VilaWeb recorda que aquest article és basat en els resultats d’un sondatge i tan sols s’ha d’interpretar en aquest sentit: tal com s’ha demostrat, no hi ha garanties que aquestes dades siguin reflectides en els resultats finals.

El Centre d’Investigacions Sociològiques espanyol (CIS) torna a dir que el PSOE seria la força més votada si ara es fessin eleccions espanyoles, però que la distància que tenia sobre el PP s’ha reduït en el darrer mes i ara és tan sols de 2,5 punts. El baròmetre d’octubre diu que el PSOE rebria el 34% dels vots, un punt més que al sondatge d’ara fa un mes, però que el creixement del PP, que passa del 28,5% al 31,5%, en retallaria la diferència. A banda, el CIS diu que Vox baixaria del 13,1% a l’11,8%, i que Sumar (que inclou Compromís i Més per Mallorca) passaria del 7,8% al 6,3%.

Podem aconseguiria el 3,3% dels vots i Se Acabó la Fiesta, la formació d’Alvise Pérez, l’1,7%. ERC, diu el sondatge, rebria l’1,6% dels vots a tot l’estat espanyol, una xifra que el situa per sobre de Junts, amb l’1,2%. El PNB rebria l’1%; EH-Bildu, el 0,9%; el BNG, el 0,8%; Coalició Canària el 0,3% i Unió del Poble Navarrès, el 0,1%.

A banda, el baròmetre del CIS diu que Pedro Sánchez és el polític més ben valorat arreu de l’estat espanyol amb una puntuació mitjana del 4,13%. El segueixen Alberto Núñez Feijóo (4,02%), Yolanda Díaz (3,99%) i Santiago Abascal (2,93%). La ministra espanyola de Defensa, Margarita Robles, és el membre del govern espanyol més ben valorat, amb una aprovació del 5,09%.

VilaWeb recorda que aquest article és basat en els resultats d’un sondatge i tan sols s’ha d’interpretar en aquest sentit: tal com s’ha demostrat, no hi ha garanties que aquestes dades siguin reflectides en els resultats finals.

El Centre d’Investigacions Sociològiques espanyol (CIS) torna a dir que el PSOE seria la força més votada si ara es fessin eleccions espanyoles, però que la distància que tenia sobre el PP s’ha reduït en el darrer mes i ara és tan sols de 2,5 punts. El baròmetre d’octubre diu que el PSOE rebria el 34% dels vots, un punt més que al sondatge d’ara fa un mes, però que el creixement del PP, que passa del 28,5% al 31,5%, en retallaria la diferència. A banda, el CIS diu que Vox baixaria del 13,1% a l’11,8%, i que Sumar (que inclou Compromís i Més per Mallorca) passaria del 7,8% al 6,3%.

Podem aconseguiria el 3,3% dels vots i Se Acabó la Fiesta, la formació d’Alvise Pérez, l’1,7%. ERC, diu el sondatge, rebria l’1,6% dels vots a tot l’estat espanyol, una xifra que el situa per sobre de Junts, amb l’1,2%. El PNB rebria l’1%; EH-Bildu, el 0,9%; el BNG, el 0,8%; Coalició Canària el 0,3% i Unió del Poble Navarrès, el 0,1%.

A banda, el baròmetre del CIS diu que Pedro Sánchez és el polític més ben valorat arreu de l’estat espanyol amb una puntuació mitjana del 4,13%. El segueixen Alberto Núñez Feijóo (4,02%), Yolanda Díaz (3,99%) i Santiago Abascal (2,93%). La ministra espanyola de Defensa, Margarita Robles, és el membre del govern espanyol més ben valorat, amb una aprovació del 5,09%.

Els habitatges que entrin al programa de lloguer segur del govern de les Illes hauran de tenir un preu màxim d’entre 1.000 i 1.500 d’euros depenent de l’illa. A més, qui els lloguin hauran d’acreditar una antiguitat mínima de residència de cinc anys i ser joves o famílies amb rendes mitjanes, és a dir, d’un màxim de 60.667 euros anuals en cas d’un llogater o de 68.250 en cas de dos.  

Era un dels anuncis del debat de política general i que la presidenta del govern, Marga Prohens, ha presentat avui. Preveu que uns dos mil habitatges se sumin en aquesta primera fase del lloguer.

L’administració serà qui aboni als propietaris un preu de lloguer taxat pels agents immobiliaris o administradors de finques. Els preus màxims seran de 1.500 euros a Mallorca i Menorca i de 2.100 a Eivissa i Formentera, però una vegada aplicada la reducció del cost del 30% que assumirà el govern, els preus que afrontaran els llogaters serà de 1.050 i 1.470 euros com a màxim. 

Com a exemples de preus, si un pis es taxa a 1.200 euros al mes, el llogater n’haurà de pagar al govern 890; si es taxa en 1.000 euros, en pagarà 700, i si es taxa en 850, seran 595 euros. 

Cobrament anticipat

Els propietaris que hi participin podran cobrar el lloguer cada mes o en pagaments anticipats de l’any o dels set anys de durada del contracte.  Segons ha dit el govern, no poden ser grans tenidors i han de tenir l’habitatge des de fa tres anys. També hauran d’assumir el pagament de l’IBI i les quotes de la comunitat. El govern promet retornar l’habitatge en les mateixes condicions i els propietaris es podran desgravar un 70% de l’IRPF. El cost estimat del programa és de dotze milions d’euros anuals mentre estigui vigent.

El clergue turc Fetul·là Gülen, acusat per les autoritats turques d’haver provocat l’intent de cop d’estat del 2016, s’ha mort a vuitanta-tres anys als Estats Units, on residia d’ençà del 1999 en un exili autoimposat a causa de les discrepàncies amb les autoritats de Turquia. La mort de Gülen ha estat confirmada pel portal de notícies Herkul, vinculat al moviment religiós que encapçalava. En un breu comunicat a la xarxa social X, han detallat que es va morir ahir, i han afegit que els detalls sobre el funeral seran publicats ben aviat.

Gülen havia estat aliat del president turc, Recep Tayyip Erdoğan, però la relació entre ells es va deteriorar el 2011, i es van distanciar de manera dràstica quan la policia i la fiscalia van obrir investigacions el 2013 per presumpta corrupció contra uns quants alts càrrecs del govern. Llavors, les autoritats van acusar gent del cercle de Gülen que treballen al govern de seguir les seves ordres per iniciar aquests casos. Una tensió que es va disparar després de l’intent de cop d’estat del 2016, que va causar prop de 250 morts i del qual Erdoğan va responsabilitzar Gülen.

Arran d’aquell episodi, les forces de seguretat van intensificar la campanya de persecució contra persones suposadament vinculades a l’organització encapçalada per Gülen, que va ser declarada grup terrorista. Milers de persones van ser detingudes i condemnades a penes de presó.

La repressió va desfermar una onada de denúncies d’organitzacions de drets humans i aliats occidentals de Turquia, que van acusar Erdoğan d’encapçalar una purga contra els seus crítics. Gülen, en canvi, es va desvincular completament de l’intent de cop d’estat i va negar que hi tingués cap implicació.

El clergue turc Fetul·là Gülen, acusat per les autoritats turques d’haver provocat l’intent de cop d’estat del 2016, s’ha mort a vuitanta-tres anys als Estats Units, on residia d’ençà del 1999 en un exili autoimposat a causa de les discrepàncies amb les autoritats de Turquia. La mort de Gülen ha estat confirmada pel portal de notícies Herkul, vinculat al moviment religiós que encapçalava. En un breu comunicat a la xarxa social X, han detallat que es va morir ahir, i han afegit que els detalls sobre el funeral seran publicats ben aviat.

Gülen havia estat aliat del president turc, Recep Tayyip Erdoğan, però la relació entre ells es va deteriorar el 2011, i es van distanciar de manera dràstica quan la policia i la fiscalia van obrir investigacions el 2013 per presumpta corrupció contra uns quants alts càrrecs del govern. Llavors, les autoritats van acusar gent del cercle de Gülen que treballen al govern de seguir les seves ordres per iniciar aquests casos. Una tensió que es va disparar després de l’intent de cop d’estat del 2016, que va causar prop de 250 morts i del qual Erdoğan va responsabilitzar Gülen.

Arran d’aquell episodi, les forces de seguretat van intensificar la campanya de persecució contra persones suposadament vinculades a l’organització encapçalada per Gülen, que va ser declarada grup terrorista. Milers de persones van ser detingudes i condemnades a penes de presó.

La repressió va desfermar una onada de denúncies d’organitzacions de drets humans i aliats occidentals de Turquia, que van acusar Erdoğan d’encapçalar una purga contra els seus crítics. Gülen, en canvi, es va desvincular completament de l’intent de cop d’estat i va negar que hi tingués cap implicació.

L’ex-vice-president de la Generalitat Oriol Junqueras no ha volgut aclarir si després de la declaració d’independència del 27 d’octubre va anar a Montserrat, on l’ex-dirigent d’ERC Xavier Vendrell el va acusar d’haver-se amagat. “En el moment més delicat del país, quan el president del govern i els consellers decidien què havien de fer al Palau de la Generalitat, ell se’n va anar a Montserrat, no fos cas que li caigués una garrotada, perquè el protegís el pare abat”, va dir Vendrell. En canvi, Junqueras ha dit a Catalunya Ràdio que tant aquell dia com els següents estava centrat a trobar suports internacionals a la independència de Catalunya. “Tinc la convicció que no vaig faltar a cap de les meves obligacions, al contrari”, ha dit.

Junqueras no ha volgut detallar amb qui era amb l’argument de preservar les fonts i els contactes de la gent que va ajudar i de la que s’hi va posar mínimament bé: “Hi ha coses que no s’han d’explicar, perquè la pròxima vegada que fem un referèndum i que fem un 3 d’octubre –tan llarg com sigui necessari perquè el resultat del pròxim U d’Octubre sigui respectat– necessitarem molts suports i molts consensos.” Tanmateix, ha contestat a les acusacions d’haver desaparegut dient que el 27 d’octubre va fer la feina “que li corresponia” de procurar trobar tants suports com fos possible en el terreny internacional, una tasca que diu que feien unes quantes persones. “Potser està bé recordar que el president del Consell Europeu, Donald Tusk, va fer una intervenció demanant una mediació entre Catalunya i Espanya. Aquest tipus de posicionaments no es van produir per casualitat, hi va haver gent que va treballar perquè es produïssin”, ha dit.

"Tinc la convicció que no vaig faltar a cap de les meves obligacions." Oriol @junqueras no concreta on va anar el 27 d'octubre "perquè hi ha coses que no s'han d'explicar" #MatíCatRàdiohttps://t.co/gRuWwOCPOc pic.twitter.com/0h30AiKjnQ

— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) October 21, 2024

Junqueras parla de la intervenció de Tusk al Comitè de les Regions del matí del 10 d’octubre, hores abans del ple del parlament que havia de ratificar els resultats del Primer d’Octubre i proclamar la independència, però que el president Carles Puigdemont va deixar a l’aire per obrir una negociació amb el govern espanyol. A la seva intervenció, Tusk es va dirigir directament a Puigdemont i li va demanar que no declarés la independència per deixar marge al diàleg. “Aquesta acció, que va passar a principi d’octubre, no va passar perquè algú no l’hagués treballat prèviament, i els contactes es mantenien amb diversa gent”, ha dit Junqueras, que ha remarcat la importància del posicionament de Tusk com a president del Consell Europeu, com a membre destacat del PP Europeu i “per la seva filiació religiosa”. “No era un posicionament que vingués del no-res, i qui hi havia al darrere era gent que era rellevant en altres àmbits del món”, ha dit Junqueras, que ha esquivat directament la pregunta de si era a Montserrat o no: “Jo puc explicar moltes coses, però hi ha coses que no s’han d’explicar perquè posen en risc els suports futurs que volem obtenir.” També ha dit que tant la secretària general d’ERC, Marta Rovira, com el president Puigdemont eren sabedors d’aquestes relacions: “En alguns d’aquests contactes havia sigut el mateix president Puigdemont qui m’havia dit: ‘En aquest tipus de lloc millor que hi vagis tu.'”

