La humorista Charlie Pee ha fet públic que va rebre abusos per part de Quim Morales quan tots dos treballaven al programa L’Última Hora de Catalunya Ràdio. Segons que ha relatat en un reportatge a Crític, el presentador la va discriminar laboralment i, a més, la va tocar sense consentiment en una festa d’empresa. “Realment, l’abús físic només el vaig patir el dia del sopar de Nadal, però sento que l’abús laboral va ser-hi tota l’estona”, ha dit.

En relació a aquestes acusacions Morales ha fet públic un comunicat on diu que ” vull deixar constància que són absolutament falses. He posat en mans dels meus advocats aquestes mentides tan greus per analitzar-les i emprendre les accions legals que considerem oportunes.”

Charlie Pee ha relatat que quan va confrontar Morales perquè cobrava tres-cents euros menys que el seu company, Joel Díaz, Morales li va dir que l’hi compensaria en algun moment. Ara, quan Díaz va rebaixar-se l’horari per treballar en el programa Zona Franca de 3Cat, Morales va decidir de repartir els diners entre tot l’equip, “ell inclòs”, segons que explica Pee. “La jugada era molt tramposa, perquè queixar-me em deixava en molt mal lloc”, ha comentat.

A més, en un sopar de Nadal que va acabar a la discoteca Luz de Gas de Barcelona, Morales la va tocar sense consentiment. “Estàvem asseguts en un tamboret mentre el Xavi [Pérez Esquerdo, company de programa] ballava i, de cop, vaig notar que el Quim em posava la mà a la cuixa sense dissimular. Jo em vaig apartar al moment i vaig dir que marxava”, ha explicat, tot especificant que estava visiblement incòmoda. A més, Morales li va proposar “molt insistentment” de dur-la a casa amb cotxe. Ella s’hi va negar. “Penso que, si hi hagués accedit, el procés hauria estat el mateix que amb l’Ana Polo”, ha sentenciat.

L’endemà, quan va arribar a la redacció, Morales va dir davant de tothom que no recordava res d’aquella nit. A més, la nit abans li havia enviat un missatge al telèfon mòbil que després va esborrar.

Pee ha relatat que, a partir d’aquell moment, va notar un canvi d’actitud del seu cap envers ella: “Va començar a ignorar-me i a menystenir-me en directe: el Joel era ‘el graciós’, mentre que, quan em tocava parlar a mi, sentia que no m’escoltava, que mirava el mòbil.”

Pee també ha denunciat que, mesos més tard, quan Joel Díaz es va reincorporar totalment a l’espai radiofònic, Morales li va rebaixar el sou a ella. Quan es va queixar, li va respondre “amb el mateix que l’any anterior: això és el que hi ha”.

Finalment, va decidir d’abandonar el programa. “Marxar em va fer molt de mal, perquè va quedar el relat que ho feia per voluntat pròpia, perquè treballava en molts altres projectes, però el trencament no va ser volgut”, ha dit.

També ha explicat que va denunciar la situació a directius de Catalunya Ràdio, que segons la seva versió van admetre que la desigualtat salarial era una discriminació de gènere. Malgrat això, “mai ningú no hi va fer res”, ha lamentat. “Vaig sortir per la porta del darrere, i ningú no va donar la cara per mi. Em vaig sentir molt sola”, ha assegurat.

La revelació de Charlie Pee arriba mesos després que la també humorista Ana Polo fes públic que Morales se li havia “tirar a sobre” per fer-li un petó quan ella era becària al programa de RAC1 La segona hora. En aquella ocasió, el periodista va reconèixer els fets i es va disculpar.

L’autòpsia de l’actor Gene Hackman ha confirmat que es va morir a conseqüència d’una malaltia cardiovascular hipertensiva agreujada per l’avançat Alzheimer que tenia. La mort va passar una setmana després de la mort de la seva esposa, Betsy Arakawa, a causa d’una síndrome pulmonar d’hantavirus, un virus potencialment mortal transmès per ratolins.

Ho ha explicat Heather Jarrell, la metgessa forense en cap de l’oficina de l’investigador mèdic de Nou Mèxic (Estats Units), que ha confirmat que tant l’actor com la seva dona es van morir per causes naturals. De fet, ha dit que Hackman potser no va ser conscient de la mort de la seva dona per culpa de l’Alzheimer. “Estava en un estat de salut molt deteriorat. Tenia una malaltia cardiovascular greu que va ser la causa de la mort”, ha especificat.

Segons el registre del marcapassos que duia Hackman, l’actor es va morir el 18 de febrer. Els cossos van ser trobats el 26. Juntament amb els cadàvers de la parella, hi havia també el d’un gos. A l’exterior de la casa també hi havia dos gossos més que estaven bé.

La setmana passada, les autoritats van explicar que l’autòpsia dels cossos havia confirmat que no hi havia restes de monòxid de carboni. També van assegurar que havien revisat minuciosament la casa de l’actor i descartat fuites significatives.

Hackman, de 95 anys, va ser trobat mort juntament amb la seva dona a casa seva, a la localitat de Santa Fe, a l’estat de Nou Mèxic, als Estats Units. Durant la seva carrera, va guanyar dos premis Oscars: el primer com a millor actor per French Connection (1971), un film d’acció de William Friedkin, i el segon com a millor actor secundari per Sense perdó (1992), el western de Clint Eastwood.

També va ser molt conegut pel paper de Lex Luthor als films de Superman dels anys setanta i vuitanta, i per interpretacions destacades en La conversa i Crema Mississipi.

Continua el caos ferroviari. Una incidència a la infraestructura de Rodalia ha causat retards de fins a vint-i-cinc minuts de mitjana a les línies R1, R2 Nord i Sud, R3 i R4, segons que ha informat Adif. Malgrat que el problema ja ha estat resolt, encara hi ha alguns retards puntuals en el servei.

L’empresa també ha informat que la incidència s’ha produït a la bifurcació del carrer Aragó, de Barcelona que separa les vies que van des de l’estació del Passeig de Gràcia cap a l’Estació de França o bé cap a l’estació del Clot.

Paneque es reunirà demà amb Adif i Renfe per demanar solucions immediates a les incidències

Abans, s’ha restablert la circulació de TGV entre les estacions de Sants, a Barcelona, i Mollet del Vallès (Vallès Oriental) després d’una avaria.La incidència ha afectat els TGV que circulen connecten Barcelona amb el nord, inclosos els que provenen o es dirigeixen a l’estat francès.

De fet, un TGV, que transportava tres-centes persones i que es dirigia cap a Barcelona, ha quedat aturat a Riells i Viabrea (Selva) i ha hagut de tornar cap a Girona. A banda, un altre TGV procedent de Madrid que es dirigia cap a Figueres ha quedat aturat a Sants.

A més, aquest matí, una nova avaria a la catenària ha deixat aturat un tren de gran velocitat de la companyia Ouigo al túnel de sortida a l’estació de Sants de Barcelona. Protecció Civil ha evacuat els 403 passatgers del comboi, que es dirigia cap a Madrid. Els afectats han tornat caminant a l’estació de Sants després de dues hores d’espera.

L’incident ha deixat sense tensió tres vies i ha obligat a tallar la circulació en aquest tram. Una volta restablerta la circulació, els trens circulen amb retards d’entre una hora i dues de mitjana. Ara bé, a primera hora del matí, s’han viscut moments d’aglomeracions a l’estació perquè els trens no sortien.

Cap tren d’alta velocitat surt de Sants des de les 7h. Cap! Cap indicació de s’hi sortiran i quan! Vergonya! @salvadorilla demana disculpes avui també! 8/3/2025 pic.twitter.com/dEYT6y63vo

— Carles Armengol (@carlesarmengol) March 8, 2025

Adif ha explicat que ja han retirat el tren aturat i han restablert totalment la tensió en la segona via d’alta velocitat del tram entre Sants i el Prat de Llobregat, i en les vies 2 i 3 de l’estació barcelonina.

Aquesta avaria té lloc només vint-i-quatre hores després d’un altre problema elèctric que va obligar ahir a evacuar 900 persones d’un tren de Rodalia a l’Hospitalet de Llobregat.

