Uns quants dirigents del centre i sud del continent americà han expressat dubtes pel recompte a les eleccions a Veneçuela, que amb el 80% escrutat dóna la victòria a Nicolás Maduro amb el 51% dels vots. Una de les veus més crítiques ha estat la del president de Xile, Gabriel Boric, que considera que els resultats a Veneçuela són difícils de creure i adverteix que el seu govern no reconeixerà cap resultat que no sigui verificable.

El régimen de Maduro debe entender que los resultados que publica son difíciles de creer. La comunidad internacional y sobre todo el pueblo venezolano, incluyendo a los millones de venezolanos en el exilio, exigimos total transparencia de las actas y el proceso, y que veedores…

— Gabriel Boric Font (@GabrielBoric) July 29, 2024

“El règim de Maduro ha d’entendre que els resultats que publica són difícils de creure. La comunitat internacional i sobretot el poble veneçolà, incloent-hi els milions de veneçolans a l’exili, exigim total transparència de les actes i el procés, i que observadors internacionals no compromesos amb el govern donin fe de la veracitat dels resultats. Des de Xile no reconeixerem cap resultat que no sigui verificable”, ha dit.

El ministre d’Afers Estrangers xilè, Alberto van Klaveren, ha aclarit que s’abstindrien de reconèixer cap resultat que no fos verificable perquè creien que era important esperar l’opinió dels observadors internacionals i l’avaluació de totes les actes, que haurien de ser revisades per l’oposició.

Les crítiques al procés electoral veneçolà també han arribat del Perú. El ministre d’Afers Estrangers, Javier González-Olaechea, ha condemnat “en tots els seus extrems la suma d’irregularitats amb voluntat de frau per part del govern de Veneçuela”.

A més, “davant els anuncis oficials molt greus de les autoritats electorals veneçolanes”, les autoritats del Perú han fet una crida a consultes el seu ambaixador a Caracas, segons que ha expressat González-Olaechea mateix a les xarxes socials.

En el cas de Guatemala, el president Bernardo Arévalo ha dit: “Veneçuela mereix resultats transparents, certs i ajustats a la voluntat del seu poble. Rebem amb molts dubtes els resultats anunciats”, i ha parlat de la importància dels informes de les missions d’observació.

En la mateixa línia, el cap d’estat uruguaià, Luis Lacalle Pou, ha dit que era un “secret de domini públic” que el chavisme s’imposaria als comicis després d’un procés electoral viciat de bon començament: “No es pot reconèixer un triomf si no es confia en la forma i els mecanismes emprats per arribar-hi.”

El president de la República Dominicana, Rodrigo Chaves, ha rebutjat categòricament la proclamació de Maduro com a president de Veneçuela perquè l’ha considerada fraudulenta: “Treballarem amb els governs democràtics del continent i els organismes internacionals per aconseguir que es respecti la voluntat sagrada del poble.”

El president del Consell Electoral de Veneçuela (CNE), Elvis Amoroso, ha anunciat que Nicolás Maduro havia guanyat les eleccions presidencials amb el 51% dels vots, segons resultats parcials, és a dir, 5,1 milions de vots amb el 80% de l’escrutini.

Per la seva banda, el candidat opositor, Edmundo González, ha estat segon, amb el 44% dels vots (4,4 milions de vots). La taxa de participació ha superat les eleccions anteriors de més de deu punts percentuals i s’ha situat al 59%.

Amoroso ha explicat, en una conferència de premsa, que es dirigia a tot el poble de Veneçuela en ús de les seves exclusives atribucions constitucionals i legals més de sis hores després del tancament dels col·legis electorals a causa d’una agressió contra el sistema de transmissió de dades, que havia endarrerit la transmissió dels resultats.

Sobre això, ha informat que havia sol·licitat al fiscal general veneçolà que obrís una investigació sobre les “accions terroristes” perpetrades contra el sistema electoral, contra els centres de votació i els funcionaris electorals. Així, ha fet una crida als veneçolans perquè es respectés la constitució, les lleis de la república i el mandat del poble expressat en les màquines de votació, com també la pau a tot el territori.

Maduro destaca la transparència del resultat

“No podran mai amb la dignitat del poble de Veneçuela. És el triomf de la pau, de l’estabilitat, de l’ideal republicà”, ha expressat Maduro durant el primer discurs després de la publicació dels primers resultats. Així mateix, ha destacat la seguretat i la transparència del sistema electoral veneçolà, i ha demanat de respectar la constitució, els poders públics i la voluntat popular.

El president del Consell Electoral de Veneçuela (CNE), Elvis Amoroso, ha anunciat que Nicolás Maduro havia guanyat les eleccions presidencials amb el 51% dels vots, segons resultats parcials, és a dir, 5,1 milions de vots amb el 80% de l’escrutini.

Per la seva banda, el candidat opositor, Edmundo González, ha estat segon, amb el 44% dels vots (4,4 milions de vots). La taxa de participació ha superat les eleccions anteriors de més de deu punts percentuals i s’ha situat al 59%.

Amoroso ha explicat, en una conferència de premsa, que es dirigia a tot el poble de Veneçuela en ús de les seves exclusives atribucions constitucionals i legals més de sis hores després del tancament dels col·legis electorals a causa d’una agressió contra el sistema de transmissió de dades, que havia endarrerit la transmissió dels resultats.

Sobre això, ha informat que havia sol·licitat al fiscal general veneçolà que obrís una investigació sobre les “accions terroristes” perpetrades contra el sistema electoral, contra els centres de votació i els funcionaris electorals. Així, ha fet una crida als veneçolans perquè es respectés la constitució, les lleis de la república i el mandat del poble expressat en les màquines de votació, com també la pau a tot el territori.

Maduro destaca la transparència del resultat

“No podran mai amb la dignitat del poble de Veneçuela. És el triomf de la pau, de l’estabilitat, de l’ideal republicà”, ha expressat Maduro durant el primer discurs després de la publicació dels primers resultats. Així mateix, ha destacat la seguretat i la transparència del sistema electoral veneçolà, i ha demanat de respectar la constitució, els poders públics i la voluntat popular.

Avui, 29 de juliol de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Una setmana clau que podria precipitar la investidura d’Illa i el retorn de Puigdemont 
• Les vegades que els militants d’ERC han fet virar el rumb del partit 
• La fletxa de la història, el senyor Illa i la senyora Rovira I Editorial de Vicent Partal 
• La hipocresia en campanya I Mail obert Joan Ramon Resina 
• El campament militar més gran d’ençà de la Segona Guerra Mundial s’instal·la a París per controlar els jocs 
• Raül Gallego: “La gent no és idiota i sap quina repercussió té posar-se davant una càmera” 
• Els canadencs s’han cansat de Justin Trudeau  
• “El govern de Burkina Faso practica l’autosatisfacció, dissimula la realitat i nega la informació” 
• El català, una llengua de segona a Duolingo

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Veneçuela ha votat avui i ha començat el recompte enmig d’una tensió creada per la publicació d’uns quants sondatges contradictoris a peu d’urna que tant el govern com l’oposició han denunciat.

El president Nicolás Maduro, de seixanta-un anys, prova d’aconseguir la reelecció per a un tercer mandat amb la voluntat d’estendre el projecte polític que va heretar d’Hugo Chávez. Edmundo González, el candidat opositor de setanta-quatre anys apadrinat per la dirigent María Corina Machado, pretén arrabassar-li el poder que ha mantingut durant onze anys, en unes eleccions en què analistes i observadors creuen que l’oposició té opcions de guanyar.

La votació s’ha desenvolupat sense incidents remarcables, però cap al migdia han començat a circular per les xarxes socials presumptes sondatges, quatre de diferents, que donaven la victòria a un candidat o a un altre, però que han estat denunciats com a falsos tant pel govern com per l’oposició.

Toronto · Amanda Coletta

El primer ministre Justin Trudeau va arribar al poder el 2015 amb la promesa de fer “un canvi real”. Gairebé nou anys més tard, van mal dades. El seu partit, que fa més d’un any que cau a les enquestes, ara va vint punts per darrere dels conservadors i és vulnerable no tan sols en els camps de batalla clau, sinó també en els seus bastions tradicionals. La demostració més recent és la derrota en una elecció especial, el mes passat, davant els conservadors a Toronto-St. Paul’s, un districte que els liberals havien guanyat (sovint, fàcilment) d’ençà del 1993. 

En una versió molt més discreta de la pressió demòcrata sobre el president Biden, uns quants liberals destacats, inclosa la seva antiga ministra de medi ambient, Catherine McKenna, i Christy Clark, una antiga primera ministra liberal de la Colúmbia Britànica, li han demanat que es retiri per donar al partit una oportunitat de mantenir-se en el govern.

Però Trudeau, de cinquanta-dos anys, no ha donat cap indicació que tingui intenció de renunciar, i no està clar que cap de les alternatives sigui més reeixida a l’hora de capgirar la situació. Per llei, la següent elecció federal s’ha de fer abans del 20 d’octubre de 2025.

“Vull deixar clar que sento les preocupacions i frustracions de la gent”, va dir Trudeau després de l’elecció parcial. “Aquests no són temps fàcils i és clar que jo i tot l’equip liberal tenim molta més feina per a oferir un progrés tangible i real que els canadencs de tot el país vegin i sentin.”

Els problemes de Trudeau reflecteixen els de molts dirigents que fa temps que governen i que lluiten enmig d’una alta inflació i preocupacions sobre l’accessibilitat, sobretot en l’habitatge.

Trudeau ha guanyat tres eleccions federals. Fa nou anys que està en el poder i ha acumulat nou anys d’errors de càlcul i més problemes: escàndols d’ètica, fotografies d’ell de jove amb la cara pintada de negre, controvèrsies sobre viatges a l’estranger i vacances a casa, lluites per a equilibrar el creixement de l’economia canadenca amb l’acció climàtica. Fa més d’un segle que un primer ministre canadenc no guanya quatre eleccions seguides.

No són només els errors polítics els que han passat factura als liberals, diuen els analistes, sinó també l’ascens del cap del Partit Conservador, Pierre Poilievre, un populista incendiari que ha emergit com l’oponent polític més formidable que Trudeau ha tingut davant.

Fotografia: Agència EFE.

Aquest jove de quaranta-cinc anys ha pres el control del partit tot traficant amb els greuges amb un estil clarament populista de dretes, criticant els mandats de salut pública i defensant la caravana de camions que va blocar els passos fronterers entre els EUA i el Canadà el 2022 i va paralitzar Ottawa durant unes quantes setmanes.

“El Canadà està trencat”, va dir Poilievre, membre del parlament durant dues dècades. I ha proposat d’arreglar-lo amb un pla per a “eliminar l’impost [del carboni], construir habitatges, arreglar el pressupost i aturar el crim”.

Poilievre ha centrat el seu missatge a criticar el govern per les altes taxes d’interès, la inflació persistent i el cost històricament alt de l’habitatge, que són precisament les mancances que han deixat molts votants mil·lennista –una part clau de la coalició que va portar Trudeau al poder– desil·lusionats.

Sota Poilievre, el Partit Conservador ha batut rècords de recaptació de fons i ell ha treballat per suavitzar la seva imatge. Una campanya publicitària de l’any passat va incloure un anunci narrat per la seva dona, una immigrant veneçolana, amb un vídeo de la parella jugant amb els seus fills.

Mentrestant, els liberals han estat lents a respondre. Han intentat de presentar-lo com una mena de Donald Trump (molt impopular al Canadà), però hi ha poques evidències que això hagi tingut gaire efecte.

Trudeau ha intentat de revertir la caiguda. L’estiu passat, va renovar el seu gabinet en un esforç per a injectar “nova energia” al govern. Va portar al seu equip un expert en màrqueting amb la idea d’entendre els mil·lenistes i la generació Z.

També va fer marxa enrere sobre l’impost del carboni, una de les seves polítiques insígnia, en el que els analistes van dir que era un intent de reconciliar-se amb l’Atlàntic canadenc.

Va passar setmanes en una gira per tot el país per a presentar un pressupost destinat a la “justícia generacional”, tot trencant amb la tradició de mantenir els detalls del pressupost en secret fins que el document es presenta al Parlament.

Però res d’això no ha funcionat.

“Crec que estan en una etapa en què realment no importa què facin o diguin”, va dir l’enquestador Shachi Kurl, president de l’Institut Angus Reid. “Ningú no l’escolta.” Més greu encara: “Si la persona que transmet el missatge és el primer ministre, la gent no l’escoltarà.”

A diferència de la campanya de pressió demòcrata sobre Biden, els legisladors liberals canadencs han mantingut en privat qualsevol angoixa que puguin tenir sobre Trudeau. Això es deu en part al fet que no hi ha un successor clar al voltant del qual agrupar-se, ni evidències convincents que les persones els noms de les quals es barregen com a possibles substituts –la ministra de finances, Chrystia Freeland, i la ministra d’exteriors, Mélanie Joly, per dir-ne dues– revertirien les fortunes del partit.

“[Els liberals] són percebuts, crec que correctament, com el partit de Justin Trudeau”, va dir Young. “És molt difícil d’imaginar algú altre arribant i redefinint el partit i el govern d’una manera significativa en el temps que els queda abans de les pròximes eleccions.”

Els analistes i els membres del cercle íntim de Trudeau diuen que l’antic boxador afeccionat està acostumat a ser subestimat, i que rendeix bé quan està contra les cordes. Tanmateix, la pregunta és si hi ha prou temps per a revertir les fortunes del seu partit.

“El desig dels votants de voler un canvi en l’entorn actual no es limita al Canadà”, explica Arnold, director de l’estratègia de l’empresa d’opinió pública Pollara. “Em sembla que estem en aquesta mena de depressió postcovid arreu del món occidental, on la gent està realment frustrada amb la seva qualitat de vida.” I, segons ell, els votants cerquen un canvi. I no els importa si qui proposa el canvi “és d’esquerra o de dreta o algú amb trenta-quatre condemnes”.

 

   

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Raül Gallego (Sabadell, 1976) és un dels videoperiodistes més reputats del nostre país amb una llarga trajectòria cobrint conflictes i afers internacionals. Ara, després d’uns quants mesos sense material nou, torna al 3Cat amb la segona temporada de Punt de no retorn, una sèrie de documentaris curts que fins ara l’ha portat als Estats Units, Ucraïna, Israel, Palestina, l’Argentina i el Canadà.

Gallego ens rep a La Cova Fumada de la Barceloneta el dia abans de marxar a Israel a filmar un nou documentari sobre la deriva extremista de la societat israeliana. Amb ell parlem sobre la nova temporada –inclosos futurs capítols que són als fogons–, però també sobre el periodisme, la seva carrera professional, els premis i Catalunya.

—Què pot esperar l’espectador de la segona temporada de Punt de no retorn?
—Aquesta segona temporada és una continuació de la primera en el sentit que juguem amb el format híbrid d’actualitat i documental, que narrativament funciona molt bé. Ara, cal anar amb compte perquè les coses són molt volàtils i també poden caducar de seguida. El primer capítol és sobre la tensió política que hi ha als Estats Units i ara viatjaré a Israel i a Palestina per explicar aquesta deriva ultradretana, supremacista i victimista d’una part de la població.

—Quines idees teniu al calaix?
—En total farem sis capítols i l’últim s’emetrà entre el març i l’abril de l’any vinent. Cerquem temes a l’Amazones, però també ens interessa la guerra civil de Myanmar, on els rebels sembla que avancen i poden forçar un canvi. La guerra d’Ucraïna la continuo tenint molt present, però després del capítol de la temporada anterior, hem de veure com evoluciona la situació. També cal veure què passa després de les eleccions dels Estats Units. Hi ha moltes coses que m’interessen i no totes són concretes: el populisme, la pujada de l’extrema dreta, les desigualtats cada vegada més grans entre rics i pobres, entre altres coses.

—En la temporada anterior vau dedicar un capítol a Palestina. Amb tot el que ha passat d’ençà de l’octubre, recuperareu algun dels testimonis, com ara els activistes israelians que col·laboraven amb els palestins?
—La situació ha canviat moltíssim. Alguns activistes continuen a Cisjordània, però tot plegat és molt diferent. La majoria dels joves palestins que lluitaven a Jenin estan morts o detinguts. Les protestes contra el govern de Netanyahu han tornat a agafar força, però la dinàmica no és la mateixa. Abans de l’octubre, el tema de l’ocupació s’havia posat damunt la taula. Ara és un tema tabú i no es poden ensenyar banderes palestines. Crec que el capítol, on evidentment apareixerà Palestina, se centrarà sobretot en la deriva de la societat israeliana.

—Per què vau estrenar la temporada, abans de l’atemptat contra Donald Trump, amb el capítol Armats i dividits: por i paranoia a una guerra civil als EUA?
—Fa quatre anys vaig cobrir-hi les eleccions. Els meus col·legues d’Associated Press (AP) em van dir que fos previsor i portés armilla i casc antibales.

—Què?
—Aquesta va ser la meva reacció. Em pensava que eren uns flipats, però quan vaig arribar allà, en el context de les protestes del Black Lives Matter, tots els mitjans et bombardejaven constantment amb tensió, llenguatge guerracivilista… Corrien rumors i teories de tota mena, fins que al gener hi va haver l’assalt al Capitoli. Per sort, no va anar més enllà, però tot plegat em va marcar.

—I què vau fer?
—El temps ha anat passant, però he seguit el tema des de la distància. L’any passat, quan va sortir el tràiler de la pel·lícula Civil War, vaig pensar: ‘Hòstia, quines ganes. És el pitjor moment per animar el foc.’ I la realitat és que sempre que s’acosten eleccions, la venda d’armes i la petició de llicències es disparen. Segons una enquesta de la PBS i NPR, que són mitjans seriosos, un de cada cinc nord-americans creu que la violència pot solucionar les diferències polítiques. La majoria són d’extrema dreta i trumpistes, però vaig investigar i, tal com apareix al capítol, també hi ha grups de l’entorn dels demòcrates i d’extrema esquerra que han decidit d’organitzar-se per aprendre a fer servir armes.

—I com trieu els testimonis?
—Vaig intentar triar gent que no fossin els més radicals. De bojos i radicals, sempre n’hi ha hagut. I també volia mostrar aquesta pluralitat d’ideologies i després deixar que els espectadors siguin els que reflexionin i jutgin la història. Ara, crec que hi haurà una guerra civil? Diria que no, però tampoc no descarto protestes violentes.

—Us imaginàveu un intent d’assassinat contra Trump?
—Si repasses la història dels Estats Units, no és tan estrany un intent d’assassinat. Vivim en un moment en què qualsevol cosa és possible. Ara, el que sobta més és que els pro-Trump creuen que ho ha orquestrat la CIA i el govern de Biden, mentre que els contraris, veuen la foto d’ell amb el puny alçat, i diuen que és un atac de falsa bandera per a polaritzar encara més la campanya. Som en un punt que tothom dubta de tot.

—La fotografia és tan bona que pot semblar preparada.
—És molt bona. Segurament guanyarà el Pulitzer. El fotògraf, Evan Bucci, fa molts anys que penca a un nivell molt alt. El conec d’AP i té molt de talent. La gent es munta pel·lícules, però la major part de les vegades l’explicació és força més senzilla. De fet, generalment és ineptitud humana i en aquest cas sembla ser una gran cagada de l’equip de seguretat.

—Com aconseguiu que els testimonis acceptin de parlar?
—Has de passar temps amb la persona i explicar-li què vols fer. La gent no és idiota. De seguida capten si l’interès és genuí o només es vol fer sensacionalisme. Amb les Brigades Al-Quds vaig tenir un accés inaudit. Sobre la nova generació de guerrillers palestins hi ha dues versions, l’heroica i la terrorista perillosa. Nosaltres volíem superar això i explicar qui hi ha rere les màscares. La història real, sense èpica.

—I com aconseguiu aquest accés?
—És fonamental treballar amb bons productors locals. A Jenin era molt complicat fer contactes perquè tots estaven en crida i cerca. Tot i això, vam aconseguir organitzar una trobada en què els vam ensenyar els nostres reportatges i els vam explicar què volíem fer. Vam estar tot el dia parlant amb ells sense càmeres. I al final veuen que poden confiar en tu i t’obren les portes. Quan dius que treballes per a AP, Channel 4 o The Washington Post els accessos són més fàcils. La marca TV3 és més desconeguda. S’ha de treballar més, tot i que m’ho prenc com un repte.

—No es veu el periodista amb recel?
—T’emportes algun cop de porta. Per això és important ser molt honest amb les intencions i buscar també els punts de connexió humana. Jo no amago res sobre qui sóc. Si parlem una estona, veuen clarament quina és la meva ideologia, com veig les coses, i normalment respecten aquesta sinceritat. També sóc molt autocrític amb la professió i això m’ha ajudat força. De totes maneres, com deia abans, la gent no és idiota i sap quines repercussions té posar-se davant una càmera.

—Com porteu la relació entre l’ego i els premis?
—He tingut la sort que sempre he fet feina darrere la càmera. He guanyat molts premis, però aquí ningú no em coneix. Només una mica de gent de la professió. Sempre he intentat que la meva motivació sigui la història, però no pas alimentar o satisfer el meu ego. Em fa molta vergonya quan el periodista és o vol ser el protagonista.

—No us ha pogut mai, l’ego?
—Amb els anys, quan reps premis i cert reconeixement, has de vigilar. Hi va haver una època a AP que una de les motivacions més grans era ser més bons que Reuters. Era una competició constant, com un Barça – Madrid. S’ha d’anar amb compte perquè es pot perdre el nord. De totes maneres, els premis, més que presumir-ne, els he fet servir per a negociar contractes, buscar feines i aconseguir que em contestessin correus electrònics.

—Trobeu a faltar alguna cosa de treballar per a Associated Press?
—Dues coses. L’una, la major part dels companys sobre el terreny amb els quals vaig treballar. Eren espectaculars, era una mena de dream team del periodisme. De caps, com a tot arreu, n’hi ha de bons i de dolents, però hi havia molt de talent. I l’altra, els recursos. Últimament, hi ha hagut retallades de pressupost, però quan treballes en una agència internacional els recursos són espectaculars.

—Per què ho vau deixar?
—Amb AP tens com a escenari el món sencer. La teva història és anònima, però arriba a tots els mitjans del món. Em vaig voler creure molt aquesta responsabilitat, aquesta supermotivació, que podia influir mínimament i donar a conèixer històries. La realitat és que el format informatiu només aconsegueix que l’audiència es cansi i normalitzi les situacions. L’altre dia, parlant amb John Lee Anderson, un històric de The New Yorker, m’ho va definir de la següent manera: la informació s’ha convertit en white noise, és a dir, un soroll de fons, que simplement és allà.

—I per què torneu a TV3 després de tants anys?
—És un projecte que en Medir Plandolit, editor digital d’informatius, em va proposar fa temps. El format de Punt de no retorn el feia abans a Al Jazeera, Fly on the wall, i em va dir que TV3 hi estava interessada. Per a mi és un repte molt interessant i, de moment, ha anat molt bé. Ens hem proposat de competir a la Champions League i ho hem aconseguit. Hem guanyat un premi Webby i dos Picture of the Year. Són guardons que normalment s’emporten The New York Times, The Washington Post, National Geographic… Fa goig veure que també hi ha TV3. A vegades, els recursos no són els mateixos, però la part positiva és que tinc una llibertat, a l’hora de proposar temes, que mai no vaig tenir a Channel 4 ni a Al Jazeera.

—Hi ha algun indret o història que us hagi marcat com a periodista?
—Hi ha molts llocs on he tingut connexions especials, però, segurament, si n’he de dir un, crec que el que més m’ha marcat és Palestina i Israel. Vaig estar tres anys com a ENG a la corresponsalia de TV3 a Jerusalem i allà va començar tot plegat. També he estat dotze anys a l’Àsia i en part també ho considero casa meva.

—Ara que heu parlat del començament. Una de les primeres cobertures que vau fer és la caiguda de Bagdad. De fet, éreu a l’hotel Palestina quan el projectil d’un tanc nord-americà va matar José Couso i Taras Protsiuk. Com ho vau viure? Us vau qüestionar de plegar?
—És difícil de dir. Això són coses que et planteges més endavant, quan ets més gran i menys inconscient. Allà a l’hotel, jo era el més jove. Em vaig fer força amic d’en Couso i la gent de Reuters em van “apadrinar”. Uns minuts abans del tret del tanc, jo era a la seva habitació parlant amb ells al balcó. Aquell dia, jo estava preocupat, tenia un mal pressentiment… I en Taras, recordo que se’m va acostar i em va amanyagar el cap. Em va dir: “No et preocupis, home. Què et passa? Vinga, ànims, que tot anirà bé.” I res, vaig marxar. Uns minuts més tard, l’explosió i els morts… Aquesta és la realitat de cobrir conflictes. Impacta molt i fa molta pena, però per desgràcia la llista d’amics i companys que s’han mort és força llarga.

—El 2017 vau tornar a Catalunya.
—Quan vaig arribar era al zenit del procés. Vaig tenir la sort de poder-ho cobrir durant uns mesos per a The Washington Post. Treballava amb un corresponsal nord-americà amb molta experiència arreu del món. Un veterà. I era una barreja de sentiment. L’experiència d’haver estat fora t’ajuda a analitzar les coses. Haver cobert conflictes, revoltes, protestes i cops d’estat et permet entendre quin nivell de violència hi pot haver o fins on la gent està disposada a arribar. I aquells dies, mentre parlava amb la gent, anaven sortint red flags.

—Com ho vau viure?
—No m’ho creia. Els meus amics d’Espanya m’acusaven d’ajudar els independentistes i els meus amics independentistes em deien equidistant. Hi havia moltes red flags. La llei de transitorietat jurídica, el control del territori, el secretisme, les jugades mestres… Tot allò no tenia cap mena de sentit. Era buit. Hi va haver un moment que gairebé m’ho vaig voler creure. Allà al mig, amb tota la passió… Però no s’aguantava per enlloc.

—Què deia el corresponsal?
—Un dels dies que hi havia protestes, jo era amb el corresponsal. I ell tenia aquella mirada d’això no va enlloc. I, de sobte, em va dir: “Raül, això és com la guerra civil, però el musical.”

—Què us va semblar el paper de la premsa?
—Jo entenc que la gent vulgui un referèndum i la independència després de veure com es carregaven l’estatut i amb el PP desbocat amb una campanya de la política del tot s’hi val contra Catalunya. Però el paper de molts periodistes em va decebre. No van qüestionar ni el procés, ni el poder. La premsa espanyola va anar a sac i a manipular. Semblava que els catalans ens menjàvem els nens castellanoparlants amb patates, però la premsa d’aquí, inclosos molts intel·lectuals i líders d’opinió, em van decebre. Jo puc estar a favor del referèndum i fins i tot votar que sí, sobretot per un tema antisistema, però això no t’ha de condicionar en l’exercici. Es van cometre molts errors i el periodisme va fallar.

L’executiva nacional d’ERC està reunida des de vora les deu del matí a la seu del partit, al carrer de Calàbria de Barcelona. La direcció d’ERC està pendent de tancar els darrers detalls de l’acord amb el PSC per a la investidura de Salvador Illa, que s’espera que es pugui fer públic ben aviat, potser avui mateix. Segons que informen fonts d’ERC a VilaWeb, al principi de la reunió els negociadors han explicat al conjunt de l’executiva el contingut de l’acord que han pogut pactar fins ara. La previsió és que hi hagi una conferència de premsa a la tarda.

Ahir, la secretària general d’ERC, Marta Rovira, va dir que queden serrells de l’acord per a garantir “que un eventual canvi de govern no implicarà que es desmunti”. A més, avançava que no accepten el consorci tributari que proposen els socialistes com a resposta a l’exigència de pactar un finançament singular: “El consorci ens recorda la relació de minoria d’edat que tenim amb l’estat espanyol. Catalunya vol la majoria d’edat i una relació bilateral.”

La diputada d’ERC Pilar Vallugera s’oposa a la investidura de Salvador Illa

La setmana que comença pot ser especialment significativa i marcar la política catalana dels anys vinents. Els negociadors d’ERC van avisar des del primer moment que no estaven disposats a allargar les converses fins al final i van marcar juliol com a termini per a tancar un acord. I van deixar-ho marcat al calendari quan van afirmar que el primer d’agost, dijous, preveien fer la consulta telemàtica a les bases per demanar-los l’opinió sobre el pacte amb el PSC.

Investir Illa en operació sortida, o com desmobilitzar el carrer quan torni Puigdemont

De fet, la consulta de les bases d’ERC és el factor d’inestabilitat més gros ara com ara a la política catalana. Si anys enrere un pas així es podria haver vist com una formalitat perquè els militants feien confiança a l’equip negociador, la crisi interna d’ERC ho fa absolutament impredictible. Una negativa a l’acord d’investidura aboca, pràcticament amb tota seguretat, a una repetició electoral, que seria el 13 d’octubre. Què representaria per a ERC tornar-se a enfrontar a les urnes? Normalment, les repeticions electorals afavoreixen els partits grossos –en aquest cas, PSC i Junts–, perquè els votants solen concentrar el vot en aquells partits que creuen que poden tenir més oportunitats de governar i, per tant, desfer el nus que ha forçat la repetició electoral. A més, la situació d’ERC és complicada, per dir-ho amb paraules suaus: no té candidat –Pere Aragonès va fer un pas al costat després de la patacada de les darreres eleccions–, encadena un cicle electoral negatiu i la crisi pels cartells dels germans Maragall i l’existència d’una estructura per a practicar el joc brut polític han fastiguejat bona part de l’electorat d’ERC.

Les vegades que els militants d’ERC han fet virar el rumb del partit

El resultat electoral que podria aconseguir ERC és del tot incert, però no hi ha res que pugui fer pensar que podria millorar el resultat. En tot cas, mantenir els vint diputats actuals –després de perdre’n tretze– seria motiu de celebració. Però malgrat això, la militància d’ERC té arguments per a dir que no a la investidura d’Illa, la cara més espanyolista del PSC i un gripau molt difícil d’empassar que hipotecaria les possibilitats d’ERC de reconnectar amb els antics votants. A més, a falta de conèixer el contingut de l’acord, molt difícilment podrà satisfer la reclamació d’una reforma en el sistema del finançament que permeti a Catalunya de recaptar els imposts. I fins i tot si els equips negociadors haguessin trobat una fórmula que s’hi assembli, l’incompliment històric dels socialistes pot decantar la balança cap al no. Aquests dies hem vist com el PSOE s’esforça a tenir cura d’ERC amb la signatura del traspàs de la gestió de l’ingrés mínim vital i una reunió bilateral entre Aragonès i Pedro Sánchez, però és una operació tan forçada que se li poden veure les costures.

El difícil aterratge polític de l’acord de finançament que reclama ERC per investir Illa

I encara un factor més: l’enfrontament públic i obert entre Oriol Junqueras i Marta Rovira i el seu entorn pot ser un condicionant. Junqueras va deixar la presidència després dels mals resultats de les eleccions al parlament, però amb la intenció de tornar a presentar-se al congrés nacional que el partit farà al novembre. De manera que pren distància de la direcció del partit en un moment especialment difícil: intentar de tancar un acord que valgui la pena amb el PSC. Junqueras fa setmanes que recorre Catalunya parlant amb la militància per mirar de recuperar confiances. Quina posició pública acabarà tenint sobre el possible acord? Podria arribar a demanar de votar-hi en contra? I com influiria això en la consulta a la militància?

Divendres, la portaveu d’ERC, Raquel Sans, va dir en una entrevista al 3/24 que veu possible de tancar un acord amb el PSC, però que el principal escull poden ser les bases d’ERC. “Hi ha molta desconfiança”, va dir. Una afirmació que, si bé no deixa de ser certa, també és una mesura de pressió al PSC per dir-los que els primers interessats que sigui un bon acord són els socialistes, per a garantir que la militància d’ERC l’autoritza.

El retorn de Puigdemont

Si finalment les bases d’ERC avalen l’acord, hi haurà un ple d’investidura, segurament la setmana vinent. I, de retruc, es posaria en marxa l’operació tornada de Carles Puigdemont, que es va comprometre a tornar per participar en el ple d’investidura i dissabte ho va reblar en un acte als Banys i Palaldà (Vallespir) amb la militància de Junts, que fa temps que estan avisats que no facin vacances gaire lluny per si cal activar-se.

Puigdemont es reafirma en el retorn i avisa que detenir-lo seria il·legal

No se sap com serà el retorn, però Puigdemont ho tindrà francament difícil per a arribar al Parlament de Catalunya. Sap que el més probable és que sigui detingut i, una volta posat a disposició judicial, la situació més probable és que en decretin l’empresonament provisional i hagi de passar una temporada a la presó. Ara bé, no és negligible l’impacte que l’empresonament de Puigdemont tindria per al començament d’un govern d’Illa, per al procés de pacificació entre Catalunya i l’estat espanyol i, de retruc, per a l’estabilitat de Pedro Sánchez, a qui costarà molt que Junts li voti el pressupost.

Sembla que és imminent l’anunci d’un acord entre el PSC i ERC per a fer president autonòmic Salvador Illa. I, pel que circula, l’acord es basaria en la promesa per part del govern espanyol que divuit anys després estaria disposat a complir l’article 204.2 de la versió decapitada de l’Estatut d’Autonomia aprovat l’any 2006. 

L’article diu que “en el termini de dos anys” (i alerta que això ja ens envia al 2026 i, per tant, als vint anys) es constituirà un consorci que podrà recaptar els imposts que la Generalitat i l’estat consideren. Només això. 

És a dir, que si ara compleixen allò que no van complir ni amb Pasqual Maragall, ni quan el 2017 els estrenyia de debò la cosa, resultarà que vint anys més tard els socialistes es quedaran la Generalitat, només a canvi de la promesa que Espanya complirà una cosa que hauria d’haver complert el 2008 –abans i tot de la consulta d’Arenys de Munt.

El 2008 queda molt lluny. Fa divuit anys, però des del punt de vista del procés d’independència, fa un segle. Al Parlament de Catalunya ERC tenia si fa no fa els mateixos diputats que avui, un més en aquell cas, però a les eleccions següents va caure a deu diputats, a causa del suport al tripartit. La CUP no tenia escons ni es qüestionava d’entrar al parlament. I Convergència i Unió en tenia 48 i va pujar a 62 en les següents eleccions, però ni de bon tros eren tots independentistes, ni la meitat, ni una quarta part. Ciutadans acabava d’entrar amb tres diputats. I les enquestes ens parlaven de vora un 30% de població que simpatitzava amb la idea de la independència, però que no hi pensaven en cap cas com una alternativa factible. El cop del Tribunal Constitucional contra l’estatut encara no havia arribat i l’Assemblea Nacional Catalana no naixeria fins quatre anys més tard.

Vist des d’aquesta perspectiva, hi ha una pregunta que crec que és lícita de fer-nos. D’entrada, hom diria que colant aquest gol que li han colat a Esquerra Republicana, Espanya ha guanyat vint anys, còmodament, sense haver de fer res. Ha amortitzat vint anys després una promesa que aleshores es va presentar com el símbol del gran canvi en les relacions entre tots dos països i com el començament d’una nova era. I ni tan sols ha de demostrar que ara la complirà.

Al costat d’això, i de la ràbia que causa veure-ho així, hi ha, però, una altra perspectiva, que per a mi és molt més important i significativa. Que és dir que Catalunya ha aprofitat aquests vint anys per avançar en una concepció de si mateixa com a nació que és a anys llum del que era el 2008. 

Si el 2006 la independència era vista com una utopia, vint anys després és un projecte polític molt ben afermat i estructurat. I si Espanya el 2006 intentava de presentar-se davant els catalans com un estat amable que tenia la voluntat d’arreglar els greuges, federalitzant-se i acceptant la diversitat i dialogant, avui el seu projecte ha quedat plenament despullat i sabem que, l’encarne el PSOE o el PP, es basa en la violència, en l’exercici permanent o en l’aprofitament de la violència, contra la dissidència democràtica catalana.

Queda molt lluny, ara que estem en plens jocs olímpics, aquella Espanya amable i somrient que es presentava a Barcelona 92 amb la immensa majoria de la població catalana contenta i feliç de l’espectacle mentre ells es permetien de torturar impunement tot de militants independentistes, marginals i marginalitzats.

De manera que, recorrent a la meua formació marxista –i de l’experiència personal que m’ha donat treballar en l’independentisme des de la dècada dels setanta–, crec que s’entendrà que m’apunte sense cap mena de dubte a aquesta segona visió. Perquè he comprovat en vida meua que la història té una direcció determinada –que és la que té i la que tots veiem: les coses canvien visiblement. I la té a causa d’un seguit de  factors econòmics o socials subjacents, que inevitablement porten a certs resultats. Parle d’allò, en definitiva, que en diuen “la fletxa de la història” i que Hegel, en les seves Lliçons sobre la filosofia de la història universal resumia amb la famosa sentència segons la qual “la història és el progrés de la consciència de la llibertat”.

Cosa que vol dir que com que els factors econòmics i socials subjacents persistiran, en forma d’espoli fiscal i la seua conseqüència sobre l’estat del benestar català –que és una cosa que no canviaran gens amb aquest acord– aleshores el progrés de la consciència de la llibertat continuarà. Simplement. Facen què facen demà per salvar el seu mal tràngol momentani i els seus interessos particulars el senyor Illa i la senyora Rovira –no sé si hauria de dir també el senyor Junqueras…

 

PS1. No n’hi ha constància escrita, però tothom atribueix al canceller Otto von Bismarck aquella famosa frase segons la qual “hi ha dues coses que no vols saber com es fan, que són les salsitxes i els pactes polítics”. I és ben bé això. El pacte entre PSC i ERC també l’intentaran de vendre amb paraules grandiloqüents sobre el país i la societat…

PS2. Raül Gallego és un dels videoperiodistes catalans més reputats al món, amb una llarga trajectòria cobrint conflictes i afers internacionals. Ara ens presenta al 3Cat una nova temporada de la sèrie Punt de no retorn i n’ha parlat una mica amb l’Oriol Bäbler: “La gent no és idiota i sap quina repercussió té posar-se davant una càmera”.

PS3. Si tots podeu llegir de franc el nostre diari, sense murs de pagament, és perquè milers de lectors han estat solidaris amb el projecte i se n’han fet subscriptors. Penseu si vosaltres també ens voleu ajudar amb la vostra solidaritat i, si la resposta és afirmativa, feu-vos-en subscriptors.

 

Bruno Jaffré (1954) és un dels analistes i historiadors més destacats de l’evolució política i social de Burkina Faso, d’ençà dels temps del poder del dirigent revolucionari Thomas Sankara (1983-1987). És autor de llibres tan importants com ara Burkina Faso: Les Années Sankara, de la Révolution à la Rectification (L’Harmattan, 1989) i Biographie de Thomas Sankara. La patrie ou la mort (L’Harmattan, 1997), entre més obres.

Amb les seves obres ha contribuït a transmetre a les noves generacions el valuós llegat ideològic i revolucionari del dirigent burkinès. És animador de la web thomassankara.net, que conté una secció en català. A més, ha publicat en català La llibertat contra el destí (Tigre de Paper, 2023), un exhaustiu recull contextualitzat dels seus discursos més significatius, un treball fonamental per a comprendre l’esperit d’aquella revolució.

Coberta de ‘La llibertat contra el destí’, publicat per Tigre de Paper.

—El vostre llibre permet de comparar el pensament de Sankara amb la realitat actual. Dediqueu el llibre “Als revoltats del 30 i 31 d’octubre de 2014”. Es pot parlar a la pràctica d’un ressorgiment del sankarisme a Burkina Faso?
—Hi va haver un ressorgiment del sankarisme, especialment en el període anterior a la insurrecció del 2014, sobretot per part dels activistes que crearien Le Balai Citoyen. El sankarisme  ha trobat moltes dificultats a causa de les disputes entre partits. El més important, el partit encapçalat per Bénéwendé Sankara, ha mostrat d’aleshores ençà molt d’oportunisme, especialment amb la presidència de Roch Marc Christian Kaboré a partir del 2015.

—Es pot comparar la realitat actual a Burkina Faso amb el pensament de Sankara?
—Comparar la realitat actual amb el pensament de Sankara és una tasca complexa que falta assolir. Però això que passa actualment és, al meu entendre, una farsa. Tot i que els partits de dreta van ser prohibits durant la revolució, hi va haver debat i pluralisme en les organitzacions que van participar en el lideratge. Avui no n’hi ha cap. Els activistes que són perseguits són sovint els que van ser al capdavant durant la insurrecció del 2014. Sankara va practicar l’autocrítica. Per exemple, les seves intervencions a les dues conferències nacionals dels CDR van ser molt crítiques amb el comportament dels CDR. El govern actual tan sols practica l’autosatisfacció que dissimula la realitat, i es nega a difondre informació sobre la realitat de la guerra i la situació econòmica.

—Llegint el llibre, és molt clar que Sankara es va avançar al seu temps i que, fins i tot, va ser el precursor de moltes idees antiimperialistes, feministes, ecologistes i antiglobalització d’avui dia. D’on neix la força del seu pensament i la seva lucidesa?
—Sankara era una persona amb molta curiositat i molt treballadora. Es passava el temps reunint-se, discutint, llegint, estudiant. Va freqüentar activistes de les organitzacions marxistes de l’època, alguns dels quals eren amics seus. La seva força també ve del coneixement del seu país, i de la proximitat que va teixir amb la població, mirant sempre de mantenir-se en contacte directe amb la gent. Aleshores, el marxisme va atreure joves intel·lectuals africans. Sankara s’interessava per tots els temes i es dedicava a demanar als visitants estrangers que poguessin ensenyar-li coses noves i fer-li suggeriments. Un bon exemple és el seu interès per l’ecologia. Contràriament a l’autopromoció de Pierre Rabhi, que finalment el va conèixer poc, va ser sobretot René Dumont, el precursor de l’ecologia política, qui el va inspirar. El va convidar a recórrer el país, conèixer la gent i fer propostes. René Dumont va fer un informe, que vaig poder trobar, que va inspirar Thomas Sankara en el seu compromís amb l’ecologia.

Bruno Jaffré fa promoció del seu darrer llibre, ‘Thomas Sankara. La llibertat contra el destí’.

—El vau conèixer personalment. Com era? Quin és el record més important que en conserveu?
—Tan sols el vaig conèixer una vegada, uns quinze dies abans no prengués el poder. Durant tres hores. Va ser emocionant. Jo era un activista comunista en aquell moment i em va rebre perquè pogués transmetre un missatge i donar a conèixer el seu projecte al Partit Comunista. Semblava preocupat i poc somrient en comparació amb les moltes imatges que hem vist d’ell després. Es preparava per prendre el poder i vivia en arrest domiciliari. Estava molt concentrat, tenia una mirada profunda i els seus ulls brillaven d’intel·ligència. Em va impressionar molt el projecte que va dissenyar, la seva ambició i una certa pedagogia de la revolució.

—Els militars avui al poder es diuen sankaristes, però no sembla que actuïn seguint les seves idees. És ignorància o una confusió intencionada?
—Crec que hi ha una mica de totes dues coses. Quan va prendre el poder, Ibrahim Traoré va declarar que no volia gestionar-lo sinó tornar a la guerra. Tan sols li van caldre uns quants banys de masses perquè canviés d’opinió. Certament, no té gaire formació política. Va triar un primer ministre que va escriure un dels llibres més importants sobre Sankara i la revolució, procedent de Burkina, on prova de fer-ne un balanç. Però els seus oponents difonen imatges en què les seves declaracions entren en una contradicció total amb el seu compromís revolucionari d’avui. Sovint era convidat als platós de televisió abans del cop d’estat d’Ibrahim Traoré. El vèiem en un programa de televisió de fa tres anys, per exemple, lloant el president Macron! Vaig investigar als arxius diplomàtics. Això sí, en públic, Thomas Sankara feia declaracions denunciant l’imperialisme i el neocolonialisme, però va practicar la diplomàcia i no va deixar de demanar ajuda a França per als seus projectes de desenvolupament.

—Quin és l’aspecte més preocupant de la situació actual?
—El més preocupant és que el poder actual persegueix tots aquells que expressen diferències respecte de la seva manera de dirigir el país. Les crítiques ciutadanes, com més va més escasses, tan sols demanen un consens més ampli per a unificar el país. La gent és segrestada i desapareix, uns altres són enviats per la força al front. Els diaris estan amenaçats. Quatre periodistes van ser segrestats en l’últim període. La gent té por, el debat no existeix, el pensament col·lectiu s’empobreix. I, a més, es depura l’exèrcit, mitjançant la detenció d’oficials superiors, un dels quals es va morir mentre era detingut, fet que debilita l’exèrcit. Tot això sembla perillós per al futur.

Presentació de ‘Thomas Sankara. La llibertat contra el destí’. El segrest del militant antiimperialista Rasmané Zinaba

La setmana passada parlàvem del segrest del jove activista burkinès Rasmané Zinaba i de la repressió de la junta militar contra activistes, dissidents pacífics i periodistes crítics.

—Vós coneixeu Zinaba. Ens el podríeu definir com a persona i activista, per al públic català que no el coneix?
—Zinaba és un activista veterà. El vaig conèixer durant els meus viatges a Burkina. Sempre ha estat molt compromès, antiimperialista, honest, carismàtic, amb una gran cultura política, especialment sobre la revolució burkinesa, és un apassionat de les discussions i un líder de masses buscat. Va encapçalar sobretot la caravana de moviments socials, a tota l’Àfrica occidental, amb activistes del CADTM per anar al fòrum social de Dakar el 2011.

—És militant de Le Balai Citoyen. Quina és la història d’aquest moviment?
—Le Balai Citoyen reivindica ser un moviment ciutadà adreçat a la joventut. Es va formar al voltant d’activistes, que deien ser seguidors de Thomas Sankara, a qui van donar a conèixer més bé. Van lluitar plegats contra el poder de Blaise Compaoré, que havia organitzat l’assassinat de Thomas Sankara per substituir-lo al poder. Va forjar una dictadura, però el país es va liberalitzar, a poc a poc, gràcies a la lluita permanent del poble burkinès per la seva llibertat. Sobretot, després de l’assassinat del periodista Norbert Zongo el desembre del 1998. Els activistes de Le Balai Citoyen van tenir un paper important en la preparació de la insurrecció que va derrocar Blaise Compaoré el 2014.

—Per què els militars han segrestat Zinaba? Per què el temen?
—Els soldats que van prendre el poder, encapçalats pel capità Ibrahim Traoré, el 30 de setembre de 1982, no poden tolerar ni les crítiques constructives. Eviten qualsevol debat polític al país, amb el pretext de la guerra, i impedeixen que la població estigui informada, sobretot de la realitat de la guerra. Ibrahim Traoré havia promès de reduir el terrorisme en tres mesos, però dos anys després, una part important del país continua insegur. A més dels periodistes, va atacar activistes que van ser al capdavant de la insurrecció que va derrocar Blaise Compaoré l’octubre del 2014. Ibrahim Traoré presumeix de no respectar les decisions judicials tot i que va jurar respectar la constitució. Està afeblit per divisions dins l’exèrcit i sembla preocupat especialment per defensar el seu poder. Per això, molts crítics són segrestats i sovint desapareixen. Uns altres són enviats al front com a càstig “educatiu”, “per ensenyar-los les realitats de la guerra”. Aquest país s’ha tornat irreconeixible. La gent té por d’expressar-se. El poder actual diu ser com Thomas Sankara. En el seu temps hi va haver detencions, sí, però el debat entre les diferents sensibilitats revolucionàries va ser permanent.

Plaça de la Revolució d’Ouagadougou, l’octubre del 2014.

—Fa poc va aparèixer a la Televisió Nacional de Burkina un vídeo de Rasmané Zinaba. És viu. Els seus camarades saben on és? Sembla que és a primera línia en la lluita contra els gihadistes…
—A primera línia no ho sé, però al front, sí, on cauen molts soldats en combat. Sens dubte, el vídeo va ser filmat sota coacció i un dels seus amics pròxims em va confiar la seva immensa tristesa d’haver-lo vist així.

—Què pot significar aquesta aparició a la televisió? I el seu missatge?
—El missatge diu que ha vist la realitat de la guerra, però abans de ser detingut sempre havia expressat un suport indestructible a l’exèrcit. Si al principi va afirmar el seu suport després del cop d’estat d’Ibrahim Traoré, després, davant els excessos del règim, va començar a criticar-lo.

—Pot ser que s’acosti la fi del segrest?
—No t’ho puc dir. El doctor Alouna Louré, un altre activista de la societat civil, va ser reclutat per la força per anar al front i va ser alliberat tres mesos més tard. Poc després d’haver tornat, va continuar fent crítiques constructives, per exemple, demanant l’organització de consultes inclusives. Va tornar a ser segrestat. No sabem on és. Hi ha molts segrests i solament sentim parlar dels de gent coneguda. Aquest mes tres periodistes, dels millors professionals del país, han estat segrestats, i no se’n sap res. Més gent coneguda ha preferit anar-se’n del país. L’advocat Guy Hervé Kam, antic portaveu de Le Balai Citoyen, que, d’aleshores ençà, ha creat el moviment SENS (que vol dir “Servir i no servir-se’n”), advocat d’unes quantes famílies de víctimes durant el judici de l’assassinat de Thomas Sankara i els seus companys, havia estat segrestat fa uns quants mesos. Acaba de tornar a casa, però continua sota una vigilància molt estricta i li han prohibit cap activitat política. Aquesta victòria es deu sobretot al fet que és advocat i que la mobilització de l’ofici va ser molt important i tenaç.

—El vídeo de Zinaba podria ser una condició per a alliberar-lo?
—No ho sé. En tot cas, ja fa un mes i continua al front. El temps ens ho dirà. Per mi és, sobretot, un instrument de propaganda i una amenaça per als qui critiquen el règim.

—Les autoritats franceses han intervingut sobre el seu cas i uns altres davant la junta militar burkinesa?
—No ho sé, però no ho crec.

—Quins objectius socials i econòmics defensa, la junta militar?
—Hi ha un canvi d’orientació molt clar en l’àmbit internacional, una ruptura amb França, i, en grau més baix, amb els Estats Units. Els discursos antiimperialistes són recurrents. És un canvi clar d’aliança, amb un acostament a Rússia sobretot. Putin sembla que és un model per a Ibrahim Traoré. I una recerca de nous socis, els BRICS, Turquia, l’Iran, Veneçuela, etc. Les autoritats declaren que volen millorar la vida de la població, i que volen prendre mesures per aconseguir-ho. Però la pobresa no ha estat mai tan significativa, perquè en realitat el país pateix de manca de recursos, i hi ha molts desplaçats interns. El nepotisme s’ha instal·lat, amb uns quants ministres o assessors de la família d’Ibrahim Traoré, i comencen a circular rumors de corrupció.

Jornades revolucionàries, l’octubre del 2014.

—Com resisteix el país, econòmicament?
—Burkina Faso és potencialment ric per les nombroses mines d’or i més riqueses del subsol no explotades fins ara, però gairebé la meitat de les mines s’han aturat a causa de la guerra. El govern acaba d’anunciar que retirarà els drets d’explotació a les multinacionals estrangeres. Tanmateix, també ha anunciat que la participació de l’estat passava del 10% al 15%. A més, anuncia la creació de fàbriques per a processar productes agrícoles o del subsol in situ. Els opositors es mostren molt escèptics sobre la realitat d’aquestes decisions i els partidaris dediquen a Traoré un autèntic culte irracional a la personalitat; de vegades fins i tot el presenten com un enviat de Déu. Thomas Sankara sempre s’hi va negar rotundament. El futur ens dirà què passarà.

—Com són les relacions amb els països veïns?
—Ibrahim Traoré es comença a crear enemistats amb provocacions verbals entre els països veïns, sobretot la Costa de Vori i Benín, que també acullen refugiats. Va acusar Benín d’acollir una base estrangera per desestabilitzar el seu país. El ministre Bassolma Bazié va publicar imatges de prova. El periodista francès Thomas Dietrich, conegut pels seus informes contra la Françafrique, va denunciar la manipulació i va dir que aquelles imatges havien estat filmades al Níger l’any 2023, quan hi va haver el cop d’estat militar. Níger, Mali i Burkina Faso s’han retirat de la CEDEAO (Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica Occidental) per crear una confederació. És difícil predir què passarà.

—Quins plans de futur ha manifestat?
—Es va concedir a si mateix cinc anys de poder addicional en una assemblea d’incondicionals. Siguin quines siguin les declaracions dels dirigents, la història ens ha ensenyat que no es pot fer una revolució sense lideratge col·legial i certes formes democràtiques i debats, però, efectivament, no en el marc d’una dictadura militar. El país, sota el lideratge d’Ibrahim Traoré, és en procés d’adquirir quantitats molt grans d’armes de tota mena. Se’n poden veure fotografies als mitjans de comunicació burkinesos. En un discurs recent, Traoré ha declarat el seu objectiu de convertir l’exèrcit burkinès en l’exèrcit més poderós de la regió. Això no és gaire tranquil·litzador.

Bruno Jaffré signa exemplars als lectors i seguidors de Thomas Sankara.

La tradició de l’olimpisme diu que als jocs es competeix per la fama i l’honor, però no per diners. I això ha estat així fins a París. Perquè enguany, per primera vegada, alguns atletes rebran cinquanta mil euros quan els posin la medalla al coll.

Concretament, això passarà en l’atletisme, en què els guanyadors de les quaranta-vuit proves del programa olímpic rebran aquesta recompensa, juntament amb la medalla d’or. En el cas dels relleus, els equips decidiran com es reparteix el premi.

La mesura, que ha aixecat una certa polèmica, s’eixamplarà una mica més als jocs de Los Angeles, on els guanyadors de les medalles d’argent i bronze també rebran un premi econòmic.

Cap altra federació esportiva internacional no s’ha afegit a la iniciativa de la Federació d’Atletisme. I el Comitè Olímpic Internacional ha declinat d’opinar. Simplement ha dit que era una mesura adoptada per la federació i no per ells.

 

Durant la celebració dels Jocs Olímpics de París, VilaWeb us ofereix cada dia una informació periodística de caràcter social, no vinculada directament a la competició. Les podeu recuperar totes ací.

“París bé val una missa.” La frase amb què Enric de Navarra va justificar de convertir-se al catolicisme per a esdevenir Enric IV de França, és un clàssic de la hipocresia política. Per cert, la conversió va anunciar-la el 1593 a Suresnes, la ciutat on l’octubre del 1974 el PSOE abjurava el marxisme com a pas previ a la conquesta de Madrid. Enric IV provenia del bàndol calvinista en les guerres de religió que encenien Europa i dividien França. Felipe González venia del marxisme i havia ascendit dins la jerarquia del partit com a creient d’aquesta ideologia. Però a mitjan anys setanta el marxisme ja no era més que l’opi dels intel·lectuals, com havia declarat Raymond Aron vint anys abans, amb què escandalitzà el tot París addicte a aquella droga. Si la conversió d’Enric feia aixecar l’excomunió que pesava sobre ell i posava fi a la guerra de religions amb l’edicte de Nantes, l’abjuració del PSOE posava fi a la guerra freda dins l’estat espanyol, aplanava la sortida de la dictadura i obria de bat a bat la caixa de l’SPD alemany, que d’ençà de la segona meitat dels anys 60 subvencionava el PSOE mitjançant la fundació Friedrich Ebert. Tot quedava lligat i ben lligat.

Un problema de la hipocresia és que és fàcil de detectar-la, però costa molt de censurar-la sense restar-hi atrapat. Vull dir que és fàcilment reversible i l’hipòcrita sempre podrà defensar-se amb un tu quoque. Una raó del rebuig que provoca la hipocresia és que a ningú no li agrada que el prenguin per curt de gambals. Però el menyspreu natural que sentim per la tartuferia es muda ràpidament en paranoia quan entrem en l’àmbit de la política. Especialment la política democràtica, car els dictadors no tenen cap necessitat de dissimular les intencions. Considerats sota el prisma de la competició partidista, tots els polítics semblen tallats amb el mateix patró, perquè tots cedeixen a la temptació de denunciar la duplicitat dels rivals, car és més fàcil d’atacar-los per aquest flanc que no pas vèncer-los amb propostes positives. 

La publicitat negativa sempre ha estat central en la lluita política, de vegades amb una estratègia tan perversa com l’afer dels cartells dels Maragall o el ninot de Junqueras, hipocresia de segon grau que posa la cúpula d’ERC al mateix nivell que la del PP en l’operació Catalunya. Aquesta afirmació, però, qualsevol pot regirar-la contra mi, assenyalant l’existència d’un marge ideològic entre l’exposició del fet i la intencionalitat de la tria. I no em podria defensar de manera convincent, perquè en política, encara que no es travessi el límit de l’opinió, no es pot pas pretendre una coincidència absoluta entre les paraules enunciades i la realitat subjacent. Ara, cal afegir que, si tant ens revolta la hipocresia, és perquè en el fons ens adonem que les paraules recolzen en la realitat i que en política, tant com en el dia a dia, parlar és actuar. Per això, perquè consignen les intencions i posen en marxa la funció executiva, les paraules ens encenen i en la fragor del combat acostumem a triar les més incendiàries. 

En grec clàssic, hypokrisis volia dir actuar en el teatre. L’hipòcrita era l’actor, i aquest sentit de representació perdura en la política, car el polític professional és un vicari dels qui l’han elegit. Però el sentit etimològic encara és més transparent quan es diu pejorativament que la política és teatre o que els polítics són titelles, volent dir que no tenen autonomia ni albir ni segurament tampoc parer. En definitiva, que no són persones, un altre terme d’origen teatral, que originalment designava una màscara i més generalment una part o personatge. Considerant aquesta funció representativa, és paradoxal que el polític sembli més inhumà, més guinyol, quan s’esmuny del paper que li assignen els qui l’han posat damunt l’escenari. Dit d’una manera diferent: com menys hipòcrita és, més ho sembla.

Ara bé, la hipocresia no és igual en tots els casos. Canviar de parer o d’estratègia no és necessàriament hipòcrita. Hi ha conversions genuïnes, però en política acostumen a ser de mal pair. La hipocresia consisteix a crear una impressió falsa sabent que ho és. No perdré el temps explicant als lectors allò que ja saben sobre la distància entre les manifestacions públiques dels polítics abans i després de l’octubre del 2017 i els límits previstos per a l’acció. Però val la pena de recordar que la hipocresia engloba molta més gent que els protagonistes visibles del procés, començant pels articulistes que de vegades vam deixar córrer la imaginació molt més que els fets no ho avalaven. La diferència cabdal, doncs, no és entre l’hipòcrita i el sincer sinó entre l’hipòcrita conscient i el que no s’adona de ser-ho i no es fa càrrec de les conseqüències. I puix que no se’n fa responsable, s’entesta a exigir responsabilitats als hipòcrites que com a mínim saben que ho són. D’aquesta manera el públic pot mantenir l’engany col·lectiu, creient que n’hi ha prou de canviar l’elenc perquè canviï el desenllaç de la comèdia.

Si parem atenció en l’escenari que s’ha obert a la política americana després de la retirada de Biden, veurem que l’oportunitat per als demòcrates consisteix a introduir una falca entre la legislatura de Biden i el programa que Harris haurà d’anunciar, procurant no quedar atrapada en les qüestions que afeixugaven el perfil del qui encara és president. I això, a banda el problema de la senilitat definitivament conjurat, no serà fàcil, perquè Harris no podrà desentendre’s del paper de vice-presidenta, i els republicans reblaran aquest bagatge identificant-la amb les polítiques menys populars de Biden.

Potser el capital polític més important amb què compta Harris és la por de molta gent a una victòria de Trump, i la por, si no mou muntanyes sí que causa desbandades. Però tot i la por justificada davant la radicalitat del Partit Republicà, el votant mitjà considera que el Partit Demòcrata s’ha allunyat encara més de la centralitat. Una enquesta del mes passat donava una majoria de gairebé el 50% d’americans que creien que Trump tractava millor els temes més importants, davant el 37% que preferia la política de Biden en aquests temes. Per a canviar aquesta correlació, Harris haurà d’encarar els temes més sensibles d’una manera diferent de com ho ha fet fins ara sota la batuta de Biden. I els àmbits que més preocupen l’electorat menys escorat ideològicament són tres: la seguretat ciutadana, la immigració i la inflació. No és gens exagerat de pensar que aquests temes decidiran les eleccions. En el de la criminalitat, Harris podrà capitalitzar la seva feina de fiscal a Califòrnia. Indubtablement posarà en relleu la condemna que pesa sobre Trump i les altres irregularitats punibles, incloent-hi l’assalt al Capitoli, per visualitzar la hipocresia del contrincant. En canvi, amb la immigració li serà més difícil de convèncer els votants indecisos que serà més rigorosa que Biden, car ella fou l’encarregada d’algunes de les polítiques migratòries del president i això vol dir que en certa manera s’haurà de distanciar d’ella mateixa.

La inflació no és a les seves mans ni a les de cap president contenir-la i l’única cosa que podrà fer, tot confiant que es mantingui la gradual moderació dels preus, és repetir els llocs comuns i les promeses buides sobre refer la classe mitjana. Aquesta promesa Trump ja la féu a la seva manera i l’aplicà (bé o malament) amb el proteccionisme i el compromís de repatriar la indústria. A la fantasia de Trump de combatre la globalització, Harris hi oposarà la d’enfrontar-se a la banca i a les grans empreses que, en molts casos, han respost a l’anunci de la seva candidatura enviant-li donacions milionàries. 

Per guanyar aquesta cursa, Harris haurà de prendre distància no sols de Biden sinó de les conviccions expressades en campanyes anteriors. No hi ha cap dubte que els republicans la presentaran com a membre de l’elit liberal, un dels cavalls de batalla conservadors que poden soscavar la seva candidatura entre els votants moderats dels estats frontissa. La qüestió no és pas si la hipocresia serà un factor de les eleccions, que ho serà, ni si tindrà gaire importància en comparació amb eleccions anteriors. La qüestió és la naturalesa de la hipocresia en joc. Com diu David Runciman en un llibre sobre hipocresia política, tots els polítics menteixen, però n’hi ha que convencen la gent, i a ells mateixos, de la sinceritat de les seves paraules. L’exemple que posa és Bill Clinton, un polític especialment capaç de projectar la imatge de sinceritat. Segurament fou per això que el públic no li perdonà l’afer Lewinsky, no tant per l’escàndol en si com per la temeritat de negar-lo fins al ridícul. La resposta amb què provà d’esquivar la pregunta nítida de si havia practicat sexe amb Monica Lewinsky l’estampà com un hipòcrita per sempre més. En sentir la pregunta, Clinton demanà al seu torn: “Què voleu dir amb ‘sexe’?”

Trump no té la mateixa capacitat d’enterbolir la realitat lliscant pel pendent semàntic. Menteix sense importar-li la disjunció entre fantasia i realitat, perquè allò que persegueix no és esmunyir-se de l’evidència sinó l’efecte irracional de la mentida. En el seu cas es fa difícil d’esbrinar si s’enganya a ell mateix o si es mou en el nivell de la hipocresia conscient. Si és dels qui es creuen les pròpies mentides, la seva victòria podria resultar tan catastròfica com projecten els pitjors auguris. Però si és simplement un cínic conscient de la pròpia màscara, hi ha la possibilitat que, si aconsegueix de recuperar el poder, el cínic desplaci l’hipòcrita i es comporti amb coherència amb els requisits del poder. En democràcia, conservar el poder exigeix encertar el diagnòstic dels problemes i aplicar les mesures pertinents. Tots els presidents asseguren que governaran per a tothom i això no vol dir sinó que tothom es veu afectat per les polítiques empreses. En democràcia la hipocresia és servida, però importa molt quina mena d’hipocresia i què s’instal·la en el buit entre la màscara que porta el polític i la voluntat que s’hi amaga al darrere. Al capdavall, els electors tenen la possibilitat de furgar en l’espai que separa l’aparença de la realitat, una vegada cristal·litza en les reformes amb què avança o recula la sensació de benestar.  

Actualment, se saben dotze factors de risc modificables associats a més risc de demència.

Si ens centrem en aquests factors de risc i prenem mesures proactives de manera precoç i constant al llarg de la nostra vida, podem influir profundament en la salut del nostre cervell i en el nostre benestar general, i també reduir el risc de desenvolupar demència més endavant.

Heus ací sis dels canvis d’estil de vida més importants que es poden fer durant la joventut per cuidar la salut cerebral:

1. Bona alimentació

La nutrició és important per unes quantes raons. Tot i que el cervell solament representa el 2% del pes corporal, consumeix al voltant del 20% de l’energia diària. Això fa que una bona nutrició sigui un element crucial per a la salut cerebral.

A més, una bona dieta ens ajuda a mantenir un pes saludable i redueix el risc de diabetis, dos factors que s’han associat a un 1% més de risc de demència. Una dieta sana també pot prevenir la hipertensió, que s’associa a un 2% més de risc de demència.

Una de les dietes més bones per a tenir un cervell sa és una versió de la dieta mediterrània. Molts estudis han demostrat que la dieta mediterrània és relacionada amb una funció cerebral més bona i amb menys risc de demència.

De manera que si voleu tenir un cervell sa, intenteu d’incloure a la vostra dieta molts cereals integrals, verdures, fruita (sobretot baies), fruita seca, llegums i peix blau. I intenteu de limitar la quantitat de brioixeria, dolços, fregits i formatge. Per a la major part de gent, centrar-se a millorar la dieta serà millor per a la salut cerebral en lloc de prendre suplements específics de vitamines i minerals, tret que tingui una deficiència de nutrients.

2. Mantenir la hidratació

Som fets principalment d’aigua: al voltant del 60%, segons la major part d’estudis. Mantenir-nos hidratats afavoreix la funció cerebral i el benestar general.

Estar deshidratat afecta el nostre rendiment físic i mental de moltes maneres: augmenta la sensació de cansament i fa que el cervell funcioni amb menys eficàcia. La memòria, l’atenció, la concentració i el temps de reacció també són perjudicats per la deshidratació.

Una bona hidratació afavoreix el rendiment òptim del cervell i ens ajuda a prevenir un declivi pronunciat de la funció cerebral.

3. Reduir el consum d’alcohol

Els estudis demostren que beure massa alcohol pot augmentar el risc de demència d’un 1%. L’alcohol no sols perjudica el funcionament del cervell, sinó que també en canvia l’estructura: la recerca ha descobert que va relacionat amb la pèrdua de neurones (cèl·lules que envien senyals a tot el cervell), la disminució de la substància blanca (xarxes de fibres nervioses que permeten la comunicació entre les àrees cerebrals) i la pèrdua de volum. Tots aquests canvis afecten el funcionament del cervell.

Beure més de vint-i-una unitats d’alcohol la setmana és associat a un risc de demència més gran. No obstant això, el NHS (Servei de Salut britànic) aconsella de no beure més de catorze unitats la setmana per mantenir-se sa. L’alcohol també augmenta el risc de patir d’algunes menes de càncer (com el de boca, gola i mama) i de tenir accidents cerebrovasculars i cardiopaties.

4. Mantenir-se actiu

L’exercici té molts beneficis per al cervell. Hi augmenta el flux sanguini al cervell, cosa beneficiosa per al seu bon funcionament, en disminueix la inflamació i fins i tot n’augmenta l’activitat i el volum, i així el fa més eficient. Tots aquests canvis són molt beneficiosos per a la salut cerebral a llarg termini i es creu que protegeixen contra la deterioració cognitiva.

Heu de proposar-vos de fer almenys 150 minuts d’activitat física d’intensitat moderada la setmana o 75 minuts d’exercici d’alta intensitat, o una combinació de tots dos. Però fins i tot si aconseguiu aquest objectiu, la recerca demostra que n’hi ha prou amb fer 7.500 passos el dia per a millorar el volum cerebral.

5. Tenir relacions socials sovint

L’aïllament social i la solitud són relacionats amb un risc de depressió i deterioració cognitiva més alt. No obstant això, la recerca ha descobert que les bones relacions socials –com ara viure amb més gent, participar en un grup comunitari setmanal o veure familiars i amics cada setmana– s’associen a una deterioració cognitiva més lenta. Tenir relacions socials estimula l’atenció i la memòria i reforça les xarxes cerebrals. El voluntariat, la participació en la comunitat local o trobar-se amb els amics per menjar o xerrar setmanalment són maneres magnífiques de mantenir el cervell sa.

6. Continuar aprenent

Encara que hagin passat anys d’ençà que vau acabar l’escola, no vol dir que hàgiu de deixar d’aprendre. L’aprenentatge té un efecte protector al cervell: els estudis demostren que els qui continuen aprenent durant la vida tenen un 7% menys de risc de demència.

Algunes de les millors activitats que es poden fer per a la salut cerebral són aprendre un nou idioma, provar un nou esport, tocar un instrument musical i fer trencaclosques.

Més consells

A més d’aquests consells, unes altres maneres de reduir el risc de demència són fer servir audiòfons si es té pèrdua d’audició, evitar els cops de cap forts i dormir almenys entre sis hores i vuit per nit.

El cervell potser és l’òrgan més important que tenim. Si el cuideu mentre sigueu joves, us assegurareu que continuï funcionant correctament quan envelliu.

Jitka Vseteckova és professora titular de salut i atenció social a l’Open University i Corrina Grimes és membre de l’Atlàntic, Institut de Salut Cerebral Internacional, del Trinity College de Dublín. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

El primer d’agost és previst de fer la consulta als militants d’ERC si finalment hi ha acord de l’equip negociador amb el PSC per a investir Salvador Illa com a nou president de la Generalitat. Aquests darrers anys, d’ençà que Oriol Junqueras va passar a presidir el partit el setembre del 2011, hi ha hagut una relació de concòrdia entre la direcció i les bases, sense cap fricció important que hagi fet descarrilar cap de les decisions preses pels dirigents. Tanmateix, històricament aquest no ha estat el tarannà dels militants, i ara hi ha indicis que fan preveure que podria haver-hi una oposició important a un acord amb els socialistes.

Aquests darrers anys s’ha avalat dues vegades la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. La primera, l’any 2019, es va fer una pregunta rebuscada als militants, en què els demanaven si estaven “d’acord a rebutjar la investidura de Pedro Sánchez si prèviament no hi havia un acord per abordar el conflicte polític amb l’estat a través d’una mesa de negociació”; el suport va ser del 94%, però les opcions eren o bé avalar directament la investidura o bé fer-ho solament si hi havia acord. L’any passat la pregunta va ser més clara: “Estàs d’acord que Esquerra Republicana voti a favor de la investidura de Pedro Sánchez a canvi de la llei d’amnistia, la segona fase de la resolució del conflicte polític per a abordar el referèndum, el traspàs integral de Rodalies, compromisos econòmics i propostes per a reduir el dèficit fiscal?”, i va rebre el vot a favor del 89% dels militants.

En la primera, l’acord sobre la taula de diàleg, i en la segona, l’amnistia, juntament amb el compromís de traspassar el servei de Rodalia i mesures per a reduir el dèficit fiscal, van facilitar l’aval dels militants.

Ara, manca saber les concessions en canvi de portar Illa al capdavant de la Generalitat, però hi ha indicis que apunten una situació diferent, en un moment de pugna dins el partit, amb una patacada electoral, la crisi pels cartells dels germans Maragall i les tensions entre Junqueras i bona part de la direcció, que s’ha traduït en manifests que demanen una renovació total. Un primer contratemps va ser el congrés de la secció local d’ERC a Barcelona, que havia de votar si avalava d’entrar al govern de Jaume Collboni. L’afluència de militants, amb una mobilització important dels qui s’hi oposaven, va desbordar les previsions i finalment es va decidir d’endarrerir el congrés. Tot i que aquesta convocatòria va ser el 13 de juny, la direcció, sense més explicació, ha decidit de no tornar a fer una convocatòria perquè es voti.

Respecte de l’acord d’investidura d’Illa, ja hi ha hagut veus discrepants. El Jovent Republicà, l’organització juvenil del partit, va fer un comunicat en què s’oposava a pactar amb el PSC. “El país no es pot permetre que l’unionisme s’apoderi del govern de Catalunya”, deia. De la mateixa manera, la secció local de Lleida també es va manifestar contra cap pacte amb el PSC al parlament.

El gran precedent d’uns temps convulsos

La impugnació més coneguda de la militància a una decisió de la direcció d’ERC va ser amb el sentit del vot en la consulta sobre l’Estatut d’Autonomia del 2006, que va obligar a fer virar el posicionament del partit.

L’executiva, encapçalada per Josep-Lluís Carod-Rovira, havia decidit el 27 d’abril sense cap vot en contra d’optar per promoure un vot nul al referèndum. Uns quants dies abans, per Sant Jordi, Carod-Rovira mateix havia dit que descartava tant el sí com el no en la votació. Tot i això, els militants no van ser del mateix parer, i en els debats previs al consell nacional que havia d’avalar la decisió, es va fer evident que la majoria optava pel no; això va fer que la direcció es veiés obligada a convocar una reunió extraordinària per rectificar i optar per demanar el no, fet que va representar el final del primer tripartit.

Les tensions ja s’han manifestat més vegades. De fet, tal com explicava l’historiador Joan Culla a VilaWeb, l’entrada de Junqueras com a cap del partit el 2011 va ser “el primer relleu pacífic de la història d’Esquerra”.

Un canvi de direcció a còpia d’escissions

Una de les grans trencadisses d’aquestes darreres dècades dins el partit va ser l’any 1989, entre el vell model de partit encapçalat pel secretari general d’aleshores, Joan Hortalà, i el nou projecte independentista encapçalat pels joves Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira, i que tenia el suport del dirigent històric Heribert Barrera. En aquell congrés nacional Colom era elegit nou secretari general i es canviava el rumb d’ERC i de l’independentisme institucional.

Uns quants anys abans, el desembre del 1986, hi havia hagut la Crida Nacional a ERC per a modernitzar el partit i convertir-lo en el referent de l’esquerra independentista parlamentària, que va fer que solament el 1987 s’hi adherissin 725 nou militants i es passés de 2.215 afiliats a 2.863. Tot i la renovació i els centenars de militants nous, la votació en aquell congrés va ser ajustada i Colom, amb 920 vots, es va imposar per solament unes quantes desenes de suports a Hortalà, que en va rebre 886. Això portaria a una escissió encapçalada per aquest darrer després d’haver declarat que el partit es convertia ara en un “moviment popular d’alliberament nacional”. La nova formació, Esquerra Catalana, s’acabaria incorporant a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) el 1993.

Solament uns anys més tard, Colom mateix va abandonar el partit, juntament amb Pilar Rahola, l’única diputada d’ERC al congrés espanyol, i més dirigents de la formació. El va ser el “clima d’odi” que deien que hi havia contra la direcció i que va portar al poder a l’alternativa encapçalada per Carod-Rovira i Joan Puigcercós, que pretenia competir amb el PSC com el partit referent d’esquerres sense renunciar al projecte independentista. Colom, que optava per un independentisme transversal, se’n va anar abans del congrés arran de l’evidència que era en minoria dins el partit, va fundar el Partit per la Independència, que també s’acabaria integrant a CDC.

La substitució de Carod-Rovira també va acabar amb trencadissa i finalment va estripar el carnet del partit el 2011. L’any 2008 hi va haver un congrés a ERC a quatre bandes, entre el sector de Carod-Rovira, el de Joan Puigcercós, que s’acabaria imposant, i dos sectors més, que acabarien abandonant el partit després d’un congrés traumàtic. Reagrupament, encapçalat per Joan Carretero, s’escindiria, i Esquerra Independentista, dirigida per Uriel Bertran, seria una de les bases de la formació de Solidaritat Catalana per la Independència.

Més tard, i després de patacades electorals importants, es va fer una transició tranquil·la en favor del nou projecte encapçalat per l’eurodiputat aleshores Oriol Junqueras. Ara, després de tretze anys, hi ha una pugna entre els partidaris de la renovació total, amb la secretària general, Marta Rovira –que ja ha anunciat que deixarà el càrrec a la tardor–, com a cara visible i Junqueras mateix, que opta per tornar a encapçalar el partit i que diu que té el suport de més de dos mil militants d’un total de vuit mil cinc-cents.

Duolingo és l’aplicació estrella d’aprenentatge de llengües. Però, així com en molts altres àmbits i aplicacions, el català hi és discriminat. Entrant a l’aplicació es pot comprovar fàcilment que solament es pot aprendre català a partir d’un idioma: el castellà; per tant, aquest aprenentatge tan sols és pensat per a castellanoparlants. I, així com es recullen unes quantes llengües d’origen a partir de les quals aprendre unes altres llengües, el català tampoc no hi és inclòs. Tot i ser la tretzena llengua més parlada a la Unió Europea, apareix molt debilitada en aquesta mena d’aplicacions, i sovint hi té un paper subaltern respecte del castellà. Tanmateix, hi ha excepcions, com ara Mondly, que sí que permeten d’aprendre català a partir de molts idiomes, i ben diversos.

Alerta de la Plataforma per la Llengua

Per tal de solucionar aquest inconvenient, la Plataforma per la Llengua es va posar en contacte amb l’empresa. “Com que Duolingo és l’empresa capdavantera en aquest sector, volíem que fos referent”, explica Xavier Dengra, activista digital i vocal de la Plataforma per la Llengua. “Entenem que si el curs de català és plantejat des del castellà, que també ho sigui des de llengües com l’anglès, el francès, l’italià o el japonès té dificultats afegides, però no és impossible, tenen els recursos i la capacitat tècnica i humana per a fer-ho. Duolingo ens va contestar i ens va dir educadament que ja ho incorporarien, però sense compromisos ferms.”

Duolingo és un gegant amb setze milions de descàrregues, i, per tant, la majoria d’usuaris no van gaire a aplicacions semblants. És un mercat força reduït i per trobar el català a partir d’uns altres idiomes que no siguin el castellà cal cercar força. “Mondly és una excepció boníssima que entén el català com una llengua de pes i que permet d’aprendre’l des de més de trenta llengües. És un oasi positiu en un desert. La resta d’aplicacions més descarregades, com ara Babel i Rosetta Stone, no el tenen, i unes altres, com ara Memrise, tenien cursos de català des de l’anglès, però ara han fet retallades i els han eliminats”, afegeix Dengra.

Una llengua presentada com a subalterna

A part de la poca presència del català en aquest àmbit, també preocupa a la Plataforma la imatge que dóna de la llengua el fet de lligar-la solament al castellà. “Respon a la percepció que el català és una llengua que només es parla a Espanya o que té una validesa geogràfica molt limitada, que el català no el pot parlar un francès que vol aprendre’l perquè vol viure a Catalunya Nord, o l’equivalent a l’Alguer o a Andorra. A Andorra hi ha molta immigració portuguesa, per exemple. Si volen aprendre català, amb aquesta plataforma no poden fer-ho, quan el català és la llengua oficial d’un país europeu. Duolingo podria ser un bon complement del sistema d’aprenentatge públic, però així minoritza les possibilitats d’aprendre català.”

D’una altra banda, per Dengra, que moltes d’aquestes empreses no permetin l’aprenentatge de llengües partint del català implica dos perjudicis: “Menyspreen un mercat econòmic potencial entre deu i dotze milions de catalanoparlants, que, a més, històricament sempre hem estat proclius a aprendre altres llengües. A més, se subjuga l’usuari catalanoparlant a haver d’aprendre aquestes llengües a través d’una llengua intermèdia. Això fa que la qualitat de l’aprenentatge sigui pitjor i l’experiència més negativa. I, evidentment, afecta la percepció del mateix catalanoparlant, que pensa que la seva llengua no és bona per a aprendre’n unes altres i sempre cal recórrer al castellà o a l’anglès.”

La intel·ligència artificial com a esperança

Tal com assenyala el tècnic de l’àmbit d’Empresa de la Plataforma per la Llengua, Gerard Soler, el 2022 l’entitat va dedicar un any sencer a treballar-hi, com un objectiu prioritari, per la magnitud de Duolingo. Finalment, l’empresa no va fer aquest canvi, però tenen força clar que la intel·ligència artificial hi ajudarà, i que segurament és qüestió de temps. VilaWeb també s’ha posat en contacte amb l’empresa, però de moment no n’ha obtingut cap resposta.

La secretària general d’ERC, Marta Rovira, ha dit que rebutja el consorci tributari que proposen els socialistes catalans en les negociacions per a una possible investidura de Salvador Illa. “El consorci ens recorda la relació de minoria d’edat que tenim amb l’estat espanyol. Catalunya vol la majoria d’edat i una relació bilateral”, ha manifestat en una entrevista al diari El País. “Si s’aprecia l’autogovern de Catalunya, s’ha de poder reivindicar una agència tributària pròpia, no consorciada i que recapti tots els impostos”, ha insistit.

L’estratègia interna de Junqueras fa més incert el pacte amb el PSC

També ha assegurat que creu que seria un salt molt important que l’IRPF fos el primer tribut que pogués recaptar una agència tributària catalana pròpia i, textualment, no consorciada. “L’impost de la renda a Catalunya és un dels que més recaptació té i seria un salt molt important que fos l’IRPF el primer tribut que pugui recaptar l’agència tributària catalana”, ha declarat. La dirigent republicana ha incidit que cal poder reivindicar una agència tributària pròpia, no consorciada i que recapti tots els impostos.

D’altra banda, ha indicat que sospita que la polèmica dels cartells contra els germans Maragall ha sortit a la llum per debilitar la posició negociadora dels republicans. “He arribat a pensar que aquest error colossal ha transcendit coincidint amb aquest moment polític crucial per debilitar la nostra posició negociadora”, ha afegit.

Després de ser preguntada per si els republicans contemplen algun sistema que permeti blindar determinat percentatge d’inversió, Rovira ha afirmat que és una de les qüestions que més els amoïna. “Volem garanties de compliment del que no s’aconsegueixi tancar aquesta setmana”, ha assenyalat.

Finalment, ha especificat que en les negociacions per a la investidura no es tracta d’arribar a un acord amb el PSC, sinó que és un “acord d’avanç per a Catalunya”.

Investir Illa en operació sortida, o com desmobilitzar el carrer quan torni Puigdemont | Anàlisi de Josep Casulleras

Veïns de la Vall d’Aran han reivindicat aquest matí l’ús de l’aranès en la trentena edició de la Corsa d’Aran per sa Lengua. Organitzada per l’associació Lengua Viua, l’acció se celebra cada últim diumenge del mes de juliol per defensar la identitat aranesa i la cultura de la Vall d’Aran.

Així, tres columnes han sortit des de Montgarri, Les i el port de Vielha per recórrer diferents pobles de la Vall amb la previsió d’arribar, durant la tarda, a la plaça d’Aran de Vielha on se celebrarà un final de festa.

Segons el col·laborador del col·lectiu Lengua Viua, Joanet Carabia, una de les assignatures pendents és incentivar l’ús de l’aranès en l’àmbit de les noves tecnologies i les xarxes socials.

El debut de la selecció masculina de bàsquet de Sudan del Sud als Jocs Olímpics de París 2024 ha estat accidentat. En la cerimònia prèvia al partit contra Puerto Rico, l’organització ha fet sonar l’himne de la República del Sudan, país del qual es van independitzar el 2011. Els jugadors han reaccionat amb sorpresa. Els organitzadors han rectificat ràpidament i han fet sonar l’himne correcte moments després.

La primera medalla olímpica catalana als jocs de París porta la marca de la USAP

That didn't go well…

Sudan's anthem and not the national anthem of South Sudan on the speakers #Paris2024pic.twitter.com/O5LwEPthAx

— Eurohoops (@Eurohoopsnet) July 28, 2024

Els afeccionats d’ambdós equips han reaccionat a l’error amb una xiulada. Els jugadors de Sudan del Sud no s’han mogut de la pista fins que ha sonat l’himne correcte. Els porto-riquenys han fet el mateix en un gest de solidaritat. Finalment, quan ha sonat l’himne que tocava, el públic present al pavelló Pierre Mauroy de Lille ha aplaudit.

És la primera vegada que la selecció de Sudan del Sud es classifica per al torneig olímpic de bàsquet. En el debut d’avui també han aconseguit la primera victòria de la seva història, donant la sorpresa contra Puerto Rico, una selecció amb més tradició.

A 58 anys, la xilena Zhiying Zeng debuta en uns jocs olímpics com l’atleta de més edat

La fadista nascuda a Porto i de mare catalana Susana Maria Alfonso de Aguiar, coneguda artísticament per Mísia, s’ha mort a 69 anys a Lisboa. Va ser reconeguda internacionalment per haver renovat i popularitzat el fado. Va néixer el 1955, de pare portuguès i mare catalana, i va passar part la vida adulta entre Madrid i Barcelona, on vivia la seva àvia.

Va escollir el seu nom artístic en honor a Maria Zofia Olga Zenajda Godebska, coneguda pel diminutiu polonès Misia i musa del pintor català Josep Maria Sert. La va conèixer després de llegir-ne la biografia.

A trenta anys, va tornar a Portugal decidida a dedicar-se al fado i va aconseguir de convertir-se en un dels noms més coneguts en l’àmbit internacional. A més, va passar a la història per la renovació que va fer del gènere.

En total va publicar una quinzena de discs, amb un vast repertori que inclou no tan sols fados, sinó també tangos i boleros, entre més gèneres musicals. Va cantar en portuguès, francès, napolità, català i castellà, amb peces d’artistes tan diversos com ara la gran fadista Amália Rodrigues i els cantautors Joan Manuel Serrat i Luis Eduardo Aute.

El 2016 va ser diagnosticada amb un càncer, però va continuar la carrera musical i va publicar els àlbums Pura vida, el 2019, i Animal sentimental, el 2022.

La seva carrera no es va limitar a l’àmbit musical i va passar també pel teatre i el cinema, amb una participació en el documentari Passione, filmat a Nàpols i dirigit per John Turturro.

Els entrenaments dels atletes olímpics que s’havien programat avui al riu Sena de París han quedat anul·lats a causa de la contaminació de l’aigua. El comitè organitzador dels jocs olímpics, juntament amb la Federació Internacional de Triatló i les autoritats locals, han decidit de suspendre’ls després de les pluges d’ahir i divendres perquè l’aigua no presenta prou garanties sanitàries.

La primera medalla olímpica catalana als jocs de París porta la marca de la USAP

En el comunicat, no han precisat la taxa d’e-coli i d’enterococs, que són els dos bacteris que es vigilen a l’hora de controlar la qualitat de l’aigua del riu. Al Sena s’hi han de disputar la prova de natació del triatló, el 30 de juliol en categoria masculina, el 31 femenina i el 5 d’agost en relleu mixt. També les maratons en aigües obertes del 31 de juliol en categoria femenina i el 5 d’agost en masculina. Tot plegat com a part de l’estratègia dels jocs de París per a integrar les localitzacions més emblemàtiques de la ciutat.

En cas que l’aigua del Sena no sigui apta per a les competicions, les proves es faran al canal de Vaires-sur-Marne, on ja es disputaran les proves de rem i piragüisme.

En aquest moment, no hi ha prou garanties per a assegurar que aquestes competicions es podran fer al riu, malgrat que les administracions franceses hi han invertit 1.400 milions d’euros d’ençà del 2016. L’operació ha inclòs la construcció d’un dipòsit de 50.000 metres cúbics que permetrà d’emmagatzemar i retenir l’aigua de la pluja. També han millorat les connexions entre els habitatges i la xarxa de clavegueram per evitar el vessament d’aigües residuals al riu.

Per demostrar que l’aigua del Sena és apta per al bany, la batllessa Anne Hidalgo s’hi va capbussar el 17 d’agost, juntament amb el president del comitè organitzador, Tony Estanguet, el regidor d’Esports, Pierre Rabadany, i el prefecte de l’Ile-de-France, Marc Guillaume.

 

Anne Hidalgo se baigne dans la Seine, 9 jours avant le début des JO de Paris pic.twitter.com/X02JVhrygT

— BFMTV (@BFMTV) July 17, 2024

A 58 anys, la xilena Zhiying Zeng debuta en uns jocs olímpics com l’atleta de més edat