Rosa Regàs i Pagès s’ha mort avui a noranta anys, a la seva residència de Llofriu (Baix Empordà). Escriptora, editora, traductora de l’ONU i representant de la gauche divine barcelonina, va publicar el mes de maig Un llegat. L’aventura de la vida, un text memorialístic de caràcter testamentari.

Rosa Regàs: ‘Jo podria ser independentista. Ara mateix. Però una altra independència, no aquesta’.

Nascuda a Barcelona l’11 de novembre de 1933 i llicenciada en filosofia per la Universitat de Barcelona, entre el 1964 i el 1970 va treballar a l’editorial Seix Barral. El 1970 va fundar l’editorial La Gaya Ciencia, en què va publicar obres d’Álvaro Pombo, Manuel Vázquez Montalbán i Javier Marías. Una vegada acabada la dictadura franquista, va llançar la Biblioteca de Divulgación Política, en què va publicar autors que encara estaven a la clandestinitat. També va fundar les revistes Cuadernos de la Gaya Ciencia i Arquitectura Bis.

La faceta d’escriptora la va començar a cultivar a partir del 1983, quan va vendre l’editorial. Majoritàriament en castellà, va guanyar el premi Nadal de novel·la el 1994 i el premi Planeta el 2001. A més de la seva activitat literària, amb més d’una vintena de llibres, Regàs havia treballat de traductora per a les Nacions Unides a Ginebra i va dirigir la Biblioteca Nacional espanyola entre el 2004 i el 2007. El 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Rosa Regàs fa testament | Per Joan Safont

Els Mossos d’Esquadra creuen que el conductor de l’autocar que ahir es va encastar a l’entrada d’un túnel a Pineda de Mar (Maresme), a la C-32, es va adormir. L’accident va causar quaranta-set ferits, dels quals quatre continuen greus. La investigació resta oberta per acabar d’aclarir què va passar.

Segons que han informat a EFE fonts policíaques, el conductor ha explicat als agents que havia tingut un episodi de son mentre conduïa. Els investigadors proven de corroborar-ho amb el testimoni dels passatgers i més proves clau, com ara la trajectòria de la frenada del vehicle.

La divisió de trànsit dels Mossos centra la investigació en uns quants fronts, com ara la versió del conductor i dels testimonis, la inspecció ocular de la zona, l’anàlisi del vehicle i de la carretera, les condicions meteorològiques i el tacògraf per determinar les causes del sinistre i saber per què l’autocar va quedar encastat a l’entrada del túnel. El control d’alcohol i drogues fet al conductor ha sortit negatiu, segons les fonts consultades per EFE.

Més enllà de la versió del conductor, els Mossos mantenen oberta la investigació, que es preveu extensa, amb multitud d’anàlisis i proves, per determinar si es confirma la hipòtesi principal de la somnolència o si hi va haver més factors concurrents.

Quatre dels quaranta-set ferits en l’accident de l’autocar continuen en estat greu, segons que ha informat avui el Departament de Salut.

Paral·lelament, el Servei Català de Trànsit (SCT) ha anunciat que impulsarà més macrocontrols de camions i autocars, entre ells a la C-32, i formarà voluntàriament conductors extracomunitaris de vehicles pesants per reduir la sinistralitat, segons que ha anunciat el director de l’SCT, Ramon Lamiel.

La platja de l’Ardiaca de Cambrils (Baix Camp) s’ha tancat al bany durant uns quants minuts aquest migdia, cap a les 13.00, per l’aparició d’un peix espasa de dos metres de llargària.

Els banyistes han hagut d’abandonar l’aigua per indicació de la policia local i s’ha activat el protocol d’emergències, que inclou la prohibició del bany i la col·locació de la bandera vermella.

@PoliciaCambrils informa:
Apareix un peix Espasa, emperador O agulla pala d’uns dos metres, a la platja de l’Ardiaca i obliga a prohibir el bany amb bandera vermella fins que ha acabat fora de l’aigua. pic.twitter.com/G5Zm4x8kOs

— Policia Cambrils (@PoliciaCambrils) July 17, 2024

L’animal, que ha arribat completament desorientat, s’ha encallat a la riba i finalment s’ha mort a la sorra, enmig de la gran expectació que ha despertat l’escena.

Tot seguit s’ha reprès l’activitat de la platja amb normalitat.

La Comissió d’Economia i Hisenda de l’Ajuntament de Barcelona ha aprovat inicialment d‘augmentar de 3,25 euros fins a quatre euros (el màxim possible) la taxa turística per a totes les modalitats d’allotjament.

La proposta d’augmentar la taxa turística fins al màxim s’ha sotmès a votació en comissió després d’haver aprovat una proposició d’ERC que ho demanava, i ha comptat amb els vots a favor del govern (PSC), BComú, Junts i ERC, i els vots en contra del PP i Vox.

El govern municipal va decidir que el posicionament polític al ple es convertís en una decisió fiscal, i per això va sol·licitar un informe al Consell Tributari com a pas previ per a portar la proposta a la comissió d’avui.

Ara l’ordenança tindrà un tràmit d’exposició pública abans de ser aprovada definitivament al ple municipal del setembre o l’octubre.

Segons quina sigui la data d’aprovació final i publicació, el recàrrec amb les noves tarifes es liquidarà el primer d’octubre d’enguany o bé el primer d’abril de l’any que ve, atès que l’impost es liquida semestralment.

El govern municipal ja va proposar a l’octubre d’incrementar el recàrrec a quatre euros en allotjaments d’ús turístic i en creuers de curta estada, una proposta que va ser tombada per l’oposició.

El conductor d’un turisme s’ha mort aquesta tarda en un xoc frontal contra un altre vehicle al quilòmetre 91,9 de la carretera C-17, a Ripoll. Els Mossos d’Esquadra han rebut l’avís uns pocs minuts després de les 17.00. A banda de la víctima mortal, tres persones de l’altre vehicle han estat ferides de diversa consideració.

El xoc ha estat en sentit nord i se n’investiguen les causes. En el sinistre, que ha obligat a tallar la via, hi han treballat quatre patrulles dels Mossos d’Esquadra, set dotacions dels Bombers de la Generalitat i dues unitats terrestres i dos helicòpters medicalitzats del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM).

Accident greu a la C-17 a l’altura de Ripoll. Una topada frontal de dos turismes. Es parla d’una víctima mortal pendent de confirmar. pic.twitter.com/uhupIyrTRt

— Anti-radar Catalunya (@antiradarcatala) July 17, 2024

Segons les dades que ofereix el Servei Català de Trànsit (SCT), enguany ja hi ha hagut setanta-quatre morts en accident de trànsit a la xarxa viària interurbana de Catalunya.

Quatre dels quaranta-set ferits en l’accident de l’autocar de treballadors d’Inditex d’ahir a la C-32 entre Pineda de Mar i Tordera, al Maresme, continuen en estat greu, segons que ha informat avui el Departament de Salut. Són una dona de vint-i-vuit anys, que està ingressada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona amb una lesió medul·lar greu; un home de quaranta anys, que és a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona (Can Ruti); i una dona de quaranta anys i un home de vint-i-vuit anys que són al Trueta de Girona. D’altra banda, dos ferits lleus de Can Ruti han estat traslladats a altres centres. La resta de pacients, també el conductor, ja han rebut l’alta mèdica.

