Vilaweb.cat

Resolta l’avaria que va deixar sense llum ni aigua uns 500 habitatges a l’Eixample de Barcelona

Els veïns de quatre-cents cinquanta-nou habitatges del districte barceloní de l’Eixample van recuperar anit, al voltant de les 23.30, el subministrament d’electricitat després de passar bona part del dia de Nadal sense llum ni aigua.

La causa de la incidència va ser una fuita d’aigua que va inundar un centre de transformació de la companyia Endesa, situat en l’encreuament dels carrers de Consell de Cent amb el d’Aribau. Segons han precisat a EFE fonts de l’ajuntament, els veïns afectats van recuperar el subministrament d’aigua passades les 19 d’ahir i la llum entorn de les 23:30.

Operaris d’Aigües de Barcelona van treballar per a retirar l’aigua de la instal·lació elèctrica.

La Guàrdia Urbana desallotja una entrompada de mil joves al carrer de Mandri de Barcelona

La Guàrdia Urbana de Barcelona ha desallotjat una entrompada d’uns mil joves al carrer de Mandri. És una imatge ja habitual per Nadal, que va començar el 25 de desembre de 2021 i es repeteix anualment d’ençà de llavors.

Ahir, els joves van tornar a ocupar un tram del carrer i fins i tot van obligar a tallar el trànsit entre els carrers de Bertrand i de Serra i Maó. Finalment, al voltant de la una de la matinada, la policia va fer-los fora. El desallotjament no va registrar cap incident.

Borjamaris envaïnt el Carrer Mandri i la @GUBBarcelona mirant-s'ho com sempre… Fa anys que es repeteix i no prenen cap mesura preventiva. @btvnoticies @bcn_ajuntament pic.twitter.com/jFwAhwAsYY

— Esspurna (@Esspurna) December 25, 2023

Ya han cortado la calle Mandri en Barcelona

3r año que ocurre la tarde de Navidad con todos los jóvenes tomando algo para cerrar el día

Policía ya en cada extremo de la calle (norte-sur) pic.twitter.com/KBYcvBuYZ6

— Víctor Navarro (@victor_nahe) December 25, 2023

La CNMC endega un expedient sancionador contra Repsol per pràctiques anticompetitives

La Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMC) ha endegat un expedient sancionador contra Repsol per possibles pràctiques anticompetitives i abús de posició de domini en el mercat de la distribució majorista de combustibles per a automòbils.

Investiga els descomptes addicionals que l’empresa va oferir als clients de les estacions de servei entre març i desembre del 2022. També l’increment del preu de venda a les estacions de servei independents. “La petroliera hauria aprofitat la seva posició de domini i una estratègia excloent per guanyar quota de mercat minorista en detriment de les seves competidores, les estacions de servei independents”, ha explicat la CNMC en un comunicat.

La investigació es va iniciar arran de les denúncies presentades per l’Associació Nacional d’Estacions de Servei Automàtiques (AESAE) i l’Associació de Comercialitzadors Independents d’Hidrocarburs.

Aquestes conductes podrien constituir una vulneració de l’article 2 de la Llei 15/2007 de 3 de juliol de Defensa de la Competències (LDC) i de l’article 102 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE).

L’expedient es resoldrà en un màxim de vint-i-quatre mesos.

Rescaten 59 immigrants en barcasses a Cabrera i Mallorca

La Guàrdia Civil i Salvament Marítim han rescatat cinquanta-nou immigrants que navegaven en tres barcasses a l’arxipèlag de Cabrera i a l’illa de Mallorca, segons que ha informat la delegació del govern espanyol a les Illes.

La primera va ser localitzada ahir a les 21.40, amb vint-i-un immigrants a bord, mentre navegava per aigües del sud-est de l’arxipèlag de Cabrera. El segon rescat ha estat a les cinc de la matinada, a la mateixa zona. A l’embarcació hi viatjaven setze persones. Finalment, a les 7.55 han trobat vint-i-dos immigrants d’origen subsaharià en aigües del sud de Mallorca.

Tots els rescatats són en bon estat de salut.

La fiscalia de Barcelona investiga dos casos de creació de fotografies sexuals de menors amb IA

La fiscalia de menors de Barcelona investiga dos casos d’elaboració de fotografies sexuals manipulades de menors mitjançant intel·ligència artificial (IA) i la difusió per les xarxes socials. Segons fonts policíaques citades per l’agència EFE, sospiten que els autors també són menors.

Els joves han manipulat amb intel·ligència artificial fotografies reals de menors per convertir-les en imatges sexuals. La fiscalia ha advertit de la dificultat d’identificar els autors d’aquests delictes, perquè habitualment les companyies responsables de les xarxes socials en què es fa difusió de les imatges tenen seu a l’estranger, fet que alenteix i dificulta les investigacions.

En aquest sentit, a l’octubre, la policia espanyola va detenir a Súria (Bages) un menor que captava imatges d’unes altres menors per la finestra de casa seva i, més tard, mitjançant programes d’intel·ligència artificial els treia la roba que duien perquè semblessin nues.

Les portades: “Menys turisme” i “Col·lapse a urgències per la grip”

Avui, 26 de desembre de 2023, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Junts i PNB: així s’ha forjat el retrobament dels vells aliats
Emma Vilarasau: “Si ens passa a totes, que en parli algú, no?”
Que els carrers tornin a ser nostres | Article de Martí Estruch
Tradicions que no es perden: la repressió espanyolista a l’Orfeó Català
10 llocs per a menjar la millor xocolata desfeta dels Països Catalans
Dones de soldats russos mobilitzats a Ucraïna planten cara al Kremlin
Épépé | Article del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)
Oficis que sobreviuen com poden a les zones rurals del Japó

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Superdeporte:

Última Hora:

Que els carrers tornin a ser nostres

Jo no sé si el procés ja s’ha acabat o si, com diuen alguns, s’acabarà quan el president Puigdemont torni o sigui lliure de tornar a Catalunya. En tot cas, aviat li podrem cantar les absoltes al famós procés, que alguns erròniament es pensaven que seria (o desitjaven que fos) un suflé que duraria quatre dies, uns altres n’han fet un modus vivendi i ja els va bé allargar-lo inútilment i la majoria encara no hem entès com pot haver fet un final tan trist abans d’exhalar l’ànima. Però és així: el procés és mort i ben mort i com abans en publiquem l’esquela i en fem el funeral, abans podrem passar a la següent fase. El dol aviat el tindrem enllestit també, que des del 2019 que només hem fet que encadenar derrotes, ridículs i desànims l’un rere l’altre.

Evidentment, la clau de volta és saber quina ha de ser la següent fase i com ho fem per recuperar la il·lusió nacional. Oh, és que els partits independentistes estan barallats. Oh, és que els líders s’odien massa entre ells per a fer res de bo. Oh, és que en el fons a alguns dels qui manen ja els està bé tornar a l’autonomia i gestionar la sucursal, o no en saben més. És cert. I en molts casos, vergonya, cavallers, vergonya. No era això, companys, no era això, i heu abaratit el somni fins a nivells d’encara més vergonya. Però és que ells sols, partits i líders, són molt pocs, i quan guanyàvem ja anaven a remolc, i ara estan atemorits, i han après la lliçó de la repressió i per tant no podem confiar que ens treguin de l’atzucac.

No, la següent fase l’hem de liderar tots i cadascun de nosaltres, els qui vam votar sí-sí el 9-N i sí l’1-O, els qui estem cansats de ser catalans però no tenim alternativa, perquè fa molts anys que vam decidir deixar de ser espanyols, ni que fos per una qüestió de bon gust, com deia l’enyorat Ramon Barnils. I com que no ens veig assaltant el Palau d’Hivern ni blocant l’aeroport i les fronteres en un futur pròxim, la meva sensació és que hem de tornar a les petites lluites quotidianes, a la feina de formigueta, a implicar-nos en entitats i associacions de barri, a no donar res per perdut d’entrada. Hi ha mil batalles per lliurar i cadascú sabrà trobar la seva: la defensa del medi i els recursos naturals, els drets laborals, l’educació i la sanitat pública, el dret de l’habitatge, el combat contra el racisme i la xenofòbia, el respecte a les diferents opcions sexuals… Malauradament, tenim un món cada cop més esguerrat i si ens quedem al sofà deixant que les màquines i la intel·ligència artificial pensin i decideixin per nosaltres, no ens en sortirem.

A qualsevol lluita, a més, per poc que anem a l’arrel del problema, ens adonarem que formar part de l’estat espanyol ens allunya de la solució i massa sovint ens nega les eines que caldria per a resoldre’l. No dic que ser independents ens solucionés els problemes de manera automàtica, i quan ha calgut també hem demostrat que sabem ser ineptes i incompetents sense necessitat d’ajuda exterior, però quan totes les lleis que surten del nostre parlament acaben al Tribunal Constitucional espanyol vol dir que tenim mala peça al teler. Crec que en el passat ens ha anat bé trobar i compartir algunes grans lluites emblemàtiques, com la dels Papers de Salamanca, o la gestió de l’aeroport, o la dels peatges, o iniciatives com les consultes populars. Potser l’actual campanya per tancar la comissaria de la policia espanyola a la Via Laietana de Barcelona i convertir-la en un espai de memòria en podria ser una? O exigir que el servei de tren de rodalia sigui digne del nom servei, que això afecta milers de persones cada dia?

Del procés, crec que una de les coses que més enyoraré són els mesos i anys en què els carrers van ser nostres. Que sortíem tants cops com feia falta, a manifestar-nos, a protestar, a reivindicar, a exigir, a donar-nos les mans, a cantar i a cridar, a somniar… Allà al mig només érem un entre tants, un entre molts, omplint places i carrers arreu del país, sense mirar-nos de reüll i sense manipulacions partidistes. Preníem consciència de la nostra força com a ciutadans i sabíem que érem del costat dels bons i imparables. Els carrers com a espai emblemàtic del poder popular, als antípodes de l’infame “la calle es mía” de Fraga Iribarne. Encara recordo que quan algú deia que si ens enviarien l’exèrcit, els experts avisaven que l’estat espanyol no disposa de prou efectius per a fer front a la revolta catalana de 2017, fins i tot en cas que la nostra resistència només hagués estat pacífica.

