Josep Campmajó ja és a casa. L’activista gironí, ex-president de l’associació de comerciants del mercat del Lleó, on tenia parada, feia vuit mesos i tres setmanes que era a l’exili. Acusat de terrorista fins fa poc per la seva vinculació amb el Tsunami Democràtic, Campmajó ha viscut un exili discret, de persona poc coneguda, però clau (ell ha estat un home pont entre Carles Puigdemont, de Junts, i Xavier Vendrell, d’ERC). Vital, ahir va ser rebut a la plaça del Vi de Girona, tres quarts plena. El rebien el batlle, Lluc Salellas (CUP), acompanyat de Joaquim Ayats (ERC) i la plana major de Junts, amb Gemma Geis, Marta Madrenas, Laura Borràs i Francesc de Dalmases. Lluís Llach, president de l’ANC, era entre el públic. Minuts abans de fer un discurs en què va tornar a saludar la “benemérita” (marca de la casa dels seus discursos), va rebre VilaWeb per parlar del seu retorn.

Josep Campmajó a la plaça del Vi de Girona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Al matí heu expressat aquesta idea: a l’exili no hi era jo, hi éreu vosaltres.
—Això m’ha passat quan travessava el camí entre Perpinyà i les Alberes, que dius, ai, ai, ai, que ja hi som. I, de cop, he vist un rètol que posava “Espanya”. Jo esperava “Catalunya”, “Girona”. Ostres, surto de l’exili i arribo a un país ocupat. Surto d’un espai de llibertat que l’he hagut de buscar, i entro en un territori ocupat per l’estat espanyol, per la corona espanyola. Els qui han estat exiliats durant tot aquest temps de la llibertat hem estat els qui hem viscut, sense saber-ho, sota aquesta ocupació. Sí, surto de l’exili i arribo a un país ocupat. Per tant, ara jo abandono la meva llibertat i desitjo retrobar-me amb qui durant tant de temps ha viscut a l’exili de les llibertats fonamentals i m’incorporo a aquesta resistència. Però això és una cosa en què de vegades no pensem.

—Quants dies heu estat a l’exili?
—Avui fa, exactament, vuit mesos i tres setmanes.

—Diuen que sou una figura d’home pont. Tan a prop de Carles Puigdemont com de Xavier Vendrell.
—Sí, sí, molt, perquè tots dos són amics. És fàcil ser amic de Xavi Vendrell, perquè és una bèstia de la història d’aquest país. No és tan fàcil ser amic de Carles Puigdemont. Però és molt fàcil ser amic de Carles Puigdemont si saps qui és. Perquè també és una bèstia de la història d’aquest país. Per tant, és molt fàcil ser al mig dels dos, acceptar com són tots i que acceptin com ets tu.

—Potser la figura de l’home pont ha faltat entre els partits?
—Sí, segurament el país hauria d’estar més disposat a ser generós. Quan hem tingut, com el llogarret dels gals, els romans davant, ha estat molt fàcil. Però quan no tens els romans davant i el poble no té cap amenaça, es donen bufetades els uns als altres. Segurament, si tots haguéssim tingut la generositat de dir “qui tinc al costat també és un patriota”…

—Com veieu el país?
—Molts podrien pensar que l’he trobat amb autocomplaença, però no. L’he trobat amb acumulació de culpa, de dir “no ho vam fer gaire bé”, de tristor. Mira aquest partit, mira aquest altre partit, no ens posarem d’acord. Una entitat important amb baralles internes. Tot això, ho he pogut veure amb cert escepticisme. Sense tanta implicació emocional i amb certa distància. I ha estat dur, ha estat molt dur. Per tant, ara tinc curiositat de saber si aquesta impressió que m’ha quedat me la trobaré demà quan passegi, quan me’n vagi fer al vermut.

Josep Campmajó a la plaça del Vi de Girona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Comenteu la frase: l’amnistia és demanar perdó.
—Ara rebré. Sí, ara rebré per tot arreu, perquè jo sóc dels qui estaven contra l’amnistia. Però si al final l’amnistia és començar de zero perseguint el mateix ritme d’evolució, em sembla fantàstic. Hem arribat a taules, a la partida. Però jo tinc ganes de guanyar. I tinc ganes de no perdre. Tornem a començar la partida. A veure si ara en sabem més. Tu o jo.

—Què voldríeu fer a partir d’ara?
—No vinc amb energies renovades, perquè les he gastades. I avui ho noto. He arribat aquí i em sento més cansat que no pensava que estaria, no tan sols físicament, sinó de dins. Però amb una visió diferent de les coses que hem fet malament, perquè he passat molt de temps cavil·lant i parlant amb els meus companys d’exili, què hem fet malament i què podríem haver fet millor.

—Què direu en el discurs?
—El relat que hem repetit durant tot el dia s’ha de mantenir. És el gran aprenentatge, que ara tinc ganes de portar: això no s’ha acabat. Com ha dit Xavier Vendrell, ara ve la segona temporada. Hi ha actors que han canviat, actors que no han canviat, però l’eix troncal de la sèrie és el mateix, la llibertat del nostre poble.

—Dels exiliats, sou de qui sabem menys on éreu i què fèieu.
—Perquè els primers que volien saber-ho eren els qui volien que anés a la presó. Els qui volien continuar amb la repressió. Doncs, per què cal facilitar-ho? El dret a la intimitat també és això. I la gent que m’ha volgut trobar, on sigui, ja m’ha trobat.

Josep Campmajó a la plaça del Vi de Girona (fotografia: Adiva Koenigsberg),

El govern valencià s’ha trencat tan sols vint-i-quatre hores abans de poder celebrar l’aniversari de la investidura del president, Carlos Mazón. L’extrema dreta de Vox, en una maniobra tan inesperada com explicable, ha decidit de trencar tots els pactes amb el PP posant com a excusa el repartiment dels menors immigrants no acompanyats que són avui als territoris africans de l’estat espanyol.

La veritat és que, a efectes pràctics, em semble que el canvi es notarà ben poc. Tot el mal que podien fer plegats ja l’han fet. L’aprovació, fa unes setmanes, del paquet de lleis estrella de la legislatura s’ha aconseguit abans del trencament entre els dos partits. I el pressupost ja s’ha aprovat, cosa que permetrà a Mazón de viure un parell d’anys en minoria, prorrogant el pressupost si cal i tancant-se en banda davant una oposició que tampoc no té cap pla viable. No hi haurà noves eleccions, com reclamava ahir mateix Compromís. Mazón no les necessita.

Però la jugada de Vox és a llarg termini i d’abast europeu, cosa que explica fins a quin punt avui totes les polítiques acaben essent globals. El president Mazón –no sé si de manera innocent o cínica– es queixava fa unes hores que Vox no havia tingut en compte la realitat valenciana a l’hora de prendre la decisió. Ni l’espanyola, tan sols, afegesc jo. La ruptura del govern valencià, la pèrdua de la majoria parlamentària a les Illes i tota la resta de conseqüències s’han decidit a Budapest i a Brussel·les, si no a Moscou. La cara de Vicente Barrera, el torero vice-president, era tot un poema dijous a la nit: la globalització li ha passat per sobre i ha posat fi al seu somni d’una vida luxosa a càrrec de la política.

La clau de tot plegat és la remodelació de l’extrema dreta europea que fa unes setmanes que veiem.

Fins ara, en l’àmbit europeu, hi havia tres grans blocs de l’extrema dreta, i Vox era en el bloc encapçalat per Giorgia Meloni. Tanmateix, aquesta mateixa setmana i de manera inesperada, Vox ha canviat d’aliança i s’ha afegit al grup encapçalat pel president hongarès, Viktor Orbán. Un Viktor Orbán que, si dilluns vinent es confirmen les noves entrades previstes al seu grup, pot convertir-se en el cap del tercer partit de la Unió Europea.

Orbán és l’home de Putin a Europa i la seua força creixent implica, per als partits, que controlarà dues condicions clares. La primera, òbvia, no donar suport a Ucraïna –que és la qüestió que ha condemnat Meloni, perquè a Moscou consideren que no és fiable i que és massa pro-OTAN. La segona condició és adherir-se al model Orbán, que implica que la dreta tradicional no és cap aliat sinó l’enemic a abatre.

És per això que Vox trenca amb el PP, l’excusa dels xiquets no és creïble. Ja no vol conformar-se a ser un partit auxiliar, sinó que vol arribar a substituir-lo, a substituir el PP, com ha fet Le Pen a França, com han fet Orbán i els seus aliats a l’antiga Europa de l’Est.

És una tasca en què l’ajudaran tant com calga. Hi ha diners a cabassos i hi ha aliances polítiques poderoses. I Vox rebrà tot el suport que necessite. Orbán s’ha reunit en quatre dies amb Putin, amb Xi Jinping i amb Donald Trump, ahir mateix a Florida. Aquests, aquesta gent, van a totes.

I, ves per on, en aquest anar a totes –signe del temps que vivim– resulta que fins i tot s’han colat al Palau de la Generalitat, allà a la plaça de Manises, per destruir el pacte entre el PP i Vox que fa un any va deixar amb un pam de nas el govern del Botànic.

 

PS1. Avui us oferim dues entrevistes amb sengles protagonistes del retorn ahir de l’exili. D’una banda, al periodista Jesús Rodríguez (“M’ha dolgut el silenci del Col·legi de Periodistes”) i, d’una altra, a l’empresari Josep Campmajó.

PS2. Aquesta vesprada, l’ANC ha convocat una manifestació a Barcelona i una concentració a Perpinyà per a protestar contra la manera com s’aplica la llei d’amnistia i contra el fet que la Generalitat s’haja posicionat a favor d’amnistiar els policies. Us en parlem en aquest article.

PS3. Si tots podeu llegir de franc el nostre diari, sense murs de pagament, és perquè milers de lectors han estat solidaris amb el projecte i se n’han fet subscriptors. Penseu si vosaltres també ens voleu ajudar amb la vostra solidaritat, i si la resposta és afirmativa, feu-vos subscriptors de VilaWeb.