Nou episodi en la crisi interna a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) sobre l’escàndol dels cartells dels germans Margall. Tolo Moya, ex-director de comunicació d’ERC, ha acusat la direcció del partit de mentir i ha anunciat que emprendrà la via judicial perquè s’esclareixin els fets. “Continuo sense acceptar que això se’m vulgui carregar a mi. No permetré que se m’acusi de res del que no sóc responsable”, ha dit en un comunicat publicat a la xarxa social X. Justament avui, l’Ara i RAC1 han fet públics uns àudios comprometedors que revelen que el partit va provar de tapar l’escàndol dels cartells.

Moya explica que, d’ençà que es van fer públics els fets, ERC l’ha assenyalat com a principal responsable sense aportar-ne cap prova, “tot sabent que la investigació mateixa sí que apuntava amb proves certes persones”, diu. Moya afegeix que el partit ha canviat de parer a mesura que s’ha sabut més informació del cas: “El partit no només ha canviat la versió dels fets sinó que també ha mentit sobre el coneixement i l’encobriment del cas de manera reiterada”.

Segons Moya, tot això que ha passat té poc a veure amb ERC, i més amb la manera de fer de gent que, des de la seva posició, “es creu amb el poder d’actuar de manera deliberada sense cap mena de moral contra qualsevol persona, fins i tot contra els seus companys de partit”. “Confio que ERC és molt més que això i encoratjo tots els militants que estimen aquest partit a continuar denunciant aquestes males pràctiques i arribar fins al final de tot aquest assumpte”, comenta.

Sobre els fets dels darrers dies. pic.twitter.com/MfYXSjy7e2

— Tolo Moya (@ToloMoya) July 17, 2024

Aquest migdia, ERC ha anunciat que havia presentat una demanda contra Moya per haver filtrat informació confidencial de manera esbiaixada als mitjans de comunicació, en referència a la filtració d’una reunió del febrer passat. ERC també ha destituït Moya del càrrec d’assessor a la Diputació de Barcelona per revelació d’informació confidencial i pèrdua de confiança. Moya accepta la destitució, però considera que aquest moviment demostra que és una “mesura desesperada per a silenciar qui formalment, i des de dins, ha demanat que es continuïn investigant els fets per arribar a tota la veritat”.

Segons els àudios, publicat per l’Ara i RAC1, ERC va provar de tapar l’escàndol dels cartells contra els germans Maragall en una reunió el febrer passat. Uns quants dirigents es van adonar que l’atac de falsa bandera els podia esclatar a les mans, arran de la investigació dels Mossos d’Esquadra, i van decidir d’orquestrar “un tallafoc” per a limitar-ne l’impacte.

En la reunió, hi van participar l’ex-vice-conseller del govern, Sergi Sabrià; el vice-secretari de comunicació d’ERC, Oriol Duran; l’ex-director de comunicació, Tolo Moya; i el gerent del partit, Jordi Roig. En els àudios publicats, els implicats creuen que cal contenir l’escàndol i asseguren que cal carregar tota la responsabilitat a un militant de l’Anoia, a qui anomenen inicialment Pol i després Víctor.

Ha acabat la filmació de la sèrie El mal invisible, una coproducció de The Mediapro Studio i 3Cat –anunciada inicialment com El mal– i que protagonitzen l’actor David Verdaguer i l’actriu Ángela Cervantes.

És una sèrie d’intriga de vuit episodis ambientats a la Barcelona del confinament arran de la pandèmia de la covid-19 que narra la investigació per a trobar un assassí en sèrie de sense-sostres. La sèrie, creada per Lluís Arcarazo i dirigida per Marta Pahissa, es basa en una història real. La filmació s’ha fet en unes quantes localitzacions de la capital catalana. L’elenc inclou Àlex Brendemühl, Melina Matthews, Roger Guitart i Victòria Kantch.

Ángela Cervantes: “Tothom hauria de fer teràpia”

La primera gran onada de calor de l’estiu arribarà demà a bona part del país. S’allargarà fins a final de setmana i els termòmetres s’enfilaran i es viuran nits tòrrides, és a dir, que la temperatura no baixarà dels 25 graus en uns quants indrets. Tot plegat és fruit d’un ampli anticicló provinent de l’interior d’Algèria, i s’intensificarà a mesura que passin els dies. A més, també hi haurà pols en suspensió, que farà que hi hagi calitja, sobretot al País Valencià.

La presència d’aquesta massa d’aire, acompanyada d’un nivell elevat d’insolació –comú aquesta època de l’any– i d’una gran estabilitat atmosfèrica, implicarà un augment generalitzat i progressiu de les temperatures.

Com us heu de vestir per combatre la calor de l’estiu i evitar de suar?

Quina és la predicció?

A Catalunya, d’acord amb la predicció del Meteocat, de demà fins dissabte, la temperatura augmentarà a tot arreu, sobretot a l’interior. En algunes comarques de la demarcació de Lleida arribaran als 40 graus i, probablement, al nord de l’Empordà també.

Demà, les temperatures ja començaran a pujar i els valors màxims a les hores centrals del dia podran superar els 38 graus en uns quants punts de l’oest de la depressió central i en comarques de l’interior del quadrant nord-est. Divendres, la calor s’intensificarà. Es mantindran els 38 graus, però en comarques de l’interior podran arribar als 40 graus. A la tarda, s’activarà l’avís de calor moderat en set comarques: la Noguera, el Segrià, el Pla de l’Urgell, les Garrigues, l’Urgell, l’Alt Empordà i el Baix Empordà. I, a la nit, la xafogor serà notable a prop del litoral, sobretot al sector central i sud.

De dijous a dissabte la temperatura pujarà arreu de Catalunya, especialment la màxima i sobretot a l’interior del país.
Molt probablement, serà el pic de calor més important del que portem d’estiu, i es podrà arribar als 40 °C a Ponent i aproximar-s’hi al nord de l’Empordà. pic.twitter.com/HGdRuI6MGI

— Meteocat (@meteocat) July 17, 2024

Al País Valencià, la primera onada de calor també es viurà amb molta intensitat. A les comarques de l’interior es poden assolir els 37 graus, però el pic arribarà dissabte, amb temperatures que poden arribar als 42-44 graus a les valls del Xúquer i del Segura, segons la predicció de l’Agència de Meteorologia espanyola (AEMET). Les temperatures mínimes també seran elevades durant l’episodi, en què no baixaran dels 24 graus en moltes zones.

17/07 11:36 #AEMET adelanta #FMA por temp. max en C. Valenciana. Activos PASADO MAÑANA. Nivel máx naranja. Imagen del mapa de avisos en vigor a las 11:36 Para ver una tabla de avisos actualizada haga CLIC EN LA IMAGEN o visite https://t.co/94Nf2FWkox https://t.co/gikNHF9Qc4

— AEMET_C. Valenciana (@AEMET_CValencia) July 17, 2024

A les Illes, es viurà la mateixa situació. En aquest cas, especialment a l’interior de Mallorca. Malgrat que no s’hi compleixin els criteris d’onada de calor, és previst que les temperatures oscil·lin entre 36 graus i 38. A les Illes, sobretot les hores central del dia, les temperatures també seran elevades. A la nit, no serà tan forta i no és previst que hi hagi nits tòrrides.

