Els dos grups de l’oposició a l’Ajuntament de València, Compromís i PSPV, han reiterat a la batllessa María José Catalá que cesse als regidors de Vox Juanma Badenas i Cecilia Herrero. L’exigència arriba després de la denúncia de la fiscalia contra ells per atribuir falsament a immigrants un crim i per missatges racistes, respectivament. “Ja tarda a retirar-los del govern”, han dit.

El PSPV va denunciar a Juanma Badenas per un presumpte delicte d’odi per atribuir falsament a persones immigrants el citat assassinat. El passat mes de setembre, la fiscalia va obrir diligències d’investigació pre-processals contra ell en estimar que els fets denunciats podien ser constitutius de delicte. Un mes després, l’organisme ha decidit denunciar al portaveu de Vox per delicte d’odi en relació amb la suposada faula racista que va llançar per aquest crim.

Per la seua banda, Compromís va denunciar els missatges de Cecilia Herrero, la qual cosa va motivar l’obertura d’una investigació. Posteriorment, el PSPV va aportar nous missatges en considerar que, en aquests, l’edil feia una crida a l’agressió al president espanyol i membres del seu govern.

En declaracions als mitjans després de la junta de síndics, el portaveu socialista en el consistori, Borja Sanjuán, ha considerat greu que persones amb responsabilitat de govern com Badenas “no solament no estiguen cuidant que en la seua ciutat millore la convivència, sinó que estan atacant a persones perquè reben violència.”

Per aquesta raó, ha considerat que la batllessa María José Catalá té l’obligació com a primera edil de cessar “immediatament” a Badenas i Ferrer dels seus càrrecs. Així, ha anunciat que la seua formació presentarà una moció al pròxim ple municipal per a reprovar a tots dos edils i en la qual demana que abandonen el govern municipal.

“Tots sabem que persones que han comès aquests fets i que han dit aquestes paraules, que han instat a la violència contra les persones migrants, no mereixen formar part del govern d’una ciutat com València, a la qual no poden representar mai en la vida”, ha recalcat. A més, ha instat al PP a demanar perdó per haver reprovat a les persones que denunciaven el racisme, en referència a ell mateix i a la portaveu de Compromís, Papi Robles, i per estar protegint als racistes.

“No és possible que en una ciutat tan diversa com València, que tenim persones de totes les procedències, tinga dos regidors que directament apunten contra les persones que són de qualsevol altra procedència que no siga València”, ha reprovat Robles a Catalá.

La presidenta de les Illes, Marga Prohens, s’ha reunit avui amb el president espanyol, Pedro Sánchez. Una trobada bilateral que s’ha centrat, sobretot, a rebutjar el finançament acordat entre el PSC i ERC a Catalunya, atès que no vol condicionar la millora del finançament amb la política fiscal de les comunitats autònomes.

En aquest sentit, Prohens ha reclamat que la reforma del finançament s’abordi de manera multilateral en una conferència de presidents. Allà la presidenta voldria defensar les necessitats de les Illes com a una de les tres úniques regions aportadores al sistema de finançament. Això implica tenir en compte aspectes com el creixement poblacional, tenir en compte la població flotant, el cost de vida i els serveis.

Ampliació del règim fiscal en innovació

Un dels punts que ha concretat Prohens és el de la defensa de l’ampliació del Règim Especial de les Balears (REB) al sector de la innovació per contribuir a la transformació del model econòmic. Una proposta que, segons Prohens, Sánchez ha vist amb bons ulls.

Aquesta modificació s’hauria de fer a través de bonificacions especials a l’impost sobre societats, amb l’objectiu de facilitar la retenció i la captació d’inversió tenint en compte les singularitats insulars, ha dit Prohens. En aquesta línia, ha argumentat que les Illes són un territori turístic i que n’estan “orgullosos”, però que s’ha d’avançar cap a la transformació econòmica amb una reindustrialització que aposti per la innovació.

A més, ha reclamat la necessitat de negociar un nou REB amb permanència més enllà de 2028, sense horitzons temporals.

Plus d’insularitat

Prohens també ha reclamat d’actualitzar la indemnització per residència dels treballadors públics, atès que el complement no s’ha actualitzat en el darrer any i, per tant, no correspon amb l’actual cost de vida.

Pel que fa a l’habitatge, ha demanat a l’estat espanyol que cedeixi sòl públic per a la construcció de lloguer assequible.

Nou conveni ferroviari

Segons ha explicat, les Illes i el govern espanyol crearan una comissió tècnica per impulsar el nou conveni ferroviari i per a la revisió dels convenis de carreteres, reivindicacions pesades en les darreres legislatures. “Aquí el govern espanyol no inverteix ni en AVE ni autopistes”, ha recordat Prohens.

Malgrat que ella sí que ha assistit a la reunió amb Sánchez, Prohens ha mostrat el seu suport a la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, en la seva decisió de no reunir-se amb ell.

 

Els pantans de Riudecanyes i de Siurana són dels pocs embassaments catalans que no s’han beneficiat de les pluges dels últims mesos, com evidencien les imatges d’aquest dijous, també amb dron a Riudecanyes. Mentre que la Baells (Berguedà) ha passat del 25,4% el 2023 al 42,6% aquest octubre, o Sau (Osona) que ha augmentat en 4 punts percentuals la capacitat durant l’últim any, els pantans tarragonins continuen perdent aigua i estan pràcticament buits. A Riudecanyes (Baix Camp), l’embassament es troba a l’1,6% de la seva capacitat. Fa un any estava al 4,2% i fa dos al 18,7%. A Siurana (Priorat) la situació encara és més crítica. Actualment, està al 0,6%. Fa un any tenia un 4,3% d’aigua i el 2022 un 8,20%, tot i que el 2020 superava el 85%.

La sequera extrema està fent estralls a comarques com el Priorat i el Baix Camp, o també la Terra Alta. Les imatges enregistrades ahir a Riudecanyes i Siurana evidencien els estralls d’aquesta escassetat hidrològica, que ha deixat al descobert estructures antigues del fons dels embassaments. De fet, pràcticament, ja no s’aprecien les marques que, fa uns anys, indicaven fins a on arribava l’aigua abans de l’arribada de la sequera.

Un panorama que contrasta amb la bonança que viuen la resta d’embassaments catalans en comparació amb fa 12 mesos. Segons l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), la reserva mitjana de les conques internes de Catalunya se situa al 27,6%, mentre que l’octubre del 2023 estava al 19,8%.

En aquest sentit, destaquen les crescudes del pantà de Sau que ha passat del 4,9% al gener al 21,1% actual. Tot i això, val a dir que després de les pluges de la primavera d’enguany, aquest embassament de la comarca d’Osona es va situar el juny al 45,3%. De fet, aquesta crescuda de l’aigua feia inaccessible arribar fins al peu de l’església de Sant Romà de Sau, tal com ha passat durant els últims anys, en què centenars de persones s’hi han apropat per capturar una de les imatges més icòniques de la sequera.

