El dia que Alemanya va envair Polònia ningú no va anunciar que havia començat la Segona Guerra Mundial –solament ho va dir el Daily Telegraph i tothom el va qualificar d’exagerat. Una guerra mundial tan sols es veu mirant el passat quan som al futur.

Tanmateix, aquesta setmana uns quants analistes i diplomàtics han començat a parlar amb una certa angoixa de la tercera guerra mundial, arran dels incidents militars entre la Xina i Taiwan i les maniobres a Corea del Nord que la vinculen amb la guerra d’Ucraïna.

Però hi ha raons per a parlar d’una possible tercera guerra mundial o no? Vicent Partal en parla en aquesta Pissarreta.

L’home més ric del món, Elon Musk, diu que “si Donald Trump no guanya aquestes eleccions, hauran estat les últimes”. Aquest dramatisme s’inscriu en la conspiranoia racista que van conreant els adeptes del Make America Great Again. El Partit Demòcrata, diuen, ha importat tants immigrants il·legals favorables que, si guanya Kamala Harris, la democràcia s’esfumarà i els Estats Units esdevindran el reialme d’un partit únic. És mentida, és clar. I el foc és creuat: els demòcrates també acusen Trump de ser “una amenaça per a la democràcia”, i ell mateix els culpa d’haver incitat, així, el seu intent d’assassinat. Les enquestes diuen que els nord-americans, com bona part dels ciutadans occidentals, creuen en la idea de la democràcia i la volen, però no els satisfà com funciona i hi estan perdent l’esperança. Assenyalar que els teus rivals la posen en perill també és una manera d’aprofitar aquesta insatisfacció sense donar-hi solució política.

L’èpica ianqui ho revesteix amb més espectacularitat i arravatament, però aquesta impugnació del sistema de dins del propi sistema s’assembla molt a la deriva espanyola d’ençà del 2018. Aquesta setmana, la imputació del fiscal general de l’estat n’ha estat un esglaó més. Les dues grans famílies polítiques espanyoles –que han funcionat com un partit únic sempre que els ha calgut i convingut, igual com els demòcrates i els republicans als Estats Units– ja qüestionen obertament la justícia del seu estat. Fa uns anys, rebatien a qualsevol independentista que la democràcia només s’encabia dins la llei. Ara, amb l’independentisme congelat, coincideixen a reconèixer que la llei es fa servir també per esclafar la democràcia: els socialistes parlen de lawfare i de jutges malvats, i els populars diuen que el Tribunal Constitucional està cooptat pels socialistes. L’imperi de la llei, que deien.

Que es qüestioni la legitimitat d’uns comicis o d’un dirigent concret és en realitat símptoma que, de fet, els ciutadans troben les seves democràcies com més va menys legítimes. No pas perquè les refusin, sinó perquè són infèrtils. Trump no concedeix la derrota el 2020 perquè, si la majoria social dels Estats Units –un 68%, segons un informe del respectat Pew Research Center– no està satisfeta amb la democràcia nord-americana, no és tan greu vulnerar-ne els rituals fonamentals. A la gent que encara creu en la litúrgia institucional potser li fa mal d’ulls, però per a molts altres aquesta desobediència normativa sona bé perquè la norma també els frustra a ells. L’espanyolisme més recalcitrant pot acusar Sánchez de petit dictador perquè, en el fons, els ciutadans saben que l’estat espanyol no és prou democràtic –hi ha també un 68% d’insatisfets–, i els socialistes governen feliçment gràcies a la pacificació antidemocràtica de Catalunya.

El problema és de gran abast, però en cada país troba la seva manera de manifestar-se. Segons l’informe esmentat del Pew Research Center, la insatisfacció amb la democràcia a Itàlia és d’un 67%, a l’estat francès d’un 65% i al Regne Unit d’un 60%. Arran de l’últim baròmetre del CEO, sabem que a Catalunya, com ja hem explicat unes altres vegades, la xifra és d’un 70%. Els llocs que se’n mig salven, com Alemanya, són immersos igualment en una davallada dràstica: allà, el 55% dels ciutadans declaren que sí que estan satisfets amb la democràcia, però això és un 11% menys que fa tres anys. La dinàmica transversal és un allunyament de les institucions, que es fa palès més de pressa en les que són, en efecte, lluny, com les comunitàries de la Unió Europea. L’Eurobaròmetre d’abans de les eleccions a Brussel·les del 9 de juny deia que un 42% dels ciutadans europeus tendeix a no confiar-hi.

Els governants i les institucions de les grans potències occidentals són atrapats en una dinàmica de deslegitimació i, a l’altra banda de la riba, hi ha qui frisa per aprofitar-ho. Musk mateix –que clama tot el dia per la llibertat d’expressió però censura constantment a X i l’ha convertida en una joguina inservible ja per a cap debat– esperonava fa uns mesos enfrontaments al carrer a Europa, on flirtejava amb la idea d’una guerra civil. La gran pregunta és fins a quin punt serà sostenible l’erosió. El president Salvador Illa governa tot sol amb el 15% del cens i una abstenció molt elevada; el primer ministre francès, Michel Barnier, governa amb el suport eteri de l’extrema dreta però, a la pràctica, contra tothom; el 46% dels republicans i el 27% dels demòcrates nord-americans diuen que no consideraran legítims els resultats si guanya el candidat rival; i Keir Starmer, amb una majoria d’escons històrica, governa el Regne Unit amb un milió de vots menys que Jeremy Corbyn.

Occident s’encamina cap a un divorci entre la política institucional i la vida i els valors de bona part dels ciutadans, si no la majoria. Hi ha barris de les grans ciutats del Principat on fou de més del 70% el 12 de maig proppassat. A Catalunya, el trencament sentimental amb la política oficialista té a veure amb el desenllaç fatídic del 2017 i el 2019, però és un trencament coherent amb una dinàmica molt més global. Per a revertir-la, cal sortir de la dialèctica que situa els populistes en un cantó i els demòcrates en un altre. El qüestionament de les institucions –la mobilització, la desobediència, la crítica ferotge– és bàsic en democràcia, però aquestes darreres dècades s’ha condemnat i perseguit com si fos un atac intolerable. Per això els més autoritaris es posen el nom de la democràcia a la boca i els tecnòcrates estantissos fan servir aquesta falsa dicotomia per enfortir-se. La participació política transversal i multitudinària es troba en vies d’extinció si no es frena aquesta concepció errònia de la democràcia.

Orfes de quioscs tradicionals, els diaris i revistes en paper tenen encara els prestatges de tota una botiga per a conquerir els lectors. Free Time Revistes & Llibres és al carrer de Floridablanca, 115, de Barcelona. És un comerç singular, únic a la ciutat, perquè hi trobes premsa i revistes editades a la ciutat i a totes les capçaleres internacionals que es puguin imaginar. Els títols més coneguts comparteixen espai amb un univers d’icones com ara Vogue, Kaleidoscope, The Gentlewoman, French Fries, Virtus, Holiday, Design Anthology, Mojo… Miris on miris, tot és ple de revistes. N’hi ha moltíssimes de disseny, arquitectura, interiorisme i moda, però també d’art i manualitats, de cinema, fotografia, d’arts gràfiques, d’estil de vida, de cuina, de motor, de viatges. De qualsevol tema, se’n troben. Enlloc veus dos exemplars iguals. És impossible de saber les capçaleres diferents de revistes.

El propietari, Ivan Baena, no s’atribueix cap mèrit quant a l’originalitat i excepcionalitat del seu negoci: “Quan vam començar, l’any 1992, hi havia bastants llocs on comprar aquest gènere, però hem anat quedant només nosaltres. La nostra fórmula no és pas innovadora, però el context és el que ens ha anat fent més únics. El tancament d’uns altres establiments i haver conservat clients de sempre, més els estrangers residents al barri i a tota la ciutat i la gent especialitzada i col·leccionista d’allò que venem, han fet que siguem el que som.”

El seu pare havia començat en el món de la premsa i revistes portant un quiosc tradicional a la Rambla i, l’any 1992, va veure l’oportunitat de llogar el local d’una botiga, també a la Rambla, que estava lliure. “Va ser una oportunitat d’aquelles, poc planificades”, comenta Baena. L’estil de la botiga tampoc no va ser predeterminat per ells. “No hi pensàvem, en el concepte, simplement, de mica en mica, hem anat sent el que trenta anys després encara hi són. Gradualment, hem anat especialitzant-nos. Hi ha molt de gènere, això sí. El distribuïdor, de manera automàtica, ens envia producte, i nosaltres anem perfilant, d’acord amb el que més es despatxa”, explica.

El preu alt del lloguer del local de la Rambla els va dur a traslladar-se, l’any 2017, al carrer de Floridablanca, on són ara, a la mateixa vorera del cinema Renoir Floridablanca, havent travessat el carrer de Villarroel, i gairebé fent xamfrà amb el del Comte d’Urgell. En aquest emplaçament continua lluint un atractiu univers de publicacions en paper, amb menys espai que no pas en el local anterior, però amb la mateixa varietat de revistes, o fins i tot més, perquè, a mesura que van tancant punts de venda a Barcelona, van ampliant l’oferta, segons que explica Baena.

Fa més de trenta anys que venen revistes i premsa local i internacional (fotografia: Albert Salamé). La clau de l'èxit és la varietat de temàtiques i capçaleres (fotografia: Albert Salamé). La clau de l'èxit és la varietat de temàtiques i capçaleres (fotografia: Albert Salamé). La clau de l'èxit és la varietat de temàtiques i capçaleres (fotografia: Albert Salamé). Clientela de tota edat

Han mantingut el nom, Free Time Revistes & Llibres, “hem modificat poques coses, però som els mateixos que fa trenta anys”. A la Rambla entraven més turistes, i ací ve més gent del barri i tenim més repartida la mena de client. “Ve molta gent gran perquè són els qui encara prefereixen el format paper”, comenta. De les seccions de moda i disseny, afegeix, tenen molta gent del ram i estudiants de les escoles de disseny de la ciutat, i els funciona molt bé. Els col·leccionistes també són públic fidel del Free Time, per a ells fan moltes reserves d’exemplars que és molt difícil de trobar en cap lloc més de la ciutat, sobretot les revistes mensuals internacionals, els setmanaris, no tant, explica Baena. 

Les revistes de labors i manualitats, que sempre havien tingut més sortida entre gent més gran, van començar a ser moda també entre el jovent i, actualment, publicacions com ara l’anglesa Simply Things i la revista holandesa Flow, amb un toc més modern, atrauen clients més joves. 

Hi trobem tantes temàtiques com preferències hi pot haver al mercat. “Ve gent a qui agrada el modelisme, el motor, el món militar, toquem bastants temes. Sobretot  després del Brexit, treballem amb un distribuïdor que importa publicacions del Regne Unit i l’última paraula la tenen ell o l’editor. Si no els surt a compte, no podem tenir-ho, per tant, no podem decidir, estem supeditats a allò que porta el distribuïdor d’aquí. Això sí, podem fer-li suggeriments”, explica Ivan Baena.

Entre els centenars de revistes destaca el fenomen d’Apartamento, una publicació que surt dues vegades l’any, nascuda a Barcelona, però en anglès, que ha esdevingut molt més que això. Avui Apartamento és una marca que també fa llibres d’arquitectura i disseny.

Un parell d’expositors de diaris, just entrar a la botiga, mostren les capçaleres de diaris en paper locals i també d’anglesos, alemanys i francesos. “La informació pura és molt fàcil trobar-la a internet, per tant, els diaris en paper són els que pateixen més, i la premsa internacional no té gaire sortida”, detalla Baena.

La clau de l'èxit és la varietat de temàtiques i capçaleres (fotografia: Albert Salamé). La clau de l'èxit és la varietat de temàtiques i capçaleres (fotografia: Albert Salamé). La clau de l'èxit és la varietat de temàtiques i capçaleres (fotografia: Albert Salamé). La clau de l'èxit és la varietat de temàtiques i capçaleres (fotografia: Albert Salamé).

Llibres, un complement

També hi ha llibres que, segons que diu el propietari, trien d’acord amb el poc espai que tenen perquè el llibre és més un complement. També és un distribuïdor, que porta unes quantes editorials, qui els prepara els encàrrecs. En tenen en català i en castellà, però no solament: “En anglès també tenim novel·la perquè hem detectat que hi ha força residents estrangers en aquest barri.” Però insisteix que l’activitat principal són les revistes i l’idioma majoritari dels productes que venen és el castellà, per una qüestió de mercat, diu.

En un expositor carregat de mapes de Barcelona i llibres de la ciutat amb un enfocament més turístic, hi continua l’essència d’aquell primer emplaçament del Free Time a la Rambla i del quiosc que va portar el pare d’Ivan Baena al mig d’aquest carrer ancestral. Però al barri de Sant Antoni hi entren menys turistes, tot i que també n’hi ha, perquè el turisme no és tot al centre. “Aquí és més anecdòtic. Els mapes ja no tenen el protagonisme d’abans, és un expositor que ja teníem de fa molt de temps.”

Moltes hores de feina

Els horaris d’aquest establiment també afavoreixen el negoci. “Ja els fèiem prou amplis, i hem continuat en aquesta línia, de 9.00 a 21.30 sense interrupció de dimarts a divendres. Dilluns tanquem a migdia, dissabte hi som tot el dia i diumenge, de 10.00 a 15.00”. Tancar a quarts de deu de la nit permet al públic del cinema Renoir de fer-hi una ullada quan surten de la sala.

També s’hi fixa molta gent que passa amb l’autobús i, quan baixa a la parada de davant, entra a mirar, comenta la Lluïsa darrere el taulell.

Posar-hi moltes hores explica, en gran part, la continuació d’un negoci així. “El dret de devolució del nostre producte és un punt a favor, perquè així no tenim minva, que és el risc que uns altres negocis sí que tenen, però això implica bastant feina d’entrada i una feinada de controlar l’estoc i les devolucions”, comenta Baena. És un sistema feixuc i poc lucratiu, amb descomptes molt estrets. “Per la feina que ens representa és preferible vendre coses amb més marge i que no impliquin tanta feina, perquè nosaltres tenim un volum de feina molt gran”, admet. Són les dues cares de la mateixa moneda, la gran varietat de producte els ajuda, però alhora repercuteix en aquesta major feina.

I és aquesta gran oferta que fa que entrem al Free Time i puguem dedicar molta estona a mirar i mirar. Baena diu que aquest és part de l’atractiu de la botiga, “com en una galeria o museu, però, a més, pots donar-hi un cop d’ull o passar-te una estona fullejant revistes o llibres”.

També tenen alguns llibres de temàtiques diverses (fotografia: Albert Salamé). També tenen alguns llibres de temàtiques diverses (fotografia: Albert Salamé). També tenen alguns llibres de temàtiques diverses (fotografia: Albert Salamé). La clau de l'èxit és la varietat de temàtiques i capçaleres (fotografia: Albert Salamé). Militant del paper

Baena és molt conscient que el format de les publicacions en paper és més propi de la gent gran, però també troba públic jove que el reclama. “Fenòmens com ara el de fans de personatges com Taylor Swift o Beyoncé també el necessitem. Hi ha qui prefereix el paper o bé el compatibilitza amb el mitjà digital. Però el sentiment de possessió, sentir que una cosa és teva, fa la necessitat de tenir el format físic, perquè ho col·leccionen o perquè tenir-ho a casa els defineix. Els discos, llibres i revistes que tenim a casa són una manera de definir-nos. I el format digital no té aquest component”, explica.

Per això, dins aquesta botiga-quiosc o quiosc-botiga es té la sensació que el Free Time no és el salvador del paper, sinó una reconquesta carregada de convicció que convida a tocar la cultura amb les mans, a fullejar llibres i revistes de qualsevol tema. “La gent té la creença que el paper es va morint, però nosaltres existim perquè encara hi ha mercat”, conclou Baena.

The Washington Post · Michelle Ye Hee Lee

El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, ha confirmat aquesta setmana les informacions sobre la presència de tropes nord-coreanes en territori ucraïnès lluitant de bracet de l’exèrcit rus. Segons Zelenski, és un pas més en la relació entre Moscou i Pyongyang, que aquests darrers mesos s’ha enfortit considerablement i ha anat més enllà de la mera transferència d’armes.

Un funcionari de la intel·ligència militar ucraïnesa, que parlà sota condició d’anonimat per tractar qüestions de seguretat nacional, declarà la setmana passada a The Washington Post que uns quants milers de soldats de la infanteria nord-coreana s’havien entrenat a Rússia i podrien ser desplegats a front cap a final d’any.

El ministre de Defensa de Corea del Sud, Kim Yong-hyun, la setmana passada va dir que eren molt probables les informacions sobre l’ajuda militar nord-coreana a Rússia. El Kremlin, per la seva banda, ha titllat aquestes afirmacions d’enganyoses.

“L’aliança entre Rússia i règims com ara el nord-coreà és com més va més forta”, va dir Zelenski diumenge. “No es tracta tan sols de la transferència d’armes; també hi ha les transferències d’efectius nord-coreans a les forces armades dels ocupants.”

Però per què voldria enviar soldats a fer costat a l’exèrcit rus al front ucraïnès, Corea del Nord?

Suport “total” a Rússia

Corea del Nord ha estat un dels països que ha donat més suport a la invasió russa d’Ucraïna. Kim Jong-un, de fet, ha promès suport “total” a la “guerra sagrada per la pau regional i la justícia internacional del president Vladímir Putin”. El març del 2022, un mes després de la invasió, Corea del Nord va ser un dels únics quatre països que van unir-se a Moscou per votar en contra d’una resolució de l’ONU que condemnava l’agressió.

D’aleshores ençà, Pyongyang ha ajudat Putin amb enviaments d’equipament militar de l’era soviètica que Rússia necessitava desesperadament, segons que expliquen funcionaris nord-americans, ucraïnesos i sud-coreans. Aquests enviaments han inclòs projectils d’artilleria i més armes; en canvi, els analistes creuen que Corea del Nord pot rebre ajuda russa per al seu propi programa armamentístic.

Els vincles militars de Corea del Nord amb Rússia es remunten a l’època soviètica, quan els dirigents soviètics van donar suport a la invasió de Corea del Sud per part del Nord, una operació que va desencadenar la Guerra de Corea. La guerra, que esclatà el 1950, va acabar el 1953 un alto-el-foc i la fi de l’ocupació militar. D’aleshores ençà, totes dues Corees han mantingut arsenals extensos de municions i armes per si el conflicte es reprengués. A mesura que la guerra a Ucraïna s’allarga, Rússia sembla estar com més va més interessada en aquest armament que Corea del Nord fa dècades que acumula.

Per què voldria enviar soldats al conflicte, Pyongyang?

Ara, la cooperació entre tots dos països sembla haver-se aprofundit fins al punt que Corea del Nord pot enviar militars al Donbàs, un territori ucraïnès ocupat per Rússia. De fet, és possible que alguns militars nord-coreans ja hagin mort o hagin estat ferits al conflicte, segons que apuntaven les informacions que van aparèixer la setmana passada en canals de Telegram i a la premsa ucraïnesa.

L’oficial d’intel·ligència militar ucraïnès explica a The Washington Post que, encara que les informacions sobre la presència de tropes nord-coreanes a Rússia és certa, no n’hi ha cap al Donbàs, i que els oficials nord-coreans morts no participaven directament en el conflicte.

Experts sud-coreans diuen que és plausible que Pyongyang enviï personal militar a Rússia; en particular, assessors tècnics encarregats de supervisar l’ús d’armament nord-coreà sobre el terreny.

Ateses les informacions que apunten que molts dels projectils nord-coreans han deixat de funcionar, seria raonable que Corea del Nord enviés personal per ajudar amb les feines de manteniment, gestió i avaluació de l’armament. Així ho explica Lee Ho-ryung, expert en l’exèrcit nord-coreà a l’Institut d’Anàlisi de Defensa sud-coreà de Seül.

“És completament factible que Corea del Nord no tan sols enviï equipament militar, sinó també enginyers”, diu Lee.

Les informacions sobre la presència d’efectius militars arriben després del pacte de defensa mútua que van signar Putin i Kim aquest estiu, amb què es van comprometre a reforçar la cooperació militar.

El funcionari ucraïnès explica que Putin potser va demanar a Corea del Nord que li enviés personal per evitar una nova onada de mobilitzacions de reservistes russos. Les tropes nord-coreanes, vist d’aquesta manera, poden “alliberar” els reservistes a Rússia, cosa que pot tenir un impacte significatiu en algunes zones del front.

Què hi guanya, Corea del Nord?

És possible que ja hi hagi nord-coreans a Rússia per a ajudar en les feines de reconstrucció a la regió ucraïnesa del Donbàs, segons que informa Daily NK, un grup d’observació amb seu a Seül que té informants a Corea del Nord. Citant fonts anònimes a Corea del Nord i Rússia, el mitjà de comunicació va informar a l’abril que Pyongyang havia enviat uns cent cinquanta treballadors a la regió perquè ajudessin amb les feines de reconstrucció.

El 2022, funcionaris russos van donar la benvinguda públicament a treballadors nord-coreans desplaçats a Rússia per a ajudar a mitigar l’escassetat de mà d’obra causada al país per la guerra. “Els constructors [nord-coreans] seran un actiu a l’hora de reconstruir la infrastructura i les instal·lacions socials i industrials del Donbàs”, explicà aleshores l’ambaixador de Rússia a Corea del Nord, Aleksandr Matsegora, a la premsa russa.

Aleksei Kolmakov, ministre de Construcció de la regió de Novossibirsk, a Sibèria, va declarar l’any passat que el govern regional havia demanat uns dos mil treballadors nord-coreans per pal·liar l’escassetat de mà d’obra en el sector de la construcció a Sibèria.

Corea del Nord té un historial llarg d’enviar de treballadors –principalment, obrers del sector de la construcció– a Rússia. Aquests enviaments permeten al règim nord-coreà, mancat de liquiditat, de guanyar uns diners que necessita amb urgència.

Kim està especialment desesperat per aconseguir recursos financers després de la pandèmia, que va obligar el país a tancar fronteres fins i tot amb la Xina. Aquesta clausura sobtada tallà de soca-rel els fluxos de comerç internacional –sobretot amb Pequín– que mantenien amb vida l’economia nord-coreana.

El règim ja havia rebut sancions internacionals abans de la covid-19 i l’economia del país es va contreure entre el 2020 i el 2023, segons dades del banc central de Corea del Sud. Encara que el comerç amb la Xina s’ha reprès d’ençà que Kim va començar a reobrir les fronteres de Corea del Nord l’any passat, les xifres encara no han assolit els nivells pre-pandèmia.

Aquests enviaments de treballadors són tot un salvavides per a un règim molt necessitat de divises estrangeres. Els passaports de la gran majoria d’aquests treballadors, obligats a treballar jornades molt llargues amb poca formació i poques mesures de seguretat, són confiscats quan entren a Rússia i obliguen la resta de la seva família a romandre a Corea del Nord per dissuadir-los d’intentar-se escapar mentre són a l’estranger.

El mes passat, el mitjà rus Mash va explicar que un treballador nord-coreà de la construcció a Khimki, a la regió de Moscou, havia caigut d’una bastida. El seu supervisor el va portar sota un pont perquè morís, afegí el mitjà.

Però l’ONU no havia prohibit les exportacions de mà d’obra nord-coreana?

Els nord-coreans han continuat treballant a Rússia –i en més països– malgrat la prohibició de l’ONU d’emetre permisos de treball als ciutadans de Corea del Nord i exigir a la resta de països del món que repatriessin tots els treballadors nord-coreans a final del 2019.

El Consell de Seguretat de l’ONU va incloure el programa de treballadors, que durant molt de temps ha subvencionat les ambicions nuclears del règim, a les sancions imposades a Pyongyang després del sisè exercici nuclear. Rússia criticà les sancions, però assegurà que les acataria.

Tanmateix, molts treballadors nord-coreans a Rússia van romandre al país, incloent-hi aquells que no van poder tornar-hi després del tancament de les fronteres de Corea del Nord el 2020, segons que ja havia revelat The Washington Post.

Després de la prohibició de l’ONU, els nord-coreans van continuar entrant a Rússia –amb visats de turista o d’estudiant– per treballar per a empreses russes, segons que constatà un informe recent del Ministeri d’Unificació sud-coreà basat en testimonis de fugitius.

Kostiantyn Khudov, a Kíiv, ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha avalat amb sentència ferma la decisió de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès de declarar els terrenys de la Torre Negra com a no urbanitzables. El consistori celebra que, finalment, l’entorn de la masia quedi totalment protegit, un espai de cent seixanta-cinc hectàrees incloses al parc natural de Collserola que el consistori va declarar no urbanitzables amb acord de ple. L’any 2022, el TSJC ja va donar la raó al consistori, però la constructora Núñez i Navarro va presentar recurs de cassació al Tribunal Suprem espanyol, que no el va admetre, i ara el TSJC ha ratificat amb caràcter ferm la sentència.

En un comunicat, el consistori considera aquesta sentència un “punt final” al litigi urbanístic de Torre Negra, donat que el TSJC avala amb la sentència ferma la modificació de PGM feta per l’ajuntament per convertir l’entorn de la masia en sòl no urbanitzable. Aquesta és la tercera modificació de PGM impulsada per convertir les cent seixanta-cinc hectàrees  de l’àmbit de la Torre Negra de sòl urbanitzable no delimitat a sòl no urbanitzable.

Anteriorment, el TSJC havia anul·lat les dues primeres modificacions de PGM en considerar que aquest paratge no podia ser preservat pels seus valors naturals, però sí que va reconèixer la competència municipal per classificar Torre Negra com a sòl no urbanitzable ordinari, que és la fórmula que finalment ha impulsat l’ajuntament per preservar aquest espai. La tercera modificació de PGM, aprovada definitivament per la Generalitat el juny del 2018, converteix en sòl no urbanitzable la pràctica totalitat de l’àmbit i només classifica com a sòl urbà la petita urbanització residencial Torre Negra, que ja havia estat sòl urbà en el PGM del 1976, el Club Tenis Natació Sant Cugat i l’escola Avenç.

Durant els pràcticament trenta anys de litigis, els propietaris han presentat diversos plans d’urbanització que proposaven la construcció d’entre mil vuit-cents habitatges i tres mil sis-cents.

Avui s’estrena als cinemes el film Valenciana, dirigit per Jordi Núñez i que es basa en l’obra de teatre de Jordi Casanovas. El film mostra la vida de tres amigues periodistes que desenvolupen la seva carrera en diferents àmbits de la comunicació a la València de la dècada dels noranta, quan entra a la Generalitat el PP d’Eduardo Zaplana, que ara ha estat condemnat a deu anys de presó per corrupció.

El film mostra una ciutat marcada per la lluita política contra la televisió pública Canal 9, pel cas Alcàsser i la seva cobertura als mitjans i per una onada cultural que va fer ressonar la Ruta del Bakalao entre la joventut. Enregistrat un 60% en català i produït amb un pressupost de 800.000 euros, Valenciana s’emmarca dins una onada d’estrenes de films valencians que hi ha hagut aquests darrers mesos arran de les polítiques culturals de l’anterior govern del Botànic.

El film, que ha guanyat el premi del públic al millor llargmetratge del festival Cinema Jove, actua com a pont temporal per a entendre l’estat actual del País Valencià. Els conflictes i tensions que envolten les protagonistes, representades per les actrius Tània Fortea, Conchi Espejo i Ángela Cervantes, són un reflex del moment polític i econòmic.

La nova onada cinematogràfica en català es veu ara amenaçada per la reducció de les subvencions per al foment de la llengua que ha aprovat el govern de Carlos Mazón. Entitats i institucions com Acció Cultural del País Valencià i Escola Valenciana han vist reduït el seu pressupost gairebé a la meitat respecte de la legislatura passada.

El film es pot veure en versió original en unes quantes sales del País Valencià, però tan sols en unes poques del Principat, com els Cines Verdi (Barcelona) o els Odeon Multicines a Vilanova i la Geltrú, i de les Illes, com Ocimax Palma.

Ploma estilogràfica de la casa Parker i lletra apressada, molt maca però amb un punt de dificultat en la lectura, potser com a record dels seus (pocs) anys d’estudiant de medicina –ja sabeu què en diuen, de tenir lletra de metge. Capell tant a l’hivern com a l’estiu, corbatí. Ulls blaus amagats darrere les ulleres. Tot sovint armilla, quasi sempre camisa, màniga llarga a l’hivern i curta a l’estiu. Barba que no falti, de diferents mides i proporcions segons l’època. Tabac ros ben sovint, qualque vegada pipa, que no sigui dit. I una obra literària diversa, complexa, amb moments de gran popularitat i amb un compromís insubornable amb la llibertat creativa. Vet ací amb poques línies un retrat apressat d’Antoni Serra (1936-2023), sense cap mena de dubte un dels escriptors més importants de la literatura mallorquina d’aquests darrers cinquanta anys, un personatge que va arribar a tenir una fama important a Catalunya (recuperada una mica els seus darrers anys de vida) i que després, fart de veure com funcionava el món literari, es va recloure a Mallorca, on va continuar desenvolupant la seva carrera literària i cultural allunyat del focus barceloní.

La Fundació Mallorca Literària continua aquesta setmana els cicles monogràfics dedicats als autors de l’anomenada generació dels setanta. Antoni Serra el podríem considerar un epígon d’aquesta generació perquè era més gran que els autors que en formen part i perquè en les seves primeres obres en català, molt més de caràcter experimental, s’allunya dels interessos principals del grup, tot i que segurament el concepte de “generació dels setanta” és molt més cronològic que res més, tal com ha anat descobrint aquest cicle organitzat per la fundació, i ací sí que hi entraria de ple.

Aquesta vegada, el monogràfic ha estat coordinat per Francesc Sanchís i es farà avui i demà. S’hi abordaran pràcticament tots els aspectes de la personalitat literària polièdrica de Serra: la novel·la negra, la vessant més personal de la seva vida; els espais geogràfics d’algunes de les seves obres; el compromís social i el compromís literari; les relacions precisament amb els companys d’aquesta generació i amb la resta d’escriptors catalans coetanis; les novel·les experimentals i el risc creatiu; la incorporació del passat recent en les seves novel·les de tall realista, com ara Carrer de l’Argenteria, 36 i Llibre de família; el gran èxit de la novel·la d’espies L’avinguda de la fosca; el paper de la censura en les obres primerenques en castellà i el seu pas recent al català exemplificat en la novel·la Màrius; les novel·les breus amb un punt coent; i la seva important creació de no-ficció. Hi participaran, entre més ponents, Àlex Martín, Jeroni Salom, Antoni Figuera, Albert Serra, Miquel Serra, Tomeu Canyelles, Anna Maria Villalonga, Carles Cabrera, Pilar Arnau, Josep M. Nadal Suau i Catalina Borràs.

Aquest monogràfic i els temes que proposa serveixen directament per intentar d’explicar qui era Antoni Serra i també mirar d’escatir i veure els motius del progressiu arraconament i ostracisme que ha fet que, amb algunes excepcions, la seva obra estigui pràcticament descatalogada i sigui difícil de llegir. De fet, en el catàleg de biblioteques de Barcelona, podem trobar la gens negligible xifra de catorze títols disponibles de l’autor, que solament permetrien fer una aproximació molt parcial a una obra que supera la quarantena de títols.

El gran èxit de popularitat d’Antoni Serra va arribar gràcies a la novel·la negra. Serra era un dels membres inicials del col·lectiu Ofèlia Dracs i el 1983 va participar en la ja mítica antologia Negra i consentida. Va ser la base per a la creació del personatge de Celso Mosqueiro, que va agafar cos el 1985 en la novel·la El blau pàl·lid de la rosa de paper. Ací, Mosqueiro encara era un policia portuguès de mare catalana que ha d’investigar un cas a Mallorca que s’aniria complicant de mala manera. Poc després ja el trobarem reconvertit en detectiu privat (un perdiguer, en l’argot de l’època) que viu en un llaüt a Palma i que protagonitzarà quatre aventures més. L’esclat de popularitat va coincidir amb el de la novel·la negra a casa nostra i amb l’èxit de la col·lecció la Negra de la Magrana.

De fet, aquesta editorial i el mateix col·lectiu Ofèlia Dracs són un punt de lligam clau en la vida de Serra i el compromís social. Segons que han explicat diferents testimonis, la Magrana va néixer com a idea en un soterrani de casa de l’editor Carles Jordi Guardiola, en què també es reunia aleshores la branca cultural del PSAN, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional, del qual va formar part Serra. De fet, Antoni Serra va mantenir una relació d’amistat molt estreta amb Jaume Fuster i Maria Antònia Oliver i una de les feines que va fer va estar directament vinculada amb el Congrés de Cultura Catalana.

El circ i el periodisme

Abans, Antoni Serra havia fet de tot. Havia començat estudis de medicina a Barcelona, però els va deixar i a final dels cinquanta i principi dels seixanta es va dedicar a córrer una mica de món abans de tornar a Mallorca. Va passar fam. Va fer d’august de soirée en un circ i va començar a exercir de periodista primer a València i després a Mallorca. El periodisme va ser durant un temps una manera de guanyar-se la vida i després va mantenir les seves col·laboracions en premsa en forma d’articles d’opinió fins poc abans de la seva mort. En aquests espais feia una crònica molt personal tant de la cultura com de la literatura que consumia.

Aquest compromís polític i el social també el va adoptar ràpidament amb la llengua. Després de publicar quatre llibres en castellà, Serra començà a escriure en català el 1971 amb Gent del carrer, que originalment havia acabat d’escriure el 1968 i que la censura no deixaria publicar fins uns quants anys després. És un treball molt personal a mig camí entre el periodisme i l’assaig en què vol analitzar diferents aspectes de la societat mallorquina i en què trobem, per exemple, una de les primeres aproximacions al fenomen del barraquisme a l’illa, un llibre en què demostra que a l’illa del turisme no tot són flors i violes i en què fins i tot critica els seus companys: “Escriure sobre Mallorca i sobre Ciutat té el seu risc: esser influenciat pel tòpic, per aqueix etern tòpic acceptat en tots els treballs dels escriptors del turisme.”

I si el periodisme compromès comença el seu camí en català, és en els seus inicis en aquesta llengua quan ens ofereix el seu cicle més experimental: La gloriosa mort de Joan Boira, del 1973; El cap dins el cercle, del 1979, i Rapsòdia per a una nit de Walpurgis, Nureddunna, del 1981, llibres que alterna amb volums de relats com ara Entrada de fosca, del 1972; Tríptic del viatger, del 1975, i Quartet per a una confidència, del 1977. Serra no abandonarà el relat breu i encara lliurarà als lectors cinc col·leccions més de llibres de relats; vuit en total, doncs.

I mentre la novel·la negra li feia guanyar milers de lectors, també, a poc a poc, l’anava encasellant, i Serra veia que alguns dels seus millors llibres i dels més compromesos literàriament i socialment, no tenien el resultat que esperava. Parlem sobretot de Més enllà del mur, del 1987; Carrer de l’Argenteria, 36, del 1988; i Llibre de família, del 1991; que anava alternant amb les novel·les negres, de la mateixa manera que també les va alternar amb les curtes Per ben morir, del 1988, i Panorama interior en gris, del 1991. Antoni Serra no volia ser solament un autor de novel·la negra, tot i que la seva passió pel gènere com a lector i també com a escriptor era fora de qualsevol dubte. De fet, els darrers reconeixements a Catalunya foren gràcies a les novel·les negres, de les quals es parlà en els diferents festivals dedicats al gènere sorgits a casa nostra aquests darrers anys.

La reclusió a Mallorca

El 1994 marca un punt d’inflexió en l’obra i en la vida de Serra. Aquell any publica encara a la Negra de la Magrana una de les seves millors novel·les: L’avinguda de la fosca, en què repassa la mort real de l’espia Thomas Harris a Mallorca. L’escriptor ja havia tingut grans èxits a tot arreu del país, havia estat nomenat escriptor del mes per la Institució de les Lletres Catalanes i estava en el seu moment de màxima popularitat, però a partir d’ací, silenci. Serra decideix que no vol publicar més novel·les negres (tot i que sempre assegurà que en tenia una d’inèdita i que aprofità algunes estructures del gènere a El professor de literatura, del 2008), s’enfada amb el món literari català i decideix romandre a l’illa. Escrivint, és clar. Apareixeran quatre llibres de narracions dels cinc esmentats, tots en editorials illenques, i dues ficcions més, l’esmentat El professor de literatura, del 2008, i Viatge, del 2015, la darrera obra que publica en vida.

Què més fa Antoni Serra en aquests anys, a banda d’una abundosa obra periodística? Refugiar-se en la no-ficció, un gènere amb què es va estrenar en l’escriptura en català i amb què encara ens aportarà llibres ben importants. Abans ja havia publicat títols com ara la seva biografia de Gabriel Alomar, a qui sempre havia considerat un dels seus principals mestres (Gabriel Alomar: l’honestedat difícil, del 1994) i el singularíssim L’anàrquica escriptura de la terra inexistent, del 1993.

Però és entre el 1995 i el 2009 quan desenvolupa una obra molt prolífica de no-ficció, amb llibres sobre literatura i cinema –El (meu) testament literari, del 2007; Passió (confessable) per la cinematografia, del 2005; Llarg adéu a la vida: reflexions sobre la cultura del meu temps, del 2006– i sobretot la publicació del seu dietari en quatre volums, que va del 1970 al 1984 i que constitueix un testimoni molt valuós sobre la cultura que va viure. També hi hem d’afegir un llibre ben interessant: No hi ha quart poder: memòries periodístiques del meu temps de glòria, del 2002, que va ser tot un èxit local.

Així doncs, la Fundació Mallorca Literària retrà l’homenatge merescut a un grafòman illenc que va provar de copsar tota la cultura del seu temps i deixar-ne testimoni, que va triomfar escrivint novel·la negra, un gènere que el va acabar condemnant a l’ostracisme, que va fer novel·la experimental i va intentar de rescatar la memòria de Mallorca i donar-la a conèixer al món mitjançant les seves novel·les i que, sobretot, va deixar un rastre de compromís, tinta de ploma estilogràfica i la lleugera ombra d’algú que se’n va amb capell i corbatí.

Un tribunal de Roma ha declarat il·legal la reclusió a Albània dels immigrants traslladats aquesta mateixa setmana d’Itàlia estant i n’ha ordenat el retorn, sota l’argument que els països de procedència d’aquestes persones, Bangla Desh i Egipte, no es poden considerar segurs.

El govern italià, encapçalat per Giorgia Meloni, ha noliejat aquesta setmana un vaixell militar amb setze sol·licitants d’asil perquè havien d’esperar a Albània la resolució dels seus casos. Poc després del trasllat, ja es va ordenar la tornada de dos possibles menors i d’altres declarats vulnerables en arribar. Ambdues catalogacions invalidaven la possible reclusió, en virtut d’un acord que estableix també que solament podien ser traslladats a sòl albanès immigrants procedents de països segurs. La secció migratòria del Tribunal de Roma ha entès que tampoc no es dóna aquest requisit per als que encara són a Albània, segons la cadena RAI.

“Els dos països dels quals procedeixen els migrants, Bangla Desh i Egipte, no són segurs”, diu la sentència, en què s’al·ludeix a una decisió prèvia del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Sobre això, la cort ha determinat que els immigrants -almenys quatre, segons la sentència- no poden quedar detinguts i que solament a Itàlia es troba garantida la llibertat a la qual tenen dret.

L’ex-consellera de Salut i Consum durant el primer Pacte de progrés, Aina Salom, ha denunciat l’atac lingüístic que va patir a una botiga de Movistar, al centre de Palma. “Si vol fer la gestió, haurà de parlar en castellà”, li va dir la dependenta, quan Salom es va dirigir a ella. “Ni el parl ni l’entenc”, insistia la treballadora.

“Em vaig quedar en xoc. Ja és suficient amb quaranta anys d’imposició franquista perquè ara una al·lota rere un aparador m’imposi la llengua amb què he de parlar”, comenta a VilaWeb l’ex-consellera, qui va contestar que tenia dret a parlar la seva llengua. 

“Aquí es parla espanyol!”

La situació es va complicar tot just després, quan un al·lot des de la part de darrera de la botiga va cridar, en castellà: “Senyora, senyora! No estem a Espanya? Doncs aquí es parla espanyol!”. Tot seguit, la persona que l’atenia es va aixecar i li va dir que no li faria la gestió. “Em va deixar plantada”, diu Salom, que va haver de demanar fins a sis vegades el full de reclamacions. 

En aquest punt, Salom l’havia d’omplir amb les dades de la botiga, però els dependents es van negar a donar-les-hi. “Veus el que posa aquí [conselleria de Salut i Consum], doncs vagi allà i que li omplin”, li va dir amb to de repte el dependent. 

El Tribunal Suprem espanyol ha reconegut el dret de les famílies monoparentals a estendre de setze setmanes a vint-i-sis el permís de maternitat per evitar la discriminació dels menors nounats. El tribunal estableix que aquesta és la interpretació que s’ha de donar al permís regulat a l’Estatut del Personal Públic. La sala estima el recurs d’una professora a qui la Direcció Provincial d’Educació de Valladolid va rebutjar la sol·licitud per ampliar el permís de maternitat de setze setmanes a vint-i-quatre perquè es tracta d’una família monoparental.

Un jutjat contenciós administratiu va donar la raó a la mare en entendre que aplicar la normativa vigent a un únic model de família biparental era clarament discriminatori. Per part seva, el Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó va anul·lar la sentència d’instància i va confirmar la resolució administrativa.

El Suprem aborda aquest cas a causa de la controvèrsia que existeix en aquesta matèria i per la disparitat de criteris sobre aquesta qüestió que hi ha a les sales i als diferents tribunals superiors de justícia. Per això interpreta la Llei de l’Estatut bàsic de l’empleat públic (TRLEBEP) que regula els permisos de naixement per a la mare biològica i l’altre progenitor. Aquest article concedeix un permís de setze setmanes de durada per a ella (sis setmanes obligatòries per a tots dos progenitors immediatament després del part). Afegeix que de tots els interessos que convergeixen en la caracterització i ordenació d’aquests permisos l’interès del menor en destaca i això és així “perquè, en tot cas, el que està en joc és la igualtat entre els menors nounats, evitant l’aparició de qualsevol forma de discriminació per raó de naixement, i per qualsevol altra condició o circumstància personal o social (article 14 de la constitució espanyola), segons hagi nascut en un tipus o altre de família”.

La sentència explica que “el tipus de família no pot, per tant, determinar la diferència de tracte, de manera que el nascut en una família monoparental gaudirà de la cura, l’atenció i la protecció familiar (que estableix el Codi Civil) per un temps molt inferior, setze setmanes, que tindria si hagués nascut en una família biparental, vint-i-sis setmanes”. Per a la sala, es tracta d’una discriminació entre menors que es qualifica pel perjudici indubtable que pateixen els qui es veuen privats primerencament de les cures que dispensen amb la seva presència constant algun dels seus progenitors. No cal dir que la diferència temporal en el nombre de setmanes no és fútil quan es tracta de protecció i atenció a aquesta edat tan primerenca”. Per tant, la interpretació que fa del TRLEBEP és la que “resulta conforme amb la Constitució, en concret els articles 14 i 39, i la resta de l’ordenament jurídic, respectant la igualtat i l’interès superior del menor, mitjançant la proscripció de qualsevol forma de discriminació per raó de naixement”.

El Suprem subratlla que no entreveu “cap circumstància que proporcioni una justificació raonable per explicar la diferència d’efectes jurídics entre les dues situacions jurídiques equiparables, entre menors nounats en funció del tipus de família, monoparental o biparental. Ni tan sols resulten entenedores les raons per les quals uns menors nadons puguin rebre durant més temps l’atenció i la cura d’algun dels seus progenitors, empleats públics i d’altres no. Tots han de rebre la cura i l’atenció a què fa referència el Codi Civil, en la mateixa mesura, sense que la interpretació de la llei pugui conduir a conclusions que lesionin la igualtat”.

La sentència recorda que l’únic supòsit de família monoparental que ha regulat expressament la llei, que és el provocat per la mort de la mare, permet la suma dels dos permisos. “En aquest supòsit del progenitor vidu, per tant, la durada del permís sí que s’estén fins al límit de les famílies biparentals produint-se la suma o addició que ara postula la part recurrent per a la família monoparental, naturalment a la part que resti del permís que, si escau, va fer ús la mare abans de morir”, subratllen els magistrats.

El Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) ha rebutjat per majoria la querella que va presentar l’Advocacia de l’Estat espanyol, en representació de Pedro Sánchez, per un presumpte delicte de prevaricació contra el jutge Juan Carlos Peinado, que instrueix la causa contra Begoña Gómez per presumptes delictes de tràfic d’influències i corrupció en els negocis.

El TSJM no veu motius per a obrir una investigació per comprovar si el magistrat va prevaricar en citar el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, a la Moncloa al juliol, quan la llei li permet declarar per escrit. La resolució no ha estat unànime i conté un vot particular.

El tribunal s’ha pronunciat després d’estudiar l’informe que va presentar la fiscalia a favor de l’admissió de la querella contra Peinado i el seu substitut, el jutge Carlos Valle, per dues resolucions: la providència en què es va citar Sánchez com a testimoni i la providència en què es va rebutjar que declarés per escrit.

Els serveis jurídics de l’estat van defensar que hi havia “múltiples elements” que feien evident que la decisió de prendre declaració a Sánchez com a testimoni de manera presencial a la Moncloa, el passat 30 de juliol, era contrària a la llei, perquè va desposseir el president del govern d’una de les “garanties que li ofereix la llei d’enjudiciament criminal”.

Sánchez va presentar la querella el mateix dia que Peinado va anar a la Moncloa a prendre-li declaració com a testimoni. Aquell dia, es va acollir al seu dret de no declarar davant el jutge, emparant-se en l’article 416 de la llei d’enjudiciament criminal, que fixa que, com a cònjuge de Begoña Gómez, està “dispensat de l’obligació de declarar”.

L’Advocacia de l’Estat va insistir que la decisió de Peinado de citar el president de l’executiu va ser “prevaricadora” perquè en la seva providència no hi havia “ni una sola línia per motivar o justificar” per què la declaració no s’havia de fer per escrit.

Els Laboratoris Ordesa, fabricant de llet i cereals infantils, ha decidit de retornar la seu social a Catalunya després d’haver-la traslladat arran del referèndum d’independència de l’1-O, segons que ha avançat La Vanguardia i ha confirmat l’ACN amb fonts de la companyia. La decisió de tornar la seu respon a “criteris tècnics, operatius i pràctics”, ha dit la companyia, que produeix les marques de llet i cereals Blemil i Blevit. La nova seu serà a les oficines de la Torre Ponent del complex Fira District, al passeig de la Zona Franca de Barcelona.

Després del tancament de la planta de Sant Boi de Llobregat, els Laboratoris Ordesa han decidit d’unificar a les noves oficines a la Zona Franca el registre sanitari i la seu social. D’aquesta manera unifica també en una única seu social les societats adquirides aquests darrers anys: Font Activ i Sodeinn.

L’ex-president de la Generalitat Ximo Puig ha defensat que el PSOE va actuar “a partir del primer moment” apartant del partit l’ex-ministre de Transports espanyol José Luis Ábalos, arran de l’anomenat cas Koldo, perquè hi havia una responsabilitat política evident, “més enllà que hi haguera una causa de caràcter judicial”.

“No sé la seua situació en termes jurídics, però en termes polítics a mi m’ha decebut sincerament”, ha dit. Puig n’ha parlat a València abans de participar en la presentació d’un llibre de l’ex-secretari general d’UGT Cándido Méndez.

Així mateix, ha assenyalat que havia tingut una relació de molts anys amb Ábalos, però no recentment. Sobre l’actuació del PSOE, ha dit: “El partit va actuar en conseqüència, encara que sempre té derivades negatives, i ara, en altres àmbits, també caldria fer el mateix.” Era una referència a la situació de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, cas en què, a parer de Puig, “s’hauria de donar una gran explicació”.

El conductor d’un patinet s’ha mort després d’haver estat atropellat per un autobús a la Gran Via de Barcelona, a l’altura de l’edifici de la Campana, al barri de la Marina de Port. L’accident ha passat poc després de les vuit del matí al número 188 de la Gran Via de Barcelona. A conseqüència del sinistre, el conductor del vehicle de mobilitat personal ha resultat traslladat en estat greu pel SEM a l’Hospital Clínic, on s’ha mort. Fins al lloc dels fets s’hi han desplaçat dotacions de la Unitat Central d’Atestat de Trànsit (UCAT) per tal de realitzar l’atestat corresponent i esclarir les causes del sinistre.

Aquesta és la desena víctima mortal en sinistre de trànsit a la ciutat enguany. El consistori lamenta la mort i trasllada el seu condol a la família i amistats i referma el seu compromís per a continuar treballant per reduir les víctimes en els sinistres de trànsit.

El conductor d’un patinet és en estat molt greu quan ha estat atropellat per un autobús a la Gran Via de Barcelona, a l’altura de l’edifici de la Campana, al barri de la Marina de Port. L’accident ha passat poc després de les vuit del matí al número 188 de la Gran Via de Barcelona, segons que han informat a Efe fonts municipals.

Arran de l’impacte, el conductor del patinet ha estat traslladat en estat molt greu a un centre hospitalari. Per a atendre’l, s’hi han desplaçat ambulàncies del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i patrulles de la Guàrdia Urbana, que haurà d’esclarir les causes de l’accident.

L’arrencada de la segona Lliga del Paraulògic ha estat tot un èxit i hi han participat prop de 8.000 jugadors de 88 comarques dels Països Catalans, més que no pas l’any passat. Amb aquesta segona lliga s’ha consolidat la presència del Paraulògic a tot el territori, amb més participació fora de l’àrea metropolitana de Barcelona en comparació amb la primera.

Els jugadors que s’han classificat en aquesta primera fase aviat podran participar en la segona, que començarà dilluns, dia 21, i durarà fins dimecres, dia 23.

Consulteu el rànquing de la vostra comarca en la Lliga del Paraulògic

La segona fase proposa als jugadors un desafiament més intens. Els 2.370 jugadors classificats competiran durant tres dies en l’àmbit regional, amb temps limitat per a cada partida: dilluns tindran 15 minuts; dimarts, 10, i dimecres, solament 5. Els participants rebran un enllaç per correu electrònic per a accedir a les partides, que podran jugar en qualsevol moment dins les 24 hores de cada dia de competició.

Aquesta ronda seleccionarà 145 jugadors que passaran a les semifinals presencials, que es faran durant el novembre en cinc ciutats dels Països Catalans: Barcelona, València, Palma, Andorra la Vella i Perpinyà. Les partides, que duraran aproximadament una hora, seran dirigides pel filòleg i divulgador lingüístic Pau Vidal. Els jugadors amb més bons resultats es classificaran per a la gran final, que serà el dissabte 14 de desembre a Barcelona.

 

Us demanem una petita donació per a ajudar-nos en l’organització de la Lliga. Punxeu ací si ens podeu ajudar i voleu.

En Pau, un dels tres joves que van penjar els cartells ofensius amb els germans Pasqual i Ernest Maragall, ha afirmat que va confessar als Mossos d’Esquadra en canvi de cinquanta euros i de la seva immunitat en el cas. En una entrevista a Catalunya Ràdio, ha explicat que un home li va proposar un tracte amb l’objectiu que se sabés qui havia estat l’autor dels cartells. Segons en Pau, aquella mateixa nit, mentre era al Port Olímpic de Barcelona, es va adreçar a un agent dels Mossos i li va dir que havia estat ell qui havia enganxat els cartells. A més, ha revelat que quan els van imputar un delicte d’odi, van demanar diners a ERC. Segons diu, el partit va pagar al seu company, però ell no ha rebut res.

L'investigat per penjar els cartells dels germans Maragall: "Em van oferir diners i immunitat si confessava que havia estat jo qui els havia enganxat" #MatíCatRàdio https://t.co/qNj2RB8gFx pic.twitter.com/W6qM2czGQg

— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) October 18, 2024

El jove, que és de la comarca d’Anoia, ha explicat que un dia se li havia acostat un home que, parlant-li en castellà, li havia proposat que anés a Barcelona a confessar que ell havia enganxat els cartells. L’home li va assegurar que, d’aquesta manera, el cas s’arxivaria, cosa que finalment va passar. Aquesta trobada va ser abans que es fes públic que l’autoria de l’acció venia de dins del partit.

En Pau no ha volgut revelar el nom que li va donar l’home, i assegura que es va presentar amb una identitat que no sap si és real. De fet, ha explicat que s’han comunicat per telèfon dues vegades més, sempre amb números diferents, i que, quan ha intentat de posar-s’hi en contacte, la línia ja havia estat donada de baixa.

Sense dir res als altres dos companys amb qui havia penjat els cartells, en Pau va anar a Barcelona i va complir el tracte. L’agent dels Mossos a qui es va adreçar va prendre nota de la confessió, i pocs dies després van ser citats a declarar. A més, en Pau ha explicat que, juntament amb un dels altres companys, que tenia contactes amb un militant d’ERC de l’Anoia, van decidir de demanar diners al partit, tenint en compte que els imputaven un delicte d’odi. “Digue’ls que si no accepten, cantarem”, va suggerir en Pau. Finalment, segons el seu relat, el partit va acceptar de pagar una mena d’indemnització al seu company, però a ell no.

El jove ha assegurat que no tornaria a penjar els cartells, i ha dit que no és de cap partit polític. A més, ha reconegut que, en el moment dels fets, no era conscient del contingut dels cartells. En relació amb això, ha afirmat que li agradaria demanar disculpes als germans Maragall.

El president Pere Aragonès entrarà en la pugna interna d’ERC amb una mostra de suport a la candidatura Nova Esquerra Nacional. Segons que informa l’ACN, Aragonès assistirà a l’acte que la candidatura celebrarà demà a Barcelona. També hi seran presents uns quants consellers del govern d’Aragonès, i que aquest dimecres van penjar cartells per convocar l’acte de dissabte. D’aquesta manera, Aragonès se suma a la majoria del seu govern, que aposta per la llista encapçalada per Xavier Godàs i Alba Camps. Al juny, Aragonès ja va signar el manifest que demanava una renovació de la cúpula d’ERC, i ha defensat que és més fàcil iniciar un nou cicle amb cares noves al capdavant del partit, tal com propugna Nova Esquerra Nacional.

Sota el lema “Fem pinya per tornar a alçar-nos”, Nova Esquerra Nacional organitza un acte demà a les 12.00, al pavelló INEFC de Barcelona. “Estem a punt per obrir un nou cicle, i fer-ho amb una organització més forta, coral, honesta i compromesa”, diu la convocatòria.

La majoria de consellers d’ERC que formaven part de l’anterior govern d’Aragonès van penjar cartells aquest dimecres per convocar l’acte de dissabte. L’ex-vice-presidenta Laura Vilagrà va fer-ho a Manresa (Bages), mentre que Tània Verge va enganxar els cartells a Barcelona i Anna Simó ho va fer a l’Hospitalet de Llobregat. Manel Balcells va convocar a Granollers (Vallès Oriental), David Mascort a Vilablareix (Gironès) i Meritxell Serret a Balaguer (la Noguera).

Cares noves per a un nou cicle

En una entrevista a finals de setembre, Aragonès ja va defensar a RAC1 que per començar un nou cicle és més fàcil comptar amb cares noves al capdavant del partit. El president va afegir que ell no dirà a cap company què ha de fer, referint-se a Oriol Junqueras, però es va mostrar clarament a favor d’una renovació de lideratges, especialment en el context actual, en què, segons la seva opinió, “el cicle polític del procés s’ha acabat”. “En un nou cicle, si hi ha cares noves al capdavant, és tot més fàcil”, ha afirmat.

En aquest sentit, Aragonès va recordar que quan Oriol Junqueras i Marta Rovira es van posar al capdavant d’ERC, Joan Puigcercós i Joan Ridao van “deixar pas”. Segons Aragonès, la situació actual és similar.

Enguany el Festivern, el festival de música i cultura que se celebra cada Cap d’Any a Tavernes de la Valldigna (la Safor), fa vint anys i amplia un dia més els dies de celebració. Es farà els dies 28, 29, 30 i 31 de desembre. Ho han anunciat en un vídeo on recorden tot allò que han viscut d’ençà de la primera edició, el 2004, amb actuacions de grups ja tan recordats com Obrint Pas, la Gossa Sorda, Aspencat, la Raíz o Zoo. El vídeo es clou amb la presentació del lema de l’edició d’enguany: “No ens han parit per a dormir”, un homenatge a Vicent Andrés Estellés en el seu centenari.

El Festivern es reivindica i recorda com va néixer el 2004 “per l’imperatiu de tindre un festival en la nostra llengua i de posar en valor la nostra cultura” fins a arribar a consolidar-se en el panorama cultural del País Valencià. També remarquen com han hagut de resistir la competència dels macrofestivals organitzats per grans inversors i amb forts patrocinis.

A l’edició d’enguany prometen de continuar amb les activitats que sempre l’han caracteritzat: concerts de gran format, concursos de paella, música al carrer, campionats esportius i germanor. A més, consoliden el Festivernet, l’espai amb concerts i activitats per a infants, amb la segona edició.

El cartell dels grups que hi actuaran encara no s’han anunciat, però les entrades es posaran a la venda dilluns vinent a les 19.00.