Continua el descens preocupant de les reserves hídriques a les Illes. En el mes de juliol han caigut al 46%, nou punts per sota que el mateix mes de l’any passat. Això ha causat que la unitat de demanda de Formentera hagi entrat oficialment en alerta per sequera. La resta d’unitats –Menorca, Artà, Manacor-Felanitx, Migjorn, El Pla, Palma-Alcúdia, Tramuntana Nord, Tramuntana Sud i Eivissa– es mantenen en estat de pre-alerta.

Tres municipis de Catalunya Nord declarats en “estat de catàstrofe” per la sequera

Per illes, les reserves a Mallorca han descendit del 50% l’any al 47% enguany. Menorca del 50% al 44% i Eivissa del 35% al 32%. A més, les previsions indiquen que durant el mes d’agost les reserves continuaran disminuint.

Això causa que com més va més municipis que opten per les restriccions. A Mallorca, davant la preocupació per la zona del Pla, el municipi de Petra talla el subministrament d’aigua cada nit.

El Consell de la República ha enviat aquesta tarda als seus socis una carta en què denuncia el pacte entre ERC i el PSC. Alhora demana als socis més força i preparació que mai arran del retorn imminent de Carles Puigdemont al Principat.

“L’acord per a la investidura del candidat del PSC a la presidència de la Generalitat dificulta i alenteix de manera preocupant el camí que ha de permetre culminar el procés d’independència que va tenir el seu moment culminant l’octubre del 2017”, comença dient el comunicat. També recorda que Illa va mostrar-se partidari de l’aplicació del 155 i que, com a ministre de Sanitat espanyol, va optar durant la pandèmia “per una gestió centralitzadora de les polítiques sanitàries d’una ineficàcia provada”. I afegeix: “Donar-li el suport per assolir la presidència de la Generalitat és incompatible amb un compromís genuí amb els objectius de l’independentisme i del catalanisme en general.”

El text vaticina que ERC, tot i ser una força independentista, “no impedirà que les polítiques del futur govern avancin pel camí de la desconstrucció nacional, començant per la seva manca de compromís amb la llengua en un moment d’indiscutible emergència lingüística i continuant per la seva voluntat de mantenir-se dins l’autonomisme. […] Més encara si tenim en compte que aquesta investidura pretén certificar que la voluntat del poble català per constituir-se en un nou estat d’Europa en forma de república s’ha acabat de forma definitiva”.

El comunicat també reitera la convicció del Consell que la decisió presa en el referèndum del 2017 encara és “plenament vàlida i legitima“. I recorda: “Per pura lògica democràtica, només una altra decisió del poble de Catalunya en el seu conjunt pot ratificar o revocar el mandat derivat d’aquell referèndum que, mentrestant, segueix plenament vigent.”

“El procés d’independència –continua– no s’acaba aquí: la lluita pacífica i democràtica continua viva i forma part dels anhels del poble de Catalunya.”

Quant al retorn de l’exili del president Carles Puigdemont –que és també president del Consell de la República–, el comunicat remarca: “Catalunya es troba en un moment d’un fort simbolisme històric que reclama, a les institucions catalanes, a les forces polítiques democràtiques i catalanistes, a la societat civil independentista i a la ciutadania en general, l’imprescindible acompanyament.”

Alhora, el comunicat denuncia amb la màxima contundència que no s’apliqui la llei d’amnistia a Puigdemont ni als altres membres del govern de l’1-O exiliats. El Consell recorda que el Tribunal Suprem espanyol es nega a aplicar la llei, tot i haver estat aprovada per un parlament democràticament elegit. “Tot plegat és d’una gravetat extraordinària, incompatible amb la pertinença de l’estat espanyol a la UE”, afegeix.

El text acaba demanant un Consell “més fort i preparat que mai”. I ho rebla així: “A partir del retorn del president, al Consell se li presentaran reptes i responsabilitats més exigents que mai.”

El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) continua encallat en el nomenament del president. Aquesta és el tercer plenari que fan per a elegir-lo, però els vint vocals (deu d’elegits pel PSOE i deu pel PP), no han aconseguit posar-se d’acord. Per això han acordat de tornar-se a reunir aquest mes, el dia 19, per mirar de desencallar la situació. La renovació que van pactar el PSOE i el PP continua sense resoldre el problema perquè els jutges voten d’acord amb el seu partit i no hi ha cap majoria clara.

La majoria necessària per aconseguir nomenar president un dels set candidats que van proposar fa poc més d’una setmana és de dotze vots. Segons ha destacat l’òrgan en un comunicat, a la sessió d’avui s’ha produït una única votació, que no ha conduït a cap nom de consens. Davant d’això, s’ha decidit mantenir oberts els “canals de comunicació” durant les setmanes vinents per tal d’aconseguir un acord sobre la persona que exercirà la presidència de l’alt tribunal i del CGPJ.

La setmana passada, el ple del Consell també va ajornar procés d’elecció del pròxim president o presidenta del Tribunal Suprem després de dos intents fallits. Aquell dimecres, la votació entre els candidats finalistes, Pablo María Lucas Murillo de la Cueva i María del Pilar Teso Gamella, va acabar amb un empat a deu vots. Els vocals van acordar reiniciar avui tot el procés, incloent-hi els set candidats proposats inicialment en la sessió constitutiva del CGPJ, tots els magistrats de l’alt tribunal: Esperanza Córdoba, Antonio del Moral, Ana Ferrer, Ángeles Huet, Carmen Lamela, Pablo Lucas i Pilar Teso.

Els problemes per escollir la nova cúpula judicial de l’estat espanyol arriben després que a finals del mes passat el congrés espanyol aprovés els nous vocals de l’organisme, que no es renovava de sis anys ençà per la falta d’acord entre el PP i el PSOE. Aquesta falta d’acord es va resoldre amb un acord tancat a Brussel·les amb l’acompanyament de la Comissió Europea. L’acord el van fer el PSOE i el PP sense comptar amb la resta de forces polítiques.

Un equip d’investigadors del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC) ha trobat el rata-pinyada de bigotis petita (Myotis alcathoe) al parc natural del Cadí-Moixeró en el marc d’unes prospeccions. Segons expliquen en un comunicat, aquesta espècie està catalogada “en perill” i es tracta d’una de les” grans desconegudes” de la fauna europea. Viu en fagedes mixtes i en boscos de ribera madurs amb arbres vells, fusta morta en peu, abundància de cavitats als arbres i cursos d’aigua lliure de contaminants.

Fins ara a Catalunya només es coneixia la presència de poblacions de cria estable a l’Albera i la Vall d’Aran, mentre que al Montseny i a l’Alta Garrotxa se n’han registrat alguns mascles aïllats.

El CTFC assegura que la nova troballa al parc natural del Cadí-Moixeró destaca no solament per la seva singularitat sinó per contribuir a ampliar el coneixement de la distribució i l’ecologia d’aquesta espècie desconeguda en perill d’extinció.

Els Pets, Gerard Quintana i Quimi Portet són alguns dels artistes confirmats que actuaran el 3 d’octubre, a la Sala Razzmatazz de Barcelona, en un concert solidari contra el càncer que ha organitzat l’Hospital Clínic en homenatge al productor i al guitarrista català Marc Grau. Segons informa l’hospital, l’acte benèfic se centrarà en la vida i el llegat de Grau, que va morir a causa d’un càncer fa vint-i-cinc anys després d’una brillant carrera en què va treballar amb grans figures del rock català.

El concert també tindrà les actuacions en directe de Joan Masdéu, integrants de Lax’n’Busto com Pemi Fortuny i Pemi Rovirosa, The Hornets amb Pantxulo, Adrià i Paula Jornet i Marc Grau Jr, encara que les setmanes vinents s’esperen més confirmacions d’artistes i amics del músic.

Els beneficis es destinaran a la investigació contra el càncer que es duu a terme al Clínic Barcelona-IDIBAPS. Ja es poden adquirir les entrades per a l’acte a la pàgina web de See Tickets, que s’afegeix a Razzmatazz i RGB per col·laborar-hi.

La festa d’Elx, declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco, ha estat nominada a la categoria de Millor Patrimoni Cultural als primers premis dels lectors +Història de la revista Història National Geographic. Així ho ha traslladat l’equip d’Història National Geographic a l’Ajuntament d’Elx en una carta on s’especifica que els guardons són de nova creació i tenen la finalitat de “reconèixer la divulgació i promoció de la història, el patrimoni i la cultura”.

El batlle d’Elx, Pablo Ruz, ha dit: “Hem de fer un esforç a tota la ciutat i ens hem de moure que tenim per complir amb el nostre patrimoni.” Els guanyadors es donaran a conèixer al número de desembre de la publicació.

El titular del jutjat d’instrucció número 1 de Barcelona, Joaquín Aguirre, ha refusat d’amnistiar els investigats del cas Vólkhov i no ha admès les recusacions presentades pel president Carles Puigdemont i pel cap de la seva oficina Josep Lluís Alay, per apartar-lo d’aquesta causa, en què s’investiga la presumpta trama russa del procés.

En quatre interlocutòries –anomenades principal, número 2, número 3 i Catmón– es nega a amnistiar els fets investigats i segueix la interpretació del Tribunal Suprem espanyol de considerar que el delicte de malversació de què són acusats els dirigents independentistes compleix les dues excepcions estipulades a la llei d’amnistia: l’enriquiment personal i el risc per als interessos financers de la UE. La fiscalia era favorable a l’amnistia en algunes peces, atès que els fets, que podrien constituir un delicte de malversació, s’emmarquen en el procés.

Tanmateix, Aguirre sosté que en el transcurs de la investigació han anat apareixent indicis de prevaricació, malversació de cabals públics i tràfic d’influències. Tot això, diu, va donar lloc a l’obertura de peces separades per a certs grups de subvencions, que afecten algunes entitats i, en alguns casos, inclou la possible comissió d’uns altres delictes.

En una d’aquestes peces separades –la segona, que investiga l’empresari i ex-dirigent d’ERC Xavier Vendrell– el jutge assegura que hi hagué presumptes desviaments de diners públics mitjançant concessions de subvencions irregulars a entitats esportives.

