Un escalador ha estat rescatat a Xàbia (Marina Alta) després d’haver caigut. L’home, de cinquanta anys, té unes quantes lesions, segons que ha informat el Consorci de Bombers d’Alacant.

Feia escalada a la zona de la Cala Ambolo. Després d’impactar contra la paret, ha perdut la consciència un instant. A més, la caiguda li ha causat una possible fractura d’escàpula i una contusió pulmonar.

Els bombers l’han rescatat amb una llitera i l’han traslladat amb helicòpter. En el rescat i trasllat del ferit han participat un grup de rescat de muntanya (GER) i un helicòpter Alpha.

Josep Miquel Arenas, conegut artísticament per Valtònyc, s’ha acomiadat dels escenaris amb una actuació al Tingladu, el festival autogestionat que es fa cada estiu a Vilanova i la Geltrú. Mentre actuava, ha explicat que era el seu últim concert i s’ha acomiadat dels seus afeccionats: “Al final, el millor que et queda són les amistats. […] Ens veiem de públic”, ha assegurat.

[VÍDEO] Valtònyc conversa amb subscriptors de VilaWeb

A més, ha agraït el suport del festival durant els darrers anys i ha revelat que el van programar i pagar el caixet durant els anys d’exili. En la mateixa línia, ha recordat la primera vegada que el van contractar, el 2012, i ha alabat el creixement del festival en aquest període.

Ha detallat que continuarà la seva professió de programador informàtic a Brussel·les i ha lamentat que amb l’aparició de les xarxes socials ja no té gaire sentit la cançó protesta.

 

pic.twitter.com/9kc1N3ER2R

— Laura Solé i Estalella (@laurasole_tv) July 27, 2024

També ha fet un discurs polític en el qual ha dit que el poble mereix la llibertat per haver plantat cara a l’estat espanyol durant el Primer d’Octubre.

 

Valtonyc a @eltingladu de #vilanovailageltru L’han programat i pagat el catxet solidari durant 6 anys mentre ha estat a l’exili. Avui els hi agraeix amb l’últim concert que Josep Miquel Arenas Beltran interpreta com a @valtonyc @324cat pic.twitter.com/eduXUpNXdZ

— Laura Solé i Estalella (@laurasole_tv) July 27, 2024

Finalment, s’ha acomiadat dient que el seu futur és a baix dels escenaris, com un integrant més del públic.

 

Heroi @valtonyc Visca Vilanova! pic.twitter.com/QRktz9n3pG

— Alex (@alexmasdeu_) July 27, 2024

Els avions de l’exèrcit d’Israel han atacat unes quantes localitats situades al sud del Líban, tot al·legant la presència d’objectius terroristes del partit i milícia xiïta libanès Hezbol·là, després de l’atac que ahir a la tarda va deixar dotze morts pel cap baix a Majdal Shams. “Els avions de combat han atacat durant la nit un seguit d’objectius terroristes de l’organització terrorista Hezbol·là a tot el Líban”, han assenyalat les forces de defensa israelianes.

Les forces israelianes han matisat que, “entre els objectius al Líban profund i meridional, hi ha […] infraestructures terroristes de les zones de Shabriha, Burj al Shamali, Bekaa, Kfar Kila, Rab al Talatin, Jiyam i Tir Harfa”.

Ahir, un atac amb coets provinents del Líban va matar onze persones a la població de Majdal Shams, als Alts del Golan, un territori al sud-oest de Síria ocupat per Israel. Els Alts del Golan són un territori que Israel va prendre a Síria durant la guerra dels Sis Dies (1967) i la guerra del Yom Kippur (1973). Es va annexionar de manera efectiva el 1981, en un moviment no reconegut per la comunitat internacional.

Avui, 28 de juliol de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Vigília d’armes per a Carles Puigdemont | Editorial de Vicent Partal

L’estratègia interna de Junqueras fa més incert el pacte amb el PSC

Xavier Grasset: “Ja veia els turons de la jubilació i, de sobte, bum!”

Per què no es reivindiquen les seleccions esportives catalanes i com es poden reactivar?

A 58 anys, la xilena Zhiying Zeng debuta en uns jocs olímpics com l’atleta de més edat

Volem acollir (però sense fer-ho) | Mail obert de Pau Vidal

Tailàndia, el primer país asiàtic a legalitzar el cànnabis, ara dubta si l’ha de tornar a prohibir

Els sis productes de Tesla amb què Elon Musk vol canviar el món el 2025

Els passatemps per a adults en català, el triomf d’una decisió editorial inèdita

Nova Tabarca, les dues cares de l’única illa poblada al País Valencià

Una pluja de clavells omplirà de color València en la tradicional Batalla de Flors

La Marca Gaià, una nova identitat vinícola amb arrels històriques

Closcadelletra (CDXXIX): Nimbat d’un blanc i negre sumptuós

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Primera medalla, i primer or, olímpic amb participació catalana als jocs de París. L’han aconseguida els jugadors de la USAP Theo Forner, Jean-Pascal Barraque i Jefferson-Lee Joseph, amb l’equip francès de Rugbi a Set que es va imposar ahir en la final olímpica contra Fiji per 28 a 7. Barraque, precisament, ha fet la darrera anotació del partit.

Dels tres jugadors, Forner és l’únic català. Nascut al Rosselló, a l’Espirà de l’Aglí, d’ençà del 2019 jugava en els equips inferiors de la USAP i ara és al primer equip. Prové d’una família molt vinculada a aquest esport que tant el seu avi com el seu pare jugaven.

Forner no ha pogut disputar la final perquè va tenir una greu lesió fa tres dies, precisament en el partit d’eliminació contra Fiji, el mateix rival de la final d’ahir.

 

Si podeu llegir VilaWeb gratis, sense un mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i s’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també.

Quedem amb Xavier Grasset a l’Agullers, al carrer Agullers, al cor de la Barcelona més profunda. No veiem els turistes, que en realitat tenim a un pam. No esmorzem de forquilla, però sí que mentre xerrem mengem un entrepà de bull negre boníssim. El lloc és una metàfora perfecta del que representa aquest periodista. Allò autèntic enmig del soroll banal. Petits oasis, espais miraculosos que se salven de la destrucció, com el forn Vilamala, que ens ensenya en acabar l’entrevista, i ens hi convida a una canya de crema, també, boníssima. Can Grasset del Més 324 ha estat això durant nou anys, un espai preservat, protegit pel seu entusiasme per gaudir del coneixement, un espai per a aprendre, per a deixar-se dur per la curiositat. Ho ha fet d’una manera senzilla i ha encomanat als espectadors el plaer d’aprendre i saber.

Com tot això tampoc no va d’idíl·lic, ni de sagrat, sinó de real, un soroll d’un filaberquí elèctric d’un veí que vol foradar una paret fa difícil l’entrevista, no ens deixa relaxar. Potser tampoc no hauria estat possible perquè, malgrat l’allau literal d’estima que ha rebut aquest periodista, tot ell traspua inquietud, això sí, vestida de bon humor i ironia. Les paraules i el riure es barregen tota l’estona. Grasset confessa haver dormit poc, com és natural en ell no amaga les emocions. L’alegria i els nervis d’aquesta situació nova que viu el pressionen i se li nota.

Ni la camisa florejada, ni la contundència de la seva presència física no poden apaivagar aquest neguit vital, de qui no s’acomoda i accepta de viure una transformació en un moment imprevist. Content, desbordat per l’estima, neguitós pels desafiaments del nou programa, que abans d’acceptar es va rumiar molt el sí, ens explica com s’ha gestat aquest canvi a la seva vida i a la dels espectadors que es veuen orfes i als nous que el descobriran. Anoto una frase que el defineix i que diu al final de la conversa, quan ja la gravadora està apagada: “Jo no sóc una estrella de rock, sóc més aviat un estibador de port.” Jo hi afegiria, que ningú no es confongui.

O sigui que Grasset, com sempre, s’arremangarà entre rialles per intentar d’aconseguir el programa que satisfaci la seva curiositat, les ganes de saber i que contagiï als espectadors el seu entusiasme. Si ell s’ho passa bé, s’ho passarà bé tothom, però no es quedarà a la superfície, sinó que haurà d’entrar a les entranyes.

—Us esperàveu aquesta allau d’estima que heu rebut?
—No. Sóc gairebé el primer sorprès de veure aquesta onada afectiva, carinyosa. T’adones que has entrat, no jo, sinó la fórmula, el programa, a formar part de la vida i de les rutines de molta gent. Trobo que això és fantàstic perquè la gent abans d’anar-se’n a dormir, o des del llit mateix, sap que tu hi ets. Està bé aconseguir això des d’un canal temàtic especialitzat en notícies, que la gent t’ha de venir a buscar al Canal 324, i per tant tu estàs competint amb una oferta en què hi ha tots els pressupostos de les grans cadenes…

—Vaja, amb pocs recursos.
—Moltes vegades hem treballat amb una sabata i una espardenya. Amb un equip preciós i molt professional i molt maco, però amb les nostres limitacions físiques, de personal i de recursos. Sí que tens un coixí, que és tota una redacció de TV3, que han treballat durant tot el dia, però vull dir que costa. És veritat també que la constància, els nou anys, ser-hi cada nit, això també et crea uns lligams, uns vincles amb l’espectador, que quan ho aconsegueixes no té preu.

—No us esperàveu que fos tant?
—No.

—Us pensàveu que teníeu content el món del llibre, però no a tanta gent?
—El món del llibre content no, perquè no pots complaure tothom, perquè el nivell de producció és molt alt. Pensa que si marquem una línia comparativa d’aquests nou anys, l’evolució del Més 324, el llibre ha passat a jugar un paper que tampoc no tenia la primera temporada. Al començament fèiem dos llibres o tres la setmana, a tot estirar. Ara hem passat a fer-ne una mitjana de dos, fins i tot molts dies en fèiem tres. En principi, això no estava previst. L’encàrrec va ser fer una tertúlia pelada. Havíem de competir amb en Josep Cuní, que tenia el seu programa a 8TV. El segon any em van proposar d’allargar el programa a divendres. Amb la guerra d’Ucraïna el vam allargar més.

—Com vau passar de l’encàrrec de tertúlia pelada al que ha estat el vostre programa?
—Vas parlant amb els caps… Quan em diuen d’allargar el programa, jo els dic que em queda curt, que el vull més llarg.

—Vau anar negociant?
—[Riu] Vas de sonat, perquè és una negociació per a treballar més… Dius, va vinga, tira! Ara, quan surts d’allà, la nit és feixuga. Introduir els llibres no va ser res planificat, ni dissenyat prèviament. Vam començar amb l’assaig polític i després vam fer entendre que amb la ficció, amb la poesia –que a mi m’agrada molt–, també s’explica el món. A vegades amb una novel·la planteges problemes semblants als d’un assaig polític i arribes a més gent. Així va entrar la ficció en un espai en què s’ha d’analitzar la realitat.

—Vaja, que us encarreguen una tertúlia i feu una altra cosa?
—S’ha de dir que em donen llibertat. La possibilitat de treballar en un canal que no és el canal principal, que no és TV3, permetia un marge de llibertat més alt, més gran. Allà a TV3 hi ha no sé quants ulls posats de caps i responsables que analitzen contínuament cada cosa que es fa o que es diu. Aquest marge de llibertat em va permetre una mica fer la meva: política catalana, espanyola, internacional i, després, història, assaig filosòfic… Al final, coses que m’agraden. És veritat que també parlo de coses que no són la meva fília. El programa no havia de ser un catàleg d’obsessions o de neguits, però sí que en bona part això va obrir una porta a uns personatges als quals potser no hauríem tingut accés. I aquest ha estat el resultat.

—Podríem dir que heu tingut ambició?
—… [Fa cara de no entendre la pregunta, que sembla equivocada.]

— No de fer-vos ric, ambició de…
—Ambició d’anar més enllà… A vegades de buscar segons quines entrevistes, però sempre ho he fet pensant en allò que a mi m’agradava i que si m’agradava o m’era interessant, podia agradar a l’espectador. He après molt. Una de les característiques dels periodistes és mantenir viva la curiositat, que no se t’apagui. Això m’ha permès de poder parlar amb un seguit de gent, per exemple, amb Peter Burke, de qui jo ja tenia llibres a casa. I tanta, tanta altra gent. Moltes vegades tenia la impressió que jo anava a classe. Va, vinga!, parlem d’Alfons el Magnànim, que quan jo anava a classe no el van explicar. O parlem de si la capital del nostre país era Nàpols i no Barcelona. I s’acabava fent com un espai en què podies parlar tant d’això com d’una cosa més trivial. El tema diferencial, a part de l’hora, el to i la mirada més relaxada, és que portàvem gent que no era d’actualitat. Això era un cert luxe, la veritat sigui dita.

—Us pensàveu que us jubilaríeu al Més 324? Ja n’heu fet seixanta.
—Seixanta-un, seixanta-un… I el febrer en faré seixanta-dos. Era una perspectiva que tenia i que fins i tot desitjava. Em deia a mi mateix: que bé que estic, que bé que s’hi va amb aquesta moto! Ha estat un lloc que m’ha permès de viure des de la primera fila del balcó aquesta actualitat política tan intensa que hem tingut aquests últims deu anys. Potser teníem unes certes mancances estructurals, però els beneficis, la posició de privilegi –posant-hi cometes– és molt alta i per tant sí que podria pensar que em podia jubilar fent el Més 324 i de sobte, bum!

—Què va passar? Com ha anat aquest terrabastall?
—De sobte passa que et vénen a buscar. No hi estava gaire acostumat, que em vinguessin a buscar. Estic allà tranquil, parlant amb editors, a veure com serà la planificació de la temporada vinent, que si aquest autor, que si l’altre. Ja m’havia reunit amb quatre o cinc editorials per parlar de la temporada de la tardor, tot amb aquest panorama polític que ens té força distrets. Em vénen a buscar i em diuen que el Cristian Trepat, el cap d’entreteniment de TV, havia dit que havia pensat en mi pel meu tarannà, pel meu perfil, per la meva empatia, tantes lloances no les havia rebudes mai a la vida. Va pensar que reunia les condicions, el perfil que necessiten ara mateix per a fer la tarda.

—…
—T’he de dir que, d’una banda, la lloança, dius ‘caram que bé’, finalment la veus com una mena de reconeixement a tots aquests anys d’esforç. Però també m’obliga a no jubilar-me. En un moment en què gairebé veig els turons de la jubilació, m’arriba una proposta nova, que dius ‘chapeau, la casa pensa en algú més veterà per a comandar, per a presentar i codirigir el programa de tarda’. Per tant, dius, ‘Grasset no et queixis, et vénen a buscar’. Vam tenir el nostre estira-i-arronsa, sobretot perquè jo havia de sortir d’aquesta zona de confort i jo ja tenia com aparcades aquestes expectatives, per a mi ja no tocava que em vinguessin a buscar.

—Vau dubtar molt, veig.
—Molt no, però vaig sospesar bé la decisió.

—I què us va fer decidir?
—Vaig pensar, ‘vinga, vosaltres considereu que jo puc fer servei a la casa, doncs endavant, no us defraudaré’. Tota aquesta estima que rebo la vull transformar en energia positiva per a fer el programa de tarda. És veritat que també hi ha molts missatges que diuen, ‘no et podré veure’, tot i que n’hi ha que diuen que sí.

—La gent us podrà veure a la carta, eh?
—Exacte, pots recuperar-ho a la carta. Però bé, quan et vénen a buscar és perquè aixequis l’audiència, perquè la gent et miri en directe. El que em va fer decidir i sortir de la zona de confort va ser dir, ‘vinga, per què no? A veure què sóc capaç de fer. A veure si fem un entreteniment de qualitat, a veure si fem que la tarda sigui atractiva’.

—Us fa mandra la pressió per a aconseguir audiència?
—Fa respecte. Ara passaré a treballar en una franja on hi haurà més mirades sobre la meva feina que no tenia abans. Estàs més exposat, hi ha més gent que pot consumir tele a aquella hora. I això no és un programa d’anàlisi política, per bé que la política hi serà, perquè és a tot arreu i no la pots obviar. Poder participar en la construcció d’un programa des del minut zero és un regal professional. Però encara estic amb el llast sentimental i nostàlgic de l’adeu.

—Moltes emocions.
—Sí, passo males nits. Entre la calor i això, no dormo…

—El nom de La Selva és vostre?
—No és meu, però el celebro. No, això és una altra fase de treballar amb equip. Abans treballava amb un equip més reduït i el percentatge de presa de decisions era més alt. Un cop el tens, hi pots jugar. A la selva hi ha perills i hi ha una explosió de vida.

—De tranquil·litat, no n’hi ha gaire.
—No. [Riu] Exacte. Intentarem d’agafar el matxet i desbrossar el terreny.

—Sempre us podeu penjar d’una liana.
—Hi ha una frase molt bonica, d’un viatge que vaig fer al Brasil, a l’Amazònia. Vam anar cap a Manaus i ens vam endinsar cap a la selva. Hi havia taràntules, colibrís i vam veure una casa fluctuante, [Pronuncia el nom en portuguès] sobre l’aigua, que era la del guia, a qui li faltava un braç. Allà hi havia escrita una frase molt bonica que deia així: “Si a sua estrela não brilha, não tente apagar apagar a minha“. Jo, més aviat intento apagar el meu, [Riu] doncs fem que brilli en la mesura del possible. Em vaig engrescant per fases i moments. És una fase molt bonica això d’imaginar-ho tot.

—Us heu quedat sense vacances?
—Sí, però no al 100%. Jo ara estaria de vacances tranquil·lament. Hauria anat a veure com tinc els avellaners, que pots comptar, es deuen morir de set, pobrets.

—Els teniu abandonats?
—Abandonats no, hi ha senglars que els cuiden, que els destrossen. És demencial, sempre troben un lloc per a passar.

—Ara, també tindreu més pressió política. Com és aquesta pressió, la que podeu explicar?
—És més diluïda, indirecta, tot i que a vegades és més directa. Hi ha gent que es queixa de segons quines fesomies apareixen i t’interpel·len directament, per què tal persona i tal altra no. Però fa molts anys que m’afaito i seria del gènere estúpid voler fer una tertúlia en un mitjà públic on només hi hagués una sensibilitat. La gràcia justament de les tertúlies és que hi hagi parers de tota manera, perquè un es porti la contrària a l’altre.

—Us marquen qui hi ha d’haver a les tertúlies?
—Ja et surt de tu mateix, vull dir que ja ho veus. Això ho he cuidat sempre
i si no ho he cuidat prou, doncs ja es queixen. Hi ha una comissió de control parlamentària que supervisa com va la tele i com va la ràdio pública. Però, vaja, crec que no calen comissions. Tu mateix ja ho veus. A vegades el que passa és que la gent té grip, té canalla, té febre, té compromisos i un disseny que havies fet, a última hora et falla. Has de córrer perquè la tertúlia sigui paritària, que sigui ideològicament plural, que sigui diversa també racialment, que això encara ho som molt poc, que sigui territorialment diversa, que hi hagi accents diferents i procedències diverses. Tot aquest sudoku que s’ha de fer, a vegades no es pot fer perquè un es posa malalt, l’altra s’ha despistat… Llavors, quan es queixen, diries ‘ja ho sabíem, ja ho sabíem, però no ha pogut ser’. Les coses són més senzilles, més normals. Jo no estic al servei de ningú, estic al servei de l’actualitat, de seguir-la i d’acompasar-la.

—Heu tingut moments virals, quan heu reaccionat emocionalment a determinades situacions.
—Pots emocionar-te amb en Modest Prats, riure amb la Barderí i controlar els instints amb la Juana Dolores. Han estat moments que han trencat el que seria un programa normal. Sempre he estat força emocional i la tele sempre magnifica, i en un programa d’anàlisi informativa se suposa que no hi ha d’haver emoció. La nostra feina no és emocionar-nos. Riure, plorar o emprenyar-te en aquest àmbit no és habitual. Jo em puc emocionar parlant de Modest Prats amb en Fonalleras. Era un col·laborador de la ràdio, un intel·lectual de pes. Ara que parlem d’ell, t’he de dir que a vegades també et fa malícia, perquè hem de remar tant per recuperar, per recordar, per tenir clar qui ha fet què, això també pesa.

—I d’enfadar-vos?
—També hi ha hagut moments concrets, per exemple, aquells en què tots els tertulians es trepitgen. Algun altre moment, [Es queda pensant] en la fase del 2017, algú pròxim a Ciutadans em va retreure…

—I els moments que us han agradat més?
—Quan hem tingut alguna fita com aquesta de poder entrevistar premis Nobel, com ara en Pamuk, i grans autors com en Paul Auster i en Jonathan Franzen, i grans autors de la literatura internacional i autors catalans als quals tinc molta estima també. Això m’ha confortat i m’ha fet feliç. M’ha alimentat l’esperit i tenia la sensació que feia alguna cosa que era útil, que oferia un contingut. L’altre dia resseguia la llista dels cent autors més destacats del New York Times del segle XXI i com a mínim n’hi ha quinze o vint que han passat pel programa. Ha costat, però la gent s’ha sentit ben tractada, ha tingut els seus minuts per a explicar-se. Ara en els mitjans hi ha una acceleració, tot és picat, tot ràpid. A la televisió s’ha anat cap a una tendència de ser molt sintètic, molt empeltat a les xarxes. Tot ha de ser curt, breu, impactant emocionant. Això és el que funciona i per tant una conversa en què algú es pugui explicar bé és menys habitual, tot i que ara neix un altre fenomen, que són els videopòdcasts, que van en la direcció contrària.

—Abans dèieu que sempre s’ha de remar. Contra aquesta ignorància que tenim com a país què hem de fer?
—Doncs continuar picant pedra, continuar explicant qui som.

—TV3 podria fer-hi més?
—Ja ho deu fer, no? TV3 té una feina complicada, que és mirar de retenir i concentrar el màxim d’espectadors del país que tinguin clar que això és Catalunya i que el català és la nostra llengua i que això dóna sentit a la sola existència del mitjà. Nosaltres som un poble d’allau, que contínuament rep gent nova, i moltes vegades sort en tenim. Això s’ha d’anar recordant, s’ha d’anar refrescant. No pots exigir a la gent que sàpiga el que no s’ha explicat mai al món. Per tant, el que ve de fora no té clar ben bé on és. I aquesta feina l’hem de continuar fent els mitjans, però també per als que no venim de fora, si és que hem nascut aquí, perquè no se’ns ha explicat la història quan anàvem a l’escola, o no se’ns ha ensenyat la llengua. S’ha de fer tot això en un model comunicatiu canviant. Que si els telèfons mòbils, que si les xarxes, que si els videojocs… Hem de ser forts. En aquest sentit, hi ha hagut una bona transformació amb el 3CAT . Tots i els dubtes que hi pugui haver, ha estat una bona pensada perquè en el visionament a la carta t’equipara a les altres plataformes d’streaming. Això ha estat ben jugat per part de la casa, però s’ha de continuar fent més.

—Un consell per als periodistes que comencen?
—Mantenir sempre viva la flama de la curiositat. La curiositat és el nostre motor. No quedar-te en una primera versió. I, segurament, formar-te la mirada sobre el dia amb diverses veus. Això sempre ajuda.

—El canvi d’horari us afectarà?
—Potser podré dormir una mica millor, o més hores, perquè el que em passava fins ara és que me n’anava a dormir a les dues de la matinada i a les set ja estava despert.

—Políticament vivim un moment convuls. Com a periodista, com el viviu?
—M’hauria agradat que el president Puigdemont hagués tornat. Ja hauríem tingut tot el pacte de l’exili a casa, tot aquest patiment extern resolt. Me’n vaig amb la sensació que no s’han resolt certs temes. Hi ha una investidura pendent, un retorn pendent, vés a saber si una convocatòria electoral…

—Una detenció…
—La tardor serà intensa i jo me l’hauré de mirar des d’una altra finestra.

—Sembleu un home resilient, expert en mirar el món amb ironia i humor. Algun consell per a afrontar aquesta frustració col·lectiva que han representat aquests últims set anys?
—S’ha d’assumir que, de sagrades, poques coses i a vegades potser se n’han volgut sacralitzar moltes. La transformació de les idees en fets no és res plàcid, ni planer i tots plegats ho sabem abans no surti el sol cada dia. Segurament, hem viscut l’embat més fort que ha plantejat Catalunya a l’estat espanyol des de fa moltes dècades, no sé si segles. No sé si tota aquesta energia es pot derivar cap a un altre format, una altra solució, però en tot cas hem d’assumir que la vida és llarga i que això és una cursa de fons.

—Viviu amb normalitat els Països Catalans, en això us ha influenciat ser del sud del Principat?
—No. El meu país és petit, però una mica més gran que la Catalunya catalunyera, que deia Pedrolo. Sí, i quan m’han cridat he anat a conduir l’acte d’inauguració de la porta als Països Catalans, a Salses, i hi he anat. He anat a les Illes, al País Valencià, a Andorra, a l’Alguer. I llavors descobreixes aquesta altra realitat compartida i comuna, que som els mateixos. Sempre he tingut molt clar que el meu país són els Països Catalans. Vaig néixer a prop de la Selva del Camp i allà, Fuster, en un aplec l’any 64, va llançar aquest nom. Per a mi ser dels Països Catalans és normal, per a mi és normal. De jove, a casa, tenia el mapa dels Països Catalans, i ara, enguany els Reis m’han portat l’antic, amb les comarques.

—Llibres que us hagin marcat.
—Em va marcar molt La Nàusea, de Sartre, que vaig llegir a catorze anys i no sabia massa on era. El Palau de la Lluna, de Paul Auster, també és un llibre que en el seu moment em va marcar. Al costat d’això, també Les formidables aventures de Pere Fi, de Folch i Torres, va ser un d’aquells llibres que vaig gaudir.

—I darrerament?
—Tots els llibres d’en Patrick Radden Keefe. També en Colum McCann, aquest autor irlandès que explica a Apeirògon la relació entre dos pacifistes que perden els seus fills. L’últim premi Goncourt…

—I llibres catalans?
—Segurament, Quanta, quanta guerra, de la Mercè Rodoreda, que és impressionant. Quina modernitat que té aquest text. També sóc força sagarrista. Quan llegeixes Sagarra dius, ‘quina força, quina vitalitat, que té aquesta llengua’. I després, els amics, Màrius Serra, en Puntí, en Sergi Pàmies, en Quim Monzó… I tants, tots els noms que m’han fet créixer, també Julià de Jodar, amb aquest últim llibre, i…

 

Si podeu llegir VilaWeb gratis, sense un mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i s’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també.

Com que aquesta locució verbal abusiva ja ha entrat a la tercera fase (salt a la llengua escrita dels usuaris, dificultat d’identificar-la com a element pertorbador), el fenomen és irreversible. La quarta i última serà la naturalització, que és el que ha passat per exemple amb la suplantació de sentir per escoltar: per als menors de 30-35 ja és del tot natural. 

Aquest article no pretén ni explicar-ne l’agramaticalitat (a qui li interessi, ho té en els dos primers de la sèrie) ni tampoc combatre un fenomen que no es pot combatre (com tantíssims altres, i us poso d’exemple el cas de la locució ‘ja posats’. Eh que us sembla d’allò més nostrada i normal i fins estaríeu disposats a jurar i perjurar que l’heu dita tota la vida? Doncs nanai. Els vostres pares ni la coneixien, i vatros la vau incorporar amb tanta despreocupació que ni tan sols recordeu quan. Per ajudar-vos, no us revelaré com es deia en català comdeumana; si us amoïna, feu un esforç. Si no, endavant amb la catanyolització, que al capdavall és el futur). No, això és un article per jugar, per ajudar a passar l’agonia més joiosament. Es tracta de trobar la frase més esgarrifosa del florilegi mortal que segueix, que no serà gota fàcil. I, per als més sibarites, de localitzar les dues úniques gramaticalment acceptables. Si en trobeu més de dues que us semblen bones, no us angoixeu: els mitjans i molts (autoanomenats) escriptors han fet un ferhowashing tan salvatge que riu-te’n del japonès d’en Calders que venia sants d’Olot.

De premi, si és que arribeu vius al final, us ensenyaré un truc per vacunar-vos. I ho mato prometent que no tornaré a escriure més sobre això, que no està bé escorxar (perdó, rahar de) els nouvinguts.

(Tots els exemples, per al·lucinant que sembli –encara que segurament ja només m’ho sembla a mi– han estat rigorosament poats d’articles d’opinió, mitjans orals i xarxes. Registre, doncs, semiformal o informal. Les altres errades també són d’ells, incloent-hi alguns recargolaments sintàctics que en dificulten la comprensió. No n’hi ha cap d’inventat; tampoc calia.)

Preparats? Respireu fondo, que us caldrà. Som-hi:

1. “Qui desapareix a Catalunya i per què ho fa?”
2. “La seva vulnerabilitat m’entristeix i ho fa perquè vivim en un món on ser vulnerable encara està vist com una debilitat”.
3. “Però el Juli no apareix i sí que ho fan els fantasmes de la relació del noi amb la família”.
4. “La premsa objectiva i imparcial ni existeix ni ho ha fet mai”.
5. “Ja s’ha estrenat com a golejador. No ho va fer a la gira dels Estats Units, però ara per fi ha marcat el primer gol amb el Barça”.
6. “Quan toca estrènyer-se el cinturó, sempre ho acabem fent els mateixos”.
7. “L’estudi compara les dades entre dones que havien escollit a les seves parelles mentre elles es prenien el medicament i les que no ho feien”.
8. “Set de cada deu refugiats conviuen amb famílies i la resta ho fa en hotels i pisos oferts per la Creu Roja”.
9. “Si sou males persones no doneu lliçons, que no fa elegant. Si sou bones persones tampoc ho feu”.
10. “Tranquil que el castellà no perilla a Catalunya com en canvi sí ho fa el català a certes zones del territori”.
11. “Veig que no m’has entès, però em sembla que, encara que m’esforci en explicar-t’ho, tampoc ho faràs”.
12. “Un estadi no ens fa grans. Ho fas tu”.
13. “L’hotel Bruc atrau, de la mateixa manera que ho fa Montserrat al seu darrere”.
14. “L’abús de videotrucades i selfies em van fer fixar en el meu rostre com mai ho havia fet abans”.
15. “—Per què els carrega el mort als partits?
    —Qui ho fa? És que ara no sé de quin tuit parles”.
16. “L’obra ens parla de dos personatges masculins que se separen per prendre cadascun la seva trajectòria, a causa de malentesos entre ells. Us sona? Seria pràcticament impossible que no ho fes”.
17. “Després, una estampa d’on sigui que hàgim viatjat, si és que ho hem fet”.
18. “Ahir, envalentonat perquè em trobava bé com no feia des de molts dies, vaig sortir a fer un tomb pel poble”.
19. “L’illa de més al nord del món desapareix dels mapes i no és la primera de l’Àrtic que ho fa”.
20. “Per partits, un 95% dels votants dels comuns defensen la regulació dels lloguers, i també ho fan el 90% dels d’ERC”
21. “La Lorena es va contagiar dos mesos després que ho vaig fer jo i ha perdut la feina”.
22. “Així s’inicia una amistat que es perpetuarà (si bé arribat a un punt només ho farà com a record), al llarg de les seves vides”
23. “Cada vegada que me’n torna el record, ho fa també la satisfacció per la petita venjança i sento que aquells vells repatanis em representen”.
24. “Trobar els tres volums és gairebé impossible, i si ho fas t’has de gratar la butxaca a base de bé”.
25. “És el meu últim article, perquè les etapes es cremen, i quan això passa cal ser generós amb un mateix i alleugerir el pes de les responsabilitats que ja no es fan de gust, si és que la conjuntura ho permet. La meva ho fa”.

Ja sou aquí baix? Vius? Doncs va, us heu guanyat el premi: el truc per mirar de conservar la intuïció natural. Substituïu la línia de punts amb els verbs proposats i vegeu què us sembla.

A. “No, ara ja no treballa amb el pare, ara ——– amb el fill” treballa /penca

B. “Que no festejava amb la filla gran? No, —— amb la petita” festeja / surt / [0]

C. “Si t’agrada t’ho menges i si no ——- també” [0]

Entès? Ho detallo millor: sempre que us trobeu davant d’un “fer-ho” que us grinyoli (i si no també), proveu de substituir-lo pel verb principal de l’oració (a la frase A, treballa; a la B, festeja) o per un sinònim o verb equivalent (A, penca / B, surt); o suprimint-lo directament, que de fet és la solució més freqüent (i la que aconsello prioritàriament: a les de l’exercici, funciona pel cap baix en 16, segons el model de la frase C. Per absurd que sembli, ja hi ha usuaris que són capaços d’escriure “Si t’agrada t’ho menges i si no ho fa també”!!!!! Vegeu exemples 2, 8, 9, 16, 19, 22, etc.). Si la frase té sentit vol dir que “fer-ho” no hi ha d’anar. Proveu-ho amb les 25 frases de sobre i la vacuna serà més efectiva.

El paper d’Elon Musk al capdavant de Tesla és com més va més criticat. Primer, l’absència de la companyia durant mesos després de la compra de Twitter. Més tard, l’enrenou del seu aterratge sobtat per a acomiadar el 10% de la plantilla de Tesla i posposar indefinidament l’esperat vehicle barat de 25.000 dòlars. La situació es va tibar al màxim amb l’anul·lació per part d’un jutge del paquet de compensació de 303 milions d’opcions d’accions, amb un valor de 47.000 milions de dòlars (la qual cosa li faria recuperar els diners emprats en la compra de Twitter), i que fou sotmès novament a votació, i aprovat, pels accionistes de la companyia, quan Musk va amenaçar d’endur-se la divisió d’intel·ligència artificial a una companyia de nova creació si no li deixaven fer i desfer dins Tesla. Però la cosa no ha quedat aquí. Elon Musk ha donat suport públic a Donald Trump, fet incomprensible per a molts, ja que el candidat presidencial ha mostrat en reiterades ocasions la seva oposició als vehicles elèctrics i la transició renovable. Un fet que inhabilitaria Musk per a ser al capdavant de Tesla, a ulls d’alguns propietaris d’accions de la companyia. Mentrestant, Tesla sembla que té problemes per a vendre cotxes, amb una baixada dels beneficis l’últim trimestre d’un 45% en relació amb l’any passat. Per redreçar aquesta percepció, en la presentació de resultats econòmics del segon trimestre del 2024, Elon Musk ha defensat que durant el 2025 Tesla presentarà sis productes nous que “canviaran el món”. Tot seguit els analitzem.

1. Vehicles més econòmics

Tots els analistes esperaven que Tesla presentés el seu vehicle de 25.000 dòlars enguany. L’elevat preu de compra dels cotxes actuals (inclosos els de combustió) és el principal escull per a adquirir un vehicle elèctric nou, i són moltes les companyies que han tret models al voltant de 25.000 dòlars. Els rumors deien que Tesla en faria un (conegut extraoficialment per Model 2), i que el fabricaria en massa a la futura nova fàbrica de Mèxic. Tanmateix, Elon Musk ha decidit d’ajornar-lo indefinidament. No se saben les raons concretes, però podria ser atesa la situació econòmica mundial, amb una elevada inflació i el crèdit molt encarit, i una competència creixent xinesa amb la qual possiblement no pot marcar diferència. També podria ser degut als problemes greus que tenen amb el desenvolupament de la nova bateria estructural basada en les piles 4680. Presentades el 2020, la companyia encara no les pot fabricar a gran escala. La nova pila ha de rebaixar significativament el cost de fabricació dels vehicles, aspecte cabdal per a la producció d’un cotxe econòmic. Fa pocs dies els mitjans deien que Elon Musk donaria un ultimàtum en relació amb les noves piles 4680: si a final d’any no se n’han resolt els problemes, Tesla renunciarà a fabricar bateries.

També hem sabut que el magnat ha ordenat que s’aturi la construcció de la nova planta de Mèxic, que estava a punt de començar, amb l’argument que si guanya Donald Trump les eleccions, la seva voluntat d’introduir aranzels als productes fabricats a Mèxic (ara no en tenen perquè és a la zona de lliure comerç nord-americana) encariria els vehicles fabricats allà. Sigui com sigui, sense poder fabricar les noves bateries a gran volum, sense la fàbrica de Mèxic i donant prioritat a uns altres productes (com veurem), l’esperat cotxe barat no el veurem durant uns quants anys més, si és que l’arribem a veure mai. Davant això, Elon Musk hauria preferit d’incorporar els processos desenvolupats a la fabricació de dos nous vehicles basats en el Model 3 i el Model Y.

Tesla ha treballat en una nova plataforma que ha d’abaratir considerablement el cost de fabricació de vehicles.

Generalment, el preu d’un vehicle el determina la plataforma (l’estructura bàsica del vehicle). Quan es vol crear un vehicle notablement més barat, s’ha de desenvolupar una plataforma nova que abaixi preus estructuralment, i que normalment requereix fàbriques noves o canviar-ne significativament les existents. Tesla optaria per un entremig, tot modificant la plataforma que fa servir actualment per al Model 3 i el Model Y, i introduint-hi aspectes de la plataforma de nova generació. Això li permetrà de fer servir les mateixes línies de producció per als nous vehicles i rebaixar costs. Tanmateix, no se saben més detalls d’aquests nous cotxes. La incògnita es desvetllarà durant la primera meitat del 2025, quan s’haurien de començar a fabricar.

2. El camió de Tesla

Presentat a final del 2017, Tesla encara no el comercialitza. El desenvolupament del camió ha comptat amb uns quants obstacles. El primer, els problemes amb la fabricació de les piles 4680, que doten les bateries d’una densitat estructural més gran que les de la competència i permeten de donar-li més autonomia. De moment, dels dos models de 500 quilòmetres i 800 quilòmetres d’autonomia promesos, Tesla només n’ha presentat el primer. El segon escull és que la companyia no té cap fàbrica per a manufacturar-lo en grans quantitats. I aquí entra en joc la Gigafactoria de Nevada. Inicialment, va ser ideada per a ser la fàbrica de bateries per a les seves plantes de vehicles. Però fa anys que no s’amplia la primera fase de Nevada perquè Tesla canvià el disseny de les noves fàbriques. Ara, totes les fàbriques noves que ha fet (a Xangai, Berlín i Texas), incorporen la fabricació de bateries a la mateixa planta, al costat de les línies de muntatge dels vehicles.

El Tesla Semi, el camió de la companyia, és un dels productes més esperats.

Això deixava la Gigafactoria de Nevada desubicada, només per a fabricar bateries per a la planta de Califòrnia, que no fabrica bateries. Finalment, l’any passat Tesla va anunciar que faria una nova ampliació a la planta de Nevada per fabricar en massa el nou camió, que fins ara es fabrica a petita escala per a consum intern de Tesla i unes poques companyies que en fan proves. L’ampliació de la Gigafactoria de Nevada hauria d’estar acabada l’any vinent i Elon Musk ha afirmat que a final del 2025 es podrà començar la fabricació del camió de Tesla, amb la pretensió que marqui un abans i un després en el transport logístic.

3. Tesla Roadster 2.0

Tesla es va donar a conèixer amb l’esportiu Roadster, un descapotable molt car que va produir en quantitats molt petites. La intenció era d’agafar experiència per a poder fabricar el Model S, un model més econòmic (però molt car per a la majoria dels consumidors) i que es fabricà en quantitats més grans. Gràcies al Model S, Tesla va poder enfrontar el següent desafiament: la fabricació del Model 3, un model més assequible per al consumidor mitjà. D’aquest model se’n derivà la versió SUV, el Model Y, que va ser el vehicle més venut (de combustió o elèctric) a tot el món el 2023. Com hem vist abans, la següent fase lògica de Tesla era un vehicle encara més assequible.

En aquest context, actualment la nova versió de l’històric Roadster, presentada el 2017 juntament amb el camió de Tesla, queda completament desubicada, i possiblement aquest és el principal motiu pel qual la fabricació n’ha estat endarrerida en unes quantes ocasions. Segurament també hi han afectat els problemes amb les piles 4680, i la manca d’espai de fabricació a la planta de Califòrnia. Però Elon Musk vol donar un cop a la taula i posar a la venda un superesportiu que superi la resta de marques, per poder afirmar que Tesla té el vehicle amb l’acceleració més ràpida del planeta, amb la màxima autonomia i a un preu notablement inferior als superesportius de la competència. Els analistes donen per fet que es fabricarà a la nova fàbrica de Texas, on ara per ara hi ha prou espai disponible. En qualsevol cas, la producció hauria de començar el 2025 i podria ser el vehicle desitjat per tots els milionaris del món.

4. Conducció autònoma total

Si hi ha una promesa repetida i incomplerta més vegades per Elon Musk és la de la conducció autònoma completa dels seus vehicles. Que els Tesla condueixin sense intervenció humana. El projecte ha estat molt important i la companyia ha hagut d’invertir quantitats enormes de diners per adquirir xips, per a dissenyar-ne de propis, muntar un dels superordinadors més potents del món i infinitat d’hores d’entrenament per a desenvolupar models d’intel·ligència artificial.

De fet, tots els seus vehicles fa anys que inclouen ordinadors amb una gran capacitat de càlcul que no es fa servir. Incloure tot aquest maquinari per defecte, sense que sigui efectiu, encareix innecessàriament els vehicles. Però Elon Musk comptava que un cop desenvolupada la conducció autònoma, només caldria actualitzar el programari dels vehicles i els propietaris de Tesla adquiririen en massa la nova característica. Amb un cotxe que condueix tot sol, fins i tot el podríem llogar perquè fes de taxi autònom mentre som a la feina o a casa sense fer res, i treure’n diners a canvi. El problema és que fa tants anys que no es compleix la promesa, que els ordinadors de molts cotxes Tesla ja no serveixen i s’hauran de canviar per a incloure les darreres versions de l’Autopilot, el nom del programari de conducció autònoma. Un cost d’actualització que no se sap ben bé si l’haurà d’assumir Tesla o els propietaris dels vehicles. A més, Tesla ha estat acusada de publicitat enganyosa per vendre un producte que ara mateix no fa el que en suggereix el nom.

Tesla treballa intensament en el desenvolupament de la conducció autònoma total, però encara no l’ha assolida.

Elon Musk ha declarat que estaria “realment sorprès” si Tesla no disposa l’any vinent del programari de conducció autònoma total, sense intervenció humana. Encertarà aquest cop amb la data?

5. Robotaxi

Aquest és, probablement, un dels productes més desitjats per Elon Musk. Es basa en la mateixa plataforma que el cotxe barat descartat. De fet, a Tesla va haver-hi dos bàndols per a la nova plataforma. Per una banda, Musk, que la volia per a un vehicle de conducció autònoma total, dissenyat des del començament sense volant perquè cap persona no en pogués prendre el control. Per una altra, la majoria dels directius i enginyers de Tesla, que davant un producte tan futurístic i sense el programari de conducció autònoma disponible, preferien aprofitar la nova plataforma per a un cotxe barat.

Elon Musk ha destinat el futur de Tesla a la fabricació del Robotaxi, un vehicle dissenyat d’entrada per funcionar sense persones al volant.

El Robotaxi, el vehicle orientat exclusivament per a serveis de taxi, i no per al consumidor final, s’havia de presentar el 8 d’agost. Fa poc, la presentació ha estat ajornada al 10 d’octubre, perquè Musk ha introduït canvis significatius al vehicle i cal més temps perquè els enginyers hi treballin. També tindran més temps per a millorar la conducció autònoma total, si és que arriba a estar disponible per aquella data. Alhora, sembla que a final d’any Tesla pot obtenir el permís de les autoritats xineses per a fer servir el programari de conducció autònoma total i els seus vehicles puguin circular per determinades ciutats, com ja ho fan els taxis sense conductor d’algunes companyies xineses (i americanes als EUA). Elon Musk defensa que el Robotaxi és un producte molt més revolucionari que el vehicle barat, i per això ha fet que Tesla dediqui tot l’esforç a fer un producte clarament diferenciat dels de la competència. Podria canviar la mobilitat completament, tot fent que moltes persones optin per no comprar un vehicle i prefereixin llogar un robotaxi per fer els trajectes necessaris. Tot dependrà del cost dels desplaçaments i la disponibilitat de vehicles.

6. Robot Optimus

Si el Robotaxi pot ser un producte completament transgressor, el robot Optimus ho pot ser encara més. Vist al començament com una simple excentricitat del magnat, el robot humanoide de Tesla ha millorat ràpidament davant l’escepticisme inicial. Actualment, ja fa feines limitades de prova a la fàbrica de Texas. El robot aprofita tot el coneixement de Tesla en el desenvolupament del programari d’intel·ligència artificial per a la conducció autònoma, el desenvolupament de maquinari i bateries dels cotxes, i l’experiència de fabricació en massa de les seves fàbriques. Però les fites a assolir encara són molt grans. Per començar, fins ara la intel·ligència artificial a l’abast de tothom és de tipus generativa, és a dir, que genera o fa coses concretes, sense prendre decisions, sense raonar. La intel·ligència artificial requerida per a un robot humanoide haurà de ser genèrica (AGI per les sigles en anglès), és a dir, que pugui raonar de manera molt similar a la humana per a prendre decisions. Els experts són molt escèptics que Tesla sigui a prop d’assolir aquesta mena d’intel·ligència artificial.

El robot humanoide de Tesla ja fa feines de prova a les fàbriques.

Tanmateix, a la presentació dels resultats econòmics de l’últim trimestre aquesta setmana, Elon Musk ha dit que la versió 1.0 del robot humanoide es començarà a fabricar d’aquí a pocs mesos, a principi del 2025. Durant l’any vinent se’n fabricaran “uns quants milers” que treballaran a les fàbriques de Tesla fent coses útils (i no pas simples tests), cosa que la companyia aprofitarà per polir-los i millorar-los. El 2026 hi ha previst que se’n presenti la versió 2.0, que es comercialitzarà per a qualsevol client. La intenció és que el robot tingui un cost similar al d’un cotxe, i que es fabriqui per milions. De fet, Elon Musk pronostica que acabarà havent-hi més robots humanoides que no pas humans, i faran les feines que no volem fer, tant a la feina com a casa. Un mercat que, a ulls del magnat, és molt més gran que el de cotxes, i que faria de Tesla la companyia més gran del planeta i de la història. Si una cosa no li manca a Elon Musk, és ambició.

Porta per nom “Camp Caporal Alain-Mimoun”, pel nom d’un atleta de l’Algèria francesa que va ser militar i olímpic. S’ha instal·lat al gran espai obert de gespa de Reuilly, en un extrem del bosc de Vincennes, prop del llac Daumesnil, un espai estratègic i ben comunicat per a arribar a tot París ràpidament. I és el campament militar més gran que ha instal·lat l’exèrcit francès d’ençà de la Segona Guerra Mundial.

La base militar té 30.000 metres quadrats i hi resideixen aquests dies 4.500 soldats de totes les branques dels exèrcits francesos, bona part dels quals especialistes en tasques de seguretat dels jocs, com ara la vigilància i desarticulació d’explosius.

Per a ells s’han instal·lat mòduls pre-fabricats amb aire condicionat, un hospital de campanya i un menjador enorme on poden seure dos mil comensals. La Legió Estrangera s’encarrega de la seguretat de la base, copiada de les instal·lacions franceses en alguns països africans.

En total, a tot l’estat francès han estat mobilitzats 15.000 soldats per a participar en les operacions olímpiques de París, a les diverses ciutats que són seus dels jocs, a les fronteres i en serveis a ultramar. A París hi haurà onze mil soldats patrullant pel riu Sena.

 

Durant la celebració dels Jocs Olímpics de París, VilaWeb us ofereix cada dia una informació de caràcter social, no vinculada directament a la competició. Les podeu recuperar totes ací.

Al sud del País Valencià, davant la costa de Santa Pola (Baix Vinalopó), s’albira una illa xicoteta de forma allargada que sobreïx per l’horitzó que dibuixa la mar Mediterrània, l’illa Plana o Nova Tabarca. Amb tot just 1.800 metres de llargada i 400 d’amplada, aquest paradís mediterrani és un barri de la ciutat d’Alacant i rep cada dia milers de turistes a la recerca de les seues platges i cales d’aigua cristal·lina. Amb una cinquantena de residents, Nova Tabarca és l’única illa habitada al País Valencià.

S’hi arriba amb embarcacions que ixen del port de Santa Pola. A l’estiu, de bona hora ja hi ha desenes de persones que fan cua per accedir a una de les primeres barques que travessen les tres milles nàutiques que separen aquesta ciutat de l’illa. Alguns hi van per primera volta, atrets per la promesa d’uns fons marins magnífics per a contemplar tota mena de peixos i més fauna. Uns altres ja la coneixen. Ja saben què faran quan arriben a l’illa. A mesura que el catamarà s’aproxima al port de Nova Tabarca, els passatgers poden intuir com és el fons perquè el poden veure a través del visor de vidre que hi ha a la part baixa del vaixell.

El desembarcament dels visitants, els primers de molts que aniran arribant a mesura que avance el dia, dóna la imatge d’una desfilada de sabates de goma, ulleres de bussejar, para-sols i neveres portàtils que travessen l’illa amb la intenció de gaudir d’un dia de sol i platja.

Alguns van directament a la platja, però uns altres visiten tots aquests indrets. Travessen la població pel carrer d’Enmig fins a l’oest i van a l’illot de la Pedrera perquè cerquen les zones rocoses. Són espais on nien les aus protegides i cal anar amb compte de no molestar-les. Els més atrevits aniran a les cales del sud, com la de la Cova del Llop Marí, amb amagatalls i punts més escarpats d’on els més temeraris es llancen a l’aigua tot cercant una dosi d’adrenalina.

Vista de Nova Tabarca del catamarà estant. Els primers turistes del dia accedeixen a la ciutadella per la porta de Sant Rafael. Els carrers de Nova Tabarca engalanats amb motiu de la celebració de les festes patronals. La cova del Llop Marí és una de les cales més visitades al sud de l’illa. Un jove salta d’un dels penya-segats al sud de l’illa, un dels punts més elevats. Vista general de la platja de Nova Tabarca, un dels punts on van més turistes que passen el dia a l’illa. Punt de pas entre l’illa Plana i l’illot de la Pedrera, amb la costa de Santa Pola al fons. Un sistema de tres illots

Nova Tabarca és una formació de tres illots. La principal és coneguda com a illa Plana, situada a tot just uns quinze metres sobre el nivell de la mar, i és ací on trobem la ciutadella de Sant Pau, un conjunt emmurallat. S’hi accedeix per la porta de Sant Rafael, que s’obri a un poble amb cases de no més de tres plantes, moltes de les quals són pintades de blanc amb tocs de colors blaus i grocs. Hi ha més construccions històriques, com ara l’església de Sant Pere i Sant Pau, d’estil neoclàssic, construïda a final del segle XVIII; els baluards i murs que sobretot es conserven a la part nord de l’illa; l’antiga confraria de pescadors; la plaça Major, coneguda també com a plaça Gran i que funciona com a eix central del poble; i la porta de Sant Gabriel, situada just a l’altre extrem i d’on es veu l’illot de la Pedrera.

A la part sud de la ciutadella, les muralles es troben amb una zona de cales i coves amb els perfils més escarpats de l’illa. La cala i cova dels Birros, la cala de la Guàrdia i la Cova del Llop Marí són uns punts de gran bellesa natural on antigament molts vaixells es resguardaven dels forts vents. Avui serveixen de lloc de lleure per als visitants que volen gaudir de la mar en una zona rocosa i amb ombra.

La platja de Nova Tabarca, el punt central de l’illa Plana, orientada cap al sud i amb uns dos-cents metres de llargada, separa la part poblada de l’illa del camp.

Un gavià de potes grogues, a prop del far de Nova Tabarca. Un grup de gavines descansa sobre una casa al sud de l’illa. Dos corbs de mar emplomallats, a les aigües de la part est. Una bandada de gavines vola per sobre del cementeri de Nova Tabarca. Una jove observa del catamarà estant un banc d’orades just abans d’arribar a Nova Tabarca. L’aïllament de Nova Tabarca

Abans de l’arribada de la primera barca amb turistes, a Nova Tabarca ja n’han arribades unes quantes amb tota mena de mercaderies. Les que necessiten els veïns i les que, en temporada alta, necessiten els negocis de restauració. Antonio Ruso és el propietari d’una de les botigues de restauració i explica que els comerços s’han hagut d’adaptar als horaris en què arriben els visitants.

L’any 2023 hi havia cinquanta ciutadans empadronats a l’illa, però no tots hi viuen tot l’any. Molts treballen a la península i potser tan sols hi van el cap de setmana. Durant la pandèmia sí que s’hi van aïllar tots, allà. Fins i tot va arribar a haver-hi una setantena de persones que es van deslliurar del virus de la covid.

Es calcula que cada any hi van 230.000 visitants, que cerquen les millors aigües del País Valencià. Alguns dies d’estiu, la pressió sobre l’illa arriba als 10.000 turistes. Manoli és una de les veïnes que hi viu tot l’any amb la seua filla. “Els caps de setmana hi ha massa turisme, és clar que és el principal negoci de l’illa, però els carrers i les platges se saturen”, diu.

Fina Baile, de noranta-sis anys, és, probablement, la persona més gran de l’illa i ha vist com la vida anava canviant a Nova Tabarca. Com passava de ser un poblat pesquer a un enclavament turístic. A casa seua s’hi va instal·lar el primer telèfon públic. “Abans no hi havia ni llum, ni aigua, i després ens va arribar tot i va canviar el poble completament. Potser hi ha massa turistes, però s’ha de guanyar la pesseta”, diu, contenta de la sort que ha tingut de nàixer a Nova Tabarca. “Si pogués tornar a nàixer, naixeria ací.”

Imatges antigues de Nova Tabarca, quan es feia l’almadrava a l’illa. Fina Baile, de noranta-sis anys, ha viscut tot el canvi de Nova Tabarca de poble pesquer a illa turística. Un jove fotografia les cases dels carrers de Nova Tabarca, on la majoria no fa més de dos pisos. Mural situat a la part oest de l’illa en record dels orígens pesquers del municipi. Un jove espera a fora d’una de les dues botigues de queviures que hi ha a l'illa. El far de Nova Tabarca, situat a l’extrem est de l’illa d’ençà del 1854. Dues persones caminen pel camp, la part est i no urbanitzada de l’illa Plana. La fauna i flora de Nova Tabarca

Més enllà de la zona habitada i de les platges, a l’est de Nova Tabarca hi ha l’indret conegut com el camp. Aquests terrenys no urbanitzables formen part de la Xarxa Natura 2000 i també són sona ZEPA per la gran quantitat d’aus que nien a l’illa i els illots pròxims. Nova Tabarca va ser declarada reserva marina l’any 1986 i en les seues aigües podem trobar espècies com ara cavallets marins, neros, molls, polps i tortugues. Però, sens dubte, si hi ha un animal que destaca a Nova Tabarca és la gavina corsa, que hi concentra la tercera població reproductora a escala mundial.

Caminant pels senders de la zona, que a l’estiu és molt àrida i amb poca vegetació, trobem algunes construccions que han perdurat fora de les muralles. La Torre de Sant Josep, de base quadrada i amb ús militar, ha tingut diferents usos al llarg dels anys. Per exemple, va ser una presó i una caserna de la Guàrdia Civil.

L’any 1854 es va construir un far per il·luminar els navegants i evitar els constants naufragis que hi havia. Avui encara compleix aquesta funció. El cementiri de l’illa també és un lloc singular. D’allí es veu l’illot de la Nau, que és l’últim del sistema.

D’enclavament pirata a atracció turística

La proximitat de l’illa Plana a la península la va convertir en un refugi perfecte per als pirates, que la feien servir de base d’operacions abans de les seues incursions per atacar el litoral alacantí. El Consell d’Elx, que controlava l’illa, va demanar el 1337 que s’hi construís una torre de defensa, però la fortificació que ara coneixem és de la segona meitat del segle XVIII. Aquest fet coincideix en el temps amb el rescat de 69 famílies de l’illa tunisiana de Tabarka, que foren traslladades a Alacant. Quan es va acabar la construcció de les muralles i les 128 cases, els van traslladar a l’illa. Aquest seria l’origen del nom de Nova Tabarca amb què es va anomenar a partir del 1770. Amb aquests primers pobladors, s’hi va establir un destacament militar per fer front a les freqüents incursions marines. Els habitants basaren el seu estil de vida en la pesca, amb l’almadrava com a principal motor de l’economia.

Amb la pèrdua de la condició de plaça forta, se’n retirà la guarnició militar l’any 1850, mentre a l’illa els habitants continuaven tenint una vida basada a sobreviure dia a dia, amb grans problemes de salubritat que portarien el 1873 a una epidèmia de verola. El desús de les construccions militars va fer que es deterioraren ràpidament durant el final del segle XIX. Tot amb tot, l’activitat de l’almadrava continuava i a principi del segle XX l’illa va arribar a tenir mil habitants.

Als anys seixanta va haver-hi un tomb a la vida de Nova Tabarca, que va coincidir amb el final de la pesca. Molts habitants van emigrar a poblacions pròximes, com ara Alacant i Santa Pola. Amb la declaració de Nova Tabarca com a conjunt històrico-artístic el turisme començà a arribar a partir de la dècada dels setanta i es va convertir en el principal motor econòmic. No va ser fins aquells anys, tal com recordava Fina Baile, que van arribar l’enllumenat i l’aigua corrent.

Un home es dirigeix cap al port de Nova Tabarca per tornar a la península. L’últim catamarà se’n va de Nova Tabarca cap a les 20.15. Turistes i residents de l’illa observen el capvespre a la part oest. Vista general d’un capvespre a l’illa. Darrers moments de sol a l’illa, abans no desaparegui a l’horitzó de les muntanyes de Santa Pola. Els carrers de Nova Tabarca, quasi deserts amb l’arribada de la nit. La platja de Nova Tabarca, el punt de més afluència turística durant el dia, buida de nit, amb el far al fons. La tornada

Els para-sols, les neveres buides, les pells salades i els peus plens d’arena fan el viatge de tornada cap als vaixells que els han de tornar a la península. El darrer catamarà eixirà a les vuit. I és a partir d’aquest moment que l’illa descansa i recobra una mena de pau que té el punt culminant amb la posta de sol. Molta gent es reuneix a l’oest, per veure com els darrers raigs impregnen l’illa abans de desaparèixer. Llavors, Nova Tabarca torna a ser aquell poble pesquer que tractava de sobreviure el segle XIX sense fer gaire soroll. Com que pràcticament no hi ha establiments que servesquen sopars, s’obrin les portes de les cases i els veïns es tornen a retrobar en aquest tros de roca que viu en un equilibri molt precari quant a la sostenibilitat i la conservació del patrimoni cultural i natural. Com tants punts més del país, l’illa de Nova Tabarca ja pateix de la massificació turística. De fet, el turisme n’és l’únic motor econòmic, i, així i tot, no és suficient per a estabilitzar-hi una població permanent.

Bloomberg · Patpicha Tanakasempipat

Tailàndia regularà la creixent indústria cannàbica del país mitjançant una nova llei que, després de mesos d’estira-i-arronses, podria acabar ajornant els plans polèmics de l’executiu per a tirar endavant una proposta de recriminalització que ha suscitat tensions a la coalició de govern.

Anutin Charnvirakul –dirigent del Partit Bhumjaithai, la segona força de la coalició que encapçala el primer ministre Srettha Thavisin– anuncià aquesta setmana que el govern debatria un projecte de llei per a regular la indústria del cànnabis i els usos legals de la planta. L’oposició, explicà, també podria presentar els seus propis projectes de llei sobre el cànnabis.

Encara que els detalls de la proposta no són clars, el moviment per a regular el cànnabis podria aturar els controvertits designis de Srettha de tornar a prohibir-lo. Això, certament, seria una bona notícia per als milers de cultivadors, dispensaris i usuaris d’aquesta planta a Tailàndia, que fins fa poc temien que la Junta de Control de Narcòtics reclassifiqués el cànnabis com a narcòtic i, a efectes pràctics, tornés a criminalitzar-lo a partir de l’any vinent.

El grup de pressió Writing Thailand’s Cannabis Future va agrair a Bhumjaithai en un comunicat la feina feta per “protegir el cànnabis al país”.

El grup va acampar prop de la Casa de Govern –la seu de l’executiu– durant més d’una setmana per protestar contra la proposta de recriminalització. Un dels membres de Writing Thailand’s Cannabis Future va acabar essent hospitalitzat perquè havia fet vaga de fam.

Així i tot, el ministre de Salut Pública va dir als mitjans locals que el projecte de llei del ministeri per a reclassificar el cànnabis com a narcòtic –i prohibir-lo– no havia estat retirat i es mantenia sense canvis. Anutin és membre de la Junta de Control de Narcòtics i ha amenaçat de votar en contra de qualsevol reclassificació de la droga.

L’oposició vocal d’Anutin al nou tomb de Srettha ha convertit el cànnabis en una línia de fractura política dins la precària coalició de govern, bastida després de les eleccions de l’any passat. L’aparent acord per a la regulació –no derogació– del cànnabis arriba després de setmanes de tensió al si d’una coalició com més va menys popular.

El Partit Bhumjaithai va fer de la despenalització del cànnabis el centre de la seva campanya electoral del 2019 i va convertir Tailàndia en el primer país de l’Àsia a despenalitzar-lo l’any 2022.

Però el partit de govern de Srettha, Pheu Thai, ha adoptat una línia dura contra les drogues i ha fet servir la proliferació de dispensaris de cànnabis i l’augment en l’ús recreatiu entre joves de motius per a desdir-se de la política.

A començament d’any, el govern va redactar un projecte de llei per regular la indústria del cànnabis que deia explícitament que l’ús recreatiu del cànnabis seria prohibit. Però mesos després, Srettha va anunciar que havia ordenat de desdir-se de la llei i reclassificar el cànnabis com a narcòtic de categoria cinc, cosa que convertiria en un crim cultivar-ne, posseir-ne i consumir-ne a partir de l’any vinent.

El darrer canvi en la política de cànnabis del govern va arribar tan sols uns quants dies després d’una partida de golf entre Thaksin Shinawatra, considerat el dirigent de facto del partit de govern, i Anutin al camp de golf del ministre. Anutin nega haver exercit cap influència en la decisió de Srettha.

La influència d’Anutin ha augmentat aquestes darreres setmanes després de l’elecció d’un nou senat en què la majoria de diputats té vincles amb el seu partit, Bhumjaithai.

Quan li van demanar si hi hauria més canvis sobre la qüestió del cànnabis, Anutin va limitar-se dir als periodistes: “Aquesta llei també és del primer ministre.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Les seleccions esportives catalanes van tenir el punt àlgid la primera dècada dels anys 2000. Partits de futbol contra el Brasil de Ronaldinho i Ronaldo en un Camp Nou ple a vessar, de bàsquet amb Pau i Marc Gasol, Juan Carlos Navarro i Rudy Fernández defensant la quadribarrada i la selecció masculina d’hoquei patins guanyant amb autoritat una competició internacional, el campionat del món B de Macau.

En aquell moment, les seleccions esportives podien competir contra els millors combinats, amb una resposta social multitudinària i hi havia com més anava més iniciatives i reconeixements internacionals. Les seleccions de raquetes de neu, bitlles, dards, culturisme, curses de muntanya, rugbi lliga i ball esportiu van esdevenir membres de ple dret. Una de les grans fites va ser el reconeixement provisional de la Federació Catalana de Patinatge, que permetia de participar en competicions internacionals, però que no va ser ratificada arran de les fortes ingerències i pressions de la diplomàcia espanyola.

Els clubs de futbol catalans de la primera categoria, la segona i la tercera, inclosos el FC Barcelona i el RCD Espanyol, també es comprometien a promocionar les seleccions catalanes i impulsar el reconeixement internacional de la Federació Catalana de Futbol, amb un conveni amb la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes, que va tenir un paper central en totes aquestes reivindicacions.

Tanmateix, van deixar d’haver-hi grans partits contra rivals de renom i tampoc no hi ha hagut avenços importants sobre les seleccions pròpies, i fins i tot es va deixar de fer regularment l’habitual partit de Nadal. L’advocat Sergi Blàzquez, vice-president de la Plataforma Pro Seleccions, és contundent sobre la situació: “Actualment és un solar, molt desolador.”

Què ha passat?

El vice-president de l’entitat és del parer que, políticament, les seleccions catalanes van quedar en un segon terme durant els anys del procés, perquè s’haurien aconseguit automàticament amb la independència, i no es va continuar amb la feina específica encaminada al reconeixement esportiu. Però fins i tot ara, aquests anys, troba que hi ha hagut per part del govern “una deixada de funcions i manca de suport al projecte de l’esport a escala internacional. La Secretaria General de l’Esport i el Consell Català de l’Esport són peces bàsiques per a donar suport, ajudar i col·laborar amb les federacions, però fa anys que aquest suport no existeix”.

En referència al fet que ja no hi hagi grans partits mediàtics, ho imputa a la manca de suport institucional: “Tenint en compte el cost que té, per exemple, per a la federació de futbol muntar un partit, cal el suport del teu país, començant per les institucions i el govern, és a dir, hi ha d’haver acció política al darrere, ajuts econòmics, facilitats i contactes. Si no tens això, és molt difícil que les federacions puguin tirar endavant aquesta via.” Això afecta les seleccions reconegudes, com ara la de dards i la de corfbol, que havien anat a campionats del món, però si no tenen suport econòmic, amb prou feina podran anar a jugar a un europeu si és a prop.

La Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes en aquests anys ha tingut adversitats importants. “Aquí la plataforma també ha patit la repressió de l’estat i en la forma del 155” i, alhora, es va incloure en l’operació Vólkhov sobre la presumpta trama russa del procés, amb un escorcoll de la Guàrdia Civil, que es va endur la documentació i els ordinadors; el president de l’entitat, Xavier Vinyals, es troba investigat i el jutge prova que no sigui inclòs a l’amnistia. Blàzquez explica que d’aleshores ençà l’entitat ha hagut d’aturar l’activitat, amb l’afegit que ha deixat de tenir el suport i les subvencions del Consell Català de l’Esport: “Per tant, no és que hagi desaparegut, hi ha suspensió d’activitat i ja fa temps que no s’activa, però no es troba ni liquidada ni desapareguda.” Sobre això, diu que és cert que no ho fa la plataforma, que era qui ho encapçalava, però que tampoc ningú no n’ha agafat el relleu. “No ho fa ni el govern de la Generalitat, no ho fa la Secretaria General de l’Esport ni tampoc ho fa la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC).”

El retorn a la primera línia política?

Malgrat les taules de negociació i els nombrosos acords d’investidura i pressupost que hi ha hagut aquests anys entre el govern espanyol i els partits independentistes, no han posat mai la qüestió de les seleccions catalanes damunt la taula. Enguany, tan sols els programes electorals de Junts i ERC en les eleccions al Parlament de Catalunya continuaven incloent el reconeixement de les seleccions esportives catalanes. ERC afirmava: “Defensem i internacionalitzem el nostre dret a participar dels esdeveniments esportius mundials.” Junts deia: “Seguirem impulsant i reclamant l’oficialitat de les seleccions esportives catalanes i del Comitè Olímpic Català.”

“Per a mi, si no tens l’estat propi, que això t’ho donaria directament, amb la situació actual, no estaria de més que això ho considerem importat en les negociacions amb el govern espanyol, sigui per la investidura de Pedro Sánchez, sigui per aprovar pressuposts o per la investidura del mateix Salvador Illa”, reflexiona Blàzquez, que diu que no tindria més complicació que assolir un acord polític. De fet, sobre les negociacions sobre la investidura de Sánchez i en pressuposts afirma: “Em consta que, almenys al principi, una de les carpetes de les negociacions era sobre el reconeixement internacional, no solament de l’esport sinó d’altres associacions, i que Catalunya fos membre d’organismes internacionals.”

“Si el govern vol, pot fer molt”

Blàzquez és del parer que “si el govern de la Generalitat s’ho creu de veritat, aposta, dóna recursos, dóna facilitats, i ajuda, i està en les converses amb federacions internacionals, si realment s’implica en això”, es pot tornar a situar la reivindicació al centre del debat polític i recuperar la força de fa uns anys. Sobre això, recorda que impulsar-ho per part de les institucions és totalment legal, una obligació, perquè l’article 200 de l’estatut estableix que “la Generalitat ha de promoure la projecció internacional de les organitzacions socials, culturals i esportives de Catalunya i, si escau, llur afiliació a les entitats afins d’àmbit internacional, en el marc del compliment dels seus objectius”.

El vice-president de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes explica: “No partim de zero, hi ha una feina feta durant molts anys, a molts esports ens coneixen, tenim un prestigi, i hi ha molts temes que van quedar mig oberts que es podien reconduir. Però per això fa falta voluntat política, ser conscients de la importància que té l’esport per una qüestió nacional, una qüestió d’estructura d’estat.” I és contundent: “Si el govern vol, pot fer molt.” La figura de les institucions catalanes és, per tant, fonamental, perquè, segons ell, “la societat civil catalana no ho pot fer sola, perquè les federacions necessiten tenir al seu costat i al darrere les institucions del seu país. I fins que el govern de torn a Catalunya no s’ho cregui, el tema de les federacions catalanes serà molt difícil. Esperem que el govern que surti s’ho cregui”. Tot i això, creu que si el govern fa passes endavant “la societat civil reaccionarà i tornarà a demanar i a donar suport a les seleccions catalanes. I si una federació fa un partit internacional de futbol, d’handbol o de bàsquet, s’ompliran novament els estadis”.

Repeteixes com un orat la mateixa cançó.

La recites, la taral·laleges, la mormoles, la regires, la xiuxiueges, la refiles, la xiscles, la fraseges, la calles, la beles i la cantes fins que tens alè.

Ça i lla hi ha festes galants a les clarianes dels boscs d’alzines plens d’una llum negra de Soulages, a banda i banda passadissos de desembaràs il·luminats per bombetes amb un fil de coure de pocs watts deixen l’aire entitat de calfreds, reclòs en una grogor de capaltard afín al centre de la font que no raja un Amor devuitesc amb una cama trencada, escampadissa de teuladers dins un drago florit i, psssst!, psssst!, per un carrer angost ressonen apagades les passes d’un vianant com un murmuri de fulles caigudes en un temporal urgent.

No t’agradaria que començàs així aquesta carta d’un comiat curt però ben amarat d’absències en què et contaria els besllums que em creixen dins els dits que empenyen la Mont-Blanc a la velocitat de l’ànsia?

L’escriptura és un palau de passarel·les que travessen clapes de llum vermella, gesticulacions immòbils, daltabaixos oscats, llenques de foscúria, una teringa de núvols morats que s’esvaneixen, les veus melodioses d’aquelles donasses que caminen de puntetes pels senderols que no duen enlloc, l’ossada d’un bastidor on la figura al contrallum d’un coper d’ambrosia sil·labeja profecies confuses i embolicant aquest laberint de carrerons i dreceres el fons fúlgid del mar és un tapís verdós i blavenc que amaga dins els seus sargits peixos neònics.

M’agradaria inventar tècniques noves per poder escampar aquestes visions que no em deixen viure, que m’escanyen, que m’enlairen, que em torturen, que em captiven, que em fan mal i que, ben comptades vegades, em donen unes ratlles d’alegries menudeues com aquestes roses de pitiminí que han aparegut com un misteri en una drecera del jardí i que m’han fet plorar.

La font del text és l’imprevist encara que hi ha mots que se’m claven i se m’imposen com una evidència. Em col·loc amb aptitud d’acollir la sorpresa, l’impromptu, l’impuls carregat d’immediatesa.

El viatge en què l’escriptura se reinventa en la correntia de la seva espontaneïtat, en l’esclat dels seus traços.

És crit en desfici, en moviment, en plena gestació!

Vull copsar en l’instant el mandat d’allò que no esper.

Vagareig a qualsevol cosa que m’aporti suggestions a la imaginació verbal, que descompartesqui límits, allò que s’esmuny entre ratlla i ratlla.

Rellanç els mots en totes direccions perquè s’entrellacin i s’espatllin l’un cap a l’altre, mutualment, dins un joc novell amb el buit, la bellesa i la broma i en una collita de la fortuïtat: remenar les cartes, fer una escola de llibertins.

L’espai és afrontat per una lletra angoixada que corr en tots els sentits a la recerca de sentit.

Els metges m’han prohibit carregar records i objectes pesats i això m’ha entretingut una cosa de no dir.

I ja em veig palpador de bell nou per veure-hi, ensopegant a cada línia cal·ligràfica, acollint les imatges per abandonar-les tot d’una amb la impossibilitat de renunciar als seus prodigis, returant de mala manera com si no fos tot quan intent reproduir els camins laboriosos de la dicció poètica i avançant amb el bastó de la incertesa com a guia.

Que us agrada el fester d’aquesta lletra de comiat?

La carta sembla feta per embullar la troca quan la meva intenció era la contrària: desplegar i repensar les fonts, els accidents i les sinuositats de la meva pròpia veu perquè el lector pogués entendre aquestes forces anònimes que em travessen, m’estamenegen i m’enlairen, que em fan excavar sense aturall.

No sé com anomenar la matèria del comiat, aquesta, tan versàtil, tan àrdua, tan feixuga; fugint del visible un vent antic d’adeus fa unes ones gris brillants que inventen feridores llunyanies, albiraria la fortor de la carnada d’aquest edifici verbal, ensumaria la pudor de verdet sec que ha gravat a la pell el canaló del temps, calcaria les oscil·lacions de la tristesa viva que empeny qualsevol final perquè fossin recordades sempre quan només queden els tremolors del tacte d’un mocador que s’esfilagassa entre les espires de la separació.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2024/07/Closcadelletra-CDXXIX.mp3

Avui una pluja de clavells omplirà la ciutat de València de colors en la tradicional Batalla de Flors, que es fa d’ençà del 1891 l’últim diumenge de juliol i és l’acte de cloenda de la Gran Fira de València, popularment coneguda com la Fira de Juliol.

1.200.000 clavells del camp valencià seran llançats per les tripulants de les carrosses florals al públic situat a les llotges habilitades. Cap al mes de març, se sembren trenta fanecades de clavells en camps d’Alboraia, Meliana (Horta Nord) i Alcàsser (Horta Sud), entre més poblacions, que es cullen l’última setmana de juliol.

En la desfilada participen quaranta carrosses, que es decoren amb clavells la nit anterior en la tradicional punxà. Hi desfilaran les falleres majors de València del 2025, 2024 i 2023, i representants d’uns quants sectors fallers. Les corts d’honor que les acompanyaran seran conformades per nenes i dones falleres. També hi haurà convidades especials, com ara la Bellesa del Foc d’Alacant i la Reina de les Festes de Castelló de la Plana.

La Batalla de Flors, l’esdeveniment més acolorit de l’any, començarà a les 20.00 al passeig de l’Albereda i s’acabarà a les 22.00. À Punt la transmetrà en directe a partir de les 19.45 amb un programa especial. “És una batalla única al món, de la qual els valencians podem presumir perquè reuneix molts elements de la identitat valenciana: germanor, orgull i alegria, treball artesà, flors, música i moltes ganes de passar-ho bé. Amb aquests referents, la nostra televisió no pot deixar d’acompanyar tota la societat valenciana”, ha dit Alfred Costa, el director general de la radiotelevisió pública.

Amb pocs mesos de diferència, tres editorials han publicat uns llibres que fins fa poc no existien en el mercat català i que han tingut molta reeixida. Parlem de passatemps destinats als adults, uns quaderns amb tota mena d’activitats que són ideals per a posar a provar la llengua, la cultura i la identitat del país. Les editorials reconeixen que ha estat una empresa arriscada i costosa, però ha triomfat, i tot fa pensar que la tendència anirà a l’alça.

Podeu trobar molts d’aquests passatemps a la botiga de VilaWeb

Fins ara, en les llibreries i botigues només hi havia aquesta mena de llibres en castellà o destinats a un públic infantil. Davant aquest fet, els editors es van adonar que havien de corregir aquest greuge i omplir el buit que hi havia. “Vam pensar que això no podia ser. Normalitzar una llengua és també arribar a tota mena de públic amb material ben fet i a disposició dels lectors”, explica Joan Carles Girbés, director editorial d’Ara Llibres. “És una demostració que el mercat necessitava aquesta mena de llibres. Hem omplert un forat que hi havia en el mercat català”, destaca Patrizia Campana, editora del Grup 62. 

Arran de tot plegat neix Jugada mestra! (Ara Llibres), Passatemps irreverents per a catalanoaddictes (Fanbooks) i Quadern de passatemps per a adults, vol. 1 (Blackie Books). Tres quaderns inèdits que són al capdavant del rànquing de llibres de no-ficció més venuts. Són idonis per a posar a prova el nivell d’expertesa sobre qüestions relacionades amb Catalunya, i el guió i la il·lustració tenen un paper clau. I ara, a més, poden esdevenir uns bons companys de vacances d’estiu.

El Llengut, el trivial català que ha esdevingut tot un èxit

Un llibre carregat d’humor de la mà de Júlia Cot i Tomàs Fuentes

Jugada mestra!, d’Ara Llibres, es presenta com un quadern de joc, preguntes i problemes per a posar a provar la catalanor. És escrit per la guionista especialitzada en humor Júlia Cot, que ara treballa al programa Està passant, de TV3; i pel guionista Tomàs Fuentes, que fa més de vint anys que es dedica a escriure comèdia per a televisió, ara amb La Ruïna. Les il·lustracions són de l’autor de còmics catalans Manel Fontdevila.

Hi trobareu tot de jocs sobre personatges, curiositats i tradicions de Catalunya. Mots encreuats amb les expressions de Josep Lluís Núñez, exercicis numèrics amb les escandaloses xifres de Rodalies, preguntes sobre tertulians, tuitaires, polítics, escriptors, músics i Nissaga de poder… “Són jocs que parteixen dels nostres referents, en molts nivells. Humorístics, esports, política, música, cultura patrimoni…”, comenta Girbés.

L’editor d’Ara Llibres reconeix que la decisió de fer un quadern d’aquest estil va néixer arran de la reeixida de El llibre del Paraulògic. “En aquell moment vam veure que hi havia una oferta amb un èxit creixent. Moltes editorials en castellà feien quaderns amb activitats molt interessants per a adults i segmentats per temàtiques. Vam pensar que això encara no havia arribat en català. Si algú anava a un punt de venda, s’ho trobaria tot en castellà i res en català”, comenta Girbés.

El Llibre del Paraulògic va ser tot un experiment, perquè la clau era traslladar la gent de la xarxa a un format en paper, però va sortir bé i això els va motivar a atrevir-se a fer Jugada mestra! “L’èxit d’aquests llibres ens va animar a nosaltres i més editorials a provar unes altres fórmules. Fa uns mesos vam publicar Quadern feminista per a senyores modernes, i va anar molt bé. És un quadern de l’estil Jugada mestra!, amb temàtica feminista, per a jugar i aprendre sobre la lluita feminista”, explica. 

Portada de ‘Jugada mestra!’, d’Ara Llibres. Un quadern per a “catalanoaddictes gamberros irreverents”

“El primer quadern d’activitats per a catalanoaddictes gamberros irreverents”. Així es presenta Passatemps irreverents per a catalanoaddictes, de Fanbooks (Grup 62), escrit per Luca Vals i amb il·lustracions de Pedro Rodríguez. Ha tingut molta reeixida i ja en preparen una nova edició. “Encara que tinguis moltes expectatives, el bany de realitat t’indica si ho has encertat, o no. I estem molt contents perquè el públic ha respost molt bé, hi ha hagut molt de rebombori a les xarxes. És senyal que ha tingut èxit”, explica l’editora del llibre, Patrizia Campana. L’editorial, a més, també té previst de publicar un nou llibre l’any vinent.

El quadren agrupa més de vuitanta activitats, com ara mots encreuats, autodefinits, diferències, jocs d’enginy, sopes de lletres i tests. “Uns passatemps que només podràs fer si ets català o vius a Catalunya perquè en les respostes hi haurà informació relacionada amb la gastronomia, la televisió, la política, el sexe, i la cultura catalana”, asseguren.

Campana comenta que fa temps que veien que no hi havia cap quadern d’aquest estil per al públic adult. És una idea que fa temps que tenien present, i que ha sorgit, casualment, alhora que la resta. Segons Campana, han provat de fer uns exercicis per a exercitar la ment i passar-ho bé: “És un llibre ideal no només per a passar l’estona, sinó per a aprendre i exercitar-se”. “Tots els exercicis, des del primer fins a l’últim, tenen alguna cosa a veure amb la llengua i la cultura d’aquí. Programes de televisió, dites, acudits, frases fetes… Són específics pels catalanoaddictes”, afegeix Campana. 

Portada de ‘Passatemps irreverents per a catalanoaddictes’, de Fanbooks.

A part de Jugada mestra! i Passatemps irreverents per a catalanoaddictes, l’editorial Blackie Books també ha publicat fa poc un llibre del mateix estil. A Quadern de passatemps per a adults, vol. 1, segons l’editorial, “la diferència principal amb un llibret de passatemps clàssic és que aquí hi trobaràs referents d’ahir i d’avui que formen part del nostre imaginari: d’Aitana Bonmatí a Mercè Rodoreda i dels Manel a Floquet de Neu”. Els exercicis estan elaborats a partir de temàtiques com ara el cinema, la literatura, el menjar i la geografia. “Dit d’una altra manera, parlem d’Albert Serra, de Josep Pla, de Carme Ruscalleda i d’indrets sagrats com ara Montserrat i Pont Aeri”, diuen.

Portada de ‘Quadern de passatemps per a adults, vol. 1’, de Blackie Books. Passatemps per a adults en català, una tendència a l’alça

Girbés i Campana tenen coll avall que la reeixida d’aquests passatemps confirmen que la tendència anirà a l’alça. Ara bé, com és que s’hagi trigat tant a fer-ne en català? “Ho atribueixo al fet que, en català, el mercat és petit i aquestes coses són molt difícils. I t’ho has de pensar molt abans d’embarcar-te en un projecte com aquest. Requereix temps i són uns certs diners per a fer tirada alta. El mercat castellà, no ho saps, però d’entrada és gran i pots fer una tirada més alta”, considera Campana. 

Girbés destaca que la presència d’aquesta mena de llibres en el mercat s’ha notat aquests anys. En el seu cas, destaca que el quadern parteix de la responsabilitat d’oferir lleure i que la gent s’ho passi bé. “I contribuir a normalitzar la producció editorial en la nostra llengua”, diu. “Hi ha un públic a qui interessa aquesta mena de llibre i també hem d’oferir-lo. I contribuir a tenir els referents que són nostres. Si juguem amb uns altres referents, els nostres seran els altres”, afegeix.

Segons Girbés, també hi ha hagut un auge dels llibres d’autoajuda. Un fenomen que han notat amb Hàbits atòmics, de James Clear. “N’hi ha molts de publicats en castellà, de moltes temàtiques, i són llibres que funcionen. Si això no ho oferim en català, el que fem és que la gent només tingui opció de comprar en castellà. Hem de contribuir que ho trobin en català”, diu Girbés.

Construir un relat al voltant del vi és avui un element necessari si es vol difondre un projecte vinícola o un projecte d’un territori vinícola. El relat defineix i ensenya els valors que es volen transmetre. Si és un bon relat, vesteix i basteix el projecte i li dóna un sentit, una riquesa, un valor intrínsec i un valor afegit. També defineix la línia del projecte i amb quins empelts culturals, històrics i paisatgístics s’aparella. Tot projecte conté un relat intrínsec, és clar. Però ser conscient del valor que té fer un bon relat, no sempre és fàcil ni s’encerta en construir-lo. 

Això ho sap molt bé Oriol Pérez de Tudela, responsable del celler Vinyes del tiet Pere, a Vilabella (Alt Camp), juntament amb Mercè Salvat. Pérez de Tudela és un home de cultura i culte, filòsof de formació i viticultor per vocació, a qui bullen les idees i que ha fet molts projectes amb relats sòlids i necessaris per a definir territoris vinícoles. Ho va mirar de fer amb la varietat macabeu i la DO Tarragona, i ara mira de travar el relat d’aquesta Marca Gaià-Terra de Vi, juntament amb associacions com ara Terres del Gaià i Raïm +500, entre més, per donar entitat a un territori vinícola que reviscola i que té una força històrica, cultural i paisatgística excepcional.

Divendres es va celebrar la primera festa de la Marca Gaià-Terra de Vi, a Sant Jaume de Montagut, on van participar catorze cellers del territori del riu Gaià. Una festa de muntanya entorn del vi, organitzada per l’associació Terres del Gaià, una entitat fonamental a l’hora d’entendre aquest territori com una entitat paisatgística, històrica i cultural, i molt respectada, i l’Ajuntament de Querol com a amfitrió, amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Aiguamúrcia i el Pont d’Armentera, i amb el suport de la Diputació de Tarragona.

El Gaià i la Marca Hispànica

Però de què parlem quan parlem de Marca Gaià? Oriol Pérez de Tudela explica a VilaWeb que d’entrada han volgut utilitzar la paraula ‘marca’ fent un joc de paraules, perquè la zona del Gaià és la frontera sud de la Marca Hispànica, allà on els comtats de Barcelona van establir la frontera durant dos-cents anys. “L’any 993 hi ha les primeres arribades, precisament al castell de Montagut. Hi ha un seguit de punts d’arribada dels comtats de Barcelona. I tot el Gaià és una línia de castells que es construeixen entre el 990 i el 1200, del Montmell i fins a Tamarit, arran de mar.”

“És una terra molt històrica”, continua Pérez de Tudela. “La peça cabdal és el monestir de Santes Creus, al centre del Gaià i punt neuràlgic de construcció territorial. Però hi ha un altre element que es troba en el territori i és molt identificatiu més enllà dels castells: el que es desenvolupa durant els segles XII, XIII i XIV són les masies de treball. Hi ha molts masos templers que arriben fins al segle XX i alguns es troben ocupats avui encara. I hi ha masos que ara tornen a florir com a cellers, quan els anys setanta del segle XX s’abandonessin. Molts d’aquests masos, encara ara, guarden vuitanta bocois o cent. Perquè en aquest punt alt de la muntanya no hi havia cooperatives.” 

Un moment de la festa Marca Gaià a Sant Jaume de Montagut.

La idea de la Marca Gaià és generar consciència de grup i de territori, perquè hi ha al voltant de quaranta iniciatives vinícoles que es troben desconnectades, explica el viticultor de Vilabella. La major part de vinya d’aquest territori es destina, de fa vuitanta anys, al vi base cava, un 80%, i és gestionat en gran part per les cooperatives de la banda baixa del Gaià (Vila-rodona, Bràfim, Nulles, Vilabella…). I a mesura que puges hi ha més operadors forts com ara Vins Font, que gestionen molt de raïm d’aquestes terres de masos.

El Gaià passa per tres comarques: neix a la Conca de Barberà, passa per l’Alt Camp i acaba al Tarragonès. La comarca vitivinícola per excel·lència és l’Alt Camp, perquè és la més agrària i és on hi ha les cooperatives de Cèsar Martinell. La zona de la Conca del Gaià, de la Conca de Barberà, actualment no té vinya, és la que correspon a Santa Coloma de Queralt.

Identificar un territori vinícola

La Marca Gaià, des del punt de vista vinícola, conté una part de la DO Tarragona, una part de la DO Penedès (el municipi d’Aiguamúrcia, principalment), DO Cava i DO Catalunya. També hi ha una part vinícola que no correspon a cap DO, són vinyes d’on Bodegas Torres compra el raïm, que és on ha fet proves de vins de raïm pre-fil·loxèric com ara el moneu. 

La zona de més alçada que correspon al municipi d’Aiguamúrcia té un municipi agregat que és el Pla de Manlleu. Aquí hi ha l’associació de viticultors Raïm +500 (que vol dir que es troben a més de 500 metres d’altitud), que és un biodistricte europeu on fan molta feina de deu anys ençà. Una associació molt basada en la idea de posar el preu del raïm de manera col·lectiva, perquè els compradors són Torres, Vallformosa, etc., que són grans i mitjans elaboradors del Penedès, perquè és una zona forta d’elaboració de parellada al Penedès.

Oriol Pérez de Tudela diu, amb voluntat aclaridora i contundent: “La proposta de Marca Gaià neix per a identificar aquest territori, no té pas l’objectiu ni la voluntat d’entendre’l per crear una nova denominació d’origen. Per a nosaltres és una oportunitat de visualitzar un territori que té sentit. El Gaià és un eix geogràfic evident, perquè és un riu, amb tot de dinàmiques històriques i culturals (la Marca Hispànica, Santes Creus, els castells, els masos…, ja ho hem dit) i amb un eix de comunicació que fa que tots els pobles del Gaià, tot i que petits (la majoria no passen de mil habitants) estiguin poblats de manera dispersa. Però, sobretot, és una línia recta ininterrompuda, contínua, amb un descens de 900 metres al nivell del mar, amb només seixanta quilòmetres, que permet d’explicar el territori des del punt de vista vitivinícola: a 700-800 metres hi ha plantada la parellada; a 500 metres, el sumoll; a 300-400 metres, el macabeu; a 200-300 metres, el xarel·lo i més avall hi ha malvasia i moscatell.”

La idea és que les diferents festes vinícoles que s’organitzen a les Terres del Gaià s’incloguin en la Marca Gaià-Terra de Vi i que serveixin per a donar a conèixer els projectes vinícoles i els vins d’aquest territori. 

Junts per Catalunya va fer ahir als Banys i Palaldà (Vallespir) un acte revestit de celebració estiuenca i aniversari del partit, però que tothom era conscient que serviria d’escenari a Carles Puigdemont per a explicar què pensa fer a partir d’ara i si tornarà, malgrat que el vulguen empresonar.

L’expectació no va ser defraudada. Puigdemont va ser clar i es va reafirmar en la seua disposició a presentar-se al Parlament de Catalunya –donant per acabat, per tant, l’exili– quan se celebre la sessió d’investidura de Salvador Illa, que negocien el PSC, ERC i els Comuns. No hi va haver ni mitges tintes ni evasives de cap classe, ni frases que es pogueren interpretar. Quan hi haja sessió d’investidura, el 130è president acudirà a Barcelona i, segons que va dir: “Només un cop d’estat m’impedirà de ser-hi.”

El 130è president va recordar que marxar a l’exili no va ser mai una decisió personal sinó un càlcul polític i que ara el retorn és el mateix. Va dir, també, que sempre ha estat a favor d’aprofitar les oportunitats i que l’amnistia n’és una “de molta transcendència”, cosa que quedaria demostrada per com de lluny el colpisme judicial està disposat a arribar per intentar d’aturar-la. I va afirmar que l’amnistia no era pas el projecte d’Espanya, sinó una victòria catalana i que, per això –tot i haver estat obligats a cedir-la políticament amb els seus vots al parlament– ara resulta que els Pedro Sánchez i les Yolanda Díaz no faran allò que qualsevol demòcrata faria en una situació semblant: posar en cintura els colpistes amb la legitimitat del poder democràtic i impedir-los que perpetren aquest cop d’estat que és negar-se a aplicar una llei aprovada pel parlament, tot rebel·lant-se contra la legalitat de la mateixa manera que als anys vuitanta ho van fer els Tejero, els Armada i els Milans del Bosch. I va ser aquest gir inesperat de la narració que va il·luminar la seua determinació de tornar. 

“Només un cop d’estat em podrà impedir de ser al parlament”, va dir Puigdemont. Només una violació flagrant i violenta del marc legal i jurídic vigent podrà impedir-li d’estar en la investidura, va dir, tot afirmant que els catalans estem davant una “confrontació a la qual ens conviden”. Davant una nova confrontació que ell creu que servirà no per a desemmascarar només els jutges togats sinó també Espanya com a tal i en el seu conjunt –també els seus polítics, el seu govern, el seu parlament, la seua democràcia coartada i retallada, simplement inservible. 

I, per si algú no l’havia entès prou, ho va rematar tot amb una frase d’aquelles que farà fortuna, quan va dir que la presó de la qual cal eixir no és una presó personal, seua o de ningú, sinó la presó col·lectiva: aquesta presó que en diuen Espanya. Per tant, el seu hipotètic ingrés a presó no seria el tema; el tema seria com eixir-se’n tots, de la presó espanyola.

Un comentari final. L’acte es va obrir amb un parlament de la batllesa d’Els Banys i Palaldà, Maria Costa, que va definir el moment que arriba ara com una “vigília d’armes per a Puigdemont”. La vigília d’armes era una antiga tradició cavalleresca que implicava d’aturar-se a fer una profunda reflexió personal, tot passant una nit vetllant en solitari les armes, com a part de la preparació mental i física necessàries abans d’assumir responsabilitats. En la mesura que el seu gest forçarà les costures de l’estat i hauria d’obligar-lo a respondre-hi, aquesta vigília d’armes no serà només necessària per al president Puigdemont, sinó per a tota la nació. Perquè ací, en el nivell de la resposta, hi haurà la clau del futur immediat.

 

PS1. Mentrestant, el tripartit continua avançat cap al pacte, amb un escull que avui expliquem, que és la divisió interna a Esquerra entre els partidaris de Rovira i els de Junqueras i la por a una utilització, per part d’aquest, del pacte que en puga resultar.

PS2. Xavier Grasset ha creat tota una època en la televisió catalana amb el seu programa nocturn Més 324. El setembre canviarà de franja televisiva i segurament de continguts i Assumpció Maresma ha parlat amb ell de tot plegat en aquesta entrevista.

PS3. Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense un mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també.

La jugadora de tennis de taula xilena Zhiying Zeng, també coneguda com a Tania Zeng, és des d’ahir l’atleta de més edat a debutar mai en uns jocs olímpics. Acaba de fer cinquanta-vuit anys.

El 1986 formava part de la selecció xinesa –és nascuda a Guangzhou– i va ser a punt d’anar als jocs. Trenta anys després, ha complert l’objectiu, però hi representa Xile.

Zeng va ser víctima de la decisió internacional de jugar amb pales de dos colors. Sempre havia jugat amb pales d’un sol color i quan el 1986 es va decidir que calia jugar amb les de dos colors per identificar més bé la mena de superfície del cop, Zeng es va confondre per les regles noves i va abandonar l’esport.

Anys després, es va establir en una petita comunitat xinesa al nord de Xile, on va fer d’entrenadora, a més de crear un negoci propi. Durant la pandèmia, després d’haver estat retirada durant més de vint anys de l’esport professional, va tornar a competir i per a sorpresa de tothom es va classificar per als jocs olímpics i va guanyar el mateix any el campionat sud-americà i el panamericà.

Sobre la competició, en la qual ahir va perdre el primer partit, diu que hi va molt tranquil·la: “A la meva edat, la pressió ja no es nota; ja he fet tot allò que havia de fer.”

 

Durant la celebració dels Jocs Olímpics de París, VilaWeb us ofereix cada dia una informació de caràcter social, no vinculada directament a la competició. Les podeu recuperar totes ací.

Un atac amb coets provinents del Líban ha matat onze persones, pel capbaix, a la població de Majdal Shams, als Alts de Golan, un territori al sud-oest de Síria ocupat per Israel. L’atac ha afectat principalment un camp de futbol. L’exèrcit d’Israel ha acusat l’Hesbol·là d’estar darrere dels atacs, però el partit i milícia libanès ho ha negat.

Segons fonts mèdiques israelianes, hi ha menors d’edat entre les víctimes mortals, tal com informa el diari israelià The Times of Israel. Ara per ara, hi ha una desena de ferits en estat crític, segons que indiquen els serveis d’emergència. Les víctimes tenen entre deu anys i vint. Efectius militars i sanitaris ja treballen en l’evacuació, segons un comunicat militar.

Fotografia: EFE / EPA / Atef Safadi. Fotografia: EFE / EPA / Atef Safadi. Fotografia: EFE / EPA / Atef Safadi. Fotografia: EFE / EPA / Atef Safadi.

A més, l’exèrcit d’Israel també ha informat que ha detectat una trentena de projectils llançats des de territori libanès. “Els caces de la defensa aèria van interceptar uns quants míssils. La resta de míssils van caure en zona oberta i no van causar víctimes”, ha indicat l’exèrcit en un comunicat. També s’han detectat més projectils en la zona de Neve Ativ, que tampoc no han causat víctimes.

Els Alts del Golan són un territori que Israel va prendre a Síria durant la guerra dels Sis Dies (1967) i la guerra del Yom Kippur (1973). Es va annexionar de manera efectiva el 1981, en un moviment no reconegut per la comunitat internacional.

L’operadora francesa de ferrocarrils, SNCF, ha informat que el servei de tren d’alta velocitat va recuperant a poc a poc la normalitat, especialment a les línies de l’est, després dels atacs a gran escala d’ahir, que van paralitzar bona part dels recorreguts. No obstant això, la circulació ferroviària se’n ressentirà profundament tot el cap de setmana.

L’SNFC informà ahir que uns grups de persones van causar incendis i afectacions en les instal·lacions d’algunes línies que connecten París amb l’oest/sud-oest –servei amb interrupcions–, el nord –amb interrupcions fins a Lille–, l’est –el servei es comença a recuperar–, i el sud-est –sense circulació entre Modane i Saint Michel-Valloire. No hi ha afectacions en la línia Barcelona-Perpinyà-París. L’empresa va demanar als viatgers d’ajornar els viatges i no anar a les estacions poques hores abans de la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics.

La investigació és en mans de la fiscalia de París amb la participació de la subdivisió antiterrorista. Els fiscals estan convençuts que s’ha tractat d’un atac coordinat, tot i que de moment cap grup no se l’ha atribuït.

“El trànsit a l’est s’ha reprès aquest matí a les 6.30”, ha fet saber la SNCF en un comunicat recollit pels mitjans francesos, en què precisa que els operaris han treballat tota la nit en condicions difícils a causa de la pluja.

Tot i que es vagi recuperant la normalitat, SNCF ha constatat que encara hi ha endarreriments en els desplaçaments al nord, l’oest i el sud-oest, on set trens de cada deu van amb una o dues hores de retard. “Atesa la situació, el trànsit continuarà amb interrupcions a l’eix nord, però hauria de millorar a l’eix de l’Atlàntic segons avanci el cap de setmana”, ha afegit l’operadora francesa.