Aquests darrers mesos ha estat freqüent de trobar-se a les xarxes socials i, fins i tot, en algun mitjà de comunicació, que les vendes de cotxes elèctrics han baixat durant el 2024. La realitat de les dades, no sempre fàcils d’aconseguir i d’interpretar, és ben diferent, tot i que varia molt segons la regió i el país. Així, les darreres dades disponibles de la consultora britànica Rho Motion apunten que de gener a setembre d’enguany, comparades amb les del mateix període del 2023, les vendes de vehicles elèctrics han pujat al món d’un 22% i s’ha arribat a 1,5 milions d’unitats noves comercialitzades. La Xina encapçala aquest creixement, amb unes vendes de 7,2 milions i un creixement interanual del 35%. El segon mercat més important per als cotxes elèctrics és l’europeu, amb 2,2 milions de vehicles venuts, però amb una baixada en conjunt del 4% en comparació amb el 2023 –tot i que hi ha països amb un creixement clar. A Nord-amèrica, on el triomf de Donald Trump suscita molts interrogants per al futur del sector, la pujada ha estat del 10%, amb 1,3 milions. I a la resta del món se n’han venut 0,9 milions, amb un creixement del 25%.

No hi ha un acord sobre què és un vehicle elèctric?

Analitzar l’evolució de les vendes de vehicles elèctrics (VE en català, EV en anglès) topa amb una primera dificultat, molt significativa: no hi ha un acord general sobre què volem dir quan parlem de “vehicles elèctrics”. Allò que entén normalment una persona i defensen els analistes especialitzats és que un vehicle elèctric és propulsat exclusivament per electricitat (100% elèctric). En termes tècnics, això correspon a un vehicle elèctric de bateria (BEV, per les sigles en anglès). Però ací comencem a topar amb els interessos del sector automobilístic tradicional, econòmicament molt potent i una gran capacitat d’influència política, que altera les regulacions i fa unes accions de màrqueting que acaben desorientant els consumidors i els analistes. En general, quan sentim a parlar de vehicles elèctrics, s’hi inclouen, a més dels BEV, també els híbrids endollables (PHEV, per les sigles en anglès). A vegades, per augmentar la confusió, tant els PHEV com els BEV s’anomenen “vehicles electrificats”. Els híbrids endollables són cotxes que tenen dues motoritzacions, una d’elèctrica i una altra de combustió. Poden funcionar de manera independent. Podem carregar el cotxe endollant-lo, sense necessitat d’engegar mai el motor de combustió. O podem prescindir completament de la motorització elèctrica i emprar el cotxe tan sols amb el motor de combustió.

Tanmateix, els PHEV acostumen a tenir molt poca autonomia en mode elèctric, habitualment menys de 50 quilòmetres, tot i que comencen a aparèixer models fins de 100 quilòmetres. Els estudis mostren que les emissions del PHEV són entre 2 i 3 vegades superiors al món real en contrast a les xifres homologades, senzillament perquè els propietaris els fan servir molt més en mode combustió que no preveien les proves oficials. Tanmateix, aquestes xifres falsament baixes serveixen a les marques europees per a comptabilitzar unes xifres d’emissions de flota que els permeten de complir la normativa europea.

Actualment, hi ha força confusió amb l’ús del terme “vehicle elèctric”, que generalment inclou els vehicles 100% elèctrics i híbrids endollables (imatge: Bloomberg).

Aquest és el motiu principal pel qual les marques promocionen al màxim els vehicles híbrids endollables (PHEV). Fins ara havien pogut complir les normes d’emissions de flota amb cilindrades més baixes dels motors de combustió, però ara no n’hi ha prou i han de fer que els seus vehicles siguin propulsats elèctricament com més va més quilòmetres. Amb uns consumidors temorosos de l’autonomia dels vehicles 100% elèctrics per desconeixement i manca d’hàbit, els PHEV semblen a priori una opció molt bona. Si podem endollar el cotxe, el fem servir en mode elèctric, atès que és molt més barat. Si no el podem carregar, sempre tenim el motor de combustió. A més, com a resultat de la capacitat d’influència als despatxos, els PHEV obtenen l’etiqueta de zero emissions per a circular per les zones de baixes emissions. Això fa que alguna gent en compri solament per poder accedir al centre de les ciutats, sense la intenció d’emprar-lo mai en mode elèctric.

Actualment, els PHEV són els vehicles més promocionats per les marques tradicionals i són en plena expansió de vendes. Tanmateix, tot i que interessi a les marques pels motius que us hem explicat, els estudis comencen a mostrar que potser no responen als interessos dels consumidors ni del medi. Per una banda, tenir dues motoritzacions implica tenir dues fonts de problemes i dues operacions de manteniment en paral·lel, amb el cost associat. Per exemple, el risc d’incendi als vehicles PHEV és superior als dels vehicles exclusivament de combustió o 100% elèctrics. Un altre motiu tècnic és que la vida de les bateries es compta per cicles de càrrega, independentment de la mida. Normalment, 1.500 cicles en bateries NMC, que pot arribar a 5.000 en bateries LFP.

La mida de la bateria és important. Així, per a fer 1.000 quilòmetres amb un vehicle 100% elèctric que disposi d’una bateria de gran capacitat que proporcioni una autonomia de 500 quilòmetres, necessitarem consumir 2 cicles de càrrega. Tanmateix, en un PHEV amb una bateria petita que proporcioni 50 quilòmetres d’autonomia necessitarem 20 cicles. És a dir, la bateria en PHEV es degrada 10 vegades més per a fer un mateix trajecte en mode elèctric. Això comença a fer que un nombre creixent de vehicles híbrids endollables hagin de canviar la bateria quan han fet 75.000-150.000 quilòmetres perquè ha arribat al final de la vida útil, molt per sota de la vida útil del motor de combustió. Aquest maldecap va creixent a mesura que envelleixen els primers models que es van començar a comercialitzar no fan tants anys. Les marques europees tradicionals, conscients d’aquest inconvenient, i gràcies a la baixada del preu de les bateries i per influència de l’evolució del sector a la Xina, comencen a incloure bateries més grans als PHEV, que arriben a 100 quilòmetres d’autonomia. Així dupliquen efectivament els quilòmetres totals de durada en mode elèctric, però que amb 150.000-300.000 quilòmetres és lluny de la vida útil de les bateries dels vehicles 100% elèctrics, que poden superar els 2 milions de quilòmetres.

Per si l’embolic amb la terminologia no fos prou, fins i tot a vegades s’inclou en la definició de VE els vehicles híbrids (HEV, per les sigles en anglès). Denominació més confusa encara, atès que es pot confondre amb els PHEV, els híbrids endollables. Els HEV són vehicles de combustió tradicionals a què s’afegeix una petita bateria que permet de fer poc més d’un quilòmetre habitualment. O fins i tot ni això, si parlem dels híbrids lleugers (MHEV, per mild hybrids en anglès), en què l’ajuda elèctrica és mínima. L’objectiu dels vehicles híbrids (no endollables) és baixar lleugerament el consum i emissions dels motors de combustió tradicional a un cost mínim de fabricació i obtenir les cobejades etiquetes per a circular per les zones de baixes emissions.

Tot plegat permet a les marques tradicionals de fer l’efecte de cara al públic i el legislador que venen molts vehicles elèctrics, quan la realitat és que continuen venent vehicles de combustió, encara que incorporin un grau d’electrificació més gran o més petit. En conclusió, quan es parla de “vehicle elèctric” ens hauríem de referir a vehicles 100% elèctrics (BEV), però en general es fa referència a vehicles electrificats (BEV i PHEV) pels interessos dels fabricants tradicionals, si no s’indica la contrària. I amb el dubte de si també s’hi inclouen els híbrids no endollables (HEV). Per això, us recomanem que quan vegeu xifres de vendes de “vehicles elèctrics” us les prengueu amb moltes precaucions.

Darrerament, a la Xina s’han començat a fabricar bateries per a vehicles híbrids endollables amb autonomies que poden arribar a quatre-cents quilòmetres (fotografia: CATL). Vendes elèctriques: la Xina marca el futur del sector de l’automoció

Quan s’analitzen dades per regions, la confusió encara pot créixer. Actualment, la Xina és el mercat automobilístic més gran. I el que fa, alhora, una electrificació més accelerada. Tanmateix, les xifres que s’acostumen a donar del gegant asiàtic es refereixen als vehicles de “noves energies” (NEV, per les sigles en anglès), que inclouen els cotxes elèctrics, els híbrids endollables i els cotxes d’hidrogen. Tenint en compte que les vendes dels d’hidrogen són insignificants, les vendes NEV s’assimilen a les de vehicles “elèctrics”, és a dir, electrificats (BEV i PHEV). A l’octubre, la quota de mercat va pujar d’un 14% en relació amb el setembre: va assolir el 54% i va superar el milió d’unitats venudes per tercer mes consecutiu. Enguany, les vendes NEV representen el 47% de quota de mercat, amb 8,4 milions d’unitats, un augment del 41% en relació amb el mateix període del 2023. Els analistes coincideixen a assenyalar que a final d’any s’haurà superat la xifra del 50%, una fita inaudita que mostra la velocitat amb què s’electrifica el primer mercat automobilístic mundial. Encara no sabem les dades de l’octubre, però al setembre les vendes de NEV van ser d’un 60% de cotxes elèctrics i d’un 40% d’híbrids endollables. La xifra d’aquests darrers representa un creixement interanual del 84%, i la dels elèctrics és del 24%. Per tant, les vendes dels híbrids endollables són les que s’enfilen més de pressa.

Europa continua subvencionant intensament els vehicles de combustió

Al nostre continent, les coses són molt diferents. Tal com vèiem al començament, les vendes de cotxes elèctrics ha disminuït d’un 4% enguany. Però són dades que cal matisar. Per una banda, al setembre es van vendre a la UE, EFTA i el Regne Unit 300.000 vehicles elèctrics, amb una pujada interanual dels BEV del 12%, mentre que els PHEV han baixat d’un 12%. És a dir, que la baixada dels “vehicles elèctrics” correspon bàsicament als híbrids endollables i no pas als 100% elèctrics. A més, tal com mostrava Bloomberg al juny, amb la seva anàlisi anual sobre el mercat elèctric, el total europeu és marcat per una baixada interanual dels vehicles electrificats del 24% a Itàlia i el 3% a Alemanya durant el primer trimestre de l’any. Tanmateix, a l’estat espanyol pujaven d’un 3%, al Regne Unit, d’un 13%, i a l’estat francès, d’un 20%. Mentrestant, a Noruega, que prohibirà la venda de cotxes de combustió l’any que ve (serà el primer país a prohibir-ho), els BEV assolien una quota de mercat del 96,4% al setembre.

Noruega és un mercat molt petit, però que ha mostrat que la tecnologia pont PHEV ha estat abandonada de seguida. A Europa pot passar igual, i més si tenim en compte que a diferència de la Xina, on els híbrids endollables tenen autonomies de 100 quilòmetres o més de mitjana, al nostre continent la norma és de 50 quilòmetres, poc pràctic, però que serveix per a mantenir els costs baixos d’unes marques europees que no són competitives en preus de vehicles elèctrics en relació amb la competència xinesa i Tesla. Un altre dels motius sabuts per a la dificultat de venda de vehicles 100% elèctrics de les marques europees és la comercialització per mitjà dels concessionaris, que fan negoci amb el manteniment dels vehicles de combustió, que en necessiten més que no pas els elèctrics. Molts consumidors que volien un vehicle 100% elèctric han estat persuadits pels comercials per a adquirir un vehicle de combustió o PHEV, cosa que també ha interessat a les marques europees mentre han pogut complir les quotes d’emissions de flota. I amb marques xineses desconegudes, el comprador acaba essent fidel a unes marques europees que no produeixen cotxes elèctrics prou atractius ni econòmics.

Unes quantes marques europees no assoleixen la xifra de vendes de vehicles elèctrics planificades per a enguany (fotografia: Volkswagen).

Tanmateix, possiblement la causa més important que fa que no creixin encara més les vendes dels vehicles 100% elèctrics és el que denunciava fa pocs dies l’organització Transport & Environment: tan sols als cinc estats més grans de la UE els vehicles de combustió reben subsidis per un valor de 42.000 milions anuals. Les ajudes se centren en els cotxes d’empresa, que representen el 60% de les vendes de cotxes a la UE. La subvenció es fa mitjançant quatre mecanismes: avantatges en espècies (com ara la compra del vehicle per part de l’empresa que el treballador també empra familiarment), amortitzacions, deduccions d’IVA i targetes de combustibles. Les ajudes assoleixen els 14.943 euros per cotxe de combustió a Itàlia i de 6.950 euros a Alemanya, els dos mercats en què ha baixat la venda de VE. A l’altre extrem, trobem que al Regne Unit no es dóna cap ajuda i a l’estat espanyol és de solament 96 euros.

Això té implicacions indirectes molt important sobre la venda de vehicles elèctrics. Les empreses adquireixen típicament els cotxes en modalitat lísing. Això vol dir que al cap de quatre anys no es renoven i passen al mercat de segona mà. Si en compte de ser vehicles de combustió fossin elèctrics, les famílies podrien adquirir cotxes elèctrics de segona mà a un preu molt més assequible, cosa que els faria més accessibles.

En tot cas, les dades mostren que és fals que les vendes dels vehicles 100% elèctrics retrocedeixin. Continuen essent un gran èxit, amb creixements forts però amb matisos. A la Xina s’han disparat, han superat la planificació governamental i han mostrat la velocitat amb què els vehicles elèctrics poden dominar el mercat. En canvi, en alguns països europeus hi ha hagut una disminució del creixement amb una forta interferència de les ajudes als vehicles de combustió. També pot haver-hi una mostra de l’esgotament d’una tecnologia híbrida endollable complicada i cara enfront d’uns vehicles 100% elèctrics com més va més econòmics i atractius per als consumidors.

València ha dictat sentència. Desenes de milers de ciutadans van col·lapsar ahir el centre del cap i casal com feia dècades que no s’havia vist: “Des del 1977 que no es veia, açò”, em va dir una d’aquelles persones que han aguantat en silenci el país tots aquests anys quan ens vam trobar davant la porta principal del Palau. El riu de gent desbordava a aquella hora qualsevol previsió que ningú pogués haver fet i tots els carrers del centre eren plens de valencians de tota classe i condició, de totes les ideologies i banderes, que no solament reclamaven la dimissió immediata de Carlos Mazón sinó que el titllaven d’assassí i l’enviaven, com si fos un tribunal popular, a Picassent –la presó valenciana que tants il·lustres hostes del PP ha guardat ja a les seues cel·les.

És molt difícil de descriure què es va viure ahir a València, en una nit que romandrà sens dubte a la història. Però en aquest editorial m’agradaria destacar tres coses.

Primera: cal protestar. Sempre, sempre, sempre

Quan les entitats convocants de la manifestació van decidir de fer una crida a la protesta hi va haver gent que s’hi va oposar. Amb consideracions com ara que seria irrespectuós cap a les víctimes. O que encara no era l’hora.

Ja s’ha vist si era l’hora o no. La resposta en massa i multitudinària de la població va donar la raó a Anna Oliver, la presidenta d’Acció Cultural del País Valencià, que en una entrevista a VilaWeb, en què parlava en nom dels convocants, deia que tan sols volien ser la veu de la gent, l’altaveu de les víctimes i de la indignació social.

I la pura veritat és que si no s’hagués convocat aquesta manifestació, els valencians, a més de tot això que ja hem passat, hauríem restat muts. Gràcies, per tant, a totes les organitzacions de la societat civil, les més de seixanta entitats convocants, per ser la veu del poble i l’altaveu de les víctimes.

Segona: la societat civil ha hagut de prendre la iniciativa, una vegada més

Res no serà mai comparable a això que ha fet Carlos Mazón. Per això mateix serà molt difícil que algun polític puga recollir tant d’odi –un odi just i legítim– com el que es va expressar ahir als carrers de la capital. No és solament que haja de dimitir. Ha de ser processat judicialment. I tot i saber que serà molt difícil de condemnar-lo, la manifestació d’ahir, si més no, va servir per a deixar clar que aquesta era la voluntat, el desig, de la ciutadania.

La qüestió, però, i una vegada més, és que aquesta radicalitat tan necessària l’ha haguda de canalitzar la societat civil, perquè els partits polítics han optat per una prudència incomprensible.

I ho han fet -amb les excepcions que calga remarcar- dels partits més grans als més petits. Què caram fa el PSOE valencià ordenant a la policia espanyola de carregar contra els manifestants o què fa anunciant que li aprovarà el pressupost al criminal de Mazón? (Ja sé que ho fa a les ordres de Sánchez per mirar si així li aproven el seu, però no tenen vergonya de ser tan sucursalistes ni enmig d’aquesta tragèdia enorme?) O què fa l’organització local d’Esquerra Republicana (ERPV) emetent un comunicat contra la manifestació i dient que no, que no tocava anar-hi, que el que tocava ara era fer (ells) mocions al senat espanyol? Que no recorden que el carrer i la ciutadania, i no les moquetes dels palaus, són la font de tot?

Tercera: el poble existeix

Mazón va provar a l’últim minut de desarticular la manifestació amb el recurs tan vell com inútil del catalanisme. Que si la convocaven independentistes i coses per l’estil, que valen per a esplaiar-se en tertúlies mediàtiques o en columnes cavernícoles, però que el poble va decidir de menystenir per complet.

I, així a València s’hi van poder veure senyeres, senyeres amb blau, estelades i fins i tot algunes anacròniques banderes espanyoles, juntes i compartint la indignació solidària del carrer. Estranyant-se de la complicitat a voltes, com mirant-se de reüll, però unides en un objectiu fonamental: fer fora Mazón.

No cal fer-se moltes il·lusions al respecte, és clar, però ahir entre els manifestants devia haver-hi fins i tot molts votants del PP –solament calia parar l’orella per comprovar-ho. Això no vol dir que canvie res demà mateix, però és un camí que s’obri després de tantes dècades de manipulació informativa i de terrorisme intel·lectual. La vella tàctica de dividir-nos, als valencians, aquesta vegada ja no els ha servit. I això, potser, és la notícia principal d’aquesta nit per a la història del País Valencià.

“Són temps que posen a prova l’ànima de la gent, i veurem de què som fets”, escriu Richard Brooks, periodista del New York Times, a propòsit de tot allò que les classes instruïdes no han volgut saber en els darrers anys sobre els seus conciutadans que han donat, novament, la victòria a l’home dels cabells taronges, figura dictatorial que ens pot desballestar a tots. Veurem de què som fets els humans en aquest canvi d’era.

Tot està connectat, tots estem connectats, no hi ha res ni ningú que visqui isolat. Però de vegades ho oblidem, deixem de banda la pauta darrere el núvol de cotó que amaga la realitat, per dir-ho en termes woolfians, la pauta que ens uneix i conforma el món, tots relligats. Ho oblidem, això: les responsabilitats de les classes instruïdes que ens hem pogut beneficiar de l’estat del benestar, tant en l’economia com en l’accés a l’educació universitària, les hem deixades fora de l’acció cívica que correspon en termes democràtics. Vam sortir d’una dictadura d’aquella manera i l’acció cívica contrària a aquell llarguíssim estat de coses la vam aparcar, l’hem aparcat massa sovint.

Però l’aigua, de la qual en gran manera som fets els humans i el planeta, és sàvia, tant en els corrents interns de l’imaginari col·lectiu –els votants de Trump– com quan sense l’acció humana que la contingui es desferma de la manera més física i arrasa tot el que troba per recordar-nos que tots som un i que si no ho considerem així, ella, l’aigua, s’ho emporta tot –País Valencià.

Són temps que posen a prova l’ànima de la gent, i veurem de què som fets. Aquest pensament, aquesta alerta, escau a la qüestió valenciana paorosa que viuen tants conciutadans, i que viuran durant anys. L’ànima de la gent d’unes altres contrades del país i d’unes altres geografies peninsulars i europees respon des del primer moment al bram i l’udol de la terra negada, obligada, per tantes raons, a endur-se persones, cases, carrers, ponts, cotxes. S’ha emportat la vida de la gent. Els que hi sobreviuen ho hauran de fer no sols sense els seus morts sinó, a sobre, sense la vida que tenien. Tal com érem. Tal com eren. Les fotos d’Andreu Esteban publicades per aquest diari són un tresor.

Per això és important l’acció cívica engegada per la Universitat de València, que dóna prova de la responsabilitat assumida pel focus de les classes instruïdes valencianes: restaurar les fotos familiars i íntimes que cada persona hagi pogut salvar. Una xarxa de recuperació a què s’han afegit la Politècnica de València, el Museu Valencià de l’Etnologia i l’àrea de restauració de l’International Institute of Conservation. Un record és una foto revelada. Les fotos analògiques, en paper, les més estimades en veritat, ho són perquè ens representen, ens recorden com érem. Dins d’aquesta enorme tragèdia, donem les gràcies a les institucions culturals de les classes instruïdes que ara, en correspondència, es proposen la noble faena de donar vida a la vida que tants han perdut.

“L’emoció que sents en descarregar un castell no depèn de la mida, sinó de la gesta. Vaig veure gent històrica de la colla Jove dels Xiquets de Tarragona emocionar-se veient carregar un 3 de 6.”  Joan González, membre dels Mannekes, la colla castellera de Brussel·les, recorda amb orgull i emoció la gesta que van assolir fa pocs dies a la Grand Place, on la colla va fer el seu bateig acompanyada dels Xiquets de Tarragona.

Els Mannekes van néixer al febrer arrecerats sota el paraigua del Casal Català de Brussel·les, però fins ara no havien pogut fer la seva primera actuació amb públic. Actualment, tenen més d’un centenar de membres. Bona part són catalans residents a la ciutat –un 80% del total, aproximadament–, però també hi ha belgues, italians, hongaresos, polonesos, francesos, alemanys, i fins i tot un indi. “Alguns membres els hem hagut de formar en tan sols un mes, perquè van arribar a Brussel·les al setembre”, recorda González.