Un altre dels embassaments catalans que ha augmentat la seva capacitat en els últims mesos és el de la Baells. Tot i que va començar l’any amb un 21,2%, les pluges d’abril i maig van fer que arribés al juny amb un 50,7% i que actualment es mantingui a un 42,6%.

Siurana, al mínim des de la seva construcció el 1971

Per contra, els pantans de Riudecanyes i Siurana no han deixat de perdre aigua. Pel que fa al de Siurana, aquest octubre ha caigut per sota del mínim històric, que datava d’octubre del 1987. La capacitat de la infraestructura ha arribat al 0,6%, amb un total de 0,08 hm3 embassats, que és el volum més baix des que va començar a acumular aigua l’any 1971. La situació crítica s’està allargant, ja que els nivells van caure per sota del 10% l’agost del 2022 i ja no s’ha tornat a recuperar aquesta cota. Només dos anys abans, i a causa del temporal Glòria, Siurana va mantenir-se al voltant del 90% l’any 2020 i la primera meitat del 2021. Durant els primers vint anys del segle, el nivell mitjà ha estat de prop del 60% de la capacitat total.

Riudecanyes en el nivell més baix des del 1991

D’altra banda, el pantà de Riudecanyes també està en mínims de les últimes tres dècades. Amb un 1,6% de volum embassat (0,09 hm3), està pràcticament sec, a uns nivells que no es veien des que el 1991 el percentatge va caure fins al residual 0,04%. La sequera a la zona ha propiciat que l’embassament porti des del febrer del 2023 per sota del 10% de manera ininterrompuda. Com el pantà veí de Siurana, Riudecanyes també es va omplir amb el Glòria, es va mantenir uns mesos en màxims el 2020 i després va començar a baixar, una tendència que des de l’estiu del 2022 no ha tingut aturador. El nivell mitjà d’aigua en aquest embassament entre el 2000 i el 2020 es va quedar al llindar del 50%.

Tots dos pantans estan molt per sota de la mitjana de les conques internes, que se situen aproximadament en el 27,6% de la seva capacitat a finals del mes d’octubre. L’evolució de la xarxa d’embassaments gestionats per l’ACA és similar a Riudecanyes i Siurana, tot i que sempre per sobre. Ara bé, la gran diferència s’ha vist aquest any, ja que l’increment del 15% al 35% de les reserves en el conjunt dels pantans registrat aquesta primavera no s’ha reflectit en cap de les dues infraestructures tarragonines, que han continuat baixant sense aturador.

El jutge de l’Audiència espanyola José Luis Calama ha admès una denúncia contra l’eurodiputat Alvise Pérez, cap de l’agrupació ultradretana Se acabó la fiesta, per finançament il·legal, arran de la donació de 100.000 euros que li van fer per a finançar la seva campanya electoral. La denúncia l’ha presentada l’empresari Álvaro Romillo, investigat per la suposada estafa piramidal de Madira Invest, que és qui li hauria lliurat els diners. Tenint això en compte, Álvaro Romillo també ha passat a ser investigat pel delicte de finançament il·legal. Tots dos estan citats a declarar el 20 de novembre, però com que Pérez té immunitat com a eurodiputat, li ofereix de declarar voluntàriament, aportar documents o proposar diligències d’investigació abans no tramita un suplicatori al Parlament Europeu per a prendre-li la immunitat.

La immunitat salva Alvise Pérez de ser detingut per la Guàrdia Civil en una casa rural de Madrid

La denúncia de Romillo exposa que es va trobar unes quantes vegades amb Alvise Pérez amb la idea que l’eurodiputat l’ajudés a promocionar els seus negocis i, a canvi, ell li financés la campanya política. El 27 de maig, diu, l’empresari li va dir que podia recollir 100.000 euros en efectiu, i que Alvise Pérez li va contestar: “100%. Em possibilites una part urgent de la campanya. Moltes gràcies.” Quan va tenir constància que Pérez ja havia recollit els diners li va fer un missatge per a confirmar-ho per via directa i ell li va dir que tot estava bé i li va donar “100.000 gràcies”.

Alvise Pérez mateix va admetre que va rebre aquests diners i en va treure pit, tot dient que eren uns honoraris privats per a poder estalviar i així no enriquir-se amb la seva activitat política. De fet, es va declarar irònicament culpable de ser un autònom que havia cobrat en efectiu per una feina i va animar els seus seguidors a fer el mateix.

S’ha acabat la festa d’Alvise Pérez?

Els acampats per l’habitatge i contra la turistificació a la plaça de l’Ajuntament de València han advertit que continuaran les mobilitzacions si les administracions no els atenen. En una roda de premsa convocada a la plaça, han explicat quines són les seues exigències, i han dit que les faran arribar a les diferents institucions: Ajuntament de València, Generalitat Valenciana, i estat espanyol. Així, han confirmat que l’acampada durarà, almenys, fins diumenge, tot i que asseguren que continuarà fins que no es complisquen les demandes.

José Luís González, membre de la PAH, ha detallat aquestes exigències, centrades en tres eixos. En matèria d’habitatge, exigeixen la regulació efectiva i urgent dels preus dels lloguers lligada a les rendes, que garantisca la seua baixada. Al govern de l’estat li demanen la regulació de tots els contractes, i al govern de la Generalitat, la declaració de València i altres localitats com a zones tensionades. També reclamen l’aturada de tots els desnonaments i la signatura de contractes de lloguer ja finalitzats que estan provocant desnonaments; la creació d’un parc de vivenda única i inalienable, a partir de l’expropiació o cessió d’ús dels habitatges buits de la banca rescatada i dels fons voltor, així com la conversió en parc públic dels actius de la Sareb.

Amb relació a la turistificació, demanen la prohibició dels apartaments turístics, la regulació de tota activitat turística, tant hotelera com de comerços de consum, i la fi de la promoció turística. En matèria de territori, exigeixen l’aturada urgent de l’ampliació del port i la reversió del dic nord i la ZAL, la paralització dels PAI i de la resta de plans urbanístics sense suport veïnal. També es posicionen en contra dels canvis imminents en l’horta valenciana i l’anomenat el decret motoserra, i volen que es declare l’albufera com una entitat jurídica amb drets propis i amb protecció.