Els carrers seran sempre nostres, cridàvem convençuts. Els carrers seran sempre nostres, cridàvem il·lusionats. Els carrers seran sempre nostres, cridàvem ingenus. Sí, van ser nostres durant molt de temps, fins al punt de convertir-nos en un dels exemples de mobilització ciutadana pacífica més importants i duradors del món. Però no van ser nostres per sempre, perquè a la vida gairebé res és per sempre. Després va venir la pandèmia, la repressió, el desconcert i el desànim, ja no recordo ben bé en quin ordre. Recuperar els carrers, que vol dir recuperar la capacitat de mobilització, i que indirectament vol dir recuperar la iniciativa i la unitat d’acció, és cabdal. Com canta Raimon, hem de tornar a sortir al carrer junts, molts, com més millor, si no volem perdre-ho tot. Jo no sóc gaire de fer propòsits per als anys que comencen, però si n’hagués de demanar un de col·lectiu per al 2024, ben segur que seria aquest.

Dones de soldats russos mobilitzats a Ucraïna planten cara al Kremlin

Bloomberg · Gina Turner

Més d’un any després de la convocatòria del president Vladímir Putin de 300.000 soldats per a lluitar a la guerra de Rússia contra Ucraïna, algunes de les famílies comencen a demanar que tornin a casa.

Dones, mares i promeses de soldats russos mobilitzats han començat a convocar protestes per demanar al Kremlin que torni els seus homes de la guerra. El seu moviment, “Camí cap a casa”, ha guanyat més de 37.000 seguidors al Telegram i fa una crida a la desmobilització de les tropes enviades el setembre de l’any passat.

Fins ara, les autoritats han limitat la resposta a enviar-hi policies per advertir els organitzadors contra les protestes. Tot i que el nombre de manifestants encara és relativament petit, el moviment representa un risc per al Kremlin per a les eleccions presidencials del març.

“Som a favor de la desmobilització completa, no pas de la rotació. No volem que ningú passi pel que hem passat”, explica la Maria, de vint-i-sis anys, de Moscou, una activista, que té el xicot al front. Va ser dels primers a ser cridats. “Personalment, vull que s’acabi l’operació militar. Com pots sentir-te bé amb gent que es mor cada dia, amb els cossos devorats per les rates als camps?”

La Maria, que no diu el cognom per seguretat, diu que esperava que l’exèrcit deixés tornar el seu xicot a casa d’Ucraïna quan feia sis mesos i quan va fer un any, però que ara ha arribat a la conclusió que les autoritats no deixarien pas tornar els seus homes a casa.

La mobilització militar és una qüestió delicada per al Kremlin. La decisió de Putin d’ordenar la convocatòria parcial de joves per enviar-los a la guerra va causar un augment de l’angoixa entre els russos i va desencadenar un èxode de centenars de milers de ciutadans, que van fugir del país per evitar de ser cridats a files.

El Kremlin ha negat que planegi una segona onada de mobilització. Putin, que va dir que 617.000 soldats russos eren desplegats a Ucraïna, va reconèixer en la conferència de premsa maratoniana d’aquesta setmana passada que la preocupació pública per un nou reclutament era una “qüestió candent”, i va insistir que ara no calia.

Tot i que els sondatges del Levada Center de Moscou mostren que aproximadament tres quartes parts dels russos diuen que donen suport a la invasió, al voltant del 60% també es mostren inquiets que la guerra pugui portar a una mobilització general. La majoria diu que prefereix negociacions de pau per a posar fi al conflicte.

El difunt cap del grup mercenari Wagner, Ievgueni Prigojin, va prometre llibertat a milers de presoners reclutats en presons russes si sobrevivien sis mesos al front d’Ucraïna. El Ministeri de Defensa de Rússia, en canvi, no ha establert cap límit de temps per als soldats mobilitzats.

Tatiana Stanovaia, fundadora de R. Politik, una consultora política de Moscou, diu que l’elit militar de Rússia està en contra de la desmobilització. I creu que és significatiu que Putin anunciés la candidatura a la reelecció en una reunió amb gent que havia perdut els fills a la guerra.

Stanovaia diu que el Kremlin vol que els governadors regionals “apaguin” les protestes de les dones per evitar que guanyin suport. El portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov, i el Ministeri de Defensa de Rússia no van respondre les sol·licituds de comentaris sobre aquesta qüestió.

Els membres del moviment de protesta van publicar un manifest de vídeo aquest mes en què denunciaven la mobilització i deien que era una “esclavitud legalitzada”. També exigien un límit màxim d’un any de servei militar per als soldats de lleva abans no fossin retornats a casa. I qüestionaven si els soldats mobilitzats eren voluntàriament a la zona de combat.

Les organitzadores de la protesta porten mocadors blancs, un homenatge al moviment de les mares a l’Argentina que van fer campanya pel retorn dels seus fills desapareguts en la guerra bruta de la dictadura militar del 1976-1983. I han portat el seu cas als legisladors de la Duma Estatal i als funcionaris de l’administració presidencial, sense èxit.

El 7 de novembre, trenta dones van protestar a la plaça central del Teatre de Moscou per reclamar que els mobilitzats tornessin a casa. La policia va envoltar el grup de seguida i els va ordenar que se n’anessin.

També van deixar flors a la Flama eterna, el monument als morts de la Segona Guerra Mundial fora de les muralles del Kremlin, per cridar l’atenció sobre els soldats mobilitzats que havien mort, el 9 de desembre, quan Rússia celebra el Dia Patriòtic dels Herois de la Pàtria.

Els soldats de lleva volen deixar la guerra, però molts han perdut l’esperança, explica la Maria. “I, alhora, assassins, violadors, caníbals, que surten de la presó tornen a casa després de sis mesos al front. Em sento com si visqués en una distopia.”

Emma Vilarasau: “Si ens passa a totes, que en parli algú, no?”

Després d’haver cuidat la mare els últims anys de la seva vida i d’haver vist que no era l’única a qui passava, sinó que tot allò que vivia també ho vivien les seves amigues, Emma Vilarasau es va demanar: “No hi ha cap obra de teatre que en parli?” Va trobar alguna novel·la, però cap obra. Però, lluny de rendir-se, ho va tenir clar. Calia cercar un dramaturg perquè en parlés. Va anar a cercar Sergi Belbel perquè l’assessorés sobre qui ho podria fer. Belbel ho va veure clar de bon començament: ho faria ell mateix. És així com sorgeix Lali Symon, un dels èxits del festival Grec d’aquest estiu, que ara es pot tornar a veure fins a final de gener al Teatre Romea de Barcelona. L’actriu Emma Vilarasau volia homenatjar a la seva mare, però l’obra que protagonitza juntament amb Mont Plans i Júlia Bonjoch acaba essent també un petit homenatge a totes les dones cuidadores. Aquelles que, amb un silenci absolut, arreglen el món.

He de confessar que, quan vaig venir, m’impressionava veure les semblances en la història que vam viure la meva mare, la meva germana i jo amb la meva àvia el seu últim any de vida. Però estic convençuda que no sóc l’única a qui ha passat això, sinó que aquests dies us ho deuen dir constantment.
—Sí, és curiós, ha resultat ser l’àvia de Catalunya. Ha resultat ser la mare de tots. Té coses de totes les mares, unes menys, les altres més, hi ha gent que diu, és calcada, és calcada, i hi ha gent que diu, això ho té igual, la meva àvia també ho deia, la meva mare també ho deia… Sí, ha resultat ser una mare en essència, o universal.

I una història universal, d’alguna manera, perquè quantes mares, nétes, totes, som cuidadores. Havent-ho viscut en la intimitat de casa, venir ací i veure-ho és una mica catàrtic. De cop dius: no sóc l’única.
—No estic sola, sí. Jo també ho vaig viure. I per això vaig tirar endavant aquest projecte. Primer, perquè volia fer un homenatge a la generació de la meva mare, aquestes dones que no van poder triar allò que volien ser a la vida. Ara hi ha molta gent que no ho pot fer per una qüestió econòmica, per una qüestió de capacitat, pel que sigui, però és que elles no van tenir ni l’opció de plantejar-s’ho. Era com si el seu destí fos escrit, s’havien de casar i prou. Volia fer un homenatge a aquestes dones que, a més, ens van cuidar a tots, i que després, quan era l’hora de cuidar-les a elles, tots tenien vides, tots tenien feines, perquè el món va canviar mentre elles anaven cuidant els altres. El món anava canviant i ja no hi érem. I s’havia de buscar algú perquè hi passés la nit… Ma mare de vegades deia: “Però, no pots venir tu?” I jo pensava, tinc la meva vida. Però com que ella ho havia fet amb la seva mare, se l’havien emportat a casa i l’havia cuidada, era injust que ningú pogués fer això per ella. El món va canviar de cop.

Per tant, l’obra és un homenatge a la vostra mare, alhora que a les cuidadores d’ara? Aquelles que hi voldrien ser molt més, i a qui se les menja moltes vegades aquest sentiment de culpa.
—Sí, és clar, et sents molt malament perquè no tens el temps que voldries, però tu no pots parar la teva vida. Després penses, ai, tant de bo l’hagués aturada. Perquè ella se n’anava. Tot i que jo hi vaig estar molts anys i no se n’anava. Però l’últim any, a vegades penso, tant de bo l’hagués aturada. No en tenia l’opció real. No podia parar màquines. No pots fer-ho, això, a una certa edat. És que el temps s’acaba, i s’acaba.