Les defenses, afegeix, no han demostrat quines operacions de malversació han dut terme els acusats i han servit per a finançar el procés, quines quantitats van utilitzar, a qui les van donar o de qui les van obtenir, cosa que –segons el magistrat– impedeix que els fets investigats siguin amnistiables.

El 2020, Aguirre va obrir una altra peça separada, Catmón-Igman, en què va ampliar la investigació a subvencions concedides i tramitades –presumptament de manera irregular– també per l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya a la Fundació Catmón i a l’Associació Acció Solidària Igman.

A criteri del jutge, en el transcurs de la instrucció de la peça Catmón-Igman s’evidencia que alguns dels investigats van utilitzar els diners rebuts per la concessió de subvencions, presumptament irregulars, mitjançant-ne l’extracció en efectiu i sense que s’hagi pogut acreditar el fi últim d’aquestes retirades de diners. A parer seu, aquests actes tampoc no són emparats en la llei d’amnistia.

Rebutja la recusació que demanava Boye

Aguirre, alhora, ha rebutjat la petició de Gonzalo Boye, advocat de Josep Lluís Alay, per a recusar-lo amb l’argument que el magistrat té “interès directe o indirecte en aquesta causa” i no és imparcial.

Boye en demanava la recusació arran de les manifestacions recollides en l’escrit del 21 de juny en què Aguirre demanava d’incoar una peça separada sobre la ingerència russa, però també arran d’una conversa d’Aguirre de què es van fer ressò els mitjans de comunicació –en què es vantava d’haver aturat l’amnistia–, i encara per unes declaracions seves a la televisió pública alemanya i per les manifestacions que va fer durant l’interrogatori a Vendrell. Aguirre no tan sols ha admès la recusació, sinó que ha recordat que havia denunciat davant la policia la divulgació de la conversa i l’ha titllada d’intercepció il·legal i manipulació.

Aguirre, doncs, refusa d’apartar-se de la peça tot argumentant que la recusació es fonamenta en unes presumptes declaracions “fetes en l’àmbit privat, que han arribat a les mans d’un mitjà de comunicació per mitjans desconeguts i presumptament il·lícits” i que, per tant, cauen en un frau de llei. I afegeix que aquestes declaracions es van fer públiques sis mesos després de la data en què es diu que es van fer, tot coincidint amb la desestimació de la primera recusació i just després d’haver-se obert la peça sobre la presumpta ingerència russa.

Jornada negra a les borses. L’índex Nikkei 225 ha tancat la sessió amb un retrocés del 12,40%, cosa que implica el pitjor dia del selectiu japonès d’ençà de l’anomenat “dilluns negre” de l’octubre del 1987. Les pèrdues, que ara s’estenen arreu, es deuen a la por dels inversors per la debilitat de l’economia nord-americana. De fet, temen que la Reserva Federal arribi tard a la rebaixa de tipus i l’economia dels EUA entri en recessió. La Reserva Federal va anunciar que al setembre podria retallar el preu dels diners, però les males dades d’ocupació del juliol –que ja van disparar la incertesa el divendres– ho han fet trontollar tot.

L’índex de referència de la borsa de Tòquio ha tancat el dia a 31.458,42 punts, és a dir, una caiguda del 19,5% en les tres jornades hàbils, incloent-hi una baixada del 5,8% en la sessió de divendres. Les pèrdues van començar dijous després de la decisió del Banc del Japó de reprendre les pujades de tipus i reduir els estímuls monetaris, cosa que s’ha traduït en un enfortiment del ien, que, combinat amb la debilitat de l’economia dels EUA, podria perjudicar les exportacions.

L’11 de juliol, el Nikkei va arribar a marcar un màxim de 42.426,77 punts i d’aleshores ençà acumula una correcció de més del 25%. La resta dels principals mercats asiàtics també han registrat caigudes significatives avui. L’índex Taiex de la borsa de Taiwan ha tancat la sessió amb una caiguda del 8,35%, i el selectiu Kospi de Corea del Sud ha baixat d’un 8,77%.

L’índex Hang Seng de la borsa d’Hong Kong perdia un 1,46% i el selectiu de la borsa de Xang-hai un 1,54%.

El vermell s’estén per les borses europees

La majoria de les borses europees s’han deixat arrossegar per l’espiral negra de les borses asiàtiques. L’Íbex ha obert la jornada amb una caiguda del 2,5% i ha arribat a perdre un 3%. Tots els valors cotitzen en vermell. El sector bancari ha encapçalat el mals resultats amb Unicaja, superant per moments un enfonsament del 5%; i el Santander, BBVA i Sabadell han retallat prop del 4%. Grífols ha anotat també un retrocés superior al 5%, al començament de la sessió.

El vermell també marca amb força els resultats dels principals índexs europeus. El Dax alemany ha registrat una caiguda del 3%, el CAC francès d’un 2,9%, l’Euro Stoxx 50 d’un 2% i el Mib italià d’un 4%.

La presidenta de Junts, Laura Borràs, ha preguntat al PSC què farà Salvador Illa si Carles Puigdemont és detingut en el seu retorn a Catalunya. “Què farà Illa si el president Puigdemont és detingut en el seu debat d’investidura perquè els jutges no apliquen una llei que ha aprovat el seu partit i el seu govern?”, ha dit en una entrevista a Catalunya Ràdio.

Si bé ha evitat respondre com s’hi hauria de respondre, la també ex-presidenta del Parlament ha avisat que aquest fet no “rebentaria” la investidura, sinó que “rebentaria la democràcia espanyola”, perquè “confirmaria que el poder judicial actua al marge del poder legislatiu, sense que aquest hagi fet grans escarafalls”.

"La detenció de Puigdemont rebentaria la democràcia espanyola perquè confirmaria que el poder judicial actua al marge del legislatiu." @LauraBorras, presidenta de Junts, al #MatíCatRàdio https://t.co/H0Mr11r6y1 pic.twitter.com/T85BUlct8x

— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) August 5, 2024

Borràs ha situat el retorn de Puigdemont com una qüestió “absolutament nuclear, delicada i de màxima importància” i ha assegurat que no es deixarà detenir, en resposta a la secretària general d’ERC, Marta Rovira. “Ell torna a un estat que el seu parlament ha aprovat una llei impulsada pel govern del mateix color polític que ara vol accedir a la presidència de la Generalitat”, ha reblat.

Pel que fa al paper del president del parlament, Josep Rull, ha assenyalat que ha estat clar que no permetrà la detenció del president i s’ha mostrat convençuda que prendrà decisions “amb un altíssim sentit institucional”.

El triatleta suís no ha competit avui en el triatló mixt dels Jocs Olímpics de París arran d’una infecció estomacal. La delegació suïssa assegura que és “impossible de dir” si la infecció gastrointestinal d’Adrien Briffod està relacionada amb la mala qualitat del riu Sena, on va competir ara fa uns dies.

La competició de triatló es va ajornar vint-i-quatre hores arran de la pluja intensa a la capital francesa, que van fer empitjorar considerablement la qualitat de l’aigua del riu. Durant la prova, Briffod va passar 21 minuts i mig dins de l’aigua, que és el temps que va tardar a cobrir l’1,5 quilòmetres de la secció de natació.

Alex Yee, Hayden Wilde i Léo Bergere van acaparar els titulars perquè es van emportar les medalles, però, poc després, el canadenc Tyler Mislawchuk també va ser notícia, tot i que va acabar novè. El motiu? Va vomitar una desena de vegades durant la prova després de nedar al Sena.

Ahir, la premsa belga va informar que la triatleta Claire Michel és hospitalitzada d’ençà de divendres per una infecció causada pel bacteri escheríchia coli. Arran d’això, l’equip belga ha decidit de no participar en la prova mixta d’aquest matí.

Avui, 5 d’agost de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Puigdemont torna de manera imminent: del paper dels Mossos a la presó, què pot implicar? 
• L’extrema dreta desencadena un cap de setmana carregat de violència al Regne Unit 
• L’hora de mirar endavant: sis propostes I Editorial de Vicent Partal 
• La manca d’humor dels messies I Mail obert de Joan Ramon Resina 
• Ferran Lupescu: “No pots fer servir la terminologia de l’enemic!” 
• Cinc dones afganeses participen en els jocs malgrat l’oposició del règim talibà 
• No confonguem “res” i “gens” I Article de Jordi Badia 
• Vi Acrollam blanc, la Mallorca més mediterrània 
• Les temperatures a l’Antàrtida es disparen 28 graus en una onada de calor persistent 
• Esplendorós cinquantè aniversari dels Blues Brothers I Article de Xavier Montanyà

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

 The Washington Post · Niha Masih, Ben Brasch, Adela Suliman, Dan Rosenzweig-Ziff

 

LONDRES. Les manifestacions d’extrema dreta i grups anti-immigració per tot el Regne Unit han derivat aquest cap de setmana en greus episodis de violència, incloent-hi enfrontaments amb la policia antiavalots davant d’un hotel que allotja sol·licitants d’asil. La violència ha arribat com a reacció a una mentida difosa per les xarxes socials sobre l’autor d’un apunyalament massiu que va matar tres nenes en una classe de ball temàtica sobre Taylor Swift la setmana passada. El primer ministre Keir Starmer ha condemnat l’episodi que ha qualificat de “delinqüència d’extrema dreta”. “Que no hi hagi dubte, tots aquells que han participat en aquesta violència s’enfrontaran a la força de la llei,”ha dit Starmer en un discurs diumenge a la tarda.

Les manifestacions organitzades per grups d’extrema dreta després de l’apunyalament a Southport, al nord-oest d’Anglaterra, han tingut lloc en ciutats de tot el país dissabte i diumenge, en algunes de les quals hi ha hagut enfrontaments amb manifestants antifeixistes.

La policia ha arrestat més de 100 persones durant el cap de setmana en diverses zones d’Anglaterra, incloses les grans ciutats de Hull, Liverpool i Bristol. La ministra de Policia, Diana Johnson, en una entrevista diumenge amb Sky News, ha descrit la violència com a “desordre criminal” i ha definit les persones que hi participen com a “brètols.”

