Milers de persones s’han concentrat al centre de Perpinyà per reivindicar la continuïtat de la immersió educativa en català i, concretament, del projecte educatiu de la Bressola. La marxa, encapçalada per la pancarta “Bressola viva, llengua viva: suport institucional ja!” ha estat plena de proclames a favor de la llengua, banderes estelades i samarretes i pancartes en favor de l’educació en català a Catalunya Nord.

La Bressola: així es fa la immersió real en català al nord

“Avui hem demostrat que la llengua i la cultura catalanes són ben vives a Catalunya Nord”, ha dit el president de l’entitat, Guillem Nivet, que en el seu parlament ha reclamat al Departament dels Pirineus Orientals i a l’ajuntament que respectin el dret de la ciutadania a rebre l’educació en català.

Per la seva banda, el president de l’Associació Amics de la Bressola, Geoffroy Lourdou, ha agraït la mobilització popular i institucional a tots els Països Catalans. “És el reconeixement implícit de la tasca que fem de manteniment de la llengua i la cultura catalanes”, ha dit. “Seria imprescindible que les institucions del nord també se n’adonessin”, ha afegit.

A més, ha citat Ovidi Montllor: “Ja no ens alimenten les molles, volem el pa sencer”, i ha assegurat que una institució com la Bressola no pot viure de “cops a l’esquena”.

 

Aquesta xarxa d’escoles, que ara compta amb set centres d’educació infantil i primària i dos col·legis de secundària, es va fundar el 1976, ara fa gairebé cinquanta anys, i té actualment 1.100 alumnes de 750 famílies que paguen quotes segons els ingressos, i 110 treballadors.

El gener, Nivet va explicar que, si no hi havia canvis estructurals per part de les administracions, s’abocarien a una “ruptura de liquiditat”, cosa que implicaria que no poguessin pagar els salaris a partir del maig. Avui ha explicat que els més de 250.000 euros aconseguits fins ara donen cert oxigen a la institució, però ha remarcat que encara continuen en situació “d’urgència”.

La crisi econòmica que passa l’escola respon, per una banda, a l’augment de la inflació, però, per una altra, a la manca de subvencions de les institucions nord-catalanes. Nivet ha explicat que tenen un pressupost de 4,5 milions d’euros, 1,9 són finançats per l’estat francès, i la resta és coberta per l’entitat. De les administracions del Departament dels Pirineus Orientals tan sols reben un ajut de 50.000 euros (un 1,1% del pressupost global), i de la Regió d’Occitània, 117.000, un 2,6% del total.

Abans l’entrada del govern d’ultradreta de Louis Aliot, rebien una subvenció de 60.000 euros de l’Ajuntament de Perpinyà. Però ara no tan sols els l’han retirada, sinó que els han apujat les càrregues amb imposts. Per aquest motiu, Nivet explica que se senten abandonats i demana la implicació real de l’ajuntament i el departament amb una aportació mínima del 5% del global del pressupost.

Guillem Nivet (la Bressola): “Seria dramàtic tancar centres en un moment de tanta demanda” Com es pot ajudar?

La crida de la Bressola ha portat a una campanya de donatius, més enllà de la sol·licitud de subvencions. L’entitat ha animat qui vulgui, i pugui, a fer-se soci de l’Associació d’Amics de la Bressola. També es pot fer directament una donació, i ho separen segons si es viu a Catalunya Sud o a Catalunya Nord. Al mateix temps, Òmnium Cultural també recull donatius, i l’ANC ha habilitat aquesta pàgina per fer-ne. Entitats com el Consell de la República i partits polítics s’han adherit a la manifestació.

La NASA i Space X han iniciat la missió de rotació de la tripulació de l’Estació Espacial Internacional (EEI) Crew-10, que facilitarà el retorn, entre d’altres, dels astronautes de la NASA Suni Williams i Butch Wilmore, que són atrapats al complex orbital d’ençà del juny de l’any passat.

Williams i Wilmore haurien d’haver tornat al planeta Terra fa nou mesos, però no van poder fer-ho arran d’un error en la nau Starliner de Boeing en què van arribar a l’estació per a una estada d’una setmana. El seu retorn s’ha endarrerit unes quantes vegades per la manca de naus disponibles.

Have a great time in space, y'all!
#Crew10 lifted off from @NASAKennedy at 7:03pm ET (2303 UTC) on Friday, March 14. pic.twitter.com/9Vf7VVeGev

— NASA (@NASA) March 14, 2025

La missió Crew-10 transporta la comandant de la NASA, Anne McClain; la pilot, Nichole Ayers; l’astronauta de JAXA (Agència d’Exploració Aeroespacial de Japó) Takuya Onishi; i el cosmonauta de Roscosmos, Kirill Peskov.

Es preveu que els quatre membres de la tripulació arribin a l’estació espacial durant aquesta matinada. Després d’uns dies de transició, Williams i Wilmore podran tornar a la Terra.

El 4 de març, els astronautes atrapats van participar en una compareixença en què van explicar que no s’han sentit abandonats per la NASA.

El moviment veïnal “Mai més peatges“, que s’oposa al pagament per circular per les vies ràpides, tallarà l’autopista AP-7 a l’altura de l’Aldea (Baix Ebre) el pròxim 30 d’abril per a exigir a les administracions més inversions en la millora, manteniment i seguretat d’aquestes infrastructures.

La previsió és que la protesta s’allargui durant una hora a partir de les 18.30 de la tarda. El tall es farà, principalment, en el tram d’autopista que comprèn les sortides de l’Aldea-Tortosa i Amposta-la Ràpita, totes dues dins del terme municipal de l’Aldea. A més, no descarten la possibilitat que es concreti en una mobilització híbrida, que inclogui talls i marxes lentes.

Els veïns han avançat que aquesta serà la primera d’unes quantes accions per a reivindicar mesures però també per conscienciar la ciutadania sobre la necessitat de disposar d’unes vies ràpides públiques i segures.

A més, han dit que esperen que els transportistes, un col·lectiu que consideren injustament maltractat, s’hi sumin.

Els accidents i les llargues retencions que els usuaris han patit especialment durant els últims mesos a la AP-7 han reactivat el moviment veïnal que es va significar en la lluita contra els peatges i l’alliberament de les autopistes. “Ens hem de mobilitzar perquè hem de pressionar davant la inactivitat del món polític”, ha assegurat el portaveu de Mai Més Peatges, Llorenç Navarro.

Avui, 15 de març de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Aldarulls i una crisi d’habitatge complexa a Salt: radiografia d’un cas singular.
• Josep Lluís Alay o com derrotar l’obsessió espanyola | Editorial de Vicent Partal.
• Qui té por de triar la llengua de l’escola? | Opinió de Germà Bel.
• El tren descarrilat de la fantasia neopujolista | Bots i barrals d’Ot Bou.
• Comiat de programes emblemàtics i arribada de la televenda: així comencen els canvis a À Punt.
• Manel Vidal: “No vull asfixiar el meu pare”.
• “Estirar el fil” o “estirar del fil”?: preposicions sobreres en català.
• Núria Cadenes: “Les coses més bèsties d’aquest llibre, no me les he inventades”.
• A milers de quilòmetres de Moscou, els mercenaris de Wagner desfermen el terror a Mali.
• Els clubs de córrer, un lloc on l’esport i la socialització fan disparar les pulsacions.
• La conquesta valenciana de Grenlàndia.
• ‘La Fallera Calavera’, de l’èxit a la taula a fer el salt al videojoc.

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Manel Vidal (Salt, 1989) ens espera en una taula del pati del centre cívic Can Deu de les Corts. El veiem pels finestrals del bar. Mira el mòbil, completament aliè a l’entorn. “Va!”, diu en un missatge a X. Fem la comanda i ens hi acostem. Els escriptors tenen aquestes coses. Després d’anys fent ràdio, guions i humor –amb una veu que remou l’ànima–, ha decidit d’escriure unes memòries parcials: La passada a l’espai (Grup 62), on barreja el Barça amb retalls de la seva vida. Ara és un autor, tot i que es considera Dennis Rodman a Corea del Nord.

—Esteu preparat? Serà dels llibres més venuts de Sant Jordi.
—No ho sabem. No ho sabem.

—Ho podem suposar…
—L’editorial estaria contenta.

—I en el vostre cas no?
—Sí, sí. M’agrada la idea.

—Com es gesta el llibre?
—Fa qüestió d’un any i mig. Una cosa així. La Glòria Gasch, que és l’editora, em va dir si volia escriure un llibre i jo li vaig dir que no. I, després de dir-li unes quantes vegades que no…

—Per què li vau dir que no?
—No veia clara la idea d’escriure un llibre, perquè jo tinc certs problemes per a llegir-ne. Imagina’t escriure’n un.

—No és una bona excusa…
—No sempre va relacionat.

—Gens.
—Llavors, ella va aconseguir que ens veiéssim. Vam quedar en una terrassa d’un bar i em va explicar la proposta. I me’n vaig anar d’allà, després que em fes un conjur estrany, pensant que podia escriure el llibre. Era una idea que sempre havia tingut una mica a la recambra, però no em pensava que fos res urgent.

—La idea inicial, la que flotava en la conversa, ja era La passada a l’espai?
—Sí, la idea que em va dir ella era molt semblant a això. A partir del futbol, escriu sobre allò que tu vulguis.

—No hem d’agrair al PSC que ara siguis autor.
—No, no. Són successos diferents. Les portes de la televisió se’m van tancar sense que haguessin estat gaire estona obertes. Tampoc és que fes vint anys que era a TV3 i em fessin fora. I què faig? Em faig youtuber de bicis… Home, dona, criatures i tres hipoteques. No, no. Feia diverses coses i una era la televisió, que es va acabar al cap de poc. No he tingut la sensació que m’hagués de reinventar.

—Una cosa que sí que confesseu al llibre és que heu cobrat del PSC.
—Sí. No sé si ho havia confessat abans, però sí. Vols que ho matisi perquè la resposta quedi millor?

—Endavant.
—Vaig treballar al PSC de Salt, del qual el meu pare era militant.

—I regidor, no?
—Sí, regidor de Medi Ambient, que a Salt és una feinada, com et pots imaginar.

—A tot Catalunya, em sembla.
—Era un moment en què no estudiava i treballava per al PSC d’auxiliar administratiu. Feia molt malament la meva feina, que és una tradició bastant marca de la casa.

—Què fa un auxiliar administratiu socialista?
—No recordo què havia de fer, però recordo què vaig fer. Vaig començar a muntar cinefòrums a la biblioteca de Salt amb una mena d’empenta cultural que clarament no encaixava gens amb el meu lloc de feina. Al cap d’uns mesos vaig plegar, i ningú m’ha trobat a faltar.

—Com viviu això de ser escriptor?
—No hi dono un significat gaire elevat. Fa anys que visc d’escriure. Això és una altra manera d’escriure, que, en principi, està més mal pagada.

—Sí?
—Crec que sí.

—I aquesta veu baixa, de cop i volta?
—[Riu i mira de reüll la companya de premsa de l’editorial.]

—Al llibre mencioneu els vostres ídols futbolístics. Sé que tothom us demanarà per Iván de la Peña, però és una mica de panenkita, no?
—És veritat. És un jugador molt reivindicable per certa gent que segurament no l’ha vist mai. Jo l’he vist, eh? Suposo que l’apel·latiu de panenkita, per molt que ens en fotem, arriba un moment que és indefugible. Si parlem de futbol i tenim ganes de parlar d’altres coses… Pot haver-hi matisos, però al final som allà mateix. De fet, m’entrevistaran.

—[Riu].
—És veritat, que hi ha una mica la romantització del jugador amb talent i sense una gran carrera, però realment us juro, estimats lectors de VilaWeb, que era molt fan d’Iván de la Peña.

—Recordeu quan se’n va anar del Barça?
—Sí. De fet, va passar dues vegades.

—La primera vegada, quan se’n va anar a la Lazio, és més fastigosa que no pas quan va tornar cedit, no?
—Va ser més traumàtica la primera. Quan va tornar, ja ens el vam creure menys. També recordo molt bé quan va fer dos gols al Camp Nou amb la samarreta de l’Espanyol. I el Barça va perdre en una temporada [la primera de Guardiola] en què es van perdre molt pocs partits. Això no ho vaig incloure en el llibre, no ho vaig saber explicar bé, però tinc molt interioritzat el salt temporal de veure’l marcar i celebrar els gols sense cap mena de problema.

—Quan va fitxar per l’Espanyol ja havíeu desconnectat del personatge?
—Em sembla que sí. A l’Espanyol va tenir una carrera més o menys remarcable. S’entenia molt bé amb Tamudo…

—Quina frase…
—[Riu] És que, és clar, va passar d’entendre’s molt bé amb Ronaldo a fer-ho amb Tamudo…

—Va com va.
—Van arribar a una final de la UEFA, i la van perdre… En fi, el col·loco, no sé si del tot encertadament, en el calaix dels migcampistes creatius que no acabaven de sortir-se’n, no només al Barça, sinó a la lliga espanyola. N’hi havia molts. Migcampistes creatius amb poques ganes de treballar defensivament i amb poques ganes de seguir consignes d’equip i d’entrenador. Quan ell més o menys va triomfar a l’Espanyol, entre totes les cometes que tu vulguis, al Barça ja teníem Iniesta. No són iguals, però hi ha semblances pel que fa al talent i la feblesa física.

—Ara és representant de futbolistes.
—L’altre dia em vaig discutir amb en Joel [Díaz] perquè em deia que havia estat representant de Lamine Yamal. Jo li vaig dir que no, però es veu que sí. Iván de la Peña va ser el seu primer representant. Ara crec que és Mendes.

—Prou problemes devia tenir amb el pare…
—Necessita més un road manager el pare que no pas Iván de la Peña.

—Per què decidiu de tancar el llibre amb la remuntada al PSG i la galleda d’aigua freda contra la Juventus.
—És bastant català, realment. Aquest capítol final, sobre la remuntada al PSG amb el gol de Sergi Roberto, anava junt amb el que ara és “El Camp Nou i jo, primera part”, en què explico la meva primera vegada a l’estadi. Però, per coherència, sense que sigui un llibre cronològic, m’agrada tancar amb el meu retorn d’Alemanya, després de la final de la Champions a Berlín, i el Barça caient en decadència.

—Han passat un munt d’anys d’ençà de la remuntada.
—Set anys.

—No són unes memòries parcials. Són unes memòries llunyanes.
—Han passat moltes coses. Ja ho farem.

—Hi ha una figura, Joan Laporta, que gairebé no apareix al llibre. Sou el laportista de La sotana.
—No sé si l’arribo a escriure, el seu nom. M’ha quedat aquesta cosa del laportista perquè la resta…

—La resta no ho són gens.
—[Riu] Faig aquest paper de defensa amb una barreja d’ironia, però crec que podem dir que Joan Laporta ho ha tornat a fer, no? No sabem el com…

—Ni el què…
—Exacte. Ni el què, ni el com. Però ho ha fet. La conclusió és molt simplista, però és un paio amb molta sort. Per tant, ni que sigui per això, ha de ser el nostre president. Si ens tapem un ull amb les coses que passen i mirem cap a un altre costat…

Les plantes del pati del centre cívic Can Deu es comencen a moure com si un animaló, un petit bartorosellista silvestre, volgués rebentar la conversa. “Sembla que hi hagi animals salvatges, aquí”, diu Vidal, mentre el fullatge es remou amb certa intriga. Segurament, només és una trista rata de ciutat. “Ja apareixerà. On érem?”, afegeix.

—Laporta.
—És veritat. No surt al llibre perquè tampoc no és que el consideri un referent, tot i que potser és injust. Però això no és una antologia. El puc haver defensat, a ell o el seu mandat, amb la boca més gran o més petita, però en el món del futbol són molt més importants Messi, Guardiola o Busquets.

—A Messi, que sí que l’esmenteu, l’acoteu molt com a personatge. Un Déu al camp, però res a dir fora de la gespa.
—El capítol de Messi està escrit en el moment que se’n va del Barça. Una mica actualitzat, però és aquell estiu de 2021, en què hi ha aquella ruptura freda, com si fos un amor absolutament burocràtic. El que ens ha passat amb Messi és que nosaltres l’hem sobreinterpretat moltíssim.

—Li van donar la Creu de Sant Jordi.
—Quim Torra va donar la Creu de Sant Jordi a Messi, eh?

—Hi ha un fotografia…
—És increïble. Són dues persones que van amb el deu a l’esquena. Crec que en aquest moment és quan Messi decideix que se’n va al PSG.

—[Riu].
—Quim Torra, investit president amb la missió d’aplicar el mandat de l’1 d’octubre, i al final es va distreure.

—Quan escriviu sobre la sobrerepresentació de Messi, també descriviu una Catalunya “amb caràcter d’animal abandonat”.
—És així.

—Què en penseu, de la Catalunya actual?
—Ara toca això de ser catalans de manera passiva, no? Som en un moment en què no deixar-se anar és una feina activa per a la gent com nosaltres. Quan dic “nosaltres” vull dir la gent independentista.

—Amb tota la confiança. Els tres que quedem en aquesta taula.
—Hi ha eco a les reunions.

—Al llibre parleu de la catalanitat del vostre avi. Una cosa continguda i sense reivindicació. Veieu una regressió cap a la cosa folklòrica?
—Tampoc no sé si és comparable el que ens ha passat a nosaltres amb l’escarmentada que portava el meu avi, que era del 1927. Penso molt amb això del folklore. És l’últim que es perd, no? És com això que diuen que en l’apocalipsi només queden les paneroles.

—No hi haurà ningú per a comprovar-ho.
—[Riu] Quan hi hagi una mena d’extinció de la nació o un retrocés molt clar de la llengua… L’últim que quedarà serà el mata-rucs de Solsona.

—En castellà?
—…

—A Solsona és impossible.
—Segurament és el pitjor exemple. Però m’imagino això a Catalunya Nord. Hi queda només el folklore. O al País Valencià, cada vegada més, sobretot a Alacant. Queda aquest petit reducte, que no ets mort, però ets al purgatori.

—No us motiva, el govern de Salvador Illa?
—No em motiva especialment el govern de Salvador Illa. Fins i tot crec que no el motiva ell.

—Diria que és una cosa de tots els consellers, també. Berni Álvarez no transmet gaire energia.
—Tot el govern està basat sobre la idea de no fer res que no sigui a l’ordre del dia. No donar gaires titulars i, sobretot, que els titulars grossos siguin des de Madrid. La cosa és fer veure que no passa gairebé res, tot i que fa uns anys semblava que érem un punt molt calent d’Europa i del món, ara la pacificació subtil, que també n’hi ha de més subtil i de menys, consisteix que la conversa es rebaixi moltíssim i que nosaltres no parlem de coses interessants. Aquí no passa res.

Podeu comprar a la Botiga de VilaWeb el llibre ‘La passada a l’espai’, de Manel Vidal Boix

—Per què feu el pas i expliqueu coses personals al llibre?
—Explico coses que són força personals, fins i tot, diria que són íntimes. Ara, havent rellegit el llibre una vegada, crec que no és pornogràfic.

—Només l’heu llegit una vegada?
—L’he llegit una vegada en veu alta perquè he enregistrat l’audiollibre.

—D’una tirada?
—Em vaig equivocar moltíssim. Dura tres hores i mitja. Ho vaig fer en un estudi de so en tres tardes. Vaig llegir el llibre a una persona que no coneixia de res. De fet, li vaig declamar.

—Us mirava als ulls?
—No ho sé, perquè jo estava llegint.

—Sóc idiota…
—Jo tenia unes certes ganes d’explicar les coses que m’han passat o les coses que he pensat, sense que cap em sembli vergonyosa.

—Hi ha res que hàgiu esborrat després d’haver-ho escrit?
—Crec que no. Tampoc no vaig gaire a fons. Per exemple, quan parlo del meu pare, que segurament és el punt més íntim del llibre, és molt evident que no vull asfixiar el meu pare. Hi ha molts llibres que parlen del pare d’una manera més o menys alegre o venjativa o traumàtica… A carta al pare, Kafka asfixia el seu pare. Hi ha llibre de Philip Roth sobre el seu pare –Patrimoni: una història autèntica–, que és molt bonic. Hi ha coses molt més esponjades. No ens enganyem. He escrit unes memòries en un moment jove de la meva vida [riu], tot i que per altres coses no ho sóc tant. Quan llegia Natalia Ginzburg, que va escriure Lèxic familiar, que va molt més de la seva família…

—Un moment. Dieu que no llegiu i m’acabeu de colar tres autors en una resposta…
—[Riu] Només llegeixo a l’estiu, de veritat. Aquest és el que tinc més recent, el de Natalia Ginzburg. Ella deia que s’havia esperat que es morissin abans d’escriure. Crec que té més mèrit fer unes memòries quan la gent és viva, que no pas quan ja és morta. Però no recordo cap moment de dir: això no ho puc explicar. Suposo que també hi ha una mica d’autocensura o autoconsciència.

—Quan escrivíeu sobre el vostre pare pensàveu com podria reaccionar?
—No. En aquell moment mirava d’abstreure’m al màxim. Però tampoc no sabia com reaccionaria el meu pare. No m’ho podia imaginar i, per això vaig patir quan li vaig enviar el llibre. No sabia cap a quina banda podia anar. De totes maneres, he arribat a la conclusió que qui en surt més exposat o vulnerable sóc jo.

—Heu dit que el vostre pare va plorar quan va llegir el llibre.
—Sí. No sé si m’ho va explicar ell o m’ho va explicar la meva mare.

—El matís és important.
—Jo sé que el meu pare l’ha llegit i li ha agradat. Que s’hagi emocionat o no, no és una cosa que hagi sortit d’ell, em sembla, però jo ho sé i ell sap que ho sé perquè ho he explicat a en Basté i ell ha llegit el titular… Encara s’està construint la reacció a aquest llibre. Encara la puc cagar. Encara se’n pot anar a la merda [riu]. Estic descobrint sobre la marxa que el llibre és escriure’l i després defensar-lo. I no em puc relaxar a l’hora d’explicar-lo.

—Us heu tret un pes de sobre, en definitiva.
—Un gran, gran, gran pes de sobre. I, a més, em culpo una mica –sense martiritzar-me– d’haver-lo infravalorat, perquè he pensat que ell això no ho entendria. Ho ha entès perfectament a la primera.

—Per què creieu que us ha passat això?
—Crec que em va encegar més la idea que aquest llibre anés per un costat i la gent que hi surt per un altre. I a l’hora de la veritat vaig obviar que és una persona adulta, completament capacitada per a entendre el codi, i no només entendre’l sinó que fins i tot li pugui agradar.

—Creieu que us assembleu, més enllà dels moments que descriviu al llibre?
—Ens assemblem cada vegada més i vaig arribant a un punt en què no em fa por assemblar-m’hi. Però m’hi he assemblat en episodis que no m’han agradat, que m’han generat rebuig. I n’he parlat amb més gent i crec que és força generalitzat. De totes maneres, hi ha una cosa força prosaica…

—Quina?
—Hi ha un tret que sempre havia associat al meu pare, que és treballar bé. A mi, cada vegada m’agrada més la gent que treballa bé. Per exemple, aquesta persona que ha vingut i m’ha fet les fotos en trenta segons… He pensat, hòstia, que bé, un professional. O Hansi Flick. Tothom n’està enamorat. L’únic que ha fet aquest senyor és fer la seva feina. Això als catalans ens encigala moltíssim.

—Us considereu un treballador eficient?
—Eficient, sí. Bon treballador ja és un altre tema. Després de molt de temps, he trobat una feina que em motiva prou per a fer-la de manera eficient i a vegades es podria dir que, fins i tot, brillant.

—Molt ben esquivada, la bala.
—No ho he estat durant molts anys de la meva vida. Vejam, treballar és una merda, eh? No ens enganyem. No li agrada a ningú.

—Abans d’acabar voldria parla un moment de la vostra estada a Lingen, on podem dir que vau trencar amb els 600 anys d’història i tradició.
—Si el titular és aquest, n’estic bastant content. Però tot plegat és, com sempre, una concatenació de fets que no tenen res a veure amb mi, i que em situen a mi al mig d’un lloc molt concret i, fins i tot, bastant estrany i bastant absurd, que són els kivelinge.

—Les reunions fan una mica de pudor de secta…
—Quan ho vaig escriure, em vaig dir, això és una cosa molt dels alemanys, però, tornant al carnaval de Solsona –segona referència, inesperada en tots dos casos–, la penya que organitza la junta del carnaval són una mica així, són gent que es trien entre ells, són molt seus. És una cosa una mica tancada i s’ho prenen molt seriosament…

—Però quan arriba el dia, tothom gaudeix de la festa…
—Tothom en gaudeix. El cas és que, després de molt poc temps a Lingen, vaig tenir accés a aquesta mena de tresor que tenien els joves d’allà i que coincidia en un moment històric en què s’estaven obrint…

—Com si fos Corea del Nord.
—[Riu] Exacte. Em considero Dennis Rodman a Corea del Nord. Ells s’estaven obrint una mica, perquè eren molt més tancats que a Corea del Nord, i a alguns els feia gràcia la cosa que hi hagués un espanyol… Ells en deien espanyol… I em vaig acabar introduint en els kivelinge, sense voler. És una cosa que m’ha passat bastant a la vida, acabar en llocs més exclusius del compte o inesperats. A mi em fan molta gràcia, aquests moments de persona extraterrestre, on tu no controles el teu entorn. Jo què sé, l’intèrpret en llengua de signes del funeral de Mandela. Què ha passat perquè aquella persona arribi a posar-se davant el món? Això em fa moltíssima gràcia.

—Hi ha un últim heroi que vull mencionar. El noi de Torelló que us ajuda a entrar en una final de Berlín.
—És un ésser màgic.

—Sabeu com es diu?
—Crec que es deia Oriol, de fet. Crec que el podria trobar i crec que llegirà el llibre. És de les persones que ho farà i que, a més a més, no em farà res que ho faci, a diferència d’altres que hi surten. Va ser una mena d’aparició divina i té un paper molt protagonista en una aventura que no m’havia ni imaginat, ni volgut, ni planejat.

—Heu anat mai a Torelló?
—Saps que havia d’anar al carnaval de Torelló?

—Un altre?
—Ara sóc una persona que va a carnavals. És la primera federació dels famosos, la gent que fa jurat dels carnavals. Aquesta és la meva merda.

La nova direcció d’À Punt, els mitjans públics de comunicació valencians que ara piloten Paco Aura, com a director general, i Vicente Ordaz, com a president, han posat la directa a l’hora de canviar la fesomia visual i sonora de la ràdio i la televisió. El departament d’emissions i programes ja ha comunicat als responsables de les productores de quatre continguts que tenen els dies comptats. Són els programes de ràdio Podríem fer-ho millor, Territori Sonor i Cadena de Valor, i En directe, que és el programa de les vesprades de la televisió.

Tot i que els responsables d’aquests programes han confirmat a VilaWeb que havien rebut l’avís verbal, el departament de comunicació de la casa no confirma res. L’única resposta que hem obtingut és que s’estudia la graella nova, que es parla amb diverses productores audiovisuals i que tot és en una fase inicial. “Quan se sàpiga alguna cosa es comunicarà”, diuen. Siga com siga, aquest canvi de les graelles s’haurà d’anunciar i promocionar molt aviat, perquè la data d’eixida dels programes fins ara anul·lats és el 5 d’abril.

Tampoc no han informat en quin punt es troba l’elaboració de la carta de serveis, que s’ha de consensuar amb el sector audiovisual i ha de recollir la planificació dels tres anys vinents. Per tant, aquests canvis es farien al marge del marc global.

Aquests moviments han generat incertesa entre els treballadors de les productores i també un cert desassossec. També estranyesa, perquè els canvis es faran a mitjan temporada. Ara fa un any, l’anterior direcció d’À Punt va anul·lar Pròxima parada, un programa que s’emetia d’ençà del 2018 a la vesprada per la ràdio pública.

Es dóna la circumstància que un dels encarregats de comunicar aquestes cancel·lacions ha estat Alfred Costa, ex-director general d’À Punt, que va dimitir quan va saber que el 29 d’octubre Carlos Mazón havia dinat amb la comunicadora Maribel Vilaplana per oferir-li el seu càrrec. En deixar de ser el màxim responsable, Costa es va incorporar al departament de programes com a subdirector de continguts.

El programa degà de la ràdio d’À Punt

Rafa Piqueras, el productor de Territori sonor, el programa degà de la ràdio d’À Punt, i un pilar per a la promoció i la difusió de la música que es fa al país, ha dit a VilaWeb que es podia esperar una cosa així, tot i que considera que el final és una mica abrupte.

Territori sonor i els altres programes que salten de la graella tenien contracte fins a final de temporada, però amb una clàusula que estipulava que el 5 d’abril es podrien renegociar les condicions depenent d’algunes variants. La clàusula inclou la possibilitat de rescindir el contracte. Territori sonor va començar a emetre’s el dia de la inauguració de la ràdio, l’11 de desembre de 2017, i és l’únic que continua en antena. Durant aquests anys, ha canviat d’horari i de presentadors, però sempre ha tingut com a objectiu dinamitzar l’escena musical valenciana, donant la veu a grups i solistes de tots els estils, tant emergents com consagrats. “Hem aguantat aquests anys perquè hem fet una faena molt honesta, sempre al costat dels creadors”, diu Rafa Piqueras, que pensa que potser la nova direcció té plans per a fer algun projecte semblant. Piqueras entén que, si arriba un nou equip directiu, ha de voler deixar la seua empremta, encara que, de moment, se’n desconega el pla.

‘Podríem fer-ho millor’

Un altre programa que dirà adeu a l’audiència és Podríem fer-ho millor, que fa més de quatre anys que és a l’antena de la ràdio pública. El contracte s’acabava el 4 de juliol, però tenia aquesta clàusula de revisió del mes de març. En el programa, hi treballen dotze persones, però menys de la meitat té un contracte a jornada completa. Fonts del programa han explicat a VilaWeb que, d’ençà de les eleccions del 28 de maig, a À Punt han viscut amb una calma tensa, tot esperant quins canvis s’hi farien. Alguns membres de l’equip viuen aquests dies amb dol, però satisfets d’haver fet un magazín amb un toc diferent. El programa va obtenir l’any 2023 el premi de millor programa de ràdio en català que atorga anualment Ràdio Associació.

Susa Calafat i Ramir Calvo (‘Podríem fer-ho millor’): “Benvinguts els odiadors, sempre que ens escolten”

El dia que l’alerta va sonar en directe

Un dels programes de la televisió que també té els dies comptats és En directe, que s’emet de dilluns a divendres a la vesprada. És un magazín de proximitat amb reporters que recorren el País Valencià de punta a punta per trobar històries humanes i interessants i que el 29 d’octubre va tenir un paper fonamental a l’hora d’informar de l’evolució de la gota freda i les afectacions a la població. De fet, la jutgessa de Catarroja parla en la resolució de la importància de les imatges emeses en aquell programa per a entendre la magnitud de la tragèdia. Els dies següents també va tenir un paper fonamental per a explicar els efectes de la riuada.

La televenda, per primera volta a À Punt

Els canvis no arriben tan sols als continguts de la programació, sinó que abracen tot allò que s’emet per pantalla. Per primera volta en la història d’À Punt, la televisió ha començat a emetre, d’ençà del 13 de març, peces de publicitat conegudes com a televenda, concretament de la marca Galeria del Coleccionista, especialitzada en la venda a terminis de tota mena d’andròmines.

À Punt es disfressa de Canal 9

Més castellà per a obtenir audiència

A final de gener, les Corts Valencianes van nomenar Vicente Ordaz president de la Corporació Audiovisual valenciana (CACVSA). Fins aleshores, havia estat director d’informatius de la COPE a València i col·laborador com a tertulià de Les notícies del matí d’ençà de l’inici de les emissions. En una entrevista a la casa va dir que augmentaria el castellà en la programació i estudiaria si també n’incorporava als informatius. El seu argument era que, si hi havia programació durant vint-i-quatre hores, se’n podia agafar una petita part per a emetre en castellà per guanyar audiència.

El nou director general és Paco Aura, que va tenir un passat com a productor en l’època de Canal Nou que va íntimament lligat al d’Eduardo Zaplana.

 

Si fa un temps la febre era amb el pàdel, ara, sens dubte, és amb els clubs socials de córrer. Els social run clubs, que en diuen alguns. El nom no té cap pèrdua i l’objectiu és clar: unir gent que li agradi córrer, fomentar l’activitat física i oferir una experiència social agradable.

Aquests espais s’han consolidat amb força a les grans ciutats, com Barcelona, on alguns dels participants que demà faran la Marató els han aprofitat per defugir dels entrenaments de sèries i les tirades llargues. A Girona, la gent de Projecte Traça en són els mestres. I en ciutats més petites, com Torelló (Osona), un grup d’amics amb el nom de Pàjarus també han estat capdavanters a l’hora d’oferir una alternativa esportiva molt atractiva. Totes dues opcions són completament altruistes i només pensen a oferir una experiència esportiva única.

Persones de totes les edats, esportistes experimentats, d’altres que es calcen unes vambes per primera vegada… En els clubs socials de córrer, al cap i a la fi, córrer és l’excusa de tot plegat. “L’únic objectiu és que a la gent li agradi córrer, que vegi que és una cosa divertida. No ho fem per perdre pes, entrenar o canalitzar les males energies”, explica Ot Dòniga, un dels membres fundadors de Projecte Traça.

La filosofia de Pàjarus és semblant. “Pàjarus és diferent dels clubs socials de córrer que hi ha. Nosaltres fem coses per a promocionar l’esport local. Hem creat curses i hem fet diferents coses. Amb els amics vam dir: com pot ser que a Torelló i a Osona estiguem encallats i s’hagi de pagar una quota per anar a córrer? Després de parlar-ne, vam decidir de fer-ho cada setmana”, explica Marc Camprubí, un dels fundadors del club. La idea va néixer l’any 2021 i d’aleshores ençà ha guanyat molta popularitat.

Una colla de Pàjarus (fotografia: cedida). Projecte Traça: “Ve gent ben parida”

El Projecte Traça va néixer fa uns dos anys. Dòniga i el seu amic Miquel Cirera treballaven amb una marca de roba. A l’empresa li interessava fer sortides per crear comunitat i fer conèixer els productes. “I cada dilluns, a les set, quedàvem a la botiga amb una cafeteria ben parida, fèiem cafès i sortíem a córrer”, diu Dòniga.

El primer dia, hi van anar unes cinc persones. El segon i el tercer, ja n’hi havia més. I el quart, ja eren vint-i-cinc. I uns dies després, cinquanta o setanta. La gent s’hi interessava i van decidir d’impulsar-ho al marge de la marca de roba. “Hem estat força constants amb l’excusa que ens volíem veure. Ve gent ben parida”, explica Dòniga. Treballadors, estudiants, personal sanitari i “algun intel·lectual”. Però sobretot, amics dels amics. El boca-orella és clau en aquests casos.

El grup surt cada dilluns i Dòniga és l’encarregat de guiar-lo i d’elegir la ruta. “La reflexió sempre és la mateixa. Uns vuit quilòmetres, cinquanta minuts. El cap de setmana, hi ha gent que s’ha destrossat fent curses o entrenant. O que ha anat de festa i tenen el fetge convalescent”, fa broma. La ruta és diferent cada dia, passen per terreny muntanyós i sempre prova de descobrir corriols nous. També té clar que el grup ha d’anar junt tota l’estona. “No ens separem, però tampoc no s’espera ningú. Intento anar marcant un ritme davant. Parem en dos o tres llocs, respirem i ens reagrupem”, diu.

Projecte Traça ha tingut, puntualment, el suport d’algunes marques. Una companyia de cervesa o una pizzeria de la ciutat els havien subministrat productes. Dòniga reconeix que en algun moment van sospesar de monetitzar-ho, però finalment van pensar que no seria una bona idea, perquè perdria l’essència que han tingut fins avui. La conclusió és que la feina ja la tenen fora del Projecte Traça i que: “Aquí no venim a fer diners, sinó a passar-nos-ho bé.”

 

View this post on Instagram

 

A post shared by projecte traça (@projectetraca)

Pàjarus: “Nosaltres som més gamberros”

Els Pàjarus de Torelló tampoc no van néixer com un club de córrer. Un grup d’amics afeccionats a l’esport va ajuntar-se per córrer i socialitzar. I, ben aviat, s’hi va voler afegir més gent.

En el moment de començar, eren unes cinc persones. Ara a les sessions ja hi ha una trentena d’assistents. A vegades, fins i tot, setanta, com va passar a la Sant Silvestre o a la cursa que van fer amb motiu del carnaval de Terra Endins, un dels més importants del país.

A Pàjarus, el perfil dels assistents és molt local i amb una mitjana d’edat molt jove. Segons ell, als clubs socials de córrer de les grans ciutats la gent sovint es mou per les aparences. “Nosaltres diem que som més gamberros. Que vingui tothom, ens és igual”, destaca. Fa un mes, també van impulsar les Pàjares, el primer club de córrer pensat exclusivament per a dones. “Una quedada on els ritmes s’adapten a totes i l’objectiu principal és compartir quilòmetres i bona energia”, deien.

Pàjarus és cent per cent altruista. De fet, no estan constituïts ni com a entitat. Enguany, han tingut la sort que algunes marques de roba i alimentació els han donat suport en algunes de les activitats que organitzaven, però Camprubí deixa clar que en cap moment hi ha cap afany econòmic darrere.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Pàjarus (@pajarus_)

Un bon cafè o una cervesa per a acabar-ho d’adobar

Aneu ben equivocats si us penseu que aquesta colla només s’agrupa per córrer. Les rutes també les acompanyen amb un bon cafè o una cervesa. “Sempre proposem quedar-nos a fer una birra. Això agrada, i és una cosa que veiem que els reté molt. Vénen amb l’excusa. I n’hi ha molts que vénen a córrer en comunitat perquè a l’hivern potser no hi anirien tots sol”, explica Camprubí.

I, ep, l’esport no és l’única qüestió que fa disparar les pulsacions. “A l’estiu, hi ha molta gent que ve al que ve”, diu Dòniga. Vaja, que per alguns córrer té un paper secundari. “Una discoteca és una terra hostil, un camp de batalla. A Traça, acabes coneixent la persona. Fent esport, veus realment com és la persona”, afegeix. A Pàjarus, una parella es va conèixer fent quilòmetres, suant i sofrint de valent a les pujades. Una connexió que sovint va per bon camí i acaba reeixint.

Manca de català a gimnasos i poliesportius: com més va més usuaris diuen prou

Fa pocs dies hem sabut el resultat de la votació sobre la llengua a l’escola en el País Valencià; segons el govern Mazón, que esperava arrasar amb el castellà, el valencià obtingué el 50,3% de suports. Aquest 50,3% té truc. Molts catalans no saben que al País Valencià hi ha comarques que han estat històricament castellanoparlants. Si ens fixem en les històricament catalanoparlants, el suport al valencià assolí el 68%, segons ens informà Vicent Partal aquí mateix fa uns dies. Deixeu-me alegrar particularment pels resultats a les comarques veïnes de les Terres de l’Ebre, al cantó sud del riu Sénia: 95% a l’Alt Maestrat i 81% al Baix Maestrat; aquest darrer ha superat amb escreix les expectatives. Enhorabona!

Són bones notícies per al País Valencià, on –tanmateix– continuarà l’intent del govern autonòmic de subordinar i minoritzar la llengua pròpia, encara més del que ho està. I també ho són per a la nostra conversa, a Catalunya, sobre el present i futur de la llengua, i del seu ús social. Cert, el sistema educatiu té un paper parcial en l’ús social de la llengua, i altres àmbits com la formació per a adults, els audiovisuals, les xarxes socials, etc. importen i molt. Dit això, jo em referiré aquí al sistema educatiu, que és a la base de la difusió de la capacitat, que és al seu torn la base de l’ús social.

La immersió obligatòria en català morí en la realitat ja fa anys en part del país. Sobretot, a les àrees metropolitanes. Hi ha qui diu que això passa més a secundària que a primària. Pot ser. En qualsevol cas, la realitat és que hi ha centres educatius públics o concertats on en català es fa només l’assignatura de català; de vegades ni això. És més, l’ús del català en la relació social estigmatitza els pocs alumnes que el tenen per llengua primera. Per això, el problema de la llengua en el sistema educatiu català ha mutat: es tracta de garantir que qui vol l’escolarització plena en català la tingui.

Això no ho aconseguirà la immersió obligatòria; a la seua mort pràctica en moltes zones s’ha afegit la mort jurídica. Ja s’han desenvolupat tots els aspectes desplegables a partir de la sentència del Tribunal Constitucional sobre la reforma de l’estatut, el 2010. La sentència establí que el caràcter vehicular del català al sistema educatiu no es podia entendre en perjudici del caràcter també vehicular del castellà. I com que la vehicularitat del castellà  no ha estat concretada pel legislador català, l’han anat establint les instàncies judicials. Això, a petició de famílies (i associacions) que ja no demanen el dret a triar llengua, sinó fer complir la llei. Aquest ha estat el canvi de rasant. Ens té des de fa anys esperant la propera sentència del TSJC. Aviat en toca una altra, per cert.

És difícil acceptar que una política que podia haver estat encertada en un determinat moment ho hagi deixat de ser. Sobretot, si es té una inversió emocional molt forta en aquesta política. És el cas de la immersió obligatòria en català, el succedani català de la política de submersió habitual en els estats normals. La immersió no es pot aplicar quan les lleis vigents permeten torpedinar-la, i quan una part dels usuaris del sistema educatiu s’hi poden oposar a l’empara del marc legal. Aquest és ara el cas de Catalunya, i així serà en el marc de la interpretació constitucional de l’estatut, i del règim lingüístic únic a Espanya: tothom té el deure de saber i el dret d’usar el castellà.

La solució òbvia a aquest problema és la Independència. Tanmateix, acabar la columna aquí potser quedaria una mica massa curt, i no cal. És pertinent la qüestió de si es pot fer alguna cosa mentrestant, perquè el mentrestant podria ser una mica llarg.

Cal canviar la forma de mirar el problema. L’educació és un servei públic coproduït. És a dir, la participació activa de l’usuari és crucial perquè el servei sigui eficaç, especialment en absència de capacitat coercitiva –en la pràctica– de l’administració. L’ensenyament en català a l’escola no n’és exempt. L’adhesió voluntària dels usuaris del sistema és crucial per al seu desplegament, també per als professionals de l’educació, que s’espera que siguin modèlics en l’ús del català.

Tornem-hi: els resultats de la votació sobre el valencià a les comarques que tenen el català per llengua històrica confirma el que ja sabíem de les Illes quan s’ha fet escollir als pares. I el que ja sabíem del País Basc. Fa quatre anys el 79% de famílies amb xiquets a infantil triaven el model D, d’immersió en èuscar; i 2/3 dels de secundària. La discussió al parlament basc d’una reforma educativa va fer pensar als irreductibles de la immersió catalana que al País Basc anaven ara cap a la immersió. Tot perquè ho deia en entrevistes el sindicat principal a l’escola pública basca, proper a Bildu. Com era previsible (i així s’anticipà en el seu moment), res de res. La reforma, acordada per PNB i PSE-PSOE, reforçà la segregació voluntària, que és legal, a diferència de la immersió obligatòria, vist el cas català. 

Quatre anys després de les dades que hi ha a l’inici del paràgraf anterior, ja es disposa del l’avanç de les dades de matriculació al País Basc per al curs 2024-2025, facilitats per l’Institut d’Estadística d’Euskadi, que es presenten a la taula de sota. Dels resultats, cal tenir en compte que el model A té el castellà com a llengua vehicular, amb una assignatura de llengua i literatura èuscar; el model B és mixt èuscar i castellà; el model D és amb èuscar vehicular i una assignatura de llengua i literatura castellana. Finalment, hi ha el model X, que s’imparteix en centres de “dependència estrangera”, que són només privats. La negreta indica el model majoritari en cada tipus d’ensenyament.

Distribució dels alumnes en l’educació no universitària del País Basc. Curs 2024-2025.

Total MODEL A MODEL B MODEL D MODEL X Euskadi No-Universitària 370386 14,8% 15,4% 69,2% 0,6% Infantil 68114 1,5% 14,3% 83,8% 0,4% Primària 117240 2,6% 16,5% 80,2% 0,7% Secundària Obligatòria (ESO) 89869 5,2% 20,0% 74,0% 0,8% Formació Professional  48973 55,2% 15,2% 29,6% 0,0% Batxillerat  33243 23,0% 7,3% 68,8% 0,8% Educació adults 9906 100,0% 0,0% 0,0% 0,0%

Font: elaborat a partir de les dades de l’Institut d’Estadística d’Euskadi (EEE). Avançament de dades 2024-2025.

Les xifres són tan eloqüents que permeten estalviar en text. El domini del model D d’immersió en èuscar (70%) és hegemònica a infantil (84%), primària (80%) i ESO (74%). El model A, castellà i el mixt tenen un pes global semblant (15% cadascun), però especialitzacions diferents: el model castellà és majoritari a Formació Professional i únic a educació per a adults. Atesa la baixa quantitat d’alumnes que agrupen aquests models, i la seua marginalitat en els altres models, no aconsegueix superar al model mixt, molt minoritari en tots els models (i, per cert, aquell a què tendeixen els centres catalans on el TSJC imposa judicialment la covehicularitat del castellà).

Les dades de l’Institut d’Estadística d’Euskadi no inclouen el detall de distribució de models segons llengua única o principal de la família. Tanmateix, això es pot estimar perquè hi ha dades més generals sobre usos lingüístics a Euskadi a 2021. Així doncs, sabem que el 20% de famílies d’Euskadi usen èuscar sempre (12,6%), majoritàriament (3,4%) o igual que castellà (3,9%). Pel que fa a l’ús de castellà, és el principal del 80% de famílies, bé com a llengua única (69,6%) o majoritària (10,5%). 

Per a què ens serveix aquest desplegament de percentatges? Dons per a estimar l’elecció de model D (immersió en èuscar) entre famílies de parla majoritària castellana. Si suposem que totes les famílies que usen l’èuscar més o igual que el castellà trien model D, llavors el percentatge de famílies amb llengua principal castellana que trien model D no pot ser menor del 80% a infantil ni menor del 75% a primària. I les què trien model D a ESO no poden ser menys del 68%. Per si no s’ha entès bé: no menys del 80% de famílies amb llengua castellana trien immersió en èuscar a infantil; no menys del 80% la trien a primària; i no menys del 68% la trien a ESO.

Només una nota final sobre què fan les famílies a Euskadi quan trien. Tot i que no hi ha estadístiques d’elecció segons llengua principal de la família, sí que n’hi ha sobre alumnes que no tenen la nacionalitat espanyola i elecció del model lingüístic. Segons les dades oficials d’EEE, al curs 2022-2023 hi havia 42.503 alumnes no universitaris sense nacionalitat espanyola. El 54% eren en model D, d’immersió en èuscar. I, entre els no espanyols, ho eren el 88% a infantil, el 80% a primària i el 57% a ESO. Calen més dades?

Concloem (per avui, perquè la destrucció de tabús requereix temps, aguant i persistència). Cada dia que passa són més els catalans que saben que la immersió obligatòria és morta. I que el problema ha mutat, de manera que ara el repte és garantir ensenyament en català a les famílies que el volen i no el poden tenir en algunes zones del país. Això exigeix una política pública diferent de la que s’aplicà fa quaranta anys: el context, la societat i el marc legal (la seua interpretació) han canviat. És hora que la llibertat deixi de ser una coartada retòrica dels que imposen el castellà, i sigui un valor associat al català i als que volem la llibertat, també, del país.

La Fallera Calavera ha esdevingut tot un referent dels jocs de taula en català. Aquest joc de cartes, creat l’any 2014, i que ja compta amb quatre expansions, ara farà el salt al videojoc, tal com ha anunciat el compte oficial a les xarxes socials.

El videojoc va a càrrec de Dolores Entertainment, una empresa de jocs amb seu a Granollers (Vallès Oriental), i permetrà de fer partides en línia amb quatre jugadors. Serà tant per a ordinador com per a videoconsoles i ja n’han mostrat un prototip.

El joc, tant digital com físic, té un ampli recull de personatges i elements de la cultura popular, el folklore i la mitologia valenciana, i d’algunes localitzacions emblemàtiques, com ara, la Dama d’Elx, Jaume I, la Revolta de les Germanies, l’Illa de Tabarca, Tirant lo Blanc o la Delicà de Gandia. L’objectiu és trobar cinc cartes d’ingredients per a cuinar una paella que calmi la ira de la Fallera Calavera, una fallera que va morir en una mascletà a causa d’un error de seguretat i que ha tornat a la vida com a zombi. També en podeu trobar la versió Deluxe. Posteriorment, han sortit tres expansions més: heus ací la segona (2015) i la tercera (2019).

 

View this post on Instagram

 

A post shared by La Fallera Calavera (@lafalleracalavera)

L’èxit del joc de taula, que ha venut més de vuitanta mil unitats, ha portat a crear nous jocs. Així, per exemple, trobem Paella Park, un joc nou i independent ambientat en l’univers de La Fallera Calavera. És un dels primers jocs sobre parcs temàtics en què els jugadors no han de construir el parc, sinó visitar-lo, gestionar bé el temps de la visita, planificar el recorregut, evitar les cues, arribar puntuals als espectacles i procurar no vomitar a causa del mareig.

També s’ha llançat Alakazum!, un joc en què una bruixa valenciana, una catalana, una gallega, una basca i una andalusa planten cara a la invasió cultural nord-americana amb l’ajuda de pocions, sortilegis i… les seves pròpies tradicions. També en podeu trobar l’expansió.

La Suïssa grenlandesa
Fiord de Sermilik, Grenlàndia
Mapa a Google

Normalment, les eleccions per a elegir els trenta-un membres de l’Inatsisartut, el parlament grenlandès, no solen transcendir més enllà dels límits de l’illa i de Dinamarca, la metròpoli europea de la qual encara depèn. Però les que es van fer dimarts passat van suscitar interès mundial per una raó externa (i extrema): l’apetència insistent i indissimulada del president nord-americà, Donald Trump, d’annexionar als EUA “una terra remota i grandiosa, bellament abrupta i salvatge, per bé que de vegades dura i inhòspita, escassament habitada per una gent humil que sempre somriu”.

La descripció anterior de l’illa no continental més gran del món no correspon, evidentment, a l’actual estadant de la Casa Blanca, sinó a un alcoià de naixement i ontinyentí d’adopció, Hèctor Verdú Pastor (1933), que fa poc més de cinc dècades sí que va aconseguir, amb sis companys valencians més, de conquerir temporalment una part d’aquesta terra àrtica, amb finalitats molt més pacífiques i sanes que no pas les de Trump. Juntament amb José Aranda, Amadeo Botella, Àngel Tébar, Enrique Torres i Baldomero Brogarolas, tots joves alpinistes experimentats com ell, i el metge Vicente Manglano, van emprendre l’estiu del 1970 una expedició a la costa oriental de Grenlàndia que, a més de representar tota una gesta de l’alpinisme del País Valencià, va deixar una gran marca entre els expedicionaris i, fins i tot, algunes traces en aquell vast territori àmpliament inexplorat.

Dels records i dels rastres, en va deixar constància justament Hèctor Verdú en un diari personal dels gairebé dos mesos que va durar l’expedició Grenlàndia 1970, preparada a consciència durant més de dos anys (amb ascensions al Mont Blanc incloses) i executada, feliçment, entre el 18 de juliol i el 5 de setembre d’aquell any. La llibreta, amb anotacions en castellà breus i concises, Verdú no l’havia mostrada mai a ningú fins que el 2023, a noranta anys, va comentar a un membre de la directiva del veterà Centre Excursionista d’Ontinyent (CEO), Enric Abad, que li faria il·lusió de traduir-la i d’editar-la per a familiars i amics. Amb aquelles notes a les mans i les imatges projectades per les diapositives corresponents als ulls, Abad va tenir ben clar que calia explorar la publicació d’un llibre, convenientment traduït, adaptat i il·lustrat, per a deixar constància documental d’una fita que “sempre havia planat dins el CEO com una cosa grossa, important i històrica”.

Dit i fet, abans d’acabar-se el 2023 ja s’havia publicat Trenta-quatre dies a Groenlàndia. Diari il·lustrat d’Hèctor Verdú, que preserva amb tot detall, en una setantena de pàgines, aquella aventura de primer ordre i sense parangó, “viscuda en ambients i paisatges àrtics”, de l’alpinisme valencià –aleshores incipient–, tant del punt de vista esportiu com científic i logístic. L’objectiu dels set protagonistes era explorar un sector de la costa oriental de l’illa (anomenat Schweizerland –la Suïssa grenlandesa– pel pas per la zona, el 1912, de l’explorador suís Alfred de Quervain), al fons del fiord de Sermilik, amb el mont Forel (3.383 metres) com a talaia principal.

Van ser quasi cinquanta dies en total, trenta-quatre dels quals del tot aïllats de la civilització, en què els set membres de l’expedició van recórrer 190 quilòmetres lineals no trepitjats mai per l’home i van topografiar cap a quatre-cents quilòmetres quadrats de territori àrtic inexplorat fins aleshores. Per això, tant les set grans glaceres i paratges desconeguts per on es van endinsar com els vint-i-cinc cims conquerits van acabar rebent noms d’unes altres latituds: des de les glaceres Aranya, Múrcia, Ontinyent, Segura, Túria i València, a més d’Espanya, fins al conjunt de rius i llacs del Pou Clar, passant pels pics Alacant, Castelló, Guaita, Micalet, Penyagolosa, Pirineus i València, a més de Samaranch i Puig Ontinyent. Aquesta última ascensió va ser precisament la més especial per a Verdú durant l’expedició, tal com va deixar anotat a la seva llibreta el primer d’agost de 1970:

“L’objectiu de hui se’ns alçava davant nostre, com si estiguera a un tir de pedra, però ací els tirs de pedra són molt llargs. Hem remuntat la glacera València fins a l’inici d’un corredor, situat a sota mateix del cim previst d’escalar. Després de remuntar-lo, entre neu i pedreres, a les nou del matí hem assolit un coll, on hem fet un descans abans de prosseguir l’ascensió, en alguns trams per esperons rocallosos molt descompostos. Finalment, travessant la cúpula de neu que cobreix tot el con final, hem fet cim a les onze i mitja després de cinc hores i mitja d’ascensió. L’altímetre ha marcat 2.240 m d’altitud. Hem filmat tota la majestuosa panoràmica de pics, carenes encrestades, gels glacials i mars de neu que s’obrien davant nostre. Amb el permís del company de cordada, he dipositat la placa donada per l’Ajuntament d’Ontinyent i este cim verge es dirà Puig Ontinyent. La placa porta la inscripció ‘Puig Ontinyent, homenatge a un poble’, acompanyada d’un vers del poeta Salvador Espriu: ‘Perquè seguíssiu el recte camí d’accés al ple domini de la terra.’ La crònica de hui és un poc especial, la veritat. Deixar la placa allà dalt per sempre ha sigut un moment d’emoció que m’ha fet pensar en la meua terra i la meua gent.”

Una placa espriuana en català a les acaballes del franquisme, dedicada a Ontinyent i deixada per un gran alpinista alcoià, és segurament l’única marca visible que resta, en un cim perdut i nevat a la Suïssa de l’Àrtic, d’aquella conquesta valenciana en to de pau, amistosa i temporal.

I una mica més: El rebombori mediàtic que va aixecar l’expedició valenciana a Grenlàndia el 1970 probablement va ajudar a materialitzar-ne una altra de manresana pocs anys després. L’operació Groenlàndia 72, duta a terme l’estiu de 1972 per un equip de muntanyencs del Centre Excursionista de la Comarca de Bages, va culminar amb vint-i-vuit ascensions a cims encara verges. Un d’ells fou batejat, amb el vist-i-plau de l’Institut Geodèsic Danès, amb el nom de pic Manresa.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Logotip de l'expedició valenciana a Grenlàndia del 1970 (fotografia treta del llibre 'Trenta-quatre dies a Groenlàndia'). Imatge dels set expedicionaris valencians (fotografia treta del llibre 'Trenta-quatre dies a Groenlàndia'). Tres membres de l'expedició, transportant material amb trineus per les glaceres de Grenlàndia(fotografia treta del llibre 'Trenta-quatre dies a Groenlàndia'). La placa dedicada a Ontinyent plantada en un cim grenlandès(fotografia treta del llibre 'Trenta-quatre dies a Groenlàndia'). Detall de la inscripció deixada al puig Ontinyent(fotografia treta del llibre 'Trenta-quatre dies a Groenlàndia'). Presentació del llibre basat en el dietari d'Hèctor Verdú.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

La carrera literària de l’escriptora i periodista Núria Cadenes i Alabèrnia (Barcelona, 1970) li ha fet ocupar un lloc destacat en les lletres catalanes actuals. Per als lectors de VilaWeb, és una signatura amiga i constant, que cada setmana, puntualment, ofereix una peça d’articulisme d’opinió magnífic. Però, si calgués presentar-la, hauríem de dir que, després de dos volums fills de la seva experiència a les presons espanyoles, ha biografiat Ovidi Montllor, ha animat a baixar al País Valencià, on viu i treballa de fa anys, ha publicat contes tota sola i en volums col·lectius, i, sobretot, que ha publicat novel·les com El banquer, en què ficciona la vida de Joan March, Tota la veritat, una història negra, Secundaris, en què mostra l’altra cara de la Barcelona olímpica, Guillem, sobre l’assassinat del jove Guillem Agulló per un grup de feixistes, el díptic La terra s’ho porta i No han donat la llum, que continuen el cicle Temps obert, de Manuel de Pedrolo, i Tiberi Cèsar, la vida brutal d’aquest emperador romà. Ara acaba de publicar En carn i ossos (Ara Llibres), un volum de contes que són, gairebé tots, basats en fets reals. Hem aprofitat la presentació a Barcelona per parlar amb ella i escoltar-la com parla, apassionadament, de literatura, però, com que el darrer dels contes parla de la gota freda al País Valencià, òbviament, la indignació s’ha fet sentir a la conversa.

—Ens heu acostumat a la novel·la, però En carn i ossos són contes. Ha estat difícil passar de la novel·la al conte?
—Sovint, penso en forma de conte, i ja n’he escrit força, de contes. En el seu moment, vaig publicar el recull de contes AZ. Passa que, de vegades, la realitat se’m representa en forma de conte. A vegades, la vida se’m fa conte. Algú m’explica una història, llegeixo alguna cosa, i ho veig d’aquesta forma. A banda, m’agraden els contes. Llegir-los, també. M’agrada l’Espriu contista, per exemple. I “Tereseta que baixava les escales” forma part de mi. M’agrada la Rodoreda contista. Viatges i flors és una meravella des de tots els punts de vistes. O la Víctor Català, que al llibre hi ha un conte que n’és deutor. Però també George Saunders, que no té res a veure amb el que jo escric, o Anton Txékhov. És un format que permet de condensar un món amb tant de sentiment i fondària com l’autor sigui capaç d’atorgar-li. Si es fa bé, estaborneix.

—Aquest autor que condensa un món, sovint en poques pàgines, se la juga més que el novel·lista, que té més pàgines per deixar-se anar?
—El conte necessita que es mantingui tota l’estona una determinada atmosfera. Cada conte demana la seva forma, el seu to, la seva música, o la seva llengua. No tan sols has de retenir el lector, sinó que has d’aconseguir que li’n quedi alguna cosa a dins. Hi ha un conte de Jaume Cabré, “Balada”, que parla de la guerra de Bòsnia, que li va costar anys d’acabar-lo. Un conte no és una prova, ni un esbós d’una novel·la, té entitat pròpia. Un conte és un conte. Cabré va començar a escriure “Balada”, el va guardar, el va desmuntar, el va capgirar… I quan el llegeixes, et deixa estabornit, perquè és molt trist. És terrible, aquell final. Després de llegir un conte així, potser tens ganes de continuar llegint, però el que has de fer és aturar-te. Assaborir, encara que sigui, aquell dolor. I demà ja continuaràs llegint. Potser no pot ser en tots els contes, però si després de llegir un recull, el lector té aquesta sensació, guanyes.

—Dèieu que a vegades llegiu una història que se us representa en forma de conte. Hem d’imaginar-nos així, la gènesi d’aquest llibre?
—Els contes d’aquest llibre, excepte un, sorgeixen tots de la base de fets reals. De fet, el títol original dins el meu cap, i la carpeta que tinc a l’ordinador encara és així, era F-R-O-G. I aquest volia que fos títol del llibre, inicialment. Passa que tothom posa la mateixa cara que has posat tu, perquè aparentment no té ni trellat ni forrellat. Però vol dir “fets reals o gairebé”. L’editor em va dir que aquest títol no l’havien ni considerat. Finalment, va quedar com a subtítol. En tot cas, reivindico la realitat, ara que fa la sensació que vivim en temps en què tot és relatiu. Plou o no plou, segons l’opinió de cadascú. Doncs no, senyora, ara plou. Hi ha una qüestió que són els fets, i encara que després tu els interpretis, i aquí és on entrem en l’opinió, les coses que succeeixen, succeeixen.

—És un tòpic, però sovint la realitat supera qualsevol ficció.
—M’agrada o, potser més aviat, necessito, constatar els fets. I, de la mateixa manera, els personatges. O les persones. Davant d’aquesta sensació que tot és tan evanescent, que tot és tan efímer, que d’aquí a cinquanta anys algú cercarà el nostre rastre i ja no hi trobarà res, perquè qui té memòria de nosaltres l’haurà perduda. Fins a quin punt les coses se’ns escolen entre els dits. Aleshores, quan de tant en tant trobes un document, com un dietari d’un pagès en què registrava els naixements i les morts, però que va explicant tots els assalts que pateix al segle XIX, vol dir que tenia consciència d’ell mateix i el seu món. I que va voler que en quedés constància. Gairebé em sento deutora d’aquestes persones que han viscut, que han deixat empremta i que, de vegades, se’ns esborren. És bonic, poder-los recollir i atorgar-los una mica de posteritat en forma de literatura. Per això el títol és En carn i ossos, perquè és un petit homenatge a aquestes persones que aquí són personatges de paper, però que van ser persones de carn i ossos. I, per explicar que les coses més bèsties, no me les he inventades. Són coses que han passat.

—De fet, aquesta preferència per la realitat, per les vides reals i, d’alguna manera, per aquest gènere híbrid de novel·la basada en fets reals, és la base d’El banquer, de Guillem, de Tiberi Cèsar… No sé si volgudament o no, però us hi heu anat trobant, en aquest tipus de biografia que és gairebé literatura de no-ficció.
—En aquest trànsit entre agafar fets o persones i fer-ne literatura, he intentat de ser fidel. És literatura. No és un reportatge periodístic, no és assaig, no és història. Però sí que intento ser fidel, en els contes, a qui era cadascú. De vegades sí que puc reproduir-ne alguna frase, però com a mínim intento que els fets i les persones siguin tan semblants com sigui possible. Ho veig ara, això dels fets reals. En el seu moment, quan vaig fer El banquer, va ser el personatge, que em va agafar per banda i em va demanar que l’escrigués. Suposo que és una dèria que s’ha anat manifestant literàriament.

Podeu comprar a la Botiga de VilaWeb el llibre ‘En carns i ossos’, de Núria Cadenes

—L’arc temporal és molt ampli, del segle XV al XXI. És fruit de l’atzar?
—Quan vaig llegir la història de Margarida de Prades, la vídua de Martí l’Humà, el darrer rei del casal de Barcelona, em va impactar que fos utilitzada només per aquesta continuïtat de la dinastia, i em vaig fixar en ella. Però, com que una cosa et porta a una altra, vaig anar a petar a Joan Jeroni de Vilaragut, el seu fill secret. I ho vaig trobar molt colpidor. Una criatura negada pels seus pares, per mantenir els privilegis, i que es rebel·la contra el destí que li han marcat. De fet, crec que un dels fils que lliga els contes és el poder: l’individu confrontat al poder, amb ambició de poder, vençut o resistent al poder.

—La violència també hi és molt present.
—Els humans som així. També hi ha una mica d’amor. En el cas de Joan Jeroni, una criatura que decideix que no serà frare i es planta davant del poder de l’abat del monestir on l’han tancat, és una petita representació d’aquesta afirmació de la individualitat humana en un nen del segle XV.

—El conte del metge impostor i aprofitat en temps de la pesta sembla molt adient en temps de notícies enganyoses i venedors de fum.
—I de superstició que et dóna solucions absolutes. Com que els contes estan escrits des del present, encara que intentes posar-te en la mirada i en el pensament de cada moment, el lector hi trobarà els referents actuals i farà clic en qüestions del seu temps. La idea era descriure com es mouen les masses per la por. Primer, cap a la solució miraculosa, i després, de càstig cap al qui els ha enredat.

—Què us fascina d’Artemísia Gentileschi?
—Per a mi és una obsessió de molts anys. No literària, sinó artística. D’ençà que la vaig descobrir. A mi m’agrada la pintura barroca. També la música, però sobretot la pintura. I quan vaig trobar la força dels quadres de la Gentileschi, em vaig quedar absolutament esborronada. Vas sabent fragments de la seva vida, i descobreixes que és un cas en què l’art venç la violència, la tortura, el sotmetiment, la vergonya… És terrible el que li fan, però ella guanya, perquè la força del seu art és més gran que tots ells.

—“Els daus” és el “o gairebé” d’aquest recull?
—Alguns contes i, especialment aquest, són escrits a la residència literària Finestres, de Sanià. I és curiós, perquè és un conte que passa a la muntanya, en una barraca d’un pastor del segle XVIII, amb el fred i el torb i tot plegat, però va ser escrit vora el mar, llegint la Víctor Català, on encara hi ha una barraca de pescadors, que no té ben bé res a veure. El poder de la literatura és aquest. El conte és un petit homenatge a la grandesa de la Víctor Català. De fet, volia que s’acabés fatal, però els personatges no em van deixar.

—Parleu de les guerres carlines, una de les nostres èpoques més violentes.
—És el nostre Far West, amb assalts a les diligències i tot. Com és que no en fem pel·lícules? El conte se m’omplia de morts, morts sense especial dramatisme, perquè era una època en què ens matàvem a base de bé i la mort era una cosa quotidiana. Ara venien els uns, carlins, ara venien els altres, liberals, ara els bandolers, i ja no sabies qui eren els uns i quins eren els altres, però t’assaltaven, et robaven, et segrestaven, et feien pagar rescats i, a sobre, et castigaven.

—Relateu la infantesa d’una gran escriptora europea anomenada Mercè Rodoreda. Què us va seduir d’aquesta infantesa?
—El punt de maldat, de malícia conscient que tots hem pogut tenir, i que, en aquest cas, ella explicava i en va fer material de novel·la, em va encantar. L’egoisme infantil, que pot passar per sobre de totes les coses per cridar l’atenció dels pares.

—”12 de febrer” és un conte fruit de la memòria oral.
—Em va costar molt escriure’l, perquè bàsicament és una transcripció, arreglada literàriament perquè tingui forma de conte. Vaig participar en un homenatge als morts al bombardeig de l’aviació feixista italiana a Xàtiva, i em van explicar que hi havia un enregistrament d’una testimoni que ho havia viscut de petita, i quan el vaig sentir vaig tenir l’impuls de transcriure’l. Són aquestes veus que ja perdem, que moltes s’han enregistrat, i si hi ha els arxius que conservin els formats, les podrem continuar sentint. Era tan salvatge, la imatge que ella tenia aquí gravada, que queien trossos de persona dels arbres. Sembla una pel·lícula de terror i ho va viure una xiqueta l’any 1939, a Xàtiva.

—Per altra banda, “Una màquina d’escriure” és un homenatge als vostres pares.
—És la seva detenció, que és de novel·la. Això de córrer intentant fugir de la policia abraçats a la màquina d’escriure és literal. Els van tancar a la Via Laietana, que continua oberta, però s’explica des del punt de vista de la gent que guanya. Guanya l’amor. Més que no parlar de la lluita antifranquista amb grandiloqüència, és explicar una història d’aparença petita, però que n’explica moltes més. Com la solidaritat del sereno, que ha d’obrir la porta a la policia, però que obre tots els llums de casa per avisar que passa alguna cosa. Això és preciós.

—En carn i ossos són tretze contes, que acaben amb “20 hores i 11 minuts”, l’hora exacte en què el 29 d’octubre de l’any passat es va rebre al País Valencià l’avís sobre la gota freda, quan ja havia mort gent i l’aigua havia inundat pobles i cases. Sembla donar resposta a l’article que vau escriure al moment, vós que viviu a Torrent, i publicat a VilaWeb en què dèieu: “Què es pot escriure en una situació així?”
—Aquest conte va començar aquí, realment. El llibre ja estava pensat i eren dotze contes. M’agradava que fos una dotzena, com els dotze apòstols. I, aleshores, va arribar la gota freda. No la vaig viure directament, però visc a l’Horta Sud i em vaig quedar sense llum, i tinc amics i familiars que eren a Picanya i els va afectar directament. A més, dos nens que van morir, Izan i Rubén, eren de Torrent. Arriba un moment que no pots fer res que no sigui això. Parlar o escriure. Explicar què ha succeït. I això també és important. Quan em diuen que la literatura per a què serveix, penso, doncs mira, pot servir per a moltes coses –per a distreure, per a viatjar a mons diversos, per a passar el temps–, però també per a generar imaginari o fixar alguns relats.

—Això ja ho vau fer amb Guillem, fixar una història que havia colpit una generació, per impedir que s’esborrés, perquè perillava de ser oblidada o reexplicada.
—Vaig llegir que una periodista nord-americana havia explicat que, una vegada, durant el primer mandat de Trump, era a la Casa Blanca cobrint un acte i va caure un xàfec espectacular, que la va mullar de cap a peus. L’endemà, Trump va dir que havia tingut sort que no plogués! Ella hi havia estat, s’havia mullat. Però, quin relat quedarà? Ningú anirà a mirar quin temps feia.

—Ara mateix, continuant amb el 29 d’octubre, el president Carlos Mazón encara va donant versions diferents sobre aquell dia…
—En aquest conte, hi ha dues coses importants. La primera és fins a quin punt és ofensiu que aquest personatge anés penjant historietes amb musiqueta a l’Instagram mentre començava el drama. Quan la gent es trobava que l’aigua començava a pujar en diversos punts del país, ell estava amb les seves cosetes. Tant, que era a El Ventorro tancat, i li importava un rave el drama que es vivia al País Valencià. Això és terrible, i si no ho escrius, no t’ho creus, perquè sembla impossible. Si no saps què ha passat, et poden dir que t’ho inventes perquè li tens mania. Doncs no, són així, amb la seva indolència criminal.

—…
—I al mateix temps, volia explicar també algunes de les històries concretes de les persones que van patir aquesta negligència criminal, de la qual com més saps, més t’indignes. Hi ha coses que són difícils d’explicar, com el fet que la gent tancava les finestres per no sentir els crits. És terrible des de tots els punts de vista. Saps que no pots ajudar i t’és insuportable d’aguantar-ho. D’alguna manera, és la humanitat commoguda per la humanitat. Hi ha moltes històries de solidaritat, històries molt terribles i molt boniques, alhora, d’aquell dia. Hi ha una àvia, per exemple, que amb una estranya serenitat davant la mort imminent, diu que la deixin a l’habitació i se salvin els altres. Davant la inhumanitat dels qui eren responsables d’intentar salvar les vides de la gent, davant aquesta inhumanitat, de no importar-los res, després, la humanitat serena d’aquesta àvia.

 

Per influència del castellà, tot sovint veiem verbs amb preposició que haurien d’anar sense. Posem-ne uns quants exemples.

“Cuidar algú” o “cuidar d’algú”?

El verb cuidar, quan vol dir ‘tenir cura’, és un verb transitiu, sense preposició. Per tant, hem de dir “cuidar un malalt” (i no pas “cuidar d’un malalt”). Els significats tradicionals de cuidar en català són ‘pensar, creure’ o bé ‘ésser a punt d’ocórrer’ (“He cuidat caure de l’escala”).

“Deuen suposar” o “deuen de suposar”?

Deure pot fer d’auxiliar d’un verb en infinitiu, i hi va unit sense preposició. Per tant, direm “Deuen suposar que no ho veiem” (i no pas “Deuen de suposar que no ho veiem”).

“Olor a flors” o “olor de flors”?: quinze errades freqüents de preposicions

“Donar menjar” o “donar de menjar”?

El verb donar, seguit d’infinitius com ara beure, menjar o mamar, va sense preposició. Direm, doncs, “Li donava menjar”, “Li donava mamar” (i no pas “Li donava de menjar”, “Li donava de mamar”).

“Estirar el fil” o “estirar del fil”?

El verb estirar també va sense preposició. Per tant, “estirem el fil” o “estirem les orelles” (i no “estirem del fil” ni “estirem de les orelles”). 

“Necessita la vostra comprensió” o “Necessita de la vostra comprensió”? 

El verb necessitar tampoc no duu preposició. Per tant, diem “Necessita la vostra comprensió” (i no pas “Necessita de la vostra comprensió”).

La llista de les preposicions catalanes

“Requereixen atenció personalitzada” o “Requereixen d’atenció personalitzada”? 

Igual com necessitar, requerir també va unit amb el complement sense preposició. Així, doncs, direm “Requereixen atenció personalitzada” (i no pas “Requereixen d’atenció personalitzada”).

“Tiraven la carrossa” o “Tiraven de la carrossa”?

El verb tirar –amb el significat originari de ‘fer força en la direcció en què hom es mou’– no duu preposició. Per tant, direm “Els cavalls tiraven la carrossa” (i no pas “Els cavalls tiraven de la carrossa”).

Avui la normativa accepta la preposició en alguns verbs en què abans no l’admetia, com ara abominar (“abominar d’algú”), aprofundir (“aprofundir en una qüestió”), apropiar-se (“apropiar-se d’una casa”) i complir (“complir amb una obligació”).

Dubtes i errades freqüents en l’ús de ‘a’, ‘amb’, ‘de’ i ‘en’

 

 

The Washington Post · Rachel Chason i Sarah Cahlan

Bassikounou, Mauritània. Les famílies viatgen durant la nit per carreteres secundàries desertes. A aquesta terra, fronterera i desolada, n’arriben cada dia, de famílies que expliquen històries de terror sobre els homes, blancs i emmascarats, que els han obligat a fugir de les seves llars.

Mercenaris del grup rus Wagner –que combaten al costat de soldats malians– han agredit dones, han massacrat civils i han cremat pobles sencers per tot el país, segons que expliquen els desplaçats, una campanya de violència gratuïta que ha alimentat una crisi de refugiats que no sembla que tingui fi a l’oest, al país veí de Mauritània.

“No havíem vist mai res igual”, diu Kossi Ag Mohamed, un pastor de 31 anys, que explica com va fugir del seu poble, a la regió maliana de Tombuctú. Les accions de Wagner, diu, han “desfermat la catàstrofe” a la regió.

La junta militar de Mali, que defenestrà l’anterior govern democràtic en un cop d’estat l’any 2020, començà a treballar amb Wagner a final del 2021. Gairebé dos anys després, el futur del grup mercenari, vinculat al Kremlin, quedà qüestionat quan el seu fundador, Ievgueni Prigojin, morí en un accident aeri després d’una efímera rebel·lió contra el govern de Putin.

Però Wagner no desaparegué, i els seus combatents han continuat desplegant-se a l’estranger –un exèrcit a l’ombra que, segons els experts, opera ara com un apèndix del Ministeri de Defensa rus. A Mali, la petjada del grup no ha fet sinó créixer aquests darrers anys, segons els analistes, i ha proporcionat una font d’ingressos addicional al govern de Putin, mancat de liquiditat, i una base d’influència per a Moscou a l’oest de l’Àfrica, una part del continent com més va més anàrquica.

Kossi Ag Mohamed (esquerra, sobre la moto) s’ha establert a Mauritània després de fugir de la violència a la regió maliana de Tombuctú (fotografia: Carmen Yasmine Abd Ali/The Washington Post).

Les autoritats malianes diuen que l’objectiu d’aquesta aliança és combatre els separatistes tuaregs, que fa anys que reclamen un estat propi al nord de Mali, i també els grups milicians lleials a Al-Qaeda i Estat Islàmic. Però qui s’ha endut la pitjor part de la brutalitat de Wagner han estat els civils, no pas els grups armats.

“Maten gent de manera indiscriminada”, diu Héni Nsaibia, analista principal per a l’Àfrica Occidental del Projecte de Dades sobre Localitzacions i Esdeveniments de Conflictes Armats (ACLED), un grup d’investigació sense ànim de lucre. “Veuen un comboi de vehicles, o gent venent productes al carrer, i l’ataquen per sistema. Maten homes, dones, criatures, i se’n queden tot allò que troben.”

Aquests darrers mesos, explica Ag Mohamed, els homes de la seva zona han desenvolupat una mena de ritual sinistre: s’amaguen entre els arbres quan senten que s’acosta un comboi militar i, quan se n’ha anat, segueixen el so dels trets per recollir els cadàvers que ha deixat.

El pastor mostra un seguit de vídeos que diu que han enregistrat ell i els seus amics. En un, s’hi veuen set cadàvers ensangonats, estesos a terra. En un altre, un home decapitat, amb el cap col·locat entre les mans. En un tercer vídeo, cadàvers de dones i criatures estesos sobre les cendres d’una casa cremada.

“Va ser la mort, que em va fer fugir”, diu Ag Mohamed. “Veia mort per tot arreu.”

El terror com a estratègia

El 2021, quan la junta de Mali va fer la invitació a Wagner, feia temps que la violència dels extremistes anava creixent. Un dels objectius de Wagner, segons que explica un efectiu de les forces del govern malià, era ajudar l’exèrcit del país a recuperar les bases i territoris que havien caigut sota el control dels extremistes.

Segons els analistes, el govern de Mali paga uns deu milions de dòlars el mes pels serveis de Wagner. És una partida considerable per a Rússia, l’economia de la qual ha quedat afeblida arran de les sancions internacionals per la guerra a Ucraïna. Moscou també gaudeix de concessions en unes quantes de les mines d’or del país, cosa que li atorga un interès material en la seguretat de Mali.

Encara que les forces malianes han aconseguit fer alguns avenços d’ençà de l’arribada dels mercenaris russos al país, els experts afirmen que les operacions militars en zones fora del control de l’estat s’han caracteritzat per una brutalitat aclaparadora.

“La política és: ‘mateu-los tots'”, diu Wassim Nasr, especialista del Sahel i investigador principal del Centre Soufan. “L’objectiu és terroritzar la població local.”

Un camió de transport que fa la ruta entre Mali i Mauritània (fotografia: Carmen Yasmine Abd Ali/The Washington Post).

L’ACLED calcula que 925 civils, pel cap baix, van morir l’any passat en atacs en què havia participat Wagner, més del doble dels 400 civils que calcula que van ser assassinats per milicians islamistes.

Andrew Lebovich, investigador de l’Institut Clingendael, als Països Baixos, diu que l’exèrcit de Mali fa anys que és acusat de violacions dels drets humans, però que l’escala i la ferocitat dels abusos ha crescut d’ençà que Wagner entrà en escena al país.

Segons que explica Lebovich, els mercenaris han adoptat “tàctiques de guerra bruta”, com ara, el segrest, la tortura i la decapitació. Múltiples refugiats expliquen a The Washington Post que, després de la retirada de l’exèrcit, els cadàvers sovint apareixen mutilats.

Fugida a la desesperada

El camp de refugiats de Mbera, situat al desert del sud-oest de Mauritània, ja s’havia convertit en el tercer centre de població del país abans i tot de l’allau de nouvinguts.

Desenes de milers de malians van arribar ací l’any 2012, quan extremistes i separatistes van envair gran part de Mali, i el camp ha continuat creixent durant la dècada següent, mentre les crisis successives anaven engolint el país. Però l’èxode que començà l’any passat no té precedent històric: ara es calcula que hi ha unes 149.000 persones a Mbera i la rodalia, segons l’ONU, el triple que no pas l’any 2023. El camp, que fa temps que ha quedat completament desbordat, s’estén ara en totes direccions.

En declaracions a The Washington Post, dotzenes de refugiats que han arribat al camp d’ençà del 2023 expliquen que allò que els ha empès a fugir de les seves llars han estat els atacs de l’exèrcit de Mali i els seus aliats russos, no pas els milicians islamistes. La filial regional d’Al-Qaeda, Jamaat Nusrat al-Islam wal-Muslimin (JNIM), controla grans extensions de territori a Mali i competeix pel poder amb una branca local d’Estat Islàmic, més petita però més brutal.

Alguns refugiats expliquen que, uns quants anys enrere, havien sofert intimidacions d’extremistes que pretenien imposar el seu domini, però que la vida als pobles del nord del país havia tornat a la normalitat, en gran manera, abans de l’arribada de l’exèrcit.

“Consideren terroristes tothom que duu un turbant”, diu Cherfe Ag Mama, de 45 anys, que explica que el seu germà ha estat assassinat per mercenaris de Wagner a la regió de Tombuctú.

Una dirigent del campament, que parla amb la condició d’anonimat per a tractar una qüestió delicada, diu que desenes de dones expliquen històries d’agressions sexuals comeses pels soldats de Wagner.

Aïssata Kelli, de 40 anys i mare de dos fills, relata el moment en què uns homes armats van irrompre a casa seva, el novembre passat. Explica que en el moment de l’atac estava massa terroritzada per a mirar-se’ls amb gaire deteniment, però que va poder veure que eren blancs, duien màscares i cridaven les mateixes dues preguntes, tota l’estona.

“On són els gihadistes?”, recorda que li cridaven els homes, en francès, a ella i a altres dones. “On són els vostres marits?”

Aïssata Kelli, mare de dos fills, al camp de refugiats de Mbera (fotografia: Carmen Yasmine Abd Ali/The Washington Post).

La majoria dels homes del seu poble, incloent-hi el marit de Kelli, van fugir tan bon punt van assabentar-se que els militars eren de camí. Recorda que va dir als soldats que el seu marit no era gihadista, i que no sabia on era. Els homes blancs van cridar-li i la van colpejar mentre li treien la roba, recorda, tot cercant un telèfon que creien que amagava.

“Fins i tot recordar-ho m’espanta”, diu Kelli, asseguda al costat del seu marit, un pastor parcialment cec, a la tenda de campanya de la família. “Pensava que em matarien.”

L’atac al seu poble va allargar-se durant tres dies agonitzants, segons que expliquen Kelli i la seva amiga, Siray Bah, de 35 anys. Mercenaris de Wagner i soldats malians van saquejar cases i negocis, expliquen ambdues dones, i tot seguit van calar-hi foc.

Cinc homes, incloent-hi l’imam del poble, van morir en l’atac, i uns quants més van ser segrestats. Un dels segrestats fou el marit de Bah, pare dels seus set fills, que en el moment de l’atac havia sortit a comprar menjar per a la família.

Bah, que alleta el seu nadó, explica que, els dies posteriors al segrest, va trucar repetidament al telèfon seu marit. No va arribar a contestar mai ningú.

Rússia s’expandeix a la regió

Encara que Wagner originalment es va establir al centre de Mali, el grup, segons els analistes, ha anat ampliant les operacions al nord del país, epicentre d’una llarga lluita entre l’estat malià i els rebels d’ètnia tuareg, que fa dècades que lluiten per establir-hi un estat independent.

Una de les victòries més significatives de Wagner a Mali va ser la recuperació de l’històric bastió rebel de Kidal, l’any 2023; el grup va sofrir el seu revés més important l’estiu passat, quan perdé desenes d’homes en una batalla amb combatents tuareg prop de la frontera amb Algèria.

Els analistes expliquen que aquesta desfeta va suscitar molta polèmica a Rússia, i va reobrir el debat sobre el futur del grup a l’Àfrica. Però els darrers mesos s’ha registrat un repunt en les transferències de material militar de Rússia a Mali, i les campanyes de reclutament també s’han intensificat –incloent-hi xerrades a les xarxes socials per part dels mateixos mercenaris.

No hi ha cap lloc segur

Sovint, la frontera que separa Mali de Mauritània no és més que una línia en la sorra.

Quan Wagner duu a terme una operació, els desplaçats solen passar la frontera durant el dia, segons que explica Ibrahim Sidi Mohamed, cap de Douankara, un llogaret maurità situat a uns 50 quilòmetres de Mbera, a l’altra banda de la frontera.

Tenda de la família Bacana a Dounkara (fotografia: Carmen Yasmine Abd Ali/The Washington Post).

La xifra de famílies que viuen a Douankara ha passat de 380 a 4.020 d’ençà del 2023, explica. Els malians solen arribar-hi en camionetes, equipats amb allò que poden carregar. Tan sols els més afortunats, diu, tenen prou espai per a carregar bestiar.

La gent viu en tendes de campanya, o en estructures fetes de fusta i metall. Però, moltes vegades, ni tan sols travessar la frontera garanteix seguretat.

Ould Bacana, un refugiat de 30 anys que feia un temps que s’havia establert a Douankara, va ser assassinat fa poc per una patrulla de Wagner als afores del poble, segons que expliquen Mohamed i la mare de Bacana.

Bacana anava cap a un mercat de bestiar, situat just a l’altra banda de la frontera amb Mali, quan ell i un grapat d’homes més van ser assassinats per mercenaris russos. Els veïns del llogaret van trobar-ne els cossos poc després, i els van enterrar allà on els van trobar.

Ahmed, a la tenda en què viu a Douankara (fotografia: Carmen Yasmine Abd Ali/The Washington Post).

“Ací tan sols queden dones; els homes ja els han matat tots”, diu la mare de Bacana, Izi Sidi Ahmed. Al seu costat, hi té el fill adolescent, a qui explica que no li deixa travessar la frontera cap a Mali, encara que les provisions de la família comencen a escassejar.

“Què se suposa que hem de fer?”, es pregunta.

I repeteix, com si parlés amb si mateixa: “Què se suposa que hem de fer?”

Cahlan informa de Washington estant. Ely Cheikh Mohamed Vadel, Issa Ag Mohamed i Walid Ag Menani, de Mauritània estant, han contribuït a aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Els estats, en la seua arrogància monolítica, sempre cerquen el cos a cos amb els líders, però quan aquests líders se’ls escapen, o no els poden dominar del tot –cosa que sol passar–, s’acarnissen, i de quina manera, amb els lloctinents, els secretaris, els ajudants, els col·laboradors, els amics, tots els qui els envolten. La història de tots els països en va plena, d’això que podríem anomenar –si se’m disculpa la ironia– “justícia subsidiària”. No poden vèncer el símbol, de manera que en persegueixen l’ombra. Ahmed Kathrada va pagar l’odi a Mandela; Jacob Appelbaum i Jeremy Hammond, l’odi a Assange; Anatoli Martxenko i Iuri Orlov, l’odi a Sàkharov… Nosaltres no podíem ser diferents.

Aquesta constant històrica lamentable és la que explica tot allò que li ha passat a Josep Lluís Alay, un col·laborador essencial del president Puigdemont –potser, amb Gonzalo Boye, el més influent de tots– que, únicament per això i com també li passa a l’advocat, ha patit la repressió amb una persistència i una contundència absurda, desproporcionada, gairebé ridícula si no fos per les conseqüències que li ha comportat.

Però, ahir, finalment, els tribunals espanyols van descartar la darrera de les causes en què havien embolicat Alay tots aquests anys: Vólkhov, el Tsunami, la peça set d’Aguirre, el viatge a Nova Caledònia… Ha estat un reguitzell de causes tan fantasmagòriques com injustificades, i per això mateix, amb el pas del temps, han caigut l’una rere l’altra, atesa la inconsistència de les proves.

Però no pas sense haver fet molt de mal. Mal polític, però també mal personal, fins i tot en la seua salut, en el temps que li han fet perdre defensant-se d’acusacions absurdes. Maquiavel va explicar ja fa segles que la impotència sovint porta al fet que, quan no pots tallar el cap del rei, talles els caps dels servents. I això, exactament això, ha intentat de manera monòtona i obsessiva Espanya, però no ho ha aconseguit.

Josep Lluís Alay ha vist com la seua vida quotidiana esdevenia un malson kafkià: interrogatoris, acusacions, imputacions, detencions impactants, titulars infamants filtrats a la premsa, desqualificacions personals, fins i tot, de qui en teoria havien de ser els seus aliats… Tot, per acabar arribant on havíem començat: en el no res. Si fins i tot la traducció d’una novel·la li va valdre problemes amb la justícia, en un dels episodis més grotescos de la repressió!

Per tot plegat, avui que per fi s’ha vist deslliurat de la darrera de les acusacions, crec que és un moment adequat per a agrair-li de manera pública que haja resistit enmig d’una tempesta tan forta com la que li ha caigut a sobre. Primer, perquè, en cas de repressió, sempre cal ser al costat dels reprimits, però també perquè, en aquests temps de cinisme i pragmatisme extrem –en aquest temps en què tot sembla criticable i ningú no sembla disposat a construir ni a reconèixer mèrits–, aguantar com ha aguantat ell totes les coses que li han volgut abocar damunt té un valor digne de ser remarcat. Com a exemple per a tots.

 

PS1. Salt ha esclatat aquesta setmana en uns aldarulls que, com sol passar, han estat interpretats de maneres diverses, segons la ideologia de l’espectador. La realitat és que Salt és un cas molt particular en el conjunt del país, especialment quant a la dificultat de trobar-hi un habitatge. Per això, treballant sobre el terreny, Emma Granyer ens explica en aquest reportatge –defugint el sensacionalisme interessat i l’anàlisi fàcil– per què la situació en aquesta ciutat és així de complexa i difícil de gestionar.

PS2. Avui, dissabte, Perpinyà es manifesta en defensa de l’escola la Bressola. Us en parlem en aquest article, però també repesquem aquest reportatge de Clara Ardévol en què ens explica que les escoles del nord són, precisament, l’únic lloc del país on s’aplica la immersió lingüística, i com ho fan.

PS3. Parlant d’escola i immersió, avui us oferim aquest article, tan ben documentat i argumentat com sempre, de Germà Bel en què l’autor es declara partidari d’un canvi en el model escolar que oblide la fantasia de la immersió generalitzada per garantir als pares que ho vulguen –deixant-los triar– que l’ensenyament dels seus fills serà en català. És un debat que s’obre pas molt a poc a poc –Alhora el va posar sobre la taula de manera molt valenta en les darreres eleccions– i que a mi em sembla particularment important i interessant.

PS4. Manel Vidal –que, per cert, és de Salt– publica un llibre. Després d’anys fent ràdio, guions i humor, ha decidit d’escriure unes memòries parcials, La passada a l’espai, en què barreja el Barça amb retalls de la seua vida. Oriol Bäbler li ha fet una entrevista per a emmarcar: “Tinc certs problemes per a llegir llibres, imagina’t per a escriure’n”.

PS5. A VilaWeb estimem el periodisme ben fet i creiem en el rigor i l’elegància. Som conscients que no som iguals que els altres, i per això demanem als lectors que ens ajuden. Si us agrada això que fem, podeu entrar en aquesta pàgina i ajudar-nos a treballar de manera digna per continuar oferint-vos en obert tots els nostres continguts.

 

El president Salvador Illa té una fantasia neopujolista: construir, maó sobre maó, una hegemonia electoral que mantingui el galliner calmat, a còpia de la incompareixença dels rivals i de la por generalitzada a la llibertat nacional. Per això vol discreció, poc debat i pocs problemes, i per això l’estat d’ànim més alimentat de dalt a baix és el pessimisme. Com el govern de Jaume Collboni a l’Ajuntament de Barcelona, el d’Illa no té suc, ni grans projectes ni narratives gaire ambicioses. No pensar gaire, que és perillós. En general, fins ara, tant l’un com l’altre se’n van sortint: costa que les polèmiques arrelin i el país, submergit en una letargia molt pesada, es va deixant administrar el somnífer. Però, a llarg termini, és més difícil que se’n surtin: les promeses que s’han fet per a imposar aquesta segona transició espanyola, després del 2017, tenen les potes molt més curtes que no pas les mentides que es van fer servir per a imposar la transició del 1978.

La generació que va sortir de la foscor franquista i va poder reconstruir les institucions té raó, probablement, quan diu als joves que l’autonomisme tan menyspreat després del referèndum era llavors un alçament de llum en la tenebra. El problema és que el menyspreu actual de l’autonomisme no és fruit de la desmemòria ni de la inconsciència, sinó d’haver somiat més enllà. Illa no podrà ressuscitar l’esperit del president Jordi Pujol perquè li manca el pòsit emocional, però sobretot perquè la gestió ha perdut valor: fa quaranta anys, gestionar significava tastar una certa llibertat política, per tutelada que fos, i ara significa tastar la manca de llibertat. Llavors era el mínim i ara és el màxim; era el punt de partida i ara és el d’arribada. El pujolisme, malgrat que resultés castrador en molts sentits, venia després d’un silenci; en canvi, el propòsit motor de la Catalunya d’Illa és començar un silenci nou, tan llarg com el puguin fer durar.

Amb el país escanyat, doncs, l’obsessió d’Illa és d’oferir, magrament, una bona gestió, que millori una mica el dia a dia dels ciutadans, però de fet és això que es va morir durant el procés. Si d’una sola cosa va servir parlar d’independència, encara que maldin tant per enterrar la idea, va ser per a normalitzar la tesi que els problemes de gestió, a Catalunya, no són de gestió, sinó de poder. Els socialistes tenen raó, de vegades, quan retreuen deixadesa als governs independentistes –començant per la immersió lingüística, per exemple–, però l’aprenentatge del procés era més fondo, no pas el fruit d’un rampell, sinó de la constatació dels límits, decepció rere decepció, i aquesta lliçó no s’oblida fàcilment. Allò que hauria de demostrar Illa, si es vol consolidar, no és pas que es pot gestionar millor, sinó que els límits de la gestió no són pas on diu l’independentisme. I és això, probablement, que el farà descarrilar, tard o d’hora.

Aquest llast s’arrossegarà tot el mandat. El silenci, de vegades, es trenca mal que vulguis evitar-ho. La consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, ho ha començat a comprovar aquesta setmana arran del caos ferroviari. L’hem vista neguitosa per primera vegada. Governar Catalunya com una sucursal t’endinsa en un laberint del qual costa molt sortir: les humiliacions als usuaris i les deficiències del servei, el finançament del qual és responsabilitat de Madrid, són tan incontestables que no es pot fugir d’estudi, però el govern, és clar, vol evitar de culpar Madrid perquè no li agrada la “confrontació”, de manera que Paneque ha d’explicar que el problema és Madrid mentre fa veure que, en realitat, explica una altra cosa. L’altre dia, mentre admetia que hi havia hagut un problema històric de manca d’inversió per part dels governs espanyols anteriors que havien prioritzat l’alta velocitat en lloc de Rodalia, carregava els neulers als consellers convergents i postconvergents per una suposada “no gestió” del servei.

Rodalia té totes les butlletes de la rifa per a ser el gran maldecap d’aquest govern, perquè condensa molt bé totes les contradiccions de l’autonomisme. Primera: la resposta és administrativa però l’explicació és nacional, perquè l’abandonament del sistema és fruit de la radialitat madrilenyista. Segona: l’obtenció de resultats no depèn de la Generalitat sinó de la bondat castellana. Vegeu com, en les reunions amb el ministeri, ADIF i RENFE, Paneque tan sols ha aconseguit fins ara el compromís de més reunions, l’acceleració dels tràmits per a contractar més personal i la vaga promesa de concretar unes inversions que ja s’haurien d’haver concretat. Tercera: el PSC ha de triar entre protegir el PSOE o bé qüestionar-lo per vendre que defensa els interessos dels catalans. Com que no vol fer ni una cosa ni una altra, rep pels dos cantons: no fa de portaveu de la indignació dels usuaris ni tampoc rep el suport del ministre Óscar Puente, que al cap d’unes hores nega que hi hagi cap problema de desinversió.

Però la contradicció central és la farsa del traspàs, que encara és més difús avui que no pas el dia que es va anunciar. No tan sols és un traspàs parcial a una empresa en què Madrid tindrà poder de vetar les decisions estratègiques: encara no se sap la llista detallada de les inversions, ni el calendari, ni hi ha la certesa de quines línies es traspassaran, ni de si es traspassaran senceres, ni s’ha aclarit als treballadors què passarà amb el contracte programa. Tot continua verd i encara reverdeix: aquesta setmana, mentre una gota de suor baixava pel front del govern, s’ha sabut que, en un esborrany del ministeri, hi apareix l’opció d’integrar la nova empresa mixta dins el grup RENFE, cosa que vulneraria l’acord entre els socialistes i Esquerra, que van pactar que seria una empresa segregada. El govern d’Illa té el perill que li passi igual que al govern del president Pere Aragonès: com que els fruits de la negociació amb Madrid no s’acaben de materialitzar mai, les promeses s’acumulen i es buiden de credibilitat. Caducat el pujolisme, ha caducat la funció de la gestió com un elixir.

Aquesta setmana, Salt (Gironès) ha tornat a ocupar les principals pàgines dels informatius del país pels aldarulls i les protestes ciutadanes que hi han tingut lloc. A VilaWeb n’hem fet un seguiment tots aquests dies, i avui us oferim una anàlisi amb més profunditat per entendre quina és la situació del municipi.

Un poble empobrit

Salt és el municipi amb la renda per capita més baixa de Catalunya, segons dades de l’IDESCAT del 2021. No és estrany, doncs, que el 63% de la població no pugui accedir a un lloguer mitjà, que actualment és de 600 euros mensuals al municipi.

A Catalunya, hi ha una vintena de desnonaments cada setmana i, segons dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), la de Girona va ser la demarcació amb més desnonaments de l’estat espanyol durant el primer semestre del 2024: se n’hi van fer 548. Salt és un dels municipis on n’hi ha més: el mes passat, en un sol dia n’hi va haver quatre, d’habitatges que són propietat de fons voltor. Aquella setmana (la del 21 al 28 de febrer), se’n van fer set, la majoria amb menors implicats. El Sindicat d’Habitatge de Salt va batejar-la com a “Setmana Tràgica”.

El problema ve de lluny, però ara ha estat notícia a tot el país arran del desnonament d’un imam i la seva família, divendres passat. Quan se’ls van acabar els tres dies d’alternativa residencial en un hostal de Medinyà (Gironès), van voler tornar al seu habitatge, però quan van provar-ho, els va saltar l’alarma i els van desallotjar. El desallotjament va acabar amb tres persones a l’hospital i un centenar de veïns, la majoria dels quals, membres de la comunitat musulmana de Salt, protestant davant la comissaria dels Mossos d’Esquadra. Les protestes es van repetir dimarts a la nit i van acabar amb set detinguts. L’endemà, tres d’ells van sortir en llibertat provisional, amb la condició de comparèixer davant el jutge cada quinze dies.

La violència dels aldarulls va sorprendre, i fa qüestionar-se per què ha passat ara. Cal tenir en compte que l’emergència residencial a Salt és un cas especial, perquè la majoria de veïns no poden accedir a un habitatge per dificultats econòmiques, però molt especialment, per una manca d’oferta molt aguda. És una situació especial, doncs, amb unes particularitats que cal tenir en compte.

Salt, un poble receptor d’immigració

Salt ha estat un poble que ha crescut tant amb l’onada migratòria espanyola de la segona meitat del segle XX com amb la de començament dels 2000 de gent del Nord d’Àfrica, l’Àfrica subsahariana i països d’Amèrica del Sud, principalment. Amb aquesta darrera onada migratòria, la població va passar de 21.738 l’any 1990, a 30.302 l’any 2010, segons dades de l’Institut d’Estatística espanyol (INE). Actualment, és el municipi de la comarca amb més densitat de població, que se situa en 5.112,3 habitants per quilòmetre quadrat.

El creixement sobtat de la població, la majoria d’origen estranger, ha fet que, a més a més, Salt estigui segregat urbanísticament, amb zones on es concentra la major part de població immigrant i amb vulnerabilitat econòmica –com el barri Centre– que queden separades de la resta de barris del municipi per “fronteres mentals” marcades per carrers i avingudes.

L’arribada de nouvinguts va coincidir amb la bombolla immobiliària, un altre factor clau per a entendre per què s’ha arribat a la situació actual.

El tinent de batlle i regidor d’Habitatge de Salt, Àlex Barceló (ERC), ho explica així: “Salt creix, sobretot, a partir de dues colònies tèxtils que serveixen com a reclam els anys seixanta i setanta per a persones que vénen de tot arreu de la península i, sobretot, del sud d’Espanya, que és la gent que, en aquella època, va a viure a pisos de protecció oficial que acaben comprant a principi dels anys vuitanta, quan el Ministeri d’Habitatge espanyol ho regularitza. Per tant, és gent que es fa propietària i que progressa socialment. Quan arriba el boom immobiliari a final dels anys noranta i principi dels dos mil, aquells pisos que eren de baixa qualitat agafen un valor insospitat en el mercat immobiliari, que els permet de vendre-se’ls a preus molt elevats i comprar-se una casa en millors condicions a Salt o en uns altres pobles. Qui compra aquests pisos? La nova onada migratòria, que ja no ve d’Espanya, sinó que ve d’alguns països de l’Àfrica i d’Amèrica del Sud. Compren els pisos per un valor més alt del valor real i, és clar, quan peta la bombolla, s’endeuten.”

Àlex Barceló (fotografia: Albert Salamé).

És en aquest context que els bancs embarguen els pisos i els aprofiten no pas com a habitatges sinó com a actius immobiliaris per mirar d’augmentar-ne el valor, de manera que molts d’aquests pisos queden buits. “El problema és que a Salt es genera una bossa de pisos en mans de bancs que queden buits, tots concentrats en una mateixa zona, la del barri Centre”, diu Barceló.

Segons el Pla Local d’Habitatge, es calcula que a Salt hi ha 1.800 pisos buits en mans de bancs o fons d’inversió. Això, afegit a la impossibilitat de poder accedir a un lloguer, ja sigui per la poca oferta en el mercat ordinari (que se situa per sota del 5%, segons la mateixa diagnosi del Pla Local d’Habitatge de Salt) o per motius econòmics, fa que moltes famílies considerin l’ocupació com una opció. Segons dades de persones ateses pels serveis socials recollides pel Sindicat d’Habitatge, a Salt hi ha “700 persones que viuen en habitatges ocupats de grans tenidors” i, a part, n’hi ha prop de 1.000 inscrites per a demanar un habitatge de protecció oficial.

Els pisos hi són, per això cal remarcar que la crisi de l’habitatge a Salt no es deu a la manca d’habitatge, sinó a la dificultat d’accedir-hi. Qui fa especial èmfasi en això és Judit Font, membre del Sindicat d’Habitatge de Salt, que diu: “Els habitatges ja hi són i la gent ja hi viu. El tema és en quin règim: han de ser pisos de grans tenidors perquè hi especulin, o han de ser habitatges en règim de lloguer perquè la gent pugui viure-hi? La gent està disposada a pagar lloguers.” I continua: “Ningú no està en una situació d’ocupació d’un habitatge per gust, perquè genera molt malestar, inestabilitat i angoixa. Cal plantejar-se per a qui són els habitatges.” Font reclama que es garanteixi el dret d’habitatge a tothom abaixant-ne el preu i ampliant-ne el parc públic amb preus que es determinin també de manera pública.

El parc d’habitatge públic de Salt

Per fer front a la crisi d’habitatge de Salt, l’ajuntament va comprar (per mitjà de l’ens públic Gestora Urbanística NouSalt) més de dos-cents pisos per augmentar el parc d’habitatge públic del municipi i oferir-los a famílies i persones amb situació de vulnerabilitat.

D’aquests dos-cents pisos, tan sols a la meitat hi viu gent, perquè el consistori només té capacitat per a posar al mercat de lloguer de l’àmbit municipal quinze pisos l’any. És a dir: entre un i dos el mes, aproximadament. “El gran problema és que molts d’aquests pisos han estat abandonats molts anys, alguns han estat ocupats, en d’altres hi ha gent que hi viu i que els ocupa i que s’ha de reallotjar… Per tant, la realitat és que el procés de posar al mercat tots aquests pisos és molt lent”, argumenta Barceló. Els habitatges que ja són al mercat, i en què ja viu gent, tenen contractes temporals de set anys, i tenen un lloguer mensual entre 300 euros i 500.

L’Ajuntament de Salt compra els pisos mitjançant el dret de tanteig i retracte, un dret que li permet de comprar un habitatge amb preferència a qualsevol altra persona interessada en l’adquisició de l’habitatge, i de comprar-lo amb les mateixes condicions de l’adquisició (preu, forma de pagament, etc.) que s’havien ofert a un tercer. Quan va esclatar la bombolla i els bancs movien els pisos buits com a actiu immobiliari, l’Ajuntament de Salt va aconseguir de comprar-ne 130. Tot i que Barceló critica que l’àmbit competencial real del consistori és molt limitat, també destaca que Salt ha estat capdavanter en l’adquisició d’habitatge públic aquests darrers anys.

El Sindicat d’Habitatge recorda que l’emergència residencial del poble exigeix solucions més immediates, i calcula que pot haver-hi més de mil persones en perill de perdre el pis. A més, també demana planificació i previsió. “Oi que sabràs quants alumnes nous tindràs al curs que ve? Doncs també s’hauria de poder planificar quants desnonaments tindràs. O, si hi ha desnonaments, planificar quines alternatives hi ha per a oferir. Tres nits en un hostal de Medinyà em sembla insuficient. Quan la mesa d’emergència està col·lapsada, quan hi ha gent que no pot accedir-hi pels criteris d’accés o quan el parc públic està pendent de reforma o ocupat, necessitem alguna cosa mentrestant”, explica Judit Font. Alhora, el sindicat critica que el reglament de pisos de lloguer social aprovat deixa fora les persones sense permís de residència.

Judit Font (fotografia: Albert Salamé). La crisi d’habitatge de Salt, un cas singular

L’alt percentatge de població estrangera de Salt (un 40% de la població) és una particularitat a tenir en compte. Aliou Diallo, professor i investigador de ciències polítiques de la Universitat de Girona i veí de Salt, creu que aquest és un dels factors clau que diferencien la crisi d’habitatge de Salt amb la de la resta del país. Diallo en destaca tres factors principals: primer, això que ell anomena “racisme immobiliari”; segon, la gran quantitat de pisos en mans de fonts voltors i bancs; i tercer, la manca d’oferta de lloguer al municipi. Sobre el primer factor, Diallo diu: “A Salt hi ha un gueto, que és el barri Centre. Si ets una persona immigrant que vol viure fora d’aquell barri, les immobiliàries són les que s’asseguren que no puguis optar-hi, perquè interpreten que, si lloguen un pis a una família estrangera fora d’aquella zona, l’habitatge perdrà valor.”

Aliou Diallo (fotografia: Albert Salamé). “Sensellarisme infantil”

Un altre problema important són els desnonaments diaris amb menors d’edat implicats. En aquest sentit, Font explica que la majoria dels desnonaments del poble afecten nuclis familiars i domicilis on hi ha menors. “Com a sindicat n’hem posat un nom científic: sensellarisme infantil.” Font corrobora que, dins les categories del sensellarisme, hi ha les que identifiquen les situacions de carrer, però també les situacions que tenen a veure amb un habitatge inestable, en perill de pèrdua o un habitatge inadequat. “Molts infants del poble viuen en aquesta situació. Hi ha famílies senceres vivint en una sola habitació, en un garatge… Això passa. El sensellarisme no és només que et desnonin i et quedis sense casa, sinó també tota la pèrdua de condicions de vida digna, la inestabilitat, la por de no saber quina solució trobaràs quan et desnonin.”

Evidentment, el sensellarisme infantil té moltes conseqüències per a les criatures, més enllà de quedar-se sense casa: quan un menor no té accés a un habitatge, tampoc té accés a una educació de qualitat i, per tant, perd el dret de l’educació. Docents i personal educatiu d’escoles i instituts de Salt són una part de la població que viu de primera mà els desnonaments diaris del municipi, perquè quan un infant és desnonant deixa d’anar a l’escola, o hi té un rendiment irregular. Per això, a començament d’aquest curs, va néixer la plataforma Docents 17190 (el codi postal de Salt), format per personal educatiu del poble que defensa el dret de l’habitatge i que vetlla perquè cap infant es quedi sense casa. Un model de plataforma que s’ha replicat a gairebé una desena de comarques més de Catalunya, com el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme o el Segrià, per a posar-ne alguns exemples.

 

Mariona Parra, professora de l’institut Vallvera de Salt i membre de Docents 17190, explica que la plataforma va néixer per posar perspectiva educativa en la crisi de l’habitatge. “Quan et prenen el dret a l’habitatge, te’n treuen molts d’altres. Un d’ells, el dret a l’educació.” Segons Parra, el nombre de desnonaments amb menors escolaritzats al poble d’ençà del setembre ha estat “escandalós”: “No pots demanar a un nen que estigui atent a classe si està pendent que el desnonin, o si ja ha perdut la casa. No pots exigir-los que facin els deures, perquè moltes vegades tampoc no tenen on fer-los, o unes condicions adequadament on fer-los.” A vegades, el problema va més enllà: deixen d’anar a l’escola. “Si els desnonen i els envien tres dies en una pensió de Medinyà, no poden seguir els horaris lectius, perquè molts cops no arriben a l’hora per la falta de transport públic i, llavors, deixen de venir a classe.” Malgrat que la pèrdua d’habitatge tingui unes conseqüències directes en l’aprenentatge, avui en dia encara no hi ha xifres per a demostrar-ho. Així i tot, hi ha una dada que no ens ha de passar per alt: Salt és la zona amb el percentatge més alt de població amb pocs estudis. Concretament, el 56% de la població no té pràcticament formació educativa, tal com va avançar Crític en un reportatge.

Parra calcula que, el curs passat, al seu institut hi havia entre vuit alumnes i deu que havien estat desnonats, tot i que podrien ser més, perquè costa molt de detectar-ho. “Molts d’ells no ens ho diuen per vergonya”, comenta.

La vergonya és un dels factors que també esmenta Àlex Barceló quan explica de quina manera l’ajuntament pot evitar un desnonament. L’any passat, el consistori va aconseguir d’aturar 160 desnonaments, però, segons el regidor, moltes vegades quan les famílies demanen ajuda ja és massa tard. “La gran dificultat és que la gent vingui a demanar-nos ajuda. Hi ha molta gent a qui li fa vergonya, o no ho sap, o es pensa que ja ho arreglarà, i quan ens ve a buscar ja és molt tard. I, és clar, moltes vegades ja no tenim cap mena de possibilitat d’incidir-hi. Si la gent ve a temps, podem treballar-hi.”

La utilització de l’extrema dreta

Els fets d’aquests dies a Salt han estat aprofitats per l’extrema dreta per desviar el focus de la crisi de l’habitatge i centrar-lo en la immigració. Al municipi hi ha quatre regidors del partit d’extrema dreta espanyol, i dimecres a la tarda Ignacio Garriga va fer acte de presència a la vila per llançar discursos islamofòbics i racistes, però la veritat és que només va aconseguir d’aplegar una vintena de veïns.

Aliança Catalana tampoc no va quedar al marge. Sílvia Orriols mateix repiulava missatges racistes i, fins i tot, alguns perfils d’extrema dreta van fer córrer informació falsa que l’Ajuntament de Salt ràpidament va haver de desmentir, com ara, que havien donat un pis de lloguer social a la família desnonada.

Davant d’algunes informacions falses, l’Ajuntament de Salt vol aclarir. El consistori, com ha indicat des del principi, no ha cedit cap pis social a la família desnonada, ja que no compleix els requisits establerts per optar-hi. pic.twitter.com/QWMIwVW0ji

— Ajuntament de Salt (@ViladeSalt) March 13, 2025

Amb motiu del trenta-dosè aniversari de la constitució d’Andorra, el cap de govern, Xavier Espot, ha rebut una seixantena de representants del cos diplomàtic acreditats a Andorra.

Durant la recepció, Espot ha destacat la importància de la diplomàcia com a eina per a garantir l’estabilitat i el progrés compartit i ha subratllat els esforços d’Andorra per reforçar la seva cooperació internacional en àmbits com el canvi climàtic, el desenvolupament sostenible i la digitalització. Espot ha destacat que davant dels desafiaments geopolítics, econòmics i mediambientals, la diplomàcia “esdevé una eina essencial per garantir l’estabilitat i el progrés compartit”.

L’ambaixadora de la Unió Europea a Andorra i Mònaco, Christina Kokkinakis, ha agraït el suport d’Andorra als organismes internacionals i ha explicat que la Comissió Europea continua treballant per avançar en la signatura de l’Acord d’associació en els pròxims mesos. Kokkinakis ha mantingut reunions de treball amb el cap de govern, la ministra d’Afers Exteriors, Imma Tor, i el secretari d’Estat per a les Relacions amb la UE, Landry Riba, per tractar qüestions de cooperació transfronterera i actualitat internacional.

A més, la diplomàtica també s’ha reunit amb representants del sector econòmic andorrà, incloent-hi la Confederació Empresarial Andorrana (CEA), l’Empresa Familiar Andorrana (EFA) i la Cambra de Comerç, Indústria i Serveis (CCIS).

D’altra banda, vuit nous ambaixadors acreditats a Andorra han presentat les seves cartes credencials a la ministra d’Afers Exteriors. Es tracta dels representants d’Albània, Uzbekistan, Grècia, Paraguai, Eslovènia, Suècia, Letònia i Xipre. Segons el govern, aquesta cerimònia ha permès de reforçar la cooperació bilateral i incrementar els vincles d’Andorra en l’àmbit internacional.

Nou dia d’endarreriments a Rodalia. Aquest vespre, n’hi ha a les línies R3 i R4. A la línia R3, els endarreriments poden superar els trenta minuts a causa d’una incidència a la infrastructura entre Parets del Vallès i Granollers Canovelles.

A la R4, poden superar els vint minuts. En paral·lel, sí que s’han solucionat ja incidències en unes quantes línies que provocaven afectacions. Hi havia endarreriments a la R2 Sud i Nord, però a poc a poc es recuperen les freqüències habituals.

A la R1 s’ha reparat una incidència a la infrastructura entre Sant Pol de Mar i Calella que causava que els trens augmentessin el temps de recorregut en aquest tram. També s’ha normalitzat el servei a la R7, que patia afectacions puntuals per l’avaria d’un material.

Perpinyà acull una manifestació en defensa de la Bressola i la continuïtat de la immersió educativa en català, després d’haver anunciat fa un temps que tenia greus dificultats econòmiques. La convocatòria és a la plaça de Catalunya, a les 10.30, i anirà fins al Castellet, on es llegirà un manifest.

L’entitat ha demanat als assistents que portin samarretes de la Bressola –hi haurà un punt de venda– o bé vagin vestits amb colors vius i alegres. L’objectiu és que la manifestació sigui festiva i reivindicativa, en defensa de la Bressola i l’ensenyament del català i la cultura catalana a Catalunya Nord. També ha posat a disposició dels participants, per mitjà de les xarxes socials, el cartell i el lema de la manifestació perquè els manifestants el portin imprès: “Bressola viva, llengua viva: suport institucional ara mateix”.

La Bressola: així es fa la immersió real en català al nord

Aquesta xarxa d’escoles, que ara compta amb set centres d’educació infantil i primària i dos col·legis de secundària, es va fundar el 1976, ara fa gairebé cinquanta anys, i té actualment 1.100 alumnes de 750 famílies, que paguen quotes segons els seus ingressos, i 110 treballadors.

Una situació límit

El mes de gener, el president de l’entitat, Guillem Nivet, va explicar que, si no hi havia canvis estructurals per part de les administracions, s’abocarien a una “ruptura de liquiditat”, cosa que implicaria que no poguessin pagar els salaris a partir del mes de maig.

La crisi econòmica que passa respon, per una banda, a l’augment de la inflació, però, per una altra, a la manca de subvencions de les institucions nord-catalanes. Nivet ha explicat que tenen un pressupost de 4,5 milions d’euros, 1,9 dels quals són finançats per l’estat francès, i la resta assumida per l’entitat. De les administracions del Departament dels Pirineus Orientals tan sols reben un ajut de 50.000 euros (un 1,1% del pressupost global), i de la Regió d’Occitània, 117.000, un 2,6% del total.

Abans de l’entrada del govern d’ultradreta de Louis Aliot, rebien una subvenció de 60.000 euros de l’Ajuntament de Perpinyà. Però ara no tan sols els l’han retirada, sinó que els han apujat les càrregues amb imposts. Per aquest motiu, Nivet explica que se senten abandonats i demana la implicació real de l’ajuntament i el departament amb una aportació mínima del 5% del global del pressupost.

Guillem Nivet (la Bressola): “Seria dramàtic tancar centres en un moment de tanta demanda”

Fins ara, els comptes havien sortit gràcies als estalvis, però aquesta via ja no té més recorregut. Sobre això, després de la crida feta a les administracions, la Generalitat de Catalunya ha anunciat un augment de l’ajut, de 650.000 euros, l’any passat, a 800.000, enguany. Per la seva banda, la Regió Occitània s’ha mostrat disposada al diàleg i a augmentar la subvenció que ja aporta.

Així que la manifestació d’avui va dirigida, principalment, a protestar contra la inacció del Departament dels Pirineus Orientals, que ha dit que donaria 30.000 euros més, i de l’ajuntament. La Bressola demana que reconeguin la importància de l’escola en català per al futur de la llengua, i exigeix un compromís clar i que proporcionin els mitjans econòmics necessaris per a garantir l’estabilitat de la Bressola.

Nivet explica que, al mateix temps que es veuen abocats a una situació econòmica límit, la demanda de les famílies i dels municipis no ha parat d’augmentar, però no la poden satisfer. De fet, si no hi ha canvis en les aportacions, diu que es veuran obligats a demanar a les famílies que augmentin les aportacions i, possiblement, a tancar algun centres d’ensenyament immersiu en català que tenen repartits per Perpinyà, Nils, Prada, el Soler, Sant Esteve, Pesillà i Canet de Rosselló.

L’objectiu de la manifestació, com diuen al manifest, és també de fons, de reivindicar “una Catalunya del Nord en la qual el català no sigui una excepció, sinó una realitat viva i palpitant en tots els àmbits de la societat. Una Catalunya del Nord en la qual es pugui fer servir el català i viure en català amb normalitat. Reivindiquem el futur de la Bressola, reivindiquem el futur de la llengua.”

Com es pot ajudar?

La crida de la Bressola ha portat a una campanya de donatius, més enllà de la sol·licitud de subvencions. L’entitat ha animat qui vulgui i pugui a fer-se soci de l’Associació d’Amics de la Bressola. També es pot fer directament una donació, i ho separen segons si es viu a Catalunya Sud o a Catalunya Nord. Al mateix temps, Òmnium Cultural també recull donatius, i l’ANC ha habilitat aquesta pàgina per fer-ne. Entitats com el Consell de la República i partits polítics s’han adherit a la manifestació.

Geoffroy Lourdou: “De petit pensava que el català era la llengua dels vells”

 

A primera hora del matí, abans que l’INE fes públiques les dades, el Ministeri d’Economia feia una nota breu, amb un parell de frases, per a destacar allò que creu que és més important del mes. D’una banda, la confirmació de l’INE de la dada avançada d’inflació, és a dir, que la general es va situar en el 3% al febrer, la qual cosa significa un augment d’una dècima respecte del mes anterior, fonamentalment a causa de l’electricitat. I d’una altra, que la inflació subjacent (índex general sense aliments no elaborats ni productes energètics) va continuar reduint-se al febrer, dues dècimes, i es va situar en el 2,2%, la taxa més baixa d’ençà de fa més de tres anys, concretament, del desembre del 2021.

Aquesta dada fa que ens anem allunyant de la mitjana de la Unió Monetària. L’octubre passat, l’IPC de l’estat espanyol se situava dues dècimes per sota del comunitari, i al febrer, la diferència ha estat de 0,5 punts per sobre l’avanç europeu. Vol dir que aquí l’evolució cap avall és més lenta. Avui, per exemple, hem sabut els IPC d’Alemanya i França, que són, en termes interanuals, del 2,3% i 0,8%, respectivament.

Dins l’estat, també hi ha diferències molt importants entre els territoris. A Catalunya, els preus creixen d’un 3,1%, una dècima per damunt de la mitjana estatal; i a les Illes, la pujada és d’un 3,6%. En canvi, a Canàries només creixen d’un 2,2%. L’epígraf que més ha pujat a tot arreu ha estat l’habitatge, però també hi veiem fortes diferències. La taxa anual general es va incrementar gairebé dos punts, fins al 9,8%. Aquest augment responia a la pujada dels preus de l’electricitat, enfront de la baixada registrada el febrer del 2024. Doncs bé, al País Valencià i a Extremadura, l’augment és del 12,5% i 12,4%, respectivament, mentre que Canàries i Madrid, és del 8,1% i del 8,3%. A Catalunya, del 8,9%.

El mes passat, hi va haver dos factors principals que contribuïren a la pujada de la llum. El primer és que va fer menys vent. Normalment, les energies renovables ajuden a abaratir el rebut, i a l’hivern la generació eòlica sol ser molt gran que no pas la solar. No obstant això, el mes de febrer passat va ser especialment escàs en vent, la qual cosa va reduir dràsticament l’aportació de l’eòlica al mix elèctric.

Concretament, i segons la companyia Red Eléctrica, l’aportació de l’energia eòlica al mix de generació d’electricitat al febrer va ser del 17,5%, mentre que el 31 de gener era del 32,3%. És a dir, en tan sols un sol mes, ha passat de ser la primera tecnologia productora a la tercera, superada per la nuclear –responsable del 23,3% del total de l’electricitat produïda a l’Espanya peninsular al febrer– i la hidràulica, amb el 21,4%.

Evidentment, quan l’energia renovable redueix la seva aportació, el sistema elèctric ha de recórrer als cicles combinats de gas (CCG), molt més cars, per poder satisfer la demanda. Al febrer, la generació eòlica va caure d’un 45,6% respecte del mateix mes de l’any passat i va ser un 41,1% més baixa que no pas la mitjana dels darrers cinc anys.

Aquesta forta reducció de la generació eòlica va tenir un impacte enorme en l’impuls dels preus al febrer, perquè va fer que els CCG haguessin d’incrementar la producció d’un 41,2%, i la hidràulica, d’un 40%. De fet, les reserves hidràuliques es troben molt per sota de l’any passat, per la qual cosa és previsible que els mesos vinents redueixin la producció i augmenti la dels CCG, cosa que n’elevarà els preus. Tot dependrà de les pluges del març i l’abril.

El buit deixat per l’absència d’eòlica, doncs, ha estat aprofitat pels CCG i la hidràulica per elevar les ofertes al mercat, en absència d’unes altres tecnologies capaces de satisfer la demanda.

Per la seva banda, el ràpid descens de les reserves de gas a Europa ocasiona una escalada del preu del gas. La pujada de les ofertes dels CCG va ser motivada pel fort increment del preu del gas al mercat de referència a Europa, un 102% més alt que no pas el mateix mes de l’any passat. En conseqüència, també van augmentar els costs de generació dels CCG. La incertesa del mercat de gas a Europa continua creixent a mesura que els estocs de gas disminueixen. El nivell de les reserves a final de febrer es va situar al 38,5% de la seva capacitat, 24 punts menys que no pas fa un any.

De totes maneres, com destaca el ministeri espanyol, i jo també ho crec, la dada més important del febrer és la baixada de la inflació subjacent. Vol dir que el nucli dur està més controlat i les pujades a l’índex general són degudes als elements més volàtils, com l’energia i als aliments no elaborats. De fet, l’índex subjacent estatal, al 2,2%, es troba quatre dècimes per sota de la mitjana europea (2,6%), mentre el català és al 2,4%.

Al febrer, al marge dels productes energètics –electricitat–, també destaca que els aliments no elaborats pugen a un ritme del 5% anual, tant a Catalunya com a tot l’estat. És un salt important, atès que al gener pujat al 2,8%. Si examinen les subclasses que aporta l’INE per a tot l’estat espanyol, veiem quins són els preus dels productes que més creixen. La carn de vacu i oví puja per sobre del 10%, els olis comestibles (tret de l’oli d’oliva), d’un 16,7%; la xocolata, d’un 24,1%; el cafè, d’un 14,5% i el cacau, d’un 11%. Per la seva banda, l’oli d’oliva baixa d’un 32% i el sucre, d’un 15%.

Segons les dades que proporciona la Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders espanyola (COAG), sembla que la pujada d’alguns aliments no ha estat perquè el productor hagi apujat els preus, sinó perquè els esglaons intermedis, abans d’arribar al consumidor, han crescut. De fet, l’índex de preus en origen i destinació (IPOD) mesura la diferència entre el preu que rep el productor i el que paguem els consumidors. Al febrer, ha passat del 3,93 al 4,40 en els productes agrícoles, mentre que la pujada ha estat mínima en els ramaders. Aquests índexs signifiquen que el consumidor paga els productes agrícoles 4,40 vegades més del que rep el productor. Hi ha casos concrets més punyents, com el de les taronges i les llimones, que les paguem 6,3 vegades, les cebes (7,2 vegades) o les patates (més de 5 vegades). Malgrat que la tendència de l’IPOD és a la baixa a llarg termini, les diferències entre ambdós preus semblen encara molt altes. Aquesta és una realitat de la qual es parla molt poc, però que té una importància molt gran.

Finalment, em sembla interessant la nota que ha publicat el think tank Funcas, després de saber l’IPC de febrer, en què considera que les mesures aranzelàries anunciades per la Comissió Europea en resposta a les restriccions comercials dels Estats Units no tindrien, de moment, un impacte significatiu en els preus. L’estimació la fa a partir del fet que el valor de les importacions de béns de consum afectats no assoleix els 3.000 milions d’euros a tot l’estat espanyol, de manera que un increment del 25% dels aranzels elevaria l’IPC total al voltant d’una dècima. Evidentment, són xifres globals. Qui li toqui el rebre no pensarà en aquesta minimització que fan els analistes…