Avui, 1 d’agost de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Martín Pallín: “Si Llarena no allibera Puigdemont, cometrà un delicte” 
• Pacte ERC-PSC sobre el finançament: quin futur hi auguren els experts? 
• Quan Catalunya s’avorreix I Editorial de Vicent Partal 
• L’autoodi de la mestra que recomana veure dibuixos en castellà I Mail obert d’Estel Solé 
• Nada Hafez, l’esgrimidora egípcia que ha competit als jocs de París embarassada de set mesos 
• “És Guantánamo”: presos palestins relaten abusos generalitzats i agressions mortals en presons israelianes 
• Diem “bon dia” tot el dia? I Article de Jordi Badia 
• El Saló de Sant Jordi recupera la llum del Renaixement 
• Com canvien els animals per fer front a les onades de calor més intenses? 
• L’economia catalana continua creixent amb pas ferm I Anàlisi de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El punt màxim de la tercera onada de calor de l’estiu ha causat estralls al País Valencià. Els termòmetres han superat els quaranta graus a bona part del territori. La temperatura més alta s’ha registrat a Carcaixent (Ribera Alta): 43,3 °C.

També s’han superat els quaranta graus a localitats com ara Xalans (Vall de Cofrents), amb 42,5 °C; Ontinyent (Vall d’Albaida), amb 42,1 °C; Xàtiva (Costera), amb 41,7 °C; Alcoi (Alcoià), amb 41,6 °C; Bicorb (Canal de Navarrés), 41,5 °C; el Pinós (Vinalopó Mitjà), amb 40,9 °C, i Fontanars dels Alforins (Vall d’Albaida), amb 40,7 °C.

Tant València com les comarques centrals van ser ahir en avís taronja per la calor. Al litoral, la temperatura és una mica més baixa, però la xafogor fa que la sensació tèrmica també sigui de calor extrema.

Avui continua actiu l’avís taronja de l’AEMET a l’interior de València i Alacant. La resta del País Valencià és en avís groc.

Agents de la brigada anti-disturbis de la policia espanyola han desallotjat l’assentament de barraques de Can Rova, a Eivissa, on vivien unes quatre-centes persones. L’operatiu ha acabat amb sis detinguts per resistència a l’autoritat.

Durant el desallotjament hi ha hagut incidents. Els desallotjats han tallat la carretera de Sant Antoni en senyal de protesta. A més, han criticat la manca d’habitatge i de lloguers assequibles a l’illa. També han denunciat brutalitat policial durant l’actuació.

Els inquilins pagaven a un dels propietaris del terreny per a instal·lar-hi la caravana, tenda de campanya o construir-hi una barraca. Ara, han estat expulsats perquè els germans d’aquest propietari el van denunciar i li van guanyar un judici per llogar parcel·les sense el seu consentiment.

La llei d’amnistia fa gairebé dos mesos que és en vigor. De fet, l’11 d’agost s’exhaurirà el termini perquè els tribunals l’apliquin. Aquestes setmanes s’han amnistiat polítics, activistes, votants, policies… Tanmateix, la norma continua topant amb l’obstruccionisme de la cúpula judicial espanyola, que s’ha aferrat a la malversació per mantenir viva la persecució contra els exiliats i els condemnats pel procés.

Per analitzar la situació político-judicial parlem amb José Antonio Martín Pallín (la Corunya, 1936), magistrat emèrit del Tribunal Suprem espanyol. “He desenvolupat gran part de la meva vida professional a la sala penal i no m’agrada gens això que passa”, lamenta. Amb ell repassem les decisions de Pablo Llarena i Manuel Marchena, però també el paper del Tribunal Constitucional espanyol.

Sobre el retorn de Carles Puigdemont, Martín Pallín és molt clar: si Llarena el fa detenir, l’haurà d’alliberar de manera immediata perquè no es donen els requisits per a un empresonament preventiu. “Si no l’allibera, cometrà un delicte de prevaricació. Se saltarà l’article 505 de la llei d’enjudiciament criminal”, alerta.

—Què us sembla la interpretació del delicte de malversació que fa el Suprem per no aplicar la llei d’amnistia?
—Em sembla una tergiversació de què és la malversació. I això ho haurien de saber unes persones que són juristes i que han passat per una facultat de dret. De fa segles, la malversació té dues modalitats. La malversació pròpia, és a dir, posar la mà a la caixa per enriquir-se, perquè la gent ens entengui, i la malversació impròpia, que és fer servir fons pressupostaris per a finalitats que no eren previstes. La segona modalitat entra dins l’amnistia i la primera ni es preveu perquè no es menciona en la sentència del Suprem. La resta és recaragolar el dret.

—Què n’opineu del vot particular de la magistrada Ana Ferrer, que alerta del perill de fer interpretacions que impedeixin la vigència de la norma?
—Em sembla absolutament correcte. Tant de bo s’acabi imposant el seu criteri. He desenvolupat gran part de la meva vida professional a la sala penal del Suprem i no m’agrada gens això que passa.

—Com i quan creieu que es pot corregir aquesta interpretació de la malversació?
—El Tribunal Constitucional ja ho té entre mans. Amb un afer d’aquest abast i transcendència política, no crec que ho tracti com si fos un afer de tràmit, com ara la vulneració del dret d’una persona de tenir advocat. No és això, és un afer urgent i l’ha de resoldre tan aviat com sigui possible, entre més qüestions, perquè aviat es complirà el termini de dos mesos per a aplicar l’amnistia.

—Però les qüestions d’inconstitucionalitat són per als delictes de desordres públics i desobediència.
—Efectivament. És una maniobra tramposa. Manuel Marchena és un artista de retorçar el dret i ha aprofitat un cas de desordres per plantejar la qüestió d’inconstitucionalitat, però el TC pot acollir la llei íntegrament i dir que l’amnistia és aplicable a tots els casos de malversació.

—Creieu que el TC es pronunciarà abans no s’acabin els dos mesos?
—No necessàriament, però ho ha de fer amb la màxima celeritat possible.

—Espereu maniobres internes al TC per a alterar la majoria existent? Fa temps que s’especula amb la recusació dels magistrats més pròxims al govern espanyol, l’ex-ministre Juan Carlos Campo i l’ex-secretària d’estat Laura Díez.
—No hi pot haver una cascada de recusacions. Ja toca que aquest país entengui que els magistrats del TC no neixen en una altra galàxia. Han estat en facultats de dret, han escrit llibres, han exercit funcions… Alguns han estat jutges, uns altres, catedràtics. Per tant, per la seva activitat anterior, ningú no pot ser recusat. Aquest abús ja es va cometre amb Pablo Pérez Tremps en el recurs contra l’estatut de Catalunya. I crec que hi ha un acord per vedar-ho.

—De debò?
—A mi m’ho sembla. Al TC han arribat persones com la senyora Concha Espejel, que és una coneguda dirigent de l’Associació Professional de la Magistratura, i per això no serà recusada, tot i les seves opinions. Fa poc també va prendre possessió el senyor José María Macías, un dels personatges més agressius i amb un llenguatge que voreja la mala educació. I tampoc no pot ser recusat, tot i que nomenar-lo em sembla una mala decisió. Crec que el TC està disposat a posar fi a la guerra de recusacions.

—En la interlocutòria de la qüestió d’inconstitucionalitat, el Suprem va un pas més enllà i adopta un to molt més bel·ligerant amb termes com ara “cop d’estat” i “colpistes”, que no apareixien a la sentència contra el procés. Què en penseu?
—La lectura del text fa passar vergonya als qui hem estat a la sala penal del Suprem. A part, té una característica inèdita. Dedica vint pàgines en allò que podria ser una monografia en una facultat de dret perquè cita catedràtics i autors contraris a l’amnistia. Per cert, no en cita cap que hi estigui a favor. Tot això sobra en una resolució judicial. Després, la terminologia colpista i tot plegat va en contra dels actes del mateix tribunal. És un llenguatge absolutament intolerable que, a més, es barreja fastigosament amb la política. Això demostra que hi ha una descomposició greu i les associacions de jutges s’haurien d’adonar que trepitgen un terreny molt perillós.

—Creieu que el Tribunal de Comptes té potestat per a presentar pre-judicials al TJUE per les despeses de l’1-O i l’acció exterior?
—En té i es basa en una cosa que surt al tractat fundacional de la UE i en més tractats complementaris que, cosa lògica, diu que s’ha d’evitar que hi hagi impunitat en els delictes de corrupció o frau. En primer lloc, no hi veig corrupció o frau, però, vaja, que cadascú faci el que cregui. No em sembla malament que ho plantegin. Però a vegades, si llegim amb serenitat, perquè el castellà és bastant clar, diu “la impunitat”. I aquí no hi ha hagut impunitat. Van ser condemnats. I ara es tracta d’exercir el dret de gràcia mitjançant l’amnistia i el TJUE dirà que això és una cosa interna d’Espanya.

—El TSJC també n’ha presentat perquè creu que els preparatius de l’1-O potser van afectar els interessos financers de la UE.
—Aquest és un dels arguments del Suprem per a no aplicar l’amnistia, però la veritat és que la sentència contra el procés, redactada pel senyor Marchena, no fa cap mena de referència a la malversació amb afectació als interessos europeus. Som en el món del dret i ara no pot inventar-se una sentència nova. Em sembla que a Europa comencen a estar farts d’Espanya i d’això d’apel·lar a la justícia europea com si fos el “cosí de Zumosol”. De fet, em consta de gent que treballa en l’àmbit europeu que estan farts i aclaparats de les coses que arriben d’Espanya. Hi ha vint-i-set països a la UE i en cap més no es fan els espectacles que fem aquí.

—Què creieu que passarà si Carles Puigdemont torna a Barcelona per una eventual investidura de Salvador Illa, tenint en compte que l’ordre de detenció continua vigent?
—S’ha de fer la distinció entre detenir i empresonar perquè no són la mateixa cosa. És un matís important. Llarena creu que l’acusació per malversació encara s’aguanta, és el seu criteri, ja s’ho farà. És possible que amb ganes d’exhibicionisme, com si fos un confessor de l’Església Catòlica i no pas un jutge, faci detenir Puigdemont i l’obligui a pagar la penitència de passar per la comissaria, tal com va passar amb Santiago Carrillo durant el franquisme.

—I llavors?
—Després del xou l’haurà d’alliberar immediatament perquè no es donen els supòsits per a empresonar-lo de manera preventiva. Ni risc de fugida, ni destrucció de proves, ni reiteració delictiva. No hi ha res d’això.

—Realment creieu que l’alliberarà?
—Si Llarena no allibera Puigdemont cometrà un delicte de prevaricació. Se saltarà l’article 505 de la llei d’enjudiciament criminal.

—El seu advocat, Gonzalo Boye, no pensa igual.
—Entenc que en aquests moments hi hagi desconfiança, però aquesta és la meva opinió.

