La cimera dels BRICS (Brasil, Rússia, l’índia, la Xina i Sud-àfrica) feta a Kazan ha acabat amb una declaració en què els països s’ha compromès a treballar en la construcció d’un “nou ordre multipolar” més equitatiu, just i democràtic per oposar-se a l’hegemonia dels Estats Units i Occident. En la declaració final, els BRICS han manifestat el seu compromís per a reforçar la cooperació i, al mateix temps, afegir nous socis al club per afavorir un sistema multilateral reformat i reforçat. Per una altra banda, han manifestat la seva preocupació per l’escalada en els conflictes armats a tot arreu del món, tot i que pràcticament han passat per alt la guerra d’Ucraïna i s’han centrat en zones com ara el Llevant i la Banya d’Àfrica.

En els primers punts de la declaració, els BRICS subratllen la necessitat de reforçar la seva cooperació i obrir-se a més estats amb els pilars de la seguretat política, econòmica i financera i el desenvolupament una aliança estratègica per promoure la pau, un ordre internacional més just i representatiu i un sistema multilateral reformat i reforçat. Sobre això, diuen que hi ha una emergència perquè sorgeixin nous centres de poder. Sobre aquesta qüestió, fan valdre el paper central de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) en el sistema internacional, tot i que també parlen de la necessitat de reformar la institució i el seu Consell de Seguretat per fer-lo “més democràtic, representatiu, efectiu i eficient”.

Al mateix temps, identifiquen el G20 com un fòrum mundial clau per a les relacions multilaterals en matèria de cooperació econòmica i financera.

Conflictes i sancions

En un dels apartats de la declaració, els BRICS manifesten la seva preocupació per un augment de la violència i la continuació dels conflictes armats en diferents parts del món. “Reiterem el nostre compromís amb les resolucions pacífiques de conflictes a través de la diplomàcia, la mediació, el diàleg inclusiu i les consultes de forma coordinada i cooperada”, afegeixen, i parlen de les preocupacions legítimes i raonables en matèria de seguretat per part de tots els països.

No obstant això, la declaració amb prou feines fa referència a la invasió russa d’Ucraïna i hi dedica unes poques línies: “Les posicions nacionals sobre la situació a Ucraïna ja es van expressar en els fòrums adequats, inclosos el Consell de Seguretat i l’Assemblea General de l’ONU; destaquem que tots els estats haurien d’actuar de manera coherent amb els propòsits i principis de l’ONU i la seva carta completament […] i tenim en compte i agraïm les propostes significatives de mediació orientades a la resolució pacífica del conflicte mitjançant diàleg i diplomàcia.”

Per una altra banda, i sense fer menció explícita a les sancions imposades per la UE a Rússia o als aranzels sobre els vehicles elèctrics fabricats a la Xina, els BRICS diuen que mesures unilaterals coercitives en forma de sancions econòmiques “són contràries al dret internacional” i tenen “implicacions de gran abast per als drets humans, inclòs el dret al desenvolupament, i perjudiquen desproporcionadament els més pobres i la gent en situacions vulnerables”.

L’Audiència de Barcelona ha decidit de mantenir la imputació de Paz Esteban, ex-directora del Centre d’Intel·ligència espanyol (CNI), per l’espionatge al president Pere Aragonès amb el programa Pegasus. L’advocacia de l’estat espanyol havia provat d’arxivar la causa amb l’argument que l’espionatge havia estat autoritzat per un jutge durant el 2019 i el 2020.

En la seva resolució, l’Audiència considera que Esteban ha de continuar com a investigada en la causa per l’espionatge a Pegasus, atès que hi ha indicis de delicte contra ella, i recorda que la causa continua oberta per aclarir, entre més qüestions, si el CNI va espiar Aragonès sense aval judicial. El titular del jutjat d’instrucció 29 de Barcelona, Santiago García, que investiga el cas, ja va rebutjar la petició de l’advocacia de l’estat espanyol perquè s’arxivés la causa per a Esteban, que en la seva compareixença com a investigada no va aportar cap dada sobre l’atac amb Pegasus al mòbil del president, més enllà de les actuacions del Suprem que van avalar l’ús del programari, i es va escudar amb l’argument que afectava informació protegida per secrets oficials.

D’acord amb aquestes actuacions, que el govern espanyol va remetre a l’instructor amb fragments suprimits al·legant que contenien informació reservada, el jutge del Suprem encarregat del control del CNI va avalar l’espionatge del mòbil d’Aragonès el juliol del 2019 –amb dues pròrrogues més de tres mesos d’octubre del 2019 i del gener del 2020–, 9, quan era vice-president del govern de Quim Torra, tot adduint que sospitaven que coordinava les accions de protesta dels CDR en la clandestinitat. Això no obstant, una pericial informàtica que Aragonès va aportar al jutjat conclou que el dirigent d’ERC va tenir el mòbil infectat amb Pegasus entre el juliol del 2018 i el març del 2020, més enllà del període en què l’espionatge del CNI tenia cobertura judicial.

Per aclarir l’abast de l’espionatge a Aragonès, el jutge instructor ha encarregat ara als Mossos d’Esquadra un informe pericial sobre l’atac amb Pegasus al mòbil del president català, que Aragonès mateix va accedir a lliurar perquè l’analitzessin.

Esteban, que va ser destituïda arran de l’escàndol de Pegasus, va admetre al congrés espanyol que el CNI havia espiat una vintena de polítics independentistes, entre els quals, Aragonès, sempre amb l’aval del jutge del Tribunal Suprem encarregat del control dels serveis secrets, però es va desvincular de la resta d’escoltes –seixanta-cinc– denunciades pels partits sobiranistes.

El portaveu de Sumar al congrés espanyol, Íñigo Errejón, ha anunciat que deixaria l’escó i la política. Ho ha fet públic en una carta a X. La dimissió arriba després de la publicació anònima a les xarxes socials en què una dona ha denunciat maltractaments per part d’un “polític que viu a Madrid”. En el comunicat, Errejón no fa cap esment explícit d’aquest cas, però sí que ha dit que havia estat una etapa dura i apassionant, i ha matisat: “Amb encerts dels quals estic orgullós i errors que espero contribuir a reparar amb aquesta decisió.”

Tot plegat va començar amb una publicació de la periodista Cristina Fallarás a Instagram que recollia la denúncia anònima d’una dona que narrava els episodis masclistes d’un “polític que vivia a Madrid”. Més endavant parlava d’aquest polític com “l’indignat social” que “mai treia el cap els dies del 8-M”. Això va començar a circular per les xarxes i la gent va començar a assenyalar Errejón. La denunciant el definia com un maltractador psicològic, “un veritable psicòpata, un monstre”.

L’actriu i presentadora Elisa Mouliaá ha estat, a través de les xarxes socials, la primera persona que surt de l’anonimat per denunciar els comportaments masclistes d’Errejón. “Hola, jo soc víctima d’assetjament sexual per part d’Íñigo Errejón i vull denunciar-ho”, ha dit a X.

Segons que ha avançat el diari Público, Sumar sembla que estudiava de prendre una decisió política i col·lectiva al respecte.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Cristina Fallarás Sánchez (@cfallaras)

A la carta pública, Errejón diu que aquestes darreres setmanes ha anat pensant que havia de prendre algunes decisions importants. “Avui ha arribat el dia de fer-ho”, diu. En el text, diu que ha tingut el privilegi de defensar les idees que considera “més boniques i justes” en una de les dècades “més intenses, però també més dures de la política espanyola”. Això diu que li ha valgut experiències, aprenentatges i motius d’orgull, però també “una mena de vida, quotidianitat, una subjectivitat, una mena de vincles amb l’àmbit públic, amb la fama i amb la resta que passen factura”.