Salvador Illa i Renfe demanen disculpes per una nova jornada de caos ferroviari

Avui, 8 de març de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• El català s’imposa en la consulta de la llengua en les escoles públiques de la ciutat de València.
• [VÍDEO] Cap on va el feminisme de les noves generacions?
• Els vuit indicadors que demostren la desigualtat entre dones i homes
• Diccionari feminista: més de cent paraules imprescindibles
• Dones sense casa i violència masclista: “Vaig haver de prostituir-me, eren els únics que m’acollien”
• Què és la càrrega mental i per què afecta tant les dones?
• Quines manifestacions hi ha convocades per al dia de la dona?
• Madrid no transfereix poder, encoloma el mort | Bots i barrals d’Ot Bou
• “Hem retrocedit dècades en qüestió d’un any”: la guerra cultural que ha sacsejat els fonaments de Nova Zelanda
• El Xitxo del Cabanyal: “Si no compartim el valencià, quedarem com a reserves índies”
• ‘Colecho’? ‘Apego’? Vocabulari d’emergència per a la criança
• Roserona: “Al principi m’angoixava no fer música urbana, però ara estic molt tranquil·la amb el que faig”
• Ensenada Pujals, el topònim de l’Antàrtida que recorda una científica pionera a l’Argentina

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Recordar que cal comprar el pa o posar roba a rentar. Ser l’encarregada de ficar a la motxilla del fill la cartolina que ha de dur l’endemà a l’escola. Planificar els dinars i sopars i també totes aquelles obligacions familiars que cal encabir durant la setmana. Són alguns exemples de què implica la càrrega mental en el dia a dia de moltes dones, fins i tot, en els casos que tenen parelles corresponsables. Segons que explica la psicòloga i psicoterapeuta Júlia Martí, aquest concepte fa referència al treball invisible de planificar, organitzar i recordar tot allò que cal fer per al funcionament quotidià d’una casa, d’una família o d’un equip. “No és fer les tasques i prou, sinó ser la persona que hi pensa, s’anticipa als problemes i s’assegura que tot es compleix”, afegeix l’experta.

Una càrrega que sol recaure en les dones

Malgrat que alguns homes també poden experimentar aquesta càrrega mental i que, en les parelles heterosexuals, siguin ells els qui gestionen i planifiquen, aquest fenomen apareix majoritàriament en les dones. Un estudi de la multinacional P&G assenyalava que el 71% de les dones sofreix càrrega mental, davant el 12% dels homes. Però un 44% d’elles desconeix completament el concepte, i el 45% no n’ha parlat mai amb ningú. El mateix estudi recull que el 84% de les dones diu que ha sentit estrès per la responsabilitat del funcionament de la llar. Entre les càrregues més habituals, destaquen el fet de sentir-se responsables de la casa (87%), d’haver de deixar instruccions quan se’n van (73%) i d’haver de recordar a les parelles que s’hi involucrin (72%). El mateix estudi va demanar a cinc parelles que anotessin a l’aplicació de notes del mòbil les tasques pendents que tenien al cap. Mentre que les notes dels homes eren majoritàriament sobre feina i qüestions personals, les de les dones recollien responsabilitats domèstiques.

“Aquesta càrrega sol recaure de manera desigual en les dones perquè culturalment s’espera que siguin elles qui gestionin aquestes responsabilitats”, explica Martí. “Per exemple, en una família, pot ser que un home faci la compra si li ho demanen, però moltes vegades és la dona qui recorda que falta llet, qui planifica els àpats de la setmana, qui sap què agrada de menjar als fills o qui està pendent de quan s’acaben els productes bàsics. Això significa que no tan sols fa coses, sinó que ha d’exercir el paper de gestora de tot aquest sistema. Aquesta desigualtat és la que genera una càrrega mental constant i sovint invisible.”

És un fenomen que succeeix fins i tot en parelles corresponsables, en què les tasques domèstiques estan repartides. Hi ha una diferència entre les tasques concretes, que poden ser compartides, i la càrrega mental, que implica estar pendent de detectar què cal, organitzar, planificar, comprovar, anticipar-se, decidir i supervisar. Això pot derivar en problemes d’estrès, ansietat, fatiga, irritabilitat, incapacitat per desconnectar o insomni. Tot plegat s’agreuja més en les parelles no corresponsables, que encara són moltes. Segons el CIS, i tal com recullen alguns estudis, de mitjana, les dones dediquen 1,8 hores més que no pas els homes a les tasques domèstiques. A tot això, cal afegir-hi la feina en el món laboral, que augmenta el pes d’aquesta càrrega.

“La societat ha assignat tradicionalment a les dones el rol de cuidadores i gestores de la vida domèstica, encara que també treballin fora de casa”, afegeix Martí. “Encara avui, els estudis mostren que elles porten la major part de la càrrega mental familiar, incloent-hi també la gestió emocional dels altres. Això es deu a expectatives de gènere arrelades, a la manca de corresponsabilitat real en moltes parelles i a la idea que les dones han de ser les responsables del benestar familiar. Tot això, sumat a un context laboral que sovint no facilita la conciliació.”

Encara més càrrega arran de la maternitat

El fenomen de la càrrega mental està lligat a la maternitat, tot i que no exclusivament. Generalment, les dones que no són mares també l’experimenten, però s’incrementa amb l’element de la criança. Segons l’estudi de P&G, el 91% de les mares considera que, si elles no vetllessin per les necessitats del dia a dia, ningú no ho faria. Per contra, només el 12% dels homes diu ser la persona de referència per a les necessitats dels fills, i només el 5% diu que està pendent dels festivals escolars.

“La maternitat amplifica la càrrega mental perquè afegeix una gestió constant de les necessitats dels fills, la seva educació, la logística familiar i la pressió social de ser una ‘bona mare'”, diu la psicòloga. “A més, moltes dones se senten jutjades si no poden fer-ho tot o si demanen ajuda. Per això, en les mares, la càrrega mental sol anar acompanyada d’un alt nivell d’autoexigència i esgotament. Però també hi ha dones sense fills que pateixen aquesta càrrega, per exemple, en l’àmbit laboral o en la cura d’altres familiars.”

Hi ha uns altres elements aparentment més petits que afecten totes les dones, les qui són mares i les qui no. Per exemple, la pressió estètica. Hi ha estudis que parlen de la importància social de l’atractiu físic per a les dones i de la gran diferència d’estona i de diners que homes i dones dediquen a la cura estètica i a l’aparença. Mandats que recauen especialment sobre les dones, com ara, depilar-se, tenyir-se, maquillar-se o estar primes, també poden arribar a significar una gran inversió de temps i, en alguns casos, fins i tot, un desgast psicològic important, especialment si se sumen a la resta d’elements que cal gestionar.

Es pot eliminar la càrrega mental?

Eliminar del tot la càrrega mental és difícil, tenint en compte que la societat no canvia d’un dia per l’altre, però sí que es pot treballar, especialment si l’entorn s’hi consciència. “És un tema recurrent a la consulta, especialment en dones que se senten obligades a complir totes les responsabilitats i que senten que han de ser perfectes en tot. Aquesta càrrega no pot ser considerada com un treball individual, és fruit d’un problema sistèmic”, conclou la psicoterapeuta. “Per això, encara que a la consulta treballem per ajudar les pacients a identificar i qüestionar les creences i responsabilitats que s’imposen, a més de posar límits i buscar una distribució més adient de les tasques, també és fonamental reconèixer la necessitat de canvis socials i de política pública. Això implica replantejar els models tradicionals que assignen les tasques emocionals i de gestió majoritàriament a les dones. També és important treballar la culpa: moltes dones senten que han de justificar-se quan deleguen o prioritzen el seu benestar.”

 

“Si les dades apunten a una retallada, farem una retallada. Si les dades apunten a una pausa, farem una pausa. D’un dia per l’altre, la situació canvia dràsticament.” Són les declaracions de Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu (BCE), que, ahir, després d’abaixar el tipus de referència al 2,5% va insistir que continuaria decidint “reunió a reunió”. No va voler oferir una orientació més clara sobre l’evolució dels interessos, a causa de “l’elevada incertesa en matèria de política comercial i en l’escena geopolítica”, en referència a la política aranzelària dels Estats Units i a la guerra d’Ucraïna.

En aquest sentit, també va considerar prematur valorar com afectaria la inflació i el creixement, el pla de la Comissió Europea per a augmentar la despesa en defensa de 800.000 milions d’euros; i el pla d’Alemanya per a crear un fons de 500.000 milions d’euros per infrastructures i incrementar la seva despesa en defensa. “L’augment de la despesa en defensa i els plans fiscals d’Alemanya podrien contribuir al creixement europeu”, va assenyalar. Però, tot seguit, va afegir: “Hem de veure com evolucionen aquests plans i quan s’implementen.”

En els comentaris habituals davant la premsa, després de cada reunió de política monetària, ahir Lagarde va fer un compendi global i detallat dels principals esdeveniments que hem viscut aquesta setmana, que ha estat especial per a moltes coses. Evidentment, afecten de ple la seva tasca última de moderar la inflació. Per una banda, la incertesa extrema que crea l’actuació de Trump, amb les seves amenaces constants i amb una política erràtica, d’estira-i-arronsa, que causa confusió entre inversors i polítics. Les amenaces i subsegüents ajornaments amb els aranzels de Mèxic i el Canadà, per exemple, neguitegen un món ja de per si prou complicat. I, per descomptat, el seu posicionament definitiu sobre la guerra d’Ucraïna, que ha obligat a un canvi d’actitud dels països de la UE, respecte de l’armament, i que tindrà conseqüències importants dins i fora de les respectives fronteres.