 

Les amanides són el plat estrella de l’estiu, i ens permeten de jugar amb la imaginació i els ingredients. Amb la calor, vénen de gust plats més frescs i de preparacions més senzilles, que no requereixin passar gaire temps a la cuina ni als fogons. Per això, us proposem cinc receptes d’amanides fàcils de fer perquè gaudiu d’un menjar saborós i saludable durant l’estiu.

Cinc receptes d’estiu per a fer un aperitiu amb els amics i la família

Amanida de fruita vermella

En aquesta època de l’any, podem aprofitar la gran varietat de fruita de temporada per fer una amanida fàcil, diferent i rica en antioxidants.

Ingredients (en la quantitat i proporció que cadascú desitgi)

• un grapat de fulles d’enciam
• un grapat de fulles de ruca
• un grapat d’herbes de canonges
• pastanaga ratllada o filada
• cireres
• maduixes
• gerds
• nous pelades
• avellanes, ametlles, etc.
• formatge tendre de cabra

Per a la vinagreta:

• oli d’oliva verge extra
• vinagre de poma
• mostassa
• sal
• pebre negre
• melmelada casolana de gerds

Per a fer la melmelada de gerds:

• 50g de gerds
• una culleradeta de postres de sucre

Tots els detalls de l’amanida de fruites vermelles

Amanida d’estiu

Aquesta és una amanida molt variada que conté diversos ingredients. Cadascú podrà adaptar-la al seu gust, treure’n ingredients o substituir-los per uns altres.

Ingredients (en la quantitat i proporció que cadascú desitgi)

• un grapat de fulles d’enciam romà o iceberg
• un grapat de fulles de ruca
• mitja rodanxa de meló
• mitja rodanxa de síndria
• formatge fresc tipus Burgos
• 2-3 llenques de pernil ibèric de tall fi
• un grapat de pinyons
• oli d’oliva verge extra

Per a la vinagreta:

• oli d’oliva verge extra
• vinagre de poma
• mel
• sal
• pebre

Tots els detalls sobre l’amanida d’estiu

Amanida de patata

En aquesta amanida la base és la patata, que es pot coure al forn o es pot bullir. En tots dos casos cal coure-la amb la pell perquè no perdi el midó i quedi farinosa.

Ingredients (per a dues persones)

• 200g de patata (1 peça mitjana)
• 1 llauna petita de tonyina en oli (si és d’oliva, serà més gustosa, però també pot ser de gira-sol)
• ½ ceba petita
• ½ pebrot vermell
• ½ pebrot verd
• 1 tomàquet vermell mitjà
• 8 olives verdes sense pinyol
• 4 cogombrets
• 2 tomàquets secs italians
• oli d’oliva
• sal
• pebre

Tots els detalls de l’amanida de patata

Amanida de pasta

Aquí, hi trobareu aquesta amanida de pasta que és molt gustosa, però aquests plats accepten les variacions que hi vulgueu fer: s’hi poden afegir ingredients, se’n poden treure, es pot triar un altre tipus de pasta…

Ingredients (per a 2 persones)

• 140g de pasta seca d’espirals de colors (70g per a cada persona)
• 1 tomàquet
• 6g de pinyons torrats
• 6g de panses de Corint
• 10g de nous peladas
• 20g de formatge Feta
• pebre
• orenga
• oli d’oliva
• Oli d’oliva verge extra

Tots els detalls de l’amanida de pasta

Amanida de colors

Aquesta amanida, com el seu nom indica, és plena de colors vius, que ens avisen d’un menjar saborós i saludable.

Ingredients (per a 2 persones)

• 2 tomàquets vermells tipus pera o banya o pebrot per persona o 1 tomàquet gros tipus Montserrat per a totes dues
• 1 alvocat
• 1/2 mango, que no pot ser ni massa madur ni massa tou
• 6 olives negres d’Aragó per cap
• el suc d’una llima
• 1 polsim de sal
• 1 raig d’oli d’oliva verge extra

Tots els detalls de l’amanida de colors

Pl. de Catalogne, París, França
Mapa a Google

Un mes abans de l’obertura dels Jocs Olímpics, París va acollir, el 26 de juny passat, la inauguració del primer bosc urbà de la ciutat, dins el pla de la capital francesa de crear pulmons verds en antigues places dures per a adaptar-se al canvi climàtic i combatre’l amb zones de frescor que capturen carboni i preserven la biodiversitat. Aquesta nova extensió verda de 4.000 metres quadrats amb gairebé cinc-cents arbres plantats és situada al districte 14è, a l’anomenada plaça de Catalunya. Per això mateix, a la festa de presentació d’aquest antic espai gris reconvertit al verd van assistir la consellera d’Acció Exterior i Unió Europea, Meritxell Serret, i la delegada del govern a França, Eva Doya, a més de les colles castelleres dels Geperuts de París i els Moixiganguers d’Igualada.

Ara s’ha inaugurat la reforma d’aquesta enorme rotonda, un procés de transformació que va començar l’abril del 2022, però la Place de Catalogne ja fa molts anys que forma part del paisatge urbà de la megalòpoli francesa. De fet, el consell municipal va prendre la decisió d’homenatjar Catalunya incloent-la al nomenclàtor parisenc fa gairebé quaranta anys, el 8 de juliol de 1985, per iniciativa de l’aleshores batlle de la ciutat, Jacques Chirac. En la decisió del futur president francès, a més d’un enigmàtic Richard Codina esmentat en algunes fonts, hi va tenir força a veure l’arquitecte català Ricard Bofill i Levi (Barcelona, 1939-2022), autor d’alguns dels edificis que van definir la plaça, que anava lligada a un programa de renovació del districte XIV prop de l’estació de tren de Montparnasse.

Per a aquest encàrrec específic, en què es destaca sobretot el gran complex residencial de Les Echelles du Baroque (1985), Bofill va inspirar-se en el món grecoromà i el barroc italià per aixecar un conjunt de gairebé sis-cents apartaments distribuïts en uns quants edificis d’estil neoclàssic. Així descrivia la seva solució: “Per la seva situació en un context molt sensible, aquest projecte exigia la utilització d’un llenguatge arquitectònic específic, amb un marcat respecte per la configuració del teixit urbà existent. El barroc proporcionava el vocabulari arquitectònic necessari per a donar forma a espais còncaus; la composició del barroc té en compte tots els punts de vista en l’espai; predisposa a la destrucció de la rigidesa establerta per la sistematització de la indústria de la construcció. Aplicant l’essència de l’arquitectura barroca, la façana no es tracta com un simple mur.”

Les Echelles du Baroque, amb la seva façana el·líptica abocada a la plaça de Catalunya, és la intervenció urbanística més important que Bofill va materialitzar a París juntament amb un altre dels seus “palaus per al poble”, Les Espaces d’Abraxas (1978), un monument urbà que marca el principi de la ciutat a dotze quilòmetres del centre. Però, com que la capital francesa va ser la nineta dels seus ulls, trobem la marca del seu famós taller d’arquitectura en un bon nombre d’edificis escampats per tota la ciutat. Així, es va encarregar de dissenyar les seus de grans cases del luxe i el perfum –com ara Cartier, Rochas i Christian Dior– i d’entitats bancàries –com ara BNP-Paribas–, a més de l’antic hotel Costes K i la reforma de les oficines de l’asseguradora Axa.

A banda les raons de lluita contra el canvi climàtic per a argumentar la “desmineralització” de la Place de Catalogne, també feia anys que planaven unes altres raons que pressionaven a reformar-la. El 2018, per exemple, la regidora conservadora Marie-Claire Carrère-Gée del districte XIV al consell de París denunciava que era “del tot grisa, impersonal, privada d’aigua, vasta, inútil” i que inundava “tot l’espai i els voltants d’una tristesa immensa”. I afegia que la seva font central, Le Creuset-du-Temps (1985), de l’artista polonès Shamaï Haber, no funcionava de feia quinze anys.

I una mica més: Tot això, en principi, s’hauria de resoldre amb la reformulació de la Place de Catalogne i la implantació al bell mig de la rotonda d’un bosc típic de l’Illa de França, juntament amb alzines, rouredes i aurons de Montpeller, més resistents al canvi climàtic. L’esment a la ciutat llenguadociana, amb Bofill pel mig, no és intranscendent, atès que va ser el lloc on probablement va intervenir més directament en la trama urbana. En efecte, el 1979 va rebre l’encàrrec de concebre el barri d’Antígona, sobre un terreny de 36 hectàrees, on va aixecar la seu de l’antic govern i parlament del Llenguadoc-Rosselló i grans espais en estil neogrec, com ara, La Place du Nombre d’Or, Les Echelles de la Vie i Port Juvenal.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

La Place de Catalogne, amb els edificis neoclàssics de Ricard Bofill al fons, abans de l'última reforma verda. Rètol de la Place de Catalogne al districte XIV de París. Foto: Wikipedia.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Probablement, l’eixida –en termes taurins, en diríem fugida– de Vox del govern de la Generalitat ha obligat a la reescriptura de molts articles destinats a passar balanç del primer any de legislatura de Carlos Mazón. Aquest és un d’aquests texts reescrits després de les vint-i-quatre hores vertiginoses en què hom va passar de la incredulitat del “això és una catxa i no ho faran” a la certesa del “ho han fet”. Ho van fer. La fotografia que l’encapçala tampoc no és la prevista. Els tres consellers de Vox van abandonar a contracor el govern de Mazón just unes hores abans de la celebració del primer aniversari de la investidura. La cara de l’ex-vice-president Vicente Barrera estava absolutament desencaixada dijous al vespre, quan el van obligar a agombolar el líder suprem del seu partit en una compareixença aspra i tardana.

Barrera no volia deixar el govern de la Generalitat. Carlos Mazón diu que tampoc volia que ni ell ni Elisa Núñez ni José Luis Aguirre se n’anassen. En la compareixença d’ahir al matí, al palau, va dir que a Barrera el considerava el seu amic. Unes hores abans, hi havia hagut aquella abraçada tan fotogènica a les Corts i, entremig, uns piulets del president després d’haver signat el decret de cessament. Tot molt ràpid, per dissoldre qualsevol intent de malenconia, per fer la sensació que la situació estava controlada i no hi havia cap buit de poder. Per deixar clar que continuarà governant en minoria i que no hi haurà cap avançament electoral.