D’una altra banda, Junqueras també ha reivindicat el seu paper l’octubre del 2017 amb l’argument que el 20 de setembre la Guàrdia Civil només va entrar als edificis del Departament d’Economia: “En cap altre. Només als del Departament d’Economia. I entra en diferents edificis del Departament d’Economia, no només l’edifici central, que en aquella època estava situat a la rambla de Catalunya. L’únic membre del govern que va anar allà sóc jo, i qui s’encara amb la Guàrdia Civil sóc jo.” Tanmateix, la Guàrdia Civil també va escorcollar la seu del Departament d’Afers Estrangers i la del Departament d’Afers Socials, com ha recordat l’ex-consellera Dolors Bassa, que va anar a donar suport als dos informàtics detinguts. “Diguem la veritat en tot!”, ha demanat.

L’ @junqueras a @catradio diu que el 20-S la GC només va entrar al departament d’ Economia. I no és així, van entrar al Departament d ‘Afers Socials també, i van detenir dos informàtics. Jo hi vaig anar i els vaig fer costat.
Diem la veritat en tot! pic.twitter.com/qBYUlkwUqF

— Dolors Bassa (@dolorsbassac) October 21, 2024

D’una altra banda, durant l’entrevista ha reconegut que ERC no passava el millor moment i ho ha atribuït sobretot a l’escàndol pels cartells sobre l’Alzheimer. En aquest punt, ha contradit Rovira, que va dir que quan havien sabut que els cartells havien sortit d’ERC mateixa també se n’havia informat Junqueras, i ell ha insistit que ho va saber per la premsa quan es va destapar l’escàndol. A més, s’ha desmarcat totalment de les insinuacions que el ninot amb la seva cara que es va penjar quan ell era a la presó hagi sortit del seu entorn.

Junqueras ha insistit en la idea que va posar sobre la taula que la resta de la direcció d’ERC li havia fet el buit malgrat que n’era el president, i ha dit que no havia intervingut en la decisió de Pere Aragonès d’avançar les eleccions. També ha negat haver pactat amb el PSC l’entrada d’ERC al govern de Barcelona amb Elisenda Alemany, la seva candidata a secretària general, i ha reivindicat l’autonomia municipal del partit. En aquesta mateixa línia, ha negat que es reunís amb Illa per negociar que certs militants d’ERC que eren alts càrrecs del govern conservessin la feina. “Jo no he pactat que ningú es quedés enlloc. Res de res, ja està”, ha dit.

Es va reunir @junqueras amb Salvador Illa per demanar que alts càrrecs d'ERC seguissin al govern? Ho nega al #MatíCatRàdio: "Jo em reuneixo amb molta gent però no he pactat res"https://t.co/gRuWwOCPOc pic.twitter.com/DN6Vxpbd8W

— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) October 21, 2024

 

La consellera d’Economia, Alícia Romero, ha anunciat avui que el govern convocaria un grup d’experts per dissenyar el nou sistema de finançament que caldria pactar amb el govern espanyol, tal com recull l’acord d’investidura de Salvador Illa subscrit amb ERC. Aquest grup l’integraran set experts, coordinats per l’economista Martí Carnicer, que fou un dels responsables de definir l’anterior model de finançament quan formava part de l’equip de l’ex-conseller Antoni Castells. Romero ho ha anunciat en una entrevista a la cadena SER, en què ha dit que al llarg de l’any vinent negociarien amb el govern de Sánchez la implantació del sistema perquè la Generalitat pogués recaptar i gestionar l’IRPF el 2026. 

Els altres experts que formaran part del grup són la professora d’hisenda pública de la UB Maite Vilalta; l’ex-conseller d’Economia de la Generalitat Valenciana i doctor en economia per la Universitat de València Vicent Soler; el doctor en economia per la UB Àlex Esteller; la secretària d’Hisenda durant els governs de Quim Torra i Pere Aragonès, Marta Espasa; el doctor en economia per la Universitat de Manchester Joan Ramon Rovira i el catedràtic d’economia aplicada de la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid Jesús Ruiz-Huerta Carbonell. 

Romero no ha volgut parlar pas de concert econòmic, i ha recordat que en l’acord d’investidura signat amb ERC es parlava de “finançament singular”, no pas de concert. De fet, el govern espanyol, inclòs Pedro Sánchez mateix, ha anat repetint que el nou finançament que s’acordés per a Catalunya no sortiria pas del règim comú de finançament, i una de les qüestions cabdals a negociar seria com es calcularia la contribució a la solidaritat amb les altres comunitats autònomes, que hauria d’estar limitada pel principi d’ordinalitat.

L’acord entre ERC i el PSC és basat en la relació bilateral amb l’estat espanyol i en la recaptació, gestió i liquidació de tots els imposts; tanmateix, el govern d’Illa s’ha compromès, de moment, a negociar la gestió de tot l’IRPF, i a deixar per a més endavant els altres tributs.

La consellera d’Economia, Alícia Romero, ha anunciat avui que el govern convocaria un grup d’experts per dissenyar el nou sistema de finançament que caldria pactar amb el govern espanyol, tal com recull l’acord d’investidura de Salvador Illa subscrit amb ERC. Aquest grup l’integraran set experts, coordinats per l’economista Martí Carnicer, que fou un dels responsables de definir l’anterior model de finançament quan formava part de l’equip de l’ex-conseller Antoni Castells. Romero ho ha anunciat en una entrevista a la cadena SER, en què ha dit que al llarg de l’any vinent negociarien amb el govern de Sánchez la implantació del sistema perquè la Generalitat pogués recaptar i gestionar l’IRPF el 2026. 

Els altres experts que formaran part del grup són la professora d’hisenda pública de la UB Maite Vilalta; l’ex-conseller d’Economia de la Generalitat Valenciana i doctor en economia per la Universitat de València Vicent Soler; el doctor en economia per la UB Àlex Esteller; la secretària d’Hisenda durant els governs de Quim Torra i Pere Aragonès, Marta Espasa; el doctor en economia per la Universitat de Manchester Joan Ramon Rovira i el catedràtic d’economia aplicada de la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid Jesús Ruiz-Huerta Carbonell. 

Romero no ha volgut parlar pas de concert econòmic, i ha recordat que en l’acord d’investidura signat amb ERC es parlava de “finançament singular”, no pas de concert. De fet, el govern espanyol, inclòs Pedro Sánchez mateix, ha anat repetint que el nou finançament que s’acordés per a Catalunya no sortiria pas del règim comú de finançament, i una de les qüestions cabdals a negociar seria com es calcularia la contribució a la solidaritat amb les altres comunitats autònomes, que hauria d’estar limitada pel principi d’ordinalitat.

L’acord entre ERC i el PSC és basat en la relació bilateral amb l’estat espanyol i en la recaptació, gestió i liquidació de tots els imposts; tanmateix, el govern d’Illa s’ha compromès, de moment, a negociar la gestió de tot l’IRPF, i a deixar per a més endavant els altres tributs.

Setanta-set immigrants han arribat a Formentera en quatre barcasses aquestes darreres hores. La darrera s’ha trobat a les 10.50 a deu milles del sud-est de l’illa, amb vint-i-dues persones a bord d’origen subsaharià. Abans, a les 5.30, a la Mola, s’han interceptat tretze tripulants que, de moment, tenen bon estat de salut.

Ahir es van interceptar vint immigrants més d’origen magribí a Punta Roja. Va ser durant l’horabaixa i, una hora després, a la mateixa zona, es va interceptar una altra barcassa amb vint-i-dues persones més.

Segons el recompte d’Efe, enguany ja han arribat almanco 3.563 immigrants en 210 barcasses, unes xifres que ja sobrepassen les arribades de tot el 2023. L’any passat van arribar 128 embarcacions amb 2.278 immigrants.

La presidenta dels Comuns al parlament, Jéssica Albiach, ha anunciat que deixaria el seu càrrec de coordinadora del partit i ha admès que havia sospesat d’abandonar la política. Fa com l’ex-batllessa de Barcelona Ada Colau, que ja va avançar que no repetiria com a coordinadora. Actualment, el partit té tres coordinadores generals: Albiach, Colau i Candela López, ex-batllessa de Castelldefels (Baix Llobregat) i diputada al congrés espanyol.

Segons que ha explicat Albiach en una entrevista a RTVE, solament López es presentarà per revalidar el càrrec a l’assemblea nacional del 16 i 17 de novembre. Compartirà el càrrec amb la regidora de l’Ajuntament de Barcelona Gemma Tarafa. L’actual portaveu dels Comuns, Joan Mena, serà adjunt a les coordinadores per incloure “la mirada del Vallès municipalista”, ha dit, i els diputats al congrés espanyol Aina Vidal i Gerardo Pisarello en seran els portaveus.

A banda, Albiach ha admès que havia valorat de deixar la política. “Ha sigut una decisió personal acompanya d’una reflexió política del partit”, ha dit.

El referèndum que es va fer ahir a Moldàvia sobre les modificacions a la constitució per a una adhesió a la Unió Europea ha acabat amb un resultat molt ajustat. Els resultats oficials mostren que un 50,5% ha votat a favor i el 49,5%, en contra. La diferència entre el “sí” i el “no” a la pregunta “Doneu suport a la modificació de la constitució per a l’adhesió de la República de Moldàvia a la Unió Europea?” ha estat de pocs milers de vots.

Segons es desprèn de les dades de la comissió electoral de Moldàvia, el vot exterior ha estat clau. La diferència final entre les dues opcions és de 13.000 vots mentre que a l’exterior el sí a la reforma s’ha imposat per més de 125.000 vots, amb un 77% de vots favor, fet que ha fet decantar el resultat, ja que en territori moldau s’ha imposat el no. 

El referèndum sobre la UE ha coincidit amb les eleccions presidencials, en què la presidenta Maia Sandu ha estat la primera opció, amb un 41,98% dels vots, per davant del candidat pro-rus Aleksandr Stoianoglo, que ha obtingut el 26,31%. Tots dos candidats hauran d’enfrontar-se en una segona volta el 3 de novembre, atès que cap dels dos ha superat el 50% necessari per a guanyar en primera ronda.

A última hora de la nit, Sandu va dir que el país havia estat víctima d’un “atac sense precedents contra la llibertat i la democràcia”, tant a les votacions d’ahir, amb les eleccions presidencials i el referèndum sobre l’ingrés a la Unió Europea, com aquests darrers mesos. “Els grups criminals, en col·laboració amb forces estrangeres hostils als nostres interessos nacionals, han atacat el nostre país amb desenes de milions d’euros, mentides i propaganda, i han fet servir els mitjans més vergonyosos per mantenir la nostra nació atrapada en la incertesa i la inestabilitat”, ha dit.

Criminal groups, working with foreign forces hostile to our national interests, have attacked our country with tens of millions of euros, lies, and propaganda, using the most disgraceful means to keep our nation trapped in uncertainty and instability.

— Maia Sandu (@sandumaiamd) October 20, 2024

We will not back down from defending democracy and freedom. We are waiting for the final results, and we will respond with firm decisions.