Així, s’oposen a les mesures plantejades per diferents institucions, com ara el bo de lloguer i la creació d’obra nova, “perquè continuen la línia de destrucció del territori, aprofundeixen en les dinàmiques de mercantilització i protecció dels privilegis de rendistes i especuladors, augmentant l’escletxa econòmica.” Consideren que el dret a l’habitatge hauria d’estar per damunt del dret a la propietat privada. El seu objectiu és continuar construint la xarxa popular de la ciutat i els pobles, posant en contacte veïns i assemblees de barri, i fomentant la creació de nous espais autònoms.

Mesures de pressió

“Som conscients que les institucions governamentals no escoltaran les nostres demandes, de la mateixa manera que encara no han volgut parlar amb nosaltres, però les nostres xarxes veïnals són cada vegada més fortes, com s’ha demostrat en la manifestació del 19 d’octubre i amb el suport a l’acampada. No ens rendirem fins a aconseguir els nostres objectius, perquè ens hi va la vida”, ha dit Alba Font, portaveu de la plataforma València no està en venda.

En aquest sentit, ha anunciat una sèrie de mesures de pressió recollides en les assemblees obertes que s’han fet durant aquesta setmana a la plaça, i que es desenvoluparan si no hi ha canvis reals i efectius. Entre altres, hi ha l’ocupació d’espais públics, la vaga de lloguers, la vaga de consum adreçada a les empreses que nodreixen el turisme, destrueixen el territori i especulen amb l’habitatge, però també amb les que fan préstecs a la Generalitat i als ajuntaments, la vaga general juntament amb els sindicats, i noves mobilitzacions com la passada manifestació.

“L’acampada és una estratègia política que es construeix dia a dia des del comú, hem recuperat la plaça de l’Ajuntament i l’hem fet nostra, com a símbol del veïnat en resistència. Ara, anem un pas més enllà. Si no tenim casa, ja no ens val només la plaça, ho volem tot, i ho lluitarem tot, per una València i un País València dignes, vius i combatius”, ha acabat.

Durant el torn de preguntes, Marta Sanchis, portaveu d’Entre Barris, ha posat exemples d’altres estats i ciutats on s’han implementat mesures efectives contra la turistificació. “Es poden fer les coses, només cal voluntat política. Les mesures, en el context en què vivim, han de ser dràstiques”, ha asseverat.

Dos mesos després d’haver-se constituït, el govern ja té pràcticament tota la seva estructura en funcionament. En els darrers mesos, el consell executiu ha nomenat 138 alts càrrecs en deu reunions, la primera el 13 d’agost, tan sols cinc dies després de la investidura de Salvador Illa. La portaveu del govern, Sílvia Paneque, ha destacat en diverses ocasions l’“experiència acreditada” dels designats. Entre aquests, 71 provenen de l’àmbit local, sigui d’ajuntaments o diputacions, i fins a 35 estaven en actiu com a regidors, batlles o treballant en un consistori en el moment del nomenament.

La Intersindical denuncia que el govern ha modificat opacament la tipologia de 260 alts càrrecs de la Generalitat

Segons dades recollides per l’ACN, el 51% dels nomenats ha passat per un ajuntament o una diputació. Alguns d’ells han fet carrera com a batlles o regidors als seus municipis abans de fer el salt a la Generalitat, mentre que altres s’hi han especialitzat en àmbits concrets, com l’habitatge o el feminisme, i han passat a ocupar càrrecs en els departaments corresponents.

Concretament, 61 persones han dedicat part de la seva trajectòria a ajuntaments; 41 han estat batlles o regidors, i 21 han treballat en una diputació, alguns combinant aquesta tasca amb la regidoria o la batllia. Víctor Puga, per exemple, actual secretari de Territori, va ser batlle de l’Escala fins al 2022 i diputat a la Diputació de Girona en dues etapes. També Joan Castor Gonell, delegat del govern a les Terres de l’Ebre, va ser batlle de Sant Jaume d’Enveja i diputat a la Diputació de Tarragona.

20 regidors o batlles al servei del govern

La preferència per l’experiència municipalista també ha afectat directament ajuntaments i diputacions. Dels 71 nomenats que havien treballat en el món local, 44 —el 32% del total— han deixat les administracions municipals o supramunicipals per incorporar-se al govern. Fins a 35 eren treballadors d’ajuntaments fins fa poques setmanes, i 20 ocupaven càrrecs com a batlles o regidors.

Entre aquests, destaca Xavier Amor, secretari de governs locals i relacions amb l’Aran, que era batlle de Pineda de Mar des del 2007; Jordi Terrades, regidor històric de Granollers i ex-diputat, que ara és secretari general de Territori; i Pilar Díaz, ex-batllessa d’Esplugues de Llobregat i actual delegada del govern a Barcelona.

Trajectòria al govern espanyol

Alguns dels nomenats tenen també una carrera al govern espanyol, amb set d’ells provinents d’alguna funció o càrrec estatal en el moment de la seva incorporació, com a assessors ministerials o amb responsabilitats en subdelegacions del govern espanyol a Catalunya. En total, 15 nomenats tenen vincles amb el govern espanyol, com ara Mònica Belinchón, directora general d’Estratègia, Anàlisi i Prospectiva, que va formar part del gabinet d’Educació i FP entre el 2021 i el 2022, o David Lizoain, director general d’Anàlisi i Prospectiva Econòmica, membre del gabinet de Presidència espanyol del 2018 al 2022.

També destaquen figures amb trajectòria al Parlament de Catalunya. En són un total de 10, incloent-hi alguns que han hagut de deixar l’escó, com Víctor Puga, Raúl Moreno i Pol Gibert, i altres que van ser diputats en legislatures anteriors, com Sílvia Romero i Juli Fernández Iruela.

President i consellers amb experiència local

Entre els 17 membres del Consell Executiu, entre president i consellers, 11 han tingut càrrecs municipals. Illa mateix va ser batlle de la Roca del Vallès el 1995 i gerent d’Empresa, Cultura i Innovació a l’Ajuntament de Barcelona, on també va exercir Albert Dalmau, conseller de la Presidència i antic gerent municipal. Tres membres del govern han estat batlles —Illa, de la Roca del Vallès; Núria Parlon, de Santa Coloma de Gramenet; i Eva Menor, de Badia del Vallès—, i set han estat regidors, entre els quals Alícia Romero (Mataró), Ramon Espadaler (Sant Quirze de Besora i Vic) i Sílvia Paneque (Girona).

Finalment, tres consellers han treballat en alguna de les diputacions, mentre que dos membres del govern han tingut responsabilitats al govern espanyol: Illa, com a ministre de Sanitat, i Mònica Martínez, actual consellera de Drets Socials i antiga secretària general d’Inclusió l’any 2024, càrrec des del qual treballava en l’avaluació dels itineraris associats a l’Ingrés Mínim Vital.

