El govern del Consell de la República ha decidit de delegar en dues persones més a banda de Toni Comín la responsabilitat financera, tal com es va suggerir en l’auditoria externa que va constatar deficiències en la gestió de Comín. Aquell document avisava de possibles irregularitats comptables en l’associació Cat Global, l’entitat belga que sosté jurídicament i econòmicament el Consell de la República, i avisava que, amb data del 31 de desembre, tenia un dèficit patrimonial de 58.108 euros. L’auditoria es va filtrar el 21 d’octubre a causa del pirateig que afecta el Consell de la República els darrers dies, però ara el govern del Consell mateix l’ha feta pública i l’ha enviat als associats i a la premsa.

En un comunicat, el govern del Consell explica que l’auditoria ha detectat una situació financera “moderadament preocupant” i que, per a posar-hi remei, ha decidit de reduir a la meitat els salaris dels treballadors. A més, han acordat de delegar la gestió de l’àmbit financer en dos membres més del govern, a banda de Comín, que s’encarregaran de totes les decisions econòmiques, financeres i de caràcter laboral. A l’auditoria s’avisa que és un error que la destinació de les donacions dels associats estigui en mans d’una sola persona, i suggereix una fórmula col·legiada com la que es farà servir d’ara endavant, que totes les decisions hauran de tenir el vist-i-plau de dos dels tres responsables. Això inclou també qualsevol classe de pagament.

A més, el govern del Consell ha donat per bones les explicacions de Comín per les irregularitats que es descriuen a l’auditoria sobre els 15.530 euros destinats a despeses personals. Aquests 15.530 euros es desglossen en una multa de trànsit del 2022 de 363 euros, el lloguer d’un vehicle durant quinze dies (1.997,35 euros), el lloguer d’un apartament durant quinze dies (2.562 euros), el pagament d’imposts d’un apartament a Lovaina (4.608 euros) i retirades d’efectiu per un valor de 6.000 euros. L’auditor diu que els imports de l’apartament i la retirada d’efectiu podrien ser part del repartiment del fons de defensa dels exiliats, però que hi havia un límit total de 6.338,10 euros per a cadascun dels tres exiliats: Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig. Una xifra que seria sobrepassada per les despeses de Comín.

Consultat per VilaWeb, Comín va dir que tots els imports de què parla l’informe ja havien estat “justificats de manera reiterada i exhaustiva i en diverses ocasions, per escrit”, i va qüestionar que el comptable de Cat Global fes, davant l’auditor, una distinció entre les seves despeses de viatges i allotjaments actuant en representació del Consell de la República i les de la resta de membres del govern del Consell. “Despeses idèntiques a aquestes –amb la mateixa destinació, el mateix allotjament, en les mateixes dates de l’any– havien estat autoritzades pel mateix gerent durant els anys anteriors, sense que hi hagués fet mai cap objecció.” Totes aquestes despeses, va dir Comín, corresponen a una part dels ingressos que li pertoquen del fons Defensaexili.org, i que són autoritzades pel consell d’administració de Cat Global d’ençà de la signatura del conveni amb el consell d’administració de Catalunya Cultura i Progrés, que finança la Casa de la República.

També va corregir l’auditor quan deia que la xifra de 6.300 euros del fons Defensaexili.org anuals que corresponen a cadascun dels exiliats és errònia: són, segons el conveni esmentat, 24.000 euros l’any, de manera que Comín no hauria ultrapassat el límit de despesa personal assignat. A més, deia que els 6.000 euros de retirada d’efectiu que apareixen a l’auditoria són les primeres transferències que va fer pel lloguer d’una part del seu habitatge a Lovaina per a poder-lo utilitzar com a despatx i com a dormitori per a la seva adjunta a la vice-presidència del Consell, Carlota Canut. I que els més de 4.600 euros en concepte d’imposts per l’apartament a Lovaina eren per al pagament dels imposts especials per segona residència, atès que el titular dels dos contractes de lloguer era Comín mateix.

Finalment, el govern del Consell de la República ha acordat d’establir “unes normes bàsiques de governança clares, incloent-hi els criteris per a la selecció de proveïdors”, tot i que no les detalla. Al comunicat, el govern diu que es fa seves les conclusions i les recomanacions de l’auditor, i que, al mateix temps, adapta el Consell “a la nova situació política que viu el Principat i té la voluntat de mantenir-lo en una posició sòlida, d’afrontar els nous reptes de país i que el Consell continuï essent l’eina de cohesió del moviment independentista”.

El ministre de Transports espanyol, Óscar Puente, ha fet un primer balanç dels efectes de la gota freda sobre les infrastructures al País Valencià. Puente ha explicat que tres de les cinc línies de Rodalia havien desaparegut, que hi havia danys molt greus a les carreteres, i que el TGV que connecta València i Madrid trigarà, com a mínim, entre dues setmanes i tres a recuperar la normalitat. Segons Puente, l’estat dels ports i aeroports és bo, però hi ha moltes dificultats en els accessos respectius. També ha demanat als propietaris dels vehicles que han quedat abandonats a les carreteres que no els vagin a cercar, perquè la prioritat ara encara és trobar desapareguts i cal limitar la mobilitat.

Segons que ha afirmat, encara no hi ha un còmput de l’abast econòmic d’aquests danys, però el ministeri activarà els recursos i mecanismes de contractació necessaris per a recuperar la normalitat tan aviat com sigui possible.

Divuit hores atrapats en les carreteres sense atenció: “No va venir ningú a socórrer-nos”

Danys molt greus a les carreteres

El ministre espanyol ha advertit que hi havia danys molt greus a les carreteres i que costaria molt de temps, esforç i diners fer les reparacions necessàries. El viaducte de Quart de Poblet s’ha esfondrat, i passaran mesos fins que el recomponguin. La circulació a la V-30 i V-31 s’ha establert amb dos carrils, un per sentit.

Rodalia desapareguda

Puente ha explicat que la situació a la xarxa de la Rodalia era molt greu, perquè de les cinc línies de tren, tres han desaparegut. Són la R1, R2 i la R3, aquesta darrera amb 90 quilòmetres de la via completament destrossats. La R3 no funcionarà fins d’aquí a molts mesos, segons Puente. La R5 i la R6 funcionen amb normalitat.

Missatge d’alerta de l’AEMET: l’emergència meteorològica encara no s’ha acabat

L’Euromed a Barcelona, a punt per ser operatiu

Segons el ministre espanyol, l’Euromed que connecta València i Barcelona és a punt per tornar a ser operatiu, però encara no funciona, per les condicions meteorològiques i per les restriccions de mobilitat que han aconsellat les autoritats. De moment, la línia València-Barcelona roman aturada.

El TGV València-Madrid no tornarà a la normalitat fins d’ací a dues setmanes, pel cap baix

Quant al TGV entre València i Madrid, hi ha dos punts d’afectació molt greus al pont de Xiva, on la infrastructura ha cedit completament i han desaparegut 1,2 quilòmetres de vies. A Torrent, un túnel ha quedat completament inundat i encara no se’n poden quantificar els danys. Segons Puente, el servei no es restablirà fins d’ací a dues setmanes, o tres, pel cap baix.

“Alguna cosa ha d’haver fallat en la cadena de decisions i de responsables, no pot ser que tinguem 92 morts”

Ports i aeroports en perfecte estat, però amb dificultats d’accés

Els aeroports i ports es troben en perfecte estat malgrat que els accessos per carretera no es troben en una situació de normalitat.

Puente demana als propietaris de vehicles que no els vagin a buscar

Puente ha demanat als propietaris dels vehicles abandonats que no els vagin a buscar, perquè la prioritat és el rescat i cal evitar qualsevol mobilitat que no sigui indispensable.

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, va haver de respondre, en la compareixença d’anit, per què les alertes havien arribat a la població quan l’àrea metropolitana de València ja s’havia negat. A la resposta es va espolsar les responsabilitats i va dir que són actes “protocol·litzats i estandarditzats” que coordina Protecció Civil del govern espanyol.

Avui el ministre d’Interior espanyol ha emès una nota de resposta: “Activar i gestionar els plans territorials de Protecció Civil davant qualsevol emergència és responsabilitat exclusiva de les autoritats autonòmiques, que són les competents en la matèria segons la legislació vigent.” I a continuació concreta que en el cas de la gota freda de dimarts, l’enviament d’aquesta alerta en massa a la població era responsabilitat de la Generalitat, “com ja van fer les comunitats autònomes de Madrid i Andalusia en passades emergències similars”.

Avui al matí, en una altra compareixença, han demanat a Mazón per aquesta nota i ha dit: “El sistema complementari d’alarmes i avisos que les diferents administracions han fet d’ençà de diumenge o abans, també s’han fet des del 112.” A continuació ha dit que eren els tècnics els responsables de donar els avisos i de canviar-los segons l’evolució de l’oratge. “Quan els tècnics reben la informació, això és protocol·litzat i coordinat per la direcció general de Protecció Civil del Ministeri d’Interior. No som meteoròlegs. Traslladem el que la meteorologia ens trasllada i els experts actuen en conseqüència.”

L’Agència de Meteorologia espanyola (AEMET) ha llançat un missatge d’alerta molt contundent per avisar tothom que l’emergència meteorològica per la gota freda encara no s’havia acabat, i que, per tant, el risc continuava essent molt alt. Avui, per exemple, destaca que hi ha tempestes molt intenses al nord del País Valencià, i demana a la gent que sigui molt prudent.

El peor día del temporal fue el martes, pero se van a seguir produciendo fenómenos adversos toda la semana, desde luego no con la dimensión del martes, pero llueve sobre mojado.

— AEMET_C. Valenciana (@AEMET_CValencia) October 31, 2024

“El pitjor dia del temporal va ser dimarts, però els fenòmens adversos continuaran tota la setmana. Naturalment, no tindran la dimensió de dimarts, però plou sobre mullat”, deixen clar. I no solament és que la pluja caigui sobre un terreny ja malmès, afegeixen, “sinó que molts recursos se centren en l’emergència de la demarcació de València”. És per això que demanen a la població que actuï amb sentit comú i seguint les indicacions del Centre de Control d’Emergències, de la delegació del govern espanyol i dels Bombers de la Diputació de Castelló. També recomanen de mantenir-se informats pels mitjans públics d’À Punt.

Paiporta, l’epicentre d’una tragèdia que s’hauria pogut evitar en bona part

“No et confies. No tingues la sensació de falsa seguretat a zones del litoral on no plou”, avisen, i recorden que moltes víctimes de les comarques centrals han estat en llocs on, justament, no plovia, però van ser arrossegades per la riada. “La crescuda d’un barranc es produeix molt de pressa. Si us plau, molta precaució”, demanen.

Perill alt pel temporal al nord del País Valencià i a les terres de l’Ebre

La tardor sempre s’ha considerat un període de canvi de cicle vital, i per això és el moment ideal per a recordar els qui ja no hi són. De fet, el culte als morts és un tret comú en gairebé totes les cultures del món. En el nostre cas, Tots Sants forma part d’un grup de festes, juntament amb el Dia dels Morts i Halloween, que tenen un origen comú: el sistema de creences dels antics celtes, que es basava fonamentalment en el record dels difunts.

Quin és l’origen de la Castanyada? Per què mengem castanyes i panellets per Tots Sants?

Segons les cultures celtes, el cicle de l’any es dividia en dos períodes: el temps clar i el temps fosc. El temps clar començava el primer de maig, amb el floriment de la natura i la sortida dels ramats a pasturar, i el fosc el primer de novembre, amb l’arribada del mal temps i el tancament del bestiar. En una societat ramadera com la celta, la festa del Samhain, que se celebrava pels volts del primer de novembre, era una festa clau perquè encetava el període de letargia hivernal.

Com fer panellets a casa? Us n’expliquem la recepta

L’arribada del cristianisme a les terres celtes va acabar expandint la festa a tots els territoris cristians i esdevingué el dia oficial de remembrança dels difunts. Això sí, el pas va ser molt lent –va durar aproximadament tres-cents anys: del segle VIII a l’XI– i la festa s’alterà notablement, perquè va adoptar connotacions religioses, tot i que va mantenir detalls pagans. Tot i això, el Semhain encara se celebra avui dia en alguns indrets que tradicionalment havien estat sota influència celta, com ara Galícia.

La festa actual de Tots Sants també manté rituals que provenen d’unes altres cultures, com ara el costum de portar flors a les tombes dels difunts, que té orígens romans i es feia durant la Parentalia, unes festes que feien el mes de febrer per retre culte als morts. Les famílies es reunien al voltant d’una tomba i, entre més rituals, oferien flors als morts en senyal de vida eterna. La religió romana, que era molt propensa a fer ofrenes, també creia que calia deixar menjar als difunts.

Els deu cementiris més singulars del país

Hi portaven mel, vi, llet i farina per recordar els difunts, però se les menjaven fent un festí al voltant de la tomba. Una altra ofrena molt freqüent eren uns panets que els historiadors creuen que podrien ser els antecessors dels actuals panellets. Perquè, tot i que no se n’ha arribat a aclarir l’origen exacte, els panellets són un dolç fet a base de fruits secs, uns aliments de llarga durada que lliguen molt bé amb el concepte d’eternitat.

Com fer castanyes i moniatos a casa? Receptes per al forn, el microones o la fregidora d’aire

Tots Sants se’n va a Amèrica

Segles més tard, amb l’expansió del cristianisme a les terres americanes, la festa de Tots Sants va entrar en contacte amb les creences indígenes de culte als morts. D’aquesta manera va néixer el Dia dels Morts, que prové d’un conjunt de festes autòctones procedents d’uns quants punts de l’Amèrica Llatina que s’han fet molt populars ací aquests darrers anys. Una de les més espectaculars és la que es fa a Mèxic, que va ser declarada patrimoni cultural immaterial de la humanitat l’any 2008.

La tardor sempre s’ha considerat un període de canvi de cicle vital i per això és el moment ideal per a recordar els qui ja no hi són. De fet, el culte als morts és un tret comú en gairebé totes les cultures del món. En el nostre cas, Tots Sants forma part d’un grup de festes, juntament amb el Dia dels Morts i Halloween, que tenen un origen comú: el sistema de creences dels antics celtes, que es basava fonamentalment en el record dels difunts.

Per què celebrem Tots Sants?

Però a Catalunya aquesta data sempre es relaciona amb una altra tradició: la Castanyada. Una festa amb més de tres segles de tradició al nostre país. La majoria de catalans ho celebren el dia de Tots Sants, el primer de novembre, i en algun lloc més, l’endemà, dia dels Difunts. Però uns quants dies abans, les castanyes ja omplen els carrers de moltes ciutats del país, festes escolars, fires i àpats familiars.

Com fer panellets a casa? Us n’expliquem la recepta

Quin és l’origen de la Castanyada?

No és gens clar l’origen de la Castanyada. Una interpretació popular el relaciona amb l’antiga tradició de tocar les campanes la nit de Tots Sants per recordar als fidels la necessitat de pregar per les ànimes dels difunts. Segons que diuen els cronistes, els campaners, després de repicar les campanes amb força durant una bona estona, reposaven i es menjaven un grapat de castanyes o qualsevol altra fruita del temps, que feien passar avall amb un traguinyol de vi. Ja us podeu imaginar que moltes vegades els campaners no estaven pas sols, ans els acompanyava molta gent disposada a compartir aquest ressopó tan senzill com saborós. És d’aquesta manera, prou curiosa, que potser va néixer una tradició que ja s’havia generalitzat a la fi del segle XVIII.

Com fer castanyes i moniatos a casa? Receptes per al forn, el microones o la fregidora d’aire

I el dels panellets?

Els panellets són també un producte típic d’aquesta diada. Tradicionalment fets a base d’ametlla i sucre, darrerament s’hi han afegit ingredients varis que els fan encara més dolços. Però, igual que les castanyes, tampoc no s’ha pogut escatir per què es mengen panellets per aquestes dates. El costum potser ve de l’antiga tradició de fer un àpat familiar molt ritual després del traspàs d’un ésser estimat; o potser de les ofrenes que els fidels feien a l’església o a la tomba del difunt perquè no li manqués nodriment en el viatge al més enllà. Això lligaria amb el fet que el panellet és un dolç que es conserva molt, que no es fa malbé d’un dia per altre.

Els deu cementiris més singulars del país

Per Tots Sants, molta gent anirà als cementiris a recordar els seus morts. Però hi ha una altra mena de públic que també visita els cementiris i atret per la bellesa artística dels elements arquitectònics, per l’indret on estan situats o perquè hi ha algun personatge cèlebre enterrat. Aquesta tendència s’anomena necroturisme i es pot practicar tant a escala mundial com local. Perquè són molt famosos el cementiri parisenc Père-Lachaise, el de Highgate de Londres i l’antic cementiri jueu de Praga, però al país també hi ha un bon reguitzell de necròpolis amb interès.

Alcoi: el cementiri més modern del segle XIX

Alcoi és una vila amb un passat industrial molt important i això es nota en la seva arquitectura, plena d’elements modernistes. Al tombant entre el segle XIX i el XX es van construir cases particulars, edificis públics, fàbriques, parcs de bombers… I també el cementiri de Sant Antoni Abat. Va ser dissenyat l’any 1889 per l’enginyer local Enric Vilaplana, un dels exponents més importants del modernisme al País Valencià. Va projectar el cementiri amb una concepció totalment moderna per a aquell moment: una ciutat dels morts, amb avingudes, carrers i arbres. I com que en aquell moment la població d’Alcoi no parava de créixer, també hi va incloure unes galeries subterrànies inspirades en les antigues catacumbes romanes però ben ventilades i amb il·luminació natural.

Arenys: el cementiri de Sinera

Un dels cementiris més estretament lligats a la literatura que hi ha al país és el d’Arenys de Mar, que Salvador Espriu va convertir en mite amb l’obra poètica Cementiri de Sinera. Però més enllà del llegat d’Espriu, que també hi és enterrat, la vista del cementiri és esplèndida. Com que està situat al capdamunt del turó de la Pietat, s’hi poden veure els principals elements de la geografia arenyenca. Estilísticament, és un exemple característic dels cementiris mariners mediterranis que, a més, alberga tombes amb alguns treballs escultòrics de notable bellesa, obra d’artistes modernistes de renom com Josep Llimona i Venanci Vallmitjana.

Per què celebrem Tots Sants?

Bausen: un cementiri amb una sola inquilina

En aquest poble del Baix Aran, hi ha un cementiri al mig del bosc on només hi ha enterrada una dona: la Teresa. Era una jove que va morir de pneumònia l’any 1916 a trenta-tres anys. El mossèn del poble es va negar a enterrar-la al cementiri de la parròquia perquè havia viscut en pecat amb el pare dels seus fills. En Sisco i la Teresa eren una parella que no s’havia pogut casar perquè l’església catòlica els demanava una dispensa molt alta per ser parents llunyans. I com que no ho podien pagar, van decidir de viure junts. Arran de la negativa del mossèn, els veïns del poble es van mobilitzar i van posar a construir un cementiri civil que van tenir acabat en tan sols vint-i-quatre hores.

Bunyol: el cementiri maçó més important del país

Làpides gravades amb compassos i esquadres, triangles delta, branques d’acàcia, espases, barrets frigis… La part civil del cementiri de Bunyol és plena dels símbols tradicionals de la maçoneria. En total, s’han comptat més de quatre-centes tombes d’aquest estil, fruit de l’arrelament d’aquesta societat a la comarca. Les més antigues daten de final del segle XIX i les més noves són actuals. De fet, al cementiri els enterraments maçònics no han parat mai, ni durant les persecucions del franquisme. Això el converteix en el cementiri maçó més important del país i tot i que hi ha tombes que estan en molt mal estat, recentment, la Generalitat del País Valencià ha anunciat un pla de restauració i patrimonialització.

Cotlliure, on descansa el darrer de la Generació del 98

Entre totes les tombes de l’antic cementiri mariner de Cotlliure, n’hi ha una d’especialment concorreguda i plena de flors, poemes i banderes republicanes espanyoles. Hi ha soterrat Antonio Machado, el poeta més jove de la Generació del 98, i la seva mare. Tots dos van morir amb tres dies de diferència el febrer del 1939, unes poques setmanes després d’haver travessat la duana fugint de la imminent victòria de l’exèrcit franquista. En un primer moment, mare i fill van ser enterrats en un nínxol prestat, i no var fins a l’any 1958 quan les restes es van traslladar a la tomba actual. Va ser una iniciativa de Josep Maria Corredor, secretari personal de Pau Casals, i la tomba es va finançar amb una campanya de subscripció popular.

Quan ve el temps de menjar castanyes, Halloween | Mail obert Bel Zaballa

Deià: tot allò que es veu més enllà de la tomba de Robert Graves

Deià, al cor de la serra de Tramuntana, és un poble de gran bellesa i el seu cementiri no podia ser menys. És just darrere l’església de Sant Joan Baptista, de cara a la mar i a dalt de tot del puig de Deià. Per això, la vista panoràmica sobre la costa i el poble és magnífica. S’hi accedeix pujant per un camí empedrat vorejat per xiprers i jalonat per capelletes amb escenes del viacrucis. A més, al costat de centenars de deianencs anònims, hi ha enterrats uns quants intel·lectuals i artistes que van escollir el poble per viure i per morir-hi. El més famós és l’escriptor britànic Robert Graves, però també hi ha els pintors Antoni Gelabert i Antoni Ribas Prats.

Com fer castanyes i moniatos a casa? Receptes per al forn, el microones o la fregidora d’aire

Lloret de Mar: un cementiri fet a mida pels indians

El país és ple de cementiris modernistes i, als indrets de costa, moltes tombes pertanyen a rics indians. Però a Lloret de Mar, aquest sector de població enriquit a les Amèriques va anar més lluny i va finançar i projectar el seu propi cementiri. El resultat és una bona part del cementiri plena de grans panteons i hipogeus, enterraments a terra amb una decoració escultural a sobre. Són obra d’artistes com ara Josep Puig i Cadafalch, Antoni M. Gallissà i Soqué, Lluís Llimona, Vicenç Artigas i Albertí, Bonaventura Conill i Montobbio, Ismael Smith, Eusebi Arnau i deixebles de l’escola de Gaudí. Per tots aquests motius, el conjunt és una de les mostres més significatives de l’art funerari català del període modernista.

El cementiri de Montjuïc, ple de personatges cèlebres

Més enllà de la seva bellesa o l’interès artístic, hi ha molta gent que també visita cementiris pels personatges cèlebres que hi ha enterrats. És el cas del cementiri de Montjuïc, el més gran que hi ha a Barcelona i on descansen morts de tota mena i d’èpoques molt diverses: rics burgesos, anarquistes, cèlebres assassines, artistes, polítics i, fins i tot, el mateix arquitecte que el va projectar. Destaquen les tombes d’Isaac Albéniz, els germans Badia, Francesca Bonnemaison, Francesc Cambó, Josep Carner, Manuel Carrasco i Formiguera, Ramon Casas, Ildefons Cerdà, Lluís Companys, Buenaventura Durruti, Francesc Ferrer i Guàrdia, Joan Gamper, Àngel Guimerà, Francesc Macià, Joan Miró, Manuel de Pedrolo, Enric Prat de la Riba, Salvador Puig Antich, Montserrat Roig, Santiago Rusiñol, Josep Maria de Segarra, Joan Salvat-Papasseit, Frederic Soler (Serafí Pitarra) i Jacint Verdaguer.

Com fer panellets a casa? Us n’expliquem la recepta

Olius: un cementiri modernista adaptat a l’entorn

Al costat d’una església romànica del segle XI, a Olius hi ha un cementiri modernista esculpit a la pedra. És obra de Bernardí Martorell, deixeble de Gaudí i Domènech i Montaner, que el va construir l’any 1916 quan era arquitecte de la diòcesi de Solsona. És un exemple únic d’integració entre natura i arquitectura perquè el cementiri s’adapta al terreny i es van aprofitar les grans roques de l’entorn per a excavar-hi les tombes. La façana i la capella del cementiri són de pedra picada i per tot el recinte hi ha diverses creus de clara inspiració gaudiniana.

 

Portbou: les pedres indiquen la tomba de Walter Benjamin

Com molts altres pobles de la costa, Portbou té un cementiri d’estil mariner, tot pintat de color blanc i enclavat sobre unes roques que donen a la mar. Més enllà del seu encant, el cementiri és famós perquè hi ha soterrat el filòsof, crític literari i traductor alemany Walter Benjamin. D’origen jueu, Benjamin es va morir l’any 1940 a Portbou en circumstàncies estranyes mentre fugia del règim nazi. Bé perquè en un primer moment es cregué que s’havia suïcidat, bé perquè era jueu o simplement perquè era un fugitiu, el seu cos va ser enterrat originalment a la fossa civil. Si es visita el cementiri, la seva tomba es pot localitzar perquè hi ha una muntanyeta feta amb còdols: és una antiga tradició jueva que segueixen les desenes de visitants que cada any passen per la seva tomba. L’any 2011, l’escultor Dani Karavan va crear un monument commemoratiu colpidor al costat del cementiri titulat Passatges.

 

Avui, 31 d’octubre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Paiporta, l’epicentre d’una tragèdia que s’hauria pogut evitar en bona part 
• Victòria Rosselló: “Alguna cosa ha d’haver fallat en la cadena de decisions i de responsables, no pot ser que tinguem 92 morts” 
• Els morts de Mazón I Editorial de Vicent Partal 
• “Són més perillosos per inútils que per corruptes” I Mail obert de Núria Cadenes 
• Indignació amb Mazón per haver esborrat proves de la seva incompetència abans de la catàstrofe 
• Fràgilment forts I Mail obert d’Estel Solé 
• [RECULL FOTOGRÀFIC] La fúria de la gota freda causa estralls i dolor 
• Una castanyada explosiva a Madrid que posa Pedro Sánchez en perill I Anàlisi d’Ot Bou 
• Joe Biden eclipsa el final de festa de Kamala Harris I Anàlisi de Blai Avià 
• L’avenç de l’exèrcit rus posa en dubte l’ofensiva ucraïnesa a Kursk
• Mar Coll: “És bastant incompatible la maternitat amb la creació artística” 
• L’editorial Moll celebra noranta anys de compromís amb la cultura catalana 
• Volkswagen, veiem la punta de l’iceberg? I Anàlisi de Jordi Goula 

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Era la gran nit de Kamala Harris. Enfilada damunt un escenari a l’El·lipsi, la gran esplanada circular que hi ha davant la Casa Blanca, la candidata havia de presentar el seu al·legat de final de campanya davant més de 50.000 espectadors expectants, i sota el focus implacable de tots els grans mitjans de comunicació nord-americans.

Tanmateix, qui acabà acaparant els titulars fou el seu cap i predecessor al capdavant de la candidatura demòcrata, Joe Biden. Poc abans que Harris comencés el seu discurs, en una trucada amb un col·lectiu d’hispanoamericans, el president semblà titllar de “brossa” els seguidors de Trump, que si fa no fa conformen la meitat de l’electorat nord-americà.

“L’altre dia, una persona al seu acte va titllar Puerto Rico ‘d’illa de brossa flotant'”, digué el president, en al·lusió a la broma del comediant Tony Hinchliffe a l’acte de campanya de Trump a Nova York diumenge. Els porto-riquencs, continuà Biden, “són gent bona, decent i honorable: l’única brossa que veig flotar són els seus seguidors”.

L’equip del president no va trigar a provar de desinflar la polèmica, assegurant que Biden –ben conegut, a hores d’ara, per les pífies retòriques– no s’havia volgut referir als seguidors de Trump en si, sinó a la cruesa del llenguatge emprat durant l’acte. Fos com fos, ja era massa tard. “El soci de Kamala Harris al govern acaba d’insultar desenes de milions d’americans. Es disculparà Kamala? Rebutjarà les paraules de Joe Biden?”, preguntà la campanya de Trump en un correu electrònic. Hores més tard, en un acte a l’estat frontissa de Carolina del Nord, l’ex-president aprofità per burxar en la ferida. “La meva resposta al Joe i la Kamala és ben simple: si no t’estimes els americans, no pots dirigir Amèrica“, reblà.

El problema no són els insults

Els insults d’aquesta mena, certament, fa temps que van deixar de ser inaudits en la política nord-americana. Trump mateix, per molts escarafalls que faci ara, ha dedicat tota mena d’epítets ofensius als demòcrates durant la seva carrera política, de “llunàtics d’extrema esquerra” al “feixistes” habitual. El problema, per a Harris, no és tant de decòrum com d’estratègia: que el president dels Estats Units insulti –o, si més no, sembli insultar– els seguidors de Trump no tan sols afegeix llenya al foc d’un candidat que sempre s’ha presentat a si mateix com a alternativa a l’establishment polític; també mostra una manca de coordinació flagrant entre la candidata demòcrata i la resta del partit, començant ni més ni menys que per l’actual president dels Estats Units.

Lluny de galvanitzar les bases contra Trump, com va fer Biden a les eleccions de mitjan mandat del 2022, Harris s’ha passat les darreres setmanes provant de festejar votants conservadors que, en eleccions anteriors, es van decantar per Trump. La candidata presidencial demòcrata ha aparegut en actes electorals de bracet de Liz Cheney, filla del vice-president de George Bush i ex-congressista republicana convertida en crítica de Trump, i ha promès de nomenar polítics republicans al seu executiu si és elegida presidenta.

Si Biden –tant a les eleccions presidencials del 2020 com a les eleccions de mitjan mandat del 2022– va pintar Trump com el cabdill d’un moviment de fanàtics obstinat a destruir els fonaments del sistema polític dels EUA, Harris ha optat per una línia d’atac molt menys abrandada: centrar-se en la polarització a què el trumpisme ha abocat la política i societat nord-americanes per reivindicar-se com la candidata de la unitat i la concòrdia. “Donald Trump s’ha passat una dècada provant de mantenir el poble americà dividit i amb por: és qui és. Però, Amèrica, avui sóc aquí per a dir-vos: nosaltres no som així”, exclamà Harris dimarts a la nit a l’El·lipsi, precisament el punt on Trump va pronunciar el seu darrer discurs abans de la insurrecció al Capitoli, del 6 de gener de 2021.

Això explica per què tant Harris com el seu company de candidatura, Tim Walz, s’han afanyat a distanciar-se de les paraules del president dels Estats Units, que ha tingut un paper inusitadament testimonial en la campanya demòcrata d’ençà que el partit s’avingué a declarar-lo no apte per a governar aquest estiu.

Resta veure, tanmateix, fins a quin punt són sòlids els fonaments en què se sosté l’estratègia electoral de Harris. Que els republicans han fet les paus amb Trump d’ençà de la insurrecció del Capitoli és evident: tot i que la reputació del magnat va sortir tocada immediatament després del 6 de gener, ningú no va poder fer ombra al magnat en les primàries republicanes d’enguany, i qualsevol membre de la direcció del partit que hi hagi expressat recel ja fa temps que ha estat purgat.

Vuit anys després de les seves primeres eleccions com a candidat presidencial, el públic nord-americà tampoc no sembla particularment alarmat pels suposats perills de l’autoritarisme trumpista: ni haver-se referit a la insurrecció del Capitoli com “un dia d’amor” ni haver suggerit que faria servir l’exèrcit per perseguir els seus enemics polítics, per esmentar dos exemples de fa poc, semblen haver-lo perjudicat de cap manera en els sondatges. Tan sols un 7% dels votants veuen la democràcia com el factor prioritari a l’hora d’elegir un candidat presidencial, segons un sondatge de The New York Times. El 2016, amb Hillary Clinton de candidata, resultava legítim de pensar quants electors repel·lits per Trump quedaven al Partit Republicà, o fins i tot en l’abstenció: després de gairebé una dècada de trumpisme, el dubte sembla menys raonable.

L’espectre de Biden continua empaitant Harris

L’economia i la crisi del cost de vida, que els sondatges coincideixen a assenyalar com la preocupació número u dels votants nord-americans (incloent-hi els indecisos), no van ser pas totalment absents de l’acte de l’El·lipsi. El govern de què Harris és vice-presidenta ha aconseguit taxes d’ocupació rècord i un creixement econòmic excepcionalment alt entre les economies avançades, però també ha hagut de bregar amb un episodi inflacionari, el més dur d’aquestes darreres dècades, que ha fet un mal incalculable a la reputació del govern. No és estrany, doncs, que el programa electoral de la candidata demòcrata sigui una llista de desigs per a la classe mitjana: subsidis per a la compra del primer immoble, mesures per a rebaixar el cost de la llar d’infants i restriccions de l’augment del preu del menjar, segurament l’únic punt del programa que ha suscitat una mica de polseguera.

L’estratègia de presentar Trump com un multimilionari allunyat de les preocupacions de l’americà mitjà, com Harris va repetir en l’acte de dimarts, no sembla forassenyada, però potser arriba massa tard: els votants nord-americans continuen confiant més en Trump com a gestor econòmic, tot i que la diferència amb Harris en aquest punt s’ha anat reduint aquestes darreres setmanes.

El llegat fantasmagòric de Biden, mentrestant, continua empaitant la vice-presidenta en uns altres àmbits. Harris pràcticament no va encarar la polèmica qüestió de la immigració en l’acte de l’El·lipsi, i ni tan sols va gosar fer esment de la política de suport sense condicions a Israel que Washington ha mantingut d’ençà dels primers compassos de l’Holocaust a Gaza. Dimarts, durant l’acte, molts dels assistents que corejaven el nom de la candidata demòcrata no provaven tan sols de mostrar-li suport, sinó que s’escarrassaven també a fer callar els manifestants que, de fora del recinte, li cridaven “Palestina lliure!”.

L’editorial amb el catàleg més gran de llibres i autors en català de les Illes, l’editorial Moll, va celebrar ahir noranta anys amb una festa al teatre Xesc Forteza de Palma. Adaptant un vers d’Ovidi, Francesc de Borja Moll deia: “Però les aigües molles foraden les dures roques.” I així ho ha fet durant nou dècades, envestint les adversitats i creant una col·lecció única.

L’acte, conduït per Júlia Mérida, fou un viatge per tots aquests anys. Emotiu i alegre, sobretot alegre, perquè l’editorial Moll ha estat una de les peces angulars de la cultura catalana a les Illes. I un dels primers a reivindicar-ho, telemàticament, va ser Francesc Homs, ex-president de la Fundació Francesc de Borja Moll, que va rescatar l’editorial dels seus temps més foscs. “Ho tornaria a fer, perquè es va salvar un gran patrimoni cultural”, va dir, atesa la contribució “inesborrable” de la família Moll a la societat mallorquina.

Però les paraules que se sentiren amb més enyorança i estima van ser les de Borja Moll mateix, en la projecció d’un fragment de la seva entrevista amb Montserrat Roig. Com ho podia aconseguir, de dur endavant aquest somni? “Sent un equilibrista.” Un equilibrista de la llengua, també. En aquesta entrevista es recordava quan el 1956 la policia va intervenir una conferència seva, ja començada, obligant-lo a acabar en castellà: “La conferencia ha terminado”, va dir.

La seva néta, Susanna Moll, va recordar també dalt l’escenari els anys de bregues amb la dictadura i la censura: “Si no hagués existit, la nostra història hauria estat diferent. Ell es va adonar de la falta d’oferta literària en la llengua catalana. No sabrem mai què n’hauria estat, de més de mig segle sense aquesta eina de dinamització cultural.” Susanna Moll també va volert valorar la tasca de la seva àvia, reivindicant el paper de les dones invisibilitzades i amb la qual, segur, Borja Moll no hauria pogut enllestir tots els seus somnis.

Es recorden aquells anys d’una violenta persecució a la llengua. Però per a ell el 1962 va arribar la seva gran victòria: el diccionari Alcover-Moll, al qual va haver de dedicar més de quaranta anys de feina per culminar-lo. Ara es treballar per modernitzar-lo i convertir-lo en una eina adaptada al segle XXI. Maria Pilar Perea, catedràtica de la Universitat de Barcelona encarregada de la culminació, va assegurar que es pretén tenir accés a una consulta més exhaustiva i completa: “Noranta anys després podem dir que el diccionari encara és viu i que té un futur esplendorós.”

La influenciadora, Júlia Mérida, ha presentat l'acte Susanna Moll, néta de Francesc de Borja Moll Una llengua significativa i potent per a les futures generacions

Sofia Moisés i Tomeu Canyelles, avui els editors de l’equip, van dir que es podia començar el camí cap cap als cent anys. També van voler donar valor a la feina de les dones, “fonamentals per a avançar en el sector editorial”, i van reivindicar la importància de treballar en la projecció pública de la cultura, en la política de les primeres traduccions en català i en la recerca de nous talents.

El director, Antoni Mir, va recordar la seva estima a l’editorial. “Contribueix a una Mallorca més forta. Allò que més ens importa és que en les futures generacions la llengua sigui significativa i potent. Aquesta és la motivació principal.”

La cantautora Mar Grimalt, que va cloure l’acte amb la cançó “Espurnes i coralls”, va apuntar la necessitat que l’editorial continués existint moltes generacions per continuar teixint amb la nostra llengua.

Sofia Moisés i Tomeu Canyelles, editors de la Nova Editorial Moll Toni Mir, director de la Nova Editorial Moll La cantautora, Mar Grimalt Les recomanacions del seu equip

Per celebrar un moment ben especial per a l’editorial, l’equip de Nova Editorial Moll va voler compartir quin és el llibre favorit del fons. Antoni Mir va triar l’Aplec de Rondalles Mallorquines d’en Jordi des Racó, d’Antoni Maria Alcover, el clàssic dels clàssics, “una autèntica enciclopèdia universal de les rondalles, fruit de trenta anys de recerca de Jaume Guiscafrè i l’enyorat J. A. Grimalt”. Toni Moll recomana Els meus primers trenta anys, de Francesc de Borja Moll: “Una biografia molt entretinguda a l’hora d’explicar els temps convulsos que va haver de viure el meu padrí.”

Trenta perles del fons de l’editorial Moll

Els editors Tomeu Canyelles i Sofia Moisés es van decantar per Fuita i martiri de sant Andreu Milà, de Miquel Àngel Riera, i L’astràgal, d’Albertine Sarrazin. “La combinació de veus de dues dones com Albertine Sarrazin i Patti Smith és un anunci de la poderosa energia que es desprèn de les seves pàgines”, diu Moisés.

L’editorial

Avui amb el nom de Nova Editorial Moll, aplega 1.400 títols i 483 d’autors catalans. Mantenen centenars de clàssics, com l’Aplec de Rondalles Mallorquines d’En Jordi des Racó, o el Diccionari català-valencià-balear, iniciat per Alcover el 1900 i completat per Moll seixanta-dos anys més tard. També recull signatures clau de les lletres catalanes, com Ramon Llull, Anselm Turmeda, Maria Antònia Salvà, Miquel Costa i Llobera, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Maria Aurèlia Capmany i Antònia Vicens.

Francesc de Borja Moll: l’home que va fer gran la llengua catalana

L’editorial va ser fundada el 1933 a Palma per Francesc de Borja Moll, i era una continuació de l’Editorial Alcover S. L., fundada tres anys abans, per garantir la continuació de les rondalles i del diccionari. En aquell temps va aconseguir de ser l’única editorial de les Illes amb una llarga continuïtat, gràcies a la tasca de Josep Maria Llompart, Francesc Moll –el fill de Francesc de Borja Moll–, més familiars com Aina Moll, Susanna Moll i Toni Moll, i col·laboradors com ara Manuel Sanchis Guarner i Sebastià Alzamora. Però va ser el 2014 quan es va anunciar la pitjor notícia: el tancament de l’editorial per dificultats econòmiques.

Fou llavors que es va crear la Fundació Francesc de Borja Moll, dirigida per Francesc Homs, que va comprar els drets de l’editorial. El 2019 va presentar la Nova Editorial Moll, una reinvenció amb un mateix propòsit: mantenir el compromís amb la llengua catalana.

La meitat de films candidats als Premis Gaudí són en català, una xifra de rècord. El 2023 van ser un 40% i el 2022 un 32%. Així ho recull l’Acadèmia del Cinema Català, que ha presentat les cintes candidates als guardons. Si bé en llengua les notícies són positives, quant a la paritat les xifres són menys optimistes. El cinema dirigit per dones ha passat del 47% de l’any passat i del 2022 al 34% aquest any. Els pressupostos de les cintes tampoc deixen xifres positives per a les directores, i és que la mitjana del pressupost de les signades per dones és d’1,9 milions d’euros, mentre que en el cas dels homes ascendeix fins als prop de 2,5 milions.

Tot i que els onze llargmetratges de ficció en català són dos menys que l’any passat, en total trenta-una de les seixanta-cinc produccions catalanes candidates s’han rodat en aquesta llengua. N’hi ha trenta més en castellà, tres en altres llengües i una sense diàlegs. A més, nou documentaris dels dotze i deu dels quinze curtmetratges preseleccionats són en versió original catalana.

D’altra banda, l’acadèmia destaca que dels trenta-quatre llargmetratges que conformen les actuals candidatures, nou igualen o superen els tres milions d’euros de pressupost. D’aquests nou, un títol ha estat signat per una dona directora i dos s’han rodat en versió original catalana. Quinze dels llargmetratges de ficció candidats tenen un pressupost que oscil·la entre 1,5 i 3 milions. Les candidatures també inclouen set films entre 0,5 i 1,5 milions d’euros, i set títols més que no arriben al mig milió d’euros de pressupost.

En el cas concret dels llargmetratges de ficció rodats en català, la mitjana de les onze produccions supera els 1,5 milions d’euros (1,69 milions). Incloent-hi el film d’animació en versió original catalana, la mitjana puja fins a 1,76 milions (el 2023 va ser d’1,39). Pel que fa a la producció de llargmetratges de ficció rodats en castellà o altres llengües, el pressupost mig és de 2,32 milions (2,64 incloent-hi els 3 d’animació, davant dels 2,05 del 2023).

El balanç de gènere en la direcció de les produccions de l’actual convocatòria, incloent-hi llargs de ficció, documentals i curtmetratges, conclou un descens en comparació a les xifres de passades edicions en termes globals. Enguany, un 34% de les pel·lícules candidates compten amb dones directores al capdavant (respecte del 47% de l’any passat, i amb una xifra idèntica a la de 2022). Continuant amb els rols de lideratge, un 41% de films candidats tenen dones encapçalant les tasques de guió (davant el 48% de 2023), i un 36% en la producció, xifra que supera el 33% del 2023.

Candidates

Onze títols opten a la nominació a la millor pel·lícula del 2024: Casa en flames, de Dani de la Orden; El 47, de Marcel Barrena; Escanyapobres, d’Ibai Abad; L’àvia i el foraster, de Sergi Miralles; L’edat imminent, de Clara Serrano Llorens i Gerard Simó Gimeno; Llobàs(‘Lobisón’), de Pau Calpe Rufat; Mamífera, de Liliana Torres; Salve Maria, de Mar Coll; Societat negra, de Ramon Térmens; Tu no ets jo, de Marisa Crespo i Moisés Romera i Un sol radiant, de Mònica Cambra Domínguez i Ariadna Fortuny Cardona.

La collita de 2024 també compta amb quatre films d’animació: Buffalo Kids, de Pedro Solís i Juan Jesús García Galocha, Galo; Dalia y el libro rojo, de David Bisbano; Papallones negres, de David Baute i Rock Bottom, de Maria Trénor.

En les categories de documentari, curtmetratge i film europeu, l’Acadèmia designa una comissió independent formada, encarregada de fer una preselecció. En el cas de la categoria de film documental, la comissió s’activa quan el nombre de títols inscrits supera les quinze produccions. Els dotze títols que opten a nominació d’entre els disset inscrits són: Binu, la història de dues estrelles, de Guillem Cabra i Mar Clapes; Diari de la meva sextorsió, de Patricia Franquesa; Hágase tu voluntad, d’Adrián Silvestre; La fugida, de Josep Morell Feixas, Guillem Sánchez Marín i Marc M. Sarrado; La Joia: Bad Gyal, de David Camarero Porcar; Montserrat, integral 107, de Biel Macià; Morente & Barcelona, de Jordi Turtós; Pepi Fandango, de Lucija Stojevic; Respira, mama, de Meri Collazos Solà; Sau: la memòria submergida, d’Ot Burgaya; Stay Homas: la banda que no hauria d’existir, d’Oriol Gispert, Nick Bolger i Ramon Balagué, i Un estel fugaç, d’Ignasi Guerrero i Arturo Méndiz.

Els quinze curtmetratges aspirants, d’entre els cinquanta-cinc inscrits, són Blava terra, de Marine Auclair March; Cura Sana, de Lucía García Romero; Dol i fa sol, de Pep Garrido i Maria Besora; El príncep, d’Àlex Sardà; Els buits, de Marina Freixa Roca, Sofia Esteve i Isa Luengo; Germanes, de Jordi Sanz Angrill; Imade, d’Ignacio Acconcia González; La gran obra, d’Àlex Lora Cercós; Los cómplices, d’Alberto Evangelio; Mater Benefacta, d’Anna Solanas i Marc Riba; O que me parta un rayo, de Karen Joaquín; Pesudo, de Miquel Díaz Pont; Sincopat, de Pol Diggler; Vida o teatre, de Guillem Manzanares, i Welcome Tahiya, de Marta Bayarr.

Calendari

L’Acadèmia del Cinema Català, que ha celebrat la Festa de candidates als Gaudí, arrenca la primera volta de votacions de la dissetena edició dels premis, que romandrà oberta fins al dia 29 de novembre. La lectura de les nominacions tindrà lloc el 5 de desembre a l’Auditori de La Pedrera i la gala se celebrarà el dissabte 18 de gener de 2025 a l’Auditori Fòrum CCIB.

“Les pel·lícules en català arriben al públic i l’interpel·len”

Precisament, durant la Festa de candidates als Gaudí, la directora de l’Acadèmia del Cinema Català, Laia Aubia, ha celebrat a l’ACN el “rècord històric” de la presència del català amb gairebé la meitat de les pel·lícules candidates rodades en versió original catalana. Aubia ha indicat que també ha incrementat el pressupost dels films en versió original en català. També ha constatat l’assignatura pendent de l’equitat i la presència femenina en els rols de lideratges de les pel·lícules.

A la festa d’aquest dimecres hi havia representants de bona part de les produccions que són candidates als premis. Entre els assistents hi havia part de l’equip de ‘Casa en flames’ i ‘El 47’’, dos films en versió original catalana que han batut rècords històrics a les sales. “És un any que tenim ganes de celebrar l’ampli ventall de films que configuren la collita i cridar ben alt que les pel·lícules en català arriben al públic i l’interpel·len”, ha conclòs la directora de l’Acadèmia.

La gota freda al País Valencià ha deixat noranta-dues víctimes mortals, pel cap baix, i un nombre indeterminat de desapareguts. Les pluges torrencials, les riuades i les inundacions han fet tota mena d’estralls. Encara no hi ha un balanç provisional dels danys materials, però les pèrdues són milionàries. Els aiguats han arrossegat i destruït centenars de cotxes i han fet desaparèixer ponts, carreteres i vies ferroviàries. El govern espanyol ha anunciat que hi declararia la zona catastròfica.

“He vist moltes danes i us puc assegurar que no n’he vista mai cap com aquesta.” La cap de meteorologia d’À Punt, Victòria Rosselló, s’expressava així dimarts a migdia, quan feia la previsió meteorològica al final de l’À Punt Notícies. Li va nàixer de dins. Ja feia hores que la situació del riu Magre i de la rambla del Poio eren fora de control. Rosselló, que és la cara més veterana de la meteorologia a la televisió valenciana, no deixava d’advertir de la duresa de les hores que vindrien. Insistia en la perillositat de la situació i en la necessitat que la població prengués mesures. Hores més tard, la realitat li va donar la raó. Editorial de Vicent Partal | Les morts de Mazón

Quan fem aquesta entrevista, ahir de vesprada, havent acabat el seu torn, el saldo era de setanta morts per les conseqüències de la gota freda. Quan l’editem, ja són noranta-dues. Quan arribe al lector, qui sap si ja haurà travessat la barrera dels tres dígits. Indignació amb Mazón per haver esborrat proves de la seva incompetència abans de la catàstrofe

Rosselló és molt contundent: d’ençà de dissabte se sabia que s’acostava un fenomen violent i hi havia les eines que haurien pogut evitar aquesta xifra de morts que fa tant de mal. “Algú no ha fet les coses bé”, diu.

—Què ens acaba de passar?
—Una DANA què passarà a la història de la meteorologia pel seu impacte. De fet, és la més mortífera, per damunt de Tous, per damunt de la del 1957, i en els dos últims segles és la que ha causat més desastre. Hauríem d’anar al segle XIX per a trobar-ne una de semblant, que és la que s’anomena de “les xaboles”, perquè en aquella època el riu Túria era habitat, i no se’n té un recompte de morts. Tampoc no hi havia un cens de la ciutat fiable, perquè eren construccions sense control, i segur que hi va morir molta gent.

—Parlem del segle XIX…
—Hi ha una cosa que dèiem els meteoròlegs que ara haurem de revisar, que és que no podria passar res de semblant als fets del 1957. I no podia passar perquè ara tenim radars, tenim sistemes de protecció hidrològica que informen a l’instant de la crescuda dels rius, tenim xarxes automàtiques d’anàlisi de dades. Abans d’Avamet o de les estacions automàtiques sabíem quant havia plogut en un lloc perquè hi havia un senyor o una senyora que agafava el potet i et deia el registre. No era un sistema automàtic que pots consultar en línia a l’ordinador. Dèiem: no pot repetir-se una cosa com Tous, o una cosa com la riuada del 1957, però ara s’ha demostrat que no és cert, perquè tenim unes ferramentes molt més potents de previsió. I això és important, perquè de dissabte ençà dèiem que venia una situació perillosa. No és com altres vegades que la previsió canvia, ve el desastre i no l’has vist. Els models l’han vist. Estava advertit d’ençà del cap de setmana.

—Dissabte ja se’n sabia la gravetat, la potència que tindria?
—Sí. La potència. Eixa és la dificultat de la meteorologia, perquè sempre parlem de potencialitat, però potencialment es veia que era una cosa molt perillosa. I dimarts mateix, quan vam veure que queia eixa quantitat de pluja en tan poc de temps a Utiel, també vam veure que era molt perillós, perquè eixa aigua havia d’anar cap avall. I no s’entén com no es va veure que els cabals augmentaven d’una manera que acabarien ofegant l’Horta Sud.

—Passades les onze del matí ja hi havia una alerta hidrològica sobre el riu Magre.
—Correcte. Alguna cosa ha d’haver fallat en la cadena de decisions i de responsables. No pot ser que el 2024 tinguem setanta morts, de moment. Alguna cosa ha d’haver fallat. No sé què. Segurament hi ha moltes causes. Segurament no és responsabilitat ni d’una persona ni de dues, ni d’una institució ni de dues. Però alguna cosa falla quan al migdia ja diem que si no és necessari no s’isca de casa, i qui ha de prendre la decisió perquè els mitjans la donem a l’audiència fa que t’arribe en un timbre a les vuit de la vesprada. Quan ja se sabia quanta aigua havia caigut a Utiel, i la que queia en la conca mitjana del Xúquer, en el Magre. És inexplicable. La meteorologia a vegades pot no afinar, però aquesta vegada havia afinat molt. Per a dir-ho tot, ningú no es pensava que, encara que potencialment era una situació molt perillosa, havien de morir setanta persones. Però és que era molt perillosa.

—En un moment de l’emissió de l’espai de l’oratge a l’informatiu del migdia, us va nàixer com una expressió que fa l’efecte que no teníeu preparada: vàreu dir a l’audiència que havíeu vist molts temporals, però mai cap com aquest. Això al diari ens va fer estar en alerta màxima.
—És així. Pots posar-ho tan gros com vulgues. És absolutament real. I té relació amb allò que et deia: que no podem dir “això no tornarà a passar”. Dèiem: “Tornarà a passar, però tenim els mitjans per a evitar desgràcies personals.” Un episodi com aquest tornarà, però tenim mitjans perquè no hi haja la desgràcia personal que tenim en aquests moments. És una cosa bàrbara. I una cosa: hi ha el llit nou del Túria, que ha frenat l’avinguda del Túria a València. La ciutat no se n’ha adonat, de la DANA. Però no tornarem a veure això. Mai, ningú viu, no ha vist el riu nou del Túria com va ara. Això ha salvat la ciutat. Però les rambles que van buides i que arrossegaven tota eixa quantitat de pluja han arrasat l’Horta Sud.

—Per què s’ha format aquesta gota freda damunt nostre?
—S’ha format com una de moltes que se’n formen en el nostre territori. És la nostra climatologia. És a dir, som un territori de danes. I la més recent va ser la del 2019, per posar un exemple d’una cosa que és recurrent. Aquesta ha sigut molt més efectiva perquè la pluja ha caigut en molt menys temps i en un espai molt reduït i, a més, ha plogut on fa més mal, que és a les capçaleres o en els trams mitjans dels rius. No és igual que caiguen 300 litres a Tavernes de la Valldigna que caiguen a Xiva o a Utiel. Perquè tota eixa aigua ha d’anar cap avall. Va ploure on podia fer més mal. Vam tenir un temporal de llevant molt fort, amb un vent brutal. Aquest vent frenava la baixada de l’aigua que anava a molts metres cúbics per segon. I aquest fre va impedir que desguassara. Aquest és un dels motius que expliquen què va passar a l’Horta Sud. Allà hi va ploure molt poc. A Torrent van caure cinc litres; a Aldaia, dotze. Va ploure molt a Utiel, Xiva, la Foia de Bunyol, els Serrans. I tota eixa aigua la va canalitzar la rambla del Poio, que és la que ha fet més mal. Hi ha molta probabilitat que el nombre més gran de morts siga on finalment va desembassar la rambla, a la zona més habitada, que és l’àrea metropolitana de València.

—És normal que duràs tantes hores?
—Sí. És la dinàmica. Són tempestes que es regeneren i continuen deixant pluja en el mateix lloc; i se’n desfà una i se’n genera una altra i una altra… En realitat, són poques hores, i eixa és la clau. Perquè amb eixos 300 litres, encara que siga a la capçalera alta dels rius, si cauen en 24 hores, arribarà aigua pels barrancs, però no hi haurà eixa allau. El problema va ser el poc temps en què es van registrar 300 i 500 litres en els cursos alts dels rius i barrancs. Això va ser inassumible per a la rambla del Poio. El Poio necessitarà intervenció. Alguna mena de canalització. És allò de sempre, que fem infrastructures i habitatges on no toca… La rambla del Poio passa per una zona amb molta densitat de població. Sedaví, Benetússer, Paiporta, Picanya… Polígons industrials construïts en els cursos de l’aigua que sempre van secs… És un problema estructural molt gran que tenim de fa temps.

—Els efectes són devastadors.
—No hem arribat als llocs per on ha passat eixa avinguda. Sabem d’Utiel perquè hi hem arribat. Sabem de l’Horta Sud perquè és ací. Però, entremig, encara no sabem què ha passat. M’han dit que a Sot de Xera, que hi van caure 300 litres i va rebre l’avinguda de dalt, el poble ha quedat destrossat, però no hi hem pogut arribar perquè la carretera està tallada. Encara hem de veure molta destrossa.

—Tenen res a veure aquesta gota freda i la del 2019?
—El mecanisme bàsic és el mateix en totes les danes. Aquesta passarà a la història per la desgràcia humana, per la magnitud de la tragèdia humana. Ara, s’observen alguns canvis en les danes recents. Hi ha un concepte que és “tropicalització”. És a dir, que hi intervenen uns elements que abans no hi intervenien. L’element clau és la pujada de la temperatura tant de la mar com la global, que fa que a l’atmosfera hi haja molta més energia disponible. Molt més vapor. Molta més aigua precipitable. Potencialment, són més perilloses. I aquesta ho és més que la del 2019 perquè aquella no tenia aquests trets. Aquesta té uns trets com de pluja tropical. Ací plou animalades quan hi ha una dana, però no és una pluja tropical. Ara observem que els episodis de pluja són més curts però més intensos. Així, la potència destructora és molt més gran.

—Això és el canvi climàtic?
—Sí, però no toca avui. No toca ni avui ni demà.

—Per què?
—Perquè primer hem d’esperar que s’acabe, perquè encara no ha passat. A Castelló encara plovia i s’hi han acumulat prop de 200 litres i ja no ens crida l’atenció després de tota la barbaritat. Hem d’esperar que hi haja una miqueta més d’anàlisi per a parlar-ne amb propietat, perquè les danes no són conseqüència del canvi climàtic. Són un tret de la meteorologia mediterrània. Ara potser s’observa un comportament un poc distint. Però per a dir això hem d’esperar a fer les anàlisis i que acabe de passar l’episodi i se’n facen els estudis. No tota la virulència de les danes són atribuïbles al canvi climàtic, tot i que es desenvolupen en un context de canvi climàtic.

—Ens hem d’acostumar al fet que aquests fenòmens siguen més freqüents que abans, o més potents?
—Pareix que sí. Aquesta tendència sí que s’ha observat en el sentit que canvia el patró de ploure. Ja plovia malament abans, però probablement plourà pitjor perquè els episodis seran més curts i més intensos, amb la qual cosa els efectes seran més destructius. Això sí que s’ha observat.

—I si ens hi hem d’acostumar, què podem fer les persones?
—Les persones podem fer poc en un context com el d’ahir, amb una situació de pluges. Les institucions haurien de fer-hi molt més. A la vista d’aquest episodi s’hauria de millorar la comunicació a la ciutadania sobre el risc que implica una situació com aquesta. Vam estar en avís roig. Jo em pregunte: la gent sap què és un avís roig? Un avís roig vol dir que hi ha risc per a les persones. Un avís roig és no isques de casa. I això crec que no ho comuniquem bé. O el sistema d’avisos està malament, o els responsables no arriben a temps de fer-ho arribar a la ciutadania, perquè si la gent haguera sabut ahir que l’aigua se’ls podria emportar anant per la pista de Silla, no hauria eixit al carrer. El sistema d’avisos s’ha de revisar. I també faig autocrítica. No sé si expliquem bé què vol dir un avís roig. Alguna cosa ha fallat en la transmissió de la informació, a l’hora de fer-la arribar a la ciutadania, i en això també hi estem implicats els mitjans de comunicació, perquè no pot ser que hi haja aquesta quantitat de morts el 2024 amb els mitjans que tenim.

—Amb els mitjans i amb l’afició dels valencians a la meteorologia i a l’oratge, perquè les audiències de l’espai de l’oratge tradicionalment són molt altes.
—Ahir l’audiència va ser de les èpoques millors de Canal 9, amb més del 20%. Perquè la gent vol saber què passa i sap on vol informar-se. Em fa gràcia. L’avís aquell que va arribar ahir a les vuit de la vesprada a tots, deia que la gent s’informara en els canals oficials i en À Punt. Ara mare! A eixes hores ja no tenia remei. No s’entén de cap manera que els polígons continuaren funcionant, que la gent continuara treballant, les grans empreses… Ja hi havia dos metres d’aigua… Són coses que sobten molt. Insistesc que se sabia la situació potencialment molt perillosa per a la zona de l’àrea metropolitana de València. A Utiel trobaran persones mortes, però seran poques en comparació amb les de l’àrea metropolitana, on no va ploure pràcticament. Alguna cosa ha fallat. Tots hem de fer una reflexió profunda.

El tercer llargmetratge de Mar Coll (Barcelona, 1981), Salve Maria, arriba avui als cinemes. Feia onze anys que la cineasta no estrenava a la pantalla gran, perquè ha estat treballant en projectes televisius, com Matar al padre (2018) i Això no és Suècia (2023). Així i tot, el seu retorn al cinema ha estat sonat i premiat, com tots els projectes que fa: al Festival de Cinema Internacional de Locarno, va obtenir una menció especial del jurat oficial i el premi del jurat jove, i la setmana passada va rebre dues nominacions a la Setmana Internacional de Cine de Valladolid (SEMINCI): una com a millor film, i una altra com a millor actriu per a Laura Weissmahr. L’actriu, que hi interpreta Maria, una mare novella que s’obsessiona amb el cas d’una infanticida, fa un treball impecable que dóna com a resultat una cinta asfixiant i incòmoda per a qualsevol espectador.

Tot plegat va començar quan Coll va llegir la novel·la de Katixa Agirre Les mares no (2018), que va rebre dedicada amb la següent frase: “Per a les mares malvades”. Tot i la ironia, Coll assegura que en tots aquests relats de mares que defugen l’estereotip no hi veu mares malvades, sinó reals. Per això, el llibre li va servir d’inspiració per al film.

En aquesta entrevista, Coll parla de cinema de terror, de maternitat no desitjada, de salut mental, de religió i de la dualitat entre la creació biològica i artística.

—Després d’onze anys i un parell de sèries, toneu a fer cinema. En teníeu ganes?
—Sí, en tenia ganes. Encara hi ha més mitjans i llibertat creativa al cinema que no a la televisió. No és que no n’hagi tinguda, de llibertat, sí que n’he tinguda, però quan fas un producte per a la televisió ets conscient que fas un producte i que, implícitament, té uns condicionants que fan que siguin productes més estàndards. El cinema encara permet una mica d’experimentació. En aquest sentit, és més estimulant. Que hi hagi més pressupost per minut fa que tinguis més temps per a fer les coses. També és veritat que és més abastable: que sigui més petit et permet de tenir més control.

“Hi ha més mitjans i llibertat creativa al cinema que no a la televisió”

—La maternitat és un dels grans temes del cinema, darrerament.
—Sí, i no tan sols al cinema, també han sortit molts llibres que hem utilitzat per documentar-nos per a aquesta pel·lícula.

—Per què creieu que passa, això?
—Jo crec que té a veure amb l’arribada de les dones en llocs de creació, de producció… És natural que es revisin i qüestionin temes que han estat tractats per homes. El cinema, –sobretot el d’autor, té molt de treballar amb les experiències i temes personals. Per tant, és normal que la maternitat, que és una experiència transcendental i existencial per a qualsevol dona que l’ha viscuda, es converteixi en material per a fer pel·lícules. Sobretot, és això: l’arribada de les dones en tots els àmbits, no tan sols en el de creació cinematogràfica, sinó també periodistes, escriptores, productores, psicòlogues… Tothom qui té veu ofereix nous relats que són sobre la taula i que, a més, interessen. Som una generació que qüestionem, des de molts llocs, relats que han estat hegemònics fins ara.

“Som una generació que qüestionem des de molts llocs relats que han estat hegemònics fins ara”

—La maternitat s’ha retratat, sobretot, d’un punt de vista costumista. En canvi, en el vostre cas, ho heu fet des del terror. Per què?
—Teníem ganes de fer una pel·lícula que no fos discursiva, analítica. Ens va arribar aquesta novel·la de la Katixa Agirre, que tenia aquesta premissa de thriller. Ens va semblar molt estimulant enfocar-la des d’aquest gènere per fer un film més catàrtic, més emocional. Intentar d’arribar no pas des de la part intel·lectual sinó de la part més emocional. A més, hem escollit la figura més problemàtica, conflictiva i incòmoda de tot aquest qüestionament sobre la maternitat, que és la figura de la mare penedida. Quan veus la pel·lícula, no ets en l’anàlisi, ets en l’emoció. L’anàlisi i el debat apareixen després del visionament. També hem decidit de fer-ho així per un tema personal, pel plaer de treballar d’una altra manera, amb un altre llenguatge. Fer pel·lícules té molt a veure amb el desig i amb la motivació, i són processos molt llargs. Has de trobar desig no només en allò de què parles sinó en com ho fas, i per a nosaltres era un repte canviar de llenguatge.

—De totes les maternitats, per què heu escollit de retratar la de mare penedida?
—És veritat que això no hi és, a la novel·la, però, en canvi, sí que hi ha aquesta qüestió de la dialèctica que sorgeix entre la narradora i el mirall que fa de l’infanticida. Necessitàvem dramatitzar la novel·la per convertir-la en un film. Vam proposar aquest conflicte perquè pensàvem que era potent, i perquè era justament anar a l’esquerda, anar allà on pica més. Ens picava fins i tot a nosaltres. Sabem que és un tema delicat que genera un rebuig, fins i tot a mi, que sóc mare. Això que una mare rebutgi el seu nadó, o tingui aquestes pulsions, no és una cosa fàcil de pair. Era estimulant provar d’aproximar-nos amb empatia i comprensió a aquesta persona per parlar de la part més fosca de la maternitat, que crec que, amb més mesura o menys, és en totes les experiències de la maternitat. Sempre hi ha sentiments ambivalents.

—Més d’una vegada heu parlat de “maternitats dissidents”. Què voleu dir, exactament, amb aquest concepte?
—Jo entenc que una maternitat dissident dissenteix del relat que s’ha construït sobre la maternitat tradicional, en què la maternitat és una mena de culminació de la vida de les dones. Pot semblar passat de moda, però crec que és un discurs que encara tenim molt integrat, encara que sigui d’una manera no conscient. Jo mateixa, que vinc d’una família que podríem considerar progressista, quan era petita decidia com es dirien els meus fills. No sé si els nens ho feien, però les nenes, moltes, sí. “Si jo tinc un fill, es dirà Tal”… No es qüestionava la idea de tenir fills i sempre s’enfocava des de la felicitat. I crec que és perquè, abans de ser mares o pares, som fills. Nosaltres hem estat el regal més important, hem caigut del cel per a ells i ens deuen amor incondicional com a fills que som. De cop, quan ets mare, t’adones que… A mi em passava al revés: quan veia el meu fill, veia que l’amor incondicional era el seu cap a mi, també per una qüestió de supervivència, però de cop la dependència d’ell era tan immensa, que a la inversa no podia mai estar a l’altura de la necessitat que ell tenia de mi. Les maternitats dissidents són totes les que no encaixen en aquest relat que s’ha construït fins ara, i que són desvariades i incòmodes precisament perquè xoquen amb una concepció que està molt arrelada.

“Quan veia el meu fill, veia que l'amor incondicional era el seu cap a mi. No podia mai estar a l'altura de la necessitat que ell tenia de mi”

—Quan sortim de la norma, ens pensem que som boges. També abordeu la salut mental: la manca de comunicació amb la parella per a no passar vergonya, paranoia, obsessió, angoixa…
—Necessitàvem que ella estigués sola durant molt de temps, perquè aquesta soledat és la que fa que estigui cada vegada més atrapada per aquestes paranoies, per aquests fantasmes, per aquestes pors que no pot compartir amb ningú. Hi ha una qüestió de salut mental, com deies, i que no té a veure únicament amb el postpart, sinó amb qualsevol procés que visquis d’especial fragilitat. La soledat et pot portar a distorsionar la percepció de la realitat. I, de fet, normalment, quan passes un procés així –i això la pel·lícula ho mostra– t’aïlles dels teus amics, t’aïlles del món i et tanques en tu mateixa.

—La parella tampoc hi ajuda gaire. Tot i que podria semblar un home desconstruït, no és gaire diferent de la figura paterna tradicional…
—La figura masculina de la pel·lícula està construïda sobre la base de les necessitats dramàtiques del film. És a dir, volíem explicar que això que li passa a ella no té una causa específica. Això li passa, per exemple, perquè viu amb molta precarietat, cosa que li afegeix angoixa, però no perquè tingui una parella que la pressiona i la maltracta. Teníem clar que volíem una figura masculina que no pogués ser assenyalat com el causant d’aquesta desafecció que ella sent. A més, construir-lo de forma optimista i lluminosa també ens ajudava a posar un contrapunt a una pel·lícula que ja de per si és bastant fosca. Ara bé, per a la necessitat del drama, aquesta parella no podia ser-hi gaire present, i això fa que ell no sigui capaç de veure què li passa a ella. Jo el defenso bastant, perquè crec que té una posició molt difícil: ell té la voluntat d’escoltar, però ella no és capaç de dir. Quan ella és capaç de demanar ajuda de debò, ja han passat tota una sèrie de coses que fa que la parella se’n ressenti. Però sí, la salut mental és un dels temes de la pel·lícula.

—Tracteu aquests sentiments de culpabilitat del punt de vista de la moral catòlica. Quin paper ha tingut la religió en la maternitat?
—La por de ser una persona horrible té molt a veure amb la nostra cultura, que és la catòlica. I la tenim tots, encara que no siguem creients. Hem crescut i vivim amb aquesta cultura. De fet, és una cosa que va ser completament inconscient: de cop, un dia, recordo parlar amb la guionista i dir-li: “Crec que estem fent una pel·li molt catòlica”, perquè hi ha la dona que és culpable, que és pecadora, que ha de fer aquest viacrucis ple de temptacions i que, a més, al final acaba confessant. Hi ha totes les passes del pecat, la redempció i la salvació. I, a més, hi ha les figures del monstre que hi ha a les esglésies i que parlen del pecat, dels vicis i de la virtut en termes catòlics. I això hi és, a la pel·lícula, perquè és la nostra cultura. Li vam posar aquest nom perquè Maria és la mare de totes les mares, la representació de la mare que només és mare; tant, que és verge i no té ni pulsions sexuals. A més, la culpa i la maternitat van molt lligades. A les classes de postpart, o del prepart –ja no me’n recordo, perquè hi ha classes sempre que vulguis, sempre pots anar a algun lloc a fer-ne–, ens deien que quan neix una mare, neix amb la culpa, perquè hi ha unes expectatives, una pressió, un judici, etc. Aquest relat de la mare, aquest estereotip és tan difícil de complir! D’aquí neix aquesta culpa de no estar mai a l’altura. Tens sentiments ambivalents. Aquesta culpa associada a la maternitat, en general, té a veure amb el fet de no encaixar i amb la idea de ser una mala persona. Fins i tot, de ser un monstre. És un tema tan tabú i hi ha tant d’estigma sobre la mala mare, que la culpa es dispara.

—Els qui no tenim fe, qui ens salva de la culpa?
—El fet que hi hagi nous relats ajuda a sentir-se representada i menys diferent. A sentir que hi ha emocions o sentiments que són naturals, que potser no són desitjables, però que com a mínim no estàs sola: hi ha espais per a parlar-ne. Nomenar les coses és important. De fet, tot el viatge que fa la protagonista és per a posar nom a allò que li passa. I, amb això, també la creació, l’escriptura… A la pel·lícula hi ha totes aquestes citacions d’escriptores que han parlat abans del tema. La pel·lícula s’inscriu en aquest llinatge d’escriptores que han pogut posar nom, i nosaltres, en el nostre cas, posem imatges a totes aquestes coses. Quan vaig llegir la novel·la de Katixa Agirre em vaig sentir molt representada. M’hi va posar una dedicatòria que deia: “Per a les mares malvades”. Evidentment, era una broma, però aquestes mares que llegia, a mi no em semblaven malvades, em semblaven reals. Revisar aquestes idees i relats ens ajuda a treure pes i a poder viure la maternitat amb menys culpa. L’obsessió de la Maria, la protagonista, amb el cas de la infanticida que llegeix a les notícies li fa plantejar-se aquesta opció.

“Que hi hagi nous relats ajuda a sentir-se representada i menys diferent”

—La part més bèstia és que el públic pot acabar empatitzant-hi.
—Nosaltres teníem por que això no passés, perquè sabíem que era un personatge que podia generar molt de rebuig. És una pel·lícula molt subjectiva, el punt de vista sempre va enganxat a la protagonista, fins al punt que la percepció de la realitat està distorsionada moltes vegades. A més, crec que la música ajuda a sentir i entendre les seves emocions.

—També hi tracteu la relació entre maternitat i creació. La deveu conèixer de prop, la dualitat entre la creació artística i la biològica. Són compatibles?
—Sempre que explicàvem la pel·lícula dèiem que tenia a veure amb criar i crear, i com una cosa alimentava l’altra. És veritat que són terrenys que es retroalimenten, però alhora també s’expulsen, perquè són espais que necessiten molta dedicació. Quan tens un nadó és molt difícil fer una altra cosa. Entenc que depèn del nadó i de la persona, però exigeix una presència constant set dies la setmana. La creació també és un monstre que necessita molta alimentació, molta presència i molta energia. Per tant, és bastant incompatible fer les dues coses alhora. Jo crec que és impossible fer-les alhora correctament.

“És bastant incompatible la maternitat amb la creació artística”

—‘Salve Maria’ exposa un debat que incomoda. Falta més cinema d’aquest tipus?
—No ho sé, si falta. A vegades em passa que, quan veig un cinema molt discursiu, amb molta tesi, hi veig la necessitat de tractar un tema per anar a fer pedagogia a l’espectador. Això em grinyola, perquè justament com a espectadora no gaudeixo d’aquest tipus de cinema de “ara exposarem quins són els arguments que sí, quins són els arguments que no”. M’interessa més el cinema per la part dramàtica –perquè m’agrada la part del guió, d’escriptura, de personatges– o bé per la part visual, de llenguatge i estètica. Crec que els valors del cinema són aquí, perquè, si no, prefereixo un assaig o un article del diari que no mirar una pel·lícula. Quan treballo en una pel·lícula, sempre miro de desvincular-me de la part intel·lectual, perquè és igual. Hem parlat tant amb la guionista sobre el nostre punt de vista, el nostre discurs… que això ja queda reflectit d’alguna manera a la pel·lícula. Igual que amb el director de fotografia parlem de llum, de suspens, de tensió… Aquests són els nostres llenguatges.

Darrerament, la paraula “cervell” em persegueix. Sempre he considerat que, comparada amb la feina d’un neurocirurgià, la meva és ben poc útil, molt menys indispensable, menys determinant, menys important, en definitiva. Sempre ho he vist així, i ara fa unes setmanes que ho vaig constatar. Jo era asseguda en una d’aquelles cadires incòmodes destinades als acompanyants en les habitacions compartides dels hospitals públics. Estava pintant amb aquarel·les un retrat del meu pare que dormia, convalescent, al llit, a tocar de mi. No en sé, de pintar, no he estudiat mai dibuix, ni disseny, ni belles arts, i no és que hi tingui gaire traça, però com que no n’espero res concret, del resultat, he descobert que és una de les poques activitats que calma el meu frenètic ritme mental. Pinto per ofegar la tristesa, per apaivagar l’estrès, per tornar a mi, al centre, per no plorar, per practicar el difícil exercici de ser, plenament, en l’ara i l’aquí. I per tots aquells motius vaig treure llapis i pinzell. Estava dibuixant el cap del pare, la seva cicatriu de més de seixanta grapes, quan va entrar el neurocirurgià que l’havia operat pocs dies abans, d’urgència, i que va salvar-li la vida en una intervenció d’alt risc. Amb una serenitat envejable, l’home es va acostar per veure què dibuixava.

—M’agrada molt. Si me’l regales, a canvi t’ensenyo el cervell del teu pare —va deixar anar amb un somriure amable.

Jo vaig quedar astorada perquè és la proposta d’intercanvi més curiosa que m’han fet mai. Soc aprensiva, però molt curiosa, també, i malgrat la basarda que em feia la idea, sabia que segurament mai més no tindria l’oportunitat de veure per dins el cap del meu progenitor. Abans que pogués respondre res, el pare es va despertar i amb paraules lentes va reclamar el seu dret de quedar-se el meu dibuix. Van barallar-se de broma i el neurocirurgià finalment em va ensenyar la fotografia del cervell que havia fet en plena operació. Vaig mirar les mans del doctor detingudament, les mans de l’home que, gràcies a la seva professionalitat i destresa, havia salvat la vida del meu pare. Vaig abocar el meu agraïment i la meva admiració cap a aquell per a qui el meu pare era un pacient més, i aquella intervenció havia estat una intervenció més entre el centenar que deu fer anualment. No crec en els miracles, però us juro que en aquell moment hi vaig creure. Pensant-ho fredament, en aquella imatge hi havia concentrada una doble definició de l’ésser humà: tota la nostra fragilitat i alhora tota la nostra fortalesa. Em va semblar un miracle que haguessin obert la closca al pare i que no tan sols continués viu, sinó que, a més, pogués parlar, moure’s i existir, recuperant a poc a poc totes les facultats cognitives. Tot plegat em semblà gairebé tan prodigiós com allò que vaig llegir ahir, mentre cuidava el pare, que ja torna a ser a casa: “El cap de neurocirurgia de l’Hospital de Bellvitge celebra l’èxit d’una operació pionera: l’extirpació d’un tumor cerebral que no ha afectat la capacitat de jugar a escacs del malalt.” Havia sentit parlar d’intervencions similars en què s’aplica allò anomenat “mapatge cerebral”, destinat, sobretot, a conservar en els pacients la funció del llenguatge, i sabia de casos de músics a qui havien fet tocar el seu instrument mentre els operaven. Però ara, en un avenç inèdit a tot el món, en un hospital públic català, han aconseguit de fer realitat el desig d’un escaquista que tenia un tumor cerebral maligne, i em sembla meravellosament insòlit. El pacient va mostrar una gran preocupació per saber si, en cas de salvar-se, podria continuar jugant a escacs, la seva gran afició. L’equip mèdic va fer del seu desig un desafiament i van començar una recerca insòlita que pretenia detectar les parts del cervell que s’activaven quan es juga a escacs. Van estudiar amb minuciositat què passa cap endins quan es fan partides d’aquest joc fins a trobar el punt clau del cervell on resideix l’habilitat dels escaquistes, una zona situada a la circumvolució supramarginal esquerra del cervell. Dins la sala d’operacions, en ple procés d’extirpació, van mantenir el pacient despert, amb anestèsia local, perquè anés fent jugades d’escacs mentre li treien el tumor. I tot plegat ha resultat un èxit: l’home s’ha salvat, pot jugar al seu joc preferit i, a més, manté la puntuació Elo, el sistema de classificació dels escaquistes, que tenia abans de la intervenció.

El pare no podrà conduir fins d’aquí a un any, de manera que ara sóc una de les seves conductores. Mentre el duia de casa seva a casa meva, on ara en tinc cura, recordo una escena que em fa pensar, novament, en cervells i neurocirurgians: la meva àvia paterna, la mare del meu pare, va morir d’un tumor al cap; no pas de cop, es va estar uns quants dies a l’hospital mentre diversos equips mèdics decidien si l’operaven per mirar de salvar-la o si no valia la pena d’intervenir-la. Durant aquelles setmanes incertes, un dia vam anar a sopar amb el pare i la mare en un restaurant i, tot d’una, se m’acosta un home, em saluda i em diu que havíem sopat junts en una taula compartida mesos enrere. Mentre el meu cervell activava la part de la memòria per mirar de quedar bé, mon pare s’aixeca de taula:

—No sé de què coneixes la meva filla, però jo a tu sí que et conec. Ets el neurocirurgià de Bellvitge que porta el cas de la meva mare.

Aquell home va esbatanar els ulls tant com jo i, en una escena sorprenent que recordo vívidament, es va treure un paper de la butxaca.

—Fa dies que porto aquesta imatge del cervell de la teva àvia a la butxaca. Si no t’ho creus, demana-ho a la meva dona. Estic obsessionat a poder-la operar perquè crec que la podríem salvar.

La seva esposa em va confirmar que feia setmanes que no dormia i que mirava de convèncer la resta d’equip mèdic per tirar endavant un procés d’operació pioner. Aquella confessió emocionant em va obrir la porta a la intimitat dels professionals mèdics. Sovint m’hi enfado, amb els metges, amb la seva falta d’empatia, amb la seva fredor, però reconec que hi ha situacions que per força t’hi reconcilien, com ara la imatge d’aquell neurocirurgià preocupat pel cas de la meva àvia. Evidentment, tant el cirurgià que va operar l’escaquista com el que volia operar l’àvia veuen en una intervenció una oportunitat d’aprendre i de millorar, però a vegades la medicina també es fa des de la cura i des d’allò mínimament personal i cal reconèixer-ho.

Som a dins el cotxe, amb el pare, i sona “Cervell vs. cor”, de Pau Vallvé (ja us he dit que la paraula “cervell” em perseguia). Jo apujo el volum.

—Aquesta cançó es va publicar fa uns quants dies, mentre eres a l’hospital.

Tots dos escoltem el tema que fa dies que em remou, especialment els versos que diuen “quan hi ha dubte entre el cervell i el cor, l’estómac és la clau. Un any ple de grans decisions, de canvis i avançar”. La música ens parla directa a l’ànima i el pare, que acaba de descobrir el cantant i n’ha quedat enamorat, me’n demana més, de cançons seves. Sona “Això ja està” i, mentre la lletra diu “Això ja està, sembla que això ja està, quina il·lusió!, quina alegria!, s’ha acabat mirar enrere, ara només podem mirar endavant”, agafo la mà del pare, que està visiblement emocionat, somrient malgrat la por que encara duu al cos. Observo de reüll la seva cicatriu al cap, que ens recorda que “La vida és ara i aquí”, que som poderosament forts i alhora terriblement fràgils i que avui hi som i demà, malgrat la professionalitat dels nostres metges de la pública, potser ja no hi serem.

Al meu país la pluja no sap ploure. Ho cantava –i com en tantes altres coses tenia raó– Raimon. I és veritat: tenim un país on la pluja no sap ploure. O plou poc o plou massa. Si plou poc és la sequera. Si plou massa és la catàstrofe.

I “catàstrofe” és la paraula més adequada per a definir tot això que hem viscut des de dimarts a la vesprada, aquesta fúria hídrica que ha arrasat la Ribera, la Plana d’Utiel i l’Horta, on ha deixat un panorama de devastació del qual ens costarà molt de recuperar-nos.

Però tots els diners que puga costar la tragèdia no són res ni tenen importància al costat de l’esgarrifosa xifra de morts. En el moment de redactar aquest article editorial ja parlem de noranta-dues persones mortes, cosa que segurament vol dir que quan escampe l’aigua i es puga fer el recompte final haurem sobrepassat el centenar.

Un centenar de veïns nostres que, simplement, no haurien d’haver mort.

En un país on la pluja no sap ploure hi ha inconvenients que no poden ser evitats. Però hi ha situacions que poden ser evitades –i ho han de ser. Concretament els morts d’aquesta tragèdia.

Esperança Camps va elaborar ahir a migdia aquesta cronologia que acorrala i acusa el president de la Generalitat Valenciana. I és ell qui ha de donar explicacions de la seua negligència criminal. Hora a hora, minut a minut i decisió a decisió.

Va ser Mazón qui va dir –i després ha provat d’esborrar-ne el rastre– que tot anava bé i que la situació s’estabilitzaria i amainaria a partir de les sis de la vesprada. I a les set l’aigua s’ho enduia tot a Paiporta, abans que la Generalitat avisàs la població del perill que corria.

Però al matí els tècnics ja havien avisat que la situació era molt perillosa. Contradient de manera significativa i pública el missatge de la Generalitat.

Se sabia que aquell episodi de pluges seria greu. Se sabia que sobreeixirien barrancs i rieres. Se sabia que perillarien les zones urbanes travessades per aquests barrancs i aquestes rieres.

La pluja no es podia evitar, però es podia haver evitat que els ciutadans fossen al carrer, que no entenguessen que havien de refugiar-se i que no fossen conscients que els perillava la vida.

S’ha mort gent perquè va córrer al garatge a traure el cotxe i mai més no va tornar. S’han mort avis que, simplement amb un poc de temps i tranquil·litat, haurien pogut pujar un pis, tan sols un pis!, i salvar la vida. S’han mort treballadors al peu d’una fàbrica on ningú no havia ordenat de cessar l’activitat, per prudència, en vista de l’alarma meteorològica.

Les alarmes oficials van arribar tard. Que a un cadàver li sone el mòbil a la butxaca avisant-lo del perill que corre no li serveix de res, ja. El president Mazón, siga per la por de reconèixer la seua imprudent decisió d’eliminar la Unitat d’Emergències de la Generalitat, siga per aquesta obsessió que té de fer veure sempre que tot va bé, siga perquè és un incompetent i no està preparat per a exercir el càrrec, no va estar a l’altura que la situació requeria. I ha de pagar per les greus conseqüències de les seues actuacions.

I quan dic que ha de pagar no vull dir tan sols políticament, amb una dimissió, que és l’única eixida digna que té. També parle, després, d’un judici penal. Perquè els morts, aquesta xifra que fa aborronar i ens omple de llàgrimes els ulls, no són per la gota freda, pel canvi climàtic o per la urbanització salvatge i equivocada de l’horta. Els morts són per la negligència de Carlos Mazón. Són els nostres morts i són culpa seua.

 

PS1. No deixeu passar, per favor, l’article que signa avui Núria Cadenes, atrapada enmig del malson: “Són més perillosos per inútils que per corruptes”. Gràcies, Núria.

The Washington Post · Isabelle Khurshudyan i Anastacia Galouchka

Kíiv, Ucraïna. Mentre el president Volodímir Zelenski recorria Europa i els Estats Units per presentar el seu “pla de victòria” per a la guerra contra Rússia, les forces ucraïneses van rebre un nou revés al camp de batalla –incloent-hi, segons els analistes, la pèrdua de la meitat del territori que Kíiv va conquerir a l’estiu durant l’ofensiva transfronterera a la regió russa de Kursk.

Originalment, Kíiv va considerar un èxit la incursió sorpresa a Rússia, en què l’exèrcit rus va capturar centenars de soldats russos amb l’objectiu d’intercanviar-los per presoners ucraïnesos. Tanmateix, les darreres contraofensives russes a la regió de Kursk han suscitat dubtes sobre si Kíiv podrà continuar mantenint el territori sota control durant gaire temps més.

L’Institute for the Study of War, un think tank amb seu a Washington, ha aplegat proves visuals que demostren que les forces russes han reconquerit un 46% del territori sota control ucraïnès a la regió de Kursk. El Ministeri de Defensa ucraïnès, per la seva banda, ha refusat de respondre a les preguntes de The Washington Post.

El president rus, Vladímir Putin, ha dit que les forces ucraïneses a la regió es trobaven encerclades pels efectius russos, una afirmació que Oleksandr Sirski, comandant de les forces armades ucraïneses, ha rebatut contundentment.

“Les forces ucraïneses continuen amb les operacions a la regió de Kursk, per tercer mes consecutiu, per a destruir el potencial de combat de l’enemic”, va explicar en un missatge en Telegram. “Tot i la pressió immensa de l’enemic en aquest front, els invasors tenen pèrdues significatives en personal i equip militar”, afegí, en al·lusió a l’exèrcit rus.

Les darreres pèrdues territorials d’Ucraïna a Kursk evidencien les dificultats creixents del país sobre el camp de batalla mentre més enllà del front la pressió per a posar fi al conflicte per la via diplomàtica no fa sinó créixer. Rússia ha guanyat terreny durant tot l’any a la regió de Donetsk, a l’est d’Ucraïna, i aquestes darreres setmanes també ha fet avenços a la regió de Khàrkiv, al nord-oest del país, en un intent d’arribar a la ciutat de Kupiansk, que les forces ucraïneses van alliberar de l’ocupació russa ara fa dos anys.

El pla de victòria presentat per Zelenski inclou l’ocupació ucraïnesa de terres russes a la regió de Kursk, i les autoritats ucraïneses han presentat la incursió com un element de negociació en unes hipotètiques negociacions de pau amb Moscou. Però els darrers avenços militars russos poden invertir el càlcul de l’arriscada ofensiva russa.

“No crec que puguem parlar encara d’una ofensiva russa a gran escala que pugui expulsar els ucraïnesos de Kursk”, explica l’analista militar Franz-Stefan Gady. “Crec que encara som en una fase de conformació –és a dir, en una fase preliminar abans d’un assalt d’escala més gran– i l’objectiu principal de les forces russes, ara com ara, és afeblir les forces ucraïneses amb atacs d’artilleria i drons”, afegeix.

“En essència, l’objectiu de Rússia és posar a prova les febleses de les defenses ucraïneses, per la qual cosa la incursió encara és força limitada. I crec que el que és preocupant és que els ucraïnesos ja es van retirant”, afegeix.

Les forces ucraïneses van agafar per sorpresa els russos a Kursk i després Moscou va enviar més de cinquanta mil soldats per defensar i recuperar el control a la regió. Però la incursió no va aconseguir d’aturar l’assalt rus a la regió oriental ucraïnesa de Donetsk, on les forces de Moscou continuen assetjant el centre ferroviari estratègic de Pokrovsk i les terres circumdants.

L’agència d’intel·ligència militar d’Ucraïna diu que ara espera que Rússia enviï més reforços a la regió de Kursk, inclosos alguns dels “milers” de soldats nord-coreans que, segons l’agència, s’han entrenat a Rússia per lluitar al front al costat de l’exèrcit rus. Això, de retruc, podria permetre Moscou de destinar a alguns dels soldats que ara combaten a Kursk a unes altres àrees del front.

L’exèrcit ucraïnès, per la seva banda, ha destinat part del seu armament més potent i les seves brigades d’assalt més experimentades al front de Kursk. Un oficial militar occidental, que parla sota condició d’anonimat, calcula que almenys deu mil soldats ucraïnesos combaten a Kursk, incloent-hi brigades que han rebut entrenament especial a l’estranger.

En matèria d’efectius sobre el terreny, Rússia disposa d’un avantatge clar sobre Ucraïna a Kursk. Però amb les forces ucraïneses sota mínims en unes altres parts del front, l’enviament de més tropes a Kursk podria afeblir significativament les defenses ucraïneses, particularment a l’est del país.

Konrad Muzyka, analista militar de Rochan Consulting, explica que els russos han mantingut unes trenta-tres unitats a la zona, un augment significatiu d’ençà de l’agost i els ucraïnesos hi han desplegat unes vint-i-tres unitats en total.

“El personal i els recursos assignats a Kursk es podrien aprofitar a la regió de Donetsk, cosa que probablement ajudaria a reduir el ritme dels avenços russos en aquesta part d’Ucraïna”, diu Muzyka. “Ucraïna deu haver arribat a la conclusió que, del punt de vista estratègic, aquesta dedicació al front de Kursk val la pena, fins i tot encara que impliqui una pèrdua de territori al Donbàs”, continua.

“Com més terreny recuperin els russos a l’est d’Ucraïna, menys valuosa serà Kursk per als ucraïnesos”, continua. “Els ucraïnesos no tenen més remei que destinar més unitats a l’est del país o bé atacar Rússia d’un altre punt per alterar el càlcul estratègic de Moscou. El problema és que els ucraïnesos, ara com ara, no semblen tenir prou capacitat per a executar una maniobra d’aquestes característiques”, diu.

Un dels objectius originals de l’ofensiva de Kursk –atreure tropes russes a la regió i afeblir l’exèrcit rus en uns altres punts del front– sembla haver fracassat, segons els analistes. L’ofensiva russa ha mantingut l’embranzida a l’est i el sud d’Ucraïna.

Així i tot, l’exèrcit rus necessitarà moltes més forces si vol expulsar completament els ucraïnesos d’aquestes zones. Això, segons els analistes, pot desgastar Moscou i afavorir les forces ucraïneses, tot i que també obligaria Kíiv a posar en segon pla l’ofensiva de Kursk.

“No és clar com són de fortes les defenses ucraïneses a l’est del país”, diu Gady. “I crec que els ucraïnesos ja han enviat reservistes al front de Kursk”, continua.

Serhiy Morgunov ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

En tan sols una setmana, quatre notícies que, bo i separades, farien trontollar qualsevol govern han fet un remolí al voltant del president espanyol, Pedro Sánchez. La primera, del 23 d’octubre: el jutge del cas Koldo considera que hi ha “indicis fonamentats i seriosos” que l’ex-ministre José Luis Ábalos, vell aliat del president, va tenir un paper principal en una presumpta organització criminal. La segona, de l’endemà mateix: Íñigo Errejón, portaveu del seu soci de coalició, dimiteix entre acusacions de violència masclista, i enfanga Sumar en una crisi greu. La tercera, del dia 29: el jutge Juan Carlos Peinado encausa Begoña Gómez, muller de Sánchez, per dos nous delictes d’intrusisme i d’apropiació indeguda. I la quarta, d’ahir mateix: el Tribunal Suprem espanyol ha obert diligències prèvies en la causa contra el fiscal general de l’estat.

Són quatre míssils a la línia de flotació de Sánchez: la vida personal –el cas de Begoña Gómez–, el seu partit –Ábalos era secretari d’Organització del PSOE a proposta seva–, el seu soci de coalició –Sumar és en hores molt baixes– i el braç judicial –el fiscal general de l’estat el proposa directament el govern, després d’escoltar les recomanacions del Consell General del Poder Judicial. El govern del PSOE i Sumar ha entrat en un sorramoll que com més va més l’enfonsa. En cap d’aquests quatre fronts no s’albira la llum al final del túnel. La instrucció contra Gómez continua i haurà de tornar a declarar el 18 de novembre. El pas següent del Suprem per a encausar Ábalos serà demanar-ne el suplicatori al congrés espanyol, que l’haurà de votar aviat. El soroll sobre Errejón no amaina i el jutge ja l’investiga per un delicte d’agressió sexual contra l’actriu Elisa Mouliaá.

Ara com ara, Sánchez malda per llevar-hi importància. Sobre l’encausament de Gómez va dir fa pocs dies, en una conferència de premsa: “El temps posarà les coses a lloc. Totes les querelles que s’han interposat contra la meva dona parteixen de les mateixes organitzacions d’ultradreta.” Certament, de tots quatre fronts, aquest és el més feble: Manos Limpias, el grupuscle d’extrema dreta que va originar la causa, ja va admetre que la querella podia ser basada en notícies falses. Els informes de la Guàrdia Civil també l’aigualeixen. Ara, el jutge Peinado se sent més poderós d’ençà que van fracassar les querelles que Sánchez i Gómez li interposaren per prevaricació, i l’acusació per corrupció i tràfic d’influències contra Gómez erosiona Sánchez de tota manera: segons un sondatge de GESOP, el 51% dels ciutadans considera justificada la investigació.

L’acorralament d’Ábalos són figues d’un altre paner. Fins ara, l’ex-ministre havia fet mans i mànigues perquè tot restés restringit a unes corrupteles del seu assessor, Koldo García, que ell suposadament ignorava; i el PSOE, al seu torn, mirava que tot se circumscrivís a Ábalos, perquè fes de tallafoc. Totes dues maniobres se’n van en orris. El jutge instructor considera que Ábalos va incórrer en tràfic d’influències per a benefici personal, amb l’obtenció d’un xalet i de diners per a pagar el lloguer d’una amant, però la trama de la qual ara el fan responsable principal esquitxa també el govern espanyol: com ja és sabut, Soluciones de Gestión, l’empresa de Koldo García, va vendre màscares suposadament als governs de les Illes Balears i de les Canàries, presidits per Francina Armengol –ara presidenta del congrés espanyol– i Ángel Víctor Torres –ara ministre d’Administracions Públiques.

La situació d’Ábalos encara es pot ennegrir per a Sánchez per dues raons. Primer, perquè, acabi com acabi la causa –i no sembla pas que hagi d’acabar bé–, l’oposició insisteix sistemàticament a acusar Sánchez d’haver destituït el ministre perquè sabia que el cas esclataria. Sánchez ho nega, però el relat del PP i Vox, mentrestant, va fent camí, tal com Alberto Núñez Feijóo intenta que en faci el títol de “número 1” del cas, una rèplica de l’etiqueta de “senyor X” que ha perseguit Felipe González pel cas GAL. Segon, perquè la qüestió agafarà força de nou aquests dies, quan el PSOE hagi de votar –sembla que a favor– del suplicatori perquè el Suprem el pugui encausar. Tercer, pel paper del PSOE com a partit en tot plegat. De moment, l’Audiència espanyola ha refusat la querella del PP per finançament il·legal dels socialistes.

L’altra font de maldecaps, el fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, també va donant senyals que pot brollar més intensament encara. L’encausament no té precedents i, en mans del Suprem, es pot complicar. Al marge de si va ser García Ortiz qui va filtrar el correu electrònic on l’advocat de la parella d’Isabel Díaz Ayuso el declarava culpable de frau fiscal –cosa que, per una altra banda, tornaria a palesar la instrumentalització de la justícia– la situació és d’una crisi institucional important. El cas de García Ortiz té a veure, també, amb l’enuig d’una part molt important de la judicatura contra Sánchez. És un enuig que s’inscriu en la indignació que va causar la llei d’amnistia i l’admissió per part del PSOE que hi ha hagut lawfare a l’estat espanyol, i en les crítiques que, com més va més desacomplexadament, jutges destacats han adreçat al president espanyol.

El cas Errejón, que ara ha de prendre forma als jutjats, ha tingut un impacte emocional important en bona part de l’esquerra espanyola. Les crítiques a Sumar per la inacció, els dubtes sobre si la vice-presidenta Yolanda Díaz estava al cas de les acusacions –cosa que ella nega– i la possibilitat que aflorin més denúncies dibuixen un futur immediat molt delicat. Tant, que la reacció de Sánchez va ser de reconèixer les víctimes i de destacar que Sumar era un partit que havia fet molt per les dones. Els socialistes sempre han confiat que l’afebliment de Sumar els enfortiria, però, ara com ara, amb tants fronts oberts, la Moncloa no se’n pot permetre de nous. Tanmateix, se’n van obrint. El 29 i 30 de novembre i el primer de desembre, Sánchez haurà de superar un congrés federal on les veus crítiques del PSOE faran sentir el seu desacord pels pactes amb els partits independentistes. I mentrestant, Junts i Podem fan créixer les seves exigències per a pactar un pressupost que, ara com ara, sembla molt difícil d’assolir.

Què pots escriure, en una situació així? O, sobretot, què pots fer? Comprar piles i una llanterna, espelmes, mistos. Omplir poals d’aigua. Seure com faig ara al vestíbul de l’ajuntament mentre el mòbil es carrega i escriure amb bolígraf i paper. Provar de tant en tant de trucar als pares, que sàpiguen que estic bé, provar de saber com estan els amics, l’Eva, que anit encara tenia una mica de bateria i va enviar aquelles imatges esgarrifoses de Picanya i la torrentada furiosa, i el pont que ja no hi és, i després va explicar que havien obert el pantà, que ningú no els havia avisat, que se li inundava la casa, que el carrer era un riu, que ara pareix que s’ha aturat, que tenia una filla sana i estàlvia a Sant Joan i l’altra a Paiporta, a casa d’una dona que no coneix i que va acollir les cinc xiquetes que havien anat a la biblioteca i que no en van poder tornar. Les cinc amigues i tres persones més que necessitaven aixopluc. Aquest gest que ens salva. Petit en aparença, enorme en transcendència. La solidaritat, tan real, tan concreta, expressada en centenars d’històries diferents durant les hores més fosques. La gent fent cadena, braç amb braç i que ens aguanti, per salvar algú allà atrapat al mig de l’aigua opaca, color de fang i de devastació. Aquest acte de risc i d’humanitat tan alta. La més alta. Algú en va penjar el vídeo, anit. No me’l trec del cap.

Al matí, passat (de moment, qui sap) el temporal, quan han tallat l’aigua, els veïns ens hem trobat al carrer: no, no n’hi ha, ni llum tampoc, el telèfon, internet. Una estona per preguntar qui necessita res, per compartir les males noves, coneguts que han perdut el cotxe, coneguts que hi sumen la casa, aquest desastre que ho aclapara tot. El pont d’Alaquàs, destruït. Un veí l’ha anat a veure. En mostra la foto. El món fa basarda, diu. Sí. Pareix que també hi ha morts ací a Torrent. I que a Paiporta no ho vulgues saber. El gest de cobrir-se la boca amb una mà. Som ací, per al que faça falta. Sí.

Als carrers, la gent que mou el mòbil i cerca, inútilment, cobertura. No hi ha comunicació. Tampoc per carretera. Ni metro. Ni res. Qui no pot tornar a casa. Qui no hi pot venir. La incertesa de no saber com estan els parents, els amics. No saber com estan ni què hi pots fer. Entendre que no hi pots fer res. Escriure, ara. Escriure, només, escriure malgrat l’ofec i el cor que es fa petit. Les notícies dels coneguts, que arriben amb comptagotes. Esteu bé? Sí. Toquem ferro. Sí. Les notícies dels altres, que són una esgarrifança fonda. I els morts, que s’acumulen.

Tants de morts.

La gent s’explica les coses com pot. Sense escarafalls. Com en una pena. Un home diu que és la impotència de no saber res, i els altres assenteixen. Han fet un cercle de desconeguts. Conten que han habilitat un pavelló, que a Massanassa és un desastre, que diu que al Mas del Jutge hi ha casetes que ja no hi són. I els supermercats que es buiden. S’escampa la brama: si els camions no poden entrar, no hi haurà reposició de mercaderies. Home, si no ho porten hui ho portaran demà. Sí. Ampolles d’aigua, llegums cuits, conserves, pa. No hi ha corredisses, val a dir: és una mena de pes. I la gent s’ajuda i fa cua, somriu tímidament. Com si pensessin que encara com. Perquè aquí, ara, encara com. Ja no fa aquell vent ni aquella foscor que va cobrir el món quan no n’era l’hora. I no plou. Surt una mica de sol avergonyit. Què hem de dir nosaltres, si hem vist les imatges d’Utiel, de Catarroja, d’Algemesí, l’aigua de fang, els cotxes amuntegats? Res. La llum, el telèfon? Encara com.

Però hi ha una ràbia, també. Un nus compacte a la gola i una ràbia que creix. Quan hi havia tretze morts, quan n’eren cinquanta-un, ara que a la ràdio han dit setanta. Sigui quina sigui la xifra final al tristíssim comptador.

Que la pluja no ens sap ploure ho sabem de sempre i d’abans de la cançó. Els aiguats estacionals, les riuades, etcètera. Sí: això passa. I precisament perquè passa cal que, qui té l’obligació de gestionar-ho, ho sàpiga gestionar. Perquè passa i perquè a aquest passar ara hem de sumar-hi els efectes del canvi climàtic, el mar que s’escalfa, el vapor que s’acumula, les ventades, els tornados. En comptes de pactar amb els escampadors del negacionisme, vull dir. En comptes de seguir-los la veta i els eslògans esotèrics, les proclames petrolieres. En comptes de riure’ls unes gràcies que són veritables desgràcies per a la humanitat.

En comptes de tot.

Que l’espant és tan recent que gairebé no tindrem esme de parlar-ne, encara, perquè abans que res i per sobre de tot hi ha les víctimes, el dolor que no cessa, la desolació, però que també s’ha de dir, que ja s’ha començat a dir, que és una evidència i una ràbia i que s’ha de dir: hi ha hagut negligència, aquí, negligència i inutilitat i abandó. I és tan greu que no trobo paraules. No en trobo.

Dimarts, mentre el món se’ns acabava, Carlos Mazón, l’home que ocupa la presidència de la Generalitat, feia la seva vida normal de musiquetes i propaganda. Vull dir que, en comptes de suspendre l’agenda ordinària i comparèixer a la televisió i la ràdio públiques en un missatge especial, seriós, per avisar que la gent no circulés per les carreteres, que no anés a treballar, que es protegís tant com pogués, Mazón va fer el contrari: al matí va comunicar, atenció, la “bona notícia” que no hi havia alerta hidrològica, que “el temporal es desplaça” i que “es preveu que a les sis de la vesprada en disminuirà la intensitat”. I va continuar tot el sant dia com si res, penjant les seves historietes (amb música xiripitiflàutica) a les xarxes, que si ple del Consell i vinga la rialla, que si rep el certificat-no-sé-què de turisme, que si presenta no-sé-què-més de salut digital, que si reunió amb agents socials per al pressupost. I això és greu. Gravíssim. Pel menyspreu envers les persones que ja patien els efectes de les inundacions. Per la sensació de dia normal que va transmetre a la resta.

Per les víctimes que, si hagués actuat com calia, s’haurien pogut evitar.

Tinc guardada al telèfon la imatge de l’alerta que m’hi va saltar dimarts. Un so d’alarma i un text amb faltes d’ortografia per dir que “com a mesura preventiva” evitéssim desplaçaments. La van enviar a les 20 hores i 11 minuts, l’alerta preventiva. A les 20 hores i 11 minuts. Aquest insult. Perquè les alertes d’emergència s’envien abans de la catàstrofe i no després, com va fer el govern de Mazón (per això se’n diu “alerta” d’una alerta: perquè alerta, reïradetot). Perquè els meteoròlegs ja ho havien fet, d’avisar sobre el perill d’aquesta DANA, i, per tant, els responsables de prendre mesures de prevenció no poden argüir que els hagi agafat per sorpresa. Perquè ara encara fa més mal aquella fatxenderia amb què, tot just arribat al poder, el govern PPVox va anunciar que eliminava per la via d’urgència la Unitat Valenciana d’Emergències creada pel Botànic. I ara penso en el desballestament i els atacs que reben els bombers forestals i tot plegat esdevé, ja, insuportable.

Només espero que no oblidem de reclamar responsabilitats. Que avui hi ha aquest dolor, i les persones que hi han deixat la vida, i això passa per davant de tot. De tot. Però que no ho oblidem, demà. Ni mai.

Fa uns anys, Mónica Oltra va pronunciar una frase que ho defineix: “El PP és més perillós per inútil que per corrupte.”

I mira que, de corruptes, en són, aquesta gent.

Un dels primers indicis que l’aiguat que queia a les comarques del centre del País Valencià era molt greu, terrífic, van ser les imatges que arribaven als mòbils d’uns avis amb cadires de rodes, en una sala inundada, amb cara de por i de desconcert. Les cadires ballaven sense rumb. Avui la batllessa de Paiporta ha dit que sis d’aquells avis van morir ahir. Sobre com va passar, ningú no n’ha informat, llevat que el personal de la residència va poder pujar a la primera planta 115 residents, però que en fer el recompte van veure que no hi havia tots els avis. Avui, quan ha pogut arribar els serveis d’emergències, han trobat el cos sense vida de sis dels avis que havien desaparegut. S’espera que, en les hores vinents, les autoritats donin més informació sobre què va passar.

“És apocalíptic”: el testimoni colpidor de Ferran Torrent sobre el temporal

Esto es la residencia de mayores en Paiporta anoche. Acaban de informar que han fallecido 5 ancianos. Han podido salvar a 115 ancianos y hay un desaparecido. pic.twitter.com/2ZvnIg4XwC

— Fonsi Loaiza (@FonsiLoaiza) October 30, 2024

Paiporta ha estat un dels municipis més afectats per la gota freda. L’ajuntament ha explicat que ja s’hi havien localitzat més d’una trenta de cossos sense vida. No es descarta que la xifra pugui augmentar ben aviat.

La negligència del govern de Mazón ha agreujat notablement les conseqüències dels aiguats

Editorial de Vicent Partal | Les morts de Mazón