1. L’altre dia, durant la rebuda als exiliats davant la seu d’Òmnium, vam tenir ocasió d’escoltar dues intervencions que, sense proposar-s’ho expressament, donaven una certa idea de la unitat estratègica de baixa intensitat que pretendria de forjar novament l’independentisme institucional. La primera intervenció venia a dir-nos que l’estat espanyol no és pas un monstre invencible, sinó que, com demostrarien la llei d’amnistia i el primer retorn d’exiliats, és vulnerable; per la seva banda, la segona intervenció negava cap dret a jutjar ningú en termes injuriosos (“botiflers”, “traïdors”) en pro de la unitat patriòtica i superant les distintes sensibilitats presents al si de l’independentisme. Totes dues intervencions s’alimentaven mútuament: si l’estat és vulnerable, això demostraria que la tàctica negociadora menada fins ahir mateix era correcta, i que cal continuar-la; i si cal oblidar greuges comparatius i posar-ho tot al mateix sac, això voldria dir que tots plegats ens haurem d’aplicar una “amnistia” interna, com si res no hagués passat, per poder tornar-hi.

2. Si deixem de costat l’afebliment, desànim i paràlisi de l’independentisme d’ençà de les eleccions autonòmiques del 2021, que han desembocat en la pèrdua de la majoria parlamentària, conservada fins i tot en plena aplicació del 155; i si deixem de costat que aquest afebliment, desànim i desmobilització de l’independentisme ha permès que l’estat espanyol continuï impunement amb la política bifront de fer veure que concedeix amb la mà esquerra allò que sap de cert que rebutjarà la mà dreta; i si deixem de costat que aquest afebliment, desànim i desmobilització permeten que una franja minoritària de l’independentisme institucional, al capdavant del govern en funcions, negociï amb el PSOE engrunes econòmiques, i amb el PSC la investidura d’un president espanyolista sense embuts, podem estar segurs que l’ordre potser podrà regnar al si d’una unitat independentista impostada, però que no ho farà sobre la tossuda realitat d’un país ocupat i en camí de ser anorreat com a nació.

3. La unitat de l’independentisme només es podrà recompondre amb una lluita antagònica, ferma i contínua amb l’estat espanyol. Els intents de mantenir una ficció negociadora, quan no es disposa de forces capaces d’imposar el poder propi, són, en el millor dels casos, mostres d’ingenuïtat i, en el pitjor, actes de supervivència particular, legítims, però que només reforcen el poder de l’estat espanyol. Ara com ara, aquesta lluita antagònica, ferma i contínua ha d’arrencar amb l’oposició a la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat; ha de continuar amb la mobilització al carrer per la Diada amb mitjans nous i propostes innovadores; i ha de tenir, en la repetició d’eleccions, l’oportunitat d’imposar un programa per a fer la independència que posi en ordre de combat el moviment independentista i capgiri el fals ordre autonòmic.

4. N’hi ha que potser esperen esdeveniments atzarosos per començar a moure’s; o que pensen que les ensopegades de l’estat espanyol obriran noves fissures, entre els seus aparells, sota la mirada d’Europa; fins i tot hi pot haver qui vegi en el retorn del president Puigdemont l’oportunitat d’afegir-se al carro de la legitimitat per aglutinar al seu voltant una nova força que, amb un programa propi, escombri els derelictes inservibles de l’aparell autonomista a mig naufragar. Tot plegat podria crear situacions dinàmiques, escenaris interessants i alternatives engrescadores, no en tinc dubte, però la sola cosa que avui pot moure i remoure la situació d’afebliment, desànim i paràlisi seria una nova empenta massiva sota el control i el guiatge de les entitats compromeses amb el carrer. Encara disposem d’uns quants dies per a provar-ho.

P.S. Dissabte, al carrer, érem uns cinc mil ben comptats, Marta Rojals.

 

Forasters vingueren que de casa ens tragueren. La dita popular s’aplica més bé a la Setmana del Llibre en Català d’enguany, que es farà del 20 al 29 de setembre, coincidint amb les festes de la Mercè i en un nou espai, el passeig Lluís Companys. El foraster en aquest cas és la Copa Amèrica de Vela, que ocuparà el Moll de la Fusta, l’espai que de fa anys s’havia convertit en la seu del principal festival literari de Catalunya. Com a conseqüència, i per no deixar cap expositor fora, han hagut de reduir la dimensió de les casetes, que passen de cinc metres a quatre, reduir un escenari i la zona de bar i, en definitiva, fer mans i mànigues per evitar que tota la biliodiversitat associada a l’esdeveniment es veiés afectada.

Tot això serà un desafiament important per a Ilya Pérdigo, president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, i per a Cristina Domènec, directora de la Setmana, sobretot tenint en compte que parteixen de les extraordinàries xifres de l’any passat, amb més de 60.000 visitants (que significaren un increment del 15% respecte del 2022) i una facturació que s’incrementà d’un 20%. La idea és tornar tant sí com no al Moll de la Fusta el 2025.

Sigui com sigui, hi haurà un total de 298 expositors aplegats en 86 casetes i s’hi presentaran més de cent novetats literàries (segur que el nombre augmentarà, perquè hi ha moltes editorials petites que encara no han confirmat exactament amb quants títols nous arribaran a l’esdeveniment), que serviran per a polsar l’estat de salut de l’edició en català en la represa d’un curs molt interessant. Si, fa una dècada, es va viure un esclat important d’editorials independents, enguany veiem un procés de concentració editorial i reequilibri de forces entre els grans grups i els seus segells que ben segur marcarà el futur de l’edició en català. Així mateix, hi haurà unes 300 activitats, entre rutes, actes, concerts, signatures i accions per a la canalla, que tornaran a convertir la Setmana en un aparador de luxe per al llibre en català.

Cristina Domènec, directora de la Setmana, diu: “Hem de veure el canvi d’ubicació i de dates com una oportunitat per a captar nou públic, gent que potser no s’ha acostat mai a la Setmana, i a qui hem de fidelitzar perquè l’any que ve vinguin al Moll de la Fusta. El fet de fer-ho coincidir amb les festes de la Mercè també ens dóna aquesta oportunitat de fer que la Setmana es vegi com una gran festa.”

Tot seguit, us detallem les novetats més destacades de la Setmana d’enguany, pendents del programa definitiu i les confirmacions dels grans noms que s’hi veuran.

Quins dies es farà la Setmana del Llibre i on?

La Setmana 2024 es farà del 20 al 29 de setembre i, per tant, agafarà tots els dies de les festes de la Mercè de Barcelona. Excepcionalment, s’ocuparà el passeig de Lluís Companys, entre l’Arc de Triomf i la Ciutadella.

Per primera vegada, l’Alguer hi serà present

Per primera vegada, la ciutat catalana de Sardenya serà present a la Setmana amb la capçalera d’una revista. Això farà que hi hagi productes editorials de tot el territori de parla catalana –bé siguin editorials bé siguin revistes– tret de la Franja de Ponent, la presència de la qual s’ha marcat com a objectiu estratègic per a l’any vinent. Domènec valora molt positivament aquesta incorporació i explica que, com a amfitrions, han “de vetllar perquè tot el territori hi sigui representat”. També hi haurà una taula rodona específica sobre la situació de la llengua a l’Alguer i a Catalunya Nord que organitzarà la Plataforma per la Llengua.

Ruta per la València de Vicent Andrés Estellés

Fa temps que la Setmana treballa per estendre’s per tot el país. En aquest sentit, ha estat vital l’aliança establerta amb Òmnium Cultural, que organitza les activitats d’un matí sencer de la Setmana i que en fa difusió entre tots els seus associats i a tot arreu. La novetat d’enguany és la incorporació d’una nova ruta, per primera vegada a València, que se centrarà en la figura de Vicent Andrés Estellés i que farà Isabel Anyó, néta del poeta de Burjassot. La ruta, l’organitza la Institució de les Lletres Catalanes amb la col·laboració amb la comissió Cent d’Estellés.

Inauguració, dissabte 21 amb Albert Jané

La tradicional inauguració de la Setmana, que es feia sempre el divendres a la tarda, passa al dissabte 21 a les dotze del migdia. El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Albert Jané, serà l’encarregat de fer la glossa amb què donarà per inaugurada oficialment la 42a Setmana del Llibre en Català.

Acord amb la plataforma 3Cat

A la conferència de premsa de presentació de la Setmana, no han volgut explicar gaire en què consistiria, però s’ha arribat a un acord estratègic amb la plataforma 3Cat, en el marc del Pla Nacional del Llibre i la Lectura, perquè es produeixin una sèrie de videopòdcasts sobre llibres en català que estaran una temporada llarga publicats a la plataforma i podran ser una porta per a generar lectors nous.

Concert de la Mercè

El fet d’incloure la Setmana en la festa major de Barcelona implicarà que el dissabte 21 estarà oberta fins a les 22.30, perquè s’hi farà un dels concerts de la Mercè. Anirà a càrrec del grup l’Arannà, format pel duet eivissenco-català Lara Magrinyà i Anna Sala, que presentaran el seu primer treball discogràfic inspirat en l’escriptora Mercè Rodoreda.

Barcino i ‘Mecanoscrit del segon origen’

Tradicionalment, la Setmana ha estat molt curosa amb la celebració de commemoracions. S’hi faran actes específics sobre Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat-Papasseit, Àngel Guimerà i Montserrat Vayreda. Però hi ha dues celebracions més ben especials: el centenari de l’editorial Barcino i els cinquanta anys que han passat d’ençà de la publicació del Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, un dels llibres més llegits en català, que enguany comptarà amb una versió amb àlbum il·lustrat i que motiva que Edicions 62 hi organitzi un acte commemoratiu.

‘True crime’ internacional

Fa anys que la Setmana compta amb presència internacional, tant d’autors com d’editors. Els editors estrangers hi són gràcies a un acord estratègic amb l’Institut Ramon Llull, que organitza cada any la missió d’editors, però els autors internacionals van canviant. Enguany, el cap de cartell és Mark O’Connell, autor d’Un rastre de violència (Comanegra). És un acte organitzat i produït pel CCCB i portarà els crims reals, tan de moda a casa nostra, a un dels seus cims àlgids.