Hem tingut millores, per exemple, ara tothom para màquines per les criatures i s’entén molt més. Per què no per la gent gran? Potser ens hem oblidat d’aquesta cura.
—Sí, crec que sí. S’ha fet un gran avenç parant per la maternitat, perquè tampoc era així, abans. Però sí que és cert que, per cuidar la tercera edat, no. És clar, la maternitat saps que són dos mesos després de parir, tres mesos, i després et reincorpores, però la gent gran no ho saps, quant de temps és. És llarg, no ho pots parar tot. És difícil. És un tema complicat. Segur que hi ha gent a les residències que hi és a gust i que hi ha volgut anar perquè hi volia anar, però segur que hi ha molta gent que no vol ser-hi.

És un projecte molt personal, perquè, com dieu, neix de la vostra vivència. Volíeu explicar-ho, però no vau trobar cap text que en parlés.
—No vaig trobar res. Vaig trobar novel·les. A més, també volia parlar de les relacions entre mares i filles, que són intenses, i que són amb molt d’amor, però molt intenses, també. Perquè hi ha moltes coses que entren com rivalitats, com enveges. De les unes cap a les altres, com de les altres cap a les unes. És intens. No és el mateix de mares a fills. De pares a fills, no ho sé. Però de mares a filles és tot molt intens. I volia parlar-ne. I parlar que tens una vida que continua, i que després arribes a casa i et trobes el que et trobes, i no és fàcil. I que això et fa tenir molta culpa, molta por i molt d’estrès…

Com pots ser que una cosa que afecta tanta gent ningú no hagi pensat abans de portar-la al teatre? A l’obra feu un experiment i claríssimament el teatre s’omple de dones cuidadores…
—Noia, no ho sé, potser sóc d’una generació ja grandeta, i sóc de les que m’hi he trobat. Moltes de les que vénen de darrere s’hi trobaran. És clar, jo ja tinc una edat, també, en què em costa de trobar papers per a fer. I tinc ganes de parlar del que vull parlar. Si no ho trobo escrit, doncs m’ho invento, m’ho busco. I sempre que siguin coses que penso que poden interessar a una majoria de persones, perquè si tan sols m’interessa a mi, no cal. Però tinc moltes amigues que estan com jo, o ho estaven. I pensava, si ens passa a totes, que en parli algú, no?

Vau trobar Sergi Belbel, que us va dir que volia parlar-ne. I us va escriure un paper una mica diferent d’allò que us hem vist fer darrerament, en què hi havia molt de dramatisme. Aquí feu un stand-up. Era engrescador, aquest canvi?
—Era tot un repte, no ho havia fet mai. No és ben bé un stand-up, però sí, era un repte. Vaig estrenar molt nerviosa i, a mesura que ho he anat fent, m’he anat relaxant. Ara ho gaudeixo moltíssim, i ho gaudeixo molt amb la gent.

El vostre personatge té una dificultat: ha de ser la millor dalt l’escenari, però a casa li passen coses complicades. Això us passa, als actors?
—Sí, ho hem viscut tots els actors. Et passen moltes coses a la vida. De bones, moltes, de dolentes, també, però has de continuar sortint a l’escenari, i has d’anar a treballar, i la gent no t’ho ha de veure. I a vegades també és un lloc on tanques la porta a tot allò de fora i és un espai de tranquil·litat entre cometes. A vegades, quan tens la vida complicada, poder venir aquí, que per nassos t’has de concentrar i per nassos has de dedicar-li al públic aquesta hora, és relaxant.

Em dèieu que darrerament si no trobeu els papers, us els busqueu. Teniu molt bon ull, perquè obra que feu, obra que triomfa.
—[Riu.] Em fixo més en les històries que m’agraden que no amb els papers. Per exemple, tenia moltes ganes de fer Tots eren fills meus, però el paper important no era el meu. El protagonista era ell. Però la història m’agradava, pensava que era una història que s’havia d’explicar, i que s’havia de remuntar. Busco històries que m’interessin, i que interessin a dones de la meva edat. A vegades penso que es fan moltes coses per a gent jove, o per a gent de quaranta anys. Però per a gent de seixanta-llargs, a vegades no se’n fan tantes. I són dones que omplen les platees, i que es mereixen que fem coses que parlin d’elles, també, o amb què puguin identificar-se una mica.

Hi ha hagut una petita revolució aquests anys. Van canviant, les coses?
—Hem donat un cop a la taula, no sé si ha servit de res. [Riu.] Avui estic una mica pessimista. No ho sé, perquè a vegades són coses molt passatgeres. Això es veurà amb perspectiva després, si realment es manté, o si és una bufada, i tornem a allò de sempre, i ja està.

Us sentiu més lliure a l’hora de triar o de dir allò que penseu? De fora ho sembla.
—De dir el que penso…

Per exemple, darrerament us he vist parlant de la pressió estètica. No sé si abans n’hauríeu parlat.
—Sí, perquè, arribats a aquest punt, o ho diem tot, o ja no val la pena. Són coses que ens han afectat molt, i que ens han fotut molt la vida, i que val la pena de deslliurar-se’n. Sóc en un moment en què m’agradaria reivindicar el dret d’envellir de les dones, i de fer-ho dignament, i no operació rere operació, o acomplexada perquè tens arrugues, o posant-li noms estúpids… No. Què passa? Per què no podem envellir? Si ens hem de morir tots, és igual. Doncs toca envellir. Que això, sobretot en la meva professió, signifiqui que treballaràs menys, ho trobo una mica injust, francament. Trobo injust com es tracta la vellesa en general a la societat. No vull dir que tota la gent gran és meravellosa, però no parlem tampoc d’això, parlem que hi ha un respecte que s’ha perdut. Però no respecte de respectar, sinó de pensar que són gent que tenen una història i que per més que el temps els hagi tret de la via perquè bé, perquè el món ha canviat i ells estan fora de moltes coses, com ara les xarxes socials o el món que ens hem inventat, les seves històries encara tenen molt de pes. Perquè, de fet, venim d’allà. I aquesta tendència a pensar que hem sortit de sota una pedra i que ens ho hem fet tots sols i que meravellosos que som… No, està bé escoltar, és bo recopilar històries.

El fet de no sortir a TV3 també ha estat una decisió? O us han deixat de trucar?
—No va ser una opció triada, no. Simplement no em van trucar més. Després, sí. Perquè em comprometo amb coses de teatre d’una temporada per una altra. I pots abandonar un projecte, però quan l’has encapçalat, l’has portat, t’hi has implicat, no pots dir, ara no ho faig. Per tant, m’ha sortit alguna cosa, però no he pogut fer, no era compatible. Tampoc et pensis que m’han trucat tantes vegades. Deixar de fer sèries a TV3 no ha estat una opció triada.

Ho trobeu a faltar?
—No. Vaig fer-ne moltes de seguides. Va ser una època molt bonica i ara en sóc en una altra.

Sóc d’una generació que, de ben petits, us vèiem sempre a la televisió. Éreu un referent.
—És clar, ho feia tot!

Però l’altre dia, parlant amb gent més jove, ja no us coneixen tant…
—Els nois de vint anys no saben qui sóc! És normal.

Com es viu, això?
—Amb tranquil·litat, perquè és normal. No pot ser, i més en el país petit en què som, no pots ser la Meryl Streep, que tothom la coneix. Evidentment que no. Has marcat una generació o unes quantes generacions i prou. Aquell temps ja ha passat. La gent que va a teatre em coneix, la que mira la televisió, no. Però no passa res.

El poder de l’audiovisual encara és molt potent?
—Sí, el teatre és minoritari. La cultura en general és minoritària, desgraciadament. L’audiovisual és molt còmode, prems un botó, ets al sofà de casa teva i ho veus. No has de sortir de casa, no t’has d’implicar en allò que veus, no t’exigeix res. Si no t’agrada, canvies de canal. La pots mirar al mòbil.

D’alguna manera, TV3 ja no fa sèries com les que fèieu vós.
—Sí, ha optat per una altra mena de programació. TV3 durant molt de temps ha abandonat la ficció. Ha fet algunes sèries, com Merlí i Nit i dia. Però molt poques. No sé si és una tria o és una qüestió econòmica. Els últims anys han apostat per programes de tertúlies i periodistes. Han fet molt de periodisme i poca ficció.

Això és un problema per a la ficció del país?
—I tant! És una pèrdua per a la ficció, evidentment, perquè hi havia moltes productores que vivien de poder fer sèries per TV3. I quan talla l’aixeta, aquestes productores se’n van a la merda. I sobretot perquè un país ha d’explicar les seves històries i crear les seves ficcions, això també el defineix. Hi ha sèries que són a la memòria col·lectiva de la gent. Les tertúlies, ho dubto. Hi ha sèries que han marcat generacions. Hi havia una manera de fer, d’explicar… hi havia un relat que és molt nostre, que era molt d’aquí. Deixar-ho de fer va ser un error. És un error per als autors, per als dramaturgs, per als qui escriuen, per als guionistes, per als actors, per als directors…

I per a la societat, que deixa de tenir referents en català. Heu fet una feina de normalització de la llengua.
—I tant, a mi m’han explicat unes quantes persones que han après català veient alguna de les sèries que vaig fer a TV3. De fet, a la meva generació ens va tocar normalitzar una llengua. Ens va tocar dir coses que no havíem dit mai pel carrer. Recordo la primera vegada que em van dir que havíem de dir bústia! Em va sorprendre molt! Sempre tothom n’havia dit bussón. I ens quedàvem tan amples, eh? És clar, no ens havien educat en català a l’escola, ni de bon tros.

I és possible de canviar-ho? O és difícil?
—No ho veig difícil. Cal fer una sèrie que enganxi l’audiència. Qui mana és l’audiència. Però, és clar, li has de poder oferir coses. Si no n’hi ofereixes, és difícil.

Épépé

Us imagineu anar a parar a algun lloc on es parla una llengua que desconeixeu, que ni tan sols podeu identificar, on no enteneu res i no us entén ningú? Això és el que li passa al protagonista d’Épépé (1970), de l’hongarès Ferenc Karinthy (traduïda al castellà com a Metrópolis).

El protagonista, Budai, agafa un avió per anar a Hèlsinki, on ha d’assistir a un congrés de lingüística. Però quan arriba al destí es troba en una altra ciutat, una metròpoli plena de gent on tothom parla una llengua desconeguda. Com que és lingüista i poliglot, intenta desxifrar aquella llengua estranya, identificar-la, però no se’n surt. Tampoc troba ningú que en parli cap altra. Només aconseguirà establir alguna mena de relació amb una ascensorista, de la qual ni tan sols és capaç d’arribar a saber el nom amb certesa: Épépé, Dedé, Bebebé, Tyetié… Si en voleu saber més, us animo a llegir el llibre.

L’obra de Karinthy no té a veure amb qüestions de llengua, sinó que fa una crítica de la brutalitat i la impersonalitat de les grans urbs. Malgrat tot, la situació d’incomunicació que presenta és impactant. Circulen dues històries que reprodueixen dramàticament circumstàncies semblants:

“Un dia la policia de Nova York troba un home que emet udols incomprensibles i es mostra violent; sembla patir algun trastorn psicològic. És internat en un psiquiàtric fins que, quinze anys més tard, un assistent social descobreix que és un immigrant kurd, analfabet i sord, que havia entrat il·legalment als Estats Units.” (Babelia)

“El 1921 una immigrant lituana desembarca a Filadèlfia i perd el seu fill petit entre la gentada. La dona, desesperada, deambula pel carrer plorant i pronunciant sons incomprensibles. La detenen i l’acaben portant a un hospital psiquiàtric, on passarà quaranta-vuit anys tancada. Finalment, una infermera d’origen lituà reconeix la llengua i s’assabenta de la història a través dels soliloquis de la dona.”

Cal dir que Gregorio Salvador va fer servir aquesta segona història per fer una crítica als esforços “por recluir a las gentes en las lenguas minoritarias, por alentar de un modo u otro el espíritu de campanario” (“per a recloure la gent en les llengües minoritàries, per encoratjar d’una manera o d’una altra l’esperit de campanar”) (Lagares). Perquè, afegeix Salvador, si hagués parlat castellà, un infermera porto-riquenya hauria resolt la situació en poques hores. La culpa és de la dona per parlar lituà, com se li acut! En cap cas és dels policies o dels sanitaris que la van atendre, a cap dels quals li va passar pel cap que aquella dona, i l’home kurd, parlaven una altra llengua. Certament, els parlants de llengües que no tenen molts milions de parlants, minoritzades, subordinades, tenen moltes més possibilitats de trobar monolingües supremacistes que no els entendran, ni els voldran entendre.

Aquí mateix, en aquest racó de món, hi ha tot de persones que sembla que es trobin en la situació de Budai, envoltats de gent que emet frases incomprensibles en una llengua estranya. Són aquelles persones que, si els parles en català, et diuen que no t’entenen (això és opcional) i et demanen educadament o bé t’ordenen asprament que els parlis en castellà. Pot fer tres mesos que són aquí o vint anys, tant és. Si ho fan, és perquè poden, perquè parlen una llengua d’aquelles que es parlen amb tranquil·litat vagis on vagis. Però també perquè la majoria de catalanoparlants que es troben en aquesta situació abaixen el cap i amaguen la llengua, i es posen a parlar en castellà. N’hi ha molts que ja parlen directament en castellà per si de cas (per si no els entenen, per si han d’entomar un petit conflicte…). Perquè els parlants de llengües subordinades no anem pel món amb la mateixa tranquil·litat, ni tan sols a casa nostra.

Segons sembla, només dos de cada deu catalanoparlants habituals mantenen el català en les converses. Si fóssim més, potser alguns del que diuen que no entenen el català s’adonarien que en realitat sí que l’entenen; altres veurien que no es poden permetre el luxe de no entendre’l, i uns altres, que el saben parlar o n’estan aprenent, trobarien l’oportunitat de fer-ho i deixarien de sentir-se exclosos pel color de la pell o pel cognom. Sens dubte, milloraria l’ús social del català. Estaria bé, però, anar avançant també per aconseguir que no només ens entenguin, que també ens parlin en català.

Si voleu guanyar assertivitat lingüística, és a dir, ser capaços de mantenir el català, podeu llegir llibres com Sortir de l’armari lingüístic, de Ferran Suay, o El català depèn de tu, de la nostra enyorada Carme Junyent. També podeu seguir comptes de Twitter com @ListenProject1, on es recullen experiències d’assertivitat de parlants de llengües minoritzades, o @CanviisEm (No em canviïs la llengua), on trobareu vídeos de catalans d’origen estranger que ens demanen que els parlem en català. O potser coneixeu algun d’aquests dos catalans de cada deu i li podeu demanar que us doni un cop de mà. I, si algú us diu que no us entén, sempre li podeu deixar anar “Épépé”.

Mònica Barrieras Angàs és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).

Oficis que sobreviuen com poden a les zones rurals del Japó

La vida rural al Japó va desapareixent. Amb una població en decreixement en l’àmbit nacional i amb un procés d’urbanització a gran escala, els pobles es buiden. I, de retruc, alguns oficis comencen a desaparèixer. Per això vaig decidir d’anar-me’n a zones rurals on poder copsar i documentar aquelles feines en perill d’extinció.

Així doncs, em vaig plantar a la península de Tango, no gaire lluny de l’antiga capital del país, Kioto. Aquesta regió és coneguda per tot el territori per la producció de cranc, un dels aliments més preuats per als japonesos. Però també era a punt de descobrir que no era l’única cosa que extreien de la mar.


Un sopar amb cranc pot costar uns quants centenars d’euros per persona.

Ací es pot observar com encara s’obté la sal de la manera tradicional: evaporant l’aigua de la mar. En un petit local de fusta situat en una carretera de muntanya aïllada, s’hi troba la fàbrica de sal de Kitohiki. Per al país sempre ha estat un recurs de gran importància, i el govern japonès en subvenciona la producció als qui encara volen fer servir els mètodes tradicionals.

El negoci té un sol treballador, que s’encarrega de tot el procés. Me l’explica mentre va posant més llenya als quatre forns que té al local. Quan s’acaben les reserves d’aigua, se’n va directament a la mar i omple un camió amb l’aigua salada que després col·locarà en uns dipòsits a fora del taller. Tot seguit, n’omple els forns i la posa a bullir durant 3 dies. A partir de llavors pot començar a filtrar la sal, que ja no és diluïda. De cada 2 litres d’aigua, després de 72 hores bullint tan sols en resten 250 mil·lilitres, que contenen 60 grams de sal. Cada forn acaba produint entre 50 quilos de sal i 60 en aquest període de temps.


Dos dels forns de llenya fan bullir aigua de mar.

Si bé aquesta tècnica de producció és mil·lenària, també hi ha negocis amb oficis centenaris que són en perill. Fora la fàbrica de Tayuh ja se sent un gran soroll. Una vegada a dins, la fressa és eixordadora. Dotzenes de telers elèctrics en funcionament que filen sense aturador. És un negoci amb noranta-dos anys d’història que malda per sobreviure.

Antigament, aquesta regió també era coneguda per la producció de “Tango chirimen”, una tela que es feia servir per als quimonos, el vestit tradicional japonès. M’ho assenyala el descendent del fundador i president de l’empresa, Tamoi Hayato, que explica: “Tot i que la quantitat de feina ha disminuït perquè s’usen menys quimonos, fem un esforç important per preservar la cultura japonesa.” De fet, fins i tot han mirat de mantenir la tècnica tradicional de cosir, si bé l’han mecanitzada com han pogut.


Encara hi ha una gran part de les feines que és manual.

Hayato s’ha vist obligat a modernitzar-se, i, per exemple, també ha començat a produir teixits per a roba occidental. Però, tot i això, no perd de vista l’objectiu de conservar i promoure la tècnica tradicional japonesa, també a escala internacional. Per aquest motiu, té pensat de participar en una passarel·la de moda a Milà aviat i espera que els seus fills continuïn el negoci quan ell es jubili.

L’adaptació és la manera que troben les feines més tradicionals per a sobreviure. Encara a Kyōtango, conec un negoci nou. En aquest cas, és un fuster. Fins fa ben poc, la part més important del negoci era l’elaboració de peces de fusta per a la construcció d’edificis. Però fa poc això ha canviat, atès que el mercat immobiliari a les zones rurals està col·lapsat i s’hi fan molt poques obres.


Un treballador posa a punt una taula de luxe.

Per aquest motiu, el taller Kuku, de Kyōtango, ha començat a produir llargues taules fetes amb una sola peça de fusta que venen a preus elevats als restaurants de luxe de les grans ciutats. Aquesta ha estat la manera d’evitar el tancament d’una empresa en què anys enrere semblava impossible que hi faltaria feina.

Uns altres veïns han optat per una altra via per a poder continuar vivint a les zones rurals. La del turisme. Els japonesos que viuen a les metròpolis acostumen a visitar les zones naturals del país. Els visitants que reben són, sobretot, locals, atès que amb la devaluació més important de la història del ien molt poca gent s’atreveix a viatjar a l’estranger. Però això és vist com una oportunitat per a fer créixer els serveis turístics de les zones rurals.


La llotja on normalment es ven el cranc.

És el cas, per exemple, d’en Kanade i la seva família, que tenen un allotjament a la regió. Després d’uns quants alts i baixos, han pogut reformar la seva fonda, Kobama-so, que té com a gran atractiu uns banys termals d’origen 100% natural. Ara ofereixen unes habitacions luxoses i modernes que alhora mantenen detalls de l’estil tradicional japonès, com ara tatamis i parets de paper, cadascuna amb un bany termal privat. Ara esperen de poder atraure visitants estrangers. Un exemple més de com els pobles no paren quiets per mirar d’adaptar-se a la nova realitat del país.

La vida al camp

Any rere any, la producció agrària del Japó perd força. Però hi ha uns quants japonesos que fan el camí invers i passen de treballar en una gran ciutat a viure al camp. És el cas de l’Osaka, un home que vivia a la ciutat homònima i que va optar per fer les maletes i anar-se’n amb la seva família en una casa a la regió de Tamba-Sasayama, a la prefectura de Hyogo, per cultivar arròs. D’això fa vuit anys.


La casa de l’Osaka, a Tamba-Sasayama.

“Ací hi ha molta més naturalesa, les vistes són completament diferents i és molt més fàcil de criar els nens”, assenyala. De fet, el motiu principal que el va portar a fer aquest canvi era la salut dels seus fills. Com que considera que el menjar que hi ha a les ciutats és massa processat i és perillós per a les persones, va decidir d’anar-se’n directament a l’origen dels aliments per assegurar-se que fossin tan frescs i sans com fos possible.

Per això va començar a plantar una variant d’arròs antiga i pràcticament en desús, perquè és més complicada de fer créixer que les altres, modificades transgènicament. A més, no fa servir pesticides. Amb aquesta excusa ha creat el projecte Genuine Farmhouse, que pretén d’acostar aquest arròs exclusiu als qui interessi de consumir productes orgànics i sostenibles.


L’Osaka alimenta les seves cabres.

L’Osaka m’ensenya el seu dia a dia. Amb ell, visitem les gallines i les cabres. També els camps, si bé ara no hi ha feina a fer. Ens movem per la regió i comprovem si ha tingut sort amb les trampes que deixa als boscs per als cérvols i que gairebé m’enxampen a mi. Així coneixem el seu temple de referència, on va cada setmana a purificar-se amb una curiosa cerimònia en què el monjo, que és qui m’ho explica, li dóna cops a l’esquena “per expulsar-ne l’ego”.

La vida als pobles japonesos és tranquil·la, però constant, en lluita contínua per a subsistir tot i la reticència de la majoria de nipons a viure-hi. Adaptar-se o morir, aquesta és la realitat dels oficis rurals. Tot i això, n’hi ha que no es resignen a anar-se’n, i que, fins i tot, fugen de les ciutats per traslladar-se al camp. Una decisió que per la majoria de japonesos no té ni cap ni peus. “M’agrada viure ací”, reflexiona l’Osaka. “Me’n penediria, si no m’hagués traslladat.”

Tradicions que no es perden: la repressió espanyolista a l’Orfeó Català

El concert de Sant Esteve és una tradició de l’Orfeó Català d’ençà de fa cent deu anys. Fa més de deu anys, d’ençà del 2012, la interpretació de “El cant de la senyera”, himne de l’entitat amb lletra de Joan Maragall i música del mestre Lluís Millet, i peça ben estimada del repertori patriòtic, s’acompanya de l’exhibició d’estelades per part dels cantaires més jove. Una demostració espontània que any rere any ha anat agafant embranzida, especialment els anys culminants del procés. La identificació entre els anhels del país i l’associació coral és reconeguda, i això l’ha situada al punt de mira de l’espanyolisme d’ençà de fa dècades. Gairebé cent anys. Per ser fidels a la tradició, aquests dies hem sabut que l’obsessió de la Guàrdia Civil per investigar el Tsunami Democràtic per terrorisme va derivar en informes sobre el concert nadalenc de l’any 2019, en què els cantaires van desplegar una pancarta de color blau, que deia: “Tsunami D.” En els informes, es destaca com un fet greu la presència del president Quim Torra entre el públic, tenint en compte que “hi va haver crits d’independència i de llibertat i es va desplegar una pancarta del Tsunami”.

Més que un orfeó

L’Orfeó Català va ser fundat el 15 de setembre de 1891 pels músics Lluís Millet i Amadeu Vives. Millet i Vives, de vint-i-quatre i vint anys respectivament, es reunien diàriament al cafè Pelayo amb un grup de melòmans i músics i van decidir-se a fundar l’orfeó, influïts per les societats corals estrangeres que havien conegut durant l’Exposició Universal del 1888 i pel desig de crear un estil propi, una música nacional catalana. Volien, en definitiva, que el poble cantés per al poble. D’organitzacions musicals, n’havia moltes, però si alguna cosa va convertir l’Orfeó Català en una entitat diferent va ser la seva vinculació estreta amb el catalanisme. La doctora Manuela Narváez Ferri ha estudiat aquest vincle decisiu a la tesi L’Orfeó Català: cant coral i catalanisme (1891-1951).

El vincle es va anar fent més evident a mesura que l’Orfeó va deixar de ser una colla d’amics que es reunien per cantar i passà a ser una entitat estructurada i moderna, arrenglerada amb el primer catalanisme unitari, representat per la Unió Catalanista i, després, amb el catalanisme polític de la Lliga Regionalista. Tot plegat, afegit al seu rigor artístic, va fer que l’Orfeó conquerís el suport popular, l’admiració dels entesos i la complicitat dels intel·lectuals. L’himne en honor a l’ensenya de l’entitat, que en presidia les actuacions, obra de l’arquitecte modernista Antoni M. Gallisà, encarregat al poeta Maragall, estretament vinculat a l’Orfeó, va esdevenir de seguida més que un cant, un autèntic himne nacional, al costat de “Els segadors”, la vella melodia recuperada i adaptada l’any 1892, per Emili Guanyavents i Francesc Alió.“El cant de la senyera” i “Els segadors” s’interpretaven indistintament i plegats en concerts, manifestacions, mítings i tota mena d’actes reivindicatius. Sense cap mena de caràcter oficial, representaven un moviment polític que amb la Solidaritat Catalana començava a recollir els primers èxits. I també les primeres garrotades.


La Guàrdia Civil clausura el Camp de les Corts (fotografia: Arxiu del FC Barcelona).

Així com tots els símbols del catalanisme, tots dos himnes van ser permanentment sota sospita governamental i van ser objecte de la proscripció de la dictadura anticatalana del general Miguel Primo de Rivera. L’any 1925, l’Orfeó Català va ser clausurat governativament quan, en un partit de futbol entre el FC Barcelona i el Júpiter FC –dos equips vinculats al catalanisme i, aquest darrer, al moviment obrer–, que volia homenatjar la societat coral després d’una ronda d’èxit a Roma, el públic del camp de les Corts va xiular l’himne espanyol i va saludar efusivament el “God save the King”, interpretat per la banda de l’esquadra britànica.

1960: els fets del Palau

Després d’haver tornat als carrers i als actes públics amb la República espanyola, la dictadura franquista va prohibir “El cant de la senyera”, com també la resta de símbols catalans. A mesura que el règim de Franco s’anava afermant, anava fent petites concessions, com ara tornar a autoritzar l’himne de l’Orfeó, però amb la condició que formés part del gruix del repertori i no obrís ni tanqués cap concert. Unes condicions que l’entitat sempre s’havia negat a acceptar.

L’any 1960 s’esqueia el centenari del naixement de Joan Maragall, en plena “Operación Cataluña” del dictador Francisco Franco, i va semblar que era el moment de tornar-lo a interpretar al Palau de la Música, seu de l’Orfeó, en un homenatge al poeta a què havien d’assistir quatre ministres franquistes.

El viatge del generalísimo responia a la necessitat de contrarestar l’enrenou causat arran de l’afer Galinsoga, la protesta impulsada pels sectors del catalanisme catòlic contra el director de La Vanguardia Española, Luís Martínez de Galinsoga, un feixista que havia dit públicament: “Tots els catalans són una merda.” L’èxit de la campanya, que va acabar amb la destitució de Galinsoga, va enfervorir l’oposició al règim, que va començar a inquietar-se.

A Barcelona, Franco va presidir la Demostració Sindical del Dia del Traball al Camp Nou –amb la interpretació de la popular “Sardana de les monges”–, va visitar Montserrat i va presidir un consell de ministres a Pedralbes, on es va aprovar la cessió del castell de Montjuïc a la ciutat, la compilació de dret civil de Catalunya i la carta municipal de Barcelona.


Imatge dels coneguts com a fets del Palau de la Música, el 19 de maig de 1960.

L’anunci de la interpretació de “El cant de la senyera” a l’homenatge a Maragall, que s’havia de fer el 19 de maig, va entusiasmar activistes catalanistes, com ara Guiomar Amell, que van preparar-se per aprofitar l’acte per desplegar les quatre barres, prohibides d’ençà del 1939. L’any 1945, en un concert davant el governador civil, Bartolomé Barba Hernández, els Grups Nacionals de Resistència havien aconseguit de fer-hi visible una bandera catalana.

Però, finalment, tres dies abans, el governador civil, Felipe Acedo Colunga, va decidir d’impedir la interpretació de l’himne de Maragall, i els conjurats de la resistència catalanista –molts dels quals, membres de l’Acadèmia de la Llengua de les Congregacions Marianes– van canviar de plans: omplirien tots els espais possibles del Palau i reclamarien la interpretació de “El cant de la senyera”, com una manera de protestar i de posar en evidència el règim.

