Avui, 18 d’octubre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Non Casadevall: “A les institucions, la CUP anirà a totes” 
• “Vostè mana, només faltaria”: com es va malbaratar el judici contra el procés, cinc anys després I Anàlisi de Josep Casulleras 
• Alvise Pérez enfront de Clara Ponsatí: sobre la desviació ètnica de les democràcies I Editorial de Vicent Partal 
• Pedres de memòria I Mail obert de Tina Vallès 
• Primer farem que siguin uns analfabets. Després els donarem la renda bàsica I Mail obert de Josep Sala i Cullell 
• ‘La tertúlia proscrita’: Sánchez, contra les cordes i cinc anys de les protestes d’Urquinaona 
• Més Compromís s’aboca a un congrés històric amb tres candidatures a la secretaria general 
• Qui era Yahya Sinwar, cap d’Hamàs i arquitecte del 7 d’octubre?
• Mireia Grossmann: “La menopausa no és la culpable, és la màquina de la veritat”   
• No era ben bé així com ho explicava Ferrater a “In memoriam” 
• El BCE abaixa el seu tipus, cau l’euríbor i creix la demanda de crèdit I Anàlisi de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El govern i els Comuns han pactat una taula sobre habitatge en el marc de les negociacions de l’equip de Salvador Illa per aconseguir suports per al pressupost del 2025, segons ha avançat El Periódico i han confirmat a l’ACN fonts del grup de Jéssica Albiach. La consellera d’Economia, Alícia Romero, s’ha reunit aquesta tarda amb representants dels Comuns i han pactat la taula específica que haurà d’abordar què inclouen els següents comptes públics d’allò que es va pactar en matèria d’habitatge en l’acord d’investidura del president socialista. La cimera té lloc després de l’anunci del Pla d’Habitatge que l’executiu ha fet aquesta setmana amb una inversió prevista de mil cent milions d’euros anuals durant quatre anys.

Els diners s’oferiran a través d’una línia especial de crèdit a través de l’Institut Català de Finances i tenen com a objecte el mercat immobiliari de segona mà. Els Comuns, però, han demanat a l’executiu que obri també el ventall de possibilitats als recursos propis a través de l’Incasòl, i no només a la via del crèdit.

Per això vol que els programes d’habitatge creixin en relació amb el que estipulaven el pressupost del govern d’ERC del 2023 i també els del 2024 que Pere Aragonès no va aconseguir tirar endavant, i marca un topall de quinze mil pisos que hauria d’assumir l’empresa pública.

Els vint-i-set estats de la Unió Europea volen estudiar noves fórmules per prevenir les entrades irregulars en línia amb la llei comunitària i internacional. Aquesta és la conclusió més significativa acordada avui, en el marc de la cimera europea feta a Brussel·les marcada en gran part pel debat migratori. El text subscrit per tots els estats, però, no fa esment explícit dels centres de deportació impulsats per la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, una proposta que la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, havia recollit en una carta aquesta setmana. Sobre això, els estats es limiten a dir que prenen nota de la missiva i demanen a l’executiu una proposta urgent per agilitzar els retorns.

Precisament arran de la carta de Von der Leyen, un total d’onze estats membres -convocats per Itàlia, Dinamarca i Països Baixos- s’han reunit al marge de la cimera per debatre noves mesures per combatre la migració a la Unió. Si bé el redactat final de les conclusions no parla de mesures “innovadores” com inicialment s’havia plantejat, sí que es parla de “noves fórmules”. Per altra banda, els vint-i-set fan una crida a prendre “accions determinades a tots els nivells” per “facilitar, incrementar i accelerar” les deportacions, emprant “totes les polítiques i els instruments comunitaris rellevants”. Alhora, els estats insten la Comissió Europea a presentar una nova proposta legislativa sobre la qüestió dels retorns “de forma urgent”.

En paral·lel, el Consell Europeu remarca la importància d’implementar la legislació europea adoptada i l’aplicació de la legislació existent, com per exemple el pacte de migració i asil que països com l’estat espanyol estan demanant accelerar. Novament, reafirmen que la instrumentalització de persones migrants amb objectius polítics cal combatre-la i assenyalen Rússia i Bielorússia “d’abusar dels valors europeus, inclòs el dret a l’asil”. Finalment, remarquen la importància d’un funcionament efectiu de l’espai Schengen, en un context en què un total de nou països -amb el cas més recent i conegut d’Alemanya- estan aplicant majors restriccions a les seves fronteres.

La incertesa i el neguit creixen als instituts. Fa més d’un mes que han començat les classes, però els alumnes de batxillerat encara no saben com seran els exàmens de selectivitat, de la qual s’examinaran a començament de juny. Enguany, s’implementa un nou model de les proves d’accés a la universitat (PAU) que donarà més pes a les preguntes competencials i menys a les memorístiques. Uns canvis que, atesa l’absència de models d’exàmens que puguin guiar els alumnes per preparar-se’ls, atien la incertesa i l’angoixa d’alumnes i professors.

Per ara, el Departament de Recerca i Universitats de la Generalitat de Catalunya tan sols ha publicat cinc models dels nous exàmens de selectivitat –arts escèniques, llengua i cultura llatines, anglès, alemany i moviments culturals i artístics– d’un total de 35. A les Illes i al País Valencià, encara no s’ha publicat cap model d’examen. La data límit per a publicar-los és el 26 d’octubre, tal com va indicar el Ministeri d’Educació espanyol la setmana passada, arran de les manifestacions que van organitzar els estudiants. De moment, cap de les conselleries no ha concretat res més.

Per què és problemàtic començar el curs sense tenir els exàmens?

La selectivitat és una prova crucial per a molts alumnes, i, per tant, també per als seus professors. L’endarreriment en la publicació dels nous models d’exàmens de les PAU fa que molts professors es demanin si disposaran de prou temps per a preparar adequadament els seus alumnes, perquè possiblement hauran de readaptar la planificació de les classes i dels continguts. “El curs de segon de batxillerat és molt curt. A final de maig hem d’haver donat tota la matèria i d’haver donat les notes. Que fins a final d’octubre no apareguin els exàmens dificulta força el dia a dia a classe i la preparació dels alumnes”, explica Lluís Zabala, professor de filosofia de segon de batxillerat, cap d’estudis i director pedagògic de batxillerat a l’Escola Pia Nostra Senyora del carrer de la Diputació de Barcelona.

El Sindicat de Treballadors i de l’Ensenyament del País Valencià (STEPV) ha arreplegat les inquietuds del professorat que s’encarrega de preparar els alumnes per a la selectivitat. Els preocupa la incertesa: “S’ha de saber com volem que els alumnes aprenguin, per exemple, la literatura llatina. Si al final de curs els demanen de recitar un poema, insistirem durant el curs en la lectura d’obres èpiques, líriques, i ens exercitaríem en la recitació. Si hagueren de conèixer els autors, enfocaríem l’assignatura estudiant la vida dels escriptors i de la temàtica dels seus llibres. En tots els casos, llegiríem fragments de la literatura romana, però insistint més en un aspecte o en un altre segons què hagueren de demostrar els nostres alumnes en les proves”, expliquen.

Per a Robert Velàsquez, director de l’IES Miquel Crusafont de Sabadell, el problema és que el consell de ministres espanyol no va donar el vist-i-plau a la normativa que regula la nova selectivitat fins a mitjan juny: “A Madrid han fet uns canvis molt tard i molt precipitats”, es queixa. “Es carrega molt contra la conselleria d’Universitats, que és la responsable de les PAU aquí a Catalunya, però realment nosaltres ens queixem és dels tempos, i els responsables d’això són els de Madrid.” I afegeix: “No té cap mena de sentit canviar els models a mig partit.” Una crítica que comparteix Jerònia Quetgles, professora de català a l’IES Santa Margalida de Mallorca: “Les regles de joc s’han d’establir abans de començar a jugar. Els models d’exàmens, el currículum i el calendari haurien d’estar establerts abans de començar, i no anar sobre la marxa”, subratlla.

“Hi ha un problema molt gran de planificació. El 7 de febrer van convocar les direccions dels centres educatius de Catalunya per parlar de les PAU, i l’única informació que ens van donar és que no hi havia cap informació”, recorda Zabala. Segons que explica, Pilar Gómez, responsable de les PAU a Catalunya, va dir en aquella reunió que no tenia cap informació que fes pensar que el 2025 hi hauria un pregunta de caràcter competencial. “Ni tan sols va tenir la deferència de dir que hi treballaven i que ens n’informarien. La resposta va ser molt seca, va venir a dir que el tema no era ni sobre la taula”, detalla Zabala, que lamenta que no s’aprofités la reunió per preparar amb antelació els professors per als canvis que vindrien. “Vam acabar el curs sense cap mena d’informació, i no va ser fins a principi de juliol que ens van enviar un correu avisant-nos que a principi de curs tindríem novetats, però sense especificar res més”, explica.

Zabala també es queixa que només disposaran d’un sol model d’examen per a practicar per a la selectivitat. “A la gent que prepara els models de les PAU, els costaria ben poc de preparar més d’un model”, demana. “Desitjo i espero que finalment treguin més d’un sol model per a cada examen”, confia Velàsquez.

Per tot plegat, Zabala creu que caldria endarrerir la implementació del nou model de selectivitat: “Si volem que les coses es facin ben fetes, caldria que els canvis s’apliquessin a les PAU del 2026, i no a les de 2025.” L’STEPV també demana d’ajornar un any el nou model de selectivitat i que la comunitat educativa conegui les novetats de la prova abans del començament del curs 2025-2026. Velàsquez comparteix la idea, però ho veu poc probable i proposa una mesura alternativa: “Hauríem de fer com l’any de la pandèmia, que es va fer la selectivitat un mes després de l’habitual, al juliol.”

Com pot afectar el canvi a alumnes i professors?

La Teresa B. és professora de català en un institut de Barcelona, del qual prefereix no donar-ne detalls. Es mostra desencantada amb el sistema educatiu, per això veu l’endarreriment en el lliurament dels nous models d’exàmens com un pòsit més d’un problema que, diu, ve de lluny. I lamenta que s’hagi començat el curs escolar sense disposar dels models d’examen de selectivitat, perquè els professors sovint ho utilitzen com a pauta per a estructurar les classes i el contingut del curs.

Tanmateix, la seva principal preocupació és que la nova selectivitat afegeixi temari a algunes matèries, com la de llengua catalana o la de llengua castellana. Diu que és una pressió extra a aquestes matèries, que ja disposen de molt poques hores lectives –tan sols se’n fan dues la setmana. “És incompatible incorporar aquest nou temari i tenir tan poques hores de classe. Em neguiteja això i el reenfocament del curs, que s’haurà de fer sobre la marxa”, es queixa. Per aquest motiu, creu que per als alumnes no té cap conseqüència significativa el canvi a la selectivitat, i que els qui ho sofreixen són els professors: “Els qui hauríem de fer vaga som els professors, que som els qui ens trobem en una situació de neguit, d’incertesa, que no hem sabut el temari fins que no hem començat el curs.”

Per la seva banda, Zabala considera que no hi ha massa neguit entre els estudiants: “La veritat, al centre no noto un nerviosisme especial dels alumnes. Confien que els professors els farem fer bé la feina per arribar ben preparats. En el moment en què es publiquin les notes de totes les matèries, llavors sí que el nerviosisme augmentarà de debò”, diu.

Però no tots els professors pensen igual: “La selectivitat és un moment molt important per als alumnes. En surt un 60% de la nota que necessiten per a accedir al grau universitari desitjat. Els alumnes tenen molta pressió, estan nerviosos perquè s’hi juguen molt, i no tenen clar com els arbitraran en aquest partit”, apunta Velàsquez. I l’STEPV alerta: “Els alumnes comencen segon de batxillerat convençuts que no seran capaços de superar les proves d’accés a la universitat.” Expliquen que, ara per ara, els alumnes no es fa una idea clara de com pot ser la prova competencial si no tenen cap model de referència. A més, els professors del País Valencià insisteixen que el decret publicat no concreta què cal saber, i que el currículum és massa extens. Quetgles, per la seva banda, creu que aquesta situació d’incertesa afecta negativament els alumnes: “Ja de per si, segon de batxillerat és un curs estressant per a ells, en bona part per la pressió de la selectivitat. Si, a més, no hi ha informació sobre aquesta prova externa, encara s’hi afegeix més tensió”, comenta.

“La part positiva és que, com que tots els alumnes parteixen de la mateixa incertesa, i la selectivitat et col·loca en comparació amb la resta de gent, amb les mateixes regles per tothom, això no hauria de ser cap daltabaix per a ningú”, reflexiona Velàsquez.

Què canvia a la nova selectivitat? 

A grans trets, la selectivitat del 2025 deixa enrere un model més memorístic i amb múltiples opcions de prova per acostar-se a un únic model d’examen en què es dóna més pes als continguts competencials i en què les faltes ortogràfiques penalitzaran més. Uns canvis que, en principi, es fan per trencar amb el model que s’havia implementat arran de la pandèmia, quan es van reajustar les competències demanades als alumnes tenint en compte el context de dificultat d’aprenentatge que havia representat la covid.

Però el concepte de continguts competencials pot originar alguns dubtes. Explicat de manera ràpida, fa referència a la capacitat d’aplicar el temari que els alumnes han après de manera teòrica a casos pràctics concrets, tot posant-ho en context amb l’actualitat. “El tema de les competències és relativament abstracte. Cal dedicar emps a treballar-les, i caldrà modificar l’organització del curs per adaptar-nos-hi”, explica Zabala. La dificultat, diu, rau en la preparació de matèries com biologia, química o economia: “El grau de maduresa que demanes als alumnes en aquests exàmens no sé si és l’adequat, perquè és una cosa bastant complicada de fer.” I afegeix: “La gent que prepara la selectivitat no és conscient que, amb el nou batxillerat, es fan menys hores de les matèries de modalitat. Sense reduir-ne els continguts, amb menys temps, i havent de treballar el tema de les competències, tot plegat és molt complex”, es queixa.

Sigui com sigui, Velàsquez fa una crida a la calma: “Nosaltres enviem un missatge de tranquil·litat als alumnes. Han d’estar tranquils i han de saber que els centres treballem perquè tot vagi tan bé com ha anat sempre.” Un missatge de tranquil·litat que comparteix Teresa B.: “Tampoc ens hem d’obsessionar amb el temari de la selectivitat. De fet, durant el primer trimestre jo no practico mai cap model d’examen de les proves amb els alumnes”, detalla.

Mireia Grossmann (Barcelona, 1966) és fisioterapeuta, fisiosexòloga i osteòpata, experta sobretot en el sòl pelvià. A més d’això, fa anys que fa una gran feina de divulgació, no solament mitjançant conferències i formacions, també a les xarxes socials i mitjans. La menopausa és una de les qüestions que domina més, i per això ha publicat Menopausa: no hi ha regles (Ara Llibres), en què dóna recursos per a viure amb plenitud el climateri, lluny de l’estigma, la invisibilitat i el fatalisme. Hi aborda els canvis hormonals, els fogots, els prolapses, la incontinència i el dolor en la penetració, entre més qüestions. També ofereix recursos per a superar alguns dels inconvenients que poden sorgir. El Dia Mundial de la Menopausa parlem de tot plegat amb ella, que té molt clar que cal encarar aquesta etapa de manera optimista i fer-se petits regals diaris a una mateixa.

—Quina visió tenim sobre la menopausa? És equivocada?
—Com que és el final de l’etapa fèrtil, sembla el final de tot. En la nostra cultura prevalen valors com ara la velocitat, l’eficiència i la competitivitat, valors de joves. Unes altres cultures valoren més la saviesa, l’experiència, la maduresa… Com si la persona pugés de nivell amb els anys perquè aporta la seva experiència a la comunitat. Per a nosaltres, els anys resten: “Aparta’t, posa’t al carril dels lents, el teu temps s’ha acabat.” Des de la menopausa fins a la mort potser som quaranta anys al carril dels lents… Posa-t’hi tu! I hi ha un missatge econòmic, som un mercat sucós.

—A què us referiu?
—Et fan sentir malament i malalta, com si una dona en la menopausa necessités comprar complements i de tot per no morir-se agònicament. Som en una etapa potentíssima i pretenen de fer-nos sentir malament. Als homes, els diuen que les canes els sumen i els queden bé. Nosaltres som velles, ells, madurs…

“Amb la menopausa, et fan sentir malament i malalta”

—I és mentida això que ells envelleixen més bé.
—O guanyem tots o perdem tots! Però el missatge és constant i ens el creiem. Les dones, culturalment i des de la visió tradicional, estem dissenyades per atraure homes. Quan surts d’aquest clixé de fer girar la gent pel carrer no ets res. Som mares, éssers reproductors. Quan no ens podem reproduir, figura que ja no som res.

—Dieu que l’etapa anterior a la menopausa serveix, si es vol, per a donar vida, i, en canvi, la menopausa serveix per a donar-se vida a una mateixa.
—Sí, és una frase de Christiane Northurp. A nosaltres, les hormones ens fan cuidadores, no esclaves. Si no, estrangularíem els nadons. Quan les hormones canvien deixem de tenir el neguit de cuidar i ens toca cuidar-nos a nosaltres mateixes. A partir d’aquesta etapa moltes dones pensen: “No estic per romanços. Si no t’agrado, no em miris.” Això és característic si hi arribes ben posada. Si no, acabes molt encongida. Mira, just ara tinc un fogot! [Riu.]

—Això és implicació amb el tema de l’entrevista!
—[Riu.] La gent té fogots i se sent malament. Jo dic: “Veieu que brillo? És un fogot!”

—Ho exterioritzeu.
—És clar! Quin problema hi ha? És fisiològic. Vaig llegir una empresària que deia que això la limitava molt perquè els tenia a les reunions. Només has d’explicar a la gent que no cal que obrin finestres. El fogot hi serà igualment, tant se val si ets al pol Nord.

—Defenseu de dir-ne “senyals de la menopausa” i no pas “símptomes”. Què recomaneu per dur-los més bé?
—Un símptoma és una expressió de malaltia, i la menopausa no ho és. Primer cal valorar el nivell de tolerància. Que els senyals siguin més o menys molests depèn molt de com els visquis. Jo tenia un fogot cada hora i semblava que venia d’un concurs de samarretes mullades, però vaig prendre-me’ls com una sauna particular. Pensava, ni una toxina, ben neta!, i la vivència va canviar. Si no pots donar-los aquesta volta i t’impedeixen viure bé, busca ajuda mèdica, però convé intentar-ho. La menopausa és fisiològica, no patològica, hauríem de poder gestionar-la. En general, tenir més anys darrere que davant és tel·lúric. Et preguntes si has triat la vida que tens, si estàs bé amb la parella… I les respostes no acostumen a ser amables.

“Tenir més anys darrere que davant és tel·lúric”

—També hi ha un qüestionament del sexe?
—Sí. Una vagina fèrtil és un tot terreny. Quan deixa de ser-ho, es torna selectiva. El que fins ara colava, ja no. Quan deixem de ser fèrtils, la naturalesa recull les estructures relacionades amb la reproducció, com la vagina. Si el sexe és reproducció, passem per la vagina tant sí com no. Si és plaer, això canvia. Però col·lectivament costa de concebre. Hi ha paraules que porten una marca molt forta i no val la pena d’intentar-les netejar, cal canviar-les. La marca que té la paraula sexe és la de preliminars-penetració.

—I no és millor de canviar el significat de la paraula en compte de fer-ne servir una altra? Que el nostre concepte de sexe vagi molt més enllà de la penetració.
—Crec que no és possible, després de milers d’anys. Proposo de canviar-la. Quan en lloc de sexe parles d’experiència eròtica, no t’esperes res concret. Potser unes plomes, potser ni tan sols un orgasme… Passar-t’ho bé!

—I què recomanaríeu, en aquesta experiència eròtica, per poder superar problemes de manca de libido, de dolor en la penetració…?
—Quan no som en la reproducció, només som en el plaer, que no són ulls en blanc, és simplement sentir-se a gust. I hauríem d’anar més enllà del forat, perquè, a més, en la menopausa el cos gairebé t’hi obliga. Però si vols tenir la vagina funcional pots tenir-l’hi. No totes les vagines pateixen igual i des de la fisioteràpia tenim tecnologia per a aixecar una altra vegada el teixit i solucionar la sequedat vaginal.

“Hauríem d’anar més enllà del forat, perquè en la menopausa el cos gairebé t’hi obliga”

—Recomaneu fisioteràpia de sòl pelvià i no fer res per compte propi?
—Sí, és més específica. Si el teixit té problemes, ni un lubricant ni un hidratant no l’aixecaran. Per a molta gent, la zona genital és l’habitació dels mals endreços. Una zona que és viva, però de pas. Si vull que es converteixi en l’habitació de les festes, caldrà netejar-la, pintar-la, il·luminar-la… I això és la fisioteràpia de sòl pelvià. El món entre les cames és tabú. No el mirem, no el toquem, no el sentim… Per tant, el cervell no el té ubicat i no podrà regenerar una zona que no coneix. El contorn d’una mà el sabem dibuixar en cinc segons, però i la vulva? El cos no podrà obrir mai una porta que el cervell no coneix.

—Com ens hi podem connectar?
—La manera que té el cervell per integrar una part que no té ubicada és la tríada de veure, tocar i moure. Per a veure, cal un mirall. Els homes tenen una relació estreta amb el seu penis perquè el veuen i el toquen. Nosaltres hem de fer contorsions, i si quan érem nenes ens van trobar fent-hi investigacions, encara ressonen els crits! Portem a sobre la marca que allà baix no hi tenim res, i té un pes neuronalment. Cal mirar-se la zona al mirall de manera repetida, en hores diferents.

“Les dones portem a sobre la marca que allà baix no hi tenim res”

—Per què cal mirar la vulva en hores diferents?
—Al matí la vulva té un color, quan estem excitades en té un altre, a la tarda està més fosca… És una zona molt viva! Així el cervell entén que allà hi ha vida i hi pot enviar neurones. Les neurones són sensitives. Quan el cervell connecta, el teixit fa un canvi. El que és desconegut ens resulta lleig. Les vulves que coneixem són les dels dibuixos, infantilitzades, no reals, i quan ens veiem la nostra pensem que estem deformades. Com podem compartir obertament una part de què ens avergonyim, que veiem lletja perquè el cervell no coneix?

—També parlàveu de tocar i moure.
—Tocar és donar informació tàctil al cervell amb les mans: quina textura té aquest llavi, l’elasticitat… I moure, els famosos exercicis de Kegel. Sempre s’enfoquen com una tonificació del sòl, però serveixen per a molt més. Fas una crida de sang a la zona genital que en revitalitza el teixit.

—Per on podem començar?
—A vegades el cervell dóna l’ordre i a baix no hi passa res. Hi ha dones que, quan el cervell diu “contrau”, empenyen. Si no sabem ni com és una zona és normal que el cervell no pugui enviar-hi ordres clares. No troba el múscul i contrau els veïns: la gent contrau el cul, tanca les cames, prem la panxa… És recomanable fer els exercicis de Kegel mirant-se amb un mirall i es pot posar el dit a l’entrada de la vagina. S’ha de sentir que la vagina l’abraça, o, si més no, moviment. El que no s’ha de sentir és que el teixit empeny cap enfora.

—Un dels avantatges és la prevenció de les pèrdues d’orina. Quins mites hi ha sobre això?
—Les pèrdues d’orina en la nostra cultura estan normalitzades d’una manera obscena. Tant, que en tenim una frase feta: “Pixar-se de riure.” Veiem anuncis en què les dones apareixen felices amb les seves compreses. Això ens envia el missatge de “dona, seràs incontinent, però et vendré la teva compresa”. Si ha passat res que fa que no hi hagi solució, benvingudes, però el futur de la dona no és portar compreses.

“Les pèrdues d’orina en la nostra cultura estan normalitzades d’una manera obscena”

—És treballar el sòl pelvià d’ençà de jove?
—És clar. Una pèrdua d’orina és un sistema que no funciona. Que sigui general no vol dir que sigui normal. El sòl pelvià va acumulant patiment i amb el canvi hormonal de la menopausa els teixits del cos pateixen un sotrac. Això no vol dir que hagin de caure pel barranc, però si el teu sistema ja se sostenia amb pinces, amb el canvi hormonal es traspassen totes les línies. Amb la menopausa surten molts xup-xups que venien d’abans.

—També dieu que hi ha moltes dones que tenen prolapses i no ho saben.
—Em preocupen més que la incontinència. És intel·ligent que tota dona consideri, a partir de mitjana edat, que té un prolapse, perquè és el més general. Quan se li veu la cara al prolapse, quan surt una bola per la vagina, ja hem fet salat, no el podem remuntar. Si en algun moment de la vida et regales una valoració amb una fisioterapeuta de sòl pelvià, podrà avisar-te. És una epidèmia silenciosa perquè la incontinència la veus, però el prolapse, no. I no en tenen només les dones que han estat mares.

—Quins hàbits empitjoren el sòl pelvià?
—Quan la panxa es posa dura i surt cap enfora, el sòl pelvià surt disparat cap a baix. Ho fem sovint: en l’esport, quan estem restrets i fem força… Quan fem força sense treure l’aire, que la panxa es posa dura cap enfora. Per això el restrenyiment és motiu directe de problemes de sòl pelvià. I tampoc no va bé saltar. L’ideal és arribar a la menopausa amb el sòl pelvià brillant. La menopausa no és la culpable, és la màquina de la veritat. Posa sobre la taula coses que ja hauríem d’haver canviat: l’alimentació, els enfocaments sexuals…

—Hauríem de sortir del paradigma de la penetració com a obligatòria?
—Sí. El dolor en la penetració es pot evitar, però la menopausa també és una oportunitat per a anar a llocs diferents. Les dones, boges arreglant-se la vagina; els homes, bojos prenent Viagra. Potser la proposta de la natura és anar més enllà, ja no ens hem de reproduir. Si la penetració no és allò que t’agrada més, pots canviar. Sempre parlo de l’informe Hite, que pregunta a les dones com obtenen plaer. Només un 1,5% tria la inserció vaginal com a font de plaer.

“Només un 1,5% de les dones tria la inserció vaginal com a font de plaer”

—En canvi, sovint és el 70% de les relacions sexuals.
—Perquè és reproductiu i perquè des de dins de la vagina també sentim el clítoris, però cal arribar a un punt comú amb la parella. Si ell la vol ficar en algun lloc, hi ha ous masturbadors boníssims. I, com diu Marina Castro, en la sexualitat impera el model túnel: allò que comences, ho has d’acabar. Això fa que no t’atreveixis ni a fer un petó a la parella: et trobes dins el túnel i tu potser no volies arribar al final. Deixes de tocar, és un model cruel. Per això proposo dir-n’hi experiència eròtica. No té càrrega, no té objectiu i tot és bo. “Sexe”, en canvi, és sota, cavall, rei.

—Finalment, parleu de posar les neurones i les hormones al nostre servei. Com?
—Amb les neurones, és veure, tocar i moure. En les hormones, parlem de les que perdem, però hi ha hormones amigues –serotonina, dopamina, endorfines…– que no es perden, es guanyen amb actes quotidians: celebrar, cuidar-te, mirar la posta de sol, sortir amb amics… Et fa sentir més bé, és la benzina del dia a dia alegre.

Demà comença a Albalat dels Sorells (Horta Nord) el congrés de Més Compromís, l’antic Bloc. Si un pacte de darrera hora no ho impedeix, serà la primera volta que els valencianistes arriben a la votació de l’executiva amb tres opcions possibles: l’oficialista i dues de crítiques. De fet, tot i que fa dies que les converses entre els uns i els altres es van donar per trencades, encara hi ha qui treballa amb la possibilitat d’arribar a acords. El vèrtex del triangle és la candidatura organitzada i encapçalada per David González, ex-batlle d’Oliva, que durant setmanes ha tingut reunions amb la candidatura oficialista de l’actual secretària general, Amparo Piquer. Amb tot, també ha mantingut un canal obert amb la que encapçala Mònica Álvaro, organitzada pel corrent intern del partit Bloc i País. La candidatura de González ha basculat entre l’una possibilitat i l’altra fins que, fa pocs dies, una assemblea de militants que li donen suport va decidir que no es podia pactar amb una direcció que critiquen per falta de democràcia interna i que consideren responsable de l’allunyament d’una part de la militància del partit.

Amb tot, quan ja semblava que era inevitable que hi hagués les tres candidatures, encara va haver-hi uns últims intents. D’una banda, Joan Baldoví, proposat per Amparo Piquer per a la presidència del partit que ara ocupa Enric Morera, ha mitjançat entre la candidatura oficialista i la de David González. De l’altra, ahir de vesprada va haver-hi una nova presa de contacte entre el grup de Mònica Álvaro i el de González. El missatge que llança Bloc i País és: “per nosaltres, no quedarà”.

Aquestes setmanes no hi ha hagut cap contacte entre les candidatures d’Amparo Piquer i Mònica Álvaro. Les relacions entre l’executiva de Més i el corrent Bloc i País són complicades de fa anys i, a mesura que passa el temps i creixen les crítiques dels sobiranistes envers el capteniment de la direcció, han empitjorat. Tant, que fins i tot en les reunions de l’executiva es nota la tensió i la incomoditat.

“La comoditat de les cadires ens ha destruït”: parlen antics càrrecs de Més Compromís que se’n senten exclosos

Votació a doble volta

La presentació formal de les candidatures s’ha de fer demà, una volta haja començat el congrés, i fins a les set del vespre. Si es confirma que n’hi haurà tres, la votació es farà a doble volta. El resultat de la primera pot incidir en la segona, perquè, tot i que no s’elimina la candidatura que haja obtingut menys vots, sí que pot donar peu a una negociació que implique una retirada en canvi de la incorporació a l’executiva o algunes altres contrapartides.

Demostració de força d’Amparo Piquer

Mentre les dues candidatures crítiques ahir encara miraven de posar-se d’acord, l’oficialista va fer una demostració de força tot facilitant la llista dels qui formaran part de l’executiva en cas de guanyar el congrés i remarcant que tots els líders institucionals són al seu costat. Entre els membres destacats de la candidatura, hi ha la incorporació de Toni Gisbert, que durant dotze anys ha estat el secretari general d’Acció Cultural del País Valencià. “Gisbert és una peça fonamental per al nostre projecte. La seua visió i experiència en la defensa de la llengua i la cultura seran clau per a liderar l’oposició al govern de Mazón, als carrers i a les institucions”, deia la nota de premsa amb què es va fer pública l’elecció. Això es pot interpretar com una resposta a les crítiques del sector més sobiranista de Més sobre l’abandonament de les tesis més nacionalistes per a abraçar-se a formacions de l’esquerra espanyola com Sumar.

Res no és igual que el 2021

El darrer congrés de Més va ser el mes de juny del 2021, quan el partit feia part del govern del Botànic, Mónica Oltra encara n’era la vice-presidenta i Joan Ribó era batlle de València. Va ser en aquell congrés quan es va canviar el nom de la formació: de Bloc Nacionalista Valencià va passar a dir-se Més Compromís. Àgueda Micó va ser elegida amb el 60% dels vots i l’altre candidat, Àlex Ruiz, va obtenir el 40%. Ara les circumstàncies han canviat. A les eleccions del maig del 2023, Compromís, la coalició de la qual Més és la part més important, va perdre 100.000 vots. El Botànic va perdre el poder. Arran d’aquella desfeta i, tot aprofitant la convocatòria de les eleccions espanyoles del juliol del 2023, Àgueda Micó va decidir de passar a la política institucional i Amparo Piquer, que era la secretària d’Organització, la va substituir. Aquest congrés s’havia d’haver fet fa uns quants mesos, però la direcció va dir que no hi havia temps per a organitzar-lo.

Incompetències bàsiques, el llibre de Damià Bardera sobre l’estat de l’ensenyament secundari a Catalunya, i construït a partir de les vivències de deu anys de professor d’institut, és una obra poc habitual, perquè evita els eufemismes, els tabús i les brometes que empudeguen moltes de les anàlisis que es fan al nostre país. És cert que l’única sortida que troba davant del monstre educatiu és fugir-ne, però el text ha tingut un ressò considerable, i ha animat molts pares a denunciar a les xarxes l’escàndol de la formació que reben els fills. L’obra ha esvalotat el galliner, i això sempre és bo.

Mentre llegia el llibre pensava en la meva experiència com a docent a Noruega. Moltes de les situacions que descriu sortosament no les patim: el màster del professorat funciona prou bé, els horaris de primària no són plens d’espirals i rotllanes, i gràcies a Déu la figura de l’inspector no existeix. Altres reptes que tenim al nord sembla que encara no han arribat a Catalunya, com ara el problema de socialització de molts joves, incapaços de mantenir una conversa normal amb els companys de classe, o d’enfrontar-se a una situació nova. Tot i això, molts problemes són comuns, sobretot la manera com ha explotat el nombre d’alumnes que necessiten una atenció especial, i l’allau de burocràcia que l’acompanya.

L’altra tendència que s’observa a tot Occident és l’ensorrament del nivell de les matèries que s’imparteixen, amb excuses com el benestar emocional dels nanos o que ja trobaran la informació a la xarxa. Si mirem els plans d’estudis de fa vint, trenta o cinquanta anys, és obvi que el grau d’exigència ha caigut en picat, i encara ho han agreujat més les aberracions pedagògiques com la supressió de la classe magistral o l’aposta única pel treball per projectes. Mentrestant, en altres racons de món –la Xina o l’Índia– s’ha triat la via contrària i ara produeixen enginyers, metges o matemàtics de primeríssim nivell. Apple fa anys que explica que no pot retornar la manufactura als Estats Units per la manca de personal qualificat.

Per què s’ha produït aquest fenomen? Hi veig tres explicacions complementàries. La primera és el triomf d’una pedagogia suposadament progressista i benintencionada, però que no es basa en cap evidència científica, i que ha deixat desemparats els alumnes més dèbils (i, a banda, si es tractava de relaxar l’exigència per a garantir la felicitat dels nens, com és que la salut mental dels joves ha caigut en picat?). La segona explicació és la classe política, que només es preocupa de les dades de fracàs escolar; aprovar tothom, inclosos els que no han après res de res, millora les xifres. La tercera raó és que tot aquest sistema garanteix la reproducció de les elits: els fills dels rics sí que reben una bona formació, i així tindran una competència molt més dèbil dels menys afavorits.

A Catalunya tot això s’agreuja perquè l’indicador més gran de l’èxit d’un alumne és el nivell de formació dels pares, i tenim una població amb molt pocs estudis. Segons dades de l’Idescat del 2019, el 35,15% dels residents entre 25 i 64 anys tenen com a molt els estudis secundaris obligatoris; això és 14 punts més que la mitjana de la Unió Europea, i 21 més que Alemanya. La causa no és la dictadura –els nens de postguerra ja fa anys que s’han jubilat–, sinó l’arribada constant d’immigració econòmica de baixa qualificació. Els hem obert la porta perquè acceptin les feines precàries, i hem condemnat els seus fills a seguir-ne la trajectòria. Però què passarà quan aquestes feines desapareguin perquè els avenços de la robòtica i de la intel·ligència artificial les hagin fet obsoletes?

Ara mateix el model escolar català, sobretot per culpa de l’educació primària, no garanteix que els alumnes adquireixin la capacitat de llegir, escriure, fer uns càlculs elementals, i que tinguin els coneixements necessaris i la capacitat crítica imprescindible per a enfrontar-se al món. Quan es parla de l’ensorrament de la comprensió lectora, molta gent ho associa a llegir llibres, però això no té cap mena d’importància: parlem d’entendre les condicions d’un contracte laboral o de lloguer, o de saber detectar una estafa a la xarxa. Per culpa de les decisions polítiques estem creant –i ja em perdonareu l’expressió–  un enorme lumpen que quedarà totalment desprotegit, i que mai no tindrà accés a feines segures i ben pagades, a un habitatge digne o a una possibilitat d’ascens social per a la descendència.

Aquesta hauria de ser una lluita fonamental de l’esquerra, la millora de la formació de les classes mitjanes i treballadores, i aconseguir que tothom tingui les eines que els permetin de prosperar (fa pocs dies Antonio Baños ens recordava els ateneus populars on els obrers aprenien allò que els mancava). Per desgràcia, el món progressista, dominat per les elits universitàries, ha fet seva la idea d’una renda bàsica universal que cobrarien tots els ciutadans al marge de si treballen o no. Fa pocs dies el PSC va tancar l’oficina per a desenvolupar una prova pilot que havia establert el president Aragonès (el director cobrava més de 80.000 euros l’any), però la idea roman, i em sembla un dels pitjors suïcidis que podem cometre com a societat. La por de perdre una paga de subsistència és el millor mètode de control que tenen les elits, i donar-la a tothom aniquilarà la poca mobilitat social que queda. Mireu, si no, què va passar al referèndum per a la independència d’Escòcia. Entre els menors de seixanta anys el sí va guanyar clarament, però el govern britànic va anunciar que les pensions perillaven, i els jubilats van votar en massa pel no.

És urgent fer una revolució educativa, i sobretot a la primària, que és on hi ha el problema greu i les grans resistències ideològiques (intueixo que la gran majoria de professors de secundària ho abraçarien sense problemes). Exigir ordre i puntualitat a classe, treure de l’escola les pantalles i fiascos com l’Innovamat, i centrar els primers anys a aprendre a llegir, escriure i calcular (i no a fer rotllanes, espirals i mandales). Més endavant, expulsar els que molesten, i no tenir gens de por de suspendre si no s’han adquirit els coneixements fonamentals. Donar suport a aquells que ho necessiten i hi tenen interès. I fer entendre a pares i alumnes que sí, que et pots quedar fora del sistema, sense títol ni formació, i que les conseqüències seran terrorífiques: seràs part del lumpen improductiu amb una paga de subsistència, i com a molt podràs aspirar a ser el cambrer dels enginyers xinesos que vinguin de turisme. Com a motivació, em sembla immillorable.

S’ha inaugurat el tercer Simposi Internacional Joan Vinyoli a Santa Coloma de Farners (Selva), amb una mirada literària de l’escriptor Biel Mesquida cap al poeta. Organitzat per la Càtedra Joan Vinyoli de Poesia Contemporània de la Universitat de Girona, el simposi es fa cada deu anys. Durant tres dies hi haurà ponències i comunicacions diverses, com ara les de Francesco Ardolino, Jordi Julià, Josep-Anton Fernàndez, Pep Solà, Maria Palmer i Clar i Joan Todó, que farà la conferència de clausura.

Amb el títol “Fent i trencant Vinyoli”, Biel Mesquida ha començat dient que Vinyoli és un dels seus poetes de capçalera, però que feia temps que no el tenia gaire present i que l’encàrrec li havia permès de capbussar-se durant tres mesos altra vegada en la poesia i el món oceànic del poeta. Però, abans de començar, ha fet un al·legat contra la guerra i el feixisme. “Vivim un temps convuls ple de barbàrie”, ha dit. I ha recordat que la poesia ens ajuda a viure.

“Vinyoli em fa escriguera”, ha dit Mesquida, que ha confegit una mena de mosaic encaixant la seva mirada literària i reflexió consegüent amb fragments d’entrevistes al poeta, de pròlegs i poemes. Ha vinculat Vinyoli amb uns altres autors (Joan Brossa, Àlex Susanna, Octavio Paz, Gabriel Ferrater, Carles Riba, Anne Carson, Xavier Folch…) i ha acabat amb una sèrie de poemes propis, “poemes fets i abandonats”, inspirats pels versos vinyolians.

Biel Mesquida ha començat fort i temperamental:

JOAN VINYOLI, POESIA EN FORMA DE VIDA

Tot conspira per robotitzar-nos.
Tot conspira per esclavitzar-nos
Tot conspira per uniformitzar-nos.
Tot conspira per ramatitzar-nos.
Tot conspira per analfabetitzar-nos.
Tot conspira per enfollir-nos.
Tot conspira per desmemoriar-nos.
Tot conspira per fer-nos malbé

FER VINYOLI

Vinyoli assaja.
Vinyoli prova.
Vinyoli gargoteja.
Vinyoli escorcolla.
Vinyoli furga.
Vinyoli combina.
Vinyoli plora.
Vinyoli tradueix.
Vinyoli canta.
Vinyoli broda.
Vinyoli sofreix.
Vinyoli enyora.
Vinyoli retura.
Vinyoli s’engata.
Vinyoli s’entotsola.
Vinyoli s’enfureix.
Vinyoli poeta.
Vinyoli pensa.
Vinyoli estima.
Vinyoli sent i escriu en totes direccions.

Ha continuat amb un fragment d’una entrevista. Per tant, amb la paraula dita de Vinyoli:

“He cregut sempre en Catalunya com la meva nació, incrustada en la península Ibèrica, però amb uns destins històrics diferents dels d’Espanya. Escric com si el català no fos una llengua d’àmbit restringit, com si escrivís en anglès, per exemple.”

I també amb la paraula escrita, del seu pròleg del llibre El callat: 

“La poesia s’ha anat convertint en la resposta més greu i senzilla a les grans preguntes que pugen del fons més íntim de nosaltres mateixos.

Tanmateix, quan el cant es forma així, després d’aquesta immersió en la vida profunda, les més senzilles paraules vénen armades d’una força que les situa automàticament en el pla del llenguatge poètic.

Dir poèticament una cosa significava, en certa manera, fer-la de nou amb paraules organitzades de tal forma que resultessin com el seu equivalent verbal.”

Mesquida diu: “Quan trenc el poema de Vinyoli el faig meu, es converteix en la meva lupa íntima, el meu allargavistes privat, el meu microscopi, telescopi i macroscopi per veure les coses que no he sabut enfocar.

Biel Mesquida amb Mita Casacuberta, directora de la Càtedra Vinyoli.

Vinyoli em dóna les distàncies per trobar el focus de mi mateix.

Vinyoli té una atenció extrema i benèvola en els detalls que fa que abans de res xucli els mots, els passi pel vel del paladar i per la polpa de la llengua, els mossegui amb tendror sense fer-los malbé, els ensalivi a voler mentre els ensum per veure com canvien de gust i després els escupi amb molta de cura damunt la pàgina blanca.”

I continua amb una trena conceptual entorn de la simbologia de la pluja:

“Vinyoli diu: ‘Pregunto si no és / un gran consol dir la paraula “pluges” / i fer que plogui tot un llarg / matí d’abril.’

I quan escolt aquests mots em sent dins el Domini del Mag: ‘Les pedres treien ulls com els arbres / i tota cosa esdevenia batec.’

I quan sent aquests mots escolt un cant:

Univers, et canto / Quin raucar de granota tanmateix.

Just sullà veig Vinyoli i Li Po bevent un tassó de vi a la taverna.

THIS IS NOT A LOVE SONG

Plou a poc a poc, és una pluja que amara els versos de Vinyoli ben a poc a poc i els deixa a punt de pastora mia.

Plou a poc a poc i mentre llegesc Vinyoli sent la seva veu; una veu no és l’alè, les paraules, ni fins i tot els silencis. La veu de Vinyoli és el món sencer repintat, redit, refet, estrenat per la persona: duresa i vulnerabilitat, caos i intel·ligència.

Plou a poc a poc, és una pluja que llenega damunt les galtes un poc inflades de Vinyoli que sembla que plora seguit seguit en aquells principis dels seixanta quan ha acabat Llibre d’Amic. I ell escriu recordant vells dies: “Bevíem amb el Gabriel Ferrater i predicàvem la comunió dels partidaris de la vida. Les reunions a casa de l’Eduard Valentí acabaven a hores petites. Moltes vegades havent begut més del compte, agafàvem un taxi, i el Gabriel es limitava a dir al taxista: ‘Si us plau, a cal senyor Vinyoli.’ Crec recordar que a la matinada d’una d’aquestes nits, en acomiadar-nos, mentre em feia petons amb el seu hirsut bigoti, va dir-me: ‘Saps, Joan? El que més m’importa al món són tres coses: ser lúcid, estimar i ser estimat. Eh que m’estimes, Joan?’”

I encara, recordant Xavier Folch, editor de tots dos:

“Plou a poc a poc amb una música de coneixença el 1970 quan l’amic i editor Xavier Folch em dóna nou de trinca i acabat de sortir de la impremta el Tot és ara i res de Vinyoli i això vol dir el descobriment d’un incendi de mots que em fan veure el més enllà de les cendres, un àngel que em convida a pujar sense escala per espirals de foc, un embriac com en braços d’algú, una fosca de llum damunt el mar i la teringa de solituds amb la fam de l’entotsolat que s’enfonsa a poc a poc, mentre se sent la veu de les coses. El 1975 sortirà la Poesia completa (1937-1975) de Vinyoli que Xavier Folch em dóna a un dinar al restaurant Ecce Homo, perdó, al restaurant Quo Vadis, i que m’obri d’ampit en ample les portes d’un poeta que m’acompanyarà sempre. Explica el lapsus calami d’Ecce homo.”

La conferència ha continuat i el temps s’ha fet curt per a tant de material. Biel Mesquida ha acabat llegint alguns poemes seus, a partir del treball fet sobre Vinyoli. En reproduïm dos:

XIII

EL MÉS OCULT ÉS EL MÉS EVIDENT

Fer que el text es llenci al joc infinit
De la significació
Sobreviure i créixer en un autisme
Fèrtil
Textura d’un escrit on el discurs passa
Davant la història
Planters d’infinitud fan feina a escarada
Dins l’esperit
Deixondit.

XXIV

LA PÈRDUA ÉS LA TROBALLA

Deix la teva Poesia completa damunt la taula.
Respir fondo.
Repetesc l’epígraf de Rilke que l’encapçala
Oh, vida, vida, temps meravellós…
Dic el teu principi.
—I la natura em crida—
Sé que tenc dins mi el jardí de les delícies.

Sammy Smooha, un sociòleg israelià reconegut per la recerca en l’àmbit de les relacions ètniques i la convivència entre grups majoritaris i minoritaris, és valorat pel seu treball sobre el concepte de “democràcia ètnica“. Aquest concepte descriu una classe de sistema polític en què un grup ètnic dominant té el poder polític i social, però alhora manté un marc aparentment democràtic que garanteix certs drets individuals i col·lectius a les minories.

En el cas concret d’Israel, Smooha fa servir aquest concepte per explicar la realitat del seu país com una societat on el grup jueu és dominant i la minoria àrab amb ciutadania israeliana –els àrabs dels territoris ocupats són tota una altra cosa– gaudeixen de drets civils i polítics formals, però sempre amb limitacions significatives quant a la influència real en el sistema polític.

Tot i que les institucions democràtiques existeixen, i les minories tenen el dret de votar i de participar en la política, la realitat és que hi ha barreres quotidianes que els impedeixen sempre d’arribar a la plena igualtat. En una democràcia ètnica, les minories poden defensar allò que vulguen, mentre no proven de posar-ho en pràctica.

D’acord amb aquest esquema, no són perseguits necessàriament i en tot moment tots els ciutadans que pertanyen a una minoria nacional, però en canvi tots els membres d’una minoria nacional saben que són sospitosos d’una manera especial i que seran tractats de manera discriminatòria en cas que els passe res. Tan sols pel fet que no pertanyen a la “nació central”, a aquella que monopolitza el control de l’estat, la nació “jueva” en el cas d’Israel –i ja em perdonareu la inexactitud de la definició–, l’espanyola en el nostre cas.

Això, a efectes pràctics, vol dir que la mateixa baralla de bar t’envia a la presó durant molts anys si passa a Altsasu i ets basc o ni tan sols hi intervé la policia si passa a Madrid i els participants són espanyols. O que la mateixa policia et pega violentament si intentes de votar l’autodeterminació a Catalunya, encara que això siga legal, però no et pega i et deixa fer si ets un nacionalista espanyol, et comportes com et comportes. Perquè una democràcia ètnica implica que el capteniment de l’estat és diferent no pels fets que s’esdevenen, sinó per la condició nacional, ètnica, de grup, dels individus concernits.

I ahir en vam tenir una prova més, i nova. I escandalosa. Un dirigent de l’extrema dreta espanyola que respon al nom d’Alvise i és eurodiputat es va allotjar en un hotel rural de Madrid. Això va fer saltar una alarma policíaca, perquè és perseguit per diversos crims. La Guàrdia Civil espanyola s’hi va adreçar immediatament i va intentar de detenir-los. Però en eixe moment Alvise va ensenyar la seua acreditació d’eurodiputat i la policia espanyola va fer un pas enrere i el va deixar en llibertat. L’explicació? Té immunitat com a diputat europeu.

El cas no tindria gran cosa de sorprenent si no fos pel contrast amb allò que va passar a Clara Ponsatí, aleshores també eurodiputada, detinguda per la policia a Barcelona el 28 de març de 2023. Ponsatí, igual que el tal Alvise, també va ensenyar l’acreditació, però això en el seu cas no va evitar-li la detenció.

Exasperant? Bé, és una manera de veure-ho. N’estem ben farts, sí.

Però l’altra manera de veure-ho és llegir Smooha. Ell explica amb pèls i senyals fins a quin punt aquest model és en realitat una font permanent d’inestabilitat i, per tant, encara que semble contradictori, un perill immens per al grup ètnic dominant, perquè està obligat a mantenir una tensió insuportable entre els principis democràtics i la supremacia ètnica del seu grup. Cosa que origina tensions creixents, fa impossible la cohesió social, lleva legitimitat al sistema i acaba sempre –i sempre vol dir sempre– en una transformació autoritària del poder ètnicament dominant i en una crisi impossible de gestionar políticament. I no cal anar gaire lluny per comprovar-ho. Heus ací què passa en el país que ell ha estudiat més i el que és, en realitat, la base de la seua teoria: Israel.

 

PS1. Dos anys i mig després de la publicació de Fronteres, encara me’n demanen presentacions, que faig ben de gust, sempre. Però avui al vespre  en tinc una que m’és particularment emocionant, perquè serà al Pinós, és a dir, el nucli urbà a tocar del Carxe, el territori de Múrcia on es parla català. L’acte es fa a les 19.00 al Centre Cultural i anirà acompanyat, dissabte, d’un dia sencer recorrent el Carxe i coneixent la gent que hi viu, apreciant aquest tros de nosaltres que és probablement la nostra frontera més fascinant. Si voleu venir, ens hi trobarem.

PS2. El cap de redacció de VilaWeb, Josep Casulleras, és sens dubte un dels millors coneixedors de tot allò que gira entorn de la repressió i la judicialització del cas català. I avui ens obsequia amb un article imprescindible que ens explica, cinc anys després del judici al Suprem, què va passar allà dins i, concretament, com es va malbaratar el judici contra el procés: “Vostè mana, només faltaria“. De lectura obligatòria.

PS3. Non Casadevall és el primer secretari general en la història de la CUP. I a partir d’aquesta posició serà una de les persones clau en la reformulació de la proposta política de l’esquerra independentista. Elegit fa molt poc per al càrrec, ahir Arnau Lleonart el va entrevistar i va explicar coses interessants: “A les institucions, la CUP anirà a totes”.

PS4. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom, sense murs de pagament. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Ajudeu-nos.

L’11 de setembre de 1973, a Santiago de Xile, la seu del govern del país és bombardejada per l’exèrcit, em penso que no cal que ho expliqui, sabeu de què parlo, i si no ho sabeu, no us costarà gaire esbrinar-ho. L’edifici queda inservible i diuen que és un bombardeig simbòlic, adreçat a l’edifici, a la pedra, al símbol. 

“De fet, si l’efecte de l’atac es mesura amb el cost de vides humanes, caldria dir que la seva efectivitat va ser nul·la. Els dos morts que hi va haver aquell dia a La Moneda, el periodista Augusto Olivares Becerra i el president Salvador Allende Gossens, es van suïcidar.” 

Ho escriu l’admiradíssima escriptora xilena Nona Fernández a ¿Cómo recordar la sed? (Minúscula, 2024), un llibre associat al projecte Exhumar la memoria de Francisco Medina Donoso: “Sota la pregunta Què va passar amb les restes de La Moneda bombardejada? S’ha dut a terme una pràctica duracional que va obrir el seu procés d’investigació l’11 de setembre de 2023, al Centre Cultural La Moneda, amb una exposició i una intervenció sonora.”

No pot ser més símbol, la pedra. Després d’un bombardeig simbòlic a l’edifici, hi ha dos suïcidis, un d’ells del president de la república, Salvador Allende, després de pronunciar el seu testament polític per via telefònica: “No hi ha paper, no hi ha res escrit, només un home extraordinàriament sencer parlant, a través del telèfon, a la història.” 

La pedra és tan símbol que el cadàver de La Moneda, la runa, queda exposada tal com va acabar l’11 de setembre de 1973 durant força temps. És un recordatori. Fins que un dia la Junta Militar n’engega la remodelació i uns quants homes amb camions s’hi arriben per endur-se-la. Augusto Pinochet s’hi vol instal·lar, cal fer-li una cara nova. La runa ara és brossa, la carreguen en camions, però per sort hi ha algú que arriba a temps de salvar-la de l’oblit, algú que cedeix un terreny, un solar, per dipositar-hi aquell tros d’història del país que ara fa nosa. Només són pedres. Només som pedres.

Aquells bocins d’història de Xile, fins ara exposats com a recordatori, són arraconats, pretenien ser llençats, oblidats, eliminats. I han de passar cinquanta anys perquè es pugui respondre la pregunta: què va passar amb les restes de La Moneda bombardejada?

En txec les Stolpersteine (‘pedres de memòria’) es diuen Kameny zmizelých (‘pedres dels desapareguts’). No són pedres, són fetes de formigó cobert de llautó, 10 x 10 cm. L’artista alemany Gunter Demnig (nascut l’any 1947) explica que són llambordes per ensopegar-hi, les Stolpersteine, ensopegar, aturar-te i inclinar-te, ajupir-te, per fixar-t’hi i per llegir-les i dedicar un moment a la memòria de les víctimes. 

Era 3 d’octubre i plovia a Brno (República Txeca). Havia de ser a la Universitat de Filosofia i Lletres a quarts de set, per a un seminari de traducció, i em vaig distreure, voluntàriament sense paraigua i amb els vidres de les ulleres esquitxats, pel carrer Husova. El terra era ple de fulles, a Brno encara tenen tardor, fins i tot vaig trobar-hi castanyes, que els castanyers no eren bords. I de sobte, al número 10, una llamborda de to daurat vell que tot i la grisor del dia enlluernava. 

Em vaig aturar. Vaig fer la foto que veieu aquí damunt. Després vaig buscar qui era Annemarie Gottliebová i vaig saber que havia sobreviscut. Encara allà, a la República Txeca, vaig veure que la ciutat de Brno és plena de pedres de desapareguts, com en diuen ells. I em va venir al cap la que hi ha del president Companys a la plaça de Sant Jaume, la de Neus Català als Guiamets, la d’Amat-Piniella a Manresa… 

Llegia el llibre de Nona Fernández i pensava en les Stolpersteine encara. Les pedres em duien a les pedres. La runa de La Moneda arraconada en un solar, les llambordes de Demnig escampades per una vintena de països diferents, unes 75.000 llambordes en 1.800 ciutats. Imaginava bocins de La Moneda de 10 per 10 centímetres escampats per tot Xile, convertits en llambordes que sobresurten, per ensopegar-hi, per ensopegar amb la història, ensopegar-hi, aturar-se, ajupir-se, mostrar-hi respecte. 

Era 15 d’octubre i plovisquejava al Raval. Tenia una reunió a les tres i havia sortit massa d’hora de casa. Passejava pel carrer de l’Hospital i al número 73 una llamborda de to daurat vell em va enlluernar tot i la grisor del dia.

Em vaig aturar. Em vaig inclinar. Vaig fer la foto que veieu aquí sota. Vaig mirar al meu voltant. Un munt de gent i tothom passant de llarg. Pressa, feina, maldecaps. Com podia ser que no l’hagués vista mai abans, la llamborda de l’Eugènia Àngel? Me n’havia hagut d’anar fins a Brno per fixar-me de manera conscient en les Stolpersteine i en tenia una a menys de 500 metres de casa?

La llamborda d’Eugènia Àngel la van col·locar fa poc, el 8 de maig de 2024. 

Estem tan envoltats de pedres simbòliques que comencem a no veure-les, a viure vacunats de pedra i símbol i passar-hi pel costat sense immutar-nos. Imagino les pedres de Gunter Denmig sobresortint 10 cm cap enfora, tot d’ensopecs amb la història de matí a nit: què hi fa això aquí, algú prendrà mal, i sí, algú va prendre mal, ensopeguem-hi, inclinem-nos-hi, fem memòria, amb llambordes i runa, amb memòria i símbol.

Van voler jugar al joc del tribunal i no van poder; van pensar que, si ho feien, en traurien alguna cosa, i només hi va haver humiliació, primer, i una condemna a cent anys de presó, després. Jugar al seu joc no els va privar del càstig, no els el va disminuir. D’allò, ja n’ha fet cinc anys, i encara no ha quedat prou clar què va passar durant aquells quatre mesos a les sales i passadissos del Tribunal Suprem, i per què les defenses dels presos van ser incapaces de fer cap gest de ruptura durant els quatre mesos que va durar el judici. Hi va haver una barreja de causes, totes relacionades: l’escassa consciència política d’aquell “judici històric” (en terminologia emprada pel Suprem mateix); la manca d’unitat de les defenses, lligada al factor Xavier Melero; i la por i la mentalitat de l’oprimit que la repressió havia inoculat en els presos, que, en la majoria dels casos, esperaven esgarrapar una condemna menor.

Hi va haver una darrera oportunitat de capgirar la tònica del judici, ja a les acaballes, després de més de tres mesos en què Manuel Marchena els havia portat per on havia volgut: tallant els advocats, ridiculitzant-los, maltractant testimonis de les defenses, impedint de contraposar els testimonis exasperants dels policies i guàrdies civils sobre una violència inexistent amb els vídeos de la seva violència brutal… Fins aquell migdia calorós del 29 de maig de 2019 a Madrid, quan van tenir una bona arma a les mans per fer un cop de força, i la van desaprofitar.

Dictamen de l’ONU, silenci a la sala

El Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU acabava de fer públic un dictamen demolidor que exigia l’alliberament immediat de tots els presoners polítics per la violació dels seus drets fonamentals durant l’empresonament preventiu. S’havia fet públic al matí, mentre a la sala es projectaven per primera vegada els vídeos de la violència policíaca l’1-O. A la pausa per als dinars el dictamen va caure a les mans dels advocats. Impressionava que fos tan favorable als acusats i tan dur contra el Suprem espanyol; això fins i tot va arribar a fer-ne desconfiar inicialment alguna de les defenses; unes altres ni se’l van mirar o bé van pensar que no calia fer soroll, que més valia esperar que d’aquell judici al qual mancaven poques sessions en poguessin treure algun fruit.

El dia que el prestigiós Ferrajoli va fer trontollar l’alta judicatura espanyola pel procés català

La defensa de Jordi Cuixart es va quedar sola demanant de brandar el dictamen als nassos de Marchena. I tampoc no tenia gaire clar com fer-ho, si d’una manera tova o d’una manera dura. I van triar la tova; la dura hauria significat de prendre la paraula a la represa de la sessió, alçar la veu i exigir l’alliberament de Cuixart i la resta dels presoners polítics, encarant-se amb el tribunal i plantant-lo si no hi accedia. Però va anar així: Benet Salellas va demanar la paraula –Marchena ja sabia que ho faria, l’havien avisat–, va fer avinent al tribunal l’existència del dictamen del grup de l’ONU, i la petició de llibertat del seu client. Marchena li va dir que ho demanés per escrit, que no era el moment. Entesos. I ningú més no va dir res. Cap més advocat. Cap. I la sessió va continuar amb els magistrats mirant vídeos, i el judici va encarar la recta final.

Expectatives desiguals

S’esperava això, d’aquell judici? Els protagonistes mateix ho exposaven d’una manera diferent, just abans de començar. “La nostra funció en aquest judici és demostrar que realment això no és un judici contra unes persones que han comès uns delictes tan greus, sinó un judici contra la democràcia espanyola”, deia Jordi Pina, advocat de Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull. “L’estratègia és tan crucial, que implica controlar què fas, què no fas, com ho fas, amb qui ho fas”, deia Andreu Van den Eynde, advocat d’Oriol Junqueras i de Raül Romeva. I continuava: “El tribunal té molt marge per a prendre decisions, i només hi ha un lloc molt concret on aquesta decisió ens anirà bé, aquell racó on si tots podem l’arrossegarem i el posarem en un lloc on li sigui impossible de condemnar-los.”

Són declaracions dels advocats fetes a l’equip de Mediapro que va fer un seguiment del judici i que va acabar produint la sèrie El judici, que TV3 va estrenar dos anys després, l’abril del 2021. Benet Salellas  veia amb aquesta expectativa el judici: “Aquest judici ens exigeix que parlem de política […]. Si hi ha una possibilitat de guanyar-lo, de capgirar la correlació de forces amb què l’encarem, consisteix a convertir el judici en un espai de discussió política i de defensa dels drets fonamentals del sistema democràtic.”

Però no tots ho veien igual, i la diferència d’enfocament fou un problema evident per a plantar cara al tribunal i a la voluntat que tenia de mostrar al món que allò era un judici exemplar i amb totes les garanties. Xavier Melero, advocat de Joaquim Forn: “Jo no sé què és un judici polític, i dubto molt que el sabés fer. El meu client i jo ens avenim molt, però no tenim cap mena de sintonia ideològica i l’única aportació que puc fer és de defensar-lo tècnicament tan bé com pugui […]. Nego que el professional hagi d’intentar reconduir el judici al territori de la política.”

L’advocat de Dolors Bassa, Mariano Bergés, s’hi arrenglerava: “Jo m’incloc més en defenses en què ens centrem més en la tipicitat, culpabilitat, en el delicte, i no tant en drets fonamentals. […] Hi ha elements comuns, però d’aquí a dir que anem tots agafats de la mà i tots alhora… Jo crec que no és aquesta la paraula.”

Boye s’ofereix, i en resta fora

Eren els presos que designaven l’advocat que volien, ells decidien quina mena de judici volien fer. Durant els mesos abans de començar el judici l’advocat Gonzalo Boye es va oferir a portar les defenses dels presos de Junts, oferint-los una defensa basada no tant en la desactivació dels arguments de l’acusació, a tenir una actitud defensiva, sinó a provar en tot moment de no haver de discutir-ho, de situar el debat en l’àmbit europeu. Però Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull no el van voler; van decidir de confiar en els advocats que ja tenien aleshores, l’equip de Jordi Pina amb la coordinació de Francesc Homs.

Era evident que les defenses no anaven alhora de bon començament. I no hi va haver mai, en tot el judici, cap reunió de coordinació de l’estratègia de fons. Fins i tot les imatges que apareixen en el primer episodi de la sèrie documental El judici, en què es veuen tots els advocats reunits, xerrant, debatent, per a il·lustrar els preparatius del judici, són una construcció; perquè van ser enregistrades a les acaballes del procediment. I era aleshores, quan els enregistraven, el primer dia que s’aplegaven en un espai i en una situació com aquella. Més enllà de qüestions més formals, de compartir els uns amb els altres informació i d’evitar de trepitjar-se en els interrogatoris de testimonis, no hi va haver unitat d’acció.

Per què no van parlar en català?

Ni tampoc hi va haver determinació a l’hora de parlar en català en el judici. El tribunal no ho va facilitar quan ho van demanar al començament del judici, i Marchena va tallar, renyar i ridiculitzar aquells testimonis que van provar de parlar-lo. Els acusats no el van emprar ni al començament del judici, quan els van interrogar els seus advocats, ni en el darrer torn de paraula, per més que els missatges que van llançar fossin de reafirmació de les seves idees i del seu independentisme. Però no van forçar la situació incòmoda per al tribunal d’haver-los de cridar a l’ordre pel fet de parlar en la seva llengua.

D’això se’n va penedir un temps després la presidenta Carme Forcadell en una entrevista a Catalunya Ràdio. “Em penedeixo de no haver fet el judici del Suprem en català.” L’haurien hagut de tallar, segurament no hauria pogut dir tot allò que volia dir, però hauria fet visible, en un moment d’una gran atenció mediàtica internacional, l’anomalia d’aquell judici i la dimensió nacional del conflicte. Hi va haver defenses que ni els va passar pel cap, i algunes altres sí que ho van considerar, però van preferir de cercar, amb l’ús del castellà, la complicitat d’una suposada Espanya fraterna que se’ls va girar d’esquena, tret de comptades excepcions.

Desactivar el teu company en un minut

Arrencava el judici i a l’hora d’exposar les vulneracions de drets fonamentals Van den Eynde va començar amb una intervenció denunciant que els havien restringit tots els drets, i va invocar l’article 18 del Conveni Europeu dels Drets Humans, que és la punta de llança ara de l’estratègia a Estrasburg per a condemnar Espanya. Era un moment important: “L’article 18 del conveni limita l’abús de poder. És clar que els drets fonamentals es poden limitar per algunes raons, però no per qualsevol raó. S’ha de raonar qualsevol limitació de drets. Però és que aquí, en aquest procediment, s’han restringit tots els drets! Tots els drets de la constitució! Vaig agafar la constitució i em costava de trobar quin dret no s’havia vulnerat. I no dic pas la violació d’un dret, sinó la restricció: el tracte degradant, la llibertat, la intimitat, la inviolabilitat del domicili, el secret de les comunicacions, la llibertat de circulació, la llibertat d’expressió, de reunió i de manifestació, el dret de participació política, els drets processals, la legalitat penal, la llibertat ideològica…”

Després d’ell va intervenir Melero, i va contradir totalment el seu company de defensa: “Per a mi és important de deixar una cosa clara al tribunal: això és un judici penal, ni més ni menys. Com el d’una estafa, com el d’una alcoholèmia. Aquests senyors, per ser el que han estat, no tenen dret a res més ni a res menys. I la cura exquisida del tribunal es manifestarà en la seva plenitud tant per a ells com per a qualsevol altre.” Melero només va apuntar la vulneració de la tutela judicial efectiva per l’escissió de la causa en diversos procediments.

El miratge de Melero

Aquest contrast d’enfocament desarmava la defensa conjunta en un judici polític, i el tribunal ho aprofitava per a afeblir-los; Melero formava part del sistema, era un d’ells, i això que era valorat per part de la coordinació de les defenses dels acusats de Junts com una manera de tenir més informació de l’enemic, d’anticipar-se als seus moviments, de conèixer els seus punts febles, es va capgirar, i tant el tribunal com Melero mateix van voler aprofitar la sintonia que tenien en benefici propi, però amb un únic guanyador, finalment: el tribunal.

Melero es vantava en el seu llibre El encargo (Ariel, 2019) de “l’avantatge comparatiu” que podia tenir ell en relació amb els altres companys de defensa, i del tracte cordial que tenia amb alguns magistrats, Marchena inclòs. El to i l’estil de Melero al judici, viu i punxant, a voltes sarcàstic, amb un gran domini de l’oratòria i amb exhibicions brillants en alguns interrogatoris, va ajudar a crear un miratge en una bona part de l’independentisme, i en una bona part dels mitjans de comunicació; l’aplaudien ací i l’ovacionaven a Madrid. Què ho feia? Joan Ramon Resina ho resumia així en aquest article: “L’apoteosi de Xavier Melero com a advocat estrella en el judici als presos polítics és la peça de convicció de l’estat d’ànim prevalent. Melero, amb el seu tecnicisme i extraordinària deferència cap al tribunal, contribuí com ningú més al simulacre d’imparcialitat del judici, arribant a elogiar l’esbiaixada actuació del jutge Marchena en complicitat amb la corrupció del sistema. Justificava, doncs, amb arguments formalment exquisits, la sentència d’un tribunal polititzat fins al moll de l’os.”

Melero va introduir el miratge que el judici es podia guanyar; que si feies bondat i seguies les regles, els fets i la veritat eren tan contundents que no hi havia marge per a una condemna, o si més no una condemna dura. I això va contagiar totes les defenses, d’una manera o d’una altra. Tant els advocats com, sobretot, els clients, van provar de convèncer el tribunal. Van entrar en el marc del tribunal, mirant de demostrar que els fets no encaixaven ni amb la rebel·lió ni amb la sedició ni amb la malversació, amb una actitud barreja d’obediència i de protesta esporàdica.

“Vostè és qui mana, només faltaria”

A voltes, l’actitud dels advocats no tan sols era lluny de qüestionar l’autoritat del tribunal o de voler-lo desautoritzar, sinó que fins i tot mostrava un cert acatament. Per exemple, en l’interrogatori a l’ex-vice-presidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría, en què Homs responia a les interrupcions de Marchena per la improcedència de les preguntes tot dient-li “les seves indicacions per a mi són mandats”. O bé, en l’interrogatori a Mariano Rajoy, “no li ho discutiré, vostè mana, retiro la pregunta i en faig una altra”. I encara: “Entesos, ja sé que vostè és qui mana aquí, només faltaria i no podria ser, a més, d’una altra manera.”

No hi va haver un judici de ruptura, és a dir, aquell en què els acusats neguen l’autoritat al tribunal i dificulten que pugui avançar, que es pugui realitzar en els termes i el planejament previstos. Però les defenses tampoc no van convertir-lo en un judici polític –tampoc aquelles que si més no ho pretenien, la de Cuixart, i en certa manera la de Junqueras i Romeva–, perquè no van aconseguir de tenir la iniciativa en cap moment: sempre van haver d’actuar a la defensiva. I, malgrat l’estratègia inicial i la desunió de les defenses, van tenir oportunitats de fer, si més no, actes concrets de ruptura, moments decisius que justificaven un desacatament del tribunal. Però els van deixar passar. Com el dia que tenien a les mans un dictamen d’un grup de treball de Nacions Unides que exigia l’alliberament immediat dels seus clients i en la sessió oral només el va esgrimir, amb la boca petita, Benet Salellas.

La humiliació de Marina Garcés

O com els moments en què Marchena humiliava testimonis de la defensa, o els advocats mateixos. El cas més impactant, i que pot tenir transcendència fins i tot en el Tribunal Europeu dels Drets Humans, fou el tracte deplorable a la filòsofa Marina Garcés com a testimoni, i la crítica insòlita i la desautorització que va fer de la defensa de Jordi Cuixart, que és qui l’havia cridada a declarar.

Marchena es va mostrar impertinent amb ella, cínic, fent befa d’alguns dels comentaris que incloïa en les respostes que mirava de donar a les preguntes que li formulava Benet Salellas, quan li demanava que li parlés de la iniciativa En Peu de Pau. Li retreia que expliqués que la matinada de l’1-O havia tingut unes dècimes de febre que li havien impedit d’anar de matinada a alguns col·legis, i va impedir que pogués parlar de la por que va tenir per la repressió policíaca d’aquell dia. Setmanes enrere, la lletrada del jutjat Montserrat del Toro va poder explicar amb tota mena de detalls la por que va tenir de la gent manifestant-se el 20-S i com això la va fer sortir pel Teatre Coliseum, i durant molts dies els policies i guàrdies civils van expressar sense cap problema la por que sentien dels votants armats amb paraigües i que llançaven iogurts i els miraven amb cares d’odi.

“Si la sala no em permet la pregunta, no faré més preguntes”, va dir Salellas a Marchena, i el jutge li va respondre: “Correcte, molt millor”, en una patinada (o no) de parcialitat evident que pot tenir ressò a Estrasburg.

“Pues mucho mejor”… davant la situació d’indefensió i la vulneració contínua de drets fonamentals al Suprem. Una abraçada infinita, @MarinaGarces pic.twitter.com/F9kgPfiQdj

— Jordi Cuixart (@jcuixart) May 14, 2019

Dies enrere, l’advocada Marina Roig, també de l’equip de defensa de Cuixart, va ser víctima del comportament del jutge, que li va acabar dient: “Vostè s’equivoca en l’estratègia de defensa.” Aquells abusos del jutge, tan evidents, tan humiliants, no van suscitar cap gest de ruptura per part de cap de les defenses: ni de la de Cuixart, més enllà de la protesta, ni de cap altra, en solidaritat amb els companys. Cap ni un. Marchena tenia la paella pel mànec. Qui gosava alçar-se, plantar cara, abandonar la sala o forçar l’expulsió o la detenció? Ningú, perquè no van enfocar mai el judici en aquests termes, perquè els seus clients tampoc no ho volien, això. Van fer, en definitiva, la defensa que els presos polítics els van demanar que fessin; els presos que cada dia de judici anaven i tornaven de la presó, que tenien l’esperança que d’aquell judici en podrien sortir amb una condemna lleu.

I si s’hagués fet diferent?

Haver fet un judici diferent, d’enfrontament obert amb el tribunal, segurament no els hauria estalviat aquella condemna tan dura, potser fins i tot hauria acabat essent més dura. Però hauria tingut una dimensió política diferent, hauria connectat d’una altra manera la publicació de la sentència injusta amb l’esclat de protesta que va encendre els carrers de Barcelona durant la tardor del 2019. Aquells dies, quan la sentència encara era calenta i els carrers eren encesos, Salellas va confessar en aquesta entrevista a VilaWeb la frustració que havia sentit: “Hauríem pogut fer molt més que no vam fer, sobretot a l’hora de dissenyar una estratègia que dificultés les coses al tribunal. Tot i que hi va haver una certa coordinació entre els advocats per a no contradir-nos, penso que si haguéssim tingut una visió compartida prèvia, entenent el judici com un judici polític en què havíem de sortir a l’atac, el resultat hauria estat molt més potent; hauríem dificultat a Marchena aquesta aparença de judici just que en sectors molt amplis de la societat espanyola ha penetrat.”

Què va impedir que ho fessin així? “Hi va haver un sector d’advocats que va passar de perfil al judici, un altre sector d’advocats que va anar-hi a discutir els fets de l’acusació, però sense discutir-ne el marc, i uns advocats que vam voler discutir també el marc en què es desenvolupava el judici. Si tots haguéssim actuat amb la mateixa lògica, hauríem tingut una posició més forta.”

El TEDH tindrà en compte les denúncies de vulneracions de drets durant el judici, i hauria de tenir prou material per a condemnar Espanya per vulneració del dret del jutge imparcial, si més no, per aquell judici tan “horrible”, en paraules del prestigiós jurista Luigi Ferrajoli. I tindrà molts altres arguments i documents aportats pels condemnats, inclòs aquell informe del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU que aquell dia de maig tan calorós gairebé ningú no va voler defensar.

The Washington Post · Loveday Morris i Hazem Balousha 

Jerusalem. A la taula d’interrogatoris d’una presó israeliana, Yahya Sinwar va relatar amb fredor, i amb tota mena de detall, els assassinats que havia comès.

Era l’any 1989. El futur dirigent d’Hamàs, aleshores executor intern del grup, era a punt de ser condemnat per l’assassinat de quatre compatriotes palestins.

Sinwar descrigué com havia obligat un membre d’Hamàs a trucar al seu germà –acusat de ser un col·laborador– per concertar una reunió, segons que rememora Michael Koubi, que va interrogar-lo durant més de 150 hores per al Shin Bet, l’agència d’intel·ligència nacional d’Israel. Sinwar va obligar el combatent a enterrar viu el seu germà.

“No va mostrar cap emoció a l’hora d’explicar-ho”, recorda Koubi. “Em va semblar un home molt intel·ligent […] que realment creia en tot allò que feia”, afegeix.

Els detalls de les tàctiques despietades de Sinwar com a director del Majd, la força de seguretat interna d’Hamàs, auguraven el camí que va acabar seguint com a cap d’Hamàs, un càrrec des del qual s’encarregaria de preparar l’atac del 7 d’octubre de 2023, en què moriren unes 1.200 persones i 250 foren segrestades.

Ahir, l’exèrcit israelià va anunciar-ne la mort, confirmada mitjançant proves d’ADN, en un atac a Gaza. Sinwar encapçalava la llista d’objectius israelians a Gaza, i es creia que feia mesos que s’ocultava en la vasta xarxa de túnels que el grup controla a l’enclavament.

Les transcripcions dels interrogatoris i els relats d’agents de seguretat israelians, companys de presó i altres persones que el van conèixer l’esbossen com un estrateg intransigent amb predilecció per la lluita cos a cos i endurit per una vida difícil, a mig camí entre camps de refugiats palestins i dècades sota detenció israeliana. Sinwar va passar vint-i-dos anys empresonat en el sistema penitenciari israelià, un període que aprofità per estudiar l’enemic de ben a prop –fins al punt d’aprendre a parlar hebreu amb fluïdesa.

Per entendre Sinwar, primer cal entendre d’on ve, diu Esmat Mansour, el seu antic company de presó.

“Va dir que la seva família havia viscut una tragèdia, que aquests records no l’abandonarien mai”, recorda Mansour.

Sinwar va néixer al camp de refugiats de Khan Younis, a Gaza, el 1962. La seva família es va veure obligada a abandonar la ciutat palestina de Madjal després de la guerra d’independència d’Israel del 1948 –un període conegut per als àrabs com a “Nakba”, o “catàstrofe”–, en què centenars de milers de palestins van ser desplaçats.

Després d’haver buidat Madjal de població palestina –els darrers residents palestins van ser deportats el 1950–, Israel va rebatejar la ciutat com a Ashkelon. Anys després, Sinwar hi va tornar com a presoner.

Quan va néixer, les tendes de campanya dels refugiats que s’alçaven sobre les dunes de Khan Younis havien estat substituïdes per petites cases de blocs de formigó. Però les condicions de vida al camp continuaven essent terribles.

Sinwar parlava sovint de la manca de sanejament i de la lluita per a sobreviure amb les almoines que repartia l’ONU, segons que explica Mansour. “Sempre tornava a aquestes històries quan ens deia que lluitéssim contra l’ocupació”, diu.

Sinwar es va oposar amb ferocitat als Acords d’Oslo del 1993, que esbossaren una solució de dos estats per a posar fi al conflicte entre Israel i Palestina. “Era un radical, i volia contraatacar”, diu Mansour.

La primera vegada que Israel detingué Sinwar va ser l’any 1982. Aleshores, Sinwar era estudiant a la Universitat Islàmica de Gaza, on havia estat membre fundador del moviment estudiantil d’Hamàs, segons que explica Ibrahim al-Madhoun, un columnista afiliat a Hamàs. Al-Madhoun descriu Sinwar com una persona de conviccions i decisions indestructibles, “encara que fossin dures”.

Sinwar va participar activament en la primera intifada –o aixecament contra Israel– a Gaza, l’any 1987. Amb el temps, va amistançar-se amb el fundador d’Hamàs, el xeic Ahmed Yasin.

Va tornar a ser detingut l’any 1988, després d’haver quedat ferit per l’explosió accidental d’un artefacte improvisat que fabricava. Un cop va ser a la presó, es va revelar el seu rol en l’assassinat de palestins sospitosos d’haver col·laborat amb Israel.

“El primer dia es va mostrar molt dur; no volia dir res”, explica Koubi, que diu que Sinwar va acabar confessant dotze homicidis, però tan sols va ser declarat culpable de quatre.

Encara que Israel és un país ben conegut per la duresa de les seves tècniques d’interrogatori, Koubi assegura que Sinwar no va rebre mai maltractaments físics, una afirmació que The Washington Post no ha pogut corroborar.

En una transcripció de deu pàgines del seu interrogatori, fet al Tribunal Suprem d’Israel i publicat posteriorment per mitjans de comunicació israelians, Sinwar va descriure com escanyava les seves víctimes. Koubi diu que també li agradava de fer servir un matxet a l’hora de cometre assassinats; alguns gazians, de fet, el coneixien amb el sobrenom de “carnisser de Khan Younis”.

Durant l’interrogatori, Sinwar descrigué l’assassinat d’un presumpte col·laborador en una fossa oberta del cementiri local. “Vaig embenar-li els ulls amb un drap perquè no hi pogués veure, el vaig ficar en una tomba gran que vaig trobar i el vaig asfixiar”, diu la transcripció. “Després d’escanyar-lo, vaig embolicar-ne el cos en un drap blanc i vaig tancar la tomba”, afegí.

Koubi explica que no el va sorprendre la brutalitat de l’atac del 7 d’octubre: “Té un odi molt profund”, diu.

Sinwar va escalar ràpidament en els rangs d’Hamàs després de ser alliberat l’any 2011, juntament amb 1.026 presos palestins més, en canvi del soldat israelià segrestat Gilad Shalit. Però la seva influència l’aconseguí de la presó estant.

“No va sortir del no-res”, diu Mkhaimar Abusada, professor de ciències polítiques a la Universitat Al-Azhar de Gaza.

En un primer moment, la influència de Sinwar a la presó on era retingut, i on els presos es divideixen entre faccions palestines, fou limitada. Però a mesura que Hamàs guanyava protagonisme en l’escena política palestina, Sinwar anava acumulant poder.

Al voltant de la segona Intifada, va ser elegit dirigent d’Hamàs quan era a la presó, on va coordinar vagues per a millorar les condicions dels reclusos.

El juny del 2006, el germà petit de Sinwar, Muhammad Sinwar, va ser identificat sospitós del segrest de Shalit.

“Quan Hamàs va guanyar força i va aconseguir de segrestar Shalit, Sinwar es va convertir en la gran estrella del grup”, diu Mansour.

En compte de reunir-se amb les autoritats penitenciàries, Sinwar va començar a reunir-se amb els serveis d’intel·ligència israelians i altres funcionaris que treballaven per alliberar Shalit.

Quan va ser alliberat, Sinwar s’adreçà a una multitud enfervorida a la ciutat de Gaza i va demanar a Hamàs que alliberés els palestins que romanien en presons israelianes. Els qui el coneixien diuen que Sinwar continuà sempre interessat en la situació dels presos palestins, cosa que probablement contribuí a impulsar l’operació de segrest en massa d’israelians durant el 7 d’octubre.

En entrevistes públiques abans de l’atac –incloent-hi una amb un diari israelià el 2018–, Sinwar va dir que no cercava la confrontació. “No vull més guerres”, declarà. Però en unes altres declaracions, Sinwar mostrà una cara molt més extremista, fins al punt de fer una crida a nous atacs contra la població israeliana.

Shlomi Eldar –periodista israelià que va escriure un llibre sobre Hamàs el 2012 i va entrevistar-ne alguns dels principals dirigents– diu que, unint-se a l’ala política d’Hamàs, Sinwar va contribuir a difuminar la línia entre els combatents i els dirigents polítics del grup.

“Va canviar el moviment”, diu Eldar. Cap dels altres dirigents del grup no hauria orquestrat un atac de la magnitud del 7 d’octubre per temor a la reacció d’Israel, diu. Però el cas de Sinwar era diferent. “És una qüestió de personalitat. És l’única explicació que hi trobo”, diu.

Uns altres sospiten que, amb l’atac, Sinwar intentà de posicionar-se com a referent de la causa palestina, un paper que feia temps que cercava. “Vaig sentir com si digués: ‘Jo sóc Iàssir Arafat 2′”, explica un funcionari palestí que es va reunir unes quantes vegades amb Sinwar.

“Ningú no pot negar que el nom de Sinwar passarà a la posteritat, ni tampoc que ha aconseguit de capgirar l’estratègia d’Israel amb els palestins”, explica el funcionari, que parla amb la condició d’anonimat.

Balousha informa d’Amman (Jordània) estant. Bryan Pietsch ha col·laborat en aquest reportatge de Washington estant.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Non Casadevall i Sala (Girona, 1975) serà recordat com el primer secretari general de la CUP. El partit que feia bandera de la col·lectivitat i l’absència de lideratges ha sortit del procés de redefinició on va entrar pels mals cicles electorals amb el convenciment que calia tenir cares concretes que la gent pogués identificar com a CUP. I no ha estat l’únic canvi: també s’ha espolsat els complexos que tenia a l’hora de relacionar-se amb les institucions i ara crida que no té gens de por de governar sempre que sigui per a aconseguir millores reals per a la vida dels ciutadans. Volen ser, diuen, una CUP “gran, forta i referencial”, i per això fan bandera de ser el primer dels tres grans partits independentistes que s’ha repensat i renovat per a encarar amb força l’actual cicle polític, amb Salvador Illa a la Generalitat.

—Quines funcions té el secretari general d’una organització com la CUP?
—Potser és complicat d’entendre, perquè estem acostumats a veure un secretari general com una figura unipersonal, un líder que pren decisions i que marca la pauta. Aquí és al revés, una figura referencial per a comunicar millor, per a donar sortida als plantejaments de l’organització i que tinguem una veu molt clara. Però no té unes funcions executives. Forma part d’un secretariat de quinze persones, les decisions són col·legiades.

—Abans el secretariat ja tenia dos portaveus que parlaven en nom de la CUP.
—Sí, i el que intentem ara és reforçar-ho. Hem fet una anàlisi retrospectiva de què havíem fet, què havia funcionat i què no. Vam veure que aquestes figures que ja havien existit no les havíem impulsades prou i ara les volem fonamentar més perquè creiem que eren importants.

—I què fa la coordinadora, l’altra nova figura?
—La Berta, o la persona que faci de coordinadora en cada moment, té una funció molt més executiva dins l’organització. És la persona referencial, la que es manté en contacte amb totes les àrees, que forma part de la permanent del secretariat, a qui es comuniquen la majoria de decisions, qui organitza les reunions… No com algú que pren decisions, sinó com algú que gestiona i porta el dia a dia de la seva organització.

—Com a secretari general, sereu el cap de llista a les següents eleccions?
—No hi ha aquesta pretensió. La voluntat és que la CUP tingui una veu clara i que expliqui molt bé les seves propostes.

—Quaranta-nou anys, de Banyoles i ex-regidor. Què més podem dir de Non Casadevall perquè la gent us conegui?
—Podem explicar la meva trajectòria militant, que és el que crec que és important. Milito des de fa temps a la CUP. Vaig formar part d’organitzacions estudiantils, de l’Assemblea d’Insubmisos, de l’Assemblea Okupa quan vaig estudiar a Barcelona… Puc explicar aquesta trajectòria militant tant a l’espai més polític com també a l’associacionista, amb els diables, amb l’esplai, etcètera.

—Vau estudiar antropologia i ciències religioses.
—Sí, i exerceixo de docent.

—Una cosa curiosa del tauler polític català és la gran presència de gent creient al capdamunt de les organitzacions.
—En aquest cas no és una qüestió de ser creient, és una qüestió de formació i d’explicar uns continguts i una feina. M’ha semblat més important destacar que continuo exercint la docència perquè nosaltres creiem que la militància no ha d’estar al 100% alliberada, per no perdre perspectiva i per tenir el pensament aterrat. Venim a fer política, no a enriquir-nos de la política.

—On es notaran primer els canvis de la CUP, més enllà de la creació de les figures de secretari general i coordinadora?
—Per exemple, superem una dicotomia vella entre carrer i institucions. Nosaltres a les institucions anem a totes. Estem disposats a entrar-hi i a assumir les responsabilitats que calgui. És una de les idees que volem deixar molt clares. I una altra de les moltes novetats que s’aniran notant és la idea de refundar l’independentisme popular. Farem una aposta seriosa, comunicarem més i millor, i explicarem tot allò que proposem i les necessitats que hi ha. Volem fer evident que no ens queden gaires sortides més que aquesta lluita pel conflicte. Segurament una de les novetats que també es notaran és l’interès a tornar a teixir aliances. A vegades costa d’explicar, però és tan senzill com buscar els conflictes als territoris, on ens podem organitzar i on ens podem donar suport.

—Però això ja es feia, no? La idea que la CUP tingués aliances amb moviments socials no és nova.
—Però ho desenvolupem i ho aprofundim més. És a dir: volem fer una política realment aglutinadora, marcar molt clarament quina és la nostra aposta. Volem un alliberament nacional; volem una transició ecosocial, per a la vida del planeta i de les persones; i volem combatre i conquerir determinats drets polítics i civils que ara no tenim. Que la gent vegi que aterrem aquests tres eixos a realitats concretes, i que amb la lluita, amb l’esforç, amb el conflicte i amb el treball assolim conquestes.

—El nou secretariat dieu que voleu fer “una CUP, forta, gran i referencial”, però la veritat és que ara sou en el nivell de representació més baix d’aquests darrers deu anys. Com penseu créixer?
—Quan diem una CUP gran volem dir una CUP que sigui a tots els municipis. Una CUP que farà un impuls molt gran en els casals populars, en aquests espais on es pugui socialitzar el discurs i on puguem parlar amb la gent. On puguem generar aquestes aliances per convèncer. Creiem que això es notarà de seguida. Hi ha un problema real i molt greu amb l’habitatge i les propostes que es fan no donen solució. Per tant, n’hem d’oferir unes altres.

—No veig la diferència amb la CUP d’abans. La CUP sempre ha impulsat casals i ha treballat de bracet de la PAH i del Sindicat de Llogateres. Què canvia ara?
—La diferència és generar una organització capaç d’impulsar totes aquestes lluites de manera més eficient. D’alguna manera, pretenem que a la llarga, i no gaire llarga, la gent referenciï la CUP com els que fan això. Pretenem assaltar totes les institucions que puguem i ocupar tots els espais de poder que puguem que ens permetin d’avançar. Una de les crítiques que se’ns ha fet és si en moments com aquest hem dubtat; doncs aquí no hi haurà aquest dubte. Farem tot allò que ens permeti créixer. Però amb la institució no n’hi ha prou, també haurem de treballar al carrer i fer-ho millor i més eficientment.

—A la institució sovint has de fer renúncies, tant pels pactes com pels límits de cada institució. Com entomareu aquesta contradicció?
—Les cessions només tenen sentit si t’acosten als grans objectius. Cedir per arribar a un pacte mínim no té sentit. Un dels problemes amb què ens trobem és que el plantejament de la CUP és molt més profund que el d’altres forces. Llavors, és complicat trobar aquests espais. No té cap sentit ocupar cadires per ocupar-les o agafar espais institucionals que no et permetin avançar.

—Quina relació ha de tenir la CUP amb Esquerra Republicana?
—Ho decidirem aquests dies vinents, és complicada. És un agent independentista que no fa independència. La relació vindrà establerta segons quin projecte ofereixin quan acabin el seu procés congressual, més enllà de les cares i els personalismes. En aquests moments ignorem quina proposta política hi ha.

—I amb Junts?
—Nosaltres volem fer una proposta clara amb aquests tres marcs clars que deia, i amb tot el que ens hi acosti, ens hi trobarem. No ens tanquem a ningú, però entendràs que ara és complicat buscar aliances amb algú que es dretanitza molt i que fins i tot compra marcs de l’extrema dreta.

—I amb els Comuns?
—Som al mateix punt. Són una proposta política que quan va néixer va despertar il·lusió, però que al govern no ha estat capaç de plasmar aquesta proposta de canviar el sistema. Accepten un seguit de renúncies que per nosaltres són impensables.

—I amb el principal partit d’avui a Catalunya, el PSC?
—Serà molt complicat. Plantegen destrossar el territori i ofereixen solucions que no són reals. Fa promeses de construir 100.000 habitatges, i tenim prop de 400.000 habitatges buits. Si tenim prop de 400.000 habitatges buits, potser estaria bé posar-los al mercat abans de destrossar el país construint-ne 100.000 més en espais ja molt urbanitzats.

—No serà fàcil trobar aliances…
—És complicat. Ni ens enganyem ni enganyem dient que en trobarem. Això no fa que deixem de buscar aquests espais i d’entendre que hem d’eixamplar majories o trobar majories àmplies. Però no vol dir renunciar a coses que per a nosaltres són irrenunciables.

—Quin diríeu que és avui dia el paper de la CUP en la política catalana?
—Aportem una proposta per al país. Parlem de solucions per a la gent. Els fars ideològics hi són, òbviament, però cal que tinguem un relat compartit per a entendre d’on vénen realment els problemes per a pagar la llum, el lloguer i l’aigua, o de tenir un habitatge digne. Identificar quines en són les causes realment. Fem una proposta per donar solucions reals, de continuïtat, que ens donin una vida a llarg termini. S’apliquen solucions que són pa per avui i molta fam per a demà.

—El PSC és especialista a adormir les lluites socials i a controlar molt més l’administració per retenir el poder. Com ho disputareu?
—Intentarem que això no passi, és obvi. Sabem que és un partit que esgota les legislatures, que pacifica determinats conflictes a còpia de clientelisme o de grans projectes. Però creiem que no se’n sortiran. Som optimistes de pensar que la gent anirà veient que o ens organitzem i lluitem per fer petites conquestes i avançar, o no tenim futur.

—Quan la CUP va entrar al parlament, i potser els anys posteriors, tenia una pàtina d’un compromís molt ferm tant a escala nacional com social, però aquests últims anys ha guanyat força el relat del “no a tot” i que poseu bastons a les rodes. Com ho penseu capgirar?
—D’entrada, si molestem el sistema és que ho fem bé.

—Bé, molesteu el sistema o molesteu un ciutadà qualsevol.
—És obvi que quan qüestiones un relat de majories i de solucions fàcils no agrada. Però estem convençuts que el nostre plantejament cau pel seu pes. Allò que dèiem molestava, i ara veiem que era necessari. Aquella transparència, aquells pressupostos participatius o aquella recollida selectiva que va impulsar la CUP fa deu o quinze anys ara tothom entén que són l’única solució. Hem de buscar aquest marc hegemònic, és un dels nostres reptes, però estem convençuts que cada cop hi ha més persones, més classe treballadora, més poble català, que s’adona que la cosa no va bé. En una situació de crisi i de desmobilització oferim una proposta clara de canviar totes aquestes coses per viure tots molt millor.

—Partits com Vox han trobat una via per a connectar amb moltes capes de població i créixer.
—Ens haurem d’explicar millor, haurem de trobar més canals i arribar a més gent. Discursos com el de Vox donen unes solucions màgiques, fàcils i irreals. A més intenten enfrontar la classe treballadora, l’últim amb el penúltim, a benefici del que ja viu molt bé. La solució per a viure millor els que tenim menys no és fer fora una part important de la població, sinó que un sector molt reduït de la població no tingui la majoria de la riquesa. Moltes vegades ens han acusat de no explicar-nos bé, d’utilitzar un llenguatge que no s’entén, i ho volem millorar. Els mesos vinents hem de desenvolupar un pla comunicatiu per a arribar a més gent i explicar-nos millor.

—Quina explicació doneu al fet que l’independentisme hagi perdut vora un milió de vots?
—Hi ha hagut un desencís. Hi havia un relat de promeses màgiques i solucions senzilles que no s’aguantava. Som en un context complicat, però això no ens resta forces, fins i tot ens esperona una mica. Potser ens ha mancat una proposta clara. Assenyalar els errors, assumir les responsabilitats i passar pantalla. Som els únics que ho fem: canviem els lideratges, canviem la nostra organització, afinem elements, escoltem veus de fora i fem totes aquestes reflexions per dir que això s’ha de fer diferent. Encetem un nou cicle polític i hem de portar una proposta diferent.

—Parleu de “ruptura democràtica”, d’ocupar espais de poder i no cedir-los. Però amb això, tot sol, no derrotes un estat de l’OTAN.
—No, amb això tot sol no, hi ha d’haver moltes més coses. Ruptura democràtica és fer-te fort en un espai institucional en el qual deixes d’obeir. Prens les teves decisions perquè hi ha unes estructures populars que ho sustenten. Volem treballar els dos espais. Esquerra ha plantejat una via pactista que creiem que s’ha esgotat. Hem de crear el nostre camí. No serà fàcil, ni serà per a demà passat, però estem determinats a arribar-hi. Amb les institucions, però també amb el carrer. Perquè l’única manera que tenim és desobeir.

—Els anys que l’independentisme va créixer més potser sí que es venia com una cosa més fàcil que no va ser. Ara, en canvi, fins i tot hi ha un gruix important d’independentistes que creuen que no veuran mai la independència. Com es recupera l’empenta?
—El desencís ha portat a veure-ho molt lluny i molt complicat. Nosaltres pretenem dir: “Això és lluny i és complicat, sí, però no per això deixarem d’intentar-ho.” Generem aquells espais que ens facin autoconvèncer que cap aquí anem bé. Generem unes estructures populars perquè puguem gestionar nosaltres els recursos. Ser capaços de prendre les pròpies decisions, de dir: “Ostres, quan ens autoorganitzem nosaltres cuidem més bé el planeta i les persones que ningú.” Amb aquests fets avançarem, es veurà que aquesta gestió és bona i que amb això aconseguim que menys persones pateixin per arribar a final de mes o per tenir una vida digna. És obvi que hi ha feina, però no ens fa recular.

—Els anys del creixement de l’independentisme hi va haver una certa desnacionalització del sobiranisme per fer-lo atractiu, però ara la gent veu que es va deixar de banda la llengua, la cultura i l’autocentrament i es torna a reivindicar la bandera del nacionalisme. La CUP és nacionalista?
—Nosaltres som independentistes.

—Però demano si us considereu nacionalistes.
—Crec que sí, estimem el nostre país, volem la independència dels nostres Països Catalans. Hi ha uns valors, una cultura. La majoria de la militància treballa o està associada a determinades organitzacions culturals. Treballem per la cultura del país, és on ens socialitzem, on ens relacionem, on aprenem els uns dels altres.

—Què proposeu per recuperar l’impuls de la llengua catalana?
—Hem de ser molt més ferms. A l’escola, als mitjans públics, a l’espai públic, amb la regulació dels cartells… Que realment sigui viable viure en català vint-i-quatre hores el dia. En aquests moments és molt complicat, i en alguns espais del país gairebé impossible. Creiem que el català és un far perquè, a més, és un element socialitzador i integrador.

—També pot ser un element que fa visible el conflicte, quan et demanen que no els parlis en català.
—El conflicte és latent perquè les forces espanyolistes han buscat una confrontació que a molts llocs no existia. Els ha interessat molt que fos un tema de conflicte en comptes d’un tema aglutinador.

—Més enllà de la provocació del conflicte, la realitat és que les generacions joves i no tan joves van perdent la llengua.
—Hem de treballar-hi i convertir-la un altre cop en un element aglutinador, engrescador i atractiu.

“De la pròpia biografia, cadascú en destaca el que vol. I Gabriel Ferrater era prou llest –aquí dic llest– per no deixar d’escriure la seva i permetre que els altres, amb quatre paraules, acabéssim de construir el relat que li convenia.” Ho escriu Ramon Gomis en un dels capítols d’El jove Gabriel Ferrater, la llegenda (Empúries), que acaba de sortir fa poques setmanes i es llegeix com un trago curt de Gin Giró en vas, no pas en copa. D’entrada, perquè més que una recerca –que és el que va fer fa vint-i-cinc anys amb El Gabriel Ferrater de Reus–és un assaig sobre els motius pels quals Ferrater va construir una determinada llegenda sobre els seus anys d’infantesa, adolescència i joventut a la seva ciutat natal, i de quina manera es van acabar assentant com veritats revelades algunes idees sobre aquells anys.

Tot aprenent de biògraf ha d’aprendre a desconfiar de les fonts, més enllà dels documents –i encara cal saber interpretar-los. Dues persones que van ser a la mateixa sala, a la mateixa reunió, el mateix dia i a la mateixa hora seran capaces d’evocar i reconstruir de manera ben diferent, i sovint contradictòria, un mateix fet. Passats els anys, la memòria tendeix a reconstruir-se, d’acord amb les evolucions particulars, a les idees adquirides, a l’experiència acumulada. Cinquanta anys després, tothom tendeix a resseguir la línia fixa de la història d’un destí, a trobar les lògiques de la forja d’un rebel i a trobar que tota la vida ha seguit l’eco de les passes. El fet és que, sovint, la memòria no és que sigui un gran cementiri, sinó un ossari desordenat i caòtic. Les traïcions a la realitat, la mala consciència, l’animadversió o l’excés d’amistat poden posar en risc la veritat, per més veraç que ens sembli. El relat interessat, quan no directament la mentida, et pot fer naufragar una biografia.

Ricard Ferraté amb el seu fill Gabriel als braços (fotografia: cedida per Empúries). La persistència del mite

Ara, en el cas de Ferrater, la qüestió és més complexa. És evident que fa trampes, i que les fan alguns dels seus adeptes. I aquí podem encastar la cita que Gomis fa de Ramon Barnils, quan diu: “Gabriel Ferrater és un mite persistent per la solidesa i per la discreció dels aduladors. Vanitós, d’una vanitat molt explicable, i ingenu, d’una ingenuïtat que ell mateix es reconeixia, però no s’acabava de creure, no li hauria pas desagradat l’estil amb què els seus en conreen la mitificació.” I tampoc aniria bé referir el que Gomis enganxa de Jordi Cornudella, en una entrevista de Montse Serra en aquesta casa: “Després del suïcidi de Ferrater, el mite el va construir la generació dels seus alumnes, joves que aleshores tenien vint anys. Els que anomenem ‘la generació dels setanta’, que són els que transmeten l’anecdotari. Però, en realitat, també contribueixen a mitificar-lo els seus companys de generació (Barral, Gil de Biedma, Castellet), que el van tractar molt i el van conèixer i ens en van vendre una imatge també mitificada.” I aquí ho exemplificava amb el comentari que era un bevedor d’una intel·ligència sublim, especialment quan anava gat. Però, com dèiem, els mites no solament s’han construït segons les anècdotes que va deixar anar ell mateix, el seu germà Joan o la seva germana Amèlia, sinó també sobre la lectura literal de la seva obra.

Així, per exemple, s’ha llegit d’una manera estrictament biogràfica –com les memòries que no ens va llegar– “In memoriam”, el poema de Ferrater construït, se suposa, sobre els records dels anys de la guerra i que dóna entrada a Les dones i els dies. Ja ho avisaven –i manllevo la cita del llibre de Gomis–, Xavier Macià i Núria Perpinyà: “En la seva vida s’hi emmiralla tanta literatura com en els seus poemes, amb la diferència substancial que els seus poemes són lletra autògrafa, mentre que les anècdotes apòcrifes o atribuïdes han anat de boca en boca deformant el poeta i mistificant-lo amb unes falses membranes. Les conseqüències són evidents: la seva poesia ha interessat només en la mesura que corroborava el mite, no en la mesura que conformava la definició del poeta.” És a dir, ens han atrapat aquells versos que diuen:

Oloràvem la por
que era l’aroma d’aquella tardor,
però ens semblava bona. Era una por
dels grans. Sortíem de la por infantil
i teníem la sort que el món se’ns feia
gairebé del tot fàcil. Com més por
tenien ells, més lliures ens sentíem.
Era el procés de sempre, i compreníem
obscurament que amb nosaltres la roda
s’accelerava molt. Érem feliços.

Els tres germans amb la suposada “institutriu alemanya” a la platja de Salou (fotografia: cedida per Empúries).

I, òbviament, no hem posat en dubte que Gabriel i companyia descobrissin en aquell desori les putes i el robar. També que s’insinués que l’alcoholisme crònic tenia el seu origen en aquelles llargues vacances del 1936. I s’han fet lectures psicoanalítiques basades en l’incest, com les del doctor Tosquelles. La guerra, que l’havia enxampat a catorze anys i dos mesos, era el catalitzador per a matar el pare, no tenir por i entrar a la vida adulta. Però, ep. No tan ràpid, forasters, ens ve a dir el doctor Gomis. En primer lloc, cal situar Ferrater en un context de classe, tercera generació –la que va de mal borràs– d’una nissaga dedicada al comerç de vins i licors, amb un pare i uns oncles implicats en la cultura i política local. De tarannà liberal, son pare serà regidor d’Acció Catalana i un notori mecenes. La seva dona, Amàlia Soler, se’n fotrà sempre d’una cosa i una altra, perquè al capdavall el seu és un matrimoni dels que s’estilaven a l’època per a augmentar patrimonis dins un mateix estatus. Ara, alerta amb menysvalorar el pare. Per què ens hem de creure encara que Ferrater, deixat de la mà de Déu, aprèn sol a llegir, i que ja llegeix a tres anys? No va a escola, però ha llegit com un adult? Marcats com estem pel destí final del pare –la bala suïcida i la pòlissa d’assegurances– i també pel menyspreu de la seva prole, no veiem que és una figura molt més influent que no ens imaginàvem en la formació intel·lectual del seu fill. Que, per cert, no tenia cap institutriu alemanya, la –fraulien-Farola– sinó que era la forma que Ricard Ferraté tenia de dissimular que tenia una jueva exiliada acollida, en un context d’antisemitisme social també per ací… En aquesta línia, escruix llegir en setmanaris de dretes dels anys de la República, mentre Hitler mana a Alemanya, acudits de jueus en la llengua de Fabra.

Un Tom Sawyer de Reus

Gomis compara Ferrater amb Tom Sawyer, el personatge de Mark Twain, de qui era un apassionat lector, que sedueix amb la seva bona planta, el seu estil vestint, la seva cultura, que el fa recitar de cor poetes francesos, i les atzagaiades que protagonitza quan se sent protegit pel grup. Pel Club dels Quatre. Tot va ser, com diria Huckleberry Finn, susceptible de ser verídic, però una mica inflat. Perquè Ferrater, en una entrevista amb Baltasar Porcel, arribarà a dir que s’havia partit una ampolla de conyac amb un brigadista. Però no amb un brigadista qualsevol, sinó amb el mateix Josif Broz, àlies Tito, futur mariscal i president de Iugoslàvia! Robar –versemblant, qui no ha tingut la temptació de la cleptomania?–, anar de putes –improbable sense diners i a quinze anys– o beure’s els licors del celler o destil·lar tu mateix licor –impossible, tal com assegura Gomis– són exemples de la manca de por amb què els nanos viuen la guerra, en un poema en què, sobretot, se’ns ofereix una visió gens bel·ligerant ni bel·licista. No en una història de bons i dolents. No un relat de consum militant. Al capdavall, es tracta de bona literatura, diu Gomis. “Aquest és el fum de la veritat, la resta és trampa.”

El Club dels Quatre: Gabriel Ferrater, Agustí Soler Barberà i Albert Romero, fotografiats per Pitu Massó (fotografia: cedida per Empúries).

Però, i si la idea d’haver viscut la guerra sense por, que semblarà presagiar el personatge marginal, fora de norma, inconformista i hipercrític de la maduresa, no fos tan certa com sembla? Al capdavall, sembla que Ferrater va estar marcat per la por. Vèncer la por, es diu no debades la biografia que en va escriure Jordi Amat. La por de què, exactament? Del buit, del desequilibri, de viure la vida amb plenitud. Qui ho sap… Tornant a la guerra, a diferència del pare –que és el poder, diu a “In memoriam”, i això vol dir que està amb els qui manen a la República superada per la revolució– i amb qui solament pot coincidir quan seuen en un cafè, de nit, de tu a tu, Ferrater no pren cap mena de partit, ni risc. Té catorze, quinze, setze anys, i tot plegat és un desordre en què amagar la bretolada. Es fa de la CNT, i no de la FNEC, per destacar. Per “fer el notes”, que dèiem nosaltres quan teníem la seva edat. Però la veritat és que tothom té por. Ell possiblement també. Molta. Tot i republicans, els Ferraté són rics. Són burgesos, malgrat que el pare presideixi el Socors Roig. I, a més, coneixen Andreu Nin. Però, sobretot, tenen un fill que, si les coses van mal dades, pot acabar essent cridat a files. Per tot plegat, i no perquè el pare fos un covard o un visionari, Ferraté pare acabarà aconseguint un càrrec de cònsol a Bordeu. Anys després, el seu fill ho podrà manipular i fer-se el desmenjat dient que en aquell moment ell es negava a marxar per poder prendre les armes. Va, home, va!

Gomis relativitza l’experiència bordelesa, el servei militar i, especialment, la idea que tots hem repetit del Picarany com el paradís perdut de Ferrater. Aquesta m’ha fet mal perquè la tinc escrita en un llibre meu. La qüestió primordial és que el llibre no es tracta d’un pur exercici de baixar ningú del pedestal. Convençuts com estem que el millor d’aquest gènere són les sabates, com va dir Joan Brossa, es tracta d’acostar-nos a la persona per entendre millor el poeta, lluny dels mites. Al capdavall, tots naixem de pare i mare, i no com ho feien els déus, els herois i els semideus de l’antiga Grècia.

Finalment, ha estat que sí. El Banc Central Europeu (BCE) ha retallat el seu tipus de referència en 0,25 punts percentuals, fins al 3,25%. I ho fa per tercera vegada enguany. Els analistes ho donaven per fet, però hi veien alguna petita escletxa que podia fer variar el pronòstic. Però no. Tot continua segons el guió. Avui, tal com va fer el mes passat –en què també va retallar 0,25 punts percentuals i va parlar del futur amb ambigüitat–, la presidenta de l’organisme, Christine Lagarde, tampoc no ha volgut obrir la porta a una nova retallada dels interessos al desembre, tot i que tampoc no l’ha tancada. Una postura que se situa en línia amb la seva actuació i que no descarta el pronòstic del consens d’analistes privats, que continua anticipant una nova rebaixa de 25 punts bàsics en la reunió del 12 de desembre.

La decisió d’avui ha estat sostinguda per la combinació de tres factors claus. Per una banda, una inflació més suau, un creixement econòmic més feble i la moderació del mercat laboral. No oblidem que en la seva darrera trobada, el passat 12 de setembre, l’organisme europeu ja va rebaixar les seves projeccions de creixement del PIB de la zona euro per a cada any de l’horitzó de previsió 2024-2026. D’ençà de llavors, algunes dades han continuat caient, com és el cas dels índexs PMI (directors de compres). A més, la taxa d’inflació general s’ha desaccelerat molt, si bé la subjacent continua més o menys estable. I, al mateix temps, el ritme de l’augment dels salaris per a recuperar les pèrdues de poder adquisitiu derivades del repunt anterior dels preus de l’energia i els aliments sembla que s’esgota. Tot hi jugava a favor.

No obstant això, alguns analistes avisen que, encara que les bones notícies sobre la inflació són una informació benvinguda per al BCE, la feblesa observada en el costat de l’activitat també es pot veure amb una certa preocupació. La moneda sempre té dues cares. Per això hi ha qui comenta que, si la feblesa del creixement a curt termini s’estén els pròxims mesos i, per tant, els riscs a la baixa es materialitzen amb una demanda interna que no es recupera, el BCE pot considerar d’avançar les retallades de tipus l’any vinent i, potencialment, augmentar el ritme de baixa, és a dir, retallar la taxa de referència al voltant del 2%.

Però això, ara com ara, em sembla anar molt lluny. De moment, aquesta tarda, Lagarde ha dit unes quantes coses que em sembla que cal tenir en compte. Crec que és important que hagi emfasitzat que “la zona euro no es dirigeix cap a una recessió”, quan li han demanat si descartava un “aterratge suau” de l’economia, tot i que ha acceptat que les darreres dades mostraven un creixement una mica més lent que no s’esperava. I sobre els preus, ha assegurat: “Som en procés de trencar el coll de la inflació, però encara no ho hem fet.” I ha afegit: “Encara no hem arribat a l’objectiu d’inflació del 2% de manera sostenible i sabem que la inflació repuntarà en els tres mesos vinents.” Això ja ho va dir el mes passat, per cert. Segons la incertesa, ha reiterat que el BCE “continuarà depenent de les dades” i prendrà les decisions “reunió a reunió”. Per tant, ha confirmat que no hi havia cap canvi en la posició de la política monetària de l’organisme.

Però més enllà del que ha comentat, els qui estan més d’enhorabona després de la decisió del BCE són tots els hipotecats a tipus variable, que a l’estat espanyol són prop de dues terceres parts del total. El motiu ja el sabem molt bé tots. La referència d’aquestes hipoteques, l’euríbor a dotze mesos, ha tornat a baixar avui. S’ha avançat, fins i tot, al BCE. Però en aquesta jornada, a més de retallar 26 mil·lèsimes, fins al 2,717%, que és el mínim anual, hi ha un fet addicional molt important. La xifra d’avui significa el diferencial més gran d’aquest darrer any, la qual cosa portarà descomptes molt interessants en les hipoteques.

Això es deu al fet que la mitjana de l’euríbor d’aquest octubre, que fins avui és de 2,756%, s’ha de comparar amb la de l’octubre del 2023, quan l’indicador a Espanya va tocar sostre, amb el 4,160%. Continuarà així el camí de descomptes en les quotes hipotecàries. En realitat, l’octubre serà el sisè mes consecutiu de rebaixes en les quotes de les hipoteques a tipus d’interès variable que s’actualitzen anualment. I els analistes preveuen per a aquest desè mes de l’any que la mitjana mensual se situï al voltant del 2,739%. Uns analistes, per cert, que no deixen de mostrar la seva sorpresa per la velocitat de la baixada. De fet, la dada que avui apunta l’euríbor “s’esperava per a final d’any”, però “tot s’ha avançat”, admeten alguns d’ells.

Baixant als càlculs que interessen als hipotecats, la baixada de l’euríbor pot significar un estalvi d’uns 100 euros el mes per a un préstec mitjà de 150.000 euros a vint-i-cinc anys de termini, amb una quota calculada segons el valor de l’índex de referència més un diferencial d’un punt percentual. No està gens malament.

Això, sens dubte, anima una mica la gent a gastar. Els hipotecats, perquè alliberen uns diners cada mes; i els qui volen demanar un préstec per a comprar algun producte, perquè, probablement, trobaran una mica més barats els crèdits al consum. Sobre aquest punt, precisament abans-d’ahir, el Banc d’Espanya va publicar l’enquesta de préstecs bancaris, amb dades del tercer trimestre del 2024.

Segons que diu, entre el juliol i el setembre, la demanda de préstecs va augmentar en tots els segments, el segon trimestre consecutiu d’increment, encara que va ser de caràcter moderat en tots els tipus de préstecs. Quant als factors que expliquen el creixement de la demanda, les entitats financeres assenyalen que el nivell més reduït dels tipus d’interès segurament va afavorir, en tots els segments, un augment de les sol·licituds. A més, en el finançament a les empreses, també hi van contribuir les necessitats més grans de finançar inversions en actius fixos i existències i capital circulant, i l’ús menor de finançament intern.

Per al darrer trimestre de l’any, les entitats financeres enquestades preveuen que els criteris de concessió de préstecs es mantindran sense canvis en el finançament a les empreses i en els préstecs a les famílies per a adquisició d’habitatge, i que es relaxaran lleugerament en el segment de crèdit a les llars per a consum i altres fins. Quant a la demanda, s’anticipa que les sol·licituds continuaran augmentant en tots els segments.

Avui hem baixat un esglaó més en el preu del diner. Però tot indica, malgrat l’ambigüitat de les declaracions oficials, que encara té corda per estona. En els mercats s’apunta al desembre per a arribar a baixar fins al 3%. Això seria un punt menys del màxim del 4% en què vam estar del novembre del 2023 fins al juny d’enguany. Cal esperar que continuarem baixant l’escala.

 

La presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), Verònica Cantó, ha inaugurat el curs 2024-2025 acompanyada dels acadèmics de la institució i de la ministra de Ciència i Innovació espanyola, Diana Morant. L’obertura del curs s’ha fet a la sala d’actes del monestir de Sant Miquel dels Reis. En la seua intervenció, Cantó ha recordat que, entre les ocupacions de la institució, hi havia la defensa i la promoció de la llengua.

“L’Acadèmia és la primera institució pública que ha de creure fermament que el valencià té futur, però no ha de ser l’única”, ha dit. És per això que ha demanat la col·laboració, la complicitat i la confiança de la resta d’institucions, i sobretot, del govern. “Necessitem, més que mai, que ningú que s’estime la llengua i vetle pel seu futur, participe en estratègies de desgast que només tenen com a finalitat apartar-nos dels nostres autèntics objectius, que són que l’amor per la nostra cultura i per la nostra llengua, ens porte a estudiar el valencià, a protegir-lo, a respectar-lo i a difondre’l”, ha continuat.

En aquest sentit, ha insistit que el principal desafiament de la llengua raïa en el seu ús: “Hem de tenir molt clar que sense competència no hi ha ús, i que sense ús no hi ha llengua. Cal que la societat valenciana parle valencià en tots els àmbits i registres. És un dels molts reptes que les llengües minoritzades com la nostra han d’assumir. Ens hem de concentrar en aquests reptes de present i futur que són fonamentals per a la pervivència del valencià. I ens hem d’apartar de misèries i mediocritats, i d’aquelles opinions que volen ser més importants que útils. L’Acadèmia no participa ni participarà d’estratègies de desgast i de deslegitimació institucional que només tenen la intenció d’apartar-nos dels nostres autèntics objectius, que amenacen de fer oblidar allò que és important: la nostra llengua.” 

Llengua pròpia i històrica

Així mateix, la presidenta de la institució ha expressat que la llengua no hauria d’estar sotmesa als vaivens ideològics, sinó que hauria de ser part essencial d’un projecte polític comú. Així, ha respost al president de la Generalitat, Carlos Mazón, i ha afirmat que ningú podia referir-se al català com a llengua imposada. “Per una raó tan senzilla com òbvia: perquè no es pot imposar allò que és propi, i el valencià no sols és la llengua pròpia i històrica dels valencians i les valencianes −tal com reconeix amb encert el nostre estatut d’autonomia−, sinó que, a més, és la llengua de centenars de milers de valencians, amb la qual ens hem identificat des de fa quasi vuit segles i sobre la qual hem bastit les nostres arrels”, ha incidit. 

Medalla per al filòleg Vicent Pitarch i el grup de música Zoo

Durant l’acte, s’ha lliurat la medalla de la institució al filòleg Vicent Pitarch i al grup de música Zoo. L’AVL ha valorat la trajectòria vital i professional i el compromís del professor Pitarch amb la llengua i la cultura valencianes, i en el cas de Zoo, la seua espenta i capacitat per a projectar el català a tot el món amb la música.

El vice-president de l’AVL, Joan Rafael Ramos, ha estat l’encarregat de la laudatio del professor Pitarch, en què ha destacat: “Un homenot que ens ha acompanyat generosament al llarg de la seua trajectòria vital en la recuperació, la reivindicació i la projecció social i acadèmica del valencià.” I ha continuat: “L’hem trobat amunt i avall bregant per dignificar i normalitzar la llengua. Som conscients de la multiplicitat de tasques culturals que ha dut a terme i de la gran diversitat de temes que ha abordat, ajudant tothom que li ho demana i donant la cara per la causa valencianista.”

Vicent Pitarch ha agraït el reconeixement de l’AVL a la seua trajectòria professional i cívica, i a la de Zoo. “La militància en el camp de la cultura popular és la raó que ens uneix i ens ha portat ací. Entenc que hi som per testimoniar que del País Valencià emergeix un moviment molt encoratjador, arrelat arreu de les comarques i actiu en nombrosos ambients socials, ben atent al toc d’atenció que ens va fer Vicent Andrés Estellés, amb els versos de ‘Assumiràs la veu d’un poble'”, ha dit.

En el parlament, el filòleg ha asseverat que tornaven temps foscos i adversos. “Davant d’un tal panorama, les nostres medalles de l’AVL, sense anar més lluny, admeten de ser considerades un reconeixement oficial, per descomptat públic, a l’activisme cívic, una mostra de la capacitat de resistència i de reconstrucció civil que manté dempeus la societat valenciana: un activisme sense defallença”, ha valorat Pitarch.

La laudatio del grup musical Zoo ha anat a càrrec de l’acadèmica M. Àngels Francés, que ha subratllat l’impacte internacional que la seua poesia urbana, musical i il·lustrada ha exercit sobre les noves generacions de joves valencians. “Els sentim com una baula en la rica i compromesa tradició de la nostra música, que, com hem vist, enllaça amb èxits de grups anteriors”, ha dit. 

L’exèrcit israelià ha confirmat la mort del cap del Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs), Yahya Sinwar, considerat el cervell dels atacs del 7 d’octubre de l’any passat. L’anterior màxim dirigent, Ismaïl Haniyeh, va ser mort a l’Iran el 31 de juliol en un atac que l’organització atribueix a Israel.

Eliminated: Yahya Sinwar.

— Israel Defense Forces (@IDF) October 17, 2024

Les proves d’ADN fetes a Israel han certificat la mort de Sinwar, segons que han confirmat dos oficials israelians a The Washington Post. A banda, una comparació amb els registres dentals també han reafirmat que el cos era de Sinwar. Hamàs no ha fet cap declaració sobre aquesta mort. Sinwar, que al gener va ser inclòs a la llista de sancions de la UE, era considerat un dels principals exponents de l’ala més dura de l’organització.

L’exèrcit israelià ha anunciat aquest matí que havia confirmat la mort de tres “terroristes” a Gaza. Segons que ha explicat, Sinwar va morir quan les tropes van obrir foc contra un grup de combatents a la planta baixa d’un edifici de Gaza en un atac que havia començat ahir. Quan els soldats van entrar posteriorment a l’edifici, es van adonar que un dels morts “s’assemblava molt a” Sinwar.

La majoria del Consell Fiscal espanyol ha exigit al fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, que renunciï al càrrec després de la decisió del Tribunal Suprem espanyol d’obrir-li una causa per presumpta revelació de secrets. Per contra, aquest matí, la majoria de la Junta de Fiscals de Sales havia donat suport a García Ortiz.

García Ortiz s’ha mostrat ferm davant el Consell Fiscal –principal òrgan assessor del ministeri públic espanyol– en la seva decisió de continuar al capdavant de la institució. Els sis vocals del Consell Fiscal pertanyents a l’Associació de Fiscals (AF) i el de l’Associació Professional i Independent de Fiscals (APIF) han insistit que García Ortiz havia de dimitir per preservar la imatge i la imparcialitat de la institució. En canvi, el fiscal general ha tingut el suport dels dos representants de la Unió Progressista de Fiscals, i dels dos vocals nats, que són la tinent fiscal María Ángeles Sánchez-Condel i la fiscal inspectora María Antonia Sanz Gaite.

La comissió del congrés espanyol encarregada d’investigar específicament l’espionatge contra dirigents independentistes amb el programa Pegasus deixarà d’existir i el pla de treball s’inclourà dins la comissió que estudia l’operació Catalunya, que aquesta setmana ja ha començat les compareixences.

L’agost del 2023, en canvi del suport d’ERC i Junts a Francina Armengol com a presidenta de la cambra, els socialistes van accedir a crear tres comissions; una sobre l’operació Catalunya, una altra sobre els atemptats del 17-A i una tercera sobre el cas Pegasus, també anomenat Catalangate. Totes tres es van constituir el 28 de febrer, però, a la tornada de l’estiu, el PSOE, ERC i Junts van pactar d’activar solament les dues primeres i deixar per a més endavant aquesta darrera, la qual investiga uns fets que van tenir lloc quan Pedro Sánchez ja era president del govern espanyol. Ara el PSOE i ERC, que era el partit més interessat inicialment en la constitució d’aquesta comissió, han acordat de diluir-la dins de la de l’operació Catalunya.

El primer termini perquè les tres comissions presentin les conclusions acaba el 28 d’octubre, i la setmana que ve el ple aprovarà una pròrroga de les dues primeres, però deixarà caducar la de Pegasus.  Junts explica que el partit ha defensat que “Pegasus és una de les peces de l’operació Catalunya i així consta al pla de treball” i que la decisió d’incloure Pegasus dins l’operació Catalunya ja s’havia pres fa uns mesos i ara era “coherent de prescindir-ne”.

El cas Pegasus va esclatar el 2022, quan es va saber que bona part dels polítics independentistes, incloent-hi el president d’aleshores, Pere Aragonès, havien estat espiats per aquest programa que utilitza el CNI. L’executiu espanyol va haver de comparèixer al parlament i va negar haver espiat polítics.

El mes de març passat, els grups ja van registrar els noms de les persones a qui volien citar per comparèixer a la comissió, entre els quals hi havia Pedro Sánchez, la ministra de Defensa espanyola, Margarita Robles; el responsable d’Interior, Fernando Grande-Marlaska; l’ex-vice-presidenta econòmica Nadia Calviño; l’ex-vice-presidenta política Carmen Calvo, i l’ex-director de gabinet de Sánchez Iván Redondo. ERC també va sol·licitar que acudís al congrés espanyol el president Aragonès, i Junts hi volia citar els presidents Carles Puigdemont, Artur Mas i Quim Torra.

El programa Jo en sé més que tu, en la versió especial júnior, que s’emet actualment a IB3, ha vetat el lema “La llengua no es toca” de la roba dels concursants. VilaWeb ha tingut accés a les bases per a participar en el programa, en què s’expressa clarament que no es pot fer servir roba amb “eslògans, frases i dibuixos amb connotació política, religiosa, lingüística o reivindicativa”. 

En concret, posen d’exemple els lemes “La llengua no es toca” i “Palestina lliure”. “És un programa familiar que inclou tothom i no volem entrar en polèmiques”, segueix el document, que dóna més directrius sobre la indumentària. 

Quan li han demanat per aquesta qüestió durant la comissió de control d’IB3 al parlament, el director general de la corporació, Albert Salas, ha negat que fos la direcció que donés les instruccions per a vetar aquests lemes. En una pregunta del diputat del PSIB Ares Fernández, ha respost que les directrius corresponen a la productora i ha dit que en recolliria informació.

La direcció del programa no n’estava assabentada

El director del programa, Àngel Aguiló, ha assegurat a una conversa amb VilaWeb que no estava assabentat d’aquesta situació. Ha dit que es tracta d’una actuació d’un treballador de producció que ha decidit de modificar el document sense fer-ho saber a ningú, incloent-hi aquests lemes específics i enviant-los a les famílies.

“És una errada gravíssima que no té cap ni peus i ja se li ha fet saber”, ha explicat, matisant que no ha estat ni cap directriu d’IB3 ni de la productora del programa. També ha assegurat que el document no es tornarà a enviar així. De tota manera, el programa sí que adverteix de l’ús d’eslògans o marques, ja que no es volen missatges de cap classe, “però no contra aquests en concret”.