Interior d’una biblioteca pública de Liverpool, cremada pels manifestants (Fotografia: EFE)

A Rotherham, diumenge, manifestants anti-immigració van atacar un Holiday Inn Express que allotjava sol·licitants d’asil. Els manifestants d’extrema dreta van llençar maons i cadires a l’hotel, trencant algunes finestres i portes de vidre i es van enfrontar amb la policia antiavalots, amb un home fotografiat llançant un extintor a un grup d’oficials amb escut.  Ningú a l’hotel va agafar el telèfon diumenge, i la policia de Rotherham no va respondre immediatament a una sol·licitud de comentari.

L’onada de manifestacions violentes va començar després d’un atac amb ganivet dilluns a Southport on un individu va matar tres nenes i va ferir diverses altres persones, inclosos dos adults. La policia va acusar un jove de 17 anys d’assassinat i intent d’assassinat, sense nomenar-lo inicialment perquè és menor d’edat. Però al cap de poques hores  va començar a circular informació falsa que afirmava que l’atacant era un immigrant musulmà que estava al país il·legalment i que havia estat en llistes de vigilància. La mentida va ser amplificada per figures destacades de l’extrema dreta, especialment a través de X, la xarxa abans coneguda per Twitter.

Hope Not Hate, una organització que monitora grups extremistes d’extrema dreta, va dir que tot i que aquests esdeveniments no van ser planificats per una única organització d’extrema dreta, han estat promoguts i ajudats per figures conegudes de l’extrema dreta.

Els disturbis van començar poc després de l’apunyalament de dilluns. Dimarts a la nit, després que Southport fes una vigília pública pacífica, els manifestants van llençar pedres a la policia mentre trencaven les finestres d’una mesquita i incendiaven una furgoneta de policia.” La policia va vincular els manifestants a l’English Defense League, una organització il·legalitzada d’agitadors anti-Islam i hooligans del futbol.

Més protestes violentes van ocórrer dimecres a la nit a ciutats i pobles com Londres, Hartlepool, Manchester i Aldershot. A Londres, més de 100 persones van ser arrestades a prop de Downing Street, on treballa i resideix el primer ministre.

Dijous, un jutge va decidir aixecar l’anonimat del sospitós, per frenar els disturbis causats per la mentida sobre la identitat del demandat. El sospitós, Axel Rudakubana, va néixer al Regne Unit, concretament a Gal·les, de pares originaris de Ruanda.

Conferència de premsa del primer ministre Keir Starmer, condemnant la violència desencadenada per l’extrema dreta. (Fotografia de Laura Zapata).

Andrew Chadwick, professor de comunicació política a la Universitat de Loughborough, que investiga la difusió de la desinformació en línia, ha explicat al Post que una piulada viral que compartia desinformació sobre el sospitós després de l’atac semblava haver estat “deliberadament fabricada per generar hostilitat cap a les minories ètniques i els immigrants.” La mentida es va difondre ràpidament en línia enmig de les  fortes emocions causades per l’atac, i perquè les restriccions de contingut a X s’han relaxat des que va ser adquirit per Elon Musk el 2022.

Starmer, que ha visitat Southport en els darrers dies, ha advertit a les empreses de xarxes socials que han de respectar les lleis que prohibeixen la incitació a la violència en línia, afegint que els disturbis van ser “clarament impulsats per la campanya d’odi de l’extrema dreta.”

La crítica als incidents ha estat contundent des de la classe política, superant les línies divisòries de partit. Rishi Sunak, líder del partit conservador de centredreta a l’oposició, va dir que els actes violents no estan relacionats amb l’apunyalament de la setmana passada i que els perpetradors “hauran de fer front a tot el pes de la llei.” “Les escenes impactants que estem veient als carrers de la Gran Bretanya no tenen res a veure amb la tragèdia de Southport”, va publicar Sunak a X.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’humor és arma dels febles i consol dels impotents. No hi ha res com riure’s dels tirans per a sentir-se alliberat en l’esperit. Potser és perquè se senten forts que els tirans no riuen. Franco, de qui circulaven tota mena d’acudits, no reia mai. Tampoc no reien Hitler i Stalin, com no riuen Putin, Xi Jinping, Kim Jong-un, Erdogan o Donald Trump. Les invectives de Trump poden fer gràcia als seus seguidors, però no són gracioses. Ni iròniques. La ironia és un estri massa alambinat per a aquests messies. I perillós, car més que no pas l’humor, la ironia és la llavor de l’escepticisme i l’escepticisme és l’escola de la desafecció. I allò que més temen i en conseqüència més odien els conductors de masses és la incredulitat, perquè hi veuen, correctament, el germen de l’oposició.

Per a entendre com batega una societat no cal anar a les teories sociològiques corrents i menys encara a les ficcions del sistema polític. Una societat s’explica millor per la conducta condicionada de les majories. Que el comunisme era una fe basada en la suggestió de masses més que en la convicció individual, ho demostra el seu declivi d’ençà que desaparegueren els suports externs de la doctrina: els comitès centrals, els predicadors, els llibres sagrats dels seus “filòsofs”. Avui el mètode “científic” amb què el partit determinava infal·liblement el “progrés” de la història vers el triomf “inevitable” de la “raó” ha perdut credibilitat perquè ha cessat l’exercici del poder i, alhora, el magnetisme de la gestualitat i la força de la imitació, que feren molt més per reclutar gent de la meva generació que no pas les lectures canòniques del marxisme-leninisme. Deia Pascal que per a esdevenir creient cal començar prenent aigua beneïda. Pascal era un conductista avant-la-lettre. Doncs bé, trobem el mateix procés d’inducció en el capitalisme, encara que aquest sistema declaradament irracional –la mà oculta del mercat– es basi en l’instint natural d’adquisició i competició.

El darrer any d’educació secundària, que vaig cursar en una escola pública de l’estat d’Ohio, la direcció ens va reunir els estudiants sèniors per escoltar la conferència d’un prohom de negocis, un capitalista amb tots els ets i uts. D’aquestes conferències d’orientació laboral, jo mateix n’he organitzades per als doctorands dels programes de literatures estrangeres a Stanford. Però aquella a l’institut d’Ohio no oferia cap orientació de sortides laborals; el to era cruament adoctrinador, d’afirmació del sistema. En anglès d’aquesta mena d’al·locucions se’n diu pep talk. L’home feia estona que desbordava l’optimisme agressiu del babbitisme, quan s’aturà enmig del discurs i, assenyalant-me entre el públic, em posà d’exemple de fracassat per a la resta d’estudiants. Amb terminologia característica de Trump em titllà de loser, de perdedor, quan encara, com qui diu, tot just sortia de l’ou. A disset anys, ésser assenyalat d’aquesta manera és lleugerament humiliant, però els menyspreu era recíproc. Aquell home, que no em coneixia de res, havia triat infal·liblement l’únic estudiant estranger de la sala. Sens dubte havia detectat l’escepticisme en el meu rostre i en treia l’única conclusió possible dins l’univers en què l’èxit l’exemplificava ell.

Si el pronòstic s’ha complert depèn, suposo, del marc de valors pel qual hom es regeix. Quan vaig acabar la llicenciatura em van oferir una feina al gran món de les finances a Nova York. No vaig trigar ni un minut a rebutjar l’oferta. Loser, d’acord amb el model del predicador d’Ohio. Al capdavall, tota vida acaba en fracàs, si es jutja amb el criteri dels ideals que acaronava. En aquest sentit, i potser sols en aquest, l’humor i la ironia poden redimir una mica. Tanmateix, hi ha una diferència categòrica entre el conformisme irreflexiu dels Babbitt i la “presa de consciència” dels paladins de la dialèctica de la raó revolucionària. És la diferència en cost humà d’una ideologia i de l’altra; ço és la diferència entre ser exclòs dels avantatges materials de la convenció dintre d’un sistema emmenat per l’egoisme i ser subjugat físicament i mentalment en nom de la utopia. Dels avantatges materials és possible prescindir-ne triant una forma de vida poc convencional. És l’opció cínica davant l’epicúria. De la utopia no és possible escapar-ne sense esdevenir enemic del sistema, car enemic és qui no se subordina a la raó. I aquest és, per definició, víctima o de prejudicis –de classe, de gènere, de raça, de preferència sexual, de sigui quin sigui el dogma vigent– o d’alguna feblesa mental, que ha de ser tractada amb teràpia o reeducació.

Si en la versió “capitalista” del conformisme l’humor serveix de vàlvula d’escapament, com ho demostra el fet que el personatge de Sinclair Lewis esdevingués un paradigma d’allò que la cultura americana té de més vulgar i irrisori –una mena de senyor Esteve sense el matís afectiu de Rusiñol–,  en la versió “dialèctica” l’humor o no hi és o esdevé clandestí. A un messies, deia Czesław Miłosz, hom no el pot vèncer amb arguments de sentit comú. Tampoc amb sarcasmes. Un Messies clavat a la creu pot ser motiu d’escarn, però d’això a vèncer-lo hi va tota la història d’Occident. El perill dels messies no és sols que arrosseguen les masses fins on no les duria mai la reflexió, sinó que pel camí poden convertir la raó en una trampa en què l’instint de llibertat mou la cua revolucionària com un ratolí amb el cap travat.

El president Carles Puigdemont és a punt de tornar de gairebé set anys d’exili. Tornarà per assistir a la sessió d’investidura al Parlament de Catalunya del candidat socialista Salvador Illa. Encara ara la data de la investidura és incerta, i tant pot ser a final d’aquesta setmana com la setmana vinent. En tot cas, Puigdemont ha reafirmat que hi anirà, tot i l’ordre de detenció que el jutge Pablo Llarena manté vigent contra ell. Perquè es nega a amnistiar-lo del delicte de malversació pel qual el persegueix, malgrat la llei que fa gairebé dos mesos va entrar en vigor. La incògnita és, doncs, si podrà arribar efectivament a la seu del parlament o bé serà detingut abans, i en quin moment pot passar això. Puigdemont mateix n’assumeix el risc: “Sé que el meu retorn pot comportar la detenció i l’ingrés a la presó, qui sap per quant de temps”, deia en la carta que va publicar dissabte sobre el seu retorn.

Tampoc se sap com tornarà, per quin mitjà i per quin camí, ni si ho farà el mateix dia del debat parlamentari o bé algun dia abans. La més que possible detenció de Puigdemont, o l’intent de detenir-lo si arribés a entrar al parlament, pot alterar del tot la investidura, i la possibilitat d’una suspensió és damunt la taula del president de la cambra, Josep Rull, i de la diputació permanent, que, amb majoria de PSC, ERC i comuns, té el control del calendari fins el 15 d’agost.

Les instruccions internes dels Mossos

Però la primera qüestió és què pot passar quan travessi la frontera. Hi ha un risc de detenció imminent. Amb l’ordre de detenció activa, qualsevol cos policíac el pot detenir, inclosos els Mossos d’Esquadra, que disposen, d’ençà de l’entrada en vigor de la llei d’amnistia, d’una instrucció interna del comissari en cap, Eduard Sallent, que s’hi refereix. Sallent ve a dir a tots els agents que si es troben amb Puigdemont, abans de prendre cap decisió, es posin en contacte amb la prefectura, és a dir, amb la direcció operativa del cos que encapçala ell mateix. 

“L’entrada en vigor de la llei podria comportar que en determinats supòsits se suscitessin dubtes sobre la seva aplicació en l’exercici de l’activitat operativa, com podrien ser els casos, per exemple, d’haver de donar compliment a determinades ordres administratives o judicials”, diu l’ordre del comissari en cap, que encara avui es manté vigent. “Es fa avinent a totes les unitats i membres del cos de Mossos d’Esquadra concernits que quan es tingui coneixement, per raó de l’exercici de la seva funció policial, de qualsevol fet o acció que sigui susceptible d’enquadrar-se en l’àmbit objectiu per la llei orgànica d’amnistia ho han de comunicar a la Prefectura de Policia”, que “farà les comprovacions […] amb els òrgans administratius, judicials o comptables competents […], i de manera subsegüent es realitzaran les comunicacions i s’adoptaran les ordres pertinents.”

La Prefectura es va posar en contacte amb l’entorn de Puigdemont per disposar d’informació sobre el pla de retorn, però no se’n va sortir: fonts pròximes al president van confirmar a VilaWeb aquests intents, i que la resposta als Mossos fou que no compartirien cap mena d’informació mentre fos vigent l’ordre de detenció.

Mobilització de suport al president i intent de detenció

És probable que siguin els Mossos qui detinguin Puigdemont, però tot dependrà del lloc, del moment i, sobretot, de les circumstàncies. Perquè es poden trobar amb una mobilització que acompanyi Puigdemont, i això en podria dificultar –o fins i tot impedir– la detenció. Partits i entitats independentistes fa setmanes que es preparen per aquest retorn i la possible detenció del president, molt especialment Junts per Catalunya, que tenia en avís tots els quadres del partit de feia setmanes per si s’havien d’activar a començament d’agost; l’Assemblea Nacional Catalana, que, a més d’haver fet preparatius previs per una operació retorn, ja ha fet una crida pública a ser a punt el dia de la investidura d’Illa, i el Consell de la República.

Els agents –segons les instruccions que rebin de la direcció del cos– hauran de decidir què fan, tenint en compte que, segons la llei, s’han de guiar pels criteris de congruència, oportunitat i, sobretot, proporcionalitat. Què podrien fer els agents si es trobessin amb una gran concentració de manifestants que impedeixen de detenir Puigdemont? El codi ètic dels Mossos d’Esquadra desenvolupa els principis d’actuació que ja esmenta la llei espanyola de forces i cossos de seguretat de l’estat. Diu que “cal valorar la conveniència d’actuar en el moment i en l’espai propici per tal que no ocasioni un mal més greu del que es vol evitar”, i que cal “adequar i aplicar de forma gradual l’ús de la força o del mitjà de defensa en funció del tipus i la gravetat de l’agressió que es vol neutralitzar”.

La decisió, tenint en compte les circumstàncies, serà a les mans de Sallent i la direcció dels Mossos. I això sense descartar pas que hi pugui haver la participació de la Guàrdia Civil o de la policia espanyola. El jutge Llarena podria comissionar aquests cossos perquè fessin la detenció i empressin mètodes més expeditius o agressius. La defensa de Puigdemont n’ha valorat totes les opcions. Però sigui quin sigui el cos policíac que el detingui, Puigdemont serà traslladat en primera instància davant el jutge de guàrdia de l’indret on s’hagi practicat la detenció. 

Les primeres hores d’una possible detenció

És previsible que Puigdemont presenti un habeas corpus al jutge de guàrdia, que l’haurà de revisar de seguida, i en tot cas abans de vint-i-quatre hores. Es tracta d’un procediment pel qual pot al·legar que és víctima d’una detenció il·legal, i el jutge que el té en custòdia ha de revisar les circumstàncies de la detenció i si s’ajusta a dret. Puigdemont pot al·legar que el jutge que ha emès l’ordre no és competent i no ho pot fer, i sobretot que hi ha una llei espanyola en vigor que diu que l’ordre de detenció s’hauria d’haver aixecat i, tanmateix, roman vigent; que s’ha incomplert la llei i que se li vulneren drets fonamentals… 

Quan Clara Ponsatí va tornar de l’exili el març de l’any passat i fou detinguda i traslladada davant del jutge de guàrdia, també va invocar l’habeas corpus, com a membre del Parlament Europeu que era en aquell moment, però li fou denegat. Ara l’amnistia introdueix un element diferent molt significatiu, però també és probable que l’habeas corpus de Puigdemont sigui desestimat. En aquest cas, el jutge de guàrdia es posarà en contacte amb Llarena per informar-lo de la detenció, i el jutge del Suprem decidirà aleshores què voldrà fer: si li voldrà prendre declaració per videoconferència, o si n’ordenarà el trasllat a Madrid perquè hi declari. El seu advocat, Gonzalo Boye, està convençut que serà així. 

Trasllat a Madrid i presó?

I seria tan bon punt comparegués davant el jutge que Llarena podria empresonar Puigdemont, gràcies a Vox. És segur que el partit d’extrema dreta, que exerceix d’acusació popular en la causa especial al Suprem contra el Primer d’Octubre, demanaria mesures cautelars contra el president, i concretament la de presó provisional. Llarena no pot empresonar Puigdemont si no li demana cap acusació: ni la fiscalia ni l’advocacia de l’estat és previsible que li ho demanin, però Vox, sí, i n’hi hauria prou per a prendre la decisió, amb l’argument del perill de fuga, del risc de destrucció de proves o bé de reiteració delictiva, o tots tres alhora. Tot i que cap d’aquests supòsits no hi sigui, ara mateix. El magistrat emèrit del Tribunal Suprem José Antonio Martín Pallín ho veu clar que en el cas de Puigdemont, i per això afirma que Llarena no hauria d’empresonar-lo, perquè, si no, cometria un delicte. 

Però és ben probable que el tanqués a la presó. En aquest cas, Puigdemont podria recórrer contra la decisió davant el Tribunal Suprem mateix, que hauria de decidir si reconsidera l’empresonament. En cas contrari, s’obriria l’opció de presentar un recurs d’empara amb mesures cautelars al Tribunal Constitucional espanyol. Però és una incògnita el temps que trigaria a resoldre la petició de cautelars perquè fos alliberat immediatament: tot depèn de la prioritat que li donessin la major part dels magistrats del tribunal i, particularment, el president, Cándido Conde-Pumpido. Sempre, és clar, tenint en compte que el fet que un recurs d’una persona privada de llibertat hauria de tenir un tracte preferent. 

Mentre el Suprem, primer, i el Constitucional, després, no resolguessin els recursos de Puigdemont, el president romandria a la presó. I això, en principi, es podria allargar durant setmanes o mesos, segons Boye. 

I si arriba al parlament?

Una altra cosa seria que Puigdemont pogués arribar, fos com fos, al Parlament de Catalunya sense haver estat detingut. Ell mateix va expressar, ja durant la campanya, que estava preparat tant pel possible intent de detenció com perquè no se’n sortissin. I ell mateix va arribar a dir que, en aquest cas, la policia no el podria detenir. Perquè l’edifici és inviolable i perquè el protocol de seguretat de la cambra aprovat l’agost del 2017 així ho estableix. 

“La policia, mentre jo en sigui president, no entrarà al parlament a detenir ni a retenir ningú. I si ho volen fer, el primer a qui hauran de detenir és a mi mateix!”, va dir el president de la cambra, Josep Rull, ara fa un mes. Què passaria si els agents d’un cos o força de seguretat es presentessin al parlament per detenir Puigdemont? Tal com va avançar VilaWeb, el protocol de seguretat estableix que Rull ha de ser informat per autoritzar-ne l’entrada o no. Primer, els agents s’han d’identificar davant els Mossos d’Esquadra destinats al parlament. Després, hi han d’intervenir l’uixer encarregat d’identificació i el responsable de seguretat, que ha de demanar la resolució judicial als agents. A més, la cap del Departament d’Infraestructures, Equipaments i Seguretat ha d’assistir el secretari general de la cambra, que és qui ha d’informar el president del parlament perquè autoritzi o no l’entrada dels agents a l’edifici.

El protocol inclou unes notes jurídiques que adverteixen que els diputats autonòmics tenen una immunitat parcial. Tan sols poden ser detinguts “en cas de delicte flagrant”. Per aquesta raó, s’hi afirma: “No es pot accedir a la pretensió de la policia d’entrar a practicar la detenció d’un diputat.” I hi ha una altra excepció: sí que s’hi pot detenir un diputat en cas que el tribunal competent n’acordi la presó provisional i l’ordre no sigui atesa voluntàriament. Però cap d’aquestes no seria la situació de Puigdemont.

