La vice-presidenta segona i ministra de Treball espanyola, Yolanda Díaz, ha anunciat aquest matí que el PSOE i Sumar havien arribat a un acord per a derogar l’anomenada llei mordassa. “La llei mordassa serà derogada. Acabem de tancar-ho amb el Partit Socialista”, ha dit en l’arribada a la reunió de ministres d’Ocupació de la Unió Europea, que es fa avui a Brussel·les. Unes poques hores després, la portaveu del govern espanyol, Pilar Alegría, ha contradit Díaz i ha explicat que tan sols modificaran la part dels delictes per injúries, i que els canvis arribaran després d’haver-ho debatut amb la resta de formacions polítiques.

El portaveu adjunt de Sumar, Enrique Santiago, ha explicat en conferència de premsa al congrés espanyol que l’anunci de Díaz es limitava a la reforma d’un article perquè deixi de ser infracció la presa o la difusió d’imatges en manifestacions. Concretament, ha dit que l’acord preveia la modificació de l’article 36.

La redacció que proposen els dos grups, segons Santiago, estableix que no constituirà infracció la mera presa d’imatges en llocs de trànsit públic i manifestacions, o la mera difusió i que “la situació de perill o risc cert generat haurà de ser constatable i reflectir-se motivadament a l’acta o la denúncia, i amb tant de detall com sigui possible”. “Per nosaltres, sempre ha estat molt important eliminar qualsevol penalització o sanció als periodistes en el desenvolupament de la seva activitat professional quan cobreixen algun tipus d’operació policial”, ha indicat Santiago.

Marlaska diu que els canvis seran mínims

El ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, ha explicat que la modificació de la llei mordassa implicarà canvis mínims i que garantirà l’exercici de les funcions dels cossos i les forces de seguretat de l’estat espanyol.

Segons el ministre, es pretén de “deixar molt més clara la garantia del dret de reunió, d’associació i la llibertat d’expressió”. I ha dit que el text deia marge al desenvolupament parlamentari i a la possible introducció d’esmenes.

Per Marlaska, es podrà aconseguir una llei en què”els drets fonamentals dels ciutadans no es vegin constrets d’una manera desproporcionada” i que garanteixi “l’exercici de les seves funcions a les forces i cossos de seguretat de l’estat dins de les seves competències”: “Perquè no podem oblidar que són els màxims garants de les nostres llibertats, ha afegit.

L’ex-consellera de Justícia i Interior Elisa Núñez s’ha donat de baixa de Vox per discrepàncies amb el partit, atès que considera que ha adoptat una “deriva radical”. La formació que encapçala Santiago Abascal va decidir de trencar tots els pactes de govern autonòmics després del pacte del PP amb el PSOE per l’acollida de menors no acompanyats.

En una carta enviada a Abascal, a la qual ha tingut accés Efe, li comunica que no comparteix la decisió de la direcció d’abandonar els governs autonòmics. “No comparteixo la deriva radical que el comitè executiu nacional de Vox ha introduït en les polítiques contra la immigració irregular i en matèria de violència contra la dona. O l’oblit de l’infrafinançament de la meva comunitat autònoma, perjudicada pel govern de Pedro Sánchez”, diu Núñez. L’ex-consellera tampoc no comparteix el canvi de grup al Parlament Europeu: “No puc en consciència assumir les polítiques i declaracions de Viktor Orbán, president del grup a què s’ha adscrit Vox a Europa, ni dels altres líders que l’integren”.

El president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, va destituir dijous Núñez i la resta de consellers de Vox, el vice-president Vicente Barrera i el conseller d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, José Luis Aguirre. Aquest matí, en l’intercanvi de cartera, Núñez no ha fet cap comentari, però Aguirre sí que ha explicat que ell no se n’hauria anat i que Vox havia pres la decisió per una estratègia política. Barrera també ha dit que se n’anava d’una manera imprevista i sense esperar-ho.

Els nous consellers ja han pres possessió

El nou govern valencià monocolor s’ha constituït oficialment aquest matí amb la presa de possessió dels nous consellers. Miguel Barrachina i Vicente Martínez Mus s’incorporen al gabinet, i Susana Camarero, José Antonio Rovira i Salomé Pradas, que ja eren al primer govern de Carlos Mazón, han pres possessió de les noves competències que tenen encarregades.

A la cerimònia, feta al Palau de la Generalitat, hi han assistit Barrera, Aguirre i Núñez. Tots tres han rebut abraçades i tota mena de signes de conhort de la resta de consellers i més membres del govern.

En el seu discurs, Carlos Mazón ha dit que la nova configuració els obligaria a cercar acords en totes les direccions, sense prejudicis i en benefici dels ciutadans. Ha remarcat que la seu del Consell és al Palau de la Generalitat, en referència al fet que la decisió de Vox es va prendre en un despatx de Madrid. “No canvien un govern, simplement. Continuem governant perquè continue el canvi”, ha dit Mazón, abans d’agrair la faena als antics consellers.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’Assemblea Nacional Catalana ha posat a la venda aquest cap de setmana la samarreta de la Diada 2024, que Lluís Llach va presentar fa una setmana durant la seva actuació al Canet Rock.

De moment, l’Assemblea no ha explicat com serà la manifestació d’enguany. Se sap tan sols que el secretariat estudia la idea de fer una Diada descentralizada. La proposta és de fer actes a Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida i Tortosa per a denunciar l’efecte de l’espoliació fiscal en àmbits diversos. És previst que, abans no s’acabi aquest mes, l’entitat anunciarà com serà la manifestació de la Diada 2024.

Com és la samarreta de l’Onze de Setembre de l’ANC?

Enguany la samarreta és de color verd, amb els vius de les mànigues i del coll de color negre. El verd triat és el “verd voluntari”, que vol imitar les armilles que històricament han dut els voluntaris de l’Assemblea a les manifestacions. La samarreta porta el lema “Fem més curt el camí: independència” i té un teixit tècnic 100% polièster.

Un any més, la samarreta s’ha fabricat i produït a Catalunya, concretament a Mataró. L’ANC recorda que la samarreta és una de les vies principals de finançament de l’entitat. L’Assemblea no rep cap subvenció i se sosté econòmicament tan sols gràcies a les aportacions dels socis, el marxandatge i les donacions.

On es pot comprar la samarreta de la Diada 2024?

Com cada any, la samarreta es pot comprar a la Botiga de VilaWeb. També la trobareu a la botiga de l’ANC i a les parades de les assemblees territorials, per tot Catalunya. Fins dijous no tindrem físicament la samarreta de l’ANC a la Botiga de VilaWeb, però ja la podeu reservar a la botiga en línia i us l’enviarem així que arribi.

Enguany, hi ha un model unisex, de tirants i infantil. Amb la compra del lot, també s’hi inclou una bossa de roba amb el mateix lema que la samarreta. Tot el lot costa quinze euros i la samarreta infantil, deu.

A la Botiga de VilaWeb hi trobareu les talles de la XS a la XXXL.

Els horaris de la Botiga de VilaWeb

La botiga física de VilaWeb, al carrer de Ferlandina, 43, de Barcelona, obre de dilluns a divendres d’11.00 a 14.00 i de 16.30 a 20.00.

Manuel de Pedrolo (1918-1990) tenia un art especial a l’hora de posar títols a les novel·les. Un dels més reeixits va ser Pols nova de runes velles, que hauríem pogut manllevar perfectament per parlar-vos d’una de les iniciatives editorials de més èxit d’aquests darrers temps a casa nostra: la col·lecció Club Victòria de l’editorial Viena. Per què? Doncs perquè és exactament això: partint dels grans clàssics literaris de l’època victoriana (que serien les runes velles) i de la joveníssima editora Blanca Pujals (1992, que seria la pols nova), i a recer d’una de les editorials més sòlides i consolidades del país (Viena), va néixer la col·lecció, que ara arriba al volum quinzè.

Si haguéssim de definir què és aquesta col·lecció, podríem parlar de moltes coses. Han dit que era un “èxit sorprenent”, una “proposta innovadora per a actualitzar els clàssics”, una “insospitada connexió amb lectors joves”, “el paradís per als amants d’una època” i moltes més definicions, però segurament hauríem de dir que és el somni com a lectora de Blanca Pujals i la materialització del somni d’Isabel Monsó, editora de Viena. Com si s’haguessin ajuntat dues peces que encaixen perfectament: les dames fundadores del Club Victòria.

“A mi m’agrada molt aquesta literatura. A tretze anys, quan vaig descobrir Jane Austen, ja no vaig parar de llegir-la i m’encanta tot aquest imaginari. Què passava? Doncs que era difícil de trobar-ne edicions en català i per tant ho vaig haver de llegir en edicions de tota mena, en tapa dura, en tova, en castellà… Jo sóc del 1992 i les edicions en català, poques, eren dels anys 90, és a dir, ja no es trobaven quan jo era adolescent. Vaig anar a Londres i vaig descobrir que tots aquests llibres eren magníficament editats en tapa dura i vaig pensar que jo volia tota aquella bellesa i la volia en català. Encara s’hi va afegir un altre fet,  una anècdota personal. Vaig deixar un dels meus llibres preferits, Seny i sentiment, de Jane Austen, i me’l van perdre, i quan el vaig voler tornar a tenir vaig descobrir que n’hi havia vint-i-nou edicions diferents en castellà i cap en català”, explica Blanca Pujals, amb la seva vehemència habitual.

El resultat immediat de la pèrdua és que, amb més sentiment que seny, Blanca Pujals va elaborar una llista que tenia pensada de feia molt de temps, va entrar al despatx d’Isabel Monsó i va llançar una proposta que ja havia insinuat alguna vegada i, ara sí, es va decidir a començar a fer la col·lecció.

Els títols

De moment n’han aparegut quinze títols: Seny i sentiment, de Jane Austen; Una habitació amb vistes, d’E. M Forster; La formació d’una marquesa, de Frances Hodgson Burnett; Agnes Grey, d’Anne Brontë; Mansfield Park, de Jane Austen; Jane Eyre, de Charlotte Brontë; Les confessions del senyor Harrison, d’Elizabeth Gaskell; Dràcula, de Bram Stoker; Cims borrascosos, d’Emily Brontë; L’abadia de Northanger, de Jane Austen; Nord i sud, d’Elizabeth Gaskell; Tess dels D’Urberville, de Thomas Hardy; Vera, d’Elizabeth von Arnim; Orgull i prejudici, de Jane Austen; i L’amant de Lady Chatterley, de D. H. Lawrence.