Un any de canvi

Tot i que ara el govern del PP i Vox ja sembla un record llunyà i estantís, com una galeteta salada untada amb paté barat, es mereix una repassada a fons. El matrimoni ha estat curt, però ha donat els fruits que els dos socis esperaven. Han estat dotze mesos molt profitosos per als seus interessos, i dramàtics per als interessos de la gent de la cultura, de l’ensenyament, de les entitats memorialístiques, de les que lluiten per eradicar la violència masclista… En paraules del president Mazón, aquest és el govern del canvi i amb Vox o sense vol que continue sent-ho.

De bon començament, els socis van demostrar que tenien pressa, no van saber dissimular gens l’avidesa de poder. El valencià va ser el primer cas de govern sortit de les urnes del 28 de maig de 2023 que va encarrilar-se cap al pacte ultra. Hi ha aquella reunió a les Corts que va durar poquíssims minuts i de la qual van transcendir cinc punts mal girbats. Els assistents eren quatre homes i, entre ells, hi havia un torero i un condemnat per violència de gènere. Hores més tard, el maltractador ja no tenia lloc dins el govern i el torero havia d’esdevenir vice-president i conseller de Cultura i Esports. Posteriorment, van fer pública una llista d’una cinquantena d’apartats en què es basava el pacte de govern.

El vice-president ara absent va començar el mandat dient que no hi hauria ni un euro per als pancatalanistes, i s’ha volgut fer un regal d’aniversari que haurà de veure des de la barrera, un circuit de jonegades que ha costat 300.000 euros. Aquest és el seu llegat. Així es poden emmarcar els dotze mesos de gestió. Simultàniament, el sector cultural s’exclamava perquè l’altre circuit, el de cultura, l’havia destrossat i reduït a la mínima expressió.

De bon començament, l’amic del president Mazón va proclamar la guerra cultural, la necessitat de regar amb sal qualsevol entitat que parlàs de Països Catalans o que fes olor de pancatalanisme. Tant li feia si era un còmic infantil, el nom d’un auditori, la primera editorial valenciana en xifres de vendes o Acció Cultural del País Valencià. O el centenari de Vicent Andrés Estellés. Va exercir la censura. Va fer acusacions falses contra qui era directora de l’IVAM i va aconseguir que se n’anàs. També va intentar de malmenar el nom del director del consorci de museus, que també se’n va anar…

Com a conseller de Cultura, el substituirà José Antonio Rovira, que va començar la legislatura com a responsable d’Educació i ara tindrà totes dues funcions. Seues són aquelles primeres paraules posant en qüestió l’autoritat lingüística de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, demanant que el català que s’ensenyava s’assemblés més al que es parlava al carrer. El que parlen els altres, perquè ell no el parla mai perquè és d’Alacant, va dir. Rovira sí que pot celebrar amb alegria que ha canviat el llibre d’estil de la Generalitat i ha aprovat la llei d’educació. Li ha posat el nom de “llei de llibertat educativa” i ha tingut l’habilitat de fer-ho contra l’opinió de totes les universitats públiques valencianes, l’AVL, el Consell Valencià de Cultura, la federació d’AMPA, Escola Valenciana, els sindicats de l’ensenyament, els partits de l’oposició, un ample panel d’experts que van comparèixer a les Corts, el Tempir, Plataforma per la Llengua, i tot d’entitats que han vist que l’objectiu de la llei era eliminar l’ensenyament del català a tots els nivells de l’ensenyament obligatori.

Mazón reorganitza el Consell per continuar governant tot sol i en minoria

L’ex-consellera de Justícia i Interior, Elisa Núñez, també ha ocasionat algun maldecap aparent a Carlos Mazón, com ara, quan es va negar a dir que Franco era un dictador i el considerava un personatge històric. O quan va intentar de canviar el concepte de violència masclista pel de “violència intrafamiliar”, que és el que agrada a Vox, en un curs de policies locals. En el mateix curs, va pretendre que en una assignatura s’equiparàs la immigració amb violència, per exemple. El govern de Mazón ho va pair amb facilitat. Va fer sortir una consellera del PP per corregir Núñez i tothom va tornar a somriure.

I això ha anat passant enguany. La incomoditat aparent de Mazón ha estat molt superficial. A Mazón ja li ha anat molt bé encolomar als seus socis les polítiques més ultres que, en el fons, no el molesten i amb les quals se sent còmode. La sensació que queda de tot plegat és que, tot i que només han governat plegats una quarta part de la legislatura, Vox plega satisfet d’haver fet tot allò que havia planificat i que a Carlos Mazón no li ha recat gens ni mica. Ell és, en darrera instància, el responsable del govern.

Vox trenca el govern i deixa el PP de Mazón sol i sense aliats

Un míssil legislatiu després de falles

A Carlos Mazón li agrada de dir que aquest és el govern del canvi i, després d’uns primers mesos de remenar pels calaixos a veure si trobaven irregularitats en la gestió del Botànic, i després de totes aquestes polítiques de titular fàcil, va fer presentar un paquet amb cinc lleis que sí que representaven el canvi respecte de l’anterior govern. Eren girar l’arquitectura botànica com un mitjó. I no ho va fer pas amb decrets llei, que tenen una tramitació llarga a les Corts, sinó que van ser els grups parlamentaris del PP i de Vox que el 21 de març van presentar el lot sencer en forma de proposició de llei. Això escurçava el termini i en retallava la participació. Tenien pressa perquè ho volien resoldre abans del final del període de sessions, que s’acaba dilluns.

La dreta i l’extrema dreta empastifen el debat sobre la derogació de la llei de memòria

Com una premonició, com si sabessen que la presència de Vox al govern seria curta, dijous mateix, unes poques hores abans de la catarsi, es va aprovar la darrera llei, que és l’anomenada “llei de concòrdia” que deroga la de memòria històrica. Una altra és la llei de segregació lingüística, anomenada “de llibertat educativa”. La tercera és la llei d’À Punt; la quarta, la modificació de la llei de transparència; i la cinquena, la reforma de l’Agència Valenciana Antifrau. En aquest cas, també s’han afanyat i dilluns, en el darrer ple abans de les vacances, es triarà el nou director de l’agència.

Tant la llei d’À Punt com la de l’agència que lluita contra el frau canvien i simplifiquen la manera com s’ha d’elegir el consell d’administració, en un cas, i el director, en un altre. Ara ja no caldrà la majoria qualificada de les tres cinquenes parts, cosa que obligava a pactar amb l’oposició. Si en una primera votació no s’assoleix, en la segona n’hi haurà prou amb la majoria absoluta.

Quan el PP i Vox eren socis de govern, tenien assegurada l’elecció de persones del seu gust. Ara sembla que també. Ahir mateix, José María Llanos, síndic de Vox a les Corts, va dir que facilitarien l’elecció del candidat del PP a l’agència antifrau perquè era un pacte entre cavallers.

Quant a À Punt, caldrà veure si el PP fa un gest als seus socis encara preferents i els deixa elegir un membre del consell d’administració o bé si decideix de fer el gest cap a l’altra banda i pactar-ne els membres amb els partits de l’oposició.

El president s’ha vantat aquestes darreres quaranta-vuit hores d’haver aprimat l’administració, d’haver retallat imposts, d’haver retornat la llibertat als centres escolars i a les famílies, etcètera, i això ho ha fet amb Vox. Ara espera continuar tenint-los com a socis preferents. Espera, va dir ahir, que si es fan propostes positives per al País Valencià, els seus amics de Vox les votaran.

Aquesta no era la festa d’aniversari que Carlos Mazón s’esperava per al seu primer any, que havia de ser triomfal. Avui fa un any que es va sotmetre al debat d’investidura i la sensació és que la festa s’ha acabat abans de començar, que hi ha restes de sandvitxos que ningú no s’ha menjat i que pels racons hi ha tot de globus que esclaten sols.

 

L’ANC ha convocat una manifestació avui a les 17.00 amb el lema “Desobeïm els jutges espanyols. Independència”, a la cruïlla de la plaça d’Urquinaona amb la Via Laietana de Barcelona, que acabarà a la plaça de Sant Jaume, davant el Palau de la Generalitat.

Segons que explica el president de l’ANC, Lluís Llach, el motiu de la convocatòria és el de denunciar la doble vara de mesurar a la judicatura espanyola en l’aplicació de la llei d’amnistia, que ha deixat fora Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i la resta de condemnats i investigats del govern del Primer d’Octubre i, en canvi, ja ha amnistiat cinquanta policies que van agredir manifestants independentistes. De fet, un mes després d’haver entrat en vigor, l’amnistia ha beneficiat el doble de policies que no pas de represaliats. “A Catalunya, l’estat de dret està tocat de mort en nom de la unitat espanyola”, deia Llach en la presentació de la manifestació.

Perpinyà s’afegeix a la manifestació de dissabte contra els jutges espanyols

“Els partits catalans que donen suport a Pedro Sánchez tenen l’obligació d’enfrontar-lo decididament a la judicatura“, exigia Llach, que també avisava: “A partir d’ara, ningú, independentista o no, no pot estar segur en la seva defensa davant una judicatura d’extrema dreta que no va ser depurada al final de la dictadura.”

L’entitat també denuncia l’actitud del govern de la Generalitat, que s’ha adherit a les peticions d’amnistia de policies espanyols i agents de la Guàrdia Civil. “Denunciarem el cop d’estat dels jutges espanyols i que el govern de Catalunya faci costat a l’amnistia dels policies”, deia Elisenda Romeu, coordinadora de mobilització, i detallava que, quan siguin a la plaça de Sant Jaume, s’adreçaran al govern de la Generalitat i, en general, als partits catalans per exigir que s’enfrontin al govern espanyol. Sobre això, l’ANC, juntament amb Òmnium Cultural i Irídia, va presentar un recurs contra l’amnistia de quaranta-sis agents de policia espanyols investigats per les agressions als votants del Primer d’Octubre.

Junts, ERC, la CUP, Òmnium i ANC es reuneixen a Waterloo per abordar el retorn dels exiliats i les resolucions sobre l’amnistia

Tot i aquesta denúncia dels partits independentistes, l’ANC es va reunir amb Junts, ERC, la CUP i Òmnium diumenge passat a Waterloo per abordar el retorn dels exiliats, després de les resolucions del Tribunal Suprem espanyol sobre l’amnistia, i preparar una estratègia conjunta i possibles mobilitzacions per a defensar la llei.

Quan el president Jordi Pujol va confessar que tenia diners a l’estranger, allò que més va doldre als pujolistes que m’estimo no fou tant el delicte com la sensació d’haver estat enganyats. La nuesa íntima per haver escoltat les lliçons d’un home que no les complia en privat, per haver atès les seves instruccions de conducta. Després d’haver assumit massa acríticament l’ètica i l’estètica d’un lideratge doctrinari, la deixa de l’avi Florenci causava una desorientació dolorosa, d’orfandat política. “Milers de catalans vam decidir de no mirar”, diu Pilar Rahola al documentari La sagrada família. No era la magnitud, sinó la mentida. Avui, molts vells sequaços convergents creuen que va ser un error confessar, perquè el temps hauria posat les coses a lloc. En realitat, volen dir que, sense confessió, s’hauria pogut consolidar la idea que tot era un complot dels espanyols, com en el cas de Banca Catalana. S’equivoquen: la confessió no va ser un error de càlcul personal, sinó una conseqüència difícilment evitable de l’apoderament en què s’immergia llavors el país, que començava a trencar les trampes del pujolisme. 

Sovint, l’espanyolisme ha presentat la corrupció com una característica gairebé intrínseca del catalanisme polític, per justificar que els catalans tots solets no som capaços de governar-nos bé –històricament, un pretext habitual per a justificar les situacions de dominació nacional. D’aquí sorgeix, per exemple, la cantarella que tota tradició política i cultural és obra de la burgesia catalana. Per protegir-se’n, Pujol va jugar a la identificació d’ell mateix amb la nació, com si l’encarnés, erigint el seu matrimoni en una mena d’ideal monàrquic. I així, després, l’espanyolisme de dreta i d’esquerra ha tractat el procés com una cortina de fum per a amagar la corrupció, i no pas com el fruit d’una acumulació històrica que desemboca el seu curs natural en l’independentisme. Tots dos bàndols han contribuït a confondre Pujol amb Catalunya, per això una part tan gran de l’independentisme està atrapat en el dilema de criticar la corrupció pujolista i alhora relativitzar-la. Ara bé: al cor del pujolisme no hi ha ni la corrupció ni la patrimonialització, sinó una cosa prèvia, que és la doble moral.

A començament dels seixanta, els dos anys i escaig que va passar a la presó pels fets del Palau de la Música, Pujol es queixava que Catalunya era un poble “habituat a l’encongiment i a viure marginalment; tan habituat a viure en un clima resclosit i per sota de les seves possibilitats que ha arribat a trobar-se bé en aquesta situació antinatural”, com recull a Des dels turons a l’altra banda del riu (Comanegra). Llavors es proposava de revertir aquesta espiral de derrota, però quan va arribar a la presidència, més d’una dècada després, el país havia canviat i ell també. La duresa del poder va substituir l’esperança de la transformació. Pujol es va acabar de convèncer que “aquesta situació antinatural” era massa fondament arrelada, que la gent no estava preparada per revoltar-se, per deixar de “viure en un clima resclosit” i, en lloc d’armar-la, en lloc d’articular una cultura política diferent, es va aprofitar de les tares i dels defectes que havien cristal·litzat al país per culpa de la manca de llibertat política i, així, va poder construir l’hegemonia política que li va permetre de governar vint-i-tres anys: una cort de perdedors és més fàcil de controlar.

Aquesta assumpció trista del Pujol polític, un cop mort l’activista,  va permetre la doble moral que primer va dur el pujolisme al cim de tot durant dues dècades, i després el va fer caure com un castell de cartes. El president va caure, repudiat, i les bases polítiques del seu programa van ser impugnades pel creixement de l’independentisme, que considerava superat l’acord pragmàtic amb l’estat espanyol, i que creia –s’equivoqués o no– que la victòria era possible. Pujol va obrar sempre amb la tesi que el país no era adult, que Catalunya havia perdut i que els catalans havien de renunciar a la llibertat nacional completa i només podien llogar-la, durant un temps, si es portaven bé, i va evitar qualsevol viarany que dugués al conflicte. L’estètica pujoliana de l’austeritat era una expressió d’aquest pensament: no és realista, per als catalans, de somiar horitzons que transcendeixin la moderació i la castedat. El realisme esdevingué una forma de repressió autoinfligida. El paper aquí de la seva dona, Marta Ferrusola, era un element indispensable per a arrodonir l’equació: tot i tenir un caràcter fort, tornava l’abnegació en una virtut política. 

El problema és que l’austeritat també era mentida, perquè era més una excusa que no una convicció. Haver assumit la derrota i la manca de llibertat va forjar la doble moral que ha acabat buidant la política catalana de sentit. Si les aspiracions democràtiques no es poden satisfer democràticament, la democràcia es torna un teatre, com ha passat després del referèndum; i si el guany i la progressió a la vida no es poden aconseguir a través de la llibertat, la gent mira d’aconseguir-les a les fosques i d’amagat. Per això els discursos i les opinions polítiques, en aquest país, són tan diferents quan es fan en públic i quan es fan en privat. La corrupció generalitzada de Convergència no respon tan sols a les voluntats particulars d’enriquiment, sinó a la lògica perversa de pensar que, una volta assumida la subordinació a contracor, és legítim aprofitar-se del sistema. La creença pujoliana que “si jo m’he sacrificat per Catalunya, Catalunya em deu alguna cosa a canvi” s’ha reproduït després en l’ús que els dirigents del procés, per exemple, han fet de la seva repressió per blindar-se políticament.

Si ara hi ha qui mira de restituir el projecte de Pujol és perquè, després del 2017, cal recuperar la tesi que el país ha perdut. Cal reconstruir un sistema polític a partir de l’assumpció que l’alliberament és impossible. La figura de Ferrusola està en disputa, aquests dies, perquè presentar-la com una corruptora i reaccionària no permet d’entendre d’on sortia la força d’un rol social tan influent, ni la part genuïna del seu turment, que li servia per a connectar amb molts catalans; i simplificar-la com una àvia divertida que baixava del Dragon Khan, com el símbol d’una familiaritat concreta, en deixa de banda la dimensió política que sens dubte tenia. L’única solució perquè l’independentisme no hagi de trobar-se permanentment incòmode amb les figures de Pujol i Ferrusola, blasmant-los i perdonant-los alhora, és trencar amb l’esquema del pujolisme, estripar les circumstàncies polítiques de submissió que fan néixer la doble moral. La trama familiar és un bon material literari per a una telenovel·la, però Ferrusola no es va inventar res: la degradació del pujolisme és impossible d’entendre sense la política.

Jesús Rodríguez ens rep just després d’arribar a Barcelona, en un acte davant la seu d’Òmnium Cultural, on s’ha retrobat amb molts amics i companys després d’aquests mesos d’exili a Suïssa. Hi arriba emocionat, fins i tot un punt saturat per totes les emocions viscudes. Abans de començar, ens explica que ha decidit de tancar el mòbil, que és impossible d’assumir l’onada de solidaritat i alegria que rep. Ha decidit de viure el moment i ja mirarà el mòbil després.

De Salses a Cantallops, i de Cantallops a casa | Crònica d’Arnau Lleonart 

Aprofitem els minuts que tenim per parlar del seu exili, que, finalment i per sort, només ha durat uns quants mesos. El periodista de la Directa fa balanç i, alhora, demana canvis en les estructures de país: “Hi ha gent que ha pensat d’exiliar-se i no ha pogut”, critica.

—Com gestioneu tantes emocions?
—És impressionant… Des de dilluns ha estat una tempesta d’emocions. Dilluns al matí, justament, vam parlar amb els nostres advocats i vam fer la previsió que, si la nostra causa la portaven al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, probablement, estaríem un any més a Suïssa, pel cap baix. Per tant, havíem projectat la nostra estabilitat allà, fins al punt que el 30 de juny se m’acaba el lloguer que tenia i vaig buscar un altre pis i vam fer un trasllat. Al cap de vuit dies, ens van dir que la causa s’arxivava. Dilluns a la tarda es van desencadenar els esdeveniments. Primer, ens van dir que quedava anul·lada una part de la investigació, la que anava del 2021 al 2024, i posteriorment ens van dir que arxivaven la causa a l’Audiència Nacional. Ho vam començar a celebrar, però encara quedava en Ruben Wagensberg i el president Puigdemont. És veritat que Puigdemont té unes altres circumstàncies que no li permeten de celebrar de la mateixa manera l’arxivament de causa. Però quan, dimarts, vam saber que a ell i a Wagensberg també els arxivaven la causa, vam veure que hi havia via lliure per a tornar i que ens havíem d’organitzar per fer, com a mínim, la tornada des d’una mirada política i simbòlica. Després, haurem de tornar a Suïssa a fer el trasllat, i el comiat.

—Tots us heu mostrat molt agraïts a Suïssa… Quina importància ha tingut?
—Fonamental, imprescindible… En les coses quotidianes i habituals, a l’hora de fer les gestions mínimes, com obrir-nos un compte bancari, de tenir un telèfon a Suïssa, de buscar un lloguer, de fer tots els tràmits del permís de residència, d’entendre la idiosincràsia local de Ginebra, de facilitar-nos contactes amb organismes internacionals, amb despatxos d’advocats, amb els equips dels relators de Nacions Unides… Mil coses, la llista seria inacabable. I és un terreny que està molt llaurat per la presència, des de fa més de sis anys, a Suïssa de Marta Rovira i d’Anna Gabriel. Totes dues, en diferents espais, han anat treballant tot el que nosaltres hem trobat, no hem començat de zero. I això també ens va empènyer a fer el pas d’anar a Suïssa. Per una banda, les garanties que teníem amb l’Oficina Federal de Justícia i de la no-col·laboració amb les autoritats judicials espanyoles. I, per una altra banda, tot aquest terreny que ens facilitaria la vida en un entorn que no coneixíem i amb un estatus econòmic, un nivell de vida, molt difícil d’assumir per a qualsevol persona que vingui de qualsevol país de la Unió Europea. Ja no m’imagino els refugiats o exiliats que vénen de l’Àfrica o de l’Orient Mitjà o d’Amèrica Llatina, que n’hi ha moltíssims a Suïssa, com ha de ser aquest xoc a l’hora de mantenir la vida, perquè el sou mínim a la ciutat de Ginebra ara és de 4.200 francs, que serien uns 4.500 euros. La majoria de la població cobra entre 7.000 i 8.000 francs el mes. El total del meu sou a Barcelona no em servia ni per a pagar la meitat del lloguer d’un pis econòmic de Ginebra…

—Ja ho heu dit, no tothom es pot permetre aquest exili.
—De fet, ha passat, hi ha gent que ha pensat d’exiliar-se i no ha pogut. No de la causa del Tsunami, però sí d’altres causes. No hi ha estructures al país prou transversals i prou sòlides que enviïn un missatge clar a qualsevol activista perquè sàpiga que, si té un problema greu i pren la decisió d’exiliar-se, ho pot fer. He tingut la sort de tenir un grup de suport molt sòlid que ha treballat en aquest sentit. I també he tingut la sort de ser en una causa amb una transversalitat tan gran, que feia que tots els actors que tenien una afinitat per a algun dels encausats més o menys forta projectessin l’ajuda sobre el conjunt. Això és un privilegi que, com a exiliat, he tingut, però hi insisteixo, molta gent no hauria de veure’s obligada a picar la porta o a demanar ajuda, sinó que caldria que aquesta ajuda fos estructural, que a tothom li arribés els canals per a optar per un exili i consolidar-lo. Cal que aquests canals siguin clars i estructurals.

Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé.

—Com pot ser que faci set anys que hi ha exiliats i encara no hi hagi aquesta estructura?
—És una de les principals reflexions i debats que hem tingut a Suïssa: com ho podem fer per fer-ho millor? Què es pot fer amb la Caixa de Solidaritat? I l’Associació Catalana pels Drets Civils (ACDC), l’associació de familiars que han ajudat persones en situació de dificultat que eren a l’exili o a la presó? Totes les despeses dels desplaçaments, dels allotjaments… Nosaltres hem lluitat perquè tot això millorés. I hem parlat amb aquestes dues entitats. De fet, aquestes últimes setmanes això ha donat fruits. Ens hem incorporat com a socis a l’ACDC. Hem parlat amb les juntes de totes dues entitats, i els hem traslladat la mirada política que nosaltres teníem. Els hem dit que pensem que no són prou àgils ni efectius a l’hora de fer aquests ajuts. Espero que puguem continuar treballant-hi i fem un pas en aquest sentit.

—També heu criticat el gremi de periodistes… Us ha decebut que el Col·legi de Periodistes no s’hagi pronunciat sobre el cas?
—M’ha decebut, sí! Hem rebut molta solidaritat d’organismes internacionals, de la Federació de Sindicats de Periodistes en l’àmbit europeu, de professionals de la informació d’Alemanya, de França, de Suïssa. A Catalunya, hem tingut molta solidaritat i se’ns han acostat molts mitjans i molts periodistes. És veritat que a Madrid hi ha hagut una absència clamorosa, llevat d’un parell de digitals d’esquerres, però a Catalunya hi ha hagut solidaritat. Però el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha mantingut un silenci absolut, tot i que nosaltres hem picat a la seva porta i els hem demanat reunions. Ens hi hem reunit, amb la delegació de Girona, i no hem obtingut cap posicionament, cap mostra de solidaritat. M’ha dolgut el silenci del Col·legi de Periodistes!

—Al final, l’exili han estat únicament d’uns quants mesos…
—Per sort!

—Però m’imagino que heu tingut temps de treure’n lliçons. Quina en destacaríeu?
—Una de les més importants és que crec que podem fer més coses per la unitat entre els diferents espais de l’independentisme, però no només de l’independentisme, sinó de la gent que creu en la democràcia, el dret de decidir o la llibertat de poder votar. S’han donat per fet certes dinàmiques de confrontació, d’animadversió, que a vegades estan fonamentades en males relacions personals, en dinàmiques de deixadesa del diàleg. Per això dic que una de les lliçons és que podem fer més coses. És a dir, he tingut el privilegi d’estar a l’exili i parlar amb molta gent amb qui a Catalunya no parlava habitualment: líders polítics, líders d’organitzacions, activistes… Però en una situació d’una repressió tan extrema com la que vivim, tot es vol aniquilar, qualsevol senyal de protesta, i no som prou conscients de fins on vol arribar l’estat espanyol. I, mentrestant, continuem una mica amb les dinàmiques de la mirada curta i de les batalletes. Si les persones que hem estat encausades amb una causa com la del Tsunami hem tingut la capacitat d’escoltar-nos, de mirar-nos als ulls, de seure i parlar, de trobar estratègies col·lectives… Ja ho sé que només és una causa, però crec que és un símptoma que això no passi en altres aspectes. Que nosaltres ho hàgim aconseguit em dóna una certa esperança que sigui possible créixer de manera transversal i conjuntament en molts espais.

—Ara Xavier Vendrell deia que aquí no hi havia botiflers. No heu mirat el mòbil, però a Twitter hi ha gent que no celebra el vostre retorn… Com es viu, això?
—Tinc la sort que el meu perfil de periodista no està alineat dins l’estructura de cap partit, i això em protegeix una mica a l’hora de ser objectiu d’aquestes crítiques i d’aquests vots. Twitter està molt contaminat, també. Hi ha gent que prem un botó i envia milers de missatges contra persones d’un sector polític concret, n’hi ha d’altres que els envien contra un altre… Tota la contaminació que hi ha a les xarxes té a veure, en gran part, amb la voluntat de contaminar d’algunes estructures grans. No és tan sols una suma d’individualitats que es posen d’acord en un moment concret o que actuen per una convicció ideològica o de pensament, sinó que és un fenomen que té a veure amb l’enquistament, amb l’enfrontament de la gent organitzada, de les estructures grans. I la responsabilitat que això no passi és dels partits, de les organitzacions, que han de decidir que no volen que això passi i han d’enviar el missatge a tota la seva militància, a tota la seva gent. Crec que, si ho fan, moltes d’aquestes onades d’atacs que es viuen a la xarxa s’acabarien de pressa, perquè sí que pot ser que hi hagi vots que siguin finançats pel CNI o per estructures policials, però seria una simplificació massa gran, pensar que tot és culpa de l’estat. No tot és culpa de l’estat, hi ha més raons.

ERC ha decidit d’obrir quatre expedients disciplinaris per mirar de tancar el cas dels cartells dels germans Maragall. Aquesta ha estat la decisió que ha pres l’executiva, que l’ha comunicada al consell nacional després de la investigació feta pel responsable de compliment del partit, Xavier Mombiela. La comissió de garanties abordarà ara els quatre casos: un afronta una infracció molt greu que podria acabar amb l’expulsió com a militant i la inhabilitació per a exercir càrrecs públics; un altre entoma una infracció greu que implicaria la separació temporal del partit i la impossibilitat de ser designat com a càrrec públic durant un màxim de dos anys; i dos més estan afectats per una infracció lleu i rebran, a tot estirar, una advertència. Mentre dura tot el procés d’al·legacions dels afectats a la comissió de garanties –que té vint dies per a acabar el procés– la direcció ha decidit de suspendre temporalment de militància les dues persones que considera que han comès infraccions greus. ERC ha informat de les mesures en un comunicat en què no es revela cap nom, però fonts consultades per VilaWeb apunten que els quatre expedientats són el militant de l’Anoia que va fer l’encàrrec als tres joves que van penjar els cartells, que podria ser expulsat; Tolo Moya, director de Comunicació del partit, amb la sanció greu; i Sergi Sabrià, ara ja ex-vice-conseller del govern i Marc Colomer, que també va ser vice-secretari de comunicació del partit, amb les sancions lleus. ERC no ha confirmat oficialment que aquests siguin els quatre sancionats.

Les mesures que ha pres l’executiva són les que havia proposat el responsable de compliment. El partit també preveu de fer una auditoria interna per a aclarir els dubtes que ha ocasionat internament aquest tipus de campanyes. El propòsit del partit és que continuïn les investigacions i que es faci un nou protocol intern per al disseny i la gestió de campanyes. Sabrià, que va dimitir com a vice-conseller d’Estratègia i Comunicació del govern per aquest cas, va qualificar aquest tipus de campanyes sense logotip de circuit alternatiu a l’oficial, de campanyes d’activisme, però va negar que hi hagués cap estructura paral·lela que s’hi dediqués i va negar ser el culpable dels cartells. En un comunicat, Ernest Maragall va assenyalar com a responsable dels fets Tolo Moya, que va declarar davant el responsable de compliment i va aportar proves per a demostrar que no n’havia estat el responsable. El cas dels cartells ha accentuat l’enfrontament entre els sectors encapçalats per la secretària general del partit, Marta Rovira, i l’ex-president, Oriol Junqueras, que va dir que mai n’havia estat informat. Sabrià, en canvi, va dir que s’havia assegurat que Junqueras n’estigués al cas i el va acusar d’haver cercat la seva dimissió.

La resolució del cas dels cartells era la principal qüestió que havia d’abordar el consell nacional del partit, que inesperadament ha estat el primer on ha pogut assistir Rovira després de més de sis anys a l’exili per l’arxivament sobtat del cas del Tsunami Democràtic. En el seu discurs d’obertura de la reunió, Rovira ha fet una crida a evitar una crisi interna i ha volgut deixar clar que no seria candidata ni per a encapçalar el partit ni per a encapçalar la llista de les eleccions vinents. Junqueras, que ha rebut Rovira al matí a Cantallops, no ha assistit al consell nacional perquè era de viatge familiar.

L’empresari Josep Campmajó, que ha tornat aquest matí de l’exili amb la resta dels exiliats a Suïssa, ha estat rebut a la tarda a la plaça del Vi de Girona, la seva ciutat, enmig d’aplaudiments. En l’acte, hi han participats veïns, amics, familiars i polítics de tots els àmbits, entre els quals, la presidenta de Junts per Catalunya, Laura Borràs, l’ex-diputat de la CUP Dani Cornellà i el batlle de Girona, Lluc Salellas.

Fotografia: Adiva Koenigsberg. Fotografia: Adiva Koenigsberg. Fotografia: Adiva Koenigsberg. Fotografia: Adiva Koenigsberg. Fotografia: Adiva Koenigsberg. Fotografia: Adiva Koenigsberg. Fotografia: Adiva Koenigsberg. Fotografia: Adiva Koenigsberg. Fotografia: Adiva Koenigsberg. Fotografia: Adiva Koenigsberg. Fotografia: Adiva Koenigsberg. Fotografia: Adiva Koenigsberg. Fotografia: Adiva Koenigsberg. Fotografia: Adiva Koenigsberg. Fotografia: Adiva Koenigsberg. Fotografia: Adiva Koenigsberg.

Campmajó ha fet un parlament alegre, amb un toc humorístic i tot. Ha agraït la feina dels membres del grup de suport i els ha demanat que no el tanquin. “No deixeu de demanar diners, de donar-ne. La pròxima, sigui qui sigui, ens necessitarà i hem d’estar preparats. No hem d’improvisar res. Ells saben com posar-s’hi”, ha dit. “Hauria de donar les gràcies nom per nom, és impossible. Hi ha hagut gent que m’ha hagut d’aguantar molt, massa, estar sol durant molts mesos”, ha comentat.

Campmajó ha avisat que, malgrat aquesta victòria, la repressió continuaria. “Nosaltres ens en sortirem, ells han perdut. Però potser ens torna a tocar l’exili o la presó”, ha dit. De fet, ha recordat que Francesc de Dalmases, que era a la plaça, estava encausat per alta traïció, dins l’operació Vólkhov. “Els jutges espanyols, que beuen cada dia al matí del got que encara porta la foto d’en Franco a fora, estan sonats, i hi tornaran”, ha comentat. “He viscut nou mesos a l’exili en llibertat. I vaig a un lloc on esteu en un exili de la llibertat. Sou vosaltres, els qui esteu exiliats”, ha comentat.

“Els altres exiliats em deien: què els passa, als de Girona? Jo creia que em volien condemnar per ser terrorista, però crec que era perquè era de Girona”, ha dit, tot fent broma, cosa que ha fet riure els assistents. També ha dit que no sabia què passaria demà, que aquesta incertesa tenia un punt dolç, però que tenia unes expressions ben clares: “Puta Espanya, puta França! Ni Espanya, ni França, Països Catalans.”

Salellas, acompanyat de Gemma Geis (Junts) i Joaquim Ayats (ERC), ha agraït a Campmajó “tota la feina, lluita i sacrifici” fet d’ençà de fa anys  “per defensar la ciutat i, sobretot, el nostre país, Catalunya”. “T’ha comportat una situació personal indesitjable que no volem ni voldríem per a ningú. Com a ciutat, som al teu costat, ahir, avui i sempre”, ha dit.

Salellas també ha destacat que ben aviat podrien rebre a la plaça del Vi “l’altre gironí il·lustre”: “El molt honorable president Carles Puigdemont, que fa molts anys que hauria de ser aquí amb nosaltres”. Salellas ha dit que el compromís de la ciutat i de les comarques de la demarcació de Girona era ferma: “No defallirem fins a aconseguir la independència del nostre poble.” I, novament, ha volgut deixar clar que aquest diumenge no hi haurà pantalla per a la selecció espanyola a Girona, moment que ha suscitat un gran aplaudiment.

La taxa anual de l’índex de preus de consum (IPC) general al juny va ser del 3,4%. Això són dues dècimes menys que la taxa registrada el mes anterior. Un dels grups que més van destacar per la seva influència en el descens de la taxa anual va ser el transport, amb una variació anual del 2,7%, més d’un punt per sota de la del mes anterior. Aquest descens responia, majoritàriament, als preus dels carburants, que van baixar, enfront de la pujada del mateix mes de l’any passat. També va destacar el grup dels aliments i les begudes no alcohòliques, la taxa anual del qual va disminuir de dues dècimes, fins el 4,2%. Aquest comportament era causat, principalment, pel descens dels preus d’olis i greixos, que el juny de l’any passat havien pujat.

Per altra banda, entre els grups amb influència positiva, va destacar el lleure i cultura, la taxa anual del qual va augmentar de dues dècimes, fins el 3,0%. Aquest increment responia a les pujades dels preus dels paquets turístics, més elevades que el juny del 2023. I, finalment, la taxa de variació anual de la inflació subjacent (índex general sense aliments no elaborats ni productes energètics) es va mantenir en el 3,0%, la mateixa que la registrada al maig. Fins aquí, el contingut de la nota oficial de l’Institut d’Estatística espanyol (INE), publicada aquest matí.

Cal afegir que a Catalunya l’IPC ha estat dues dècimes més alt (3,6%) i la subjacent, també, del 3,3%. I, per epígrafs també hi ha diferències. Segons l’Idescat, tots els grups presenten taxes de variació positives. Els grups més inflacionistes són: habitatge (4,7%), hotels, cafès i restaurants (4,7%), begudes alcohòliques i tabac (3,9%) i aliments i begudes no alcohòliques (3,8%). Fixem-nos en la diferència dels aliments, que pugen menys a Catalunya, si bé la taxa és encara massa elevada. Cal dir que Catalunya és la segona comunitat de l’estat on més s’apugen els preus, darrere de Galícia (+3,7%) i al mateix nivell que les Illes.

El ministre d’Agricultura, Pesca i Alimentació espanyol, Luis Planas, s’ha congratulat per la moderació de l’IPC dels aliments al 4,2% al juny, la qual cosa representa una reducció de dues dècimes, i ha dit que responia a la baixada de l’oli d’oliva. “Veiem que es va consolidant la línia de moderació i de baixada que ja havíem vist els darrers mesos. Pràcticament d’ençà del desembre del 2021 que som en una línia contínua de baixada”, ha assegurat. Després de les darreres dades ofertes per les organitzacions agràries aquesta setmana, Planas ha avançat que, tenint en compte les pluges de la primavera, s’esperava una “bona collita”. Però no tot s’acaba amb l’oli, com veurem de seguida.

El fet és que la taxa anual més alta entre tots els productes i serveis continua essent l’oli d’oliva (+53,7%), que, no oblidem, acumula un repunt del 191,2% d’ençà del gener del 2021, cosa que significa que el seu cost gairebé s’ha triplicat aquests darrers tres anys. Però, veritablement, puja menys, perquè el mes anterior va pujar al 62,8%.

Així i tot, hi ha més productes i serveis que destaquen per la pujada de preus i als quals els costa d’afluixar el ritme d’alça. Uns van directament relacionats amb el turisme, la qual cosa té la seva lògica, veient l’allau de viatgers que diuen que vindran a l’estiu i que els d’aquí també ens desplaçarem més. Al juny, van destacar les alces interanuals dels preus del transport marítim de passatgers (+26,9%), els paquets turístics estatals (+21,7%), els vols estatals (+12,3%) i els hotels (+9,3%). Són tots augments molt importants, i no sé si en tots els casos és justificat. Per exemple, en contraposició, els vols internacionals han baixat d’un 7,8%…

Dins els altres serveis, les quotes de subscripcions a canals de televisió han fet un gran salt (+15,4%), i, sense fer gaire soroll, les assegurances mantenen un ritme de creixement fortíssim, sobretot les del cotxe i les de la salut, del 10%. Curiosament, els mitjans tenim molta més tendència a parlar de la banca que no pas de les asseguradores…

I falten els aliments. Al marge del cas de l’oli, ja esmentat, destaca la xocolata, amb un augment del 12% arran de la pujada del preu del cacau. I, sobretot, resta un producte de temporada, la fruita, que puja d’un 14,4%, i els sucs de fruita i vegetals, d’un 18%. Aquest és un cas que cal mirar bé perquè, probablement, és el que més afecta la cartera de les famílies, en la compra del dia a dia.

Per una banda, segons la COAG, els preus al productor de la fruita al juny van baixar respecte del maig, si bé als del consumidor no van baixar tant. Això es veu més clar amb exemples concrets. En el cas de la nectarina, la diferència de preu que paga el consumidor i el que rep el productor ha passat de 4,3 vegades més al maig a 5,1 al juny. La síndria, de 3 vegades més a 4,4…

La raó de la pujada del 14,4% de l’IPC anual és que els preus es comparen amb els de l’any passat, en què els multiplicadors de preus pagats al productor agrícola eren menors dels d’enguany. Concretament, han passat de 4,0 vegades a 4,6, la qual cosa significa que els marges dels supermercats i dels esglaons intermedis de la cadena són avui superiors als de fa un any.

I, per altra banda, sembla que l’estiu comença amb bones sensacions al sector. Si més no, tot indica que les previsions són més bones. El president de l’Associació Gremial d’Empresaris Majoristes de Fruites i Hortalisses de Barcelona i Província (AGEM), Pere Prats, explicava aquesta setmana que les bones produccions de fruita de pinyol a les principals zones catalanes i espanyoles havien fet que s’hagués incrementat de mitjana un 10% el volum de producte disponible. “L’any passat, hi va haver gelades molt importants a la primavera i això va fer minvar molt la producció”, va dir. D’aquesta manera, hi ha un 11% més de préssecs, un 36% més d’albercocs i un 46% més de cireres, respecte de l’any passat, cosa que s’espera que es noti en el preu. En concret, preveu que baixin l’albercoc i les nectarines, i que es mantingui estable el préssec, el raïm i la pruna.

Segons que va afegir, passa igual amb la síndria i el meló, tot i que de manera molt més accentuada. “Tenim una normalització de preu respecte de l’any passat, quan hi va haver problemes amb la consolidació de la flor de les síndries i els melons”, va dir. I va sorprendre quan va afirmar que el meló s’abaratiria d’un 56% i la síndria, d’un 65%. En prenem nota i ho seguirem.

Per a aquest mes de juliol, no ens haurem d’estranyar si l’IPC torna a pujar. Per una banda, les pressions de la demanda turística encariran encara més alguns productes i, per una altra, el fet que el juliol de l’any passat només pugés d’un 0,2% fa pensar que ens podem allunyar una mica més de la mitjana europea, que, recordem-ho, ara com ara és del 2,5%, la qual cosa no és gens positiva per a la nostra economia.

L’agència de qualificació Moody’s ha informat avui que havia deixat d’emetre avaluacions creditícies sobre la multinacional d’hemoderivats Grífols perquè considera que no té prou informació sobre l’empresa.

Moody’s ha retirat la nota de la família corporativa de Grífols (CFR), que era de B3 (bo especulatiu), i la nota de probabilitat d’incompliment (PDR), de B3-PD.

També ha eliminat la qualificació Caa2 de deute sènior no garantit de Grífols Escrow Issuer; la B2 de deute sènior garantit i la B2 de préstec a llarg termini garantit de Grifols, entre d’altres, ha detallat l’agència en un comunicat.

“Moody’s ha decidit de retirar les qualificacions perquè creu que té informació insuficient o inadequada per a donar suport al manteniment de les avaluacions”, ha indicat l’agència.

La decisió arriba al final d’una setmana en què els accionistes de la família Grífols i el fons canadenc Brookfield han fet públic que estudien presentar una oferta pública d’adquisició (OPA) conjunta per a aconseguir la totalitat del capital del fabricant d’hemoderivats i excloure’l de la cotització borsària.

El periodista Jesús Rodríguez, que ha tornat aquest matí de l’exili juntament amb la resta dels encausats del Tsunami Democràtic, ha arribat a la tarda a la Comunal de Sants, on hi ha la redacció física de la Directa, al barri de Sants de Barcelona. S’hi ha retrobat amb amics, companys de professió i veïns del barri, que li han fet una gran festa de benvinguda. Centenars de persones l’han rebut amb forts aplaudiments i amb música de la companyia Elèctrica Dharma. En l’acte, també hi han participat Ruben Wagensberg i Oleguer Serra.

Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé.

“Sou tot amor, un barri increïble, no hi ha manera de descriure el suport que he tingut aquests mesos, la gent que ha vingut a Ginebra a veure’m, a ajudar-me. Els milers de missatges que m’heu enviat”, ha comentat Rodríguez durant el parlament.

“Ha estat brutal, un exercici d’estima, de no deixar sol ningú, m’ho enduc per a tota la vida. Són vuit mesos que et marquen tota la vida. No tant per la repressió, que en el fons l’angoixa era que la cosa es pogués allargar. Teníem una incertesa absoluta de quan podíem tornar. Cada dia era fer especulacions”, ha afegit Rodríguez. A més d’ell, també han parlat membres del grup de suport i de la redacció del mitjà. L’equip de la Directa li ha regalat una fotografia del viatge des de Ginebra.

“No seré candidata absolutament de res.” El primer discurs presencial de Marta Rovira després del seu retorn davant els consellers nacionals del partit ha estat en clau interna. En un moment de divisió en l’organització entre el sector que encapçala Rovira i el d’Oriol Junqueras, la secretària general d’ERC ha volgut insistir que no encapçalarà cap candidatura en el congrés del 30 de novembre. “I menys, contra Oriol Junqueras”, ha afegit, donant per fet que l’ex-president del partit perseverarà en l’intent de mantenir el lideratge del partit. També ha volgut aclarir que no serà candidata en les pròximes eleccions, que podrien ser el 13 d’octubre si no hi ha una investidura reeixida abans del 26 d’agost. Rovira ha demanat als dirigents i les bases del partit que facin una crítica constructiva, en relació amb el projecte i no amb les persones, i també ha reclamat que no es confongués l’existència d’un debat intern amb una crisi, que ha dit que calia evitar. “Hi ha molta gent que ens diu que tenim una crisi. No: els hem de dir que tenim un debat, que serà madur”, ha sentenciat. Junqueras, que ha rebut Rovira al matí a Cantallops, no ha assistit al consell nacional perquè era en un viatge familiar planificat prèviament. Abans de la reunió del màxim òrgan entre congressos s’ha reunit l’executiva, que comunicarà ara al consell nacional les decisions preses després de la investigació sobre el cas dels cartells dels germans Maragall.

Enmig de les negociacions per a la investidura, Rovira ha defensat l’obtenció del concert econòmic com un “espai de sobirania” que tindria sentit, com a pas previ, en el procés cap a un referèndum. “Cal valorar nous instruments i espais de sobirania, com la sobirania fiscal”, ha dit. D’aquesta manera, ha situat el llistó de les converses en l’obtenció d’aquest model de finançament com una opció que les bases haurien de poder considerar. Ho ha dit en un moment en què els dirigents d’Esquerra constaten l’oposició majoritària dels militants a un potencial acord amb el PSC per a investir Salvador Illa. Al matí, a Cantallops, Rovira ha defensat d’acabar el procés d’independència i refer la unitat entre independentistes. A la seu nacional d’ERC ha defensat que es refacin “espais segurs i amables” en què els independentistes puguin ser “còmplices” i no “sospitosos”. Quant a ERC, ha assegurat que es dedicarà a recórrer el país per entendre les causes de la davallada electoral del partit. També ha volgut fer un agraïment als dirigents que durant els anys d’exili han estat puntals per al partit i l’han ajudada a exercir de secretària general en la distància, i ha argumentat la necessitat que Esquerra hagi prioritzat la lluita contra la repressió.

Rovira ha començat el seu discurs recordant que, avui, el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, havia titllat el seu cas de “error processal”, i ha afegit: “Quan un estat no és democràtic ni de dret, no és que hi hagi errors judicials, és que es polititza la justícia.” I ha vinculat les pròrrogues del jutge Manuel García-Castellón a reaccions davant qualsevol moviment de l’independentisme. La darrera, la negociació de la llei d’amnistia. La secretària general d’ERC ha afegit: “Per tornar sempre hem estat a punt, i per tornar més carregats de raons i resiliència”. “Em sento forta”, ha dit, i també ha destacat la feina feta a l’exili, en què han teixit complicitats polítiques, i ha explicat com l’havia afectada en l’àmbit personal i l’havia ajudat a créixer.

 

Marta Rovira fa una crida a la unitat independentista en el seu retorn: “Hem vingut a acabar la feina!”

Rovira ha arribat a la seu nacional del partit a les 15.45 entre aplaudiments dels dirigents i membres d’ERC presents. La secretària general ha arribat acompanyada del president de la Generalitat, Pere Aragonès, i d’una gran part de la cúpula de la formació. Li han lliurat un gran ram de flors vermelles i blanques mentre entrava al recinte entre crits de “benvinguda”.

Rovira feia sis anys i mig que no trepitjava Catalunya. Ha estat aclamada en arribar al pati interior pel qual s’accedeix a la seu nacional d’Esquerra, mentre llançaven confeti i sonava música festiva. La dirigent d’ERC no ha fet declaracions quan ha arribat a la seu del carrer de Calàbria de Barcelona i s’ha limitat a saludar els periodistes i els militants.

Una setantena de representants municipals s’han reunit per mirar d’impulsar el català dels consistoris estant. Ha estat en la primera Trobada de Municipis Actius pel Català, una jornada convocada per la Plataforma per la Llengua que s’ha fet al Campus de Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. La jornada ha servit per a compartir bones pràctiques i fer xarxa entre batlles i regidors, i és el primer gran acte d’ImpliCAT, una nova línia d’acció de l’entitat per a impulsar la política lingüística municipal.

“L’ajuntament és l’administració més propera a la ciutadania i és, segurament la que més pot incidir en la vida dels ciutadans”, ha defensat Tània Infante, regidora de Comerç i de Cultura i Llengua de Manresa, una de les ponents de la taula rodona inicial de la jornada. “El repte és tornar a posar la llengua a l’agenda”, ha afegit Daniel Recasens, regidor de Cultura i Política lingüística de Reus, perquè “amb el pas dels anys, ens n’havíem oblidat”. Una acció que, a parer dels organitzadors de l’esdeveniment, s’ha de fer a tot el país, també en indrets “històricament més catalanoparlants”, com pot ser Girona, que “ha deixat de ser aquella Gàl·lia sense problemes amb el català”, com ha expressat Núria Riquelme, sisena tinenta de batllia de Servei a les Persones i Convivència i regidora de Llengua Catalana del municipi.

Per fer-ho, tots els ponents, també Montserrat Caupena, de Terrassa, i Eulàlia Serrat, de Tiana, han destacat que calia que les polítiques lingüístiques fossin transversals i totes les àrees les assumissin com a pròpies, a més de treballar amb el teixit social. Un dels temes més debatuts durant la jornada ha estat el reglament d’ús de la llengua catalana. És la normativa que determina les directrius per a l’ús del català dins les organitzacions i administracions públiques, i té com a objectiu fomentar i garantir l’ús del català en diversos àmbits municipals.

En molts casos, la norma es va aprovar fa anys i molts ponents han coincidit que caldria actualitzar-la “tenint en compte els reptes actuals de la societat”. Alguns municipis que han treballat per fer-ho han explicat que havien rebut al·legacions en contra que havien alentit els processos.

Més qüestions que han tractat durant la jornada: fer clàusules amb recomanacions, aplicar mesures i obligacions en relació amb els usos lingüístics als contractes públics, fer inspeccions als establiments comercials per a informar de la normativa sobre la llengua i sensibilitzar els ciutadans en l’ús de la llengua, entre més.

El doble grau en enginyeria informàtica i matemàtiques que s’imparteix a la Universitat Politècnica de València (UPV) ha estat la nota de tall més alta al País Valencià, amb un 13,62. En segona posició, ha quedat el doble grau en física i matemàtiques que s’imparteix a la Universitat de València (UPV), amb un 13,539.

Quins són els graus amb les notes de tall més altes a Catalunya?

La Generalitat ha explicat que el 79,94% dels alumnes havia accedit a una de les tres primeres opcions sol·licitades. Concretament, un 54,59% ha aconseguit plaça en el grau que va sol·licitar en primera opció, el 16,19% en la de segona opció i un 9,16% en la de tercera opció. Les tres titulacions més sol·licitades com a primera opció han estat el grau en Medicina per la Universitat de València amb 2.712 sol·licituds, el grau en Psicologia per la Universitat de València amb 1.475 sol·licituds i el Grau en Infermeria per la Universitat de València amb 1.398 sol·licituds.

Les universitats públiques valencianes han adjudicat 26.591 places de les 26.815 places ofertes el pròxim curs. Així, resten 224 places per a assignar. Per universitats, la Universitat de València, que oferia 9.283 places, n’ha adjudicat 9.233; la Universitat Politècnica de València n’ha adjudicat 5.761 de les 5.812 places disponibles; la Universitat Jaume I de Castelló 2.869 de 2.913; la Universitat d’Alacant 5.875 de 5.937; i la Universitat Miguel Hernández d’Elx 2.853 de 2.870.

A hores d’ara, les titulacions amb més vacants són el grau en humanitats per la Universitat Jaume I de Castelló, el grau en traducció i interpretació per la Universitat d’Alacant, el grau en estudis àrabs i islàmics per la Universitat d’Alacant, el grau en turisme per la Universitat Jaume I de Castelló i el grau en estudis francesos per la Universitat d’Alacant.

La fiscalia espanyola s’ha oposat a amnistiar l’activista Abel Mora, l’únic pres polític amb la llei aprovada. Mora va ingressar a la presó de Brians el mateix dia que es va aprovar la llei d’amnistia al congrés espanyol, el 30 de maig, i hi haurà de complir una pena de tres anys i nou mesos. Mora va ser condemnat per haver estat implicat en una agressió contra un home amb una bandera i una gorra espanyola al metro de Barcelona el 10 de novembre de 2018. En l’informe, al qual ha tingut accés Efe, el ministeri públic espanyol descarta que l’amnistia abasti el cas de l’activista.

La seva defensa va demanar al jutjat que li apliqués l’amnistia, per considerar que els fets encaixaven en els supòsits prevists per la llei d’amnistia. No obstant això, la fiscalia discrepa que el cas sigui amnistiable perquè entén que l’agressió per la qual va ser condemnat no s’emmarca “en un acte de reivindicació o promoció de la secessió o independència de Catalunya” o amb el propòsit de convocar o procurar la celebració de les consultes del 9N o l’1-O.

Segons el fiscal, la sentència que va condemnar Mora deixa clara la seva voluntat i la del seu acompanyat de menyscabar la integritat física de la víctima a causa de la seva ideologia quan diu que l’única finalitat era “ocasionar-li un dany corporal”.

El 10 de novembre, el sindicat de la policia espanyola i la Guàrdia Civil Jusapol es va manifestar a Barcelona per homenatjar els policies que havien pegat els catalans l’1-O. Com a resposta, manifestants antifeixistes van muntar una contramanifestació de rebuig. La policia va identificar desenes de manifestants antifeixistes i hi va haver contundents càrregues policíaques. Aleshores, el conseller d’Interior era Miquel Buch.

Mora va negar l’agressió, però el Tribunal Suprem espanyol va validar-ne la condemna com a coautor del delicte de lesions amb traïdoria i agreujant d’odi. El Suprem va considerar que Mora havia vigilat l’entorn perquè un altre jove, no identificat, fes una espenta a la víctima, que va sofrir lesions i va ser indemnitzada amb nou mil euros. Els manifestants, segons manté el Suprem, es van posar d’acord per cometre l’agressió i assegurar-se la fugida, moguts pels seus “postulats independentistes de tall anarquista”.

L’Ajuntament de Badalona ha ordenat el desallotjament d’un bloc de quatre pisos de Badalona per l’aparició d’una esquerda horitzontal de dotze metres que compromet l’estabilitat de l’edifici. A la finca, situada a l’Avinguda de Coll i Pujol número 97, hi viuen nou persones que van haver de marxar ahir a la nit, passades les 21.00. L’Ajuntament de Badalona els ha ofert un lloc on passar la nit, però totes ho han refusat perquè tenien alternatives particulars. Els afectats van poder recollir algunes pertinences abans de marxar, acompanyats pels bombers de forma preventiva. Ara l’edifici es troba precintat a l’espera que un tècnic determini quina reforma cal fer abans que puguin tornar els veïns.

L’edifici afectat se situa a cinc carrers -poc més de sis-cents metres- dels blocs afectats per esquerdes al carrer Canigó, on al febrer es va esfondrar un edifici causant tres víctimes mortals. Just ahir al vespre, l’ajuntament comunicava als veïns dels números 7 i 9 del carrer de Canigó que la rehabilitació dels seus blocs costarà 730.000 euros.

Rehabilitar els blocs sinistrats al carrer del Canigó de Badalona costarà 730.000 euros

El vice-president d’Òmnium Cultural, Oleguer Serra, ha reivindicat el dret de la protesta malgrat la repressió en l’acte de benvinguda dels exiliats que Òmnium ha fet davant la seva seu nacional, a Barcelona. “Tornar acompanyat així és una mostra de la força d’aquest moviment. És una passada”, ha dit, acompanyat de Ruben Wagensberg, Jesús Rodríguez i Josep Campmajó –fins avui també a l’exili– i Oriol Soler, Xavier Vendrell i Marta Molina, que també estaven encausats en el cas del Tsunami Democràtic.

“M’han perseguit per debilitar aquesta causa, per debilitar Òmnium Cultural. Però tinguem tots clar que continuaré fent la meva feina incansablement per defensar la llengua, la cultura i un país més lliure”, ha proclamat. Ha recordat que quan va fer públic que era a l’exili va dir que calia tenir clar que la democràcia necessita que la gent protesta i que avui, a Barcelona, ho reitera: “Era necessari el 2012, va ser necessari el 2017 i el 2019, i ara és molt necessari que continuem protestant.”

“Tots els poders de l’estat tenen un objectiu: debilitar-nos. Ens volen perseguir per acabar amb el moviment independentista, i això no ho permetrem”, ha dit, i ha agraït als assistents que es continuïn mobilitzant, amb una menció especial per a Òmnium Cultural. Abans, el seu president, Xavier Antich, havia remarcat el compromís i la determinació dels represaliats a l’hora d’enfrontar-se amb el sistema judicial espanyol “plantant-li cara, no acotant el cap, no claudicant en res”. “I avui, guanyant-los”, ha afegit.

“Que ningú ens prengui l’alegria, la més revolucionària de les virtuts polítiques. Això d’avui és una victòria incontestable”, ha reivindicat. “No és una victòria completa”, ha afegit, perquè hi continua havent independentistes acusats de terrorisme com els membres dels CDR encausats en l’Operació Judes, o perquè Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig continuen a l’exili. “No és completa ni tampoc és definitiva, no som imbècils. No s’acaba res avui, la lluita continua. Però és una victòria, què coi. Celebrem-la!”, ha demanat.

“Estàvem a punt de perdre el costum de celebrar les victòries. O encara pitjor, de convertir-nos en especialistes de convertir-les en derrotes”, ha continuat. Ha dit que és una victòria d’una batalla llarga i molt important, i que estava en joc “l’eina més poderosa que tenim: el dret d’ocupar els carrers i protestar”. “Què collons terrorisme? No és terrorisme ni és cap delicte. És un dret fonamental, i avui aquesta batalla també s’ha guanyat”, ha reivindicat.

El president del Parlament de Catalunya, Josep Rull, ha explicat que la setmana que ve rebrà els exiliats a Suïssa que han tornat a Catalunya. “M’agradaria ser l’instrument d’un reconeixement obrint-los les portes del parlament i retent-los el reconeixement que es mereixen”, ha dit a Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre). Rull ha qualificat aquest retorn d’excel·lent notícia incompleta i ha recordat que encara hi havia tres exiliats amb risc de ser detinguts si tornaven, en referència a Carles Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín. Rull ha afegit que la seva obligació era preservar els drets dels diputats i garantir que el parlament fos un lloc segur per a ells.

Rull ha defensat que el país ha de reconèixer la gent compromesa amb la llibertat de Catalunya i ha avançat que rebrà en audiència formal els cinc exiliats a Suïssa que avui han tornat a Catalunya. Són la secretària general d’ERC, Marta Rovira, el diputat d’ERC Ruben Wagensberg, el periodista de la Directa Jesús Rodríguez, l’activista Josep Campmajó i el vice-president d’Òmnium, Oleguer Serra.

El president del parlament ha dit que han tingut un exili molt dur i que han de tornar al Principat i a les institucions “per la porta gran”. “Ens agradaria que el parlament,  metafòricament, sigui la porta gran del reconeixement d’allò que han fet”, ha afegit. En aquest sentit, ha remarcat que es tracta de persones compromeses amb la causa de Catalunya que han estat “perseguides injustament per defensar pacíficament idees legítimes”.

No ha concretat el calendari perquè encara s’han de quadrar les agendes, però ha donat a entendre que no serà un sol acte. Uns actes que, segons que ha explicat, tindran el “màxim nivell de solemnitat” i es faran al despatx d’audiències del president. “És un exili del qual el conjunt de la nació se n’ha de sentir orgullós”, ha conclòs.