Marc Giró, premi Difusió

El presentador Marc Giró ha estat reconegut amb el premi Difusió per la seva tasca en favor dels llibres al seu programa de RAC1 Vostè primer. Giró ha explicat que, en una primera reunió amb els directius de la cadena, li van dir que hi parlava molt de sexe, i que en una segona reunió li van dir que hi parlava massa de llibres. I reivindica que a la ràdio es parli sempre d’ambdues coses. “De fet, hi ha gent que fa sis hores de ràdio cada dia i no els han donat el premi, no sé de què deuen parlar en els seus programes.” També ha reivindicat que “no es tracti l’oient o l’espectador com a idiota”: “Nosaltres ens pensem que ho són, i de cap manera, la gent vol complexitat i és amb els llibres com es copsa la complexitat del món i es pot intentar entendre-la.”

Pilarín Bayés, premi Trajectòria

D’ençà del 1997, la Setmana atorga el premi Trajectòria, que enguany és per a la il·lustradora Pilarín Bayés, una de les persones més estimades en el sector del llibre a casa nostra. “Els autors i els il·lustradors són els qui donen la cara, però perquè un llibre arribi a la gent hi ha una feina d’equip de molta gent”, ha dit Bayés. A més, ha tingut un record important per a Aurora Díaz Plaja, “que ha fet més ella sola per la literatura infantil que tot el ministerio espanyol junt”, i ha fet una defensa aferrissada de la llengua catalana i dels llibres ben fets.

 

El compromís del president Carles Puigdemont de tornar de l’exili quan hi hagi una sessió d’investidura al Parlament de Catalunya, sigui la seva o la de Salvador Illa, depèn sobretot del calendari polític. Depèn de si, efectivament, el president de la cambra, Josep Rull, convocarà aquesta sessió abans del 26 d’agost, la data límit del termini perquè es convoquin automàticament unes noves eleccions. Però, a Puigdemont, el magistrat Pablo Llarena li ha denegat l’amnistia i li manté vigent l’ordre de detenció: ara per ara, si tornés, seria detingut i, probablement, traslladat a Madrid i empresonat, tal com advertia el seu advocat, Gonzalo Boye, en aquesta entrevista. Però què pot fer, d’ací a final d’agost, el president a l’exili per forçar el Suprem a aixecar-li l’ordre de detenció o a alliberar-lo, si fos el cas? La resposta és en el Tribunal Constitucional, que té una majoria dita progressista, suposadament favorable a l’amnistia, i que d’ara endavant serà en el punt de mira.

Tancada la via del recurs al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per part dels magistrats del Suprem, resta la via del recurs al Tribunal Constitucional, que la defensa de Puigdemont espera que serveixi per a permetre la llibertat de moviments del president a l’exili tan aviat com sigui possible. Però, ara per ara, el Suprem s’erigeix en un escull per a poder accedir a aquesta via, i fa que la possibilitat de tenir una resposta del TC en ple agost sigui poc probable.

1. El Tribunal Constitucional pot obligar el Suprem a deixar Puigdemont en llibertat?

Sí. El Tribunal Constitucional (TC) és la via d’empara que el president a l’exili, i també els consellers Toni Comín i Lluís Puig, tenen en cas que el Tribunal Suprem mantingui la negativa del jutge instructor Pablo Llarena d’amnistiar-los per la malversació suposadament vinculada a l’1-O i a aixecar-los les ordres de detenció. Però, abans, han d’exhaurir la via interna en el Suprem, que en el seu cas és el recurs de reforma contra la decisió de Llarena, que ja han presentat i que haurà de resoldre Llarena mateix; i, després, el recurs d’apel·lació que ha de resoldre una sala formada per uns altres magistrats.

Boye no descarta pas que aquesta sala acabi amnistiant Puigdemont, perquè considera que el vot discrepant de la magistrada Ana Ferrer amb la decisió de Llarena i Marchena de no amnistiar la malversació als dirigents del Primer d’Octubre és el símptoma d’una desavinença més profunda i generalitzada a la sala penal del Suprem.

Però és ben probable que, en apel·lació, el tribunal confirmi la no-amnistia dels exiliats. Si això passés, se’ls obriria la porta del Constitucional, on podrien al·legar que la inaplicació de la llei els vulnera uns quants drets fonamentals. La resolució del TC a una demanda d’empara com aquesta pot tardar molts mesos, fins i tot un any, però poden acompanyar-la d’una demanda de mesures cautelars que consisteixi a sol·licitar que es retiri l’ordre de detenció vigent mentre el TC estudia el fons del recurs d’empara. Si a Puigdemont li concedissin aquesta mesura cautelar, el Suprem hauria de retirar provisionalment l’ordre de detenció.

2. Quant temps pot trigar el Constitucional a pronunciar-s’hi? Arribaria a temps d’una investidura a l’agost?

Perquè el Tribunal Constitucional es pronunciï sobre el fons de la llei d’amnistia i d’un possible recurs d’empara per la inaplicació de la llei que fa el Suprem poden arribar a passar molts mesos. En canvi, la demanda de mesures cautelars per a la retirada de l’ordre de detenció, el TC la podria resoldre fins i tot abans de la decisió que hagi de prendre sobre l’admissió a tràmit del recurs d’empara i, és clar, sobre la resolució del recurs mateix. Però el temps que pugui trigar és incert, perquè poden ser unes setmanes o uns mesos, fins i tot. Tot dependrà del caràcter urgent que el TC hi vegi, i que normalment va associat a una situació de presó o de privació de llibertat de l’afectat, que fa que els terminis s’accelerin.

Però hi ha un primer escull per a arribar a presentar la demanda al Constitucional: el Tribunal Suprem. La llei d’amnistia diu en l’article desè que les decisions sobre l’aplicació i el compliment de la llei s’hauran de prendre en un termini màxim de dos mesos, “sens perjudici dels ulteriors recursos, que no tindran efectes suspensius” Una lectura estricta d’aquest apartat de la llei ve a dir que els recursos presentats pels afectats contra la decisió del jutge de no aplicar-los l’amnistia no poden allargar aquests dos mesos de termini, que vencen aquest 11 d’agost.

De manera que la sala d’apel·lacions del Suprem hauria de decidir abans d’aquesta data si confirma la decisió de Llarena, o bé la tomba. És clar que, si la sala penal del Suprem ha inaplicat la llei quant a l’aixecament immediat de les ordres de detenció que preveu l’article quart, i en relació amb l’amnistia del delicte de malversació, és ben legítim de pensar que tampoc no farà cabal d’aquest termini de dos mesos per a pronunciar-se definitivament en el tràmit d’apel·lació. Només si la sala d’apel·lacions del Suprem resolgués dins’aquest termini que diu la llei, a començament d’agost, la porta del Tribunal Constitucional es podria obrir, per més que sigui el mes d’agost.

3. El Tribunal Constitucional es pot moure el mes d’agost sobre el cas de Puigdemont?

L’agost és inhàbil per al TC, és a dir, que no pot deliberar ni prendre decisions de fons sobre cap qüestió ni cap demanda que tingui pendent. Però, tal com estableix un acord del plenari del juliol del 2023, “durant els períodes de vacances quedarà constituïda una secció, formada per tres magistrats”, que sí que podrà prendre decisions quan hi hagi una causa que consideri urgent i, en tot cas, “en els incidents de mesures cautelars”. I ho pot fer o bé d’ofici o bé a instància de part.

És a dir, si el Suprem ja s’hagués pronunciat sobre el recurs d’apel·lació de Puigdemont a començament d’agost, en el decurs d’aquest mateix mes el president podria presentar una petició de mesures cautelars que els tres magistrats de la secció de vacances del TC haurien de decidir si tramiten o no. La qüestió és que, ara per ara, i quan resten menys de dues setmanes per a començar l’agost, el plenari del TC no ha designat encara aquests tres magistrats.

Convé recordar que l’agost de l’any passat la secció de vacances del TC va prendre una decisió molt polèmica i sense precedents en relació amb un recurs d’empara de Puigdemont i de Toni Comín, precisament. Aleshores, aquella secció vacacional tenia una majoria dita conservadora, amb dos magistrats clarament hostils a l’independentisme, Concepción Espejel i César Tolosa, que van aprofitar l’avinentesa per imposar-se al criteri de la tercera integrant, la magistrada Laura Díez, del sector dit progressista, i van inadmetre els recursos que Comín i Puigdemont havien presentat contra el seu nou processament arran de la reforma del codi penal i contra el manteniment de l’ordre de detenció contra ells.

4. Què passaria si detinguessin Puigdemont? El TC es podria pronunciar abans?

L’estratègia de la defensa de Puigdemont preveu d’arribar com més aviat millor al TC, i al Suprem ho saben. La qüestió és vèncer l’escull del Suprem. I mentre els recursos contra la inaplicació de l’amnistia no hagin superat aquest escull, mentre el Tribunal Constitucional no prengui cap decisió, les ordres de detenció contra Puigdemont, Comín i Lluís Puig seran vigents. De manera que si entressin a Catalunya, un cop traspassada la frontera administrativa de l’estat espanyol, podrien ser detinguts.

Però una detenció de Puigdemont podria accelerar les coses. Perquè aleshores la causa adquiriria una especial urgència. Teòricament, si més no, el fet que la persona que presenta un recurs estigui privada de llibertat dota la causa d’una especial urgència i prioritat. Si Puigdemont fos detingut i empresonat, podria presentar una demanda de mesures cautelars (o cautelaríssimes, de més ràpida aplicació) al Tribunal Constitucional contra l’ordre de detenció i contra l’empresonament, que podrien ser resoltes en poc temps a causa del caràcter urgent per la situació de presó.

