El jutge del cas Koldo, Ismael Moreno, ha decidit d’enviar la causa al Tribunal Suprem espanyol arran de l’aforament de diputat José Luis Ábalos. En aquest sentit, el magistrat considera que hi ha “indicis fonamentats i seriosos” del paper principal de l’antiga mà dreta de Pedro Sánchez en “una organització criminal que suposadament es va lucra amb la venda de màscares durant la pandèmia”.

Moreno considera que hi ha una “imputació clara i concreta” que assenyalen l’ex-ministre com a investigat pels delictes de pertinença a organització criminal, tràfic d’influències i suborn. El jutge considera que, més enllà de l’aforament d’Ábalos, el Suprem s’ha de quedar el conjunt de la causa i concloure la instrucció.

Els indicis contra Ábalos

En la resolució, el jutge atribueix a Ábalos, concretament, un delicte de pertinença a organització criminal, ja que ocupava un paper principal en l’entramat creat per l’empresari Víctor de Aldama per aconseguir negocis amb les administracions públiques.

Sobre el delicte de tràfic d’influències, el magistrat conclou que quedaria acreditada la intervenció de l’aleshores ministre en l’adjudicació dels contractes de subministrament de màscares a l’empresa de Aldama, Soluciones de Gestión y Apoyo a la Empresa, però també la intervenció en la contractació, per part de dues empreses públiques (INECO i TRAGSATEC), de la dona amb qui aleshores mantenia una relació personal.

Finalment, l’instructor també li atribueix el delicte de suborn perquè se li va proporcionar un xalet a La Alcaidesa (Camp de Gibraltar) com a pagament per la mediació en l’adjudicació dels contractes de subministrament de material sanitari. Un altre indici que acreditaria el suborn, segons el jutge, és el pagament del lloguer del pis on va residir la parella d’Ábalos al centre de Madrid, des del març del 2019 fins al setembre del 2021, per un import de 88.101,43 euros, que va abonar Aldama a través de persones i societats sota el seu control.

El Tribunal Europeu dels Drets Humans ha demanat al Regne d’Espanya i als nou ex-presos polítics que van presentar una demanda per violació de drets fonamentals per la condemna per sedició i malversació per l’1-O si efectivament els apliquen l’amnistia. Així consta en una comunicació del dia 18 d’octubre, a la qual ha tingut accés VilaWeb, feta arribar en nom del president del tribunal a les parts personades en la causa, amb aquest contingut: “Es demana a les parts que informin el tribunal de l’evolució dels procediments d’aplicació de la llei orgànica 1/2024, de 10 de juny, per a la normalització institucional, política i social de Catalunya, a més de les eventuals conseqüències de l’aplicació respecte de cadascun dels demandants. En relació amb això, el tribunal reitera que correspon a les parts d’informar-lo de qualsevol evolució posterior de les demandes que hi tinguin pendents.”

Fa poques setmanes que algunes de les defenses van fer arribar al TEDH un escrit en què aclarien que el Tribunal Suprem espanyol es negava a aplicar-los la llei d’amnistia. En les darreres al·legacions, l’advocacia de l’estat davant del Tribunal d’Estrasburg va informar que s’havia aprovat la llei d’amnistia, però no va especificar si s’havia aplicat als nou demandants: Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Turull, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. No va dir pas que el Tribunal Suprem es negava a aplicar-los-la i que, fins fa ben poc, els impedia l’opció de recórrer en empara al Tribunal Constitucional.

El Suprem va tombar fa poc el recurs de súplica de tots, reiterà que la malversació no es podia amnistiar i amenaçà de presentar una pregunta pre-judicial al TJUE en cas que el TC donés la raó als ex-presos.

Algunes de les defenses ja han expressat a VilaWeb que la resposta al TEDH serà que la negativa a aplicar-los l’amnistia és una prova més d’aquesta voluntat de persecució de la dissidència política, en línia amb una de les vulneracions al·legades en la demanda principal, la de l’article 18 del Conveni Europeu dels Drets Humans.

Tant el Regne d’Espanya com els demandants han de respondre al TEDH abans del 15 de novembre.

L’ex-consellera Dolors Bassa ha anunciat que, si bé dóna suport a la candidatura Nova Esquerra Catalana que encapçala Xavier Godàs, “possiblement” avalarà la llista de Foc Nou, amb Helena Solà al capdavant. En una entrevista a TV3, ha dit que Foc Nou li ha demanat l’aval, i que sospesa de signar-lo, perquè “tenen més dificultats” per a recollir els necessaris per a presentar la candidatura al congrés d’ERC. “Vaig dir que trobava que en un congrés la democràcia era que, com més llistes hi hagués i la militància pogués definir quin és el projecte que més vol per al seu partit, millor”, ha explicat. Insisteix que tothom té dret de presentar-s’hi i que, sobre això, no està d’acord amb “alguns que diuen que Oriol Junqueras no té dret a presentar-s’hi”.

Tanmateix, Bassa ha deixat clar que ella fa costat a Nova Esquerra Nacional i que creu que cal una renovació de lideratges per al nou cicle polític. “Quan vam sortir de la presó vaig ser la primera de dir que, si cadascú creia que el 2017 havia fet el millor per a la independència, ara no podíem tornar-ho a fer, havíem de fer una altra cosa. Nosaltres no podem ser al capdavant”, ha dit. Ha explicat que havia signat el manifest que demanava una “renovació general de la cúpula dirigent” sense saber que després derivaria a la candidatura de Nova Esquerra Nacional, però que és per això que hi dóna suport. A més, ha explicat que, després d’haver-lo signat, Oriol Junqueras li va demanar per què ho havia fet si anava en contra seu. “Jo no l’he signat contra tu, en absolut. Signa’l, i no hi haurà conflictes, perquè segur que estàs d’acord amb tot”, li va respondre. I va argumentar que ella el signava perquè demanava més participació dels militants i més transparència. Després d’allò, ha dit Bassa, no s’ha tornat a trobar amb Junqueras a soles.

Sobre Junqueras, encara ha dit: “És una persona molt bona per als militants i per al país, però ha fet un cicle.” I ha afegit que l’única cosa que li retreu és que deixés la presidència d’ERC després dels mals resultats electorals amb la voluntat de tornar-se a presentar després. Ara, si Junqueras és reelegit president d’ERC ha dit que continuaria en el projecte polític perquè es pugui obrir. I ha afegit: “Per a mi, la millor opció seria que ningú tingués el 50% [dels vots al congrés] i es pogués parlar del projecte polític. Fins ara, cap de les candidatures no n’ha parlat. Crec que s’ha de parlar del projecte polític d’Esquerra, quin n’és el futur, i que sigui identificable com a partit. Que no som ni Junts ni PSC.”

En cas que en una primera votació cap de les llistes no superi aquest llindar, hi haurà d’haver una segona ronda quinze dies després entre les dues que tinguin més suport.

Després d’haver encapçalat el rànquing dels 50 Best Bar en el certamen passat i haver esdevingut el millor establiment del món, la cocteleria Sips ha baixat fins a la tercera posició en la popular llista, enguany. El local del carrer de Muntaner de Barcelona s’ha emportat el títol a millor bar d’Europa. La gala, que l’any passat es va fer a Barcelona i enguany a Madrid, també ha distingit el Paradiso, l’establiment del carrer de Rera Palau de Barcelona, que el 2023 va ocupar el quart lloc i ara ha baixat fins al desè. El Handshake Speakeasy de Ciutat de Mèxic ha estat l’establiment guanyador del 50 Best Bar 2024.

La presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, ha informat que el govern hongarès havia sol·licitat l’aixecament de la immunitat de l’eurodiputada Ilaria Salis, una activista italiana que va passar mesos empresonada a Hongria fins que, en les darreres eleccions europees, va obtenir un escó per l’Aliança Verda i Esquerra italiana.

Salis va ser en presó preventiva més d’un any després d’haver estat detinguda el febrer del 2023, acusada d’haver agredit neonazis durant l’anomenat Dia de l’Honor, que celebra l’intent dels hongaresos nazis d’escapar de Budapest durant el setge soviètic a la ciutat el 1945.

Poc abans que Metsola formalitzés la comunicació a l’eurocambra, Salis ha emès un comunicat en què atribueix la petició de Budapest al seu activisme i a les seves crítiques al govern de Viktor Orbán.

PRESS RELEASE

It will soon be announced at the European Parliament in Strasbourg the request for the revocation of my immunity by the Hungarian authorities.

It is no coincidence that the transmission of this request to the Parliament occurred on October 10th, the day after my…

— Ilaria Salis (@SalisIlaria) October 22, 2024

“No és casualitat que la transmissió d’aquesta sol·licitud al parlament es fes el 10 d’octubre, l’endemà de la meva intervenció en el ple sobre la presidència hongaresa, en què vaig criticar durament el règim d’Orbán”, ha dit.

Per l’activista i eurodiputada italiana, “és evident que els tirans difícilment toleren les crítiques”, i ha confiat que el Parlament Europeu “opti per defensar l’estat de dret i els drets humans sense cedir a l’arrogància d’una democràcia il·liberal”.

Cal recordar que el Parlament Europeu va alertar, en una resolució del 2022, que Hongria ja no es podia considerar una democràcia plena, sinó un “règim híbrid d’autocràcia”. En el text, els eurodiputats reclamaven a la Comissió Europea i a la resta d’estats membres més fermesa davant d’Orbán en la defensa de l’estat de dret.

En aquest context, el govern hongarès ha replicat a l’eurodiputada per mitjà d’un dels seus portaveus, Zoltan Kovacs, que a les xarxes socials ha titllat de “repugnant” les declaracions de Salis perquè diu que es fa la víctima i ha negat que sigui perseguida per les seves opinions polítiques.

