Les eleccions del 2024 han estat una catàstrofe històrica per al Partit Demòcrata. Kamala Harris ha obtingut el percentatge de vot més baix de qualsevol candidat demòcrata a la presidència en el segle XXI, i els republicans han recuperat tant el control de la presidència com del Senat. El partit de Donald Trump és també a tocar de guanyar la majoria d’escons a la Cambra dels Representants, cosa que li asseguraria el control simultani del poder executiu i de les dues branques del poder legislatiu.

En les darreres hores s’ha parlat molt, i s’ha escrit encara més, dels factors que han dut Trump a aconseguir una victòria electoral d’una magnitud que pocs esperaven. L’equip de campanya del nou president nord-americà és, certament, el gran responsable de l’èxit estratosfèric dels republicans en aquestes eleccions. Però la contundència dels resultats no pot entendre’s sense la col·laboració de qui difícilment pot considerar-se aliat del magnat: la direcció demòcrata, que en un nou exercici d’inoperància i manca de coratge polític ha tornat a convertir-se en còmplice involuntari dels èxits polítics de Trump.

Victòria republicana, dimissió demòcrata

No hi ha dubte que la victòria de Trump ha estat aclaparadora. El magnat ha guanyat als set estat frontissa –sis dels quals es van decantar per Biden ara fa quatre anys– i ha arribat als 312 vots al col·legi electoral, la xifra més alta per a un candidat republicà en els darrers trenta-sis anys. Trump és també el primer candidat del partit a guanyar el vot popular d’ençà del 2004, una fita que ni tan sols va aconseguir en la seva primera victòria electoral l’any 2016. Un cop d’ull al ja cèlebre mapa del New York Times, que representa el canvi en el sentit de vot en cadascun dels comtats dels Estats Units respecte a les eleccions del 2016, sembla confirmar aquesta primera impressió: les afinitats electorals del país sencer, amb excepcions molt comptades i puntuals, han virat amb força cap al candidat republicà.

Mapa del canvi en el sentit de vot, en què cada fletxa representa un comtat: com més llarga i més a la dreta, més gran ha estat el canvi percentual en els resultats republicans respecte el 2020. Les fletxes vermelles, que apunten cap a la dreta, representen guanys republicans; les fletxes blaves, que apunten cap a l’esquerra, guanys demòcrates (fotografia: The New York Times).

No tots els indicadors, tanmateix, encaixen amb aquesta aparent hegemonia trumpista. El president, lluny de millorar els seus resultats, ha obtingut dos milions de vots menys que no en les eleccions del 2020, que va perdre amb claredat a mans de Biden. La diferència, tanmateix, no té punt de comparació amb la sagnia de vots que els demòcrates han patit entre les darreres eleccions i les d’enguany: si Biden va obtenir més de 81 milions de vots, Harris se n’ha hagut de conformar amb menys de poc més de 70.

El fet que tant Trump com Harris hagin perdut suport respecte a les eleccions del 2020 revela una tendència clau a l’hora d’explicar el resultat d’aquestes eleccions: que la majoria de vots que els demòcrates han perdut, en comparació a fa quatre anys, han anat a parar a l’abstenció, no pas als republicans.

Això, certament, no vol dir que Trump no hagi fet mèrits propis per a tornar a la Casa Blanca. La seva campanya ha canalitzat com ningú l’apatia política dels homes joves –un dels grups demogràfics menys propensos a votar i, per tant, més arriscats de cortejar–, que han virat gairebé 30 punts a la dreta en tan sols quatre anys. Trump ha aparegut en pòdcasts d’influenciadors masculins que rarament solen conèixer els votants de més de 35 anys, però que mouen més espectadors joves que qualsevol de les grans cadenes de televisió. Els republicans també han sabut identificar i treure partit de la desafecció creixent dels homes hispano-americans cap al Partit Demòcrata, un grup amb qui han obtingut uns resultats històricament alts.

Tots aquests factors són condicions necessàries per a explicar la victòria del candidat republicà, certament, però no pas suficients: la “bretxa de gènere” dels resultats de Trump, finalment, no ha estat tan excepcionalment alta com s’esperava, i el seu suport entre els homes llatino-americans –tot i que substancialment més alt que no fa quatre anys– no arriba al 50%.

El fet que Trump hagi guanyat suport entre un ventall tan ampli de grups demogràfics –dones, homes, votants llatino-americans, votants joves, etcètera– i punts del país –àrees urbanes, àrees rurals, estats tradicionalment republicans i demòcrates, entre més– suggereix que les causes de la victòria del candidat republicà són molt més transversals.

L’economia enfonsa Harris

En els darrers dies, a mesura que el planeta ha anat digerint els resultats electorals als Estats Units, els mitjans i analistes polítics d’arreu han fet córrer diferents explicacions per a justificar la derrota de Kamala Harris.

La primera, i segurament més simplista, és que el votant nord-americà mitjà mai no confiarà la presidència dels Estats Units a una dona afro-americana. Que el racisme i el sexisme han influenciat negativament la carrera política d’Harris no és cap secret: és segurament l’element que explica per què bona part els votants continuen veient la candidata demòcrata com una extremista, tot i haver fet una campanya moderada per als estandards del seu partit, o bé per què consideren que Trump encarna més bé les qualitats d’un president que no Harris, tot i tenir una visió global més favorable de la demòcrata. Però aquesta hipòtesi sembla difícil de fer encaixar amb el fet que Barack Obama, el fenomen electoral més important que el Partit Demòcrata ha produït aquest segle, va guanyar dues eleccions seguides tot i ser afro-americà, imposant-se fins i tot en estats que no han tornat a votar per un candidat demòcrata a la presidència d’aleshores ençà.

Una altra explicació, relacionada en certa manera amb l’anterior, és que Harris ha perdut per haver presentant un programa electoral massa escorat a l’esquerra. Un cop d’ull a la campanya de l’encara vice-presidenta dels Estats Units hauria de ser suficient per a desprovar aquesta afirmació. Com a candidata, Harris ha promès de nomenar un polític republicà al seu govern, ha fet gala de tenir armes de foc, ha evitat de parlar tant com ha pogut dels drets del col·lectiu trans i ha atacat Trump per no haver donat suport a un projecte de llei que hauria endurit el control migratori a la frontera sud del país. A diferència de Clinton el 2016, la candidata també ha fet mans i mànigues per a evitar de parlar de la dimensió de gènere d’aquestes eleccions: que, d’haver estat elegida, hauria esdevingut la primera dona a presidir dels Estats Units. Que Harris obtingués els seus millors resultats en els sondatges entre final de juliol i començament d’agost, abans de protagonitzar aquest gir cap al centre, també sembla posar en dubte que la moderació hagi estat el seu problema principal.

La tercera d’aquestes explicacions, i la que més recorregut sembla tenir si ens atenim als sondatges d’opinió, està directament relacionada amb l’economia: la inflació, que durant el govern de Biden s’han enfilat al nivell més alt dels darrers 40 anys, ha desacreditat enormement tant el president com el govern, i Harris –que va ser confimada com a candidata demòcrata tan sols 106 dies abans de les eleccions– no ha tingut marge de maniobra per a distanciar-se del llegat del seu predecessor.

Tot i haver-se atenuat gradualment en els darrers mesos, es fa difícil d’explicar l’impacte que l’episodi inflacionari que va tocar sostre el 2022, disparant el preu del menjar i els béns bàsics i erosionant el poder adquisitiu dels nord-americans, ha tingut en l’electorat. És la clau que explica per què l’economia s’ha mantingut com la preocupació més comuna dels votants durant tot l’any, segons The New York Times, tot i la millora substancial d’indicadors macroeconòmics com ara l’atur o bé el creixement.

Si l’economia dels Estats Units va més bé que mai, com és que preocupa tant els votants?

En campanya, Trump ha contraposat constantment la seva gestió econòmica a la de Biden-Harris, i els resultats dels sondatges a peu d’urna semblen confirmar que l’estratègia ha donat fruits: segons l’enquesta de la CNN, el 83% dels votants que afirmen la inflació els ha causat “dificultats severes” han votat per Trump, una xifra que cau a tan sols un 25% entre els votants d’Harris. Aquestes divisions també queden reflectides en la segmentació del vot per ingresssos: Harris s’ha imposat entre els votants amb uns ingressos de més 100.000 dòlars anuals, mentre que Trump ha guanyat tant entre els votants amb ingressos anuals de menys de 100.000 dòlars com entre els votants amb ingressos anuals de menys de 50.000 dòlars.

La campanya “pràcticament perfecte” que ha perdut

La nit electoral, molts analistes van sorprendre’s pel fet que Harris hagués perdut, i de forma contundent, tot i haver protagonitzat una campanya “pràcticament perfecta”. Absoldre la candidatura de Kamala Harris per la patacada electoral, certament, resulta temptador, i no hi ha dubte que Biden hi té tanta o més responsabilitat: es fa difícil de dir fins a quin punt la vice-presidenta, que va ser catapultada a la candidatura demòcrata sense preparació i amb una previsió mínima, podria haver arribat a traçar mai el seu propi camí electoral. Però res d’això justifica que Harris hagi protagonitzat un de les campanyes més insípides de la història recent dels Estats Units, en què pràcticament no ha deixat res per al record: ni un moment memorable ni una cita cèlebre, i encara menys una proposta trencadora.

La campanya d’Harris ni tan sols ha estat capaç d’aconseguir un objectiu de mínims: distanciar-se del llegat de Biden, el president menys popular d’ençà de Lyndon Johnson als anys seixanta. És possible que Harris, que a la fi i al cap s’ha passat els darrers quatre anys com a segona al càrrec de l’encara president, mai no podria haver arribat a desvincular-se prou del govern de Biden per al gust de molts votants. Si més no, però, podria haver-ho intentat, començant per contractar la majoria de l’equip de campanya de Biden després de ser confirmada com a candidata. Quan en una entrevista li van preguntar si, com a presidenta, hi ha res que faria de Biden, Harris va limitar-se a somriure i respondre: “No se m’acudeix res”. Els republicans no van trigar a recuperar el tall i enviar-lo a centenars de milers de votants.

Pel que fa a l’estratègia electoral, Harris ha passat bona part de la campanya intentant de guanyar-se el favor d’un grup de votants que, en els darrers anys, ha adquirit un caràcter gairebé mitològic en la política nord-americana: antics votants republicans moderats, generalment amb nivells de formació alts i residents als suburbis de les grans ciutats, descontents amb l’abrasivitat i l’estridència del trumpisme. En les darreres setmanes de campanya, Harris no tan sols ha promès de nomenar un republicà al seu hipotètic govern; també ha aparegut en diversos actes acompanyada de Liz Cheney, una ex-congressista republicana altament impopular que fou expulsada del partit després d’erigir-se en crítica de Trump. Cheney és també coneguda per ser filla de Dick Cheny, vice-president dels governs de George W. Bush i arquitecte de la guerra de l’Irac, que també ha donat suport a la candidatura d’Harris.

Als observadors més veterans –i no tant– de la política nord-americana, aquest cortejament dels conservadors moderats els resultarà familiar: és, en essència, la mateixa que Hillary Clinton va seguir –sense èxit– en les eleccions del 2016, un fracàs que no li ha impedit d’erigir-se en assessora de campanya d’Harris i aconsellar personalment la vice-presidenta sobre com derrotar Trump. Fa vuit, resultava legítim de pensar quants electors repel·lits pel magnat quedaven al Partit Republicà, o fins i tot en l’abstenció. Després de gairebé una dècada de trumpisme, el dubte resulta força menys raonable, i així ho demostren els resultats: els demòcrates han perdut suport als suburbis, i podrien haver alienat activament els votants joves delerosos de canvi.

Pel que fa a l’economia i la crisi en el cost de vida –altra vegada, la prioritat número u dels electors–, la gestió de la campanya d’Harris ha estat tan o encara més incomprensible. Quatre anys després que Biden guanyés les eleccions prometent de convertir-se en “el president més favorable als sindicats de la història” i atacant obertament el poder de les grans corporacions, Harris ha abandonat les tendències populistes del seu predecessor per a presentar un programa econòmic netament centrista pensat per a seduir votants moderats.

Per si haver passar bona part de la campanya vantant-se del bon rendiment de l’economia dels Estats Units –sense pràcticament referències a les preocupacions dels treballadors nord-americans– no fos prou, la candidata s’ha envoltat d’assessors de Wall Street i Silicon Valley, ha aparegut en actes de campanya amb el multimilionari Mark Cuban, i fins i tot ha presumit que el banc d’inversions Goldman Sachs preferia el seu programa econòmic al de Trump. Harris també ha promès d’aigualir la proposta de Biden per a augmentar els impostos als nord-americans que guanyin més d’un milió de dòlars l’any –una de les poques ruptures explícites amb l’agenda del president– i ha fet marxa enrere en la proposta d’imposar topalls als preu dels aliments, segurament l’única del seu programa que ha suscitat polseguera entre l’establishment econòmic.

Qualsevol discussió sobre el fracàs de la campanya d’Harris, tanmateix, no pot tancar-se sense tractar abans la forma en què els demòcrates han gestionat la successió al capdavant de la candidatura presidencial del partit.

Durant gairebé una dècada, els pesos pesants del partit han titllat el pròxim president dels Estats Units de feixista, de dictador en potència o, alternativament, d’amenaça a la democràcia i el futur dels Estats Units. Seria lògic pensar, per tant, que les elits demòcrates haurien començat a preparar-se per al possible retorn a la presidència d’un perill d’aquesta magnitud des del primer dia del govern de Biden, i certament d’ençà que el magnat començà a escalar en els sondatges a mitjan any passat.

Res més lluny de la realitat: mentre Trump es desfeia fàcilment dels seus rivals a les primàries republicanes, el partit decidí de tornar a nominar com a candidat un octogenari amb indicis clamorosos de declivi cognitiu, per no dir dificultats evidents per a expressar-se i moure’s. Mentre algunes veus feien sonar, en privat, l’alarma sobre l’estat del president, les elits demòcrates van dedicar els primers mesos de campanya a fer veure que aquests problemes es devien al tartamudeig que Biden –que tindrà 86 anys quan acabi la legislatura entrant– va patir com a nen.

La fantasia, tanmateix, no va acabar de saltar pels aires fins 27 de juny. El món sencer va veure en el debat presidencial d’aquella nit que Biden, incapaç d’enllaçar més de tres frases amb sentit, no estava en condicions de ser el pròxim president dels Estats Units. A les elits del partit, però, encara els costaria un més mes acordar que l’emperador, efectivament, anava despullat. El 21 de juliol, després de gairebé un mes de pressió dels donants i de foc creuat entre els pesos pesants del partit, Biden va anunciar oficialment que, contra la seva voluntat, faria un pas al costat i no se sotmetria a la re-elecció. Quedaven tres mesos i mig per a les eleccions que els demòcrates descrivien com “les més importants de les nostres vides, i probablement una de les més importants de la història de la nostra nació“.

El Partit Demòcrata, entre els treballadors i els milionaris

Tal com explica el crític i periodista Jeet Heer en un article recent, la clau per a entendre l’era Trump és que, d’ençà de la crisi financera del 2008, la política nord-americana s’ha anat segmentant en dos eixos que transcendeixen l’antiga divisió esquerra-dreta: la política pro-sistema, d’una banda, i la política anti-sistema, de l’altra.

Per “política pro-sistema” s’entenen els grans consensos bipartidistes que van dominar la política nord-americana en les darreres dècades del segle XX i els primers quinze anys del segle XXI: els acords de lliure comerç que van externalitzar centenars de milers de llocs de feina a l’estranger, la deferència acrítica a les prescipcions neoliberals de l’establishment econòmic, la dèria intervencionista en conflictes militars a l’estranger, etcètera. Tant fa si Trump és un multimilionari nascut al si d’un influent imperi immobiliari: el novaiorquès fou el primer polític de perfil alt a manifestar-se en contra d’aquests consensos durant l’era Obama, i l’hostilitat que el seu ascens generà tant entre les elits del Partit Demòcrata com les antigues elits del Partit Republicà (que van maniobrar, sense èxit, per a impedir-ne la nominació el 2016) li confereixen un aura d’anti-sistema molt més potent que qualsevol proposta que pugui recollir un programa electoral.

Durant els darrers vuit anys, els demòcrates han treballat sota la hipòtesi que el trumpisme és una simple aberració, un accident històric que ha desajustat temporalment l’estat d’afers que, al llarg de les darreres dècades, havia donat sentit i forma a la política nord-americana.

Però i si Trump, en compte de ser l’origen dels tots els mals dels Estats Units, n’és simplement un símptoma? I si el problema no són els atacs del trumpisme a l’estatus quo, sinó les condicions de fons que fan que l’estatus quo sigui com més va més vulnerable a aquests atacs? De què serveixen les apel·lacions dels demòcrates a protegir la democràcia nord-americana de Trump quan milions de votants als Estats Units associen –amb raó– l’estatus quo a la desigualtat, a la depredació del capitalisme financer, a la subjecció de la política a les elits econòmiques i empresarials? I si els electors continuen sense veure Trump com un risc democràtic perquè consideren que la democràcia no és una fi en si mateixa, com sembla creure el Partit Democràta, sinó el mitjà per a aconseguir una societat més justa i igualitària?

Aquestes preguntes, val a dir, no sempre han eludit els demòcrates –o, si més no, certs sectors del partit. El 2016, Bernie Sanders va quedar-se inesperadament a prop d’imposar-se a les primàries demòcrates amb un programa electoral centrat a adreçar els greuges dels treballadors nord-americans i confrontar el poder de les grans empreses. Els demòcrates van acabar nominant Hillary Clinton amb el suport explícit de la direcció del partit, revelat en uns correus interns filtrats per WikiLeaks, tot i que sondatges coincidien a assenyalar Sanders com un candidat molt més ben situat per a derrotar Trump que no Clinton.

El 2020, Sanders era considerat favorit per a guanyar les primàries, batent rècords de donacions i encapçalant els sondatges. La candidatura del senador provà ser especialment exitosa entre tres grups que, en les eleccions d’enguany, han eludit Harris: els hispano-americans, els homes joves i els treballadors de menys ingressos. Sanders fins i tot va aconseguir el suport de Joe Rogan, un ‘pòdcaster’ altament influent associat a la dreta nord-americana que, enguany, s’ha decantat per Donald Trump. Un altre avantatge de Sanders és que els votants no l’associaven als demòcrates, cosa que l’ajudava a atraure el suport de votants independents que generalment no donarien suport al partit.

Però tan bon punt la victòria de Sanders en les primàries va començar a semblar inevitable, les elits demòcrates va maniobrar per a aconseguir que dos dels principals candidats es retiressin i donessin suport a un candidat que, fins aleshores, havia obtingut un èxit escàs a les primàries: Joe Biden, antic vice-president d’Obama i pes pesant de l’establishment demòcrata a Washington, que acabaria guanyant les eleccions presidencials amb un programa econòmic més proper al de Sanders que no al de Clinton. Kamala Harris, la candidata que el partit ha considerat que més opcions tenia de guanyar la presidència enguany, també va presentar-se a aquelles primàries, però va veure’s obligada a retirar-se’n abans d’hora per manca de perspectives electorals i recursos financers.

Les maquinacions de l’elit demòcrata contra Sanders il·lustren la tensió fonamental que explica per què, en els darrers quinze anys, el partit hagi deixat de ser el representant dels treballadors amb menys ingressos i menys formació per a esdevenir el representant de les classes altes i més educades: la incompatibilitat entre el populisme econòmic que promet reconnectar el partit amb les seves bases, d’una banda, i els interessos de les grans elits que cada any donen centenars de milions de dòlars dels demòcrates. És la clau que explica per què Harris ha vacil·lat tant a l’hora d’explicar i defensar el seu programa econòmic, incapaç d’articular la seva visió en uns termes que els electors puguin entendre i relacionar amb les seves preocupacions materials.

Mark Cuban, el multimilionari que ha acompanyat Harris en les darreres setmanes de campanya, exemplificà a la perfecció aquesta tensió quan admeté que deixaria de donar suport a la vice-presidenta en funcions si tirés endavant una proposta per a gravar els guanys no realitzats sobre el capital dels milionaris. “No li agradarà sentir això, però treballaré perquè no torni a ser elegida [si l’impost s’aprova]”, reconegué, deixant per un moment de banda la congenialitat que ha adoptat durant la campanya.

No tot vira cap a la dreta

Parlar de preocupacions materials pot semblar excessivament idealista, si no directament utòpic, després d’unes eleccions en què l’electorat nord-americà ha virat amb claredat cap a la dreta. Però en les eleccions de dimarts no tan sols estaven en joc la presidència i la composició del Congrés dels Estats Units: els electors també estaven cridats a votar per tota mena d’iniciatives legislatives d’àmbit estatal, i els resultats de moltes d’aquestes votacions semblen contravenir la idea que el públic nord-americà té com més va menys interès per les polítiques progressistes.

Els estats d’Arkansas, Missouri, Nebraska i Arizona, van votar a favor d’augmentar el salari mínim, una mesura que va formar part del programa electoral de Biden el 2020 però que Harris ha evitat de mencionar en aquesta campanya. Kentucky i Nebraska van rebutjar una llei que hauria permès que les escoles privades poguessin rebre recursos públics. Arizona, Missouri, Montana, Nebraska i Nevada van votar a favor d’iniciatives per a protegir el dret de l’avortament, precisament un dels grans eixos de la campanya d’Harris (la iniciativa pro-avortista a Florida també va rebre la majoria dels vots, però no va ser aprovada perquè va quedar lleugerament per sota del llindar del 60% que cal a l’estat perquè el resultat d’un referèndum sigui vinculant). Aquests estats tenen un element en comú: tots van decantar-se per Trump, generalment per un marge aclaparador. La dissonància entre els resultats d’aquests referèndums estatals i els de les eleccions presidencials suggereix que els electors nord-americans no necessàriament són contraris a les demandes d’un programa polític progressista, sinó que simplement no confien que els demòcrates pugui implementar-les.

Durant la darrera dècada de desconcert trumpista, els demòcrates sovint han enfocat les eleccions presidencials des d’una postura eminentment defensiva. Les campanyes del partit han estat sempre prudents, anodines –el resultat d’una mescla insostenible de manca d’imaginació i de coratge polític, d’una por existencial a la possibilitat que tot s’efondri en cas de moure’s un mil·límetre a l’esquerra del centre. L’estratègia no ha funcionat: Trump ha guanyat dues de les tres eleccions presidencials que ha disputat com a candidat; en les del 2020, que perdé, la seva desastrosa gestió de la covid-19 segurament contribuí més a la victòria de Biden que no res del que van fer els demòcrates.

Els demòcrates no poden continuar apel·lant a milions de nord-americans descontents amb un sistema disfuncional amb platituds sobre les virtuts del consens polític o els valors democràtics. Els problemes que han nodrit el trumpisme tenen responsables directes; algú, en algun moment, haurà de retre comptes. Les majories, en política, no es troben; es contrueixen. Trump –que va començar la seva carrera política apel·lant als votants blancs de més de 50 anys i ha acabat construint la coalició de votants més diversa d’un candidat republicà, en termes de raça i edat, dels darrers seixanta anys– segurament entén això més bé que ningú. Els demòcrates potser en podrien aprendre alguna cosa.

Els usuaris han fet servir avui el trajecte en tramvia entre Glòries i Verdaguer en el primer dia de servei. “Pensava que el trajecte seria més feixuc”, assegura l’Enrique, just després de baixar del comboi a l’estació de Verdaguer. El Josep i la Núria, que van sovint a Glòries de compres, també han volgut fer servir el tramvia en el primer dia de la posada en marxa i celebren que ara el trajecte serà “més ràpid”. “Amb metro i autobús s’havia de fer transbord. Era més complicat i trigava, entre una cosa i altra, més de mitja hora”, indica el Josep.

La Carme, veïna de la zona, apunta que normalment no fa servir el tramvia, però sí espera utilitzar el nou servei per anar a Glòries. Ara, diu, queda pendent la connexió amb Francesc Macià. “Com tot triga tant, potser no ho veuré, però estaria bé”, indica.

Posada en marxa després de l’ajornament

Finalment, el servei de tramvia entre Glòries i Verdaguer s’ha posat en marxa després de l’ajornament d’un dia per la vaga de Trambaix i Trambesòs. El servei ha començat aquest matí en horari habitual, a partir de les 05.00. Així, es posa punt final a dos anys d’obres i una inversió superior a 100 milions d’euros. El temps de viatge entre Glòries i Verdaguer és de set minuts i es preveu que doni servei a 24.000 usuaris i tregui al voltant de 2.000 cotxes d’aquest tram de la Diagonal.

Susana Camarero, vice-presidenta de la Generalitat, ha evitat de fer cap autocrítica avui en una compareixença davant dels mitjans per actualitzar la situació dotze dies després de la catàstrofe de la gota freda. Després de la manifestació d’ahir, molt crítica contra el govern, Camarero ha assegurat que “una dimissió en aquest moment no és una opció”. “Nosaltres no podem abandonar les víctimes”, ha dit.

Els periodistes li han preguntat de manera reiterada si el govern faria autocrítica, davant k’abast de la protesta, però la vicepresidenta s’ha limitat a esquivar les preguntes i a remetre-ho tot a la compareixença que el president de la Generalitat, Carlos Mazón, farà dijous. Ha dit que allà Mazón tindrà la reacció “oportuna”, però no ha concretat si el president reconeixerà els errors comesos. Mazón també ha atès breument la premsa, però no ha volgut donar cap explicació i s’ha remès a la compareixença de dijous.

Repetint el relat que Mazón va fer ahir, el Consell ha focalitzat les responsabilitats en el govern espanyol i ha apuntat a la ministra per la Transició Ecològica del govern espanyol, Teresa Ribera. “La senyora Ribera va manipular la informació. Va dir que havia estat intentant contactar amb el president, però estava a Brussel·les fent passadissos. El missatge d’ella arriba a les 20.20, després que s’hagués produït l’alarma. No és un problema de si hi ha cobertura o no, sinó de quan reacciona la senyora Ribera”.

Sobre la manifestació la vicepresidenta ha menystingut l’abast de la protesta i s’ha focalitzat només a parlar dels aldarulls: “Ens fa mal com a govern que hi haja hagut grups violents que, al final d’una manifestació pacífica, hagen provocat disturbis i actes vandàlics”.

 

El 9 de novembre de 2024 formarà part de la història dels Països Catalans. Desenes de milers de valencians –130.000 segons la delegació del govern espanyol– van prendre els carrers de València i van exigir la dimissió del president de la Generalitat, Carlos Mazón. La indignació dels valencians es va mostrar amb tota la contundència i sense admetre dubte.

Donald Trump també s’ha imposat a Arizona i completa la seva victòria als set estats clau o ‘frontissa’ en les eleccions als Estats Units, segons han confirmat la CNN i Associated Press. El candidat republicà aconsegueix així els 11 vots d’aquest estat de l’oest i arriba als 312 sufragis, superant amb escreix els 270 vots electorals necessaris per tornar a la Casa Blanca. La candidata demòcrata, Kamala Harris, s’ha quedat finalment amb 226 sufragis. El president sortint, Joe Biden, rebrà Trump el pròxim dimecres 13 de novembre a les 11.00 al Despatx Oval per iniciar la transició de poders, segons que ha anunciat la secretària de premsa de la Casa Blanca, Karine Jean-Pierre, que donarà més detalls de la trobada “aviat”.

Abans que es declarés la seva victòria definitiva, Trump ja s’havia proclamat guanyador en un discurs a la seu dels republicans a Flòrida. Trump va apostar per mà dura contra els migrants en un context d’insatisfacció econòmica per l’alta inflació. “L’èxit ens unirà”, va assenyalar el republicà, que es va reivindicar com a líder del “millor” moviment polític als EUA que ha assolit una victòria electoral “històrica”.

Quatre persones han estat detingudes després de la manifestació a València per a protestar contra la gestió de la gota freda i demanar la dimissió del president de la Generalitat, Carlos Mazón.

Segons que informa la policia espanyola, dels quatre detinguts, dos ho han estat per desordres públics i els altres dos per atemptat contra agents de l’autoritat. També han notificat que 31 agents havien estat ferits. A més, han identificat 13 manifestants i han aixecat 3 actes d’intervenció.

Els antiavalots de la policia espanyola van carregar contra grups de manifestants que protestaven a la porta de l’Ajuntament de València. Els agents van trencar el cordó i van colpejar els manifestants, que havien llançat pintura, bengales i fang a la façana.

Més tard, els antiavalots van tornar a carregar contra els manifestants i els van perseguir per la plaça. Després de la manifestació, hi va haver més càrregues i aldarulls a la zona del Palau de la Generalitat. Els fets es van estendre per la rodalia, com ara la plaça de la Reina.

Mitjans de tot el món s’han fet un gran ressò de la manifestació d’ahir al vespre per a demanar la dimissió de Carlos Mazón després de la gestió de la tragèdia de la gota freda.

El diari britànic The Guardian destaca un vídeo de la manifestació i titula “Milers de persones demanen la dimissió del president valencià per la resposta a les inundacions mortals”. La BBC també en destaca un vídeo i la xifra de més de 100.000 manifestants. The Independent parla de “manifestants enutjats” que demanen la dimissió del president.

Sky News titula “Milers de persones protesten a València després de les inundacions mortals”, i destaca que la gent portava pancartes en què demanaven la dimissió de Mazón. The Washington Post també destaca el nombre de manifestants, la CNN parla de desenes de milers de persones i Aljazeera també en destaca els milers de manifestants de la protesta.

A la premsa francesa, Le Monde diu que la gestió fallida de la catàstrofe ha alimentat el desafiament a les institucions. Le Figaro destaca el lema “El govern valencià és el responsable” i France Info també en destaca un vídeo i el nombre de manifestants.

A la premsa italiana, La Stampa parla de les 130.000 persones que va mobilitzar la protesta i n’afegeix un vídeo i Il Corriere della Sera destaca el lema de “Mazón, dimissió”.

Avui, 10 de novembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• València sentencia Mazón amb la manifestació més multitudinària que es recorda
• Tres lliçons d’una nit per a la història de València | Editorial de Vicent Partal
• Oh, Déu, Donald Trump ens abandona | Article d’Andreu Barnils
• Tal com érem | Article de Mercè Ibarz
• Miquel Pueyo: “ERC no havia d’investir Salvador Illa i Foc Nou ho diu amb claredat”
• Jordi Orts, psicòleg: “La racionalització ajuda a contenir una experiència tan colpidora; cal fer molta escolta empàtica”
• Closcadelletra (CDXL): Vull dilatar el temps
• El Palau de la Generalitat, un mur simbòlic de la protesta popular
• No, la venda de cotxes elèctrics no ha baixat al món (amb excepcions)
• Com s’ho ha fet Donald Trump per tornar a la Casa Blanca? (i 3): Una candidata “perillosament liberal”
• De cita a cita i festejo perquè em toca
• Castellers internacionals, un lloc d’acolliment per als catalans i estrangers arreu del món
• Deu peces per a definir el nou VINSEUM
• Editar a Mallorca avui, la distribució com a clau de volta
• Avançament editorial: ‘Somnis de trens’, de Denis Johnson

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

A València, com a totes les grans ciutats del món hi ha comparatives de gent. Les grans mascletaes de falles, per exemple, solen congregar multituds a la plaça de l’Ajuntament amb les quals es fa difícil de competir. Aquest dissabte, passava un quart de les sis quan la capçalera de la manifestació per exigir la dimissió del president de la Generalitat va poder començar a caminar en direcció al Palau on Mazón té el seu despatx. I no és que en eixe moment la plaça de l’Ajuntament estigués plena com per a una mascletà sinó molt més. La plaça sencera i els carrers que hi desemboquen. Una multitud com feia molts anys que no s’havia vist ocupava els carrers adjacents o intentava avançar-se pel mercat o pels carrers de darrere de la catedral, obrint-se pas entre multituds de valencians de tota classe i condició.

Molt lentament la pancarta inicial va començar a moure’s. Els organitzadors havien demanat als manifestants silenci, però el silenci va ser impossible. La ràbia continguda tots aquests dies va esclatar en crits de “Mazón dimissió!”, “Assassins!” o “El president a Picassent!” en referència al centre penitenciari.

 

Davant de la pancarta inicial i mentre encara anaven entrant a la plaça les columnes de manifestants que venien des dels barris, milers de persones van anar avançant pel carrer de Sant Vicent, la Plaça de la Reina i el carrer del Micalet fins desembocar a la plaça de la Mare de Déu i la de Manises, envoltant completament un Palau de la Generalitat on les banderes no onejaven de dol, provocant encara comentaris més àcids i encesos dels manifestants.

Una manifestants que representaven tots els segments i probablement gairebé totes les ideologies del País Valencià. S’hi veien cartells en català, en espanyol i fins i tot en anglès, senyeres i banderes amb la franja blava, banderes estelades de tota classe i fins i tot gent que portava banderes espanyoles. Gent gran i gent jove barrejada, militants de mil batalles polítiques i manifestants novells que feien cara de no haver-se trobat mai en una situació com aquella. També gent solidària de la resta dels Països Catalans i d’Espanya, amb Lluís Llach com a president de l’ANC entre els més coneguts de tots.

El PP i el president Mazón havien intentat escalfar a la desesperada la manifestació a la mateixa vesprada tot indicant que eren catalanistes que venien a destorbar les tasques de recuperació i que no havien fet res per ajudar a netejar les zones afectades. Si aixó fos així, els 130.000 manifestants que va reconèixer la delegació del govern espanyol que s’hi havien concentrat serien un problema majúscul no només pel PP.

De moment, però, el gran problema el tenen els populars. Amb els partits polítics molt difuminats en la marxa i gairebé sense presències evidents el que va quedar clar és que la societat civil valenciana és capaç d’organitzar la ràbia de la ciutadania per la irresponsabilitat del president, per la seua negligència i per tota la gestió d’una crisi que marcarà el País Valencià -i molt especialment l’Horta Sud i la Ribera- durant dècades.

Al final de la nit l’intent de minut de silenci demanat pels organitzadors va ser trencat pels crits d’indignació. A la porta mateix del Palau de la Generalitat els aplaudiments trencava cada poques frases el manifest reivindicatiu de les entitats. I, ací sí, un silenci trencat finalment per aplaudiments eixordidors escoltava amb respecte el toc de la Muixaranga.

I després una veu potent recuperava un eslògan que als anys vuitanta s’havia fet servir ja contra Joan Lerma: “No volem, no volem, un ninot de president”.

 

.

Milers de persones s’han manifestat a Alacant i Elx aquest dissabte, exigint la dimissió del president de la Generalitat, Carlos Mazón.

A Alacant els manifestants, unes 6.000 persones segons la subdelegació del Govern, s’han dirigit a la seu de la Generalitat a la ciutat entre crits de “Mazón dimissió” i demanant el processament judicial del president.

La capçalera de la manifestació d’Alacant

La manifestació ha estat una de les més grans que es recorda a Alacant i  al final de la mateixa, Gràcia Jiménez ha estat l’encarregada de llegir el manifest elaborat per les organitzacions convocants.

Mentrestant a Elx, presidits per una pancarta que deia “els vostres beneficis, els nostres morts”, milers de persones s’han concentrat també en un breu recorregut que ha acabat davant l’ajuntament. Els manifestants han exigit també la dimissió del president de la Generalitat.

La Muixaranga d’Elx, al final de la manifestació

A banda de les tres manifestacions que havien estat convocades, també han tingut lloc concentracions en diverses poblacions del País Valencià, com ha estat el cas de Xàtiva i Gandia.

Maria Muntaner, responsable de Lleonard Muntaner Editors, amb seu a Palma, i Pau Vadell, fundador d’AdiA, amb seu a Calonge (Santanyí), són dues cares conegudes del món editorial català, provinents de les Illes. Tot i que les raons que els porten a fer-se editors, la formació que trien i la logística que tenen són extremadament diferents, tenen espais compartits, de col·laboració i d’amistat, que els fan còmplices. També són dos exemples d’una realitat en un sector ple de desafiaments i encara més els que origina viure en una illa i editar en una llengua en què els llibres no hi ha manera que arribin a tots els territoris que la parlen. Però comencem pel principi.

Pau Vadell fa una vida atropellada d’editor: va partir de zero fundant una editorial que al començament era una col·lecció de llibres de poesia. Quan va començar ni tan sols era autònom i avui, deu anys després, perquè AdiA neix el 2013, encara no té distribuïdora i diu que l’embolic s’ha fet tan gros que és difícil de descabdellar. També té a veure amb el fet que sense distribuïdora el marge del llibre és tot per a ell. Va estudiar història a la Universitat de Barcelona i després dels estudis va tornar a Santanyí. Actualment, l’editorial ja té onze anys i més de dos-cents títols publicats, però no viu pas de l’editorial. És el coordinador de la Casa Blai Bonet – Centre de Poesia.

Maria Muntaner, en canvi, prové d’una família d’editors. El seu pare va fundar Lleonard Muntaner el 1994 i, per tant, enguany celebren els trenta anys. El segell era dedicat, sobretot al començament, als estudis històrics i de costums de les Illes. Ella, després d’estudiar filologia catalana i literatura comparada a la Universitat de Barcelona i començar a treballar per algunes editorials barcelonines, va decidir de tornar a Mallorca i entrar a treballar amb el seu pare i obrir una col·lecció de poesia, i fer així un procés de transició i relleu tranquil.

—Per què us vau fer editors?
—Maria Muntaner [M. M.]: En el meu cas, allò que va passar va ser senzill. Vaig estudiar filologia, vaig estudiar teoria de la literatura, sempre havia tirat molt cap a la literatura, m’agradava molt, m’interessava tot. I llavors em vaig trobar en una situació que era que vivia a Barcelona, feia de correctora i més feines editorials per a unes altres empreses, diguem-ho així, i va arribar un moment que vaig pensar: què fas aquí fent una feina que podries fer a ca teva i que et permetria no només corregir, sinó també proposar idees i donar la mà a casa? Cosa que, de fet, ja feia.

—No havíeu considerat de fer el relleu en l’editorial del vostre pare?
—M. M.: Quan estudiava, la veritat és que no. De fet, a mi m’agradava molt també fer la part més d’investigació. No pensava en relleus. No hi vaig pensar fins fa cinc o sis anys. L’editorial ja tenia una estructura, però això no saps mai si és positiu o no. Per una part, és positiu, perquè hi ha moltes coses que ja són fetes i no les has d’engegar. Per exemple, cercar distribuïdors. Però, per una altra banda, tot i que no vols desmuntar del tot una editorial que ja funciona, també vols proposar coses noves. I en aquest procés, has de trobar la convivència.

—I vós, Pau?
—Pau Vadell [P. V.]: Vaig estudiar història i al mateix temps ja feia diferents feines: escrivia per a la premsa local, amb uns companys vam crear el grup Pèl Capell i la revista del mateix nom, vam fer diferents llibres, com ara l’antologia Pedra foguera. Un company nostre va començar a fer feina a l’editorial Documenta Balear, i va crear una col·lecció de poesia, i jo com a poeta anava fent publicacions. I quan va arribar el 2013, que vaig acabar d’estudiar tot el que se’m va acudir que podia estudiar, va venir com una espècie de crisi existencial i universal i vaig tornar a Mallorca. I com que no sabia gaire bé cap on tirar, vaig començar AdiA, primer pensant que seria una col·lecció de poesia on publicaria dos o tres títols l’any, i bé, i ja en tinc uns dos-cents, de títols. Ara fa onze anys que vaig crear l’editorial.

—Però què és primer, el poeta o l’editor?
—P. V.: Ha!, aquest és el gran debat de sempre. Esper que el poeta, però em mata moltes hores l’edició. Vull dir, trobar temps per a escriure és molt complicat. I la Maria també xerrava sobre investigar. A mi m’encantava fer assaig.

—Què us va empènyer a fundar AdiA Edicions?
—P. V.: Supòs que la passió. Sempre dic que sense passió no existeix res. La poesia és una passió. I vaig fer dos llibres i vaig anar muntant l’editorial a poc a poc. Vaig començar sense infrastructura de cap mena. Quan feia quatre o cinc mesos que havia començat, em vaig donar d’alta d’autònom per poder facturar a les primeres llibreries. M’anava donant d’alta i de baixa. Vull dir que no vaig muntar res. No tenia ni web. I, de fet, encara no tenc distribuïdora. I avui la bola s’ha fet tan grossa, que ara no sabria com aturar-la.

—Sense distribuïdora no teniu una vida d’editor molt atropellada?
—P. V.: Una mica. Atropellada perquè no m’hi dedic. Ho faig a les meves hores fora de la feina.

—Us guanyeu la vida amb una altra cosa?
—P. V.: Faig horari de funcionari, tot i que no sóc funcionari, que estaria bé, però no ho sóc. Treball per la Casa Blai Bonet (gestió cultural, coordinació d’activitats, etc.). Al final, tot va lligat.

—Maria, el 2019 comenceu a agafar el timó de Lleonard Muntaner i progressivament comenceu a imprimir-hi el vostre caràcter. Heretar una editorial amb un catàleg important té avantatges, però també deu tenir inconvenients.
—M. M.: Ja havia començat a fer bàsicament allò que m’agradava, que era començar una nova col·lecció de poesia, que és la Fosca. Després, un cop la poesia ja caminava sola, vaig obrir dues col·leccions de narrativa, que són DeBiaix i Artificium. Ja teníem narrativa, però no era la que jo imaginava. Volia introduir-hi traduccions, que era una cosa que pràcticament no fèiem, per exemple. I a poc a poc hem anat fent. Jo sempre dic que és una carrera de fons, és a dir, que no veus el resultat fins al cap de molt. Vaig obrir la col·lecció la Fosca el 2009 i fins el 2018 diria que no es va començar a veure la feina feta. També hem fet molta feina amb el tema de la distribució, que això sí que és una batalla. I els catàlegs es construeixen així, amb temps i anar fent. Crec que la clau és la passió i l’entusiasme, ja ho ha dit en Pau, és una cosa imprescindible, i també anar triant allò que t’agrada. D’aquesta manera, tot i que tinguis una línia heterogènia, la línia s’acaba notant.

—Com definiríeu la vostra editorial?
—M. M.: La nostra editorial és molt eclèctica, per la seva història, toca molts temes, perquè va començar sent una editorial bàsicament de ciències socials i molt arrelada al territori de les Balears, és a dir, amb moltes publicacions de caràcter local, i després ha anat agafant un vessant més generalista, en la part de literatura i també d’algun assaig o assaig traduït.
—P. V.: Jo la definiria com una festa. AdiA és una editorial especialitzada en poesia, tenim publicats vuitanta-quatre títols. Més enllà d’això, no sé gaire què més dir. És una festa, perquè m’ho faig tot jo, des del disseny fins a la burocràcia. I no en visc.