Però, abans, hauria de passar també pel Suprem; hauria de presentar-hi un recurs, perquè és el tribunal que manté vigent l’ordre de detenció i que, eventualment, hauria dictat l’ordre de presó provisional per al president a l’exili. El Suprem també hauria de resoldre amb una urgència especial aquest recurs, però això restaria a les mans dels magistrats de la sala que presideix Marchena. Superat aquest escull, la demanda de cautelars al TC perquè fos alliberat es podria resoldre amb una certa rapidesa.

En canvi, hi hauria una altra via de recurs de més ràpid accés al Tribunal Constitucional, sense necessitat de passar pel Suprem. Seria la presentació d’un habeas corpus, un procediment regulat per una llei orgànica pròpia, del 1984, pel qual el detingut pot al·legar davant el jutge que en té custòdia que és víctima d’una detenció il·legal. I el jutge té l’obligació de donar-hi resposta en un termini màxim de vint-i-quatre hores.

En cas que el jutge desestimés la petició d’habeas corpus de Puigdemont, hi hauria l’opció de recórrer tot seguit al Tribunal Constitucional amb una petició de mesures cautelars provisionals perquè fos alliberat. Ara, en aquests casos, en recursos d’empara per la denegació d’un habeas corpus, el TC no acostuma a actuar amb una especial celeritat, i poden passar mesos fins que no resolgui la petició, segons que ha dit Boye.

En resum, doncs, el Suprem pot tenir la temptació de blocar l’accés al Tribunal Constitucional allargant la resolució dels recursos d’apel·lació que presentin Puigdemont, Comín i Lluís Puig per la inaplicació de la llei d’amnistia. I ho poden fer per un temps il·limitat, si decideixen, també, d’incomplir els dos mesos de termini que la llei dóna als tribunals per a donar compliment a l’amnistia. Fins que no se superi aquest tràmit, Puigdemont no pot recórrer al TC en empara ni fer-hi cap petició de mesures cautelars per a aixecar les ordres de detenció. Però una detenció pot accelerar les coses, i dóna a la defensa del president a l’exili algunes armes jurídiques –com l’habeas corpus– per a accedir amb més rapidesa i amb caràcter urgent al Constitucional perquè forci el Suprem a atorgar-li llibertat de moviments.

5. I si Puigdemont arriba al Parlament de Catalunya sense ser detingut?

Una altra cosa seria que Puigdemont pogués arribar, fos com fos, al Parlament de Catalunya sense haver estat detingut. En aquest cas, la policia no el podria detenir. Perquè l’edifici és inviolable i perquè el protocol de seguretat de la cambra aprovat l’agost del 2017 així ho estableix. I perquè el president mateix de la cambra, Josep Rull, ho ha dit fa poc: “La policia, mentre jo en sigui president, no entrarà al parlament a detenir ni a retenir ningú. I si ho volen fer, el primer a qui hauran de detenir és a mi mateix”, va dir a la Cadena SER.

 

Avui s’ha constituït el nou Parlament Europeu. En la cambra, l’extrema dreta representa una quarta part dels diputats i, de fet, si anessin plegats, serien el primer grup parlamentari. En canvi, estan dividits i enfrontats.

El grup més fort i influent, que rep el nom de Patriotes per Europa, ha deixat fora la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, per la seva posició favorable a l’OTAN i Ucraïna – Patriotes per Europa, amb Viktor Orbán, serà el grup més pròxim a les polítiques del Kremlin i el més influenciat per Putin.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Els partits més sorprenents que es presenten a les europees

Això ha fet que Meloni es refugiï en el grup dels Conservadors i Reformistes, un antic grup format en el seu moment pels conservadors britànics i en el qual coincideixen partits conservadors i partits d’extrema dreta.

Finalment, el trencament de relacions dels altres partits amb Alternativa per Alemanya, per les seves connexions nazis, l’ha deixat aïllat. Ara encapçala un tercer grup menor, en què ha replegat partits menors d’uns quants països.

Us ho expliquem en aquest vídeo:

L’entitat Punt de Referència, que acompanya joves tutelats i ex-tutelats, ha fet una crida a trobar cent mentors abans d’acabar l’estiu, uns seixanta al Barcelonès i uns quaranta al Maresme. Enguany, 1.300 joves faran divuit anys a Catalunya i deixaran de tenir la tutela de la Generalitat, i per això l’organització demana que cent persones els ajudin a combatre el risc d’exclusió social i a emancipar-se. A diferència de la majoria de joves, han de fer el trànsit cap a la vida adulta tots sols, i entre set anys i nou abans de l’habitual. De fet, la mitjana de l’emancipació se situa en 30,3 anys, la xifra més alta d’aquestes darreres dues dècades.

La campanya “Un gest, un món” vol sumar nous voluntaris al programa de mentoria social, que consisteix a assistir a trobades setmanals amb un jove durant nou mesos. No requereix experiència prèvia, únicament demanen que tinguin més de trenta anys. Primer, els mentors fan una entrevista personal i reben deu hores d’una formació molt vivencial, amb interpretacions de rols i casos pràctics. Durant tot el procés, els voluntaris compten amb el seguiment de l’equip de Punt de Referència, i els poden traslladar dubtes o angoixes.

Augment de l’autoconfiança

L’entitat explica que aquestes trobades entre mentor i jove tenen un doble impacte. “Per una banda, hi ha un impacte en el benestar emocional i la salut mental, perquè al final es crea una relació de confiança, un vincle de suport, de tu a tu, en què es pot compartir el dia a dia, tenir algú al costat amb qui compartir preocupacions i dubtes… Algú que creu en tu”, explica Marina Montoya, cap d’àmbit de l’àrea de mentoria social de Punt de Referència. “Això fa que els joves, automàticament, creguin més en ells i millorin les seves expectatives. A més, també hi ha l’impacte a escala comunitària: acostar realitats que, d’una altra manera, no tindrien contacte. Aquest acostament genera coneixement, sensibilització i també un impacte en l’ampliació d’oportunitats per als joves quant a suport, coneixement del territori i de contacte amb la comunitat.”

Montoya explica que el perfil de cada jove és únic, i no es pot generalitzar perquè tots tenen històries diferents. “Alguns han fet un trajecte migratori no acompanyats, n’hi ha d’altres que no… Hi ha joves que treballen, joves que estudien… Hi ha situacions diverses, molt diferents. Són joves de setze anys a vint-i-tres amb diferents habilitats i capacitats, però sobretot amb ganes de construir itineraris de futur. La majoria no té família aquí i no compta amb una xarxa de suport. La societat no els posa les coses fàcils per poder vincular-se i desenvolupar-se.”

Una doble vulnerabilitat

L’organització destaca que el jovent tutelat i ex-tutelat es troba en una situació de doble vulnerabilitat, atès que el 60% dels qui va atendre l’Àrea de Suport Tutelat durant el 2023 eren immigrants. A més, manquen recursos per a fer front a la situació amb totes les eines necessàries. “Falten recursos d’habitatge, salut mental i formació, entre més, i un bon pla d’emancipació per a atendre aquest jovent. Si els joves que són en una altra posició social ja tenen moltíssimes dificultats per a l’habitatge, en els seus casos encara és pitjor”, conclou Montoya.

Com a fonts d’informació per a adherir-se al voluntariat, l’organització destaca l’apartat de mentoria de la seva web i el mail voluntariat@puntdereferencia.org. Malgrat que aquesta campanya s’ha llançat durant l’estiu, Punt de Referència recorda que, si algú hi està interessat però no pot fer-ho en aquest moment, pot posar-s’hi en contacte més endavant.

 

Fer un cafè és essencial en la vida social de molta gent, una fórmula que implica quedar amb algú, xerrar i, si escau, prendre realment una tassa de cafè. Però es preveu que ben aviat serà una activitat molt més cara que no és avui en dia.

L’augment del preu del cafè no es pot adduir a un sol factor, però n’hi ha un que ha tingut un impacte dràstic i evident: la mala collita a escala mundial. El cafè, com també el cacau, s’ha de cultivar a l’aire lliure en regions tropicals, i ha estat fortament afectat per efectes meteorològics extrems com ara sequeres prolongades i pluges torrencials. En part, és conseqüències del Niño – Oscil·lació del Sud, un fenomen climàtic que afecta les latituds tropicals i subtropicals. Però el canvi climàtic també n’ha augmentat la freqüència.

Menys xocolata i més cara: una crisi de producció sense precedents sacseja el mercat del cacau

El Vietnam, el segon productor mundial de cafè i el més gran de la varietat robusta, ha informat que les exportacions de cafè havien disminuït d’un 11,4%. I les perspectives són pitjors. Hi ha hagut la pitjor sequera de fa anys i això ha causat “danys irreversibles” a les flors del cafè. Es preveu que la temporada que ara comença serà la pitjor dels últims tretze anys.

Les males collites no se circumscriuen solament al Vietnam, sinó que el mal oratge també ha afectat la resta de productors, com ara el Brasil, Colòmbia, els països de l’Amèrica Central o Indonèsia, i això ha fet que l’excedent d’enguany sigui pràcticament inexistent. Alhora, en el cas de la varietat robusta, que habitualment es fa servir en barreges de cafè exprés i cafè instantani, la baixa producció ha anat acompanyada d’un fort augment de la demanda, perquè molts torradors han impulsat mescles de cafè que inclouen aquesta varietat, més barata, a causa que l’arabica ha mantingut preus persistentment alts aquests darrers dos anys.

El cafè de la varietat robusta va assolir un preu de rècord a tot el món el 9 de juliol: 4.667 dòlars la tona al mercat ICE Futures Europe, amb seu a Londres. El creixement és constant i si ja havia augmentat d’un 58% el 2023, enguany s’ha encarit d’un 63%.

Tot plegat fa preveure que el cafè seguirà el patró de pujada de preus del cacau. Les pressions inflacionistes s’han agreujat, a més, pel conflicte a la mar Roja, amb vaixells que es neguen a passar-hi, i això ha afectat el lliurament de cafè procedent d’Indonèsia, el quart productor mundial, i del Vietnam, que han de virar pel sud d’Àfrica, una ruta molt més llarga, amb un cost més alt i que causa endarreriments en la cadena de subministrament.