El president del Primer d’Octubre és a punt de tornar després de set anys d’exili, i aquestes hores vinents sabrem com i quan, i les conseqüències que tindrà.

“—Hi ha cent sis milles fins a Chicago, el dipòsit és ple, tenim mig paquet de tabac, és de nit i portem ulleres de sol.
—Fot-li.”

Aquestes paraules de Dan Aykroyd i John Belushi són un moment clau de l’estratosfèric film The Blues Brothers (1980). Crec, sincerament, que qui no ha començat una aventura invocant aquestes santes paraules, almenys una vegada o vint a la vida, mai no ha viscut l’aventura.

En els seus temps, va ser una de les cintes més cares de la història (equiparable a Apocalypse now, de Coppola i Tauró, de Spielberg), amb centenars de cotxes de policia estimbats, helicòpters esclatats, edificis destruïts, multituds d’extres, complexes escenes d’alt risc i un consum incommensurable de tabac, alcohol i drogues. Els Blues Brothers van crear expectació des del primer dia de rodatge, i van causar, més tard, una immensa allau planetària de rialles, ball i diversió.

Aquell film va ser una enorme reeixida comercial popular, pioner d’un nou gènere cinematogràfic, la comèdia musical d’acció. Els protagonistes tenien la missió divina d’ajudar econòmicament les monges del seu orfenat i, de passada, recuperar i reivindicar les més grans estrelles del rhythm & blues negre que, els anys setanta, començaven a ser marginats pel mercat. Parlem dels grans entre els grans: Aretha Franklin, Ray Charles, John Lee Hooker, James Brown, Cab Calloway… Tots ells van participar entusiasmats en el rodatge. Les seves brillants aparicions ja formen part de la història de la música. I del cinema. Cal dir, en justícia, que, gràcies al rescat dels Blues Brothers, les seves carreres musicals van remuntar i es van tornar a situar en els primers llocs de les llistes d’èxits internacionals.

Tots els artistes del programa Saturday Night Live amb el president Gerald Ford, a qui Chevy Chase imitava de meravella.

The Blues Brothers, que en espanyol els traductors van batejar amb el ridícul títol de Granujas a todo ritmo, va ser un dels films més aclamats i celebrats del segle XX. L’eclosió d’un gènere, la comèdia musical d’acció, que només podia haver nascut als EUA dels anys setanta, de la mà de dos individus genials, estranys i únics que, quan es van trobar, es van entendre a la perfecció des del minut zero.

Tots dos van viure una amistat i una complicitat artística i humana d’absoluta compenetració. O de comunió, en podríem dir, per seguir-los la broma divina. Després d’anys de circular i ensopegar, l’un partia del Canadà (Aykroyd) i l’altre de Chicago (Belushi), per les carreteres secundàries més atrotinades del món de l’espectacle, van acabar xocant de cara amb totes les seves forces i energies en una cinta trepidant que avui ja és un clàssic.

Si el film va veure la llum l’any 1980, els seus autors i protagonistes, Dan Aykroyd i John Belushi –els germans Elwood i Jake, els Blues Brothers– van néixer una nit d’inspiració del 1974, al plató del programa de televisió Saturday Night Live. Tots dos hi col·laboraven de feia temps, hi actuaven i escrivien gags, feien imitacions, i van escriure i interpretar algunes memorables seccions de brutal sàtira política que ja formen part dels annals de la més bona, més intel·ligent i més audaç crítica política que mai s’hagi fet a la televisió, juntament amb els Monty Python, els seus companys d’armes de l’altra banda de l’Atlàntic.

La ‘Toga party’ de ‘Desmadre a la americana’ (1978), amb John i Judy Belushi. Crònica del naixement dels Blues Brothers

Una nit del 1974, John i Dan van inventar la parella dels Blues Brothers. A tots dos els tornava bojos el rhythm & blues. En col·leccionaven els discs antics com si fossin joies de valor incalculable. Tots dos havien intentat des de petits de formar una banda, sense gaire reeixida. Ara, en trobar-se, es veien amb prou forces per a fer realitat els seus somnis infantils. I de reivindicar la música que els agradava, la dels negres, que feia ballar i divertir-se milions de persones, perquè sí i contra tot i contra tothom.

La vestimenta va ser el primer pas per a definir-se. Una declaració d’intencions en clau. Vestits negres i corbates a joc amb els barrets i les Ray-Ban negres. I un Dodge Monaco del 1967, pintat de negre per ells mateixos. Tot tenia un significat. Els vestits negres eren copiats de Lenny Bruce. “Sempre has de portar vestit i corbata, paio, per enganyar la gent seriosa”, deia Dan. A més, com deia B. B. King, en aquells temps d’agressiu racisme blanc, quan els músics negres viatjaven pel país “havien d’anar vestits com si anessin al banc a demanar un crèdit”, per evitar l’assetjament racista.

Les ulleres de sol tenien més a veure amb dissimular els ulls irritats per les drogues i les ressaques matinals, que no amb el racisme habitual de la societat nord-americana en aquelles èpoques pre-trumpistes que avui no semblen tan llunyanes. Llàstima que nosaltres ja no tenim la força dels Blues Brothers.

Però, en realitat, qui eren aquells dos tipus inventats? D’on venien? Mentre intentaven formar la banda, ells dos els definien amb aquestes paraules: “Són dos músics de blues molt trinxeraires que porten ulleres de sol nit i dia. Eren orfes i no donaven ni un duro per ningú. Vivien en un quarto petit, brut, fosc i barat, al costat de les vies del metro elevat, al centre de Chicago. Conduïen un cotxe vell de la policia estatal d’Illinois.” Al film que en un futur rodaran, quan entren al tenebrós piset, Jake demana al seu germà cada quant passen els trens per la finestra. “Tan sovint, que al final gairebé ni te n’adones”, li respon Elwood.

John Belushi i Jane Curtin, en un esquetx del Saturday Night Live. La nit del part

El 22 d’abril de 1978 van aparèixer en públic, per primera vegada a la televisió, en tota la seva esplendor. En els minuts previs al començament del Saturday Night Live, Dan Aykroyd, llarg i prim, de vint-i-cinc anys, al seu camerino, s’ajustava fins al mínim detall la disfressa d’Elwood Blues. Com si fos un dandi. Mentrestant, al camerino del costat, John Belushi, de vint-i-nou, es convertia en Jake Blues, un pam més baix i força més gras, menys elegant i més atrotinat tot ell.

Uns segons més tard, al plató, el pianista del programa, Paul Shaffer, donava “la benvinguda a Joliet Jake i el seu sigil·lós germà, Elwood, els Blues Brothers!”.

“L’altra nit vaig anar de farra”, va grunyir John. “Vaig estar mamant i vaig enganxar una trompa de categoria.” Així començava “Hey Bartender”. El públic, i els mateixos guionistes del programa, no sabien si allò era un sketch o una actuació musical de debò. Si era una cosa seriosa o era una sàtira.

John Belushi i Carrie Fisher, en una escena del film.

Sense immutar-se, John, suant com un porc, va arquejar la cella esquerra, es dirigí al centre de l’escenari, va fer espetegar els dits, i es va marcar un ball molt concentrat, seguint els sons de la melodia de l’harmònica Hohner Special 20 del seu germà. Quan acabava el solo, John va tombar en cercle unes quantes vegades per enxampar el micro just en començar la segona estrofa.

El públic al·lucinava. Ja començaven a veure que els Blues Brothers no eren cap broma. Allò anava de debò. Almenys, per als dos germans. Quan la cançó va acabar, John va udolar les darreres paraules: “Un, dos, tres, quatre canyes de cervesa!”. Mentre els músics allargaven la nota final, va agafar el micròfon i va deixar anar un crit cavernícola. El públic va aplaudir entusiasmat. Jake i Elwood es van mirar de reüll. Allò era només el començament. Prepareu-vos, que la festa tot just ha començat. Vegeu una versió de “Hey Bartender” de pocs mesos després:

Aquest episodi històric el relata a The Blues Brothers. Granujas a todo ritmo (Libros del Kultrum, 2024) el periodista Daniel de Visé, guanyador d’un Pulitzer i autor de reportatges d’investigació que, en dues ocasions, han aconseguit l’alliberament de condemnats a cadena perpètua per error.

El seu treball d’investigació sobre els Blues Brothers ha comptat amb el suport i el vistiplau entusiàstic de Dan Aykroyd i Judy, la vídua de Belushi. De Visé venera la música de jazz i el R&B, probablement més que els mateixos Blues Brothers. És autor de la biografia B.B. King, rey del blues (Libros del Kultrum, 2023).

De fet, va ser per culpa de B.B. King que ell aterrés al món dels Blues Brothers. En el procés d’investigació del llibre i la vida del músic, De Visé es va preguntar per què B.B. King no havia actuat al film d’Aykroyd i Belushi. Va telefonar al director John Landis que, amablement, el va posar en antecedents, i li va despertar el verí periodístic per a investigar tot allò que havia dut a la gestació d’un gran film clàssic, què hi havia al voltant dels protagonistes i de l’època.

Un esclat brutal, insòlit, de genialitat humana desbocada, salvatge, però pensada, escrita i calculada fins als més mínims detalls. Encara que després tots els plans prevists se n’anessin en orris a causa de la dèria improvisativa i anàrquica dels dos personatges.

El director John Landis amb Dan Aykroyd, durant la filmació. La crònica d’una amistat èpica

El treball de De Visé és una minuciosa, rigorosa i intensa reconstrucció periodística, gairebé mes a mes, de la carrera d’ells dos. D’on ve cadascun, com es van formar en la vida i en els escenaris, fins el moment en què es troben, cosa inevitable, i del xoc esclata un volcà de genialitat, humor i rebel·lia, i unes ganes insaciables de diversió i de viure la vida trencant tots els dics de contenció.

L’autor no oblida creuar les seves trajectòries vitals amb la d’un tercer personatge, imprescindible i decisiu en la seva història, el director de cinema i productor John Landis, sense el qual mai no s’hauria pogut rodar un film tan boig i tan genial.

