descentralitzada en unes quantes ciutats del Principat, entre les quals, Salt, poble adjunt a Girona. Aquell any van ser 200.000 persones, segons l’organització.

Sortir al carrer pel país i per la gent

Els manifestants d’avui venien de tot arreu: d’Osona, d’Anoia, de la Garrotxa, de l’Alt Empordà… També de Perpinyà. “He decidit venir a Girona en lloc de Barcelona per canviar una mica. Hem aprofitat per passar el dia aquí, i mira…”, deien del grup de l’Anoia sense gaire entusiasme, com si sortir al carrer l’Onze de Setembre s’hagués convertit en un costum més que no pas en una reivindicació. Entre els manifestants amb qui hem pogut parlar, es compartia un mateix sentiment de decepció cap a la classe política, però una confiança i germanor entre la gent. La gent, avui, hi ha estat pel país, però sobretot per la mateixa gent. Hi eren perquè tenien ganes de ser-hi. “Els carrers, no els hem abandonat mai, els que venim aquí. Jo sóc incombustible. Seré gairebé l’última de retirar-me”, deia una manifestant de Vic. Així i tot, per alguns hauria estat millor una manifestació unitària a Barcelona. “Així no llueix tant”, “No fa la sensació de tanta unitat” o “Així queda més diluïda” eren algunes de les opinions. “Tenia l’esperança que amb el govern impresentable que ha sortit, rectificarien. M’hauria agradat més una concentració unitària, la veritat”, afegien mentre criticaven el panorama polític actual, que, a parer seu, “enfada més que no pas ajuda”. Alguns, fins i tot, s’han atrevit a dir: “L’any que ve, aquí, hi haurà banderes espanyoles.” Segons ells, el nou govern socialista aconseguirà de fer una Diada “per a tothom”, que no incomodi ningú.

Un dels moments més tensos de la concentració ha estat durant el discurs de la consellera de Salut en el temps del tripartit, Marina Geli. La metgessa de Sant Gregori (abans socialista i de Junts pel Sí, i ara de Junts per Catalunya), ha pujat a l’escenari per explicar de primera mà el sistema sanitari públic, i s’ha endut crits i xiulets d’una part dels manifestants, que fins i tot l’han obligada a parar en alguns moments, que ha intentat de dissimular entonant amb poca força (i molta incomoditat) crits de “Independència”. Una situació que s’ha fet com més anava més tensa i que tan sols les notes de “Que tinguem sort” cantada per en Julien, conegut pel seu pas per Eufòria, han aconseguit de trencar. En Julien ha estat, en certa manera, l’estrella de l’esdeveniment. Només de pujar a l’escenari ja ha declarat que a Catalunya s’hi sentia com a casa i que, gràcies al seu pas pel programa musical de TV3 i la vinculació amb el Principat, havia trobat quina era la seva identitat. Més tard, en declaracions a VilaWeb, ha dit: “El meu pas per Eufòria ha estat amb el missatge d’unió dels Països Catalans. Cada vegada sento menys que visc en una perifèria del país.” Els moments més emotius han estat mèrit seu, que ha aconseguit d’unir en un mateix càntic tot el públic, amb les lletres de “Va com va”, d’Ovidi Montllor, o “L’estaca”, de Lluís Llach. En acabat, grans i petits li demanaven fotografies i autògrafs. “Si et sóc sincera, he decidit de venir a Girona perquè vaig llegir que hi cantaria en Julien, i com que vaig sentir que cantava l’Ovidi Montllor…”, deia una senyora vigatana. La rapera garrotxina Júlia Balas també ha protagonitzat un dels grans moments de la concentració.

Amb tot plegat, la unió dels Països Catalans s’ha fet palesa durant tot el dia. En l’acte institucional conjunt entre l’Ajuntament de Girona i la diputació, que s’ha fet aquest matí a la plaça del Vi, hi ha intervingut el batlle de Manacor, Miquel Oliver Gomila (l’any passat, en la primera Diada de Lluc Salellas com a batlle de la ciutat, ja hi va convidar el batlle d’Elna, Nicolas Garcia) i, tot seguit, Joan-Lluís Lluís ha llegit el manifest. A la tarda, Borja Penalba ha fet un concert a plaça de la Independència.

Manifestació aigualida

Una vegada acabat l’acte unitari, els concentrats s’han desplaçat fins a la plaça de Pompeu Fabra, que és a tocar d’on es feia la manifestació. Amb una gran pancarta en què es podia llegir “Independència” i amb el batlle de Girona i el diputat de la CUP Dani Cornellà al capdavant, la marxa ha passat per davant de la delegació de la Generalitat a Girona.

Amb crits com ara “Independència”, “Sense les dones no hi ha ocupació” i “Ni França ni Espanya, Països Catalans”, els manifestants han seguit pel carrer Nou, quan la previsió era anar pel de Santa Clara. Tot plegat, per passar per davant de la subdelegació del govern espanyol, que era custodiada pels Mossos, a qui els concentrats han proferit càntics en contra, com ara “Els Mossos també són forces d’ocupació”. Així i tot, ha estat una manifestació aigualida, en què els càntics amb prou feines duraven més de trenta segons, i en què les gralles no han aconseguit de fer aflorar els ànims de festivitat. Una mica com la pilota inflable de l’ANC, que a mesura que avançava la tarda s’anava desinflant i cada vegada s’enlairava menys.

I, quan començava a caure el dia i alguns s’asseien a descansar a les terrasses dels bars, Borja Penalba posava la banda sonora final mentre cantava, acompanyat de la guitarra, els versos de “O tots o ningú”:

A tu que ja no pots suportar la teua misèria:
Uneix-te als que lluiten,
el nostre dia és Avui!
El nostre dia és Demà!

Als carrers, ja mig deserts, encara hi havia algú amb una estelada que desfilava cap a casa.

O tots o ningú. O tot o res.
No pot salvar-se un només.
O tots o ningú. O tot o res.
Les cadenes o els fusells.

 

Viure entre pantalles: entendre i acompanyar els joves en el món digital (Rosa dels Vents) és un llibre escrit a quatre mans pels psicòlegs experts en addiccions Josep Matalí i Jordi Bernabeu. Aquest llibre mira de posar seny entre l’alarmisme antipantalles i el menfotisme de l’altre extrem. I prova de fer veure que sovint l’excés de pantalles dels joves amaga uns altres problemes de fons, que existeixen amb pantalles o sense. El llibre, alhora, dóna dades preocupants sobre els pares (tan sols una minoria posa límits als fills), les diferències entre nois i noies (perquè elles estan poc diagnosticades) o quins són els senyals d’alarma que els pares han de tenir clars. VilaWeb va entrevistar per Zoom el doctor Josep Matalí, psicòleg i psiquiatre, cap clínic i coordinador de la Unitat de Conductes Addictives de l’Àrea de Salut Mental de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, i Jordi Bernabeu, psicòleg de la Fundació Althaia (Xarxa Assistencial Universitària de Manresa).

Josep Matalí, cap clínic i coordinador de la Unitat de Conductes Addictives de l’Àrea de Salut Mental de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona (fotografia: Rosa dels Vents).

—Ara com ara, els vostres pacients són addictes. Teniu més addictes a les pantalles o a les drogues?
—Josep Matalí [J. M.]: Coordino una unitat de conductes addictives en un hospital de tercer nivell. Vaig muntar la unitat el 2005, pensant en l’epidèmia del consum de cànnabis, i parlem d’adolescents. Al principi, teníem addiccions a cànnabis, cocaïna i alguna cosa més. Doncs ara som en un 65-35 de pantalles. Tenim més demanda de pantalles que de tòxics, a la unitat.

—Expliqueu que de mitjana s’ha estudiat que la gent passa 6 hores i 58 minuts a la pantalla i la generació Z, 9 hores. Això vol dir que la generació Alfa passarà a 12 hores?
—Jordi Bernabeu [J. B.]: Les hores són variables crítiques, però sobretot hem de tenir present el nivell d’impacte que té tot aquest ús en la nostra vida. Ningú es qüestionaria usos si són amb finalitats acadèmiques, d’aprenentatges. Nosaltres pensem que si els usos van lligats a qualitat i no exclouen la vida presencial, etcètera, doncs…
—J. M.: Des d’un punt de vista clínic, el temps cada vegada defineix menys la problemàtica de les pantalles. Si tens un nano connectat 12 hores el dia, la probabilitat que li passi alguna cosa és alta, però sobretot hem de mirar-ne el context. La gent de Primera Persona (pacients de salut mental) ens va dir: “Estem molt cansats d’aquesta visió que teniu perquè a mi, que he passat un trastorn depressiu enorme, encara sort, que tenia el mòbil. No perdeu de vista aquesta utilitat.”
—J. B.: Sempre hem defensat que tots els problemes són multicausals. Moltes vegades les pantalles tenen aquell efecte de ploure sobre mullat, és a dir, poden ajudar a construir vulnerabilitat en persones que són vulnerables per se. I moltes vegades fem servir les pantalles per compensar-ho. Sort que algunes persones que tenen dificultats de relació amb l’entorn poden disposar d’alguns usos de pantalles.

—Frase del llibre: “A vegades mirem l’adolescència amb la mirada boomer i, per tant, nosaltres també hem de canviar la mirada.”
—J. M.: Com a pares tenim la responsabilitat de donar exemple i de revisar quins usos fem de les tecnologies. I com fem tot aquest procés d’introducció, supervisió i educació del bon ús digital. L’objectiu final és el benestar digital de la població. I pensar que un nano de quinze anys, setze o catorze no té criteri em posa els pèls de punta. Aquest discurs de, l’hem de treure de la societat fins a divuit anys, em fa explotar el cap.

—Hi ha una dada que m’ha impressionat: “Només una tercera part dels pares posa el límit a les pantalles dels fills.”
—J. M.: Sí, només una tercera part dels pares posa el límit a les pantalles dels fills. Però mira, qui ve a la teràpia de grup dels pacients atesos a l’hospital? Molt poca gent. Qui va a les conferències de les AMPA de les escoles? Poca gent. Normalment, vénen els que no haurien de venir perquè ja ho fan bé.

—Quina és la diferència entre nois addictes i noies addictes?
—J. B.: Els nois potser tenen un ús des d’una perspectiva més lúdico-recreativa i les noies possiblement més conversacional. Els riscos dels nois segurament aniran lligats més a una qüestió d’intensitat i les noies, assetjament i ús d’imatges. Als nois, se’ls atorga més una lògica de videojoc i les noies més possiblement de conversa.

—I quins us vénen més, els nois o les noies?
—J. M.: De cada 100 casos que vénen per addicció als videojocs, el 95% són homes. Però pot haver-hi un biaix greu de gènere. Què vol dir això? Que les dones al final no acaben en unitats com la nostra, perquè encara que tinguin problemes amb els videojocs se les interpreta des d’una altra perspectiva. I, per tant, les noies estan poc diagnosticades perquè se les diagnostica de trastorns de personalitat, de trastorns depressius, d’unes altres coses. Hem de millorar l’aproximació pel gènere. Moltes vegades a les noies que poden tenir problemes els ho tracten com un símptoma, no com un trastorn.

—Doneu molta importància a l’estructura. No solament és important el peix, sinó també la peixera. A vegades l’estructura pot fer molt de mal, o molt de bé.
—J. B.: Si haguéssim de resumir aquesta idea, segurament hi hauria dos grans factors protectors: una vida organitzada, que tingui un sentit, que tingui una lògica, que et doni uns estàndards de funcionament. I, en segon lloc, acompanyada, que et sentis part d’alguna història. Es posa d’exemple l’impacte de les pantalles en els resultats de PISA. Doncs després es va veure que aquells nanos que sopen cada dia plegats, amb la família, tenen unes notes relativament molt més altes.
—J. M.: Fa vint-i-cinc anys algú es va inventar que el món era perillós i llavors ens vam tancar als domicilis, i vam començar a fer tota una aproximació des de la sobreprotecció dels infants que els ha malmès la capacitat d’aprenentatge. I ara posem tot el pes en les pantalles quan hi ha tot un rerefons.

—Quins senyals d’alarma poden detectar els pares per veure que els fills tenen un problema?
—J. M.: Una disminució de la part relacional (deixes d’anar a karate, a futbol…) n’és una. Hi ha un senyal que és claríssim i que es confon molt amb l’adolescència normal, que és la mala llet. Comença a tenir irritabilitat. I comença a haver-hi tot un procés d’aïllament (ja no vol anar amb els seus amics, ja no vol dinar amb vosaltres, ja tot li fa mandra). I aquí podríem entrar amb el son, que és un dels aspectes clau, que se’n va a dormir tard, s’aixeca tard. O que menja quan no toca, menja malament.

—Hi ha un tros maco que és quan demaneu als pacients que responguin què els ha passat. Hi ha una resposta que diu: “No sóc el mateix a les xarxes que a fora.”
—J. B.: És quan hi ha una inversió de rols molt important. La gent funciona a les xarxes correlacionalment més o menys com és. Més o menys. Però quan es fan servir les xarxes per compensar alguna mancança en la qüestió més relacional, doncs jo m’atreviria a dir que és un problema. Quan una dimensió es menja l’altra o l’anul·la, hi ha un problema.

—Expliqueu-me, si us plau, un cas que us hagi impactat.
—J. M.: Mira, vaig atendre un noi, aleshores era un noi, que físicament era una muntanya: quasi 2 metres, 180 quilos, i no sé si tenia 15 anys o 16. Em va costar sis mesos que parlés a la visita. Feia un o dos anys que era tancat a casa. Un quadre depressiu, fòbia social, tot el dia connectat, i ens semblava que era una addicció als videojocs. Quan venia s’amagava darrere el monitor, no li veia la cara. Després d’un any, un any i mig, vam aconseguir que agafés confiança. I el rerefons era que era una noia trans! Va començar a fer tot el procés de trànsit, semblava que la cosa anava bé, i, de cop, fa una recaiguda. Doncs resulta que tenia un grup de suport trans, a Mèxic, que l’havia ajudat a fer tots els processos però va haver-hi un terratrèmol a Mèxic i va estar dos mesos sense poder-se connectar amb aquesta gent i es pensava que s’havien mort. Vull dir, tenia un problema amb els videojocs? Doncs potser sí. Complia tots els criteris. Però quan parlem del fons, la complexitat d’aquest cas era brutal. Si hagués seguit les pautes que diuen alguns companys (li ho treus tot), no hauria servit de res. Potser aquest és un cas paradigmàtic.

Jordi Bernabeu, psicòleg de la Fundació Althaia (Xarxa Assistencial Universitària de Manresa). (fotografia: Rosa dels Vents).

—A un addicte a l’heroïna li has de dir: “Mai més heroïna.” A un addicte a la pantalla, mai més pantalla?
—J. M.: No, aquí fem un símil amb l’alimentació. Si tens una anorèxia o una bulímia, no diem que deixis de menjar. Reeduquem aquesta persona en relació amb la seva alimentació. Doncs amb les pantalles fem igual. El que no podem fer és un món dicotomitzat. Els adults que utilitzin les pantalles i els joves que es quedin a l’època de cromanyó. No pot ser. Hem de fer que la població tingui benestar digital. Que en faci un ús correcte.

—I això com s’aconsegueix?
—J. B.: Si tens una vida més o menys funcional, la digitalitat hi ocuparà un paper. Si tens un pla de vida amb elements molt problemàtics, les pantalles apareixeran com a elements que aguditzaran aquesta problemàtica. L’ús raonable passa quan és complementari, no genera problemes i en certa manera no n’aguditza. Un xaval pot decidir si canviar-se de sexe o no i en canvi sembla cada vegada els fem més inoperants amb la digitalitat. El problema que ha explicat en Pep, o molts altres, sense pantalles també els tindríem, però gestionats per unes altres vies de fuga.
—J. M.: Bàsicament, veiem quines són les dues grans problemàtiques: els videojocs i les xarxes socials. I per mi no és el mateix WhatsApp que TikTok. Pot ser que TikTok a tretze anys no toqui, però d’aquí a dir que el nano no pot tenir un WhatsApp per avisar els pares que arribarà a deu minuts tard perquè se li ha escapat l’autobús… El missatge que volem donar al llibre és que és important tenir criteri i que cadascú ha de tenir el seu criteri segons el seu context.

—Poseu data a l’entrada a les pantalles? Us preocupa que un nen de deu anys, onze o dotze hi tingui accés? O no us preocupa tant, l’edat?
—J. B.: Òbviament, la data és una variable crítica, però, i parlo per mi, jo no em basaré en criteris d’edat. La idea és que, si en fa ús, sigui un ús acompanyat, supervisat, progressiu i mínimament que correlacioni amb l’edat. Si un nano ha de tenir un inici a Instagram, que sigui supervisat, progressiu. I que hi hagi elements de control que puguin ajudar-lo a tenir una responsabilització.
—J. M.: Amb en Jordi no sempre estem d’acord. Si tu tens un fill de deu anys o onze anys, la pregunta que t’hauries de fer és quina necessitat té de tenir una xarxa social. O de tenir un telèfon, fins i tot. Quan els meus fills tenien onze anys, els tenia supervisats les vint-i-quatre hores del dia. Necessita un telèfon un nen d’onze anys o dotze?

Viure entre pantalles: entendre i acompanyar els joves en el món digital (Rosa dels Vents) és un llibre escrit a quatre mans pels psicòlegs experts en addiccions Josep Matalí i Jordi Bernabeu. Aquest llibre mira de posar seny entre l’alarmisme antipantalles i el menfotisme de l’altre extrem. I prova de fer veure que sovint l’excés de pantalles dels joves amaga uns altres problemes de fons, que existeixen amb pantalles o sense. El llibre, alhora, dóna dades preocupants sobre els pares (tan sols una minoria posa límits als fills), les diferències entre nois i noies (perquè elles estan poc diagnosticades) o quins són els senyals d’alarma que els pares han de tenir clars. VilaWeb va entrevistar per Zoom el doctor Josep Matalí, psicòleg i psiquiatre, cap clínic i coordinador de la Unitat de Conductes Addictives de l’Àrea de Salut Mental de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, i Jordi Bernabeu, psicòleg de la Fundació Althaia (Xarxa Assistencial Universitària de Manresa).

Josep Matalí, cap clínic i coordinador de la Unitat de Conductes Addictives de l’Àrea de Salut Mental de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona (fotografia: Rosa dels Vents).

—Ara com ara, els vostres pacients són addictes. Teniu més addictes a les pantalles o a les drogues?
—Josep Matalí [J. M.]: Coordino una unitat de conductes addictives en un hospital de tercer nivell. Vaig muntar la unitat el 2005, pensant en l’epidèmia del consum de cànnabis, i parlem d’adolescents. Al principi, teníem addiccions a cànnabis, cocaïna i alguna cosa més. Doncs ara som en un 65-35 de pantalles. Tenim més demanda de pantalles que de tòxics, a la unitat.

—Expliqueu que de mitjana s’ha estudiat que la gent passa 6 hores i 58 minuts a la pantalla i la generació Z, 9 hores. Això vol dir que la generació Alfa passarà a 12 hores?
—Jordi Bernabeu [J. B.]: Les hores són variables crítiques, però sobretot hem de tenir present el nivell d’impacte que té tot aquest ús en la nostra vida. Ningú es qüestionaria usos si són amb finalitats acadèmiques, d’aprenentatges. Nosaltres pensem que si els usos van lligats a qualitat i no exclouen la vida presencial, etcètera, doncs…
—J. M.: Des d’un punt de vista clínic, el temps cada vegada defineix menys la problemàtica de les pantalles. Si tens un nano connectat 12 hores el dia, la probabilitat que li passi alguna cosa és alta, però sobretot hem de mirar-ne el context. La gent de Primera Persona (pacients de salut mental) ens va dir: “Estem molt cansats d’aquesta visió que teniu perquè a mi, que he passat un trastorn depressiu enorme, encara sort, que tenia el mòbil. No perdeu de vista aquesta utilitat.”
—J. B.: Sempre hem defensat que tots els problemes són multicausals. Moltes vegades les pantalles tenen aquell efecte de ploure sobre mullat, és a dir, poden ajudar a construir vulnerabilitat en persones que són vulnerables per se. I moltes vegades fem servir les pantalles per compensar-ho. Sort que algunes persones que tenen dificultats de relació amb l’entorn poden disposar d’alguns usos de pantalles.

—Frase del llibre: “A vegades mirem l’adolescència amb la mirada boomer i, per tant, nosaltres també hem de canviar la mirada.”
—J. M.: Com a pares tenim la responsabilitat de donar exemple i de revisar quins usos fem de les tecnologies. I com fem tot aquest procés d’introducció, supervisió i educació del bon ús digital. L’objectiu final és el benestar digital de la població. I pensar que un nano de quinze anys, setze o catorze no té criteri em posa els pèls de punta. Aquest discurs de, l’hem de treure de la societat fins a divuit anys, em fa explotar el cap.

—Hi ha una dada que m’ha impressionat: “Només una tercera part dels pares posa el límit a les pantalles dels fills.”
—J. M.: Sí, només una tercera part dels pares posa el límit a les pantalles dels fills. Però mira, qui ve a la teràpia de grup dels pacients atesos a l’hospital? Molt poca gent. Qui va a les conferències de les AMPA de les escoles? Poca gent. Normalment, vénen els que no haurien de venir perquè ja ho fan bé.

—Quina és la diferència entre nois addictes i noies addictes?
—J. B.: Els nois potser tenen un ús des d’una perspectiva més lúdico-recreativa i les noies possiblement més conversacional. Els riscos dels nois segurament aniran lligats més a una qüestió d’intensitat i les noies, assetjament i ús d’imatges. Als nois, se’ls atorga més una lògica de videojoc i les noies més possiblement de conversa.

—I quins us vénen més, els nois o les noies?
—J. M.: De cada 100 casos que vénen per addicció als videojocs, el 95% són homes. Però pot haver-hi un biaix greu de gènere. Què vol dir això? Que les dones al final no acaben en unitats com la nostra, perquè encara que tinguin problemes amb els videojocs se les interpreta des d’una altra perspectiva. I, per tant, les noies estan poc diagnosticades perquè se les diagnostica de trastorns de personalitat, de trastorns depressius, d’unes altres coses. Hem de millorar l’aproximació pel gènere. Moltes vegades a les noies que poden tenir problemes els ho tracten com un símptoma, no com un trastorn.

—Doneu molta importància a l’estructura. No solament és important el peix, sinó també la peixera. A vegades l’estructura pot fer molt de mal, o molt de bé.
—J. B.: Si haguéssim de resumir aquesta idea, segurament hi hauria dos grans factors protectors: una vida organitzada, que tingui un sentit, que tingui una lògica, que et doni uns estàndards de funcionament. I, en segon lloc, acompanyada, que et sentis part d’alguna història. Es posa d’exemple l’impacte de les pantalles en els resultats de PISA. Doncs després es va veure que aquells nanos que sopen cada dia plegats, amb la família, tenen unes notes relativament molt més altes.
—J. M.: Fa vint-i-cinc anys algú es va inventar que el món era perillós i llavors ens vam tancar als domicilis, i vam començar a fer tota una aproximació des de la sobreprotecció dels infants que els ha malmès la capacitat d’aprenentatge. I ara posem tot el pes en les pantalles quan hi ha tot un rerefons.

—Quins senyals d’alarma poden detectar els pares per veure que els fills tenen un problema?
—J. M.: Una disminució de la part relacional (deixes d’anar a karate, a futbol…) n’és una. Hi ha un senyal que és claríssim i que es confon molt amb l’adolescència normal, que és la mala llet. Comença a tenir irritabilitat. I comença a haver-hi tot un procés d’aïllament (ja no vol anar amb els seus amics, ja no vol dinar amb vosaltres, ja tot li fa mandra). I aquí podríem entrar amb el son, que és un dels aspectes clau, que se’n va a dormir tard, s’aixeca tard. O que menja quan no toca, menja malament.

—Hi ha un tros maco que és quan demaneu als pacients que responguin què els ha passat. Hi ha una resposta que diu: “No sóc el mateix a les xarxes que a fora.”
—J. B.: És quan hi ha una inversió de rols molt important. La gent funciona a les xarxes correlacionalment més o menys com és. Més o menys. Però quan es fan servir les xarxes per compensar alguna mancança en la qüestió més relacional, doncs jo m’atreviria a dir que és un problema. Quan una dimensió es menja l’altra o l’anul·la, hi ha un problema.

—Expliqueu-me, si us plau, un cas que us hagi impactat.
—J. M.: Mira, vaig atendre un noi, aleshores era un noi, que físicament era una muntanya: quasi 2 metres, 180 quilos, i no sé si tenia 15 anys o 16. Em va costar sis mesos que parlés a la visita. Feia un o dos anys que era tancat a casa. Un quadre depressiu, fòbia social, tot el dia connectat, i ens semblava que era una addicció als videojocs. Quan venia s’amagava darrere el monitor, no li veia la cara. Després d’un any, un any i mig, vam aconseguir que agafés confiança. I el rerefons era que era una noia trans! Va començar a fer tot el procés de trànsit, semblava que la cosa anava bé, i, de cop, fa una recaiguda. Doncs resulta que tenia un grup de suport trans, a Mèxic, que l’havia ajudat a fer tots els processos però va haver-hi un terratrèmol a Mèxic i va estar dos mesos sense poder-se connectar amb aquesta gent i es pensava que s’havien mort. Vull dir, tenia un problema amb els videojocs? Doncs potser sí. Complia tots els criteris. Però quan parlem del fons, la complexitat d’aquest cas era brutal. Si hagués seguit les pautes que diuen alguns companys (li ho treus tot), no hauria servit de res. Potser aquest és un cas paradigmàtic.

Jordi Bernabeu, psicòleg de la Fundació Althaia (Xarxa Assistencial Universitària de Manresa). (fotografia: Rosa dels Vents).

—A un addicte a l’heroïna li has de dir: “Mai més heroïna.” A un addicte a la pantalla, mai més pantalla?
—J. M.: No, aquí fem un símil amb l’alimentació. Si tens una anorèxia o una bulímia, no diem que deixis de menjar. Reeduquem aquesta persona en relació amb la seva alimentació. Doncs amb les pantalles fem igual. El que no podem fer és un món dicotomitzat. Els adults que utilitzin les pantalles i els joves que es quedin a l’època de cromanyó. No pot ser. Hem de fer que la població tingui benestar digital. Que en faci un ús correcte.

—I això com s’aconsegueix?
—J. B.: Si tens una vida més o menys funcional, la digitalitat hi ocuparà un paper. Si tens un pla de vida amb elements molt problemàtics, les pantalles apareixeran com a elements que aguditzaran aquesta problemàtica. L’ús raonable passa quan és complementari, no genera problemes i en certa manera no n’aguditza. Un xaval pot decidir si canviar-se de sexe o no i en canvi sembla cada vegada els fem més inoperants amb la digitalitat. El problema que ha explicat en Pep, o molts altres, sense pantalles també els tindríem, però gestionats per unes altres vies de fuga.
—J. M.: Bàsicament, veiem quines són les dues grans problemàtiques: els videojocs i les xarxes socials. I per mi no és el mateix WhatsApp que TikTok. Pot ser que TikTok a tretze anys no toqui, però d’aquí a dir que el nano no pot tenir un WhatsApp per avisar els pares que arribarà a deu minuts tard perquè se li ha escapat l’autobús… El missatge que volem donar al llibre és que és important tenir criteri i que cadascú ha de tenir el seu criteri segons el seu context.

—Poseu data a l’entrada a les pantalles? Us preocupa que un nen de deu anys, onze o dotze hi tingui accés? O no us preocupa tant, l’edat?
—J. B.: Òbviament, la data és una variable crítica, però, i parlo per mi, jo no em basaré en criteris d’edat. La idea és que, si en fa ús, sigui un ús acompanyat, supervisat, progressiu i mínimament que correlacioni amb l’edat. Si un nano ha de tenir un inici a Instagram, que sigui supervisat, progressiu. I que hi hagi elements de control que puguin ajudar-lo a tenir una responsabilització.
—J. M.: Amb en Jordi no sempre estem d’acord. Si tu tens un fill de deu anys o onze anys, la pregunta que t’hauries de fer és quina necessitat té de tenir una xarxa social. O de tenir un telèfon, fins i tot. Quan els meus fills tenien onze anys, els tenia supervisats les vint-i-quatre hores del dia. Necessita un telèfon un nen d’onze anys o dotze?

Por de tornar-se impotent. Impotent sexualment, vull dir. Por d’entrar a quiròfan. Així de clar va ser el meu col·lega quan la seva dona, amb qui ja havien tingut dos fills, va exposar en una conversa que estava molesta amb ell perquè no volia fer-se la vasectomia. Aquesta parella d’amics havien decidit que amb dues criatures ja en tenien prou i que fins aquí arribava el seu desig de reproduir-se. Ella havia plantejat al marit la seva necessitat de deixar les pastilles anticonceptives perquè feia dècades que cada dia de la vida se’n prenia una. Mentre estava soltera: anticonceptives + preservatiu. I un cop va començar a festejar amb el meu col·lega va continuar prenent-se-les i només es va aturar els períodes de cerca dels dos embarassos, que van ser períodes ben curts perquè van fer diana bastant de pressa en tots dos casos. Malgrat el criaturam que corria per casa, el matrimoni encara mantenia un desig sexual admirable i havien trobat, miraculosament, espais freqüents per a la intimitat. La marxa enrere, a ella, l’amoïnava, a ell, una mica també, però el condó a ell, li feia mandra, a ella, una mica, també. Així que la meva amiga va posar-se ferma i li va dir que si volia continuar follant, s’havia de fer la vasectomia. Ell va demanar un temps de reflexió; s’ho havia de pensar. I mentre pensava, ho va comentar amb els amics, la majoria dels quals li van dir que ni se l’havien feta, ni tenien gens de ganes de fer-se-la, que quin mal rotllo entrar en un quiròfan perquè els toquessin el piu, que quina basarda pensar que potser alguna cosa fallava i mai més no podien tornar a trempar, i rialles i cervesetes. Total, que suposo que per cercar suport, la meva amiga va fer emergir el tema enmig d’una tertúlia tranquil·la que manteníem, a ple estiu, en una piscina. Mentre el col·lega es defensava i demanava pròrroga en la seva jornada extensa de reflexió, vaig recordar les dues cesàries, que com jo, la meva amiga va haver de patir. I vaig intervenir, recordant al meu col·lega que la seva dona havia carregat a la panxa, durant nou mesos, multiplicats per dos, dos éssers de mida i pes d’un meló i que li havien hagut de tallar el baix ventre en totes dues ocasions. “6 capes, tio!”, vaig deixar anar. “6 capes de carn tallades horitzontalment. 7 si comptem la bossa amniòtica. La pell, teixits subcutanis, la fàscia, músculs, peritoneu, úter i la bossa.” L’amic mascle va fer cara d’acorralat, i es va mostrar deliberadament empàtic, però a ella l’empipada ja li havia arribat a la boca i li va deixar anar: “De debò que jo he hagut de passar per tot això, i ara tu no et pots fer una operació que dura com a molt mitja hora i que, com a molt, requereix un parell de dies de repòs!?” Jo em mirava la meva amiga amb orgull mentre em demanava per què no era tan valenta com ella de demanar-li al meu marit el mateix. Malgrat que el que tenia ganes de fer era aixecar-me i demanar a tota la piscina que aplaudissin el coratge de l’amiga, el que vaig fer va ser anar deixant anar comentaris per donar-li suport i per veure quina cara feia la meva parella (ja ho sabeu, aquell esport arriscat anomenat comenta en públic el que no t’atreveixes a comentar en privat). Vaig recalcar la pusil·lanimitat del sector masculí en un monòleg que, francament, també hauria agraït que m’aplaudís algú més que la meva amiga.

“Nosaltres, acabades de furgar i amb un tall al ventre que no et permet ni caminar, ens alcem del llit i no només ens hem de fer càrrec del nostre dolor, sinó que, a més, immediatament hem d’alletar i cuidar una criatura mentre estem convalescents. La cesària és una cirurgia major, però no tenim una baixa pròpia per a aquesta operació. Com que ja estem de baixa per maternitat, doncs, au, a descomptar dies de la baixa maternal, que my body is a battleground, com diu la Kruger. I a sobre, com a premi, la criatura porta, de primer, el vostre cognom!”

Us narro aquesta batalleta perquè he llegit sobre les novetats de l’anticoncepció masculina. Així ho deia el titular, que ja de per si m’ha semblat un oxímoron si tenim en compte que, històricament, han estat escassíssims els homes que han considerat que també era responsabilitat seva això de vetllar perquè els seus espermatozous no fecundessin òvuls. Que sí, que molts homes es posen condó (ja l’esbudellarem un altre dia, aquest tema), però tots ben tranquils perquè elles, les dones, es prenen les pastilles. El 7 d’octubre del 78 es va despenalitzar la venda i l’ús de les anticonceptives. En aquell moment els titulars celebraven que se separava la sexualitat de la reproducció i que les parelles tenien, per fi, la llibertat de decidir si volien tenir criatures o no. Però el que ningú destacava és que les dones ens passaríem les següents dècades sentit que era exclusivament nostra, aquella responsabilitat, amb totes les conseqüències que les anticonceptives impliquen per al nostre cos: problemes cardiovasculars, risc de patir trombosis, pèrdua de visió…

La vasectomia és un més dels mètodes i procediments anticonceptius, però només un 5% dels homes se la fan. Segons que diuen els experts, sembla que ara els joves mascles estan més preocupats per aquest tema i algunes farmacèutiques proven sort amb el mercat masculí anticonceptiu reversible. No pas per solidaritat amb les dones, per descarregar-les d’un pes que hauria de ser compartit, no pas per evitar que elles s’hagin de fer lligadura de trompes o deixar les pastilles, sinó perquè sembla que molts joves sense parella i sense fills, opten cada vegada més per la vasectomia i metges i farmacèutiques pateixen perquè consideren que cal explicar-los bé que allò és un procediment habitualment irreversible, i si després volen fills, tal vegada se’n penediran. Als EUA s’investiga una crema amb què els mascles poden fregar-se les espatlles i que bloqueja l’esperma. I també es desenvolupa un altre mètode: una injecció a l’escrot que al cap de 90 dies aconsegueix que el 99% dels espermatozous redueixin el moviment. Entreu a les xarxes i els comentaris dels mascles que comenten la gràcia que els fa això que els punxin la soca dels ous.

El més divertit del cas és que, per continuar avançant en la investigació de la cremeta per a les espatlles, els 300 homes que hi han participat haurien d’acceptar tenir relacions sexuals amb dones només amb la protecció d’aquesta crema en fase experimental i a risc de deixar les dones prenyades.

Ja sabem com va això de les apostes farmacèutiques, només van endavant si hi ha mercat, i en el cas dels mètodes anticonceptius, hi ha un gran mercat femení perquè socialment s’ha fet una feina de conscienciació-obligació de les dones a ser-ne les úniques obligades. A l’article de la setmana passada parlava del cas de la violació múltiple durant dècades a la Gisèle i tancava dient: que la vergonya canviï de bàndol. Avui tanco dient que ja seria hora que la responsabilitat anticonceptiva també canviés de bàndol.

Fa més de deu anys que es fa servir bòtox per tractar la migranya. I, així i tot, encara és un mètode molt desconegut. De fet, es va descobrir casualment: les dones que se’n posaven pensant en l’estètica notaven que milloraven i que no tenien mal de cap. Però encara hi ha un altre tractament més recent, els anti-CGRP, presents de fa cinc anys. Tots dos són tractaments molt més eficaços que no pas els mètodes clàssics, i, tanmateix, continuen essent molt desconeguts pel públic general. Avui, dia mundial d’acció contra la migranya, parlem amb la doctora Patricia Pozo, cap de secció del Servei de Neurologia i directora del Migraine Adaptive Brain Center de l’Hospital Vall d’Hebron, i Cristina Palomino, pacient amb migranya, per a conèixer-los.

Malgrat que sigui desconegut per molta gent, al Migraine Adaptative Brain Center el bòtox és un dels tractaments més habituals entre els pacients que tenen més de 15 dies de migranya el mes, és a dir, que tenen migranyes cròniques. Bàsicament, es tracta d’injectar bòtox al voltant del cap de manera subcutània cada 3 mesos. Un mètode semblant a l’emprat amb els anti-CGRP, que bloquen una proteïna neuroinflamatòria. En aquest cas, els apliquen a aquells pacients que tenen més de 8 dies de dolor el mes, o bé a aquells que tenen migranyes còniques, però que no han respost correctament als altres tractaments o no els han funcionat. Els punxen una vegada el mes o cada 3 mesos.

Tractaments més eficaços que no pas els clàssics

Tant el bòtox com els anti-CGRP són tractaments més beneficiosos que no els clàssics de migranya. Així ho afirma la doctora Pozo, que diu que els mètodes farmacològics són menys útils perquè els pacients se’n desconnecten: “Hi ha una manca d’adherència a aquests tractaments, perquè recordar-te de prendre el fàrmac cada dia, si a més no et funciona gaire bé, és difícil.” Per això, celebra l’eficàcia d’aquests mètodes més recents: “Són molt més segurs i tolerables pel pacient, i des del punt de vista del metge, són relativament fàcils d’administrar.”

A més, Pozo en reivindica l’èxit terapèutic, perquè diu que gairebé un 75% dels malalts hi responen correctament. “L’eficàcia i la tolerabilitat són molt millors. I quan una cosa va bé, vols continuar”, explica.

Ara, no hi ha cap mètode millor que l’altre: tot depèn de les necessitats i característiques de cadascú. Però Pozo remarca que te’n receptaran l’un o l’altre seguint, en gran manera, un criteri d’eficiència: efectivitat en el pacient però també econòmica. Sobre això, cal dir que l’anti-CGRP és una mica més car que el bòtox.

Molt de camí a fer

La migranya és la malaltia neurològica més incapacitant entre la població de quinze anys a cinquanta-cinc. I un 20% de la població en té. Unes xifres prou significatives, però que no eviten que continuï essent una malaltia estigmatitzada i infradiagnosticada, segons que denuncia Pozo. De fet, demana més recursos econòmics per a poder millorar la qualitat de vida de les persones que en tenen. Diu que no és tan difícil ni tan car de poder-ho aplicar: “Es triga massa a oferir tractament als qui ho necessiten, i això fa que la malaltia empitjori. Caldria diagnosticar-la i tractar-la adequadament”, demana. En aquesta línia, creu que s’hauria de reconèixer la migranya com malaltia crònica, perquè així els pacients podrien accedir a més ajudes que no reben actualment i considera que és una malaltia que cal aprendre a prioritzar.

Fa més de deu anys que es fa servir bòtox per tractar la migranya. I, així i tot, encara és un mètode molt desconegut. De fet, es va descobrir casualment: les dones que se’n posaven pensant en l’estètica notaven que milloraven i que no tenien mal de cap. Però encara hi ha un altre tractament més recent, els anti-CGRP, presents de fa cinc anys. Tots dos són tractaments molt més eficaços que no pas els mètodes clàssics, i, tanmateix, continuen essent molt desconeguts pel públic general. Avui, dia mundial d’acció contra la migranya, parlem amb la doctora Patricia Pozo, cap de secció del Servei de Neurologia i directora del Migraine Adaptive Brain Center de l’Hospital Vall d’Hebron, i Cristina Palomino, pacient amb migranya, per a conèixer-los.

Malgrat que sigui desconegut per molta gent, al Migraine Adaptative Brain Center el bòtox és un dels tractaments més habituals entre els pacients que tenen més de 15 dies de migranya el mes, és a dir, que tenen migranyes cròniques. Bàsicament, es tracta d’injectar bòtox al voltant del cap de manera subcutània cada 3 mesos. Un mètode semblant a l’emprat amb els anti-CGRP, que bloquen una proteïna neuroinflamatòria. En aquest cas, els apliquen a aquells pacients que tenen més de 8 dies de dolor el mes, o bé a aquells que tenen migranyes còniques, però que no han respost correctament als altres tractaments o no els han funcionat. Els punxen una vegada el mes o cada 3 mesos.

Tractaments més eficaços que no pas els clàssics

Tant el bòtox com els anti-CGRP són tractaments més beneficiosos que no els clàssics de migranya. Així ho afirma la doctora Pozo, que diu que els mètodes farmacològics són menys útils perquè els pacients se’n desconnecten: “Hi ha una manca d’adherència a aquests tractaments, perquè recordar-te de prendre el fàrmac cada dia, si a més no et funciona gaire bé, és difícil.” Per això, celebra l’eficàcia d’aquests mètodes més recents: “Són molt més segurs i tolerables pel pacient, i des del punt de vista del metge, són relativament fàcils d’administrar.”

A més, Pozo en reivindica l’èxit terapèutic, perquè diu que gairebé un 75% dels malalts hi responen correctament. “L’eficàcia i la tolerabilitat són molt millors. I quan una cosa va bé, vols continuar”, explica.

Ara, no hi ha cap mètode millor que l’altre: tot depèn de les necessitats i característiques de cadascú. Però Pozo remarca que te’n receptaran l’un o l’altre seguint, en gran manera, un criteri d’eficiència: efectivitat en el pacient però també econòmica. Sobre això, cal dir que l’anti-CGRP és una mica més car que el bòtox.

Molt de camí a fer

La migranya és la malaltia neurològica més incapacitant entre la població de quinze anys a cinquanta-cinc. I un 20% de la població en té. Unes xifres prou significatives, però que no eviten que continuï essent una malaltia estigmatitzada i infradiagnosticada, segons que denuncia Pozo. De fet, demana més recursos econòmics per a poder millorar la qualitat de vida de les persones que en tenen. Diu que no és tan difícil ni tan car de poder-ho aplicar: “Es triga massa a oferir tractament als qui ho necessiten, i això fa que la malaltia empitjori. Caldria diagnosticar-la i tractar-la adequadament”, demana. En aquesta línia, creu que s’hauria de reconèixer la migranya com malaltia crònica, perquè així els pacients podrien accedir a més ajudes que no reben actualment i considera que és una malaltia que cal aprendre a prioritzar.

L’estampa s’ha repetit cada estiu aquests darrers anys. Aquella vista idíl·lica cap a l’horitzó, amb un blau gairebé transparent de la mar, un sol que cau a l’horabaixa, i la sensació de ser en un lloc on l’espai-temps juga amb unes altres regles s’ha transformat en utopia. Ara, aquella mateixa postal del litoral de les Illes s’ha convertit en una platja del Trenc o una platja de les Illetes –per anomenar-ne dues de les més emblemàtiques– plena de barques que fondegen i cerquen aquell privilegi visual de què fa un temps disposaven la resta de residents ajaguts a l’arena.

Calcular el nombre d’embarcacions que circulen per la costa de les Illes és complicat, atès que no n’hi ha cap cens. Una cosa clara és que hi ha més embarcacions que espai a les cales. A Menorca, per exemple, sí que s’ha sabut que fa catorze anys ja se superava la capacitat de càrrega nàutica fora dels ports. Així ho denuncia l’entitat ecologista GOB-Menorca: les embarcacions detectades mitjançant un vol aeri que el consell insular va fer el 2010 superaven considerablement –en va comptar 2.344– les 2.115 embarcacions que pot suportar l’illa segons que estipula l’estudi de capacitat de càrrega incorporat al pla general de ports del 2020.

És una conseqüència més del model econòmic que viuen les Illes? La saturació és per terra i mar. Els excessos no solament són en nombre d’embarcacions, sinó també en traspassar tots els límits. De fet, circular lliurement i a velocitats descontrolades, que posa en perill la vida de banyistes, s’ha convertit en una cosa usual. La mort de Guillem Comamala, de solament vint anys, mentre pescava a Cala Bona (Son Servera) fa uns quants dies ha tornat a fer sonar totes les alarmes.

La responsable de l’Àrea Marina del GOB, Neus Matamalas, explica que la saturació que viu la mar respon a la tria del govern cap al creixement de totes les activitats i la manca de limitacions i de gestió. En aquesta línia, considera que al medi terrestre sí que s’ha procurat fer feina i posar alguns límits, però que el medi marí ha estat relegat a un segon pla o tercer. “Ara ens trobam que poder agafar una barca és molt fàcil. No necessites cap mena de coneixement perquè t’hi donin accés. Per tant, els riscos que hi hagi accidents són molt alts”, subratlla, i incideix sobretot en els moments d’amarrar o navegar prop de la costa. “Fa uns quants anys que l’activitat nàutica al litoral arriba a uns excessos en nombre d’embarcacions cada vegada més grans”, diu.

Precisament, el GOB, juntament amb més entitats, reclama solucions. Si bé Matamalas explica que se sent que hi ha un col·lapse, atès que per part de la societat com més va hi ha més queixes, denuncia que encara no s’ha fet cap anàlisi exhaustiva de la situació. Per això demanen un pla d’ordenació del litoral marítim que posi damunt la taula aquesta situació.

Velocitat, iots de lloguer i embarcacions sense llicència

Tot apunta que la mort de Comamala va ser per la gran velocitat del iot que va envestir la seva barca. Els passatgers del iot també han assumit que havien begut, tot i que deien que no anaven gats. A Menorca, fa una setmana, un altre pescador va esquivar la mort després de ser envestit per un iot de lloguer de vint metres que navegava molt de pressa.

“Hi ha una problemàtica molt concreta relacionada amb la velocitat de navegació. Vivim una situació en què hi ha un gran nombre d’embarcacions que van a molta velocitat i molt a prop de la costa”, explica Matamalas, que demana una ampliació de les restriccions. La normativa ara diu que a les zones de bany no marcades –les platges– s’ha d’anar a 3 nusos de velocitat a tot estirar en una franja de 200 metres, i a les zones rocoses baixa fins a 50 metres. Tenint en compte que com més va hi ha més persones que accedeixen a aquestes zones rocoses, sigui per a nedar, bussejar o fer activitats aquàtiques amb artefactes no motoritzats, reclamen que s’augmenti la restricció a 300 metres a tota la costa. “La gent necessita tenir un espai de protecció que actualment no té”, ressalta l’activista.

Una altra de les problemàtiques al voltant de tot plegat és el lloguer d’embarcacions. Un 56% de les matriculades durant l’any passat es van destinar al lloguer. I segons que denuncia el GOB, hi ha moltes empreses de lloguer sense llicència de navegació. Els ecologistes, que parlen de creixement incontrolat del turisme nàutic, demanen que augmentin les sancions, perquè és l’única manera de poder-ho aturar. En tot cas, ara com ara sembla una situació complicada, atès que les Illes solament tenen 6 embarcacions per a vigilar les més de 30.000 que circulen pel litoral marí durant tot l’estiu.

A prop de la costa

“Som en una situació en què hem perdut el sentit comú i tothom vol poder fer el que vol”, continua el GOB. En aquesta línia, si bé recorden que fondejar una embarcació a la vorera de la costa –en una zona rocosa– no hauria de ser necessàriament una acció perjudicial, cal estudiar-ne bé la situació. Precisament, l’entitat va fer públic un vídeo en què denunciava les interaccions de les embarcacions que se situen molt a prop dels banyistes. S’hi veuen vehicles i motos d’aigua que passen arran d’unes persones que fan surf de rem i d’unes altres que neden o bussegen. “La gent va rebre molt bé el vídeo, en el sentit que té por”, matisa Matamalas.

Aquest estiu les emergències a la mar han crescut d’un 36% respecte de l’any passat. Segons dades de Salvament Marítim, un 80% van involucrar embarcacions recreatives. A banda de la mort de Comamala i l’accident del pescador de Menorca, aquest estiu se’n recorden més casos, com ara un abordatge al cap de les Salines d’un catamarà a un llaüt o el xoc d’un vaixell contra l’illot de l’Espalmador. Sense comptar unes altres pràctiques nocives, com ara l’augment de les festes en vaixells (també anomenades boat parties) a tot arreu de la costa.

Un enemic més de la posidònia

Més enllà dels efectes físics sobre les persones, navegar irresponsablement també pot perjudicar greument el medi. Sobretot a les Illes, que tenen un 50% de la superfície de posidònia oceànica del planeta, una planta clau per a retenir grans quantitats d’un gas d’efecte hivernacle com el diòxid de carboni.

Durant la legislatura passada es va aprovar un decret que prohibia de fondejar sobre aquesta planta, però tot i que sembla que se n’ha anat reduint l’impacte, no hi ha prou personal per a vigilar-ho. “Tampoc no es posen sancions. El servei avisa una barca i la fa moure, però l’impacte ja s’ha produït”, apunta Matamalas. Un impacte que té conseqüències greus, i que, a més, és molt directe, atès que quan s’arrabassa la planta aquests gasos tornen a l’atmosfera i encara l’encalenteixen més.

Però uns altres mals també són els abocaments d’aigües residuals de les embarcacions a la mar. En el cas de cales poc profundes amb posidònia, si hi ha un gran trànsit d’embarcacions l’aigua es torna molt tèrbola, i això en dificulta la funció de fotosíntesi d’una manera adequada, explica l’activista.