En el moment de presentar la col·lecció es va dir que abastaria cronològicament de l’any 1800 a la Primera Guerra Mundial i que se centraria en autors anglesos o britànics. “De tot aquest període, la reina Victòria en va ocupar tres quartes parts i ens va semblar que era un element prou recognoscible per a batejar la col·lecció, també perquè amb aquest nom, d’alguna manera, tothom ja sap de què volem parlar i què volem dir”, va explicar llavors Isabel Monsó. I de moment Jane Austen ha estat una de les peces fonamentals de la col·lecció.

Jane Austen

La història de la literatura mundial és farcida de revolucions, algunes de grans i algunes de petites. La que va capitanejar Jane Austen va ser de les grans. Diuen els entesos que a partir de les seves novel·les els imbècils van començar a parlar com a imbècils i que això és molt d’agrair. Potser sí. Sigui com sigui, Austen és avui dia una de les autores més seguides i llegides del món, com palesen els més de cinc mil clubs de lectura anuals que es fan sobre aquesta autora als Estats Units, per exemple, o les adaptacions cinematogràfiques de les seves novel·les. No podrem agrair mai prou a la persona que va perdre el Seny i sentiment de Blanca Pujals que hagués extraviat l’exemplar.

Pujals diu: “Amb l’estètica que hem creat per a la col·lecció, amb el plantejament que tenim, el que hem fet ha estat endreçar tot un món. A l’adolescència, quan llegia aquests llibres, molt sovint em deien que era cursi o de tietes, però qui ho diu segurament no ha llegit mai Jane Austen, que és una autora que odia el romanticisme i l’escarneix.” Doncs si això havia de ser una literatura de tietes i cursi, res més lluny de la realitat. La quantitat de gent jove que llegeix el Club Victòria ha sorprès fins i tot les dames fundadores. “Hem descobert que hi havia tota una generació que tenia moltes ganes de llegir aquestes obres, que per a ells són noves i que les entomen no com a llibres antics, sinó com a novetats.”

Una vegada seleccionats els títols, s’havia de vetllar per l’estètica. “Per als logotips, les cobertes i els estampats, ens vam inspirar en la roba i el vestuari de l’època. Teníem clar que havíem d’anar a totes. La pandèmia va aturar el projecte, però molta gent ens demanava quan faríem Jane Austen en català i insistien que ho havíem de fer nosaltres. De sobte, vam descobrir que hi havia molta gent que volia llegir aquesta mena de llibres, que ho compartia a les xarxes i que volien edicions boniques. I vam trobar un públic inesperat, el públic jove, que ha mogut la col·lecció per les xarxes (TikTok, Instagram…). Cims borrascosos el vam exhaurir les primeres hores a la parada de Sant Jordi i vam descobrir que també hi havia molts homes que volien els llibres i que volien fer la col·lecció completa. Hem sabut jugar bé la carta de pertànyer a un club, perquè abans el lector s’ho feia tot sol, era el raret de la universitat, el qui llegia sol a casa, però la pandèmia ens va ensenyar a compartir les lectures i la gent tenia ganes d’una experiència comunitària.”

Traduccions

Ara aquesta experiència és un pla editorial en què apareixen quatre o cinc títols per any, depenent del gruix dels volums o dels ritmes que marquen els traductors. “Volíem traduccions noves, però també recuperar aquelles que són insuperables en català, com un Xavier Pàmies o un Jordi Arbonès (el darrer volum, L’amant de Lady Chatterley, és la recuperació d’aquest important traductor), perquè volem que aquestes traduccions siguin realment les canòniques en català per al futur.”

Quan varen aparèixer els primers títols Blanca Pujals encara no havia fet trenta anys i quan es retrobava amb alguns companys de la universitat sempre li deien que havia realitzat el seu somni. “I és cert, en part, però això et fa ser encara molt més responsable. Ser editora és la millor feina del món, estic molt satisfeta amb aquesta col·lecció i amb els Petits Plaers, però també hi ha una responsabilitat molt gran, que és la de fer perdre la por dels clàssics, perquè per a llegir clàssics l’únic requisit és saber llegir, no cal res més. Nosaltres no fem una col·lecció elitista, sinó atractiva, en què intentem de compensar per ajustar-nos al preu de mercat. Es pot dir que tinc una responsabilitat envers Jane Austen, que és editar-la en català i en llibres bonics, que li poguessin agradar, tenint cura de tots els detalls i amb les millors traduccions. Amb ella i amb la resta d’autors de la col·lecció, que no ens l’acabarem perquè aquella llista era molt llarga.”

Ara com ara, l’èxit ha estat la millor recompensa. Fan tirades inicials de 2.000 exemplars o 2.200; d’alguns títols se n’han arribat a imprimir segones edicions i fins i tot han fet tasses de la col·lecció. Hi ha gent que es posa les cobertes de fons de pantalla o d’imatge a les xarxes socials, cosa que no havien pas pensat d’aconseguir. Ara hi ha un munt de gent que vol ser lectora ben orgullosa d’aquest club i explicar-ho. I tenir Jane Austen, les Brontë i companyia en un lloc d’honor a casa. I sabeu què? D’aquests, n’hi ha un munt que encara no ha fet ni els trenta. Qui ho diu, que els joves no llegeixen?

The Washington Post · Ishaan Tharoor

És una imatge que ja hem vist tots: l’ex-president Donald Trump, en un escenari a l’aire lliure a Pensilvània, envoltat per agents del servei secret, amb sang que li raja del cantó de l’orella fins a la galta. Sembla agitat però es mostra desafiant, amb el puny alçat mentre l’allunyen ràpidament.

Trump va sobreviure dissabte a un aparent intent d’assassinat, en què va morir el presumpte autor dels trets i un assistent al míting i dos assistents més van quedar greument ferits. El tirador ha estat identificat per l’FBI com Thomas Matthew Crooks, de vint anys. Ara com ara, no hi ha cap indicació oficial dels motius de l’atac, que ha commocionat el món i ha alterat el cicle electoral nord-americà, que ja de per si era volàtil i tens.

El president, Joe Biden, va qualificar l’intent d’assassinat dissabte al vespre de “malaltís” i va dir que als EUA no hi tenia cabuda, “aquesta mena de violència”. Més tard, va parlar amb Trump. Dirigents mundials de tot l’espectre polític han condemnat l’atemptat i han expressat l’alleujament pel fet que Trump no hagués estat ferit de més gravetat. De seguida, molts aliats de Trump han culpat els demòcrates i qualsevol que suggereixi que l’ultranacionalisme de Trump és un perill per a la democràcia nord-americana de ser, en certa manera, còmplices de l’atac.

En aquest salt retòric, se’ls va unir una sèrie de dirigents d’altres llocs que es consideren aliats ideològics de Trump, si més no, parcialment: el president argentí, Javier Milei, ha aprofitat l’ocasió per criticar “l’agenda autoritària de l’esquerra internacional”. El president salvadorenc, Nayib Bukele, molest de fa temps per les crítiques de l’administració Biden i dels defensors dels drets humans per la seva consolidació quasi-autocràtica en el poder mentre exercia una repressió molt popular contra el crim, s’ha limitat a demanar a les xarxes socials: “Democràcia?”

Entre les reaccions dels dirigents estrangers, les del primer ministre eslovac, Robert Fico, i de l’ex-president brasiler Jair Bolsonaro són, segurament, les més significatives. Fa tan sols dos mesos, Fico, populista i comparat sovint amb Trump, el van disparar i va quedar greument ferit. L’atacant era septuagenari que actuava tot sol i que no compartia les seves polítiques. Ara el dirigent eslovac ha sortit de la seva convalescència i encara està més convençut de la deslleialtat dels seus adversaris polítics. Per una altra banda, el 2018, Bolsonaro, aleshores candidat a la presidència del Brasil, va ser apunyalat per un altre atacant solitari enmig d’un míting de campanya. L’incident va generar una simpatia pública envers Bolsonaro, un altre nacionalista de línia dura contra l’establishment com Trump, i el va portar al poder.

Diumenge al matí, Fico i Bolsonaro van donar suport públicament a Trump i van denunciar els seus oponents. “És una còpia exacta del guió”, va escriure Fico a les xarxes socials, tot suggerint que ell i l’ex-president dels EUA eren víctimes d’un entorn en què els seus adversaris fomentaven la histèria pública contra ells. “Els adversaris polítics de Trump proven de fer-lo callar. Quan fracassen, inciten el públic fins que algú agafa les armes.”

Bolsonaro va mostrar la seva “solidaritat” amb Trump, i va dir que el veuria a la presa de possessió, un reflex de la confiança aclaparadora entre els analistes de dretes que l’incident es convertirà en un avantatge polític per al candidat a la presidència. El fill de Bolsonaro, Eduardo, es va fer ressò d’aquest sentiment, i en una resposta a un piulet del fill de Trump, Eric, va dir que Trump ja havia estat “elegit” i va fer referència a l’apunyalament de Bolsonaro el 2018. “Tenim experiència amb una situació com aquesta, coneixem l’enemic, i vosaltres també,” va escriure Eduardo Bolsonaro.

Els crítics de Trump assenyalen el seu historial de retòrica incendiària; el vinculen a una rastellera d’actes de violència política que han marcat la vida dels Estats Units aquesta darrera dècada. La retòrica de Trump ha ressonat amb les teories de la conspiració d’extrema dreta vinculades a tiroteigs en massa a El Paso, una sinagoga a Pensilvània i la mobilització més àmplia de supremacistes blancs armats d’extrema dreta. Va alimentar les flames de l’assalt dels seus partidaris al Capitoli el 6 de gener de 2021.

“Trump fa servir sovint un llenguatge incendiari, com ara quan va prendre possessió del càrrec, el 2017, i va descriure l’estat de la nació com a ‘carnisseria americana’”, va escriure el meu col·lega Michael Scherer. “D’aleshores ençà, ha anomenat els seus enemics polítics ‘plagues’, ha descrit alguns immigrants indocumentats com a ‘animals’ i ha advertit d’un ‘bany de sang’ si no guanya al novembre.”

Jair Bolsonaro was stabbed on September 6th 2018.

Here's how the polls evolved after that: pic.twitter.com/hszsNHfZ4a

— François Valentin (@Valen10Francois) July 13, 2024

Alguns analistes creuen que hi ha un precedent polític que pot orientar la política nord-americana els mesos vinents. “Tots els brasilers van pensar immediatament en l’atac amb ganivet que va empènyer Bolsonaro a la victòria el 2018”, diu Thiago Krause, un historiador de Rio de Janeiro, com a reacció a l’intent d’assassinat a Trump. “Això donarà un gran impuls a Trump i radicalitzarà encara més les bases.”