Explica que el ritme i l’estil de vida en la primera línia política li han desgastat la salut física i mental i l’estructura afectiva i emocional. “Fa temps que treballo en un procés personal i d’acompanyament psicològic, però la veritat és que per avançar i per a cuidar-me, necessito abandonar la política institucional, les seves exigències i els seus ritmes. […] En la primera línia política i mediàtica se subsisteix i s’és més eficaç, almenys així ha estat el meu cas, amb una manera de comportar-se que s’emancipa a vegades de les cures, de l’empatia i de les necessitats dels altres.”

pic.twitter.com/MK2wdTKZyv

— Íñigo Errejón (@ierrejon) October 24, 2024

“Després d’un cicle polític intens i accelerat, he arribat al límit de la contradicció entre el personatge i la persona. Entre una manera de vida neoliberal i ser portaveu d’una formació que defensa un món nou, més just i humà. La lluita ideològica és també una lluita per a construir maneres de viure i relacions més bones, més cuidades, més solidàries i, per tant, més lliures. No es pot dir a la gent que voti diferent de com es comporta en la vida quotidiana”, diu.

Fundador de Més País i una de les figures destacades del naixement de Podem, Errejón ha estat una veu significativa en la política espanyola, conegut per les seves propostes progressistes i per haver encapçalat un espai polític alternatiu d’esquerres.

La Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC), organització juvenil vinculada a JxCat, ha suspès de militància Josep Arcas després de la denúncia de la regidora de la CUP a Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) Ariadna Sierra davant el ple de l’assetjament que rebia per part d’Arcas. Segons que ha avançat l’Ara i han confirmat a Efe fonts de la JNC, l’organització juvenil ha suspès de militància Arcas per una falta molt greu, per haver tingut una conducta contra els valors de la JNC i per haver malmès la imatge de l’organització.

Aquesta suspensió de militància és temporal fins que no es resolgui l’expedient, que podria desembocar en l’expulsió definitiva.

En el marc d’una intervenció durant el ple de dilluns, Sierra va explicar que Arcas l’assetjava amb missatges masclistes i fotografies manipulades pujades de to.

També va explicar que Arcas l’havia perseguida amb preservatius a la mà demanant-li que no es reproduís, li havia cridat que es posés un burca i li havia enviat missatges privats per xarxes socials demanant-li amb quants policies espanyols s’havia allitat.

Poc després de fer-se pública la denúncia, la secretària general de la JNC, Ariadna Urroz, va anunciar que l’organització emprendria accions contra el militant: “Aquests fets no representen la JNC i així ho he traslladat personalment a la regidora de la CUP de Sant Cugat.”

La secció de delictes d’odi de la fiscalia de València ha denunciat el portaveu de Vox a l’ajuntament, Juanma Bádenas, per haver atribuït falsament a immigrants un assassinat el juliol passat al pont de les Moreres. A més, el ministeri públic també ha denunciat la regidora de Vox a València Cecilia Herrero per suposats missatges racistes i el de Paiporta (Horta Sud) Daniel Furió per haver demanat “plom” contra els immigrants, segons que han confirmat a Europa Press fonts sabedores de les denúncies.

Una de les denúncies, signades per la fiscal delegada de delictes d’odi, Susana Gisbert, va adreçada contra Bádenas, qui va ser denunciat pel PSPV per un presumpte delicte d’odi. El mes de setembre, el ministeri públic va obrir diligències d’investigació pre-processals contra ell, perquè va estimar que els fets denunciats podien ser constitutius de delicte.

Un mes després, la fiscalia ha decidit de denunciar el portaveu de Vox per delicte d’odi amb relació a la suposada bola racista que va llançar després de l’assassinat d’un home al pont de les Moreres de València. Ha remès les diligències al deganat dels jutjats de València per al repartiment i incoació del corresponent procediment.

En concret, el 31 de juliol passat, després del crim, Bádenas va dir, en declaracions als mitjans de comunicació, que la víctima “no hauria deixat d’existir si el seu presumpte assassí no hagués entrat a Espanya”. Cal recordar que la persona detinguda com a presumpte responsable dels fets és d’origen espanyol.

Les altres denúncies

D’una altra banda, la fiscal Susana Gisbert ha denunciat la regidora de Vox al consistori Cecilia Herrero per uns missatges en la xarxa social X, entre els quals figurava un “atac” contra l’activista pels drets humans i ex-diputat de l’Assemblea de Madrid Serigne Mbaye, a qui va dir en un missatge: “Falta que tornes al teu país.”

El fet va ser denunciat per Compromís a la fiscalia, que va obrir una investigació. Posteriorment, el PSPV va aportar nous missatges quan va considerar que la regidora feia una crida a l’agressió al president i membres del govern espanyol.

Finalment, la fiscalia també ha denunciat per presumpte delicte d’odi el regidor de Vox a Paiporta Daniel Furió per unes declaracions fetes al juliol a X en què va proposar “plom” per als immigrants.

En aquest cas va ser l’Ajuntament de Paiporta mateix que va denunciar-lo a la fiscalia. Així ho va decidir durant el ple municipal del juliol amb els vots a favor del PSPV –que governa tot sol–, el PP i Compromís i els únics vots en contra dels dos regidors de Vox.

El govern va aprovar ahir el reglament de la quota general de les autoritzacions de residència i treball i de treball fronterer a Andorra. Són 900 permisos, 702 per a residència i treball i 198 per a treballadors fronterers; els mateixos que enguany. A més, seran ampliables en un 30%, com és habitual. Ara bé, la novetat no radica en les xifres, sinó en la conjunció de la nova quota d’immigració arran de l’entrada en vigor de la llei del català. Per això, tothom que rebi l’autorització de residència i treball haurà d’acreditar un nivell de català quan la vulgui renovar, que canviarà segons si és la primera renovació o la segona.

En aquest sentit, el govern ha previst un període transitori fins el 26 d’abril de 2026 per a les persones que presentin la primera renovació i no tinguin el nivell A1 de català. Per a renovar el permís de residència i treball, hauran de fer la formació de llengua catalana de trenta hores “Itinerari de seguiment de coneixements bàsics de català”, que s’imparteix en els centres de català del govern.

Com a alternativa, també podran renovar el permís de residència i treball si presenten el certificat d’excepció del seguiment de l’itinerari de coneixements bàsics de català, que expedeix el Departament de Política Lingüística i que acredita que ja es té el nivell. Això es pot fer amb un certificat acreditatiu d’un centre educatiu que indiqui que s’ha cursat l’assignatura de llengua catalana durant un any acadèmic, com a mínim, o d’una acadèmia d’idiomes que digui que s’han cursat 70 hores de la matèria de llengua catalana, pel cap baix. Hi ha una tercera via: un examen oral als centres de català per a acreditar que es parla bé la llengua.

Ara bé, després del 26 d’abril de 2026, per renovar el permís de treball i residència caldrà presentar un diploma oficial de llengua catalana de nivell A1 emès pel govern d’Andorra, o un títol, diploma o certificat que el govern reconegui com a vàlid. És a dir, ja no valdrà el curs de trenta hores o l’excepció. I per a la segona renovació, caldrà un diploma oficial del nivell A2 del govern d’Andorra o un altre títol que l’administració reconegui.

La llei de la llengua pròpia i oficial estableix que, a partir del 2029, els requisits de renovació dels permisos vinculats al nivell de català també s’aplicaran per a les persones amb autorització de treball fronterer, de residència i treball per compte propi, de residència sense treball i de residència per a estrangers que contribueixen al desenvolupament de l’economia digital i l’emprenedoria.

La vice-presidenta dels Estats Units, i candidata dels demòcrates a les eleccions, Kamala Harris, ha acusat l’ex-president i candidat republicà, Donald Trump, de ser un feixista. En un fòrum amb votants indecisos a la CNN, el moderador ha preguntat a Harris si considerava Trump un feixista, després de les revelacions del seu antic cap de gabinet, John Kelly, sobre les suposades afinitats del republicà amb el dictador Adolf Hitler. “Sí, ho és, i crec que hem de confiar en allò que en diuen els qui el coneixen més bé”, ha afirmat. Hores abans, en una declaració, Harris havia dit: “És profundament preocupant i perillós que invoqui Hitler,” A més, ha titllat Trump de “inestable i desequilibrat”.