17/07 11:36 #AEMET adelanta #FMA por temp. max en Baleares. Activos PASADO MAÑANA. Nivel máx naranja. Imagen del mapa de avisos en vigor a las 11:36 Para ver una tabla de avisos actualizada haga CLIC EN LA IMAGEN o visite https://t.co/fF6kjlsrkJ https://t.co/qckSeK1VQv

— AEMET_Baleares (@AEMET_Baleares) July 17, 2024

Què són les nits tòrrides i com podem fer front a l’onada de calor?

Les nits tòrrides són aquelles què la temperatura no baixa dels 25°C. Són com més va més freqüents i la tendència és a l’alça. Quan la temperatura és inferior als 20°C, parlem de nits tropicals, i quan se superen els 30°C, de nits roents.

Mentre duri l’onada de calor, les autoritats recomanen de ventilar l’habitatge, evitar l’exposició directa al sol, posar-se cremes solars, hidratar-se, fer exercici físic en les hores menys caloroses, cercar llocs frescs i a l’ombra i procurar de no deixar els animals domèstics dins els vehicles.

Consells per a prevenir els efectes de la calor

El jutge Santiago García ha descartat d’amnistiar l’ex-directora del CNI Paz Esteban per l’espionatge amb Pegasus al president de la Generalitat, Pere Aragonès. En una resposta a la secció novena de l’Audiència de Barcelona, que li havia plantejat aquesta possibilitat, el magistrat instructor assegura que Esteban ni tan sols ha demanat que li apliquin la llei.

En una providència, avançada per El Diario, García explica que l’aplicació de l’amnistia “no s’ha plantejat, ni d’ofici ni a instància de les parts”. Cal assenyalar que la llei no conté cap al·lusió als serveis secrets, però sí que considera amnistiables les conductes “fetes en el curs d’actuacions policials dirigides a dificultar o impedir” els actes emmarcats en el procés.

Dit això, la petició de l’Audiència de Barcelona va sorprendre perquè va passar per alt les instruccions d’aplicació de la llei mateixa, que diu que el responsable de decidir en primera instància sobre els casos sota investigació és el jutge instructor, en aquest cas García, i no pas els seus superiors.

El dirigent de Junts Carles Puigdemont ha denunciat pressions indecents de mitjans de comunicació perquè s’investeixi Salvador Illa, que ell ha definit com el candidat de l’Espanya del 155. “Distorsionen notícies i s’inventen suposades jugades mestres per tal de crear una guerra de nervis entre Junts i ERC, i així aplanar el camí al candidat del règim”, ha piulat.

Rere l’operació Illa, segons Puigdemont, hi ha els mateixos que van intentar de fer Manuel Valls batlle de Barcelona. “Els mateixos que en privat maleeixen els impostos, els comunistes, les normes, els controls, la inseguretat, la paràlisi burocràtica… Quin país: periodistes, empresaris, jutges, policies i jugadors de futbol fent política a tot drap”, ha afegit.

Així mateix, ha lamentat que el poc coratge que hi ha l’estat espanyol sobre el problema real que corroeix els fonaments de la democràcia: “El del grup de colpistes togats (i alguns que no porten toga) que han decidit que una llei d’amnistia no ha d’amnistiar.”  Segons Puigdemont, la revolta dels jutges és un desafiament a l’autoritat del congrés, però recrimina que no hi ha valentia per a fer-hi front.

La pressió que estan exercint determinats mitjans perquè el candidat de l’Espanya del 155 sigui president de la Generalitat és indecent. Però molt. Distorsionen notícies i s’inventen suposades jugades mestres per tal de crear una guerra de nervis entre @JuntsXCat i @Esquerra_ERC,…

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) July 17, 2024

La presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), Verònica Cantó, i la secretària de la Secció de Publicacions, Came Manuel, s’ha reunit avui institucionalment amb el batlle de l’Alguer, Raimondo Caciotto, i el vice-batlle, Francesco Marinaro.

Raimondo Cacciotto: “L’Alguer ha de consolidar les relacions amb la resta dels Països Catalans”

Cantó i Manuel també han participat en la quarta edició del festival Mediterranea, organitzat per l’Associació d’Editors de Sards. Les acadèmiques han explicat el funcionament de l’AVL i han compartit algunes de les últimes publicacions. El festival Mediterranea s’ha fet a l’Alguer entre l’11 al 16 de juliol, dedicada als fascinants aspectes culturals, literaris i paisatgístics de les regions mediterrànies. L’objectiu és desenvolupar iniciatives literàries, espectacles i exposicions que exalten la dimensió mediterrània de l’intercanvi i la cooperació.

Verònica Cantó i Carme Manuel també han participat en la quarta edició del festival Mediterranea, organitzat per l'Associazione Editori Sardi. Les acadèmiques han explicat el funcionament de l'AVL i han compartit amb el públic algunes de les últimes publicacions de la institució. pic.twitter.com/tNgOoeoTKc

— AVL (@AVLoficial) July 17, 2024

Esquerra Republicana (ERC) ha presentat una demanda contra l’ex-director de comunicació del partit, Tolo Moya, per la filtració d’uns àudios comprometedors que revelen que el partit va provar de tapar l’escàndol dels cartells dels germans Maragall. El partit ha presentat la demanda per filtració d’informació confidencial de manera esbiaixada als mitjans de comunicació. ERC també ha destituït Moya del càrrec d’assessor a la Diputació de Barcelona per revelació d’informació confidencial i pèrdua de confiança.

Fonts d’ERC expliquen que els són d’una reunió privada, gravada i filtrada per Moya sense avisar, que servia per afrontar l’error i que va acabar amb ell demanant perdó a Ernest Maragall per l’escàndol del cartell. “La intenció de la direcció en la reunió era minimitzar els danys per una acció lamentable, i aquesta conversa està recollida a l’informe de la complaença”, explica el partit.

Uns àudios revelen que ERC va intentar de tapar l’escàndol dels cartells

Segons els àudios, publicat per l’ARA i RAC1, ERC va intentar de tapar l’escàndol dels cartells contra els germans Maragall en una reunió el febrer passat. Uns quants dirigents es van adonar que l’atac de falsa bandera els podia esclatar a les mans, arran de la investigació dels Mossos d’Esquadra, i van decidir d’orquestrar “un tallafoc” per a limitar-ne l’impacte.

En la reunió, hi van participar l’ex-vice-conseller del govern, Sergi Sabrià; el vice-secretari de comunicació d’ERC, Oriol Duran; l’ex-director de comunicació, Tolo Moya; i el gerent del partit, Jordi Roig. En els àudios publicats, els implicats creuen que cal contenir l’escàndol i asseguren que cal carregar tota la responsabilitat a un militant de l’Anoia, a qui anomenen inicialment Pol i després Víctor.