— Maia Sandu (@sandumaiamd) October 20, 2024

 

Sandu ha dit que tenia proves clares que aquests grups criminals pretenien de comprar 300.000 vots, cosa que veia com un frau a una escala sense precedents. “El seu objectiu era menystenir el procés democràtic. La seva intenció és sembrar por i pànic en la societat. No ens rendirem en la defensa de la democràcia i la llibertat”, ha expressat.

Moldàvia va presentar la sol·licitud d’adhesió a la UE el 3 de març de l’any passat i, tres mesos després, el bloc comunitari va obrir negociacions formals. L’oposició pro-russa va respondre a aquesta decisió del govern amb la creació d’una coalició anomenada Victòria, l’objectiu principal de la qual era denunciar l’adhesió a la UE.

Avui, 21 d’octubre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

—Helena Solà: “Hi ha risc d’escissió si guanya una de les dues candidatures oficialistes”
—Els guardians de la frontera | Editorial de Vicent Partal
—El congrés de Més Compromís consagra la divisió del valencianisme polític
—Els lloguers turístics il·legals ja superen els legals a Menorca
—De quina manera han aplanat i han desvirtuat la cultura els algorismes?
—La indiferència dels australians marca la primera visita com a rei de Carles III al país
—Cèlia Espanya: “Sóc un tot terreny”
—El “cor virtual” que pot revolucionar les operacions quirúrgiques
—No som estúpids! Si us plau, deixeu de tractar-nos-hi! | Mail obert d’Assumpció Maresma
—Una magnòlia immensa | Article del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara: 

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya: 

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’últim acte del congrés de Més Compromís, fet aquest cap de setmana a Albalat dels Sorells, va ser el discurs de la secretària general, Amparo Piquer. Piquer encapçalava la candidatura oficial i institucional, més que oficialista, perquè la llista anava farcida de càrrecs del partit. Hi eren tots. Començant per Joan Baldoví que ara ocuparà el lloc honorífic de president del partit, i continuant per Papi Robles, Vicent Marzà, Enric Morera, Maria Josep Amigó, Raquel Tamarit, Gerard Fullana, Àgueda Micó i molts altres que fa anys que són a la direcció del partit o a les institucions, tant nacionals com espanyoles o europees.

Tots eren a la fotografia de família que s’ha fet l’equip en acabar el discurs de Piquer. Fotografia amb abraçades, besades i felicitacions. Autofotos fent el signe de la victòria i paraules engrescadores. Potser algú s’endurà un ensurt avui quan repasse aquestes imatges i torne a la feina i el congrés siga un record i tinga aquells ressons de la vella companyonia, i veja com un elefant va prenent forma al bell mig de l’escenari.

Amparo Piquer amb la seua nova executiva. El partit, esmitjat

L’elefant és el partit esmitjat. Pràcticament en dues parts iguals. Més esmitjat que ara fa tres anys, quan Àgueda Micó va assolir el 60% dels vots davant la candidatura d’Àlex Ruiz. Allò va ser un vot de càstig, de crítica molt potent en un moment que el partit era al govern. En molts governs. El d’ahir va ser de càstig, també, però carregat amb l’amargor de la pèrdua dels cent mil vots a les eleccions valencianes del 2023 i l’expulsió del govern i de la majoria d’institucions. És allò que diuen els vells partits, que el govern uneix i l’oposició fa descosir les costures.

Tot i que Amparo Piquer va llançar als quatre vents l’afirmació, convertida en cantarella, que està satisfeta pel resultat, la seua candidatura va obtenir el 53,06% dels vots emesos. La suma de les dues candidatures crítiques, el 46,94%. I si es miren els vots, el grau de vertigen encara puja un graó més. Amparo Piquer en va obtenir 529 i les altres dues juntes, 468. Va faltar ben poc per a abocar el congrés a una segona votació. I en aquest cas, el resultat hauria estat una loteria absoluta.

En vista d’això, Piquer insisteix que és el resultat d’un procés democràtic com és un congrés. “Estic satisfeta perquè el projecte que jo presentava ha eixit guanyador. A partir d’ara em pose a treballar tenint en compte que totes les persones del partit són necessàries per a tirar endavant i enfortir el valencianisme.” Aquestes paraules les va dir tant en el discurs a la trona, com en les declaracions posteriors. I encara hi insistí: també va dir allò d’obrir la porta i la mà a tothom. El mateix discurs que va fer fa tres anys Àgueda Micó i que, en la pràctica, no ha tingut com a fruit la integració de la discrepància, sinó més aïna el contrari.

Després va dir que el partit és assembleari i profundament democràtic. L’únic moment en què deixà una porta mig oberta va ser quan va dir que sabria llegir els resultats sense concretar gaire més.

Ni Mònica Álvaro, que encapçalava la candidatura de Reviscola, ni David González, que liderava Compromís pel País Valencià, s’acaben de creure les paraules de Piquer. Tenen l’experiència dels darrers tres anys, quan han vist que les seues demandes de democràcia interna no han estat escoltades. A banda de guanyar el congrés, González ha insistit a dir que el seu objectiu era demostrar que dins Més hi ha sensibilitats diferents. “Un partit amb una executiva que té el suport del 53% no pot continuar funcionant com fins ara. Esperem que lligen els resultats”, va dir.

Mònica Álvaro, que milita dins el sector sobiranista Bloc i País, és escèptica amb les paraules de braços oberts d’Amparo Piquer. Recorda, per exemple, que la relació dins el partit és molt tensa i té una llista de greuges molt llarga. La més recent és la de la negativa de l’executiva eixint, que és la mateixa que ha entrat, d’adaptar el vot telemàtic perquè qualsevol militant pogués votar la direcció sense haver d’estar present en el congrés. “Ací hi ha les dades i les bones paraules. M’agradaria creure aquestes bones paraules, però això s’ha de demostrar amb fets, i si no, nosaltres som ací per a recordar-ho.”

Una participació molt baixa

Segons les dades facilitades per Més ahir mateix, el partit té 3.700 militants. Al congrés se n’inscrigueren 1.670 i ahir se’n van registrar 1010, que són els que van tenir dret de vot; i encara cinc no van votar. Això vol dir que més de 600 persones que es van apuntar al congrés, finalment no hi van anar. I que els màxims òrgans de direcció de Més per als quatre anys vinents els van elegir el 27% de la militància.

És a aquesta dada que agafen els crítics per a demanar el vot telemàtic, per fer possible que cada militant que estiga al corrent de les quotes puga elegir la direcció del partit. L’executiva passada s’hi va negar en tot moment, en un gest que va ser interpretat pels dos grups crítics com una manera d’exercir un control més ferri sobre la militància. Encara no feia una hora que el congrés havia començat dissabte i Mònica Álvaro es queixava amargament que els havien retirat una esmena que hauria servit per a modificar això. “Els fets de què parla la secretària general haurien de ser més pluralitat, més democràcia. El vot telemàtic que no ens han deixat utilitzar en aquest congrés és un dels senyals que esperem”, va dir.

David González en fa una lectura més profunda i té a veure amb la desafecció. Amb això que durant la pre-campanya ha anat dient dels militants que s’allunyen del partit. Alguns deixen la militància i alguns altres no, però deixen de participar en la vida de la formació. “Durant el congrés, molts companys m’han transmès la seua tristesa per la poca participació en un congrés tan important. Això denota el desencís que jo sempre he destacat. Se n’ha de prendre nota. Eixa lectura l’ha de fer la nova directiva.”

De moment, la secretària general diu que no ha fallat res, que està encantada amb la militància. “És una militància molt responsable i que té diferents graus de participació. La nostra militància és pels municipis, per les comarques i ens fa grans com a partit. Estem molt contents. Hi han participat les persones que s’han inscrit al congrés”, va dir, sense tenir en compte les 670 inscrites que no hi van participar.

Els dos sectors crítics, allunyats

Un altre elefant que apareix en les fotografies del congrés és el de la impossibilitat dels dos sectors crítics de confluir en una sola candidatura forta i alternativa a l’oficialista. Per a Amparo Piquer i la seua executiva, potser no és cap elefant, sinó un unicorn. No ho verbalitzen públicament, però en algun racó del seu pensament hi ha un agraïment profund al destí perquè David González i Mònica Álvaro hagen estat incapaços de deixar de banda les diferències i bastir una candidatura única. També deu somriure Piquer quan recorda les negociacions amb González i els llocs a l’executiva que en un moment va posar damunt la taula i que a ell li van semblar massa pocs.

Amb aquests 61 vots de diferència, cap dels dos candidats derrotats no va voler assumir la responsabilitat de no haver assolit el pacte.

“Alguns deien que la nostra crítica era molt exacerbada. Hem vist que hem tingut suport de la gent. Ha estat un resultat molt ajustat. Ha anat de trenta vots i això ha de fer pensar molt aquells que no van voler pactar”, va dir Mònica Álvaro. Un torpede a la línia de votació a David González que, tot i que compartien bona part dels postulats, no va voler formar part d’una candidatura amb els militants de Bloc i País. Els veia massa radicals i el fet que la interlocució amb l’oficialisme fos nul li feia pensar que podria allunyar alguns que sí que l’haurien votat a ell, però no a Mònica Álvaro. I així ho va repetir anit, amb les xifres a la mà. “Cada candidatura representa unes persones i una sensibilitat en el partit. Probablement, nosaltres hem pogut captar els vots de sensibilitats que, si haguérem anat units a l’altra candidatura, no hauríem aconseguit.”

Amparo Piquer durant el discurs com a guanyadora. Dirigents de Més. Alguns dels convidats assistents al congrés. Un moment del recompte dels vots.

“Totes i tots per a tots i totes”

El discurs d’Amparo Piquer com a secretària general ara ja elegida per la militància i no com a substituta circumstancial d’Àgueda Micó, va complir tots els ítems que s’espera d’un mandatari acabat de triar. Això dels braços oberts, de la falta que fan tots els militants en el partit, que tothom serà benvingut, que tothom enforteix el partit. A la pregunta de si veu la manera de fer coincidir el seu full de ruta amb els sobiranistes i crítics, la resposta va ser: “Sabrem llegir els resultats. Treballarem amb totes i tots per a tots i totes.”

Aquesta mitjanit ha començat la segona fase de la Lliga del Paraulògic. Hi podran jugar els classificats en la primera fase.

En aquesta segona fase, el joc és diferent i l’emoció augmenta. Els jugadors classificats podran jugar també amb un rusc especial, però les partides tindran un temps limitat. Durant el primer dia, avui, dia 21, es podrà jugar solament durant 15 minuts consecutius. Demà, el segon dia, es podrà jugar durant 10 minuts. I el tercer dia, dimecres, durant 5 minuts. S’hi podrà jugar en qualsevol moment durant les vint-i-quatre hores del dia, però tan sols durant el temps indicat. És molt important que no s’entri al joc per error, perquè quan el temps comença a córrer no es pot aturar.

Els jugadors classificats rebran per correu l’enllaç per a participar en aquesta segona fase. Si teniu qualsevol problema, podeu enviar un correu a paraulogic@vilaweb.cat.

L’arrencada de la segona Lliga del Paraulògic va ser tot un èxit, amb la participació de prop de 8.000 jugadors de 88 comarques dels Països Catalans, més que no pas l’any passat. Enguany s’ha consolidat la presència del Paraulògic a tot el territori, amb més participació fora de l’àrea metropolitana de Barcelona en comparació amb la primera.

Us demanem una petita donació per ajudar-nos en l’organització de la Lliga. Cliqueu ací si ens podeu ajudar i ho voleu. Moltes gràcies.