—Tots dos teniu unes col·leccions i un catàleg construït per vosaltres, que combina recuperacions, o sigui us mireu la tradició, però també sou molt exquisits a l’hora de triar els autors contemporanis. Això us marca una personalitat.
—P. V.: És clar, perquè, com expliques a algú que en teoria és famós que la seva poesia no encaixa a la teva col·lecció i, en canvi, a una persona que saps que del seu llibre només en vendràs vint exemplars, li edites tres o quatre títols? Fa de mal explicar.
—M. M.: En Sebastià Portell ha dit alguna vegada de nosaltres que fem aquella literatura que no és evident, una cosa així. És un poc això. No fem allò que s’espera, sinó que fem allò que volem fer i allò que pensam que hem de fer. Això supòs que ens marca d’alguna manera.
—P. V.: Quan nosaltres sortim i la Maria treu la col·lecció la Fosca i neixen més editorials petites independents, ara fa deu o dotze anys, això passa perquè en aquell moment els grans grups van abandonar la literatura i ens van obligar a nosaltres a fer literatura i a triar l’aposta per la qualitat, en comptes de prioritzar uns altres aspectes. Ells ens hi van abocar.
—M. M.: Sí, sobretot en poesia. Al principi em sorprenia molt la quantitat d’originals que rebia. Ara ja no em sorprèn. Però després vaig començar a pensar qui publicava regularment poesia, que no fossin els dos premis anuals. No n’hi havia. I no només la poesia era una cosa molt evident. En narrativa també, perquè al final la tria que pugui fer un gran grup i la tria que puguem fer nosaltres serà molt diferent. Jo crec que nosaltres som més lliures en aquest sentit.

Maria Muntaner i Pau Vadell.

—És clar, vosaltres formeu part d’un fenomen que apareix a final de la primera dècada del 2000, que coincideix amb la creació del Grup 62, en el qual es concentren els segells més importants d’aquell moment i viuen uns anys de molta indefinició i semblava que optaven molt clarament per la literatura comercial i van deixar un espai enorme que va possibilitar el naixement de moltes editorials independents: Males Herbes, Raig Verd, Periscopi, LaBreu, una mica més tard l’Altra… I sou editorials que no es corresponen amb un territori concret. No va ser casual, aquest fenomen.
—P. V.: De tota manera, t’he de dir que les bones col·leccions de poesia són a Mallorca, la de la Maria i la meva. [Riu.]

—A Mallorca sembla que la poesia es troba en l’ADN dels escriptors. Sabeu per què?
—P. V.: Crec que hem mantingut molt més la tradició i l’amor a la llengua. Ens estimam les paraules i no en traiem un rèdit immediat ni temporal, per això encara feim poesia. No s’ha estudiat això, però diria que el rànquing de poetes mallorquins guardonats a Barcelona supera els catalans. Ara, les raons no les sé.

—Hi ha molts autors de les Illes que publiquen en segells del Principat. Us costa publicar autors illencs?
—P. V.: Hi va haver una època que ens menystenien, perquè deien que si no publicaven a Barcelona no existien. Encara passa. Però ara amb la feinada de visibilitat que ha fet la Maria, que ha obert més el camí, crec que s’ha perdut una mica. Avui, la quantitat de llibres de poesia que s’editen a Mallorca diria que és més gran que al Principat.
—M. M.: Jo diria que actualment és el moment que hi ha més flux en el circuit entre editorials i autors arreu dels Països Catalans. Això ha millorat molt en els darrers anys.
—P. V.: Tot i que en un moment determinat València es va despenjar d’aquesta tendència, potser perquè 3i4 va perdre musculatura editorial. Hi va haver una desconnexió. Això a Mallorca no ha passat.
—M. M.: Sí, però ha costat moltíssim. Ha estat important la consolidació d’algunes col·leccions, com les d’en Pau. Avui els lectors les situen. I això és bo.
—P. V.: Les traduccions acuradíssimes de la Maria Muntaner, també del Gall Editor, que ha fet feina alhora amb Quid Pro Quo… S’ha picat molta pedra, però jo diria que ara sí que a ens tenen en compte.

—Parlem de la distribució.
—M. M.: La distribució és el tema.

—Parlem-ne. Quins són els problemes més importants de la distribució en relació amb les editorials de Mallorca?
—M. M.: N’hi ha molts, de problemes. El primer, que la territorialitat que tenim, no ajuda. Hi ha uns sobrecostos i unes problemàtiques afegides pel fet de ser una illa, de no formar part del continent. I això fa que alguns de nosaltres en comptes de tenir un sol distribuïdor en tenguem tres. És el meu cas. Un distribuïdor a les Balears, un distribuïdor a Catalunya i un altre al País Valencià. Però, al mateix temps em pregunt si ens interessa tenir un sol distribuïdor si tens fons locals. Si has d’enviar llibres a Barcelona perquè tornin aquí, quin sentit té? Tampoc tinc clar que el distribuïdor de Catalunya tractés aquest fons local com mereix. Els distribuïdors aquests matisos no els contemplen. Tot això sumat als problemes de distribució general que hi ha, és un maremàgnum. A mi és una de les coses que em du més maldecaps.
—P. V.: No puc parlar de la distribució, perquè me la faig jo. Però pens que editant poesia, jo no existiria si no tingués el marge que es queda la distribució. No sobreviuria. De poesia, se’n ven poca i no arriba als quioscs, les tirades són curtes… Per una altra banda, si un llibre s’està només quinze dies a la llibreria i te n’han demanat dos exemplars, perquè Planeta n’ha de tenir quaranta… és molt difícil trobar l’espai. Crec que tots coincidiríem que és el problema més important que hi ha.
—M. M.: L’hauríem de crear nosaltres.

Pau Vadell i Pau Carbó, d’AdiA.

—La distribució és la clau per a tenir el mercat potencial de nou milions de parlants.
—M. M.: Sí, és la clau. Perquè l’única cosa que podem fer és editar llibres tan bons, que tothom els hagi de menester. I fer molta feina perquè se’n faci difusió. I això també pot fer que el distribuïdor vegi que el llibre pot anar una mica més enllà. Perquè després cada distribuïdora és com és i com funciona.

—Un fet determinant és que els segells fidelitzin uns lectors, que els segells vagin associats a la idea de criteri i qualitat i que els lectors els facin confiança.
—M. M.: Això és el millor que ens podria passar.

—Entre editorials també us ajudeu, col·laboreu amb alguns projectes.
—M. M.: Sí, això és important. Compartim autors, compartim lectors i col·laborem amb algunes coses: compartim parada per Sant Jordi i també per la Setmana del Llibre en Català, per exemple.
—P. V.: Sí i és una pràctica, la de col·laborar, que fem també amb unes altres editorials. Per exemple, amb l’Antoni Clapés de Cafè Central, Edicions del Buc i LaBreu impulsem el premi Francesc Garriga. En aquest cas, funcionem com una família per donar una empenta inicial més forta a un autor inèdit. I som quatre segells de tots els territoris, que poden muntar diverses activitats. Per una altra banda, com diu la Maria, és molt positiu fer pinya, i jo no sent gens que sigui competència.
—M. M.: I hi ha molt de respecte entre nosaltres. I més enllà de les fires, hi ha una relació i molta naturalitat.

—Teniu dades de vendes dels vostres llibres més generalistes per territoris?
—M. M.: En un 80%, aproximadament, autors com Cărtărescu o Pasolini es venen al Principat. Al País Valencià, la incidència és mínima. A les llibreries del País Valencià, l’espai dedicat a la nostra literatura és mínim. I tot va més tard i costa més feina.

—Aquests dies l’editorial Moll celebra els noranta anys. En la història de l’edició a Mallorca, l’editorial Moll ha estat un referent. En la història recent, la patacada forta de l’edició a Mallorca passa precisament pel tancament de l’editorial Moll, que després es refunda amb la Nova Editorial Moll. Com creieu que ha afectat aquest fet l’edició a les Illes i, de retruc, les vostres editorials?
—M. M.: Quan Moll va tancar va ser un daltabaix, perquè no només era una editorial sinó que era distribuïdora i tenia una llibreria, copava tota la cadena del llibre. Sobretot va afectar les editorials que distribuïa. Nosaltres per sort no hi érem i no ho vam viure de primera mà. Però va ser un daltabaix gros. Perquè, és clar, juguem amb el que juguem. Amb una economia de números petits. I per als autors també.
—P. V.: A mi em va afectar com a autor. Em van publicar dos llibres premiats. Primer els llibres van quedar atrapats al magatzem i després es van començar a distribuir amb una altra empresa, sense que se’ns digués res ni fer contracte ni res. Potser a les altres editorials ens va afectar en el sentit de la imatge col·lectiva.

—En quin moment es troba l’edició a Mallorca?
—M. M.: Ara és un moment de canvi generacional. Som uns quants que tenim entre trenta-cinc i quaranta-cinc anys, que obrim camí. Però encara hi ha molts editors que no viuen de l’edició.
—P. V.: Sí, i això fa que no tinguem gaire força. L’edició no es veu com una indústria. A diferència del Gremi d’Editors de Catalunya o de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, aquí els que tenen força són els llibreters. Són ells qui munten la Fira del Llibre, per exemple.

L’editora Maria Muntaner.

—I les llibreries a Mallorca, en quin moment es troben?
—P. V.: Han arribat cadenes com ara La Casa del Libro i la FNAC, però no han tingut una gran incidència. Perquè les llibreries històriques que s’ha mantingut, així com nosaltres hem anat creant un catàleg, han anat creant un fons molt seu i els lectors saben on han d’anar segons què cerquin. I a això, s’hi han d’afegir els nous projectes hipsters, que combinen la llibreria amb una mica de bar i fan una activitat cultural no específicament vinculada al llibre. Tot plegat ha configurat una oferta heterogènia.

—Per acabar, quins objectius teniu en els anys vinents?
—M. M.: La meva intenció és consolidar les col·leccions de narrativa i assaig. I el tema de la distribució tard o d’hora l’haurem d’afrontar. Veure si podem anar més enllà o hem de ser conservadors i quedar-nos com estem. De vegades no tenim prou mans per a fer tot el que voldríem fer. M’agradaria incorporar més gent a l’equip. Ara som dues persones sempre, més l’equip de maquetació i correcció, que són autònoms.
—P. V.: Jo hauria de millorar logística i comunicació. I continuar consolidant la poesia i treure el cap per on pugui. Estic tan desbordat… I no sé què passarà al sector. El llibre digital no m’interessa. De fet, li posaria un altre nom a aquest producte editorial. Perquè a mi de fer llibres també m’interessa molt el fet de triar el tipus de paper, fer el seguiment de la impremta… No sé on seré d’aquí a cinc anys.

Passejava com un esperitat pels carrers del poble i l’aire estava pintat dels colors immortals de la terra banyada de la infantesa que em deixaven estormiat d’olors de romarinars en flor, de caminois fulgurants oberts entre l’herbei, de clares invitacions a les petites disbauxes de la canya de sucre i del corall vermell, del pal ensabonat i de les cucanyes on espenyava amb un bastó de tomar ametles olles de fang plenes de bobons i de tota casta de llepolies, que penjades d’un fil, explotaven en totes direccions i ens tapaven d’unes alegries menudeues males de dir.

T’hauria agradat que per parlar d’aquest dolor que no em deixa viure hagués començat així la descripció d’aquell somni entapissat de paraules planeres que encobeïen secrets i enigmes?

O t’estimaries més que contàs com mig despullat recorria aquella platja perduda, emboirada i deserta, amb els peus salobrosos rebossats d’algues seques que s’acaramullaven per damunt les copinyes que feien crec-crec-crec amb les empentes regulars de les ones incessants que alimentaven aquells cocois d’aigua entre les valls fondes de les dunes on les assutzenes i les esparregueres espinoses s’entrunyellaven en una successió de fetes que em deien com fugir de tots els noms de la barbàrie dels poderosos malignes i assassins, mentre jugava, per espassar-me el mal fort que em rosegava, amb unes pilotes que havia fabricat la posidònia com a contraverí?

O voldries que et digués com en aquell foravila reconcentrat de sequeres antigues i d’ametlers tudats per les infeccions de Xylella em feia escàpol dins les restes del naufragi: els bassiots de la terra de call vermell, després dels darrers eixebucs del cel, que havien fet malbé vides i més vides d’humans i de no-humans, de pobles i de paisatges?

Qualsevol que m’hagués vist pensaria que un orat, un tanoca, havia perdut el cap en aquells llots sangonosos on tots els encontorns que veia de la terra eren com una soll beneïda.

T’hauria agradat que començàs així, amb l’explicació densificada d’aquest somni que em persegueix entre una atmosfera de tortures que s’afiquen dins el meu temps mental per colgar-lo d’uns dolors que nafren sempre seguit i que cap calmant pot aturar?

Trob un desllorigador al vol: quan les certeses habituals han desaparegut cal seguir respirant sense.

La nit del text pot estar en perill cada instant, però intentaré seguir aquesta ruta.

Llegiré les paraules que he confegit com si fossin les llivanyes d’un ritual que em poden donar un poc de calma en aquesta malsofridura que em domina.

Una clau: no cal tenir por d’estar abandonats a nosaltres mateixos.

Millor un buit vertader que els fems de les ideologies mentideres, paranyeres, plenes d’enganyifes.

M’estim més la desesperació política que l’esclavatge!

Això no és un acte de poder, és una pràctica de l’escriptura, del pensament, de l’altra vida.

Vull ser lent.

Mostrar que tenc temps per endavant.

Indicar, també, que tenc els mitjans de perdre el temps.

Subratllar que ador les perífrasis, els apartats, les digressions, les descripcions, les badocades…

La lentitud provoca una maduració física, psicològica i de l’intel·lecte; deixa sedimentar i aconseguir les idees, dóna els mitjans de testar-les i de tastar-les, d’afinar-les, de modificar-les, eventualment.

La lentitud no és tan sols un atractiu, és també una eina científica i un adjuvant de la teoria del coneixement, permet els consells diferents i la confrontació d’opinions. El llarg temps de la maduració dóna profunditat a les reflexions.

Tenc un moviment continu contra totes les opressions, i l’anomèn amor.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2024/11/Closcadelletra-CDXL.mp3

Miquel Pueyo (1957), ex-paer en cap de Lleida, ara professor a la Universitat de Lleida, fa trenta-sis anys que milita a ERC. Veu veterana, el senyor Pueyo parla en aquesta entrevista per Zoom amb VilaWeb del seu suport a la candidatura Foc Nou, d’Helena Solà i Alfred Bosch. I de la importància que dóna al fet que fossin contraris, com ell, a la investidura d’Illa. Per Pueyo, el PSC de Salvador Illa i el de Pasqual Maragall s’assemblen com un ou a una castanya. Pueyo també alerta dels perills que ERC afrontarà després del congrés.

Miquel Pueyo, en una imatge d’arxiu (fotografia: Albert Salamé).

—Heu escrit que donareu suport a Foc Nou. Per què?
—Foc Nou em sembla l’alternativa més coherent i raonable de les que es plantegen.

—Quin pes doneu al fet que Foc Nou siguin els més contraris al pacte amb Illa a l’hora de donar-los suport?
—És un element que per mi és important. No he amagat mai que vaig votar contra aquest pacte d’investidura. Crec que Esquerra no havia d’investir Salvador Illa, i Foc Nou ho diu amb claredat. I a la vegada no proposa en cap moment un trencament unilateral, però sí que té un nivell d’exigència molt alt. Sabem per l’experiència d’aquests últims anys que la confiança en les promeses del Partit Socialista s’ha d’exercir des d’un nivell d’exigència molt elevat.

—Quina diferència hi ha entre el PSC del Maragall i el PSC d’Illa?
—Doncs s’assemblen com un ou a una castanya. El perfil d’un Pasqual Maragall i el perfil d’un Salvador Illa, en tots els sentits, ètics i estètics, són molt diferents. És evident que el Partit Socialista d’avui està molt més alineat amb el PSOE que no ho estava el Partit Socialista d’abans.

—Quin pes doneu a l’afer dels cartells?
—Amb tot el respecte i afecte pels meus companys: les dues candidatures que neixen de l’actual direcció del partit a vegades analitzen el declivi del partit des del 2019 o els esdeveniments desagradables, com els cartells o el ninot, com si no haguessin tingut res a veure amb la gestió del partit. La gestió taca i, de la mateixa manera que hom pot vantar-se d’haver fet determinades coses, també ha d’assumir les responsabilitats. El que no pot ser és que ens trobem en una situació en què sembla que cap de les quatre candidatures hagi tingut res a veure amb la gestió del partit d’aquests últims anys, perquè això no només és incoherent, sinó que no té gens de sentit ni credibilitat.

—Frase vostra: “Hem caigut en l’error de desplaçar l’anàlisi de classe i la confrontació nacional per una retòrica d’identitats cada vegada més petites.” Què voleu dir?
—És el mateix error que han comès els demòcrates dels Estats Units. És el mateix error que va obrir la porta a la presidència de George Bush fill. És el mateix error que va obrir la porta a la primera presidència de Trump. Està molt bé solidaritzar-se amb identitats molt definides, però si no conservem objectius transversals comuns des del punt de vista de les expectatives de l’esquerra (el preu de l’habitatge, els salaris dels joves, etc.) ens equivoquem. Perquè aleshores tenim tota una sèrie de tribus més o menys satisfetes, però no tenim una transversalitat social que posi l’accent en allò que deies. Algú m’ha preguntat últimament, escolti, vostè creu en la lluita de classes? Doncs, mira, la lluita de classes ja s’ha solucionat i l’ha guanyada l’oligarquia. És claríssim. Per tant,

crec que sí, que hem estat ingenus. I posaré un exemple que potser no s’acabarà d’entendre o no sé si agradarà: en lloc de debatre interminablement sobre la legitimitat d’ocupació, els tipus d’ocupació, ens havíem d’haver centrat en el dret a l’habitatge d’una manera plena i clara. En lloc d’haver fet múltiples tallers sobre la sororitat, crec que ens havíem d’haver posicionat d’una manera molt més ferma i més transversal contra la violència de la societat patriarcal. I diria que tant els demòcrates als Estats Units com els independentistes a Catalunya, en els últims anys, no hem perdut cap oportunitat de perdre oportunitats. I això és greu.

—Comenteu, si us plau, la idea de Gabriel Fernàndez, de Foc Nou: Esquerra ha de vigilar de no convertir-se en uns Comuns amb barretina.
—En política, a vegades, una bona frase sintetitza un parell d’hores de discurs. Aquesta tendència a les identitats fragmentades, i aquest afebliment de què és la confrontació entre la nació catalana i l’estat, en part ho compartim amb els Comuns i la barretina seria un vernís de caràcter nacional. Jo he governat amb els Comuns a la Paeria de Lleida, són molt bona gent, amb uns valors extraordinàriament interessants, però a l’hora de la veritat els falta, a vegades, el coratge d’assumir determinades contradiccions i d’assumir el fet que una societat ha de tenir uns objectius comuns que ens permetin de destriar, per exemple, entre els qui estan a favor de l’emancipació nacional i els qui no. O aquells que estan a favor d’una societat més justa, o que la gent jove tingui un futur, i aquells altres que el seu plantejament no hi té res a veure.

Miquel Pueyo, en una imatge d’arxiu (fotografia: Albert Salamé).

—Com heu vist l’estratègia del junquerisme d’eixamplar la base acostant-se molt al PSOE?
—El concepte d’eixamplar la base sempre ha de ser positiu. Una de les primeres preguntes que un s’ha de fer en política és què vol fer. Expressar-se o convèncer? Crec que hem de convèncer. Però també depèn del que consideris base o no. Jo m’he mogut amb molta naturalitat –i crec que l’Oriol [Junqueras] també– en societats que són diverses, i amb persones que d’entrada podries pensar que no són la teua base. Un cop dit això, em sembla evident que del 2019 cap aquí, els resultats d’Esquerra Republicana van davallant. I davant aquest fet la política és tossuda. Admiro moltes coses de l’Oriol, però també crec que totes aquelles persones vinculades més directament al procés del Primer d’Octubre s’haurien de plantejar la necessitat de deixar pas a unes altres opcions.

—Dieu que patiu per què pot passar al postcongrés. Per què?
—Perquè tinc una certa experiència en algunes ximpleries que s’han produït en la història d’Esquerra Republicana. Generalment, ximpleries més emocionals que estrictament polítiques. I com que l’afer dels cartells no s’ha pogut, o volgut, aclarir abans del congrés, si l’ha de clarificar la direcció entrant, faci què faci pot semblar que fa alguna mena de purga. Per tant, o hi ha molta generositat i molta intel·ligència en el postcongrés per part de tothom, o correrem uns riscos que ja hem viscut en unes altres etapes. Crec que és un luxe que no ens podem permetre.

—Sempre es posa de model la transició que va fer el senyor Puigcercós, que bàsicament va consistir a no romandre a fer trinxera i oposició dins el partit. I cercar feina fora. Aquesta mena de transició seria possible, ara?
—Que de tots els secretaris generals i presidents d’ERC, a banda dels que són difunts, l’únic que continuï dins Esquerra sigui en Joan [Puigcercós] dignifica la seva posició o el seu llegat, sigui quina sigui la seva posició actual. M’ha fet molta pena cada vegada que hem perdut pel camí llençols, persones, aportacions. El retorn a la meva professió ordinària m’ha donat una perspectiva molt saludable i fins i tot ha contribuït al meu propi equilibri personal i polític. A la vida hi ha alguna cosa més que les vint-i-quatre hores de política institucional.

—Les eleccions d’Esquerra són de dues voltes. Si Helena Solà (Foc Nou) no passa a la segona volta, qui votareu?
—El vot, gràcies a Déu, gràcies al diable, és secret. La meua missió i voluntat és profundament integradora. No expressaré públicament aquesta posició, en principi.

—Ho dic perquè un ocellet m’ha dit que entre les candidatures de la Nova Esquerra Nacional i de Foc Nou hi ha un pacte tàctic: si jo no passo a la segona volta, vota’m. Si tu no passes, et votaré.
—No m’ho han dit. Jo sóc un soldat d’infanteria. I no tinc cap vocació de convertir-me un condottiero de la política de partit.

—Si guanya Foc Nou, quina mena d’ERC m’he d’imaginar? Una que retirarà tot el suport parlamentari a Illa i causarà eleccions anticipades? O quina?
—L’experiència de les persones que hi ha a Foc Nou, començant per l’Alfred [Bosch], farà que no ens convertim de sobte en un partit estripat. Nosaltres hem parlat sempre de revisar profundament els acords que hi ha. Però és evident que si et prometen un concert econòmic, igual que en el seu moment es va prometre una taula de negociació o, per exemple, la rodalia continua sent una merda, doncs aleshores sí que crec que t’has de plantejar d’explicar a la ciutadania que som en aquesta situació i farem això o allò altre.

—Veig que teniu una cita de James Joyce penjada al despatx de la universitat: “Els errors són portes per a noves descobertes.” Seria un bon resum d’Esquerra Republicana.
—Doncs sí. I fins i tot de la meva vida.

—Voldríeu dir res que no us hagi demanat o subratllar una idea ja expressada?
—Que els partits polítics són artefactes que en aquests moments no viuen el millor moment, ni aquí, ni en tota l’Europa occidental, ni als Estats Units. A classe tinc un grup d’alumnes, uns 80 nois i noies, entre 17 i 20 anys, que fan comunicació política. I anàlisi i creació de continguts en xarxa. No n’hi ha ni un que compri un diari en paper durant la setmana. Ni un. I dos, el seu interès per la política entesa com a política de partits, la política institucional, etcètera, és molt relatiu. Això vol dir que són egoistes? No és veritat. Aquests nois, aquestes noies, són els que tiraran endavant el país. I he de dir que en el fet personal puc ser més o menys pessimista, però en el fet col·lectiu, obligatòriament, des del principi, sempre m’he sentit un optimista històric.

De totes les explicacions sobre la victòria de Donald Trump, la que em fa pensar més i la que trobo més única és aquesta peça de John Burn-Murdoch al Financial Times, que es pot resumir així: Kamala Harris ha caigut, de la mateixa manera que han caigut els conservadors britànics a Anglaterra, Macron a França, i els liberals demòcrates al Japó. “Els governants de cadascun dels deu principals països estudiats pel projecte mundial ParlGov i que han fet eleccions nacionals el 2024 han rebut un càstig per part dels votants. És la primera vegada que passa en gairebé cent vint anys de registres”, diu Burn-Murdoch. El cost de la vida, la inflació i els salaris estancats han passat factura, com mai, a governs de colors diferents. Harris ha caigut? També hauria caigut Trump en cas de governar.

De totes les prediccions sobre què passarà durant el segon mandat de Trump, em quedo amb aquesta petita meravella titulada “Imaginar Trump 2.0: sis possibles escenaris de por”. Escrita abans d’estiu per un think tank amb més ànims de fer pensar que d’encertar-la, els tres autors (Célia Belin, Majda Ruge i Jeremy Shapiro) fan les seves prediccions basant-se en les declaracions de Trump, en el seu programa, en les seves accions passades i en converses amb alts funcionaris europeus i nord-americans (per mi, la part més terrorífica).

D’entrada, el document, de vint planes, és una meravella formal, perquè els autors se situen més enllà del 2025 i, per tant, poden escriure sobre l’any que ve en passat (“L’entrada d’Ucraïna a l’OTAN va ser descartada per Trump el 2025”) i trufar-ho amb paràgrafs més pròxims a la prosa poètica que a la sequedat de l’assaig mal entès (“Voldríem agrair al futur haver-nos alliberat de la monotonia interminable de cobrir esdeveniments actuals i alliberar la nostra creativitat. El futur potser ja no és el que era, però encara és un llenç obert sobre el qual podem pintar tant les nostres esperances com les nostres pors”).

I d’aquestes pors (tan europees!) escriuen, que tenen tres eixos bàsics (Ucraïna, l’OTAN i una nova internacional populista) embolcallats amb una foscor que ho capgira tot: Trump vol que els Estats Units deixin de ser el policia del món, i, per tant, els europeus (a qui aquest policia protegia fins ara) s’hauran d’espavilar sols i armar-se pel seu compte, començant per Ucraïna:

“Donald Trump sembla odiar Ucraïna gairebé tant com admira Vladímir Putin”, diuen Célia Belin, Majda Ruge i Jeremy Shapiro, que asseguren que l’home vol sortir de la guerra amb un “acord històric de pau” o que els europeus “comencin a gestionar la guerra pel seu compte”. L’acord passa per l’acceptació de facto del control rus sobre les zones ocupades d’Ucraïna. Els autors creuen que podríem veure Trump fer sortir milers de soldats d’Europa, i que faria igual al Llevant.

Trump proposaria un pla de pau que inclouria un Israel expansionista (Make Israel Great Again, el bategen) i una Gaza i Cisjordània lliures però limitades (sense armes pròpies i supervisades, entre més estats, per l’Aràbia Saudita): “L’estiu del 2025, el secretari de defensa dels EUA va anunciar que es retirarien completament de l’Irac, Síria i Jordània per evitar de ser objectius d’un règim desequilibrat a Teheran.”

Un policia que se’n va, la negació del canvi climàtic, l’aposta pels combustibles fòssils i una futura internacional populista (amb Trump, Orbán, etc.), juntament amb la futura crida a votar per Alternativa per Alemanya per part de Trump, acabarien de fer tremolar Europa, segons els autors.

A mi, però, el que m’ha interessat més són les declaracions dels funcionaris europeus als autors de l’estudi, aquests alts funcionaris que sota anonimat diuen que els fa mandra haver d’armar-se i afrontar conflictes sense l’ajuda del policia d’Occident: “Molts europeus preferirien esperar que això no passés o imaginar que els pitjors escenaris són només catastrofisme. El més trist és que les especulacions dels think tanks i els escenaris hipotètics no mouran Europa. Només la realitat de les polítiques antialiança d’una nova administració Trump pot fer-ho. I els opinadors europeus sabran, en el fons del seu cor, que els europeus no sortiran mai voluntàriament del mantell de seguretat americà. Per tant, algú haurà de treure’ls-en.”

Europeus convençuts, doncs, ja podem jaure al sofà, creure que al final no passarà res d’això que s’ha descrit, i que Trump i els EUA continuaran essent el policia d’Occident. I, ben mandrosos, ja podem mirar novament Years and Years, l’excel·lent sèrie de televisió estrenada el 2019 que explica el canvi climàtic, l’auge dels populismes i l’impacte de la tecnologia entre les societats d’una manera espectacular i que comença amb aquesta premissa: Trump ha guanyat un segon mandat, tu. Qui ens ho havia de dir.

La llum és tènue, hi ha música d’ambient, de la que no fa nosa en una conversa. Hi ha divuit taules amb un número al centre, dos papers i dos bolígrafs. Estan prou separades per a tenir una certa privadesa. A fora, els més puntuals fan temps discretament. Es miren de reüll. Saben ben bé on són i en què participaran. Els primers d’arribar són tres dones que s’acaben de conèixer. Elles hi acostumen a arribar en parelles o grupets. Els homes, en canvi, entren al menjador tots sols.