Segurament Bolsonaro i els seus seguidors estan més afligits ara, fora del poder, que abans d’haver guanyat. Després d’haver perdut la reelecció, el 2022, alguns dels seguidors de Bolsonaro van fer un intent d’insurrecció amb paral·lelismes amb el 6 de gener. Van assaltar edificis federals a Brasília. Van ser dispersats i expulsats, i les conseqüències han submergit l’antic president brasiler i els seus principals aliats en una xarxa d’investigacions criminals i càrrecs penals que encara podrien dur-lo a la presó.

Com Bolsonaro i Fico, Trump té un complex de persecució poderós. Tots descriuen les causes judicials contra ells com a caceres de bruixes orquestrades per un establishment malvat. Tant se val la seriositat i substància de les acusacions, i l’aparent independència del poder judicial als països respectius.

Fico, quatre vegades primer ministre, va ser destituït del càrrec després de l’assassinat d’un periodista que investigava els vincles dels seus socis amb la màfia italiana. Va tornar al poder amb una plataforma que combinava una versió de populisme d’esquerres amb nacionalisme d’extrema dreta. Després de gairebé ser assassinat, els aliats de Fico van dir que els mitjans de comunicació i l’oposició eren darrere l’incident, amb un to que alguns activistes dels drets humans temien que afectaria el debat públic.

“Culpar l’oposició, els opositors ideològics i polítics, els mitjans de comunicació o el sector no governamental inicia una espiral de por, odi i possible violència futura”, deia un comunicat signat per representants dels principals grups de drets civils d’Eslovàquia.

La setmana passada, després de reincorporar-se a les funcions públiques, Fico va deixar clar el seu desafiament. “Estimats mitjans de comunicació progressistes i liberals i oposició, lamento haver sobreviscut, però he tornat”, va publicar a Facebook.

• Subscriviu-vos a The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Ahir es va reunir el Consell de Política Fiscal i Financera de l’estat espanyol, allà on van els consellers del ram de cada autonomia i la ministra espanyola, Maria Jesús Montero en aquest cas.

El tema estrella de la reunió va ser la broma aquesta del “finançament singular” per a Catalunya. Potser algú del govern d’Esquerra es pensava que inventant-se un nou eslògan –com més tou millor, i com menys concret en els objectius millor– aconseguirien allò que no s’ha aconseguit en cent cinquanta anys de catalanisme. Però ni així. La unanimitat contra Catalunya i contra les aspiracions dels catalans va ser total i absoluta. Ni parlar-ne.

I la cosa va anar més enllà i tot. A mi em van cridar especialment l’atenció unes declaracions de la senyora ministra –socialista, per si calgués aclarir-ho–, en què, sense dissimular gens ni mica, va reclamar al PP que s’entengués amb el PSOE per deixar els partits nacionalistes fora de l’equació. I no em negareu que això no siga ben curiós en els moments que vivim –de màxima tensió entre el PSOE i el PP.

Montero fins i tot s’inventà un terme nou, quan contraposà als partits nacionalistes els partits “generalistes”, que va dir. I és fàcil d’observar que la idea estira un fil mediàtic que psicològicament té molt de suc: ells són “generalistes” i nosaltres som “temàtics”, com les cadenes temàtiques de televisió. Ells parlen de tot i són els grans i poderosos, i nosaltres –quan dic “nosaltres”, en aquest cas, vull dir els governs autònoms– ens dediquem al bricolatge, als caçadors i pescadors, als esports minoritaris o al monopoli del tarot nocturn. Em costa d’imaginar una caricatura més descarnada de l’estat espanyol actual.

Però l’al·lusió de la ministra no hauria de sorprendre ningú. A Madrid fa anys que torna a circular aquell vell rum-rum que proposa de canviar el sistema electoral per reduir la presència i la importància, la influència, dels partits nacionalistes. El problema que tenen és que no saben com fer-ho. Tècnicament, vull dir. I el pas dels anys ha consolidat tant el fenomen com la desesperació que senten els “generalistes”. Ai!

 

PS1. Sempre tindran l’opció de canviar de poble. Com Brecht va escriure el 1953 en aquell poema sarcàstic:

“El poble, pel seu vot, ha perdut la confiança del govern
i costarà molt de recuperar-la.
No seria més fàcil dissoldre el poble
i triar-ne un de nou?”

PS2. En la versió d’aquest article que arriba als subscriptors a les deu de la nit m’he equivocat pel que fa al nom de la ministra Montero. Demane disculpe. Abans podíem tirar la culpa als donyets de la impremta, però ara ja no.

PS3. Miquel Pueyo és una de les veus més influents d’Esquerra Republicana de Catalunya. Per ell mateix i per la llarga carrera, trenta-sis anys, al servei del partit al Parlament de Catalunya i com a paer de Lleida. Avui l’entrevistem per parlar de tot allò que passa dins el seu partit. I, com sempre, no té pèls a la llengua: “Això no s’acaba amb una dimissió, una expulsió i dos expedients.”

PS4. Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense un mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per a fer-vos-en vosaltres també.

La presidenta de les Corts, Llanos Massó, i el president del Parlament de les Illes, Gabriel Le Senne, tots dos de Vox, es neguen a deixar el càrrec després del trencament dels pactes de govern amb el PP. Al País Valencià, Massó ha vist com els seus companys que formaven part del Consell ja han abandonat els escons blaus. A les Illes, el pacte no incloïa l’entrada al govern, però sí el suport parlamentari, que, segons la direcció de Vox, s’ha trencat. Tots dos també tenen en comú que el PP els mostra la porta d’eixida i que l’oposició els pressiona com més va més. Ahir, per exemple, en cada intervenció en el ple, tant el PSPV com Compromís van fer referències més que directes a la presidència de les Corts en presència de Massó.

“No dubte que el senyor Le Senne dimitirà”, va dir fa uns dies la presidenta, Marga Prohens. “M’agradaria que el president de les Corts fos del PP”, va dir ahir Juanfran Pérez Llorca, que es va estrenar amb aquest desig en el nou càrrec de síndic a les Corts. Divendres mateix, després d’haver explicat els canvis al Consell, el president, Carlos Mazón, va dir que ell no era ningú per a avaluar l’ètica o la moral de persones d’uns altres partits. Es referia a la negativa de Llanos Massó d’abandonar el setial.

Massó i Le Senne han seguit al peu de la lletra l’argumentari del partit i han dit que, si ells havien de dimitir, també ho havien de fer els presidents Mazón i Prohens, perquè els càrrecs anaven en el mateix paquet. El president de Vox els va demanar de bon començament que resistissen, i això fan. Aquestes darreres hores, la pressió sobre el partit d’extrema dreta s’ha intensificat, però també les veus que el defensen. Arran d’aquesta situació, el futur de l’un i de l’altre pot acabar no essent el mateix, perquè hi ha una diferència fonamental en el reglament de les cambres que presideixen.

L’article 39 del reglament del parlament

El reglament del Parlament de les Illes sí que preveu la possibilitat de destituir-ne el president. És al punt d de l’article 39, que detalla els motius pels quals els membres de la mesa cessaran de les funcions. Aquest punt diu: “Per remoció del càrrec, per negligència notòria i greu en el compliment de les obligacions del càrrec, acordada pel ple del parlament per majoria de les tres cinquenes parts dels diputats si les diputades que en formen part. Ha de ser proposada, almenys, per dos grups parlamentaris o per una cinquena part dels diputats i diputades. Si la proposta s’aprova, es procedirà a la següent sessió plenària a cobrir les vacants amb l’establert a l’article 40 d’aquest reglament.”

Demà mateix, la junta de portaveus decidirà si convoca un ple extraordinari aquest estiu per a debatre la moció de remoció contra Gabriel Le Senne. La va presentar l’oposició quan Le Senne va estripar un fotografia d’Aurora Picornell durant un ple. En aquell moment, el PP ho va descartar, però ara mira d’aprofitar l’onada. Simultàniament, el PSIB, per boca de Francina Armengol, va oferir els seus vots al PP perquè nomenassen un altre president de la mesa, però el PP també ho va declinar. Com que qui ha de convocar el ple és Le Senne mateix, ja ha deixat entreveure la intenció d’ajornar-lo al mes de setembre.

Acostumat al perill

Els darrers mesos de vida política de Le Senne els ha viscuts al caire del precipici. L’any va començar amb una crisi interna de Vox a les Illes. El grup parlamentari va decidir d’expulsar-lo a ell i a la portaveu, Patricia de las Heras. El grup va quedar reduït i, per tant, el suport al govern de Prohens va quedar en perill. L’expulsió de Le Senne del grup parlamentari en comportava la destitució immediata. Va passar igual amb Xelo Huertas, que havia arribat a la presidència del parlament el juny del 2015 amb Podem, i el gener del 2017 el partit la va expulsar després d’unes acusacions de corrupció. En el cas de Vox, després de dies d’incertesa i de declaracions encreuades, la direcció del partit va ordenar al grup parlamentari que fes marxa enrere i les expulsions van quedar sense efecte. Set mesos més tard, Gabriel Le Senne continua agafat a la cadira, dient que no se’n va, i retardant tant com pot la convocatòria de la junta de portaveus que hauria de tramitar la seua remoció.

La remoció de Llanos Massó, impossible per ara

Aquesta capacitat del Parlament de les Illes Balears no la tenen les Corts Valencianes. Ara per ara, no hi ha cap mecanisme per a destituir la persona que n’ocupa la presidència. Atesa la negativa de Llanos Massó d’abandonar el càrrec, el grup parlamentari de Compromís ha presentat una proposta de reforma del reglament per a afegir un nou epígraf a l’article 38 que regula els motius de cessament dels membres de la mesa. Serà molt semblant al que ja existeix al parlament de les Illes. Concretament, s’hi introduirà la figura de la “remoció del càrrec per negligència notòria i greu en el compliment de les obligacions i els deures del càrrec”.

Segons el síndic de Compromís, Joan Baldoví, Llanos Massó és un exemple de la negligència en l’exercici del càrrec. “Des del primer moment ha demostrat que no és digna del càrrec que ostenta. La negació constant de la violència de gènere, els exabruptes i insults constants en el seu perfil oficial, l’ús partidista de la institució i la parcialitat en l’exercici del càrrec són tan sols alguns exemples que justifiquen d’expulsar l’extrema dreta de la presidència del parlament”, diu Baldoví.