—En cas de presó preventiva, quant podria tardar el TC a dirimir un recurs d’empara per la denegació de l’habeas corpus?
—Jo posaria una querella per detenció il·legal perquè l’habeas corpus no sé si encaixa del tot amb la casuística del cas. Però ordenar presó preventiva em sembla una decisió vindicativa, impròpia d’un magistrat del Tribunal Suprem.

—Encara hi ha una altra possibilitat. Puigdemont podria arribar i entrar al parlament.
—És una cosa una mica més rocambolesca, que sembla gairebé de Mortadel·lo i Filemó, però podria passar. No és descartable. Rull ja ha dit que sense la seva autorització no entrarà ningú al parlament. Això implica els agents de policia. Ja veurem què passarà. O Puigdemont s’hi queda a viure, o quan en surti…

—Què?
—Podria passar qualsevol cosa.

—Com ara?
—Hi podria haver un incident greu. El president del parlament pot demanar auxili als Mossos i hi podria haver un cara a cara amb la Guàrdia Civil i la policia nacional. Per això, cal que es pensi abans de prendre qualsevol decisió i no s’actuï amb ànim vindicatiu. En aquest país sembla que ningú pensa res, sobretot quan es tracta de Catalunya.

—Si hi ha una mobilització per a evitar la detenció de Puigdemont hi pot haver represàlies contra els manifestants?
—No ho sé. Caldria veure en què consisteix això d’evitar que el detinguin. Una protesta a la frontera? Podria ser delictiu, però si és una protesta absolutament normal i corrent, entra dins la més absoluta legalitat constitucional.

VilaWeb estrena avui la sèrie “Dubtes de llengua”, que durarà tot el mes d’agost i que es publicarà cada dia feiner. L’agost de l’any passat vam publicar una sèrie semblant, titulada “Glops de llengua”. L’autor dels articles és Jordi Badia i Pujol, cap d’estil de VilaWeb.

A la sèrie s’hi tractaran, per exemple, confusions lèxiques, com ara la dels mots posar i ficar, o bé ortogràfiques, com les errades freqüents en l’ús de la ela geminada o bé la forma sisplau i més mots aglutinats. També hi ha articles destinats a aspectes sintàctics envitricollats, com ara l’ús correcte dels pronoms febles, o bé un dels apartats més complicats de les proves de selectivitat: els pronoms relatius.

Tots els articles són breus i, per tant, se centren a oferir solucions pràctiques i simples, sense descripcions ni explicacions llargues i complexes. A més, al final de cada article de la sèrie hi ha una imatge amb un esquema de resum.

The Washington Post · Loveday Morris i Sufian Taha

Un presoner palestí es va morir amb la melsa lesionada i unes quantes costelles trencades després de ser agredit per guàrdies de presó israelians.

Un altre es va morir agònicament perquè els metges del centre en què era detingut no van voler tractar la seva malaltia crònica. Un tercer va demanar ajuda a crits durant hores abans de morir-se.

Els detalls de les morts han estat corroborats per doctors de Metges pels Drets Humans Israel (PHRI) que van assistir a les autòpsies, els resultats de les quals han estat compartits amb les famílies i The Washington Post. Tots tres homes són entre els dotze palestins, pel cap baix, de Cisjordània i Israel que han mort a les presons israelianes d’ençà del 7 d’octubre, segons PHRI. Una xifra desconeguda de presoners de Gaza també han mort en captivitat israeliana d’aleshores ençà.

Grups de drets humans diuen que les condicions a les presons plenes a vessar d’Israel han empitjorat perillosament d’ençà de l’atac d’Hamàs contra Israel del 7 d’octubre. Presoners palestins ja alliberats descriuen pallisses rutinàries, sovint contra cel·les o seccions senceres, generalment amb porres i de vegades amb gossos. Diuen que els van negar menjar i atenció mèdica i que van ser sotmesos a tota mena d’abusos psicològics i físics.

The Washington Post ha parlat amb onze ex-presoners i mitja dotzena d’advocats, ha examinat registres judicials i ha revisat informes d’autòpsies. Les investigacions revelen violència i privacions generalitzades, i de vegades mortals, per part de les autoritats penitenciàries israelianes.

Mentre l’atenció internacional s’ha centrat en la situació dels detinguts de Gaza, particularment al camp de detenció de Sde Teiman, defensors de drets humans diuen que hi ha una crisi més profunda i sistèmica al sistema penitenciari d’Israel.

“La violència és generalitzada”, explica Jessica Montell, directora executiva del grup de drets israelià HaMoked, que ha treballat durant anys amb presos palestins. “Està tot molt massificat. Tots els presoners amb qui ens hem reunit han perdut quinze quilos.”

Tal Steiner, directora executiva del Comitè Públic contra la Tortura a Israel, atribueix els abusos, en part, a una atmosfera de venjança a Israel després de l’assalt d’Hamàs del 7 d’octubre. “És una combinació de sentiments individuals molt negatius i violents amb una manca de mecanismes de depuració de responsabilitats”, diu.

Quan demanem sobre els presoners que s’han mort empresonats d’ençà del 7 d’octubre, com també sobre més casos detallats en aquest article, el servei penitenciari d’Israel es limita a dir: “No som conscients de les reclamacions que descriviu, i fins on sabem, no s’han produït. No obstant això, els presoners i detinguts tenen el dret de presentar una queixa que serà examinada per les autoritats oficials.”

“Tots els presoners han estat detinguts d’acord amb llei”, continua el comunicat.

El Tribunal Penal Internacional considera ordres d’arrest contra el primer ministre Benjamin Netanyahu i el ministre de Defensa, Yoav Gallant, per les accions d’Israel a Gaza. Les condicions a les presons del país podrien esperonar més accions legals internacionals, segons que advertí el cap d’intel·ligència israelià Ronen Bar en una carta a les autoritats penitenciàries el 26 de juny. “Israel té dificultats per a defensar-se dels càrrecs de què és acusat, alguns dels quals són ben fonamentats”, escrigué en una carta revisada per The Post i publicada per primera vegada pel diari israelià Ynet.

El sistema penitenciari israelià, dissenyat per a 14.500 presoners, n’allotja ara uns 21.000, segons la carta. La xifra no inclou els 2.500 detinguts de Gaza, la major part dels quals continuen retinguts en instal·lacions militars.

“La crisi a les presons crea amenaces per a la seguretat nacional d’Israel, les seves relacions exteriors i la seva capacitat per a assolir els objectius bèl·lics que s’ha fixat”, conclogué Bar.

L’agència d’intel·ligència interna d’Israel, el Shin Bet, no ha respost a les preguntes de The Post sobre la carta de Bar.

Però Itamar Ben Gvir, el ministre de Seguretat Nacional d’extrema dreta d’Israel que supervisa el sistema penitenciari, ha estat impassible en la seva “guerra” contra els detinguts palestins. En una publicació a X aquest mes en resposta a Bar, es va vanagloriar d’haver “reduït dràsticament” el temps de dutxa dels presos i d’haver introduït un “menú de mínims” a les presons.

La solució més senzilla a la saturació de les presons, va dir, seria la pena capital.

L’oficina de Ben Gvir tampoc no ha volgut respondre a les preguntes de The Post.

“Tora Bora”

Per a Abdulrahman Bahash, de vint-i-tres anys, l’estada a la presó es va convertir en una sentència de mort. La seva família explica que era membre dels Brigades dels Màrtirs d’Al-Aqsa, considerat un grup terrorista per Israel i els Estats Units, i que va ser arrestat en connexió amb enfrontaments armats amb forces israelianes a la ciutat de Nablus, a Cisjordània.

El servei penitenciari d’Israel va dir que no podia detallar quines acusacions s’havien presentat contra Bahash, si és que se n’havien presentat.

Dos companys de cel·la de Bahash a la presó de Megiddo, una instal·lació al nord d’Israel on almenys tres presoners s’han mort d’ençà de l’octubre, en vinculen la mort a una pallissa particularment forta per part dels guàrdies al seu bloc al desembre. Tots dos van parlar sota condició d’anonimat per temor a represàlies.

Segons un presoner detingut a la mateixa secció, els agents van rastrejar totes les cel·les de l’ala i van emmanillar els presos un per un abans d’apallissar-los. Explica que pallisses semblants passaven dues vegades per setmana quan era empresonat.

Els guàrdies, explica, els van atacar “amb bogeria”. Després de la pallissa, Bahash i més membres de la seva cel·la van ser transportats a una àrea de cel·les d’aïllament coneguda com a “Tora Bora”, en referència a la xarxa de coves d’al-Qaida a l’Afganistan.

“El soroll dels crits dels presoners ressonava per tota la secció”, recorda. Bahash va tornar amb contusions profundes i es va queixar que podria tenir les costelles trencades. Quan va demanar assistència mèdica, els metges li van donar un simple analgèsic.

“Al final, era incapaç de mantenir-se dempeus”, diu. I afegeix: “L’ajudàvem a caminar com si fos un nen.”

Bahash va morir unes tres setmanes més tard, el primer de gener.

Una autòpsia va revelar “signes de lesions traumàtiques al pit dret i a l’esquerra de l’abdomen, causants de múltiples fractures de costelles i lesions a la melsa, potencialment com a resultat d’una agressió”. En aquests termes s’expressava un informe de Daniel Solomon, un metge de PHRI que va rebre permís de les autoritats penitenciàries per assistir a l’autòpsia.

El xoc sèptic i la insuficiència respiratòria derivats de les lesions van fixar-se com a causes de mort potencials. Els resultats oficials de l’autòpsia s’han mantingut fora de l’abast de la família, com també se n’ha mantingut el cos.

El Servei de Presons d’Israel no ha respost per què el cos no ha estat retornat als familiars.

Saeb Erekat, el cunyat de Bahash, explica que el jove era en plena forma física abans d’entrar a la presó i compara Megiddo amb un cementiri.

L’autòpsia de Bahash va ser una de les cinc a què els metges de PHRI van poder assistir en nom de les famílies dels presoners, després d’haver-ne demanat permís als tribunals.

Massificació i negligència

Els informes sobre la negació d’assistència mèdica són omnipresents en els testimonis d’ex-presos. La mort de Muhammed al-Sabbar, de vint-i-un anys, el 28 de febrer, podria haver estat evitada si la seva malaltia crònica hagués estat tractada correctament, segons Rosin de PHRI, que va ser a l’autòpsia.

La família de Sabbar explica que va ser arrestat per incitació a l’odi arran d’un seguit de publicacions que va fer a les xarxes. D’ençà que era petit, Sabbar tenia la malaltia de Hirschsprung, una condició que causa blocatges intestinals greus i dolorosos. Necessitava una dieta especial i medicació.

L’estómac de Sabbar va començar a inflar-se a l’octubre després d’haver-li negat la medicació, explica Atef Awawda, un dels companys de cel·la. Un metge de la presó li havia donat una única injecció a començament d’aquell mes, recorda Awawda, però va dir a Sabbar que no ho expliqués a ningú. “Aquesta va ser l’última vegada que va rebre medicació”, diu.

“La mort de Mohammed podria haver estat evitada”, deia la carta de Rosin a la seva família.

Quan finalment va ser dut a urgències, “la seva condició ja era tan dolenta que les possibilitats de salvar-lo eren escasses”, conclogué l’informe.

Una xifra rècord de 9.700 presoners palestins eren retinguts en centres israelians al maig, segons Addameer, una organització de drets dels presoners palestins. Aproximadament 3.380 d’aquests presoners eren detinguts administratius; és a dir, detinguts sense càrrecs ni judici. Les xifres no inclouen presoners de Gaza; les autoritats israelianes no volen revelar exactament quants gazians han estat detinguts ni on són.

Les cel·les, dissenyades per a sis persones, a vegades en contenien el doble, segons que expliquen ex-presos. Alguns relaten que els van treure les cobertes de les finestres de la cel·la a l’hivern per fer-los passar més fred. Uns altres diuen que la megafonia reproduïa incessantment l’himne nacional israelià a gran volum; deixaven els llums encesos de nit per pertorbar el son dels presos.

Un presoner palestí va ser agredit davant un jutge mentre assistia a una audiència per videoconferència el novembre passat, segons registres judicials a què ha tingut accés The Post.

“Podem sentir en segon pla els crits de persones que són agredides”, deien les actes del tribunal. Quan el jutge començà la intervenció, els crits pararen.

“Política de fam”

La violència i la negligència mèdica, segons ex-presos, sovint anaven acompanyades de la privació de menjar. Tots els presos amb què The Post ha pogut parlar expliquen que van perdre una quantitat significativa de pes a la presó, entre quinze quilos i vint-i-dos.

El periodista Moath Amarneh, empresonat durant sis mesos a Megiddo després d’haver filmat manifestacions a Cisjordània, diu que la seva cel·la de sis persones va arribar a contenir-ne quinze durant el seu empresonament. Els presos, explica, compartien un plat de verdures i iogurt per esmorzar. Per dinar, cada presoner rebia mitja tassa d’arròs, i la cel·la –independentment de la xifra de presos que acollís– havia de repartir-se un plat de tomàquets o col tallada. En un dia bo, hi podria haver salsitxes o mongetes. El sopar generalment consistia en un ou i algunes verdures.

“Amb prou feines n’hi ha prou per a sobreviure”, diu l’advocada Aya al-Haj Odeh, que explica que alguns dels seus clients rebien tan sols tres llesques de pa el dia i tenien accés limitat a aigua potable.

L’Associació per als Drets Civils a Israel va presentar una petició al Tribunal Suprem a l’abril sobre allò que va anomenar “política de fam”. Ben Gvir va escriure al grup per assumir l’autoria d’aquesta política i va dir-los que treballava per empitjorar les condicions dels presos com a estratègia de dissuasió.

Muazzaz Obayat amb prou feines podia caminar quan va sortir de Ktzi’ot, al sud d’Israel, la setmana passada. Va ser arrestat després del 7 d’octubre per la sospita de tenir vincles amb Hamàs, però no va ser acusat formalment.

Els cabells negres i arrissats i la barba estan descuidats; els pòmuls sobresurten i els ulls s’enfonsen.

En una clínica a la ciutat cisjordana de Beit Jala on rep atenció mèdica, diu que no estava segur de la seva edat ni de les edats dels seus cinc fills.

“No sé res més que l’empresonament”, explica.

Obayat, que havia estat culturista afeccionat, diu que ha perdut més de quaranta-cinc quilos en nou mesos.

Xiuxiueja mentre descriu com un guàrdia el solia agredir sexualment amb una escombra. Els metges que l’atenen expliquen que té estrès post-traumàtic i desnutrició.

“És Guantánamo”, diu.

Hajar Harb, a Londres, i Lior Soroka, a Tel-Aviv, han contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

En català –això ho sap tothom– diem bon dia i bona nit, en singular. Per això molta gent es va adonar que la salutació bones tardes, ben viva al Principat anys enrere, era un castellanisme, un calc del buenas tardes espanyol. Però no tothom sabia que, de fet, tarda ja és un mot procedent del castellà, com deixa clar i explica el diccionari Alcover-Moll.

Set refranys d’estiu en català 

De fet, el mot tarda no es fa pas servir a tot el país: a les Illes Balears es diu horabaixa i al País Valencià s’hi empra sobretot un altre mot genuí: vesprada.

Això fa que s’hagin acabat escampant tres salutacions, segons el territori on visquem: bona tarda, bona vesprada i bona horabaixa (o bones tardes). Però, compte, aquest esquema de tres salutacions durant el dia també és una còpia del castellà, diferent del del francès, del de l’italià i del del català tradicional.

Per això hi ha qui proposa de recuperar l’esquema propi: dir bon dia mentre és de dia i bona nit en el moment d’acomiadar-se, a la nit.

Vocabulari estival de supervivència en català 

A tot això hi hem d’afegir encara un altre fet diferencial: el castellà no té el vespre i nosaltres sí, com també el tenen el francès (soir), l’italià (sera), l’anglès (evening), l’alemany (Abend)… I, en coherència amb això, a les Illes Balears es manté la salutació bon vespre, que comença quan es fa fosc i s’acaba quan hom pren comiat d’algú, o quan se’n va a dormir, una salutació que també tenen les llengües que hem esmentat abans.

Paradoxalment, al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans hi podem trobar el calc bona tarda i, en canvi, hi manca el genuí bon vespre.

Tot això ho trobareu molt ben explicat en aquests dos articles del doctor Gabriel Bibiloni: “‘Bon dia’ tot el dia” i “I ‘bon vespre’ quan és fosc”.

Renegar i insultar: més enllà de ‘joder’ i ‘gilipollas’

 

 

 

Imaginem-nos, us propose un exercici teòric, que el 31 de juliol de 2025, d’ací a un any, hi ha una reunió dels presidents Sánchez i Illa al palau de la Moncloa i que, quan s’acaba, tots dos fan una conferència de premsa en què ens expliquen que la comissió bilateral estat espanyol-Generalitat, que presideixen, ha decidit que el model de finançament pactat amb ERC i els Comuns per a la investidura resulta que no es pot aplicar perquè no hi ha una majoria clara al congrés espanyol per a aprovar-lo i intentar-ho tensaria massa el bloc d’investidura. Que ho deixen córrer, vaja.

Imaginem-nos, és un altre exercici teòric, que d’ací a mig any –o abans, perquè s’actualitza cada mes– entrem al web del Departament d’Administració i Funció Pública i ens sorprèn comprovar que –per dir alguna cosa– el sottogoverno dels departaments o les direccions d’Igualtat, Territori, Difusió, Tercer Sector, Món Rural i, posem per cas, Economia no ha canviat gaire. És a dir, que hi ha molts càrrecs d’Esquerra Republicana que hi han romàs instal·lats còmodament i en continuen cobrant, malgrat que el seu partit formalment se n’ha anat a l’oposició.

O imaginem-nos, novament en un pur exercici teòric, que el president Salvador Illa, el dia de la presa de possessió a Palau mateix, en el nou i renovat espai solemne de la casa, decideix de ser coherent amb si mateix i fa una part del discurs en castellà, i trenca així amb la tradició inaugurada per Francesc Macià i que s’ha mantingut inalterada fins avui.

Hi hauria moltes reaccions i ben variades, segur. Però en realitat no n’hi hauria cap que servís de res perquè no aconseguiria de canviar el fet fonamental i irreversible que Salvador Illa seria president de la Generalitat i ho continuaria essent –per més que els Comuns o ERC s’enfadassen molt amb ell.

De fet, ara que ho pense, no cal ser tan imaginatius. El president Pere Aragonès va ser investit gràcies a un primer acord amb la CUP que incloïa una moció de confiança al segon any que no es va complir mai, i també gràcies a un pacte independentista amb Junts que es va acabar abruptament quan aquest partit se’n va anar del govern. Tots dos partits es van enfadar molt i molt i van arribar a maleir en públic el dia que havien donat els vots a ERC, però el president Aragonès va continuar governant sense més ni més. Simplement, ja tenia la investidura a la butxaca.

Un dels defectes substancials de la democràcia que tenim és, precisament, l’ús pervers dels temps, en plural. I un exemple magnífic l’acaba de donar el PSC. En un comunicat han dit, sense que els haja caigut la cara de vergonya, que no pensaven dir res sobre el pacte a què havien arribat amb ERC fins després de la votació dels militants republicans. Per què? Ho sabem tots: perquè el que diran després podria fer que alguns militants divendres votassen que no. És moralment reprovable que callen? I tant que sí. És important, significatiu, allò que dirien avui i que xocaria amb la narrativa que ven Esquerra? Ausades que ho és. Seria bo, seria decent, per als militants d’Esquerra, anar a la votació sabent què en diu en realitat el PSC? Seria imprescindible. Passarà? I ca! No passarà, perquè el temps –els temps que es fan servir– en política és sempre una condició indispensable per a l’engany.

És cert que no és pas cap sorpresa. Cal reconèixer, a favor nostre, que sembla que sempre ha estat així en política, almenys d’ençà que tenim registres de la cosa pública. No sóc un gran especialista en la Grècia clàssica, però encara recorde com em va sorprendre la coincidència entre Tucídides i Plutarc a l’hora d’explicar les trampes i els enganys d’Alcibíades. Jugar amb el temps, doncs, és una pràctica acreditada que permet la preparació, l’adaptació i la creació de narratives manipulades planificades només per a aconseguir un propòsit; narratives fungibles que deixen de tenir sentit i valor l’endemà d’haver aconseguit allò que es volia.

Però, dit això, cal dir també que l’abús continuat d’aquesta pràctica acaba generant anticossos en la societat, en una societat que es torna cada dia menys vulnerable a les manipulacions, més escèptica sobre què li proposen i més decidida en l’acció. I ací la cosa es torna interessant, molt interessant, perquè és quan apareixen les revolucions.

Avui m’arriben molts missatges en aquesta línia, molta gent se sent aclaparada per l’evidència de la trampa i per la seguretat que, malgrat tot, no acabarà passant gairebé res. Que Illa serà investit i que no es complirà el pacte d’investidura. Argumenten que la gent està desmobilitzada, que els dos partits ja han allargat el teatret de manera que ens situem en ple agost… En definitiva, hi ha molt de pessimisme sobre el futur immediat del país. O sobre el futur en general.

No tornaré a explicar que el Primer d’Octubre també va ser una revolta contra el sistema polític per no repetir-me, ni tornaré a invocar Wolin i la seua encertada explicació de què significa i significarà aquell dia. Però, si m’ho permeteu, sí que m’agradaria explicar-vos una historieta francesa que, precisament en la situació que vivim, em sembla especialment important.