La darrera enquesta de The New York Times publicada avui diu que hi ha un empat total entre els dos candidats a la presidència dels Estats Units, el republicà Donald Trump i la demòcrata Kamala Harris, quan falten menys de dues setmanes per a les eleccions. Segons el sondatge, en què han participat més de 2.500 votants, un 48% dels enquestats es mostren favorables a Trump i un 48% a Harris, sent el 4% restant els votants indecisos. En aquest sentit, el mitjà indica que l’electorat “rarament ha semblat tan dividit” i apunta que la presidència es jugarà en set estats frontissa, on els candidats han dedicat “bona part del seu temps i recursos”. Es tracta d’Arizona, Geòrgia, Michigan, Nevada, Carolina del Nord, Pensilvanià i Wisconsin.

El mateix mitjà fa un recull del conjunt d’enquestes publicades aquestes darreres setmanes a la premsa nord-americana, on els marges també són estrets. Tenint en compte les dades agregades de totes les publicacions, aquestes pronostiquen un lleuger avantatge de Harris, que s’imposaria a Trump per un sol punt (obtindria un 49% dels vots contra el 48%).

No obstant això, sondeigs com el que va publicar a principis d’aquesta setmana el Wall Street Journal atorguen un avantatge de tres punts a Trump, que obtindria un 49% dels vots davant el 46% de Harris.

De fet, totes les enquestes atribueixen un marge de victòria que no supera els tres punts, tant per la banda dels republicans com per la banda dels demòcrates. “L’electorat sembla inamovible i impossible de dividir”, resumeix el mitjà.

L’actriu Elisa Mouliaá ha denunciat Íñigo Errejón a la policia espanyola, després d’haver fet públic ahir que havia estat víctima de l’ex-portaveu de Sumar. “Va ser assetjament sexual, n’hi ha proves, testimonis i una denúncia”, ha declarat a RTVE. L’actriu ha assegurat que la denúncia es faria pública, però, ara per ara, ha preferit no donar-ne més detalls.

Hola, yo soy víctima de acoso sexual por parte de Iñigo Errejon y quiero denunciarlo. @RamonEspinar @telediario_tve @laSextaTV @EFEnoticias @cristina_pardo

— Elisa Mouliaá (@ElisaMouliaa) October 24, 2024

Mouliaá ha dit que la situació l’havia desbordada, tot i que ha insistit que era fonamental donar la cara perquè el cas Errejón no eren solament denúncies anònimes “i, per tant, falses”. “Que es vegi que hi ha més dones que hem estat assetjades per aquest home”, ha afegit.

En declaracions a la cadena SER, ha precisat que els fets havien passat a final del 2021. Aleshores, segons que ha dit, no es va atrevir a denunciar-lo: “Per por, per ser qui era Errejón, pel poder de la política, que no se sap fins on pot arribar.”

La Unitat d’Atenció a les Famílies i les Dones de la policia espanyola s’ha fet càrrec de la denúncia i, segons El País, considera que el relat dels fets de la víctima pot derivar en una investigació per tres delictes de caràcter sexual.

La periodista Cristina Fallarás, que ha destapat el cas que implica l’ex-portaveu de Sumar, ha fet públic que té onze testimonis semblants d’unes altres dones.

La denúncia per tres agressions sexuals

La denúncia de Mouliaá, segons l’agència EFE, relata que Errejón la va agredir sexualment almenys tres vegades abans, durant i després –setembre del 2021– d’una festa a casa d’uns amics d’ella. Concretament, es detallen tres agressions sexuals –tot i que en aquell moment encara eren tipificades d’abús–: tocaments i petons sense consentiment i comentaris de caràcter sexual.

Els fets denunciats van passar en un ascensor anant cap a la festa; en una habitació de la casa on es feia la festa, que Errejón va tancar amb forrellat; i, finalment, al domicili d’Errejón, on la denunciant li va haver de dir: “Només sí és sí. Sembla mentida que em passi això amb tu.”

L’ex-dirigent de Podem Pablo Iglesias ha admès que feia més d’un any que hi havia indicis que assenyalaven Íñigo Errejón. En una intervenció a TVE, ha dit que entre periodistes circulava un missatge sobre “una jove que denunciava una agressió en una festa a Castelló” de l’ex-portaveu de Sumar.

Iglesias ha volgut destacar la valentia de la periodista Cristina Fallarás per haver-se atrevit a obrir “un espai de seguretat perquè les dones poguessin denunciar coses que eren molt difícils de denunciar en aquest país”.

“Se’n parlava, però hi havia moltes víctimes que no trobaven un espai segur per a denunciar-ho”, ha insistit. Iglesias ha afegit: “No tenia ni bona opinió personal ni política d’Errejón i fa més de cinc anys que no parlem ni compartim entorns, però havia estat amic meu i no me n’alegro, que tingui un final tan sinistre.”

Pablo Iglesias sobre Errejón: "Fue mi amigo y no me alegro de que tenga un final tan siniestro como este, pero lo primero son las víctimas. Cuando veo el tuit del presidente del Gobierno acordándose más de su socio de Gobierno que de las víctimas…"#59segundos
… pic.twitter.com/SDtjvM7NZq

— RTVE Noticias (@rtvenoticias) October 24, 2024

D’una altra banda, Iglesias ha dit que dins Podem no s’havien detectat comportaments masclistes d’Errejón. “Fa més de cinc anys que no hi tracto. N’havia sentit coses, sobretot l’últim any, però quan el vaig conèixer no era així”, ha acabat dient.

La Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic ha convocat manifestacions el dissabte 16 de novembre a València, Alacant i Castelló per a defensar l’escola pública i expressar el rebuig a la consulta sobre la llengua base per a l’ensenyament. Aquesta consulta és la pedra angular de la coneguda com a llei Rovira i pretén de demanar a les famílies quina llengua volen que tingui més pes vehicular per a tot el grup d’alumnes.

Els convocants inclouen entitats com FAMPA-València, STEPV, FE CCOO PV, FeSP UGT PV, Escola Valenciana, CAVECOVA, CGT, FAAVEM, FEPV, BEA, Campus Jove, Sindicat d’Estudiants, FEUDO, FdE, Acontracorrent, Associació de Directors de Primària, Associació de Directors de Secundària, Moviments de Renovació Pedagògica, ADIDE, FAMPA-Enric Valor, FAMPA-Penyagolosa i València Laica.

A més del rebuig a la consulta sobre la llengua, els convocants reclamen unes infraestructures dignes i la continuïtat del pla Edificant, amb més fons per al seu desenvolupament. També demanen millores per als professors i els recursos necessaris per garantir una veritable inclusió educativa. A més, denuncien la falta de personal de substitució, ja que “centenars de centres educatius no tenen la plantilla completa”.

Amb tot això, la plataforma ha convocat concentracions davant les escoles cada dijous a partir del 30 d’octubre “per a mostrar el malestar amb la política educativa que impulsa el govern valencià”.