El PSPV ha dit que donarà suport a tot allò que servesca perquè la ultradreta no presidesca les Corts. El síndic José Muñoz va dir ahir que tant Carlos Mazón com Llanos Massó s’aferraven al càrrec sense cap mena d’escrúpol. “Els socialistes som els únics que podem decidir que votem en contra del fet que una ultracatòlica, antiavortista i negacionista de la violència de gènere ocupe la presidència de les Corts.”

Ahir, amb la votació del director de l’Agència Valenciana Antifrau, Massó va fer anar la maça per darrera vegada abans de l’estiu i es va acomiadar amb la fórmula: “La presidència regracia molt a les Corts els serveis prestats en aquest període de sessions i el declara clos. Buen verano a todos.”

Miquel Pueyo (1957) fa trenta-sis anys que milita a ERC, on ha viscut l’escissió de Joan Hortalà, el govern tripartit i la batllia de Lleida, entre més. Veu veterana, serena, parla amb VilaWeb sobre els tres grans temes que el seu partit ha de gestionar: la investidura de Salvador Illa, la successió d’Oriol Junqueras i l’escàndol dels cartells. Pueyo es mostra allunyat d’un acord amb Illa, i ofès amb l’escàndol dels cartells, que creu que no està tancat. Hi ha més persones involucrades, i caldria saber qui són, ens diu Pueyo en una entrevista per videotrucada.

—Vau signar el manifest per la renovació?
—Sí. A mi em va trucar Marta Vilalta i, pel contingut del manifest, no vaig veure cap raó per la qual no el pogués signar. I el vaig signar. Després m’he fet conscient que darrere el manifest i uns altres moviments, hi havia més coses de les que jo inicialment pensava. Però, d’entrada, la idea d’una renovació em semblava positiva, i m’ho sembla. Però jo no m’he posicionat ni em posicionaré com a peó en cap estratègia concreta.

—No sou ni rovirista ni junquerista.
—Quan es parla de la crisi a ERC, és obvi que hi ha una crisi. Però he viscut situacions encara més tenses. Hi ha hagut relleus molt tensos i hi ha hagut relleus molt ordenats, com el que hi va haver entre Puigcercós, Oriol Junqueras i Marta Rovira. Per tant, sí, la meva situació actual fa que el meu punt de vista sigui rabiüdament individual. Em sento molt responsable del meu partit, del futur del meu partit, però ara mateix no estic embolicat en cap organització més o menys clandestina per a fer això o allò altre.

—En el cas actual, senyor Pueyo, què creieu? Tots dos, Junqueras i Rovira, haurien de fer un pas al costat?
—Jo hi inclouria una renovació àmplia. I l’escàndol dels cartells també implica que hi ha d’haver més gent que faci el pas, segurament. La política és així. La política no és una activitat en què puguis esperar un retorn objectiu, afectuós, equilibrat dels esforços que hi has posat. La política és una suma de circumstàncies. Per exemple, jo crec que el lideratge no és un carisma vitalici. El lideratge és la capacitat durant un temps determinat que té alguna persona, o algunes persones, de llegir correctament les circumstàncies i de prendre les decisions més adequades. I aquesta capacitat, a vegades es té, a vegades es té durant un temps, i a vegades es perd. I això ens pot passar a tots.

—En el cas dels cartells contra Maragall, he vist que dèieu a X: “Això no és digne del partit de Macià i Companys”.
—La  meva sensació, intensa des del primer moment, va ser de vergonya. En la política, hi ha hagut moltes accions d’aquest tipus. Hi ha gent, hi ha partits, hi ha grups que les han fet sense cap mena d’angúnia. Però jo miro Esquerra, des del principi, amb la convicció personal que la finalitat no justifica mai els mitjans. Et diré més, crec que moltes vegades els mitjans són més importants que la finalitat. Per tant, a mi em va fer angúnia, vergonya, incomoditat. I la meva impressió és que això no s’acaba amb una dimissió, una expulsió i dos expedients. Crear una estructura d’aquest tipus, pagar per mitjà d’una empresa, si sabem com funciona un partit polític en què hi ha un rigor a l’hora de fer pagaments, etcètera, això vol dir que hi ha vuit persones, deu, quinze que sabien què es feia. O que, sabent-ho, no van intervenir per aturar-ho o per explicar-ho. Els militants d’Esquerra, els nostres votants, els nostres simpatitzants, o senzillament la ciutadania de Catalunya, tenen dret que li expliquin amb pèls i senyals què va passar, qui ho sabia, per què es va fer així. I una altra cosa: anar a les municipals de l’any 2023, després dels dos anys i mig de covid, després de tota una sèrie de circumstàncies, havent de fer campanya amb els mitjans que teníem, i que t’assabentis que, mentrestant, el teu partit va fent tripijocs de l’estil dels cartells, a mi m’indigna. No m’identifico amb aquest procediment.

—Tolo Moya diu: “Hi ha tres persones que estan involucrades en aquest cas, que formen part de la comissió ètica, que són Oriol Duran, Marta Rovira i Jordi Roig. I no es pot ser jutge i part.” Què en penseu?
—No tinc capacitat, coneixement o informació per a sospesar tot plegat. I no sé si ha d’anar a una altra comissió. Però el partit ha d’explicar com es va fer, qui ho sabia i no va impedir que es fes. Ho he dit abans: aquí hi ha vuit  persones, deu, dotze, catorze, que no sé qui són, que han pres decisions, i aquestes decisions s’han d’explicar, s’han de demanar excuses i en alguns casos algunes d’aquestes persones probablement també hauran de prendre una decisió. Però no puc jutjar noms concrets o situacions concretes perquè no tinc el coneixement per a fer-ho.

—Esquerra hauria d’investir president de la Generalitat Salvador Illa?
—Hi ha dues forces que han rebut més vots que Esquerra. Junts i el PSC són els màxims responsables a l’hora d’intentar de trobar un format de govern. Dit això, a mi, personalment, em sembla que l’opció d’investir Salvador Illa hauria d’implicar uns acords, unes concessions realment molt importants. A mi em fa gràcia, per exemple, quan es parla de finançament singular. El finançament singular, ja el preveia l’estatut vigent i no s’ha desplegat mai, com tantes altres coses. Es va començar parlant d’un concert econòmic. El concert sí que és una concessió o una cessió o un acord molt important. Però jo em pregunto, el PSC, o més ben dit, el PSOE, està en condicions d’acordar aquest punt? A mi em sembla molt difícil, entre més raons, perquè la viabilitat econòmica de l’estat espanyol depèn en gran manera del drenatge fiscal que l’estat fa a Catalunya, a les Illes Balears i algunes altres comunitats. I sense aquest drenatge, o reduint aquest drenatge, no sé com la monarquia, l’exèrcit, les ambaixades podrien continuar endavant.

—I sense el concert econòmic, Miquel Pueyo diria que no a la investidura?
—Jo, sense el concert econòmic, i ara també s’ha posat sobre la taula el tema de la llengua. Vaig ser secretari de Política Lingüística en el període que es va debatre i redactar l’estatut, quan des d’un punt de vist històric era una oportunitat de fer les coses d’una altra manera. Quan vaig veure com va acabar, ja em va quedar molt clar: l’estat espanyol i Catalunya són en una situació de punt mort. Segurament, dolorós per als uns i per als altres, en el sentit que ni l’estat és capaç d’assimilar Catalunya plenament, ni Catalunya ha estat capaç fins ara d’alliberar-se del jou de l’estat. Si no hi ha acords molt significatius, com podria ser el concert o alguna altra cosa, Esquerra no té cap motiu per a fer president el senyor Illa. Sobretot, tenint en compte que ha estat la tercera força més votada. De tota manera, el partit ha promès que la decisió ha de ser la que vulgui la militància.

—Si us fessin la pregunta avui, què diríeu?
—Jo escoltaré tot allò que s’expliqui fins al moment que s’hagi de votar, però jo em situaria en la banda exigent, perquè és evident que, per a Esquerra, anar a unes altres eleccions pot ser un risc, però hem de saber mirar amb responsabilitat històrica, no tan sols pensant en unes hipotètiques futures d’eleccions, sinó en què és aquest partit i on vol anar.

—Quin consell donaríeu a la gent que dirigeix Esquerra Republicana en aquests moments?
—Més que aconsellar-los, demanar-los. Jo els demanaria la màxima claredat i transparència a l’hora d’explicar aquest escàndol dels cartells. Això hauria de ser a l’ADN del partit. Del partit de Macià, de Companys, de Víctor Torres. I una última reflexió: nosaltres, els éssers humans, tenim una dimensió biològica que fa que tinguem davant uns anys determinats. I a tothom li agradaria que determinades coses passessin mentre som vius. Però el sistema de reproducció de l’espècie humana és: vius uns quants anys i deixes espai per a uns altres. I aquests altres proven unes altres coses. Vam tenir una sensació, entorn del Primer d’Octubre, que tocàvem el cel amb la punta dels dits. I no ha estat així. No hem de preocupar-nos tant dels sentiments o les emocions de cadascú com de tenir una perspectiva. Jo tinc filles i, per tant, d’alguna manera, la vida me la imagino més enllà de mi mateix. I crec que és molt important que qualsevol persona amb responsabilitats polítiques s’adoni d’això. Encara que a vegades pugui ser dolorós des del punt de vista personal. I encara més per a companys i companyes que han estat a la presó, que han estat a l’exili, que els he vist a la presó. Home, això pica molt.

Dijous a la nit vam anar a mirar el cel a l’Observatori de l’Ebre, a Roquetes, al Baix Ebre. Amagat entre pins de bosc, és un centre de recerca científic capdavanter. Obro parèntesi. Hi ha vegades en què allò de la descentralització de les estructures d’estat científiques funciona. Tanco. M’informo i em diuen que hi estudien geomagnetisme i activitat sísmica –coses de terratrèmols, penso jo, fem-ho fàcil, que ja no puc gestionar informació massa difícil. És un centre del CSIC, comenten, ben enxarxat en la comunitat científica. Jo que el feia dinosaure, amb funcions de museu a tot estirar, amb aquella biblioteca clàssica de butlletins astrològics, mapes i quaderns de viatges antics, vaig ben equivocada. Recorrent els caminets de nit, amb prou feines veig els edificis neoclàssics, imagino el que deuen ser baròmetres o pluviòmetres, i les cúpules aquelles dels observatoris que són blanques i es veuen fins i tot amb la foscor. El van construir a principis del segle XX dos jesuïtes, Ricardo Cirera i Lluís Rodés. Nota al peu. Aquest últim besoncle de la cantant Maria Rodés, que el 2014 va fer un disc molt astronòmic inspirat en el seu familiar.

