De manera molt sorprenent, ahir la Generalitat Valenciana no va actualitzar la xifra oficial de morts a causa dels aiguats. 

En la compareixença del president Carlos Mazón, feta a la vesprada, com sempre sense acceptar preguntes, ni tan sols van ser esmentats, els morts, tret d’una petita referència en la introducció.

Pedro Sánchez havia actualitzat al matí la xifra en una altra compareixença pública pujant-la fins a 211. I aquesta és la darrera dada feta pública.

La pregunta que tothom es fa, ja de manera insistent, és si la Generalitat Valenciana, i el govern espanyol, amaguen dades. Si hi ha molts més morts que no diuen. Sobretot, perquè la percepció de la realitat a les zones afectades per la catàstrofe no coincideix amb la imatge que donen les xifres oficials.

El problema és que respondre amb rigor aquesta pregunta reclama de moltes consideracions.

Fonts per a dubtar

Ara mateix, en les àrees afectades per la catàstrofe, hi ha dues fonts principals que inciten als dubtes. 

L’una, són les declaracions de responsables municipals que parlen de l’existència de cadàvers per retirar. Pràcticament en totes les poblacions hi ha casos semblants, però és molt difícil de fer-ne un recompte paral·lel rigorosament confirmat.

L’altra font de dubtes, segurament la més substancial, és la publicació a diario.es divendres al vespre de l’acta de la reunió del Centre de Coordinació Operativa on es dóna una xifra oficial de 1.900 persones que consten com a desaparegudes. Algú que era present en aquella reunió va tenir interès a airejar la xifra.

Aquestes 1.900 persones constaven com a desaparegudes de manera oficial divendres al matí, quan les morts van tenir lloc dimarts al vespre. En un primer moment, dimecres o dijous, podien incloure dins una llista com aquesta persones que simplement no havien pogut ser localitzades o no havien pogut comunicar on eren.  Però passades tantes hores ja es fa molt difícil pensar que una part, ni que siga un tant per cent petit, d’aquests 1.900 desapareguts no siguen en realitat morts.

I això alteraria clarament les xifres actuals.

La meticulositat del procés

El problema, tanmateix, rau en el fet que cal que el procés d’identificació dels cossos sigui meticulós, fins i tot amb independència de si algú pren la decisió o no de deixar anar les actualitzacions amb comptagotes.

Això no necessàriament respon a una mala intenció, però pot tenir conseqüències catastròfiques per a la credibilitat de les institucions. 

Cal tenir en compte, per exemple, que les autoritats sanitàries tenen la responsabilitat de proporcionar dades precises i verificades. I aquest és un procés que requereix temps, ja que cal confirmar que les morts estan directament relacionades amb l’emergència, cal fer autòpsies i anàlisis i cal evitar el doble recompte de víctimes entre diferents jurisdiccions o institucions sanitàries.

Al costat d’aquest aspecte tècnic hi ha, però, un segon esglaó polític, que és on solen complicar-se les coses.

Perquè, políticament parlant, una part essencial d’una crisi de les dimensions de la gota freda a l’Horta Sud, la Ribera i la plana d’Utiel és la gestió de l’impacte psicològic, social i polític de la crisi. I ací és on la cosa se sol complicar molt. 

L’exemple del Katrina: de 80 a 1.833 morts, però en mig any

Un exemple interessant és la gestió que el govern dels Estats Units va fer del desastre causat per l’huracà Katrina, l’any 2005.  Perquè ensenya com es pot estirar la comunicació del nombre de morts.

La primera estimació feta per la FEMA (Agència Federal de Gestió de les Emergències, per les sigles en anglès) el 30 d’agost, l’endemà que l’huracà arribés a la costa dels Estats Units, parlava de 80 morts.

Dues setmanes després del pas del temporal, les autoritats van reconèixer que en realitat hi havia centenars de morts.

No va ser fins passats dos mesos que es va parlar de mil.

Però no va ser fins el gener del 2006 que la xifra definitiva de víctimes mortals no es va confirmar en les 1.833 víctimes reals. 

El govern dels Estats Units va ser molt criticat per aquesta actuació. Totes 1.833 víctimes eren mortes l’agost: com era possible que no fossen reconegudes fins el gener següent? 

La pregunta era lògica, però la realitat és que, emparant-se en les dificultats tècniques i en la complexitat de l’operació d’identificació, el govern federal va intentar de defensar-se de les crítiques i va semblar que contenia el malestar de la població de Nova Orleans, la més afectada per l’huracà.

Va ser així. No es va produir la revolta que alguns analistes auguraven. Però cal dir també que a les següents eleccions presidencials el candidat dels demòcrates, Barack Obama, va assolir un històric 80% dels vots contra el candidat republicà, malgrat que aquest ja no era George Bush, el responsable de la mala gestió de l’huracà.

Passarà mig any abans no sapiguem amb exactitud quants morts hi ha hagut en aquest episodi de gota freda?

Cinc bombers del Grup de Socors de Desastres (GSCF), una ONG francesa, han aparegut avui a Alfafar (Horta Sud) per ajudar amb les feines de salvament i condicionament, una volta el govern espanyol va rebutjar ahir l’oferiment de l’executiu francès d’enviar 200 bombers al País Valencià.

El grup ha arribat al municipi equipat amb quatre tones de material, com ara grups generadors, pales i guants. Thierry Velu, un dels voluntaris francesos, ha explicat en declaracions a France Info que els bombers del grup han estat els primers que han arribat al municipi d’ençà dels aiguats. “Hem estat els primers operaris d’emergència a arribar al lloc dels fets, la gent no havia vist cap operatiu d’emergències d’ençà de les inundacions”, ha dit.

“La situació és tan dramàtica que el personal no pot fer-hi front. Quan veiem que som els primers a arribar al lloc dels fets, tothom es llança als nostres braços”, ha afegit Velu, que és també president del GSCF.

El ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, rebutjà ahir l’oferiment del govern francès d’enviar al País Valencià 200 bombers per ajudar en les feines de salvament. Així ho assegurà el seu homòleg francès, Bruno Retailleau, en declaracions davant els mitjans. “Diu que té els seus mitjans i que ha mobilitzat l’exèrcit”, explicà. I afegí, en referència a les paraules que li havia transmès Marlaska: “Ara com ara, no cal.”

Protecció Civil ha enviat una alerta als telèfons mòbils de les Terres de l’Ebre demanant precaució a la ciutadania arran de l’episodi de pluges torrencials, que es pot allargar fins diumenge. L’avís explica que hi pot haver esllavissades i demana d’evitar desplaçaments innecessaris i allunyar-se de rieres i barrancs encara que no plogui. L’alerta l’han rebuda els ciutadans del Baix Ebre, el Montsià, la Terra Alta i la Ribera d’Ebre.

Enviament Alerta de #ProteccioCivil als tlf mòbils de les comarques del Montsià, Terra Alta, Ribera d’Ebre i Baix Ebre

Les pluges poden ser continuades i torrencials. Cal extremar precaucions, evitar desplaçaments innecessaris i allunyar-se de rieres i torrents#INUNCAT pic.twitter.com/GZtWmbjb3v

— Protecció civil (@emergenciescat) November 2, 2024

Molts veïns dels pobles afectats per la gota freda han pogut salvar la vida, però continuen atrapats a casa. Els serveis d’emergència no donen l’abast i, quatre dies després de la tragèdia, molts ciutadans no poden sortir al carrer arran dels estralls que van causar les riuades. Més enllà del fang i les inundacions, molts portals encara estan blocats per deixalles i vehicles amuntegats.

És el cas de la veïna de Benetússer (Horta Sud) de la fotografia, a qui els veïns del seu carrer ajuden amb les necessitats bàsiques, com ara menjar, aigua, carregar el mòbil, entre més coses. El portal del seu edifici està completament blocat amb més d’una desena de cotxes que l’aigua va compactar com una enorme bola de metall.

VilaWeb també ha tingut constància del cas d’una veïna de Sedaví (Horta Sud), que també va quedar atrapada a casa. Finalment, n’ha pogut sortir perquè voluntaris amb tractors van retirar els cotxes que taponaven completament el carrer.

Avui, 2 de novembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• L’esvoranc del barranc de Xiva que ha migpartit el poble 
• Mazón o el cataclisme moral que ens amenaça a tots I Editorial de Vicent Partal 
• Mazón, dimissió: la indignació d’un poble abandonat I Article de Gemma Pasqual 
• Mazón té les mans tacades de sang I Article de Ricard Chulià
• Sense ni una gota d’humanitat: la compareixença indignant de Mazón i Marlaska I Crònica d’Esperança Camps   
• Assegurança del cotxe: què us cobreix si el vostre vehicle ha estat danyat per la gota freda? 
• [RECULL FOTOGRÀFIC] “Sols el poble salva el poble”: onada de solidaritat amb els damnificats 
• La justícia espanyola s’impugna I Anàlisi d’Ot Bou 
• La banca plora… però guanya més diners que mai I Article de Jordi Goula 
• Marta Almirall: “Amb entrades a cinc o deu euros per als espectacles infantils és molt difícil de sobreviure” 
• Mentides, intrigues, judicis: la batalla per la maragda “maleïda” que pot valer mil milions de dòlars 
• Clixés, redundàncies i col·locacions: els vicis del català 
• El manacorí executat pels japonesos en una illa remota del Pacífic 
• Quin és l’origen de la Castanyada? Per què mengem castanyes i panellets per Tots Sants? 
• Cereria Subirà: la botiga més antiga de Barcelona que conserva l’activitat original

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.  

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Els darrers dies de campanya, Kamala Harris ha trobat un aliat inesperat a l’estat de Pensilvània, que segons els sondatges pot acabar decidint el resultat de les eleccions presidencials: els votants de més de seixanta-cinc anys, que històricament han estat una demografia clau per al Partit Republicà tant a l’estat com a la resta del país.

Les setmanes prèvies als comicis, els electors de més de seixanta-cinc anys han emès gairebé la meitat de tots els vots anticipats a l’estat, però les xifres provisionals semblen afavorir els demòcrates per un marge inesperadament alt. A Pensilvània hi ha, si fa no fa, els mateixos votants de seixanta-cinc anys registrats com a demòcrates que com a republicans, però les xifres de vot anticipat publicades fins ara afavoreixen clarament el partit de Kamala Harris: els votants registrats com a demòcrates representen un 58% del vot anticipat entre els sèniors a l’estat i, en canvi, en el cas dels republicans aquesta xifra es redueix a un 35%.

Aquesta discrepància encaixa amb les tendències demoscòpiques, que apunten que Trump ha perdut suport entre els votants de més edat a l’estat –que té més electors de més de seixanta-cinc anys que no la mitjana nacional– les darreres setmanes de campanya. El darrer sondatge de Fox News a l’estat, corresponent al mes d’octubre, situa Harris cinc punts per davant de Trump entre els votants de més de seixanta-cinc anys; en el sondatge de setembre, tan sols un mes abans, tots dos candidats empataven entre aquesta franja.

La dada és significativa perquè, històricament, els votants de més de seixanta-cinc anys han estat un grup demogràfic clau per a Donald Trump. L’any 2020, un 53% dels votants de més de seixanta-cinc anys de Pensilvània van decantar-se per ell, segons el sondatge a peu d’urna de la cadena CNN, tot i que Biden s’imposà en el còmput general a l’estat. El 2016, els sèniors nord-americans van ser una de les forces clau rere la victòria electoral de Trump, a qui afavoriren per un marge de 8 punts sobre Hillary Clinton –la segona diferència més gran observada en qualsevol grup d’edat, tan sols per darrere dels votants entre 45 anys i 64. En les eleccions del 2020, aquest marge va ser més estret (5 punts), però igualment afavorí Trump.

En el cas de l’electorat general, les tendències del vot anticipat a Pensilvània també semblen afavorir els demòcrates. Segons una anàlisi de Politico, prop d’un 35% dels electors registrats com a republicans que han votat per anticipat van votar també en les eleccions del 2020; en el cas dels electors registrats com a demòcrates, aquesta proporció és de tan sols el 8%. Les xifres suggereixen, per tant, que el vot anticipat hauria de tendir considerablement més cap als republicans que no cap als demòcrates, una tendència que no sembla observar-se en el cas dels votants de més de seixanta-cinc anys.

Quatre anys després d’haver-lo acusat de fraudulent, Trump s’apunta al vot anticipat

Tradicionalment, el vot anticipat ha estat patrimoni del Partit Demòcrata: el 2020, sense anar més lluny, la diferència entre els votants registrats com a demòcrates i els votants registrats com a republicans que van acollir-se al vot anticipat va ser ni més ni menys que de 50 punts a favor dels demòcrates.

Tanmateix, enguany Trump ha encoratjat reiteradament els seus votants a votar per anticipat, cosa que ha contribuït a reduir a 25 punts el dèficit del Partit Republicà en aquesta modalitat de vot.

La postura de l’ex-president sobre el vot anticipat contrasta radicalment amb la línia que adoptà en les eleccions del 2020, en què titllà el sistema de fraudulent i l’acusà, sense proves, d’inflar artificialment els resultats del Partit Demòcrata amb milions de vots falsos. Però alguns analistes, i fins i tot algunes veus al Partit Republicà, vincularen els atacs de Trump al vot anticipat amb la caiguda de la participació en àrees tradicionalment republicanes –més encara en unes eleccions en què les restriccions sanitàries per la pandèmia continuaven plenament vigents, cosa que esperonà milions d’electors a votar per anticipat. “No val a badar. […] Demanem a la gent que voti per anticipat per què no se sap mai què pot passar, per exemple, amb l’oratge”, explicà aquesta setmana un alt càrrec republicà, en un resum del canvi d’estratègia del partit.

Els demòcrates farien bé de no afanyar-se a treure conclusions precipitades del vot anticipat. Els votants de més edat tenen més propensió a votar per anticipat que no la resta; d’aquesta demografia, sembla raonable deduir que els votants demòcrates en particular –el partit que, tradicionalment, més ha optat per aquesta modalitat– siguin més propensos a votar per anticipat que no els republicans o els independents.

El 2016, al cap i a la fi, el vot anticipat també va afavorir amb claredat Hillary Clinton, però Trump aconseguí de compensar la diferència el dia de les eleccions. Sigui com sigui, les tendències del vot anticipat a Pensilvània ofereixen un bri d’esperança als demòcrates: lluny de ser un problema, els votants de més edat podrien acabar essent, si no la solució, almenys un dels factors que acabi decantant les eleccions a favor de Harris.

El País Valencià tracta d’assimilar la magnitud de la tragèdia que ens ha colpejat. En el moment d’escriure aquestes línies, la xifra oficial de víctimes mortals supera les dues-centes persones, però tots sabem que n’hi ha moltes més; la xifra és esgarrifosa. Encara no tenim dades oficials sobre el nombre de desapareguts, però algunes estimacions apunten que podrien superar el miler. Aquesta situació, lluny de ser un desastre natural inevitable, és el resultat d’una deixadesa institucional que ens ha deixat abandonats, exposats i desprotegits. Quan les pluges van començar a caure i la tempesta es feia cada vegada més intensa, on eren, les nostres autoritats? On era el lideratge de Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana, per protegir-nos i coordinar una resposta eficient?

La població, a més, no va ser avisada a temps i molts ciutadans es van veure atrapats als garatges de les seues cases, amb l’aigua pujant ràpidament i sense possibilitat de fugida. El més preocupant és que, dies després de la catàstrofe, ningú de les institucions no ha anat a ajudar-los. No tenen aigua, no tenen menjar, i alguns fins i tot conviuen amb els cossos dels seus difunts a casa. La gent depèn únicament de la solidaritat dels voluntaris, que en columnes humanes han acudit als carrers per oferir ajuda. On és l’exèrcit? On són els avions de rescat, els hospitals de campanya? Les autoritats s’excusen que “hi ha prioritats”, però la realitat és evident: la prioritat no són les persones. El poble necessita recursos, no excuses.

El poble valencià es va veure a la intempèrie, exposat a les conseqüències d’una gestió irresponsable. L’alerta d’emergència ens va arribar a les vuit i deu de la vesprada, assegurant-se que acabàvem la jornada laboral abans de deixar-nos a la nostra sort. Ens van abandonar a les carreteres, sense cap mena d’assistència, enmig de la tempesta.

Potser sembla exagerat, potser alguns pensaran que aquestes acusacions són fruit de la ràbia i la impotència, però plou sobre mullat. Ja durant l’accident del metro de València, la comissió d’investigació va concloure que el govern del Partit Popular va ordir una trama per a ocultar la veritat i no va tractar amb dignitat les víctimes, mentre la televisió pública valenciana tapava i manipulava la informació sobre el sinistre. Aquest patró de manipulació i de desatenció a la ciutadania es repeteix en moments de crisi.

La indignació creixent entre el poble valencià és profunda. La DANA ha evidenciat, amb cruesa devastadora, les mancances d’un govern que ha posat els interessos polítics per sobre de la vida de les persones. En la pitjor tempesta viscuda en dècades, milers de valencians han quedat atrapats als seus llocs de treball, en polígons industrials inundats, i milers de famílies han hagut de viure la desesperació de no poder posar-se en contacte amb els seus éssers estimats. Mentrestant, Mazón i el seu equip mantenien el silenci o llançaven missatges falsos, contradictoris, tardans i insuficients.

La situació viscuda en polígons com l’Oliveral, a Riba-roja, és una mostra descarnada del caos i la manca de previsió. Més d’un miler de treballadors van quedar atrapats a les naus, sense cap possibilitat de fugir de la tempesta, perquè les empreses es van negar a deixar-los eixir abans de temps. Quan l’alerta d’emergència va arribar als seus mòbils, l’aigua ja començava a inundar les instal·lacions. Sense llum i sense cobertura, les persones atrapades només comptaven amb el seu instint de supervivència. Els familiars, desesperats, van acudir a les xarxes socials buscant informació.

És inadmissible que un país com el nostre, amb capacitat per a anticipar-se a una catàstrofe, no haja pres les mesures necessàries per a protegir la seua gent. Aquesta desprotecció es va repetir en més zones industrials, com a la planta de Ford a Almussafes, on uns quatre-cents treballadors van quedar retinguts al lloc de feina. Obligats a passar la nit a les instal·lacions, van viure la por de veure’s atrapats en un edifici envoltat d’aigua, sense cap suport oficial que els garantira la seguretat. El govern de Mazón ha optat per desmantellar recursos essencials com la UME valenciana, malgrat el risc conegut que les inundacions representen per al nostre territori. La decisió de suprimir una unitat d’emergència vital, desestimant-la com un “chiringuito”, demostra la falta de responsabilitat i previsió que, tristament, hem pagat amb vides humanes.

Però això no acaba amb la simple exigència d’una dimissió. Aquesta tragèdia, i la negligència que l’ha agreujada, requereix responsabilitats penals per a Carlos Mazón, els membres del seu govern, i els empresaris que, de forma egoista i irresponsable, van posar en perill la vida dels seus treballadors. La seua actuació, forçar les persones a quedar-se a les naus industrials durant una tempesta de tal magnitud, els fa còmplices de les morts que hem viscut. Aquestes accions, més que negligents, són criminals, i han de ser tractades com a tal. Les vides dels valencians no poden ser trepitjades impunement per interessos econòmics o polítics.

Davant aquesta realitat colpidora, el poble valencià s’ha unit per convocar una gran manifestació dissabte que ve, 9 de novembre, a les 18.00, a la plaça de l’Ajuntament de València, amb el lema “Mazón, dimissió”. Aquesta manifestació no és només una demanda de canvi, és un crit de dolor, dignitat i justícia.

Aquesta no és la classe de govern que mereixem. El 9 de novembre marcarà un punt d’inflexió, un dia que recordarem perquè el poder rau en la gent, en la dignitat de qui no es rendeix. El nostre clam ressonarà pels carrers de València: volem un govern que ens defense, volem dignitat i justícia. Exigim la dimissió de Mazón i que responga davant la justícia, i no ens aturarem fins a aconseguir-ho.

La Generalitat Valenciana ha acordat de restringir la circulació de vehicles particulars a les vies d’accés als municipis més malmesos per la gota freda que ha fuetejat el País Valencià, segons que ha anunciat el conseller d’Infrastructures, Vicente Martínez Mus.

En la compareixença, el conseller ha explicat que la Generalitat havia aprovat una ordre, que entraria en vigor aquesta mitjanit i seria vigent fins a les 23.59 de diumenge, i que acordava l’aturada amb caràcter transitori de la mobilitat en determinades vies, excepte per als serveis essencials i empreses responsables de garantir el subministrament de serveis bàsics d’aigua, energia, comunicacions i distribució d’aliments.

Les vies restringides són els accessos i eixides als municipis de la V-31, excepte l’entrada a la ciutat de València; i els accessos i eixides als municipis del quilòmetre 0 (el Port) al quilòmetre 9 de la V-30, que coincideix amb els accessos a la A-3, en tots dos sentits, excepte en l’entrada a València.

A més, es prohibirà la circulació a la CV-33, entre Albal i Torrent; la CV-36, entre València i el by-pass; la CV-366, a l’accés sud de Torrent; la CV-400, entre València i Albal; la CV-403, entre Xirivella i Torrent; la CV-407, entre Picanya i Sedaví, i la CV-410, entre Alaquàs i el centre comercial Bonaire.

Illa de Luta
Illes Marianes Septentrionals
Mapa a Google

El desastre del 98, com es coneix popularment la guerra hispano-nord-americana del 1898, va representar la fi de l’imperi colonial espanyol al món. Arran del tractat de París del desembre d’aquell mateix any, Madrid va haver de cedir als Estats Units les illes de Cuba i Puerto Rico, al Carib, i les illes de les Filipines i de Guam, al Pacífic. En aquesta última zona, Espanya també administrava des de Manila milers d’illetes englobades en els arxipèlags de les Marianes i les Carolines, que es va veure forçada a vendre a Alemanya tan sols tres mesos després per vint-i-cinc milions de marcs.

La presència colonial espanyola durant tres segles en aquests últims dominis d’ultramar és ben palpable encara amb el chamoru, una llengua de la família austronèsica amb un alt percentatge de lèxic derivat del castellà, i també amb la religió majoritària de les illes, el catolicisme, implantada durant el domini hispànic. Aquest esforç evangelitzador sobre les poblacions locals es va mantenir més enllà del 1898, amb l’arribada de nombrosos eclesiàstics i missioners alemanys, espanyols i també del nostre país: del 1911 al 1914, per exemple, hi va haver un vicariat apostòlic exclusiu per a Guam que es va vincular a la província caputxina de Catalunya.

El 1914, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial a Europa, el Japó va aprofitar l’avinentesa per ocupar les Marianes i les Carolines, i el 1920 va rebre un mandat de la Lliga de les Nacions sobre aquells territoris. Però això no hi va aturar l’arribada de capellans i missioners europeus, gràcies sobretot a l’acció de l’almirall Shinjiro Yamamoto, convertit al catolicisme de ben jove i ideòleg de la importació d’eclesiàstics europeus cap a aquelles possessions. Com detalla l’historiador i caputxí ​​Eric Forbes, entre els capellans cridats pels japonesos hi havia Joan Pons, un jesuïta nascut a Manresa el 26 de març de 1876 i ordenat el 1911. El 1921, amb quaranta-cinc anys, va arribar a Chuuk, a la Micronèsia, per a servir en les missions jesuítiques de les Carolines i les Marianes i durant un temps en va ser el superior.

El 1935 el van enviar cap al sud de les Marianes, va aprendre el chamoru i va servir alternativament tant a l’illa de Saipan com a la de Luta, on finalment es va establir el 1937 en un nou convent construït pels japonesos. Des de l’arribada al Pacífic, sembla que el sacerdot manresà va patir úlceres doloroses a les cames que li impedien sovint de caminar o d’aguantar-se dret. Per això tenia sempre al costat el seu secretari des de feia anys, el jesuïta mallorquí Miquel Timoner i Guadera, nascut a Manacor el primer de novembre de 1892 i que també era a Luta quan el 20 de març de 1944, en plena Segona Guerra Mundial, les autoritats japoneses van decidir d’ocupar el seu convent a Tatåchok a causa de l’avenç de les tropes dels EUA cap a les Marianes. Segons Forbes, Pons els va demanar tres dies per deixar l’edifici, però el 23 de març a mitjanit, sense haver-se mogut del llit, es va morir. Timoner, amb l’ajuda dels germans Corbiniano Ayuyu i Bonifacio Esteves, va soterrar el cos al cementiri al costat de l’església de Sant Francesc de Borja a Songsong.

Tres mesos després de la mort de Pons, els vaixells i avions nord-americans van començar a atacar l’illa per mar i aire. Els japonesos estaven convençuts que la invasió aliada es podia produir en qualsevol moment i van començar a sospitar si alguns illencs no es preparaven per ajudar-los des de terra ferma aplegant informació militar sensible i confidencial o difonent rumors per desmoralitzar la població. Sense proves evidents, Timoner i quatre persones més foren detingudes sota l’acusació d’espionatge i el comandant japonès a  l’illa, sense saber exactament com havia d’actuar, va demanar als comandaments superiors de la veïna Guam què havia de fer amb aquells suposats espies. La resposta, taxativa, no va trigar a arribar: tots havien de ser executats.

La primera execució, la d’Esteves, va tenir lloc el 25 de juny de 1944 a Tatåchok, a càrrec d’un escamot d’afusellament japonès. I l’última va ser la de Timoner, en una data que algunes fonts situen a la primeria de juliol i unes altres al començament del mes de novembre. Els detalls de l’execució també varien segons el relat: n’hi ha que afirmen que fou decapitat o mort a trets, i uns altres defensen –sembla que més encertadament– que primer el van intentar enverinar i posteriorment li van clavar una baioneta.

Els nord-americans no van arribar a envair mai Luta, atès que el setembre del 1945 la guarnició japonesa es va rendir. Els executors materials dels cinc suposats espies foren jutjats posteriorment per un tribunal militar nord-americà a Guam, el 1949: el comandant que va ordenar les execucions, el metge que va enverinar Timoner i el soldat que li va acabar clavant la baioneta foren declarats culpables i van complir penes a la presó de Sugamo, a Tòquio, on els americans van tancar els militars japonesos implicats en crims de guerra.

I una mica més: Al sud de Luta, a Guam, del 1911 al 1914 fins a sis caputxins catalans foren destinats a l’illa: Francesc Xavier Vilà i Mateu i Agustí Bernaus i Serra, nomenats bisbes de Guam, i fra Dídac de Barcelona, fra Ezequiel de Mataró, fra Gualter de Campos i fra Tomàs de Barcelona.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Restes del convent de Tatåchok (fotografia: bloc d'Eric Forbes). Tomba del missioner manresà Joan Pons a Luta (fotografia: bloc d'Eric Forbes). Vaixell japonès atacat per l'aviació nord-americana davant les costes de Luta. L'única imatge que es té de fra Miquel Timoner.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

The Washington Post · Terrence McCoy

Rio de Janeiro, Brasil. De la maragda de Bahia s’han explicat tota mena d’històries increïbles, la major part de les quals, falsa.

Hi ha qui diu que panteres, o unes altres bèsties ferotges, van atacar un carro empès per mules que transportava la pedra gegant per la selva brasilera. S’ha afirmat que els senyors de la guerra brasilers, o, alternativament, la màfia brasilera, dediquen cos i ànima a cercar la que es creu que és la maragda més grossa del món.

Una d’aquestes històries diu fins i tot que la pedra va ser engolida per les aigües de l’huracà Katrina.

Sorprenentment, aquesta darrera història és certa.

Veritat, mentida: així ha estat sempre aquesta pedra gegant. Deforme, misteriosa, elusiva: la maragda de Bahia desafia totes les convencions. Aquesta pedra de luminescències verdoses, de la grandària d’una nevera petita, no enlluerna sinó que obsessiona. Molta gent l’ha cobejada. Alguna, fins i tot, s’ha mort cobejant-la. Una altra ha acabat a la presó.

Detall de la maragda (fotografia: Departament del Xèrif del comtat de Los Angeles).

A la gent, sobretot als periodistes, li agrada dir que la pedra és maleïda. D’ençà que fou descoberta en una mina brasilera el 2001, totes les dimensions de la pedra –del valor a la importància i, naturalment, a la pertinença– han estat objecte constant de disputa.

Alguns diuen que la maragda val gairebé mil milions de dòlars. Uns altres diuen que no val gairebé res. Hi ha qui diu que pesa 2,5 quilos. Uns altres diuen que en pesa 752.

Però ara un tribunal nord-americà és a punt de resoldre un d’aquests punts de disputa: la qüestió sobre la propietat de la pedra. Serà la resolució d’una batalla legal que, durant més d’una dècada, ha enfrontat el Brasil amb un petit consorci de caçafortunes, que han provat de frustrar unes quantes vegades la petició diplomàtica que demana que la roca torni a la seva terra natal.

El Brasil sosté que ha estat víctima d’un delicte, que la roca es va desenterrar il·legalment i que va sortir del país gràcies al contraban. La pedra, diu Brasília, pertany a un museu.

“No ens mou en absolut l’interès econòmic”, explica Boni de Moraes Soares, fiscal federal especialitzat en disputes internacionals. “Volem enviar un senyal que anirem a cercar els béns nacionals del Brasil on siguin i exigirem responsabilitats als traficants internacionals perquè s’ho pensin dues vegades abans de cometre un delicte tan descarat”, afegeix.

A l’altre bàndol hi ha tres caçafortunes nord-americans que fa més de quinze anys que reivindiquen ser els propietaris legítims de la pedra. Diuen que no van tenir res a veure amb la importació de la maragda, sinó que simplement la van adquirir legalment en una transacció compulsada per un jutge de Los Angeles.

Un d’aquests caçafortunes és Jerry Ferrara, un home de Florida que comercia amb béns immobles i pedres precioses. Fa setze anys que prova de treure profit de la maragda, sense èxit.

“Sempre dic a la gent: ‘Sóc el pobre més ric que coneixereu mai’”, ironitza.

Però ara, tant ell com el seu consorci, FM Holdings, s’enfronten a l’adversari més temible que s’han trobat fins ara: la República Federal del Brasil.

El país de les maragdes gegants

A la serralada semiàrida de Carnaíba, al nord-est del Brasil, hi ha un dels jaciments de maragdes més grans del món. Les pedres que s’hi troben són diferents de les maragdes que abunden a Colòmbia o Zàmbia. Són més tèrboles, cosa que les fa més barates. Però algunes també són molt més grosses que la resta.

La mina de Carnaíba ha produït cinc “maragdes gegants”, segons els mitjans de comunicació brasilers, cadascuna de les quals pesa centenars de quilos.

Un dels comerciants d’aquestes maragdes va ser Alderacy de Carvalho, més conegut com “el General”. De les maragdes que De Carvalho guardava a casa seva, cap era més extraordinària que la de Bahia. Un bloc negre salpebrat amb cristalls verdosos, la pedra semblava més un meteorit que no pas una maragda. Originalment, De Carvalho va comprar la pedra per uns mil cinc-cents euros.

“No ens consta que hi hagi cap peça més que sigui tan rara i única, amb els cristalls de maragda tan ben formats”, explica un geòleg del Ministeri de Mines brasiler. “S’hauria d’exhibir en un museu de minerals perquè els brasilers i turistes estrangers puguin conèixer les riqueses naturals del Brasil”, afegeix.

Segons que consta als expedients judicials, el General la va acabar venent per set mil cinc-cents dòlars a dos cercadors de gemmes, que se la van endurar a São Paulo i la van deixar, durant anys, a l’oficina un taller de reparació de vehicles. El 2005, els cercadors la van enviar als Estats Units amb l’esperança de trobar-hi un comprador.

Com res que s’hagi vist abans

Als Estats Units, una successió d’especuladors de gemmes han provat de vendre-la a un gran comprador, i han fracassat.

La pedra va acabar caient en mans de Ferrara. En aquell moment, segons que explica, estava arruïnat i no tenia casa. La maragda, diu, “no era com res que hagués vist abans”.

Però quan era a punt de vendre-la, un antic associat seu va dir a la policia que la roca era robada, i va afirmar que la màfia brasilera hi anava darrere. El xèrif de Los Angeles va trobar la roca i la hi va confiscar; durant anys, Ferrara i el seu antic associat se’n van disputar la propietat. El 2015, finalment, un jutge de Los Angeles va dictar sentència a favor de Ferrara.

Mentre els homes es disputaven la pedra, el Servei d’Immigració i Control de Duanes dels Estats Units va informar les autoritats brasileres d’on era. El país, que ha perdut més de nou-centes relíquies culturals a causa dels traficants i ha vist durant dècades com s’exhibien en nacions més riques, va obrir una investigació penal sobre el cas.

Segons que consta als registres judicials, les autoritats van descobrir que la primera llicència per a explotar el jaciment on es va descobrir la maragda de Bahia no va ser concedida fins anys després d’haver descobert la pedra, i que els caçafortunes que van enviar la roca als Estats Units la van identificar falsament als documents d’exportació com a “betum i asfalt”. També van descobrir que un expert en gemmes de São Paulo els havia dit que la pedra valia 372 milions de dòlars, però que ells havien declarat que valia cent dòlars.

Un tribunal va declarar els especuladors Elson Alves Ribeiro i Rui Saraiva Filho culpables de contraban i usurpació de béns públics, i els va condemnar a penes de presó.

“No som una colònia”, va escriure a la sentència la jutgessa Valdirene Ribeiro de Souza Falcão. “Som un país sobirà. Les nostres riqueses no poden ser distribuïdes per innumerables països per preus mòdics”, va afegir.

Arran de la investigació, el Brasil va invocar el Tractat d’Assistència Legal Mútua, un acord diplomàtic que obliga el país signatari a prestar assistència en assumptes penals als països que ho demanin. En resposta, el govern dels Estats Units va sol·licitar l’any 2015 al tribunal federal del Districte de Columbia que autoritzés la devolució de la maragda al Brasil.

Molt de valor, poc rèdit

Tot i el suposat valor de la maragda, ningú n’ha acabat guanyant gaires diners.

Nou anys després de la demanda d’ajuda del Brasil als Estats Units per a recuperar la pedra, el jutge nord-americà Reggie B. Walton ha anunciat aquesta setmana que aviat emetria sentència. Ferrara, tot i haver certificat les credencials de propietari a Califòrnia, no creu que la pedra torni mai més a casa seva.

“Vaig guanyar la subhasta i se’m va considerar un comprador legítim de la maragda”, diu. “Però de la mateixa manera que pots guanyar, a la vida també pots no guanyar”, sospira.

“Si de debò és un tresor nacional, pertany al Brasil”, diu.

Marina Dies, de Brasília estant, ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El novembre del 2019, el president espanyol, Pedro Sánchez, fanfarronejà que la fiscalia general de l’estat espanyol, un òrgan en teoria independent, era un instrument al servei de qui governava. “La fiscalia, de qui depèn?”, es demanà, retòricament, per demostrar que les euroordres contra els exiliats les impulsava ell, mentre el PP l’acusava d’inacció. Aquelles declaracions van fer terrabastall, però el van ajudar a reivindicar que, com els darrers quaranta anys, el PSOE continuava essent l’estat i que en volia controlar els engranatges. Així s’anà desacomplexant. El 13 de gener de 2020, el mateix dia que la va destituir com a ministra de Justícia, Sánchez va proposar Dolores Delgado com a fiscal general de l’estat espanyol. Cándido Conde-Pumpido, que fou també fiscal general durant els set anys de mandat de José Luis Rodríguez Zapatero, és ara el president del Tribunal Constitucional que haurà de resoldre sobre la llei orgànica d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya.

A mesura que s’ha anat aclofant al càrrec, Sánchez s’ha vist amb forces de parasitar les institucions de l’estat que podia controlar directament –tibant la corda, quan ha calgut, amb nomenaments com ara el de Delgado, el de Juan Carlos Campo, que va passar de ministre de Justícia a magistrat del Constitucional i el de Fernando Galindo, de subsecretari del govern espanyol a secretari general del congrés. La instrumentalització partidista dels mecanismes de l’estat no és pas invent de Sánchez, és clar. El maig del 2017, el congrés espanyol va reprovar qui ocupava llavors el càrrec, José Manuel Maza, per afavorir el PP de Mariano Rajoy en la investigació de casos de corrupció. Allò que ara neguiteja els vells mandarins és que Sánchez ho faci, primer, obeint purament el seu interès, i segon, per aplicar una recepta de pacificació a Catalunya que contravé la política de càstig que va defensar el seu rei el 3 d’octubre. De Sánchez, els espanta que, per protegir-se, sigui capaç d’esborrar la ficció que Espanya és un estat de dret funcional.

Després de l’amnistia, la cosa ha pujat de nivell. L’actual fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, era el número dos de Delgado i s’ha captingut fins ara com un aleró de Sánchez. De seguida, García Ortiz va intentar d’ascendir la seva antecessora a fiscal de sala, però no se’n va sortir. Una sentència del Suprem va dir que ho havia fet per afavorir-la, sense atendre raons de mèrit i, per tant, que havia comès una “desviació de poder”. Després, encara, Sánchez va fer per renovar-lo al càrrec i el Consell General del Poder Judicial –llavors amb el mandat caducat– es va negar, en una decisió sense precedents, a avalar el nomenament. Ara, el Tribunal Suprem ha encausat García Ortiz per revelació de secrets, perquè veu indicis que va ser ell qui va filtrar un correu en què l’advocat d’Alberto González Amador, parella d’Isabel Díaz Ayuso, el declarava culpable d’un frau fiscal. Aquesta setmana li han escorcollat el despatx i li han requisat el mòbil, els ordinadors, el correu i els perfils a les xarxes socials.

L’independentisme no sembla pas conscient de la vulnerabilitat que això representa no tan sols per a Sánchez, sinó per a l’estat espanyol mateix. Per una banda, Espanya té avui un president que –mal que sigui per càlcul polític– ha admès que hi havia lawfare, que té una guerra oberta amb la magistratura –encara que no tingui cap pretensió real de democratitzar-la–, acorralat per un presumpte cas de corrupció –poc creïble– que afecta la seva dona i per un altre –molt creïble– que afecta la seva antiga mà dreta, l’ex-ministre José Luis Ábalos, amb un soci de govern en descomposició pel cas Errejón i amb una perspectiva dubtosa d’aprovar cap pressupost. Per una altra banda, el bàndol de la magistratura rònega que considera Sánchez un traïdor no troba cap més manera de guanyar que no impliqui impugnar-se a si mateixa: encausen el fiscal general de l’estat, bloquen durant anys l’òrgan de govern dels jutges, i el principal partit de l’oposició, el PP, al qual són lleials molts dels magistrats que guerregen contra Sánchez, posa en dubte la fiabilitat del Constitucional.

La justícia espanyola és en lluita i no és una lluita contra la ingerència política, que li és gairebé connatural. És la lluita d’un estat desorientat perquè la dècada del 2010 el va posar en escac i no sap com recompondre’s. Encara que Catalunya dormi, la crisi de règim continua oberta i Madrid veu miratges i no sap com tancar-la. La primera manifestació d’això és que discrepen sobre com derrotar Catalunya. Els uns defensen la repressió reial que ho esclafi tot i els altres una pacificació que desballesti la política i que imposi a Barcelona una tecnocràcia pura. Una traducció terrenal: a la sala del Suprem que ha decidit d’encausar García Ortiz hi ha, és clar, els jutges Carmen Lamela, que mirava el mòbil mentre prenia declaració als consellers de la Generalitat, i Manuel Marchena, que fou qui els condemnà. Sánchez lluita per mantenir-se al poder; per mantenir-se al poder ha de corregir la resposta dels jutges el 2017; i els jutges lluiten contra l’intent de correcció, i García Ortiz i Begoña Gómez en són danys col·laterals, cosa que no els fa pas innocents.

Arribar a Xiva de Xest (Foia de Bunyol) i trobar, a la part més elevada del poble, un camió amb dipòsit que reparteix aigua potable. La cua és considerable. Anar baixant i començar a sentir el brogit dels tractors i de les pales que freguen l’asfalt davall uns quants centímetres de fang. Continuar pel poble i veure les mateixes estampes que en uns altres pobles. Canvien les cares, però no les expressions. Cansament i incredulitat a parts iguals.

A Xiva, al barranc de Xiva, també conegut com a rambla del Poio, va començar tot. Ara és una cicatriu ben oberta que migparteix el poble. La força amb què l’aigua baixava era tan gran que va pegar queixalades goludes a les cases que s’hi abocaven. Que s’hi abocaven, perquè els murs han desaparegut i han deixat intimitats desertes a la intempèrie. La ferocitat de l’aigua s’ha acarnissat amb les parets.

Mari Luz viu al carrer Ramón y Cajal, al bell centre de la localitat, que fa pendent. Té una casa antiga i rehabilitada, amb unes portasses de fusta massisa que diu que l’ajudaren a frenar  l’avinguda. Dóna gràcies perquè els mals van ser menors.

La resta del paisatge és també el mateix, i el color dominant, el marró del fang. A mesura que passen les hores, arriben reforços. Avui és un dia festiu i amics i familiars d’uns altres indrets arriben per ajudar a fer el que siga. Sílvia i Raquel són de Llíria, i han anat a Xiva per a ajudar la seua companya de treball, Marta. A ella la riuada la va agafar a la carretera.

Els amics i els voluntaris arriben a Xiva carregats de menjar i d’aigua, i amb pales i graneres per a intentar de traure fang de dins les cases i provar de netejar el que es puga, però és molt complicat de fer sense aigua corrent i sense llum.

També arriben provisions. Ampolles d’aigua, menjar i roba a disposició de qui ho necessite. També articles de neteja i més estris que solament es troben a faltar quan han desaparegut.

Alguns tractors comencen a traslladar els cotxes que impedien el pas pels carrers de la ciutat. Però molts continuen al fons del barranc, que al mateix temps que vomitava aigua a cor què vols engolia vides.

Hi ha històries de complicitats, de persones que han allotjat veïns a les plantes altes. I hi ha històries de persones que ho han perdut tot.

La batllessa de Xiva, Amparo Fort, ha explicat a VilaWeb que estaven més o menys com el primer dia, que continuava faltant de tot, però que les coses més imprescindibles eren la llum i l’aigua. A pesar que unes hores abans havia fet unes declaracions duríssimes sobre la quantitat de desapareguts del poble, avui ha moderat el discurs i no ha volgut donar dades. “Ho gestionen tot la Guàrdia Civil i la delegació del govern”, ha dit.

Els números no acostumen a enganyar i els referits a la banca que hem anat sabent aquesta setmana són concloents. Enguany, els beneficis de les sis grans entitats de l’Íbex 35, fins al setembre, han augmentat d’un 20%, cosa que marca un rècord històric. Per això pot sorprendre molta gent que, quan parlem de xifres tan elevades i positives, les queixes dels banquers hagin estat tan dures contra l’allargament durant tres anys de l’impost que grava interessos i comissions. Molta gent no sap que el 2023, també enmig de protestes, l’impost nou va representar el 4,2% dels beneficis. O, si voleu, 1.100 milions, sobre els 26.000 milions presentats, en números rodons. Enguany, al setembre, ja han obtingut 23.656 milions, és a dir, que sembla que se superarà de llarg la xifra de l’any passat.

El cas és que es parla més de les protestes que no pas dels guanys… i com s’han aconseguit, és clar. No hi ha cap misteri, ni som davant uns banquers extraordinaris. Pensem que solament en interessos, totes 6 entitats han aconseguit 68.542 milions d’euros, un 9% més que no pas l’any passat. I també han crescut considerablement els ingressos per comissions, que augmenten d’un 8%, fins a superar els 20.000 milions. I, és clar, el marge financer ha fet un salt enlaire superior al 10%. Es tracta que, amb la pujada dels tipus del BCE i l’euríbor, automàticament entraven més ingressos per crèdits, en les hipoteques, per exemple; mentre, per una altra banda, tan sols calia mantenir sota mínims la remuneració dels estalvis, que ara –tot s’ha de dir– necessitaven menys, per la liquiditat que fornia el BCE.

En definitiva, cobrar més als qui tenen crèdit, pagar menys als qui estalvien i augmentar les comissions per a tota l’operativa; vet ací el gran secret del 20% de millora del benefici d’enguany. I, és clar, guanyar diners addicionals, tallant els costs de funcionament, oficines i personal. No sembla que s’hagi inventat gaire cosa, oi? I el servei al client? Doncs, en contra que no diu la publicitat d’algunes entitats, no crec que gaire gent cregui que ha millorat. Cal afegir, solament, que amb més competència aquest funcionament tan plàcid seria més difícil d’aconseguir.

I les protestes? Doncs, com a tot arreu, evidentment, hi ha hagut de tot. Alguns de més mesurats en les paraules i uns altres de més desfermats. A mi, particularment, m’han emprenyat els arguments del conseller delegat del BBVA, Onur Genç, quan ha advertit que aquesta decisió del govern espanyol llastraria la concessió de crèdit i la inversió en plena transició energètica. “Si tens menys capital disponible perquè es generen costs addicionals, com aquests imposts, es redueix la concessió de crèdit.” I no va tenir manies a quantificar-ho. “Aquesta mena de gravamen, en la versió de l’any passat, ha significat 50.000 milions menys de capacitat de finançament per a Espanya.”

Curiosament, qui es preocupa tant pel risc del creixement de l’estat espanyol no té cap mena de dubte a mantenir l’OPA hostil contra el Banc Sabadell. Una OPA que, segons que va quantificar la PIMEC ara fa tres mesos, reduiria la disponibilitat de crèdit d’un 8%, és a dir, més de 54.000 milions d’euros en préstecs, i perjudicaria especialment les pimes i les famílies. És evident que Genç i la PIMEC parlen de dues coses diferents. En el primer cas, és tota la banca que paga l’erari públic, i, en el segon, es vol aconseguir més benefici propi, a còpia, sobretot, de rebaixar costs, és a dir, de destruir feina. Sentir arguments com aquests, emprats per persones que, com el senyor Genç, guanyen gairebé set milions d’euros l’any, fan mal a les orelles.

El conseller delegat de CaixaBank, Gonzalo Gortázar, encara ha anat més lluny i ha fet una amenaça velada d’anar-se’n. Aquesta vegada, no de Catalunya ni del País Valencià, sinó de l’estat espanyol… Va comentar que encara que en les energètiques era més evident la possibilitat de paralitzar inversions i dur-les a una altra banda (en referència a Repsol), en els bancs també passava, encara que no fos visible: “En el sector financer passa igual que en l’energètic, però en compte d’una gran decisió, en són moltes. On és més lògic que creixi a futur la banca si ací hi ha un impost i en uns altres mercats no? Veurem diferencials i com els nostres estalvis financen uns altres mercats. No és tan tangible, però són les lleis del mercat.” A més, ha recordat que les institucions comunitàries parlaven molt sobre la necessitat de fusions transfrontereres europees, i si n’hi havia amb un banc espanyol, “on seria la nova seu social i com es defensaria que hi hagués més activitat a Espanya?”.

Ahir, eren les patronals que alçaven la veu. En un comunicat, les associacions AEB i CECA consideraven que la decisió de crear un nou impost bancari “perjudicava el creixement econòmic”, i en cas d’aprovar-se en els termes anunciats, no descartaven d’acudir als tribunals perquè esmenessin “alguns dels vicis d’inconstitucionalitat de l’actual gravamen en vigor”. “Minva el crèdit a famílies i empreses, especialment a les pimes, que representen el suport del teixit productiu espanyol i la base de creació d’ocupació”, advertien.

Posar d’exemple de càstig potencial del nou impost a les famílies, quan no s’han volgut remunerar els seus estalvis per guanyar més marge, i a les pimes, quan els han posat traves en moments complicats, em sembla, senzillament, fals i indigne. Són els avantatges de gaudir d’un mercat oligopolístic, i en què, a més, no veuen pas malament de reduir una mica més la competència, amb l’OPA del BBVA al Sabadell. I no manquen tampoc unes quantes gotes de cinisme, com ara les de la presidenta del Santander, Ana Botín, que etzibava, sense manies: “Imposar un impost bancari sobre els ingressos d’un banc, com tenim a Espanya, va directament en contra del creixement i no contribuirà al nostre objectiu comú d’ajudar que a la gent li vagi més bé.” En quina gent devia pensar, la senyora Botín?

Evidentment, el canvi de rumb que ha començat el BCE i les perspectives de més baixades de tipus faran més complicada l’obtenció de beneficis als bancs per les vies actuals. De fet, les dades del tercer trimestre, agafades totes soles, ja no són tan bones com les del primer semestre i apunten que no serà tan fàcil d’assolir xifres espectaculars com fins ara. He trobat molt seriosa la reflexió del president de l’Autoritat Bancària Europea (EBA, per les sigles en anglès), José Manuel Campa, que dilluns passat va dir que la rendibilitat de la banca europea podia haver assolit el seu sostre, en un entorn de canvi dels tipus d’interès, i va advertir que, malgrat la solidesa, el sector afrontava alguns riscs.

En una audiència amb la Comissió d’Afers Econòmics de l’eurocambra, Campa va recordar que la rendibilitat sobre fons propis del sector a Europa havia passat del 2,7% el 2013 al 10,9% actual, alhora que la ràtio entre costs i ingressos havia descendit de 7 punts bàsics, fins al 56%. Són dues dades de millora en els comptes que em semblen brutals, en tan poc temps. “Els bancs de la Unió Europea poden haver aconseguit el punt màxim de rendibilitat en un entorn de tipus d’interès canviants”, va dir.

Ma mare sempre m’ha explicat –amb el pànic ressonant encara a la veu– allò que va viure en la riuà del 1957 a Bétera. La gent damunt les teulades de les cases mirant el cel amb por i el poble ple d’aigua. Un terror juvenil de què no ha pogut desfer-se mai.

Jo vaig anar a treure fang a Gavarda i la Pobla Llarga quan hi va haver la pantanada de Tous del 1982 i encara em persegueix i tremole quan em ve al cap la primera imatge que hi vaig veure. Era una vaca de color marronós que no sé com havia anat a parar dalt d’un edifici. Ni ella entenia què hi feia, ni nosaltres –els amics del poble que, espontàniament, vam fer això mateix que tanta gent va fer ahir a l’Horta Sud– sabíem com podia ser que l’aigua l’hagués empesa fins allà dalt.

Aquests dies s’ha dit i s’ha repetit moltes vegades, com si fos un tòpic, que els valencians tenim memòria dels aiguats. És així. És veritat. Ho és perquè de generació en generació els hem soferts i ens l’hem transmesa. A primers dels seixanta ma mare no em deixava anar mai a escola si queien quatre gotes al poble o si algú li deia que havien caigut “a dalt”, als pobles de més amunt. L’escola era a l’altra banda del barranc i aquell gest de prudència no el discutí mai ningú: era simplement imperatiu. Sabíem on vivíem. Sabíem com era el nostre país. Sabíem de la seua meravella, però també de la seua fúria.

Els temps han canviat, és cert. La urbanització abusiva i el canvi climàtic tenen molt a veure amb aquest horror inenarrable que vivim a l’Horta Sud, a la Ribera i a la Plana d’Utiel. Però, com he repetit fa dies i repetiré fins el dia que em muira, en aquest episodi meteorològic hi ha un culpable dels morts. Amb nom i cognoms.

Un culpable, el president Carlos Mazón, que amagant de manera criminal els avisos que tenia i desinformant la població no solament ha comès un crim que espere que haja de pagar amb molts anys de presó sinó que ha trencat aquesta cadena, aquesta memòria sagrada del poble valencià sobre l’aigua que baixa pels barrancs i el gran perill que l’acompanya.

I jo de dimarts ençà em demane obsessivament per què. Com pot ser? D’ençà que vaig veure la imatge del pont de Picanya esberlant-se com si fos de paper que no pare de demanar-me com és possible que algú siga tan irracional, tan negligent, tan despietat, tan mala persona com per haver desinformat la població sobre la realitat que li venia al damunt i haver sembrat de cadàvers la nostra terra –i no parle metafòricament, car la xifra final serà monstruosa.

Tan sols en tinc dues explicacions, provisionals, i no sé quina m’enerva més.

L’una és que aquest senyor no és un valencià. És valencià, administrativament, però no és un valencià en el sentit profund de què significa, no reacciona com un valencià. No aniré més enllà, avui. Ja tindrem temps de parlar-ne.

La segona té a veure amb allò que ara fa un segle Julien Benda va definir com el “cataclisme de les nocions morals”.

Benda parlava de més coses, sobre moltes de les quals avui no ens podríem posar d’acord, però la definició i la intenció d’aquesta em valen per explicar-me l’episodi d’aquests dies.

El “cataclisme de les nocions morals”, un concepte publicat en un llibret poc conegut que es va dir La traïció dels intel·lectuals va ser una denúncia de l’abandonament del sentit comú històric i dels valors comuns de la humanitat per part de sectors de gent que aleshores ja es dedicaven a enfrontar “la meua cultura” amb “la cultura” o “la meua moral” amb “la moral”. És a dir, que es dedicaven a negar que hi hagués una cultura col·lectiva o una moral col·lectiva per proposar la supremacia de les seues creences particulars per damunt de la voluntat i la necessitat de la societat.

Que és això que ha fet Mazón.

Mazón ha fet cas omís del sentit comú. Ha fet cas omís de la cultura valenciana i, en concret, de la memòria dels aiguats. Ha fet cas omís de la consciència moral que diu que un dirigent públic primer de tot ha de vetllar per la seguretat i la vida de la gent que governa. Mazón ha fet cas omís de les advertències dels tècnics i dels experts –i ha renegat del valor que el nostre món ha atorgat a la ciència almenys d’ençà de la Il·lustració. Mazón ha fet cas omís de la prudència –aquell atribut fonamental que Josep Ferrater Mora, al llibre Les formes de la vida catalana, ens va recordar que era un dels nostres trets fundacionals, i va aclarir que no era sinònim de timidesa ni d’inacció, sinó d’una previsió assenyada davant les circumstàncies. I el resultat d’aquesta cadena de negacions el tenim davant dels ulls.

Però aquest cataclisme de les nocions morals no és una invenció personal d’aquest personatge. És important d’entendre-ho o no en farem cabal: això que ha fet Mazón, aquesta manera de comportar-se, és la proposta concreta d’actuació que fa per tot Europa la nova extrema dreta, negacionista, terraplanista, indocumentada, enfollida, regida solament per l’obsessió de liquidar qui discrepa.

De manera que el problema va més enllà de la persona per atènyer un espai col·lectiu que no s’arregla amb una pena de presó individual. I que va, també, més enllà del País Valencià. Perquè, com per desgràcia aprenem aquests dies, hi ha maneres de pensar, hi ha propostes ideològiques, hi ha maneres d’encarar el món, que maten. Involuntàriament, si ho voleu dir així. Però que maten.

 

PS1. Crec que després de tota la feina d’aquests dies puc dir que, com a diari, responem molt bé al desafiament informatiu enorme que origina aquesta catàstrofe. Som una empresa privada, però sempre hem sabut que també som un servei públic, en la mesura que treballem per a tothom, per a la societat sencera, a què provem de fer arribar la millor informació possible a cada moment. Per això avui vull donar les gràcies a tots els subscriptors que fan possible la nostra feina i que fan possible que en dies així d’amargs i difícils puguem desplegar grans equips de persones amb capacitat per a cobrir tots els racons de la notícia. La vostra generositat, pagar solidàriament per uns continguts que en definitiva són lliures i en obert per a tothom, fa possible que en moments així VilaWeb puga arribar fins al darrer racó amb una visió crítica, pròxima, rigorosa i elevada.

Al número 7 de la baixada de Llibreteria, de la plaça de Sant Jaume a la plaça de l’Àngel, hi ha la Cereria Subirà, la botiga més antiga de la ciutat que avui encara conserva l’activitat original, de fa 263 anys. També la decoració. Un terra de rajoles blanques i negres dóna pas a una impressionant escala al fons de la botiga que, després d’un primer tram d’esglaons, es bifurca per donar accés als altells, a la vista de tothom. A ambdós caps de la barana de fusta, alcen els braços dues figures femenines que tenen a les mans cadascuna un llum de gas antic. Els va instal·lar la primera companyia de gas que va tenir la ciutat, la firma francesa Lebon.

En aquesta botiga, els clients hi entrem a mirar i a comprar espelmes, però, sense poder-ho evitar, alcem el cap perquè l’atmosfera ho demana. En qualsevol moment, hi ha sempre algú a dins que contempla, o fotografia, l’espai on som. L’escalinata n’és la protagonista. Però també el mirall a la paret que la pronuncia encara més, sota l’escut de la ciutat de Barcelona i l’any 1761 que assenta els fonaments de la història d’aquest comerç.

Els colors suaus, amb predomini del crema en el mobiliari original, d’un estil encara pre-modernista, són el context d’una gran exposició d’espelmes d’olors i colors diversos. Moltes imiten objectes quotidians, com els canelobres que en realitat són tots fets de cera, làmpades de taula, bolets, carabasses, cors, estrelles de mar, pa, llonganissa i formatge, i el panot de la flor de Barcelona. La cera dóna forma a qualsevol figura. Ondulades, llises, cilíndriques, esfèriques, hi ha una espelma per a cada persona, per a cada moment, per a cada època de l’any. La llum, i també l’olor de cadascuna acompanyen mentre llegim, ens relaxem, estudiem, escrivim a algú o recordem algú. L’espelma és la companyia analògica que evoluciona en formes i aromes, sempre amb la flama per protagonista.

La Cereria Subirà és la botiga més antiga de Barcelona que conserva l'activitat original. A ambdós caps de la barana de fusta, alcen els braços dues figures femenines que tenen a les mans cadascuna un llum de gas antic. L’escalinata n’és la protagonista. Però també el mirall a la paret que la pronuncia encara més. Travessar la porta de la Cereria Subirà és posar un peu a la història de la ciutat. Detall de la façana de la botiga.

Pilar Subirà és la propietària d’aquesta botiga que al rètol del carrer manté el nom del seu avi, Paulí Subirà. Ella és la tercera generació d’una saga de cerers al capdavant d’aquesta botiga bicentenària que desplega un immens ventall d’opcions d’espelma, ciris tradicionals i candeles litúrgiques. Aquestes últimes continuen tenint un públic concret, però l’espelma més domèstica i figurativa, amb olor o sense, viu un esplèndid moment universal. “En tenim amb recipient ecològic per a poder tornar-la a omplir amb cera”, ens diu la Pilar. Ja d’ençà dels anys noranta, les ceres que fan servir són vegetals. La cera d’abella, en làmines o enrotllades en forma d’espelma, els la subministra un apicultor de Barbastre, explica.

Una gran part de les seves espelmes es fa a la fàbrica que Cera Abella té a Sentmenat. Però treballen igualment amb artesans de petits tallers i tenen també un taller propi al carrer de les Mercaderies, al barri veí del Born, on fan les seves col·leccions. N’importen models d’Itàlia, Polònia i França, “coses que no fem nosaltres”, precisa Pilar Subirà. “La nostra pretensió és tenir el màxim d’acabats i tècniques diferents per a tenir més ventall, com a botiga especialitzada que som”, afegeix.

Tenen ceres crues de tota mena: vegetals, minerals i animals, a pes, per a fer escultures i motlles de joieria i fins i tot per a dentistes.

Als anys seixanta, el pare de la Pilar, Jordi Subirà, va fer les primeres espelmes perfumades. “Les feia ell mateix dins un recipient, pensades per a cremar. Les primeres olors van ser llimona, espígol, gessamí, pi i lilà, i cadascuna tenia el seu color”, explica la filla. Avui disposen de dues-centes olors entre una col·lecció i una altra. Aquest és l’altre al·licient de la botiga, les olors.

La citronella és molt demanada. Per a qui sembli massa forta aquesta olor, la barregen –per amansir-la– amb cogombre, hibisc, romaní, alfàbrega o eucaliptus. Aquelles que són per a exteriors, porten el ble més gruixut, perquè no s’apaguin. Als graons de l’escala n’exposen unes quantes que, així, dissuadeixen els clients de pujar al pis de dalt.

A la botiga hi treballa un equip de deu persones. La més jove és la Júlia Subirà, de vint-i-sis anys, neboda de la Pilar, que fa tallers on qualsevol es pot iniciar en l’art de fer una espelma. La Júlia també s’ocupa de la pàgina web i les xarxes del negoci. “Hem recollit l’herència de la postguerra, hi hem afegit l’experiència dels boomers i ara una nova generació ens dóna a conèixer a xarxes com ara Instagram. És una col·laboració generacional”, descriu la Pilar.

De dissenys moderns a més clàssics, hi ha espelmes per a tots els gusts. De dissenys moderns a més clàssics, hi ha espelmes per a tots els gusts. De dissenys moderns a més clàssics, hi ha espelmes per a tots els gusts. De dissenys moderns a més clàssics, hi ha espelmes per a tots els gusts.

Són molt conscients que els afavoreix que el seu producte s’hagi posat de moda aquests darrers anys. I això es veu, per exemple, en el fet que totes les grans marques ha creat la seva línia d’espelmes. Subirà intenta tenir el màxim ventall sense trencar amb la tradició i la singularitat de la marca. “Un dels nostres mèrits és haver sabut posar-nos al dia sense perdre les arrels, i ho hem fet d’una manera casolana”, diu Pilar Subirà.

Als tallers, una quinzena de persones en cada sessió s’introdueixen en l’univers de la cera, més enllà del producte. “Expliquem la nostra història i el que fem, i ells mateixos creen amb les seves mans una espelma, com a artesania, entre amics”, explica Júlia Subirà. “N’hi ha que després del taller continuen experimentant, i n’hi ha que ho viuen com una experiència i prou. Però l’experiència en el punt de venda i en el nostre espai té molt de sentit”, afegeix.

L’explosió de Nadal

La situació de la botiga, al Gòtic, i entre dues places molt transitades, fa de la Cereria Subirà un atractiu per a molts visitants de la ciutat. Però ara, per Nadal, diu la Pilar, “la gent de Barcelona reivindica el centre de la ciutat com a seu. La resta de l’any són més recelosos a baixar al centre. Nosaltres tenim molta clientela de fora, i és una llàstima que els de la ciutat oblidin que aquí hi ha encara botigues maques”.

També entén aquest recel perquè, tal com descriu, “el paisatge comercial canvia, amb monocultiu de botigues de cànnabis i carcasses de mòbils. Indigna bastant que no hi hagi cap control. Nosaltres l’única cosa que podem fer és no vendre espelmes amb forma de toros ni de barrets de mexicà”, comenta. Però hi ha coses –insisteix– incomprensibles. “Sabem que el visitant de Barcelona aprecia molt més el comerç autèntic de tota la vida, però l’administració no ajuda aquest comerç a continuar. Jo ja em cuido que el meu negoci funcioni, però ens haurien de facilitar que ho puguem fer en unes condicions que no hi són. Hem vist que en vint-i-quatre hores obren una botiga de souvenirs i la decoració de tota la vida, teòricament catalogada, hi desapareix. No hi ha hagut protecció real i és un dret del propietari; el patrimoni material i immaterial de la ciutat s’ha deixat perdre”, lamenta. “Si l’entorn no t’hi acompanya, hi ha dies que et lleves frustrada”, expressa.

Un dels trets que la fan especial és que hi ha espelmes ben curioses. Ampolles de cava, talls de síndria o copes de vi que, en realitat, són espelmes. Tota una taula parada pot ser feta de cera. Tota una taula parada pot ser feta de cera. Raïm que es pot encendre. I fins i tot bolets fets de cera.

Tenir el Museu d’Història al costat els acosta a un cert públic, admet. “Però jo no crec que l’ajuntament no pugui fer res sobre les botigues cannàbiques. Cal preguntar-nos quin model de ciutat volem.” També sap agrair la sort de tenir a les mans un negoci amb un producte de moda. “La venda de ciris antics, com que queden poques esglésies, ha decaigut, però l’afluència de turistes a la botiga i de gent per a fer una espelma al taller, no baixa, i això és una sort.”

De fet, reconeix que arran de la pandèmia s’ha magnificat la cultura de l’espelma i ningú no dubta a encendre’n una un dia de cada dia: una espelma aromàtica, a dins o al jardí, és un costum que s’ha anat introduint a la nostra cultura. “Quan jo era petita, malgrat tenir una cereria a casa, només n’enceníem el dia de Nadal, o bé per vetllar un difunt, o en les animetes que es passen els veïns per l’escala”, recorda. Avui, en canvi, és tot el món del benestar i la relaxació que fa de l’espelma un ambient.

Per Nadal, però, l’espelma continua tenint una gran presència en taules i sobretaules. I, de fet, la Pilar comenta que les tradicions religioses no han desaparegut. A la religió catòlica –explica– se n’hi ha afegit algunes altres, com l’ortodoxa russa, búlgara o romanesa. I també dins la fe catòlica explica que hi ha gent que torna a fer novenes. “Som animals espirituals”, diu.

També hi venen accessoris, com ara apaga-espelmes o volanderes. Hi trobareu tots els estris necessaris per treballar la cera. També tampons per a marcar la cera. Hi ha espelmes de citronel·la per a espantar els mosquits. Hi ha espelmes de cera d'abella. I de cera vegetal de tota mena. També hi ha tot d'espelmes aromàtiques. Sobreviure a dues grans crisis

En la història de l’ús d’espelmes i ciris, en llars i espais de culte religiós, hi ha dos moments cabdals que varen encongir el mercat d’aquest objecte domèstic ancestral. El primer va ser l’arribada de l’electricitat, a final del segle XIX. L’altre, sobretot pel que fa a l’ús religiós en catedrals i esglésies, el va marcar el segon concili del Vaticà, del 1962 al 1965. S’hi va acordar més austeritat als temples i en general a les activitats religioses. Es van reduir elements decoratius i el nombre de processons i celebracions va disminuir, i tot això es va traduir en una baixada de la compra de ciris i espelmes.

La Cereria Subirà va sobreviure a tots dos moments i, gràcies a això, ara té una salut ben emparada per unes arrels profundes i l’esperit innovador que a cada moment va saber aprofitar per sortir-se’n. Va ser fundada el 1761 pel cerer Francesc Galí, importador i comerciant de productes colonials al carrer Nou de Sant Cugat, que més tard va prendre el nom actual de carrer dels Corders.

També n'hi ha de tota forma i color. També n'hi ha de tota forma i color. També n'hi ha de tota forma i color. També n'hi ha de tota forma i color. També n'hi ha de tota forma i color.

El seu fill, Jacint, es va formar com a mestre cerer i va convertir el negoci familiar en una cereria que, en morir ell, va passar al seu fill Jacint Galí Vilar. Al monestir de Sant Pere de les Puel·les, la família Galí tenia un espai per a emblanquir la cera amb la qual, a l’obrador del carrer dels Corders, feien ciris, espelmes i candeles. Després dels Galí, va agafar el negoci un altre mestre cerer, Martí Prat, a qui van succeir els seus tres fills. Ells van fer més gran l’empresa.

Tanmateix, les obres d’obertura de la Via Laietana van afectar l’edifici de la cereria dels Prat i entre el 1908 i el 1909 es van establir al número 7 de l’antiga baixada de la Presó, que el 1958 va agafar el nom de baixada de la Llibreteria. Però tots els hereus de la família Prat van morir a la guerra de 1936-1939. Aleshores, el cerer vigatà Paulí Subirà i Arumí, que tenia una cereria a Vic i contactes del ram a Barcelona, va saber que la botiga dels Prat havia hagut de plegar i va agafar-ne el relleu. Pensava, també, que la capital catalana seria un bon lloc perquè els seus set fills poguessin estudiar a la universitat, i per a tenir bons metges per a un, que estava malalt. La família, doncs, va agafar la botiga, que tenia l’obrador cerer al darrere, i tots vivien al pis de dalt.

Tot i l’escassetat de matèries primeres durant la postguerra, Paulí Subirà va saber remuntar el negoci que l’any 1964 va passar a portar el seu fill Jordi. D’ençà del 2013, se n’encarrega la seva filla Pilar, amb un equip de deu persones, entre les quals membres de la família. Així és com avui continuen escrivint la història d’aquesta cereria amb 263 anys de producció i venda d’espelmes i ciris de cera, a més de productes diversos elaborats amb ceres i derivats.

Això és gràcies a una concessió de l’ajuntament, demanada insistentment pel pare de la Pilar, que va aconseguir que els permetessin de mantenir la botiga oberta quan el consistori municipal, en temps d’en Porcioles, expropià tot l’edifici per ampliar les dependències del Museu d’Història de Barcelona, que és al costat. Va ser un cop dur per als Subirà, poc abans d’un altre: l’incendi de l’any 1969 que va cremar l’obrador que tenien al darrere de la botiga. “Va ser al novembre, i abans de Nadal ja tornàvem a despatxar”, explica la Pilar. Tornar a obrir aviat i refer-se de l’ensurt va ser possible gràcies a l’ajut d’amics, familiars, clients i veïns.

La tenacitat de Jordi Subirà, doncs, va salvar aquest antiquíssim negoci. És la botiga més antiga de la ciutat de Barcelona, que manté l’activitat original i amb la decoració intacta. És la decoració i el mobiliari originals del 1847 de l’antiga botiga de teixits de Pablo Despax, La Argentina, abans d’instal·lar-s’hi la cereria dels Prat. Hi podem veure els taulells llargs, on era més pràctic d’estendre la roba que venien abans que s’hi despatxessin espelmes i ciris. Tal com explica la Pilar, com a comerç, a Barcelona, alguna farmàcia també té una història tan llarga, però en el seu moment eren considerades més com a centres assistencials o laboratoris, i no com a botigues.

Quan arriba Nadal, molta gent opta per decorar la taula amb espelmes. Hi ha formes de tota mena. Hi ha formes de tota mena. Hi ha formes de tota mena. El mèrit de la indústria cerera catalana

El pare de la Pilar havia presidit el Col·legi de Cerers, fundat l’any 1498 i que, segons que destaca la filla, té els estatuts gremials més antics que es coneixen. L’any 2000, aquest gremi va rebre la Creu de Sant Jordi. Era un reconeixement a l’esforç fet per cerers com el pare de la Pilar que, en moments tan durs per al ram com va ser l’arribada de l’electricitat, quan, tal com precisa la Pilar el 80% de les cereries de Barcelona va tancar, van saber remuntar innovant. “Els models figuratius i decoratius d’espelmes són mèrit absolut de la indústria cerera catalana”, afegeix la filla de Jordi Subirà. Després del concili del Vaticà, o es renovaven, o tancaven, i la cultura de l’espelma es va reinventar amb formes. “L’espelma figurativa es va inventar a Catalunya per sobreviure després de la davallada eclesiàstica. Molts models que venem ara d’espelma figurativa són, en realitat, dels anys seixanta. Els hem renovat amb noves gammes de colors, però els models són d’aleshores. En això, els nostres avantpassats ja van ser uns visionaris”, puntualitza la propietària de Cereria Subirà. “Amb tantes formes variades de coralls i objectes, molts turistes de països on tenen molt incorporada la cultura de l’espelma les compren aquí perquè no en troben enlloc més”, diu la Pilar. I recorda que el seu pare ja retallava revistes que venien de Noruega on trobava inspiració en la cultura de l’espelma. Fotografies i documents administratius antics d’aquesta cereria familiar, segons que explica la Pilar, els han donat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Actualment, a Catalunya encara hi ha dues fàbriques d’articles de cereria: Cera Roure, a Figueres (Alt Empordà), i Cera Abella, a Sentmenat (Vallès Occidental). De botigues exclusives d’espelmes de cera en queden tres: Cera Abella i Gallissà, al Raval, i Cereria Subirà, al Gòtic.

Les inundacions al País Valencià han causat una gran devastació. L’aigua ha destrossat negocis i habitatges i hi ha milers de cotxes amuntegats als carrers i a les carreretes per les inundacions de la gota freda. Molts dels vehicles han acabat danyats greument, i, alguns altres, en sinistre total.

L’assegurança del cotxe cobreix danys causats per desastres naturals, com ara l’episodi que s’ha viscut al País Valencià? L’assegurança a tot risc cobreix tots els danys? Què passa si la tinc a tercers? Qui determina les compensacions? Com ho puc reclamar? Si el vostre cotxe ha estat danyat, ben segur us heu demanat què heu de fer a partir d’ara. Us resolem tots els dubtes amb l’ajut d’Olga Barnils i Arnau Bosch, agents d’MGS Assegurances.

L’assegurança del cotxe cobreix els danys causats per desastre naturals, com ara l’episodi que hi ha hagut al País Valencià?

Generalment, les assegurances de cotxe convencionals no cobreixen els danys causats per desastres naturals com ara les inundacions. No obstant això, el Consorci de Compensació d’Assegurances (CCS) ofereix cobertura per als anomenats “danys extraordinaris”, que inclouen fenòmens naturals com ara inundacions, terratrèmols i tempestes greus.

Què és el Consorci de Compensació d’Assegurances?

El Consorci de Compensació d’Assegurances (CCS) és una entitat pública empresarial adscrita al Ministeri d’Economia i Competitivitat espanyol. La seva funció principal és compensar els danys materials causats pels desastres naturals quan les assegurances convencionals no ho cobreixen.

El consorci assumeix la cobertura obligatòria dels automòbils no acceptats per les companyies asseguradores i la dels organismes públics que ho sol·licitin. També indemnitza els danys originats per vehicles desconeguts, sense assegurança o robats.

Com puc saber si l’assegurança té cobertura de “danys extraordinaris”?

Ho podeu consultar a la vostra entitat asseguradora, agent o corredor d’assegurances. D’ençà del juliol del 2016 les pòlisses d’automòbils que cobreixen solament responsabilitat civil també inclouen el recàrrec de riscs extraordinaris, per la qual cosa els vehicles corresponents també tenen assegurats els riscs extraordinaris.

Hi ha diferències entre cobertures de tercers i tot risc en aquests casos?

Totes les assegurances de l’automòbil inclouen la cobertura davant riscs extraordinaris, indiferentment si és a tot risc o a tercers. Així doncs, tots els propietaris de cotxes arrossegats per les riuades o danyats per vents de més de 120 quilòmetres per hora seran indemnitzats per part del Consorci de Compensació d’Assegurances (CCS).

Els danys originats per la calamarsa sobre la carrosseria i els vidres dels vehicles seran indemnitzats per l’asseguradora si el vehicle incloïa la cobertura de trencament de vidres (vidres) o de danys propis (vidres i carrosseria).

Puc reclamar danys si no tinc el vehicle assegurat?

No, si no teniu el vehicle assegurat, no podreu reclamar danys al Consorci de Compensació d’Assegurances.

Aquest organisme exigeix una assegurança mínima de responsabilitat civil perquè el vehicle pugui optar a compensació per danys extraordinaris, com ara els causats per desastres naturals del País Valencià. Aquesta condició és necessària perquè el consorci activi les cobertures en situacions de catàstrofes o fenòmens naturals extrems.

S’ha de declarar zona catastròfica per a rebre la indemnització?

El govern espanyol va anunciar que dimarts declararia la zona catastròfica per a les zones danyades per les inundacions. Tot i això, no cal esperar a la declaració per començar a fer les gestions. Les asseguradores i el CCS tenen el compromís d’atendre tota persona assegurada i afectada.

L’atenció és completament independent al fet que arran dels danys generals l’administració decideixi de declarar un territori zona catastròfica i concedir alguna mena d’ajuda o subvenció pública. Per tant, els assegurats podran tramitar les reclamacions al CCS o a la seva asseguradora –que actuarà en nom seu– independentment de les accions del govern espanyol.

Però per a cobrar les indemnitzacions del CCS és obligatori que el vehicle danyat estigui assegurat. El CCS es finança amb el recàrrec cobrat als assegurats i desemborsa les indemnitzacions acordades a les pòlisses.

Com calcula la quantitat d’indemnització, el CCS?

La indemnització es determina d’acord amb les condicions de la pòlissa d’assegurança (bé o persona assegurada, capital assegurat i clàusules de la pòlissa), de la valoració pel pèrit del consorci dels danys soferts i de la franquícia que la legislació estableix perquè s’apliqui pel CCS.

La indemnització es determina d’acord amb l’import de la reparació necessària i del valor venal (valor en venda o valor del mercat) del vehicle just abans del sinistre. Si l’import de la reparació supera aquest valor, en general, les pòlisses disposen que s’ha d’abonar l’import del valor venal, amb deducció del valor de les restes. Si la reparació no supera aquest valor, el consorci abonarà l’import de la reparació.

Què és el capital assegurat o suma assegurada?

El capital assegurat d’un vehicle és el valor econòmic que es declara en la pòlissa d’assegurança com a referència per a la compensació en cas de sinistre total o dany greu. Aquest import es calcula generalment segons el valor de mercat del vehicle en el moment de la contractació de la pòlissa o segons el seu valor nou si així ho estipula el contracte. En cas de sinistre, la indemnització es basarà en aquest capital assegurat, ajustat per factors com ara la depreciació.

Com puc sol·licitar la indemnització?

Les sol·licituds d’indemnització les pot presentar el propietari mateix o, en representació seva, l’asseguradora o l’agent o corredor d’assegurances.

També ho podeu sol·licitar al telèfon gratuït 900 222 665 o a la pàgina oficial del CCS: www.consorseguros.es.

Dimecres passat, de matí, quan vàrem veure les primeres imatges amb llum de dia dels efectes de la DANA a l’Horta Sud, un familiar va dir: “Açò sembla el Tercer Món.” Teòricament, però, som el primer. Però ací hi ha una primera constatació que, dos dies després, és inapel·lable: es mire com es mire, tot el que ha passat no és propi d’un estat membre de la Unió Europea i amb ínfules de grandesa. Com és possible que a la tercera àrea metropolitana de l’estat muiren centenars de persones per una catàstrofe natural? Com és possible que, els dies següents, els veïns dels pobles afectats continuen depenent de si mateixos per a solucionar-se la vida? Per a trobar menjar i aigua o per a començar a retirar el fang, els cotxes, els enderrocs. Amb cues i files de gent passant el pont que travessa la llera nova del Túria i que divideix els pobles del sud de la ciutat de València. Com és possible?

La resposta té molts rostres, però és única. Té noms i cognoms, per a començar: Carlos Mazón i Guixot, president de la Generalitat; Salomé Pradas Ten, consellera de Justícia i Interior, amb responsabilitat en Emergències; Emilio Argüeso Torres, secretari autonòmic de Seguretat i Emergències i director de l’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències. En són només alguns, els més implicats en la gestió d’una emergència com la que ha provocat la DANA aquesta setmana. Aquesta gent té les mans tacades de sang. Perquè la seua manifesta incompetència ha provocat morts que es podrien haver evitat. Que s’haurien evitat en unes altres circumstàncies i amb uns altres responsables. I això cal dir-ho ben clarament, perquè les evidències són palmàries des del primer moment.

No es podia evitar la catàstrofe natural i, segurament, una gran part dels danys materials no es podrien haver evitat tampoc. Però sí la catàstrofe humana. I ací entra la responsabilitat d’uns governants criminals, perquè la seua incompetència ha costat vides. Carlos Mazón va comparèixer a migdia de dimarts i va afirmar que no hi hauria cap complicació, que no hi havia cap alerta hidrològica i que, fins i tot, cap a les sis, la DANA se n’aniria cap a Conca i quasi que s’acabarien els problemes. Aquesta compareixença de Mazón es contradeia amb el que podíem llegir en els canals d’informació meteorològica; i es contradirà també amb el que Victòria Rosselló, des de l’espai de l’oratge d’À Punt, explicarà al voltant d’una hora més tard (nota al marge: a veure quant tarda la màfia a depurar-la per aquest gest admirable de valentia). És tan evident la mala praxi, que Mazón i el PP varen esborrar aquest vídeo de les seues xarxes. I, de fet, aquest fet, el d’esborrar el vídeo, també retrata de manera evident la incompetència de qui estem parlant, perquè només hi ha una cosa pitjor que un censor: un censor incompetent.

Com cada valencià, tota la vida recordaré aquest dia. Havia previst pujar des d’Elx cap a Torrent després de sopar. No havia estat molt pendent de les notícies. Havia de fer classe a boqueta de nit, però, poc abans, em varen enviar un vídeo en què es veia com l’aigua s’emportava una passarel·la de vianants a Picanya. La imatge era colpidora; ens advertia que passava alguna cosa més enllà d’una gota freda com qualsevol altra. Ara bé, no hi havia alerta oficial per part de les autoritats i la gent havia d’anar a treballar. Mentre feia classe, m’entraven unes altres imatges al mòbil. No havia vist mai el barranc de Torrent igual. En aquells moments, ja hi havia gent que penjava vídeos a les xarxes per demanar ajuda, ja s’havia desbordat el barranc a Paiporta. L’alerta oficial no arribaria fins vora un parell d’hores més tard, quasi a les vuit i mitja. Quan vaig eixir de la classe, la meua parella diguem-ne que em prohibeix agafar el cotxe, perquè ella sí que ha vist el que passa. Telefone a cals pares, a Torrent, i em diuen que ells estan bé, que allà no plou, que el problema és el barranc. Al contrari que Paiporta o Picanya, Torrent no ha patit un desastre generalitzat en tot el nucli urbà, però això encara no ho sabem. Em vaig quedar més tranquil pels pares, però no per una altra gent. Per exemple, un amic que viu a la zona del Pantà. La toponímia quasi mai menteix: Torrent, el Pantà, el Toll, la Marjadella, el camí dels Xarcos Secs, etc. L’endemà no em puc fer amb ningú, perquè la telefonia no funciona a Torrent –ni l’aigua ni la llum. Va i torna. Sé que mos pares estan bé, perquè sa casa és al centre antic i, d’altra banda, he pogut establir-hi comunicació un parell de segons. Ara bé, fins ben entrada la vesprada, no em puc fer realment amb ells ni puc confirmar que tothom que conec a Torrent està sa i estalvi. Hi ha qui ha hagut de passar la nit a la furgoneta, però dins, fora de perill.

Ara bé, ampliem el focus. A l’Horta Sud, no va ser la pluja, la causa del mal que hem patit, sinó la barrancada. Prèviament, aquesta DANA sí que havia causat estralls més amunt, cap a l’interior. Es coneixien els registres d’Utiel, de Xiva, de Torís, de Godelleta. Rècords quasi absoluts. Tota aquella aigua havia de baixar. A més, les imatges de la Foia de Bunyol feien feredat. El govern de la Generalitat no tenia aquesta informació? Quina era la seua prioritat?

Ací cal explicar un altre aspecte per entendre bé el context. La rambla del Poio, que també es coneix com a barranc de Torrent en un curs inferior, està completament seca quasi tots els dies de l’any. De fet, durant la major part del temps, el principal perill que representa per a la població és que no s’hi bote foc, ja que, amb la sequera i l’acumulació de brossa i canyes que no neteja la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, suposa una combinació piròmana mortal. Quan veus que el cabal de la rambla passa de zero a cent en pocs minuts, tal com va passar cap a les cinc de la vesprada de dimarts, si més no, has d’alçar la cella. Quan, a les sis i mitja de la vesprada, resulta que ja arrossega més de dos mil metres cúbics per segon, encara que estigues dormint un son profund en la becadeta, t’has d’alçar d’un bot. El govern de Mazón, tornem-ho a recordar, no va enviar l’alerta a la ciutadania fins vora dues hores més tard. Com ha dit un paiportí en declaracions en televisió, “l’alerta em va arribar al mòbil mentre em refugiava dalt d’un arbre”. Més context: l’alerta és preventiva. Si dónes l’alerta quan ja està passant allò sobre què vols alertar, no és una alerta. Sembla obvi, però no per a gent tan inútil com Mazón i els seus esbirros.

Emilio Argüeso, aquell dimarts, mentre Mazón passava en públic a la història de la ignomínia, secretari autonòmic d’Emergències i guàrdia civil trànsfuga de Ciutadans, recordem-ho, estava reunit amb el cap de Festejos Taurins. No se’n va saber res, d’Argüeso, fins que ahir va reaparèixer a les xarxes, fent-se el milhòmens i teòricament per “tapar boques”, explicant que treballava en l’emergència des de dimecres a les onze del matí. Ja sabeu que matinar és de pobres. Com a mostra d’una incompetència sideral que ha resultat criminal, Argüeso és tan inútil que presumia d’haver-se posat a la faena vint-i-quatre hores després que començassen els pitjors moments de la DANA, que tots aquells de qui tenia la responsabilitat de previndre i salvar la vida, ja havien mort. I repetim: a les onze del matí, que ja sabeu que matinar és de pobres. I tornem a repetir: aquestes dades no les sabem perquè algú les ha investigades –com el dinarot (només dinarot?) amb els boueros–, sinó perquè les ha fetes públiques ell per presumir del seu treball. De què no és capaç algú que presumeix així? Torne a insistir, perquè no puc evitar-ho: no només no es poden fer les coses pitjor, és que, si directament haguéssem posat els llops a cuidar les ovelles, potser no hauríem pres tant de mal. Argüeso explica a la perfecció quina mena de gent ens governa.

Aquestes són algunes de les responsabilitats personals. Només algunes, perquè n’hi ha moltes més. Però una altra cara de la resposta és el sistema, que no ha fallat gens, sinó que ha funcionat a la perfecció. I això ha costat vides. Perquè la condició colonial que tenim els valencians dins del sistema nacional espanyol costa vides. Els valencians no som subjecte d’aquest sistema, sinó que en som objecte. Això implica, per exemple, una gestió del territori que ha tingut molt a veure amb aquesta tragèdia, però, a més, també significa que els valencians, com a tals, no som mai la prioritat del sistema. Ho podem veure il·lustrat a la perfecció amb una anàlisi molt breu de la comunicació mediàtica dels efectes i el context de la DANA a València. De les edicions de dimecres de les quatre capçaleres de premsa que s’editen a Madrid i es reclamen com a nacionals, només El País dedicava la portada als efectes de la DANA, amb una fotografia de Letur, a Albacete. Ara bé, una de les conseqüències del temporal que s’hi destacava era la interrupció del trànsit ferroviari de l’AVE entre València i Madrid. El mateix feien El Mundo i La Razón: un espai breu i amb l’AVE com a coprotagonista. L’ABC, per contra, ni tan sols en parlava. L’espai del canal 24 Horas de TVE no va parlar de la DANA al País Valencià fins a la mitjanit, i llavors, com era d’esperar, va destacar la interrupció de l’AVE amb Madrid i, tot seguit, es va comparar el que passava amb la borrasca Filomena, que va afectar Madrid i que, per descomptat, va ocupar totes les portades de premsa corresponents i obrir i omplir tots els espais mediàtics existents.

L’endemà, la tònica va continuar. El País insistia en la interrupció de l’AVE entre Madrid i València, quasi el monotema obsessiu de la premsa espanyola, amb Eldiario.es, per exemple, sumant-se de manera entusiasta al cor. Óscar Puente, ministre de Transports espanyol, feia el mateix. Per a un observador imparcial, que sap que no news vol dir good news, semblaria que els serveis ferroviaris valencians funcionaven a la perfecció, amb l’excepció de l’AVE amb Madrid. Òbviament, no era –ni és– el cas. De fet, els valencians encara no sabem quan podrem tornar a fer servir els transports del nostre dia a dia, és a dir, el metro i els trens de rodalia, per als quals es parla de mesos de treball per a tornar a posar-los en marxa, però podem seguir al minut el restabliment de l’alta velocitat amb Madrid, que sembla que serà cosa d’un parell de setmanes. L’agència Efe, la principal agència de notícies espanyola, fundada el 1939 a Burgos per Ramón Serrano Suñer, el cuñadísimo, enviava un teletip en què explicava als madrilenys com es podien desplaçar a València mentre no es restablís el servei d’AVE. Òbviament, tots els mitjans de comunicació el varen replicar instantàniament, amb Las Provincias al capdavant. Mentre aquesta informació (?) apareixia en les pantalles, les autoritats demanaven a la ciutadania que no es desplaçàs en l’àmbit València i l’àrea metropolitana. Tanmateix, per a una colònia turística, la prioritat absoluta és l’arribada de madrilenys a la platja durant el pont de Tots Sants.

En definitiva, per què havien de patir els valencians mentre la DANA arruixava la seua terra? En els mitjans de comunicació els explicaven que pràcticament no hi havia més problema que la interrupció de l’AVE amb Madrid. Carlos Mazón els comunicava que a mitjan vesprada la DANA escamparia cap a Conca. Les empreses els feien anar a treballar als polígons, no fos cosa que unes hores d’inactivitat es transformassen en uns cèntims menys de guanys en uns comptes milmilionaris. Per a la posteritat passarà la imatge de la furgoneta de repartiment de Mercadona atrapada en un toll i difosa als mitjans de comunicació amb el rètol de l’empresa esborrat, que ja sabem que Juan Roig no paga publicitat i menys encara de negativa. Per què no havien de tornar cap a casa després d’un dia faener? Per què no havien de baixar a fer la compra? Per què no havien d’anar a traure el cotxe del garatge en previsió de les pluges? Per què havien de creure’s res més que carn de canó, al remat?

Qualsevol diria que una DANA, una gota freda, és un episodi inèdit al País Valencià. Com si no n’haguéssem vist mai cap i no sabéssem com reaccionar-hi. Les institucions que ens governen no són les nostres institucions: poden trobar-se geogràficament ací o no, però la ment i la referència la tenen sempre en un altre lloc. Concretament, al quilòmetre zero de la xarxa radial de les carretes del Regne d’Espanya, a la Puerta del Sol de Madrid, allà on té la vocació i les aspiracions polítiques Carlos Mazón i tota la seua colla, perquè, ací, com el seu mestre Zaplana, només hi són de pas. I no hi ha pitjor combinació que la ineficàcia, la incompetència i la inutilitat juntament amb el menyspreu i la deixadesa del govern de la res publica que se suposa que has d’exercir.

Carlos Mazón, com a responsable últim del Consell que presideix, té les mans tacades de sang. I, tanmateix, no dimitirà ni el faran dimitir. I, si cal jutjar-lo, la fiscalia li ho afinarà. Aquest serà el desenllaç en un sistema polític en què el senyor dels “hilillos de plastilina” va acabar sent president del govern. Som una colònia, i, com a tal, no som subjecte, sinó objecte. L’únic que pot fer caure Mazón és que un fino analista escriga en una tribuna madrilenya, enmig d’un temporal prusiano i explicant-nos que manca finezza, que “Carlos Mazón s’ha convertit en un obstacle en el camí de Núñez Feijóo cap a la Moncloa”. Aquest és l’únic desenllaç possible dins del sistema mentre els valencians no agafem, com toca sempre que ens trobem davant d’un escenari d’alerta, l’eixida d’emergència que ens correspon.

La ballarina i coreògrafa Marta Almirall (Barcelona, 1957) és un dels grans noms de la dansa a Catalunya. L’any 1984 va fundar la companyia Roseland, que durant quatre dècades ha omplert els escenaris del país amb espectacles per a joves i infants. L’any 2007, Roseland va rebre el Premi Nacional de Cultura, i ara celebraran l’aniversari amb el retorn als escenaris de dues de les obres més emblemàtiques, Pinocchio i Jo sóc d’aquí, que fins el 10 de novembre es faran al Sant Andreu Teatre. A més, Almirall ha estat durant més d’una dècada la directora artística de la cavalcada de Reis de Barcelona, del festival Mercè Arts de Carrer, de les Festes de Santa Eulàlia i del festival Llum BCN. Amb l’arribada de Jaume Collboni, ha deixat el càrrec. En aquesta conversa, repassem la seva trajectòria, l’evolució de la companyia i la situació de la dansa a Catalunya.

—Heu treballat molt per acostar les arts escèniques a la canalla i als joves. Per què?
—D’ençà que em vaig fer ballarina. De seguida vaig tenir una sorpresa molt gran en veure que hi havia uns espectacles de sèrie A, per als adults, i, en canvi, per als infants, un altre nivell de rigor, de qualitat i de posicionament dins l’escena. No era el mateix actuar en un teatre dins una programació per a adults que per a nens. Aquest decalatge encara existeix, però llavors era molt gran. I vaig decidir de començar la meva carrera artística dedicant-me igualment al públic infantil i juvenil, sempre amb una mirada intel·ligent, en què els pares també s’enamoressin dels espectacles.

—Potser us venia de petita. Us duien a espectacles?
—Sí, la cultura s’ha d’entrenar, és com l’esport: com més cultura practiques, més la valores. Vaig tenir la sort d’estudiar a l’escola de Joan Magrinyà, que era el coreògraf del Liceu, i aleshores, el director artístic. L’escola tenia entrades que sobraven i ens deien: “Voleu anar al Liceu, aquesta nit?” I jo sempre deia que sí. En aquell temps, de molt joveneta vaig viure com es tancava el ballet del Liceu, que hauria estat el ballet nacional de Catalunya. Aquelles reivindicacions em van marcar per tota la vida. Hi he reflexionat molt, després: va ser un molt mal moment per a la dansa. Tenir un ballet nacional hauria estat una gran font de feina.

—I com que ací no hi havia sortides, Barcelona se us va fer petita.
—La meva mare i el meu avi sempre em deien: “Marta, anem quaranta anys tard.” Eren quaranta anys sense llibertat. La llibertat fa crear, fa que els creadors s’expressin. I això, amb el franquisme, es va frenar. També vaig anar a l’escola d’Anna Maleras, que ens portava artistes i professors internacionals i ens enviava a fer estades a l’estranger. Això em va fer adonar de seguida que me n’havia d’anar. La limitació, aquí, era gran. No podies viure només de l’Institut del Teatre, que era molt precari, quan encara era al carrer d’Elisabets. A fora, en canvi, se t’obria un món. Per això me’n vaig anar a Nova York.

—Com recordeu el temps a Nova York?
—Em penedeixo una mica d’haver tornat tan de pressa, m’hi hauria d’haver quedat una mica més. M’hi sentia molt bé i m’hauria agradat fer-m’hi més futur. Ara, aquí he estat molt feliç i Barcelona m’ha donat moltes oportunitats. És veritat que vam ser molt valents quan ens en vam anar i vam avançar molt amb els aprenentatges. Abans vaig estar un any a París, a la universitat, i no hi passava res. Em va avorrir. I això que hi vaig anar perquè hi havia un gran ballarí, Matt Mattox, que m’agradava moltíssim. Però no, a París no hi havia l’ambient que jo buscava. En canvi, la Nova York dels anys vuitanta era una passada. Va ser un punt de trobada. Tot això és intuïtiu.

—Barcelona també us va avorrir, quan vau tornar?
—No, quan vaig tornar tots els meus amics ja feien moltes coses. Hi havia molt d’ambient. Em van dir: “Queda’t, que hi ha un local on podràs muntar una escola de dansa.” I he tingut una escola de dansa vint-i-set anys. Aquell bullici de Nova York, aquí aleshores començava.

Fotografia: Albert Salamé.

—I ara?
—Ara és un moment molt diferent. Els anys noranta van ser una època difícil. Els Jocs Olímpics van ser una sobredosi d’energia i després hi va haver una mena de depressió. Als anys vuitanta hi havia moltes ganes que les companyies d’aquí poguessin fer actuacions, i semblava que estarien ben pagades, però després dels jocs hi va haver una baixada important, una reculada artística. Avui tenim molt bons ballarins, però una manca d’infrastructures per a ballar. Ens falten teatres. Ens falten espais per a ensenyar tot el talent que hi ha en aquesta ciutat.

—És solament una qüestió d’espais?
—D’espais i de recursos. Si fas art, t’has de fer indispensable per al públic. Un autor ha de poder editar un llibre i els ballarins han de poder tenir un espai on ser reconeguts. Perquè corri el boca-orella cal un temps de residència, d’estar fix en un lloc per a poder crear efervescència. Això hi va haver un moment que existia molt més que no pas ara. El nivell dels ballarins, en aquest país, no es correspon amb les sortides professionals que hi ha. La cultura necessita reflexió amb el sector i pensament. Ara la política va ràpida, tot canvia de pressa. Ara, la cosa important és que la gent vagi als teatres, que sigui client de la cultura.

—Poc després de tornar a Barcelona, l’any 1984, fundeu Roseland.
—Va ser una aposta d’un grup de creadors; en sóc la representant perquè sempre hi ha algú que porta les regnes, però és fruit de la complicitat d’un seguit d’artistes i creadors d’un nivell altíssim. I vull fer una menció especial a tots els ballarins que hi han cregut, tots aquests anys. Roseland té tres etapes. A la primera, quan érem el nucli fundador de la companyia, amb David Cirici de guionista i José Manuel Pagán a la música, vam crear cinc espectacles. A la segona, el guionista era Manel Veiga, hi havia Montse Ginesta, Rosa Ros… I vam fer la pel·lícula Tic Tac, amb Rosa Vergés, que és una nau insígnia de la companyia. La tercera etapa comença el 2010, en què comencem a treballar amb llenguatge audiovisual. Treballem amb Franc Aleu i Onionlab, i fem dos espectacles molt bonics, sobretot Pinocchio. Ens hem adaptat al temps.

—Per celebrar els quaranta anys, representareu Pinocchio, una de les obres més recordades.
—És un espectacle preciós, molt premiat internacionalment. Hi ha dansa, hi ha cinema, hi ha tecnologia. Ha rondat per molts llocs. Vaig pensar que repetir-lo era una bona oportunitat, perquè, quan el vam fer, aquí, a Catalunya, era massa avançat. El públic l’entenia, és clar, però els programadors no tant. Ara l’hem revisat tot i es conserva molt bé; només n’hem canviat la manera de ballar, perquè el temps i els intèrprets han canviat. Quan jo vaig començar, el coreògraf s’inventava els passos i els ballarins fèiem allò que ens deien. Ja no va així. Els ballarins ara tenen molts registres creatius i fan propostes. Els nous ballarins de Pinocchio han aportat la seva manera d’expressar-se.

—Jo sóc d’aquí també torna als escenaris.
—És la nostra última producció, coproduïda pel Festival Grec. He observat molt el món dels nens, dels joves, com pugen, i vaig detectar que hi havia una necessitat molt gran d’espectacles que representessin exactament la seva franja d’edat. Volia que es fes un espectacle que reflectís la diversitat que hi ha en una classe de Barcelona ara mateix. Ho vam parlar amb Anna Mbengue, una artista catalana d’origen senegalès, i en va sortir això.

Fotografia: Albert Salamé.

—Cap a on ha de caminar la companyia, a partir d’ara?
—Les companyies solen ser un projecte d’autor i el relleu, sovint, és difícil. Els qui hem tingut una companyia ens hem vist obligats a transformar-nos en empresaris de pa sucat amb oli, a fer una petita plantilla, a llogar espais, a tenir magatzems, a donar d’alta treballadors… Al final, n’aprens. Ara bé, la idea seria un relleu generacional. Roseland ha evolucionat, no s’ha quedat amb les primeres coreografies, i m’agradaria que continués essent un espai de referència de la ciutat per a les noves generacions. M’agradaria deixar un llegat.

—Aquestes noves generacions quins desafiaments es trobaran, al sector?
—És molt complicat. La fiscalitat és molt alta… Per això sempre reivindico que hi ha d’haver més espais on fer-te un públic i una manera de sobreviure. Amb entrades a cinc o deu euros per als espectacles infantils és molt difícil sobreviure. En un moment de la trajectòria de Roseland en què teníem molt d’èxit, teatres molt plens i un nivell molt alt, les entrades es cobraven a un preu absolutament desequilibrat respecte d’una companyia d’espectacles per a adults. Tenies el teatre ple i no hi havia manera de poder pagar correctament els artistes que treballaven. És una gran reflexió que s’ha de fer. El teatre per a públic familiar és molt important i, si es fa ben fet, agrada a tothom. Ha de tenir suport. Les institucions que paguem i a les quals dediquem molts imposts han d’ajudar a crear la cultura del futur. I, en l’àmbit privat, també estaria bé poder tenir una vida més digna, sense tants problemes econòmics.

—Que dedicar-te a l’art no et condemni a la precarietat.
—Exacte. Jo, al cap dels anys, he hagut de fer moltes coses per poder-me dedicar a la dansa. Però ballar implica moltes hores d’entrenament, també, i conèixer més disciplines, i el dia té les hores que té.

—Abans dèieu que aquí no es va crear un ballet nacional. Falta una institució d’aquesta mena?
—Què fan els ballets nacionals o els teatres comercials on hi ha dansa? Donen més opció de feina. Quan et fas ballarí no te n’has d’anar a buscar una companyia a l’estranger per poder-te guanyar la vida. Si tens un ballet –clàssic, contemporani, el que sigui–, els ballarins ben formats –perquè aquí en tenim d’excel·lents– poden guanyar-se la vida. És important donar vida al sector, perquè no tothom pot ni ha de muntar la seva pròpia companyia. És important de tenir circuits que donin feina.

—Heu estat molts anys al capdavant de la direcció artística de la cavalcada de Reis de Barcelona, del festival Llum BCN, de Mercè Arts de Carrer… Quin balanç en feu?
—Molt bo. He tingut una oportunitat excepcional, gràcies a la confiança, primer, de Jordi Hereu, i després dels qui l’han succeït. Havia treballat molt fora de les institucions, per als artistes d’aquesta ciutat, els meus companys, els meus col·legues, i vaig pensar que podia aportar la seva mirada dins. Ha estat molt bonic.

—Per què no continueu al càrrec?
—Són càrrecs que requereixen alternança. No me n’hauria cansat mai, però vaig entrar per dedicar-m’hi quatre anys i me n’hi he estat quasi setze. És important saber el moment de fer un pas al costat. Barcelona continua tenint empenta i no l’aturarà ningú.

—Cap consell per als joves que es vulguin dedicar a ballar?
—El món t’explica romanços. Et diuen que amb això no et guanyaràs la vida. Sí, potser tindràs menys recursos, potser hauràs de fer unes altres feines per a sortir-te’n, però recorda que ets lliure de fer el que vulguis. I llavors, de mica en mica, amb molt d’esforç i molta convicció, vas entrant al món de la teva carrera artística. Ballar fa molt feliç.

—Ens falta ballar.
—Ens falta a ballar, a tots! Si ballessin aquests dels despatxos, estarien més tranquils. De fet, la cosa que em va costar més quan vaig entrar a les institucions va ser no ballar. Venia d’un món en què tothom feia alguna cosa física. I em demanava: “Com pot ser que aquesta gent no vagi enlloc? Com pot ser que no vagi al gimnàs?” Hi havia gent encarcarada, molt poca consciència física. Tenim cos!

Fotografia: Albert Salamé.

L’Assemblea Nacional Catalana ha fet un comunicat per expressar la seva solidaritat amb els damnificats al País Valencià per les greus conseqüències del pas del temporal. Lamenten la pèrdua de vides humanes i les destrosses material i denuncien la manca de previsió dels governants davant la gravetat de la tempesta i la pèssima gestió de la catàstrofe. “Recordem que el PP va suprimir, a sol·licitud de Vox, la Unitat Valenciana d’Emergències el novembre del 2023 esgrimint que era una ‘despesa pública supèrflua’. Aquestes decisions de caràcter colonial, seguint la voluntat de suprimir qualsevol gestió pròpia, han contribuït a incrementar la destrucció i el dolor”, expressen.

Expliquen que el sistema d’alarmes de Protecció Civil va anar tard, quan ja s’havia sembrat el caos i quan ja no hi havia res a fer: “Es va fer inevitable el caos amb les persones atrapades a la carretera, els edificis inundats i els centres de treball negats amb els treballadors a dins, sense escapatòria ni possibilitats d’assistència. Vam veure amb estupor com es permetia que la gent anés a treballar o a classe i es va abocar així la ciutadania a situacions de perill gravíssim. […] Dies després no s’atenen les persones atrapades a casa seva sense llum, aigua ni menjar, cosa que posa en greu perill les seves vides. Tampoc s’atenen les necessitats bàsiques en hospitals ni a residències de gent gran.”

Amb tot, critiquen amb duresa el govern de Mazón, a qui atribueixen una gestió criminal de la situació. Per tot plegat, exigeixen de manera immediata la dimissió de Carlos Mazón i del seu govern.