“Tot això és una prova més per al poble nord-americà de qui és realment Trump, a partir de les persones que el coneixen més bé, que hi han treballat braç a braç”, ha apuntat Harris.

L’ex-cap de gabinet de Trump, John Kelly, va revelar en una sèrie d’entrevistes que el candidat republicà havia afirmat unes quantes vegades durant el seu mandat a la Casa Blanca que Hitler “va fer algunes coses bones” i que l’exèrcit dels EUA “necessitava militars” com els del dictador alemany.

Entitats veïnals i socials consideren que és inacceptable que l’Ajuntament de Barcelona hagi llançat una nova ronda de pressupostos participatius sense haver completat abans els compromisos pendents dels anteriors. Les entitats –Xarxa Veïnal del Raval, l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample, la Revolta Escolar, el Bicicleta Club de Catalunya (BACC), el Bicibús Eixample i Eixample Respira– van estar involucrades en projectes guanyadors dels pressupostos participatius que, segons que denuncien en un comunicat, han estat modificats unilateralment o no s’han arribat a executar. Les sis organitzacions demanen que els projectes no realitzats passin directament a la fase d’execució.

Segons que exposen les entitats, tres dels cinc projectes més votats a l’Eixample no s’han executat per decisió unilateral del districte i l’Ajuntament de Barcelona. Són el projecte de reforma del carrer de Rosselló, el projecte més votat; la reforma dels xamfrans del carrer d’Aragó, segon més demanat; i el carril bici a la plaça de Catalunya, el cinquè més votat.

A Ciutat Vella tampoc no s’ha executat el projecte d’adaptació de la plaça dels Àngels i, novament, ho atribueixen a una decisió unilateral del Districte de Ciutat Vella.

Les entitats assenyalen que durant el darrer procés participatiu van invertir “un esforç considerable promocionant i defensant els projectes presentats” i lamenten que la modificació d’alguns projectes per a adaptar-se a les “restrictives polítiques municipals” hagi “desvirtuat les propostes originals, especialment aquelles relacionades amb la mobilitat sostenible i la qualitat de l’aire”.

En aquest sentit, recorden que durant l’anterior ronda, els ciutadans van demanar la construcció d’uns quants carrils bici i que alguns “no han estat executats tot i haver superat totes les fases del procés participatiu i ser dels projectes més votats”.

Les organitzacions adverteixen que les deficiències del procés anterior deixen la iniciativa greument malmesa i alerten que “no hi ha indicis que l’ajuntament hagi implementat millores en el nou procés”. Troben a faltar autocrítica i un procés de revisió.

També acusen el govern de Jaume Collboni de no haver presentat “cap pla per a la millora de la qualitat de l’aire, ni per a la millora d’entorns escolars ni de la infrastructura ciclista” després d’un any i mig de mandat.

Els incompliments de la llei del català a Andorra es començaran a sancionar d’ací a tres mesos, segons que ha explicat la ministra de Cultura i Esports, Mònica Bonell. “A partir del gener, la competència l’agafarà el Departament de Comerç i hi començarà a haver sancions. De fet, en les cartes de les queixes que enviem ja els avisem que poden incórrer en sanció.”

El règim de sancions de la norma preveu imports que van dels 600 euros als 10.000. “Canviarem la manera d’actuar com hem fet fins ara”, ha insistit la ministra en declaracions a la Ràdio Nacional d’Andorra. L’import de les sancions dependrà de la gravetat dels fets i de més factors, com ara la reincidència.

Bonell ha assenyalat que la llei pretenia de protegir el català i no pas castigar. Per això, ha demanat que es veiés com una oportunitat perquè la llengua fos percebuda com un element integrador. De tota manera, en les cartes que envia als comerços, el govern recorda que és una obligació atendre en català.

Jordi Fernàndez ha debutat aquesta matinada com a entrenador principal dels Brooklyn Nets de l’NBA. Pau Gasol, Marc Gasol, Rudy Fernández i Raül López van obrir camí al parquet, però el badaloní és el primer català que s’asseu en una banqueta i agafa els comandaments d’un equip.

For each other. pic.twitter.com/AC22LSrhpr

— Brooklyn Nets (@BrooklynNets) October 23, 2024

Abans del partit, els Nets han publicat a les xarxes socials una xerrada de motivació de Fernàndez als jugadors. “Serà un partit amb moltes emocions. Això està bé, però ens hem d’ajudar entre nosaltres. A vegades alguns estan molt excitats per jugar i es cometen errors. Però recordeu, al final del dia, què procurem fer”, ha dit l’entrenador.

Tanmateix, el debut ha estat agredolç perquè els Nets han perdut 116 a 120 contra els Atlanta Hawks. De fet, l’equip de Brooklyn ha sorprès amb el seu joc i s’ha plantat a l’últim quart amb un empat a 83. Aleshores s’ha destapat el poder anotador de Cam Thomas, que ha fet 36 punts –20 en els últims 12 minuts–, però el rival s’ha acabat imposat pels pèls.

En la conferència de premsa, Fernàndez ha reconegut que ha estat un partit molt especial, tot i que fa gairebé quinze anys que és vinculat a l’NBA amb equips com ara els Cleveland Cavaliers, els Denver Nuggets i els Sacramento Kings. “És un honor poder representar el bàsquet català, significa molt per mi”, ha afegit.

Fernàndez s’ha fet càrrec d’un dels pitjors equips de la competició, especialment després de perdre el millor jugador, Mikal Bridges, que aquest estiu va ser traspassat als New York Knicks. De tota manera, el badaloní ha dit que era ambiciós. “L’objectiu és guanyar l’anell [de campió], si no, m’hauria quedat a casa gaudint de la vida”, ha dit.

Avui, 24 d’octubre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• [VIDEO] La Pissarreta d’en Partal: De debò que pot guanyar Donald Trump?
• L’última pregunta d’Estrasburg, una oportunitat per a una condemna inèdita d’Espanya 
• Vicent Pitarch: “Mentre hi haja una persona que parle català, el català existeix. No té trellat dir que desapareix” 
• El col·lapse espanyol –ara dels trens I Editorial de Vicent Partal 
• Purixi, Arlen, Pepe, la vida I Mail obert de Núria Cadenes 
• Paraules, paraules, paraules… I Mail obert d’Estel Solé 
• Debat a Junts pel blocatge de la candidatura a la direcció, la fundació que encapçalarà Borràs i l’acumulació de càrrecs 
• El govern francès amenaça Ràdio Arrels amb una retallada crítica del pressupost 
• El debat vaticà sobre el rol de la dona a l’església topa amb un obstacle inesperat: el papa Francesc
• ‘Cites Barcelona’ i el català: continua la polèmica 
• La bona dinàmica de la indústria catalana es mantindrà? I Anàlisi de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua acaba de lliurar la medalla de la institució al sociolingüista Vicent Pitarch (Vila-real, la Plana Baixa, 1942). En realitat, Pitarch és un activista de la llengua, però també un optimista encomanadís. Després de parlar una estona amb ell, és capaç de fer desaparèixer de l’ambient el pessimisme sobre la situació del català a tot el país. No combrega gens amb l’expressió “emergència lingüística” i defensa que, mentre hi haja un parlant o un grup de parlants, la llengua existirà.

Vicent Pitarch és el gran referent de la filologia catalana al País Valencià, el treballador incansable perquè tothom tingués accés al coneixement de la llengua. Quan no hi havia res, tot s’havia d’inventar. Programes de ràdio, revistes, publicacions… És l’autor del mític Curs de llengua catalana, publicat a 3 i 4 Edicions després d’haver reconvertit les fitxes que havia fet per a facilitar materials. El professor obri un volum de la primera edició i ens mostra que hi falta un full. Ens diu que és el pròleg que Manuel Sanchis Guarner va escriure i, una volta publicat, va fer llevar perquè el títol del llibre era “Curs de llengua catalana” i no “Curs de llengua valenciana”.

Fem l’entrevista a l’estudi de casa seua on treballa, a Castelló. Llibres, papers, notes esparses, records de les seues nétes i l’ordinador amb què es connecta amb els seus col·legues de l’Institut d’Estudis Catalans. Ell, que sempre ha estat crític amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, confessa que quan li van comunicar que li atorgaven el guardó va tenir una gran sorpresa. Després, havent-ho analitzat i havent vist que, amb ell, també el rebrien els membres de Zoo, es va sentir afalagat.

—Quina va ser la vostra reacció quan vau saber que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua us atorgava el seu màxim guardó?
—Em vaig quedar una mica perplex, desconcertat. Ho vaig pensar un poc i una de les primeres reaccions va ser dir, supose que això no significa res, i ells, no, no, ja ens coneixem tots. Estic content i encantat i, francament, això sempre afalaga. Quan vaig saber que també donaven la medalla a Zoo, vaig pensar que en aquest cas concret no tenia un pes marcadament acadèmic, sinó que el donaven a un activisme per la catalanitat.

—Heu estat prou crític amb l’AVL, sobretot, per la funció normativa. Continueu pensant que no li toca de fer aquest paper?
—Continue pensant que els fets són els fets. Ara m’han vingut al cap records de com va anar tot. D’entrada, tots vam ser crítics perquè ja hi havia l’Institut d’Estudis Catalans. De mica en mica, es va plantejar el tema a l’Institut Interuniversitari de Filologia i ho vam acceptar. Es va garantir que entre els membres hi hauria un bloc científic interessant, però al final va haver-hi unes maniobres molt estranyes i molt curioses, i allò es va trencar. L’acadèmia també va tenir un parell d’intervencions públiques molt fortes volent afirmar aquella condició particularista, que l’acadèmia era una institució al marge, paral·lela, al costat del IEC, a qui reconeixia que tenia competències més amunt de l’Ebre. Mentre continuen fent edicions, publicacions, recerques, no hi tinc res a dir. I tenim unes relacions molt valuoses.

—Hi ha dos diccionaris de dues institucions normatives de la llengua.
—De diccionaris, sempre n’havíem tingut molts. El senyor Moll n’havia fet des d’allà, i Ferrer Pastor. No és igual, és clar, però en el moment que s’ha institucionalitzat una entitat normativa, és coherent, lògic i conseqüent amb aquell pas polític. Això va en contra de la racionalitat que hauria de ser normal. Si ja hi ha una institució, per què? La institució primera, l’originària, la que té l’autoritat reconeguda damunt tota la catalanitat, de tota la llengua catalana a tot el món, és l’Institut d’Estudis Catalans. L’altra, ells mateixos es reconeixen com una entitat amb una competència territorial limitada. És positiu que hi haja moltes institucions que estudien el català. No és tan positiu el fet que això siga una eina de dissensió.

—Com són les relacions entre el IEC i l’AVL?
—Són entitats que es reconeixen mútuament, amb relacions normals de col·laboració, però, pel que siga, no és tan profunda com podria ser. L’Institut reconeix totes les publicacions institucionals de l’Acadèmia i les veu normals. I un altre detall. Hi ha un nombre considerable de membres de l’AVL que són membres del IEC i, fins i tot, alguns ho han estat de manera simultània.

—Darrerament, s’ha viscut amb intensitat la polèmica pel nom de la llengua. Va sorgir amb força quan al congrés espanyol es va permetre d’intervenir en les llengües oficials.
—Això és una batalla de pura culturalització social. La dreta es basa en la irracionalitat, que és una eina que li és políticament molt aprofitable. Com que popularment n’hem dit valencià, vol dir que, si és un nom diferent, és perquè és una llengua diferent. Encara que la dreta no ho tinga assumit, totes les universitats reconeixen que és català. I a ells els va bé per al joc polític. Cada vegada que tenen una oportunitat d’intentar d’entrebancar els processos de normalització, ho fan. Per exemple, ara això que planteja el PP de traduir Estellés al català. Imagina quines coses més aberrants. Ací, al país, ha boicotat tant com ha pogut qualsevol contribució a l’Any Estellés. Això és tenir molts pebrots. Però és qüestió de temps, qüestió de pura culturalització. Un dia, gastar la carta del nom també se’ls desgastarà.

—Compartiu l’anàlisi que el País Valencià es troba en una emergència lingüística?
—Crec que fer derrotisme, queixar-nos, dir que estem en una situació límit, que desapareix, no té trellat. Això d’emergència, no. Qui està clar que desapareixerà sóc jo. I el català, segurament també. Però no sé quants mil·lennis passaran. En tot cas, això no ens porta enlloc. A parer meu, l’única cosa objectiva per a plantejar-se és que una llengua en una societat funciona mentre hi ha dos pols: institucions i la xarxa civil. Allò que compta és la societat associativa al país. Al marge d’Acció Cultural o d’Escola Valenciana, associacions de la mena que siguen, falleres, laborals, esportives… Tornant a la medalla de l’AVL, en què pensaven quan me la van donar? En els milers de pàgines publicades? O en el que deia Fuster en els anys seixanta, que el que compta és que siguem capaços de dinamitzar la cultura, de provocar.

—Siga com siga, hi ha un pla de les institucions polítiques per a arraconar el català.
—Absolutament. És una cosa salvatge. Al País Valencià, a les Illes, i espera a veure què passa al Principat amb el senyor Illa i qui vindrà a continuació… Uns més que uns altres, si poguessen, anirien obertament a fer desaparèixer el català. És odi, és menyspreu, són situacions realment depriments, degradables, increïbles. Que en tot un Consell no hi haja ningú que es digne a dir mai “bon dia”. Aquell menyspreu tan olímpic. Que facen tota aquella colla de lleis, a veure com liquiden l’aparició pública i social de la llengua, sobretot en els mitjans de comunicació, com liquiden l’escola, el sistema educatiu, la democràcia, com declaren que el franquisme és vàlid… Tot va junt en un moment en què som davant un govern nítidament franquista. I a les Illes… Ara no hi ha Vox, que és franquisme pur.

—Com a professor de català que sou, en essència, què en penseu, d’això d’atorgar automàticament els títols de català que ara ha activat la Generalitat Valenciana?
—Ho veig com una ignomínia. És un insult, una depravació moral. És terrible, fer això des de la impunitat del poder, és terrible veure com alguns arriben a ser tan absolutament antidemocràtics que prenen aquestes decisions tan bèsties, tan colonials. Com arriben tan lluny? Ho dic amb tota moralitat, pense en la UCD, en Adolfo Suárez, i pense en el senyor Mazón. Aquest home és 40.000 vegades més franquista. Aquest és un govern franquista. Ho he escenificat per si algú no ho acabava de veure clar, amb tot el ventall aquell de les cinc lleis. El repertori complet.

—Ara fa deu anys us entrevistàvem a VilaWeb i parlàveu del blaverisme, no tan sols al País Valencià sinó també al Principat. Ha canviat la situació, aquests anys?
—Encara existeix, absolutament. Allò dels “valencianets”. Mira, un detall, l’altre dia, una revista titulava: “El País Valencià, malgrat tot”. Ja ho vaig dir al director. Què vol dir, “el País Valencià malgrat tot”? Que ací som uns desgraciats i no sé què i que allí està tot bé? Hauries posat un titular similar al Principat? Donen per descomptat que la cultura catalana al Principat és una altra cosa, que ací som quatre desgraciats i que el català que parleu… Home, què vol dir? El català és català. Però això és el producte de societats colonitzades culturalment. No és natural que la gent ho haja pensat així. Hi ha un interès que es mantinga aquesta ideologia. I això dels títols del B1 o el C1, amb això d’anar contra la dictadura del valencià, com poden? Això no és blaverisme, això és filofeixisme descarat. I al Principat, aquella mentalitat de pseudo-proteccionisme respecte del País Valencià i considerar-te en un altre nivell, com és possible? I no passa només en la població en general, que podria ser comprensible, sinó en certs sectors de gent formada a la universitat. Espere que haja amainat prou i se superen aquells prejudicis.

—Quant a la pervivència de la llengua, hi ha una certa tendència a donar el sud del País Valencià com a zona perduda. Quina és la vostra opinió?
—Mentre hi haja una persona que parle català, el català existeix. Que desaparega és un tema de ciència-ficció. No té trellat. El català és una llengua amb deu milions o vuit de parlants que es troba en una situació complexa davant la qual hi ha moltes posicions. Una és la derrotista, i una altra és la de militar en l’optimisme.

—Vós sou dels optimistes.
—Crec que, com a mínim, la militància en l’optimisme és gratificant, valuosa i supose que operativa. La que és objectivament negativa és la del pessimisme. Qui ho ha dit que s’ha acabat? Per això, en el discurs de l’Acadèmia vaig citar el gran missatge de Pompeu Fabra: “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.” I això ho feia ell en les condicions que ho feia, a les portes de la mort, a l’exili interior, que no deixava de ser exili, allà on no li haguera agradat acabar la vida, l’any 1948, amb Europa com estava… Per això no té trellat dir que s’acaba. I jo sóc ací i tinc uns fills i unes nétes, per parlar del més immediat, i va endavant. I tinc tota una societat on es tracta que aquesta actitud siga la predominant. I sí, la situació és complicada, però això, en part, estimula.

—Aviat farà trenta anys que sou membre del IEC. Fa la tasca que hauria de fer?
—Pots dir que agrane cap a casa, però, honestament, crec que fa la faena que ha de fer. Malgrat tot, es pot dir que som una mena de cementeri d’elefants… Són institucions que tendeixen a ser una mena de llast per a la societat. Ara, fa molta faena, molta. Deu ser de les institucions culturals més actives i més potents de tot Europa, per la producció, per l’àmbit dels camps que toca i per la incidència social. Fa tota la faena que hauria de fer? No ho sé, però està molt viva, molt dinàmica i molt desperta.

—Quant a la incidència de què parleu, en té prou en els mitjans públics de comunicació, per exemple?
—L’institut té molt a fer en aquest aspecte. Ara té un observatori de la qualitat lingüística, que és un dels grans temes que ara mateix té plantejats com a prioritaris. Fa un parell d’anys que hi treballem. En qualsevol cas, l’Institut el té assumit i planificat, estructurat i en funcionament. Lògicament, encara no hi ha publicacions, fruits públics.

—L’Institut a vegades té polèmiques públiques. Una de les més sonades va ser quan es van eliminar uns quants diacrítics. Al diari encara els posem, però vós sou un defensor acèrrim d’aquesta eliminació.
—Casualment, jo era el responsable del grup d’ortografia encarregat de fer-ho. Per descomptat, jo he patit. Dels quinze, encara n’hi ha algun que em fa dubtar i he d’anar al diccionari. I quines tortures. No té trellat. És igual si escric “món” amb diacrític o no. On m’apareixerà “món” mai no el confondré amb res. Encara més, Fabra promovia que el català no tingués accents. Per què tanta història? Els anglesos tenen problemes? Ara, tampoc no es pot ser tan iconoclasta. La prova és que la proposta del grup era llevar-los tots. Però hi ha un treball de la gent de tot l’Institut i s’ha de pactar. Amb els problemes que té la llengua i som ací dient si hem de posar un diacrític o no… No és mai satisfactori per a tothom, però esperem que siga positiu. Encara que VilaWeb els use, que és una cosa molt curiosa, que sorprèn molta gent. Cap problema!

—Abans heu parlat dels particularismes. Us voldria posar un exemple recent. El Consell Insular de Menorca, del PP, ha encarregat i pagat una edició d’El Petit Príncep en “menorquí”. Empren l’article salat i l’han titulat Es principet. Què en penseu?
—Primer, hem de veure qui ho encomana i qui ho fa. Una altra cosa és quan són texts adreçats a contexts molt definits, com els que serveixen per a ensenyar a llegir en català a criatures petites. Petits texts, cosetes així… Això és una de les coses que vaig treballar al principi de tot. Veuria justifica que en comptes de posar “petit”, posara “xicotet”. Una altra cosa és pensar com ha de funcionar una llengua. Que un títol d’una obra tan mundialment coneguda i establerta en la literatura catalana es canvie no deixa de ser una manera de desintegrar, de buscar allò en què s’insisteix tant i que és el deix que crec que té l’AVL, justificar la propensió al particularisme. I en aquest cas concret, a les Balears també hi ha molta propensió als particularismes. Com a norma, publicar una obra per buscar sistemàticament aquelles particularitats per allò que parlen de la identitat, que el lector ho veja seu, i buscar sempre els localismes, ho sent molt: no! Perquè la llengua siga vàlida ha de ser estàndard. Fer una llengua que servesca per a una illa, fantàstic, però no té futur. Se la menjarà qualsevol cosa. A veure com busquem aquell equilibri entre la identificació i la funcionalitat. Que l’usuari sàpiga que la llengua m’ha d’identificar, però ha de ser funcional.

—Hem arribat a l’entrevista pessimistes quant a la situació de la llengua, però vós mateix dieu que sou optimista. Doneu-nos algunes claus per a mantenir aquest optimisme.
—La cosa no està perduda, perquè la cosa hi és. El català existeix. Si existeix, compartim-lo i, com deia mon pare, a veure-les vindre. Que demà serà pitjor? No sé què passarà demà. Puc preveure que, si aquests que hi ha ara duren cinquanta anys, no sé què, però per què han de durar cinquanta anys? I si torna el Botànic, que tampoc no sé què? Esperem que òbriguen els ulls. En qualsevol cas, per ser pessimistes, pleguem. Però jo no vull plegar. Sé que em moriré essent espanyol. Però jo no sóc espanyol ni vull ser-ho. El que veig m’agrada, m’interessa encomanar-ho als meus. A la meua família, al meu poble, a la meua gent. M’agrada que ho compartesquen amb mi. Si no ho comparteixen, mala sort. En qualsevol cas, és així com jo visc.

Aquest estiu, Zoo va tancar una trajectòria de deu anys amb un concert final a la seva Gandia natal. Després d’haver anunciat per sorpresa la fi del projecte musical just quan eren en el seu punt més alt, es van acomiadar amb una ronda curta, de deu concerts i prou, dels quals, tan sols un va ser al País Valencià, un a Catalunya i un a Mallorca. Una carrera curta però molt intensa, que va començar el 2014 amb la publicació de “Estiu“, i que ara ha quedat recollida en el documentari Sobreviure a l’incendi, que arribarà als cinemes el 8 de novembre i que es preestrenarà dilluns al Festival In-Edit de Barcelona.

El títol del documentari beu d’un vers de “El cap per avall”, un dels seus grans èxits, i és també una metàfora dels deu anys en evolució constant, de creixement musical i humà fins a convertir-se en una peça central de la música valenciana i, per extensió, de la música en català. El documentari acompanya els deu anys de Zoo a partir de material audiovisual existent de concerts –com els del Palau Sant Jordi, el WiZink Center de Madrid i el final a Gandia–, viatges i entrevistes als integrants del grup. A més, també ofereix una mirada centrada en Toni Sánchez (Panxo), el cantant i líder de la banda, en els seus moments d’intimitat i inspiració. Les dues línies narratives s’intercalen però s’expressen de manera diferent: les entrevistes relatives a la història del grup són visibles i breus, mentre que les de les parts personals només es poden escoltar, amb la idea d’abstraure’n la càmera.

[VÍDEO] Zoo posa el punt final amb “Epíleg”, la seva darrera cançó

L’espectador acompanya el grup en el seu context familiar, social i cultural sense maquillar les crisis que han de passar: els debats interns de Panxo, la gestió de l’èxit i la pressió que viuen. A més de la veu dels integrants del grup –Panxo, Arnau Giménez, Marcos Úbeda, Natxo Císcar, Héctor Galán, Toni (Pollet)–, el documentari també inclou entrevistes de personalitats, com l’ex-diputada de la CUP Anna Gabriel; el dirigent de Més País, Íñigo Errejón; el periodista Jordi Évole; i músics com Pep Gimeno, Botifarra, Mark Dasousa, Jazzwoman, Sandra Monfort, Toni Mejías i Pablo Sánchez, que és germà de Panxo.

L’autor del documentari, Josep Pitarch, amic personal dels integrants de Zoo, ha volgut captar les experiències vitals i el procés creatiu de les cançons que els han fet voltar per tot el país i més enllà. Pitarch és autor d’altres documentaris musicals, entre els quals, Cant al ras: la nit del poble (2017), Sempre Al Tall (2015), Més enllà del mur (2010), Assaltant el paradís (2007), i també del programa de televisió Ara sona (2019).

Panxo (Zoo): “Ja hem aconseguit tot el que no havíem somiat mai”

L’Ajuntament de Barcelona proposa apujar el preu de l’entrada turística al Parc Güell dels deu euros actuals fins als divuit, en una proposta emmarcada en l’augment de la fiscalitat turística a la ciutat i el projecte d’Ordenances Fiscals per al 2025. La proposta ha superat un primer tràmit al Consell d’Administració de Barcelona de Serveis Municipals i queda pendent de l’aprovació a la Comissió de Govern del consistori. D’aquesta manera s’atén la proposta de Barcelona en Comú d’equiparar l’entrada al monument a la d’altres equipaments similars a la resta del continent europeu. Els comuns han celebrat la decisió, per bé que la quantitat que demanava la formació era de vint euros.

Segons indica l’Ajuntament, el Parc Güell és actualment el segon monument més visitat de Barcelona, amb prop de quatre milions i mig de visitants anuals, i es troba entre els deu més visitats de tot Europa. Malgrat l’alta afluència de visitants, el preu d’entrada és un 50% inferior al de la resta d’espais monumentals europeus i al d’altres obres de Gaudí visitables a la ciutat: el preu mitjà de l’entrada general dels vint monuments més visitats d’Europa és de vint euros.

La portaveu dels Comuns, Janet Sanz, espera que l’augment d’ingressos s’inverteixi en “compensar” el veïnat per “les externalitats i les molèsties que pateix” atesa la “gran quantitat” de visitants que hi passa cada any. L’entrada continuarà essent de franc per al veïnat, les escoles de l’entorn, els menors fins a set anys, els usuaris de la T-Rosa i les persones registrades al programa Gaudir+BCN. “Celebrem aquesta victòria de Barcelona en Comú contra la deriva elitista de Collboni, però no ens quedarem aquí: queden dos mesos per l’aprovació definitiva de les Ordenances Fiscals i continuarem arrencant polítiques que posen al centre les necessitats de la ciutadania com ara l’habitatge, el decreixement turístic o abaratir el preu de la vida a Barcelona” ha conclòs Sanz.

L’accés al Parc Güell es troba regulat d’ençà del 2013 a través de BSM per encàrrec de l’ajuntament, amb l’objectiu de preservar i vetllar pel correcte manteniment de l’espai i la bona convivència amb els usos veïnals i escolars. La darrera revisió tarifària va tenir lloc el 2018.

La Cambra de Comerç s’ha afegit aquest matí a totes les institucions que preveuen una millora clara de l’economia catalana. Si la setmana passada la Generalitat augmentava la previsió del PIB fins al 2,7%, avui la Cambra l’ha apujat fins al 3%. Això coincideix, pràcticament, amb la millora que dilluns va fer l’FMI per a l’estat espanyol, fins al 2,9%; ahir FUNCAS, fins al 3%; i avui el Consell de Col·legis d’Economistes espanyol, fins al 2,9%. Si jutgem pel consens alcista de les institucions públiques i privades –l’OCDE també es va pronunciar fa dies en la mateixa línia–, sembla que tancarem un any molt millor que no s’esperava dotze mesos enrere i amb la sorpresa majúscula de comprovar que això s’esdevé en un entorn on les grans economies, com França i Alemanya, no passen el millor moment, amb previsions de creixement d’activitat molt minses, i fins i tot lleugerament negatives en el cas alemany.

Segons la nova estimació de la Cambra, l’economia catalana creixerà d’un 3% el 2024 (cinc dècimes més que no es preveia en les projeccions anteriors) i un 2,4% el 2025, pel dinamisme més gran del turisme, la inversió i el consum privat durant el primer semestre del 2024. Del consum privat i del turisme ja n’hem parlat en píndoles anteriors. I penso que és interessant de centrar-nos en la inversió, i sobretot en la de la indústria manufacturera. La Cambra hi dedica una atenció especial dins l’Informe de Conjuntura Catalana del tercer trimestre del 2024.

Es destaca, per exemple, que la inversió ha crescut amb força el segon trimestre de l’any, de manera generalitzada, però especialment la inversió productiva. Preveu, per exemple, que els fons europeus i una política monetària més favorable contribueixin a un creixement més intensiu de la inversió el 2024 i el 2025. En relació amb els fons europeus (per què se’n parla tan poc?), recorda que aquest mes s’ha anunciat un nou paquet d’ajudes a les pimes (4.500 milions d’euros) i quasi 50.000 milions disponibles en préstecs per al conjunt de l’estat espanyol, gràcies als fons del pla de recuperació i resiliència. A més, les licitacions oficials d’obres a Catalunya han augmentat el 2023 i 2024, cosa que no té una repercussió immediata, però és una notícia excel·lent per als anys vinents al sector.

Però anem a la indústria. Segons l’informe, el valor afegit brut (VAB) a la indústria mostra una tendència positiva a Catalunya del 2022 ençà, i el quart trimestre del 2024 supera els registres previs a la covid-19. Aquesta evolució favorable contrasta amb la de la zona euro, que no ha estat tan resistent amb l’augment dels costs energètics. En aquest context, la Cambra es demana si la indústria a Catalunya mantindrà aquest dinamisme els trimestres vinents.

La resposta és categòrica: difícilment. La raó està en la qualitat del patró de creixement mostrat per la indústria manufacturera catalana aquests últims anys. En relació amb això, un primer element que cal destacar és que, tot i els augments en productivitat observats en el sector aquests últims temps, es veu una escletxa de productivitat creixent envers la zona euro a partir del 2014. Per tant, la primera conclusió és que l’avenç més intens del VAB industrial de Catalunya d’ençà del 2022, en comparació amb la zona euro, no es pot justificar adduint un procés de convergència en termes de productivitat.

Doncs a què és degut? Per la Cambra, el dinamisme més gran de la indústria manufacturera a Catalunya recolza en millores relatives de competitivitat de caràcter conjuntural, com ara augments més continguts dels preus energètics i dels costs laborals. Per tant, els guanys en competitivitat del sector manufacturer català ens poden dur a error, ens poden fer ser massa optimistes, si no fem un pas més. El fet és que no s’han produït per millores en el capital humà i tecnològic, sinó, a més dels factors esmentats, per la destrucció de la part del teixit empresarial menys productiu. I si els motius són aquests, el consell de la Cambra és lògic: cal capgirar ràpidament aquest patró i impulsar l’augment de la productivitat per una altra via, perquè es tracta del veritable motor del creixement sostenible de l’economia a llarg termini.

I aquí no calen gaires invents. Perquè la indústria manufacturera sigui més productiva cal augmentar la inversió per ocupat. I aquest és el nucli de la qüestió. Vegem les xifres. Concretament, l’any 2021 (últim amb dades) la inversió per treballador a Catalunya al sector manufacturer va ser d’un 23% inferior a la de la mitjana de la zona euro, una diferència molt semblant a la de la productivitat per hora treballada. Una de les raons que l’informe aporta per a aquesta poca inversió és la importància que té en les decisions empresarials la qualitat del marc institucional, econòmic i social en què es desenvolupen.

I aquí la crítica ha estat dura. “La indústria manufacturera és un motor de la transformació cap a un model productiu de més alt valor afegit, amb l’adopció de noves tecnologies, fent la transició energètica. […] La inversió per ocupat hauria de convergir amb la de la zona euro perquè la indústria manufacturera pugui desenvolupar aquest rol transformador. Cal reduir les barreres que frenen l’avenç de la inversió, com ara les càrregues burocràtiques i la incertesa jurídica, i impulsar polítiques públiques que promoguin un encaix més adequat entre l’oferta i la demanda de treball, la millora de les infraestructures crítiques”, ha dit el cap del gabinet d’estudis de la Cambra, Joan Ramon Rovira.

En definitiva, l’entitat s’apunta a la festa de millora de perspectives d’enguany, però fa un salt sobre l’optimisme oficial i assenyala les ombres que planen sobre la indústria, malgrat el comportament extraordinari d’aquests darrers mesos, en sortir de la pandèmia. I posa deures a tothom: administració (menys entrebancs), empreses (més inversió) i treballadors (millorar la formació) per capgirar el patró de creixement que pot tenir una durada menor que la desitjada.

“Els empresaris valencians em diuen constantment que estan encantats i que els ajudes molt”, ha dit Enric Lacalle, president del Círculo Ecuestre, a Carlos Mazón, president de la Generalitat. I ell ha rigut, tot cofoi. Els presents, també. Lacalle ha estat l’encarregat de presentar la conversa d’una hora que el president de la Generalitat ha tingut amb el delegat de La Vanguardia al País Valencià, Salvador Enguix, dins un cicle pel qual desfilaran diferents presidents de comunitats autònomes espanyoles.

L’entrevista, sempre en castellà, ha estat amable, per a permetre el lluïment del convidat. Una hora exacta de safata de plata i cap conflicte. Res de Zaplana. Res de Vox. Res de caos en l’educació. Res de retallades del català a les escoles. No res que el pogués incomodar i li impedís de fer gala dels seus dots d’orador, amb aquests canvis de ritme, aquests èmfasis que fa quan la frase ho necessita, aquest allargar una síl·laba… I Mazón ha respost com s’esperava, flotant dos metres damunt l’escenari, aprofitant cada minut per a vendre la mercaderia que duia, segur, al maleter del cotxe, com el gran xerraire de fira que és. No debades, ha dit tot allò que estava segur que l’auditori volia escoltar. Que és un liberal, que s’han d’abaixar els imposts, que les empreses tenen tot el dret d’instal·lar-se on vulguen, que totes les comunitats d’Espanya ha de ser iguals les unes que les altres, que no li agrada gens l’OPA del BBVA sobre el Sabadell (Josep Oliu era a la sala)…

Els valencians estimen la Copa Amèrica

I, a més de tot això, el president de la Generalitat ha començat la intervenció amb una gran mascletada, preparada, això sí, pel batlle Collboni, que avui ha obert molts diaris dient que no vol que la Copa Amèrica torne a Barcelona. Mig burleta, amb una incredulitat teatral, Mazón ha dit que no entenia aquesta decisió, però que ningú no es preocupàs, perquè ell, que encarna tots els valencians, sí que la vol. I tant! “Perquè a la Comunitat Valenciana, la Copa Amèrica la sentim com a nostra. Crec que recull el sentit de la societat si dic això. Era el nostre compromís, venia al nostre programa electoral”, ha dit. I encara ha anat més enllà i potser ha tingut un moment molt íntim de sinceritat i de mirar-se a l’espill i ha dit una frase meravellosa: “Amb la Copa Amèrica passa com amb les eleccions, que més que guanyar-se, es perden”. I després ha lamentat que el Botànic i el batlle Ribó diguessen que no a la competició de vela, però en l’ambient continuava ressonant la frase que Mazón es deu dir cada dia quan es desperta i recorda que és el president de la Generalitat: “Les eleccions no es guanyen, les eleccions es perden”. I com que se sentia còmode en aquell terreny d’empresaris i gent de negocis, com un torero que s’agrada quan es veu l’ombra projectada sobre l’arena, ha comparat què va passar a València el 2007 amb la Barcelona Olímpica. “Va ser una epifania per a la ciutat, per això li tenim tant d’amor i la sentim nostra, perquè València és blava i el blau és un eix de futur sostenible…” I moltes coses més.

No hi ha hagut repregunta. No s’ha pronunciat el mot deute, ni el mot forat. Ni tan sols el mot especulació. Sí que hi ha hagut els mots negoci i col·laboració público-privada i s’han intuït molts somriures entre el públic.

Hem de ser més amics

A continuació, ha vingut el moment de fer-se amic dels catalans. Diu “d’ajuntar-se”, com diuen els xiquets a València. Diu que té l’obligació de cuidar-los, perquè facen riquesa i puguen continuar comprant torrons a Xixona i sabates a Elda. I així és com el president de la Generalitat ha dit a Oliu que ell no vol que fructifique l’OPA del BBVA sobre el Sabadell i, amb nostàlgia, ha recordat que el Sabadell ocupa el lloc que ocupava la CAM, amb l’obra social i la història que té darrere, abans que el seu mentor Eduardo Zaplana l’arruïnàs obligant-la a invertir en el dubtós negoci de Terra Mítica, entre més inversions immobiliàries.

I a partir d’ací, el president Mazón ha tret el catàleg del perfecte liberal advocant perquè cada territori mire la manera de fer-se estimar i atraure inversions i empreses. “Què és això de fer una llei per a obligar que les empreses catalanes que van marxar durant el procés siguen obligades a tornar a Catalunya? És una aberració.” I ha presumit d’haver tocat tots els aspectes de la fiscalitat sobre els quals la Generalitat té competències, i ha fet el compte de la vella i ha començat a comptar els ingressos que rep per operacions comercials en nombre d’hospitals que pot construir. Per exemple, la inversió de mil milions d’euros de MSC en l’ampliació nord del port de València, que reportaran 125 milions en impostos: “Un hospital!” ha dit tocant el braç del seu interlocutor. I ha tornat a exhibir l’educació gratuïta de 0 a 3, un projecte que ja va trobar començat quan va arribar al poder; i de la fàbrica de bateries, que també va trobar signada i començada, i de l’hidrogen verd que, també…

Llavors ha vingut una pregunta perquè es lluís una mica més: Com és que hi ha aquest mur de dificultat institucional entre els governs valencià i de Catalunya? I ell que respon que això el desespera, que no entén com és que Pere Aragonès anava a València i no l’avisava i parlava de Països Catalans. “Això no és una broma!” I ha tornat a tocar el braç de l’interlocutor abans de dir que li encantaria asseure’s amb Salvador Illa i parlar de les nuclears, del corredor mediterrani o del cotxe elèctric, que per alguna cosa les bateries es fan a Sagunt. I en un altre atac de sinceritat, Mazón ha dit: “Jo respecte el nom de la Comunitat Valenciana. Tinc els socis parlamentaris que tinc, però ho respecte.” I l’ombra allargada de Vox ha planat damunt la sala, perquè els socis parlamentaris que té Mazón són Vox.

Mazón ha baixat de la moqueta per dir que ahir va viatjar a Barcelona amb “l’Eurolent”, que diu que quan va sentir que algú nomenava així l’Euromed li va semblar fabulós, i que va tenir sort, perquè va fer el viatge en quatre hores. Després ha renegat de l’Espanya radial i ha lamentat que amb una hora i mitja es puga plantar a Madrid des de València. “És una bogeria. Com pot ser?”, s’ha preguntat en veu alta sense referir-se, per exemple, a José María Aznar, que va planificar aquell TGV de Madrid a Valladolid.

I sobre les relacions amb el govern espanyol, Carlos Mazón ha qualificat d’error per a Catalunya i per a Espanya el finançament singular que ara es començarà a negociar. Està preocupat perquè diu que si tothom ho demana, l’invent –tothom ha entès Espanya– s’erosionarà tant que al final s’acabarà de facto. “És un error”, ha repetit, i ha fet un tomb i ha dit que, ben mirat, tot era fum, que Esquerra es deixava enganyar, sabent que el PSOE la volia enganyar, i que no era viable posar-ho en marxa.

El govern d’Andorra ha anunciat que, coincidint amb la Fira d’Andorra la Vella, començaria una nova fase informativa sobre l’acord d’associació amb la Unió Europea. L’objectiu de la nova fase informativa és difondre el contingut del text i promoure la participació en la consulta ciutadana sobre el projecte europeu.

Durant la fira s’estrenarà la nova imatge de les accions de comunicació, que giraran al voltant d’un cub per representar que aquest projecte té “diferents dimensions”, es pot veure de diferents perspectives i accepta diferents opinions. L’eix central de l’estand de la fira serà un cub interactiu format per pantalles amb diferents continguts: tres es dedicaran a aspectes informatius i un a l’entreteniment, destinat als més petits, a més d’un altre espai per a esdeveniments i tallers i un altre on l’equip de la Secretaria d’Estat estarà a disposició per respondre a les consultes de la ciutadania.

Dues de les cares informatives del cub interactiu oferiran missatges molt breus perquè la gent s’hi acosti i s’informi, mentre que l’última disposa d’un assistent d’intel·ligència artificial que donarà resposta als dubtes que hi hagi sobre l’acord d’associació. Per respondre, la intel·ligència artificial farà servir el text de l’acord, els estudis d’impacte que s’han elaborat fins ara i altres documents informatius oficials, per la qual cosa s’assegura que la informació que ofereix és “clara i rigorosa”.

El cub serà accessible per a la ciutadania a partir de divendres i fins a la consulta i estarà instal·lat a partir de la setmana vinent al vestíbul de l’edifici administratiu del Govern d’Andorra amb tots els continguts, excepte la proposta infantil. En paral·lel, aquest divendres també s’estrena la nova web informativa del projecte, amb un nou disseny.

L’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) ha presentat la poma stellar, una nova varietat de poma vermella adaptada als climes càlids, desenvolupada en col·laboració amb el Hot Climate Partnership. La nova varietat destaca per la seva capacitat per a madurar en condicions de calor extrema, tot mantenint un color vermell brillant, una textura cruixent i un sabor sucós, ha explicat el director general de l’IRTA, Ramon Usall. La nova varietat s’ha presentat a Mollerussa, dins la XXIX Jornada Fructícola, que aplega uns dos mil visitats.

La nova varietat, stellar, té la capacitat de madurar en un context de temperatures altes. Això suposa un avanç respecte de les varietats vermelles tradicionals, les quals tenen dificultats per mantenir un color intens i, al mateix temps, una textura cruixent. La principal característica, però, és que es tracta d’una varietat primerenca que madura fins a deu dies abans que la varietat gala. Això suposa “un salt qualitatiu important”, ha afirmat el cap de fructicultura de l’IRTA, Luis Asín, ja que això la converteix en una fruita d’estiu competitiva davant d’altres varietats.

Stellar arriba dos anys després que l’IRTA presentés una altra varietat, la tutti, també adaptada als climes càlids. La principal diferència entre aquestes dues varietats és que l’stellar es cull a finals de juliol, un mes i mig abans que la tutti. D’altra banda, el gust d’ambdues presenta “lleugeres diferències”, ha dit Asín, i la tutti es conserva més temps una vegada collida.

El director general de l’IRTA, Josep Usall, ha explicat que aquest hivern es plantaran els primers arbres d’aquesta nova varietat en unes tres-centes hectàrees o quatre-centes de les demarcacions de Lleida i Girona i, a partir de l’any vinent, stellar també arribarà a altres països. De moment, països com el Regne Unit o la Xina ja s’han interessat en aquesta varietat. La previsió, ha afegit, és que la nova poma surti al mercat com a màxim d’aquí tres o quatre anys. Per la seva banda, el conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, Òscar Ordeig, ha manifestat que “la poma stellar és un exemple de com la innovació és vital per garantir el futur del sector primari”, i ha destacat que la “innovació i la transferència de coneixement que impulsa l’IRTA és clau per garantir la viabilitat  del sector”.

Instal·lacions de l’empresa Indústries aeroespacials turques (TAI) a Ankara han estat objecte d’un atac que ha deixat sis morts i catorze ferits pel cap baix, entre els quals els dos atacants, segons que ha informat el ministre de l’Interior, Ali Yerlikaya.

A la zona s’ha registrat una explosió i també s’han sentit trets. Les imatges de l’escena emeses pels mitjans locals mostren un enorme núvol de fum i un gran incendi que esclatava al lloc de Kahramankazan, i han circulat imatges de dues persones armades amb armes llargues. Ara com ara, ningú ha reclamat l’atac, i les autoritats turques han decidit de prohibit d’informar sobre aquest succés.

Forces de seguretat, efectius de bombers i personal mèdic d’emergència s’han desplaçat fins al lloc per atendre les víctimes i el personal de la instal·lació s’ha tancat en refugis per motius de seguretat. El complex atacat és una fàbrica de peces per a avions, drons, helicòpters i satèl·lits. TAI, considerat un pilar de la indústria aeroespacial de Turquia, també participa en projectes internacionals, amb components destinats a l’Airbus A380 o a l’avió de càrrega militar A400M.

Türkiye'nin kalbi Ankara #TUSAŞ'a bu teröristler nasıl elini kolunu sallayarak girebiliyorlar? Bu kadar ağır silahları nereden ve nasıl temin ettiler?

TERÖRE LANET OLSUN! pic.twitter.com/aFp2OtdMhK

— Cemil Çiçek (@avcemilcicek06) October 23, 2024

 

 

El Consell de Mallorca vol que es reguli l’entrada de vehicles a l’illa, que s’estableixi un màxim de cotxes de lloguer en circulació i que s’implanti una taxa per als turismes que no tributin a Mallorca. Són mesures que ha anunciat en la presentació de l’estudi de càrrega de la xarxa viària de l’illa, que en determina la saturació.

Segons Llorenç Galmés, president de la institució, el sostre ideal de vehicles a l’illa és de 834.263, una dada que han agafat de referència de l’any 2017, quan consideren que les carreteres no havien assolit els nivells de saturació d’aquests darrers anys. Tenint en compte que l’agost de l’any passat van circular 956.660 cotxes en la setmana punta, el consell determina que sobrarien uns 122.397 vehicles anuals.

L’estudi, elaborat per la consultora CINESI, recull que l’any passat van entrar 324.623 vehicles pels ports de Mallorca, un 108% més que no pas el 2017. Sumant els 55.005 que entraren com a mercaderia –en camions–, en total, desembarcaren 379.628 vehicles. És a dir, entre un 35% i un 40% del parc mòbil dels residents.

Un cotxe per persona

El nombre de vehicles dels mallorquins l’any passat era de 829.000 cotxes. Tenint en compte que la població de l’illa era de 940.332 persones, hi havia gairebé un cotxe per persona, i no tothom els pot conduir.

A més, segons les dades amb què treballa l’estudi, el 2018 es va estimar que el nombre de cotxes de lloguer que circulaven per les Illes un dia d’estiu era 75.000. Els trajectes més comuns generats pels turistes són entre Palma i Calvià, amb una mitjana diària de 27.085, i entre Palma i Llucmajor (18.543). Aquests representen entorn d’una quarta part dels trajectes que es fan entre les poblacions.

La intenció és que el ple del consell aprovi una proposició de llei que s’haurà d’elevar al parlament, com ja va passar en el cas de Formentera, i similar a la proposició de llei que s’ha començat a tramitar a Eivissa.