I tot això ha passat en tan sols una setmana. Però si hagués de triar un dels fets, per la seva importància i la dificultat que comportava, jo em quedaria amb la decisió d’Alemanya de trencar amb el passat immediat i que els dos partits al poder s’hagin posat d’acord per fer una inversió pública molt forta en infrastructures. Els dos principals partits d’Alemanya han posat fi de manera pràctica a la “regla sagrada del deute” que va imposar la senyora Merkel.

I què han aprovat, exactament, amb la intenció que el Bundestag hi voti a favor? Es pot resumir en tres punts. D’una banda, es crea un fons especial de 500.000 milions d’euros per a despesa en infrastructures, que s’aplicarà repartit durant els deu anys vinents i estarà exempt del límit de deute. Però això és tan sols el primer plat. La qüestió més important és que, a partir d’ara, totes les despeses en defensa superiors a l’1% del PIB quedaran exemptes del límit del deute. No cal dir que, amb aquest punt, el fre a l’endeutament perd pràcticament tota la seva força vinculant. Però això no és tot, d’ara endavant els länders també quedaran alliberats del fre de deute. No cal dir que aquests passos significaran un estímul espectacular per a l’activitat de l’ensopida economia alemanya. La borsa de Frankfurt va reaccionar amb un augment del 3,5%% el dia de la decisió.

Ja sabem que la por del deute és atàvica a Alemanya, per motius històrics, però el seu pes actual, al voltant del 60% del PIB, sembla prou contingut. Pensem que a França, per exemple, supera el 100%, la qual cosa vol dir que té camí per córrer, en aquest sentit.

Per altra banda, com més va hi ha més economistes alemanys que creuen que és urgent que el govern inverteixi més. Aquesta és l’única manera d’enfortir el potencial de creixement a llarg termini. En el curt termini, com més es financin les inversions mitjançant deute, més gran serà l’estímul per a l’economia. Perquè si el govern decidís de retallar la despesa en altres àrees, segons l’ortodòxia, això desacceleraria l’economia. Per això, molts economistes veuen avantatges econòmics generals en les despeses especials finançades amb deute.

Els analistes de Goldman Sachs, per exemple, estimen que el paquet fiscal d’Alemanya elevarà el PIB del país de 0,5 punts percentuals, fins a l’1,5% anual a partir del 2026. “Com a referència, un impuls del 0,4% anual en el creixement del PIB de la zona euro podria traduir-se en un augment de 2-3 punts percentuals anual en els beneficis empresarials”, precisen.

Però la principal transcendència global la té, sense dubte, l’acord a què han arribat els caps d’estat i de govern de la Unió Europea aquest dijous a Brussel·les (han menystingut la negativa de l’hongarès Orban) per a augmentar la producció i l’adquisició de material militar, que inclou l’emissió de deute comú i l’eliminació de restriccions a la despesa en armament. Segons la Comissió Europea, l’objectiu és mobilitzar fins a 800.000 milions d’euros els quatre anys vinents, tot combinant recursos de cada estat (650.000 milions) i finançament comunitari (150.000 milions d’endeutament conjunt). El president del Consell Europeu, Antonio Costa, va dir que Europa havia “d’invertir en capacitats militars de manera més ràpida i coordinada”. La iniciativa representa un tomb dràstic en la política que havia seguit fins ara el bloc, que històricament ha depès de l’OTAN, en aquest aspecte.

Per cert, cal dir que el to de la declaració d’ahir és dur. Diu: “La Unió Europea continua compromesa, en coordinació amb socis i aliats d’idees afins, a proporcionar més suport polític, financer, econòmic, humanitari, militar i diplomàtic a Ucraïna i al seu poble, i a intensificar la pressió sobre Rússia, fins i tot mitjançant noves sancions i reforçant l’aplicació de les mesures existents, amb la finalitat d’afeblir la seva capacitat per a continuar lliurant la seva guerra d’agressió.”

Recordem que dilluns passat, en la preparació de la cimera, Von der Leyen ja va assenyalar que aquest fons també serviria per a comprar armament per a Ucraïna, quan tan sols feia unes hores que Donald Trump havia congelat l’ajuda destinada a Kíiv. Un altre dels principals punts, ja conegut perquè la presidenta ho havia anunciat feia setmanes, és l’activació de la clàusula nacional, anomenada, “de fuita”, que permetrà un augment de la despesa en defensa, encara que això faci que s’activi el procediment de dèficit excessiu contra els estats membres que incompleixin les regles fiscals de la Unió Europea per la seva inversió militar.

I queda el tercer aspecte important de la setmana, que és la baixada de tipus (-0,25 punts percentuals) del BCE, dins allò que era previst. Però la majoria d’analistes consideren que es podria entrar en una zona de pausa temporal. El fet és que el BCE ha rebaixat per sisena vegada els seus tipus d’ençà del juny, però de la seva nota oficial es dedueix que aquesta política va arribant a la seva fi, que la inflació tendeix a estabilitzar-se i que l’economia continua tenint creixents consideracions geopolítiques. El canvi de semàntica del comunicat oficial alimenta les especulacions segons les quals els membres del consell de govern ara consideraran, probablement, una pausa en les pròximes baixades de tipus, convençuts que l’objectiu d’inflació del 2% ja és a l’abast.

Recordem que el BCE, a més de decidir sobre els tipus d’interès, ahir també va presentar un nou quadre macroeconòmic per a la zona euro d’enguany. El resultat és una revisió a l’alça de la inflació i una rebaixa del creixement de l’economia. Ara preveu una inflació general mitjana del 2,3% enguany. “La revisió a l’alça de la inflació general per al 2025 reflecteix una dinàmica més sòlida dels preus de l’energia”, expliquen. A més, ha tornat a revisar a la baixa les seves projeccions de creixement: al 0,9% per al 2025, atès que “l’economia enfronta desafiaments continus en les exportacions”, asseguren.

Com ens afectarà tot plegat a nosaltres? Caldrà veure com s’aplica la nova directriu europea a l’estat espanyol i com ens toca de retruc. És evident és que l’estat espanyol és el que destina menys diners a l’armament, dins la zona euro, la qual cosa vol dir que, si hi hem de destinat un parell de punts, o més, del PIB, o s’engrandirà el deute o hi haurà retallades en aspectes del benestar de la població. O totes dues coses. Però no ens esverem abans d’hora. Ara com ara, pendents de les decisions de Trump, tal com va tot, el futur és demà.

 

El català ha estat l’opció més votada entre les famílies en la consulta sobre la llengua base a les escoles, amb un 50,53% dels vots, poc més d’un punt percentual més que no pas el castellà. Tot i semblar un resultat ajustat, s’observa una diferència important a escala geogràfica. De fet, el català s’imposa en 343 localitats, mentre que el castellà és més votat en 116, i a Bicorb (Canal de Navarrès) hi ha un empat, amb sis vots per a cada opció.

[MAPA] La trampa de Rovira: les comarques valencianoparlants donen un sí rotund a la llengua

Així, sobre el mapa es pot comprovar clarament com el català és la llengua majoritària, amb un suport molt alt, en gairebé tota la zona catalanoparlant, tot i tenir un suport més baix a València ciutat, al sud del País Valencià i en les zones castellanoparlants, sobretot les que van ser incorporades del Regne de Castella, com són la ciutat de Villena i la comarca de la Plana d’Utiel.

No obstant això, en les comarques repoblades històricament per aragoneses, tot i ser castellanoparlants, l’opció del català té una presència alta, ha estat la més votada als Serrans (51%) i ha tingut suport molt important al Racó d’Ademús (36%), a l’Alt Millars (35%) i a la Foia de Bunyol (33%).

Heus ací el mapa interactiu del percentatge de català per municipis:

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

L'altra cara de la moneda és el mapa del percentatge de castellà, on es pot veure que aquesta opció arriba gairebé a la unanimitat en bona part del Baix Segura, la Plana d'Utiel i la Vall de Cofrents. Per altra banda, tret de grans ciutats i àrees metropolitanes, la tria del castellà és testimonial en la resta del país. Heus ací el mapa interactiu del percentatge de castellà per municipis:

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

De fet, tal com es pot comprovar si es traça la divisió entre comarques castellanoparlants i catalanoparlants, hi ha una clara polarització de municipis, amb un suport majoritari del castellà en les primeres, i del català en les segones. Sobre això, trobem que, potser amb certa sorpresa, el català sobrepassa aquesta línia en bona part del territori:

Donald Tusk, primer ministre de Polònia, ha anunciat davant els diputats del parlament un pla del govern per a oferir un entrenament militar a gran escala a tots els homes adults del país amb l’objectiu d’augmentar els efectius de l’exèrcit fins a mig milió de soldats. Espera que el pla estigui enllestit a final d’any perquè puguin estar “entrenats en cas de guerra”.