Aquesta no és pas l’única colla castellera que hi ha fora del Principat: deixant de banda Andorra la Vella, també n’hi ha a Tolosa de Llenguadoc, París, Londres, Suïssa, Edimburg, Copenhaguen, Berlín, Madrid, Sydney i Mont-real, entre molts d’altres. I a l’Alguer, en un cas únic: els Mataresos, nascuts el 2023, és la primera colla castellera de Sardenya i la primera constituïda al territori catalanòfon més allunyat dels Països Catalans. Com funcionen aquestes colles? Què porta la gent de fora de Catalunya a apuntar-s’hi?

L’èxit de les colles castelleres internacionals

“A la primera reunió que van fer per muntar els castellers, s’hi van presentar quaranta persones. En aquell moment tan sols érem tres catalans que havíem estat castellers prèviament”, explica González. Una de les coses més complicades perquè la colla comencés a caminar va ser aconseguir una assegurança, i després trobar un local prou gran per a fer els assaigs: “Com que no coneixen l’activitat, la veuen més perillosa que no és. Diuen: ‘Torres humanes? Aquesta gent és boja.’” Tanmateix, a força de picar molta pedra i fer molt treball burocràtic, les colles castelleres internacionals organitzen diades i actuacions més d’una vegada l’any.

La majoria de colles internacionals són formades per catalans, però sempre hi ha una proporció de gent de fora que, paradoxalment, veu en el món casteller una manera de connectar amb la ciutat i la gent. “Després de deu anys vivint a Brussel·les, és la primera vegada que faig una activitat amb què em sento connectada a la ciutat més enllà de la feina. Sembla estrany, però els castellers em mantenen en contacte amb la ciutat, tot i que és una tradició catalana”, explica Evelina Schulz, membre dels Mannekes. És poloneso-alemanya, i diu que es va apuntar als castellers ara fa un any, amb els seus fills i el seu marit, que és català. Volien que els infants tinguessin un contacte més estret amb la llengua i la cultura catalanes. També diu que participar amb els castellers és una manera de conèixer la cultura i les arrels del seu marit: “Estic orgullosa que, tot i viure fora, puguem fer una activitat cultural catalana.” I afegeix: “La primera vegada que vaig veure un castell em va impressionar molt. M’agrada que hi hagi gent d’edats diferents, gent de cultures i parts del món diferents. Als nens, els aporta molta confiança, fan una activitat de contacte però que no és competitiva, i alhora aprenen la llengua i la cultura catalanes”, afegeix.

L’èxit dels castellers té molt a veure amb el sentiment d’unió i cooperació que es crea entre els membres de la colla. Una manera de fer que va encisar Angela Castellani, membre de la colla de Copenhaguen, ja al primer moment: “A Copenhaguen, trobava a faltar una societat similar a la italiana, aquest contacte humà. Els danesos són una mica diferents, en aquestes coses”, diu. Parla català, i es va apuntar a fer castells gràcies a la seva parella, David Sabaté, un català que, quan va arribar a la capital danesa, ara farà cinc anys, no va trigar ni tres dies a apuntar-se a la colla castellera. “Ha estat a Copenhaguen que he guanyat l’estima pels castells”, confessa.

La colla de Copenhaguen és una de les més potents a escala internacional. Un dels problemes que destaquen tant Sabaté com Castellani és que hi ha molta gent d’Erasmus, i que, per tant, és difícil de mantenir una estabilitat a la colla. “Semblem una colla universitària”, diu Sabaté, tot rient. Tanmateix, hi ha una pinya constant de 30 o 40 persones. Ara tenen l’objectiu de consolidar els castells de sis i començar-ne a fer de set el 2025 o el 2026. Destaca la dimensió social de la colla, perquè diu que la gent s’hi queda perquè pot mantenir relacions socials, més que no pas pels castells: “Quan acabem l’assaig, anem a sopar, a fer birres, a jugar a bitlles… i la gent s’engresca molt.”

Els Castellers de Copenhaguen, en una actuació a Tarragona. Fotografia: Angela Castellani. Fer pinya és una actitud

“M’impressiona molt el concepte col·lectiu; tan sols amb la cooperació de tots s’aconsegueix el castell. Pots participar en una cosa en què ets important, encara que no tinguis un paper destacat, com l’enxaneta. És un sentiment difícil de descriure, però la sensació de ser comunitat és molt forta”, explica Stefan Loibl, casteller de la colla de Berlín. És alemany, i viu a la capital del país d’ençà que hi va anar de jove per estudiar. El món dels castellers, al començament, el veia llunyà. Però als anys vuitanta va viatjar a Catalunya i va conèixer una noia de Badalona de qui es va enamorar. Això va fer que, de retruc, s’acabés enamorant de la llengua i la cultura catalanes. El 2019, una ex-companya de feina el va encoratjar a entrar a la colla de Berlín, com una manera més de mantenir i practicar el català que havia après per voluntat pròpia. “Em fascina també perquè a Alemanya això de les tradicions té molt de pes. Veus una cosa que és una part molt important de la cultura catalana i t’adones que des de fora que es pot mantenir, a banda que té una funció molt, molt enriquidora i molt important dins la cultura”, explica.

La colla de Berlín és de les més petites. A tot estirar, són trenta, però exerceix una funció social com cap altra: “És una eina d’integració genial en una ciutat on acabes d’arribar. Pots parlar català, estar amb gent que té una manera de fer semblant a la teva, i també pots conèixer gent nova. Per a mi era important poder fer alguna cosa que em mantingués en contacte amb Catalunya”, subratlla Cris Martínez. Va entrar als castellers de Berlín l’any 2019, quan es va traslladar a Berlín. Ja havia format part d’una colla a Barcelona, però ho havia deixat per motius diversos, i s’havia quedat amb un gust agredolç. Per això, tornar a fer castells va ser retrobar-se amb la passió que tenia per aquest món.

Què tenen d’especial les colles internacionals?

González creu que les colles castelleres internacionals i les de Catalunya són diametralment oposades: “A Catalunya som pràcticament professionals, en el bon sentit de la paraula. Es fan desenes i dotzenes de proves, de pinyes… És tot molt ben preparat, tothom és molt expert. Aquí no. A les colles internacionals s’ha de formar la gent des de zero, i cal dedicar-hi molt de temps.” Però confessa: “Jo he celebrat 3 de 10 a Catalunya, però i l’altre dia em vaig fotre a plorar per un 3 de 6. Fem coses que allà no serien res, però aquí fem un simple pilar de tres i la gent es posa a aplaudir com boja.”

“Als castells de Berlín t’arriba molta gent que no té aquesta base inherent, subconscient, i llavors has d’explicar què són els castells, quins són els valors, quines mesures de seguretat hi ha… O el contacte físic: costa de fer entendre que hi haurà un contacte molt estret, però no íntim. Que es toquen culs, i s’agafen cuixes… I això, si no has fet mai castells, pot ser un xoc i pot ser molt incòmode”, explica Cris. També cal fer molt de treball burocràtic per aconseguir que les autoritats et donin permisos per celebrar diades i organitzar actuacions. Tanmateix, remarca que tota la pedagogia que cal fer és compensada de sobres. “És aquest sentiment d’anar tots a l’una, ajudar-nos els uns als altres, de ser com una família. Aquest sentiment de germanor, el noto més aquí que a moltes colles de Catalunya: quan se celebra un aniversari convides la gent de la colla, o quan t’has de canviar de casa, demanes a la gent que t’ajudi a fer el trasllat. Realment, és un sentiment de família”, explica.

“La gent ve per curiositat, vénen a mirar. I nosaltres, que som una mica pesats, els diem que ho provin, els fem pujar sobre algú, els fem col·locar a la pinya… i, en cosa de segons, em trobo apuntant en un paper que volen formar part de l’agulla. I això crec que és molt característic del fet casteller. Que t’enganxa”, reflexiona González.

Sabaté explica que a l’assaig reben gent de tot arreu i que parlen idiomes diversos. Per exemple, recorda que un dia hi va anar un danès que mig parlava català perquè havia mirat la sèrie Merlí. Els assaigs normalment es fan en català, perquè hi ha molt de vocabulari propi català, i s’hi intercala l’anglès, perquè així els membres que no són catalans poden entendre les instruccions. En Loibl, però, preferiria que, en el cas de la seva colla de Berlín, es fes servir el català i l’alemany: “De la mateixa manera que quan vaig a Catalunya m’esforço a parlar català, la gent que ve a Alemanya hauria de parlar alemany”, diu.

Les cultures i llengües que conviuen en cada colla internacional es trobaran a Berlín a mitjan any vinent, quan s’hi farà la Diada de Colles Internacionals. Alguns membres es coneixeran per primera vegada, i la pinya serà més internacional i més gran que mai. “Les colles internacionals crec que fan una feina de difusió de la cultura catalana molt bèstia i moltes vegades són una mica oblidades, malgrat el servei que es fa pel país i per la cultura catalana. M’agradaria que la cultura castellera s’exportés –diu González–. Els castellers són contraculturals: en un món com més va més individualista, els castellers són justament el contrari. Ets una peça que forma part d’un tot; si no hi són tots no es pot fer res, i per tant es demostra que als castells la diversitat no tan sols és benvinguda, sinó imprescindible.”

La manifestació contra el president de la Generalitat, Carlos Mazón, s’ha acabat davant del Palau, on s’ha fet la lectura del manifest. Després, els manifestants han començat a omplir-ne la façana de fang, cartells, deixalles i pintades. Alguns dels missatges que s’hi poden llegir eren: “Mazón, a la presó”, “President, a Picassent” i “Mazón, assassí”. La tensió ha anat augmentant i la policia espanyola ha desplegat els antiavalots per acordonar l’interior del Palau.

Nou persones han estat ferides al districte de Nou Barris de Barcelona després de ser atropellades per un conductor que ha perdut el control del cotxe. Fonts municipals han explicat a l’Agència Catalana de Notícies (ACN) que els fets han passat cap a les 18.19 per un problema de salut del conductor, que ha acabat enfilant-se a la vorera amb el cotxe al passeig de Fabra i Puig.

L’accident ha deixat un ferit molt greu, traslladat a l’Hospital Vall d’Hebron, quatre de greus i quatre més han tingut contusions lleus. Dos dels ferits lleus viatjaven al vehicle, un dels quals és un menor i l’altre, el conductor. El cotxe duia quatre ocupants.

La manifestació contra Carlos Mazón i la gestió de la gota freda s’ha acabat amb la lectura d’un manifest que diu que, el 29 d’octubre, “ens va caure el cel damunt”. “Va començar el pitjor episodi de la història de les ignomínies polítiques i de les tragèdies humanes del País Valencià, amb centenars de víctimes i milers de persones afectades”, diu el text, que assenyala que, deu dies després, continua la recerca dels desapareguts i el dol per la tragèdia.

El manifest també repassa la cronologia dels fets i recorda que la tragèdia era evitable perquè l’AEMET havia emès l’alerta roja al matí. Tanmateix, els avisos van topar amb el silenci de la Generalitat, fins que el president Carlos Mazón va comparèixer per dir que la gota freda minvaria a partir de les 18.00. Dues hores després, amb estralls pertot arreu i els barrancs desbordats, el Consell va llançar l’alerta a la població.

“Per no comprometre els interessos de l’empresariat i els guanys del capital, es va posar en risc la vida de milers de treballadores i treballadors i del poble. Aquesta és la demostració més clara i flagrant que el govern no és al servei de la ciutadania. […] En comptes de protegir la població, la Generalitat s’ha limitat a intentar tapar la negligència davant aquesta crisi”, diu el manifest, que recorda que el negacionisme del canvi climàtic del govern, l’especulació i la construcció desmesurada tan sols van intensificar els estralls.

El manifest també condemna el retard “inexplicable” dels serveis d’emergència, que considera que van tenir el poble valencià cinc dies abandonat i abocat a treballar de manera solidària. I critica l’actuació del govern espanyol: “Hauria d’haver pressionat de manera contundent i immediata el govern valencià davant la seua inacció per tal d’intervindre amb tots els efectius disponibles i ajudar la ciutadania a reconstruir les seues vides.”

El manifest tanca amb set peticions dels convocants. La principal és la dimissió del president de la Generalitat, Carlos Mazón, però també l’obertura d’un procediment judicial perquè es depurin responsabilitats per la catàstrofe. Així mateix, reclamen una alternativa residencial per als damnificats –demanen de reconvertir pisos turístics i pisos buits de la banca i de fons voltor– i que es reforci el transport públic perquè molts ciutadans han perdut els vehicles.

Seguidament, reclamen la prohibició de construir en zones inundables i en primera línia de la costa. A més, volen la condonació del “deute il·legítim” i que s’inverteixi en sanitat, educació, serveis socials i infrastructures d’emergències. Finalment, demanen un augment dels imposts a les rendes altes i que les persones amb rendes baixes –indiferentment de la seva condició– tinguin accés a les prestacions públiques per a la reconstrucció.

Els antiavalots de la policia espanyola han carregat contra grups de manifestants que protestaven a la porta de l’Ajuntament de València. Els agents han trencat el cordó i han colpejat els manifestants, que havien llançat pintura, bengales i fang a la façana.

Més tard, els antiavalots han tornat a carregar contra els manifestants i els han perseguit per la plaça. No hi ha constància que hi hagi detinguts o ferits. Malgrat les corredisses, els manifestants han tornat davant de l’ajuntament, on ha continuat la tensió una bona estona.

 

Després de la manifestació s’han registrat més càrregues i aldarulls a la zona del Palau de la Generalitat. Els fets s’han estès per la rodalia, com ara la plaça de la Reina.

El video de los enfrentamientos entre manifestantes y policías con las caras pixeladas. pic.twitter.com/1IwFMcTleo

— El Policiómetro (@policiometro) November 9, 2024

Diversos manifestants s'enfronten amb la policia a València, als voltants de la font del Túria, un cop acabada la manifestació, i els agents els acaben dispersant https://t.co/61idKIXbvF pic.twitter.com/iJWJitiVXC

— 324.cat (@324cat) November 9, 2024

 

 

Amb el lema “Sem Catalunya Nord perquè volem!“, Perpinyà ha reivindicat la Diada de Catalunya Nord amb una manifestació que ha començat a les 16.00 a la plaça de Catalunya i que ha recorregut els carrers de la ciutat fins a la plaça de Verdum, on s’ha fet un acte polític. També s’ha fet el toc de “La muixeranga” en solidaritat amb el País Valencià. La convocatòria ha aplegat 1.500 manifestants, segons els organitzadors.

La mobilització, que ha començat poc després de les quatre de tarda, coincideix amb el 365è aniversari de la signatura el 7 de novembre del 1659 del Tractat dels Pirineus, que va suposar la divisió de Catalunya per part dels regnes de França i d’Espanya. Les entitats convocants (Òmnium Catalunya Nord, Casal de Perpinyà, l’Aire Nou de Bao, Consell de la República a Catalunya Nord i Assemblea Nacional Catalana a Catalunya Nord) han centrat la reivindicació d’enguany en mostrar la “força” de la societat nord catalana que “surt al carrer i exigeix que se li respectin els drets nacionals, lingüístics i culturals”.

El centre de Perpinyà ha tornat a ser el punt de trobada de centenars d’independentistes d’arreu. Sota el lema ‘Sem Catalunya Nord perquè volem!’, unes 1.500 persones s’ha congregat a partir de quarts de quatre de la tarda a la plaça Catalunya de Perpinyà per començar la marxa. Durant la marxa, han corejat ‘Independència’, ‘Ni França, ni Espanya, Països Catalans’ o ‘Fora les forces d’ocupació”.

La manifestació tenia com a objectiu mostrar la “força” de la societat nordcatalana que “reclama un estatus” i, alhora, “exigeix que se li respectin els drets nacionals, lingüístics, culturals i polítics”. “Existeix i és al carrer”, ha explicat el membre del Casal de Perpinyà, Mario Pérez. En aquest sentit, ha dit que creuen en la “unitat dels Països Catalans” i que avui calia “reivindicar que Catalunya del Nord és una entitat política, que existim, que tenim drets i que sortim al carrer per exigir-los”.

A la concentració, s’hi ha aplegat desenes de persones vingudes d’arreu. Entre ells, un autocar de Vilafranca del Penedès. Jordi Parellada és un dels que ha format part de l’expedició i ha explicat que ha vingut per donar “suport” a la Catalunya del Nord en la seva diada perquè cal anar “junts”.

La manifestació ha recorregut els principals carrers de la localitat amb diverses parades on s’han fet castells. Entre elles, davant de l’Ajuntament de Perpinyà, governat per l’extrema dreta de Louis Aliot. Després ha enfilat cap al Castellet, on s’han fet les intervencions i la lectura del manifest.

El actes de rebuig a la commemoració van començar dijous l dia de la commemoració del Tractat dels Pirineus. Sota el lema «sem Països Catalans», es van reunir entitats socials i culturals i organitzacions polítiques de Catalunya Nord i de Mallorca al Casal de Perpinyà. A la tarda, s’hi va fer la xerrada ‘’Un agermanament franco-espanyol’, a càrrec de l’historiador i professor de la Universitat de les Illes Balears, Gabriel Ensenyat i Pujol.

El monjo que ha estat atacat a la congregació del Sant Esperit de Gilet (Camp de Morvedre), conjuntament amb altres religiosos, i que havia estat donat per mort, continua amb vida i ingressat en estat molt greu a l’Hospital Clínic de València, segons que ha informat la comandància de la Guàrdia Civil. 

El presumpte agressor, un home d’entre 30 i 40 anys, continua fugit, i la Guàrdia Civil en cerca el rastre pels voltants del monestir. Fonts de l’arquebisbat de València havien confirmat a la vesprada la mort del monjo, en un atac que ha afectat set religiosos.

El Centre d’Informació i Coordinació d’Urgències de la Generalitat ha informat que l’avís s’ha rebut a les 10.00 i que s’ha assistit un home de 76 anys per un traumatisme cranioencefàlic, que ha estat traslladat a l’Hospital Clínic. També s’ha atès tres homes de 57, 66 i 95 anys que presentaven contusions i traumatismes. 

Segons que han explicat altres religiosos, testimonis dels fets, l’agressor ha accedit a les habitacions dels monjos i els ha agredit amb pals i una ampolla cridant: “Sóc Jesucrist i mataré els monjos”.

Jornada històrica al País Valencià, on desenes de milers de persones han expressat la seva indignació per la mala gestió de la gota freda, que ha deixat més de dos-cents morts. La manifestació de València ha estat la més multitudinària i ha col·lapsat el centre de la ciutat. Segons la delegació del govern espanyol, cent trenta mil persones han clamat per la dimissió del president Carlos Mazón.

La policia espanyola ha carregat contra grups de manifestants a les portes de la casa de la ciutat, però també hi ha hagut moments de tensió davant el Palau de la Generalitat, on, després de la lectura del manifest, els manifestants han tirat fang i deixalles contra la façana. Milers de persones també s’han manifestat pels carrers d’Alacant i Elx i hi ha hagut protestes en més ciutats, com ara Gandia, Xàtiva i Alzira.

Els sindicats dels bombers forestals del País Valencià lamenten que no hagin estat mobilitzats en plena tragèdia per la gota freda, tant en les tasques de rescat com en les de neteja, malgrat ser un servei essencial, segons els plans d’emergència. Diuen que haurien d’haver estat informats de manera detallada, avisats i activats en mode preventiu i proactiu, però que els protocols van fallar. “L’administració que ens governa ha estat com a mínim negligent”, es queixen.

“L’actual gestió operativa i activació dels mitjans del servei de bombers forestals és insultantment ineficient i és fonamentada en el corporativisme dels diferents consorcis provincials”, continuen els sindicats, que denuncien caciquisme, ceguesa i amiguisme en algunes altes esferes de les diputacions.

Per això, exigeixen que el cos es mobilitzi de manera directa per mitjà del 112 i que la gestió operativa depengui de la Generalitat per tal que la resposta a les emergències sigui ràpida, eficaç i unitària.

El 100% de la representació del servei de Bombers Forestals del PV volem posar blanc sobre negre en el q hem viscut com a professionals de l'emergència. UNA VERGONYA.
Nosaltres continuarem treballant i ajudant a la gent però la situació és insostenible operativament. pic.twitter.com/SBYb1pxRsz

— CGT-BOMBERS FORESTALS GVA (@BBFF_CgtPv) November 9, 2024

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha donat unes quantes versions per a justificar-se per la mala gestió de les primeres hores de l’emergència. Recentment, arran de la polèmica amb la ministra espanyola Teresa Ribera, ha repetit unes quantes vegades que el CECOPI de l’Eliana no tenia bona cobertura, fet que dificultava la comunicació.

L’ex-cap de gabinet de la Vice-presidència desmunta les excuses de Mazón: “Eixe piulet t’inculpa més” 

Tanmateix, en imatges de la primera reunió del CECOPI es veu com els responsables d’emergències, entre els quals, la consellera d’Interior, Salomé Pradas, portaven els telèfons mòbils i els feien servir sense dificultats.

Por lo que los móviles estaban de adorno, mientras la gente simulaba que hablaba por teléfono. https://t.co/LQNXmAyr0K pic.twitter.com/7uizIaIKP5

— Julen Bollain (@JulenBollain) November 9, 2024

Aquests dies, la ministra d’Hisenda del Regne Unit, Rachel Reeves, ha rebut crítiques duríssimes de l’oposició perquè preveu d’apujar imposts per a recaptar 40.000 milions de lliures més (ço és, 52.000 milions de dòlars) al pressupost de l’any vinent. L’endemà de les eleccions nord-americanes, el periodista Jon Sopel, ex-corresponsal a Washington, s’adonà de seguida d’una dada: “Elon Musk, que ha posat 100 milions de dòlars a la campanya de Trump, ara és 27.000 milions més ric, en una sola nit. És la meitat de la suma de diners que Rachel Reeves pretén d’obtenir, en tot un any, de seixanta-vuit milions de britànics.” Per situar-nos, la despesa total de la Generalitat de Catalunya l’any 2023 fou de 41.025 milions d’euros (44.000 milions de dòlars, aproximadament). La classe treballadora nord-americana que ha fet tornar Donald Trump a la Casa Blanca trigarà força més que Musk a notar-ne els efectes a la butxaca, castigada per la inflació.

La victòria de Trump no va farcir un gall dindi i prou: el propietari d’Amazon, Jeff Bezos, és ara 7.000 milions de dòlars més ric. També amo de The Washington Post, deu dies abans de les eleccions, Bezos va impedir al consell editorial del diari que donés suport explícit a Kamala Harris com a candidata, tal com havien previst els periodistes. La decisió originà crítiques i dimissions de redactors i una allau de baixes de subscriptors, però a Bezos ja les hi han retudes amb aquests 7.000 milions. També orientativament, aquesta xifra tan minsa representa onze vegades el pressupost públic d’educació a Catalunya en el darrer exercici. Segons el portal Bloomberg, el fundador de Microsoft, Bill Gates, ha apujat d’un 1,2% la seva fortuna gràcies a la victòria de Trump; els co-fundadors de Google, Larry Page i Sergey Brin, d’un 3,6%, i Warren Buffett, de Berkshire Hathaway, d’un 5,4%. Buffet, per exemple, va dir fa quatre anys que era demòcrata, però ara no ha dit res.

Fóra injust de dir que els rics més rics tan sols donen suport a Trump. La campanya de Kamala Harris, més opulent i tot, tenia el suport de més multimilionaris encara i grans corporacions. Gates mateix havia insinuat que li queia més bé Harris –tot i que no demanà el vot per ella– i la seva ex-dona, Melinda Gates, és un dels donants més substanciosos de la vice-presidenta. De fet, si Trump triomfa quan apunta els demòcrates com l’establishment és perquè ho són molt gustosament, i l’aparell del partit no té cap pretensió de deixar-ho de ser. Tan sols cal veure com esclafaren el moviment de Bernie Sanders –que batia rècords de donants de base– el 2016 i, amb més neguit, el 2020. La dependència que la classe política té dels grans donants que, després, li teledirigeixen l’acció política és una de les malalties que més enverina la democràcia als Estats Units. Trump mateix finançà esplèndidament molts demòcrates durant anys i panys.

La victòria de Donald Trump sí que té a veure amb l’economia, és clar, però no serà president gràcies al preu del pa i de la llet. És una afirmació tan banal com dir que Joe Biden va ser president gràcies a la covid. En unes eleccions en què –abans d’acabar l’escrutini– han votat 144 milions de persones, només que Harris hagués aconseguit 252.000 vots més entre Wisconsin, Michigan i Pensilvània, hauria superat Trump en vot electoral i hauria estat presidenta. L’any 2020, quan van votar 155 milions de persones, només que Trump hagués aconseguit 256.000 vots més entre Wisconsin, Michigan i Pensilvània, hauria superat Biden en vot electoral i hauria estat president. Els Estats Units semblen més aviat una societat profundament empatada entre dues grans obres de teatre, dues grans campanyes publicitàries, com escrivia fa poc Joan Ramon Resina; dues grans maneres de repartir la culpa per una pèrdua de poder que va molt més enllà de la inflació.

El fenomen Trump no comença ara, sinó durant la presidència de Barack Obama, i sens dubte una inflació disparada li ho posa més fàcil per a tornar al poder, però els sondatges també mostren, molt clarament, com la percepció de votants demòcrates i republicans sobre l’estat de l’economia varia molt segons qui governa. La frustració dels nord-americans potser s’entén més bé tenint en compte que el poder adquisitiu del dòlar ha baixat en picat d’ençà dels anys quaranta del segle passat. El ball de les xifres macroeconòmiques –que tot sovint omplen titulars– contrasta amb la sensació de davallada i despossessió imparable que sent cada nova generació. L’any 1963, les famílies més riques dels Estats Units tenien trenta-sis vegades més riquesa que no pas les famílies mitjanes; l’any 2022, en tenien setanta-una vegades més. L’esquerda és tan grossa, i s’eixampla tant, que els qui s’abanderaven del progressisme ja no tenen forces per a escurçar-la, ni ganes tampoc.

El malestar que engendra Trump té molts orígens –com l’empobriment, els canvis culturals–, però, sobretot, és un crit dels ciutadans contra la seva pròpia desaparició, contra la por que els arrossegui un remolí que agafa més i més velocitat ara que la democràcia liberal ja no els dóna les eines per a aturar-lo. Els grans governs d’occident són incapaços de controlar i de frenar els gegants tecnològics –i probablement ho continuaran essent, si no canvia res. Tan sols cal seguir la guerra de Biden contra Nvidia. Mentre s’empetiteix el seu pes relatiu davant les grans fortunes, el pes polític de les administracions públiques, en silenci, es va fent petit. Per a llevar-nos-en els dubtes, en la seva primera trucada al president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, el president electe dels Estats Units, Donald Trump, ha posat Elon Musk al telèfon. D’ençà de dimarts, Musk s’ha dedicat a insultar el canceller alemany, Olaf Scholz, i el primer ministre del Canadà, Justin Trudeau. A l’agost va atacar repetidament el britànic, Keir Starmer. Trump li va prometre un càrrec al govern, però, de fet, no li cal gaire.

 

No sé si us hi heu fixat algun cop, però quan saludes un anglòfon, et sol tornar la salutació amb una paraula diferent de la que has usat. Així, si saludes amb un hey, l’altre és probable que respongui amb un hi, i si li dius adeu amb un bye, la resposta esperada serà see you.

En català, en canvi, la situació comunicativa normalment requereix una resposta simètrica; és a dir, respondre amb la mateixa paraula amb què t’han saludat. Responem un “hola” amb un altre “hola”, o un “bon dia” amb un altre “bon dia”. En català genuí, però, acomiadar-se és una mica més complicat, ja que preferim la reduplicació. Això va des de les nostres iaies, a qui tots hem sentit acomiadar-se amb un “adiòs” –que la meva iaia només feia servir amb senyores de la seva edat–, i la seva amiga responent amb un “adiòs, adiòs”. També hi ha la triplicació, quan et diuen “adeu” i respons “adeu, deu, deu”, amb els ecos (reduplicacions parcials) pronunciats a més baixa freqüència.

Dins de cada idiolecte familiar les coses encara es poden complicar més, igual que les salutacions amb les mans entre membres d’una banda urbana. Així, en les trucades al telèfono, la meva iaia sempre afegia un adeu als adeus de l’altra persona fins a arribar a una cadena formada per galimaties d’adeus que durava un parell de minuts fins que algú acabava penjant.

Aquestes idiosincràsies són fruit de segles d’ús social de la llengua i de convencions que es van creant sense que ningú se n’adoni. Les vostres tries de com responeu a les salutacions no són arbitràries ni depenen només de la vostra voluntat, sinó que són usos lingüístics modelats per segles de tradició cultural. Per això els lingüistes diem que la llengua la fan els parlants, però no la controlen.

A banda de la curiositat de les salutacions, analitzar el tractament de vostè des del prisma de la simetria personalment m’ha ajudat molt a no sentir-me estrany a l’estranger o que m’hi facin sentir, més que a parlar millor llengües estrangeres. Després d’un any de tractar-nos de vostè, el meu director de tesi, amb qui parlem en francès, em va proposar de tutejar-nos. Costa canviar les automatitzacions que fa el cervell, i a mi a vegades, sobretot als correus oficials, se m’escapava l’ús del vostè, i em va fer notar que no li agradava gens, considerant que m’havia donat el privilegi d’eliminar la distància lingüística en la nostra relació.

Així, un cop vaig entendre que en francès el tractament de tu i de vostè ha de ser simètric, és a dir, ambdues persones s’han de posar d’acord per tractar-se de tu o de vostè, vaig poder sentir-me més còmode parlant aquesta llengua. I és així que he entès per què el meu veí de vuitanta anys, que algun cop m’havia convidat a fer l’apéritif, em va proposar oficialment de passar a tractar-nos de tu, mentre que un cop que se’ns va ajuntar a sopar la veïna del sisè, també a la vuitantena, amb ella m’hi havia de tractar de vous i jo amb ell de tu.

Tot això a Catalunya seria estrany, ja que el tractament de vostè normalment sol ser asimètric, del jove cap al gran. Els meus veïns de vuitanta anys de Barcelona els tracto de vostè mentre que ells em tracten de tu. A més, si un alumne vol tractar de vostè el professor (tot i que ja gairebé no passa), el professor seguirà tractant de tu tots els alumnes. Si bé no podem ignorar la correlació social entre la pèrdua de les formes de cortesia de les llengües amb la pèrdua de les distincions de classe de les societats que les parlen, se n’hauria de parlar amb peus de plom.

Ara que he fet classes a la universitat en francès per primer cop, m’he adonat que sóc jo qui ha posat en una situació estranya els alumnes. El primer dia els vaig demanar de tractar-nos de tu, seguint la convenció simètrica francesa. El problema és que a França normalment un professor no demana això, sinó que tracta sempre de vostè els alumnes fins que passat un temps (o acabada la jerarquia), demana passar al tu. Així que els meus alumnes em tracten de vostè mentre que jo els tracto de tu, generant una situació asimètrica en una cultura simètrica causada per una interferència de la meva cultura i llengua, que he pogut imposar, per estranya que els pugui semblar, gràcies a la meva posició jeràrquicament superior.

En Saim del GLiDi m’ha explicat que en panjabi i urdú el tractament de vostè pot ser asimètric, fins al punt que és normal que una dona tracti el seu marit de vostè (tusii, en panjabi, i aap, en urdú) mentre que el seu marit la tracti de tu (tũũ, en panjabi, i tum, en urdu). El panjabi i l’urdú són llengües asimètriques igual que el català en els tractaments formals i informals mitjançant els pronoms, però amb un ventall més ampli de combinacions. La Maria del GLiDi em confirma que a Indonèsia hi passa el mateix que al Paquistan. En català, la tendència és de restringir l’ús de vós o vostè només en situacions molt formals o amb desconeguts d’edat avançada.

En vietnamita, les relacions socials es basen en una jerarquia molt marcada determinada principalment per l’edat i que es troba reflectida en un ventall amplíssim de pronoms, la majoria provinents dels termes de parentiu. En el cas del vietnamita, la tria de pronoms ha de ser simètrica excepte amb gent gran o important. En aquest segon cas, aquests tenen el dret d’usar pronoms més propers, però l’interlocutor s’ha de mantenir amb els pronoms més formals per tal de no ser un maleducat. Així, hi pot haver converses on dos interlocutors usen com a mínim quatre pronoms diferents. Per exemple, amb el professor de Hanoi amb qui col·laboro, ell em tracta d’anh (senyor jove) i es refereix a ell com a tôi (jo formal), mentre que jo estic obligat a tractar-lo de thầy (professor, mestre) i tractar-me a mi mateix d’em (alumne, deixeble), sistema que vaig adoptar després de moltes reprimendes.

Saber si les situacions comunicatives d’una llengua són simètriques o asimètriques pot ajudar a assolir un major grau de naturalitat a un parlant estranger, entendre per què el renyen per maleducat, o com a mínim a no estranyar-se o qüestionar-se la competència lingüística si li tornen la salutació amb una paraula diferent. Adoptant la perspectiva pragmàtica, que no sol formar part dels currículums d’ensenyament de segones llengües, la percepció que mai no parlarem una llengua estrangera com un autèntic nadiu perquè sempre tindrem alguna interferència en què no haurem caigut cobra més sentit.

De fet, hem començat parlant de l’asimetria de l’anglès, però no hem aconsellat com sonar més natural quan saludem en aquesta llengua. Ara ja podem explicar que l’anglès és una llengua en què l’asimetria s’usa amb desconeguts, mentre que la simetria indica proximitat (respondre un hi amb un altre hi, per exemple, és més proper que respondre’l amb un oh, hi o un hi there).

Ara ja sabeu que si el vostre veí anglès us diu bye, sonareu més naturals si responeu amb un see you, i que si el voleu ajudar a tenir un català més genuí, li heu de repetir la salutació: si sou joves amb un “adeu, deu, deu!”, o si teniu l’edat de la meva iaia, un “adiòs, diòs, diòs!” ben sonat.

Albert Badosa és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).

Enguany, la firma de mobles i decoració Pilma ha celebrat els cinquanta anys de l’obertura de la seva primera botiga a Barcelona, al número 1 del carrer de València. A la planta baixa d’aquesta exposició espectacular d’ambients per a la casa –són 3.000 metres quadrats de botiga–, seuen en un sofà les tres generacions de la família que hi ha darrere aquesta icona de la ciutat i referent del disseny en l’imaginari col·lectiu de molts catalans.

Són tres Ricards López (Beltrol, Barceló i Vidal, de segon cognom). Avi, pare i nét. Hi parlem de què ha significat per a ells i per a la gent una botiga com la seva. Descobrim una manera de treballar, de tractar els proveïdors i els clients, una manera de fer, dissenyar, adaptar, repensar útils durables –per tant, sostenibles– per als espais on es fa vida. “Aquesta no és la història d’una empresa, sinó la d’una saga, una família, i això és el que et dóna l’empenta”, diu el Ricard López més gran.

L’any 1974, ell i la seva dona, Magda Barceló, inauguraven la primera botiga a Barcelona que volia acostar a la ciutadania el disseny que es feia en uns altres llocs del món i donar a conèixer marques locals en un espai comercial incomparable, que esdevindria el referent que encara és avui en el món dels mobles i la decoració a la ciutat.

Imatge històrica de la botiga del carrer de València (fotografia: cedida per Pilma). Imatge històrica de la botiga del carrer de València (fotografia: cedida per Pilma). Imatge històrica de la botiga del carrer de València (fotografia: cedida per Pilma).

La botiga de Pilma al carrer de València és, fins i tot avui, una construcció especial, una mena de xalet enmig de l’asfalt amb vidres generosos a tot l’exterior que fan entrar la llum en un estil propi de dissenyar confort per a les cases i espais de treball.

A dins, cada element té la seva història i el seu temps de gestació com a facilitador de la vida. Un sofà, una cadira, una làmpada… Alguns dissenys que hi trobem fa més de quatre dècades que acompanyen els dies en moltes cases. “Quan algú ve i ens ho explica, que a casa dels seus pares encara tenen un moble que van comprar-nos fa quaranta anys, ens fa il·lusió. Sabem que la relació qualitat i preu del nostre producte, la seva atemporalitat, tothom la té present”, explica Ricard López Barceló. Diu que és molt emocionant veure que allò que ha ajudat a crear té èxit. “Això és el que fa apassionant la feina”, precisa. Es refereix concretament a com esdevenen intermediaris entre allò que els clients necessiten i valoren i els fabricants amb què treballen. “Aprofitant la seva tecnologia, proposem variants dels seus mobles, de manera que en surti allò que el públic vol”, explica López Barceló.

L'espai mateix de Pilma és una oda al disseny (fotografia: Albert Salamé). Hi ha mobles i objectes de decoració amb una clara voluntat de disseny (fotografia: Albert Salamé). Hi ha mobles i objectes de decoració amb una clara voluntat de disseny (fotografia: Albert Salamé). Hi ha mobles i objectes de decoració amb una clara voluntat de disseny (fotografia: Albert Salamé). Els propietaris parlen de tres menes de confort dels sofàs: nòrdic (dur), europeu (menys dur) i mediterrani (molt tou) (fotografia: Albert Salamé). Hi ha mobles i objectes de decoració amb una clara voluntat de disseny (fotografia: Albert Salamé). Editors de mobiliari

Per tant, són editors de mobles. Treballant amb uns pocs productors, els fan suggeriments perquè parlen el mateix idioma, com a coneixedors del producte i del consumidor. Les fires són, moltes vegades, el punt de partida d’alguna peça de mobiliari o decoració que acabarà essent una “cocreació” de la firma Pilma. Tot guarda una personalitat, un estil minimalista, estètic, funcional, transversal, universal i equilibrat.

Una làmpada de peu parla de l’esperit que s’amaga darrere cada elecció a Pilma. Ricard López Beltrol ens en parla: “Aquesta és la TMM, la millor làmpada del món, i té seixanta-quatre anys. Fa molta llum i no s’escalfa. Puja i baixa. Té totes les virtuts possibles. N’estic enamorat.” La TMM va ser dissenyada per Miquel Milà l’any 1961, i l’any següent va rebre per aquesta creació un premi FAD. Milà va ser un dels pioners del disseny industrial a casa nostra, creador, juntament amb dos companys, de l’empresa TRAMO, acrònim de Trabajos Molestos i inicials que batejarien creacions com ara la mítica làmpada TMM (Trabajos Molestos de Madera) en totes les versions. Aquesta làmpada –diu l’avi Ricard– és un dels productes que fa més anys que es venen a Pilma. Solament amb allò que explica, es ven tota sola. “La sabem vendre perquè l’estimem i la sabem explicar”, diu.

I així, amb cada moble o element decoratiu que veiem en aquesta botiga, que l’any que va ser inaugurada va ser finalista en els premis FAD d’interiorisme, l’any 1974. Tretze anys després, l’any 1987, Pilma va obrir una segona botiga, al número 403 de l’avinguda Diagonal. També dissenyada per Lluís Cantallops i Marta Dalmau, en aquest cas amb Miquel Simón. Aquell any, el projecte també va ser finalista dels premis FAD.

La tercera botiga Pilma és al barri de Sarrià, al carrer de Santa Amèlia, 37-43. L’any 2003 es va inaugurar, quatre anys abans d’obrir el primer Outlet de Pilma, al número 33 del carrer de Llançà.

Ricard López Barceló, Ricard López Beltrol i Ricard López Vidal, les tres generacions al capdavant de Pima (fotografia: Albert Salamé). Els orígens de Pilma

Allà mateix on avui hi ha l’Outlet de Pilma va ser on fa noranta-cinc anys va començar la història de Pilma. En un taller d’ebenisteria i fusteria, en què l’avi de l’actual avi Ricard, Manuel López, feia armaris de portes corredisses i escriptoris de fusta amb persiana, d’estil americà.

“Era fabricant i restaurador de carros, a l’Aragó. I la seva dona, Ricarda, va voler venir a Barcelona per veure si aquí podien portar una vida millor amb els seus cinc fills”, explica Ricard López Beltrol. “Era una dona amb molta empenta i tota sola va venir a Barcelona i davant la Model va veure un solar amb un hort i una caseta per a guardar eines. I quan va tornar va dir al seu home que havia trobat casa. Aleshores va venir tota la família, es van instal·lar a la caseta i, sota una figuera, el pare restaurava mobles vells que trobaven, bàsicament, pel carrer i que després venien als Encants d’Hostafrancs i Sants.” El pare de qui ho explica, Domingo, aleshores tenia set anys. D’aquells primers treballs sota la figuera van passar a tenir un primer taller al carrer de Sepúlveda, abans d’establir-se al carrer de Llançà, en què Domingo López ja es va incorporar i més tard Ricard López mateix.

L’edifici de Pilma al carrer de València és tota una oda a l’arquitectura i el disseny (fotografia: cedida per Pilma).

“Sentia ànsies de créixer”, diu encara ara impulsat per la passió de tota una vida dedicada als mobles i la decoració. Atribueix gran part del seu interès i estima per l’arquitectura i el disseny a un bon amic d’escola, Jaume Rodrigo, que després va ser arquitecte.

I fent mobles al taller del carrer de Llançà, aquelles ganes de fer més coses el van dur a obrir a Roses, el poble natal de la seva dona, una botiga de mobles. En realitat, va ser aleshores que van engendrar el nom de Pilma. Les primeres lletres dels noms de la seva mare, Pilar, i de la seva esposa, Magda, van donar a llum aquesta paraula que ha esdevingut referent d’un estil propi de disseny de mobles i decoració. El dissenyador Josep Baqués va crear, en aquella dècada dels anys seixanta, en què ja començaven a venir estrangers a Catalunya, el logotip d’aquesta empresa. L’emblema de la casa té un lloc en l’exposició permanent del Museu del Disseny de Barcelona. L’any 2021, aquest logotip va ser revisat, i les seves cinc lletres es van expandir en un alfabet, dins un projecte més ampli de la marca que va ser guardonat amb tres premis Laus.

Els productes de la botiga tenen voluntat de disseny (fotografia: Albert Salamé). Els productes de la botiga tenen voluntat de disseny (fotografia: Albert Salamé). Els productes de la botiga tenen voluntat de disseny (fotografia: Albert Salamé). Els productes de la botiga tenen voluntat de disseny (fotografia: Albert Salamé). Els productes de la botiga tenen voluntat de disseny (fotografia: Albert Salamé). Els productes de la botiga tenen voluntat de disseny (fotografia: Albert Salamé).

L’experiència a Roses, on van arribar a tenir més d’una botiga i on venien sobretot mobles rústics, però on sempre hi havia també un racó més maco, amb més disseny, va servir d’entrenament per a obrir la primera botiga a Barcelona.

Just davant el taller del carrer Llançà, van començar a enderrocar un antic quarter militar, i al seu solar, Ricard López va veure l’oportunitat de fer-hi aixecar un edifici per a la seva primera botiga a Barcelona. “Allà va sortir l’arquitectura que portava a dins”, diu. Encara recorda com havien d’escombrar molts dies els cagallons dels ramats d’ovelles que passaven per davant de la botiga de camí a l’escorxador, quan l’estació de Sants era encara només terminal d’arribada de trens de mercaderies, com ara el bestiar arribat d’Astúries i Galícia.

En aquell temps, expliquen que hi havia pocs mobles d’importació. Majoritàriament venien mobiliari de producció local. Avui, en canvi, el 50% de les vendes ve de fora, i la resta són productes “reformats”, retocats, modificats, editats per ells. A banda, dues o tres firmes de prestigi en el món del disseny també aporten valor a les botigues Pilma. “La nostra publicitat ha estat sempre el producte i la seriositat”, diuen. Un producte –puntualitzen– “molt democràtic, no elitista, oblidant els dos extrems; aquí no trobaràs mai un moble de melamina”. Una de les claus de l’èxit –apunten– és el millor preu possible aconseguit gràcies a un bon càlcul de l’estoc d’allò que saben que els seus clients valoraran.

Cuidar els fabricants també ha estat clau en aquesta longeva història del negoci familiar. “M’interessa tenir bons productors que estiguin ben tractats, no escanyar-los mai”, destaca Ricard López Beltrol.

La botiga va ser finalista dels premis FAD d’interiorisme l’any que va inaugurar-se, el 1974 (fotografia: cedida per Pilma).

I, pensant en la clientela, ambienten les botigues intentant de reflectir el mateix que la gent tindrà a casa. Els amos de Pilma no obliden mai un aspecte essencial de tot el procés de compra: el lliurament. “Pensem en com són muntats els mobles de manera que puguin entrar als ascensors”, diuen.

Ja fa una bona quinzena d’anys, tal com indica Ricard López Vidal, el més jove de la saga, que Pilma opta també per materials reciclats com ara fusta i teixits. “Encara falta molt perquè la conscienciació, una mentalitat real de la sostenibilitat arribi al públic, però hem de fer els passos”, diuen. De moment, saben que tot allò que venen en aquesta línia és gràcies a l’estètica que l’acompanya, i no pel sol fet que sigui fet amb materials reciclats.

Pilma té tres botigues fora de Barcelona, al 23 del carrer de Velázquez i al carrer de Serrano, número 4, a Madrid, i al moll Príncep Salman de Port Banús, a Marbella. Les dues darreres són part del projecte Pilma Travel, que “connecta el luxe amb el disseny en l’equipament de viatge amb les marques més prestigioses del món”, tal com ho defineixen ells mateixos.

Els propietaris de Pilma no han pensat mai de possibilitar franquícies del negoci, “ens agrada ser-hi i això té un límit físic, que és la família”, diu López  Barceló, la segona generació al capdavant del negoci.

La venda per internet dels seus productes creix moltíssim, però expliquen que això no els farà tancar mai cap botiga: “Per nosaltres, el contacte amb la gent la cosa que té més valor. I que la gent toqui, provi el confort d’un sofà o d’una cadira.” I quan diuen provar, ho diuen a consciència. Expliquen que, quan compra un sofà, un client ha de seure-hi reproduint allò mateix que faria a casa seva.

Han incorporat materials reciclats als mobles que venen, com ara aquesta tauleta de fusta d'arbres centenaris (fotografia: Albert Salamé). Han incorporat materials reciclats als mobles que venen, com ara els tèxtils (fotografia: Albert Salamé). Els productes de la botiga tenen voluntat de disseny (fotografia: Albert Salamé). Els productes de la botiga tenen voluntat de disseny (fotografia: Albert Salamé). Els productes de la botiga tenen voluntat de disseny (fotografia: Albert Salamé).

És interessant la classificació de les tres menes de confort que els especialistes com ells detallen. “Hi ha tres tipus de confort segons els països. El confort nòrdic, que és superdur; el de la resta d’Europa, més tou, i el de la nostra península, extratou.”

Entre les peces de mobiliari de les botigues Pilma, n’hi ha de fetes amb teca reciclada que abans van ser part de cases o vaixells. I taules fetes amb fusta d’arbres de més de dos-cents anys, tal com es poden constatar en les anelles gravades al tronc. Són bocins d’història que hom es pot emportar a casa per conviure amb aquesta fusta, sempre viva.

Festa cloenda d’aniversari

Aquesta setmana, una festa al Recinte Modernista de Sant Pau, clourà la celebració d’aquest mig segle de la primera botiga Pilma a Barcelona. Hi assistiran figures destacades del món del disseny, l’arquitectura i l’art, i també tots els membres de l’equip de Pilma, que podran veure per primera vegada la projecció d’un curt documental fet per Poldo Pomés en què s’explica, en una quinzena de minuts, la història de Pilma. Després el publicaran a la pàgina web.

Durant aquest any de celebració, Pilma ha anat fent accions diverses, com ara donar la paraula al seu web a cinquanta experts i professionals de diverses generacions, apreciats i admirats per la família, per fer-los compartir la seva visió del disseny. Entre els quals, hi ha l’arquitecte Lluís Cantallops i la interiorista Marta Dalmau, autors, amb José Antonio Martínez i Elies Torres, del projecte de la botiga del carrer de València, de la qual ara es commemora el mig segle de vida. També van dirigir el projecte de la botiga Pilma a la Diagonal, amb Miquel Simón.

Carlos Mazón s’ha cuit dins el seu brou. Això que li ha passat d’ençà que la gota freda va posar fi a la vida de més de dues-centes persones i al patrimoni de desenes de milers és un exemple de mala gestió. La mala gestió de l’emergència i del que ha vingut després ja ha estat demostrada. A partir del fet de no haver pres una decisió adequada, Mazón ha provat de no ofegar-se dins la trampa que ell mateix s’ha parat i, nedant contra corrent, ha provat de reescriure els fets a voluntat.

La negligència de Mazón que ha agreujat notablement les conseqüències dels aiguats

Si aquell dia no hagués ocorregut la catàstrofe humanitària més greu que pot recordar el valencià viu més gran, ningú no hauria sabut les intencions del president de la Generalitat de completar una de les missions que es va proposar quan accedí al càrrec. Ningú no hauria sabut que havia dinat, en un restaurant a prop de la Generalitat, amb una de les cares més destacades de la manipulació informativa de Canal Nou per oferir-li de dirigir À Punt.

Arribar a saber què va fer Carlos Mazón entre dos quarts de tres i les set de la vesprada ha costat deu dies i ha capolat la reputació del president i de tot el seu govern. Ell no va voler que aquest dinar constés en l’agenda pública, com marca la llei de transparència. Per això, en un principi, el seu entorn va dir que era un dinar privat. Dies després, acorralat per unes preguntes que no volia contestar, o no podia, ell mateix va dir, quequejant, que era un dinar de feina i que havia estat tota l’estona pendent del telèfon i d’allò que passava amb les pluges intenses.

Qui és Maribel Vilaplana, la periodista que diuen que dinava amb Mazón en plena gota freda?

Ahir, quan la situació ja era insostenible, “fonts pròximes” al president van donar el nom de la periodista i experta en comunicació Maribel Vilaplana, i van confessar que l’havia convocada a dinar per oferir-li el càrrec de directora d’À Punt, la ràdio i la televisió públiques valencianes. Ara ningú no se’l creu. Mazón s’ha convertit en carn de mem a les xarxes socials i embruta la dignitat del càrrec que ostenta.

L’explicació que va filtrar Presidència de la Generalitat té tot l’aspecte de ser una coartada per a intentar de salvar Carlos Mazón de la socarrimada a què ell mateix s’ha sotmès aquests darrers dies. Un intent de redempció in extremis, una respiració assistida que permeta al president assistir al ple de les Corts de dijous guardant les aparences, amb una falsa pàtina d’honorabilitat.

Aquesta solució ha sortit del seu gabinet, que no inclou cap conseller. Ja no hi ha ningú dins el partit ni ací ni a Madrid que el defense. Ho explicava en aquest article Josep Casulleras fa un parell de dies, i avui la situació encara és més greu.

Mig govern socarrimat

La consellera d’Interior i Emergències, Salomé Pradas, que li hauria pogut fer de pantalla ignífuga, ja no li serveix. Tant les declaracions en què va dir que ignorava l’existència de l’alarma com l’intent de rectificació posterior es van ofegar dins el fang quan es van fer públics uns àudios de la caixa negra de la sala de comandament del centre d’emergències. Qui pot confiar en una consellera que dubta i no sap on és quan descarreguen centenars de litres per metre quadrat a les capçaleres dels rius i els barrancs?

Tampoc no li fa paer la consellera d’Indústria i Turisme, Núria Montes. El seu capteniment i la poca empatia amb les víctimes que ha demostrat aquests dies, pròxima a la sociopatia, la desqualifiquen per continuar en el càrrec i, per tant, tampoc no pot evitar la crema incontrolada de Mazón.

La vice-presidenta Susana Camarero, pota negra del zaplanisme, com Mazón, va protagonitzar dijous una compareixença de premsa farcida de mentides, com ara que la Generalitat havia estat amb els ajuntaments del primer moment i els havia facilitat tot allò que havien demanat. Potser no ha parlat amb el seu col·lega de partit, el batlle d’Alfafar, que va reconèixer per televisió, desesperat, que amb uns altres veïns havien anat a assaltar un supermercat perquè la gent no tenia res.

Però tots aquests tallafocs, ja inservibles, no haurien servit de res, perquè Carlos Mazón s’ha cuit en el brou de la mentida inicial. En una falta de transparència que va acabar en una negligència que ha causat una catàstrofe humanitària mai vista aquest segle a Europa.

Coda final

Cal anar a la primavera passada per recordar que en aquell paquet de cinc lleis que el PP i Vox van reformar a les Corts hi havia el de la reforma de la llei d’À Punt. I en aquesta reforma es torna a l’elecció per majoria de les Corts del director. D’aquesta manera, s’arracona el sistema que preveia la llei de creació del Botànic, que consistia en un concurs públic obert a qualsevol professional que complís uns requisits determinats.

El vespre del 29 d’octubre, quan Carlos Mazón va comparèixer en aquell passadís del centre d’emergències, va demanar a la població que s’informàs pel canal de X del 112 i per la ràdio i la televisió d’À Punt, que va qualificar de mitjans oficials. Qualificar els mitjans públics com a “oficials” és una expressió poc afortunada que du a unes èpoques passades no gaire galdoses quant a llibertat d’expressió. Però és que dir que À Punt és el mitjà oficial i negar reiteradament de concedir-hi una entrevista per a explicar als ciutadans la situació en què es troba el país, i anar a mitjans privats, com la ràdio i la televisió de la COPE, no deixa de ser un contrasentit i un element de preocupació sobre el tractament que la Generalitat vol donar als mitjans públics.

El Tribunal Superior de Justícia valencià ha admès a tràmit una demanda presentada per un particular contra el president de la Generalitat, Carlos Mazón, i l’Agència de Seguretat i Emergències per “inactivitat” durant la gestió de la gota freda.

Ara el tribunal demana tots els expedients administratius que van generar durant el 29 d’octubre, i dóna vint dies al govern valencià perquè els enviï. Alhora, fixa nou dies perquè els responsables del govern es personi en el procediment.

La coartada de Mazón: el seu entorn filtra a la premsa afí que dinava amb la periodista Maribel Vilaplana

“Això que farem és cansat, és tediós i és avorrit. Som peons, anem fer un servei, no a molestar. No som els protagonistes, els nostres problemes no importen. Anem allà a fer el que ens demanin, però hem d’entendre que no només hi anem a ajudar, també hi anem a portar esperança. Aquella gent se sent molt abandonada i la nostra simple presència els fa sentir que importen. Sigueu-ne conscients i estigueu a l’altura d’aquest sentiment. Anem per feina.” Enfilat en un petit mur, el filòsof Jordi Graupera dóna les darreres instruccions a un grup de voluntaris que són a punt de pujar a uns autocars que els duran de Barcelona a l’Horta Sud per ajudar en els municipis afectats per la gota freda. Ara fa una setmana, ja hi van anar dos autocars i alguns cotxes, un centenar de persones, i avui seran vora set-centes persones repartides en tres autocars que surten al matí i sis més a la tarda. La setmana passada, es van centrar principalment a ajudar a netejar fang i ara les feines seran, sobretot, descarregar dels camions material donat i fer-ne tria, organitzar magatzems, repartir aliments i objectes necessaris a domicili i, per descomptat, continuar netejant.

“Sóc d’Oliva, però fa uns quants d’anys que visc a Barcelona i quan va passar tot això vam buscar alguna manera d’ajudar”, explica Alba Olaso, de 26 anys, mentre espera instruccions de l’organització de l’expedició. S’hi ha apuntat amb Sonia Padilla, també d’Oliva i companya de pis d’Olaso. “A Barcelona et sents un poc impotent de no poder fer res mentre veus que els teus amics van a les zones afectades a ajudar”, afegeix ella. Al record, hi ha la pantanada de Tous del 1982, que també va mobilitzar molts voluntaris i forma part de la història més íntima del poble valencià. “És una cosa que el meu pare sempre m’explicava. En eixe moment estudiava en València i quan alguna vegada ha plogut fort sempre recorda la pantanada i està pendent dels rius. Em conta el desastre que va ser, que la gent no sabia què fer, intentant treure el fang”, recorda Padilla, que ara pren el relleu a l’hora d’arremangar-se i ajudar.

Molts dels qui aquest matí pujaran als autocars ronden la vintena, però també hi ha gent com Luisa Fernández, que té 58 anys i és veïna de Cerdanyola del Vallès. Treballa com a cuidadora en una residència de gent gran i diu que hi va amb el suport de tots els avis que hi viuen. “Porto el voluntariat a la sang, en faig des dels divuit anys”, explica. “Quan vaig veure tot allò, vaig sentir que havia d’anar-hi i posar-hi el meu gra de sorra. Que aquestes persones que ho han perdut tot tinguin una qualitat de vida millor, encara que sigui una mica”, diu. S’hi ha apuntat tota sola, però poc després d’haver arribat a l’estació de Sants ja xerra amb Sandra Colines (34 anys, Rubí), que també va sola. “Sóc auxiliar d’infermeria, tot i que ara estic de baixa perquè vaig tenir un càncer. Ja estic a punt, però no em donen l’alta fins al febrer”, diu. Té una filla de tres anys i diu que això la fa pensar com ho deuen passar els infants afectats per la gota freda: “Penso en els petits, com estaran. Encara que potser no ho entenen, deu ser molt dur psicològicament.” Clàudia Morales, de 24 anys i escombriaire a Barcelona, també viatja sola i celebra haver trobat aquesta iniciativa: “Des que vaig veure a les notícies que hi havia hagut la inundació que volia anar-hi a ajudar, i quan vaig veure que sortien voluntaris des de Barcelona m’hi vaig apuntar.”

Alba Olaso i Sonia Padilla són d'Oliva i viatgen juntes per ajudar amb allò que calgui. Sandra Colines i Luisa Fernández s'hi han apuntat soles, però mentre esperaven ja han començat a parlar. Clàudia Morales volia anar-hi a ajudar d’ençà que va veure les notícies de la inundació.

La majoria de voluntaris que baixen en aquests autocars valoren especialment l’organització de la comitiva. Tothom qui va amb ells va equipat, assegurat, amb una tasca concreta, té menjar i dormirà en espais facilitats per les administracions locals. Tot plegat, ho ha coordinat Voluntaris Catalunya DANA, una iniciativa promoguda pel partit de Graupera, Alhora, l’associació juvenil Nosaltres Sols! i la Societat d’Estudis Militars. “La idea original va ser fer una caixa de solidaritat, però quan vam parlar amb regidors i batlles ens van dir que calien braços”, diu Graupera, que també va formar part de la comitiva que va anar-hi la setmana passada. “Ens hi vam trobar molta feina, necessitat d’abraçades, descoordinació i absència de les forces de l’estat. La implicació de les que hi havia, Guàrdia Civil i unitats militars d’emergències, era més aviat escassa, qui feia la feina bruta eren els veïns i els voluntaris.”

“La primera setmana vam treure molt de fang i vam obrir magatzems. Hi havia un polígon tot enfangat que calia netejar, descarregar camions, endreçar una allau de material. Un cop fet, ara podem avançar en la logística de classificació i de repartiment a domicili”, diu. També ha canviat el tipus de material que reparteixen: “Ja no demanem pots de cigrons o llaunes de sardines, sinó que amb els diners que recaptem es compra producte fresc perquè les línies de subministrament comencen a estar una mica més normalitzades.” Júlia Ojeda, també d’Alhora, explica que, davant el col·lapse de les administracions, van voler bastir una organització paral·lela per a donar estructura i cobertura als voluntaris que treballen per revertir el desastre: “La gent no ha de baixar unilateralment, sense organització. Moltes vegades, per molta bona voluntat que hi hagi, acaben essent un problema.” La setmana passada, van ser a Picanya, Sedaví i Paiporta, i ara, que són més, també podran ajudar a Algemesí, Alfafar i Catarroja.

“Quan m’hi vaig apuntar no coneixia aquest partit polític, però no em va importar que hi fos al darrere. Per a mi, en aquestes coses és igual què pensi cadascú, hi vas a ajudar i prou”, diu Sandra Colines. És una opinió similar a la d’una altra voluntària, Laura Singla, de 46 anys: “No hi ha un tema polític. M’és igual, al final és anar-hi a ajudar. Hem de deixar una mica els temes polítics, som persones i quan cal ajudar, s’ajuda i prou.” És a l’atur i, justament per això, va sentir que havia d’anar-hi a donar un cop de mà. “Crec que és el moment de demostrar la solidaritat amb la gent que ho ha perdut tot. Fer alguna cosa, sentir-te útil dins de tota aquesta desgràcia.” Duu amb ella una pala, tot i que l’organització ja els ha dit que els subministraran material per a treballar. Ells només han de dur roba de recanvi, mudes per a dormir abans i moltes ganes de treballar.

En una època que les imatges de les inundacions i la devastació recorren sense parar les pantalles dels telèfons mòbils i s’alternen amb tot de continguts banals, veure de tan a prop tot aquest patiment ha fet de motor perquè molts ciutadans s’apuntin a fer de voluntaris. “Veia a Twitter les imatges de Catarroja, de Paiporta… I em va aparèixer un missatge de Voluntaris Catalunya DANA i no em vaig poder aguantar i m’hi vaig apuntar”, diu David Sanz, de 22 anys, que s’hi ha apuntat tot sol. Mireia Lozano, de 20 anys, Daniel Ortiz, de 18, i Carlota Vargas, també de 20, són tres estudiants d’infermeria que no volien quedar-se a casa. “Ho havíem de fer tant sí com no, més encara essent sanitaris. Ho vam tenir molt clar”, diu Vargas. Van mirar si valia la pena agafar el cotxe i baixar-hi pel seu compte, però es van decantar per afegir-se a alguna de les múltiples iniciatives que havien sorgit. I de totes, aquesta és la que els va donar més confiança, per com estava organitzat. “Sabent que ens trobarem coses molt fortes, crec que ens n’emportarem coses bones, l’experiència i el fet de saber que hem ajudat en tot allò que hem pogut”, diu Vargas, i Lozano afegeix: “Ha passat una setmana i les coses continuen molt malament. No ens n’hem d’oblidar.”

Laura Singla és a l'atur i no ha dubtat a donar un cop de mà. David Sanz va trobar la convocatòria per a ser voluntari i s'hi va llançar. Mireia Lozano, Daniel Ortiz i Carlota Vargas són estudiants d'infermeria. Mireia Lozano, Daniel Ortiz i Carlota Vargas són estudiants d'infermeria. Mireia Lozano, Daniel Ortiz i Carlota Vargas són estudiants d'infermeria.

A la xerrada, Graupera ha avisat els voluntaris que els espera un cap de setmana dur, tant físicament com emocionalment, i que és important que, si algú se sent superat, s’aturi. “És molt cansat, no és com treballar vuit hores i marxar a casa. La setmana passada vam treure fang a Picanya durant dotze hores i després vam passar vuit hores més carregant material a un magatzem. Treballes vint hores, en dorms quatre i et tornes a llevar. És esgotador, però es tracta de concentrar en un cap de setmana tota la feina física que puguis fer”, diu. I a la tornada, tampoc no és fàcil: “Hi ha gent que ha passat dies per pair tot allò que havia vist, sobretot els més joves. La gent és molt agraïda i a vegades se’t trenca, i sents un agraïment desproporcionat amb la feina que has pogut fer. És estrany.”

Voluntaris reconvertits en part de l’organització

Aquella primera setmana, va ser un aprenentatge per a molts dels voluntaris, que no s’havien trobat mai en una situació similar, i aquesta setmana, molts dels qui van treure fang ara tornen a l’Horta Sud reconvertits en part de l’organització de l’expedició. És el cas de Pau Maria, que és de Picassent, la vila on es dirigeixen els autocars i que els fa de centre neuràlgic abans no es distribueixin cap allà on els necessitin. “Estem coordinats amb els ajuntaments dels pobles que ens acullen i els d’allà on anem a ajudar. La setmana passada, ens vam haver de buscar la vida perquè va ser tot molt immediat, però aquesta ja hem pogut trobar grups de coordinació d’allà i hi estarem constantment en contacte per veure què hem de fer”, diu. Amb en Pau Gener, alumne de Graupera a la Universitat Ramon Llull, ajuden els voluntaris a saber a quin autocar han de pujar. “Per a aquest cap de setmana, s’ha posat molt d’èmfasi en el tema sanitari i la higiene. Portem desinfectants, màscares, guants… Ja en dúiem la setmana passada, però aquest cop som molta més gent i, a més, sembla que el risc d’infecció ha pujat”, diu.

Aquest cap de setmana és el segon que hi envien comitives, però esperen de continuar anant-hi tants com calgui. “També dependrà de com evolucionin les coses. No s’hi ha d’anar per anar, sinó per ajudar i estar coordinat. Ara molta gent hi vol anar, però haurem de veure què cal i quins recursos tenim”, diu Gener. Una voluntat que Júlia Ojeda resumeix en una frase: “Intentarem ser tan útils com puguem durant tot el temps que duri la tragèdia.”

Pau Gener i Pau Maria tornen a l'Horta Sud reconvertits com a organitzadors. Pau Gener i Pau Maria tornen a l'Horta Sud reconvertits com a organitzadors.

La presidenta dels Comuns al parlament, Jéssica Albiach, continua com a membre de l’executiva del partit amb un càrrec de nova creació que compartirà amb el ministre de Cultura espanyol, Ernest Urtasun, com a responsables institucionals de la formació. Albiach ja va avançar que deixava de ser coordinadora nacional, un càrrec que ha exercit juntament amb l’ex-batllessa Ada Colau i Candela López. Precisament, López repetirà com a coordinadora i s’hi afegeix Gemma Tarafa. També se situen Gerardo Pisarello i Aina Vidal com a portaveus i Joan Mena serà el secretari de coordinació. La nova executiva ja és un fet, atès que no s’ha presentat cap més llista a l’assemblea que el partit farà el cap de setmana del 16 i 17 de novembre.

El partit remarca que els canvis a l’executiva volen enfortir els Comuns amb l’objectiu de les eleccions municipals del 2027. I que opten per una “direcció coral” que comptarà amb Albiach i Urtasun. Segons els Comuns, tots dos seran les cares més visibles de l’espai i encapçalaran la política institucional del partit a Catalunya i a l’estat espanyol “en un moment en què el partit forma part del govern espanyol i és un actor decisiu a la política catalana”. “L’objectiu de la nova etapa és doble, fer créixer l’organització de cara a les municipals com a repte prioritari i alhora fer que el paper decisiu dels Comuns a la governabilitat de l’estat i a la política catalana serveixi per a avançar en l’agenda progressista i catalanista del país”, diu el partit en un comunicat.