Cada estiu, de mitjan juliol a final d’agost, de qualsevol punt del planeta estant es poden observar els Perseids, un dels fenòmens astronòmics més mediàtics i espectaculars de l’any. Són coneguts popularment per llàgrimes de Sant Llorenç, perquè acostumen a aparèixer amb més intensitat pels volts del 10 d’agost, dia en què es commemora aquest sant. El caràcter efímer i fugaç de les cues dels meteors en fa encara més especial l’observació. Tot i que el fenomen comença cap al 17 de juliol, es faran especialment visibles entre l’11 i el 13 d’agost, i es mantindran al cel fins al 24.

No és casual que apareguin cada any durant els mateixos dies. Les òrbites del planeta Terra i les del cometa del qual provenen són totalment estables. Per això, la interacció de totes dues òrbites passa justament en aquest moment. Les velocitats d’aquests meteors poden superar els cinquanta quilòmetres per segon i la taxa d’activitat pot arribar a 200 meteors per hora. El radiant, és a dir, el punt d’on sembla que vénen, és a la constel·lació de Perseu, i per això s’anomenen Perseids.

Què són exactament els Perseids?

Els Perseids són restes emeses pel cometa Swift-Tuttle, que té un període de 133 anys i que va passar prop del Sol per darrera vegada el 1992. Aquests residus cauen cap a la Terra en forma de pols il·luminada. Els cometes són cossos celestes gelats i, quan s’acosten al Sol, part d’aquest gel es converteix en gas i deixa anar una pols que en forma la cua. Quan la Terra travessa l’òrbita del cometa, aquests petits fragments xoquen contra l’atmosfera i es cremen, cosa que crea unes traces de llum que es poden veure de nit.

Quan serà el millor moment per a contemplar-los?

Enguany, el millor moment per a contemplar-los serà la nit del 12 al 13 d’agost. Tot i que el punt màxim s’assolirà entre les 15.00 i les 18.00 del dia 12, l’astrònom Enric Marco recomana d’anar a veure’ls entre les 0.00 i les 4.00. “Una característica d’enguany és que la lluna està en quart creixent, justament aquesta nit. Això vol dir que, quan es ponga el sol, la lluna estarà brillant, es veurà la meitat il·luminada, però quan vagen passant les hores, a partir de les 0.00, la lluna es pondrà, pel nord-est començarà a eixir la constel·lació de Perseu i es veuran els Perseids. Això no vol dir que no se’n vegen abans, però com que el cel estarà il·luminat, no es veuran tan bé”, aclareix.

Marco explica que, realment, el moment en què es podrien veure millor seria cap a l’alba, perquè és quan la Terra és més a prop de la zona d’impacte, anomenada radiant, però com que surt el sol, la nit és més recomanable per a l’observació.

Quina és la millor manera de veure la pluja d’estels?

No cal tenir un telescopi ni uns prismàtics per a veure els Perseids, atès que es poden observar fàcilment a ull nu. La clau és cercar un lloc fosc, si pot ser en direcció nord-est, on no hi hagi llum artificial a prop ni urbanitzacions. Marco recomana d’allunyar-se de les grans ciutats tant com sigui possible. A més, és essencial poder estirar-se completament per mirar el cel i per no perdre-se’n cap que passi per darrere.

També és important una dosi de paciència. Els ulls tarden uns trenta minuts a adaptar-se a la foscor, i en moments de màxima intensitat de la pluja es calcula que poden arribar a caure un centenar de meteors per hora.

Quins són els millors llocs per a observar-los?

Per a contemplar els Perseids és cabdal de fugir de la contaminació lumínica i cercar cels ben foscos. Per això, al País Valencià es recomanen les comarques de l’interior, com ara la Canal de Navarrés, els Serrans, el Racó d’Ademús, la Plana d’Utiel-Requena i els Ports. En concret, el parc natural de la Tinença de Benifassà és un dels millors llocs per a observar-los.

Alguns pobles d’aquestes comarques han aconseguit la denominació de Reserva Starlight, és a dir, zona certificada amb condicions adequades per a l’observació astronòmica. En són exemples Ares dels Oms, Toixa, Titaigües, Xelva i Benaixeve, als Serrans. En aquella àrea hi ha uns quants observatoris, com ara l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.

Al Principat, el millor indret per a veure la pluja d’estels és al Parc Astronòmic del Montsec, que té un certificat internacional de qualitat nocturna. Tanmateix, també poden ser bones opcions la serra de la Mussara, a les muntanyes de Prades, el cap de Creus i Cadaqués o les vetllades que s’organitzen en observatoris com ara el Fabra i el Cosmocaixa a Barcelona, al centre Món Natura Pirineus i el de Castelltallat, Albanyà i Batet de la Serra.

Finalment, a les Illes, es destaca el nord d’Eivissa –Cala d’Hort, les platges de Comte, el pou del Lleó i el pla de Corona–; a Mallorca, la costa nord i la serra de Tramuntana; i Menorca, que també és una Reserva Starlight.

Com s’anomenen: llàgrimes de Sant Llorenç o Perseids?

Popularment, les pluges de meteors del mes d’agost s’han batejat amb el nom de llàgrimes de Sant Llorenç. Tanmateix, segons el “Criteri sobre la denominació catalana de pluges de meteors” elaborat pel Termcat, s’han d’anomenar Perseids. El nom respon al fet que, quan els observem de la Terra estant, la trajectòria que dibuixen els meteors sembla provenir de la constel·lació de Perseu.

Durant més de sis dècades, d’ençà del seu debut amb La Pointe Courte (1954) fins a Varda par Agnès (2019), Agnès Varda va concebre imatges cinematogràfiques amb una llibertat única. Sensible als fets del seu temps i amb una curiositat viva pels altres, el seu cinema combina documentari i ficció tot aportant un testimoni de realitats amb una subjectivitat compromesa, però a la vegada expressa l’imaginari de la cineasta amb les seves fantasies. Un cinema entre la vida i la representació, la realitat i el somieig, la naturalitat i l’artifici, l’atzar i l’elaboració. El llibre Agnès Varda. Espigoladora de realitats i somnis, d’Imma Merino, conté un assaig sobre l’obra cinematogràfica de Varda i una llarga entrevista feta a casa de la cineasta mesos abans de la seva mort: un homenatge a una creadora que ha deixat empremta.

Llegiu un fragment d’Agnès Varda. Espigoladora de realitats i somnis, d’Imma Merino (Edicions de la Ela Geminada)

Laia Regincós, editora d’Ela Geminada, ens parla de l’obra:

“El llibre de l’Imma Merino aconsegueix de capturar amb una sensibilitat especial la riquesa de l’univers cinematogràfic i artístic d’una cineasta singular. En l’obra d’Agnès Varda, hi trobem observació del món que l’envolta i dels problemes socials dels temps que vivia. També jocs, atreviment, intel·ligència, ficció i realitat. Tota l’obra esdevé testimoni d’una mirada única sobre el món… que era la seva manera de fer, trencadora, experimental, curiosa, en constant renovació.

L’entrevista final que inclou el llibre és un document de gran valor. Dona i obra no s’expliquen l’una sense l’altra; Varda era un calidoscopi enigmàtic que feia servir les possibilitats de l’art per explicar la història, la pròpia i la del món, des d’una llibertat inigualable que vol fer pensar l’espectador. Publicar aquest llibre en català (va ser originalment escrit en castellà gràcies a l’edició per encàrrec de la Filmoteca Basca) és un esdeveniment especial. De la mà del coneixement de l’Imma Merino i al costat de l’exposició del CCCB Agnès Varda. Fotografiar, filmar, reciclar, esdevé una peça imprescindible per a reivindicar entre el públic català una dona que va marcar la història del cinema i de l’art.”

La selecció espanyola de futbol juga avui la final de l’Eurocopa contra Anglaterra. La fita –fa catorze anys que no guanya cap trofeu– ha causat un cert furor. Per les xarxes corren imatges d’una munió de joves al barri badaloní de Rocafonda, on va néixer el jove Lamine Yamal, embolicats amb banderes espanyoles. Molts batlles han plantat pantalles gegants en places de les viles que governen per seguir els partits. A València, la batllessa, María José Catalá, obrirà fins i tot el pavelló de la Fonteta. En unes altres ciutats, com ara Girona, el seguiment de la final ha originat discrepàncies: el batlle, Lluc Salellas, no habilitarà pantalles perquè “una cosa és mirar el partit de futbol i una altra és organitzar un esdeveniment que té una clara connotació d’allò que se’n diu nacionalisme banal, que és una projecció de força de l’estat en un territori que hauria de tenir unes seleccions pròpies”. L’onada d’aquest “nacionalisme banal” espanyol troba un Barça en baixa forma i la selecció catalana amb poca afluència als escassos partits que disputa. Se n’ha de preocupar, l’independentisme?

Posar-hi perspectiva

La sociòloga Cristina Sánchez Miret, professora a la Universitat de Girona, recomana de no magnificar-ho perquè, encara que sigui natural d’expressar un sentiment d’incomoditat, el dramatisme fa la bola més grossa. Un altre sociòleg, Ramon Usall, expert en història de l’esport i en la relació entre el futbol i la política, recomana de posar-hi perspectiva. Recorda una efemèride que ajuda a relativitzar: l’any 2010, la selecció espanyola va guanyar el Mundial l’11 de juliol. El dia abans hi havia hagut la manifestació multitudinària contra la sentència sobre l’estatut del Tribunal Constitucional espanyol, la primera espurna de les mobilitzacions del procés. “Aquella manifestació porta al carrer gairebé un milió de persones amb senyeres i estelades i marca un canvi en el discurs polític del catalanisme. I tot això passa amb vint-i-quatre hores de diferència”, recorda. 

A Manel Vidal, un dels creadors de La sotana, el pòdcast sobre futbol més reeixit del país, li sembla que “tots els moments d’èxits de la selecció espanyola –que no són tants i són sobretot recents– han generat un furor similar a Catalunya”. L’Eurocopa actual, diu, tan sols crida l’atenció a aquells que “havíem interioritzat que aquest furor ja no tornaria i per tant ens hi fixem més”, però ho considera més símptoma de la presa de consciència que no pas de cap declivi. “Crec que no recordem amb prou nitidesa com d’espanyolitzat estava tot fa vint anys, trenta o quaranta”, diu.

La importància del nacionalisme banal

Usall considera d’entrada que l’ús de la selecció espanyola per a emblanquir la dominació política ha estat una cosa recurrent d’ençà que es va fundar. La segona Eurocopa, que es va fer el 1964 a Madrid i Barcelona, fou impulsada per Francisco Franco per celebrar els vint-i-cinc anys de dictadura. Com Salellas, Usall també empra el terme “nacionalisme banal” per a descriure-ho. “És un dels mecanismes més importants a l’hora d’acabar generant adhesions de caràcter nacional, especialment en territoris on aquestes identitats estan en conflicte, com Catalunya”. Segons Usall, l’estat fa servir la simpatia futbolística per la selecció com una forma més d’espanyolització de territoris “on no té més maneres de generar identificació nacional”. Lluny d’un fenomen ingenu, diu que tant l’estat com el nacionalisme espanyol en són molt conscients, i “d’aquí la negativa tan taxativa a permetre que existeixin seleccions que representin les nacions catalana, basca i gallega”. 

El futbol té una gran capacitat de convocatòria. L’alegria triomfal que origina se sol viure i celebrar en grup, al carrer, i això fa molt més vistós el fenomen, però el nacionalisme banal no s’acaba en l’esport. En tots els espais de competició internacional, l’estat cerca de despertar un orgull de pertinença. Sánchez Miret compara els efectes de la selecció espanyola amb els del festival d’Eurovisió, que aquests anys ha renovat molt l’audiència. El festival va tenir enguany al País Valencià un 46,9% de quota de pantalla i, al Principat, un 45,6%. Sánchez Miret diu que per a ella encara és “tan sols un record del que feia el règim franquista” mitjançant el festival: a la darreria de la dictadura, l’any 1969, Madrid va acollir el certamen després de la victòria de Massiel l’any anterior. “Ni una cosa ni l’altra no són noves: l’estat sempre se n’ha aprofitat, de tot això”, diu. La diferència és que ara les xarxes socials faciliten un efecte de ràpida efervescència multitudinària en què no es percep tant que hi ha campanyes orquestrades.

Un projecte que guanya és llaminer

Vidal recorda “allò tan tòpic que la gent s’apunta a projectes guanyadors”. Una part gran de la població del país, diu, són independentistes passius, que no viuen la causa amb cap intensitat especial, i que “si ens hi tornem a posar seriosament serà fàcil que s’hi tornin a afegir”. En aquest sentit, Usall apunta que l’espanyolisme fa servir les victòries esportives conscientment: quan guanya la selecció, se n’articula una campanya de propaganda per tots els canals possibles perquè això permet d’associar l’espanyolitat banal amb un sentiment igualment banal de victòria. Això ho fa especialment llaminer per a la canalla i els adolescents. “Una bona trajectòria a l’Eurocopa permet presentar Espanya com un projecte guanyador. I, en general, és més fàcil que la gent jove s’apunti al cavall guanyador. Segurament no ens trobaríem en aquesta situació si Espanya hagués caigut en la primera fase”, explica Usall. Per al nacionalisme espanyol, diu, és estratègicament molt important a Catalunya, després del 2017, mirar de no ser tan sols l’expressió de la repressió o d’uns partits concrets, sinó tenir a veure amb alegries positives, en massa i més o menys transversals. 

Sánchez Miret ho emmarca en l’evolució política del país després del referèndum. Ella detecta que “hi ha una pujada del sentiment espanyol que en certs cercles s’ha posat de moda, sobretot perquè sembla que l’independentisme ha perdut”, i els projectes polítics que perden solen causar una certa distància, sobretot per a aquells que hi tenien dipositades moltes esperances. “Hi ha capes importants de la població que valoren molt el mainstream, la tendència general. Recordo quan jo mateixa anava a les manifestacions independentistes, durant el procés. A poc a poc, una part dels qui sempre m’hi trobava van deixar d’anar-hi. Hi ha gent que ara mira de fer-se simpàtica a l’enemic. És una cosa instintiva, una qüestió de supervivència bàsica”, reflexiona. L’independentisme, diu, corre el risc de creure’s la caricatura d’ell mateix que n’ha fet l’espanyolisme, i això n’afecta els membres menys polititzats. “Per a molts, poder-se alegrar que guanya la selecció espanyola és un gest neutral”, diu.

La paradoxa de l’extrema dreta i l’Espanya plural

La màscara de la trivialitat futbolística, per una altra banda, permet de mostrar un cert orgull de pertinença nacional a ciutadans que refusen –o que se n’avergonyeixen– el component assimilador del nacionalisme espanyol, més explícit quan s’expressa políticament. En aquest sentit, la contribució dels jugadors catalans o del Barça en les fites de la selecció espanyola, que Usall recorda que ja fou decisiva en les victòries de l’Eurocopa del 2008 i del Mundial del 2010, hi juga en part aquest paper. Últimament, s’hi ha afegit la presència més gran de jugadors racialitzats o de fills d’immigrants, que “poden generar una identificació entre una generació més jove, que veu com aquesta selecció potser s’apropa més a la realitat que quotidianament estan acostumats a veure”. “Això permet vendre la selecció com la imatge d’una Espanya diversa que l’extrema dreta repudia, però alhora permet d’assolir un dels objectius polítics essencials d’aquesta extrema dreta, que és el manteniment de la unitat d’Espanya i el reforç de l’ideal de pertànyer tots a una sola nació, la seva”, diu Usall. 

Aquesta contradicció s’observa en el cas del tàndem de Lamine Yamal, català, i Nico Williams, basc, que no poden triar de jugar amb les seleccions catalana i basca. Sánchez Miret mostra un punt de preocupació perquè això revela una certa debilitat del catalanisme, després del 2017, i amb la davallada en l’ús de la llengua, per a la integració dels immigrants. “L’immigrant té una capacitat exacerbada per intentar entendre i controlar quins són els elements clau de la societat nova, intenta entendre què és allò que el farà sobreviure millor en la societat on vol integrar-se. Si et diuen que ser català és una cosa molesta i subversiva i, en canvi, que ser espanyol és ben normal…”, diu. Segons Usall, en tot això “hi ha part de responsabilitat del catalanisme, potser d’haver col·locat tots els ous a la cistella de la construcció immediata d’un estat que ens permetés tenir aquests mecanismes de nacionalisme banal que els estats convencionals tenen”, en lloc de cultivar-los igualment, al marge del resultat del procés.

La deixadesa de funcions del Barça

La cara silenciosa de la crisi és que el Barça, en efecte, ha perdut múscul per a bastir una alternativa simbòlica. Sánchez Miret creu que “el Barça abans podia dir que era més que un club perquè havia fet políticament d’altaveu d’una manera de ser diferent de la que imposava el règim, i per això el règim el perjudicava”. Tanmateix, ara cal posar-ho en dubte, “perquè el Barça no tan sols està en decadència, sinó que en els grans esdeveniments catalans dels últims temps s’ha posat de perfil, perquè la força institucional s’ha anat aigualint i ara en resta la part del negoci”. Vidal no troba que el president actual del club, Joan Laporta, “estigui dirigint-se als joves amb una voluntat nacionalitzadora prou ferma”, i li sembla que el projecte de la selecció catalana no és tan engrescador com ho podia ser, per exemple, quan Johan Cruyff n’era l’entrenador. No tan sols pel canvi de moment polític, sinó perquè tal volta s’ha estès “la conclusió que per tenir una selecció que faci partits de costellada amb suplents de suplents millor no tenir res”. “L’única persona que em sembla que podria posar aquest tema sobre la taula i que el prenguessin seriosament és Pep Guardiola”, rebla.

El somni
“En un temps que vaig estudiar agricultura biodinàmica, una vegada ens van preguntar si la vinya ens parlava. I jo vaig ser conscient que la vinya m’atreia, em cridava, i que acabaria fent vi. I que abans dels cinquanta anys m’hi dedicaria.” Roger Viusà (Roses, 1978), fins ara responsable del restaurant Plaça del Vi 7 a Girona, establiment de referència sobretot en el camp dels vins naturals, ens explica aquell moment d’epifania. Fa uns dies, a les xarxes socials, Viusà anunciava que deixava la Plaça del Vi 7 per dedicar-se a fer vi, que passava de la restauració i la sommelieria a la condició de vinyataire, a l’Empordà, la seva terra. Un canvi radical, però molt meditat i treballat de fa anys. De fet, un tornar a l’origen: “A casa meva eren pagesos, conreaven el cereal, però a mi em van treure del cap el fet de ser pagès. Amb tot, els estius els passava al mas, amb el meu avi. Sempre he tingut tirada a la terra, però, tot i que ara finalment faci el pas cap a fer vins, no em considero pagès. Tinc amics pagesos i tenen uns coneixements que jo no tinc. És una paraula molt grossa, això de ser pagès.”

La Plaça del Vi 7 i els estralls de la pandèmia
Aquests dies, Viusà encara no s’ha incorporat al cent per cent al seu projecte vinícola. Encara ha d’arreglar papers i tancar l’etapa de la Plaça del Vi 7, un establiment que es queden els germans Roca, que en són socis d’ençà del 2018. L’etapa es tancarà també per a aquest bar de vins, que passarà a tenir un altre nom i a buscar una nova identitat.

“M’hauria agradat mantenir la Plaça del Vi 7 i continuar fent vi, però les circumstàncies han accelerat el procés i m’han fet variar una mica el projecte. La pandèmia m’ha pesat. La restauració n’ha sortit molt malparada, de la pandèmia. Ens van obligar a tancar el negoci i després no ens van ajudar gens. En la restauració no he trobat al·licients positius, aquests últims quatre anys.” Viusà se sentia esgotat: “Tirar endavant ha estat molt dur. Em calia un canvi, perquè a la vida vull ser feliç. I aquest projecte vinícola em fa molta il·lusió.”

Roger Viusà. Foto: Clara Riera Escalona.Quin projecte vinícola proposa?
El canvi ha estat progressiu, perquè ja fa deu anys que va fer la seva primera verema. La va fer al celler la Gutina el 2014. També va fer veremes al celler Rim i, darrerament, ha estat molt vinculat a David Pujol i al celler Pujol Cargol. Perquè fer vi no s’improvisa, és un aprenentatge any rere any, verema rere verema, prenent decisions, aprenent, jugant-te-la, incorporant coneixement. Porta vuit veremes a l’esquena.

“Tinc dues vinyes des del 2022. L’una, a Vilamaniscle i l’altra, a Vilajuïga. Ja és el segon any que les podo, i l’any passat ja en vaig fer la verema. A partir d’aquí, el projecte s’ha d’ampliar, vaig mirant diferents fronts, tinc un tros de terra que em deixen per a plantar-hi més vinya, ahir em van proposar de comprar unes vinyes… Ara tinc dues hectàrees i mitja de vinya i produeixo entre cinc mil i sis mil ampolles cada any. Hauria d’arribar a tenir entre cinc i deu hectàrees de vinya.”

“La zona de Rabós, Vilamaniscle, Llançà i Colera, crec que és la millor per a fer vi a l’Alt Empordà. Les dues vinyes que tinc s’aixequen en sòls de pissarra. La pissarra dóna una expressió als vins que m’agrada molt. La vinya de Vilamaniscle té una part de carinyena negra i, després, una altra part amb varietats barrejades: picapoll, muscat, lledoner, carinyena blanca… De la carinyena negra, en surt un vi que li he posat “el Born”, elaborat en tines d’acer inoxidable, i quan tingui quartos per a comprar bóta vella, també hi posaré una mica de bóta, perquè trobo que m’ho demana. D’aquí, en surten cinc-centes ampolles. De la resta de varietats barrejades de la vinya, en surt el vi que en dic “les Damajoanes”, perquè l’elaboro amb vidre. En surten 160 ampolles.”

Foto: Clara Riera Escalona.

La vinya de Vilajuïga té una part de carinyena negra i una part de macabeu. D’aquesta vinya, en surt un rosat o blanc de color trencat que és el “Brillant amb llum” i un negre lleuger, l’“Estrep vermell” (l’estrep és una pegadolça, una llaminadura). “Aquest és un vi divertit i fàcil de beure, tot i que a l’Empordà no surten els glu-glús que estan de moda”, diu. De tots dos, en surten més de tres mil ampolles.

Roger Viusà pren el model de la Borgonya i la seva idea és elaborar vins de vinya, vins de poble i vins de la comarca. Per això, a més dels vins de vinya de Vilamaniscle i dels vins de poble de Vilajuïga, també compra raïm de diferents pobles de l’Alt Empordà d’amics seus que barreja i en fa dos vins de comarca: el blanc és el “Fill d’una sirena” i el negre, “I d’un pastor”. Tots aquests vins ja els va veremar l’any passat i els posarà a la venda aquest estiu. Entre sis-centes i mil ampolles de cada color. Roger Viusà no té celler, vinifica al celler Pujol Cargol de Masarac.

El vi, la cultura i un desig
El prestigi d’aquest personatge del vi, conegut i reconegut per unes característiques organolèptiques excepcionals que l’han portat a ser millor sommelier de l’estat espanyol, millor sommelier d’Europa i segon millor sommelier del món, a més d’un referent en l’àmbit dels vins naturals, jugarà a favor seu. Amb això també hi compta: “Sí, hi compto i jugo amb aquest element. Em sento còmode a la vinya, em sento còmode fent vi i aquest capital de vint anys com a sommelier també m’ha d’ajudar a tirar endavant.”

Roger Viusà ens confessa que encara té una altra necessitat i que ben segur també li afinarà el talent i la sensibilitat vinícola: “Una altra cosa que vull fer en aquesta nova etapa és recuperar el fet de viure més la cultura: anar a museus, al teatre, al cinema, a concerts… Abans ho feia molt, sobretot quan m’estava a Barcelona, però des que vaig agafar el restaurant que m’he buidat molt, he donat molt i no he tingut temps de nodrir-me. Ara cal tornar a incorporar-ho.”

Foto: Clara Riera Escalona.

L’olor de llenya que crema en forns on es couen pans i coques, carn a la brasa i pizzes és una aroma que fa singular i embolcalla d’encant la passejada per alguns carrers de Barcelona. Hi porta el perfum de la natura. I en els que envolten l’església de Santa Maria del Mar, l’olor de fruita seca torrada amb foc d’alzina guia el nostre nas fins a la Casa Gispert.

Al número 23 del carrer dels Sombrerers, just al davant d’una paret lateral de “la catedral del mar”, fa cent setanta-tres anys que al bombo d’un forn es fan torrar ametlles, avellanes, nous… En aquell barri del Born que aprovisionava els comerços de tota la ciutat i rodalia, començava l’activitat d’un negoci obert l’any 1851 que avui encara roman ben viu, amb la mateixa activitat. “Aleshores venien espècies i cafè arribat de les colònies d’ultramar, i tenien el propi torrador de cafè i fruita seca, avellanes i ametlles que ja eren del país”, explica l’actual propietari de Casa Gispert, Enric Comellas.

L’any 1911, Enric Gispert, un metge de Centelles (Osona) que volia donar un ofici als seus dos fills, va comprar la botiga que d’aleshores ençà ha mantingut el nom del seu llinatge. Seguint la tradició del comerç al Born, els Gispert despatxaven els productes com a majoristes, a quilos, fins que a començament dels anys noranta van començar a vendre a la menuda. L’any 1993, Ricard Margenat, cunyat d’Enric Comellas, va comprar el negoci a la vídua del Dr. Gispert. Margenat coneixia bé la botiga i el torrador, perquè a casa seva eren, i són encara, productors d’avellanes ecològiques, a Santa Eulàlia de Ronçana (Vallès Oriental). I ara fa deu anys que és Enric Comellas i la seva dona, Gemma Marín, els qui estan al capdavant del negoci.

Amb ganes d’engrandir i fer prosperar la firma, conservant sempre allò que els fa més singulars –la història, la qualitat del producte i el torrador ancestral–, en agafar el negoci la parella va obrir un nou obrador a Viladecavalls (Vallès Occidental) i, l’any 2015, una altra botiga a Terrassa. “Si tot va bé, aquest any n’obrirem una altra a Sabadell, al cèntric carrer de Gràcia”, avança l’Enric.

La del barri barceloní del Born, però, manté tota l’essència i l’esperit de l’origen. El mobiliari original, taulell, prestatges i mobles, fotografies antigues, bigues de fusta, cistells i cistelles de vímet, balances i sacs fan conviure passat i present en un mateix espai. Tal com diu el propietari, “això no és només un negoci, és una part de Catalunya. La nostra història ja està creada. Sovint vénen clients que ens expliquen que ja hi venien a comprar amb els seus avis. Aquesta botiga t’enamora, com les històries humanes que hi vius.”

Safrà exquisit i torrat especial de la fruita seca

L’any 2019 van fer una restauració de la fusteria de l’aparador i del vidre amb gravats a l’àcid del fons de l’establiment, on trobem un altre dels llocs especials de la botiga: el racó del safrà. Aquest condiment alimentari ha estat històricament un producte selecte de Casa Gispert. “És safrà de Castella – la Manxa, considerat el  millor del món, que porta el número de sèrie i el segell original de la Manxa. Alguns estrangers s’hi gasten fortunes, en aquest safrà”, diu l’Enric. En un armari fora del racó del safrà, llegim gravat a la fusta: “Depósito de azafrán”. Cent anys enrere, aquest safrà de primera qualitat els va convertir en l’empresa que més safrà venia de Barcelona. L’exportaven a Europa, com ara fan també, a països com Bèlgica i França, on venen la fruita seca torrada de manera artesanal, amb un toc fumat que el foc al lateral, i no directe, sota el bombo d’aquest forn d’estil romà li proporciona. És un torrat més lent –unes dues hores cada remesa– i, per tant, més suau.

El dimarts i algun altre dia, cada setmana, l’Eduard, mestre torrador, afegeix a la botiga l’atractiu de veure girar aquest bombo de l’històric forn al costat del caliu de la llenya. “És la nostra joia de la corona, i molts vénen a comprar el dia que saben que torrem, per veure’l en marxa. A banda, també fem tastos de fruita seca i oli”, explica el propietari. Hi torren ametlles i avellanes collides a Lleida i a Reus, anacards i nous de macadàmia. “Els pinyons són de Girona, d’un proveïdor de fa cinquanta anys. Tenim sort del producte local que és molt bo. I la llenya, d’alzina, ens la porta un senyor de Matadepera fa més de quaranta anys.” I això és un altre motiu de satisfacció per a ells, “ens fa il·lusió que hi hagi gent que treballa per a nosaltres de fa tant de temps. El torrador que hi havia abans que l’actual va treballar-hi durant seixanta-cinc anys. Fins i tot la mateixa gestoria fa més de seixanta anys que treballa amb nosaltres”, afegeix l’Enric.

Les espècies, el cafè –abans també torrat allà mateix–, la fruita seca i el safrà són els productes de sempre, als quals s’ha anat afegint una gran varietat d’oferta que, tanmateix, manté sempre una gran coherència amb l’essència de la botiga. Hi veiem seleccions d’olis, cremes de fruita seca, xocolates, mels i melmelades i també opcions sense gluten, perquè tenen una planta de producció certificada que garanteix l’absència d’aquesta proteïna. Així és com l’empresa va creixent, innovant, adaptant-se a la normativa, però sempre amb l’esperit que va fer néixer Casa Gispert.

Som, realment, en una botiga, i alhora en un petit museu on conserven també llibres de comptabilitat escrits a mà pel comptable de l’època i, entre molts documents, “una carta d’agraïment de Salvador Espriu donant les gràcies per una cistella de producte que se li va fer arribar”, detalla Enric Comellas.

Casa Gispert treballa també amb cistellaires catalans que fan les paneres de productes que alegren amb regals les festes de Nadal i qualsevol moment de l’any. Tenen capses d’obsequi, per exemple, amb catànies i fruita seca, detalls que són un saludable present amb producte de la terra. A partir de cremes que ells mateixos preparen als obradors, es poden fer batuts, que és una altra manera de consumir fruita seca. A l’obrador també caramel·litzen la fruita seca en peroles, de manera artesana, com s’ha fet sempre, a foc lent. Així fan ametlles garapinyades amb una fina capa de sucre caramel·litzat i una altra de xocolata.

Amb delicats dissenys de pràctics envasos i combinacions de sabors, han fet evolucionar una tradició que continua essent artesana, i que ens poden servir al taulell d’aquest comerç del Born, o a casa, si es fa la comanda per internet. Els minibars de molts hotels sorprenen també amb la fruita seca de Casa Gispert identificada inequívocament amb l’emblemàtica imatge del seu antic mestre obrador fent girar a mà el bombo del forn que avui continua perfumant els carrers que envolten Santa Maria del Mar.

Bona part dels docents de Catalunya encara no saben on treballaran al setembre perquè el Departament d’Educació ha endarrerit les adjudicacions que s’havien de fer a començament d’aquest mes. Segons Educació, hi ha hagut un problema tècnic, i també una allau de sol·licituds. Això ha causat molt de malestar als sindicats i al conjunt de la comunitat educativa. Es queixen que hi ha hagut mala planificació i que l’endarreriment afecta la planificació del curs, perquè els professors i mestres encara no saben on han d’anar i els equips directius no saben quins professionals tindran.

Què implica, l’endarreriment? Com afectarà el curs? Hi ha hagut una mala planificació? Quin paper hi juga el decret de plantilles? De tot plegat en parlem amb la mestra de música Neus Rossell, que també és copresentadora del programa satíric El búnquer i col·laboradora a La tarda de Catalunya Ràdio, que fa palès que fa temps que hi ha malestar amb el Departament d’Educació.

—Com us afecta l’endarreriment als docents?
—Doncs, mira, hem d’anar a viure a un lloc o a un altre, depèn d’on et toqui. Si em toca a Cadaqués, doncs cap allà, i si em toca la Vall d’Aran, també. I si em toca més a prop, doncs no m’hauré de moure de casa. No sabem res del que passarà al setembre. Els que hem fet oposicions, per força que haurem de treballar, ens hauran d’enviar a algun lloc de Catalunya. Posem les preferències, en funció de la llunyania, i després ho trien.

—Quin neguit teniu?
—El neguit és el mateix que tindrien totes les persones que no saben què els espera el setembre i on seran, on hauran d’anar a viure. A part, que tot s’endarrereix. Havia de sortir el 2 de juliol, després el 5, ara a final de mes. A part d’això, al darrere hi ha altres coses, si jo vull demanar reducció de jornada, ho he de fer més tard. A l’agost ja sabem que el món s’atura i no sabem com anirà això.

—Sereu una dels 31.153 nous funcionaris. El vostre cas és diferent del de la resta?
—No. Nosaltres haurem de fer pràctiques i ens hauran d’avaluar. Teòricament, ha de fer-ho un inspector, però han tingut molts problemes perquè som tants amb oposicions que ens hauran d’avaluar mestres de l’equip directiu. És fatal, perquè si el director és amic d’aquell mestre…

—Com és que falten inspectors?
—Ha estat molt curiós perquè de sobte s’han sorprès, i són ells els que van posar les places. El Departament d’Educació va posar unes places de funcionaris i n’han sortit molts de cop. Els sindicats els van avisar, que sapigueu que no hi haurà prou inspectors, que després s’han de col·locar tots aquests funcionaris a llocs, etcètera. I tot és una novetat per a ells, és a dir, tot és una sorpresa.

—Sou professora de música d’ençà dels disset anys. Com és que us fan fer pràctiques?
—Als disset vaig començar a l’Escola de Música. A primària, hi vaig començar en fa set. M’interessaria que es fessin directament les pràctiques, que és quan veus realment si aquell professor en sap o no. Més que empollar tot aquell temari, perquè ho vomites i prou. És una cosa de l’any noranta-tres. No ha canviat, és totalment obsolet. Crec que és interessant que es facin les pràctiques, però si tens experiència, t’han de sortir bé, en principi. No em sembla malament, perquè pots estar molts anys fent de mestra i fer-ho fatal.

—La gent no acaba d’entendre que hagi passat aquest desgavell.
—Ells obrien oposicions quan volien. Podien estar deu anys sense fer oposicions. El que va passar és que ells estan en frau de llei, molts mestres interins feien la feina de funcionaris, però no tenien les mateixes condicions. Des d’Europa van dir que això no podia ser. I van fer moltes coses perquè fossin funcionaris, una va ser els mèrits, que això també em sembla molt gros perquè és considerar que perquè has treballat vint anys, ja ets bo segur, ets bon professor, cosa que no té res a veure. I l’altra són les oposicions light, que són una mica més senzilles, que són les que vaig fer. S’han fet moltes oposicions i, per tant, el resultat és que hi ha molts funcionaris.

—Un altre problema: pot ser que hi hagi manca de llocs d’especialitat. Quina afectació té això per als professionals i els alumnes?
—Si de música hi ha deu llocs i tots estan ocupats, el que faran amb mi, que sóc de música, és col·locar-me en un lloc com, per exemple, de mestra de primària, com a tutora, fent plàstica, castellà, mates, medi, català, el que sigui. És molt curiós que jo m’hagi preparat durant vint-i-dos anys la carrera de música, tingui unes oposicions per a fer música, i després hagi de fer les pràctiques de mates. No té cap sentit.

—Per què passa?
—Hi ha escoles on, per exemple, no hi ha especialista de música i ho fa una mestra que no sap música. Llavors, clar, aquests nens aprendran la música d’una persona que no en sap. I aquesta persona no en té cap culpa, eh? La mestra l’han col·locada allà i prou. És una falta de respecte a l’alumnat i a l’ensenyament en general. Diuen, bé, és que és Educació. Sí, però estem parlant del futur de la vostra societat, de la nostra, de totes.

—Educació justifica el canvi dient que per al curs que ve hi ha 62.354 sol·licituds, entre funcionaris i interins, i 3,8 milions de peticions de llocs de treball. Diu que hi ha hagut un gran volum de peticions i un problema informàtic. Ho compreneu?
—L’allau de sol·licituds dels quals ells han posat les places. Si tu poses unes oposicions que són per a deu persones, possiblement en surtin deu. Ets tu que has convocat les oposicions! Perquè t’ho han manat des d’Europa, però estaves en frau de llei. La responsabilitat és tota teva.

—Hi ha hagut mala planificació?
—Totalment. Però cada any hi ha problemes. És una cosa que es fa cada any. Que dius, home, fent-ho cada any, en principi ja saps com funciona, però aquest any hi ha hagut això i ha explotat tot.

—Els alumnes notaran l’endarreriment de places? L’ensenyament se’n ressentirà?
—A veure, es podria notar amb les especialitats. També és veritat que l’equip directiu ara mateix no sap qui tindrà, si vindrà un de música o no. És molt complicat i es pot notar a l’hora de fer horaris, que ara no els poden fer. Per la resta, no es podrà notar perquè els mestres són molt professionals i no aniran a classe amb rancor perquè l’alumnat no en té cap culpa.

—Els sindicats es queixen que tot plegat afectarà la planificació del curs. Quan es comença a preparar? Com es fa?
—S’han de fer moltes coses abans del setembre. S’han de muntar les classes i tot, tenir el material que necessites. Ara estava en una escola que no hi seré l’any que ve. Ara vindrà un mestre i potser no li sembla bé el quadren o el material, però ja estarà comprat i tot programat. S’han de fer tots els documents, els noms que hi haurà… És molt i molt complicat. I per això s’ha de saber abans. La gent té la mania de pensar que comencem a treballar i pleguem com els nens, i no és així. En robòtica i tot això també s’ha de fer formació, que si no, no en tindríem ni idea, perquè a mi no m’ho ensenya ningú.

—Educació diu que potser hi haurà problemes amb casos particulars, però que segur que es trobaran solucions.
—No hi confio. Igual que tampoc hi confio quan diuen que ho han endarrerit perquè vagi millor. No, no s’hi val. Un metge no t’ho dirà pas, això. Mira, ens hi estarem una estona més perquè l’operació així quedarà perfecta. No, l’operació ha de quedar perfecta des del principi. Si t’hi dediques, s’ha de fer bé des del principi. Això de l’educació és com la Renfe, que cada vegada va més malament.

—Pot ser que a l’agost hi hagi gent que no sàpiga on anirà encara?
—No ho sé. Els substituts, per exemple, no ho saben i els ho diran al setembre. S’hauria de saber perquè, amb tot el que hi ha darrere, no pot anar bé. La demanda de reduccions, la demanda de dies sense salari, hi ha moltes coses.

—Heu de demanar de fer mitja jornada perquè també feu El Búnquer.
—Sí, però també és un problema. Ara era interina i tenia mitja jornada. Però a la que ets funcionària, necessites per força fer jornada sencera. I un cop es té, s’ha de demanar la reducció. A mi, teòricament, crec que em tocarà una escola gran, i ho hauré de demanar. I llavors, al setembre, demanaran una persona que faci la meva altra mitja. És molt complicat. Ho havia de demanar a partir del 15. Però si no sé l’escola, a qui li demano?

Neus Rossell, en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—Els sindicats diuen que el problema rau principalment en el decret de plantilles. Ho compartiu?
—Sí, en part, sí. Perquè clar, a veure, si poden dir a dit qui es queda, aquelles places ja no són per a nosaltres. No és una manera gaire democràtica i popular. Tots hem participat per una via i tots hauríem de tenir la possibilitat d’anar a les escoles. No s’hi val que com que tu em caus bé, et quedes aquí. Vist des de l’altra banda, és perfecte perquè pots muntar el teu equip. Mira, aquest em funciona, doncs me’l quedo. Que és com una feina normal, com una privada. Però per a nosaltres, no és just. Hi ha docents que no es poden col·locar perquè ja n’hi ha de col·locats i ja no et poden posar allà. En Joan, per exemple, els va perfecte, però no saben que potser una Maria els anirà millor.

—Fa temps que hi ha malestar a la comunitat educativa amb el departament. Què passa? Què falla?
—El problema principal és que cada vegada que hi ha una persona al poder, decideix unes coses i aquestes repercuteixen directament en l’escola. Llavors, si hi ha la llei Celaá, la llei Wert, ara aquest és del PP, aquest del PSC… Tot això canviarà i repercutirà en els mestres, ergo, en els alumnes. De cop, has de saber coses. No, és que ara farem l’educació afectiva sexual, que em sembla meravellós, i ara ens formarem en això. No, però com que ara hi ha un del PP, no ho farem, canviem-ho. Ara, en comptes de fer continguts, seran sabers, i dels sabers ens sortiran unes altres coses.

—Fa tota la pinta que l’arrencada del curs serà convulsa.
—Crec que sí. En aquest cas serà per això, perquè és el que bull ara mateix, tota la resta fa molt de temps que ho arrosseguem. Ens regim molt per les modes que hi ha. A Suècia, els agradava anar sense llibres, i a Finlàndia i Escòcia. Vinga, provem-ho aquí. Hem de ser conscients, com deia l’Aina Clotet, que això no és Suècia, i que aquí, un cop acabem l’escola, podem fer extraescolars, anar a fora al carrer. En canvi, allà es tanquen a casa i es posen a estudiar, perquè a les sis és fosc. És molt diferent. He viscut a Suïssa i ho sé, és superdiferent. Allò no es pot portar aquí, s’ha de fer d’una altra manera. I tenint en compte que hi ha zero recursos per part d’Educació. Per exemple, endavant amb la inclusió i la diversitat, que em sembla meravellós. Al món hi ha d’haver diversitat i inclusió, però és que no pots fer-ho si hi ha vint persones i una té autisme i has d’estar amb ella. I què fas amb els altres? No els pots atendre. Llavors, hi ha d’haver tot el suport per part d’Educació i dels mestres.

—Ara que potser hi haurà un canvi de govern, què pot passar?
—El que veig molt clar és que si entren PP i Vox, el castellà serà més imposat. Amb el PSC, també ho dubto [Riu]. I si entressin Esquerra o Junts, el català estaria molt més blindat i cuidat. No és perquè ho pensi, sinó perquè veig el que passa a les Illes i al País Valencià.

—El català, en teoria, estava blindat, però s’ha imposat el castellà en unes quantes escoles. El TSJC fa poc va suspendre cautelarment el decret que el blindava.
—Per això dic que no confio en ells, perquè diuen coses que després no passen. A vegades diuen que s’ha de fer la música en anglès. Que dius, a veure, prou problemes tenen per entendre la música ben apresa, com a sobre haver de fer coses estranyes. Hi ha uns trenca-closques…

—Us heu plantejat mai deixar de ser mestre?
—Mira, és una molt bona pregunta. No m’ho havia plantejat mai, perquè jo des dels sis anys que vull ser mestra de música. El que passa és que ara, amb totes les altres coses i projectes que em vénen, tinc moltíssima feina i veig que em supera, i m’ho plantejo. A veure, jo he fet les oposicions i vull continuar, seria un parèntesi. Però m’ofega bastant i veig com tot va de davallada. Hi ha una part de mi que vol continuar, que diu que hem de lluitar això, però una altra diu que no perquè fa molts anys que tenim problemes i cada vegada va a pitjor.

—Ara mateix, amb la resta de projectes, us podríeu guanyar la vida?
—Actualment, crec que sí, però m’agrada moltíssim estar amb els nens, molt.

—Què pesa més, estar amb la canalla o els maldecaps que em comenteu?
—Saps què passa? Que ja no m’ho plantejo per a l’any que ve, perquè sé que he de fer les pràctiques. Al setembre treballaré. Un cop acabi, m’ho puc plantejar. Un cop vaig estar un any sense treballar en una l’escola i vaig patir una mica, no només econòmicament, sinó perquè trobava a faltar els nens. Passava per davant d’una escola i veia el pati i, ai, que macos.

—I coneixeu companys que hagin marxat a uns altres sectors?
—Això ha passat. Hi ha gent que n’està fins al capdamunt. Ja que aquests marxen perquè estan farts del que passa, que ho entenc perfectament, que vinguin tots aquests que diuen que tenim tres mesos de vacances. Perquè, si estem tan bé, que vinguin, endavant, i que ocupin aquestes places.

—Creieu que tot plegat fa que la gent no vulgui dedicar-se a l’educació?
—Hi ha molta gent a qui li agradaria, però després veuen que està fatal. Quan vaig presentar el llibre Tres mesos de vacances i altres alegries de ser mestra, hi havia moltes mestres a la presentació. I mestres de la pública em van dir que portaven els fills a la privada o la concentrada. És fort això, és com Elon Musk dient al seu fill que no miri internet, perquè sap el que hi ha. Si jo tingués fills, també em plantejaria què vull, perquè l’educació va com va.

—Què voleu dir, que es fa més bona educació a la privada?
—Això no ho sé, perquè no he portat cap fill a privada. De la privada no hi entenc, et dic el que han fet alguns. Hi ha gent que creu més en les classes magistrades i més tradicionals. Tinc la sensació que a la pública es proven coses. És com, vinga, a veure amb aquesta llei, a veure si podem fer això. Ah, i mira, a veure, si funcionen o no funcionen, provem-ho d’aquesta manera.

—Això pot ser molt perillós.
—Home, clar que és perillós, perquè pot ser que una generació hagi quedat perduda, entre cometes. A la privada és diferent, poden anar més a la seva. Però jo sempre estaré a favor de la pública, per alguna cosa hi sóc i és evident que els impostos van cap allà i tinc ganes que funcioni.

Desenes de persones han participat en l’acte de rebuda de Marta Rovira a la plaça de la Catedral de Vic, després de gairebé set anys d’exili. En un racó de la plaça, ERC ha instal·lat un escenari amb el missatge “Benvinguda, Marta!”, mentre els amics i veïns s’anaven concentrant. “L’exili t’ha robat moltes coses, però la ciutat t’ha estat esperant”, han ressaltat els regidors d’ERC a Vic.

Al seu torn, la secretària general d’ERC ha agraït sistemàticament l’escalf dels vigatans, “que van ajudar a veure la llum des del primer dia a Ginebra”. Per una altra banda, ha lamentat la discrepància estèril que viu l’independentisme i s’ha compromès a “fer possible l’entesa una altra vegada”.

Rovira reivindica les dones feministes en política al costat de Forcadell 

Rovira ha estat rebuda institucionalment a l’Ajuntament per part del batlle Albert Castells (Junts), i de bona part dels regidors. Acompanyada per la parella i els pares, Rovira ha signat el llibre d’honor del consistori i ha rebut uns petits obsequis vinculats a les tradicions de la ciutat com a gest de benvinguda.

La secretària general ERC ha estat la protagonista tot seguit de l’acte organitzat per ERC a la plaça de la Catedral, on una munió de persones l’esperaven per abraçar-la i aplaudir el seu retorn. Rovira s’ha retrobat amb nombrosos companys de partit, veïns i amics amb qui s’ha fos en abraçades de complicitat davant una forta expectació mediàtica. “Us he enyorat molt”, ha assegurat, visiblement aclaparada.

Els regidors d’ERC a Vic Albert Palou i Vicky Terricabras han assegurat haver compartit amb Rovira la duresa de l’exili. “Esperem que ara puguis viure en llibertat i recuperis tot allò que t’has perdut”, han asseverat en una breu intervenció, tot lloant la seva fortalesa. “La teva tornada i la de la resta d’exiliats ha estat un petit èxit dins la lluita contra la repressió política”, han afegit.

En un to més emotiu i despreocupat, les amigues més íntimes de Rovira s’han emocionat amb el seu retorn. Conegudes com a ‘vigatanes estupendes’, han definit la dirigent com “una amiga en majúscules, intel·ligent i perseverant” i li han agraït la seva atenció tots els anys que ha estat a Ginebra, alhora que han fet broma d’haver estat còmplices d’un constant “contraban de fuets” durant més de sis anys.

“Renéixer” i voluntat de tornar a votar un referèndum

Rovira ha agraït totes les mostres de suport rebudes aquesta tarda, però especialment tots els missatges, cartes i paquets rebuts. Ha recordat els enviaments amb sorra de la Plaça Major de Vic, amb sorra de la platja de Palamós i també la gran quantitat d’embotits osonencs, “que n’eren tants que calia congelar-los”.

La republicana ha ressaltat la duresa de la seva arribada precipitada a Ginebra la primavera del 2018 davant el risc d’entrar a presó preventiva a l’estat espanyol, i ha donat les gràcies a totes les persones que els van facilitar el contacte de coneguts per poder començar una nova vida a Suïssa. Per a Rovira, la tornada d’ara a Vic és com renéixer.

Rovira ha definit un cop més el seu retorn com una victòria política de l’independentisme, si bé ha lamentat l’escenari “una mica desolador” que ha trobat a Catalunya després de les últimes eleccions al parlament. “Haurem de recosir des de cotes molt inferiors a les que hauríem pogut imaginar, però hem de tornar-ho a fer possible”, ha assegurat.

A part de la pèrdua de la majoria independentista, també ha mostrat recança davant la divisió dels partits, a qui ha fet una crida a “estrènyer lligams per tornar a sumar i multiplicar”. “Em comprometo a fer possible que ens entenguem una altra vegada”, ha refermat, i ha fet una crida a “fer valdre les fortaleses del moviment independentista”.

La secretària general d’Esquerra ha entomat la reaparició a Catalunya com una “segona oportunitat” i ha demanat “ser més i més preparats” que el 2017: “El dia que decidim tornar a votar cal sumar més forces perquè la repressió no ens ha vençut”. En aquesta línia, ha assegurat que des de Ginebra ha “entès molt millor què cal fer per guanyar-ho tot”.

Finalment, Rovira ha lamentat que encara hi hagi dirigents independentistes vivint a l’estranger per les seves imputacions en causes judicials vinculades al Procés i ha llençat un missatge de suport als osonencs encausats per l’operació Judes. “Vull aconseguir la llibertat de tothom i treballar per acabar amb la repressió política fins al final”, ha reblat.

Dues persones s’han mort i una ha estat ferida en un accident mentre feien barranquisme a les Gorges del Freser, al municipi de Queralbs (Ripollès). Fonts dels serveis d’emergències i auxili han informat l’agència EFE que l’accident ha passat al matí uns centenars de metres més avall del refugi de Coma de Vaca, quan els barranquistes han tingut problemes amb les cordes i han quedat atrapats per un remolí.

Cal assenyalar que el Fraser, arran de les últimes pluges, baixa amb més cabal de l’habitual per aquesta època de l’any. Al lloc dels fets s’han desplaçat efectius del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), Mossos i Bombers de la Generalitat. El ferit lleu ha estat traslladat a l’hospital de Campdevànol.

En plena lluita jurídica per vèncer la resistència del Tribunal Suprem espanyol a aplicar la llei d’amnistia al president Carles Puigdemont i a la resta de dirigents del Primer d’Octubre es va fer públic l’assenyalament del judici contra Gonzalo Boye. A l’advocat l’acusen d’emblanquiment de diners provinents del narcotràfic en un macrojudici on hi ha una trentena d’acusats i que començarà el 18 de novembre vinent. Serà un judici llarg. A Boye la fiscalia li demana nou anys i nou mesos de presó, i veu a venir una estratègia per a acabar condemnant-lo. Si això passa, tem passar molt de temps a la presó. “La resta de la vida”, diu en una entrevista amb VilaWeb de la qual us oferim aquest avançament.

Llegiu l’entrevista sencera: Gonzalo Boye: “Intentaran portar Puigdemont detingut a Madrid immediatament”

—És una casualitat que ara assenyalin el vostre judici?
—No em preocupa això, em preocupa anar a judici. Perquè jo veig l’escenari molt clar: això mateix que ha fet el jutge Aguirre, que és trobar algú que declarés contra mi, és el que van fer en aquesta causa quan van deixar en llibertat un presumpte assassí confés a canvi de declarar contra mi. I amb això han instruït una causa per la qual ara vaig a judici.

—I què penseu que pot passar?
—Segurament oferiran penes absurdes a la resta dels acusats perquè declarin contra mi.

—Us demanen d’entrada nou anys i mig de presó.
—Nou anys i nou mesos.

—Si aquest judici acaba en condemna…
—Si aquest judici acaba en condemna, passaré la resta de la vida a la presó.

—I ja vau dir fa temps que no teníeu la intenció d’exiliar-vos.
—Jo entomaré la situació, sóc un advocat en exercici i em defensaré fins al final.

—I l’entrada a la presó seria abans del recurs davant el Suprem?
—Crec que si em condemnen a nou anys o deu, entraré a la presó i passaré la resta de la vida a la presó, perquè a la meva edat és una cadena perpètua.

—Com entomeu mentalment una possibilitat com aquesta?
—Tinc feina a fer i no tinc temps per a ploriquejos. Sóc molt conscient de què em ve al damunt i no tinc més remei que continuar lluitant. Durant tota la tramitació de la llei d’amnistia s’han dit tota mena de barbaritats sobre mi. Jo ara vaig a judici; no estic subjecte a la llei d’amnistia. I aniré a judici perquè un fiscal s’hi va obstinar, no perquè jo hagi comès cap delicte. Vaig a judici perquè hi ha un fiscal que no hauria de ser fiscal, i que amb els recursos públics s’ha entossudit a portar-me a la banqueta i a intentar d’assegurar-se que jo acabi la resta de la vida a la presó. Per què? No pel que jo faig, sinó per qui defenso. No tenia cap problema, ni en aquesta causa ni en cap, mentre no he defensat els dirigents de l’independentisme català. I estic convençut que em faran pagar aquest preu. És clar que me’l faran pagar. En sóc conscient, però ningú no podrà dir que he deixat de defensar-los ni un sol dia.

—Hi hauria hagut alguna manera que se us inclogués en la llei d’amnistia?
—No, no ho crec. A veure, des del moment en què a la llei hi ha un àmbit objectiu, si s’hagués acceptat que tot el lawfare estava inclòs a la llei d’amnistia, doncs evidentment que sí. Però jo no en sóc objecte. I si n’hagués estat, jo no hauria d’haver participat en la redacció de la llei.

Diumenge 14 de juliol, podreu llegir l’entrevista íntegra a l’advocat Gonzalo Boye sobre un possible retorn del president Puigdemont i l’actitud del Tribunal Suprem espanyol.

Milers de persones han omplert el centre de Barcelona en la manifestació de l’ANC contra la mala aplicació de la llei d’amnistia. La capçalera havia de sortir de la plaça d’Urquinaona, però la multitud ha obligat a avançar-la fins a la Via Laietana. La mobilització –amb el lema “Desobeïm els jutges espanyols. Independència”– s’ha acabat a la plaça de Sant Jaume, davant el Palau de la Generalitat, on els manifestants han llançat pa com a protesta per la inacció del govern davant l’amnistia dels antiavalots de l’1-O.

En el discurs final, el president de l’ANC, Lluís Llach, ha reclamat unitat a les files independentistes, especialment en les negociacions de la investidura. En aquest sentit, ha demanat a ERC que no faci president el candidat del PSC, Salvador Illa. Aquesta setmana, Llach ja es va mostrar favorable a una repetició electoral per tal de recuperar la majoria independentista.

Abans d’entrar a la plaça de Sant Jaume, la manifestació s’ha aturat una bona estona davant la comissaria de la policia espanyola a la Via Laietana. Un desplegament dels Mossos d’Esquadra ha custodiat l’edifici i els agents espanyols, mentre la multitud cridava “fora les forces d’ocupació” i “ni oblit, ni perdó”.

Un jove de 28 anys s’ha mort ofegat al riu Xúquer al seu pas per Sumacàrcer (Ribera Alta), segons que ha confirmat el Consorci Provincial de Bombers i el Centre d’Informació i Coordinació d’Urgències (CICU).

Els fets han passat al voltant de les 11.25 i fins al lloc s’han mobilitzat bombers del comandament d’Alzira i rescatadors del grup GERA amb helicòpter.

Quan han arribat, un grup de persones ja havien tret el jove de l’aigua i havien començat les maniobres de reanimació cardiopulmonar (RCP).

El metge de l’helicòpter ha continuat amb la RCP i més maniobres de reanimació avançades fins a l’arribada a l’hospital, però no ha pogut salvar la vida del jove.

La portaveu adjunta de Compromís a les Corts, Isaura Navarro, ha considerat que no és casual que es descobreixi que la presidenta de la cambra, María de los Llanos Massó, “fa servir el cotxe oficial per anar a una reunió exclusivament del seu partit xenòfob”, Vox, a Madrid. “És la seva manera d’entendre l’exercici del seu càrrec públic”, ha criticat.

La Presidenta de les Corts de Vox que no ens deixa parlar i sempre maltracta a l’oposició ara sabem que gasta el cotxe oficial per anar a les reunions del seu partit xenòfob a Madrid. Todo encaja pic.twitter.com/zjVRwRbbQk

— Isaura Navarro (@isauranavarro) July 13, 2024

Així ha valorat la informació publicada pel diari Levante-EMV, que revela que Massó va anar amb el cotxe oficial del parlament a la reunió de Vox a Madrid, on es va decidir de trencar els pactes de govern amb el PP. Cal assenyalar que, a diferència dels consellers de Vox del Consell, la presidenta de les Corts continua en el càrrec.

“Una reunió de partit en què decidien sortir de tots els governs autonòmics perquè no volen que s’aculli a nens i nenes desemparats. Una decisió absolutament xenòfoba i racista com és l’ideari de Vox”, ha argumentat.

A més, ha criticat que ho faci “amb el cotxe oficial, amb els mitjans que donen les Corts perquè siguin utilitzats en el desenvolupament de les tasques com a presidenta del parlament valencià”, un càrrec institucional que no s’ha de tacar “amb les qüestions privades del seu partit”.

Així, Compromís ha denunciat que es tracta d’un “ús indegut dels mitjans democràtics” que ofereix el parlament i, segons Navarro, “deixa clar que a aquesta senyora li fa falta un curs de democràcia perquè té serioses mancances”.

La vice-primera secretària del PSC, Lluïsa Moret, ha dit que el retorn dels cinc exiliats a Suïssa, entre els quals hi ha la dirigent d’ERC, Marta Rovira, és positiu perquè “és un exemple que la normalització social, institucional i política és una realitat”. Durant l’acte de clausura del congrés del PSC a l’Hospitalet de Llobregat, Moret ha recordat que la tornada no ha estat casual, sinó el resultat d’una feina intensa. “Hem aconseguit que allò que no havia de sortir de la política retorni a la política i això ho hem propiciat els socialistes catalans, però també espanyols”, ha dit, sense esmentar que l’arxivament del cas contra Tsunami Democràtic es deu a un error de forma del jutge Manuel García-Castellón.  

Moret ha dit que les forces polítiques han de posar-se d’acord per donar sortida al mandat de les urnes del 12-M, que marquen “un camí recte i inqüestionable cap a una presidència de la Generalitat amb president socialista”, en referència a Salvador Illa.

En aquest punt, s’ha mostrat satisfeta pel retorn de Marta Rovira, Ruben Wagensberg, Jesús Rodríguez, Josep Campmajó i Oleguer Serra.

Rovira ha estat gairebé set anys a l’exili i la resta s’hi van sumar el novembre del 2023, una volta l’Audiència espanyola va obrir una investigació contra ells per terrorisme. “Ho hem de dir amb veu alta, que Marta Rovira i altres polítics i persones retornin a casa seva és positiu, és bo, perquè és un exemple que la normalitat social, institucional i política a casa nostra és una realitat”, ha dit.

La secretària general d’ERC, Marta Rovira, ha rebut l’escalf i l’homenatge de l’Assemblea de Dones del partit, que ha fet un acte a Olesa de Montserrat, un dia després del retorn de l’exili. En una breu intervenció, Rovira ha reivindicat les dones feministes en política i el valor que aporten les dones represaliades, independentistes i d’ERC. I ho ha fet al costat de la presidenta Carme Forcadell, que sona com a figura de consens per a presidir ERC.

Marta Rovira fa una crida a la unitat independentista en el seu retorn: “Hem vingut a acabar la feina!” 

Parlant de les dones d’ERC “represaliades doblement per independentistes i d’esquerres i per ser dones” durant aquests anys, Rovira ha agraït que sempre hagin combatut doblement aquesta situació. “Gràcies per ser exemple de resistència, resiliència, fortalesa i per no cedir ni un mil·límetre en les vostres conviccions. I per ser exemple de solidaritat profunda, sense fronteres, sense excusa, respecte de totes les dones represaliades i respecte de tots els represaliats en aquesta causa general contra l’independentisme”, ha dit, després de rebre abraçades, aplaudiments i felicitacions de les seves companyes.

Els veïns de Matadepera han rebutjat de mantenir obert el camp de golf municipal i han votat a favor del canvi d’usos de les instal·lacions després de la consulta no vinculant que es va fer ahir. Concretament, 782 habitants han votat a favor de la pregunta: “Està d’acord en canviar l’ús del camp de golf municipal per a destinar-lo a altres activitats esportives i/o culturals?”, i 734 hi han votat en contra, segons que han informat fonts municipals. A banda, s’han registrat tres vots nuls i sis en blanc. La participació ha estat del 18,2%. A la consulta, hi estaven cridats a participar els veïns del municipi majors de setze anys i empadronats abans del 31 de desembre de l’any passat.

Els veïns es van poder pronunciar ahir de 9.00 a 22.30, al Casal de Cultura, sobre si volien que l’espai es mantingués com a camp de golf.

Així, mentre el Club de Golf local proposava d’externalitzar la gestió a una empresa especialitzada per a fer-hi les millores que necessita, les entitats locals eren partidàries de convertir l’espai en un parc públic i rehabilitar la masia de Can Vinyers, ubicada al recinte i que data del segle XV, per reconvertir-la en ecomuseu.

El batlle de Matadepera, Guillem Montagut, ha vist amb bons ulls que la consulta hagi estat “tot un exemple de participació i civisme des del primer moment” i ha agraït la paciència dels votants que han hagut d’afrontar una llarga espera.

La consulta no era vinculant i, segons el batlle, amb un resultat tan igualat caldrà debatre què es fa finalment amb les instal·lacions del camp de golf municipal.

L’eurodiputat electe de Junts, Toni Comín, ha posat en dubte que torni de l’exili amb Carles Puigdemont en cas que es convoqui una sessió d’investidura. Tot i que havia dit que la seva intenció era un retorn conjunt, també amb Lluís Puig, considera ara que la seva situació no és la mateixa perquè, a diferència dels seus companys, no és diputat del parlament i no tindria la protecció del president de la cambra, Josep Rull, davant qualsevol intent de detenció. Comín assegura ara que la decisió del Tribunal Suprem espanyol de mantenir les ordres de detenció farà que el seu exili s’allargui uns quants mesos.

Toni Comín no ha tancat la porta a cap possibilitat –tampoc al seu retorn–, però, en una entrevista a RAC1, ha refredat la idea d’un retorn conjunt dels exiliats. “En funció de situacions personals i polítiques, es prendran les decisions”, ha dit, tot assenyalant que, ara per ara, no hi ha cap data fixada per una possible investidura.

L’eurodiputat ha desvinculat la seva situació de la de Puigdemont, de qui ha recordat que manté la intenció de tornar a Catalunya per a la sessió d’investidura, sigui qui sigui el candidat. “Ell ha estat molt clar en això”, ha dit, tot afegint que “no es pot donar per fet que, quan torni el president, hi hagi encara una ordre de detenció, però és probable, no és un escenari descartat”.

“Ell ha estat molt clar dient que tornarà i Rull diu que protegirà la inviolabilitat parlamentària. I jo, en el meu cas, ja ho veuré”, ha afegit, tot recordant que “sempre he tingut voluntat de tornada conjunta, però Puigdemont i Puig són diputats, jo no”.

ERC va intentar tancar ahir el cas dels cartells dels germans Maragall obrint expedients disciplinaris a quatre dels implicats, però la crisi interna continua oberta. Un dels afectats és el que va ser director de Comunicació d’ERC, Tolo Moya, que va ser suspès temporalment de militància. Segons que ha pogut saber VilaWeb, Moya va adreçar ahir al matí un escrit al partit on qüestiona la investigació, la imparcialitat de la comissió ètica i demana que instrueixi el cas la comissió de garanties. En concret, Moya assenyala que alguns dels membres de la comissió ètica estarien implicats en el cas segons diverses proves que ell mateix va presentar. Es refereix a un àudio on el vice-secretari general d’Imatge i Comunicació, Oriol Duran, i el gerent, Jordi Roig, “demostren coneixement del cas i diuen clarament que no volen fer una investigació”. En l’escrit, adreçat a la comissió de garanties, també s’assenyala la secretària general, Marta Rovira. Moya diu de Rovira que “al març demanava fer accions amb la B en la qual encara participaven els membres que van participar en el cas dels cartells”. Es refereix a l’estructura paral·lela dedicada a fer campanyes sense logotip –que el partit ha qualificat d’activisme– i que l’ex-vice-conseller d’Estratègia i Comunicació del govern, Sergi Sabrià, va negar que existís.

ERC va intentar passar ahir pàgina de la polèmica dels cartells, que ha agreujat l’enfrontament entre els sectors que encapçalen Rovira i l’ex-president del partit, Oriol Junqueras. La comissió ètica va rebre els resultats de la investigació que va fer el responsable de compliment del partit, Xavier Mombiela. Al migdia, l’executiva va avaluar les decisions a prendre i, a la tarda, es van traslladar al consell nacional. En paral·lel, Moya es va dirigir al partit per denunciar falta de garanties.

L’ex-director de Comunicació d’ERC no considera procedent que “persones que han estat directament implicades en el pagament de les factures dels autors materials del cas o en l’encobriment del cas formin part de la comissió que dirimeix les responsabilitats”. Es refereix als pagaments per les accions que, segons que va detallar la investigació del diari Ara, es feien a través de factures a l’empresa Relevance, contractada habitualment per a les campanyes electorals d’ERC. L’ex-director de Comunicació d’Esquerra també qüestiona Mombiela amb l’argument que ha estat durant anys treballador del partit, depenent, per tant, de la gerència a qui atribueix els pagaments a Relevance. Amb aquests arguments, Moya qüestiona el paper de la comissió ètica, denuncia “vulneració de drets” i afirma en l’escrit que els membres de la direcció que formen part de la comissió ètica “no poden ser al mateix temps art i part” en el procés d’instrucció. Per tot plegat, l’ex-director de Comunicació del partit reclama que el cas s’instrueixi a la comissió de garanties del partit, que considera un òrgan independent, i apunta que la investigació hauria de continuar.

ERC va obrir a Moya un expedient disciplinari per una falta greu que, segons els estatuts del partit, comporta una separació temporal del partit i la impossibilitat de ser designat com a càrrec públic per un període no superior a dos anys. El militant de l’Anoia que va fer l’encàrrec als tres joves que van penjar els cartells podria ser expulsat per una infracció molt greu i Sabrià i Marc Colomer –que també va ser vice-secretari general de comunicació del partit– tenen obert un expedient per infraccions lleus que poden acabar amb una advertència. Després de la decisió d’obrir quatre expedients als principals implicats en el cas dels cartells, fonts oficials d’ERC asseguraven ahir al vespre que la comissió de garanties avaluarà ara els quatre expedients, els afectats podran presentar la al·legacions, i la comissió de garanties podria rebaixar les sancions proposades, però no agreujar-les. Remarcaven també que la comissió ètica no ha intervingut en l’expedient ni en les propostes de sanció.

Debat al consell nacional pels suposats pagaments als joves

El cas dels cartells dels Maragall va centrar bona part del debat del consell nacional d’ahir que, inesperadament, va ser el primer on va poder assistir presencialment Rovira després de més de sis anys a l’exili, per l’arxivament de la causa judicial del Tsunami Democràtic. Segons que van explicar Joan Tardà i Joan Puig en piulades a X, diversos consellers nacionals van demanar explicacions sobre la informació de La Vanguardia que assegurava que ERC va pagar 50.000 euros pel silenci dels tres joves que van penjar els cartells, cosa que Rovira va negar. “Com que ens ha afirmat que el nostre partit mai ha pagat els silencis, cal que el diari pagui les calúmnies”, va afirmar Tardà. Demanen al partit que presenti una querella contra el diari.

La justícia nord-americana ha anul·lat el judici contra l’actor Alec Baldwin per homicidi involuntari per la mort el 2021 de la directora de fotografia Halyna Hutchins durant el rodatge de Rust. La jutgessa Mary Marlowe Sommer ha desestimat de condemnar Baldwin perquè, tal com va denunciar la seva defensa, considera que la fiscalia havia amagat proves.

En el tercer día de juicio en Nuevo México, en un giro inesperado, la jueza desestima los cargos de homicidio involuntario contra Alec Baldwin. Sus abogados habían alegado que los fiscales ocultaron pruebas indebidamente. El juicio es anulado pic.twitter.com/TDYsTAGESn

— Dori Toribio (@DoriToribio) July 12, 2024

Tant Baldwin com la seva germana, Beth, i més familiars han assistit a la lectura de la sentència i han celebrat el veredicte entre abraçades i visiblement emocionats. Per la seva banda, la fiscal especial Kari Morrissey ha expressat decepció i ha argumentat que, a parer seu, “els advocats defensors van malinterpretar la importància de les proves”.

“Hem fet tot el que era humanament possible per donar justícia a Halyna i a la seva família i estem orgullosos de la feina que hem fet”, ha afegit Morrissey.

Aquesta sentència arriba l’endemà que l’actor fos acusat de violar les “regles fonamentals de seguretat de les armes de foc” durant el rodatge de Rust, quan va apuntar amb una arma a una persona i va prémer el gallet.

El judici, que va començar dimarts, pretenia de dilucidar si el tret mortal que va posar fi a la vida de Halyna Hutchins durant el rodatge de Rust va ser una negligència o no. En cas d’haver estat declarat culpable, Baldwin s’enfrontava a una pena de 18 mesos de presó.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Ha arribat l’hora dels adeus. Aquest vespre, Zoo actua a casa, a Gandia (la Safor), per fer-hi el seu darrer concert com a grup. És el gran al·licient de la darrera jornada del Pirata Beach Festival. Malgrat que el fet que la darrera actuació fos en un festival va causar força crítiques, els seguidors de la banda han respost i ja fa mesos que les entrades es van exhaurir. El públic de Zoo no s’han volgut perdre la darrera ocasió de cantar amb la seva banda preferida himnes com “Ventiladors“, “Llepolies” o “Esbarzers“.

Panxo (Zoo): “Ja hem aconseguit tot el que no havíem somiat mai”

Ha estat un comiat curt però emotiu, amb una ronda formada per deu concerts i prou, dels quals, tan sols un ha estat al País Valencià, un al Principat i un a Mallorca. També ha estat una carrera curta, però intensa. Va començar el 2014, quan van revolucionar el panorama musical amb “Estiu“, cançó que va esdevenir viral i va salvar la formació de llençar la tovallola en el món de la música. Va ser l’embranzida necessària per a publicar Tempestes vénen del sud, el primer àlbum, que també inclou un altre himne de la banda com és “Vull”.

Tres anys després, va arribar Raval, amb el qual van confirmar que trepitjaven fort. El 2021 van publicar el disc que ha acabat essent el seu darrer, Llepolies, que va representar un salt endavant tant en el so com en la producció. Un final dalt de tot per a una trajectòria que no ha parat de créixer i que va tocar el cel el 2022, quan van omplir consecutivament el Palau Sant Jordi de Barcelona i el WiZink Center de Madrid.

En aquesta dècada, Zoo ha combinat lletres combatives i empoderadores amb un so festiu, marcat per barrejar sons propis del rap, el hip-hop, el rock, l’ska i l’electrònica. Malgrat que sempre es diu que l’esperança és l’últim que es perd, tot fa pensar que aquest comiat de Zoo és un adeu per sempre. Els seus integrants s’han encarregat de tancar aquella porta que molts grups deixen mig oberta.

[VÍDEO] Zoo posa el punt final amb “Epíleg”, la seva darrera cançó

Ara bé, els més incondicionals encara podran gaudir de Sobreviure a l’incendi, el documentari sobre el comiat del grup que ha produït Ambra Projectes Culturals. La peça, dirigida pel cineasta Josep Pitarch, en repassa la trajectòria d’ençà que va començar, el 2014, fins al seu comiat aquest vespre.

Heus-ne ací el tràiler:

Esta pròxima tardor vorà la llum «ZOO: Sobreviure a l'incendi» el documental sobre ZOO que hem fet durant vora un any. Ací teniu el primer tast: #SobreviureAlincendi @zooposse
@AmbraLlibres pic.twitter.com/jNTeiJzdBu

— Ambra PC (@AmbraPC) June 24, 2024