El 15 de març de 1968, un col·lega, el periodista de Le Monde Pierre Viansson-Ponté, va escriure un article editorial que es titulava “Quan França s’avorreix” –el podeu trobar ací. L’article és magnífic i l’autor s’hi demanava com caram podia ser que amb totes les tensions que hi havia al món i que hi havia a la societat francesa en aquell moment, el panorama polític semblés tan tranquil i inalterable, tan avorrit. La sensació que no podia passar res de res era tan gran, que a l’última línia del text alertava i tot que “encara morirem d’avorriment!”. Aquell dia no hi havia res que presagiés que una setmana més tard un grupet d’estudiants –entre els quals, el meu estimat Serge July, que acabaria essent el director de diari més brillant de la història de França– ocuparia un edifici administratiu a la facultat de Nanterre i així encetaria allò que dos mesos després el món sencer, i les generacions futures, coneixeríem com el Maig del 68.

Aquella calma, l’avorriment que descrivia tan bé Pierre Viansson-Ponté, era tan aparent com falsa: l’engany continuat i repetit de la classe política en realitat carregava la ràbia social.

 

Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense cap mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també

 

PS1. Oriol Bäbler entrevista avui el magistrat emèrit del Tribunal Suprem espanyol José Antonio Martín Pallín: “Si Llarena no allibera Puigdemont, cometrà un delicte”

PS2. Hem demanat l’opinió sobre la ja famosa proposta de fiscalitat prevista al pacte entre ERC i el PSC a un ventall plural d’economistes. Són Miquel Puig, Oriol Amat, Guillem López-Casasnovas, Germà Bel i Josep Reyner. Les seues respostes i consideracions, que podeu suposar que són ben diferents, les trobareu ací.

PS3. Sembla mentida, però avui comença l’agost. I a VilaWeb us oferim un seguit de continguts especials per a un mes que en teoria havia de ser de vacances. Us en destaque els “Dubtes de llengua”, que amb un estil ben acreditat ens regalarà cada dia Jordi Badia i Pujol. Avui, el primer: “Diem ‘bon dia’ tot el dia?”

Després d’un torcebraç polític que s’ha allargat setmanes, si no mesos, ERC va anunciar dilluns que havia tancat un pre-acord amb el PSC per a investir Salvador Illa president de la Generalitat de Catalunya. Durant el procés de negociació, la formació va posar la revisió del model de finançament autonòmic de condició indispensable de cap pacte amb els socialistes.

Però els detalls del pre-acord, fets públics dimarts, han suscitat més dubtes que no n’han respost. Catalunya realment sortirà del règim comú? El PSOE realment complirà les promeses contretes al text? El sistema català està preparat per assumir la gestió de l’IRPF a partir de l’any vinent? I, si efectivament l’acaba assumint, quan es transferirà la gestió de la resta d’imposts?

Tots els interrogants que el pre-acord ERC-PSC per a investir Illa no respon

Per respondre aquestes preguntes, VilaWeb s’ha posat en contacte amb economistes com ara professors Oriol Amat, Germà Bel, Guillem López Casasnovas, Miquel Puig, secretari d’Afers Econòmics i Fons Europeus del Departament d’Economia i Hisenda, i Josep Reyner, membre del col·lectiu Economistes pel Benestar i de la Comissió d’Economia Catalana del Col·legi d’Economistes de Catalunya. En aquest article, tots cinc valoren la proposta, n’analitzen l’abast i implicacions i en desgranen els principals punts forts i febles, tot esperant el resultat de la consulta als militants d’ERC que decidirà demà si el pacte per a la investidura d’Illa acaba arribant a bon port.

Fa unes quantes setmanes, VilaWeb ja va parlar amb alguns d’aquests experts per analitzar la proposta de finançament singular del govern català. Podeu llegir aquell article ací.

“Estic molt content amb les intencions, però ja veurem què passarà després amb la resta”

Oriol Amat, catedràtic d’economia financera i comptabilitat de la Universitat Pompeu Fabra (UPF)

—Com el valoreu, el pre-acord?
—La valoració és mixta. Si agafem el preàmbul del pacte i de la part de finançament, la música sona molt bé, si més no pel que fa a les intencions. Passa que després, quan arriba l’hora de concretar, tot queda subjecte a la voluntat política que hi hagi al govern espanyol i al govern de la Generalitat. Hi ha temes molt importants que no s’han concretat. Per exemple: està bé quan es diu que la Generalitat recaptarà el 100% dels imposts i que després pagarà un percentatge sobre les despeses comunes de l’estat espanyol i un altre per la solidaritat. Això està molt bé, però tot queda subjecte als acords que facin el president Sánchez i el president Illa. Ara com ara, això no s’ha acordat. Un altre exemple: quan es diu que es pagarà un percentatge sobre les despeses de l’estat, no es concreta si aquest percentatge serà segons la població, del PIB… Quan es diu que s’aportarà a la solidaritat i que s’aplicarà el principi d’ordinalitat, no es diu com es farà res d’això. Per a respectar l’ordinalitat hi ha d’haver un mètode de càlcul. N’hi ha uns quants, i en cap moment no es diu quin es farà servir. Les intencions estan bé, però no es concreta res. L’experiència de les darreres dècades diu que un pacte d’aquesta mena no arribarà a bon port, però potser és el millor pacte que es pot fer.

—El text del pre-acord no fa cap referència a sortir del règim comú. Com es diferencia d’un concert econòmic?
—Quan cada any es calcula la quota, el govern espanyol i el basc aproven un document d’una pàgina i mitja en què surt la quantitat que cal pagar. És un sistema molt simple. El règim comú, en canvi, és un sistema en què cada any, per a saber què reben o paguen les comunitats, es publiquen centenars de pàgines, amb un sistema incomprensible i amb molt poca transparència. Ara, el document diu que hi haurà una relació bilateral, però no concreta com serà. Novament, dependrà de les voluntats polítiques que hi hagi a la Generalitat de Catalunya i al govern espanyol en els anys futurs. Ara com ara, les concrecions que tenim són molt lluny d’un concert fiscal com el del País Basc.

—Us sobta que no s’hagi fixat un calendari per al traspàs dels imposts, més enllà de l’IRPF?
—La intenció és molt bona, però cal concretar. Els temes fonamentals no es determinen, queden pendents de futures negociacions. Es parla de fer un seguiment cada sis mesos, quan el seguiment hauria de ser mensual. No es preveuen garanties d’incompliments: per exemple, podria incloure’s una clàusula que estipuli que, si l’estat no compleix les inversions en infrastructures programades, transfereixi els recursos a la Generalitat perquè els inverteixi directament el govern. Tot acaba depenent de les voluntats polítiques futures del govern espanyol i de la força negociadora que tingui el govern de la Generalitat. Dit d’una altra manera: depenem de voluntats polítiques futures. Si realment aquesta vegada no passés com totes les altres –és a dir, que s’incompleixi gairebé tot–, Catalunya avançaria. Però és això que dic: els aspectes tècnics no s’han resolt, i es podrien haver quantificat i concretat perfectament. Per exemple, quan el pre-acord diu que Catalunya aportarà les despeses de comunes de l’estat d’acord amb un percentatge estipulat, simplement calia afegir quin seria aquest percentatge. Com que no s’ha concretat, tot depèn de què es faci en el futur. Estic molt content amb les intencions, però ja veurem què passarà després amb tota la resta.

“Si no hi ha full de ruta, potser és perquè tothom té molt clar que no es complirà”

Germà Bel, professor d’economia de la Universitat de Barcelona

—Com valoreu, el pre-acord?
—Fins que no hagi sentit les explicacions del PSC, no podré valorar-lo. És un acord molt eteri, sense percentatges ni números. L’únic compromís és la recaptació, però tampoc no diu si serà a càrrec una agència íntegrament de la Generalitat o bé compartida amb l’estat. Crec que fins que dissabte el PSC no es pronunciï l’acord no es pot valorar políticament. Sé que és una llàstima perquè la consulta és divendres, però un acord depèn de les interpretacions, i fins que no hi hagi la interpretació de l’altra part no sabrem quin compromís s’assumeix ni tampoc quina substància té ni com se segueix. De moment, si més no, sabem què no és. No és un concert, no és sortir del règim comú. Per exemple, diu que el pagament dels serveis a l’estat es farà segons uns percentatges de participació dels imposts: això és exactament com el sistema que tenim ara. Ara mateix hi ha imposts –com l’IRPF, l’IVA i els imposts especials–, en què un percentatge el té la Generalitat i l’altre l’estat. Sabem què no és, però no sabem què és. Per a saber-ho exactament necessitem la interpretació del PSC, i, de fet, del PSOE.

—El text del pre-acord no fa cap referència a sortir del règim comú. Com es diferencia d’un concert econòmic?
—L’acord proposa un model semblant al dels estats federals alemanys, en què la sobirania és molt baixa, pràcticament nul·la. En aquest model, els estats gestionen la recaptació però no pas els recursos, que són decidits per lleis federals. Això és el que n’he entès, si més no. El text no diu si l’administració tributària seria íntegrament catalana o no. El precedent de Rodalies, per exemple, era mixt, però aquí no en diu res. Òbviament, això no és un concert: un concert no es basa en quina administració recapta sinó en qui té la sobirania fiscal –qui té els recursos– i paga una quantitat pels serveis prestats. El paral·lelisme seria molt més l’alemany i no pas el concert basc o navarrès. No té característiques concomitants.

—Us sobta que no s’hagi fixat un calendari per al traspàs dels imposts, més enllà de l’IRPF?
—És que no hi ha cap traspàs de cap impost, a l’acord. No pot haver-hi un calendari perquè no hi ha cap traspàs. El fet que l’Agència Tributària catalana recapti l’IRPF no vol dir que l’impost es traspassi. Recaptar l’impost no vol dir que l’impost sigui de titularitat catalana. L’impost de successions o el de patrimoni estan cedits, però l’IRPF no està cedit, està participat, i l’acord no preveu cap novetat, en aquest sentit. Per tant, és normal que no hi hagi un calendari. El concert basc diu que les diputacions forals són sobiranes fiscalment: fan la seva llei d’IRPF, la que volen, la que els passa per les assemblees legislatives provincials. Mireu si és diferent, el sistema. Allí és de sobirania fiscal, i aquí és participat. Això no és un concert, això és jugar amb les paraules. Si no hi ha full de ruta, potser és perquè tothom té molt clar que no es complirà.

“No em preocupa tant la lletra petita de l’acord com la dificultat de tramitar-lo”

Guillem López Casasnovas, catedràtic d’economia de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona (UPF) i president del Consell Assessor en Política Econòmica de Catalunya (CAPEC)

—Com el valoreu, el pre-acord?
—No em preocupa tant la lletra petita de l’acord –l’excusa que no tot s’ha precisat i reglamentat, que ja és normal en aquesta mena de pactes– com la dificultat de tramitar-lo. Dit això, la meva visió general del pacte és positiva. D’entrada, Catalunya passarà a tenir una caixa pròpia: encara que tan sols gestioni l’IRPF i li resti la quota de solidaritat, sempre que es respecti el principi d’ordinalitat, passarà a tenir uns 5.000 milions d’euros, pel cap baix, que fins ara gestionava l’estat. Aquests diners haurien de servir per a suplir tots els dèficits recurrents que té l’economia. Quina és la paradoxa? Que aquest acord, que es negocia amb dents i ungles per part dels independentistes, donarà els diners per lluir-se al nou president i el seu govern.

