Els socialistes han signat el pre-acord amb ERC, en què cedeixen en un seguit de punts en el camp del finançament, que sorprenen l’observador de tot allò que s’ha anat dient aquests darrers dies. Ara posen en safata de plata als militants un plantejament que no retoca pràcticament allò que es demanava en el finançament singular presentat pels republicans, que ho definien de “màxims”. Com en els escacs, han col·locat un peó a setena fila, a punt de coronar, però que no es convertirà en dama fins que el senyor Illa no tingui el poder a la presidència de la Generalitat.

Per això el silenci de les files socialistes és absolut i no volen dir res fins que hagin obtingut allò que volen. Sí que és cert que els dissidents habituals, com ara els senyors Emiliano García-Page (president de Castella-la Manxa) i Javier Lambán (ex-president de l’Aragó), ja han posat el crit al cel per la suposada traïció a la igualtat dels pobles espanyols que fan a Barcelona i Madrid, i tot per a col·locar un president en una comunitat. Potser no volen veure que es tracta d’una comunitat, tot s’ha de dir, que és la més preuada per la cúpula del partit: Catalunya.

Però, llegint bé el pre-acord, t’adones que les coses més importants són les que no es diuen i que sortiran tan bon punt s’hagi acabat la investidura o en els mesos que es donen de temps al document que han signat per engegar això que prometen. Continuo pensant que allò que és plasmat al pre-acord no ho donaran mai. Perquè hi haurà un seguit d’obstacles difícils de superar. Uns obstacles que no s’han plasmat i que, en algun cas, es mostren com si fossin un objectiu fàcil d’assolir, perquè qui en faci una lectura ràpida pugui pensar que s’ha fet un pas de gegant cap a una millora substancial del finançament.

Concretament, penso en tres casos. El primer és el de la captació dels imposts. Es dóna un termini per a anar-los arreplegant, de mica en mica, començant per l’IRPF del 2026. Ací cal pensar que cal tocar lleis tan importants per Espanya com la LOFCA. I això s’ha de fer al congrés de Madrid. A més, amb l’objectiu d’implantar aquest nou sistema de finançament singular per a Catalunya, caldrà formalitzar l’acord durant el primer semestre del 2025 en la comissió bilateral entre el govern de la Generalitat i el de l’estat espanyol en relació amb el model de finançament. I els qui defensaran les millores per a Catalunya serà gent del PSC, que és a les ordres del partit de Madrid. Algú creu que això es farà, quan el PSC no ha estat mai en aquesta sintonia? Recordem, si més no, el seu paper durant el procés i el 155. Per això crec que això que es demana als militants d’ERC és un acte de fe, pensar que sí, que aquesta vegada compliran el que han dit. Com sempre…

La vice-presidenta primera del parlament i portaveu d’ERC, Raquel Sans, deia fa uns quants dies que entenia l’escepticisme de molts militants, després dels successius enganys de Madrid a Catalunya. I tenia raó. Per què ara ha de ser diferent?, em pregunto. Espanya necessita els diners que “recapta” amb la redistribució complexa dels diners catalans per a mantenir funcionant un seguit de comunitats. Els famosos 20.000 milions, ara ens els cediran? Què hi guanyen a canvi si ja han obtingut la presidència de la Generalitat?

La setmana passada encara vèiem com la consellera Mas explicava que l’any 2022 havíem estat la tercera comunitat en contribució a l’estat espanyol i havíem acabat essent la catorzena a l’hora de rebre finançament per càpita. I això és un fet que ha anat passant any rere any. També explicava que l’any 2023 Catalunya havia estat una de les comunitats més castigades amb l’execució de les inversions de l’estat espanyol, atès que tan sols havia arribat el 45% dels diners pressupostats, mentre Madrid superava de bon tros el pressupost inicial i rebia 2,5 vegades més diners que Catalunya. I això, també, any rere any. Quantes vegades s’ha dit? Quantes s’ha protestat? I, ací, s’hi ha apuntat tothom, públics i privats. Però no s’ha arreglat mai, perquè, senzillament no volen que sigui així. Ara serà diferent pel pre-acord?

Ens aixequen la camisa des de temps immemorials i això no canvia per una firma o per les mil promeses que ens han anat fent durant molt de temps. La senyora Sans també ha dit, en favor del pre-acord: “La independència és més fàcil quan tens la clau de la caixa que quan no la tens. Això la militància ho pot valorar en positiu.” Però, de quina clau parla? La clau la té qui decideix a última hora i, d’això, no n’he llegit res. Fins ara sempre ha estat en poder de l’estat espanyol, en tots els passos que s’han fet. Sí, en el recent dels trens de Rodalia, que ara es posa d’exemple, també.

I hi ha un factor que no s’ha esmentat i que em sembla molt important. És obvi que l’Agència Tributària Catalana actual no podria fer-se càrrec d’un volum tan important de recaptacions i caldria ampliar-ne substancialment la plantilla. I, probablement, s’hauria de fer venir gent de la inspecció d’Hisenda de Madrid. Quants voldran venir a Barcelona? Pocs, molt pocs. Potser cal recordar que quan es volia engegar el Consorci Tributari de Catalunya una sentència del Tribunal Suprem del 2015 va anul·lar el traspàs de funcionaris d’Hisenda a l’administració catalana.

I resten moltes coses pendents que em fan dubtar seriosament que els socialistes estiguin disposats a donar això que ara prometen. No fa tant, a la investidura del president Pedro Sánchez, van assegurar la condonació de 15.000 milions del deute que Catalunya té amb l’estat espanyol. Després de l’enrenou habitual als mitjans espanyols, tot s’ha calmat i ningú n’ha parlat més. Fins i tot després d’assegurar que també es condonaria el d’unes altres comunitats. I és que, si mirem enrere, tan sols trobarem un reguitzell de promeses que no s’han complert mai després d’haver obtingut allò que volien.