L’objectiu és tenir una reserva “realment comparable i adequada a les possibles amenaces”. Segons que ha explicat, es tracta d’un entrenament intensiu que permetrà als civils assolir una capacitat de combat plena en cas de conflicte. “Parlem de la necessitat de tenir a Polònia un exèrcit de mig milió d’homes, incloent-hi els reservistes”, ha dit Tusk, sense precisar si el pla implicarà el retorn del servei militar obligatori, segons que ha informat l’agència oficial polonesa PAP.

“Tot home sa a Polònia hauria de voler entrenar-se per defensar la pàtria si cal”, ha dit el primer ministre, que ha apuntat que hi ha “diversos models” per incentivar el reclutament, com ara el suís, que ofereix incentius econòmics als qui decideixen allistar-se.

“Estarem preparats amb aquest model en les pròximes setmanes”, ha assegurat. Tot i que ha admès que caldrà incentivar econòmicament la incorporació a l’exèrcit, ha expressat el desig que amb el temps es converteixi “en un costum, en una tradició”.

Sobre la incorporació de dones a l’exèrcit, Tusk ha dit que, tot i que no se’ls tanca la porta, “la guerra continua essent majoritàriament un domini masculí”. “Ucraïna demostra que al front són tan heroïnes i útils com els homes, però la guerra està més associada als homes per les condicions físiques. Tanmateix, la formació serà oberta a tots dos sexes”, ha afirmat.

A més, ha informat el parlament de la seva disposició a treure Polònia de la Convenció d’Ottawa, que restringeix l’ús de mines antipersones, i “potser” també de la Convenció de Dublín, que prohibeix l’ús de bombes de raïm.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha avisat que podria imposar sancions “a gran escala” contra Rússia per a forçar negociacions directes amb Ucraïna que desemboquin en un alto-el-foc i un acord de pau definitiu. “Considerant que Rússia derrota completament Ucraïna al camp de batalla, estudio a fons la imposició de sancions bancàries, comercials i aranzelàries contra Rússia fins que no s’acordi un alto-el-foc i un pacte de pau definitiu”, ha anunciat a la seva plataforma Truth Social. Trump també s’ha adreçat directament a les dues parts: “Rússia i Ucraïna: asseieu-vos ara a la taula de negociació, abans no sigui massa tard.”

Aquestes declaracions són les més contundents que Trump ha fet contra Moscou d’ençà que ha tornat a la Casa Blanca i contrasten amb la seva actitud anterior, més propensa al diàleg, com es va veure en la reunió diplomàtica recent entre alts càrrecs dels Estats Units i Rússia a Riad (Aràbia Saudita).

L’anunci de Trump arriba just una setmana després de l’enfrontament amb el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, durant la seva visita a Washington. Aquest xoc ha evidenciat el distanciament entre tots dos i ha portat la Unió Europea a reafirmar el seu suport a Zelenski, enmig del temor que un acostament entre Washington i Moscou pugui reduir el protagonisme de Kíiv i Brussel·les en les negociacions sobre el futur del conflicte.

Zelenski vol refer la relació amb Trump i està disposat a signar l’acord de minerals

La modificació de l’estatus de protecció del llop (Canis lupus) en el marc del Conveni de Berna ha entrat en vigor avui. El Comitè Permanent del Conveni va aprovar el canvi el 6 de desembre de 2024, rebaixant la seva protecció de “fauna estrictament protegida” (Annex II) a “fauna protegida” (Annex III) a proposta de la Unió Europea.

D’Alemanya a l’Alta Ribagorça: documenten el recorregut més llarg fet mai per un llop

La mesura s’aplica a la majoria d’estats signants del conveni, però no a la República Txeca, Mòengue i el Regne Unit, que hi han presentat objeccions dins el termini de tres mesos establert. Per a la resta de països, el nou estatus és efectiu des d’ahir i permet l’explotació regulada de l’espècie, tot i que es manté l’obligació de conservar-ne les poblacions segons criteris científics.

El Conveni de Berna, supervisat pel Consell d’Europa, és un tractat internacional per a la conservació de la vida salvatge i els hàbitats naturals a Europa, en vigor des del 1982.

L’ex-president del Consell de Seguretat Nuclear (CSN) Josep Maria Serena, que el 8 d’octubre passat va ser nomenat director general d’Energia de la Generalitat, ha decidit deixar el càrrec després de cinc mesos. Segons que ha avançat Nació i han confirmat a Efe fonts coneixedores de la decisió, Serena deixarà la responsabilitat ben aviat.

L’argument de la sortida és que considera que ja ha complert el mandat de marcar les línies mestres de la política energètica del govern, que s’ha proposat d’agilitzar els tràmits per donar un impuls a les energies renovables.

Serena, que va substituir en el càrrec Assumpta Farran, és doctor en enginyeria industrial i diplomat en enginyeria i gestió ambiental. Va presidir el CSN entre el 2018 i el 2022 i ha estat president i conseller delegat d’Auma Consultors en Medi Ambient i Energia, president de la comissió de medi ambient del col·legi d’enginyers industrials de Catalunya, consultor per al Fons Mundial per al Medi Ambient i, abans d’incorporar-se al govern, president de la comissió d’energia de la patronal Cecot.

El seu nomenament com a director general d’Energia responia al repte d’escurçar els tràmits per a la implantació d’instal·lacions de renovables a Catalunya.

La policia basca ha detingut el mànager de les rondes de concert de 31 FAM i més grups de l’escena urbana catalana per un presumpte delicte d’agressió sexual i d’un de descobriment i revelació de secrets. La detenció s’ha fet després de la denúncia de dues persones, que segons que ha explicat la SER, acusaven l’home d’haver col·locat una càmera amagada al lavabo amb l’objectiu d’enregistrar artistes despullats.

Fonts de 31 FAM han explicat a l’ACN que van acomiadar el detingut tan bon punt van assabentar-se dels fets. A més, han aclarit que l’home treballava en el grup com a proveïdor i que el presumpte delicte no es va cometre en cap concert ni ronda del grup.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, i el director de Rodalia, Antonio Carmona, han demanat disculpes per una nova jornada de caos ferroviari. Aquest matí, una incidència en el subministrament elèctric de la catenària entre Bellvitge i el Prat de Llobregat ha deixat un tren aturat, i els passatgers han hagut de ser evacuats.

Restablerta la circulació de trens entre Bellvitge i Gava després d’un matí de caos ferroviari

Durant una estona, s’ha tallat del tot el servei perquè els passatgers de trens aturats, una volta evacuats, poguessin caminar per les vies cap a les estacions més properes. La incidència ha afectat vora 900 persones.

El caos d’aquest matí tanca una setmana negra per al servei de Rodalia, tot just després d’haver recuperat la circulació de trens pel túnel de Roda de Berà (Tarragonès) un cop han acabat unes obres que han durat tres mesos.

Davant d’aquesta situació, el president de la Generalitat ha admès que aquests incidents no són acceptables i s’ha disculpat: “Demano excuses a tots els ciutadans afectats”. A més, ha promès tots els esforços i recursos del govern per a reconduir, revertir i resoldre la situació. Segons Illa, el govern hi posa “tota l’atenció” i diu que fan inversions a Rodalia després de “molts anys de desatenció”.

També ha subratllat que treballen en un nou model de governança, arran del traspàs de Rodalia, perquè hi hagi un millor servei. Finalment, ha assegurat que l’executiu està en les solucions i no en les polèmiques.

Per la seva banda, Antonio Carmona també ha demanat disculpes i ha agraït la feina dels Mossos d’Esquadra, els bombers i la guàrdia urbana de l’Hospitalet de Llobregat, que han contribuït a l’evacuació dels passatgers del tren aturat.

El director de Rodalia, Antonio Carmona, donant explicacions de les incidències a l’estació de Sants de Barcelona

També ha explicat que des del govern treballen en un pla de mesures urgents per a millorar el servei. “No voldria estar aquí per aquesta incidència, sinó per explicar les bondats del pla d’acció”, ha admès.

Preguntat sobre que la causa de la incidència fos un boicot a les instal·lacions, ha assegurat que encara s’han de determinar les causes del problema.

Paneque responsabilitza la manca d’inversió

La consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, també ha lamentat el caos ferroviari. “Són unes imatges que no volem per Catalunya ni pels usuaris de Rodalia”, ha dit des de la Vall d’en Bas. Ha assegurat que no hi ha hagut moments de perill per les persones atrapades i que han hagut de caminar per les vies, però ha admès que s’hauria pogut donar una atenció molt millor a l’usuari sobretot pel que fa a la informació i l’acompanyament.

La consellera ha insistit que les incidències es produeixen perquè la xarxa està “clarament desactualitzada” i fa anys que pateix “desinversió”.

La consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque

A banda, ha explicat que es reunirà avui amb Adif, Renfe i el ministeri espanyol de Transports, en el marc de les reunions diàries que fan per supervisar la situació.

El ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha triat la professora de la Universitat d’Alacant (UA) Mar Iglesias com a nova acadèmica de la institució normativa del català al País Valencià. A partir d’avui, ocuparà la vacant que va deixar la filòloga i professora Tudi Torró després de la seua renúncia al càrrec l’any passat.

