La revolta de Paiporta contra la visita del rei espanyol ha estat portada destacada en bona part dels mitjans europeus.

The Guardian titula “Els veïns llancen fang i insulten el rei d’Espanya durant la vista a la ciutat afectada per les inundacions“.

 

La BBC titula “Una multitud indignada s’enfronta al rei d’Espanya en la ciutat marcada per les inundacions a València“.

 

El diari espanyol El Mundo titula: “Sabotatge a la visita dels reis, Mazón i Sánchez a Paiporta amb una pluja d’objectes i crits de ‘assassins’“.

 

Politiken, el principal diari danès, titula “‘Assassins, assassins’: una ciutat enutjada llança fang contra el rei”

 

Le Monde titula “Inundacions a Espanya: el rei Felipe VI i Pedro Sánchez, rebuts amb crits de ‘assassins’ per una multitud colèrica”.

 

El diari alemany Bild titula “Els espanyols llancen fang i pedres contra la parella reial“.

 

El diari basc Berria titula: “Els valencians llancen fang als reis, Sánchez i Mazón”

 

El Diário de Notícias portuguès titula: “‘Assassins!’ El rei d’Espanya i Pedro Sánchez, rebuts amb fang i crits de revolta a Paiporta”

 

El diari belga Le Soir titula “Acusada de ‘assassins’ i tocada per projectils, la parella reial suspèn la visita a València. “

Aquest vídeo fet pel col·laborador de VilaWeb Jesús Prats resumeix l’ambient que s’han trobat Felipe VI, Carlos Mazón i Pedro Sánchez a Paiporta. Poc acostumats a veure les reaccions en contra seu, avui han palpat la indignació popular, amb insults i llançament d’objectes.

En el moment en què les autoritats es refugiaven als cotxes se sent perfectament un veí que crida: “Vés-te’n a fer la mà i deixa treballar!” Al seu costat un altre veí crida en espanyol visques al rei i a Espanya, que són resposts amb la frase “Guillotina al rei! Guillotina als Borbons” seguida de més insults i aplaudiments.

Una altra imatge emblemàtica del dia és aquesta fotografia d’Ana Escobar, de l’agència EFE, en què es veu el rei dels espanyols i el president Mazón bruts del fang que els llançava la gent i mirant-se amb una expressió gran de desconcert.

 

Trobareu més informació dels aldarulls a Paiporta en aquesta notícia. I tota la informació de la gota freda, actualitzada, en aquesta altra.

“Ja som morts”, “Què coi heu vingut a fer?”, “A tu no et falta de res”… Veïns de Paiporta han llançat fang contra la monarca espanyola Letizia  Ortiz, que s’ha separat de la comitiva del Felipe VI i la resta d’autoritats valencianes i espanyoles. En les imatges es veu la monarca espanyola plena de fang i envoltada de veïns que expressen la seva indignació.

La Guàrdia Civil s’ha desplegat muntada a cavall i a peu per provar d’evitar que els assistents i el fang arribessin a Felip VI i a Letizia.

"¡A ti no te falta nada… y la gente aquí muriéndose!": así han increpado a los reyes, a Sánchez y a Mazón a su llegada a Paiporta https://t.co/WdBMbvISwd pic.twitter.com/X46us87sYF

— elDiario.es (@eldiarioes) November 3, 2024

“Ya estamos muertos” “a que coño habéis venido aquí” le dicen unos vecinos a la Reina Letizia. Uno de los escoltas de la Reina lleva una brecha en la frente por el golpeo de algún objeto. La gente está al límite. pic.twitter.com/CCaMEn82Mw

— Mundoestiba (@juanjoperis) November 3, 2024

El ministre espanyol de Transports i Mobilitat Sostenible, Óscar Puente, ha publicat a la xarxa social X un llarg comentari sobre la xifra de morts als aiguats del País Valencià.

Puente diu que la xifra actual correspon als morts en superfície i demana que no s’especule amb els morts als aparcaments, que ningú no sap quants són: “La mort de persones és una cosa prou seriosa per no especular-hi i proporcionar, estrictament, la informació d’allò de què es té constància fefaent.”

 

El rei dels espanyols, Felipe VI, ha estat rebut pels veïns de Paiporta (Horta Sud) amb crits de “fora, fora”, “assassins” i més insults. A més, han llançat objectes contra la comitiva. La policia ha establert un cordó ample per a protegir-los i ha apartat els grups de veïns més indignats.

S’hi han desplegat grups d’antiavalots a cavall, i policies i militars s’han situat als terrats de les cases.

Felipe VI anava acompanyat del president Mazón i del president del govern espanyol, Sánchez. Pretenien arribar a l’auditori de Paiporta, però no ho han aconseguit.

 

[Seguim actualitzant la informació]

El govern restringirà la mobilitat a nou comarques del sud de Catalunya a partir de mitjanit i durant el dia de demà per l’alerta d’aiguat. Les comarques afectades són el Baix Ebre, el Montsià, la Terra Alta, la Ribera d’Ebre, el Baix Camp, el Priorat, el Tarragonès, l’Alt Camp i el Baix Penedès. Ho ha anunciat la consellera d’Interior i Seguretat Pública, Núria Parlon, en una conferència de premsa.

A més, en aquestes comarques s’hi suspendran les classes d’escoles, institut i universitat, i es recomana de teletreballar. Protecció Civil enviarà una alerta als telèfons mòbils dels veïns d’aquesta àrea per informar-los de les restriccions.

El secretari general de Junts, Jordi Turull, ha advertit el PSOE que no aprovaran el pressupost espanyol del 2025 si no s’executa el del 2024. “No negociarem un pressupost si abans no es compleix amb l’actual”, ha dit en una entrevista a La Vanguardia. Turull ha lamentat que l’execució de les inversions previstes per a enguany és de les més baixes que hi ha hagut aquests anys i ha assenyalat que hi ha mecanismes jurídics per a garantir que es compleixin, com ara que es traspassin els fons que preveu l’Estatut o condonant el fons de liquiditat autonòmica (FLA). “Està en mans del PSOE”, ha avisat.

Així mateix, ha criticat que la Generalitat “no ocupa la centralitat perquè depèn de Madrid” i “qualsevol acord que planteja és amb voluntat de no molestar el PSOE”. “Estem fent més nosaltres pel finançament del govern que Illa mateix. On són quan demanem que hi hagi més marge de despesa? On és ara que es parla d’un impost a les energètiques que podria fer que es perdin unes inversions a Tarragona? La centralitat no existeix si algú depèn de Madrid”, ha valorat.

Baixant per l’autopista comencen les retencions. És l’indicatiu que ja arribem a la zona afectada per les inundacions de la gota freda. Faig equip amb un fotoperiodista. Ens apartem a un lateral, dues furgonetes de la Creu Roja volen passar. Quan ja han passat, aixeco la vista i veig la primera de les imatges que més m’impacta. Davant meu hi ha dos ponts que travessen l’autovia i el riu Túria i que són un formiguer de gent caminant. Per l’un hi passen cotxes, també. Per l’altre, més ple que el primer, només persones a peu. Impressiona aquest moviment tan gran de gent. Tots van en la mateixa direcció. Cau el sol.

Ens aturem a Sedaví i dues noies ens pregunten si repartim menjar. Ens han confós. Ja és fosc i no hi ha llum al carrer. Llavors arriba un cotxe 4×4 amb un grup de persones que reparteixen aliments. Són ciutadans. Ho han fet cada dia, ens expliquen. La gent d’aquest carrer ja els espera.

Ja és de nit, però encara hi ha veïns que feinegen. Una dona ha tret totes les nines al carrer i les renta amb una mànega d’aigua. Tot i que hi ha poca llum, la magnitud de la tragèdia es deixa veure perfectament. Muntanyes de runa i cotxes amuntegats pels carrers. Les sirenes dels cotxes de la policia i dels bombers no paren de sonar. Els seus llums il·luminen esporàdicament els carrers. La gent porta frontals al cap o fa llum amb el mòbil. A poc a poc, arriba la quietud.

El dissabte s’ha despertat serè a Sedaví i amb la llum del dia la realitat m’impacta profundament. El paisatge és tenyit de marró, i els cotxes (potser és una de les coses que més em sorprèn) fan equilibris amuntegats, mig enterrats al fang. Com han pogut acabar així? Em costa d’entendre encara.

Ens endinsem als pobles que ens han dit que estan més afectats. Ens aturem. Al costat de la carretera hi ha una riera destrossada. És la rambla del Poio, també coneguda pel barranc de Torrent. Extremadament profunda. Però, quanta aigua va poder baixar per aquí?

Ens passa pel costat un grup de nois. Potser, amb prou feines, tenen catorze anys. Un d’ells diu: “Anem a netejar allà, no sé quin poble és, no importa!”, i assenyala Paiporta. La resta de la colla el segueixen. Acaben d’arribar per un dels ponts que travessa el riu. No saben on van, però els és igual. Volen ajudar i hi van amb ganes. Al mateix punt s’atura una parella que va amb bicicleta. Miren el GPS al mòbil. No saben per on passar, si seguir els nois joves pel fang i baixar de la bici o anar a fer un tomb per la carretera més transitada. Al final tiren pel dret. Faran més via. Diuen que tenen un amic a Paiporta i van a casa seva a ajudar-lo a netejar. Porten unes escombres a l’esquena. Ells vénen de València ciutat.

Entrem a Picanya per una zona de cases unifamiliars. Comencen a arribar camions i cotxes de l’exèrcit. Aixequen molta polseguera. Estacionen entre l’avinguda de l’Arenal i l’avinguda de la Primavera. Baixen i es reuneixen. Mentrestant, els voluntaris els passen pel costat i els miren. L’uniforme i els camions fan. Però els grups de gent amb escombres, també. Alguns porten mascaretes per a la pols, herència del coronavirus.

Avança el dia. Entre poble i poble, gent i més gent, de totes les edats. Però molts joves. Uns van encara amb les botes o les sabates netes i l’escombra per estrenar. Uns altres ja tornen, cansats, bruts però satisfets. Una parella de joves voluntaris s’abraça i es fa un petó enmig del carrer.

Agafem la carretera i canviem de poble i ens aturem un moment. Les portes del supermercat Lidl estan obertes. No queda res als prestatges. Només els cartells de promoció. A Catarroja es concentren bona part dels equips d’emergències enmig dels blocs de pisos. Amb carrers i avingudes amples, hi ha moltíssim fang que fa difícil de caminar. Els soterranis i aparcaments estan inundats del tot. A l’avinguda de la Rambleta hi ha unes quantes dotacions dels bombers. Llegeixo als camions que són de Sevilla. A l’avinguda de la Generalitat Valenciana, una mica més amunt, hi ha els bombers de Castelló. Tots ells amb mànegues bombant l’aigua d’aquests soterranis. Un gimnàs que fa cantonada té totes les màquines al carrer: les cintes de córrer, les bicicletes el·líptiques. Semblaven ben noves.

Als baixos dels edificis, la marca de fins on va arribar l’aigua se situa als dos metres, aproximadament. Rius de gent, amb escombres, pales, rasclets, caminen entre el fang espès del carrer. Aguanten l’equilibri per no relliscar. Els peus en alguna ocasió s’enfonsen més amunt del turmell. A la llar d’infants hi ha molts voluntaris traient aigua i fang cap al carrer. Uns metres més enllà hi ha una pila de trones completament enfangades, que es claven a la retina.

Les tapes de les clavegueres són obertes i al damunt hi ha una cadira o una taula per avisar del perill. Els voluntaris agafen embranzida i corren amb les pales o amb trossos de fusta per fer-hi arribar l’aigua i el fang.

Un grup de cinc homes joves treu fang d’un garatge. Omplen cabassos i els buiden en una pila de runa que hi ha al carrer. Han avançat pocs metres. En la foscor es veuen metres i metres de fang, runa i aigua estancada. S’intueix el desnivell que hi ha, encara que no es pugui veure. És una piscina de fang. Entre ells també hi ha una dona que amb una escombra treu l’aigua cap enfora. Igual que la resta, porta la roba enfangada, també les mans. Surt a respirar un moment al carrer i quan em veu em toca el braç i em diu: “Em pots gratar? Em pica moltíssim!” Li grato la cara i em demana que li grati just a sota l’ull. Segons més tard em dóna les gràcies i se’n torna ràpidament a continuar amb la feina.

A Paiporta la sensació és diferent de Catarroja. Els carrers són més estrets i no hi ha tants blocs de pisos. Tanmateix, la situació és similar: centenars de persones treballen com poden tot traient fang i aigua de les cases. Molts dels mobles ja són al mig del carrer, amuntegats. També algun cotxe. Aquí també hi ha equips d’emergències, però no als carrers més estrets, perquè no s’hi pot ni entrar de tota la runa que hi ha.

Una dona, que ens veu fer fotografies, ens demana que ensenyem a tothom què passa. “Estem vius, però ho hem perdut tot”, ens diu amb llàgrimes als ulls. Mira al seu voltant i afegeix: “Si no fóra per aquesta gent que ens ha vingut a ajudar…”, i se li trenquen les paraules i no pot continuar. Se’n va carrer enllà.

La força de la presència dels voluntaris dóna aire als milers de persones atrapades. Impacta com en una societat tan individualista com l’actual apareguin mostres de solidaritat tan grans. Però tinc una mala sensació al cos. Què passarà a partir de dilluns, quan la gent hagi d’anar a treballar? Aquí hi ha molts dies de feina, mesos, qui sap quant de temps trigaran a reconstruir les seves cases i les seves vides.

Les portes de les cases són obertes. Però si hi aguaites, en molts casos, només s’hi veuen els quadres penjats a la paret i la marca de fins on va arribar l’aigua. Els mobles, els matalassos, les joguines, la roba, són al mig del carrer.

Una dona parla pel mòbil amb una amiga, molt enfadada. Quan penja el telèfon m’ho explica. És una amiga que és militar i és a Andalusia. Diu que no la deixen pujar. La conversa es trenca quan surt de la casa del davant una veïna amb els dits d’una mà plens de sang. L’altra mà i els braços plens de fang. Entren tots dos corrent cap a la casa. L’altre veí del costat crida al seu pare que guaita per la finestra que cerqui l’aigua oxigenada que hi ha a la farmaciola. A terra, les gotes de sang resisteixen durant uns segons sobre el fang. A poc a poc, s’acaben diluint i desapareixent.

Mentre escric aquestes línies passa un veí caminant pel meu costat mentre parla per telèfon. Agafo un tros de conversa al vol, sense voler. “M’ha dit l’Enric que l’última cosa que va sentir dir a la seva mare per telèfon va ser: ‘Ajuda, m’ofego’.” Se m’acaben les paraules.

 

Avui, 3 de novembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Nosaltres, les colònies de Llevant | L’Editorial de Vicent Partal 
• La Generalitat amaga la xifra real de morts?
• Radiografia de cinc dies de crisi: Mazón, com el rei del conte, va nu | Anàlisi d’Esperança Camps
• El govern valencià prohibeix l’accés de voluntaris a onze municipis coincidint amb la visita de Felipe VI
• La DANA, la “Barrancà” i Carlos Mazón: entre el desastre i la negligència |Opinió d’Enric Morera
• Per ajudar el País Valencià, informació de servei | Article de Núria Cadenes 
• [RECULL FOTOGRÀFIC] La gent, sola, continua lluitant contra el fang i l’aigua
• Avisen de possibles pluges importants avui diumenge al País Valencià, el Principat i la Franja
• Indignació entre els voluntaris perquè la Generalitat els envia a netejar el centre comercial Bonaire
• “Dana” o “gota freda”?
• Boye revela una prova amagada per la policia que desarma l’acusació contra ell al judici
• Els darrers dies de campanya, Kamala Harris troba un aliat inesperat a Pensilvània: els sèniors
• Calidoscopi: el pla xinès per a saltar-se els aranzels europeus als vehicles elèctrics i comença la implantació en massa de la IA
• Anna Romeu: “Els pares s’han convertit en animadors socials dels fills”
• Clixés, redundàncies i col·locacions: els vicis del català
• Del Gastronòmic Fòrum al nou VINSEUM passant pel vi novell i la malvasia
• Avançament editorial: ‘Els crims de la mel’, de Pep Coll

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Les eleccions presidencials acaparen tots els titulars, com és inevitable, però dimarts els nord-americans també estan cridats a triar milers de càrrecs que definiran el rumb del país amb vista a legislatura entrant –incloent-hi 11 governadors i gairebé 6.000 legisladors estatals, com també els 435 membres de la cambra de representants i 34 dels 100 representants del senat dels Estats Units.

Segurament, cap d’aquestes votacions no serà més decisiva per al futur immediat de la política nord-americana que la que enfrontarà el moderat Jon Tester, l’actual senador demòcrata per l’estat de Montana, amb el seu contrincant republicà, Tim Sheehy.

Relíquia d’un país que ja no existeix

Tester és, en certa manera, una relíquia d’un país que ja no existeix. Elegit per primera vegada com a senador l’any 2006, en unes eleccions en què aconseguí derrotar un càrrec republicà electe, Tester ha aconseguit de mantenir-se com a representant de Montana al senat durant les darreres dues dècades, un període en què l’estat s’ha anat escorant progressivament cap al partit que avui encapçala Donald Trump. Avui dia, el senador és l’únic representant que queda del Partit Demòcrata de Montana tant a la cambra baixa com a la cambra alta del congrés dels Estats Units.

En els Estats Units de fa divuit anys, no era inusual que els electors, en l’argot del periodisme polític nord-americà, es “partissin la butlleta” i alternessin entre un partit i l’altre segons el càrrec pel qual haguessin de votar: per posar-ne un exemple, un votant que s’autoidentifiqués com a republicà votaria el candidat republicà a les eleccions presidencials, però podria decantar-se pel candidat demòcrata en el cas de les eleccions a la cambra de representants o el senat.

El carisma i la trajectòria de cada candidat exercia un rol crucial en aquests casos de lleialtat dividida, i Tester –un granger d’aire afable que ha viscut a Montana tota la vida– resultava particularment difícil de caricaturitzar com a membre de l’elit demòcrata de Washington. Com a senador, Tester s’ha distingit a Washington per la defensa del sector primari, i la seva campanya de re-elecció ha posat l’èmfasi en el seu pedigrí rural –començant pels tres dits que li falten a la mà esquerra que perdé de nen en un accident a la granja amb una trituradora de carn.

When I was a kid, I lost three fingers grinding meat in our butcher shop. Don’t worry, we cut the rough parts out of the story — for the most part.

P.S. Sharla and I still use that same meat grinder today. #mtpol #mtsen pic.twitter.com/guqYElWrKX

— Jon Tester (@jontester) July 10, 2018

Però en una època marcada per la polarització política, en què els mitjans de comunicació locals tenen menys poder que mai als Estats Units i les eleccions regionals s’interpreten com més va més a través del prisma de la política nacional, els votants disposats a alternar entre demòcrates i republicans en una mateixa butlleta són una espècie en extinció. Sheehy, l’oponent republicà de Tester, n’és tot el contrari: jove, inexperimentat, majoritàriament desconegut a l’estat i resident de Montana d’ençà de fa tan sols una dècada. Res d’això no sembla important: Sheehy té el suport de Trump en un estat en què l’ex-president nord-americà ha guanyat per majoria absoluta sempre que s’hi ha presentat, i que tornarà a guanyar sense dificultats enguany; Tester, no.

El demòcrata que no vol fer costat a la candidata demòcrata

Aquesta hegemonia dels republicans a Montana, i més concretament del trumpisme, ajuda a entendre per què Tester ha pres la decisió inusual de no fer costat a la candidatura de Kamala Harris –és a dir, la candidata del seu partit– com a presidenta dels Estats Units. Harris, conscient que podria enfonsar les possibilitats de re-elecció de Tester si s’hi associés, ha reciprocat el favor, i ni l’un ni l’altre han tingut cap mena de contacte públic durant la campanya.

Montana, un estat de l’extensió del Japó, però amb una població semblant a la del Vallès Occidental, difícilment pot considerar-se el centre de gravetat de la política nord-americana. Tanmateix, per secundari que pugui semblar, el destí electoral de Tester podria acabar dictant el ritme d’un hipotètic govern de Harris o Trump a Washington.

A efectes pràctics, el senat dels Estats Units està dividit, ara com ara, a favor dels demòcrates per un marge de 51 escons a 49, cosa que significa que els republicans tan sols necessitarien guanyar dos representants als demòcrates per a recuperar el control de la cambra alta (encara que el partit de Kamala Harris mantingui la resta dels seus escons al senat). A excepció d’un gir de guió inexplicable, els republicans recuperaran l’escó a Virgínia Occidental que fins ara ocupava Joe Manchin, un senador conservador que es desvinculà del grup demòcrata enguany. Amb la victòria a Virgínia Occidental pendent únicament de les formalitats del procés electoral, els republicans veuen en l’escó de Tester l’oportunitat més factible d’arrabassar el senat als demòcrates, cosa que els concediria el poder d’aturar moltes de les iniciatives legislatives d’un hipotètic govern de Kamala Harris.

Aquest càlcul ajuda a entendre, de retruc, la quantitat astronòmica de recursos que tant republicans com demòcrates han destinat a una campanya en un estat tan allunyat –literalment i metafòrica– dels grans centres de poder dels Estats Units: ni més ni menys que 250 milions de dòlars, segons algunes estimacions, més del doble que no en les darreres eleccions. La de Montana és la campanya electoral més cara de la història dels Estats Units per a l’elector, i una de les tres a les quals s’han destinat més recursos en aquestes eleccions.

Sheehy, ara com ara, és el favorit en els sondatges, tot i que per un marge estret. Tanmateix, aquestes setmanes el candidat republicà s’ha vist emmirallat en un seguit de controvèrsies que n’han deixat tocada la reputació, des d’haver estat enxampat fent servir un terme racista per als amerindis fins a haver mentit sobre l’origen de la ferida de bala que té al braç: originalment assegurà que se l’havia fet com a soldat de l’exèrcit dels Estats Units a l’Afganistan, però més tard transcendí que havia confessat a les autoritats que provenia d’un accident domèstic. El cas ha estat l’objecte de la darrera ronda d’anuncis electorals dels demòcrates, que continuen amb un ull posat a Montana –i l’altre a Washington, per descomptat.

L’Agència espanyola de Meteorologia ha emès un comunicat la matinada de diumenge avisant de la possibilitat de tronades i pluges intenses en unes quantes comarques del País Valencià, el Principat i la Franja de Ponent.

Les pluges poden caure en el conjunt del país, però s’espera que siguen especialment intenses a la Safor, la Ribera, l’Horta, el Camp de Túria i el Camp de Morvedre en el cas del País Valencià. Es dóna el cas que la Ribera i l’Horta són les comarques més afectades pels aiguats d’aquesta setmana.

A la Franja de Ponent, la comarca que té l’alerta més alta és el Matarranya, mentre que al Principat l’alerta abraça totes les Terres de l’Ebre. En aquest bloc de possibles tempestes importants s’hi inclou també l’Alt Maestrat i els Ports.

Dilluns només les Terres de l’Ebre poden mantenir l’avís de pluges importants.

L’acte que Gonzalo Boye anava a fer amb subscriptors de VilaWeb a València aquest dijous ha quedat anul·lat per les circumstàncies derivades dels aiguats.

Era previst que dijous es projectés al Centre Octubre el film “Boye, enemigo público”, amb la presència de l’advocat que anava a fer un petit col·loqui amb els espectadors.

Tanmateix les tràgiques circumstàncies que estan vivint diverses comarques valencianes no fan possible la celebració d’aquest esdeveniment.

Un escrit a rajaploma, avui. Frases curtes i al tall perquè importa la informació que m’agradaria saber transmetre.

Ho hem vist, ho hem patit i tants de morts que fa mal de pensar-hi: els actuals ocupants de la Generalitat Valenciana, amb Carlos Mazón al capdavant, han dimitit greument de les seves responsabilitats. Des del primer moment, quan no van alertar la població del perill de riuada, i en tots i cadascun dels moments següents.

Però el poble, la gent de manera individual o des de les més diverses entitats i associacions, també des de l’àmbit municipal, s’ha organitzat des del primer minut: per ajudar-se, per salvar-se, per refer-se.

I aquesta ajuda, aquesta solidaritat, arriba també, és clar, de fora de les zones afectades. I és impressionant. Impressionant. Per tal que sigui al més eficaç possible, ens demanen que fem públiques les llistes de les necessitats que hi ha. I d’aquí ve aquest escrit, avui. I d’aquí ve, també, el seu caràcter canviant i ampliable.

Així doncs, fan falta, d’una banda, vehicles especials: grues, apiladores, retroexcavadores, toros elevadors, camions, tractors… Aquesta necessitat, per la seva naturalesa, s’adreça especialment a organismes públics o empreses.

D’una altra banda, el material que es demana en aquests moments, sobretot, és:
– pales
– graneres grans
– recollidors de metall
– guants de treball
– guants de làtex
– cabassos
– mascaretes
– menjar sense sucre
– menjar sense gluten
– menjar sense lactosa
– pinso per a gats i gossos

Cal tenir present que l’accés per carretera és molt complicat o impossible a algunes poblacions, i per això, i per tal de garantir que l’ajuda arribi, i que arribi bé, allà on fa falta, la coordinació és important. Ja hi ha gent que ho ha fet, que ho fa: posant en contacte els qui ofereixen ajuda (municipis que no han estat afectats, empreses, associacions i voluntaris) amb municipis afectats per tal de fer-hi arribar l’ajuda necessària i fer-ho de manera efectiva.

Per vehicular l’arribada d’ajut, podeu telefonar als responsables de municipalisme de Compromís:

Ivan: 618 25 84 66
Felip: 651 90 53 75
Sara: 645 62 73 76
Míriam: 671 96 46 43
Estela: 622 03 17 02

(Demanen que s’hi especifiquin tres coses: de quin material es disposa, de quin lloc ve i quines opcions de transport es tenen.)

Sis dies després de la tragèdia, l’Horta Sud continua sota el fang i l’aigua. Mentre Mazón s’espolsa les culpes i llança pilotes fora, els veïns dels municipis afectats fan mans i mànigues per provar de restaurar una certa semblança de normalitat.

Al seu voltant, el caos institucional preval. El president compareix amb quatre hores de retard a l’hora de valorar la gestió de la crisi. Voluntaris francesos arriben als municipis valencians, malgrat que la Generalitat va rebutjar l’oferta de París d’enviar-hi bombers, i es troben que són els primers operatius a trepitjar la zona. A última hora del dia, el govern decideix unilateralment de prohibir l’accés de voluntaris als pobles més afectats per les riuades, després de dies d’autogestió a causa de la incompareixença de les autoritats.

Aquestes són algunes de les imatges que ha deixat la jornada, una més, d’una comarca que continua sense veure la llum al final del túnel:

The Washington Post · Amanda Coletta

Toronto, Canadà. El primer ministre canadenc, Justin Trudeau, va anunciar la setmana passada que el Canadà reduiria dràsticament la quantitat d’immigrants que acceptava anualment, en un tomb radical per a un país que durant anys ha defensat amb contundència la immigració com a mitjà per a impulsar la prosperitat econòmica.

El canvi de rumb arriba en un moment en què els sondatges suggereixen que el suport dels canadencs a la immigració és com més va més baix, entre preocupacions creixents que l’arribada d’immigrants hagi agreujat l’escassetat d’habitatge al país i hagi afegit encara més tensió a un sistema de salut que arrossega anys de sobrecàrrega.

D’ençà que fou elegit primer ministre l’any 2015, Trudeau ha estat un ferm defensor de la immigració. El 2022, el govern canadenc va fixar objectius d’immigració rècord, en part, per a pal·liar l’escassetat de mà d’obra. “El Canadà necessita més gent”, va dir el aleshores ministre d’Immigració d’aleshores, Sean Fraser.

Aquest posicionament respecte de la immigració ha distingit durant anys el Canadà dels Estats Units, on Trump ha promès deportacions en massa d’immigrants si torna a ser president, i també de bona part d’Europa, on el sentiment anti-immigració ha empès unes quantes forces polítiques d’extrema dreta cap a la victòria.

Però ara el govern de Trudeau diu que ha comès un error.

El Canadà admetrà 395.000 nous residents permanents l’any 2025, un 21% per sota de l’objectiu de 500.000 que fixà l’any passat. La xifra es reduirà a 380.000 el 2026, i a 365.000 el 2027. Tots aquests objectius es troben per sota de la xifra de 485.000 nous residents fixada per a enguany.

Enguany, el govern canadenc també ha presentat els primers objectius de residents temporals, una categoria que inclou estudiants internacionals i treballadors estrangers. Ottawa vol que la xifra de residents temporals es redueixi de gairebé 450.000 persones entre el 2025 i el 2026. L’any 2023, unes 800.000 persones al país ostentaven aquest estatus.

Aquests canvis signifiquen que, després d’uns quants anys de creixement demogràfic rècord (en bona part, gràcies a l’augment de la immigració), les projeccions prediguin una disminució del 0,2% de la població.

“El nostre sistema d’immigració sempre ha estat responsable i flexible”, va dir Trudeau la setmana passada en una conferència de premsa a Ottawa, en què també va admetre que el govern no havia “aconseguit de trobar l’equilibri adequat” entre satisfer la demanda creixent de mà d’obra i mantenir a ratlla el creixement demogràfic.

La reacció al cop de timó de l’executiu ha estat dispar.

Robert Kavcic, director de la divisió d’economia del Banc de Mont-real, va dir la setmana passada que el nou pla d’immigració del govern alleujaria “la pressió sobre l’economia, les infrastructures i el sector de l’habitatge”.

Però més d’un centenar de grups de la societat civil, incloent-hi uns quants dels sindicats més importants del Canadà, han criticat el canvi de posició del govern.

“Aquest govern va ser elegit amb un programa electoral explícitament pro-immigració, i va prometre la residència permanent per als treballadors immigrants, els estudiants i els indocumentats”, deien els grups en un comunicat conjunt. “Els canadencs esperen que aquestes promeses es compleixin. Si les trenca, el govern en notarà les conseqüències a les urnes”, afegien.

La immigració ha gaudit durant molt de temps del suport de gran part dels canadencs, que la consideren clau per a contrarestar els efectes econòmics de les baixes taxes de fertilitat i l’envelliment de la població activa. Durant anys, aquest consens –construït al llarg de generacions– ha inclòs formacions de gairebé tot l’espectre polític.

Però, darrerament, hi ha hagut més i més indicis que aquest model de consens perillava. La setmana passada, un sondatge de l’Environics Institute va revelar que gairebé el 60% dels canadencs està d’acord amb l’afirmació que hi ha massa immigració al país: és el percentatge més alt en un quart de segle i el canvi més ràpid en un període de dos anys d’ençà que la pregunta es va començar a fer, l’any 1977.

“Els darrers resultats suggereixen que l’equilibri de l’opinió pública sobre el volum d’immigració que el país admet anualment ha passat de ser considerat acceptable, o fins i tot beneficiós, a problemàtic”, deien els autors del sondatge.

Més de dos terços dels canadencs està d’acord amb la frase que la immigració té un impacte econòmic positiu. La raó principal que addueix el públic del Canadà a l’hora d’afirmar que hi ha massa immigració al país és la repercussió dels nouvinguts en el preu de l’habitatge.

Aquests canvis d’opinió no han fet sinó agreujar els problemes de Trudeau, que veu com el Partit Liberal del qual forma part fa més d’un any que cau per darrere dels conservadors en els sondatges, en bona part a causa de la preocupació pel cost de l’habitatge. Dimecres, en una reunió del grup parlamentari del Partit Liberal, alguns legisladors liberals li van demanar que dimitís. Ell va respondre que pensava continuar en el càrrec.

La població del Canadà va créixer de més d’1,2 milions de persones l’any 2023, fins a superar els 40 milions. Això és un 3,2% més que no pas l’any anterior,  il’augment anual més gran d’ençà del 1957. Prop d’un 98% d’aquest creixement es deu a la immigració.

Per contra, la població dels Estats Units va créixer d’1,7 milions de persones, fins a superar els 335 milions d’habitants, el 2023, segons les estimacions de l’Oficina del Cens dels Estats Units.

Aquests darrers anys, la majoria del creixement demogràfic del Canadà ha estat arran de l’arribada en massa d’immigrants temporals. En aquest grup, s’hi inclouen els estudiants internacionals, a qui les universitats i instituts del país fa temps que malden per reclutar perquè paguen una matrícula més alta que no pas els estudiants nacionals.

El Canadà té més de 3 milions de residents temporals, cosa que equival a un 7,2% de la població del país. El 2022, aquest percentatge es trobava entorn d’un 4%.

Els crítics al canvi de rumb del govern, un grup que inclou molts economistes canadencs, consideren que l’executiu no ha sabut gestionar un sistema que ha estat, durant molt de temps, tot un motiu d’orgull nacional. Lamenten que Ottawa ha admès massa immigrants en molt poc temps, sense haver preparat prèviament la infrastructura necessària per a acomodar-los.

“És fàcil culpar els immigrants de tot”, va dir Marc Miller, ministre d’Immigració del Canadà, en una conferència de premsa dijous de la setmana passada. “També és innegable que el volum d’immigració ha contribuït als problemes d’assequibilitat, però en aquest punt hi ha matisos que hem de tenir en compte”, va continuar.

Toni Gravelle, sots-governador del Banc del Canadà, va dir en un discurs davant la Cambra de Comerç de Windsor-Essex el desembre passat que els immigrants havien contribuït a alleugerir l’escassetat de mà d’obra. I que l’oferta residencial no havia seguit el ritme de la demografia canadenca dels darrers anys.

L’augment demogràfic ha estat un dels principals factors rere l’escassetat d’oferta residencial, però no pas l’únic, segons Gravelle. Els problemes en el mercat de l’habitatge es deuen també a envits estructurals, com ara, les restriccions burocràtiques a les noves promocions, els retards en els processos de concessió de permisos i l’escassetat de treballadors al sector de la construcció.

La Cambra de Comerç canadenca ha elogiat els esforços del govern “per a reforçar i garantir” el sistema d’immigració del país, si bé ha matisat que aquests esforços podrien perjudicar les empreses que “han hagut de bregar amb els canvis bruscos i constants” en la política migratòria.

“La immigració és un motor clau del creixement econòmic, i la nostra única font de creixement de la mà d’obra en un futur immediat”, diu en un comunicat Diana Palmerin-Velasco, directora de la Cambra. I afegeix: “El futur del Canadà depèn d’encertar en la qüestió la immigració. Podem fer-ho més bé.”

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Quatre dies després del començament de la crisi, el president Carlos Mazón va fer anit, amb quatre hores de retard, una compareixença institucional. La va fer sense la companyia dels altres membres del CECOPI i vestit de manera informal, però sense l’armilla roja dels serveis d’emergències. Abans de traure-se-la, havia fet una visita a un dels municipis afectats i ho va penjar, amb musiqueta, com una història d’Instagram. Mazón imitava així la compareixença que havia fet al matí el president espanyol Pedro Sánchez amb un to d’una gravetat impostada que, a mesura que anaven passant els minuts, desapareixia i tornava a ser el de sempre. No tan sols perquè s’ha tret l’armilla, el president Mazón, com el rei del conte, va nu.

Aquest partit de frontó ha estat un punt d’inflexió en la gestió d’aquesta crisi humanitària que va començar dimarts i que encara és molt lluny de poder-se tancar. A mesura que passen els dies i ja es pot accedir a les poblacions, el desastre es dibuixa més i més greu. I així com es coneixen més detalls, queden palesos els enormes defectes de la gestió que se n’està fent, de tot plegat. A partir del pecat original de la falta de previsió, en comptes de resoldre els problemes extraordinaris que pateixen els afectats, o en comptes d’aprofitar la generositat de la gent, el Consell camina per damunt el fang d’errada en errada. I aquestes errades empitjoren la situació no tan sols d’aquells que pateixen directament la inundació, sinó de tota la ciutadania que veu, impotent, el desastre cap al qual caminem.

Gens d’empatia en l’acompanyament de les víctimes

En les primeres hores de la crisi es va decidir que les víctimes mortals es durien a l’Institut de Medicina Legal de la Ciutat de la Justícia de València. Allà s’havien de practicar les autòpsies i s’haurien de fer les identificacions. Havien passat molt poques hores quan es va veure que aquell espai era massa reduït per a la gran quantitat de víctimes mortals que hi havia. Les autoritats van optar per traslladar-ho a la Fira de Mostres de Paterna. Es va demanar a la Unitat Militar d’Emergències que instal·lara cambres frigorífiques i muntara tot el necessari per a fer-hi les autòpsies. De manera lògica, els familiars de les víctimes mortals van anar fins a la fira amb la intenció d’obtenir informació i d’estar a prop dels seus éssers estimats. El Consell no havia previst d’adequar un espai de la fira per a fer-los aquells moments més passables. Ni tan sols hi havia un equip de psicòlegs que els rebés. En compte d’això, hi havia membres de la seguretat de l’estat que els impedien el pas. Per a reblar-ho, la consellera d’Indústria i Turisme, Nuria Montes, va fer unes declaracions que demostraven una falta total d’empatia amb les famílies i els va dir que el lloc on havien d’esperar que els cridaren era sa casa. Probablement, la casa d’aquestes persones que han perdut un ésser estimat està envaïda pel fang o, fins i tot, pot ser que no en tinguen, ara de casa. Arran de l’allau de crítiques de tota mena, Montes va demanar disculpes per la falta d’empatia, però no va corregir la decisió de no habilitar un espai per a l’espera d’aquestes persones.

El caos en l’organització dels voluntaris

Un dels problemes més greus que han manifestat totes les persones que viuen en les poblacions negades tant pel desbordament del riu Magre a la Ribera com per la rambla del Poio a l’Horta Sud és la falta de tot. Les primeres hores les van viure en la més absoluta soledat. Sense llum ni aigua. Racionant la bateria del mòbil. Molts, també, pràcticament sense queviures ni aigua potable. Quan els accessos ja van ser practicables, un exèrcit de voluntaris armats amb pales i graneres i motxilles plenes de menjar va intentar d’arribar-hi. La majoria eren molt joves i hi anaven a peu. Davant la manca de direcció institucional, els voluntaris es van organitzar. La imatge de la passarel·la sobre el riu Túria per anar a la Torre ja és una de les icones d’aquesta crisi. Això no va agradar al govern valencià, que va decidir de prohibir la circulació per determinades vies i també els accessos a peu. L’explicació que donaven era que impedien l’arribada dels vehicles i els equips de salvament. I van dir que seria la Generalitat qui organitzaria els voluntaris. Els van citar de bon matí a la Ciutat de les Ciències i les previsions es van desbordar. Milers de persones es van quedar amb les ganes d’anar a ajudar. Aquells que ho van aconseguir van parlar de desorganització i alguns, fins i tot, de pèrdua de temps. La Generalitat ha tingut, té, a l’abast un munt de gent disposada a oferir el seu temps lliure en benefici d’aquells que ho passen malament i no ho ha sabut aprofitar.

Una hora després de lliurar aquest text, es va saber que la Generalitat prohibirà avui la presència de voluntaris als carrers de les poblacions afectades. És fàcil de fer la relació entre la visita del rei i del president dels espanyols, programada per a avui, per deduir que no volen cap sorpresa en forma de crit o de paraula fora de lloc. El que probablement no serà tan fàcil serà aturar l’onada solidària de tanta i tanta gent que no concep passar un cap de setmana ociós sabent que hi ha gent que els necessita.

L’enuig dels afectats

Una volta passades les primeres hores, i encara sense eixir del xoc, van començar a sentir-se les primeres paraules d’indignació. L’única pregunta que es feien les persones que veien com el fang els havia arruïnat era “per què?”. “Per què ningú no ens va avisar?” “Per què l’alerta va arribar quan jo ja estava enfilada a un arbre?” I encara se la fan, perquè el Consell ha mentit tot intentant desprestigiar els tècnics de l’agència espanyola de meteorologia que dies abans ja advertien sobre la possibilitat de pluges d’una intensitat torrencial concentrades sobre punts concrets del país. Aquest intent d’espolsar-se les responsabilitats va ser tan descarat que fins i tot els tècnics li van respondre. Però enmig d’aquesta picabaralla, els damnificats continuen preguntant-se per què no es va poder evitar la pèrdua de vides.

El rebuig inicial de les ajudes

En aquestes darreres hores, Carlos Mazón s’ha llançat a demanar l’arribada de milers i milers de soldats i de policies per a ajudar a netejar i per a evitar problemes de seguretat ciutadana. En les primeres hores no va actuar així. El Consell va rebre tota mena d’oferiments de governs, com ara el de Catalunya, d’enviar bombers i més recursos que pogueren faltar ací. També s’hi van oferir Andorra i l’estat francès. La resposta va ser no. Dos helicòpters que han arribat d’Andalusia se n’hi han tornat sense haver actuat perquè mai no els van assignar cap funció. Hi ha molts més exemples de professionals de les emergències, acostumats a viatjar en casos de catàstrofes, que es van quedar en casa perquè la primera resposta va ser no. Probablement, per evitar que la negligència de Mazón el deixara en evidència. La realitat el va atropellar de tal manera que va passar del no a l’exigència imperativa de recursos humans i materials per a reobrir els accessos i refer els camins assolats.

La xifra de morts, una nosa per a Carlos Mazón

La primera volta que Carlos Mazón va admetre que hi hauria víctimes mortals va ser dimarts, passada la mitjanit, però no va gosar a dir-ne la xifra. Realment, era molt prompte per a saber-ho. En aquells moments, les aigües ni tan sols s’havien retirat encara. A partir de l’endemà, quan, una volta el dia s’ha anat actualitzant la xifra de víctimes, no és Mazón qui la diu, sinó que ho fa el centre d’emergències. En les seues compareixences, el president no els esmenta i, si ho fa, és molt de passada o quan un periodista l’interroga per confirmar-la. L’exemple més clar que el president no vol que el relacionen amb una xifra tan dolorosa és d’ahir mateix. El centre d’emergències i el president mateix van aprofitar que en la compareixença del matí el president espanyol havia dit que hi havia 211 morts, per a no parlar-ne més. Ni una nota, ni una xifra en la compareixença institucional.

La petició de dimissió

Dijous mateix, quan no hi havia cap dubte que la tragèdia seria de dimensions inimaginables, unes quantes entitats es van organitzar per convocar una marxa entre l’ajuntament i el Palau de la Generalitat dissabte vinent. El lema és ‘Mazón dimissió’. Els partits polítics de l’oposició encara no han entrat de ple en el debat sobre com no es va saber prevenir la desgràcia per evitar que causara víctimes mortals, ni com es fa la gestió d’aquests dies.

Qui comença a expressar crítiques prou dures és Compromís, que ahir mateix va emetre una nota titulada: “És incomprensible que el negligent Mazón continue al capdavant de la gestió de la tragèdia de la DANA”. En el comunicat afirmen que el president ha demostrat una incapacitat manifesta per a gestionar la crisi i que la seua continuïtat al capdavant de la direcció de la resposta pot agreujar més la situació. Com a exemple d’això posen la gestió caòtica dels voluntaris i el fet que fins ahir no es donara la primera instrucció de salut pública per a analitzar les aigües estancades en les zones afectades.

Quant al PSPV, la secretària general, Diana Morant, que és ministra del govern d’Espanya, ha evitat de fer declaracions fins ara. Alguns membres del partit sí que han començat a criticar durament l’acció de Mazón. Un és el regidor de l’Ajuntament de València, Borja Sanjuan, que anit es mostrava escandalitzat pel discurs que va fer. Oficialment, el partit diu que ara és l’hora d’estar amb les víctimes i que la petició de responsabilitats vindrà més endavant.

“No vaig tranquil al judici, però no estic espantat”, deia Gonzalo Boye davant els cinc-cents subscriptors de VilaWeb que van omplir dimarts l’auditori de les Cotxeres de Sants en la projecció del film Gonzalo Boye, el enemigo público, produït per Indie Cinema i dirigit per Sebastián Arabia. En la conversa prèvia a la projecció, organitzada conjuntament amb Més Junts Sempre Anem Més Lluny, l’advocat va parlar de la persecució judicial, policíaca, política i mediàtica de què era víctima d’ençà que dirigia la defensa del president Carles Puigdemont a l’exili. D’ací a poques setmanes comença a l’Audiència espanyola el macrojudici en què l’acusen d’emblanquiment de diners del narcotràfic i falsedat documental i li demanen nou anys i mig de presó i la inhabilitació com a advocat. Al film, Boye exposa tots els seus arguments per desmuntar l’acusació. I en l’acte amb els subscriptors va anunciar que disposava, d’ençà de feia solament uns quants dies, d’una nova documentació que desactivava un dels arguments principals que emprava el fiscal per incriminar-lo.

Gonzalo Boye, en català i emocionat, presenta batalla contra Espanya

Va explicar que havia aconseguit el registre migratori d’un altre dels acusats, Manuel González Rubio, que demostrava que no s’havia reunit pas amb ell al seu despatx, juntament amb un altre acusat, Manuel Puentes Saavedra, a mitjan febrer del 2017, tal com diu l’acusació, per falsificar uns documents per amagar que els nou-cents mil euros que havien intervingut a González Rubio uns quants dies abans a l’aeroport de Madrid procedien del narcotràfic. Boye sempre ha dit que aquestes reunions no havien existit, i la documentació obtinguda ara per la seva defensa demostra, segons que diu, que era impossible.

El registre migratori de González Rubio a Colòmbia diu que va entrar en aquest país, procedent de l’estat espanyol, el 10 de febrer de 2017, i que en va sortir el 22 de febrer. Segons l’acusació, les reunions al despatx de Boye amb Puentes Saavedra van ser entre el 14 i el 18 de febrer. “No és que no fos al meu despatx, és que no era a Espanya –va dir Boye a l’acte amb VilaWeb–. Han comprat acusats, un assassí, en canvi d’incriminar-me, i ara es veuen en una situació complexa: aquesta altra persona no pot dir que fos al meu despatx i tingués aquestes reunions perquè hem aconseguit aquest certificat, i una altra cosa: una còpia autèntica amb el segell d’entrada a Colòmbia. Aquest passaport era a la causa, i nosaltres no hi teníem accés. El fiscal sí que en va tenir. Va tenir accés a aquest document i va construir uns fets. Fa sis anys que ens intentem de defensar d’una cosa que no va passar.”

El director de ‘Boye, el enemigo público’ revela amenaces de mort, pressions i sabotatge

“Vam descobrir que la policia havia ocultat el registre migratori d’una persona que acreditava que no havia estat a Espanya durant aquell període de temps”, va afegir. No solament això. Boye també va revelar que divendres de la setmana passada va sentir com l’advocat d’un dels acusats rebia una trucada en què el fiscal li proposava una rebaixa de condemna si avalava el relat acusatori que incriminava l’advocat del president Puigdemont. És a dir, si l’acusat declarava al judici que els diners intervinguts a l’aeroport de Madrid provenien del narcotràfic. “Van trucar per telèfon a un advocat amb qui jo estava reunit, i m’ho va deixar escoltar: jo he sentit com oferien a un advocat d’incriminar-me. No és que m’hagin explicat que va passar, és que he escoltat com oferien rebaixes de grau, rebaixar la pena substancialment en canvi d’admetre els fets respecte de Gonzalo Boye. Érem quatre advocats reunits allà.”

Segons l’acusació, i també segons la jutgessa d’instrucció, María Tardón, els diners que van intervenir a González Rubio i cinc persones més a l’aeroport de Madrid el 6 de febrer de 2017 pertanyien en realitat a José Ramón Prado Bugallo –conegut per Sito Miñanco–, que pretenia emblanquir-los a Colòmbia fent servir aquesta gent com a correus humans. Segons el fiscal, arran del decomís que va fer la policia dels diners a Barajas, Miñanco va planejar juntament amb Boye i més advocats una manera de recuperar-los, que consistia a falsificar la documentació amb què havien de demostrar que eren lícits. Una acusació que Boye sempre ha negat. I les proves que ha anat aportant, com ara converses telefòniques, la geolocalització dels telèfons mòbils i ara aquest registre migratori, contradiuen aquest relat i refermen que els diners eren de González Rubio i que els volia per a fer negocis, i que va parlar amb Boye perquè, com a advocat, l’ajudés a poder-los recuperar.

“Ens hem quedat sols”

En l’acte amb subscriptors de VilaWeb, Boye va parlar de l’impacte que ha tingut la persecució de què és víctima en la seva família. “En aquests anys no solament hem tingut aquesta causa; la Isabel [Elbal], la meva filla Elena i jo ens hem quedat sols. I sabem viure sols. I de moment hem de continuar vivint sols perquè hem de continuar vivint a Espanya. Però això ha tingut un cost personal; se n’ha anat tota la gent que hi havia al voltant. I sabeu què? Que crec que és el millor que ens podia passar per saber a qui importàvem i a qui no. Però això no vol dir que no hi hagi hagut un cost, que no et diguin coses, que no t’amenacin, que no t’insultin i que no sospitin, perquè com no es pot de sospitar d’un advocat que emblanqueix diners i falsifica documents? Jo en principi sospitaria. Hem pagat un preu. Però, mireu, la meva filla de setze anys dijous va anar a la seva primera festa de Halloween. A Barcelona. A Espanya no l’hi han convidada mai.”

Normalment, associem l’adolescència amb una etapa convulsa i, en molts casos, difícil de gestionar amb els fills. Per una banda és així, però la psicòloga Anna Romeu (Vilafranca del Penedès, 1972) convida a veure-la també com una oportunitat: entendre’n els processos, aprendre a encarrilar les coses negatives i aprofitar les positives. De quina manera es poden afrontar moments tan crítics com ara els esclats de ràbia dels adolescents? Com podem posar límits en qüestions com ara la vida nocturna i  les pantalles? Parlem de tot plegat amb l’experta, que també alerta d’una manca de socialització i alternatives de lleure en els adolescents d’avui.

—Dieu que l’adolescència és una oportunitat. Per a què?
—El cervell no s’acaba de formar del tot fins als divuit-vint anys, durant l’adolescència encara podem interferir-hi positivament. Aquests anys se n’acaba de formar la part executiva, la part frontal, el neocòrtex. És on hi ha la capacitat de planificació, d’avaluació de riscos i conseqüències, de presa de decisions… És on s’ubica el seny, la part avançada del nostre pensament. També són anys de molta curiositat perquè tenen capacitat d’entendre conceptes abstractes, conceptes socials, conceptes polítics… Encara no tenen una visió tancada del món i tot és possible. Tenen una visió més limitada que els nens, però són més abstractes i tenen més il·lusions que els adults. És un moment d’impàs en què és important d’entendre’ls.

—A vegades deu ser complicat…
—Perquè els mirem des de la visió adulta. L’adolescència és l’època de trencament amb què t’havia lligat fins ara. Com a nen ets depenent dels pares, però com a adult has de ser independent. I enmig hi ha l’adolescència. Hi ha una gran activació emocional, però l’empipament amb els pares és necessari perquè és t’has de desenganxar d’ells per reafirmar la teva autonomia. És inevitable el xoc entre uns pares que encara creuen que tenen nens i uns adolescents que requereixen més llibertat, també per a equivocar-se. Sense aquest conflicte no adquireixen identitat pròpia. S’han de definir en contra dels seus adults i després ja canviaran. Però l’adolescent primer ha de deixar de ser qui esperes que sigui.

“L’adolescent primer ha de deixar de ser qui esperes que sigui”

—Això, com a pare, deu implicar un dol.
—Sí, tens aquesta sensació de, on són els meus nens? Però alhora pots gaudir-ne molt, també. El conflicte no és necessàriament dolent, topen dos interessos i cal arribar a un acord. És inherent en l’ésser humà i és necessari per a produir canvis. Sabem que els adolescents han de fer aquest trencament, però també que encara no són capaços d’avaluar del tot els riscos. Per tant, hem de marcar uns límits molt clars, i han d’eixamplar-se a mesura que l’adolescent adquireix autonomia i consciència. Que hi siguin dóna seguretat perquè puguin moure-s’hi per dins.

—Parleu de límits amplis, però ferms. Per exemple?
—Als nens petits no els deixem triar a quina escola van, quina alimentació tenen o quina roba es posen. En canvi, els adolescents han de poder triar la majoria de les seves coses, com ara quin estil estètic volen tenir, i equivocar-se, fins i tot. I quin seria el límit? Si és hivern, una roba que t’abrigui. Si és estiu, una roba que sigui fresca. Si estan de moda els tops, parlar amb la teva filla fins on poden arribar. Dins els marges, que es mogui com vulgui.

—I sobre la vida nocturna i l’hora de tornar a casa?
—No valoraré mai si és millor que un adolescent torni a les dotze, a les dues o a les cinc. Depèn de l’estil de vida de la família, de la confiança, de si surt per Barcelona o pel poble… Però realment necessitem marcar una hora? Potser hi ha adolescents que no necessiten una hora concreta perquè són responsables en aquest aspecte i és crear un conflicte innecessari. Hem de pensar quins conflictes volem tenir basats en els nostres límits cap als nostres adolescents.

“No valoraré mai si és millor que un adolescent torni a les dotze, a les dues o a les cinc”

—Em van explicar un cas en què el pare demanava a l’adolescent: “A quina hora creus que has d’arribar?” L’adolescent sempre la deia a la baixa i acabava tornant més aviat que no hauria permès el pare, fins que es va adonar del truc.
—El que més m’agrada d’aquesta anècdota és que el pare ensenya a negociar a la filla, que és una de les coses que cal aprendre. Venim de prendre totes les decisions, però han d’aprendre a prendre’n de pròpies. Cal practicar a casa el fet de negociar, insistir, buscar la manera correcta d’aconseguir les coses.

—Dieu que les rebequeries adolescents, les explosions de ràbia, són explicables del punt de vista científic. Per què?
—Primer perquè com trenquen amb moltes coses, i algunes encara no les entenen. I després, David Bueno parla de la tríada del cervell adolescent. Per una banda, hi ha una activació molt més alta de l’amígdala, que fa que les emocions siguin més intenses. També hi ha una activació menor del neocòrtex, que fa que no puguin pensar clarament, preveure coses, controlar riscs… Pensen que són omnipotents i ho poden fer tot. Finalment, hi ha una activació més alta del nucli estriat, en què hi ha la sensació de recompensa. Però és curiós perquè s’activa selectivament. Quan la recompensa ve d’un adult, s’activa, però si ve d’un igual, s’activa molt més. Això respondria la pregunta, per què fa més cas als seus amics que a mi? Creiem que biològicament és fet perquè així es puguin separar més dels pares. Per això és important amb qui es relacionen: no és el mateix que un igual et feliciti per haver tret bones notes que per haver-te barallat amb algú.

—Sabent això, com hem d’actuar davant les explosions de ràbia?
—Has de fer-t’hi impermeable, mantenir la calma. A vegades poden donar cops i trencar coses, però normalment acostuma a ser una ira molt verbal, de plorar, cridar, insultar i deixar anar faltes de respecte que després obliden. Cal esperar que els passi, però mantenir la presència, no deixar-los sols. Pots anar repetint “Després en parlem”, “Ja passarà, tranquil”, “Sóc aquí”. Implícitament, els dius que els estimes, fins i tot en aquell moment. Necessiten sentir que hi ets, i quan tot ha passat, cal fer la reflexió: “Potser no te’n recordes o no n’has estat conscient, però m’has dit això. Per què? D’on ve?”

“Has de fer-te impermeable davant les explosions de ràbia, mantenir la calma”

—A vegades arriben a dir coses molt cruels.
—Poden dir coses molt cruels i tocar-te els punts febles. Et coneixen i busquen descompensar-te perquè estan descompensats. Els sents, però no els has d’escoltar. I si els arribes a escoltar, no t’ho quedis. Els adults, quan ens enfadem, també diem coses que no pensem. És un exercici i un aprenentatge, els adolescents són grans mestres.

—Parleu de la tendència adulta a menystenir els adolescents. Com ho podem evitar?
—Quan no estan descompensats i estan tranquils poden fer coses molt importants, tal com hem vist amb Greta Thunberg. Un adult segurament ja no intentarà certes coses, però ells tenen milers d’idees, algunes d’esbojarrades, unes altres de bones. Per què no els escoltem? I hem d’evitar frases com “ja et passarà”, “això és una ximpleria”… Si un adolescent diu una ximpleria és més fàcil dir-li, parlem-ne, i dur la conversa cap a on t’interessa, fer-lo reflexionar…

—Tot això també implica de validar-los les emocions, no menystenir els seus sentiments.
—Des de la mentalitat d’adult pensem que, com que són adolescents, només es preocupen per ximpleries, i no és així. Si t’explica que ha tingut un conflicte amb un amic no li diguis “això és una ximpleria”, “passa d’ell” o “ja li passarà”. És millor parlar-ne: “Què t’ha molestat?”, “Què en penses?”, “Què hi pots fer?”. Passar dels seus amics els és molt difícil, són els qui activen el seu sistema estriat. Es tracta de permetre l’expressió emocional i buscar estratègies perquè passi més tranquil·lament.

“Si t’explica que ha tingut un conflicte amb un amic no li diguis ‘això és una ximpleria’”

—Volia demanar-vos per l’onada de trastorns de salut mental entre adolescents. Quina valoració en feu?
—Les xifres fan por. Els índexs de depressió i ansietat, sobretot entre les noies, són espectaculars. La pandèmia ha accelerat o complicat una tendència que ja venia d’abans. Abans, els ingressos psiquiàtrics en unitats de joves ja havien augmentat moltíssim. Les autolesions eren la primera causa d’ingrés psiquiàtric juvenil. La xifra de malalties mentals greus no s’ha mogut, però tot allò que és ambiental (ansietat, depressió, autolesions, conductes de risc…) ha augmentat molt.

—Com hi ha afectat, la pandèmia?
—Hi ha una generació d’adolescents que, a l’hora d’haver de sortir, explorar, adquirir autonomia i activar l’estriat amb els seus iguals, van haver d’estar tancats a casa i sotmesos a la família. Es van sentir molt sols quan havien de lligar alguns circuits neuronals. Després es pot fer, però no sabem quina empremta deixa. I ara tenim un índex de depressió, ansietat i ideacions suïcides més alt que mai. Treballem poc la prevenció, que implica més comprensió dels adults i poder-se trobar i crear aquestes xarxes neuronals. Hi ha poca activitat per als adolescents. Només van a l’institut i fan esport. Abans hi havia més locals socials, grups d’escoltes… Ara els tenim tancats a casa amb pantalles.

“Hi ha poca activitat per als adolescents. Només van a l’institut i fan esport”

—Com hi influeixen, les pantalles?
—Canvien absolutament com ens relacionem. El primer mòbil el vaig tenir a trenta anys i el cervell ja s’havia format del tot. Tot i això, me n’he de controlar l’ús. Imagina’t si l’has tingut a les mans des dels dos anys. Les pantalles han fet que deixin de fer coses fora de casa, també perquè no hi ha tanta oferta de coses a fer. Aquesta manca d’alternatives a l’esport, l’escola i les discoteques genera solitud.

—Com podem posar els límits amb les pantalles?
—És difícil perquè ens han agafat d’imprevist. No hem pecat de negligència, sinó d’ignorància. La meva generació, quan els nens estaven nerviosos, els vam posar davant uns dibuixos al mòbil perquè es calmessin. Ara són dependents d’una pantalla per distreure’s i no busquen els seus propis recursos. Quan m’avorria, em deien “busca alguna cosa a fer”, “espavila’t”. Ara tenim una educació controladora i els pares s’han convertit en animadors socials dels fills, des de petits. Si s’avorreix, no li donis una pantalla, perquè llavors no s’avorrirà. No li facis la feina de buscar l’estratègia. A vegades, als adolescents que vénen a la consulta els dic que dediquin quinze minuts diaris a no fer res. Els obligo a avorrir-se.

—Ho aconsegueixen?
—Molts no ho intenten, però els que sí, al final es posen a fer deures o a cuinar. Hi ha coses més enllà de les pantalles, deixem que passin. Els volem evitar totes les emocions negatives, però hi són per alguna cosa. L’avorriment serveix per a buscar estratègies per a fer alguna altra cosa. A alguns nens els treuen la pantalla i no paren de repetir que no saben què fer perquè al final els pares els l’acabin tornant. Si no sap què fer, que no faci res. I cal que els adults comencin per ells mateixos.

“Si no sap què fer, que no faci res”

—Que moderin l’ús de les pantalles.
—Quan faig tallers per a pares i mares revisem quanta estona d’ús tenen registrada. Alguns em diuen que és per feina, però quan mires quines aplicacions fan servir més t’adones que no. Si nosaltres ens regulem serà més fàcil que ells es regulin: “Si em va bé a mi, et va bé a tu.” No són necessaris tants mòbils, tauletes o ordinadors a les aules. S’ha demostrat científicament que s’aprèn molt més bé escrivint a mà. I les famílies han de tenir normes, proposo un contracte per escrit. No és tan important a quina edat tenen el mòbil, sinó quin ús en fan. Hi ha programes de control parental i pots decidir quines aplicacions es baixen. Veig difícil esperar fins als setze perquè tan tard serà més difícil educar-los en l’ús, després de tants anys resistint. En poden tenir, però amb normes.

Inauguració del nou VINSEUM
Aquesta setmana s’inaugura el nou VINSEUM, el Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, amb seu a Vilafranca del Penedès. Un nou edifici, obra de l’arquitecte Santi Vives, situat al costat del palau reial, seu històrica, a la plaça de Jaume I de la ciutat. El projecte museològic i museogràfic és obra de l’arquitecte interiorista Dani Freixes. Es tracta d’un equipament cultural i vinícola únic al país, que a més de les sales d’exposició permanents i temporals, també té un espai gastronòmic i de tast a dalt de tot. El cap de setmana vinent, 9 i 10 de novembre, hi ha programada una jornada de portes obertes. 

Most, festival internacional de cinema del vi
Tot coincidint amb la inauguració del nou VINSEUM, comença el 13è Festival Most de cinema del vi, que impulsa el museu juntament amb Cine Club Vilafranca. Del 7 al 17 de novembre el festival es farà al Penedès, mentre que del 27 de novembre a l’1 de desembre, es farà una versió reduïda del Most a diferents pobles del Priorat. Enguany, Argentina és el país convidat, en concret, Mendoza, que és la regió vinícola més important. D’allà arribarà un dels vinyaters més destacats del panorama actual, Matías Michelini, que conduirà un tast per entrar dins l’univers dels vins d’aquest territori. El festival projectarà 46 films que es presenten al concurs (secció Collita) procedents de deu països. Temàtiques molt variades marquen el festival d’enguany, en què destaca el documentari que homenatja Carlos Esteva, fundador del celler Can Ràfols dels Caus, que es va morir l’any passat; els films tracten sobre la història recent de la viticultura a França i també s’escruta quina és la situació del sector del vi a la Xina. Consulteu ací tot el programa. 

Gastronomic Forum Barcelona
De dilluns 4 a dimecres es farà a la fira de Montjuïc el Gastronomic Forum Barcelona, amb més de 350 empreses expositores i un programa ple d’activitats, en què destaquen els showcooking (o cuina en directe) d’alguns dels cuiners del país i internacionals més destacats del panorama gastronòmic actual. Amb el lema ‘Repensem la restauració’, enguany hi posen l’accent en els nous talents que comencen a despuntar tot i que són encara molt joves, es troben en la trentena o menys. Un dels eixos temàtics del saló girarà al voltant de la cuina catalana, tot coincidint amb el fet que s’hagi nomenat Catalunya Regió Mundial de la Gastronomia 2025. Oriol Castro i Eduard Xatruch de Gaudir (3 estrelles Michelin i Millor Restaurant del Món a la llista The World’s 50 Best Restaurants), obriran el saló amb la presentació dels nous plats de la temporada. Eduard Xatruch també participarà en un diàleg amb Maria Nicolau, Carme Ruscalleda, i Jordi Vilà (Alkimia, una estrella Michelin, Barcelona), en què parlaran sobre el present i el futur de la cuina catalana. La cuina catalana contemporània també serà la temàtica del taller que protagonitzaran els xefs de vuit grans restaurants del país: Artur Martínez (Aürt, una estrella, Barcelona), Nandu Jubany (Can Jubany, una estrella, Calldetenes), Adrià Juncà i Isabel Juncà (Ca l’Enric, una estrella, Vall de Bianya), Albert Raurich, Takeshi Somekawa i Adri de Pablo (Dos Pebrots, Barcelona), Marc Gascons (Els Tinars, una estrella, Llagostera), Borja Sierra (Granja Elena, l’Hospitalet de Llobregat), Joel Castañé (La Boscana, una estrella, Bellvís), Víctor Quintillà i Mar Gómez (Lluerna, una estrella, Santa Coloma de Gramenet). En acabar, els participants podran tastar els plats cuinats. Consulteu ací el programa.

Es presenten les activitats entorn del vi novell
L’11 de novembre, Sant Martí, arribarà als establiments del país el vi novell d’enguany. I és al voltant d’aquesta data que s’organitzen els actes i les festes d’aquest primer vi, el més jove de tot l’any, un vi de temporada que es recomana de beure de mitjan novembre a finals de l’hivern. El 5 de novembre, dins el Gastronòmic Forum Barcelona, es farà la presentació dels vins d’enguany, es podran tastar i en parlaran de les característiques. Apadrina el Vi Novell 2024 la periodista gastronòmica Carme Gasull. El calendari al voltant del vi novell conté, entre més, la Festa del vi novell del celler del Masroig al Priorat (9 de novembre), la del celler cooperatiu d’Espolla a l’Alt Empordà (16 de novembre); la Festa del Vi Novell a Reus (23 de novembre) i la de Barcelona, que serà el 30 de novembre d’11.00 a 20.00 als jardins del Palau Robert.

L’Embutada. Santa Teca
Amb el nom de l’Embutada es coneix la festa del vi novell de Tarragona, que enguany arriba a la vuitena edició amb un programa d’activitats que dura tota la setmana, del 4 al 10 de novembre. La festa i el nom volen rememorar l’antiga tradició tarragonina de pujar al nucli antic a tastar els primers vins de l’any. Classes populars, pescadors, castellers, músics pujaven als més de quaranta cellers que hi havia per compartir un embut de vi que pagava qui se l’acabava. El cap de setmana 9 i 10 se celebra l’Embut, que és el tast de vi novell, però abans també es podrà gaudir d’activitats com ara l’exposició ‘L’etiqueta. Lliures, nostres i naturals’ (dia 4), un tast il·lustrat amb la periodista vinícola i sommelier Ruth Troyano i l’il·lustrador Pepe Serra (dia 7) i la Ruta guiada pels antics cellers de la Part Alta de Tarragona, a càrrec de Jordi Bertran i el maridatge dels vins de Toni Sánchez del celler Solà d’Ares. Consulteu ací el programa.

Setmana de la Malvasia de Sitges
Fins el 16 de novembre, també hi ha un programa d’activitats al voltant de la malvasia, dins la 10a Setmana de la Malvasia de Sitges. Entre els actes destacats d’aquesta setmana hi ha la quarta Fira professional de vins de malvasia, al CIM (Centre d’Interpretació de la Malvasia), el 4 de novembre. Enfocada a un públic professional, es podran tastar més de cinquanta monovarietals de malvasia de Sitges d’una trentena de cellers. També s’organitza la gran mostra de vins a la Malvaseria (bar de vins), la fira popular de vins de Malvasia de Sitges, al CIM, el dissabte 9, d’11.00 a 21.00 i el diumenge 10, d’11.00 a 15.00. Consulteu ací tot el programa.