Giuseppe Lavazza, president de Lavazza, empresa dedicada a l’elaboració de productes del cafè, afirmava l’any passat que enguany es moderarien els preus del cafè, però ara ha admès en declaracions a The Guardian que es va equivocar. “No hem vist mai un augment tan fort dels preus com la tendència que vivim ara”, va dir. I no és pas gaire més optimista amb vista al futur: “Bufen vents de cara molt, molt forts i no veig cap raó per què el preu del cafè hagi de baixar.”

En dades concretes, detallava que un consumidor del Regne Unit en un any havia passat a pagar un 15% més per una bossa d’un quilo de grans de cafè, i la seva previsió és que durant l’any vinent augmenti entre un 20% i un 25%. Si al Regne Unit hi ha aquestes expectatives, a la UE podria haver-hi una tendència semblant, o molt pitjor.

La guerra del cafè i acusacions d’imperialisme

Si l’escenari general no sembla gaire reconfortant, hi ha un factor afegit a la Unió Europea: una nova legislació que, segons els productors, podria tenir unes conseqüències catastròfiques.

El desembre del 2022 es va aprovar el reglament de desforestació de la Unió Europea (EUDR), amb l’objectiu de combatre la desforestació que causen sectors econòmics com el del cafè, el cacau, la soia, la fusta o el bestiar. A partir del 30 de desembre ja no es podran vendre aquests productes a Europa si abans les empreses no demostren que els seus béns no tenen cap mena de relació amb la desforestació. Les empreses més petites tenen temps fins el juliol del 2025.

La qüestió principal és com demostrar-ho. La resposta és que els fabricants de cafè de tot el món hauran d’utilitzar les coordenades de satèl·lit per mapar digitalment la mida de la seva granja i remarcar-ne clarament els límits, per tal de comprovar si alguna part ha estat talada d’ençà del 2020. En cada lliurament s’ha de proporcionar una fotografia aèria o per satèl·lit; altrament, es pot rebutjar el contenidor sencer. Tenint en compte que moltes granges es troben en estats en desenvolupament, aquest tràmit es preveu que sigui, pel cap baix, un autèntic maldecap.

Les comandes ja han baixat de manera important a Etiòpia, on el cafè significa un terç dels ingressos de les exportacions. El país encara no ha resolt la manera de compilar les dades de milions de petits agricultors i proporcionar aquesta informació als compradors. I el Perú directament no té la capacitat de proporcionar la informació necessària per al cafè conreat a l’Amazònia. En una administració feble i milers de petits agricultors s’hi afegeix que la majoria no tenen el títol de propietat. Sobre això, Giuseppe Lavazza preveia que les conseqüències serien “terribles” i que la nova regulació introduiria una gran limitació, una distorsió molt forta del mercat. “Per a tots els torradors europeus –diu–, això és molt difícil. Penseu en els agricultors de l’Amèrica Central; crec que molt pocs estan preparats per a complir la regulació.” En molts estats les parcel·les no tenen uns límits clars d’ençà de fa generacions, i això fa que molts agricultors no en sàpiguen exactament l’extensió i, per tant, no puguin proporcionar la informació necessària per a la cartografia per satèl·lit.

El Vietnam, tot i el suport de les institucions, té mig milió de petits agricultors que produeixen vora el 85% del cafè del país, i és un envit important que puguin recollir i proporcionar dades que demostrin que les seves granges no han causat desforestació. Establir la infrastructura per a identificar quin terreny pertany a qui i després passar-lo a fotografiar serà costós i complicat, si no és que simplement és impossible de complir per a molts. Sobre això, el ministre d’Economia d’Indonèsia, Airlangga Hartarto, ha dit que era una legislació “inherentment discriminatòria i punitiva per naturalesa”, contra els més dèbils, i ha acusat  la Unió Europea de “imperialisme regulador”. Milers de petits agricultors, sense l’experiència tècnica requerida per a la cartografia per satèl·lit, depenen de la reacció dels estats, amb sistemes nacionals que ajudin els petits agricultors a garantir la traçabilitat de les exportacions. En cas contrari, pot passar que tot es concentri en grans explotacions que puguin demostrar que complexen les normes.

Els productors, en cerca d’alternatives

Els efectes negatius podrien anar més enllà de perjudicar els agricultors i la concentració de la producció en unes poques mans de grans empreses. Es pot promoure l’opció d’uns altres cultius, com ara el durian, una fruita tropical que s’exporta principalment a la Xina, que ja competeix fortament amb la planta del cafè al Vietnam.

Una altra possibilitat és que les grans empreses simplement es poden limitar a vendre part de l’estoc a Europa i el que no compleix els requisits dur-lo a uns altres llocs. En relació amb això, alguns comerciants d’Etiòpia cerquen mercats diferents, com ara el Llevant o la Xina, on el cafè etíop es troba en auge. Però canviar de mercat d’avui per a demà és difícil. I hi ha un altre factor vinculat que pot afectar encara més els preus. El cafè ha esdevingut una beguda de moda en bona part del món, com ara a la Xina, on solament en una dècada se n’ha duplicat el consum. També a l’Índia o als països productors –com Indonèsia o el Vietnam–, que han registrat un augment del consum intern de cafè, fet que representa desenes de milions de potencials nous consumidors.

Això també pot disparar els preus si no va acompanyat de més oferta. L’any passat, abans de les regulacions i la sequera més intensa, ja se’n notaven els efectes. Si fa cinc anys un cafè costava a Barcelona 1,16 euros de mitjana, segons una enquesta de l’ajuntament, el 2023 ja en costava 1,37. Tot plegat fa pensar que l’augment no és pas temporal i que és el començament d’una tendència constant que ara com ara no sembla tenir aturador.

Estiu i Tabarca són sinònims de turisme. L’illa, situada enfront de Santa Pola (Baix Vinalopó), tot i que pertany al terme d’Alacant, té una superfície de 0,3 quilòmetres quadrats. Durant l’any hi viuen entre cinquanta persones i seixanta, però durant els mesos d’estiu pot rebre entre tres mil i quatre mil visitants el dia, segons Carmen Martí, presidenta de l’associació de veïns Tabarca Illa Plana. Ara com ara, hi ha una infermera, que hi és sempre, però demanen un metge per al juliol i l’agost perquè temen que, amb l’excés de gent, puga haver-hi algun accident i no tinguen assistència. A més a més, la majoria dels residents són gent major.

La resta de l’any, els habitants de Tabarca en tenen prou amb la infermera i les videotrucades amb el centre de salut de Santa Pola quan ho requereixen. Però a l’estiu, amb el turisme, les coses es poden complicar perquè hi ha molta pressió assistencial. “Si hi ha un accident, la infermera el pot atendre. Però si n’hi ha dos, on va? A més que hi ha coses que no poden fer, tenen limitacions”, apunta Martí.

De fet, aquestes últimes setmanes l’helicòpter d’emergències ha hagut d’anar a Tabarca unes quantes voltes per urgències sanitàries. Aquestes situacions reforcen la necessitat de tenir un metge a l’illa, la més petita del país i l’única habitada del País Valencià.

La presidenta de l’associació de venïns explica que és un problema recurrent cada estiu, per això han començat una campanya als mitjans de comunicació, a fi de trobar un metge. L’administració té dificultats per a cobrir la vacant per falta d’aspirants, i han demanat als interessats que es posen en contacte amb el col·lectiu o amb la direcció mèdica de primària de l’Hospital General Universitari d’Elx, del qual depenen per a aquest servei. “Vam parlar amb el director mèdic de primària i ens va dir que no trobaven metges, que no ho podia suplir, que no tenia ni metges per als centres de salut. I ens va dir que si trobàvem algú, que l’enviàrem a l’hospital i el contractarien. Un any que va passar això mateix ja ho férem i tinguérem sort”, diu Martí, que és optimista quant a la cerca.

El metge que volgués anar a treballar a l’illa aquests mesos tindria l’allotjament al costat de la clínica inclòs en l’oferta laboral, que compartiria amb la infermera. “Si algú hi estigués interessat, nosaltres el posaríem en contacte amb la direcció de primària d’Elx, o podria telefonar-hi directament. Allí li explicaran les condicions i tot allò que calga. I si firma, comença l’endemà”, diu.

Acostumats al turisme

Abans els habitants de Tabarca eren fonamentalment pescadors, un ofici que ha anat de baixa. Molts van emigrar cap a Elx i algunes altres localitats, i els que s’hi van quedar van haver de canviar de faena. Ara viuen del turisme, en restaurants i hotels. Martí assenyala que hi ha una bona relació amb els turistes i ho viuen amb normalitat. “Hi ha molt d’ambient de turisme, però compartit. Els turistes quan vénen i s’allotgen als hotels, s’adapten al que hi ha, que és un poblet. Fan la mateixa vida que nosaltres, només que van a dormir a l’hotel”, diu Carmen. Sobretot, sempre els demanen responsabilitat i civisme perquè no embruten les cales i respecten els espais de l’illa.

Sembla, doncs, que hi ha una bona convivència entre tabarquins i visitants. “Fins que arriba el primer vaixell amb turistes, cap a les 10.00, nosaltres fem vida normal. Caminem, fem exercici, desdejunem, anem a la platja, i ales hores de més calor ens n’anem a casa. I a la vesprada, igual. A partir de les sis o les set és quan baixem a la platja, perquè és quan ja se’n van els turistes. Tenim la sort que el turista ve de dia, en eixa franja d’hores, i després ja no hi queda ningú, només els del poble. Al final és un poblet normal, ara tenim totes les cases obertes i habitades perquè la gent ve a l’estiu, i sopem al carrer en una taula, amb amics. És molt de poble”, conta Carmen.

