L’augment de la tensió ha estat un fet aquesta setmana a l’extrem asiàtic. A les agressives maniobres militars xineses al voltant de Taiwan, s’hi ha afegit un augment sobtat de la tensió entre les dues Corees i la participació de soldats nord-coreans en la guerra d’Ucraïna.

Tot plegat fa que es comenci a parlar d’un possible front asiàtic d’una hipotètica guerra mundial. Ens ho explica en aquest vídeo Vicent Partal, que ahir ja va oferir la seva opinió, en aquesta altra Pissarreta, sobre si som a punt d’entrar en la tercera guerra mundial o no.

D’entrada, comencem recordant com va definir Jordi Alcover, codirector de la Guia de Vins de Catalunya 2025, la d’enguany: “Ha estat plena de paradoxes: la millor garnatxa blanca se l’ha enduta un Penedès; un dels tres millors vins negres prové de la Terra Alta; el millor vi blanc és del Priorat; el millor vi de picapoll se l’ha endut un celler de l’Empordà… Això ens diu que la vinya passa per davant de moltes altres coses.” (Podeu llegir la declaració sencera d’Alcover i consultar la llista completa de premiats a l’article “La Guia de Vins de Catalunya agermana la DO Cava i Corpinnat”.)

Recordem que el jurat de la Guia tasta a cegues i que enguany s’hi han presentat 1.206 referències, les que conté el llibre. Durant l’acte de presentació de la Guia i dels premiats, dilluns passat, vam poder parlar amb alguns elaboradors destacats. És gràcies a aquest testimoni que podem traçar una mirada sobre el paisatge vinícola i conceptual del vi català.

Sense proposar-nos-ho, vam parlar amb tres enòlogues de tres generacions diferents. Són aquests testimonis els que recollim a continuació.

Carmen Ferrer, propietària i enòloga del celler Bàrbara Forés (Terra Alta).

Comencem per una vitivinicultora històrica de la Terra Alta, Carmen Ferrer, del celler Bàrbara Forés, al qual han reconegut el millor vi de la varietat morenillo, el Templari (DO Terra Alta), una varietat de raïm antiga que va ser a punt de desaparèixer. Justament aquest celler va ser el primer a recuperar-la. També ha estat reconegut amb un dels tres millors vins negres de la Guia, Coma d’en Pou, una garnatxa negra també DO Terra Alta.

“Aquest premi al millor morenillo ens fa molta il·lusió. Recuperar aquesta varietat va ser una aposta, perquè fa vint anys l’estil de vins negres que era tendència no anava pas per aquí. Va ser una aposta perquè estimàvem el morenillo. Però hem necessitat anys per entendre’l. La vinya és en una finca de zona obaga, que potencia molt les seves qualitats: poca graduació, tanins fins. També és un premi per a la Terra Alta, perquè és un territori que ha rescatat una varietat i ara la fem valer.”

I la Coma d’en Pou 2022, d’on surt el millor negre? “Un pagès ens va dir que volia arrancar una vinya molt vella de garnatxa negra i ens va demanar si volíem fusta per empeltar. Li vam dir que sí a cegues, pensant que essent una vinya vella seria un clon que ens donaria biodiversitat i sentit. En realitat era una vinya vella de garnatxa negra i garnatxa peluda. Vam plantar-la cap a l’any 1998. Depèn de l’anyada, podem treure’n una producció de quatre mil ampolles i en anyades de menys producció, unes mil cinc-cents.” I com s’expressa, aquest vi? “Té un nas molt seductor amb molta fruita vermella, cirera. En boca, aporta molta frescor i recuperes el sentit del nas, torna aquesta fruita. En el procés d’elaboració, una part del vi macera en bótes obertes de fusta i l’altra part macera en inoxidable. Després fem el cupatge i deixem que passi uns quants mesos en bótes de roure francès de 400, 500 i 600 litres. I també posem una part del vi en damajoanes, per aconseguir aquests equilibris.”

Anna Rovira, enòloga del Celler cooperatiu de Capçanes (Priorat). La joventut i la revolució tranquil·la del cooperativisme vinícola

En aquesta Guia de Vins de Catalunya, el premi Territori se l’ha endut Pau Albó, jove enòleg del celler cooperatiu d’Espolla, a l’Empordà. És un enòleg format al celler i a Girona, que va tenir de persona de referència l’enòleg Eduard Puig i Vayreda. Enguany, el premi a la Innovació s’ha atorgat al celler cooperatiu de Capçanes, al Priorat, i també a la cooperativa agrícola Sant Josep Vins, amb seu a Bot, a la Terra Alta.

Precisament, l’enòloga del celler de Capçanes és Anna Rovira, que té una trajectòria amb semblances amb la de Pau Albó. Ella també es va formar de baix a la cooperativa, hi va entrar fa tretze anys, i de mica en mica, com una formigueta, es va anar formant, va estudiar enologia a la Universitat Rovira i Virgili i va agafar el timó de la cooperativa vinificant ella sola com a enòloga responsable del celler el 2016, a què va aportar frescor i renovació, però sempre respectant i valorant els pagesos que han fet possible la cooperativa.

Anna Rovira valora amb aquestes paraules el premi rebut a la innovació: “És un premi bonic quan es dóna a una cooperativa, que ha agafat el que és tradició i l’ha sabut reinventar i posicionar-se al mercat amb una gamma de vins més moderna.” I quin projecte tenia al cap i va dur endavant en el moment que va assumir la direcció tècnica de la cooperativa? “Vaig agafar la línia de vins que ja hi havia i la vaig anar transformant cap a una que pensava que havíem de seguir, juntament amb tot un equip, és clar. Un equip que és molt bo. Vaig estudiar a la Rovira i Virgili, però l’últim any el vaig fer a la Borgonya. Sóc una enamorada de la Borgonya, però sóc una enamorada del vi en general. M’agrada disposar de molt de raïm per a fer de tot: vins lleugers i vins més potents. Però és una feina difícil. Perquè com a cooperativa tenim el repte d’acceptar tots els quilos de raïm que entren de tots els socis i d’aquí fer-ne el millor producte possible. En tenim moltes ganes. Tenim fam de fer-ho bé i això ens empeny i ens porta a tenir èxit.”

Com veu Anna Rovira el món del vi a Catalunya? “El consum de vi s’ha frenat una mica. Per contra, la gent té més coneixement i beu vi amb més consciència de què beu. La gent es forma més.” El cooperativisme posat al dia té futur?, li demanem. Respon: “Crec que sí. Al celler de Capçanes fem una tasca molt bonica i molt important, la d’agafar les vinyes dels socis que es jubilen i treballar-les nosaltres. Volem cuidar les vinyes velles, creiem necessari conservar aquest patrimoni des de la cooperativa. Hi ha moltes vinyes velles que si no fos per això, s’arrencarien. Fem un producte per a aquesta vinya vella i això la manté. Mantenim la vida del poble i de la cooperativa.”

Tastem un vi que es diu Pájaros. Rovira ens l’explica: “El Pájaros és carinyena molt vella, de vinyes d’uns vuitanta anys, que si no en féssim aquest vi, potser ja no les tindríem. Són vinyes velles de molt poca producció i les despeses de mantenir-les són enormes. No surt a compte, però és una manera de conservar el paisatge fent un producte de molta qualitat.”

Aina Mariné, enòloga del celler Can Lleó, a Sant Martí Sarroca (Alt Penedès). Premi Futur, de l’Empordà al Penedès

El premi Futur enguany se l’ha endut una enòloga jove, Aina Mariné, del celler Can Lleó. Li ha passat el relleu Carlota Pena, del celler Olivardots, de l’Empordà. Van estudiar plegades i es van fer una abraçada forta a l’escenari. Totes dues formen part de la mateixa generació d’enòlogues que pugen en el món del vi i que canvien la imatge sempre tan masculina d’aquest sector.

Aina Mariné té trenta-un anys i en fa un parell que s’ha fet càrrec de l’elaboració dels vins al celler Can Lleó, a Sant Martí Sarroca, a l’Alt Penedès, una masia que els propietaris han recuperat fa poc per a la viticultura. Antigament, la família Lleó elaborava vins, però l’any 1986 el celler va tancar i ha estat trenta-sis anys aturat. Ara, Alberto Lleó i la seva dona han decidit de reprendre el projecte, recuperar la tradició familiar, recuperar les varietats autòctones. “Tots els vins que elaborem són monovarietals, de varietats autòctones del Penedès, són vins de parcel·les úniques, de finca. Treballem la macabeu i la parellada.”

Mariné va estudiar a Tarragona, a la Universitat Rovira i Virgili. És de la promoció del 2015. “Aquest premi és un estímul per a lluitar en un sector que actualment té reptes difícils, que amb un clima sovint advers, passem uns anys durs. El premi és una injecció de motivació. És un món que t’ha d’agradar, perquè hi ha molt d’esforç darrere una ampolla de vi. Hi ha molt de patiment, però, per una altra banda, també és molt agraït, quan tastes el vi, el resultat. També és important l’equip que m’acompanya. Tots tirem cap a la mateixa direcció. I tinc molt clar que aprenc coses noves cada dia, cada verema és diferent, cada varietat és diferent. És un món molt interessant.”

Li demanem sobre com veu el futur del vi català. Respon: “Veig que és un sector que creix moltíssim i espero que la gent el valori com toca, perquè, com he dit, hi ha molt d’esforç darrere un projecte vinícola i vull reivindicar el paper de la pagesia. És gràcies als pagesos, que treballen la terra, que tenim els vins que tenim. Espero que aquest món del vi tiri endavant i valori la tradició. Hi ha molt bons vins catalans i s’han de donar a conèixer arreu del món.”

Les xarxes socials són plenes de creadors de continguts en català de tota mena. De gastronomia, de moda i bellesa, d’humor, de cultura, de videojocs… No obstant això, en aquesta llista extensa de temes, hi ha una branca que no ha acabat d’esclatar: els creadors de continguts sobre esport que fan vídeos estrictament en català.

N’hi ha un bon grapat en castellà. Molts es van popularitzar durant la pandèmia de la covid-19, quan molta gent va començar a fer esport a casa. En català, malauradament, encara ara hi ha nínxol i molt de camp per córrer. Tot i això, ja hi ha uns quants perfils que deixen empremta, s’han consolidat i no paren de guanyar seguidors.

Avui, us descobrim quatre professionals de l’esport de diferents disciplines que creen vídeos en català i reïxen. Són l’entrenadora personal Kajol Escútia, especialitzada en els mals d’esquena; Miquel González, responsable del gimnàs GymMiquel d’Artés (Bages); Andreu Sarrà, entrenador de corredors de curses de muntanya; i Olga Rabasa, impulsora de Pilates en Català (@pilatesencatala).

Difonen una gran varietat de continguts: activitats per a fer a casa o al gimnàs, consells diaris, trucs per a millor el rendiment esportiu, curiositats i a vegades fins i tot vídeos amb un toc humorístic. Parlem amb ells sobre els projectes, els missatges que volen transmetre a les xarxes i el fet que siguin dels pocs creadors de continguts sobre esport en català. Tots quatre donen molt de valor a la llengua i són conscients que tenen un paper clau en la promoció.

Com en diem de les ‘sentadillas’? Vocabulari del gimnàs

Kajol Escútia i el combat contra el mal d’esquena

L’entrenadora personal Kajol Escútia és la responsable, juntament amb el seu company, del centre DynBCN, al districte de Sant Andreu de Barcelona. Fan molts entrenaments, però s’ha especialitzat amb el mal d’esquena i a millorar les patologies que se’n deriven.

Va obrir el perfil d’Instagram fa poc menys de dos anys i ja té prop de divuit mil seguidors. “M’interessa publicar tot el que sigui aprenentatge perquè les persones puguin saber com funciona el cos o com hauria de funcionar”, explica. Consells per no agafar mal d’esquena quan seiem a la cadira, com millorar la respiració, els problemes que es deriven del mal de lumbars, moviments previs a l’entrenament de força d’esquena i moltes qüestions més.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Kajol Escútia | Entrenadora (@kajol.dynbcn)

Molts dels exercicis es poden fer a casa amb poc material. “És molt important la respiració, els exercicis correctius, per entendre tots els moviments del cos. Aquesta primera fase sí que es pot fer a casa”, diu. Tot i això, amb els entrenaments de força, que destaca que són clau per a evitar el mal d’esquena, a vegades no n’hi ha prou a fer-ho a casa. “L’objectiu sempre és aportar al cos una mica d’estrès perquè generi hipertròfia, que creï massa muscular. Si a casa teniu tres quilos, potser en tindràs prou per a fer bíceps. Però per fer unes cames, els músculs són més grossos. Les primeres sessions poden fer-se a casa, però després ja us heu d’apuntar a un gimnàs o a algun altre lloc”, comenta.

Amb la quarantena de la covid, Escútia va adonar-se que el boca-orella i els tríptics van perdre volada i calia guanyar presència a les xarxes socials. Es va apuntar a un curs de màrqueting per a saber les nocions bàsiques i d’aleshores ençà ja va començar a crear continguts. “De seguida, a la gent li va agradar i vaig començar a augmentar de seguidors”, comenta. Segons ella, és una qüestió que interessa perquè la majoria de gent té mal d’esquena o molèsties. Al centre, el funcionament és diferent. “Faig un estudi biomecànic per saber en quin context es troba la persona. Vull saber el seu historial clínic, la seva manera de caminar, la gestió de pressions del diafragma del sòl pelvià, com respira…” I, a partir d’ací, comença l’entrenament personalitzat.

GymMiquel: d’Artés al món

Miquel González ha crescut envoltat de manuelles, estores i màquines de condicionament físic. El GymMiquel va néixer a Navarcles (Bages) l’any 1994 gràcies al seu pare, en un local petit. Uns quants anys més tard, van fer el salt a Artés, també al Bages. Segons González, es diferencien de la resta pel fet d’oferir una atenció personalitzada i perquè també preparen oposicions per a tots els funcionaris. Ell ha estat l’impulsor del perfil d’Instagram, creat ara fa un any i mig, i ja té dotze mil seguidors, més del doble dels habitants d’Artés.