Fa molts anys que fem el passerell. Ara sembla que se’ns posa una altra oportunitat al davant. Jo no me la crec, ja són massa mentides i massa anys suportant-les. Però, en aquest cas, el que ens juguem és molt seriós: donar la presidència de la Generalitat a una persona que no ha demostrat mai res de res perquè Catalunya sigui on ha de ser. Són molt escaients les paraules de qui coneix molt bé com les gasten els socialistes, després d’haver sofert la trampa a la batllia de Barcelona. Xavier Trias advertia que Salvador Illa no era de fiar: “Molt bona cara, molt bons gestos, però us clavarà sempre una punyalada per l’esquena.” Que no torni a passar… Els militants d’ERC tenen la paraula divendres.

Els Comuns han tancat un pacte amb el PSC per a tirar endavant la investidura de Salvador Illa, segons que han confirmat fonts sabedores de les negociacions. L’espai encapçalat per Jéssica Albiach ha convocat una reunió del consell del partit demà al matí per explicar l’acord i ratificar-lo.

Aquest acord arriba després del pre-acord entre els socialistes i ERC, anunciat ahir i que serà sotmès a consulta dels militants divendres. Si les bases republicanes acaben avalant-lo, Illa disposaria de la majoria absoluta necessària per a ser investit en primera volta, possiblement la setmana que ve, amb 68 dels 135 escons de la cambra catalana.

ERC anuncia la pregunta als militants sobre la investidura d’Illa

Junts lamenta que el pre-acord assolit per ERC amb els socialistes per a la investidura de Salvador Illa assumeix a la pràctica el marc polític que el PSC ha intentat de fixar i que la proposta sobre finançament és basada en reformes legislatives incertes.

Així ho ha explicat la formació avui al vespre en un comunicat, després d’haver-se fet públics els termes del pacte entre ERC i el PSC, que serà sotmès a votació dels militants d’ERC divendres. Junts avisa que tot és fiat a la voluntat de compliment del PSC. “El candidat socialista Salvador Illa ha estat sempre el més favorable a la repressió a l’independentisme i el menys compromès amb la llengua catalana”, critiquen.

ERC anuncia la pregunta als militants sobre la investidura d’Illa

Els militants d’ERC decidiran divendres si el partit ha d’investir president el dirigent del PSC, Salvador Illa. En concret, hauran de respondre afirmativament o negativament a la següent pregunta: “Estàs d’acord que Esquerra Republicana voti a favor de la investidura del candidat socialista a canvi de la sobirania fiscal, la promoció i protecció de la llengua catalana, la Convenció Nacional per a la resolució del conflicte polític i la resta de mesures acordades?” Uns 8.700 militants, aproximadament, tenen dret de participar-hi, segons fonts d’ERC. El resultat de la votació serà vinculant.

El finançament pactat per ERC i el PSC en el pre-acord és fiat a una negociació entre Illa i el president espanyol, Pedro Sánchez, el 2025, quan n’hauran de concretar el calendari i impulsar les modificacions legals necessàries perquè tiri endavant. El pacte, que ahir va avalar l’executiva d’Esquerra i al qual també ha donat el vist-i-plau el PSOE, és basat en un “concert econòmic solidari” i intenta de defensar l’ús de la llengua catalana a les institucions i com a llengua vehicular de l’ensenyament.

Debat encès a ERC: totes les reaccions al pre-acord per a investir Illa

La votació serà tant telemàtica com presencial. Concretament, de 9.00 a 20.00 es podrà votar electrònicament i de 10.00 a 18.00 presencialment a les seus del partit. Si guanya el sí a la investidura d’Illa, el ple per a elegir-lo president podria ser la setmana vinent, tot esperant que el PSC i els Comuns facin públic el seu acord, que continuen negociant. Per als Comuns, la carpeta prioritària és sobre les polítiques d’habitatge. Quan el PSC comuniqui la voluntat d’Illa de sotmetre’s a un debat d’investidura, el president del parlament, Josep Rull, hauria de tornar a fer una ronda de contactes amb tots els partits, que vol que sigui presencial, segons fonts parlamentàries. Després, hauria de convocar la diputació permanent, que és a qui correspondria de convocar el ple. Com que la mesa no va habilitar la primera quinzena d’agost perquè la cambra funcionés de manera habitual, Rull ha perdut el control de la convocatòria del ple i serà la diputació permanent qui haurà d’aprovar-ho per majoria.

L’acord és un text de vint-i-cinc pàgines que concreta els quatre àmbits que l’executiva del partit ja va avançar ahir en la conferència de premsa: un nou sistema de finançament que preveu que la Generalitat pugui recaptar, gestionar i liquidar tots els imposts al final de tot el procés de negociació que es preveu, amb la gestió i la recaptació de l’IRPF com un primer esglaó; l’impuls d’un debat entre partits catalans per a discutir el futur polític del país en una convenció nacional; el compromís per a enfortir el model d’escola catalana, fomentar l’ús del català i l’acció exterior, i l’impuls d’unes polítiques públiques que garanteixin uns serveis públics de qualitat.

Una vegada s’ha explicat el contingut del pacte, s’ha obert el debat a les xarxes entre els militants d’ERC i molts han expressat el seu posicionament.

Les vegades que els militants d’ERC han fet virar el rumb del partit

 

El magistrat Santiago Vidal rebrà el 13 de setembre el premi Agustí Juandó i Royo del Consell de l’Advocacia Catalana per la seva trajectòria en la defensa de l’ús del català en l’àmbit de la justícia i, especialment, en el seu exercici professional.

Tal com explica el consell, Vidal és un dels pocs jutges que ha emprat el català en la redacció de les sentències, ha vetllat per la garantia dels drets lingüístics i ha afavorit que les parts intervinguessin en català. També ha destacat com a autor de publicacions sobre dret penal, violència de gènere i el català a la justícia, com ara L’idioma català en la justícia, l’any 1997, o Cooficialitat lingüística en el món de la justícia, el 2001.

El Consell de l’Advocacia Catalana va crear el premi Juandó i Royo l’any 2004 amb l’objectiu de reconèixer aquelles persones o entitats que en la seva trajectòria s’haguessin distingit per la defensa de la llengua catalana en l’àmbit jurídic o jurídico-administratiu. El guardó al magistrat Santiago Vidal es lliurarà en un acte al monestir de Sant Benet de Bages, a Sant Fruitós de Bages.

El president de la Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder, ha enviat una missiva al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, per recordar-li que ja ha passat un any d’ençà que es va comprometre a fer del català una llengua oficial de la Unió Europea.

Escuder considera que aquest objectiu és important per a posar fi a la discriminació del català a Europa i situar els catalanoparlants en igualtat de drets lingüístics amb la resta de milions d’europeus. No obstant això, diu a Sánchez: “Malauradament, durant el darrer any, no vau aprofitar ni els sis mesos de la vostra presidència al Consell de la UE, ni els sis mesos de la presidència belga –públicament predisposada a donar continuïtat a aquest tema– per aconseguir l’aprovació d’aquesta qüestió.”

Tot i que reconeix que hi ha hagut reticències per part d’estats de la Unió Europea governats per aliats del Partit Popular, un obstacle que diuen que no menystenen, recorda que el PSOE ha estat capaç d’arribar a acords en unes altres qüestions, fins i tot amb el PP espanyol, amb qui ha renovat el CGPJ. Així, a parer seu, això significa que la capacitat d’assolir l’oficialitat del català a la UE depèn de la determinació i de la voluntat negociadora amb totes les parts que Sánchez estigui disposat a invertir en aquest afer. I li fa una darrera petició: “Us demano que acabeu la feina.”

Una qüestió en punt mort

Ara per ara, l’oficialitat del català –i l’èuscar i el gallec– no és una prioritat per a Hongria, el país que ostenta la presidència rotatòria del Consell de la UE fins a final d’any. Segons que va expressar l’ambaixador hongarès davant la UE, Bálint Ódor, no hi ha “plans” perquè aquest tema torni a l’agenda. Això sí, no va descartar de tornar a tractar-lo si n’hi havia la necessitat.

El govern espanyol va presentar la petició d’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec a l’agost, arran de les negociacions amb l’independentisme per a investir Pedro Sánchez, i la qüestió es va introduir en l’agenda dels ministres d’Afers Europeus en unes quantes reunions quan Espanya va assumir la presidència de torn del Consell. Amb la presidència belga, la petició va ser sobre la taula en alguna reunió i la darrera vegada que es va tractar va ser el març passat.

En aquesta reunió, alguns estats, com ara Finlàndia, van verbalitzar el teu temor a “possibles repercussions” dins el seu territori per part d’unes altres llengües minoritàries. En la mateixa línia s’havien manifestat uns altres països, com ara Lituània. Els socis comunitaris han demanat informes sobre el cost de la inclusió de totes tres llengües en el règim lingüístic de la UE i un pronunciament dels serveis jurídics del Consell sobre la legalitat de la iniciativa.

El president francès, Emmanuel Macron, ha anunciat que reconeix la sobirania marroquina del territori del Sàhara Occidental com a única base per a aconseguir una solució política justa, de manera que París té la intenció d’actuar d’acord amb aquesta posició tant a escala nacional com a internacional. Així ho ha confirmat en un comunicat la Casa Reial alauita, que ha assenyalat que Macron s’havia dirigit al rei marroquí Muhàmmad VI en una missiva en què havia recalcat que considerava que el present i el futur del Sàhara Occidental s’emmarcaven a la sobirania marroquina.

Sobre això, i amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del Dia del Tron, que commemora la presa de possessió del monarca, el president francès ha dit que l’autonomia marroquina era el marc en què s’havia de resoldre la qüestió del Sàhara Occidental. “El nostre suport al pla d’autonomia proposat pel Marroc el 2007 és clar i constant”, ha dit, i ha afegit que l’objectiu era una solució duradora i negociada d’acord amb les resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.

Els periodistes marroquins Omar Radi, Solimà Raissouni i Taufik Bouachrine;  l’intel·lectual Maati Monjib i els activistes Reda Taujni i Yusef el Hireche han estat alliberats, després de ser indultats pel rei Mohammed VI.

El Ministeri de Justícia marroquí va anunciar ahir les mesures de gràcia —afecten un total de 2.476 persones– arran del Dia del Tron, que enguany commemora el vint-i-cinquè aniversari de l’ascens al poder de Mohammed VI.

Radi va ser condemnat a sis anys de presó per violació, “rebre fons d’un agent estranger” i “soscavar la seguretat del Marroc”. La seva sentència va ser ratificada pel Tribunal d’Apel·lacions de Casablanca el 2021.

“He sabut que altres presos en casos similars han estat alliberats, estic ple de gratitud”, ha declarat el periodista quan ha sortit del centre de detenció de Tiflet, a una seixantena a l’est de Rabat.

Bouachrine va ser detingut el febrer de 2019. El novembre de 2018, va ser condemnat a dotze anys de presó per tràfic de persones, violació amb violència i agressió sexual. Posteriorment, el Tribunal d’Apel·lacions de Casablanca va elevar la pena a 15 anys de presó.

Finalment, Raisuni, va ser condemnat –el maig de 2020– per una denúncia individual per agressió sexual. El 2022, el Tribunal d’Apel·lacions de Casablanca va confirmar una pena de cinc anys de presó per “agressió violenta indecent”.

Amnistia Internacional, Human Right Watch, entre altres organitzacions en defensa dels drets humans, feia anys reclamaven l’alliberament dels tres periodistes, a qui consideraven víctimes d’un muntatge judicial per a ser silenciats.

El govern espanyol ha declarat il·legals i il·legítims els tribunals que van jutjar i sentenciar el president de la Generalitat Lluís Companys i la nul·litat de les sentències i resolucions judicials en contra seu. Ho ha avançat en compareixença de premsa la portaveu de l’executiu català, Patrícia Plaja, que ho ha celebrat: “Finalment es repara el greuge que durant massa anys ha patit [Companys] i, per extensió, la Generalitat […] Han hagut de passar vuitanta-quatre anys però el govern espanyol ha emès aquesta declaració de reparació.”

El govern espanyol reconeix que Companys va ser condemnat per haver estat advocat dels sindicats únics i de la CNT, haver organitzat la Unió de Rabassaires, haver estat fundador d’ERC, haver proclamat la República el 14 d’abril de 1931, i per càrrecs públics exercits durant la Segona República espanyola, com ara el de president de la Generalitat. També anul·la les sentències en contra seu, com ara la que va acabar amb el seu afusellament l’any 1940.

L’executiu espanyol també reconeix el dret de Companys la reparació moral, el reconeixement i la recuperació de la seva memòria personal, familiar i col·lectiva. La decisió arriba després de l’acord aprovat el novembre passat pel consell executiu per demanar a l’estat espanyol la formalització de la nul·litat de les sentències contra Companys. Paral·lelament, la Direcció General de Memòria Democràtica va emetre un ofici adreçat al Ministeri de la Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica espanyol perquè inclogués la nul·litat als expedients judicials corresponents i, alhora, emetés la declaració de reconeixement i reparació personal.

El consell d’administració d’ACS ha nomenat el president de Criteria, Isidre Fainé, vice-president del consell d’administració, segons que ha informat l’empresa de Florentino Pérez a la Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV). El mes de maig proppassat, CriteriaCaixa, el hòlding de la Fundació Bancària la Caixa, va comprar el 9,4% de les accions de la constructora per un import de 983 milions d’euros. Després de l’operació, Criteria s’ha convertit en el segon accionista d’ACS per darrere del president, Florentino Pérez (13,54 %).

Per fer possible la incorporació de Fainé al consell d’ACS com a conseller dominical, Antonio Botella n’ha marxat, segons que indica la nota. El grup que presideix Florentino Pérez va aconseguir un benefici net de 416 milions d’euros el primer semestre de l’any, un 8,1% més que en el mateix període de l’any anterior, impulsat per la contribució de la seva filial nord-americana Turner i l’adquisició d’un 10% addicional a l’empresa de serveis miners australiana Thiess.

La Comissió Executiva Federal del PSOE ha aprovat una resolució que avala el pre-acord tancat entre el PSC i ERC per a investir a Salvador Illa i es compromet a “impulsar-lo i fer-lo efectiu”. Segons que indica la cúpula socialista, ajudaran a tirar endavant el pacte en els punts que depenguin de les institucions espanyoles en què aquest partit té representació.

També es comprometen a incorporar aquest pre-acord a l’espai de negociació que mantenen amb ERC i que inclou un mecanisme internacional “d’acompanyament, verificació i seguiment”.

El PSC no dirà res sobre l’acord fins que no l’hagin votat els militants d’ERC

Per la seva banda, el PSC ha anunciat que reunirà l’executiva del partit en sessió extraordinària dissabte, dia 3 d’agost, al Casal Socialista Joan Reventós a Barcelona. La reunió, segons que ha explicat la formació, servirà per a valorar els resultats de la negociació dels pre-acords d’investidura, cosa que vol dir que el PSC no en dirà res fins després de la consulta vinculant d’ERC als militants de divendres.

La Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV) ha aixecat la suspensió de la negociació dels títols de Grífols, que havia aplicat perquè l’auditora Deloitte havia detectat una “discrepància comptable no monetària” relacionada amb la seva participació en l’empresa xinesa Shanghai RAAS. En el moment de la suspensió, mentre era difosa una informació important sobre la companyia, els títols de Grífols van baixar d’un 1,91% a l’Íbex 35, fins a intercanviar les seves accions a un preu de 8,92 euros.

En concret, la Grífols va registrar quatre-cents milions d’euros de més pel valor d’un actiu propietat de la firma xinesa, segons que ha informat l’agència Bloomberg i han confirmat a Europa Press fonts del mercat, que avisen que l’ajust no n’afectarà ni el resultat, ni el benefici brut d’explotació (Ebitda), ni tampoc tindrà efecte en el deute. La companyia d’hemoderivats va completar a mitjan juny la venda del 20% de la seva participació a Shanghai RAAS a Haier Group per 1.600 milions d’euros en efectiu. Després de l’operació, Grífols manté una participació del 6,58% a l’empresa xinesa i un lloc en el consell d’administració.

La companyia ha presentat els resultats semestrals amb uns ingressos de 3.444 milions d’euros –un +7,5% en comparació amb el mateix període de l’any anterior–, un Ebitda de 791 milions (+24,1%) i un benefici net de 36 milions d’euros (que va ser de -70 MEUR els primers sis mesos del 2023). “Estem orgullosos d’haver obtingut uns resultats trimestrals i semestrals sòlids, i reafirmem les nostres previsions per a l’exercici del 2024”, ha dit el president executiu de Grífols, Thomas Glanzmann.

L’ex-vice-batlle de València Alfonso Grau —que va ser número dos de Rita Barberà— ha estat condemnat a quatre anys i mig de presó per malversació de cabals públics en una de les peces del cas Imelsa. A més, haurà de pagar una multa de 5 milions d’euros per un delicte continuat de suborn. En canvi, ha estat absolt del delicte de falsedat documental. Així consta a la sentència de l’Audiència de València, a la qual ha tingut accés EFE, sobre la peça A del cas Imelsa. A més de Grau, també hi havia processats l’ex-secretària del grup municipal del PP Mari Carmen García Fuster, l’ex-gerent de la Fundació Turisme València José Salines i l’ex-director de l’Associació Centre d’Estratègies i Desenvolupament Juan Eduardo Santón.

La Sala considera que Grau és autor dels delictes continuats de malversació i suborn passius arran del finançament de la campanya electoral del PP per a les eleccions municipals de 2007. El cas s’ha allargat tant que el tribunal ha rebaixat la condemna per l’atenuant de dilacions indegudes. Ara bé, també l’ha condemnat a indemnitzar l’Ajuntament de València amb 388.150 euros.

José Salines ha estat condemnat a quatre anys de presó com a cooperador necessari d’un delicte continuat de malversació de cabals públics, i haurà de respondre de manera solidària al pagament de 210.000 dels 388.150 euros de la responsabilitat civil que s’ha de pagar a l’Ajuntament de València. En canvi, el tribunal ha absolt per falta de proves els altres dos acusats.

Grau va desviar fons públics

La sentència considera provat que Alfonso Grau, llavors regidor d’Hisenda i tinent batlle de l’Ajuntament de València, va desviar fons de la Fundació Turisme València i l’Associació Centre d’Estratègies i Desenvolupament, que rebien aportacions econòmiques del consistori, per a pagar despeses de la campanya electoral municipal del PP de 2007. La fundació va pagar almenys 210.000 euros i l’associació 178.150 euros a l’empresa que gestionava la campanya electoral per al PP, Laterne Product Council (LPC).

La sentència diu que els pagaments es van fer per decisió d’Alfonso Grau i que José Salines va col·laborar en l’execució. La resolució també considera provat que l’empresa Laterne va rebre aportacions de diverses empreses contractistes amb l’ajuntament que es van dedicar a pagar despeses de les activitats de la campanya electoral del PP de 2007, i que es van fer sota l’aparença de pagaments per prestacions que realment no s’havien fet.

Aquests empresaris, diu la sentència, van fer els pagaments per a “significar-se davant els qui podien continuar sent responsables del govern municipal”, a fi de “secundar que la candidatura del Partit Popular continués governant (…) i poder, així, beneficiar-se en el futur d’un tracte favorable per part de l’ajuntament, de les empreses públiques municipals i de qualssevol altres entitats en les decisions de les quals poguessin intervenir els governants municipals”.

El tribunal veu provat que els pagaments es van fer a petició d’Alfonso Grau, que va aprofitar la posició que tenia a l’ajuntament per a aconseguir aportacions econòmiques de les empreses que tenien relacions econòmiques amb l’ajuntament que podien tenir interès a accedir a contractes amb l’administració local. José Salines hi va col·laborar “com a mínim”, diu la sentència, que no creu que sigui ni tan sols una hipòtesi raonable que ho fes “per error o enganyat”, sinó que la seva col·laboració va ser “necessàriament conscient de la seva finalitat”.

Sense proves per a la campanya de 2011

Ara bé, el tribunal diu que no hi ha proves que també fessin pagaments per a finançar la campanya electoral del 2011, que també s’investigava. “La prova existent i analitzada no permet descartar que les factures analitzades es corresponguessin amb treballs efectivament realitzats”, diuen els magistrats.

Així, encara que el pagament de despeses electorals amb els saldos del compte del Grup Municipal Popular es van efectuar “al marge de la comptabilitat del PP i amb incompliment de les exigències de la legislació sobre finançament de partits polítics i de la legislació electoral”, aquests fets, quan es van cometre, no eren constitutius del delicte de finançament il·legal, afegeix el tribunal.

La sentència no és ferma i pot ser recorreguda en cassació davant el Tribunal Suprem.

ERC ha fet públic avui al migdia el pre-acord a què va arribar ahir al vespre amb el PSC per a investir Salvador Illa president de la Generalitat si així ho ratifiquen els militants del partit en la consulta d’aquest divendres. És un text de vint-i-cinc pàgines que concreta els quatre àmbits que l’executiva del partit ja va avançar ahir en la conferència de premsa: un nou sistema de finançament que preveu, de manera progressiva, que la Generalitat pugui recaptar, gestionar i liquidar tots els imposts; l’impuls d’un debat entre partits catalans per a discutir el futur polític de Catalunya; el compromís per a enfortir el model d’escola catalana, fomentar l’ús del català i l’acció exterior, i l’impuls d’unes polítiques públiques que garanteixin uns serveis públics de qualitat.

Condicionants del nou finançament

Sobre l’aspecte central del pre-acord, el del finançament, el text no fa cap referència explícita a la sortida del règim comú, i, en canvi, parla “d’avançar cap a un model tributari federal amb una major capacitat normativa, de gestió, recaptació, liquidació i inspecció, així com amb una governança de les inversions públiques des de Catalunya i per a Catalunya”.

La concreció de tots els canvis que detalla el document impliquen, segons l’acord, que el primer trimestre del 2025 el govern de la Generalitat (que seria presidit per Salvador Illa) i el govern espanyol (presidit per Pedro Sánchez) els formalitzessin en la comissió bilateral entre el govern de la Generalitat i el govern espanyol en relació amb el model de finançament, i que durant el 2025, es fessin “les modificacions legislatives necessàries” per poder traslladar-los a la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals entre l’estat espanyol i la Generalitat (PSC en una banda de la taula i PSOE a l’altra), perquè els aprovessin finalment.

Ara, aquestes “modificacions legislatives”, segons que especifica el pre-acord mateix i tal com va avançar VilaWeb, són la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA), la llei de finançament de les comunitats autònomes de règim comú (22/2009) i la llei de cessió de tributs a la comunitat autònoma de Catalunya (16/2010); i, per modificar-les, caldria que hi votessin a favor tots els grups que van fer possible la investidura de Pedro Sànchez.

L’objectiu seria, segons el document, que l’Agència Tributària de Catalunya assumís progressivament “la gestió, recaptació, liquidació, inspecció i disponibilitat de tots els imposts suportats a Catalunya”, amb una “aportació a la solidaritat” amb les altres comunitats autònomes que no es concreta, i que en tot cas diu que hauria de ser limitada pel principi d’ordinalitat, i amb una aportació a les despeses de l’estat espanyol. I amb un “augment substancial”, diu el text, de la capacitat normativa tributària “amb coordinació amb l’estat i amb la Unió Europea”.

I el referèndum?

Sobre la resolució del conflicte polític entre Catalunya i Espanya, ERC i el PSC “es comprometen a impulsar, en el primer ple del parlament posterior a la constitució del nou govern, una Convenció Nacional per la Resolució del Conflicte Polític”. D’aquesta convenció, se’n diu poca cosa: tan sols que serà integrada per “un grup impulsor format per representants dels grups parlamentaris i presidida per una representant d’ERC”, i que tindrà l’objectiu de “promoure un debat a nivell polític, social i ciutadà sobre com abordar la resolució del conflicte polític existent i [que] haurà de presentar les seves conclusions al parlament”. Però res més, cap referència a la negociació d’un referèndum d’autodeterminació, tret d’un esment que es fa de la “necessitat” compartida que “els acords fruit del diàleg i la negociació siguin referendats per la ciutadania, i afavoreixin la creació d’un ampli consens sobre el futur de Catalunya”.

La llengua a l’escola

Una altra pota de l’acord té a veure amb la llengua: el PSC es compromet a tenir un Departament de Política Lingüística, a “garantir el català com a llengua d’ús normal de les administracions i de les institucions catalanes”, i a aprovar el Pacte Nacional per la Llengua i el calendari d’execució durant els cent primers dies de govern.

Però la part central d’aquest punt és el de la llengua a l’escola: el pre-acord diu que el Departament d’Educació orientarà els centres “en l’aplicació de metodologies d’immersió lingüística en llengua catalana perquè l’alumnat de contextos en què la llengua habitual no és el català tingui l’oportunitat d’aprendre-la en igualtat de condicions”.

I destaca la importància dels projectes lingüístics de centre, de manera que la presència de llengües oficials en l’ensenyament no universitari es guiï exclusivament per aquests projectes i per criteris pedagògics. Sempre, és clar, condicionat per la sentència del Tribunal Constitucional espanyol encara pendent de fer-se pública sobre la constitucionalitat de la legislació sobre l’ús de les llengües a l’escola i l’amenaça de la imposició judicial d’almenys el 25% de castellà a les aules. El pacte també inclou la vehicularitat del català s’estengui a les activitats extraescolars, a més de mesures de foment del català en diversos àmbits, com ara l’audiovisual, els espais d’acollida de nouvinguts, l’ús del català a l’empresa i el comerç, etc.

Ací podeu consultar el text íntegre de l’acord:

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha presentat una querella per prevaricació contra Juan Carlos Peinado, el magistrat que instrueix el cas que investiga Begoña Gómez –dona del dirigent socialista– pels delictes de corrupció en el sector privat i de tràfic d’influències.

Aquest matí, el titular del jutjat d’instrucció número 41 de Madrid s’ha desplaçat al palau de la Moncloa, residència oficial del president, per a prendre-li declaració com a testimoni en el marc del cas. Sánchez, tanmateix, s’ha acollit a la possibilitat de no declarar, tal com preveu la llei d’enjudiciament criminal quan l’encausat és cònjuge. Segons fonts jurídiques consultades per Europa Press, el text l’ha presentat davant la sala civil i penal del Tribunal Superior de Justícia de Madrid l’advocacia general de l’estat, en representació de la presidència.

En l’escrit, l’advocacia remarca que la querella no suposa un atac al poder judicial, sinó “l’intent d’allunyament de l’exercici puntual d’un representant d’aquest poder, de l’arbitrarietat proscrita constitucionalment” dirigida, en aquest cas al més alt representant d’un altre dels poders estatals, cosa que –segons l’escrit– “sembla explicar l’injust procedir del magistrat”. I afegeix que hi ha “múltiples elements” que evidencien que la declaració d’aquest dimarts contravé la normativa i deixa la presidència de l’executiu sense garanties jurídiques.

Ruth Merino, consellera d’Hisenda, Economia i Administració Pública de la Generalitat Valenciana, ha amenaçat de presentar un recurs al Tribunal Constitucional espanyol contra el traspàs a Catalunya de la recaptació, gestió, liquidació i inspecció de tots els imposts, tal com figura al pre-acord d’ERC i el PSC per a la investidura de Salvador Illa. “Som davant un autèntic colp d’estat fiscal, beneït, afavorit i propiciat per Pedro Sánchez, que rebenta la constitució per mantindre les butaques i que compta a més amb la cooperació necessària del PSPV”, ha dit en una compareixença de premsa convocada específicament per posicionar-se sobre l’acord. Tal com ho veu Merino, aquesta decisió implicaria “la independència fiscal de Catalunya”.

Debat encès a ERC: totes les reaccions al pre-acord per a investir Illa

“El Consell arribarà fins on faça falta, amb tots els mitjans jurídics i polítics que estiguen al seu abast, quan tinga més dades sobre l’acord”, ha dit. Tot i això, ha mostrat el convenciment que el Tribunal Constitucional espanyol no l’avalaria: “Estem convençuts que aquest acord, si finalment és el que sembla i el que han anunciat, és inconstitucional. Per tant, si continuen avant, per descomptat, prendrem el camí jurídic corresponent per a recórrer al Constitucional.”

Per Merino, el traspàs seria l’atac més gran “contra els interessos i contra el benestar dels ciutadans d’aquest país”. En concret, diu que és un atac als valencians, “perquè des que es va signar el pacte constitucional el 1978, probablement vivim un dels moments de ruptura i de fallida de tots aquells valors que aconseguirem donar-nos entre tots”. A més, considera que el pacte perjudica específicament els valencians: “Darrere de tot això hi ha la sanitat, l’educació i els serveis socials de tots. Ja ens costava molt donar uns serveis de qualitat a tots els valencians a causa d’eixe infrafinançament crònic que patim.”

Per això, ha arribat a dir que era una “fallida total dels principis d’igualtat i solidaritat fiscal entre ciutadans i territoris”, i ha demanat què pactaria Sánchez després. “Trencarà també la unitat territorial i la integritat d’Espanya?, o la caixa única de la Seguretat Social?”, ha demanat. Merino ha atacat Sánchez i la ministra d’Hisenda espanyola, María Jesús Montero, i els ha tractat d’hipòcrites: “Fa només quinze dies negava rotundament que es negociara res semblant i criticava aquest sistema singular de finançament de Catalunya, al Consell de Política Fiscal i Financera”.

“Mentre Sánchez ens intenta convèncer que tot això ho fa per la convivència, el que passa és totalment el contrari. Sánchez dóna ales al separatisme. Veiem que estan més embravits que mai. No s’han penedit mai d’allò que van fer, és més, sempre han dit que ho tornarien a fer. El que fan és, amb aquesta alenada que els torna a donar Pedro Sánchez, reprendre el camí cap a la ruptura de la societat civil a Catalunya”, ha dit. Per això, ha cercat les esquerdes del PSOE i ha fet una crida “als autèntics socialistes” perquè alcen la veu: “On és eixe Partit Socialista del País Valencià, on és Diana Morant, que des de fa setmanes ha fugit d’estudi i fins i tot ha aplaudit aquesta singularitat fiscal de Catalunya?”

El PSC ha anunciat que reunirà l’executiva del partit en sessió extraordinària aquest dissabte, dia 3 d’agost, al Casal Socialista Joan Reventós a Barcelona. La reunió, segons que ha explicat la formació, servirà per a valorar els resultats de la negociació dels pre-acords d’investidura, cosa que vol dir que el PSC no en dirà res fins després de la consulta vinculant d’ERC als militants de divendres.

En un comunicat publicat aquest migdia, la formació ha expressat respecte pels processos interns de la resta de forces polítiques i ha confiat que aquests dies vinents els equips negociadors continuarien treballant “per avançar en la negociació amb les forces progressistes” a fi que Catalunya tingués un govern com més aviat millor. Alhora, ha dit que explicaria tots els detalls dels acords una volta acabessin tots els processos de negociació. “Estem davant d’una oportunitat única i des del PSC es confia en un resultat positiu per a la ciutadania”, escriu la formació.

La diputada de Compromís al congrés espanyol, Àgueda Micó, ha avisat que l’executiu espanyol hauria d’abordar també la reforma del finançament valencià en cas que volgués els vots de la formació per a reformar la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA). La reforma del text –per la qual cal majoria absoluta al congrés espanyol– és una condició necessària per a l’aprovació final de la nova proposta de finançament autonòmic que pactaren ahir ERC i el PSC com a condició per al suport dels republicans a la investidura de Salvador Illa.

“No tenim res a dir sobre els acords bilaterals a què arriba el govern espanyol, però, evidentment, si calen els vots de Compromís per a qualsevol reforma del sistema de finançament, no hi donarem suport sense que s’aborde la singularitat del problema d’infrafinançament valencià perquè els valencians deixem de ser a la cua de tots els territoris”, ha dit Micó en declaracions a la cambra baixa espanyola.

La formació valencianista, integrada a Sumar, recorda que tenen representació al congrés espanyol d’ençà del 2011 i sempre s’han dedicat a treballar per resoldre la problemàtica concreta del finançament valencià. “Fins i tot a l’acord de govern que tenim amb el PSOE hi ha establert que una de les qüestions que s’abordaran en aquesta legislatura serà la reforma del sistema de finançament”, ha remarcat. Però la posició de Micó ja ha causat les primeres crítiques entre els militants.

Pueyo demana que l’Aragó sigui compensat generosament

Un altre soci de la investidura de Pedro Sánchez que ha demanat contrapartides per a oferir el seu suport a l’acord ha estat el diputat de la Chunta Aragonesista –integrada dins Sumar– al congrés espanyol, Jorge Pueyo, que ha dit que tan sols donaria suport a una reforma del sistema de finançament si es compensava generosament l’Aragó.

“Que ningú tingui dubtes, votaré en contra de qualsevol finançament singular mentre no es posin en marxa les eines bilaterals de finançament que figuren a l’Estatut de l’Aragó. Només donarem suport a una reforma del finançament si l’Aragó es veu generosament compensat”, ha explicat en un piulet.

Més per Mallorca hi dóna suport

A diferència de Compromís i de la Chunta, Més per Mallorca –amb el seu diputat, Vicenç Vidal, integrat també al grup de Sumar– ha explicat a VilaWeb que no reaccionaria posant-se en contra dels avenços d’un territori germà com Catalunya. Si bé reclamen que s’obri la porta a un finançament just per a les Illes, Més no vol “sobreactuar” i es compromet a aconseguir millores específiques al pròxim pressupost espanyol.

“No serà fàcil ni automàtic”

Fonts sabedores de l’acord apunten a l’ACN que la recaptació per part de la Generalitat de Catalunya de tots els imposts pactada entre el PSC i ERC per a la investidura és un procés que “no serà fàcil ni automàtic”. De fet, els republicans ja van admetre que l’anunci de l’acord que la recaptació del 100% dels imposts no seria pas d’un dia per a l’altre, i que el pacte preveia un calendari que començava a partir de la campanya de la renda del 2025.

ERC va anunciar ahir un pre-acord per a investir Salvador Illa president de la Generalitat de Catalunya en canvi d’un “concert econòmic solidari”, que segons que va explicar la portaveu Raquel Sans consistia a gestionar, recaptar, liquidar i inspeccionar a Catalunya de tots els imposts, començant amb l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) a partir del 2026.

Tots els interrogants que el pre-acord ERC-PSC per a investir Illa no respon

A més, Sans va dir que també hi havia acord en la negociació del conflicte polític entre Catalunya i l’estat espanyol, el reconeixement de la nació i llengua catalanes i allò que Sans va anomenar “polítiques republicanes”.

Abans d’anunciar l’acord alguns militants amb càrrecs destacats ja s’havien pronunciat a favor de la investidura i en contra, però ha estat una vegada s’ha explicat el contingut del pacte i l’anunci de la consulta interna que s’ha obert el debat a les xarxes i molts militants han expressat el seu posicionament. El pacte amb els socialistes serà consultat als militants divendres, dia 2 d’agost, que decidiran si l’aproven o no. Es farà de manera telemàtica de 9.00 a 20.00 i presencialment de 10.00 a 18.00.

Vegeu-ne a continuació totes les reaccions públiques dels militants d’ERC.

Els magistrats Manuel Marchena i Pablo Llarena resten sols en la decisió de no aplicar la llei d’amnistia als condemnats o perseguits pel delicte de malversació relacionat amb el Primer d’Octubre. Ningú no els segueix. La seva interpretació forçada de la llei per a excloure’n el delicte de malversació, per a evitar d’amnistiar el president Carles Puigdemont i la resta de dirigents del referèndum tot afirmant que amb els diners suposadament malversats van enriquir el seu patrimoni, de moment no ha estat seguida per cap jutge més. Per exemple, els tres de la secció cinquena de l’Audiència de Barcelona que han amnistiat Josep Lluís Alay, cap de l’oficina de Puigdemont, de la malversació i de la prevaricació de què l’acusaven pel viatge al referèndum d’autodeterminació de Nova Caledònia del 2018. Però n’hi ha més.

L’Audiència de Barcelona ho fa fàcil, perquè és senzill: primer exposa allò que diu la llei sobre la malversació: que aquest delicte és amnistiable “sempre que estigui únicament orientat a finançar, sufragar o facilitar la realització de les conductes descrites a la llei, i sempre que no hi hagi hagut cap propòsit d’enriquiment, tot assenyalant que ‘no es considerarà enriquiment l’aplicació dels fons públics a les finalitats previstes […] quan no hi hagi hagut el propòsit d’obtenir un benefici personal de caràcter patrimonial’”.

Segons Marchena i Llarena, hi va haver enriquiment patrimonial, amb l’argument que, tot i que no augmentés el seu patrimoni, el fet que no es veiés reduït per haver d’entomar la despesa d’un referèndum com aquell ja implica un benefici patrimonial.

Però els jutges de l’Audiència de Barcelona defugen aquesta explicació; ni l’esmenten. I això que l’acusació contra Alay és més gràfica respecte del suposat ús particular d’uns diners aliens: la fiscalia li demanava tres anys de presó i disset d’inhabilitació perquè considerava que l’objectiu del viatge a Nova Caledònia no encaixava amb les funcions que es pressuposaven al responsable de l’oficina d’ex-president i que els 4.580 euros que va costar no s’haurien d’haver pagat amb fons públics.

El judici s’havia de fer el 26 i 27 de setembre, però Alay ja ha estat amnistiat. Han fonamentat la decisió no pas en els arguments del Suprem, és clar, sinó en la decisió que va prendre la sala d’apel·lacions del TSJC, presidida per la magistrada Àngels Vivas, quan va amnistiar l’ex-conseller Miquel Buch i el sergent dels Mossos Lluís Escolà per la protecció de Puigdemont. L’Audiència de Barcelona recorda la resolució del TSJC quan diu: “Si la destinació dels diners públics malversats és exclusivament per a finalitats a les quals es refereix l’apartat a) [de la llei d’amnistia, és a dir, la realització dels referèndums i l’impuls del procés d’independència] s’haurà de consignar com a malversació compresa dins l’àmbit objectiu de l’amnistia i, si contràriament les excedeix, s’haurà de consignar més enllà de l’amnistia. Una altra interpretació deixaria sense contingut l’amnistia en els casos de malversació de diners públics […]. Per tant, és procedent l’amnistia total dels actes constitutius dels delictes dels quals s’acusa Josep Lluís Alay.”

Hi ha més casos: la jutgessa Carmen García va amnistiar fa poc l’ex-conseller Francesc Homs, que era a un pas de judici acusat de malversació per la suposada concessió de subvencions i contractes a dit –per un import 58.000 euros– per a promocionar la independència. En aquest cas, la jutgessa va contradir l’altre argument del Suprem per a no aplicar l’amnistia al delicte de malversació, perquè va concloure que no es podia dir que aquella malversació afectés els interessos financers de la Unió Europea, que és una de les exclusions que preveu la llei.

Resta pendent de saber què decidirà l’Audiència de Barcelona en relació amb els ex-alts càrrecs del govern que són investigats per diversos delictes, entre els quals, la malversació, per haver organitzat el referèndum del Primer d’Octubre. El jutjat número 13, que durant set anys els ha tingut sota amenaça, se n’ha rentat les mans i ha traslladat la decisió sobre l’amnistia a l’Audiència de Barcelona.

I qui podia estar més arrenglerat amb Marchena i Llarena, per la seva hostilitat amb l’independentisme, que ja li va costar una recusació reeixida en el judici contra la mesa de Roger Torrent i Josep Costa, Jesús María Barrientos, tampoc ha pres la mateixa decisió. S’ha estalviat, això sí, d’amnistiar els dirigents d’ERC Josep Maria Jové i Lluís Salvadó, acusats també de malversació per l’1-O; però vol traslladar el cas al TJUE o bé al Tribunal Constitucional espanyol pels dubtes que té sobre la compatibilitat amb el dret de la Unió i sobre la constitucionalitat de la llei.

Ningú no segueix Llarena ni Marchena amb la malversació. La incògnita ara és qui els pot aturar en la no-aplicació de la llei. Hi haurà una primera opció de comprovar-ho quan els recursos dels exiliats i els condemnats en el judici contra l’1-O arribin a la sala d’apel·lació del Suprem: la majoria dels tres magistrats que la conformaran s’arrengleraran amb la tesi extravagant de la sala de Marchena? O bé seguiran el criteri de la magistrada Ana Ferrer, que amb el seu vot particular va deixar en evidència els arguments barroers dels seus companys? “Podem discutir la constitucionalitat de la llei, o la seva adaptació al dret comunitari, però allò que no podem fer els jutges és fer interpretacions que impedeixin la vigència de la norma”, deia Ferrer.

Quan Llarena i Marchena desbloquin els recursos dels afectats, que tenen encallats de fa setmanes, podran recórrer a instàncies superiors, i, finalment, al Tribunal Constitucional espanyol.