La fundació privada de l’àmbit públic Andorra Recerca+Innovació (ARI) ha presentat les conclusions de l’estudi d’impacte que tindria l’acord d’associació negociat amb la Unió Europea. L’informe, elaborat juntament amb la consultora KSNET, indica que hi hauria un impacte positiu. El coordinador del grup d’anàlisi política, Yvan Lara, ha dit que les conclusions són molt clares i que, durant tot el període analitzat, el creixement econòmic sempre seria superior al registrat en una situació com l’actual.

Les dades mostren que el PIB del 2050, en cas de signar-se l’acord, seria un 5% superior que no pas en cas que no s’aprovi. En la mateixa línia, les importacions creixerien gairebé d’un 6% i les exportacions serien fins a un 20% superiors. En el cas del mercat laboral, apunten que l’acord permetria de generar més llocs de feina i en vint-i-cinc anys n’hi hauria un 4,5% més que no hi hauria si no es modifica la situació actual. A més, ha assenyalat que en la majoria de casos les ocupacions generades permetrien de donar feina a andorrans o residents al país, i també es preveu una repercussió positiva en els salaris.

Finalment, Lara ha dit que l’estudi perseguia dos objectius: contribuir amb informació de qualitat que els ciutadans d’Andorra puguin construir una opinió fonamentada sobre l’acord d’associació i contribuir a l’enriquiment i a la millora del debat públic.

Un document insòlit trobat per un professor de la UPF testimonia una “guerra cultural” entorn de la bruixeria a la Catalunya de començament del segle XVII. Josep Capdeferro, professor d’Història del Dret, va localitzar a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic una al·legació jurídica signada per catorze prestigiosos advocats de Catalunya en defensa de Caterina Freixa, acusada de bruixeria.

Aquest escrit es complementa amb un altre document de caràcter obscurantista, ja conegut, però no analitzat fins ara, escrit per Felip Vinyes, advocat i fiscal acusador de Freixa, i que representa la rèplica inculpatòria de l’anterior al·legació.

Segons que explica la UPF en un comunicat, als voltants de l’any 1620 es va produir un debat entre partidaris i detractors de les acusacions entorn dels suposats crims de bruixeria, com ha pogut demostrar en el marc de la recerca Capdeferro, que és membre del Grup de Recerca en Història del Dret Català de la UPF. Això indica que implica “l’inici del final” de la cacera de bruixes a Catalunya.

“Mai no havia pensat que enmig d’impresos jurídics com aquests, que se solien presentar a tribunals de primer ordre, un dia hi trobaria un document sobre bruixeria”, ha dit Josep Capdeferro.

Portada de l’al·legació feta pels catorze advocats (fotografia: UPF). Un document inèdit

En el decurs de la cerca, Capdeferro analitzava a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic una col·lecció amb més de 180 volums d’impresos jurídics entre els segles XVI i XIX, sense catalogar. De sobte, va ensopegar amb un document insòlit, titulat “Iuris responsum pro Catherina Frexer et de Prat, termini Artes, parochiae Sanctae Mariae de Horta, dioecesis Vicensis, uxore Iacobi Frexer”. “Mai no havia pensat que enmig d’impresos jurídics com aquests, que se solien presentar a tribunals de primer ordre, un dia hi trobaria un document sobre bruixeria”, explica l’investigador.

El document, signat per catorze dels juristes més prestigiosos de la Catalunya Moderna, entre els quals Pere Antoni Jofreu, Jaume Càncer i Pere Fontanella, és un escrit d’al·legació en defensa de Freixa, una dona jove de classe benestant que vivia a la parròquia de Santa Maria d’Horta, al terme d’Artés (actualment al municipi d’Avinyó, al Bages).

Llistat dels catorze advocats catalans (fotografia: UPF).

Freixa s’havia casat amb un petit propietari rural quan va ser acusada de bruixeria, inicialment per una veïna –que la culpava d’haver extirpat part del fetge d’un infant mitjançant arts diabòliques, sense deixar cicatriu–. “Aquesta al·legació favorable a Freixa és tècnica, ben fonamentada jurídicament, irritada i alhora irònica contra els supersticiosos”, apunta Capdeferro.

Aquest escrit encaixa i complementa un altre document, que ja s’havia localitzat, però que ningú havia analitzat fins ara, i que amb la troballa de Capdeferro adquireix tot el sentit: és una rèplica a l’al·legació anterior, feta per Felip Vinyes, advocat i fiscal acusador, centrada en el testimoni de catorze dones, presumptament bruixes confesses. Totes elles havien testificat i inculpat l’acusada en cadena amb l’objectiu que el procés contra Freixa es completés i conduís a una condemna de mort.

En casos com aquest, el catàleg de delictes es podia ampliar amb acusacions com ara provocar calamarsades que devastaven camps o mataven animals, renegar de la fe, fer adoració i un pacte amb el dimoni, heretgia, etc.

“Aquesta al·legació de rèplica és tècnicament molt més pobra, obscurantista, a estones sembla un ‘tractat de demonologia’ i porta un dictamen incorporat, on un doctor en medicina conegut a l’època (Joan Francesc Rossell) afirma que es podia seccionar part de l’òrgan d’una persona i que continués vivint unes hores o dies”, explica Capdeferro.

Pressionar el jutge i l’opinió pública

A l’època que hi va haver aquest conflicte, als voltants de la segona dècada del segle XVII, era freqüent que en grans debats jurídics o polítics, l’advocat que portava directament un cas cerqués el suport de companys per fer més pressió sobre el jutge o l’opinió pública. Segons l’investigador, aquest devia ser el cas dels catorze juristes que van defensar Freixa, vinculats a la Generalitat i possiblement influïts per la Companyia de Jesús.

El 10 de gener de 1619, el jesuïta Pere Gil havia lliurat un document al virrei duc d’Alburquerque en contra de la cacera de bruixes. La detenció de Freixa el 8 de novembre del mateix any i el risc que fos condemnada després d’un procés carregat d’arbitrarietats i confessions sota tortura d’altres acusades de bruixeria va fer que l’advocat Jofreu i companyia fessin un pas endavant i diguessin: “Prou! Hem de contribuir a aturar aquesta barbàrie que des de fa massa temps està fonamentant gent supersticiosa i s’executa en tribunals menors, sense garanties judicials!”, apunta Capdeferro.

Per a l’investigador de la UPF, el debat que hi va haver entre 1619 i 1622 devia ser com el que actualment anomenem “guerres culturals”: “O veies claríssimament una cosa, o l’altra”. Com a exemple d’aquestes posicions confrontades, a començament del 1620 a Catalunya hi va haver quatre bisbes declaradament contraris a les persecucions de bruixes i dos manifestament favorables, entre ells el de Vic, dins de la diòcesi en què estava detinguda Freixa. De moment, Capdeferro no ha pogut trobar cap document explicatiu de com va acabar aquest cas. Només se sap que el 1622 Freixa va ser traslladada d’Artés a Barcelona, però Capdeferro continua la tasca constant de cerca, i és probable que aviat surtin nous resultats.

Aquesta recerca s’emmarca en un projecte d’I+D+i finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació espanyol i l’Agència d’Investigació espanyola, del qual Josep Capdeferro és investigador principal.

La plataforma Menys Turisme, Més vida ha publicat un vídeo en el qual diverses personalitats conegudes de les Illes Balears fan una crida a assistir a la manifestació contra la massificació turística el diumenge 21 de juliol a Palma. En el vídeo hi participen actrius com Clara Ingold, David Ordinas o Lluqui Herrero; cantants com Pau Debon, Maria Hein, Maria Jaume o Júlia Colom, i influenciadors com Margalida Munar, Antoni Guiscafré o Júlia Mèrida.

Daniel Pardo: “El problema del turisme no és que sigui bo o dolent, és que sigui massiu”

Vídeo part 2#CanviemElRumb #PosemLímitsAlTurisme pic.twitter.com/IDfRyZWzBb

— MENYS TURISME MÉS VIDA (@contracimera) July 16, 2024

Tots els participants en el vídeo coincideixen a dir que és hora de posar límits al turisme i en exigir mesures per a combatre la massificació i deixar de sentir-se estrangers a casa seva. També hi apareixen Miquela Lladó, Agnès Llobet, Joan Muntaner, del grup Xanguito; Tiu Herrero, Toni Horrach, els cantants de Fades, Ferran i Vicenç; la cantant de Marala, Clara Fiol; Xisk, els integrants del grup de música Reïna, Pau Franch, Mar Grimalt, Joan Mateu Horrach, Adrià Arbona, Aina i Neus del grup Anam Fent; i Júlia Mèrida.

Odi als turistes o al model turístic? El sarcasme de les xarxes socials contra la saturació turística

La manifestació, amb el lema “Canviem el rumb, posem límits al turisme”, començarà a les 19.00 al parc de les Estacions i recorrerà alguns dels carrers més cèntrics i, per tant, massificats de la ciutat. S’espera que la mobilització acabi al passeig del Born. Fins ara, més de vuitanta entitats illenques s’hi han adherit.

La marxa defensarà la necessitat d’establir límits al turisme i de treballar per un model socioeconòmic més just i sostenible, en la línia de la feta a Barcelona fa dues setmanes. A més, exigeix mesures que garanteixin l’accés a un habitatge digne, la fi de l’especulació immobiliària, la gentrificació i l’expulsió veïnal, la millora dels serveis públics, treballs decents i ben remunerats, la conservació i la regeneració dels espais naturals, així com el respecte per la cultura i la llengua pròpies.

La manifestació contra la saturació turística a Barcelona impressiona la premsa internacional

Fa unes setmanes, a Mallorca,  tres-cents veïns van ocupar el caló del Moro per denunciar-ne la saturació. En la mateixa línia, a Menorca, un miler de persones es va concentrar davant la seu del Consell de Menorca per també protestar contra la massificació.

La plataforma Menys Turisme, Més vida ha publicat un vídeo en el qual diverses personalitats conegudes de les Illes Balears fan una crida a assistir a la manifestació contra la massificació turística el diumenge 21 de juliol a Palma. En el vídeo hi participen actrius com Clara Ingold, David Ordinas o Lluqui Herrero; cantants com Pau Debon, Maria Hein, Maria Jaume o Júlia Colom, i influenciadors com Margalida Munar, Antoni Guiscafré o Júlia Mèrida.

Daniel Pardo: “El problema del turisme no és que sigui bo o dolent, és que sigui massiu”

Vídeo part 2#CanviemElRumb #PosemLímitsAlTurisme pic.twitter.com/IDfRyZWzBb

— MENYS TURISME MÉS VIDA (@contracimera) July 16, 2024

Tots els participants en el vídeo coincideixen a dir que és hora de posar límits al turisme i en exigir mesures per a combatre la massificació i deixar de sentir-se estrangers a casa seva. També hi apareixen Miquela Lladó, Agnès Llobet, Joan Muntaner, del grup Xanguito; Tiu Herrero, Toni Horrach, els cantants de Fades, Ferran i Vicenç; la cantant de Marala, Clara Fiol; Xisk, els integrants del grup de música Reïna, Pau Franch, Mar Grimalt, Joan Mateu Horrach, Adrià Arbona, Aina i Neus del grup Anam Fent; i Júlia Mèrida.

Odi als turistes o al model turístic? El sarcasme de les xarxes socials contra la saturació turística

La manifestació, amb el lema “Canviem el rumb, posem límits al turisme”, començarà a les 19.00 al parc de les Estacions i recorrerà alguns dels carrers més cèntrics i, per tant, massificats de la ciutat. S’espera que la mobilització acabi al passeig del Born. Fins ara, més de vuitanta entitats illenques s’hi han adherit.

La marxa defensarà la necessitat d’establir límits al turisme i de treballar per un model socioeconòmic més just i sostenible, en la línia de la feta a Barcelona fa dues setmanes. A més, exigeix mesures que garanteixin l’accés a un habitatge digne, la fi de l’especulació immobiliària, la gentrificació i l’expulsió veïnal, la millora dels serveis públics, treballs decents i ben remunerats, la conservació i la regeneració dels espais naturals, així com el respecte per la cultura i la llengua pròpies.

La manifestació contra la saturació turística a Barcelona impressiona la premsa internacional

Fa unes setmanes, a Mallorca,  tres-cents veïns van ocupar el caló del Moro per denunciar-ne la saturació. En la mateixa línia, a Menorca, un miler de persones es va concentrar davant la seu del Consell de Menorca per també protestar contra la massificació.

“El Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) no és precisament un entorn amable per a mi, però les declaracions posteriors han tingut un to molt més agre. La majoria de les comunitats tenen recel sobre si la nostra proposta els farà perdre diners. No és aquest el nostre plantejament. No els en farà perdre. És a l’administració central on hem de fer força. Tot i que els darrers deu anys les competències del govern central no han augmentat, els seus ingressos han crescut d’un 90% i els de les comunitats només d’un 41%. Aquest fet ha permès a l’estat d’acaparar 112.000 milions d’euros que correspondrien al conjunt de territoris. Una correcció d’aquest desequilibri permetria d’instrumentalitzar el sistema que proposem sense que ningú hi perdés, amb un lleu aprimament de l’estat i amb un guany de sobirania per a Catalunya”, declarava ahir al vespre al 3/24 la consellera en funcions, Natàlia Mas, després de tornar de Madrid. Una entrevista –val a dir-ho– amb un contingut molt didàctic i entenedor.

Ahir la consellera havia anat al CPFF a explicar el finançament singular que tots ja coneixem. I el que va rebre en canvi van ser estirabots dels seus col·legues. Evidentment, encara no ho havien fet tots plegats, però sí individualment amb anterioritat. Per tant, no es pot dir que la resposta hagi estat cap sorpresa. Paraules com “insolidaritat”, “greuge”, “privilegi” o “xantatge” es van utilitzar amb profusió per criticar la proposta catalana.

“El que temem és que aquest govern només té voluntat política de solucionar el problema amb Catalunya, perquè li fan falta els vots, però no té voluntat de solucionar el problema real que tenim a Andalusia, on no tenim els recursos que corresponen a la comunitat”, va etzibar Carolina España, la consellera andalusa.

De l’Aragó, el conseller José Saz assenyalava que aquesta iniciativa “atempta contra la igualtat de tots els ciutadans” i reclamava una reforma del finançament que garanteixi un tracte just i equitatiu per a totes les comunitats. El gallec Miguel Tellado advertia que acceptar aquest finançament diferenciat per a Catalunya voldria dir “llevar recursos a unes altres comunitats autònomes”. En la mateixa línia, la valenciana Mireia Mollà afirmava que “no hi ha motius tècnics per a aquesta proposta” i va instar a cercar “solucions que beneficiïn el conjunt d’Espanya, allunyant-se de decisions unilaterals i polítiques”. I així podria continuar, però no crec que interessi gaire la repetició.

A hores d’ara, encara em resulta estrany que ningú no es pugui posar a favor d’una proposta com la catalana, encara que afavoreixi la seva comunitat, també amb dèficit. Consignes de partit, és clar. Això compta més que el benestar de la gent. Però el que més em va emprenyar va ser llegir la nota de l’agència Europa Press, que publicàvem ahir al vespre a VilaWeb. Deia que Mas també havia defensat que la Generalitat negociarà la reforma del sistema de finançament des de la bilateralitat amb el govern espanyol, un fet que la ministra havia negat rotundament. “Les negociacions són entre ERC i PSC, no entre governs. Ha de ser un lapsus”, va dir.

“Bilateralitat” és una paraula que fa por a Madrid. Però un lapsus? Crec que la ministra Montero es va fer un embolic i va acabar d’originar més tensió de la que ja hi havia. Va tornar a tancar la porta absolutament al finançament singular per a Catalunya, com ja havia fet dies enrere, però ara passava la responsabilitat a Salvador Illa, que és qui negocia amb ERC. I també deia que, “d’especificitats, ja n’hi ha, com en el cas de Canàries”, com si deixés una escletxa, a la qual es van agafar tots els consellers del PP per atacar als socialistes. Especificitats? Singularitats? Sempre jugant amb la semàntica i posant fum pel mig.

En definitiva, María Jesús Montero va insistir una vegada i una altra que l’executiu no negocia bilateralment amb la Generalitat cap mena de finançament específic, ni ho farà, i va negar taxativament que arribés a pactar un concert. No calia que ho repetís, perquè els membres del seu govern ho han dit mil vegades i ja sabem que “no és possible”. No obstant això, va reconèixer que “es pot avançar en un millor finançament de Catalunya i incorporar elements singulars que ja té el model”. Què volia dir? Més fum…

I, vet aquí que, per sortir de l’embolic que suscitava l’ambigüitat expressada, es va treure de la màniga uns “partits generalistes” (vegeu l’editorial d’avui de Vicent Partal). I amb contundència va dir: “Han de ser els líders de PP i PSOE i no les comunitats autònomes els qui s’asseguin a esbossar les línies generals d’una reforma d’aquesta índole que hauria de passar pel filtre del congrés.” La vice-presidenta va demanar a Feijóo que “deixi la hipèrbole en la qual està instal·lat” i s’assegui a negociar. Evidentment, això vol dir arraconar els partits nacionalistes. Cap novetat.

Llavors què negocien el PSC i ERC?, em pregunto. I de què serveixen les línies vermelles establertes, com la del finançament, que va tornar a emfasitzar ahir la secretària Marta Rovira? Potser, com va dir, a final de juliol s’acabarà aquesta negociació. Si compleix allò que va dir serà amb un no a Salvador Illa, perquè no crec pas que Montero canviï. Però i si prometen estudiar un consorci entre l’Agència Tributària i la Generalitat? Si la referència de l’artefacte és el de Rodalia espero que mantinguin la seva paraula i repetim les eleccions.

Parlant d’una altra cosa, Hisenda i les comunitats també van intercanviar opinions sobre la condonació del deute autonòmic lligat a la crisi financera de 2008. Una mesura que l’executiu espanyol va acordar primer amb Catalunya, però que s’estén també a la resta de territoris que s’hi vulguin acollir. Recordeu que es van pactar 15.000 milions en la condonació. En aquests moments, és bo de saber que Catalunya té un deute públic d’uns 87.000 milions d’euros, dels quals uns 74.000 milions amb l’estat. Però d’això en parlarem un altre dia, perquè és una xacra indignant.

“Per a la condonació de deute ens reunirem amb els territoris al llarg del mes de juliol, però com que no hi haurà temps continuarem el mes de setembre i el temps que sigui necessari també per mirar d’arribar a un consens i a un acord”, va dir la vice-presidenta en una conferència de premsa després de la reunió. “Espero que aquest tema sigui el menys complex que ha plantejat la reforma del model de finançament”, va afegir.

Jo no ho tinc tan clar com la ministra. Entre més raons, perquè no totes les comunitats es beneficiaran de la mateixa manera de la mesura. Recordem que l’acord es limita a condonar l’augment de deute contret amb l’estat a causa de la gran crisi del període 2008-2013, però no del que es va produir després d’aquests anys. Això vol dir que el govern espanyol haurà de determinar “quina part de l’increment de deute”, obeeix a aquesta causa. I no ha dit quin sistema aplicarà. Vet aquí un altre motiu de discussió…

D’una manera molt breu però clara, sense entrar en detalls, aquesta tarda la distribuïdora de llibres les Punxes ha anunciat que ja és propietària única de la logística Entredós, després d’haver comprat el 45% de les accions que encara tenia en propietat Àgora Solucions Logístiques, empresa d’Enciclopèdia Catalana. D’aquesta manera, es tanca una de les operacions que ha trasbalsat més el sector del llibre en l’àmbit de la distribució aquests darrers temps i que ha implicat pèrdues milionàries.

El comunicat diu: “Les Punxes Distribuïdora, fins ara propietària del 55% de la societat Entredós Logístics SL, ha exercit el seu dret preferent de compra del 45% de les accions que tenia en propietat Àgora Solucions Logístiques. Així, les Punxes Distribuïdora continua amb el seu projecte logístic, ara com a propietari únic de la societat Entredós Logístics SL.”

I acaba dient: “Amb aquesta compra, les Punxes Distribuïdora vol consolidar el seu objectiu inicial de millora contínua de la seva logística, organització i servei, i adaptant-se a les necessitats de les editorials i els clients i posant-los al centre de l’activitat.”

Per a les Punxes la logística és estratègica

El director de les Punxes, Josep Maria Cervera, ha explicat a VilaWeb que per a ells la logística és una part estratègica del negoci (un sector que abraça la part comercial, de logística o magatzem i administrativa). Tot i que van impulsar Entredós amb un altre soci, Àgora, veient com ha anat tot i la impossibilitat d’entendre’s, han decidit de quedar-se Entredós com a propietaris únics i distribuint-ne els 105 segells editorials, que són editorials independents (no tenen com a client cap grup editorial) i una part són molt petits (publiquen un títol o dos l’any).

Les Punxes pot considerar que l’espai de les dues naus que Entredós té al polígon de la Granada del Penedès, en les circumstàncies actuals, és sobredimensionat. Cervera ha explicat que tenen una nau de 17.000 metres quadrats i una altra de 8000. La més gran se la quedaran, perquè saben que en els sis, set o vuit anys vinents ja ocuparan aquest espai. Alhora, ens confirma que tenen sis mesos per a decidir si mantenen la nau de 8.000 metres quadrats o la deixen.

Les Punxes és una distribuïdora històrica que sempre ha treballat amb editorials independents, com ara Anagrama, Acantilado i Quaderns Crema, Club  Editor, l’Altra Editorial… L’empresa actualment és propietat de cinc socis que són ex-treballadors i treballadors de les Punxes. Tots cinc fa més de vint anys que treballen a l’empresa i, per tant, en el sector.

El magatzem d’Entredós ara mateix conté catorze milions de llibres. D’aquests, entre 3,5 milions i 4 corresponen als segells que distribueix encara Àgora (els antics segells d’Enciclopèdia Catalana que ara són propietat d’Abacus Futur). Segons Josep M. Cervera, les Punxes continuarà operant logísticament sobre aquests llibres d’Abacus Futur per facilitar una transició tranquil·la fins el mes de gener vinent.

Àgora, pendent de compra d’Abacus Futur

Per una altra banda, encara s’ha de resoldre la situació d’Àgora Solucions Logístiques. El director general d’Enciclopèdia Catalana, Joan Abellà, ha confirmat a VilaWeb que Abacus Futur, propietat de la cooperativa Abacus i l’empresari Jaume Roures, té una opció de compra sobre Àgora que pot exercir durant aquest any. Enciclopèdia compta que sabrà la posició d’Abacus abans de final de setembre. Actualment, Àgora només distribueix els segells d’Enciclopèdia que ha comprat Abacus Futur i els llibres de text propietat d’Enciclopèdia Catalana.

Una mala gestió amb pèrdues milionàries

Logística Entredós havia de ser la gran empresa de distribució catalana, amb participació de les Punxes i Àgora, i ha acabat en no res. Va començar a funcionar l’estiu del 2022. Tanmateix, es va engegar d’una manera precipitada i van fallar molts processos. Els retards en l’arribada dels llibres a les llibreries van ser constants i van causar pèrdues milionàries. Va afectar esdeveniments importants com la Setmana del Llibre en Català, la campanya de Nadal i, en part, fins i tot, Sant Jordi de l’any passat. L’acord entre els dos socis d’Entredós, que de bon començament ja no es van entendre en la manera de fer, només implicava el magatzem, perquè cada distribuïdora servia les seves editorials. Els segells d’Àgora van ser els que en van sortir més malparats. La situació va portar Xarxa de Llibres, comercial que aplega una vintena d’editorials independents, a abandonar Àgora i a demandar-la judicialment, per reclamar-li 2,8 milions d’euros. Més endavant se n’anaren tots els segells del Grup 62. Aquesta situació va sumir Àgora en una situació de crisi i de dèficit que va arrossegar Enciclopèdia Catalana, cosa que obligà el grup a vendre’s el patrimoni que li quedava, fer un ERO i vendre tots els seus segells literaris a Abacus Futur.

El president de França, Emmanuel Macron, ha acceptat aquesta tarda la dimissió del primer ministre, Gabriel Attal, després d’haver-se fet un consell de ministres. Attal ja va presentar la dimissió la setmana passada després dels mals resultats a les eleccions legislatives anticipades. Aleshores, Macron va refusar-la.

“Gabriel Attal ha presentat la seva renúncia al govern del president de la República, que l’ha acceptat aquest dia”, ha indicat l’Elisi en un comunicat, en què afirma que es mantindrà en funcions fins al nomenament d’un nou govern.

La dimissió arriba una volta després que Macron hagi insistit avui durant una reunió amb el gabinet una “coalició majoritària” per continuar governant, a mesura que continuen les negociacions, especialment amb la dreta.

Attal va ser elegit dissabte portaveu del grup parlamentari del partit Renaixement a la nova Assemblea Nacional francesa amb 84 vots dels 98 representants. El ja primer ministre en funcions era l’únic candidat a encapçalar el grup de 98 diputats format després de la segona volta de les eleccions legislatives franceses del 7 de juliol en què es va imposar contra tot pronòstic la coalició d’esquerra Nou Front Popular.

Els partits afins al president Macron, amb Renaixement al capdavant, són segona força, per davant del partit d’extrema dreta Rassemblement National que aspirava a governar després de ser el més votat a la primera volta dels comicis.

Negativa del grup municipal del PSC al consell municipal del districte de Nou Barris a recuperar el nom republicà a l’actual plaça del Virrei Amat de Barcelona. Originalment, la plaça havia estat batejada en honor del poeta Joan Salvat-Papasseit, però l’any 1939 el govern feixista li va canviar el nom pel de Manuel d’Amat i de Junyent, un noble militar que va exercir de virrei del Perú durant la segona meitat del segle XVIII.

El conseller del PSC, Antonio Cabrera Gómez, ha explicat que els socialistes no s’oposen a retirar el nom franquista de la plaça, però asseguren que no poden restituir el nom de Salvat-Papasseit perquè l’escriptor ja té dedicada una altra avinguda a la ciutat, concretament al barri de la Barceloneta.

La petició es va votar en la darrera sessió del consell municipal del districte de Nou Barris a petició de Junts. Ara bé, d’ençà de fa més d’un mes un grup de veïns han impulsat una recollida de signatures en línia per a demanar de recuperar el nom republicà. Argumenten que Salvat-Papasseit va viure al barri veí de la Font d’en Fargues i casa seva no era gaire lluny de la plaça. A més, recorden que l’any 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta. La petició ja té gairebé dues mil adhesions.

Els impulsors de la recollida de signatures van ser a la sessió plenària i van expressar la voluntat de continuar la mobilització fins que la plaça recuperi el nom republicà.

Els eurodiputats Esteban González Pons (PP) i Javi López (PSOE) han estat elegits avui com a dos dels catorze vice-presidents del Parlament Europeu, amb el suport de 478 i 367 eurodiputats respectivament, tots dos per sobre de la majoria absoluta.

Serà la primera vegada d’ençà de la vuitena legislatura, que va acabar el 2019, que l’estat espanyol té representants en la mesa de l’eurocambra, que està encapçalada per Roberta Metsola, que ha estat reelegida presidenta aquest matí. Els catorze vice-presidents i cinc qüestors s’encarreguen dels afers administratius interns que afecten els mateixos diputats.

També s’han elegit com a vice-presidents Sabine Verheyen, Ewa Kopacz, Katarina Barley, Pina Picierno, Victor Negrescu, Martin Hojsik, Christel Schaldemos, Sophie Wilmés i Nicolae Stefanuta. Resta per omplir tres llocs, que es decidiran en rondes durant la resta del dia.

Per part dels Patriotes per Europa, es presenta l’ex-director de Frontex, Fabrice Leggeri, que va dimitir de l’agència europea que s’encarrega del control de les fronteres per un escàndol relacionat amb devolucions en calent de migrants i ara és eurodiputat de l’Agrupació Nacional de Marine le Pen. És improbable que aconsegueixi el càrrec de resultes del cordó sanitari que els grups majoritaris de l’Eurocambra apliquen a l’extrema dreta.

La Plataforma per la Llengua ha presentat un recurs de reposició contra la suspensió cautelar del decret del règim lingüístic del sistema educatiu que va ordenar el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). El decret desenvolupava la llei del 2022 aprovada amb l’objectiu de protegir el català a l’escola davant la sentència que ordenava un mínim 25% de castellà. Es va aprovar per donar seguretat jurídica a les escoles a l’hora de fer els seus projectes lingüístics i s’hi preveu que el català és la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge, però el TSJC el va suspendre amb l’argument que hi havia aspectes de lesió en els drets fonamentals, més enllà de qüestions de legalitat ordinària, en un suposat de dret de rebre educació en castellà.

La Plataforma per la Llengua diu que la suspensió no es pot justificar de cap manera perquè “en un procediment contenciós administratiu hi ha la presumpció legal que les actuacions de les administracions són ajustades a dret”, i que només es pot discutir amb un pronunciament sobre el fons de la qüestió. A més, diu, no hi ha cap risc que justifiqui de suspendre el decret de manera cautelar, abans d’analitzar-lo del tot, com podria ser una ordre de demolició d’una construcció. En canvi, haver-lo suspès “pertorba de manera greu l’interès general perquè impedeix als centres millorar les eines i reforçar els procediments per a aconseguir un major equilibri lingüístic.”