La desocupació ha baixat a Catalunya i a les Illes Balears, mentre que ha augmentat al País Valencià durant el tercer trimestre de 2025, que abraça la temporada d’estiu. En nombres absoluts, al Principat és on més persones han sortit de les llistes dels serveis d’ocupació, concretament 21.400 persones. La taxa de desocupació ha passat del 9,41% al 8,83%, de manera que ara hi ha 373.900 desocupats, segons l’Enquesta de Població Activa (EPA), que ha publicat l’Institut Nacional d’Estadística espanyol (INE).

A les Illes, la retallada ha estat més pronunciada en termes percentuals. La desocupació ha caigut un 20% en comparació amb el segon trimestre. Això significa que 10.900 persones van sortir dels serveis d’ocupació entre el juliol i el setembre. La xifra total de desocupats és de 43.500 (6,17%). De totes maneres, és la xifra més alta de desocupats en un tercer trimestre d’ençà de 2021.

Finalment, al País Valencià, la desocupació ha augmentat en 35.100 persones, el que significa un 11,1% més que el trimestre anterior. La taxa de desocupació se situa en el 13,04%, la dada més alta en un tercer trimestre d’ençà de 2021. Actualment hi ha 350.000 desocupats.

Compromís, que forma part del grup de Sumar al congrés espanyol, s’ha posicionat sobre el cas de l’ex-portaveu Íñigo Errejón, que ahir va dimitir després d’un reguitzell de denúncies sobre maltractaments i assetjament masclista. “Tot el nostre rebuig i condemna a les actituds i comportaments masclistes”, ha piulat la formació valencianista, tot i que no fa cap menció directa al cas.

Tot el nostre rebuig i condemna a les actituds i comportaments masclistes.

Tot el suport i solidaritat amb les dones que les pateixen.

Tot el nostre agraïment a les que donen el pas i denuncien. No esteu a soles.

— Compromís (@compromis) October 24, 2024

Compromís també ha expressat tota la solidaritat i suport amb les dones que són víctimes del masclisme: “Tot el nostre agraïment a les que fan el pas i denuncien. No esteu soles.”

Òmnium Cultural ha presentat una demanda al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) en què afirma que la justícia espanyola discrimina i exclou les entitats que defensen el català en la causa general que imposa el 25% del castellà a les escoles. L’ha presentada després de la negativa del Tribunal Constitucional espanyol (TC) que fos part implicada en el judici que “amenaça el conjunt d’escoles de Catalunya” i que actualment resta pendent de la decisió del TC mateix sobre la llei i decret llei del català a l’escola. A parer d’Òmnium, tant el TC com el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) han fet una clara discriminació lingüística i una vulneració del dret al tracte igualitari que li han impedit de presentar-se a la causa.

L’entitat afirma que la raó que els tribunals li donen per no acceptar que es presenti a la causa és que la imposició del 25% de castellà “no afecta l’ús del català a les aules ni té efectes sobre Òmnium ni els seus socis”. En canvi, Òmnium lamenta que els tribunals sí que van acceptar que s’hi personessin entitats no representatives i contràries a l’escola catalana com ara Asamblea por una Escuela Bilingüe i Hablamos Español.

Ja llavors, l’entitat presidida per Xavier Antich va denunciar el perjudici greu que suposava no poder defensar, des de la societat civil, el model d’immersió lingüística. Òmnium recorda que la decisió del TSJC va tenir dos vots particulars de cinc magistrats, vots que consideraven obvi que l’ús vehicular o docent més gran d’una llengua –en aquest cas el castellà– implicava necessàriament una correlativa disminució de les altres llengües vehiculars.

Aquests dos magistrats consideraven, per tant, que les entitats que treballaven per la promoció del català a l’escola haurien de ser admeses com a part afectada en el judici, atès que en cas contrari, es veuria amenaçat el dret de la tutela judicial efectiva i d’igualtat de tracte.

Antich ha considerat “insòlit i antidemocràtic” el paper de la justícia espanyola contra el català a l’escola i creu que vulnera el dret dels ciutadans d’aprendre el català. “És surrealista, tot i que no ens sorprèn, que la justícia espanyola consideri que la sentència del TSJC que imposa el 25% de castellà a les aules no afecta el català i, per tant, que tampoc afecta Òmnium Cultural”, ha afegit.

Òmnium manté que l’execució de la sentència del 25% de castellà a les escoles té una implicació política i social clara, i lamenta que la justícia continuï amenaçant l’escola catalana, exclogui les entitats representatives de la comunitat educativa i favorables a aquest consens de país, mentre premia i promociona les que “pretenen de trencar amb el model d’immersió lingüística, sense cap base pedagògica, amb la pretensió d’impedir que el conjunt de l’alumnat pugui estar plenament capacitat per comunicar-se en català”.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Tot i que va arrencar dissabte passat, la vintena edició del Festival Internacional de Pallassos – Memorial Charlie Rivel de Cornellà de Llobregat ha celebrat aquest avui al vespre la gala inaugural amb la primera de les quatre gales Alapista!, el plat fort del certamen.

La gran carpa de la plaça de Catalunya s’ha omplert per a gaudir d’un espectacle amb artistes de primer nivell que, dirigit pel pallasso El Gran Dimitri, ha arrencat el somriure del públic des del primer moment. Al començament de la vetllada, la pallassa catalana Pepa Plana ha rebut el Nas d’Or en reconeixement de la seva trajectòria, i Laureà Palmer, un dels fundadors del certamen, ha recordat els seus inicis coincidint amb el quarantè aniversari del festival.

Teníem clar que, si ens casàvem, aniríem a la fi del món. I això volia dir preparar un viatge a l’Argentina, amb destinació a la Terra del Foc. Calia anar-hi carregant, simbòlicament i física, un llegat de literatura i història catalana transatlàntica. Alguns autors han viatjat amb nosaltres a la maleta, alguns llibres els he llegits dalt l’avió o bé fent temps als aeroports. Aquest Mirador, doncs té regust de compàs obert a l’oceà, el desvetllament dels fusos horaris deixats enrere i partícules elementals del canal de Beagle que entrelluca el camí de l’Antàrtida, de les alçades incommensurables dels Andes, dels enigmes de les glaceres i les ventades del desert patagònic… i de la nostàlgia de la ciutat de Buenos Aires, que coneixeríem després d’haver-los llegit.

