El periodista Agustí Forné s’ha mort de manera sobtada a seixanta-dos anys. Treballador de TV3 d’ençà de l’any 1989, havia esdevingut un referent del periodisme casteller. El 2017 va començar a presentar el programa Quarts de Nou.

Forné va emprendre la carrera periodística el 1987 a la Cadena Ser, on feia informació esportiva, especialment del Club Gimnàstic de Tarragona i el Reus Ploms. També va col·laborar amb el Diari de Tarragona i el Nou Diari.

El 1989 es va incorporar a Televisió de Catalunya, on va exercir de cap a la delegació de Tarragona fins l’any 2015 i es va dedicar a la informació general i al seguiment del món casteller. Va cobrir diades, va explicar la realitat de les colles i curiositats del món casteller i va esdevenir un dels referents comunicatius catalans de l’univers del castell.

Més enllà del món casteller, Forné també va narrar històries de to social i humà per als informatius de TV3.

Els països de la Unió Europea (UE) i del Consell de Cooperació per als Estats Àrabs del Golf (CCG) han demanat conjuntament un alto-el-foc a Gaza i Líban, en una declaració en què demanen contenció a totes les parts i la desescalada del conflicte, a banda de denunciar els atacs israelians a les posicions de la Força Interina de l’ONU al Líban (FINUL).

La declaració conjunta dels països europeus i els del Golf inclou la demanda d’un alto-el-foc immediat a Gaza, així com l’alliberament dels ostatges i l’intercanvi dels presoners palestins, en allò que era una demanda dels països àrabs.

Els dos grups regionals reclamen igualment “accés humanitari immediat i sense traves a la població civil”, inclosa la distribució segura i efectiva d’ajuda humanitària a gran escala a tota la franja de Gaza.

Insisteixen en la solució dels dos estats perquè Israel i Palestina “convisquin en pau dins de fronteres segures i reconegudes, seguint les fronteres segures i reconegudes”, al llarg de les línies del 1967 i posen el focus a “reactivar un procés polític a aquest efecte”.

Respecte a la situació al Líban, la declaració conjunta subratlla la preocupació dels dos blocs regionals per “la perillosa escalada al Líban” insistint en la crida a un alto-el-foc, la petició de moderació i a la desescalada, així com a evitar l’expansió del conflicte a una regió més àmplia.

Després de l’atac d’Israel a posicions de l’ONU al sud del Líban, que ha deixat cinc cascs blaus d’Indonèsia i Sri Lanka ferits, la UE i els països del Golf “condemnen” els atacs contra les missions de l’ONU i assenyala “especial preocupació” pel recent atac contra la FINUL, en referència als bombardaments israelians, defensant el paper estabilitzador dels cascs blaus.

Els països de la UE i els del Golf també sumen forces per denunciar l’ocupació israeliana a Cisjordània, així com les decisions del govern d’ampliar els assentaments i legalitzar les posicions dels colons. “Instem Israel que revoqui aquestes decisions i cessi immediatament totes les mesures unilaterals que soscaven les perspectives de pau, incloses les activitats d’assentament, la confiscació de terres, el desplaçament de palestins i les violacions del dret internacional”, recull la declaració.

Un estudi elaborat per investigadors de les universitats de Göteborg i Estocolm revela una relació preocupant entre els estudis de doctorat i un augment significatiu en l’ús de medicació psiquiàtrica entre els estudiants. Segons l’informe, titulat “L’impacte dels estudis de doctorat en la salut mental: Un estudi longitudinal de la població sueca”, publicat a la prestigiosa revista Nature, els doctorands suecs experimenten un augment d’un 40% en el consum de medicaments psiquiàtrics, com ara antidepressius i ansiolítics, durant els cinc anys d’estudis.

El treball analitza dades de més de 20.000 doctorands a Suècia entre l’any 2006 i 2017, seguint la trajectòria abans, durant i després dels estudis de doctorat. Els resultats mostren que, abans de començar els estudis, els estudiants tenien nivells similars de consum de medicació psiquiàtrica respecte de la població amb un títol de màster, però la seva situació empitjora considerablement durant el doctorat.

Concretament, els investigadors van detectar que, cinc anys després d’haver començat el doctorat, els estudiants utilitzaven medicaments psiquiàtrics en un nivell més elevat que unes altres persones amb una educació superior i equiparable en termes socioeconòmics. Aquesta taxa, segons l’estudi, és comparable a la de la població general, cosa que indica que els doctorands desenvolupen problemes de salut mental més greus que uns altres grups altament educats.

Les causes

Els investigadors suggereixen que l’augment de l’ús de medicació psiquiàtrica és atribuïble a uns quants factors del mateix doctorat, incloent-hi la pressió acadèmica, la inseguretat laboral, els problemes de finançament i la dificultat per a mantenir un equilibri entre la vida personal i l’acadèmica. Aquestes tensions, combinades amb el llarg període d’estudi, sembla que tenen un efecte devastador en el benestar emocional dels estudiants.

Els autors de l’estudi subratllen que el doctorat no és tan sols un envit intel·lectual, sinó que també posa una pressió emocional considerable sobre els estudiants. “El nostre estudi mostra que aquesta pressió pot tenir conseqüències greus per a la seva salut mental, que afecta la seva qualitat de vida i, en molts casos, requereix intervenció mèdica”, detallen.

Les dades també revelen una reducció en l’ús de medicació psiquiàtrica una volta finalitzats els estudis de doctorat, la qual cosa suggereix que molts dels problemes de salut mental es concentren en el període actiu dels estudis. No obstant això, els investigadors avisen que l’impacte a llarg termini d’aquest estrès pot ser considerable i pot afectar la carrera acadèmica i professional dels afectats.

El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha presentat al parlament ucraïnès el seu “pla de victòria” contra Rússia. El projecte inclou accelerar l’entrada del país a l’OTAN, reforçar la defensa, eliminar les restriccions aliades als atacs de llarg abast i desplegar armes no nuclears “dissuasives” en territori ucraïnès. “Ucraïna proposa de desplegar al seu territori un conjunt integral de mesures dissuasives estratègiques no nuclears, suficients per a protegir el país de qualsevol amenaça militar de Rússia”, ha dit Zelenski. Segons el president ucraïnès, les autoritats russes únicament actuen quan creuen que no rebran una resposta adequada. “Quan Rússia sap que hi haurà una resposta i entén quina serà, tria la negociació i la coexistència estable, fins i tot amb oponents estratègics”, ha dit.

Zelenski no ha fet públic tot el pla, sinó que manté com a reservats els anomenats “annexos secrets”, que ha compartit amb els Estats Units, el Regne Unit, Alemanya, França i Itàlia, i que podria explicar també a més països. Segons que ha dit, el pla s’ha dissenyat per forçar Rússia a acceptar un “procés diplomàtic just” o bé fer-li perdre la capacitat de continuar  la guerra. D’altra banda, ha deixat clar que congelar el conflicte o cedir territoris no eren opcions sobre la taula.

El punt de partida del pla és una “invitació incondicional” d’Ucraïna a l’OTAN. Tot i que ha reconegut que l’entrada formal és més una qüestió de futur que no pas de present, Zelenski ha dit que l’adhesió podia “ser realment fonamental per a la pau” perquè Rússia s’havia “aprofitat durant dècades de la incertesa geopolítica d’Europa”. “Putin ha de veure que els seus càlculs geopolítics van fracassant. Els russos han de sentir que el seu tsar ha perdut geopolíticament davant el món”, ha emfasitzat Zelenski. També ha reiterat la seva demanda d’utilitzar armes de llarg abast occidentals per atacar posicions militars dins de territori rus. “És realista defensar les nostres posicions a Ucraïna i, al mateix temps, portar la guerra al territori rus, perquè sentin de debò què és la guerra i, malgrat la propaganda, comencin a odiar el Kremlin”, ha defensat.

En l’àmbit econòmic, el pla inclou una altra clàusula confidencial. Sense entrar en detalls, Zelenski ha explicat que Ucraïna havia ofert als Estats Units i a la Unió Europea un “acord especial” sobre el destí de milers de milions d’euros en recursos “estratègicament valuosos” com el liti i l’urani. Aquest acord servirà per a reforçar les sancions econòmiques ja imposades a Rússia d’ençà que va començar la invasió.

Zelenski ha assegurat que, després de la guerra, Ucraïna tindrà un dels exèrcits “més grans i experimentats del món” i podria assumir la defensa d’Europa, fins i tot, substituint les tropes nord-americanes desplegades en uns quants territoris del continent.

El president ucraïnès va presentar aquest pla fa una setmana en unes quantes capitals europees i al president dels EUA Joe Biden, que, segons alguns mitjans nord-americans, no el va rebre pas amb entusiasme.

Aquest “pla de victòria” no és una alternativa a la fórmula de pau que Zelenski va presentar fa uns mesos, sinó una mena d’enllaç per a futures converses que les autoritats ucraïneses pretenen de fer abans de final d’any.

Rússia menysté el nou pla de Zelenski

Abans que Zelenski es dirigís al parlament, el portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov, ha acusat el president ucraïnès de “camuflar” els interessos nord-americans en un “pla de pau efímer” a costa dels ciutadans ucraïnesos. Segons les agències russes, Peskov ha remarcat que a Kíiv no hi ha cap pla propi, sinó que tot ve dictat pels Estats Units i ha dit que les seves polítiques eren inviables. “Podria haver-hi un altre pla realment de pau”, però Ucraïna ha de comprendre “els motius que van portar a aquest conflicte”, ha conclòs.

El congrés espanyol ha reprovat el ministre de Transports espanyol, Óscar Puente, per la gestió del servei de trens de Rodalia. La iniciativa, proposada pel PP, denuncia la manca d’actuació del responsable d’infrastructures arran de les “nombroses incidències ferroviàries, moltes de les quals, greus”, que deterioren la qualitat del servei de tren. La moció ha rebut el suport de Vox, ERC, Junts i Podem. Aquesta és la segona vegada que les corts espanyoles reproven Puente pel servei de Rodalia aquesta legislatura. La primera va ser el 25 de setembre al senat espanyol, amb una altra moció del PP que també va rebre el suport de Vox, ERC i Junts.

“Què els diu, als ciutadans de Tarragona, que suporten un servei que és pitjor que fa trenta anys? Tota la província en pateix les conseqüències, tant directament amb Rodalia com indirectament amb la llarga distància”, ha denunciat la diputada del PP Cristina Teniente en defensa de la reprovació. Segons ella, el càstig a Puente no serà una cura d’humilitat per al ministre, però pot servir per a posar en marxa un pla de xoc amb mesures per a millorar el servei i les infrastructures. “Deixin les excuses, que ja fa sis anys que governen”, li ha dit.

Ha denunciat que els problemes es multipliquen tant a Rodalia com a la gran velocitat, mentre Puente –que ha tractat de “ministre del caos ferroviari”– insisteix que els trens viuen el seu millor moment a l’estat espanyol. “Sabem per què és ministre: per fer de tallafocs dels escàndols del president. Un killer sense escrúpols per a desviar l’atenció”, ha dit, en referència al cas Koldo, que ha centrat el ple del congrés espanyol d’avui.

ERC i Junts, que ja havien donat suport a la reprovació a Puente al senat espanyol, han tornat a adherir-se a la iniciativa del PP, tot i que amb reticències. “Siguin sincers, a vostès els importa de veritat que els ciutadans de Catalunya pateixin incidències? Quan governaven vostès, els importava ben poc, mentre feien quilòmetres de gran velocitat i aeroports sense avions ni passatgers. Els hauria de fer vergonya”, ha dit la diputada d’ERC Inés Granollers.

Per part de Junts, el diputat Isidre Gavín ha criticat tant Puente com tots els ministres de Transports i Foment espanyols “dels darrers vint-i-cinc anys”. Ha lamentat els reiterats incompliments i la manca d’execució del pressupost, tant en governs socialistes com populars. “Senyors del PP, els hauria de fer una mica de vergonya presentar una iniciativa així”, ha dit, i ha recordat que els de Feijóo eren els qui tenien “les pitjors xifres de compliment”.

En defensa de Puente, el diputat socialista Alejandro Soler ha dit que el ministre no tan sols no hauria de ser reprovat, sinó que mereixeria una nota excel·lent. “Hem fet l’esforç d’inversió més gran en vies, material rodant, recursos humans i millora de l’atenció als usuaris. Això, ha fet el govern socialista”, ha resumit, i ha acusat el PP de no tenir autoritat per a criticar la gestió actual al capdavant de la cartera de Transports.

La Federació de Regants de la conca de l’Ebre (FEREBRO) rebutja que es proposi de reduir les dotacions dels grans sistemes de reg en el Pla Hidrològic de l’Ebre (PHE) del quart cicle de planificació 2028-2033. La Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) ha presentat un estudi en què s’actualitzen “les necessitats” dels cultius en un context de canvi climàtic i amb unes infrastructures de reg “tecnificades i modernitzades”. En aquest primer document, que encara haurà de passar tràmits de consulta pública, es proposa de rebaixar d’un 12,5% de mitjana les dotacions, però en cap cas modificar drets adquirits. Per contra, FEREBRO exigeix un increment de les dotacions i, fins i tot, recrimina el cabal ecològic i les avingudes al tram final del riu.

L’Oficina de Planificació Hidrològica CHE va presentar el mes de setembre l’estudi de revisió de les dotacions del reg per al Pla Hidrològic de l’Ebre del quart cicle (2028-2033). L’informe, fet per l’organisme i Heymo Enginyeria, presenta uns primers resultats basats en dades actualitzades sobre els cultius, les metodologies de càlcul de les evapotranspiracions, els inventaris o la meteorologia, entre més. L’estudi proposa de reduir les dotacions d’un 12,5% de mitjana a la conca de l’Ebre, amb l’argument principal que els regs s’han modernitzat. La Confederació remarca que s’ha passat de tenir un 35% de la superfície de reg tecnificada, el 2004, a un 58%, el 2022, i apunta que aquest increment del 23% en divuit anys “posa en relleu la necessitat d’adaptar les dotacions de reg a la nova realitat”.

Per incentivar aquestes millores, l’estudi opta per reduir més la dotació als regadius menys modernitzats i que “tenen marge de millora” (fins al 14-19%), i reduir-la menys en els més “tecnificats” (fins a un mínim del 3%).

Els canals del Delta

Per als canals de reg de l’esquerra i la dreta de l’Ebre, la rebaixa podria ser del 12,9% i el 12,6% de la dotació, respectivament. En l’informe, al qual ha tingut accés l’ACN, es proposa, per als regants del Delta, una dotació a la presa del canal de 17.675 metres cúbics per any (m³/any) en el cas de la dreta, i de 17.608 m³/any a l’esquerra. En l’actual PHE és de 20.213 m³/any i es detalla que la dotació mitjana anual servida en cinc anys hidrològics (de 2016 a 2021) ha sigut de 39.867 m³/any a la dreta i 40.058 m³/any a l’esquerra.

La superfície regada, segons dades del cadastre de 2019, ha sigut de 13.091 hectàrees a l’hemidelta dret i de 9.603 ha a l’hemidelta esquerre. No hi ha dades d’eficiència global. El volum en la presa del canal que correspon a la dotació bruta de reg proposada i la superfície considerada seria de 231,4 hectòmetres anuals a la dreta i 169,1 hm³/anys a l’esquerra.

Estudis previs a la participació pública

Aquestes dotacions encara han de passar per tots processos de participació pública abans que el 2027 s’aprovi el nou PHE. De fet, la CHE preveu començar la consulta pública del nou cicle de planificació l’any que ve. Aquests informes formen part del procés de redacció del nou cicle de planificació, però encara cal elaborar els documents inicials, els esquemes de temes importants i l’esborrany del pla. Cadascuna d’aquestes fases passarà sis mesos de consulta pública fins que no s’aprovi.

La junta de FEREBRO es va reunir ahir amb els responsables de l’Oficina de Planificació Hidrogràfica de l’Ebre per conèixer aquest estudi de les dotacions de reg i debatre’n. La junta de la federació és formada per vuit membres d’Aragó, quatre de Catalunya, quatre de La Rioja i Navarra i convidats del canal Segarra-Garrigues i del canal de Navarra. D’entrada, la federació s’oposa a reduir dotacions i consideren que la proposta de la CHE no es troba “tècnicament justificada”, sinó que és una decisió política i una exigència de la Unió Europea i el Ministeri per a la Transició Ecològica espanyol. Asseguren que les aportacions de l’Ebre disminueixen “molt poc”, perquè “plou, però de diferent manera”, amb sequeres més llargues i pluges “exagerades” que causen inundacions i danys.

En un comunicat, els regants de la conca de l’Ebre alerten que es posa en risc el futur dels cultius i reclamen d’incrementar la dotació, perquè “amb el canvi climàtic, creix l’evaporació”. Fins i tot, recriminen que, entre els anys 2000 i 2020, l’aforament de Tortosa hagi abocat una mitjana anual de 6.000 hectòmetres cúbics (hm³), a més del cabal ecològic, en situació d’avinguda. També lamenten que no es plantegin compensacions a una possible reducció de les dotacions mentre que a les empreses hidroelèctriques són compensades “de diverses maneres” i “indemnitzades”. Els regants recorden que han aplicat restriccions aquests darrers anys, “ben fets” i “gratis” i que acceptar la rebaixa significa “perdre drets”, cosa que fonts de la CHE neguen.

El jutjat penal 10 de Barcelona ha amnistiat l’ex-vice-presidenta del govern Joana Ortega d’un presumpte delicte de trencament de condemna per acceptar un càrrec públic després d’haver estat inhabilitada nou mesos per la implicació en la consulta del 9-N, i arxiva la causa. A la interlocutòria, consultada per Europa Press, expliquen que en una sentència –posteriorment ferma pel Tribunal Suprem (TS)– es declarava provat que l’acusada havia “incomplet les providències que el Tribunal Constitucional (TC) va dictar el 29 de setembre de 2014 i el 4 de novembre de 2014, i que havien impulsat i organitzat la celebració de la votació del 9N.

En una interlocutòria de juliol d’aquest any, el TSJC va motivar en el raonament jurídic que el juliol del 2020 Ortega, l’ex-consellera Irene Rigau i el president Artur Mas, ja “havien deixat completes la totalitat de les penes que els havien estat imposades a la sentència ferma”. “D’ençà d’aquella mateixa data va ser declarada l’extinció de les responsabilitats penals contretes per tots ells. Així doncs, en aquest cas, l’extinció de la responsabilitat penal per compliment de les penes imposades representa un obstacle insuperable per fer aplicació dels efectes de l’amnistia, atès que alhora que va ser publicada i va aconseguir vigència ja no existien antecedents penals pendents de cancel·lació”, afegeix aquella interlocutòria.

Aplicació d’amnistia

El juny del 2024 es va plantejar la possible aplicació de l’amnistia per la presumpta comissió d’un delicte de trencament d’Ortega -qui va ser nomenada assessora de la consellera en Projectes Transversals de la Conselleria d’Empresa- respecte a la pena d’inhabilitació especial a la qual va ser condemnada, i la defensa va demanar el sobreseïment, mentre que el fiscal va sol·licitar continuar amb el procediment. “El TSJC ha desestimat l’aplicació d’aquesta LO 1/2024 (llei d’amnistia) per motius, que bàsicament es fonamenten, en el fet que han desaparegut els pressupostos de fet que en justificaven l’aplicació perquè les penes s’han complert i cancel·lat els antecedents penals derivats” d’això i, per tant, de les seves conseqüències penals en el moment que aquesta va entrar en vigor”, diu la magistrada.

També assegura que a la llei d’amnistia “no es preveu expressament el delicte de trencament de condemna pel qual se segueix la present, però tampoc s’exclou”, i que l’acusació contra Ortega té un nexe indissoluble – en les seves paraules – amb el cas del 9N, pel qual decreta la seva amnistia. “En resum, si no hagués estat condemnada com a autora del delicte a una pena accessòria d’inhabilitació especial, avui no es tramitaria el judici per un presumpte delicte de trencament d’aquesta pena”, afegeix.

El lletrat major del parlament de les Illes considera que l’expulsió de les vice-presidentes de la mesa Pilar Costa i Mercedes Garrido no és procedent. Ho ha comunicat en la reunió de la mesa del parlament que s’ha fet aquest matí, segons que ha explicat Garrido en una conferència de premsa. Ahir, el president de la cambra, Gabriel Le Senne, va ordenar l’expulsió de les dues diputades per haver-se posat la samarreta de les Roges del Molinar.

Mercedes Garrido ha confirmat el “malestar” de tot el cos de lletrats de la cambra perquè, quan es va fer el recés amb una reunió entre els portaveus dels grups, que van demanar la presència dels serveis jurídics i Le Senne, el president es va negar que hi acudissin.

Segons que ha explicat Garrido, el lletrat major ha manifestat en un informe que Vox va al·legar l’expulsió de la mesa sense anomenar l’article que s’infringia, cosa que va fer que tot el procediment que se’n va derivar després no fos procedent.

Costa i Garrido presentaran un escrit perquè es reconegui que es va lesionar el seu dret fonamental. Insisteixen que no hi ha cap punt al reglament que tipifiqui aquestes expulsions. Els partits de l’oposició han tornat a demanar la dimissió de Le Senne. Per part seva, Le Senne vol expulsar-les del càrrec, però necessitarà els vots del PP, que de moment no ho preveu.

El darrer cap de setmana de setembre es va fer a Arenys de Mar (Maresme) el Som 1 d’Octubre, un festival polític i cultural per a commemorar el Primer d’Octubre. Es preveia una festa grossa, amb grans concerts i la participació d’entitats, partits i personalitats independentistes. S’havien anunciat les actuacions dels Catarres, la Companyia Elèctrica Dharma, Brams, Lildami en un gran escenari a la platja; de Samuel Arderiu, Gemma Humet i Cesk Freixas al teatre municipal; i de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries, les Violines, la Salseta del Poble Sec i un homenatge a la rumba catalana en un escenari al costat de la riera de Pare Fita. Totes les actuacions de l’escenari gran es van suspendre quinze dies abans al·legant que no els havien concedit els permisos; i artistes i tècnics responsables de la resta de concerts han denunciat ara que no havien cobrat. A més, es queixen que el principal organitzador, Jordi Mateu, ha estat desaparegut d’ençà que es va fer el festival. Per mirar de resoldre-ho, Mateu ha convocat dimarts una reunió amb ells per a parlar-ne, segons que ha confirmat ell mateix a VilaWeb.

Els afectats han començat a organitzar-se per comptabilitzar quants diners han quedat a deure, tot i que dubten que arribin a 100.000 euros, com publica avui La Vanguardia, el diari que ho ha avançat. De moment, ja són més d’una quinzena els afectats. El seu portaveu és el periodista Carles B. Gorbs, impulsor de l’exposició “La revolta de les urnes”, que recull moments clau del procés d’independència d’ençà de la consulta d’Arenys de Munt del 2009 fins a l’actualitat. Explica a VilaWeb que Mateu es va posar en contacte amb ell per portar l’exposició a Arenys de Munt del 13 al 19 de setembre, a Canet de Mar el 20 de setembre i a Arenys de Mar el 28 de setembre, però diu que no ha cobrat res, tot i que encara no perd l’esperança i confia en la reunió convocada. La intenció és parlar amb ell i, si no té els diners per a pagar-los ara, renegociar les condicions amb alguna alternativa, com ara establir terminis per a pagar el deute.

De totes maneres, els afectats mantenen l’escepticisme, atès el comportament que ha tingut Mateu fins ara. “Un dels grups m’explica que havien quedat a Barcelona el dilluns següent i no s’hi va presentar. Un altre, que li pagaria després del concert, i que tampoc no li va pagar”, explica a VilaWeb Estanis Fors, batlle d’Arenys de Mar. Fors relata que, si bé sí que va veure un cert caos organitzatiu previ, no va ser conscient de la magnitud de tot plegat fins que, passats uns dies, alguns dels grups que havien actuat al festival o tècnics que n’havien muntat l’escenografia van posar-se en contacte amb l’ajuntament per explicar que tenien problemes per a cobrar la feina. L’ajuntament, assegura, no va posar diners en l’organització, però sí que va cedir espais públics perquè s’hi fessin les activitats, com també ho va fer una entitat. Segons que diu, Mateu sempre va dir que podria pagar-ho per la col·laboració de les organitzacions independentistes, que se’n desmarquen. Arran de les sospites, i amb la comprovació que els contractes i els permisos els havia tramitat amb el NIF d’una tercera entitat de Sant Andreu de Llavaneres, els serveis jurídics municipals han preparat una denúncia dels fets a la fiscalia, que esperen presentar ben aviat.

Fors diu que ha intentat de parlar amb Mateu per telèfon, amb missatges de WhatsApp i, fins i tot, presencialment, anant a cercar-lo a casa seva, però que no ha rebut cap resposta. “És un home que ha sabut enganyar tothom”, lamenta. L’Ajuntament d’Arenys de Mar ha programat dues trobades amb els afectats per coordinar-s’hi i decidir com actuar per mirar de recuperar els diners. Una primera serà dissabte i la següent, encara sense data, la setmana vinent.

Una organització anòmala i fantasiosa

El batlle d’Arenys de Mar explica que, des del principi, el festival es va presentar com una proposta de gran format. Fins i tot, massa. “De diners, me’n sobren, els posaran les entitats”, diu que li va arribar a contestar Mateu quan, en un origen, li va dir que l’ajuntament podia cedir espais però no posar-hi diners. Reconeix que alguns dels actes de petit format van funcionar molt bé, com l’homenatge a Vicent Andrés Estellés, amb la participació de Pau Alabajos i el director de VilaWeb, Vicent Partal, o les xerrades de Carles Puigdemont, Lluís Llach i Carme Forcadell, entre més. D’altres, en canvi, van quedar en no res. “Em va dir que vindrien tots els cònsols a Catalunya i que els hauria de rebre a l’ajuntament i donar-los el Llibre blanc de la independència. Òbviament, no va venir ningú”, diu Fors. Tampoc no van aparèixer la Companyia Elèctrica Dharma, ni els cinc mil motards per la independència que havia promès, ni les colles geganteres i de diables que hi havien de fer actuacions.

Els dies previs, el programa del festival es va haver de modificar perquè anunciava activitats sense haver-les pactades amb els implicats, com ara, un plató de VilaWeb amb programació pròpia durant el dia. L’empresa editora de VilaWeb va haver de demanar formalment la retirada d’aquesta activitat del programa.

El primer d’octubre encara estaven anunciats els concerts de Samuel Arderiu, de Gemma Humet i de Cesk Freixas a Canet de Mar, però vista la situació ja no hi van actuar. “No vam veure una organització gaire acurada i ens vam posar en alarma”, diu Gorbs.

Com va ser capaç, Jordi Mateu, d’enganyar tanta gent amb una organització tan gran? “Fa un any o dos que viu a Arenys i no el coneixia, però es va presentar com algú acabat de jubilar i amb contactes en el món de l’espectacle i els partits polítics”, diu Fores, que afegeix que un ajuntament està acostumat a rebre propostes de grans esdeveniments. “No pressuposes que la gent que ve aquí després no paga”, raona. Els mesos següents, diu, va anar inflant les expectatives de l’esdeveniment, fins al punt d’arribar a prometre que hi anirien 50.000 persones i que calia reservar un espai per al munt d’autocars que vindrien. Però quan es va acostar la data ja van començar a veure les orelles al llop: “Era caòtic, ho vam veure les últimes tres setmanes.”

La fiscalia anticorrupció assumeix els informes de la Guàrdia Civil que assenyalen l’ex-ministre espanyol José Luis Ábalos en l’anomenat cas Koldo i dóna suport al jutge Ismael Moreno perquè enviï la causa al Tribunal Suprem espanyol. Segons que ha sabut VilaWeb, la fiscalia aprecia indicis de suborn, tràfic d’influències i organització criminal en l’actuació d’Ábalos, que actualment és diputat del grup mixt al congrés espanyol i, per tant, aforat.

Ara fa uns dies, la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil va demanar d’investigar Ábalos arran del “paper rellevant i de responsabilitat” en la trama de corrupció. Segons les diligències, el cervell de la trama i comissionista, Víctor de Aldama, es va aprofitar de la relació amb Ábalos i el seu assessor, Koldo García, per aconseguir contractes de material sanitari durant la pandèmia —més de 50 milions d’euros— i influir en el rescat d’Air Europa.

El cervell del cas Koldo es vantava de la relació amb Ábalos i de la influència a la Moncloa 

Segons els investigadors, De Aldama tenia a sou García –uns 10.000 euros mensuals– en canvi d’informació privilegiada i accés a alts càrrecs. L’informe diu que “els pagaments en efectiu van anar acompanyats d’altres contraprestacions també per a Ábalos”, en referència a un xalet de 600.000 euros a la Línia de la Concepción (Campo de Gibraltar) i un pis de lloguer per a l’amant (més de 80.000 euros).

En els missatges intervinguts per la Guàrdia Civil, García i De Aldama es referien a l’ex-ministre com “el cap”. Cal assenyalar que el comissionista fa uns dies que és en presó preventiva arran d’una causa, entrelligada amb el cas Koldo, en què s’investiga un frau de més de 180 milions d’euros en l’IVA dels hidrocarburs.

Una arma llancívola

El PP ha instrumentalitzat el cas Koldo i ara prova de treure’n rèdit polític. Dilluns, el portaveu, Borja Sémper, va presentar una querella a l’Audiència espanyola contra el PSOE per presumptes delictes de finançament il·legal, suborn i tràfic d’influències. “És un escàndol de dimensions desconegudes”, va dir. Tanmateix, el fonament de la querella només és el testimoni d’un empresari anònim —publicat per The Objective—, que diu que va lliurar 90.000 euros en bosses a la seu de Ferraz.

Avui, en la sessió de control del govern espanyol, el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha utilitzat el cas Koldo per a reclamar la dimissió de Pedro Sánchez. “La seva agonia legislativa li semblarà una broma al costat de la seva agonia judicial”, ha dit, mentre es referia a Sánchez com a “senyor 1”, que és l’apel·latiu que li va dedicar la trama. “Tots els camins porten a vostè”, ha afegit Feijóo.

Agostina Rubini, una jove de vint-i-quatre anys desapareguda d’ençà del 2 d’octubre, sembla que va morir atrapada en un contenidor. Això considera la policia espanyola, que n’investiga el cas i que fa dies que dóna la noia per morta. Aquests dies n’han cercat les restes a la incineradora de Son Reus.

Segons la investigació, la jove es va ficar en un contenidor cercant alguna cosa. Els investigadors sostenen que la mort va ser accidental i descarten la implicació d’altres persones. La darrera vegada va ser vista en una zona d’oci de Palma. D’ençà de llavors, la policia ha interrogat el seu entorn, ha revisat comunicacions telefòniques i ha reconstruït els seus darrers moments per mirar de localitzar-ne les seves restes.

El fiscal general de l’estat espanyol, Álvaro García Ortiz, no dimiteix pas, tot i haver estat encausat pel Tribunal Suprem per un presumpte delicte de revelació de secrets. “Amb el convenciment que la continuïtat en el càrrec és el menys greu i el més prudent per a la institució a mitjà i llarg termini, i que en puritat reforça la independència de la fiscalia espanyola, anuncio la meva intenció de continuar exercint les meves responsabilitats”, diu en un comunicat.

El cap de la fiscalia espanyola diu que és un fet inèdit que el Suprem li obri una causa i creu que cal fer una reflexió profunda sobre això, tenint en compte la fonamentació de la querella que va presentar la parella d’Isabel Díaz Ayuso. En aquest sentit, defensa que ell va actuar d’acord amb les seves funcions per tal de desarticular una informació falsa. Per això, alerta que la decisió del tribunal tindrà conseqüències en la futura actuació de la fiscalia, però també del conjunt de la justícia.

“He convocat per a demà la junta de fiscals de sala i el consell fiscal amb la finalitat de fer-los partícips d’aquesta decisió, proporcionar les explicacions oportunes i escoltar tot allò que els integrants d’ambdós òrgans d’assessorament i consulta del fiscal general de l’estat vulguin manifestar”, conclou García Ortiz.

Maite Aymerich, batllessa de Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat) quan va aparèixer el ninot d’Oriol Junqueras penjat d’un pont, ha negat rotundament que l’origen de l’acció fos al seu municipi, tal com va dir ahir l’ex-dirigent d’ERC a Barcelona Ernest Maragall. En una entrevista a RAC1, Aymerich ha dit que sabia qui hi havia darrere del ninot, però no ho ha fet públic perquè no en té proves. “Quan tingui proves les aportaré”, ha dit.

Aymerich s’ha mostrat convençuda que aquestes proves apareixeran i que, finalment, se sabrà la veritat. Serà, segons que ha dit, l’única manera que Sant Vicenç dels Horts quedi “neta de sospita”. L’ex-batllessa s’ha mostrat molesta amb Maragall i ha demanat que, mentre no hi hagi proves, “no s’embruti més” amb declaracions a la premsa.

Tot i saber “d’on ve i qui va fer” l’acció del ninot penjat en un pont, l’ex-batllessa ha assegurat que no volia entrar al “foc creuat i la guerra bruta”. Com que no en té proves, considera que seria una denúncia falsa. “Mentre no hi hagi proves, això és un invent”, ha conclòs.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha dit que el cas Koldo era un “cas de corrupció” que lamentava, i per això ha demanat “disculpes als ciutadans”. Tanmateix, ha destacat que el PSOE va prendre mesures d’ençà que va esclatar el cas –en referència a l’expulsió de José Luis Ábalos del grup socialista–, a diferència d’allò que, segons que ha dit, fan partits com el PP. El president espanyol ha fet aquestes declaracions en la sessió de control al govern arran d’una pregunta de la dirigent de Podem Ione Belarra.

Abans, Sánchez ha intercanviat retrets amb el president del PP, Alberto Núñez Feijóo. El cap de l’oposició és qui ha obert foc i ha demanat la dimissió del cap de l’executiu. “La seva agonia legislativa li semblarà una broma al costat de la seva agonia judicial”, ha dit, mentre es referia a Sánchez com a “senyor 1”, que és com s’hi referia la trama del cas Koldo. En la rèplica, el president del govern ha afirmat que “per molt de soroll, hipèrbole i insult” que hi hagi, ell continuaria governant mil dies més, i ha dit que al PSOE, a diferència del PP, “qui la fa la paga”.

Per la seva banda, Feijóo ha insistit que les revelacions del cas Koldo anaven estrenyent el cercle del govern espanyol. “Tots els camins porten a vostè”, ha dit, i ha acusat Sánchez d’haver estat al cas de les activitats d’Ábalos. Segons Feijóo, el president espanyol té “quatre causes judicials i quinze delictes investigats” amb onze ministeris implicats.

En la contrarèplica, Sánchez ha advertit Feijóo que no pensava d’abandonar el càrrec en cap cas. Ha defensat que el seu govern havia actuat amb contundència i havia col·laborat amb la justícia.

El Tribunal Suprem espanyol ha acordat d’obrir una investigació contra el fiscal general de l’estat espanyol, Álvaro García Ortiz, per un presumpte delicte de revelació de secrets, del qual l’acusa la parella de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. Aquesta mesura és inèdita, perquè és la primera vegada que s’encausa el cap del ministeri fiscal. En cas de ser processat, García Ortiz podria ser forçat a dimitir. La seva figura ha originat fortes tensions dins el món judicial perquè va desautoritzar els fiscals del Primer d’Octubre i va imposar el criteri favorable a l’aplicació de la llei d’amnistia.

La tinenta fiscal del Suprem, María Ángeles Sánchez-Conde, s’ha mostrat contrària a la investigació –al·lega que els fets no són constitutius de delicte– i n’ha demanat l’arxivament. Però el Suprem ha decidit de no seguir el criteri de la fiscalia, després d’haver estudiat l’exposició raonada que el juliol passat va elevar el Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) arran de la querella presentada per la parella de Díaz Ayuso, Alberto González Amador. La querella acusa García Ortiz de revelació de secrets per la difusió d’una nota informativa de la fiscalia de Madrid, en què es detallava un intercanvi de correus entre l’advocat de González Amador i el fiscal Julián Salto, arran de la investigació per un presumpte frau fiscal. García Ortiz mateix va assumir la responsabilitat d’aquell comunicat.

El TSJM va considerar que la difusió de la nota excedia la finalitat al·legada per la fiscalia, que era desmentir una falsedat, i va dir que contenia informació que no es podia fer pública. “A més de contenir més dades que les publicades als mitjans, la nota divulga informació que no pot ser revelada a tercers”, va dir el tribunal.

La fiscalia, per la seva banda, va defensar que calia explicar la cronologia dels fets i dels correus electrònics per evitar la confusió creada per alguns mitjans de comunicació, que n’havien alterat l’ordre temporal. A més, va remarcar que “cap extrem dels continguts de la nota informativa” no era desconegut quan es va fer pública, per la qual cosa va considerar la conducta de García Ortiz “innòcua” i “sense cap mena de lesivitat”.

Avui, 16 d’octubre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Els joves de les protestes, cinc anys després: “Ens han criminalitzat”
• Eduardo Zaplana, la condemna a tota una època i les recialles a l’actual Consell
• Per a posar fi a l’autonomisme I Editorial de Vicent Partal
• Represa i contrapoder I Mail obert de Julià de Jòdar    
• El cas dels cartells es continua enverinant i podria arribar sense resoldre’s al congrés d’ERC 
• Marc Vila: “Andorra té una responsabilitat que no ha sabut aprofitar del tot” 
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Curtes de reclutes, les brigades ucraïneses recorren a una tàctica poc comuna: la publicitat 
• Julià Guillamon: “De broma en broma, en el llibre hi ha alguna bufetada, perquè estic emprenyat” 
• Que els preus han baixat? No em feu riure!

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Ara fa quasi deu anys, Pau Freixas va estrenar la sèrie Cites a TV3, i ens va ensenyar com lligaven els barcelonins. La gent començava a lligar per internet i, malgrat que encara era un tabú, els guionistes de la sèrie ho van voler posar damunt la taula i normalitzar una situació cada vegada més habitual. De la primera temporada de Cites –en aquell moment Amazon Prime encara no havia entrat a l’equació– actualment tot ha canviat moltíssim, confessa Pau Freixas. “Quan vam començar era un tabú, a la gent li feia vergonya dir que havia conegut la seva parella a les xarxes socials. Recordo que s’inventaven coses. Era com el gran secret de la parella, com s’havien conegut. Com si haver-se conegut a les xarxes fos una cosa ridícula o fosca.”

Deu anys després, la realitat és molt diferent. “Ara s’ha assimilat tot plegat d’una manera bestial. Tots els solters fan servir aquestes aplicacions per lligar. El centre neuràlgic per als solters són aquestes cites per les xarxes socials. Hi ha gent que n’ha tingut tantes, que ja ha mecanitzat les trobades amb desconeguts.” Freixas confessa que enguany, en la nova temporada de Cites Barcelona, que s’estrena avui a 3Cat amb dos capítols, fins i tot hi ha alguna història en què juguen amb aquesta situació: algú ha tingut tantes cites amb desconegudes que ja se li fa una rutina, i ja no té interès per allò que viu.

Tot plegat em fa reflexionar: és més fàcil o més difícil lligar avui dia? Sembla que les xarxes ens haurien d’obrir un munt de possibilitats, però ens hem tornat més exigents? Ens costa més connectar amb algú? Com que TV3 ha organitzat una sessió de cites ràpides, deu minuts, amb diversos actors de la sèrie, aprofito l’oportunitat per parlar-ne amb tots.

Ja ens veus uns quants periodistes de tot de mitjans tombant un rellotge de sorra per calcular quant temps tenim amb cadascun dels protagonistes de Cites Barcelona. Cada deu minuts havíem de canviar de taula a corre-cuita per veure amb quin altre actor parlàvem. Al final ja no sabíem ni amb qui parlàvem ni de què. M’imagino que això deu passar en aquests locals de cites ràpides entre desconeguts… Tan sols que en aquest cas jo no he de decidir amb qui vull quedar un altre dia, simplement els he d’escoltar i preguntar. Gens de pressió per a lligar i unes quantes converses interessants per a analitzar.

L’actriu Betsy Túnez, que repeteix personatge en aquesta quarta temporada de Cites Barcelona, ho té clar: “Crec que lligar és més fàcil. La qualitat ja és una altra cosa. Som en la cultura del menjar ràpid. Va tot molt de pressa. La gent busca resultats més ràpids. I, és clar, potser et guies per la química del primer dia i dius: això no, no té sentit. Però llavors potser et perds una relació espectacular amb una gran persona, perquè vols resultats ara i aquí. Som en una societat de la cultura de la rapidesa.” Una idea que comparteix Aina Clotet, que, després de tenir un paper secundari en la temporada anterior, torna a la sèrie com a protagonista d’una de les històries principals. Clotet es pregunta: “Per què utilitzem tantes aplicacions, tan bonic que és que les coses passin de veritat? Entenc que la societat va cap a un lloc on és molt difícil de trobar estones lliures, sempre volem ser productius. Però això és una trampa.” I afegeix: “Recordo que fa uns onze anys vaig anar a viure als Estats Units un temps, i hi tenia un amic que feia servir una aplicació com ara Tinder. Em va sorprendre molt. Aquí encara no es veia tant, era com un tabú, però allà ja s’havia normalitzat. Vaig pensar: això acabarà arribant aquí, i ha passat. Però he de dir que Los Angeles és molt gran, i costa conèixer-hi gent, però Barcelona és molt més petita… Hauria de ser més fàcil, no?”

Parlant de lligar, em ve el cap l’informe que fa uns dies ens va explicar Clara Ardévol a VilaWeb sobre el dèficit masculí. En aquell estudi del Centre d’Estudis Demogràfics s’explicava que una tercera part de les dones amb estudis superiors i valors feministes no tenien una correspondència masculina amb les mateixes característiques i que segurament acabarien solteres. Ho comento a Aina Clotet i em diu que va llegir l’article. “Vaig fer una captura de pantalla i la vaig enviar a les meves amigues”, com tantes aquests dies, vaig pensar. “Sí, tinc la sensació que això passa. Som més exigents, estem en una societat massa capitalista. Volem que tot tingui un rendiment immediat, i les situacions de qualitat volen temps. És impossible construir una relació en un dia.”

Anna Castillo, que s’estrena avui mateix amb una història d’amor protagonitzada amb Ricardo Gómez, hi fica cullerada: “Crec que és més difícil lligar ara mateix. Sobretot perquè les dones ja no deixem passar certes coses. Si més no, és el que veig al meu entorn.” En canvi, Ricardo Gómez, qui avui s’estrena en la seva primera sèrie en català, creu que és ben al revés: “No he utilitzat mai el Tinder, però sí que crec que ara tot és més fàcil.” I confessa: “Al principi pensava que les relacions que començaven a Tinder no anaven enlloc. Tenia prejudicis. Però ara no, conec molts col·legues que s’han conegut gràcies a aquestes aplicacions. Per tant, funciona, per això té tant d’èxit.”

I parlant de tot plegat em sorgeix un dubte… Lligar, per a gent tan coneguda com ells, deu ser molt més complicat no? Curiosament, tots em diuen que no han fet servir mai aquesta mena d’aplicacions. “Tinc amigues, actrius, que la fan servir; per tant, no crec que sigui que nosaltres no ho puguem fer. Simplement, en el meu cas, no ha passat”, diu Castillo. En canvi, Betsy Túnez confessa que, tot i que tampoc no s’ha escaigut, també li ha fet cosa utilitzar aquestes aplicacions pel fet de ser una cara coneguda: “No m’agrada que la meva cara sigui allà. Quan ets actor moltes vegades la gent es fa una idea equivocada de la persona que ets, i sovint no hi té res a veure. Jo ho veig en molts companys: la gent es pensa que són d’una manera i no hi tenen res a veure. Amb mi deu passar igual.” Una cosa semblant pensa Ricardo Gómez: “No he utilitzat Tinder perquè no he volgut posar mai cap foto meva en una xarxa d’aquestes. A mi m’agrada molt la vida real. Tinc Instagram, tinc Twitter, però intento que l’ús que faig de les xarxes no eclipsi la meva vida. És clar que hi ha una part de mi que hi està enganxada, com molts de nosaltres, però m’agrada més la vida real.”

L’últim rellotge de sorra arriba al final. Segurament estaríem hores conversant sobre cites, perquè, com em diu Pau Freixas, és un tema que no té límit. “Tu has dit mai a una amiga que no t’expliqués una cita perquè ja n’has viscut moltes i ja saps com van?” La resposta és clara: no! Sempre en vull saber més. De manera que Freixas ho veu clar, si és per ell, hi haurà Cites Barcelona per molts anys. De fet, aquesta trobada amb periodistes li ha donat una idea. “No hem fet mai res sobre cites ràpides i, veient com va anant això, dóna joc, no? La temporada que ve podríem fer un capítol sobre això.”

Era el campió, el capo, el líder, el padrí i, en paraules del periodista Francesc Arabí, el creador de la corrupció al País Valencià. El mapa vital d’Eduardo Andrés Julio Zaplana Hernández-Soro transita per moments que van de desitjar un Opel Vectra de setze vàlvules a tenir xofer o conduir un Audi Q7; de pagar una regidora trànsfuga per accedir a la batllia de Benidorm a cobrar comissions milionàries per a adjudicar a empreses amigues la privatització del servei de la ITV; de compartir dies de vins i roses amb Julio Iglesias a anar a fitxar cada quinze dies al jutjat.

I van també de proclamar la innocència davant el tribunal que el jutjava, a ser portada de tots els informatius i tots els diaris amb un rètol que deixa clar que és culpable. Ja ha dit que hi recorrerà en contra, però ara es prepara per a encarar una condemna de deu anys i cinc mesos de presó, i el pagament d’una multa de més de vint-i-cinc milions d’euros. La petició fiscal era de disset anys.

A més, l’audiència de València li ha comissat tot de béns: de comptes corrents a fons d’inversió i, és clar, vehicles. Com ara l’Audi Q7 que conduïa el dia 22 de maig de 2018, quan eixia del garatge de sa casa, a l’eixample de València i membres de l’UCO de la Guàrdia Civil el van detenir.

Aquell dia de primavera, a Zaplana se li va fer de nit. Va ser la frenada en sec d’una carrera fulgurant, farcida d’èxits polítics, de somriures, de negocis milionaris, de vestits fets a mida i de moquetes tovetes.

Judici contra Zaplana: l’amic ‘Pachano’ canta i deixa caure l’ex-prsident

La caiguda

La notícia va estremir les redaccions. La imatge de l’ex-president abillat amb uns pantalons texans, un blazer blau marí i un embruniment impecable arribant al seu xalet de Benidorm va fer parar les màquines. Aquell dia es van deixar anar renecs i exabruptes. També crits de celebració. És possible que en moltes d’aquelles redaccions hi hagués dossiers sobre l’ex-president que mai no s’havien publicat perquè altrament s’haurien perdut les subvencions i les campanyes de publicat amb què regava determinats mitjans.

Eduardo Zaplana havia caigut. Semblava impossible. Ja feia setze anys que no era president de la Generalitat, però alguna cosa havia fet que es trencàs la corretja de seguretat, el silenci dels empresaris, la desviació de la mirada de jutges i fiscals… Nedava entre dues aigües: l’ombra de la corrupció i el glamur d’aquell a qui ni res ni ningú no es pot resistir.

Zaplana va ser president el 1995 i el 2002. Abans havia estat batlle de Benidorm i, més tard, ministre del govern d’Espanya amb José María Aznar. Després d’ell van passar pel Palau de la Generalitat Francisco Camps, José Luis Olivas i Alberto Fabra, tots del PP.

Francesc Arabí: “Zaplana és fora de les institucions, però no fora del poder”

El zaplanisme

Eduardo Zaplana va marcar una època tant en el govern com en el PP. Guant de seda amb mà de ferro. Francesc Arabí li ha dedicat dos llibres després de vint anys d’investigacions. Va destapar, per exemple, l’anomenat cas IVEX, que va permetre que Julio Iglesias s’embutxacàs centenars de milions de pessetes per a promocionar el País Valencià. En una entrevista a VilaWeb deia que Eduardo Zaplana és una persona molt intel·ligent, un home de negocis, un empresari de la política, que sap que el poder no està en la política, sinó en el món econòmic i, sobretot, en les clavegueres.

I així va ser com Zaplana va utilitzar el despatx de presidència com la seu d’un cotreball on fer negocis amb uns i altres. Un dia canviava la llei de caixes d’estalvis perquè es poguessen endeutar en projectes com Terra Mítica; un altre dia decidia que el servei de les ITV s’havia de gestionar de manera privada i avisava els seus amics, els germans Cotino, perquè es presentassen al concurs; un altre dia s’inventava un model de gestió privada d’un hospital construït amb diners públics i deia als germans De Rosa que allò era fabulós i així començava el model Ribera Salut… També sabia, Zaplana, que els mitjans de comunicació eren tan i tan importants, i per això va entrar amb tot l’equip a Canal 9, en va doblar la redacció i hi va posar els seus amics a dirigir-la.

Tot això era escrit. Tot això se sabia. Fins i tot, de manera més o menys clara, s’havia publicat alguna volta. La qüestió del perfil bo o el perfil dolent és una anècdota sense trellat. Maniobres de distracció. Exercicis de tafurer per a entretenir el personal que, mentre cerca la boleta, no veu que els carteristes li han furtat els calçotets i tot.

“Només” el cas de les ITV

En realitat, el cas Erial pel qual ara l’han condemnat, és solament el que té a veure amb l’adjudicació de les ITV i de l’elaboració del pla eòlic. De la resta n’ha eixit indemne. Ell ha negat sempre tenir diners a l’estranger, o haver cobrat comissions per afavorir els seus amics, o tenir testaferros. Però la presó és un lloc inhòspit per a passar-hi els últims anys de la vida i el seu amic de tota la vida, Joaquim Barceló, Pachano, va tenir un dia inspirat el 10 d’abril i va cantar. Que sí, que tot allò que era al sumari i a l’informe del fiscal era cert, i que tot allò que ell havia fet havia estat per amistat amb Eduardo. En aquell moment, la cada dels advocats de Zaplana es va congelar perquè havia caigut tota l’estratègia de defensa. Per molt que s’esforçassen era impossible de remuntar-ho. Perquè no tan sols va confessar Pachano, sinó també més acusats que han vist com els reduïen molt la condemna. Potser ni tan sols hauran d’entrar a la presó.

Eduardo Zaplana ja sap com és viure a Picassent. Hi va fer uns mesos de reclusió preventiva quan el van detenir l’any 2018. Una campanya publicitària molt ben orquestrada per la seua defensa i el seu entorn va aconseguir que l’alliberassen per motius humanitaris perquè va presentar un informe mèdic en què l’hematòleg que el tractava de la leucèmia que tenia deia que hi havia perill de mort imminent. La jutgessa instructora s’hi va resistir fins al darrer moment, però finalment va accedir a aquesta llibertat de què encara gaudeix.

Carlos Mazón, l’hereu

A banda aquest rastre de ferum, Zaplana ha deixat una herència política al País Valencià. Malgrat la detenció i les evidències, encara hi ha zaplanistes que no poden amagar quina mamella els ha alimentat d’ençà que feien les primeres passes en la política. Dues d’aquestes persones s’asseuen cada setmana a la taula del Consell i són el president de la Generalitat, Carlos Mazón, i la seua mà dreta, la vice-presidenta, Susana Camarero.

Carlos Mazón amb prou feines va ser capaç d’articular una resposta coherent quan li van demanar que opinàs sobre la sentència. La resposta va ser llançar terra als ulls dels socialistes. Ell, com Zaplana, va començar la carrera política al sud del país. En acabar els estudis de dret, entre el 1999 i el 2003, Zaplana el va nomenar director general de l’Institut de la Joventut (IVAJ). Entre el 2003 i el 2004, va ser director general de Comerç i Consum. El departament va canviar de nom i va rebre el nom de Direcció General de Seguretat Industrial i Consum. I, potser és una casualitat, però és d’aquest negociat que depenia el servei de les ITV, en realitat, la supervisió del funcionament de les ITV que van començar el procés de privatització l’any 1997. Hi ha casualitats, i hi ha fils transparents que van lligant persones i trajectòries.

L’elecció de Carlos Mazón com a dirigent del PP, després de la defenestració d’Isabel Bonig, va venir del sud. Del poder i l’ascendència que encara tenia Zaplana sobre el partit i sobre l’empresariat que li dóna suport.

Ahir, a les Corts, Juanfran Pérez Llorca, el síndic del PP, va haver de dedicar alguns minuts a remarcar que aquest PP d’ara no tenia res a veure amb el PP d’Eduardo Zaplana, que havien passat vint anys i que hi havia una nova generació de polítics que eren ben lluny de l’ex-president.

Susana Camarero, la mà dreta

La sentència contra Eduardo Zaplana es va saber ahir, quan la vice-presidenta Camarero explicava en una conferència de premsa la llei del voluntariat que el Consell acabava d’aprovar. La seua cara era un poema. Amb tot, la pregunta sobre la valoració dels fets va recaure sobre Ruth Merino, consellera portaveu, que l’acompanyava. Merino es va limitar a la fórmula habitual per a eixir del pas: que el Consell respecta les sentències, etcètera.

Eduardo Zaplana és el vèrtex que uneix Carlos Mazón i Susana Camarero, nascuda a Madrid, però criada a València. Entre els anys 1995, va ser la lloctinenta de Zaplana a les Corts Valencianes. Fou diputada i secretària primera de les Corts. Quan Zaplana se n’anà, ella va fer carrera com a diputada i senadora i va ser secretària d’estat d’Afers Socials nomenada per Mariano Rajoy.

Les urpes a anticorrupció

Fins i tot després de comparèixer i declarar com a acusat de corrupció a l’audiència de València, Eduardo Zaplana va tenir les urpes prou llargues per a fer-les arribar a l’Agència Antifrau Valenciana. Va tenir la potestat d’imposar-hi un amic seu, Eduardo Beüt, com a director. Abans, la majoria del PP i de Vox a les Corts van canviar la llei i el sistema d’elecció. I Beüt va anar per feina i en tornar de les vacances va començar una purga entre els treballadors que havien col·laborat amb la fiscalia anticorrupció, que és una de les atribucions que té l’agència, fent informes també sobre el cas Erial.

El PP comença la purga a l’Agència Antifrau

I encara, una de les primeres decisions que va prendre el govern de Mazón, un mes després d’arribar a la Generalitat, va ser eliminar l’oficina per a recuperar els diners públics desviats per la corrupció. Fins el mes de gener del 2023, l’oficina havia recuperat més de vuit milions d’euros i estava pendent d’afegir-ne cinc més. Tots derivats del cas Cooperació, pel qual va ser condemnat el conseller Rafael Blasco. Potser és casualitat, però quan la Generalitat va decidir de prescindir d’aquesta eina que és habitual en els governs europeus, l’oficina estava encarregada de calcular el perjudici econòmic que el cas Erial havia causat en les arques públiques.

Llancen pintura vermella sobre Pilar Rahola abans de començar una conferència. Els qui ho fan, reivindiquen l’acció com a metàfora de la sang que vessa l’estat d’Israel i que ella defensa, amb pocs –o cap, que tampoc no acudeixo gaire a la seva escriptura enverinada– matisos. I, quan se sap la notícia, apareixen les mostres de solidaritat cap a ella, i els insults cap als qui esbombem la notícia amb un explícit suport als activistes (que ells anomenen vàndals, terroristes o, com a mi mateix, fill de puta, ai, pobreta, la meva mare, com deu riure des de la tomba). Per a alguns catalans, sembla que la llibertat d’expressió de Pilar Rahola sigui més important que la llibertat de viure de tantes i tantes persones assassinades per l’exèrcit israelià. 

Hi ha un tipus de gent que justifica tota la violència legal i, a l’ensems, condemna tota aquella que no prové de les instàncies del poder. És curiós: cremar contenidors, llançar pintura sobre quadres o persones, fer grafits reivindicatius a les parets del barri, entre més accions, reben més reprovacions generals que la violència real i protegida del sistema. Jo no he llençat mai pintura ni cap pedra a les manifestacions a què he assistit, ni tampoc he cremat cap contenidor. Per què? Sóc massa covard, ho reconec. Però quan algú trenca el llindar de la meva covardia per protestar per causes justes (sí, és clar que a mi m’ho semblen de justes) prefereixo escapar d’aquesta defensa simplista (i sinistra) de la llibertat individual que s’ha instal·lat a la nostra societat. Com si la llibertat i la violència fossin unes, només. 

Alguna vegada he citat un poema de Bertolt Brecht que ho explica millor que ningú: “Al riu que tot ho arranca l’anomenen violent, però ningú anomena violent el llit que l’oprimeix.” Hi ha una frase que també m’agrada molt: “L’estat anomena llei la seva pròpia violència i crim la de l’individu.” Aquesta la va dir un personatge curiós, Max Stirner, gairebé desconegut al seu temps, la primera meitat del segle XIX, però que posteriorment ha estat força citat. Tant Brecht com Stirner ens diuen que hi ha una violència que exerceix el poder, i que el poder no tan sols admet sinó que legisla; i una altra que aquest mateix poder condemna, perquè ell no la practica. Òndia, a Catalunya en sabem molt, d’això, i no em refereixo només a la violència legal del Primer d’Octubre exercida per la policia espanyola. També hi ha hagut ominosos consellers d’Interior (Joan Saura, Felip Puig o, el més recent, Joan Ignasi Elena, em vénen a la memòria) que han reprimit les protestes de la ciutadania amb violència immoral.

M’espanta i em confon, per aquest ordre, la indiferència o el suport que l’estat d’Israel encara té entre molts catalans. Malgrat la matança que exerceix sobre tants i tants innocents. I que ho facin, encara, amb l’argument que els jueus han de tenir un estat propi. Però això, ara, no és qüestió de sionisme o d’antisemitisme, sinó de capitalisme, de rics i de pobres; com diu Samuel Beckett, a qui no té res no li atorguen el dret que no li plagui la merda.

M’espanta i m’irrita que es vulgui comparar la força militar d’un estat amb la violència exercida per unes milícies o grups terroristes, que no hi hagi la diferenciació entre el llit del riu i les aigües que porta, segons el poema de Brecht. (Segons aquesta lògica perversa, quan a Catalunya actuava Terra Lliure, o ETA a tot l’estat espanyol, el govern d’Espanya hauria pogut fer bombardeigs indiscriminats, com fa el govern de Netanyahu?) La barbàrie institucional ens col·loca a tots nosaltres com a mers espectadors, amb una complicitat malèvola, ja sigui voluntària o menfotista, ja sigui conscient o afligida. I llançar pintura vermella sobre algú que legitima amb les seves paraules aquesta barbàrie, per més extrem que sigui, ho reconec, indica que hi ha algú que vol sortir d’aquesta complicitat.

El fet més inversemblant és, a parer meu, que hi ha una colla d’independentistes catalans que es van creure que Israel avalaria la independència de Catalunya. No solament no ho va fer: tinc la convicció que si Netanyahu ens manés, esborraria els independentistes del mapa, la violència del Primer d’Octubre acabaria essent una broma. Perquè aquesta classe de mandataris no suporten la dissidència, no solament la que es manifesta amb violència, com passa al Pròxim Orient; n’hi ha prou que algú posi en qüestió l’ordre establert, el seu ordre.

Quant a Pilar Rahola, li reconec l’enteresa. Ella va acabar la conferència que havia anat a fer. Després, aprofitarà les seves plataformes per arremetre contra tots els qui no pensen com ella, ens dirà feixistes (sol usar aquest adjectiu amb una alegria impròpia d’una persona intel·ligent com ella) i els seus incondicionals es mostraran intransigents amb els qui van llançar-li pintura i amb els qui no acabem de condemnar l’acció. Rahola potser n’acabarà fent un llibre i tot. Si fos així, l’editorial Planeta l’hi publicarà fent veure que s’ha presentat a un premi literari en què un jurat submís farà veure que s’ha llegit l’original. No seria la primera vegada, em sembla.

Josep Vicenç Mestre Nogué acaba de publicar a l’Editorial Afers un volum en què repassa el pensament nacionalista català del 1833 ençà. Amb el títol Nació i estat. L’intent d’encaix entre Catalunya i Espanya (1833-1933), el llibre fa una revisió molt exhaustiva de la conformació de les idees catalanistes i la traducció que han tingut en l’acció política del país. Malgrat el títol, Mestre Nogué acaba parlant de la nostra realitat més immediata i superant el marge temporal del 1933 per a explicar detalladament que el catalanisme no ha estat mai “separatista” ni ha cercat mai la independència.

Rellegint Josep Termes, l’autor explica que el nacionalisme català –més aïna els nacionalismes catalans, perquè sempre ha estat un moviment plural– s’ha mogut aquests quasi dos-cents anys d’acord amb dos principis: el de la identitat i el de la sobirania. Principis que ha anat adaptant a les circumstàncies del moment. Però –i és un però molt important– sempre partint de la idea que l’objectiu era trobar un encaix de Catalunya a Espanya. Aquesta era la idea bàsica del Memorial de Greuges (1885), de les Bases de Manresa (1892), del Programa del Tívoli (1906), del projecte de la Mancomunitat (1912), de l’Assemblea de Parlamentaris (1917), de la proposta d’estat català dins la república federal espanyola del 1931 i del 1934, del projecte d’estatut d’autonomia del 1932, de les bases de l’Assemblea de Catalunya (1971) i dels dos estatuts d’autonomia del postfranquisme (1979 i 2006).

No és fins el 2010, i sobretot a partir del 2012, que esclata l’independentisme. I de quina manera!

Ningú no nega, evidentment, que hi havia hagut grups independentistes molt abans. Influents. Però sense capacitat real d’alterar la proposta regeneracionista espanyola de la majoria del moviment. El trencament de debò, i amb conseqüències històriques, arriba el 2012, i llegint el llibre no he pogut deixar de pensar que encara no hem estat capaços de bastir una explicació històrica convincent i coherent per a entendre com és que ha passat això tan sobtadament.

Evidentment, la causa de la ignició és l’espanyolisme, la intransigència de l’espanyolisme, d’això tampoc no en dubta ningú. Però l’explicació no em sembla suficient, perquè aquesta intransigència és així d’ençà del primer dia. L’incondicionalisme cubà –que és la base del nacionalisme espanyol modern amb les teories del grup “africanista” de Franco– ja va ser criticat i durament atacat a partir del primer minut pel catalanisme modern que té un origen temporal paral·lel, com és lògic.

La qüestió, per tant, és si després de dos-cents anys d’un autonomisme tan tenaç és possible que la societat canvie tan abruptament a l’independentisme. Però també si això explica, en part, el moment que vivim avui.

Perquè això que vivim, en termes institucionals, què és sinó un retrocés a l’autonomisme i a aquesta esperança, vana però persistent en el curs dels segles, de regenerar Espanya? I quin sentit té que això, després del Primer d’Octubre, ho facen, amb els matisos que es vulga, les mateixes forces polítiques que van encapçalar institucionalment la proclamació de la independència?

En relació amb això, probablement, l’oportunitat històrica perduda és més gran que no som capaços de veure. No solament l’oportunitat de fer efectiva la república independent que es va proclamar el 2017 sinó també, immediatament després, la d’escapar de la cotilla de l’autonomisme i la regeneració d’Espanya. I he de recordar en aquest punt l’extraordinària lucidesa del president Quim Torra quan afirmava obertament –cosa que no ha fet ningú més– que l’autonomia és un obstacle per a la independència.

L’oportunitat, la segona, era ben clara també amb el 155 i l’exili. Si l’independentisme hagués reaccionat boicotant les eleccions, abandonant les institucions autonòmiques i propugnant, en canvi, una confrontació des de l’exili mitjançant unes institucions nacionals pròpies –de les quals el Consell de la República ha estat un assaig, però, per desgràcia, poc reeixit–, és més que probable que Espanya hagués acabat cedint en coses realment substancials, pressionada per un entorn europeu que tan sols s’horroritza quan hi ha inestabilitat.

Això no es va fer i el preu que se n’ha pagat és a la vista de tothom. Continuem atrapats, en el terreny institucional, en una dinàmica que no mena a la independència. Ben al contrari.

Però jo també diria que la separació enorme que hi ha entre els ciutadans corrents i els polítics professionals amaga –i per això demanava explicacions sobre com es va fer el canvi tan sobtat el 2012– l’abisme entre una part de la història del catalanisme que es va extingint després de dos segles, ofegada en les seues contradiccions, i l’altra, que naix ara i té el futur al davant.

 

PS1. Quan dic “ofegada en les seues contradiccions” no parle en abstracte. Aquests dos-cents anys l’autonomisme s’ha viscut com la fórmula que garantia la identitat dels catalans i alhora el progrés material i social del país. I el gran canvi, molt segurament, és que avui ja no serveix ni per a l’una cosa ni per a l’altra.

PS2. Ara fa cinc anys, els carrers cremaven cada nit. Van ser cinc nits seguides de barricades, un esclat de ràbia popular que va aparèixer sense cap organització ni suport d’entitats ni de partits. Aquestes protestes acabaren amb 149 ferits, més de 200 detinguts, 3 joves deportats i 28 d’empresonats preventivament. I allò que va venir després és prou conegut: vides en pausa, causes que s’han allargat anys, algunes condemnes inaudites, desmobilització i desafecció política. A VilaWeb hem volgut saber què en pensen, de tot plegat, els joves que van encapçalar aquelles protestes, i per això Clara Ardèvol hi ha parlat i ha escrit aquest article: “Els joves de les protestes, cinc anys després: ‘Ens han criminalitzat’”

PS3. VilaWeb pot oferir de franc i a tothom totes les informacions que publiquem perquè 25.000 lectors expressen el seu compromís i solidaritat amb el projecte periodístic i nacional que representem fent-se’n subscriptors. En necessitem més per a poder abordar projectes encara molt més ambiciosos. Ens voldríeu ajudar? Aneu a aquesta pàgina.