Iglesias és professora titular del departament de Comunicació i Psicologia Social de la UA. Ha sigut professora de Redacció en Mitjans en Línia en el Màster de Comunicació Digital, i de Comunicació i Mitjans Escrits en el grau de Publicitat i Relacions Públiques. La nova acadèmica també ha impartit assignatures com ara Comunicació 2.0 en el Màster de Comunicació i Indústries Creatives i unes quantes matèries en l’àmbit de la comunicació digital i corporativa. A més a més, va escriure la tesi “Un model de periodisme per a la xarxa, el cas de VilaWeb“, que li va merèixer el reconeixement de la UA.

Quant a la tasca de gestió universitària, ha exercit com a directora del Secretariat de Promoció Cultural i Lingüística. Durant l’exercici del càrrec, va coordinar les Aules Universitàries a les comarques del sud, i també el programa de cinema en català. A més, va ser responsable de la preparació del Pla d’Increment del València en la Docència i de la col·laboració amb la Càtedra Enric Valor i la Càtedra Antoni Miró.

En l’àmbit professional, ha desenvolupat una extensa activitat en uns quants mitjans de comunicació, com a periodista i com a responsable de mitjans de comunicació i equips de periodistes. Va treballar en el Full Informatiu de Serveis Socials i en Canal 9 Ràdio. Va ser fundadora i directora del primer diari digital a Alacant, AlacantExpress, i va dirigir el gabinet de comunicació de la Universitat d’Estiu de Guardamar.

Cal afegir que va ser vice-presidenta i presidenta en funcions de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, i va formar part de la comissió del llibre d’estil d’À Punt i del consell d’informatius. Així mateix, va exercir com a presidenta de FORTA (Federació d’Organismes o Entitats de Ràdio i Televisió Autonòmics) i, el 2015, va formar part de la comissió d’experts en Comunicació de les Universitats Valencianes per a la reestructuració de la RTVV.

El govern ha presentat les línies clau per a “contenir” la pressió turística que viuen les Illes. Mesures per a “ni créixer ni decréixer”. La primera, que va ser anunciada per la presidenta Marga Prohens en el debat de política general, és l’eliminació de l’impost de turisme sostenible –l’ecotaxa– el gener i febrer i l’augment en els mesos d’estiu. La segona, la creació d’un impost per als vehicles turístics. També s’han anunciat més línies d’actuació, que contradiuen la política del PP dels darrers anys.

L’ecotaxa passarà de dos trams a quatre. A part d’eliminar-la els dos primers mesos de l’any, al juny, al juliol i a l’agost augmentaria d’1 euro a 2,5, en el tram més baix, i de 4 euros a 6, en el tram més alt. La crescuda més gran afectarà els creuers els mesos d’estiu, en què els turistes hauran de pagar 6 euros la nit. En el cas dels albergs, hostals i càmpings, l’augment serà del 150%, i en els hotels de tres i quatre estrelles, que concentren l’oferta familiar, l’increment serà del 66%.

Els mesos de maig, setembre, octubre, per un costat, i els de març, abril, novembre i desembre, per un altre, es mantenen les quotes actuals. En el cas dels residents, s’ha anunciat la intenció d’una deducció en la declaració de la renda de fins a 250 euros anuals, ja que també han de pagar l’impost. A més, es modifica la finalitat de la destinació de l’impost, prioritzant la sostenibilitat ambiental, les inversions en cicle de l’aigua.

Nou impost als vehicles turístics

El vice-president, Antoni Costa, ha explicat que es proposava la creació d’un nou impost “pioner a Europa” per als vehicles vacacionals. Afectarà vehicles d’ús privat –no vinculats a activitats econòmiques– que circulin per les Illes de manera temporal per un període de sis mesos i que no estiguin inscrits en el registre de vehicles no turístic, que es crearà. També afectarà els vehicles d’ús privat que no paguin l’impost de circulació a les Illes i circulin més de sis mesos a les Illes. I, per últim, els cotxes de lloguer, circulin tot l’any o de manera temporal.

Les tarifes que es plantegen són similars a l’impost de circulació. En el cas dels vehicles de lloguer que sí que estiguin domiciliats a les Illes, podran restar-se de pagar l’impost de circulació. És a dir, la quota que acabaran pagant seria la mateixa. És una mesura perquè els cotxes de lloguer tributin a les Illes, cosa que moltes empreses no fan.

Segons les tarifes que ha anunciat l’executiu –que van en funció de les emissions i del temps que circulin a les Illes– variarien entre els 35 als 150 euros. La tarifa fixa va de 30 a 70 euros en funció de les emissions, mentre que la variable va en funció del període d’ús del vehicle. Tota la recaptació de l’impost, segons el Govern, es destinaria a la millora de la mobilitat sostenible i al transport públic.

Necessita el suport de l’esquerra

Per fer possible aquests desitjos, el govern necessitarà el suport de l’esquerra, perquè Vox ja ha dit que no aprovaran cap pujada d’impostos. Per un costat, hi aniria el tema de l’ecotaxa, que el govern vol aprovar a través d’un decret llei. Prohens havia promès que l’augment es produiria aquest estiu, però ara és més que qüestionable que pugui arribar als tempos desitjats. Costa ja ha dit que no s’aprovarà el decret si no hi ha la seguretat que es pugui convalidar al parlament.

En el cas del nou impost als vehicles no matriculats a les Illes, de moment es tracta només d’una “proposta” en un estat molt inicial. Així ho ha remarcat Costa, que ha dit que si no té el consens dels agents socials i econòmics de les Illes i dels grups parlamentaris, ni arribarà a fase de projecte de llei. 

En tot cas, no s’ha volgut banyar sobre si acceptaria un augment més gran de l’ecotaxa els mesos d’estiu, com reclama l’esquerra. De fet, ha titllat la proposta del PSIB –d’augmentar-la a deu euros– “d’oportunista”.

Altres mesures

El conseller de turisme, Jaume Bauzá, ha presentat més mesures enfocades a la “sostenibilitat turística”. “Aquestes Illes han arribat al seu límit, el patró de creixement ja no és sostenible”, ha dit en roda de premsa posterior al consell de govern. Ara bé, ha insistit que no es tractava de decréixer, sinó de “contenir”. 

Fins que els consells insulars no fixin el sostre de places i la capacitat de càrrega turística no s’aixecarà la moratòria de noves places. Encara que tant el consell d’Eivissa com el de Menorca ja han manifestat la intenció d’anar pel baix, el govern, de manera transitòria, reactivarà l’intercanvi de places entre particulars “per reactivar el mercat d’oferta turística i la inversió”. Diuen que no implicarà cap increment. També es reactivarà els canvis d’ús en establiments turístics obsolets cap a habitatges a preu limitat. 

 

Sí que considera que s’ha de decréixer en l’oferta il·legal i, per això, plantegen més mesures de control a les plataformes comercialitzadores, com exigir el registre d’allotjament a l’hora de publicar els anuncis. S’incrementen també les sancions màximes un 25%, fins a arribar als 500.000 euros. Els propietaris sancionats tendran una rebaixa del 80% de sanció si destinen la plaça il·legal a habitatge de lloguer social o a preu limitat. 

També ha anunciat la prohibició de noves places en habitatges turístics plurifamiliars en tots els municipis.

Els Mossos d’Esquadra, la policia espanyola i la policia italiana han desarticulat un grup gihadista que incitava a cometre accions violentes en canals xifrats. Hi ha onze detinguts: deu a Barcelona i l’àrea metropolitana i un a Piacenza (Itàlia). Se’ls acusa de delictes d’enaltiment, apologia, finançament i adoctrinament del terrorisme, i d’haver fet accions per seleccionar possibles objectius. Una de les arrestades administrava un grup de missatgeria format només per dones on es promovia la violència. L’operació és la tercera fase d’un dispositiu en què ja es van detenir cinc persones el 2022 i catorze el 2023, vinculades a una organització radical paquistanesa.

Les detencions es van fer dilluns a la matinada. La investigació ha permès detectar la presència d’un grup perfectament jerarquitzat que difonia a través de canals xifrats consignes que fomentaven l’assassinat i la decapitació de persones que consideraven contràries a la seva doctrina. A més, en les seves publicacions enaltien individus que havien comès atacs contra persones per suposada blasfèmia a Europa i al Paquistan. Alguns dels investigats ja havien començat a identificar persones a Europa com a possibles objectius.

Els investigadors han acreditat que els detinguts pertanyen a un grup finançat per aportacions periòdiques dels seus integrants.

La investigació ha estat dirigida pel jutjat central d’instrucció 6 i coordinada per la fiscalia general de l’Audiència espanyola. Els detinguts van ser posats a disposició del jutge ahir, que va empresonar-ne provisionalment quatre.

