“Aquí no hi ha cap botifler, s’han acabat els insults entre companys que tenim un mateix objectiu.” L’ex-conseller Xavier Vendrell, d’ERC, fins aquesta setmana encausat pel cas del Tsunami Democràtic, ha tornat de Colòmbia –on viu i treballa– per fer costat als companys que tornaven de l’exili. Tot i que tampoc no era a l’estat espanyol i no s’ha considerat a l’exili, en certa manera diu que ha viscut un exili econòmic, perquè li “van desmuntar la vida” amb les acusacions judicials contra ell.

De Salses a Cantallops, i de Cantallops a casa | Crònica del retorn de l’exili

En un discurs encès en la benvinguda als exiliats davant de la seu d’Òmnium Cultural, ha pregonat la unitat independentista en la diversitat d’estratègies, i ha demanat de deixar enrere insults i retrets entre companys de files. “Sabem que les estratègies són complementàries. Sabem que el camí cap al cim és molt complex. I sobretot, sabem que aquí no hi ha cap traïdor”, ha dit, i ha demanat que en prenguin nota els dirigents de les organitzacions. “I ho dic des de la humilitat d’un soci de base de l’ANC, d’un soci de base d’Òmnium Cultural i d’un militant de base d’Esquerra Republicana. Amb tota la humilitat, però amb tota la fermesa: a les nostres organitzacions no hi ha ni botiflers ni traïdors.”

Ha reivindicat el suport mutu entre represaliats malgrat la diferència d’estratègies, i ha recordat com Marta Molina va ser l’única que va comparèixer judicialment quan Manuel García-Castellón els va citar. “I no hi ha hagut una sola paraula de la Marta posant en qüestió l’estratègia dels altres, ni dels altres posant en qüestió l’estratègia de la Marta. Perquè som una pinya. Perquè Tsunami Democràtic és això, vol dir que tota anem a una. Perquè entre tots hem de tombar aquest mur.”

Les imatges de l’emotiu retorn de Marta Rovira i els exiliats del Tsunami Democràtic

Ha explicat que a Colòmbia treballa en lluites polítiques amb condicions molt dures, i que, tot i això, persisteix: “Hi ha molts llocs del món on la gent quan es lleva no sap ni què esmorzarà, ni què dinarà ni què soparà. En la lluita en la qual estic implicat a Colòmbia no hi ha setmana que no ens matin companys.” Ha dit que no vol relativitzar la lluita per l’autodeterminació catalana, però que “si de debò ens creiem que volem guanyar hem d’estar disposats a assumir sacrificis”. “Cal que tots els que creiem en aquest projecte no ens conformem a quedar-nos asseguts al sofà fent tuits criticant el company de lluita”, ha dit, i ha demanat a tots els independentistes que s’organitzin, sigui amb l’estratègia que sigui. “Tria quina és la teva opció, aporta-hi, treballa-hi i tingues clar que cal lluitar des de tots els fronts”, ha dit.

El PSOE es manté com a primera força política de l’estat espanyol amb una intenció de vot del 32,9%, segons el baròmetre del mes de juliol del CIS. Els socialistes no tan sols creixen d’1,2 punts respecte de l’anterior sondatge (31,7% al juny), sinó que augmenten fins a 2,7 punts el seu avantatge respecte del PP (30,2%), que perd cinc dècimes respecte del sondatge anterior (30,7% al juny). Per darrere seu, Vox es manté amb el 12,2% dels vots, una dècima més que al juny, tot i la irrupció del partit d’Alvise Pérez, Se Acabó la Fiesta, que ja se situa en el 2,7% d’intenció de vot (1,5% el mes passat). Sumar, per contra, perd 2,2 punts respecte del juny i es queda amb un 6,6% dels vots, i Podem obtindria un 4% de les butlletes, quatre dècimes més que no pas en l’anterior sondatge

Per darrere, ERC seria la sisena força al conjunt de l’estat amb l’1,7% dels vots, una dècima menys que al baròmetre del mes de juny. Junts aniria just al darrere amb l’1,6% dels sufragis, exactament el mateix que a l’anterior sondeig. EH Bildu (1,2%) tornaria a superar el PNB (1,1%). El baròmetre posa de manifest que el 69,9% dels ciutadans que van anar a votar el 23 de juliol del 2023 dipositarien la butlleta de la mateixa formació, mentre que un 15,7% canviaria de partit. Pel que fa a la preferència sobre qui ha de ser el president del govern espanyol, Sánchez ocupa la primera posició amb un 26,5% de les respostes, mentre que el 13,5% prefereix Feijóo, el 6,8% Abascal i el 4,7% Yolanda Díaz.

Els ciutadans no aproven cap dels dirigents. Sánchez obté un 4,32, Feijóo un 4,04, Díaz un 4,09 i Abascal un 2,88. Pel que fa als ministres, el més ben valorat és el d’Economia, Carlos Cuerpo, amb un 5,22, seguit de la de Defensa, Margarita Robles, amb un 5,13.

El dirigent del Partit Popular (PP), Alberto Núñez Feijóo, ha explicat que el partit no actuarà mai sota cap mena de xantatge i ha criticat amb duresa Vox, que diu que s’ha passat de frenada i ha descarrilat. “Allà Vox i el seu absurd moviment que imposa als seus càrrecs en cinc comunitats autònomes. No han mesurat la decisió, s’han passat de frenada i han descarrilat. Però a nosaltres això no ens farà desviar ni un mil·límetre l’atenció”, ha dit.

Feijóo ha fet aquestes valoracions l’endemà de saber-se que la direcció de Vox, amb Santiago Abascal al capdavant, ha decidit de tombar els pactes de govern que té amb el PP, entre els quals al País Valencià –on els dos partits són al govern– i a les Illes, arran del repartiment de menors no acompanyats. Per tot plegat, Feijóo ha reclamat a Vox que no entorpeixi la governabilitat. Segons ell, Vox aspira a estar sempre a l’oposició. “El problema del país és Pedro Sánchez i el seu govern. Però el problema de Vox sembla que sigui el PP i jo mateix. La meva preocupació no és el senyor Abascal”, ha comentat.

Mazón reorganitza el Consell per continuar governant tot sol i en minoria

Feijóo ha dit que el PP no renunciarà als principis i compromís i ha dit que els governs autonòmics continuaran endavant, tal com funcionaven fins ara amb Vox. “El nostre partit té paraula, principis, experiència de govern i maduresa política”, ha comentat. El dirigent del PP ha dit que confia plenament en els presidents autonòmics: “Redoblaran la responsabilitat per a pal·liar la irresponsabilitat perpetrada”. El PP aposta per mantenir els acords municipals que té a prop de cent trenta municipis amb Vox, malgrat que Abascal també hagi amenaçat de trencar-los. 

Segons Feijóo, el canvi polític a l’estat espanyol és imparable i considera que la política migratòria del govern espanyol és “nefasta”. “Miren cap a una altra banda i no fan res, a pesar que es preveuen allau d’immigrants irregulars. També afirmem que, en la mesura de les nostres responsabilitats, no donarem l’espatlla a qui més necessita auxili”, ha dit. El dirigent del PP ha dit que les capacitats de les comunitats autònomes són limitades. “Les comunitats poden ajudar fins al límit de la capacitat màxima, i a partir d’aquí, Sánchez està obligat a posar mitjans i a gestionar el problema”, ha dit.

El papa Francesc ha nomenat Josep-Lluís Serrano, prevere del Bisbat de Tortosa, bisbe coadjuntor d’Urgell amb dret de successió. D’aquesta manera, Serrano assistirà l’arquebisbe Joan-Enric Vives i el substituirà a partir del seu cessament per jubilació o altres causes. Fins aleshores, Serrano treballarà com a vicari general per a conèixer el Bisbat d’Urgell i el funcionament de les institucions d’Andorra, que en un futur en serà el copríncep.

Acollim el nou #bisbe coadjuctor d'#Urgell, a la Casa del Bisbat, a #LaSeu. Benvingut Mons. Josep-Lluis!!! pic.twitter.com/zcREzPoI0R

— Bisbat d'Urgell (@BisbatUrgell) July 12, 2024

Nascut l’any 1977 a Tivissa (Ribera d’Ebre) i ordenat prevere l’any 2002, Serrano és batxiller en teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya i doctor en teologia dogmàtica per la Pontíficia Universitat Gregoriana.

Marta Rovira i els exiliats del Tsunami Democràtic –Ruben Wagensberg, Jesús Rodríguez, Josep Campmajó i Oleguer Serra– han deixat enrere l’exili i han tornat a casa. A primera hora del matí, han fet una parada a la porta dels Països Catalans, a Salses (Rosselló), i després ha travessat la frontera administrativa. A Cantallops (Alt Empordà), han fet un acte unitari, on s’han retrobat amb amics, familiars i dirigents polítics.

[VÍDEO] L’abraçada de retrobament entre Marta Rovira i Oriol Junqueras 

Dagoll Dagom ha tornat a l’amfiteatre del Teatre Grec amb un gran espectacle que repassa les escenes i cançons més exitoses de la història dels seus musicals. Ha estat la primera de les tres funcions que serviran per commemorar els cinquanta anys de vida de la companyia i que comencen el seu comiat definitiu. Avui i demà es faran les altres dues funcions, però les entrades ja s’han exhaurit.

Més d’un centenar d’artistes han pujat a l’escenari i han fet viatjar al públic en el temps a través d’espectacles com Mar i cel, Nit de Sant Joan, Glups!, El Mikado o Flor de Nit. L’Original SoundTrack Orchestra (OSTO) s’ha encarregat de versionar en directe les bandes sonores dels diferents musicals protagonitzats per la companyia des de l’estrena del primer espectacle, l’any 1974.

La gala ha estat dirigida per Daniel Anglès, Joan Vives i Ariadna Pey, i ha comptat amb la interpretació d’artistes com Víctor Arbelo, Roger Berruezo, Anna Castells, Mariona Castillo o Haley Diallo, entre molts d’altres. També s’hi han deixat veure cares conegudes com la Pep Cruz, Elena Gadel, Àngels Gonyalons, Albert Guinovart, Ivan Labanda i Ferran Rañé. La Nina i Mercè Martínez han sigut baixa d’última hora per qüestions de salut.

“Estem molt emocionats. De fet, hi ha moments als assaigs de llagrimeta, de pell de gallina. La gent de la companyia ens emocionem. Segons com ens ha enganxat la història de la companyia, hi ha gent que li cau la llagrimeta amb Mar i cel, d’altres amb Cop de rock… Cadascú té el seu moment. És molt emocionant”, explicava Anglès durant els assajos. Per la seva banda, la productora executiva de Dagoll Dagom, Anna Rosa Cisquella, explicava que aquest és l’espectacle més gran que han fet mai. “Per una banda, hi ha un punt de tristesa perquè això s’acaba, però, per una altra, estem contents de poder-ho fer.”

Dagoll Dagom celebra 50 anys Dagoll Dagom celebra 50 anys Dagoll Dagom celebra 50 anys Dagoll Dagom celebra 50 anys Altres commemoracions per celebrar mig segle de vida

Un dels actes commemoratius serà una exposició-instal·lació que ocuparà el vestíbul i diferents espais del Teatre Victòria i que relatarà la trajectòria de la companyia catalana a través de fotografies, textos evocadors, materials i vestuaris.

Així, també està prevista la publicació d’un catàleg especial amb els moments més significatius del seu univers que inclourà imatges visuals de la darrera producció de Mar i Cel, així com una crònica de la trajectòria de la companyia amb declaracions dels membres de l’equip de direcció. La música també tindrà un paper destacat en la celebració, amb l’edició d’un LP doble en format vinil amb els seus millors temes musicals.

El colofó arribarà el 14 de setembre al Teatre Victòria, amb l’estrena de l’última versió de l’emblemàtic musical Mar i Cel, encapçalat per Jordi Garreta (Saïd) i Alèxia Pascual (Blanca) que suposarà, a la vegada, el comiat definitiu dels escenaris de Dagoll Dagom.

Tant el PSPV com Compromís han reaccionat ja a la crisi de govern provocada per l’eixida de Vox del Consell i el nomenament del nou govern de Carlos Mazón. Tots dos partits de l’oposició han demanat al president de la Generalitat que abandone l’agenda ultra que ha practicat aquest any de govern del pacte amb la ultradreta.

Mazón reorganitza el Consell per a continuar governant en solitari i en minoria

El marc de l’extrema dreta

El síndic de Compromís, Joan Baldoví ha dit que el seu grup ha presentat dues propostes a les Corts després que Vox anunciara ahir que Mazón ha perdut la majoria parlamentària. La primera és una interpel·lació urgent al president perquè diga si continuarà amb el pacte del tovalló signat amb Vox. “Aquesta situació demostra un fracàs personal de l’aposta de Mazón. Ells parlaven del Botànic com del govern del Titànic, si hi ha hagut un Titànic, ha estat PP i Vox que no ha durat ni un any”, ha dit Baldoví. En aquest sentit, la segona proposta que ha fet Compromís és que el president se sotmeta a una moció de confiança a les Corts per saber quin és el suport parlamentari que té. “El pas següent, si no té suport parlamentari, és convocar eleccions”, ha dit Baldoví, que ahir ja les va reclamar.

Quant a la situació de la presidenta de la cambra, Llanos Massó, el síndic de Compromís ha dit que hauria de deixar el càrrec perquè l’ostenta en virtut d’un pacte que ahir el seu partit va trencar. “Si s’aferra al càrrec, voldrà dir que la dignitat, ehem, ehem…”, ha dit.

Vox trenca el govern valencià i deixa el PP de Mazón sol i sense aliats

Un afebliment institucional

La secretària general dels socialistes valencians i ministra del govern d’Espanya, Diana Morant, ha dit en una entrevista a les notícies del matí que la presència de Vox en les institucions era una anomalia europea. “Em sorprén l’actitud de Mazón, el veig trist i abandonat perquè estava a gust governant amb Vox, ahir se’l veia molt a gust a les Corts aprovant lleis reaccionàries”, ha dit.

Morant ha dit que a pesar del que ha volgut fer veure en la compareixença, el PP es troba en una situació d’afebliment institucional generalitzat. “Han de veure com el toregen. Han sigut les decisions del PP que els han dut al fet que l’únic soci amb qui es podia entendre era amb Vox”.

Quant a donar suports puntuals a les polítiques de Mazón, Morant ha recordat que qualsevol qüestió que siga bona per als valencians tindrà el suport dels socialistes. “Si el PP o Mazón abandonen la línia ultra i les lleis ultres, podrem arribar a un acord. Si l’abandonament de Vox del Consell només és una situació tàctica, no canviarà res”, ha dit, recordant que no donaran suport a la destrucció de drets o a les retallades que ha fet fins ara el govern valencià.

L’acte de benvinguda dels exiliats a Cantallops ha propiciat molts retrobaments, però el més mediàtic ha estat el de la secretària d’ERC, Marta Rovira, i l’ex-president de la formació Oriol Junqueras. Ambdós dirigents s’han abraçat amb fermesa i han parlat breument. El retrobament es produeix en plena crisi d’ERC pel joc brut polític amb els cartells contra els germans Maragall. Aquesta tarda, Rovira participarà de l’executiva que analitzarà l’informe del cas.

La secretària general d’ERC, Marta Rovira, ha fet un discurs emocionat i amb una forta càrrega política en l’acte de rebuda dels exiliats del Tsunami Democràtic que s’ha fet a Cantallops (Alt Empordà). “Hem guanyat, això d’avui és una victòria absoluta i ho hem de celebrar. Fa massa dies que l’independentisme no celebra res, i ha de ser un doll d’energia positiva per a tornar a guanyar”, ha declarat. Rovira ha fet una crida a acabar la feina, en una referència al procés d’independència que va quedar incomplet el 2017. I ha demanat unitat de l’independentisme: “Hem vingut aquí per acabar la feina que vam deixar a mitges, per recomençar, per unir el moviment independentista.”

[EN DIRECTE] Rovira i els exiliats del Tsunami, rebuts a Cantallops, primera parada dins el Principat

El discurs, que l’ha acabat amb proclames en favor de la República Catalana, l’havia començat amb unes referències més personals, amb un agraïment a Suïssa per l’acolliment i el suport que els va oferir com a exiliats. “El primer que em surt del cor és donar les gràcies a moltes persones, inclosos molts suïssos que avui són aquí i que ens han ajudat en la lluita permanent d’aquest exili. Ens van ajudar sense demanar-nos què pensàvem, sabien que ens havien d’ajudar. A Suïssa em van escoltar, allò que no fan amb Catalunya. I vam sortir de Catalunya i tothom ens va escoltar.”

Wagensberg recorda els qui encara estan a l’exili en el moment de creuar la frontera: “En queden tres”

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha comparegut avui matí al pati gòtic del Palau de la Generalitat per a valorar l’eixida de Vox del Consell i per a anunciar els nous membres del seu govern que ara serà unicolor. Amb aquest equip, Mazón ha de fer front a la resta de la legislatura en minoria. “Tenim vocació de governar sols”, ha dit. El president ha reiterat la idea de governar tots sols, sense convocar eleccions, perquè, diu, ha de complir el mandat que els ciutadans li van fer tot just fa un any.

En el seu discurs, Mazón ha reiterat que està orgullós de l’any que ha governat amb Vox. “Hem treballat coordinats i amb resultats més que evidents”, ha dit i ha recordat baixades d’impostos i aprimament de l’administració entre més coses.

Davant el nou escenari de govern en minoria, Mazón no ha dubtat que els tretze diputats de Vox continuaran donant suport a les iniciatives que siguen bones per al País Valencià. “Tampoc no dubte que altres grups ho facen”, ha dit, en referència al PSPV i Compromís.

Vox trenca el govern valencià i deixa el PP de Mazón sol i sense aliats

La destitució dels tres consellers de Vox es va produir anit, just una hora després de la compareixença del líder de Vox, amb la publicació d’un decret al Diari Oficial de la Generalitat. Mazón ha sigut crític amb la manera com es va produir. “Crec que no s’han tingut en compte les necessitats de la Comunitat Valenciana”. A continuació ha informat que anit va parlar amb tots tres ex-consellers per a agrair-los la tasca feta aquests mesos. Amb tot, en cap moment s’ha plantejat de mantenir-los en el Consell amb un nomenament directe.

Dues cares noves al consell

Mazón ha tancat ja la crisi de govern amb una remodelació que implica la desaparició d’una vice-presidència i alguns retocs en les que ja hi havia. Així, el nou govern el formen nou consellers en comptes de 10 com fins ara. La vice-presidència que continuarà ostentant Susana Camarero.

Salomé Pradas, fins ara consellera de Medi Ambient, serà la nova consellera de Justícia i Interior.

Miguel Barrachina, fins ara portaveu del grup parlamentari popular, serà el conseller d’Agricultura.

Vicent Martínez Mus, que s’incorpora al govern, ara monocolor,  assumirà la conselleria de Medi Ambient.

Quant a cultura i esports, que era l’àrea que gestionava Vicente Barrera, serà desdoblada. Cultura s’integrarà en la conselleria d’Educació que continuarà dirigint José Antonio Rovira. Esports s’integrarà a presidència.

La incògnita de Llanos Massó

Sobre el paper de la presidenta de les Corts, Llanos Massó, de Vox, Mazón no ha volgut dir si hauria de deixar aquest càrrec o no. El president ha considerat que és un tema que han de decidir ella i el seu partit. “Les dimissions són qüestions personals o orgàniques” ha dit.

Després d’aquesta compareixença ja s’ha fet la primera reunió del nou gabinet.

Els exiliats per la causa del Tsunami Democràtic ja tornen cap a Catalunya i és previst que hi arribin aquest matí. La secretària general d’ERC, Marta Rovira; el diputat d’ERC Ruben Wagensberg; el periodista de la Directa Jesús Rodríguez; l’activista Josep Campmajó; i el vice-president d’Òmnium, Oleguer Serra, ja han deixat Suïssa. Rovira ha estat gairebé set anys a l’exili i la resta s’hi van afegir el novembre del 2023, després d’haver obert el magistrat de l’Audiència espanyola Manuel García-Castellón una investigació contra ells per terrorisme. Tots cinc es retrobaran a Cantallops (Alt Empordà), a les nou, en un acte unitari del retorn de l’exili, on hi haurà Marta Molina (ERC), també investigada.

Després de l’acte a Cantallops, continuaran el viatge. Òmnium Cultural ha convocat un gran acte de rebuda ciutadana a les 13.00, a les portes de la seva seu a Barcelona; Jesús Rodríguez tindrà un acte de rebuda a les 18.00 al barri de Sants; i a les 20.00 a Girona es farà una benvinguda a Josep Campmajó.

Per una altra banda, Rovira té previst d’assistir a la reunió de l’executiva d’ERC de les 15.00 al carrer de Calàbria, que tractarà del cas dels cartells contra els germans Maragall, i també al Consell Nacional del partit de les 18.00.

Ara, doncs, solament quedaran tres exiliats del procés: Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig. Tots afronten encara el cas obert pel Primer d’Octubre al Suprem, instruït pel magistrat Pablo Llarena, que ha denegat l’amnistia del delicte de malversació; el president Puigdemont també es troba inclòs en l’operació Vólkhov, la suposada trama russa, que ara com ara tampoc no ha estat objecte de l’amnistia.

La investigació del Tsunami que implica més exili

Marta Rovira es va exiliar el març del 2018, després d’haver estat investigada pel delicte de rebel·lió i haver estat citada pel magistrat Llarena per a revisar la condició de llibertat provisional. Rovira no es va presentar al Tribunal Suprem espanyol, tot al·legant que no tenia garanties judicials suficients i es va exiliar a Suïssa.

El mateix dia, Llarena activava una demanda d’extradició contra Rovira, que s’afegien a les de Puigdemont, Comín, Puig, Meritxell Serret i Clara Ponsatí. Tanmateix, el juliol del 2018, arran de la negativa d’Alemanya de lliurar Puigdemont per rebel·lió, el magistrat va retirar totes les ordres de detenció europees.

El gener del 2023 va entrar en vigor un nou codi penal que eliminava el delicte de sedició, fet que deixava Rovira solament investigada per desobediència, que no implica presó, però pocs dies més tard algunes informacions periodístiques indicaven que l’Audiència espanyola la relacionava amb el Tsunami Democràtic, el moviment nascut en protesta per la sentència contra el procés.

El novembre passat, el mateix tribunal va decidir d’investigar per aquest motiu Puigdemont,  Rovira i deu persones més: el qui era secretari quart de la mesa del parlament, Ruben Wagensberg, d’ERC, juntament amb Josep Lluís Alay, Oriol Soler, Xavier Vendrell, Marta Molina, Josep Campmajó, Jesús Rodríguez, Jaume Cabaní, Oleguer Serra i Nicola Flavio Giulio Foglia. Els fets es podrien qualificar de manera indiciària, va indicar el jutge, com de terrorisme.

Wagensberg va anunciar el 31 de gener que se n’havia anat a Suïssa per assessorar-se contra les maniobres judicials. I, tal com es va saber el mes d’abril, alguns dels altres implicats en la causa també se’n van anar a Suïssa arran de la investigació. És el cas d’Oleguer Serra, Jesús Rodríguez i Josep Campmajó.

Amb la llei d’amnistia ja en vigor, García-Castellón havia donat deu dies a les parts per pronunciar-se sobre si s’hi podien acollir, però aquest dilluns es va trobar obligat a arxivar la causa, perquè l’Audiència espanyola declarà invàlides les seves diligències a partir del juliol del 2021, per no haver decretat a temps una pròrroga de les investigacions. La magistrada del Suprem que s’havia quedat la causa en el cas de Puigdemont i Wagensberg –pel fet de ser aforats–, Susana Polo, també va arxivar-la l’endemà.

Els obstacles de Puigdemont, Comín i Puig

Marta Rovira i Ruben Wagensberg, a més dels altres exiliats per aquest cas –Josep Campmajó, Oleguer Serra i Jesús Rodríguez– ja no afronten els càrrecs de terrorisme. Tanmateix, Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín continuen investigats per la causa del Suprem pel Primer d’Octubre. El tribunal va amnistiar la desobediència pel referèndum, però no la malversació, i va decidir de preguntar al TC si és amnistiable.

A més, a Puigdemont també l’afecta l’operació Vólkhov, la suposada trama russa del procés. El magistrat del jutjat d’instrucció 1 de Barcelona, Joaquín Aguirre, investiga una possible traïció i malversació per aquest cas, i dimarts va tancar la porta a una amnistia. A més, va sol·licitar al Suprem que assumís la causa perquè dos dels investigats són aforats, Puigdemont i Francesc de Dalmases, diputat de JxCat al parlament.

El jutge Aguirre va denegar l’amnistia a Puigdemont sense esperar que la fiscalia s’hi pronunciés

El Diari Oficial de la Generalitat ha publicat aquest vespre el decret de cessament del vice-president, Vicente Barrera; la consellera de Justícia i Interior, Elisa Núñez; i el conseller d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, José Luis Aguirre.

Vox trenca el govern valencià i deixa el PP sense aliats

D’aquesta manera, el president de la Generalitat, Carlos Mazón, obri una crisi de govern que explicarà a les nou del matí en una compareixença al Palau de la Generalitat.

Passades les nou del vespre, Santiago Abascal, el dirigent de Vox, ha comparegut per a confirmar allò que ja havia dit unes hores abans, que considerava trencat el pacte de govern a la Generalitat.

Rehabilitar els blocs sinistrats al carrer del Canigó 7 i 9 de Badalona costarà 730.000 euros, 340.000 el primer i 390.000 el segon. Així ho especifiquen els projectes de reforma que l’ajuntament es va comprometre a tenir pel juliol després de l’esfondrament del número 9 que va costar la vida a tres persones i que avui ha lliurat als veïns el regidor de Territori, Dani Gràcia. El regidor, que ha tingut un record per a les tres víctimes, s’ha mostrat també crític amb la Generalitat pel que ha considerat una manca de suport a les famílies afectades en aquests sis mesos des del sinistre. “El govern de Badalona opina que la Generalitat no ha estat a l’altura de les circumstàncies”, ha lamentat Gràcia.

Les famílies dels quaranta pisos d’aquests dos blocs que van ser afectades per l’esfondrament del febrer passat no han pogut encara tornar a casa seva. L’acte d’entrega ha tingut lloc en una reunió a la sala de premsa de l’edifici El Viver. Gràcia ha donat els detalls dels projectes als veïns i ha atès els seus dubtes. També hi ha hagut la regidora del districte, Florencia Badia.

Amb aquests projectes, els veïns poden demanar pressupostos a les empreses constructores. L’ajuntament els ha posat en contacte amb el Gremi de Constructors que els ajudarà facilitant el contacte amb diverses empreses especialitzades en el tipus d’obra que s’ha de fer. Gràcia també ha anunciat que el consistori habitarà una fórmula de llicència exprés perquè els veïns la tinguin tan aviat com sigui possible.

En referència a la tramitació d’ajuts per portar a terme les reformes estructurals necessàries, l’ajuntament ha fet els tràmits necessaris amb el Consorci Metropolità de l’Habitatge de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) però, tal com esmentava Gràcia, el consistori s’ha mostrat molest amb la poca implicació del govern. Sobre això, ha subratllat que, ara com ara, l’administració que ha estat al costat dels veïns ha estat la local, que fins ara ha destinat “600.000 euros del pressupost municipal” a atendre les seves necessitats.

Per això ha fet una crida a la Generalitat perquè, “a banda de bones paraules, obri una línia d’ajudes per als veïns que han d’assumir les obres de rehabilitació dels seus habitatges”. Finalment, el consistori també apunta que els veïns disposen d’un servei d’assistència jurídica gratuïta gràcies a un conveni entre l’ajuntament, el Col·legi d’Advocats i la Diputació de Barcelona per gestionar les reclamacions a les companyies d’assegurances per a aquells a qui els cobreixin els danys estructurals.

Després d’escoltar la compareixença de Santiago Abascal anunciant el trencament del govern valencià, el síndic de Compromís, Joan Baldoví, ha retret a Carlos Mazón que el pacte que Vox ha trencat ara va ser una decisió seua personal. Ha recordat que tota la campanya electoral va negar que volgués parlar amb el partit de l’extrema dreta. “En aquests anys de govern de PP i de Vox hem vist com es retallaven tots els serveis públics, la sanitat, l’educació, els serveis socials”, ha dit.

Govern en minoria o convocatòria electoral? Les hipòtesis després de la sortida de Vox del Consell

I ha afegit: “Hem vist com s’atacava el valencià, com les seues lleis intentaven controlar les institucions trencant els consensos de més de quaranta anys.” Baldoví ha demanat a Carlos Mazón que no s’aferre al càrrec i que retorne la veu al poble. “El poble ha de tornar a parlar, ha de convocar eleccions perquè vostè ja no té la legitimitat.”

Vox trenca el govrn valencià i deixa el PP de Mazón sense aliats

Avui al matí, al ple de les Corts, Baldoví ja havia insinuat que si el govern es trencava exigiria eleccions, i Mazón li ha respost que resàs perquè això no passàs.

L’ex-president Ximo Puig, ara ambaixador d’Espanya davant l’OCDE, ha dit en una piulada en castellà: “La immigració sempre ha dut coses bones.”

La inmigración siempre ha traído cosas buenas.

— Ximo Puig (@ximopuig) July 11, 2024

“Crec que aquesta és la dotzena entrevista que responc”, diu en to d’excusa Peio Dufau (Sant Joan Lohitzune, 1979), després d’entrebancar-se repetidament en la resposta que volia donar. El telèfon no ha parat de sonar-li d’ençà de diumenge al vespre; té desenes de missatges per llegir. Sense temps de descansar, ha agafat el tren cap a París per presentar-se a l’Assemblea francesa. El membre d’EH Bai serà diputat del Nou Front Popular durant un any, pel cap baix. Amb veu cansada però content, confirma que hi va amb moltes ganes de treballar.

—Quins sentiments teniu, mentre aneu cap a París?
—Determinació i responsabilitat. Sóc conscient de la importància que tindrà la meva feina; sé que hi ha molta gent que té esperances dipositades en mi. Veig un camí molt ample al davant i la feina que hauré de fer.

—Quin és el programa d’aquests dies?
—Descansar una mica, anar a l’Assemblea, omplir els papers i gestionar totes les coses necessàries. Després, dijous, començarà el nou període de l’Assemblea i ja treballarem fins a primers d’agost.

—Com i segons què decidireu a quin grup parlamentari entrareu?
—Ja hem començat les converses i hem tingut propostes per a entrar en un grup o un altre. Però volem mantenir tota la llibertat. Estar en un grup és important, perquè si no és molt difícil de prendre la paraula i treballar. Tenim clar que entrarem en un grup, encara que no s’ha decidit quin; però no descartem d’actuar amb llibertat i, fins i tot, de crear un grup amb més territoris durant els mesos i anys vinents. Tot està per construir. Si som a París, establirem les relacions.

—La governabilitat de l’Assemblea francesa ara mateix també sembla incerta.
—Hi ha una majoria àmplia d’esquerra, tot i que no s’ha aconseguit la majoria absoluta. Ara caldrà veure com treballem junts i aquesta és la prioritat: treballar, treballar i treballar. No podem desaprofitar aquesta oportunitat. Hollande va fracassar, després va venir Macron, i ara tenim l’extrema dreta molt a prop. Si no obtenim resultats, d’aquí a tres anys tindrem Marine Le Pen, i serà culpa nostra. Hem de construir junts, deixar de banda les divisions, construir entorn dels valors comuns, proposar i millorar la vida diària de la societat; aquest és l’únic objectiu.

—Com entomeu la tasca com a diputat?
—Vull ser la veu del País Basc a París, i la de tothom. No sols dels abertzales d’esquerra, sinó de tota l’esquerra; dels que han votat per mi i dels que no, de les empreses, dels pagesos, dels treballadors… Sóc aquí per portar la veu de tots els ciutadans de la circumscripció. És molt important, això, perquè hi ha un descontentament amb els polítics; alguns no han fet el seu paper. La manera de fer del macronisme era decidir a París i aplicar-ho als territoris. Això va donar lloc, per exemple, a les Armilles Grogues. També van imposar la reforma de les pensions, en contra de la majoria. I això ha enfortit l’extrema dreta. No serà un plaer per a tothom que jo sigui diputat, no tothom estarà d’acord amb les posicions que defensaré. Però construiré aquestes posicions amb la gent del territori, no pas a París.

—I quines seran les prioritats immediates?
—La llei d’Iñaki Etxanizm que va ser suspesa amb la dissolució de l’Assemblea [proposava de reduir les deduccions fiscals per a habitatges turístics tipus Airbnb]. Això s’ha de reprendre, potser amb més força que abans. Hem de respondre al desafiament de l’habitatge. Hi ha més temes: la situació dels pagesos, l’èuscar i les llengües minoritzades, els avenços socials…

—Quan es van anunciar les eleccions, poca gent hauria dit que acabaríeu essent diputat. Com els interpreteu, els resultats de diumenge?
—És molt especial. Jo no he demanat un càrrec com aquest ni me l’esperava. Fa dos anys, EH Bai em va venir a veure pensant que era un candidat adequat; vaig fer moltes reflexions i converses abans de respondre. Crec que les forces d’esquerra s’havien d’unir; fa dos anys també vaig difondre aquest missatge. Era important per a mi superar aquesta divisió de l’esquerra, i s’ha fet realitat. No ha estat tan sols cosa nostra, però EH Bai va fer el primer pas dient que la creació d’aquest front popular era positiva, i que aquest era el camí. Hi ha hagut converses per mirar com construir-ho, i s’ha construït. El resultat és sorprenent: al final, els tres diputats del País Basc Nord seran del Front Popular. Ningú no ho hauria pensat. La trajectòria que he tingut en el sindicalisme, l’aliança que vam aconseguir per a l’ajuntament de Ziburu… Això demostra que es poden superar moltes pors, que es pot treballar, que som seriosos i que assumim responsabilitats.

—Heu fet un gran esforç en la campanya.
—Sí. Ha estat increïble. S’hi han implicat diàriament unes quatre-centes persones, enganxant cartells, repartint fulletons, parlant amb la gent. Ha estat una bogeria: no havia vist mai un moviment així. Ens ha superat. Un dissabte vam anar a sis mercats, i amb la campanya porta a porta també hem fet una gran feina a Biarritz i més llocs. Així és com hem guanyat.

—Encara hi ha desavinences a l’esquerra i molts nacionalistes francesos que neguen el País Basc…
—Crec que alguns no aconsegueixen superar aquest problema, però el meu paper serà parlar a París amb els líders d’aquests partits per explicar la nostra situació, què passa al nostre territori, per què cal defensar la nostra llengua. Fins ara hem parlat amb ells per intermediaris, i ara tindrem l’oportunitat de parlar cara a cara. Al País Basc Nord hi ha un consens molt clar a favor de l’èuscar, i també en el problema de l’habitatge. Hi ha, per tant, alguna cosa a construir tant al País Basc com a París. Crec que amb el diàleg aconseguirem fer passos endavant.

Sóc nascut a Girona i hi he viscut vint-i-quatre anys de la meva vida, però ara fa gairebé dues dècades que volto pel nord del continent, i només exerceixo de gironí durant les vacances. Oficialment, per tant, dec ser un turista. Per altra banda, m’estic a casa dels pares, vaig als llocs de sempre i compro molts llibres, tot i que de tant en tant hi porto alumnes escandinaus que segur que hi tornaran. Sóc un agent gentrificador? Penso en tot això quan vaig a la manifestació convocada per la Plataforma pel Decreixement Turístic de la ciutat, i que es fa de manera paral·lela a la de Barcelona.

De camí passo pel carrer Nou, un eix comercial que ha vist temps millors, i m’aturo davant de la immensa botiga de bicicletes i de serveis per a ciclistes que s’hi ha instal·lat, la Trek Bycicle Girona. Tot hi és escrit en català, per bé que també venen rutes per Flandes. A pocs metres n’hi ha una altra, la Castelli Girona Store, que va substituir Cal Rei, la històrica botiga que durant un segle va vendre mobles de disseny, i que va tancar el 2022. Mentre tafanejo, em passa pel costat un ciclista, amb bicicleta de curses i casc aerodinàmic, que esquiva els nens que volten pel carrer. Tampoc no va gaire ràpid, però un dia hi haurà una desgràcia, etcètera.

Arribo a la plaça del Vi quan ja s’hi comença a reunir la gent. Hi veig alguns clàssics de les protestes gironines, i diversos col·lectius ambientalistes –hi ha una gran pancarta de SOS Costa Brava, i un senyor porta una samarreta de Salvem l’Albera. Poc abans de les sis de la tarda fa entrada a la plaça un grupet d’Arran, i un dels integrants encén una bengala verda, o sigui que durant un parell de minuts hem de respirar olor de pólvora. Un dels portaveus atén els periodistes, la convocatòria mediàtica ha tingut força èxit. Quan ja és hora de començar algú fa un discurs, sortosament breu, però la megafonia no funciona bé i no sento res de res. M’entretinc comptant les banderes: cinc de palestines i dues estelades.

La manifestació es posa en marxa en direcció al pont de Pedra, però s’atura al cap de només vint metres. Un dels participants treu una escala i s’enfila a la façana de l’edifici que fa cantonada amb el carrer d’Albareda, amb l’objectiu de penjar una pancarta que diu “El barri per les veïnes” (hi ha un moment en què li fuig de les mans, i sento algú que exclama “mecatxis!”). És un lloc simbòlic, perquè als baixos hi havia Can Nierga, una d’aquelles botigues de tota la vida –fundada el 1962– que va tancar perquè no li van renovar el contracte de lloguer. Sis dècades amb les cadires i els cabassos de vímet a fora, i ara en queda una reixa plena de pintades. La floristeria del costat també ha desaparegut.

Mentre el manifestant continua enfilat, unes noies enganxen cartells al costat d’un portal de sota les voltes. “Això és un bloc turístic. Your luxury, our misery”. Els cambrers de la cafeteria El Sol (o Sol Gastrobar, com es diu ara) s’ho miren divertits. Veig que una altra noia reparteix uns fulls amb els punts de la reivindicació, però just quan m’hi acosto per a demanar-n’hi un, acaba de donar l’últim. Quedem una mica parats, perquè a més la seva cara em sona, però no recordo de què (companya de l’escola?, de música?). Coses de les ciutats mitjanes.

Hi ha massa turistes a Girona? Aquests dies hi he voltat força, i la primera impressió és que no té res a veure amb la congestió inhumana de Barcelona. Els visitants s’acumulen a la part nord del Barri Vell, a la banda del Call i la Catedral, i és veritat que passar pel carrer de la Força s’ha tornat una gimcana. Tot i això, a la part del carrer dels Ciutadans i de l’ajuntament, amb l’excepció de la Rambla i del pont de les Peixateries Velles, no hi ha tanta gent. El problema, per tant, és un altre.

Durant els meus anys d’estudiant de la UdG, i també després de la carrera, molts dels amics vivien en pisos compartits al Barri Vell, i per preus força assequibles. Encara que els habitatges fossin una mica atrotinats, el centre ja s’havia transformat gràcies a l’ambiciós pla de renovació de l’alcalde Nadal, i era un bon lloc per a viure-hi, amb tots els serveis a l’abast. Ara la competència amb els pisos turístics ho fa molt més difícil. L’ajuntament ha calculat que al barri n’hi ha 486, dels 830 de tota la ciutat. Segons dades de la Cambra de la Propietat Urbana de Girona, l’any 2023 es va tancar amb un preu de lloguer mitjà de 723 euros, increment anual d’un 4,2%. Llegeixo a l’informe: “Mentre els preus dels lloguers s’enfilen, s’ha reduït el nombre de nous contractes concertats. Això és un reflex de la dificultat generada per una baixa oferta d’immobles i una escalada de preus.”

La manifestació es torna a posar en marxa, travessa el pont de Pedra i enfila el carrer de Santa Clara. Des de l’altra banda de l’Onyar miro de comptar els participants i me’n surten uns tres-cents, tot un èxit. L’ordre és l’habitual, els més abrandats al davant, i les famílies amb nens i cotxets al darrere. Apunto les consignes: “Si tu gentrifiques, jo sabotejo”, “El teu pis turístic ens fa fora de casa” i “Miris on miris tot són guiris”. De tant en tant, els de la capçalera s’aturen allà on hi ha habitatges d’aquesta mena, i hi pengen cartells, tot i que no veig que ningú dispari pistoles d’aigua. Passen per davant de la immensa terrassa de l’Enjoy It Girona, allò que abans era el Boira, travessen el pont de Sant Agustí –els ànecs i els nous inquilins del riu, els coipús, mengen sense immutar-se–  i els perdo de vista. Això sí, la manifestació ha estat un gran focus d’atracció per als turistes, l’han comentada i n’han fet fotos que segur que compartiran als països d’origen. Uns japonesos estaven en èxtasi quan han presenciat el moment de l’escala.

No hi ha cap dubte que la pressió sobre els lloguers dels locals comercials té l’origen en l’augment de visitants, però potser hi ha un altre fenomen demogràfic que també afecta l’augment de preus de l’habitatge. L’any 2000, quan vaig acabar la carrera, Girona no arribava a 75.000 habitants; ara passa de 104.000. I en aquest temps s’han acabat uns 12.000 habitatges, en una ciutat en què al 55% de les llars hi viu una o dues persones. Potser tocaria parlar de la immigració com un factor rellevant, però no sé si els manifestants estarien disposats a tenir aquesta conversa.

The Washington Post · Christian Shepherd i Lyric Li 

Tres anys després d’haver sofert Zhengzhou les inundacions més mortals de la Xina en dècades, aquesta localitat del centre de la Xina es va tornar a inundar. Dilluns a la tarda, durant més de tres hores, van caure 234 l/m² de pluja sobre aquesta ciutat de tretze milions de persones, cosa que va forçar una actuació contundent per evitar que es repetissin els fets del 2021, quan tres-centes persones van morir en un diluvi sobtat que va inundar el metro i va atrapar gent dins els automòbils.

Aquesta vegada les autoritats locals no es van arriscar. Van cancel·lar autobusos, van tancar emplaçaments turístics i van advertir als residents que no es moguessin de casa. Es van distribuir bombes d’aigua per evitar les inundacions dels passos subterranis i les entrades del metro es van blocar amb sacs de sorra i làmines metàl·liques.

Les autoritats han hagut de fer un gran esforç aquest estiu per respondre a l’emergència d’unes quantes províncies i evitar que el clima extrem, ara habitual, esdevinguin una crisi política i humanitària per al Partit Comunista. Després de les onades de calor de rècord de l’any passat, al juny hi va haver sequera, inundacions i tifons, alguns succeint-se ràpidament l’un darrere l’altre. La calor extrema va endarrerir la sembra a l’est de la província de Shandong, setmanes abans que hi hagués les inundacions.

Després de dècades de campanya d’activistes climàtics que era generalment menystinguda, Pequín ha fet de l’adaptació als atacs de clima extrem una prioritat política. La setmana passada, les autoritats van emetre un avís inusualment directe sobre la vulnerabilitat del país a la intensificació de la calor i a la pluja a causa del canvi climàtic.

Un mes abans, el Ministeri d’Ecologia i Medi també va publicar el primer informe de progrés sobre l’adaptació a l’amenaça del canvi climàtic, que posava de manifest la necessitat de millorar el sistema d’alerta precoç i una millor coordinació entre els departaments encarregats de la construcció, la gestió de l’aigua, el transport i la salut pública. “Quan aquests departaments són rígids, s’impedeix una resposta sistemàtica al clima”, diu Liu Junyan, un activista de Greenpeace a Pequín. “No tenim una visió general perquè cada un se centra a apagar les pròpies crisis.” Aquesta coordinació, va dir Liu, serà clau per a salvar vides durant les inundacions d’enguany, i també per a millorar els avisos per als residents al camp, remot i muntanyós, on la feina de mitigació continua essent feble.

Les previsions per a la resta del juliol indiquen una situació d’urgència: s’espera pluja torrencial a divuit regions del país. El govern hi ha enviat centenars de soldats, ha traslladat desenes de milers d’habitants i hi ha reservat dos-cents milions de dòlars per a l’ajuda en cas de catàstrofe. Algunes de les pitjors inundacions d’enguany han estat a la província de Hunan, al tram mitjà del riu Iang-Tsé. Allà, quatre pobles del districte de Pingjiang van ser evacuats dimarts.

Una escletxa de dos-cents vint-i-cinc metres als dics del segon llac d’aigua dolça més gran de la Xina durant el cap de setmana ha reactivat el debat sobre les terres de conreu i la industrialització que envaeixen les zones humides on s’absorbeix millor la pluja.

El problema d’adaptació al canvi climàtic de la Xina s’agreuja per les grans diferències de riquesa i de geografia. Els 1.400 milions d’habitants del país viuen majoritàriament en una densa extensió de formigó propensa a inundacions sobtades durant els xàfecs. Les fàbriques i els centres financers es concentren a la costa est. Tot i que els governs locals reconeixen la importància del canvi climàtic, “les diferències en el desenvolupament econòmic entre les regions signifiquen que hi ha llacunes en la capacitat de prevenció, resistència i resposta de desastres”, diu Tang Xu, professor de ciències de l’atmosfera a la Universitat Fudan de Xangai.

Tang, que havia estat director de l’Oficina Meteorològica de Xangai, reflexiona sobre els desastres a què s’han enfrontat les regions aquests darrers anys: sequera al nord-oest, esllavissades de terra i esllavissades de fang al sud-oest, tifons i onades de tempesta a la costa est… I subratlla que “la prevenció de catàstrofes és una tasca formidable”. El resultat, segons Tang, és que algunes regions es mouen ràpidament per identificar i abordar els riscs, mentre que uns altres s’ho prenen amb més calma – però almenys ara tothom és conscient dels problemes. “No es pot utilitzar la mateixa vara de mesurar per dir qui fa una bona feina i qui fa una mala feina”, diu.

El govern de Pequín demana a les autoritats locals que ho facin millor

La Xina és especialment vulnerable al clima extrem intensificat pel canvi climàtic, va subratllar l’Administració Meteorològica de la Xina en el seu report anual publicat dijous passat. S’hi exposaven proves creixents de l’amenaça, com ara temperatures rècord l’any passat que van fondre glaceres i permagel a velocitats mai no vistes abans. Més dramàtics que l’informe van ser els advertiments inusualment contundents d’un meteoròleg que deia que la part pitjor encara ha de venir.

En una conferència de premsa per presentar el report, Iuan Jiashuang, subdirector de l’administració, va dir als periodistes que les onades de calor esclafaran la Xina durant quinze dies més cada any i arribaran a temperatures tres graus més altes en un termini de trenta anys. Iuan va destacar que el nord-est de Xinjiang serà una de les regions més afectades. El juliol passat, les temperatures a la depressió de Turpan, 150 metres per sota del nivell de la mar, van arribar a 52 graus, el rècord màxim de la Xina. Durant el mateix període, es preveu que els xàfecs que duren cinc dies i es concentren al centre i al nord-est del país esdevinguin més freqüents, fins que finalment caigui més pluja i més neu durant els esdeveniments meteorològics extrems que no pas com a precipitació normal, va dir Iuan.

El govern xinès fa poc que va començar a advertir obertament dels perills del canvi climàtic. Durant dècades, les autoritats acceptaven la ciència però argumentaven que la responsabilitat requeia en les nacions desenvolupades més riques, com ara els Estats Units, que històricament han alliberat més diòxid de carboni. Aquesta posició es va fer més difícil de sostenir a mesura que la dependència del país respecte de l’energia contaminant del carbó i el boom de la construcció el van convertir en el principal emissor mundial de gasos d’efecte hivernacle.

Dins la Xina, una atmosfera que s’escalfava gradualment va passar a un segon pla respecte de les preocupacions per a eliminar la boirina de contaminació que cobria les principals ciutats. La discussió pública i la investigació científica sobre el tema eren limitades en comparació amb Europa o l’Amèrica del Nord.

La situació ha canviat dràsticament aquests darrers anys, en part perquè el president xinès Xi Jinping vol ser vist com un líder mundial en qüestions climàtiques. Les tecnologies verdes també són ara un motor de l’economia xinesa. L’any passat, la Xina va posar més plafons solars que tota la resta del món, i  l’Agència Internacional de l’Energia preveu que el país representarà el 60% de les instal·lacions d’energia renovable mundial el 2028.

Molts experts en sistemes energètics xinesos creuen que el país podria assolir el pic d’emissions de diòxid de carboni abans de l’objectiu oficial de “abans del 2030”, si Pequín manté controlats els governs locals, que continuen aprovant noves centrals elèctriques de carbó. Però l’atenció que es posa en l’adaptació climàtica també s’ha vist impulsada per l’allau anual de desastres naturals que han posat en relleu l’amenaça dels fenòmens meteorològics extrems, tant per als xinesos del carrer com per als responsables polítics de Pequín.

Per al lideratge del Partit Comunista Xinès, que s’enorgulleix de fites d’enginyeria que desafien la natura i de la preparació contra els desastres, les crisis com més va més freqüents esdevenen un malson per a la seva imatge, elaborada acuradament. Un any després de les inundacions mortals de Zhengzhou, les llargues onades de calor del 2022 van convertir els llacs en rierols, van fer malbé els cultius i van causar incendis forestals.

L’agost passat, Pequín va tenir els xàfecs més forts d’ençà del 1883. Les autoritats hi van respondre activant un sistema en massa de transvasaments que va sacrificar les zones rurals per protegir la capital i una nova zona de desenvolupament sostinguda personalment per Xi.

 

• Subscriviu-vos a The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Els protagonistes d’aquesta història, l’italià Fabio Gambirasi i la catalana Roser Asensio, es van conèixer tot fent el camí de Sant Jaume, fa encara no deu anys. No tan sols es van enamorar –i aquí ja tindríem una història–, sinó que van decidir de començar un projecte de vida i feina plegats. La Roser era terapeuta natural, i ho va deixar tot per ser cap de sala del restaurant Agreste de Fabio & Roser, nascut amb un altre nom que van haver de canviar per motius burocràtics i evitar confusions amb un restaurant ja desaparegut. El seu marit, i pare del seu fill Pietro, havia treballat a Milà, a les ordres de Gualtiero Marchesi i Andrea Berton, i havia passat pel Casino Le Prince de Canes. Instal·lat a Catalunya, va pensar a fer una cuina italiana ben arrelada al país. No solament perquè es combina i s’elabora amb els productes i la manera de fer d’aquí, sinó perquè actualment ja hem adoptat com a pròpia la pasta, que l’italianòfil Josep Pla considerava “un dels favors més positius que Itàlia ha fet a la humanitat”. I no el contradirem pas.

Descobrir el millor secret de la Teixonera

Dèiem que la Roser Asensio va deixar-ho tot per llançar-se de cap a la restauració, perquè no es tractava només d’obrir un restaurant, com van fer l’any 2016, sinó començar plegats un projecte de vida. Primer va ser descobrir un lloc tan singular com el que ocupa el seu establiment, gràcies a un portal immobiliari. Era l’antiga Casa Fausto, on fins i tot havia treballat Maria Nicolau, i que es traspassava. L’havia fundat l’any 1946 un gallec, Fausto Escoda, que després d’haver fet de cambrer a Suïssa durant la guerra desitjava obrir un establiment de restauració. Però els anys de postguerra no eren per a gaires luxes, i es va haver de conformar amb un celler que, ràpidament, es va convertir en el centre del barri del Coll. Amb barrils de vi, servei d’estanc i aspecte de botiga de queviures, tenia un taulell de fusta que li permetia d’exercir de bar, tot i despatxar-hi a lloure vi i vinagre, però també xocolata, cigrons, arròs, sucre i olives, a més de les cerveses, els sifons i les orxates a l’estiu. La filla del fundador va ser qui el convertí en restaurant, i encara va passar per alguna encarnació més abans d’arribar al Fabio i la Roser. De fet, allò que crida més l’atenció quan arribes al carrer de Funoses Llussà, a la falda del turó del Parc de la Creueta del Coll, és el rètol que anuncia que aquell edifici eren les cotxeres i la sala d’espera de l’antic Autoòmnibus de Vallcarca al Coll, que va començar el servei el 1925, després de la inauguració del pont de Vallcarca, i que duia els veïns d’aquesta barriada fins a la plaça de Lesseps per trenta cèntims. Avui dia, la línia no existeix, però l’Agreste és un bon motiu per a sortir d’un centre i un Eixample de Barcelona cada vegada més adotzenat i enfilar cap al barri de la Teixonera, sovint poc transitat.

En aquest espai carregat d’història a la menuda, la Roser i en Fabio també hi van projectar els seus somnis: obrir un restaurant, fer-hi casa seva i poder tenir un hort i un bosc comestibles, seguint les idees de la permacultura. El terme va ser emprat per primera vegada per Bill Mollison i David Holmgren, seguint les idees precedents de Joseph Russell Smith i més agricultors i teòrics, especialment japonesos. La permacultura no tan sols opta per l’agricultura sostenible, sinó també per una visió holística del cultiu, que vol deixar el màxim de salvatge i silvestre la terra. Menjant un dels plats clàssics del Fabio, com l’espàrrec, amb tota mena d’elements bosquetans –de bolets a maduixetes, passant pels espàrrecs prussians–, s’entén perfectament la filosofia agresta (el nom fa la cosa) de la casa, que renova la proposta d’acord amb les ofertes del mercat.

Un edifici que forma part de la història de l’art

Fins ara, després de set anys de tràmits, permisos i peticions administratives, la Roser i en Fabio no han pogut fer realitat aquest projecte ideal. I encara, tanmateix, per fer les obres han de tancar. Per anar assajant què és cuinar fora del seu estimat espai, s’han aliat amb l’hotel Serras amb l’objectiu de dur el seu Agreste de la muntanya arran de mar. Si l’Agreste de dalt, per dir-ho així, és un espai en què es flaira l’aroma casolana centenària del barri, al Serras del passeig de Colom, localitzat en un edifici de 1846 davant del Port Vell, s’hi descobreix la salabror que porta la brisa de la història de l’art universal. On avui hi ha la terrassa –o rooftop, com s’anomenen els terrats dels hotels–, hi va tenir el primer estudi el pintor Pablo Picasso. Llavors l’edifici tenia entrada pel carrer de la Plata núm. 4. L’antiga conservadora del Museu Picasso i experta i investigadora picassiana, Claustre Rafart, en el volum publicat a redós del cinquantenari del pintor, Picasso-Barcelona. Una cartografia, editat per l’Ajuntament de Barcelona, ens en dóna notícia. “Al cap de poc que la família Ruiz-Picasso es traslladés al pis del carrer de la Mercè, Don José va llogar un estudi per al seu fill al carrer de la Plata, al costat mateix d’on vivien, perquè pogués treballar en un llenç de gran format per presentar a l’Exposició General de Belles Arts de Madrid.” En aquell “diminut taller, d’accés minúscul”, a mig camí de casa i de la Llotja, on estudiava, i que compartí amb el seu gran amic Manuel Pallarès, l’any 1897 Picasso va pintar un dels seus quadres més coneguts de l’etapa de joventut, que es pot veure habitualment al Museu Picasso: Ciència i caritat. És un quadre de grans dimensions de temàtica realista social –la ciència del metge que atén la moribunda, pel qual el pintor va fer servir el seu pare de model, i la caritat de la monja que atén el futur orfe. El quadre fou premiat i va semblar complir els desigs del patriarca, que veia en el Pablo de setze anys un artista acadèmic prometedor.

D’aquell edifici que avui acull l’hotel de cinc estrelles propietat de la família Serra, en dóna més notícies el savi Josep Palau i Fabre, al clàssic Els amics catalans de Picasso, quan explica les entremaliadures dels dos amics, Picasso i Pallarès, del terrat de l’edifici estant, lloc d’on dominaven la ciutat: “Es dediquen, a voltes, a llançar pedretes als transeünts que passen pel carrer de la Plata… Fins que un dia, afinant la punteria, encerten el copalta d’un senyor enravenat, que se’n va a buscar un municipal i els vol fer detenir. Ells –vailets, al cap i a la fi– s’amaguen a l’estudi i resten allí una bona estona, immòbils, palpitants, mentre el senyor, acompanyat del municipal, inspecciona aquells indrets, els terrats circumdants, sense decidir-se a esfondrar la porta com li havia demanat l’agredit. Fins que al cap de molta estona senten la veu de la portera, que per l’ull de l’escala els crida:

—Ja poden sortir, que ja són fora!

La gran tela Ciència i caritat és la que, adossada a la paret, havia servit de paravent als dos amics i havia impedit que els veiessin per la claraboia.”

La casualitat fa que l’àvia de la Roser Asensio, tal com ens explica, fos nascuda a Horta de Sant Joan, l’Horta d’Ebre on Picasso va dir que ho havia après tot, i on l’havia portat precisament Pallarès en tornant malalt i deprimit de Madrid, el juny del 1898. Hi tornà l’any 1909, ja convertit en un pintor de prestigi al París de les avantguardes, amb el seu primer gran amor, Fernande Olivier, protagonista de l’exposició actual del Museu Picasso.

De moment, l’estada a l’Hotel Serras és en format pop-up, fins a final de mes, tot i que l’experiència ha estat molt positiva per a ambdues bandes i corre la brama que s’hi podrien instal·lar mentre durin les obres. Tan diferent de la caseta del Coll, s’hi senten com a casa. La carta d’aquest Agreste Mar, com l’ha batejat informalment la Roser, és marcada per la proximitat amb el mar i els seus productes i consisteix en un menú degustació de sis plats més postres a triar, a un preu de 55 euros. Una xifra molt competitiva tant per la qualitat com per la localització de l’espai. També ofereixen la possibilitat d’escollir qualsevol plat del menú, sense haver-lo de fer tot. El dia que hi vam anar, es destacaven entre aquestes propostes el carpaccio de tomàquet ananàs, amb papada ibèrica i ventresca de tonyina marinada, el seitó farcit –del menjador estant veiem fit a fit el tradicional Bar la Plata, que té aquest peixet com a ensenya– i el ravioli de parmesà à la meunière, amb farciment de formatge d’any i mig i ratlladura d’un d’envellit de trenta mesos. I, per beure, proposen de maridar el menú amb diversos vins. Entre ells un Barbera que segur que hauria fet xalar un Pla que se’n va enamorar la primera vegada que va ser a Itàlia, ara fa cent anys. El que hem menjat, a l’Agreste de muntanya i a l’Agreste de mar. En tots dos, hi trobem la ciència de la cuina d’en Fabio i la caritat de l’atenció de la Roser.

Avui Marta Rovira –exiliada a Suïssa des del març del 2018– i els exiliats del cas del Tsunami, que també hi són d’ençà de final de l’any passat, tornen al nostre país.

És una bona notícia, car s’ha d’esperar que amb això s’acabarà el patiment personal d’una gent que no haurien hagut d’anar-se’n mai a un exili que, siga més curt o més llarg, siga d’anys o siga tan sols de mesos, sempre és una experiència terrible i no desitjada.

Crec que tots ens hem de felicitar, per tant, que ells i també aquells altres implicats en la causa del Tsunami que van optar per quedar-se –com Marta Molina o Oriol Soler– puguen perdre de vista les amenaces que han pesat fins fa poc sobre la seua vida. Això m’alegra molt i estic segur que ens alegra a tots.

Però també cal recordar que hi ha un elefant a l’habitació del retorn. D’aquest retorn d’avui o del retorn d’aviat, que serà molt més complicat, de Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig. I aquest elefant és la persistència encara de la repressió espanyola, del seu govern sobre el nostre país, la manca de llibertat, en definitiva, que hem de suportar set anys després de la proclamació de la independència pel Parlament de Catalunya.

I ho he de recordar, això –encara que a algun lector avui li puga semblar antipàtic o fora de lloc–, precisament perquè la causa –sí, la causa– és allò que fa de l’exili no pas un desplaçament geogràfic més o menys accidentat, sinó un exili. Amb totes les connotacions i amb totes les conseqüències, i per tant amb totes les obligacions, que aquesta paraula té i que sempre, per definició, van més enllà de la persona exiliada.

 

PS1. Vox ha trencat el pacte de govern al País Valencià i també l’acord parlamentari a les Illes, deixant el PP sol i en minoria en la Generalitat Valencia i el Govern Balear. El malson del pacte amb l’extrema dreta ha durat només un any, però han tingut temps en aquests mesos de fer un mal enorme a les institucions i el país. A partir d’avui s’obre una situació inesperada de la qual anirem informant amb tot el detall. Esperança Camps ens ofereix en aquest anàlisi de les possibilitats que s’obren a partir d’ara: Govern en minoria o convocatòria electoral? Les hipòtesis després de la sortida de Vox del Consell.

PS2. Una de les notícies més inesperades de les darreres eleccions legislatives franceses va ser l’elecció, per primera vegada en la història, d’un diputat abertzale. És Peio Dufau, a qui els nostres col·legues de Berria han fet aquesta entrevista que us oferim avui: “Ara tindrem l’oportunitat de parlar cara a cara amb l’esquerra francesa”.

Sílvia Vidal i Martí (1970) és una escaladora i alpinista catalana de referència. De gent del país, només ella ha guanyat mai el Piolet d’Or, el màxim guardó internacional. Vidal pot passar més de trenta dies penjada en una paret de 1.500 metres, sense baixar a terra, vivint entre cordes tota sola, sense mòbil i incomunicada. Però, com explica en aquesta entrevista, a vegades el desafiament no és aquest, sinó arribar fins a la paret que vol escalar, perquè escull racons de molt difícil accés. Vidal viu mig mes a l’Eixample de Barcelona, i l’altra meitat volta escalant, dormint al cotxe, o al Bruc, el poble a tocar de Montserrat. És on VilaWeb la va visitar la setmana passada per conèixer aquesta escaladora de referència, i personalitat captivadora.

Sílvia Vidal i Martí, escaladora (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Quan vau començar a escalar?
—Devia tenir vint-i-tres anys. Jo feia mig fons. 800 metres i 1.500 metres. Mon pare és entrenador d’atletisme. Quan vaig entrar a INEF, alguns companys escalaven, i va sortir la possibilitat de participar en un Raiverd, una competició de multiesports d’aventura, una setmana d’orientació sense parar, ràfting a l’entorn natural. Una de les proves era escalar. I a partir d’aquí, vaig començar a escalar.

—I l’any 2021 vau guanyar el Piolet d’Or, que seria l’Oscar de l’Escalada. L’única catalana que l’ha guanyat?
—És el màxim reconeixement que hi ha pel que fa a premis. Sóc l’única de l’estat espanyol que l’ha guanyat. Tampoc no hi ha cap home en tot el país que l’hagi guanyat. Aquell any del premi, vaig obrir una via tota sola al Cerro Grande, a la Patagònia xilena.

—Vau estar-vos trenta-tres dies vivint a la paret, mentre escalàveu els 1.500 metres. Dormíeu en una tenda penjant.
—Se’n diu escalada en grans parets, big wall. Escalant, pots estar penjat en una paret dos dies, o pots estar-ne trenta-tres. El màxim va ser a Xile tota sola. Unes altres vegades he estat 32 dies, 30, 20, 18, 17, sense baixar a terra.

—I com passa, el temps, trenta-tres dies penjada a la paret, tota sola i incomunicada?
—És molt distret, perquè s’ha de fer molta feina: has d’obrir una via, perquè vas per un recorregut que ningú ha fet abans. És feina.

—Expliqueu-nos-en el dia a dia, per exemple.
—Matino, esmorzo dins l’hamaca, que és un tros de tela amb uns tubs i amb un tendal (com una tenda de càmping penjada de la paret). Allà, hi tinc un fogonet. De seguida començo a escalar. Després, baixo a l’hamaca, sopo, apunto tot allò que he fet per tenir-ne un record (perquè, tants dies, perds el nord) i dormo. Unes set hores, dormo.

—Pujar i baixar ? Per què pujar i baixar?
—Escalo amb el que s’anomena “estil càpsula”. Això vol dir que tu comences a escalar i vas deixant la corda fixada. Normalment uns 150 o 200 metres. Quan ja ho tinc tot fixat, toca desmuntar el campament de paret i pujar aquests metres més amunt: la meva hamaca, els meus sacs, el menjar, tot. Cada nit baixo a dormir a l’hamaca. La pujo cada X dies.

Sílvia Vidal i Martí, escaladora (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Quin plaer us dóna estar trenta-tres dies penjada?
—De tant en tant necessito estar sola. I no sabria estar sola asseguda en un lloc. En canvi, sí que sé estar sola fent aquesta activitat. I és que m’encanta el component d’exploració, perquè vaig molt sovint a llocs on no sé si s’arribarà a accedir a la paret, no sé què em trobaré. Totes aquestes incògnites són motivadores.

—Algun ensurt?
—Sí, molts.

—Expliqueu-me’n un.
—No, no explico drames, que sempre voleu drames.

—Ha! No vull cap drama, vull un ensurt.
—He tingut caigudes, problemes per haver travessat rius en aigües vives, moltes situacions amb animals, trobades amb óssos. Per mi, la màxima por que he passat mai. Estàs en un lloc sol, amb un ós que ve cap a tu. No és que vegis un ós allà al fons, pasturant. Ve cap a tu! Has de fer veure que ets més gran del que ets, has de fer soroll, has de cridar i a veure com reacciona.

—Són molt curiosos els noms que poseu a les vies d’escalada que obriu.
—Són de vivències que he tingut durant aquella experiència.

—Per exemple, “Sincronia Màgica”
—Van passar moltes coses màgiques. Per exemple, justament el dia que vaig arribar, se n’anava un equip de quatre francesos que havien intentat escalar la paret, però no ho havien pogut fer. Em van passar informació de la meteorologia, de com accedir-hi. Jo no ho tenia, això. I, com ells, pensava que la paret era més petita. Doncs era molt més gran. No portava infrastructura, material, menjar, aigua, apropiats per a anar a fer aquella expedició. I quan era allà enmig d’una glacera d’un quilòmetre de llarg, blocs per aquí, gel, veia que realment em faltava material. Amb totes les cabòries m’equivoco del terreny que havia fitat, marcat. I allà, perduda entremig d’uns blocs, em trobo una corda que havien abandonat els francesos. Sense aquella corda no hauria pogut fer la via. A més, quan vaig arribar, resulta que la paret era dins un parc nacional i demanaven un permís que no tenia. Doncs justament aquell dia hi havia la cap del parc (en els dos mesos que vaig estar allà va ser l’únic dia que hi va ser), em va mirar, em va dir: ensenya’m el teu passaport, que tinguis una assegurança federativa. Va fer una foto i em va dir: pots entrar.

—És curiós que la burocràcia arribi a la muntanya.
—La burocràcia és tot arreu. És al fons del mar, també.

—Un altre nom: “Un Pas Més”
—Un pas més, perquè vaig haver de caminar 540 quilòmetres anant i tornant fins a la paret, carregant 150 quilos. Van ser trenta-sis dies caminant.

—Per què anant i venint?
—Perquè jo carrego 150 quilos, però no de cop. Porto motxilles de 25 quilos cada viatge, que ja és molt (en peso 45 i és més del 50% del meu pes). Vaig carregada amb 25 quilos, deixo la motxilla i torno de buit per agafar el següent. I per això sumo tants quilòmetres durant les aproximacions. El repte és molts cops arribar fins a la paret. 540 quilòmetres és un número molt ràpid de dir. Però és una bestiesa. Una bestiesa. Sovint no sé si realment hi ha accés fins a la paret, no sé què em trobaré, potser hi ha un riu que no puc creuar. No hi ha un detall de fotografia, no hi ha uns mapes superprecisos.

—I que us portin fins a la paret? No podeu?
—No et fas a la idea dels llocs de què parlo. Parlem d’Alaska, prop de l’Àrtic, on arribes amb avioneta a un poble de 5 habitants a l’hivern (25 a l’estiu). Allà agafes un hidroavió i en tota l’hora d’hidroavió no veus cap població. Et deixa allà i fins al cap de dos mesos no torna.

Sílvia Vidal i Martí, escaladora (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Qui és Pep Massip?
—És un company amb qui vaig començar a escalar en activitats d’aquest estil, de grans parets, que em va ensenyar moltíssim sobre maniobres i que vam estar molts anys fent expedicions junts.

—Maniobres? Què són maniobres?
—Tots els moviments que has de fer amb les cordes, amb tot el material que portes, per pujar-lo, per reinstal·lar-lo, per rapelar, per baixar, per tota la complexitat de cordes i estris que portes. Quan has de pujar els farcells, els sacs on porto l’aigua, el menjar. Tot això ho puges amb una corda, però has de muntar tot un sistema de politges, de contrapesos, perquè puguis hissar-los. Això són maniobres.

—Jo pujaria allà i em moriria de por. Vós, no. Això és perquè teniu una tolerància al risc més alt que les altres persones? És això?
—No m’he fet cap estudi, però jo, de por, en tinc. De por, tinc. I hi ha moments que en tinc molta. Però passa que no m’atura. Per mi és una referència. Això em fa por? Vejam què passa. No sé si és curiositat o què, perquè realment quan tu vas cap allà allò canvia.

—Què vol dir “allò canvia”?
—Que quan alguna cosa et fa molta por, si tu hi vas, canvia la percepció que tens d’aquella por.

—El monstre canvia de cara.
—Sí, potser perquè el veus més de cara. I et pot agradar més o menys, però canviarà.

—Per exemple, quan teniu molta por de caure o no caure, quina imatge us salva? Què penseu que us tranquil·litza?
—Jo, quan tinc molta por, penso que passarà. Que és momentani. Tres minuts o tres setmanes, però passarà, passarà, perquè no és etern. No hi ha res etern. “Tranquil·la, Sílvia, això ara és així, però d’aquí a una estona potser no serà així.” Potser hi ha un moment que tinc por davant d’una secció d’escalada i penso: “Uf, és que aquí puc caure molt, i puc fer-me mal picant allà. Doncs vinga, va, d’aquí a una estona veuràs com fer-ho.” I al cap d’una estona ho fas.

—En dieu escalada artificial. Per què artificial?
—L’escalada artificial consisteix a anar col·locant peces, material que portes, a dins dels forats, a les esquerdes. Claus, ganxos, etc. Quan acabo, m’ho emporto. Recullo. No ho deixo a la roca. La dificultat està en la precarietat, en el poc o molt que aguanta el teu pes aquella cosa que has col·locat. Aquest és el joc.

—És com dir “cauré o no cauré” tota l’estona?
—Sí, una mica així.

Sílvia Vidal i Martí, escaladora (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Passem a parlar de les conferències. Feu conferències a adolescents, empresaris i gent de muntanya.
—Als adolescents els parlo del potencial que tenim com a persones, que podem esdevenir tot allò que volem ser. Hi arribarem o no, però no deixem de somiar-ho, no deixem d’intentar-ho. Als empresaris els parlo més de com gestiono totes aquestes incerteses, tota aquesta por, què faig quan, per exemple, em plantejo un objectiu i aquell objectiu veig que no pot ser. Tot sempre basat en experiències meves.

—De l’últim viatge gran que heu fet, quan fa?
—L’últim viatge va ser aquest de la Patagònia xilena, perquè després va venir la covid. L’any passat vaig intentar marxar d’expedició al Canadà. Set dies abans, després de mig any de preparatius, vaig haver de cancel·lar l’expedició.

—Per què?
—Perquè, en 24 hores, al matí em van denegar un permís, que no era d’escalada, sinó d’entrada al parc. Vaig pensar: hi vaig igualment, i ja m’explicaran el què. Doncs al migdia em vaig fer un tall al dit de punta a punta. I vaig dir, això ja comença a ser un problema. I a la nit la companyia em va cancel·lar el vol. I vaig dir: no hi he d’anar.

—Això ja no és sincronia màgica.
—Potser sí. Potser sí, i com que no ho entenia a la primera, em van avisar tres cops.

—Al Canadà on volíeu anar?
—Això no ho explico. Perquè vull tenir la llibertat de, a l’últim segon, poder decidir que no hi vaig, si no ho sento. No vull pressions, i menys mediàtiques. Això que faré té risc, té compromís i les opinions de fora em sobren.

—Teniu patrocinadors?
—Boreal i Lyofood. Lyofood són sobres de menjar deshidratat. Buides els sobres en aigua bullent, remenes, tanques, esperes 5 minuts i tens el menjar a punt.

—I apareixen per art de màgia la gamba, els espaguetis, l’arròs que havien cuinat?
—És que, encara més, et posaria un plat a taula i no sabries la diferència entre el teus espaguetis i aquests.

—Qui més us patrocina?
—Boreal, de calçat de muntanya i de peus de gat per a escalar. Tota la resta de patrocinadors que he anat tenint en el curs dels anys, que han estat diversos, m’han anat fent fora perquè no tinc xarxes socials. Volen que siguis molt actiu a les xarxes. Fes fotos d’això i ho poses a Instagram, a Facebook. Jo no tinc Instagram ni Facebook.

—Sí, he llegit que escaleu sense mòbil. A Catalunya tampoc no en teniu, de telèfon?
—Tinc fix.

—I de mòbil, no n’heu tingut mai?
—Mai.

Sílvia Vidal i Martí, escaladora (fotografia: Adiva Koenigsberg).