“M’agrada això de les xarxes. Vam buscar una persona perquè ens ajudés a muntar vídeos, ens vam assessorar en màrqueting i hem fet alguns cursets. És un tema que m’apassiona, encara que no hagi estudiat res d’això”, explica. Segons ell, la idea és que tot allò que fan al gimnàs tingui un impacte a fora: “Que no només sigui per al poble, que es pugui fer una cosa en línia, que tothom pugui participar-hi.” Hi pengen ben bé de tot i reconeix que crear els vídeos els porta molta feina. Sorteigs, desafiaments, exercicis per a tonificar els músculs, consells d’alimentació… Però el que ha reeixit més és un de destinat a donar a conèixer el nom dels exercicis en català. Al cap de dues hores, ja tenia cent cinquanta m’agrada. “No estava malament, però en qüestió de quatre hores, no sé què va passar, però la gent el va començar a compartir i a comentar, fins i tot va generar debat”, explica González.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by El teu Gimnàs de Proximitat, a Artés! (@gymmiquel)

A les xarxes proven de penjar continguts per a tots els públics, també per a la gent gran. “Em deien que venien al gimnàs perquè ja els havia passat l’època de fer esport. Per a mi, és un concepte erroni perquè l’esport i la salut no tenen edat.” De fet, un dels objectius és combatre el tòpic que el gimnàs és un lloc hostil, en què la gent solament va per a posar-se fort i hi ha un ambient seriós digne de Rocky Balboa. “Vaig començant penjant vídeos més pròxims, en què sortia el meu pare, els monitors del gimnàs donant consells, vídeos d’humor… També contingut seriós, com ara exercicis o consells d’alimentació. Ara el que fem són vídeos de recomanacions de tota mena d’esports”, explica. Segons ell, hi ha molta gent que no dóna valor als entrenaments de força, tot i que són clau: “Expliquem el perquè de cada exercici i en què pots beneficiar-te en l’esport en concret.”

En les xarxes socials, GymMiquel també s’ha compromès a fer col·laboracions amb comerços locals. No tan sols per a fer transvasaments de seguidors, sinó per a donar a conèixer el teixit empresarial d’Artés i rodalia. Un d’aquests comerços és un restaurant. “T’expliquem que és possible anar a menjar fora i al mateix temps menjar saludable.” Han col·laborat amb el mercat del poble amb l’objectiu d’incentivar l’esport, tot muntant una parada en què repartien fruita i donaven a conèixer hàbits saludables. També creen festes temàtiques segons l’època de l’any per acostar-se a un públic més juvenil i fins i tot han creat un Scalextric que solament funciona amb les pedalades d’una bicicleta estàtica, en què una dinamo transforma el moviment en electricitat.

Olga Rabasa, pionera del pilates en català

Olga Rabasa és instructora de pilates i responsable de l’Espai Empodera’t de Mollet del Vallès (Vallès Oriental), dedicat al món de la salut i el benestar real, natural i holístic. És periodista de professió, no s’havia dedicat mai a l’esport, però després de ser mare, pels volts del 2015, va començar a practicar-ne. “Perquè la maternitat ens canvia, ens toca moltes coses”, comenta. Cercava entrenaments en línia per poder-los fer a casa. Va apuntar-se a pilates com a practicant i no va tardar a veure que la fascinava. “M’agrada la meva feina, però em falta alguna cosa. A què em vull dedicar, realment?”, es demanava.

Va deixar la feina de comunicació i va decidir de formar-se en pilates. “On creixo és en l’esport, a investigar sobre la salut”, diu. Ja en fa més de vuit anys i ara pot dir, tota cofoia, que capitaneja un projecte sòlid. Fa entrenaments presencials a Empodera’t, però, en paral·lel, també en fa en línia, en una plataforma i a Instagram, d’ençà del juny, en què té l’usuari Pilates en Català (@pilatesencatala). El nom és tota una declaració d’intencions. Ensenyar l’esport en línia diu que és clau per a conciliar amb la vida. Sovint, vivim amb uns horaris molt tensats i tenim la sensació que ens manca temps per a practicar esport. Rabasa ho vol combatre. “En línia, es facilita molt perquè ho pots fer quan vulguis. Pots fer entrenaments de trenta minuts, vint o cinquanta”, comenta. I afegeix: “Ho puc fer des de casa i, a més, amb algú que m’ho expliqui amb la meva llengua. Sempre posant èmfasi d’entrenar amb la seguretat que ho fas bé.”

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Pilates (i més) en Català (@pilatesencatala)

Rabasa vol transmetre uns quants missatges a les xarxes socials, però principalment vol que la gent millori la figura i postura a fi de reduir els dolors físics. “Que les dones que se senten una mica perdudes, que no estan contentes amb com es veuen, amb la figura, i a més tenen dolors i els fa mandra anar al gimnàs, puguin començar a practicar d’una manera conscient amb el seu cos. A Instagram, ofereixo esport, exercicis, consells i rutines per a començar, amb la diferència que ho faig en català”, explica. A part dels vídeos, també ha impulsat un entrenament en línia pensat per fer-se durant un mes. “El compres i el pots fer tantes vegades com vulguis”, comenta.

La sort del pilates és que és un esport que requereix poc material i es pot fer a casa. “Per fer el curs només necessites l’estora. Sí que hi ha un parell de classes més originals, amb una tovallola o una cadira”, explica. Segons ella, ho posa tan fàcil com pot perquè la gent no tingui excuses i surti de la zona de confort. El curs ha tingut molt d’èxit i ja va pensant-ne més que també poden interessar. El seu públic és molt extens, però sí que ho ha enfocat molt a les dones, tot i que a les classes també té algun home.

Andreu Sarrà: curses de muntanya en català

Andreu Sarrà és preparador físic i entrenador especialista en esports de muntanya, en altitud i alt rendiment, especialment de corredors de curses de muntanya. Ha estudiat ciències i tècniques de les activitats físiques i esportives a la Universitat de Perpinyà, a Font-romeu, a l’Alta Cerdanya, on feia esquí i curses de muntanya. Va acabar els estudis en una escola d’esquí i aleshores va començar a entrenar nens. Molts dels entrenaments eren en línia i va veure que era un fil que podia estirar: “Vaig veure que era una possibilitat. Sempre costa de començar, però ho vaig enfocar cap a les curses de muntanya. Aquests últims anys he potenciat les xarxes socials, sobretot Instagram, i així he arribat on sóc ara.”

Sarrà es dedica a preparar entrenaments personalitzats en línia que van dirigits especialment a gent que practica esquí de muntanya o curses de muntanya de tota mena. “Es planifica l’objectiu segons les seves necessitats i objectius i de com té muntada la vida per facilitar-li tant com sigui possible que pugui entrenar i seguir el pla”, comenta Sarrà.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Andreu Sarrà (@andreu_altitudtraining)

A Instagram, hi publica missatges senzills i entenedors, però diu que a vegades és complicat. “Generalment, en el món de l’entrenament, no són fàcils ni senzills. Miro d’enviar un missatge coherent amb què penso. Intento de transmetre que l’entrenament no és màgic, que hi ha moltes maneres d’arribar al mateix camí. Que, al final, l’única cosa que funciona és la constància, anar treballant, i que preparar una cursa de muntanya porta temps. Quan acabem la carrera, tenim molta formació, sabem molt d’entrenament, de fisiologia, de metabolisme, i volem enviar missatges molt complexos i a vegades la gent no ho entén”, comenta Sarrà.

Sarrà deixa clar que és a Instagram per a ajudar la gent. I remarca que els missatges han de ser coherents. “Si expliques coses que són molt interessants, però la gent no ho entén, no serveix de gaire cosa. Creo continguts sobre entrenament sense caure en el simplisme de l’influenciador”, diu. No hi té pas res en contra, però es queixa que a vegades difonen discursos buits de continguts. “El tot és molt fàcil, fes-ho així i milloraràs segur”, comenta.

El valor de fer-ho en català

Escútia, González, Rabasa i Sarrà s’han especialitzat en disciplines molt diferents, però els uneix un fet: fan els continguts en català. Un acte de resistència lingüística en un món farcit de creadors en castellà. Ells també ho podrien haver fet en castellà al·legant que així podien arribar a més gent, la cantarella de sempre, però han decidit de ser ells mateixos. “Per què haurien de canviar de llengua?”, es demanen. “Hi ha molta gent catalana que busca ajuda en l’esport. Penso que si parles el seu idioma, és molt millor, hi ha més connexió, et pots explicar més bé. Estic contenta de fer-ho en català. La gent em dóna molt de suport”, explica Escútia.

Tots quatre ho van fer en català d’un bon començament. González reconeix que van tenir el debat. “Però vam seguir l’essència del gimnàs. Som de la Catalunya Central, tothom parla en català. A nosaltres ens agrada i volem promocionar-lo, posar el nostre granet de sorra perquè no es perdi l’idioma”, explica. Segons ell, fer-ho en català els dóna valor: “Si parlem en castellà, és forçat. Si fas les coses tal com són, és més natural i tot surt millor.” Sarrà també fa valdre la llengua: “Si ho fes en castellà, probablement arribaria a més gent. Però al final, és una mica de política. El català és la meva llengua, és la llengua que estimo i vull que se salvi. Som a Catalunya i ho faig tot en català. Seria molt estrany que a internet ho fes en castellà. És com quan et trobes botigues de poble o restaurants que ho fan tot en castellà. És estrany.”

Rabasa destaca que rep molts comentaris positius pel fet de fer les classes en català. “El meu projecte posa molta consciència en això perquè trobo que també cuidem la llengua i l’enriquim”, comenta. “El català és la meva primera llengua i és on em defenso millor. Estudio en anglès, però ho comunico en català. Tot i això, hi ha alguns tecnicismes que els dic en anglès perquè, de moment, no n’he trobat la traducció”, explica Escútia.

Anar i tornar de Gandia es pot fer per camins diferents, i servidora ho ha fet en tren. Què us he de dir que no sapiguem de les servituds de les comunicacions ferroviàries entre Catalunya i el País Valencià? Cinc hores per a fer 335 quilòmetres, ja ho veus tu: 67 per hora. Això, eixint de Barcelona. Arribes a la Sorolla i t’has de desplaçar fins a la del Nord amb un autocar que de tan ple surt quan pot, per agarrar el tren cap a Gandia, que se t’escapa davant els nassos i has d’esperar el proper. Perquè l’Euromed havia eixit amb retard i amb retard va arribar. La Rodalia, tan maltractada com la catalana, aquest dimecres no va fallar, per sort, no sempre ho tens tot en contra. Un viatge cansat que ha valgut la pena. Hi vaig arribar ben fatigada i n’he tornat descansada. La Tardor Literària de la ciutat d’Ausiàs Marc m’hi havia convidat, a enraonar amb alumnes d’institut sobre Mercè Rodoreda i La plaça del Diamant al matí i, a la vesprada, a un club de lectura sobre el meu Tríptic de la terra. La trobada amb els lectors va ser reconfortant. La trobada amb els joves, una lliçó.

Com llegeixen aquests joves valencians, per obligació curricular, la novel·la de Rodoreda? En rellegir-la per a l’ocasió, vaig subratllar tot de paraules i expressions que, pel que vaig veure, no tenen correspondència en el català de València. Té sentit que el recorregut curricular de l’assignatura de llengua i literatura catalanes sigui el mateix a tot el domini lingüístic? Què lligen els alumnes valencians en el seu registre lingüístic? A més, és clar, dels clàssics de tot el conjunt. Si fos per mi, de Rodoreda llegirien un conte o una de les proses breus. Bé que costa fer llegir els joves, “cinquanta planes ja els pareix massa”, comenta una de les professores que acompanyen els quatre grups dels instituts públics de la ciutat que han vingut. Però, vinga. Una xica pregunta què m’ha sorprès de MR després de tants llibres com li he dedicat. No hi havia pensat mai, ho faig ara: “La seua enorme capacitat de treball i de creació per a sostenir al preu que fos la seua vocació i, com ella deia, donar al món, en aquells temps de l’exili, una obra que mostrés que la llengua catalana és una llengua de cultura”, com en efecte va fer, a pesar de tantes dificultats.

La plaça deu moltíssim, si no tot, vaig prosseguir, a Joan Fuster, que es va adonar del seu valor, tot i ser rebutjada pel jurat del Sant Jordi del moment, i la va passar a l’editor Sales i llavors tot va començar. Cal dir-ho i repetir-ho, al País Valencià, al Principat, a les Illes, on siga, però sobretot al País Valencià. L’èxit de La plaça és valencià d’origen. Somriuen. Un xic alça el braç. “La lit cat és tocada de mort?” Em va agarrar ben desprevinguda, confesso que no ho vaig entendre: “Vols dir si tracta massa de la mort?” “No, si té futur”. Què dir? El que em dic sovint: “La lit cat és una de les millors d’Europa, des de Llull i Marc, sobretot considerant tots els impediments històrics que ha hagut de salvar.” D’escriptors, en som un niu. No és tocada de mort ni ho serà “mentre hi hagi lectors”.

Amb aquest convenciment i la caloreta que em van donar els lectors a la vesprada en el club de lectura tan ben conduït per Gràcia Signes –vam celebrar amb rialles les paraules que compartim franjolins i valencians, aidar, per exemple– he tornat, ja ho dic, ben descansada de Gandia, a pesar del no-corredor mediterrani i les malvestats ferroviàries. Hi ha camp per córrer.

Hores després de l’atac a Cesarea, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha aparegut en un vídeo en què, caminant relaxat per un parc amb ulleres de sol, ha atribuït l’atac a una represàlia per l’assassinat del dirigent d’Hamàs Yayha Sinwar.

“Fa dos dies vam eliminar aquest assassí de masses. Som en una guerra existencial i continuarem fins al final”, ha avisat. “El vam eliminar, i continuem la nostra batalla contra la resta d’organitzacions terroristes a sou de l’Iran”, ha afegit.

The attempt by Iran’s proxy Hezbollah to assassinate me and my wife today was a grave mistake.

This will not deter me or the State of Israel from continuing our just war against our enemies in order to secure our future.

I say to Iran and its proxies in its axis of evil:…

— Benjamin Netanyahu – בנימין נתניהו (@netanyahu) October 19, 2024

“Els agents de l’Iran que han intentat assassinar-nos a la meva esposa i a mi han comès un error greu. Qualsevol que faci mal als israelians pagarà un preu alt”, ha amenaçat.

“Continuarem eliminant-vos a vosaltres, terroristes. Recuperarem els nostres ostatges de Gaza. Farem tornar la calma als veïns del nord”, ha acabat.

El matí s’ha despertat plujós a Albalat dels Sorells, el poble de l’Horta Nord on Més Compromís fa aquest cap de setmana el novè congrés. Amb tot, a l’hora de començar l’acte ha eixit un arc de Sant Martí que alguns militants han interpretat com una manera de diluir les diferències que hi ha dins el partit. Qui primer les ha admeses, aquestes diferències, ha estat el síndic a les Corts, Joan Baldoví, que si guanya la candidatura oficialista, es convertirà en el nou president de Més. “Hi ha diferències, però ací cabem tots”, ha dit, i ha demanat a l’executiva que isca d’aquest conclave que treballàs molt i molt i més per integrar tothom. A les onze del matí, dels 1.670 militants inscrits, se n’havien acreditat 480.

L’informe de gestió

Amparo Piquer va arribar a la secretaria general el juliol de l’any passat, quan Àgueda Micó va deixar el càrrec orgànic per ser candidata al congrés espanyol. Fins a aquell moment, era la secretària d’organització del partit. Avui ha defensat la gestió feta d’ençà del congrés del 2021 i ha remarcat com a èxits el fet de tenir representants a totes les institucions, tant a les nacionals com a les espanyoles i les europees. Piquer ha demanat unitat als militants per a lluitar contra el govern de Carlos Mazón a la Generalitat i contra l’ascens de l’extrema dreta tant al país com a la resta del món. Quan alguns intervinents han demanat més autocrítica per la pèrdua de vots a les eleccions del 2023, Piquer ha rematat dient que l’autocrítica era allò que més es feia al partit, i ha demanat que es fes a partir de l’autoestima i essent conscients d’on era el partit i on havia arribat.

En el torn de paraula, Micó ha fet una defensa abrandada de la gestió de la seua successora i ha criticat aquelles persones que havien demanat més democràcia interna. En aquesta línia, els ha demanat que, en compte de queixar-se, participassen en els òrgans de decisió del partit. De manera indirecta ha criticat aquells que demanaven més sobiranisme i els ha respost que quan governaven era per a tots. “Per a ser útils a la nostra gent.”

Una militant pròxima al corrent Bloc i País ha demanat que el vot a l’informe de gestió es fes de manera secreta i no pas a mà alçada. Com que ha arreplegat prou signatures segons els estatuts, s’ha fet mitjançant l’aplicació i el resultat ha estat de 250 vots a favor, el 53,76%; 180 en contra, el 38,71 %; i 35 en contra, el 7,53%. La secretària general ha llevat importància a aquest percentatge i ha considerat que era una manera de referendar la faena que havia fet l’executiva. “Per a mi, el resultat ha estat satisfactori. Un congrés és un exercici de democràcia profunda entre la militància i, per tant, que la militància haja votat, bé. No esperava ni una cosa ni l’altra.”

Piquer, Gisbert i Baldoví, el nucli dur de la candidatura oficialista. Tensió amb les esmenes de Reviscola

Mònica Álvaro, la candidata de Reviscola, organitzada pel corrent Bloc i País, ha lamentat, pràcticament abans de començar el congrés, les formes i les dificultats que havien tingut per a defensar les seues esmenes. “Era un congrés difícil per a la inscripció prèvia. Hem rebut més convocatòria per a la paella del diumenge que no per a la inscripció al congrés. Molta gent s’ha quedat sense poder inscriure’s. La gent no pot arribar.” Això ha fet, segons Álvaro, que la primera esmena que s’havia debatut, la de la incorporació del vot telemàtic, no els l’hagen deixada votar perquè, segons els han dit, era contrària a un reglament que s’havia de votar després. “El nostre company Sergi Ferrús, batlle de Pedreguer, no ha pogut argumentar perquè totes les persones militants puguem votar en el congrés.”

David González. Mònica Álvaro. Àgueda Micó. Joan Baldoví. Les tres candidatures

Si res no canvia, abans de les set d’aquesta vesprada s’hauran presentat les tres candidatures que durant el pre-congrés han assenyalat les diferències que els separaven. L’oficialista, Amparo Piquer, i el crític, David González, han intentat un pacte, però no l’han aconseguit. Segons González, no han notat una voluntat forta en la candidatura de Piquer per a assolir la integració. “Un tema pot ser el nombre de persones de l’executiva, però hi ha més qüestions a l’hora de negociar els punts programàtics. Les condicions per a entrar no es donaven.” Un dels exemples que ha posat ha estat la negativa de l’executiva actual a implantar el vot telemàtic o a canviar el model de primàries. “Hem vist que la integració no hauria estat senzilla i hem decidit de ser honestos i dur les nostres propostes al congrés i sotmetre-les a l’escrutini de la militància.”

Tampoc no han aconseguit pactar amb Reviscola, de Mònica Álvaro, tot i que tenen uns objectius i unes bases programàtiques molt semblants. Fins i tot, coincideixen en la crítica a l’executiva eixint. Segons González, el fet que les relacions entre la candidatura oficialista i Reviscola siguen impossibles ha dificultat el pacte. “Si guanyem, el nostre full de ruta serà el mateix. L’endemà del congrés tornarem a seure amb la resta d’equips de les candidatures per integrar-los en un projecte de futur. Si no guanyem, des dels òrgans de representació del partit exercirem el debat i les nostres propostes al conjunt del partit perquè millore.”

Sobre el fracàs de les negociacions, Mònica Álvaro ha dit que ells havien fet tot el possible per poder arribar a dues candidatures: l’oficialista i la crítica. “Sabíem que amb la candidatura oficialista no teníem un full de ruta comú, va ser molt clara la candidata quan va dir que només s’asseuria amb la gent que tinguera un full de ruta comú al seu. Hem fet tot el que ha estat en les nostres mans per arribar a un acord amb l’altra, però no ha sigut possible”. Segons Álvaro, si s’arriba a una segona votació serà quan es demostrarà que ha estat una errada no arribar a un acord amb la candidatura de David González.

Qui és qui a les tres candidatures del congrés de Més Compromís?

Els assistents

El congrés ha començat amb puntualitat en la segona convocatòria, que era a dos quarts de deu del matí. La sala multifuncional del poliesportiu era pràcticament buida. Molts militants ha tingut problemes per a accedir-hi perquè l’aparcament s’ha omplert amb molta rapidesa i la policia local desviava els cotxes a l’altra banda de les vies del metro. Això ha fet que quan la secretària general eixint, Amparo Piquer, ha començat a llegir l’informe de gestió, hi hagués molt poca gent escoltant-la. A més, les arribades de militants de les diferents comarques originava salutacions, abraçades i converses que feien impossible de seguir el relat de Piquer. A la mesa organitzadora, Nathalie Torres ha hagut de fer un parell de tocs d’atenció per demanar silenci.

Han arribat tard, per exemple, el senador Enric Morera, l’ex-diputat Fran Ferri, el diputat Gerard Fullana i l’eurodiputat Vicent Marzà, que ha estat un dels més saludats entre els militants. El fet de tenir un diputat al Parlament Europeu és un dels fets més aplaudits pel sector oficial del partit.

David González i Jordi Sebastià. Gerard Fullana i Àgueda Micó. Fran Gamero, de la candidatura de González, amb Vicent Marzà. L'ex-conseller Rafael Climent.

Qui ha seguit tota la intervenció en una discreta vuitena fila és Toni Gisbert, una de les incorporacions més destacades d’Amparo Piquer a l’executiva si demà resulta guanyadora. Molts dels militants s’han acostat a saludar-lo, a felicitar-lo i, fins i tot, a mantenir converses amb l’aparença de començar a posar fil a l’agulla del nou mandat.

El candidat David González ha seguit la intervenció de la secretària general eixint de la quarta fila estant. Al seu costat, l’ex-batlle de Burjassot i ex-eurodiputat, Jordi Sebastià, que ha treballat per confegir el projecte de González.

La candidata Mònica Álvaro i els seus col·laboradors s’han assegut de manera ostentosa en les darreres files del pavelló per fer visible l’enuig amb l’organització del congrés. Amb tot, s’han apuntat una primera victòria que ha estat la votació secreta de l’informe de gestió.

Anit, uns quants veïns de Barcelona van expressar el seu malestar pel soroll d’un helicòpter en plena nit, que ha reprès el vol a primera hora del matí. Una de les explicacions que corria per les xarxes socials era que l’aparell donava suport a un operatiu de la Guàrdia Civil contra el narcotràfic. Tanmateix, el cos ha negat a VilaWeb que l’helicòpter fos seu.

Algú sap per què tenim un helicòpter sobrevolant Barcelona? pic.twitter.com/fNnEZLw7bk

— Núria Gausachs (@GausachsNuria) October 18, 2024

Certament, l’explicació és molt diferent. L’aparell és dels Mossos d’Esquadra i, segons que han explicat fonts de la policia a VilaWeb, forma part del dispositiu de seguretat vinculat a la Copa Amèrica. Els Mossos han dit que l’aparell no s’havia activat pas per cercar ningú, sinó que formava part del dispositiu aeri per a garantir la seguretat de la competició.

Ah sí, em va perfecte que volin helicòpters a les 12 de la nit, gràcies!!!!!

— Marta Montaner (@montanermarta) October 18, 2024

A primera hora del matí, l’helicòpter policíac s’ha tornat a enlairar. Els Mossos no han volgut confirmar si hi hauria més vols nocturns, però han detallat que dependria de les necessitats de l’operatiu. El cap de setmana passat va començar la final de la Copa Amèrica, que s’ha acabat avui. Demà es farà la cerimònia de clausura.

Warner Music Spain, la filial a l’estat espanyol del gegant discogràfic nord-americà, ha adquirit el 100% del capital de la promotora catalana de concerts The Project, segons que ha avançat Expansión i ha pogut confirmar l’ACN. Així, Warner pren el control d’una empresa que organitza, entre més esdeveniments, el Festival de Jazz de Barcelona, el Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols i el Guitar BCN.

La companyia amb seu a Barcelona va ser fundada el 1988 per Tito Ramoneda i Joan Rosselló, i el 2004 s’hi va incorporar com a tercer soci Iñaki Martí. És una de les principals promotores de concerts al país i n’organitza més de quatre-cents l’any.

The Project també va gestionar entre el 2012 i el 2022 el teatre i sala BARTS de Barcelona, i ha estat reconeguda amb la Medalla d’Or al Mèrit Cultural per l’ajuntament de la capital catalana.

Ara per ara, no s’han difós detalls econòmics de l’operació.

El govern va destinar més de mig milió d’euros, concretament 586.466, a pagar les pensions de presidents el 2023. D’aquests, 306.470 van ser per a presidents de la Generalitat i 279.996, per als del parlament. Els presidents de la Generalitat que van cobrar pensió són Pasqual Maragall, Artur Mas i Quim Torra. No van cobrar cap import ni Jordi Pujol, ni José Montilla ni Carles Puigdemont. Dels presidents de la cambra, han cobrat pensions vitalícies la vídua de Joan Reventós, Joan Rigol, Núria de Gispert i Carme Forcadell. Ni Laura Borràs ni Roger Torrent van percebre cap import el 2023.

El 1988 es va aprovar una llei que regulava les pensions i assignacions temporals als ex-presidents del parlament. I, posteriorment, el 2003 es va aprovar una altra llei que establia les condicions dels ex-presidents de la Generalitat. A més, aquesta segona llei, per mitjà de dues disposicions addicionals, també modifica alguns percentatges de la llei del 1988 per equipar les condicions dels ex-presidents de totes dues institucions.

La legislació estableix, principalment, dues menes de pagaments: l’assignació mensual i la pensió vitalícia. Segons l’article 2 de la llei 6/2003, els qui hagin exercit de presidents “tenen dret de percebre per un període equivalent a la meitat del temps que han estat en el càrrec i, com a mínim, per una legislatura, una assignació mensual equivalent al 80% de la retribució mensual que correspon a l’exercici del càrrec de president o presidenta”.

I l’article 3 de la mateixa llei regula les pensions vitalícies i estableix que els ex-presidents quan arriben a l’edat de seixanta-cinc anys “tenen dret de percebre una pensió de jubilació vitalícia consistent en una assignació mensual igual al 60% de la retribució mensual que correspon a l’exercici del càrrec”. Els percentatges per a calcular les assignacions mensuals i les pensions vitalícies per als ex-presidents de la Generalitat i del parlament són els mateixos, però la xifra que cobren és diferent perquè el sou de president de la Generalitat és més alt que no el del president del parlament.

Dues pensions vitalícies per a presidents de la Generalitat

Segons les dades del govern, tres presidents de la Generalitat van cobrar mensualitats el 2023. Maragall i Mas van percebre 91.941 euros de pensió vitalícia perquè tenen més de seixanta-cinc anys. En canvi, en el cas de Torra, va rebre 122.588 euros. Una xifra més alta perquè equival al 80% de la retribució del president de la Generalitat en aplicació de l’article 2.

Torra va ser president poc més de dos anys i va deixar de ser-ho el setembre del 2020, quan va ser inhabilitat per la justícia espanyola. Per tant, Torra pot cobrar l’assignació mensual fins el 2024 i a partir del 2027, quan faci seixanta-cinc anys, podrà rebre la pensió vitalícia del 60% del sou.

Els presidents de la Generalitat que no cobren

Hi ha tres presidents de la Generalitat que no cobren cap mena de pensió. Jordi Pujol hi va renunciar el 2014 després d’admetre que havia tingut diners sense regularitzar durant trenta-quatre anys. Per la seva banda, Montilla també hi va renunciar el 2020 quan va es va incorporar al consell d’administració d’Enagás.

Puigdemont, exiliat d’ençà del 2017 per la repressió espanyola, no ha cobrat mai la pensió. No ha renunciat a l’oficina, però sí al salari. Entre el 2019 i el 2024 va ser eurodiputat i actualment és diputat al parlament.

Tres presidents del parlament i una vídua

Els presidents Rigol, que es va morir aquest maig passat, De Gispert i Forcadell van cobrar 79.999 euros el 2023 de pensió vitalícia. Per la seva banda, la vídua del president Joan Reventós, Josefa Maria Rovira, va rebre 39.999 euros el 2023 en aplicació de l’article 4 de la llei 2/1988, que estableix que “el cònjuge vidu, no separat legalment, d’un ex-president del parlament amb dret de pensió vitalícia té dret, mentre romangui en aquesta situació, a percebre una pensió vitalícia equivalent al 50% de la pensió de jubilació”.

Laura Borràs va ser elegida presidenta el març del 2021 i va ser suspesa el juliol de l’any següent. Finalment, el primer de juny de 2023 la mesa del parlament li va retirar l’escó després de ser condemnada per la seva gestió al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Borràs no ha cobrat res perquè ella mateixa va fer públic que renunciaria a l’assignació mensual. Segons la llei, tenia dret de cobrar el 80% del sou durant quatre anys.

La llei que s’aplica als presidents del parlament és diferent en un aspecte. Per cobrar la pensió vitalícia, en el cas de la cambra catalana, és necessari que hagin exercit almenys dos anys. Una limitació temporal que no existeix per als presidents de la Generalitat.

En el cas de Roger Torrent, que va ser president del parlament del gener del 2018 al març del 2021, tampoc no va cobrar cap paga el 2023, perquè llavors era conseller d’Empresa i Treball i, segons la llei, l’assignació és incompatible amb ser membre del govern o alt càrrec.

Ernest Benach, el 2023 no té cap assignació perquè ha esgotat la mensual i encara no ha arribat a seixanta-cinc anys per a rebre la pensió vitalícia. Els farà aquest novembre i a partir d’aleshores la podrà cobrar. Benach va ser president de la cambra catalana del 2003 al 2010.

Intents de reformar les pensions dels presidents del parlament

El PSC va proposar d’eliminar les pensions als presidents del parlament. Tant l’assignació que perceben immediatament després de deixar la presidència com la pensió vitalícia a partir dels seixanta-cinc anys i també la disponible per als seus cònjuges en cas de mort. Però el juny del 2023 la proposta dels socialistes no va ni superar el debat a la totalitat i es va tombar en ple debat sobre si Laura Borràs podria cobrar pensió encara que fos condemnada judicialment.

En canvi, la cambra catalana sí que va admetre a tràmit una proposta dels Comuns que optava per eliminar les pensions als presidents del parlament condemnats per corrupció. Però la proposta va acabar decaient al final de legislatura.

El domicili del primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, a la localitat israeliana de Cesarea –entre Tel-Aviv i Haifa–, ha estat l’objectiu d’un atac amb un aparell no tripulat que no ha causat víctimes, segons que ha explicat l’oficina de Netanyahu.

Al Jazeera's Nour Odeh reports on the drone attack that was launched from Lebanon and directly hit the house of Israeli PM Netanyahu in Caesarea. pic.twitter.com/jWKvuKipG0

— Al Jazeera English (@AJEnglish) October 19, 2024

Segons la primera investigació, el dron ha sortit del Líban, possiblement d’instal·lacions de la milícia Hesbol·là. La policia s’ha limitat a comentar que l’aparell havia impactat al barri costaner de la ciutat, sense donar més detalls sobre si havia causat danys materials de cap mena.

El matrimoni Netanyahu no era a casa en el moment de l’atac, segons que ha informat l’oficina del primer ministre.

L’atac ha estat dos dies després d’haver assassinat l’exèrcit israelià el dirigent militar d’Hamàs i cervell dels atacs del 7 d’octubre, Yahya Sinwar, a Rafah, al sud de la franja de Gaza.

Avui, 19 d’octubre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Elisenda Paluzie: “Em van trucar perquè demanés a la gent que se n’anés a casa i m’hi vaig negar”
• Qui és qui a les tres candidatures al congrés de Més Compromís?
• El divorci democràtic I Anàlisi d’Ot Bou
• València es mobilitza contra la turistificació en una manifestació que vol ser històrica   
• [VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Hem entrat a la tercera guerra mundial? 
• Catalanisme popular i nació I Article de Xavier Godàs i Alba Castellví 
• Per què envia soldats a la guerra d’Ucraïna Corea del Nord? 
• De vint-i-un botó o amb una sabata i una espardenya?: expressions de peces de roba I Article de Jordi Badia 
• P.A.W.N. Gang: “Si no haguéssim fet renúncies, ara seríem al ‘top’ del món” 
• Arriba el Creafest 2024, el festival dels creadors en català 
• Free Time, la botiga-quiosc especialitzada en premsa i revistes internacionals 
• Un bocí d’horta valenciana al centre de la República Dominicana 

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Municipi de Constanza
Província de La Vega, República Dominicana
Mapa a Google

Aquest cap de setmana la ciutat de Constanza, al bell mig de la República Dominicana, celebra una de les festes més importants del municipi, el Festival de la Collita. Que aquesta jove fira agrària ja sigui una de les cites destacades del calendari de la zona no fa sinó confirmar l’eslògan local que diu que es tracta de la capital hortícola de l’illa caribenca, tal com corroboren també les xifres: es calcula que s’hi produeix actualment més del 80% de les verdures i hortalisses que es consumeixen a la República Dominicana. I si parlem de la preponderància agrícola d’aquest municipi de la província de La Vega, cal esmentar de totes totes l’aportació gens negligible de centenars de valencians que van desembarcar-hi a mitjan segle XX.

El 1954, en efecte, el dictador dominicà Rafael Leónidas Trujillo Molina (1891-1961) va aprofitar una vista a Roma per signar el concordat amb el Vaticà per a fer una escapada a l’Espanya franquista. Una de les etapes clau d’aquell viatge va ser el pas per València i la zona de producció arrossera de l’Albufera, perquè ja li ballava pel cap una idea fixa que va mirar de materialitzar just en tornar a la República Dominicana: importar agricultors de l’Horta i la Ribera per colonitzar i activar terres agrícoles en zones poc explotades del seu país. Era l’embrió d’un pla migratori que, basat en les bones relacions diplomàtiques i la sintonia política entre els règims de Franco i Trujillo, va transportar entre el 1955 i el 1956 cinc mil treballadors del camp de la península Ibèrica cap al Carib. En principi, l’oferta anava dirigida únicament als llauradors de la zona al voltant de l’Albufera, però al final, tal com apunta l’investigador Juan Manuel Romero Valiente a La inmigración española en República Dominicana (2016), també s’hi van acabar afegint uns quants milers de gallecs, castellans i canaris atrets per la promesa de terres a Amèrica, és clar, però també per motius més prosaics com podien ser esquivar el servei militar franquista i, fins i tot, utilitzar la República Dominicana com una porta d’accés a uns altres països americans.

El 24 de desembre de 1954, doncs, sortia del port de València el primer contingent amb set-cents cinquanta immigrants, la majoria valencians i alguns castellans assabentats de la crida presidencial. Al cap de tretze dies de travessia oceànica, el dictador dominicà en persona els rebia al moll de Ciudad Trujillo (Santo Domingo) amb una cerimònia molt més preparada que no pas la colònia on eren destinats, Baoba del Piñal. Perquè des del primer dia, tal com subratlla Romero Valiente, els nouvinguts van poder comprovar amb una barreja d’estupefacció i indignació que les terres no estaven preparades per a ser cultivades i que la manca d’infrastructures i serveis a la zona d’habitatges era flagrant. Això no va impedir, amb tot, que el maig del 1955 sortís de València un segon vaixell amb quasi vuit-cents passatgers a bord. La majoria foren enviats també a Baoba del Piñal, però les autoritats dominicanes en van desviar un centenar i mig cap a una nova colònia a la zona alta de Constanza, al centre del país.

Durant la segona meitat del 1955 i la primeria del 1956 encara van sortir mitja dotzena més de contingents cap a la República Dominicana, però ja no de València, sinó de Galícia, que va aportar d’aleshores ençà el gros de treballadors tant a la colònia de Baoba del Piñal com als nous assentaments d’Azua i de Guanito. Però la situació econòmica insostenible, les dificultats d’adaptació al clima tropical, la improvisació en el dia a dia a les colònies i la imprevisió de les autoritats dominicanes en el procés repoblador, juntament amb la tardança en l’adjudicació de terres per als colons, van comportar que el mateix vaixell que havia portat l’última remesa d’immigrants ja tornés carregat a Vigo amb tres-cents treballadors decebuts i escarmentats. Eren, potser sense saber-ho, els primers dels gairebé cinc mil immigrants que, en pocs anys, van fer el viatge d’anada i tornada entre la Península i el Carib.

L’assassinat de Trujillo el 1961 va representar, de retruc, la mort de la seva empresa repobladora, amb la rescissió posterior de la majoria de contractes de colonització, el desmantellament d’una bona part dels assentaments i la tornada dels últims colons peninsulars. Només una de les colònies va aconseguir de retenir parcialment aquells immigrants arribats a mitjan anys 1950, la de Constanza, on s’havien establert majoritàriament llauradors d’Albal, Algemesí, Almussafes, Guadassuar, Silla, Sueca i València. A diferència de Baoba del Piñal, per exemple, hi havien trobat uns habitatges més dignes i condicionats, a més d’unes terres més aptes per al conreu que van donar, ben aviat, uns rendiments de producció prou satisfactoris. Del mig centenar de famílies d’arrels valencianes que es calcula que encara hi queden, una bona part han prosperat justament en el sector agrícola gràcies a la introducció d’innovacions tecnològiques i en els sistemes de reg i drenatge. I un d’ells, Josep Pascual Roselló, fou considerat fins i tot un dels pares de l’horticultura dominicana.

I una mica més: Sobre l’emigració valenciana a la República Dominicana de mitjan segle XX, Salvador Dolz en va fer un documentari el 2009 amb el títol Dominicana, terra promesa.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Vista de la vall agrícola de Constanza.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

El periodista Martí Gelabert s’ha incorporat a la redacció de VilaWeb treballant a Mallorca. Gelabert ja col·laborava de feia temps amb el diari fent reportatges i notícies, principalment, de les Illes.

Amb això, VilaWeb fa un pas més en la consolidació de la redacció, que ja treballava habitualment cada dia a les dues seus que té, l’una a Barcelona, al carrer de Ferlandina 43, i l’altra a València, al Centre Octubre, situat al carrer de Sant Ferran 12.

VilaWeb sempre ha parat una atenció prioritària a tot allò que passa a tot el país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, sense fer en cap cas distincions ni prioritzar uns territoris sobre uns altres.

Com a part del creixement del diari i gràcies a la consolidació de les subscripcions com a principal font de finançament, l’any 2020 VilaWeb va obrir una segona seu de la redacció a València, a la qual se suma ara la incorporació de Martí Gelabert a Mallorca.

Un home s’ha mort ofegat avui després de caure a la mar des d’unes roques a la zona del Pont d’en Gil, a Ciutadella. Aparentment, l’home hauria caigut d’una altura d’entre deu metres i dotze i s’hauria colpejat amb les roques i ofegat a la mar.

Una veïna de la zona ha vist l’home flotant i ha avisat, de manera que els bombers de Menorca s’han desplaçat fins a la zona per treure el cos de la mar.

Arriba el tercer Creafest, el festival dels creadors de continguts en català a les xarxes. És organitzat per Creadors TV i es farà avui a Manresa (Bages), durant tot el dia. El festival es va estrenar el 2022 i és presencial i obert a tothom. Tots els actes es fan a l’auditori de la Plana de l’Om.

El programa començarà a les 11.30 amb una taula rodona sobre “Expectatives i realitat a les xarxes en català”. Serà moderada per la periodista Mariola Dinarès, presentadora del programa Popap de Catalunya Ràdio, i hi participaran els influenciadors Andrea Flaissier, Omit7, Anna Aroundi i Gerhard (@gerhardincatalonia).

A les 13.00, Vicenç Huguet (@vihuguet) explicarà com fer arribar al públic general un canal en creixement, en la conferència “Màrqueting per a petits canals”. Havent dinat, a les 16.00, es presentarà un portal web que és a punt d’estrenar-se i que aplegarà tots els creadors de contingut en català a YouTube, Twitch i TikTok.

Tot seguit, a les 17.00, Gerard Sesé, presentador del pòdcast Tothom ho sap tot, oferirà eines i estratègies per a aprendre “Com fer un pòdcast”.

A les 18.00, per a cloure el festival, es farà un homenatge a persones i entitats que han contribuït a la normalització del català a l’entorn digital. Enguany rebran el reconeixement el projecte Ce Trencada, Gerard Sesé, Mariola Dinarès i Jordi Badia i Pujol, cap d’estil de VilaWeb.

La jornada és organitzada per Creadors TV, amb la col·laboració d’Òmnium Bages-Moianès

Un reconeixement als vídeos de llengua VilaWeb

El guardó atorgat al cap d’estil de VilaWeb és, també, un reconeixement a l’aportació d’aquest diari en la divulgació de l’ensenyament de la llengua a les xarxes.

VilaWeb va començar a publicar els articles quinzenals de llengua “Ras i curt” el 2019. Quatre anys més tard, el novembre del 2023, es van començar a publicar vídeos de llengua a Instagram, TikTok i TouTube. Alguns d’aquests vídeos curts –elaborats per Laura Gállego, Enric Galli i Jordi Badia– han tingut una difusió molt àmplia, com ara un dels darrers, sobre dites de pobles, amb 240.000 visualitzacions.

Una associació per a la creació i consum de contingut en català

Creadors.TV és una associació sense afany de lucre que es va constituir el 2021 amb l’objectiu de normalitzar el contingut audiovisual en català, a les xarxes socials i entorns digitals. L’entitat organitza cada any la fira Creafest, per ajudar a crear consciència de la necessitat de consumir aquest contingut en català. És una manera d’acostar els creadors als consumidors potencials i alhora fomentar la relació entre creadors i amb entitats que promouen la llengua.

Ara fa cinc anys, els carrers de Barcelona cremaven arran de les protestes per la sentència contra els dirigents polítics del procés. Durant aquests cinc anys, són molt pocs els qui han volgut parlar de què va passar aquells dies. La repressió ha tingut un efecte clar, i el silenci ha estat la tònica general. S’ha fet molt poca autocrítica. Ara una de les persones que era en la presa de decisions de l’independentisme, Elisenda Paluzie, aleshores presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, ens explica com va viure aquelles setmanes. Confessa que els mesos previs a la sentència li va quedar clar que no hi hauria cap resposta política, i que va alertar els membres del secretariat de l’ANC que en cap cas no s’aixecaria la DUI. “La gent va estar dempeus, van estar a l’altura del que representava la sentència, el problema és que no hi va haver cap mena de resposta política.”

—Aquesta setmana fa cinc anys de la sentència i de les posteriors mobilitzacions. Com recordeu aquells dies? Els hem romantitzat?
—És possible. Tenim aquesta dinàmica de commemorar cada data, cada dia, que té coses positives, però tampoc podem entrar en aquesta nostàlgia. És bo recordar els fets si en podem treure lliçons.

—Quina lliçó positiva en podem extreure?
—Recordo que a l’assemblea general de l’ANC del 2019 vaig dir que havíem de respondre a la sentència dempeus. I això va passar. La gent va estar dempeus, van fer unes mobilitzacions extraordinàries. La mobilització va canviar de to, va canviar de dinàmica respecte de les anteriors, amb més accions de desobediència. I, en aquest sentit, es va estar a l’altura del que representava aquella sentència. El problema és que no hi va haver cap mena de resposta política.

—El president Quim Torra havia parlat molt de les finestres d’oportunitat. Sabíem que hi havia aquesta sentència. Es va preparar prou, la resposta?
—Quan va arribar aquest moment, ja sabia que no hi hauria cap mena de resposta política que estigués a l’altura. Perquè fèiem reunions a Ginebra o a Bèlgica, molt reservades, amb els partits i les entitats, i no s’avançava en absolut en cap mena d’acord polític. Fins al punt que en la darrera que vam tenir, que va ser a final d’agost del 2019, no hi va haver resposta política, no hi va haver acord polític, i és clar, vam decidir que, com a mínim, calia organitzar les mobilitzacions perquè, si no, no hi hauria res.

—Què hi havia acordat?
—En el cas de l’Assemblea, liderava les Marxes per la Llibertat. Els partits van dir que farien una subcomissió, que parlarien entre ells de quina seria la reacció del parlament, i no hi va haver cap acord. Va arribar la sentència i encara no havien arribat a cap acord, cosa que a mi tampoc m’estranyava, pel to i pel contingut de les converses d’aquella època.

—Però en aquell moment Junts i Esquerra governaven plegats.
—Governaven plegats, però es quedaven encallats en coses com el valor del mandat del Primer d’Octubre. Recordo que havia demanat unes quantes vegades per què no fèiem un grup de treball i analitzàvem què ens havia fallat l’octubre del 2017 amb les famoses estructures d’estat. I no es va arribar ni a constituir, aquest grup de treball. No volien. Per tant, sabia que hi havia una base de l’independentisme que veia la sentència com una finestra d’oportunitat per a tornar a aixecar la declaració d’independència des del parlament, però tenia molt clar que això no passaria. De fet, en el secretariat de l’Assemblea vaig ser molt clara. Recordo que els vaig dir que no tenien res preparat, i que no hi hauria res. Vaig demanar que no esperessin que es fes res al parlament. La gent tenia esperances i, per tant, dir-ho no va ser fàcil. Recordo gent plorant.

—Llavors, quan sortíeu i fèieu crides a la mobilització, malgrat que sabíeu que políticament no hi havia res, com ho vivíeu?
—Què podíem fer? No mobilitzar-nos davant una cosa tan bèstia com era una sentència que condemnava a un total de cent anys de presó per haver organitzat un referèndum d’autodeterminació? I al final sempre et quedava l’esperança que, davant una gran mobilització, les coses es podien moure, potser reaccionaven. Com a mínim, ni que fos per començar a posar les bases d’un pla per a tornar a fer la independència.

—Hi havia por per part de la classe política?
—Tot això ja venia d’abans. Hi va haver un moment en què una part dels partits polítics –potser ho exemplificava més clarament Esquerra, però també era dins de Junts– va decidir que calia prioritzar la fi de la repressió. I això s’exemplificava inicialment amb els indults. Es feia d’amagat, amb la boca petita. T’explicaré una cosa que no he explicat mai en públic. Però ara que ells ho han reconegut públicament, crec que és moment d’explicar-ho clarament. El dia abans del darrer dia del judici del procés, Alfred Bosch, que en aquell moment era conseller d’Exteriors, em va convocar a una reunió urgent. Vam quedar l’endemà a la tarda, quan els polítics feien els seus al·legats finals, quan tot el país els escoltava plorant, quan tothom pensava que eren els nostres herois. En aquest context, Alfred Bosch em va convocar per dir-me que hi havia uns empresaris que havien demanat els indults, i que havíem d’intentar de vendre-ho com una cosa positiva. Em va demanar que l’Assemblea contribuís a fer que, quan això passés, la gent ho veiés com una victòria. Confesso que és de les vegades en què en una reunió amb polítics em vaig posar més vehement, a més, amb Alfred Bosch hi tinc força confiança, perquè havíem estat junts a Barcelona Decideix.

—Què li vau dir?
—Que això era un error, que no era cap victòria. Que això era una victòria de l’estat espanyol, era el que convenia a Espanya. Que això era acceptar que havíem comès un delicte, era trencar amb tot el relat que fèiem internacionalment… Li vaig deixar clar que no hi havia cap manera que nosaltres poguéssim vendre-ho com una cosa positiva. Al final em va dir: “Elisenda, és que has d’entendre que tenen nens petits i els volen veure”. Sempre aquest xantatge emocional amb el tema dels represaliats, de fer-te sentir culpable perquè tu no ets a la presó, i els que hi són pateixen. Aquell dia, tot plegat em va afectar bastant. Li vaig dir que no ho faríem, encara que no vaig perdre l’esperança de convèncer-los que no anessin per aquest camí. Ho vaig intentar. Però això era al juny, i al juliol vam fer una reunió a Suïssa. I allà ningú parlava clarament, tot eren sobreentesos. Recordo que hi va haver un moment que no vaig poder aguantar més, i els vaig dir: “Però què dieu, si a mi m’heu convocat per dir-me que hem de vendre els indults?” Perquè d’això no en parlaven, en aquestes taules.

—I què us van respondre?
—Recordo que Marta Rovira es va fer una mica l’ofesa. Perquè això ha canviat, però en aquella època defensaven que no eren ells qui ho demanaven, però que no podien impedir que ho demanessin uns altres. I així es van mantenir aquell temps. Però ara ho reivindiquen com una victòria que van aconseguir. Ells prioritzaven que no hi hagués gent a la presó ni a l’exili, i que no hi entressin de nous. Però llavors tampoc s’entén que hi hagués mobilitzacions com la de l’aeroport, impulsada pel Tsunami. Si no estàs enfocat a reprendre el procés d’independència, per què ho fas? Per posar més pressió i aconseguir aquestes negociacions en clau antirepressiva? Però llavors tindreu més represaliats sobre la taula, no? És el que va acabar passant. De les mobilitzacions postsentència, en van quedar centenars i centenars de represaliats.

—Aquells dies de mobilitzacions, els presos van fer piulets criminalitzant els joves manifestants que feien barricades. Sentint-vos ara és fàcil pensar que els molestava perquè estaven pactant els indults…
—No crec que fos una cosa tan directa. En aquell moment, hi havia molt la mentalitat de “ni un paper a terra”. A més, eren dins la presó i tampoc no eren conscients de què passava fora. No era la primera vegada que es criminalitzaven els manifestants, perquè van començar a sortir alguns que es tapaven la cara per no ser identificats. I això els semblava malament. Recordo que el 2018 ja vaig dir que, mentre hi hagués gent que pogués ser acusada de terrorisme per tallar una via, jo no criticaria ningú per tapar-se la cara. Però els polítics encara estaven en aquesta altra mentalitat. No les van fer tan sols els presos, aquesta mena d’afirmacions. També les va fer el president Puigdemont des de l’exili, i no negociava cap indult.

—Tornant a aquesta organització prèvia, vosaltres estàveu al cas del Tsunami?
—Nosaltres sabíem que hi havia un grup de gent jove que organitzaria accions més en clau de desobediència civil i que ho farien amb mesures de molta seguretat i de molt anonimat per garantir que les accions es poguessin fer i reduir els riscs repressius.

—No sabíeu quines convocatòries farien?
—Sabíem que serien accions inspirades en les que s’havien fet a Hong Kong. Com a Assemblea, sí que vam animar les nostres bases a participar-hi, però nosaltres no vam participar de la presa de decisions del Tsunami. I recordo que vam viure molt negativament l’aparició dels cartells a la Jonquera de “sit and talk”. Crèiem que era molt negatiu políticament. Sabíem que al parlament no hi hauria un acte de sobirania, però les mobilitzacions en aquell moment tenien caràcter unitari, perquè els presos eren de tots els colors, i per tant havíem d’acordar els missatges. Era molt dur. No volien que poséssim “independència” en els cartells. Però a l’Assemblea no vam voler baixar de “autodeterminació”. I quan van insinuar que podríem defensar l’amnistia, vaig dir que aquesta no era la funció de l’Assemblea. Al final, vam acabar amb uns lemes que deien “llibertat i autodeterminació”. Per això ens va sorprendre el “sit and talk”. Volien asseure’s a parlar per discutir què? Ja et posiciones en aquesta estratègia del diàleg, que és el que va venir després. Suposo que, per això, ni a mi ni a ningú del nostre entorn ens van convidar a cap òrgan decisori de Tsunami. Ja sabien què defensàvem, nosaltres…

—No éreu dins el Tsunami, però creieu que els partits en tenien el control?
—Crec que eren algunes persones d’alguns partits. Sempre s’ha tendit a dir “Esquerra això”, “Junts allò”. No. Jo he vist moltes vegades que una posició té persones a favor i en contra dins d’un mateix espai polític i dins de l’altre. També ho veiem ara. Coses que van sortint de la crisi interna d’Esquerra, o coses que han sortit quan hi ha hagut discussions internes a Junts.

—Tinc la sensació que ells volien tenir el control de la resposta a la sentència, però que llavors van sortir tot d’accions que els van sobrepassar.
—Sí, se’ls va descontrolar la resposta. Nosaltres vam convocar les Marxes per la Llibertat, que van confluir a Barcelona el 18 d’octubre, ara fa cinc anys. I després no teníem previst res més, més enllà d’uns discursos amb els sindicats que havien convocat la vaga aquell dia. De fet, sempre m’ha quedat el dubte de si no haguéssim hagut de canalitzar la nostra mobilització cap a una pressió més forta als partits i al parlament. Passa que en aquell moment també era difícil, perquè tot era teòricament acordat i unitari. A més, era la sentència que els afectava a ells… Però sempre em quedarà aquest dubte. Tampoc sé si la gent ho hagués entès, perquè llavors s’hauria trencat la unitat. Però sí, la pressió del Tsunami no es canalitzava cap als partits catalans ni cap al Parlament de Catalunya. Ocupar l’aeroport o tallar la frontera és una pressió que té sentit contra l’estat si l’acompanyes d’una decisió política centrada a Catalunya i basada en la sobirania del parlament. Són accions que s’haurien hagut de fer el 2017. Si el dia 4 haguéssim anat a l’aeroport, el 5 haguéssim tallat la frontera… Llavors hauria tingut tot el sentit, perquè estàs acompanyant el resultat del referèndum i la DUI. Va passar que tenies una mobilització contra l’estat, però per a demanar-li què? Que dialogués? Sobre què? Després hem vist que volien el diàleg i la taula per a parlar de l’amnistia i l’autodeterminació. Primer, els indults; més tard, la reforma del delicte de sedició, i l’autodeterminació ja veuríem quan…

—Però aquell divendres, malgrat que l’Assemblea no els va portar a Urquinaona, la gent hi va anar…
—Sí! I després hem sabut que aquell 18 d’octubre els Mossos estaven molt al límit. La gent els depassava, estaven totalment al límit. És a dir, si allò s’hagués sostingut, si hagués tingut un sentit polític perquè hi havia un pla darrere, s’hauria pogut arribar més lluny. La demostració de força de la gent va ser molt important. Ara que ja no represento cap organització, crec que et puc explicar una cosa. Aquell divendres, nosaltres vam fer les marxes, i després ens vam quedar pel centre, mirant una mica què passava. Recordo els carrusels al passeig de Gràcia, recordo que ens vam acabar tancant en un portal…

—Hi havia molta violència, aquell vespre…
—Sí, recordo molt les accions de carrusel dels Mossos, eren molt bèsties. Al final, decidim que marxem cap a casa. I mentre tornava per la Gran Via, recordo que em va trucar Jordi Martí, dels Comuns, que en aquell moment era el número dos de l’Ajuntament de Barcelona. Em va dir que estaven molt sobrepassats, a Urquinaona. Em va demanar si podia fer un missatge públic dient a la gent que se n’anés a casa. No m’ho podia creure, no entenien res!

—Què vau respondre?
—Que no ho faria, no entenien res. Li vaig dir: “Aquesta gent va sola, no l’he convocada jo, ni l’Assemblea. Això no és el 20 de setembre, que l’Assemblea va convocar i va demanar permisos per a posar un escenari al passeig de Gràcia. Jo no tinc cap autoritat sobre ells, no ho penso fer.”

—La gent va sobrepassar els polítics, però mantenir això sense una organització darrere és complicat, i es va acabar diluint.
—Quan hi ha una mobilització d’aquest tipus, algú n’ha d’assumir el lideratge polític. Hi ha d’haver un trasllat a la política, que és la que ho recull. S’ha de fer política a partir d’això. I aquí no hi havia ningú, a l’inrevés, els molestava. Ara m’ha vingut al cap una cosa que em va dir Aamer Anwar l’11 de setembre de 2018. Ell va venir a la manifestació que vam fer l’Assemblea, que va ser a l’avinguda Diagonal. Va ser enorme, i em va dir: “Però, tot això, qui ho recollirà? Teniu un milió i mig de persones, què fan els vostres líders? Algú ho ha de canalitzar, han d’aprofitar aquesta força.” Les mobilitzacions soles, si no es canalitzen políticament, tenen la seva punta i després baixen…

—Què hauríem pogut fer de diferent per no arribar on som ara…
—Hauríem pogut fer una estratègia de retirada, resistència i represa. Que no és rendició. Es tracta de retirar-se, reagrupar forces, resistir, i llavors fer una sèrie d’accions per refer-nos i fer una represa. Crec que, humilment, com a Assemblea vam aportar elements en aquesta estratègia. Per exemple, impulsant Eines de País. L’octubre del 2017, vam veure que hi havia molts poders econòmics que s’havien posicionat en contra de la declaració d’independència. Vam treballar per mirar de compensar-ho. També teníem sindicats molt febles, i els vam ajudar a fer-se més forts. Després, la internacionalització i la litigació estratègica internacional. Vam treballar per aconseguir el màxim de condemnes a l’estat espanyol en tribunals i organismes internacionals com les Nacions Unides, perquè això ens donava legitimitat. No dirien a l’estat espanyol que organitzés un referèndum d’autodeterminació, però ens donava un plus de legitimitat. Segurament, hi ha mil coses més… Si haguéssim pogut fer un grup per a analitzar en què havíem fallat… No en vam poder parlar mai. Però tot això no s’ha fet, s’ha prioritzat que s’acabés la repressió. Al final, s’ha seguit el model dels bascos, en un tema en què no hauríem hagut de seguir-los. En canvi, no se’ls ha imitat quan sí que ho hauríem d’haver fet.

—Què voleu dir?
—Quan Otegi entra a la presó, deixa de ser a l’executiva de Bildu. I hi torna al cap de sis anys, quan ja ha sortit de la presó. Per a ells, els qui són a la presó no decideixen. Se’ls acompanya, se’ls dóna tota la infrastructura necessària, però no decideixen. Això no vol dir que després no puguin tornar a fer política. En canvi, nosaltres teníem Jordi Sánchez com a secretari general de Junts, i Oriol Junqueras com a president d’ERC. A més, la gran majoria va continuar en els òrgans decisoris. I ara va sortint que tot això eren problemes. Els partits haurien d’haver pres una decisió política col·lectiva, haurien d’haver substituït la gent que era a la presó, perquè des d’allà no podien exercir el seu càrrec en plenitud. Han tardat set anys a discutir sobre tot això. I ara és tard, i tot plegat està sortint molt malament.

—I en què s’ha imitat els bascs i no s’hauria d’haver fet?
—En la priorització de les mesures antirepressives. La negociació amb l’estat que fan els bascs és que s’acostin els presos, a veure si alguns poden començar a sortir de la presó… Però és que ETA matava. Nosaltres tan sols vam exercir els nostres drets. No podem posar la discussió antirepressiva en el mateix pla. És completament diferent. Per mi, la nostra estratègia hauria hagut de ser la d’anar a totes fins que no quedés clar internacionalment que allò que havíem fet era legal, que eren ells els qui havien fet una cosa il·legal. Són ells, que van contravenir els drets humans. Perquè tota aquesta estratègia desmobilitzadora ha portat a l’abstencionisme independentista, i ha blanquejat el PSOE i el PSC. Així hem arribat on som ara, en què l’independentisme ha perdut la majoria. És a dir, al final, aquesta estratègia que argumentaven dient que havien de ser més ha acabat fent que siguem menys. Realment, han tingut un èxit total, tu. Ha estat un fracàs estrepitós.

—I ara què podem fer?
—Per una banda, em preocupa el tema del discurs. Aquests set anys, per culpa de com s’ha gestionat tot plegat, la idea de la independència ha perdut credibilitat. Ja no ens creiem que la independència sigui possible. Quan es diu que la independència no pot ser unilateral, es deslegitima la idea de la independència. Perquè llavors diuen que només pot ser pactada, i si no s’aconsegueix la via pactada ens deixa sense armes. La gent ja no es creu que puguem ser independents. En les enquestes estan a favor de la independència, però només el 10% creuen que sigui possible. Cal canviar aquest discurs. Cal que tornem a posar sobre la taula idees fortes de discurs amb relació a la independència. Cal canviar aquesta idea que va ser un fracàs i una derrota. No, va ser una victòria que no es va saber aprofitar, que és molt diferent d’una derrota.

—Hem comprat massa el discurs dels espanyols?
—Sí, i tant. Hem sentit frases, com ara, que no podíem fer la independència amb el 49% de la societat catalana en contra. I he de dir que això no m’ho va dir ni ERC ni Junts. Però també he sentit dir que no havíem tingut empatia… El discurs de la fractura ens l’hem acabat creient. Aquí va passar que una gent no va acceptar de debatre democràticament sobre la independència. No van voler defensar la seva posició en contra de la independència, democràticament. Això, va passar. Davant d’aquest boicot, què has de fer? Res? No avançar tot i tenir una majoria?

—Com a ex-presidenta de l’Assemblea, quin creieu que hauria de ser el paper de l’entitat?
—Com a ex-presidenta, no vull dir què ha de fer. Això ho han de decidir els socis i el secretariat. Com a sòcia de base, tinc els meus mecanismes de participació per a donar a conèixer el meu parer. Em sembla que a mi no em toca dir què ha de fer l’Assemblea.

—Tampoc voleu valorar aquests primers mesos de la presidència de Lluís Llach?
—No. Més enllà de dir que no és cap secret que no era la meva preferència com a president. Però els socis van votar un secretariat i aquest secretariat el va elegir. Valoro la figura del president de l’Assemblea, perquè sé de primera mà com n’és, de complex, ser-ho. I veig que està entregat i amb una dedicació total i absoluta, i això ho valoro molt. Que algú amb la seva trajectòria, que ja ho ha fet tot a la vida, professionalment i políticament, destini aquests anys a l’Assemblea. Sé com n’és, d’intens, tot plegat.

—També coneixeu molt bé Esquerra. Quina valoració feu de tot això que hi passa ara?
—M’està fent molta angúnia. He intentat escoltar algunes de les entrevistes, i he de dir que he acabat tocada. Per tant, en aquestes lluites internes, no hi entraré gaire. I com he dit abans, crec que tota aquesta discussió sobre les preses de decisions s’hauria d’haver fet abans. Si s’hagués fet el 2017, tot això no hauria passat.

 

—Creieu que aquesta lluita interna dins Esquerra pot acabar afectant l’independentisme?
—Sí, tot contribueix al descrèdit de l’independentisme. No vull entrar gaire més en això d’ERC, crec que s’ha de respectar el seu procés intern. Però aquests dies sí que recordo molt el congrés que vam viure el 2008. En aquell moment jo n’era militant, i estava molt implicada en una de les candidatures. I he de dir que no recordo aquest nivell d’enfrontament des del punt de vista personal. Recordo molt debat, però polític. Sí que es va viure tot aquest debat com un trauma. A partir de llavors, es va deixar de tenir aquests debats dins ERC. No hi havia debat polític. Esquerra es va transformar en una mena de PSC on tothom anava a toc de xiulet. I ara, de cop, tot ha explotat de la pitjor manera possible.

—I sobre l’estructura B?
—Cada vegada que sento Marta Rovira, m’esgarrifo. Quan diu que es mostra orgullosa de les campanyes de contrast. Què vol dir, exactament? Està orgullosa d’haver creat perfils falsos per a difamar els independentistes que pensàvem diferent? Ells es defensen dient que tots els partits ho fan. I és veritat, també he viscut campanyes de gent de Junts. Però no tinc la sensació que Junts ho fes des de dins l’estructura del partit, era una cosa més dispersa. En el cas d’Esquerra, deien que tenien una comunicació molt forta, i és veritat, la tenien, però també era èticament molt reprovable.

 

Aquest cap de setmana es fa el congrés de Més Compromís, del qual haurà d’eixir la nova executiva del partit. Tot i els intents d’algunes candidatures de confluir, finalment se’n presenten tres. D’una banda, hi ha la candidatura oficialista, Guanyar el País, encapçalada per Amparo Piquer, l’actual secretària general. D’una altra, hi ha les dues candidatures alternatives: Compromís pel País Valencià, amb David González, ex-batlle d’Oliva (Safor); i Reviscola, que naix del corrent sobiranista Bloc i País i que té la diputada a les Corts Mónica Álvaro al capdavant.

La candidatura de González va provar de negociar amb la de Piquer i amb la d’Álvaro, sense arribar a cap acord. De fet, fins dijous a la nit va haver-hi contactes entre les dues alternatives. Reviscola ha lamentat que Compromís pel País Valencià haja rebutjat fer una candidatura conjunta, perquè argumenten que hi ha sintonia plena entre ambdues. Tot i que les llistes encara no s’han fet públiques, car es presenten al congrés, n’han transcendit alguns noms.

Més Compromís s’aboca a un congrés històric amb tres candidatures a la secretaria general

Guanyar el País

La candidatura oficialista és encapçalada per Amparo Piquer, l’actual secretària general de Més Compromís, que opta a la reelecció. Va accedir al càrrec quan Àgueda Micó se’n va anar al congrés espanyol després de les eleccions del juliol de l’any passat. Abans, havia ocupat durant molts anys la secretaria d’organització. Piquer va encapçalar les negociacions per a formar part de la candidatura de Sumar tant a les eleccions espanyoles com a les europees. Advoca per continuar el “camí de l’obertura”, i en aquest camí trobem, per exemple, els pactes electorals que han fet en diferents àmbits.

Piquer ha incorporat a la seua candidatura les principals cares conegudes de la formació i ha creat la figura de les vocalies, un espai de participació en l’executiva per als principals càrrecs institucionals del partit. Aquestes vocalies seran ocupades, entre més, per la portaveu al congrés espanyol, Àgueda Micó, el portaveu al senat espanyol i ex-president de les Corts, Enric Morera, la representant a la mesa de les Corts, Maria Josep Amigó, l’eurodiputat i ex-conseller d’Educació, Vicent Marzà, el diputat Gerard Fullana, i Pablo Bellver, cap d’àrea d’organització del partit, que aspira a revalidar el càrrec.

Entre les seues files, hi ha incorporat l’ex-secretari general d’Acció Cultural del País Valencià, Toni Gisbert, que optaria al càrrec de responsable d’acció política. Gisbert va anunciar la seua dimissió com a secretari d’ACPV a començament d’any, després de dotze anys en la junta directiva. La candidatura Guanyar el País considera que la seua incorporació aporta experiència en l’activisme i la defensa dels drets lingüístics i culturals del País Valencià.

Un altre dels noms que han fet públic és el de Maria Josep Picó, periodista especialitzada en medi ambient. Actualment, exerceix de docent a la Universitat Jaume I de Castelló i el 2005 va rebre el premi de Periodisme Ambiental espanyol. Ha estat col·laboradora d’À Punt i va presentar el programa radiofònic Vides de ciència. També va encapçalar la comunicació del projecte de la Capital Verda Europea de València. L’any passat, va substituir Joan Baldoví al congrés espanyol quan el diputat es va presentar com a candidat a les Corts Valencianes. Dins l’executiva de Piquer, exerciria com a vocal.

Marta Murciano assumiria el lloc de responsable de moviments socials de Més Compromís. Va ser directora de l’escola Ciutat de Cremona d’Alaquàs (Horta Sud) durant deu anys, coincidint amb l’intent de desmantellament per part de la Conselleria d’Educació del PP quan el centre es trobava en barracons. Actualment, és secretària tècnica del Consell Escolar.

Compromís pel País Valencià

David González encapçala la candidatura alternativa Compromís pel País Valencià. Va ser batlle d’Oliva (Safor) entre el 2012 i el 2021, i director del Servei Valencià d’Estatística entre el 2021 i el 2023. Una de les seues principals crítiques a la direcció de Més Compromís és la “poca obertura a una autocrítica constructiva”. Considera que hi ha un desencís amb el projecte entre els militants, que han vist minvada la seua participació. Creu que la direcció ha exercit un pes excessiu sobre l’estructura del partit i que les bases han tingut poc protagonisme. Per això defensa de “tornar la veu als militants i revalencianitzar el projecte”.

Segons que va dir en una entrevista a VilaWeb, són un grup d’unes cinquanta persones de totes les comarques, entre les quals hi ha batlles i regidors. Dos dels noms que han transcendit són el de Beatriu Palmero, regidora de la Pobla de Vallbona (Camp de Túria), i Francesc Gamero, ex-secretari d’Hisenda de la Generalitat. A més, hi ha unes altres figures que han mostrat la seua simpatia per la candidatura, com ara, Diego Zaragozí, batlle d’Altea (Marina Alta), i Jordi Pla, batlle de Cocentaina (Comtat).

Reviscola

El corrent sobiranista de Més Compromís ha presentat la candidatura Reviscola, amb Mónica Álvaro al capdavant. Actualment, és diputada a les Corts Valencianes per la demarcació de Castelló. Aquests darrers mesos, ha criticat la manca de democràcia interna i algunes decisions que han allunyat Més Compromís dels sectors sobiranistes, com ara, els pactes electorals amb l’esquerra espanyola. En la candidatura l’acompanyen més membres d’aquest corrent crític.

Entre els noms destacats de Reviscola, hi trobem el portaveu de Bloc i País, Ricard Chulià, filòleg i analista polític. Enguany, ha publicat el llibre País Valencià. Eixida d’emergència, un assaig sobre els perjudicis que té per al País Valencià el fet de pertànyer a l’estat espanyol. Vicent Fernández Capilla, coordinador de Bloc i País, també es troba entre les seues files. Un altre nom destacat és el de Zahia Guidoum, politòloga i sociòloga, presidenta de la plataforma Decidim, i el de l’historiador Vicent Baydal, cronista oficial de la ciutat de València. A més, hi ha el batlle de Pedreguer (Marina Alta), Sergi Ferrús, i alguns militants, entre els quals, Joan Miquel Tomàs, de Crevillent (Baix Vinalopó), i Júlia Català, de Xàbia (Marina Alta).

La Catalunya actual és un país divers pel que fa a cultures, comportaments culturals i opcions individuals de vida. Podem reconèixer que aquesta diversitat fa una societat culturalment més rica i dinàmica. Aquest és el discurs de l’esquerra política. Ara bé, també hem de reconèixer que aquesta diversitat es pot viure socialment com un risc, com un element que posa en perill la mateixa idiosincràsia catalana, és a dir, la possibilitat dels qui se senten catalans de viure com a tals. Aquesta percepció de risc de pèrdua és el que manipula la dreta i l’extrema dreta. Podem aventurar que molts catalans pensen o veuen que poden ser certes totes dues coses alhora. Moltes persones de la nostra societat tenen la convicció que la diversitat és una font de riquesa cultural. Alhora, tenen la preocupació de com aquesta diversitat afecta la catalanitat, el tret cultural i polític que defineix el nostre territori. Es comprèn que la catalanitat mateixa, en tant que identitat, evoluciona per la influència d’altres identitats culturals, però ja entenem què volem dir: la catalanitat és la base de la identitat de la gent que viu en territori català. En un món cada cop més divers, és natural que ens preocupem per la nostra identitat, i que, per exemple, prestem atenció sobre la possibilitat de poder viure fent servir la nostra llengua en totes les comunicacions.

Catalunya és una nació sense un estat que protegeixi la seva identitat nacional. Per tant, és una nació fràgil i sota sospita permanent de ser-ho, perquè, com que no disposem d’estat, aquells que consideren que som una nació ho han de defensar tothora contra els que afirmen que no ho és, o que pensen que tampoc seria tan important que ho fos. El fet és que la nacionalitat catalana és un acte políticament voluntarista i al mateix temps una sentimentalitat cultural. Llavors, per què cal afirmar de manera clara la nacionalitat catalana? Per a què serveix tenir clar que som una nació? Perquè aquesta afirmació confirma que conèixer el català i altres trets culturals del país i sentir-nos vinculats a altres persones pel fet de viure junts en territori català ens defineixen com una comunitat diferenciada en què la llengua juga un paper primordial. Amb molts punts de trobada amb altres comunitats, amb voluntat per a sumar i canviar per millorar amb altres aportacions culturals, però una comunitat diferenciada, al capdavall; no pas inexistent ni diluïble entre altres. No susceptible de ser diluïda perquè constitueix una nació, un marc comú d’identitat en democràcia, no una identitat escollida entre moltes altres més.

Paradoxalment, ara el principal problema per a la identitat nacional catalana és que a les dues darreres dècades hem lliurat la qüestió nacional i la supervivència de la nació al fet de disposar d’un estat convencional, dels que es van anar forjant des de dos segles enrere. Hem arribat a assumir que si no ens en sortim en un breu període de temps, el país se’ns dissoldrà com un terròs de sucre entre Espanya, França i el món sencer. Hem deixat de ser catalanistes per només ser independentistes. I això ha tingut i té conseqüències. La principal: que hem menystingut la qüestió de la pervivència nacional mentre ens hem preocupat sobretot de conquerir un estat.

El catalanisme no havia defensat mai aquesta tesi fins fa relativament poc, quan vam lliurar-nos a la independència o res. En el catalanisme, la construcció nacional era un exercici permanent i inclusiu: es tractava de travar la identitat cultural, essent el català l’eix vertebrador inexcusable, vetllar per guanyar poder polític, incorporar tothom a la catalanitat. L’estratègia era fer perviure la nació i tenir cura de la seva capacitat política a cada moment. Conquerir i consolidar sobirania, tant com fos possible a cada moment històric, mentre es maldava per posicionar la llengua i per la pervivència de la cultura pròpia.

Ara que sabem que complicat que és esdevenir estat és absolutament necessari comprendre que l’independentisme polític ha de tornar a ser catalanista. Ens convé imperiosament reprendre la trajectòria política catalana adreçada a pensar i explicar la necessitat de la nació en el mentrestant cap a l’alliberament nacional: en termes culturals i lingüístics, com a sistema polític nacional, com a terra de desenvolupament i prosperitat per a tothom. En aquest sentit, és evident que la catalanitat a Catalunya mai podrà ser concebuda com una diversitat més entre altres: ha de constituir la base fraterna d’identitat nacional que inclogui la diversitat consubstancial de l’era global que ens ha tocat viure.

Com que encara no disposem d’estat, hem de confiar en el fet que les institucions catalanes vetllaran per forjar la nació. Però, sobretot, caldrà que la societat civil catalana torni a fer un pas endavant per preservar i impulsar el país cap endavant, enfortint-lo i incorporant nous contingents a la catalanitat. No obstant això, per què persones no catalanes voldrien ser catalanes? Per començar, no podem proporcionar legalment ciutadania. Però, en canvi, podem procurar prosperitat. Si no travem aquesta aposta política, la catalanitat esdevindrà una sentimentalitat perdedora. El cas és que en el decurs de la nostra història ja ho hem anat fent força bé: Catalunya, tot i la seva fragilitat, ha estat capaç incorporar centenars de milers de persones al país perquè les ha obert a oportunitats de desenvolupament i les ha convidat a compartir una nació forjada des de la seva societat civil, el treball, la cultura popular i el català com a llengua pròpia i comuna per a tothom. Hi jugà fort el PSUC, i fou del tot fonamental que ho fes. Cal que el fet d’incorporar-se a la catalanitat compartint els trets que caracteritzen la nació, començant pel català, sigui una opció il·lusionant per als que poden escollir ser catalans o bé no voler saber res del país, de manera que se’ns faci petit i se’ns desfaci amb el temps. Cal reprendre la feina de la construcció nacional entre les condicions de la diversitat del nostre temps.

El català, si es proposa d’exhibir el tresor lèxic, se sap vestir de vint-i-un botó. No és pas una llengua de les que s’acontenten amb poca cosa, sinó un idioma exigent. Dit ras i curt: no es moca amb mitja màniga i, si la comparem amb les altres, potser n’hi ha que no li arriben a les soles de les sabates. Per tant, que no ens ensarronin ni ens aixequin la camisa: per poc que gratem, trobarem l’expressió justa, que vindrà com l’anell al dit per a allò que vulguem expressar. Ah! I si sabem fer lluir tot aquest tresor ens ficarem la gent a la butxaca.

De locucions amb noms de peces de roba, com veieu, en tenim per a donar i vendre. I de tots els registres. Si una cosa acaba malament diem que fa la fi del cagaelàstics. Si algú justeja, de segur que pensarem que és un sabatot, o més ruc que una sabata o, si ho voleu, més beneit que una espardenya. O bé, sense pèls a la llengua, més curt que una màniga de guardapits. Els més barroers, quan s’enfaden, ens poden amenaçar de clavar-nos un gec d’hòsties (o un gec de llenya, si són més fins). I potser aconseguiran que ens caguem a les calces. S’entén, oi, per què els covards els anomenem cagacalces?

D’expressions d’aquest àmbit, n’hi ha per a qualsevol avinentesa. Si no tenim diners anem curts d’armilla i si en tenim però en gastem més del compte estirem més el braç que la màniga o allarguem més el peu que la sabata. Quan anem mal vestits, amb roba bona barrejada amb roba no tan bona, diem que anem amb una sabata i un esclop. En canvi, si anem amb una sabata i una espardenya vol dir que no tenim prou mitjans per a treballar, però això no impedirà pas que fem mans i mànigues perquè tot rutlli. Una andròmina inútil és fum de sabatots i quan volem fer fora algú de casa i no ens en sortim diem que no l’en podem treure ni amb fum de sabatots.

Abans, el qui manava en una casa era el qui portava les calces; ara –com que som molt moderns– diem que porta els pantalons, que encara que no ens ho sembli és la mateixa peça de roba. Alguns insults són ben bé fruit d’una altra època, com ara faldiller, aplicat a l’home que sempre va darrere les dones, o calçasses, de quan era malvist que un marit es deixés “governar” per l’esposa. Parlant de governar, si algú mana sense ésser gaire estricte és de la màniga ampla i si és molt rígid té la màniga estreta. Quan et tornes foll d’amor diem que estàs enamorat fins a les calces i si canvies d’actitud radicalment és que t’has girat com una mitja. Ep!, però quan el qui es mou de bàndol és un polític diem que s’ha girat la casaca o s’ha canviat de camisa. Els polítics, ara que en parlem, moltes vegades volen acontentar o atendre dues coses oposades, és a dir, fan ses calces a un i ses sabates a un altre. Els agrada desafiar i per això moltes vegades llancen el guant, però poques vegades el recullen.

Dominar aquestes expressions també és útil per a evitar castellanismes. Per exemple, no cal dir que hi ha moros a la costa si podem dir que hi ha roba estesa. I, quan trobem a faltar una cosa allà on sembla fàcil que hi sigui, no hem d’anar a casa del herrero, sinó a la sabateria: a cal sabater, sabates de paper. Parlant de calçat, dues locucions finals. Quan tinguem dubtes en una tria, el consell és clar: preu per preu, sabates grosses. I si una cosa és lluny o en un lloc estrany, l’haurem d’anar a cercar allà on Jesucrist va perdre l’espardenya.

Ai, Senyor, tanta roba i tan poc sabó (i tan neta que la vol el senyor rector!).

Aquest article va néixer a partir d’una conversa (una veritable pluja de mots) amb Laura Gállego. Gràcies.

El 2022 celebraven deu anys de trajectòria marcant un punt d’inflexió amb la Mixtape RESPAWN. Ara, dos anys més tard, publiquen el disc Asho ke li diuen trap, tota una declaració d’intencions en una indústria que no els ha acabat d’entendre mai ni els ha reconegut el mèrit d’haver estat els primers d’obrir pas a la música urbana, etiqueta que rebutgen del tot. Si ara hi ha artistes d’aquesta mena de música que tenen èxit a tot arreu del país ha estat, en part, gràcies a la P.A.W.N. Gang (sigles de Pretty Ass White Niggas, “negrots blancs de cul bonic”), que molt abans que ningú va portar el so del trap en català.

Amb aquest nou disc, la P.A.W.N. Gang –formada per Monra Straps (Ramon Reñé), Teuma Thug (Mateu Reñé), Lil Guiu (Guiu Solé), Good Jan (Jan Solé), Willfree (Guillem Roca) i Yung Mare (Dídac Garsaball)– recupera la sonoritat del començament i el segell de la KrakHaus, del productor i també membre de la banda Hacha Dastral, que, després d’un temps fent rehabilitació, ha tornat a l’esfera pública. Potser per això s’insisteix tant a dir que Asho ke li diuen trap és el retorn definitiu de la banda després d’uns quants anys de davallada, sobretot després de la pandèmia. De tot plegat, en parlem amb Yung Mare i Hacha Dastral, que confessen que amb aquesta nova etapa deixen enrere les drogues i que tornen amb la intenció de professionalitzar-se sense deixar de fer equilibris per no caure en la indústria comercial, a què tenen poca estima.

—S’insisteix a dir que amb aquest nou disc, Asho ke li diuen trap, comenceu una nova etapa. Què deixeu enrere?
—Yung Mare [Y. M.]: Per a nosaltres, cada àlbum que traiem és com un retorn, perquè tenim la vida que tenim, no ens n’hem amagat mai. Amb els nostres alts i baixos i la poca estima que tenim cap a la manera de fer de la indústria, sembla que cada vegada desapareixem, tornem… Però, en realitat, no ens n’hem anat mai. Més que deixar enrere coses, les hem deixades a un costat, perquè a vegades no deixen de ser al nostre dia a dia, però sí que hem agafat una mica de distància, sobretot amb les drogues. Ens hem conscienciat. Són molts anys. I, bé, tenim ganes de continuar vius, que per a alguns és un miracle que encara ho siguem. Ara, la nostra filosofia encara és la mateixa.

“Tenim ganes de continuar vius, que per a alguns és un miracle”

—Es podria dir que aquest ressorgiment de la P.A.W.N. Gang va lligat a un ressorgiment personal, també?
—Y. M.: Jo crec que sí.
—Hacha Dastral [H. D.]: Sí. Bé, més que ressorgiment musical… Nosaltres no hem deixat mai de fer música. Cada cop que deixem de fer coses i en comencem a fer unes altres és un inici nou per nosaltres, perquè tornem diferents, amb una altra manera de veure la vida.

—La P.A.W.N. Gang no s’ha mort mai, però sí que va tenir un moment de davallada que justament va coincidir amb l’explosió de nous artistes de música urbana en català i d’acceptació d’aquest gènere per part del sector. Va ser difícil gestionar-ho, havent-ne estat els pioners?
—Y. M.: És que vam deixar de gestionar-ho. Vam passar el llegat a tots els grups que sortien en aquell moment. També és veritat que el nostre moment crític va coincidir amb la pandèmia, així que vam gestionar-ho com vam poder. No estàvem gaire per a gestionar res, estàvem més per nosaltres mateixos.

—Torneu amb l’essència més real de la P.A.W.N. Gang. Per què heu decidit de recuperar la sonoritat del principi?
—Y. M.: Sempre ho fem tot perquè volem. Si no és així, no ho fem.
—H. D.: A veure, també és veritat que ara mateix la nostra generació i els qui havíem viscut una mica aquella època de gestació i de tot el bullici que hi havia estem nostàlgics. Tornem a tenir contacte amb un munt de gent de l’època. Diem: “Amb què s’ha convertit, això? Collons, nosaltres vam ser-hi.”
—Y. M.: La gent que no té escrúpols i que li és igual si té essència o no –i que l’única cosa que li interessa és tenir reproduccions– ha fet que la cosa vagi com va. Aleshores, nosaltres ara tenim la missió de tornar a com vam començar: a carregar-nos tot allò que és políticament correcte, perquè, si no, ja no és trap –de fet, tampoc és rap. Per mi, el trap o l’urban han de tenir un punt de connexió amb l’actualitat, amb el barri, amb el que passa de debò, no només parlar d’una cosa idíl·lica o d’una nit de festa a l’estiu. No és això.

“Ara ens toca tornar a carregar-nos tot allò que és políticament correcte”

—Una de les novetats és el vostre retorn al grup, Hacha. Què va passar i com és que heu tornat?
—H. D.: Se’m pregunta molts cops: “Buf, has tornat? Com és que has tornat?” Realment, no vaig marxar mai, però sí que vam tenir camins musicals diferents. Ara, ens continuàvem veient diàriament, som amics. Aquest any, després d’un procés molt llarg –perquè me’n vaig anar del cap fa molts anys–, de no saber ben bé ni qui era ni on era… No podia prendre cap mena de decisió ni enfocar les coses lúcidament. En acabar el procés [de rehabilitació], vam tornar a ajuntar-nos. Va ser natural. Fèiem un disc, però tot era molt a l’aire. Vam començar a ordenar-ho tot, gravar-ho a diferents estudis, i vam dir: “Donem-hi un so KrakHaus.” Vam recollir totes les pistes i vam treballar-ho junts.
—Y. M.: Home, l’Hacha ens ha ajudat molt, naturalment. Pensa que la P.A.W.N. Gang som set integrants, comptant-lo a ell. No som pocs i cadascú és més boig que l’altre, i això a vegades fa molt difícil el procés creatiu. No pel procés creatiu en si –un cop a l’estudi tot flueix–, sinó per a poder quedar conjuntament. És complicat. Però bé, que hi sigui l’Hacha ens ajuda, és una màquina. Tots escrivim i componem la nostra part, però tècnicament som un zero a l’esquerra. I aquí entra l’Hacha i fa que la sonoritat agafi una mica la maduresa que té aquest projecte. Quan hi fot canya es nota, és tot molt més homogeni. Per això podem dir que és un àlbum.

“No som pocs i cadascú és més boig que l’altre, i això fa difícil el procés creatiu”

—Sou un grup en què les drogues han estat molt presents: com es viu que un company passi per un procés de rehabilitació? Han canviat les dinàmiques, o heu hagut de posar límits a l’hora de treballar junts?
—H. D.: A veure, jo vaig trigar a ajuntar-nos un altre cop a l’estudi.
—Y. M.: A venir als concerts…
—H. D.: Tenia por. Pensava: “Podrem continuar creant sense fer el que fèiem?” De mica en mica, vam veure que sí. Són els meus amics. Quan sóc amb ells, sento que em donen suport. Alguna vegada m’ha passat de ser en un backstage, o on sigui, amb ansietat de consum, fins que he de marxar. I em respecten, m’entenen, truquen a un taxi o m’acompanyen a casa i me’n vaig a dormir tranquil·lament. Són batalles que un ha de lluitar cada dia, i si ets amb la gent correcta i et donen suport, les batalles són més fàcils.
—Y. M.: Hi som per tot allò que calgui. Som una squad, una gang, una família. És una cosa que no es pot separar.
—H.C.: També et dic que el nivell ha baixat molt. No m’incomodo, està molt apartat, el tema.

—S’ha apartat per què us heu fet grans?
—Y. M.: Ens vam fer grans molt joves. Ja ho hem viscut. Som gent curiosa a qui sempre li ha agradat provar coses noves, però això ja no és nou per a nosaltres, ja no ens interessa. Hi ha gent que ara intenta d’entrar al trap i a la mala vida, i és gent que potser en té una de bona! Nosaltres ho hem fet al revés, que per mi és la manera lògica: sortir de la cosa dolenta i buscar la bona. No pot ser d’una altra manera. Si és d’una altra manera, és per poc temps [riu].
—H. D.: Et diré una cosa: sincerament, no tinc res en contra de la droga. Passa que jo no la sé fer servir. Ja no la puc fer servir, perquè tinc una malaltia que es diu addicció. És una cosa que duc en mi; és una relació tòxica. Això no vol dir que qui la sàpiga fer servir –durant un temps, perquè això de saber-ho fer servir també s’acaba–… Jo no et jutjaré ni t’acusaré de res perquè et droguis. Simplement, jo ja no ho faig, i segurament tindrà conseqüències en la nostra relació, que et droguis davant meu, però no qüestionaré què fas o deixes de fer.
—Y. M.: Nosaltres no som jutges ni volem ser policies. Som els primers que hem gaudit de la nostra llibertat i que no hem dit “d’aquesta aigua, no en beuré”, però tampoc no hem fet mai apologies. Moltes vegades ens han acusat de fer apologia de la droga, nosaltres simplement hem fet apologia de la llibertat individual. Vull dir: cadascú amb cap i consciència, nais [mira a càmera per donar el consell]. Hi ha molts casos de gent que ha viscut en una bombolla tota la vida i, quan la bombolla ha petat, se n’ha anat a la merda o ja no ha pogut gestionar-ho perquè s’hi ha enganxat de gran i no sap com parar-ho. Quan ho fas de més jove, et porta a situacions curioses, però després ja ho tens après.

“No tinc res en contra de la droga, però jo ja no la sé fer servir”

—Quant a la música, torneu amb la idea de professionalitzar-vos?
—H. D.: Ho hem intentat sempre. Sempre diem: “Això ho hauríem de fer una mica més bé.” Sense l’ajuda d’una discogràfica que ens guiï i ens foti canya… Si fos per nosaltres, faríem música, la trauríem i faríem concerts. És com ens ho passem bé. La burocràcia s’allunya molt de la nostra diversió.
—Y. M.: No sé si ho hem intentat, però sí que ho hem tingut present en tot moment. Som conscients que no sempre ho hem fet de la manera més professional, però és que justament això és el que més ens defineix. Al final, la música, perquè sigui música, no pot ser només una cosa estratègica i programada amb dates i calendaris, també ha de sortir de dins. I surt quan surt.

—Se us fa difícil no caure en el circuit de música comercial?
—Y. M.: És molt difícil. És una lluita interna molt bèstia per a nosaltres. No ens agrada la música comercial. No és que no ens agradi perquè sigui comercial, sinó per tot allò que implica el procés per a fer que un tema sigui comercial. Ens fa perdre les ganes i la il·lusió de fer-ho. Ens passarà sempre, però bé, ara com a mínim ho provem, perquè no quedi dit.

—Ara també faríeu renúncies per no passar pel tub?
—H. D.: Ja ho hem fet. Ho fem constantment.
—Y. M.: Si no, ara seríem en el top no tan sols de Catalunya o d’Espanya, sinó del món. És així.

“Si no haguéssim renunciat a coses, ara seríem al ‘top’ no tan sols de Catalunya, sinó del món”

—El nou disc es titula Asho ke li diuen trap. És una declaració d’intencions, una picada d’ullet a la falta de reconeixement per tot el que heu fet?
—Y. M.: És irònic, com pràcticament tot el que fem. També volíem enllaçar-ho amb l’àlbum Al final es asho.
—H. D.: Que va ser el primer disc que vam fer com a àlbum editat [el 2016]. El vam fer per poder començar una gira. Ens deien: “Per tancar una gira és recomanable que feu un disc”, i la solució va ser fer-lo.
—Y. M.: Ja havíem fet altres treballs, però sempre eren en format de recopilació –que també vam ser els pioners de portar-ho aquí. Aquest nou disc és una mica més treballat, més conceptual, però tampoc canvia tant de quan fem una recopilació. La gent segur que trobarà la nostra essència i li agradarà. “Això que li diuen trap“ fa referència al panorama actual, perquè, com bé dius, sembla que ara se’ns tingui en consideració, però fa dotze anys que traiem música! És una manera de dir: “Mira, com vulgueu dir-ne”.
—H. D.: Deixem clar que el trap no és un gènere sinó una manera de viure la vida i d’entendre les coses.

—Com valoreu l’escena actual?
—Y. M.: Per una banda, està bé, perquè hi ha molta música i està molt bé que sigui en català i que la gent es pugui guanyar la vida amb això. Per una altra banda, si ens preguntes si ens agrada la música que es fa… Potser no tant. Nosaltres no la consumiríem, però és que crec que, en general, no hem consumit mai música d’aquí. Les nostres influències sempre han estat dels Estats Units, perquè és el bressol d’aquest moviment. A partir d’aquest àlbum, tenim pensat fer senzills amb un so més contemporani, que ja n’havíem fet el 2011, però volem aprofitar-ho, perquè en aquell moment estàvem tan avançats que ningú ens va entendre.

—Què voleu dir?
—Y. M.: Hi ha gent que fa música amb beats que nosaltres fèiem servir el 2010 o el 2011 i ara es considera nou. Aleshores dius, doncs ho tornaré a fer jo, a veure què passa. Ho hem d’aprofitar.

“No ens va entendre ningú”

—Així i tot, al nou àlbum no hi ha cap col·laboració amb artistes actual, a part de Pink Kardashian i Saky.
—Y. M.: Si ja és complicat, a vegades, fer temes amb sis artistes, imagina’t si a sobre hi afegeixes dues col·laboracions o tres… Al final, acabaríem essent els apòstols.
—H. D.: Nosaltres fem temes amb qui és amb nosaltres. Per a nosaltres és molt íntim, fer música, i ens sembla una mica violent fer-ho amb algú que no coneixem. Som molt més de fluir.
—Y. M.: Sí, ara sona una mica hippie, però som molt més punks. Ja hem vist que la música i les xifres no van de bracet. El mainstream és una altra cosa, no ha de ser necessàriament música. No tot allò que sona a la ràdio és música.

—Paral·lelament a la P.A.W.N. Gang, tots heu fet carrera pel vostre compte. Com ho valoreu? Individualment, us heu pogut guanyar la vida amb això, o sempre ha estat més fàcil com a grup?
—Y. M.: Costa, sobretot quan estàs acostumat a tenir el suport del grup. Té els seus inconvenients. És molt diferent escriure un tema entre sis que un tot sol, però també és bonic. Nosaltres no ens hem posat mai barreres a l’hora de crear, però d’aquesta manera et sents totalment lliure d’expressar-te com tu vulguis. A mi m’agrada molt. Hi ha hagut èpoques de tot, però qui més qui menys també ha hagut de treballar, buscar-se la vida com sigui. Hi va haver èpoques en què ens va anar molt bé.
—H. D.: Sí, funcionava, però ara és més difícil. És això que dèiem, que la indústria avui en dia està bé perquè hi ha moltes oportunitats, però alhora hi ha moltes portes tancades. Hi ha molt mercat. És difícil, ja no es paga igual. Per exemple, és difícil que entenguin que som set persones que ens hem de moure pels concerts. De mica en mica, picant pedra, anirà funcionant la cosa, però…

—Em sorprèn que digueu que no es paga igual que abans, perquè ara mateix hi ha grups amb pressupostos altíssims, no?
—H. D.: Depèn de qui. Hi ha persones que tenen uns pressupostos que no entenc. Molt cars. I els els paguen! I nosaltres… Doncs som aquí.
—Y. M.: Estan ben proporcionats els caixets? Bé, per a qui tingui la sort de ser el qui està de moda i tothom el vol a cada festival… I no cal dir qui, oi? A nosaltres ens molestarà més o menys, però al final dormim tranquils. No ens faltaran diners, els sabem fer, tota la vida n’hem sabut.

—La P.A.W.N. Gang sempre ha dut el segell del barri de Gràcia de Barcelona. La gentrificació i la crisi d’habitatge també l’ha expulsada del barri?
—Y. M.: Tinc una frase que diu que “si em quedo en el barri em faré aquí una mansió“, però avui dia és difícil pensar de tenir-hi un habitatge digne. Jo penso més a anar-me’n al Japó que una altra cosa.
—H. D.: Jo visc fora de Barcelona…
—Y. M.: I he estat el primer d’aquí, de BARSiRiA, de Falsalona, de Carcelona, com vulguis dir-ne. La ciutat amb mil noms. Com ja es deia abans que nasquéssim, “és bona quan la bossa sona”, però en aquests moments ja és desorbitat. Sembla que la ciutat se la quedaran els turistes, i que fins i tot seran els turistes els qui tindran els pisos de lloguer turístic.
—H. D.: Ja passa, de fet.
—Y. M.: La gent d’aquí tindrem poques oportunitats.