L’Audiència de Lleida ha acordat de mantenir com a investigats tres membres del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), i la mateixa institució –com a responsable civil subsidiària–, per la mort de dos guies de muntanya en una allau durant una expedició a la Vall d’Aran el març del 2018, en què un tercer tècnic va quedar ferit greu.

L’Audiència ha estimat parcialment el recurs de les famílies i ha revocat la decisió del jutjat de Viella de dictar el sobreseïment provisional del cas. Segons el tribunal, no poden descartar-se “indicis racionals” de la presumpta comissió de delictes contra la seguretat en el treball, lesions i homicidi imprudent, per la qual cosa acorda de reobrir la causa i deixar els investigats a un pas de judici.

En concret, l’Audiència ha acordat de mantenir com a investigats l’aleshores director del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB), l’investigador principal del projecte en què participaven les víctimes i la responsable de prevenció de riscos laborals del CSIC a Catalunya i les Illes.

En el recurs d’apel·lació, els familiars de les víctimes –personats com a acusació particular– demanaven que també es reobrís la causa contra l’aleshores presidenta del CSIC, Rosa Menéndez, i els responsables de Recursos Humans i Riscos Laborals del CSIC.

Com ja va fer el jutjat de Viella, l’Audiència de Lleida ho ha descartat amb l’argument que no se’ls pot exigir únicament pel seu càrrec que tinguessin un coneixement de la concreta situació de risc, ni capacitat d’actuació en la matèria. El 2021, la presidenta del CSIC va negar cap responsabilitat i va declarar que l’agència té 11.000 treballadors i no coneixia tots els projectes.

Sorpresos per una allau

A l’accident, que passar el 22 de març de 2018, tres membres de l’expedició científica anaven a recollir mostres d’aigua del llac Redon per a un projecte del CSIC. Dos d’ells van morir en ser arrossegats per una allau a la vall de Conangles i precipitar-se per una roca vertical de noranta metres d’alçada. Una tercera persona, un tècnic superior que treballava per al CSIC, va quedar ferit de gravetat.

Segons la investigació, els dos morts havien estat reclutats verbalment pel director del projecte uns dies abans de la sortida de l’expedició sense fer cap tràmit administratiu previ, ni gestionar cap full de comanda de contractació i sense que la gerència del CSIC autoritzés cap despesa en relació amb l’objectiu de la investigació.

Això ja va causar una demanda de la Tresoreria de la Seguretat Social i el jutjat Social 1 de Lleida va reconèixer en una sentència, confirmada pel TSJC el 2022, que les víctimes tenien una relació laboral amb el CSIC. Els dos guies havien de percebre una remuneració de cent euros al dia, segons que consta en la causa judicial.

En la resolució, l’Audiència recorda que l’informe de la Inspecció de Treball va destacar “l’omissió gairebé completa de la normativa en matèria de prevenció de riscos laborals” i que “es va deixar a la voluntat dels treballadors l’ascens al llac com a únic criteri preventiu”. Igualment, apunta que el CSIC va aportar un pla de prevenció que havia estat elaborat després dels fets.

Un home ha estat detingut avui a Torís (Ribera Alta) per l’assassinat de la seva mare, de 84 anys. L’home, de 60 anys, s’ha lliurat després d’haver confessat el crim. Pot ser que tingui una malaltia mental, segons la Guàrdia Civil espanyola.

L’Ajuntament de Torís ha decretat tres dies de dol. Dijous, a les 12.00, es farà un minut de silenci en memòria de la víctima davant l’ajuntament.

Junts per Catalunya veu en l’acord entre el govern espanyol i els sindicats per a desconvocar la vaga ferroviària “el certificat de defunció del traspàs de Rodalia”. Així ho ha denunciat el vice-president i portaveu del partit, Josep Rius, que ha criticat que el traspàs no ha estat integral en cap moment. “El problema no només és que Rodalies sigui una filial de Renfe, sinó que tenim un president de la Generalitat que és una filial del PSOE”, ha criticat el dirigent, que al mateix temps ha evitat responsabilitzar-ne ERC pel seu pacte amb els socialistes. També ha lamentat que Salvador Illa no comparegui al Parlament fins al ple monogràfic previst per la setmana que ve.

En conferència de premsa després de la reunió de l’executiva, el portaveu de Junts ha assegurat que “l’acord estableix que RENFE i Adif continuaran operant com han fet fins ara a Catalunya, igual de malament”, i que l’estat continuarà tenint “l’última paraula en tot”. En aquest sentit, ha acusat el govern espanyol d'”aprofitar la pressió dels sindicats per a aigualir un traspàs que mai ha estat integral”.

A més, Josep Rius ha assenyalat directament el govern de Salvador Illa, i ha lamentat que “els principals afectats d’aquest acord continuen sent els usuaris de Rodalia, que continuaran patint el caos, els retards i el maltractament dels darrers anys”. Sobre la responsabilitat d’ERC, Rius ha volgut posar el focus en l’executiu.

Rius ha contraposat el funcionament de Rodalia amb la xarxa ferroviària que ja gestiona la Generalitat. “El bon funcionament d’FGC demostra que, quan es gestiona des de Catalunya, les coses es poden fer molt bé”, ha comparat. I ha deixat clar que la seva proposta passa per un “traspàs integral amb la seva corresponent dotació pressupostària”.

En aquest context marcat per les incidències de Rodalia, l’executiva de Junts ha acordat “sumar-se” a les mobilitzacions que hi haurà aquest cap de setmana a diversos punts de Catalunya, on tenen previst assistir dirigents del partit.

La commemoració del centenari de la celebració de l’Exposició Internacional de 1929 al recinte firal de Montjuïc agafa forma amb l’inici d’obres a finals d’any. El conseller delegat de Fira de Barcelona, Agustí Serrallonga, ha detallat que els treballs s’allargaran fins a 2029 en la presentació dels projectes guanyadors. Es construiran dos nous edificis, el Palau Multifuncional (l’actual Palau de Congressos i el Palau 4) i el Palau de Congressos (en l’actual Palau Alfons XIII). Alhora, es crearà el Palau Vestit (acollirà el futur centre d’innovació de l’espai firal), a tocar de la plaça d’Espanya. En total es destinaran 255 milions d’euros. Serrallonga ha garantit que durant aquest període seguirà l’activitat amb els pavellons 1, 2 i 8.

Els tres projectes guanyadors han sortit de més de cent vint candidatures que s’han presentat i s’han dividit en tres lots. El primer, el que fa referència al Palau Multifuncional i la renovació de l’actual Palau de les Comunicacions, l’ha presentat l’equip format pels arquitectes Smiljan Radić, Miquel Mariné Núñez, Beatriz Borque i Cesar Rueda Bonet. El Palau Multifuncional comptarà amb dues plantes i una superfície expositiva de 20.500 metres quadrats i contempla la construcció d’una passarel·la enjardinada de més de 2.000 metres quadrats per unir els dos pavellons en la façana de l’Avinguda de Maria Cristina. Aquestes obres faran que la plaça de l’Univers es redueixi per l’ampliació d’aquests dos pavellons.

El lot 2, que preveu el nou Palau de Congressos en l’actual Palau Alfons XIII, ha estat a càrrec de Forgas Architectes, Archambac (Arquitectura Sideral) i Álvaro Alejandro Fernández. Serrallonga ha concretat que es conservarà la façana i s’enderrocarà part de l’interior, hi haurà un nou accés des de la plaça de Carles Buïgas a través d’un vestíbul, un jardí de més de 6.500 metres quadrats, una sala d’exposició de més de 3.000 i un auditori amb capacitat per a 2.000 espectadors.

Per últim, el lot 3 consistirà a crear el Fira Barcelona Innovation Hub, el futur centre d’innovació permanent de la institució firal, i una de les intervencions més destacades serà a la façana que dona a plaça d’Espanya, on passarà a haver-hi un pòrtic d’entrada.

El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, ha afirmat que es fa un gran pas endavant per arribar a celebrar aquesta efemèride a la ciutat i ha destacat que “és un somni fet realitat, té calendari, pressupostos”. També ha indicat que aquestes obres serviran per canviar el barri del Poble-sec i, en paral·lel, es farà l’ampliació del MNAC per “gairebé doblar l’espai expositiu”, ha recalcat.  La consellera d’Economia i Finances, Alícia Romero, que ha participat en la presentació dels projectes, juntament amb el ministre d’Indústria i Turisme, Jordi Hereu, el president de Fira de Barcelona, Pau Relat, i l’arquitecta en cap de l’Ajuntament de Barcelona, Maria Buhigas, ha defensat que “per recuperar el lideratge econòmic” a l’estat espanyol calen aquestes iniciatives. Romero ha remarcat que “Barcelona té un paper rellevant, és la capital i és la que ens marca el rumb”.

Segona fase

La remodelació del recinte firal compta amb una segona fase i que segons el director general de Fira de Barcelona està pressupostada en uns 160 milions d’euros. Uns recursos per abordar el que “queda del frontal del lot 1” a la plaça d’Espanya, ha explicitat i tot el pavelló 8. Tot plegat, serà a partir de 2029, ha precisat Serrallonga.

La titular del Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 3 de Catarroja, que investiga la gestió de la gota freda del passat 29 d’octubre, ha citat a declarar com a investigats l’11 d’abril l’ex-consellera de Justícia i Interior Salomé Pradas i l’ex-secretari d’Emergències Emilio Argüeso.

Segons consta en la resolució, la magistrada també ha fixat el 14 d’abril per prendre declaració com a testimonis a la delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé, i al president de la Diputació de València, Vicent Mompó. El 29 d’abril declararan dos tècnics.

La duríssima resolució de la jutgessa de Catarroja

La jutgessa ha dictat avui una resolució en la qual denega la petició de l’acusació popular, exercida per Acció Cultural del País Valencià, de requerir dades sobre els vehicles oficials utilitzats pel president de la Generalitat i els seus escortes entre les 8.00 del 29 d’octubre i les 8.00 de l’endemà.

La magistrada justifica la negativa en la condició d’aforat del president del Consell i diu que no és factible fer diligències d’investigació sobre la seva actuació. A més, també denega la sol·licitud de diligències respecte a Pradas i Argüeso. En aquest cas, la jutgessa diu que no s’ha constatat que no s’incorporessin a la reunió del Centre de Coordinació Operativa Integrat (Cecopi) o que ho fessin amb endarreriment. Així mateix, rebutja la petició d’investigar el director i el sots-director general d’Emergències, ja que aquests no tenen la condició d’investigats.

Finalment, respecte a les possibles gravacions d’àudio realitzades per integrants de la reunió del Cecopi, la jutgessa determina que seran aquests qui hauran de manifestar si posseeixen aquest material i si voluntàriament consenten a aportar-lo al procés quan se’ls prengui declaració.

Els embassaments de les conques internes han arribat al 46,2% de la seva capacitat, segons dades de l’Agència Catalana de l’Aigua actualitzades avui. Es tracta d’un augment de quinze punts percentuals respecte a fa deu dies, quan va començar l’últim episodi de pluges. Les reserves han assolit així el nivell més alt en gairebé tres anys, des del 20 de juliol del 2022. De fet, aquell mes va començar amb les reserves a més de la meitat de la capacitat màxima. Els nou principals embassaments de la xarxa han anat a l’alça, i en especial ho han fet Sau, Darnius i la Baells, amb creixements de més de vint punts des de principis de març.

El pantà de Sau estava al 7,6% el 7 de març, i ha saltat gairebé trenta punts fins al 36,7%, un nivell que no es veia des del juliol passat. Les xifres són més estables a Susqueda, l’embassament que, com Sau, també pertany al riu Ter. En el mateix període, ha pujat de manera més moderada del 38,2% al 41,6%.

Un altre dels embassaments que han ampliat més les reserves és el de la Baells, que creix del 54% al 76,6% també els últims deu dies –la infrestructura situada a Cercs, al Berguedà, no estava tan ple des de l’agost del 2021. 

