El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha defensat la necessitat de fer tot allò que fos possible perquè la guerra amb Rússia s’acabés l’any vinent per via diplomàtica. Però, alhora, ha rebutjat una capitulació. En canvi, segons que ha dit, el president rus, Vladímir Putin, no vol negociar. “Voldria pactar unes condicions de capitulació per la nostra part, però ningú li donarà això”, ha subratllat, en una entrevista amb Ràdio Ucraïna.

L’avenç de l’exèrcit rus posa en dubte l’ofensiva ucraïnesa a Kursk

A més, ha dit que Rússia perdia entre mil cinc-cents combatents i dos mil el dia, sumant els ferits i els morts. “No poden continuar avançant amb aquestes pèrdues i hi ha alguns fronts en què ja és evident que l’avanç s’ha alentit”, ha destacat. Tanmateix, ha valorat que estaven en guerra amb un estat que no valorava la seva pròpia gent, que no li importava quants en morissin. “Putin no vol la pau a Ucraïna, però es podria asseure en una taula de negociació amb la participació de dirigents mundials i això significaria el final del seu aïllament polític”, ha indicat.

També ha parlat dels canvis que significarà l’arribada de Donald Trump a la presidència dels Estats Units. “El canvi de política als Estats Units suggereix que, en la meva opinió, la guerra acabarà. No sé com. El nostre esforç és defensar una postura forta. Una pau justa és important per a nosaltres, perquè no hi hagi la sensació que hem perdut el millor resultat perquè se’ns ha imposat una injustícia”, ha explicat.

Per Zelenski, Trump dóna suport a Ucraïna. “Valora la nostra força, integritat i valentia.” A més, ha recordat que els Estats Units no eren pas un mitjancer neutral, sinó que havien aprovat ajudes per 175.000 milions de dòlars. “Ucraïna no estarà sola davant la Federació Russa. Què es pot negociar, amb l’assassí? No hi ha res a fer en unes negociacions en una posició de feblesa”, ha argumentat.

El ministre espanyol d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, i el general en cap de la Unitat Militar d’Emergències (UME), Javier Marcos, han desmentit el president de la Generalitat, Carlos Mazón. Per una banda, el polític socialista ha negat que durant el 29 d’octubre, dia de màxima activitat de la gota freda, existís cap “apagada informativa” de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet), com va assenyalar el president en la seva compareixença d’ahir a les Corts. Per l’altra, el militar ha assegurat que van començar a desplegar la UME a les 15.41, és a dir, “hores abans de rebre ordres oficials” i quan van veure que la situació “s’estava posant francament difícil” per les inundacions.

El president Mazón esquiva el punt clau: on dinava i per què no va reaccionar?

Concretament, ha assenyalat que el primer vehicle va sortir de la base de Bétera a les 15.41 i que va trigar gairebé dues hores a arribar a Xiva (Foia de Bunyol). De fet, ha mostrat unes imatges gravades des d’un d’aquests vehicles a les 18.05 a l’autopista A-3. Això també contradiu la versió exposada ahir per Mazón.

“Hi va haver tots els avisos necessaris”

Després de participar en el Centre de Coordinació Operativa Integrat (Cecopi) de gestió de la crisi, Marlaska ha assegurat que es van seguir tots els protocols d’avisos. “Hi va haver tots els avisos necessaris i precisos i de manera permanent. Qualsevol qüestió que es digui al respecte manca de la veracitat necessària i dels fets que van ocórrer”, ha dit.

També ha demostrat l’actuació de l’Aemet i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. “Ens podem sentir absolutament satisfets de dues institucions com són l’Aemet i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer”, ha subratllat. En aquest sentit, Mazón va afirmar que les previsions van variar durant el matí de la tragèdia i, per això, tant ell com la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé, van dir en sendes compareixences aquell dia que les pluges es desplaçaven cap al nord. Sobre això, Marlaska ha afegit que són conegudes totes les comunicacions que es van fer tant per part de l’Aemet, com de la confederació.

Baldoví posa Mazón contra les cordes, mentre els socialistes donen oxigen al PP | Anàlisi d’Esperança Camps

“La veritat pateix”

Javier Marcos ha defensat l’actuació de l’UME. “Diuen que la veritat pateix, però no pereix”, ha proclamat, incidint que els militars que van fer “heroïcitats” per salvar gent. “No mereixen les informacions que s’estan veient”, ha dit dolgut.

La secretària general del PSPV i ministra del govern espanyol, Diana Morant, ha instat el PP a assumir la responsabilitat, fer un pas endavant i destituir Carlos Mazón de la presidència de la Generalitat arran de la seva gestió de la gota freda.

Baldoví posa Mazón contra les cordes, mentre els socialistes donen oxigen al PP | Anàlisi d’Esperança Camps

En una compareixença pública l’endemà del discurs del president a les Corts, ha argumentat la petició dient que s’havia de fer i que Mazón no podia encapçalar la reconstrucció. A més, ha traslladat el focus del problema a Madrid i ha dit que si el dirigent del PP, Alberto Núñez Feijóo, permetia que continués, donaria suport a Mazón i no als valencians.

També ha dit al PP del fet que el silenci no els serviria pas per sempre, de manera que si no responien a la proposta del PSPV ho interpretarien com un suport tàcit a Mazón. I ha afegit que com que el PP espanyol també eludia la solució i la responsabilitat, el futur de Feijóo estaria lligat al del dirigent valencià.

Ahir, Morant ja va demanar al PP que destituís Mazón i el substituís per un altre president “amb capacitat tècnica i experiència de gestió”. Per a això, va oferir al PP tots els vots dels socialistes a les Corts.

Ja hem vist tres canvis històrics en pocs dies | Editorial de Vicent Partal

L’Organització de les Nacions Unides (ONU) ha alertat de l’augment dels casos de violència masclista registrat a tot el món durant el 2023, any en què la xifra de casos va créixer d’un 50 % en comparació amb l’any anterior. “Les estatístiques són alarmants: gairebé una dona de cada tres al món serà víctima de violència física o sexual durant la seva vida”, ha lamentat ONU Dones en un comunicat.

Violència masclista: com detectar-la i actuar

L’agència de l’ONU ha detallat que, durant el 2023, hi va haver almenys 51.100 feminicidis –homicidis dirigits contra dones pel fet de ser-ho–, més de la meitat dels quals van ser comesos per parelles o integrants de la família. Però ha afegit que les dones tampoc no estaven segures fora de casa seva.

Així doncs, ha criticat que els sistemes i estructures dissenyats per protegir les dones i nenes fallaven i que l’augment dels feminicidis registrats n’era la prova principal. Per aquest motiu, ha fet èmfasi en la necessitat que els governs promulguessin lleis per garantir la rendició de comptes dels autors de violència masclista i també en el caràcter essencial del finançament d’organitzacions que defensen els drets de les dones per donar suport a les supervivents i oferir-los els recursos necessaris per a la seva recuperació.

Quins senyals alerten que en una relació hi ha violència masclista?

L’ex-batllessa de Barcelona Ada Colau s’ha acomiadat del càrrec de coordinadora de Catalunya en Comú en la quarta assemblea de la formació. En la intervenció, ha dit que la proposta dels Comuns havia de reconnectar amb la ciutadania. “Aquells que no volen renunciar als seus privilegis són els que ens volen impotents”, ha dit quan presentava l’informe de gestió.

[VÍDEO] L’ex-batllessa Colau s’acomiada del ple: “El que m’ha decebut de Barcelona són les seves elits”

A més, ha dit que la proposta dels Comuns havia de generar somnis i esperances que vencessin la impotència. Per Colau, els Comuns s’han d’erigir en un espai d’esperança davant el clima d’angoixa que, segons ella, origina l’escalada bèl·lica i l’avanç de la ultradreta arreu del món, i per a lluitar contra aquells que no volen renunciar als privilegis.

Ada Colau i les elits | Mail Obert d’Andreu Barnils

L’assemblea, que duu per lema “Construïm futur en comú”, servirà per a renovar els òrgans del partit i fixar el full de ruta per als anys vinents. Així, la vice-presidenta de la Diputació de Barcelona i diputada al congrés espanyol Candela López –que repetirà al càrrec– i la regidora de Barcelona Gemma Tarafa seran nomenades coordinadores nacionals del partit.

Els Comuns s’aboquen a una cruïlla històrica pel relleu de Colau i Albiach

Aquest cap de setmana es fa la quinzena ArtsLibris MACBA Barcelona, la Fira Internacional del Llibre d’Artista, el Fotollibre i l’Autoedició. Les sales de la capella, l’espai fòrum i la sala gòtica de l’edifici del convent dels Àngels fan de zona expositiva, on s’exhibeixen més de cent quaranta projectes editorials.

Aquesta fira editorial és organitzada per ArtsLibris i és especialitzada en publicacions d’artista, fotollibre, pensament contemporani, autoedició i publicacions digitals. En aquests anys, la cita ha afermat una trajectòria internacional amb identitat pròpia, arrelada al sud d’Europa i a la Mediterrània. Enguany, el percentatge d’editors catalans arriba al 52%, amb una presència destacada dels principals museus i centres d’art de la ciutat de Barcelona.

Més de setanta autors, artistes, fotògrafs, crítics d’art i figures reconegudes del sector de l’art i editorial participaran en les activitats programades a l’espai Speakers Córner. Entre les presentacions de llibres destaquen el fotollibre EIVISSA 1953, amb fotografies de Marcel Giró i Palmira Puig, el llibre Picasso-Barcelona. Una cartografia, de Claustre Rafart i Planas, guardonat amb el premi al Millor Llibre Editat del Ministeri de Cultura espanyol, o el llibre d’artista Inviting Life, títol homònim de la intervenció feta al pavelló Mies van der Rohe pels estudiants del màster en arquitectura efímera i espais temporals d’Elisava (MEATS).

Artistes visuals implicades

La fotògrafa Colita, de manera pòstuma i mitjançant l’Arxiu Colita, i l’artista Mari Chordà han creat objectes artístics per a aquesta fira especial d’ArtsLibris: la bossa de cotó i els guants per a fullejar les publicacions d’artista. D’una altra banda, Fina Miralles és l’artista triada per a la publicació d’enguany, dins de la Sèrie AL, amb el llibre Avec plaisir, de poemes i obres seves. El disseny gràfic és d’Àlex Gifreu.

A més de la implicació d’aquestes artistes, durant l’ArtsLibris es farà l’exposició “This Story Will Never Get Finished”, de Natasha Christia, que recull una trentena de fotollibres internacionals. Fa d’una mena de petjada vivent de narratives, imaginaris, veus o, fins a, records autobiogràfics sobre la mar Mediterrània, la traça cultural i humana. Aquesta exposició és produïda pel Museu de l’Art Modern de Tarragona en el marc de SCAN Festival Internacional de Fotografia 2023.

Loop Festival serà present a l’ArtsLibris amb una peça de videoart de l’artista Aurélien Froment L’adaptation Manifeste.

La presentació de la publicació d’Ecocidios, amb un diàleg entre l’autor, Dionisio Cañas, i Manuel Borja-Villel, avui a les sis de la tarda, servirà d’avantsala per a la inauguració d’una exposició que parteix d’una publicació d’artista, a la Galeria Rocío Santa Cruz.

Dos lliuraments de premis

També es lliuraran dos premis: el premi ArtsLibris Fundació Banc Sabadell i el premi Eloi Gimeno al millor fotollibre.

Cada any es lliura el premi ArtsLibris, que consisteix en l’adquisició i incorporació de les obres seleccionades pel jurat a la Col·lecció d’Art Banc Sabadell. Enguany, el jurat és format per Antonio Alcaraz, Montserrat Corominas, Pepe Font de Mora, Moritz Kung, Ángela Molina i Marta Vega. Els membres seleccionaran les obres i avui informaran personalment els editors.

