Els Mossos d’Esquadra investiguen agressions sexuals contra una dona sense sostre, usuària de l’alberg municipal Can Solaret, de Mataró, segons que ha pogut saber l’ACN. La víctima, que té reconegut un 75% de discapacitat, ha denunciat els fets un any més tard, a causa de l’estat de xoc en què va quedar: “No ho vaig denunciar abans perquè estava molt malament. Tinc molta por”, diu en la denúncia presentada a comissaria. La policia té la investigació oberta i, ara per ara, no hi ha detinguts. L’ajuntament ha expressat la seva disposició a col·laborar-hi i ha condemnat qualsevol mena de violència, especialment quan afecta persones en situació de vulnerabilitat.

La dona va ingressar a l’alberg a final del 2023, després de tenir un ictus i ser donada d’alta a l’hospital. Explica que, en aquell moment, no podia caminar ni parlar i que va haver de tornar a aprendre-ho tot. Al principi se sentia bé a Can Solaret, però la situació va canviar el febrer del 2024.

Segons la denúncia, la primera agressió va ser quan un altre usuari de l’alberg la va convèncer per anar a una zona boscosa, on la va obligar a fer-li una fel·lació. Unes setmanes més tard, la situació es va repetir. La dona assegura que almenys dues treballadores del centre van veure les agressions des de les finestres de la cuina i que no la van ajudar. Després d’aquests episodis, va decidir de marxar de l’alberg: “Tinc pànic de tornar-hi, prefereixo viure a la furgoneta.”

L’ajuntament, a disposició dels investigadors

L’Ajuntament de Mataró diu que va tenir coneixement del cas fa pocs dies, segons que ha explicat la tinent de batlle de Ciutat Inclusiva, Laura Seijo. “Fa temps que treballem amb ella, però l’agressió l’hem coneguda a partir de la denúncia”, ha dit. Ha detallat que el centre d’acollida el gestiona la Creu Roja i que la policia ja hi ha fet indagacions. També ha afirmat que el consistori està en contacte permanent amb l’entitat gestora per esbrinar què ha passat.

Poques setmanes abans de presentar la denúncia, la víctima va intervenir en un ple municipal per demanar “ajuda urgent” en forma d’habitatge social després d’haver rebut “maltractaments”. Seijo, que no va respondre públicament en aquell moment, assegura ara que es treballa per donar-li suport en aquesta qüestió.

Per una altra banda, l’associació Montse Mompart, que acompanya dones sense llar, ha denunciat la gravetat del cas: “Silenciar agressions masclistes és molt greu i deixa en una indefensió brutal els més vulnerables”, ha dit. L’entitat subratlla que el silenci genera “dolor, revictimització i patiment”.

Una vegada superat el temporal de llevant que ha descarregat sobre el País Valencià i les Terres de l’Ebre, aquest cap de setmana arriba una depressió atmosfèrica atlàntica que deixa acumulacions de pluja destacades al nord-est del Principat i una baixada de temperatures a causa de l’entrada d’aire fred.

La depressió atmosfèrica ha rebut el nom de Jana i ha deixat precipitacions molt abundants a bona part del Principat, amb registres generals entre 30 mm (o litres per metre quadrat) i 60. A Terrassa han arribat a una intensitat de 19,6 mm en 30 minuts. Això ha causat que els rius hagin augmentat notablement el cabal, i els embassaments de les conques internes hagin superat el 34% de la capacitat.

El Llobregat, el Ter i el Congost han superat el llindar d’alerta en alguns punts, i encara podrien créixer. L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) demana d’evitar d’accedir a les zones properes al riu i a la llera, i no travessar guals ni punts baixos. El riu Muga, a Sant Llorenç, i la Tordera, a Fogars de la Selva, també han arribat al llindar de perill. El riu Fluvià a Olot supera el llindar d’alerta. També està en alerta el riu Gaià.

Segons que ha explicat a RAC1 Imma Soler, portaveu de Protecció Civil, les pluges no han causat accidents remarcables. “No esperem increments molt més elevats dels rius, però sí que estem vigilants en algunes zones inundables”, ha afegit. “Hi pot haver alguna sortida d’aigua en algun riu. No aneu a zones inundables, a passos soterrats… Demanem molta vigilància.”

També s’ha activat l’avís al Parc Fluvial del Besòs, al tram més baix del riu. A les xarxes, s’ha compartit molt el vídeo de la crescuda del Ter al seu pas per Camprodon, i la baixada de l’aigua al Salt de la Caula, a l’Alt Empordà.

I un darrer vídeo del punt on es troben el Ter i el Ritort a Camprodon, vist des del pont Romà.

Ja no en penjo més per no fer-me pesat. pic.twitter.com/3TUqQpFeI0

— Elpito meteo (@MeteoElpito) March 9, 2025

La pluja de la matinada causa una gran crescuda dels principals rius del país, que han vist com les seves capçaleres rebien més de 150-200 l/m² en pocs dies. L’embassament de Sau ha passat del 7% a l’11% en 24 h, i la Baells del 54% al 59%. Mireu com baixa el Ter a Camprodon: pic.twitter.com/5NomxKOQA7

— Àlex (@alexsnclmnt) March 9, 2025

08:45 – Amb aquesta energia baixa l’aigua al Salt de les Escaules en ple episodi de pluges a #AltEmpordà @MeteoEmporda @meteocat @MeteoMauri pic.twitter.com/NAmeb7AID6

— Tramuntana Televisió (@tramuntana_tv) March 9, 2025

Front fred, millora progressiva i pluja a les Illes

Avui arriba un front fred per l’oest que portarà pluja generalitzada a primera hora i un canvi en el règim dels vents, que passaran a ser de component sud. Al País Valencià deixarà de ploure ben aviat i el vent de llebeig (sud-oest) s’intensificarà. A la Costa Brava s’ha activat un avís per onatge. Aquest matí encara hi haurà ruixats dispersos al nord-est del Principat, i a la tarda se’n formaran de nous al prelitoral i al sud, però en bona part del territori farà sol.

El Servei Meteorològic de Catalunya ha activat una alerta per intensitat de pluja.  L’alerta és de color carabassa a la meitat nord del litoral del Principat. A la resta del litoral, l’alerta és groga.

També plourà a les Illes. A Mallorca i Menorca s’esperen tempestes. A Eivissa també plourà, però amb menys intensitat. Cap a migdia la pluja minvarà i donarà pas a un cel poc ennuvolat.

El pas del front fred farà baixar les temperatures, especialment les mínimes, i la sensació de fred s’accentuarà a mesura que avanci el dia.

Avui, 9 de març de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Janet Sanz: “Segurament Collboni és la persona més de dretes de tot el Partit Socialista”
• Alcohol, drogues i excés de velocitat: crit d’alerta per l’augment d’accidents mortals a les carreteres
• Joan Mariné, home de la càmera, record i celebració | Mail obert de Mercè Ibarz
• Closcadelletra (CDLVI): Pols d’estrelles
• El somni de Prohens: vendre un paradís (in)sostenible amb rècords massius
• La dolorosa veritat del Rethink X: la IA ens deixarà sense feina a tots?
• Els documents que revelen com els fabricants turcs han agreujat la guerra més cruenta del planeta
• Ignasi Taltavull: “Vendre el programa com una versió catalana del Club de la comedia és malvendre’l”
• Xavier Godàs presenta el llibre ‘Fer política en l’imperi del jo’ a l’Espai VilaWeb
• Quatre vins d’elaboradores per a brindar el 8 de març
• Fragment editorial de ‘Confessions d’una sugar baby’

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Avui, milers de persones han tornat a omplir els carrers de les principals ciutats dels Països Catalans amb motiu del Dia Internacional de la Dona. Una onada de color violeta amb cartells reivindicatius torna a fer una crida a la visibilització dels drets de les dones i a denunciar les opressions que encara reben.

Milers de persones –25.000, segons el recompte la Guàrdia Urbana– s’han manifestat a Barcelona aquest dissabte amb el lema “Les cures sostenen la vida”. La protesta, convocada per l’Assemblea 8M, ha arrencat a les 18.00 des de la plaça de la Universitat.

La marxa ha recorregut el centre de la ciutat fins a arribar a l’Arc de Triomf, on han fet els parlaments finals.  El text ha denunciat la situació de precarietat en què es troben les treballadores que desenvolupen aquestes feines i també ha lamentat que s’externalitzin serveis essencials. “Cuidar no és sinònim de càrrega i explotació”, ha assenyalat el manifest que ha exigit a les administracions que reflexionin sobre l’actual sistema de cures perquè han de ser un dret col·lectiu per a poder avançar cap a una societat més justa i equitativa.

L’organització ha dissenyat una protesta dividida en nou blocs que han inclòs grups de dones, lesbianes i trans vinculades a les cures, migrades, de comunitats en conflicte i d’organitzacions feministes, entre d’altres. Durant el recorregut, les participants han cridat consignes feministes i han denunciat la precarització de les cures.

Manifestació convocada per l'Assemblea 8M. Fotografia: Albert Salamé Manifestació convocada per l'Assemblea 8M. Fotografia: Albert Salamé Manifestació convocada per l'Assemblea 8M. Fotografia: Albert Salamé Manifestació convocada per l'Assemblea 8M. Fotografia: Albert Salamé Manifestació convocada per l'Assemblea 8M. Fotografia: Albert Salamé Manifestació convocada per l'Assemblea 8M. Fotografia: Albert Salamé Manifestació convocada per l'Assemblea 8M. Fotografia: Albert Salamé Manifestació convocada per l'Assemblea 8M. Fotografia: Albert Salamé

A banda, la convocatòria alternativa, encapçalada per la Coordinadora 8M Moviment Feminista de Barcelona amb la consigna “Som dones i diem prou”, ha reunit a quatre-centes persones més. Aquesta marxa ha posat el focus en el rebuig de la prostitució, la pornografia i els ventres de lloguer, així com la llei trans i “els homes en els esports de dona”. Ha arrencat a la plaça de Catalunya i ha arribat fins a la plaça Sant Jaume.

Segons els organitzadors, la mobilització majoritària ha congregat a unes 300.000 persones, mentre que l’alternativa ha reunit unes 4.000 participants.

La gota freda marca les manifestacions a València

Dues manifestacions han omplert els carrers de València i han denunciat la incompetència en la gestió de la gota freda i la situació que han viscut les dones després de la catàstrofe, en la qual afirmen que han quedat en segon terme.

La gota freda ha estat al centre de totes dues manifestacions, en les quals s’han sentit càntics de “Mazón dimissió”. La convocada per la Coordinadora Feminista ha començat al carrer de Colom i ha recorregut el centre de la ciutat fins a arribar a la plaça de la Reina. Ha estat encapçalada per una pancarta amb el lema “Dones caminant endavant”, que les assistents han tacat de fang amb les mans.

Pilar Tormo, veïna de Massanassa que ha exercit de portaveu de les participants de l’Horta Sud –la comarca més afectada per la gota freda–, ha denunciat que “en totes les catàstrofes, els problemes de violència i de les dones queden en segon pla”. “En la gota freda han patit totes les infraestructures, però a més els recursos socials, i sobretot els de les dones”, ha alertat.

Aquesta protesta ha comptat amb la participació de representants polítics, com ara la ministra de Ciència, Innovació i Universitats espanyola i també secretària general del PSPV, Diana Morant; la delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé, i la portaveu de Compromís al congrés espanyol, Àgueda Micó.

A banda, la manifestació convocada per Assemblea Feminista ha començat al CIE de Sapadors i ha acabat a la plaça de la Mare de Déu. Encapçalada per la pancarta “Els feminismes recordem, resistim i construïm des de la rebel·lia. Transfeminismes antiracistes de València”, s’hi han vist més lemes com ara “Què fa un masclista com tu en un segle com aquest?” i “La identitat de gènere no es debat, es respecta”.

Silvana Cabrera, portaveu de l’Assemblea Feminista, ha denunciat que quatre mesos després de la gota freda continua havent-hi encara “moltíssimes necessitats bàsiques, sobretot per a les dones i per a persones en situació administrativa irregular”.

Centenars de persones es manifesten a les ciutats del país

A les Illes, més de dues-centes persones s’han aplegat a Maó aquest matí per reivindicar els drets de les dones. De fet, la pancarta que ha encapçalat la marxa deia: “No celebram, reivindicam”.

Les manifestants, convocades pel col·lectiu Dones Autogestionades, han reclamat la igualtat laboral, però en la resta d’àmbits socials.

A més, han destacat la importància de la unitat entre els col·lectius feministes per no retrocedir en la lluita pels drets de les dones.

La Comissió 8M d’Eivissa ha reivindicat que el “front unit antifeixista a escala mundial depèn de les dones”. La plataforma integrada per l’Associació de Dones Progressistes, Associació Nybia Eivissa, Emprendada Feminista Progressistes i Plataforma Pensionista Pitiüsa ha fet una manifestació amb el lema “el feminisme serà antifeixista o no serà”, que ha acabat a la plaça d’Antoni Albert i Nieto.

Al Principat, vora tres-centes cinquanta persones, segons el recompte conjunt dels Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana, han reivindicat els drets de les dones en dues manifestacions simultànies a Lleida amb motiu del 8-M.

Els convocants de totes dues marxes han coincidit que ambdues accions han servit per a fer un crit d’alerta davant el perill de perdre drets adquirits davant l’augment dels moviments d’extrema dreta.

A Girona, s’han concentrat dues-centes persones sota la pluja per reclamar igualtat. Amb consignes com ara “Contra el patriarcat, acció directa”, “No són mortes, són assassinades” i “La talla 34 m’estreny la patata”, els concentrats han recorregut a peu els dos quilòmetres que uneixen la plaça de Salvador Dalí amb la de Josep Pla.

“Ens hem mobilitzat per exigir que es regularitzin les persones migrants, aturar els desnonaments i que hi hagi un parc d’habitatge públic”, ha dit Estefenia Plans, membre de la Coordinadora Anticapitalista Feminista de Girona.