En aquest estat aterrem a l’aeroport internacional d’Ezeiza –o Ministro Pistarini, com s’anomena oficialment– de la capital argentina, i no al port com tants desheretats d’Europa. Per mar, com hi va arribar el pintor i escriptor Santiago Rusiñol, que el 1910 navegà a bord del transatlàntic italià Argentina cap a una Buenos Aires que celebrava el centenari de la independència, començada el 25 de maig de 1810 a Tucuman. Una emancipació de l’elit criolla, dinàmica i liberal, amb una intervenció decisiva dels mataronins –bé de naixement, bé de formació, com a alumnes de l’Escola Pia de Santa Anna– Domènec Matheu, Joan Larrea i Blai Parera, aquest darrer autor de la lletra de l’himne nacional. Santiago Rusiñol porta quadres per vendre i, alhora, com a home de teatre, l’acompanya Enric Borràs, però també s’embarca amb l’encàrrec d’escriure les seves impressions per a l’Esquella de la Torratxa. Les cròniques aplegades en un volum portarà l’eloqüent títol de Del Born al Plata, un llibre reeditat recentment –i oportuna per a nosaltres– a Edicions del Cràter.

Una ciutat de ciutats

“Buenos Aires, com totes les ciutats, a més dels carrers innombrables, té un carrer que se’n pot dir el Carrer. En uns llocs en diuen la Rambla, el Bulevard, en altres, el Passeig o la Terrassa. Aquí és l’Avinguda de Maig”, escriu tot just de començar a apamar la metròpoli. “La primera impressió que rebem és la de que no ho sabem, a on vivim. Si ens fixem en els rengles de cases correctes, sèries, riques i aparatoses, amb balustrades Lluís XIV i portades senyorials, ens creiem en un bulevard Haussmann o en l’avinguda de Kléber; si anem més enllà, i, seguint un carrer, trobem el riu al capdavall, ens tornem a trobar a Amèrica, amb la immensa planura d’aigua, amb unes ratlles que són illes; si anem al port i veiem els vaixells arrenglerats com vies flotants, ens figurem trobar-nos al Tàmesis; si a la dreta, al barri de Monceu, i si l’altra banda, altra volta a Amèrica.” El carrer de Florida li recordarà el de Ferran i el pingüí del zoo de Palermo, el seu Senyor Esteve. Josep Pla, que hi va viatjar unes quantes vegades intentant de fer renéixer les cendres dels amors d’Aurora Perea i en va tornar amb el platonisme de la jove Luz de Santa Coloma, la trobaria en estat de convalescència permanent. Un altre escriptor català, Xavier Febrés, escrivia fa poc: “Encara no he entès Buenos Aires. L’he estimada, però no l’he entès. El fet d’estimar permet viure intensament algunes coses, no sempre entendre-les.”

Sense voluntat d’entendre-la, tot just d’arribar-hi, sortint de l’hotel a primera hora del matí i travessant l’obelisc de l’avinguda del 9 de juliol, per anar a fer un cafè amb una medialuna al Cafè Ideal, també nosaltres tenim aquesta sensació de ser en una ciutat que n’és moltes alhora. És la decadència dels anys opulents, quan es mirava de tu a tu les grans urbs del món en què s’emmirallava –fossin París, Londres o Nova York–, entrellaçada amb el caliu porteny d’una capital intel·lectual que conserva, encara, la tradició dels grans cafès europeus, com observa el savi Antoni Martí Monterde, que a les taules d’aquests enyorats establiments hi escriu L’Erosió. Cadascun dels immigrants, fossin italians, jueus centreeuropeus, libanesos o sirians amb passaport otomà, gallecs o catalans –el seu Casal n’és el testimoni–, hi va deixar un pòsit, bé la passió napolitana de la Boca, bé els divans de Villa Freud. Ja ho diu aquella arxiconeguda cita atribuïda a Jorge Luis Borges, que un argentí és un italià que parla castellà, pensa en francès i voldria ser anglès. Ell, és clar, tenia una orgullosa sang britànica i un cognom que es diu portuguès però a nosaltres ens sona nostre.

Ressons d’anada i tornada

Deu ser per això que Víctor García Tur fa aparèixer Jordi Borges, exiliat català, a El país dels cecs. Una faula possible, perquè, tot i que no amb el volum de Mèxic o Xile, l’Argentina va ser la destinació dels expatriats Antoni López-Llausàs, Francesc Madrid o Irene Polo, tres republicans que tenien l’alè de la FAI al clatell. La Patagònia llunyana i, encara avui, tot i el boom turístic, feréstega, als anys vint va viure la seva Setmana Tràgica, en uns enfrontaments entre els peons alçats contra els abusos de l’oligarquia hisendada i els esbirros dels patrons, amb el suport de l’exèrcit, que fan pensar en allò que passava a Barcelona durant els anys del pistolerisme. Ressons d’anada i tornada, devocions compartides –fos el tango de Gardel a la Barcelona, tercera capital d’aquest gènere; l’esplèndida Evita, la Perona, en la famèlica postguerra; o el nostre, i d’ells, Lionel Messi–, exilis i migracions encreuades, influències literàries o viatges de l’un continent i l’altre. Com allò que faria el Senyor de la Terra del Foc per fer realitat l’Estancia La Catalana, a tocar d’Ushuaia, o el que portaria l’anarquista d’origen ucraïnès Simón Radowitzky, després de passar vint anys al tenebrós presidi de la fi del món, intent de fugida inclòs, per empunyar les armes amb les Brigades Internacionals. Qui sap com hi va arribar la multa de trànsit al seu nom que provenia de Palamós, molts anys després de morir-se Simón a Mèxic, i que exposen al presidi. Nosaltres també vam fer cap a la fi del món, acabant Gegants de gel mentre l’avió tocava terra al petit aeròdrom escorat al canal de Beagle. Havíem arribat a la destinació somniada, allà on Joan Benesiu diu que “s’hi pot menjar perfectament, anar al cinema o comprar llibres de Diderot, però una passa més, un colp de mar adreçat cap endavant, i només queda gel, muntanyes, i la petita població xilena de Puerto Williams com a separació entre la civilització i els rastres humans deixats al Cap d’Hornos i a l’Antàrtida”. El lloc on vam sentir en la nostra pell els confins  de l’aire meridional, i vam fer realitat la promesa.

No falla. Cada vegada que llegim o que veiem una notícia o un reportatge sobre la immigració, els elements són els mateixos: l’explosió demogràfica i la misèria dels països africans, la crisi d’aquells que fugen de les guerres, les perillosíssimes rutes d’arribada a Europa, el repte climàtic. Les imatges que se’ns presenten són una barca precària pel Mediterrani, la tanca de Melilla, un campament de refugiats en algun extrem del continent, un mort a la platja. Una realitat omnipresent als mitjans des de fa vint-i-cinc anys.

