Judit Carrera renova el càrrec per a cinc anys més al capdavant del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), centre que dirigeix d’ençà que el 2018 va guanyar la primera convocatòria pública de la Diputació de Barcelona per a dirigir-lo. Ha estat la candidata triada mitjançant un concurs públic per un comitè d’experts designats per la Diputació de Barcelona, que ha estat presidit per Maria Àngels Fitó Bertran, rectora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Per al següent mandat, Carrera es proposa de desplegar i consolidar el projecte engegat el 2018 i assegurar-ne l’ambició i la vocació pública.

El comitè d’experts ha estat presidit per Fitó Bertran i format per Josep Samitier Martí, director de l’Institute for Bioengineering of Catalonia (IBEC) i president de l’Associació Catalana d’Entitats de Recerca; Silvia Sesé Pérez, directora editorial d’Anagrama; Marta Gili Rosique, comissària d’art, i Judith Colell Pallarès, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català.

En un comunicat, el centre explica que, durant el seu primer mandat, Carrera ha renovat el model del CCCB respectant-ne l’esperit fundacional i l’ha dotat d’un nou dinamisme i centralitat. Així mateix, ha obert noves línies de treball i ha ampliat les interlocucions i aliances a Barcelona i Catalunya, sense renunciar a una gran projecció internacional. D’ençà del 2018, 2 exposicions han estat les més visitades de la història del centre, s’ha treballat anualment amb 750 veus de totes les disciplines, s’ha triplicat el públic educatiu, s’han impulsat 10 projectes de llarg recorregut amb el Raval i, l’any 2023, uns quants projectes del CCCB van viatjar a 23 ciutats del món.

Israel ha bombardat una escola situada al camp de refugiats de Jabalia, al nord de la franja de Gaza. Hi ha vint-i-dos morts pel cap baix, molts dels quals són nens. També hi ha desenes de ferits. Aquest edifici ja havia estat un objectiu per a l’exèrcit d’Israel.

El bombardament ha causat incendis a l’escola d’Abú Hussein, que és afiliada a l’Agència de Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Llevant (UNRWA) i allotja moltes persones que s’han vist obligades a desplaçar-se al nord de l’enclavament d’ençà que va començar l’ofensiva israeliana ara fa un any, segons informacions de l’agència palestina de notícies WAFA.

Alguns dels morts i ferits han estat traslladats als hospitals de Kamal Adwan i Al-Awda, al nord, malgrat que els serveis d’emergències estan desbordats a causa dels continus atacs, el fort blocatges i la destrucció de les instal·lacions sanitàries.

L’exèrcit israelià ha justificat els atacs amb l’argument que eren de precisió i que anaven dirigits contra terroristes del Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs) i la Gihad Islàmica. Israel els acusa de tenir una sala de control en què coordinen els comandaments en un edifici antigament emprat com a escola al nord de Gaza.

El Banc Central Europeu (BCE) ha abaixat els tipus d’interès de 0,25 punts per tercera vegada d’ençà del juny –i alhora d’ençà del 2016– i els ha situats al 3,25%. Així manté l’estratègia de relaxament en la política monetària. La decisió presa avui pel consell de govern a Ljubljana (Eslovènia) arriba una volta la inflació a l’eurozona s’ha situat per sota l’objectiu del 2% per primera vegada d’ençà de mitjan 2021 i s’ha deixat enrere l’episodi d’inflació elevada derivat de la guerra d’Ucraïna. La rebaixa, a més, pretén de contribuir a accelerar l’activitat econòmica, després de la revisió a la baixa que va fer el BCE de les previsions de creixement del PIB per a l’eurozona, una actualització motivada en part per la desacceleració d’Alemanya.

A banda de la rebaixa del tipus d’interès de referència –d’ençà del setembre es fa servir el corresponent a l’interès que s’aplica a les entitats que dipositen diners al banc central–, també s’han reduït d’un quart de punts els altres dos tipus. El tipus d’interès bàsic baixa fins al 3,4% i el tipus per als préstecs immediats passa al 3,65%. Els canvis, segons que informa l’entitat, començaran a tenir efecte a partir del 23 d’octubre.

Tot i que la postura del BCE és la d’evitar d’avançar esdeveniments, la presidenta de la institució, Christine Lagarde, ja va deixar la porta oberta el mes passat a una reducció davant eurodiputats al Parlament Europeu. “Les dades diuen que s’assolirà [l’objectiu d’inflació] de manera sostinguda, un factor que tindrem en compte per a la pròxima reunió”, va apuntar.

No obstant això, la dirigent francesa també va advertir d’un repunt temporal de la inflació a final d’any, una dada que podria contribuir a mantenir congelats els tipus, almenys fins a la pròxima reunió del consell de govern del BCE, programada per a mitjan desembre.

El PSPV i Compromís denuncien el caos intern a la Conselleria d’Educació després de les dimissions dels responsables de personal docent, només dos dies després de la decisió del TSJ de mantenir l’acord de plantilles del Botànic. “Esperem que després del revés judicial, des d’Educació hagin entrat en raó i s’hagi adonat que l’educació pública necessita recursos”, ha dit José Luis Lorenz, portaveu socialista en matèria d’educació.

En aquest sentit, ha reclamat que les persones que substitueixin la directora general de Personal Docent, Sonia Sancho, i el sub-director, José Pascual Hernández, siguin “persones adequades per a poder canviar el rumb que aquesta direcció ha agafat. Un rumb que, amb el Consell de Carlos Mazón, es defineix per les retallades continuades”.

Acabem de coneixer que ha dimitit la Directora i el Subdirector de Personal Docent després del caos originat per la NO aplicació de l’Acord de Plantilles.
El PSPV va demanar la seua dimissió ahir. Esperem que el PP canviarà la seua política de retallades en Educació Pública pic.twitter.com/czIHCM5Cvf

— José Luis Lorenz Andrés (@jllorenzandres) October 17, 2024

El portaveu d’educació de Compromís, Gerard Fullana, ha anat un pas més enllà en les crítiques i ha definit com a “incompetent” el mandat del conseller Antonio Rovira, del qual n’ha demanat la dimissió. “El caos en la gestió, les mentides i la persecució a la comunitat educativa és insostenible i l’únic camí és la dimissió o la destitució del conseller Rovira”, ha dit.

“La inestabilitat en Educació és una constant i no pot tindre al capdavant a un conseller que només fa que generar empastres en dotació de professorat, retallades en unitats educatives, retallades a les EOI, paralització i bloqueig de construcció de centres educatius, una llei que vol apartar l’aprenentatge real del valencià a l’aula o decrets d’admissió amb punts discrecionals racistes a l’hora de matricular els fills i filles en centres educatius”, ha afegit.

El fiscal general de l’estat espanyol, Álvaro García Ortiz, ha criticat davant el Tribunal Constitucional (TC) la qüestió d’inconstitucionalitat promoguda pel Tribunal Suprem contra la llei d’amnistia. Diu que és inadmissible per defectes formals i perquè encaixaria més en un recurs d’inconstitucionalitat, atès que els arguments ataquen la decisió política. Per això, en demana la inadmissió o, subsidiàriament, la desestimació.

El Suprem va elevar aquesta qüestió al tribunal de garanties quan va estudiar l’aplicació de la llei a dos condemnats per desordres públics agreujats. Segons els jutges, aplicar l’amnistia podia ser “contrari a la constitució” espanyola i atemptar contra la seguretat jurídica.

Ara el fiscal general de l’estat, en les al·legacions a les quals ha tingut accés Europa Press, explica que la qüestió presentada pel Suprem és inadmissible per defectes formals, però reconeix que, si el TC entra en el fons, “contribuirà de manera clarament positiva a reduir la innegable conflictivitat política, social i també jurídica que acompanya la llei qüestionada”.

Entre aquests defectes, segons el seu parer, hi ha el fet que el Suprem no designa “els preceptes constitucionals suposadament vulnerats”, i diu que, a més, causa “més recel” que el Suprem es refereixi a l’article 1 de la norma aprovada, perquè, “en realitat, de l’extensa argumentació del mateix acte es desprèn que aquest dubte –d’inconstitucionalitat– no se centra en el contingut concret i l’abast d’aquest precepte legal, sinó que s’estén clarament a la inconstitucionalitat de la citada llei orgànica en si mateixa i en la seva totalitat”.

Per al fiscal general, en la qüestió presentada pel Tribunal Suprem “s’opera directament un salt lògic de l’objecte formal sobre el qual diu projectar el seu dubte de constitucionalitat al judici de la llei en si mateixa, o fins i tot de la decisió política que la motiva”.

Suggereix que aquest tipus d’argumentació encaixa més bé en el recurs d’inconstitucionalitat reservat als actors polítics, ja que són “representants legítims de les diferents opcions ideològiques encarregades d’assegurar el pluralisme polític”.

També lamenta que el Suprem no faci referència a un dubte precís sobre l’aplicabilitat de la llei al cas concret, “sinó que s’uneix a un judici global i abstracte d’inconstitucionalitat de la llei en conjunt”.

La Guàrdia Civil va identificar ahir a la nit, sense arribar a detenir-lo, l’eurodiputat ultra Luis Fernández Pérez, conegut com a Alvise, quan es va registrar en una casa rural a Madrid. El motiu de l’actuació era que havia faltat a una cita judicial en un jutjat de Lleó, segons que han informat a Europa Press fonts policíaques.

Les fonts citades de la Guàrdia Civil expliquen que van actuar seguint el protocol habitual quan una persona s’allotja en un establiment i ha de registrar les seves dades, que posteriorment es posen a disposició de les forces i cossos de seguretat de l’estat espanyol.

Por presunta calumnia movilizan a 5 agentes para intentar detenerme de madrugada con varios coches policiales (acaban de irse)

Por robar más de 120 millones de euros o dar un golpe de Estado, libres o paseando por Barcelona siendo prófugo como Puigdemont. pic.twitter.com/t7lkghqEA1

— Alvise Pérez (@Alvise_oficial_) October 16, 2024

D’aquesta manera, la Guàrdia Civil va saber ahir que hi havia una cita d’un jutjat de Lleó contra Alvise, dirigent de l’agrupació Se Acabó la Fiesta, motiu pel qual agents es van desplaçar al lloc per comprovar-ho.

Alvise es va identificar com a eurodiputat, cosa que li atorga aforament, de manera que la Guàrdia Civil se’n va anar sense fer més actuacions ni detenir-lo en cap moment.

Un accident de trànsit múltiple a primera hora del matí a l’autovia V-30, que circumval·la la ciutat de València i que permet un accés ràpid al port des de la A-7, causa retencions quilomètriques.

Segons que ha informat a Efe el Centre de Gestió de Trànsit, l’accident, del qual no consten danys personals, ha passat a les 6.37 al punt quilomètric 15 de la via ràpida V-30, que envolta València d’oest a sud.

Per causes que s’investiguen, uns quants vehicles han col·lidit i el carril dret ha quedat bloc, de manera que se n’ha interromput el trànsit. La supressió d’aquest carril ha derivat en retencions importants.

Podeu consultar l’estat del trànsit en directe.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The Washington Post · Per Anthony Faiola i Stefano Pitrelli

Roma · Itàlia va aprovar ahir la llei més restrictiva d’Occident contra la gestació subrogada internacional, que amenaça amb penes de presó i multes greus els futurs pares que utilitzin mares de lloguer a l’estranger. Els crítics asseguren que la mesura afectarà principalment les parelles homosexuals.

La gestació subrogada ja era prohibida a Itàlia, com en molts altres països, però l’esmena de la llei italiana va més enllà, i classifica aquesta pràctica de crim universal, com el terrorisme o el genocidi, sense fronteres.

Aquesta iniciativa és la més contundent de la primera ministra ultradretana Giorgia Meloni per a marcar amb un segell conservador la societat italiana i situa la gestació subrogada al centre de les guerres culturals d’Occident.

La llei, aprovada l’any passat per la cambra baixa i ratificada ahir al senat, també penalitza els ciutadans italians que treballin de metges, infermers o tècnics en clíniques estrangeres de fertilitat que facilitin gestacions subrogades.

Així i tot, aplicar la llei pot ser complicat. Fins i tot els defensors admeten que les parelles heterosexuals podrien registrar sense dificultats el seu fill a Itàlia. Per contra, un nadó en braços de dos homes serà un senyal evident per a les autoritats.

“Els qui no poden amagar això són les parelles homosexuals”, explica Alessia Crocini, cap de Famílies de l’Arc de Sant Martí, un grup contrari a la llei. “L’objectiu real és posar impediments als pares homosexuals.”

A Itàlia, les parelles del mateix sexe ja tenen prohibit d’adoptar, tant a escala nacional com internacional. Aquesta llei elimina l’última via perquè homes gais puguin formar famílies al país.

“És la natura qui ho decideix, no nosaltres”, va dir la senadora Susanna Campione, del partit Fratelli d’Italia de Meloni. “Esperem que els altres països segueixin aquest exemple. És una llei civilitzada que protegeix tant l’infant com la dona, perquè considerem que la gestació subrogada redueix la dona a una màquina reproductora.”

Després d’un debat intens de set hores, el senat va aprovar la mesura amb 84 vots a favor i 58 en contra.

Meloni, mare soltera que no s’ha casat mai amb el pare de la seva filla, ha promès defensar els valors de la família tradicional. El seu govern ha impedit que les parelles del mateix sexe registrin els fills i ha limitat l’atenció sanitària per a menors transgènere. A més, impulsa una llei de seguretat per a criminalitzar les protestes climàtiques i sindicals que bloquin carreteres o vies fèrries.

“És evident que la dreta vol enviar un missatge: no obrirem portes a nous drets, les tanquem”, va declarar el senador Alfredo Bazoli, del Partit Democràtic, que va votar contra la llei.

Els experts creuen que aquest moviment podria impulsar el debat sobre un tractat internacional que prohibeixi la gestació subrogada. El papa Francesc ha criticat aquesta pràctica com a “lloguer d’úters” i n’ha demanat una prohibició global. En un decret del 2023, 70 països van sol·licitar l’abolició universal de la gestació subrogada, i el Parlament Europeu la va equiparar al tràfic de persones.

Segons Léopold Vanbellingen, director de l’Institut Europeu de Bioètica, Meloni pot cercar una convenció internacional per abolir la gestació subrogada. Tot amb tot, admet que seria difícil sense un context polític favorable com el que podria oferir una administració Trump als Estats Units.

La Unió Europea té una posició més restrictiva que els EUA respecte de la gestació subrogada. Països com Alemanya i França la prohibeixen, i alguns, com Turquia, n’impedeixen les sol·licituds internacionals.

Segons Vanessa Brown Calder, del Cato Institute, la llei italiana és la més dura aprovada fins ara enlloc.

El govern italià nega que la llei s’adreci específicament a les parelles homosexuals, tot i que admet que “és més fàcil d’identificar dos homes amb un infant”. Jacopo Coghe, portaveu de l’organització conservadora Pro Vita & Famiglia, afirma que la gestació subrogada crea un mercat de nadons, independentment de qui n’abusi, i que tothom ha de ser penalitzat.

Tot i que la majoria de les 250 parelles italianes que recorren a la gestació subrogada internacional són heterosexuals, les parelles homosexuals són les més vulnerables davant la nova llei.

“És una llei repugnant”, diu Salvatore Scarpa, que, amb la seva parella, Luca Capuano, va tenir una filla amb una mare subrogada de Califòrnia. La parella pensa prosseguir la gestació del seu segon fill, malgrat les amenaces legals.

“No permetrem que els nostres fills creixin en un orfenat”, diu Scarpa. Tot i que tenen previst d’anar a França per evitar problemes, han decidit quedar-se al país mentre no “vinguin a endur-se” els seus fills.

Els juristes italians adverteixen que la llei és poc clara en aspectes clau, com ara el moment en què es comet el delicte: la signatura del contracte o el naixement? A més, l’accés a expedients mèdics a l’estranger per demostrar la implicació d’italians serà difícil.

Tot i que les autoritats de duanes no poden detenir sospitosos amb penes inferiors a tres anys, els casos poden ser derivats a la fiscalia, amb sancions greus si els acusats són condemnats. Els advocats adverteixen que les famílies viuran així amb la por constant de ser denunciades.

“Un pediatre o un veí que no accepti dos pares amb un fill podrien denunciar-los”, ha dit Vincenzo Miri, president de la Xarxa Lenford, una associació d’advocats que defensen els drets LGBTQ+.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El cantant de One Direction, Liam Payne, ha estat trobat mort en un hotel de Buenos Aires. Segons el diari La Nación, Payne ha caigut d’un tercer pis al pati interior de l’hotel on era, al barri de Palermo. Mitja hora abans, Payne havia publicat una sèrie de fotografies d’ell i la seva xicota a Snapchat.

El cantant i compositor Liam James Payne havia nascut el 29 d’agost de 1993 a Wolverhampton, al Regne Unit. Va començar a ascendir en la indústria musical el 2010. Després de participar en el programa de talents The X Factor, una de les jutgesses del programa li va suggerir de formar una banda. D’aquesta proposta va sorgir One Direction, integrat per Payne, Harry Styles, Niall Horan i Louis Tomlinson. El 2011 van publicar un àlbum d’estudi, Up All Night, el primer a debutar com a número u al Regne Unit.

Entre el 2012 i el 2015, Payne va llançar amb els seus companys dos discs més –Take Me Home i Midnight Memories– que acabaren de situar el grup com un dels més reconeguts tant a escala local com internacional. El 2016 va decidir de seguir una carrera tot sols i va produir èxits com ara Strip That Down, Get Low i Stack It Up. Després de quatre anys com a artista individual, va fer la seva primera ronda mundial el 2020.

Geoff i Karen Payne, pares de Liam, havien explicat en entrevistes a mitjans britànics que tenia problemes de salut, com ara que un ronyó no li funcionava, i per això havia hagut de passar els primers anys de vida en un hospital.

Aquests últims anys hi ha hagut unes quantes polèmiques en relació amb la possibilitat de fer musicals de gran format en català. Manu Guix i Àngel Llàcer han dit que no sortien els comptes, que perquè fos rendible s’havien de fer castellà. Però enguany, curiosament, es demostra que no. Actualment, podem trobar a la cartellera dos musicals de gran format amb les entrades exhaurides. Per una banda, Mar i cel, en el comiat de Dagoll Dagom, que ha hagut d’ampliar unes quantes setmanes l’estada al Teatre Victòria. I, per una altra, Ànima, un projecte impulsat per gent jove, amb la direcció d’Oriol Burés, Gara Roda i Víctor G. Casademunt, que ja ha exhaurit les entrades del Teatre Nacional de Catalunya, cosa que demostra que amb el comiat de Mar i cel no s’acaba res, que hi ha gent disposada a continuar defensant el musical en català de creació pròpia i de gran format.

La protagonista d’Ànima és Paula Malia, que s’estrena en aquest gènere. Hi parlem sobre l’envit que ha significat per a ella aquesta estrena. I alhora reflexionem sobre la vocació, és a dir, si la vocació ho pot vèncer tot, que és un dels grans temes de què tracta el musical.

—Teniu entrades exhaurides cada dia. Us l’esperàveu, aquest èxit?
—No. Sempre quan fas alguna cosa esperes que funcioni moltíssim. I en aquest cas ha estat així. Però també sempre tens la por que et fotis una hòstia i que no vingui ningú [riu]. En aquest cas, a part, és molt bonic. Ha estat un procés llarg, intens, i al final tenir aquest premi, que és que la gent vingui i gaudeixi del que fem, és molt bonic. La gent ens diu coses molt boniques quan sortim després de la funció. És molt gratificant. Perquè al final fem la nostra feina per això, perquè la gent la vegi.

—Quan vaig venir a veure l’obra, em va fer la sensació que la gent estava convençuda que venia a veure una cosa important. Que tot plegat era una gran oportunitat per al teatre musical, per al talent jove i per als musicals en català. No sé si ho noteu.
—Sí, és important. D’alguna manera es parla de relleu generacional, i crec que una mica és així. També ha coincidit, de manera màgica, que Dagoll Dagom se’n va, amb el seu Mar i cel. I crec que és important que es vegi que Dagoll Dagom plega, però que es pot continuar fent teatre musical en català de qualitat i de gran format. Perquè estem molt acostumats a veure teatre musical en català amb dues cadires i un piano. És un format que funciona, evidentment. Hi ha històries que s’han d’explicar així. Però crec que està molt bé que no ens tallem les ales i pensem que també es poden explicar més històries en català, de gran format, amb setze actors-cantants dalt de l’escenari i deu músics. Fa patxoca!

—És curiosa aquesta coincidència amb Mar i cel. I a més, que no us trepitgeu, que els dos musicals exhauriu entrades. Veníem d’una època en què s’havia dit molt que no es podien fer musicals de gran format, que no sortien els comptes, perquè no hi havia prou públic…
—S’ha demostrat que el públic hi és, i que té moltes ganes de veure musicals en català. Perquè, a més, el fet bonic és aquest, no? Vull dir que a nosaltres al començament també ens feia por: Ostres, estrenem alhora que Mar i cel, que és això que dius, el gran musical en català; potser ens repercutirà d’alguna manera que tothom els anirà a veure a ells i ningú ens vindrà a veure nosaltres. I no, tothom va a veure totes dues coses, i és meravellós perquè poden coexistir i hem de coexistir. Perquè si ens emmirallem en Broadway o en el West End, hi ha molts musicals alhora exhaurint entrades. I penso: per què això no pot passar aquí, a casa nostra?

—De fet, en el llibret de l’obra hi surten molts agraïments. Hi ha tots els noms dels musicals en català…
—Això t’ho podria explicar millor l’Oriol, la Gara i el Víctor, que són els tres directors i creadors de la peça. Però sí, ens ha ajudat molta gent. Al final, això és una peça molt gran, i hem necessitat moltes mans per dur-la a terme. I sort n’hem tingut, de tots.

—El musical continua essent el germà petit del teatre?
—A mi m’agradaria pensar que no. Entenc que de vegades pugui ser afirmat així, però crec que és un error, tot és teatre. Per mi haurien de prevaler els actors. Després aquests actors han de ballar i cantar molt bé, però han de ser actors. És important, perquè expliquen una història. No hauria de ser el germà petit, perquè, en realitat, tot és teatre. A més, en aquest cas, hi ha l’afegit que canten i ballen, però continua essent teatre. S’explica una història, igual. La idea és que t’emocioni igual que una obra de teatre de text.

—No us havíem vist fer musicals, i ara us estreneu en aquest. Com us va arribar la proposta?
—[Riu.] Jo havia estudiat teatre musical. De fet, em vaig formar d’actriu de teatre musical, però passa que després em vaig formar com a actriu de text a l’Institut de Teatre. La vida al final em va anar portant cap allà. Són dos mons que professionalment s’intercomuniquen poc. A mi m’agradaria que de vegades s’intercomuniquessin més. I això va ser perquè l’Oriol, fa anys ja –potser en fa quatre o cinc–, em va dir: “Tinc una idea al cap d’un musical que vull fer, m’agradaria que tu el protagonitzessis; no sé què passarà, no sé on arribarà.” I a partir d’aquí vam anar fent passets. Ell em passava el material; de sobte, ens vam presentar al Ring i vam guanyar el concurs. I de mica en mica la cosa es va anar fent gran. Tant que hem arribat aquí, a la sala gran del Teatre Nacional, amb tot exhaurit. Per mi ha estat, primer un repte, perquè jo no havia fet mai un musical. I després un regal molt bonic, perquè en gaudeixo molt. M’he tret també molts fantasmes de sobre, perquè al final també tens una síndrome de la impostora molt gran, no? I al final t’adones que el que has de fer és confiar en la feina que portes a les espatlles, en totes les teves capacitats, i has d’explicar una història tan bé com puguis.

—Us he sentit dir aquests dies que els companys que fan teatre musical són atletes.
—Sí… És que ho són. Els primers dies em preguntava: com ho fan? Fer text té moltes dificultats, vull dir, no ho menystinc perquè és una feina molt difícil. Però passa que per mi aquí s’hi afegeix aquesta cosa que hi ha una part física molt important. Hi ha un instrument que has de cuidar vint-i-quatre hores, set dies la setmana. I aquí entra tota la paranoia de cada matí quan et lleves. Tens el pànic de dir: funciona? I vas escalfant durant el dia per arribar a la nit a l’hora de fer funció. I després, en l’àmbit físic, has d’anar a totes, perquè si no t’ofegues. Vull dir, cantant i ballant alhora hi ha moments en què… [agafa aire]. No, no, no hi arribo! I de mica en mica vas agafant forma, però al començament al·lucinava, perquè realment són atletes.

—I ara us veurem en més musicals o no ho sabeu?
—No ho sé. Després d’això estaré aquí al Nacional també fent l’Aranya, amb en Jordi Prat i Coll, que en tinc moltes ganes. I crec que hi canto una mica, però no és un musical, ni de bon tros. I després, jo no ho sé, tant de bo, perquè m’agraden molt totes dues coses.

—Ànima parla dels somnis, que no sempre acaben essent allò que esperàvem?
—Sí, parla de quan tu tens una vocació, i amb això m’hi puc sentir molt identificada: què estàs disposat a fer per aconseguir-ho? I què passa quan, de vegades, fins i tot ho aconsegueixes, sense fer espòilers –no diré si ho aconsegueix o no el meu personatge–, però quan arribes a aquella cosa somiada, allò és el que tu t’havies imaginat o no? Realment et fa feliç? Jo tinc companys de professió que de sobte han dit: “Ho deixo perquè a mi ja no em fa feliç.” Pot passar que sigui un somni que tenies de jove i després la vida et porti per uns llocs en què allò ja no et satisfà. Em sembla molt sa que també s’expliqui aquesta part de la història, perquè hi ha aquesta cosa tan americana del “si vols, pots”, que crec que fa molt de mal, perquè no és veritat. Només faltaria.

—És clar, perquè no tot depèn d’un mateix, no?
—No! Hi ha moltes altres coses que hi influeixen. En l’obra hi ha un context, però també podríem parlar del context d’ara, eh? Vull dir que, és clar, aquí som al 1930, en què és veritat que el “si vols, pots” és una mentida com una casa, i més essent dona. Perquè no: tens un context que no et deixa, no et deixa, no et deixa… per molt que tu piquis pedra. I hi ha un moment que dius: “Mira, jo ja no vull picar més pedra, no en vull més, perquè em faig mal al final.” I per això també hi ha tantes històries de tantes dones que tenien una vocació artística o qualsevol mena de vocació i no van poder arribar a fer allò que realment volien.

—Us hi heu trobat, en una situació semblant?
—Tant no. Sí que he tingut moments de dir: “Ostres, per què no em vaig fer, no sé, bibliotecària”, saps? O qualsevol altra cosa, eh? Perquè l’actuació és una professió preciosa, però tens moments en què pateixes una mica. Però no, no. També he tingut molta sort, vull dir que crec que també parlo des del privilegi que tinc feina i que sóc molt feliç fent-la. Però sí, en moments que de sobte no he treballat tant, és una feina que fa patir i que et fa dir: “Ostres, em fa feliç?” També és una feina molt absorbent. Sentia que ho deia, l’altre dia, la Vicky Luengo i hi estic molt d’acord. La majoria d’actors no tenim hobbies. És a dir, vivim molt per a la nostra feina, i això ens defineix molt. Crec que a mesura que vas creixent també hi ha alguna cosa que et fa pensar: “Ui, ui, ui, baixem una miqueta d’això, perquè haig de ser més coses que actriu, no pot ser. Perquè, si no, hi haurà un dia que em faré mal.” I crec que l’obra parla una mica d’això, també.