Pel que fa a Tarragona, vora un miler de dones s’han manifestat pels carrers del centre. Ho han fet darrere una pancarta amb el lema “Contra el feixisme, més feminisme” i han cridat proclames a favor d’una societat lliure de desigualtats.

“No podem renunciar a cap dret col·lectiu ni a cap avanç social, legislatiu o polític. El moviment feminista és una lluita per una vida decent per totes”, ha defensat la Plataforma Feminista del Camp de Tarragona, que ha convocat l’acte.

“Em diré Valèria. Tinc vint anys, estudie un grau de Llengües Modernes i les seues Literatures. Soc Aquari i visc a València. Malgrat la meua edat, he perdut ja el compte de la quantitat d’hòmens –i dones– amb qui m’he gitat. Soc una fillola de sucre, o com se sol dir, una sugar baby. Per a començar, hauré d’explicar que una sugar baby no és una puta convencional. Soc una dona que busca hòmens d’una certa edat i d’una posició econòmica acomodada per a establir-hi una relació. Ho he fet reiteradament, i el resultat ha sigut satisfactori –per a ambdues parts. No tot s’hi basa en el sexe, però el sexe hi juga un paper important, de vegades com a acte, de vegades com a insinuació, potser com a presagi. Els meus sugar daddies buscaven en mi coses diferents. Jo, no ho amagaré, em delia pels seus diners.”

És l’inici de la novel·la autobiogràfica Confessions d’una sugar baby (Edicions de la Ela Geminada), d’una autora que vol restar en l’anonimat i que ha arribat aquesta setmana a les llibreries.

El pròleg és de Laia Mauri, comunicadora, articulista i escriptora, autora de Cos, camp de batalla (La Magrana, 2024). Escriu: “El testimoni d’una sugar baby en primera persona posa en evidència les contradiccions i els matisos d’aquest fenomen. No es tracta de jutjar ni de glorificar, sinó d’escoltar i reflexionar. Què significa, avui, posar preu a la intimitat? Quines són les maneres vàlides o ètiques de guanyar-nos la vida? Quin paper juguen les desigualtats estructurals en les relacions romàntiques, sexuals i afectives? Quina relació existeix entre l’eròtica, el poder, el sexe i el capital? Podem parlar de poder i agència en un context en què el mercat sembla haver-ho devorat tot? Un debat intens, que ha sacsejat el feminisme, amb les particularitats de cada època, des de temps immemorials, i que ens interpel·la tant que no podem obviar-lo.”

Confessions d’una sugar baby es publica dins la col·lecció Idil·lis, dedicada exclusivament a llibres de literatura eròtica i sobre sexualitat en català. Vol mostrar la riquesa del gènere eròtic, tant el clàssic com el contemporani.

Llegiu el capítol 10 i el capítol 28 de Confessions d’una sugar baby (Edicions de la Ela Geminada).

Les editores d’Edicions de la Ela Geminada, Laia Regincós i Anna Noguer, parlen de l’obra:

“Publicar una novel·la tan elèctrica, original, punxeguda i fascinant com Confessions d’una sugar baby és tota una aposta, però hem vingut a jugar. Tothom qui la llegeixi no podrà deixar de girar full fins a arribar al final, i tot gràcies a una veu magnètica, tan polèmica com necessària, que retrata una realitat amagada que fa xup-xup sota els nostres peus.

Crua, irònica i plena de matisos, aquesta història real ens submergeix en el món del sugar dating a través de l’experiència de la Valèria, una jove que hi entra per decisió pròpia. La protagonista ens porta pels carrers de la València més pecadora, per hotels i clubs de Barcelona i Madrid, per situacions en què el desig, els diners i el poder es barregen en una coreografia de seducció i interessos.

En paraules del pròleg de Laia Mauri, “aquest llibre és un exercici de veu, d’autonomia i també de contradicció, com ho és l’existència humana”. Heus ací un relat testimonial “que ofereix una mirada sense filtres sobre les dinàmiques contemporànies del sexe i el mercat, que remou, escalfa, enfada, fascina i també qüestiona les nostres pròpies idees de llibertat, consentiment i poder”.

Barcelona en Comú se sent lluny de Jaume Collboni, gairebé dos anys després d’haver-lo investit batlle. En va aprovar les ordenances fiscals, però la negociació per al pressupost ja fa setmanes que es va trencar. La presidenta del grup municipal, Janet Sanz (Tamarit de Llitera, 1984), ha endurit el to a l’oposició. Considera que Collboni ha estat una decepció i que és immers en una deriva elitista. En aquesta entrevista, Sanz explica què hauria de passar perquè hi recuperessin la confiança. Hi parlem també sobre les expectatives del seu espai per a les eleccions del 2027 i sobre el futur de l’àrea metropolitana.

—Hi ha un cert clima d’apatia política, a Barcelona i a tot Catalunya. A què l’atribuïu?
—Per una banda, a la sobreinformació. A molta gent li costa destriar què és veritat, a les xarxes. Hi ha campanyes de fake news i cadenes de missatges per WhatsApp permanents. Hi ha forces polítiques que n’han abusat. Una altra raó és que en l’última dècada hem fet moltes eleccions. Hi ha hagut molta falta d’estabilitat i de consensos, i això genera una manca de confiança. El poder municipal és el més estable perquè no pot avançar eleccions, però, a Catalunya i a l’estat, les convocatòries recurrents allunyen la gent.

—Els socialistes parlen de “normalització institucional”. Trobeu que som en un moment de “normalització institucional”?
—Els socialistes confonen la “normalització institucional” amb el desig de governar totes les institucions. Més enllà d’això, crec que és bo que les institucions governin. Ho necessitem per al dia a dia. Ara bé, crec que això, avui, passa a la Generalitat, on hi ha acords, però no passa ni a Barcelona ni a l’estat, on no n’hi ha. Confonen desig amb la realitat.

—Fins ara, quin balanç feu del mandat de Jaume Collboni?
—El balanç l’expressa la ciutadania amb el baròmetre municipal. És el primer alcalde que suspèn el primer any de mandat i el segon. Això exemplifica què és Jaume Collboni per a la ciutat. Hi ha un govern que no governa. S’ha passat gairebé dos anys dient que volia un acord de govern, primer, amb Junts, després, amb Esquerra, després, amb nosaltres. La realitat és que està tot sol amb deu regidors, la minoria més petita que ha tingut la ciutat. Això pot garantir el manteniment del dia a dia, que la ciutat estigui neta, d’aquella manera, però dificulta molt fer prosperar propostes. No hi ha projectes de present ni de futur.

—Després de la ruptura de la negociació pel pressupost, què hauria de fer Collboni per a recuperar la confiança de Barcelona en Comú?
—Aquesta no-política ho és de cara a la ciutadania, per això suspèn. No està al servei de la gent ni dels barris. Hi ha una clara deriva elitista per part de Collboni. La Fórmula 1 al passeig de Gràcia ja va simbolitzar quina era la seva manera de governar i per a qui. Està al servei d’aquest tipus de companyies. Ho veiem quan li proposem de fer una funerària pública i ens diu que no. Per què? Perquè hi ha uns interessos privats, unes empreses que fan negoci amb la mort, i les vol protegir. Hi ha moltes polítiques en què hauria de demostrar que és progressista i no ho fa. Segurament, avui Collboni és la persona més de dretes de tot el Partit Socialista a Catalunya i a Espanya.

—Hi ha cap gest concret que podria fer Collboni per a recuperar la relació amb el vostre partit?
—Hauria de tenir una agenda política de transformació progressista de la ciutat. Un exemple: recuperar el projecte Superilla, que ens ha dut molts beneficis. Vam deixar uns projectes en marxa i els ha aturat tots. Un altre: que renunciés de debò a desmuntar la mesura del 30% [la norma que obliga els privats a destinar un 30% de les noves construccions i de les grans rehabilitacions a habitatge social]. És l’única mesura que tenim com a mur de contenció contra l’especulació a Barcelona i un alcalde que es considera progressista no la pot desmuntar. Ha estat Collboni qui ha deixat caure els pressupostos, no ha negociat i no ha volgut arribar a un acord.

—Per què diríeu que no s’han aconseguit tants pisos protegits com es preveia quan es va aprovar la mesura?
—Quan vam aprovar la mesura, el PSC i ERC van condicionar-hi el suport a no fer una moratòria, una suspensió de llicències. Què va passar? Que, entre l’anunci de l’aprovació inicial i l’aprovació final de la mesura, tot un seguit de promotors van presentar propostes de llicència. Això va fer que vora 525 habitatges que havien de ser de protecció oficial quedessin exempts d’haver de complir la norma. Els vam perdre. Entre el 2019 i el 2023 s’han fet molts habitatges dels qui van córrer per haver de complir la norma. També hi va haver la pandèmia, que va paralitzar moltes promocions. Pel que fa a la resta, les dades de construcció d’habitatge s’han mantingut estables respecte de les xifres anteriors a l’aprovació de la mesura. L’únic any en què baixa la construcció és el 2023. Per què? Perquè hi ha campanya electoral i hi ha dos partits que fan bandera de desmuntar aquesta política. Collboni no parava de prometre en campanya que desmuntaria el 30%.

—I, tot i això que dieu, no se n’ha de canviar res? És una mesura impecable?
—Totes les mesures urbanístiques s’han de modificar. Nosaltres, el 2017, vam aprovar el Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics, i el 2022 el vam reformar. No és l’instrument, que s’ha de posar en qüestió. És l’aplicabilitat, que s’ha de millorar, però per fer-la més efectiva. Aquella previsió era una estimació que deia: “Si el ritme de construcció continua estable, obtindrem vora 300 habitatges l’any”. Això no ha passat, sobretot, perquè molts van poder esquivar la norma. L’hem d’enfortir? És clar. Enfortir-la! La proposta de Collboni és deixar-la sense efecte en les grans rehabilitacions.

—L’octubre passat, vau anunciar amb Collboni un acord per a regular el lloguer de temporada a Barcelona. Per què encara no s’ha concretat? Què falla?
—Jo tampoc no ho sé. Vam crear un espai tècnic amb juristes de primer nivell que ens van ajudar a treballar-ho. El 2023 ja vaig anunciar que teníem una proposta per a regular el lloguer de temporada si finalment l’estat no l’incorporava en la limitació de preus. Hi havia un treball fet, però el govern de Collboni no el va voler recuperar. Després ens van dir que sí. Ara l’han començat a tramitar, però encara no l’hem aprovat definitivament. I encara necessitarem un altre instrument urbanístic que haurà d’acabar de fer la limitació o la prohibició a la ciutat. Nosaltres en defensem la prohibició.

—En aquell moment, doncs, no es va pecar una mica de triomfalisme?
—Jo tenia el compromís de l’alcalde. Qui ha faltat al compromís ha estat ell. Nosaltres hi vam posar tot el nostre coneixement i la nostra voluntat. Vam aprovar les ordenances fiscals per a això i per al tancament de dues terminals de creuers.

—La setmana passada, el PSC, Junts, PP i Vox van acordar d’impulsar l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Això és una línia vermella, per als Comuns?
—I tant. Per a nosaltres, l’ampliació de l’aeroport no té sentit. Barcelona ha de deixar de ser un parc temàtic. Cal defensar una ciutat on poder viure, no que la infrastructura més potent de mobilitat intercontinental passi de cinquanta-dos milions de passatgers a setanta. No vol dir que no hàgim de fer propostes de millora. Tenim Reus i Girona, i podem articular un sistema aeroportuari català que no passi només pel Prat, que té unes limitacions geogràfiques. Però aquests vint milions més no els podem assumir.

—Si Collboni és l’home més de dretes d’aquest PSC i hi esteu en contra en l’ampliació de l’aeroport, en el pla Endreça, amb la mesura del 30%, va ser un error investir-lo?
—És molt difícil fer revisionisme del passat. Crec que allò que ens va moure també ens mouria ara: Xavier Trias podria haver estat pitjor. Hi vaig coincidir en l’època com a alcalde, i em puc fer una idea de què hauria arribat a fer. Ara, sí que ha estat una decepció per a tots els qui confiàvem que Collboni podria ser un alcalde progressista. En la seva pràctica quotidiana fa tot el contrari. Lluny de resignar-nos, això ens anima a voler-ne ser l’alternativa l’any 2027.

—No ho dic com un exercici de revisionisme, sinó d’autocrítica. Vós mateixa en vau fer quan vau dir que la Copa Amèrica havia estat un error. No hi ha raons per a l’autocrítica en la investidura de Collboni?
—L’alternativa era que Xavier Trias fos alcalde. Entre Xavier Trias i Jaume Collboni, si havíem de triar entre l’un i l’altre, pensàvem que el Partit Socialista havia de representar unes polítiques progressistes per a la ciutat. Veníem d’entendre’ns.

—La modificació de la norma del 30%, com ara dèieu, la va prometre en campanya.
—Sí, però governar és diferent, perquè entens que has de representar diferents interessos. En campanya, el PSC havia de gesticular perquè competia amb l’electorat de Xavier Trias i per a defensar-se del projecte majoritari, que era Barcelona en Comú. Va gesticular més cap a la dreta, és veritat, però veníem de governar plegats i, després de les eleccions, tot feia pensar que ens havíem de continuar entenent. La voluntat de Barcelona en Comú era que Collboni s’ho replantegés i volgués ser un alcalde progressista. Per això vam demanar la incorporació d’Esquerra Republicana: volíem una proposta progressista àmplia.

—Quina és la diferència troncal entre el PSC i Junts que fa que els primers puguin ser potencials aliats i els segons no puguin ser-ho mai?
—La configuració del partit polític. Una altra cosa és que, a la pràctica, vegem un Partit Socialista que es distancia clarament de la defensa de les polítiques progressistes. Al Partit Socialista hi ha referents progressistes, també, com Pasqual Maragall. De Junts, no te’n sabria dir cap. La línia estratègica del partit és conservadora. És un partit que s’ubica en el centre-dreta i la dreta. Per això ara competeix en vots amb l’extrema dreta catalanista. Ara bé, hi ha gent de Junts amb qui m’he entès. Per exemple, parlant d’infrastructures. Al meu equip, hi he tingut gent que havia estat de Convergència i Unió. Però m’hi he posat d’acord en aspectes concrets. Com a partits, som antagònics.

—Ja que me’n dieu el nom, avui qui és més a prop del primer Pasqual Maragall, Jaume Collboni o Janet Sanz?
—Ada Colau. Si hi ha algú que, després de Maragall, hagi posat al centre la transformació urbana de Barcelona, amb una inversió econòmica superior, parlant de tots els barris i de justícia social, i recuperant la perspectiva de futur perquè la ciutat sigui un lloc per a viure, ha estat el projecte que encapçalava Ada Colau. És el projecte que ha liderat Barcelona en Comú aquests últims anys.

—Barcelona en Comú és maragallista?
—Barcelona en Comú ha reconegut bona part de la trajectòria maragallista i de la bona feina que es va fer durant aquells anys, fruit també d’una feina de consens amb ICV-EUiA i en uns altres moments, fins i tot, amb ERC. Els vuit anys de Barcelona en Comú han recuperat aquesta tradició de consensos per a la transformació d’una ciutat que mira endavant i que s’ha tornat a convertir en un referent internacional. Jaume Collboni viu d’herència, però se li acaba.

—El 2027 us agradaria ser la candidata de Barcelona en Comú?
—Em costa molt de respondre a això personalment. No m’agrada fer política-ficció…

—Jo demano si us agradaria…
—A mi m’agrada fer això que faig i que he tingut el privilegi de fer. El meu gran regal professional ha estat poder liderar les polítiques urbanístiques, d’infrastructures i d’ecologia d’aquests vuit anys. Ha estat un privilegi. Ara tinc l’oportunitat de ser l’alternativa des de l’oposició. Som en un moment de reflexió col·lectiva de l’espai polític. Estic segura que Barcelona en Comú triarà la millor persona per a guanyar l’any 2027. Jo, de moment, no sé què faré.

—Sigui qui sigui el candidat, hi ha l’opció de fer una candidatura oberta, amb gent d’altres espais? O serà la candidatura de Barcelona en Comú?
—És una de les qüestions que ens han de fer reflexionar. La nostra pulsió política és aquesta, d’arribar a grans acords i d’incorporar moltes veus i tradicions. Tant de bo de cara al 2027 es pugui construir també una proposta amb aquesta mirada, amb Barcelona en Comú, però superant el partit.

—Hi ha qui fa servir el concepte “Bildu català” per a definir una possible unió estratègica entre Esquerra, els Comuns i la CUP.
—Hi ha moltes similituds entre tots tres, moltes polítiques i propostes que ens uneixen. Té sentit que ens entenguem. No sé quin és l’instrument, però que hi ha d’haver cada vegada més relació, més conversa i més treball conjunt, sí. És una necessitat i, en la mesura que pugui, hi contribuiré. La CUP no té representació a Barcelona però hi ha gent de la CUP que forma part dels moviments socials i dels teixits associatius i cal recuperar-hi la relació, i evidentment amb Esquerra, tot i que els darrers mesos ho he intentat, però no he tingut massa sort.

—No són bones, les relacions amb Esquerra?
—Ni bones ni dolentes, no es tracta de qualificar-les. És que ara mateix em costa veure on és Esquerra Republicana a Barcelona.

—Us sentiu més a prop d’Esquerra o del PSC?
—Em sento més a prop d’Esquerra per les coses que defensem, però em costa trobar-hi una aliança. He proposat a Elisenda Alamany que anem juntes en la negociació del pressupost, perquè juntes farem més pressió, i això no ha passat perquè ella no ha volgut. És veritat que ha passat a ser secretària general i això dificulta el seu dia a dia. Han estat absents, però és important recuperar-hi aquest treball conjunt. A mi em costa molt pensar que Esquerra Republicana podria governar amb el Partit Socialista.

—Barcelona en Comú ja ho ha fet.
—Precisament, Esquerra Republicana no va voler entrar mai al govern perquè hi havia el Partit Socialista. Em costa molt d’entendre el gir d’Elisenda Alamany.

—Vós a l’ajuntament, David Cid al parlament, Ernest Urtasun i Aina Vidal a Madrid, Candela López a la coordinació del partit. Els Comuns ja són Iniciativa?
—Som molt més que Iniciativa, aquesta és la gràcia dels Comuns: sobrepassen Iniciativa però no la neguen. Van més enllà. Jo reivindico sobretot el PSUC, ara més que mai, en un context en què el feixisme creix per tot Europa. Com Die Linke a Alemanya, la nostra obligació és recuperar aquesta herència dels qui van lluitar pels valors democràtics i per construir les societats en què hem pogut créixer. Aquesta tradició va més enllà dels partits: no hi és perquè hi siguem David Cid, Ernest Urtasun o jo mateixa, sinó perquè també hi ha Ada Colau o Jaume Asens. La grandesa dels Comuns ha estat trobar la manera de confluir espais diferents i moviment socials per trencar el sostre d’un partit concret. No som Iniciativa. Anem molt més enllà.

—Cap on hauria d’evolucionar la institució de l’Àrea Metropolitana de Barcelona? Hi ha d’haver un batlle metropolità?
—L’Àrea Metropolitana té dos grans reptes. El primer, la seva governança. Avui no és eficaç. La institució no està pensada per arribar a la ciutadania i fa temps que treballem per canviar-ho. Porto la cartera de l’emergència climàtica i veig que és difícil. Per mi, sempre han estat un model el Great London o el Great Manchester. Això implica poder elegir un alcalde metropolità per elecció directe.

—Que substitueixi el de Barcelona?
—Per exemple, sí. És el model que tenen a Londres. S’ha de treballar i preparar molt bé, però d’aquí a uns anys podries mantenir un alcalde per a Sant Adrià de Besòs, per exemple, i un per a l’Eixample, i el de Barcelona seria el de tota l’àrea metropolitana. Faríem bé de començar a treballar en aquesta lògica. El segon repte és urbanístic: la redacció del nou POUM, el Pla d’Ordenació Urbanística Metropolità. Ens hem quedat encallats una altra vegada amb el Pla Director Urbanístic i necessitem renovar les eines. El Pla General del 1976 va ser fonamental i Joan Antoni Solans va ser un exemple d’habilitat per a unificar la voluntat de tots els municipis metropolitans per definir unes regles. Però els nous plans han d’abordar de manera diferent l’habitatge i la mobilitat.

—Els Comuns han governat vuit anys Barcelona i han tingut ajuntaments històrics a l’àrea metropolitana, però tenen cinc diputats al parlament. Què haurien de fer per millorar la consolidació a la resta de Catalunya? Com es veu, això, de Barcelona estant?
—Són inèrcies. L’espai dels Comuns i, abans, Iniciativa, sí que han tingut arrelament territorial. Hem tingut alcaldies distribuïdes per tot el territori. És veritat que, ara, amb un Partit Socialista que ha recuperat molt de poder, no hem mantingut tant el lideratge, però tenim una bona presència. Som una força municipalista, però és veritat que hem de fer més feina al territori. És un dels reptes que té avui l’espai polític i l’entomem: ser molt més presents a tot arreu. Hem estat molt atents als moviments contra l’especulació i la turistificació al Pirineu, per exemple. Ens ha fet reflexionar sobre com hem d’articular les propostes que portem al parlament no pensant només en la ciutat dels tres milions, sinó en el país. De vegades, la cosa més urgent s’ha menjat la important.

—Segons la darrera enquesta dels serveis municipals, el català toca fons a Barcelona. El parlen un terç dels barcelonins i no supera el castellà en cap districte. Què proposa Barcelona en Comú per a revertir aquestes dades?
—Hem presentat una bateria de propostes molt important sobre la recuperació del català. La llengua catalana és el vehicle de la construcció d’un sol poble, amb pluralitat i diversitat d’identitats. Jo, que sóc aragonesa, si puc fer aquesta entrevista en català és gràcies al sistema educatiu. La construcció d’aquests instruments de política lingüística requereix donar més recursos a les escoles. Hem de reforçar el sistema educatiu i l’educació no formal. Els caus, els esplais, els espais de construcció de país. I cal dissenyar polítiques per a reforçar el contingut audiovisual en català. Hem estat molt proactius. Ara: per a ser un sol poble cal tenir una llengua comuna, vehicular, però també posar les qüestions materials al centre. Qui defensi el catalanisme amb una perspectiva essencialista no aconseguirà que siguem un sol poble.

—Barcelona en Comú està a favor de la transferència de les competències en immigració?
—Estem a favor de no fer discursos racistes i xenòfobs que no ens portin enlloc. Volem que hi hagi bones polítiques que no impliquin únicament parlar de la immigració com un problema. El problema no és la immigració, sinó el sistema capitalista, que genera injustícies globals i locals. Això, Junts no ho vol abordar. Vull totes les competències, totes, per a poder garantir la igualtat d’oportunitats de totes les persones i les polítiques lingüístiques necessàries.

Dijous, 6 de març, es va fer a l’Espai VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43, de Barcelona) la presentació de Fer política en l’imperi del jo (Eumo Editorial), l’últim llibre de Xavier Godàs.

L’autor analitza l’acció política i constata que ha experimentat una transformació important aquestes dècades. Si abans sorgia d’una comunitat que es reunia per aconseguir beneficis per a tots, ara prové d’un individu que se sent víctima d’un sistema injust o excloent. Amb tot, la història de la democràcia moderna es fonamenta en la capacitat popular de generar canvis. Per tant, el canvi en benefici del bé comú tan sols s’esdevindrà si som capaços de construir un projecte col·lectiu que superi l’individualisme predominant.

Podeu veure ací el vídeo sencer amb la presentació i el debat posterior.

 

No som cendra!

No, no som cendra, com ens prediquen ara mateix.

No, no som argila, com també ens volen fer creure ara mateix.

Som pols d’estrelles!

Una veritat aclaparadora que surt com la veritat de la boca d’un infant.

Ho han dit en les seves músiques verbals els vers poetes.

Ho han demostrat en les seves recerques els descobriments dels vers científics.

Ho han sentit amb paraules alades els místics que escriuen sobre la volada dels signes.

Vet aquí alguns punts de fixació d’una tela d’aranya: la meravella absoluta d’aquests textos és que no s’aturen de teixir xarxes de les quals els lligams, sempre lleugers, ens ofereixen l’única veritat autèntica.

Si féssim un viatge de vint mil milions d’anys, quan apareixen les primeres partícules, podríem contestar moltes de les preguntes que ens feim sempre seguit: d’on venim i cap a on anam.

Descendents dels bacteris i dels simis, però també de les galàxies i de les estrelles.

El carboni dels nostres cossos, l’oxigen que alenam, el ferro de la nostra hemoglobina sanguínia, l’hidrogen de la nostra aigua, el calci dels nostres ossos: tot això ve de l’interior de les estrelles!

Quan les estrelles exploten s’alliberen a l’espai aquests materials.

La Terra i els astres són deixalles d’estrelles antigues.

I nosaltres, humans i no humans, orgànics i inorgànics, duim un sistema solar en miniatura dins els nostres àtoms.

No, no és un conte per a infants abans d’anar a dormir, sinó unes notes que he pres al vol quan he pensat que el meu dimecres no és de cendra,  sinó de pols d’estels.

Estam connectats amb totes les generacions i els essers vius d’aquest món a través de l’ADN i de les estrelles, em deia fa estona Carl Sagan.

Estam connectats amb l’Univers!

I de cop sé que captur els signes de tota una vida en aquests acords.

Crid Alegria, com Joan de la Creu.

Crid Tendresa, com Bashô.

Crid Fervor, com Juana Inés de la Cruz.

Crid Passió, com Teresa d’Àvila.

Crid Amic i Amat, com Ramon Llull.

Crid Treure el Reverd, com Catalina Thomàs.

He pres consciència dins aquest dia gris, empestat de cendres fúnebres, del poder d’aquests mots lluminosos que esclaten en el meu esperit i l’amaren d’un estat de gràcia.

Són fragments d’il·luminacions d’infantesa com una antiga crida de xiuxiueigs tranquils, poesia calma que pot ser introduïda o sorpresa en els essers, en les coses, en els mots, en els somnis, en les obres d’art o en els escrits.

Una lliçó de la qual hauria de treure un profit: obrir-me a una llum més gran i deixar convidar-me a una invitació muda de l’essencialitat de l’instant que em revela de bell nou la feta, la festa estel·lar, com si fos la cosa més natural del món.

En un estol apareixen frases belles que m’acaronen, obertures senzilles molt pròximes al que hi pot haver de millor en mi, però que no hauria sabut confegir.

Un eixam de sagetes em parlen de la paraula, aquest vent que ha estat aigua i que esdevé de bell nou aigua després d’haver tirat la màscara; aquest esperit meu que ha estat estrella i que esdevindrà de bell nou estrella després d’haver deixat el cos.

Hi ha una condensació extrema en aquest dimecres de pols d’estels, una mínima economia de mitjans que em fa pensar en Morandi; es produeix una transfiguració en què res de la figura material es perdria perquè allò que veig obrir-se davant mi segueix duent el nom de gerra, de tassó, d’ombra, de composició, i cap altre.

Com si Morandi hagués pintat constel·lacions meravelloses de no-resos, que ens agrada descobrir en el cel propi, amb aquests olis de pols d’estrelles i amb tota la saviesa del vell poeta alquimista que crea aquest or diamantí que impregna tota la nostra visió.

Un concentrat de silenci em diu: pensa en el que et queda, en lloc del que ja no tens!

Escric a les parets de la cambra íntima amb belles i lluents majúscules: SOM POLS D’ESTRELLES.

I cant!

 

Podeu sentir ací el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/03/Cor-Closcadelletra-mc-CDLVII.m4a

Una celebració de Joan Mariné, director de fotografia, l’últim representant de Laya Films, la productora de cine de la Generalitat republicana durant la guerra del 36. Celebració de la seva existència i del testimoniatge que va fer d’aquells anys amb la càmera. Com ara el seguici i funeral de Durruti el 1936, que podem veure aquí, en una versió en anglès per a la difusió internacional, que avui és la còpia oficial. Celebració també perquè Mariné va poder continuar fent cine, després de passar pel camp d’Argelers i de tornar de l’exili. Un cine ben diferent del de la seva joventut, cert, que li va permetre passar a noves generacions els seus coneixements i no apartar-se de l’ofici. Ha mort aquest 18 de febrer, a 104 anys. Una vida plena, una celebració.

De ben jove, explicava en una entrevista amb Xavi Serra, Mariné, nascut el 1920, quan tenia només setze anys, sortia disparat dels despatxos de la productora Laya Films, acabada de crear, per rodar els carrers de Barcelona en aquells moments revolucionaris i de resistència a l’agressor feixista. Creada el novembre del 36 pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat i dirigida per Joan Castanyer, que havia estat ajudant de Jean Renoir, el gran director francès del moment, la història de Laya Films és d’envergadura. Mariné s’hi va sumar amb entusiasme. Setze anys, una càmera i tantes coses per recollir i testimoniar. Com el fotògraf Agustí Centelles, el moment demanava noves mirades per contar tot allò que era radicalment nou.

Passió d’aquells temps revoltats, que en el terreny del cine tenien la seva traducció en les imatges dels amateurs, els aficionats que donarien lloc al moviment cineista català, i als documentalistes de Laya Films. Cineista, així dit, amb una paraula pròpia, reunió de compromís tècnic i estètic i dedicació lliure. La indústria cinematogràfica era a les beceroles, però els joves que podien aconseguir una càmera es llançaven al carrer a filmar. El noi Mariné ja sabia, des dels catorze anys, què era una càmera i com es podia fer anar, un tiet li havia encomanat de portar als estudis Orphea la càmera francesa que acabaven de comprar, el noi es va llegir les instruccions, la va engegar i va començar a rodar.

L’exili el duria a camps de concentració, primer en terres franceses, al d’Argelers, d’on es va escapar saltant el filat i nedant, esquivant la llum del far. Quan passa la frontera, l’internen en camps de concentració de la dictadura, fins que el troba el seu pare i aconsegueix treure’l. Joan Mariné va continuar la seva vocació al preu que fos, fent produccions del moment que no tenien res a veure amb les que l’havien format. No seria documentalista, no podria sortir al carrer per testimoniar, impossible. Va jurar-se que dedicaria la vida al cine, i així ho ha fet. Director de fotografia d’algunes de les produccions més comercials de l’època, va subsistir. Una malaltia el va allunyar de la pràctica, però, ferm en la seva voluntat de servir el cine, es va dedicar llavors a la restauració i cura de films, que en cel·luloide són molt fràgils i que, gràcies a Joan Mariné, alguns, força, continuen vius. És un altre dels homes de la càmera que, com Néstor Almendros, de qui parlava fa poc en aquesta columna, mereixen reconeixement i gratitud.

The Washington Post · Katharine Houreld i Elizabeth Dwoskin

El carregament secret de drons i míssils turcs acabava de ser lliurat a l’exèrcit sudanès. Un equip de Baykar, el fabricant d’armes més important de Turquia, era sobre el terreny per assegurar-se que el tracte es feia sense contratemps.

L’operació ha quedat registrada en una partida de documents –missatges de text, fotografies, vídeos i extractes bancaris– a què ha tingut accés de The Washington Post, publicats ara en exclusiva. Amb un nivell de detall sorprenent, els documents revelen com el gegant armamentístic turc ha ajudat a agreujar la devastadora guerra civil del Sudan, que segons l’ONU ha desfermat la pitjor catàstrofe humanitària del planeta.

L’any passat, Baykar, co-propietat del gendre del president turc, Recep Tayyip Erdogan, va subministrar armament per valor de 120 milions de dòlars, pel cap baix, a l’exèrcit sudanès. Això consta en el contracte a què ha tingut accés The Washington Post, juntament amb uns altres documents que aporten més detalls sobre la transacció.

Baykar és el principal proveïdor de drons de l’exèrcit turc, i també el principal exportador d’armament del país. El seu dron de gamma alta, el TB2, pot transportar més de 135 quilos d’explosius, i està construït amb molts components de fabricació nord-americana.

Un funcionari de l’ambaixada turca a Washington, que parla amb la condició d’anonimat per a tractar qüestions confidencials, explica a The Washington Post que “com a testimoni de les conseqüències de la intervenció estrangera al Sudan, Turquia s’ha abstingut de proporcionar cap mena d’ajuda a les parts d’ençà del començament del conflicte”.

Amb el pas dels mesos, la guerra civil del Sudan –que arribarà als dos anys el mes vinent– ha anat convertint-se en una batalla pel poder entre potències estrangeres, incloent-hi Rússia, l’Iran i, sobretot, els Emirats Àrabs Units (EAU). Però el rol de Turquia en el conflicte sovint s’ha passat per alt.

Les restriccions informatives fan impossible de quantificar amb exactitud el suport militar que han rebut els bàndols respectius de potències estrangeres. Però un informe finançat pel Departament d’Estat dels Estats Units i publicat l’octubre passat conclogué amb “certesa gairebé total” que 32 vols al país efectius entre el juny del 2023 i el maig del 2024 corresponien a transferències d’armament dels EAU a les Forces de Suport Ràpid (FSR), el grup paramilitar que lluita contra l’exèrcit pel control del país. Anteriorment, The New York Times ja havia informat que els emiratians havien pilotat drons xinesos des de l’altra banda de la frontera, al Txad, per recollir intel·ligència per a les FSR i escortar els enviaments d’armes als combatents del grup.

L’Iran, per la seva banda, ha facilitat drons a l’exèrcit sudanès, tal com revelà l’Observatori de Conflictes del Sudan l’octubre passat. Alhora, Amnistia Internacional va dir l’any passat que els dos bàndols del conflicte havien estat enxampats emprant armament de fabricació russa.

Els documents a què ha tingut accés The Washington Post també mostren com s’ha intensificat la competència entre els governs regionals pel botí de guerra. Durant les converses posteriors a la venda de drons, els executius de Baykar van informar els seus col·legues que els caps de l’exèrcit sudanès havien considerat d’oferir a un consorci d’empreses turques accés a mines de coure, or i plata del país, i també els drets d’explotació d’Abu Amama –un port estratègic a la Mar Roja que anteriorment s’havia promès als EAU i pel qual Moscou també ha expressat interès. El mes passat, els ministres d’Afers Exteriors rus i sudanès van declarar que s’havia arribat un acord que permetria a Moscou d’establir una base naval a Port Sudan, un altre punt de suport estratègic a la Mar Roja.

Tot indica que els tractes entre Baykar i l’exèrcit sudanès infringeixen les diferents rondes de sancions imposades pels Estats Units i la Unió Europea contra les forces governamentals, fet que posa en relleu els perills a què s’enfronten les empreses turques en la lluita per la influència a tot Àfrica. El Consell de Seguretat de l’ONU decidí per unanimitat d’ampliar l’embargament d’armes al Sudan l’octubre passat, però continua sense prendre mesures contra cap de les potències estrangeres acusades de violacions de drets humans.

Les revelacions arriben en un moment delicat per a Erdogan, que s’ha ofert com a amfitrió de les converses de pau entre Rússia i Ucraïna i que, en els darrers mesos, ha encapçalat una ofensiva diplomàtica per a estrènyer vincles amb l’Irac i Síria, en un intent de soscavar la influència regional de l’Iran.

Erdogan també ha treballat per ampliar els llaços militars i diplomàtics de Turquia amb els països de la Banya d’Àfrica, una regió particularment volàtil del continent. És un ferm partidari del moviment polític dels Germans Musulmans, aliat de l’exèrcit sudanès i enemics dels EAU.

En una conversa telefònica del 13 de desembre amb el general de l’exèrcit sudanès Abdel Fattah al-Burhan, Erdogan es va oferir a “intervenir per a resoldre les disputes entre el Sudan i els Emirats Àrabs Units”, segons que recull un informe oficial sobre la trobada.

Però els documents a què The Washington Post ha tingut accés demostren com les empreses armamentístiques turques –estretament vinculades al govern– han continuat negociant amb ambdues parts del conflicte, per molt que Ankara hagi provat de situar-se públicament com a mediadora.

Mentre Baykar negociava l’acord d’armes amb l’exèrcit sudanès, una segona empresa armamentística turca, Arca Defense, negociava amb un alt càrrec de les FSR, les forces rebels.

The Washington Post ha tingut accés als registres de trucades telefòniques i missatges de text entre una executiva d’Arca i Algoney Hamdan Daglo Musa, l’encarregat d’adquirir armes per als paramilitars i germà del cap de les FSR. The Washington Post no ha pogut determinar si Arca, que també proveeix armament a l’exèrcit nord-americà, ha acabat subministrat armament a les FSR.

En declaracions a The Washington Post, l’executiva d’Arca implicada en les trucades diu que l’empresa no ha venut mai armament a les FSR, però es nega a respondre a les preguntes sobre els seus contactes amb Musa. Mohamed Almokhtar, assessor de les FSR, declara no saber res de les converses. El grup no ha rebut mai armes de Turquia, explica, però manté bones relacions amb el govern d’Ankara.

La guerra civil sudanesa va començar l’abril del 2023, arran de la disputa entre els dos principals generals de l’exèrcit pel control de les forces armades. Les conseqüències han estat catastròfiques: 150.000 persones han mort, pel cap baix; prop de dos terços dels 50 milions de sudanesos necessiten ajut humanitari, i més de 13 milions han hagut de fugir de casa. Civils sudanesos han estat víctimes de violacions, tortures indiscriminades i decapitacions; hospitals i mercats han estat bombardats repetidament. El govern nord-americà ha acusat ambdós bàndols de crims de guerra. Tanmateix, les armes han continuat entrant al país.

El contracte de 120 milions de dòlars signat entre Baykar i l’agència d’adquisicions de l’exèrcit sudanès, coneguda com a Sistema d’Indústries de Defensa (DIS), té data del 16 de novembre de 2023, quan feia cinc mesos que el Departament del Tresor dels Estats Units havia sancionat el DIS.

El contracte inclou 600 ogives, sis drons TB2s i tres estacions de control terrestre. També estipula que 48 persones lliurarien les armes i proporcionarien “suport tècnic sobre el terreny”. Al document consta la signatura de Mirghani Idris Suleiman, el director general del DIS, que ha estat sancionat a títol personal per Washington.

Les primeres municions van arribar amb avió l’agost passat a Port Sudan, segons que consta en els missatges entre els executius de Baykar, i el darrer carregament va arribar amb avió al Sudan a mitjan setembre. Ambdós vols passaren per Bamako, la capital de Mali, i foren gestionats per Aviacon Zitotrans, una aerolínia privada que els Estats Units sancionaren el 2023 per “formar part de la maquinària de guerra de Rússia”.

“No calen gaires drons per a canviar el rumb de la guerra, i aquests drons són força potents”, explica Justin Lynch, director gerent de Conflict Insights Group, una organització d’anàlisi de dades i investigació que ha ajudat a autenticar els documents a què ha tingut accés The Washington Post. “L’exèrcit sudanès ha fet avenços enormes aquests darrers dos mesos. No hi ha dubte que els drons són una peça fonamental d’aquesta estratègia guanyadora.”

El setembre passat, les autoritats sudaneses informaren els representants de Baykar: “Amb aquest moviment [l’enviament d’armaments], Turquia s’ha convertit en el país que més suport ens ha ofert”, tal com consta en un document intern de Baykar sobre les negociacions.

Aquests darrers anys, Baykar s’ha consolidat com un dels principals proveïdors mundials de drons, amb enviaments regulars tant a Ucraïna com al nord d’Àfrica. Arca, per la seva banda, és una empresa relativament nova, fundada el 2020.

Els contactes entre Arca i un alt càrrec de les FSR –un grup al qual Washington ha acusat de genocidi i neteja ètnica– amenacen d’afegir tensió la relació tortuosa entre els Estats Units i Turquia. Les negociacions també podrien tenir implicacions militars: l’any passat, sense anar més lluny, el Pentàgon va comprar 116.000 rondes de munició a Arca.

El 9 de setembre, després d’assabentar-se de les negociacions entre Baykar i l’exèrcit sudanès, Musa va trucar als representants d’Arca. “Ja t’he dit que no et refiessis de ningú”, li deia el seu contacte a la companyia. Els missatges també mostren com Musa, aparentment pres pel pànic, provà de posar-se en contacte amb Baykar i aturar l’enviament de drons l’exèrcit sudanès.

“Era a punt de posar-se a punt de plorar […] Ens suplicava”, explicà el director executiu de Baykar a un col·lega per missatge de text. “Si aquest contracte s’acaba executant, estarem acabats”, digué Musa al cap de Baykar, després de proposar-li una contraoferta per a comprar els drons pel doble del preu que havia acordat de pagar l’exèrcit sudanès.

Però els representants de la companyia es giraren d’esquena a les súpliques de Musa. “No trencarem el contracte per res del món”, li respongué un representant d’Arca a Musa. I afegí: “Així és la vida.”

Jarrett Ley i John Hudson han contribuït a aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

A la cimera d’intel·ligència artificial feta a París el mes passat, en què van participar representants de cent països, el vici-president dels EUA, J. D. Vance, va afirmar: “La IA no substituirà als éssers humans, mai no els reemplaçarà.” A les societats desenvolupades, la població comença a témer de perdre la feina observant els ràpids avenços de la intel·ligència artificial. Els líders polítics, tecnològics i empresarials fa temps que repeteixen missatges públics tranquil·litzadors com el del vici-president nord-americà. O alguns altres, com ara que la IA crearà més llocs de feina que els que destruirà, missatge reiterat pels economistes, perquè és el que ha passat sempre fins ara. O el que repeteixen les empreses que comercialitzen productes d’intel·ligència artificial: que la IA solament farà que augmentar la productivitat del treballador sense substituir-lo. Tanmateix, RethinkX, el conegut laboratori d’idees sobre tecnologies disruptives, no pensa igual, com explica en un article recent i que tot seguit us expliquem.

Desmuntar els mites sobre la convivència entre humans i IA

RethinkX sosté que la intel·ligència artificial i els robots ens prendran, amb total certesa, el lloc de feina. Arriba a qualificar de “deliri perillós” que no considerem que passarà això i que no en vulguem parlar, amb què evitem de trobar una solució per endavant a la transformació que sofrirà la societat i que, ara per ara, ningú, ni tan sols el laboratori d’idees, no és capaç de preveure. Per provocar el debat, RethinkX vol exposar al públic cruament una “veritat dolorosa” que tots hem d’assumir, i desmuntar les afirmacions que es fan normalment per a llevar importància a les enormes repercussions de la IA i els robots. Com ara aquella que diu que som lluny, a dècades vista, que la intel·ligència artificial pugui reemplaçar la majoria dels treballadors. RethinkX reconeix que és veritat que la IA actualment no és prou intel·ligent per a prendre tots els llocs de feina. Però alhora apunta als enormes avenços que hi ha hagut d’ençà de l’aparició del ChatGPT, el novembre del 2022, en molt poc temps. Això ens hauria de fer adonar que no parlem d’un film de ciència-ficció basat en un futur llunyà inconcret. Segons el laboratori d’idees, les màquines que poden pensar ja són entre nosaltres i les seves capacitats s’amplien de dia en dia, sense cap barrera infranquejable a la vista, sense cap límit.

Una segona afirmació que qualifica de mite és la que diu que hi ha feines humanes que les màquines no podran fer mai. RethinkX sosté que tendim a subestimar greument les capacitats que els robots tindran en un futur pròxim. I també a sobreestimar l’oposició que hi oferirem els humans. Una equivocació que mostrarien les tendències més recents als EUA, en què, davant la possibilitat de ser atesos per un terapeuta de IA o un d’humà, una proporció elevada dels pacients prefereix tractar amb la màquina. El laboratori d’idees sosté que aquesta tendència creixerà i arribarà també a feines que considerem exclusivament humanes, com els actors o les treballadores sexuals. I encara que hi hagués un seguit de feines exclusives d’humans, com ara polítics, diplomàtics i entrenadors, no en necessitem 4.000 milions, que serà la població que es trobarà sense feina amb l’emergència de la IA.

Segons RethinkX, els robots humanoides ens ajudaran en una primera fase, però després passaran a substituir-nos a les feines (imatge: 1x).

Un altre mite és el que en català podríem anomenar “entre tots ho farem tot”. Que els humans i els robots treballant plegats serem més efectius que no pas els robots tots sols. Per demostrar l’equivocació d’aquest enfocament, RethinkX posa l’exemple dels campions d’escacs, que en les competicions sempre s’ajudaven d’ordinadors. Això, que va ser veritat durant uns quants anys, va acabar de cop el 1997, quan l’ordinador d’IBM Deep Blue va vèncer Garri Kaspàrov, un dels jugadors més brillants de la història. Ell, ni tan sols immediatament després de la derrota, no ho acceptava i afirmava que hi havia humans al darrere dels moviments de la màquina. El 2015, el programa d’escacs de codi lliure Stockfish podia derrotar sistemàticament, sempre, els millors jugadors humans d’escacs, encara que fossin ajudats per computadores. RethinkX sosté que això passarà a totes les feines en què ara les màquines ens ajuden. D’ací a pocs anys, ens superaran i substituiran. El laboratori d’idees assenyala la paradoxa que actualment els escacs humans són enmig d’un boom de popularitat i que els millors jugadors guanyen més diners que mai. Tanmateix, abans no hi havia milions de jugadors professionals d’escacs, sinó que eren i són una elit molt petita. Les feines on sí que seran substituïts milions de treballadors, com ara fregar a terra, cosir roba, treballar a l’obra o fer anar una caixa registradora, no esdevindran com a substitució d’esports de masses amb figures mundials amb sous estratosfèrics.

El següent mite, sempre segons el laboratori d’idees, és el que diu que fer centres de dades per a intel·ligència artificial i robots és molt car i lent, cosa que deixarà prou temps per a adaptar-nos-hi. Amb un altre tòpic relacionat, que diu que encara que les màquines ens prenguin totes les feines, això passarà lentament, durant dècades. RethinkX ha estudiat els processos disruptius d’aquests dos darrers segles, en què les noves tecnologies han substituït les velles. I ha conclòs que els sectors establerts sempre subestimen la primera fase d’expansió exponencial de les noves tecnologies que els volen substituir. Habitualment, aquesta evolució té forma de S, sigmoidal: al principi el creixement és molt lent, gairebé lineal i fàcilment predictible. Però, passat un llindar, hi ha un fort creixement sobtat, exponencial, imparable. Els especialistes en disrupcions posen d’exemple els fabricants de carruatges per a cavalls, que no veien una amenaça en els primers automòbils, perquè al principi no hi havia fàbriques, ni mecànics, ni benzineres, ni carreteres asfaltades ni semàfors. Els cotxes eren un producte car, que s’espatllava tot sovint i que no sabia conduir ningú. Com havien de competir amb els cavalls i els carruatges que feia milers d’anys que existien i tothom sabia fer anar?

Els vehicles autònoms deixaran sense feina milions de conductors professionals aquests anys vinents.

La indústria de la il·luminació amb oli i gas va pensar això mateix respecte de l’electricitat. I Kodak, l’inventor de la càmera digital, tampoc no en va veure el potencial i va preferir continuar fent rodets i màquines de fotografia tradicionals. Com també fa ara el sector automobilístic americà i europeu en relació amb els cotxes elèctrics. Les lliçons que ens donen els canvis tecnològics del passat és que les disrupcions no es fan en cinquanta anys o cent, sinó que quinze o vint. La substitució dels cavalls per cotxes fou completa en quinze anys a bona part del món. Els milions i milions de cavalls, quan van perdre la feina, no en van començar a fer una altra, sinó que van acabar essent menjar de gossos. Avui dia el nombre de cavalls és una fracció del que havia estat i tan sols a l’abast d’una minoria, pel cost econòmic tan elevat que tenen.

Kodak va acabar entrant en fallida. Va haver d’abandonar molts segments de negoci i acomiadar moltíssims treballadors. Avui dia ningú no recorda com era la il·luminació abans de les bombetes. RethinkX considera que és pensament màgic creure que quan els més de quatre milions de conductors professionals dels EUA siguin substituïts per camions i taxis autònoms gràcies a la IA la reconversió professional d’aquests treballadors serà fàcil i acabaran essent enginyers de programari o influenciadors a les xarxes socials. Aquesta és una qüestió que ja han estudiat economistes com el català Miquel Puig a Els salaris de la ira. Per ell, els treballadors afectats per aquesta mena de canvis arriben a la jubilació sense haver trobat feina, o una de molt precària i de qualificació pitjor.

Què ens espera: les fases que passarem

RethinkX calcula que el 2045 no hi haurà cap feina humana que les màquines no puguin fer millor que nosaltres a un cost molt menor. I no caldrà que els robots tinguin una intel·ligència espaterrant. Ens recorda que actualment els robots humanoides són els més cars i amb les capacitats més baixes que hi haurà hagut mai. És a dir, que no podran fer res més que millorar. Demà seran millors i més barats que avui, i l’endemà encara més. Segons els seus càlculs, un robot d’uns 10.000 dòlars que treballi 22 hores el dia i duri 5 anys tindrà un cost de 25 centaus per hora treballada. La demanda de fabricació de robots humanoides pot arribar a situar-se entre la del sector automobilístic i la dels telèfons mòbils. És a dir, entre desenes de milions i centenars de milions d’unitats fabricades cada any. I quan els robots es fabriquin a si mateixos, costaran molt menys de 10.000 dòlars. El cost marginal de la mà d’obra robòtica tendirà a zero a mesura que els robots moguts per intel·ligència artificial s’implantin en massa en tots els sectors industrials a tot el món, sense que els humans hi puguin competir. No hi podrem fer res.

La història ens mostra exemples dels efectes de les disrupcions tecnològiques.

RethinkX admet que no sap com es podria desenvolupar aquest procés d’una manera segura per als humans amb el mínim perjudici possible, sense caure en el caos, sense danys col·laterals i sense víctimes. Però considera que ens pot ajudar el fet d’emmarcar la discussió sobre el final de la feina humana, i la superabundància material que pot venir posteriorment (una idea sostinguda sovint per Silicon Valley), basant-nos en uns límits realistes gràcies a les lliçons de les disrupcions tecnològiques passades.

La primera etapa és en aquesta en què ens trobem ara. La intel·ligència artificial i els robots no sembla que puguin competir amb els humans, per dos motius. El primer, perquè els robots es dedicaran a feines mal pagades, perilloses i brutes que no vol fer ningú. En relació amb això, esdevenen una eina alliberadora sense fer perillar les feines que considerem importants. El segon motiu és que la IA i els robots ajudaran breument a augmentar la productivitat d’aquelles feines que sí que volem fer, com ara programadors, metges o periodistes. Però RethinkX avisa que aquesta situació de millora per als humans no s’allargarà gaires anys, i que la IA ens acabarà superant.

El gran nombre de feines no volgudes ens proporcionarà un coixí per a adaptar-nos-hi progressivament. Els robots aniran fer aquestes feines, preferentment, i els humans alliberats en cercaran unes altres de més enriquidores, segons RethinkX. Això hauria de proporcionar un aterratge suau per a fer una transformació justa i estable en el conjunt de la societat. Però RethinkX avisa que l’era de la complementarietat entre feina i capital, una de les bases de l’economia, s’acosta a la fi. D’aquí a poc, la “feina” serà una cosa que faran les màquines, no pas els humans. L’economia s’ha de repensar de dalt a baix, perquè les nocions bàsiques d’aquesta ciència ja no tindran sentit.

Què hem de fer d’ara endavant?

Com dèiem, RethinkX admet que no té cap resposta sobre com hem d’actuar d’una manera concreta. Tenim davant una situació nova, que no s’ha viscut mai en la història de la humanitat, per les conseqüències que se n’esperen. Pel laboratori d’idees, hem de començar fent una acció senzilla: admetre honestament aquesta veritat dolorosa, sense fer afirmacions buides per a negar què passarà. Hem d’acceptar que els robots s’acosten i que ens llevaran la feina a tots. És un fet que no podrem evitar. RethinkX adverteix que si els responsables i dirigents de cada sector econòmic i polític no actuen honestament i prenent decisions ben meditades, reinventant completament el contracte social que estabilitza una societat, la desaparició de la feina humana pot ser catastròfica.

Avui dia la IA ja és entre nosaltres i com més va més treballadors la fan servir diàriament.

Adverteix que ara mateix hi ha una sola certesa: continuar fent com fins ara és inviable. Considera que seria un error molt greu, per exemple, provar de prohibir la intel·ligència artificial o els robots humanoides per preservar els llocs de feina humans i apuntalar sectors industrials que esdevindran inviables. La història ens mostra que quan hem intentat de prohibir les tecnologies disruptives no ha funcionat mai, sinó que ha estat contraproduent. Argumenten que aquestes accions durien a un cercle viciós en què aniria baixant la productivitat progressivament, seguit d’un estancament econòmic, de pobresa, conflictivitat social i, fins i tot, guerres. Abans de provar de mantenir llocs de feina que no vol ningú, val més retirar-se i gaudir de la superabundància que proporcionaran els robots i la tecnologia.

RethinkX no diu d’on obtindran els ingressos per a viure la gent que no tingui una feina, però defensa que la disrupció i el final de la feina humana té el potencial de ser un fet “fantàsticament alliberador”. Que pot ser literalment la millor cosa que hagi passat mai a la humanitat, perquè voldrà dir que ens podem jubilar enmig del luxe per dedicar el temps lliure a allò que ens plau i hi trobem un sentit. Fins i tot treballar, si volem. A partir de la dècada del 2040 la humanitat es pot trobar en una utopia de ciència-ficció feta realitat, però això si les societats saben triar de manera intel·ligent. Tanmateix, a hores d’ara ningú no sap quines tries són aquestes, ni tan sols les ments de Silicon Valley i la Xina, els líders en IA i robòtica que encapçalen aquest procés. El lector decidirà si tenim motius per a estar molt preocupats o per a tenir grans esperances. Si hem de ser tecnooptimistes o tecnopessimistes. Si ens hem de preparar per a viure com uns aristòcrates ociosos o per a tenir el mateix destí que els cavalls.

En aquest país les dones al món del vi com més va són més i tenen més visibilitat, tot i que hi han estat sempre. No tan sols perquè hi ha associacions que les visibilitzen com a col·lectiu, sinó també, i sobretot, perquè són grans professionals que fan vins d’altura, i estan reconegudes dins el país i internacionalment. Us n’oferim quatre exemples.

Mireia Pujol-Busquets, del Celler de les Aus: Capsigrany 2020

Mireia Pujol-Busquets és biòloga, màster en agricultura ecològica i directora tècnica del celler Alta Alella (DO Alella), fundat el 1991. És la segona generació d’aquest celler familiar. La línia de vins naturals d’Alta Alella s’emmarca en el Celler de les Aus, que es va inaugurar el 2015, tot i que les primeres referències de vi sense sulfits a Alta Alella es remunten al 2006. La majoria d’aquests vins porten el nom d’un ocell de la zona del Baix Maresme, on té enclavada la finca i el celler, avui amb gairebé seixanta hectàrees de vinya cultivada i treballant per arribar a les vuitanta, entre els municipis d’Alella i Tiana, al costat de Barcelona i sota la protecció del parc de la Serralada de Marina.

Capsigrany 2020 és un escumós de pansa rosada (una varietat residual, que va estar a punt de desaparèixer al territori d’Alella) de vinya vella plantada el 1957, d’agricultura ecològica i sense sulfits afegits. És elaborat segons el mètode ancestral (una sola fermentació) i té una criança entre 15 mesos i 24 abans del degorjat. Es troba emparat a la DO Cava com a Brut Nature Gran Reserva d’Elaborador Integral, dins la nova zonificació Comtats de Barcelona-Serra de Mar. La potència expressiva i la finor de la bombolla.

Bàrbara Mesquida, del celler Mesquida Mora: Terna 2022

Bàrbara Mesquida va estudiar filologia catalana a Barcelona. Provinent d’una família de vinyaters de Mallorca, sempre havia volgut dedicar-se a fer vi, i per això després va estudiar enologia. Però les coses es van precipitar i va haver de fer-se càrrec del projecte familiar vinícola el 2004, abans que no tenia previst. El 2012, un altre contratemps va fer que comencés el projecte més personal: el celler Mesquida Mora, amb seu a Porreres (Mallorca). D’aleshores ençà, impulsa l’elaboració de vins ecològics i biodinàmics, una part sense sulfits, i amb el propòsit de treballar amb varietats autòctones.

Terna 2022, Vi de la Terra de Mallorca brisat, és elaborat amb les varietats autòctones giró blanc i premsal. S’elabora segons els principis de l’agricultura biodinàmica. Va ser un any molt càlid, explica Bàrbara Mesquida, amb un raïm saníssim, però la calidesa de l’anyada va comportar tot un desafiament i una reflexió sobre els anys a venir. Es fa la maceració, fermentació i criança de totes dues varietats amb les pells (brisat) per separat durant deu dies. Per tast es decideix el moment del premsat i acaba la fermentació en dipòsit d’acer inoxidable. Després de la fermentació el vi reposa sis mesos amb les mares fines dins un ou de formigó. La potència del vi brisat.

Clara Griera, del celler de la cooperativa l’Olivera: Airós 2023

Clara Griera és una enòloga compromesa amb aquest projecte cooperatiu i social ubicat a Vallbona de les Monges. Es va formar com a enginyera tècnica agrícola i llicenciar en ciència i tecnologia dels aliments per la Universitat Autònoma de Barcelona. Després va fer el màster en viticultura i enologia a l’Escola d’Espiells.

Airós 2023 és el primer rosat que ha elaborat Clara Griera, a partir del coneixement i l’experimentació amb les garnatxes negres plantades a una altura de 600 metres a la vall del riu Corb (DO Costers del Segre). Es vinifiquen dues parts de garnatxa per separat. Totes dues fermenten en tines d’acer inoxidable, però l’una part fa un premsat directe amb una lleugera maceració i l’altra part és fruit del sagnat d’un dipòsit de pigeage després de 48 hores (remuntant o enfonsant les pells del barret cap per avall per guanyar color i estructura). Un vi fresc i lleuger, amb un punt especiat que li confereix caràcter, per a prendre a qualsevol hora.

Anna Rovira, del celler cooperatiu de Capçanes: Cabrida 2022

L’enòloga del celler de Capçanes (el Priorat, DO Montsant) és Anna Rovira. Es va vincular al celler el 2011. Va estudiar enologia a la Universitat Rovira i Virgili i a la Universitat de la Borgonya, a Dijon. Va agafar el timó de la cooperativa el 2016. La seva feina a la cooperativa ha estat de renovació, de posar-la a ritme dels gustos i valors dels temps actuals, però sempre respectant i valorant els pagesos que han fet possible aquest projecte vinícola col·lectiu. L’any passat, La Guia de Vins de Catalunya 2025 la va reconèixer amb el premi a la innovació.

Cabrida 2022 és elaborat amb les millors garnatxes del celler, de vinyes velles entre 60 anys i 110. Rovira experimenta amb diferents elaboracions per aconseguir la màxima expressió del raïm. Aquest vi, una volta fermentat en tines d’acer inoxidable, macera amb les pells durant trenta dies. Fa dotze mesos de criança en bótes de roure francès noves i, abans de ser embotellat, reposa dos mesos una altra vegada en les tines d’acer inoxidable. Només se n’han elaborat 3.500 ampolles. Mostra l’expressió de la vinya vella.

El 18 de febrer, 3Cat va estrenar en exclusiva a la plataforma digital Manicòmics, el nou format d’humor de la cadena. Ara bé, el programa no segueix els codis habituals de la comèdia televisiva. Ben al contrari, es basa en converses formals entre el presentador, Ignasi Taltavull, i set dels humoristes més destacats de l’escena catalana.

En els vuit episodis que conformen la primera temporada, s’hi tracten temes tan transcendents com la llengua, l’amor, la pressió estètica contra les dones, la mort o la frustració. Tot plegat, sota el paraigua del sentit de l’humor que aporten els protagonistes, que apareix tant en les xerrades com en petits fragments de monòlegs.

Parlem amb Taltavull sobre aquest nou format, però també de més qüestions, com ara, com la polèmica del Zona Franca, la cultura humorística catalana, l’autoproducció i la relació entre els acudits i les xarxes socials.

—Quan es va presentar Manicòmics, bona part dels mitjans de comunicació van explicar que era una versió en català del conegut format de monòlegs El club de la comedia, però la realitat dista força d’això, oi?
—Absolutament. Crec que el 3Cat no ha vist el seu propi programa. Vaig quedar sorprès amb les promocions que en feia. Vendre el programa com una versió catalana del Club de la comedia és malvendre’l. No és el que pretén i no té sentit prometre una cosa i després donar-ne una altra.

—Llavors, què és Manicòmics?
—És l’oportunitat de mostrar les dues cares que té un còmic. Què és el que fan sobre l’escenari i també què els fa parlar dels temes que parlen. Seria molt bona notícia que 3Cat optés per un programa de monòlegs, però si algú mira aquest programa esperant això, no ho trobarà.

—En el programa es tracten temes tan seriosos com la llengua, l’amor o la pressió estètica contra les dones. L’humor és la millor via per a parlar d’aquesta mena de qüestions?
—Parlar d’aquesta mena de temes si no estan acompanyats d’humor fa més cosa. Penso que els participants de Manicòmics no se sentirien tan còmodes parlant-ne sense protegir-se amb acudits. És la seva manera d’expressar-se, el seu art. No penso que sigui la millor via, sinó una via. Em sembla igual de vàlid que parlar-ne amb films, documentaris o articles, però està bé que a la televisió hi hagi un espai per a fer-ho amb l’humor, cosa que no hi era fins ara.

—Cada episodi va dedicat a un còmic concret. Com se n’ha fet la selecció?
—Són els evidents. Si has d’escollir set còmics catalans, segurament són els primers que et vénen al cap. Veus importants en el món de la comèdia d’aquest país i que tenen coses a dir. La bona notícia és que, si haguéssim de fer set episodis més, sortirien set noms més amb facilitat. En aquest sentit, crec que som en un bon moment. Hi ha més talent que mai i més gent que té ganes d’explicar coses.

—Us sorprèn que això passi en plena emergència lingüística?
—Precisament, potser és una reacció a aquesta sensació de crisi. Hi ha més gent amb ganes de fer coses i de fer-les en català. També més públic disposat a optar per aquestes propostes i donar-hi suport. Això és una bona notícia.

Roger Coma: “L’únic interès que té anar al teatre és veure fracassar els actors”

—Les reflexions dels còmics apareixen acompanyades de fragments dels seus monòlegs. És material original o part dels seus espectacles habituals?
—Cada còmic ha tingut llibertat total per a fer-ho com volgués. Hem d’agrair a 3Cat que els hagi donat aquesta llibertat, perquè no passa enlloc. En el món de la comèdia, passa contínuament que gent que no en té ni idea opina i retalla. I, per fi, ha aparegut un espai on no ha estat així.

—Després del cas de l’acomiadament de Manel Vidal del Zona Franca per un gag sobre el PSC, teníeu dubtes en aquest sentit?
—Em preocupava, però no ha passat de cap de les maneres i me n’alegro. Com més perspectiva tinc, més ridícula em sembla la polèmica del Zona Franca. Que una proposta d’humor acabés per un motiu com aquell em sembla una de les coses més estúpides que han passat en l’audiovisual català en molt de temps. No ho puc comprendre. Crec que els protagonistes mateixos de la decisió ara t’ho reconeixerien. Va ser una ximpleria absoluta. Si vols apostar per l’humor, has d’estar disposat a apostar per l’humor. És una frase que sembla ridícula, però que s’ha demostrat que moltes vegades no es compleix.

“Com més perspectiva tinc, més ridícula em sembla la polèmica del Zona Franca”

—A més, en un programa que havia funcionat molt bé.
—Hi havia un clima de molta pressió. Preguntes parlamentàries, havien perdut un patrocini per pressions a les xarxes… Si fas un late night amb contingut d’actualitat política, és més o menys normal que hi hagi pressions polítiques i que a la gent de la política no li agradi. No és una cosa que no puguis esperar, quan fas això. Em fa la sensació que van adonar-se que havien fet una aposta que realment no volien fer. Perquè, d’un programa de sàtira política, te n’esperes que provoqui, que busqui els límits. Si no, no val la pena fer-lo. En el fons i entre moltes cometes, per a l’humor és una bona notícia que passés el que va passar, perquè l’alternativa era que una gent se censurés per fer una cosa que no la representava. I això sí que hauria estat un fracàs per a l’humor.

—Sempre es parla de l’humor britànic, a l’estat francès també existeix un model d’humor molt considerat. Catalunya també té un humor propi i identificable?
—Específicament, en l’stand up sí que hi ha un to propi, però no sé si és només barceloní o de tot el país. És un to introspectiu, que busca molt en la foscor i que es pregunta: “Quina cosa personal puc explicar que sigui fosca i estranya de compartir?” També és força original per la manca d’oportunitats.

—Com connecteu aquests dos fets?
—Quan vius en un espai amb moltes oportunitats o molta indústria, hi ha la tendència, conscient o inconscient, de fer encaixar la teva proposta amb allò que ja existeix per tal d’entrar a formar part d’aquesta indústria. Aquí, com que tot és precarietat i no hi ha cap oportunitat, puges a l’escenari amb la mentalitat de no tenir res a perdre. Penses: “Si he de pujar a l’escenari, que sigui amb la meva proposta, perquè igualment és impossible que funcioni.” Això fa que hi hagi còmics molt diferents que convisquin. Per exemple, l’Andrés Fajngold comparteix espai amb en Magí Garcia malgrat ser molt diferents. I, alhora, tots dos conviuen amb la Charlie Pee, que també fa una cosa totalment diferent.

“Discutir sobre un acudit em sembla una pèrdua de temps”

—Com a consumidor de comèdia feta a qualsevol lloc del món, què envegeu de la cultura humorística d’altres països que aquí no tenim?
—Dels Estats Units envejo que entenen la comèdia com a comèdia. A ningú li passaria pel cap que un acudit acabés en un judici. Discutir sobre un acudit em sembla una pèrdua de temps. El món és en flames i hem de perdre mig segon parlant perquè un còmic ha dit això o allò? És ridícul. Òbviament, hi ha gent interessada que discutim sobre això, i no sobre les coses que ens importen i afecten de debò.

—TV3 té una llarga trajectòria amb l’humor. Ha emès programes com La cosa nostra, Polònia, Està passant i sèries com Plats bruts, Majoria absoluta o Jet lag. En canvi, ha costat més optar pels monòlegs. Per què?
—Si fas una proposta que tingui una visió clara, hi ha molt risc. Perquè és possible que no concordi amb els teus valors. Però ja no és una qüestió de TV3, aquí cap plataforma opta pels especials de comèdia, perquè significaria que la persona del despatx hauria de confiar 100% en la veu d’algú. I ningú té la necessitat de posar-se en un embolic així. Quanta gent confia que el seu càrrec no penja del fet que algú digui una frase equivocada? Llavors, els còmics es busquen la vida als bars, a internet, produint-se… Perquè no hi ha cap més remei. Si vols dir el que realment vols, t’ho has de fer tu mateix.

—Precisament, vau dirigir el primer especial de comèdia en català, fet per Magí Garcia. Com va ser l’experiència?
—Feia un any que el Magí havia estrenat l’espectacle i em va dir que el volia gravar i que l’hi dirigís. Vaig acceptar perquè sempre m’ha semblat un geni. De seguida, se’ns va fer evident que, si volíem fer-ho tal com volíem, hi havíem de posar els nostres estalvis, perquè ningú no ens ajudaria. Al contrari, si algú ens hagués aportat diners, ens hauria volgut controlar. Per tant, la manera de protegir la llibertat d’expressió, si hi volem posar aquestes paraules grandiloqüents, era obrint un camí que no existia fins aleshores. La part bona és que el públic ens va correspondre. Ara, malgrat aquest èxit, ningú s’ha mogut. Així que el pròxim especial de comèdia en català serà de la mateixa manera.

Magí Garcia: “La taula està parada per menjar merda els pròxims deu anys”

—No trobeu que l’autoproducció, que té aquest component bonic de la llibertat total del creador, també amaga el fet de dedicar hores de la vida personal a un projecte que acaba essent com una segona feina?
—L’autoproducció amaga la precarietat i l’autoexplotació. Perquè, si no provens d’una família amb molts recursos, que no és el cas, has d’invertir-hi hores del temps lliure. Tot plegat, amb l’esperança que un munt de factors s’alineïn, com la sort o que el públic et correspongui; perquè el projecte creixi prou per a deixar la teva feina estable. Malgrat que seria ideal que les cadenes públiques, les privades o les plataformes optessin més per projectes alternatius, la satisfacció de saber que les coses que fas depenen directament del públic em sembla el pacte perfecte. No he de respondre davant de ningú en un despatx, només he d’estar pendent de fer alguna cosa que agradi a la persona que s’asseu davant meu. És l’objectiu somiat.

—Vau abandonar X ja fa uns mesos. Creieu que les xarxes socials són una arma de doble tall per a l’humor? Per una banda, permeten que humoristes desconeguts arribin a més públic, per una altra, generen campanyes contra acudits o còmics i poden acabar afavorint l’autocensura.
—Un piulet no et farà mai guanyar una feina, si de cas, farà que la perdis. Per mi, les xarxes socials són un lloc on et porto a veure comèdia, no on faig comèdia. Jo vull que vegis el que faig i vinguis a veure’m al teatre, al bar, o a la televisió o a la ràdio. La inquisició de X no pot entrar a la sala de comèdia. Si t’hi fixes, tots els acudits que escandalitzen a les xarxes són acudits que han funcionat. Aquell dia, la gent va riure i se’n va anar a casa contenta. La sala de comèdia ha de continuar essent un lloc lliure, on existeix el pacte que diu que una persona agafarà el micròfon i dirà bajanades absolutes que potser t’indignaran, i no passa res.

—I per què creieu que a les xarxes, i especialment X, aquest pacte no funciona?
—Perquè és un lloc pèssim per a fer-te entendre. A X apareix el teu acudit seguit d’imatges d’un bombardament a Gaza. No és un bon context per a l’humor. T’imagines que jo pugés a un escenari tot just després que el Toni Cruanyes informés d’un atemptat contra Beirut? Alhora, és una de les poques vies que tens per a arribar a la gent. És un equilibri complicat. Abandonar X és un privilegi que tinc, perquè em segueix prou gent per altres mitjans. Hi ha gent que no s’ho pot permetre i, per tant, comprenc perfectament que hi siguin.

La presidenta del govern de les Illes, Marga Prohens, ha viatjat a la fira turística de Berlín amb una consigna clara: les Illes, un paradís del turisme sostenible. Ho venia així el govern d’ençà del primer dia, tot cercant de posicionar-se com a destinació estratègica sostenible. Però la pregunta, ara com ara, és ben clara: és una utopia que l’arxipèlag es vengui avui al món com una de les destinacions més sostenibles del planeta? És un paradís insostenible?

Ja fa força anys que pel Consolat de Mar corre la idea que allargar la temporada turística és sinònim de sostenibilitat. De fet, som a la primera setmana de març i l’activitat hotelera ja ha començat. Si bé és cert que no amb total esplendor, han obert portes la meitat dels hotels. Fa poc sabíem també que l’arribada de turistes el gener de 2025 havia crescut un 5,5% en relació amb l’any passat: una forta accelerada en la cursa per tornar a batre rècords d’arribades. En concret, esperen arribar a vint milions, tres i mig més que els que van viatjar el 2019, l’any previ a la pandèmia de coronavirus.

Allargar la temporada és sostenible? Què ho fa pensar, en un territori limitat com les Illes? L’únic benefici, i és amb l’argument amb el qual se sostenen aquestes idees, és que cal reforçar la qualitat turística durant més mesos l’any i anar en detriment de la quantitat. De moment, les dades no confirmen aquest argument, perquè la quantitat d’arribades no deixa de créixer tot l’any. Les aerolínies, de fet, ja han programat 48 milions de seients –un 6% més– per a aquest estiu. I els turoperadors ja han certificat que el mercat alemany ha crescut un 11% els mesos d’hivern. Li ho van dir a Prohens a Berlín. I què té de sostenible la intenció que té el govern d’obrir-se a nous mercats? No s’han de reduir?

El carrer Jaume II de Palma, ple de gom a gom de turistes l’octubre (fotografia: Martí Gelabert). Ocupen tot el territori

Quant a la qualitat, ara les Illes no se centren només en el mercat de la gatera i del “tot inclòs”, sinó que van més enllà, tot cercant d’explotar els paratges naturals, la cultura i la gastronomia. Però la sensació de bona part dels residents –no tothom, hi ha qui defensa amb fervor el turisme perquè és l’únic motor econòmic de les Illes–, és que “miris on miris, pertot hi ha guiris”. I si ja han ocupat les platges, com més va es veuen més turistes ocupant més entorns, sigui passejant pel parc natural de l’Albufera, sigui anant en bici per la Serra de Tramuntana. Fins a quin punt això és sostenible?

Saturació turística, la Menorca que no surt a Instagram

Perquè no hi hagi cap hecatombe, si es vol impactar de ple contra la massificació turística, una passa essencial és diversificar el model econòmic. Amb això hi ha consens i, per més que sembli una obvietat, la realitat és que ens trobam davant un camí que s’ha de fer a llarg termini i que, ara com ara, no té solucions gaire eficaces ni, per descomptat, valentes. La presidenta ara ho té clar, quan diu que el diagnòstic de la situació hauria d’haver arribat fa vuit anys durant el govern de Francina Armengol. 

Un canvi de discurs amb incongruències

Potser no ho tenia tan clar, precisament, fa set anys, quan el PP de Pablo Casado reiterava la necessitat d’eliminar l’ecotaxa i Prohens insistia en la voluntat d’eliminar-la en temporada baixa, com vol fer. I ara que Prohens la vol augmentar en els mesos d’estiu, és bo de recordar quan l’ex-dirigent del PP, Gabriel Company, deia el 2017 que era una “aberració” augmentar l’impost. A més a més, el PP vol que l’impost turístic també vagi destinat a la promoció del turisme. Els relats incongruents continuen: el conseller de turisme, Jaume Bauzá, deia a Ràdio Mallorca que si el govern d’Armengol hagués aprovat la moratòria turística el primer dia, no ens trobaríem en aquesta situació. La mateixa Prohens, ja presidenta, deia mesos abans que l’eliminaria. 

Més encara: el PP titllava de “cortina de fum” la proposta de limitar els creuers. Ara el batlle de Palma, també del PP, proposa de fer-ho. Com amb els pisos turístics: el 2017 s’abstenia de prohibir-los i el 2024 proposava d’ampliar-ne la prohibició. Divendres, el govern també va anunciar que prohibiria noves places. La notícia pot ser ben rebuda, però no haurien d’haver arribat les mesures abans? 

“He deixat de gaudir de la meva illa per culpa del turisme”


I els ecologistes tampoc no consideren que anar en la línia de la sostenibilitat signifiqui ampliar l’aeroport de Palma, que bat rècords any rere any. AENA ho amaga com a reforma, però la realitat és que s’ampliaria la possibilitat d’assumir més vols. 

Tampoc no és estranya la incongruència d’un PP que anys enrere l’únic que utilitzava de la paraula sostenibilitat eren les tres primeres lletres: el crit de socors de SOS Turisme, en defensa del sector. I avui és més fàcil de pensar en un turisme sos-temible que no pas sostenible.

Mesures ni per a créixer ni per a decréixer

Després de l’ITB, era el moment estel·lar per a presentar les mesures de “contenció”. Continuen les incongruències: dijous, Prohens deia que les Illes només estan saturades en moments puntuals, tot comprant el discurs dels hotelers, però el seu conseller diu que les Illes han arribat al límit i que el patró de creixement ja no és sostenible. El govern parla “d’afrontar amb valentia la transformació del model”, però no vol sentir la paraula “decreixement”. Bauzá era ben clar: “Defensam la contenció. Ni créixer ni decréixer.” Però si s’ha arribat al límit, per què no s’ha de decréixer? 

Manifestació contra el turisme massiu a Mallorca (fotografia: Clara Margais).

Entre les mesures estrella hi ha la d’apujar l’ecotaxa dos euros els mesos d’estiu –de debò això afectarà que vinguin menys turistes?– i eliminar-la l’hivern. Com es pretén de combatre la saturació si s’elimina part d’un impost als turistes? Com que tampoc no és sostenible la quantitat de trànsit que hi ha les Illes, aquí el govern del “no volem més impostos” i del “rebaixarem impostos” ha fet un tomb al discurs i proposa de crear-ne un de nou per als cotxes no matriculats a les Illes, siguin de particulars o de lloguer. Però, per què no s’ha fet abans la proposta i s’ha fet quan Prohens farà dos anys que és presidenta?

Prohens elimina l’ecotaxa a l’hivern i crea un nou impost per als vehicles turístics

I una pregunta més, que torna a ser evident: fins a quin punt és legítim d’avançar amb aquestes mesures que han nascut en el si d’una mesa que han abandonat la majoria dels actors socials, sindicats i partits de l’oposició? És sostenible d’avançar sense consens? I fer-ho en una mesa on hi ha “sobrerepresentació” del sector? Això sí, no li quedarà més remei que cercar pactes amb la resta de grups, perquè no té majoria. I l’extrema dreta de Vox ja ha avisat que no vol cap pujada d’imposts. 

Viure en autocaravanes és sostenible?

La sostenibilitat no és tan sols ambiental, ha de ser econòmica i social. Han d’encaixar aquestes tres peces. I per això la importància d’aquest consens. Ara com ara, vendre les Illes com a territori sostenible és un engany, perquè la realitat és ben clara: els preus de luxe engoleixen el mercat de l’habitatge. La gent es veu forçada a viure en miniatura en unes caravanes que, justament, el PP vol prohibir. 

Tampoc no sembla massa sostenible l’amnistia urbanística que, si no hagués passat la tragèdia del País Valencià, hauria permès de construir en zones inundables. El mateix PP s’hi va haver de fer enrere. I és sostenible dir que permetre que les cambreres de pis, les kelly, puguin treballar amb llits elevables és “la beneitura més grossa en política turística dels darrers anys”? Ho va assegurar Prohens mesos abans de ser nomenada presidenta.

En tot cas, el gir que hagi pogut fer el PP en matèria turística d’ençà que governa té una explicació clara: la resposta ciutadana. El 25 de maig del 2024 una gran manifestació amb desenes de milers de persones deia prou al turisme de masses. Perquè la sensació col·lectiva és d’estar farts i el PP sap que o bé modula el discurs o bé els afectarà directament. Ara bé, sembla complicat de fer malabars per a acontentar hotelers, ecologistes, societat civil i una oposició a qui necessiten.

El cap de setmana passat, el de Carnaval, va ser tràgic a les carreteres de Catalunya. Vuit persones van morir en accidents de trànsit en menys de quaranta-vuit hores. Els sinistres foren causats pel consum d’alcohol, la velocitat excessiva i les distraccions. Les morts d’aquests dies i més factors han fet saltar les alarmes al Servei Català de Trànsit (SCT) i al Departament d’Interior.

Òscar Llatje, coordinador de seguretat viària i mobilitat del SCT, reconeix que estan preocupats. L’any passat, en aquesta època, el recompte de morts era de dinou. Enguany en són trenta-dos. Què ha canviat en un any? La gent para menys atenció mentre condueix? Està menys conscienciada sobre el risc de consumir alcohol i conduir? Llatje assenyala que encara és aviat per a arribar a conclusions, però reconeix que, evidentment, hi ha alguna cosa que no va bé.

No tan sols hi ha preocupació per la xifra de morts i accidents. Aquestes setmanes també hi ha hagut un degoteig de problemes viaris, sobretot a l’autopista AP-7. Camions que perden la càrrega i accidents que obliguen a tallar la carretera, es fan quilòmetres de retencions i, de retruc, molt de malestar entre els conductors. El cas més cridaner fou el 7 de febrer, quan la AP-7 en sentit sud restà tallada durant dotze hores a l’Hospitalet de l’Infant (Baix Camp) a causa d’un accident en què va morir un camioner.

Davant aquesta situació, la consellera d’Interior, Núria Parlon, ha sol·licitat de comparèixer al parlament per explicar les mesures que es prendran per a reduir la sinistralitat. Una serà establir 150 quilòmetres de velocitat variable a la AP-7, de Maçanet de la Selva (la Selva) al Vendrell (Baix Penedès).

“Fa falta molta educació, conscienciació i prevenció”

Lilo Villasante sap perfectament què implica ser víctima de la violència viària. Va perdre el fill de vint anys el 3 d’abril de 2017 al passeig de la Zona Franca de Barcelona. Un repartidor que conduïa una furgoneta, que va havia consumit cànnabis i cocaïna, el va atropellar. Es nega a qualificar-ho d’accident de trànsit perquè, tal com diu, aquesta desgràcia era evitable.

Té clara una cosa: “Com a societat, alguna cosa fem malament i no funciona. També els legisladors.” “Fa falta molta educació, conscienciació i prevenció, sobretot entre els joves. Els pre-conductors han de saber que el que faran no és un joc”, insisteix. Diu que cal que la gent entengui que conduir comporta un risc i que cal parar atenció amb els joves.

Villasante és el delegat de Stop Accidentes a Catalunya, una ONG que lluita contra la delinqüència viària, ofereix ajuda psicosocial i jurídica a les víctimes i pretén de promoure un canvi cultural sobre la seguretat viària. Hi ha una mesura que considera essencial per a evitar la sinistralitat: que la taxa d’alcohol sigui zero. “No hi pot haver marge. Som una societat que, si ens donen un dit, agafem un braç. I si ens prenem una cervesa, se’ns escalfa el musell i ens acabem prenent la caixa”, diu. Tot i això, també recorda que la culpa no és sempre dels conductors: “Hi ha carreteres en molt mal estat, senyalitzacions que emboliquen. El conductor està obligat a adequar la velocitat, però les administracions haurien de fer més manteniment de les carreteres.”

Trànsit dens a la AP-7 a Gelida. Més presència policíaca i queixes sobre la justícia

Villasante recorre Catalunya amunt i avall tot explicant la seva història amb l’objectiu de conscienciar. Aquesta setmana, per exemple, ha estat a la presó del Puig de les Basses, a Figueres, i també en una autoescola amb gent que recupera punts del carnet, alguns hi són, precisament, per haver consumit alcohol. Per a Villasante, la conscienciació és clau per a reduir la sinistralitat i creu que el sistema de sancions no acaba de funcionar. Ell donaria l’opció als conductors de canviar la sanció econòmica per assistir a un curs de víctimes d’accidents de trànsit.

Hi ha més mesures que creu que són rellevants, com ara que hi hagi més presència policíaca a les carreteres. “Viatjo molt i fa anys que no em trobo controls. Amb la presència dels Mossos, només de veure els cotxes, ja aixequem un peu de l’accelerador. Més presència policial ajudaria, que l’administració doti de més mitjans humans i materials per a la secció de trànsit dels Mossos, i que puguin fer controls”, considera.

SAP-FEPOL, el principal sindicat dels Mossos d’Esquadra, també reclama d’ampliar la plantilla d’agents de trànsit arran dels accidents mortals del cap de setmana passat. El sindicat diu que, una volta analitzades les dades de sinistralitat, si no s’incrementa la plantilla, no es podrà continuar garantint el servei de prevenció viària durant els tres torns de treball. També reclamen la convocatòria d’un concurs d’accés a l’especialitat. “Les particularitats del nostre col·lectiu (mitjana d’edat) fa imprescindible l’adopció de mesures urgents que tinguin impacte directe en el nombre d’efectius de trànsit”, explica el sindicat.

Tanmateix, Villasante es mostra especialment molest amb el paper de la justícia. Perquè quan l’etapa de dol ja està encarrilada, toca reobrir ferides. “Les víctimes ens sentim víctimes dues vegades. El dia del sinistre i amb la justícia”, diu. El cas del seu fill es va allargar quatre anys, però n’hi ha de més extensos. A final de febrer, per exemple, el jurat popular va declarar culpable l’home acusat d’haver causat un xoc frontal a Gurb (Osona) el 4 de març de 2018. L’home conduïa en sentit contrari i sota els efectes de l’alcohol i les drogues, i va causar la mort d’una noia de disset anys.

Segons Villasante, la justícia no tan sols és lenta quan hi ha víctimes mortals. “Algú que queda paraplègic s’ha d’adaptar a la nova vida. Si el procés judicial s’agilitzés, la víctima podria rebre la indemnització ràpidament”, assenyala. Però destaca que a Catalunya ja s’ha avançat en aquest aspecte i es disposa del Servei d’informació i atenció a les víctimes de trànsit (SIAVT) i del Servei d’inclusió de les víctimes de trànsit ferides greus en el seu entorn social (INVICTES).

La meitat de les víctimes són vulnerables

Òscar Llatje, coordinador de seguretat viària i mobilitat del SCT, destaca que les campanyes de conscienciació de Trànsit funcionen. El gruix de gent accepta el cinturó, els cascs i diu que, en general, hi ha consciència sobre l’alcohol. “Però hi ha gent que, per les raons que siguin, continuen conduint i consumint. Alguns són casos patològics, de gent que té addiccions”, explica.

Segons Llatje, hi ha hagut un canvi cultural rellevant d’ençà del 2000. Aleshores, hi va haver 622 morts, 404 eren conductors. L’any passat, la xifra fou de 136, un 11% menys que el 2023 i un 23% menys que el 2019. Les dades demostren que hi ha una tendència a la baixa, però Llatje assenyala que no s’ha d’abaixar la guàrdia.

El volum de trànsit ha augmentat lleugerament i Trànsit ha detectat un increment de morts entre les motos i ciclomotors en la mateixa època de l’any, que han passat de sis morts a nou. Diu que les xifres són pràcticament estables d’ençà del 2015, amb algunes fluctuacions, fruit, per exemple, de l’oratge, i reconeix que costa de fer arribar els missatges a aquest col·lectiu. En els turismes, s’ha passat de deu morts a catorze. I en els vehicles pesants, de zero a tres.

D’acord amb dades de l’any passat, gairebé la meitat de les víctimes mortals eren vulnerables (motoristes, ciclistes, vianants i conductors de vehicles de mobilitat personal). Concretament, van morir 47 motoristes, 8 vianants, 6 ciclistes i 1 usuari de vehicles de mobilitat personal (VMP). També hi ha víctimes mortals d’una tipologia que és de les més evitables: “En cas d’accident, sobretot en autopistes, no s’ha de baixar del vehicle.” I si es baixa, resguardar-se darrere la tanca.

Òscar Llatje, en una imatge d’arxiu (fotografia: ACN). 150 quilòmetres de velocitat variable a la AP-7 i més mesures

La consellera Parlon ja ha anunciat unes quantes mesures per a reduir la sinistralitat a les carreteres del Principat, especialment a la AP-7. Destaca la implantació de la velocitat variable en un tram de 150 quilòmetres (de Maçanet de la Selva al Vendrell), i la creació de carrils complementaris i d’incorporació, més controls i radars i un sistema predictiu d’accidents amb intel·ligència artificial.

A més, vol augmentar la presència de Mossos en els controls i impulsar campanyes específiques per als joves, perquè la majoria de les víctimes mortals recents han estat menors de trenta-cinc anys. També ha destacat la necessitat de combatre l’excés de velocitat i el consum d’alcohol i drogues i ha dit que es faran cicles nous de formació per a conductors professionals en col·laboració amb dues autoescoles.

El focus és en la AP-7, però Llatje deixa clar que no és pas la via més mortal ni la que causa més ferits. “És de les vies més segures d’Europa. No es poden produir xocs frontals perquè hi ha una barrera, això evita un munt de morts, les interseccions són molt suaus, minimitzen els xocs, i l’accident més normal és l’encalç i la sortida de via”, explica.

D’acord amb un informe del RACC, les carreteres més perilloses són les convencionals, aquelles que no estan desdoblades. En aquestes vies, la probabilitat de tenir un accident greu és quatre vegades més alta respecte de les carreteres amb doble carril.

Els deu trams amb més risc de Catalunya (fotografia: RACC).

A parer de Llatje, el problema de l’autopista rau principalment en la gestió del trànsit: “A part dels accidents, hi ha retencions per excés de trànsit, per un gran volum de vehicles. Després, hi ha vehicles avariats que queden mal aturats i els accidents petits, que no provoquen víctimes o són molt lleus, però que involucren camions de gran tonatge, hi ha pèrdua de càrrega i ens costa molt, físicament, de redreçar la situació.”

La velocitat variable està pensada per a evitar qualsevol mena d’accident, per a millorar la fluïdesa i el trànsit, però té una eficàcia limitada, segons Llatje. D’ençà que les autopistes s’han alliberat dels peatges, hi ha hagut un augment del 40% dels vehicles en les parts més carregades, i un 60% de camions. “La via ha superat el límit de la seva capacitat. Les solucions permanents i efectives al cent per cent són que es pugui repartir el trànsit i que no hagin de passar pel mateix lloc. Això resulta complicat perquè la AP-7 està pensada com un cuc que viu a banda de la xarxa viària”, diu. La solució a això també implica de desplegar el corredor mediterrani, perquè part de les mercaderies que transporten els camions les assumirien els trens.

Trànsit també estudia d’emprendre més accions, com ara a la intersecció de la C-58 i la N-150, que diu que és un punt dramàtic. “Més enllà que els titulars de la via facin projectes d’obres, ens plantegem de fer canvis en el trànsit i estem en fase de pluja d’idees. És complicat i afecta molta gent”, explica. 

El corredor mediterrani, un corredor de segona?

Dues ex-diputades d’Esquerra Republicana al congrés espanyol han denunciat davant el partit que van rebre assetjament laboral per part de la diputada Pilar Vallugera. Segons que han explicat a El País, van viure faltes de respecte, sobrecàrrega a la feina, crits, retrets i males cares per part de Vallugera, qui, per contra, declara que no és conscient d’haver fet el que expliquen les seves ex-companyes.

Carolina Telechea, número dos dels republicans en l’anterior legislatura al congrés espanyol, va presentar un escrit a la comissió d’ètica el juliol denunciat els fets. El text recull unes quantes situacions que va viure ella, unes altres diputades i personal eventual. Per exemple, explica situacions que va viure Maria Dantas, ex-diputada i ex-militant d’ERC, que també ha detallat algunes situacions al diari El País, com ara una discussió acalorada per la llei trans. Dantas, afirma que Vallugera li va apuntar a la cara amb el dit i li va dir: “Tindràs a Rufián, Telechea i a Soldán. Però jo tinc el feminisme del partit.” Dantas assegura que va arribar a demanar dues vegades deixar de dur la llei trans per evitar els enfrontaments amb Vallugera, però que el partit li deia: “La Pilar és així.”

Per això, les denunciants afirmen que el partit no va actuar amb diligència. Dantas assegura que ERC no va tenir cura de la seva salut mental i física, i que només es van interessar per la situació viscuda quan el 2023 es va donar de baixa del partit. Llavors, Oriol Junqueras, president d’ERC, i Marta Rovira, secretària general del partit en aquell moment, es van posar en contacte amb ella per saber de primera mà la situació.

El partit de futbol entre el Barça i l’Osasuna que s’havia de jugar a les 21.00 a l’estadi Olímpic de Montjuïc s’ha suspès per la mort de Carles Miñarro García, un dels metges del primer equip masculí.

La mort ha estat aquesta tarda, quan el doctor era concentrat a l’hotel Melina Gran Meliá juntament amb els jugadors i l’equip tècnic. Miñarro feia set anys que treballava al club. Primer, ho havia fet en unes quantes seccions professionals, com la de futbol sala, i enguany havia començat a formar part de l’equip mèdic del primer equip de futbol masculí.

Abans, havia treballat en altres equips de futbol catalans com l’Espanyol, la Unió Esportiva Sant Andreu i el Sabadell. A més, havia estat president de la Societat Catalana de Medicina de l’Esport i havia treballat en el centre d’alt rendiment de Sant Cugat.

pic.twitter.com/XmkuvGz92i

— FC Barcelona (@FCBarcelona_cat) March 8, 2025

Segons que ha explicat Jijantes, el president del club, Joan Laporta, ha comunicat la suspensió als jugadors pels volts de les 20.15. La decisió ha estat consensuada amb l’Osasuna i la lliga espanyola de futbol.

Els clubs i la lliga cercaran una data alternativa per a jugar el partit.

Treballem per ampliar aquesta informació.

Avui, 8 de març, milers de persones han tornat a omplir els carrers de les principals ciutats dels Països Catalans amb motiu del Dia Internacional de la Dona. Una onada de color violeta amb cartells reivindicatius torna a fer una crida a la visibilització dels drets de les dones i a denunciar les opressions que encara reben.

Els vuit indicadors que demostren la desigualtat entre dones i homes

A Barcelona i València s’hi han fet dues marxes diferenciades. Uns quants col·lectius feministes, com ara Assemblea 8-M, Novembre Feminista i Ca la Dona, s’han manifestat amb el lema “Les cures sostenen la vida”, mentre que la Coordinadora 8-M Moviment Feminista de Barcelona, ha fet una marxa alternativa amb el lema “Som dones i diem prou”.

A València, l’Assemblea Feminista ha reivindicat els drets de les dones immigrants i racialitzades, mentre que la manifestació convocada per la Coordinadora Feminista ha homenatjat les dones afectades per la gota freda.

A continuació, us oferim tota la informació minut a minut de les marxes que es fan a tot el país.

Alemanya, el Regne Unit, Itàlia i l’estat francès han fet públic el suport al pla egipci, que genera consens entre els països àrabs, per a la reconstrucció de Gaza. Això arriba després del rebuig de la proposta per part dels Estats Units, que el van titllar d’inadequat perquè, a parer seu, no preveu l’expulsió de la població de l’enclavament, com va exigir Donald Trump.

El vídeo delirant de Trump que converteix Gaza en una ciutat de luxe i vacances

Tots quatre països europeus consideren que el pla egipci és un camí realista per a la reconstrucció de Gaza i creuen que, si s’aplica, serà una millora “ràpida i sostenible de les catastròfiques condicions de vida dels palestins que viuen a Gaza”.

A més, asseguren que l’autoritat principal de Gaza, el moviment islamista Hamàs, no ha de governar l’enclavament, “ni continuar essent una amenaça per a Israel”. En canvi, els ministres Annalena Baerbock, David Lammy, Antonio Tajani i Jean-Noël Barrot han declarat el suport explícit al “paper central” de l’Autoritat Nacional Palestina, és a dir, el govern palestí a Cisjordània i reconegut per la comunitat internacional, i també a l’aplicació del seu programa de reformes. “Els esforços de recuperació i reconstrucció han de basar-se en un marc polític i de seguretat sòlid, acceptable tant per als israelians com per als palestins, que proporcioni pau i seguretat a llarg termini tant per als israelians com per als palestins”, han afegit.

Finalment, han aplaudit els “grans esforços” de tots els interessats i el senyal que han enviat els estats àrabs en elaborar conjuntament aquest pla de recuperació i reconstrucció.

Segons que informen mitjans àrabs, el pla egipci preveu una primera fase que implica desminar la franja, proporcionar vora 200.000 habitatges prefabricats temporals per a allotjar 1,5 milions de palestins i restaurar vora 60.000 habitatges parcialment destruïts per a acollir 360.000 persones més. La segona fase és més llarga i es dedica a la construcció d’infrastructures essencials.

El Caire calcula que aquesta reconstrucció costarà vora 53.000 milions de dòlars i durarà cinc anys. També preveu un fons sota supervisió internacional per a gestionar els ajuts.

La consellera de Territori i portaveu de la Generalitat, Sílvia Paneque, ha anunciat que avui es reunirà amb responsables d’Adif i Renfe per demanar solucions immediates a les incidències d’aquests dies.

L’ANC convoca una mobilització a l’estació de Sants contra el desastre ferroviari

La trobada serà a l’estació de Sants de Barcelona. “Volem assegurar a partir de dilluns que hi hagi els equips necessaris per part de Renfe i Adif per a afrontar els diversos problemes que sorgeixin”, ha declarat en l’acte d’inauguració de la nova estació d’autobusos a Palamós (Baix Empordà).

Sobre la incidència d’aquest matí en la línia del TGV, ha assegurat que hi ha dues possibilitats: “Una més accidental, la caiguda d’una placa que ha afectat la catenària, derivada de les pluges, i una altra, causada pel mateix tren a la catenària.”