Les paraules “desconfiança” i “descrèdit” aplicades al sistema democràtic són ja habituals avui en els discursos i els articles; com també en els insults i les mentides que es diuen a la claveguera de les xarxes socials. Tots hem sentit o llegit aquests darrers anys, i no tan sols en boca de Trump, Orbán o Milei, també de gent molt acostada geogràficament, frases desqualificadores, contundents com esmenes a la totalitat. L’objectiu és arribar al poder i enfonsar el sistema democràtic per instaurar governs neofeixistes, neoliberals, racistes i xenòfobs. Alguns ja ho han aconseguit. La propaganda s’estén arreu del món ràpidament. L’amenaça és molt greu.

Recordem-ne algunes frases. “Democràcia. És el règim en què es dóna al poble la il·lusió intermitent de ser sobirà.” “El parlament és el circ agonal de la democràcia. Les promeses dels programes electorals són una de les manifestacions més obscenes de la trampa política. El candidat es vendria l’ànima al dimoni per resultar elegit. Les seves maniobres de seducció de l’opinió pública i dels electors no tenen mesura.” “La democràcia, en el fons, només pot parlar. Viu de la paraula i per a la paraula. Però en temps de crisi els pobres no demanen que els facin propaganda, demanen que els manin. El temps de la discussió inútil, per tant, ha de deixar pas al temps de l’obediència.”

Idees que tots hem sentit entremig del soroll d’aquests últims anys. Dites per polítics o pels seus opinants a sou, formen part de la retòrica oficial de líders i moviments polítics que, tot i situar-se dins el sistema democràtic, ambicionen el poder per desmantellar-lo. El fet més significatiu és que les frases que acabo de citar són totes de Benito Mussolini, pronunciades als anys vint i trenta del segle passat, el segle de la gran batalla a mort entre la democràcia i els seus enemics.

Aquest exemple enlluernador l’he extret de Feixisme i populisme. Mussolini avui, de l’escriptor i professor de literatura contemporània de la IULM de Milà Antonio Scurati (Nàpols, 1969), que l’Editorial Afers i Raig Verd acaben de publicar amb un epíleg de l’assagista Gustau Muñoz. És un llibre clau per a entendre la repercussió ideològica del feixisme dels anys vint i trenta fins avui, que ressuscita sota fórmules no tan violentes, però igualment perilloses. El rigor analític, ideològic i documental d’Antonio Scurati ha estat lloat i admirat per pensadors i historiadors d’arreu per la seva impressionant investigació sobre Mussolini i els seus temps, editada en quatre volums, del qual el darrer acaba de ser traduït i publicat en castellà.

El hijo del siglo (2020), M. El hombre de la providència (2021), M. Los ultimos días de Europa (2023) i M. La hora del destino, tots publicats per Alfaguara, són un gran projecte que ja forma part de les millors obres de la literatura i la història contemporània. L’autor ha estat comparat amb Gore Vidal, Marguerite Yourcenar o W. G. Sebald. Aquesta magna tetralogia “és un panorama d’una riquesa extraordinària que ajuda a entendre una època decisiva”, afirma Gustau Muñoz; “assistim a l’aparició, auge i caiguda del feixisme amb una plasticitat inaudita, inèdita”.

L’èxit i l’impacte social i acadèmic de l’obra de Scurati, que ha renovat el corrent antifeixista, l’ha convertit en l’enemic públic número 1 dels populistes italians, que ja estaven llestos per a reescriure la història i revalorar el neofeixisme. Per això ha estat objecte de pintades amenaçadores i atacs a casa seva amb bosses plenes d’excrements. També, de constants insults a la premsa d’extrema dreta. Com que el director d’un d’aquests diaris és coautor de la biografia de Giorgia Meloni, la policia li ha posat escorta personal.

Meloni mateix l’ha atacat personalment amb mentides. Scurati va ser vetat en un programa de televisió sobre l’alliberament del nazisme. La presentadora li va reconèixer que la primera ministra no volia que es parlés del reconeixement a la lluita antifeixista. Després Meloni va publicar un post dient, falsament, que Scurati no havia estat censurat, sinó que demanava molts diners per participar-hi, perquè pretén enriquir-se amb l’antifeixisme.

La demagògia feixista de Mussolini, avui

Feixisme i populisme (Afers i Raig Verd) és el text d’una conferència de l’autor als Rencontres Internationales de Ginebra, que es fan d’ençà del 1946, ben bé acabada la guerra, quan un grup d’escriptors i intel·lectuals van pensar que era imperatiu de reprendre el diàleg cultural entre nacions per preservar la pau. Scurati hi va pronunciar el discurs, que ell qualifica d’“oració civil”, el 29 de setembre de 2022, pocs dies després de les eleccions italianes que va guanyar la neofeixista Giorgia Meloni, dirigent del partit Fratelli d’Italia.

En les mitings de les joventuts de Fratelli d’Italia sonen himnes a Mussolini i es fan salutacions nazis.

La tesi de Scurati és que les noves formacions d’ultradreta a Europa i al món no descendeixen del Mussolini feixista, sinó del Mussolini populista. Ell fou l’inventor del feixisme, però, també, el creador de la manera de fer, el tipus de comunicació i el lideratge polític que avui anomenem populisme sobiranista.

El polític i periodista Benito Mussolini, ens explica aquest gran especialista, va ser expulsat del Partit Socialista Revolucionari Italià. El 1918, per aprofitar-se de la frustració causada per la Primera Guerra Mundial, es va afegir a la causa dels arditi, aleshores indignats. Eren uns escamots d’assalt que havien viscut molt bé a la rereguarda, on els tractaven com a herois. Alguns eren delinqüents a qui es va commutar la pena per integrar els escamots. Només s’enfilaven als camions per anar al front quan els ordenaven missions arriscades i sovint suïcides. El seu emblema era la bandera negra i una calavera amb el ganivet entre les dents. A la postguerra es van enfurismar perquè havien perdut els privilegis.

Mussolini va saber canalitzar el seu descontentament i el 1919 fundà els Fasci de Combattimento, amb aquesta púrria de professionals de la violència que formaren els primers escamots feixistes. El ressò popular va ser un fracàs. Mussolini va ser empresonat, acusat d’organitzar bandes armades. Un cop alliberat era conscient que estava acabat. No obstant això, es posà a treballar en la seva figura i en la gestació d’un moviment populista sobiranista, que seduí la societat italiana.

Segons que explica molt gràficament l’autor, Mussolini violà Itàlia amb els arditi, però no es limità a violar-la, també la va seduir. La combinació de violència i seducció populista li permeté d’atreure sectors importants de les classes mitjanes i la burgesia. Aquest fou l’èxit que l’impulsà fins a la presidència del govern l’any 1922, càrrec que exercí fins al 1943. Però el feixisme fou comèdia i tragèdia. El 1945 fou detingut i afusellat, juntament amb més jerarques feixistes, i penjat en públic cap per avall amb la seva amant, Clara Petacci.

Els arditi van formar els primers escamots feixistes mussolinians.

Scurati investiga i troba rere la màscara marcial del feixista els trets persuasius del populista i analitza l’evolució, en el curs dels anys, del seu pensament en els seus discursos i articles, fins a perfilar nítidament les claus del seu populisme seductor. Aquí és on assenyala la veritable herència dels grups d’extrema dreta actuals. No seria exacte de titllar-los de feixistes, perquè el feixisme original era violència, i els d’avui no en practiquen, encara. D’on de debò beuen els hereus actuals, creu ell, és del seu complement imprescindible: el populisme sobiranista que va engendrar l’inventor del feixisme.

Segons l’autor, el Mussolini “animal polític” tenia una intuïció visionària sobre la política en l’era de les masses, que llavors començava i que avui prossegueix en la fase de maduresa.

Les regles del populisme 

La primera regla del populisme és la personalització autoritària, essència del mot “populisme”.  Del “jo sóc el poble” evoluciona cap a “el poble sóc jo”. I al “qui no està amb mi, és el meu enemic i, per tant, l’enemic del poble”. Així s’estigmatitza qualsevol pensament diferent, qualificant-lo de “antiitalià”, “antiamericà”, etc.

Reduir el tot a un individu va implicar una revolució en el llenguatge periodístic, que influí molt la premsa italiana. Mussolini s’allunyà de la cultura literària vuitcentista i engegà una nova maquinària. Frases curtes, elementals. Tota frase era susceptible de ser un eslògan, una dita memorable extrapolable al text perquè funcionés sola públicament en qualsevol situació i context.

Moltes començaven per la primera persona del singular: “jo dic”, “jo penso”, “jo prometo”. Les escrivia o les projectava a crits a les masses. No li importava gens la coherència històrica ni l’ontològica. De fet, va ser el precursor de la política actual feta a base de piulets elementals, mentides i tergiversacions de la història i de la realitat. Un llenguatge perfectament entenedor i assimilable, fins i tot per als més analfabets, incultes i babaus.

La segona és la polèmica antiparlamentària. De fet, antidemocràtica. Que a força de repetir va anar arrelant en la societat italiana. En síntesi, el raonament és: si jo sóc el poble i el poble sóc jo, aleshores el parlament esdevé “una pèrdua de temps, un lloc de corrupció, de degeneració patològica, d’incapacitat, de robatoris, de privilegis de casta, l’epicentre d’un inútil caos crònic. L’espera el destí dels febles, dels ineptes”. Una música que avui ens resulta també molt familiar. Mussolini va dir: “Jo no faig política, jo faig antipolítica”, un eslògan que ja té un segle i circula àmpliament en el nou mil·lenni.

La tercera és “guiar i seguir”. Ell deia que guiava les masses, però no precedint-les, sinó seguint-les. Volia dir que el líder no cal que tingui idees pròpies, ni fidelitat o lleialtat a res, ni objectius a llarg termini. Simplement, ha de saber de tàctica i no d’estratègia, d’oportunitats i no de conviccions, de praxi i no de teoria.

La quarta és la “política de la por”. Els líders populistes no apel·len gairebé mai a les esperances de la gent, sinó a les seves pors. Si hi havia por de la revolució socialista, ell la va multiplicar, per exemple. I de les llavors que sembra la por, en neix l’odi, que seria la cinquena regla. L’odi era l’objectiu. No tan sols calia tenir por dels socialistes, per exemple: calia odiar-los, com els alemanys als jueus, o el populisme sobiranista i l’extrema dreta actual als immigrants.

La sisena regla consistia a simplificar la vida moderna. Brutalitzar la política per destruir el pensament. Convèncer la gent que la realitat és molt simple. Tot es pot reduir a un únic problema, que es pot reduir a un únic enemic, que s’identifica amb un estranger, un estranger que aviat serà vist com un invasor. Com que l’estranger invasor es pot matar, problema resolt.

Elon Musk fent la salutació nazi.

La setena és comunicar el cos amb el cos. Mussolini va situar el cos, el seu, el cos del mascle potent, al mig de l’escena política. Fent-se fotos a pit descobert amb els pagesos, fent veure que veremava o cavava, o nedant davant les masses o gesticulant com un ninot grotesc. Això ho practiquen tots els d’avui, sobretot Putin i Trump. Aquesta apel·lació a l’animalitat humana significa per a ell que en l’era de les masses la comunicació política no passa de cervell a cervell, sinó de cos a cos. S’accentua la comunicació corporal, quasi visceral, en perjudici de la intel·lectual, feta de raonaments, reflexions i anàlisis. L’odi a la cultura, a la paraula i la reflexió, als estudis d’humanitats i al pensament, també és molt estès avui entre els populistes sobiranistes.

“No hi ha res d’estúpid en tot això”, remarca Scurati fent un advertiment. “És un procés que reactiva en la història necessitats, estats d’ànim i sentiments primaris, experiències de vida ancestrals, fins i tot, prehistòriques. Si despatxem aquest atavisme amb una ganyota de suficiència, els estúpids som nosaltres. No hi ha res de ridícul o de divertit, aquí. Si ens en riem, no riurem gaire temps.”

 “Cal reprendre la lluita, seguint el llegat antifeixista dels nostres avis”

Al final de la seva “oració civil”, Antonio Scurati, davant l’audiència d’escriptors i intel·lectuals, va abordar la gran qüestió: “Què podem fer?”

Manifestació de grups neonazis a Leipzig, Alemanya, l'octubre del 2009. El grup ultradretà Yomus a la zona afectada per la gota freda abans de fer patrulles.

La resposta, va reconèixer, és fàcil d’enunciar, però terriblement difícil de dur a la pràctica: cal reprendre la lluita. Fins ara havíem viscut en la il·lusió de la suposada immortalitat de la democràcia. Ara cal retornar a la seva història, que també és la història de la lluita per la democràcia. “Una lluita quotidiana, interminable, incansable”, afegia. “Hem d’assumir el llegat de l’antifeixisme dels nostres pares i dels nostres avis […]. Un llegat que no cau del cel, cal guanyar-se’l, merèixer-lo, fer-lo nostre.”

Dit això, Scurati afirmava que per poder esdevenir hereus de l’antifeixisme del segle XX cal renovar-lo. Ell veu avui possible i absolutament necessari un antifeixisme cívic i no ja ideològic: “Un antifeixisme que no imposi a segons quin arrenglerament sota banderes de to pujat, sinó que dugui tothom a prendre posicions sota la bandera de la democràcia. La democràcia de tradició europea, liberal, plena i sencera. No n’hi ha cap altra. Avui, superades les sangonoses batalles político-ideològiques del Nou-cents, és finalment possible un antifeixisme de tots, de tots els demòcrates sincers, qualsevulla que sigui la seva orientació política personal. És possible i és necessari.”

Protestes de Vox davant la seu del PSOE. La dirigent d'Aliança Catalana, solemne, envoltada dels seus correligionaris.

En síntesi, Scurati ens recorda que la democràcia no és immortal, com veiem avui arreu del món, on creix com l’escuma la força i l’amenaça del neofeixisme i el populisme. Aquests últims anys, a Catalunya han anat creixent, sota banderes diferents, les formacions d’extrema dreta Vox i AC, connectades amb l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya, relacionada amb els neonazis. Avui ja tenen 11 i 2 diputats, respectivament. Les previsions són que augmentin aquests anys vinents. Sobretot, AC.

No es pot esborrar la nostra història, la portem amb nosaltres. No hem d’esperar el retorn del feixisme perquè les forces antidemocràtiques ja són aquí. Cal reprendre la lluita, com diu Antonio Scurati. No es pot abandonar ara. És la feina de tota una vida, com ho va ser per als nostres avis.

 

Coberta

Els resultats de la consulta sobre la llengua base imposada pel conseller José Antonio Rovira van donar un titular genèric: li ha eixit el tret per la culata. Però amb les dades a la mà se’n poden fer lectures més fines per a dibuixar un mapa de la situació del català a l’ensenyament i, per què no dir-ho, en l’estat d’ànim de la ciutadania.

De tot això en parlem amb Jordi Antolí que és, entre més, professor titular a la Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant i director de la Unitat d’Educació Multilingüe de la mateixa universitat. Durant les setmanes prèvies a la consulta, el professor Antolí ha estat un dels activistes que ha participat en conferències informatives sobre els beneficis de triar el català com a llengua base.

Fem l’entrevista al passadís del departament. Antolí parla pausat i remarca les frases amb gests característics. En tot moment deixa anar una sensació d’optimisme informat i raonat després d’haver llegit i analitzat els resultats amb calma i deteniment. Ens concentrem a parlar de la situació del sud que molts voldrien perduda per al català, però on els resultats confirmen que la ciutadania és molt més intel·ligent que els governants.

—Quina valoració general feu dels resultats?
—Com a resultat general, trobe que podem estar molt contents. Hi ha hagut una mobilització social a favor del valencià que ni tan sols les persones que estem més posades en qüestions de demolingüística i sociolingüística no esperàvem. Fins i tot, per a les associacions que hem estat darrere de les campanyes a favor de triar el valencià, han estat uns resultats molt més bons que no esperàvem. Per tant, fem una valoració molt positiva de la consulta. Però, per una altra banda, potser no és tan positiva, perquè ha estat una consulta absolutament inútil en la qual les famílies han acabat dient el que ja sabíem, que volien el que ja hi havia. Les famílies volen quedar-se com estaven, no volen canviar el sistema.

—Potser això explicaria, en part, l’abstenció que hi ha hagut?
—D’una banda, en la zona de predomini lingüístic castellà, l’abstenció ha estat molt notable. Per una cosa tan senzilla com que per defecte ja tenen llengua base castellana. No calia anar a votar si ja sabien que per defecte eixiria castellà. D’una altra banda, hi ha hagut problemes tècnics per a accedir a la votació. Pot haver-hi gent que s’ha vist desencoratjada a participar. Hi ha hagut una campanya de promoció, el conseller ha enviat dues cartes, i amb tot això, aconsegueix només un 58% de participació? Si eixe és el gran mèrit de la consulta, potser ho posaria en quarantena. Si tota aquesta llei, la llei de llibertat educativa, l’hem bastida amb l’objectiu que les famílies trien i el resultat és aquest, per a fer tot aquest viatge, no calia fer tot el que hem fet.

—Fixem-nos ara què ha passat a les comarques del sud, a les zones de frontera.
—Primer faré un comentari macro sobre la qüestió, i és que és cert que es donen les dades de la província d’Alacant i tenen uns resultats molt desfavorables al valencià, però això es fa sense desagregar les dades, sense separar, per exemple, els resultats de la zona de predomini lingüístic castellà, segons la LUEV del 1983. I sense separar la concertada de la pública, que és una altra variable molt important. A la província de València també hi ha zona de predomini lingüístic castellà, però la densitat de població en aquelles comarques no és la mateixa que ací, amb ciutats com ara Torrevella, Oriola, Villena. No és comparable. Si mirem específicament les comarques de predomini lingüístic valencià, els resultats són molt més bons, i específicament si es focalitza en l’ensenyament públic. Hi ha titulars i valoracions que no miren on haurien de mirar.

—Digueu.
—No es partia d’un sistema que vehiculava majoritàriament en valencià i hem passat a un sistema en què la gent triava valencià o castellà. A la ciutat d’Alacant hi ha escoles que vehiculaven un 26% de valencià, com ara el CEIP Gabriel Miró, i que han votat, en tots els nivells i en tots els grups, sí al castellà, i per tant no té cap grup en valencià, però és que els percentatges en què ens quedem ara són entre un 25% i un 32,5%. No és que hàgem reculat. En conseqüència, la valoració l’hauríem de fer mirant centre a centre, què és el que teníem amb el PEPLI i què ha resultat ara. Si férem eixa comparativa, no hem quedat tan malament. Hem quedat millor de com estàvem amb l’anterior sistema de línies.

—Hi ha alguna altra cosa en què ens hàgem de fixar per anar entenent on som?
—A la ciutat d’Alacant, el que ha passat, a parer meu, és que els centres que amb el sistema de línies eren de referència per al valencià, s’han mantingut ara com a centres de referència per al valencià. És el cas, per exemple, del CEIP Rabassa, i del Joaquim Sorolla, que han votat majoritàriament en valencià. Això, en una ciutat amb la base demolingüística de la ciutat d’Alacant, és una cosa digna d’esment. Perquè no és que la població valencianoparlant haja votat valencià com a llengua d’escolaritat dels seus fills, és que hi ha hagut un percentatge enorme de famílies que tenen el castellà com a llengua primera que han entès que era important de mantenir eixa línia del centre. Les famílies han agafat aquest testimoni i han mantingut aquesta llengua de cohesió del centre. Jo crec que això és un motiu de molta alegria i de felicitació per a aquests centres que han estat capaços de transmetre a les famílies per què era important triar valencià en aquesta consulta. Crec que la notícia és que hem salvat eixos centres que eren de referència del valencià a la ciutat d’Alacant i que hem recuperat eixos espais segurs que amb el PEPLI van desaparèixer. Hem recuperat eixos espais de referència del valencià a la ciutat d’Alacant.

—Com llegiu els resultats a Elx?
—A la ciutat d’Elx podríem traure la mateixa conclusió. Més o menys, la cosa ha quedat com s’està fent fins ara, amb algun retrocés en algun centre. Però a grans trets, els centres que vehiculaven més en valencià, s’han mantingut en eixos percentatges. Evidentment, hi ha hagut uns nivells en què poden aparèixer grups solts de castellà com a llengua base, però pense que no és significatiu.

—Un dels efectes de la consulta és que ha revifat la problematització de la llengua dins el sistema educatiu, quan semblava desapareguda.
—Sí. Per descomptat. I això és un problema greu. Qui és competent a configurar com s’han de gestionar les llengües a les aules és la conselleria, i la conselleria ha traslladat una obligació que era pròpia a les famílies. Les famílies no tenen aquesta obligació i els han demanat que, sense necessàriament estar prou informades, prenguen una decisió tan important per al futur acadèmic dels seus fills. I això, en què s’ha traduït? En molta conflictivitat, i això s’ha vist en els grups de pares de whatsapp del centre. S’ha vist en les denúncies que vosaltres mateixos heu publicat entre associacions de pares que denunciaven el centre per haver fet difusió. Hi ha hagut conflicte, però a la vista dels resultats, potser no ha estat tan greu i les famílies han entès que es volia embrutar el terreny de joc i no ho han permès. M’agradaria que la conselleria entengués que la matèria lingüística ja no hauria d’interessar com a camp de batalla política.

—Abans de la consulta heu fet xerrades d’orientació en unes quantes poblacions. Quins eren els principals dubtes de les famílies?
—Són molts els companys que han fet xerrades, jo, ni de lluny, sóc la persona que més n’ha fet. Ho hem fet perquè hi havia molta necessitat d’informació, tant per part de les famílies com per part dels centres. Per això ens convocaven associacions culturals i de pares. La gent estava molt preocupada per l’impacte que tenia l’aplicació d’una norma de la qual els centres educatius no els havien informat, però és que els centres mateixos no sabien de què anava la cosa. Per tant, les famílies estaven molt preocupades perquè sabien que venia alguna cosa important, que tindria un impacte gran ja des del curs vinent, però no sabien de què anava la cosa. Els preocupa que els seus fills, el dia de demà, siguen competents en valencià. Volien saber què passaria si en un nivell eixia un grup de cada llengua base. O com impactaria sobre els criteris d’agrupació. O si tots els repetidors acabarien en el mateix grup. O què passaria amb l’alumnat amb necessitats especials. Eixia molt el tema de la xarxa de llibres. Els resultats que hem tingut tan favorables al valencià s’expliquen per la fidelitat de les famílies a la llegua. I moltes vegades per la confiança que tenen les famílies en els centres.

—Hi ha una segona fase, a partir de la consulta, amb tot de dubtes i situacions poc clares. A pesar de tot l’enrenou, el conseller no ha assegurat que totes les famílies tinguin plaça segons l’opció triada.
—El conseller no ha enganyat mai perquè sempre ha dit que un vot no era decisiu. Si una família ha votat llengua base valencià o llengua base castellà, i al seu centre no hi ha oferta, haurà de decidir si vol continuar en eixe centre o si vol provar un altre centre, si hi haguera capacitat. Evidentment, nosaltres ho hem dit de primera hora: aquesta consulta deixarà molta gent descontenta. Hi ha un percentatge, per menut que siga, en tots els centres, de famílies que no tindran el que volen. I, evidentment, la conselleria pot dir que intentaran oferir plaça en un altre centre, però això és un gran impacte per al centre, per matriculacions i desmatriculacions. És un impacte per a la família i per als alumnes.

—Dependrà dels recursos dels centres?
—Clar: hem d’esperar que oferesquen més recursos als centres per poder tenir els desdoblaments que toca, 0 cal que insistim en les qüestions pendents que té la conselleria i que no resol per qüestions econòmiques? Dubte molt que puguen oferir tots eixos recursos perquè tothom tinga assegurada una plaça en el grup de llengua base que desitja. I una cosa que crec que és molt important que la gent tinga present és que el dia de demà, a qui han de demanar explicacions no és als equips directius, perquè els equips directius estaran aplicant el que diu la norma. Hauran de demanar explicacions a la conselleria, que és qui, en definitiva, ha dictat aquest sistema molt detallat. Si això no es té en compte, qui ho acabarà pagant són els equips directius als quals ni tan sols els han preguntat sobre el tema.

—Una de les coses que ha fet el conseller, per defensar la consulta, ha estat denigrar el paper d’un òrgan, fins ara gens discutit, que és el Consell Escolar.
—El Consell Escolar no solament inclou les famílies. Per tant, quan el conseller critica la configuració del Consell Escolar, obvia que també hi ha els equips directius, el claustre de professors, o de mestres, l’administració local. Hi ha moltes persones representades a les quals els han negat la veu. Aquesta llei, la llei de llibertat educativa, parteix del supòsit que les famílies fins ara no havien tingut veu. No és cert, la tenien mitjançant el canal establert, que era el Consell Escolar. Ara li neguen la veu a tota la resta, i això inclou les persones que estan més preparades i coneixen més bé l’entorn, que és el professorat que ha estudiat sobre la matèria. Jo considere que és molt més representatiu i és molt més informada una decisió que puga prendre un Consell Escolar tan plural que no simplement les famílies.

—La consulta s’ha convertit pràcticament en un espectacle, en el pitjor sentit de la paraula. Però a partir del curs vinent, què passarà? Com es faran les tries?
—No és a partir del curs vinent, és ja. Perquè ara, en el procés d’admissió ordinari, ja tornaran a triar les famílies que hagen sol·licitat admissió a infantil, o que hagen sol·licitat admissió a batxillerat… Ara mateix, en el procés d’amissió ordinari tornarem a tenir famílies consultades sobre la llengua base. I això passarà cada curs. No hi tornaran a participar totes les famílies, però sí les que comencen etapa. I els resultats d’aquesta tria condicionen la llengua base de l’escolaritat fins que l’alumne acaba etapa. En el moment que s’ha fet la tria a infantil, condiciona tota la primària. Fins i tot, pot arribar a condicionar, diu la llei, si continua en el mateix centre, fins a quart de l’ESO. L’accés a secundària condiciona tota la secundària. Aquesta decisió era una decisió molt important, perquè ara ja no podrà haver-hi modificacions.

—Tornant a les dades de participació, a les comarques de l’Alcoià i el Comtat, ha estat molt més alta que la mitjana. Es deu al fet que la gent que hi ha participat és la que realment volia el català? O es tracta d’una mobilització contra la conselleria?
—Una cosa no lleva l’altra. Hi ha hagut una grandíssima mobilització en certes comarques, en moltes, i en bona part el percentatge de participació s’explica per aquesta mobilització. La gent que no ha anat a votar és que possiblement no ho considerava rellevant. No hauríem de llevar el mèrit a les mobilitzacions que hi ha hagut en moltes comarques perquè hi ha hagut molt d’esforç i realment han tingut molt d’èxit. Pense en la ciutat d’Alcoi, que té nou centres concertats, que té només quatre centres públics, parle d’educació infantil i primària. En els concertats, només en un cas, havia tingut abans programa d’ensenyament en valencià. Quan va venir el PEPLI procuraven vehicular el mínim de percentatge en valencià, el 25%. I ara, de sobte, aquests centres concertats es troben que hauran d’oferir, en la major part, si tenen dos grups, grup en valencià i grup en castellà. Això ja no s’explica per la inèrcia del centre, això s’explica perquè hi ha hagut una gran mobilització. Hi havia gent sensible a qui han donat l’opció de triar, i ha triat valencià. Per tant, un comentari final potser podria ser que es parla tota l’estona d’imposició del valencià, però alerta, perquè potser hi havia centres que estaven vehiculant en castellà més del que les famílies dels alumnes haurien volgut. I ara ho hem vist, perquè en la concertada han eixit coses que no ens esperàvem.

—A la concertada de les ciutats d’Alacant i València no hi ha hagut aquestes sorpreses…
—Una cosa que estaria bé d’aclarir és per què durant tota aquesta campanya que hem fet algunes entitats externes, de promoció del valencià, una campanya que hauria d’haver fet la conselleria, potser s’ha posat molt en el focus el fet que els centres públics no es posicionaren, han arrancat pancartes, etc. També estaria bé que el focus s’haguera posat en la concertada, per assegurar-nos que no hi havia equips directius que deien obertament que la llengua vehicular del centre era el castellà. Això també estaria bé saber-ho.

—Sabeu de casos on això ha passat?
—No, però estaria bé saber-ho, perquè ens han posat molt el focus problematitzant la pública i potser estaria bé saber què ha passat en la concertada.

—Sou professor en la facultat de filologia catalana de la Universitat d’Alacant. Els vostres alumnes, quan veuen aquest interès a eliminar el català, amb quins ànims vénen a classe?
—Aquestes setmanes hi ha hagut una miqueta d’estupor. Els de filologia i els de la resta de graus. En el de mestre en educació infantil i primària on faig també classes, l’alumnat no entenia què estava passant i per què la conselleria promovia una mesura com aquesta. Però crec que el nostre alumnat ara està eufòric en veure que hi ha una societat valenciana que realment entén que el valencià és important i jo crec que és amb el que ens hem de quedar. Potser pensàvem que la societat estava una mica desanimada o que el tema de la llengua potser a la gent no li interessava tant, però sí que hem rebut una resposta que ens encoratja a continuar treballant. Això és la nostra llengua. Això no va de voler imposar el valencià, que és el que diuen alguns. Ací va estrictament de defensar els drets de les persones valencianoparlants del País Valencià i ací va estrictament de salvar la nostra llengua. Entusiasme. Estem força satisfets…

Els Serrans, la comarca castellanoparlant que ha posat el conseller Rovira contra les cordes

—Creieu que el conseller no s’esperava aquesta resposta?
—En una entrevista que li van fer al conseller Rovira, ell considerava que el que seria normal és que les famílies castellanoparlants triaren com a llengua base el castellà, i que les persones que foren valencianoparlants triaren com a llengua base el valencià. Segons les dades de l’última enquesta de coneixement i ús del valencià, la població valencianoparlant de llengua primera és un 20% i la resta parla unes altres llengües, principalment castellà. Suposem que el conseller Rovira esperava que aproximadament un 20% de la població triaria el valencià com a llengua base. I a més, que en comarques de la zona de predomini lingüístic castellà, haja eixit com a resultat que les famílies han votat majoritàriament, com als Serrans, valencià, això no s’ho esperaven. I això ho podem confirmar perquè la llei de llibertat educativa ni tan sols preveu com s’implementarà això. Diu que la conselleria aplicarà les mesures oportunes per a donar resposta a eixa demanda. Això és molt abstracte.

—Rovira va dir en la conferència de premsa de presentació dels resultats que és impossible de trobar més equilibri entre el català i el castellà. Estan en el mateix nivell, va dir.
—En algunes de les xarrades reflexionàvem amb les famílies que si els xiquets no aprenen el valencià normatiu en el centre educatiu, o el valencià, en general, que no tenen a casa, on l’aprendran? Aniran al supermercat i tindran tot el producte etiquetat en valencià? Aniran a la plataforma de contingut a veure la sèrie en valencià? No ho trobaran. Ni a les xarxes socials… Com es pot parlar d’igualtat en unes llengües que parteixen d’una situació demolingüística tan diferent? Partim de la base que tenim un govern que pràcticament no fa intervencions en valencià. Quina igualtat és eixa? Igualtat és que hagen eixit uns resultats molt equiparables en aquesta consulta? I tota la resta de l’ecosistema on queda?

—Voleu afegir res?
—Trobe que el resultat d’aquesta consulta ens ha de donar energia, optimisme, esperança. Hem d’analitzar molt bé els resultats. Veure què és el que ha fet que les famílies optaren pel valencià. Per què han pres aquesta decisió? Per què hi ha famílies que no han entès que era important triar el valencià i a partir d’ací plantejar bones estratègies de cara al futur per aconseguir estendre el valencià al sistema educatiu. El sistema educatiu sol no salvarà la llengua, però sense sistema educatiu no hi ha solució possible.

I

Temps era temps, l’independentisme de masses sobrevingut els últims quinze anys (manifestació del juliol del 2010) presumia de “transversalitat” –encara avui l’ANC en fa un senyal d’identitat–: tothom hi era convidat, a la taula d’en Bernat, i si no hi eres, hi tenies un lloc reservat. Enguany, això semblaria que tot això s’ha acabat: el “nacionalisme català”, segons un subscriptor d’aquest diari, estaria representat, en exclusiva, pel partit que arreplega tot el ressentiment i la frustració del moviment fins el Primer d’Octubre. Els comentaris d’altres subscriptors a la notícia de la detenció de tres membres de la CUP pels Mossos d’Esquadra per l’atac a una parada d’Aliança Catalana (vegeu VilaWeb, 15 de març) fa basarda: la CUP serien des d’una “colla de violents colonitzats per policies nacionals” passant per “persones sectàries, ressentides, talibans”, fills de “famílies benestants… que ataquen persones que intenten explicar el seu ideal”,  que fan “més por que els de Vox”: o sigui, una “extrema esquerra [que] agredeix el nacionalisme català (¡?)”. Importa poc que la CUP sigui l’actual avatar d’un  independentisme (d’esquerres) que va sostenir la memòria de la nació popular quan no n’hi havia cap, de moviment ni de partit, que la representés. Amb un grau no menor  d’ira i menyspreu, reben partits, entitats, o persones, en comentaris a articles diversos d’aquest mateix diari, que tampoc no en surt estalvi. És sabut que, en temps de desgovern, o de governs titella, la irracionalitat i la demagògia són la manifestació “intel·lectual” de l’uomo qualunque.  

Som davant la caricatura històrica d’un temps d’entreguerres (aquí, entre Espanya i Catalunya). La primera guerra, entre el 2017 i el 2024, va acabar en derrota catalana per la claudicació dels lideratges partidistes, la inexperiència de les entitats independentistes i la repressió espanyola. Va fer figa l’estratègia basada a aconseguir una independència consensuada mercès a l’empenta política, organitzativa i moral d’unes masses mobilitzades sota el signe de la democràcia, el pacifisme i l’ordre social establert. L’efecte més aparent, però no més significatiu, haurà estat el col·laboracionisme amb l’estat espanyol d’uns partits independentistes doblement derrotats: per la repressió des del 2017 i per la pèrdua de la majoria al parlament el 2024. No obstant això, és més rellevant, a parer meu, el desinflament del gruix de la base independentista, ressentida, un cop més, per la nova “traïció dels líders” i incapaç de suportar la imatge de la pròpia incapacitat per a reprendre l’ofensiva a través de les entitats que, en temps més feliços, podien fer sortir al carrer centenars de milers de persones a toc de xiulet. 

 

II

No menys singular, però gens anòmal, en temps d’entreguerres, és girar la por, induïda per la ferocitat d’un estat poderós, contra dos “enemics” que en fan un tot. El primer “enemic” dins els propis rengles –abans “transversals”, com hem dit– seria representat per agents dels partits camuflats al si de les entitats, per infiltrats de la policia, o per destructors de l’ordre social (“com en temps del 36”, remarcava un altre dels comentaristes de la notícia a dalt esmentada). 

El segon “enemic” amenaçaria la nació, des de la base de la reproducció, per raons etnoculturals (bàsicament, religioses), com a instrument d’una conspiració mundial contra els valors d’Occident i de l’essència de Catalunya –la “nació pura”. El fet que segones generacions d’aquest “enemic” assenyalat s’hagin integrat mercès al treball, l’ensenyament i la llengua (vegeu reportatge d’Emma Granyer sobre Salt en aquest diari, 14 de març), encara abonaria més, en comptes de negar-la, l’amenaça contra la “nació pura”. Res que no s’hagi viscut a Europa en temps d’entreguerres ètniques, religioses, socioeconòmiques o polítiques. I tant se val l’etiqueta que es deixin penjar els seus missatgers: les paraules parlen per ells encara que els fets no ho facin (encara). 

A partir d’aquestes premisses, com serà la segona guerra? N’hi haurà, de guerra? Perquè n’hi hagi, caldria, en primer lloc, reunificar els rangs del moviment independentista. No s’hi val a reclamar, des de cap posició ideològica, el “mandat democràtic” del Primer d’Octubre: en aquest sentit, si no hi ha materialització de poder al carrer, les institucions són mortes. Haurà de ser des del propi moviment, que es creï una nova realitat de poder nacional. En tenen cap visió, els partidaris de la “nació pura”? Mirem-ho de prop.

El partit de la “nació pura” (uso el terme “partit” en sentit ampli, de “tendència”, no pas d’organització política), sorgit de la frustració del moviment derrotat en la primera guerra esmentada, tira a matar contra tot allò que es mou a fi d’esdevenir un moviment de masses difús, agitador ideològic i activista social –no pas militant ni militaritzat, en el sentit clàssic dels moviments d’entreguerres que hi serien pròxims. La seva manifestació electoral, Aliança Catalana, no pot quallar en majories sense crear el miratge d’una “transversalitat” en defensa de la nació amenaçada de mort. Però és una “transversalitat” fula, basada en el negativisme o, si es vol, en el pessimisme que pretendria combatre, mentre la realitat social és bellugadissa, complexa i indòcil a les simplificacions. En canvi, la “transversalitat” real –social, ideològica, cultural, política–, que va alimentar el moviment i és un dels “valors” fonamentals de la mobilització durant la primera guerra, és ignorada –o sembla ser-ho– olímpicament pel partit de la “nació pura”: en aquest sentit, rema al marge de la realitat profunda del moviment. 

Com podria, doncs, realitzar la independència, el partit de la “nació pura”, si només tira pel seu compte? Només obrint tres fronts alhora: contra l’estat espanyol, contra l’“enemic” al si del moviment i contra l’“enemic” al si de la nació. Unes combinacions de què sempre sortirà perdedor. Encara que assolís les condicions prèvies al Primer d’Octubre, el partit de la “nació pura”, per si sol, no pot fer res contra l’estat espanyol: necessitaria una força militar que Catalunya no li pot proporcionar –no tenim la potència financera i industrial indispensable– o l’auxili d’una potència exterior que la nostra posició geopolítica no propicia (i encara menys si concita l’enemistat de tota la Mediterrània nord-africana i llevantina). Hi hauria, igualment, la possibilitat que, a canvi de promeses avançades d’autogovern, l’estat trobés l’auxili dels partits catalans per a aïllar el partit de la “nació pura” (si aconseguia un veritable èxit electoral) d’un nou consens polític Espanya-Catalunya. I també hi cabria la possibilitat que l’espectre de centre-esquerra –incloent-hi l’independentisme d’esquerres–  formés una aliança electoral per deixar en clara minoria  el partit de la “nació pura” al parlament. I així successivament.

On anem a parar, en aquesta segona guerra que s’està covant contra la prepotència “pacificadora” de l’estat i la gansoneria mesella del govern Illa? El partit de la “nació pura” té com a funció ideològica aïllar el moviment respecte a la societat: només n’agita el fantasma, però no n’inquieta la realitat. No els trobareu, els seus partidaris –ni hi són ni hi seran–, a les estacions de Rodalia, en les mobilitzacions en defensa de la llengua, a la Bressola de Perpinyà, en l’organització  unitària de la  Diada –van contra els “okupes”, però no contra els fons voltor. En conseqüència, estan arraconats a una doble tasca complementària: 1) auxiliar les dretes catalanes imposant a les xarxes el discurs de l’“ordre” i fent-los pessigolles a compte d’enquestes electorals i denúncies amb la boca petita; 2) auxiliar el sistema-estat assenyalant “enemics” de l’ordre però no creadors del desordre capitalista; denunciant persones i organitzacions “sospitoses” però no repressors, jutges i corruptes d’estat; alimentant recels i desconfiances contra l’“enemic” però estalviant-se de disparar contra la connivència econòmica, jurídica i policial enfront de la desigualtat social regnant. Així és, i així ha estat sempre, en totes les fases, entre el desordre provinent de la derrota i el nou ordre que ens volen imposar des de l’estat opressor: la “pacificació” espanyola va de bracet amb el “discurs de l’ordre” del partit de la “nació pura”. I la seva organització més vistosa, Aliança Catalana, fa la tasca del verí que paralitza la víctima sense arribar a matar-la, perquè es troba en un ecosistema –el català– on no són pensables formes complexes d’organització superior com exigeix la construcció d’un estat. En aquest sentit, el “nostre” partit de la “nació pura” és una pobra caricatura (valgui el rodolí) dels moviments populistes d’extrema dreta de què no vol saber, per a poder “victimitzar-se”, mentre predica l’exclusió del proïsme que no respongui al seu imaginari de puresa.   

Al que hi resta de sa, dins del moviment, li toca d’agafar el toro esquerp per les banyes.

Els sindicats han desconvocat la vaga de RENFE i ADIF que s’havia de fer aquest dilluns perquè han arribat a un acord amb el Ministeri de Transports espanyol. Segons fonts de la negociació, l’acord s’ha tancat in extremis, tan sols quatre hores abans de començar l’aturada.

Els comitès generals d’empresa de RENFE i ADIF, formats per SEMAF, CCOO, UGT, CGT, SF-I i SCF, havien convocat set jornades de vaga per als dies 17, 19, 24, 26 i 28 de març, i també els dies 1r i 3 d’abril contra les implicacions del traspàs de Rodalia a Catalunya i la “privatització” del transport de mercaderies. Els sindicats consideraven trencats els compromisos que garantien que RENFE i ADIF continuarien essent els prestadors dels serveis de Rodalia i que es preservaria la integritat de la plantilla de les dues empreses.

Rere la vaga de RENFE: per què els sindicats posen traves al traspàs de Rodalia?

Fora dels sindicats majoritaris, fonts del sindicat CGT han indicat que ells mantenen la protesta fins que consultin les bases sobre l’acord, mentre que SF creu que “no soluciona els problemes” i per això també fan una crida a la vaga.

L’acord a què han arribat les parts implica que RENFE Viajeros tingui la participació majoritària en el capital de la nova empresa que gestionarà Rodalia per un percentatge ínfim mentre que la Generalitat en controlarà el consell d’administració perquè el presidirà i hi tindrà vot de qualitat. El secretari d’estat de Transports, José Antonio Santano, ha confirmat en declaracions a la premsa que hi haurà una “majoria de RENFE Viajeros” a l’accionariat i que la representació al consell d’administració serà “majoritàriament per a la Generalitat”. També ha assegurat que la negociació amb els sindicats s’ha fet en tot moment “de bracet amb la Generalitat”, en contacte permanent amb la consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque.

ERC avala el pacte, però el considera una solució temporal

ERC ha donat suport al pacte, però ha remarcat que era una solució temporal dins el procés de traspàs de Rodalia. En un comunicat, ERC, que ha seguit la negociació de prop, ha dit que aquesta adscripció a RENFE és transitòria i que preveia un marge de dos anys per a trobar mecanismes que garantissin tots els drets laborals i permetessin que la nova empresa passés a dependre de la Generalitat. Això ja és previst en l’acord amb els sindicats.

Segons ERC, la nova empresa tindrà autonomia i serà tutelada pel govern, que en presidirà el consell d’administració i hi tindrà la majoria. Consideren que el traspàs de Rodalia no pot prosperar sense el consens dels treballadors i afegeixen: “És un procés llarg i ple d’obstacles que volem recórrer amb la complicitat dels usuaris, de la societat catalana i dels treballadors.” ERC argumenta que l’acord permet de “pacificar” la relació amb els sindicats i ofereix avantatges operatius, com la subrogació de contractes, llicències i autoritzacions, que facilitaran l’engegada de la nova empresa. També insisteix que no renuncia a cap dels acords signats amb el PSC i el PSOE i avança que es reuniran aviat amb el Ministeri de Transports espanyol i el govern per a concretar la magnitud de l’acord amb els sindicats i definir les fases següents del procés. L’objectiu, diuen, és culminar la creació de la nova societat abans del 31 de desembre i avançar cap a una solució definitiva.

Aquesta tarda, la carretera C-16 registra 22 quilòmetres de retencions entre Berga i Bagà (Berguedà) en sentit sud, cap a Barcelona. En vista d’aquesta situació, el Servei Català de Trànsit ha tancat els accessos nord i centre a Berga per als vehicles que circulen en direcció als Pirineus, que només poden entrar a la ciutat des de l’accés sud. A més, la mateixa xifra de retencions es dóna a l’autopista AP-7, on un camió avariat a Gelida ha obligat a tallar un carril en sentit nord. Aquesta incidència ha causat llargues cues que arriben fins a Olèrdola (Alt Penedès).

El tren Iryo avariat a l’estació de Barcelona-Sants ha estat retirat de la via 3, i la circulació ha recuperat la normalitat, segons que ha informat Adif. Tot i això, l’avaria ha afectat un total de tretze trens de llarga distància i alta velocitat, que han acumulat un retard mitjà de vint minuts.

L’avaria del pantògraf del tren ha deixat sense tensió la via 3 de Sants vora les 17.00, fet que ha causat alteracions en els serveis ferroviaris amb origen o destinació en aquesta estació. Adif havia advertit que els trens podien tenir retards durant la tarda, però la situació ja s’ha resolt.

També s’han registrat retards en els trens d’alta velocitat entre Barcelona i Madrid a causa de la presència de neu entre les poblacions de las Inviernas (Castella-la Manxa) i Ariza (Aragó). Segons que ha informat Adif, l’acumulació de neu en aquest tram ha obligat a limitar la velocitat dels combois.

L’ex-president de la Generalitat Pere Aragonès ha declinat d’assistir a la cloenda del 30è Congrés Nacional d’ERC en protesta per la Comissió de la Veritat presentada ahir per Joan Tardà. Aragonès, que sí que va participar ahir en la primera sessió a Martorell, ha decidit de no avalar amb la seva presència unes conclusions que considera que “buscaven dividir i atacar companys del partit”. Fonts pròximes a l’ex-president asseguren que la investigació no tenia “ni garanties ni transparència” i que la seva manera d’actuar “no afavoria la unitat” d’ERC.

Aragonès tenia previst d’assistir a la cloenda del congrés, però finalment no ho ha fet per discrepàncies amb la direcció. Segons que ha defensat, sempre ha estat al servei d’ERC i considera que ara cal recosir el partit amb honestedat i visió de futur. En canvi, veu la comissió política de Tardà com un intent de “confondre, enfrontar faccions i atacar companys i companyes”.

També critica que no s’hagi demanat perdó a Ernest Maragall i la seva família. Ha assegurat que el seu nom s’ha fet servir de manera “injusta i interessada”, i que la comissió ja sabia que ell no tenia coneixement de l’estructura B del partit ni podia aportar-ne informació. Tot i això, manté que cal aclarir els fets i arribar “fins on calgui”, però refusa que s’hagi fet servir la investigació amb intencions polítiques.

ERC dóna per tancada la investigació de l’estructura B

Malgrat la polèmica interna, la direcció d’ERC va donar ahir per “tancada políticament” la investigació de l’estructura B del partit, tot assenyalant el departament de comunicació i estratègia –encapçalat per Sergi Sabrià i Marc Colomer– com a responsable. Segons el vice-secretari general de comunicació, Isaac Albert, algunes persones “han estat injustament acusades i assenyalades públicament”, com ara Tolo Moya, i la investigació ha demostrat que no van ser partícips dels fets. Tot i això, el document no aclareix quants diners es van destinar a aquestes operacions ni com es van executar. ERC ha demanat perdó i ha assegurat que treballarà per evitar que es repeteixin situacions similars.

Crítiques internes i acusacions de “purga”

El sector crític del partit ha carregat contra l’informe de la comissió. La direcció nacional d’ERC no el va sotmetre a votació, sinó que només el va presentar davant les bases, fet que ha generat malestar entre els diferents corrents interns. Helena Solà, candidata de Foc Nou, hi ha expressat rebuig a la xarxa X, bo i assegurant que esperava “rigor, transparència i imparcialitat” i no pas “escarni”. A més, segons fonts de NEN consultades per l’ACN, alguns militants van sortir de la sala cridant “purga, escarni i judici polític” i hi ha qui considera d’estripar el carnet del partit. També hi ha militants que portaran les conclusions de la comissió al canal ètic del partit i a la comissió de garanties. Isaac Peraire ha titllat la ‘comissió de la veritat’ de “farsa” i de “acte polític, espectacle i escarni lamentable, imprecís, de part, incendari i irresponsable”.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha complert la seva promesa d’invocar la Llei d’Enemics Estrangers de 1798 per accelerar la deportació d’immigrants en situació irregular. Aquesta normativa, d’infame record, es va utilitzar per empresonar ciutadans japonesos nord-americans durant la Segona Guerra Mundial i atorga al president un ampli poder per expulsar persones, segons ha alertat Amnistia Internacional.

La Casa Blanca ha explicat que el primer objectiu d’aquesta llei seran els immigrants considerats simpatitzants del grup criminal veneçolà Tren de Aragua, declarat “grup terrorista” pels Estats Units. Segons el govern nord-americà, aquests immigrants s’haurien “infiltrat il·legalment als Estats Units i estarien duent a terme una guerra irregular i realitzant accions hostils contra el país”.

Aquesta llei permet ser invocada si els Estats Units estan en guerra amb un altre país, si una nació estrangera ha envaït territori nord-americà o si existeix una amenaça d’invasió. En el passat, es va fer servir per justificar la detenció i deportació d’immigrants alemanys, austrohongaresos, italians i japonesos durant la Primera i la Segona Guerra Mundial.

Amy Fisher, directora del Programa de Drets de Refugiats i Migrants d’Amnistia Internacional als Estats Units, ha qualificat la decisió de Trump com “una mesura increïblement cruel” i ha denunciat que reforça l’agenda xenòfoba del president.

Segons Amnistia, aquesta llei “concedeix al president un poder amplíssim per detenir i deportar grans grups de persones per la seva nacionalitat” i suposa un risc de vulneracions greus dels drets humans, inclosos el dret a la no-discriminació, el degut procés i la possibilitat de sol·licitar asil.

Davant aquesta situació, alguns jutges federals ja han començat a oposar-se a la mesura. Ahir el magistrat James E. Boasberg va acceptar una demanda preventiva presentada per la Unió Nord-americana per les Llibertats Civils (ACLU) i Democracy Forward, i va emetre una ordre de restricció temporal per impedir la deportació durant 14 dies de cinc veneçolans detinguts sota aquesta llei. Aquesta ordre s’aplica únicament als demandants, però el jutge ha convocat una nova vista per decidir si amplia la seva aplicació a altres casos.

L’oferta de docència en català a les universitats públiques de Catalunya es manté entorn del 65% de les assignatures, segons les dades del curs 2023-24 obtingudes per l’ACN. Tanmateix, aquesta presència es redueix als màsters, on només una de cada tres assignatures s’ofereix en català. Aquest descens suposa un retrocés respecte del curs 2016-17, quan gairebé la meitat de les matèries es podien cursar en català. En els graus, en canvi, el català es manté estable i s’utilitza en el 75% de les assignatures. Ara bé, només un de cada deu graus s’imparteix íntegrament en català. Paral·lelament, la docència en castellà ha crescut fins al 35%, i la impartida en altres llengües, com l’anglès, ha passat d’un 20% a un 24% en els últims anys.

Dificultats per conèixer l’oferta real de places en català

El Departament de Recerca i Universitats no detalla la disponibilitat de places per idioma en cada grup d’una assignatura, fet que impedeix saber quants estudiants poden cursar efectivament les matèries en català. Les dades recollides per l’ACN permeten de conèixer només el nombre absolut d’assignatures en cada llengua, sense especificar-ne la distribució real entre estudiants.

Malgrat la caiguda de tres punts respecte del 2016-17, el català continua sent la llengua majoritària en l’oferta global de les universitats públiques. Al mateix temps, el castellà ha guanyat vuit punts percentuals, fins al 35%, i les altres llengües han crescut cinc punts, fins al 25%.

Diferències entre graus i màsters

La situació varia segons el tipus d’estudis. En els graus, el català és present en el 74% de les assignatures, mentre que el castellà ha passat del 24% al 34%, i les altres llengües, del 15% al 20%. En canvi, en els màsters la situació ha canviat significativament. Actualment, només el 32% de les assignatures són en català, mentre que el 2016-17 arribaven al 46%. El castellà ha crescut fins al 41% i les altres llengües fins al 37%.

El català és plenament majoritari en pocs graus

Només un de cada deu graus s’imparteix íntegrament en català i, en poc més d’un terç dels casos, el català és present en el 90% de les assignatures. No obstant això, en el 90% dels graus el català està present almenys en la meitat de les assignatures. Pel que fa als màsters, hi ha una major presència de programes completament en català (17%), però en general tenen una oferta menor: només un de cada tres màsters ofereix almenys la meitat de les assignatures en català.

L’orientació de les universitats influeix en l’ús del català

La presència del català varia segons la vocació de cada universitat i l’àmbit acadèmic. En els estudis de filologia, per exemple, la llengua de docència depèn de la disciplina, mentre que en els àmbits científics, tècnics i econòmics la presència del català és menor. Les universitats amb una forta vocació internacional, com la Universitat Pompeu Fabra (UPF), ofereixen més docència en anglès (30% de les assignatures) que en castellà (25%), fet que ha fet baixar la presència del català fins al 45%.

El català a cada universitat

La Universitat de Girona (UdG) és la que ofereix més assignatures en català (84%), mentre que la UPF és la que en té menys (45%). A la Universitat Rovira i Virgili (URV), el percentatge ha caigut del 78% al 72% en els últims sis anys, mentre que a la Universitat de Lleida (UdL) és del 71%. La Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) té una oferta del 60% en català, però en els últims anys ha augmentat la presència del castellà (36%) i de les terceres llengües (31%). A la Universitat de Barcelona (UB), el català és present en el 62% de les assignatures, mentre que el castellà ja s’acosta al 50%, fent de la UB la universitat pública amb més assignatures en castellà.

Queixes per canvis de llengua a l’aula

Des del curs 2021-22, el Departament de Recerca i Universitats ha rebut 200 queixes d’estudiants per canvis de llengua a l’aula, gairebé totes pel pas del català al castellà. Només un cas registrat correspon a un canvi del català a una altra llengua que no és el castellà. En un terç de les situacions, s’ha restituït el català com a llengua de docència. Aquest curs, 9 de les 12 queixes presentades han comportat el retorn al català. En altres casos, els estudiants han estat derivats a grups amb docència en català, sempre que n’hi havia. El departament destaca que les queixes per canvis de llengua representen menys de l’1% del total d’assignatures. Tot i això, el debat sobre la garantia del català a les universitats continua obert.

ERC ha consagrat el 2031 en l’horitzó del seu nou full de ruta polític. Els militants reunits en el congrés de Martorell han situat aquesta data simbòlica per construir una majoria social i política favorable a la República Catalana i a fer efectiu el dret d’autodeterminació. Amb un suport del 92,3% dels vots (503 a favor, 20 en contra i 22 en blanc), el partit s’agafa a la coincidència amb el centenari de la fundació per comprometre’s a aconseguir que hi hagi una base social que pressioni per un referèndum i el faci inevitable. Tanmateix, ERC no li posa data. El congrés també ha tombat l’esmena impulsada pel conseller nacional i ex-diputat al congrés espanyol Joan Tardà. El seu col·lectiu, Àgora Republicana, pretenia que el partit s’afirmés com una organització que “agrupa independentistes i sobiranistes compromesos amb l’anhel compartit de la conquesta de l’exercici del dret a l’autodeterminació i fer realitat una societat més justa, lliure i solidària”. Tardà volia que l’estratègia del 2031 fos compartida per militants independentistes dins el partit perquè els uns i els altres reclamen “la construcció i proclamació de la República Catalana” i de la resta de territoris dels Països Catalans i l’Aran. La proposta no s’ha aprovat amb 311 vots en contra, 196 a favor i 48 en blanc. Segons fonts consultades per VilaWeb, el president d’Esquerra, Oriol Junqueras, hi ha votat a favor, i la secretària general, Elisenda Alamany, en contra. Les votacions són a mà alçada.

ERC tampoc no ha aprovat una segona esmena promoguda per Àgora Republicana que considerava “indispensable, en nom de la fraternitat envers tots els pobles ibèrics i en pro dels interessos comuns, intensificar sinergies i complicitats amb les forces polítiques progressistes d’altres nacions de l’actual estat espanyol o d’àmbit estatal amb la voluntat de sumar esforços”, per superar el marc legal espanyol. La iniciativa ha estat refusada per 371 vots en contra, 159 a favor i 33 blancs, i Junqueras i Alamany han reproduït el mateix vot, segons les mateixes fonts. El sector de Tardà està convençut que les seves propostes aconseguiran prosperar d’aquí a quatre anys, perquè reflecteixen una realitat que ja conviu al partit. Finalment, a més, han retirat una tercera esmena estratègica.

Les de Tardà eren, de fet, les úniques esmenes que havien arribat vives al congrés amb forta càrrega política, després de la retirada i la transacció d’unes altres propostes clau aquestes setmanes. Àgora Republicana va aparcar l’intent de modificar els estatuts per obrir el partit a sobiranistes no independentistes i va traslladar aquesta defensa a la ponència estratègica, però tampoc no va poder pactar-la finalment amb l’equip redactor perquè s’incorporés a la ponència. L’objectiu de Tardà no era fàcil d’entrada, perquè genera el refús frontal dels sectors més independentistes del partit. A més, Tardà va protagonitzar ahir un dels moments més delicats del congrés. En tant que president de la Comissió de la Veritat, va assenyalar la cúpula de comunicació d’Esquerra entre el 2019 i el 2023 com a responsables dels cartells dels germans Maragall i va indignar especialment el sector rovirista, aplegat en l’antiga candidatura de Nova Esquerra Nacional.

La ponència aprovada defensa que la independència és “la millor eina per a garantir una Catalunya més justa, més pròspera i més democràtica”. Davant el canvi d’etapa que implica la pèrdua d’una majoria independentista al parlament, advoca perquè hi hagi un enfortiment institucional, i treballa perquè les institucions catalanes tinguin més poder polític, sobirania i capacitat d’influència. Parteix de la base, a més, que la catalanitat ha de ser plural i inclusiva, amb el català com a element de cohesió.

 

La fiscalia d’Alacant sol·licita dos anys i dos mesos de presó per a dos agents de la policia local de Benidorm que, el maig del 2020, van humiliar i insultar una dona trans des d’un cotxe patrulla a la via pública. Segons la fiscalia, un dels agents va proferir insults i vexacions mentre l’altre enregistrava la situació en vídeo. Aquest enregistrament es va enviar primer a un company i després a un grup de WhatsApp amb més agents, fins que un d’ells el va acabar difonent a la plataforma YouTube. La fiscalia considera que els fets constitueixen un delicte d’odi. El judici contra els dos agents es farà dimarts a partir de les 9.30 a la Secció Primera de l’Audiència Provincial d’Alacant, segons que ha informat el Tribunal Superior de Justícia de València (TSJCV).

Els insults van ser el primer de maig de 2020, en pandèmia, quan tots dos agents circulaven en un vehicle oficial i es van apropar a la víctima. Segons la fiscalia, un dels agents li va etzibar: “De dia ets encara més lleig, ets horrible”, i va afegir, fent referència a les restriccions pel confinament: “Ara que no podeu menjar polles ni robar, què feu? Com vius? Si abans ja en menjaves poques, tan lleig que ets, ara què fas?”

En el vídeo difós a internet, l’agent també li diu: “Et vaig dir l’altre dia que no podies estar per aquí i no et vaig denunciar”, mentre el company que enregistrava respon: “No, no, l’has de denunciar.” Finalment, l’agent de la policia local tanca l’enregistrament amb un altre insult: “Fora d’aquí, porc.”

La difusió del vídeo va tenir una gran repercussió a les xarxes socials i als mitjans, cosa que va portar a la detenció de l’agent que va proferir els insults, que va quedar en llibertat amb càrrecs després de passar a disposició judicial. Tant ell com el company que va enregistrar les imatges van ser expedientats per l’Ajuntament de Benidorm i suspesos de funcions.

Un incendi de grans dimensions en una discoteca de Kočani, a Macedònia del Nord, ha deixat un balanç provisional de desenes de morts i almenys un centenar de ferits, segons que recull l’agència EFE. De moment, la xifra de víctimes mortals és de 51.

El foc s’ha declarat a les tres de la matinada, hora local, en plena actuació de la banda local de música urbana DNK, en una discoteca on hi havia unes 1.500 persones, majoritàriament joves. Les autoritats investiguen les causes de l’incendi i treballen en les tasques de rescat i assistència als afectats.

Una incidència en la infrastructura ferroviària entre les estacions de Garraf i Sitges causa retards en cinc línies de Rodalia: la R2 Sud, la R14, la R15, la R16 i la R17, segons que ha informat la companyia. A la R2 Sud circulen dos trens per hora i sentit entre Garraf i Sant Vicenç, amb parada a totes les estacions.

A causa de l’avaria, els trens circulen amb afectacions en aquest tram, i els combois que s’hi apropen poden restar detinguts durant més temps del previst, fet que allarga el temps de recorregut. Segons Rodalia, els tècnics d’Adif ja treballen per solucionar la incidència i restablir la normalitat en el servei.

Almenys 31 persones han mort i 101 han estat ferides a conseqüència dels primers atacs de la nova operació militar ordenada pel president dels Estats Units, Donald Trump, contra posicions dels hutis a Sanà, la capital del Iemen.

Segons que ha informat el portaveu del ministeri de Salut dels rebels, Anis al-Asbahi, en un missatge a la xarxa X, la majoria de les víctimes mortals i ferits són infants i dones. Ha precisat que és un “balanç preliminar”, atès que “la recerca continua”.

Abans, el ministeri de Salut de les autoritats hutis havia confirmat un primer balanç difós per la cadena de televisió panàrab Al-Mayadin, que parlava de tretze morts, i havia denunciat que tots eren víctimes civils.

“Condemnem i denunciem el crim d’atacar civils i béns de caràcter civil, que és un crim de guerra en tota regla i se suma a l’historial criminal de l’aliança malvada, a més de representar una flagrant violació de totes les lleis i convencions internacionals”, ha dit Al-Asbahi.

Per una altra banda, Mohàmmad al-Bukhaiti, membre del politburó del moviment Ansarul·là –nom amb què es coneixen els hutis–, ha dit que “la implicació dels Estats Units en l’agressió contra el Iemen és injustificada” i que les milícies respondran a una escalada amb una altra escalada.

Avui, 16 de març de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Encarna Martínez: “José va enregistrar un vídeo dient: ‘Mireu com s’ompli el cotxe d’aigua’, i ja no en vam saber res més”
• La neollengua dels expats | Mail obert de Mercè Ibarz
• Els Serrans, la comarca castellanoparlant que ha posat el conseller Rovira contra les cordes
• Els errors de la tesi del ‘pic del petroli’ i el començament de l’era de l’electricitat
• Fons, sabates, dents: el “camp d’extermini” que ha commocionat Mèxic
• Quimi Portet: “Si hi ha un element genuïnament català és l’humor, malgrat que som un país amb una història ben trista”
• Veure-hi amb el nas: el que ens revela la diversitat lingüística sobre l’olfacte | Opinió del Grup de Lingüistes per la Diversitat
• [VÍDEO] Presentació del llibre de Vicenç Lozano a l’Espai VilaWeb
• Corpinnat: descens de les vendes, però amb expectatives múltiples per als mesos a venir
• Avançament editorial: ‘Chéri’ de Colette
• Closcadelletra (CDLVIII): Esvair, vaig amollar, com un crit de silenci

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Quan la nota que acompanya el llibre que t’envien per a preparar l’entrevista està signada per un Departament de Propaganda i Manipulació de la Plebs Abjecta i Adotzenada ja intueixes que tot anirà bé, malgrat que el text tingui el to intimidatori propi dels gàngsters i amenaci d’emprar la violència física si no en fas la publicitat adequada. Els gàngsters, en aquest cas, són dos: el primer editor de La Segona Perifèria, Miquel Adam, i l’autor del llibre, Quimi Portet. La faixa del llibre, on s’acostumen a col·locar frases transcendentals o lloances estratosfèriques, és de color groc i en lletres vermelles ben grans hi diu “T’estimo, truita!”, una exclamació extreta de la brevíssima cançó escrita a quatre mans “Àfrica, 11 de la tarda”.

El llibre en qüestió és Cançons en bell llemosí 1987-2020, un volum que arriba demà a les llibreries i que aplega la lletra de les 130 cançons que Quimi Portet ha escrit durant 33 anys i que deixa entreveure el poeta que hi ha darrere el músic. És, per tant, una obra en vers completa, si exceptuem les cançons que va escriure per a El Último de la Fila, que no eren ni en bell llemosí ni en català, i algunes de la prehistòria, quan formava part d’un grup amb un nom tan evocador com Kul de Mandril. A banda les lletres de les cançons, el valor del llibre és que Portet ha escrit un text que introdueix cadascun dels onze discs en solitari i n’explica el temps i les circumstàncies. A més, hi ha dos bonus track: un “Magne estudi introductori”, a càrrec de Quim Monzó, i “Un colossal epíleg”, del company de mil batalles, Manolo García.

Una volta llegit el llibre, enfilo la C-17 cap a Vic, que és on Portet fa anys que viu, després de fer-ho a llocs com ara Eivissa i el País Basc del Nord. Els entrevistats, com els animals, sempre és millor observar-los en el seu hàbitat natural. Com que Osona és una terra prolífica en grups musicals, des de Duble Buble i Sau fins a Oques Grasses i Power Burkas, prenc consciència per primera volta de la quantitat de vegades que músics del nostre país, en estats mentals i emocionals diversos, deuen haver transitat per aquestes mateixes corbes. Quan arribo a la imponent Biblioteca Pilarin Bayès, Quimi Portet ja m’espera, tot prenent un cafè. És molt puntual, em diu la seva acompanyant. A més de puntual, és xerraire, lúcid, modest, optimista, aparentment feliç i té sentit de l’humor, que sempre és d’agrair. Tot això, moderadament, és clar, que és el seu adverbi preferit.

—En aquesta biblioteca tan bonica on som, on us agradaria trobar el vostre llibre? A la secció de poesia, a la de música o en alguna altra?
—Home, si estigués molt animat i tingués un dia optimista, et diria que a la de poesia. Poesia popular, si vols, que com la música popular és un gènere menor. Ho dic amb tota la humilitat, però sí, crec que hauria d’anar a poesia. Ara, també es podrien posar uns quants exemplars a música i uns altres a poesia, i tothom content.

—En el fons, aquest llibre és la reivindicació d’una de les vostres múltiples facetes, que és la de lletrista, oi?
—Sí, tot i que més que reivindicar-la, el que faig és organitzar-la i ensenyar a la gent que he fet unes lletres. A vegades, els músics fem tant de soroll amb les guitarres i els bombos i les bateries que, potser amb una mica de vanitat, intento demostrar que hi ha hagut 130 vegades que he escrit una lletra per a aquestes músiques. A més, posar les lletres en un llibre és com tornar-les al lloc d’on van sortir: totes van començar amb un paper i un llapis.

—De facetes, en teniu moltes. Al pròleg, Quim Monzó us anomena “estrella de la música moderadament moderna” i a l’epíleg Manolo García diu que sou un ésser lliure. Vós mateix us considereu un “guitarrista espaviladet i bromista”. Sou tot això i més?
—Crec que la suma d’aquests elements és una bona manera de definir-me, sí. No sé si hi afegiria gran cosa més. Òbviament, em podria fer més el xulo, perquè tots som vanitosos, però trobo que és un bon resum.

—El que em fa més enveja és això de ser lliure…
—Em sap greu, però sí, sóc molt lliure. Sobretot des que vaig començar la meva segona carrera, la carrera en solitari. Abans potser ho era una mica menys, però, vaja, diguem que els esforços que havia de fer amb El Último de la Fila en general també eren força agradables. Per tant, dins la tragèdia de tot plegat, sóc lliure, o moderadament lliure.

—No us voleu treure la jaqueta, que fa calor? [Qui fa aquesta pregunta és la fotògrafa, que acaba d’arribar i ha començat a disparar la càmera].
—No, gràcies. És que m’agrada. Jo sóc una estrella del rock i si me la trec, semblaré un senyor normal, un oficinista o un que passava per aquí. M’agrada molt portar aquesta caçadora. És xula, no? Fa molts anys que la porto i sempre m’acompanya quan faig propaganda.

—Hi ha una altra etiqueta per a definir-vos que també m’agrada molt: astre intercomarcal.
—Això ho vam inventar en una època en què teníem un bloc humorístic. Com que venia de ser un astre “internacional”, vam rebaixar una mica la categoria a astre intercomarcal, que és molt divertit i molt còmode.

—D’un astre intercomarcal a un cantautor galàctic com en Jaume Sisa trobo que no hi ha tanta distància. I, a més, trobo que tant les lletres i l’univers que creen com l’actitud vital i el sentit de l’humor us acosten a cantants i cantautors tan admirats com Jaume Sisa, Pau Riba, Albert Pla i Adrià Puntí. Us sentiu còmode amb aquesta colla?
—Molt! El Sisa i el Pau Riba els considero una mica mestres. Quan jo era jovenet i volia ser músic, estava molt pendent de la música internacional, perquè jo era molt esnob. També va ser una època, els anys setanta, en què la música americana i l’anglesa eren espectaculars. Però d’aquí em van interessar sobretot el Pau i el Sisa. Els textos que feien m’arribaven molt, eren molt especials. Unes lletres així només es podien fer aquí. Tot i que la música fos homologable amb la música pop internacional, les lletres eren genuïnament nostres, per la llengua i per la longitud d’ona mental.

—Us referiu a una cosa semblant al surrealisme català que va teoritzar Francesc Pujols?
—Sí. Escoltant-los a ells dos em vaig adonar que ens feien riure coses que a l’altra gent no els feien ni fred ni calor i, en canvi, no ens feien riure coses que a l’altra gent sí. Això em va fer pensar. No des d’un punt de vista nacionalista ni xovinista, però sí com una manera de veure el món nostrada. Crec que era Pau Casals que deia que sense una visió pròpia, no podràs aportar mai res a la cultura mundial. Si hi ha un element genuïnament català crec que és l’humor, malgrat que som un país amb una història ben trista. O justament per això. És cert que hi ha països que tenen històries encara més tristes. Els catalans no som al pòdium, però som a prop.

—Riure per no plorar?
—Exacte. Encara que sempre hem tingut gent molt seriosa i circumspecta, al costat, hi havia també tot tipus d’humoristes i bromistes de diferents categories, des del broc gros i escatològics fins a gent amb un toc més refinat, com ara Francesc Pujols. En èpoques més modernes hem tingut personatges com ara Joan Capri, que sempre m’agrada recordar, i la Trinca, de quan érem petits. La nostra cultura sempre ha combinat el vessant combatiu amb la resiliència humorística, si em permets utilitzar aquesta paraula que està tan de moda. Tant si estàs enamorat com si estàs trist, o per més filosòfic que et posis, és molt sa aplicar aquesta pàtina humorística, no agafar-se res massa seriosament, ser escèptic davant de qualsevol grandiloqüència, encara que sigui la pàtria, encara que sigui la llengua… En el fons, tot és risible i tot és ironitzable.

—Em sona que en una cançó dieu que l’humor és com l’anarquia que triomfa puntualment, oi?
—Per uns breus instants, sí. A mi em sembla que la manca d’humor és dolenta per a la salut, tant la física com la mental, però un excés potser tampoc no cal. Altra feina tenim, que la nostra existència és ben enigmàtica. Ens hem acostumat tant a existir, que a vegades no hi pensem. El delirant que és ser aquí i ara. És delirant. Jo, això, algun cop, quan tenia febre i era petit, ho havia entès, però no me’n recordo com era. Algun cop, amb un atac de febre d’aquests de 39 graus, recordo haver entès per què som aquí, però no ho he tornat a entendre mai més. Entre els animals, entre els mamífers, segur, la salut mental de l’espècie humana és la que està més deteriorada. Un primat no serveix per a les coses que li fem fer. Venir de Barcelona dins d’una capsa d’acer a 120 quilòmetres per hora no és normal, per molt que ens ho sembli.

—Tornem al llibre, que crec que ens n’hem allunyat una mica. Tot i que ja m’heu dit que en un dia optimista el col·locaríeu amb els llibres de poesia, en algun moment us ha fet por o angúnia presentar les lletres de les cançons despullades, sense música?
—Les del primer disc, del 1987, sí. A partir del segon disc, ja m’estan bé, la veritat. Amb tota humilitat. He procurat no ser mai frívol escrivint lletres de cançons i em sembla que més o menys ho he aconseguit. Les lletres de Persones estranyes les vaig fer en quinze dies, al llibre ho explico, i potser sí que hauria pogut deixar-les fora. És un disc testimonial, fet als inicis d’El Último de la Fila. Però en vam parlar amb l’editor i vam decidir que fa el seu paper i hi ha alguna cançó que fins i tot està mig bé i tot. De la resta, crec que n’hi ha que llueixen prou, o fins i tot que llueixen més sobre paper que a la cançó. Pensa que jo sóc un cantant de patacada, ho he dit sempre, i, per tant, la meva tècnica vocal no subratlla la part poètica de les cançons. A més, com que originalment van néixer sobre un paper, m’agrada que hi tornin.

—Parlant de paper, sou dels qui escriviu texts al tovalló d’un restaurant o ben asseguts davant l’ordinador amb música clàssica de fons?
—A veure, jo escric en hores laborables. Sóc incapaç de tenir una inspiració en un moment en què no toca. Treballo vuit hores al dia, o deu, o dotze, les que convingui, però només escric en aquestes hores, i puc escriure a mà i a l’ordinador. Sí que a vegades et ve una idea graciosa, lluminosa, i l’apuntes. Abans duia una llibreteta i ara ho faig al mòbil. D’aquestes grans llistes de bestieses atzaroses sempre n’acaba sortint alguna idea bona.

—Si vau escriure les cançons del primer disc en quinze dies, vol dir que en feu via, no?
—Sí, sóc molt ràpid escrivint. Pensa que aquest llibre de cançons estava previst treure’l per Nadal o pel Sant Jordi de l’any que ve. Però els textos que presenten les cançons de cada disc també els vaig enllestir en dues setmanes. Sóc ràpid quan ho faig, és clar. També hi ha moments en què em fa mandra o no veig el moment de posar-m’hi. Però quan m’hi poso, vaig per feina.

—Com que les lletres apareixen per ordre cronològic, és fàcil de comprovar que a les primeres hi ha més amor i t’estimos, i a les últimes més malenconia i més això ja no hi és i allò altre ha canviat…
—Això és la biologia, sí. La biologia ha fet el seu camí en la meva obra, amb perdó. Estar enamorat és una cosa deliciosa i espectacular, i la lírica i la música popular neixen d’aquí, no? La música popular es va inventar per anar als aplecs i enamorar-se, que es creessin matrimonis i que es perpetués l’espècie, no ens enganyem. Cerquem parella, cerquem companyia. Segurament hi ha quelcom d’antinatural en ser un vell i continuar fent rock, continuar fent música popular. Llavors, t’has d’espavilar per buscar uns altres temes, al llibre ho explico això també. Pots continuar simulant que t’enamores, o recordar el divertit que era estar enamorat, o pots experimentar amb temes nous. Per exemple, per què escrius, per què cantes. Una de les últimes cançons que he escrit es diu “Amb qui parlo” i és una reflexió sobre per què estic cantant amb aquest micròfon i qui m’escolta a l’altra banda. Crec que és un bon tema per a un senyor de 67 anys com jo. Per a un xaval de divuit anys seria un tema absolutament denigrant i caldria portar-lo ràpidament al metge.

—En tot cas, encara no heu arribat a l’estadi de foscor de Leonard Cohen amb el seu darrer disc, You Want it Darker, amb la mort omnipresent.
—La mort, suposo que ja ens avisaran quan sigui el moment, perquè sempre acabem allà. De moment, no sé si és per la salut o pel que sigui, no és un tema que em cridi, com diuen ara. No prou per a fer-ne cançons. Però veig que normalment, amb gent que escriu i que passa d’una certa edat, és un tema que apareix. Jo tampoc no em pensava que escriuria sobre l’enyor, i ho he fet. Està bé deixar que la biologia intervingui en la teva manera d’escriure.

—En algun moment heu considerat de presentar les 130 lletres en un ordre diferent del cronològic i agrupades per disc?
—No, no, jo estic fet molt a l’antiga amb això. Componc discos, no cançons. No sabria fer una cançó i publicar-la. Sóc d’una època en què vam néixer amb els LPs i tota la vida he fet LPs. Després van arribar els CDs i hi podies posar més cançons, d’acord, va bé, però discos al capdavall. No és que els meus discos siguin temàtics, però sí que són una instantània d’un moment i d’uns sentiments, d’una manera de ser molt feliç o de ser-ho molt poc, o de ser mig feliç. Cada època té el seu disc i m’agrada que sigui així.

—Com arriba a reeixir una cançó? En quin moment en sou conscient? És en el moment de pensar-la, d’escriure-la, quan arriba als escenaris, o és un misteri?
—És un misteri absolut. Molts cops, la cançó que ha tingut més èxit d’un disc és la cançó que menys t’esperaves. Parlo ja de l’època de l’Último. Potser la nostra cançó més famosa és “Insurrección”. Doncs mira, va ser una cançó feta a última hora per acabar d’omplir un disc. En el meu cas, potser “La Rambla” és la cançó més coneguda. Doncs és una cançó que va estar a punt d’anar a les escombraries i, per una casualitat, la vam acabar posant, ho explico al llibre. I ara és la cançó més coneguda! En canvi, altres vegades he fet cançons i he pensat, ostres, després d’aquesta cançó el món no tornarà a ser el mateix. I sí que ha continuat sent el mateix. Són cançons que han passat totalment desapercebudes. Érem amb l’Albert Pla a l’estudi convençuts que una cançó era delirant i boníssima, i res. Misteri total.

—La pregunta del milió: com es fa per casar la lletra d’una cançó, més o menys poètica, basada en un element descriptiu i concret com el llenguatge, amb la música, que és un element abstracte per definició?
—No ho sé. La veritat és que no en tinc ni idea. Jo sempre començo amb la música. Sé que és una mica estrany, perquè molts companys comencen per la lletra. Jo, el 98% de les cançons que he fet, les he començat amb la música, perquè a mi m’agrada molt la música. M’agrada com a objecte abstracte i és la música la que finalment em diu coses, em remou emocionalment, m’evoca coses i m’inspira a escriure un text. Però la sessió d’escriptura del text no té res a veure amb la música. L’he de fer en un altre espai físic, perquè si hi ha guitarres o bateries a la vora, no escriuria mai ni una lletra. Fer música és molt més divertit. Realment, és com un joc que enganxa, hi ha un punt que fa vergonya i tot. Fer música en un estudi de gravació té un punt viciós. Ostres, que ens ho estem passant massa bé, això segur que té alguna contraindicació o és pecat. Sí, segur que és pecat o fa mal al fetge. En canvi, la lletra, tot i que puguis divertir-te molt, té una part d’esforç i de dolor, almenys de la manera que escric jo.

—El títol del llibre parla de “Cançons en bell llemosí” i no en català, per què?
—Em va semblar maco, no? Això del llemosí em sembla que s’ho van inventar els de la Renaixença, aquells senyors tan elegants i tan prats de la riba, una mica per destacar el parentesc entre el català i l’occità, i per donar-li un toc poètic, de jocs florals, una mica arcaïtzant. El meu material no té res d’arcaïtzant, però sí que té molt en compte la força de les paraules i de la llengua. Jo trobo que el català és supersexi. Fins i tot el de Pitarra i el d’abans de Pompeu Fabra. És una llengua divertida, que s’ha hagut de buscar la vida, a vegades amb dobles sentits, a vegades contra censures importants, i és una llengua que ha tingut la seva història, també trista com la del país, però que ha donat aquest resultat, que és el que tenim.

—Venint d’una educació en castellà i de menjar-vos el món amb El Último de la Fila, vau tenir clar des de bon principi que volíeu fer cançons en català també?
—Sí, de fet, abans de conèixer el Manolo jo ja feia cançons en català. No el sabia escriure perquè no el vaig estudiar mai. Ni gramàtica, ni ortografia, ni literatura. Res. Jo vaig néixer el 57, o sigui que, quan va morir Franco, jo ja tenia divuit anys. I feia cançons en català, sense saber com. També en feia en castellà, és clar, perquè no tenia referents. Per això van ser tan importants Pau Riba i Jaume Sisa, que eren uns rara avis totals. Amb el Manolo García, que a diferència de mi sí que és un cantant fora de sèrie, era evident que les cançons havien de ser en castellà, perquè era el seu idioma. Quan jo vaig començar a anar en solitari vaig fer el mateix, cantar en el meu idioma, com fan quasi tots els cantants del món, menys dos o tres. Quan escrivia en castellà era un exercici més intel·lectual, si se’m permet dir-ho així, mentre que quan ho faig en català, l’idioma en què em parlaven els meus pares i els meus avis, noto que estic més a prop dels meus sentiments. Treballar en una altra llengua té un punt de diversió, perquè has de fer una mica de teatre, has de trobar un personatge que sigui creïble i que et faci sentir còmode.

—Ara que se’n parla tant, del català, aquí a Vic també teniu la sensació que recula o viviu en un oasi?
—No ho sé, la veritat, no m’hi fixo prou en aquestes coses. A més, amb aquest tema et pots posar molt trist i, a la meva edat, has de mirar de tenir el mínim de disgustos possibles. Però no vull respondre frívolament a aquesta pregunta. M’agradaria poder dir que tot anirà bé, però no ho puc dir. I tampoc puc dir que tot anirà malament. No sóc pessimista, però tampoc sóc optimista. Em sembla que la nostra cultura ha sobreviscut a molts atzucacs, alguns de terribles, violents i dramàtics. El món canvia i tot és molt complex. No estem sols i totes les llengües pateixen a la seva manera. Mira els francesos, espantats perquè retrocedeix el francès. No sóc optimista, però m’ho miro amb tranquil·litat moderada.

—Parlant de disgusts, l’altre dia vaig sentir la nova versió que heu enregistrat de la cançó “Aviones plateados”, amb Manolo García, i allà on parlava de llibres de pintura robats, ara són comprats. Al llibre també heu actualitzat alguna lletra per fer-la políticament correcta?
—Això dels llibres de pintura és una lletra del Manolo i ho entenc perfectament, pensa que ell ja té una edat, també, i té una certa… Ho veig normal, vaja. Jo no he fet cap canvi, que recordi. Bé, sí, un de molt petit: a la cançó “Francesc Pujols”, on deia que els vegetarians no hauran de patir, ja matarem un bròquil si veniu a dinar, ara hi diu no haureu de patir. Crec que és millor. I potser algun altre detall molt menor.

—Parlem de plans de futur. El World Tour que vau començar el 1999 suposo que es manté actiu?
—I tant! Ja ens avisaran quan sigui l’hora de plegar. Quan ets més jove sí que les gires van lligades amb un disc, però amb 67 anys estàs per sobre d’aquests formalismes. Si hi ha un concert, el fem, i si cal fer un disc, es fa. Mentre hi hagi algú que vulgui que anem a tocar, hi anirem. Si Bob Dylan i Paul McCartney i Neil Young, que tenen 80 anys o més, continuen cantant i ballant, jo, que sóc uns quants anys més jove, aspiro a fer el mateix en el meu petit àmbit geogràfic i intel·lectual. I confio que alguna bona persona ens avisarà quan calgui posar punt i final: un metge, un psicòleg o algun familiar. Algú ens avisarà.

—I de discs? Tot i que dèieu que amb la maduresa costa més de compondre lletres, pot ser que en vinguin més?
—Jo sempre estic fent un disc. Sempre hi ha un disc a la cuina, fent-se. El que passa és que ara hi ha el llibre, abans el disc amb el Manolo, després no sé què més. Van passant coses i jo no treballo en paral·lel. Jo treballo en un sol projecte, en això sóc molt masculí. Només sé fer una cosa. I per fer un disc necessito quatre mesos o cinc, sense interrupcions. És allò de l’artista tancat a la seva torre de marfil. Doncs sí, jo funciono una mica així.

—He deixat la política per al final. Al llibre escriviu que aquest país habitualment és un orgue de gats. I hi ha aquell fragment a “Homes i dones del cap dret” que diu que “la meva terra és com un parrac grapejat, un país vençut pel davant i pel darrere”. És aquest el diagnòstic o en teniu més?
—Sí, però crec que si fos d’un altre país, també diria el mateix. Vull dir que de parracs rebregats també n’hi ha fora de Catalunya. Les supergranges i els polígons industrials no ens els hem inventat nosaltres. En tenim molts, això sí, i fan lleig el país. Els arquitectes moderns, amb el seu racionalisme de via estreta, i els urbanistes amb idees de bomber, tampoc no són només nostres. Potser aquí excel·lim en aquest urbanisme tan depriment, però no som els únics.

—I som un orgue de gats?
—Això dels orgues de gats, dels Alps cap avall estan assegurats. També té la seva part positiva. En aquests països del sud que són tan alegres, si calles una estoneta sembles intel·ligent. I mira, aquí mengem amb oli d’oliva i bevem vi i allà dalt cuinen amb mantega i beuen cervesa. Però són més educats i més civilitzats. Trobar un terme mitjà on hi hagués l’alegria i la disbauxa d’aquí baix, i l’eficiència i la puntualitat i l’elegància filosòfica d’unes altres terres estaria molt bé, però em sembla que sempre que s’ha intentat, ha fracassat. I si ho intentes, t’arrisques a acabar a un manicomi, tant allà dalt com aquí baix.

Corpinnat és una marca col·lectiva amb registre europeu, que es va constituir el 2017 i és formada per tretze empreses de vi escumós amb seu en 46 municipis de les comarques de l’Alt Penedès, el Baix Penedès, l’Anoia, l’Alt Camp i el Baix Llobregat. L’any 2019 eren sis cellers fundadors; el 2023, dotze; i a començament del 2025 s’hi ha incorporat el que fa tretze. Aquesta entitat té un reglament estricte i les seves empreses estan subjectes a una auditoria que garanteix, entre més, que les vinyes siguin totes d’agricultura ecològica, la verema es faci manualment i el raïm sigui vinificat íntegrament a la propietat. Els seus escumosos han de tenir una criança mínima de 18 mesos. Aquesta setmana, el president de Corpinnat, Ton Mata, del celler Recaredo, i el vice-president, Xavier Nadal, del celler Nadal, han fet balanç del 2024 i han apuntat els objectius i expectatives per als mesos vinents. En especial, han reclamat a l’administració que els doni suport.

Més pluja, però l’anyada 2024 encara sota els efectes de la sequera

La presentació de la memòria econòmica va començar amb una notícia esperançadora: la situació de sequera ha canviat, tal com va dir Ton Mata, que ho va argumentar amb dades: de la tardor fins ara, la primera quinzena del mes de març, han caigut més de 400 litres al Penedès. No hi havia tanta de pluja d’ençà del 2020. Durant el 2024, la pluviometria anual es va situar al voltant dels 600 litres, xifra que es troba per sobre de la mitjana (500 litres anuals).

Tanmateix, pels efectes de la sequera continuada durant tres anys, la verema del 2024 és la que ha produït un rendiment més baix dels darrers anys. De mitjana, s’han collit 3.666 quilos per hectàrea, un rendiment molt baix tenint en compte que el rendiment màxim de quilos per hectàrea pot arribar als 12.000. Econòmicament, és dur de sostenir, diu Mata, que de seguida compensa aquesta dada amb una altra de positiva, que és que en conjunt les empreses de Corpinnat tenen un estoc de més d’11 milions d’ampolles, fet que garanteix el compromís amb la llarga criança d’aquests vins escumosos, que és un dels trets diferencials i de prestigi dels Corpinnat.

Corpinnat es troba dins la tendència de baixada de vendes del mercat dels escumosos. En concret, el 2024, el conjunt de cellers d’aquesta marca col·lectiva van vendre 2,2 milions d’ampolles, que significa una caiguda en volum del 2,63%, tot i que en valor incrementen la facturació d’un 1,7% (això vol dir que es va incrementar el preu mitjà per ampolla). El 2024, les empreses de Corpinnat han facturat 26,8 milions d’euros, el 17% dels quals es van aconseguir exportant els productes a 66 països.

La quantitat de raïm entrat en la verema del 2024 va ser de 4,5 milions de quilos, el 40% del qual procedia de vinyes pròpies de tots els cellers associats (l’any 2023 va ser superior, i va arribar gairebé al 50% de raïm propi, per un rendiment més alt per hectàrea). El 60% de raïm entrat procedeix de viticultors independents. Això vol dir que es van comprar 2,7 milions de quilos de raïm, a un preu mitjà d’1,15 euros per quilo (tot i que el preu mínim que van establir era de 0,88 euros el quilo de raïm) i que es va comprar raïm per valor d’una mica més de tres milions d’euros. El 95% del raïm entrat ha estat de varietats històriques, i s’ha valorat sobretot el xarel·lo i el sumoll.

El nombre d’hectàrees pròpies dels cellers de Corpinnat el 2024 ha estat de 636,38; arrendades, 81,91; i de viticultors independents, 621,50. En total, les hectàrees de vinya de raïm destinat als escumosos sota la marca Corpinnat es troba per sobre del 5% del conjunt de les hectàrees de vinya del Penedès. Ton Mata considera que aquesta dada és important, perquè és un territori petit que el 2024 englobava dotze cellers i prou. Mata va dir que, si fos una denominació d’origen catalana, Corpinnat representaria la segona més petita, després de la DO Alella, però, en canvi, la quarta en facturació, la vuitena en ampolles comercialitzades i la primera quant al preu mitjà més alt per ampolla, 21 euros, preu més alt que a la DOQ Priorat.

Corpinnat no vol ser una denominació d’origen, però vol suport de l’administració

Precisament, un dels moments àlgids de la trobada amb la premsa va ser la insistència del president i vice-president de Corpinnat en la necessitat que la Generalitat de Catalunya donés suport als cellers emparats sota aquesta marca. Xavier Nadal va dir: “El món polític ens ha d’estimar una mica més.” I va fer èmfasi en el fet que Corpinnat no havia rebut mai cap subvenció, ni tan sols durant la covid.

Però, al mateix temps, president i vice-president de Corpinnat van deixar ben clar que no volien convertir-se en una denominació d’origen ni integrar-se en una nova denominació d’origen que englobés tots els escumosos catalans. Perquè, segons que van dir, ser una marca col·lectiva europea els permet una agilitat en els canvis en el reglament, en la incorporació de nous cellers i en unes altres gestions, cosa que veuen com un gran avantatge, fins i tot, remarquen que és una agilitat necessària i imprescindible per a ser dinàmics i competitius.

Tanmateix, la Generalitat opta pel model de les denominacions d’origen. Aleshores, quin marge d’acció els permet aquest decalatge? I de quina manera volen aconseguir subvencions i suport econòmic si no es regeixen sota els mateixos principis estructurals? Mata i Nadal van ser clars: volen que es canviïn algunes regles del joc, i que els barems per a aconseguir ajuts públics es deslliguin de les DO i siguin regits per valors de qualitat i sostenibilitat. En aquesta batalla tindran al costat uns altres col·lectius que es troben fora de les denominacions d’origen i que també demanen canvis, com el Gremi de Vinyataires Lliures. En aquest sentit, els responsables de Corpinnat van explicar que ja tenien concertada una reunió amb el conseller d’Agricultura i el director general de l’INCAVI per a parlar d’aquests temes i que havien posat grans expectatives en la trobada.

Precisament, la trobada amb el conseller d’Agricultura Oscar Ordeig i el director general de l’INCAVI, Joan Gené, era imminent, perquè s’ha celebrat aquest dijous 13 de març. De la reunió no s’ha difós cap nota de premsa per part del departament. Sí que ho ha fet Corpinnat, que destaca només l’acostament de posicions. Segons el col·lectiu d’escumosos: “Ambdues parts s’han compromès a treballar i fer equip per tal de progressar conjuntament i gaudir cadascuna dels efectes positius que poden derivar-se d’aquesta col·laboració, fixant-se unes trobades periòdiques. A més, Corpinnat serà convidat a les taules de debat i negociació.”

Mata i Nadal havien demanat el suport de l’administració com un fet necessari, també perquè els cellers de Corpinnat defensen i practiquen la viticultura de secà i la sequera no s’acabarà. Consideren l’agricultura de secà un valor diferencial. Amb tot, en la presentació de la memòria econòmica van explicar que donaven suport a la comunitat de regants del Penedès, perquè són conscients que el problema de la sequera no desapareixerà i que caldrà disposar d’un mínim d’aigua com a rec de suport per a assegurar la pervivència de les vinyes, i que no es morin els ceps. I també diuen que cal el suport de l’administració perquè la vinya al Penedès es troba amenaçada, entre més, per les plaques solars. Ton Mata ho diu així: “Si no aconseguim que la vinya doni més de tres mil euros per hectàrea, es canviaran les vinyes per plaques solars.”

Nous cellers que es podrien incorporar ben aviat a Corpinnat

Tot i la reivindicació oberta de la necessitat de suport de l’administració i el descens de les vendes en volum, Ton Mata es va mostrar optimista i va anunciar que hi havia molts cellers interessats a entrar a Corpinnat i que abans de Setmana Santa se n’incorporarien dos de nous, que ja han passat l’auditoria, que són dos anys. Tot i que van estimar-se més de no dir noms encara, segons el diari La Vanguardia els cellers que fan gestions per a entrar a Corpinnat actualment són Kripta (fins ara DO Cava), AT Roca (fins ara Clàssic Penedès), Viader (que fins fa poc es deia Muscàndia, ha deixat la DO Cava), Autòcton (al Penedès), Ritme (fins ara DOQ Priorat) i Acústic (fins ara DO Montsant). Preguntat a Corpinnat per aquests noms, l’entitat no els ha confirmativa ni desmemtit, mantenint el compromís de confidencialitat.

 

The Washington Post · Mary Beth Sheridan

Durant mesos, les pistes havien començat a arribar en forma de missatges de Facebook. Tots semblaven apuntar en la mateixa direcció: que en un petit poble rural dels afores de Guadalajara, a l’oest de Mèxic, s’amagava una fossa comuna amb centenars de cossos.

Mèxic –un país en què més de 110.000 persones es troben en parador desconegut– fa anys que arrossega un problema greu que té a veure amb els desapareguts. Els familiars de les víctimes han desenterrat centenars de fosses plenes de cadàvers. Aquesta semblava una més. Però els responsables de la pàgina de Facebook –un grup de l’estat de Jalisco que es dedica a cercar desapareguts– no podien evitar una certa desorientació. S’havia dit que la fossa era al poble de La Estanzuela. Però on, exactament?

El 5 de març, després de rebre més pistes anònimes, la cap del grup, Indira Navarro, i desenes de familiars de víctimes més van arribar a un ranxo abandonat als afores del poble i van començar a excavar. Desenterraren tres forns subterranis, tot trobant centenars i centenars de fragments d’ossos socarrats: cranis, dits, dents. Es trobaven en un camp d’extermini.

La imatge que realment ha deixat atònits els mexicans ha estat la de les sabates. Enterrades sota el ranxo, els voluntaris en trobaren una munió: més de dues-centes.

“Recorda les condicions d’Auschwitz”, digué fa poc José Ramón Cossío, ex-president del Tribunal Suprem de Mèxic, en una entrevista a la ràdio mexicana.

El descobriment ha commocionat els mexicans, ha dominat l’actualitat informativa i ha desfermat protestes de grups de ciutadans, l’Església Catòlica i els experts en dret.

Pla aeri del ranxo, amb vehicles de la policia a l’entrada, aquesta setmana (fotografia: Francisco Guasco/Efe).

Mèxic s’ha trobat flagel·lat per una violència extrema d’ençà del 2008, quan l’exèrcit –amb el suport dels Estats Units– llançà una ofensiva a gran escala contra grups criminals que havien format exèrcits privats propis. Aquests camps d’extermini han esdevingut habituals al país. S’hi descobreixen noves fosses comunes pràcticament cada setmana. El ranxo de Jalisco, tanmateix, ha causat un horror especial entre els mexicans.

La troballa evidencia fins a quin punt els grups criminals han penetrat en l’economia mexicana. Els càrtels ja no tan sols trafiquen drogues cap als Estats Units: també extorqueixen empreses, cobren “imposts” als traficants d’immigrants i dirigeixen vastes xarxes de contraban de mercaderies, de la gasolina a la fusta.

El grup de Navarro creu que el ranxo de La Estanzuela havia estat un centre de reclutament i entrenament d’un d’aquests grups. La zona és controlada per un dels càrtels més importants del país, Jalisco Nova Generació (CJNG).

El grup de Navarro, conegut per Guerrers Cercadors de Jalisco, l’any passat va començar a sentir notícies de casos de joves que havien arribat a les estacions d’autobús de la zona de Guadalajara, atrets per ofertes de feina publicades a internet, i tot seguit havien desaparegut sense deixar rastre.

D’ençà que el camp fou descobert, hi ha hagut gent que ha ofert a Navarro i als mitjans de comunicació relats detallats de què creuen que els passà, a aquests joves. Parlen anònimament per por de represàlies. Expliquen que els nois, pensant que es reunirien amb els seus nous ocupadors, es van deixar portar al ranxo, on el càrtel els va obligar a sotmetre’s a un programa d’entrenament militar. Aquells qui no rendien adequadament o es negaven a seguir les ordres van ser assassinats, segons aquests testimonis, i en van trossejar els cossos. Alguns altres sembla que van morir apallissats, o bé a causa de la deshidratació. Al camp, els reclutes foren obligats a cavar clots i construir forns improvisats amb maons i pedres.

Encara que molts treballadors del camp van ser segrestats contra la seva voluntat, alguns testimonis diuen que n’hi va haver que es van oferir voluntàriament. El fet és que aquests darrers anys els càrtels han agafat tanta importància econòmica que figuren entre els grans creadors d’ocupació del país: com que sovint els treballadors són assassinats o empresonats, aquests grups necessiten recanvi de mà d’obra contínuament. “Reclutar entre 350 i 370 persones per setmana [a tot el país] és essencial per a evitar-ne la fallida”, diu un estudi d’investigadors mexicans i italians publicat el 2023.

Una de les raons per les quals la descoberta del camp ha indignat tant és que les autoritats ja n’estaven al corrent. La guàrdia nacional va fer una batuda al ranxo el setembre passat. Hi va detenir deu persones, va rescatar dos segrestats i va descobrir un cadàver embolicat en plàstic, segons les autoritats.

Salvador González de los Santos, fiscal general de l’estat de Jalisco, explica que una desena de treballadors del govern, amb l’ajuda d’una retroexcavadora i de gossos ensinistrats, van rastrejar l’indret en aquell moment, però que no van trobar cap cadàver més. Els treballadors, assegura, no van poder examinar a fons tot el ranxo per una raó ben simple: era massa gran.

El ranxo, vist des de dalt (fotografia: Francisco Guasco/Efe).

Els rastrejadors voluntaris, tanmateix, van localitzar les fosses amb un mètode sorprenentment rudimentari: clavar vares de metall a terra i olorar-ne les puntes per a detectar la fortor dels cossos en descomposició.

“Un col·lectiu de la societat civil, sense entrenament en tècniques forenses, ha rastrejat el ranxo molt més bé que no els investigadors experts”, escriu Sergio Sarmiento, columnista del diari mexicà Reforma.

Aquests darrers dies, arran de la descoberta dels voluntaris, les autoritats han localitzat sis fosses clandestines més al ranxo. Encara no és clar quantes persones, en total, hi han estat assassinades.

Els grups de recerca civils han proliferat per tot Mèxic aquests darrers quinze anys, en què la xifra de desapareguts s’ha multiplicat. El 2019, el qui era president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, va prometre d’intensificar els esforços de cerca dels desapareguts, que atribuí a la inoperància de governs anteriors. La seva comissària, tanmateix, es trobà forçada a dimitir després d’admetre que les desaparicions no havien deixat d’augmentar.

Navarro, cap del grup de recerca, fa nou anys que cerca el seu germà. Però ni tan sols la seva experiència no l’havia mentalitzada per a la descoberta de la roba, les sabates i més munts d’articles quotidians al ranxo. “Veure escampats per terra tots els objectes, tots els somnis d’aquests joves, et fa posar els pèls de punta”, explicà fa poc a Radio Fórmula. “És esgarrifós de veure com van acabar allí simplement perquè pensaven que podrien tenir una vida millor, un salari més alt.”

Valentina Muñoz Castillo i Gabriela Martínez han contribuït a elaborar aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

En el camp energètic, vam començar el segle XXI amb el debat sobre l’exhauriment del petroli i les greus conseqüències que ens duria, com ara l’escassetat i augment desorbitat de molts productes, l’esfondrament econòmic de països sencers, conflictes i guerres. Es va anomenar la tesi del “pic del petroli”, en què es barrejava coneixement tècnic, ideologies polítiques i interessos econòmics. Fins i tot mitjans generalistes en publicaven reportatges especials l’any 2006, en què explicaven com hauríem de viure en un món amb poc petroli i una inseguretat energètica crònica que podria estendre el pànic. Les implicacions geopolítiques també havien de ser greus, però alhora es donava per fet que l’energia de fonts fòssils continuaria dominant el segle que arrencava. Tanmateix, durant aquests darrers mesos, alguns dels principals defensors internacionals de la tesi del pic del petroli l’han donada per morta, i han reconegut els errors conceptuals que van cometre. Certament, el món s’acosta a un pic del petroli, però no pels motius que s’adduïen i descartant la visió apocalíptica de les conseqüències que se’n deriven. Un dels motius principals en l’error de la tesi ha estat la irrupció de les renovables, que permet d’albirar un futur sense combustibles fòssils. De fet, segons l’Agència Internacional de l’Energia en un informe de fa pocs dies, ja hem entrat en una nova era energètica marcada per l’electricitat, no pas pels combustibles fòssils.

Un debat tècnic que va arribar a l’espai públic amb preceptes equivocats

Sobre el pic de producció de petroli se n’ha parlat en el camp de la geologia d’ençà de la dècada dels setanta del segle XX, si no abans. S’havia observat que el pic de descobriments de nous jaciments de petroli s’havia esdevingut durant la dècada dels seixanta i que els jaciments més importants del món s’exhaurien progressivament. Dins el camp energètic, per suplir un futur amb menys petroli es va anar donant més importància al gas, el combustible fòssil de tercera generació, després del petroli i el carbó. A banda, es va cercar petroli de fonts no convencionals, en relació amb les fonts tradicionals que s’havien fet servir fins llavors. Tanmateix, en canviar de segle, aquest debat geològic i energètic va transcendir al públic general i s’hi afegiren científics de més disciplines i activistes d’ideologies polítiques diverses. S’anunciava que en pocs anys havia de començar a escassejar el petroli, cosa que faria que els països lluitessin entre si per aconseguir-lo, de manera que el Primer Món intensificaria l’explotació del Tercer Món, hi hauria pujades del preu del menjar i productes quotidians i els ciutadans s’empobririen greument, inclosos els occidentals. El panorama que s’obria era que ens havíem d’acostumar a l’escassetat de molts productes del nostre dia a dia, talls energètics freqüents i cues a les benzineres, per exemple. L’economia decreixeria i hauríem de tornar a un estil de vida propi de segles passats per adaptar-nos-hi.

El ‘fracking’ va ser una innovació tecnològica no prevista pels defensors de la tesi del pic del petroli, malgrat que s’ha prohibit a molts llocs per l’impacte ambiental que té (imatge: Unsplash).

Tanmateix, aquesta situació, que s’havia d’esdevenir durant la dècada del 2010, no s’ha esdevingut i alguns dels principals defensors internacionals de la tesi del pic del petroli n’han fet autocrítica darrerament. En què es van equivocar, segons que reconeixen? En primer lloc, ignoraven les innovacions que hi havia en el camp de l’exploració geològica. El de més impacte, el que va fer miques totes les previsions, va ser el fracking. Aquesta tècnica serveix per a extreure petroli de roques impermeabilitzades on se sap que n’hi ha molt, però que no s’ha trobat la manera de recuperar-lo d’una manera econòmicament rendible i en grans volums. A les tècniques de perforació horitzontals desenvolupades per extreure petroli des de plataformes marines a la mar del Nord (entre més) anys abans, ara s’hi afegia la fractura hidràulica, per a trencar aquestes roques en grans volums, passant-les d’impermeables a permeables i fent recuperable un petroli immòbil fins aleshores. El boom del fracking ha fet que els EUA hagin doblat i més la producció de petroli d’ençà del 2008, i s’ha convertit en el primer productor mundial de gas i petroli. Han deixat enrere els anys en què havien tingut una baixada de producció, el seu pic de petroli particular.

En alguns altres països l’impacte ambiental del fracking ha fet que hi fos prohibit. Però, sigui com sigui, ha fet augmentar les reserves de petroli, per si un dia calgués recórrer-hi. Un altre error conceptual va ser el desconeixement dels mecanismes que actuen sobre la mineria. Amb confusions sobre els conceptes geològics de “reserves” i “recursos” i també sobre els mecanismes de mercat propis del sistema capitalista que matisen aquests conceptes. El recurs correspon a l’estimació de la quantitat d’un element (en aquest cas, petroli) i la reserva és la quantitat que se’n pot extreure de manera rendible. Però tant, l’estimació del recurs i de l’extracció depèn de l’interès econòmic i de la tecnologia que es desenvolupi. Dit d’una altra manera, si el preu d’un element puja, hi ha més interès a invertir-hi perquè se n’obtenen guanys més grans. A més, l’augment del preu té unes quantes conseqüències. Primer, en baixa la demanda, cosa que ens obliga a usar-lo amb més eficiència, evitant-ne el malbaratament i allargant-ne la reserva.

L’aire condicionat és un dels principals responsables de l’augment del consum d’electricitat arreu del món (imatge: Unsplash).

En segon terme, s’inverteix en recerca geològica per localitzar més recursos, tot i que els resultats es veuen al cap d’anys. A més, entre els recursos ja localitzats, un augment del preu fa que sigui rendible econòmicament d’extreure la part del recurs que abans no ho era i que, per tant, no es considerava reserva. L’encariment pot augmentar les reserves, paradoxalment. I, a més, també és un incentiu per a la innovació tecnològica d’extracció, com va passar amb el fracking. Tot plegat fa que n’augmenti el subministrament, fent que torni a baixar el preu. Un equilibri econòmic dinàmic a diverses bandes al qual els defensors de la tesi del col·lapse no van donar prou importància per motius ideològics (especialment dels anticapitalistes), com admeten ara. I que relativitza, fins a cert punt, els valors de les reserves i els recursos, fins aleshores considerats valors inamovibles.

Però, més enllà d’aquestes consideracions teòriques, hi ha la realitat dels fets pràctics: la producció de petroli continua pujant. I, contradictòriament, la majoria d’experts coincideixen a dir que som molt a prop d’un pic del petroli. Com quedem? Bé, és que és una altra mena de pic.

El pic és a punt d’arribar, però serà de demanda, no de producció

La tesi del pic del petroli es basava en el límit de producció. És a dir, que encara que necessitéssim i volguéssim més petroli, els pous d’extracció s’exhauririen i no en trobaríem prou de nous per a substituir els que avui són productius. L’extracció de petroli aniria baixant progressivament i ens hi hauríem d’adaptar tant sí com no. Com hem dit, aquesta situació no s’ha esdevingut i tot fa pensar que no s’esdevindrà. Perquè un altre aspecte que no van considerar els defensors de la tesi del pic de petroli és el de les alternatives tecnològiques. Quan una tecnologia o element s’encareix, se’n cerquen alternatives. Tot amb tot, una de les conseqüències d’aquest debat, sovint alarmista i basat en conceptes erronis, és que ha estat un incentiu per a trobar alternatives als combustibles fòssils. En concret, l’energia solar i l’eòlica i les bateries.

Ja hi ha hagut pics de consum de combustibles fòssils, com el del carbó al Regne Unit (imatge: CarbonBrief.org).

A començament del segle XXI els combustibles fòssils es veien com l’única font energètica universal possible. Les renovables existents fins aleshores, la hidràulica i la biomassa, no podien subministrar tota l’energia que necessitàvem. Alhora, l’eòlica i la solar eren massa cares per a una aplicació general. L’electricitat representava menys d’un quart del consum energètic i no es veia com una alternativa viable als combustibles fòssils, tampoc. Però la Xina, un país que s’anava desenvolupament acceleradament i que no es podia permetre limitacions energètiques (i també que volia superar tecnològicament Occident) va decidir de jugar fort a favor de les renovables i l’electrificació del seu sistema energètic. Començava l’extraordinari abaratiment de plaques solars, bateries i cotxes elèctrics.

Avui dia comencem a veure els efectes de l’electrificació de l’economia de molts països i ja hi ha senyals que ben aviat necessitarem menys petroli. Haurem arribat a un màxim de producció de petroli a partir del qual començarà a baixar-ne la producció. És a dir, el pic s’esdevindrà, però serà un pic de demanda, no pas de producció. La demanda començarà a baixar d’aquí a molt poc. De fet, no serà la primera vegada que hi ha un pic de demanda amb un combustible fòssil. Al Regne Unit, el primer país occidental a fer servir carbó de manera generalitzada a partir del segle XV, el pic de producció de carbó es va assolir als anys cinquanta del segle XX, i a partir de llavors va començar a baixar-ne el consum acceleradament. Avui, el volum de consum de carbó és el més baix d’ençà del 1666 i no hi ha hagut cap esfondrament econòmic. El motiu és que va ser substituït pel petroli i el gas, que tenen més bones propietats. Actualment, a aquests dos combustibles fòssils els espera un futur idèntic en mans de les renovables, pels mateixos motius: són millors i, a més, més barates.

Segons l’Agència Internacional de l’Energia, ja hem entrat en l’era de l’electricitat. Hem entrat a l’era de l’electricitat

Fa poques setmanes l’Agència Internacional de l’Energia (AIE) presentava l’informe Electricitat 2025. Anàlisi i previsions per al 2027, en què analitza la situació energètica internacional. El primer diagnòstic és clar: “El fort creixement de la demanda d’electricitat anuncia una nova era de l’electricitat, amb una demanda que augmentarà fins al 2027.” El món comença a mostrar signes que s’electrificarà molt més que no pas ara. L’electricitat ja representa el 28% del consum energètic total de la Xina, el percentatge més alt del món, molt més que no el dels EUA (22%) i la UE (21%). Segons l’agència internacional, la UE encara es recupera de la greu crisi energètica del 2022, quan el consum d’electricitat va baixar d’un 3%, igual com el 2023, en què es van atènyer uns valors mai no vistos en dues dècades.

El 2024 la demanda mundial d’electricitat va pujar d’un 4,3%, molt per sobre del 2,5% de l’any anterior. L’AIE preveu que el creixement voregi el 4% fins al 2027, amb un augment de producció “sense precedents” de 3.500 TWh, l’equivalent a un nou Japó cada any, en termes de consum elèctric. Aquest fort creixement és encapçalat per economies emergents i representa un 85% de l’augment. Amb tot, la Xina, per si sola, és la responsable del 50% de la pujada. Però l’Índia i alguns altres països asiàtics han començat a seguir els passos xinesos, i es preveu que tindran creixements de consum elèctric anuals al voltant del 6%. La UE, mentrestant, va créixer un modest 1,4%.

En general, la indústria és responsable de la meitat de l’augment de demanda d’electricitat a tot el món, i un 40% és atribuïble al sector comercial i residencial. L’AIE apunta com un dels factors clau del creixement d’aquest consum la instal·lació generalitzada d’aires condicionats arreu del món. Alguns altres factors són la instal·lació de bombes de calor per a calefacció i la indústria, i la recàrrega de vehicles elèctrics. Però, sobretot, l’expansió dels centres de dades amb l’explosió de la intel·ligència artificial. A la Xina, per exemple, s’espera que d’aquí al 2027 es doblarà el consum d’electricitat dels centres de dades, que el 2024 van necessitar 100 TWh.

El final dels combustibles fòssils és cada dia més a prop.

Als EUA, l’agència internacional espera que el consum d’electricitat hi augmenti d’un 2% anual d’aquí al 2027. És l’equivalent a afegir una nova Califòrnia durant els tres anys vinents. El causant principal són els centres de dades per a IA. A la UE es preveu que l’expansió de l’ús de bombes de calor i vehicles elèctrics, juntament amb els centres de dades, siguin els principals responsables de l’augment de l’electrificació del consum energètic. El consum al sector industrial del nostre continent s’ha mantingut pla. Malgrat que sectors com el químic i el metal·lúrgic han augmentat la demanda elèctrica, això ha estat contrarestat per un descens en sectors com l’automobilístic (que continua oposant-se a l’electrificació), la maquinària i sectors relacionats. L’AIE fa una estirada d’orelles a la UE: els preus d’electricitat per a la indústria són ben per sota dels valors de la crisi del 2022, però encara continuen essent el doble de cars que els dels EUA i un 50% més que els de la Xina, cosa que els resta competitivitat.

L’agència internacional preveu que l’augment del consum d’electricitat serà cobert en un 95% amb energies renovables, gràcies a una ràpida expansió de l’energia solar, principalment. En aquest futur no hi ha espai per a combustibles fòssils. Durant els tres anys vinents, la solar, tota sola, produirà 600 TWh addicionals cada any, l’equivalent a afegir el consum d’una nova Corea del Sud. Tot plegat ha de fer que les emissions de CO2 de la producció d’electricitat arribin a un pla, després d’haver crescut d’un 1% durant el 2024. Serà el pas previ a un decreixement d’emissions. Aquesta dada, juntament amb algunes altres com l’evolució de vendes de vehicles elèctrics i bombes de calor, juntament amb la instal·lació de plaques solars i molins eòlics, fa pensar que som a prop de veure el pic de producció de petroli. Un pic originat per una baixada de la demanda de combustibles fòssils. Començant per la Xina, cada vegada necessitarem menys benzina per a moure vehicles i menys gas per a escalfar-nos. I mentrestant la indústria també s’electrifica per fugir d’uns combustibles fòssils que aporten una gran inestabilitat econòmica. El pic del petroli arriba, però serà perquè hem optat per un sistema energètic millor i sense les conseqüències catastròfiques que alguns van preveure erròniament, com admeten ara.

Considerada per la Llei d’ús i ensenyament del valencià com a comarca de predomini lingüístic castellà, els Serrans –o, com els habitants en diuen, la Serrania– és una zona, diríem, de frontera, amb poc més de setze mil habitants. La comarca veïna, el Camp de Túria, és plenament catalanoparlant, i això ha marcat, inevitablement, la parla de la gent dels Serrans. Influït pel castellà d’Aragó i pel català, el xurro és el seu dialecte. I se l’estimen i el defensen, de la mateixa manera que han defensat el català davant la consulta sobre la llengua base a les escoles impulsada pel conseller Rovira. 

[MAPES] Els resultats de la consulta per la llengua, municipi a municipi

El caos i la incertesa

Amb un 51,97% a favor del català, les famílies dels Serrans han desmuntat l’estratègia del conseller d’Educació, que preveia una victòria aclaparadora del castellà, almenys, en les comarques castellanoparlants. On, a més a més, tenen l’exempció lingüística del català, recollida en la LUEV. Com que es donava per fet que en aquestes zones el català no era ben rebut a les aules, a la nova llei educativa directament se n’excloïa la possibilitat de vehicular assignatures que no foren la de la mateixa llengua. Tan segur estava el conseller que les famílies no volien el català, que el redactat de la llei no deixava clar què passaria si eixia una majoria a favor. Digué que, en el cas que es donara eixa casuística, ja valorarien la possibilitat d’obrir una línia en català. Però tampoc no especificava quin percentatge era el necessari perquè això passara.

Aquest menyspreu ha indignat moltes famílies i se li ha girat en contra en aquesta comarca, poc poblada i amb pocs xiquets. Al Centre Rural Agrupat (CRA) de Bugarra ha eixit un clamorós 84% que demana el català com a llengua base, amb vint-i-un vots de vint-i-cinc, d’un total de trenta-cinc alumnes. Tot i això, ni les famílies, ni els mestres, ni l’equip directiu no saben si realment s’aplicarà el resultat. 

“Ha molestat molt que es donara per descomptat que el nostre vot no valia, que com que som castellanoparlants, ja no anàvem a decidir. Nosaltres hem votat valencià i ha eixit valencià, però no sabem què passarà, perquè estem en zona castellanoparlant”, diu Alba Jiménez, mare d’un xiquet de tres anys que va al centre de Bugarra, i professora d’història a l’IES la Serrania, al Villar. 

“Els mestres, fins i tot l’equip directiu, sabem el mateix que les famílies. És a dir, res”, diu Mónica García, mestra del CRA de Bugarra. “De moment, no sabem com es pot aplicar i més en un cas com el nostre, que tenim tan pocs alumnes que s’han d’agrupar. La meua classe de primària és una classe amb tres nivells. Primer, segon i tercer. Aleshores, no sabem com es pot aplicar, perquè ja no es pot dividir més. Si ja estem agrupats per la manca d’alumnes, fer una divisió per a uns en castellà i per a uns altres en valencià, ho veiem molt difícil. Però el resum és que no en sabem res”, explica.

La mestra considera que seria ideal que enviaren més personal al centre, però descarta que la conselleria preveja eixa possibilitat. Diu que fins el juliol, quan fan l’arranjament escolar, segurament no sabran com ho solucionaran o quins recursos posarà Educació per poder garantir l’elecció de les famílies. Ara el conseller es troba amb casos d’aules de deu alumnes, en una comarca castellanoparlant, on vuit volen català. Un cas per a res previst a la llei de “llibertat educativa”. 

És per això que Jiménez tem que no veuran garantits els seus drets. “Coneixent com conec la conselleria, parlarà amb la mestra i li dirà que ha de preparar els materials en castellà per a uns xiquets, i en valencià per a uns altres. No hi ha una altra eixida. O ens imposaran només una assignatura en valencià, quan nosaltres preferim que en donen tres, perquè la resta de la seua vida serà en castellà”, lamenta. 

Una generació conscienciada

A molta gent ha sorprès el fet que en una comarca castellanoparlant guanyara el català la consulta. Però per als seus habitants no ha estat cap sorpresa. Una nova generació de mares i pares, amb estudis mitjans i superiors, i conscienciats en la defensa de la llengua del territori, dóna vida als pobles. A més a més, molts dels mestres del CRA provenen de zones catalanoparlants, com ara el Camp de Túria, i les famílies hi senten empatia i solidaritat. 

“Com que la majoria dels mestres del centre tenen com a llengua materna el valencià, doncs a mi no m’agradaria que m’imposaren parlar en una altra llengua que no fora la meua, i a la resta tampoc. Però és que el nostre vot és simbòlic, és de suport amb la resta de la gent perquè ningú ens té en compte. No ens tindran en compte. Ha eixit això, i l’any que ve el meu fill ho donarà tot en castellà i només una assignatura en valencià. Però almenys, que se sàpiga que nosaltres no hi estem d’acord”, diu Jiménez. 

Explica que les famílies que s’han mobilitzat pel català han estat les que han anat a les reunions informatives i n’han eixit amb el missatge que serà més enriquidor per als seus fills, que tindran més oportunitats. “Som gent castellanoparlant i sabem que, en aquesta comarca, si els nostres fills no aprenen el valencià en el col·legi, després tindran una situació d’inferioritat respecte de la resta de la comunitat. Si van a la facultat, si van a Llíria a estudiar al conservatori… Molts que volen fer el batxillerat artístic també van a l’institut a Llíria. Això enriquirà l’aprenentatge del meu fill, li facilitarà la vida. I, a més a més, és la llengua de la nostra identitat com a poble valencià, de la nostra cultura i també del nostre dialecte. Igual que nosaltres tenim el nostre dialecte, que és la llengua xurra, i volem estimar-la i protegir-la, pensem que el valencià, que és una llengua minoritària, s’ha de protegir”, assegura. 

Així, recorda que hi ha moltes paraules del xurro que provenen del català. “Per exemple, ara diríem ‘qué mal orage que hace’, perquè ve de l’oratge. I nosaltres volem que els nostres fills sàpiguen que la nostra llengua ve també del valencià. Si es perd el valencià, es perdran eixes expressions”, lamenta. 

Una comarca orgullosa

En aquest mateix sentit, l’escriptor Alfons Cervera, de Xestalgar, enumera una llista de paraules catalanes que ells també fan servir en el seu dialecte, com ara corbella, garrofera i olivera. Fins i tot recorda una anècdota, quan un xiquet va preguntar a un mestre amic seu: “Maestro, por qué en valenciano dicen ‘mangrana’?“

“La nostra llengua evidentment és el castellà, però tenim la sort de tenir un castellà absolutament mestís. El respecte al valencià és absolut, ens considerem part d’eixa cultura mestissa, que és absolutament molt volguda per la meua comarca, i per això no ha sigut cap sorpresa”, diu, en referència als resultats de la consulta. “Sé en quina comarca he nascut, en quina comarca visc, i el respecte al valencià és absolut. Considerar-nos en aquesta proximitat al valencià és un orgull per a nosaltres”, insisteix. 

L’escriptor de Xestalgar, que sempre ha defensat el bilingüisme dels Serrans i ha escrit llibres en totes dues llengües, també ha valorat la qüestió des del punt de vista polític. “És molt important l’anàlisi. La nostra resposta ha cridat tant l’atenció perquè ha posat al descobert aquesta guerra absurda que ha volgut muntar el Partit Popular. L’orgull de la Serrania és haver-li fet esclatar en la cara aquesta guerra. I això també demostra una cosa fonamental per a nosaltres, per a la comarca, i és que, evidentment, mai en la vida, i tampoc ara, hem estat en guerra contra el valencià, en absolut. Estem orgullosíssims de formar part d’aquest país”, conclou.