“Ni ets demòcrata, ni una màrtir, ets un simple pinxo”, ha dit Kovacs, que sosté que l’activista italiana va ser detinguda a Budapest per “assalt armat a ciutadans hongaresos innocents”.

Amb l’anunci de Metsola, la petició d’aixecament de la immunitat de Salis passa a mans de la comissió d’Afers Jurídics, encarregada d’examinar el cas i redactar un informe sobre la posició del Parlament Europeu. Aquest dictamen també haurà de ser aprovat pel ple del parlament abans de respondre a Budapest.

El procés no té un calendari prefixat, però sol durar mesos fins que la comissió conclou la seva avaluació. Les regles de l’eurocambra permeten de rebutjar una petició si està motivada per opinions o vots de l’eurodiputat en l’exercici de les seves funcions i també si és un cas de fumus persecutionis, és a dir, quan es conclou que la intenció de la petició és “perjudicar l’activitat política d’un diputat i, en conseqüència, la independència de la institució”.

Avui, 23 d’octubre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Neguit pel perill que l’escàndol del Catalangate passi de llarg del congrés espanyol 
• Turull i Castellà: de les quotes de CiU al retrobament en la confluència I Anàlisi d’Odei A.-Etxearte 
• Rosario Palomino I Editorial de Vicent Partal 
• Es busca traductor de “burjassoter” al català: una nova borinotada del PP I Mail obert de Gemma Pasqual 
• La situació d’ERPV, una altra crisi oberta dins Esquerra 
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem” 
• Com vols treure’ls del cap la idea d’emigrar? I Mail obert de Marta Rojals 
• L’acampada per l’habitatge de València resisteix sota la pluja 
• Atrapats entre foc creuat, els cristians del sud del Líban es neguen a anar-se’n 
• Palmer: “Reapropiar-se les tradicions des de les dissidències és fonamental” 
• La Fundació Miró es converteix en epicentre cultural amb una exposició inèdita sobre Miró i Matisse

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Aquest cap de setmana torna el 48H Open House de Barcelona, el festival d’arquitectura que obre les portes de més de dos-cents edificis i espais emblemàtics de Barcelona i l’àrea metropolitana que normalment no es poden visitar. Barcelona, Badalona, Sant Joan Despí, l’Hospitalet de Llobregat, Vilassar de Dalt i Sitges són les sis viles i ciutats que hi participen, i que ofereixen també set itineraris per descobrir-les.

Enguany, el festival fa quinze anys i permet d’explorar set característiques fonamentals a l’hora de dissenyar i de gaudir d’un espai: la lluminositat, la solidesa, l’emplaçament, l’orientació, la funcionalitat, la bellesa i el confort. A banda, vol centrar-se en allò que és important per al ciutadà. Per això li dóna un paper protagonista: al costat de cada edifici, els visitants hi trobaran un cartell que els proposarà dues paraules que defineixen l’espai, i ells hauran d’elegir-ne una: després es farà un recompte i es revelarà quina paraula, segons els ciutadans, defineix millor cada edifici.

Hi ha dues seccions que retornen al festival: l’Open Petits i l’Open Kitchen. El primer inclou activitats pensades per als menors de dotze anys; i el segon permetrà de connectar el món de l’arquitectura amb el de la cuina, amb visites a espais gastronòmics, com ara el mític restaurant Il Giardinetto.

El 48H Open House Barcelona és gratuït i obert a tothom, i en la gran majoria d’espais no cal inscripció prèvia. El temps d’espera per a visitar-los dependrà de la grandària de l’espai i de la quantitat d’assistents. Per això s’indicarà en un mapa en temps real l’afluència de persones a cada espai; aquesta informació s’anirà actualitzant a les xarxes socials. Les visites les presenten voluntaris, no pas guies professionals, perquè la voluntat del festival és expandir i compartir la passió per l’arquitectura entre ciutadans.

A continuació, us oferim una tria d’alguns edificis destacats. A la web oficial hi trobareu més de dues-centes propostes: d’espais molt concorreguts com la Casa de les Punxes, l’Arc de Triomf o les Torres Venecianes fins a aquells que solen passar desapercebuts al públic general, com Can Colom, la Torre de Bombers de la Vall d’Hebron i la Casa de l’Aigua de la Trinitat Nova. Enguany, cal recordar que el monestir de Pedralbes no estarà obert al públic. En canvi, obren nous espais.

Antiga presó Model

Arquitectes i datació: Salvador Vinyals i Sabaté i Josep Domènech i Estapà, 1904

La Model havia de ser un model de reforma del sistema penitenciari de començament del segle XX. La forma de l’edifici en mostrava la funció: les façanes transmetien serietat i austeritat als ciutadans i la funció s’evidenciava amb una distribució innovadora en planta de sis naus distribuïdes radialment al voltant d’un panòptic central que permetia de controlar els presoners en un punt d’observació.

Horari: dissabte i diumenge, de 10.00 a 19.00.

Adreça: carrer d’Entença, 155, 08029 Barcelona.

Fotografia: 48H Open House Barcelona. Antigues cuines, al pavelló central (la Maternitat)

Arquitecte i datació: Josep Bori Gensana, 1903

El pavelló central de la Maternitat, que antigament allotjava les cuines, es va construir el 1903 seguint el projecte de Josep Bori i Gensana, després de la mort de Camil Oliveres. Aquest pavelló forma part del nucli original del recinte de la Maternitat, situat a la zona sud del complex. És un dels nous espais que ofereix l’OHB enguany.

Horari: dissabte, de 10.00 a 18.00.

Adreça: travessera de les Corts, 131, 08028 Barcelona.

Fotografia: 48H Open House Barcelona. Antic convent de la Mercè (seu de la Capitania General)

Arquitectes i datació: Jeroni Santacana, amb decoració de Jaume Granger, Josep Ratés i Jaume Flori, 1605-1653; reformes per a adaptar-lo a l’ús militar, 1845; Adolf Florensa, 1926.

L’orde de la Mercè es va fundar a Barcelona el 1218, però fa sofrir múltiples transformacions en el curs dels segles, de manera que s’ha convertit en un espai amb gran importància històrica i arquitectònica. Inicialment, era una confraria dedicada al rescat de captius; després s’hi va construir una església, un claustre i, més tard, un convent. El 1846, el convent es va convertir en caserna militar, i el 1926 es va construir la façana monumental del passeig de Colom, obra neoclassicista d’Adolf Florensa. És un dels nous espais que ofereix l’OHB enguany.

Horari: Dissabte, de 10.00 a 14.00 i de 15.00 a 19.00; i diumenge, de 10.00 a 14.00 i de 15.00 a 19.00.

Adreça: Entrada per la plaça de la Mercè, 08002 Barcelona.

Fotografia: 48H Open House Barcelona. Biblioteca Montserrat Abelló 

Arquitectes i datació: Ricard Mercadé i Aurora Fernández Arquitectes, 2017.

Aquesta biblioteca ha sorgit del projecte de rehabilitació de l’antiga fàbrica Benet i Campabadal. La catalogació patrimonial, que solament incloïa la nau, va permetre de conservar-ne el caràcter, tot introduint-hi materials més càlids, com la fusta, per dotar-lo d’un ambient més acollidor. La biblioteca articula els dos espais de la fàbrica: la nau de producció i l’antic espai d’oficines.

Horari: dissabte, de 16.00 a 19.00.

Adreça: carrer dels Comtes de Bell-Lloc, 192-200, 08014 Barcelona.

Fotografia: 48H Open House Barcelona. Biblioteca Santiago Rusiñol (Casa Miquel Utrillo) 

Miquel Utrillo es va construir aquesta bella casa a Sitges, per viure-hi amb la seva família, tot i que hi va esmerçar els diners de Charles Deering, el veritable propietari de l’edifici. Exemple d’arquitectura noucentista, amb esgrafiats que decoren les obertures de la façana principal, la casa tenia unes magnífiques terrasses enjardinades actualment en procés de recuperació. L’any 1936, d’edifici va ser reconvertit en la biblioteca pública Santiago Rusiñol. Entre el 2013 i el 2018, l’edifici va viure una intensa reforma, amb l’arranjament i la millora de les instal·lacions.

Horari: dissabte, d’11.00 a 14.00.

Adreça: plaça de l’Ajuntament, 15, 08870 Sitges.

Fotografia: 48H Open House Barcelona. Can Negre 

Arquitectes i datació: segle XVII; J. M. Jujol i Gibert, 1915-1930; Josep Oliver (manyà), Josep Tarrida (fuster); Josep Llobet (restauració), 2010.

Aquest és un dels símbols jujolians per excel·lència de Sant Joan Despí. Jujol va adaptar aquesta antiga masia del segle XVII a casa d’estiueig per al propietari, Pere Negre. A l’exterior, hi ha una gran façana dedicada a la Mare de Déu decorada amb una carrossa a la part central; i a dins, s’hi destaca l’explosió plàstica de la capella i de l’escala.

Horari: dissabte i diumenge, de 10.00 a 14.00 i de 16.00 a 20.00.

Adreça: plaça de Catalunya s/n, 08970 Sant Joan Despí.

Fotografia: 48H Open House Barcelona. Ca n’Arús 

Arquitectes i datació: segle XIX; Martí Cabestany, 2007.

Ca n’Arús és una residència senyorial del 1851 construïda per Jaume Arús Cuxart. L’edifici és catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local. La restauració de l’edifici respecta els espais més emblemàtics, com l’escala, la boisserie de la planta baixa i la sala principal de la primera planta, amb decoració pintada a les parets i sostres i paviments hidràulics. Els jardins de la casa són un espai de descans que preserven la forma original i contenen una gran varietat d’espècies botàniques de la Mediterrània.

Horari: diumenge, de 10.00 a 14.00.