El problema de tot aquest discurs és que no descriu en absolut el fenomen migratori al nostre país o, més ben dit, només en descriu una part minúscula. A Catalunya hi viuen 800.000 persones nascudes en algun país de l’Amèrica Llatina. Algú em pot dir quin mar ha travessat amb barca tota aquesta gent? O quina tanca han saltat els 63.000 paquistanesos, els 53.000 xinesos o els 31.000 indis? Que potser els 266.000 marroquins van entrar amagats en un camió? És clar que no. Dels gairebé 1,4 milions d’immigrants no europeus que hi ha a Catalunya, unes 90.000 persones procedeixen de l’Àfrica subsahariana, i per tant és probable que hagin arribat arriscant-hi la vida. Això és un 7% del total, que baixa al 5% si hi comptem també els nouvinguts europeus.

La gran majoria dels immigrants que viuen a Catalunya –més d’un 95%– han entrat al país travessant legalment una frontera del Regne d’Espanya, normalment a l’aeroport de Barajas, i a continuació el Regne d’Espanya ha permès que es quedessin un cop esgotat el visat de turista (intenteu fer-ho als Estats Units, a veure què us passa). A més, som tan generosos que empadronem tothom i els donem una targeta sanitària encara que no tinguin cap permís de residència –cosa que és força sorprenent, perquè amb un acte administratiu validem una il·legalitat jurídica. No és estrany que vingui tanta gent, perquè el model ho incentiva.

El creixement demogràfic impressionant que hem viscut a Catalunya els últims 25 anys no és, per tant, fruit de cap crisi de refugiats ni dels conflictes armats del planeta, sinó d’un consens polític: que vingui tothom que ho vulgui, però, això sí, sempre que no arrossegui una situació extraordinàriament dramàtica, perquè llavors sí que no els deixem entrar. Com ja he explicat en més d’una ocasió (per exemple aquí i aquí), qui va obrir les portes a la immigració va ser José María Aznar, amb la intenció d’ensorrar les condicions laborals dels treballadors locals, i assegurar una mà d’obra barata que alimentés sectors tan poc productius com el turisme i la construcció. L’esquerra autòctona, que com sempre no s’adona de res, ho va blanquejar amb un discurs naïf sense adonar-se que estava destruint les seves bases. Es van escampar frases tan idiotes com ara que “vénen a fer les feines que nosaltres no volem”, com si el sou que paga l’empresari fos irrellevant, i a més en un estat on l’atur gairebé mai no ha baixat del 10%. No cal dir que els conflictes culturals, socials o lingüístics es van deixar de banda, com si fossin qüestions secundàries.

Després d’uns anys de pausa posteriors a la gran recessió del 2008, ara mateix vivim una nova explosió demogràfica motivada per un altre motiu intern: la necessitat de pagar les pensions, que ja són el 42% del pressupost general de l’estat, i un 11,5% del PIB espanyol. Aquesta vegada, però, els polítics no se n’amaguen, i fins i tot el president Pedro Sánchez ha vinculat obertament la necessitat d’una arribada constant d’immigrants amb el manteniment de l’estat del benestar. Allò que no explica és que com que el nostre model productiu ens fa portar mà d’obra poc qualificada i per tant que rebrà sous baixos, la seva contribució individual és minúscula, i d’aquí ve que en calgui tanta.

El més gros és que Sánchez també va declarar aquest estiu que era imprescindible que fossin retornats al país d’origen tots els que havien entrat il·legalment per via marítima –aquell 5% més dèbil i precari, però alhora el que té més drets perquè podria demanar la condició de refugiat segons l’article 14 de la Declaració Universal de Drets Humans. És el que estan fent molts països europeus. El Regne Unit va discutir durant mesos un pla per a enviar a Ruanda els demandants d’asil que havien travessat l’estret de Calais, i que van ser uns 30.000 l’any 2023. En el mateix període, però, aquell estat va rebre 1,2 milions d’immigrants! Això sí, com que la gran porta d’entrada britànica són les universitats, ells sí que tenen un filtre per a afavorir els enginyers o els matemàtics, molt més productius per a l’economia.

Tot plegat és un despropòsit, perquè tot i que el lema “volem acollir” és molt popular entre les nostres esquerres, Catalunya no acull gairebé ningú. Els marroquins, colombians, argentins, equatorians o peruans –per dir els cinc grups més nombrosos– que viuen al nostre país no els hem “acollit”, perquè no provenen de països en guerra ni han vingut fugint d’una persecució política. No, són immigrants econòmics que han vingut a treballar per un sou baix, com desitgen les nostres elits econòmiques. En canvi, quan remenava les dades de l’Idescat de la població per país de naixement, em preguntava on són els eritreus. Ara mateix els ciutadans d’aquest país africà són el tercer grup de refugiats més gran a Europa, però a Catalunya n’hi ha tan pocs que no surten ni a l’estadística (a Noruega en conec uns quants, i m’han explicat històries terrorífiques de guerra, de fam i de presó).

És el model espanyol, i per tant el model català: acceptar contínuament l’entrada de treballadors que destrueixen el teixit laboral, i alhora expulsar els ciutadans del món més necessitats, aquells que sí que s’hi juguen la supervivència. Un model que només beneficia els més rics, que les esquerres i els mitjans han assumit de manera acrítica i que s’erigeix sobre una hipocresia descomunal.

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre tradicions relacionades amb la Castanyada i Tots Sants. Hi podreu jugar fins el 7 de novembre, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (sobre la Castanyada i Tots Sants)

La tardor sempre s’ha considerat un període de canvi de cicle vital, i per això és el moment ideal per a recordar els qui ja no hi són. De fet, el culte als morts és un tret comú en gairebé totes les cultures del món. Nosaltres celebrem Tots Sants, però no podem parlar-ne sense que ens vinguin al cap els moniatos, els panellets, els bunyols i les reines d’aquestes dates: les castanyes. Perquè a casa nostra el primer de novembre també porta una altra celebració, la Castanyada. Totes dues festes vénen de lluny i s’hi vincula tot un seguit de rituals i tradicions: gastronòmics, litúrgics, familiars… Molts d’aquests costums els va recollir el folklorista Joan Amades al Costumari català, un tresor de la nostra cultura popular, i molts més continuen ben vius a tot arreu dels Països Catalans.

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

Avui comença a Calella (Maresme) el congrés de Junts, que durà una renovació forta de la direcció del partit. Carles Puigdemont substituirà Laura Borràs com a president del partit i Jordi Turull continuarà com a secretari general. Però la major part dels vice-presidents canviaran, de manera que es posarà en relleu el tomb estratègic d’aquesta força política.

Odei A.-Extearte explica aquests canvis, fent servir la Pissarreta amb Vicent Partal.

[Nota de la redacció: amb posterioritat a la gravació d’aquest episodi s’ha confirmat la incorporació com a vicepresidenta de Mònica Sales, que donàvem encara com a rumor]

The Washington Post · Francesca Ebel

Kazan, Rússia. L’organització de la cimera anual dels BRICS (el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica), que enguany ha recaigut fortuïtament en Rússia, ha concedit a Vladímir Putin una oportunitat imperdible per a presumir de la posició diplomàtica del seu país en el panorama geopolític mundial, tot i els esforços occidentals per a condemnar Rússia a l’ostracisme d’ençà de la invasió d’Ucraïna l’any 2022.

La cimera, de tres dies de durada, és l’esdeveniment geopolític més important a Rússia d’ençà del començament de la invasió. La cimera ha estat l’escenari de les primeres converses formals en cinc anys entre els dirigents de la Xina i l’Índia i de tota mena de xerrades i debats sobre alternatives al sistema financer actual, però pràcticament no s’hi ha esmentat una de les principals crisis geopolítiques de l’actualitat: la guerra d’Ucraïna.

Dirigents i delegacions de 36 països –incloent-hi el Brasil, Sud-àfrica i l’Iran– han acudit aquesta setmana a Kazan, una de les ciutats més grans i pròsperes de Rússia, per debatre sobre la percepció creixent d’hipocresia occidental quant a les guerres d’Ucraïna i Gaza, i també sobre el mal funcionament de l’arquitectura d’organitzacions internacionals creada després de la Segona Guerra Mundial.

No obstant això, la guerra de Rússia contra Ucraïna ha continuat dominant l’esdeveniment – per l’impacte de les sancions occidentals en el dia a dia a Kazan, pels esforços d’alguns membres fundadors dels BRICS per cercar una solució pacífica al conflicte, i per l’absència, pràcticament, de qualsevol esment al conflicte en la declaració final de la cimera, signada abans-d’ahir.

La Declaració de Kazan, de 43 pàgines, demana un alto-el-foc a Gaza i assenyala avenços positius en la construcció d’un sistema internacional de pagaments no controlat pels poders occidentals, però tan sols esmenta una vegada Ucraïna.

Els membres dels BRICS han anat amb molt de compte a l’hora de demanar públicament la fi del conflicte: tan sols el Brasil s’ha atrevit a criticar directament la invasió de Moscou, que ha titllat d’inacceptable.

“Donem suport al diàleg i la diplomàcia, no a la guerra”, va dir abans-d’ahir el primer ministre indi, Narendra Modi, en declaracions recollides pel Ministeri d’Afers Estrangers indi. La visita a Kazan és el segon viatge del primer ministre indi a Rússia en tan sols tres mesos.

Un pla de pau de sis punts encapçalat per Lula da Silva (Brasil) i Xi Jinping (Xina) demana una desescalada militar, l’assistència humanitària mútua, la prohibició de l’ús d’armes de destrucció massiva i l’organització d’una conferència de pau a la qual tant Rússia com Ucraïna acceptin d’assistir. El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, ha rebutjat la iniciativa perquè considera que serveix els interessos de Rússia.

En resposta a The Washington Post, els delegats indis s’han negat a aclarir si havien participat de manera activa en els esforços per a impulsar el pla de pau.

Membres de la delegació brasilera, que parlen amb la condició d’anonimat pel fet de ser informació delicada, expliquen a The Washington Post que a Brasília preocupa que la guerra d’Ucraïna esdevingui un conflicte d’abast mundial. Alhora, remarquen que tant Rússia com Ucraïna probablement esperaran al resultat de les eleccions presidencials dels Estats Units abans de fer cap pas cap a una resolució pacífica del conflicte.

“Militarment parlant, l’equilibri del conflicte és difícil que canviï en aquest moment, però sí que crec que després de les eleccions veurem canvis diplomàtics”, diu un dels diplomàtics brasilers, que afegeix que les “demandes maximalistes” dels ucraïnesos han estat un obstacle per a l’avenç d’unes hipotètiques negociacions de pau. “Les demandes que Rússia es retiri del tot, pagui reparacions, enviï funcionaris russos al Tribunal Penal Internacional… és difícil pensar que els russos estan disposats a acceptar res d’això”, afegeix.

Un altre diplomàtic diu que ni la Xina ni el Brasil no esperen cap acord entre Rússia i Ucraïna. “És important que ja es vegin signes de bona voluntat, però és massa aviat per a dir res: tot això trigarà molt de temps”, diu sobre el procés de pau.

El Ministeri d’Afers Estrangers ucraïnès, per la seva banda, va dir abans-d’ahir que la declaració de la cimera demostrava que els BRICS no tenien una posició unificada sobre Ucraïna. “Els intents de Moscou d’imposar la idea que l’anomenat Sud Global té una posició alternativa i consensuada sobre l’agressió russa contra Ucraïna han tornat a fracassar”, deia el text.

L’assistència del secretari general de l’ONU, António Guterres, a la cimera ha sorprès. Els dirigents de la Unió Europea, per la seva banda, s’han limitat a demanar als membres dels BRICS que exigeixin a Putin la fi del conflicte.

El portaveu de Política Exterior de la UE, Peter Stano, ha condemnat “l’ús indegut” per part de Rússia de la presidència dels BRICS, i ha recordat que hi havia una ordre de detenció contra el president rus, dictada pel Tribunal Penal Internacional, per presumptes crims de guerra. Putin no va assistir a la cimera dels BRICS de l’any passat, que es va fer a Sud-àfrica, perquè Johannesburg havia advertit que es veuria obligada a acatar l’ordre del tribunal si hi assistia.

Aquests darrers anys, Putin i els membres dels BRICS s’han esforçat per posar de manifest la influència creixent del grup. Durant el discurs d’obertura, Putin va citar l’aprofundiment de la cooperació financera entre els membres dels BRICS i l’expansió del grup com les prioritats de la cimera, i va afegir que trenta països més, com a mínim, havien manifestat interès a afegir-se al grup.

“Tots som testimonis del creixement dinàmic dels BRICS i de l’enfortiment de la seva autoritat i influència”, va dir Putin als dirigents del grup, i va afegir que el grup era “particularment important en les condicions geopolítiques actuals, en què hi ha canvis veritablement radicals a tot el planeta i es comença a configurar un món multipolar”.

Kazan, una ciutat situada uns 800 quilòmetres a l’est de Moscou, va ser triada com a seu en un intent de mostrar la resiliència de l’economia russa i el fracàs de les sancions occidentals. Coneguda com “la tercera capital de Rússia”, Kazan és una de les ciutats més riques del país, amb infrastructures ben mantingudes i projectes d’inversió milionaris.

La tria de Kazan també evidencia la voluntat de Rússia d’acostar-se al món musulmà. La ciutat, capital de Tatarstan, és una regió semiautònoma situada a mig camí entre Europa i l’Àsia. La població és d’ètnia majoritàriament tàtara i de fe predominantment musulmana.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb