Vilaweb.cat

Armengol reclama a Sánchez que tots els viatgers de l’estat presentin una PCR negativa

La presidenta del govern de les Illes, Francina Armengol, ha tornat a demanar a a Pedro Sánchez que obligui a tots els viatgers de l’estat espanyol a presentar una PCR negativa per poder viatjar a l’arxipèlag. Fonts de l’executiu, han informat que Armengol ha plantejat a Sánchez les reivindicacions que defensen des de fa setmanes sobre les proves diagnòstiques a ports i aeroports.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La presidenta insisteix en la necessitat que tots els viatgers de l’estat presentin PCR negatives per evitar la importació de casos que poden causar noves cadenes de contagis. Des de dilluns, les duanes espanyoles exigeixen PCR negatives a viatgers de diversos països que la Moncloa ha considerat d’alta incidència.

Armengol ha mantingut una trobada informal amb el president espanyol al Palau de l’Almudaina de Palma, uns 20 minuts abans de l’arribada del president d’itàlia, Giuseppe Conte, per participar en la cimera bilateral entre els dos executius.

 

The post Armengol reclama a Sánchez que tots els viatgers de l’estat presentin una PCR negativa appeared first on VilaWeb.

Un estudi de la UB identifica noves funcions del gen que causa la malaltia minoritària de Machado-Joseph

Un equip d’investigadors de la UB ha identificat noves funcions del gen ‘ataxina 3’, causant de la malaltia minoritària d’origen genètic de Machado-Joseph, caracteritzada per la pèrdua selectiva de neurones al cerebel. Segons el treball, aquest gen podria tenir funcions també en el desenvolupament dels fotoreceptors de la retina i la seva eliminació podria provocar greus alteracions a l’estructura retiniana. Els investigadors apunten que aquests resultats són rellevants no només per aprofundir en les causes moleculars de l’atàxia i en el disseny de potencials teràpies contra la malaltia, sinó també per comprendre altres malalties com les degeneracions maculars.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’equip de la UB investiga des de fa més de vint anys les causes genètiques de les malalties hereditàries de la retina, un teixit neurosensorial que forma part del sistema nerviós central i està encarregat de la visió. “En treballs previs, el nostre grup ja havia descobert que ATXN3 s’expressa d’una manera rellevant a la retina del ratolí adult, però també durant el desenvolupament d’aquest teixit, així que ens vam proposar esbrinar quina era la funció d’aquest gen a la retina”, explica Gemma Marfany, catedràtica del Departament de Genètica, Microbiologia i Estadística i investigadora de l’Institut de Biomedicina de la UB (IBUB) i del Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa de Malalties Rares (CIBERER).

Amb aquest objectiu, els investigadors van fer diferents experiments en què van silenciar ATXN3 en embrions de peix zebra i, posteriorment, van analitzar els efectes d’inutilitzar aquest gen en un ratolí modificat genèticament. Segons els investigadors, els resultats mostren que l’eliminació d’ATXN3 causa greus alteracions en l’estructura retiniana. Així, han pogut identificar una nova funció de la proteïna d’aquest gen.

“Els organismes model analitzats, tant peixos com ratolins, presentaven una elongació del cili dels fotoreceptors, que són els orgànuls on es reben els fotons de llum i que converteixen l’energia lumínica en elèctrica”, descriu Marfany. Segons remarca, qualsevol alteració en aquests cilis altera la funció dels fotoreceptors i pot provocar-ne la mort i, per tant, causar ceguesa.

The post Un estudi de la UB identifica noves funcions del gen que causa la malaltia minoritària de Machado-Joseph appeared first on VilaWeb.

Compromís votarà a favor del pressupost espanyol del 2021

El diputat de Compromís al congrés espanyol, Joan Baldoví, ha anunciat que votaria a favor del pressupost del govern espanyol per al 2021. Segons la formació, ha pactat amb la Moncloa una inversió de 64 milions per a la connexió ferroviària de l’Altet, la línia de rodalia Xàtiva-Alcoi i més fons per al Palau de les Arts i l’IVAM.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

“Creiem que aquests pressupostos neixen molt millor després de la negociació que hem tingut”, ha dit. Baldoví ha afegit que els comptes preveuen una inversió d’acord amb el pes demogràfic del País Valencià. “Els valencians –ha dit– necessitem aquests pressupostos, que segur que ens ajudaran a viure una mica millor.”

El sí de Baldoví s’afegeix al suport del PNB, EH Bildu i ERC, que ahir va anunciar un pre-acord.

The post Compromís votarà a favor del pressupost espanyol del 2021 appeared first on VilaWeb.

Un cotxe ple de pintades s’estavella contra l’entrada de la cancelleria alemanya

Un cotxe ple de pintades s’ha estavellat contra la porta d’entrada del recinte de la Cancelleria alemanya. La policia berlinesa ha acordonat la zona després de detenir-ne el conductor. Ara mateix, els agents investiguen els fets. L’incident ha passat enmig de la reunió del govern d’Angela Merkel, en què s’ha de decidir si s’allarga el confinament parcial i es mantenen diverses restriccions contra la covid-19. Algunes de les pintades del vehicle diuen “maleïts assassins de nens i gent gran” i “atureu la globalització”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

#BREAKING: Car seen crashing into gate of Merkel’s Chancellery in Berlin pic.twitter.com/XXBKvhvIVK

— Amichai Stein (@AmichaiStein1) November 25, 2020

The post Un cotxe ple de pintades s’estavella contra l’entrada de la cancelleria alemanya appeared first on VilaWeb.

Escòcia, primer país que aprova la gratuïtat dels productes per a la menstruació

Escòcia serà el primer país on els productes per a la menstruació seran gratuïts, després que el parlament hagi aprovat de manera unànime l’anomenada Period Products (Free Provision) Bill. Els grups parlamentaris encara poden presentar esmenes al redactat de la llei, però a partir d’ara dependrà de les autoritats locals assegurar la gratuïtat dels productes per a la menstruació i que estiguin disponibles “per a totes aquelles persones que les necessitin”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El projecte de llei el va presentar la diputada laborista Monica Lennon, que ha fet campanya a favor de la gratuïtat des de 2016. Després de l’aprovació, Lennon ha assegurat que és un avanç “pràctic i progressista” contra la desigualtat de gènere i també un pas per a normalitzar la menstruació.

“La menstruació no s’atura per la pandèmia i la feina per a millor l’accés a material essencial com tampons, compreses o productes reutilitzables mai ha estat tan important”, ha conclòs.

D’altra banda, la presidenta escocesa, Nicola Sturgeon, ha celebrat l’aprovació de la llei que ha definit com a “trencadora”.

Proud to vote for this groundbreaking legislation, making Scotland the first country in the world to provide free period products for all who need them. An important policy for women and girls. Well done to @MonicaLennon7 @ClydesdAileen and all who worked to make it happen https://t.co/4lckZ4ZYIY

— Nicola Sturgeon (@NicolaSturgeon) November 24, 2020

The post Escòcia, primer país que aprova la gratuïtat dels productes per a la menstruació appeared first on VilaWeb.

Campo veta ERC de les negociacions per renovar el CGPJ

El ministre de Justícia espanyol, Juan Carlos Campo, ha recordat que el seu ministeri té la “capacitat negociadora” per a renovar el Consell General de Poder Judicial espanyol (CGPJ) i ha vetat de la negociació als grups parlamentaris d’ERC i EH Bildu.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

ERC anuncia un pre-acord amb el govern espanyol per a aprovar el pressupost de 2021 

Campo s’ha expressat així en una entrevista a la Cadena SER, recollida per Europa Press, després de ser preguntat per la intenció de Unides Podem d’incloure a sengles formacions en la negociació per desblocar la renovació de la cúpula judicial.

“A la del Consell del Poder Judicial? No. Ja va dir el president que era el ministre de Justícia qui tenia la capacitat negociadora i després l’arc parlamentari, incloses les tres cinquenes parts de l’hemicicle”, ha recordat Campo, que ha limitat el suport d’ERC i Bildu al pressupost espanyol de 2021.

“No estem parlant del Consell. El que passa és que no podem negar la possibilitat d’articular la seva opinió a tots els grups polítics. Però una cosa és expressar la seva opinió i una altra és la presa de decisions”, ha dit.

En aquest context, Campo ha tornat a mostrar la seva “esperança raonable” que el deblocatge de el CGPJ arribi “en un període curt o mig de temps”. “La no renovació no és un alternativa constitucional”, ha insistit.

Tot i això, el ministre ha reconegut que la negociació del pressupost ha pogut trastocar les negociacions entre el PSOE i el PP per tirar endavant la renovació abans de final d’any. “Hi ha coses que no ajuden, però no hi ha alternativa, hi ha d’haver renovació. No hi ha excuses possibles”, ha conclòs.

The post Campo veta ERC de les negociacions per renovar el CGPJ appeared first on VilaWeb.

Tremosa demana “responsabilitat” a la restauració i avisa de nous tancaments si hi ha incompliments

El conseller d’Empresa i Coneixement, Ramon Tremosa, ha demanat “responsabilitat” al sector de la restauració i ha advertit que “hi haurà sancions” en cas que s’incompleixin les mesures de seguretat impulsades pel govern per evitar la propagació de la covid-19.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Portada d’un diari d’ahir: obertura de terrasses SENSE distància de 2 metres entre taules ni mascaretes !!

El sector ha de ser responsable i hi haurà sancions per incompliments.
Si les dades epidemiològiques empitjoren caldrà procedir al tancament una altra vegada. pic.twitter.com/SZ1Q0m4dEP

— Ramon Tremosa 🎗🌹 (@ramontremosa) November 25, 2020

A través de Twitter, Tremosa ha compartit aquest dimecres una portada del diari’El Periódico on apareix un grup d’onze joves a una terrassa de Barcelona incomplint diverses mesures. “Sense distància de dos metres entre taules ni màscares”, ha apuntat el conseller en la seva piulada.

“Si les dades epidemiològiques empitjoren, caldrà procedir al tancament una altra vegada”, ha alertat, tan sols dos dies després de permetre la reobertura de bars i restaurants.

The post Tremosa demana “responsabilitat” a la restauració i avisa de nous tancaments si hi ha incompliments appeared first on VilaWeb.

L’assaig encapçalat per Mitjà i Clotet conclou que la hidroxicloroquina no evita el contagi de la covid

Els resultats de l’assaig clínic encapçalat pels doctors Bonaventura Clotet i Oriol Mitjà iniciat fa uns mesos demostren que la hidroxicloroquina (HCQ) no és un tractament profilàctic efectiu contra la covid-19. Els resultats de l’estudi, publicats a ‘New England Journal of Medicine‘, apunten que el medicament no té efectes beneficiosos en la prevenció del contagi. Concretament, els investigadors han descobert que un tractament amb hidroxicloroquina durant set dies després de l’exposició a un cas positiu de covid no influeix en el desenvolupament o no de la malaltia ni en la millora dels símptomes. Amb l’evidència científica disponible ara, els autors desaconsellen la profilaxi post-exposició amb aquest medicament.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

“En conclusió el tractament profilàctic amb HCQ no ha tingut efectes beneficiosos en la prevenció de la covid-19 simptomàtica ni en la prevenció de la infecció per SARS-CoV-2 en contactes sans exposats a un cas de PCR positiva”, recull la nota de premsa de la Fundació de Lluita contra la Sida i les Malalties Infeccioses (FLS).

Per a Bonaventura Clotet, cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Germans Trias i Pujol, “la recerca clínica ha d’estar ben dissenyada perquè els resultats siguin concloents i permetin confirmar o descartar l’efectivitat d’un agent
terapèutic” i és el cas d’aquest estudi.

Els investigadors agraeixen, en aquest sentit, tots els professionals, col·laboradors i participants per la seva implicació en el projecte.

Han treballat en l’assaig de la Fundació Lluita contra la Sida i les Malalties Infeccioses, IrsiCaixa i l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol en col·laboració amb l’Institut Català de la Salut, el Departament de Salut i una vintena d’institucions de recerca i salut pública.

A banda, més de 72.000 persones i institucions van fer la seva aportació a l’assaig a través de la campanya #JoEmCorono i també va comptar amb el suport econòmic de la Generalitat, Laboratoris Rubió, Laboratorios Gebro PharmaZurich Seguros i Synlab diagnósticos.

A banda, Open Arms va participar en el reclutament de casos en les residències de persones grans.

Més de 2.000 participants

L’assaig es va dur a terme a Catalunya entre el 17 de març i el 28 d’abril, durant la primera onada de la pandèmia, i hi han participat 2.314 contactes de 672 contagiats. És un estudi aleatoritzat de Fase 3 realitzat en tres de les nou regions sanitàries de Catalunya: Catalunya central, Àmbit Metropolità Nord i Barcelona ciutat.

Els contactes inclosos a l’estudi, majors d’edat, havien d’haver estat en contacte proper (menys de 2 metres) durant almenys 15 minuts amb una persona infectada durant els set dies anteriors al reclutament.

Els criteris d’exclusió van ser presentar símptomes de covid-19 ja en el moment del reclutament, estar prenent medicaments contraindicats amb la hidroxicloroquina, tenir un historial d’arrítmies cardíaques, insuficiència renal i estar en període d’embaràs o alletament.

Els participants van ser assignats de manera aleatòria a un grup de tractament en el qual van rebre Dolquine (hidroxicloroquina) en una dosi de 800mg el primer dia, seguit d’una dosi diària de 400mg durant els següents sis dies, o bé a un grup control que no va rebre aquest tractament.

Resultats i efectes adversos

En el cas dels contactes que van participar en l’assaig, la incidència i progressió de la malaltia va ser similar entre els pacients del grup de tractament (5,7%) i del grup de control (6,2%). La taxa de transmissió —mesurada per PCR— va demostrar la mateixa tendència: 18,7% del grup tractament contra el 17,8% del grup control.

Pel que fa als efectes adversos, un 56% dels pacients del grup de tractament en va experimentar almenys un durant els catorze dies de seguiment, la gran majoria de caràcter lleu. En 6 pacients, els investigadors van observar 5 episodis de palpitacions potencialment relacionades amb el tractament i un episodi de palpitacions causades per una insuficiència respiratòria.

El doctor Oriol Mitjà ha fet aquest fil de piulets després de publicar-se l’estudi:

Visca aquest equip que ha guanyat per 4ª vegada la #Lliga_de_Campions en ciència, una publicació al New England Journal 🆙

21 Institucions de Recerca i Salut Pública, 4 Gerències d’Atenció Primària, 120 Investigadors, 8 Mesos de feina, 1,000,000€, Aportacions de 72,000 persones pic.twitter.com/wRTsfDR4Wr

— Oriol Mitjà (@oriolmitja) November 24, 2020

💊La hidroxicloroquina no va prevenir la Covid-19 en contactes exposats a un cas. El nombre de contactes que van desenvolupar símptomes per Covid-19 va ser similar en persones que van rebre hidroxicloroquina (5.7%) i en persones no la van rebre (6.2%). pic.twitter.com/VRcYFs4ohS

— Oriol Mitjà (@oriolmitja) November 24, 2020

Junts hem arribat al cim de l'Olimp, un lloc on només hi deixen entrar a llegendes! 😉
Felicitats team, us estimo molt!
Laia, Camila, Marti, Maria, Marc, Andrea, Jordi, Mireia, Sergi, Gerard

🌊Dempeus contra vent i marea, contra les ofenses i els menyspreus. pic.twitter.com/OsddAJPzou

— Oriol Mitjà (@oriolmitja) November 24, 2020

The post L’assaig encapçalat per Mitjà i Clotet conclou que la hidroxicloroquina no evita el contagi de la covid appeared first on VilaWeb.

Les portades del dimecres 25 de novembre de 2020

Ara:

Diari de Girona: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades del dimecres 25 de novembre de 2020 appeared first on VilaWeb.

Les 96 obres de Sixena, a les mans de la decisió final del Suprem espanyol

Més de cinc anys després es podria resoldre el litigi de les obres de Sixena que el govern de l’Aragó reclama a Catalunya. L’última instància judicial de l’estat espanyol, el Tribunal Suprem, es pronunciarà sobre la propietat de les noranta-sis obres de Sixena, que actualment ja són al monestir de Santa Maria de Vilanova de Sixena. Quaranta-tres van arribar a l’Aragó després de l’entrada de la Guàrdia Civil al Museu de Lleida, en aplicació de l’article 155 a Catalunya i les cinquanta-tres restants les havia lliurades el conseller Santi Vila de manera “provisional” un any abans.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La decisió que s’espera avui s’havia de prendre el 15 d’octubre, quan una de les dues sales de justícia que formen la sala primera, havien de resoldre els recursos de cassació interposats el gener del 2018 pel govern català, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i el Consorci del Museu de Lleida contra la sentència del 30 de novembre de 2017 de l’Audiència d’Osca. Aquesta sentència ratificava la resolució dictada pel jutjat de primera instància número 1 d’Osca.

La jutgessa argumentava l’anul·lació de la compra-venda emparant-se en el fet que les peces en qüestió “eren al monestir de Vilanova de Sixena en el moment que van ser declarades Monument Nacional, l’any 1923“, i per això reunien “les característiques esmentades per a ser considerades part del bé immoble del monestir de Sixena”.

Durant l’aplicació del 155, el ministre de Cultura espanyol, i conseller de Cultura català en funcions, Íñigo Méndez de Vigo, va autoritzar el lliurament de les 44 peces que hi havia al Museu de Lleida tal com demanava l’Audiència d’Osca. La resta ja les havia lliurades el govern català, perquè, segons que adduïa l’executiu, les peces del MNAC no eren protegides per la llei de patrimoni.

Méndez de Vigo mateix va autoritzar la presentació dels recursos al Suprem per evitar que la Generalitat al·legués indefensió davant el Tribunal Constitucional. Els recursos es fonamentaven en nombrosos motius, principalment que s’havia causat indefensió al consorci perquè no havia pogut intervenir de bon principi en el procés, atès que les demandes del govern de l’Aragó i de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena no s’havien adreçat contra ell.

També s’al·legava que la sentència 6/2012 del Tribunal Constitucional negava que el govern de l’Aragó pogués exercir les seves competències en matèria de cultura sobre les quaranta-quatre peces provinents de Sixena; que la declaració de Monument Nacional del 1923 del monestir de Sixena no havia protegit les peces esmentades i que no calia comunicar ni demanar autorització per adquirir-les al Ministeri de Cultura ni al govern de l’Aragó, perquè Catalunya ja tenia, el 1983, competències en matèria de cultura.

Els murals, un litigi pendent

Un altre litigi afecta les pintures murals conservades fragmentàriament al MNAC, i que l’Aragó també reclama. Aquest recorregut judicial encara no s’ha acabat, però podria acabar com el de les noranta-sis obres.

El mes passat l’Audiència d’Osca va confirmar la sentència que ordenava el trasllat de les pintures. D’aquesta manera, es desestimaven els recursos d’apel·lació que havien interposat el govern i el MNAC a la sentència del 4 de juliol de 2016 emesa pel jutjat d’instrucció número 2 d’Osca. La jutgessa va justificar la decisió de ratificar la sentència posant en dubte l’existència del contracte entre les monges propietàries del monestir i el MNAC per cedir indefinidament els frescos exposats al museu. La Generalitat i el MNAC ja van dir que recorrerien al Tribunal Suprem contra la sentència.

The post Les 96 obres de Sixena, a les mans de la decisió final del Suprem espanyol appeared first on VilaWeb.

Catalunya Nord surt del confinament a partir de dissabte

Després de tres setmanes, Catalunya Nord es desconfinarà. I ho farà gradualment en un procés de tres etapes que començarà dissabte amb la reobertura de comerços no essencials.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

També es tornaran a permetre les cerimònies religioses amb una limitació de trenta persones si es permetran els desplaçaments de vint quilòmetres durant tres hores. Fins ara la limitació era d’un quilòmetre durant una hora.

El 15 de desembre, en la segona fase, si els paràmetres continuen baixant s’eliminaran les restriccions en els desplaçaments per a les celebracions de Nadal. També podran obrir cinemes, teatres i museus, encara que el confinament nocturn es mantindrà a partir de les 21 hores. L’única excepció serà la nit del 24 i 31 de desembre.

Això sí, continuaran tancats bars, restaurants i gimnasos, almenys fins al 20 de gener, quan s’iniciï la tercera fase i es faci una avaluació de la situació.

Per una altra banda el president, Emmanuel Macron, ha dit que a l’estat francès el procés de vaccinació començarà a partir de “final de desembre o principi de gener”.

The post Catalunya Nord surt del confinament a partir de dissabte appeared first on VilaWeb.

Ambivalències en un context de transformacions

La situació de la llengua catalana és tan diferent a cada territori que només valoraré el cas de Catalunya. Estem vivint sobre els fonaments d’una política lingüística concebuda fa unes dècades i per més que s’ha anat completant, els canvis profunds impulsats per la globalització i la societat digital estan desbordant molts àmbits. Els grans processos de catalanització iniciats fa unes dècades, especialment rellevants en el món de l’ensenyament i dels mitjans, van aturar unes quantes inèrcies letals amb què el català va arribar a la transició espanyola, però la realitat social i comunicativa ha canviat tant que les conquestes que es veuen a final del segle XX ara ja han quedat empetitides o qüestionades per factors molt diversos.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Es veu claríssim, per exemple, en el terreny de la comunicació, que com a tants països occidentals és al centre de la vida dels ciutadans. Un terç del nostre dia, el destinem a mitjans i a continguts digitals. Aquí el català hi és i no hi és, segons quin àmbit mirem. Una cosa són els referents informatius, on el català és fort, i tota una altra cosa són l’oci i l’entreteniment, on el català gairebé no hi és.

Pel que fa a l’ús social, la situació també és ambivalent. Les més de tres-centes llengües que es parlen són una fortalesa del país i obren noves possibilitats al català, que té una certa capacitat d’atracció. Els qui no el tenen de llengua inicial el poden parlar ocasionalment segons l’interlocutor i el context comunicatiu o fins i tot el converteixen en llengua habitual. Aquesta és una força enorme de la llengua, però molt limitada, que contrasta amb una pràctica molt general de convergència lingüística que mutila les potencialitats socials de la llengua: la converteix en prescindible.

Caldria un nou impuls a l’àmbit macro i als àmbits micro que situés el català en els grans corrents de canvi social, cultural i econòmic. Les diferents iniciatives que van cap aquí, però, queden limitades a àmbits d’actuació molt parcials o reduïts, desvinculats d’un corrent més general. No n’hi ha prou amb els diagnòstics de tota mena d’experts en llengua o educació, també caldrien aportacions d’especialistes en comunicació, economia o urbanisme.

Narcís Iglésias
Grup de Llengües, gramàtica i discurs – GELA
Universitat de Girona

VilaWeb publica cada dia un article de la sèrie “El futur del català”, impulsada per Carme Junyent (vegeu-ne el text introductori).

Heus ací els autors de la sèrie:

1. Josep Murgades: ‘Situació de la llengua o llengua de la situació’
2. Joan Peytaví: ‘Perdre el nord?’
3. Maite Puigdevall: ‘Tots els colors de la llengua’
4. Joan Pujolar: ‘La llengua com a factor de producció’
5. Carles de Rosselló: ‘Minoritzats, però propositius’
6. Albert Rossich: ‘Ecologisme lingüístic’
7. Montse Sendra: ‘La reconstrucció necessària’
8. Enric Serra: ‘El català no ‘cunde’ prou’
9. Ramon Sistac: ‘Parlar o saber parlar’
10. Natxo Sorolla: ‘Activem els sensors de la llengua’
11. Albert Turull: ‘La llengua incerta’
12. Carme Vilà Comajoan: ‘No hem complert mai un decret de fa vint-i-vuit anys’
13. Xavier Vila: ‘Una estratègia completa per a la llengua’
14. Lluís Barceló: ‘El català a les Illes Balears enfront de la saturació d’informació (en castellà)’
15. Albert Bastardas: ‘Caldria fer moltes coses, entre les quals les següents’
16. Alà Baylac: ‘Ressuscitar el català a Catalunya Nord’
17. Marta de Blas: ‘Per què parlem de multilingüisme quan volem parlar del català?’
18. Emili Boix: ‘Banderes vermelles’
19. Eugeni Casanova: ‘Som Cartago a mans de Roma’
20. Llorenç Comajoan: ‘Assumeix que la gent no és idiota’
21. Mireia Farrús: ‘Sobirania tecnològica, també’
22. Avel·lí Flors: ‘Pel català, de l’acció individual a l’acció col·lectiva’
23. Jordi Ginebra: ‘L’estat del català. Voleu dir que n’hi ha per a tant?’
24. Andreu González: ‘L’agonia del català’
25. Narcís Iglesias
26. Xavier Lamuela
27. Mercè Lorente
28. Josep Martines
29. Vicent Martines
30. Marina Massaguer
31. Brauli Montoya

The post Ambivalències en un context de transformacions appeared first on VilaWeb.

Per què a Taiwan no hi ha hagut cap mort per la covid del mes de maig ençà?

A mesura que l’hemisferi nord entra a l’hivern, la taxa d’incidència del coronavirus augmenta a bona part d’Europa i als Estats Units. Els experts avisen que s’acosta un llarg hivern, perquè la covid-19 i la grip aclaparen les capacitats dels hospitals i centres de salut. Tanmateix, no tot el món viu una situació semblant. A Taiwan, per exemple, no hi ha hagut cap mort d’ençà del mes de maig i països com el Vietnam també fa setmanes que no en tenen. La pregunta és lògica: com és? Com ho han fet? I és lògic també l’interès per les lliçons que se’n puguin extreure, que al final no amaguen cap remei màgic ni cap secret no compartit.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En resposta a l’amenaça que implica la segona onada de la covid, la gran majoria dels països europeus i molts estats dels Estats Units han tornat a instaurar confinaments de població, amb restriccions del moviment, a les reunions, a la feina, a l’escola, a les compres, a la cultura i l’entreteniment. Des de la primera onada s’ha comprovat que, quan s’ordenen a gran escala, aquestes mesures poden reduir temporalment l’epidèmia però amb un cost terrible per a la societat i la vida econòmica. Quan s’apliquen durant molt de temps, com a Melbourne (Austràlia), que ha estat tancada fa poc durant gairebé quatre mesos, el nombre de casos pot reduir-se gairebé a zero amb l’ús rigorós de màscares, confinaments nocturns, escoles tancades, restriccions estrictes de viatge i una vigilància policíaca més que intensa. Però hi ha una altra manera d’aconseguir aquests objectius que no sigui tan carregosa per a la societat? Després de deu mesos de pandèmia, què n’hem après i quines altres mesures interessants tenim al nostre conjunt d’eines col·lectives?

Les proves en massa

La Xina, epicentre de la crisi, havent aconseguit de controlar amb molt d’esforç la primera onada de l’epidèmia i amb menys de cent casos diaris notificats avui, fa servir ara una estratègia de proves en massa i concentrades cada vegada que apareix un nou grup d’afectats. Va ser l’estratègia que es va aplicar amb èxit a Wuhan (una ciutat d’onze milions d’habitants) al maig, i també a Qingdao i Kashgar el mes passat. Això s’ha aconseguit fent proves PCR en grups de cinc a deu mostres alhora. Si tothom en surt net, perfecte; i si un grup surt positiu, és aleshores que es fan proves individuals a tots els membres. La base d’aquest enfocament és trobar els qui no saben que tenen la infecció per poder-los aïllar ràpidament i reduir la transmissió.

Les autoritats xineses també han actuat amb rapidesa ara per protegir una població que recorda perfectament el brot de SARS i que, per tant, es pren seriosament el control d’una epidèmia, mostrant alts nivells de compliment de les mesures de salut pública. Els xinesos sembla que estan disposats a portar màscares i fins i tot a acceptar que es facin més intervencions a costa de les llibertats individuals. El govern ha arribat a desplegar drons que fan servir altaveus per renyar els ciutadans que no segueixen les normes.

A Europa, Eslovàquia és el país que més s’ha involucrat en aquesta estratègia. S’hi van fer proves de tota la població, de quatre milions d’habitants, durant dos caps de setmana a l’octubre i aquest mes de novembre. Al voltant del 95% dels habitants ja han passat les proves i han localitzat 38.000 casos positius, als quals els han demanat que tornin a casa i s’aïllin. Això vol dir una taxa de positivitat de l’1%, que és l’esperada a la població d’un país europeu avui.

Eslovàquia també va fer servir la prova ràpida d’antígens, que, tot i tenir una taxa variable de falsos negatius depenent de qui fa les proves i en quin entorn, pot donar resultats en trenta minuts, és més barata que la PCR i es pot fer sense necessitat de cap laboratori especialitzat.

L’Organització Mundial de la Salut ha donat suport al desenvolupament i la facilitat d’accedir a aquestes proves ràpides assequibles, a menys de 5 dòlars per prova, particularment als països d’ingressos baixos i mitjans. Són proves que s’han assajat en unes altres parts d’Europa, per exemple a Liverpool, al Regne Unit.

En els casos en què hi ha un lloc de proves específic i personal capacitat, aquestes proves han retornat resultats positius per al 76,8% de les infeccions reals i resultats negatius per al 99,6% dels qui no tenien covid-19. Això vol dir que si hi ha una taxa de positivitat general del 2,2% en la població local, com indicaven les enquestes més recents, per cada 1.000 persones sotmeses a prova, 17 són identificades correctament com a infectades i els demanen d’aïllar-se, 5 de no infectades seran identificades incorrectament com a infectades i els aconsellaran innecessàriament que s’aïllin i 4 de realment infectades seran identificades incorrectament com a no infectades. I, tanmateix, com que aquestes 4 persones probablement tindran una càrrega viral baixa, és molt possible que no siguin gaire infeccioses. El resultat és que si la població se sotmet a les proves i segueix els consells (cosa no garantida), un enfocament com aquest de Liverpool té el potencial de reduir la transmissió –i, per tant, les noves infeccions– pel cap baix a la meitat en molt poc temps.

El rastreig de contactes

Alguns països asiàtics han seguit un sistema diferent, també molt efectiu. El Vietnam ha utilitzat un rastreig agressiu de contactes des del començament de la seva epidèmia, i actualment hi ha menys de cent casos notificats per dia, i cap mort recent. Tots els infectats són hospitalitzats, cosa que contribueix a reforçar l’aïllament, i els contactes són aïllats a casa amb el veïnat immediat sotmès a un tancament local. Hi ha hagut una comunicació clara de les mesures i la qüestió es considera apolítica i és tractada com un afer de salut pública.

Corea de Sud, per una altra banda, ha fet servir el rastreig retrospectiu de contactes per investigar els brots i entendre on es produeix la transmissió. De resultes d’això, s’han tancat molts bars, clubs nocturns, locals de karaoke i llocs de culte.

L’experiència d’èxit de Taiwan

Amb tot, és Taiwan –on no s’ha notificat cap mort per covid del mes de maig ençà– el país que crida més l’atenció, la nació que té probablement el programa de proves i rastreig més eficaç. Un enorme desplegament públic fa un seguiment dels casos individualment dues vegades el dia, per telèfon, amb missatges de text o amb visites a domicili per reforçar la consigna que cal fer aquest autoaïllament, però també per oferir suport, que pot incloure el lliurament de menjar. El rastreig de contactes taiwanès és molt eficaç i serveix per a identificar una mitjana de 20 a 30 contactes per cas i tractar-los abans no es compliqui la situació.

Taiwan, que viu en permanent amenaça de la Xina, va reaccionar abans que ningú a les notícies que provenien de Wuhan i va activar immediatament el seu sistema d’alerta nacional. Amb un resultat espectacular. En tota l’epidèmia aquest país de vint-i-tres milions d’habitants només ha tingut set morts per covid-19. El tancament immediat de les fronteres i l’activació d’una potent infrastructura tecnològica d’informació i rastreig s’ha demostrat que eren clau per a aconseguir una situació única al món, perquè a l’illa la vida quotidiana pràcticament és instal·lada en la normalitat.

L’experiència amb la SARS, el 2013, que va causar 73 morts, ha ajudat Taiwan a entendre com lluitar contra una epidèmia. El país té un programa completíssim d’emergència sanitària que involucra des de les empreses privades a les institucions i que ha permès de fer coses com ara la reconversió de diverses factories per tal que el país passés en quatre mesos només de produir dos milions de màscares el dia a produir-ne 20 milions.

El rastreig, particularment, ha estat una autèntica obsessió tecnològica per al país que ha donat resultats. En un cas tan difícil i publicitat d’un home que va anar a un prostíbul, el programa de rastreig taiwanès va aconseguir de localitzar en menys de vint-i-quatre hores 150 contactes diferents, que pràcticament no es coneixien entre ells i aïllar-los, una tasca que ha despertat l’admiració dels experts de tot el món.

The post Per què a Taiwan no hi ha hagut cap mort per la covid del mes de maig ençà? appeared first on VilaWeb.

Escric sobre Montserrat Carulla, amb un sentiment de culpabilitat a la punta dels dits

Molts vam quedar ahir commocionats quan vam saber la mort de Montserrat Carulla. Perquè l’actriu no tan sols havia demostrat de sobres la seua qualitat professional als escenaris i als platós, sinó que era, d’alguna manera i per a molts de nosaltres, la personificació, el retrat viu, d’allò que aquest país ha estat des de la derrota del 1936 i en el llarg i difícil camí de la recuperació posterior.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

No parle de política i prou, sinó de la vida amb majúscules. Ella mateixa recordava que s’havia hagut de fer gran a quinze anys, o que no havia menjat mai carn en tota la infantesa, i no precisament per manca de ganes. O el boicot professional, impensable avui, que va haver de suportar quan va decidir, en un temps en què això no era gens fàcil, separar-se d’un home que havia deixat d’estimar, per ser ella mateixa. Com a dona. Com a persona.

Avui és molt difícil de fer-nos a la idea que nosaltres vivíem, com a societat, així, que el nostre país havia estat reduït a allò que avui potser és Somàlia i que la nostra gent vivia en aquelles condicions de misèria material, moral i col·lectiva. Però és això que va passar, per això van haver de passar totes aquelles generacions i si d’alguna manera –no encara del tot, com ella s’encarregava de recordar– hem aconseguit de traure un poc el cap li ho devem de manera molt concreta a aquelles generacions que ella representava magníficament, a noranta anys.

Montserrat Carulla es va dedicar en cos i ànima al teatre i la televisió i va fer una cosa que he vist fer a molta gent d’aquells anys, de manera si podien discreta però sempre conscient: no solament voler ser bons sinó intentar de ser millors, intentar de ser els millors si podien. Però no pas moguts per aquesta ambició individualista que tant esquerda avui la nostra societat, sinó al revés: ho feien per posar el seu gra d’arena a la voluntat col·lectiva de despuntar, de deixar enrere el temps de la foscor. Ho feien perquè sabien que tan sols essent molt bons, extraordinàriament exigents amb nosaltres mateixos, podríem eixir del pou on la història ens havia entaforat.

I inevitablement això volia dir compromís, un compromís social, polític si calia, irreductible i descarat. Completament visible no únicament en les paraules sinó també en les actituds, en la manera quotidiana de fer les coses.

Jo vaig conèixer Montserrat Carulla, diguem-ne fora dels escenaris i no com a espectador, en aquella ronda d’actes extraordinàriament rica en suport de les consultes populars per la independència, que tantes coses va canviar al nostre país. Coincidíem en actes on ens tocava parlar junts i jo observava, sempre admirat, el tracte tan exquisit que tenia amb tothom –en definitiva, ella era la famosa, la que tothom cercava–, la claredat cristal·lina, la intel·ligència del seu discurs, la tècnica, caram si en tenia!, també, per a copiar-la, per a aprendre’n, i la positivitat immensa que aportava amb el seu gran convenciment.

Ahir repassava les meues notes i he trobat un apunt corresponent a un acte que vàrem fer junts el 29 d’abril de 2010 a Sabadell. Va ser un acte impressionant per la gentada que es va aplegar al costat de l’ajuntament, però per a mi un poc complicat. Perquè dos dies després, el primer de maig, feia un any que una gran amiga precisament resident a Sabadell, Mavi Dolç, havia mort massa prematurament. I jo no em podia traure del cap com hauria estat feliç de veure tanta gent junta en aquell míting i encara més anant a votar que sí, que sí a la independència, quatre setmanes després, el 30 de maig, quan la ciutat del Vallès aniria a les urnes.

Pel que es veu, jo no me’n vaig poder estar i crec recordar que quan em va tocar parlar vaig explicar tot això des de l’escenari. El cas és que la senyora Carulla, amb aquella elegància que tant desarmava i que tan petit et feia sentir al seu costat, em va empomar al vol, em va dir que sí, que el record sempre era bonic, però que al capdavall allò que importava era que ens en sortiríem segur i que tindríem el país que ens mereixíem.

Supose que no us farà estrany, havent explicat això, que mentre escric aquestes línies tinga a la punta dels dits un sentiment intens de culpabilitat. De culpabilitat per no haver sabut donar a Montserrat Carulla la gran alegria que es mereixia i que només va poder assaborir durant uns segons el 10 d’octubre de 2017 i durant uns minuts, unes hores, no sé quant, el 27 d’octubre. El lamentable espectacle diari que oferim els independentistes, balafiant per culpa del partidisme la feina d’anys, també d’aquelles nits que vam compartir rondant en la promoció de les consultes, avui ens hauria de causar una vergonya especial. Aquesta dona, i les moltes més Montserrats Carulla que coneguem, mereixia que nosaltres també haguéssem fet això que ella va fer en uns moments encara més difícils: simplement intentar de ser millors, intentar de ser els millors, intentar de ser un país de millors.

Lamentablement, no ho som, tot i que estic d’acord amb ella que així i tot ens en sortirem. Perquè no hi ha cap més camí transitable. I, si m’ho deixeu dir d’aquesta manera, també perquè ho deia ella. I no seré jo ara, aquesta nit, qui porte la contrària a una persona tan admirable, a l’actriu, catalana i independentista, que quan li van donar el Gaudí el 2013 va ser capaç de dir, en pau amb ella mateixa i amb una serenitat esborronadora: “Han estat seixanta-set anys de treball continuat i, d’aquests anys, cinquanta-dos a dalt dels escenaris o als platós. Detesto la falsa modèstia. I per això no tinc cap pudor de dir-me: molt bé, Carulla.”

Sí. I tant, Molt i molt bé, Carulla. Bravo. Molt i molt bé.

 

PS. Si no hagués estat per la mort de Montserrat Carulla avui hauria dedicat aquest editorial a parlar de l’extraordinària denúncia que va fer ahir l’eurodiputada irlandesa Clare Daly, explicant que en el report de la cambra sobre drets humans, del qual ella és la ponent, s’ha censurat la situació a Catalunya. A veure si l’actualitat em permet de fer-ho demà. I, parlant de drets humans, alerta amb la presó decretada per tres jutges de l’Audiència de Barcelona contra vaguistes del 8-N. Perquè es fonamenta en el surrealista concepte de “violència” que es va inventar el Suprem espanyol per a poder donar una aparença formal a la condemna contra els presos polítics catalans.

The post Escric sobre Montserrat Carulla, amb un sentiment de culpabilitat a la punta dels dits appeared first on VilaWeb.

Els feminicidis a l’ombra de les dades

Aquest 2020, als Països Catalans, hi ha hagut vint-i-cinc feminicidis, dels quals només catorze són reconeguts com a tals pels estats espanyol i francès.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les dades són esfereïdores: organitzacions mundials com l’ONU calculen que cada any són assassinades al món 87.000 dones per qüestions de gènere, de les quals al voltant del 60% en mans de la seva parella o ex-parella. Aquesta dada ens situa en una mitjana de 237 feminicidis el dia.

La llei de violència masclista, que és la que té competència penal, només considera que una dona ha estat assassinada per violència masclista quan ha estat assassinada per la seva parella, ex-parella o en relacions anàlogues, és a dir, en els casos en què és demostrable que hi havia una relació sexo-afectiva. Per tant, en queden excloses les dones que han estat assassinades fruit d’altres tipus de relacions, encara que responguin clarament a qüestions de gènere. Trobem, doncs, que al voltant del 40% dels feminicidis no ho són considerats.

Feta la llei, feta la trampa

Queda palès que l’actual llei de violència de gènere ni protegeix les dones ni és efectiva. Aquesta llei respon a un clar exemple de camuflar un problema real per a la meitat de la població, considerant, encara avui, que la violència masclista només té lloc en l’àmbit “privat” de la llar.

Govern espanyol i governs autonòmics han aprovat lleis contra la violència masclista i la LGTB-fòbia els darrers anys, carregades de bones intencions i bons propòsits en els seus preàmbuls, que tenen un contingut força transformador vers d’on veníem, però que, un cop aprovades, per manca de recursos econòmics, humans o socials, mai no han estat desplegades del tot i, a la pràctica, han estat poc útils en la prevenció, la gestió i l’abordatge de les violències masclistes. Una vegada més, les institucions giren la cara a la meitat de la població.

Altres institucions, com la justícia, també fan interpretacions absolutament laxes de la llei, les quals contribueixen a encobrir agressors i tornar a victimitzar, qüestionant en tot moment les agredides.

Condicions materials i violència masclista

Tot aquest entramat és còmplice de l’statu quo imperant, que, per mantenir els privilegis d’uns quants, necessita una organització social basada en la família. Una organització social, el patriarcat, que invisibilitza –voluntàriament– tota una esfera de treball reproductiu i domèstic que es considera un treball de segona, fet per amor, i que recau sobre l’esquena de les dones. Per què, si no, aquesta voluntat de minimitzar les víctimes? Per què només es consideren feminicidis aquells assassinats en el marc de les relacions sexo-afectives i de parella?

El moviment feminista fa anys que va posar sobre la taula que la violència vers les dones és un fenomen molt més complicat i que té múltiples dimensions lligades a la classe social i raça, entre d’altres, i que s’aguditza especialment en períodes de crisis socials, econòmiques o de pandèmies.

Des de l’inici de la pandèmia de la covid-19, el passat mes de març, els serveis telefònics d’atenció a les víctimes de violència masclista han registrat el nombre de trucades més alt dels darrers dotze anys. El primer semestre del 2020, només a Catalunya s’han denegat el 50% de les peticions d’ordres d’allunyament i mesures de protecció a les víctimes de violència masclista, en molts casos obligant-les a confinar-se amb els seus agressors.

El 51% de les dones afirmen haver-se ocupat soles de les responsabilitats escolars de les criatures durant el confinament, i el 35% de les dones diu que el treball domèstic i familiar no ha estat repartit de manera igualitària durant el confinament. Aquestes dades són rellevants perquè, al mateix temps, el 65% del personal que ha estat i és a primera línia de la pandèmia som dones, i, en molts casos, hem hagut de doblar o ampliar la nostra jornada laboral. Aquesta situació ens ha portat a patir més contagis, fins al punt que les dones som el 55% dels casos positius.

El sistema capitalista patriarcal és violent i genera desigualtats que es veuen agreujades per qüestions de gènere, com hem anat desgranant. La violència econòmica, la que no ens permet viure per nosaltres mateixos, ens porta a situacions de risc, com aguantar relacions violentes o acabar desnonades amb persones a càrrec i sense possibilitat de tenir un sostre. Veiem com les condicions materials influeixen també en el fet d’estar més exposades a patir violència, i com l’ordre dominant no només la permet, sinó que l’exerceix.

Una lluita global

La lluita contra els feminicidis és una lluita estructural contra el capitalisme, el patriarcat i els estats sota els quals vivim ofegades les dones treballadores dels Països Catalans. La violència masclista ha esdevingut una eina de dominació de les dones útil i imprescindible per a la reproducció del sistema capitalista. Aquesta violència, exercida principalment per homes cap a dones en el marc de les relacions sexo-afectives, troba còmplices en les institucions, els estats i les formes d’organització social com la família nuclear.

És materialment impossible posar fi a la violència i construir una societat feminista i lliure de discriminacions per raó de gènere si no posem fi al capitalisme i els estats que el sustenten. És impossible que les dones treballadores dels Països Catalans tinguem una vida digna dins de l’estat espanyol i francès. I, com que sabem que hi ha una altra manera de viure, cal que defensem el dret a l’autodeterminació, que ens organitzem en espais feministes i anticapitalistes i que lluitem contra la violència masclista com a manera de plantejar una esmena a la totalitat a aquest sistema, com ja fem als col·lectius feministes, els sindicats d’habitatge i les xarxes de suport mutu.

The post Els feminicidis a l’ombra de les dades appeared first on VilaWeb.

Xavier Mora: ‘Suïssa ha trobat una solució’

Xavier Mora, és professor de Matemàtiques a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i autor, juntament amb Rosa Camps, professora d’Àlgebra, de l’interessant bloc Ars Electionis. Votacions i Eleccions. Podríem fer-ho millor. Llegint aquest bloc es veuen les mil i una maneres que tenim de comptar els vots en unes eleccions arreu del món, i les millores que es podrien fer. Els Estats Units, com a darrere exemple. No és tan senzill com sembla. VilaWeb ha entrevistat el senyor Mora per telèfon, que ens desmunta uns quants tòpics i explica per què creu que Suïssa han trobat un bon sistema. Un sistema que combina la proporcionalitat envers els partits (30% de vots, 30% d’escons) amb la compensació dels territoris més despoblats.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Qui és Xavier Mora?
—Tinc seixanta-cinc anys, i sóc professor de Matemàtiques a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) d’Equacions Diferencials i Modelització Matemàtica. El meu pare era enginyer industrial, i la meva àvia, mestra. Recordo de petit els llibres de matemàtiques de la meva àvia. Faig el bloc amb la Rosa Camps, professora de Matemàtiques a la UAB, i tots dos compartim la idea de fer matemàtiques aplicades. Ens allunyem de les matemàtiques cabalístiques, vistes només com un joc mental. A la universitat han augmentat els alumnes de Matemàtiques, en part, perquè ara es veu més el sentit aplicat d’aquesta matèria. Nosaltres volem que els estudiants, i els lectors del bloc, vegin que les matemàtiques poden solucionar problemes reals.

Per exemple, votacions. Sou autors del bloc ‘Ars Electionis. Votacions i Eleccions. Podríem fer-ho millor’. Gran títol.
—”Ars Electionis” ve de Ramon Llull. Té un treball del segle XIII que es diu així. En parlem al bloc. Al segle XIII, plantejava idees que s’han revalorat al segle XX. Ell volia millorar les maneres com votaven per l’abat, l’abadessa, el bisbe o el papa: si ningú tenia majoria absoluta, què? No hi havia sortida? Per Llull, una sortida va ser demanar més informació al votant. I comparar els candidats per parelles, i fer cara a cara. Debat. I la resta voten. I al final, com en una lliga de futbol, qui hagi guanyat més partits, més debats, guanya. B contra C. B contra D. B contra E. C contra D. Etc.

I l’A?
—L’A no el posava mai. L’A era Déu.

Per què dieu que ho podríem fer millor?
—Perquè, efectivament, hi ha coses que es poden fer millor, en això de votar. Tot i que no és tan fàcil com sembla. En aquest segle XXI hi ha llocs que han fet millores molt interessants.

Per exemple, Alemanya.
—Alemanya té el sistema mixt. Tothom el té al cap, tothom l’elogia, i tothom es deixa la reforma recent. El sistema mixt escull la meitat dels escons amb unes circumscripcions d’un sol escó. Se suposa que en aquests districtes tan petits la gent coneix bé els candidats. El guanyador s’emporta l’escó. I aquella persona representa aquell districte. La resta de vots es perden. Això es fa a Anglaterra, a la Cambra de Representants dels Estats Units. A Alemanya, només per a la meitat de la cambra. Perquè els resultats poden ser molt desproporcionats. Si només el guanyador s’emporta el representant, i la resta no, hi ha molts vots que es perden pel camí. Molts. Pot passar que partits amb molts vots, però en cap districte guanyador, es quedin a zero. Per compensar-ho, a Alemanya, els ciutadans voten una segona vegada (a la mateixa butlleta). La primera, una persona, la segona, un partit. I se sumen els vots a tot el país. 30% de vot al partit? Hauríem d’aconseguir 30% de diputats a la cambra per a tu. 50% de vot? Hauríem d’aconseguir-ne el 50%. Per tant, agafen la primera votació i la completen. Tens el 30% del vot, quants diputats has tret? I quants et falten per arribar al 30%? Doncs aquí els tens. Dotze diputats més per a tu. O deu. O tres.

I on hi ha el problema?
—Imagineu un partit que, segons el segon vot, li toquen 42 diputats. Però que en el primer vot ja ha obtingut 48 diputats. Fins ara deixaven que en tingués 48 i no feien res més. Però això deixa de ser proporcional. Un partit té més representats del que li tocaria. I la resta de partits els deixem igual. Per això el 2013 van arreglar-ho.

Què diu, la reforma?
—Diu que la cambra variarà de nombre de diputats cada elecció. Augmentarà la mida de la cambra fins a allotjar tots els diputats de més, tant dels partits que tenen un excés com dels altres, d’acord amb el principi de proporcionalitat. En lloc de 598, ara ja en tenen 704. I segons algunes previsions d’enquestes, a les següents eleccions pujarien a 800 i escaig. Han fet una reforma que no els acaba de sortir bé.

Tòpic: l’únic país del món on les eleccions són proporcionals del tot (12% de vot, 12% de diputats) és Israel.
—Israel no és l’únic, i de fet, és en el lloc onzè d’un rànquing de proporcionalitat que es va publicar el 2011, de 78 països. El número u era Sud-àfrica. I el segon, Holanda, que per cert fa servir la regla D’Hondt. De fet, exactament proporcional no ho serà cap. Què passa si treus el 12,43% de vot? No pots tenir 12,43 de diputats. Hem d’arrodonir-ho.

Tòpic: la llei D‘Hondt fa perdre proporcionalitat. Dieu que no. És la circumscripció petita que fa mal, no tant la llei D‘Hondt.
—La llei D’Hondt té la tendència general d’afavorir els partits més votats. Però, en mitjana, això només passa amb uns pocs escons per circumscripció, potser mig escó. Si hi ha una sola circumscripció, com a Holanda, llavors les desviacions respecte a la proporcionalitat són molt petites. Però si tenim moltes circumscripcions, per exemple 50, llavors les desviacions a favor dels partits grans s’acumulen i poden totalitzar molts escons!

Quin problema tenen les circumscripcions petites?
—Si són petites, per exemple, de tres diputats, i s’hi presenten vuit partits, ja es veu que alguns vots es perdran. No podran entrar tots vuit partits, tot i votats. Si la circumscripció és més gran, de trenta diputats, és més fàcil que els vuit partits hi puguin entrar i no es perdin vots. A les circumscripcions petites pot passar al revés. Imagineu que no hi ha vuit partits, sinó dos i prou. Circumscripció petita, de tres diputats. Un partit treu el 45% i l’altre el 43%, i la resta nuls i blancs. Un partit es queda amb dos diputats, i l’altre només un. Un partit dobla escons, tot i que estan gairebé empatats (45 a 43)? En una circumscripció de trenta diputats faràs que un en tingui setze i l’altre catorze. Com més gran, millor. En circumscripcions petites hi ha desproporcions. I sumades totes, una a una, a tot el país, afecten molt el resultat general.

Tòpic de segons quins partits: A Catalunya el vot és menys proporcional que a Espanya.
—Fals. Per això que acabem de dir. Les circumscripcions a Catalunya són les quatre províncies espanyoles, i són prou grans. Barcelona escull vuitanta-cinc escons; Tarragona, divuit; Girona, disset i Lleida, quinze. A Espanya, en canvi, tens províncies molt petites, que escullen tres diputats. A les petites és on hi ha la desproporció.

Una altra reforma que toqueu: Suècia 2015.
—A Suècia tenen el país dividit en regions, i cadascuna donava escons. En general, grans, per tant amb poca distorsió. I a més, tenien uns pocs escons per a compensar les possibles desviacions. Com a Alemanya, però només amb el vot de partit. Però el 2010 els va passar com els alemanys: que el nombre d’escons compensatoris no era suficient per a fer la correcció. La reforma, en aquest cas, no fa variar la mida de la cambra, com Alemanya, sinó que treuen escons a partits, si cal, de manera que cada partit obtingui els que li correspondrien amb una sola circumscripció. El mateix sistema corregeix.

Suïssa, la vostra reforma preferida.
—És on el canvi és més substancial, i el que més m’agrada, sí. Uns quants cantons han fet una reforma. No el país sencer. Els cantons estan dividits per circumscripcions, algunes molt petites. Com hem vist, això dóna grans disrupcions. Es perdien molts vots. Fins que un matemàtic, que conec, va trobar una solució que ha tingut molt d’èxit. En diuen sistema doblement proporcional, o proporcionalitat composicional. És un sistema que aconsegueix proporcionalitat i equilibrar el territori. A Catalunya, per exemple, Lleida, Tarragona, Girona, tenen més pes del que els tocaria. Això és dolent, perquè no és proporcional. I és bo, perquè reequilibra el territori. A les zones menys poblades els dónes més pes del que correspon a la seva població. Les protegeixes. Si no, tot ho decideixen a la província de Barcelona. A la Unió Europea passa igual. Als països menys poblats se’ls dóna més pes del que correspon a la seva població. Fins ara sempre s’havia dit que una cosa o l’altra. Proporcionalitat o reequilibri. Doncs no. Suïssa ha trobat una solució. Serveixen les dues coses a l’hora. La gent vota a cada circumscripció. Sumen els vots a escala de tot el cantó. 23% de vot? 23% d’escons. Volen respectar això. Però també volen respectar que algunes circumscripcions són petites, altres grans, el reequilibri. El que fan és que els vots que en una circumscripció es perdrien, perquè és petita, els recuperen en una altra. I els vots no són llençats.

Una idea que dieu: les llistes obertes acaben essent llistes tancades. Expliqueu-vos.
—No dic ben bé això. Dic que és un error votar amb llistes obertes i elegir els més votats. Si es fa així, llavors no s’elegeix un conjunt representatiu, de cap manera, i a més, el sistema evolucionaria cap a un sistema de llistes tancades. Molta gent sospira per les llistes obertes. Jo també en seria partidari. I penso en llistes obertes de debò. Noms en una llista, vinguin d’on vinguin. Poder barrejar partits. Tres de Junts, dos d’ERC, dos del PSC. I fas tu la llista oberta. És la idea original. En les llistes obertes, però, al final, es vota per tendències. I els noms que votes són persones que no van soles. S’agrupen en tendències. I els votants, també. Els votants, suposem, es divideixen en un 40% d’aquesta tendència, el 35% de l’altra i el 25% de l’altra. Si el 40% dels votants es posen d’acord, i fan tots la mateixa llista, amb els mateixos noms, aquell 40% s’emportarà el 100% del parlament. Si només entren els més votats, seran tots ells els del 40% i cap dels altres. Tots de la mateixa tendència. Llavors les llistes obertes evolucionen cap a llistes tancades. Perquè si els del 40% no es posessin d’acord i els del 35% sí, llavors aquests últims es podrien endur tots els escons. O sigui, que els del 40% es veuen conduïts a posar-se d’acord. Que entrin els més votats té aquesta paradoxa. S’ha d’entendre que l’objectiu no és que entrin els que tenen més vots, sinó que el conjunt elegit sigui realment representatiu.

I com ho solucioneu? Posant ordre a la llista de noms? Voto aquests i per aquest ordre?
—És el que fan a Irlanda. El vot únic transferible. Fas una llista amb noms, i pots barrejar noms de partits diferents. I per ordre. Aquest primer, aquest segon, etcètera. Però té certs problemes. Sobretot, que pot passar que un candidat deixi de ser elegit “a causa de” rebre més vots. Pot semblar un contrasentit (i ho és) però és que realment pot passar! Per això nosaltres preferim altres solucions que consideren llistes no ordenades. En aquest cas, tothom estarà d’acord que el nom que té més vots ha de sortir. És l’A. I ara busquem el B. Però aquí hem de distingir els vots que contenen a la vegada B i A dels que han votat B sense A. Els senyors que han votat A i B, ja tenen un representant. A. Els de la B sense A, encara no. Són més importants, ara. Són mètodes que distingeixen els acompanyants. I d’alguna manera reconstrueixen el mapa de la divisió de la gent.

Passem a Catalunya, què milloraríeu, del sistema?
—Jo faria com els suïssos. Les desproporcions a Catalunya no són tan greus com a Espanya, perquè les circumscripcions no són tan petites. Però encara n’hi ha. Com hem dit, les circumscripcions no són proporcionals a la població. Barcelona és més gran del que li toca en nombre de diputats. Hem de mirar de fer-ho millor. I faria com els suïssos. Que, per cert, alguns ja ho recomanen de fer a tota la Unió Europea.

Als Estats Units, quins canvis proposeu en les eleccions presidencials?
—Als EUA, en principi, el president no l’elegeixen els ciutadans, sinó un Col·legi Electoral format per un cert nombre de delegats de cada estat. Els estats més grans tenen més delegats. Els més petits, menys. En la jornada electoral com la del passat 3 de novembre s’elegeixen aquests delegats. Llevat d’un parell d’estats, els altres assignen tots els delegats a la candidatura presidencial que ha obtingut més vots. O sigui, que la candidatura guanyadora s’emporta tots els delegats d’aquell estat. Molt bèstia. En les eleccions parlamentàries del Regne Unit, per exemple, passa una cosa similar: en cada districte també s’ho enduu tot el candidat més votat, però només és un escó. Als EUA, estats sencers poden ser demòcrates, o republicans, per un sol vot de diferència. Milions de vots perduts. Aquí ningú li cabria al cap que a les eleccions europees, per exemple, tots els eurodiputats d’Espanya se’ls quedés el partit guanyador. Tots. I la resta, res. 23% de vots i 100% de diputats, per exemple. 22% de vot i cap diputat. Per això, cada vegada són més els nord-americans que opinen que s’hauria de prescindir del Col·legi Electoral i hauria de ser president el candidat més votat per la ciutadania. Però segurament això requereix una esmena de la constitució. Alternativament, alguns estats s’han posat d’acord en un pla que consisteix que els seus delegats votin tots ells pel candidat que hagi obtingut més vots per part de la ciutadania. La idea és que per aquest camí es podria aconseguir el mateix efecte sense haver de canviar la constitució.

—Res a afegir?
—Hem de recuperar la idea de tornar a trobar la gent. I en això els referèndums són clau. I iniciatives populars, democràcia directa. El govern treu una llei i el parlament l’aprova. Molt bé. Doncs ara que la gent voti la llei en referèndum. D’alguna manera pots mantenir la fidelitat del que pensa la gent. I que els partits no desviïn les coses. També amb iniciatives populars. O fer eleccions presidencials, i que la gent votés directament el president, que ara ho fa el parlament.

The post Xavier Mora: ‘Suïssa ha trobat una solució’ appeared first on VilaWeb.

Violència masclista: com detectar-la i actuar

Avui és el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones, que denuncia, entre més, la violència masclista per part de la parella o ex-parella. Tot i que és molt més freqüent que no sembla, sovint encara se li resta importància, especialment si no arriba a les agressions físiques, i es continua considerant un problema que forma part de la privacitat i la intimitat de la parella, i no com una qüestió estructural i col·lectiva, en què tots tenim un paper.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per detectar i combatre la violència masclista, encara manquen recursos i un canvi social profund, però també informació i sensibilització. Tenim clars els senyals que poden alertar que som en una relació de violència o que alguna dona del nostre entorn hi és? Com es pot ajudar una amiga o familiar que pateix violència? Quins recursos hi ha a l’abast? Com és el procés de víctima a supervivent? La informació d’aquesta mena és també una eina d’autodefensa, malauradament encara molt necessària.

Hi ha un perfil de maltractador o de víctima?

Contràriament al que molta gent es pensa, no hi ha un perfil definit ni de víctima ni de victimari, i això fa difícil detectar un possible maltractador. El masclisme és transversal i, per tant, poden ser maltractadors els homes de qualsevol classe social, edat i origen, també independentment de la seva salut mental, caràcter i trajectòria vital. Cal tenir en compte, a més, que el comportament que mostren al carrer pot ser diferent del que tenen de portes endins.

Tampoc no hi ha un perfil de víctima, encara que sovint es pensi en les dones maltractades com a dèbils o submises. Pot afectar qualsevol dona, perquè l’estratègia del maltractador implica introduir la violència gradualment, de manera que, quan la víctima n’és conscient, li és molt difícil sortir-ne.

Un procés gradual

L’advocada especialista en violència masclista Carla Vall explica aquest procés de violència gradual amb una metàfora: “És la síndrome de la granota bullida: si tires una granota en aigua bullent, la granota surt de seguida. Però si la llences a l’aigua i vas pujant la temperatura a poc a poc, la granota mor bullida. Això passa amb la violència. Els agressors no són persones que un dia, del no res, claven una bufetada. Cuinen una situació de violència psíquica suficient per a agredir i que no hi hagi conseqüències.”

Carla Vall: ‘Quan parlem de violència sexual, parlem del fet que la teva parella et violi quan ets a casa’

Alba Alfageme, psicòloga especialitzada en violència masclista, explica que, per més clar que es tingui, racionalment, què és la violència, el procés sibil·lí amb què la introdueixen els maltractadors ataca emocionalment, un àmbit molt més difícil de controlar, més tenint en compte que la víctima estima la seva parella i li és molt difícil de veure-la com un maltractador.

En aquest procés, la culpa té un paper fonamental perquè a la dona li costi d’adonar-se de la violència. “El discurs del maltractador connecta amb la culpa, en un entorn social que constantment culpa les dones de tot. És el discurs que ens introdueixen des de petites, que hem de ser bones i ens hem de portar bé. Si algú et diu que no ho fas, emergeix aquesta culpa que s’ha carregat històricament sobre les dones”, diu Alfageme.

Com detectar un maltractador al començament d’una relació?

La conducta victimista de culpar l’ex-parella

Tot i que no hi ha un perfil d’agressor i que el procés és gradual, sí que hi ha alguns indicadors que poden posar en alerta des del primer moment. “Si l’home et diu que la seva ex-parella és boja, que li volia fotre la vida en l’aire, que li va treure els doblers, etc., t’han de saltar totes les alarmes”, aconsella Sonia Vivas, ex-policia, regidora de Família, Feminisme i LGTBI a l’Ajuntament de Palma i autora de Vivas nos queremos. Assegura que aquesta conducta victimista de culpar l’ex-parella és molt comuna entre els agressors. De fet, com tracta i com parla de les dones en general pot donar moltes pistes.

Sonia Vivas: ‘El masclisme és una malaltia de transmissió social’

Primers intents de control disfressats de romanticisme

Les primeres formes de violència sempre seran discretes i és molt comú que en un principi es tracti de relacions molt romàntiques, intenses i idíl·liques. “Primer et transmeten la idea que la relació és tan especial que està per sobre de quasi tot. Potser et pregunta on vas i què fas i et diu que t’ho demana perquè li agrada saber on ets”, explica Alfageme.

Aquests intents de control no es fan mai de manera explícita, sinó de manera discreta i manipuladora. Per exemple, si la dona li explica a la seva parella que decideix d’anar a passar el cap de setmana amb les seves amigues, l’agressor, en una primera etapa, mai no li prohibirà de fer-ho, però potser deixarà anar comentaris de l’estil: “Si estem tan bé junts, com és que prefereixes passar el cap de setmana així?”, “Fes el que vulguis, però, si hi vas, deixem de poder estar junts i d’estar bé”, “D’acord, però jo em quedo aquí sol…”. També pot ser que deixi anar un “mai no et diria que no hi anessis…”, però que posteriorment demostri malestar o estigui de mal humor per haver-ho fet.

Petites renúncies per la parella

De fet, una gran pista que pot indicar que és el començament d’una relació de violència és el fet de començar a renunciar a coses per la parella. Encara que no es tracti de prohibicions explícites, si s’acaba renunciant a moltes coses pel benestar de l’altre és que alguna cosa no va bé.

L’aïllament

L’aïllament és una de les principals estratègies dels maltractadors. Intenten que la víctima s’allunyi de les seves amigues o fins i tot dels seus familiars, criticant-los o evitant, de manera més o menys explícita, que hi mantinguin el contacte. D’aquesta manera, s’asseguren que la víctima redueix la seva vida a ells i el seu entorn, anul·len la seva identitat –també allunyant-la de les seves afeccions– i eliminen la possibilitat de compartir les seves inquietuds o problemes.

Discussions a partir de coses insignificants

Quan aquesta primera etapa avança, apareixen moments puntuals de crisi, discussions i tensió. “Es construeix una dependència emocional que implica certa manipulació, amb moments en què es fa sentir malament la víctima. Per un costat et fan sentir meravellosa, però per l’altre et fan entendre que t’equivoques i de qualsevol cosa insignificant en fa un drama”, explica la psicòloga, que fa referència a certa sensació d’estar bé, però de sentir, alhora, que l’actitud d’ell en les discussions és desproporcionada. En aquesta primera etapa és essencial identificar la violència i entendre que anirà augmentant, i no pas disminuint, per deixar la relació com més aviat millor.

Una espiral tòxica d’alts i baixos

De la tensió a la lluna de mel

A mesura que avança la relació, aquests moments de discussió són cada vegada més freqüents i la dinàmica tòxica passa pels extrems: moments molt bonics en què es fa sentir molt bé la víctima, se la considera “única” i essencial i moments terribles de grans baralles i xantatge emocional, amb comentaris de l’estil: “Em fas això perquè em vols fer mal, perquè no m’estimes prou.”

La psicòloga Lenore Walker descriu el cicle de la violència en quatre fases: fase de calma, on tot va bé; fase d’acumulació de la tensió; amb situacions de control, menyspreu, discussions, càstigs en forma de silencis llargs o d’ignorar la parella…; fase d’explosió, amb les agressions físiques o verbals més explícites; i fase de la lluna de mel, en què l’agressor mostra penediment pel que ha fet, intenta compensar la víctima i li fa creure que allò no es tornarà a repetir.

Culpabilitat i llum de gas

Els agressors minen la dona a poc a poc, fent-la sentir culpable de fer tot allò que ell no vol, fins al punt que ella mateixa acabi dubtant del seu propi criteri i adoptant el punt de vista del maltractador. En el procés que es coneix com a llum de gas, la víctima és manipulada per arribar a dubtar fins i tot de la seva percepció o memòria.

Us faré un breu fil sobre la llum de gas (gas lighting). En algunes ocasions ens arriben casos que presenten unes característiques que no arriben a llindars penals però que, generen un fort desassosec en les qui ho pateixen.

— Carla Vall i Duran (@CarlaVall) September 28, 2020

“El títol de la pel·lícula Te doy mis ojos és meravellós, perquè ells intenten que tu acabis veient la realitat com ells la veuen i entris en el seu marc mental. Que acabis pensant que la vida sense aquesta relació pot ser una merda”, assenyala Alba Alfageme. “Per una banda, la víctima té por de perdre els moments intensos i bonics que li fan pensar que allò és amor de debò. Per l’altra, també té por dels moments d’un enuig gran, en què l’agressor envia el missatge, explícit o no, que, si no vol que allò passi, s’ha de comportar d’una altra manera, i fa creure a la dona que tot allò que era tan perfecte ha desaparegut o pot desaparèixer per culpa seva”. Aquesta por fa que la víctima acabi evitant certes conductes perquè ell no torni a enfurismar-se. De fet, tenir por de la parella és un altre dels sentiments que no haurien d’aparèixer mai en una relació sana.

Control digital i dels horaris

En aquestes normes de comportament que marca l’agressor, s’hi poden trobar nombrosos exemples de control. El control del món digital, per exemple, consisteix a fiscalitzar el comportament de la dona pel que fa al seu telèfon i xarxes socials: preguntar-li insistentment amb qui parla i fins i tot llegir-li les converses, controlar i censurar què penja i què fa a les xarxes, requisar-li el telèfon… De la mateixa manera, quan la dona és fora de casa, és possible que li demani la geolocalització, li exigeixi respostes immediates per WhatsApp, estableixi uns horaris d’arribada o li prohibeixi d’anar a certs llocs…

Control de la roba i la imatge

Sovint, els maltractadors també intenten controlar si la dona es maquilla o no, de quina manera es vesteix, sigui amb prohibicions directes, amb insinuacions, xantatge emocional o comentaris com ara: “Si surts així de festa, tots els nois et miraran”.

Gelosia que es fa passar per amor

La gelosia també és una forma de control molt comuna. Amb el pretext de l’amor, i sovint amb la idea social inculcada que qui sent gelosia és perquè estima, el maltractador justifica la gelosia cap a altres homes, fins al punt que pot voler evitar que la dona surti de festa o es trobi amb amics.

Comentaris sobre el cos

Es poden viure altres situacions greus, que a poc a poc van minant l’autoestima, com ara comentaris sobre el cos més o menys explícits o fins i tot de broma, com per exemple: “Qui t’estimarà si estàs grassa?” o “No hauries de menjar tant, que t’engreixes”.

Menysteniment 

Els agressors sovint menystenen els coneixements, mèrits o capacitat de la dona, tractant-la de poc intel·ligent o d’inútil. També són un senyal d’alerta les ridiculitzacions o desautoritzacions en públic i, en definitiva, tot allò que vagi minant l’autoestima de la víctima fins a fer-li creure que l’única persona que pot estimar-la és ell.

Violència vicària

Una manera de maltractar, amenaçar o coaccionar la dona també és la violència física o psicològica contra els fills –que alhora també són víctimes de la violència contra la mare–, a més d’amenaces d’endur-se’ls o fins i tot d’agredir-los o matar-los.

“Un maltractador no és mai un bon pare”: els perills de créixer en una llar marcada per la violència masclista

Violència contra animals o objectes

També han d’alertar situacions en què, en el context d’una discussió, l’agressor maltracta la mascota, accelera la velocitat mentre condueix, fa una conducció temerària, convida la dona a baixar del cotxe, colpeja objectes amb violència o fins i tot arriba a destrossar objectes que la víctima valora.

Violència econòmica

Molts maltractadors es volen assegurar de la dependència econòmica de la seva parella i per a això, fins i tot, en controlen el compte corrent i les despeses. També pot ser que el victimari prohibeixi, de manera més o menys explícita, que la víctima treballi fora de casa.

La violència sexual, part del maltractament

La conducta sexual d’una parella també és un indicador del nivell de violència de la relació. Sovint tenim la percepció social que una violació és sinònim que un desconegut et forci sexualment en un carreró fosc, però una de les reivindicacions en què més insisteix el feminisme és que la teva parella també pot violar-te, i no cal que ho faci amb violència física o que et forci de manera explícita per a considerar-ho violència sexual. El curt Sóc ordinària pot ajudar a entendre aquesta mena de situacions:

Molts agressors forcen les relacions sexuals mitjançant, per exemple, el xantatge emocional, la insistència o la pressió, amb comentaris com: “Si no ho vols, és perquè no t’agrado o no m’estimes” o “No és normal fer-ho tan poc” o insinuacions que tenen a veure amb trencar la relació.

“Tinc amigues a qui les parelles els han arribat a dir quants coits havien de tenir a la setmana. Hi ha la sensació que ells tenen dret de demanar-ho i, si no hi accedeixes i després se’n va amb una altra, doncs no et pots queixar”, denuncia Vivas, que al seu llibre també posa els següents exemples: que l’agressor insisteixi a imitar pràctiques sexuals que veu en la pornografia, independentment dels gustos de la dona, o que es tregui el preservatiu sense avisar.

Alfageme creu que un indicador que ha de fer saltar les alarmes és el fet que la víctima tingui la sensació que fa pràctiques sexuals que no li vénen de gust o quan no ho desitja: “Quan et queda una mica com mal cos.”

La violència sostinguda en el temps

En etapes de violència més avançada, aquesta violència sexual sovint va creixent, com també creix la violència psicològica i fins i tot la física, que pot acabar apareixent i augmentant. Quan la relació s’ha mantingut en el temps, sovint les víctimes es troben en una situació de manca total d’autoestima, por i indefensió apresa en què els costa molt de reaccionar. “És la sensació que facis el que facis ja no ho podràs canviar, que has perdut el control de la teva vida”, diu Alfageme.

A mesura que passa el temps, l’esquema calma-tensió-explosió-lluna de mel continua repetint-se, però l’agressor cada vegada transgredeix més els límits de la violència, que apareix de manera més freqüent.

De víctima a supervivent

Quan es pren consciència de la violència

Quan les dones prenen consciència de la violència és vital que comptin amb un entorn que els doni suport perquè se sentin prou fortes per a fer el pas de deixar la relació, perquè és un moment molt complex, amb dificultats per la dependència econòmica, emocional o familiar amb el victimari. “Si la dona se sent sola, pot tenir la sensació que no té més opció que continuar allà”, explica Alfageme. “En moltes relacions, el clic arriba quan es traspassa la línia del contacte físic, quan se sent el perill i es té por. En el cas de la violència psicològica, el clic pot arribar quan es parla amb algú que et diu ‘això no és normal’, després de molt de desgast”.

Acompanyament jurídic i psicològic

Tant en el moment que es detecta la violència com quan ja s’ha tallat la relació, és molt aconsellable recórrer a l’acompanyament d’especialistes en l’àmbit jurídic i psicològic, que són accessibles de manera gratuïta per a les víctimes de violència masclista. L’ajuda psicològica no només és útil per a tancar la ferida, també per a evitar la culpabilitat i perquè, en cas que arribi una nova parella, es pugui començar una relació sana, sabent-ne identificar la possible violència.

“Tenir algú que et diu que no t’has tornat boja, sinó que són les conseqüències de la violència, i que pots començar a prendre decisions perquè les coses canviïn et situa en un lloc de control, que alimenta la teva autoestima i et permet de continuar endavant”, diu la psicòloga, que remarca la importància de fer entendre a les dones que elles no són culpables de res i que poden deixar de ser víctimes per a convertir-se en supervivents.

Trencar l’aïllament

“Un dels elements més reparadors és trencar amb l’aïllament, la culpa i la vergonya. Moltes senten vergonya pels estereotips socials que les assenyalen com a dones febles o vulnerables. Hem de deconstruir aquest imaginari col·lectiu perquè representa un fre”, continua. També és essencial que les dones reprenguin el contacte amb totes aquelles persones del seu entorn amb qui havien tallat la relació. Potser elles no tenen forces per a fer-ho, però les persones de l’entorn han de ser-ne conscients i reprendre el contacte amb elles deixant enrere qualsevol rancúnia o incomprensió pel fet que es tallés la relació anteriorment.

Què fer quan la víctima és algú proper?

Precisament perquè la violència masclista és un problema estructural, cal conscienciar-se que, si tenim una veïna, amiga, filla o germana que pateix violència o ho sospitem, hem d’intentar d’ajudar-la, i no ser espectadors passius de la situació ni treure-li importància. Si no se sap com abordar la situació, també es pot trobar assessorament en els serveis d’ajuda a les víctimes.

Estar atents a possibles senyals

Hi ha senyals que poden alertar-nos, més enllà d’episodis explícits de violència física o psicològica. Per exemple, caldria preocupar-se si la seva parella la ridiculitza, esbronca o menysté en públic, si se la veu més trista o apagada, si ha perdut parts importants de la seva identitat i ha deixat de fer coses que li agradaven, si ha canviat la seva estètica o manera de vestir, si mostra cap senyal de por cap a ell, si canvia de tema quan li parlen de la relació, si està molt enganxada al WhatsApp quan és amb altres persones, si se’n va de seguida o deixa d’anar a les trobades amb amics o familiars, si té cap senyal que pot indicar una agressió física…

No perdre-hi el contacte

L’estratègia de l’aïllament fa que, quan un familiar o amic de la víctima detecta la violència, tingui moltes dificultats per fer-li veure què passa. A més, la víctima no té una visió objectiva de la situació, i per això cal tenir paciència, no jutjar-la, entendre-la, actuar amb assertivitat i empatia i, sobretot, intentar que no es trenqui el vincle amb ella. Això pot ser complicat, però convé intentar trucar-li o parlar-hi sovint i proposar-li de quedar.

Promoure l’autoreflexió

“S’ha d’entendre que els processos de violència són molt més fàcils d’identificar per a les persones que són fora. Els ritmes des de dins són uns altres”, explica Alfageme. “És important parlar-ne i fer-los de mirall, però fins al nivell que l’altra persona pugui assumir, perquè hi ha situacions en què, si les forcem massa, l’únic que podem aconseguir és perdre-les. És important que sàpiguen que som allà. Si veiem que està molt lluny de veure la violència, dir-li: ‘Jo, pel que em dius, crec que a la teva relació hi ha alguna cosa que no està gaire ben col·locada, però prenguis la decisió que prenguis, jo hi seré’.” Es tracta de promoure a poc a poc l’autoreflexió, deixar anar comentaris del tipus “És estrany que la teva parella no vulgui que quedis amb nosaltres, no?”

No culpar la víctima

Amb tot, cal entendre que la dona no és mai culpable de la violència que sofreix, i que per tant cal evitar comentaris que deixin entendre el contrari, com ara: “Ets massa tova, imposa’t” o “A mi això no em passaria”. També és fonamental no culpabilitzar les dones que han sortit de l’espiral de violència preguntant-los, per exemple, com pot ser que aguantessin tot allò o per què no en van sortir abans. També és important no menystenir el que han viscut i oferir-los recursos d’ajuda i transmetre la idea que és possible sortir-se’n, sense fer les coses per ella, sinó acompanyant-la i empoderant-la, preguntant què necessita.

Consells pràctics i qüestions legals

Hi ha moltes guies, com la de la Generalitat de Catalunya, que donen consells pràctics que poden ser útils.

Tenir-ho tot preparat per anar-se’n

Tant si la dona se sent preparada per fer el pas de deixar la relació com si no, es recomana de portar sempre el mòbil a sobre i tenir preparada absolutament tota la documentació i coses necessàries per a anar-se’n, perquè molts victimaris priven dels elements de mobilitat de la víctima. Es recomana, però, no preparar-ho en una bossa a la vista de la parella, per evitar sospites. Quan ja s’ha pres la decisió de trencar la relació, es recomana de no manifestar-ho mai fins a tenir preparades les condicions bàsiques de seguretat per evitar una situació de risc.

Tallar el contacte 

Es recomana no quedar mai amb el maltractador a soles, perquè el moment de la separació és d’alt risc, utilitzar mesures de seguretat com servei d’alarma o canvi de pany de la porta si la víctima es queda a casa i evitar rutines i llocs on s’anava amb l’agressor.

També es recomana de canviar les contrasenyes de les xarxes socials si la parella les tenia o fins i tot obrir-se un perfil nou per evitar el control, a més de no donar pistes d’on s’és per internet. És recomanable tallar tota la comunicació i no esborrar els missatges o trucades rebuts, que poden servir per al procés judicial.

En cas de maltractament físic

En cas que s’estigui cometent una agressió masclista en aquell mateix moment, cal trucar al 112, tant si s’és la víctima com un testimoni. En una situació de perill en què les víctimes no puguin trucar per telèfon, els Mossos d’Esquadra recomanen de sortir de casa o fer servir la missatgeria instantània per a comunicar-se amb algú que pugui alertar la policia.

En cas de no poder-ne sortir, es recomana d’anar a una habitació on sigui possible tancar-se i cridar perquè se n’assabentin els veïns. També es recomana de tancar el domicili si l’agressor n’ha sortit. Fins que no arribi la policia, cal no tocar res del lloc on s’ha comès l’agressió ni del propi cos, i conservar totes les proves: objectes trencats, roba esquinçada, senyals i ferides, etc. Per a presentar una denúncia, és molt important dirigir-se a un centre mèdic després de l’agressió i guardar els informes.

En cas d’agressió sexual

En cas d’agressió sexual es recomana, a més d’anar a l’hospital i guardar els informes mèdics, guardar bé la roba que es portava i no rentar-la, no dutxar-se, no beure aigua, no rentar-se les dents ni glopejar i, en definitiva, no fer res que pugui destruir proves.

Tècniques d’autodefensa

En una situació límit, si la víctima es vol defensar físicament, també hi ha mètodes per saber com fer-ho. Sonia Vivas n’ha explicat diversos a les xarxes:

La denúncia: què cal tenir en compte?

Si la víctima decideix de denunciar, és molt important que intenti d’explicar de la manera més endreçada possible totes les situacions de violència viscuda, no només les més recents. Per això és aconsellable no posar la denúncia en un moment de xoc, on pot fallar la memòria, sinó buscar assessorament legal previ per a posar en ordre el relat.

Perquè la denúncia tiri endavant, i perquè sigui concedida una ordre d’allunyament, no calen proves de violència física. L’examen forense que es pot fer sobre l’estat psicològic de la víctima o les proves sobre la coherència del relat de la dona són elements importants, amb elements perifèrics que ho acompanyin, com poden ser testimonis d’aquella violència física o psicològica. També poden servir els missatges amenaçadors. “Són casos més difícils, però no vol dir que siguin impossibles, perquè si no parlaríem de delictes que sempre queden impunes, pel fet que passen en la intimitat”, explica Carla Vall.

Qui pot denunciar?

La denúncia la pot presentar tant la víctima com qualsevol altra persona si es tracta de violències masclistes en l’àmbit de la parella o l’ex-parella o quan la víctima sigui menor d’edat. En el cas de violència sexual en què la víctima és major d’edat, però, hauria de denunciar primer la víctima. Si la denúncia la vol posar algú de l’entorn, es recomana primer de parlar amb algun expert que pugui guiar-lo.

Cal denunciar per accedir a ajuts i serveis?

No cal que la dona denunciï perquè sigui considerada víctima de violència masclista, aquesta consideració es pot atorgar amb el seguiment psicològic dels serveis especialitzats. En termes generals, es té dret d’accedir tant a un pis d’acollida com a l’atenció psicològica i social, a l’orientació jurídica i als ajuts sense haver denunciat.

Els serveis d’atenció a les víctimes i el seu entorn

En cas de ser víctima de violència masclista, o si se sospita o se sap que una dona o els seus fills sofreixen violència, es disposa dels següents recursos, gratuïts, confidencials i permanentment disponibles:

  • Principat: es pot trucar al 900.900.120 o enviar un missatge a la línia de WhatsApp 671.778.540 i al correu electrònic 900900120@gencat.cat. També és disponible el telèfon 016 i les línies de WhatsApp 682.916.163 i 682.508.507. Les dones que tinguin dubtes sobre si la situació que pateixen és violència masclista o necessitin assessorament també poden escriure a mossos.atenciovictimes@gencat.cat
  • País Valencià: es pot trucar al 900.580.888 o enviar un missatge a sinmaltrato@gva.es o institutdelesdones@gva.es. També és disponible el telèfon 016 i les línies de WhatsApp 682.916.163 i 682.508.507.
  • Illes: es pot trucar al 971.178.989 o enviar un missatge a antencionS24h.ibdona@atenzia.com. També és disponible el telèfon 016 i les línies de WhatsApp 682.916.163 i 682.508.507.
  • Andorra: es pot trucar al 181 o enviar un missatge a la línia de WhatsApp 606181 o al correu electrònic igualtat@govern.ad
  • Catalunya Nord: es pot trucar al 3919, enviar un missatge al 114 o contactar per correu electrònic amb les associacions de suport a les víctimes.

The post Violència masclista: com detectar-la i actuar appeared first on VilaWeb.

Tothom dirà que eren verdes…?

N’hi ha que veuen “tremolor de cames” dins els rengles dels manaires de sempre a les institucions, però semblen ignorar que un allargament dels terminis més aviat podria ser perjudicial per a les candidatures lligades a un govern provisional capaç de cometre com més va més errors, alternativament escenificats per portaveus que semblen Nèmesis o petits napoleons regionals –per no parlar del prestigi, una mica malmès, o de l’eterna incertesa dels caps de llista en dansa.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

N’hi ha, també, que aconsellen de cercar “maquiavels a l’Eixample” –perquè es veu que tot comença i s’acaba a la trista Barcelona dels nostres dies– per tal que els partits dits independentistes s’ajustin a la realitat, abandonin l’autocomplaença i l’ambigüitat i “facin una salsa que no agradarà a ningú del tot” en la nova etapa administrativa regional. En aquest cas, sembla que és nul·la la confiança en la capacitat de la direcció dels partits de fer política que no sigui electoralisme de màrqueting –si és que, ara i aquí, n’hi pot haver cap més.

N’hi ha, finalment, que, sempre propicis al diàleg, a les negociacions i a les giragonses del consens amb qui no et vol bé, albiren una mena de govern de “concentració nacional” entre els partits de l’actual govern amb empelts de l’independentisme d’esquerres i del federalisme que cogoverna a Madrid, sempre amb la indissimulada pretensió que tot quedi lligat amb una emulsió neutra.

Fora d’això, la pretensió assembleària de calibrar fidelitats al passat immediat entre els partits en lliça, o de posar a prova la voluntat de proclamar cada dos per tres la república per part d’un nou govern, revela fins a quin punt el moviment independentista ha perdut el carrer i l’estratègia: d’aquí a l’absentisme electoral, o a la formació de candidatures grupusculars d’un independentisme irredempt, hi ha un pas. Després potser tothom farà la guineu i ens diran que no eren verdes.

Admetent que no tinc un dia gloriós, miraré de ser positiu dins les meves limitades possibilitats. És lloc comú, com en la faula esmentada, que el país es troba davant un repte de futur molt compromès, lluny, tanmateix, de la fatalitat històrica amb què solem abordar –amb justa raó, tot sigui dit– el futur de la llengua pròpia dels Països Catalans. Com que, en termes generals, la propaganda oficial sol anar lligada a les magnituds macroeconòmiques, no cal ser un expert per entendre que un cop controlada, en termes clínics, la pandèmia, el sistema financer i les borses mundials, que en són vehicle i nunci, faran sonar totes les campanes de la represa, el creixement i l’estabilitat. Per als despistats en el temps i per als beats de la raó del capital i de l’estat, direm que aquests van ser, justament, els lemes amb què tornaven a embadocar el personal, després de la crisi del 2006-2018, any més, any menys: ai, quin dolor, clamaven els pontífexs del sistema realment existent, ara que ja ens en sortíem, va i arriba el virus del dimoni per privar-nos de la universal felicitat promesa, després de la travessia del desert de l’enèsima crisi capitalista –”y lo que te rondaré, morena…”. Òbviament, les recomposicions del capital, les reestructuracions del mercat de treball, l’ofensiva dels especuladors amb la misèria imposada –”la misèria necessària, diuen, de tanta gent…”, cantava Raimon–, la liquidació de grups socials sencers, la marginació de gent en la maduresa de la seva vida, l’expatriació d’una generació per culpa de les retallades i la precarietat subsegüent, el paper galdós d’unes administracions públiques impotents… De tot això, re de re, no calia parlar-ne, igual que no caldrà parlar, quan sortim de la pandèmia, sobre les noves recomposicions, reestructuracions, precaritzacions, expulsions, pèrdua de drets, descomposició del teixit industrial, proletarització individualitzada amb el teletreball –”y lo que te rondaré, morena…”.

Parlem de “reconstrucció del país”? Parlem-ne, doncs, però, sobretot, que ens en parlin. Que ens parlin de pressupostos, d’assignacions, de pegots per a tapar forats, de fons europeus i, si pot ser, sense ofendre ningú, que ens parlin de l’espoliació fiscal –aquesta delicada partida de la riquesa nacional que la delicadesa de la UE deixa de costat per tal que l’estat espanyol no faci fallida, si es recomponien els comptes domèstics i s’acabaven els subsidis interiors… Si no fos que és la mateixa UE que, en nom dels interessos financers realment existents, subvenciona la pèssima gestió espanyola de la crisi anterior, de la crisi present i de les mares de totes les crisis: la ineficiència, l’opacitat, la corrupció, el centralisme. Res que cap oligarquia no practiqui a consciència.

Aquí, tenim, doncs, el primer problema seriós de la pròxima reconstrucció nacional: des d’on arriben els diners i qui en controla l’arribada; qui fa els pressupostos i qui en controla la sortida; qui fa de mediador i qui sanciona la destinació final (i podem estar segurs que, en aquesta ratlla de les obligacions públiques, a l’administració regional catalana li queden molts deures a fer).

I ara ve allò que anomenen política: qui pot propugnar una aliança, una col·laboració, una entesa, un diàleg, amb un estat com l’espanyol? Lloguem cadires per assistir als assajos de la llei contra desnonaments promoguda per Podem, Bildu i ERC, cadascú amb estratègies ben distintes i acomodacions tàctiques de manual: Podem per tenir garantit un lloc a les estructures d’estat bo i eclipsant Ciutadans i barrar el pas a les temptacions dretanes del PSOE; Bildu per fer la rèplica del PNB, impedir que Podem torni a fer peu a Euskadi i guanyar prestigi com a partit de concert i de govern; i ERC per fer-se un partit lliure de tota sospita per a ser tractat de pal de paller en la llarga nit de l’autonomia-que-vol-i-dol.

Mentrestant, el desassossec ja s’ha fet crònic entre la pobra gent, i el cas extrem del sense-sostre ferit a trets per un urbà, entre el silenci colpidor de les institucions, seria bo que no tingués res a veure amb pràctiques execrables dins la Guàrdia Urbana, derivades dels fets del Raval en la nit del 27 de maig, quan van ser ferits dos urbans, que van rebre el suport oportú d’uns col·legues de l’extrema dreta (traduïm de l’espanyol: “El nostre suport als companys en els enfrontaments provocats ahir al Raval pels radicals independentistes habituals. Ara veurem si Ada Colau us fa costat o segueix la veta victimista i justificadora dels d’Iridia”).

Continuarem, que això acaba de començar, i res de més apropiat per al cronista de tornada a la trista –perdó pel nou rodolí—realitat.

The post Tothom dirà que eren verdes…? appeared first on VilaWeb.

Els manifestos

Ara que es va acostant la data d’unes eleccions, començaran a sortir manifestos a favor d’uns i d’uns altres. Generalment, seran manifestos de suport a opcions polítiques més o menys hegemòniques, perquè les alternatives minoritàries solen ser tan minoritàries que no disposen ni de quatre persones disposades a signar un manifest a favor seu. Els manifestos, ja ho veig a venir, defensaran moltes coses, sovint oposades. Uns voldran que ens abstinguem i uns altres que anem a votar; entre els qui elogiaran la participació, n’hi haurà que diran que el país ens necessita, que la democràcia som nosaltres i consignes d’aquestes que són intrínsecament mentida, atès que, després de les votacions, ja ningú no les recorda. També n’hi haurà que afirmaran, amenaçadors, que l’abstenció sempre beneficia la dreta. D’aquests manifestos, desconfieu-ne: els qui diuen coses com aquestes porten l’etiqueta d’esquerres, però no ho són; si en cap temps llunyà havien estat progressistes, les seves traïcions continuades han esborrat aquell rastre, del qual només queda, justament, l’etiqueta.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Uns altres manifestos defensaran l’independentisme i ens comminaran a votar uns partits que tenen víctimes en les seves files (presoners, exiliats o inhabilitats), una injustícia certament inadmissible que voldran que amagui, però, la mala gestió que aquests mateixos partits han fet al govern aquests darrers anys; mala gestió, no solament de la pandèmia, sinó de l’independentisme mateix. Encara n’hi haurà, de manifestos, que també advocaran per una Catalunya independent, però, allunyats de la tirania dels partits, exigiran a les formacions sobiranistes que es comprometin a fer efectiva la República en dos anys si volen els seus vots. (Aquest últim manifest ja existeix, i el podeu llegir en aquesta pàgina web; el promou una gent que s’autodenomina “el primer lobby electoral per activar la República catalana”, que sembla una broma, però es veu que ells s’ho prenen seriosament.) I, per acabar, o no, hi haurà els manifestos sorgits del món de la cultura, dels quals sempre esperem versions més imaginatives del gènere literari del manifest, però que solen quedar en fracàs perquè no saben com respondre a la immediatesa d’unes eleccions (o votes o no votes; i si votes per qui ho fas) o, pitjor i tot, hi entren de ple i, irremissiblement, l’espifien.

Jo confesso que alguna vegada m’han demanat que signi manifestos electoralistes, la qual cosa és sorprenent: si van demanar-m’hi l’adhesió és perquè devien anar molt mancats de personalitats de vellut. Perquè la lògica d’aquests manifestos és que un seguit de persones amb projecció pública ens diguin què hem de fer en unes eleccions. I això no deixa de tenir un punt d’arrogància: pressuposar que allò que tu penses o que allò que tu votaràs és el millor per al conjunt de la societat. Aquesta fatuïtat ja la coneixem: d’una banda, les esglésies ens diuen què hem de menjar, amb qui hem de fornicar, quants fills hem de tenir, què ens espera després de la mort; d’una altra, els polítics i els jutges dictaminen com viurem amb les seves lleis, que mai no van a favor de la majoria, sinó dels interessos d’uns pocs capitostos influents. En conseqüència, per acabar-ho de completar, quan els intel·lectuals o els famosos (o les seves desinències bastardes) ens diuen qui –no– hem de votar el panorama esdevé més depriment que de costum.

Per mi que els únics manifestos útils i enardidors eren aquells que no demanaven una cosa tan prosaica com un vot, un vot perquè algú –uf!– ens acabi manant. Em refereixo a aquelles proclames que cantaven la llibertat de canviar el món des de baix, no amb la mediació d’un polític. N’hi ha molts exemples, nacionals i internacionals. Però el Manifest Groc (1928), si el llegeixes bé, continua essent d’una virulència activa aclaridora. No m’hi estendré gaire. Però en el transcurs dels mesos en què preparaven aquell manifest, els redactors (Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà) s’enviaven missives o escrivien textos preparatoris on denunciaven tot un seguit d’artistes del moment que, avui, ves per on, ocupen un lloc destacat en la memòria artística catalana. Deien que l’orfebre Fargnoli feia uns cofrets que eren degenerada pornografia i que simbolitzaven “la cursileria sentimental i exquisidament pudenta de les cloaques de Girona”; o que si anaves a menjar a casa d’algú que et posava el menjar en un plat d’Aragay i la beguda en un got de Joan Gol no podries contenir els vòmits; o, encara més, que els membres de la Fundació Bernat Metge trobaven l’esperit grec en els plecs repugnants de la carnassa de la ballarina Àurea de Sarrà, “pestilent de gases i purpurines”. Ho deixo aquí. Ens hem tornat una societat tan obedient i acomodatícia que llegir aquestes coses ens pot incomodar. Que és justament allò que hauria de fer un bon manifest. Oi que m’explico?

Quant als altres manifestos, el que demanen vots, acceptem-los estoicament. Quin remei! Però no oblidem mai que la vida és plena de matisos i els manifestos electoralistes, manifestos electoralistes són.

The post Els manifestos appeared first on VilaWeb.

El biòleg Ramon Folch guanya la tercera edició del premi NAT

El biòleg Ramon Folch ha estat el guanyador de la tercera edició del premi NAT, organitzat pel Museu de Ciències Naturals de Barcelona, per la seva tasca com a científic, divulgador i educador social.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La concessió del premi es farà demà de manera virtual, en un acte en el qual intervindran la batllessa de Barcelona, Ada Colau, i la directora del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, Anna Omedes.

Folch és doctor en biologia, sociòleg i ha estat pioner de la divulgació de les ciències ambientals i de la gestió de la natura global en un moment d’aïllament científic durant la dictadura franquista. També ha estat professor de Botànica de la Universitat de Barcelona, director dels serveis ambientals de la Diputació de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya, i ha exercit diversos càrrecs a la UNESCO, entre ells el de consultor en gestió ambiental.

Folch ha participat en nombrosos projectes de cooperació tècnica internacional en els camps ambiental i sanitari i ha col·laborat en la fundació de Depana, la Lliga de Defensa del Patrimoni Natural.

La microbiòloga Lynn Margulls rebrà, a títol pòstum, la Menció d’Honor NAT per les seves aportacions en el camp de la biologia evolutiva i divulgació científica. Margulls va dedicar tota la seva vida a estudiar el microcosmos dels organismes més petits de la Terra i la seva gran contribució va ser la formulació i difusió de la teoria de l’endosimbiosi, que explica que les cèl·lules eucariotes són literalment una amalgama de cèl·lules bacterianes diverses.

La nord-americana es va doctorar en Genètica per la Universitat de Berkeley (Califòrnia), va ser catedràtica de Biologia de la Universitat de Massachussets i coordinadora del departament de Biologia planetària de la NASA.

The post El biòleg Ramon Folch guanya la tercera edició del premi NAT appeared first on VilaWeb.

Pàgines