Adreça: rambla de la Marina, 415-427, 08901 l’Hospitalet de Llobregat.

Fotografia: 48H Open House Barcelona. Casa de l’Aigua de la Trinitat Nova 

Arquitectes i datació: Pere Falqués, 1916; Alberto Aguirre, 2007 (edifici Sant Andreu); Felip Steva i Planas, Joan Sitjes, 1916.

Conjunt patrimonial que explica la història de la ciutat per mirar d’establir i consolidar un sistema públic de subministrament d’aigua al segle XX: de l’actual barri de la Trinitat Vella s’impulsava l’aigua fins al dipòsit situat a la Trinitat Nova, on es clorava i d’on es conduïa al nucli antic de la ciutat. Avui ambdós edificis tornen a estar connectats pel túnel que els unia sota l’avinguda Meridiana, i això permet, finalment, de mostrar el conjunt complet. Per una avaria generalitzada en la instal·lació elèctrica, el túnel que uneix les dues Cases de l’Aigua no es podrà visitar. Per fer la visita completa al conjunt patrimonial, us recomanem de visitar també la Casa de l’Aigua de la Trinitat Vella.

Horari: dissabte, de 10.00 a 14.00.

Adreça: carrer de Garbí, 2, 08033 Barcelona.

Fotografia: 48H Open House Barcelona. Centre Excursionista de Catalunya i Temple d’August 

Arquitectes i datació: temple romà d’August, segle I aC; casa gòtica, segle XV; Lluís Domènech i Montaner, 1903-1905.

Al segle I aC, els romans van situar el temple –suposadament– d’August en el punt més alt de la ciutat llavors anomenada Bàrcino. Amb el pas del temps, es va anar enderrocant, i a l’edat mitjana va quedar amagat dins d’unes quantes diverses construccions gòtiques. No va ser fins a la reforma que hi va dur a terme Lluís Domènech i Montaner, entre el 1903 i el 1905, que es va idear el pati on ara hi ha tres columnes de l’antic temple, que van recuperar la importància. És aquí, entre restes històriques, on se situa la seu del Centre Excursionista de Catalunya, fundat el 1876.

Horari: diumenge, de 10.00 a 19.00.

Adreça: carrer del Paradís, 10, 08002 Barcelona.

Fotografia: 48H Open House Barcelona. Diagonal Vertical 

Arquitectes i datació: Francesc Mitjans Miró i Santiago Balcells, 1969; Mateo Arquitectura, 2007; Batlle i Roig, 2024.

Inspirat en la Torre Pirelli de Milà, del reconegut arquitecte Gio Ponti, aquest edifici d’oficines de 24 plantes i 83 metres d’alçada, va dur un canvi significatiu en la silueta de la ciutat de Barcelona, perquè va ser el primer de desenganxar-la del pla horitzontal per projectar-la verticalment. Es considera el primer gratacel racionalista de Barcelona fins al 1970, quan es va completar la construcció de la Torre Colom. La torre, que anteriorment havia estat seu del Banc Atlàntic, actualment és propietat de Hines European Core Fund (HECF). L’estudi Batlle i Roig i BGYL ha rehabilitat l’edifici recentment, i n’ha mantingut l’emblemàtica façana de vidre.

Horari: dissabte i diumenge, d’11.00 a 19.00.

Adreça: avinguda Diagonal, 407, 08008 Barcelona.

Fotografia: 48H Open House Barcelona. Ecoparc Sant Adrià de Besòs 

Arquitectes i datació: Abalos & Herreros arquitectes (valorització energètica – PVE), 1975; PTMB (tractament mecànico-biològic), 2006.

La Planta Integral de Valorització de Residus (PIVR) és una instal·lació de tractament integral dels residus municipals de l’Àrea Metropolitana de Barcelona en la qual conviuen dues instal·lacions amb dos processos de tractament diferenciats i complementaris: la del tractament mecànico-biològic i la de la valorització energètica.

Horari: dissabte, d’11.00 a 14.00.

Adreça: carrer de la Pau 3-5, 08930 Sant Adrià de Besòs.

Fotografia: 48H Open House Barcelona. Finca Sansalvador

Arquitectes i datació: Josep Maria Jujol i Gibert, 1910.

En aquesta finca, Jujol hi va construir el mur de tancament i gran part de l’habitatge del porter, decorats amb elements de maó vist, ceràmica i esgrafiats. La troballa d’una mina d’aigua, que el propietari va voler explotar econòmicament, va fer aturar les obres, que preveien, també, d’edificar una torre a la part més alta, que no es va arribar a construir. A les galeries subterrànies de la planta embotelladora, Jujol hi va dissenyar arcs parabòlics de maó vist amb una funció estructural.

Horari: diumenge, visites a les 11.00, 12.00 i 13.00.

Adreça: passeig de la Mare de Déu del Coll, 79, 08023 Barcelona.

Fotografia: 48H Open House Barcelona. Fundació Joan Miró (edifici i terrasses)

Arquitectes i datació: Josep Lluís Sert, 1975; Jaume Freixa, 1986 i 2000.

Josep Lluís Sert, un dels grans artífexs del GATCPAC i gran amic de Joan Miró, va projectar un museu racionalista que emfasitzava els trets principals de l’arquitectura mediterrània. L’ampliació la va dur a terme Jaume Freixa, deixeble i amic de Sert, basant-se, sobretot, a aconseguir una circulació contínua que unís els antics espais amb les noves zones del museu.

Horari: diumenge, de 16.00 a 19.00.

Adreça: parc de Montjuïc, s/n, 08038 Barcelona.

Fotografia: 48H Open House Barcelona. Itinerari de l’habitatge corporatiu a Nou Barris

Arquitectes i datació: Celobert, 2022.

Projecte guanyador del concurs públic de solars municipals destinats a habitatge cooperatiu en cessió d’ús. L’edifici té un programa de 32 habitatges amb espais comunitaris i, amb vuit plantes d’alçada, serà l’edifici més alt del país construït amb fusta. És un dels nous espais que ofereix l’OHB enguany.

Horari: dissabte, visites a les 11.00, 12.00 i 13.00.

Adreça: carrer del Pla dels Cirerers, 2-4, 08042 Barcelona.

Requereix inscripció prèvia.

Fotografia: 48H Open House Barcelona. Nau vella de Can Manyer 

Arquitectes i datació: Nau antiga atribuïda a la patent Guastavino (1881); Bernat Carrau (2020).

Hi ha factors diversos que fan concloure que la nau antiga de la fàbrica de Can Manyer, la de l’esquerra, pot ser obra de l’arquitecte Rafael Guastavino. Actualment hi ha la col·lecció tèxtil local i és en fase de remodelatge. S’hi poden veure les voltes de maó de pla del sostre i les columnes de forja, rehabilitades recentment. És un exemple de l’aplicació de la volta catalana per a cobrir espais industrials de grans dimensions i serà la seu del futur Museu Tèxtil de Can Manyer. Diumenge a les 11.30 s’hi oferirà una visita teatralitzada a càrrec de la secció de Recreació històrica de la Massa i el Centre de Cultura Vilassarenc, anomenada la “Ruta Tèxtil de Vilassar”.

Horari: diumenge, d’11.00 a 14.00 i de 17.00 a 20.00.

Adreça: plaça de Miquel Martí i Pol, 6, 08339 Vilassar de Dalt.

Fotografia: 48H Open House Barcelona. Palauet Canals i Junyer (antic consolat de Dinamarca) 

Arquitectes i datació: Carles Enrich Studio, 2020, segle XX.

La rehabilitació i l’ampliació del palauet Canals-Junyer, un edifici de principi del segle XX que va ser el consolat danès a Barcelona, integra el respecte per l’arquitectura històrica amb solucions contemporànies. La intervenció ha conservat el caràcter original de l’edifici, n’ha recuperat la coberta i l’ha alliberat d’elements afegits. Alhora, l’espai interior s’ha reforçat i s’ha adaptat per a usos polivalents. Els jardins, amb una superfície permeable i un quiosc amb cafeteria, mantenen el disseny original i es converteixen en una àrea d’estada ombrada i un mirador. És un dels nous espais que ofereix l’OHB enguany.

Horari: dissabte, d’11.00 a 14.00.

Adreça: viaducte de Vallcarca, 4, 08023 Barcelona.

Fotografia: 48H Open House Barcelona. Oficines del Jardí Botànic 

Arquitectes i datació: Carlos Ferrater i Núria Ayala, 1999.

Situat a Montjuïc, ocupa catorze hectàrees d’un antic abocador reciclat amb criteris sostenibles. Organitzat a partir de plantes de climes mediterranis globals, el traçat segueix una malla triangular que integra natura i intervenció artificial. Amb un sistema de reg automatitzat i energia solar, el jardí promou la conservació de flora mediterrània, i actua com a centre científic i educatiu. És un dels nous espais que ofereix l’OHB enguany.

Horari: diumenge, de 10.00 a 19.00.

Adreça: carrer del Doctor Font i Quer, 2, 08038 Barcelona.

Fotografia: 48H Open House Barcelona. Reial monestir de Santa Maria de Valldonzella

Arquitecte i datació: Bernardí Martorell i Puig, 1910-1922.

Construït durant el període 1910-1922 en l’estil modernista de l’època, Santa Maria de Valldonzella és un monestir de monges de l’orde del Cister. Les parts del projecte original són l’església, el cos adossat a aquesta i les dependències entorn del claustre. Durant la guerra, el conjunt es va reformar i ampliar seguint el llenguatge originari, i pensant a instal·lar-hi un sanatori antituberculós. És un dels nous espais que ofereix l’OHB enguany.

Horari: diumenge, de 14.00 a 18.00.

Adreça: carrer del Cister, 43-45, 08022 Barcelona.

Fotografia: 48H Open House Barcelona. Visites que requereixen inscripció prèvia

Hi ha algunes visites que requereixen inscripció prèvia. Les inscripcions ja són obertes al públic. Els llocs què en requereixen són: recinte Sant Pau – itinerari Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (Barcelona), recinte Sant Pau- itinerari Recinte Modernista de Sant Pau (Barcelona), itinerari d’habitatge cooperatiu a Nou Barris (Barcelona), Edar Besòs (Barcelona), Edar Prat de Llobregat (el Prat de Llobregat), Pavellons de la SEAT – col·lecció de cotxes històrics i menjadors (Barcelona), TMB Cotxeres ZAL (Barcelona), Torre de les Aigües del Tibidabo (Barcelona), itinerari estructurant la ciutat: dels Jocs Olímpics del 92 al Canal del Port (Badalona), Itinerari l’Hospitalet dels Germans Puig i Giralt (l’Hospitalet de Llobregat), Itinerari Muralisme com a eina de transformació social – itinerari Art Urbà (l’Hospitalet de Llobregat), itinerari passadís de Collblanc- la Torrassa (l’Hospitalet de Llobregat), Tram- Cotxeres (Sant Joan Despí), Ens d’Abastament d’Aigua Ter-Llobregat (Sant Joan Despí), itinerari “Amb el pas del temps” (Sant Joan Despí) i l’autòdrom de Terramar (Sitges).

L’exèrcit d’Israel ha afirmat haver matat el cap del consell executiu de l’Hesbol·là, Haixim Safí ad-Din, en el bombardament a Dahieh del 3 d’octubre, un barri al sud de Beirut, la capital del Líban, de majoria xiïta i considerat un bastió de l’organització. 

Safí ad-Din era considerat el principal candidat a succeir el cap de l’Hesbol·là, Hassan Nasrallah, que va morir el setembre d’enguany en un atac aeri israelià contra Beirut. Era el cap del consell executiu de l’organització i també membre del Consell de la Gihad, encarregat de gestionar les operacions militars del grup.   Segons l’exèrcit israelià, l’atac contra aquest barri va tenir com a objectiu “la seu dels serveis d’intel·ligència de l’Hesbol·là”, que es trobava en un búnquer subterrani.

Grant Dalton, director executiu de l’Emirates Team New Zealand (ETNZ), equip vencedor de la Copa Amèrica i que decideix quina serà la seu següent, en declaracions als mitjans de l’equip, ha assegurat que la competició d’enguany havia confirmat que la Copa Amèrica és una activitat única en l’esport internacional. “I el nostre objectiu és aprofitar aquest èxit”, ha dit.

Sobre això, ha explicat que ara la intenció és ampliar la competició. “Seria difícil ampliar el nombre d’equips tenint en compte l’espai d’infrastructures disponible a Barcelona”, ha dit. I ha afegit: “Volem continuar el creixement que hem observat d’ençà que vam guanyar la Copa Amèrica per primera vegada, el 2017 i amb aquest objectiu ara volem augmentar l’audiència i la participació en regions, territoris i grups demogràfics diferents.”

Dalton ha insistit en el creixement: “A partir de les converses inicials amb els equips, hi ha un desig col·lectiu de veure un creixement comercial continu de la Copa Amèrica, en línia amb allò que es veu en uns altres esports globals capdavanters. Mantenim la ment oberta sobre quina és la millor manera d’aconseguir-ho amb un recinte, o uns quants, que puguin potenciar la 38a Copa Amèrica amb més presència global.”

Dalton no ha fet cap referència a l’opció de tornar a València. El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha reiterat que farà mans i mànigues perquè la Copa Amèrica “torne a casa seua, que és València”. “No em rendiré”, ha dit. I la batllessa de València, María José Catalá, ha afegit que ja estudiaven la possibilitat de ser la seu de la pròxima Copa Amèrica. “L’esdeveniment de la Copa Amèrica va fer que molts integrants dels equips vingueren a viure a València, i molta gent s’hi ha quedat. No és un turisme esporàdic, sinó un impacte econòmic permanent, i en eixe sentit, quan hi ha un impacte que perdura i és positiu, l’hem de valorar d’una altra manera”, ha dit.

L’elecció diumenge de Josep Barberà com a president d’Esquerra Republicana del País Valencià no va resoldre el conflicte intern en què la formació s’ha instal·lat de fa uns quants mesos, ans al contrari, el va agreujar. A més, ha tingut repercussions fora del partit, com ara la suspensió de l’Aplec del Puig a la Muntanyeta de la Patà per part de la Comissió del Darrer Diumenge d’Octubre.

El congrés d’ERPV es va fer diumenge, després de tres ajornaments originats per la situació personal de Josep Barberà, que va ser president del partit i que ara optava a la reelecció. Barberà va obtenir 75 vots contra els 67 que va obtenir l’altra candidatura, encapçalada pel regidor de Faura Domènec Garcia. La tensió que es va viure durant les intervencions dels uns i els altres va posar en evidència que la formació és migpartida. Actualment, ERPV té poc més de 200 militants.

Una denúncia per assetjament

L’origen d’aquesta confrontació té relació amb la denúncia per assetjament contra Barberà que Maria Pérez, ex-secretària general d’ERPV, va presentar al canal ètic del partit l’any passat. Barberà era el president d’ençà del 2016, i mentre va durar el procés intern va ser separat del càrrec i de militància. La investigació interna va arxivar el cas perquè va considerar que no hi havia prou proves. Llavors Pérez va mamprendre la via judicial i es va querellar contra Barberà per delictes contra la llibertat sexual, assetjament de gènere i delictes contra l’honor. Durant el procediment, Maria Pérez va presentar un informe pericial que es va filtrar a la premsa, que indica que la situació de la seua salut és del tot compatible amb el fet d’haver estat víctima d’assetjament.

Després de la conclusió del canal ètic, Barberà va recuperar la militància i va optar a la reelecció com a president, però la direcció d’ERPV era en mans d’una comissió gestora que va suspendre el congrés unes quantes vegades. El conclave esdevingué una mena de plebiscit sobre la figura de Josep Barberà i, en realitat, la votació de l’executiva va ser interpretada pel seu equip com una exempció.

Domènec Garcia considera que això condemnarà el partit

Domènec Garcia, que també va fer part de l’executiva de Barberà, però que ara s’hi enfrontava en la lluita per la presidència, ha dit que ara no era el moment de fer el congrés, i ha lamentat que Barberà amarre l’organització a un conflicte que no té res a veure amb la política. “Això condemnarà el partit per sempre. L’escenificació va ser penosa perquè va significar la revictimització de la presumpta víctima per a pretendre que una votació tan ajustada siga la taula de salvació de Barberà”, ha dit. Garcia considera que una votació no pot absoldre ningú d’un fet tan delicat.

Segons Garcia, durant la seua intervenció, Josep Barberà no va oferir cap projecte de futur ni cap programa d’actuació per als anys vinents, sinó que es va limitar a parlar del conflicte. “Ho va fer d’una manera bastant lamentable del punt de vista del feminisme.”

Quant a l’exempció del canal ètic –l’òrgan d’Esquerra que té la finalitat de dirimir els conflictes entre militants–, Domènec Garcia ha dit que probablement no tenia la capacitat per a avaluar un problema d’aquesta envergadura. “La víctima va aportar un seguit de proves que l’òrgan no va voler avaluar. Va dir que no hi havia prou proves, però no va dir en cap cas que això fos una denúncia falsa o una invenció, i també ho va dir la secretària general de Feminismes del partit.”

Josep Barberà, convençut que la querella s’arxivarà

En conversa amb VilaWeb, Josep Barberà acusa una part de l’organització de fer cas omís de la presumpció d’innocència i diu que està convençut que la querella s’arxivarà.

VilaWeb li ha preguntat si va assetjar Maria Pérez, que era la secretària general, i ha reafirmat la seua innocència. “Maria Pérez i jo vam tenir una relació sentimental d’uns quants mesos l’any 2021 i emocionalment no va acabar bé. No hi ha res més.”

Sobre la conveniència de retirar-se fins que es faça pública la resolució judicial, Barberà diu que sí que ho ha pensat, que ha passat un any molt dur. “Quan es rep una citació judicial després d’haver passat un procediment intern i ja penses que s’ha resolt, tornes a caure. Però la meua gent em va fer veure que no presentar-me no era la millor eixida per a l’organització. Que aquells que intenten utilitzar una denúncia per a guanyar eixe congrés, no el guanyaren.”

Barberà veu un cert paral·lelisme en l’actuació dels seus adversaris quan, per exemple, diuen que el canal ètic no funciona o que les investigacions internes no serveixen de res. Està segur, també, que si no s’hagués presentat, alguns mitjans de comunicació ho haurien aprofitat per a retraure-li que tenia una causa judicial pendent. “Si s’haguera presentat el meu equip sense mi, haurien dit que donaven suport a un assetjador.”

Roviristes i junqueristes

Les discrepàncies entre Barberà i Garcia tenen també una interpretació nacional. En el context del congrés que Esquerra farà el mes de novembre, Garcia dóna suport a Oriol Junqueras. De fet, li va fer d’amfitrió en una reunió de militants a Polinyà del Xúquer, a la Ribera. En canvi, Barberà s’arrenglera amb el sector rovirista i donarà suport a la candidatura de Xavier Godàs perquè considera que farà que la federació funcione millor.

Repercussions polítiques

Aquest conflicte intern ultrapassa l’àmbit del partit i ja ha tingut una conseqüència amb la suspensió de la convocatòria de l’aplec del Puig que s’havia de fer diumenge a la Muntanyeta de la Patà. Diverses entitats que fan part de la comissió organitzadora van considerar incompatible la seua participació amb la de Josep Barberà com a president d’ERPV. La versió oficial en la nota on s’anuncia aquesta suspensió parla de raons organitzatives perquè les entitats volen respectar al màxim la vida interna de totes les que formen part de la comissió. Amb tot, consultades per VilaWeb, la majoria parlen d’una línia roja. Qui més explícit ha estat és el sindicat estudiantil Bloc d’Estudiants Agermanats que en una piulada diuen que és inacceptable ser còmplice d’un possible cas de violència de gènere. De fet, el seu nom no ix a la llista d’entitats que signen el comunicat oficial.

Hem pres la decisió de no participar ni recolzar un espai on participa un partit el president del qual està denunciat per agressions sexuals. Considerem inacceptable ser còmplices d’un possible cas de violència de gènere. Per tant, no participem a este Aplec del Puig.

— BEA UV (@bea_UV) October 21, 2024

Ahir vàrem decidir no participar en l’Aplec del Puig. La violència masclista és una xacra que no s’ha de minimitzar. Fins que els fets denunciats per Maria Pérez no estiguen esclarits, la nostra posició seguirà sent la mateixa. Esperem prompte poder seguir treballant plegats.

— Decidim (@Decidim_) October 22, 2024

D’una altra banda, el col·lectiu Matriotes, format per Júlia Ojeda, Marta Roqueta i Anna Punsoda, han emès un comunicat duríssim exigint la revocació del càrrec de Barberà. “Des de Matriotes volem denunciar la gravetat d’aquesta situació i exigir la revocació de Josep Barberà al front d’Esquerra Republicana del País Valencià. Creiem que és absolutament intolerable que un partit que vol abanderar la lluita feminista compti amb un dirigent sobre el qual recau un procés per greus delictes d’assetjament contra una companya”, diu la comunicació. Afirmen també que el partit actua amb una doble vara de mesurar perquè aquesta situació que es viu al País Valencià seria impensable que succeís a Catalunya. A més, les Matriotes donen tot el suport a la víctima i lamenten que en els espais independentistes les denunciants es troben abandonades quan revelen un cas d’assetjament.

Comunicat de Matriotes pel que fa a la reelecció de Josep Barberà al front d’Esquerra Republicana del País Valencià. pic.twitter.com/0cBgKHKsxC

— Matriotes (@matriotes) October 22, 2024

La Fundació Miró de Barcelona acull a partir del divendres 25 d’octubre i fins al 9 de febrer del 2025 l’exposició “MiróMatisse. Més enllà de les imatges”, que ens mostra d’una manera intel·ligent, sensible i altament delicada, alhora que gens òbvia, la relació vital i artística entre Joan Miró i Henri Matisse. És una exposició feta en col·laboració amb el Museu Matisse de Niça. El comissari, Remi Labrusse, especialista en ambdós creadors, i l’assistent comissarial, Veronique Dupas, membre de l’equip de la Fundació Miró de Barcelona, proposen una exposició que té la particularitat de creuar la història vital de tots dos, l’admiració mútua, la cultura catalana compartida, l’actitud revolucionària també compartida i la mirada que els va permetre d’avançar en la seva recerca artística, en diferents etapes de la vida de cadascú. 

“MiróMatisse”, a la Fundació Joan Miró (fotografia: Montserrat Serra).

En aquest sentit, el desafiament de la proposta, allò que la fa singular i original, és, com diu el comissari, el fet de fugir de la concepció clàssica del terme “influència”. I això vol dir que no hi ha imitació, que no es mostra la relació de tots dos artistes a partir de la similitud de les obres o en relació amb l’edat i el mestratge, per tant, de la submissió, sinó que s’ha incidit en una sèrie d’encreuaments entre tots dos a partir de dos aspectes, un primer de naturalesa històrica i un segon de naturalesa estètica. I aquests moments d’encreuament tenen a veure, per exemple, amb l’interès de Miró pel fauvisme i per Matisse, sobretot a començament de la dècada del 1940, o en l’interès de Matisse per l’obra de Miró dels anys vint, quan aquest vol assassinar la pintura. En un moment en què Matisse té una crisi creativa, la recerca de Miró li és un revulsiu. Hi ha estímuls recíprocs. En tots dos casos, les obres d’ambdós artistes es reflecteixen en l’altre com esperons per revolucionar i redefinir les fronteres de l’art. 

Una mirada nova

El director de la Fundació Miró, Marko Daniel, ha assegurat que la revolució que va significar la nova mirada de l’art d’aquests artistes ha tingut una influència determinant en la manera com després s’han establert nous enfocaments. Ha dit: “En aquesta exposició veiem que tant Miró com Matisse van revolucionar la pintura trencant amb els patrons del passat i aportant noves maneres de veure el món. I han tingut una influència en nosaltres, perquè gràcies a ells també veiem el món diferent i tenim una manera de mirar i de relacionar-nos amb el món que no s’entendria sense la seva revolució.”

‘MiróMatisse’. Fundació Miró.

Marko Daniel ha parlat de la bellesa de la mostra i del xoc visceral que originen la juxtaposició d’algunes obres de tots dos artistes. És el cas dels dos quadres de fons blau que tanquen la mostra: Pintura (El guant blanc), del 1925, de Joan Miró; i la Vista de Notre-Dame, del 1914, d’Henri Matisse. I la poètica que destil·la tota la mostra, nascuda sovint de l’atenció pels detalls, s’entén perfectament amb els quadres que es troben al costat, també a l’última sala: dues obres on Miró va col·locar un punt vermell, obres que van acompanyades d’un comentari sobre Miró que Matisse fa en una carta a Louis Aragon: “Ell pot representar el que vulgui en el llenç, però si, en un moment determinat, ha col·locat una taca vermella, pots estar segur que ha de ser allà, no en cap altre lloc, allà és on ha de ser.”

Daniel també ha destacat la importància del text del catàleg escrit per Rémi Labrusse, que considera que formarà part de les lectures dels cursos de la carrera d’història de l’art. Així també aportarà molt de plaer i coneixement la possibilitat de llegir-lo a casa.

‘MiróMatisse’. Fundació Miró. Foto: Montserrat Serra. Pierre Matisse, figura clau

Veronique Dupas recorda que “MiróMatisse” és una exposició inèdita, de la relació entre dos artistes inexplorada fins ara. “La recerca té el punt de partida en la correspondència d’Henri Matisse amb el seu fill Pierre, que de fet és el personatge clau.” Perquè l’any 1930 Pierre Matisse es converteix en el marxant de Miró a Nova York i li organitza la primera exposició als Estats Units. I el 1934 munta a la seva galeria la primera gran exposició individual de Miró. En aquella època, Henri Matisse es trobava en una crisi creativa i Pierre li proposa que l’ajudi a triar les obres de Miró per a enviar de París a Nova York. Són obres de l’època en què Miró parla d’assassinar la pintura. Aquestes obres esperonen Matisse, que hi veu un estímul per a obrir un camí nou per a explorar i reiniciar en la pintura. Fins i tot demana al seu fill dos quadres de Miró, que s’enduu a casa, per estudiar-los. En aquesta època, doncs, Miró és una font d’inspiració per a Matisse. D’aquí ve que el títol de l’exposició posi el nom de Miró davant del de Matisse, tot i que és més jove i formaven part de generacions diferents, perquè Henri Matisse havia nascut el 1869 i Joan Miró el 1893. Tenien vint-i-quatre anys de diferència.

‘MiróMatisse’. Fundació Miró. Foto: Montserrat Serra.

Però Miró, en la seva època de formació, ja s’havia mirat Matisse, per mitjà de Sunyer, en les ressenyes de Joan Sacs, a la galeria Dalmau… I més endavant, ja ho hem dit, Miró torna a reivindicar el fauvisme i especialment l’època fauvista de Matisse, una obra que va realitzar a Cotlliure. Per això els comissaris parlen d’una sensibilitat, d’una cultura mediterrània i de la costa catalana compartides. Matisse de Cotlliure estant, Miró de Mont-roig del Camp estant. En la recerca feta, també descobrim que ambdós artistes comparteixen el gust pels elements de la vida quotidiana i també el gust pels colors.

Ara, el subtítol, “Més enllà de les imatges”, remet a una idea desenvolupada per Rémi Labrusse: “Es tracta de la dimensió crítica de l’art que tots dos artistes ens proposen. La idea de desconstruir la tradició, que és una manera de percebre les imatges i després de tornar a construir-les.” En relació amb això, el comissari diu que la idea d’assassinar la pintura en Miró i l’estètica decorativa de Matisse (que també vol anar més enllà de la pintura, quan parla de deixar-se guiar per la seva mà, per exemple) tenen la voluntat de qüestionar la representació clàssica, una representació que havia pouat històricament en l’expressió literària de les imatges.

L’exposició ‘MiróMatisse. Més enllà de les imatges’, a la Fundació Joan Miró de Barcelona.

Reconstruir i recomençar la pintura. Per Labrusse la paraula més important de l’exposició és “vitalisme”: “Miró i Matisse comparteixen i s’encomanen una mena d’energia vital positiva que els diferencia d’altres creadors avantguardistes. I això ressegueix tota l’exposició.”

L’exposició ‘MiróMatisse. Més enllà de les imatges’ a la Fundació Joan Miró de Barcelona.

Crec, no n’estic segur, que va ser Joan Sales que a Incerta glòria va dibuixar la mort com un ganivet que cau del cel, sempre de manera freda i ràpida. Diria que la mort ahir de Rosario Palomino molts catalans la vam viure així.

Pels qui no la coneixien, Rosario Palomino era una psicòloga nascuda al Perú, que va arribar als Països Catalans als anys noranta i que no sols va adoptar la nostra llengua com a pròpia sinó que es convertí en una defensora ardent del català. Fins al punt de ser el motor, amb Matthew Tree, Toni Albà i Carme Sansa, del “No em canviïs la llengua“.

Ella, com a catalana nouvinguda, sabia millor que ningú què era i què significava que els catalans de tota la vida se li adreçassen d’entrada en espanyol, pel seu físic, pels matisos de la seua pronúncia, pel que fos. “No s’adonen que em fan sentir exclosa quan em canvien la llengua per la meva fesomia”, deia. Ens hauria pogut engegar tots a pastar fang, hauria estat fàcil i comprensible; al capdavall, el castellà era la seua llengua nadiua –per haver nascut en un Perú on Rosario no parava de recordar que els espanyols havien matat les llengües pròpies, com el quítxua que encara parlava el seu pare. Però no ho va fer. No solament no ho va fer, sinó que va sostenir l’actitud contrària.

Palomino ens va posar a tots davant l’espill, explicant-nos amb aquella claredat tan directa amb què parlava sempre el racisme inconscient que amaga el fet d’adreçar-se a la gent com ella en una llengua que no siga la catalana. Incansable i sempre riallera, va fer prendre consciència a molta gent, a moltíssima, que tothom, absolutament tothom, mereix l’oportunitat de parlar en català, de sentir-se català, de ser català. I, d’una manera admirablement conseqüent, va lluitar com la primera per la independència de Catalunya. En paraules seues, com hauria lluitat el 1826 –”que al capdavall el colonitzador és el mateix”– per la independència del seu Perú.

Rosario –i això ho feia naturalment– no parlava mai en castellà. I ens demostrava que era possible. Encara que li implicàs fins i tot un judici l’any 2010 per haver-se negat a respondre en castellà a la policia espanyola. Anys després, en aquesta entrevista que li vam publicar a VilaWeb, ens va explicar aquell moment amb una clarividència i un orgull que, precisament ara que s’ha mort, crec que és necessari de remarcar: “Tot i l’amenaça de veure un policia nacional exigint-me que li parlés en castellà, vaig contestar en català. No va ser conscient, però llavors ja era la meva llengua. Allà em vaig adonar que la meva llengua estava amenaçada.”

Tots hem perdut una gran catalana, massa prompte. Però el seu llegat viurà molt de temps entre nosaltres. Perquè cada vegada que algú es plante i es negue a canviar de llengua ressonarà la seua gran feina. També, també, com un merescut homenatge i com un reconeixement pòstum a la seua gran valentia, a la seua enorme dignitat, a la seua vida, aquesta que, com a país, hem tingut la gran sort de compartir.

 

PS1. Alhora va convocar ahir de manera urgent una concentració davant l’Hospital  Dexeus en protesta per l’enèsima agressió contra el català a càrrec d’aquesta corporació. Segurament per la precipitació de la convocatòria, hi van assistir tan sols una trentena de persones, però vull agrair la capacitat de reacció del partit de Jordi Graupera i Clara Ponsatí. Que és una lliçó en si mateixa. La reiteració anticatalana de Dexeus mereix fer d’aquesta corporació un objectiu preferent de protesta, d’una protesta que no s’hauria d’acabar en aquesta concentració d’ahir, sinó que hauria d’esdevenir una mobilització preferent i permanent. Al Quebec o a Flandes tenim exemples històrics que ensenyen que plantar-se en massa i permanentment –no en abstracte contra tothom, sinó en concret contra una empresa o una institució– és una estratègia magnífica per a provocar una reacció popular i aconseguir èxits tangibles i socialment remarcables. Espere i desitge, en conseqüència, que la Plataforma per la Llengua, Òmnium, els altres partits polítics i tothom que puga s’afegesquen immediatament a la iniciativa d’Alhora i convoquen més mobilitzacions, fins a fer rectificar Dexeus o fins a fer-li la situació insostenible.

Ps2. L’ex-director de la Fundació Arrels, Ferran Busquets, és el convidat al pòdcast Santa Eulàlia que condueix Ot Bou. Busquets és una referència social imprescindible i per això les seues paraules s’han d’escoltar amb molta atenció: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”.

PS3. El Congrés d’Esquerra Republicana del País Valencià, fet el cap de setmana passat, ha originat una altra crisi al si del partit republicà. El procés judicial per assetjament contra el president d’ERPV, Josep Barberà, és un llast per al partit, com ja s’ha vist en la negativa de diversos grups a compartir l’Aplec del Puig amb ells. Tot plegat ens ho explica la nostra cap de redacció, Esperança Camps: “La situació d’ERPV, una altra crisi oberta dins Esquerra”.

PS4. A aquells que encara no sou subscriptors de VilaWeb us volem oferir un tracte que pensem que és just. La nostra missió és crear una societat ben informada i per això publiquem tots els nostres continguts amb accés obert a tothom. No volem deixar ningú fora. Però la contrapartida és que necessitem que aquells que pugueu ens ajudeu a continuar treballant per a tots. Cliqueu ací per a fer-vos-en subscriptors.

The Washington Post · Abbie Cheeseman i Suzan Haidamous

Qlaaia, Líban. L’avió de combat israelià, rugint sobre els seus caps, va deixar anar una altra bomba. L’explosió va fer tremolar la casa de Marita el-Hajj i en va sacsar les finestres.

Però la nena, de nou anys, va continuar amb la mirada posada en l’infinit. Amb els ulls vidriosos i el rostre impassible, l’explosió no semblava que l’hagués commoguda de cap manera. En aquest poble cristià maronita, situat a menys de cinc quilòmetres de la frontera entre el Líban i Israel, aquesta mena d’atacs són gairebé constants.

Aquest darrer any, la Marita ha vist i sentit com el conflicte entre Israel i l’Hesbol·là s’anava intensificant. Segons que expliquen els pares, els símptomes del seu autisme han empitjorat dràsticament d’ençà de fa tres setmanes, a mesura que els combats al voltant del seu poble han anat escalant.

“Tan sols volem la pau. No volem aquesta guerra”, diu la mare de la Marita, Manal el-Hajj.

Encara que gran part del sud del Líban es troba, de facto, sota el control de l’Hesbol·là, a les antigues valls d’aquesta zona hi ha un grapat de ciutats i pobles de majoria cristiana, drusa o musulmana sunnita. La neutralitat les ha protegides durant els primers onze mesos de guerra, però ara els combats les han tornades a posar a l’ull de l’huracà.

La majoria dels residents d’aquestes comunitats han estat evacuats, però els habitants d’algunes ciutats cristianes s’han negat a abandonar casa seva. Alguns diuen que no poden permetre’s de traslladar-se. Alguns altres creuen que la seva presència dissuadeix els atacs d’Israel i l’Hesbol·là. I uns altres, simplement, temen no poder-hi tornar mai més si se’n van.

Els El-Hajj són una de les famílies que han decidit de romandre a Qlaaia. Diuen que els nens tenen problemes per a dormir a les nits, i que troben a faltar d’anar a l’escola (fotografia: Lorenzo Tugnoli/The Washington Post).

A Robert i Manal El-Hajj, els pares de la Marita, el conflicte els ha causat una sensació d’impotència absoluta. En un país que fa cinc anys que travessa una crisi econòmica profunda, la família ni tan sols ha pogut fugir de la zona de perill d’una guerra a la qual no dóna suport.

Quan Israel va emetre l’avís d’evacuació per a Qlaaia aquest mes, la Manal explica que va començar a plorar desconsoladament. Volia anar-se’n, però sabia no era una opció. La família, que ja depenia de la caritat abans de la guerra, simplement no té prou diners per a allotjar-se en cap més lloc. Suportar la “humiliació” d’haver d’estar-se en un refugi per a desplaçats a Beirut no faria sinó empitjorar els símptomes de la Marita, diu la Manal. La seva filla gran, de quinze anys, li va dir que seria millor morir-se a casa. Els seus fills més petits li van suplicar que abandonessin el país.

Amb la veu i les mans tremoloses, la Manal va encendre el televisor. La primera imatge que hi va veure van ser uns nens sense vida els quals retiraven d’uns enderrocs a Gaza. Va plorar una mica més. “L’única cosa que demano és que no els passi res als meus fills, que no acabin com els nens que veig a la televisió”, diu.

Les explosions d’artilleria que arriben cada pocs minuts reverberen en la vall, i fan tremolar els edificis. A mesura que avança el dia, els atacs esdevenen com més va més freqüents i sorollosos. Les nits, diu la família, són un infern.

El seu pis de dalt l’edifici té vistes tant al sud del Líban com al nord d’Israel. De la finestra del saló estant, expliquen, veuen les columnes de fum dels atacs aeris que hi ha cada dia, entre deu i vint. Onades de coets, míssils, artilleria i ràfegues de metralladora interrompen puntualment un ambient generalment serè. En una frontera tan acostumada a la violència armada, alguns nens asseguren que poden diferenciar els atacs entrants i els atacs sortints.

Aquestes darreres setmanes, les forces terrestres israelianes s’han endinsat al Líban per combatre l’Hesbol·là sobre el terreny, en pobles que s’han buidat d’habitants ben de pressa. Els soldats israelians no han entrat encara en cap zona cristiana, però se’ls pot sentir de casa la família El-Hajj estant.

Voluntaris a l’església de Sant Jordi de Qlaaia preparen matalassos per a residents desplaçats (fotografia: Lorenzo Tugnoli/The Washington Post).

Cada vespre, mentre els bombardaments s’intensifiquen, un grup de voluntaris es reuneix per preparar paquets d’ajut per a la comunitat. Aquesta setmana, els voluntaris se centren a reunir roba d’hivern. L’ajut, expliquen, beneficia tant la comunitat com els voluntaris, que per uns moments poden distreure’s de l’estrèpit d’una guerra que es lliura a pocs quilòmetres de distància.

“Si el poble es buida i qualsevol pot entrar-hi i sortir-ne, les nostres llars encara perillaran més”, diu el capellà Pierre Raï, de l’església de Sant Jordi. “És millor que ens quedem aquí i protegim casa nostra i la nostra terra. Encara que no tinguem armes, la protegirem amb la nostra presència”, afegeix.

Però la protecció que la religió pot oferir als residents del poble és tènue, en el millor dels casos. A Ebel es-Saqui, a uns deu quilòmetres de Qlaaia, el sacerdot ortodox grec Gregorius Salloum va morir en un atac aeri israelià aquest setembre. Els pobles cristians propers que sí que han estat evacuats, com ara Ain Ebel, també han estat devastats pel conflicte.

Aquesta onada d’evacuacions en massa ha posat a prova l’equilibri sectari delicat del Líban. Sota el pretext d’atacar objectius concrets de l’Hesbol·là que travessaven la zona, l’aviació israeliana ha arribat a bombardar edificis sencers de refugiats en àrees cristianes.

El sacerdot Phillipe Aa-Akla dirigeix l’església i l’escola de Jdeidet Marjayoun (fotografia: Lorenzo Tugnoli/The Washington Post).

Phillipe al-Akla, sacerdot ortodox del poble de Jdeidet Marjayoun, situat a menys de cinc quilòmetres de Qlaaya, explica que un membre de l’Hesbol·là li va disparar uns quants trets aquest mes perquè li havia impedit de refugiar-se a la seva església. El sacerdot va sortir il·lès i l’home va ser detingut, però un feligrès que va presenciar l’incident assegura que una de les bales li va passar fregant l’orella.

Mentre les tropes israelianes s’endinsen al sud Líban, els habitants dels pocs llogarets cristians que resten dempeus expliquen que temen que, aviat, quedaran atrapats en una zona de seguretat temporal israeliana, o bé en una nova ocupació.

Marjayoun encara no ha rebut un avís d’evacuació, però ja sembla un poble fantasma. Només hi queden 121 famílies, segons que expliquen les autoritats locals, la majoria de les quals conformades per una sola persona. Les pomes es podreixen als peus dels arbres; gats i gossos abandonats deambulen pels carrers entre negocis tancats. L’únic esdeveniment que fa sortir els residents al carrer és la missa del diumenge. La setmana passada tan sols van assistir-hi una quarantena de persones.

Sami Abla, el ‘mukhtar’ de Jdeidet Marjayoun, és un dels residents que ha optat per romandre al poble, tot i els atacs (fotografia: Lorenzo Tugnoli/The Washington Post).

Els avions de combat rugeixen sobre els caps dels pocs residents que queden. Sami Abla –el mukhtar, o cap de la comunitat, de Jdeidet Marjayoun– obre les finestres de casa en cas que hi hagi explosions. Diu que ací ningú no vol abandonar la terra sense saber si podran tornar-hi o què s’hi trobaran quan tornin. Els vincles dels residents amb la terra, continua, ara són més profunds que mai. Abla assenyala una tomba al pati de casa. És de la seva filla petita, que va morir de càncer fa tres anys, quan en tenia 24. “Ací hi ha una part de mi. Com vols que la deixi?”, diu.

Abla i Al-Akla expliquen que la decisió de quedar-se és una qüestió de memòria i d’història, no pas de diners. Marjayoun va ser la caserna general de l’Exèrcit del Sud del Líban, una milícia sectària dirigida per cristians i finançada per Israel durant les dècades d’ocupació israeliana del sud del Líban.

Quan els tancs israelians van travessar aquests pobles l’any 2006, tots els residents van fugir-ne, tret de dos o tres, diu Al-Akla. L’aviació israeliana va atacar el comboi d’evacuació, i va matar-ne alguns ocupants. En aquell moment, el batlle d’aleshores, Fouad Hamra, va declarar a The Washington Post que no havia hagut d’evacuar Marjayoun en cap de les tres guerres anteriors, i va prometre de tornar-hi. En declaracions aquesta mateixa setmana, Hamra diu que aquella evacuació l’acompanyarà sempre.

“Si tornessin els tancs, evacuaria?”, es pregunta, mentre s’eixuga les llàgrimes. “No. Mai més”, es jura.

Un comboi de cascs blaus de l’ONU travessa la carretera entre Hasbaia i Marjayoun, destruïda parcialment en un bombardament israelià (fotografia: Lorenzo Tugnoli/The Washington Post).

 

Imogen Piper, de Londres estant, ha contribuït a aquest reportatge.

L’empresa d’exhibició cinematogràfica Ocine té previst d’inaugurar la primera quinzena de novembre un cinema innovador a Lleida. Serà un cinema amb deu sales equipades amb projectors làser, tecnologia de darrera generació i butaques reclinables, així com un espai adreçat als infants. L’equipament se situarà a l’antic espai que ocupaven els Lauren, a l’Illa de l’Oci de la capital del Segrià.

En representació d’Ocine, Jordi Agustí ha destacat que la inauguració del complex cinematogràfic és positiva perquè el cinema “és cultura, fa ciutat i dona vida”. Actualment, Ocine té vint-i-vuit cinemes, amb dues-centes quaranta-cinc pantalles.  El CEO de l’empresa, Gabriel Téllez, ha detallat les característiques del nou cinema i ha indicat que és una satisfacció oferir una nova possibilitat d’anar al cinema a la ciutat, amb una oferta de “màxima qualitat”. De fet, ha dit que s’hi ubicarà la “millor tecnologia”, fet que farà que Lleida tingui un cine “que pot competir a escala mundial”.

Téllez ha comentat que s’ha reduït l’aforament de les anteriors sales en benefici de la comoditat. Així, es passarà de 1.779 butaques a 732, ja que són butaques dissenyades per experts que obtenen el màxim espai i comoditat, totalment reclinables i amb reposapeus. S’ha de tenir en compte que les sales s’adaptaran de manera que també puguin acollir altres esdeveniments. Una de les sales es dedicarà als infants, amb espais de joc, mesures de seguretat i un funcionament particular, perquè les famílies puguin gaudir de l’experiència. A més, ha recordat que les instal·lacions compten amb aparcament propi.

Per la seva banda, el batlle de Lleida, Fèlix Larrosa, ha afirmat que aquest projecte “és un gran regal” per a la ciutat, que cobreix un dèficit que hi havia i amb el qual la Paeria té una vocació de col·laboració perquè la tramitació dels permisos corresponents es pugui agilitzar. Larrosa ha assegurat que la ciutat fa una aposta clara per la cultura, amb diverses propostes vinculades a l’àrea audiovisual. Per això, ha valorat la iniciativa per l’aportació que també fa a la capitalitat cultural de la ciutat.

L’empresa d’exhibició cinematogràfica Ocine té previst d’inaugurar la primera quinzena de novembre un cinema innovador a Lleida. Serà un cinema amb deu sales equipades amb projectors làser, tecnologia de darrera generació i butaques reclinables, així com un espai adreçat als infants. L’equipament se situarà a l’antic espai que ocupaven els Lauren, a l’Illa de l’Oci de la capital del Segrià.

En representació d’Ocine, Jordi Agustí ha destacat que la inauguració del complex cinematogràfic és positiva perquè el cinema “és cultura, fa ciutat i dona vida”. Actualment, Ocine té vint-i-vuit cinemes, amb dues-centes quaranta-cinc pantalles.  El CEO de l’empresa, Gabriel Téllez, ha detallat les característiques del nou cinema i ha indicat que és una satisfacció oferir una nova possibilitat d’anar al cinema a la ciutat, amb una oferta de “màxima qualitat”. De fet, ha dit que s’hi ubicarà la “millor tecnologia”, fet que farà que Lleida tingui un cine “que pot competir a escala mundial”.

Téllez ha comentat que s’ha reduït l’aforament de les anteriors sales en benefici de la comoditat. Així, es passarà de 1.779 butaques a 732, ja que són butaques dissenyades per experts que obtenen el màxim espai i comoditat, totalment reclinables i amb reposapeus. S’ha de tenir en compte que les sales s’adaptaran de manera que també puguin acollir altres esdeveniments. Una de les sales es dedicarà als infants, amb espais de joc, mesures de seguretat i un funcionament particular, perquè les famílies puguin gaudir de l’experiència. A més, ha recordat que les instal·lacions compten amb aparcament propi.

Per la seva banda, el batlle de Lleida, Fèlix Larrosa, ha afirmat que aquest projecte “és un gran regal” per a la ciutat, que cobreix un dèficit que hi havia i amb el qual la Paeria té una vocació de col·laboració perquè la tramitació dels permisos corresponents es pugui agilitzar. Larrosa ha assegurat que la ciutat fa una aposta clara per la cultura, amb diverses propostes vinculades a l’àrea audiovisual. Per això, ha valorat la iniciativa per l’aportació que també fa a la capitalitat cultural de la ciutat.

En l’incendi mortal de l’edifici de Campanar, que va comportar la mort de deu persones el 22 de febrer d’enguany, hi va haver greus deficiències que van afectar de manera directa en el rescat.

Campanar, mig any després de l’incendi que va marcar per sempre la vida de València

Enrique Chisbert, cap dels bombers de l’Ajuntament de València, ha explicat que no hi havia, o no van funcionar, les alarmes d’incendis i que els dos edificis solament estaven connectats pels pisos vuit i nou. Alhora, les tasques de rescat es van complicar pel col·lapse de l’escala d’evacuació interna de l’edifici, que va sucumbir en solament mitja hora, malgrat que, segons la normativa, hauria d’haver resistit durant cent vint minuts, fet que ha creat dubtes sobre la qualitat de la construcció i el seu compliment de les regulacions de seguretat.

Ho ha explicat Chisbert durant la compareixença com a testimoni al jutjat d’instrucció 9 de València. Les compareixences dels arquitectes que van desenvolupar el projecte i els tècnics municipals seran clau per a aclarir aquests interrogants.

A més, el cap de bombers ha reconegut que, quan els efectius van rebre l’avís a les 17.44, van arribar al lloc dels fets en deu minuts, però es van trobar amb una limitació greu, que era que l’escala del vehicle de bombers estava trencada. Això va obligar a enviar-hi un segon camió, cosa que va retardar la intervenció sobre el pis on s’havia originat el foc. L’advocat d’una de les famílies de les víctimes, Miguel Ferrer, considera que si l’escala de bombers hagués funcionat correctament, s’hauria pogut contenir la propagació del foc: “Si eixa autoescala haguera funcionat, s’hauria delimitat el foc a l’habitatge en què es va iniciar o en altres adjacents i probablement no s’hauria propagat”, ha dit.

A més, Ferrer ha dit que els bombers no tenien informació clara sobre la ubicació exacta de les persones confinades, cosa que va dificultar enormement les tasques de rescat. Les acusacions també han sol·licitat el registre de les telefonades fetes al servei d’emergències 112 per part de les víctimes i els operatius de rescat. Segons que consideren, aquestes telefonades podrien aportar informació clau sobre com es va gestionar l’operació de rescat i per què molts dels morts es trobaven entre el pis vuitè i el desè de l’edifici.

En l’incendi mortal de l’edifici de Campanar, que va comportar la mort de deu persones el 22 de febrer d’enguany, hi va haver greus deficiències que van afectar de manera directa en el rescat.

Campanar, mig any després de l’incendi que va marcar per sempre la vida de València

Enrique Chisbert, cap dels bombers de l’Ajuntament de València, ha explicat que no hi havia, o no van funcionar, les alarmes d’incendis i que els dos edificis solament estaven connectats pels pisos vuit i nou. Alhora, les tasques de rescat es van complicar pel col·lapse de l’escala d’evacuació interna de l’edifici, que va sucumbir en solament mitja hora, malgrat que, segons la normativa, hauria d’haver resistit durant cent vint minuts, fet que ha creat dubtes sobre la qualitat de la construcció i el seu compliment de les regulacions de seguretat.

Ho ha explicat Chisbert durant la compareixença com a testimoni al jutjat d’instrucció 9 de València. Les compareixences dels arquitectes que van desenvolupar el projecte i els tècnics municipals seran clau per a aclarir aquests interrogants.

A més, el cap de bombers ha reconegut que, quan els efectius van rebre l’avís a les 17.44, van arribar al lloc dels fets en deu minuts, però es van trobar amb una limitació greu, que era que l’escala del vehicle de bombers estava trencada. Això va obligar a enviar-hi un segon camió, cosa que va retardar la intervenció sobre el pis on s’havia originat el foc. L’advocat d’una de les famílies de les víctimes, Miguel Ferrer, considera que si l’escala de bombers hagués funcionat correctament, s’hauria pogut contenir la propagació del foc: “Si eixa autoescala haguera funcionat, s’hauria delimitat el foc a l’habitatge en què es va iniciar o en altres adjacents i probablement no s’hauria propagat”, ha dit.

A més, Ferrer ha dit que els bombers no tenien informació clara sobre la ubicació exacta de les persones confinades, cosa que va dificultar enormement les tasques de rescat. Les acusacions també han sol·licitat el registre de les telefonades fetes al servei d’emergències 112 per part de les víctimes i els operatius de rescat. Segons que consideren, aquestes telefonades podrien aportar informació clau sobre com es va gestionar l’operació de rescat i per què molts dels morts es trobaven entre el pis vuitè i el desè de l’edifici.

Una trentena de persones convocades per Alhora s’han concentrat avui a les 19.30 a la porta de l’hospital Dexeus de Barcelona després de la denúncia feta ahir per la Plataforma per la Llengua segons la qual un metge del centre hospitalari es va negar a atendre una pacient perquè s’hi dirigia en català. L’Hospital Universitari Dexeus, en assabentar-se dels fets, va responsabilitzar la usuària per haver-se negat a parlar en castellà, tot titllant la petició de parlar en català de “grotesca i xenòfoba”.

Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé.

Jordi Graupera, impulsor d’Alhora, considera que avui és el primer dia que la gent ha sortit al carrer a defensar una persona concreta per discriminació lingüística. Segons ell, un dels problemes és que els dirigents i els partits del procés han deixat la gent sola. “El conflicte ha de ser polític, institucional. Dexeus ha d’acomiadar el metge, ha de deixar de contractar gent que discrimina per raó de llengua i nacionalitat i ha de tenir política de contractació que inclogui, com a mínim, el coneixement de català i l’ús del català entre els pacients. La Generalitat ha d’operar d’ofici per tal de castigar l’hospital que permet la discriminació i ha de fer una sanció exemplar”, ha comentat.

En un comunicat difós a primera hora de la tarda, Alhora diu que considera “inexcusable que la Generalitat actuï d’ofici fent que el Departament de Salut es personi com a acusació particular contra aquest centre i el professional implicat en el cas, per la flagrant infracció dels articles 33.1 i 34 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”. Aquests dos articles garanteixen el dret d’opció lingüística en les relacions amb les institucions públiques, i el de ser atès en la llengua oficial que l’usuari triï. “En aquest cas, no només no s’ha respectat aquest dret, en un context d’especial vulnerabilitat, sinó que també s’ha intentat invertir la responsabilitat de manera improcedent; el facultatiu va acusar la pacient de xenofòbia per exigir, precisament, que no se la discriminés per raons de llengua, tal com preveu la normativa”, afegeixen.

Per tot plegat, Alhora ha fet una crida a les entitats i a la societat civil “que defensen la llengua catalana per passar de la defensa a l’ofensiva” i aplegar-se davant l’hospital aquesta mateixa tarda. L’objectiu ha estat instar la direcció del centre a “refer la seva política de recursos humans per tal de no contractar professionals que discriminin els pacients per raó de llengua o nacionalitat, i la Generalitat de Catalunya perquè hi prengui mesures immediates i exemplaritzants.”

Ens veiem avui a les 19:30h davant de l’hospital Dexeus.

Instem la Generalitat per a que prengui mesures immediates i exemplaritzants contra el metge i el centre hospitalari per discriminació greu i convidem totes les entitats a sumar-s’hi.https://t.co/kUgEbjdVFh

— Alhora (@alhora_cat) October 22, 2024

La comissió organitzadora de l’Aplec del Puig a la muntanyeta de la Patà, ha decidit de no celebrar-lo diumenge vinent, el Darrer Diumenge d’Octubre. L’aplec s’ha organitzat ininterrompudament d’ençà de fa seixanta-cinc anys. El va instaurar el PSAN i d’ençà del 2016 en va prendre el relleu Esquerra Republicana del País Valencià. L’any passat es va crear, a imatge de la Comissió del 9 d’Octubre, la Comissió Aplec del Puig formada per ERPV, Bloc i País, que és el corrent sobiranista de Més Compromís, Poble Lliure, Bloc d’Estudiants Agermanats, Decidim, Escola Valenciana, Intersindical Valenciana, Jovent Republicà i la Plataforma per la Llengua.

Són totes aquestes entitats que, reunides ahir, van decidir que no hi havia les condicions per a fer l’aplec. Oficialment, es parla de motius organitzatius, però, segons que ha pogut confirmar VilaWeb, la majoria de les entitats se senten incòmodes amb Esquerra Republicana del País Valencià després de l’elecció de Josep Barberà com a president en el congrés de diumenge. Barberà està immers en un procediment judicial acusat d’assetjament i delictes sexuals per part de l’antiga secretària general del partit. Tot i que Barberà nega els fets, aquestes entitats consideren que no poden participar en aquest acte.

Hem pres la decisió de no participar ni recolzar un espai on participa un partit el president del qual està denunciat per agressions sexuals. Considerem inacceptable ser còmplices d’un possible cas de violència de gènere. Per tant, no participem a este Aplec del Puig.

— BEA UV (@bea_UV) October 21, 2024

La comissió organitzadora de l’Aplec del Puig a la muntanyeta de la Patà, ha decidit de no celebrar-lo diumenge vinent, el Darrer Diumenge d’Octubre. L’aplec s’ha organitzat ininterrompudament d’ençà de fa seixanta-cinc anys. El va instaurar el PSAN i d’ençà del 2016 en va prendre el relleu Esquerra Republicana del País Valencià. L’any passat es va crear, a imatge de la Comissió del 9 d’Octubre, la Comissió Aplec del Puig formada per ERPV, Bloc i País, que és el corrent sobiranista de Més Compromís, Poble Lliure, Bloc d’Estudiants Agermanats, Decidim, Escola Valenciana, Intersindical Valenciana, Jovent Republicà i la Plataforma per la Llengua.

Són totes aquestes entitats que, reunides ahir, van decidir que no hi havia les condicions per a fer l’aplec. Oficialment, es parla de motius organitzatius, però, segons que ha pogut confirmar VilaWeb, la majoria de les entitats se senten incòmodes amb Esquerra Republicana del País Valencià després de l’elecció de Josep Barberà com a president en el congrés de diumenge. Barberà està immers en un procediment judicial acusat d’assetjament i delictes sexuals per part de l’antiga secretària general del partit. Tot i que Barberà nega els fets, aquestes entitats consideren que no poden participar en aquest acte.

Hem pres la decisió de no participar ni recolzar un espai on participa un partit el president del qual està denunciat per agressions sexuals. Considerem inacceptable ser còmplices d’un possible cas de violència de gènere. Per tant, no participem a este Aplec del Puig.

— BEA UV (@bea_UV) October 21, 2024