La secció quarta de la sala del contenciós administratiu del TSJ del País Valencià ha anul·lat el decret del 2020 pel qual el Consell aprovava que la localitat de Castelló, a la Ribera Alta, tingués com a oficial solament aquesta denominació en català. Arran d’aquesta sentència, el nom oficial passarà a ser Villanueva de Castellón.

La batllessa Hortensia Gómez ha informat la població que ha rebut la sentència contra el topònim, i que l’acataran, però ha anunciat que impulsaran iniciatives perquè  “el nostre poble mereix un nom en valencià”.

Els magistrats han pres la decisió perquè consideren que, a partir d’un informe elaborat pel secretari general de l’Ajuntament de Castelló de la Plana, el nou topònim pot produir, i ja ha generat, “confusions” entre la ciutadania i administració entre les dues poblacions. Sobre això, es fa referència al fet que solament entre el 30 de març i el 10 de juny del 2021 hi va haver 474 registres d’entrada que anaven dirigits a la capital de la Plana Alta però van ser enviats per error a la seu electrònica de l’ajuntament de la localitat de la Ribera.

Així que, tot i que el tribunal, reconeix que tant el Consell com l’ajuntament han complert tots els tràmits legals i que no s’han produit cap “indefensió de cap mena”, tampoc aprecia que el topònim de Castelló per a referir-se a la localitat “no s’adeqüe a la tradició històrica i lingüística del municipi ni que siga coincident amb una altra ja existent”, però ho anul·la perquè considera que s’ha traspassat el límit previst en l’article 4.5 del Decret 69/2017, “relatiu al risc de confusió en la identificació de les administracions públiques, de forma real, significativa i no testimonial”.Estima així els recursos contra el decret del Consell interposats per l’Ajuntament de Castelló de la Plana, la Federació Coordinadora d’Entitats del Regne de València i tres particulars. Tot i això, la sentència, notificada avui a les parts pot ser recorreguda en cassació davant del Tribunal Suprem espanyol (TS).

De Villanueva de Castellón a Castelló de la Ribera, i viceversa

La qüestió del nom d’aquesta localitat de la Ribera d’uns set mil habitants ve de lluny, i ha canviat unes quantes vegades aquestes últimes dècades. Quan al poble manava l’esquerra, defensava el nom de Castelló de la Ribera, i quan manava la dreta, Villanueva de Castellón, en castellà.

Un Castelló menut a la Ribera que fa enfadar la capital de la Plana Alta

L’últim canvi de nom fou el 2020. Amb la intenció d’evitar el conflicte polític, es va optar per la forma “Castelló”, sense cap qualificatiu. El canvi va ser avalat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), que afirmà que Castelló era la denominació correcta i adequada del punt de vista històric i lingüístic, i considerant que és el nom tradicional amb què és coneguda la població en tota la comarca i per tots els veïns. “Castelló té sentit perquè va ser un castell amb un poblament cristià per part de Jaume I; per tant, s’ha de dir Castelló. I com que és a la comarca de la Ribera, doncs tindria sentit que es diguera Castelló de la Ribera. Però com que aquest nom el proposava Esquerra Unida, al poble té una connotació política. La resta de partits no es volen comprometre i prefereixen dir Castelló, per a evitar conflicte polític”, explicava Laura Bellver, historiadora i també veïna del poble.

Emili Casanova, l’acadèmic de l’AVL que va signar l’acord del canvi, explicava que la qüestió del nom en aquest poble de la Ribera va ser camp de lluita política durant molts anys. “Castelló n’hi ha molts, Castelló de Farfanya, Castelló de Rugat… I en aquest hi ha un plet històric entre els noms de Villanueva de Castellón i Castelló de la Ribera”, deia. L’Acadèmia volia catalanitzar el nom i els van fer més propostes, com ara Castelló del Xúquer, però no els va convèncer i finalment es va optar per Castelló i prou. Casanova també deia que quan hi havia dues poblacions que coincidien en el nom, habitualment la més important no duia el qualificatiu. No obstant això, en aquest cas semblava que Castelló de la Plana, que és capital i té un nombre d’habitants molt major que Castelló, estava a gust amb aquest nom. “És una anomalia que el nom d’una ciutat menys important que una altra tinga el nom sense qualificatiu i l’altra tinga el qualificatiu? Sí, però això és una voluntat dels ajuntaments. L’Acadèmia l’única cosa que pot fer és aprovar-ho o no, si està bé del punt de vista reglamentari”, assenyalava.

Malgrat tot, confessava que entre els acadèmics ja comentaven en aquell moment que això portaria algun problema. Però assegurava que no és una confusió única, que també passa amb més pobles que tenen noms pareguts, com ara Quatretonda i Quatretondeta.

The Washington Post · Amanda Coletta

Toronto, Canadà. Quan Justin Trudeau anuncià, el 6 de gener passat, que dimitiria com a primer ministre del Canadà, el seu partit –els Liberals– feia més d’un any que anava a remolc del Partit Conservador als sondatges. La incògnita no era si els liberals perdrien les eleccions generals, sinó per quin marge de vots.

Però dos mesos després, la cursa electoral sembla més ajustada que mai. La clau d’aquest canvi i paradigma té nom i cognoms: Donald Trump, que irònicament és un dels grans enemics polítics de Trudeau.

Les barrabassades del president nord-americà –que ha imposat aranzels d’un 25% als productes canadencs i ha promès repetidament de convertir el Canadà en “l’estat número 51 dels Estats Units”– han capgirat el debat polític nacional, perquè han desfermant un fervor anti-americà sense precedents en la història moderna del país. “Sempre havíem pensat en els americans com els nostres amics i socis”, deia aquesta setmana Jonathan Wilkinson, ministre de Recursos Natural canadenc. I afegia: “No crec que puguem tornar enrere, encara que els aranzels s’acabin retirant.”

“En compte de debatre sobre problemes interns, tal com nosaltres esperàvem, les eleccions generals orbitaran entorn l’amenaça econòmica i política que el govern Trump representa per al Canadà”, explica Lisa Young, professora de ciències polítiques de la Universitat de Calgary.

Amb la dimissió de Trudeau i el retorn de Trump al Despatx Oval, els liberals canadencs –que diumenge elegiran el successor del primer ministre– han aconseguit girar la truita electoral en qüestió de setmanes, han remuntat un dèficit de vint punts als sondatges i se situen frec a frec amb els conservadors.

Els analistes esperaven un repunt dels liberals arran de la dimissió de Trudeau. Després de gairebé una dècada al càrrec, la popularitat del primer ministre havia començat a caure per l’augment del cost de vida al país. Però pocs esperaven que el partit tanqués una escletxa tan àmplia abans d’unes eleccions que han de fer a final d’octubre, però que és probable que es convoquin abans.

“Ni tan sols els qui fa dècades que seguim la política canadenca podem pensar en un cas en què hàgim vist un canvi tan veloç i significatiu en la intenció de vot com aquest”, diu Young.

Mark Carney, el favorit dels liberals

La qüestió de qui podrà plantar cara més bé a Trump ha estat el tema central de les primàries per a substituir a Trudeau com a cap dels liberals canadencs: en el debat de la setmana passada, sense anar més lluny, els principals candidats van dedicar més d’una hora a parlar-ne. Tots ells han promès d’imposar aranzels de represàlia per a contrarestar els aranzels, d’un 25%, que Trump ha decretat sobre les importacions provinents del Canadà.

Mark Carney és el candidat més ben situat per a assumir el lideratge del partit, segons els sondatges. Carney va exercir com a governador del Banc del Canadà durant la crisi financera del 2008, i anys més tard ajudà a gestionar el Brexit com a governador del Banc d’Anglaterra, cosa que el convertí en el primer estranger de la història a dirigir el banc central.

Carney es presenta a si mateix com un independent amb experiència a l’hora de gestionar crisis i fer front a situacions difícils. Però no té cap experiència en política electoral, i la seva manca de domini del francès –bàsic al Quebec, un camp de batalla clau en el sistema electoral canadenc– ha suscitat alguns dubtes.

“El Canadà s’enfronta a una de les crisis més greus de la nostra història”, digué Carney durant el debat de la setmana passada. “Sé com gestionar crisis, i sé com construir economies fortes.”

El seu principal oponent és Chrystia Freeland, una ex-periodista que dimití del seu càrrec al govern el desembre passat, tot al·legant diferències amb el primer ministre sobre la política fiscal. La dimissió de Freeland fou el detonant de la decisió de Trudeau, presa pocs dies després, de dimitir.

Freeland, que durant anys havia estat un dels grans baluards de Trudeau, va ser elogiada durant la primera legislatura de Trump pel seu rol en la renegociació del Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (NAFTA). L’ex-periodista ha dit que els Estats Units s’havien convertit en un “depredador” amb Trump, i que el president nord-americà representava l’amenaça més gran per al Canadà d’ençà de la Segona Guerra Mundial.