La gent arriba amb una mica d’incertesa. “No hi he vingut mai”, diu un dels convidats. “Hi haurà pausa, no?”, pregunta un altre. La gran majoria no sap pas gaire què s’hi trobarà, però hi entren amb convicció. Només d’arribar-hi, els lliuren una fitxa de pòquer bescanviable per una consumició al taulell. I és precisament aquí, al taulell, amb una cervesa o una copa de vi blanc o negre a la mà, on s’enceten les converses. Les dones tornen a fer grupets. I els homes, sant tornem-hi, la vergonya se n’apodera. No fan passes endavant ni diuen el primer mot fins passats uns quants minuts. Déu n’hi do, com els costa de trencar el gel.

N’hi ha un parell que marquen distància i s’ho miren de lluny, asseguts a la taula. Un s’arromanga la camisa i fixa durant uns quants segons la mirada en l’horitzó. Potser té dubtes, prova de concentrar-se o de controlar els nervis, o bé fa un repàs mental de què voldrà saber i preguntar. No són ni un quart de vuit del vespre, l’hora que els han citat, i pràcticament ja hi és tothom. Cinc minuts després, una veu irromp pels altaveus i marca el punt de partida. I apa, que comenci el festival de la seducció i de l’amor, o no.

Tres dels participants brinden (fotografia: Albert Salamé). Connectar la gent perquè sorgeixi l’amor, una amistat…

Som al Teatreneu de Barcelona, al carrer de Terol, al centre del barri de Gràcia, un dimecres al vespre. Hi hem vingut per a veure de primera mà com funciona i en què consisteix Cites Ràpides, una plataforma catalana que es dedica, com indica el nom, a fer cites ràpides entre persones d’una mateixa franja d’edat. Connectar gent perquè sorgeixi l’amor, una amistat o allò que sigui.

El projecte va néixer fa un any i aquests darrers mesos ha guanyat molta popularitat a les xarxes socials. Avui, al Teatreneu, han aconseguit d’aplegar una trentena de persones, homes i dones entre quaranta anys i cinquanta, que han pagat vint-i-sis euros per participar-hi. Molts estan decebuts amb l’experiència de les aplicacions de cites com Tinder o Bumble, o bé cansats d’endinsar-se en converses fredes i eternes que no arriben a bon port.

Al capdavant de Cites Ràpides hi ha els germans Pau i Ricard Bartrolí, periodista i advocat de professió. El grup promotor el completen dos mestres i una psicòloga. Tot plegat va començar com un joc, però la idea s’ha consolidat i ara ja treballen sota el paraigua d’una empresa. “No ens esperàvem que arrenqués amb tanta força, hi ha feina al darrere. Funciona més bé del que esperàvem i creixem sostingudament”, diu Pau Bartrolí.

La idea va néixer a Calella i de primer era pensada per als veïns del Maresme. Però no van tardar a adonar-se que el projecte cridava l’atenció de més gent i que hi havia un fil a estirar. Gràcies a ells hi ha gent que ha trobat l’amor que cercava. A Barcelona hi estaran instal·lats uns quants dies a la primera planta del Teatreneu, però també tenen previst de fer cites a Calella, a Girona i a més ciutats. Aquest format va néixer la dècada dels dos mil als Estats Units. Aquí s’ha fet alguna vegada i ara Cites Ràpides es consolida.

En què consisteixen aquestes trobades? Qui hi participa? És realment un bon lloc per a trobar-hi l’amor o amistats? Hi ha relacions que reïxen? Ens endinsem en una de les sessions per saber de primera mà com funciona. És una hora i mitja pensada per a conèixer persones i tenir converses disteses. Els convidats volen preservar l’anonimat, però també s’animen a explicar-nos què els ha motivat a participar-hi. Passeu i acompanyeu-nos al primer Cites Ràpides del Teatreneu.

Una participant, amb una cervesa a la mà (fotografia: Albert Salamé). “Vinga, a lloc, a gaudir”

Els germans Bartrolí són els encarregats de donar la benvinguda als convidats i d’explicar-los com funcionarà. Hi ha hagut un imprevist que implicarà un canvi en la dinàmica: hi ha dos homes que han deixat plantades dues dones. Bé, plantades: que no s’han presentat. Potser s’han penedit d’haver-s’hi apuntat o han decidit d’anar al bar a veure el Barça-Bayern de Munic. Comencem bé…

Cadascú té un número assignat, que correspon a una de les divuit taules que hi ha al menjador. Els organitzadors creuen que la gent no està nerviosa. “Aquesta franja d’edat és la que m’agrada més”, diu en Ricard. En total, es faran deu cites de set minuts, amb una mitja part d’uns quinze minuts. Les noies no es mouran del lloc, seran els homes que es desplaçaran de taula en taula en número ascendent. Com que han fallat dos homes, en cada ronda hi haurà un parell de dones que no tindran pretendent, que ho podran aprofitar per parlar entre elles i comentar la jugada. Hi haurà participants que no coincidiran, però aquí hi ha un truc. Al final, qui vulgui podrà sopar en grup i acabar-se de conèixer. D’això, els organitzadors en diuen el tercer temps.

Quan manqui un minut, sonarà una campana i, tot seguit, una melodia indicarà quan s’hagi de fer el canvi. És important que els participants recordin qui els ha cridat l’atenció. L’endemà, cadascú, a la pàgina web, haurà d’indicar qui els ha agradat. I si hi ha una connexió, es compartiran els contactes. Si és que no ho fan ells pel seu compte aquest vespre mateix.

Són dos quarts de vuit. I amb el “Vinga, a lloc, a gaudir” d’en Pau, comença l’espectacle. Dues amigues brinden, els participants s’asseuen a les taules corresponents i una campana indica el compte enrere. Alguns ja han trencat el gel, l’han repicat i, en alguns casos, fins i tot ja s’ha fos. L’espai s’omple del soroll de setze converses, rialles i algunes cares de sorpresa. Es fa difícil de saber de què parlen. Redactor i fotògraf ens ho mirem amb una certa distància, asseguts també en una taula. Podríem ocupar el lloc d’aquell parell que han fet campana, però avui hem vingut a treballar. Malgrat que hi ha espai entre les taules, no ens atrevim a passejar pel mig per a parar l’orella i desxifrar què es diuen. Quina situació més incòmoda! Què parlin, que parlin, que s’expliquin tot allò que vulguin.

Pau Bartrolí, en un moment de la benvinguda (fotografia: Albert Salamé).

De cop i volta, sona la campana que indica el compte enrere. Tenien raó els organitzadors, set minuts passen rapidíssims. Comença a sonar la melodia i sembla que els canvis es fan prou ràpidament, però, ep, un moment. Què hi fan dos homes en una mateixa taula amb una dona? Riuen tots tres. Es veu que un s’ha descomptat amb això de canviar de taules i va ben perdut. Els nervis de la primera cita.

En Pau i en Ricard ens expliquen que, gràcies al seu projecte, ja hi ha pel cap baix cinc parelles estables. N’hi pot haver més, però “n’hi ha que surten i no ens ho diuen”, explica en Pau. Diuen que l’experiència convenç i els participants en surten satisfets. “Aquest estiu, era de matinada i un grup em va dir que havien anat a veure les estrelles i que esmorzaven. Ho trobo preciós i ens fa il·lusió”, comenta en Pau.

De Cites Ràpides també en sorgeixen amistats o hi ha participants que fins i tot hi han trobat feina. Recorden el cas d’una cita entre un empresari i una dona. En l’amor, no va anar bé. Però el perfil professional d’ella encaixava a l’empresa i li va oferir feina. Hi ha joves de divuit anys que també s’han interessat pel projecte, però ara per ara és centrat en una franja d’edat més adulta, a partir de vint-i-cinc anys, aproximadament.

Mentre conversem, sona la campana i les converses s’acceleren. Un minut després, sona la melodia i als homes aquesta vegada ja els costa més d’aixecar el cul de la cadira. Canvi, dos petons o encaixada de mans, i a continuar. N’hi ha algun que encara va perdut amb els números…

Ricard i Pau Bartrolí, en un moment del Cites Ràpides (fotografia: Albert Salamé). Un “experiment” que desperta passions

Tres cites més i arriba la mitja part. Hi ha tres parelles que han fet cas omís de la pausa i no paren de garlar. Senyal que van per bon camí. L’Àlex, de cinquanta anys, ha optat per estirar les cames. És la segona vegada que ve, ja hi va participar en la primera promoció i destaca que les converses són disteses i, sobretot, en català. Al seu costat, assegut en una taula, hi ha en Josep, de quaranta-nou anys, que s’estrena. “Què, com va? Què ho fa que siguis aquí?”, li preguntem. Ens explica que té aplicacions de cites, però que no acaba de funcionar. Per això s’ha atrevit a provar Cites Ràpides. Diu que no sabia gaire què s’hi trobaria, però que sí que s’esperava un lloc còmode, sense pressions.

Pocs metres més enllà hi ha en Miquel, de quaranta-nou anys, que també és la segona vegada que ve. “Per què”?, li demano. Em mira i se li escapa una rialla. Hi és perquè la primera vegada no va acabar de rutllar, evidentment, que incrèdul, jo. “És el que m’esperava. Hi estic a gust”, destaca. Al seu costat hi ha en Roger, de quaranta-set anys, i la Tere, de quaranta-sis. “Com a persones, és un experiment maco”, diu en Roger. La Tere també fa valer l’essència del projecte i es queixa que s’ha perdut el contacte humà, “això de parlar amb la gent”.

Una melodia marca que s’ha acabat la mitja part i tornen a començar les cites. A la Sandra, de quaranta-set anys, ara li toca descansar. Aprofita el temps per repassar el que ha escrit sobre els homes al paper en blanc. Hi apareix principalment el nom i el municipi. S’estrena i ha vingut amb una amiga. “Som al mateix carro, el de la solteria”, diu rient. Els homes li diuen que també hi participen per primera vegada: “No sé si em menteixen”, diu. Explica que la gent no se sent incòmoda i hi ha un bon ambient. “Hi hem posat ganes, hem trobat el moment i hem vingut”, explica.

La Maite, en un moment de la conversa (fotografia: Albert Salamé).

Un parell de taules més enllà hi ha la Maite, de quaranta-nou anys, que ara tampoc no té pretendent. També és la primera vegada que participa a Cites Ràpides. Reconeix que quan ha arribat estava nerviosa, però que no té cap mena de problema de conèixer gent nova. “M’ho va dir una amiga que té parella, que també li feia gràcia venir, però no sé què hi faria aquí”, explica tot rient. Segons ella, amb set minuts de cites es va al gra: “No es parla de coses que no vols sentir, com les ex-parelles o els traumes.” També diu que és prou temps per a fer una primera lectura de la persona, saber les opinions que té i per on es mou. Tot i que és un pla discret, ha optat per explicar-ho a les amigues i al seu fill de dinou anys. Segons ella, l’amor i les relacions depenen de l’època, i hi ha vegades que no es vol res estable. A parer seu, hi ha gent que no se sincera prou en aquest aspecte.

La música continua sonant i els homes es van canviant. Encarem la darrera cita pels volts de les nou del vespre. La Sara, de quaranta-cinc anys, ha vingut acompanyada del seu cosí, en Sergi, de quaranta-nou. Tots dos s’estrenen i van pensar que era una bona idea venir-hi plegats. En Sergi és a l’altra punta del menjador, en plena acció. Té xerrera, es veu extravertit i rialler.

La Sara i la Marta, fent temps (fotografia: Albert Salamé). La Sara i la Marta, fent temps (fotografia: Albert Salamé).

La Sara, que ja ha acabat les rondes com la Marta, de quaranta-tres anys, aprofita aquests darrers set minuts per a repassar els homes que ha conegut i indicar quin li ha cridat l’atenció. Si hi ha connexió, demà en tindrà el contacte. “Se m’ha fet curt, m’he quedat amb ganes de més”, diu ella. Ha utilitzat aplicacions algunes vegades, però durant la covid se’n va desfer. Sobre Cites Ràpides: “Els vaig veure per Instagram, són catalans i això m’agrada.”

Les cites acaben a les nou i cinc. En Josep és el primer d’anar-se’n. Hi ha cinc parelles que continuen xerrant. La resta manté converses a peu dret. En Sergi diu que no s’esperava gran cosa, que tenia les expectatives moderades, i que es pensava que el rang d’edat era més ampli. “Tots hem passat per aplicacions, tots hem tingut cites fallides”, comenta.

Una de les participants s’ha erigit en organitzadora del sopar, allò que en diuen tercer temps, i va amunt i avall engallardint els convidats. La sala es va buidant. Alguns han d’anar a recollir la canalla a cals avis. Mentrestant, la sala de baix es va omplint de participants que s’han animat i tenen ganes d’allargar-ho, de fer un mos, d’acabar-se de conèixer. Oficialment, les cites fa estona que s’han acabat. Oficiosament, qui ho sap…

Un parell de copes de vi blanc damunt d’una taula (fotografia: Albert Salamé).

La Segona Perifèria ja ha editat trenta llibres i ho celebra publicant Somnis de trens, del nord-americà Denis Johnson, traduït per Ariadna Pous. És la primera obra d’aquest autor que es publica en català i ve avalada per una gran crítica del New York Times, que la considera com una de les millors cent novel·les escrites del segle XXI, ara com ara. El llibre ens presenta en Robert Grainier, a les albors del segle XX. És un jornaler que es dedica a alçar ponts per al ferrocarril i a talar els boscs immensos del nord-oest dels Estats Units. La seva existència és senzilla. La feina, extenuant.

Denis Johnson (1949-2017) era escriptor, poeta i dramaturg nord-americà. Va escriure deu novel·les, dues obres de teatre, un llibre de reportatges i dos reculls de contes (un dels quals, Jesus’ son, considerat una obra mestra). Va ser nominat dues vegades al premi Pulitzer, una de les quals, amb Somnis de trens (2011). L’any 2007 va guanyar el National Book Award amb Tree of Smoke. De manera pòstuma, va ser guardonat amb el premi de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units al millor novel·lista nord-americà.

Llegiu un fragment de Somnis de trens, de Denis Johnson (la Segona Perifèria)

L’editor de la Segona Perifèria, Miquel Adam, explica als lectors de VilaWeb:

“Somnis de trens, de Denis Johnson i traducció d’Ariadna Pous és el trentè títol de la Segona Perifèria. El darrer del nostre tercer any d’existència. El primer que podem llegir en català d’aquest gran autor, de l’altura de Raymond Carver i Cormac McCarthy. Un dels cent millors títols del segle XXI segons els crítics del New York Times. Tot això el fa especialment emocionant, per a nosaltres.

És un llibret commovedor. Relata la vida d’un home que un dia ho perd tot. Aquest home es diu Robert Grainier. A principis del segle XX treballa talant els grans boscos del nord-oest dels Estats Units. Treballa alçant ponts per als ferrocarrils. La seva feina és dura. La seva vida és dura. Un dia, tornat de les explotacions forestals, la seva vida s’ensorra. Un incendi ha reduït a cendra la vall on viu. Ha perdut la seva dona i la seva filla en el foc. Ha perdut la cabana que va construir amb les seves mans. La vida de Grainier, però, segueix.

Somnis de trens parla de com s’omple lentament un buit tan gran. De com els petits brots creixen de la cendra. De com una persona lluita amb els seus fantasmes i el seu dolor. Sense exabruptes. En un silenci que només la nit pot trencar de tant de tant. I quan la nit el trenca, Déu meu, la novel·la esdevé immortal.

El dol és present a Somnis de trens. Un dol serè. Parla també del pas del temps. No hi trobareu sentimentalismes. Només la vida d’un home humil que viu en un món que es transforma. No hi trobareu gent malvada. Ni trets (bé, molt poquets). Hi trobareu moments que configuren una vida sense èpica. En canvi… en canvi, és una novel·la que et porta lluny en el silenci i l’atzur.

Ja fa molt de temps, en una reunió amb llibreters, vaig improvisar una frase per intentar de resumir l’esperit de la Segona Perifèria: ‘Volem publicar llibres per saber com viu la gent i com s’ho fa la gent per viure.’ La ficció i la no-ficció ens serveixen per igual en aquest propòsit. Trenta títols més tard, miro enrere i veig que en un catàleg d’esperit lliure i eclèctic com el nostre, aquesta frase improvisada assenyala sovint el nostre camí. Tot i que de vegades ens vaga perdre’ns.

James Wood, un dels més grans crítics literaris dels Estats Units, va dir de Somnis de trens que ‘qualsevol escriptor pot utilitzar una prosa senzilla per descriure la construcció d’una cabana o la tala d’arbres, però només els grans escriptors poden utilitzar aquesta mateixa prosa per donar sentit a tota una comunitat’. M’atreveixo a dir que aquesta ‘comunitat’ som nosaltres. Tots nosaltres.”

The Washington Post · Michael Scherer, Josh Dawsey, Ashley Parker i Tyler Pager

Quan l’equip directiu de la campanya de Trump es va reunir per telèfon després de la retirada de Biden, l’enquestador principal, Tony Fabrizio, va predir que Harris augmentaria la competència i faria la cursa molt més difícil. La campanya havia de definir-la abans no ho fes ella mateixa. I per això van posar fil a l’agulla, fins i tot quan Trump mateix lluitava per superar la situació i es queixava molt en públic i en privat del fet d’haver de competir ara contra una nova oponent.

Al cap de pocs dies, ja tenien el missatge elaborat. Les proves mostraven que els votants no la consideraven seriosa, de manera que Trump va mostrar-la ballant als seus anuncis. L’eslògan era: “Fracassada, dèbil i perillosament liberal.” Les dues primeres paraules havien estat planejades per fer-les servir contra Biden. La frase final feia referència al passat de Harris a San Francisco.

Els assessors de Trump sabien que probablement ell tenia un sostre d’aproximadament el 48% del vot. De manera que havien de mantenir el sostre de Harris més baix, especialment entre els homes negres, àrabs nord-americans i més grups, segons que expliquen dos assessors de campanya. “Hem de fer que se sentin increïblement incòmodes amb ella”, va dir un d’ells.

Trump va recórrer al pare del marit de la seva filla Tiffany, l’empresari libanès-nord-americà Massad Boulos, per fer contactes amb la comunitat àrab nord-americana. L’ex-president, que havia estat elegit president el 2016 amb un pla per a prohibir l’entrada de persones de sis països de majoria musulmana, va començar a fer trucades a Michigan per provar de demostrar als musulmans que li importaven. Finalment, el batlle de Hamtramck, Amer Ghalib, d’origen iemenita, va acceptar de reunir-s’hi i li va donar suport.

Els seus assessors consideraven que un missatge potent contra els demòcrates era la mala gestió de la sortida de l’Afganistan, que pensaven que era un error palpable que els nord-americans recordaven bé.

Però cap anunci de Trump va funcionar més bé que aquells que feien servir les paraules de Harris mateixa, de la campanya del 2019, quan es vantava d’haver impulsat la prestació d’atenció mèdica afirmativa de gènere per a reclusos trans a Califòrnia, segons que expliquen quatre assessors. Alguns d’ells havien previst que l’economia i la immigració serien els seus missatges principals i no s’ho esperaven.

“No hi havia color”, va dir una d’aquestes persones. “Les qüestions trans, i els homes competint en esports de noies, tot aquest afer va ser el més animat als mítings de Trump, però em va sorprendre una mica que arribés a impactar entre els demòcrates i tothom, inclosos els homes negres.”

Quan va arribar el dia de les eleccions, la campanya havia gastat 12 milions de dòlars o més en 8 anuncis, segons AdImpact. 3 eren sobre l’economia. 2 sobre l’error de Harris a The View. 3 sobre la qüestió trans. “La Kamala és per a ellis. Trump és per a tu”, deia un d’ells. Fins i tot van provar de traduir els anuncis sobre els trans al castellà, però no van aconseguir de fer-los funcionar.

L’equip de Harris no va trobar mai una resposta per als atacs trans, i això que va lluitar durant tot el cicle per respondre a més anuncis. El problema era que Harris havia donat suport a l’atenció mèdica trans per a reclusos i apareixia en càmera dient-ho amb les seves pròpies paraules. El seu equip va optar per reforçar el missatge sobre els seus plans de futur.

Quan Harris va dir a les presentadores de The View que no discrepava de Biden en res, es van sentir crits d’alegria dins la seu de la campanya de Trump. Quan finalment va haver de visitar la frontera entre els Estats Units i Mèxic, la campanya de Trump va començar a creure que guanyaven, segons uns quants assessors.

Mentrestant, l’equip de Trump va provar de reconstruir la maquinària del Partit Republicà. Quan els funcionaris de Trump van prendre el control del Comitè Nacional Republicà, van exigir lleialtat total a la campanya. I una de les primeres preguntes que van fer als candidats a treballar-hi era: “Creieu que les eleccions del 2020 van ser robades?”

La gent de Trump pensava que el comitè tenia sondatges defectuosos, gastava massa diners en el contacte amb els votants i era ple de republicans de l’establishment. Van descobrir que un sondatge mostrava Wiles, una dona blanca de seixanta anys, com una dona negra de vint. Van descartar immediatament de continuar per aquest camí i es van posar a obrir oficines controlades per ells directament als estats clau.

“Susie volia acumular recursos fins al final”, explica una persona involucrada en la campanya, una estratègia que va permetre a Trump d’empatar o superar Harris en la despesa de publicitat de l’octubre.

Al mateix temps, va créixer l’opinió que els grups externs de suport podien coordinar-se amb la campanya. I es va traçar un nou pla. “Vam reunir aquests grups i els vam explicar la nostra tesi sobre la cursa: que els votants de baixa participació són una necessitat, no un luxe, tal com vam veure a les eleccions de mig mandat del 2018 i el 2022”, recorda un alt assessor de campanya.

Era una gran aposta que no es feia pas a partir de la força, sinó de la debilitat. L’esforç demòcrata sobre el terreny ja era molt més gran que no pas el republicà. Els funcionaris de la campanya admetien en privat que cedir en els esforços per a aconseguir el vot de persones com ara Charlie Kirk, el cap de Turning Point USA, i el multimilionari Elon Musk era arriscat. Però Wiles va dir que volia canviar la manera com funcionava el Partit Republicà.

Trump sovint feia transaccions i deia als magnats corporatius escèptics amb ell que els rebaixaria els imposts. Va prometre als multimilionaris del petroli un seguit de mesures que volien i els va instar a aportar mil milions de dòlars a la seva campanya. Va dir a cambreres i més treballadors que no hi hauria imposts sobre les propines per guanyar-se el seu vot. Va donar un suport ampli a la indústria de les criptomonedes, que una vegada havia qualificat de “frau”, després d’haver-se convertit en grans donants.

Dins l’equip de Trump, una sensació de paranoia, que de vegades vorejava l’humor negre, va impregnar els darrers mesos de la campanya. Hi havia hagut dos intents d’assassinat, ciberatacs iranians de correus electrònics, i es rumorejava que els xinesos interceptaven les trucades de Trump mateix, del seu company de candidatura JD Vance i de més alts càrrecs de la campanya.

El desplegament del servei secret al seu voltant es va expandir, en conseqüència. De sobte, veies franctiradors a tot arreu. Sempre es trobava darrere vidres antibales. Ja no podia jugar a golf com li agradava. Els assessors de la campanya van començar a fer servir telèfons d’un sol ús i van deixar de fer servir el correu electrònic per a gran part de la seva feina.

Trump, que havia estat a punt de morir en un dels atemptats, era un dels menys impressionats. “Trump va dir: ‘No penso renunciar al meu número de telèfon. Suposo que m’escolten igualment. Tant se me’n fot’” explica un assessor.

Tothom al Madison Square Garden

Per un noi de Queens, el millor que li podia passar era omplir de gom a gom el Madison Square Garden amb hores d’homenatges planificats i no solament de polítics avorrits, sinó també figures populars com ara Hulk Hogan, Doctor Phil, un dels Kennedy, i fins i tot l’home més ric del món.

Trump va dir als seus assessors més importants que fessin el viatge fins a Nova York, sense importar les multituds o el trànsit, ni les cues que feien esperar fins i tot els rics durant hores. Va col·locar multimilionaris amb la seva família al seguici durant el trajecte per la Cinquena Avinguda, perquè poguessin veure els carrers plens com en una desfilada. I els va reunir al vestidor dels New York Rangers. Howard Lutnick, de Cantor Fitzgerald, un noi de Long Island que dirigia la transició, anava donant la mà, entusiasmat, a tothom.

“Tothom a la sala, en aquell moment, ja pensava que Trump guanyaria”, explica un assessor.

L’acte de Nova York era el retorn del Trump més conegut, un rei a la seva cort, envoltat d’espectacle i adulació. Les enquestes pròpies el mostraven en una posició més forta fins i tot que el 2016, quan havia capgirat la política del país i havia conquerit la Casa Blanca.

“Assolirem un èxit que no es pot imaginar ningú”, va dir a la multitud quan va pujar a l’escenari, sense importar-li els comentaris ofensius de la seva introducció, que omplirien titulars durant una setmana. “Aquesta serà la nova edat d’or d’Amèrica” va cridar.

Però quan va baixar de l’escenari estava furiós. Un humorista i més artistes havien fet comentaris molt grollers que li robaven els titulars, i que causarien uns quants dies de cobertura negativa. Entre aquests comentaris, hi havia la broma segons la qual Puerto Rico era una “illa flotant d’escombraries”. Trump, que rarament expressa cap penediment, es va enfadar molt durant dies. “No m’ho puc creure”, va dir en un moment. “Aquell humorista em va fer mal de debò, eh?”

Els últims dies de la campanya, s’anava tornant més irascible. Es burlava dels altres mentre feia campanya, es queixava del seu micròfon, dibuixava imatges violentes de què podien fer les armes als mitjans i a un dels seus rivals polítics. Va dir que no hauria d’haver deixat mai la Casa Blanca quan va perdre el 2020…

El seu equip estava preocupat i li va demanar que es relaxés. Guanyava. N’estaven segurs–com després es va acabar demostrant. Havia de mantenir la calma.

Aleshores Wiles, la seva assessora principal, va fer un moviment poc habitual. Va aparèixer públicament i el va mirar amb desdeny a l’escenari fins que va acabar l’acte. I a l’avió, el seu propi personal li va suplicar que tornés al missatge central de la campanya i el va advertir que si no es calmava podria perdre els votants que necessitava. “Va escoltar molta, molta gent aquell dia. I tothom procurava que recuperés el seny”, explica un dels seus assessors pròxims.

Quan va aparèixer a la seu de la campanya a West Palm Beach dimarts al matí per primera vegada va lloar Wiles mentre ella era a prop. Tota la plantilla la va aplaudir i felicitar. I aleshores, una vegada més, Trump va dir a la sala què pensava realment: no hi hauria d’haver vots per correu. Tan sols hauria d’haver-hi butlletes el dia de les eleccions.

Però, aquesta vegada, la diferència era que en aquell moment ja no importava què pensés Donald Trump. El missatge guanyador ja havia arribat a la gent i ell tornaria a ser el president dels Estats Units.

 

[Aquest és el tercer i últim capítol de la sèrie. Podeu llegir-ne els dos anteriors: “Com s’ho ha fet Donald Trump per tornar a la Casa Blanca?” i “La reconfiguració del candidat“.]

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Jordi Orts és orientador educatiu a l’Escola Gavina de Picanya, que també ha sofert els efectes devastadors de la gota freda. Ens rep ple de fang, atès que dóna un cop de mà perquè el centre pugui recuperar la normalitat. És un dels dos psicòlegs de l’escola i creu que deixar que tant infants com adults es puguin expressar i verbalitzar com han viscut l’experiència els pot ajudar molt. Però també s’ha de ser conscient, diu, que d’experiències, n’hi ha moltes, i d’emocions, encara més. Per tant, creu que ningú no es pot exigir de respondre d’una manera determinada, atesa l’excepcionalitat dels fets.

—Com es pot respondre a un incident d’aquestes magnituds?
—En el nostre cas, les primeres accions han estat les d’atendre molt l’entorn més pròxim i particular, per una qüestió de pura supervivència, perquè tots hem estat afectats directament. Quan hem pogut disposar de més temps i oportunitats, hem començat a generar xarxa: entendre que no estem sols, que tenim molt de suport i començar a entrar en contacte amb les famílies i diversos col·lectius o institucions que ofereixen molta ajuda. Per exemple, hem fet arribar a les famílies un document de pautes de com gestionar la situació emocionalment. El col·legi psicoanalític de València ens ofereix abordatge individual i també hi ha d’haver un abordatge grupal per a aquells centres en què els claustres necessiten suport. Haurem de gestionar molt l’aspecte emocional.

—Quines pautes es poden seguir?
—Bàsicament, la qüestió de poder verbalitzar i donar espais i moments perquè tots ens puguem contar un poc què hem viscut i què va passar. També s’ha de fer segons els recursos personals. En eixe sentit, no jutjar si s’haurien de dir o s’haurien d’expressar les coses d’una manera diferent o determinada. Perquè en aquests moments tan immediats, cadascú fa el que pot.

Fotografia: Andreu Esteban.

—Hi ha molta diversitat.
—El ventall de casuístiques és molt variat: gent amb pèrdues només materials; gent que ha perdut molt; gent que ha perdut poc, i els casos més excepcionals. Païm una situació excepcional, una experiència de què no teníem experiència i cadascú la gestiona com pot. No en teníem coordinades vitals. La racionalització a vegades ajuda a contenir una experiència tan colpidora. Per tant, cal fer molta escolta empàtica, poder tenir temps per a eixes verbalitzacions. Per acompanyar una mica, a vegades, no cal donar moltes explicacions ni pensar que hem de dir moltes coses. El fet d’estar, de rebre, d’acompanyar i de poder fer unes altres coses ja ajuda molt.

—Què representa per als infants viure una situació així?
—Això és una qüestió important, segur que hi ha uns neguits i angoixes que hi han de ser. Però en els adults, també, i a vegades ho oblidem. Hem de pensar que hem passat moments en què, quan recapacites i connectes amb la por i l’angoixa, pots tenir més capacitat d’elaborar eixes emocions. Amb els infants serà una qüestió més inconscient, de no poder posar paraules a aspectes emocionals que encara no han viscut. Eixa qüestió de la por en un moment donat.

—Per tant, deixar que es puguin expressar.
—Que els ajudem a posar paraules i contar els anirà molt bé. I en els casos no urgents, és important de fer una atenció dels grups, parlar, veure que, qui més i qui menys, han passat una experiència semblant, que puguem veure que tenim recursos per a poder elaborar la situació i afrontar-la. També és possible que hi haja casos de xiquets que es troben molt bloquejats o molt en la negació. Per tant, no hem de tenir pressa, tampoc. Com a adults, hem d’observar, perquè tots necessitem un temps per a pair la situació. Quan haja passat un temps i tot es comence a calmar, si hi ha casos de bloqueig és convenient sol·licitar ajuda a un professional.

Fotografia: Andreu Esteban.

—Com serà la tornada a l’escola, emocionalment? Perquè no serà ni imminent ni normal.
—No ho sabem. Podem imaginar que serà una mica gradual, perquè hi ha circumstàncies molt diferents. Anirem rebent i acompanyant l’alumnat. Ells necessiten eixir, veure i entrar en contacte. Per exemple, aquí a l’Escola Gavina, veuran que hem recuperat molta cosa. Comprovaran que hi ha adults que ens n’hem fet càrrec i que continuem fent la tasca de sempre. Els ajudarà molt. Però també tenen molts recursos i és quan t’adones que hi ha certa maduresa en molts xiquets, en eixa tranquil·litat i eixa capacitat per a assumir situacions de molta excepcionalitat.

—Qui ho té més difícil per a superar el cop, infants o adults?
—En el cas dels adults, tots tendim a dir que estem bé. I a vegades la processó va per dins i hem passat moments molt angoixants. També necessitem ajuda i suport. Unes companyes estaven disposades a posar en marxa grups per a claustres pedagògics, perquè som els que haurem de tenir cura dels menuts. És important fer grup i elaborar junts aquesta situació, ni que siga una oportunitat perquè cadascú s’expresse i pensar com ho farem amb l’alumnat. La funció dels claustres ha de ser de cosir les angoixes. De poder rebre-les, escoltar i pensar-les conjuntament.

—Els docents tindran molta responsabilitat. Ha de ser difícil gestionar tantes emocions dins una aula.
—Efectivament, la professió docent ja és una professió de molt impacte emocional amb el dia a dia de l’aula. No és només un alumne, són molts, i cadascun amb les seues emocions, experiències i amb molta necessitat. Hi haurà molta demanda i cal poder sostenir-se amb certa serenor i recursos. Però no som superherois, tampoc, i en eixe sentit és important que es puga pensar de manera grupal. Perquè hi ha un vincle emocional, pedagògic, de molta emoció i els alumnes necessiten les figures de referència. Per als més menuts són fonamentals.

Fotografia: Andreu Esteban. Fotografia: Andreu Esteban. Fotografia: Andreu Esteban.

—Què és més recomanable, a casa: procurar traslladar tanta normalitat com sigui possible o alguna altra cosa?
—És una situació tan excepcional que crec que ningú no s’ha d’exigir funcionar d’una manera determinada. Cadascú ha de poder pair la situació com bonament puga. Ens han canviat certes coordenades vitals i ens hem vist desplaçats, per tant, no ens hem d’exigir voler recuperar tota la normalitat perquè no som en una situació normal. És important no generalitzar una fórmula per a tothom, perquè hem d’atendre la particularitat i el sentit que la gent dóna a les coses. Hi ha gent que per trobar un marc propi, de tranquil·litat, necessitarà recuperar la normalitat. Però n’hi haurà una altra que no.

El VINSEUM, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, ha inaugurat aquesta setmana el nou edifici, adjunt al Palau Reial de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès), la seva seu històrica. El nou VINSEUM consta de sis plantes: la planta baixa, concebuda com la plaça del Vi, un espai obert a tothom, que té la voluntat de ser una mena de pòrtic que posa en context el visitant sobre la realitat actual del vi a Catalunya, dóna presència a les denominacions d’origen i mostra un país de grans vins amb una història vinícola i de cultura vinícola estructural. El VINSEUM és un equipament d’àmbit nacional, però el fet de ser a la comarca del Penedès, de ser un museu fundat per vilafranquins i sustentat principalment per l’Ajuntament de Vilafranca, també fa que hagi creat un espai al soterrani, les Arrels, dedicat a la història del Penedès en quinze episodis i en què també s’expliquen les arrels del museu, que es va fundar el 1935. Després s’aixequen tres plantes, que acullen la gran exposició permanent que narra el “Viatge per les cultures del vi”, de l’arribada fa tres mil anys fins a l’actualitat. La sisena planta, la de dalt de tot, és un espai encara per a acabar de definir. Es fa servir de sala polivalent, però la intenció més endavant és que sigui un espai enogastronòmic, que lligui el vi amb la cuina.

Una de les virtuts de la nova proposta museològica i museogràfica que signa l’arquitecte i interiorista Dani Freixes és que no sigui cronològica, sinó temàtica i, per tant, en molts aspectes, transversal. És una proposta atractiva i contemporània, amb voluntat d’anar més enllà d’un museu del vi. En aquesta línia, el VINSEUM ens explica la història del país amb el vi com a fil conductor. Freixes ofereix una lectura atractiva, a voltes onírica amb els seus jocs de miralls multiplicadors, i s’adapta a una part de peces que ja constituïen el museu, que tenia unes arrels molt etnogràfiques. Així i tot, el nou museu té dipòsits d’obres d’uns altres museus, entre els quals hi ha el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona i el Museu Nacional d’Art de Catalunya. També cal destacar que l’edifici de nova planta obra de l’arquitecte Santi Vives permet, per una banda, de tenir una relació amb l’exterior, amb unes obertures que ofereixen unes vistes imponents i, per una altra, proposa un recorregut que connecta amb el Palau Reial i el visitant passa d’un edifici a l’altre sense gairebé adonar-se’n. Continent i contingut s’entenen i harmonitzen. I tot això fa que la visita es faci agradable i amena, amb moltes capes de lectura.

Jugant a fer una síntesi, a cercar els pinyols d’aquesta nova proposta museística que a partir d’aquest cap de setmana de portes obertes té el país, hem demanat al director del VINSEUM, Xavier Fornos, que triés deu peces que l’expliquessin. De manera que hem fet el recorregut amb ell i ens ha anat mostrant algunes peces i alguns espais que són estratègics, emblemàtics, necessaris.

El director del VINSEUM, Xavier Fornos, al costat de la premsa de biga monumental i del mural de l’artista Pau Boada.

Fornos comença a la plaça del Vi, a la planta baixa, i assenyala dues peces imponents, en un espai titulat l’Homenatge. Són una gran premsa de biga i el mural La vinya i el vi, de l’artista vilafranquí Pau Boada. Són dues peces que simbolitzen un homenatge a la viticultura catalana. La premsa té nou metres de llargada per cinc d’alçària. Mostra la continuïtat d’una tradició mil·lenària, perquè aquesta mena de premsa de vi es va començar a fer servir en època romana (Catul la documenta fa dos mil anys), i ha estat en actiu gairebé fins ben entrat el segle XX en moltes masies de casa nostra. I, respecte del mural de Pau Boada, té un lligam de dècades amb el museu. Aquesta peça hi va arribar l’any 1960, va ser una donació de l’artista. L’escena dibuixa el paisatge humà del cicle de la vinya i el vi. Precisament, aquest mural s’ha pres com a motiu iconogràfic per crear tota la imatge comunicativa del festival Most d’enguany, el festival internacional de cinema de la vinya i el vi, que, també impulsat pel VINSEUM, ha començat aquesta setmana al Penedès.

Llavors de raïm carbonitzades, datades del segle VII aC, trobades al jaciment de la Font de la Canya, a l’Alt Penedès.

Pugem a la primera planta. L’àmbit arrenca amb una vitrina minimalista, entre la màgia de l’il·lusionista i el microscopi del científic: un fons en circumferència fa de mantell blanquíssim a Les primeres llavors de raïm carbonitzades, datades del segle VII aC, que es van trobar al jaciment arqueològic de la Font de la Canya, a l’Alt Penedès. És el principi del relat, de “Quan tot va començar”.

Raïms pre-fil·loxèrics pintats la segona meitat del segle XIX pel pintor decorador Josep Miravent.

També la idea de principi o de final i de renaixement el dóna la col·lecció de divuit pintures a l’oli sobre fusta de raïms que el pintor decorador més important de la segona meitat del segle XIX, Josep Miravent, va pintar d’algunes de les varietats de raïm més esteses aquella època. L’Institut Agrícola Català de Sant Isidre li va fer l’encàrrec i ell les va pintar entre el 1869 i el 1876, amb voluntat de documentar-les, pocs anys abans que la fil·loxera entrés a Catalunya per Rabós, poble de les Alberes a l’Alt Empordà, i s’estengués per tot el país i en vint anys destruís pràcticament tota la vinya.

Diorama d’una escena de la verema.

Entre la selecció de peces que expliquen el museu triades pel director, Xavier Fornos, no hi podia faltar un dels disset diorames que el museu va encarregar als germans Martí Castells, destacats pessebristes, que van elaborar les figures, i l’escenari fet pels germans Albornà, a partir d’un disseny de Lluís M. Güell, cap al 1950. En diferents moments del relat expositiu transversal troben aquests diorames. El que es pot veure a la fotografia és una escena de verema, però també trobem més diorames amb escenes curioses amb personatges extrets d’un quadre de Bruegel o reproduint una escena de music hall d’un quadre de Toulouse-Lautrec. Darrere aquest projecte hi havia el talent i el coneixement de l’artista Pau Boada, que va ser molt important per al museu les primeres dècades.

El director del VINSEUM, Xavier Fornos mirant una de les bótes de roure antigues congrenyades.

La segona planta s’obre amb un nou àmbit dedicat al celler i tot allò que fa referència al vi cara endins. I és en aquest espai que trobem unes bótes, molt especials: tres grans bótes de roure antigues, bótes congrenyades, que tenen per cèrcols congrenys de fusta molt resistents. Són bótes procedents de la comarca de l’Anoia.

Màcara de Bacus.

En l’àmbit de “L’esperit del vi”, a la tercera planta, ens endinsem en aspectes del vi més intangibles, aquells lligats a la mitologia, primer, i a les religions, després. En aquest espai apareix una de les peces més impactant de l’exposició: la màscara de Bacus de pedra, que és un fragment de cràter monumental del segle II dC, que prové del Fòrum Provincial de Tàrraco. És una peça en dipòsit provinent del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. És imponent i és col·locada de tal manera, sense vitrina, que l’instint porta a acostar-s’hi i sentir-la ben a prop mentre et mira de fit a fit. L’acompanya un text de l’Odissea. Tot seguit, d’aquest fragment de l’obra d’Homer, escrit en grec, el visitant es troba amb fragments literaris o litúrgics de les tres religions posteriors, en què el vi també juga un paper: el judaisme, el cristianisme i l’islam. Cadascuna té el seu fragment en versió original.

Cites de la literatura universal que parlen del vi, a l’àmbit ‘Eufòria, geni, rauxa’.

En aquest pla immaterial, viatgem cap al vi lligat a l’eufòria, el geni, la rauxa i l’embriaguesa: el vi ha estat tradicionalment un vehicle per a alterar l’estat de la consciència. Aquest fet és fonamental per a entendre per què el vi és un element habitual en el món de les arts. El museu ofereix un àmbit que s’endinsa en aquesta relació del vi amb les arts i la creació per mitjà la literatura: un espai de parets negres en què es projecten cites d’autors de la literatura universal que parlen del vi i del beure. Apareixen i desapareixen, acompanyades d’unes espurnes que ens suggereixen festa i excitació.

‘Som un sol cos’. Instal·lació d’Eulàlia Valldosera.

Les peces d’art visual al VINSEUM arriben fins a l’art contemporani. Una de les que marquen el final del relat expositiu és la instal·lació Som un sol cos, de l’artista vilafranquina i una de les artistes catalanes actuals més internacionals, Eulàlia Valldosera. Feta el 2012, forma part de la Col·lecció Nacional d’Art Contemporani de la Generalitat de Catalunya. L’obra de Valldosera té moltes capes de lectura i és interessant perquè lliga el passat amb el present, per mitjà d’unes gerres que podrien ser àmfores gregues, a les quals es projecten fotografies d’escenes dels conflictes esdevinguts a Grècia el 2009 arran de la crisi econòmica mundial.

‘Els borratxets’, de Xavier Nogues, de ‘El celler de les Galeries Laitanes’, amb Xavier Fornos.

L’última peça triada per Xavier Fornos ens manté en el món de l’art visual, però ens fa anar una mica enrere: són uns fragments murals d’Els borratxets d’El celler de les Galeries Laietanes, obra del pintor Xavier Nogués. Són en una sala dedicada a la taverna i a la tertúlia. Les pintures de Nogués fent un cant al vi i la beguda decoraven les parets del soterrani de les Laietanes. Allí servien vins de les millors zones vinícoles d’Europa. L’establiment es va obrir el 1915 i “el celler” va tancar pocs anys després, arran de la mort sobtada del propietari, el promotor cultural Santiago Segura. Els anys quaranta del segle XX les pintures es van arrencar i les va comprar l’Ajuntament de Barcelona. Avui són propietat del Museu Nacional d’Art de Catalunya. El fragment de la fotografia fa molts anys que es pot veure al VINSEUM. Ara, és acompanyat per més fragments, que ocupen tota una paret deliciosa.