Al principi del tercer acte del concert, que segons el primer programa havia de començar amb “El cant de la senyera”, el públic es va posar a aplaudir i a reclamar la interpretació proscrita. Alguns esperaven un gest del mestre Millet, que dirigia l’Orfeó, però quan van començar els primers compassos del “Cant espiritual”, van començar els xiulets, les esbroncades i el llançament de papers amb la lletra de “El cant de la senyera”. Entre el públic del galliner, Josep Espar Ticó es va alçar, alt com un sant Pau, i va començar a cantar: “Al damunt dels nostres cants…”

Policies secrets infiltrats entre el públic van abraonar-se sobre els cantaires improvisats. Els escorcolls i les detencions d’aquella nit conduïren cap a Jordi Pujol, dirigent clandestí del catalanisme catòlic i inspirador de les campanyes de protesta contra Galinsoga i la visita de Franco, que aquella nit no era al Palau de la Música. Els anomenats “fets del Palau” van portar Pujol a un consell de guerra amb una condemna a set anys de presó.

Sembla que les forces de seguretat espanyoles són fidels a la tradició i, novament, havien situat l’Orfeó Català al punt de mira. Ara, pel Tsunami Democràtic. No sabem les dots musicals de la Guàrdia Civil, però és ben clar que el vincle profund entre l’entitat i el país, no solament el saben, sinó que el recorden i el tenen ben present.

Per què mengem canelons per Sant Esteve?

Sant Esteve i els canelons són indestriables: cada 26 de desembre se’n fan i se’n consumeixen milers, però aquest costum tan arrelat és carregat de mites, llegendes, polèmiques i innovacions tecnològiques. Per què mengem canelons? Quin és l’origen d’aquesta tradició?

Encara que pugui semblar que es mengen canelons d’ençà de temps ancestrals, és un costum recent: no apareixen en cap receptari català fins a principi del segle XX. Són un plat d’origen italià que va arribar a Barcelona a final del segle XVIII, gràcies als cuiners estrangers que treballaven a les primeres fondes. Però hi ha una diferència bàsica entre els nostres canelons i els italians: nosaltres primer coem la carn i després la trinxem, mentre que els italians es fan directament amb carn picada. A més, la carn dels canelons italians se sol coure acompanyada d’un sofregit, que a Itàlia tradicionalment porta pastanaga i api.

Per què l’endemà de Nadal celebrem Sant Esteve?

Al segle XIX alguns restaurants emblemàtics de Barcelona, com ara la famosa Maison Dorée, van popularitzar el consum de canelons entre la burgesia, que els percebia com una menja molt refinada. Eren una recepta molt complicada de fer a casa, i no pas pel farciment sinó per la pasta, que calia fer a mà. Això es va acabar el 1911, gràcies a l’empresari Ramon Flo, propietari de la marca de pasta El Pavo, que va comercialitzar-ne les primeres plaques seques. Aquest avenç tècnic va significar la popularització definitiva dels canelons: molts restaurants en van començar a servir i, sobretot, van arribar a les cases.


Anunci de canelons d’El Pavo. I abans, què es menjava per Sant Esteve?

Fins que els canelons no es van popularitzar, a moltes cases era costum de menjar arròs a la cassola. L’arròs de la catedral o l’arròs colls-i-punys eren dues receptes molt típiques que sí que servien per a aprofitar les restes del dinar de Nadal. Totes dues contenen menuts de pollastre: es fan amb colls, puntes d’ala, pedrers i crestes acompanyades de verdures i arròs. En trobem una bona prova en el refranyer, que diu: “L’endemà de Nadal, arròs catedral.”

Com fer uns canelons ràpids i quedar bé

Més de cent receptes documentades

I amb la popularització dels canelons va venir la diversitat: cada casa té recepta pròpia i n’hi ha més de cent de documentades. La recepta bàsica dels canelons porta carn de porc, vedella i pollastre acompanyada d’un sofregit de ceba i tomàquet. Però el tipus i la proporció de la carn pot variar molt: n’hi ha que els fan amb cansalada, cap de llom, jarret… També hi ha receptes que donen més paper a la vedella o al pollastre.

Així mateix, hi ha qui afegeix fetge de pollastre, cervell de xai, fetge gras o paté al farciment perquè sigui més untuós. Alguns altres aromatitzen la carn amb una mica de tòfona ratllada. El paté gras i la tòfona són els trets distintius d’una recepta molt famosa de canelons: els Rossini. S’inspiren en el famós compositor italià, que era un gurmet excel·lent. Tot i que els canelons de carn són els més populars, hi ha molts més farciments possibles. Es poden fer d’espinacs, verdures variades, bolets, bacallà, peix, marisc, tonyina, ànec… i així fins a més de cent receptes.

La salsa és una altra de les estrelles del plat. Generalment, es reguen amb beixamel, una salsa d’origen francès que deu el nom a Louis Béchameil de Nointel, maître del rei Lluís XIV. També hi ha cuiners que rebaixen la salsa beixamel amb un toc de salsa de tomàquet, que hi dóna un color lleugerament rosat.

10 llocs per a menjar la millor xocolata desfeta dels Països Catalans

La xocolata desfeta és molt més que un simple plaer gastronòmic, és una experiència sensorial que captiva gairebé tots els sentits. Al país hi ha molts racons on se’n pot prendre i també hi ha moltes receptes casolanes per a fer-la a casa. No obstant això, la redacció de VilaWeb ha fet un recull de deu llocs irresistibles on podreu prendre la millor xocolata desfeta. De cafeteries històriques a petits racons secrets amb receptes úniques. Prepareu-vos per endinsar-vos en aquesta ruta que despertarà tots els sentits i us portarà als indrets més deliciosos del món de la xocolata.

Al Principat és popular a molts llocs. A Andorra, també és prou comú. Al País Valencià, és típic per Falles, i s’acompanya de xurros i bunyols, alguns de carabassa, segons l’època de l’any. A les Illes, on hi ha més tradició és a Mallorca. I a Catalunya Nord, malgrat que no sigui un costum gaire arrelat, al Palau de Cerdanya (Alta Cerdanya) s’hi fa la Xicolatada, una festa tradicional centrada a elaborar i distribuir xocolata calenta cada 16 d’agost, acompanyada de sardanes i ball.

Can Joan de s’Aigo

Si sou de Mallorca o hi aneu de viatge, l’orxateria i xocolateria Can Joan de s’Aigo és una parada obligatòria. Tenen tres locals a Palma i el primer de tots el van obrir l’any 1700. Aquest negoci familiar fa més de tres segles que fabrica uns productes artesanals que són mel per al paladar. En totes les èpoques de l’any els locals són plens de gom a gom. Les ensaïmades –en tenen de vuit menes– són les pastes que tenen més èxit, però, quan arriba el fred, la xocolata calenta acapara tota l’atenció. Adreça a Google Maps.


Xocolata desfeta a Can Joan de s’Aigo (fotografia: @canjoandesaigo). El carrer Petritxol, el més dolç de Barcelona

Si sou uns autèntics fanàtics de la xocolata, us heu de perdre pel carrer Petritxol de Barcelona, a la Ciutat Vella. Hi ha desenes d’establiments amb productes de xocolata, de tots els gusts i formes. Tots els locals fan una xocolata desfeta excel·lent, però us en destaquem tres que tenen molt d’èxit i no us podeu deixar perdre.

Comencem amb la granja la Palleresa, fundada l’any 1947. Diuen que van néixer per la necessitat d’ensenyar al públic el plaer de gaudir d’una bona tassa de xocolata acompanyada d’uns productes artesanals. “Tradició és la paraula que ens defineix, des del 1947 hem estat dia i nit preparant els dinars i berenars més dolços de la ciutat. Mantenir l’essència ens apassiona i és que obrir-te les portes de la nostra granja volem que signifiqui un viatge al passat”, expliquen. Adreça a Google Maps.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by GRANJA LA PALLARESA (@la.pallaresa)

Uns metres enllà, hi trobem la granja Dulcinea, fundada l’any 1941 per Joan Mach i Elvira Farràs, una de les xocolateries més emblemàtiques de Barcelona. A part de la xocolata desfeta tradicional, també hi podreu prendre el clàssic suís amb nata i melindros, però també hi ha una gran varietat de tes, cafès i pastes per a fer un àpat ben dolç. Adreça a Google Maps.

 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Granja Dulcinea (@granjadulcinea)

De la fusió de l’amor pels llibres i els plats de productes locals neix l’Espai Quera. El servei gastronòmic de la centenària llibreria Quera és un espai ideal per a fer degustacions, presentacions de llibres, descobrir les novetats editorials i fer-la petar amb els amics. I caureu de cul a terra si acompanyeu aquests plans amb una bona tassa de xocolata desfeta. Adreça a Google Maps.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Espai Quera: Llibres i platillos (@espaiquera)

Casa Cacao

La Casa Cacao, a la plaça de Catalunya de Girona, és l’opció més dolça del Celler de Can Roca. L’encarregat de les postres del restaurant, Jordi Roca, ha viatjat pel món per ensenyar la seva cuina i aprendre tècniques noves. Fruit de tot plegat va néixer la passió pel cacau i la xocolata, que el va portar a establir vincles amb petits elaboradors de cacau de l’Amazònia i a crear Casa Cacao. Begudes fredes i calentes, bombons, pastisseria, brioixeria… Un espai ideal per a degustar tota mena de productes amb xocolata que fan a l’obrador, que és a peu de carrer. Adreça a Google Maps.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Casa Cacao (@casacacaogirona)

Ferrer Xocolata

A la capital de la Garrotxa, a Olot, hi trobem la pastisseria Ferrer, un negoci creat l’any 1907 en què la xocolata d’autor és la gran protagonista. S’elabora amb una mescla de grans collites de cacau del Brasil i de Madagascar. Bombons, rajoles, pastes, pastissos… Si hi aneu a prendre una xocolata desfeta, ben segur que no tornareu pas a cas amb les butxaques buides. Adreça a Google Maps.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Jordi Ferrer Salgueda (@jordiferrer_olot)

Granja Pastisseria Xocolatí

La Granja Pastisseria Xocolatí d’Encamp és tot un clàssic a Andorra. Un espai acollidor per a gaudir de productes dolços i salats. Si hi aneu, no us podeu deixar perdre la xocolata desfeta, acompanyada de xurros o nata. Alguns andorrans ens han dit que és el millor lloc del país on prendre xocolata desfeta, i ens els creiem. Els gofres també són un dels productes més reeixits. Adreça a Google Maps.


Imatge d’arxiu d’una tassa de xocolata calenta. Granja Viader

La Granja Viader és un altre clàssic de Barcelona. Amb més de cent cinquanta anys d’història, la seva xocolata calenta captiva a tothom. Si hi aneu, podreu seure a les mateixes taules de marbre on anava mossèn Cinto Verdaguer, Santiago Rusiñol i Pablo Picasso. La xocolata desfeta amb nata –suís–, amb ensaïmada, melindros o xurros és el dolç que té més èxit. Per als més llaminers, la Granja Viader també recomana el pastís de formatge amb un Cacaolat, el producte estrella de la casa, que fou presentat l’any 1931 per Joan Viader. Adreça a Google Maps.


La xocolata de la Granja Viader (fotografia: Júlia Partal).

Històries de la Granja Viader: de creadors del Cacaolat al mític berenar de suís

L’Antiga

Al Barri Vell de Girona, a la plaça del Vi, no us podeu deixar perdre la xocolateria l’Antiga, una autèntica icona a la ciutat. Fundada l’any 1916, fa trenta-sis anys que la gestiona la família Comas. “Ens considerem tradicionals, perquè no hem fet mai cap canvi a la nostra imatge; sempre hem mantingut el negoci tal com el coneixeu actualment”, destaquen. La carta és ben completa: xocolata desfeta, plat de nata, crema catalana, flam de la casa, batuts, sucs de fruites, croissants, ensaïmades… Adreça a Google Maps.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Xocolateria L’Antiga (@xocolaterialantiga)

Orxateria El Collado

A pocs metres del mercat central de València, hi ha l’Orxateria El Collado. És un establiment emblemàtic amb cent trenta anys d’història. A l’estiu, l’orxata amb fartons vola. I a l’hivern, la xocolata desfeta amb xurros o bunyols casolans és tot un èxit. És un lloc cèntric i el local sempre és ple de veïns i forasters. Adreça a Google Maps.


Fotografia: Orxateria El Collado. Orxateria Santa Catalina

L’Orxateria Santa Catalina és un clàssic del nucli antic de València. Té una façana ben característica que convida a entrar-hi, feta de ceràmica. I, una volta a dins, allò que s’hi fa deixa tothom fascinat. L’especialitat és l’orxata, però ara, amb el fred, la xocolata desfeta acompanyada de xurros o bunyols és el dolç més cercat. Segons que destaquen, la xocolata calenta té uns quants beneficis, com ara la reducció del risc d’atac cardíac, de l’estrès i de la inflamació. Què més us n’han d’explicar per a prendre’n una bona tassa? Adreça a Google Maps.


Fotografia: Orxateria Santa Catalina. Valor

Valor és tota una institució al País Valencià. Una empresa amb més de cent trenta anys d’història dedicada a elaborar xocolata de tots els formats. Té desenes d’establiments i un dels més populars és el que hi ha a la plaça de la Reina de València, al costat de la catedral. La seu central és a la Vila Joiosa (Marina Baixa). La va impulsar Valeriano López Lloret l’any 1881 i d’aleshores ençà és una de les xocolateries més reconegudes del país. Segons que expliquen, el secret de la fabricació és la selecció d’alguns dels millors grans de cacau de diferents parts del món, combinats amb el sucre i la llet. Fan tauletes de xocolata, cacau soluble, bombons, postres i xocolata desfeta. Adreça a Google Maps.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Chocolates Valor (@chocolatesvalor)

Si voleu gaudir d’una experiència única, no us podeu deixar perdre el Museu de la Xocolata de Valor, fundat l’any 1998. Abans era la petita fàbrica familiar i ara s’ha transformat en un espai didàctic per a conèixer el procés de l’elaboració de la xocolata i la història de Valor. També hi veureu una de les millors col·leccions de maquinària de la indústria de xocolata en diferents èpoques. Consulteu-ne tota la informació i horaris. Adreça a Google Maps.

Per què l’endemà de Nadal celebrem Sant Esteve?

‘Per Nadal cada ovella al seu corral. Per Sant Esteve, cadascú a casa seva.’ Segur que heu sentit moltes vegades aquest refrany tan popular, que amaga una història molt interessant sobre els orígens de la festa de Sant Esteve. Es veu que el costum de fer festa l’endemà del dia de Nadal ens entronca directament amb el nostre passat carolingi i amb la idea de família que se’n desprenia. Així ho explica Amadeu Carbó al llibret Celebrem el Nadal, una obra pensada per fer entendre què hi ha en l’origen de molts costums i tradicions nadalencs.

Per què mengem canelons per Sant Esteve?

Carbó diu que, el segle IX, la Catalunya Vella pertanyia a l’imperi fundat per Carlemany i depenia del bisbat de Narbona, a diferència de la resta de la península Ibèrica cristiana, dominada pels gots i vinculada amb el bisbat de Toledo. Això va determinar dos conceptes de família diferents. El carolingi era molt extens, com un clan, i quan hi havia alguna festivitat important calia desplaçar-se a la casa pairal.

És el cas de Nadal, la festa més grossa del calendari religiós, que aplegava tota la família al voltant de la llar. I com que a l’edat mitjana els desplaçaments solien ser llargs, la foscor intensa i els mitjans precaris, la gent necessitava tot l’endemà per a tornar a casa. Per tant, a la primeria, el dia de Sant Esteve era una jornada en què no es treballava, que no és exactament igual que fer festa.

Per la mateixa raó que Sant Esteve, es justifica la festa del dilluns de Pasqua Florida i la del dilluns de Pasqua Granada: Nadal i les dues pasqües són les festivitats principals del calendari religiós. A més, aquest costum ens lliga amb la resta d’Europa, perquè també ha perdurat en més indrets que van restar sota influència carolíngia i que amb el pas dels segles s’han acabat convertint en els principals estats europeus.

Actualment, Sant Esteve és una festa molt arrelada al Principat i en aquest dia se solen menjar canelons de primer i pollastre farcit o tall rodó de segon. I de postres, sempre cauen neules i torrons. Al País Valencià, la festa de Sant Esteve es coneix com a segon dia de Nadal i va deixar de ser festiu la dècada del 1990. A les Illes, s’anomena ‘la mitjana festa’ i en els últims anys hi ha hagut polèmica per si era festiu o no.  Enguany no serà festiu. Només ho serà en aquelles poblacions que l’ajuntament hagi triat de destinar un dels festius de lliure elecció a aquest dia. L’eliminació de la segona festa de Nadal del calendari de 2023 va causar una polèmica notable, atès que Sant Esteve és una festivitat molt arrelada als Països Catalans. Malgrat això, el govern de les Illes amb PP i Vox ha decidit que el 2024 tampoc serà festiu.

Junts i PNB: així s’ha forjat el retrobament dels vells aliats

El 8 d’octubre de 2017, Carles Puigdemont va sopar al Palau de la Generalitat amb el president del Partit Nacionalista Basc, Andoni Ortuzar. També hi era Marta Pascal. “Si renuncieu a la independència, el govern de Madrid parlarà del que vulgueu”, li va dir Ortuzar després d’haver-se vist aquell mateix matí amb Mariano Rajoy, segons que relata Puigdemont mateix al llibre M’explico. “A Madrid volen desescalar. Però heu de renunciar a fer la declaració d’independència”, hi va afegir el dirigent del PNB. Aquells dies, el president de la Generalitat també parlava –entre més gent– amb el president basc, Íñigo Urkullu, que feia de mitjancer. I el dia 10 va suspendre la DUI amb l’objectiu d’emprendre un diàleg sense el qual no era “possible d’arribar a una solució acordada”. L’endemà, va rebre el requeriment de Rajoy perquè aclarís si havia declarat la independència, com a pas previ per a aplicar l’article 155. Puigdemont va pensar que li havien parat una trampa. “Ho tenien tot planificat. Han aconseguit el que volien. Era una farsa. No hi havia cap voluntat de diàleg. No hi ha estat en cap moment. Els bisbes, Urkullu, Moragas… Només volien fer-nos aturar. Però a canvi de res. Van contribuir a fer creïble que hi havia aquesta voluntat de diàleg.” Uns dies més tard, Puigdemont no va convocar les eleccions tal com havia dit a Urkullu, i el president basc, a més, tampoc no va tenir mai el compromís de Rajoy de no aplicar el 155 si es dissolia el parlament. Per tot allò i el que va venir després, incloent-hi la declaració d’Urkullu com a testimoni en el judici contra el procés, les relacions històriques entre el PDECat i el PNB es van ressentir.

No va ser fins el 15 de setembre passat que van guarir del tot la ferida, quan Ortuzar es va reunir a Waterloo amb Puigdemont; el secretari general de Junts, Jordi Turull i el responsable de l’àrea d’organització del PNB, Joseba Aurrekoetxea. Era la primera vegada que Ortuzar i Puigdemont es tornaven a veure i, segons fonts consultades, no havien acordat abans si ho farien públic o no. Però Puigdemont en tenia la intenció. Quan la delegació basca va entrar a la casa, a la pantalla del televisor de sala hi havia projectada la bandera basca, preparada per a la fotografia que es farien més tard. L’objectiu era estrènyer les relacions entre els partits enmig de les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez. El 25 d’octubre, Puigdemont i Ortuzar es van tornar a reunir a Bèlgica. Per a arribar a aquest punt, tots dos partits havien fet camí.