Com a bon periodista, a partir dels dos protagonistes, l’autor s’endinsa en les profunditats de l’època i en fa una crònica exhaustiva, potser sense pretendre-ho del tot. Al llarg del relat, anem descobrint la radiografia de l’evolució en aquells anys del món de l’escena alternativa de Los Angeles, San Francisco, Chicago i Nova York. Des dels còmics i imitadors, el jazz i la música d’avantguarda, fins a les crítiques satíriques més afilades a temes socials i polítics de l’època, com ara la guerra del Vietnam, Nixon, Kissinger, el cas Watergate i el moviment pels drets dels negres.

Dan Aykroyd, vestit de policia de Chicago, davant el taüt del seu germà.

El salt dels escenaris als platós televisius de tots aquells actors, còmics i artistes joves va ser una veritable revolució. Així ho explicava, a la perfecció, l’any 1975, Tom Shales, el crític de televisió de The Washington Post:

“Saturday Night Live a l’NBC pot presumir de ser la sàtira més espontània de la televisió comercial, però el programa, en si mateix, és més que això. És probablement la primera sèrie de la cadena produïda per i per a la generació de la televisió, aquells bebès de finals de la guerra i de la postguerra que foren els primers a tenir un televisor com a mainadera. La caixa tonta els encantava als anys cinquanta, la van avorrir als seixanta, i, ara, als setanta, intenten de prendre’n el control”.

Avui a YouTube es poden visionar les proves de selecció que van fer els dos artistes per entrar a Saturday Night Live. John Belushi, amb una espectacular imitació de Marlon Brando, primer a la Llei del silenci i després a El padrí, el qual, juntament amb Joe Cocker, era un dels seus grans èxits paròdics. I Dan Aykroyd, amb una impressionant exhibició de personatges i accents nord-americans diversos.

Aretha Franlkin, en l’escena en què interpreta “Think”. L’autodestrucció de John Belushi

Belushi era una força vital imparable, insaciable, infinita. En vaig parlar fa uns quants anys. Desapareixia dels platós i dels escenaris per anar a aconseguir marihuana o cocaïna, allà on fos. Saquejava la cuina i el bar del seu amic Spielberg o acabava dormint al sofà d’un desconegut de qualsevol raval. Li van posar guardaespatlles i agents personals especials perquè el controlessin, però era impossible. Ell sempre aconseguia escapolir-se i desaparèixer per acabar fent el que volia o necessitava: beure, divertir-se i drogar-se. Era part important de la seva vida. La seva dona, Judy, i els seus amics estaven cada dia més alarmats.

L’any 1976, pressionat per la cada dia més espantada Judy, John va acceptar d’anar a la consulta d’un metge especialista en addiccions a Nova York. El doctor li va demanar sinceritat i l’artista va respondre amb una petita llista que, per regla general, en aquests casos, sempre sol ser molt més petita que la llista real:

“Tres paquets de tabac diaris. Addicció a la cocaïna. Addicció als barbitúrics. I a les amfetamines. Dosis regulars de mescalina.

El metge li va advertir que havia de deixar-ho.

—Proporciono molt de plaer a molta gent, es queixà John. Per què no puc obtenir una mica de plaer per a mi?
—Perquè el matarà.
—Tota la meva vida està essent dirigida, digué John. Em marquen els horaris i jo he de ser allà on m’ordenen.

La cocaïna li donava energia. Els barbitúrics l’ajudaven a dormir. El metge li va recomanar d’anar a un psiquiatre. John va respondre que estava massa ocupat.”

Va haver-hi intents, molts intents de deixar-ho, de moderar-se, però la seva ment accelerada i pressionada per ser sempre més genial i més bo, patia la tortura de la fama. Només la droga l’ajudava una mica.

James Brown interpreta el sermó del reverend baptista Cleophus James.

Repeteixo, per acabar, i en homenatge, el que vaig escriure jo aquí fa uns anys:

“El 5 de març de 1982 es va trobar mort el cos de l’actor John Belushi al seu bungalou del luxós hotel Chateau Marmont de Sunset Boulevard, Los Angeles. Tenia trenta-tres anys. L’última xuta de speedball, barreja de cocaïna i heroïna, havia estat letal. Així va acabar la frenètica vida a tot drap d’un dels artistes còmics més genials de l’Amèrica dels anys setanta.”

Gràcies al llibre de Daniel Visé, ara he pogut saber algun detall més del seu funeral. La seva vídua, Judy, el va vestir amb botes punk, pantalons verd militar, americana i corbata. L’amic Lorne Michaels, creador del programa Saturday Nigth Live, va mirar el cadàver i va dir de broma: “L’he vist amb pitjor aspecte.” Dan Aykroyd li va ficar un paquet de tabac i uns bitllets de cent dòlars a la butxaca. Un capellà ortodox albanès (d’on procedia la família Belushi) va oficiar la missa. En acabar, Dan es va posar una jupa de policia de Chicago, va pujar a la seva Harley i va conduir els assistents al cementiri d’Abel Hill, a Martha’s Vineyard, Massachusetts. A la tomba, encapçalada per una calavera i dos fèmurs creuats, hi ha la següent inscripció: “Aquí descansa enterrat el cos de John Belushi. 24 gener 1949 – 5 març 1982. Potser jo me n’he anat, però el rock and roll continua viu.”

Malgrat que el règim talibà que controla l’Afganistan d’ençà del 2021 no permet a les dones de participar en competicions esportives, cinc afganeses participen en els Jocs Olímpics de París 2024. Tres de les quals, les dues germanes ciclistes Fariba i Yulduz Hashemi i l’atleta Kamia Yousufi, representen el país asiàtic malgrat l’oposició de les autoritats islàmiques. La resta, la ballarina Manizha Talash i la judoka Nigara Shaheen, formen part de l’equip de refugiats. Cap de les cinc no pot viure al país per l’amenaça de ser represaliades.

L’atleta condemnat per violació a qui han prohibit de parlar amb els mitjans de comunicació

“És un honor de representar les noies del meu país. […] Represento els somnis i aspiracions robats a aquestes dones que no tenen la capacitat de prendre decisions com a persones lliures”, ha explicat l’atleta Kamia Yousufi en una entrevista a la pàgina web del Comitè Olímpic Internacional (COI). Yousufi, que viu refugiada a Austràlia, ja va vestir els colors de l’Afganistan als jocs de Rio de Janeiro 2016 i Tòquio 2020, en què fins i tot va dur la bandera en la cerimònia inaugural.

Yulduz Hashemi competeix als Jocs Olímpics de París 2024.

El COI va prohibir la participació de l’Afganistan en els jocs durant la primera etapa de poder talibà, entre el 1996 i el 2001. Ara ha optat per un altre enfocament: hi ha inclòs la delegació afganesa però els exigeix igualtat de gènere.

En aquesta línia, no té cap problema per a explicitar el rebuig al règim talibà: accepta la participació d’atletes no reconegudes pel país, empra els colors i la bandera de la república derrocada per l’emirat islàmic i no en convida cap autoritat.

 

Durant la celebració dels Jocs Olímpics de París, VilaWeb us ofereix cada dia una informació de caràcter social, no vinculada directament a la competició. Les podeu recuperar totes ací.

La tenista Sara Sorribes suma la quarta medalla catalana dels jocs en el torneig femení de dobles

Bàrbara Mesquida va estudiar filologia catalana a Barcelona. Provinent d’una família de vinyaters de Mallorca, sempre havia volgut dedicar-se a fer vi, i per això després va estudiar enologia. Però les coses es van precipitar i va haver de fer-se càrrec del projecte familiar vinícola el 2004, abans que no tenia previst. El 2012 un altre contratemps va fer que comencés el seu projecte més personal, Mesquida Mora. D’aleshores ençà, impulsa l’elaboració de vins ecològics i biodinàmics, una part sense sulfits, i amb el propòsit de treballar amb varietats autòctones. 

Us presentem el vi Acrollam, paraula que és Mallorca a l’inrevés, ideada per l’escriptor Biel Mesquida, que la utilitza com a títol d’un llibre d’històries breus, on narra una Mallorca que a poc a poc desapareix. Ens ho explica Bàrbara Mesquida, que volia jugar a fer un vi amb aquesta identificació: “He mirat de fer un vi amb varietats autòctones i que retrati aquest paisatge en el qual he nascut i m’he fet gran. Aquest és l’origen del nom del vi i en l’etiqueta hi ha la imatge d’una dona davant del mar, que estira la mà i no té por de les onades, que fa referència a un vi mediterrani, d’illa, fresc i amb la voluntat que il·lustri el fet de vèncer la por de tornar a començar en el meu cas, d’engegar el meu projecte, el meu celler fa dotze anys. I sempre amb aquesta idea de frescor i de mediterraneïtat. L’etiqueta també conté un mandala que vol recordar un poc el pas del temps, la circularitat, les estacions se segueixen i el fet que la vida és un cercle. I sempre intentem que sigui un cercle perfecte, per fer els millors vins que puguem.”

Continua Bàrbara Mesquida: “En l’aspecte més tècnic, és un vi fet amb premsal i giró, 50% de cada varietat. El premsal [també anomenat xarel·lo, pansa blanca, cartoixà] l’elaborem de tres maneres diferents: una part és una maceració amb les pells, un brisat, de vuit o deu dies amb el gra sencer, sense trepitjar-lo; després hi ha una part que és una maceració carbònica canònica i una tercera part que és premsat directe, igual que és premsat directe tota la varietat giró. Fem les fermentacions per separat i després fem l’assemblatge i una criança amb les mares en tines d’acer inoxidable, pràcticament fins Nadal, fent el battonage (moviment de les mares de baix cap a dalt). L’embotellem abans de la primavera. És un vi sense fusta, però a vegades la gent es pensa que en duu, perquè té aquest color més pujat, fruit de la fermentació amb les pells i també de la varietat giró, que té una pell amb força color. Jo destacaria la part mineral d’aquest vi, que sempre li trobem en boca, i la part salina, que li dóna el raïm d’una vinya, Son Vinater, pel camí de Felanitx. Acrollam és un vi gastronòmic, en el qual no hem d’esperar un esclat d’aromes, perquè entra discret, però es va obrint dins la boca i dins la copa. Un vi que vol posar dins la copa glops de Mallorca i de Mediterrani.”