He de dir que els algorismes, les possibilitats infinites de l’ordre computacional i l’anomenat art immersiu no m’atreuen ni massa ni gens. Em fan mandra. No sóc de pantalles, ni de dades, ni d’estímuls lumínics o sonors massa impactants. No sé si és fisiològic, hipersensibilitat, o directament aversió al càlcul i a la tecnologia en general. M’atreuen tan poc que no els dedicaria un article ni tan sols per negar-los. Sí que m’interessen els fenòmens socials, les dèries, les enrònies dels humans per narrar-nos i explicar el planeta on vivim. I ara resulta que hi ha una dèria forta, una cosa que està molt però moltíssim d’actualitat. Es diu art digital. I segur que els aficionats al Sònar o propostes similars ho coneixen bé. Jo fins ara he estat bastant analfabeta en la qüestió. M’ha costat d’entrar-hi, diguem-ne, i mira que la cosa ja fa dècades que va i és de sobres popular. Potser perquè no he sabut ben bé quin és l’art digital que a mi em podia agradar.

Que he de donar-hi una oportunitat sincera ho he pogut constatar aquest cap de setmana de l’Eufònic, festival d’arts visuals i “digitals”. Una oportunitat sincera a les arts digitals si més no experimentals. Aquesta proposta cultural interessantíssima, que descentralitza la cultura –també tot sigui dit–, ha vingut a obrir-me els ulls i a fer-me veure que a Catalunya hi ha cada vegada més persones i projectes treballant-hi. En termes econòmics, diríem que hi ha mercat, que és emergent i que exporta Catalunya al món. I què és això de les arts digitals? Va, anem al gra. Aquest concepte és d’aquells dubtosos, el típic que té tots els números per a ser un calaix de sastre. I és que les arts digitals podrien ser una mica tot. Que si una foto feta amb el mòbil, que si una fotografia de càmera digital, fins i tot un article escrit en un mitjà de comunicació digital, podria optar a la categoria. Impossible destriar el gra de la palla, art multimèdia, art computacional, art fet amb ordinador. Això s’ha de dir bé.

A mi, l’art digital que m’interessa és el que es presenta com un mètode per interpretar el món. Aproximacions, lectures personals de certs fenòmens de la realitat. Si els periodistes interpretem a través de les paraules, els fotògrafs amb les fotografies, els cineastes amb les imatges en moviment, hi ha qui dissenya models amb algorismes per captar coses que passen, i a sobre ho fan de manera bella, creant escenaris fascinants, de la mateixa manera que abans s’han fet llenços amb materials tangibles, siguin de pintura a l’oli, calç o retalls de roba.

Un dels projectes més veterans i dels que més feina fan en aquest sentit són Playmodes, el projecte d’Eloi Maduell i Santi Vilanova, situat a la Pera (Baix Empordà). Us en volia parlar en aquest article. Els Playmodes són un taller d’artesans digitals que, en lloc de tenir fang o fusta com a matèria, tenen registres, dades i algorismes. Ells les modelen, les tallen i les enganxen segons la seva conveniència amb un discurs que sempre és fet per a comunicar alguna cosa al públic. Tenen discurs, que dirien els culturetes.

A l’Observatori de l’Ebre, els vaig conèixer una mica millor, amb el seu projecte “Astres”, en què un làser superpotent permetia de resseguir els estels més visibles de la nit. El làser feia impacte contra les partícules de l’atmosfera i vèiem la llum tocant l’Óssa Major i l’Estel Polar com si fos una classe d’astronomia. Aquest làser, de gairebé dos quilòmetres d’abast, s’havia programat per perseguir el moviment dels estels sense perdre’n l’encaix en cap moment. Un sistema computacional que, ens van explicar, han dissenyat amb l’ajuda de Francesc Rey, professor de Telecomunicacions de l’UPC, amb la idea d’apropar la galàxia als terrícoles en un moment en què les persones hem perdut l’interès pel cel. Els Playmodes també han col·laborat recentment amb diversos investigadors de l’Institut de Ciències del Mar de Catalunya per produir la peça Thalastasi, estrenada també a l’Eufònic, que utilitza dades científiques de l’ADN del microbioma marí tractades amb codi generatiu i elements visuals i sonors. Aquest treball, com ho fa “Astres”, ens explica per què són importants els microorganismes invisibles en l’aigua marina per a la supervivència del planeta. I és que resulta que cada litre d’aigua marina conté més d’11.000 milions de microorganismes invisibles per a l’ull humà que fan funcions vitals per als humans, perquè generen oxigen, i intervenen en la formació de núvols i l’absorció de carboni a l’oceà. Poca broma. Un altre nom que vaig descobrir i que haurem de tenir en compte en el món de les arts digitals que interpreten món és el d’Anna Rierola, que, gràcies a imatges compilades pels investigadors de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona mitjançant l’ús del microscopi, ha creat “El jardí de les delícies”. És una peça inspirada en el quadre de Hieronymus Bosch (el Bosco) on evoca imatges del paradís, la luxúria o el pecat amb imatges de cèl·lules, teixits i òrgans.

Tant si ens agrada el resultat com si no, tant si és més estètic com si ho és menys, sembla clar que l’art digital ha vingut també a fer de cronista d’una època determinada. Com els periodistes o els fotògrafs. Una metodologia de divulgació en tota regla. Una manera d’accedir a una informació que, altrament, seria inaccessible. Profans de les arts digitals, fora aquesta idea que qualsevol cosa que es regeixi per algorismes no té ànima, és destinada a l’evasió de les masses i a la indústria de l’oci. No tot són propostes banals, camps de gira-sols de Van Gogh augmentats o museus Moco. Hi ha una profunditat poètica i una rigorositat científica manifesta en molts d’aquests projectes. L’artesania digital ja no se n’anirà d’aquí. No tenim cap més remei que posar-hi un peu i després l’altre. I després un ull i després l’altre. I, sobretot, saber triar bé, perquè l’art digital, com hem vist, poden ser moltes coses, o pot ser gairebé tot, i només algunes són les veritablement bones.

El Parlament Europeu es constituirà avui amb el primer ple de la legislatura, que començarà a les 10.00 amb gairebé tots els eurodiputats presents. Entre ells hi haurà Fredi Beleri i Ilaria Salis, dos eurodiputats que eren a la presó i en aïllament domiciliari però que han estat alliberats per exercir els seus drets polítics. Ben al contrari del que li va passar el 2019 a Oriol Junqueras, quan el Suprem es va negar a alliberar-lo tot i que tenia immunitat.

Beleri, ciutadà albanès d’ètnia grega, fou condemnat al març a dos anys de presó per la compra de vots a les eleccions municipals del 2023, unes eleccions que va guanyar malgrat que havia estat detingut dos dies abans de les votacions. El dia abans, el primer ministre albanès, Edi Rama, l’havia acusat públicament de manipular les eleccions i d’haver pressionat immigrants albanesos a Grècia perquè el votessin. Ell ho va negar i va dir que tot plegat era un muntatge polític. Com que va ser empresonat provisionalment no va poder exercir el càrrec de batlle i va continuar en funcions l’altre candidat, Jorgo Goro, del partit del primer ministre Rama, que més tard també va ser detingut per un cas de corrupció.

La causa de Beleri va afegir tensió a les relacions entre Albània i Grècia –sempre complicades– i Atenes va arribar a amenaçar de blocar la candidatura d’Albània per a entrar a la Unió Europea si no es respectaven els drets de Beleri. Tot amb tot, va ser condemnat i el primer ministre grec, Kiriakos Mitsotakis, el va incloure en la llista electoral del seu partit, el conservador Nova Democràcia. Va ser elegit i, tot i que les autoritats albaneses no tenen l’obligació de respectar-ne la immunitat com a europarlamentari, perquè el país no forma part de la Unió Europea, ahir el van alliberar durant cinc dies perquè pugui exercir els seus drets polítics. En sortir de la presó l’ha recollit un cotxe de l’ambaixada grega i l’ha portat a Tirana, des d’on ha volat a Atenes. Ha estat rebut oficialment per Mitsotakis i, tot seguit, ha volat a Estrasburg per a participar en el ple de constitució del Parlament Europeu.

Beleri podrà ser fora de la presó fins al 20 de juliol, quan hi haurà de tornar per a continuar complint la condemna. En principi ha de continuar empresonat fins a mitjan octubre i no és segur que les autoritats albaneses li permetin de continuar participant en la vida parlamentària europea mentre compleix condemna. El cas té certes similituds amb el d’Ilaria Salis, ciutadana italiana acusada d’una agressió a tres neonazis a Hongria, cosa que ella sempre ha negat. Fins ara es trobava en aïllament domiciliari, però va ser alliberada quan va ser elegida com a eurodiputada i, automàticament, va rebre la immunitat parlamentària.

El cas es remunta al febrer del 2023, quan ella i dos activistes antifeixistes alemanys van anar a Budapest per participar en una protesta contra la marxa neonazi de l’anomenat Dia de l’Honor, que recorda l’intent fallit de les tropes nazis de trencar el setge de l’exèrcit soviètic sobre la ciutat. La van detenir acusada “d’haver ferit i haver posat en risc les vides” de tres neonazis hongaresos. Inicialment, va estar en presó provisional i el seu pare va denunciar que rebia un tracte degradant, però el seu cas no va tenir gaire transcendència mediàtica fins que no va aparèixer públicament emmanillada i lligada dels turmells en una vista judicial.

Arran de la polèmica, la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, va parlar del cas amb Viktor Orbán, i el ministre d’Afers Estrangers, Antonio Tajani, amb el seu homòleg hongarès, a qui va reclamar el compliment de la normativa comunitària quant a tractament dels presos. Les autoritats hongareses han negat en tot moment qualsevol tracte vexatori. Ara, l’impuls definitiu li va arribar quan el partit Aliança Verda d’Esquerres va anunciar que seria candidata al Parlament Europeu. El primer efecte va ser el permís per a canviar la presó per l’arrest domiciliari i quan va ser elegida la van alliberar en virtut de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre Oriol Junqueras, que estableix que la condició d’eurodiputat i la immunitat s’obtenen a partir de la proclamació dels resultats de les eleccions europees, i no a partir de la presa de possessió al Parlament Europeu, i sense necessitat d’haver de complir cap formalisme imposat per les autoritats estatals, com ara la promesa de la constitució.

El joc brut de Marchena

Malgrat aquesta sentència, el Tribunal Suprem espanyol es va negar a alliberar Junqueras per anar a prendre possessió del seu escó d’eurodiputat. El magistrat Manuel Marchena, que fou qui va fer les pre-judicials al TJUE per a saber l’abast de la immunitat de Junqueras quan el juny del 2019 va ser elegit europarlamentari, va fer una maniobra tèrbola: va obrir una peça separada per a fer les preguntes al TJUE, mentre en la causa principal, per la qual tot just havia acabat la vista oral del judici contra el procés, començava la deliberació sobre la sentència.

D’aquesta manera, Marchena no es trobava obligat a aturar la deliberació mentre esperava que el TJUE es pronunciés sobre la immunitat del principal acusat en aquell judici, Oriol Junqueras. Perquè les preguntes que traslladava al tribunal europeu es movien en una peça a part. I no es va esperar a tenir les respostes del TJUE sobre Junqueras: el 14 d’octubre del 2019, just el dia que a Luxemburg es feia la vista oral sobre les pre-judicials sobre el cas de Junqueras, Marchena publicava la sentència que condemnava l’ex-vice-president de la Generalitat a tretze anys de presó per sedició i malversació.

La sentència amb la resposta a les preguntes pre-judicials va arribar dos mesos més tard, al desembre. El TJUE deia que Junqueras tenia immunitat d’ençà de la proclamació com a eurodiputat electe, és a dir, el juny d’aquell any, i que li havien d’haver permès d’anar a la sessió inaugural de l’eurocambra a Estrasburg. La resposta de Marchena fou que, com que ja havia estat condemnat amb sentència ferma, ja no era possible de concedir a Junqueras la possibilitat d’anar al Parlament Europeu. I la presidència de l’eurocambra ho va entomar, amb l’argument que no podia discutir les decisions i resolucions de les autoritats estatals.

L’escó de Junqueras va restar vacant, fins que finalment el va ocupar l’eurodiputat d’ERC Jordi Solé, que avui justament acaba el mandat.

Han passat quatre dies llargs i molts ja no us en deveu recordar. Divendres vam tornar a assistir a un nou intent mediàtic d’imprimir en l’independentisme apàtic un estat d’ànim artificial i induït. Èxit, triomf, victòria, repetia el carrusel informatiu que seguia minut a minut el retorn de l’exili suís. “Aquestes imatges són l’escenificació d’una victòria”, s’inflamava la quota reformista; “És un èxit de la convivència, un dia per felicitar-nos”, valorava el director de La Vanguardia; “Un retorn que és l’èxit del diàleg i de la negociació”, revelava la líder dels Comuns en una piulada, rematant-ho amb un deliri: “L’èxit d’una amnistia que ha servit per corregir i reparar la injustícia que suposava aquest exili”.

Sobre això últim, podíem suposar que al partit crossa del PSC se’ls havia escapat una publicació preparada per a l’escenari estipulat, coses de la impaciència investidora. Perquè, si el llum de gas no ens encegava del tot, l’èpic retorn no l’havia precipitat sinó l’error d’un jutge confiat, un defecte de forma en una causa que a l’estat ja li feia mandra, una raó de les defenses que aquesta vegada els l’havien donada. Perquè ningú no dubta que si al jutge li hagués agafat el caprici, hauria trobat la manera de continuar tenint les vides dels encausats a disposició, com tampoc no dubta ningú que, si encara fos convenient, el braç togat de l’estat no hauria tingut cap problema a ficcionar un altre delicte inamnistiable.

Que el país ja no és el del 2017 és una obvietat per a totes les parts, però és clar, no és igual si t’hi has anat bullint a foc lent que si t’ho trobes tot de cop. Penso en la imatge vermell-estrident de la Marta Rovira amb el puny aixecat a la plaça de Vic, buida, més que buida: deserta. Dues hores abans, entrevistada a l’emissora més escoltada del país, la secretària general d’ERC havia expressat que el primer que faria en arribar al seu poble seria trepitjar la plaça Major. No passa res, és dia feiner, hom podria dir. Però es dóna el cas que el 2017, en dues hores i en dia de cada dia, petàvem els voltants de la Conselleria d’Economia, i el 2019 érem un riu de ràbia que desembocava a l’aeroport, la mateixa ràbia que també omplia la plaça vigatana a la imatge que encapçala aquesta peça. Tota aquella energia, érem, tot allò podíem ser, tant hi feia el dia com l’hora si vèiem que l’ocasió s’ho valia.

Aquell sol terrible de juliol sobre la presència solitària de Rovira em va fer mal, ho he de dir, perquè sóc radicalment resistent a la deshumanització dels líders represaliats en què ha fermentat part de la frustració indepe. En el seu moment, m’havia sortit el cor del pit d’imaginar-me la seua alegria i la dels seus estimats, i alhora no podia parar de pensar si ja se n’havia adonat, si se n’adonava, o, si fos el cas, quan se n’adonaria. Potser a l’arribada a la seu del partit, quan, a banda dels clics de les càmeres i els autoaplaudiments d’una petita comitiva, el carrer retornava el silenci d’un enterrament. Gat vell, el presidenciable Illa feia l’anunci el mateix dia que no volia apressar “ningú” per a la seua investidura, que demanava més temps.

No sé si el president Puigdemont en va prendre cap apunt, dels fets de divendres. Tampoc no sé si va treure cap conclusió de dissabte, quan el nou pacte del “reencuentro” que es gesta va reunir al carrer l’oposició d’unes 1.500 persones cridades per l’ANC. Servidora dec ser de les poques que sempre li van entendre la promesa que tornaria si era investit, in-ves-tit, cosa que no va passar mai. Ho trobo un bescanvi raonable, i sempre em sorprenia que algú li hagués entès cap altre compromís de caire més imprudent. Per això, que aquesta vegada optés per jugar-se l’última carta tan a la lleugera, just quan les condicions són les més desfavorables des del 2017, em va semblar i encara em sembla d’una dissonància suïcida.

Potser des de Brussel·les es percebia com un revulsiu inapel·lable, però lliurar el cap simbòlic de l’independentisme en safata pot ser un cop igualment simbòlic i definitiu, encara més si ha de ser en canvi d’investir un espanyolista entusiasta del 155. No m’hi vull estendre, l’Andreu Barnils ho explicava més bé aquí. Si el president s’espera cap més aeroport, cap més Urquinaona pel gest heroic de posar-se a tret de l’estat, que pensi un moment en la plaça buida de Vic. I si l’han de tornar a acusar de mentider, trobo que ja no ve d’aquí.

Elie Wiesel va deixar dit que el contrari de l’amor no és l’odi, que és la indiferència. Déu me’n guard d’objectar res al mestre, però si algú es pensava que la indiferència era el pitjor que podria resultar del postprocés, que equivocat que estava. Només cal passejar pel país i constatar l’efecte rebot d’haver jugat amb l’esperança de futur de tanta gent, el preu d’haver-se cregut, alguns dirigents, que vendre’s la nació per un grapat de vots no ens acabaria explotant a la cara. La descatalanització en massa dels fills del 2017, la seua adhesió a la nació opressora, guanyadora, en totes les seues manifestacions; l’espanyolització natural de les noves generacions, privades d’una memòria nacional pròpia que no els hem sabut donar… Tu allarga-li el ditet a Espanya, que a la mínima t’arrencarà el braç.

Dit això, tampoc no es tracta ara que ens quedem amb els braços plegats, així que per acabar llanço una idea no gaire agosarada. Goiteu: tots aquests Évoles, Collbonis i Julianes que per l’Eurocopa encara vibren de nacionalisme espanyol són la prova vivent que l’orgull nacional –a diferència del que ens proclamaven– no depenia de cap excel·lència democràtica ni de cap estat exemplar. Així mateix, l’independentisme que es va creure que la cosa anava a la inversa, el que es va bolcar a publicitar la més perfecta de les independències, ens hi hauríem de fixar més, en aquests detalls. Perquè tot això de carregar-nos de raó i de ser els més bons de la classe ja hem vist que dóna fins on dóna. Avui que tot és màrqueting i tot és imatge, potser és un màster en aquestes matèries, el que hauríem d’explorar.

Donald Trump, candidat del Partit Republicà a la presidència dels Estats Units, ha elegit el senador per Ohio J. D. Vance, de trenta-nou anys, com a candidat a vice-president. En un comunicat, Trump ha explicat que considera que Vance ha defensat “els homes i les dones treballadors d’aquest país” i que ara, durant la campanya, “se centrarà especialment en aquells per qui lluita de manera tan brillant: els treballadors i els agricultors de Pensilvània, Michigan, Wisconsin, Ohio, Minnesota i més enllà”. Els estats que posa d’exemple són, precisament, els més decisius per a les eleccions del 5 de novembre. Vance es va fer conegut l’any 2016 per la publicació del seu llibre Hillbilly Elegy, traduït al català amb el títol Una família americana (Ara Llibres), on retrata la vida dels obrers perjudicats per la desindustrialització del país.

Vance és senador d’ençà del gener de l’any passat i, per tant, té menys experiència que no solen tenir els candidats a la vice-presidència dels Estats Units. De jove va ser soldat de la marina i va servir a la guerra d’Irac. Després es va llicenciar en dret per la prestigiosa Universtat de Yale i va treballar com a inversor en capital risc per a diverses empreses tecnològiques. Durant la campanya de promoció del seu llibre i les col·laboracions que començà a fer tot seguit en mitjans nord-americans, Vance havia criticat Trump molt durament i l’havia titllat de reprovable, però s’hi va acostar quan el va necessitar políticament. D’ençà que és senador, el nou candidat a vice-president també ha destacat per les seves crítiques als ajuts a Ucraïna.

Llegiu un fragment de la novel·la que va dur J. D. Vance a la fama 

El gest de Trump significa un retorn a l’essència: Vance és un ham no pas per a seduir els votants més allunyats de l’ex-president, sinó per a connectar amb les mateixes capes de la població que el van dur al poder fa vuit anys. Unes quantes personalitats republicanes li havien suggerit que nomenés un candidat de l’ala més moderada perquè el complementés. Trump ha anunciat la selecció mentre a Wisconsin es fa la convenció del Partit Republicà que l’ha de confirmar com a candidat, i on s’espera que parlin tant ell com Vance. Les possibilitats de derrotar Joe Biden s’han multiplicat per a Trump després de sobreviure dissabte a un intent d’assassinat en un acte electoral. El tirador, un jove de vint anys, i un assistent a l’acte van resultar morts.

Trump i la descivilització que ens assetja | Editorial de Vicent Partal

En declaracions a VilaWeb, fa uns quants anys, l’editor Miquel Adam, que havia tingut cura de la les memòries novel·lades de Vance, deia que revelaven la veritat “poc o gens coneguda dels hillbillies –o classe treballadora nord-americana, blanca i pobra”. “Tot i que el nom de Donald J. Trump no apareix citat ni una sola vegada a les memòries, la seva presència inquietant es fa més evident com més dura és la caiguda de la família de Vance i de la societat que l’envolta. La crisi econòmica i la deslocalització, que han convertit les ciutats postindustrials en pous sense fons de marginalitat, desídia i desesperança, han corromput de tal manera els valors hillbillies, que l’adveniment del populisme era cosa d’esperar”, deia Adam.

L’atemptat contra Trump trastoca la campanya electoral i el catapulta a la presidència

La consellera d’Acció Exterior i Unió Europea, Meritxell Serret, i la consellera d’Educació, Anna Simó, han sol·licitat la recusació dels magistrats del Tribunal Suprem (TS) espanyol Manuel Marchena, Carmen Lamela, Andrés Martínez Arrieta i Antonio del Moral per manca d’imparcialitat en l’aplicació de l’amnistia.

En el cas de Serret, també sol·licita la recusació del magistrat Leopoldo Puente Segura. A tots cinc, les conselleres els acusen de falta d’imparcialitat per les “intervencions jurisdiccionals prèvies”. Segons informen fonts pròximes a les conselleres, ara l’alt tribunal espanyol ha suspès la deliberació sobre l’aplicació de la llei en el marc d’ambdues causes, a l’espera de la resolució sobre la recusació.

La suspensió afecta la titular d’exteriors en el marc de la causa per l’1 d’octubre, com a membre de l’executiu del 2017, quan era consellera d’Agricultura, Ramaderia i Pesca.

També a la titular d’Educació per la causa contra la mesa del parlament l’any 2017, que també afecta Carme Forcadell, LluísCorominas, Lluís Guinó i Ramona Barrufet. La condemna en tots els casos és per un delicte de desobediència.

L’Audiència de Barcelona ha preguntat al jutge de Barcelona que investiga l’espionatge amb Pegasus al president de Catalunya, Pere Aragonès, si ha pensat a amnistiar l’ex-directora del CNI Paz Esteban, abans de resoldre el recurs que ella va presentar contra la imputació.

En la interlocutòria, a la qual ha tingut accés VilaWeb, insta el jutge a aclarir-li si han pensat en l’amnistia per a l’ex-directora del CNI i, si escau, si ja ho ha resolt. Encara que en primera instància és el jutge instructor qui hauria de decidir si Esteban és amnistiable, en cas de recurs, seria l’Audiència de Barcelona la que acabaria resolent sobre la qüestió.

La llei no conté cap al·lusió als serveis secrets, però sí que considera amnistiables les conductes “realitzades en el curs d’actuacions policials dirigides a dificultar o impedir” els actes emmarcats en el procés.

Paz Esteban, la cap dels espies engolida per les clavegueres

Esteban continua com a investigada al jutjat d’instrucció número 29 de Barcelona arran de la querella que va presentar el president de la Generalitat en funcions, Pere Aragonès, per l’espionatge al seu telèfon mòbil amb Pegasus. Esteban va demanar que s’arxivés la causa contra ella en un recurs davant l’Audiència de Barcelona. La fiscalia espanyola també va demanar l’arxivament perquè, a parer seu, els atacs amb Pegasus sempre es van fer amb l’aval judicial.

El titular del jutjat d’instrucció número 29 de Barcelona, Santiago García, va refusar d’arxivar la investigació, tot esperant el resultat d’unes quantes diligències amb què pretén de determinar si els atacs efectuats al mòbil d’Aragonès a l’etapa en què Esteban dirigia els serveis secrets van comptar sempre amb aval judicial.

Aragonès, dirigent dels CDR: la teoria del jutge del CNI

El jutge del Suprem encarregat del control del CNI va avalar l’espionatge del mòbil d’Aragonès el juliol del 2019 –amb dues pròrrogues de tres mesos de l’octubre del 2019 i del gener del 2020–, una volta els serveis secrets van adduir que coordinava les accions dels activistes dels CDR.

No obstant això, una pericial informàtica que Aragonès va aportar al jutjat conclou que el dirigent d’ERC va tenir el mòbil infectat amb Pegasus entre el juliol del 2018 i el març del 2020, més enllà del període en què l’espionatge del CNI comptava amb cobertura judicial.

Les investigacions del CNI consideraven que el vice-president d’aleshores operava de manera opaca i que comandava l’activitat dels CDR. De fet, l’òrgan d’intel·ligència espanyol justificava l’espionatge al cap d’ERC en el fet que, a parer seu, portava les regnes dels comitès.

La Conselleria d’Educació i Universitats ha comunicat que continuarà amb el pla pilot de segregació lingüística que va impulsar arran de l’acord amb Vox. Així ho ha manifestat el conseller Antoni Vera, en declaracions als mitjans, arran del trencament entre PP i Vox.

“Nosaltres continuarem endavant amb aquest pla pilot, ja publicat i que es troba en tràmit perquè comenci a aplicar-se a la primària a partir del curs vinent, a partir del mes de setembre”, ha explicat, tot afegint que s’avaluarà tal com ho tenien previst d’aquí a tres cursos, quan decidiran si es manté. Tan sols 11 dels 339 centres d’educació primària de les Illes van demanar d’adherir-se, un 3,24% de les escoles.

Fracàs del pla pilot de segregació lingüística del govern de les Illes: tan sols el 3% de les escoles demana d’adherir-s’hi

El pla pilot es va posar en marxa, arran dels acords parlamentaris entre el PP i Vox de novembres del 2023. “Hi ha molts plans pilots a la Conselleria d’Educació, també n’hi ha d’altres, i sempre han funcionat així, amb un inici i un final. Després s’avalua i es prendran les decisions oportunes, per qui està ara o per qui vingui després”, ha assegurat Vera.

Paral·lelament, ha destacat, que es compleix amb la Llei de Normalització Lingüística i la Llei balear d’educació i que això ho portava el PP en el seu programa electoral i que, per tant, no preveuen de canviar el full de ruta. El conseller ha dit que la ruptura amb Vox no el fa respirar més tranquil ni tampoc sentir-se més lliure. “Segueixo treballant igual que la setmana passada”, ha assegurat, també “en el pla pilot de lliure elecció de llengua”.

Mentre l’OPA del BBVA contra el Sabadell continua el seu curs, el món econòmic català no ho veu clar i manté viva la flama de l’oposició a l’operació. La setmana passada, la patronal PIMEC i el Col·legi d’Economistes de Catalunya van presentar sengles notes sobre els motius pels quals creuen que no s’hauria de dur a terme l’OPA. Fins ara, s’adduïen raonaments basats en el sentit comú i en criteris econòmics, però la PIMEC ha fet un pas més i ha provat de fer una aproximació als danys que podria causar. És a dir, ha quantificat el possible mal.

L’estudi el van presentar dimarts passat el president de l’Observatori de la Pime de Catalunya, Oriol Amat, i el secretari general de la patronal, Josep Ginesta. Com a punt de partida, van exposar l’evolució i la situació actual del Banc Sabadell, explicant que, abans de l’anunci de la fusió, l’entitat ha funcionat amb normalitat, amb bons indicadors de capitalització i de rendibilitat i generant ocupació. En l’estudi s’han examinat els impactes en termes de competència bancària, de disponibilitat de crèdit, de tancament d’oficines i de pèrdua de llocs de feina, juntament amb més conseqüències socials.

En el cas de la competència, recorda que els dos bancs principals, CaixaBank i la nova entitat resultant BBVA-Banc Sabadell, controlarien el 73,7% de les oficines bancàries. L’augment de la concentració bancària implicarà una reducció de la competència, cosa que pot encarir i deteriorar la qualitat dels serveis bancaris. Aquesta situació afectarà negativament tant les empreses, sobretot les pimes, com els consumidors, especialment en zones rurals on la presència d’oficines bancàries ja és limitada. A més, l’augment de la concentració bancària pot fer que la remuneració dels dipòsits sigui menor i que les comissions aplicades als clients s’apugin.

Per a mi, la dada més sorprenent que aporten és l’estimació sobre la disponibilitat de crèdit. Afirmen que l’augment de la concentració bancària podria reduir la competència i augmentar el poder de mercat de les entitats més grans. Això tindria una repercussió significativa en la disponibilitat de crèdit a Catalunya i Espanya, amb una reducció estimada del 8% (és a dir, 54.393 milions d’euros), fet que podria afectar especialment pimes i consumidors. Aquesta reducció dificultaria l’accés al crèdit i elevaria el cost financer dels préstecs, alhora que perjudicaria la inversió i el creixement del teixit empresarial. També tindria conseqüències negatives per a estalviadors i prestataris. Cal dir de seguida que la xifra de potencial reducció que exposen no és cap nimietat, en termes de volum.

Quant a les oficines, preveuen que se’n reduiria significativament el nombre. Recordem que fins ara el BBVA ha anunciat uns estalvis de 1.450 milions d’euros amb la fusió, però no ha detallat quina part d’aquests estalvis provindrà del tancament d’oficines. A l’Observatori de la Pime creuen que l’impacte de la fusió BBVA-Sabadell en la xarxa d’oficines pot ser molt fort, i estimen una reducció potencial que oscil·la entre 589 i 883 a l’estat espanyol i entre 174 i 261 a Catalunya. Aquesta reducció, afegeixen, perjudicarà la disponibilitat de serveis bancaris, especialment en zones menys poblades, en un país on el govern mateix ha hagut d’invertir recursos a crear serveis d’atenció financera per a arribar a territoris desatesos.

Finalment, el gran perdedor d’aquestes operacions sempre és el treballador, sobre qui recau una gran part dels estalvis necessaris per a l’operació. Per no fer mal a la vista, no es parla mai d’acomiadaments, sinó que s’acostuma a parlar de sinergies, que molta gent no sap ben bé que són i és una paraula tècnica que queda molt bé. Doncs bé, l’impacte de la concentració BBVA-Sabadell en l’ocupació, segons l’estudi, seria significatiu, amb una reducció potencial que arribaria a una xifra entre 7.685 llocs de feina i 10.567. Aquesta pèrdua d’ocupació afectaria especialment les oficines bancàries, però també els serveis centrals. Les experiències de fusions anteriors indiquen que aquestes reduccions poden ser fins i tot més àmplies que no es preveu inicialment.

Potser cal afegir que els càlculs que han fet a l’Observatori de la Pime s’han basat en els últims casos de fusions bancàries a l’estat espanyol. Sobre les ràtios que apareixien en aquests casos, en els crèdits, oficines i personal, es calculava la mitjana i s’aplicava a les xifres que tindria el nou banc BBVA-Sabadell, en cas d’arribar al final del procés, amb èxit de l’OPA.

Però la setmana va voler fustigar una mica més el BBVA. El Col·legi d’Economistes de Catalunya també va presentar una nota valorativa, en què feia èmfasi en la concentració bancària i en la restricció del crèdit a les pimes, derivades de l’OPA sobre el Banc Sabadell. Recordava que l’estat espanyol ja és avui el que manté els nivells de concentració bancària més elevats de totes les grans economies de la Unió Europea (UE). I que, segons les dades estimades per l’Autoritat Catalana de la Competència (ACCO), amb l’operació augmentaria molt més el risc de funcionament competitiu del mercat, seguint els criteris de la Comissió Europea.

Destaca que, en qualsevol fusió, un dels riscs és que el crèdit a una mateixa empresa, particularment tractant-se de pimes, tendeixi a reduir-se. En la nova entitat fusionada, en un bon nombre de casos, els límits del crèdit no han de ser per força la suma dels existents, perquè les entitats limiten la concentració de riscs. Això vol dir menys disponibilitat de diners.

La nota insisteix en el fet que l’economia catalana es fonamenta, principalment, en un dens teixit d’empreses petites i mitjanes, que agrupa 529.955 firmes (99,8% del teixit total), que, al seu torn, ocupen més d’1.990.000 persones (68,5% de l’ocupació global). Aquesta xarxa es ressentiria especialment d’una restricció potencial de l’oferta de crèdit i, fins i tot, d’una manera més intensa en la mesura que les entitats implicades puguin palesar un nivell d’especialització en aquest col·lectiu elevat.

I acaba esperant “l’anàlisi detallada i rigorosa de les autoritats competents” i demanant que “les seves avaluacions tinguin en compte aquestes reflexions, i que es despleguin les accions que siguin més oportunes, per evitar els riscs potencials assenyalats, atès que són de gran rellevància de cara al benestar i el progrés de l’economia i dels ciutadans”.

Les conclusions de l’informe de la PIMEC també són contundents. Es demana a les entitats i també als organismes reguladors que “actuïn vetllant pels interessos dels accionistes, però també tenint cura de la responsabilitat social, que implica prioritzar les persones (clients, treballadors…), les empreses, sobretot les pimes, i altres parts interessades”. I afegeix: “És crucial garantir que s’evitin els efectes negatius i així contribuir positivament a preservar el teixit econòmic i social del país.”

En definitiva, dues manifestacions més que evidencien que l’OPA del BBVA no ha caigut bé a Catalunya. En el món financer de l’estat espanyol la posició és més neutra, si bé no són pas pocs els qui creuen que el procés acabarà amb èxit per al BBVA. Jo no ho sé, ni tampoc el paper que hi acabaran tenint els fons accionistes d’ambdues entitats, però sí que sé que els qui tenen una bona part de l’última paraula són els accionistes del Banc de Sabadell, que han de canviar els seus cromos pels del BBVA… De moment, la prima real, a cotitzacions d’avui, continua al voltant del 6%. Sembla poc atractiva…

Per primera vegada, els científics han demostrat l’existència d’un túnel al subsol de la lluna. Tot fa pensar que és una mena d’espai de lava buit. Aquesta fita en el coneixement de la Lluna l’ha feta pública un equip internacional de científics, dirigit per la Universitat de Trento, a Itàlia, i és molt important perquè aquest espai podria servir de refugi als futurs astronautes.

L’estudi, publicat per Nature Astronomy, és el resultat d’una col·laboració internacional entre investigadors de la Universitat de Pàdua i de la Venta Geographic Explorations APS (Itàlia), que han contribuït a les anàlisis geològiques i al modelatge del conducte identificat.

“S’ha teoritzat sobre aquestes coves durant més de cinquanta anys, però és la primera vegada que n’hem demostrat l’existència”, explica Lorenzo Bruzzone, professor de la Universitat de Trento.

Un refugi per als humans

Aquest treball té importància científica i implicacions per al desenvolupament de missions a la Lluna. Fins ara, l’entorn era hostil per a la vida humana, però aquest espai descobert pot ser un refugi per als humans i els astronautes que fan missions.

Les temperatures superficials al costat il·luminat de la Lluna poden assolir els 127 °C, però al costat no il·luminat poden caure a -173 °C. La radiació còsmica i solar pot ser fins a cent cinquanta vegades més potent a la superfície lunar que la que experimentem a la Terra i hi ha una amenaça constant d’impacte de meteorits. Aquestes condicions fan necessari de trobar llocs segurs per a construir infrastructures que puguin suportar una exploració sostinguda. I coves com aquesta ofereixen una solució a aquest problema.

Segons Joan Anton Català, divulgador especialitzat en astronomia i astrofísica, el descobriment d’aquesta cova és molt important. Per una banda, diu que l’estudi ajudarà molt a completar el coneixement sobre la geologia de la Lluna. I, per una altra, que en aquests túnels hi podria haver temperatures constants, de 17 °C, de manera que podrien servir de refugi. “Tant la NASA com l’Agència Espacial Europea (ESA) preveuen missions robòtiques per a explorar aquestes galeries i pot ser magnífic!”, comenta en un piulet.

… que a dins d’aquests túnels hi podria haver temperatures constants, lluny dels extrems típics de la Lluna (a la superfície, de dia s’assoleixen els 120C i de nit els -180C!). Així, es pensa que podrien gaudir d’uns 17C aproximadament, de manera que podrien servir de refugi…

— Joan Anton Català Amigó (@estelsiplanetes) July 15, 2024

El 2010, dins la missió LRO de la NASA, l’instrument de radiofreqüència en miniatura (Mini-RF) va adquirir dades que incloïen un pou a Mare Tranquillitatis. “Anys després, hem tornat a analitzar aquestes dades amb tècniques complexes de processament de senyals que hem desenvolupat recentment i hem descobert reflexions de radar de la zona del pou que s’expliquen millor per un conducte de cova subterrània. Aquest descobriment proporciona la primera evidència directa d’un tub de lava accessible sota la superfície de la Lluna”, assenyala Bruzzone.

“Gràcies a l’anàlisi de les dades, vam poder crear un model d’una part del conducte”, explica Leonardo Carrer, investigador de la Universitat de Trento. “L’explicació més probable és un tub de lava buit”, afegeix.

L’investigador principal de Mini-RF, Wes Patterson, del laboratori de Física Aplicada de Johns Hopkins (Estats Units), afegeix: “Aquesta investigació demostra que les dades de radar de la Lluna es poden utilitzar de maneres noves per abordar preguntes fonamentals per a la ciència i l’exploració i fins a quin punt és continuar aplegant dades de detecció remota de la Lluna.”

La ministra espanyola d’hisenda, María Jesús Montero, ha negat cap tracte bilateral amb Catalunya a l’hora de negociar un nou sistema de finançament. A més, ha rebutjat el concert econòmic, si bé ha reconegut no haver tingut temps de llegir-se amb profunditat la proposta presentada avui mateix per la consellera d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya, Natàlia Mas.

Finançament singular: té recorregut? Espanya es pot permetre el concert econòmic català?

A més, ha deixat clar que les converses sobre aquest nou finançament formen part de les negociacions entre ERC i PSC per la investidura, i no pas d’unes negociacions entre el govern de la Generalitat i el govern espanyol. En aquesta línia, ha subratllat que els socialistes només negociaran possibles singularitats en el finançament català dins del paraigua de l’estatut.

Abans, Mas ha traslladat a l’executiu espanyol i les comunitats autònomes la seva proposta de finançament singular, que incorpora un concert econòmic similar al del País Basc i Navarra. Ho ha fet en el marc del consell espanyol de política fiscal i financera.

A més, després de la reunió, que ha durat més de quatre hores, s’ha mostrat esperançada d’aconseguir recaptar el cent per cent dels impostos. “Catalunya necessita fer aquest pas endavant en sobirania fiscal”, ha dit. També ha defensat que la Generalitat negociarà la reforma del sistema de finançament des de la bilateralitat amb el govern espanyol, un fet que la ministra ha negat rotundament. “Les negociacions són entre ERC i PSC, no entre governs. Ha de ser un lapsus”, ha assegurat.

La França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon ha decidit avui de suspendre les negociacions amb la resta de partits del Nou Front Popular (NFP) per a consensuar un candidat a primer ministre i acusa els socialistes de blocar les propostes de la resta, la darrera la d’Huguette Bello. La decisió ve després de no haver pogut arribar a un acord sobre la presidència de l’Assemblea francesa. “No reprendrem cap discussió fins que això no es resolgui”, ha anunciat Mélenchon al seu compte de X.

Assez de manipulations. Notre décision est la suivante : nous exigeons une candidature unique pour la présidence de l'Assemblée nationale et ne reprenons aucune discussion sur quoi que ce soit d'autre tant que ce n'est pas réglé.

— Jean-Luc Mélenchon (@JLMelenchon) July 15, 2024

La França Insubmisa ha acusat el president francès, Emmanuel Macron, de voler “segrestar” la presidència de l’Assemblea francesa a través d’un “acord tàcit” amb la ultradretana Rassemblement National (RN) per a diluir així el triomf a les urnes del Nou Front Popular. És per això que ha reclamat que de manera urgent s’acordi “una candidatura única del Nou Front Popular a la presidència de l’Assemblea Nacional”, tot acceptant que la persona triada no serà de la França Insubmisa.

D’altra banda, ha retret al Partit Socialista el seu “incomprensible” vet a la proposta de Bello, actual presidenta del consell regional de l’Illa de la Reunió, perquè sigui primera ministra. Això evidencia, ha criticat, que el seu “únic objectiu és imposar la seva, argumentant que seria l’única acceptable per a Emmanuel Macron”. Aquesta posició del Partit Socialista converteix Macron, ha dit, “en el responsable de prendre les decisions” de la coalició, “tot i que s’hagi format contra ell i les seves polítiques”, denuncia.  “El Partit Socialista guanya temps per deixar que el Nou Front Popular es dissolgui i renunciï al programa pel qual va ser elegit?”, s’ha preguntat la formació.

<