En la interlocutòria de suspensió, el TSJC diu que el decret configura un sistema d’educació gratuït únic, en què solament es preveu el català o l’aranès com a llengües vehicular i d’aprenentatge. I que la presència del castellà en cada centre escolar dependrà dels projectes lingüístics, “sense que es fixi una garantia mínima de l’ús de la llengua vehicular, més enllà d’impartir l’assignatura de llengua castellana i literatura”. També diu que el decret és un vehicle per a materialitzar la normativa que es va aprovar com a resposta a la sentència del 25%, que el TSJC considera inconstitucional i pel qual ha demanat al Tribunal Constitucional espanyol que es posicioni.

La Plataforma per la Llengua assenyala que, a la interlocutòria, el TSJC fa afirmacions “en què prejutja i va més enllà del debat sobre l’adopció de les mesures cautelars sol·licitades per l’Assemblea por una Escuela Bilingüe“, l’entitat espanyolista que va presentar el recurs contra el decret. Això, diu, “evidencia que el TSJC fa un judici sobre el fons de la qüestió que, lluny de garantir la finalitat del recurs, n’anticipa la decisió final, que s’ha d’expressar a través d’una sentència”.

A causa d’això, la Plataforma per la Llengua ha presentat un escrit de recusació de tot el tribunal, que si s’accepta significaria que s’ha d’apartar del cas per manca d’imparcialitat. Però no ha estat l’únic: també ha posat de manifest que, dels cinc jutges que havien de formar el tribunal —Javier Aguayo, Maria Luisa Pérez, Francisco José Sospedra, Andrés Maestre i Elsa Puig—, n’hi ha dos, Maestre i Puig, que no són plantilla de la sala contenciosa administrativa. Això vol dir que la integració en el tribunal s’hauria d’haver comunicat a les parts perquè valoressin si tenien causes d’abstenció i recusació, però la Plataforma per la Llengua denuncia que això no es va fer. A més, afegeix que Puig no va participar en la valoració de les mesures cautelars i no es va informar del canvi, i que no s’ha explicat per què Sospedra i Pérez formen part del tribunal. L’ex-jutge Ramon Llena, assessor jurídic de la Plataforma per la Llengua, comenta que “un jutge no pot fer un posicionament tan clar a favor d’una de les dues parts, com ha fet Aguayo”.

El cop de mà d’Aguayo a la missió d’eurodiputats que volien qüestionar la immersió

El desembre de l’any passat, un grup d’eurodiputats va venir a Catalunya a analitzar la immersió lingüística convidats per un grup de pares que volia més castellà a les aules. Es van reunir amb els pares, però també amb la consellera d’Educació, Anna Simó, entitats espanyolistes, sindicats de docents i els directors de les dues escoles del Prat de Llobregat, el president del TSJC, José Maria Barrientos, i amb Aguayo mateix, a qui reconeixien l’autoritat perquè era el jutge que havia imposat inicialment el mínim d’un 25% de castellà a l’escola Turó del Drac de Canet de Mar.

Segons l’informe que van elaborar els eurodiputats, Aguayo es va posicionar clarament a favor dels qui reclamaven que hi hagués més castellà a l’escola amb frases com ara “no es pot exigir als ciutadans que siguin herois per exercir els seus drets, per demanar que el 25% de les assignatures troncals s’imparteixin en castellà” i va acusar la Generalitat de legislar per “obstaculitzar l’execució de la sentència”. A més, va dir que els polítics havien utilitzat la qüestió lingüística en la seva agenda política i que el problema era “la falta de col·laboració de l’administració catalana, la ingerència en assumptes judicials i els problemes relacionats amb la separació de poders”.

Tot plegat és un exemple, diu la Plataforma per la Llengua, de la pèrdua d’imparcialitat objectiva per a valorar el cas. A més, diuen, la seva participació en el cas contradiu el principi de jutge natural, perquè va poder triar de participar en el cas.

El TC no permet que la Plataforma per la Llengua es personi en la qüestió d’inconstitucionalitat de la llei educativa

Per una altra banda, la Plataforma per la Llengua ha informat que el Tribunal Constitucional espanyol havia ratificat l’exclusió de les entitats que van fer un front judicial comú per a tombar la sentència que imposava el mínim del 25% de castellà i aconseguir-ne la nul·litat per la participació d’Aguayo en el procés judicial. Arran d’això, ha anunciat que presentaran un recurs al Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

El raper Morad ha tornat a la presó. El jutjat de vigilància penitenciària li ha revocat el tercer grau i ha acceptat una petició de la fiscalia que s’oposava al règim obert. L’artista recorrerà contra la decisió.

Morad, que va ingressar de manera voluntària a Brians 2 per complir-hi una condemna de sis mesos per un delicte de trànsit, va rebre el tercer grau i va poder sortir-ne a complir-la en règim de semi-llibertat.

El raper de l’Hospitalet de Llobregat ha tingut uns quants episodis d’enfrontament amb la policia i la justícia per qüestions relacionades amb la circulació. De fet, ha estat detingut per no haver respost a les citacions judicials per delictes contra la seguretat del trànsit i també per haver conduït sense carnet.

A final de febrer, va acceptar una pena de dos anys de presó pels incidents ocorreguts durant l’enregistrament d’un videoclip l’any 2021 a l’Hospitalet. Aquella vegada, s’enfrontava a set anys de presó per incitació a desordres públics i atemptat agreujat amb instrument perillós. La fiscalia i l’advocat de Morad van arribar a un acord de conformitat.

L’Audiència de Barcelona ha amnistiat sis independentistes jutjats per aldarulls l’octubre del 2019 al centre de la ciutat. Dos d’ells ja havien estat jutjats i condemnats, perquè havien admès els fets, un va ser absolt i els altres tres eren pendents de judici. Tots van ser acusats de desordres públics, atemptat contra l’autoritat, lesions o danys i ara ja no tenen antecedents penals ni policíacs. Només hauran de pagar les indemnitzacions als policies que van lesionar, segons el cas.

El maig del 2023, el mateix tribunal va condemnar dos dels tres acusats a uns quants mesos de presó per aldarulls davant la delegació del govern espanyol a Catalunya, al carrer de Mallorca. En la sentència, es va considerar provat que, cap a les 20.00 del 15 d’octubre de 2019, arran d’una concentració davant la delegació, centenars de persones van ocasionar aldarulls i van atacar els Mossos d’Esquadra que custodiaven l’edifici. Entre els esvalotadors hi havia M.L.J., que, segons la sentència, va empènyer uns quants agents. Quan un d’ells s’hi dirigia per detenir-lo, diuen que li va arrencar el cable de comunicació que duia al casc i li va intentar de prendre la defensa forçant-li els dits. A un altre agent li va treure el casc i el va colpejar a la cara i al genoll.

Un altre dels condemnats, J.C.M., va empènyer uns quants agents i va llançar una tanca de seguretat contra un d’ells, segons la sentència, que diu que duia la cara tapada amb una samarreta.

En un procés de mediació, M.L.J. es va fer responsable dels fets i va demanar disculpes. Tots dos acusats van reconèixer els fets abans del judici i van indemnitzar els mossos lesionats. M.L.J. va ser condemnat a nou mesos de presó per desordres públics, atemptat contra els agents de l’autoritat, lesions i danys, a més de multes. J.C.M. va ser condemnat a dos anys i quatre mesos de presó pels delictes de desordres, atemptat i lesions. A tots dos els van suspendre la pena. L’altre acusat, A.P.G., va quedar absolt.

Els dos condemnats han estat absolts, de manera que se’n declara extingida la responsabilitat criminal i ells eliminen els antecedents penals, però es mantenen les indemnitzacions i el pagament de les costes judicials.

En una altra interlocutòria de la mateixa secció de l’Audiència de Barcelona, el tribunal també amnistia tres independentistes acusats d’aldarulls a la Via Laietana el 26 d’octubre i pendents de ser jutjats.

En la manifestació del 26 d’octubre de 2019 davant la comissaria de la policia espanyola de Via Laietana, van començar els aldarulls cap a les 20.00. Unes quantes persones van voler trencar el cordó de seguretat, van increpar els agents i els van llançar tanques de seguretat, pedres, ampolles de vidre, llaunes i globus de pintura, a més de formar barricades. Segons la fiscalia, dos dels tres acusats, L.M.C. i J.S.F., van llançar pedres i ampolles als agents, però no en van lesionar cap. En canvi, E.C.C. sí que va lesionar lleument un agent amb una pedra.

El ministeri públic espanyol els va acusar de desordres públics, atemptat contra l’autoritat i lesions lleus. Això no obstant, tant les defenses com el ministeri públic van demanar que s’apliqués la llei d’amnistia a tots tres quan va ser aprovada. El tribunal ho ha acceptat i ha arxivat la causa, declara extingida la responsabilitat criminal i n’elimina els antecedents policials.

L’Audiència de Madrid ha denegat la comissió rogatòria emesa per la justícia andorrana per a investigar l’ex-president espanyol del PP Mariano Rajoy i uns quants ministres del seu govern en el cas de la BPA, coneguda com a operació Catalunya.

La investigació vol esbrinar si el govern espanyol i la policia espanyola van fer maniobres irregulars per obtenir informació bancària de la família Pujol. La comissió rogatòria donava trasllat a Rajoy, als ministres Cristóbal Montoro i Jorge Fernández Díaz i als ex-càrrecs policíacs Francisco Martínez, Ignacio Cosidó, Eugenio Pino i Bonifacio Díez.

En una interlocutòria de vuit pàgines, els magistrats consideren que la comissió rogatòria andorrana no és un simple trasllat de la querella, sinó un acte d’instrucció i, per tant, s’ha de fer un control de la legalitat. Critiquen que la resolució andorrana no concreta una exposició dels fets i encara menys una descripció individualitzada dels fets atribuïts a cada querellat. Per això, denega l’auxili judicial internacional.

Tant les defenses com la fiscalia es van oposar a la comissió rogatòria, en considerar que hi havia una finalitat política en la querella va crear la causa, que va ser presentada fa més de sis anys per l’Institut de Drets Humans d’Andorra (IDHA), el col·lectiu de juristes Drets i l’ex-màxim accionista de la BPA, Higini Cierco.

A qui interessa destapar el secret de l’operació Catalunya?