{ "@context": "https://schema.org/", "@type": "Product", "name": "Acrollam Blanc", "review": { "@type": "Review", "reviewRating": { "@type": "Rating", "ratingValue": 4 }, "author": { "@type": "Person", "name": "Montse Serra" }, "publisher": { "@type": "Organization", "name": "VilaWeb" } } }

Ferran Lupescu (l’Hospitalet del Llobregat, 1961), bibliotecari de formació, ha estat anys recopilant informació per elaborar el Diccionari del fet i de la qüestió nacional, un volum de 745 pàgines, vermell, elegant, curós, que ara publica Edicions de 1979. Lupescu es reivindica com un militant de l’independentisme històric, però remarca que la intenció de la seva obra no és propagandística, sinó acadèmica: mira d’omplir un buit, l’absència d’un pla d’estudis sobre nacionalisme ben organitzat, de què a Catalunya no disposem, diu, perquè no hem tingut el poder. En aquesta entrevista hi parlem sobre la importància de les paraules, la terminologia de l’enemic i la tergiversació. 

—En aquest país hi ha hagut molt d’acomplexament amb la qüestió nacional.
—I encara hi és. Ho notes en tot: perceps que les coses són d’una manera determinada i no ho diu ningú. Perceps un país cada vegada més espanyolitzat. Les conclusions a les quals ha arribat el moment independentista en conjunt, que ara estan molt assumides, fins fa quatre dies eren coses rares que dèiem quatre pirats.

—Per què calia, aquest diccionari?
—Feia molts anys que no hi havia un diccionari de la qüestió nacional disponible al mercat. N’hi havia hagut, durant els anys vuitanta i noranta, fins a principi dels dos mil, però ara no, i és una obra bàsica per al país. No s’havia fet una obra sistemàtica que tingués abast internacional, que no fos tan circumscrita al cas català i a tot allò que li és directament aplicable, sinó al fet i la qüestió nacional en si. 

—Sou nacionalista?
—La voluntat del diccionari no és pas de fer proselitisme nacionalista, sinó, sobretot, de contribuir a una anàlisi científica de la realitat en aquest camp concret del coneixement. Dit això, hi explico els tres sentits bàsics que pot tenir el terme “nacionalista”. En el sentit positiu, del patriota del seu país que vol la independència i la normalització cultural i lingüística, sí, sóc nacionalista. En el sentit de “xovinista, xenòfob, tancat, enemic dels altres pel fet que no siguin de la teva nació, etc.”, doncs no.

—En quin moment recordeu començar-vos a sentir així?
—Durant la transició, perquè tant la consciència nacional com el marxisme estaven en l’aire. La gent en tenia idea encara que no s’hagués posat a llegir teoria. Era l’esperit de l’època. Potser el primer teòric que havia llegit de la matèria era Rovira i Virgili, i a partir d’aquí, tot el que vulguis. Després aprofundeixes. La qüestió és que, fora d’una part de la historiografia, hi havia les publicacions independentistes, que eren les úniques que fèiem una mica d’elaboració teòrica, però en el camp acadèmic no hi havia gaires coses. Hi ha obres que tracten explícitament de la qüestió nacional, però ho fan en contra.

—En el procés d’aprofundir, fins a quin punt vau trobar que havíeu de fer-ho de manera autodidàctica i fins a quin punt vau trobar de seguida recursos al vostre abast?
—Em vaig haver d’espavilar. Sempre he estat autodidacte, pràcticament en tots els camps. Excepte quan vaig fer la carrera de bibliotecari, cosa que em va transformar molt, perquè hi  vaig aprendre metodologia del treball científic, un munt de coses que hauria d’haver sabut i que no sabia. En la resta, he anat pel meu compte. Ara bé, que quedi clar: ser autodidacte et fa múscul i et dóna creativitat i frescor, suposo, però és lamentable haver de palpar a cegues per camps que ja han treballat molts altres prèviament.

—Per què diríeu que no hi ha aquesta estructura acadèmica d’especialització en qüestions nacionals?
—Perquè no som un estat. Si fóssim un estat basat en una lluita per la independència, tot el fet nacional esdevindria una qüestió central. Però som a l’estat espanyol, una província de les Espanyes.

—Hi ha hagut deixadesa pròpia?
—És complicat. Durant molts anys, qui representava, per a la massa, el nacionalisme català tenia la imatge de petita burgesia, molt de dretes, tancada, pujolista. I els progres eren el PSOE. Aquí qui ha governat tota la vida, des de la mort de Franco, ha estat el PSOE. Han tingut les diputacions, la majoria d’ajuntaments d’una certa importància, la premsa. Són ells els qui han tingut l’hegemonia ideològica, que no intel·lectual, durant dècades.

—Voleu dir que el pujolisme no va voler donar una consistència intel·lectual sistemàtica al nacionalisme?
—Crec que, simplement, no donaven per a més. Històricament s’ha comparat Convergència amb la Lliga. La Lliga era molt pitjor, molt més de dretes, però, en canvi, va saber crear infrastructura. Encara vivim del famós noucentisme institucional, que va crear una Catalunya viable, que els anys trenta anava pel camí de la normalització i arrossegava la resta del país. Això, Convergència no ho va fer. Tenia pocs intel·lectuals. La majoria eren a l’òrbita del PSOE o estaven massa rebotats amb la victòria de la dreta, o eren uns provincians. El que molava aleshores era la construcció de l’Espanya moderna, que era el projecte socialista.

—El diccionari diu que està fet “amb metodologia de base marxista”. Això en què es tradueix?
—No sé fer les coses de cap altra manera. Suposo que es veu en la mirada, en l’estructura. Jo estic molt en la línia de l’independentisme històric. La línia de pensament és aquesta. Tots venim d’un seguit d’influències determinades, d’una conjuntura històrica que ens ha format.

—Segur que algú us dirà que és contradictori dir que feu servir la metodologia marxista per elaborar una recerca a favor del nacionalisme.
—Sí, és una cosa que m’emprenya moltíssim. Hi ha un ultrareduccionisme que explica que, d’una banda, hi havia els nacionalistes autocentrats que casualment havien de ser tots de dretes i,  d’una altra banda, hi havia tots els marxistes que eren espanyolistes i a l’òrbita del PSUC. Resulta que l’escola, la tradició intel·lectual de la qual vinc jo, casualment, era marxista. No tot el marxisme ha estat nacionalista espanyol. Al contrari. El nostre nacionalisme és d’alliberament. El marxisme que es declara no nacionalista fa el joc a l’opressió nacional. Ja en les assemblees d’estudiants de fa molts anys sempre saltava algú que deia: “Camarada, habla en cristiano.” Encara estem igual. El marxisme és una ideologia d’alliberament. Algú que lluita per l’alliberament en tots els camps no ha de tolerar de cap manera l’opressió nacional.

—Termes com ara “ètnia”, “poble” i “nació”, determinants per a dirimir el subjecte de Catalunya, han estat molt disputats en aquest país.
—Considero “nació” un concepte abstracte, la suma de l’ètnia i el país. Una ètnia és un poble nacional, és a dir, un poble que parla una llengua, que viu sobre el territori d’on és la població autòctona, i aquest territori seria el país. És així de simple. És clar: cada escola de pensament dóna valors diferents a cadascun d’aquests termes. Per exemple, quan hi va haver la crisi iugoslava, em va costar moltíssim entendre el sentit que donaven a l’ètnia els pobles iugoslaus. Qui marca la pauta és el món acadèmic anglosaxó, Hobsbawm i tota la resta, i per a ells l’ètnia és una mena de conjunt humà del qual no pots entrar ni sortir. És una cosa bàsicament de sang.

—I, per tant, té un component inevitablement discriminatori. 
—Sí. I, en darrera instància, aquesta concepció d’ètnia és un dels elements determinants que expliquen la ràbia que hi havia en aquelles guerres iugoslaves. És un sentit d’ètnia funest, però que funciona en molts països i que és el concepte que de fet ha quallat al sistema acadèmic anglosaxó. Quan parlen d’ètnia, parlen d’això.

—L’independentisme què hauria de fer, disputar aquest sentit o adoptar una altra paraula?
—La terminologia està força establerta. El terme “ètnia” ja és prou precís, acotat a la qüestió nacional. Fem servir la terminologia existent, però donem-li un altre valor. 

—Ho dic perquè en aquest país fa dècades que arrosseguem el debat sobre qui és català i qui no, què cal per a ser-ho, etc. En lloc de trobar una definició de consens que mai no arriba, potser la solució és deixar de banda el debat terminològic. 
—Els debats són necessaris, sempre que l’opinió sigui formada, que la gent sàpiga ben bé de què parla. Quant als carnets de catalanitat, això només es diu quan no ets un estat. El carnet d’alemany o d’estatunidenc estan claríssims. Quan algú es queixa de qui reparteix carnets de catalanitat és perquè no tenim cap mena de poder. 

—Més conceptes importants: autodeterminació, independentisme, separatisme, secessionisme.
—Em fa moltíssima ràbia. Recordo l’11 de setembre de 2012, quan el parlament va rebre la delegació de l’ANC, que la presidenta els va dir: “Venim aquí a demanar-vos que feu la secessió.” Vaig pensar: “Ai, mare…” És el llenguatge de l’enemic! És pejoratiu. A un independentista, l’opressor li diu separatista perquè considera que li està destruint la unitat que ha existit, com a mínim, des del paleolític!

—L’ús del llenguatge de l’enemic pot ser un recurs irònic de desacomplexament.
—Jo tinc molta mania per la precisió dels termes, i termes com aquest són inacceptables des de la coherència ideològica i filosòfica. No pots fer servir la terminologia de l’enemic! És com si en lloc de dir-te anarquista o socialista et fas dir a tu mateix terrorista o cremaesglésies.