—El text del pre-acord no fa cap referència a sortir del règim comú. Com es diferencia d’un concert econòmic?
—El més significatiu d’aquest acord és que, per primera vegada, es trenca amb el règim comú, per més que l’estat faci mans i mànigues per a dir que aquest sistema es pot generalitzar a més territoris. Encara que no acabés representant cap augment de finançament, només pel fet de sortir de tot aquest parany procedimental –de l’anivellament horitzontal o bé del consell de política fiscal interautonòmic, per exemple– jo ja el donaria per bo. En el sistema actual, l’estat ho recapta tot, estima les necessitats de cada comunitat i fa una transferència. Ara anem cap a un model en què Catalunya començarà a recaptar l’IRPF i tindrà caixa pròpia, i posteriorment farà una contribució a l’estat perquè faci l’anivellament vertical que vulgui amb aquests diners. Si això no és diferent del règim que tenim ara, jo ja no sé què dir. Assegurar que és el mateix em sorprèn molt, sincerament. Però com es diferencia aquest sistema del model basc? Doncs que, en el cas del País Basc, qui recapta els impostos són les diputacions, i que la quota no contribueix a la redistribució.

—Us sobta que no s’hagi fixat un calendari per al traspàs dels imposts, més enllà de l’IRPF?
—No em preocupa, no. I per què no em preocupa? Doncs perquè crec que no és factible que un organisme com l’Agència Tributària Catalana (ATC), que té vint-i-tres inspectors, pugui gestionar tots els impostos que es recapten a Catalunya. Fins i tot veig difícil que pugui assumir l’IRPF tota sola, que el calendari marca que haurà de començar a gestionar el 2025. No és factible, això. Per tant, què crec que seria normal que passés? Doncs que l’Agència Tributària estatal assumeixi aquesta càrrega de feina, d’acord amb les directrius de la Generalitat, mentre no es transfereixin els recursos necessaris –materials i humans– a la futura agència catalana. Però dir que l’ATC podrà gestionar tota aquesta feina demà passat, com aquell qui diu, és senzillament irreal. Si vols desqualificar l’acord, pots dir que amb vint-i-tres inspectors a l’ATC això no funcionarà. Crec que la implantació serà més progressiva. Mentrestant, no em suposa cap problema que sigui l’agència estatal qui recapti els imposts en coordinació amb la Generalitat.

“Francament, no m’esperava un acord tan positiu”

Miquel Puig, secretari d’Afers Econòmics i Fons Europeus del Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat

—Com el valoreu, el pre-acord?
—L’he de valorar molt positivament perquè estableix dos elements clau. El primer, que la recaptació de tots els impostos serà a càrrec de la Generalitat, que es finançarà a còpia de restar de la recaptació el cost dels serveis prestats per l’estat més una quota de solidaritat amb la resta de comunitats autònomes. El segon, que aquesta aportació serà limitada pel principi d’ordinalitat. El primer té una importància política extraordinària; el segon implica una millora molt substancial dels ingressos de la Generalitat i, per tant, una reducció molt significativa del dèficit fiscal. Francament, no m’esperava un acord tan positiu.

—El text del pre-acord no fa cap referència a sortir del règim comú. Com es diferencia d’un concert econòmic?
—Sortir del règim comú significa deixar de finançar-se d’acord amb el càlcul que fa l’estat del cost de les competències de la Generalitat i passar a finançar-se per la diferència entre la recaptació i una aportació a l’estat. El pre-acord estableix exactament això. La diferència amb el concert basc és el càlcul de la transferència a l’estat, que en el cas del pre-acord inclou una quota de solidaritat que no és prevista en els mecanismes basc i navarrès.

—Us sobta, la manca de concreció del pacte? Per exemple, no s’ha fixat un calendari per al traspàs dels imposts, més enllà de l’IRPF.
—Gens. El traspàs de l’IRPF és, amb diferència, el més important i és previst per a la campanya del 2025, que és un objectiu molt ambiciós. Sobre la resta, i en el supòsit que el pre-acord fos aprovat per la militància d’ERC, implantació serà extremadament complicada per raons tècniques i, sobretot, polítiques.

“L’única garantia que tot això arribi a bon port és que el PSOE i ERC es continuaran necessitant mútuament”

Josep Reyner, membre del col·lectiu Economistes pel Benestar i de la Comissió d’Economia Catalana del Col·legi d’Economistes de Catalunya

—Com el valoreu, el pre-acord?
—Si ens hem d’atenir a la lletra petita del pacte, et diria que és un moviment de fons important des del punt de vista qualitatiu. Que el PSC accepti totes les coses que es diuen em sembla significatiu. Però quan llegeixes el text, evidentment, veus que òbviament tot això està per desenvolupar: com a pacte, és bàsicament una de manifestació de principis. Des del punt de vista de la concreció, hi ha molt poc a comentar. Pràcticament no hi ha xifres; no hi ha detalls de com funcionarà la quota de solidaritat ni tampoc de com es repartirà el cost dels serveis comuns, per exemple. Sobre el calendari, crec que anem justos de temps per a complir els compromisos que s’estableixen a l’acord. El que vull dir és que, per una banda, el pacte em sembla molt important. Però, per una altra, és evident que haurà de superar una cursa d’obstacles molt important per arribar a bon port. Ara s’obre un període continu de negociació i de nous pactes, de modificacions legals molt importants que requeriran majories parlamentàries que, ara com ara, no poden assegurar-se. Des d’un punt de vista qualitatiu, el pacte em sembla bé. Però és difícil d’entrar gaire més en profunditat, perquè ara com ara tampoc en tenim gaires detalls més.

—El text del pre-acord no fa cap referència a sortir del règim comú. Com es diferencia d’un concert econòmic?
—Sempre he defensat que la proposta de finançament singular de la Generalitat no era pròpiament un concert, perquè contenia un pacte de solidaritat explícit. Aquesta, per mi, és la diferència principal amb els concerts que coneixem. Si em preguntes si quedarem més ben parts o més mal parats que ara, amb aquest pacte, la resposta és que no ho sé: tot dependrà de com es concreti. Em sembla que és un pacte que va pel bon camí, si més no per aquells que sempre hem defensat que calia anar cap a un sistema amb més autonomia financera i solidaritat fiscal. Segurament això implica una falta de concreció –una certa ambigüitat– que ens obligarà a anar seguint i vigilant de prop com s’aplica l’acord.

—Us sobta, la manca de concreció del pacte? Per exemple, no s’ha fixat un calendari per al traspàs dels imposts, més enllà de l’IRPF.
—Crec que és poc realista esperar que tot quedi estipulat en una primera versió. Tots aquells que es queixen que el pacte no és concret tenen tota la raó al món. Ara, també és veritat que és un pacte que va en una direcció que, fins ara, no havíem vist mai per part d’un partit d’obediència estatal, si més no aquestes darreres dècades. És veritat que no hi ha concreció, però probablement aquest serà el preu del pacte. Caldrà que esperem a veure què passa i com es concreta el pacte, però és clar que s’hi haurà de posar alguna cosa més que intenció. L’única raó per la qual no hem de partir per la presumpció que això sigui paper mullat és que, senzillament, el PSOE i ERC es continuaran necessitant mútuament. No oblidem que, a la tornada de l’estiu, tindrem una segona ronda de negociació: el pressupost espanyol. Per tant, és evident que hauran de continuar parlant. A curt termini, l’única garantia que hi ha que tot això arribi a bon port és que el PSOE i ERC es continuaran necessitant mútuament.

“Milà i Camps es tornà una mica guillat, es va creure una mena de Llorenç de Mèdici; va cridar tots els pintors, tots els escultors, tots els orfebres. Al Palau de la Generalitat, la follia de Milà i Camps va quedar pintada a les parets amb les pintures més grotesques i més infames que s’hagin pintat mai. Una colla d’artistes desaprensius interpretaren la història reaccionària d’Espanya al gust de Milà i Camps.” Ho va escriure Josep Maria de Sagarra a Vida privada i es podia observar fins fa ben poc al Saló de Sant Jordi. Fins avui, que el president de la Generalitat Pere Aragonès ha donat per inaugurada la restauració de la considerada sala més noble del palau. “Al fantàstic aristòcrata se li convertí la visió del món en una mena de manicomi d’arestes gòtiques; l’arquitecte Rubió i Bellver li anava inflant el cap amb una manxa perquè la seva follia gòtica fos més monstruosa. Milà i Camps volia que li donessin el toisó d’or, volia que el fessin virrei de Catalunya, i volia entrar a la catedral dins d’una carrossa tirada per tots els lleons del parc. A Madrid deixaven que es distragués amb les seves rutilants criaturades…”

Un acte amb aire de reivindicació institucional

Si bé l’any 1932 el conseller de Governació d’aleshores, Josep Tarradellas, va començar la primera retirada d’alguns dels quadres nacional-catòlics i carpetovetònics de la sala noble instal·lats durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, no va ser fins a l’any 2019, durant la presidència de Quim Torra, que es va posar fil a l’agulla. El projecte d’obres es va fer seguint els criteris establerts per una comissió d’experts, que van determinar que calia ser respectuosos amb els valors renaixentistes originals i, alhora, respectar el criteri de reversibilitat en l’àmbit patrimonial. És a dir, que calia protegir i restaurar totes les pintures, incloses les dels arcs, que són fetes sobre la pedra, a diferència dels murals –vint-i-quatre pintures sobre tela de gran format a les parets i quaranta-cinc al sostre i la cúpula, sota les quals no s’hauria de trobar res– que s’han retirat i que ocupen més de 850 metres quadrats.

L’acte de presentació ha estat batejat com “Reneix Sant Jordi”, amb un joc de paraules entre el Renaixement, al qual pertany la sala dissenyada per l’arquitecte Pere Blai, i la nova naixença d’una sala que, tal com ha dit el president Aragonès, ha recuperat la llum i s’ha desprès de la foscor imposada per la dictadura primoriverista. Podem imaginar els pensaments dels presidents Pujol, Maragall, Montilla, Mas o Puigdemont contemplant Reis Catòlics, reconquestes i batalles de Lepant… sobre els seus caps. No va ser fins al president Torra, que ho tenia entre cella i cella, que es van fer els passos convenients per a retirar-les i, així li ho ha agraït el seu successor durant l’acte. La interpretació de la cançó de Raimon “Jo vinc d’un silenci”, a cura de Joan Reig i Elena Gadel, amb aires de rumba i havanera, ha estat el preludi d’un acte, amb el govern al complet, el president i la mesa del parlament, diputats, alts càrrecs i tota classe d’autoritats, representants de la societat civil, etc., que amb la incògnita del vot definitiu dels militants d’ERC a l’acord d’investidura entre aquesta força i el PSC, tenia l’aire d’un comiat. Un comiat que, d’alguna manera, volia ser també una reivindicació de la presidència i la Generalitat. Així, Aragonès ha volgut recordar que aquella estança de més de quatre-cents anys era un símbol de la permanència i la continuïtat d’una institució que és l’expressió històrica de la voluntat d’autogovernar-se dels catalans, nascuda de l’acord entre les corts i el rei per a recaptar els imposts i defensar els drets dels ciutadans. “La dimensió històrica de la Generalitat és el que hem de preservar sempre”, ha deixat dit Aragonès com si es tractés d’un missatge per al seu successor in pectore, abans de recordar que, segons el Diccionari etimològic i complementari de Joan Coromines, la Generalitat equivalia a tota la nació.

La recuperació de la majestuositat de la sala més noble del palau

La recuperació de la majestuositat, la força i el valor de l’aspecte original del saló ha estat abans de tot detallada per Mireia Mestre Campà, directora del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC). Mestre ha destacat, en primer lloc, la transformació més evident, que és l’entrada de llum natural i la desaparició de les pintures fosques que omplien l’espai, que el converteixen ara en diàfan, alleugerit i serè enfront de la sensació pensant de l’anterior decoració. Amb la intervenció, ha destacat, s’ha recuperat l’aspecte original dissenyat per Blai, sense caure en la fal·làcia de l’autenticitat o la puresa. El resultat dels treballs inaugurats avui ha estat la recuperació, fins on ha estat possible, de l’arquitectura del mestre Blai i el seu estat original, tant en la forma com els materials. Per això ha calgut treballar en la neteja, consolidació i recuperació de l’estuc de calç original i en la restauració de la policromia renaixentista apareguda, tal com vam explicar, als arcs del sostre. Sobre l’acabat arquitectònic dels paraments, s’han fet igual que l’acabat del sostre, de manera que també se n’ha recuperat l’estuc original. A les faixes perimetrals entre capitells, en forma de fris, s’ha optat per una solució fidel al projecte original, amb obra i acabat d’estuc de calç i sorra, i el sòcol s’ha restituït en pedra.

L’operació no ha estat exempta de sorpreses. Sobre això, ha destacat que durant l’obra s’han trobat vestigis dels treballs de decoració encarregats pel president de la Mancomunitat Enric Prat de la Riba a l’artista uruguaio-català Joaquim Torres i García, amb uns murals al·legòrics que havien de ser un manifest artístic del Noucentisme. Amb la mort de Prat, el projecte va restar inacabat. Ara amb el nou Saló Sant Jordi tenim més pistes d’aquella obra mítica, que va ser substituïda per allò que el sempre prudent crític d’art Joan-Francesc Ràfols considerava, sense embuts, una infàmia artística. Per tant, el renaixement del Saló tenia alguna cosa d’acte de desgreuge amb Torres García, enguany que fa cent cinquanta anys que va néixer a Montevideo.

“Se li nota que és català quan parla castellà; presenta dificultats en aquesta llengua. Potser hauríeu de fer que veiés més dibuixos en castellà”, suggereix la mestra a la mare d’una criatura. Entristida, contrariada i enrabiada, una amiga em narra una situació, que, de tan perversa, acaba enfurismant-me a mi.

Sabem que algú ens detesta, que ens odia, bé perquè ens ho comunica verbalment amb paraules carregades de ràbia, de menyspreu, bé perquè té actituds violentes de tota mena cap a nosaltres o, fins i tot, perquè en la seva manera d’ignorar-nos ens va retallant drets amb la clara intenció de deixar-nos desarmats, reduïts a la mínima expressió, al no-res. Aquestes són les múltiples cares visibles de l’odi. Patir qualsevol d’aquests atacs ens converteix en víctimes, però el més perillós de l’odi com a poder destructor, el més perillós de ser odiat és el fet de permetre que el virus de l’odi que llancen sobre nosaltres ens entri torrent sanguini endins i ens habiti fins a aconseguir que creguem que som mereixedors de qualsevol tracte vexatori.

Quan l’odi que ve de fora acaba convertit en autoodi, quan som nosaltres mateixos que arrabassem l’espasa al nostre contrincant i ens l’enfonsem al mig del pit, quan comencem a sentir vergonya de qui som i actuem per complaure aquells qui ens odien, hem perdut definitivament la batalla. Això és exactament el que vaig pensar quan la meva amiga em va comentar el que li havia recomanat la mestra de la seva criatura. Hi poso context. Tinc una parella d’amics que viuen a un poble petit de Catalunya, d’uns mil habitants (un llogaret lingüístic; un dels darrers bastions de resistència de la llengua catalana). Un poblet amb una escola on, miraculosament, encara se sent parlar català al pati, i també, majoritàriament, dins les aules i pels carrers. Els meus amics tenen una criatura de nou anys. A la sessió de tutoria, la mare queda astorada quan la mestra li recomana que converteixin la llengua castellana en una llengua més habitual per a la seva criatura, perquè quan parla castellà, se li nota que és català. La mestra demana si a l’entorn hi ha familiars o amics amb els quals la criatura pugui practicar més el castellà i suggereix, en el cas que no sigui així, que els pares l’incitin a veure més dibuixos en castellà i que facin lectures de llibres escrits en castellà, perquè així també es podrà relacionar millor amb els pocs nanos de la classe que parlen tothora castellà, dins i fora de l’aula. Toca’t la figa!, penso mentre l’amiga em va narrant la situació. Després d’anys de sequera extrema de continguts audiovisuals en català, els meus amics, per fi, han aconseguit que el nano es deleixi per mirar dibuixos de l’SX3. Han alçat una educació lingüística vers la criatura que recalca que, precisament perquè estimen totes les llengües, cal que recordi que com a catalanoparlant té els seus drets, i que estimar el castellà no ha de significar deixar esclafar el català. En un poble petit, hi ha un nano que gràcies a aquesta educació no canvia de llengua quan algú se li adreça en castellà, tret que li diguin que acaben d’arribar al país i no l’entenen. Hi ha un nano que juga feliçment en català al pati i als carrers, amb els seus amics. Hi ha un nano a qui li sembla incomprensible anar al metge i que el professional de la salut no l’entengui quan ell parla en català. Hi ha un nano que ha après a defensar la nostra llengua com pocs infants i adults sabem fer. Hi ha un nano que pot viure plenament en català, malgrat que quan entra a internet ho veu i ho sent tot en castellà, i resulta que el que se li demana a aquesta criatura és que parli millor el castellà per poder dissimular, per poder amagar que és català. Fins a on pot estendre’s l’autoodi?

Sento tanta indignació que bullo per dins. Jo, que procuro d’educar lingüísticament les meves dues criatures talment com els meus amics han fet amb la seva canalla, sento enveja de l’entorn escolar d’aquest poble petit on encara no s’ha pervertit la llengua al pati. Sento tristesa perquè, malgrat la militància, la meva filla de quatre any molt sovint juga en castellà perquè és així com juguen moltes de les companyes de classe. Sento ràbia de saber que a mon fill li diuen “el catalanet” perquè parla massa bé el català, amb un accent tan marcat que no sembla del Baix Llobregat. Comparo els dos casos i m’adono que els catalanoparlants sempre sortim rebent, i el que em sembla més greu de tot és que estiguem infestant les nostres criatures amb el nostre autoodi lingüístic. De mon fill se’n burlen perquè estima tant la seva llengua que la defensa, si cal, corregint aquells qui diuen “se m’ha caigut”, o “et dono un petó”. I al fill dels meus amics, se li demana des de l’escola que millori la seva pronúncia en castellà. Per a què, exactament? Què pretén aquella mestra, que un nano català de nou anys parli castellà amb accent de la Rioja?

Tota aquesta història em retorna a la meva infància; m’envia directament a un record desdibuixat de mitjans dels anys noranta, el dia que vaig descobrir que parlar castellà amb el nostre deix català era un fet vergonyós. Aquell dia miràvem un concurs televisiu a un canal espanyol. Hi havia un concursant andalús i un de català. Algun dels adults presents reia amb les bromes d’aquell andalús, mentre que amb to burleta va deixar anar: ostres, com se li nota a aquest que és català. Va ser allà que vaig entendre que hi havia alguna cosa vergonyosa en aquell fet. Va ser allà que aquell autoodi lingüístic en forma de deshonor em va entrar a dins. Va ser en aquell moment que vaig començar a sentir que jo volia parlar un castellà impecable. Un fet que seria encomiable perquè tothom hauria de desitjar ser tan excels com pugui parlant qualsevol llengua, però el problema era, i és, que jo volia parlar bé el castellà perquè ningú s’adonés que era catalana, perquè no volia que es riguessin de mi. I així em vaig passar anys patint quan feia càstings o quan llegia en veu alta per si feia alguna befa quan una paraula tenia les lletres s i c massa seguides. Diecisiete. Sempre em costava de dir sense encallar-me o sense sentir-me imbècil. Sabia que els catalans no quèiem bé, que ens odiaven i si volia treballar fora de Catalunya, calia que amagués els meus orígens lingüístics. Així em vaig passar anys, sentint-me culpable de ser catalana i de no poder parlar prou bé la llengua dels nostres colonitzadors, sentint que si em delatava a mi mateixa, perdria feines i oportunitats, perquè qualsevol altre accent castellà estava permès: la melodia dels bascos, dels gallecs, el “salero” dels andalusos, dels canaris, fins i tot estava més ben vist parlar un castellà incorrecte amb “laismos” o confonent l’imperatiu dels verbs amb l’infinitiu. Tot menys aquell patètic accent català.

Amb el temps, per sort, he aconseguit sortir d’aquell autoodi que socialment em va infectar de petita, i ara lluito perquè les meves criatures no hi caiguin mai, en aquesta mena d’autolesions. I, justament perquè vaig deixar que aquell odi m’entrés a dins, perquè l’he patit, sento que és lamentable que, des de l’escola en català, se li demani a una criatura que dissimuli el seu accent. Puc entendre que hi ha motius benintencionats en la recomanació de la mestra, que no s’adonava de com era de pervers el que proposava i amb quina finalitat ho feia, però alhora em demano si a les poques criatures d’aquella aula que mai parlen català, els recorda a ells, i als seus pares, que la llengua vehicular a l’escola és el català i que farien bé de posar-la en pràctica.

Malgrat la immersió i les polítiques lingüístiques, durant generacions ens hem ferit a nosaltres mateixos amb les armes amb què ens ferien aquells qui ens odien, i així hem perdut molts parlants i molt d’amor per la nostra llengua. Però el que no podem permetre’ns de cap manera és de fer retrocedir a aquelles criatures que, amb la seva fermesa, senzillament i esperançadorament, han decidit de viure desacomplexadament, plenament, en la seva llengua. Pel seu futur, i pel futur del català, mai més vergonya del nostre accent.

“Malgrat que semblàvem dos sobre la tarima, en realitat n’érem tres.” Així ha explicat l’esgrimidora egípcia Nada Hafez que ha competit embarassada de set mesos als Jocs Olímpics de París 2024. Ho ha dit en una publicació Instagram en què s’ha mostrat orgullosa d’haver arribat a vuitens de final. Ha estat eliminada per la sud-coreana Jiyoon Hyung, que ha guanyat el duel per un clar 15-7.

Adam Maraana, el nadador àrab que representa Israel als jocs de París

Normalment, en el setè mes d’un embaràs apareixen dolors a la part baixa de l’esquena, augmenta la fatiga i fins i tot hi pot haver dificultats per respirar. Per això, l’esgrimidora de vint-i-sis anys ha explicat que tant ella com el nadó han hagut de superar molts envits per competir al màxim nivell i ser als jocs. “La muntanya russa de l’embaràs és dura en si mateixa, però haver de lluitar per mantenir l’equilibri entre la vida i l’esport ha estat extenuant. Ha valgut la pena”, ha dit. Finalment, també ha agraït el suport de la seva família i, especialment, del seu marit, Ibrahim Ihab.

 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Nada Hafez (@nada_hafez)

Malgrat l’embaràs, va aconseguir de derrotar la número 10 del món en la disciplina, Elizabeth Tartakovsky, en el debut als jocs. Hafez ja havia representat Egipte als jocs de Rio de Janeiro 2016 i Tòquio 2020. Actualment, ocupa la posició número 29 del rànquing mundial de la Federació Internacional d’Esgrima.

 

Durant la celebració dels Jocs Olímpics de París, VilaWeb us ofereix cada dia una informació de caràcter social, no vinculada directament a la competició. Les podeu recuperar totes ací.

El campament militar més gran d’ençà de la Segona Guerra Mundial s’instal·la a París per controlar els jocs

Una onada de calor intensa aquest maig passat va matar més de cinquanta micos udoladors a Mèxic. Els humans poden escapar d’aquestes conseqüències de l’augment de la temperatura mundial fins a cert punt refugiant-se en habitacions amb aire condicionat. Unes altres espècies són a mercè dels elements i han de confiar en les adaptacions que han heretat durant milions d’anys d’evolució per sobreviure.

Evidentment, no tothom té accés a l’aire condicionat. Les malalties i les morts relacionades amb la calor augmenten a escala mundial. No obstant això, l’aire condicionat tampoc no és una solució desitjable a la calor extrema. A mesura que les temperatures augmenten, també creix la demanda d’energia fòssil per a alimentar aquests sistemes de refrigeració, i això crea un bucle en què la calor causa una demanda més alta de refrigeració i, en conseqüència, encara més calor.

Els humans i els altres animals ens adaptarem prou ràpidament a l’escalfament global? La resposta depèn de la capacitat dels humans de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle i de la capacitat de totes les espècies d’innovar i adaptar-se.

Els animals poden regular la temperatura corporal mitjançant canvis interns, com ara els esbufecs dels gossos, i canvis en el comportament extern, com ara quan els cangurs es llepen els avantbraços per refredar-se. Aquests exemples mostren l’enginy de la natura, però no és segur que siguin efectius contra l’augment implacable de la temperatura mundial.

Així doncs, així és com els animals es veuen forçats a canviar per mantenir-se frescs en un món que s’escalfa.

Ventar-se

Les regles eco-geogràfiques descriuen les tendències de com varien els trets físics dels animals segons la geografia i donen pistes sobre com s’adaptaran les espècies a un clima més dur.

La regla de Bergmann, que porta el nom del biòleg Carl Bergmann, del segle XIX, diu que els animals de climes més càlids tendeixen a ser més petits, atès que una superfície més gran en relació amb el volum del cos els ajuda a dissipar la calor. La regla d’Allen, que porta el nom del zoòleg Joel Allen, postula que els animals en climes càlids tenen apèndixs més llargs que faciliten la fugida de la calor.

Molts animals ja comencen a adaptar els trets físics i el comportament. Alguns ocells desenvolupen cossos més petits i ales més llargues, possiblement per ajudar a dissipar la calor. Aquestes adaptacions poden ajudar a curt termini, però podrien alterar l’hàbitat d’aquests ocells. Els ocells més petits amb ales més llargues poden volar distàncies més grans i, per tant, poden adoptar diferents patrons de migració, amb efectes secundaris per als ecosistemes que habiten.

Entendre aquestes relacions pot ajudar els científics a predir i mitigar els efectes de l’augment de la temperatura sobre la biodiversitat. Per exemple, els canvis en la mida i la longitud de les ales poden indicar que una espècie lluita per adaptar-se a l’entorn, cosa que pot alertar els conservacionistes perquè creïn hàbitats adequats o els preservin. Aquest coneixement podria guiar la creació de corredors de vida salvatge, vies naturals d’hàbitat salvatge com els boscs, que permetin als animals de migrar a climes més adequats.

Mentrestant, la manera com les diferents espècies esperen trampejar la calor extrema depèn del seu metabolisme i del tipus d’entorn on viuen.

Cinc respostes de la ciència sobre com es pot passar la calor més bé

Evolució en un clima canviant

Els animals terrestres s’han adaptat a la llum solar directa i als canvis sobtats de temperatura desenvolupant estratègies de resposta ràpida per evitar el sobreescalfament. Els elefants, per exemple, tenen orelles grans que contenen una xarxa de capil·lars just sota la pell que fa que, quan mouen les orelles, puguin refredar la sang amb l’aire que passa sobre els vasos.

Imatge tèrmica d’un elefant. Vegeu com les orelles són més fredes que la resta del cos (fotografia: Jonathan Goldenberg).

L’aigua pot absorbir més calor abans d’escalfar-se que l’aire i triga més a refredar-se. Això afecta com es transfereix la calor entre el cos d’un animal i el seu entorn. Els nototènids, uns peixos que viuen al fons marí de l’Antàrtida, sobreviuen en aigües fredes a causa de les proteïnes anticongelants a la sang. Alguns coralls opten per compartir l’esquelet de carbonat de calci amb algues més tolerants a la calor que poden continuar sintetitzant sucre a partir de la llum solar en aigua més calenta. Tanmateix, aquesta estratègia té límits: un altre esdeveniment d’emblanquiment global ha demostrat el peatge de l’augment de l’estrès per calor.

Els animals també tenen diferents estratègies per a gestionar la calor corporal segons la capacitat que tenen de generar-ne. Els endoterms, o animals de sang calenta, produeixen la seva pròpia calor com a subproducte del metabolisme. Els ocells i els mamífers ho són. El pelicà blanc americà, un ocell aquàtic que té un bec semblant a un abeurador, fa vibrar ràpidament els músculs de la gola per dissipar l’excés de calor.

Els ectoterms, o animals de sang freda (encara que no tenen la sang realment freda), depenen de l’entorn per regular la temperatura corporal. Els llangardaixos i les serps prenen el sol per escalfar-se i es posen a l’ombra per refrescar-se.

Fins a quin punt aquests mètodes poden protegir les espècies en un món que s’escalfa ràpidament? Els óssos polars depenien del greix gruixut, greix marró i pelatge dens per mantenir-se calents al clima àrtic. Però a mesura que augmenten les temperatures, aquest aïllament pot esdevenir un problema i dificultar que es refredin. De la mateixa manera, l’augment de la calor i la destrucció d’hàbitats ombrívols poden evitar que els ectoterms trobin un lloc on refrescar-se.

Aquestes pressions afectaran la salut i els hàbits de les espècies. Com a part d’un equip d’investigació, vaig estudiar el comportament, la mida i les característiques del color dels llangardaixos en estat salvatge i vaig descobrir que és probable que els llangardaixos que viuen a les zones més càlides del centre de Sud-àfrica passin menys temps actius a final de segle. Això probablement significa menys temps per a cercar menjar i aparellar-se, cosa que pot frenar el creixement i reproducció de l’espècie. Els ectoterms, com ara els amfibis i els rèptils, són especialment vulnerables a l’augment de la temperatura.

Predir com respondrà cada espècie a l’escalfament global és complex; al cap i a la fi, cadascuna té les seves pròpies adaptacions evolutives que es doblegaran o es trencaran a mesura que la temperatura mitjana del món pugi. Però és clar que la resiliència innata de la natura no serà suficient per si sola. Solament si reduïm les emissions i conservem els hàbitats els humans i la vida salvatge podrem prosperar en harmonia amb l’entorn canviant.

Jonathan Goldenberg és un biòleg evolutiu especialitzat en la dinàmica de l’evolució de les espècies en condicions ambientals canviants. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

El portaveu d’ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián, s’ha manifestat a favor del sí en la consulta que els militants del partit votaran divendres sobre el pre-acord que es va anunciar dilluns per a investir Salvador Illa.

Fins ara, del grup parlamentari al congrés espanyol, s’hi havia pronunciat Pilar Vallugera, amb un piulet amb un missatge molt breu: “No.” Ara, Rufián ha fet el piulet contrari: “Sí.”

La diputada d’ERC Pilar Vallugera s’oposa a la investidura de Salvador Illa

El missatge del portaveu d’ERC a Madrid arriba poques hores després del de l’ex-president d’Esquerra Republicana, Oriol Junqueras. En un piulet, Junqueras expressava el respecte per la feina de l’equip negociador i pel contingut que s’havia fet saber. “Aquest divendres la militància d’Esquerra Republicana de Catalunya té la paraula i decidirà el millor per al país i per a avançar cap a la independència i per a acostar-nos, cada dia més, als nostres anhels”, comentava. No obstant això, deia que entenia els dubtes expressats pels militats sobre el compliment per part del PSOE i el PSC. Militants importants afins a Junqueras s’han manifestat sobre el pacte amb el PSC i, majoritàriament, hi estan a favor.

Sí. https://t.co/soKFSuawT0

— Gabriel Rufián (@gabrielrufian) July 31, 2024

Un conseller nacional d’ERC ha presentat una queixa a la comissió de garanties del partit contra la pregunta que es farà a la consulta sobre l’acord d’investidura. Joan Puig ha registrat un escrit de queixa per impugnar la pregunta i reformular-la. Concretament, demana que incloguin a la frase el nom del candidat a la investidura, Salvador Illa.

Ara per ara, els republicans tenen previst de demanar als militants si estan d’acord que ERC “voti a favor de la investidura del candidat socialista a canvi de la sobirania fiscal, la promoció i protecció de la llengua catalana, la Convenció Nacional per a la resolució del conflicte polític i la resta de mesures acordades”.

Segons Puig, s’hi hauria d’explicitar que el candidat a la presidència serà Illa i recorda que va ser un dels responsables del 155. A més, creu que la frase hauria de ser clara i concisa i demana que no s’hi inclogui el contingut del pacte, que qualifica de supòsits, i que la pregunta es limiti a dir que les contrapartides per a la investidura serien segons l’acord signat.

“Les coses ben fetes i la democràcia per damunt de tot. Pregunta trampa i he decidit impugnar-la”, ha piulat Puig.

Un excursionista s’ha mort després d’haver caigut prop del llac dels Pois, a l’espai natural d’Era Artiga de Lin (Viella i Mitjaran). Segons que ha informat el Consell General d’Aran, els serveis d’emergències han rebut l’avís a les 10.58 i fins al lloc s’hi ha desplaçat quatre membres del grup de rescat de muntanya dels Pompièrs d’Aran en helicòpter, que han confirmat que l’excurionista que ha tingut l’accident tenia lesions fatals.

En la mateixa actuació s’ha evacuat una persona il·lesa a l’heliport de Viella, que posteriorment ha estat traslladada a l’hospital de Viella. Els Mossos d’Esquadra s’han fet càrrec de la investigació.

El ple del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) espanyol ha decidit d’ajornar fins dilluns, dia 5 d’agost, el procés d’elecció del pròxim president del Tribunal Suprem (TS) espanyol, després de dos intents fallits.

Aquest matí, la votació entre els candidats finalistes, Pablo María Lucas Murillo de la Cueva i María del Pilar Teso Gamella, ha acabat amb un empat a deu vots. Per això, els vocals han acordat de tornar a començar tot el procés dilluns vinent, incloent-hi els set candidats proposats en la sessió constitutiva del CGPJ, tots els magistrats de l’alt tribunal: Esperanza Córdoba, Antonio del Moral, Ana Ferrer, Ángeles Huet, Carmen Lamela, Pablo Lucas i Pilar Teso.

Els Comuns han presentat aquest matí un pacte amb el PSC per a la investidura de Salvador Illa. L’acord, anunciat per la coordinadora del partit, Jéssica Albiach, inclourà la construcció de 50.000 pisos d’habitatge protegit, un règim sancionador per a la llei de regulació del preu dels lloguers i un pacte per a modificar la llei d’arrendaments urbans espanyola. També preveu la recuperació progressiva de la sisena hora i la gratuïtat de l’etapa 0-3 durant aquesta legislatura. A més, s’hi explicita que el govern no facilitarà macroprojectes com el Hard Rock.

Albiach ha subratllat que era un pacte solament per a la investidura i ha considerat que era molt ambiciós i que no era pas una declaració d’intencions, sinó que hi havia mesures concretes. L’acord ja ha estat validat el consell del partit amb cent vint-i-quatre vots a favor i dues abstencions.

Habitatge protegit, regulació de lloguers i d’habitatge d’ús turístic

D’ençà que va començar la negociació, els Comuns van subratllar que l’habitatge seria el pal de paller de les demandes i, una vegada tancat l’acord, Albiach ha dit que havien complert els objectius i que aquesta legislatura seria un punt d’inflexió en aquesta matèria. Entre les mesures que han acordat amb els socialistes, hi ha la construcció de 50.000 pisos fins el 2030 per a destinar-los a habitatge protegit. 15.000 dels quals seran promoguts per l’Incasòl durant els quatre anys vinents. A més, aquests quatre anys vinents, s’hauran de destinar pel cap baix 350 milions d’euros a ampliar el parc públic de lloguer de 5.000 habitatges mitjançant la compra per tanteig i retracte.

Els Comuns també han aconseguit de pactar l’aprovació “immediata” d’un règim sancionador per a l’incompliment de la regulació del preu dels lloguers. A més, han acordat amb els socialistes d’impulsar la modificació de la llei d’arrendaments urbans espanyola (LAU) per equiparar els lloguers de temporada i d’habitacions als habitatges d’ús residencials.

Això implicarà regular-ne el preu, fer que les despeses de gestió vagin a càrrec del propietari, que les pujades anuals siguin limitades o que trasters i espais semblants no impliquin un sobrecost. A més, es limitarà els contactes de temporada al cap de sis mesos. A banda, els ajuntaments també tindran eines per a planificar i definir quants pisos de lloguer de temporada volen o si creuen necessari prohibir-los.

També han acordat que el decret per a regular els pisos d’ús turístic no s’acabi modificant. Abans d’acabar la legislatura, ERC i el PSC van pactar modificar-lo perquè alguns ajuntaments poguessin augmentar els habitatges d’ús turístic als municipis, però amb aquest acord es mantindrà el decret original. Segons Albiach, permetrà de tancar 100.000 pisos.

Entre la bateria de mesures pactades, hi ha l’aprovació d’un registre de grans tenidors i un reglament d’habitatges buits; la rehabilitació de 150.000 habitatges en set anys per a incloure’ls al parc d’habitatge protegit i impulsar un pla nacional d’eradicació de l’amiant.

Recuperar la sisena hora, gratuïtat de menjadors i psicòleg gratuït per a joves a ciutats de més de 50.000 habitants

En la carpeta d’educació, els Comuns han pactat d’avançar cap al 6% del PIB d’inversió pública, recuperar progressivament la sisena hora i implantar progressivament la gratuïtat dels menjadors escolars, començant als centres de més complexitat. A més, es vol que hi hagi dues tardes d’extraescolars de franc, tot i que s’aplicarà progressivament. També s’agilitzarà la transició de centres concertats a centres públics. A banda, es vol arribar als 1.500 milions d’euros per a les universitats públiques.

Sobre la sanitat, s’ha avalat de destinar el 25% del pressupost de salut a atenció primària, crear un servei de psicòleg gratuït per a joves a tots els municipis de més de 50.000 habitants i en capitals de comarca i començar a desplegar la llei per al dentista públic. També s’ha acordat de crear 6.000 noves places de residències i de centres de dia aquesta legislatura.

Reducció de creuers i no facilitar el Hard Rock

La quarta pota de l’acord PSC-Comuns és la transició ecològica i potenciar el transport públic. El pacte inclou que el transport públic sigui gratuït per als menors de setze anys i que la rebaixa del transport públic es mantingui fins a final del 2025.

A més, l’entesa explicita que en aquesta legislatura no s’impulsarà el quart cinturó fins a Granollers (Vallès Oriental). També s’ha acordat de garantir la connexió del tramvia per la Diagonal a Barcelona. A més, han acordat de reduir el nombre de creuers i creueristes, tot i que no han concretat com.

Un altre dels punts que inclou aquest acord és el Hard Rock. Aquest va ser un dels esculls en les negociacions del pressupost passat i, de fet, va ser el detonant que va precipitar la convocatòria electoral.

Ara, després d’aquesta negociació, s’ha inclòs al pacte: “El govern no facilitarà projectes com el macrocasino del Hard Rock i, per aquest motiu, eliminarà la reducció de la fiscalitat del joc prevista a la llei 6/2014.” El punt sobre la fiscalitat, de fet, també era inclòs al pacte del PSC amb ERC.

“Ens van dir que no era possible. Ens van dir moltes coses i cap era bonica. Però ens hem mantingut ferms que Catalunya no podia ser el casino d’Europa ni mereixia ser Las Vegas del Mediterrani, i ho hem aconseguit. El Hard Rock no es farà a Catalunya”, ha sentenciat Albiach durant la presentació de l’acord.

Finançament singular, 5.000 nous mossos i llei de memòria democràtica

L’acord entre els Comuns i el PSC també esmenta el sistema de finançament, que ha estat un dels grans punts que han pactat ERC i PSC. En el cas dels Comuns, tan sols s’hi detalla el compromís per a “impulsar un nou acord de finançament singular per a Catalunya que atengui la seva singularitat i es basi en els principis de suficiència, ordinalitat, solidaritat, corresponsabilitat i eficiència”. També remarquen que ha de posar límits clars a la competència fiscal a la baixa per eradicar el dúmping fiscal.

Entre més mesures, proposen d’ampliar de 5.000 els efectius de la plantilla de Mossos fins el 2028, assolir un sistema fiscal més just i progressiu, mantenir els imposts propis de successions i patrimoni, impulsar una llei electoral de Catalunya la legislatura vinent i aprovar durant la primera legislatura una llei de memòria democràtica de Catalunya.

A banda, tots dos partits han pactat que durant la legislatura el nou govern compartiria prèviament amb els Comuns tots els projectes de llei –inclòs el pressupost. Totes dues formacions crearan una comissió de seguiment de l’acord i una taula específica per a les polítiques d’habitatge acordades.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha qualificat el pre-acord entre ERC i el PSC per a investir Salvador Illa de magnífic. “Estic molt content i feliç, i reclamo respecte envers un partit independentista com ERC que, gràcies a la negociació i a l’acord, ha aconseguit avenços i així podrem aconseguir d’obrir un temps nou a Catalunya que serà positiu”, ha declarat en una conferència de premsa de balanç del curs polític. “Sempre he reconegut tasca d’ERC en la normalització de la situació política a Catalunya i l’esforç per a obrir-hi una nova etapa.” I ha defensat el concepte de “finançament singular” per a Catalunya, de la mateixa manera –ha volgut recordar– que les Illes tenien el seu finançament singular, “el seu règim especial”. I també ha recordat que la llei orgànica de finançament de les autonomies, la LOFCA, reconeixia la capacitat de les comunitats autònomes de gestionar imposts de la seva competència.

El president espanyol situa el finançament pactat en el pre-acord amb ERC dins el règim comú, perquè, arran de la pregunta sobre si oferiria aquest model a unes altres comunitats autònomes, ha respost: “He dit que és una negociació bilateral la que s’obrirà en aquest cas amb la Generalitat de Catalunya, i també lògicament correspon a un espai multilateral la negociació i l’acord del nou sistema de finançament autonòmic. Però que efectivament fem un pas en la federalització del nostre estat autonòmic? Això és inqüestionable.”

En la conferència de premsa de dilluns al vespre, la portaveu d’ERC, Raquel Sans, va dir i repetir que el finançament pactat amb el PSC permetria a Catalunya de sortir del règim comú de finançament de les comunitats autònomes, i va qualificar que l’acord era basat en un “concert econòmic solidari”. L’endemà, se’n va publicar el text sencer, de vint-i-cinc pàgines, en què no hi havia cap referència explícita al concert. I avui Pedro Sánchez encaixa el finançament pactat amb ERC en un model comú, de negociació bilateral entre els governs autonòmics i el govern espanyol sobre les especificitats de cada territori, però de definició i validació multilateral.

Tanmateix, fonts d’ERC consideren que el model de finançament singular és incompatible amb el règim comú i creuen que s’hauria d’excloure Catalunya del règim general en la reforma de la LOFCA.

En la compareixença, Sánchez ha refusat les acusacions de trencar la solidaritat interterritorial a l’estat espanyol i ha destacat que el pre-acord incloïa aquest concepte. “És important que un partit independentista s’hi comprometi, i això demostra que hi ha un sentit socio-econòmic que transcendeix les fronteres dels territoris de l’estat. A més, s’hi parla d’igualtat i de la qualitat dels serveis públics.” I ha defensat la definició de finançament singular: “Finançament singular? És clar, com també n’hi ha a les Illes Balears, que tenen un règim especial. Hem de negociar bilateralment amb les comunitats autònomes, i després també multilateralment.”

El president espanyol s’ha declarat il·lusionat perquè s’obri aquest “nou temps” a Catalunya i a Espanya, i “confiat” que les bases d’ERC validarien el pre-acord presentat dilluns. I ha demanat a Junts que fes una oposició constructiva: “Espero que Junts faci una oposició útil i constructiva en benefici de Catalunya i d’Espanya amb l’aprovació del pressupost de l’estat el 2025.”