Encara entre els pantans vinculats al Ter-Llobregat, el de Sant Ponç ha crescut set punts fins al 63,3%, mentre que la Llosa del Cavall ha augmentat de manera similar, vuit punts fins al 42,8%. En conjunt, el sistema Ter-Llobregat, que nodreix a uns sis milions de persones, inclosa l’àrea metropolitana de Barcelona, arriba gairebé a la meitat de la seva capacitat (47,5%) i prop dels 300 hm³. 

Darnius també ha augmentat de manera significativa: uns vint punts fins al 36,3% de la seva capacitat, el màxim des de l’agost del 2022. Pel que fa al de Foix, a Castellet i la Gornal, porta ja pràcticament ple des de la tardor, d’ençà de la gota que va afectar especialment el País Valencià.

 

Els dos pantans del Camp de Tarragona continuen sent els que presenten uns nivells d’aigua més escassos, però els últims ruixats també els han empès. Siurana ha crescut cinc punts, del 9% al 14,5%, mentre que Riudecanyes ha passat del 24,1% al 34,3% de les reserves.

La ministra de Ciència espanyola i secretària general del PSPV, Diana Morant, ha afirmat que el “pacte de la vergonya 2.0”, com ha anomenat al pre-acord pel pressupost que ha anunciat el president de la Generalitat, Carlos Mazón, amb Vox, és “una nova exhibició” que el dirigent del PP, Alberto Núñez Feijóo, s’ha lliurat a la formació d’extrema dreta.

En una compareixença davant els mitjans, Morant ha lamentat que, al País Valencià, el territori de “la crisi política institucional més gran del nostre país”, Vox i el PP tornen a arribar a un acord que inclou el racisme i negacionisme climàtic.

A més, ha tornat a reclamar un avançament electoral, que ha considerat “l’única solució a tanta indignitat”, perquè, segons que ha manifestat, ja no n’hi ha prou que Mazón dimiteixi.

“Mazón ha de marxar, però també ho ha de fer el Partit Popular i el Vox que el sosté, que són aquesta coalició negacionista indigna que els valencians no ens mereixem”, ha defensat. “No el volen acompanyar ni a la cantonada ni els seus”, ha conclòs.

VilaWeb recorda que aquest article és basat en els resultats d’un sondatge i tan sols s’ha d’interpretar en aquest sentit: tal com s’ha demostrat, no hi ha garanties que aquestes dades siguin reflectides en els resultats finals.

 

El Centre d’Investigacions Sociològiques espanyol (CIS) considera que, ara com ara, la força política més votada a l’estat espanyol seria el PSOE, que rebria el 34,5% dels vots, per davant del PP, amb el 29,2%. És un dels principals resultats del baròmetre del CIS de març, que un mes més manté el PSOE al capdavant, i diu que encara tindria més suport del que va predir al febrer (33,4%). També pujaria el PP, que ara fa un mes li va atribuir una estimació del vot del 28,1%.

En canvi, la tercera força, Vox, perdria suports i passaria d’un 13,3% previst al febrer a un 11,7%. A Sumar –al qual se li inclouen també Comuns, Compromís i Més per Mallorca– li atribueixen un 7,6% del vot, una xifra major que el mes passat, que deien que rebria el 6,4%. Podem, per contra, passaria d’un 4,4% previst al febrer a un 3,8%. En sisena posició hi hauria Se acabó la fiesta, el partit de l’agitador ultra Alvise, que rebria un 1,9%, una xifra major a la prevista al febrer (1,6%).

Tant ERC com Junts rebrien una dècima més que el mes passat: ERC aconseguiria l’1,7% del vot i Junts l’1,4%. Després els seguirien el PNB (1,1%), Bildu (0,9%), el BNG (0,8%), Coalició Canària (0,1%) i la Unió del Poble Navarrés (0,1%).

El president del comitè general d’empresa de RENFE, Andrés Rubio, ha negat en una entrevista al 3/24 que els treballadors ferroviaris facin una vaga encoberta. Els retards i cancel·lacions d’aquest matí, malgrat que la desconvocatòria de la vaga per l’acord entre els sindicats majoritaris, el Departament de Territori i el ministeri de Transports espanyol, ha fet sospitar que mantinguessin la protesta. En canvi, Rubio ha atribuït les incidències de primera hora a “desajustos operatius” i ha explicat que els responsables de la companyia han intentat de restablir el servei habitual quan ja hi havia previstos els serveis mínims. Confia que la situació es normalitzi a mesura que avanci el matí.

Rubio ha comentat que s’han donat casos en què dos maquinistes s’han trobat al mateix tren i en d’altres no s’hi ha presentat ningú, un fet que ha atribuït a la reorganització del servei un cop els serveis mínims no s’hagueren d’aplicar arran de l’acord d’ahir al vespre. Sigui com sigui, Rubio ha deixat clar que les incidències del matí es deuen a causes logístiques i a l’avaria d’un tren a primera hora a l’estació de Plaça Catalunya.

Pel que fa a l’acord d’aquest diumenge, Rubio l’ha defensat com a “sensat”, s’ha mostrat “satisfet” i ha dit que totes les parts han actuat de manera “responsable”. A més, ha defensat mantenir-se dins del grup Renfe i que el tram de l’R1 que s’ha de traspassar continuï inclòs a la Xarxa Ferroviària d’Interès General per no perdre la interoperabilitat i mantenir els estàndards de seguretat europeus.

Finalment, Rubio ha pronosticat que els usuaris començaran a notar millores en el servei a finals d’any, tot i que ha admès que aquest procés requerirà “temps”.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El primer ministre francès, François Bayrou, ha descartat aquest diumenge que el govern rebaixi novament l’edat de jubilació a l’estat francès als 62 anys, al·legant la situació financera precària del sistema de pensions.

Bayrou fa tres mesos que negocia amb sindicats i federacions empresarials la revisió de la impopular llei de pensions del 2023, impulsada pel president Emmanuel Macron, que augmenta progressivament l’edat mínima de jubilació de 62 a 64 anys.

“Els qui participen en les converses coneixen les xifres i ja hi ha un dèficit en les pensions del sector privat”, ha afirmat Bayrou en una entrevista a France Inter aquest diumenge. “Ens adonem que no tenim els mitjans per fer el que voldríem, perquè ja no produïm com abans ni produïm el mateix que els nostres veïns”, ha lamentat.

Un informe de la Cort de Comptes francesa, publicat el mes passat, preveu que el dèficit del sistema de pensions creixi considerablement els pròxims anys. Sense reformes, el dèficit anual arribarà als 15.000 milions d’euros el 2035 i pràcticament es duplicarà el 2045.

“Hem de mantenir dos debats a tota costa: un sobre el sector privat, amb l’objectiu de recuperar l’equilibri el 2030”, ha declarat Bayrou. “I, en segon lloc, hem de trobar un enfocament per a les pensions del sector públic que, amb el temps, permeti un millor equilibri de les finances públiques.”

La reobertura del controvertit debat sobre les pensions a França va ser la principal concessió que Bayrou va oferir als diputats socialistes al gener per evitar que votessin contra el govern pel pressupost.

El primer ministre ha promès que el parlament podrà treballar sobre la legislació a partir de qualsevol acord que sorgeixi de les converses, amb la condició que les possibles modificacions no deteriorin l’equilibri financer del sistema.

“Pel que fa a fixar una edat per a tothom, no crec que sigui l’única solució”, ha declarat Bayrou, sense presentar cap proposta alternativa concreta i apostant, en canvi, per la confiança en els participants en les negociacions.

Convent Jerusalem-Matemàtic Marzal s’ha endut el primer premi de la Secció Especial de les Falles del 2025 amb el monument Or, obra de David Sánchez Llongo.

La comissió ha estat la gran guanyadora de l’any, ja que, a més del màxim guardó per a la falla gran, també ha aconseguit el primer premi de la Falla Infantil i el del Ninot Indultat, tots dos coneguts dissabte.

Sánchez Llongo ha fet honor al lema de la seua creació i ha situat la seua nova “casa” al capdamunt del palmarès faller amb una proposta espectacular, de grans volums i exuberància, que des de la plantà s’ha considerat una de les favorites i més admirades.

El segon premi ha estat per a Monestir de Poblet-Aparicio Albiñana, amb Pangea, obra de Josué Beitia. En tercer lloc ha quedat Na Jordana, que ha accedit al podi amb El tarot de les flames, del mestre faller Mario Gual.

Així ho ha anunciat el president de la Junta Central Fallera i regidor de Falles, Santiago Ballester, en la lectura de premis de les falles grans, feta ahir al vespre des de la seu de l’organisme autònom municipal. El veredicte s’ha fet esperar, amb un petit parèntesi abans de revelar l’ordre de les falles experimentals i, finalment, el de la Secció Especial, el més esperat.

Beceroles artificials 

Si encara queda cap racó on la intel·ligència artificial naufraga és en l’àmbit de la fantasia, la lliure associació d’idees, el joc i el foc verbals. En un mot: en els crucigrames

Fa ben poc un amic em va fer arribar aquest text precedit d’un missatge inquietant: “Sabies que en Pla va escriure un article sobre els teus crucigrames? Llàstima que quedés inèdit.” Vaig flipar mandonguilles, que dèiem abans, igual que en flipareu (o “les” flipareu, que maldieu ara) vosaltres. Heus-lo aquí:

La malenconia de les caselles en blanc

Si hi ha un art que combina la paciència de Job amb la tossuderia del català és el de resoldre els mots encreuats d’en Pau Vidal. Avui, a la meva taula de fusta de pi del Montseny, amb la llum que entra per la finestra de Llofriu ja declinant, he tingut al davant aquests enigmes fets de caselles en blanc que demanen ser omplertes amb lletres negres, com qui omple una casa buida amb mobles vells i necessaris.

El Pau Vidal no fa crucigrames corrents, d’aquells que trobem als diaris de Madrid, on la definició de “arbre” et porta directament a “om” o “pi”. No. Els seus són un torrent d’enginy català, cargolat com els carrers de Girona, ple de jocs de paraules, d’ambigüitats i de paranys per a incauts. Són mots encreuats que demanen un coneixement de la llengua que va més enllà del que ensenyen a les escoles.

La llum de la tarda es torna ataronjada mentre miro les definicions. “Fa de mal gastar quan el cor és així d’intocable, o encara més, venerable.” Quina manera més estranya de parlar del que és sagrat! I així, una rere l’altra, les definicions ballen davant dels meus ulls com les sardanes a la plaça del poble en diumenge.

El treball d’interpretació és feixuc. Mireu aquesta altra: “Al tren sempre va en tercera.” No es refereix pas a la classe del vagó, sinó a alguna cosa més subtil, més nostrada. I què me’n dieu de “En Gabriel a cals veïns, quan es mostra completament a l’inrevés de com és”? En Pau Vidal té la virtut de fer-nos veure el món des d’un angle nou, com si miréssim un paisatge conegut des d’un turó on mai no havíem pujat.

El cafè se’m refreda a la tassa mentre barrino, mentre faig proves. Poso una lletra, l’esborro, en provo una altra. És com intentar obrir un cadenat oxidat amb una clau que no està feta expressament per a ell. De tant en tant, clac!, una paraula encaixa, i això em dóna forces per continuar.

La gràcia dels mots encreuats d’en Vidal, com la de la cuina empordanesa, rau en la simplicitat aparent que amaga una complexitat meditada. Cada definició és un petit món, amb les seves regles i els seus secrets. I és que, ben mirat, la llengua catalana és així: clara en aparença, però amb racons foscos, amb dobles sentits, amb expressions que vénen de lluny i que només entenen els que han nascut aquí o els que hi han deixat la pell per aprendre-la.

Quan acabo d’omplir l’última casella, sento una satisfacció primària, elemental, com la del pagès que veu brotar les primeres tiges de blat després de la sembra. No és una satisfacció grandiosa ni espectacular, sinó íntima, com tot el que és autèntic.

Els mots encreuats d’en Pau Vidal a VilaWeb són això: un petit tresor de la nostra cultura, un exercici d’intel·ligència i de perseverança. Són com una finestra oberta al paisatge de la llengua, una finestra per on entra la flaire de les paraules que hem heretat dels nostres avis i que hem de transmetre als nostres néts, si és que en tindrem.

I ara, amb les caselles ja plenes, amb la feina ja feta, em quedo mirant el crucigrama resolt, com qui contempla un tapís antic on cada fil té el seu lloc i el seu sentit. Demà n’hi haurà un altre per resoldre, i demà passat un altre. I així anem fent, tossuts, obstinats, enamorats de les paraules, perquè, al capdavall, què som sinó paraules que caminen?

Uau! “Paraules que caminen.” Preciós, i molt planià. Però com pot ser que…? Per sort, l’amic en qüestió no era sinó el capo d’aquesta santa casa intentant-me convèncer de les virtuts de l’estri, per això m’ho aclaria al final: “He demanat al ChatGPT un article sobre els teus mots encreuats a la manera de Josep Pla.” Com que en Partal i una servidora estem als pols oposats en experiència tecnològica, incaut, el vaig desafiar: sí, l’article molt bé, però què t’hi jugues que el teu giny, com diria en Pedrals, no té prou enginy per resoldre’ls, els Minimots?

A manera de duel versallesc, doncs, vam fer la prova. I la bestiola va fracassar rotundament: de les setze definicions que componien el crucigrama d’aquell dia, la IA només en va encertar dues; un suspens en tota regla. Li vam donar una segona oportunitat, i re: idèntic resultat. Per no encertar no ensopegava ni la llargada de les solucions: a “Cap de nosaltres”, que qualsevol crucigramaire atent sap que és d’una sola lletra (la N, òbviament), va respondre NINGÚ; tampoc va entendre la referència literària i la polisèmia de “Trigues perquè la Teresa està a les últimes”, 6 lletres (que òbviament era TARDES); i la gracieta adhesivo-publicitària de “Soldeu-lo, si sou a Andorra i voleu esquiar bé” (6 lletres) no la va ni rascar (TARTER, és clar). El pobre ChatGPT, més literal que un Asperger, no va captar cap ni un dels acudits ni dels trucs formals del joc (inrevessos, anagrames, encadenats…), que evidentment en constitueixen la gràcia; la il·lògica no és del seu món.

Això vol dir que els crucis seran l’últim refugi davant l’avenç de la barbàrie? I que, en conseqüència, la clientela se’m multiplicarà exponencialment? Alerta, no cantis victòria, em va frenar l’home de la Pissarreta. Com que aquestes eines, al contrari que els alumnes de secundària, no paren d’aprendre, tard o d’hora també seran capaces de resoldre mots encreuats. No dic que no. Jo espero haver-me jubilat i mirar-m’ho, tranquil i artrític, des de la residència, però per si de cas (en Belzunces diu que ens jubilaran a tots més de pressa que no ens pensem), ja tinc pensat el pròxim desafiament: ara que has après a resoldre-les, fabrica-les tu, va, les definicions.

Oh, calla, ara que hi penso…

Entrevistem Sílvia Soler (Figueres, Alt Empordà, 1961), ara que publica Cor fort, la seva nova novel·la editada per Univers. Fa pocs dies que ha sortit a la venda, però ja ha aconseguit de posicionar-se com el llibre de ficció en llengua catalana més venut de la setmana, segons la llista setmanal que fa el Gremi de Llibreters de Catalunya. Tot apunta que pot ser també un dels llibres més venuts per Sant Jordi.

Aquesta vegada, Sílvia Soler ha retratat el pas del temps de la mà de la Teresa, la protagonista de l’obra, qui ens acompanyarà en cadascuna de les pàgines per explicar-nos la seva història. Així doncs, una vegada més, Soler beu de les relacions familiars per crear mons ficticis i regalar-nos novel·les que parlen sobre les coses bones i dolentes, sobre la vida mateixa.

—En una entrevista, fa dos anys, quan presentàveu Estimada Gris, vau dir que la vostra millor novel·la seria la següent. Creieu que ho és, Cor Fort, o ho dieu sempre?
—[Riu] Sí, sempre ho dic, però ho crec de veritat! Quan acabo una novel·la, a vegades n’estic més satisfeta, a vegades menys… Però sempre crec que la següent serà la bona, i mira que fa trenta anys que m’hi dedico!

—Però això està bé, no? Vol dir que, després de trenta anys, encara teniu l’incentiu de voler millorar.
—Espero que sí. Ara, quan llegeixo les primeres novel·les, penso: “Mare de Déu!” Però, alhora, és un al·licient per a continuar escrivint. Si pensés que ja ho he fet tot, potser em faria més mandra. En canvi, sempre tinc ganes de continuar escrivint, de moment.

—Cor fort és un llibre dedicat a la Dorita, la Jeanette, la Marini, la Mimí, la senyora Rosa i la vostra mare. Qui són? Com les vau conèixer?
—Aquestes dones són la meva mare i les seves companyes de generació d’un lloc on jo i la meva família estiuegem d’ençà de fa cinquanta anys. És un lloc que queda força aïllat. Ens hi trobàvem unes quantes famílies el mes de juliol, quan nosaltres érem petits, i encara hi anem. Ara estem per la tercera generació o la quarta i, per tant, som pràcticament una família. Aquesta generació de dones són exactament les dones de la generació que descric a la novel·la. Són dones de les quals he après molt, m’he divertit molt amb elles, les estimo molt. N’hi ha una que, malauradament, s’ha mort mentre escrivia la novel·la. La meva mare també és morta fa anys i tenia moltes ganes de fer-los aquest petit homenatge, que és molt familiar i molt personal, però que elles han agraït moltíssim.

—L’han llegida, elles, la novel·la?
—No, però ja la tenen, l’acaben de rebre. Una viu a Perpinyà, una altra a Tortosa, alguna a la Garrotxa… No l’han llegida, però sí que han vist la dedicatòria i m’han trucat ben emocionades i contentes.

—Situeu la història a Sorrals, un poble amb nom fictici. Veig que continueu sense voler revelar-ne el nom real…
—[Riu] Sí, però no és per cap motiu especial. Aquest poble el vaig crear per L’estiu que comença, el 2013. Em va venir de gust, per pur exercici literari, inventar-me un poble i poder fer-me’l a mida. I em vaig inventar el poble de Sorrals, que simplement és un poble petit de la costa catalana, amb un paisatge que acompanya molt. A Cor fort tenia dubtes d’on ambientar i situar la història, però tenia clar que volia que fos en un poble de costa. Vaig pensar que per haver de triar un altre poble, tant per tant, tornava a Sorrals, i això també és una picada d’ullet als lectors de L’estiu que comença, que és una novel·la que sé que hi ha molta gent que rellegeix i que se l’estima molt.

—El títol del llibre és Cor fort perquè, en moltes ocasions, la Teresa, la protagonista, ha de fer el cor fort per tirar endavant. Les dones de la generació de la Teresa, que són de la postguerra, van haver de fer el cor fort moltes més vegades que les de les generacions posteriors?
—A la Teresa, la protagonista, li diuen que ha de fer el cor fort, i ho fa. I ella també ho diu a la seva filla i, fins i tot, a la seva néta. És un missatge que es va transmetent de generació en generació i que trobo que és molt nostre, tant l’expressió (que és molt genuïna), com el que implica. Les dones catalanes, si es pot dir que hi ha una dona catalana típica, ho són bastant, de fer el cor fort, no? Són valentes, han d’entomar tot allò que vingui sense fer massa escarafalls… M’agradava el que representava l’expressió. Ara, totes les èpoques tenen les seves coses bones i dolentes. L’època de la meva mare i de la Teresa és una època especialment dura, perquè són nenes que van néixer durant la guerra del 1936-1939, que van viure tot el franquisme (i tota la seva joventut, en franquisme), i que després s’han hagut d’adaptar als nous temps. Llavors, no és que cregui que les dones d’ara no hem de fer el cor fort tantes vegades, sinó que tenim més eines per a fer-hi front.

—A la novel·la, l’expressió “fer el cor fort” porta per nom el de la Teresa. Vós, al final del llibre, esmenteu una A. Tots podríem trobar una persona per a aquesta expressió.
—Sí, exacte. Tenia la intenció d’explicar la vida d’una dona que ha hagut de fer el cor fort diverses vegades, però que fos una vida creïble, normal, que tothom pugui conèixer “Tereses”. A la protagonista li passen desgràcies, però tampoc són extraordinàries, volia que fossin vides normals. Dins de les vides normals, és veritat que hi ha gent que té més entrebancs que d’altres. Jo tinc una amiga (que és aquesta A que comentes) que, tot i que és molt jove, ha hagut de fer el cor fort moltes vegades. Li han passat coses molt grosses, i les circumstàncies li han demanat que ella fes el cor fort. He pensat molt en ella escrivint la novel·la, per això em venia molt de gust agrair-li que m’hagi fet tantes confidències al respecte.

Podeu comprar ‘Cor fort’ a la Botiga de VilaWeb

—És una novel·la que, entre moltes més coses, parla de les relacions familiars, un tema recurrent en la vostra obra. Per què us és tan inspirador?
—Sóc molt familiar. Hi ha qui diu que tots els escriptors acabem escrivint sempre la mateixa novel·la, i jo crec que aquesta frase té una part bastant grossa de veritat. Tenim alguna cosa a dir i l’anem dient de moltes maneres. Quan tenia vint anys i vaig començar a escriure, es va morir el meu pare. Allò va ser un cop que em va desestabilitzar moltíssim perquè jo havia tingut una infància molt feliç, molt protegida, amb una família molt petita, però molt unida. Va ser molt difícil que ens en reféssim, però ho vam aconseguir, i això és una lliçó de vida: primer, el fet de saber que la vida et pot clavar algun mastegot important i que te’n pots sortir; i, segon, l’actitud que va tenir la meva mare. Els meus germans i jo anàvem una mica guiats per ella: el va enyorar molt, hi va pensar molt, però no va deixar de celebrar la vida, perquè la vida ens ha ofert coses magnífiques. Tot això crec que ha fet que jo sigui molt familiar. A part, a l’hora d’escriure, trobo que la família és una mina. És un tema que no s’esgota: dins una família hi ha tot el registre de sentiments i d’emocions que una persona pot sentir!

—Justament és un llibre que parla d’això: de com a la vida hi ha moments de tot i, així i tot, també pot ser bonica.
—Exacte. Hi ha molta gent que em diu: “Les teves novel·les sempre acaben sent optimistes”, i mira que escric una quantitat de desgràcies…! Però sí que és veritat que la meva mirada és optimista, és esperançada. La vida és així: hi ha bufetades molt grosses, però també coses fantàstiques. Sóc molt vitalista, realment.

—Aquest optimisme el teniu, també, fora de l’escriptura?
—Sí, però no com un esforç, eh? Em surt ser-ho. Això depèn de la naturalesa de cadascú. Hi ha gent que té vides menys difícils i, en canvi, sempre veu el got mig buit. Jo sóc de les de l’altra banda. A mi la vida m’ha donat coses boníssimes i n’estic molt agraïda.

—Un dels molts temes que toca el llibre és el debat de què vol dir ser pare o mare: la persona que et cuida, o la biològica? Per què us sembla interessant d’explorar, aquest tema?
—Bé, en el meu entorn, he pogut conèixer situacions d’adopció, de separacions i de reconstrucció de famílies que m’han constatat que, efectivament, qui fa de pare és el pare, i qui fa de mare és la mare, més enllà dels vincles de sang. Això ho tinc claríssim, però no tenia cap inquietud particular sobre aquest tema. Al final, jo volia parlar de la vida de la Teresa, i aquesta dona viu una cosa que la marca per a tota la vida, que és que té una filla no esperada amb un home que se’n desentén totalment, i que després es casa amb un altre home que se’n fa càrrec i amb qui té més criatures.