El PSC, Junts, ERC, els Comuns i la CUP han signat un nou pacte per a provar d’aïllar l’extrema dreta al parlament i combatre’n políticament el discurs. En el document, “Per un parlament compromès amb la democràcia, els drets i la diversitat”, es comprometen a no acceptar “ni per acció ni per omissió” els vots de Vox i Aliança Catalana per a formar una majoria per a la investidura ni per al govern, a no donar suport perquè puguin formar part dels òrgans de govern de la cambra, com ara les meses de les comissions, la coordinació dels intergrups, els grups de treball i la mesa mateixa. Els cinc partits, que sumen 107 diputats dels 135, tampoc signaran iniciatives parlamentàries conjuntes amb Vox ni AC, que tampoc seran convocats a les reunions de treball que es facin entre els grups parlamentaris i les entitats per a abordar qüestions sectorials. També es comprometen a actuar des de la presidència del parlament i des de les presidències de les comissions per impedir que els diputats d’extrema dreta criminalitzin la immigració en els seus discursos. No obstant això, en la reforma del reglament que els mateixos partits han impulsat, i que s’aprovarà la setmana vinent, no aborden la incorporació de sancions als discursos d’odi.

La reforma del reglament que hi ha en curs, pactada pels cinc partits, inclou una altra mesura contra l’extrema dreta: pretén d’esquivar el vet continu de Vox a les declaracions del parlament sobre temes de consens, que ara requereixen unanimitat. Les declaracions del parlament hauran de ser acordades per la presidència i una majoria qualificada de dos terços de la junta de portaveus quan s’hagi aprovat la reforma. Tanmateix, les sancions als discursos d’odi han quedat aparcades, tot i que els cinc partits es comprometen en l’acord polític a reformar el reglament per preveure sancions en cas que els diputats no signin el compromís contra la discriminació i l’assetjament. No serà la setmana vinent, tot i que en una compareixença de premsa conjunta s’han compromès a continuar traslladant els acords en les normes que regeixen el funcionament de la cambra.

ERC i la CUP van defensar l’any passat –en una proposta conjunta de reforma del reglament que no va prosperar– que el reglament especifiqués que no es pot recórrer a discursos intolerants, i que es fixessin els criteris per a considerar-ho un dels motius per a fer crides a l’ordre i l’expulsió de l’hemicicle dels diputats. Junts es va oposar llavors a canviar el reglament per la via ràpida, com volien Esquerra i els anticapitalistes, i ha situat l’acord d’avui com un primer pas per a continuar treballant.

L’acord es relliga amb el pacte que ja van tancar la legislatura anterior i amb el compromís subscrit en la campanya electoral impulsat per la Unitat contra el Feixisme i el Racisme (UCFR). Inclou, a més, que en cada ple es continuï fent el recompte de les morts a la Mediterrània i dels feminicidis, i que es mantingui el calendari de commemoracions institucionals, amb les commemoracions de les víctimes de l’Holocaust, del genocidi del Poble Gitano i les del tràfic transatlàntic d’africanes esclavitzades. Un altre dels punts de l’acord és evitar “sempre que sigui possible” que els partits d’extrema dreta es puguin beneficiar dels nomenaments que depenen del parlament. Així va passar ahir, de fet, en l’acord per al repartiment dels vuit senadors de designació parlamentària. L’ús de la fórmula d’Hondt va determinar que el PSC i Junts en tindran tres i ERC i el PP, un. Vox hauria pogut tenir un senador si s’hagués aplicat el sistema de restes majors, però només el va defensar el partit d’extrema dreta.

Quan s’aprovi la reforma del reglament, la CUP podrà constituir-se com a grup propi si li presten un diputat, perquè les condicions s’equipararan a les d’altres parlaments, com el congrés espanyol. Això farà que AC quedi tota sola al grup mixt i en disposi de tots els recursos, el total del temps de les intervencions a l’hemicicle i pugui assistir a la junta de portaveus. La diputada de la CUP Laure Vega ha respost a aquesta aparent contradicció al·legant que l’extrema dreta no creixia perquè tingués més minuts d’altaveu al parlament sinó per un sistema fonamentat en les desigualtats. Segons Vega, les de l’extrema dreta són “les forces més dèbils i covardes, les que diuen que el problema no són els de dalt sinó els del costat”. Diputats dels cinc partits també han argumentat la necessitat de signar un acord així malgrat el perill que el cordó sanitari pugui acabar provocant una reacció contrària a la que es pretén. El diputat socialista Ferran Pedret, de fet, ha remarcat la importància que Vox no aconseguís que prosperés cap de les seves iniciatives en la legislatura anterior.

De bon matí s’ha reprès la retirada de les restes d’hidrocarburs que hi havia dipositades d’ahir ençà a l’arena de les platges del Saler, la Garrofera i Arbre del Gos, molt a prop de l’Albufera de València. Nombrosos efectius fan sondatges en l’arena per a comprovar que no hi resten residus enterrats. La part superficial dels dos quilòmetres de platja afectats ja és pràcticament neta, però s’ha de comprovar que no hi ha més restes.

D’una altra banda, Capitania i Salvament Marítim revisen tots els vaixells que han passat pel Saler per descartar que tinguen taques del vessament al buc. Ara com ara es mantenen obertes totes les línies d’investigació per determinar les causes del vessament contaminant detectat dimarts al matí. Tampoc no se sap quina mena de material és, perquè encara no tenen els resultats de les anàlisis.

El regidor responsable d’emergències de l’Ajuntament de València ha dit que espera que aquest cap de setmana les platges es podran obrir.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Entenc perfectament la càrrega emocional que tothom sent quan visualitza la imatge del president Puigdemont empresonat. Però crec que és important d’encarar aquest debat també del punt de vista de la causa política que defensa.

La part essencial del relat que Espanya ha creat sobre ell, la part nuclear, és la dissociació forçada entre persona i política. L’esforç de l’espanyolisme ha estat inculcar-nos que la seua actuació no tenia a veure, en realitat, amb la política, amb l’avançament de la causa independentista, sinó solament amb l’interès personal, concretament amb la por de la presó, amb les ganes d’esquivar-la.

Però aquesta imatge no s’aguanta dreta. Si els càlculs no em fallen, Puigdemont ja ha estat tancat a la presó a Alemanya i a Itàlia i ha estat retingut a la comissaria cinc voltes o sis en uns quants països europeus –i no cal que parlem dels mil inconvenients que ha hagut d’aguantar en el seu dia a dia. Crec que amb això ha demostrat de sobres que la comoditat personal no és l’eix definitori de la seua actuació.

Si més no, crec evident que els fets no quadren amb la tesi que intenta de desactivar l’esforç polític de l’exili, a còpia de retirar als exiliats la capa de projecte polític per fer veure que tot plegat no és sinó una accidentada peripècia personal.

Faré un pas més, doncs, en l’anàlisi: si convenim que l’exili no ha estat ni és una peripècia personal, sinó el fruit d’una reflexió política, què ens hauria de fer pensar que no és això mateix que mou ara el president Puigdemont?

Dit d’una altra manera: si l’exili, el 2017, va ser concebut com una eina al servei de la continuació del procés d’independència, no hauríem de pensar que el retorn ha estat concebut igual?

Podem discutir –és evident, això– si aquesta eina (l’exili) ha estat encertada o no, si s’ha fet servir bé o no, si les coses s’haurien pogut fer millor o no, si s’ha equivocat o no. Podem discutir –és clar que sí– si el sobtat canvi a favor de la negociació amb el PSOE no l’ha ficat sense adonar-se’n en una mena de parany. Podem especular hores i hores sobre això i sobre moltes coses més, tantes com vulguem.

Però em sembla que no és assenyat de pensar que, després de tot això que ha fet durant aquests anys, ara la decisió ja anunciada de tornar al sud per la sessió d’investidura –sense lliurar-se en cap moment a les autoritats espanyoles, però assumint que se la juga– siga una decisió improvisada i no pas el fruit de la reflexió política i de la voluntat de continuar aprofitant les millors eines que puga trobar i que en cada moment ell pense que siguen les millors per a fer avançar la causa.

 

PS. Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense un mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també.

The Washington Post · Alex Horton i Maegan Vazquez 

Quan Donald Trump es va presentar per primera vegada, l’any 2016, un dels seus crítics més ferms dins el Partit Republicà era J. D. Vance, aleshores un jove graduat a la facultat de Dret de la Universitat de Yale i un inversor de capital risc a Silicon Valley que, aquell mateix juny, havia publicat Hillbilly Elegy: A Memoir of a Family and Culture in Crisis, sobre la seva educació als Apalatxes i el Cinturó d’Òxid.

“No puc suportar Trump”, va declarar Vance a NPR aquell agost. “Sóc un ‘Never Trump’: no m’ha agradat mai”, va dir a Charlie Rose l’octubre del 2016, setmanes abans que Trump fos elegit president.

En vuit anys, tot ha canviat.

El best-seller Hillbilly Elegy –que retratava la infantesa de Vance a la comunitat siderúrgica d’Ohio, en una família asfixiada per la drogoaddicció i la pobresa– es va convertir en una lectura obligatòria de tots aquells que miraven d’entendre com Trump havia atret els votants de classe treballadora blancs que l’havien ajudat a instal·lar-se a la Sala Oval.

Vance mateix acabaria entrant en política, presentant-se amb èxit per a senador l’any 2022, un ascens notable per a un polític nouvingut. Aleshores, Vance ja s’havia desdit de les seves crítiques a Trump, el defensava com un “gran” president i en reproduïa les afirmacions falses sobre un frau electoral sistematitzat a les eleccions del 2020.

Dilluns, a trenta-nou anys, es va anunciar que Vance seria el company de fórmula de Trump en les eleccions de 2024, culminant així un ascens meteòric com a estrella del Partit Republicà, una transformació completa del republicà d’Ohio: d’un dels crítics més ferotges de Trump a un dels seus aliats més lleials. Vance va entrar a la Convenció Nacional Republicana al ritme de l’America First de Merle Haggard i va trigar tant a encaixar la mà als assistents que la cançó va haver de sonar dues vegades.

Presentant Vance a la convenció, el vice-governador republicà d’Ohio, John Huston, va descriure’l com un home que representaria els americans amb “coratge moral, força i honor”.

“En J. D. és l’encarnació viva del somni americà. És d’origen humil i encara que la vida l’hagi dut per camins que ell no s’hauria imaginat mai, no ha oblidat d’on ve. Els valors d’Ohio són a la seva sang”, va dir Huston.

Després d’haver trencat amb el seu anterior vice-president, Mike Pence, perquè va refusar d’anul·lar els resultats de les eleccions del 2020, ara Trump, amb Vance, tindrà un número dos que els últims anys li ha demostrat una lleialtat indiscutible. Vance també podria donar força electoral a Trump, apuntalant la base de votants republicans de classe obrera a la banda septentrional de l’Oest Mitjà, i, a més a més, la joventut de Vance fa un contrast clar amb els setanta-vuit anys de Trump, en unes eleccions en què els votants han expressat preocupació tant per l’edat del president Joe Biden com per la de Trump.

Si els votants elegeixen la candidatura de Trump, Vance –que farà quaranta anys el 2 d’agost– esdevindria el tercer vice president més jove en la data de la inauguració, i amb molt poca experiència política. Vance va servir com a soldat de la marina dels Estats Units del 2003 al 2007 com a corresponsal de combat; les seves responsabilitats eren semblants a les d’un especialista en afers públics, perquè es dedicava a aplegar informació i a fer entrevistes per al servei de notícies de l’exèrcit.

L’any 2005, fou enviat a l’Irac per a una missió de sis mesos, on va escriure sobre les tasques dels seus companys de servei, com ara les tripulacions dels vells helicòpters Huey, amb el nom aleshores de James D. Hamel, prenent el cognom del qui en aquell moment era el seu padrastre. Vance va deixar el Cos de Marina com a cap el setembre del 2007. Les seves condecoracions, incloent-n’hi una per a la campanya de l’Irac i més medalles al mèrit i a la bona conducta, són típiques entre els soldats que hi havia allistats en aquella època.

Vance va estudiar ciències polítiques i filosofia a la Universitat Estatal d’Ohio i es va graduar a la facultat de Dret de Yale. Després va treballar en una gran firma d’advocats corporatius i, més tard, com a director a la firma d’inversions del multimilionari Peter Thiel a San Francisco. És casat amb Usha Chilukuri, una ex-companya de la Facultat de Dret, filla d’immigrants indis, i tenen tres fills.

Es va fer famós el 2016 després de la publicació de Hillbilly Elegy, que l’any 2020 es va adaptar en un film de Netflix dirigit per Ron Howard. En les presentacions del llibre, Vance no escatimava les bromes sobre el seu descontentament amb Trump.

Durant la campanya de promoció del llibre, va titllar la candidatura de Trump d’heroïna cultural i va dir a un antic company de pis que Trump era un “cínic imbècil” i “el Hitler americà”, segons els missatges que aquest company va publicar a les xarxes socials.

L’any 2019, després de l’èxit del llibre, Vance va tornar a Ohio i hi va fundar una empresa de capital risc. Ha fet d’amfitrió i ha ajudat a organitzar recaptacions de fons de molts dòlars per a Trump, incloent-n’hi una el juny proppassat organitzada per l’emprenedor de Silicon Valley David Sacks.

Segurament, la seva evolució respecte de Trump no era del tot imprevisible. Fins i tot en les entrevistes que li feien el 2016, en les publicacions a les xarxes socials i en els escrits en què era crític amb Trump, Vance sovint compensava l’expressió dels seus sentiments tot dient que, tanmateix, entenia per què molts blancs de classe obrera li havien donat suport. Al periodista Charlie Rose, l’any 2016, Vance li va dir que sentia que les “elits” s’adreçaven a aquests obrers blancs amb una actitud de “ja us vam avisar”.

“El problema és que si tens aquesta actitud com una forma de presumpció… fas el joc a allò que, en primer terme, va causar l’auge de Trump, que és aquesta sensació que les elits pensen que són més intel·ligents que tu i que tu tan sols formes part d’un grapat d’idiotes”, deia Vance llavors.

En l’edició impresa del 2018 de Hillbilly Elegy, Vance hi revelava que havia votat per un candidat d’un tercer partit, l’any 2016. Però, mentre encara tenia “reserves” sobre Trump quan ja feia dos anys que era president, Vance també va escriure que hi havia aspectes de la seva candidatura que l’havien interpel·lat, incloent-hi “el desdeny de Trump per les ‘elits’ i la seva crítica a les pífies de la política exterior a l’Irac i l’Afganistan” per part d’administracions anteriors.

“Durant molts anys, jo i uns quants dels meus companys de viatge intel·lectuals al Partit Republicà havíem dit als polítics que fessin precisament aquesta mena de discurs”, va escriure Vance l’any 2018. “Així i tot, la retòrica populista de la campanya no diu res sobre els plantejaments del partit per a governar. Tret que això canviï, sospito que els republicans en pagaran un preu polític molt alt.”

Trump va donar suport a Vance –un candidat que es presentava per primera vegada en unes primàries republicanes al senat molt concorregudes. Va deixar de banda les crítiques que Vance li havia dedicat anys enrere, i en un comunicat va dir que l’inversor de capital risc “ara ja ho ha entès, i ho he vist amb escreix”.

“És la nostra millor opció per a la victòria en unes eleccions que poden ser molt dures”, va afegir Trump.

Vance va guanyar les primàries i les eleccions, derrotant l’ex-congressista demòcrata Tim Ryan per més de sis punts de diferència. Durant el seu mandat, el republicà d’Ohio ha abraçat la trajectòria més populista que ha seguit el Partit Republicà sota la batuta de Trump, criticant amb vehemència els ajuts dels Estats Units a Ucraïna i tornant-se un dels defensors més omnipresents de l’ex-president.

Vance va mostrar el seu suport a Trump a les portes del tribunal de Nova York durant el judici criminal de començament d’any, i va animar el virtual nominat dels republicans en aparicions freqüents per televisió. Vance també ha establert una relació propera amb el fill més gran de Trump, Donald Trump Jr., tot i que la seva educació ha estat molt diferent de la d’una família rica de Nova York dedicada al negoci immobiliari.

Poc després del tiroteig del 13 de juliol en un acte de campanya de Trump a Butler, Pennsilvània, Vance es va afanyar a culpar de l’incident la “retòrica” de la campanya del president Biden, cosa que li va fer rebre crítiques d’augmentar la tensió abans que se sabessin els detalls de què havia passat.

Vance també ha reproduït les afirmacions falses de Trump sobre un frau generalitzat en les eleccions del 2020, i ha dit que el 6 de gener de 2021 ell hauria fet les coses d’una manera diferent de Pence. Al febrer, va declarar a ABC News que si hagués estat vice-president, hauria permès al congrés que prengués en consideració les llistes fraudulentes de votants pro-Trump.

Dilluns, la campanya de Biden va aprofitar de seguida aquestes declaracions de Vance per atacar-lo.

“Donald Trump ha triat J. D. Vance com a company de fórmula perquè Vance farà allò que Mike Pence no va voler fer el 6 de gener: doblegar-se per permetre que Trump apliqui la seva agenda extremista del ‘Tornar a fer America gran’, encara que això vulgui dir vulnerar la llei i perjudicar el poble americà”, va dir en un comunicat la directora de campanya de Biden, Jen O’Malley Dillon.

Vance no s’ha compromès inequívocament a acceptar el resultat de les eleccions del novembre. A principi d’aquest mes va dir al programa Meet the Press, de la NBC, que només ho faria si eren unes eleccions “lliures i justes”. En la mateixa entrevista, va dir que estava del tot disposat a treballar amb Trump, encara que no fos elegit candidat a vice-president.

“Intentem treballar per elegir Donald Trump. Sigui qui sigui el seu vice-president, té molta gent bona per a triar”, va dir Vance. “Són les seves polítiques i el seu estil de lideratge que funcionen per al poble americà. Crec que l’hem de tornar a portar a la Casa Blanca i lluito per aconseguir-ho.”

• Subscriviu-vos a The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’estudi de la bruixeria a Catalunya els darrers temps ha proporcionat canvis d’interpretació superlatius sobre l’assumpte. Hem passat d’un seguit de tòpics que malgrat tot encara pul·lulen en l’imaginari col·lectiu (un cert romanticisme sobre la figura de la bruixa, un èmfasi notable en el paper de la Inquisició en la persecució d’aquelles dones) a unes noves mirades fins a un cert punt sorprenents. Abans de la pandèmia, el Museu de Cervera va organitzar unes jornades sobre la bruixeria i hi vaig sentir una conferència esplèndida de l’historiador Pau Castell, que fa anys que investiga el fenomen de la cacera de bruixes a Catalunya. Fa poc dies, Alba Tebar feia una entrevista sucosa a Castell, us la recomano.

Hi ha coses que m’ha semblat entendre d’aquests estudis que vull subratllar a partir de la nostra contemporaneïtat: 1) que van ser les dones que van ser objecte de persecució, és evident; 2) que la gran majoria d’aquestes dones vivien en una certa marginalitat: havien arribat feia poc temps al lloc dels fets (eren forasteres), les acusaven de remeieres o de tenir un poder malèfic, no tenien la “protecció” (atenció a les cometes) d’un home, eren bàsicament pobres…; 3) que les denúncies contra elles provenien, no de l’Església, sinó dels veïns i veïnes a qui molestaven aquelles dones marginals; 4) que, un cop feta la delació, s’engegava una maquinària en què no hi havia cap mena de justícia i que massa vegades acabava amb l’assassinat de les suposades bruixes.

La recerca sobre el tema mostra la crueltat de la societat d’aquells temps. I, malauradament, ja ho sabem, les coses es repeteixen. Un incís des del món de l’art. Hi ha dues artistes catalanes, almenys dues de qui jo conec la trajectòria, que han treballat el tema de la bruixeria. Una és Ana DMatos, amb el seu projecte “Mans de bruixa”, del qual veiem un exemple en la imatge que acompanya aquest text: a partir del dibuix i del brodat, en un seguit de peces, l’Ana es pregunta sobre la persistència en la nostra època de la misogínia grupal que va permetre tantes atrocitats. L’altra artista és Olga Olivera-Tabeni i el seu projecte “Temptativa d’inventaris” en què, gràcies a un procés de recerca a la plana de Lleida, descobreix que els llocs on s’havien perpetrat aquells processos injustos són ara terres ermes, buides, com si la veritat es rescabalés d’aquelles injustícies. Ep! I no m’oblido pas dels poemes que Maria Mercè Marçal va dedicar a les dones bruixes.

Avui no n’hi ha, de bruixes. Però continua havent-hi delacions i persecucions. No hem après res. Hi ha un grup de persones que es constitueixen en els estendards de la comunitat i decideixen quins altres no en formen part. I les víctimes tornen a ser, com els segles passats, els forasters, els diferents, preferentment les dones, els pobres, els qui tenen poc i alguns volen que encara tinguin menys. La societat no admet la diferència, no admet l’altre. I no em refereixo només a la ultradreta, aquesta gent insidiosa i arrogant, que es pensa que és millor que la resta pel seu origen o per la seva situació econòmica. (Potser si la senyora Orriols i els seus seguidors es fessin proves d’ADN d’origen descobririen que la seva puresa genètica no és més que una mentida. I ho dic jo, que porto dos cognoms aparentment catalaníssims. Però vés a saber les barreges –sempre enriquidores– que arrossego en el meu arbre genealògic. Quantes impostures!)

No, el problema no són sols els partits xenòfobs, sinó que aquests partits acaben convertint-se en mirall de les obscenitats ètiques de la nostra societat. A Belltall diuen que una família magribina ha llogat cal Manolo, una casa buida del poble. I ja han començat els comentaris a sota veu com si una infecció recorregués el país i el virus hagués arribat en aquest poblet petit de l’antiga Segarra meridional. 

La paradoxa seria ingènua si no fos esfereïdora: anem a menjar a restaurants africans o asiàtics, però quan sortim d’aquells locals mirem els immigrants originaris d’aquells països que passen pel nostre costat amb posat de suficiència. Més encara: el futbolista català Lamine Yamal rep tota l’admiració per la seva actuació amb la selecció espanyola (incloent-hi els casos de bipolaritat d’alguns independentistes), però s’oblida l’origen de la seva família. El periodista Fonsi Loaiza ho recordava fa poc: el pare de Lamine Yamal va llançar ous a una parada de Vox mentre cridava “racistes”; i va ser condemnat a una multa de 600 euros. La cosa és que s’ha de ser coherent: o estàs a favor de l’acolliment i de la  integració (sigui d’un futbolista famós o d’una persona humil que es troba a l’atur) o contribueixes al racisme, a la barbàrie.

La cacera de bruixes es va produir arran de l’odi de comunitats petites que no admetien les forasteres, les diferents. (A pagès, aquesta condició de foraster, per més blanc i catòlic que siguis, encara es té molt en compte.) Avui continuem menyspreant aquelles persones vingudes de fora de baixa condició econòmica que moltes vegades fan les feines que no vol fer ningú més. Ara no es cremen les bruixes, però de gent diferent n’hi ha arreu, i es continua marginant i estigmatitzant. Com si no haguéssim après re de re.

Lluís Calvet Mulleras (Barcelona, 1951) és arquitecte i urbanista. Doctor per l’Escola Superior Tècnica d’Arquitectura i professor d’aquesta universitat. Durant molts anys ha treballat a l’administració pública i avui gaudeix d’una merescuda jubilació. Tot i que és un professional reconegut i un gran expert en la seva matèria, hem quedat amb ell per parlar del seu avi. Calvet és un dels dos néts que va tenir el periodista i escriptor Agustí Calvet, conegut per Gaziel, de qui enguany se celebra el seixantè aniversari de la mort. Calvet Mulleras ha viscut a Madrid, ha corregut món i té dues filles amb la seva esposa, d’origen veneçolà. Aprofitem l’avinentesa de la recuperació del llibre Quina mena de gent som (editorial Diëresis) –un text fonamental en què Gaziel s’interroga sobre el mal fat polític dels catalans als anys quaranta– per saber com era l’avi Gaziel en el record del seu nét i quines lectures en podem fer, de la seva obra.

—Enguany es commemoren els seixanta anys de la mort del vostre avi. Quin record creieu que en té la gent?
—Dins un cert món intel·lectual conserva una certa presència, però crec que n’ha anat perdent. Segons que em van dir alguns catedràtics, abans era un autor obligat en els estudis de periodisme i ara ja no. Però quan es parla de catalanisme, de política catalana, de Catalunya, sempre hi ha hagut un degoteig de comentaris, de referències a Gaziel. Últimament, amb iniciatives com les de l’editorial Diëresis veiem un cert ressorgiment de Gaziel, especialment pel que fa a la reflexió política que acompanya molt bé algunes de les circumstàncies actuals, en la situació de Catalunya i l’estat espanyol.

—Teníeu dotze anys quan va morir el vostre avi. Quin record personal en teniu?
—És un record d’infantesa, lògicament, però moltes vegades aquests records d’infantesa tenen una força molt important. En el cas de l’avi Agustí, el seu record va íntimament lligat a Sant Feliu de Guíxols. Ell era d’allà i hi anava sempre que podia, especialment per a estiuejar-hi. Amb ell hi passàvem una part de l’estiu. Recordo que tenia una gran curiositat i parlava dels pescadors de Sant Feliu, de tots els detalls sobre com es feien les xarxes, dels petits indrets on anaven a pescar… L’acompanyava al matí, quan sortia a passejar a primera hora. Com que vivia molt a prop del passeig, la primera cosa que feia era sortir a veure el mar, mirar cap a l’horitzó. Ell quedava com absort, però jo m’avorria molt i esperava a veure què passava… Era com un ritual que feia cada dia.

—…
—I, en acabat, tornàvem cap a casa i es tancava al seu despatxet i em deixava jugar o fer el que volgués. Treballava fins a l’hora de dinar, que també tenia la seva part de ritual. Era molt puntual i no li agradava que ningú arribés fora d’hora. Quan tothom era assegut, començàvem a dinar. En aquells dinars, on a vegades hi havia algun convidat, ell era el centre d’atenció. Parlava molt i tothom l’escoltava. En l’àmbit anecdòtic, recordo que a Sant Feliu tenia un porró enorme presidint la taula, que feia servir amb una gran destresa. L’avi m’ensenyava a beure amb porró i em feia broma, sobre com ell podia pujar i baixar el porró sense que li caigués cap gota. Al costat del porró, sempre hi havia el sifó. I quan acabàvem de dinar, venien unes sobretaules que a mi em semblaven eternes, en què treia un aparell que no em deixava mai tocar: l’escapçador de cigars. Perquè quan acabava de dinar prenia una copa i fumava un cigar.

Fotografia: Enric Galli. Fotografia: Enric Galli.

—A banda de beure amb porró, teniu cap record d’una conversa o d’un ensenyament que degueu a l’avi?
—Ens portava a veure coses insòlites. Per exemple, recordo una vegada que ens va portar a veure un cementiri. No puc precisar on era, però tinc gravada la imatge de sortir d’un cementiri i que ens expliqués alguna cosa sobre la lluna plena. Però, la veritat és que jo era un nen i no m’adonava gairebé de res.

—El venien a veure més escriptors o amics? Quina vida hi feia, a Sant Feliu?
—A Sant Feliu, hi tenia el seu refugi de vida. Tenia un parell d’amics amb qui va formar un grup que es deien els Tres Mosqueters [Lluís Esteva i Cruañas i Joan Torrent i Fàbregas]. Com a bon escriptor, li agradaven molt les referències literàries.

—Quan vau descobrir que l’avi Agustí era l’escriptor i periodista Gaziel?
—L’avi Agustí va conèixer a París l’àvia Lluïsa i s’hi va casar. Allà va néixer el seu fill Josep Maria, el meu pare, durant la Primera Guerra Mundial. Com que tenia la nacionalitat francesa, el pare va haver de fer la guerra d’Indo-xina amb l’exèrcit francès. No va poder tornar fins més tard, quan es va casar i vam néixer el meu germà gran i jo. Per tant, no vaig tenir una consciència clara de qui era Gaziel. Sempre eren comentaris que es lamentaven que l’avi havia estat tan important en el món intel·lectual i com havia acabat, sobre els aspectes més dramàtics i frustrants de la seva vida… Però, de tota manera, no vaig entrar en el món de Gaziel fins que, després de mort, vaig llegir Sant Feliu de la Costa Brava. Pensava que era el llibre que em tocava llegir. El vaig llegir un estiu i realment em va agradar molt. De tota manera, no vaig continuar estudiant-lo d’una manera sistemàtica. Ara és el moment en què hi estic més abocat.

—Parlàveu d’aquestes frustracions que va viure… Què us ha impressionat més de la seva biografia?
—Sobretot que gent que havia de ser al seu costat el deixés de banda. Penses: quina mala jugada. Després vas veient que segurament el que ell deia, amb un esperit tan crític com el seu, no agrada a tothom. Especialment, quan veus quin gran paper va tenir en el creixement i desenvolupament de La Vanguardia, sap greu que el tractessin com el van tractar. Més tard, és clar, llegeixes La història de La Vanguardia i entens el perquè. Però, sobretot aquesta imatge d’una persona que, com he entès posteriorment, tenia un exili a dins del seu país i que va haver d’anar-se’n a Madrid perquè aquí no el reconeixia ningú. De fet, el meu primer contacte amb l’avi va ser a Madrid. Allà ell havia d’escriure coses que no li interessaven gens per a sobreviure. Coses que no estaven al seu nivell intel·lectual. Tot plegat, abans que, per alguna energia interna que suposo que li va entrar, comencés a escriure realment la major part de la seva bibliografia literària, ja a la maduresa.

Fotografia: Enric Galli. Fotografia: Enric Galli. Fotografia: Enric Galli.

—Va acabar essent escriptor a la maduresa, però ell havia de ser filòsof. La Primera Guerra Mundial el converteix en periodista. Arriba al cim com a periodista i una altra guerra, la de 1936-1939, li estronca la carrera. Després d’aquest purgatori a Madrid, comença a escriure la seva obra literària en català.
—Una obra feta en pocs anys, però bastant àmplia. Ell parla moltes vegades del temps que li queda, diu tot el que faria si pogués viure més anys… Té aquesta inquietud per a conèixer els esdeveniments, i sempre amb aquesta actitud crítica, de contemplar el preludi del que passarà. Era una persona que volia advertir, en el millor sentit de la paraula, què passaria si es continuava pel mateix camí que s’havia seguit. I, de fet, veus que les coses no han canviat pas tant…

—Gaziel, sovint més citat que llegit, ha estat present en la reflexió sobre el procés independentista i, segurament, és bastant profètic pel que fa a la situació en què ens trobem avui dia. De fet, Quina mena de gent som és un llibre que, justament, analitza la relació entre Catalunya i Castella i la dificultat dels catalans per a fer política.
—El llibre són quatre assajos que es van escriure durant deu anys. Per tant, ell mateix va anar veient en diversos moments què volia escriure. És un llibre complex, que potser cal llegir un parell de vegades, però que pot ser un llibre de capçalera per a entendre el país És un llibre que expressa la part més substancial del pensament de Gaziel sobre Catalunya. Si algú vol saber què pensava Gaziel de Catalunya i els catalans, hi trobarà la resposta. A mi hi ha tres coses que em criden l’atenció en relació, sobretot, amb aquesta vigència de què parlem. Una són les preguntes que es fa sobre si existeix una incompatibilitat natural entre els catalans i els espanyols. Després, es pregunta d’on pot venir aquest sentiment. I, finalment, per què aquest conflicte no s’arregla mai i sempre continua obert en el curs del temps. Tot això ho diu l’any 1947 i som al mateix lloc.

—És famosa la metàfora que apareix en aquest llibre, en què Gaziel compara Catalunya amb un jugador de cartes que sempre perd…
—… encara que les cartes siguin bones. Ell té aquesta manera sarcàstica i metafòrica d’exposar les idees. No t’esperes que compari Catalunya amb un jugador de cartes, com tampoc no t’esperes que posi en relació els personatges del Quixot de Cervantes, Sancho Panza i el Quixot, amb l’existència dels catalans i els castellans. Amb això del jugador de cartes ve a dir que cada vegada que Catalunya o els catalans tenen la possibilitat de fer-ho bé o d’anar per una direcció clara, trien la pitjor solució. I això ho assimila al jugador que, encara que tingui molt bon joc, sempre perd. Per tant, el problema no és tenir males cartes, el problema és no saber jugar.

—Després hi ha “El desconhort“, un dels texts més durs del volum.
—És signat a l’ermita de Sant Elm, de Sant Feliu de Guíxols, l’any 1944. És la culminació del llibre, tot i que no és l’últim que va escriure. Li van encarregar que fes el discurs presidencial dels Jocs Florals de Barcelona, que eren clandestins i es van celebrar a casa de Fèlix Millet, a l’Ametlla del Vallès. Ell va avisar que no faria un discurs per a agradar als oients, sinó que faria un discurs amb el seu pensament. Podríem parlar potser d’una part molt fatalista, on ve a dir que els catalans no en sabem més, que no sabem fer política, que això no va enlloc… I una doble frustració que ell té. Per una banda, com a catalanista, amb la catalanitat que a ell li agradaria que existís i en l’expressió del catalanisme polític, i, per una altra, amb la realitat del moment. Diu que els espanyols no han sabut mai construir una política estatal. Alhora, mira cap al futur, busca solucions. I aquí és on crec que aflora el seu optimisme, quan diu –i això sonarà a paraules d’abans-d’ahir– que l’estat s’ha d’entendre com una suma de pluralitats. Per a ell, cal sortir d’aquest carreró sense sortida en què es troba Catalunya, per buscar solucions de caràcter federal europeu.

Fotografia: Enric Galli. Fotografia: Enric Galli.

—Què diria si veiés la situació actual?
—Penso que seria al mateix lloc. Tampoc no han canviat pas gaire els paradigmes. Si diem que el seu pensament és vigent és perquè les coses no han canviat gaire. De tota manera, després del seu pessimisme gairebé fatalista, al final del llibre fa una recuperació de la catalanitat molt maca, dient que no podem extingir la llum de Catalunya sense transmetre-la als que vénen al darrere. Pensa en el futur, i acaba dient: “El cor ens diu que els nostres fills o els nostres néts veuran temps millors. Però, si no fos això, si encara una pitjor onada d’adversitat hagués de colgar-nos, el darrer de nosaltres, en desaparèixer, trauria el cap fora de l’aigua, una última vegada, en un esforç suprem, per sospirar dolçament, amb un somriure absurd, però invencible: Visca Catalunya!”. És a dir, acaba amb un “Visca Catalunya!”.

—Gaziel és fonamentalment un catalanista, que des de dins ofereix una visió lúcida i molt crítica.
—Ell parla del complex de desviació peninsular. És a dir, per una banda, hi ha els que van anar a fora, referents per donar vida a la ideologia catalanista al seu retorn, que és el que va passar a molts intel·lectuals catalans a l’exili. Altres van sentir l’atracció de Madrid, l’establishment del moment. Ell és molt crític amb aquests darrers, perquè creu que es van apuntar al que era més fàcil, encara que fos abandonament les seves idees.

—Ell va tenir un contacte proper amb el poder. Creieu que en va sortir mal parat?
—Pel que sé, tothom li demanava consell: Cambó, Azaña, Companys… La seva opinió era important, es veu. Però, és clar, no tothom seguia després. Segurament els seus consells no eren tan fàcils de seguir.

—Com explicaríeu als vostres néts qui era Gaziel?
—Només tinc un nét i només té sis mesos. Quan tingui edat de llegir Gaziel potser ja no hi seré, però les meves filles el tenen molt present. Una d’elles, Paola, ha traduït aquest llibre al castellà.

Fotografia: Enric Galli.