L’altra deliberació se sabrà demà a la una del migdia. És el premi Eloi Gimeno al millor fotollibre, que atorga ArtsLibris juntament amb la Fundació Foto Colectania, en col·laboració amb l’Associació Amics d’Eloi Gimeno, i el guanyador del qual es tria entre els concurrents a la fira. Aquest premi és el tercer any que es lliura, com a homenatge a l’artista Eloi Gimeno, que va revitalitzar la fotografia catalana mitjançant els fotollibres.

L’exèrcit d’Israel ha llançat una nova onada de bombardaments contra el sud de la capital del Líban, Beirut. Aquest matí, ha acabat aquesta operació, que ha durat un dia, tot just una hora després d’haver ordenat una nova evacuació forçada de la zona, considerada un bastió de les milícies de l’Hesbol·là. Les autoritats libaneses encara no han donat informació sobre el nombre de víctimes. També hi ha hagut bombardaments a Tir, al sud del país.

Per la seva banda, l’Hesbol·là ha reivindicat dos atacs amb coets contra la base de Ramim, que fa de quarter general d’un batalló d’infanteria israeliana, ben a prop de la frontera nord d’Israel.

Igualment, Israel ha dit que aquestes darreres hores havia abatut quatre drons procedents del Líban després de l’impacte d’un cinquè dron en un barri de la ciutat israeliana de Nahariyya. Aquest atac no ha causat víctimes.

El primer d’octubre, Israel va engegar una nova invasió del Líban després de setmanes de bombardaments intensos i atacs contra el país, inclosa l’explosió coordinada de milers de dispositius de comunicació de milicians de l’Hesbol·là.

L’augment de les hostilitats s’emmarca en els enfrontaments començats ara fa més d’un any, arran de l’atac contra territori israelià de l’Hesbol·là després dels atacs d’Hamàs del 7 d’octubre.

Militància Decidim, Nova Esquerra Nacional i Foc Nou són les candidatures a la direcció d’Esquerra Republicana que han estat proclamades provisionalment per al congrés del partit després d’haver presentat els avals necessaris. Així, l’única pre-candidatura que no ha superat el tall és Recuperem ERC. El congrés serà el 30 de novembre.

En total, Militància Decidim, candidatura encapçalada per Oriol Junqueras, ha aconseguit 2.565 avals validats; la Nova Esquerra Nacional, candidatura de Xavier Godàs i Alba Camps, 1.510; i Foc Nou, encapçalada per Helena Solà i Alfred Bosch, 468. Així doncs, totes tres han superat el mínim d’avals del 5% del cens de militants. Per contra, Recuperem ERC solament ha obtingut 157 avals validats.

A partir d’ara comença el període d’al·legacions, que s’acabarà dimecres, dia 20, moment en què les candidatures seran proclamades definitivament.

La Nova Esquerra Nacional prioritza un acord amb Foc Nou si hi ha segona volta al congrés d’ERC

Avui, 16 de novembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Baldoví posa Mazón contra les cordes, mentre els socialistes donen oxigen al PP
• Beatriz Garrote: “Tinc la sensació que, facen el que facen, ells no paguen mai”
• Heu de pagar el lloguer o la hipoteca si el vostre habitatge és malmès per la gota freda?
• “Només el fet d’anar amb roba neta, i que et vaja bé, és dignitat per a les persones”
• Un any de la investidura de Sánchez, atrapat pels incompliments amb Junts i ERC
• Ferran Sáez: “Jo trobo a faltar l’esquerra, és clar”
• L’atac amb bombes contra el Tribunal Suprem desperta vells fantasmes al Brasil
• Deu refranys que diem en castellà i no caldria
• Itàlia es rendeix a un panettone barceloní
• Com a casa: El gitano català darrere l’atracament del segle a Europa
• Ja hem vist tres canvis històrics en pocs dies | Editorial de Vicent Partal.
• El dia que plogui sobre Salvador Illa | Bots i barrals d’Ot Bou.
• El batlle d’Elx i el mal govern | Opinió de Josep Enric Escribano.

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Aquests dies, molts valencians, escoltant els discursos del president, Carlos Mazón, i els seus consellers, ens ha vingut al cap com va gestionar el PP de Francisco Camps l’accident del metro de València, en què van morir 43 persones i 47 més van resultar ferides. Mentides i més mentides. Cap gest per a assumir-ne les responsabilitats. Sempre fugint d’estudi. Fins i tot, fa mal recordar els mateixos patrons. Per això, VilaWeb ha volgut parlar amb qui va ser durant molts anys la presidenta de l’Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol (AVM3J), la cara més visible de la seua lluita, Beatriz Garrote. Com ho viuen, tot plegat? Garrote confessa que té “la sensació que, facen el que facen, ells no paguen mai”. Es demana: “No hi ha ningú que puga gestionar tot aquest desastre?” I confessa que tant de bo la societat valenciana, aquesta vegada, estiga a l’altura.

Es dóna la circumstància que Garrote viu a Torrent, municipi de l’Horta Sud, i que la nit del 29 d’octubre ella també va témer per la seua vida quan va quedar atrapada a la V-30. Va abandonar el seu cotxe quan va veure que l’aigua anava pujant de nivell. El seu cas, per sort, va tenir un final feliç.

—Aquests dies no m’ix començar d’una altra manera que demanant-vos com esteu.
—Estem prou tristos tots. La gent de l’Associació de Víctimes del Metro de València ho estem especialment, aquests dies he parlat amb alguns d’ells. Ens han vingut molts records. Tenim aquesta sensació que, per als polítics, els ciutadans només són votants. Fan la gestió que volen i sempre se’n surten. Ara mateix tenim un sentiment de molta desesperança. Menteixen, i al final tot els va bé. La seua manera de gestionar no és mai pensant en les necessitats reals. Segurament, nosaltres, com a ciutadans, hauríem de reflexionar, perquè jo, per exemple, desconeixia que calia fer aquestes obres per a evitar les inundacions per la baixada del barranc. Perquè això, sense ser tan greu, evidentment, és habitual a la nostra zona. No som una societat formada, no ens han educat per exigir als polítics i els governs que gestionen pensant en els interessos de la ciutadania. Estem massa acostumats a votar per les emocions. A votar gent per quatre eslògans que ens encaixen amb la nostra manera pensar, i no exigim als polítics que governen pensant en les necessitats de la ciutadania. Pensen més en els colors que no en la gent.

—Aquests dies, escoltant els dirigents polítics, molts hem pensat en tot el que vam viure amb l’accident del metro. I totes les mentides que van dir. No van assumir cap responsabilitat. Supose que a vosaltres també se us han remogut moltes coses.
—Sí, és que es repeteixen els mateixos patrons. Dir mentides, donar la culpa als altres… Tot plegat genera molta desesperança. Tenim una classe política completament allunyada de les necessitats reals, i de governar pel bé comú. I, tristament, com a societat no som capaços d’arreglar això. El nivell de la nostra classe dirigent va empitjorant amb els anys. Crec que estem pitjor que fa vint anys. No vull dir que tots els polítics són iguals, però el nivell de la política sí que ha baixat en general. Per una altra banda, encara que ens recorda molt a la gestió de l’accident del metro, és un alleujament molt gran veure que la societat hi ha reaccionat de manera diferent. També és veritat que la magnitud dels fets és diferent, desgraciadament, hi ha hagut molts més morts i molta més gent afectada. I segurament això també ha facilitat que la societat siga més crítica, i no mire cap a una altra banda.

—Els mitjans de comunicació també han actuat diferent?
—Sí, fan una feina molt diferent. Sobretot, els mitjans generalistes. I, concretament, el canvi que s’ha viscut de Canal Nou a À Punt és molt evident. El seu cas és molt important, perquè és el mitjà de comunicació públic autonòmic. Em dóna certa tranquil·litat veure que, com a mínim, la societat i els mitjans de comunicació han canviat l’actitud respecte d’allò que van viure durant l’accident del metro.

—Parlant de Canal Nou, creieu que tot el que va passar amb l’accident del metro ha estat una lliçó per als periodistes d’A punt?
—No vull semblar egocentrista, però jo sí que crec que tota la feina que vam fer com a associació per denunciar la falta de responsabilitat ha servit, no només als periodistes d’A punt, sinó a molts altres periodistes. I diria que a molts ciutadans, també. D’alguna manera, tot el treball que hem fet com a Associació de Víctimes del Metro de València, defensant que les responsabilitats polítiques s’han de respondre, ja és en l’inconscient de tots.

—Ningú assumeix la responsabilitat política, aquests dies.
—Doncs no. I a mi m’agradaria, i crec que és absolutament necessari, que en la gestió d’aquests fets no hi hagués únicament responsabilitats polítiques pel que fa a dimissions i cessaments, sinó que hi hagués responsabilitats penals. Per culpa de la mala gestió d’aquest govern han mort més de dues-centes persones. No sé qui en té la responsabilitat, si el govern, els tècnics… Però queda clar que algú no va fer la seua feina, i a conseqüència d’això han mort dues-centes persones. Estic convençuda que la majoria d’aquestes persones s’haurien pogut salvar si s’hagués gestionat d’una altra manera.

—Ho vau viure en primera persona, oi?
—Ho vaig viure tot plegat amb molta angoixa i por, però ara, amb el temps, i havent vist totes les persones que han perdut la vida o les que es van quedar atrapades en altres punts i van tenir una situació molt més complicada que la meua, crec que el que jo vaig viure va ser un passeig amb barca. El més greu de la meua situació, i de moltes de les persones que érem allà, és que vam anar a parar a la V-30 perquè ens hi van desviar.

—Com?
—Nosaltres érem a l’entrada de l’autovia de Torrent, i en lloc d’enviar-nos cap a València, que era un lloc segur, la Guàrdia Civil ens van desviar, a mi i un centenar de cotxes més, cap a la V-30. Ens hi van enviar just en el moment en què el barranc es desbordava allà. Perquè ho entengueu: quan feia deu minuts que era a la V-30, jo ja tenia l’aigua per la roda del cotxe. Evidentment, entenc que l’agent que em va enviar cap allà pensava que ens desviava correctament, no deixant-nos entrar en una carretera que era tallada per un camió que s’hi havia quedat travessat. Per allà no podíem circular, era impossible. Però fixa’t fins a quin punt arribava la desinformació entre els mateixos cossos de seguretat que no tenien clar quines eren les vies d’evacuació segures. A mi, la Guàrdia Civil em va enviar a la gola del llop. Jo m’hauria pogut quedar atrapada en l’embús i hauria estat completament segura. Però no, ens van enviar a la V-30 i allà l’aigua va començar a inundar la carretera, primer, i els cotxes, després.

—Com va anar exactament? Com vau sortir del cotxe?
—Segurament, vaig sortir massa tard. Va haver-hi un moment que anàvem avançant, encara que a poc a poc. Tots els cotxes havíem fet la volta, anàvem contra direcció. Una xica va sortir del cotxe, i veient que l’aigua cada vegada pujava més, ens va dir que havíem de canviar de direcció per intentar fugir. Però no va ser possible, perquè ja érem massa cotxes allà per poder-ho gestionar. Quan vaig sortir del cotxe, l’aigua ja m’arribava al maluc i em va costar bastant travessar el carril. Tenia molta por, perquè sentia que, si feia un mal pas, el corrent se m’emportaria, i en l’autopista no tenia res on agafar-me. A les 20.00 vam decidir sortir dels cotxes, i vam intentar anar caminant cap a un cantó i cap a l’altre, però l’aigua ens tallava el pas. Estàvem tots concentrats en un punt una mica més alt de la V-30, però estàvem rodejats per dos corrents d’aigua que desembocaven a la V-30. No va ser fins a les 3.30 de la matinada que vam aconseguir sortir. Durant tot aquest temps, el cabal nou del riu va passar de no portar aigua a estar a punt de desbordar-se. Per tant, hi havia molt de nerviosisme. Pensa que allà hi havia moltes famílies amb nens, fins i tot, amb nadons. També hi havia gent major. I molta gent que anava sola amb el seu cotxe. I la por i la sensació de no saber què fer era horrible. Era impossible trucar al 112, era impossible posar-se en contacte amb ningú. Hi havia un agent de la Guàrdia Civil que es va quedar atrapat amb nosaltres i no aconseguia de posar-se en contacte amb cap dels seus superiors. No sabíem si havíem d’intentar sortir, si era més segur quedar-nos allà…

—I què vau fer?
—Al final vam sortir travessant per un corrent que ens anava pel genoll. Anava amb molta força. Tenia la sensació que, si em fallava el peu, no ho explicaria. Vam haver de recórrer un tros molt llarg, amb aquesta força del corrent. Com et deia, anava pel genoll i, per tant, era una situació controlada, però no sabies què hi hauria deu metres més enllà. Nosaltres vam veure que l’aigua baixava, però després va tornar a pujar. I el guàrdia civil ens va dir que els bombers li havien dit que era ara o mai. Teníem la sensació d’estar en una situació de perill imminent. No teníem el perill que va viure molta gent. Tinc coneguts en la Pista de Silla que van haver de passar la nit aferrats en una tanca, i si s’adormien, com els passava, el corrent se’ls emportava. Ells sí que van viure una situació límit. O gent que va haver de trencar una paret de casa per poder sortir, gent que es va jugar la vida per treure els familiars de casa… De mica en mica, vas coneixent històries molt i molt dramàtiques. I si compares tot això amb què vam viure nosaltres, la sensació és que nosaltres encara érem en una zona més o menys segura. De fet, crec que totes les persones que vam ser allà vam aconseguir sortir sense que hi hagués cap mort. Per tant, el perill era relatiu.

—Però sí que és una demostració del caos organitzatiu que hi havia, de la mala gestió. Éreu en un lloc segur i us van posar en perill…
—Exacte. Evidentment, el policia tampoc no ho sabia. Però això és el més greu. Estan evacuant carreteres i no saben quines són les vies segures que tenen? Nosaltres vam intentar de posar-nos en contacte amb el 112 moltes vegades, i no hi havia manera. Però, per altra banda, ara veiem que el 112 diu que era mentida que no funcionés. Segurament funcionava, però la realitat és que era impossible de posar-s’hi en contacte. Vam fer un piulet a la desesperada, per veure si ens donaven alguna informació, tampoc ens van contestar. Era una situació molt angoixant, però per sort va acabar amb un final bastant més feliç que molta gent.

—Abans heu dit que estàveu tristos. Tinc la sensació que aquesta tristesa s’ha convertit en ràbia, aquests darrers dies.
—La veritat és que no sé què dir-te. Personalment, hi ha dies de tot. Hi ha dies que tinc més ganes d’empényer, uns altres dies estic més rabiosa, i uns altres, més trista. Però últimament estic més trista… Em fa molta tristesa la sensació que els polítics fan amb nosaltres el que volen i no els surt prou car. És la mateixa sensació que tenia amb l’accident del metro. Encara que he de confessar que crec que en aquell moment era més fàcil, perquè les famílies estàvem més soles. Els primers anys, la gent no sabia el nostre cas. Teníem molta impotència. La ràbia normalment implica més acció i jo tinc un sentiment més de tristesa i impotència. Em resulta molt difícil veure on serà el canvi. I, malgrat que la gent ara està molt més conscienciada, em fa la sensació que faran de nosaltres el que els donarà la gana, perquè ens manipulen. Ens menteixen, i els acabem creient. El meu desig és que aquesta vegada siga diferent, i que no ho aconseguisquen. Però sí que la tristesa la tinc per aquest motiu. Tinc la sensació que, per molt malament que ho facen, i per car que ens surta, ells no paguen mai.

—Sentint-vos, m’ha vingut al cap la compareixença de Mazón a les Corts. No ha assumit els errors. Com ha de reaccionar la societat?
—Espere que siguem capaços d’exigir una resposta. Que ara anuncie una conselleria de gestió de la reconstrucció és molt fort. Això no s’ha de crear dues setmanes després. Durant aquestes setmanes, he trobat a faltar que m’explicaren què feien. Per què no ens explicaven cada dia amb un portaveu què feien? No cal un conseller, no cal que siga Mazón. Però a la ciutadania li ha faltat una explicació. Sóc conscient que segurament no poden anar tan de pressa com voldríem, però si ens ho explicaren, com a mínim, sabríem què passa. Tots volem una resposta immediata, tots volem tornar a la vida que teníem abans com més aviat millor. Però, amb els dies, hem entès que això no és possible. El sol fet de donar-nos explicacions ens hauria tranquil·litzat. Hem estat dues setmanes que no sabíem res. No sabíem si els voluntaris hi havíem d’anar o no. Si era millor anar a un lloc o a un altre…

—Aquests dies heu estat a Torrent? Com s’han gestionat els voluntaris?
—Torrent, el meu poble, és un municipi que ha patit casos molt dramàtics de pèrdues humanes, però la majoria de ciutadans no han viscut grans afectacions, perquè la majoria del municipi no ha quedat danyat. Només han quedat afectats alguns barris que són molt a prop del barranc. Al nucli urbà, no hi ha passat res. Però estem molt incomunicats. El nostre principal problema són els desplaçaments fora de Torrent. Tenint en compte tot això, jo aquests dies m’he centrat a donar suport coordinant voluntaris que venien a ajudar. I he vist un gran descontrol. Moltes vegades no sabíem què fèiem. Algunes vegades dubtàvem realment si estàvem ajudant. A vegades, les ajudes poden ser contraproduents. Per exemple, potser omplim un magatzem amb menjar i realment es necessita una altra cosa. Però és que tots aquests dies no hem tingut informació, no hi havia ningú que ens digués què feia falta i on havíem d’anar. No hi havia ningú dirigint tot plegat. I ara, dues setmanes més tard, ens diu que obrirà una conselleria per a gestionar-ho? Van tard! No hi ha ningú que puga gestionar tot aquest desastre? Tot plegat és molt dolorós.

—Creieu que Mazón hauria de dimitir?
—Entenc que no és el millor moment perquè ho faça, per tots els problemes de desgovern que hi pot haver. Qui hi posarien? No sé si, amb tots aquests moviments dins el partit, ara és el més interessant. Tothom ha d’estar enfocat a reconstruir i no a gestionar un relleu presidencial. Però la compareixença que ha fet a les Corts és completament decebedora. Calia que portés a terme certes dimissions. O que, almenys, hagués dit que no era el moment però que més endavant el govern hauria de respondre davant la falta de gestió que hi ha hagut i pels errors comesos. Caldria que hagués assumit aquesta responsabilitat.

—Supose que ara mateix hi ha molts familiars de víctimes mortals que pensen si demanar responsabilitats. Havent viscut el que heu viscut, què els diríeu?
—És molt complicat, i em fa cert pudor, perquè ells no m’han demanat la meua opinió. Però sí que m’agradaria dir-los, si els serveix la nostra experiència, que si tenen la necessitat de reclamar responsabilitats, que no ho facen sols, que s’agrupen i s’ajuden els uns als altres. Emprendre un camí per a exigir responsabilitats en un moment de dol és molt complicat i dolorós. Per això crec que és important buscar la força del grup, i associar-se. No sentir-se sol, perquè això encara els pot fer més mal. I a la vegada, els voldria dir que, si no se senten amb força, i ens ho demanen, la resta de la societat ho farem per ells. Tant de bo la societat valenciana aquesta vegada estiga a l’altura.

 

Cité des Marais, Décines-Charpieu, França
Mapa a Google

El 9 de setembre passat va saltar l’alerta informativa als mitjans francesos: s’acabava de morir, a setanta-nou anys, Edmond Vidal. Més conegut per Momon, el seu nom va marcar la història criminal a França entre el final de la dècada del 1960 i el començament de la del 1970 com a figura emblemàtica d’una banda d’atracadors ben coneguda de l’època, l’anomenat clan dels lionesos. La majoria de les notícies periodístiques que el recordaven arran de la defunció, en destacaven la trentena de robatoris a mà armada que va protagonitzar fa cinquanta anys amb uns quants amics d’infantesa de l’àrea de Lió.

El cop més cèlebre, encara avui ben present en la memòria col·lectiva, va tenir lloc el 30 de juny de 1971 a l’oficina central de Correus a Estrasburg (Alsàcia). Ben d’hora al matí, Vidal i quatre homes més van entrar armats a l’edifici fent-se passar per operaris i en menys de cinc minuts, perfectament cronometrats, en sortien sense haver disparat ni un sol tret amb un botí colossal equivalent a set milions d’euros actuals. El famós gang lionès també va ser al darrere d’atracaments sonats com el de l’oficina de Correus de Chambèri, el del centre comercial Carrefour de Vénissieux, els de les oficines bancàries de Société Générale a Chazelles-sur-Lyon i a Feurs i el de la Banque Populaire a Chalon-sur-Saône. Algunes fonts també els van relacionar amb el segrest d’un membre de la rica família Mérieux i amb l’assassinat del jutge François Renaud, que els seguia la pista, i d’alguns membres de clans rivals.

Edmond Vidal fou arrestat a Lió el desembre del 1974 i jutjat i condemnat el 1977 a deu anys de presó per la participació activa en atracaments. En va sortir per bona conducta una mica abans, el 1982, amb la intenció d’allunyar-se de la delinqüència i del focus mediàtic per muntar una botiga de teixits a l’engròs a Lió amb alguns dels seus néts.

En alguns casos, els obituaris dedicats a Vidal també esmentaven el seu origen gitano, però l’enquadraven en el si d’una família sinti o manouche. En realitat, tal com deixava entreveure el cognom, era gitano català. El periodista i escriptor Eugeni Casanova, autor de l’immens estudi sobre els gitanos catalans de França, ens el situa amb precisió en una de les comunitats més allunyades de Catalunya, a la rodalia de Lió. En concret, Vidal va néixer el 1945 a l’anomenat Village Nègre, a la perifèria sud de la ciutat, i després de passar per nous assentaments temporals de barraques a Gerland i a Laënnec, es va establir a la dècada dels anys 1960 amb la resta de la comunitat en una partida rural de la ciutat veïna de Décines anomenada Les Marais. Actualment, la barriada és formada per una setantena de casetes baixes amb eixida on viuen uns tres-cents cinquanta habitants, la majoria encara gitanos catalans com en Momon. Vidal, de fet, és juntament amb Cortès, Baptiste i Pouvil, un dels cognoms més freqüents a l’indret.

Edmond Vidal va tornar involuntàriament a la primera pàgina mediàtica el novembre del 2011, quan es va estrenar el film Les Lyonnais, d’Olivier Marchal, centrat en la seva trajectòria vital. Paral·lelament, ell mateix va publicar la novel·la biogràfica Pour une poignée de cerises, un títol que evocava el moment en què la seva vida va fer el tomb definitiu: quan, a disset anys, va robar un caixó de cireres i el van condemnar a seixanta-quatre dies de presó. “A partir d’aquí la vida li va lliscar per un rost vertiginós de males companyies i actes delictius”, descriu Casanova, que afegeix: “Vista la biografia dels integrants de la colla dels lionesos, Vidal és el que en va sortir més ben parat: cinc van ser abatuts per la policia o assassinats, a un el van trobar amb tots els ossos trencats, un altre es va suïcidar i dos, més afortunats, van morir de càncer.”

I una mica més: Sobre la presència històrica de desenes de milers de gitanos catalanoparlants a Occitània i França, alguns dels quals establerts en ciutats tan allunyades de Catalunya com ara Bordeus i Lió, podeu llegir aquesta entrevista extensa amb l’investigador Eugeni Casanova que es va publicar el 2016 arran de la sortida a la venda del seu llibre Els gitanos catalans de França.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

L’oficina central de Correus a Estrasburg (Alsàcia) (fotografia: Wikimedia Commons).

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

The Washington Post · Carolyn Y. Johnson

Era gairebé la mitjanit d’un dimecres de maig quan l’estudiant de doctorat de física Chuankun Zhang va disparar un làser especialitzat contra un petit cristall radioactiu col·locat en una cambra de buit i el va sorprendre veure com apareixia un pic alt i estret en una pantalla de l’ordinador.

“Mmm”, va escriure Zhang als seus col·legues, i hi va adjuntar una captura de pantalla. Tot just començava el primer torn d’un experiment difícil d’uns quants dies per provar de desencadenar el tic-tac d’una nova mena de rellotge ultraprecís que els físics havien somiat durant dues dècades. Aquell pic era la primera pista que ell i els seus col·legues ho havien aconseguit.

“Uau!”, va respondre de seguida Jake Higgins, un investigador postdoctoral, que encara estava despert. I, arrossegats per la passió científica, Higgins i la resta de la “colla XUV” –anomenats així perquè el seu làser fa servir llum en l’extrem ultraviolat– van anar de seguida al laboratori soterrani de JILA, un institut de recerca de la Universitat de Colorado a Boulder i de l’Institut d’Estàndards i Tecnologia dels Estats Units, per veure en directe el gran salt científic que s’hi esdevenia.

La recerca per construir un rellotge ultraprecís “nuclear” basat en el nucli dens d’un àtom radioactiu de tori que absorbeix i emet llum ha fascinat els físics d’ençà que es va proposar per primera vegada. Al gran laboratori de Colorado, on hi ha taules plenes de làsers, feixos de cables i el soroll constant de bombes i dispositius electrònics, les mesures precises de la colla XUV han representat un gran progrés cap a una idea que abans semblava elegant però impossible.

Chuankun Zhang i Jack Doyle (fotografia: Joanna Kulesza/The Washington Post).

Per a la major part de gent, el temps és el flux de la vida. La gent llegeix un seguit de dígits als seus telèfons i hi actua en conseqüència: es lleva, va a treballar, engega el televisor per mirar un partit de futbol. La precisió es mesura en minuts per trobar-se amb un amic per prendre un cafè o per agafar un autobús. Rarament es pensa en segons, i encara menys en femtosegons (una quadrilionèsima de segon). De fet, poca gent reflexiona sobre què significa realment un “segon”.

Els físics, en canvi, veuen el temps de manera diferent. La capacitat de mesurar-lo amb una precisió com més va més gran ajuda a mantenir la societat sincronitzada, assegura que els mercats borsaris obrin a temps i que el GPS sigui exacte, i fins i tot permet de trobar maneres fiables de navegar pel sistema solar. Però mesurar el temps amb més precisió també ofereix una manera d’explorar alguns dels misteris més profunds de l’univers.

El temps no avança al mateix ritme a tot arreu i els rellotges ultraprecisos poden demostrar que Einstein tenia raó: la gravetat fa que el temps s’alenteixi.

Amb cronòmetres de nova generació, els físics poden provar de fer servir el temps per predir erupcions volcàniques, mesurar matèria fosca, detectar ones gravitacionals o provar si les constants fonamentals que regeixen la composició de la matèria realment canvien amb el temps.

Els avenços han estat “sorprenents”, explica Olga Kocharovskaya, física de la Universitat Texas A&M, sobre els descobriments de Boulder, publicats fa poc a la revista Nature. “L’article obre una via realista per a construir un rellotge nuclear. El somni s’ha convertit en realitat. És increïble.”

Un primer pla d’un cristall d’un mil·límetre de fluorur de calci dopat amb tori dins un espectroscopi (fotografia: Joanna Kulesza/The Washington Post). Dels rellotges de sol a un nucli que vibra

Per construir un rellotge, els científics necessiten comptar un fenomen que passi amb un ritme regular. Això pot ser la rotació de la Terra mesurada per l’ombra d’un rellotge de sol, el balanceig del pèndol d’un rellotge antic, la vibració d’un cristall de quars en un rellotge de polsera, o l’oscil·lació subtil d’un àtom.

Aquests tic-tacs no són perfectament regulars. Els rellotges de quars comercials són imprecisos de menys d’un segon el dia. Un bon rellotge atòmic de cesi pot desviar-se un segon cada cent milions d’anys.

Del 1967 ençà, el “segon” ha estat definit pels àtoms de cesi. Un segon equivalia a 9.192.631.770 oscil·lacions.

Però els científics han continuat augmentant l’aposta amb rellotges com més va més precisos. El rellotge més precís del món és ara mateix al laboratori de Boulder, dirigit pel físic Jun Ye. En compte de basar-se en les oscil·lacions del cesi, que es produeixen a la freqüència de microones, és basat en les oscil·lacions d’àtoms del metall pesant estronci, que avança unes 50.000 vegades més de pressa.

Aquest estiu, Ye i els seus col·legues van demostrar que el seu rellotge d’estronci perdria tan sols una fracció de segon en tota l’edat de l’univers –13,8 mil milions d’anys.

Tot i aquests guanys impressionants en precisió, els físics han somiat durant molt de temps amb un rellotge que es pugui definir per alguna cosa encara més fonamental: el nucli de l’àtom, que hauria de ser menys susceptible a les pertorbacions que poden afectar-ne el tic-tac.

“Continuarem millorant la mesura del temps i veurem què ens diu”, explica Ye. “Vull veure fins on podem empènyer la mesura del temps. Quin és el límit de la natura?”

A Ye, li agrada pensar en el nucli de l’àtom, el bloc de construcció bàsic de la matèria, com una sopa espessa de partícules –protons carregats positivament i neutrons sense càrrega. Quan la freqüència correcta de llum làser il·lumina un nucli, pot canviar-ne l’energia. “Veig que la sopa vibra una mica”, explica.

Ye al costat d’un làser de sobretaula. “Vull veure fins on podem portar la mesura del temps”, diu. “Quin és el límit de la natura?” (fotografia: Joanna Kulesza/The Washington Post).

El pols de la “sopa” del nucli és el tic-tac del rellotge i, per mesurar-lo, els científics han de trobar la freqüència precisa de la llum làser que el desencadena.

El 2001, el físic Ekkehard Peik es va entusiasmar amb la construcció d’un rellotge nuclear basat en el pols nuclear del tori-229, un subproducte radioactiu de la desintegració de l’urani-233.

“Érem molt optimistes. Semblava un experiment senzill com aquest que duraria uns mesos més o menys”, explica Peik, ara cap del Departament de Temps i Freqüència a PTB, l’Institut de Metrologia d’Alemanya. Però no va ser tan fàcil com semblava.

Un gran inconvenient era que els científics havien de trobar la freqüència exacta de la llum. Això significava bombardar els àtoms de tori amb diferents freqüències de llum làser una vegada i una altra, com si provessin centenars de milers de claus per veure quina obria el pany. Era com cercar una agulla en un paller, diu Eric Hudson, físic de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles.

Un altre inconvenient era que necessitaven un làser capaç de generar llum en un espectre especialitzat. La llum ultraviolada que necessitaven era absorbida per les molècules d’oxigen, de manera que havien de fer tot l’experiment en una cambra de buit.

Grans avenços i un làser molt especial

Tot va anar a poc a poc fins que, el maig del 2023, els físics del CERN –l’Organització Europea per a la Recerca Nuclear, que gestiona el laboratori de física de partícules més gran del món– van anunciar que havien aconseguit de mesurar el tic-tac esquiu del nucli del tori.

I va ser això que va donar als laboratoris especialitzats en làsers, com ara el de Ye, l’oportunitat de brillar. El làser XUV de Ye, un instrument únic basat en tecnologia guardonada amb el premi Nobel, va proporcionar aleshores una manera potent de cercar la freqüència exacta de llum que pot convertir-se el tic-tac d’un rellotge nuclear. La van trobar i van brindar amb un bon xampany.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, arriba a l’any de la seva investidura sense haver pogut aprovar el pressupost i amb una pinça complicada entre les reivindicacions de Junts i ERC i les exigències de Podem. Malgrat el desgast pel cas Koldo, la imputació de José Luis Ábalos i la investigació de la dona de Sánchez, Begoña Gómez, el PP tampoc no ha aconseguit de tombar l’executiu. Qualsevol majoria alternativa a la dels socialistes inclouria Vox. Junts, que repeteix que no se sent vinculat al bloc de la investidura per afinitats ideològiques, no ha obert realment mai la porta a una moció de censura amb l’extrema dreta. De manera que Sánchez arriba al primer any de la seva tercera legislatura amb una aparent mala salut de ferro, un ull sempre posat en l’estat de les converses periòdiques amb Junts a Suïssa i fent equilibris constants per a mirar de no incomodar Esquerra. Junts i ERC ja van aconseguir la principal contrapartida de la investidura, l’aprovació de la llei d’amnistia, però el boicot de la cúpula judicial ha impedit que s’apliqui als dirigents del procés i a la majoria d’activistes que ja se n’haurien d’haver beneficiat. Hi ha uns altres punts clau dels acords amb Junts i ERC que encara s’han de desplegar.

És el cas del traspàs progressiu de Rodalia, que ara també és en mans del govern de Salvador Illa, i sobretot la condonació d’una part del deute del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA). En concret, l’acord entre ERC i el PSOE incloïa una eliminació de 15.000 milions de deute (equivalent al 20% del FLA) que representava, a més, uns 1.300 milions d’estalvi en interessos. La mesura, que Sánchez va anunciar que s’ampliaria a totes les comunitats autònomes, no s’ha acabat de materialitzar. També formava part del pacte el manteniment de l’anomenada taula de diàleg, negociació i acord, que va quedar definitivament aparcada amb la presidència d’Illa. La llista de reivindicacions dels republicans es va ampliar amb el pacte d’Esquerra i el PSC per a la investidura d’Illa, amb el finançament singular al capdavant, que també ha condicionat els compromisos i els moviments del PSOE.

Junts retreu a Sánchez que no hagi defensat amb més vehemència l’aplicació de la llei d’amnistia i que no hagi denunciat l’existència de lawfare fins que el seu entorn no l’ha viscuda, presumptament. L’amnistia era la contrapartida principal del pacte dels socialistes espanyols amb Junts, que el partit de Puigdemont va defensar com una entesa per a abordar la resolució del conflicte polític fora de territori espanyol i amb un mecanisme de verificació, més que no pas com una llista de propostes acordades. A més, el PSOE arrossega antics compromisos incomplerts vinculats a la constitució del congrés espanyol –com l’oficialitat del català a les institucions europees– i unes altres contrapartides per l’aprovació de més mesures, entre les quals, els decrets anticrisi. La principal és l’acord per al traspàs “integral” de les competències en immigració. El PSOE i Junts es van comprometre a concretar-lo legislativament abans d’acabar l’any, i encara no ho han fet. A més, els de Puigdemont també demanen als socialistes que executin del tot les inversions ja pressupostades en infrastructures, un alt percentatge de les quals queda sistemàticament pendent, al contrari del que passa a la Comunitat de Madrid.

A tot això, s’hi afegeix la concreció del finançament singular. La negociació d’un nou sistema ja era en el pacte tancat amb Junts, però els de Puigdemont reclamen un concert econòmic i han marcat distàncies amb el pacte amb Esquerra. Durant la campanya electoral de les catalanes, Puigdemont va anunciar que supeditaria el suport als comptes de Sánchez a l’obtenció del concert, però és una incògnita si formularà l’exigència quan arribi el moment clau del pressupost.

Que la majoria de la investidura és precària ho demostren les dificultats amb què ensopeguen contínuament el PSOE i Sumar al congrés. Els socis de govern van ajornar dijous la votació del paquet de mesures fiscals per la falta d’acord entre els seus socis habituals, en aquest cas, dividits en l’eix ideològic d’esquerra i dreta. Abans d’això, Sánchez va haver d’ajornar la votació del sostre de despesa per la falta d’acord amb Puigdemont. Junts ja l’havia tombat a l’estiu perquè no considerava just el repartiment dels objectius de dèficit, que són el pas previ per a la presentació del pressupost. El president espanyol, a més, va aclarir que no presentaria els comptes fins que no acabessin els congressos de Junts i d’Esquerra. El trencament de Podemos amb Sumar i la crisi de l’espai de Yolanda Díaz han acabat de complicar els plans de Sánchez. Com a principal exigència per a avalar el pressupost, el partit de Ione Belarra li reclama una baixada per llei del 40% del preu dels lloguers i el trencament de les relacions comercials, diplomàtiques i comercials amb Israel. Així que la negociació més complicada per a Sánchez encara ha d’arribar. Però, si la supera, podria acabar la legislatura: amb un sol pressupost aprovat, podria recórrer a pròrrogues per a culminar-la.

“Oferirem a tots els grups parlamentaris un nou pressupost”, va afirmar el president espanyol quan va presentar les primeres mesures econòmiques per a afrontar els efectes de la gota freda i la destrucció de les torrentades. No van ser pocs els qui van interpretar-ho com una mena d’extorsió per a assegurar-se els vots del pressupost amb un suposat tancament de files solidari. Sánchez va assenyalar que el pressupost era avui més necessari que ahir i, alhora, el PSPV va oferir els seus vots al president Carlos Mazón si reorientava els comptes a la reconstrucció de les zones afectades. Junts va parlar, directament, de xantatge. Els qui han estat fins ara els socis més díscols de Sánchez han insistit que les negociacions no podien avançar si abans no es complien compromisos anteriors. Però el front de Podem també se li ha complicat molt, al president espanyol, i sembla difícil que pugui casar les reivindicacions dels uns i dels altres.

Junts i ERC han topat reiteradament amb la tàctica dels socialistes d’intentar supeditar el compliment d’un pacte vell a una votació posterior. És a dir, vendre dues vegades el mateix acord. I això ha irritat especialment Junts, que, si bé no ha aconseguit de cobrar per avançat, com s’havia compromès a fer, sí que ha tombat votacions al PSOE, en una manera de demostrar que els seus vots no es podien donar per descomptats dins el bloc d’investidura. La prova més clara esgrimida fins ara va ser quan, el gener d’enguany, van votar en contra de la llei d’amnistia perquè continués tramitant-se, amb l’objectiu de tapar els forats que hi veien perquè els tribunals deixessin la llei en “paper mullat”. El missatge que volien llançar era clar: si eren capaços de votar en contra de la llei que havien reclamat, què no farien amb el pressupost? Poques setmanes després, quan Pere Aragonès va avançar les eleccions catalanes, Sánchez va renunciar a intentar de negociar els comptes d’enguany amb l’argument que ja se centrarien en els de l’any vinent, preveient que les disputes electorals els farien inviables. Però si no hi ha cap canvi de guió, el PSOE arribarà a l’any que ve amb una nova pròrroga pressupostària, com Salvador Illa.

La catàstrofe per la gota freda i el desgast polític del president valencià, Carlos Mazón, amb el perill d’arrossegament del PP d’Alberto Núñez Feijóo, han donat una mica d’aire a Sánchez. El president espanyol ha mirat d’erigir-se en l’abanderat en la reconstrucció i els ajuts als afectats, quan es trobava acorralat pel cas Koldo, les cites de Begoña Gómez per a comparèixer a l’Assemblea de Madrid i davant la justícia, i amb el desgast afegit per la investigació del fiscal general de l’estat i l’enfrontament indirecte amb Isabel Díaz Ayuso. Sánchez mirarà de fer quadrar el seu partit en el congrés de Sevilla de final de mes, que, curiosament, coincidirà amb el d’ERC. Caldrà veure fins a quin punt el PSOE dóna joc a una de les figures que ha emergit amb més claredat aquests darrers temps, i en qui alguns van pensar com a possible relleu de Sánchez durant els dies d’abril en què el president espanyol va desaparèixer amb l’argument de reflexionar sobre el seu futur polític: el ministre de Transports i Mobilitat Sostenible, Óscar Puente, que ara és tan sols vocal de l’executiva. Sánchez entoma una nova prova de resistència política, amb la incògnita de si li haurà quedat curt el vell manual.

 

Serà difícil per al president Salvador Illa d’aguantar tota la legislatura amb la mateixa màscara de l’Home Invisible. No pas perquè l’oposició independentista –ja inexistent– l’hi faci caure, sinó perquè el vent del món se l’endurà. La proposta del PSC per a Catalunya és la supressió de tot debat polític intel·ligent. De l’eliminació del pessebre a la plaça de Sant Jaume de Barcelona fins a les entrevistes que fa el president sense deixar cap titular –atenció: un president que, els cent primers dies de govern, no dóna cap titular sucós ni centra cap debat–, tot aquest desert és un càlcul: si no fem soroll, persistirem. Són repressors en essència, l’objectiu és el silenci. El problema d’aquesta anàlisi és que és feta en clau catalana: volen adormir el país just quan el món es desperta i, és clar, si els veïns fan gatzara costa més que la son arribi. Una cosa és liquidar tot allò que passa dins les institucions, i una altra de ben diferent, liquidar tot allò que passa fora.

Illa és un president molt més feble en relació amb els seus propis ciutadans que no pas Donald Trump, per exemple. La polarització –tant que la criticaven els socialistes durant el procés– reforça el debat i, per tant, les conclusions, mentre que l’endormiscament el banalitza i, per tant, lleva substància a les conclusions. La cosa més probable és que el segon mandat de Trump causi molta més contestació als Estats Units que no pas el primer d’Illa a Catalunya: de fet, com recordava Aaron Glantz fa uns dies a The Guardian, entre el 2016 i el 2020 l’oposició a Trump entrà en una certa ebullició que dugué canvis de fons, amb el sorgiment del moviment Me Too, amb els esclats dels Black Lives Matter o, fins i tot, en les afiliacions de base al moviment de Bernie Sanders, mal que després no reeixís. Ara bé: com que el suport a Trump ha anat pujant de preu –per la campanya en contra, per la seva pròpia radicalització–, ara que ha guanyat és més fort que mai. El preu del suport a Illa, en lloc de pujar, no deixa de baixar.

Som en un moment anàrquic que costa d’interpretar perquè, una rere l’altra, s’amunteguen transformacions molt fugaces, sense descans al cicle informatiu, però hi ha un fil que les relliga totes: és molt fàcil perdre el control de qualsevol situació. La tragèdia de la gota freda a l’Horta Sud sembla un exemple de manual. El president Carlos Mazón mira d’estabornir la població tot sembrant confusió, però ja no té a l’abast les eines per a censurar ningú. Pot haver esborrat el piulet on afirmava tan fresc que la tempesta amainaria a les sis de la tarda, però no pot esborrar l’alerta roja de l’AEMET a les set del matí, ni eliminar el correu de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer avisant a migdia que els cabals es desbordaven. La premsa madrilenya pot fer passar l’enfangada de Felipe VI com un bany de masses, però ni els veïns de Paiporta, ni bona part dels mitjans catalans, ni de bon tros la premsa internacional no s’ho creuen. Ni l’allau de voluntaris ni els crits a la manifestació que havia de ser silenciosa no s’han pogut frenar.

Aquesta operació per a tancar Catalunya de nou al galliner i congelar-la, aliena al món, va funcionar després del 1939, però d’ençà d’aleshores ha canviat una cosa essencial: la globalització de la conversa. Les xarxes socials i la velocitat de l’hemeroteca acorralen Mazón com no van ser a temps d’acorralar Francisco Camps. La campanya de Trump és molt més fèrtil perquè, malgrat tenir la majoria de grans cadenes en contra, selecciona bé els pòdcasts que li recomana el seu fill de divuit anys, i s’hi deixa fer entrevistes de tres hores, mentre Kamala Harris s’ho juga tot en aparicions al Saturday Night Live. S’ha ampliat el camp de batalla i la fiscalització és més fàcil que mai. Per això els uns, amb Elon Musk al capdavant, reguen els llocs de trobada amb desinformació, publicitat, vídeos absurds i algorismes embrutidors, i els altres se’n van per evitar de rebre crítiques i continuar pontificant sense interacció, amb un teclat d’ivori, sense debat. Per això uns s’abstenen a les eleccions i uns altres a les xarxes. 

La davallada de la fe en la democràcia que les enquestes acrediten a tot Occident té tan sols una part bona: tiba la corda dels debats, i de les posicions, i això també perjudica els hipòcrites que, com el PSC, en nom d’aquesta mateixa democràcia, malden per drenar-la fins que s’assequi. Avui, amb el canvi climàtic, la freqüència i la intensitat de la pluja és més imprevisible, i més sobtadament brutal. Els anys vinents, Illa podrà intentar mirar cap a una altra banda tant com vulgui en els afers espinosos, però els grans debats –la immigració, els lloguers, els desastres naturals, les expressions d’injustícia que espurnegen una nit i s’allarguen, després, setmanes als carrers– li sobrevindran, cabalosos, i la conversa s’encendrà, com s’ha encès a Washington i a València, i a ell l’enxamparan potser no pas dinant, però callat i sense autoritat.

En un obrador al barri del Congrés i els Indians, al districte barceloní de Sant Andreu, es fan els pans i els dolços que es venen a tres fleques Suca’l de Barcelona. Una és al carrer de Rosselló, 112, al costat de l’Hospital Clínic, una altra, al carrer de Fluvià, 113, al Poblenou, i la tercera, a la plaça del Mercadal, 36, al barri de Sant Andreu.

El forner i pastisser al capdavant de l’equip, Tonatiuh Cortés (tothom li diu Ton), diumenge a Milà aixecava un triomf inèdit: havia fet el millor panettone del món en la categoria tradicional (n’hi ha una segona, la del panettone de xocolata). Per primera vegada, el podi de la Copa del Món de Panettone el coronava un pastisser no italià. El jurat de la convocatòria va decidir que entre els millors pastissers i experts en panettone d’Itàlia i de la resta del món, la millor elaboració era la de Ton Cortés.

Els peus encara no li toquen a terra. “Somiava que si entràvem al podi seria fantàstic, això ja m’hauria fet molt feliç. Però haver destronat els italians, això és un assoliment extraordinari!”, diu. Ho explica mentre ratlla pell de taronja sobre un gran bol de xocolata negra desfeta. S’afanya a preparar els primers panettones després d’haver aconseguit el reconeixement dels qui més saben de l’art de preparar aquest dolç típic d’origen milanès.

Ton Cortés és el pare del millor panettone del món (fotografia: Albert Salamé).

Què té, aquest panettone, que hagi conquerit el jurat? “D’una banda, la qualitat dels ingredients. La farina, que ve d’Itàlia, la millor mantega, de França, la vainilla, beines naturals de vainilla ecològica de Madagascar (a tres-cents euros el quilo), i així tot, del millor”, diu Ton Cortés. Però també afegeix que el tret diferencial del premi ha estat que han fet un panettone “molt italià”. I s’explica: “Fora d’Itàlia estem més oberts a experimentar, però, com passa quan fem una paella, que només algú del País Valencià sap si és una veritable paella o és una mena d’arròs, a Itàlia han vist que hem sabut acostar-nos a allò que consideren un autèntic panettone italià, de color, textura, pes… Exactament igual que passa amb una veritable pizza napolitana. Proporcions, mida, textura iguals.”

Cortés i el seu equip havien fet els deures. “Fa un any que donem una cura especial a la nostra massa mare i crec que han valorat molt tot el conjunt.”

Participar en la Copa del Món de Panettone ja és un premi, tal com explica Cortés: “És molt interessant perquè cada participant ha de fer la presentació del seu panettone, ha d’explicar què té d’especial i el dóna a tastar.” Recorda que, quan ell va tastar el que havien presentat just abans del seu, va pensar que guanyaria aquell, de l’italià Pasquale Pesce. “Era boníssim”, diu. Doncs el seu encara ho va ser més, perquè va deixar el de Pesce al segon lloc.

Van ser tres dies –del 8 al 10– de presentacions, classes magistrals i tallers, al Palazzo Castiglioni de Milà. Tres dies per a no oblidar i que assenten les bases d’una nova etapa que ja rutlla a l’obrador de Sant Andreu. En Morouan, l’Alfons, en Julián, l’Isaac i la Somia, d’ençà de la matinada, preparen ingredients, motlles, forns, ara amb més entusiasme que mai.

Sobre una de les taules de l’obrador, van posant en ordre la farina i la massa mare –que surt de la cambra després de catorze hores de repòs–, sucre, rovell d’ou, xocolata amb cítrics naturals, mel i vainilla, sal, aigua, mantega i bocins de taronja amb panses. “La recepta no és la clau d’aquest panettone. S’hi afegeixen també l’ambient, l’energia i l’estat d’ànim, perquè si estàs content, es nota en tot el que fas”, diu Cortés. L’altre element que sempre acompanya en aquest obrador de pa i dolços és la música. “Ens agrada una mica de tot: cúmbia, salsa, música barroca, música medieval, jazz… Aquí l’únic que està prohibit és el reggaeton”, puntualitza.

Procés d'elaboració del millor panettone del món (fotografia: Albert Salamé). Procés d'elaboració del millor panettone del món (fotografia: Albert Salamé). Procés d'elaboració del millor panettone del món (fotografia: Albert Salamé). Procés d'elaboració del millor panettone del món (fotografia: Albert Salamé). Procés d'elaboració del millor panettone del món (fotografia: Albert Salamé). Procés d'elaboració del millor panettone del món (fotografia: Albert Salamé). De músic a forner i pastisser

Tonatiuh és un nom asteca, indígena, explica. Ell va néixer a Mèxic fa quaranta-quatre anys i en fa vint que viu a Catalunya. Va venir amb una beca del govern mexicà, i amb l’ajuda dels seus pares, precisa, per estudiar música a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), que aleshores dirigia Pep Borràs.

Però la crisi del 2008-2009 va anar cancel·lant concerts i rondes i Cortés es va adonar que si volia viure de la música –toca el fagot–, s’havia de moure, tal com havien fet alguns dels seus companys de l’ESMUC, que se n’anaven a Suïssa, els Països Baixos, Bèlgica o França. Però ell no se’n volia anar pas. “Estava molt content aquí, em començava a sentir bé, tot i que com a músic tenia poca feina i molt de temps lliure”, recorda.

El millor panettone del món per primera vegada no és italià, sinó barceloní (fotografia: Albert Salamé). El millor panettone del món per primera vegada no és italià, sinó barceloní (fotografia: Albert Salamé).

I, del temps lliure, en va fer la seva escola d’autoaprenentatge de l’art de fer pa. “Vaig fer la primera massa mare, que és la mateixa que tinc ara encara. Però els primers pans van ser dolents. Passava sis hores enfornant a casa. Arribaven unes factures enormes. Me n’anava amb la moto a comprar sacs de farina al Renobell, i tot el pa que feia el regalava als amics, a la família…”

Un dels amics, músic com ell, li va dir que el pa que feia era molt bo i que l’hauria de vendre, i li va concertar una entrevista amb els propietaris del Barcelona Reykjavík, un forn del Raval. “A les quatre de la matinada vaig passar la prova, i em van agafar per treballar”, explica. Hi va estar un any. “Va ser un any increïble. Vaig passar d’una cosa tan etèria com és la música, a una altra tangible i física com és la feina en un forn, on veus el principi i final del que fas. I, per primera vegada, amb un sou.”

Un any i mig després ja obria el seu propi negoci. A Suca’l, ara són tres socis: ell, la seva germana Zitaima i Manel Benazet. Tenen les tres botigues i voldrien, per Nadal, obrir el forn que dóna entrada a l’obrador, al número 86 del carrer del Cardenal Tedeschini. I tenen més plans: “Volem fer una col·laboració amb una botiga de Gràcia i amb un forn de Vallvidrera”, comenta Ton Cortés.

El gran reclam de panettones que tindran aquest Nadal els duu a calcular que n’arribaran a fer entre 500 i 600 el dia (el Nadal passat en van fer entre 200 i 300 el dia). Però demana paciència: “No ens hi hem de deixar la salut. Ja és un luxe poder fer el que més t’agrada, però no vull morir d’èxit.” El seu pa ja havia rebut una estrella en un certamen, quan va ser entre els cinquanta millors forns de l’estat espanyol.

De panettone, en fan en la versió clàssica, amb trossos de taronja i panses, de xocolata, i de xocolata blanca amb fruits vermells. Com a novetat d’enguany, extraordinàriament començaran a fer la versió vegana del panettone. “Encara l’anem polint i esperem tenir-lo per la campanya de Nadal”, diu.

El trofeu del millor panettone del món (fotografia: Albert Salamé). Com és que agrada tant, el panettone?

Aquesta pasta que recorda molt el brioix fa anys que, especialment per Nadal, es ven moltíssim a Catalunya. “És una cosa molt versàtil, que pots fer amb el que vulguis.” I encara revela una altra característica del seu panettone: no porta llevat, solament massa mare. “És la seva gràcia, però al mateix temps, la seva complicació, perquè normalment la massa mare aporta acidesa, per això els pans amb massa mare tenen el seu punt àcid. Però el nostre panettone, malgrat que porti només massa mare, és d’una massa dolça. Això s’aconsegueix controlant el PH, la hidratació, la temperatura…”, detalla.

Encara recorda el primer panettone que va fer i en conserva alguna fotografia, diu. Mauri Laresse, un forner que va treballar al forn Baluard i ara té el seu propi forn fora de Catalunya, li va dur una recepta escrita a mà. Era l’any 2014. Després va fer un curs amb el professor alacantí de l’escola Richemont Carlos Mariel, “que és com el pare de tots els forners”. “El panettone és una elaboració que t’enganxa. És apassionant”, diu. Ell la compara amb una cantata de Bach. “Si no ets músic, la sents i potser t’agrada. En tens una idea general i perceps els cors i les parts instrumentals. Però, si ets músic, pots anar més endins i cada cop que l’escoltes hi trobes més coses. En el panettone passa el mateix. Pots trobar els matisos més significatius, potser la fruita, però també més endins pots llegir coses més subtils, com per exemple els aromàtics, el lleuger aroma de la pell de taronja o de la vainilla natural.”

El primer guanyador no italià del millor panettone tradicional artesà del món no ha deixat la música. Continua tocant el fagot. De moment, assaja amb amics músics en un poble del Camp de Tarragona, amb la intenció de batejar aviat el grup per voltar i portar la seva música pertot arreu.

Les aromes són un toc important del millor panettone del món (fotografia: Albert Salamé). La Copa del Món

La Copa del Món de Panettone és el gran esdeveniment internacional dedicat íntegrament al panettone artesà. Va ser creat per celebrar la història i el processament d’un producte capaç de traspassar les fronteres d’origen per imposar-se en el panorama mundial de la pastisseria. El padrí de l’esdeveniment és el mestre Giuseppe Piffaretti. La primera copa es va fer a Lugano el novembre del 2019; la segona, el novembre del 2021 i la tercera, a Milà, el novembre del 2022. A més de la competició, s’organitzen demostracions, degustacions i visites a expositors, laboratoris i tallers per celebrar el panettone.

En la competició d’enguany també hi van ser els mestres Jesús Machi, del forn Sant Bartolomé, de València i el barceloní Daniel Jordà, de Panes Creativos, per a la categoria de panettone tradicional. A la categoria de panettone de xocolata, s’hi va presentar Arturo Salvador (Sukar Pastry Shop, València). Ton Cortés era la tercera vegada que s’hi presentava.

El filòsof Ferran Sáez Mateu (1964) és professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna i assagista especialista en Montaigne. Va guanyar el premi Pere Calders per La invenció de l’Home (1998); el Josep Vallverdú per El crepuscle de la democràcia (1999); i el Joan Fuster per Dislocacions (1999). L’any 2019 va publicar el dietari La vida aèria, i el 2022, Acaçar la boira (Editorial Pòrtic), llibre singular de memòries d’infantesa i joventut. Ara publica l’assaig La fi del progressisme il·lustrat. El debat natura/artifici en la política (Edicions Pòrtic). En aquesta obra Sáez dissecciona l’evolució de l’esquerra dels anys setanta fins a l’actual “cultura woke”. Sáez, que s’autodefineix com a conservador, descriu com l’esquerra ha afrontat el debat natura/artifici i quines conseqüències té que l’esquerra entengui com a rebuda la natura, la biologia (i, per tant, el sexe, etc.) o que l’entengui com una construcció social.

Ferran Sáez Mateu, filòsof i escriptor (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—En aquest llibre separeu el progressisme il·lustrat de la “cultura woke”? Seria això?
—Seria això. Considero que hi ha una esquerra que prové de la Il·lustració, de la Revolució Francesa, i que té com a divisa les tres cèlebres paraules (llibertat, igualtat i fraternitat, això que ara en diríem solidaritat). Per a aquesta esquerra, la idea d’igualtat era molt important. Però, des dels anys noranta, la idea de diferència ha anat entrant en aquest discurs. Exacerbar la diferència fins a límits gairebé estrambòtics acaba entrant en col·lisió amb aquell model anterior d’esquerra.

—Dieu que després de la caiguda de l’URSS, del seu sistema i la seva economia, l’esquerra deixa de parlar de temes forts (preu dels pisos, salaris, immigració) i es perd en un llenguatge incomprensible.
—Aquí hi ha un intent de rearmament ideològic que, d’altra banda, és explicable i legítim. Si se t’ha ensorrat tot, intentes de reconstruir-ho. Però ho fas en aquest context cultural que t’acabo de descriure (ve la sida, cau l’URSS, i els islamistes del FIS guanyen a Algèria), i això dóna lloc al fet que aspectes que no havien estat mai de l’interès del progressisme il·lustrat passen a formar part no només del programa, sinó que esdevenen els elements més rellevants del programa. Es posen davant de tot. I, en canvi, d’immigració no n’hem de parlar perquè això és de racistes. Ni tampoc del preu dels pisos, que és una vulgaritat. Llavors, què passa? Que algú diu: “Escolti, aquí tenim un jardí que no és de ningú, i hi entrarem nosaltres.” I és el que ha fet l’extrema dreta a Europa.

—La democratització implica occidentalització? Això us pregunteu.
—Mirem el cas d’Algèria. Molta gent es pregunta si és possible un estat que sigui, alhora, democràtic i islàmic. Islàmic en el sentit no forçosament d’un estat opressiu, sinó inspirat en l’islam. Bé, és una pregunta legítima. Però el cas és que no existeix cap exemple històric d’una democràcia, podríem dir, islamitzada. Només cal mirar què ha passat, per exemple, a Turquia quan ha tornat Erdogan. El problema és que, anys enrere, parlar d’això tenia sentit; ara parlar-ne és donar munició a l’extrema dreta, cosa que t’asseguro que no és la meva intenció. Per tant, són temes complicats.

—Per què doneu tanta importància a Foucault?
—Foucault representa aquest gir que fa l’esquerra. Ell atribueix a la cultura, a l’artifici, tota la realitat que ens envolta. Fins i tot en el cas de la biologia: el sexe és una construcció cultural; tal cosa, una construcció social. Quan negues que hi hagi res identificable en la natura o la biologia, entres en una mena de “Far West epistemològic” on pots dir disbarats de l’alçada d’un campanar. Aquest és el cas de Foucault, una mena de sant per a aquesta esquerra de la diferència.

—Per exemple, separem la biologia i diguem que tot és construcció. Frase: “El senyor Sáez fa 1,90m i és ros amb ulls blaus”.
—La gent riurà.

—Però si dic “Ferran Sáez és una dona,” la gent ho respectarà més. Per què?
—Perquè, si no ho fa, podria incórrer en un delicte d’odi. Això és per pensar-hi.

Ferran Sáez Mateu, filòsof i escriptor (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Al llibre citeu casos reals: una dona blanca que diu que se sent negra i presideix una organització de negres.
—Sóc molt respectuós amb les persones. Si algú vol sentir-se d’una manera o d’una altra, a mi això em resulta indiferent. No tinc cap problema. Però, col·lectivament o abstractament, això pot tenir conseqüències.

—Dieu que sou conservador i el llibre fa una crítica demolidora a l’esquerra. Enyoreu un rival d’esquerres?
—Jo trobo a faltar l’esquerra, és clar. I no sóc l’únic. A França, els obrers voten el Front Nacional. Per què? Perquè l’esquerra està preocupada per salvar les balenes de l’Àrtic. Jo vinc de la classe treballadora: sóc fill i nét de miners. Jo mateix vaig treballar a la mina de lignit al meu poble, l’estiu del 1985.

—“Els costums són la segona natura.” Qui ho diu, i què vol dir?
—Montaigne. Per resumir, les orenetes catalanes, franceses o marroquines fan els nius igual. No tenen una segona natura. En canvi, les cases construïdes al nord d’Àfrica, a Catalunya o a Egipte són diferents. Això vol dir que el costum és una segona natura. El problema és quan es porta al límit i es diu que no hi ha primera natura, no hi ha biologia, no hi ha res: tot és una segona natura. I això em sembla un error evident.

—Fa més de vint-i-cinc anys que feu classes a la universitat. Quins canvis heu notat entre els vostres alumnes en relació amb els temes que tracteu al llibre?
—Les primeres generacions d’alumnes encara havien fet el batxillerat i el COU, i tenien una preparació molt més sòlida. Això es nota molt. També hi ha una altra cosa important: la pandèmia. La pandèmia ha canviat la manera de ser de la gent. És un canvi bastant impactant, a parer meu. Trobo que hi ha una actitud recelosa.

—Recomaneu-me un dels molts llibres que citeu.
—Els caníbals, de Montaigne. El vaig traduir fa molts anys. D’aquí surt Rousseau, i Rousseau acaba essent el model antropològic del marxisme. És un assaig molt curt, de vint pàgines, però allà hi és tot.

—Hi parleu de Donald Trump, al llibre. Potser representa els temps actuals més que no voldríem acceptar? Narcisistes, tancats, en què es reivindica el dret a la queixa?
—I el “jo sóc el centre del món”. Donald Trump és un personatge difícil de pair, és clar. Ahir ho comentàvem: el 2013, l’Associació Americana de Psiquiatria va treure el narcisisme de la llista de trastorns psiquiàtrics. Ara ja no es considera un trastorn. Per què? Perquè és normal. Ara ser narcisista és normal. Trump representa l’apocalipsi del narcisisme [i Sáez fa el gest d’una selfie].

—L’Adiva, fotògrafa aquí present, ha filmat parts i ha vist mares fent-se selfies durant el part.
—En fi, és això. Ja no cal dir res més!

—Frase del llibre: “Estem fascinats per la natura i, alhora, la natura ens distreu de consumir.”
—Fa dos estius, mentre escrivia això, érem a la Vall de Boí durant la pluja d’estels. Vam sortir amb la meva dona a mirar el cel, i vam veure tot de llumetes per allà. Què eren? Doncs tothom mirava el cel amb el mòbil, amb una aplicació que et diu quines estrelles vas veient. No valdria més la pena mirar el cel directament? A veure si ens entenem: vostè busca la proximitat de la natura… a través de la barrera d’una pantalla? Tornem a les contradiccions. Aquest problema jo no el tinc, com pot veure. El meu telèfon és un Alcatel.

—Oh, un telèfon kosher!
—A casa gairebé no fem servir el mòbil. El meu fill, que ara té vint-i-tres anys, tampoc el fa servir gaire. La meva aspiració és la serenitat, i per això no sóc a les xarxes socials. Jo a casa tinc molts instruments musicals, no sé si ho sap, i un diumenge a la tarda toco la viola de gamba. Tinc la col·lecció d’instruments musicals privats més gran de Catalunya.

—Quants en teniu?
—Uns cinc-cents. Uns quaranta violins, trenta clarinets, flautes de tota mena, diverses violes de gamba i coses molt rares. Fins a cinc-centes, imagini’s. Gràcies a Déu, visc en una casa gran de lloguer i la tinc plena.

—I quin tipus de música us agrada tocar?
—Barroca, barroca. Hi ha qui és rocker; jo soc barroquer.

Ferran Sáez Mateu, filòsof i escriptor (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Les donacions de queviures i roba han desbordat els punts de distribució a les zones afectades pels aiguats, però hi ha persones que no han trobat roba de la seua talla. Una de les membres del Front Antigordofòbia de València viu a l’Horta Sud, però es trobava fora en el moment que va passar tot. Quan va tornar i va anar a buscar botes d’aigua, no en va trobar que li anassen bé. “Quan ets grossa, la cama també és més grossa i les talles de les botes d’aigua no t’entren”, explica Débora Tomàs, un altre membre del col·lectiu que ens explica com va sorgir la iniciativa. La companya afectada va pensar que allò que li passava a ella també devia passar a més gent, i va demanar al col·lectiu que fes una crida a les xarxes per a cercar ajut de la gent de talla gran que pogués fer donacions.

La resposta que van rebre va ser extraordinària. “En dues hores, més de cent persones volien donar roba.” Fins al punt que, poc després, van haver de dir que aturaven la recollida de donacions perquè no podien gestionar un volum tan elevat de roba entre sis persones. “També ens pareixia important que saberen que, si no acceptàvem més roba era perquè encara no podíem fer-la arribar a la gent i perquè no volíem acumular i generar un desaprofitament”, explica Tomàs. Ara aquesta part ja s’ha calmat, i comencen a sorgir les peticions. “No sé exactament quantes en tenim, però entre la gent que ja coneixíem, algunes companyes del col·lectiu i les que van arribant, doncs ja tenim feina”, diu.

Per tant, ara organitzen i classifiquen tota la roba que els han arribat per talles i per tipus, com ara, per a gent jove i per a gent gran. “Per companyes que fan treball social, de les nostres xarxes directament i de la iniciativa Suport Mutu Dana, ens arriben casos de gent que ens diu ‘el meu iaio no té roba’, o ‘jo no tinc tal cosa i sóc en tal lloc’. I la idea és fer-ho arribar a les persones de manera directa, sense que hagen d’anar a buscar-ho elles”, explica. A partir de les demandes concretes, doncs, seleccionen la roba que els cal i en preparen un paquet.

El sector de la música es mobilitza per ajudar els músics afectats pels aiguats

Una iniciativa necessària

La situació després dels aiguats és una cosa que molta gent no s’hauria imaginat mai. De la mateixa manera que no pensaven que haguessen de demanar ajuda per a menjar o per a vestir-se. “Si, en una situació normal, demanar roba quan vius en un país del Primer Món ja fa vergonya, perquè és així, demanar roba de talla gran encara és pitjor. Hi ha molta gent que ha anat als centres on han replegat roba i no n’ha trobat de la seua talla. Una xica ens contava, per exemple, que unes senyores de Catarroja li havien dit que feia tres dies que anaven amb la mateixa roba interior, que la llavaven a casa. Però com que no hi havia temps que s’eixugués d’un dia per l’altre, era humida i els començava a fer úlceres pel frec”, assenyala Débora Tomàs.

És per això que el Front Antigordofòbia van detectar que era una qüestió molt important, perquè s’havia donat molta roba, però no s’havia parat atenció a les talles. També sabien que era difícil, perquè s’ha replegat roba en quantitats ingents, i elles volien centrar-se en el fet que no en faltés a la gent que necessitava talles grans. “Només el fet d’anar amb roba neta, i que et vaja bé, és dignitat per a les persones. No podem arribar a tot el món, però si podem ajudar uns quants, està bé”, diu.

La solidaritat que s’estén a tot arreu

La iniciativa del Front Antigordofòbia no ha estat l’única. També hi ha hagut persones a títol individual que s’han dedicat a recollir roba interior de talla gran i repartir-la, sobretot, a persones grans. “La nostra idea no és aglutinar tota la recollida, sinó que com més persones sorgisquen i més capacitat tinguem, nosaltres hi farem costat. També donem suport emocional. Tot el moviment que s’ha creat arran de les donacions ha sigut molt bonic, però la gent està emocionalment molt tocada”, diu Tomàs.

Elles, per exemple, també tenen el suport del col·lectiu Maricuir de la xarxa del Cabanyal. “Quan açò millore, la idea és que, si ens ha sobrat alguna peça de roba que no s’ha pogut distribuir –perquè no hi ha hagut peticions o perquè ens donen molta roba d’estiu i de mudar que ara mateix no serveix–, farem un mercat solidari per a destinar eixa part de diners a algun col·lectiu de la zona”, diu.

A més, la il·lustradora Ame Soler (Tres Voltes Rebel), que ha estat compartint informació sobre les afectacions dels aiguats, també s’ha fet ressò d’aquesta iniciativa a les seues xarxes. Gràcies al seu vídeo, al Front Antigordofòbia ja li han arribat tres peticions de gent que necessita roba de talla gran, i estan segurs que n’arribaran més.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Tres Voltes Rebel (@tres.voltes.rebel)

Els desastres pels aiguats, com el mal govern, són constants cícliques al País Valencià en les darreres dècades d’autonomia colonial. De fet, si filem prim, cal dir que la mala gestió i administració del Consell ha estat una realitat molt més habitual que la pluja torrencial en la nostra història recent –i no és que, de mal govern, no n’hi haja hagut abans, ausades que sí!–, però sense el concurs d’aquest no es pot entendre l’empitjorament colossal de la tragèdia humana, social, cultural, educativa, econòmica i mediambiental que patim els valencians darrerament.

El culpable del desgovern que hem viscut d’ençà que l’aigua arrasà pobles i ciutats valencianes de la zona central del país només té un nom principal, conselleres a banda: Carlos Mazón. I això no lleva ni deixa en un segon pla la responsabilitat del govern estatal. Amb tot, l’actual president de la Generalitat Valenciana, com a bon virrei que segueix les instruccions procedents del seu partit a Madrid i acontenta els sectors econòmics afins (els turístics, sobretot), ha demostrat una incompetència còsmica que ha costat una quantitat molt dolorosa de vides humanes, més pendent de la vanaglòria personal que del bon servei al poble valencià. A més, no és l’únic que dins el seu partit es comporta com un influenciador de les xarxes socials, obsedit a vendre un relat de gestió administrativa feta de simple fullaraca i d’atacs a la personalitat pròpia i genuïna del país.

Així, a Carlos Mazón, li ha eixit un digne competidor dins el seu partit en qüestions de valencianitat, que es troba al mateix nivell de valencianofòbia i cinisme del primer: Pablo Ruz, l’actual batle d’Elx. De fet, per als qui no segueixen l’actualitat política de la tercera ciutat del País Valencià –que té més població que Terrassa, també tercera ciutat de Catalunya; les magnituds sempre van bé per a saber de què parlem–, cal dir que a Elx sempre ha governat l’esquerra. Ara bé, les dues vegades que la dreta ha exercit el poder local ha comportat una destrossa del prestigi i un ensorrament de l’ús del català en l’àmbit municipal, paral·leles a les produïdes a tot el País Valencià.

Pablo Ruz, atufat d’un populisme innat –que ja exhibia quan fou regidor de Cultura entre els anys 2011 i 2015– i convertit en un excel·lent venedor de fum amb aspecte de bon xic, no s’ha abstingut de participar en l’última polèmica lingüística que, en aquesta ocasió, ha protagonitzat la regidora d’Educació, María Bonmatí Amorós, en el Correllengua, el passat 25 d’octubre, a la sala de plens de l’Ajuntament d’Elx. Cal recordar que en totes les edicions anteriors del Correllengua, la torxa de la llengua ha estat rebuda a la casa gran de tots els elxans per bona cosa de públic i els discursos que s’hi han fet no han estat mai censurats. A més, l’exhibició de senyeres o la interpretació de “La muixeranga” s’ha fet dins de la normalitat esperable, governara qui governara.

Enguany, però, la recepció del Correllengua ha estat ben accidentada per dues raons. Primer de tot, perquè l’ajuntament no acabava de tancar la data de celebració de l’acte amb l’entitat organitzadora, el Casal d’Elx-ACPV, ni el difonia des de l’àrea de premsa municipal ni en les seues xarxes socials. Realment, hi havia una clara intenció d’amagar aquesta celebració, que en edicions anteriors –i sense cap dèria personal– havia estat acollida per l’actual alcalde quan era regidor i aleshores pregonava als quatre vents que l’ajuntament era la casa de tots, sense exclusió. Ara ja no, pel que sembla. Ser demòcrata per a ell ha sigut un trajecte de curta volada, és a dir, el que ha tardat a obtenir una batlia, seguir i conrear amb cura el credo lingüístic i nacional del partit i governar amb Vox.

Amb tot, l’esclat del conflicte, segona raó d’aquesta accidentalitat, es produí quan la regidora d’Educació, de la qual depèn la promoció lingüística del municipi, en prendre la paraula, va recórrer a la llibertat individual –un dels mantres fonamentals i ben matxucats de la hipòcrita teoria lingüística d’imposició del català que defensa el PP sense rubor i desvergonyiment– per fer servir el castellà en el discurs de recepció i acolliment del públic assistent. Immediatament, esclafiren els retrets envers la regidora enmig de l’astorament general, atès que l’any anterior usà sempre el valencià. Per tant, s’assistia a un nou exercici de cinisme de la dreta a fi d’invisibilitzar i conflictivitzar la llengua pròpia. Era la puntada final perquè el Correllengua no hi tornara el 2025.

Dies després, el 28 d’octubre, Pablo Ruz presentava urgentment una moció en suport de María Bonmatí davant els comentaris de rebuig que l’edil havia rebut i que el batle qualificava de “masclistes i sectaris”. Nova cortina de fum per a l’enèsim capítol de valencianofòbia de la corporació municipal, que, a més, havia comportat la censura del discurs del representant del Casal d’Elx, Alexandre Agulló, els dies previs, sota una amenaça velada de no celebrar-se el Correllengua.

A pesar de tot, personalment, eixa invocació permanent a la “llibertat” que fa la màxima autoritat pública il·licitana no deixa de ser una mostra més del fariseisme que practica. En nom d’eixa llibertat asimètrica ha aprovat un reglament de cooficialitat lingüística [sic] que, d’una banda, arracona l’ús oficial del valencià en les instàncies municipals, i d’una altra, nega la condició de llengua pròpia al valencià; o bé, si cal parlar de “llengua pròpia”, per a Pablo Ruz, tan pròpia és el castellà com el valencià. El món al revés. Ho afirma sense despentinar-se i amb desdeny, perquè argüeix que durant un parell de dècades del segle XIII l’extrem sud (l’antiga governació d’Oriola) va formar part de la Corona de Castella. I ho diu ell, professor d’història de l’art, com si la integració d’Elx al nou Regne de València haguera estat el somni d’una nit d’estiu, un simple apunt a peu de pàgina de la nostra història. És l’ús de la història partidista per a consagrar subreptíciament tota inequitat i desigualtat entre el castellà i el català a favor del primer.

Manifestació contra Mazón del 9 de novembre a Elx (fotografia: El Tempir). Manifestació contra Mazón del 9 de novembre a Elx (fotografia: El Tempir).

Compte! I no és que el reglament que ha derogat, l’aprovat per l’esquerra, fora un exemple de flors i violes per al valencià, però no el qüestionava com a llengua vehicular de la retolació, de la toponímia menor, etc. Tot i això, les al·legacions que el Tempir ha presentat al reglament de cooficialitat lingüística han estat totalment rebutjades per l’ajuntament perquè no s’adequaven a “l’esperit del reglament” [sic], un esperit que, a més, també crebantava articles de diverses lleis que garantien la presència del valencià com, per exemple, en àmbits com el de la publicitat institucional.

El menysteniment del paper municipal de l’Agència de Promoció del Valencià, la nul·la o escassa promoció dels premis literaris Ciutat d’Elx, que ha fet que el nombre de participants haja descendit de manera alarmant i que el certamen literari puga morir d’inanitat, el buidatge del valor institucional i simbòlic de la celebració del Nou d’Octubre i la commemoració del 12 d’octubre a so de bombo i platerets són altres exemples ben ostensibles de la valencianofòbia municipal habitual. Aquestes accions manifesten també com un poder públic es desentén per acció i per omissió del dret dels catalanoparlants d’Elx a gaudir de la mateixa seguretat lingüística que els castellanoparlants. I és així com cada dia Pablo Ruz es desvia del seu deure (i falta a l’obligació del càrrec que exerceix) d’assegurar la igualtat lingüística. De fet, transmutat en Vox, no perd oportunitat de fer professió de l’única fe vàlida: l’espanyolista i en espanyol, és a dir, la consagració del monolingüisme, de la comoditat lingüística, en castellà, i de l’única manera d’identificar-se mentre el temps juga a favor seu.

En conseqüència, això permet que l’edil en cap afirme que els regidors castellanoparlants “somos el 95%” de tot el ple actualment. Fatxenderia ad infinitum per a negar la condició de llengua pròpia al català i, de pas, el seu pes fonamental en la configuració de l’esdevenir històric de la ciutat d’Elx. És com si la imposició històrica del castellà i la persecució i proscripció secular del valencià foren simples deliris del pertorbat nacionalista de torn, és a dir, nacionalista valencià, és clar! I, si a tot això, hi afegim el populisme de què parlàvem adés, el còctel pot resultar ben letal. En efecte, en veure les conseqüències que la mala gestió de la gota freda al barranc del Poio ha comportat per a Mazón, Pablo Ruz ha començat a dir que no dorm a les nits pensant si això passara al barranc de Sant Antoni d’Elx: es posa la bena abans de la ferida perquè no li passe el mateix que al seu cap autonòmic. Així i tot, permet la construcció de col·legis al costat d’aquest barranc i en zona inundable. En altres paraules, els colonialistes municipals menors aprenent dels seus superiors autonòmics colonialistes, i aquests últims, dels de Madrid. No falla mai.

I tot això succeeix davant l’escarotamenta de tota l’esquerra municipal que s’esguerra la vestimenta amb les actuacions i les declaracions de l’alcalde sense entendre que, quan governaren, els faltà la valentia de fer una política lingüística reeixida centrada en termes d’igualtat i a cohesionar la minoria lingüística valencianoparlant del municipi. També els en faltà en altres àmbits de govern. I ara, d’aquelles noces, aquests confits. Mentrestant, la societat civil conscient, la que somia viure en català amb normalitat, es mobilitza entre la lluita de trinxera i l’obertura de noves vies d’esperança per a la llengua del Misteri. Aquesta mateixa societat civil és la que treballa en la construcció d’una cultura cívica, d’una consciència, al cap i a la fi, més forta, que ens protegisca i ens cohesione com a minoria urbana a Elx i al sud, com a pas previ i base per a un eixamplament posterior de forces; però també, per exemple, davant situacions d’emergència o de risc com la gota freda, tal com s’ha pogut constatar en la manifestació del passat 9 de novembre a la capital del Baix Vinalopó al crit de “Els vostres beneficis, els nostres morts” o “Mazón, dimissió”. En definitiva, contra el mal govern.

Josep Escribano, president d’El Tempir.

De segur que sovint us heu trobat que volíeu expressar una idea amb un refrany i no n’heu recordat cap d’escaient. O, més ben dit, us ha vingut al cap la traducció castellana. És una pena, perquè el català té moltes dites i no ens cal pas recórrer a cap llengua forana per a res.

Avui veurem deu d’aquests refranys castellans, amb la solució catalana per a cadascun. No cal dir que, en molts casos, n’hi ha més d’una, però oferim la més coneguda amb la intenció que no ens dispersem i la puguem fixar a la memòria.

1. A quien madruga Dios le ayuda → Qui matina fa farina
2. Cada maestrillo tiene su librillo → Tants caps, tants barrets
3. Cría cuervos y te sacarán los ojos → De desagraïts, el món n’és ple
4. De tal palo tal astilla → Els testos s’assemblen a les olles
5. Donde las dan las toman → Tal faràs, tal trobaràs
6. En casa del herrero cuchillo de palo → El sabater, el més mal calçat
7. Más vale pájaro en mano que ciento volando → Val més un pardal a la mà que una perdiu en l’aire
8. No hay mal que por bien no venga → D’un gran mal en surt un gran bé
9. Ojo por ojo, diente por diente → Ull per ull, dent per dent
10. Quien se fue a Sevilla, perdió su silla → Al lloc de la guineu qui se n’alça ja no hi seu

Deu dites mal dites

La gota freda ha causat molts estralls. El punt més crític són les comarques del centre del País Valencià, on els voluntaris i serveis d’emergència continuen treballant per retirar el fang i proven, de mica en mica, que els barris vagin recuperant la normalitat. La catàstrofe ha causat pèrdues humanes: 216 morts. Però també de materials, com ara vehicles i negocis.

La gota freda ha deixat molts habitatges malmesos o fins i tot inhabitables. Tots aquests damnificats han de pagar el lloguer o la hipoteca mentre no poden viure a casa? Us expliquem tot allò que n’heu de saber.

Heu de pagar el lloguer si el vostre pis ha estat malmès per la gota freda?

En cas de lloguer, la llei espanyola d’arrendaments urbans (LAU) no preveu explícitament situacions com la d’una catàstrofe natural. Tot i això, si l’habitatge ha acabat essent inhabitable per causes alienes al llogater, es pot obrir la porta a la suspensió temporal del contracte o, fins i tot, la resolució.

Segons que explica el Ministeri de Drets Socials, Consum i Agenda 2030 espanyol en una guia, en aquesta situació, l’inquilí té dues opcions. Per una banda, acollir-se a la suspensió temporal del contracte, que inclou la suspensió de l’obligació del pagament de la renda fins que l’habitatge torni a ser habitable una vegada fetes les reparacions necessàries per part del propietari. I, per una altra, també pot optar per desistir del contracte, sense haver d’abonar cap mena de penalització.

La declaració d’inhabitabilitat d’un habitatge és una qüestió formal que generalment correspon a l’administració pública, concretament als ajuntaments o a les unitats de Protecció Civil de cada regió. Quan un immoble és malmès significativament, com ara els danys els ocasionats per una gota freda o més catàstrofes naturals, aquests organismes poden emetre un informe o certificat que declari l’habitatge inhabitable.

Heu de pagar la hipoteca si el vostre pis ha estat malmès per la gota freda?

En el cas de les hipoteques, els residents a les zones danyades per la gota freda poden sol·licitar a l’entitat financera amb què hagin subscrit un contracte de préstec hipotecari o crèdit al consum una moratòria fins de tres mesos, independentment del fet d’estar al corrent de pagament, per la qual se suspenen les obligacions de pagament durant aquest termini.

El resident que vulgui exercir aquest dret tan sols ha de sol·licitar-ho a l’entitat financera. En el cas de contractes de crèdit al consum, la sol·licitud haurà d’anar acompanyada de qualsevol document que provi la residència en una de les zones afectades, per exemple, un certificat d’empadronament o bé factures de serveis bàsics domiciliades a les zones esmentades.

Hi ha ajudes per als habitatges inhabitables?

El Consell ha aprovat aquesta setmana la concessió d’ajudes directes per al lloguer destinades a les famílies o unitats de convivència que tinguin la residència habitual inhabitable a conseqüència de la gota freda.

L’import de les ajudes és de 50 milions d’euros en total i pot arribar a 800 euros mensuals per família, amb el límit màxim de la renda que consti al contracte d’arrendament més la fiança i, si és el cas, garantia. Se subvencionaran 12 mensualitats a tot estirar. L’ajuda no es pot demanar si es té un habitatge a disposició i habitable a menys de 30 quilòmetres de l’habitatge danyat.

Les sol·licituds es poden presentar fins el 30 de juny de 2025. Preferentment, s’ha de presentar telemàticament, per la seu electrònica de la Generalitat, o presencialment a les oficines situades als municipis danyats.

Assegurança del cotxe: què us cobreix si el vostre vehicle ha estat danyat per la gota freda?