—El poder sempre ha pervertit o tergiversat conceptes amb finalitats polítiques.
—Sí. Això ha passat i passa a tot arreu, és clar, però a les nacions oprimides passa més perquè no tens el poder d’establir els termes del debat. Els té l’altre, que actua des de la prepotència. De vegades, no és ni tan sols la manipulació, sinó donar per descomptat que les coses són d’una determinada manera, com dèiem en el cas de “país”. Els anglòfons i els italòfons, per exemple, rebutgen que nosaltres diguem que nosaltres som un país i l’estat espanyol, no. Donen per fet que el terme significa allò que ells creuen. No: aquest terme significa això en el marc d’una cultura estatista acostumada a destruir pobles. 

—També funciona  a l’inrevés, de vegades. En aquest país hem vist com els dirigents de la nació oprimida també canvien el significat de les paraules. Al principi, per exemple, Convergència no deia “independència” sinó “estat propi”, després del 2017 es va començar a parlar de “fer república” i “avançar cap a la independència”.
—És un problema de falta de confiança: en la teva força, en la teva capacitat d’arrossegar el poble, o quan estàs en fase de liquidació per part d’aquest independentisme institucional, com ara.

—Què vol dir, liquidació?
—Que s’ha acabat tot. Hi ha un seguit de partits, sobretot un, que s’han rendit completament. Sé que sona penós i populista, però sembla que l’únic que els interessa és que els seus quadres continuïn cobrant la paga. Ara, la causa del país, no sé si és que només els interessa els dies de festa o quan xerren amb els amics, però s’han rendit completament a l’opressió nacional.

—Una observació: el llibre té cites, però no hi ha índex ni bibliografia.
—És una qüestió d’espai: és un llibre molt gruixut. Les referències bibliogràfiques són dins els articles; seguint la lectura, van apareixent.

Podeu comprar el Diccionari del fet i de la qüestió nacionals (Edicions de 1979) a la Botiga de VilaWeb

Observem aquestes frases:

• No m’ha fet res de gràcia
• Les sèries d’humor no m’agraden res
• No ha sobrat res de vi

Totes tres són incorrectes, perquè hi fem servir res amb un significat que no li correspon. En totes tres hi havíem d’emprar gens:

• No m’ha fet gens de gràcia
• Les sèries d’humor no m’agraden gens
• No ha sobrat gens de vi

La diferència és fàcil de veure si tenim en compte una cosa: res vol dir ‘cap cosa’. Guaiteu:

• Aquest matí hi havia la taula plena i ara no hi ha res [= no hi ha cap cosa]
• Ho vols tot i al final no tindràs res [= no tindràs cap cosa]
• Res no m’agrada tant com passejar de bon matí [= Cap cosa no m’agrada tant]

“Olor a flors” o “olor de flors”?: quinze errades freqüents de preposicions

Una altra manera de resoldre la confusió és pensar que gens es correspon amb ‘una mica’, ‘bastant’, ‘molt’…:

• No m’ha fet gens de gràcia → M’ha fet una mica de gràcia
• Les sèries d’humor no m’agraden gens → Les sèries d’humor m’agraden bastant
• No ha sobrat gens de vi → Ha sobrat molt de vi

Aquesta substitució no funciona amb les frases construïdes amb res:

• Aquest matí hi havia la taula plena i ara *hi ha una mica
• Ho vols tot i al final *no tindràs bastant
• *Molt no m’agrada tant com passejar de bon matí

 

The Washington Post · Kasha Patel

Les temperatures del sòl a l’Antàrtida Oriental han augmentat més de 28 °C per sobre del que és habitual en la segona gran onada de calor que afecta la regió en dos anys consecutius. Aquesta històrica onada de calor pot persistir deu dies més i és un exemple nefast dels pics de temperatura que aquest clima polar pot experimentar com més va més en un món que s’escalfa.

“Aquesta onada de calor és un fet gairebé rècord per a la regió de l’Antàrtida on té l’impacte més gran”, va dir Edward Blanchard, un científic atmosfèric de la Universitat de Washington, en un correu electrònic. “La gran petjada de l’onada de calor també és remarcable”, perquè cobreix una gran part de l’Antàrtida Oriental, que conforma la major part del continent.

L’onada de calor arriba enmig de l’hivern antàrtic, de manera que les temperatures continuen al voltant de -20 °C. Així i tot, l’anomalia de temperatura antàrtica és la més gran del món, segons els models meteorològics. Es preveu que les temperatures es mantinguin 20-30 °C per sobre de la mitjana en algunes parts de l’Antàrtida Oriental aquests deu dies vinents. Han estat per sobre de la mitjana durant la major part de juliol, però no tan altes com ho són ara. La setmana passada, van ser de 12 °C per sobre de la mitjana.

Segons l’analista de temperatures de l’Antàrtida Stefano Di Battista, l’estació del Pol Sud haurà tingut el juliol més càlid d’ençà del 2002, amb unes temperatures aproximadament 6,3 graus per sobre de la mitjana. Del 20 de juliol al 30, la temperatura mitjana a l’estació va ser de -47,6 °C, una temperatura típica de final de febrer, que és el final de l’estiu a l’Antàrtida. Vostok, al centre de la capa de gel oriental, haurà tingut el juliol més càlid d’ençà del 2009, amb temperatures aproximadament 6,5 graus per sobre de la mitjana. “L’onada de calor a la plana de l’Antàrtida és extraordinària més per la durada que per la intensitat, tot i que alguns valors són destacables”, va dir Di Battista en un correu electrònic.

Mentre que grans parts del continent han estat excepcionalment càlides, una onada de fred al nord va portar temperatures extremadament baixes a principi de juliol. El dia 17, les estacions meteorològiques a Domo Fuji van baixar a -82,1 °C, la segona temperatura més freda registrada el mes de juliol.

Què causa l’onada de calor?

Les temperatures hivernals a l’Antàrtida fluctuen a causa de la manca de llum solar, però aquesta onada de calor és una desviació molt més gran que l’habitual. És massa aviat per a determinar-ne totes les causes, però els científics diuen que pot estar almenys parcialment vinculada a processos que es produeixen a 30 quilòmetres per damunt de la superfície, a l’estratosfera.

L’estratosfera conté una forta banda d’aire fred i baixa pressió que gira al voltant de cada pol, anomenada vòrtex polar. El vòrtex sol ser fort i estable durant l’hivern a l’hemisferi sud, va dir Amy Butler, una científica atmosfèrica de l’Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica. Però enguany, segons que va explicar, el vòrtex ha estat sacsejat per ones atmosfèriques que l’han debilitat i han fet que les temperatures a gran altitud augmentin; d’això se’n diu escalfament estratosfèric sobtat.

“La raó principal per la qual és destacable és perquè sol ser un període relativament tranquil per al vòrtex polar de l’hemisferi sud”, va dir Butler. Aquest esdeveniment ha portat a unes temperatures rècord a l’estratosfera.

Les dades demostren que l’escalfament estratosfèric sobtat també afecta l’atmosfera inferior on es produeix l’oratge. L’escalfament ha debilitat la banda de vents de l’oest al voltant de l’Antàrtida, anomenada corrent en jet. Això ha permès que l’aire fred, que normalment es troba prop del pol sud es desviï cap al nord, cap a Nova Zelanda, el sud de l’Àfrica i el sud de l’Amèrica del Sud, com una porta de nevera deixada oberta. A mesura que el fred profund ha escapat de l’Antàrtida Oriental, les temperatures han augmentat dramàticament allà com a resposta.

Les pressions atmosfèriques sobre l’Antàrtida Oriental també augmenten de manera “totalment boja”, va piular Ben Noll, un meteoròleg establert a Nova Zelanda. “El clima a l’hemisferi sud és una mica salvatge en aquests moments!”, va escriure.

Hi ha més factors que poden ajudar a intensificar l’onada de calor. La capa de gel marí a l’Antàrtida és la segona més baixa registrada per a aquesta època de l’any, just per sobre dels nivells rècord del 2023. El gel marí ajuda a mantenir fresques les regions polars tot reflectint la llum solar cap a l’espai. També ajuda a mantenir l’aire fred perquè actua com una barrera entre l’aire fred i les aigües càlides, que han estat excepcionalment càlides enguany.

“És probable que tenir menys gel marí i un oceà Austral més càlid al voltant del continent antàrtic ‘reparteixi molts números’ per a un clima hivernal més càlid sobre l’Antàrtida,” va dir Blanchard. “Des d’aquesta perspectiva, podria ser una mica ‘menys sorprenent’ veure grans onades de calor a l’Antàrtida enguany en comparació amb un any ‘normal’ amb condicions de gel marí mitjanes.”

Els científics diuen que també és difícil d’ignorar que el món sencer ha experimentat un rècord de calor d’ençà del juliol, amb temperatures d’1,5 graus de mitjana d’escalfament per sobre de l’era pre-industrial. A mesura que el planeta s’escalfa, els pols s’escalfen a un ritme encara més ràpid. Les dades recents del nucli de gel i els models de càlcul demostren que l’Antàrtida s’escalfa el doble de ràpid que la mitjana global.

“Amb l’augment de les temperatures globals augmenta el ‘punt de referència’ potencial per a les temperatures mitjanes,” va dir David Mikolajczyk, meteoròleg investigador de la Universitat de Wisconsin-Madison. Com a resultat, “forts escalfaments com aquest poden ocórrer més sovint i tenir un impacte més gran”.

L’onada de calor més gran a l’Antàrtida –i en qualsevol lloc del món– va ocórrer el març del 2022, quan la costa oriental de l’Antàrtida va augmentar almenys 39 graus. Els científics del lloc es van posar pantalons curts i es van treure les samarretes, mentre la zona experimentava un intens desgel.

“Aquestes onades de calor són, per desgràcia, com més va menys sorprenents per a mi. Aquests anys se n’han produït unes quantes”, va dir Sergi Gonzàlez Herrero, científic atmosfèric de l’Institut WSL per a la recerca de la Neu i les Allaus.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb