Sumar ja ha trobat substituta per a Íñigo Errejón, que va dimitir acorralat per les denúncies de violència sexual. Segons que ha informat en un comunicat, la nova portaveu parlamentària serà Verónica M. Barbero, diputada per Pontevedra i fidel a Yolanda Díaz. Barbero assumirà el càrrec a partir del 14 de novembre, dos dies després de la declaració judicial d’Errejón, investigat pel delicte d’agressió sexual a l’actriu Elisa Mouliaá.

Sumar informa que la decisió s’ha pres de manera unànime entre els diferents partits que formen part del grup parlamentari, “en el marc d’un procés que comporta la reestructuració de responsabilitats dins d’aquest”. Per a definir aquestes noves responsabilitats, les forces que conformen Sumar —com Compromís, Catalunya en Comú o Més per Mallorca— han definit un mètode i un calendari de treball.

Barbero és inspectora de Treball i de la Seguretat Social i va ser directora general de Treball al ministeri de Yolanda Díaz. El comunicat de Sumar la presenta com una de les arquitectes dels ERTO que es van permetre durant la pandèmia i de la reforma laboral. Al congrés espanyol, fins ara era la portaveu de Sumar a la comissió de Treball i presidenta de la comissió de Drets Socials, des d’on s’ha impulsat la llei de l’ELA.

La Guàrdia Civil ha detingut dues persones més pels incidents durant la visita a Paiporta de diumenge als damnificats per la gota freda en què van ser increpats els reis espanyols i el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i el de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón. En total, s’han detingut tres persones, però el primer ha quedat en llibertat provisional aquest migdia.

Els dos detinguts d’avui són residents a Albal i a Godella i resten pendents de passar a disposició judicial. Diumenge, grups de veïns indignats van impedir que les autoritats visitessin l’auditori de Paiporta, com pretenien, enmig de crits de “fora, fora” i “assassins”, i llançant-los objectes i fang. La policia espanyola i els militars van mirar de protegir-los i es va crear un clima de molta tensió, més encara tenint en compte el desplegament que es va fer per a arranjar els carrers per on havia de passar Felipe VI.

Els veïns van arribar a trencar els vidres d’un cotxe de la comitiva, i un escorta de la reina espanyola va rebre un cop al cap. El ministre de l’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, va assegurar que Sánchez va rebre un cop, i per això va ser evacuat. Ni ell ni la directora de la Guàrdia Civil, Mercedes González, no han confirmat si hi havia ultres d’extrema dreta entre els implicats.

Una funcionària de la Generalitat ha explicat el calvari que ha passat després de perdre la filla i el marit en els estralls de la gota freda a Benetússer (Horta Sud). En una entrevista, ha relatat que treballava directament amb la consellera Núria Montes, que ha tardat una setmana a donar-li el condol. “Ara, després d’una setmana, quan treballem a la mateixa planta, i ho sabia, i mai no s’ha dignat a trucar-me, i em dol tant, em dol tant. Ahir vaig incinerar la meva filla i el meu marit. M’ho han organitzat tot des de fora perquè aquí no tinc cobertura, ni llum”, ha dit.

MISERABLE @NuriaMontes.

MISERABLES @generalitat. pic.twitter.com/Q8KAgfMcdF

— Compromís (@compromis) November 6, 2024

La funcionària ha agraït a l’Ajuntament de Benetússer que l’ajudés a arribar a l’hospital Doctor Peset de València, on un cunyat la va recollir i la va portar al tanatori de Riba-roja de Túria. “Però després vaig haver de tornar caminant i em dol tant quan [la consellera Núria Montes] m’ha dit: ‘Dona, haver-m’ho dit, t’hauria pogut enviar un cotxe oficial.'”

“Però quina classe de persones inhumanes són que comencen a parlar de colors o banderes? Aquí no hi ha colors, ni banderes. Aquí haurien d’haver estat els primers d’eixir al carrer. He demanat a Núria, que si tenen dignitat, que deixen els seus llocs de faena, que renuncien, que demanen perdó, que dimitisquen, perquè el càrrec els va gros”, ha acabat dient.

Missatge del gabinet de Montes

El gabinet de la consellera Montes ha enviat un missatge als mitjans i periodistes negant això que explica la funcionària. Diu que l’equip va traslladar la pèrdua dels familiars a la consellera dilluns passat a la tarda, que ahir al matí Montes mateix els va traslladar el condol i es va posar a disposició seva per a allò que necessitessin.

“La consellera no havia parlat mai amb elles. Durant la conversa es va limitar a escoltar-les i a transmetre el dolor de tot l’equip per la tragèdia”, diu el missatge. “En cap moment no es va fer cap oferiment més enllà del suport de la conselleria per al que necessitassen”, expliquen. Diuen que la intenció de la consellera era que quedés en la intimitat i que han respost arran de la denúncia de Compromís.

Este és el comunicat que està enviant el gabinet de @NuriaMontes a mitjans i periodistes.

Deixa de menysprear a les victimes i dimiteix. https://t.co/Xv0zDxK84y pic.twitter.com/RVcHSYfQLl

— Compromís (@compromis) November 6, 2024

Ara fa uns quants dies, la consellera Montes ja va ser notícia pel mal tracte als familiars dels morts per la gota freda. Davant els mitjans de comunicació, va parlar amb molta fredor sobre el tractament dels cossos dels morts i la gestió dels familiars, fet que va causar molta indignació. “No es lliuraran cossos a famílies. No es permetrà l’accés de familiars a la zona on tenim custodiats tots els morts, de manera que hauran d’esperar, obligatòriament, la trucada del jutjat i el lliurament de la documentació pertinent. Les famílies, el millor lloc on poden esperar les notícies és a sa casa”, va dir.

L’il·lustrador Pedro Oyarbide, establert a València i autor del disseny de la saga Blackwater, un dels llibres de ficció en català més venuts en els darrers mesos, ha impulsat una iniciativa en solidaritat amb els damnificats per la gota freda per a recaptar fons per a la Fundació Hora Sud.

Concretament, ha posat en venda una serigrafia exclusiva que versiona la coberta del primer volum de Blackwater, La riuada, i l’import íntegre anirà destinat a la fundació. La làmina és en format A3, costa cinquanta euros i es fa sota demanda.

‘Blackwater’: una saga familiar que en pocs dies s’ha convertit en el llibre de ficció en català més venut

“Com a ciutadà de València, estic absolutament devastat per la destrucció que ha causat la dana a la nostra terra. Durant els últims dies, com tantíssima altra gent, he visitat el desastre i he ajudat en els treballs de neteja dels pobles afectats. En tot aquest temps no he pogut deixar de connectar el que va passar amb la primera coberta de la saga BLACKWATER, una història que comença just després que una inundació arrase el poble de Perdido”, explica Oyarbide en la pàgina web que ha habilitat.

Ara que ha tornat a l’estudi i a treballar, explica que ha sentit la necessitat de reimaginar la coberta per a retre homenatge a la gent que ho ha perdut tot i als milers de valencians que s’ha unit i organitzat ràpidament “davant la ineptitud, la tardança i la pèssima gestió de les administracions públiques”.

José María Ángel, secretari autonòmic d’Emergències i director de l’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències durant els governs del Botànic, s’ha incorporat a l’equip de la delegació del govern espanyol al País Valencià per fer front a les conseqüències de la gota freda.

Fonts de la delegació ho han confirmat a EFE i diuen que s’hi incorporarà amb una atribució temporal de funcions, perquè és funcionari de la Diputació de València i es pot acollir a la mobilitat entre administracions públiques.

Ángel és funcionari de carrera de la diputació d’ençà del 1982. Va ser regidor i batlle de l’Ajuntament de l’Eliana, diputat provincial, senador del PSOE, portaveu del grup parlamentari socialista a la Comissió d’Interior i portaveu adjunt de la Comissió de Defensa.

A més, ha tingut responsabilitats com a assessor executiu del Ministeri d’Interior espanyol, ha estat secretari general del PSPV-PSOE de la comarca del Camp de Túria, integrant de la Comissió de Seguretat Ciutadana i Protecció Civil de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies i secretari de Política Municipal del PSPV.

El juliol del 2015 va ser nomenat pel president Ximo Puig secretari autonòmic i director de l’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències. Fou destituït de les responsabilitats el setembre del 2023, quatre mesos després de formar-se el nou govern al País Valencià, amb el PP i Vox.

Jordi Rabassa s’ha convertit avui en regidor de Barcelona en Comú a l’Ajuntament de Barcelona, ​​en substitució de l’ex-batllessa i dirigent del grup Ada Colau, que va abandonar el consistori l’octubre passat.

Qui va ser regidor de Ciutat Vella i de Memòria Democràtica el mandat anterior, ha pres possessió del càrrec en un acte presidit pel batlle de Barcelona, ​​Jaume Collboni, segons que ha informat el consistori en un comunicat.

Durant l’acte, Rabassa ha estat acompanyat dels regidors del grup, juntament amb més membres del consell municipal.

El jutge de guàrdia de Torrent ha deixat en llibertat provisional el detingut acusat d’haver colpejat amb un mànec d’escombra un cotxe de la comitiva de Pedro Sánchez, president del govern espanyol, quan era evacuat pels seus escortes arran de les protestes ciutadanes per la visita que va fer a Paiporta (Horta Sud), acompanyat del president Carlos Mazón i el rei espanyol, Felipe VI.

El jutjat no li ha imposat mesures cautelars, encara que el detingut continua investigat en el marc d’unes diligències prèvies obertes per investigar els fets.

“Guillotina al Borbó!”, “Vés-te’n a fer la mà!”, el vídeo que resumeix la indignació de Paiporta contra Felipe VI

El detingut és un veí de Paiporta de quaranta-un anys, acusat de delictes d’atemptat i de desordres públics. La Guàrdia Civil continua mirant d’identificar més gent relacionada amb els incidents, que s’investiguen al jutjat d’instrucció 3 de Torrent.

Diumenge, grups de veïns indignats van impedir que les autoritats visitessin l’auditori de Paiporta, com pretenien, enmig de crits de “fora, fora” i “assassins”, i llançant-los objectes i fang. La policia espanyola i els militars van mirar de protegir-los i es va crear un clima de molta tensió, més encara tenint en compte el desplegament que es va fer per a arranjar els carrers per on havia de passar Felipe VI.

Els veïns van arribar a trencar els vidres d’un cotxe de la comitiva, i un escorta de la reina espanyola va rebre un cop al cap.

El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) ha convocat una vaga estudiantil a escoles, instituts, centres d’FP i universitats el dimarts 12 de novembre al País Valencià, Catalunya i les Illes. La vaga es fa en solidaritat amb els afectats per la gota freda i per demanar responsabilitats polítiques al “govern assassí” de Carlos Mazón. A més, el SEPC diu en un comunicat que la convocatòria de vaga vol “visibilitzar que és amb l’acció organitzada de la classe treballadora que s’aconseguirà sortir d’aquesta crisi ecosocial”.

La convocatòria s’afegeix a la de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), que va convocar una vaga d’estudiants a les universitats catalanes del 6 a l’11 de novembre perquè els estudiants puguin desplaçar-se al País Valencià per ajudar en les tasques de neteja, reparació i auxili.

“L’emergència climàtica i el negacionisme climàtic dels darrers governs d’esquerres, juntament amb l’esforç constant de la dreta per eliminar qualsevol política i mesura ecologista, no fan sinó agreujar el desastre”, denuncia. Un dels objectius de la vaga, diu el SEPC, és reclamar “la dimissió immediata de Carlos Mazón, les responsabilitats penals per a les empreses que van posar en risc la vida dels treballadors, i el reallotjament de les persones afectades mitjançant l’expropiació d’habitatges buits i pisos turístics”.

“No és casual que una gran part dels habitatges afectats a l’Horta Sud estiguessin construïts en zones inundables, com tampoc no és casual que la classe treballadora hagi estat la gran damnificada per aquesta gota freda”, diu el SEPC. A banda, critica la “instrumentalització de la catàstrofe per part de la dreta i l’extrema dreta, que han estès rumors i notícies falses”, que diu que desvien l’atenció dels veritables responsables de la tragèdia i tergiversen el relat “per estendre discursos racistes i xenòfobs”.

Més de dos-cents artistes dels Països Catalans i l’estat espanyol faran concerts solidaris per a recaptar fons pels damnificats pel pas de la gota freda al País Valencià. La iniciativa, sorgida del segell discogràfic barceloní Hidden Track Records, ha esdevingut un projecte que ha unit artistes, sales i professionals del sector musical sota la iniciativa “Som València”. L’esdeveniment múltiple tindrà lloc a diferents ciutats a partir del dilluns 11 de novembre. La recaptació es destinarà íntegrament als afectats, per mitjà de la Fundació Horta Sud, entitat sense ànim de lucre que promou l’associació entre persones i enforteix el teixit cultural de la zona d’ençà de fa més de cinquanta anys. La iniciativa passarà per Barcelona, Lleida, Girona, Vic, Manresa, Sabadell i Vilassar de Mar, entre moltes més ciutats.

A més, els impulsors de la iniciativa conviden qualsevol ciutat, poble o entitat a unir-se i organitzar esdeveniments propis per a recaptar fons i donar-ne els guanys. Tots els esdeveniments tindran un preu entre quinze euros i vint i les entrades es podran adquirir a partir de demà.

A causa de les conseqüències devastadores de la gota freda que ha afectat el País Valencià, s’ha decidit d’ajornar la semifinal del Paraulògic de València, que s’havia de fer dissabte, 9 de novembre.

La setmana passada, els organitzadors del torneig van posar-se en contacte amb els jugadors afectats per informar-los de la situació i les decisions preses. Inicialment, es preveia de traslladar la semifinal a algun dia del mes de novembre, però finalment s’ha considerat més adequat d’ajornar-la fins al desembre, quan es preveu que la majoria de les infrastructures afectades tornin a funcionar. Ara mateix és prioritari de centrar tots els esforços en l’ajuda i la recuperació dels afectats.

Per assegurar la participació justa dels jugadors del País Valencià, també s’ha decidit de modificar el calendari general de la Lliga. Les semifinals en les altres ciutats es mantenen en les dates previstes, però la gran final es traslladarà al mes de gener del 2025. Tan bon punt l’organització tingui més detalls sobre la nova data i l’emplaçament, se n’informarà de manera adequada.

Com podeu continuar ajudant els afectats per la gota freda del País Valencià?

El 20 de gener vinent, Donald Trump tornarà a la presidència dels Estats Units. El candidat del Partit Republicà s’ha imposat a la vice-presidenta Kamala Harris, candidata del Partit Demòcrata, amb un marge encara més folgat que no s’esperava. El mapa electoral s’assembla força al de l’any 2016. Trump ha recuperat els estats de l’anomenat “cinturó de l’òxid” que simbolitzaren llavors la derrota de Hillary Clinton i la desfeta de la línia de flotació demòcrata. El president Joe Biden en va recuperar tres de decisius: Michigan, Wisconsin i Pensilvània. Harris els ha tornat a perdre. Trump també ha recuperat Geòrgia i sembla encarrilat a guanyar a Arizona. És possible que l’escrutini en alguns estats encara trigui dies a completar-se, però tot sembla dat i beneït. Segons les projeccions, Trump serà el primer candidat republicà a imposar-se en vot electoral i vot popular d’ençà del 2004.

En un discurs una mica caòtic, Trump s’ha vantat d’haver ordit “el moviment polític més gran de tots els temps” i d’haver “superat obstacles que ningú no es pensava” que podrien superar. “Hem fet història. Ara ve l’edat d’or d’Amèrica”, ha promès. El seu principal aliat, Elon Musk, l’home més ric del món, que s’ha lliurat a la campanya amb entusiasme i teories de la conspiració, ha piulat: “El poble d’Amèrica ha donat a Donald Trump un mandat clar i cristal·lí per al canvi, aquesta nit.” Com que guanya Trump, els rumors de frau electoral s’han evaporat. El recompte encara no ha acabat, però tothom ja tracta Trump de guanyador. L’equip de Kamala Harris ha comunicat que la vice-presidenta no farà cap discurs fins demà, i riuades d’assistents al seu acte ja se n’han anat cap a casa. L’euro i la lliura han caigut, atemorits d’una nova guerra comercial, i el bitcoin s’ha enfilat. 

Els dies vinents seran terreny adobat per a la ucronia. Què hauria passat si Biden hagués plegat abans i els demòcrates haguessin pogut fer unes primàries com Déu mana? O bé Harris hauria tingut més temps per a fer campanya, o bé un altre candidat amb més opcions de guanyar –Harris és una de les vice-presidentes més impopulars de la història– hauria tingut una oportunitat. Què hauria passat si els senadors republicans que van absoldre Trump després de l’assalt al Capitoli, el 6 de gener de 2020, no ho haguessin fet? Aquell impeachment el podria haver inhabilitat per tornar-se a presentar. Tanmateix, hi ha molt poc d’atzar en la victòria de Harris. El miratge va ser la victòria de Biden, apuntalada pel drama de la covid: Harris ha repetit la campanya de Hillary Clinton, més obcecada pel tacticisme electoralista que no per una narrativa propositiva, i a la recerca d’unes velles nocions del consens i el sentit comú que ja fa vuit anys que es van esquinçar.

Les enquestes ja donaven pistes. Els votants deien que votarien sobretot en funció de l’economia, i el record del primer mandat de Trump els era més dolç, perquè la inflació ha augmentat durant la presidència de Biden. En canvi, segons els sondatges a peu d’urna, el suport de les dones a Harris –d’un 54%– no ha estat tan excepcional com s’esperava. Harris ha perdut entre els homes blancs i els d’ascendència hispanoamericana, s’ha endut un revés importantíssim a les zones rurals, on l’hegemonia trumpista ja és consolidada, i Trump ha aconseguit d’escurçar-li la distància en moltes ciutats. El marge de la victòria de Harris a Nova York, per exemple, és el més estret per a un demòcrata d’ençà del 1988. A la vice-presidenta també l’ha perjudicada la permissivitat amb la matança del govern israelià a Gaza. Li ha costat, en part, l’estat de Michigan. Un exemple il·lustratiu és la ciutat de Deaborn, amb molta població d’origen àrab: Biden hi va guanyar per més d’un 70%, Harris hi ha perdut amb un 28%, seguida pel 22% de la candidata del Partit Verd, Jill Stein.

Harris s’ha conformat amb una campanya voluntariosa per a frenar el segon adveniment de Donald Trump i no se n’ha sortit. Ella i el seu partit han repetit una vegada i una altra que Trump actuaria com un dictador i que els Estats Units no volien tornar enrere. Mentrestant, Trump ha basat la campanya en les promeses de millorar l’economia, apujar els aranzels per als xinesos, fer una deportació en massa d’immigrants, endurir la política de fronteres i aturar la participació nord-americana en guerres d’altres països –cosa que, probablement, tindrà com a conseqüència el final del suport a Ucraïna. Una volta domesticat i parasitat el Partit Republicà, la campanya de Trump ha pogut escriure l’hagiografia del seu candidat, encara més èpica després de l’intent d’assassinat de l’estiu, mentre la nova fornada d’ideòlegs ultraconservadors prenien del tot el relleu en la construcció del relat polític. 

Al capdavant d’aquest relat hi haurà el flamant vice-president J. D. Vance, fins ara senador per Ohio. Vance és l’autor de les memòries Una família americana (Ara Llibres), el llibre de capçalera per a entendre la victòria de Trump, que traduïa la ràbia i la desorientació dels treballadors –sobretot de les zones rurals– desposseïts per la globalització i la desindustrialització. Vance, protegit pel multimilionari de Silicon Valley Peter Thiel i amic del fill gran de Trump, Donald Jr., articula amb molta traça i un punt més de complexitat ideològica –mal que plena de populisme– allò que en el nou president electe són insults i retòrica emocional inflamable. Vance sosté que només l’exèrcit, la fe, les armes, la feina i la família poden salvar els nord-americans de la decadència en què l’elit de Washington, alienada en la seva opulència, ha empès la classe treballadora. L’evolució del seu personatge serà important, els quatre anys que vénen: no tan sols per com caigué el seu antecessor, Mike Pence, sinó perquè Trump no es podrà presentar el 2028 i Vance serà vist com un dels seus successors més probables. 

L’altra victòria crucial per als republicans és la majoria absoluta al senat, que aquests darrers quatre anys ha estat controlat pels demòcrates. Els aliats de Trump han arrabassat un senador per Ohio i un altre per Virgínia de l’Oest als demòcrates, i semblen en disposició de fer-ho també a Wisconsin i Pensilvània. Aquesta majoria és clau perquè Trump pugui aprovar la majoria de lleis i nomenar amb comoditat tots els membres de la seva administració. Els dos mesos i mig vinents, un equip dirigit per Robert Kennedy Jr. –nebot del president assassinat– i l’ex-representant Tulsi Gabbard, dos ex-demòcrates, gestionarà la transició. En sabem poc, del govern que Trump pot articular; de moment, ha promès un càrrec a Musk perquè s’encarregui d’una reforma de l’administració que la faci més eficaç. La deserció entre els qui acompanyaren Trump durant el primer mandat ha estat tan sistemàtica que la renovació de cares serà probablement completa.

Entrem en territori desconegut, perquè aquest mandat no tindrà res a veure amb el primer. Aleshores Trump no controlava el Partit Republicà com el controla ara, i havia de governar el país en coalició amb uns socis més moderats que, dins els engranatges de l’administració, miraven de contrarestar-lo. Després, molts han explicat que l’havien de frenar constantment. A més a més, la sentència que el Tribunal Suprem dels Estats Units va emetre al juliol, a banda de concedir-li la immunitat per la majoria de delictes de què acusaven Trump, donava un marge de maniobra al president sense precedents. El tribunal ja és ple de jutges afins a Trump que ja han complert la seva primera missió: derogar la protecció universal de l’avortament. Ara sembla probable que emparin Trump en tot allò que faci: “Un ex-president té dret d’immunitat absoluta per les accions que caiguin de manera conclusiva en la seva autoritat constitucional”, deia la seva resolució.

Trump se sent alliberat i té un entorn molt més radical. El general John Kelly, que en fou cap de gabinet entre el 2017 i el 2019, va dir en una entrevista a The New York Times que encaixava en la definició de feixista: hiperlideratge autoritari, persecució dels rivals polítics, deshumanització d’un enemic exterior, voluntat de defenestrar els funcionaris que en discrepen, invalidació dels mecanismes de contrapoder i incitació a la violència. Tot allò que tenia de sorprenent i de curiosa la victòria de Trump l’any 2016 ara ho té tan sols de fosc. 

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The Washington Post · Matt Viser

Ahir a la nit, mentre els americans estaven enganxats a la televisió seguint la cobertura dels resultats electorals, el president Joe Biden va fer això mateix: seure davant la pantalla.

Segons els seus assistents, Biden es va retirar al pis de dalt de la residència de la Casa Blanca amb uns quants familiars i assessors polítics de tota la vida per seguir una elecció en què fins fa tres mesos s’esperava no sols que ell hi seria present, sinó que tindria una importància molt fonda per a ell personalment, políticament i històricament.

Ha estat un altre moment agredolç del president en funcions, que ha estat protagonista de bona part del drama d’un dels cicles electorals més inusuals de la història política recent dels Estats Units. Però també significava la culminació d’una campanya en què ell s’ha anat esvaint, i en què la seva dona ha fet molta més campanya –aquests darrers dies– que no pas ell mateix.

Tot i l’experiència que té en nits electorals, havent estat en la butlleta de vot set vegades per al senat dels Estats Units i tres com a candidat presidencial –dues com a vice-president i una com a president–, aquesta vegada Biden vivia una experiència nova: mirar-s’ho de casa estant.

Biden va passar el dia d’ahir a la Casa Blanca sense actes públics, i cap a les 4 de la tarda els seus assistents ens van dir als periodistes que no faria cap aparició. Va passar la primera part de la nit telefonant a candidats i a les nou del vespre ja havia parlat amb tres guanyadors de Delaware –la senadora electa Lisa Blunt Rochester, el governador electe Matt Meyer i el batlle electe John C. Carney Jr.–, a més del senador electe Andy Kim (Nova Jersey) i el governador electe de Carolina del Nord, Josh Stein. No s’esperava, però, que assistís al míting de Harris que es feia a pocs quilòmetres de la Casa Blanca, a la Universitat de Howard.

Els seus aliats diuen que el president –que sovint fa broma dient que farà allò que més ajudi, fins i tot si això vol dir no fer res– entén molt bé quin és el seu paper.

Aquests darrers dies, Biden ha fet nombroses trucades a aquells qui han donat suport a les seves campanyes. Dilluns uns quants presidents dels comitès demòcrates estatals van rebre trucades d’un número desconegut acabat en quatre zeros.

Anderson Clayton, la presidenta del Partit Demòcrata de Carolina del Nord, es va trobar sense paraules quan va sentir el president a l’altre costat de la línia.

“Vaig plorar a mitjan conversa. ‘Vaja, el president dels Estats Units em truca la nit abans d’una elecció, i jo tinc 26 anys’”, explica, emocionada, en recordar l’intercanvi.

Però en tot plegat sembla que hi ha un aire de nostàlgia. Biden ha hagut de reconciliar-se amb el fet que ja no és ell qui congrega multituds, i que no ha estat el substitut desitjat que havia estat durant la seva carrera. Tot i que va fer un acte per Harris dissabte a Scranton, Pensilvània, l’endemà ja era a casa seva, a Wilmington, Delaware, passant la tarda en un camp de golf de la vora.

“El 2024 ha estat un any decebedor per a Joe Biden. Havia de ser el candidat demòcrata a la presidència, i en canvi es troba mirant-s’ho amb la família i els amics, com la resta de nosaltres”, explica Doug Brinkley, un historiador presidencial. “Però, malgrat això, ningú no està més implicat en aquestes eleccions que Joe Biden –afegeix–: hi ha tot el seu llegat en joc.”

Les negligències de la Generalitat durant la gestió de la gota freda, que ja ha causat 211 morts al País Valencià, poden tenir recorregut als tribunals. Serà un camí llarg i complicat, però la primera gran iniciativa per a dur el president Carlos Mazón davant de la justícia ja ha començat a caminar. Francesc Miralles, Andrea Kruithof i Juan Cardona, creadors de Greuges pendents, un popular pòdcast d’actualitat política, promouen la campanya “Justícia per a València”. Ja han publicat un formulari per a recollir adhesions que després els serviran per a emprendre accions legals. De moment, diuen que ja tenen el suport de més de 1.500 persones, 400 de les quals s’han ofert com a voluntaris. Ja treballen perquè s’hi afegeixin entitats de renom. Demanen diners i l’ajut de juristes, experts –com ara geògrafs o enginyers– que puguin fer de perits i comunicadors que facin córrer la brama. Volen anar acumulant, de mica en mica, testimonis i documentació.

Més material sanitari, productes de neteja, eines i ajuda en la coordinació: les necessitats dels municipis afectats

La utilitat del camí legal

Seguir la via legal hauria de servir, d’entrada, perquè els ciutadans tinguin informació de primera mà sobre què va fallar ben bé, què es podia saber i què no, quines decisions es van prendre exactament, etc. Les institucions no solen donar-la individualment, però els impulsors creuen que amb una demanda popular serà més factible. Una altra raó bàsica és l’econòmica. “Sabem d’altres riuades i fenòmens per l’estil en què acaba essent molt complicat que la gent cobre, perquè les asseguradores solen posar-hi moltes traves. Per açò és important esclarir qui en tenia la responsabilitat i qui se n’ha de fer càrrec. Un reconeixement judicial de la responsabilitat de l’administració facilitarà enormement que els afectats cobren”, explica Francesc Miralles, advocat i politòleg.

A banda els danys materials, hi ha la responsabilitat penal del govern. Un dels entrebancs que tindrà la iniciativa és que, en principi, les administracions públiques no poden tenir responsabilitat penal, que correspon tan sols als responsables individuals. Això serà més difícil d’escatir. L’acció apunta tres persones: el president Mazón, el secretari de Seguretat i Emergències, Emilio Argüeso, i la consellera de Justícia i Interior, Salomé Pradas, per bé que tots tres han jugat a passar-se la pilota perquè sigui complicat de precisar qui era responsable en cada moment. “Creiem que la responsabilitat del govern respon al tipus d’homicidi imprudent o negligent, perquè, malgrat que sabien un seguit de dades molt clares, no van donar l’alerta fins molt tard, i no tan sols això, sinó que no es van reunir fins a les cinc de la vesprada, quan els barrancs ja baixaven plens”, diu Miralles.

Mazón, dimissió: la indignació d’un poble abandonat

Els juristes avisen que sol ser complicat que aquesta mena d’accions judicials reïxin. És tot un desafiament demostrar que hi ha una relació causal entre les decisions concretes dels polítics i les conseqüències –les morts que s’haurien pogut evitar, per exemple. Els impulsors de “Justícia per a València” en són conscients: caldrà demostrar que, disposant de la informació de què disposava Mazón, la diligència normal d’un càrrec com el seu és actuar d’una altra manera, i que si no ho fas ets negligent. En el cas del president de la Generalitat, diu Miralles, una de les línies més importants serà precisament constatar que no és un ciutadà normal, sinó que té unes atribucions determinades de les quals prengué la decisió de desentendre’s. “Ell deixa un rastre de molles de pa. Per què esborra el tweet si ell no és responsable?”, es demana.

En tot cas, Miralles, Kruithof i Cardona són plenament conscients de les dificultats. “És complicat que el condemnen per açò? Sí, però pensem que val la pena invertir recursos a demostrar que un càrrec d’aquestes característiques té una responsabilitat, i el que fa o deixa de fer pot salvar o costar vides”, explica. Condemnar cap càrrec polític d’avui per demà no sembla viable, però pel camí es poden recollir uns altres fruits. Miralles traça un paral·lelisme amb el cas Cooperació, que originà la condemna de l’ex-conseller Rafael Blasco per delictes com ara malversació, tràfic d’influències i prevaricació administrativa. “En aquell moment era permès, segons els termes dels ajuts, que les ONG que rebien ajuts públics compressin pisos. Fins que no s’obre judici, no hi ha un jutge que considera que els diners no són per a això i que hi ha hagut una desviació. Moltes vegades es genera una doctrina sobre la marxa. És això que volem”, diu.

El govern valencià es nega a donar dades: quatre dies sense actualitzar la xifra de morts

El rastre de Mazón

És tan clar que aquest rastre de molles de pa duu fins a Mazón que, segons Miralles, “ell mateix es posa la soga al coll”. Les contradiccions poden ser de gran ajuda perquè el cas triomfi. Mazón, diu, hauria pogut sortir el primer dia a culpar l’Associació Valenciana de Meteorologia (AVAMET) o la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, com ha acabat fent una setmana més tard. Hauria estat lleig, és clar, però hauria mantingut la coherència d’un relat. No ha anat així. “Dimarts, dimecres i dijous els van faltar reflexos per a sortir organitzats. Mazón estava paralitzat”, diu. “Mazón s’equivoca de blanc, perquè, sense haver coordinat res, dispara contra institucions que sí que feien alguna cosa i que a més a més sí que van avisar. És una línia de defensa molt maldestra, no li pot anar bé en cap context, perquè hi ha massa proves.”

La clau és com es configurarà el relat d’ara endavant. Miralles creu que és molt complicat que ningú atribueixi la responsabilitat al govern espanyol ni a Pedro Sánchez d’allò que va passar aquell dia. Li sembla detectar entre la societat valenciana el sentiment que el govern de Pedro Sánchez ha actuat amb un excés de tacticisme, però el fet és que la Moncloa no era competent per a gestionar la crisi de bon començament. Tots els dits apunten Mazón. “Que la tempesta se n’anava cap a Conca va dir-ho sense cap prova. No tenia cap informe. Cap. Algú li ho diu de boca i ell ho repeteix, i després esborra el tweet. Hi ha tants elements comunicatius i de percepció, a part dels purament jurídics, que li juguen en contra, i el relat ha estat tan maldestre, que ho té molt complicat”, diu.

Mazón va arribar dues hores tard a la reunió d’emergències de la vesprada de la catàstrofe

Un equip de psicòlegs d’emergències del Col·legi Oficial de Psicologia valencià treballa d’ençà del començament de la catàstrofe en els pobles més afectats. No tan sols atenen els familiars que han d’identificar els cossos dels seus éssers estimats, sinó també totes aquelles persones que pateixen la tortura de la incertesa, en el cas dels desapareguts, i els professionals que treballen sobre el terreny. Tal com alerta Juan Rodríguez, portaveu d’emergències del col·legi, psicòleg clínic i terapeuta familiar, en alguns casos els professionals també desenvoluparan l’estrès post-traumàtic habitual en aquestes situacions, que afortunadament no apareix en la majoria de les persones. Parlem amb ell de com es viu aquesta situació des de la perspectiva de la psicologia i com afrontar aquests dols tan durs, tant els individuals com els col·lectius.

—Quina és la situació ara mateix i com la tracteu els equips de psicòlegs?
—Hi treballen més de trenta psicòlegs d’emergències i del grup d’intervenció en emergències i catàstrofes del Col·legi de Psicologia. En les poblacions més afectades, van en grups de dos, perquè sempre cal reforç si hi ha alguna situació un poc excepcional de desbordament emocional. Hi ha moments molt crucials: quan els familiars reben la notícia, quan troben la persona desapareguda, o –el moment més crític– quan hem d’acompanyar-los a identificar el cadàver.

—Com actueu?
—Parlem primer amb l’equip que fa l’autòpsia i preparem els membres més forts de la família per rebre el moment més dur, que és identificar la persona. Ací l’acompanyament és absolutament necessari. En moments crítics de xoc com en el que encara som, el més habitual és que la gent estiga molt desorientada. Han perdut les referències i els raïls que els donaven seguretat. Nosaltres fem un suport de contenció de tota una gamma d’emocions.

“En moments crítics de xoc, el més habitual és que la gent estiga molt desorientada”

—Quines apareixen?
—Primer, la negació. No volen veure que això els ha passat i apareix aquest mecanisme de defensa de negar-ho, que és prou habitual. Després, anem regulant, escoltant, fent que puguen expressar-se, que puguen transmetre emocions profundes, crear un marc de seguretat… Moltes vegades, aquesta part de contenció i expressió la fa la gent que està més a prop, no sempre hi ha el psicòleg al costat. Tot això, en el moment de xoc, el més traumàtic. Després, ve una muntanya russa: moments de baixada, de desconnexió, de tristor, d’aïllament, de no voler saber res de ningú…

—I després?
—Ve un moment de ràbia, de buscar culpables, moltes vegades objectivament, però unes altres es busca la culpabilitat en alguna cosa externa. Això ho hem de canalitzar, també. És una forma de superar aquest moment tan crític. Moltes vegades, la gent té raó quan ens diuen que podrien haver-se fet les coses d’una altra manera, la prevenció és crucial i en aquest cas hi ha hagut desinformació, han arribat tard els avisos i moltes víctimes ho han estat a causa d’això. I això genera molta ràbia, hem vist algunes escenes lògiques en què la gent l’expressa sense contenció.

“Hem vist algunes escenes lògiques en què la gent expressa la ràbia sense contenció”

—Com funciona el cervell en situacions extremes com aquesta?
—En situacions de supervivència, s’activa una part automàtica del sistema nerviós autònom en què s’anul·la el pensament racional, i la resposta és l’atac o la fugida. L’atac contra una força tan gran com l’aigua no pot ser; només queda la fugida. En situacions molt crítiques, si hi ha persones que han tingut aquesta resposta, el sistema nerviós es col·lapsa. La gent es queda bloquejada, absolutament paralitzada. Segurament, moltes de les víctimes han passat per aquesta etapa de bloqueig, de no poder fer res, ni córrer, davant el perill. I ara la intervenció psicològica la centrem en una part del sistema nerviós autònom, la part automàtica de regulació: com creem contextos de seguretat.

—Després de cobrir les necessitats bàsiques i de salvació, ve el torn de l’atenció psicològica.
—I la farem per fases. Ara encara som en el moment crític, que té la part positiva que tots els recursos socials i la solidaritat van a favor. Però molt aviat, segurament la setmana que ve o l’altra, arribarà una etapa molt estudiada en les catàstrofes, de profunda baixada de tots els recursos. Ací apareixeran més els quadres depressius i d’estrès post-traumàtic. L’estrès post-traumàtic tan sols es manifesta en un 30% de la població directament afectada. El 70% es recupera per via natural, amb respostes adaptatives. Però aquest 30% desenvoluparà símptomes durant un temps, i un percentatge més xicotet tindrà necessitat d’una atenció de salut mental més prolongada si es cronifica l’estrès post-traumàtic.

“Molt aviat arribarà una etapa molt estudiada en les catàstrofes, de profunda baixada de tots els recursos”

—Això només afectarà les víctimes més directes?
—L’estrès post-traumàtic també afectarà els professionals que hi intervenen, que queden oblidats. Els forenses, els bombers que treuen cossos… Les imatges queden gravades i en l’estrès post-traumàtic apareixen flashbacks, imatges repetitives de l’escena traumàtica, escenes aïllades que es repeteixen i que no deixen viure. Escenes molt concretes que el cap no pot esborrar. Als professionals els reunim en grup perquè expressen què han viscut després d’un dia intens: què has vist, què has pensat, què has sentit? Poder explicar-ho als companys, que han passat per una situació pareguda, allibera.

—També es fa amb les famílies?
—Sí, però moltes vegades no saben com fer-ho i callen. No poden expressar-ho i allò es queda enquistat. També és important no sobreexposar-se a imatges que revictimitzen. Jo, malgrat ser en la zona dels fets, mire els mitjans amb mesura. Si no, no podria continuar. Hem de protegir-nos, ser respectuosos, escoltar, no precipitar-se, no interpretar, no voler intervindre més del que toca. Moltes vegades, cal un acompanyament silenciós, de “sóc ací per al que necessites”, no pas una perforadora terapèutica. Les persones necessiten els seus espais de silenci, de plorar, de reelaborar.

“Moltes vegades cal un acompanyament silenciós, de “sóc ací per al que necessites'”

—I quina serà la següent etapa?
—La de la reconstrucció: crear hàbits nous, recuperar rutines, fer rituals socials… És important el reconeixement del treball institucional. Institucionalment, la visita de les autoritats acostuma a ser una mesura que aporta en la reconstrucció i el reequilibri. Però, en canvi, en aquest cas s’ha fet a destemps i en un escenari equivocat. No sé qui els haurà assessorat, però haurien d’haver tingut un assessorament d’especialistes.

—Heu esmentat el dolor en els casos d’identificacions, però com gestioneu els casos de desapareguts?
—Ens ho trobem molt, és molt esgotador, fins i tot quan saben on són les víctimes. Una de les últimes intervencions que vaig fer va ser en un vaixell que es va tombar al port de Castelló. Sabien que la víctima era dins, però, tot i això, el nivell d’angoixa de la família era molt i molt alt. La gent es pregunta on és la persona, si la trobaran o no, en quines condicions… És una tortura prolongada, un estrès intens, agut i mantingut que esgota tots els sistemes de defensa, és tremendament dur.

—Com ho viuen els infants?
—Els xiquets ho capten, són esponges, i a vegades se’ls desinforma. Se’ls ha d’explicar què ha passat amb un llenguatge adaptat, però han de saber-ho, i han de poder expressar-se, amb un llibre, narració, conte… Tenir suport familiar i psicològic i, quan puguen, tornar a l’escola. Hi ha una línia telefònica del Col·legi de Psicòlegs exclusivament per als centres educatius. Tots han tingut un xoc. Jo, abans que s’activés cap servei d’emergències ni alertes, vaig intervindre amb uns pacients que tinc a la zona. Em va cridar una pacient, una xiqueta. Intentaven salvar el cotxe del garatge i els vaig dir que pujaren immediatament, estaven sentint els crits d’una persona d’una planta baixa que van poder salvar de miracle. Finalment, van perdre cinc cotxes, però no la vida.

“Els xiquets han de saber què ha passat i poder expressar-se”

—I com es gestiona el dolor col·lectiu?
—En aquests llocs t’impliques d’una manera que fa que arreplegues molt d’enriquiment personal. Veus fins a quin punt som vulnerables i les nostres debilitats, és una lliçó. El treball en grup és màgic. S’ha arribat a cantar l’himne de València, un ritual que es fa en les Falles, el “Visca, València! Visca València!”. Pot semblar una ximpleria, però emociona, aglutina i desperta un esperit d’unitat sanador. Això ajuda a regular i té repercussions directes en l’equilibri emocional. No et sents a soles, molts testimonis ens ho diuen. Un alcalde ha parlat molt afectat i enfadat amb el seu partit i la resta perquè no han tingut ajuda. Parla com un veí més del poble, com ho són les víctimes i tots els qui encadenen tres torns treballant sense descansar. Se sentia enfadat i alhora orgullós per la cohesió i la resposta immediata. És l’heroïcitat d’un poble impactat per una catàstrofe.

—Per acabar, volia demanar-vos si els psicòlegs heu pogut treballar sense problema, si us falten professionals…? 
—Una situació així no és mai fàcil, començant per la mobilitat. Jo ara vaig a la zona zero i no sé quines dificultats m’hi trobaré, cada dia és diferent. Quan t’hi apropes el cor s’interromp. Són escenes de guerra, dramàtiques i massives.

“Quan t'hi apropes el cor s'interromp. Són escenes de guerra”

—Fins a quin punt serà possible que, d’ací a un quant temps, els afectats tinguin una atenció psicològica accessible?
—Lamentablement els psicòlegs d’emergències tenim un temps limitat. Si no creem estructures oficials de seguiment passarà com en totes les catàstrofes, que l’oblit i la desatenció seran els pitjors enemics quan ja haja passat el bullici informatiu. Els psicòlegs que atenen són els qui ja atenen als barris, per tant deixen altres persones sense atenció. Cal incorporar equips nous i professionalitzar la figura del psicòleg d’emergències. Els qui hi intervenim des de fora, a partir dels col·legis, per exemple, no estem ni remunerats.

 

Línies habilitades per a l’atenció psicològica per la gota freda

• Atenció al ciutadà: 960 450 230
• Atenció a col·legis professionals i empreses: 960 450 231
• Assessorament a professionals de la psicologia que treballin en les zones afectades: 960 450 232
• Els psicòlegs que vulguin col·laborar-hi poden omplir un formulari a la web del COPCV

Alfafar, Paiporta, Picanya i Massanassa (Horta Sud) són algunes de les localitats més colpejades per la gota freda i on hi ha hagut centenars de morts. Però els efectes del temporal han arribat a molts altres municipis del centre del País Valencià, especialment on passa el riu Magre i el barranc de Torrent.

El Centre de Coordinació d’Emergències de la Generalitat va calcular que hi havia seixanta-nou municipis afectats, de les comarques de la Plana d’Utiel-Requena, la Foia de Bunyol, els Serrans, el Camp de Túria, l’Horta Sud, la Ribera Alta i la Ribera Baixa. També vuit pedanies de València: Faitanar, la Torre, el Forn d’Alcedo, el Castellar – l’Oliveral, Pinedo, el Saler, el Perelló i el Palmar. Ací es pot veure en un mapa:

Aquestes són les localitats on s’han desplegat l’exèrcit espanyol per a fer tasques de neteja i cercar desapareguts. Hi va fer referència el president Carlos Mazón en la declaració institucional de dissabte: “Tots hem vist la magnitud de la tragèdia: seixanta-nou municipis afectats totalment o parcialment.”

En referència a aquesta zona, la Cambra de Comerç de València ha publicat un informe sobre els efectes, amb dades, que detalla que hi viuen 845.371 persones, gairebé un terç de la població del País Valencià. L’informe, que se centra sobretot en l’activitat econòmica, calcula que hi ha entre 4.000 i 4.500 locals comercials, situats en plantes baixes, que poden haver sofert d’anys considerables; i una bona part, entre 1.600 i 1.800, són botigues de venda al detall. Alhora, hi ha una important activitat industrial, amb 54.289 empreses i 123 polígons industrials, cosa que també fa que els efectes econòmics siguin importants. La federació empresarial FEPEVAL ha calculat que hi ha cinquanta àrees industrials i 6.800 empreses afectades en graus diversos.

Segons les primeres estimacions d’Agroseguro sobre els afectats al camp, hi ha 20.000 hectàrees afectades distribuïdes en 42.000 parcel·les, sobretot de cítrics, caquis, raïm de vi i hortalisses i, en grau més baix, cultius llenyosos com ara ametllers i oliveres. D’acord amb l’anàlisi feta per aquesta entitat, que agrupa les entitats asseguradores, el valor de tota la producció danyada és de 159 milions d’euros, si bé per saber exactament el valor de les indemnitzacions caldrà esperar el peritatge dels danys.

Els més afectats, segons el satèl·lit

Tot i afectar una setantena de municipis, la gota freda no ha tingut el mateix impacte a tot arreu. Imatges del programa europeu de satèl·lits Copernicus han revelat que hi una àrea especialment devastada, de tretze localitats: Alaquàs, Aldaia, Alfafar, Benetússer, Beniparrell, Catarroja, Llocnou de la Corona, Massanassa, Paiporta, Picanya, Sedaví, Torrent i Xirivella, a més de les pedanies valencianes de la Torre i Castellar.

En blau més intens les zones inundades i fins on van arribar les inundacions

En total, en aquesta zona hi resideixen 325.000 persones, en unes 2.200 hectàrees que formen part de la primera corona de l’àrea metropolitana de València. Això es dedueix de les dades que va difondre Copernicus i va analitzar l’equip de María Dolores Pitarch, catedràtica de geografia humana de la Universitat de València (UV). A més, hi ha afectats uns 75.000 edificis i nombrosos polígons industrials. I, a escala ambiental, també ha tingut un impacte evident en el parc natural de l’Albufera, que s’ha qualificat també de “catàstrofe ambiental”.

[INTERACTIU] L’Agència Espacial Europea publica imatges per satèl·lit d’abans i després de les inundacions

Un dels comportaments que es destaquen entre la població és l’alta mobilitat. Tres habitants de cada quatre viuen en un municipi diferent d’on treballen, i s’hi desplacen cada dia. Les carreteres principals presenten una intensitat mitjana diària de més de 125.000 vehicles, el 7% dels quals són pesants. Un trànsit molt dens i que ajuda a explicar per què van restar atrapats milers de persones dins els vehicles, alguns durant dies.

De fet, tota la zona afectada forma una àrea metropolitana, un contínuum urbà sense delimitació física, amb un terra urbanitzat, que fa que, com diu la catedràtica María Dolores Pitarch, “l’aigua no dreni i, per contra, fins i tot agafi una velocitat encara més gran que la normal perquè transcorre per un asfalt que accelera”. Hi ha alhora molts polígons dedicats a l’oci i una forta presència d’industrials, que fa que sigui una “zona superocupada per l’ésser humà per a viure, treballar i consumir”.

Horta Sud, zona industrial

La comarca més colpejada és la de l’Horta Sud, al tram final de la riuada D’acord amb les imatges per satèl·lit, hi ha afectats greument 3.906 edificis i potencialment 15,2 quilòmetres de vies de trens i 531,6 quilòmetres de carreteres.

A la comarca un 90% del sòl és urbanitzat, amb habitatges, polígons industrials i àrees comercials. Això és un canvi històric, que s’ha produït acceleradament, i que s’allunya de la tradició de l’horta mediterrània. La comarca era eminentment agrícola, com descriu el nom, però, com explica Maria Dolores Pitarch, vora un 80% de les cases que hi ha s’han construït d’ençà dels anys setanta i han transformat la comarca. Una gran part dels edificis es van erigir entre el 1970 i el 1980 i tan sols una mínima part, un de cada deu, s’han erigit després de l’aprovació del Pla d’Acció Territorial per a la Prevenció del Risc d’Inundació, Patricova, del 2003.

Aquesta àrea entre el riu Túria i l’Albufera, travessada pel barranc de Torrent, era horta, i encara hi resten algunes alqueries que ho recorden. Però hi ha hagut un abandonament accelerat de l’agricultura en benefici de la indústria i els serveis. D’aquesta manera, proliferen els polígons industrials, que es trepitgen els uns amb altres, sense cap visió a escala comarcal, i moltes vegades de poca grandària. Això passa en localitats afectades per la gota freda, com ara Benetússer, amb una superfície de menys d’un quilòmetre quadrat; o Sedaví, amb menys de dos quilòmetres quadrats de superfície, i on el sòl és urbanitzat al 100%.

Als polígons de l’Horta Sud no saben quan podrà tornar a ser dilluns

La construcció accelerada ha fet que s’hagin construït en zones inundables i amb barreres arquitectòniques més pensades en el curt termini que no pas en la sostenibilitat. “La manca d’aquesta planificació coordinada, organitzada i amb criteris de sostenibilitat ha estat molt habitual en aquesta zona”, diu Pitarch.

President Mazón,

Dubte que vostè arribe a entendre el dolor i la frustració que patim els valencians. Dissabte, 9 de novembre, eixiré al carrer amb un crit al cor que no és només meu, sinó de tots els qui patim la seua irresponsabilitat: “Mazón, dimissió”. Deixe’m exposar-li per què no mereix seure on seu i per què pense que ha de pagar per la seua irresponsabilitat.

Mazón, dimissió, pel silenci gèlid i el retard mortal a activar l’alerta. Mentre les alarmes meteorològiques advertien del perill imminent, vostè i el seu govern callaven. Es va permetre un retard que va esdevindre letal, que va convertir la falta de reacció en còmplice del desastre. President, els valencians mereixem ser escoltats i protegits, sobretot quan hi ha la vida en joc.

Mazón, dimissió, pel desemparament criminal. En el pitjor moment, ens hem sentit sols, desemparats, com si la nostra vida no tinguera cap valor. Veure com s’inundaven les nostres llars, com s’enfonsaven les nostres esperances, mentre vostè i el seu equip desapareixien és un record que quedarà gravat per sempre en la memòria. És incomprensible que hagen intentat aturar l’ajuda de la marea de voluntaris, l’única esperança de molts dels damnificats. Vostè hauria d’haver estat el nostre refugi, però va triar l’abandó. Això no és el que s’espera d’un president; és el que fa un criminal.

Mazón, dimissió, per la insensatesa de no tancar les escoles. Mentre el diluvi fuetejava les nostres terres, les escoles romanien obertes en zones devastades. És així com protegeix els nostres xiquets? Vostè ha posat en perill el més valuós que tenim: els nostres fills. Això no és només negligència; és un crim.

Mazón, dimissió, per la manca de transparència i honestedat. Ens mereixem un govern que siga clar, que siga honest. Vostè ens ha ocultat informació. Què ens amaga? Per què la seua reacció ha estat tan lenta i caòtica?

Mazón, dimissió, perquè els seus crims no poden quedar impunes. No pot ser que, en el futur, qualsevol altre líder puga pensar que pot desentendre’s de la seguretat de la gent sense conseqüències. El seu menyspreu per la vida ha de rebre el càstig que mereix. S’ha de fer justícia.

Mazón, dimissió, per la memòria de tots aquells que ja no hi són. Cada vida perduda en aquesta tragèdia mereix ser recordada i dignificada. Però recordar-los no és només honorar-los, és també exigir justícia perquè aquestes morts no hagen estat en va. Ens deu molt més que paraules; ens deu responsabilitat i acció. Espere que la justícia faça el que vostè no farà: respondre pels seus actes; i que el temps no esborre la seua culpa. Assassí de raons, de vides, que mai no trobeu repòs en cap dels vostres dies, i que en la mort us perseguisquen les nostres memòries.

Mazón, dimissió, per la dignitat del País Valencià. El 9 de novembre eixiré al carrer amb un crit per la memòria dels que hem perdut, per la dignitat de la nostra terra i perquè vostè pague pel dolor que ens ha causat.

Aquestes són les raons per les quals pense que no és digne de representar-nos. Per això, li demane –més ben dit, li exigisc– que, per dignitat, dimitisca. I si no té dignitat, que el destituïsquen i l’encausen per tots els seus crims.

Ens veurem als carrers, enfangats, però sempre nostres.

En cas de qualsevol tragèdia, una guerra, una migració forçada, una inundació, les primeres coses que prova de salvar l’ésser humà són les imatges. Les fotografies i àlbums familiars atresoren no tan sols la memòria individual, sinó també la col·lectiva. Gràcies a ells podem recordar com eren els fills quan eren menuts, els moments més importants de la vida, i les persones estimades quan ja no hi són. Però és, també, una qüestió identitària, de saber qui som i d’on venim. Amb una catàstrofe com la que viu ara el País Valencià, té especial importància recuperar i conservar aquests records per a aquells que ho han perdut tot sota el fang. Potser, també, algun ésser estimat.

És per això que la Universitat de València ha promogut una xarxa de recuperació de fotografies i àlbums familiars dels afectats pels aiguats. La iniciativa va sorgir a l’àrea de patrimoni pràcticament al mateix temps que la catàstrofe, i s’hi van afegir entitats com ara la Universitat Politècnica de València, el Museu Valencià d’Etnologia (ETNO) i l’àrea de restauració fotogràfica de l’International Institute of Conservation.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by UVcultura + Centre Cultural LA NAU (UV) (@lanau_uv)

“No ha deixat de sonar el telèfon, ara parle amb tu i entra una altra trucada, i així tota l’estona”, diu Marisa Vázquez, directora de patrimoni cultural de la UV. Ara encara es troben en la fase de contacte, però ja els consten més de 4.000 fotografies i centenars d’àlbums que hauran de ser restaurats. Assegura que els han telefonat d’“absolutament totes” les localitats afectades. Fins i tot d’aquelles que no han estat tan mediàtiques, però que també hi ha hagut aiguat, en un grau o un altre.

Una setmana sota el fang

Què s’ha de fer?

“La idea és acostar-se a la població per a protegir un patrimoni que és molt important per a ells i per a tothom, que és la memòria, la història de la família”, explica. A tots els qui s’hi posen en contacte, els donen unes instruccions. En primer lloc, conservar els àlbums i les fotografies –és a dir, no llançar-los encara que estiguen en males condicions. Aconsellen de no fer res si les fotos estan enganxades i no surten amb facilitat. Però si es poden separar, s’ha d’intercalar paper de forn entre l’una i l’altra i fer-ne grups petits en capses de plàstic amb reixeta perquè no s’acumule aigua a dins. També és convenient de fer grups diferents segons la humitat que hagen agafat, i separar-ne les que tenen fongs.

Si no és possible de seguir aquests passos, s’han de ficar dins una bossa foradada i etiquetar-la amb les dades de contacte. “Aquesta ja és una tasca fonamental, perquè tot allò que no va etiquetat després és prou difícil conservar-ho”, diu Vázquez. Tot seguit, cal enviar un correu electrònic a aquesta adreça: patrimoni.cultural@uv.es.

A partir de demà, la xarxa de voluntaris es desplaçarà a les poblacions afectades en equips per replegar tot aquest material. Segons que explica Vázquez, també tenen estudiants a la zona més afectada i que miren de reunir-ho per a recollir-ho tot en un punt i facilitar la tasca. Quan el material arribe als laboratoris, caldrà fer una tasca de diagnosi preliminar per a saber quins criteris d’intervenció s’han d’aplicar en cada cas. “No és igual una fotografia del 1920 que una del 1950. El suport, tots els materials de revelatge…, tot això és diferent i, per tant, el dany serà divers i els criteris d’intervenció també”, explica.

Hi ha conservadors, restauradors, historiadors de l’art, especialistes en noves tecnologies per a la digitalització, fotògrafs que fan la tasca de documentació, experts en microbiologia que en valoren l’estat de conservació, etc. Una xarxa d’equips interdisciplinaris treballarà per a recuperar els records i la memòria de tots els pobles que el 29 d’octubre van veure com l’aiguat escombrava la seua vida.

Joan Baldoví: “Mazón no hauria de continuar ni un minut més”

The Washington Post · Alex Horton i Serhii Korolchuk

Kherson, Ucraïna. L’exèrcit rus ha intensificat els atacs indiscriminats amb drons contra la població civil de Kherson, al sud d’Ucraïna, tot matant i mutilant desenes de persones com en un “safari humà”, segons que ho titllen els residents.

Les forces russes –estacionades a l’altra riba del riu Dniéper, que travessa la ciutat– han augmentat aquestes setmanes els atacs amb drons contra la població ucraïnesa que encara roman a la ciutat. La situació és força singular en comparació amb la resta d’Ucraïna, on les tropes russes, generalment estacionades més lluny de les ciutats, han de recórrer a armes de més calibre per a atacar els civils.

Les operacions humanitàries i els serveis urbans, com ara els camions de bombers i els autobusos, han estat un dels grans blancs dels atacs russos, segons les autoritats, encara que alguns drons també han atacat nens en bicicleta i persones grans que caminaven pel carrer.

Una ciutat castigada

Kherson va ser la primera gran ciutat ucraïnesa a ser capturada per Rússia després de la invasió del 2022. Però fins i tot després d’haver estat ser alliberada per les tropes ucraïneses durant nou mesos de batalla, els russos van aconseguir de reposicionar les forces a l’altra banda de la riba del Dniéper, tot mantenint la pressió amb atacs regulars que els residents de Kherson van descriure com una mena de càstig.

Aquests mesos han estat els pitjors que ha viscut Kherson d’ençà de l’esclat del conflicte, segons els residents, incloent-hi fins i tot els temps de l’ocupació russa. Entre el juliol i l’octubre, els drons i les mines han matat 133 persones a Kherson, segons l’administració militar de la ciutat, i n’han ferides 1.350.

En declaracions a The Washington Post, els residents de la ciutat expliquen que pateixen un estrès i una ansietat insuportables a causa dels atacs, que temen que poden produir-se en qualsevol moment i en qualsevol lloc.

Una dona camina per davant d’un hospital a Kherson, on les finestres han estat reforçades a prova d’explosius (fotografia: Alice Martins/The Washington Post).

Oleksandr Prokudin, governador de la regió, explica que les forces russes han llançat gairebé 7.000 atacs amb drons a la regió de Kherson d’ençà de l’agost. “És terrorisme selectiu”, afirma. “Saben perfectament qui ataquen i enregistren els atacs per presumir a les xarxes socials de com maten i fereixen civils”, continua.

La situació a Kherson és especialment difícil perquè les tropes ucraïneses no tenen la capacitat de seguir el ritme dels atacs russos, segons que explica Solomiya Khoma, cap de cooperació internacional del Centre de Seguretat i Cooperació d’Ucraïna, un think tank amb seu a Kíiv.

“Veiem aquests atacs com un mètode més de pressió i terror contra la població civil, amb la finalitat d’agreujar la pressió sobre les autoritats ucraïneses per empènyer-les a negociar”, assegura.

Viure sota el foc rus

Les ambulàncies són un objectiu prioritari dels atacs russos, seguides dels autobusos urbans i els cotxes civils, segons que explica Yevhen Piatak, voluntari de l’ONG Global Empowerment Mission. “Disparen contra tot allò que es mou”, afirma Piatak.

Les unitats militars russes han advertit als residents que atacaran qualsevol vehicle que es trobi en determinades zones de la ciutat i els han instat a informar de la localització dels actius militars ucraïnesos per tal de salvar-se. Tot i que els atacs són més freqüents en les zones assenyalades per Rússia, també se n’han produït en punts de la ciutat més allunyats del riu.

L’única treva han estat les tempestes que aquestes setmanes han assotat la regió de la Mar Negra, que han obligat a deixar a terra els drons d’atac. Els trons rugeixen sobre Kherson una tarda d’octubre, on la gent fa cua per rebre ajuda humanitària amb una certa confiança que no seran atacats.

En els dies clars i assolellats, la ciutat desprèn desesperació. Més enllà dels drons, els residents expliquen que les forces russes han escampat mines antipersones pels voltants de la ciutat. Aquests explosius són anomenats mines de pètals perquè tenen una forma distintiva que fa que semblin innocus. Solen ser de color verd o marró, cosa que ajuda a camuflar-les entre la terra.

Rússia no és signatària del Tractat de Prohibició de Mines del 1997, que prohibeix aquesta mena d’armes, i les ha utilitzades molt durant el conflicte. També hi ha proves que Ucraïna les ha desplegades en el camp de batalla, tot i ser signatària del tractat.

La saturació de drons i mines ha resultat aclaparadora per a la població civil. A la ciutat propera de Mikolàiv, un tren d’evacuació procedent de Kherson va arribar fa poc ple de gom a gom de famílies i persones que viatjaven soles, bo i fugint dels atacs constants.

Olena Boiko s’asseu al costat del seu fill Henrikh, de vuit anys, i relata el moment en què finalment va dir prou. Va ser a començament d’octubre, quan de cop i volta va veure que un dron sobrevolava quatre nens que jugaven al carrer, incloent-hi en Henrikh. Els va dir que correguessin a refugiar-se’n mentre provava de cridar-ne l’atenció de sota un arbre estant. Al final, el dron va marxar volant, però el mal ja estava fet: arran de l’incident, la família va decidir de fugir cap a Polònia amb l’objectiu últim de reunir-se amb la germana de Boiko a Noruega. El marit de Boiko, que té una discapacitat, s’ha quedat a Kherson.

L’Olena Boiko i el seu fill, en Henrikh, al tren d’evacuació de Kherson (fotografia: Alice Martins/The Washington Post).

Entre aquestes històries de desesperació destaca la d’una dona que va intentar d’allunyar el seu pare del perill i que s’ha convertit en un tot un advertiment per als residents que encara queden a Kherson.

La història de l’Oleskandra

El pare de l’Oleksandra, en Petro, vivia al poble de Antonivka, al costat de Kherson. Sotmesa a atacs russos constants, la població d’abans de la guerra s’ha reduït de 13.000 habitants a tan sols 400 o 500, la majoria persones grans que no van poder fugir-ne.

Dos dies abans de tornar a Kherson per pujar el seu pare al tren d’evacuació, el telèfon de l’Oleksandra va sonar. El seu pare havia mort en una explosió mentre anava a cercar aigua.

El pare de l’Oleksandra Solonko va morir fa poc a causa d’una mina russa mentre anava a cercar aigua als afores de Kherson (fotografia: Alice Martins/The Washington Post).

Durant mesos, una amiga va advertir a l’Oleksandra, que viu a cavall de Polònia i Ucraïna, que no tornés a Kherson perquè era perillós. Una dona del barri, explica, va recollir de terra un drap lligat a una mina de pètals, que li volà el braç i li cremà la cara. Tot tement pel seu pare, l’Oleksandra es va veure obligada a actuar.

“Li vaig dir: ‘Pare, si us plau, quan caminis, mira’t els peus, no agafis res'”, recorda. El seu pla era fer-lo pujar al tren i instal·lar-lo en l’afable regió d’Ivano-Frankivsk, als Carpats.

Va ser aleshores que el seu malson es va fer realitat.

Durant dies, ningú no va poder recuperar-ne les restes perquè era massa perillós i el cadàver del seu pare va quedar exposat als elements.

Quan per fi van recollir-lo, no va ser vetllat de cap manera, atès que els funerals s’han convertit en un altre dels blancs predilectes dels drons russos. Els treballadors de la morgue li van recomanar que no en veiés el cos: l’única cosa que li van donar, explica, va ser un floc de cabells.

L’Oleksandra mostra una fotografia del cadàver del seu pare, que li envià un veí (fotografia: Alice Martins/The Washington Post).

La germana de l’Oleksandra li truca de Noruega estant cada dia per convèncer-la que surti de la ciutat. Tanmateix, ella continua a Kherson per recollir les fotografies que li queden de la mare i el pare. Encara no s’ha decidit a evacuar, diu, tot i l’amenaça constant dels drons i les mines russes.

“Res no em reté aquí, físicament, però el meu cor és a Kherson”, sospira.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Els fets pesen tant que van començar a acorralar Carlos Mazón el vespre mateix de la tragèdia. Quan es va fer de dia tot era tan espantós que tothom estava en xoc. VilaWeb va avançar per primera vegada la cronologia negligent, i segurament criminal, de les declaracions, les decisions i les omissions del president Mazón el dimarts 29. La gent no sabia que venia una riuada impressionant que l’engoliria, i ho havia d’haver sabut. Perquè el govern valencià els ho havia d’haver advertit amb prou antelació amb tota la informació de què disposava. Per això el president de la Generalitat està en fals d’ençà de la vesprada fatídica. I ara que ja han comptat més de dos-cents morts ha provat un contraatac mirant de responsabilitzar-ne el govern espanyol, però no li ha sortit bé, perquè ha mentit de manera evident. Per més responsabilitats que també hi pugui tenir el govern espanyol, la competència és seva. I la incompetència, abans de la riuada, durant i després, també. Per això fins i tot la gent del seu partit i el seu aparell mediàtic el comencen a abandonar.

La clau d’aquest tomb la podem trobar segurament en les sorprenents declaracions que va fer dilluns el president del PP espanyol, Alberto Núñez Feijóo, quan va demanar al govern de Pedro Sánchez que declarés el nivell 3 d’emergència, allò que es denomina “declaració d’emergència d’interès nacional” i que vol dir, ni més ni menys, que el govern espanyol prengui el control del dispositiu d’emergència que correspon als governs autonòmics. “Continuem demanant la declaració d’emergència nacional, i, si es fa, tindrà el nostre suport […]. Si això no és una emergència nacional, què ho és, aleshores? I continuo pensant que amb un desastre com aquest no s’espera, s’actua”, va dir Feijóo.

Ho deia alhora que Mazón s’escarrassava a carregar la culpa de la mala previsió a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, que depèn del ministeri espanyol. Allò que demanava Feijóo es podia entendre com una manera de traslladar la pressió per la gestió de l’emergència al govern de Sánchez; però és innegable que era ensems una desautorització de Mazón per la gestió nefasta de la crisi. Si s’aprovés una declaració d’emergència d’aquesta mena seria el ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, qui passaria a tenir el control de tot el dispositiu d’emergència, en compte de la Generalitat. Això es pot fer o bé per iniciativa pròpia del govern espanyol mitjançant un decret o bé a petició del govern autonòmic.

El cop del cap de l’exèrcit

Com que Mazón no ho ha demanat, la crida que feia Feijóo hauria implicat una intervenció parcial de l’autonomia de la Generalitat Valenciana, com un 155, i la sortida de Mazón de la direcció de la crisi. Les paraules del president del PP espanyol afeblien l’intent prou maldestre de Mazón de treure’s de sobre tota responsabilitat i carregar-la al govern espanyol. Però allò que va caure com una llosa damunt el Consell van ser les declaracions que va fer dilluns mateix a la tarda el general en cap de la Unitat Militar d’Emergències de l’exèrcit espanyol, en la compareixença en què va dir que no havien intervingut abans perquè el govern de Mazón no els havia demanat res.

El general Javier Marcos va dir: “Qui dirigeix l’emergència és la comunitat autònoma; qui decideix on anem i on no anem és la comunitat autònoma; l’UME es pot moure per tot el territori, però no pot entrar mai a la zona d’emergència sense l’autorització del director d’emergències de la comunitat […]. Quan la Generalitat ens va donar el vist-i-plau amb un procediment que està establert, al cap de pocs minuts érem a la zona d’emergència […]. El pitjor enemic d’una emergència és la improvisació.”

L’exèrcit contra Mazón. L’estat profund contra Mazón. I un dels mitjans més ben connectats amb aquest estat profund, El Confidencial, desplegava ahir una ofensiva mediàtica contra el president de la Generalitat recollint el malestar dins el Partit Popular per la imatge de dirigent superat i incapaç que ha projectat durant tota aquesta darrera setmana. Aquell diari publicava ahir que Mazón havia arribat dues hores tard a la reunió del Centre de Coordinació de la crisi que ja s’havia convocat massa tard, a les cinc de la vesprada, quan la situació ja s’havia descontrolat. I esmentava frases pronunciades suposadament per alts càrrecs del PP, com ara que “està superat” per “una gestió desastrosa” i que “això se’l put endur”.

El partit contra Mazón

És una informació que afegeix llenya a la petició de Feijóo al govern espanyol perquè agafi el timó de la crisi, perquè “els dirigents consultats” per aquell diari retreuen a Mazón que no fes “ja al primer moment” la declaració del nivell 3 d’emergència, i sobretot que esguerrés l’intent inicial de Feijóo de carregar la responsabilitat a Pedro Sánchez. Feia tan sols dos dies de l’aiguat. Aquell mateix dia, al cap de poques hores de la intervenció de Feijóo, Mazón va fer unes declaracions en què agraïa a Sánchez la rapidesa i la cooperació del govern espanyol.

Però el pas dels dies ha anat confirmant la gestió desastrosa i negligent del govern del Consell. I, per una cosa o per una altra, la desconfiança vers Mazón ha anat creixent com més va més en Feijóo, que no li ha perdonat mai que pactés l’entrada de Vox al Consell tan ràpidament i a esquena seva i que li condicionés així la seva estratègia estatal. Aquest malestar fou visible durant la revolta dels veïns de Paiporta contra els reis espanyols, Mazón i Sánchez. El president espanyol va fugir de seguida que va poder, Mazón es va quedar al costat de Felipe VI; però no hi va haver cap paraula de suport ni d’agraïment a Mazón per part de Feijóo ni de cap dirigent del PP.

I el malestar amb Mazón va més enllà, dins el PP valencià mateix. Ahir l’agència Europa Press informava que dins el partit creix la “inquietud” per la gestió de Mazón, per no haver fet la declaració del nivell 3 d’emergència, per no haver demanat ajuda abans, per no haver avisat la població abans del fatídic 29 d’octubre. “S’han comès errors molt greus”, diu un dirigent del PP que Europa Press no identifica. Un altre afirma: “Està rostit i cremat, haurà de tallar caps i potser d’aquesta no en sortirà viu.” I una altra font identificada com un parlamentari del PP diu que “hi ha una empipada monumental al carrer contra el president de la Generalitat. És políticament mort.” Ja fa dies que va circulant informació sobre el malestar dins el seu partit, perquè sembla clar que el PP ha decidit de fer un tallafoc amb Mazón, i que, com diu aquell dirigent del partit no identificat, es rosteixi tot sol.