“Permeteu-me ser molt franca amb el president Trump”, digué Freeland durant el debat. “Si sóc primera ministra, no em faré enrere. Prendrem represàlies. Si ens ataca, ens hi tornarem, però les nostres represàlies seran molt més intel·ligents que els seus ximples aranzels.”

Els conservadors, obligats a nedar a contracorrent

Els atacs de Trump contra el Canadà –i la consegüent ressurgència dels liberals– han obligat el cap del Partit Conservador, Pierre Poilievre, a canviar d’estratègia.

Poilievre, un populista abrandat, ha promès lluitar contra la “cultura woke“, i sovint ha recorregut a sobrenoms despectius per a referir-se als seus rivals polítics. Propugna el lliure mercat, les rebaixes d’imposts i el retorn a “la política del sentit comú”.

Polievre ha provat de convertir les eleccions d’enguany en un referèndum sobre Trudeau i el seu impost sobre el carboni, altament impopular. Però el primer ministre ja no serà a la butlleta, i els seus possibles successors han anunciat que eliminaran l’impost. Mentre els atacs de Trump desfermen una onada de nacionalisme canadenc, el missatge de Poilievre –que el Canadà “s’ha convertit en un país trencat”– no acaba d’encaixar amb l’estat d’ànim nacional. D’una altra banda, la seva predilecció pels insults personals el deixa en risc de semblar frívol en un moment extremadament seriós per al país, segons que expliquen els analistes.

“Els conservadors van fer bé, en un primer moment, de centrar-se en les preocupacions dels votants sobre l’augment del cost de vida”, explica l’enquestador Nik Nanos. “Però no han sabut veure que el factor Trump pràcticament ha anul·lat tot allò que ha passat fins ara.”

En un acte de la Diada de la Bandera del Canadà, el mes passat, Poilievre va revelar un eslògan de campanya nou: “Canada first”. El cap dels conservadors, que ha promès d’imposar aranzels de represàlia contra els productes nord-americans, digué que Trump tenia dues opcions: aprofundir la relació comercial amb el Canadà o bé arriscar-se a “convertir un amic lleial en un veí ressentit”.

“Seré clar: no serem mai el cinquanta-unè estat dels Estats Units. Pagarem el preu que calgui per a protegir la nostra sobirania i independència”, digué.

Poilievre sovint ha rebut el suport de personalitats de l’entorn de Trump, com ara, Elon Musk. Això l’ha posat en una posició complicada, segons els analistes: tot i que Trump roman altament impopular entre la majoria de votants canadencs, una petita facció de votants conservadors continua fent costat al president nord-americà, i podria desertar al Partit Popular del Canadà –d’extrema dreta– si Poilievre s’hi gira d’esquena.

Aquestes darreres setmanes, els liberals han publicat uns quants espots electorals que cerquen de vincular Poilievre amb Trump. Un dels espots intercala talls vídeos de Poilievre queixant-se que “tot està trencat” i malparlant de les “notícies falses” i la “ideologia de censura woke” amb imatges en què es veu Trump fent servir pràcticament els mateixos termes. “Com pots parlar en nom del Canadà si sones com Donald Trump?”, sentencia l’espot.

Per la seva banda, Trump no s’ha mossegat la llengua a l’hora de criticar el cap conservador. “El principal problema de Poilievre és que, en el fons, no és un perfil MAGA [Make America Great Again]”, digué fa poc en una entrevista a la revista Spectator.

En una publicació a X, Poilievre s’hi mostrà d’acord: “Senyor president, teniu raó. No sóc MAGA. Jo defenso el ‘Canadà First’. I sempre ho faré”, escrigué

La incògnita ara és si el repunt dels liberals és sostenible.

“Quan les xifres es mouen tan de pressa a favor d’un partit, sempre hi ha la possibilitat que la tendència es trenqui de cop i volta”, acaba dient Nanos.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Ahir es van saber els resultats globals de la consulta sobre la llengua base a les escoles, impulsada pel conseller José Antonio Rovira. Amb el 50,53% dels vots, el català s’ha imposat pràcticament a tota la zona catalanoparlant, llevat de les àrees metropolitanes de València i Alacant-Elx. Fins i tot hi ha hagut una comarca considerada castellanoparlant, els Serrans, que ha decidit que vol l’educació en català. Les xarxes es van omplir ràpidament de missatges d’alegria i d’agraïment, especialment al col·lectiu Famílies pel Valencià, que aquests darrers mesos s’havia dedicat en cos i ànima a informar a tot arreu sobre què significava realment aquesta consulta, amb la campanya “Marca ‘sí’ al valencià”. Parlem de tot plegat amb Núria Cerveró, una de les portaveus.

—Com valoreu els resultats de la consulta?
—Els valorem de manera molt positiva, estem molt contentes perquè aquesta llei volia arraconar el valencià i no ho ha aconseguit. Hem de tindre en compte que aquests resultats els han donat de manera global. Com que engloba les zones castellanoparlants, baixa el percentatge. Però hi ha zones castellanoparlants, com la comarca dels Serrans, on hi ha hagut més percentatge de valencià que de castellà. També cal destacar això.

—Hi ha hagut una certa eufòria col·lectiva a les zones on el català ha guanyat la votació. Esperàveu aquest resultat?
—Sí, esperàvem aquest resultat perquè, al final, quan les famílies saben la realitat, volen el que és millor per als seus xiquets, i estimen la llengua. Qui no estima la llengua és el senyor Rovira, que ni tan sols la parla. Les famílies estimen la llengua pròpia, estimen la seua cultura, i volen allò que és millor. Per això esperàvem aquest resultat.

—Rovira s’ha afanyat a dir que, per a ells, “no era una competició entre el valencià i el castellà”. Creieu que el conseller esperava un altre resultat?
—Absolutament. El conseller Rovira està totalment desesperat amb aquests resultats, que li diuen obertament: “Canvia la política lingüística i vés-te’n a ta casa.” Les famílies no tenien cap necessitat de fer aquesta votació. Ens ha preguntat, i hem respost. I obertament, i clarament, ha guanyat el valencià. És un missatge directe i clar al conseller Rovira, que no esperava aquests resultats. Ell esperava arraconar el valencià i no ho ha aconseguit.

—Tot i que el català siga la llengua base, les hores lectives s’hi reduiran. Creieu que això és una trampa?
—És una de les trampes, perquè aquesta llei en té de moltes. Una és eixa. Fins i tot en els col·legis on ha guanyat el valencià, és clar que molts hi perdran hores en valencià. També és veritat que n’hi ha que no, que en guanyaran. La trampa més gran ha estat fer creure que era llibertat, i no. Ara preguntem al conseller què farà amb totes aquestes famílies que han triat una llengua i no els garanteix que puguen escolaritzar els seus fills en eixa llengua. Veurem com ho fa.

[MAPA] La trampa de Rovira: les comarques valencianoparlants donen un sí rotund a la llengua

—S’han conegut les dades generals, però us preocupa la implantació d’aquesta consulta a la realitat de cada centre?
—Sí, ens preocupa molt. Nosaltres treballarem per garantir que cada percentatge que ha eixit en valencià es complesca. Estarem a l’aguait en cada centre educatiu perquè es respecte la voluntat de les famílies.

—Els dies de la consulta ja vau denunciar que moltes famílies havien tingut dificultats per a votar. Què els passarà?
—No ho sabem. Acompanyem i animem totes les famílies que no han pogut votar per errades d’aquesta conselleria a presentar un recurs d’alçada, a lluitar pels seus drets i per una consulta realment democràtica i transparent, que aquesta no ho és. Hi ha moltes errades. Per exemple, hi havia gent que apareixia en la llista provisional, i no en la definitiva, gent que s’ha equivocat per falta d’informació de la conselleria, gent que ha votat amb el mòbil amb una aplicació mal feta en què no es veia l’opció del valencià, gent que s’ha equivocat en triar dades i, la cosa més preocupant, gent amb xiquets i xiquetes d’acollida o en adopció que no han pogut votar. Ja sabem que el conseller no mourà un dit per a afavorir cap família. En tot cas, si ho fa, efectivament serà per a afavorir les de castellà. Veurem què fa als Serrans, amb tota eixa gent que ha dit que vol valencià.

—Precisament, mirant els resultats, hi ha dades curioses, com ara que als Serrans, una comarca considerada castellanoparlant, hi ha guanyat el català, i a les grans àrees metropolitanes de zones catalanoparlants com València i Alacant ha guanyat el castellà. Com ho valoreu?
—Això s’ha de valorar estudiant bé les coses. Ens preguntem per què no han donat les dades desglossant la pública i la concertada. Alguna cosa ens fa pensar que, per exemple, a la ciutat de València haja guanyat el castellà per la concertada. La concertada ha tingut molt de paper, i ho veurem quan en sapiguem les dades. Crec que no m’equivocaré. Fins i tot a València ciutat fem una valoració positiva perquè en tots i cadascun dels centres als quals hem pogut arribar, fer xarrades i informar, a tots ha guanyat el valencià. Això què vol dir? Que les famílies han votat amb una bena als ulls. Quan les famílies tenien la informació, ho veien claríssim. Si haguérem pogut arribar a tots els llocs… Però nosaltres som famílies que criem, que tenim la nostra feina i que hem arribat on hem pogut. Avui hi havia una allau de missatges de gratitud a Famílies pel València, a tots els integrants ens han arribat moltíssims missatges de “gràcies, gràcies a vosaltres ho hem aconseguit”. Simplement hem informat. Si tu informaves del que significava la votació, ja està, la gent ho tenia clar. Perquè qui no vol el que és millor per als seus fills? Passa que no els informaven perquè no els interessa. Han fet una consulta tramposa i enganyosa. I amb mala intenció, la intenció d’arraconar i eliminar el valencià, que és la seua obsessió.

—Imagine que esteu molt emocionats amb eixa allau de gratitud…
—N’estem molt, sí. I la veritat és que ens volem permetre un dia de felicitat, tindre un dia d’alegria i de rebre tota aquesta gratitud amb els braços oberts. Sabem que la lluita continua, ja sabíem que en aquesta consulta, encara que guanyàrem, hi perdríem, perquè les hores de valencià minven. Això ho teníem clar, però volem permetre’ns aquesta alegria perquè ens l’hem guanyada. Som la resistència, hi som i hi serem sempre.

—Famílies pel Valencià va nàixer per a lluitar contra aquesta consulta. Mantindreu el col·lectiu?
—Va nàixer per fer front a aquesta consulta i arran de la llei, però sobretot va nàixer per defensar els drets lingüístics dels nostres fills. I encara perillen molt. Continuarem fent guerra. El senyor Rovira no s’oblidarà de nosaltres. Em sap molt greu perquè, pobret, es veu que té complex d’inferioritat. No sé si no sap parlar el valencià, perquè com que no el parla mai; però que no es preocupe, que si ell no estima la nostra llengua, nosaltres sí que l’estimem. I lluitarem pel futur de les generacions del País Valencià.

—Voleu afegir res?
—Que exigim de tenir més bon coneixement de les dades, volem saber quines dades són de la pública i quines de la concertada. Perquè les que sabem de la pública són totes bones. Aleshores, tan sols pot ser la concertada que ha abaixat el percentatge. I volem saber què faran amb aquestes famílies que no podran estudiar en la llengua que volen. Perquè n’hi ha moltes.

“Gairebé no cal dir que el prestigi actual de la novel·la és escassíssim, tan escàs que la frase ‘no llegeixo mai novel·les’, la qual fa una dotzena d’anys es pronunciava amb un deix de disculpa, actualment es pronuncia sempre en un to d’orgull i de confiança.” Així comença un assaig que George Orwell va publicar el novembre de l’any 1936 a New English Weekly. Sembla escrit ahir. El podeu llegir en català en el recull Per què escric que publica Edicions de 1984 per commemorar els setanta-cinc anys de la mort de l’autor, la traducció i l’epíleg són de Pau Dito Tubau. 

En obrir el llibre topareu amb la taula de continguts i podreu anar directament a les peces que més us interessin: jo m’he llançat de cap en aquest “En defensa de la novel·la” i en acabat he anat enrere cap a “Memòries d’una llibreria”, també del 1936, de quan l’escriptor va treballar de llibreter en una llibreria de vell “a la frontera entre Hampstead i Camden Town”. Després he llegit amb fruïció les “Confessions d’un crític literari” (1946) i “Per què escric” (1946), i amb la set ja saciada, he anat a raure mig per desídia a “Algunes reflexions sobre el gripau comú”, també del 1946, i a banda d’entendre la coberta del llibre (“Fes servir les armes de l’enemic”, Homenatge a George Orwell amb IA, 2024), que d’entrada m’havia xocat, m’ha semblat que Orwell parlant del gripau que anuncia la primavera cada any també en temps de guerra, era un Orwell tan polític com el de Rebel·lió a la granja o 1984. 

Fa setanta-cinc anys que va morir George Orwell, vestit d’esmòquing perquè així ho va demanar a l’hospital on li tractaven la tuberculosi, ell que no havia tingut mai cura del seu aspecte i que diuen que fins i tot xarrupava el te que li queia de la tassa al plat. Les peces de Per què escric són del 1931 al 1948, el 1949 publica la novel·la 1984 i el 1950 es mor. I nou anys abans de publicar Rebel·lió a la granja ja es veia abocat a defensar la novel·la i a carregar el mort del seu desprestigi al que ell anomena la crítica llepa: “Quan se’ns assegura que totes les novel·les són obres genials, és ben natural que assumim que no n’hi ha cap que s’ho valgui. Entre la intel·lectualitat, aquesta assumpció és ara mateix un prejudici.” Ara mateix, diu. I ara d’ara, al segle XXI, també: “La crítica llepa és de fet una necessitat comercial”, diu unes ratlles més avall, i acaba fent una radiografia del sistema editorial que gairebé un segle després encara encaixa amb la realitat. 

“No és possible que hi hagi una bona crítica de novel·les mentre s’assumeixi que totes les novel·les mereixen una crítica […]. La novel·la no seria desprestigiada mentre se sabés que en un lloc o altre hi ha una colla de crítics de novel·les que no es dediquen als subterfugis.” El prestigi! La mare dels ous! 

Per a què serveix la crítica? Per vendre llibres? Encara som aquí. La recepció d’un llibre en poques ocasions és realment crítica. Hi ha reaccions més que anàlisi, i les opinions parlen més de qui les emet que del llibre en qüestió. No descobreixo res, que ja ho deia Orwell. A “Confessions d’un crític literari” (Orwell va ser un munt de coses a banda d’escriptor, periodista i crític; va ser llibreter, ja ho hem dit, però també mestre i rentaplats i fins i tot va formar part de la Policia Imperial de l’Índia), escriu: “Sempre m’ha semblat que la millor pràctica es basaria simplement a ignorar la gran majoria dels llibres i fer ressenyes molt llargues, de com a mínim mil paraules, dels pocs que semblen tenir valor” (ho publica a Tribune el 3 de maig de 1946). Per sort, aquest paper el fan algunes revistes especialitzades, però la novel·la és de per si un gènere popular i privar el públic majoritari d’una crítica en condicions és condemnar-la a aquest desprestigi que ja descrivia Orwell fa gairebé un segle. 

És la millor lectura que podem fer, aquests textos de Per què escric, ara que s’acosta l’època més mediàtica i exposada de l’any per als del gremi de la lletra. No podem tallar els fils dels titelles, cadascú se sap el que és seu, però sí que els podem veure i fins i tot assenyalar-los, i dedicar temps, esforços i també gaudi a les novel·les que s’ho mereixen, que no són totes, això ho sabem tots, titelles i titellaires i espectadors. 

“No he tornat a escriure una novel·la durant set anys”, diu Orwell a la peça que dóna nom al llibre (publicada l’estiu del 1946 a la revista Grangel), “però espero escriure’n alguna ben aviat. Segurament serà un fracàs, cada llibre és un fracàs, però sé amb certa claredat quina mena de llibre vull escriure.” El llibre que va escriure, i que va publicar tres anys després, va ser la novel·la 1984. 

A “La política i la llengua anglesa” ens dóna unes normes per a quan ens falla l’instint en escriure i llegint-les trobo que també funcionen com a detectors d’una determinada manera de parlar de llibres que s’acosta a l’espectacle de titelles que dèiem abans i que s’abona a l’exageració entusiasta per encegar tothom, per començar a l’editor i l’autor que toca acontentar, però també al lector, i això em sembla més greu. Són aquestes:

(I) No utilitzeu mai una metàfora, un símil o una altra figura discursiva que estigueu acostumats a veure impresa. 

(II) No utilitzeu mai una paraula llarga on podeu emprar una paraula curta.

(III) Si és possible eliminar una paraula, elimineu-la. 

(IV) No utilitzeu mai una forma passiva on podeu utilitzar l’actiu. 

(V) No utilitzeu mai una frase estrangera, una paraula científica o una paraula d’argot si podeu pensar en un equivalent d’ús diari de la llengua.

(VI) Desestimeu qualsevol d’aquestes normes si heu d’evitar dir una barbaritat.

 

“Aquestes normes sonen massa elementals, i ho són, però demanen un canvi profund d’actitud en qualsevol persona que s’hagi acostumat a escriure en l’estil que ara està de moda.” Jo hi afegiria una setena norma, adreçada només als que hagin de fer crítica: mesureu l’entusiasme. No vull dir que el reduïu, vull dir que en prengueu la mida i l’adeqüeu a cada ocasió, perquè llegint mitja dotzena de crítiques vostres puguem fer-nos una idea de què us interessa i què no, i així valorar si podeu ser o no el nostre crític de confiança. Si tot us agrada exageradament és que en realitat no us agrada res, és que tot ho fingiu perquè sou, com deia el mestre, crítica llepa, i se us veuen els fils.