The Washington Post · Lizzie Johnson i Serhii Korolchuk

Kíiv, Ucraïna. El soldat empunya l’arma. Tensa el cos, concentra els ulls i posa el dit al gallet.

Sobre el capó del Humvee s’estira una model amb pantalons curts i talons d’agulla de color vermell cirera. De les cames, nues, li regalimen bombolles.

El soldat apunta amb l’arma: un netejador elèctric.

Les càmeres es disparen.

El teló de fons d’aquesta escena no és pas el camp de batalla, sinó la pròxima campanya publicitària de la tercera brigada d’assalt ucraïnesa: una versió moderna de les noies de calendari de la Segona Guerra Mundial, amb models reveladorament vestides que empunyen pistoles i posen entre soldats. La brigada espera que aquesta campanya atregui reclutes, com més va més escassos, a mesura que la guerra amb Rússia s’acosta al tercer any.

Arran de la desconfiança de l’opinió pública, les unitats militars ucraïneses competeixen entre si per atreure efectius. Per lluitar millor en la guerra, han de vendre-la, i poques la venen més bé que la 3a Brigada d’Assalt, coneguda per les seves innovadores campanyes publicitàries i el seu popular canal de YouTube, a més de la ideologia controvertida del seu fundador.

Models, fotògrafs i personal militar durant la sessió fotogràfica (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

Una de les particularitats de l’exèrcit ucraïnès és que les seves més de 130 brigades militars poden allistar reclutes de manera directa i independent, sense haver de passar pels centres naciounals de reclutament.

“Aquesta és una guerra moderna que ens demana que siguem més oberts”, diu la cap de l’equip de mitjans de comunicació de la brigada, Cristina Bondarenko, en declaracions a The Washington Post. “Hem de popularitzar la idea que ser a l’exèrcit és collonut”, afegeix.

Durant la sessió, Bondarenko i dos membres més de l’equip creatiu, d’una vintena de persones, seuen en cadires de director davant una pantalla d’ordinador i previsualitzen les imatges del dia. En una, el perfil d’un soldat es reflecteix en les ulleres de sol d’una noia pèl-roja amb el serrell lleugerament arrissat. En una altra, una model amb faldilla de col·legiala jeu a la falda d’un soldat en la part posterior d’un Humvee.

La brigada imagina que aquesta campanya suscitarà controvèrsia, però confia que l’atenció jugarà a favor seu.

Bondarenko, Kulik –el director artístic de la brigada– i un fotògraf revisen les fotografies de la sessió (fotografia: Ed Ram/The Washington Post). “Uneix-te a nosaltres”

Al llarg de les carreteres i els carrers de les ciutats, en xarxes socials de tota mena, els anuncis militars són per tot Ucraïna, i promocionen versions diferents de la guerra: algunes de plàcides i mancades de violència, unes altres de patriòtiques i valeroses.

La 93a Brigada Mecanitzada diu “Tothom pot fer-ho!” amb anuncis que mostren fotografies de civils en el camp de batalla: el tractorista al volant d’un tanc, el cuiner professional preparant àpats al front… La 13a Brigada Operativa de Khartia assegura que no tota la feina al front implica combatre, i als anuncis apareix el missatge “El teu cervell, la teva arma” sobre la fotografia d’un home amb ulleres assegut davant un ordinador.

Un home amb uniforme militar passa per davant d’un anunci de la tercera brigada d’assalt, en què es llegeix “treballa per la tercera” (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

Es desconeix l’eficàcia d’aquests esforços publicitaris. L’exèrcit no divulga dades sobre el nombre de reclutes voluntaris, atès que la considera informació confidencial. Però els indicis disponibles sembla que apunten que les xifres de reclutament han disminuït, cosa que significa un revés important per a una Ucraïna que té menys recursos que Rússia, que és més poblada.

L’any passat, Ucraïna va crear un nou centre d’entrenament amb l’esperança d’apaivagar el malestar ciutadà per la suposada manca de capacitat de l’exèrcit per a entrenar i equipar adequadament els soldats nous. L’exèrcit també manté centres de reclutament per tot el país, segons la pàgina web del Ministeri de Defensa, per a “construir un model transparent i eficaç de reclutament de ciutadans al servei militar”.

La 3a Brigada d’Assalt es va fer coneguda pels seus combats intensos durant la batalla per Bakhmut, que va destruir la ciutat, i, més recentment, pels enfrontaments amb les forces ocupants a l’est de Khàrkiv. El seu fundador, Andrii Biletski, era un polític d’extrema dreta abans de la guerra.

Aquest darrer any i mig, la brigada ha pres la iniciativa i ha optat per apel·lar directament als ciutadans perquè s’allistin. Ofereix una setmana de prova –sense compromís– perquè els civils facin de soldats, i també un programa d’entrenament intensiu de trenta dies per a reclutes.

Aquestes campanyes han animat més brigades a fer iniciatives semblants.

“Tan sols amb una competència sana podem obtenir un producte bo i d’alta qualitat”, diu Buriak Ivan, sergent cap de la 93a Brigada Mecanitzada. “Ens veiem com una mena de competidors. Intentem elevar els nostres propis estàndards […] i sí, mirem què fan, de la mateixa que ells es fixen en nosaltres”, explica sobre les altres brigades.

Vianants passen pel costat d’un anunci de la tercera brigada d’assalt en què es llegeix “Estiu, FPV, tercera d’assalt” als carrers de Kíiv, el 31 d’agost (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

La primera campanya publicitària de la 3a Brigada d’Assalt va tenir lloc el març del 2023, i hi van participar cinc comandants de la unitat d’elit.

Tot i mostrar-se escèptics en un primer moment, els homes van accedir a fer un descans del combat per posar-se davant les càmeres, en una sessió fotogràfica que es va fer al soterrani d’una fàbrica. En compte d’ocultar els seus rostres rere passamuntanyes, com se sol fer, van optar per mostrar-los al món. El missatge va ser: “Uneix-te a nosaltres”, en un intent de promoure la confiança mútua i la transparència.

La campanya va fer que hi hagués entre 150 i 200 sol·licituds diàries, segons Bondarenko. Encara que tan sols una sol·licitud de cada deu va acabar en un allistament, la responsable publicitària la considera tot un èxit.

“Anem creant una imatge, i intentem que la gent s’hi adhereixi”, explica el director artístic de la brigada, Vlad Kulik, que abans de la guerra treballava en el sector del màrqueting.

La segona campanya de la brigada mostra soldades enfrontant-se als seus adversaris russos, que apareixen representats com a zombis.

La tercera campanya, més informal, mostra reclutes asseguts en cadires de jardí, tot pilotant drons sobre un cel blau d’estiu. Per a la campanya més recent, volien experimentar amb imatges totalment noves, sense deixar de banda els temes històrics.

Es van decidir per les noies de calendari.

La model Arina, de vint anys, és fotografiada sobre el capó d’un Humvee com a part de la campanya (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

“Volíem crear un ambient despreocupat”, explica Dmitro, el dissenyador en cap, que demana que tan sols l’identifiquem pel nom de fonts a causa de la confidencialitat de la seva feina a l’exèrcit. “La gent creu que les campanyes són una mena de truc per a arrossegar civils a les trinxeres. Nosaltres volíem transmetre que la guerra no sempre és sang i mort: a voltes, simplement et relaxes i aprens.”

Una model dins un tanc durant la sessió (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

La feina creativa, explica Bondarenko, va a càrrec d’un equip de vint persones, tretze militars i set civils. Els seus missatges semblen impossibles d’eludir, perquè revesteixen més d’un miler de tanques publicitàries per tot Ucraïna. Els anuncis digitals es financen amb els beneficis del canal de YouTube de la brigada, que té gairebé 1,3 milions de subscriptors i genera més de 15.000 dòlars el mes. A Instagram, explica, la brigada té 115.000 seguidors més.

Ara la unitat confia a expandir-se a un nou àmbit: el marxandatge.

Un equilibri difícil

Al plató, el soldat passa una esponja groga pel capó del vehicle militar en cercles petits i precisos. La model s’hi torna a tombar, amb creus argentades que li pengen de les orelles.

Bondarenko seu al costat d’un soldat durant la sessió (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

La sessió és la primera experiència d’aquesta mena per al soldat, greument ferit a Bakhmut i a Avdíivka, que ha estat traslladat a Kíiv per recuperar-se. Aviat tornarà al combat, juntament amb el Humvee. Encara que les activitats de la tarda facin pensar altrament, ell i l’equip creatiu saben que el producte que venen és més seriós que no sembla indicar la campanya.

“Sí, la guerra és terrible”, diu Kulik. “No volem idealitzar la mort de l’enemic, però sí que volem transmetre que, si t’allistes, tindràs bons records després de la guerra: faràs amistats, faràs contactes, faràs de tot. Hem de trobar aquest equilibri”, afegeix.

Un operari maquilla una model durant la sessió fotogràfica (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

Després d’unes quantes rondes més de fotos, el soldat deixa caure l’esponja, xopa d’aigua amb sabó. L’equip passa a la part següent de la sessió de fotos abans de cloure la jornada.

La model seu sobre un Humvee durant un moment de la sessió (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

A començament de mes, els anuncis de la campanya han començat a aparèixer per tot Ucraïna, que els ha rebuts amb posats molt conrastats. Un usuari de Twitter qualifica la campanya de “horripilant”. “M’agradaria parlar cara a cara amb aquell a qui se li va ocórrer aquesta idea”, afegeix. A Facebook, una usuària penjà una foto de la campanya acompanyada del missatge: “Estimo la 3a Brigada d’Assalt. Estimo cadascuna de les unitats que resisteix aquest fred cel tardorenc que s’estén a sobre nostre.”

Un dels anuncis de la nova campanya de la brigada, en una carretera a la regió ucraïnesa de Mikolaiv (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

Com era previsible, la campanya va tenir una gran repercussió.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El cas dels cartells contra els germans Maragall continua incendiant la guerra interna a ERC i podria arribar al congrés del 30 de novembre sense haver-se tancat. La raó és que la investigació interna continua, malgrat que el responsable de compliment, Xavier Mombiela, com a instructor del cas, ja va presentar un primer informe al consell nacional del 12 de juliol. El document va passar a la comissió de garanties, que és l’òrgan encarregat de resoldre els expedients disciplinaris amb les sancions corresponents, però aquests expedients es mantenen sense resoldre i s’han obert “noves línies d’investigació” perquè han aparegut “proves imprevistes que obliguen a reorientar i expandir les actuacions, revisant i verificant les conclusions preliminars”, segons que va admetre el mateix Mombiela en un escrit intern a què tingut accés VilaWeb. La publicació dels continguts de l’informe de Mombiela, avançat ahir per RAC1, ha acabat de convertir el conflicte intern en una guerra total entre els sectors afins a Marta Rovira i Oriol Junqueras, sobretot perquè assenyala que Junqueras havia estat informat que els cartells provenien d’Esquerra, malgrat que ell va dir que se n’havia assabentat pels mitjans de comunicació. Membres de la candidatura de Junqueras remarquen que aquesta conclusió es fonamenta tan sols en una afirmació de Rovira recollida al document, sense cap més prova, i consideren que respon a interessos parcials. De fet, sostenen que tot el procés respon a un relat polític interessat i diuen que Junqueras no va ser cridat a declarar.

El mateix informe conclou que el màxim responsable dels cartells és l’ex-director de comunicació del partit, Tolo Moya, tot i que la idea no va ser seva. L’informe proposa d’obrir quatre expedients i, a més, es va anunciar la suspensió de militància temporal mentre durés el procediment dels que haurien pogut cometre una falta molt greu o una falta greu –Moya i el militant de l’Anoia que va fer l’encàrrec de penjar-los. Però això no s’ha fet en els termes en què ho estableixen els estatuts i el reglament de règim intern del partit. Moya no ha rebut cap notificació d’obertura d’expedient disciplinari ni de suspensió temporal de militància, ni tampoc l’informe de Mombiela, malgrat haver-lo demanat set vegades, segons que ha declarat ell mateix.

El reglament de règim intern estableix que, tot i que els expedients es tramiten a la comissió de garanties pel principi de secret i confidencialitat, s’ha d’assegurar que en té “ple coneixement” l’afectat per garantir-li els drets individuals. “La resolució de l’expedient és raonada i les proves de càrrec o descàrrec han de ser sotmeses a verificació efectiva”, diu. Moya, que ha denunciat falta de garanties en el procediment, va assegurar que no hi havia cap prova que l’incriminés com a responsable i va insistir que recorreria a la via de la justícia ordinària.

Una investigació ampliada sense data de conclusió definitiva

Al darrer consell nacional del partit, el 21 de setembre, els consellers nacionals van ser informats que la investigació s’havia ampliat per l’aparició de noves informacions. Això pot haver fet que la comissió de garanties hagi aturat el procediment, tot esperant de rebre les noves conclusions de Mombiela, segons diverses fonts consultades. De fet, tenint en compte els terminis reglamentaris per a aquests processos, el responsable de compliment podria arribar al congrés sense que s’haguessin resolt les noves investigacions. Mombiela va admetre en un escrit intern que “no es pot determinar en quin moment es poden donar per concloses les investigacions.” I és que el responsable de compliment va reconèixer que la investigació continuava oberta, en un escrit en què justificava la negativa a fer públiques les factures amb l’empresa Relevance que havia demanat el conseller nacional Joan Puig. En aquell document, avançat pel Món i al qual ha tingut accés VilaWeb, el responsable de compliment deia que la difusió i la publicitat de documentació de la informació que s’investigava era incompatible amb un procés amb garanties. El partit no ha fet públic, tanmateix, en quin moment es va obrir aquesta investigació ampliada ni quantes persones afecta.

Hi ha més elements destacats relacionats amb l’informe del juliol del responsable de compliment que no s’han resolt. La primera és que les actuacions de l’ex-vice-conseller d’Estratègia i Comunicació del govern, Sergi Sabrià, i l’ex-vice-secretari de Comunicació, Marc Colomer, afins a Rovira, poden haver comès una infracció lleu, que implicaria un advertiment. Però, segons els estatuts, els fets subjectes a una falta d’aquesta mena prescriuen al cap d’un any. I aquest termini, si compta a partir del moment en què es van cometre els fets, ja ha passat. A més, de l’estiu ençà s’ha escampat internament el rumor que Sabrià es va donar de baixa del partit. VilaWeb no ho ha pogut confirmar però l’ex-cap de files d’ERC a Barcelona, Ernest Maragall, ho va donar per fet ahir en una entrevista a RAC1. La possible baixa de militància de Sabrià implicaria el tancament del seu expedient perquè els òrgans de control del partit només tenen potestat d’actuar sobre els afiliats. A més, Maragall també va apuntar que el ninot penjat de Junqueras que va aparèixer en un pont de Sant Vicenç dels Horts el 2019, quan el president d’ERC era a la presó, va sortir de l’entorn de Junqueras al municipi i no del carrer de Calàbria de Barcelona, on hi ha la seu nacional del partit. El conseller nacional Joan Puig, que dóna suport a la candidatura de Foc Nou, va explicar a X que havia fet una declaració al canal ètic del partit amb tota la informació de què disposava. Fonts de Militància Decidim refusen les acusacions.

El sector de Junqueras sempre ha negat tenir coneixement d’una estructura de comunicació paral·lela i, de fet, ha acusat Rovira d’haver-lo apartat de la presa de decisions. Unes afirmacions que la secretària general també va negar en la conferència que va fer abans-d’ahir, en què va responsabilitzar Junqueras d’haver-la apartada a ella de decisions importants, com els pactes a les diputacions després de les darreres eleccions municipals.

A tot això s’hi afegeix que tant el responsable de compliment com els membres de la comissió de garanties són nomenats a proposta de l’executiva. En el cas de la comissió de garanties, ratificats també pel consell nacional. I, per tant, es renovaran quan hagi passat el congrés. Tot apunta que la nova direcció heretarà el conflicte pels cartells i l’estructura B sense tancar. A més, els estatuts també es poden reformar en el plenari que es farà després de les eleccions internes i s’hi poden introduir canvis en el procediment.

Dilluns, en la conferència que va fer de balanç dels tretze anys exercint el càrrec de secretària general, Rovira va defensar la gestió interna del cas dels cartells i va tornar a atribuir l’acció de falsa bandera a un error. De fet, va esmentar l’elaboració de l’informe de Mombiela i de les conclusions a què havia arribat per remarcar que la responsabilitat dels cartells ja havia quedat molt individualitzada, amb l’obertura de quatre expedients disciplinaris per dues faltes lleus, una de greu i una de molt greu, i l’acomiadament de dos treballadors del partit. ERC ha deixat de fer les anomenades campanyes de contrast i correspondrà a la nova direcció de decidir si les reactiva o no i, si és que sí, com ho fa.

Les pre-candidatures van començar ahir la recollida dels avals. En necessiten uns quatre-cents i tenen un mes de termini, fins el 15 de novembre. Serà llavors quan es proclamaran oficialment les candidatures que es batran a les urnes el dia 30. Si les dinàmiques internes no canvien, i res no ho fa pensar, l’escull més difícil per a ERC serà que la nova executiva elegida pugui deixar enrere una divisió interna amb pulsió autodestructiva.

Conversador, curiós, simpàtic, pencaire i brillant a parts iguals, es defineix en l’entrevista com a adrenalínic. Amant del disseny, però sobretot escriptor, Julià Guillamon acaba de publicar El rellotge verd (Anagrama), que presentarà Adrià Pujol el dia 21 d’octubre a la llibreria Finestres. El títol no fa gaire justícia a l’entrevista, perquè ens la passem rient. I és que el llibre és molt més que això. Segurament el títol ideal seria: “Monzó ho és tot”; és una afirmació important, però també seria massa parcial. O bé: “Hem perdut massa coses pel camí”, que retrataria la part més profunda de l’entrevista. O “Va ser una gran decepció”, que explica el pas per l’Avui.

No hi ha cap títol perfecte que descrigui l’enveja que fan els ulls, la mirada de Julià Guillamon. Ho capta tot, ho relaciona tot, tot li fa fer una rialla empàtica i en tot sembla trobar-hi alguna cosa interessant, sobretot en les persones. El rellotge Benetton by Bulova, de color verd, que torna a portar al canell, és el punt de partida per a estirar el fil de la Barcelona dels vuitanta, on gairebé tot és possible. On potser res no és ben bé allò que sembla i, com tot, amb una dècada es va tornant rígid. Amb més amics dissenyadors que no escriptors, Guillamon ens passeja de l’hostal Castells d’Arbúcies –de la seva mare– a la Barcelona de les il·lusions, on ell també es transforma. De Gràcia al Poblenou ens fa entrar en el món del disseny d’una Barcelona que n’és la reina. Del desig i la passió per l’escriptura passa a ser un escriptor que tan sols s’encotilla en una escriptura precisa que diu el que vol dir i que és feta per ser llegida, perquè el lector s’hi lliuri.

De la ciutat plena de gent trempada amb qui és fàcil de teixir històries passa a una ciutat on la gent viu encapsulada, amb la qual ja és difícil de compartir històries. Una part important del llibre és el món del periodisme, de com allò que podia ser no ha estat. No en parla, però hi sura. La camisa que porta és de Palau i Fabre. És preciosa.

—En El rellotge verd parleu dels anys vuitanta…
—La Mercè Ibarz em va dir una cosa del llibre que em va agradar. I és que tot comença quan érem pobres, no només a casa meva sinó quan érem pobres tots, quan la gent tenia cotxes petits, cases petites… Al llibre començo explicant aquest món que era el dels meus pares. Era el món que hi havia. Aquest és el punt de partida, el món del Poblenou, que era més de patacada, i el de Gràcia, que era una mica més sofisticat. Eren dos mons diferents que ja sortien a El barri de la Plata. El meu avi de Gràcia era cambrer a l’aeroport i a casa seva hi havia unes modernitats que al Poblenou eren inimaginables; obries un armari i et sortien aquells cartells de la Pan Am…

—També hi surt allò que en dieu el matrimoni catastròfic dels vostres pares…
—Això forma més part del llibre El barri de la Plata; allà ja havia explicat aquesta mena de tragèdia grega entre dues persones que s’estimen i es fan mal. I que és un desastre perquè ho volen arreglar i no ho aconsegueixen. Tot plegat té un punt d’intensitat dramàtica molt forta. En canvi, aquí volia fer una altra cosa, volia que fos una comèdia: una cançó dels Beatles, una pel·lícula de Tony Curtis o un James Bond de Roger Moore. Una cosa lleugera i divertida, de tant en tant hi ha alguna broma. El protagonista d’aquest llibre és el noi, i a El barri de la Plata eren els pares. És una novel·la d’iniciació i els pares formen part del rerefons.

—En part, tots dos llibres els escriviu gairebé simultàniament.
—Els dos llibres es van encavallar. El barri de la Plata va sorgir com una sèrie de l’Avenç. Vaig fer-ne onze capítols i en l’últim hi ha el descobriment de l’alcoholisme del pare. Tothom es va quedar així… però jo ja sabia què faria després. Mentre encara no havia acabat El barri de la Plata, gairebé d’una manera natural em va sortir començar El rellotge verd. No era premeditat. Em va passar aquesta anècdota del rellotge que explico en el llibre i aleshores em vaig trobar mentalment als anys vuitanta. Era un moment en què estava molt content de la vida, era molt feliç i tot m’anava molt bé, i em va sortir tot molt natural.

—És a dir que la part final d’El barri de la Plata és posterior a El rellotge verd?
—Són coses rares, que també demostren que tens capacitat de fer-ho. Hi ha un element novel·lesc en tota la construcció, tant de l’un com de l’altre. No sóc mai jo, sinó que hi ha un artefacte literari. La part principal d’aquest llibre la vaig escriure el 2016. En aquell moment tenia cinquanta-tres anys. No era una època per a fer unes memòries i això formava part de la broma. No és un senyor que escriu unes memòries de debò, sinó que és algú que fa veure que escriu les memòries. Aquesta era la broma, però com que a la vida han passat tot de problemes, el llibre ha acabat sortint en una època en què ja és més normal fer unes memòries.

Julià Guillamon (fotografia: Júlia Partal).

—Ara teniu seixanta-un anys.
—Ara serien unes memòries prematures, a cinquanta-tres una broma, he, he. Tenia gràcia.

—Què va passar que es va estroncar el llibre?
—Quan vaig començar era el juliol del 2016 i per Nadal la Cris va tenir el vessament cerebral. El primer any el vam passar a l’hospital i vaig fer molt poca cosa, tot i que vaig acabar El barri de la Plata. En Julià de Jòdar em va dir: “Tot això que et passa et farà més bon escriptor.” Tenia raó. Tot va ser un xoc traumàtic tan bèstia que em va donar una consistència que abans no tenia, però potser buscava. Després han passat moltes coses, un procés molt llarg de malaltia i operacions.

—I quan el vau repescar?
—Tenia la sensació que no tornaria a ser aquell paio tan divertit que anava al bar Felip de Llançà al matí i es posava a escriure a raig. Pensava que ja no podria recuperar aquell jo per tot allò que m’havia passat. Després de sis anys de tantes incidències vaig decidir que anàvem a Llançà fos com fos. No podríem fer allò que fèiem, no, però hi aniríem.

—I allà vàreu tornar a escriure?
—Va ser com tornar a l’escenari del crim. Va ser tornar-me a asseure a la mateixa taula del bar Felip i tornar a escriure com abans. No sé ni on comença un tros ni l’altre, no sé veure-hi el tall.

—Dieu que vàreu escriure a raig… De la vostra escriptura es diu que és molt bona, sense floritures, sense metàfores, directa… Us és fàcil escriure?
—Sí, m’és fàcil. Però cada moment té la seva cosa. Jo no em vull repetir. Tinc clar que sempre s’ha d’anar fent coses diferents. El que costa és trobar una nova manera de fer cada vegada i no deixar-te portar per la facilitat del que ja saps fer. Això té un problema, que és quan et fan un encàrrec que és una cosa molt important, però, en canvi, sempre et demanen el que ja has fet.

—M’impressiona com lligueu les coses més diverses amb una facilitat aparent absoluta.
—He tingut la sort de ser periodista i d’haver pogut deixar la redacció i dedicar-me més a aquest periodisme de senyoret que faig. Però, la redacció dóna molta vitalitat perquè has d’escriure cada dia, perquè no pots fer allò de “avui no tinc res a explicar”, sinó que avui és dilluns i toca. Això és una gran escola que va molt bé. El periodisme crec que és un dels temes del llibre. Fent periodisme no pots dedicar-te a tocar el violí. Tu has d’anar a explicar les coses, la gent t’ha de poder entendre, la gent ha de quedar atrapada per allò que expliques. Si no, no funciona.

—Quan escrius t’has de fer llegir, dieu… No sé si tothom ho té clar.
—És clar, t’has de fer llegir. A vegades hi ha coses que són boniques, però són tan retòriques… Això ja m’ho vaig treure de sobre. A mi m’agraden molt les estructures dels llibres.

—El rellotge verd no té una estructura fàcil d’escriure, però, en canvi, sí fàcil de llegir…
—És fet expressament. Vaig pensar que ho havia de fer tot seguit, com si fos una pel·lícula amb un pla seqüència. He intentat fer això i que qui el llegeixi tingui la sensació que no sap com l’he fet arribar a un hostal de l’any 1979, amb una noia que es diu Flor, que ha vingut d’Andalusia, que té un xicot que s’assembla a Antonio Gades i que es banyen en pilotes a la riera d’Arbúcies. Que tingui aquesta sensació de com ha anat a parar allà, que es pregunti com hem arribat aquí. He, he. Al principi és molt sorprenent, potser després és més lineal.

—També és farcit d’històries. Ara recordo la de Casasses, però n’hi ha moltes…
—Això és més literari que no memorialístic. M’interessava la situació literària. L’Enric que no acabava mai l’article i cada nit quedaven a les escales dels Josepets i em deia “no el tinc”. Era divertit. Era un món agafat pels pèls: Quimera, Viejo Topo… Ara també hi ha coses que no són literàries. Un dels retrats de què estic més content del llibre (bé, n’hi ha tres; no, n’hi ha quatre)…

—Són?
—La Flor [riu]. La noia que ve d’Andalusia i acaba en un hostal d’Arbúcies, tot plegat és de novel·la. La Marcusa, la senyora de pagès que serveix taules, que no té etiqueta, i la mare i l’àvia es desesperen perquè es toca els cabells. Després també la tieta Mercè i la Rita, que és la veïna de baix. Una senyora que té la síndrome de Diògenes, però tu te l’estimes, perquè quan eres petit et regalava figures del pessebre perquè tenia una parada a la Fira de Santa Llúcia. Fer aquests retrats va molt més enllà de les memòries.

Julià Guillamon (fotografia: Júlia Partal).

—Parleu de la Barcelona de les il·lusions. Què voleu dir?
—És la Barcelona real, la que en certa manera s’ha perdut, la de la gent normal. Estaves envoltat d’una gent molt rica vitalment. Potser ara també hi ha gent com aquella i potser l’únic problema és que ara no la coneixes, no hi convius i no la saps descriure. Aquesta gent era molt agraïda. La monja que ja no era monja i vivia amb la seva xicota davant de casa i ens passàvem les coses per la finestra.

—Una història que la veïna nova capgira.
—Si, quan arriba tapia la finestra i, és clar, dius: “Hòstia!” Tenia ganes d’explicar la transformació d’un món on hi havia una gent que era trempada cap a un món on tothom és una càpsula i difícilment es relaciona. Crec que no era jo sol, que érem més aquells a qui ens agradava molt parlar amb la gent. Jo, com que tot l’estiu estava a l’hostal amb gent gran, m’havia acostumat a parlar amb ells. Jo no hauria pogut fer el llibre de l’exili si no hagués estat a l’hostal. Com que m’avorria m’agradava que m’expliquessin coses. Al principi hi surt un rellotger del Portal de l’Àngel, que era un home fascinant, que t’apareixia amb la insígnia de Solidaritat Catalana i t’explicava què passava l’any 1906…

—Arriba el 92 i això s’acaba.
—Bé, passen coses entremig. Crec que Barcelona va tenir un moment especial que va ser entre final dels setanta i el 87. Un moment en què tot estava molt tendre i no hi havia res gaire consolidat. La gent diu: “Però sí que hi havia en Pujol.” Sí, home, però jo havia treballat a l’Avui i sabia com anaven les coses. Hi havia molta màniga ampla. Res no era rígid. Hi havia molts infiltrats a tot arreu, gent com jo, catalanista, progre… A les institucions més carques de la ciutat hi havia gent com nosaltres. Aquest moment és molt interessant. També hi havia una certa eufòria perquè hi havia bonança econòmica i tothom era capaç de fer negocis i muntar coses. És un moment molt especial que coincideix quan tinc vint-i-cinc anys. Vaja, que em toca la rifa. És un moment excepcional i a més tenia feina. Com que hi havia un canvi d’època i una certa prosperitat econòmica després de la crisi del petroli, la cosa es va revifar i es necessitava gent jove.

—Llavors entreu a l’Avui.
—Hi vaig entrar perquè tota la gent que hi havia venia del periodisme antifranquista i allò ja no acabava de lligar amb el que passava. I es van obrir les portes de molts llocs: “Que entrin aquests joves i ens expliquin que ve ara.” Com diu un amic meu: “Hi havia les portes obertes i a dins no hi havia res.” Aquesta segona part és important, perquè no només pots entrar-hi, sinó que un cop ets dins et deixen construir. Tot estava desballestat. T’ho havies d’inventar. No hi havia res que fos consolidat.

—També expliqueu com tot va agafant rigidesa.
—Va agafant rigidesa i es va institucionalitzant. La política democràtica va fer estructures més rígides. Aquella màniga ampla que hi havia al principi va desapareixent. Entre línies també hi va sortint tot això, al llibre.

—Vàreu fer uns articles des de Prada tan sonats que vàreu acabar plegant de l’Avui.
—Sí, me’n vaig anar de l’Avui per això, entre altres coses, però, vaja, sí que va ser la meva gran aventura. Penso que el meu pare hauria estat orgullós de mi si li ho hagués explicat, que potser no ho hauria fet. Sóc fill d’un obrer del metall sense consciència de classe i que quan se li inflaven els collons arribava a casa i deia: “He plegat, n’estic fins als collons d’aquest fill de puta.” I aquí jo vaig fer de Julián Guillamón total i els vaig enviar a prendre pel sac. Jo no vaig coincidir mai amb en Barnils, però crec que està en la seva línia. En Barnils surt en una d’aquestes cròniques de Prada, d’una conferència que va fer que digués el president del Barça hauria de ser en Lluís Llach perquè la gent encendria els encenedors i no caldrien focus. Era aquell tipus de gamberrada innòcua.

—S’hauria de fer un llibret amb aquests articles.
—Sí, una mica polit… Tothom tenia la pell molt fina perquè havia canviat alguna cosa. Això va ser el 1989. En un altre moment no hauria estat igual.

—Quan us deien “no ho diguis en una entrevista”, no en fèieu cas i ho escrivíeu.
—Això ho vaig fer a La Vanguardia. Això desgastava molt. El que es va emprenyar molt va ser en Molas, quan vaig escriure “Moletes”, però tothom ho deia. Ara, és clar, jo en vaig fer una peça sencera a La Vanguardia. Ho acabo explicant al llibre perquè és el símptoma que havien canviat les coses. S’havia pogut fer i havia arribat un moment que ja no es podia fer.

—I ja no es pot tornar a fer…
—Jo penso que sí que es pot tornar a fer. Però passa que ara el món té una complexitat molt gran. Aquell món no era tan complex, coneixies tothom. Amb molt poca investigació estaves al cas de coses que passaven en mons diversos.

—I això vol dir més opac, més fosc?
—En aquell moment podies fer fàcilment un mapa del que passava. Era un moment –en parlo al llibre– en què es compartien moltes coses i un dels problemes d’ara és que cadascú té la seva veritat. El món ha esclatat amb una quantitat de situacions individuals poc comunicades. L’espai social s’ha reduït per totes aquestes bombolles. En aquell moment tot era més homogeni i quan entraves era més fàcil orientar-te.

—Potser me’n vaig cap on no toca, però quan llegia el llibre pensava que si l’Avui hagués sabut fer el seu paper i hagués pogut retenir el talent, que diuen ara, potser moltes coses serien diferents. En Monzó escrivia a l’Avui, com vós i tanta gent; una llista ben llarga.
—Jo no en parlo mai, d’això.

—Però en podem parlar? De cop he vist com un precipici de tot allò que podia ser, sobretot per la gent que éreu, i no va ser.
—Va ser un moment d’una gran decepció. Jo sóc totalment adrenalínic. Tinc una addicció a l’adrenalina molt gran, creixent i el diari tenia aquesta cosa de l’adrenalina que era molt estimulant. Era un món on cada cosa era fantàstica… Què hauria pogut ser? Amb l’equip que hi havia s’hauria pogut fer millor. Hi ha un moment molt significatiu: ens deixen fer la contra i aleshores ens fa tanta vergonya que en Carreras i jo signem amb el pseudònim de Sònia Pérez uns articles que s’assemblen com un ou a una castanya. I no ens diu res ningú…

—I d’allà passeu a ser el senyor crític de La Vanguardia.
—Hi ha fases intermèdies. Hi ha un moment a Catalunya Ràdio que va ser molt important. En Quim Soler feia un programa de llibres i em va agafar com a crític. I va ser la primera vegada que em pagaven relativament bé. Era el moment d’El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, i jo era un nen i intentava colar-m’hi. L’única vegada que vaig anar al Boccaccio a la meva vida va ser amb en Jordi Vendrell; eren com uns germans grans i hi aprenies força coses. Aquesta va ser una fase important. I també vaig tenir una fase abans de l’Avui que va ser El Correo Catalán i el Diari de Barcelona autogestionat. Al Correo hi havia un altre negociat amb el sector castellà que també feia coses amb una voluntat renovadora: en Marcos Ordóñez, en Llàtzer Moix, en Sergio Vila-Sanjuan. I també hi havia en Monzó, que tenia un peu a cada banda. Havia estat a l’Avui, al Correo i a Catalunya Ràdio. Tenir aquests germans grans era molt important.

—En Monzó és el vostre germà gran preferit.
—Hòstia, en Monzó ho és tot. Des de tirar la canya a saber a quin restaurant has d’anar, a quina pel·lícula has d’anar a veure.

—En el llibre expliqueu que fèieu una dissecció de com escrivia.
—Jo i tots. El que digui que no menteix. Tots miràvem com ho feia. Jo vaig tenir la santíssima llet de descobrir-lo quan encara no era en Monzó. Jo venia d’un ambient, que el meu pare era torero i rotllo castellà, però la meva mare era catalana de Gràcia, molt catalana. Estava a Arbúcies tot l’estiu. Llegia Oriflama, Canigó. M’ho aprenia de memòria. A Canigó vaig descobrir un paio que trencava tots els esquemes, que era extraordinari. Que feia la secció de política-ficció, que era com el Be Negre posat al dia als anys setanta. Això ho veig ara a posteriori. No ho sabia, però m’agradava molt. Quan va sortir aquella novel·la L’udol del griso al caire de les clavegueres jo ja el llegia. Sempre l’he admirat molt. Vaja, l’admiro, per a mi és fonamental. Sense en Monzó no estaríem escrivint alguns el que escrivim als diaris. És clar que abans hi havia en Joan de Sagarra i en Barnils, però jo no havia vist mai el Tele/eXpres i m’arriba a través d’en Monzó. Si jo faig a La Vanguardia una columna que és un conte és perquè abans hi ha en Monzó, perquè abans hi ha en Barnils i perquè abans hi ha en Joan de Sagarra. No hi ha més història. I després ho pots enllaçar amb el que vulguis dels anys trenta perquè aquests bevien de la font pura. T’arribava directament una cosa que no sabies que l’estaves absorbint. Tinc tots aquests referents, per una banda, però també en Llàtzer, que feia uns articles de música extraordinaris, en Mingus B. Formentor, que és fonamental com a crític.

—Defenseu els mentors…
—És molt important tenir mentors. A mi a la universitat no em va passar, perquè allà sempre van considerar que era un cos estrany, que no els convenia, però en el món del periodisme i cultural i en vaig tenir de molt bons. Arribo a l’Avui perquè l’Agustí Pons vol una persona jove que cobreixi el flanc del que és modern, que comença a sortir i que ell no controla. Em va posar la catifa vermella. Ve en Borges a Barcelona i t’envia a entrevistar-lo i et trobes a vint-i-un anys entrevistant en Borges. Tenir una persona que t’ha donat aquest impuls és molt important. Després en Daniel Giralt-Miracle, que surt bastant al llibre, que sempre m’ha tractat bé i que sempre ha estat generós amb mi. L’altre que no surt tant, però que ha estat molt important que sempre ha obert portes, sempre ha donat facilitats, és en Vicenç Altaió.

—De Daniel Giralt-Miracle m’he aturat en una frase, quan parleu del fet que l’art català ve d’una tradició cultural pròpia i que ara es nega aquest fet. Com si no hi hagués art català.
—De tant en tant, de broma en broma, en el llibre hi ha alguna bufetada perquè en tenia ganes, estic emprenyat. Com pot ser que ara es digui que no hi ha art català? Per què ho diuen els del MACBA? Quina mena de cosa és aquesta? Tota la vida hi ha hagut art català i hi ha una tradició catalana que arriba fins ara. Per altra banda, sí que hi ha art espanyol, toca’t els collons! Vas al Reina Sofia i sí que t’ensenyen l’art espanyol ben endreçat, amb coses catalanes que ells col·loquen a la seva seqüència. Però per què nosaltres hem de prescindir del nostre discurs d’història cultural, com si fos una cosa antiga? Pot ser moderna i contemporània. No entenc com ha desaparegut la idea del disseny de Barcelona, que té una identitat pròpia i als anys vuitanta tothom ho sabia. No hi havia el disseny espanyol. Barcelona es proposava com a ciutat-estat del disseny. Ara aquest discurs ha desaparegut. En Daniel era una persona que venia d’una tradició pròpia, el pare ja havia treballat en el disseny dels anys trenta i per a mi és el que fa el millor disseny dels anys seixanta. Ell viu això a casa seva, ho reformula i ho projecta cap al futur. Dóna entrada a l’Altaió, a la Glòria Picazo, a tots els conceptuals de l’època. Hi ha una corretja de transmissió cultural i hi ha coses que a mi m’emocionen. En Giralt-Miracle em deia “vine a Filograf”, on hi havia el seu pare que tenia una màquina molt bona i antiga amb què feia els llibres de bibliòfil. Doncs era la màquina amb què es feia el d’Ací i d’Allà dels anys trenta. Això és el que fa la història. I crec que hem perdut massa coses pel camí.

—Com pot ser que mantinguéssiu el contacte amb en Monzó i el seu entorn i amb en Ramon Pinyol i la gent de Llibres del Mall? Eren dos mons oposats en aquell moment.
—Això sóc jo. Però jo també sóc en Perucho. Quan anava al Mall, que eren molt d’esquerres, devien pensar: “Ens hem fet amic d’aquest que és una mica rar perquè li agrada en Perucho”, que era considerat molt de dretes. Aquesta relació que teníem amb els més grans, nosaltres no l’hem tinguda amb els que vénen al darrere. Tot ha canviat d’una manera que això ja no es produeix.

—Per què?
—No acabo d’entendre per què s’ha produït aquest tall. Hi ha molta més abundància de referents i també s’ha introduït un element de conflicte generacional, això de la “generació tap”. Evidentment que per unes raons sociolaborals hi ha gent que tots tenen la mateixa edat i que estan situats en el món de la cultura, de l’administració… Però aquesta cultura de la queixa de la “generació tap” no permet veure que pots ser aliat d’una persona més gran que tu, que pots compartir-hi moltes coses. Hi ha molts prejudicis. Jo no he tingut mai poder i això també és molt idiosincràtic meu.

Julià Guillamon (fotografia: Júlia Partal).

—Home, sou crític de La Vanguardia. Això és molt de poder…
—Bé, el de la meva feina, però no he dirigit mai res. Potser m’he equivocat. A vegades tinc la sensació que amb una mica d’acció, algunes coses canviarien molt. En general, ha faltat una mica de direcció. Però passa que es va de la cultura de màniga ampla total a “ara et diré com ho has de fer”. Potser s’han de renovar els referents, però si et veuen com un tap malament. Hi ha una altra cosa que és l’autoritat. Per exemple, jo a en Barnils li tenia una admiració extraordinària, però també em feia una mica de por. Aquesta mica de por també formava part de tot el muntatge, a vegades era respecte professional.

I

El poder sempre és particular, perquè implica la dominació d’un individu o grup sobre la resta. Si entenem com a “poble” el conjunt de persones que componen una associació, el poder és sempre sobre el poble o per al poble, però mai del poble. Atès que ha de doblegar les voluntats alienes, el poder imposat només pot ser violent. Pot ser una violència física, mitjançant la repressió, l’acció militar o la marginació social; una violència mental, mitjançant la propaganda, el control dels mitjans de comunicació i l’educació; i una violència legal, mitjançant un sistema de normes coactives. O poden ser totes alhora: l’estat espanyol és un exemple d’ús de tota mena de violències contra l’independentisme i, doncs, contra la llibertat de la nació catalana.

La temptativa de posar fi a la dominació, o, si més no, de limitar-la, requereix un altre poder. Una alteritat. I aquí és on sorgeix la paradoxa. Si, contra un poder imposat, s’utilitza un poder del mateix gènere, el cercle de la dominació perdura i, per tant, el cercle de la violència. Quan impugnen el poder establert, els defensors de valors socials de justícia i llibertat poden esdevenir, si estableixen un altre poder, administradors de la dominació i la injustícia. En aquest sentit, el moviment independentista no ha jugat la carta de la dominació i la violència i, per aquesta raó, no ha pogut construir un poder propi –des d’aquest punt de vista, la qüestió del paper dels líders és pura escolàstica: tot moviment crea en cada moment els lideratges capaços de lluitar pels objectius que es proposa i els va substituint d’acord amb les dinàmiques creades per la seva activitat. De fet, l’independentisme ha sabut per a què lluitava abans que contra qui lluitava, bo i deixant la impressió que, entre el sector que volia guanyar l’hegemonia amb la contemporització amb l’estat, es pensava que tot hauria rutllat amb uns dirigents espanyols no tan corromputs o més propicis al pacte.

II

Enfront del poder que s’im-posa a la voluntat de l’altre, hi ha el que només exposa la voluntat pròpia. Entre dues parts en conflicte, la que ex-posa la pròpia voluntat no pretén dominar l’altra, sinó evitar que la dominin. Tampoc no intenta substituir la voluntat aliena, sinó exercir la pròpia sense traves (a l’inici del Procés la vàrem denominar “dret de decidir”). Si el poder és la imposició de la voluntat d’un subjecte contra tota resistència, la resistència contra tota mena de poder es pot anomenar contrapoder. Poder i contrapoder sovint es confonen, però són del tot diferents. El contrapoder intenta detenir la violència del poder. Com que no im-posa sinó que ex-posa la seva voluntat davant els altres, el seu àmbit és el de la comunicació, no pas el de la violència. Contra la imposició del poder, el contrapoder hi oposa la resistència d’un valor comunament acceptat: si pogués ser totalment pur, el contrapoder seria no violent. Els seus procediments són, doncs, contraris a la violència. Exerceixen una no-violència activa. Els seus usos vulneren la norma imposada: la vaga, la dissidència crítica individual o col·lectiva, la resistència organitzada de la societat civil enfront de l’estat, la desobediència, etc. Hi ha unes altres accions que són positives, perquè intenten reemplaçar, en tots els espais socials, la imposició per la tolerància, el conflicte per la cooperació, l’enfrontament per la negociació i el diàleg. Si el màxim poder pot comportar la màxima violència, el màxim contrapoder tendeix a la violència mínima. Aquesta ha estat la trajectòria, sense cap ombra de violència política, del moviment independentista, inclòs l’ús legítim del reglament parlamentari per a aprovar lleis que significaven, enfront del poder legal de l’estat, la creació d’un contrapoder de la Generalitat. La resposta de l’estat arriba fins avui mateix en forma de repressió policial, jurídica i comunicativa contra els qui ell designa com a culpables. De manera que, en la lluita política contra l’estat espanyol, no hi ha innocents. Qui lluita políticament contra ell ha de saber que és d’antuvi culpable. Però si la seva posició és capaç de generar un contrapoder democràtic col·lectiu, la truita es pot tombar i posar l’acusador contra les cordes.

III

Ara que reprenem la lluita, cal tenir present la lliçó apresa. No n’hi haurà prou de fer mobilitzacions per tot el país i en tots els espais de domini de l’estat. Caldrà acompanyar-les d’estructures de contrapoder enfront del poder establert. Així, en una campanya en defensa de la llengua, les entitats compromeses haurien de crear un òrgan de nova planta que, sota l’epígraf “Llengua i Poder”, fos l’oposat de la Conselleria de Cultura autonomista, perquè ja no podem confiar que els canals institucionals puguin fer-se ressò i ser politja del moviment del carrer en defensa de la nació.

Un òrgan que es podria anomenar Conselleria de la Llengua, al marge de les institucions sotmeses a l’estat espanyol; que no es basaria, doncs, en cap llei estrangera; i que tampoc disposaria dels pressupostos oficials com a propina de l’espoli fiscal-colonial; contràriament, només hauria de comptar amb la força i els recursos de la gent mobilitzada.

Un òrgan unitari, de naturalesa estratègica per al futur del moviment i de la República Catalana, que, pacíficament i sostinguda, imposaria la seva “llei”, o sigui, la preservació i difusió de la llengua pròpia en tots els racons amb mobilització i organització. Un contrapoder democràtic col·lectiu, basat, com he dit, en el codi de la no-violència activa per mitjà de la vaga, la dissidència crítica individual o col·lectiva, la resistència organitzada de la societat civil, la desobediència, etcètera.

Un òrgan de contrapoder fàctic des del poble, entre el poble i per al poble, enfront del poder imposat i els seus servidors.

 

Ara fa cinc anys, els carrers cremaven cada nit. Aquesta setmana no tan sols ha fet un lustre de la sentència contra el procés i de la protesta del Tsunami Democràtic a l’aeroport, sinó també de les cinc nits consecutives de barricades, un esclat de ràbia popular que va aparèixer sense cap organització ni suport d’entitats ni de partits. Uns enfrontaments contra la policia protagonitzats, essencialment, per nois molt joves, que rondaven els vint anys i que tenien clar que la resistència popular la continuarien ells, encara que fos en forma d’aldarulls al carrer i exposant-se a la repressió. De fet, aquestes protestes es van saldar amb 149 ferits, més de 200 detinguts, 3 joves deportats i 28 empresonats preventivament. Tot allò que va venir després és prou conegut: vides en pausa, causes que s’han allargat anys, algunes condemnes inaudites, desmobilització i desafecció política. Què en pensen, de tot plegat, els joves que van protagonitzar aquelles protestes? L’anomenada generació Urquinaona és la més desencisada i perjudicada pel procés?

La vintena, marcada per la repressió

“Sabent ara que els polítics no complirien, no hi tornaria, tot i que les meves conviccions continuen fermes.” El cas de l’Oriol és un dels més sonats de les protestes postsentència. Malgrat que no va ser empresonat en un primer moment, va acabar amb una condemna de quatre anys i un mes de presó pels delictes de desordres públics i atemptat contra l’autoritat. La prova principal, els testimonis de dos agents dels Mossos d’Esquadra. Els fets es remunten al 15 d’octubre de 2019, la primera nit de barricades a Barcelona. Ell explica que els agents de la BRIMO el van agafar de manera agressiva entre insults, i que al cap d’un mes va saber que estava encausat. Quan ho recorda, sent tristesa: “Al final, res no va anar com esperava. Tot i l’empenta de la ciutadania, els polítics van abandonar el projecte quan ho teníem a tocar.”

La Gina recorda aquell octubre com un moment detonant d’una ràbia que es va desfermar al carrer. “Em genera nostàlgia, perquè va ser una ràbia col·lectiva que no es va saber canalitzar.” Ella també va manifestar-se aquells dies, però en cap moment no va ser detinguda, identificada ni increpada per la policia. Al cap d’un temps, per casualitat i arran d’una gestió burocràtica, es va adonar que la podien acabar declarant en crida i cerca. Malgrat haver viscut al país tota la vida, com que havia nascut a Anglaterra, la fiscalia va demanar per a ella dos anys de presó, que se substituirien per vuit anys d’expulsió del país. L’acusaven de desordres públics per, suposadament, haver mogut dos contenidors per fer barricades, tot i que els Mossos reconeixien que aquell dia no van poder identificar-la del tot. Finalment, va ser absolta.

La història de la Gina, a qui demanen vuit anys d’expulsió del país arran de les protestes post-sentència

Durant un temps, la repressió li va passar factura, per la sensació d’incertesa, d’angoixa i de por, i va haver de renunciar a mobilitzar-se amb tanta intensitat com hauria volgut. Ara bé, té clar que tornaria a les protestes: “Si digués que no hi tornaria, voldria dir que les forces policials, l’estat i la Generalitat, els qui exercien aquesta repressió, han guanyat la batalla.” I continua: “La situació política actual és crítica, però fa cinc anys, també. El paper dels polítics és igual de nefast, però la classe obrera cada volta és més conscient que no vindrà la classe política a resoldre els seus problemes.”

Fotografia: Albert Salamé.

La Sane, que també va participar en les protestes, diu que la repressió ha fet molt de mal i ha estat molt dura en molts moments. “Després de cinc anys, les coses es veuen amb més perspectiva, però hi ha hagut moments de molta força i moments molt crus. Aquell va ser un moment d’unitat i empoderament en què tothom hi era, hi cregués més o menys, però amb el pas del temps aquesta unió no s’ha sabut mantenir. Hem viscut preocupacions i crisis fortes que es podrien haver lluitat i que no estan desvinculades del territori, com l’habitatge o la covid.”

La Sane, a qui demanen tres anys de presó: “Em sento abandonada; vam ser-hi i no ha servit de res”

En el seu cas, aquests darrers cinc anys han estat trasbalsats per una causa judicial que s’ha allargat tant amb ajornaments que ni tan sols ha arribat a ser jutjada, i que tot just acaba de ser amnistiada. La fiscalia l’acusava de desordres públics i li demanava tres anys de presó per haver cremat, suposadament, una barricada en el tall de la AP-7 el dia de la vaga general contra la sentència, el 18 d’octubre de 2019. Durant aquest temps, també ha hagut de tenir certa cautela a l’hora de militar o manifestar-se.

Fotografia: Albert Salamé. Unes protestes criminalitzades pel moviment mateix

Aquells dies, la campanya política, mediàtica, judicial i policial de l’espanyolisme va ser més forta que mai, i parlaven de kale borroka i, fins i tot, de terrorisme. Ara bé, també van arribar crítiques de l’independentisme mateix. Tots els dirigents polítics es van desmarcar dels aldarulls i els van titllar de violents, i la Generalitat va mantenir acusacions particulars en molts casos durant molt de temps. “Eren d’esperar, aquests discursos que intentaven de retratar-nos com a l’enemic intern”, considera l’Oriol. “Hi ha una criminalització brutal d’allò que s’entén hegemònicament com a violència –protestes, accions… Hi ha una normalització cultural que justifica, en certa manera, la repressió que hem patit si és per haver exercit aquesta ‘violència'”, afegeix la Gina.

Ens en recordem | Article d’Ot Bou

“No és més violent que no hi hagi ni bons salaris, ni habitatge, ni llengua, ni llibertat?”, reflexiona la Sane. “A les persones represaliades que, com a caps de turc, ens ha tocat donar la cara per no quedar en l’oblit, ens han criminalitzat molt. S’ha criminalitzat molt tot un tipus de manifestació i organització que desendreça l’ordre establert. S’ha criminalitzat tant, alçar la veu, que ara estem tots més represaliats que abans.”

Una generació desencisada?

Els joves de la generació Urquinaona, que ara ronden els vint-i-cinc anys i que en alguns casos toquen els trenta, generalment no són tan presents en les mobilitzacions independentistes actuals, mentre que les generacions inferiors i superiors hi són una mica més. L’Oriol creu que hi ha hagut un desencís polític clar. “El fet que els polítics enganyessin, sumat a la pandèmia i a les seves conseqüències, ha fet que el jovent canviï de prioritats. Les conviccions no estan enterrades, simplement adormides, i amb un líder que aglutinés el moviment es podria arribar a algun lloc.”

“La meua generació és molt heterogènia, però els qui ja lluitàvem d’abans, que ens vam criar políticament entre vagues, mobilitzacions estudiantils i manifestacions feministes no ens hem desencantat, perquè sabem que la política va més enllà de les eleccions”, diu la Gina. “Potser allò va servir per a conscienciar els qui es van inaugurar políticament en aquella setmana d’agitació i lluita, per veure que hi ha canvis possibles molt més enllà de la classe política.”

“No hem tingut més respostes, a part d’una aparició estel·lar i una fugidaa màgica. Puigdemont, Junqueras i la resta de polítics independentistes, què fan per una persona a qui demanen tres anys, set o dotze de presó per un moviment que no han mantingut?”, es demana la Sane, que també comparteix el desencís.

L’amnistia, una solució parcial

De moment, la majoria de les causes d’independentistes amnistiats tenen a veure amb les protestes postsentència. Ara bé, n’hi havia tantes d’obertes i la llei s’aplica amb tanta lentitud que moltes encara resten paralitzades. Quant a l’amnistia, hi ha unes quantes opinions. “Jo ho veig com un pas positiu, sobretot per als qui hem estat acusats sense proves”, diu l’Oriol, que és pendent de ser amnistiat definitivament. “Jo m’alegre per les poques companyes que han estat beneficiades per aquesta llei”, comenta la Gina. I afegeix: “Però, durant un temps, el col·lectiu més beneficiat van ser els cossos policíacs. Considerar-ho una victòria és enganyar-se.”

Amnistia: una llei estancada que s’ha denegat més a polítics que no pas a manifestants

“L’amnistia serveix per a sostenir la situació de les persones que han lluitat i defensat un moviment pel qual no s’ha lluitat més, malgrat el sacrifici”, assenyala la Sane. “S’esperaven que les mateixes persones tornessin a sortir? La repressió és dura per a tots. Les conviccions són fermes, però juguem amb la pròpia vida. La meva causa era injusta i sense fonaments, i he estat amnistiada, però no s’ha fet justícia per a tothom. Hi ha causes que encara són obertes i unes altres, de silenciades, com la d’un bon amic a qui van detenir després d’haver-li trencat els lligaments. Van jugar amb la por i la incertesa, les seves armes més grans, i aquestes persones també han estat amnistiades”, afegeix.

Com encarar el futur?

I com veuen els joves de les protestes postsentència el futur? Per una banda, amb poca esperança i de manera negativa en relació amb la política institucional. “La desunió independentista és tràgica, perquè sembla que estiguin més interessats a cobrar de Madrid i fer polítiques pels seus que no pel bé comú de Catalunya”, opina l’Oriol. I afegeix: “Llavors sentíem que arribaríem lluny. Els missatges que rebíem dels partits eren els de pressionar, que ho teníem a tocar. Ara em fa l’efecte que va ser una catxa.”

La Gina creu que torna un temps de mobilitzacions, tot i que no pas centrades en la independència. “Sembla que tornem a un temps mobilitzat, amb l’explosió per la pressió del sistema capitalista i també en la lluita contra el genocidi d’Israel.” La Sane conclou amb una crida per lligar la lluita per l’alliberament nacional amb més lluites: “M’agradaria que aquesta sentimentalitat de cantar el ‘Boig per tu’ i caminar pel Montseny ens portés a lluitar pels nostres costums i per la llengua catalana, que cada dia es perd més. El Parc Güell destruït per una desfilada o la Barcelona sobreexplotada pels lloguers i els turistes, això també és la nostra terra. El poc valor a la indústria ramadera o la precarietat laboral, també.”

Prou mentides: són els nostres xiquets, els fills de l’1-O, volen guanyar i mereixen el nostre suport | Editorial de Vicent Partal 

La Plataforma per la Llengua ha aterrat definitivament a Andorra i es diu Plataforma Andorrana per la Llengua. Es va presentar fa un parell de setmanes amb un informe sobre l’ús del català entre els clients i treballadors de comerços d’Andorra la Vella. Pretén d’acompanyar els ciutadans, empreses i col·lectiu perquè es garanteixin els drets lingüístics, i assessorar l’administració.

Al capdavant hi ha Marc Vila i Amigó, ex-ministre de Relacions Exteriors del primer govern constitucional d’Andorra i ex-ministre de Justícia i Interior entre el 2011 i el 2012. També ha estat Raonador del Ciutadà, l’equivalent del Síndic de Greuges. Conversem amb Vila sobre la feina que vol fer la Plataforma Andorrana per la Llengua, l’estat del català a Andorra, la llei que es va aprovar a l’abril, la relació amb Catalunya i moltes més qüestions. Vila és crític amb el govern. A parer seu, s’ha adonat tard que gràcies al fet de tenir un estat es poden fer coses per defensar la llengua. No obstant això, creu la llei del català és esperançadora i que els polítics han pres consciència de l’emergència lingüística.

—Què us motiva a encapçalar la Plataforma Andorrana per la Llengua?
—La primera motivació és una consciència clara que ja fem tard a salvar la llengua d’una trencadissa grossa. Partia de la base que a Andorra és fàcil que canviem de llengua, però a poc a poc et vas adonant que has de canviar d’actitud. I la segona idea és que Andorra pot fer molt més que no ha fet fins ara. Essent un estat, l’únic estat amb la llengua catalana com a única llengua oficial, té una responsabilitat que no ha sabut aprofitar del tot i ara tot just comença a adonar-se que es poden fer coses des de l’estatalitat pel català.

—Per què no ho ha sabut aprofitar?
—Per desídia o per falta de capacitat d’anticipació. És un problema que és comú a altres polítiques, que no et vols adonar que és greu fins que ja tens l’aigua al coll. Igual que en altres aspectes socials, com el dret d’habitatge, o l’agricultura, que l’anem perdent… Te n’adones quan ja és molt tard. Jo voldria emmirallar-me en societats europees més tradicionals, amb més capacitat d’anticipació i planificació: Suïssa, Dinamarca, etcètera. I Andorra podria ser un lloc on, gràcies a l’estat, es poden fer coses que en altres llocs no es poden fer. I crec que les hem de fer i les hem de fer de seguida.

—“La sort és que a Andorra hi ha un estat que defensa el català.” Què me’n dieu?
—Que Andorra fa més que altres llocs, també perquè té més capacitats, però fa menys del que hauria de fer. I una mica aquesta és la idea que m’ha motivat a mi a dir: bé, no tenim els problemes greus que hi ha en altres territoris, però sí que tenim una problemàtica comuna. Amb el creixement econòmic, amb el canvi demogràfic, Andorra ha passat de 80.000 habitants a 86.000 en tres anys. I això és un repte. Andorra ha de saber posar els mitjans, els recursos humans i materials per fer possible que tota aquesta gent s’integri i parli el català o es comuniqui amb un mínim i que tots plegats ens puguem sentir orgullosos de vetllar una mica per la nostra llengua, que al capdavall és la nostra identitat.

—Us vau presentar amb un informe sobre el comerç. Més de la meitat dels treballadors s’adrecen als clients en castellà. Per què passa?
—Perquè a Andorra hi ha una quantitat notable de nouvingut, principalment de Sud-amèrica. Hem tingut onades diverses de persones que han vingut a viure a Andorra: primer els catalans, després els gallecs, els portuguesos durant una bona part del final del segle passat. Els llocs de sou mínim són coberts majoritàriament per gent arribada de fa poc. Aquesta és una de les causes principals. I això és molt notable en establiments comercials i de restauració, i menys, per exemple, en finances o altres serveis.

—La diferència està en la mà d’obra barata i la qualificada.
—Són gent que arriben amb un sou mínim i poca cosa més, i esperem que a poc a poc es vagin incorporant a un habitatge per a viure, i vagin fent la integració i el seu camí. El govern i la plataforma, com a organització de la societat civil, no els volem deixar sols, els hem d’acompanyar a parlar el català, a valorar-lo, i a fer-los veure que és el camí d’integració més clar de tots.

Marc Vila, en un moment de l'entrevista (fotografia: Júlia Partal). Marc Vila, en un moment de l'entrevista (fotografia: Júlia Partal). Marc Vila, en un moment de l'entrevista (fotografia: Júlia Partal).

—Quins són els principals objectius de la nova entitat? En quines matèries voleu incidir?
—Fer acompanyament o verificar que la nova llei del català aprovada a l’abril es compleixi. En totes aquelles qüestions que demanen alguna mena d’assessorament o acompanyament. A aquells qui es vulguin adreçar a nosaltres o que vegin alguna cosa que no funciona, els hem de poder donar suport, acompanyant-los en l’itinerari que pertoqui, que no se sentin soles. També hem de fer seguiment crític al govern per si se li ha de fer recomanacions sobre com millorar. Fa poc temps que hi ha la llei, haurem de ser una mica pacients i esperar a veure si d’aquí a un any es comencen a veure resultats i farem avaluacions periòdiques. Després hi ha més activitats, més estudis, com el que vam presentar el primer dia. Una de les característiques de la Plataforma per la Llengua és la manera de treballar, molt pragmàtica, d’anar per feina. Feia setmanes i mesos que ens reuníem i vam dir que en el moment de presentar-nos en públic ho faríem amb una primera feina, l’estudi de la lingüista Carla Piñol. Les conclusions són molt importants: si el primer pas es fa en català, tot és més fàcil després. I quan hi ha normes que regulen una cosa, funciona diferent que quan no n’hi ha. Per exemple, amb la retolació en català, com que és escrit a la llei, hi ha més bons resultats quant a l’ús de la llengua, que no pas quan són coses orals, com el tracte entre el venedor i comprador. És important fer lleis, regular-ho.

—Què n’opineu de la llei?
—La valoració que en fem és molt positiva. Diria que és la primera vegada que el govern o la institució pública s’hi posa una mica de debò. L’anterior era de fa vint anys i escaig i ningú no s’havia preocupat de veure si funcionava o no. Gairebé no hi havia hagut expedients, ni dossiers, ni denúncies. Hi havia molt poc seguiment i molt poca fiabilitat. Això és un pas important per a la presa de consciència del govern, tot i que el Departament de Política Lingüística ha fet molta feina, però sense el marc legal adequat. Quan no hi ha sancions ni rigor sobre què passa si no es fan les coses que diu la llei, no hi ha gaire preocupació. És molt important que s’hagi fet aquest pas i que s’hagi entrat una mica en tot el ventall de coses, com ara que per a les renovacions de residència calgui fer una prova de coneixement o de suficiència de català.

—Es demanaran nivells A1 i A2. N’hi haurà prou?
—Al principi, sempre hi ha por del canvi, un cert recel de segons quins actors socials i econòmics. És a dir, diuen que no es posin gaires traves perquè ja tenim prou dificultats a trobar personal qualificat. Però crec que, amb el funcionament de la llei i amb el pas del temps, es podran anar augmentant els nivells de suficiència del català que es demanen.

—I què n’hem de fer dels treballadors temporals? A ells no els demanaran cap nivell.
—Crec que això és una de les coses que ràpidament es veuran que es poden millorar. I que potser no cal demanar proves escrites, però sí quatre paraules o un mínim. Això ho haurem de veure aquest hivern que comença, que serà el primer després de la llei.

—Però teniu cap idea de com es pot fer?
—Encara no, ens hi posarem. Tenim moltes dades empíriques i volem treballar-hi. A vegades, la intuïció et serveix per a anar a veure si les dades es confirmen. Aquest hivern ja serà el primer en ple funcionament i serà una de les coses que farem.

—A Andorra ara hi ha un consens ampli quant al català. Si hi ha canvis polítics, temeu que hi hagi polarització, com passa a la resta del país?
—Crec que no. La divergència és més aviat entre defensors i indiferents, no pas entre defensors i detractors. El “no toquem res, estem bé, l’economia va bé, no poseu bastons a les rodes de les empreses” és una opció. L’altra és dir que s’ha de fer una mica més, anar augmentant el nivell de demanda de coneixements de català sense que això vulgui dir forçosament interferir en el funcionament de les empreses, sinó que és un pas més que a la llarga és bo per a l’empresa, per al treballador i per al seu futur.

—La relació amb Catalunya hauria de ser més intensa? Es pot millorar?
—Sí. Aquesta és una de les meves idees.

—Us escolto.
—És la història d’un malentès crònic. La relació entre Andorra i Catalunya, o entre la perifèria de la qual formen part Andorra, l’Alguer, la Franja, les Illes i València, i el Principat centralista. En la presentació a Andorra, el representant de la plataforma a l’Alguer va fer una intervenció molt aplaudida i va fer servir un terme que a mi m’agrada molt: policentrisme. Primer, hem de convèncer els catalans del Principat que ells no són els reis del mambo de tot, sinó que els altres de la perifèria també existim. I, al mateix temps, nosaltres, els andorrans, hem de convèncer els nostres ciutadans que a Catalunya pot haver-hi alguna gent, institució o actitud que molesti o que hagi molestat en el passat, però que hi ha molta altra gent que no va en aquesta línia i amb la qual es pot treballar sense haver d’estar al servei de l’agenda oculta. Vull fer veure, primer, que som un estat i tenim una certa especificitat més forta que altres. Segon, que alguns comportaments del centralisme barceloní es poden millorar, o alguns comportaments dels governs catalans que han estat poc afortunats amb Andorra. Sense anar gaire lluny, amb la pandèmia, vam tenir unes desavinences molt importants.

—Per exemple?
—No va acabar de funcionar bé la interlocució amb Catalunya quan hi havia aquells tancaments i aquella impossibilitat de circular. No hi va haver una entesa amb coses tan òbvies com ara que hi havia gent que anava a l’hospital a Andorra o a la Seu. Però els andorrans també hem de deixar de ser tan suspicaços i hem de treballar braç a braç en la qüestió de la llengua. En les altres qüestions, cadascú farà com voldrà, però no podem fallar a la llengua i no podem deixar-la de banda. L’hem de posar davant d’uns altres plantejaments i recels. Defensar una llengua no ha de molestar ningú, i menys si és la teva llengua oficial.

—A Catalunya ara governa el PSC. Això afectarà la relació?
—En les qüestions polítiques, cadascú té la seva idea. Nosaltres, com a Plataforma per la Llengua, només volem parlar de llengua, perquè ja hi ha prou malentesos en les altres qüestions. Si hi ha una cosa amb què és fàcil de treballar és amb la llengua, inclosos els no independentistes o els catalanistes. La llengua hauria de ser un punt de trobada. Veurem què fa aquest nou govern, però jo no descarto que facin coses. Al contrari, ho espero. Tenen una conselleria, mirem-ho positivament.

Marc Vila, en un moment de l’entrevista (fotografia: Júlia Partal).

—El català passa un bon moment a Andorra?
—Havíem millorat molt aquests últims quinze anys; els últims cinc hem empitjorat per aquesta arribada tan important de gent. Que hi hagi hagut prou consciència perquè la llei s’hagi aprovat gairebé per unanimitat vol dir que comencen a notar que s’han de fer coses, igual com s’han de fer coses en habitatge i en el creixement urbanístic.

—I la població, n’és conscient?
—Una de les funcions de la plataforma serà motivar-la. Cada vegada hi ha més gent que s’adona que cal fer alguna cosa. Per això hem de fer una bona feina, difondre les nostres actuacions i fer estudis com Déu mana i demandes rigoroses i ben fonamentades en l’àmbit dels comuns, el govern i les empreses, perquè al final l’empresa també és molt important.

—Una dada positiva: Andorra és l’únic territori dels Països Catalans on augmenta l’ús del català entre el jovent.
—Tot i que també tenim les nostres parts negatives. La llengua de pati o d’ús a vegades no és el català. La presència del castellà és forta. El fet de tenir tanta gent que arribi fa que la tendència del castellà sigui majoritària. I també ho és a les xarxes, amb els youtubers i als mitjans de comunicació.

—Teniu la sort que els jutges no us imposen castellà a les aules.
—Ells tenen l’obligació de saber-lo. D’aquest punt de vista, la llengua institucional i administrativa té molt bona salut. La llengua d’ús, de carrer, de pati i dels establiments comercials i hoteleria no està tan bé. I aquí és on s’ha d’incidir fort.

—El Servei de Política Lingüística del govern va exhaurir set-centes places en molt pocs minuts. Hi ha prou recursos per a ensenyar la llengua?
—Sí, em consta que han agafat nous professors. Està saturat, però tenen pensat d’augmentar la base de professors. També hi ha una base telemàtica, que cobreix quan no n’hi ha prou de presencials. Fan bé d’anar augmentant progressivament això, a mesura que es vagi consolidant la demanda de més català.

—Acabem. Al febrer vau deixar de ser Raonador. Quines conclusions n’heu extret?
—No tenia queixes de llengua, però vaig tenir un gran tema que es va convertir en monotema. Vaig entrar-hi l’any 17 i l’any següent ja va començar a pujar el problema de l’habitatge i cada vegada era més greu. Al final, el 60% de les demandes, consultes, trucades per telèfon eren relatives a habitatges. Abusos, desnonaments… Em quedarà molt aquesta vivència de veure com l’habitatge i el mal plantejament fa patir tant la gent. Molta gent pateix, i els que més pateixen són la gent gran, els jubilats, amb unes pensions justetes i que veuen difícil de canviar de pis. El drama de l’habitatge és el que més m’ha marcat. És aquell pel qual més vaig lluitar i pel qual continuaré lluitant.

—És el problema principal?
—Sí. A Andorra, claríssimament. També hi ha el tema d’Europa i el del creixement urbanístic, del paisatge i les torres, però l’habitatge ara i durant temps serà el principal problema.

Marc Vila, en un moment de l’entrevista (fotografia: Júlia Partal).

El Futbol Club Barcelona ha començat avui els actes de celebració del cent vint-i-cinquè aniversari de la institució. Ho ha fet presentant el cartell commemoratiu, que ha fet el pintor mallorquí Miquel Barceló.

El cartell del 125è aniversari pic.twitter.com/W2k0IaQgJh

— FC Barcelona (@FCBarcelona_cat) October 15, 2024

Barceló ha presentat l’obra acompanyat del president Joan Laporta i del comissari dels actes del cent vint-i-cinquè aniversari, David Carabén en un Auditori 1899 ple a vessar de cares conegudes, com la de l’entrenador del primer equip de futbol Hansi Flick.

El President @JoanLaportaFCB presenta el cartell del 125è aniversari pic.twitter.com/HuX0iqTgsJ

— FC Barcelona (@FCBarcelona_cat) October 15, 2024

Així, s’uneix a la nissaga d’artistes reconeguts que han fet cartells històrics pel Barça. Josep Sagrelles va ser l’encarregat del cartell pel vint-i-cinquè aniversari, Sebastián Rey Padilla pel cinquantè, Joan Miró pel setanta-cinquè i Antoni Tàpies va fer el del centenari.

Un procés complicat

L’artista, culer reconegut, ha explicat que el procés d’elaboració del cartell no ha estat gens fàcil. “Pensava que no en sortiria. Vaig trigar. Hi he treballat mesos. Vaig començar a dibuixar-lo a Mallorca, i després, fa tres mesos, a Barcelona. Però fins i tot vaig demanar una mica més de temps perquè no em sortia el que volia. Però va ser divertit”, ha relatat.

Sobre la interpretació d’aquest, ha posat l’èmfasi en les connexions que genera el futbol en l’ésser humà: “No sé què s’ha de veure al quadre. Però aquí hi ha moltes figures humanes, a dins hi ha un equip de futbol. Onze i alguns més. Vegetals, minerals, animals, peixos… fins i tot una gamba”, ha dit. Segons que ha explicat, el cartell representa el sistema de joc propi del club. A dins del jugador representat, hi apareixen moltes altres figures humanes, tot un equip, amb els seus titulars i els suplents. Aquest futbolista es presenta també de forma dinàmica i guarnit amb diverses figures vegetals, minerals i animals, especialment marins, que també són elements que es poden connectar amb el futbol.

Finalment, el president Laporta ha celebrat el resultat final: “Té tanta llum que il·lumina els 125 anys de la història del Barça. És un pas per la vida del club. Quan el vaig veure, em vaig emocionar. Barceló és el millor artista del món, a més de culer”.

Finalment, ha estat que sí. Ja som per sota de l’objectiu del Banc Central Europeu (BCE) del 2%. Segons que ha confirmat avui l’INE, la inflació a l’estat espanyol s’ha alentit al setembre, molt més que no s’esperaven inicialment els analistes, i s’ha col·locat en l’1,5% anual. Aquesta taxa és vuit dècimes inferiors a la registrada el mes anterior i és la més baixa d’ençà del març del 2021. Això és, senzillament, molt positiu, perquè, a més, ens col·loca en la línia, i una mica per sota, de la mitjana de la zona euro. Val a dir que a Catalunya l’IPC és un xic més alt, de l’1,7%, amb una retallada de set dècimes respecte de l’agost.

L’explicació que en fa l’INE apunta a dos grups de productes concrets. Per una banda, el transport, que va situar la seva variació anual en el -3,9%, la qual cosa significa 2,6 punts per sota de la del mes passat. Aquest descens es deu, sobretot, a la baixada dels preus dels carburants i lubrificants, enfront de la pujada registrada en el mateix mes del 2023. I, per una altra, hi ha els aliments i les begudes no alcohòliques, la taxa anual dels quals va disminuir de set dècimes, fins a l’1,8%. Sempre segons l’INE, aquest comportament va ser degut, principalment, a la baixada dels preus de l’oli d’oliva, atès que el setembre de l’any anterior havien pujat molt. Benzina i oli conformen, doncs, els pilars de la millora registrada a l’IPC del setembre.

La confirmació de la dada és una gran notícia i, sense dubte, mereix titulars mediàtics, després de tants mesos amb l’ai al cor. No oblidem que fa tan sols dos anys érem al 10% en l’índex general i gairebé al 15% en els aliments. Ara bé, dit això, tot i que aquesta situació pot semblar encoratjadora per als economistes i el govern, encara no es reflecteix en la vida quotidiana de molts ciutadans. Els preus d’alguns productes alimentaris, per exemple, continuen pujant. Aquest contrast entre les xifres econòmiques i la realitat que perceben els consumidors alimenta el dubte.

El fet és que, malgrat les bones notícies anunciades, la majoria de les llars no noten un canvi significatiu en la seva despesa actual, fet que reforça el seu escepticisme sobre la millora del seu poder adquisitiu. Molts consumidors dubten sobre aquesta millora per uns quants motius. En primer lloc, tot i que els preus de l’energia han baixat, altres sectors cabdals continuen pesant molt sobre els pressupostos de les llars. És el cas, per exemple, de l’alimentació i l’habitatge.

A més, la percepció de la inflació sempre és diferent de les xifres anunciades per l’INE, perquè l’estructura de despesa de cada família és diferent, i, per descomptat, també de la utilitzada per l’estatística per a elaborar l’IPC. Tot i que els indicadors mostren una disminució generalitzada dels preus, els increments en determinats àmbits, com els productes alimentaris o els lloguers, tenen un impacte directe i immediat en la vida quotidiana de les famílies.

Així, aquesta discrepància entre les dades macroeconòmiques i els sentiments individuals explica que tantes famílies es mantinguin prudents davant aquesta caiguda de la inflació anunciada, com esmentava en la Píndola de divendres passat.

I que mani aquesta percepció no ens ha d’estranyar, perquè alguns preus han continuat pujant al setembre. És veritat que tenen un pes ínfim en l’estructura de l’IPC, però no tant per a moltes famílies. Poso només uns exemples del setembre sobre l’agost. Resulta que la carn de xai, en un mes, ha pujat d’un 3,4%; el peix fresc, d’un 2,5% (i algunes espècies, més que unes altres), els llegums i les hortalisses han pujat d’un 2,7%, el marisc congelat, gairebé d’un 1%; i la xocolata, d’un 2,4%.

Si baixem un esglaó més, ens adonarem d’això que explico. Les hortalisses tenen un pes petit dins l’índex dels aliments i, per tant, les pujades s’hi reflecteixen de manera ínfima. Però per a la dieta de moltes persones pot ser més important. Fixem-nos en dos productes: albergínies i carabassons. Segons l’índex de preus en origen i destinació dels aliments (IPOD), que calcula la COAG, les albergínies han pujat d’un 17% al setembre respecte de l’agost, i els carabassons, d’un 35%. Això ho paguem al mercat, però a l’IPC tan sols es reflecteix infinitesimalment.

Aquest és un fet recurrent i a curt termini, però la memòria també hi juga. En part, a mitjà termini, que podríem situar en un any. I resulta que encara hi ha productes que pugen per sobre del 10% en dotze mesos. La carn de xai, per exemple, o l’oli d’oliva, la xocolata (20%, la que més), el cacau en pols, els sucs de fruites, els hotels, la joieria i bijuteria, a més de les assegurances de vehicles i de salut. Ha baixat molt el nombre de productes que creixen més del 10% respecte de fa uns mesos, però avui encara són rellevants.

De totes maneres, el problema que tenim a l’hora de comparar preus és la memòria a llarg termini. I penso, per exemple, amb els preus que hi havia abans de la pandèmia. I aquí la realitat ens juga una mala passada, perquè la pujada de preus ha estat tan forta que ataca frontalment la percepció que en tenim avui, encara que realment hagin frenat el creixement. La comparació entre els dos moments és inevitable i el resultat espanta. Sobretot, perquè els diners de què disposem no han crescut pas tant, ni de bon tros.

Precisament, fa un parell de setmanes, el servei d’estudis de CaixaBank va fer un exercici  excel·lent sobre això en què comparava els preus del desembre del 2019 (abans de la pandèmia) amb els de l’agost d’enguany. Segons que explica l’informe, l’augment dels preus dels aliments ha repercutit en l’esforç que han hagut de fer les famílies per a afrontar la despesa en alimentació. Així, la despesa mitjana per llar en alimentació, que inclou tant el consum a la llar com la despesa en restauració, va créixer d’un 19,5% en termes nominals entre el 2019 i el 2023. Aquest increment s’explica íntegrament per l’augment dels preus perquè, en termes reals (quantitat), la despesa mitjana per llar va disminuir d’un 3,7%. També s’observa un canvi en la composició de la despesa alimentària: va augmentar més la despesa dins la llar (24,4%) que no pas la despesa en restauració (11,9%), encara que tots dos van retrocedir en termes reals (-3,9% i -3,4%, respectivament).

I afegeix que el repunt fort del preu dels aliments ha significat que el pes de la despesa en alimentació i restauració sobre el total de la despesa mitjana per llar hagi crescut del 23,4% el 2019 al 26,0% el 2024. En contrapartida, es va reduir la despesa en uns altres conceptes, com ara, transport, comunicacions, vestit i calçat, mobles i més articles de la llar.

 

Però la cosa que m’ha impactat de l’estudi ve de la diferència brutal de preus que calcula entre aquests dos moments, separats per poc més de quatre anys i mig. Vegem-ne uns quants que ens ajudin a fer memòria: l’oli d’oliva ha pujat d’un 183%; el sucre, d’un 66%; les patates, d’un 52%; la llet, d’un 49%; els ous, d’un 48%; les farines i altres cereals, d’un 47%; els sucs de fruita, d’un 45%; l’arròs, d’un 43%; les pastes, d’un 39%; la xocolata, d’un 38%; les fruites, d’un 38%; els llegums i les hortalisses, d’un 36%. Són exemples de preus molt més baixos que tenim encara recents a la memòria i fuetegen la percepció individual quan anem al mercat. Com voleu que no facin trontollar la nostra credibilitat, veient les xifres del baix creixement oficial de l’IPC?

És obvi que entre els productes esmentats n’hi ha de consum bàsic i que tenen més incidència en famílies de rendes baixes. Òbviament, els salaris no han crescut al mateix ritme, amb la qual cosa el poder adquisitiu de moltes famílies pot haver baixat aquests anys.

Però, malgrat tot, això no ens ha de fer perdre de vista que el setembre tanca amb un bon IPC, que els preus han alentit el seu creixement de manera important, i que els temps més dolents han quedat enrere, encara que amb els preus a dalt. De totes maneres, el fet que la benzina, la llum i el gas de la calefacció per a l’habitatge pesin més de la quarta part dins l’IPC fa que la influència del preu del petroli, subjecte a alts i baixos aleatoris, fruit de la geopolítica, pugui allunyar encara una mica més de la realitat individual la mesura dels preus per mitjà dels índexs. Però tenim això i, en aquest cas, hem de qualificar-lo de molt positiu… Estadísticament parlant, és clar.

 

La titular del jutjat d’instrucció número 4 de Mataró ha decidit d’amnistiar als quaranta-cinc agents de la Guàrdia Civil que van carregar amb violència contra els veïns de Dosrius (Maresme) el Primer d’Octubre del 2017. A més, el tancament del cas també inclou l’aplicació de la llei a l’aleshores batlle, Marc Bosch, i el regidor Eduard Garcia, que eren investigats per desobediència i atemptat contra l’autoritat. La defensa dels veïns denunciants presentarà recurs perquè considera que els policies no haurien de ser amnistiats perquè la seva actuació no va respectar els drets humans.

La venjança de la Guàrdia Civil contra l’Òscar, el veí de Dosrius agredit en un polígon durant l’1-O

El sumari investigava fins a vint-i-set denúncies presentades contra agents de policia per delictes de lesions, danys i atemptat de l’autoritat. Els denunciants van aportar els comunicats mèdics i imatges de l’actuació policíaca.

La titular del jutjat havia demanat a les parts el posicionament sobre l’aplicació de l’amnistia, tan bon punt va ser aprovada. Els denunciants van mostrar el seu rebuig, mentre que tant la fiscalia com l’advocacia de l’estat s’hi van mostrar favorables.

Repressió a Canyamars pic.twitter.com/lLCSLwrBY0

— Manel Vega II*II (@vega_manel) October 1, 2017

Més policies amnistiats que persones represaliades

Amb aquests quaranta-cinc agents amnistiats més, la xifra de policies amnistiats torna a superar la de persones represaliades. Ara com ara, en total, s’ha amnistiat noranta-sis agents i noranta-quatre ciutadans o càrrecs electes.

Per primera vegada, la CUP tindrà un secretari general i una coordinadora, que seran els màxims responsables de la direcció i el bon funcionament del partit. Seran Non Casadevall, professor i ex-regidor de l’Ajuntament de Banyoles (Pla de l’Estany), i Berta Ramis, metgessa de família a Navàs i Balsareny (Bages). A més de ser-ne el secretari general, Casadevall també serà un dels portaveus de l’organització, i l’altra serà Susana Moreno, ex-regidora de l’Ajuntament de Capellades (Anoia). Els nous càrrecs i el conjunt del secretariat nacional s’han presentat al casal popular la Gueralda de Vilafranca del Penedès, una vila on la CUP té bons records, perquè fou de les primeres on va aconseguir representació, el 2003.

Qui és i d’on ve la futura direcció de la CUP?

A l’acte també hi han participat membres del secretariat sortint i diputats de la CUP al parlament. “Venim amb el compromís renovat, un compromís que sap que no val a rendir-se. Un compromís regenerat, ple d’il·lusió i esperança”, ha dit Casadevall, que també va ser un dels portaveus del grup motor del Procés de Garbí, el cicle de debats interns per a redefinir el rumb de la CUP i que ha fet que es reforci la capacitat i l’estabilitat del secretariat nacional, que ara tindrà mandats de quatre anys. “La CUP som els únics que hem fet els deures, que passem pantalla i avancem”, ha dit, en referència als processos interns dels altres partits independentistes. “Volem una CUP gran, forta, referencial i en lluita”, ha afegit.

Non Casadevall, de quaranta-nou anys, va començar en l’activisme polític en la lluita estudiantil, la plataforma d’insubmisos, el moviment okupa i les mobilitzacions antiglobalització. Actualment, forma part del col·lectiu Tren-tram Girona-Banyoles-Olot i d’Òmnium Cultural al Pla de l’Estany. Va ser regidor a l’Ajuntament de Banyoles i conseller comarcal al Pla de l’Estany del 2015 al 2023, i en les darreres eleccions al parlament va ser el número 7 de la CUP a Girona.

Per la seva banda, Berta Ramis, de trenta-un anys, va començar la militància a Sant Cugat del Vallès, tot i que ara viu a Manresa. Va militar a Arran i més tard va entrar a Endavant-OSAN i a la CUP de Manresa. És metgessa de família i la seva feina diària va ser recollida a la sèrie documental de 3Cat Històries de la primària, on es mostrava el dia a dia dels professionals de la salut i els seus pacients.

Susana Moreno, portaveu, també és militant d’Endavant-OSAN, i afiliada a la Coordinadora Obrera Sindical (COS). Té trenta-nou anys i va començar la seva trajectòria a l’Assemblea de Joves de Capellades, antecedent d’Arran. A les darreres eleccions al parlament va ser la número 7 de la CUP per Barcelona, però no va sortir elegida. Va formar part del govern de Capellades durant vuit anys, però el 2023, pocs mesos abans de les eleccions, la CUP va trencar el govern de coalició amb ERC perquè l’ajuntament havia autoritzat Vox a posar una parada informativa al carrer.

“Després d’un cicle polític intens, ens hem aturat a pensar i reflexionar, i a fer-ho de manera col·lectiva, oberta i amb autocrítica”, ha dit Moreno. Ha descrit que l’objectiu de la CUP era convertir-la en “una eina més útil als objectius” que sempre han perseguit: “La independència, el socialisme, el feminisme i l’ecologisme.” A més, ha remarcat que les noves ponències del partit marcaven “uns mandats polítics i organitzatius que, en un moment com l’actual”, eren “més necessaris que mai”.

A més d’ells tres, el nou secretariat nacional el conformen Roger Bigas (Salt), Marlene Fautsch (Badalona), Bernat Lavaquiol (la Seu d’Urgell), Isabel Llari (Sant Pol de Mar), Cesc Manrique (Torelló), Joan Massachs (Arbúcies), Jordi Pujol (Sant Sadurní d’Anoia), Adrià Plazas (Barcelona), Glòria Rubio (Gelida), Jordina Salvat (Reus), Carles Solé (Corbera) i Blai Taberner (Cardedeu).

Un nou full de ruta

Les noves ponències de la CUP marquen un camí amb l’objectiu de créixer i, per primera vegada, aspirar a les màximes quotes de poder. A més, han volgut consolidar els lideratges amb l’allargament del mandat del secretariat nacional i la creació de les figures de secretari general i coordinador. Unes decisions que, esperen, ajudaran a millorar-ne la referencialitat entre les capes socials que la CUP vol representar.

La nova ponència estratègica proposa la ruptura democràtica com a eina per a trencar amb l’estat espanyol i impulsar una transformació social. Per fer possible aquest trencament i sostenir-lo fins guanyar, la CUP considera que cal ocupar tants espais de poder polític com sigui possible, tant a les institucions actuals com creant noves estructures de poder popular que puguin prendre el control.

El Procés de Garbí també ha servit per a superar l’antiga tensió entre la lluita al carrer i la lluita institucional. La ponència aprovada ofereix una guia clara per a l’acció política de la CUP a tot el país, amb tres objectius estratègics que s’han de seguir en qualsevol política que apliquin els seus representants, tot i que de vegades un pugui tenir més pes que uns altres. Aquests objectius són: construir hegemonia –fer que la societat s’acosti als ideals de la CUP–, generar organització i conflicte –enfortir i mobilitzar els moviments socials–, i conquerir victòries materials i polítiques –aprovar mesures que millorin la vida de la gent i avancin cap als objectius estratègics.

 

Renfe i el Departament de Territori han establert un nou servei complementari d’autobusos entre Reus i Sant Vicenç de Calders per als tres primers trens del matí sentit nord i els tres últims del dia en sentit sud. L’objectiu d’aquesta iniciativa, que començarà a funcionar aquest dijous, és millorar el pla de transport alternatiu establert a causa del tall ferroviari per les obres al túnel de Roda de Berà.

Tall ferroviari de Roda de Berà: com podeu anar entre Tarragona i Barcelona?

El servei operarà de dilluns a divendres. Els horaris de sortida des de Reus seran 5.30, 6.10 i 7.55 del matí. Per la tornada de Sant Vicenç de Calders, s’han programat autobusos a les 19.00, 21.00 i 22.00.

La batllessa de Reus, Sandra Guaita, ha celebrat la posada en marxa d’aquest servei complementari entre Reus i Sant Vicenç de Calders. “Estem satisfets que es vagin recollint les reivindicacions que hem traslladat des de Reus. Esperem que el reforç sigui suficient”, ha expressat Guaita. A més, ha dit que continuaran “atents” al desenvolupament del servei i ha avisat que, si és necessari, demanaran més mesures alternatives.

El nou servei de Renfe se suma a l’anunci fet divendres passat per la consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, d’incrementar la freqüència d’autobusos entre Reus i Barcelona, passant de les dues freqüències diàries actuals a entre cinc o sis trajectes al dia. Els bitllets dels trajectes de bus estaran bonificats i tindran un cost de 4 euros.

Temor pels efectes del tall ferroviari a Roda de Berà: “No pensen mai en l’usuari”

Acció Cultural del País Valencià i Escola Valenciana han vist reduïts els ajuts que reben de la Generalitat a la meitat. Així es desprèn de la publicació al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana de les subvencions destinades a les institucions, entitats i associacions per al foment del català. En el cas d’ACPV, passen dels 20.688 euros rebuts el 2023 a 10.955 euros. Escola Valenciana passa de 18.854 euros a 9.239. No obstant això, la Generalitat es vanta d’haver augmentat la quantia d’aquests ajuts, que enguany són de 964.099 euros, enfront dels 940.000 de l’any passat.

Anna Oliver, presidenta d’ACPV, lamenta aquesta reducció, que afecta una sèrie de projectes singulars per al foment de la llengua. “Em sembla que segueixen el seu full de ruta, de donar una de freda i una de calenta. Diuen que augmenten l’import global dels ajuts i que els reparteixen entre més entitats, i que per això minoren a les entitats que treballem històricament per la llengua i per la cultura”, diu.

L’anterior conseller de Cultura de Vox, Vicente Barrera, va amenaçar que retiraria les subvencions a les entitats que emprassen els termes “País Valencià” i “Països Catalans”. Amb la seua sortida del Consell, la conselleria va quedar en mans de José Antonio Rovira, també conseller d’Educació, promotor de la nova llei d’educació, que arracona el català a les aules.

“No és zero, com va amenaçar el conseller, però posen una quantitat que, per al volum d’activitats que té Acció Cultural, és una ajuda molt minsa”, lamenta Anna Oliver. Al mateix temps, assenyala que entre les subvencionades, hi ha entitats secessionistes. “La cosa que trobem més preocupant és que se subvencionen i es promocionen cursos de llengua amb entitats que no respecten la institució que regula el valencià. Es fan cursos amb Lo Rat Penat en ajuntaments i, per tant, amb recursos públics. Això és el que trobem molt més preocupant”, assenyala.

Alexandra Usó, presidenta d’Escola Valenciana, també lamenta la retallada als seus projectes. “Som amb l’aigua al coll. Estem fotuts, perquè havíem fet els números amb relació a l’any passat, i és molt menys, el que ens donen”, diu. El desembre del 2023, l’entitat ja va reduir la plantilla de treballadors de vint-i-un a sis. I aquests sis treballen a mitja jornada. “Seguim fent les mateixes coses que fèiem, amb menys d’un terç del personal, amb la saturació que això implica per als companys treballadors i l’equip directiu”, diu.

Amb la consulta que proposa el conseller d’Educació per a triar la llengua en l’ensenyament, Escola Valenciana ha augmentat el seu volum de feina, sobretot per a informar a les famílies. “No tenim més remei que tornar a l’activisme”, assevera. Les Trobades d’Escoles en Valencià no perillen, perquè depenen dels ajuntaments, però altres projectes, com ara la Gira i el Feslloc, es podrien veure afectats.

“És igual que el govern siga de la dreta o siga més progressista. És una ganga. Escola Valenciana fa el que hauria de fer l’administració. Nosaltres fem promoció del valencià. Però per a aquesta administració i l’anterior. Nosaltres seguim fent les mateixes tasques. Evidentment, ara haurem de fer algunes reduccions. Tot i que, a mi, la cosa que em sap més greu és el tema dels treballadors, perquè és treballar en precari i no hi ha dret”, acaba.

El consell d’administració dels Ferrocarrils de la Generalitat (FGV) ha acordat de limitar l’accés a dos patinets elèctrics i dues bicicletes per metro o tramvia a partir del primer de desembre a les xarxes del metro de València i el TRAM d’Alacant. Aquests dispositius hauran de situar-se en el darrer cotxe de les unitats.

La decisió s’ha adoptat després de valorar les implicacions en la intermodalitat dels usuaris davant de l’evidència que el transport de bicicletes i patinets elèctrics causa una sèrie d’afeccions relatives a operacions, transport, seguretat i a la convivència entre els usuaris que ocasionen un gran nombre de reclamacions davant de l’aglomeració dels vehicles de mobilitat personal i bicicletes en les estacions i unitats, explica l’administració autonòmica. Ara bé, la restricció a dos patinets elèctrics i bicicletes es podrà modificar a criteri del personal de FGV en funció de l’ocupació real del vehicle o d’altres circumstàncies que ho requereixin.

A més, els patinets elèctrics i les bicicletes aniran sempre plegats des de l’accés a les instal·lacions i els seus portadors es responsabilitzaran de no causar molèsties a la resta del passatge ni danys en els vehicles o les instal·lacions. Hauran de romandre dempeus junt amb ells en els espais buits de trens i tramvies i en cap cas es podrà obstaculitzar l’accés de maquinistes a les cabines de conducció.

Al seu torn, és prohibit l’accés als ascensors amb bicicletes o patinets elèctrics. Durant la celebració de determinats esdeveniments de gran demanda, com a Falles i Fogueres, es podrà prohibir l’accés amb bicicletes i patinets elèctrics en tota la xarxa o en determinades zones, com ja succeeix en l’actualitat.

Un jutjat contenciós administratiu de Barcelona ha ordenat de tapar provisionalment amb una lona un gran mural pintat a la plaça Cívica de la UAB amb un missatge a favor de l’independentisme, el socialisme i el feminisme, una bandera estelada, la bandera comunista i les sigles SEPC (Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans).

L’entitat espanyolista Impulso Ciudadano va demanar de “retirar l’exhibició” del mural perquè considera que vulnera la neutralitat de l’espai públic. Durant les eleccions europees passades i durant les eleccions municipals de 2023, ja es va tapar el mural. En aquests moments, es justificava l’acció perquè es deia que s’infringia l’article 50.2 de la llei del règim electoral (LOREG), que fa referència al fet que d’ençà de la convocatòria d’eleccions i fins al final, els poders públics no poden fer servir “imatges o expressions coincidents o similars a les utilitzades a les seves pròpies campanyes per alguna de les entitats polítiques concurrents a les eleccions”.

Ara, el jutjat ha admès la mesura cautelar de l’entitat espanyolista i ha manat de tapar el mural de forma provisional i sense destruir-lo fins a la resolució del plet, quan es dicti la sentència que estimarà o no el recurs presentat per l’organització. L’entitat va presentar un recurs contenciós administratiu després d’haver requerit sense èxit al rector la seva retirada, perquè considera que la pintada vulnera drets constitucionals bàsics, com el respecte al pluralisme polític, la igualtat i llibertat ideològica, i que concorre amb un supòsit de desviació de poder.

La resposta del SEPC: “El repintarem els cops que calgui”

El SEPC diu a VilaWeb que no tenia constància d’aquesta decisió judicial, i que, de fet, se n’han assabentat a través de la publicació de la notícia als mitjans. Tanmateix, han mostrat el seu rebuig de forma clara i avisen si algú vol intentar de tapar el mural, el repintaran “els cops que calgui”. “El que vosaltres dieu que és “neutralitat” tothom ho entén com repressió. Si l’esborreu, el tornarem a pintar”, han avisat en una piulada.

el que vosaltres dieu que és “neutralitat” tothom ho entén com repressió. si l’esborreu, el tornarem a pintar. https://t.co/izmBS0OeGx

— SEPC UAB (@SEPC_UAB) October 15, 2024

Els membres del SEPC UAB denuncien que Impulso Ciudadano es defineixi com a un moviment cívic que promou el pluralisme polític, però que en realitat tan sols volen censurar murals independentistes i perseguir la llengua catalana. “Es tracta de la història de sempre, darrere la falsa faceta de neutralitat s’hi amaguen relacions amb l’espanyolisme més reaccionari i no és estrany veure membres d’aquesta plataforma envoltats còmodament de simbologies feixistes”, comenten en un escrit al qual ha tingut accés VilaWeb.

“Coneixem de sobra l’estratègia de judicialització d’aquest tipus de plataformes. En un estat hereu del franquisme com és l’espanyol saben que els tribunals són seus, una eina més de repressió i persecució ideològica. Un tribunal espanyol ni ha de tenir ni tindrà poder de decisió sobre què les estudiants de la UAB pintem o deixem de pintar a les parets de la nostra universitat”, denuncien.

La comissió d’investigació al congrés espanyol sobre l’operació Catalunya ha trigat, i finalment ha arribat sense cap jutge convocat al qual es pugui preguntar sobre la lawfare contra l’independentisme. Avui se n’ha fet la primera sessió, però des d’un primer moment les expectatives eren molt baixes quant a les respostes que oferirien els compareixents, que han avisat que no badarien boca. Cadascú amb el seu estil: Francisco Martínez, ex-secretari d’estat de Seguretat durant el govern de Rajoy i, per tant, número dos del Ministeri d’Interior espanyol, ha estat elegant i, amb maneres refinades, ha dit que no podria contestar a tot allò que ja estigués judicialitzat en l’anomenada operació Kitchen, que també investiga l’ús partidista de la policia per a boicotar les investigacions de corrupció del PP. I Eugenio Pino, ex-comissari de la policia espanyola i director adjunt operatiu del cos entre el 2012 i el 2016, amb un posat emmurriat i molest per haver de comparèixer per tercera vegada en una comissió d’investigació, decidit a complir només l’obligació de comparèixer, però sense cap intenció de dir res. Un guió que ha complert amb prou eficàcia fins que s’ha retrobat amb Gabriel Rufián (ERC), que l’ha burxat fins treure’l de polleguera, i ha aconseguit de fer-lo parlar, cosa que han aprofitat els parlamentaris posteriors.

Però anem a pams. Com dèiem, la comissió d’investigació sobre l’operació Catalunya s’ha estrenat amb la intervenció de Martínez i les preguntes de Ione Belarra, secretària general de Podem, que s’ha centrat a preguntar per tota aquella guerra bruta que va afectar el seu partit i deixant de banda els atacs a l’independentisme català. Martínez no li ha contestat, i encara s’ha fet la víctima per la filtració a la premsa de converses amb el seu entorn que l’impliquen directament en tota la trama. “Hi ha cinc anys de converses amb la meva esposa, parlant de temes personals, de les malalties dels fills, de l’acolliment d’un altre fill…”, ha dit, i li ha demanat que no parlés d’escarni públic, perquè en tenia una experiència personal. Vistes les circumstàncies, el següent parlamentari, Mikel Legarda (PNB), ha renunciat a fer cap pregunta, i Belarra s’ha esfumat en algun moment i quan ha estat el moment de preguntar a l’ex-comissari Pino, ni tan sols era a la sala. Jon Inarritu (EH Bildu) ha provat una aproximació empàtica a Martínez demanant-li si se sentia utilitzat —com ell mateix reconeixia en una de les converses filtrades a la premsa—, però no ha funcionat i li ha repetit que havia de fer valdre el seu dret de defensa i no contestar allò que tingués a veure amb els casos judicialitzats. Després, amb Pino, Inarritu ha renunciat a interrogar-lo quan l’ex-policia li ha dit que no col·laboraria amb una comissió política i que, en tot cas, ja va declarar judicialment. “A aquestes altures de la vida, no penso declarar res”, ha dit.

Qui més ha collat els compareixents han estat els representants de Junts, ERC i els Comuns, i, amb un to més plàcid, el PSOE; mentre que el PP i Vox els feien de claca i els aplaudien per les seves actuacions contra l’independentisme. Davant les preguntes de Josep Pagès (Junts), Francisco Martínez ha dit que el ministeri d’Interior tenia l’obligació de “perseguir amenaces de diferent ordre”, i que si “hi havia elements que indiquen que es poden cometre delictes”, és una prioritat investigar-los. Amb aquest raonament, ha dit després a Pilar Vallugera (ERC), si l’independentisme pretén “incomplir sentències i lleis”, se l’ha de considerar un risc; tot i que també ha mostrat la cara amable i el respecte a la via pactista de l’independentisme “en el marc d’aquesta cambra i amb els procediments que existeixen per reformar la constitució”. Ha negat que existeixi un deep state com a tal que maniobri l’administració segons la seva pròpia agenda política, però ha reconegut que l’administració ha de poder funcionar de manera autònoma. “Els ministres arriben a un tren en marxa. Han de prendre decisions, però el ministeri continua funcionant”, ha dit.

Els Comuns, que en el passat van aprofitar políticament la publicació a la premsa la mentida que Xavier Trias tenia un compte a Suïssa, han estat especialment contundents a l’hora de reclamar explicacions sobre aquesta qüestió. Més encara que el diputat de Junts, el partit de Trias. Tot i això, Martínez s’ha mantingut ferm en la decisió de no contestar i s’ha limitat a dir que la fiabilitat o no d’una font d’informació no li corresponia com a alt càrrec del ministeri d’Interior, i que, en tot cas, si una font no és solvent ja no passa el filtre d’un procés judicial: “Té moltes formes d’expulsar una font no prou acreditada o una informació que no sigui sòlida. Ha passat en moltes ocasions, sense que tingui res a veure amb l’anomenada operació Catalunya, que no va existir mai.”

David Serrada, diputat del PSOE per Salamanca, l’ha reconegut com “una persona brillant i una persona d’estat”, però li ha retret les maniobres del PP per a “interferir en el funcionament democràtic d’una part d’aquest país”. Serrada li ha demanat què opina de les investigacions prospectives de la policia, aquelles recerques que, en comptes de centrar-se en uns fets concrets consisteixen a gratar i gratar fins que troben algun fet que es pot considerar delictiu. Martínez li ha contestat que, si bé estan prohibides en l’àmbit judicial, són útils per a la policia, tot i que ell ha preferit dir-ne “intel·ligència”. “Les forces i cossos de seguretat de tots els països democràtics fan intel·ligència, que no és el mateix que prospectives, tot i que sí que va més enllà de la pura investigació dels fets”, ha dit. I, encara més, les ha defensat com a mètode per a enfrontar-se a un altre gran adversari de l’estat: “S’ha fet i ha estat clau en la lluita contra el terrorisme d’ETA i d’altres amenaces.” Ara bé, ha negat que se’n facin amb intenció política.

Serrada ha provat d’acorralar-lo amb la responsabilitat que, com a número dos d’Interior, podria tenir amb la filtració a la premsa de documents falsos per a empastifar rivals polítics i ha començat demanant-li què n’opina, de manera genèrica. “Tinc molta experiència en filtracions que m’han afectat directament. M’he trobat qüestions del sumari del cas Kitchen a la portada d’un diari. Les filtracions no em semblen bé”, ha contestat recordant allò que ja havia dit abans a Podem. I què ha de fer, un càrrec públic, si sap que s’ha fet una filtració així? “Em parla en termes hipotètics”, li ha recordat Martínez, però tot seguit ha admès: “Els càrrecs públics, si consideren que hi ha fets que no són legals, hauran d’actuar i demanar les actuacions corresponents.”

Pino no volia badar boca, però ha caigut en la provocació

Quan ha estat el torn de l’ex-comissari Eugenio Pino, que ja va haver de donar explicacions de les males pràctiques de la coneguda com a “policia patriòtica” en comissions d’investigació del 2017 i del 2021, ha mostrat des del primer moment el seu desgrat per haver de ser allà. Al diputat de Junts no li ha volgut contestar cap de les preguntes sobre les seves reunions amb el seu antic company José Manuel Villarejo i l’ex-ministre Jorge Fernández Díaz per a pensar quins independentistes empastifar ni sobre les pressions a la Banca Privada d’Andorra perquè li donessin informació sobre polítics catalans, però tot el que li ha dit és que tot allò que pogués dir ja ho va declarar a la justícia andorrana.

I després ha arribat Rufián, que ha substituït Vallugera en l’interrogatori i des del primer moment ha buscat el cos a cos. “Vostè és un corrupte?”, li ha demanat. “I vostè?”, li ha contestat l’ex-policia. “Jo no sóc en aquest costat de l’interrogatori. És un policia corrupte”, s’hi ha tornat Rufián. “En absolut”, contestava Pino. Rufián, que ja el coneixia dels interrogatoris del 2017 i del 2021, ha anunciat que tenia intenció de demostrar com Pino havia aprofitat el seu càrrec per anar en contra de l’independentisme i certs partits, i li ha demanat directament per una reunió al seu despatx el 4 de març del 2014 amb Marcelino Martín Blas, ex-comissari i antic cap de la Unitat d’Assumptes Interns de la policia espanyola, i el comissari Pedro Esteban. “Qui convoca aquesta reunió?” “No contestaré.” “Si és al seu despatx, potser va ser vostè?”

En aquella reunió, ha recordat Rufián, es va saber pels enregistraments de Villarejo que es va parlar de “donar canya a ERC”. “Vostè creu que un policia del seu càrrec ha de donar canya als partits que no li agraden? No és corrupció?”, li ha demanat Rufián. “No contestaré”, insistia Pino. Però Rufián hi ha tornat, i Pino, cada cop més fart, ha murmurat: “Si no el contestaré, per què insisteix?” I aquí és quan ha comès el pas en fals, quan ha deixat l’espai perquè Rufián sortís a l’atac i li ha dit que, independentment de la seva voluntat de no contestar, ell pensava dedicar els deu minuts que tenia assignats a insistir. Però llavors Pino ha amenaçat de marxar i Rufián l’ha desafiat a fer-ho i a “quedar com un covard”. Mentre l’ex-policia se’l mirava amb ràbia, la presidenta de la comissió, la socialista Maria Luz Martínez Seijo, demanava de recuperar el respecte i el to que havien mantingut els parlamentaris anteriors. Però la crispació encara ha pujat més quan Rufián li preguntava sobre les pressions a la Banca Privada d’Andorra.

—Per què Martín Blas es reuneix amb el director general de la Banca Privada d’Andorra en un hotel de Madrid?
—Pregunteu-ho a ells.

—Per què em tracta d’imbècil? Jo no el tracto d’imbècil, a vostè.
—Miri, és que es passa de frenada…

—Vostè, senyor Pino, em va dir fa quatre anys en una comissió d’investigació sobre corrupció policials com aquesta que per Espanya ho faria tot.
—M’ho tornarà a preguntar?

—Sí. Vostè és patriota?
—Ja m’ho va preguntar. Sí.

—Vostè és policia patriòtica?
—Jo, com a espanyol, sóc patriota.

—I què és “policia patriòtica”?
—Un senyor que estima el seu país.

—Per Espanya ho faria tot?
—Sens dubte.

—Tot és tot?
—Ja m’ho va preguntar, i li ho torno a dir. Tot és tot.

Rufián encara pretenia furgar més, però s’ha queixat perquè els diputats del PP —”els seus camarades”, n’ha dit— reien de la situació, i Pino encara ha fet befa de l’expressió “camarada”.

—Vostè té una sèrie d’expressions que indiquen una formació rara durant la seva joventut. Això de camarada…
—Podria haver-ho treballat molt més. Em vol dir comunista, oi? I als comunistes se’ls ha de perseguir, oi?

—Té aquestes expressions d’algun himne o d’alguna consigna de campaments…
—Tinc molt clar que vostè, fa 40 anys, s’ocuparia de mi d’una manera molt determinada. Ho tinc molt clar, i els seus camarades també. I dic “camarada”, i amb això acabo, perquè el fot.

El Departament de Recerca i Universitats de la Generalitat de Catalunya ha publicat el primer model dels exàmens de les proves d’accés a la universitat (PAU) del 2025, el de Llengua i cultura llatines. En la informació disponible s’explica l’estructura de l’examen, els criteris generals d’avaluació i s’adjunta un model d’examen i els criteris de correcció.

La coordinadora de la Selectivitat a Catalunya, Pilar Gómez, va explicar divendres que els nous models d’examen es publicarien progressivament, durant aquest mes d’octubre, al Canal Universitats, i que confiava que a final de mes ja hi hauria disponibles els de les trenta-cinc matèries. Gómez va detallar que la selectivitat del 2025 es caracteritzaria per ser un model únic d’examen per a “reduir l’opcionalitat”, de manera que l’any que ve no es donaran diferents opcions d’exercici als alumnes sinó que hauran de fer totes les activitats que se’ls plantegin.

Les conselleries de les Illes i del País Valencià encara no han publicat cap model d’examen, però el govern espanyol es va comprometre que estarien tots disponibles abans del 26 d’octubre. La setmana passada, els estudiants van fer vaga i es van mobilitzar per la incertesa del nou model de selectivitat.

 

La secció segona de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) valencià manté l’acord de plantilles de professors del Botànic. El tribunal ha confirmat la suspensió cautelar de la denúncia de la Generalitat dels acords subscrits pel govern mateix amb els sindicats el juny del 2023 en la taula sectorial d’Educació, així com les instruccions aprovades el juny d’enguany per a la definició de les plantilles de professorat en els centres educatius. D’aquesta manera, la sala desestima els recursos de reposició interposats per la Generalitat.

El TSJ ja va suspendre de manera cautelar les instruccions de la conselleria d’Educació per a definir les plantilles de professors del curs actual a les escoles infantils de segon cicle, els centres públics d’infantil i primària, l’ESO, batxillerat, formació professional, educació especial i educació d’adults. Tot plegat venia de l’acord del Botànic, ja en funcions, amb els sindicats per a ampliar la plantilla de professors en cinc mil docents, però que el govern del PP i Vox van anul·lar i van donar noves instruccions per a fer les plantilles, més reduïdes. En el seu moment va argumentar que l’acord no tenia els mecanismes de control necessaris, dels informes d’impacte i del pressupost per a aplicar-los, de manera que s’havien de considerar nuls de ple dret. Després, va publicar unes noves instruccions per a conformar les plantilles del curs actual.

Els sindicats STEPV i CCOO van denunciar-ho i van demanar que se suspengueren les instruccions cautelarment. Així doncs, el TSJ va fer que tornàs a estar en vigor la normativa que hi havia abans de la decisió de l’actual govern. La Generalitat va recórrer la suspensió cautelar de les instruccions de plantilles docents, i ara la justícia ho desestima.

El president Salvador Illa va dir que volia construir 50.000 habitatges assequibles abans del 2030, i avui el seu govern ha aprovat un pla de mesures per a aconseguir-ho. Hi prioritza la col·laboració público-privada i els ajuts directes a famílies i joves. La consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, ha explicat que, a partir del pròxim pressupost, volen doblar la inversió pública actual: destinaran 500 milions a la construcció efectiva i a la bonificació dels tipus d’interès per a incentivar la col·laboració público-privada; 500 milions més per a ajuts directes a famílies per a la compra d’un habitatge; i 100 milions per a finançar l’entrada de la compra d’un habitatge de segona mà a joves de menys de trenta anys, entre més requisits. Calculen que beneficiarà vora dotze mil unitats familiars joves.

El paquet de mesures vol fer créixer també la reserva pública de solars i agilitzar els tràmits per accelerar la construcció, per exemple, habilitant l’inici dels fonaments d’unes obres amb un primer permís provisional, abans de la llicència urbanística. En tot cas, Paneque preveu que fins al 2027 no hi hagi disponibles els primers edificis que sorgeixen d’aquestes mesures.

L’Incasòl rebrà, diuen, més finançament per adquirir habitatges protegits d’obra nova per a destinar-los al lloguer i, a més a més, solars on se’n farà de nou. D’aquests solars, n’hi ha que fins ara havien d’anar destinats a equipaments i, en canvi, es destinaran a la construcció d’habitatges de protecció oficial, i es farà una taula de treball amb el govern espanyol per a transformar sòl i edificis de titularitat estatal en aquesta mena d’habitatges. A la reserva pública de solars se n’hi registraran de nous independentment de si ja tenen promotor o no, i també si el promotor és privat.

Per una altra banda, Paneque ha explicat com volen combatre el frau que es comet de manera sistemàtica amb els contractes de lloguer de temporada, exempts de la regulació dels lloguers que imposa la llei d’habitatge, per a maquillar contractes que, en realitat, són de residència habitual. La legislatura passada, el PSC va votar en contra d’un decret per a incloure els lloguers de temporada a la regulació. Ara admet que són una font de frau i volen respondre-hi amb un règim sancionador que encara es desconeix i amb una ampliació del cos d’inspectors que es posarà en marxa l’any vinent.

El president del parlament, Gabriel Le Senne, ha obligat les vice-presidentes socialistes, Mercedes Garrido i Pilar Costa, a treure’s la samarreta amb les cares de les Roges del Molinar, tal com havia demanat Vox. La portaveu d’extrema dreta, Manuela Cañadas, ha fet la petició abans de començar el debat de l’esmena a la totalitat que l’oposició havia presentat per mirar d’impedir la derogació de la llei de memòria democràtica.

Se sentien crits de dins la sala on els portaveus dels grups discutien la decisió amb Le Senne i les dues implicades. Havia de ser un recés de cinc minuts que n’ha durat uns quants més. No és la primera polèmica amb Le Senne i Vox: el 18 de juny el president va arrabassar del portàtil de Garrido la foto d’Aurora Picornell. I, arran d’això, és investigat per un jutge.

Finalment, s’ha decidit de vetar les samarretes i Le Senne ha expulsat les vice-presidentes, que han hagut d’abandonar la mesa. Tot seguit, els diputats de l’oposició s’han alçat i han abandonat el ple com a protesta.

Pilar Costa abandonant la mesa del Parlament després de l’ordre de Le Senne per vestir una camiseta amb les cares de les Roges del Molinar (fotografia: Martí Gelabert) Les vice-presidentes de la mesa, Mercedes Garrido i Pilar Costa, en els sofàs del Parlament després de sortir del Ple (fotografia: Martí Gelabert) El president del Parlament, Gabriel Le Senne, amb les cadires de les vice-presidentes Mercedes Garrido i Pilar Costa buides (fotografia: Martí Gelabert) Le Senne debatent amb la resta de membres de la mesa i amb el portaveu popular, Sebastià Sagreras, quin procediment havien de seguir després que els grups de l’oposició abandonessin el ple (fotografia: Martí Gelabert) Crítiques de l’oposició

Moments abans, el portaveu de Més per Mallorca, Lluís Apesteguia, ha assegurat que si expulsava les membres de la mesa, expulsava les víctimes del franquisme i no a elles. També ha demanat que mentre no hi hagués una deliberació en el conjunt de la mesa i de la junta de portaveus sobre què significa la neutralitat de la mesa, no es prengués cap decisió que afecti els drets i deures dels membres del Parlament. “Sobretot, quan es tracta d’un tema que està al Tribunal Constitucional”, ha matisat.

El PP torna claudicar davant Vox i permet que Le Senne continuï com a president del Parlament

El portaveu socialista, Iago Negueruela, ha denunciat la “interpretació arbitrària” de Le Senne sense voler escoltar, abans, el criteri dels lletrats. I ha fet una comparació: demanar la retirada dels símbols seria com demanar que es retirin els crucifixs que porten altres membres.

Concentració contra la derogació de la norma

A les 12.00, moments abans del debat, la plataforma per la Memòria Democràtica s’ha concentrat a les portes del Parlament per protestar contra les intencions de derogació de la llei, assegurant que el PP ha posat a la venda la memòria de les víctimes. “Usen la memòria com un cromo que canvien a canvi de no sabem què”, ha dit la portaveu, Maria Antònia Oliver. “Derogar una llei no és qualsevol cosa. Treuran el certificat de víctimes a centenars de famílies. El PP hauria d’entendre que la llei també és seva”, ha advertit.

Protesta de la plataforma Memòria Democràtica davant del Parlament (fotografia: Martí Gelabert) Maria Antònia Oliver, portaveu de Memòria de Mallorca (fotografia: Martí Gelabert) Protesta de la plataforma Memòria Democràtica davant del Parlament (fotografia: Martí Gelabert)

El PP intenta justificar la seva decisió dient que ja existeix una llei de Fosses que sí que és de memòria. De tota manera, Oliver ha insistit que memòria no només és exhumar, sinó que també és, per exemple, que no hi hagi simbologia franquista als carrers.

Ara, el punt del dia ha caigut ja que no s’ha pogut debatir per part de qui va presentar l’esmena. De moment no se sap si es reprendrà a un altre debat o es passaran a debatre directament les esmenes parcials. El ple ha continuat amb els dos punts següents del dia per la via ràpida, sense la presència dels diputats de l’esquerra.

Ahir, dilluns dia 14 d’octubre, va començar la segona Lliga del Paraulògic. En la primera partida hi van jugar unes 5.500 persones de 77 comarques diferents dels Països Catalans.

Juga ara a la Lliga del Paraulògic!

La primera fase, que es juga en l’àmbit comarcal, dura quatre dies i s’hi pot començar a jugar en qualsevol moment. Per a la classificació final, compten els punts que se sumaran els quatre dies de la primera fase (dies 14, 15, 16 i 17) Encara sou a temps de jugar-hi! Només cal que entreu a la pàgina de la Lliga del Paraulògic.

Dijous, dia 17, serà l’últim dia d’aquesta fase i llavors es decidiran els classificats per a continuar en la competició. En la segona fase, que es jugarà en l’àmbit regional i durarà tres dies, l’emoció creixerà, perquè els jocs tindran un temps limitat. Dilluns, dia 21, s’hi podrà jugar solament durant 15 minuts consecutius; dimarts, dia 22, durant 10; i dimecres, dia 23, durant 5.

En aquesta segona fase es triaran els semifinalistes, que podran prendre part en les partides presencials que es jugaran en unes quantes ciutats del país.

Organitzar la Lliga del Paraulògic implica una despesa important, que assumim perquè estem convençuts que el Paraulògic ha de ser d’accés lliure i gratuït per a tothom. Però, si podeu i ho voleu, ens podeu ajudar amb una donació en aquesta pàgina. Moltes gràcies.