Suzy Lee va néixer a Seül l’any 1974; Han Kang, a Gwanglu, l’any 1970. Totes dues són de Corea del Sud i de la mateixa generació, i dones. Kang acaba de guanyar el premi Nobel de literatura. Lee està nominada a l’ALMA (Astrid Lindgren Memorial Award, premi creat el 2002 pel govern de Suècia –també és un premi suec!–), juntament amb 264 candidats més entre escriptors, il·lustradors, narradors i promotors de la lectura, procedents de 72 països diferents. A l’ALMA la llista de nominats extensa i generosa, però rigorosa, es fa pública pels volts de la Fira del Llibre de Frankfurt, i per la de Bolonya s’anuncia el guanyador o guanyadora o guanyadors (no sempre guanyen persones, de vegades guanyen organitzacions, com l’any passat, que el premi se’l va endur l’ILF, Indigenous Literacy Foundation, d’Austràlia).

De la llista de nominats cada any se’n pot treure molt de suc, descobreixes noves autores i il·lustradores, narradores orals d’arreu del món i iniciatives entorn de la promoció de la lectura molt interessants. Us convido a endinsar-vos-hi amb bolígraf i paper i tantes pestanyes com pugueu obrir a l’explorador. M’hi he estat un dia, amunt i avall, anotant títols, noms… 

Quins noms m’he apuntat? Me n’he apuntat 103. Dels 158 escriptors nominats, 103 són dones. És una proporció que per una banda entusiasma i que alhora dóna idea de com és el món de la literatura infantil i juvenil. Hi ha més dones que homes que s’hi dediquen, diguem-ho clar. I ara vindria tota una disquisició sobre per què passa això que acabaria concloent, sense encomanar-me a ningú i disposada a jugar-m’hi un òrgan vital, que hi ha menys homes perquè és una literatura que en general es percep com de menys prestigi i reconeixement. És així?

Estem parlant del 65% d’autoria femenina i estem parlant d’un premi amb nom de dona, Astrid Lindgren, que es considera el premi Nobel de literatura infantil. Un premi que els del sector es prenen seriosament, que gaudeix de prestigi mundial i que genera les mateixes ànsies, nervis i expectatives a les editorials de literatura infantil i juvenil que el Nobel a les “adultes”.

Si mirem els guardonats del 2003 al 2024, hi tenim: 4 organitzacions, 8 homes i 12 dones, i hi ha noms com Kitty Krowder, Christine Nöstlinger, Baek Heena o Laurie Halse Anderson. De 24 guardons, 12 han sigut per a dones, el 50%. Cada cop fa més goig, oi, l’ALMA? Doncs continuo. Els nominats veureu que estan recollits en una llista i classificats per països d’origen. Inevitablement, vaig mirar quins noms hi havia sota el paraigua “Spain”: n’hi havia dos, un d’una il·lustradora (Elena Odriozola, una artista de cap a peus) i un d’una escriptora, Fina Casalderrey. 

Coneixeu Fina Casalderrey? Casalderrey escriu en gallec, va néixer a Xave, Pontevedra, l’any 1951, i aquest és el quart cop que està nominada a l’ALMA (sigui dit que la nominació ja és com mig premi, la llista serveix de termòmetre i balanç del sector). Repeteixo: escriu en gallec. Bona part de la seva obra ha estat traduïda al català, al castellà…, però escriu en gallec i està nominada al Nobel infantil. Un dels meus llibres preferits de narrativa infantil és seu: Hola, estúpid monstre pelut! (2008). O sigui: el Nobel de la literatura infantil el podria guanyar una dona que escriu en gallec. L’entusiasme per l’ALMA creix i creix, oi?

I aquests nominats qui els proposa? Només el jurat de l’ALMA i les organitzacions (nominating bodies) que apareixen en aquesta llista. El procés de candidatura se sol obrir a principis de març i es tanca a mitjan maig. I qui pot nominar candidats des de l’estat espanyol? Doncs el CEPLI (Centre d’Estudis per la Promoció de la Lectura i Literatura infantil), les seccions basca, gallega i catalana de l’IBBY i l’OEPLI (secció castellana de l’IBBY). I qui va nominar Fina Casalderrey per quart cop? L’OEPLI. Així és el país de les meravelles de la literatura infantil i juvenil. Sé que em disculpareu l’entusiasme…, sobretot perquè aviat el farem baixar de cop. No marxeu. 

Tornem a les 103 candidates a l’ALMA que deia a l’inici. Les hem pogudes llegir en català? No he tingut temps de fer-ne una recerca exhaustiva a la base de dades de l’ISBN, n’he fet una de més senzilla, d’usuària, al catàleg que consulto sempre que busco un llibre, l’Aladí, el catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona. Començo per Casalderrey, que és una de les que surt més ben parada: de 77 títols que hi ha al catàleg, 32 són en català, i això és el 31%.

Però (i quin però més gros que ve ara) de les 103 candidates, només 32 tenen obres seves en català al catàleg, i la majoria en tenen entre 1 i 4, poques passen de la desena. Hi ha sorpreses engrescadores, com trobar dos títols en català de l’autora turca Tülin Kozikoglu (publicats per Flamboyant), o una novel·la de Beverley Naidoo, de Sud-àfrica (publicada per Cruïlla), però de les candidates de Sèrbia, Suïssa, Zimbàbue, Ucraïna, Nigèria, Palestina (no hi ha candidatures d’Israel), Romania, Àustria, l’Azerbaitjan, Bòsnia, la Xina, Croàcia, Xipre, Dinamarca, Egipte, Estònia, Geòrgia, Grècia, Islàndia, l’Índia, Irlanda, el Japó, Kenya, Montenegro i Suècia no hi ha cap publicació en català al catàleg. I he deixat a banda els països de parla hispana, però les autores argentines, cubanes, mexicanes, etcètera, les tenim només en castellà, i no totes, i tan sols l’obra de María José Ferrada, de Xile, ha estat traduïda al català i en podeu trobar 6 títols (publicats la majoria per A Buen Paso); i m’ha arribat, per via oficiosa, que aviat tindrem un títol de Yolanda Reyes (nominada per Colòmbia) en català gràcies a Corimbo. 

També ha sigut Corimbo qui ha publicat set títols de l’autora australiana Ursula Dubosarsky; Baula ha publicat unes quantes novel·les de l’autora canadenca Deborah Ellis, autora d’El pa de la guerra, que ha sigut duta no només al cinema sinó també al còmic; Cruïlla va publicar una novel·la de Véronique Tadjo, de Costa d’Ivori, La dama de la pantera (2002); Takatuka ha publicat El dictador de l’autora finesa Linda Bondenstam; Libros del Zorro Rojo ha publicat dos títols de l’autora letona Anete Melece; BiraBiro va publicar dos títols de la neerlandesa Catherina Valckx… I d’autores més conegudes com Emily Gravett i Julia Donaldson (Regne Unit), Kate Dicamilo (Estats Units), Isabelle Arsenault (Canadà), Marie Desplechin (França), Jutta Bauer (Alemanya) i, és clar, Suzy Lee (Corea del Sud) sí que en podem trobar més títols, al catàleg. 

Veníem del 65% d’autoria femenina als ALMA i ara som al 31% d’autores traduïdes al català (segons les dades de l’Aladí, aclarim-ho). Però no vull acabar així. He reservat per al final una altra cosa bona de les nominacions al premi d’Astrid Lindgren: en l’apartat de narració oral hi ha catorze nominacions, una de Noruega, tres del Regne Unit, una dels Estats Units, una de Sud-àfrica, una de Kenya, una de Zimbàbue, una de la República Dominicana, una de Corea del Sud, una d’Itàlia, una de Suècia, una de Sèrbia i una d’Egipte. 

Així sí que vull acabar. En el paradís terrenal de la literatura infantil i juvenil ja fa temps que ens prenem seriosament l’oralitat de la literatura, tant a fora com aquí, que des de fa un temps tenim la Faula, associació integrada per professionals de la narració oral, que es guanyen (o es volen guanyar) la vida explicant contes. Benvinguts al paradís.

S’acosta la Castanyada i amb aquesta festivitat s’obre un gran ventall d’activitats que se celebren aquestes pròximes setmanes. Si encara no sabeu què fer, ací us oferim dotze propostes per a tots els públics i gustos, per a gaudir de productes de temporada i del lleure, i celebrar les tradicions que acompanyen aquesta festa, lluny del Halloween que com més va més inunda els carrers de pobles i ciutats.

Fira de Castanyes de Viladrau

Situada al Parc Natural de Montseny, el producte estrella d’aquesta fira tradicional són les castanyes. Enguany, es fa aquest cap de setmana, 25, 26 i 27 d’octubre. Podreu triar entre la gran varietat d’activitats que s’hi organitzen, entre les quals, tallers de cuina amb castanyes de Viladrau i teatre per a tots els públics. També podreu passejar per les parades de la fira, amb productes locals típics de la tardor.

El 31 d’octubre podeu assistir al 27è Ball de les Bruixes de Viladrau per cinc euros. Un espectacle per a tots els públics en què un grup de dones ballen per rememorar la persecució i execució de catorze bruixes a Viladrau durant el segle XVII.

Fira de la Castanya de Maçanet de Cabrenys

Aquesta fira de la castanya s’organitza en aquest municipi de l’Alt Empordà, d’ençà del 2002, el cap de setmana més proper al dia de Tots Sants. Enguany, es farà el dia 26 d’octubre, a la plaça de la Vila de Maçanet de Cabrenys. 

Durant tot el dia, podreu visitar les parades del mercat, que vendran àpats amb la castanya com a ingredient principal, com és el cas del pa elaborat amb aquesta fruita seca. També trobareu més menjars típics de la tardor, com panellets, moniatos, bolets o mel de muntanya. Podreu envoltar-vos de l’ambient festiu amb unes quantes activitats, encara pendents de confirmar, organitzades per l’ajuntament per a tots els públics.

Com fer castanyes i moniatos a casa? Receptes per al forn, el microones o la fregidora d’aire

Festa i Mercat de la Castanyada de Vilanova de Prades

Durant aquest cap de setmana, Vilanova de Prades (Conca de Barberà) organitza la Festa i Mercat de la Castanyada, que ja té més de quaranta anys.

El dia 27 d’octubre, es farà el Mercat de la Castanyada, al camp de futbol del municipi, on es podrà comprar embotits, formatge, mel i, sobretot, castanyes, característiques de la regió per ser petites i dolces. També es farà una Castanyada popular on tothom podrà tastar el producte local i gaudir d’aquesta festivitat en companyia.

Espanta la Por a València

L‘Espanta la Por, un projecte del Museu d’Etnologia de València (l’ETNO), manté la reivindicació de l’imaginari fantàstic valencià amb el lema que encapçala el certamen d’enguany: “Per Tots Sants, monstres valencians”.

Amb teatres, presentacions de llibres, concerts i pòdcasts que tracten sobre la por i la mort, aquesta iniciativa s’estén fins el 10 de novembre per uns quants pobles, gràcies a la col·laboració de biblioteques i museus municipals on s’organitzen activitats, que podeu consultar a la programació d’enguany. Entre més, destaca un gran torneig de la Fallera Calavera, un dels jocs més de moda dels darrers temps.

Fira de les Bruixes de Sant Feliu Sasserra

Si busqueu una experiència màgica i històrica, la Fira de les Bruixes de Sant Feliu Sasserra (Lluçanès), que enguany celebra el 25è aniversari, és una bona opció.

L’esperit d’aquesta fira clàssica recorda, i denuncia, la persecució de bruixes que hi va haver al poble entre els segles XVI i XVII, el darrer indret on van executar una dona per bruixeria l’any 1767: Maria Pujol, mal anomenada la Napa. La fira vol desfer la imatge negativa de la bruixa –una dona de classe baixa que sobrevivia amb oficis com el de remeiera, llevadora o endevinadora– i fer justícia de les dones condemnades a Sant Feliu Sasserra.

La Fes-ta Bruixa, que es farà el 31 d’octubre, ofereix música en directe a partir de les 23.00 a la Sala l’Ateneu, per cinc euros l’entrada. El primer de novembre, es farà la Fira de les Bruixes, en què destaca el mercat artesà del nucli antic del poble i on podreu gaudir d’actuacions teatrals que narren la història de les bruixes de Sant Feliu Sasserra durant tot el dia.

Nit d’Ànimes a Mallorca

Al municipi de Montuïri, a Mallorca, se celebra la Nit d’Ànimes el 31 d’octubre, a les 18.00 a la plaça Major. Una tradició històrica que precedeix Tots Sants i en què la gent es reuneix per rememorar costums, activitats i llegendes sobre la mort i les ànimes que connecten aquesta festivitat amb la identitat i la tradició.

Durant aquest dia, es fan tallers, teatres i desfilades on els protagonistes són els espantanens, uns personatges que representen l’imaginari de la por dels infants amb disfresses monstruoses i que, tradicionalment, els espantaven si es portaven malament.

La Nit d’Ànimes també s’organitza, entre més, al municipi d’Alaró, amb un taller de fanals que es farà a les 17.00 a la biblioteca municipal, recomanat per a infants entre sis anys i dotze.

Fira de Tots Sants de Cocentaina

La Fira de Tots Sants de Cocentaina, que es fa d’ençà que, el 1346, Pere el Cerimoniós va atorgar el privilegi per fer-la, s’ha declarat d’Interès Turístic Internacional. Aquesta fira històrica manté, d’aleshores ençà, una identitat que barreja la tradició i la novetat, tot adaptant el seu gran ventall d’activitats als gustos del públic.

Es fa els dies 1, 2 i 3 de novembre en diferents llocs del municipi, que podeu consultar al programa. Hi destaca el gran mercat de productes artesans i locals amb les zones medievals, la del soc àrab i la del porrat valencià.

La fira, que al començament era agrícola i ramadera, actualment inclou una gran oferta cultural i musical a què acompanyen exhibicions d’automoció, d’innovació i tecnologia, jornades de tasts gastronòmics i una zona d’atraccions mecàniques per a gaudir amb companyia.

Espantanens i Nit d’Ànimes a Puigcerdà

Un any més, el Grup de Recerca de Cerdanya el 2 de novembre fa la Nit d’Ànimes, amb una desfilada d’espantanens pels carrers de Puigcerdà, que comença a les 19.00 al Museu Cerdà.

Segons la tradició, la nit del 31 d’octubre les ànimes dels espantanens omplien els carrers amb carasses de monstres i passejaven per atemorir els infants. Ara, en aquesta desfilada es reparteixen dolços i tothom pot anar disfressat.

Quin és l’origen de la castanyada? Per què mengem castanyes i panellets per Tots Sants?

Fira de la Tardor de Montseny i quarantena Festa del Flabiol

Al Parc de Montseny, també s’hi fan la Fira de la Tardor i la quarantena Festa del Flabiol durant els dies 2 i 3 de novembre.

Hi podreu trobar gran varietat de parades gastronòmiques locals i tradicionals i productes artesans dels comerços del Montseny. També s’hi farà una castanyada i tallers de cuina sobre els productes típics de la tardor, com ara els bolets.

A la quarantena Festa del Flabiol, que es fa a Arbúcies el mateix cap de setmana, podreu gaudir de música tradicional en directe, tallers i xerrades a la plaça de la Vila.

El Montseny, la tardor feta quadre

Activitats als centres cívics de Barcelona

Una altra opció són les castanyades i tallers de cuina organitzats per les entitats veïnals als centres cívics de Barcelona. Un pla de franc per a fomentar la vida al barri en què podreu menjar i cuinar castanyes, moniatos i panellets en companyia. En aquesta llista podeu consultar les activitats que s’organitzen al vostre barri.

Fer panellets, castanyes i moniatos

Si preferiu no eixir de casa, us proposem algunes receptes per a cuinar els aliments típics de la tardor, com són les castanyes i els moniatos al forn, al microones o a la fregidora d’aire.

Si voleu una altra mena de desafiament culinari, podeu passar la vesprada fent panellets en família, amb amics o tots sols, seguint la recepta d’aquests dolços típics catalans que es poden cuinar amb pinyons, coco, cafè i ametlles.

Visitar els cementiris

Una tradició arrelada a Tots Sants és visitar els cementiris per recordar els éssers estimats que ja no hi són. Però també s’inclou en aquesta festivitat una tendència en auge, el necroturisme, que promou la visita als cementiris com una manera de fer turisme pel valor social i cultural dels personatges que hi són soterrats o de l’arquitectura i la història d’aquests llocs. Al país podeu trobar alguns cementiris destacats en aquest corrent turístic, us recomanem deu opcions per a visitar el dia de Tots Sants.

La coincidència en el temps ha volgut que aquestes darreres hores s’haja posat en relleu amb notícies diverses de quina manera la xacra del masclisme afecta, també, la política.

Primer, va ser tot allò que va passar a partir de la reelecció de Josep Barberà com a president d’Esquerra Republicana del País Valencià, malgrat estar judicialitzat un cas d’assetjament sexual d’ell mateix en la persona de l’ex-secretària general. Després va venir l’assetjament, fins i tot públic, del militant de la JNC Josep Arcas contra una regidora de la CUP de Sant Cugat del Vallès. I fa poques hores, en aquest cas a Espanya, la dimissió d’Íñigo Errejón, que abandona la política, segons que pareix, acorralat per denúncies també de maltractaments.

Més enllà de cada cas concret, em sembla important que tots tres afers indiquen fins a quin punt el problema de l’assetjament contra les dones és present en la nostra societat, la profunditat i la gravetat del fenomen. De fet, fins i tot polítics destacats que militen en partits que han fet bandera pública del feminisme –i que, per tant, se suposa que haurien de ser referents en el seu comportament personal– hi cauen. I no són casos aïllats: passa una vegada i una altra.

No és cap gran novetat això, és cert. Aquests darrers anys hi ha hagut denúncies molt serioses i consistents sobre el cinisme i la hipocresia amb què aquests afers es tracten dins l’àmbit de la política institucional. Amb una fita molt destacada, que va ser la denúncia pública de disset ex-ministres franceses de diverses opcions polítiques, l’any 2016.

Aquell grup de dones –en què hi havia polítiques tan diferents ideològicament com Christine Lagarde, la socialista Aurélie Filippetti, l’ecologista Cécile Duflot i la conservadora Roselyne Bachelot– va reaccionar després de l’escàndol monumental causat per Dominique Strauss-Kahn i de les acusacions contra el diputat ecologista Denis Baupin. Van anunciar que denunciarien sistemàticament tots els comentaris sexistes, gests o comportaments inapropiats de què fossen objecte, van instar els seus partits a investigar totes les denúncies i a fer costat a les víctimes i van reclamar canvis legislatius, de fons, per a perseguir els delictes sexuals, especialment dels polítics, per l’exemplaritat requerida.

Però, tot i l’impacte que va tenir aquell gest valent i transversal, sembla que al final han canviat poques coses, com veiem aquestes darreres hores.

Cal ser clars: hi ha un cinisme i una hipocresia infinits en aquest àmbit, sobretot pels partits d’esquerra que es proclamen feministes, però al mateix temps toleren la persistència del masclisme dins les seues files i són capaços fins i tot de fer-lo servir, tan sols quan els convé a ells i per a les batalles que els convenen a ells.

Molta gent encara recorda, per exemple, a Catalunya, aquells comentaris degradants i profundament desagradables de Lluís Salvadó, quan era secretari d’Hisenda i mà dreta d’Oriol Junqueras. Però Salvadó ha continuat saltant de càrrec oficial en càrrec oficial, protegit per ERC, i ara és un dels impulsors principals de la campanya de Junqueras a la reelecció com a president. Cosa, però –i ací arriba el cinisme–, que no ha impedit ara a la candidatura d’Oriol Junqueras de desautoritzar Josep Barberà, explotant ideològicament la seua conducta reprovable, com un torpede més en el marc de la guerra interna del partit.

Com en tantes i tantes altres coses, veiem una separació colpidora i dolorosa entre les declaracions ideològiques i les pràctiques personals dels polítics, una actitud que té un impacte significatiu en la confiança dels ciutadans. Dius que vols una societat construïda sobre uns valors, però després no ets capaç de posar en pràctica aquests mateixos valors en la teua vida privada.

PS1. Per si de cas algú ho pensa, no vull defugir tampoc el debat de fons: crec que l’assetjament sexual és una manifestació de poder i dominació i no pas una expressió de sexualitat. Crec que aquest comportament perpetua la discriminació estructural contra les dones. I crec que és una forma de violència que al capdavall, fins i tot quan és contradictori ideològicament, pretén mantenir aquesta asimetria de poder.

PS2. Sobre aquest tema ha girat també La tertúlia proscrita d’avui, que ha comptat amb la presència de la cap de redacció de VilaWeb, Esperança Camps, i Júlia Ojeda. Vegeu-ne el vídeo.

PS3. Avui comença el congrés de Junts i estrenem un nou format de la Pissarreta, en què compartim la faena dels nostres analistes. En aquest cas, Odei A.-Etxearte ens explica quins són i què signifiquen els canvis que aquest congrés durà al partit. Podeu veure’n el vídeo.

David Carabén (1971) condueix des d’ahir El nou clam (TV3), documentari de sis capítols  que servirà per a trobar un nou himne del Barça, cosa que es fa cada vint-i-cinc anys, però que també servirà per a veure el procés creatiu de crear un cant, i a la vegada mirar de respondre a la pregunta de què és l’ànima del Barça. Carabén parlarà amb artistes i experts per trobar un cant que s’assembli a les característiques del club i al seu estil de joc. Poca gent com Carabén per a intentar-ho: culer d’ençà del naixement, fill d’Armand Carabén, directiu blau-grana, llicenciat en ciències polítiques, cantant de Mishima, fanàtic del futbol vist com a mirall social i com a joc tàctic, Carabén és l’actual comissari del 125è aniversari i VilaWeb hi va parlar dimecres. 

David Carabén, músic. (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Que es faci un nou himne vol dir que l’actual ja no el sentirem més?
—No. El Barça cada vint-i-cinc anys encarrega un cant, un himne, per celebrar l’aniversari. El del 75è aniversari va tenir tant d’èxit que s’ha acabat convertint en l’himne del Barça. Però al centenari també va haver-n’hi un de compost per Antoni Ros-Marbà i escrit, em sembla recordar, per Ramon Solsona. Passa que no va cridar tant l’atenció. Però cada vint-i-cinc anys el Barça n’encarrega una, de cançó.

—I com ho heu fet per triar les tres cançons?
—Hem convocat un concurs de lletristes entre tots els afeccionats del Barça i un jurat literari va triar tres finalistes entre els més de 500 que vam rebre. I hem designat tres compositors perquè musiquessin els tres cants. I les tres cançons ja compostes les hem donades a Alizzz i a Josep Montero (Oques Grasses), perquè ens les posessin en l’escena, perquè en fessin una versió, perquè les adaptessin fins al punt de tenir la certesa –si se’n pot tenir de certesa, d’això– que connectés amb els seus públics. Perquè ells són artistes que tenen molt de públic i reconeixement. I el 29 de novembre sabrem quin dels cants és el guanyador, quin han votat els socis.

—I jo què n’he d’esperar? Sentir cobla, música clàssica, rock and roll…? Quina música sentiré aquests sis capítols?
—En aquests sis capítols veuràs el procés de l’elecció de les lletres, l’esforç que hem fet per intentar documentar com va anar el procés de la composició de l’himne, del cant del 75è aniversari, que és l’himne. També veuràs els tombs que faig per explicar què dimoni és això del Barça, què hem de celebrar. Del Barça, sempre se’n destaquen cinc coses que el fan únic: té una relació de simbiosi amb el país molt espectacular, amb Catalunya; per altra banda, és un club multiesportiu; està compromès amb un estil de joc; té una Masia, on ha trobat un mètode per a ensenyar-ho i per a transmetre-ho; i la cinquena, que és propietat dels socis. I llavors indago una mica en tot això: d’on surt aquest estil de joc i què podem aplicar d’aquest estil a una manera de compondre una cançó.

—Què voleu dir?
—L’estil del Barça és un joc de combinar passada curta i joc col·lectiu, fer passar el col·lectiu davant de la individualitat, reconèixer a cadascú les seves especificitats. Doncs intentarem fer això mateix amb la composició del cant. El cant ha de tenir totes aquestes coses.

—Ara us ho demano més com a lletrista: el gènere dels himnes dels clubs diguem que tampoc no és el millor gènere musical del món. Però alguna cançó us deu fer especialment gràcia.
—El cant del Barça, d’Espinàs, Picas i Manuel Valls, em sembla extraordinari. És la cançó en català més cèlebre i coneguda i cantada de tota la història de la música en català. Avui dia vas al Marroc i abans d’un clàssic els marroquins el canten en català. Això m’ho va dir l’altre dia en Carles Casas, que ha viatjat per tot el món (ara va estar en una gira a Corea). Quan ell va a veure un partit del Barça, sigui on sigui, es troba que la gent canta l’himne del Barça en català. És un cant extraordinari, que no ha envellit, en el sentit que vers a vers és gairebé un programa polític.

—Diu que Espinàs i Picas, autors de la lletra del cant, ara himne, no van cobrar per fer-la. O que no van cobrar drets d’autor. Aquesta història, de l’acord entre ells i el club, l’expliqueu com va anar?
—Sí, l’expliquem. Entrevistem Isabel Martí, marmessora de l’Espinàs i ens ho explica.

—Perdoneu la ignorància, si aquest és l’himne del Barça des del 75è aniversari, abans, quin era l’himne?
—”Barça, Barça, és el crit que pels aires pregona!”. I abans d’aquest encara n’hi havia un que era en castellà, que era més militar. N’ha tingut més d’un, el Barça. I també el Madrid, per exemple, n’ha tingut més d’un. I l’afició del Barça és molt productora de cants i de càntics. A la sèrie, per exemple, descobrim un compositor que fins ara era anònim d’un dels cants mítics de la graderia del Barça: “1899, neix el club que porta el cor, blau-granes són els colors, Futbol Club Barcelona.” Compleix una mica allò de Trenet, d’aquella cançó que es diu “L’ànima dels poetes”: “Molt temps després que els grans poetes s’hagin mort, les seves cançons encara sonen pels carrers.”

—I l’autor, qui és?
—Carles, un dels historiadors que el Barça ha agafat per escriure el llibre del 125è aniversari. Amb ell gravem l’escena com a historiador, i en aquesta escena m’ho confessa. Va ser en un viatge de jove, als anys noranta, al nord d’Itàlia, amb un grup d’afeccionats del Gènova.

David Carabén, músic. (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—El programa no serveix tan sols per veure a com es crea un cant. També intenta de respondre què celebra el Barça aquests cent vint-i-cinc anys?
—Al final, després de destil·lar-ho moltíssim, vaig arribar a la conclusió que el Barça és el de “volem la pilota”. Amb un subtítol que és l’estil que es porta al cor. Això és el manifest, presentat fa un any. Voler la pilota té aquest component que sempre ha tingut el Barça, ja des del seu origen, que es va comprometre molt aviat amb el joc de combinar. Tal com neix el futbol, ja neixen dues maneres de jugar a futbol. Una, que és molt més semblant al rugbi, en el sentit que són jugadors forts físicament, que envesteixen i que són individualistes i tiren cap endavant (molt inspirat en “La càrrega de la brigada lleugera”, el poema de Tennyson, que havia forjat l’imperialisme, i el nacionalisme britànic) aquesta cosa que aquí el qui té collons envesteix, tu. I després l’altra tradició del futbol que és la que combina. No anar directament a barraca, sinó passada curta. El col·lectiu és més important que la individualitat. Jugar amb el cap i no tant amb el cos. I veus que la manera de jugar del Barça és semblant a la manera de cuinar dels catalans, la manera de ballar dels catalans, la manera de fer castells, les rodes de Ramon Llull.

—La roda de Ramon Llull?
—El rondo del Barça és una sardana, és exactament igual. I una sardana és igual que la pinya dels castells. Al rondo, qui li va atorgar una funció central per a formar els seus jugadors i el seu estil de joc és Michels amb Laureano Ruiz, als anys setanta. I després Johan i Charlie el tornen a posar per fundar el dream team. La rotllana, el rondo, passa a societats de mercaders, com els holandesos, els escocesos, els hongaresos, que també és una societat molt heterogènia i feta d’ètnies diferents i religions i cultures diferents. O els suïssos, que van fundar el Barça, que també són aiguabarreig de cultures. Aquesta gent que encimbella el comerç, l’emprenedoria i aquesta manera d’entendre la vida, en què la destresa tècnica és fonamental per a tirar endavant. I el rondo és una manera de celebrar la destresa tècnica. La sardana és una manera de celebrar la destresa tècnica. A la sardana no hi ha protagonista. El protagonista és el col·lectiu i has d’accedir a la ingravidesa amb els altres. Amb els castells passa una mica això mateix: no celebrem la testosterona per la testosterona, la testosterona ha de tenir un propòsit. El fort és aquí i no es pot moure ni un centímetre perquè si no els equilibris de força se’n van a la merda. Als nostres forts no els fem tallar troncs, fem que treballin per al col·lectiu.

—A Catalunya ara l’estil Guardiola del Manchester City arriba per Girona, potser, més que pel Barça?
—L’estil Guardiola és un producte del Barça, i el veig com l’hel·lenisme. O, si vols, Napoleó: després de la revolució, intentes crear un imperi, i envies Napoleó a espargir. Ara resulta que tots els nanos d’Europa, als primers entrenaments, els fan sortir amb la pilota des de la porteria. I això és una cosa d’en Guardiola que va fer amb el Barça. I que en Guardiola ha exportat al Bayern de Múnic i ha exportat al Manchester City i que a Girona s’imposa. És un estil Barça portat a la màxima expressió.

—Sou soci del Barça des que vau néixer?
—Sí. Però passa que ho he deixat de ser dues vegades. Sóc tant del Barça que m’he fet soci tres vegades. Recorda que hi ha el pi de les Corts, que encara és dempeus, que és on tothom anava a estripar el carnet quan s’emprenyaven. És aquest sentimentalisme de què parlàvem, que no hi ha res sagrat, ni tan sols el carnet del Barça.

—A Barcelona moltes criatures neixen a la Maternitat. Just davant, tens el Camp Nou. I després, el cementiri. Naixement, vida i mort.
—Quan al Camp Nou li buscaven nom, van fer un concurs i un dels noms que va tenir més possibilitats de guanyar era “Tota una vida”. Per què? Perquè és entre la Maternitat i el cementiri.

Barcelona ja té batllessa de nit. És la gestora cultural Carmen Zapata i, oficialment, serà comissionada de la nit, un càrrec de nova creació. L’anunci el va fer ahir el tinent de batlle de Seguretat, Albert Batlle, acompanyat de Zapata. L’ajuntament pretén que sigui una eina clau en la relació entre l’administració local i els agents que configuren la vida nocturna de la ciutat, com ara representants de la restauració, el lleure i  el comerç, associacions juvenils, serveis de seguretat i veïns.

La proposta de crear un batlle de nit la va anunciar el batlle Jaume Collboni a mitjan gener. Però el projecte no s’acabava de desenvolupar. Durant aquest temps, fonts de l’ajuntament explicaven que hi havia projectes més prioritaris. Però en una entrevista al programa Cafè d’idees a final de setembre, Collboni en va tornar a parlar i va anunciar que s’impulsaria abans d’acabar l’any.

La figura del batlle de nit fa temps que és creada i es pot estructurar de maneres diferents, però els objectius sempre són els mateixos: que les ciutats disposin d’un càrrec especialitzat en els problemes i les activitats que hi ha durant la nit, com ara la seguretat, el soroll, el lleure nocturn, els establiments i les relacions entre veïns. La primera ciutat a implantar-la fou la capital dels Països Baixos, Amsterdam, l’any 2003, tot i que el vincle institucional amb l’ajuntament no es va establir fins el 2014. D’aleshores ençà, s’ha establert a moltes més ciutats: Londres, Washington DC, Manchester, Nova York, Praga, Berlín, Viena… A Europa, la darrera a incorporar-la ha estat Sosnowiec, al sud de Polònia, l’any passat. És la primera ciutat del país amb aquest càrrec i al capdavant hi ha Rafał Siciński. Mannheim va ser la primera ciutat d’Alemanya a tenir-ne, l’any 2018, amb Robert Gaa.

Què fa, exactament, un batlle de nit? Quins són els principals objectius que té? Quina relació hi ha amb la resta d’institucions? Totes les figures són iguals? De tot plegat en parlem amb Siciński i Gaa. Conversem sobre el paper del batlle de nit i ens aproximen als casos de Polònia i Alemanya, que també són extrapolables a casa nostra.

Rafał Siciński i Robert Gaa, en imatges d’arxiu. Teixir ponts i construir relacions saludables

Sosnowiec i Mannheim tenen cap a 200.000 habitants i 300.000, respectivament. Són ciutats més petites que Barcelona, però tant Siciński com Gaa coincideixen a dir que els desafiaments són els mateixos. Totes tres tenen una gran activitat nocturna, i això porta feina.

Siciński és llicenciat en administració, té estudis de postgrau en gestió urbana i és activista i ferm defensor de la mobilitat amb bicicleta. A més, ha estat el pioner a l’hora de redissenyar un dels carrers principals de la ciutat per guanyar més espai verd i perquè la gent pugui passar-hi més temps lliure. Un projecte comparable amb les superilles de Barcelona. Siciński fou nomenat pel batlle de la ciutat, és funcionari i treballa a temps complet en una empresa municipal. Treballa independentment, però pot disposar de l’ajut de funcionaris de tots els departaments de l’ajuntament. Té un objectiu: “Volem revitalitzar el centre de la ciutat i animar els veïns a passar-hi una estona a la nit.” Segons que explica, la seva feina és, simplement, simular la vida nocturna. Detectar què s’hi fa i destinar part d’un pressupost concret a impulsar tota mena d’accions.

Fa més d’un any que ocupa el càrrec i destaca que una de les tasques més importants és donar suport als emprenedors del sector de la restauració, a més de cercar gent disposada a obrir nous locals en edificis municipals o privats. “Intento d’ajudar-los a encarar tots els problemes i al mateix temps construeixo relacions positives amb ells”, diu. “La meva pròxima tasca és coordinar les activitats de seguretat a la nit al centre de la ciutat, sobretot on la gent fa festa”, explica. Destaca que hi ha un gran sistema de monitoratge de càmeres i patrullatge constant de policia i guàrdies urbans. “També volem augmentar el nombre de gent que neteja els carrers del centre de la ciutat a la primavera, perquè la vida nocturna no deixi cap embolic visible durant el dia”, afegeix.

A Mannheim el model és diferent. El batlle nocturn s’organitza mitjançant Next Mannheim, un centre d’innovació urbana dissenyat per fomentar l’emprenedoria, la creativitat i el desenvolupament d’un ecosistema més complet, en què la cultura és un pilar. Donen suport a emprenedors d’unes quantes indústries, com ara la tecnològica, i camps creatius com la música, el cinema i la moda. És un sector que Robert Gaa, que és batlle nocturn d’ençà de l’any 2020, coneix prou bé, perquè també fa de discjòquei i programador d’esdeveniments de música techno. Next Mannheim és independent de l’ajuntament, tot i que treballen conjuntament i rep fons públics. “La meva feina no anirà bé si no hi ha una bona connexió amb l’administració de la ciutat i viceversa”, diu Gaa.

Next Mannheim tracta de molts temes, però ell s’ha especialitzat en la vida nocturna. “Em centro en la moderació i la mediació entre els propietaris dels locals i els veïns si hi ha queixes, però també entre l’administració i els propietaris dels espais o organitzadors d’esdeveniments”, explica. Segons ell, és important tenir una bona xarxa dins la ciutat, és a dir, que les relacions entre tots els sectors siguin saludables. “Fer xarxa és realment clau per a aquesta feina.” També se centra a desenvolupar nous projectes que es puguin aplicar en l’escena cultural. Posa d’exemple les festes amb música electrònica, anomenades raves. “La majoria d’aquestes festes són il·legals. Volem crear espais legals perquè veiem que la gent té tirada a anar als clubs o festivals de Mannheim”, comenta Gaa.

Compromís amb la seguretat i contra l’incivisme

Siciński i Gaa ja fa temps que són batlles nocturns. Segons Siciński, hi ha una cosa clara: que la gent sovint està molesta per l’activitat nocturna. “Has d’intentar calmar les emocions, ajudar, actuar ràpidament i alhora ser ferm i complir les teves promeses. Els interessos dels propietaris dels locals, els qui gaudeixen dels locals i els residents són difícils de conciliar, però es pot fer”, diu. I afegeix: “Sé que Barcelona és una ciutat amb molts turistes amb ganes de divertir-se i dels quals els veïns es queixen sovint. Si el batlle de nit de Barcelona aconsegueix d’augmentar la sensació de seguretat i reduir les conductes desordenades, tothom ho agrairà.”

Gaa ha après que la vida nocturna és una part important de les ciutats joves. “Si vols que vinguin joves a la teva ciutat, necessites una vida nocturna bona i diversa. I això crec que implica tenir un escenari cultural. La majoria dels propietaris dels clubs guanya molts diners, però, per a mi, la gent vol desconnectar i oblidar-se del dia”, diu. Segons ell, hi ha molta gent, fins i tot polítics, que ignoren com funciona una ciutat durant la nit. “Només diuen que hi ha soroll, molts soroll, gent orinant a les parets. Només en veuen els efectes negatius, no paren atenció a totes les coses positives. És important de mostrar això a l’administració”, diu. També és contrari a castigar els propietaris dels locals: “M’estimo més parlar amb ells i trobar solucions amb totes les parts interessades. És clar que de vegades no hi ha cap solució que faci feliç tothom, però tan sols parlar-ne ja pot ajudar.”

Tots dos consideren clau que l’administració local doni suport total al batlle nocturn. “Ha de tenir poder i capacitat d’actuació. Cal que sigui a prop de la gent, que hi parli sempre i que intenti d’ajudar-los. El batlle de nit ha de ser una persona recognoscible, la gent hi acudeix per demanar ajuda. I, sobretot, li ha d’agradar passejar per la ciutat de nit”, diu Siciński.

Carmen Zapata, batllessa de nit de Barcelona

Carmen Zapata té estudis en dret i comunicació i mitjans, i és una ponent habitual en col·loquis i debats especialitzats en la indústria de la música. Té dues dècades de trajectòria professional i ha assumit uns quants papers de lideratge. També s’ha destacat com a defensora activa de la tasca cultural de les sales de música, de la igualtat de gènere i la diversitat en el sector. Ha estat gerent de l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC) d’ençà del 2006, i això li ha permès d’acostar-se a les administracions públiques locals, catalanes, espanyoles i internacionals.

És sòcia fundadora i ex-presidenta de l’Associació de Dones de la Indústria de la Música, constituïda el setembre del 2016. Només un any i mig després de crear-se, l’associació va ser guardonada amb el Primavera Award 2018. El 2021 va ser reconeguda amb el KeyChange Award per la trajectòria.

Carmen Zapata, amb un clauer de Batman que li ha regalat el batlle Jaume Collboni (fotografia: ACN / Blanca Blay). Consell de Nit de Barcelona: què és i com funcionarà?

A part la batllessa de nit, també s’ha constituït el Consell de la Nit de Barcelona, un òrgan de participació ciutadana, entitats, grups polítics municipals, àrees de l’ajuntament i més institucions i administracions amb l’objectiu de compartir i coproduir les propostes d’actuació relacionades amb la vida nocturna de la ciutat.

L’establiment d’un òrgan de governança nocturna fou una de les accions acordades en el pla d’acció sorgit de la Taula Ciutadana per una Nit Cívica i Segura. Aquesta taula es va estrenar el darrer trimestre de l’any 2021 per encarar les activitats nocturnes a la ciutat. Era formada per vuitanta agents i entitats responsables d’unes quantes àrees de l’ajuntament; representants dels grups polítics del Departament d’Interior i dels Mossos d’Esquadra; entitats i associacions veïnals i ciutadanes; i membres de gremis i federacions de comerciants, restauració i lleure nocturn.

Zapata coordinarà i executarà el pla d’acció aprovat per la Taula Ciutadana per una Nit Cívica i Segura; dissenyarà i executarà l’estratègia nocturna per a donar resposta a les necessitats dels ciutadans; i identificarà la necessitat d’actualitzar les polítiques públiques i les normatives vinculades a la vida nocturna de la ciutat.

Segons l’ajuntament, les funcions del consell seran fomentar el diàleg i l’intercanvi d’experiències dels sectors o àmbits representants; rebre informes periòdics sobre el seguiment i l’avaluació del pla d’acció sorgit de la Taula per una Nit Cívica i Segura; centralitzar les propostes d’actuacions dels sectors representats al Consell; identificar objectius i oportunitats per a la vida nocturna de la ciutat; proposar estratègies i polítiques públiques per a la millora de la vida nocturna de la ciutat; i proposar la creació dels grups de treball que es considerin necessaris per a abordar qüestions concretes relacionades amb la vida nocturna de la ciutat.

Aquest cap de setmana torna l’Open House de València, el festival d’arquitectura que obre les portes d’una vuitantena d’espais emblemàtics de la ciutat i d’algun altre indret del País Valencià. També s’hi faran quinze rutes urbanes amb especialistes. En conjunt, seran un centenar d’activitats per a acostar aquest bagatge constructiu històric i cultural al gran públic. Municipis convidats, rutes urbanes, taules rodones i concursos componen el programa de l’esdeveniment, que disposa d’unes quantes fórmules per a participar-hi, amb una majoria d’activitats d’accés lliure.

En les visites guiades a edificis, s’inclouen, com a novetats, el Centre d’Art Hortensia Herrero i el nou campus de la Universitat Europea de València, entre més. En la llista repeteixen algunes de les obres més populars de certàmens anteriors, com ara, l’Espai Verd de CSPT Arquitectes (Antonio Cortés), els antics Cellers Vinival de Luis Gay i J. Antonio Hoyos i el parc Gulliver de Rafael Rivera i Mateo Signes. També hi haurà visites guiades a sales d’exposicions com els de Natuzzi, Stonelluxe, Mobalco i Kave Home, els quals s’uneixen al de Porcelanosa.

Totes les visites guiades són gratuïtes i no cal inscriure-s’hi pas. Si voleu visitar un edifici, tan sols cal que us hi dirigiu en l’horari indicat i que espereu el vostre torn per visitar-lo. Per la demanda excepcional, les visites a l’edifici Espai Verd seran exclusives per als Amics OHV24, que rebran la informació per correu per a inscriure-s’hi.

Entre les noves rutes temàtiques per la ciutat hi ha: “València romana”, “Mosaic Nolla a València”, “Patrimoni industrial”, “València marítima” i “Urbanisme tàctic”. Es consoliden, a més, les rutes “Els jardins del Túria”, “La muralla islàmica: els murs de Balansiya”, “L’horta de la perifèria urbana”, “Les places del centre històric” i “Els 10 imprescindibles d’OHV”. No obstant això, ja no queden inscripcions per a les rutes.

Entre els vuitanta-tres edificis que es poden visitar, us en proposem deu perquè gaudiu de l’experiència de l’arquitectura a València.

Palau del marquès de Campo

Arquitectes i datació: Segle XVII. Ampliat i remodelat a mitjan segle XIX pel marquès de Campo.

El Palau del marquès de Campo és la seu del Museu de la Ciutat d’ençà del 1989. L’edifici va ser ampliat i remodelat per José Campo i Pérez, batlle de València i futur marquès de Campo. És un exemple d’arquitectura senyorial valenciana i va ser declarat bé de rellevància local el 1973. Aquell mateix any, l’edifici, que era propietat dels comtes de Berbedel, va ser adquirit per l’Ajuntament de València per posar-hi les col·leccions artístiques municipals. Més tard, el 2007, va passar a la categoria de bé d’interès cultural (BIC). Hi coexisteixen diferents estils, com ara el barroc en els detalls ornamentals de la façana, el pati i l’escalinata coberta per la cúpula, i el classicisme del cos principal de la façana, dissenyat per Manuel Ferrando.

Horari: divendres 25, de 16.00 a 19.00; i diumenge 27, de 10.00 a 14.00.

Adreça: plaça de l’Arquebisbe, 3, València.

Mercat de Colom

Arquitecte i datació: Francisco Mora Berenguer, 1914-1916.

El Mercat de Colom és un edifici d’estil modernista de la ciutat de València situat al barri del Pla del Remei. Va ser dissenyat per Francesc Mora i Berenguer i construït l’any 1914. En aquella època, va ser un edifici molt innovador i va tenir un gran impacte tant en l’àmbit cultural com en l’artístic. És construït amb una estructura metàl·lica i una façana de rajoles vermelles d’obra vista, ornamentades amb mosaics de ceràmica amb dibuixos relatius a l’Horta de València, que fan referència al producte que es ven al mercat.

L’edifici té una nau central de divuit metres damunt setze pilars de vuit metres i mig d’alçària que suporten una estructura de ferro. Les dues naus laterals, de més de set metres cadascuna, s’estenen cap a l’exterior.

Horari: dissabte 26, de 16.00 a 20.00; i diumenge 27, de 10.00 a 14.00.

Adreça: carrer de Jorge Juan, 19, València.

Centre d’Art Hortensia Herrero

Arquitecte i datació: Segle XVII. Reconvertit per ERRE arquitectura, 2018-2023.

El Centre d’Art Hortensia Herrero és format per més de 3.500 metres quadrats organitzats al voltant de disset sales expositives. És una remodelació del palau Valeriola feta durant cinc anys per l’estudi ERRE arquitectura, que mescla l’estètica contemporània amb un significat històric. El palau, originàriament del segle XVII, va ser convertit en museu i ara hi ha la col·lecció privada d’Hortensia Herrero.

Dins, hi podem trobar obres creades específicament per a aquest lloc, d’artistes com Tomás Saraceno, Jaume Plensa, Olafur Eliasson, Cristina Iglesias, Sean Scully o Mat Collishaw. A més a més, es poden contemplar restes arqueològiques del circ romà de València, d’un carreró de l’antiga jueria, d’un forn medieval i d’una font islàmica, entre més.

Horari: divendres 25, a les 16.00, 17.00, 18.00 i 19.00; dissabte 26, a les 10.00, 11.00, 12.00, 13.00, 16.00 i 18.00; i diumenge 27, a les 10.00, 11.00, 12.00 i 13.00.

Adreça: carrer del Mar, 31, València.

Edifici Bombas Gens Centre d’Art

Arquitecte i datació: Ramón Esteve Cambra, Annabelle Selldorf i Eduardo de Miguel, 2018.

L’antiga fàbrica Bombes Gens és un dels pocs exemples d’arquitectura industrial de la dècada del 1930 que roman a València. Amb un estil art-déco, aquest nou complex naix com un espai polivalent. És la seu de la fundació Per Amor a l’Art, que hi desenvolupa una triple activitat: artística, social i investigadora, i ha convertit l’edifici en un referent internacional. Eduardo de Miguel va consolidar les naus, i Ramón Esteve va assumir el desenvolupament i l’ampliació del projecte. Annabelle Selldorf es va encarregar de l’assessorament en la part museística.

El nucli central de l’edifici són les quatre naus originals, on hihaés el centre d’art. En un lateral, hi ha el restaurant i un centre de dia per a xiquets en risc d’exclusió social, a més de la seu de la fundació. I hi ha uns altres espais independents, com ara, el jaciment d’un celler del segle XV i un refugi antiaeri de la guerra del 1936-1939.

Horari: divendres 25, de 16.00 a 20.00.

Adreça: avinguda de Burjassot, 54, València.

Antics Cellers Vinival

Arquitecte i datació: Luís Gay i J. Antonio Hoyos, 1969.

Vinival S.A. es va fundar l’any 1969, en el marc del desenvolupisme industrial, per les famílies Mompó, Teschendorf i Garrigos. El seu objectiu era facilitar l’exportació dels productors vinícoles valencians. Aquell mateix any, va començar la construcció dels cellers, que han esdevingut símbols significatius de la Patacona. Els arquitectes que els van projectar van ser Luís Gay i J. Antonio Hoyos Viejobueno, i el seu valor patrimonial ha estat reconegut dins el món de l’arquitectura industrial.

Va ser un dels cellers amb més producció de València, amb 67.000 metres quadrats i una capacitat superior als 32 milions de litres. Ara encara és un dels conjunts industrials més grans de València i la rodalia. Van funcionar fins el 2008, quan es van reubicar a Xiva (Foia de Bunyol).

Tot i que hi ha una iniciativa de l’Estudi Herreros, actualment l’edifici no està rehabilitat. És per això que els organitzadors avisen que és important portar sabates tancades per a la visita, i recomanen l’ús d’un casc homologat. A més, s’haurà de signar una declaració responsable abans d’accedir-hi.

Horari: divendres 25, de 16.00 a 20.00; dissabte 26, de 10.00 a 14.00, i de 16.00 a 20.00; i diumenge 27, de 10.00 a 14.00.

Adreça: Antic Celler Vinival, avinguda de Blasco Ibáñez, Alboraia.

Més de vint propostes per a gaudir del 48H Open House Barcelona

Wayco Cabanyal

Arquitecte i data: Hebra, 2023.

Wayco i Hebra han col·laborat per reformar i dissenyar l’interior d’un edifici del barri del Cabanyal-Canyamelar que es trobava en estat d’abandonament, gairebé. Va ser dissenyat per l’estudi madrileny Ruiz Larrea, i en un principi era pensat per a situar-hi tota mena d’empreses, car les plantes són diàfanes, amb bona comunicació entre si.

Ara Wayco vol crear-hi una comunitat de professionals de tota mena per a fomentar la creativitat en diferents espais significatius de la ciutat de València.

Horari: divendres 25, a les 16.00 i a les 18.00; i dissabte 26, a les 10.30 i a les 12.00.

Adreça: carrer de Mariano Cuber, 17, València.

Palau del marquès de Malferit

Arquitecte i datació: final del segle XIV. Reformat en 1893 per Lucas García Cardona. Restaurat el 1945.

El Palau del marquès de Malferit és un antic palau valencià d’estil gòtic mediterrani, situat en el centre històric de València, a prop de la catedral. Originalment, va ser la residència dels marquesos de Malferit, i és un dels edificis de l’època que es conserva més bé. En el Llibre de Repartiment del rei Jaume I ja es té constància d’aquest edifici. Avui dia, no se sap cap dada relacionada amb la seua construcció, tot i que l’historiador i arquitecte Arturo Zaragozá el data a final del segle XIV. El 1893, s’hi van fer reformes importants a partir del projecte de l’arquitecte Lucas García Cardona. Durant la segona meitat del XIX, es va fer una nova façana seguint els models del Renaixement italià, que va transformar els espais interiors. En algunes sales es conserven revestiments que podrien pertànyer al segle XVIII.

L’any 1945, el va comprar la família Noguera, i l’arquitecte Emilio Rieta el va restaurar. D’ençà de la dècada de 1950, l’edifici va quedar fixat i només s’ha adaptat per a les necessitats museístiques. Actualment, l’edifici s’ha configurat com el Centre Cultural l’Iber de la fundació Llibertes 7, i dins hi ha el Museu dels Soldadets de Plom, a més d’una botiga-llibreria, una biblioteca i l’Institut Valencià d’Estudis Clàssics i Orientals.

Horari: divendres 25 i dissabte 26, de 16.00 a 19.00; i diumenge 27, d’11.00 a 14.00.

Adreça: carrer de Cavallers, 20, València.

Museu de l’Arròs

Datació: començament del segle XX.

El Museu de l’Arròs de València és dins les antigues instal·lacions del molí de Serra, originàriament conegut com a molí d’Umbert, perquè va ser construït per aquesta família a començament del segle XX. Integrat en el teixit urbà del barri del Cabanyal, el molí va funcionar durant gairebé cent anys. En la seua època, va ser un referent industrial pel seu funcionament elèctric i l’alta mecanització.

L’edifici té tres altures, la planta baixa i un entresolat. L’Ajuntament de València el va restaurar el 2003 per convertir-lo en museu, on es pot veure el procés de tractament de l’arròs tal com es feia quan va començar a funcionar el molí.

Horari: divendres 25, de 16.00 a 19.00; i diumenge 27, de 10.00 a 14.00.

Adreça: carrer del Rosari, 3, València.

Museu Arqueològic de l’Almoina

Arquitecte i datació: segle I aC. Intervencions de José María García i José Miguel Rueda Muñoz de San Pedro, el 2007.

Situat al costat de la catedral de València, el Museu Arqueològic de l’Almoina és un gran espai subterrani en què es pot visitar la part més monumental de la ciutat romana, visigoda i àrab. Considerat un dels millors centres arqueològics d’Europa, s’hi poden contemplar edificis que es remunten a la fundació de la ciutat. D’aquesta primera època, es conserva un santuari d’Asclepios, un Horreum i unes termes.

Destruïda per Pompeu l’any 75 aC, va renàixer un segle després. De l’època de l’Imperi Romà, hi ha la cúria, la basílica i el porticat del fòrum. A més, s’hi exposen el baptisteri, un absis lligat al culte de Sant Vicent i unes quantes tombes monumentals, de quan el cristianisme era l’element rector. També es conserven restes de l’alcàsser musulmà: una sénia, un pati amb safareig i part de la fortificació. Després de la conquesta cristiana es va alçar l’edifici de l’Almoina, que dóna nom al lloc, destinat a la manutenció dels pobres.

Horari: divendres 25, de 16.00 a 19.00; i dissabte 26, de 10.00 a 14.00.

Adreça: plaça de Dècim Juni Brut, s/n, València.

Espai Verd

Arquitecte i datació: CSPT Arquitectes. Antonio Cortés Ferrando, Alfonso Serrano Puig, Salvador Pérez Luján, Antonio Carrascosa Corella, 1992-1994.

L’Espai Verd és una obra singular que fusiona la vegetació amb el formigó, el somni utòpic d’unir la vida urbana amb la natura. L’estructura d’habitatges on els àmbits públics i els privats conflueixen en zones comunes, petits boscos, placetes i oasis que naixen i conviuen amb el formigó. L’edifici, ben visible a l’entrada de València des del nord, s’ha convertit en un símbol arquitectònic que no deixa indiferent ningú.

Horari: per la demanda excepcional, les visites a l’edifici Espai Verd són exclusives per als Amics OHV24, que rebran per correu la informació per a inscriure’s.

Adreça: carrer del músic Hipòlit Martínez, 16, València.

Acostar la Bíblia als ciutadans mitjançant les lectures i interpretacions de la gent d’ara, molta de la qual és atea o agnòstica. Aquesta és la idea de la col·lecció Assaltar la Bíblia, de l’editorial Fragmenta. El darrer cas és Pere Antoni Pons (1980), periodista, poeta i escriptor, que ha escrit el personalíssim Caure del cavall. Una cartografia del canvi. Pons, a partir de la famosa escena de la conversió al cristianisme de Saule de Tars, que passarà a ser Sant Pau, ens parla del concepte del canvi. I el lector veurà comparats el canvi de Sant Pau amb el de Fouché, cínic revolucionari francès, o amb Arthur Koestler, comunista que va deixar de ser-ho, al costat de canvis artístics i vitals. VilaWeb va entrevistar dimarts el senyor Pons per Zoom –ell, a Mallorca, nosaltres, al Pirineu– per parlar de la seva breu i personal obra sobre Sant Pau, i el canvi.

—Saule de Tars, o Sant Pau. Per al lector, qui és?
—És la figura més important del cristianisme, fins i tot més important que Jesucrist mateix. Sense Jesucrist no hi hauria un Sant Pau, però sense Sant Pau, Jesús hauria estat com una espècie de figura excèntrica, un profeta més. Pensam que abans hi ha les cartes de Sant Pau i després els evangelis. No al revés. O sigui que Sant Pau és més inventor del cristianisme encara del que tots ens imaginem. Sant Pau li fa de propagandista i és qui explica que a Jesús s’hi arriba a través de l’amor i del perdó. En aquell moment era una idea absolutament revolucionària.

—La gent no sé si entén prou bé que Sant Pau abans havia estat cruel amb els cristians.
—Exactament. Aquesta és la cosa bèstia en termes biogràfics. Un jueu hel·lenitzat que treballa per als sacerdots del temple de Jerusalem perseguint cristians, que són l’escòria del moment, i, per tant, han de ser tots exterminats. De cop se li apareix la veu de Jesucrist, que l’interpel·la i diu: “Saule, Saule, per què em persegueixes?” I per ell allò és un trasbals absolut, aquí hi ha la història que cau del cavall, queda cec tres dies, se l’emporten a una casa de Damasc, i allà, durant aquells tres dies, viu moments de turbulència interior absoluta, fins que se li presenta l’Ananies: “Jesús ha vingut i m’ha dit que tu, a partir d’ara, que ens has perseguit, no només passaràs a ser cristià, sinó que seràs un dels cristians fundacionals.” Tenia molt clar que sobre la figura de Sant Pau s’havia escrit moltíssim al llarg d’aquests dos mil anys, per experts que hi han dedicat la vida, i que, per tant, jo havia de fer una aproximació en què Sant Pau fos el protagonista, però sobretot el pretext del llibre. Sant Pau és el pretext per a parlar del canvi. Per començar, també em pregunt fins a quin punt canvia Sant Pau. Hi ha un canvi de conviccions, hi ha un canvi de compromisos, però n’estam segurs que en termes de caràcter, de magnetisme de la personalitat, d’ambició, de voluntat, de voluntat d’influència, el Sant Pau perseguidor de cristians és molt diferent del Sant Pau creador de cristians?

—També compareu el canvi de Sant Pau amb el de Fouché.
—Hi ha el personatge fantàstic del Fouché, que tan bé va explicar Stefan Zweig a Retrat d’un home polític. Fouché és un home que, més que canviar, es va adaptant per conveniència. No renegocia mai amb si mateix. No canvia per passar-se a un altre, canvia per continuar essent ell mateix i continuar prosperant. Fouché comença essent un capellanet de províncies, després crec que es fa girondí, posteriorment es fa jacobí, més tard passa a ser bonapartista, acaba essent reialista. O sigui que fa tots els papers de l’auca, sempre des d’un lloc prominent de poder. Com el camaleó es va adaptant a l’entorn a conveniència.

—Darkness at Noon, d’Arthur Koestler. Per què us agrada tant, aquest llibre?
—M’interessa perquè és el paio que justament també pateix una conversió ideològica, i de ressonàncies religioses. Passa de ser un comunista absolutament entregat a la causa (va a Espanya com un agent estalinista), i després obre els ulls a la veritat, s’adona que l’Stalin és un monstre terrible, que a la Unió Soviètica de l’Stalin hi ha gulags, persecucions, purgues, i passa a ser un anticomunista furibund. És comunista amb la mateixa fúria i el mateix fervor i la mateixa voluntat de proselitista que posteriorment és anticomunista. Canvien, però no canvien. Per mi, la tesi general del llibre, que surt en forma de frase, és que tot canvia sempre i tot és sempre igual.

—Parleu de Karl Marx i Arthur Rimbaud i les dues menes de canvi que proposen.
—Marx postula que cal transformar el món, Rimbaud, que cal canviar la vida. I aquestes dues formulacions o exigències de canvi estructural pareixen molt incompatibles entre si. Marx i Rimbaud posats a la mateixa taula segurament no s’haurien entès gaire. Jo no pretenia escriure aquest assaig amb voluntat de demostrar una veritat o d’explicar una tesi. M’interessava fer un assaig literari, que hi hagués joc d’idees, que hi hagués una vitalitat humana, que s’hi endevinàs una experiència humana darrere, donar un mosaic tan complet i tan variat de l’existència humana i de la condició humana com fos possible.

—Hi ha un corrent que diu que som d’una sola manera i, al llarg de la vida, o som honests amb nosaltres mateixos, o ens traïm. Però una psicòloga em deia, res de traïció, som sis o set persones al llarg de la nostra vida. No ens traïm. Canviem. Vós, en quin corrent us situeu?
—Tampoc no neg que canviem, però sempre dins un determinat perímetre. És allò que diu Robert Coover: “Les coses, com més canvien, més idèntiques són.” Jo també he canviat. Quan era adolescent, era un paio absolutament gandul que li feia peresa quasi tot, no entenia com la gent podia tenir un fanatisme absolut per una cosa a la qual s’entregaven. Ara som un feiner fanàtic que gaudeix de ser-ho i a qui la vitalitat s’alçura cada dia. Fins a una determinada edat hi ha una espècie de temptativa de nosaltres mateixos, però a partir d’una edat sí que ja queden fixades unes determinades coses que són molt difícils de canviar. Segurament només són possibles de canviar a través del trauma o d’alguna cosa realment molt grossa. Una epifania que et vivifica, segurament.

—Com és que no surt Miquel Bauçà i El canvi?
—Bona pregunta. És un tema vastíssim i havia de decidir quines coses deixar defora. Des del primer moment vaig tenir claríssim que Kafka i La transformació no sortirien al llibre. Per què? Perquè és tan obvi! Un altre que em va fer dubtar molt és el vers final del magnífic poema de Rilke “Tors arcaic d’Apol·lo”, que acaba amb un “has de canviar de vida”. Un que em sap molt de greu no haver ficat aquí, saps qui és? Bob Dylan. Bob Dylan és el canvi permanent i, per tant, ja és l’encarnació del canvi. I me n’he penedit, de no haver-lo inclòs, però em varen dir que havia de tenir vuitanta pàgines i no em vaig atrevir a presentar-ne vuitanta-una.

—A vegades penso que l’editorial Fragmenta sovint agafa gent atea i us fa propagar la idea cristiana.
—Agafam aquest text [la Bíblia] que tothom associa a unes determinades formes de pensament i vida ràncies i molt estantisses, i demostram que no, que la modernitat i l’actualitat encara es poden explicar a través d’aquí, és una molt bona idea. Al final la Bíblia es pot llegir de moltes maneres. Amb aquest bloc de marbre pots esculpir un àngel, però també pots esculpir dimonis. Un encàrrec pot ser absolutament personal. Jo m’he sentit tan lliure que fins i tot he posat coses íntimes i molt personals que no havia pogut posar mai enlloc.

—Coses íntimes i personals que no havíeu posat mai enlloc, com ara quina?
—Hi ha tres paràgrafs que van entre diversos parèntesis, que tenen a veure amb el fet que jo em vaig divorciar fa dos anys. I vaig fer-ho amb el dubte, que estàs molt bé amb la teva vida, ets feliç, hi ha aquesta dona meravellosa amb qui vius, teniu fills meravellosos i que allò que et pot provocar una enrampada de terror és pensar que aquella felicitat i aquell benestar ja serà el que hi haurà fins al darrer dia. I, per tant, t’acaba provocant més espant i més terror aquella cosa bona que la possibilitat de la riquesa de les coses bones i dolentes.

—Ho poseu en tres parèntesis: “(((ho recordo))).”
—És una mica de dir, ara, aquí, m’hi posaré jo. Fins ara he estat la veu impersonal i aquí és diferent, aquí som jo que m’obr en canal. I s’intueix que allà hi ha alguna cosa íntima de l’autor.

—I a l’altre extrem, citeu la sèrie Mad men, i Don Draper.
—Hi ha la frase mítica de Don Draper després d’haver-se divorciat: “Som humans perquè volem molt més del que tenim, ens arruïnam la vida per aconseguir el que volem, i enyoram el que teníem.” Aquesta cosa també és bàsica, sobre el canvi. És una espècie d’insatisfacció, de perplexitat, d’incertesa, de sempre voler-ne més. La vitalitat és un animal que sempre té gana. I aquesta gana té coses bones i no tan bones.

—Gran bibliografia, poseu. Algun llibre nou per a vós i que recomaneu?
—Sobre Sant Pau, n’hi ha dos d’absolutament magnífics. El Regne, d’Emmanuel Carrère, que potser és un dels grans escriptors que hi ha ara mateix en actiu. I després, Domini, d’un historiador britànic amb una prosa de narrador vivíssim. Escriu amb una gràcia, amb una energia, amb una precisió extraordinària, i explica justament com les idees fundacionals del cristianisme travessen tot el món d’Occident. Fins i tot les coses més aparentment allunyades (revolucions d’esquerres, cultura pop, hedonistes dels anys seixanta), tot és travessat per les idees vectores del cristianisme. Un llibre extraordinari, extraordinari.

—Voldríeu afegir res que no us hagi demanat?
—Que he volgut fer un assaig que va molt més enllà del pur joc d’idees especulatiu. I he volgut posar tota la vitalitat de la intimitat dels individus, de les maniobres de la política, dels fervors de la religió i de l’amor, tot.

Un 45% dels docents diu que té una salut psicològica dolenta o molt dolenta i un 36% reconeix que està disposat a deixar la professió, segons una enquesta del sindicat USTEC. El treball es va iniciar al maig i va obtenir 10.414 respostes completes i més de 14.000 si es tenen en compte les parcials d’un total d’uns 90.000 docents als quals es va fer arribar. Pel que fa a la salut psicològica, un 28% diu que és insatisfactòria i un 17% molt insatisfactòria. Per contra, hi ha un 20% que la valora satisfactòriament i un 7% molt satisfactòria, mentre que un 28% no la veu ni satisfactòria ni insatisfactòria. D’altra banda, hi ha un 64% dels professionals que apunta que treballa sis dies a la setmana i un 24% diu fer més de tretze hores de feina a casa.

Segons apunta l’enquesta, la tendència és de major malestar mental entre la gent més jove, especialment entre els de trenta-un anys a quaranta, i entre el personal interí. Per tipologia de centres, als instituts-escola és on es concentren els majors índexs de malestar, on s’assoleix un 47%. Entre els docents amb problemes econòmics, solament un 17% afirma tenir una bona salut mental, mentre que el 60% la considera dolenta. “La dimensió material és una de les més rellevants”, ha dit el portaveu d’USTEC Xavier Diez en la presentació dels resultats de l’estudi.

En ser preguntats per la salut física, el 20% la veu insatisfactòria, el 9% molt insatisfactòria, per un 30% que la veu satisfactòria i un 11% molt satisfactòria.

Els més joves, més predisposats a deixar de ser docents

En general, hi ha un 36% dels enquestats disposats a deixar de ser docents. Hi ha major predisposició d’abandonament de la professió per part dels homes (42%) respecte de les dones (34%), per part del col·lectiu de 31 a 40 anys (44%) respecte dels més grans de 50 (25%) i per part del professorat dels centres de formació d’adults (40%) i de l’ESO (38%). USTEC explica que els més disposats a marxar són els que porten entre cinc i deu anys al sistema (43%). En canvi, els més grans de 50 són els que menys (16%). Per tipologia de centre, els docents dels instituts-escola i dels centres d’adults són els més favorables a deixar la professió.

Si es mira el nivell formatiu, les persones amb qualificació superior són els més predisposats a deixar la feina. En el cas dels doctors per exemple, el 43% així ho afirma. I si es mira per nivell d’ingressos, un 50% d’aquells que tenen ingressos familiars de menys de mil vuit-cents mensuals estan disposats a deixar de ser docent i el percentatge va disminuint fins a arribar al llindar dels 5.000 euros (26%).

Segons ha explicat Diez, el fet que els doctorats siguin els que estan més predisposats a deixar la feina mostra que la docència està “deixant de ser atractiva com a sortida laboral digna” i es troba devaluada. El portaveu d’USTEC també ha explicat que, entre els qui tenen pares doctorats o llicenciats, hi ha la percepció que el fet que els fills siguin docents suposa una rebaixa de l’estatus professional.

El resultat de l’enquesta també indica que el 37% dels docents disposats a deixar de ser-ho ho faria per una feina d’un estatus i salari similar, mentre que un 29% en buscaria una d’un estatus i salari superior i un 13% voldria un estatus similar i un salari superior. Dels enquestats, un 27% dels homes i un 22% de les dones es plantejaria deixar la professió aquest mateix any, mentre que poc més de la meitat del global ho faria en un termini de cinc a deu anys.

Càrrega laboral

D’altra banda, l’enquesta analitza la càrrega de feina que els docents fan a casa. Segons els resultats, un 24% dedica més de tretze hores de treball a casa i hi ha un 10,7% que assegura que és de més de setze hores. I és que hi ha un 88,6% que creu que el volum de feina ha augmentat en els darrers anys. Pel que fa als caps de setmana, hi ha un 18,2% que assegura que descansa els dos dies -un 23% en el cas dels homes i un 17% en el cas de les dones- però hi ha un 64% que diu treballar un dia i descansar l’altre, mentre que un 18% afirma treballar els dos dies de festa. Els docents de batxillerat són els que menys descansen els dos dies del cap de setmana (11%) i els d’educació infantil els que més (25%).

D’altra banda, els resultats indiquen que el 41% dels docents veu gens satisfactòria o insatisfactòria la democràcia als centres. De fet, aquesta és una de les principals causes de malestar entre els docents, segons han explicat els portaveus d’USTEC, que consideren que han perdut independència en la seva feina.

Amb els resultats de l’enquesta, la portaveu d’USTEC ha alertat que la situació entre els docents és delicada, però encara no “crítica”. És per aquest motiu que ha demanat de revertir la tendència. “La finalitat és intentar encetar un camí en la reversió de la tendència a l’abandonament que tenim en la professió. S’està convertint en un problema molt greu i hauria de ser una situació reversible”, ha dit  Segura, que ha mostrat voluntat de presentar els resultats de l’enquesta al departament d’Educació.

Entre les demandes plantejades per USTEC, hi ha mesures per fer front a la sobrecàrrega de feina, millorar la democràcia i la pluralitat i tenir salaris dignes. Pel que fa a la primera, USTEC reclama la reducció de la burocràcia i tasques de gestió “innecessàries”, la disminució de ràtios i més recursos per millorar l’assistència a l’alumnat, l’aplicació de la jornada de trenta-cinc hores i la jornada continuada als centres.

Per millorar la democràcia als centres, plantegen la derogació dels decrets de plantilles, de direcció i d’autonomia, acabar amb les “imposicions metodològiques” i solucions per a les persones en “abús d’interinitat”, entre altres demandes. Finalment, en el cas dels salaris el sindicat demana una “millora radical” de les retribucions inicials per fer atractiva la professió, la “reversió de retallades pendents” i un sistema d’actualització salarial vinculada a la inflació, entre d’altres.

L’actriu i presentadora Elisa Mouliaá ha denunciat a les xarxes socials haver estat víctima d’assetjament sexual de l’ex-portaveu de Sumar al congrés espanyol Íñigo Errejón, que ha presentat la dimissió i ha anunciat que deixava la política després d’haver-se fet públiques més acusacions anònimes contra ell en aquesta mateixa línia.

La presentadora esdevé, doncs, la primera persona que surt de l’anonimat per denunciar Errejón. S’ha expressat amb un text breu a X: “Hola, jo sóc víctima d’assetjament sexual per part d’Íñigo Errejón i vull denunciar-ho.”

Hola, yo soy víctima de acoso sexual por parte de Iñigo Errejon y quiero denunciarlo. @RamonEspinar @telediario_tve @laSextaTV @EFEnoticias @cristina_pardo

— Elisa Mouliaá (@ElisaMouliaa) October 24, 2024

 

La Plataforma per la Llengua denuncia que una psicòloga del Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) de Reus, gestionat pel grup Pere Mata, es va negar a atendre una usuària perquè no s’hi adreçava en castellà i que el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya ha justificat la discriminació, a la qual es refereix com “la suposada vulneració de drets pel fet de ser atesos en castellà” [sic].

Els fets van passar el 4 de setembre, quan una mare va trucar al centre sanitari perquè el seu fill, amb síndrome d’Asperger, feia dies que estava molt angoixat i no s’aixecava del llit. La mare va ser atesa, en castellà, per un recepcionista que li va explicar que els professionals que atenen habitualment el seu fill no hi eren i va redirigir la trucada a una psicòloga que fins aleshores no els havia atès mai. La mare va començar a explicar, en català, el cas a la psicòloga, i la sanitària la va tallar per dir-li que, si no li parlava en castellà, no la podria atendre. La mare li va preguntar si entendre el català no era un requisit laboral, i segons l’explicació de la denunciant, la psicòloga, “seca”, li va dir que no i li va repetir que, si no parlava en castellà, no la podria atendre. La professional sanitària, de fet, va provar de penjar i la mare li va demanar que no ho fes i, en castellà, li va dir que creia que “en un centre de salut mental infantil i juvenil és essencial que els pacients puguin expressar-se en la seva llengua”. La mare explica que, malgrat parlar-li en castellà, la psicòloga va mostrar novament la intenció de penjar i que va caldre que ella tornés a insistir que no ho fes per aconseguir explicar-li el cas, finalment, en castellà.

La usuària va posar el cas en coneixement de la Plataforma per la Llengua, que la va assessorar i va traslladar el cas al Departament de Salut de la Generalitat. La cap de la Unitat d’Atenció al Ciutadà de la Regió Sanitària Camp de Tarragona confirma que ” es va produir una incidència” i diu que lamenta “el malestar que ha sofert en la intervenció assistencial”, però dedica la major part de l’escrit a justificar la professional. D’entrada, argumenta que “és nouvinguda al nostre país”, i que “no disposa del coneixement necessari del català per atendre una trucada d’urgència”. Sobre això, la Plataforma per la Llengua remarca que això no és motiu per a discriminar per raons de llengua i es qüestiona si és apta ara mateix per a atendre un telèfon d’urgències i que la responsabilitat també és del centre sanitari si sap que aquesta professional no té les aptituds lingüístiques requerides.

En l’escrit, la Regió Sanitària Camp de Tarragona justifica la situació dient que “a Catalunya hi ha una manca important de psiquiatres, psicòlegs clínics i infermers de salut mental” que fa que “es contractin professionals d’altres territoris” i acaba creant un fals dilema: “Pel que fa a la suposada ‘vulneració de drets’ [que Salut escriu entre cometes] pel fet de ser atesos en castellà, es considera una vulneració major dels drets no poder atendre als [sic] usuaris del nostre territori pel fet de no poder contractar professionals competents d’altres territoris d’Espanya.”

L’entitat en defensa del català denuncia que, aquest darrer any, ha rebut denúncies de discriminacions greus en l’àmbit de la salut mental, i que, juntament amb l’atenció a la gent gran i als infants, és dels àmbits sanitaris en què més cal millorar per garantir els drets lingüístics dels pacients. Són, justament, col·lectius amb els quals és especialment important parlar en la seva llengua, perquè poden sorgir més dificultats de comunicació i les persones es poden sentir encara més indefenses. La denunciant d’aquest cas, de fet, va trucar a la Plataforma per la Llengua “en estat de xoc”, i va explicar que l’actitud de la psicòloga l’havia deixada “descol·locada” i que això s’havia afegit al nerviosisme que sentia pensant en l’estat de salut del seu fill. Per la mare, va ser “una vivència molt dolorosa, trista, violenta i desagradable”.

Una iniciativa popular ha començat una recollida de signatures perquè s’aturen les retransmissions d’actes taurins en À Punt. La radiotelevisió pública valenciana emet, entre avui i dissabte, els correbous d’Onda (Plana Baixa), un esdeveniment que ha tornat a obrir el debat sobre la inclusió d’espectacles que impliquen maltractament animal en les cadenes públiques.

De fet, fa poc, el director d’À Punt, Alfred Costa, va signar un conveni amb la federació de penyes taurines de bous al carrer per a promoure i difondre aquests esdeveniments. En aquesta línia, es va entrevistar el president d’aquesta federació, i el torero Enrique Ponce. Algunes fonts asseguren a VilaWeb que molts treballadors estan en contra d’aquesta mena de programació i donen suport a la recollida de signatures.

Assenyalen que el llibre d’estil d’À Punt recull que, com a mitjà públic, es donarà cobertura a les notícies que es consideren rellevants en la vida dels pobles i ciutats del País Valencià, incloent-hi les tradicions i les festes de bous, però excloent-ne l’exhibició del maltractament animal. “Informarem, per tant, de les festes populars de bous al carrer que no comporten el maltractament de l’animal. I ho farem amb criteris de rellevància informativa i sempre des del respecte a totes les sensibilitats. Per contra, no es farà cobertura ni difusió d’aquells espectacles en què la dignitat animal es veja afectada o menystinguda, o que impliquen maltractament implícit, com ara els bous embolats o les corregudes de bous a la plaça”, recull el text.

Consideren que la retransmissió d’aquests actes “fomenta una cultura que menysprea el benestar animal i pot tenir un impacte negatiu en la percepció pública sobre la crueltat cap als animals”. Recorden, a més, que els actes taurins són violents, perillosos i provoquen víctimes. Segons dades de la Conselleria de Justícia, entre el 2022 i el 2023 aquests actes van deixar dues mil persones ferides –entre les quals, tres menors d’edat– i onze morts al País Valencià.

També apunten a la directiva de la Unió Europea 2018/1808, que recull l’obligació d’establir les mesures adequades perquè no siguen accessibles per als menors aquells continguts que puguen perjudicar el seu desenvolupament físic, mental o moral, parant especial esment a la violència gratuïta. A més, el Comitè dels Drets de l’Infant de l’ONU ja va manifestar l’oposició al fet que els menors de divuit anys siguen exposats a espectacles de tauromàquia.

“No podem permetre que la televisió pública, que hauria de ser un espai de respecte i educació, es convertisca en un altaveu per a la violència i la tortura. Instem la Generalitat Valenciana i la direcció d’À Punt Mèdia a detenir la transmissió de qualsevol esdeveniment que implique maltractament animal. Signem aquesta petició perquè À Punt complisca amb el seu compromís de no promoure el sofriment animal i s’enfoque a oferir continguts que fomenten el respecte i l’empatia cap a tots els éssers vius”, acaben.

Venècia tornarà a cobrar una taxa als turistes per a accedir al seu centre històric entre el mes d’abril i el de juliol del 2025, i en duplicarà el preu, fins a deu euros, per als pagaments amb poca antelació.  L’objectiu d’aquesta mesura, que ja s’ha provat enguany, és definir un nou sistema de gestió de fluxos turístics i desincentivar el turisme diari a Venècia durant determinats períodes, d’acord amb “la delicadesa i la singularitat de la ciutat”, ha destacat el batlle, Luigi Brugnaro.

Sobre el preu, la quota d’accés serà de cinc euros per als qui reservin fins al penúltim dia de la seva arribada, i de deu euros per als qui reservin a partir del tercer dia anterior a la visita. El 2025, la taxa solament s’aplicarà al nucli antic i no pas a les illes menors, com ara Murano o Burano.

El pagament de la taxa s’efectuarà per una plataforma a què es podrà accedir per obtenir el codi QR que es mostrarà als controls.  Entre les persones exemptes del pagament hi ha els nascuts i residents de Venècia, menors de catorze anys, les persones necessitades de cures i personal de policia i de les forces armades. Per la seva banda, els treballadors, estudiants i familiars no pagaran però hauran de demanar l’exempció.

La plataforma Vull Corredor, impulsada per l’Associació Valenciana d’Empresaris i de la qual forma part Foment de Treball, ha fet un acte a Barcelona per a exigir que s’accelerin les obres del corredor mediterrani. El president de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, ha qualificat el corredor mediterrani de prioritat per a l’economia. Per la seva banda, el secretari general de l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE), Diego Lorente, ha dit que, com més es trigués a fer aquest corredor, més oportunitats es perdrien. “El corredor avança, va essent una realitat, però volem que vagi més de pressa perquè es van perdent moltes oportunitats.” Els empresaris faran un altre acte a Barcelona per a reivindicar aquesta infrastructura.

Tot i que ha criticat el sistema radial del transport de gran velocitat, el president de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, ha dit que no pretenien de “substituir” el sistema actual sinó “complementar-lo”. Ha reconegut que a Catalunya les obres van més avançades, però, tot i això, ha dit que no deixaria de reclamar l’acceleració del projecte en uns altres territoris.

Durant la seva intervenció, Lorente ha fet un repàs del progrés que s’ha fet fins ara al corredor mediterrani. “El 100% com a mínim és en estudi, el 90-80% es troba en projecte, tenim gairebé un 70% de les obres en marxa i gairebé un 40% del corredor funciona”, ha declarat. Tot i això, ha recordat els nombrosos retards que ha sofert el projecte i ha cridat a accelerar l’estat de les obres.

Lorente ha anunciat que el vuitè Acte Empresarial pel Corredor Mediterrani es farà el 28 de novembre al Palau de Congressos de Catalunya, a Barcelona. Inclourà un diàleg sobre el corredor i Europa, amb Josep Antoni Duran i Lleida i Ximo Puig. Segons el secretari general d’AVE, hi assistiran dos mil empresaris.

Una dona de setanta-quatre anys s’ha mort aquest matí arran d’haver caigut dins un autobús turístic a Girona. Segons que ha avançat el Diari de Girona i ha confirmat l’ACN amb la policia municipal, els fets han passat a la rambla de Xavier Cugat, al barri de Fontajau, a quarts d’onze del matí.

En aquell moment, el bus es trobava en marxa i la dona, de nacionalitat suïssa, ha caigut i s’ha donat un cop al cap que li ha causat la mort. De moment, la policia investiga les causes de la caiguda.

La diputada Judith Toronjo serà la nova secretària d’organització de Junts, un dels càrrecs principals del partit que encara no se sabia qui ocuparia després de l’anunci de Carles Puigdemont que volia optar a la presidència, que previsiblement farà tàndem amb Jordi Turull, que continuarà de secretari general. Nascuda a Tordera (Maresme) el 1990 i ex-secretària general de la JNC entre el 2019 i el 2021, Toronjo substituirà David Torrents.

La portaveu de Junts al Congrés espanyol, Míriam Nogueras, el cap de Demòcrates, Antoni Castellà, el portaveu del partit, Josep Rius, i la portaveu del grup parlamentari Mònica Sales seran els vice-presidents i Teresa Pallarès en serà la secretària de finances. Els militants hauran d’avalar la nova direcció en el congrés d’aquest cap de setmana de Calella, que servirà per a posar ordre en l’estructura i també en l’estratègia i el full de ruta en el nou cicle obert amb la investidura del socialista Salvador Illa com a president de la Generalitat.

Què desencadenarà el lideratge de Puigdemont a Junts?

Per una altra banda, Pilar Calvo esdevindrà la nova presidenta del consell nacional, que és el màxim òrgan del partit de decisió, debat participació i control, entre congressos. Fins ara ocupava el càrrec Josep Rull, però ja va anunciar que deixaria aquest càrrec i no es presentaria a la reelecció, amb l’argument que havia pres aquesta decisió per respecte a la institució del parlament.

Sumar ha obert un procés per recollir informació sobre les denúncies anònimes, especialment a les xarxes socials, que vinculen l’ex-diputat i ex-portaveu Íñigo Errejón amb casos de maltractament i assetjament masclista. Aquestes darreres hores s’han viralitzat missatges anònims de dones que assenyalen un “polític que viu a Madrid”, que pot ser l’ex-dirigent de Sumar.

pic.twitter.com/48FskiR4iW

— Sumar (@sumar) October 24, 2024

Aquest matí, segons Sumar, Errejón ha enviat a l’executiva del partit el comunicat de dimissió que ha fet públic hores més tard. “L’executiva del Moviment Sumar s’ha reunit de manera immediata i, després d’escoltar les raons exposades per Íñigo Errejón, ha acceptat de manera unànime la seva dimissió”, afegeix.

Sobre això, Sumar diu que aspira a construir una societat i una política feministes.

La cimera dels BRICS (Brasil, Rússia, l’índia, la Xina i Sud-àfrica) feta a Kazan ha acabat amb una declaració en què els països s’ha compromès a treballar en la construcció d’un “nou ordre multipolar” més equitatiu, just i democràtic per oposar-se a l’hegemonia dels Estats Units i Occident. En la declaració final, els BRICS han manifestat el seu compromís per a reforçar la cooperació i, al mateix temps, afegir nous socis al club per afavorir un sistema multilateral reformat i reforçat. Per una altra banda, han manifestat la seva preocupació per l’escalada en els conflictes armats a tot arreu del món, tot i que pràcticament han passat per alt la guerra d’Ucraïna i s’han centrat en zones com ara el Llevant i la Banya d’Àfrica.

En els primers punts de la declaració, els BRICS subratllen la necessitat de reforçar la seva cooperació i obrir-se a més estats amb els pilars de la seguretat política, econòmica i financera i el desenvolupament una aliança estratègica per promoure la pau, un ordre internacional més just i representatiu i un sistema multilateral reformat i reforçat. Sobre això, diuen que hi ha una emergència perquè sorgeixin nous centres de poder. Sobre aquesta qüestió, fan valdre el paper central de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) en el sistema internacional, tot i que també parlen de la necessitat de reformar la institució i el seu Consell de Seguretat per fer-lo “més democràtic, representatiu, efectiu i eficient”.

Al mateix temps, identifiquen el G20 com un fòrum mundial clau per a les relacions multilaterals en matèria de cooperació econòmica i financera.

Conflictes i sancions

En un dels apartats de la declaració, els BRICS manifesten la seva preocupació per un augment de la violència i la continuació dels conflictes armats en diferents parts del món. “Reiterem el nostre compromís amb les resolucions pacífiques de conflictes a través de la diplomàcia, la mediació, el diàleg inclusiu i les consultes de forma coordinada i cooperada”, afegeixen, i parlen de les preocupacions legítimes i raonables en matèria de seguretat per part de tots els països.

No obstant això, la declaració amb prou feines fa referència a la invasió russa d’Ucraïna i hi dedica unes poques línies: “Les posicions nacionals sobre la situació a Ucraïna ja es van expressar en els fòrums adequats, inclosos el Consell de Seguretat i l’Assemblea General de l’ONU; destaquem que tots els estats haurien d’actuar de manera coherent amb els propòsits i principis de l’ONU i la seva carta completament […] i tenim en compte i agraïm les propostes significatives de mediació orientades a la resolució pacífica del conflicte mitjançant diàleg i diplomàcia.”

Per una altra banda, i sense fer menció explícita a les sancions imposades per la UE a Rússia o als aranzels sobre els vehicles elèctrics fabricats a la Xina, els BRICS diuen que mesures unilaterals coercitives en forma de sancions econòmiques “són contràries al dret internacional” i tenen “implicacions de gran abast per als drets humans, inclòs el dret al desenvolupament, i perjudiquen desproporcionadament els més pobres i la gent en situacions vulnerables”.

L’Audiència de Barcelona ha decidit de mantenir la imputació de Paz Esteban, ex-directora del Centre d’Intel·ligència espanyol (CNI), per l’espionatge al president Pere Aragonès amb el programa Pegasus. L’advocacia de l’estat espanyol havia provat d’arxivar la causa amb l’argument que l’espionatge havia estat autoritzat per un jutge durant el 2019 i el 2020.

En la seva resolució, l’Audiència considera que Esteban ha de continuar com a investigada en la causa per l’espionatge a Pegasus, atès que hi ha indicis de delicte contra ella, i recorda que la causa continua oberta per aclarir, entre més qüestions, si el CNI va espiar Aragonès sense aval judicial. El titular del jutjat d’instrucció 29 de Barcelona, Santiago García, que investiga el cas, ja va rebutjar la petició de l’advocacia de l’estat espanyol perquè s’arxivés la causa per a Esteban, que en la seva compareixença com a investigada no va aportar cap dada sobre l’atac amb Pegasus al mòbil del president, més enllà de les actuacions del Suprem que van avalar l’ús del programari, i es va escudar amb l’argument que afectava informació protegida per secrets oficials.

D’acord amb aquestes actuacions, que el govern espanyol va remetre a l’instructor amb fragments suprimits al·legant que contenien informació reservada, el jutge del Suprem encarregat del control del CNI va avalar l’espionatge del mòbil d’Aragonès el juliol del 2019 –amb dues pròrrogues més de tres mesos d’octubre del 2019 i del gener del 2020–, 9, quan era vice-president del govern de Quim Torra, tot adduint que sospitaven que coordinava les accions de protesta dels CDR en la clandestinitat. Això no obstant, una pericial informàtica que Aragonès va aportar al jutjat conclou que el dirigent d’ERC va tenir el mòbil infectat amb Pegasus entre el juliol del 2018 i el març del 2020, més enllà del període en què l’espionatge del CNI tenia cobertura judicial.

Per aclarir l’abast de l’espionatge a Aragonès, el jutge instructor ha encarregat ara als Mossos d’Esquadra un informe pericial sobre l’atac amb Pegasus al mòbil del president català, que Aragonès mateix va accedir a lliurar perquè l’analitzessin.

Esteban, que va ser destituïda arran de l’escàndol de Pegasus, va admetre al congrés espanyol que el CNI havia espiat una vintena de polítics independentistes, entre els quals, Aragonès, sempre amb l’aval del jutge del Tribunal Suprem encarregat del control dels serveis secrets, però es va desvincular de la resta d’escoltes –seixanta-cinc– denunciades pels partits sobiranistes.

El portaveu de Sumar al congrés espanyol, Íñigo Errejón, ha anunciat que deixaria l’escó i la política. Ho ha fet públic en una carta a X. La dimissió arriba després de la publicació anònima a les xarxes socials en què una dona ha denunciat maltractaments per part d’un “polític que viu a Madrid”. En el comunicat, Errejón no fa cap esment explícit d’aquest cas, però sí que ha dit que havia estat una etapa dura i apassionant, i ha matisat: “Amb encerts dels quals estic orgullós i errors que espero contribuir a reparar amb aquesta decisió.”

Tot plegat va començar amb una publicació de la periodista Cristina Fallarás a Instagram que recollia la denúncia anònima d’una dona que narrava els episodis masclistes d’un “polític que vivia a Madrid”. Més endavant parlava d’aquest polític com “l’indignat social” que “mai treia el cap els dies del 8-M”. Això va començar a circular per les xarxes i la gent va començar a assenyalar Errejón. La denunciant el definia com un maltractador psicològic, “un veritable psicòpata, un monstre”.

L’actriu i presentadora Elisa Mouliaá ha estat, a través de les xarxes socials, la primera persona que surt de l’anonimat per denunciar els comportaments masclistes d’Errejón. “Hola, jo soc víctima d’assetjament sexual per part d’Íñigo Errejón i vull denunciar-ho”, ha dit a X.

Segons que ha avançat el diari Público, Sumar sembla que estudiava de prendre una decisió política i col·lectiva al respecte.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Cristina Fallarás Sánchez (@cfallaras)

A la carta pública, Errejón diu que aquestes darreres setmanes ha anat pensant que havia de prendre algunes decisions importants. “Avui ha arribat el dia de fer-ho”, diu. En el text, diu que ha tingut el privilegi de defensar les idees que considera “més boniques i justes” en una de les dècades “més intenses, però també més dures de la política espanyola”. Això diu que li ha valgut experiències, aprenentatges i motius d’orgull, però també “una mena de vida, quotidianitat, una subjectivitat, una mena de vincles amb l’àmbit públic, amb la fama i amb la resta que passen factura”.

Explica que el ritme i l’estil de vida en la primera línia política li han desgastat la salut física i mental i l’estructura afectiva i emocional. “Fa temps que treballo en un procés personal i d’acompanyament psicològic, però la veritat és que per avançar i per a cuidar-me, necessito abandonar la política institucional, les seves exigències i els seus ritmes. […] En la primera línia política i mediàtica se subsisteix i s’és més eficaç, almenys així ha estat el meu cas, amb una manera de comportar-se que s’emancipa a vegades de les cures, de l’empatia i de les necessitats dels altres.”

pic.twitter.com/MK2wdTKZyv

— Íñigo Errejón (@ierrejon) October 24, 2024

“Després d’un cicle polític intens i accelerat, he arribat al límit de la contradicció entre el personatge i la persona. Entre una manera de vida neoliberal i ser portaveu d’una formació que defensa un món nou, més just i humà. La lluita ideològica és també una lluita per a construir maneres de viure i relacions més bones, més cuidades, més solidàries i, per tant, més lliures. No es pot dir a la gent que voti diferent de com es comporta en la vida quotidiana”, diu.

Fundador de Més País i una de les figures destacades del naixement de Podem, Errejón ha estat una veu significativa en la política espanyola, conegut per les seves propostes progressistes i per haver encapçalat un espai polític alternatiu d’esquerres.

La Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC), organització juvenil vinculada a JxCat, ha suspès de militància Josep Arcas després de la denúncia de la regidora de la CUP a Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) Ariadna Sierra davant el ple de l’assetjament que rebia per part d’Arcas. Segons que ha avançat l’Ara i han confirmat a Efe fonts de la JNC, l’organització juvenil ha suspès de militància Arcas per una falta molt greu, per haver tingut una conducta contra els valors de la JNC i per haver malmès la imatge de l’organització.

Aquesta suspensió de militància és temporal fins que no es resolgui l’expedient, que podria desembocar en l’expulsió definitiva.

En el marc d’una intervenció durant el ple de dilluns, Sierra va explicar que Arcas l’assetjava amb missatges masclistes i fotografies manipulades pujades de to.

També va explicar que Arcas l’havia perseguida amb preservatius a la mà demanant-li que no es reproduís, li havia cridat que es posés un burca i li havia enviat missatges privats per xarxes socials demanant-li amb quants policies espanyols s’havia allitat.

Poc després de fer-se pública la denúncia, la secretària general de la JNC, Ariadna Urroz, va anunciar que l’organització emprendria accions contra el militant: “Aquests fets no representen la JNC i així ho he traslladat personalment a la regidora de la CUP de Sant Cugat.”