De fet, segons que expliquen tant fonts de Junts com del PNB, els contactes no es van arribar a trencar mai: van mantenir-se per un factor personal important. Turull, Josep Rull i antics dirigents de Convergència, com ara Lluís Corominas, es coneixen de fa dècades amb Ortuzar, Aurrekoetxea o Aitor Esteban. Turull mateix ha explicat públicament que, quan era a la presó dels Lledoners, el van venir a visitar més d’una vegada. Però perquè aquest fil roig personal es pogués traspassar a l’esfera pública entre tots dos partits van haver de canviar coses.

Feia temps que el distanciament s’havia fet explícit. En les darreres eleccions catalanes, el PNB, que no és partidari de la unilateralitat, va donar suport a la candidata del PDECat, Àngels Chacón. El PDECat s’emmirallava llavors amb els seus homòlegs bascs, però els seus intents d’esdevenir el PNB català van fracassar a les urnes i van ser abocats a la dissolució. Abans, el març del 2019, el PNB i el PDECat van convenir que anirien separats a les eleccions europees, tot i que signarien un acord de col·laboració postelectoral. Junts presentava Puigdemont de candidat i pretenia convertir els comicis en una mena de plebiscit contra la repressió i d’aval a la seva figura com a dirigent a l’exili. Uns plans que no encaixaven amb el PNB, com tampoc la previsió de Puigdemont de tornar-s’hi a presentar, encara que tots dos partits passin ara per un bon moment.

El PNB va marcar distàncies amb el camí de Junts, tot i que es va posicionar contra el 155 i la judicialització de la política. El context del País Basc, i el paper del PNB al govern i al congrés espanyol, era ben diferent. Els contactes no es van trencar –tampoc després de la declaració d’independència– però sí refredar. “És lògic que les relacions deixessin de ser tan intenses”, diu una font. El canvi de l’agenda política catalana i la determinació de Junts de fer valdre els seus diputats a Madrid si eren decisius van afavorir la intensificació de la relació. L’abril passat, abans de les eleccions del 28-M, el PSOE ja preveia que Junts podria acabar essent decisiu al congrés. I aleshores va demanar al PNB que li fes d’enllaç. Ortuzar va dir a Turull: “Et voldrien conèixer.” I ho van convenir tot. “Vam fer una reunió als afores de Bilbao i és quan vaig conèixer Santos Cerdán. Va ser Andoni qui ens va presentar, i Joseba”, va explicar Turull en una entrevista a Ràdio Euskadi. En aquella reunió, en un baserri de Biscaia, Junts va tenir el primer contacte amb el secretari d’Organització del PSOE, l’home clau dels socialistes espanyols per a tancar l’acord d’investidura amb Junts. El mateix que mesos després es fotografiaria en una reunió amb Puigdemont al Parlament Europeu, quan les negociacions eren prou avançades per a escenificar-ho.


Nogueras, Batet i Turull amb Ortuzar, Aurrekoetxea i Esteban a la seu del PNB (fotografia: PNB).

Junts i el PNB s’han trobat a molts llocs, també a Navarra i Saragossa, per escurçar els desplaçaments a mig camí. Al juliol, segons fonts coneixedores dels contactes, Junts i el PNB es van reunir a Valls, a casa d’Albert Batet, president del grup parlamentari. I és que el paper de Batet també ha estat important en la represa. El 24 de novembre, el dia que tots dos partits van oficialitzar l’acord per a coordinar-se al congrés espanyol, Batet era un dels representants de Junts que seia a la taula de Sabin Etxea, la seu del PNB, on es van reunir, amb Turull i la cap de files de Junts al congrés espanyol, Míriam Nogueras. A l’altra banda, Ortuzar, Aurrekoetxea i Esteban. L’objectiu: fer pinya davant el PSOE perquè compleixi els compromisos adquirits amb tots dos partits i contra possibles invasions de competències. Una manera de fer, també, un contrapès ideològic al pacte del PSOE i Sumar.

Uns dies abans, Junts havia registrat amb el PNB les comissions d’investigació sobre l’Operació Catalunya i els atemptats del 17-A pactades amb el PSOE. Junts ara al congrés espanyol es coordina més bé amb el PNB que no pas amb ERC, arran que el partit d’Oriol Junqueras va refusar de fer-ho en la legislatura passada, en una mena de quid pro quo que tan sols s’explica per la competició permanent entre tots dos partits. El PNB comparteix que la llei d’amnistia contribuirà a desjudicialitzar la política a Catalunya i n’ha garantit el suport. Junts també ha promès respecte a les polítiques dels nacionalistes bascs.

El PNB, que fins ara no ha aconseguit el propòsit de reformar l’estatut basc i sotmetre’l a referèndum, també pot haver trobat en la palanca que fa Puigdemont una oportunitat per a aconseguir avanços nacionals. Tot i que fonts del PNB desvinculen el paper d’Urkullu en els alts i baixos de la relació amb Junts, perquè els contactes sempre han estat entre partits i el PNB separa completament totes dues esferes, la decisió que no repeteixi de candidat també ha greixat l’entesa en què treballaven amb Junts. La situació s’ha capgirat. I els vells aliats ara tornen a ser socis per a allò que convingui.

S’ha mort una persona en un incendi en un pis de Ripollet

Una persona s’ha mort avui cap a les 14.00 en un incendi a un pis de Ripollet (Vallès Occidental), segons que han informat els bombers. El foc ha estat al carrer de Tamarit i el cos d’emergències ha activat sis dotacions, entre les quals una autoescala automàtica i dos vehicles terrestres del Grup Operatiu de Suport (GROS).

Una vegada allí, els bombers han constatat que el foc era desenvolupat completament en una habitació de la quarta planta d’un edifici. Els efectius han trobat una persona inconscient a dins i l’han evacuada a la planta baixa de l’edifici, on la metgessa del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) n’ha certificat la mort.

Paral·lelament, membres del cos han fet tasques per extingir el foc. Una vegada apagat, han ventilat el pis, afectat pel fum i la temperatura, i han revisat l’escala i la resta de pisos del bloc, que no han patit cap dany.

En el dispositiu, els bombers han treballat conjuntament amb una patrulla de la policia local, unes quantes unitats del SEM, que també han atès la parella de la víctima per inhalació de fum, i quatre patrulles dels Mossos d’Esquadra, que s’han fet càrrec de la investigació i de les diligències judicials.

Uns cinc-cents habitatges de l’Eixample de Barcelona, sense llum ni aigua per una avaria

Els veïns de 459 habitatges del districte de l’Eixample de Barcelona estan sense llum ni aigua aquest dilluns 25 de desembre, dia de Nadal, a causa d’una avaria, detectada poc abans de les 6.00.

Les pàgines web d’Endesa i d’Agbar fan constar la incidència i subratllen, respectivament, que la previsió de restabliment dels serveis és a les 8.00 i a les 9.00. Cap de les dues companyies apunta l’origen de la incidència, per bé que ‘Beteve’ ha publicat que una fuita d’aigua en un centre de transformació d’Endesa al carrer del Consell de Cent amb Aribau ha malmès la instal·lació. Operaris d’ambdues empreses es troben al lloc de l’avaria treballant per solucionar-la.

Localitzen en una colònia penal de Sibèria el dissident rus desaparegut Aleksei Navalni

El dirigent opositor rus Aleksei Navalni ha estat localitzat en una colònia penal de l’extrem nord de Rússia, segons que ha informat avui el seu equip, després de gairebé tres setmanes en què els seus col·laboradors, advocats i familiars no sabien on era el polític dissident empresonat.

“El seu advocat l’ha visitat avui. Aleksei està bé”, ha dit la portaveu de Navalni, Kira Iàrmix, en un piulet.

Iàrmix ha afegit que era reclòs en una presó de la ciutat de Kharp, a la regió de Iamàlia, a més de mil quilòmetres al nord-est de Moscou, una regió tristament cèlebre pels hiverns durs i on hi havia alguns dels camps més durs del sistema de gulags soviètic.

“És gairebé impossible d’arribar-hi; és gairebé impossible fins i tot d’enviar-hi cartes”, ha dit Leonid Vólkhov, aliat de Navalni. “Aquest és el nivell d’aïllament més gran possible del món, que és el propòsit d’aquest esforç.”

L’equip de Navalni no havia tingut contacte amb ell d’ençà de principi de desembre. Se suposava que havia de comparèixer en unes quantes vistes judicials, però es van retardar. Primer, les autoritats van al·legar dificultats tècniques per a organitzar una connexió de vídeo per a Navalni. Finalment, es va comunicar als seus ajudants que havia estat traslladat de la colònia de la regió de Vladímir, a poc més de cent quilòmetres a l’est de Moscou.

Navalni, un dels crítics més destacats contra el president Vladímir Putin, va ser detingut a principi del 2021, immediatament després d’haver tornat a Rússia d’Alemanya, on havia estat tractat després d’un enverinament amb un agent nerviós. D’aleshores ençà, és a la presó.

Més de cent morts a Gaza la nit de Nadal, la més dura d’ençà que van començar els atacs israelians

Els atacs israelians han deixat més de cent morts la nit de Nadal a Gaza. Ha estat una de les nits més dures d’ençà del començament del conflicte. Almenys setanta palestins han mort en un atac a Maghazi, al centre de la franja, vuit més han mort a Al-Bureij i Al-Nusseirat i vint-i-tres més han mort en un atac aeri a Khan Yunis.

Les Forces de Defensa d’Israel han dit que tropes terrestres, aèries i navals atacaven milicians d’Hamàs al voltant de Khan Yunis, al sud de Gaza, on Israel diu que ha guanyat terreny aquestes darreres setmanes.

Les FDI diuen que les seves tropes han actuat intensament aquestes darreres tres setmanes a Khan Yunis, una àrea densament poblada, on diuen que han ampliat el control operatiu i han lluitat contra membres d’Hamàs “en combat de proximitat”.

Pàgines