 

“Al meu poble hi havia una llibreria que es deia Espriu. Tenien un tendal amb les quatre barres. Jo era molt jovenet. Hi vaig entrar i em vaig comprar La llengua dels valencians, de Manuel Sanchis Guarner. Em vaig llegir el llibre i quan el vaig acabar vaig baixar de seguida al carrer i vaig dir als meus amics: ‘Ja sé què som: som catalans!’ I mira, des d’aleshores…”

La conversa, casual, aquest dissabte, és a la Canyada del Trigo, al Carxe. I a mi encara, a hores d’ara, quan l’escric, em sembla màgica. Baixàvem un grupet de gent de visitar la Torre del Rico d’aquesta població del Carxe, a la zona de parla catalana de Múrcia, la frontera més fascinant del nostre país. Allí ens havia rebut Pepita, una dona valenta i lluitadora que més d’una vegada ha exposat la possibilitat que aquests poblets passen a formar part del País Valencià. Ella ens ensenyava amb orgull una biblioteca menuda, però on no mancava la Gran Enciclopèdia Catalana. La bandera de la sala d’actes era la roja de Múrcia i no s’hi veien les quatre barres per enlloc, però la llengua, aquella llengua tan cristal·lina i sonora, era la nostra. Amb Vicent, baixant cap al lloc on havíem de dinar, anàvem xarrant quan em va saber resumir tan bé la seua vida, amb la frase que encapçala aquest article: “I des d’aleshores…” Que vol dir que no han parat ni un segon, ni una hora ni un sol dia de lluitar.

Recorde que fa uns quants anys vaig quedar molt sorprès en una manifestació perquè gent de Monòver portava una pancarta amb les quatre barres que proclamava d’una manera ben descarada: “Monòver, els guardians de la frontera“. Reconec que en aquell moment no vaig saber interpretar prou bé la intensitat de la frase, que em sonava més aïna a Tolkien. Però aquest cap de setmana l’he pogut passar amb ells, al Pinós i al Carxe, i tot –ells, sobretot, i en primer lloc– ha agafat un altre sentit.

Monòver és, efectivament, la població de la nostra frontera més al sud. No és exacte, però és així. No és exacte perquè fa temps que el Pinós es va separar de Monòver i es convertí en el darrer poble del País Valencià cap a la ratlla de Múrcia. I perquè, encara abans, fa generacions, gent de Monòver i del Pinós s’havien establert en petits llogarets a l’altra banda de la frontera administrativa –al Carxe i a la Torre del Rico i a la Canyada del Trigo, als Escandells i a la Sarsa, a la Canyada de l’Alenya o els Martines…–, on avui continuen parlant allò que Enric Valor –al capdavall, de tota aquesta gent, qui no prové de Novelda prové de la seua Castalla– definia dient que era “el valencià, el nostre català”.

“En veure-los parlar castellà, d’ací no són.” Assegut a la cuina de sa casa, en un carrer de la Canyada del Trigo, seguesc amb fascinació la conversa que ens regalen Victorieta i Tomàs. Victorieta és tota ella vida i goig i ens obsequia, vulguem no, amb pastes, dolços, cafès i herbetes. I mistela. Escoltar-la és, literalment, un prodigi. Parla dels seus xiquets dient-los “els sagals”, amb una entonació tan pura que posa els pèls de punta. Després de molt de riure i xarrar, li demane, finalment, ella què se sent i els ulls se li encenen com un autèntic volcà per a dir que valenciana. Han nascut en aquest territori administrativament murcià ella, la seua mare i la seua àvia, però les ratlles que algú ha dibuixat sobre el mapa simplement no li caben al cor. Me’n vaig fascinat i emocionat de sa casa.

Feia molts anys que volia visitar el Carxe, aquest racó del nostre país tan injustament desconegut. L’excusa va ser la presentació divendres del meu llibre Fronteres al Pinós, en una sala pleníssima de gent, tots guardians fidels de la frontera. Vam parlar de tot i de política també. La gent del Principat no entendrà mai –i quina ràbia tan gran que em fa això– la catalanitat profunda, profundíssima i vivíssima de la seua perifèria. I l’interès, la il·lusió i l’entusiasme amb què viuen tots com a seu –vivim tots nosaltres com a nostre– el procés d’independència de Catalunya.

Potser al Principat hi ha gent que encara pensa que la independència serien unes ratlles noves a Alcanar i Portbou, però a la resta del país els que se saben, tots els que ens sabem, catalans no pensem mai on caurà la ratlla. Perquè vivim la independència com la independència de la nació, com la necessitat vital del país nostre que estimem, caiga on caiga la ratlla i tant si ens arreplega a nosaltres personalment dins o no. Tant se val què ens passe a nosaltres particularment, tan sols ens importa el futur de tots.

Això ho he vist a Catalunya Nord i a Andorra, a cadascuna de les nostres illes i a l’Alguer, a la Franja de Ponent i al País Valencià, és clar. Moltes vegades. Puc posar-hi molts noms i cognoms, de gent que lluita per la llibertat de manera tan generosa que no pensa mai si la llibertat arribarà al seu terme municipal o si es quedarà a mitjan camí o més lluny encara. Purament i simplement saben, sabem, que la independència, un estat reconegut a tot el món, és allò que necessita la nació de tots nosaltres per a tenir un demà. I per això no deixarem de treballar, mai; ni a casa ni quan som a l’estranger. Sopant, després de la xarrada, al meu costat seu Sònia, que viu i treballa a Dinamarca, i m’explica que ella no canvia de llengua quan torna a Monòver; i que segueix al detall l’actualitat del nostre país des d’allà i en fa proselitisme constant a la feina: “Ara ja ho saben i no hi ha ningú que s’atrevesca a demanar-me si me’n vaig a Espanya. I com que això de Països Catalans fa de mal traduir ho deixem en Catalonia i endavant; que ja és això, no?”

Són gent molt ferma, digna i honorable, aquesta del sud. Com la que hi ha escampada per tots els Països Catalans. No és qüestió de quants som. Ni de si som pocs o molts. Gent treballadora com pocs. Resistent com pocs. Dura com pocs. Decidida com pocs. L’Ester ha recorregut cada poblet del Carxe per a fer un monumental recull de la literatura popular, que és un veritable tresor per a les generacions, editat per l’Institut d’Estudis Catalans. L’Empar, l’organitzadora principal del viatge i una dona de recursos infinits, recorda l’impacte que li va causar quan va anar, ja fa anys, a Barcelona a reciclar-se per a fer classes als professors que necessitaven el títol per a poder fer després classes de català. I ella s’apuntà a un curs en què “Carod-Rovira ens va fer una classe d’aquelles seues explicant-nos que tot va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó”. I em presenta el seu home, que encara serà la darrera sorpresa: Pere.

Pere va viure a Selouane. La seua família havia emigrat a Algèria provinent d’Alacant, on va nàixer el seu avi. I més tard van fugir al Marroc, arran del conflicte entre els algerians i els francesos, per instal·lar-se finalment a Melilla. Quan Empar va ser presentada a l’avi de Pere i li van dir que era valenciana, l’home, que ja era al llit, es va alçar i es va posar a parlar en català. Es deia Batiste, havia viscut a Orà, però parlava la llengua dels seus avantpassats, la de tanta gent de les comarques del sud que havia hagut de travessar la mar cap al nord d’Àfrica per treballar.

I dècades després, resulta que ací em teniu a mi de testimoni. Veient com aquell fill d’uns algerians catalanoparlants que mai no havien estat a la península ha fet renàixer dins seu la llengua de la seua gent, però que ell no havia tingut de xicotet, i la fa servir davant meu alegre i joiós amb una Victorieta que, segons els papers oficials, és murciana, però que jo reconec com si fos algú de la meua família més directa. De la meua gent.

Ja ho sé, que tot està fotut, que la nostra llengua passa grans dificultats i que som enmig d’una batalla enorme i ferotge per a servar les paraules i per a no permetre que deixen de sonar sobre aquesta terra que és la nostra. Però, què voleu que us diga? Hi ha dies que pense que tinc una sort tan gran que no me la meresc i que tinc un país tan fantàstic que, simplement, m’entusiasma.

 

PS1. VilaWeb compta de fa dies amb un periodista, Martí Gelabert, radicat a Mallorca. Això és una gran notícia per a nosaltres, després d’haver consolidat ja les dues seus de la redacció a Barcelona i València. Per a VilaWeb informar sobre tot el país i des de tot el país és una de les aspiracions principals que tenim i si podem anar creixent per aquest camí és gràcies a la generositat dels nostres subscriptors.

PS2. Aquest cap de setmana s’ha fet el congrés de Més Compromís. Esperança Camps l’ha seguit en directe i ha publicat uns quants articles necessaris per entendre’l. Ens fa cinc cèntims sobre un conclave decebedor.

PS3. Un altre congrés que seguim i seguirem amb molt de detall és el d’Esquerra Republicana de Catalunya. Per això avui publiquem aquesta entrevista d’Odei A. Etxearte a Helena Solà, la candidata de Foc Nou a la presidència: “Hi ha risc d’escissió si guanya una de les dues candidatures oficialistes”.

The Washington Post · Michael E. Miller

Sydney, Austràlia. El rei d’Anglaterra, Carles III, va rebre un tractament d’estrella quan arribà a Austràlia divendres proppassat –tot i que, segurament, no en el sentit que esperava.

Lluny d’atreure les multituds que sovint sortien a rebre la seva mare, la primera visita com a rei de Carles d’Anglaterra a Austràlia ha estat una operació de molta menys envergadura.

El rei s’ha reunit amb el primer ministre d’Austràlia, ha passat revista a la flota naval i ha saludat els seus seguidors a les portes de la famosa Òpera de la ciutat. Però molts presidents regionals han romàs a casa i potser la rebuda més enèrgica que el monarca ha rebut ha estat la dels membres del moviment republicà australià, que han posat a la venda les samarretes amb el lema “Monarquia: ronda de comiat”, com si la reialesa no fos més que un grup de velles glòries a punt de retirar-se.

“És molt estrany”, explica Dennis Altman, sociòleg a la Universitat la Trobe, a Melbourne. “Un home que teòricament és el nostre cap d’estat ve a Austràlia dos anys després d’ascendir al tron, però l’interès i l’entusiasme són molt més baixos que en qualsevol altra ronda reial anterior”, continua.

Hi ha bones raons perquè el viatge del rei –el primer a un país dels catorze en què és cap d’estat a banda del Regne Unit– sigui un afer discret.

Carles III té càncer –no se sap de quina mena–, per la qual cosa el palau de Buckingham n’ha reduït l’agenda a Austràlia a sis dies, seguits de cinc dies a Samoa per a assistir a la reunió de caps de govern de la Commonwealth. El viatge serà la primera interrupció en el pla de tractament contra el càncer del monarca d’ençà que se’n revelà la malaltia al febrer, segons que informen els mitjans britànics.

A més, el monarca visita el país en un moment inusual de calma en l’agitat debat que la nació d’Austràlia fa dècades que manté sobre la conveniència de convertir-se en una república. La qüestió del republicanisme poques vegades ha estat tan lluny del públic australià d’ençà del fracàs d’un referèndum constitucional el 1999, en què un 54,9% dels electors van votar en contra de substituir la reina Elisabet per un president australià al capdavant de l’estat.

És per això que tant els monàrquics més acèrrims com els republicans més fervorosos esperen d’aprofitar el viatge per atiar les flames del debat, encara que la majoria d’australians –més preocupats pel cost de la vida o per les eleccions presidencials als Estats Units– es limita a encongir-se d’espatlles per la visita del rei.