—De fet, repasseu tota la vida de la Teresa: d’ençà que és ben joveneta fins que es mor. Un dels indicadors del pas del temps més ben descrits és la roba, els canvis de moda, l’estètica…
—És que a mi m’agrada molt la roba! No tant seguir la moda, però sí l’evolució de la roba. Això em ve de la meva mare, perquè quan érem petites, a mi i a la meva germana ens feia fer uns vestits molt originals per a l’època, era molt moderna.

—Anàveu a la modista a fer-vos els vestits?
—Sí, a una modista de Figueres. M’hi fixo molt, en la roba, i m’agrada molt mirar fotografies antigues per fixar-me en com anàvem vestides, guardo vestits de la meva mare i de la meva àvia… Va ser un propòsit: el moment de fer la novel·la i d’explicar el pas del temps a través de les tres generacions, ja volia fixar-me en aquestes coses. Després, evidentment, també hi ha, per exemple, la manera com celebràvem les coses: mentre la Teresa va a l’envelat per la festa major, la seva filla fa guateques i la seva néta va a la discoteca. Una altra cosa és la manera de comprar: mentre una va a la modista, l’altra compra a la botiga i l’altra ja compra per internet. Aquestes coses són les que fan que el nostre món canviï més que no pas les grans evolucions, tecnologia, internet… Ara tinc la sensació que estem en un tombant d’època, que hi ha coses que s’estan acabant del món que coneixem.

—Per exemple?
—Per exemple, quan escrivia això d’anar a la modista o de comprar a les botigues, pensava que els meus néts, si és que en tinc, ja no compraran a les botigues, ja no les coneixeran, perquè tothom comprarà per internet. Això és un canvi molt gros, en realitat, i que et fa pensar quin aspecte tindrà la ciutat, la quantitat de professionals que es perdran… A mi m’agrada la cosa aquesta d’intentar retratar una mica les èpoques des del punt de vista quotidià.

—Un altre tema és el descobriment de la lectura per a obrir-nos a nous mons. Al llibre es parla de Jane Austen, Mercè Rodoreda, Maria Mercè Marçal… Parlar de llibres també és un element comú en les vostres novel·les.
—Quan en una novel·la que llegeixo en surt una altra d’esmentada, la vaig a buscar i la llegeixo. És una manera d’anar fent una cadena. En aquest cas, la Teresa és una noia que no té massa pretensions ni ambicions quan és joveneta. Té la possibilitat d’estudiar i, en canvi, prefereix continuar treballant a la plaça. Però, quan es queda embarassada, la seva vida fa un gir i molt ràpidament s’adona que s’ha equivocat i que hauria d’haver estudiat. Què fa? Intenta estudiar d’una altra manera: en lloc d’anar a la universitat, se’n va a la biblioteca a buscar lectures. Aquesta em semblava la manera més senzilla i natural de fer que una noia de poble amb criatures i poc temps pogués ampliar fronteres i “viatjar” llegint.

—Quin és, per a vós, el poder de la lectura?
—Per a mi, la lectura ha estat la principal font de coneixement, d’emoció, de motivació… A vegades em pregunten si m’agrada més escriure o llegir, i sempre acabo arribant a la conclusió que si em prohibíssim fer una de les dues coses, preferiria no escriure.

—Per què?
—Perquè llegir ho he fet tota la vida, és bàsic, per a mi. No sabria concebre la vida de cap altra manera. Per tant, em semblava bastant lògic que la Teresa trobés un refugi en els llibres.

—Les lectures de la Teresa primer són en castellà i després en català. El pas del temps també es veu reflectit en això: en el context polític que censurava uns llibres, una llengua…
—Exacte, em venia molt de gust explicar la importància de la primera lectura en català de la Teresa. Després de llegir Jane Austen i Mujercitas en castellà, per primera vegada llegeix La plaça del diamant en català i, és clar, això li genera un trasbals perquè entén que allà hi ha una emoció diferent.

—La plaça del diamant és un trasbals per a qualsevol que la llegeixi, no tan sols per l’idioma!
—Sí! Per a mi, llegir La plaça del diamant també va ser una revelació. Tenia quinze anys o setze quan la meva mare me la va fer llegir i recordo molt l’impacte del moment d’acabar la novel·la i pensar: “Això és el que vull fer a la vida.” Per a mi, és una novel·la fonamental. De fet, hi ha una picada d’ullet perquè la protagonista es diu Teresa, com la Teresa Valldaura de Mirall trencat; la Teresa s’enamora en un envelat, com la Colometa… Bé, no me’n canso mai, del món de la Rodoreda, sempre que puc, hi torno.

—Per anar acabant: una vegada més, parleu de diversitat sexual. Què us interessa d’aquestes diverses maneres d’estimar?
—Hi ha moltes novel·les gais, i novel·les que parlen de ser lesbiana i de transsexualitat. Però en una novel·la coral en què hi ha personatges de tota mena i manera, no és gaire habitual. Jo intento fer un retrat del meu món més pròxim i del món contemporani, i, per tant, em sembla lògic abordar aquest tema. En aquest cas encara més, perquè una de les coses que ha canviat molt en aquestes tres generacions que recorre la novel·la és aquesta. És a dir, jo recordo quan era petita i es parlava d’algú conegut que “era rar” o “era rara”. I de gran deies: “Ah, no era rar, era homosexual.” Després, d’altra banda, també tenia ganes d’explicar que moltes de les dones d’aquesta generació, incloses algunes de les que surten a la dedicatòria, han sabut evolucionar molt de pressa amb coses que els han trencat els esquemes i quan han tingut un nét o una néta que els ha explicat una cosa que a elles els semblava surrealista, ho han encaixat amb molta naturalitat i han sabut entendre que només són maneres d’estimar.

The Washington Post · Mikhail Klimentov

La destrucció de la presa ucraïnesa de Kakhovka, el juny del 2023, deixà al descobert sediments acumulats al fons del llac que contenien més de 90.000 tones de metalls pesants nocius, en un procés que els experts descriuen com una “bomba de rellotgeria tòxica”.

A primera hora del matí del 6 de juny de 2023, una explosió enderrocà part de la presa, de l’era soviètica, cosa que causà que l’aigua en sortís disparada a gran velocitat. En el moment de l’accident feia prop d’un any que la infrastructura es trobava en mans de Rússia, que n’havia pres el control l’any anterior. Els pobles propers, situats a la riba del riu Dniéper, van quedar negats sota l’aigua, cosa que obligà a fer evacuacions en massa i deixà desenes de morts.

El torrent d’aigua desfermat per la destrucció de l’embassament, que abans de l’explosió era un dels més grans d’Europa, ha trastornat el fràgil ecosistema de la riba del riu i de la mar Negra. Els contaminants industrials i les aigües residuals sense tractar que havien quedat sepultats a la glera del pantà van ser arrossegats riu avall, tot contaminant l’aigua potable i el sòl cultivable de la zona. La crescuda de l’aigua, que en algunes zones va arribar a una profunditat de 4,5 metres, submergí els camps de mines i n’arrossegà els explosius a uns altres indrets.

Rússia i Ucraïna s’han culpat mútuament de l’explosió, aparentment intencionada, que destruí de la presa: la destrucció d’una infrastructura d’aquesta magnitud en temps de guerra constitueix una violació de les Convencions de Ginebra. Les avaluacions dels serveis d’intel·ligència occidentals, i unes quantes investigacions independents, han atribuït l’explosió a l’exèrcit rus.

Quan l’aigua s’enretirà, alguns ucraïnesos tornaren a casa. Però l’amenaça persisteix, com explica un estudi publicat dijous a la revista Science. A mesura que els sediments de la glera del pantà de Kakhovka s’erosionen, existeix el risc que la pluja i les inundacions estacionals facin que desenes de milers de tones de metalls pesants tòxics passin a l’aigua freàtica, la base del subministrament de la regió.

Amb la guerra encara en curs, el futur de la presa continua essent una incògnita. Però Oleksandra Shumilova, una de les autores de l’estudi, explica que les conclusions “han de tenir-se en compte a l’hora de planificar el futur de l’embassament”.

Durant els mesos posteriors a la inundació, els investigadors han registrat concentracions altes de contaminants –com ara zinc, coure, arsènic, cobalt i derivats del petroli– en els punts de control situats al llarg del riu. El níquel i el zinc, que els investigadors van trobar en grans quantitats a la glera de l’embassament, s’empren en els revestiments de peces metàl·liques, i són tòxics per als humans en grans quantitats. L’exposició a metalls pesants pot causar afectacions al cervell, al fetge, al sistema immunitari i al cor, i trastorns congènits.

La presència de metalls pesants a l’embassament es deu als contaminants industrials i agrícoles que fàbriques, mines i plantes metal·lúrgiques aboquen aigües amunt, al pas del Dniéper pel nord i l’est d’Ucraïna.

Abans de la destrucció de la presa, els metalls pesants acumulats al fons de l’embassament eren absorbits a escala molecular pels sediments, cosa que impedia que fluïssin riu avall. Però ara que l’aigua s’ha drenat, segons que explica Shumilova, hi ha el risc que els contaminants siguin absorbits per la vegetació i, per tant, entrin a la cadena tròfica local. Els autors de l’estudi, en aquest sentit, recomanen la construcció de dues barreres, d’uns quinze quilòmetres de llargària cadascuna, per a acordonar les parts de l’embassament que s’inunden sovint, i així evitar que els metalls pesants flueixin riu avall. No obstant això, els autors del document afirmen que aquestes mesures no es podran emprendre amb seguretat fins que no acabi la guerra. La zona en qüestió continua sota control rus.

El cost total dels danys i pèrdues del sinistre s’estima en gairebé 14.000 milions de dòlars, segons un informe publicat l’octubre del 2023 per l’ONU i el govern ucraïnès. Mentrestant, les possibilitats de reconstrucció continuen essent magres, més encara mentre el conflicte perduri.

“La restauració ambiental és un procés costós que requereix molt de temps. Després d’un conflicte armat, sol ser una prioritat baixa”, explica Doug Weir, director de l’Observatori de Conflictes i Medi Ambient, amb seu al Regne Unit. Weir explica que la destrucció de la presa de Kakhovka ha estat l’incident més perjudicial, en termes ambientals, de tota la guerra d’Ucraïna.

A l’hora de fer l’avaluació ecològica de l’impacte de la inundació, els investigadors modelaren el flux d’aigua després de les explosions a la presa, tot creuant-lo amb fotografies, vídeos i imatges per satèl·lit fetes durant les hores posteriors. També han analitzat dades recollides sobre el terreny, incloses mostres d’aigua i de terra, i fotografies dels terrenys que envoltaven el riu.

En algunes zones, la crescuda de l’aigua va arrencar la vegetació del sòl. En uns altres indrets, la riba del riu va quedar coberta de llot, que va sepultar els hàbitats de la fauna local. Els investigadors calculen que les poblacions de petits rosegadors de la zona es van reduir entre un 20% i un 30%, cosa que posa en perill la supervivència dels depredadors que en depenen. En unes altres parts del riu, generacions senceres de peixos –i algunes espècies de petits animals– poden haver desaparegut.

“Si s’ataquen més preses, la xifra de víctimes humanes i l’impacte ambiental podria ser catastròfic”, escriuen els autors de l’article. “La protecció de les preses en zones militars hauria de ser una preocupació cabdal per al dret internacional, atès l’impacte potencial d’aquests actes.”

Tanmateix, el transcurs del conflicte ha fet pràcticament impossible qualsevol feina de reparació o reconstrucció a la zona. També ha afectat personalment alguns dels científics que estudien el medi a Ucraïna. L’article de Science està dedicat a la memòria d’un d’ells: Lyudmila Shevtsova, una hidrobiòloga que morí en un bombardament rus a Kíiv.

Els ecosistemes que envoltaven la presa han rebrotat d’ençà de la inundació. De la mateixa manera, els ucraïnesos que vivien a la zona han tornat a casa  i als camps amb el pas del temps, tot i el risc ecològic que plana sobre la zona.

“La gent ha tornat molt de pressa a aquestes zones”, explica Olexi Pasyuk, director executiu de l’ONG ambiental Ecoaction. Explica que l’organització s’ha esforçat per fer entendre a la població local el perill de tornar a la zona afectada per les inundacions. “Ningú no hi sembla massa interessat”, admet Pasyuk.

I afegeix: “Quan la teva supervivència immediata està en joc, costa de preocupar-se per a les possibles repercussions que una situació com aquesta pot tenir, a llarg termini, per a la salut pública.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Vivim de ple una crisi de la docència? Com més va més professors asseguren que estan esgotats, cremats, o diuen que han perdut la vocació. La realitat social canvia i avui els docents no tan sols imparteixen una assignatura, sinó que sovint es troben que han de fer de psicòlegs, de pares, d’amics, de metges… Amb l’estrena aquesta setmana de la sèrie documental Històries de l’escola (3Cat), s’hi poden veure uns quants casos. El testimoni d’una docent d’anglès és exemplificador: “Hi ha gent especialitzada amb coses que a nosaltres se’ns escapen. Hi ha càrregues emocionals i motxilles que porten de casa, de molts anys de pares… Que hi ha un punt que jo us ajudaré fins que pugui. Som profes, jo vull fer classes d’anglès. Tinc ganes de fer classe i cada vegada costa més.”

Aquest problema és només un graó del cim que han d’escalar els professors cada dia quan entren a l’escola. Les reaccions són evidents: una teleespectadora del programa ho deia ben clar a les xarxes socials: “Només calen dos minuts de programa per veure que aviat ningú voldrà fer docència a un institut.” La pèrdua i la falta de vocació són un problema del qual fa anys que se’n parla a tot Europa i que, aquests anys, s’ha accentuat de manera important als Països Catalans.

“Amb els anys d’experiència, t’enduus hòsties pertot”

“Quan comences a estudiar a la universitat estàs molt il·lusionat, amb el pensament utòpic de canviar el món. Però amb els anys d’experiència veus que t’enduus hòsties pertot: tant de l’administració, com de directius, companys, alumnes, famílies… Amb els anys d’experiència veus que la flama es va apagant.” Això ho diu en Joan (nom fictici, com més testimonis d’aquest reportatge, que prefereixen restar en l’anonimat), un mestre de primària de les Illes. No és l’única persona que pensa així. 

Un informe del sindicat USTEC, al Principat, ho corroborava en xifres: més d’un terç dels docents està disposat a deixar la professió. En el cas del col·lectiu de 31 anys a 40, la xifra augmenta al 44%. Tampoc no és un fet aïllat d’ací: una enquesta de l’Associació Americana per l’Educació, dels EUA, parla d’un 55% de mestres que ho vol deixar. Com indicava un dels impulsors de l’estudi de l’USTEC, el mestre, historiador i escriptor Xavier Díez a VilaWeb, a l’estat francès, per primera vegada d’ençà de la Tercera República, en les últimes oposicions hi havia més places que no pas opositors.

I en una línia similar s’expressa el degà de la facultat d’educació de la Universitat de les Illes Balears (UIB) –on el màster de professor té força places buides–, Miquel Oliver: un estudi de la UNESCO de l’any 2000 ja advertia que països com ara Bèlgica, Dinamarca, Suècia, els Països Baixos i el Regne Unit tenien una mancança molt gran de professors. 

Per què s’apaga la flama?

El problema no és només un, és una suma de factors que afegeixen aigua al banyat. I un sistema que no acaba de funcionar, segons que denuncien els docents consultats, perquè quan surt una solució, neix un problema nou. I, al final, és un peix que es mossega la cua. Tots els docents amb qui hem parlat coincideixen força en els factors. El més clar: la professió ha perdut prestigi.

“Falta confiança en la figura del docent”, diu en Joan. “No ens valora ningú”, diu la Laia, docent del Principat. El portaveu del sindicat STEI en educació pública, Lluís Segura, també ho té clar: “La sensació que tenim és que sempre hem d’estar justificant la nostra implicació.” Ell mateix adverteix que moltes especialitats de les llistes d’interins queden buides, tant a secundària com en el cos de mestres. “Per què tot allò pel qual era meravellós ser mestre ja no és així?”, pregunta, i respon ell mateix: “Per la manca de consideració social.”

L’administració, responsable?

Segura creu que el culpable clar d’aquest desprestigi és l’administració: “S’utilitza l’educació com a punta de llança. Canvien les normatives cada tres o quatre anys. No ens deixen temps d’adaptar-nos a una nova manera de fer feina. I si canvies constantment la normativa, fas palès que l’educació va malament. Ho transmets a la societat. Sembla que els docents no feim bé la nostra feina.” Una docent catalana també s’expressava així a les xarxes socials: “Som jutjats per tot.”

Enfadat amb el govern també ho està Cristian Llorens, l’influenciador curiosaire.vlc. Com explicava en una entrevista a VilaWeb, té “la sensació que el nou govern té una set de venjança cap al professorat”. I per això va anunciar que plegava, després de cinc anys com a interí: “M’agrada tenir el control de la meua vida i d’ençà que estic en educació note que l’he perdut per complet. I sobretot, els últims dos anys amb el canvi de govern valencià.” 

“La docència ja no és atractiva”

“Estam cremats, cansats, decebuts. Duim anys sacrificant-ho tot, fins i tot les condicions laborals, en pro de voler baixar ràtios, millorar les condicions i amb la mirada posada en els infants. Però els polítics s’obliden que també necessitam condicions laborals dignes”, apunta Segura. I això fa que molts llicenciats acabin trobant aquestes condicions en l’empresa privada: “La docència ja no és atractiva. I això redunda en què els joves, com més va, menys volen ser mestres. Què passarà si això continua creixent?”

La pregunta que es fa Segura és la mateixa que es fa Oliver, que diu que els canvis que s’han fet fins ara no són prou valents, que la realitat ens supera, que no se segueix l’exemple d’uns altres països on sí que han funcionat les solucions. El degà de la UIB té clar que la problemàtica es complicarà: “El que ens ve és molt pitjor que el que tenim. L’adaptació als canvis dels pròxims cinc-deu anys dificultarà molt l’exercici de la docència.”

Els docents novells, abandonats

Una de les solucions que proposa Oliver, que diu que la gran part de la recerca sobre el tema hi coincideix, és tenir equips docents cohesionats. Diu que no pot ser que hi hagi instituts en què canviï el 30% del professorat cada any i que els docents més experts haurien de ser els mateixos transmissors de coneixement de les futures generacions. “El sistema educatiu hauria d’amanyagar el professorat novell. Però no, si el podem cremar en un any, millor no esperar-ne cinc. El posam a l’institut amb més dificultats educatives i l’abandonam a la realitat de l’aula.”

La docent Marta Perxachs, que ha publicat el llibre Allò que no t’expliquen a l’obligatori Màster de professorat, diu que “no pot ser que facis una carrera, un màster i que entris totalment verge dins una aula”, i considera que avui dia “tothom pot entrar a ser professor” i que la professió “ha perdut el prestigi al llarg del temps”. 

Marina Vergés, de l’Assemblea de Docents, diu que s’hauria de treballar molt la formació inicial de docents que preparin als futurs professionals. “Una cosa és el que estudies, una altra el que et trobes a les aules. És un xoc considerable. Quan arribes de nou véns amb moltes il·lusions i iniciativa, que hi han de ser, però que topen de manera brutal contra el mur de la realitat. És una realitat que sobrepassa a les capacitats que tenim”, adverteix. I afegeix una idea més: com en unes altres feines, s’estén molt entre els caps que tenir vocació vol dir haver de regalar hores. “Les noves generacions ja no són les generacions del voluntariat”, diu, les de fer hores i hores perquè sí. “Ja és hora que algú es planti. Que ja està bé d’abusar del personal.”

“Hi ha dies que ho engegaries tot”

Perxachs diu també que hi ha molts professors als quals els falten les eines necessàries per a exercir i això fa que, a la llarga, s’acabin cremant. Perquè “el sistema, en general, crema”, subratlla. Diu que hi ha molta burocràcia i moltes més feines més enllà de fer classe. I com a factors que fan que la gent estigui cremada, en destaca aspectes actitudinals dins les aules, que el respecte al professorat no és el mateix que fa uns anys, que el suport de les famílies tampoc no és el mateix i que hi ha professors “que cauen al temptador menfotisme” de ser col·lega dels alumnes.

“Hi ha dies de tot, que ho engegaries tot i penses que series més feliç a una altra feina. Però si valores el bon contacte amb els alumnes, després et passa. El problema és quan el sentiment és recurrent, quan anem de tornada i hem perdut tota l’entrega vocacional”, afegeix. 

“El sistema és un desgavell increïble, amb pocs recursos i que ens du a fer moltíssimes tasques en poc temps. És important que treballem junts des de casa i dels del centre. Moltes vegades no van de bracet i tots els inputs que rep el docent són negatius. Els que acaben la vida laboral motivats i amb vocació mereixen un premi”, assegura Perxachs.

“Et qüestionen quan dónes una ordre…”

La sintonia és la mateixa: “Els pares exigeixen més i s’ocupen menys dels seus fills”, diu una usuària en un grup de docents cremats. L’Aina apunta que no vol caure en la idea de donar sempre la culpa als alumnes o a les famílies, encara que hi hagi una part de raó. Ella diu que està cremada per molts factors, però justament el primer que esmenta són les característiques de l’alumnat dels centres on ha estat.

També es queixa de la càrrega horària i que els adolescents d’avui no són els de fa vint anys. “Els és més difícil mantenir l’atenció, et qüestionen quan dónes una ordre…” i insisteix que la implicació dels docents és més elevada: “Has d’estar molt implicat i amb molta força a totes les hores. Això du un desgast. Després se li sumen hores de preparació, acompanyament, revisió, de formació… És un desgast emocional, físic i mental brutal […] Si has de fer feina per damunt de les teves possibilitats, explotes.” 

En Joan coincideix que “el cap d’un mestre està 24 hores en marxa”. A això cal sumar-hi tot el que hi ha darrere: “Has fet molts esforços per acabar la carrera; entrar a la llista d’interins, que moltes vegades implica moure’t d’illa; anar a oposicions amb tota la pressió personal, familiar i social; aprovar-les, segurament no a la primera; després que et donin plaça, tal vegada a una hora de casa; els tràmits complexos…”

Funcionament dins els centres

Per una altra banda, l’Aina assenyala el nivell d’agressivitat i conflictivitat que hi ha als centres. “Hi ha molts docents que no estan segurs dins l’aula. Senten que poden passar moltes coses”. Almanco, més assenyalats ho estan i les pressions polítiques també són, com més va més grans. Per exemple, la proposta de pin parental presentada per Vox a les Illes. Segura diu que encara que a l’escola li toca ser l’eina principal de compensació social i que els docents necessiten sentir que el que diuen és important, com més va ha d’anar més amb compte amb com es fan les classes perquè “vés a saber què pot passar”. “Es volen controlar els continguts, s’anima a les famílies a dir als docents com han de fer la feina. Això no es planteja a altres oficis”, diu. 

Un altre problema comú és la vida dins el centre escolar. La Marina, docent en un institut escola del Principat, s’ha trobat que treballar en un centre públic ha estat com treballar “en una empresa privada”, amb directors triats a dit i fent la vida impossible a qui els rebatien els mètodes. “Uns companys es van queixar que no estaven d’acord amb ell i els va dur a la inspectora.” Així, anar tots a una, com proposa Oliver, és complicat. “Hi ha interessos, gent que vol quedar bé amb direcció. I si et veien que eres un professor de pas, et tractaven com un professor de segona”, diu na Marina.

L’Aina ha viscut una situació similar: “Hi ha hagut un factor humà que m’ha fet molt difícil sentir-me còmoda. He trobat professionals fantàstics, però també molta gent que et fa la traveta, que té enveges, que sempre vol estar per damunt. Bé, el que passa a totes les feines. Però el centre s’acaba convertint en un espai de moltes persones i el component humà és molt important.”

“Ens trobem sols davant del perill”

I la Marina, com més docents consultats, també denuncia que hi ha pressions implícites per a aprovar l’alumnat i, així, intentar de maquillar el fracàs escolar. Ella ha viscut, també, la desprotecció dels equips directius davant les famílies, perquè no volen problemes amb inspecció. Vergés coincideix: “Ens trobem sols davant del perill. Pares que donen suport a certes actituds d’alumnes. Els interessa més tenir els pares contents i les famílies contentes que no els professionals.”

Per a uns, el resultat de tot plegat és deixar-ho. Per a uns altres, el futur és massa incert: “Però que faig si no sóc docent? Era la meva vocació, però ara que he vista la realitat, què faig? Estic molt desenganada”, conclou la Marina.

Parlar dels grans conglomerats mediàtics sense esmentar-ne l’endeutament monstruós seria com descriure l’enfonsament del Titanic negligint que hi havia un iceberg. Aquestes enormes maquinàries d’influència –en aquest cas, parle de tota la trama empresarial entorn del diari El País– arrosseguen uns deutes increïbles que farien tremolar qualsevol comptable amb dos dits de front. Però –i ací rau la paradoxa– com més deuen aquesta gent, més difícil sembla fer-los caure.

El grup PRISA fa molts anys que s’ofega en un deute que negocien i renegocien constantment. I ara s’esforça moltíssim, segons que ens expliquen, per convèncer PIMCO –una empresa d’inversions amb seu a Califòrnia, que és el creditor principal del grup i que ja en té moltes accions que li van oferir en canvi d’una part del deute– que n’accepte un refinançament. Un refinançament que, amb les xifres a la mà, no té gens de trellat. Tanmateix, ningú no gosa deixar caure aquests monstres financers adduint la simple raó que són una ruïna. Per què?

La resposta és tan simple com inquietant: són massa útils per al poder. Per al poder espanyol, en aquest cas i d’una manera molt especial. Aquests mitjans, fabricats a redós de l’estat durant la suposada modernització democràtica, van créixer devorant els milions que no tenien, però amb la complicitat d’uns governs que els necessitaven imperiosament per a domesticar l’opinió pública i impulsar el seu projecte polític, el projecte del règim. Així, doncs, es va establir un pacte que en podríem dir faustià: vosaltres influïu sobre el personal i ens el calmeu i domestiqueu, i no us preocupeu, que nosaltres ja evitarem que us afoneu, passe què passe.

Decennis després, el resultat és aquesta autèntica aberració econòmica que veiem avui: empreses tècnicament fallides que continuen funcionant com si res, mentre els accionistes es barallen pel control d’un cadàver polsegós. D’un cadàver, això sí, que encara té la capacitat de marcar d’una manera important l’agenda pública.

El deute no és tan sols, ni primordialment, una xifra als llibres de comptabilitat. El deute de PRISA i els casos semblants –espanyols, però també catalans– és una cadena que lliga aquests mitjans de comunicació als centres de poder econòmic i polític. Perquè quan deus diners, ja no ets lliure. I quan no ets lliure et trobes a les ordres d’algú.

Però aquest endeutament crònic explica també per què aquestes batalles pel control –com la que es lliura aquests dies pel control d’El País– són tan ferotges. No és una lluita pel negoci –qualsevol empresari amb dos dits de front fugiria d’un balanç econòmic com aquest–, sinó per la capacitat d’influència. El que hi ha en joc no és la rendibilitat econòmica, sinó el poder de decidir què pensa la gent, de construir realitats mediàtiques que beneficien determinats interessos de partit, però també –i especialment en el cas espanyol– nacionals.

La guerra actual pel control de PRISA té tots els ingredients d’una novel·la d’espionatge dolenta, que, sols pels protagonistes, faria fruir l’enyorat Ramon Barnils. D’una banda, tenim Joseph Oughourlian, aquest inversor francès d’ascendència armènia que ahir es va coronar a tota portada president d’El País després d’haver decapitat Carlos Núñez i José Miguel Contreras –aquest darrer, no casualment, assessor de comunicació de la Moncloa i de Pedro Sánchez. D’una altra, els accionistes espanyols i molt espanyols, apadrinats per Sánchez, que ara pretenen apoderar-se del 51% dels vots per expulsar el gavatx en la següent junta d’accionistes.

Però l’element més sucós i divertit és l’aparició en escena de Vivendi, el gegant mediàtic, també francès, que controla un 12% de PRISA i que pot decantar la balança a favor del seu compatriota o a favor del PSOE. El govern espanyol, en un exercici d’aquella subtilesa diplomàtica que sempre l’ha caracteritzat, va enviar fa pocs dies el ministre Óscar López a París per convèncer Arnaud de Puyfontaine, el número dos de Vivendi, que traís el seu compatriota Oughourlian. Un viatge que, naturalment, López nega que tingués aquest objectiu i que redueix a “dos minuts” de conversa casual. Com si hagués anat al forn a comprar baguets i s’hi haguessen trobat per casualitat.

I perquè és sucós això? A banda del fet en si, perquè temps enrere el govern espanyol va privar que Vivendi augmentàs la seua participació fins al 29,9%, com havia sol·licitat. I és que quan els comptes no quadren ací pot passar de tot: a la Moncloa primer els impedeixen de fer-se més grans, i ara els demanen que facen costat a la causa nacional. Quin espectacle!

Espectacle que revela, i això crec que és important d’assenyalar-ho, el declivi del nacionalisme espanyol. Aquell diari que va nàixer el 1976 com a estendard de la modernització espanyola, el portaveu oficiós d’un projecte nacional que havia de deixar enrere la mòmia del franquisme i presentar-se com a renovat i europeista, s’ha convertit ara simplement en una peça més en el tauler d’escacs del capitalisme global. El temple mediàtic on es consagraven els dogmes de la unitat nacional indestructible i la bona nova de la peculiar democràcia espanyola ara resulta que és a les mans de fons voltor i especuladors estrangers.

I això és especialment interessant per a nosaltres. Perquè El País era, per al nacionalisme espanyol, molt més que un diari: n’era, i encara n’és, la trona, la bíblia, el confessor. Era l’instrument que transformava les raons d’estat en gotes d’ideologia que bevien les classes mitjanes urbanes i il·lustrades, de manera que feien passar avall qualsevol barbaritat. Hi va haver un temps que portar el diari El País sota el braç, pel carrer, era tota una declaració de principis i un acte de modernitat. Sempre que no li miràssem el cul, a la bèstia.

Sempre que no miràssem el cul a la bèstia, perquè no ens enganyem pas, tampoc: sota aquella aparença de diari seriós, equilibrat i europeu, El País ha estat sempre un dels grans manipuladors de la realitat espanyola i catalana.

Per aquesta raó, quan la qüestió començava a anar de debò –és a dir, quan s’amenaçava la sacrosanta unitat d’Espanya–, el diari treia tota l’artilleria per a legitimar qualsevol mesura repressiva. Va passar l’any 1992 amb la ràtzia del jutge Garzón, justificada esforçadament per El País. Va passar l’11-M quan El País va córrer a dir que era ETA la causant de les morts de Madrid. Va passar durant el referèndum d’autodeterminació: mentre els carrers de Barcelona rebien càrregues de la policia que la premsa internacional mostrava amb estupor, El País construïa un relat paral·lel en què les víctimes eren culpables i els agressors, simples funcionaris complint ordres. La brutalitat de la policia espanyola es transformava, per art de màgia editorial, en “proporcionalitat”, els presoners polítics passaven a ser tot d’una “polítics presos” i la repressió, un simple “estat de dret en funcionament”.

El miracle d’El País –i allò que el feia tan valuós per a Espanya– era precisament la capacitat de fer semblar raonable allò que era irracional, de mudar amb vestit i corbata les mentides oficials. Amb aquell to professoral i aquella pàtina d’intel·lectualitat, ha aconseguit durant decennis que les classes mitjanes progressistes espanyoles –i també moltes, massa, de catalanes– s’empassassen sense mastegar les més grolleres tergiversacions. Les signatures prestigioses, els editorials solemnes, el disseny elegant i la retòrica europeista no eren sinó el cavall de Troia perfecte per a endinyar-nos, entre paràgrafs aparentment assenyats, el nacionalisme espanyol més ferotge. I aquesta és, precisament, la fórmula que ara es disputen francesos i espanyols: no pas el negoci ruïnós, sinó qui es queda allò que resta de la gran màquina de construir realitats alternatives.

En relació amb això, finalment, la desesperació del govern de Pedro Sánchez per recuperar-ne el control no és tan sols una qüestió d’influència mediàtica genèrica; és la constatació que, sense aquest altaveu, el seu projecte nacional estarà mig afònic, perdrà en bona part la capacitat de relatar-se a si mateix de manera convincent i d’explicar-se al món. Perquè, en el fons –ho sabem de sobres– Espanya sempre ha estat més un relat que no una realitat. I, en vida nostra, El País n’ha estat el principal narrador.

 

PS1. Vivim de ple una crisi de la docència? Com més va més professors asseguren que estan esgotats, cremats, o que han perdut la vocació. La realitat social canvia i avui els docents no tan sols imparteixen una assignatura, sinó que sovint es troben que han de fer de psicòlegs, de pares, d’amics, de metges. Martí Gelabert ens ofereix en aquest article una radiografia preocupant dels mestres d’escola dels Països Catalans que denuncien que a les administracions els interessa més de tenir contents els pares i les famílies que no els professionals.

PS2. Jordi Antolí és professor titular a la Facultat de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant i director de la Unitat d’Educació Multilingüe de la mateixa universitat, i ha estat una figura clau en la lluita per la llengua a les escoles en la votació recent. L’èxit espectacular dels partidaris del català ha estat matisat únicament a València i a Alacant-Elx, on les xifres necessiten més anàlisi per a entendre-les. I per això l’ha entrevistat Esperança Camps: “Hem salvat els centres de referència del valencià a Alacant”.

PS3. Precisament avui publiquen un article de l’epidemiòloga del Centre de Salut Pública d’Elx Míriam Navarro Beltrá i de Susana Monge Corella, en què s’analitzen, des de la seua perspectiva científica, algunes de les mentides que fa córrer l’extrema dreta. Un treball força interessant: “Quatre mentides sobre la immigració desmuntades amb estudis epidemiològics”.

PS4. Xavier Montanyà ens parla avui també d’un llibre clau d’Antonio Scurati publicat per Afers i Raig Verd, que serveix per a entendre la repercussió ideològica del feixisme dels anys vint i trenta del segle passat fins avui, quan ressuscita amb fórmules no tan violentes, però igualment perilloses: “L’herència actual de Benito Mussolini”.

Fa un temps, molts dels agents dels Mossos d’Esquadra que sortien de l’Escola de Policia i els que ja eren al cos tenien fal·lera per anar a parar a les unitats d’investigació. Els concursos per a proveir llocs en totes les escales eren a vessar de gent, les places es rifaven i la llista d’agents que en quedaven fora era llarga. Això ha canviat radicalment aquests anys. Els agents com més va són més reticents d’entrar-hi i això ha causat un maldecap per al departament d’Interior i la direcció dels Mossos, que reconeixen la crisi i estudien mesures per a fer-hi front.

Per què molts mossos ja no volen ser investigadors? Uns quants agents assenyalen a VilaWeb que hi ha uns quants motius. D’entrada, diuen que l’excés de la burocràcia els satura i els obliga a fer moltes hores de despatx i, per tant, trepitgen menys el carrer. Relaten que la feina d’ara, a diferència de fa uns anys, és menys atractiva i que el rol de l’investigador que ronda en l’imaginari col·lectiu –probablement alimentat pels capítols de Crims– en realitat és ben diferent i s’ha anat esvaint.

“Hem passat de ser una unitat que estava al carrer investigant els delictes a ser una unitat que està en un despatx davant d’una pantalla fent tasca burocràtica. Això no motiva la gent”, assenyala Emili Mencia, secretari de l’especialitat d’investigació del sindicat policíac SAP-FEPOL, el majoritari als Mossos.

Els agents atribueixen part del problema a les condicions laborals i la manca del personal i material tècnic. “És un sistema d’investigació obsolet que no s’ha adequat al sistema actual de delinqüència. Hi ha molta responsabilitat i les hores estan mal pagades”, diu Albert Palacio, portaveu del sindicat USPAC. Palacio fa tres anys que es dedica plenament al sindicat. Abans treballava com a investigador a Granollers, i reconeix que el problema ja hi era. Segons Palacio, hi ha gent que té moltes hores acumulades que no estan pagades. Davant aquesta situació, expressa: “Hi ha gent amb fills grans que volen anar a seguretat ciutadana. Els agrada molt la investigació, però diuen que ja no és el que era abans.”

Places sense cobrir

La darrera convocatòria interna d’investigació de fa tres anys és una bona prova per a calibrar quin és l’estat de salut de les unitats. La crisi és greu en l’escala d’investigació bàsica, el nivell inicial dins l’àmbit d’investigació, que es dedica principalment a la recerca i resolució de delictes comuns, com ara robatoris, furts, estafes i agressions. Es van oferir 237 places i 191 no van quedar cobertes, el 80,59%.

A l’escala avançada, centrada en delictes més complexos, com ara el crim organitzat, l’emblanquiment de capitals, el tràfic de drogues, homicidis i delictes econòmics, la situació és diferent. En aquest cas, es van oferir 119 places i 45 no van quedar cobertes (37,82%). A la científica, centrada en la recerca i anàlisi de proves científiques en l’escena del crim, es van cobrir les 45 places que s’oferien. El segon trimestre o tercer hi ha un nou concurs i, ara per ara, preveuen que la situació serà igual.

Queixes per les condicions laborals i la manca d’agents

Què ho fa que les unitats d’investigació siguin com més va menys atractives? Els sindicats diuen que això s’explica perquè fa temps que s’arrosseguen uns quants problemes. Assenyalen que és una especialitat molt sacrificada quants al temps, perquè requereix molta dedicació i el cos no s’ha adaptat als nous sistemes d’investigació. També diuen que cal millorar les condicions laborals dels agents i que s’han de redimensionar les unitats amb la contractació de més agents.

Segons Mencias, a investigació es treballa amb un règim horari de l’any 1996 i s’han fet avenços en termes d’horari i conciliació familiar a totes les unitats, excepte a investigació. “Entre els horaris, el tema que l’administració no ha adaptat els nous sistemes d’investigació i les qüestions econòmiques, que tampoc no s’han tingut en compte l’especialitat. Això fa que la gent no vegi atractiva aquesta especialitat”, insisteix Mencias. Considera que l’única manera de revertir els problemes és que tots els actors que hi tinguin veu i poder se centrin en l’especialització. “Quan s’ha fet qualsevol negociació sindical amb l’administració, sempre s’ha deixat de banda l’especialitat. Llavors, ara mateix, són molts punts que s’han de detectar i canviar, però l’única manera és anar directament a tractar-los amb l’especialitat”, considera. 

Palacio relata que hi ha una manca d’agents d’investigació a Catalunya i això fa que la gent tampoc no hi vulgui anar. Calcula que en calen quatre-cents o cinc-cents. I si hi fossin, defensa que això permetria que els agents de segona activitat –els que per motius d’edat o salut han deixat d’exercir funcions operatives al carrer– podrien assumir les feines administratives i, per tant, alliberar les unitats de l’excés de burocràcia, mentre les noves fornades es podrien dedicar a fer feina al carrer.

El sindicat FEPOL guanya clarament les eleccions sindicals dels Mossos amb 10 representants de 16

Malestar amb les maneres de treballar

Tots dos sindicats creuen que hi ha hagut un canvi en el modus operandi en les unitats. Palacio s’explica: “Els resultats o les estadístiques van per davant de la feina. Molts caps prioritzen això, treballar en qualsevol cas que es pugui estirar el fil i sigui de fàcil resolució […] Als caps no els interessa tenir tres o quatre agents durant tres setmanes en un cas. Són quatre persones hipotecades que no resolen casos. Sí que es resolen furts i robatoris, però el que interessa és això”, afegeix.

Segons Mencias, els agents han de seleccionar quins són els casos rellevants. Els prioritaris sempre són els que afecten les persones i després el patrimoni. L’agent deixa clar que no es deixa mai d’investigar, però que, a causa dels recursos que hi ha, es veuen obligats a fer una mena de triatge. “Es miren els que no tenen una resolució relativament ràpida. Si no s’hi veuen sortides, es passa a una altra cosa”, diu. Ara bé, vol deixar clar que no hi ha cap delicte, sobretot els greus, que es deixi d’investigar. “L’especialitat està molt ben valorada i hi ha professionals molt bons, el problema és que deixem marxar professionals bons per una manca d’interès de l’administració”, afegeix. 

Imma Viudes, portaveu de SAP-FEPOL, insisteix que els agents no volen anar a investigació perquè saben que tindran problemes per a resoldre casos. “Tindran un munt d’investigacions damunt la taula a les quals no podran fer front. Per tant, no hi haurà resolució i això, efectivament, acaba afectant el ciutadà”, assenyala. Diu que això no tan sols genera frustració entre els agents, sinó que el ciutadà, quan és víctima d’un delicte petit com ara un furt, també pot deixar de pensar que hi haurà una resolució. Perquè la crisi és greu en l’escala bàsica, les que treballen amb delictes del dia a dia, els que són menys complexos, però que, al final, són els que afecten més directament la ciutadania.

Mencias destaca que fa anys que la plantilla d’investigació no creix, malgrat que apareixen delictes com més va més complexos, com ara els que estan relacionats amb internet i els ciberatacs. “Això satura les unitats perquè en molts casos els crims es cometen fora del país i és difícil de resoldre. Com que no augmenten les plantilles, però sí que augmenten els delictes, l’única cosa que pots fer és la selecció”, diu.

Segons Palacio, part del problema és perquè s’ha volgut unificar el mateix sistema de treball a tot arreu. “No pot ser el mateix sistema de guàrdies a Terres de l’Ebre que a Girona a l’estiu. Ells ho volen englobar tot en un, i no. No és el mateix la investigació a Barcelona que la investigació a Mataró. Cada comissaria té la seva complexitat i la seva delinqüència i els seus índexs delinqüencials. No pots fer un estàndard a tot el cos perquè és no adaptar-te”, diu. 

Alcohol, drogues i excés de velocitat: crit d’alerta per l’augment d’accidents mortals a les carreteres

Material i punxades telefòniques

Els sindicats posen damunt la taula més problemes. SAP-FEPOL denuncia que treballen amb equips obsolets, ordinadors antics i sense programes adequats per a l’anàlisi de proves digitals. A més, sovint han de comprar amb diners de la seva butxaca material essencial, com ara dispositius d’emmagatzematge. A més, diuen que tenen jaquetes inadequades i fundes d’armes de mala qualitat i que es promociona una imatge d’alta tecnologia del cos, però que la realitat és ben diferent.

Palacio diu que, a vegades, determinades lleis també els causen un bon embolic. “La investigació sempre ha de caminar per la línia legal. Però a vegades és molt difícil combatre les màfies. Pensa que inverteixen moltíssims diners perquè la policia no els enganxi. L’administració, en canvi, inverteix zero en material o formació perquè la policia no els enganxi. Les màfies sempre van cinc passes per davant”, ha dit. Segons ell, també es troben amb impediments legals per a posar localitzadors en cotxes i tenen dificultats per a intervenir telèfons. “Quan vaig entrar a investigació, qualsevol investigació podia demanar una punxada telefònica. Ara tens tant volum de feina de despatx, que no ho pots fer”, assenyala.

La recepta dels Mossos

Fonts dels Mossos reconeixen a VilaWeb que la problemàtica existeix. Expliquen que les unitats s’han envellit, que els costa de trobar relleu i que, efectivament, la burocràcia és enrevessada. “El delicte s’ha modificat. Abans tot era molt analògic. Ara és molt digital, hi ha centenars d’estafes. Haver de contactar amb Meta o Google és lent i el sistema de traçabilitat és pura burocràcia”, expliquen.

Tal com denuncien els sindicats, fonts dels Mossos reconeixen que la figura de l’investigador al carrer i de seguiment s’ha anat perdent perquè hi ha molta feina de despatx, i que molts dels agents prefereixen anar a seguretat ciutadana. El motiu? És una destinació més “llaminera” perquè hi ha incentius econòmics, complements de nit i per anar a judicis.

Els Mossos tenen clar que la solució a la crisi que es viu a investigació implica d’enfortir la Regió Policial Virtual, creada el juny del 2023. Segons el cos, aquesta unitat hauria d’ocupar-se de tots els casos que fan referència al món digital, de manera que les unitats d’investigació es pogessin centrar en la resta de casos.

Ni noms ni nacionalitat: a Catalunya hi ha una norantena de cadàvers sense identificar

The Washington Post · Heather Kelly

Kelly Takasu no hauria volgut veure mai vídeos generats per intel·ligència artificial de dones grans alletant nadons mig panda, mig humans. Aquesta mare de trenta-sis anys utilitza Instagram per trobar consells útils sobre criança i receptes de cuina. Però després de cercar contingut sobre lactància, l’aplicació va interpretar erròniament els seus interessos.

“Un dia vaig notar que em suggerien uns reels on sortia una dona gran envoltada de nadons. Segurament m’hi vaig estar mirant massa estona”, diu Takasu.

Instagram, propietat de Meta, va continuar mostrant-li vídeos com més anava més estranys: una parella gran al llit envoltada d’una vintena de nadons, dones grans alletant i, finalment, dones de diferents edats alletant i donant a llum a criatures híbrides entre humans i animals. Va decidir deixar d’usar l’aplicació per no veure més aquestes publicacions generades amb IA.

A mesura que més xarxes socials adopten el model algorítmic de TikTok, els usuaris es troben més sovint amb contingut estrany, inquietant i no desitjat. No es tracta només de creacions inusuals fetes per intel·ligència artificial, sinó també de violència real, pornografia i discursos polítics incendiaris. Aquest contingut sempre ha existit en racons foscs d’internet, però ara s’escola en les aplicacions utilitzades per adolescents i adults.

En particular, les publicacions violentes –com ara vídeos de xocs impactants i imatges escabroses– han format part de l’ADN d’internet durant dècades, allotjades en fòrums especialitzats. Tot i que tenen una audiència específica, l’impacte que tenen fa que puguin atreure l’atenció de persones que no les cercaven activament.

A començament d’aquest mes, usuaris d’Instagram de tot el món, inclosos menors amb restriccions activades al compte, de sobte van veure com els reels s’omplien de vídeos violents, sexuals i extremistes durant tot un dia.

“El meu fill de disset anys va veure assassinats –gairebé com si fossin atemptats terroristes–, el part d’una dona i cossos morts”, explica la mare d’un estudiant de secundària. “Va ser com un atac a la seva ment. Encara són molt impressionables.”

Més usuaris també van informar de vídeos de cirurgies, persones morint en accidents, tirotejos i nus. Molts d’aquests vídeos continuen disponibles a l’aplicació, en comptes populars amb milers de seguidors. Sovint es troben en una zona grisa que no incompleix els estàndards comunitaris de Meta.

“Hem corregit un error que va fer que alguns usuaris veiessin temporalment contingut que no hauria d’haver estat recomanat al seu reel. Demanem disculpes per l’error”, va declarar Erin Logan, portaveu de Meta.

Encara que aquest problema no estava relacionat amb un canvi de política, Meta ha introduït canvis que afecten el contingut que es veu a Instagram i Facebook. Ha eliminat el programa de verificació de fets i ha relaxat les restriccions sobre comentaris negatius en qüestions com ara la immigració i els drets de les persones transgènere. També ha tornat a permetre més publicacions polítiques a les seves plataformes.

Instagram sempre ha volgut ser un espai perquè els menors segueixin amics, influenciadors i comptes d’humor, sense tallar del tot l’accés a l’enorme volum de vídeos que allotja.

El setembre, l’aplicació va introduir restriccions més estrictes per als usuaris menors de divuit anys, amb l’activació per defecte del filtre més restrictiu per a contingut violent i sexual. Aquest filtre redueix les possibilitats que els adolescents es trobin amb publicacions inadequades, tot i que els usuaris de setze anys o més poden modificar-ne la configuració per fer-la menys restrictiva.

Però segons que explica la mare de l’estudiant de secundària, el compte del seu fill tenia activats tots els filtres de seguretat.

No és la primera vegada que Instagram es veu qüestionat per contingut controvertit. El 2021, la denunciant Frances Haugen va revelar que investigacions internes de Meta demostraven que la plataforma perjudicava els adolescents, especialment en termes d’autoestima i imatge corporal.

Taylor Little, una jove de vint-i-dos anys de Colorado Springs, és una de les demandants en unes quantes causes contra Meta, que acusen la companyia d’haver perjudicat menor deliberadament. Little va obrir un compte d’Instagram a dotze anys fent-se passar per una persona de setze. Aviat es va veure atrapada en una espiral de contingut sobre autolesions, trastorns alimentaris i idees suïcides. Les primeres publicacions li van aparèixer com a suggeriments a la pàgina d’exploració.

“Va arribar un punt en què només veia això”, diu Little. “Vaig desenvolupar un trastorn alimentari molt ràpidament i m’autolesionava cada dia.”

Encara està en procés de recuperació i ha esborrat totes les aplicacions de xarxes socials del telèfon.

“Sabem que el que manté la gent enganxada és el contingut escandalós, tòxic, odiós i morbós”, explica Sandra Wachter, professora de tecnologia i regulació a la Universitat d’Oxford. “Les bones notícies no venen, per tant, els algoritmes aprenen les preferències dels usuaris i acaben oferint com més va més aquest contingut problemàtic.”

Segons la normativa actual, Meta prohibeix la majoria dels vídeos extremadament gràfics, com ara imatges de cossos calcinats, execucions en directe i òrgans exposats fora d’un context mèdic.

Tanmateix, hi ha marge per a vídeos impactants, com ara imatges explícites de procediments mèdics i contingut que pugui fomentar trastorns alimentaris. Instagram sovint no els elimina, sinó que els amaga darrere una pantalla d’advertència de “contingut sensible”, tot indicant que pot ser gràfic o violent. Aquest filtre està activat per defecte en comptes de menors.

A més de la violència i el sexe, també es colen a les xarxes continguts totalment surrealistes. Les eines d’IA permeten de generar imatges i vídeos impactants fàcilment i a baix cost. L’objectiu és crear contingut tan estrany que la gent se senti atreta a mirar-lo i comentar-lo, tot i que els usuaris més joves poden ser més conscients que són falsos.

YouTube continua essent la plataforma més popular entre els adolescents, segons el Pew Research Center, seguida de TikTok i Instagram. Molts d’aquests vídeos també es poden trobar a YouTube sense necessitat d’iniciar sessió. Tanmateix, a TikTok són més difícils de trobar, ja que la plataforma té filtres més estrictes per a la violència i el sexe.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La protecció dels drets humans és avui més necessària que mai. L’Assemblea General de les Nacions Unides està preocupada per protegir plenament els drets humans de tots els que emigren. No li falten motius de preocupació, atesa la proliferació de comentaris xenòfobs i racistes a tot el món. Fins i tot hi ha qui acusa les persones que emigren de transportar malalties com ara el tifus.

Davant aquesta mena de comentaris mancats de rigor contra persones que han deixat enrere la llar tot cercant un futur millor, no podem sinó posicionar-nos com a ciutadans i com a científics. Com a ciutadans, estem perplexos i indignats. Com a científics, el nostre deure és oferir informació veraç i lliure de partidismes.

Per això, el grup de vigilància epidemiològica de la Societat Espanyola d’Epidemiologia ha decidit de desmentir, amb el suport d’estudis i dades rigoroses, quatre mentides recurrents sobre la immigració.

Mentida 1: els immigrants ens envaeixen

L’ésser humà ha migrat d’ençà de la prehistòria. Sempre hi ha hagut persones que deixen la llar i el país per cercar oportunitats econòmiques i vitals més bones, o per fugir de la persecució política i els conflictes, com en el cas dels refugiats.

En un món globalitzat on les poblacions es mouen, hauríem d’aprendre a mirar el fenomen migratori com quelcom de comú i atemporal, i no pas com un esdeveniment dramàtic i puntual de la nostra època. L’any 2020, el nombre de migracions internacionals es va xifrar en 281 milions, un augment important respecte dels 150 milions estimats l’any 2000. Així i tot, la proporció que representaven els migrants internacionals dins la població mundial era només d’un 3,6 % el 2020, i va augmentar proporcionalment menys que la població mundial.

Per una altra banda, aquests anys hem observat un augment dels moviments poblacionals causats per desastres naturals. Alguns dels efectes de la crisi climàtica –la causa fonamental de la qual són els factors humans, i no la natura– apareixen en forma de fenòmens meteorològics extrems, com ara inundacions, sequeres i huracans. Alhora, aquests esdeveniments desemboquen en escassetat d’aigua, inseguretat alimentària, fam, epidèmies i conflictes armats, entre més. Tal és el seu impacte que, actualment, podem afirmar que el canvi climàtic és un motor més potent per a les migracions que tota la resta de factors econòmics i polítics junts.

No oblidem que les poblacions que menys contribueixen al canvi climàtic són les que més en reben les conseqüències, fet que alimenta les inequitats i constitueix un problema de justícia social global.

Mentida 2: Europa suporta el pes més gran de la immigració

La gran majoria de les persones que migren no travessen fronteres internacionals, sinó que romanen dins el seu país. L’última estimació disponible és de l’any 2009, quan es va xifrar en 740 milions el volum de migrants interns, tres vegades i mitja més que el nombre de migrants internacionals estimats aquell any (214 milions).

Les migracions internes es produeixen, sobretot, de zones rurals a zones urbanes, en gran part motivades pels canvis ambientals i en els sistemes de producció, accelerats per la crisi climàtica. El 2021, un 56% de la població mundial vivia en ciutats, i la urbanització creixent és un dels grans desafiaments actuals. A això cal afegir-hi els desplaçats interns a causa de catàstrofes, crisis i conflictes que, a final del 2022, arribaven a la xifra rècord de 71,1 milions, principalment a l’Àfrica i el Pròxim Orient.

Quant a les migracions internacionals, Europa i l’Àsia es troben més o menys al mateix nivell com a receptors d’immigració. Aquests dos continents van acollir el 2022 vora 87 milions d’immigrants internacionals cadascun, però l’augment més marcat entre el 2000 i el 2020 es va registrar a l’Àsia, i no pas a Europa.

A més, en relació amb la quantitat de població de cada regió, les proporcions més altes de migrants internacionals el 2020 es van observar a Oceania (22%) i a Amèrica del Nord (16%), seguides d’Europa (12%).

El gener del 2022, un 5,3% de la població dels vint-i-set països de la Unió Europea (UE) eren ciutadans de fora de la UE, xifra que passa al 12,5 % si tenim en compte els moviments entre països de la UE.

Finalment, no hem d’oblidar que Europa també és emissora d’emigrants: el 2021, els 2,9 milions de nous permisos de residència als països de la UE contrastaven amb els 2,3 milions d’emigrants registrats.

Mentida 3: els immigrants ens porten malalties

Ben al contrari. Ja fa dècades que es va descobrir un fenomen conegut per “l’efecte del migrant sa”. Aquest concepte, emprat en epidemiologia i salut pública, s’utilitza per descriure que la població migrant, independentment del seu origen, té una salut més bona que la de la població autòctona, tant del país d’origen com del país de destinació. Al cap i a la fi, se sap que no emigra qui vol, sinó qui pot, i el trajecte pot ser molt exigent, tant físicament com econòmica.

Ara bé, s’ha observat que la salut dels migrants empitjora a mesura que augmenta l’estada al país de destinació, sobretot a causa de les condicions de vida, com ara l’amuntegament, la malnutrició i la situació irregular, que dificulten el contacte amb els programes de salut pública i l’accés al sistema sanitari, entre més conseqüències. Aquestes condicions impacten negativament en la salut i fan augmentar la vulnerabilitat social i la susceptibilitat a malalties, tant infeccioses com cròniques.

Si bé és cert que alguns grups d’immigrants poden provenir de zones amb alta prevalença de malalties com ara el VIH i la tuberculosi, els estudis demostren que més de la meitat dels immigrants que viuen amb el VIH a l’estat espanyol s’hi van infectar un cop ja hi eren.

Per una altra banda, les barreres d’accés al sistema sanitari dificulten que els pacients tinguin un seguiment mèdic adequat de les patologies, i poden tenir interrupcions de tractaments crònics i, fins i tot, que els els deneguin.

Quant a les malalties cròniques, un estudi de l’any 2020 va revelar que la prevalença d’aquestes era menor en els immigrants en situació irregular que en aquells en situació regular i en la població autòctona. Aquests resultats, com també el concepte de “migrant sa”, refuten les afirmacions prèvies que la càrrega de malaltia en els immigrants és superior a la de la població nadiua del país de destinació.

Ben al contrari, molts immigrants poden tenir malalties desateses. Són malalties infeccioses clàssicament presents només en zones tropicals i associades a la pobresa. En línies generals, no són transmissibles a la població autòctona dels països de destinació, sigui perquè no es donen les condicions ambientals adequades perquè els cicles es completin, sigui perquè les possibles vies de transmissió estan regulades, com és el cas de les transfusions de sang i els trasplantaments d’òrgans.

Mentida 4: els immigrants ens roben els recursos

L’evidència científica demostra que els immigrants no tan sols no utilitzen més els recursos sanitaris, sinó que els fan servir molts menys que la població autòctona. Quant als immigrants en situació irregular, els més demonitzats quan es tracta de l’ús de recursos, s’ha comprovat que, en condicions d’igualtat d’accés, la utilització de l’assistència sanitària és molt més baixa en aquest grup d’immigrants que entre els autòctons, i també inferior a la dels immigrants documentats, independentment del país d’origen o de la durada de l’estada. Passa igual amb el consum de medicaments.

Igualment, la situació d’irregularitat implica la manca de dret a baixes laborals retribuïdes i a més drets socials que sí que tenen els treballadors en situació regular, amb estalvis en imposts que habitualment no reverteixen en l’empleat, sinó en l’ocupador.

Finalment, es pot afirmar que la immigració constitueix un factor d’alleujament de la crisi demogràfica i que és beneficiosa per al mercat laboral. Per això, l’Oficina Regional Europea de l’Organització Internacional per a les Migracions es fa una crida a considerar la immigració com una oportunitat, i no pas com un problema.

L’ésser humà sempre ha temut allò que no sap. Saber i intentar d’entendre allò que ens és estrany és la base per a començar a acceptar allò que ens resulta diferent. Tenim a les nostres mans combatre l’odi i la falsedat amb les dades i l’evidència científica.

 

Miriam Navarro Beltrá és epidemiòloga del Centre de Salut Pública d’Elx. Susana Monge Corella forma part del grup de vigilància epidemiològica de la Societat Espanyola d’Epidemiologia.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.