—Són d’aquestes feines vocacionals, que sembla que la vocació ho ha de poder vèncer tot.
—Sí! I si no ho aconsegueixo no sóc res. O si ara no tinc feina no sóc res, o si ara no sóc la millor i tinc les millors crítiques, sóc la pitjor… I penses: “Un moment, relativitzem-ho tot.” A més, jo haig de ser moltes altres coses. Haig de ser germana, haig de ser filla, haig de ser amiga, haig de ser parella… Cal que aquestes coses també siguin nodrides. I a vegades crec que quan tens una vocació molt clara hi ha coses que es poden descurar.

—L’obra parla de les dones creadores, i de dificultats que han tingut i que tenen actualment?
—Jo crec que una mica sí. També crec que per sort comencem a fer passes cap endavant, però falten referents. Vull dir, a mi com a Paula m’han faltat referents durant tota la infància, adolescència, de dones en llocs de poder, decisions, personatges… Crec que de mica en mica va canviant, però a mi m’ha passat, com a actriu, interpretar algun personatge i pensar: “És que totes les dones que m’envolten són molt més intel·ligents que aquesta.” Vull dir, no pot ser! Falten capes. I crec que de mica en mica anem avançant, però encara falta.

—La protagonista d’Ànima, que interpreteu, es vol dedicar a fer dibuixos animats. Però un ocellet m’ha dit que vós sou negadíssima, en això de dibuixar.
—[Riu.] Dibuixo molt malament, molt malament! Sí, de fet, era una de les preocupacions que tenia. Al principi els vaig dir: “M’apunto a tot el que vulgueu, però ara no puc aprendre a dibuixar perquè és com ensenyar-ne a una nena petita.” Dibuixo molt malament. Per tant, l’únic que he demanat és que no es vegi mai allò que dibuixo. L’Oriol Burés, que fa el personatge d’en Walter, hi ha un moment en què valora molt positivament els meus dibuixos, i al començament es posaven a riure. Em deien: “Paula, si fas això no podem treballar.” És que li dibuixo com una patata amb uns ulls, vull dir, és que és una cosa horrorosa. No en sé.

—Gràcies a aquesta obra, pots descobrir moltes coses sobre aquest món…
—Cert, hi ha moltes coses que no sabia. He crescut amb pel·lícules d’animació, com crec que tothom de la nostra generació, però jo no tenia ni idea de com es feia una pel·lícula d’animació, i allò és una cosa… I com es feia en aquella època! És una feina titànica. Calien no sé quants milers de persones per a dibuixar cada fotograma. És una brutalitat. Totes les dones entintant i pintant els dibuixos. Això és perquè al final dibuixaven els homes, i a elles no les deixaven dibuixar. Van venir uns animadors a ensenyar-nos com agafar llapis, com ho feien, quins colors utilitzaven… I ens van explicar que fins als anys noranta les dones no dibuixaven. Només pintaven i entintaven. No fa tant, que han començat a canviar les coses.

—Heu sentit més pressió pel fet de fer un musical?
—Una mica. Però no externa, m’he sentit molt protegida per tothom. Així i tot, internament sí. En realitat, ja em passa quan faig coses de text. Quan una cosa la prens com un repte, sempre tens aquesta sensació, que en algun moment descobriran que tu allò no ho saps fer. És aquesta cosa de la síndrome de l’impostor, que crec que, qui més qui menys, ho patim una mica tots. I en aquest cas hi ha moments que s’ha accentuat una mica més. Però ho tinc clar, la millor cosa que pots fer per posar fi a la síndrome de l’impostor és fer molta feina. Aleshores, m’he posat al dia fent classes de cant, per exemple. He treballat per aconseguir un gran nivell de seguretat dalt l’escenari. I m’ha anat molt bé. Ara en gaudeixo molt, de tot plegat.

La fisonomia de les deu ciutats més poblades dels Països Catalans s’ha transformat aquestes darreres dècades, amb noves onades de població. A grans trets, en la majoria de ciutats s’ha aturat l’anterior flux migratori provinent de l’estat espanyol i hi ha hagut un augment de nascuts provinents de fora de la Unió Europea. Però la intensitat no és la mateixa a tot arreu.

La meitat de la població de les Illes ha nascut fora, baixa el nombre d’espanyols a Catalunya i creix molt el de madrilenys al País Valencià

L’Institut d’Estatística espanyol (INE), que, lògicament, no inclou dades d’Andorra i Catalunya Nord, ha publicat el cens de població, amb xifres sobre l’estructura demogràfica.

 

Barcelona: s’ha interromput l’arribada d’emigrants espanyols

A Barcelona, vora un 48% de la població ha nascut a la ciutat, un 7% prové d’altres municipis catalans, un 13% ha nascut a l’estat espanyol –fora dels Països Catalans– i un 31% prové de fora de l’estat espanyol.

La diferència, però, és important per edats. Igual com passa arreu del Principat, la majoria dels nascuts a Espanya són els més vells, es troben en les franges de més edat. En concret a Barcelona els nascuts a l’estat espanyol fora dels Països Catalans tot i ser un 13% sobre el total de la població, són el 40% entre els més grans de seixanta-cinc anys. En canvi, només són l’1,5% entre els menors de setze anys i el 8% entre els que va de 16 anys a 64. Això representa la interrupció del flux migratori espanyol, una interrupció significativament més gran que no pas el que trobem en les principals ciutats del País Valencià i les Illes.

Però passa el contrari amb els nascuts fora de l’estat espanyol. Un 4% dels barcelonins ha nascut a la resta de la Unió Europea i un 27% fora del bloc comunitari. I són només un 9% dels més grans de 65 anys però arriben a ser un 41% dels que tenen entre 16 anys i 64. La majoria procedeixen de l’Amèrica Llatina i encapçalen la llista els argentins, amb 40.466 residents (2,4%), Colòmbia (2,2%), el Perú (2,1%) i Veneçuela (1,8%). Els llocs d’origen següents més comuns són el Paquistan (1,6%), l’Equador (1,44%) i Itàlia (1,32%).

Respecte de fa vint anys -és a dir, comparant-ho amb el cens del 2001- trobem que aleshores un 58% de la població havia nascut a la ciutat, representant deu punts més que ara. Al mateix temps, s’han reduït considerablement els nascuts a l’estat espanyol fora dels Països Catalans, que han passat de ser un 25,6% el 2001 al 13% actual i, en canvi, han augmentat els nascuts fora de l’estat espanyol, que aleshores eren només el 8,3% de la població.

 

València: més de la meitat de la població ha nascut a la ciutat

A València, a diferència del que passa a Barcelona, més de la meitat de la població ha nascut a la ciutat. Hi ha, a més, un 11% de la població que viu a València però que ha nascut en uns altres municipis del País Valencià, de manera que gairebé dos terços de la població ha nascut al país. Però també hi ha diferències significatives segons l’edat. Si bé de mitjana els nascuts a València són més de la meitat del cens, entre els més grans de seixanta-cinc anys aquesta xifra baixa fins al 39%, pel pes de l’emigració espanyola.

Els ciutadans nascuts fora de l’estat espanyol són ara mateix el 22% dels valencians. El lloc d’origen més nombrós és Colòmbia, 20.695 (2,6%), seguit de Veneçuela (1,8%), l’Equador (1,6%) i l’Argentina (1,5%).

Respecte del cens del 2001, aleshores un 58% havia nascut a València (-6%). Els nascuts a l’estat espanyol baixen també del 23,5% al 14% actuals, i els nascuts fora de l’estat passen del 6% al 20%.

 

Palma: els nascuts a les Illes superen de poc els nascuts a fora

A Palma, un 45% dels habitants han nascut a la ciutat; un percentatge més baix que no pas a Barcelona o a València, però que, malgrat això més alt que el conjunt de les Illes, on solament un 38% dels habitants viuen al municipi on han nascut. Hi ha un 6% de la població de Palma que és nascuda en un altre municipi de les Illes i això fa que els palmesans nascuts a les Illes superin de poc els nascuts a fora.

La diferència torna a ser important segons l’edat. Entre els menors de setze anys, un 80% ha nascut a Palma, una xifra aquesta que baixa fins al 42% entre els que tenen entre 16 anys i 64 i que és de solament el 29% entre els més grans de seixanta-cinc. El grup majoritari en aquest grup d’edat són els nascuts a l’estat espanyol peninsular, que representen el 43,5%.  També trobem que en el cas de Palma el flux migratori procedent de l’estat espanyol és més fort: el 19,3% de la població entre 16 anys i 64 (en el cas de Barcelona era el 8% i en el de València l’11,5%). La província de procedència més nombrosa entre els residents d’aquest grup d’edat és Madrid.

Un 27,7% dels palmesans són nascuts fora de l’estat espanyol, xifra que augmenta fins al 34,5% entre el grup de 16 anys a 64. La majoria prové de Colòmbia, 14.835 (3,4%), seguit de l’Argentina (3,04%), l’Equador (1,75%), el Marroc (1,4%) i Alemanya (1%).

En el cens del 2001 més de la meitat de la població havia nascut a Palma, un 50,6%, cinc punts més que no pas ara, i un 31% havia nascut a l’estat espanyol (-10%). Els nascuts fora de l’estat han passat del 9,6% al 23%.

 

Alacant: la ciutat amb més residents arribats d’Espanya

A Alacant menys de la meitat de la població ha nascut a la ciutat. De les deu localitats més poblades del país, és la que té el percentatge més alt d’habitants nascuts a l’estat espanyol fora dels Països Catalans: un 19% del total.

Hi ha canvis significatius també pel que fa als grups d’edat. Entre els més grans, solament un 27,5% és nascut a Alacant, contra un 44,8% nascut a l’estat fora dels Països Catalans, sobretot procedents de Múrcia i Albacete. Però es manté un flux important encara, amb un 17% de la població entre 16 anys i 64 i un 4,5% dels menors de 16 anys provinents d’Espanya.

Un 25% de la població ha nascut fora de l’estat espanyol, principalment a Colòmbia, 5.933 (2,5%), el Marroc (2,4%) i Romania (1,2%).

L’any 2001 un 50,8% la població havia nascut a Alacant (ara és un 46) i més d’un 10% en uns altres municipis del País Valencià. Tot i mantenir encara el flux, els nascuts a l’estat espanyol fora dels Països Catalans van de baixa i passen del 31% al 19% i els nascuts fora de l’estat augmenten del 7% al 22%.

 

L’Hospitalet de Llobregat: el grup majoritari ha nascut fora de la Unió Europea

L’Hospitalet de Llobregat és un cas singular entre les grans ciutats catalanes, amb una estructura de població clarament diferenciada. És l’única on el grup més nombrós és el dels nascuts fora de la Unió Europea, que representen el 35% dels habitants de la ciutat.

Per edat, es forma una estructura de la població molt diferenciada que en demostra la complexitat. Entre els menors de 16 anys, hi ha un 71% dels residents que han nascut a l’Hospitalet i un 13,5% de nascuts en uns altres municipis catalans. En canvi, solament un 1,7% ha nascut a l’estat espanyol fora de Catalunya i un 14% fora de l’estat.

Entre els 16 anys i els 64, la majoria són nascuts fora de l’estat, un 49%. Solament un 15% és nascut a l’Hospitalet, un 28% en uns altres municipis catalans i un 7,7% a l’estat espanyol. La majoria dels nascuts fora de l’estat són nats a l’Equador, un 4,6% del total de la població, seguits dels nascuts al Perú (3,5%), la República Dominicana (3,3%), Bolívia (3,3%), Colòmbia (2,8%) i el Marroc (2,6%).

Per contra, entre els més grans de 65 anys els nascuts a l’estat fora de Catalunya són els més nombrosos: un 66,3% del total. Un 8,6% ha nascut fora de l’estat, un 17% en unes altres localitats catalanes i el grup més nombrós són els nascuts a l’Hospitalet mateix, el 7,8%.

Sobre això, cal tenir en compte l’evolució demogràfica del municipi. Fa cent anys, el 1920, la ciutat tenia 12.360 habitants, el 1950 71.580, el 1970 241.978 i actualment en té 274.455.

Respecte del 2001, trobem que ara hi ha més habitants nascuts a l’Hospitalet que aleshores. Fa una mica més de vint anys, un 17,3% de la població havia nascut al municipi, un 37% en uns altres municipis catalans i un 7% fora de l’estat. El grup més nombrós aleshores eren els nascuts a l’estat fora de Catalunya: el 37,2%.

Elx: un 70% de la població és nascuda al País Valencià

En el cas d’Elx, la majoria de la població ha nascut al municipi i una bona part ha nascut en uns altres municipis valencians. En total vora un 70% de la població ha nascut al País Valencià.

Novament, hi ha diferència segons els grups d’edat. Però, així i tot, a diferència de moltes altres grans localitats, la majoria de població de més de 65 anys ha nascut al país. Així i tot, entre els més grans, un 40% ha nascut a Espanya.

Elx té menys població procedent de fora de l’estat, un 15,8%, que puja fins al 20% entre els que tenen entre 16 anys i 64. El lloc d’origen més comú és Colòmbia (2,49%), seguit del Marroc (2,35%).

En comparació amb el 2001, el percentatge de nascuts a la ciutat és el mateix (53%). Tanmateix, abans hi havia més població nascuda en uns altres municipis valencians (20%). Els nascuts a l’estat espanyol fora del País Valencià passen del 22,26% al 15% actual; en canvi, els nascuts fora de l’estat passen d’un minoritari 4,6% al 14%.

 

Terrassa: tants d’arribats de la resta del país com de fora de la Unió Europea

A Terrassa els nascuts a la ciutat voregen la meitat de la població, amb una part important nascuda en uns altres municipis catalans. Ha tingut, doncs, una immigració important tant del país com de fora.

Les diferències són especialment grans segons l’edat. Un 82% dels menors de 16 anys ha nascut a Terrassa, i una part important ha nascut en uns altres municipis catalans (8%). En canvi, entre els egarencs més grans de 65 anys, sols un 25% ha nascut a Terrassa i un 55% a l’estat fora de Catalunya. De fet, entre els més grans de 65 anys, 9.983 habitants han nascut al municipi, però una bona part en províncies andaluses com ara Còrdova (3.657), Almeria (3.524) o Granada (2.349).

Entre la població nascuda fora de l’estat, trobem que, amb diferència, el lloc de naixement més comú és el Marroc: un 6% del total de la població de la ciutat. El següent estat més comú és l’Equador (1,4%), seguit de Colòmbia (1,3%).

Respecte del 2001, aleshores un 51% de la població havia nascut a la ciutat (-2%). En canvi, baixen els nascuts a l’estat fora de Catalunya, del 29% al 14%, i pugen els nascuts fora de l’estat, del 5% al 18%.

 

Badalona: La ciutat que atreu més catalans d’uns altres municipis

Badalona és la localitat gran del país on més ciutadans procedeixen d’uns altres municipis catalans. Són un quart de la població, principalment entre 16 anys i 64 (31%), però també és important entre els menors de 16 anys (13%), cosa que significa que encara hi ha un flux de famílies que s’hi instal·len.

La majoria, un 37%, ha nascut a Badalona, però aquesta majoria baixa fins al 19% entre els més grans de 65 anys. Un 60% de la població d’aquesta edat ha nascut a l’estat fora de Catalunya, el percentatge més alt després de l’Hospitalet.

Els nascuts fora de l’estat espanyol són el 20% de la població, un 28% de la denominada població activada, de 16 anys a 64, i procedeixen en primer lloc del Paquistan (3,5%), seguit del Marroc (2,6%), l’Equador (1,6%) i Colòmbia (1,1%).

L’any 2001, un terç de la població, un 33%, havia nascut a Badalona, un 31% en uns altres municipis catalans i un 32% a l’estat fora de Catalunya. En canvi, els nascuts fora de l’estat aleshores eren solament el 4% del cens.

 

Sabadell: baixen a la meitat els nascuts a Espanya

A Sabadell gairebé la meitat de la població ha nascut a la ciutat, un 48,7%, i un 17% en uns altres municipis catalans. Aquestes xifres són força semblants a les de Terrassa.

Entre els més grans de 65 anys, els nascuts a Sabadell baixen fins al 23% i passen a ser majoria els espanyols nascuts a l’estat fora de Catalunya, que representen el 56% del cens. Els nascuts fora de l’estat representen el 18% del total, procedent principalment del Marroc (2,9%), Bolívia (1,4%) i Colòmbia (1,3%).

L’any 2001 un 51% havia nascut a Sabadell (-2%). Principalment, la diferència la trobem en la baixada dels nascuts a l’estat espanyol fora de Catalunya, que passen del 30% el 2001 al 15% actual, fet que s’explica per l’aturada del flux migratori. En canvi, els estrangers passen del 3,6% al 17% actual.

 

Castelló de la Plana: el flux migratori espanyol no s’atura tan clarament com a la resta

A Castelló de la Plana, la desena ciutat més poblada del país, amb 172.589 habitants, gairebé la meitat dels habitants, un 49%, ha nascut a la localitat. A diferència de la majoria de ciutats, no hi ha una aturada tan brusca del flux de persones procedents de l’estat fora dels Països Catalans. També s’hi manté l’arribada de molta població procedent d’uns altres municipis valencians.

Entre els més grans de 65 anys, un 31% ha nascut a Castelló mateix, un 23% en uns altres municipis valencians, un 8% fora de l’estat espanyol i un 37% a l’estat però fora del País Valencià.

Entre els castellonencs de 16 anys a 64, n’hi ha un 15% procedent de l’estat fora del País Valencià, percentatge que baixa al 3,4% entre els menors de 16 anys.

Un 21% ha nascut fora de l’estat espanyol, principalment a Romania (7,21%), però també a Colòmbia (2,8%) i al Marroc (1,7%).

Respecte del cens del 2001, aleshores un 51% havia nascut a la ciutat i un 16% en uns altres municipis valencians, un 4% més que ara. Baixen els nascuts a l’estat fora del País Valencià, del 25,3% al 15% actual; en canvi, els nascuts fora de l’estat passen del 7,5% al 20%.

“Plovia. Això sí, segur: plovia. Anava dalt d’un taxi i per la finestreta va dir ‘Senyor Fuster, senyor Fuster! Anem a dinar!’ Dic, home, espere’s, que avise els pares. I això va ser: ens n’anàrem a dinar i vam començar una conversa que va durar molts anys.”

Concisament i clarament explicava Joan Fuster la trobada amb Josep Pla, l’any 1959, un episodi de transcendència cultural i política que ja forma part de la nostra mitologia (i ara que anava a escriure “literària” m’adono que sí però que més, que també “nacional”, i ho deixo així perquè consti tot en acta). Cal tenir present que la manera plàstica com ens ha quedat pintat aquell mític encontre (l’empordanès moll com un ànec, la música de Vivaldi, etcètera), i com probablement hi romandrà, segueix la narració amanida a la manera de Pla, és a dir, inventant-se fets i mots i tant com calgui per aconseguir copsar l’inabastable, l’atmosfera, per tal d’ajustar al màxim la descripció a la realitat.

La qüestió, però, certa i comprovable, és que es van trobar, que ja sabien l’un de l’altre però que es van trobar aquell dia de febrer perquè Pla va considerar que en el seu camí des del golf Pèrsic fins a Llofriu era lògic fer una parada a Sueca. La qüestió és que, des d’aquell moment (mític, plàstic), això, van “començar una conversa que va durar molts anys”.

Dues personalitats tan diferents i una connexió tan franca, tan fructífera. Fuster mateix explicava el xoc, la dialèctica que va establir amb l’escriptor del nord. A la darrera conferència que va pronunciar (a Bellreguard, en la inauguració d’una exposició… sobre Josep Pla), hi va resumir, o destil·lar, un diàleg entre tots dos: “Vostè és un comunistoide”, es veu que li havia deixat anar l’altre; i ell que li va respondre: “Però, senyor Pla, home, no!, el que passa és que vostè és excessivament conservador.”

I en aquest estira-i-arronsa, en aquest mutu reconeixement, en les discrepàncies, en les diferències, en el sentit de l’humor i el saber fer, en la teoria i la pràctica de l’escepticisme, del sentiment antimetafísic, de la ironia desinfectant, els dos intel·lectuals es van trobar: l’un, escrivint-li el pròleg a les obres completes; l’altre, dedicant-li un homenot enamorat.

Encara ressonen, a València, els ecos de l’aplec que hi va haver l’altre dia, a la Fan Set. Hi va venir en Xavier Pla a presentar-hi aquesta monumental obra que és Un cor furtiu, l’exhaustiu relat de la vida (les vides?) de Josep Pla, i va ser una felicitat. De vegades passa que això que en diem cultura, aquesta concreció i aquest intangible alhora, ens ofereix un no sé com dir-ne, un gaudi o un estímul o una civilitat, unes ganes de somriure, un sentir-se bé i un reconèixer-se també en els altres: una felicitat.

I no puc deixar de pensar-hi. En el llibre mateix, en la forma i el fons i en què s’hi explica, i com (com de bé!), en el fet que s’hagi venut tantíssim i en el que això significa. Perquè un país que en cosa de sis mesos compra catorze mil exemplars d’una obra de gruix imponent (i parlo del contingut, aquí, però també de la cosa física, perquè són mil cinc-centes pàgines atapeïdes) potser sí que és digne de ser tingut en compte. Un país de les dimensions físiques del nostre, vull dir. Un país que de vegades fa coses espectaculars.

Pensar en què s’hi explica, he escrit. En un Pla prenent el sol amb la seva enamorada, nus tots dos en una terrasseta d’un pis de l’Escala; en el Pla seductor i en el Pla execrable; en el Pla constructor conscient (conscientíssim) de la pròpia imatge, de la pròpia biografia i que és el mateix Pla que meticulosament amaga la seva vida; en el Pla captivat a París per Macià i en el Pla atret a Madrid per Lerroux; el Pla que col·labora amb el bàndol colpista, el que des de final dels quaranta s’uneix a Cruzet en la tasca de recuperar i de fer visible la literatura catalana. Tantes arestes, tantes contradiccions. El Pla que escriu en castellà com si ho fes en català, expressament, l’any 1942, i que, com aquell qui no ho vol, tan a consciència sempre, publica, a Viaje en autobús la més crua descripció de la misèria que ens assolava la terra.

Pensar en el Pla que quan troba una veu interessant, una veu intel·ligent, amb aquella seva característica desimboltura (barra, també, quan li convenia) li truca a la porta per encetar conversa.

Pensar en la cultura de la conversa, també. Pensar-hi sobretot. Pensar en la capacitat de reconèixer-se (en la discrepància, igualment) i d’enraonar i de burxar-se i d’estimular-se. D’enraonar, aquest mot tan bell que ve directament de raonar (fer ús de la raó, precisament, o discórrer donant les raons que expliquen alguna cosa) i que tant significa parlar com discutir o conversar.

Escampar-la, la cultura de la conversa, o recuperar-la, o adaptar-la, podria ser un bon antídot contra això altre que ens contamina ara (a cop d’algorisme però no tan sols per l’algorisme), aquest embordeïment del crit que es tanca en banda i ni veu ni escolta ni entén coses senzilles com ara, jo què sé, la que explica que situar-se amb A no significa anar en contra de B, o aquella altra que ja va escriure Fuster: “Doneu-me un bon contradictor i seré capaç d’inventar les més excelses teories.”

Entendre que, immergits en l’ampli camp que engloba la possibilitat de conversa (allò bàsic del respecte i dels drets humans i de l’elemental sentit democràtic), preval, en els actes i en el tot, la consciència que això que fem entre tots té importància.

Més Compromís, l’antic Bloc Nacionalista Valencià, fa el congrés aquest cap de setmana. A la secretaria general s’han presentat tres candidatures. Una és l’oficialista, encapçalada per Amparo Piquer, i les altres dues són crítiques; Reviscola, encapçalada per Mónica Álvaro, i Compromís pel País Valencià, amb David González al capdavant.

Amb tot, aquests darrers anys una part dels militants s’ha allunyat del partit. Alguns han deixat de militar i uns altres, tot i que continuen pagant la quota, es miren el partit amb molta distància i sense sentir-se identificats amb les polítiques que practica.

VilaWeb ha parlat amb algunes d’aquestes persones. El denominador comú dels motius que addueixen és l’allunyament dels postulats nacionalistes i la manca de democràcia interna.

Àlex Ruiz: “Més ha deixat de ser el referent del nacionalisme valencià”

Àlex Ruiz és el primer tinent de batlle de Bellreguard i, d’ací a uns mesos tornarà a ostentar la batllia en virtut d’un pacte de governabilitat. En el congrés del 2021 va encapçalar una candidatura que va batejar Coratge, amb tot de militants que consideraven que el capteniment de la direcció no era l’adequat. En la votació per a la secretaria general, Ruiz va tenir prop del 40% dels vots dels delegats. Àgueda Micó va guanyar per poc més del 60%.

Tres anys després, Ruiz explica a VilaWeb que l’actual executiva no ha fet res per a integrar els militants que expressaven aquell malestar. “L’executiva és una piconadora. Com deia Alfonso Guerra, qui es mou no surt a la foto. No s’assumeixen altres visions ni postures crítiques”, diu. I posa un exemple. Diu que, com a candidat, en l’acte final d’aquell congrés, el van deixar seure al costat d’Àgueda Micó i d’altres membres de l’executiva. “Marzà se’m va acostar i em va preguntar si el desembre del 2021 deixaria la batllia. Quan li vaig dir que sí, em va respondre ‘tu i jo haurem de parlar molt’, però encara espere que em diga res.”

En aquests tres anys, Més Compromís ha deixat de tenir poder a la majoria d’institucions, i la secretària general, Àgueda Micó, va deixar el càrrec per ser diputada al congrés espanyol. Ruiz recorda que en aquell congrés ningú no s’esperava el resultat que finalment va obtenir, tot i que, contràriament al que es va dir en aquell moment, afirma que la candidatura no va ser gens improvisada. Quant al fet que ara n’hi haja tres, considera que és positiu. “Si un partit democràtic creu que és dolent, no anem enlloc. La qüestió és ser demòcrata i donar capacitat de decisió a les veus dissidents. No totes les persones pensen igual. Que hi haja diversitat és bo, però ells pensen que trenca el partit”, diu.

Amb tot, i malgrat aquell 40% assolit fa tres anys, Ruiz s’ha inscrit en el congrés, però ha decidit de no participar-hi activament. La gent de la candidatura Reviscola, empesa per Bloc i País, li ho ha demanat, però ell no ha volgut fer-ho. “Ara m’he quedat al marge. No hi ha res a fer. No es poden plantejar congressos tenint-ho tot lligat amb la intenció de perpetuar la gent que ja és al poder”, diu.

Una de les principals crítiques que fa Àlex Ruiz a Més Compromís és que ha deixat de ser el partit referent del nacionalisme valencià i que en el congrés del 2021 es va perdre l’ocasió, perquè era una situació de cruïlla. O es mantenia el nacionalisme o es tombava cap a l’esquerra espanyola. I van tombar cap a l’esquerra espanyola.

Quant a la manera de funcionar, a la democràcia interna, Ruiz recorda que Més era el partit tecnològicament més avançat d’Europa, que en l’anterior congrés les esmenes es van votar amb una aplicació de mòbil. I per això es demana per què ara la votació de la secretaria general no es pot fer de manera telemàtica. “S’han inscrit 1.600 persones al congrés, però la militància té diversos graus d’implicació. Si acceptes el vot telemàtic, permets que hi participen persones que potser no tenen el temps o la disponibilitat econòmica per a assistir al congrés de manera presencial”, diu.

Artur Hernández: “Aquest congrés és una fallida tècnica”

Artur Hernández va ser secretari de política municipal del Bloc entre el 2016 i el 2021. Fins el 2023 va ser regidor, però ara no té cap càrrec. Continua essent militant de Més, però no s’ha inscrit per participar en el congrés. Explica que de dins el partit estant ha conegut molta gent i ha vist què hi havia en els despatxos i què passava en les reunions. “Ens hem convertit en un partit que no es diferencia gens d’un PP o un PSOE. Els qui són en les direccions estan preocupats per ells mateixos, per mantenir la seua feina i el seu càrrec. I si aquest és el leitmotiv, tot el que diuen en els discursos polítics o ideològics deixa de tenir valor.”

Hernández lamenta que, dels militants de l’antiga Unitat del Poble Valencià o dels qui hi havia fa deu anys o quinze, ja no en queda res. “Els col·lectius estan desfets. La poca gent que hi ha és gent que al cap de pocs mesos ja saps per què hi són. El nivell de la militància ha baixat moltíssim i la qualitat de les polítiques o les ganes de lluita del partit no tenen res a veure amb el que feia el Bloc fa quinze anys”, diu. Qualifica d’errada el fet de pensar que els qui venien darrere eren millors, o que la gent jove estava més ben preparada. “Ha coincidit que la gent ja estava cansada de passar tota la vida barallant-se. Ha deixat de fer feina perquè la facen els qui vénen darrere, i els qui han vingut darrere s’han trobat que no havien de fer feina i que tenien unes cadires molt còmodes. La comoditat de les cadires ens ha destruït”, diu.

Admet que és trist assumir-ho, però que, malgrat tot això, no hi ha alternativa. Quant a la presència a les institucions que el partit ha tingut aquests darrers anys i que ara també té tant a Madrid com a Brussel·les, Artur Hernández diu que ara no són un producte nacionalista.”Pensar que el nacionalisme valencià és més fort que mai és una falsedat terrible que ens anihila. De fet, Compromís no es presenta com un producte nacionalista, es presenta com un producte d’esquerres alternatiu al PSOE ací al País Valencià. Tot aquell d’esquerres que té algun problema amb el PSOE vota Compromís.”

Hernández no té gens d’interès a saber com anirà el congrés perquè no n’espera res. “Per a mi, aquest congrés és una fallida tècnica. Està totalment manegat i no té cap sentit fer un congrés tal com el fan, perquè al final servirà perquè els qui hi ha continuen essent-hi. De fet, els noms dels dirigents de Més dels últims cinc anys o deu són els mateixos canviant les cadires de lloc. Intercanvi de cadires i de favors.”

Àlex Vilanova: “Quan anaves a l’executiva, a València, veies que entre quatre ja ho havien decidit tot”

Àlex Vilanova va ser regidor de Més Compromís de la Jana, al Maestrat, entre els anys 2015 i 2023. Ara fa tres anys que es va donar baixa del partit i dóna dos motius. El primer, perquè quan governava el Botànic les polítiques respecte del món rural eren inapreciables. I el segon, que les polítiques nacionals s’havien diluït molt dins el Botànic. Posa un exemple recent com és el fet de l’atorgament automàtic dels títols de català que ara ha posat en marxa el govern de Mazón i lamenta que la idea i la intenció eren del govern del Botànic.

Vilanova va formar part de l’executiva nacional del Bloc, però en va dimitir perquè dins aquest òrgan de direcció també era complicat de treballar. “Quan hi anaves, ja estava tot decidit. Ho havien decidit entre quatre i anar allí era anar a perdre el temps, i més en el meu cas, que havia de fer 150 quilòmetres per arribar a València. Jo no em dedique professionalment a la política i em costava diners.”

La qüestió de la democràcia interna és comuna en totes les persones amb qui VilaWeb ha parlat. “Volien obrir el congrés, fer-lo molt assembleari i participatiu, però quan es proposava que tots els militants poguessen elegir amb el vot telemàtic perquè molta gent no es podia desplaçar a València, deien que no. No s’ha aconseguit mai.”

Vilanova va deixar l’ajuntament el 2023, diu que està desencantat de la política. Ara participa en moviments socials com el Fòrum de la Nova Ruralitat. “Reivindiquem de fa molts anys que hi haja els mateixos drets a la ruralitat que a les àrees urbanes”, diu.

Màrius Ivorra: “Cal repensar i refer l’esquerra nacionalista valenciana”

Màrius Ivorra va ser un dels fundadors del Bloc Nacionalista València. Ha estat regidor i portaveu del Bloc i portaveu a l’Ajuntament d’Alcoi. També ha estat membre de les executives. L’any 2023 va deixar de ser militant. “M’ha decebut com a partit. Ha abandonat els seus postulats per convertir-se en un partit més de l’esquerra espanyola, per donar suport al PSOE”. Com en el cas d’altres militants, Ivorra ha fet alguna aproximació a Esquerra Republicana, però pensa que cal repensar i refer l’esquerra nacionalista valenciana. “Hi ha molta gent decebuda”, diu.

Quant a la manera com s’hauria de fer aquesta refundació, Ivorra recorda que hi ha molta gent que ha abandonat el partit perquè ha vist que la política es dirigia cap a Madrid. “Hauria de nàixer de la societat cívica. La gent veu els interessos de cadiretes. Quan vam governar no vam saber vendre bé les coses i el partit socialista s’ha aprofitat del treball de Compromís. S’hauria de refundar tot i, a parer meu, Més no pot ser el pal de paller per a fer-ho.”

Màrius Ivorra, que formava part de la candidatura d’Àlex Ruiz, opina que en el congrés del 2021 s’hauria pogut fer més. “Els resultats que vam obtenir van ser molt bons. Allí es va veure que el partit estava fraccionat, que hi havia un trencament important entre les coses que pensava molta gent i el que pensen només els qui eren al voltant de l’executiva.” Va quedar molt decebut perquè va veure clarament que el partit que havia anhelat des dels temps de la UPV i del Bloc havien desaparegut amb la creació de Més Compromís.

En aquest congrés, Ivorra no dubta que guanyarà la candidatura oficialista. I quant al futur, no el veu. “No veig un futur de Més, ara mateix. Molta gent que era militant no s’hi veu reflectida. Necessitem un partit que identifique el nacionalisme valencià d’esquerres. I ara no hi és.”

La taxa de dependència de la gent més gran de seixanta-quatre anys afecta un percentatge prou destacat de la població. Un 24% a les Illes, i al voltant d’un 30% a Catalunya i el País Valencià. Segons l’Idescat, les previsions indiquen que, si es manté aquesta tendència, el 2040 aquest percentatge vorejarà el 50% al Principat.

En vista d’això, la pregunta és inevitable: com volem envellir? Encara més, podem decidir-ho? Emília Bosch ho veia clar: volia encarar la vellesa autònomament, a casa seva. “Vaig pensar que, si podia elegir, volia envellir a casa, però, no necessitava algú que em cuidés de manera fixa, sinó tan sols serveis esporàdics”, explica. I d’aquesta necessitat va néixer a Osona la Cooperativa +65, un model únic al Principat. Després de dos anys en funcionament, ja té 143 socis i gairebé 1.300 serveis oferts. És una cooperativa sense afany de lucre que té l’objectiu de donar servei als jubilats actius, tot ajudant-los a mantenir autonomia i qualitat de vida sense la necessitat d’haver d’abandonar casa seva.

“A Catalunya, no ens podem refiar de les ajudes públiques. Una de les mancances que tenim és la possibilitat de gestionar l’envelliment de manera autònoma. L’administració pública hi destina molt pocs recursos i, quan n’hi destina, triguen molt temps a arribar”, denuncia Bosch. “La realitat d’aquí és que hi ha pocs recursos i són mal gestionats. I, a més, hi ha massa burocràcia”, afegeix. Malgrat tot, hi ha alternatives. Per exemple, el cohabitatge (conegut també amb el terme anglès cohousing), en què la idea és viure en comunitat tot compartint habitatge de manera autogestionada; o bé les residències per a gent gran. Tanmateix, cap de les dues idees acabava de convèncer Bosch. “El temps d’espera per a aconseguir una plaça pública en una residència pot arribar a superar els tres anys. Si ara ja tenim aquest temps d’espera, quan augmenti la població de gent gran, d’aquí a sis anys, qui ens cuidarà?”, es pregunta. “Conec gent que per poder tenir diagnosticat un grau de dependència s’han d’esperar tres anys. I, si els el concedeixen, de vegades l’ajuda econòmica arriba quan la persona ja és morta”, explica. Quant al cohabitatge, pensa que és una opció que tan sols et pots permetre si tens prou capital.

A banda, Bosch subratlla que el cost d’externalitzar les cures (per exemple, poder pagar algú perquè t’atengui a casa teva), sol costar entre 4.000 i 5.000 euros el mes, un preu que moltes famílies no poden pagar. Així, tot cercant-hi una alternativa, va engegar aquesta cooperativa amb Andreu Gil, la seva parella.

Presentació del cicle taller "La salut com mai te l'han explicat". Lliurament de premis del concurs "Els avis" entre els alumnes de primària. Presentació de la Cooperativa +65 a Roda de Ter. Com funciona la Cooperativa +65? 

A la Cooperativa +65 ofereixen tota mena de serveis relacionats amb el manteniment de la casa i l’atenció domiciliària bàsica. Per exemple, serveis de bricolatge, de neteja, de tintoreria, d’enviament de la compra a domicili i d’assessorament informàtic. En tot cas, Bosch explica que els serveis més sol·licitats són els de taxi, de tintoreria i de jardineria. És un pas intermedi d’ajuda en l’etapa de la pre-dependència, que ofereix un servei concret en moments vitals.

Qualsevol persona que necessiti un servei ho demana a la cooperativa, i els socis s’encarreguen de trobar algú (sigui una empresa o un particular) que els el pugui oferir, alhora que fan d’intermediaris per a gestionar-ne el pagament. El servei té un preu tancat per als socis, i els qui no ho són paguen un 20% més per a accedir-hi. En el cas dels serveis psicològics, per exemple, els socis paguen un preu més reduït. En contrapartida, paguen una quota mensual de cinc euros, que cobreix les despeses bancàries, de gestió del servei, de telèfon i digitals.

A la cooperativa també donen molta importància al vessant social: “Lluitem contra la soledat no volguda, per exemple, fent converses cada quinze dies, o organitzant passejades pel poble una vegada la setmana, amb l’objectiu de relacionar-se i refrescar la memòria”, explica Bosch. També tenen contacte amb els alumnes de l’institut de Taradell, el seu poble, amb els quals s’intercanvien coneixements: els joves els ensenyen informàtica, i ells, en canvi, els fan xerrades d’orientació laboral i de vida.

No volen que els fills en tinguin cura

Pilar Roca té vuitanta-tres anys i és una de les sòcies de la cooperativa. Explica que allò que més li agrada són les passejades que s’organitzen pel poble: “Fem memòria i fem petar la xerrada una estona”, diu. “Ja ens han aïllat prou, els serveis mèdics o els bancs, que ens tenen arraconats”, es queixa. Per a ella, era molt important de poder envellir autònomament, sense dependre dels seus familiars. Quan era jove, va haver de tenir cura dels pares durant molts anys, i, com que no tenia germanes, va haver de deixar la feina per atendre’ls. “M’empiparia molt que els meus fills, que tenen una bona professió, m’haguessin de cuidar ara –confessa–. No volem que els nostres fills hagin de fer com nosaltres, no volem que s’hagin de sacrificar. Anar a una residència no em ve de gust. I vendre’m la casa per haver d’acabar els meus dies, tampoc, perquè vull que els meus fills tinguin la casa que hem hagut de suar.”

Josep Maria Jiménez, de setanta-cinc anys, també ha passat molts anys tenint cura dels pares, però ara no vol que ningú n’hagi de tenir d’ell. “Als meus pares els vaig cuidar fins que es van morir. Ens repartíem entre els germans”, recorda. Ell va venir d’Extremadura ara fa catorze anys, i a Catalunya tan sols hi té alguns cosins. Però, encara que se’n poguessin fer càrrec, no ho vol. Per això està tan bé a la cooperativa, perquè li permet de tenir companyia en una etapa vital concreta. “Una mica com una residència de dia, però estant a casa meva”, descriu. Maria Martín, de setanta-quatre anys, també vol evitar, tant com sigui possible, que els seus fills n’hagin de tenir cura. Explica que un viu a Badalona i un altre als Estats Units i que, per tant, vol valer-se per si mateixa tant de temps com pugui. “I anar a parar a una residència no ho voldria pas, seria molt mala pacient!”, riu.

En el fons, la Cooperativa +65 permet a la gent de Taradell i dels voltants de gaudir de la vellesa d’una manera poc habitual: autogestionar-se a casa seva, però en comunitat, i sense haver-hi de destinar una gran part del sou. “Tant de bo la nostra iniciativa pugui inspirar més gent!”, desitja Bosch.

The Washington Post · Kevin Sieff

Amsterdam, Països Baixos. Quincy Promes tornava a parlar per telèfon.

L’estrella del futbol no parava de rebre missatges: sobre el seu rol a l’equip més famós dels Països Baixos, sobre el seu lloc a la selecció neerlandesa de futbol, sobre els contractes de patrocini que ja li havien fet acumular una petita fortuna.

Però, aquesta vegada, els missatges a què Promes responia no tenien res a veure amb això. Amb un telèfon d’un sol ús, el futbolista ultimava la importació als Països Baixos d’un carregament de cocaïna provinent d’un port belga.

“Els meus nois van cap a Anvers”, escrigué Promes, aleshores davanter de l’Ajax d’Amsterdam, un matí del 2020. El missatge, intervingut per les autoritats, formà part de l’acusació en el judici, davant un tribunal d’Amsterdam, que acabà condemnant el futbolista per tràfic de drogues enguany.

Promes havia pagat a intermediaris –als quals se solia referir com “els meus soldats”– per assegurar-se el control d’uns 1.300 quilos de cocaïna que acabaven d’arribar de Llatinoamèrica en un contenidor ple de bosses de sal.

Els altres traficants semblaven perplexos pel rol de Promes.

“Segur que és el futbolista?”, va preguntar un altre.

La relació creixent entre l’esport i el crim organitzat ha alarmat algunes de les agències de seguretat més importants del món. L’FBI i la Interpol tenen ara les seves pròpies unitats especialitzades en esports. Sovint, els seus objectius són funcionaris corruptes, inversors criminals infiltrats en equips esportius professionals per emblanquir els seus diners o la seva reputació, o bé jugadors que proven de falsejar partits.

Però el cas de Promes és bon poc habitual: un esportista d’elit que semblava obsessionat a convertir-se en tot un gàngster. L’èxit al camp de joc encara va fer créixer la seva ànsia per acumular una mena de poder ben diferent als carrers d’Amsterdam.

En un missatge intervingut del juliol del 2020, un amic preguntà a Promes: “Guanyes més diners jugant a futbol o fent negocis?”, en aparent al·lusió al tràfic de drogues.

“Fent negocis”, li respongué Promes.

El relat del descens de Promes a l’infern de la criminalitat es basa en centenars de pàgines de documents judicials que inclouen els missatges de text del jugador, a més d’entrevistes amb la policia i amb responsables d’organismes futbolístics. El futbolista, que no ha respost a les peticions d’entrevista, s’ha declarat innocent de tots els càrrecs que li imputen.

Al febrer, l’antiga estrella de la selecció neerlandesa va ser condemnada a sis anys de presó. Era massa tard: ja feia anys que havia deixat el país per jugar a l’Spartak de Moscou. A banda d’esdevenir-ne el màxim golejador de la lliga, el trasllat a Rússia li permetia de romandre fora de l’abast de les autoritats neerlandeses i, per tant, de ser extradit i empresonat. Però enguany el jugador va reaparèixer de sobte a Dubai, on va ser detingut breument perquè les autoritats neerlandeses havien presentat una sol·licitud d’extradició.

El mes passat, amb la resolució de l’extradició encara pendent, el cas de Promes va fer un altre tomb sobtat: mentre era pendent de saber si seria extradit forçosament al seu país d’origen, va fitxar pel United F.C., un equip de segona divisió de Dubai.

La legió de seguidors als Països Baixos de Promes ha quedat bocabadada per la caiguda en desgràcia de l’ex-estrella de la selecció nacional. Per què Promes, el salari anual del qual a l’Ajax –una institució en el futbol europeu– era de més de 3 milions d’euros, voldria arriscar la seva vida i carrera professional a còpia d’involucrar-se en el tràfic de drogues?

La commoció també era palpable a la segona planta de la comissaria d’Amsterdam Oest, en què treballen dos agents veterans que van reunir-se en secret amb Promes durant anys mentre el jugador anava fent-se un nom en el futbol professional.

Els agents, Arno Van Leeuwen i Bob Schagen, fa anys que investiguen les connexions entre l’esport i la delinqüència als Països Baixos. Expliquen que aquests vincles han augmentat els darrers anys, i que els joves esportistes –la gran majoria dels quals accedeixen a grans fortunes per primera vegada a la vida– s’han convertit en un dels blancs principals de les xarxes criminals.

Schagen (esquerra) i Van Leeuwen (dreta) van advertir repetidament Promes sobre el risc d’associar-se amb persones vinculades al crim organitzat (fotografia: Ilvy Njiokiktjien/The Washington Post).

La policia neerlandesa ara està en contacte tant amb els jugadors com amb els responsables de seguretat dels clubs respectius per advertir-los d’associacions perilloses abans no derivin en conductes delictives. Però Promes, a qui van provar d’apartar del crim organitzat, representa el fracàs més tràgic de Van Leeuwen i Schagen.

“Amics equivocats”

Durant anys, Promes s’havia conreat una mena d’alter ego en les cançons de rap que enregistrava. Semblava determinat a fer creure als seus seguidors que tenia una vida doble. Parlava de la seva proximitat a la delinqüència i la violència, i sovint se’l veia amb homes que més tard eren condemnats per assassinat i segrest.

Seria fàcil considerar les lletres de Promes meres fantasies.

Sobre el terreny de joc, Promes era elegant i incansable, un davanter dotat per naturalesa. Un talent que, com molts dels seus companys en el futbol neerlandès, havia sorgit d’una llar d’immigrants.

Quan Promes tenia tretze anys, el futbol ja prometia una vida millor, i els millors equips del país li havien ofert places a les seves acadèmies juvenils. Però Promes va tenir problemes de disciplina i, a setze anys, va ser expulsat de l’equip juvenil de l’Ajax. Un dels factors rere aquesta expulsió, segons que explicà més tard en una entrevista, va ser havia fet “molts amics equivocats”. Entre els seus contactes figurava Piet Wortel, que la policia fa dècades que implica en el tràfic de cocaïna al país.

Advertència amistosa

Van Leeuwen i Schagen són seguidors de l’Ajax de tota la vida. A final de la dècada del 2010, ambdós agents van començar a reunir-se amb els jugadors joves del club –sobretot els qui havien entrat en el radar de la policia– per aconsellar-los.

“Vam veure que aquests joves eren vulnerables”, explica Van Leeuwen. “Són nois que van créixer en els mateixos barris que els delinqüents. És difícil distanciar-se dels amics de la infància”, afegeix.

Els detectius van avisar els directius de l’Ajax dels primers indicis de problemes. En uns altres casos, Van Leeuwen i Schagen van denunciar jugadors que venien rellotges cars en canvi d’efectiu sense adonar-se que, en el procés, ajudaven delinqüents a emblanquir diners.

El 2019, als dos agents els va arribar la informació que un jugador jove de l’Ajax anava en el seient del copilot d’un cotxe que havia estat aturat durant un control de trànsit rutinari per la sospita que el conductor tenia vincles amb el crim organitzat. El jugador era Promes.

En aquell moment, Promes ja era una estrella tant del seu club com del país. El juny del 2019, el gol que va fer contra Anglaterra va ajudar els Països Baixos a classificar-se per a la final de la Nations League.

L’aturada durant el control de trànsit no va donar lloc a cap acusació, però Van Leeuwen i Schagen van sentir-se obligats a advertir de manera amistosa Promes sobre els problemes de confiar en excés en alguns dels seus amics.

Promes els semblava innocent, i potser una mica ingenu. En un moment donat, va dir que tenia molt pocs amics. Però uns mesos després de reunir-s’hi, Promes va tornar a ser aturat en un control amb el mateix sospitós. Els agents van tornar a reunir-s’hi a l’oficina principal de l’Ajax, i aquesta volta van aconseguir que els acompanyés un dels entrenadors de l’equip.

“Li vam dir: ‘Ja et vam avisar la primera vegada. Hi ha res que no entenguis?'”, explica Van Leeuwen.

Promes respongué que li era difícil separar-se de gent que coneixia des de feia molt de temps. “No puc deixar-los. No puc dir adeu als meus amics així com així”, digué.

D’Amsterdam a Moscou

Segons la justícia neerlandesa, Promes ja traficava amb cocaïna el 2019, quan els dos agents van començar a reunir-s’hi.

Continua sense ser clar com Promes va involucrar-se en el tràfic de drogues per primera vegada. El 2020, l’equip d’intel·ligència criminal de la policia neerlandesa va rebre informació que Promes havia invertit 200.000 euros, pel cap baix, en un negoci de drogues l’abril del 2018.

La policia va començar a rastrejar el jugador amb intervencions telefòniques i vigilància encoberta. Els agents van determinar que Promes havia estat implicat directament en el carregament de cocaïna que havia arribat del port d’Anvers.

Els fiscals van dir més tard en documents judicials que Promes havia tingut un “rol de direcció i coordinació” en el tràfic del carregament.

El juliol del 2020, la policia neerlandesa va assabentar-se, pels missatges en un telèfon intervingut, que Promes havia apunyalat el seu cosí en el genoll durant una festa a Amsterdam. L’home havia estat traslladat d’urgència a l’hospital.

“La pròxima vegada rebrà trets”, va escriure el futbolista.

Promes continuava a la plantilla de l’Ajax el desembre d’aquell any, quan va ser detingut per l’agressió. Els periodistes van preguntar als responsables de l’equip com justificaven que continués a l’equip.

“Em va dir que no havia fet res”, va declarar en conferència de premsa l’entrenador d’aleshores de l’Ajax, Erik ten Hag, ara al Manchester United. “En aquest país, ets innocent fins que es demostri el contrari. Té el suport de tot el vestuari”, digué.

Promes va ser condemnat per l’agressió el juny del 2023.

Promes va representar l’Ajax a la Lliga de Campions la temporada 2020-2021, mesos després de l’apunyalament. No és clar quan va ser que l’Ajax o la selecció neerlandesa es van assabentar de l’acusació de tràfic de drogues presentada contra Promes.

Yehudi Moszkowicz, l’advocat que va representar el cosí de Promes en el cas d’apunyalament, explica a The Washington Post que va preguntar al fiscal neerlandès quan encausaria formalment el jugador. El fiscal li respongué que l’acusació es presentaria després de l’Eurocopa del 2021, en què Promes havia estat convocat com a membre de la selecció neerlandesa.

El febrer del 2021, Promes va ser traspassat a l’Spartak de Moscou per 8,5 milions d’euros. De Moscou estant, Promes fou condemnat en absència a divuit mesos de presó per haver agredit el seu cosí. Però Rússia no té tractat d’extradició amb els Països Baixos, de manera que Promes va continuar a Moscou. Per evitar de ser empresonat al seu país d’origen, el jugador va optar per romandre a Rússia, fins i tot, després de la invasió d’Ucraïna, quan la majoria dels jugadors occidentals van abandonar el país.

Promes continuava a Rússia aquest febrer, quan va ser condemnat en absència per narcotràfic arran del cas de la importació del carregament de cocaïna l’any 2020. En el veredicte, el tribunal es va mostrar sorprès pel fet que Promes trafiqués amb drogues tot i guanyar milions d’euros l’any com a jugador de futbol.

Alguns dels ex-companys d’equip de Promes diuen que no reconeixien l’home descrit a l’escrit dels fiscals.

“El Quincy Promes sobre el qual vostès han llegit no és el Quincy Promes que jo conec”, va declarar a la premsa Memphis Depay, davanter de la selecció neerlandesa i ex-jugador del Barça, a començament d’enguany.

Aquest març, les autoritats neerlandeses van anunciar que Promes havia estat detingut a Dubai a petició seva, i que en sol·licitarien l’extradició. Va ser empresonat breument a l’emirat, i el van deixar en llibertat tot seguit. Les autoritats emiratianes no van explicar per què li havien permès de sortir de la presó i no li havien imposat l’arrest domiciliari. Les autoritats neerlandeses han declinat d’oferir més informació sobre l’evolució del cas d’extradició.

Fos com fos, la carrera de Promes en el futbol professional semblava que havia acabat. Al juliol, l’Spartak va emetre un comunicat en què deia que el club rescindia el contracte de Promes per motius personals que li impedien de tornar a Rússia.

A començament de setembre, el United F.C. de Dubai va publicar un vídeo críptic al seu compte d’Instagram, en què apareixia una silueta que es cordava unes botes de futbol. “Aviat, grans notícies”, resava el peu de foto.

L’endemà, l’equip va publicar un comunicat de premsa. L’home de la silueta era Promes. “La seva arribada afegeix pólvora a la davantera del United F.C. mentre ens preparem per a una temporada emocionant”, deia el text.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Qui vagi a veure Paradís a l’Espai Texas de Barcelona –programada fins demà, 18 d’octubre– es trobarà amb l’antítesi de tot allò que representa aquest concepte. Entre cartons, baguls, maletes, cadires i trastos vells, Sergio Baos (Palma, 1976) desenvolupa en un monòleg extraordinari a quatre veus una història trepidant, punyent, desenfada i tendre sobre la Mallorca perifèrica, la que no surt a les postals. Una història que emociona i compungeix a parts iguals.

Mallorca no és un paradís

Tot plegat va començar abans de la pandèmia, quan Baos i Xavier Núñez –director de Paradís–, valoraven si representar El bon lladre (1994), de Connor McPherson. “És una obra que ens agrada molt. Té una sèrie de referències que ens interessaven molt”, comenta Baos. L’arribada de la pandèmia va aturar-ho, com tantes altres coses. Però Baos va saber aprofitar-ho: “En aquell moment de tancament, vaig pensar que havíem de canviar el projecte. Per diferents coses, El bon lladre no m’acabava de convèncer.” Per què parlar d’allò que li passa a un noi dublinès quan pots parlar de les coses que passen a casa? “Hi havia una cosa que sí que m’agrada molt: El bon lladre és extremadament local, i vaig pensar que jo també volia explicar alguna cosa que fos extremadament local a Mallorca.” És així com, per mitjà d’en Sebastià, la Joana, en Pepe i en Kevin, el públic es passeja pels carrers del barri de Son Gotleu de Palma, per la carretera d’Inca i pels camps que envolten Lloret de Vista Alegre, llocs que no tenen res a veure amb les platges idíl·liques de Mallorca, amb el paradís. “Jo no faig un testament social, no som un sociòleg. Sempre ho dic: no som un polític. Jo escric històries de personatges concrets. Volia contar un thriller, una història divertida i tràgica d’uns personatges que són uns perdedors, personatges al marge del paradís que se suposa que és Mallorca o que són les Illes Balears. Viuen allà, però no saben què significa gaudir dels plaers del paradís”, comenta Baos. Aquesta és la premissa principal de l’obra, una realitat que l’autor coneix i viu de prop perquè, a part de dedicar-se al teatre, també és professor de secundària. “El paradís i Mallorca sempre van de bracet, però tinc molts alumnes que viuen a Palma i no han anat mai a la platja, perquè per anar-hi necessites un cotxe. Viuen en la realitat que passa al voltant del seu barri i ja està.”

Veure cinema en català il·limitadament: els Texas de Barcelona creen un abonament anual per a fidelitzar el públic

La història l’enceta en Sebastià, capellà d’una parròquia de Son Armadams, barri benestant de Palma que Baos coneix bé perquè va passar-hi part de la seva infància, quan el seu pare hi feia de professor en una escola. El dia a dia d’en Sebastià transcorre monòtonament fins que, un dia, es presenta a missa una senyora estranya que no havia vist mai. S’asseu al banc del final de tot de l’església durant tota la missa i, al moment de combregar, la senyora fa un gest provocador amb la llengua a en Sebastià. Qui és, aquesta senyora? Per què li fa això, si no el coneix de res? La senyora repeteix aquest gest dues vegades més, fins que en Sebastià descobreix que és la Joana, una dona amb qui va mantenir relacions sexuals fa molts anys i que diu que es va quedar embarassada del seu únic fill, en Kevin. Ara, divuit anys després, la Joana demana a en Sebastià que ajudi en Kevin a sortir del món de les drogues i de les males influències. En Sebastià, perplex, estarà disposat a tot per a salvar el seu fill.

En Kevin, la Joana i en Pepe –l’actual parella de la Joana, que prové d’Espanya i va anar a viure a Mallorca per treballar en la construcció– formen part d’un món molt diferent del d’en Sebastià. Així i tot, tots estan disposats a fer tant com calgui per a salvar el seu fill i fer-lo sortir de la misèria.

La llengua, un protagonista més

Una de les coses que fa encara més realista la història és l’oralitat dels personatges, que acaba esdevenint un personatge més. En Sebastià és un capellà que, tot i haver perdut la fe i tenir molt poca vocació, és llegit, culte. La Joana és una dona mallorquina abocada a la pobresa però experimentada. Tant l’un com l’altre representen l’oralitat mallorquina més “normativa”. Per la seva banda, en Kevin, un jove de divuit anys, no tan sols combina el castellà i el català de la seva mare i el seu padrastre, sinó que també incorpora l’argot de carrer i juvenil, com ara, l’expressió “en plan”. Finalment, en Pepe, “que ve de la península”, no xerra ni gota de català tot i que faci més de vint anys que viu a Mallorca. Baos ho explica així: “Volia reflectir tant com pogués els llenguatges. Jo sabia d’on venia, en Pepe: que no era només una persona que venia de la península a Mallorca a fer feina, sinó que, a més, sabia que era de Ciutat Real, sabia que tenia un accent que podia concretar. Igual que en Kevin. Jo sóc professor de secundària, tinc alumnes que xerren així. És a dir: intentava parar molt l’orella per reflectir clarament com volia que parlessin aquests personatges.” Tot plegat ajuda a fer encara més real el relat de Paradís.

Barcelona, la meca del teatre català

Paradís és una perla, d’aquelles obres que demostra que amb poca cosa –una mateixa escenografia i un sol actor representant quatre personatges diferents– es poden fer coses magnífiques. Per això no és d’estranyar que, quan acaba l’obra, el públic aplaudeixi amb entusiasme després d’haver estat una hora i mitja rient, commovent-se i a punt de perdre els nervis amb cadascun dels protagonistes. Paradís és un còctel d’emocions que ha tingut una gran popularitat a Mallorca. Però, tot i que l’obra ja es va representar a Barcelona el 2022, Baos i la companyia diuen que els costa molt sortir de les Illes i tenir el mateix focus mediàtic que altres obres que es representen a grans teatres de la ciutat. “Hi ha una sobreproducció, hi ha moltíssima gent que fa coses, i això és molt bo, però a la vegada… Bé, el públic és el que és. I necessites captar el públic d’alguna manera. Ja no saps què has de fer. La competitivitat hi ha estat sempre. Estic content i està molt bé que hi hagi molta gent fent coses, perquè això genera moltíssimes coses bones, però també fa que t’hagis d’espavilar per intentar millorar-te a tu mateix i fer creacions més bones: contaminar-te del que es va fent al teu voltant.”

Alhora, també demana que hi hagi més intercanvi cultural entre els Països Catalans. “Per nosaltres és la meca, venir a Barcelona i ser escoltats. Al final, vols que el teu producte arribi a tanta gent com sigui possible. Sabem que és molt complicat. A Mallorca tenim un circuit i és més o manco fàcil veure coses d’aquí, però no és tan fàcil que aquí [al Principat] vegeu coses de Mallorca. És veritat que els darrers anys ha començat a haver-hi una certa curiositat per veure què passa allà. M’imagin que durant molts anys Mallorca era sol i platja, però allà també es fa teatre. Hem hagut de treure el cap i dir: ‘Sí, sí, perdoneu, fem coses’. Aquests darrers anys a Mallorca s’han estat fent coses molt ponents.”

L’edició de la setmana passada de The Economist obria les pàgines dedicades a Europa amb un article dur sobre l’aïllament i els problemes de Pedro Sánchez. A la prestigiosa revista britànica no li han agradat mai els espectacles acrobàtics i, per tant, Sánchez no els ha fet gràcia en cap moment, excepte pel paper “pacificador” de Catalunya. Aquesta vegada, tanmateix, es pot dir que la revista gairebé entonava el gori-gori polític del president del govern espanyol. Sí, d’acord, és un artista dels equilibris –venia a dir–, però això no pot durar molt més temps ja.

The Economist és una publicació de dretes, però molt seriosa, de la qual els lectors de qualsevol posició política valorem precisament la capacitat de veure-hi més enllà de les notícies immediates i projectar hipòtesis de futur, tot anticipant canvis en l’economia o la política. I el cas és que fa la sensació que, novament, l’ha encertada. Perquè ahir Pedro Sánchez i el govern espanyol van viure un autèntic dia dels horrors.

Primera escena. L’encausament del fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, pel Suprem espanyol. És un fet polític d’una gravetat excepcional. Nosaltres, ací, anem ben distrets amb tot això d’Esquerra Republicana i la trama B, però ausades que a Madrid volen les pedres i les espases. La guerra oberta dins el poder judicial és d’una dimensió colossal i aquest atac directe al fiscal general –nomenat per Sánchez i peó privilegiat i importantíssim de Sánchez– demostra que ja no hi ha cap barrera que els frene. La dada: del 1939 fins ara un fiscal general de l’estat no havia estat mai encausat.

Segona escena. Al parlament Sánchez va haver de fer tot un juancarlos a propòsit del cas Koldo. Després d’haver-se atrinxerat durant mesos i mesos i d’haver-ho negat tot, el president del govern espanyol va reconèixer ahir que el cas Koldo és un “cas de corrupció” i va demanar “disculpes als ciutadans”. No es va enfarfollar amb això de “no tornarà a passar”, com va fer l’anomenat emèrit, però no calia. Quan demanes disculpes públiques, automàticament deixes d’estar a l’atac i et poses a la defensiva. I canvia tot.

Tercera escena: el PP va ser prou hàbil per a provocar una votació en què sumaren els vots PP i Vox, d’una banda, Junts i ERC d’una altra, i encara Podem per derrotar el govern socialista. Els cinc grups van reprovar el desgavell de Renfe i la gestió del ministre Óscar Puente a Rodalia. Però no era el tema allò que importava. Ahir al matí els periodistes de VilaWeb, encara fent una tertúlia informal, comentàvem que era difícil d’imaginar que Podem votàs amb Vox contra Sánchez i una horeta després ja havia passat. A més, la pregunta sobre el cas Koldo la va formular, i no crec que siga cap casualitat, la dirigent de Podem Ione Belarra.

Aquesta darrera votació és important per diverses raons. La primera, òbvia, és que estableix un precedent. Els socialistes es pensaven que Vox era un antídot que impediria qualsevol coalició, fins i tot conjuntural, contra ells. I ja no. Però, a més, en un moment que comença a ser de màxima feblesa per al Partit Socialista, la feblesa afegida dels seus socis principals –Sumar i ERC– encara els empitjora molt més les coses.

I a nosaltres, tot això, què?, es deu preguntar algun lector. N’he parlat aquests dies en uns quants articles editorials, però no sé si he estat capaç d’expressar-me bé. Ho diré avui, doncs, amb una certa brusquedat: Sánchez ha estat capaç de domar l’independentisme institucional i de desarticular el carrer. Un factor clau per a entendre què ens ha passat d’ençà del 2017, com és que hem caigut tan avall, és Sánchez, és a dir, la seua capacitat d’atraure els polítics catalans sense cedir res en canvi. És així.

Que caiga, doncs, que no ens farà cap mal. Ans al contrari.

 

PS1. Entre els congressos clau que s’acosten, el primer, aquest cap de setmana, és el de Compromís. Compromís també travessa una crisi important, molt vinculada –a l’estil de la d’Esquerra al Principat– amb el seu abandó del nacionalisme i la professionalització de la política. Esperança Camps ha parlat amb algun dels militants coneguts que s’han allunyat del partit i el veredicte, més enllà de Compromís i tot, és especialment interessant: “La comoditat de les cadires ens ha destruït”.

PS2. L’amistat, i la complicitat, de Joan Fuster i Josep Pla és una d’aquelles coses que ens reconforta com a país –tan allunyats tots dos de la mediocritat i del sectarisme. Núria Cadenes en parla avui en el seu article setmanal.

PS3. La segona Lliga del Paraulògic bat rècords. Avui es clou la primera fase i, doncs, encara podeu participar-hi. Les dues primeres fases són en línia, però després les semifinals i la final seran presencials, a Perpinyà, Andorra, València, Barcelona i Palma. Això implica una despesa organitzativa important per a la qual us demanem suport amb una donació esporàdica. Gràcies.

No sé si Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya és la tesi més llegida de Catalunya fora de l’àmbit acadèmic, però sí que és clar que és insòlita la quantitat de persones d’àmbits diferents, sobretot artístics, que s’han submergit en tot allò que ha descobert l’historiador Pau Castell. No és gens habitual que una recerca història traspassi els límits de l’acadèmia i desperti l’interès social com ha aconseguit el doctor Castell. La seva tesi és la més premiada del Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona; entre els reconeixements que ha merescut, hi ha el premi extraordinari de doctorat de la Facultat d’Història de la Universitat de Barcelona i el premi del Col·legi de Notaris de Catalunya (2014).

Malgrat que la seva figura és poc coneguda públicament –ja se sap que a Catalunya ens sabem els noms de tots els nostres meteoròlegs que ens diuen quin temps farà, però no dels nostres historiadors que ens diuen què passà a les nostres terres temps ha–, podríem dir que Pau Castell i la seva recerca històrica és ara mateix un autèntic fenomen que converteix en fan tothom qui s’endinsa en els seus escrits. Arreu d’Europa, sempre hi ha hagut un interès pel fenomen de la cacera de bruixes, però ha crescut exponencialment aquests darrers quinze anys arran de l’apropiació i la reivindicació política de la figura (sovint estereotipada) de la bruixa per part de moviments feministes diversos. A Catalunya també ha crescut la voluntat social de conèixer àmpliament qui foren aquelles dones, per què van ser condemnades, què hi ha de cert en tot plegat, què hi ha de mitologia i com es pot traslladar a l’actualitat aquell fosc i complex episodi de la història europea que, a casa nostra, va durar més de dos segles. Potser podríem considerar un primer intent de socialitzar el coneixement d’aquesta part de la nostra història l’exposició “Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya”, que l’any 2007 el Museu Nacional de Catalunya encarregà de dirigir a l’historiador Agustí Alcoberro i a l’antropòloga Josefina Roma. Però el veritable tombant, el pas definitiu per a comprendre l’impacte social del fenomen al nostre país fou l’arribada de la tesi doctoral de Castell, l’any 2013. La màxima aportació d’aquella investigació (dirigida per Agustí Alcoberro i Teresa Vinyoles i basada en una vasta recerca d’arxiu), fou el fet d’oferir una primera aproximació global del fenomen i una primera interpretació de la mecànica de la cacera de bruixes a Catalunya, tot situant-la dins el marc europeu. I és precisament en l’àmbit internacional on l’historiador ha desenvolupat bona part de la seva carrera, i ha esdevingut un referent, sovint citat en les investigacions dels principals especialistes en la matèria.

Pau Castell rep setmanalment desenes de correus en què li demanen de fer ponències i entrevistes, d’escriure llibres i articles, d’aportar informació a treballs de recerca, de revisar textos de ficció: guions cinematogràfics, dramatúrgics i assagístics que parlen de la bruixeria. I així va ser com vaig conèixer l’historiador de moda. M’hi vaig posar en contacte ara fa un any i mig perquè volia escriure una sèrie de televisió sobre bruixes. Ara sé que vaig ser molt poc original perquè, abans i després d’aquella petició meva, moltíssima altra gent havia volgut fer un cafè amb ell per explicar-li una gran idea que requeria conversar-hi per anar al fons de la qüestió. Us deu semblar curiós de saber que, per escriure Canto jo i la muntanya balla, l’escriptora Irene Solà va sentir-se fortament inspirada per la tesi de Castell i la utilitzà com a font de recerca per a la novel·la. Fou tal la fascinació per allò que descobrí, que s’hi posà en contacte, i aquella influència, pel que fa al tema bruixesc, es va plasmar, també, en Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres. Però Solà no és pas l’única. La periodista Ivet Eroles va reproduir uns quants casos extrets de la tesi de Castell al llibre Dones al marge. L’advocada Carla Vall també va conversar-hi unes quantes vegades per bastir l’assaig feminista A la foguera. Els productors de ficció saben que aquest tema és de rabiosa tendència i per això directors de cinema i de sèries, guionistes i documentalistes han seguit el mateix camí. N’és un bon exemple el cas del dramaturg i historiador Jan Vilanova, que fa pocs dies va estrenar al Teatre Nacional de Catalunya la seva obra Vosaltres, les bruixes, una peça que reprodueix literalment el contingut dels judicis pirinencs editats per Castell i les reflexions extretes de la seva tesi.

Gràcies a aquest historiador he pogut ampliar els meus escassos coneixements històrics, i he de declarar-me una fan més de la seva figura i les seves investigacions. Aquest estiu vaig saber que al nostre país tenim el galdós honor de ser el primer territori europeu on es va legislar contra la bruixeria. Reconec que vaig sentir-me avergonyida, com a catalana, de no saber que fa sis-cents anys, el juny del 1424, a Catalunya es van promulgar les Ordinacions d’Àneu, la primera llei europea contra el crim de bruixeria. Escoltant-lo, he après que la intensitat de la cacera a Catalunya ens convertí en un epicentre de la causa antibruixesca, i en una excepció en el marc de la monarquia hispànica. Però sobretot he après a observar el passat sense fer presentisme, amb una mirada gens paternalista. Ara fa pocs mesos, a VilaWeb van fer-li una entrevista i algunes de les seves declaracions van alçar polseguera, sobretot entre el feminisme, però val a dir que em sembla d’una lucidesa admirable que l’historiador sacsegés les nostres consciències afirmant que, malgrat que solem considerar que som els néts i les nétes de les dones que van ser cremades, la història ens diu que aquelles persecucions que portaren a la mort injusta de tantes dones no es poden atribuir a una minoria, ni a inquisidors fanàtics, sinó que provenen de l’estigmatització i l’assenyalament de tota la societat; veïns d’aquelles persones que per acció o omissió participaren en tots aquells linxaments. Com assenyala Castell, cal repensar si realment som els néts i les nétes de les dones-bruixes, és a dir, de les víctimes, o bé del gran gruix social d’acusadores i acusadors.

I amb aquesta reflexió tanco l’article, encoratjant-vos a endinsar-vos en la seva tesi per fer caure mites, per saber més del nostre país, per forjar noves maneres de mirar i analitzar el passat i perquè, tal vegada, com jo, eixamplareu coneixements històrics i esdevindreu fans no d’un meteoròleg, ni d’un cantant, o un actor, sinó d’un historiador.

El 14 d’agost de 2023 el filòsof, professor de la Universitat Ramon Llull i col·laborador de mitjans de comunicació Francesc Torralba va perdre el seu fill Oriol, de vint-i-sis anys. Va ser en una excursió als Picos de Europa, zona on estiueja de fa anys la família. Oriol Torralba del Blanco va morir d’accident, quan va caure, i el seu cos va ser rescatat per un helicòpter. Únic testimoni dels fets, Francesc Torralba ha escrit No hi ha paraules. Assumir la mort d’un fill (Ara Llibres), on descriu el darrer dia de vida del seu fill, teoritza sobre els ensenyaments de l’absència i el dol i comenta el seu estimat Kierkegaard, el filòsof del cristianisme existencialista que Torralba admira, amb qui ha trobat escalf. VilaWeb va visitar un serè Torralba dilluns passat al rectorat de la Universitat Ramon Llull.

—Qui és Oriol Torralba del Blanco?
—Doncs l’Oriol era el meu fill, tenia vint-i-sis anys, era un xaval esplèndid, molt pencaire. Tenia molts amics, vivia ja a Madrid, treballava en un banc, feia cinc anys que sortia amb una noia; de fet, vivia amb ell. Era un gran amant de la bicicleta i de la muntanya i era una persona més aviat hermètica, des del punt de vista emocional, poc expressiva, més aviat interior. Havíem fet moltíssimes sortides amb bicicleta, corrent per la muntanya, a cims, tant al Pirineu com al Montseny, com als Picos de Europa, que és on passem l’estiu. Aquest era el meu fill, i al llibre intento fer un retrat i sobretot descriure el seu últim dia. Perquè jo vaig ser l’afortunat de viure el seu últim dia (des de la primera hora del matí fins que es va produir la tragèdia) però també el dissortat (era l’última cosa que esperàvem, que aquell seria el seu darrer dia)

—14 d’agost del 2023. Què va passar aquell dia?
—Doncs aquell dia teníem planificada una excursió fantàstica pels Picos, gairebé de trenta quilòmetres. La idea era fer-la mig caminant, mig corrent. Tot anava molt bé des del punt de vista del temps, del rendiment, de l’horari. Però tornant perdem les fites del camí, era un itinerari que no havíem fet mai, també falla el GPS. I hem de començar a explorar per on tornem, en un lloc on hi ha molt poc camí fressat, marcat. Hi ha un moment de desassossec. Com tornem? I en aquesta temptativa de buscar quina és la via bona, ell fa un tomb (jo sempre anava darrere perquè ell estava físicament millor que jo), i en fer un tomb, vaig deixar de veure’l. Havia relliscat? Havia perdut el coneixement? Tampoc no hi havia tanta inclinació, però el fet és que el deixo de veure. Començo a cridar i a imaginar el pitjor escenari: que ha caigut i ha anat rodolant fins al riu Cares. Hi ha molts esbarzers, m’esgarrinxo i em quedo gairebé entre el cel i el riu, sobre una soca. Allà sí que demano auxili, i al cap de ben bé una hora llarga, ve el primer helicòpter. Em rescata, em porta al poble de Caín i després van rescatar el cos del meu fill, ja sense vida.

—El poble es diu Caín? Per què es diu Caín?
—No ho sé, és una toponímia molt curiosa.

—Marian, qui és?
—En aquestes circumstàncies, ets en mans dels altres. No hauria sortit d’allà pel meu compte. T’adones que n’és d’important, que algú s’aturi, escolti aquella crida i es comenci a moure. La Marian és una noia que no em deixa estar sol. Em va acompanyar ben bé tot el que va durar el rescat del cos del meu fill, que podien ser ben bé tres hores. Perquè el cos era molt cap avall, el cable no arribava, allò era un congost molt estret, i les hèlixs podien tocar els costats. Van canviar d’helicòpter. Aquesta noia em va donar el seu temps, em va donar el seu suport.

—Expliqueu que recordar és tornar a visitar el cor.
—Sí, l’etimologia no ens falla. Recordar vol dir tornar a passar pel cor, i quan torna a passar pel cor, s’activen emocions. La nostra memòria és emocional. Quan recordem un episodi viscut, se’ns desperten emocions. Se’t posa la pell de gallina. T’ennuegues, pots acabar plorant. No passa res, el llenguatge de les llàgrimes és un llenguatge. He volgut recordar tot el dia, minut a minut, amb la màxima precisió. Primer per un deure de justícia, volia que els seus amics sabessin com havia estat aquest últim dia; la família, la seva mare, naturalment, la meva dona, i volia fer la seqüència.

—Parleu d’assumir la mort d’un fill, i no d’assimilar-la.
—La mort d’un fill no se supera mai. T’ho dic de veritat. Superes un examen, superes unes oposicions, superes una marató, però la mort d’un fill a tot estirar la pots assumir. I assumir vol dir apropiar-te-la, fer-la teva i acostumar-te a viure amb aquesta absència. “Superar” no és adequat i “assimilar” tampoc, perquè assimiles un teorema, un concepte, les regles sintàctiques. Crec que, al cap d’un any, ho he assumit i ho he acceptat.

—Dieu que les dones s’acosten al dol molt més que no els homes, però no sé si en aquests grups de dol vós també hi éreu?
—No. Als grups de dol hi ha anat una de les meves filles. Hi ha anat tot l’any, cada divendres, i jo li feia moltes preguntes. Fan una gran funció.

—I per què no hi heu anat?
—Segurament perquè tinc unes altres estratègies. A mi m’ha anat molt bé l’escriptura, per mi ha estat terapèutica. Jo vaig a córrer sol, he plorat molt corrent sol, he plorat molt anant amb bicicleta. Tinc els meus recursos, tinc l’habitació plena de filòsofs amb màximes que em fan pensar i que m’ajuden a assumir els textos religiosos. A mi també em resulten balsàmics.

—Aquí no en poseu de textos bíblics, però.
—No, aquí no. Ja vindrà, potser. Sí que vaig trobar un gran bàlsam amb Kierkegaard. M’he passat molts anys llegint-lo i traduint-lo i estudiant-lo, i expressa realment el que sento. I em dóna elements balsàmics i de consol. I sobretot hi ha una cosa d’ell que m’ha estimulat molt: quan vius la mort d’un ésser estimat tan a prop, fas uns aprenentatges que pots aplicar a la vida. Un, per exemple, és el valor que té cada dia. Perquè se’n pot anar tot en orris en un instant.

—Sí, la frase és: “Viure a l’instant és la manera més seriosa de viure.” Ho he trobat preciós.
—Sí, és així. El futur tot és incert. El passat és petri, no el pots canviar. L’únic que tens és l’ara. L’únic que realment és fluid i l’únic que realment pots viure i modelar és el teu present. Sigues més conscient que cada dia compta, que no saps si hi ha demà, i focalitza l’atenció en l’ara. Ara valoro molt més cada instant com un do que em regalen i, per tant, que el vull aprofitar molt més. I et torna molt més selectiu. Quan saps que el temps és limitat selecciones molt més què llegir, amb qui conversar, on anar, com dedicar el teu –molt o poc– talent.

—Jo vaig trigar un any a penjar la foto del meu difunt pare. Plorava. Ara ja no. I amb la veu encara és pitjor. I vós?
—Al llibre, fixa’t que hi ha un gravat fet al carbó. No és una foto. Jo encara no puc tenir-ne una foto, no. Et ve un impacte emocional molt fort. En canvi, sí que en puc parlar, sí que el puc recordar. Potser arribarà el dia que el podré tenir al despatx o a la sala sense que això em faci plorar amargament.

—Dieu que l’hebreu és l’única llengua que té una paraula per a designar la pèrdua.
—Em vaig quedar sobtat que només en hebreu hi ha la paraula per a evocar el pare que ha perdut un fill. Fixa’t que tenim l’orfe –el fill ha perdut el pare–, el vidu –la parella–, però no tenim, o que jo sàpiga en les llengües romàniques no hi és, la paraula per al pare que perd el fill. Per què? Perquè és que no hi ha paraules. El títol no és artificiós. No hi ha la paraula per a dir aquell que ha perdut un fill. No la tenim en llengües romàniques.

—Frase del llibre: “La mort pot donar força vital.”
—Això és de Kierkegaard i em va entusiasmar. Què pot passar amb la mort? Que caiguis en una malenconia, una tristesa, i moris en vida. Jo m’he trobat gent que diu que ja no té més pàgines el seu llibre. “Has de girar full.” “És que el meu llibre no té més pàgines.” Però tens quaranta-sis anys i dos fills més! Això és el que en dic la mort espiritual. Aquest senyor encara vegeta, encara es dutxa, encara va a la feina, però és robòtic. Ha mort en vida. Kierkegaard diu: recorda’t que ets viu! I la mort d’algú pot ser un impuls a viure amb més intensitat cada hora. Per què? Perquè constates que tot se’n pot anar en un moment, tot el que estimes i valores. I no ajornar, perquè ajornem molt. Ja li diré demà que l’estimo, ja li demanaré perdó demà. I si no hi ha demà?

—Vós creieu en Déu, jo no. Per a qui és més fàcil superar la mort?
—Per a tots és molt difícil. Però em sembla que si creus en Déu tens una esperança final amb un retrobament. La fe en una resurrecció, en un retrobament final, et dóna una esperança. Per altra banda, també t’indigna. Entenc aquell que pot revenjar-se contra Déu perquè ha passat això. Passa a molta gent. És evident que una experiència com aquesta és un moviment sísmic espiritual que fa que o bé transitis cap a un ateisme (Déu m’ha fallat) o bé al contrari (només espero que aquesta paraula que has dit, que hi ha un cel i una resurrecció, es faci realitat).

—Com a cristià, creieu que els morts van al cel, suposo.
—No en dic cel, sinó un estat de consciència superior, un estat de plenitud, perquè el cel l’hem ridiculitzat molt. No és un lloc, és un estat de plenitud.

—Frase: “Deixem de ser-hi, però no de ser.”
—Deixem de ser aquí, en l’espai i el temps, però la fe és el que ens diu que no deixem de ser.

—No demano què us ha passat pel cap aquests mesos, sinó que us ha passat pel cos?
—La tristesa no és només mental, afecta el cos, el ritme. Jo a les 6.15 ja corro, per aquí dalt, amb un frontal, hi ha alguns freaks que trobem algun porc senglar. Això s’adapta i ho fas igualment, si hi ha una disciplina respecte al cos. No he tingut sensacions de no dormir, de gana, d’ansietat, d’acceleració del ritme cardíac. Però les primeres nits em costava molt dormir, lògicament.

—Dieu que no heu pogut culpar ningú de la mort.
—No, ni pots buscar un boc expiatori. En el seu cas ell havia decidit la ruta, jo anava darrere, em feia una il·lusió enorme, però a ell encara més. Per tant, afortunadament, no hi ha hagut un procés de culpabilització. Perquè en molts processos de dol la culpa distorsiona molt. Per què hi vas anar, allà? Per què vas fer això? Per què anaves a aquella velocitat? Que en aquest cas no hi ha estat. I això també ho ha facilitat. Aquí hi ha un accident. Hi ha un error. Però això no ho puc imputar a ningú més que a la condició humana, i en aquest cas a nosaltres dos.

—Idea del llibre: hi ha gent que passa el dol parlant amb altres, però l’altre ha de tenir l’habilitat del silenci. I dieu que no és el vostre cas.
—No. A mi m’ha ajudat molt escriure. Sempre recordo aquella frase de Nietzsche: “Si no escric, exploto.” He escrit des dels vint-i-un anys i m’ha ajudat molt a alliberar. Per mi l’escriptura té una dimensió terapèutica molt important.