“Hi ha un punt de complaença, gairebé”, explica Michelle Arrow, historiadora de la Universitat Macquarie de Sydney. “Crec que la gent pensa: ‘Sí, som una monarquia, però sembla que tot rutlla bé; no hem tingut cap cop d’estat i som una democràcia força estable’”, continua.

La corona britànica potser no anhela aquesta indiferència complaent, però en un moment com l’actual és ben possible que l’agraeixi. Quan la reina Elisabet II es va morir ara fa dos anys, va haver-hi temors que la coronació del seu fill –molt menys popular– fes que els regnes de la Commonwealth el rebutgessin com a cap d’estat. Això, finalment, no ha estat així.

Segons que explica Altman, el rei, de setanta-cinc anys, sent el deure de visitar els regnes de la Commonwealth –una institució que la seva mare va tractar d’apuntalar quan l’imperi britànic es va desintegrar– per provar de mantenir a ratlla, precisament, aquest descontentament amb la monarquia.

A més, Carles III té un vincle personal amb Austràlia, on va passar sis mesos d’adolescent a la dècada dels seixanta. També va viatjar al país l’any 1983 amb Diana, princesa de Gal·les, i el príncep Guillem, aleshores un nadó, un viatge recreat a la sèrie de Netflix The Crown. “Aquest va ser el moment en què la corona britànica es va adonar de la popularitat de Diana”, explica Arrow.

La popularitat de Carles III mateix va partir una sotragada forta quan es va revelar que ja sabia la intenció del representant de la reina a Austràlia de destituir el primer ministre del país l’any 1975. La controvèrsia, que va palesar l’abast del poder que la corona continuava tenint a Austràlia, va atiar el sentiment republicà al país.

No obstant això, la popularitat personal d’Elisabet II va perdurar i el moviment republicà va caure en hores baixes després del fracàs del referèndum del 1999, per bé que el cap d’aquest moviment, Malcolm Turnbull, fou elegit anys més tard primer ministre.

Però l’elecció com a primer ministre, l’any 2022, d’Anthony Albanese, un altre republicà declarat, ha donat una nova empenta al bàndol republicà. Albanese ha creat
un nou càrrec explícitament republicà al govern (ministre adjunt per a la República) i ha suggerit la idea de fer un nou referèndum sobre la monarquia si revalida el mandat.

Tanmateix, no és clar fins a quin punt és factible una nova votació. El partit d’Albanese ha caigut per darrere de la coalició conservadora en les darreres enquestes, per la qual cosa la perspectiva d’un segon mandat sembla llunyana. Encara que finalment fos reelegit, membres del govern d’Albanese han descartat la idea d’una nova votació sobre la monarquia arran del fracàs del “referèndum de la veu indígena” l’any passat, que proposava de crear un òrgan assessor al parlament integrat pels pobles indígenes del país.

“El fracàs [del referèndum de la veu] va ser un xoc de realitat per a la causa de la república”, diu Eric Abetz, portaveu de la Lliga Monàrquica Australiana i membre conservador del parlament de Tasmània.

Albanese va suprimir el càrrec de ministre adjunt per a la República a començament d’any.

Tant els monàrquics com els republicans australians diuen que tenen el suport de l’opinió pública, si bé les enquestes pinten un panorama força dividit. Una enquesta del setembre del 2023, publicada després de prop d’un any de regnat de Carles III, mostrava que un 32% dels australians estava en contra de mantenir la monarquia, un fort augment d’ençà de la mort de la seva mare. Tanmateix, un 35% de l’electorat continuava a favor de mantenir els vincles amb la corona. Prop d’una cinquena part dels australians, mentrestant, estaven indecisos.

Malgrat els revessos, el Moviment Republicà Australià (ARM) continua confiant que la pressió pública pot forçar un altre referèndum, fins i tot encara que el cap de l’oposició, el monàrquic Peter Dutton, sigui elegit primer ministre l’any vinent.

De la mateixa manera que els monàrquics veuen la visita del rei com una oportunitat poc freqüent per a estrènyer els vincles emocionals dels australians amb la corona, els republicans ho veuen com una oportunitat per a fer-se sentir i exposar els seus arguments.

“Crec que la pregunta que els australians haurien de fer-se és per què el nostre cap d’estat ha de ser algú que no és australià”, diu Nathan Hansford, copresident de l’ARM.

El rei mateix ha procurat mantenir-se al marge del debat. L’oficina de premsa de la monarquia ha dit a l’ARM que la forma de l’estat és una qüestió “que ha de decidir el poble australià”.

Però Altman, el sociòleg, diu que Austràlia ja s’ha convertit, a efectes pràctics, en una “república secreta”.

“Ha passat una cosa estranya: constitucionalment, continuem essent una monarquia constitucional, amb Carles III com a rei. Però la gent ho ha perdut de vista: a tot estirar, veuen el rei com una lleugera curiositat”, continua.

Hansford, per la seva banda, confia que el viatge a Austràlia sigui l’últim de Carles III com a rei del país. “Ens encantaria que fes rondes per Austràlia tantes vegades com volgués. Però voldríem que, la pròxima vegada, l’encarregat de donar-li la benvinguda fos un cap d’estat australià”, diu.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La realitat del lloguer turístic a Menorca és alarmant. Els efectes que té sobre la saturació i sobre el cost per a viure-hi ja es noten de ple. Ho adverteix el GOB Menorca: l’illa ja té més places de lloguer turístic il·legal que no legals. “Si no s’hi posa remei, tenim clar que això no té sostre. Ho sabem perquè tenim Eivissa molt a prop, és l’exemple més clar de què passa”, diu Miquel Camps, el coordinador de política territorial de l’entitat.

Actualment, a l’illa hi ha 30.000 places legals. Segons els càlculs del GOB, a partir de les dades de l’Institut Balear d’Estadística sobre la quantitat de turistes que hi ha a l’estiu i a on s’allotgen, hi ha unes 40.000 places il·legals. És a dir, 40.000 persones que dormen en pisos no declarats.

El problema del lloguer turístic ha fet canviar la realitat de l’illa. Tant Camps com Esteve Barceló, coordinador de Més per Menorca, opinen que Menorca és molt diferent de fa solament una dècada. “Fa deu anys veies illes veïnes llogant balcons o qualsevol cosa i era impensable aquí. Ara, arriba”, diu Barceló. Per part seva, Camps assenyala un altre inconvenient evident: “Havíem fet molts esforços per no construir a la costa, però el lloguer turístic no necessita construcció de bell nou. Agafes cases i les omples de turistes.”

I omplir-les de turistes significa buidar-les de residents. Barceló subratlla que el lloguer turístic, i sobretot l’il·legal, ha llevat molts habitatges disponibles als menorquins. En concret, 40.000 places es traduirien a poc més de 7.000 pisos. “Si estiguessin disponibles, seria un canvi significatiu”, diu, sobre la crisi d’habitatge, i alarma sobre la proliferació d’infrahabitatges que ja es comença a veure, igual que a Eivissa i Mallorca.

Una nit en un vaixell per cinquanta-cinc euros

De fet, com més va és més comú trobar anuncis de lloguer turístic que no són ni habitacions ni cases ni pisos. Ho explicàvem amb la realitat d’Eivissa: tendes de campanya a quaranta-cinc euros la nit en un assentament d’infrahabitatges. En el cas de Menorca, amb una recerca a portals com ara Airbnb es poden detectar fàcilment anuncis de vaixells i autocaravanes. I tots són il·legals.

Multen un home que llogava tendes de campanya a 45 euros la nit a Eivissa

Per a posar-ne un exemple: es ven com un “allotjament romàntic i sorprenent que no et podràs treure del cap” al segon port natural més gran del món, a Maó. L’anunci ofereix un veler que “té totes les comoditats d’una casa”. I acaba: “Què més pots demanar?” Són 55 euros la nit, que entre despeses de neteja i de comissió arriben a 88 euros. Si vols navegar, has de pagar 285 euros i es necessita la titulació de patró d’embarcacions recreatives amb ampliació a vela o contractar un patró, que pot costar uns 200 euros.

Un altre anunci ofereix un pla diferent. És una autocaravana a la finca de l’Argentina, també a Menorca. “Ubicada en plena naturalesa” i ofereix serveis extres, com ara un massatge relaxant i una sessió de reflexologia podal. A més, es comparteix espai amb una altra caravana, tot i estar separades, i no es poden moure del lloc. L’opció que per a molta gent és haver de viure en una casa en miniatura perquè no té més recursos, per a una altra gent s’ha convertit en una manera més de fer negoci. “L’activitat il·legal de lloguer turístic és molt temptadora, guanyes molts diners amb poc temps i amb una sensació d’impunitat molt generalitzada”, exposa Camps.

Autocaravanistes expulsats dels seus pisos pel preu de l’habitatge: “És com viure en miniatura”

No són els únics anuncis i se’n poden trobar més fàcilment. I això que parlem de mitjan octubre, quan encara hi ha turistes a l’illa però no amb les xifres del juliol o l’agost. Així i tot, Camps considera que aquesta mena d’anuncis són més “anecdòtics”, comparat amb les 6.000 cases autoritzades per a destinar a lloguer turístic o les més de 7.000 d’il·legals.

Tanmateix, és un exemple clar d’això que comenta el GOB: no es construeix més, sinó que es fan servir cases –o, en aquest cas, autocaravanes i fins i tot vaixells– ja existents per afegir més pressió a l’illa, que aquest estiu ha arribat a tenir 215.795 persones alhora, segons l’índex de pressió humana, més del doble de la població. Un altre càlcul: a l’illa hi ha 1 plaça de lloguer turístic legal per cada 3 habitants. I si sumem els legals i els il·legals, hi ha 7 places per cada 10 residents.

“A Menorca, s’havien fet els deures per controlar la massificació amb la realitat que hi havia anys enrere, perquè controlant el creixement urbanístic la controlaves. Però ara no veiem la voluntat necessària per posar-hi remei”, lamenta Camps.

Poques sancions

Els problemes complexos no tenen solucions fàcils. Així ho creu Barceló, que advoca per actuar en àmbits diversos, per exemple, amb més inspecció. “Els acords amb plataformes com ara Airbnb i Booking per no fer-ne publicitat no han funcionat gaire. Ha estat més un anunci que no res efectiu”, apunta, i diu que hi ha poques inspeccions i que molt poques acaben amb sancions exemplars.

El GOB també ho denuncia. De fet, diuen que els serveis d’inspecció del consell insular es mouen amb xifres molt discretes: uns 30 casos l’any o 40. Però l’entitat s’ha dedicat a fer una recerca aquestes darreres setmanes i ja els ha presentat més de 80 casos amb totes les proves perquè es puguin aplicar les sancions. “Amb un cos de 7 inspectors, haurien de sortir cada any uns 400 expedients oberts amb sancions significatives i la tendència canviaria”, diu.

Sobre el límit de places turístiques a l’illa, el consell n’hauria d’haver presentat un informe. Tant Barceló com Camps recorden que ja hi ha experiències que no conviden a pensar que se’n sàpiguen coses aviat. Per exemple, fa més d’un any que es tenen estudis de capacitat de càrrega de vehicles, però al govern insular no li van agradar les dades, denuncia Més per Menorca, i en van encarregar un altre. El GOB considera que el consell maquilla la realitat i que aquesta manera de fer feina és per a endarrerir les decisions.

Els algorismes i la dependència de molts milions de persones de les xarxes socials i el món digital tenen un efecte nefast en la producció cultural i la intel·ligència del públic consumidor o espectador. Facebook, X, Netflix, TikTok, Instagram, YouTube o Spotify són maquinàries aplanadores insaciables al servei del consum i els beneficis del capitalisme, amb una inclinació ideològica visible per idees conservadores i retrògrades. Som en un punt de no-retorn o encara podem redreçar la situació en benefici de la creació lliure i les idees innovadores i crítiques? La cultura podrà recuperar el lloc que li correspon en les nostres societats?

El periodista i crític cultural de The New Yorker Kyle Chayka (Portland, 1988), expert en el món digital, denuncia el dirigisme dels algorismes de les plataformes que decideixen què desitja l’espectador i, de retruc, què li agrada i què hauria de pensar, de comú acord amb els interessos comercials de les grans empreses digitals que trafiquen amb les nostres dades i afeccions personals. El resultat és que la producció cultural i els nostres coneixements i gusts s’adapten a la simplificació i homogeneïtzació dels algorismes, que desvirtuen absolutament el paper que ha de tenir la cultura a la societat.

Com han aplanat la cultura, els algorismes? Per què sembla que a tots ens agrada el mateix? Quina llibertat tenim quan les opcions es trien prèviament en el nostre nom? Podem derrotar els algorismes de l’era digital i recuperar la nostra humanitat? Com és que internet, que ha ampliat els confins del món, ens n’ha buidat l’experiència? Podem tornar-nos a convertir en els nostres curadors mitjançant el cultiu de l’algorisme més potent i creatiu: el gust personal?

Trobareu respostes a aquestes qüestions i moltes més, i també un documentat estat de la qüestió avui dia al món digital, a l’assaig Mundofiltro. Como los algoritmos han aplanado la cultura, de Kyle Chayka (Gatopardo, 2024). L’autor, que escriu habitualment sobre tecnologia i cultura digital a The New Yorker, també ha col·laborat amb The New York Times Magazine, The New Republic i Harper’s.

Coberta del llibre ‘Mundofiltro’, del periodista Kyle Chayka (fotografia: editorial Gatopardo).

Ja va destacar l’any 2016 amb l’assaig Welcome to AirSpace, subtitulat: “Com Sylicon Valley ajuda a expandir la mateixa estètica estèril arreu del món.” En aquell estudi, analitzava com l’estètica d’Airbnb, i més webs relacionades, promocionaven i imposaven un estil decoratiu i de vida homogeni i sense arrels locals, que podia ser consumit arreu del món per la mateixa mena de públic. Qui no ha entrat unes quantes vegades a punts molt remots del món, a la mateixa cafeteria amb taules de fusta rústica, rajoles de metro a les parets i cadires d’estil dels anys seixanta? Tothom. A ciutats tan allunyades en l’espai i la cultura com ara Singapur, Reykjavík, Boston i Kuala Lumpur. La seva teoria era que tots els llocs físics connectats entre si per aplicacions acaben assemblant-se els uns als altres. Tendeixen a ser com més va més semblants fins a fer-se idèntics. Quan entres en un d’aquests locals, tens la sensació que en compte de trobar un lloc nou, el lloc et troba a tu.

Al seu nou assaig, Mundofiltro, seguint la mateixa línia d’inquietud, analitza i dissecciona el funcionament automàtic dels algorismes en el modelatge i manipulació del gust i els productes culturals. Unes equacions matemàtiques, inventades per l’home, que s’han expandit i s’han alimentat tant, que ja dominen i dicten els nostres gusts i preferències. Fins al punt que poden arribar a crear una sensació d’angoixa, tant perquè l’algorisme ens interpreta erròniament com perquè ens interpreta amb una precisió inquietant.

Per als qui no som usuaris de les xarxes socials, llegir Chayka és adonar-se de la magnitud d’un problema inquietant de dimensions colossals. Ell mateix era un usuari addicte de diverses xarxes fins que un dia es va desconnectar i va passar un procés de desintoxicació com si fos una addicció a les drogues. I a partir d’ací, va començar a gaudir del seu propi gust i a tornar a descobrir llibres, films, músiques, bars, locals i obres d’art. De principi a fi, el llibre ens submergeix en les descobertes i reflexions de l’autor sobre el filtre immens de la cultura mundial que són les plataformes. Tot i que, segons que diu: “X està liquidat, Instagram fa fàstic i Facebook és mort de fa deu anys.”

De les moltes reflexions que l’assaig planteja, hi ha comentaris que, sens dubte, faran pensar el lector: “Sento que tots som o pagesos medievals enfadats amb Déu, o treballadors d’una cadena de muntatge que l’única cosa que poden fer és la tasca encarregada.”

Llibreria Amazon, secció “Si t’ha agradat aquest llibre, t’agradarà aquest altre”. Les llibreries Amazon

L’assaig fa un recorregut històric i intel·lectual dels orígens seculars de l’equació algorísmica i l’àlgebra, fins als nostres dies, passant per les teories del matemàtic Alan Turing o les reflexions sobre el gust, l’espai, el pas del temps o la cultura de pensadors tan diversos com ara Montesquieu, Marc Augé, Marcel Proust, Jun’ichirō Tanizaki, Walter Benjamin i David Graeber. Tot farcit d’exemples sorprenents i reveladors i explicacions d’experts sobre el funcionament i les conseqüències de l’imperi algorísmic en la configuració actual de la cultura, les idees, i les sensibilitats individuals.

Dels molts i interessants casos i experiències personals o investigades que l’autor detalla al llibre, m’ha semblat molt significatiu el relat i les impressions de la seva primera visita a Amazon Books, una llibreria física gestionada per la plataforma, a Georgetown, Washington. És un cas molt gràfic, combinació d’espai, conceptes i exposició de productes culturals, que qui vulgui pot extrapolar, amb moltes semblances i paral·lelismes a moltes de les àrees de la cultura afectades per l’imperi de l’algorisme comercial.

Tot just entrar a la botiga, el primer que el sorprèn és el caos visual. S’assembla més a una botiga de queviures que no pas a una llibreria tradicional, diu. Les cobertes són col·locades de cara com si fos una sèrie d’icones digitals. Cada llibre té una etiqueta digital per a saber quin lloc ocupa a la web d’Amazon, en nombre de vendes, recomanacions o crítiques d’usuaris. Els llibres no són organitzats per autors, ni per gèneres o criteris geogràfics, sinó per l’èxit que tenen a la xarxa.

El discurs general depèn absolutament del mercat. L’autor, un pèl angoixat i perdut, pensa que l’entorn és “irreconeixible i alienant”. L’assortiment de la botiga, basat en l’acció dels algorismes amb totes les dades d’Amazon, li resulta “curiosament homogeni i avorrit”. És una llibreria inhumana, conclou quan en surt. Una impressió que crec que potser es podria aplicar a tots els àmbits de la cultura després d’haver estat aplanats, ensinistrats i modificats pels criteris de les plataformes.

Llibreria Amazon: els llibres més valorats. Alliberar-se de l’algorisme

En resum, després del seu extens recorregut crític per la història i l’actualitat de les plataformes, amb entrevistes a especialistes, pensadors, artistes digitals i víctimes del poder de l’algorisme, aquestes són les idees principals que podríem sintetitzar de l’assaig Mundofiltro.

Sembla que en el vast i divers terreny cultural, les recomanacions algorísmiques han suplantat el paper professional que exercien (o haurien d’exercir) els editors humans de notícies, els dependents de les botigues de moda, els curadors de museus i galeries d’art o els DJ de la ràdio. Abans confiàvem en aquesta gent, en la seva experiència, el seu saber i el seu consell. Com també en la seva creativitat a l’hora de relacionar-se i dialogar amb obres diverses. Ara manen les empreses tecnològiques. Les empreses i els seus algorismes són qui recomana i estableix preferències i tendències, sempre que generin més beneficis de publicitat.

“A Mundofiltro, la cultura més popular també és la més erma. L’han simplificada tant segons la mitjana, que han fet que acabi essent com una pastilla de vitamines, que potser conté els ingredients necessaris, però li manca brillantor i vitalitat. Aquest procés no es fa a la força com un punxó que fa estampats sobre el metall, sinó amb docilitat, atès que sovint els creadors es presten a ajustar la seva obra per adaptar-la als incentius que proporcionen visibilitat algorítmica i accés a l’audiència”, diu Chayka.

Això crec que pot aplicar-se més o menys igual al món de les opinions polítiques i periodístiques, la majoria de les quals poden estar modelades o, si més no, molt influïdes per les plataformes. Vegeu els èxits de Donald Trump gràcies a Facebook, ara que molt simptomàticament rep el suport d’Elon Musk. Aquesta qüestió, potser perquè ja és més estudiada, la deixa una mica de banda, però la seva recerca sobre la cultura és prou eloqüent per a aplicar-la a molts altres aspectes de la nostra realitat.

La cultura en mans dels algorismes és com un peix que es mossega la cua. Chayka diu que no vol dir que els artistes, quan s’adapten als motlles algorítmics, siguin uns cínics (jo crec que sí), sinó que volen cridar l’atenció per guanyar-se la vida a les indústries culturals d’internet. “El que es guanya en acceleració –cada vegada més contingut, cada vegada més de pressa– es perd en individualitat i textura, la qualitat que fa que les grans obres d’art resultin captivadores.”

El primer pas per a alliberar-se de les urpes de l’algorisme és reconèixer-lo i abandonar la mentalitat del consum passiu, conclou l’autor. Cal començar a pensar en un sistema digital postalgorísmic. Mundofiltro mateix serà una fase passatgera de la cultura, perdrà el combustible, encallat en el seu propi solipsisme. I acaba citant Walter Benjamin a L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica (1930): “De fet, cada època no solament somnia amb la que vindrà després, sinó que, quan hi somnia, n’accelera el desvetllament. Conté el seu propi final.”

Kyle Chayka, periodista i crític cultural a The New Yorker (fotografia: editorial Gatopardo). Últimes notícies

Sóc a punt a tancar l’article quan m’arriben quatre notícies que no em puc estar de recollir com a colofó extret de la nostra realitat més immediata. Són notícies que s’afegeixen a la reflexió general i –per què no?– a l’alarma que causa la lectura de Mundofiltro i les idees inquietants que aporta al debat de la mediatització i el dirigisme cultural que exerceixen les plataformes digitals, en qüestions de gusts i consum cultural o de modes i tendències.

Una. Spotify augmenta l’oferta d’audiollibres a l’estat francès. D’acord amb els grans grups editorials la plataforma musical proposa sense suplement als seus subscriptors prèmium dotze hores el mes d’escolta d’audiollibres. La literatura ja ha entrat al temple de la música digital. Spotify amplia els seus serveis a mercats no anglòfons, com ara l’estat francès, els Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg.

Dues. Enginyers i analistes de Meta –Facebook i Instagram– denuncien que la companyia censura missatges interns de treballadors i continguts d’usuaris relacionats amb Palestina. El fotoperiodista palestí Motaz Azaiza, amb disset milions de seguidors a Instagram, criat en un camp de refugiats de Gaza, calcula que el 40% de les seves publicacions han estat eliminades o censurades d’ençà de l’octubre de l’any passat. Human Rights Watch ha denunciat una censura “sistemàtica i mundial” a Meta sobre continguts relacionats amb Palestina, inclosos els que alerten de vulneracions dels drets humans dels palestins.

Tres. Informes interns de TikTok revelen que la plataforma era conscient que hi havia casos d’usuàries de quinze anys que es despullaven en directe al canal en canvi de “regals” d’usuaris adults. A més, aquests informes també reconeixen que veure 260 vídeos en tan sols 35 cinc minuts –perquè són molt curts– és prou per a causar addicció a la plataforma i, així, molts menors acaben atrapats a la xarxa. TikTok té gairebé 1.600 milions d’usuaris a tot el món i els menors són els més addictes. Aquest canal també ha estat polèmic pels seus filtres de bellesa, amb què pretén que els rostres dels usuaris s’ajustin a un cànon concret. Com que hi havia un gran volum d’usuaris no atractius es va alterar l’algorisme per reduir la visibilitat dels més lleigs segons el seu model ideal.

Quatre. Hi ha un compte de X de suport a Palestina a què és impossible d’accedir. Pocs segons després de clicar al botó “Seguir”, o en el cas de refrescar la pàgina, l’acció ha estat cancel·lada per la plataforma. De fet, ja s’ha demostrat més vegades la censura anti-Palestina a X. Per exemple, la plataforma ja va blocar fa uns quants dies el compte del Congrés de Periodisme de Migracions en una xerrada sobre Gaza. Contra la censura, per a la bona informació sobre el genocidi, recomano una entrevista magnífica feta en aquell congrés a Raquel Martí, directora executiva de UNRWA a l’estat espanyol, en què afirma que “Israel fa servir l’ajuda humanitària com a arma de guerra” o que “quan sapiguem de veritat el nombre de persones que han mort a Gaza, ens posarem les mans al cap”.

La influenciadora Cèlia Espanya i Serret (Amposta, 1998) té una cita important el 3 de novembre: la marató de Nova York. Fa temps que es prepara per a la competició esportiva i 3Cat n’ha fet un programa: Lo repte, produït per la Bombilla Media. Als capítols, Espanya entrena acompanyada de grans esportistes de Catalunya i de més influenciadors catalans, un dels quals l’acompanyarà a Nova York. A part dels entrenaments, Espanya també fa un repàs de qüestions fonamentals, com ara la salut mental, la nutrició i la relació saludable amb els aliments i el cos.

Conversem amb ella sobre aquest desafiament, el més gran que ha afrontat mai. Parlem d’esport, de salut mental i de la pressió de l’audiència, però també fem un repàs de com recorda el seu començament, els missatges que vol transmetre a les xarxes socials, del fet de crear en continguts en català, de les crítiques que rep i d’EVA, el canal juvenil de 3Cat.

—Sou de les que no podeu viure sense proposar-vos desafiaments?
—Sí. I espera’t, perquè quan s’acabi la marató, ja veuràs quin repte em proposaré. No sé quin serà, però haurà de ser superior. L’altre dia en parlava amb en Pitufollow, la bogeria que fa… Pateixo per la seva vida, espero no acabar tan boja com ell. Em diu que quan s’acaba un repte, sempre has de tindre’n dos més a la vista, perquè si no, o pares o t’entra un buit existencial que no saps què fer.

—La marató de Nova York és el més gran a què us heu enfrontat?
—Sí. Sé que una marató la corre prou gent al món. No és una ximpleria, però tot és controlat. Passa que no fa ni un any que corro. Vaig començar per fer esport i perquè m’agradava un noi que corria i vaig veure la Núria Picas i vaig dir, també ho vull fer. I de sobte em trobo fent la marató de Nova York. I dius, com he passat d’aquí a aquí? Per això és un repte, perquè en teoria no estic gaire preparada.

—D’on surt, això de fer-ne un programa?
—M’ho va proposar la Bombilla Media, una productora amb qui he col·laborat al programa Clímax. 3Cat també em va dir si m’agradaria fer algun programa. Vaig dir que sí, però no tenia idees bones. M’agrada fer vídeos, no pas programes. Ara, m’agrada molt. No m’hauria passat mai pel cap de fer la marató de Nova York i fer-ne un programa. Un dia vaig republicar una noia que acabava de córrer-la i el seu marit li va demanar matrimoni. Ho vaig penjar a les històries i vaig dir: “Vull això.” I aquí va ser quan els de Bombilla es van il·luminar i em van dir, vinga, fem-ho.

—Noteu la pressió de l’audiència?
—Per una banda, vull que tot surti bé i donar el bo i millor de mi perquè el programa tingui visites. Per l’altra, sé que si ho faig malament o no surt bé, també són aprenentatges i és aportar coses a l’audiència. La pressió realment me la poso jo.

—Us estreneu amb els Socis i Mahamadou Dambelleh, un dels 10 millors nedadors cecs del món en 100 metres lliures i 100 metres papallona. Què n’heu après, del programa?
—Que els grans atletes són persones normals que simplement estan molt concentrades, tenen un objectiu i són molt conscients de què fan. Hem d’aterrar-los i dir, d’acord, sou persones, no esteu bojos i puc ser com vosaltres. En Mahamadou, la Núria Picas, en Sergio Turull, la Laia Palau, en Víctor Tomàs… En tots veia coses que també tinc. Tots tenien la mateixa actitud positiva. Que sí, tothom llepa en aquesta vida, però l’important és tenir l’objectiu i anar cap allà i no desviar-te’n.

—Hi ha dos capítols que encara no heu enregistrat. Com seran?
—Exacte, passen a Nova York. Encara no ho sé, però encara he de revelar qui m’hi acompanyarà.

—Això ja ho sabeu? Quan se sabrà?
—Sí, però no ho sap ningú més. És dels secrets que he guardat més bé a la vida. Després, m’agradaria moltíssim que hi hagués una jornada de reflexió, perquè hi ha hagut molta preparació. I després, una publicació ben feta; què ha passat, què he après.

Cèlia Espanya, en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—Us ha afectat mentalment, tot plegat?
—M’ha afectat per a bé. Com diuen Oques Grasses, tot el mal que em puguis fer, serà pel bé que m’hagis fet. En aquests moments en què aprenem i tirem endavant, creixem. He estat molt saturada, però això m’ha fet ser molt conscient dels meus pensaments, de què faig a la vida, què vull transmetre, cap a on vaig. Al principi, plorava molt perquè deia, com poso entrenaments al meu dia a dia si no puc? O sigui, he de canviar de personalitat, he d’encabir-ho com sigui perquè això tiri endavant i llavors convertir-me en una persona que corre maratons. Això implica canviar de prioritats a la vida, prioritzar els entrenaments, fer esport.

—Llegit a X: “És un programa que pot ser interessant si es tracta l’esport d’un punt de vista didàctic i s’exploren els beneficis que té córrer.”
—La part dels influenciadors és per a atreure una mica les visites, però la part important i que vull transmetre al món és que l’esport és bo, és saludable, és necessari, fa bé a tothom, però també s’ha de fer amb consciència. A partir del segon capítol, visito nutricionistes, psicòlegs, fisioterapeutes… Molts metges.

—Un altre comentari: “Jo també vull que em paguin per fer un reportatge del camí que tinc de casa a la feina.” Com rebeu les crítiques?
—Ara semblaré un monjo budista, però tant les crítiques com els comentaris positius són retorn. Davant una mateixa cosa, dues persones poden reaccionar de maneres completament diferents. He entès que les crítiques no tenen a veure amb mi, ni amb el que faig, ni amb el repte, ni amb el programa, sinó amb els problemes que té la gent al cap i aboca al món. Sóc molt afortunada que m’enviïn a Nova York. Però, per què no ho he de fer? Si puc donar veu a esportistes de la història de Catalunya i aportar coses positives, fent que la gent faci esport, per què no ho puc fer? Per què m’he de quedar a casa? Em paguen un viatge a Nova York, sí, però també sacrifico un munt de coses per fer-ho.

—La crítica principal és que us paguen un viatge a Nova York.
—Els catalans som així, tota l’estona són els diners. Tota l’estona mirem a veure qui paga més. Deixem estar la pasta i fem les coses per il·lusió.

—Què hi heu trobat, a l’esport?
—He connectat molt amb una part molt espiritual. Quan corres, hi ha un moment que vols parar, que dius que ja en tens prou. En aquest punt, hi ha d’haver una part conscient, que és molt fort que siguem conscients de la nostra consciència, que digui: “No, continua.” I aquí entra la meva part espiritual, que dic que és un déu, energia, pots dir-ne com vulguis. Córrer m’ha portat a connectar en una part molt més profunda i interna.

—S’ha convertit en una droga?
—Sí. Si estic dos o tres dies sense sortir, em noto malament, anímicament. Si necessites una cosa per a viure, al final és una droga. Suposo que, de totes, deu ser la més bona.

—Fa un any dèieu que la gent no s’havia d’atabalar si algun dia no feia esport.
—Això forma part de la meva manera d’operar. Intento de ser flexible i per això m’he buscat una entrenadora que tingui uns valors de no fustigar-me, de no ser molt dura perquè ja ho sóc prou amb mi mateixa. Vinc d’un trastorn alimentari, un problema mental en què hi ha unes normes molt estrictes, que si fas alguna cosa ja és la fi del món. Cal connectar amb la part conscient i dir: “No siguis catastrofista, no et castiguis, no siguis dura.” A vegades, potser va bé no entrenar un dia. S’ha de mirar la part positiva de no haver sortit. Tots fem coses malament, la qüestió és com arreglar-ho. Has menjat malament? A gaudir-ho. Avui has descansat? Doncs demà correràs més.

Cèlia Espanya, en un moment de l'entrevista (fotografia: Albert Salamé). Cèlia Espanya, en un moment de l'entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—Quina era la vostra relació amb l’esport, abans?
—Vaig començar fent gimnàstica rítmica, de tres anys fins a catorze. Quan em va començar a canviar el cos per la regla, ho vaig deixar. Aquí va ser quan tot se’n va anar a la merda. Vaig deixar de fer esport perquè volia tenir més temps lliure i anar amb les amigues. No vaig acceptar els canvis que hi havia, i aquí va ser quan vaig començar a obsessionar-me amb la dieta. Quan tens un problema alimentari, et diuen que no és gaire bo fer esport, perquè si es menja poc… Vaig parar i no en feia gaire. Feia el que deu fer tothom a la societat, anar una vegada a la setmana al gimnàs o menys, a vegades una excursió a la muntanya. També tenia una parella molt sedentària. Quan ho deixes amb algú, fas tot el contrari al que feies amb ell. Vaig dir, s’ha acabat. He estat pressionada intentant satisfer algú, ara em satisfaré a mi.

—La gent us para pel carrer i us diu que fa esport gràcies a vós.
—És molt fort, em pensava que no era així, no creia que comencessin gràcies a mi. I ara fins i tot m’ho ha dit la Laura Escanes, que ja s’ha comprat les vambes. El millor és que incentivo que la gent corri, però és veritat que no ha d’agradar a tothom. Si no t’agrada córrer, busca un altre esport, però mou-te.

—A les xarxes, hi parleu una mica de tot. Com vau començar?
—Em volia enfocar sobretot en salut mental perquè el meu objectiu era ajudar la gent d’alguna manera, aportar coses positives al món. Però veig que ajudo d’unes altres maneres, entretenint o ensenyant alguna cosa del meu dia a dia. En tots els vídeos sempre hi ha una mica de salut mental.

—He vist que vau tenir dubtes de fer-ho en català.
—Escolto molts pòdcasts d’emprenedoria i un consell que et donen és que si vols petar-ho a les xarxes, has de ser tu mateix. I quina manera millor hi havia de ser jo mateixa que parlant el meu idioma i, sobretot, el meu dialecte? Tot i parlar-lo, em subtitulen en català central. Entenc que és una manera d’estandarditzar la llengua, però… També és un tema bastant estratègic. Vull triomfar, com ho puc fer? Sent jo mateixa. Si s’ha de defensar el dialecte, el defensaré. I el català, també. Amb el català, no estava tan conscienciada abans de tot això. Ha sigut posar-m’hi i veure els cops que rebem i dir: per què et molesta que parli la meva llengua? A un anglès li dius res?

—Per què no estàveu conscienciada?
—Vinc de les terres de l’Ebre i allí ningú parla castellà. Inclús fa vergonya parlar-lo. A Barcelona, vaig anar a la Pompeu Fabra, tampoc no el parlava ningú, a la feina, tampoc. Vivia en una bombolla, fins que em poso a les xarxes i veig que no, que no és així.

—Quines crítiques o insults heu rebut?
—Em deien que per què no ho subtitulava en castellà. Que podria fer-ho perquè arribés a més gent, però és un tema de coherència. El contingut és per a gent catalana, per què ho he de subtitular en castellà? Podria fer-ho i no es moriria ningú, però no em dóna la gana. I després amb el dialecte, que alguna vegada m’han dit que parlo quítxua.

Cèlia Espanya, en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—Us sentiu còmode amb l’etiqueta de creadora de continguts sobre esport?
—Em molesta. Sóc una creadora de tot el que em posis davant perquè sóc un tot terreny, no només esport. Avui penjaré un vídeo del dialecte, ahir en vaig fer un plorant perquè un noi m’havia fet mal, i si demà me’n vaig a la Lluna i també ho penjaré.

—Però hi ha nínxol.
—Sí. Parlant amb l’entrenadora hem vist que no hi ha ningú específicament en català fent contingut d’esport. Potser ho obro jo o les Coffee Runners. Però no vull aferrar-me a l’esport, imagina’t que em lesiono… Una cosa que he après de Sergio Turull és que ell, abans d’esportista, es defineix com a creador de contingut. Jo, igual.

—Ara fa un any que col·laboreu amb EVA.
—Sí, EVA va néixer amb mi. [Riu.] De fet, mons pares em volien dir Eva. Quan encara no s’havia creat, em va aparèixer un vídeo que deia si volia fer vídeos a TikTok per a la CCMA. Em vaig apuntar al càsting i em van agafar. EVA encara no s’havia creat, no tenia ni nom. Ens van dir que seria un nou canal per a joves de la corporació. Tu pots dir que m’he fet gran gràcies a EVA. Mira-ho com vulguis, però justament amb mi van entrar cinc persones més del meu mateix perfil. He crescut moltíssim igual que EVA, els altres potser no tant, però no crec que tot el meu èxit sigui per EVA. Ha anat bastant de bracet. M’ho sento molt meu, va néixer amb mi, alhora.

—El projecte ha rebut crítiques per manca de sensibilitat amb la llengua i pel fet de promoure influenciadors que fan vídeos en castellà. El cas més cridaner és el de Xef Marín. Què n’opineu?
—EVA fa les coses tan bé com pot i l’objectiu és arribar a la major part de la població possible. I entenc que facin les coses que fan. Quan es parla de diners, tothom diu que s’ha de fer així o així. Mirem més enllà. Quin és el nostre objectiu? Que Catalunya sigui la conqueridora de tot el món. Doncs comencem pels nostres veïns. I si no anem de bracet amb aquesta gent, com arribarem més lluny? No veig malament que hi hagi sinergies amb creadors de contingut en castellà que s’expressen en català a EVA.

—Però la canalla descobreix gent que ho fa absolutament tot en castellà.
—Entenc el teu punt de vista i també entenc que EVA aposti per creadors en castellà. De fet, com a creadora, m’hauria de molestar. Que dius, ostres, faig tot el contingut en català… Però penso: vull que el català arribi més gent, més enllà de mi, que la llengua visqui. Trobo que ens expandim. Els seguidors de l’Arnau [Marín] són castellanoparlants que veuran contingut en català i potser veuran la llengua amb més estima i no tindran tant rebuig cap a nosaltres. Però també pot passar el contrari. Qui no arrisca, no pisca.

Cèlia Espanya, en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

The Washington Post · Lenny Bernstein i Laurie McGinley

Dues vegades per setmana, desenes de persones es reuneixen a l’Hospital Infantil de Boston per planificar les operacions cardíaques més complexes. Analitzen còpies digitals tridimensionals de cors projectats en una pantalla i es fixen en cada vas sanguini malmès i cada ventricle mal format que pugui representar un risc per a la vida o la salut d’un nen.

Aquests “models digitals” del cor poden girar-se o desmuntar-se, peça a peça, a la pantalla de l’ordinador, cosa que permet als cirurgians de planificar amb precisió l’operació següent. Amb l’ajuda d’enginyers biomèdics, els metges poden veure l’impacte de la intervenció en més funcions cardíaques, com ara el flux de sang i oxigen, el sistema elèctric del cor i la pressió sobre les vàlvules –tot això, abans de fer la primera incisió.

Els experts confien que, algun dia, la tecnologia podrà complementar-se amb sensors que els pacients duran posats per a transmetre dades en temps real al duplicat digital. Això permetria de crear un “bessó digital” o “virtual” del cor, cosa que seria un punt d’inflexió per a aquesta mena de models digitals.

Fins ara s’han fet servir models digitals del cor dels pacients en unes 1.300 intervencions quirúrgiques a l’hospital. Aquest “agermanament digital” ha fet passes de gegant aquests darrers anys; ara, els metges també poden tenir accés a models digitals de pulmons, fetges, cervells, articulacions, ulls, vasos sanguinis i més parts del cos. La tecnologia també s’empra per provar nous dispositius mèdics i, fins i tot fàrmacs, amb models informàtics prou potents per a predir l’impacte d’una nova molècula en òrgans i cèl·lules. Té el potencial de reduir, o fins i tot substituir, l’ús d’animals en experiments i d’éssers humans en assaigs clínics.

“És una tecnologia revolucionària”, explica Ellen Kuhl, catedràtica d’enginyeria de la Universitat de Stanford.

El naixement del cor virtual

El 1989, l’enginyer Steve Levine i la seva dona van tenir una filla.

La nena va néixer amb un defecte cardíac rar i greu. Mentre creixia, els metges van decidir de posar-li un marcapassos, però la quantitat de conjectures i suposicions a què els metges van recórrer durant el tractament va deixar Levine astorat –en el sentit negatiu del terme.

Levine –que a la feina s’encarrega de desenvolupar programes informàtics per al disseny, la simulació i la fabricació de productes tridimensionals– sabia que ja ningú no construïa un avió o un vehicle nou i, una volta construït, el provava. El programari permet als dissenyadors de crear i provar en un entorn virtual objectes com ara una ala, un timó i una roda, en compte d’haver-los de posar a provar en un entorn físic. Una volta aprovat aquest examen virtual, els dissenys s’afegeixen al producte físic final.

Així doncs, es preguntà Levine, per què els procediments cardíacs i els dispositius coronaris no es proven de la mateixa manera que una peça d’avió? Al cap i a la fi, un cor no és res més que una bomba subjecta a les lleis de la física –com qualsevol altra bomba.

El 2014, Levine va engegar el Living Heart Project (“Projecte cor viu”), que va acabar reunint centenars de metges, enginyers, funcionaris públics i representants de la indústria de tot el món que tenien els coneixements necessaris per a construir el primer cor tridimensional i plenament funcional en un entorn virtual.

En un primer moment, molts van dubtar que el projecte pogués dur-se a terme: en cada operació de cor, ben mirat, hi ha una vida en joc. Els riscs podien ser massa grans per a abandonar el mètode tradicional de confiar en les habilitats i l’experiència d’un cirurgià. No obstant això, a poc a poc es van anar creant models del cor a partir de tomografies computades i ressonàncies magnètiques comunes, i el programari va anar-se perfeccionant. Finalment, els models es van provar en animals i en éssers humans, i es van obtenir resultats favorables en tots dos casos.

“Estava convençut que, si els components bàsics eren correctes, el producte final també ho seria”, explica Levine, que afegeix que la col·laboració en model de codi obert ha estat la clau de l’èxit del projecte.

En tan sols un any de feina, els integrants del projecte tenien un cor que funcionava; en dos, havien obtingut un producte que podia posar-se a la disposició d’usuaris com ara els cirurgians de l’Hospital Infantil de Boston. El cost del projecte, al llarg de deu anys de feina, ha ascendit probablement a centenars de milions de dòlars, si se sumen les hores en què hi han treballat experts de tot el món.

“Quan tens aquest model, pots personalitzar-lo amb unes certes característiques, una certa anatomia o una altra”, diu Kuhl. “En cirurgia cardíaca, no pots provar vint coses diferents: tan sols tens una oportunitat”, continua.

En un informe publicat el desembre del 2023, l’Acadèmia de Ciències, Enginyeria i Medicina nord-americana –l’organisme independent fundat que assessora el govern dels Estats Units en qüestions científiques– va publicar la seva avaluació de la tecnologia, l’ús de la qual s’estén ràpidament pels hospitals del país. L’informe defineix un bessó digital com una rèplica virtual que “imita l’estructura, el context i el comportament d’un sistema natural, d’enginyeria o social, […] s’actualitza dinàmicament amb dades del seu bessó físic, té capacitat predictiva i facilita informació a l’hora de prendre decisions importants”.

Tan sols en el cas de les intervencions quirúrgiques, els partidaris dels bessons digitals auguren un estalvi de costs mèdics gràcies a cirurgies més curtes, menys risc de complicacions i una necessitat més baixa d’operacions de seguiment. Els ingressos dels bessons digitals per a l’atenció sanitària als Estats Units es calculà que eren d’uns 1.600 milions de dòlars l’any 2023, una xifra que és previst que arribà a 21.100 milions l’any 2028.

Més enllà de la teoria

El projecte de Levine va esdevenir encara més personal enguany, quan els metges li van detectar un tumor benigne de la mida d’una pilota de golf a la base del cervell. No representava un risc vital immediat, però li havia erosionat part del crani, li havia envaït els sins paranasals i li pressionava el nervi òptic. El tumor havia assumit la funció de la seva glàndula pituïtària, cosa que n’havia multiplicat l’hormona del creixement i li havia fet créixer les mans i els peus.

Thomas Beaumont, el neurocirurgià de la Universitat de Califòrnia a Sant Diego que va operar Levine, va crear una rèplica digital del seu cap, incloent-hi el tumor, per poder planificar l’operació. Amb la imatge en una pantalla del quiròfan, Beaumont va dur a terme l’operació d’una manera no invasiva, va extirpar el tumor peça a peça i va reparar el teixit malmès a mesura que operava.

L’estructura òssia de cada pacient és diferent, segons que explica Beaumont. Les artèries caròtides es corben diferentment en cadascú, per exemple. Tot això, diu, ha de poder visualitzar-se en tres dimensions perquè la cirurgia tingui èxit.

“Ara que puc veure-ho al quiròfan, disminueix la tensió mental? Crec que la resposta és que sí. Em permet no haver de projectar tota aquesta anatomia sobre allò que veig”, relata.

Tota aquesta feina de modelatge té un cost molt elevat, i ni els programes de salut governamentals ni les assegurances privades estan disposats a pagar per gran part de la feina d’enginyeria que impliquen. L’Hospital Infantil de Boston, per exemple, té més enginyers biomèdics que cirurgians en plantilla, en gran part perquè –a diferència de molts hospitals petits– pot permetre-se’ls.

Aquest mes, la Fundació de la Ciència nord-americana, en col·laboració amb els Instituts de la Salut, ha concedit més de sis milions de dòlars en fons de recerca a set projectes dedicats a explorar el desenvolupament de bessons digitals per a l’ús en l’atenció sanitària i la recerca biomèdica.

Moltes empreses privades, centres mèdics acadèmics i governs, per la seva banda, han començat a explorar l’agermanament digital. Aquests anys vinents, els experts creuen que la intel·ligència artificial podrà fer-se servir a l’hora de construir aquests models virtuals.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb