Ignacio Garriga, secretari general de Vox i cap de llista a les eleccions de les eleccions a Catalunya, ha vinculat la immigració amb la delinqüència en el seu primer acte de campanya, en què ha fet una crida als catalans a fer una gesta històrica i fer de Vox el primer grup al parlament.

Per bé que les enquestes apunten que Vox cedirà terreny al PP en els comicis, Garriga ha afirmat que el 12-M concedeix a la formació una oportunitat per a construir una alternativa d’esperança i “deixar enrere dècades de polítiques separatistes”.

Vox obre així una campanya en què aspira a mantenir-se com a primera força de la dreta espanyolista. El CIS que s’ha fet públic aquest matí, tanmateix, apunta en la direcció contrària, i augura que el PP multiplicarà els tres diputats de què disposava per arribar al 13 o 14 escons, mentre que Vox baixarà dels 11 actuals a 8 o 9 escons.

Per bé que els estudis del CEO situen la seguretat i la delinqüència com la setena i la novena preocupació dels ciutadans catalans, respectivament, i que la taxa de criminalitat a Catalunya va caure un punt entre 2000 i 2021 tot i la multiplicació per set del nombre d’estrangers, la formació ultradretana ha situat aquestes dues qüestions a l’eix de la seva campanya.

“Els catalans tenen ganes de sortir al carrer sense por de ser violats i assaltats”, ha dit Garriga, que ha afegit que els catalans “volen que d’una vegada per totes hi hagi una formació que els defensi”. I ha afegit: “La realitat que pateixen molts catalans als seus barris és incontestable […] i, si no, que preguntin als pares de família que han d’anar a recollir les seves filles quan surten de festa”.

Segons el cap de llista de Vox, és innegable que “la inseguretat a Catalunya ha crescut i que està associada directament a la vinguda de persones en situació irregular“.

Carlos Carrizosa, candidat de Ciutadans a les eleccions a Catalunya, ha definit el seu partit com “l’únic vot lleial i conseqüent” contra l’independentisme. El candidat de Ciutadans protegeix de debò els catalans i no trairà ningú, com considera que sí que han fet el PSC i el PP.

Carrizosa confia a obtenir representació a les eleccions després de l’enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), de la qual ha destacat que obtenen un 3% dels vots a la demarcació de Barcelona: “Compte amb les enquestes. A més, nosaltres les hem batut sempre”.

“Nosaltres no volem ni un tripartit ni un ‘Majestic”, ha dit Carrizosa, que reitera que Ciutadans és la garantia per a aturar un govern socialista o independentista, en referència al seu cartell de campanya que mostra una encaixada de mans del candidat de Junts+, Carles Puigdemont, i el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, fet amb IA, amb el lema “Detén-los”.

La campanya destralera de Ciutadans: obsessió amb Puigdemont i nyaps amb intel·ligència artificial

Jordi Cañas, que tancarà la llista de la formació a Barcelona i que ha acompanyat Carrizosa a l’acte, ha recordat que fa ara fa divuit anys que Ciutadans es va presentar en la seva primera campanya per a les eleccions europees de 2006. “No venem els nostres votants, no els intercanviem per poder, no renunciem als nostres principis“.

El president de la Generalitat i candidat d’ERC a la reelecció, Pere Aragonès, ha assegurat –en al·lusió a Pedro Sánchez– que ell també està profundament enamorat de la seva dona, però que no es rendeix “quan la ultradreta ataca”.

En l’acte de començament de campanya als Jardinets de Gràcia de Barcelona, Aragonès ha alertat que, quan es parla de la situació personal de Sánchez, “es deixa de parlar dels casos de corrupció” com ara el cas Koldo i el cas del 3% que, segons ell, fan minvar la confiança de la ciutadania en els serveis públics. Per això, ha defensat que ERC és el partit de la política honesta.

El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha dit que li costa entendre que Sánchez necessiti cinc dies per saber si vol seguir al capdavant de l’executiu. Per altra banda, la secretària general d’ERC, Marta Rovira, ha intervingut de forma telemàtica per demanar anar a la recerca del suport de la gent per revalidar la Generalitat.

La vice-presidenta del govern i número 2 per Barcelona, Laura Vilagrà, ha reivindicat les polítiques impulsades per l’executiu promoure el català, ha defensat la immersió lingüística a les escoles i ha avisat que “el català perilla en mans d’Illa”, en referència a la proposta del candidat del PSC de promoure el trilingüisme a les aules.

La frase original, cèlebre a Irlanda, diu que “les dificultats d’Anglaterra són l’oportunitat d’Irlanda“. La va popularitzar a primers del segle XIX Daniel O’Connell, diputat a Westminster i dirigent de l’incipient independentisme irlandès –que en aquell temps encara era més catòlic que no pas nacional irlandès–, però mai no ha estat oblidada. Siga en ocasió de la descolonització de l’Índia, siga en ocasió de la primera o la segona guerres mundials, siga en els moments de crisi econòmica a la metròpoli o en els moments de crisi institucional, la posició de l’independentisme irlandès ha estat sempre rotunda i constant: “Les dificultats d’Anglaterra són l’oportunitat d’Irlanda.”

Els catalans n’hauríem de prendre nota i assumir que les dificultats d’Espanya són l’oportunitat de Catalunya. O, per a ser més concrets encara avui: que la dificultat de Pedro Sánchez és l’oportunitat de Catalunya.

No sabem ben bé què passa. Poca gent ho sap. Però això que passa, que el president del govern espanyol diga que la democràcia perilla i sospese de dimitir, és gros. Ho va fent gros ell mateix. És una greu crisi institucional a Espanya. Potser iniciada com una operació de màrqueting amb la intenció de motivar un sentiment irracional que arrase els seus aliats i faça emergir el PSOE com el partit únic de l’esquerra espanyola. No dic que no. Però, fins i tot si fos així, el resultat és que aquesta crisi despulla i humilia la democràcia espanyola i obre un interrogant notable sobre el seu líder.

Què diu Sánchez, ara, que la democràcia perilla? A nosaltres ens ho ha d’explicar, això, sis anys després del 155? Què diu Sánchez, ara, que hi ha poders de l’estat que conspiren contra la decisió expressada lliurement pel poble a les urnes? A nosaltres ens ho ha d’explicar, això, sis anys després del 155? Què diu Sánchez, ara, que la dreta espanyola és una dreta franquista i repressiva, incapaç d’acceptar que en democràcia un projecte que no t’agrada a tu pot agradar a la majoria? A nosaltres ens ho ha d’explicar, tot això, sis anys després del 155?

És ell que ve cap a les posicions que els independentistes expliquem i defensem d’ençà del colp d’estat del 2017, de manera que la dificultat de Pedro Sánchez és una oportunitat.

Si plega dilluns, perquè legitimarà al més alt nivell espanyol allò que diem de fa anys: Espanya no és una democràcia. I per això, unilateralment, el Parlament de Catalunya va haver d’aprovar les lleis que trencaven amb el franquisme el 6 i el 7 de setembre de 2017. Es veu clar ara, en vista d’això que diu Sánchez, o no?

Si ens sorprèn amb una moció de confiança, perquè el seu gest –aquesta explicitació que fa que Espanya no és una democràcia ni funciona com una democràcia normal– permetrà d’apujar el preu i continuar desmuntant la repressió espanyola per encarar amb més bones condicions el següent embat. Després del xou d’aquests dies, ja em direu amb quina cara podria Pedro Sánchez negar-se a negociar –en canvi dels vots que necessitarà per a guanyar– la dissolució immediata de l’Audiència espanyola, per exemple. O la fiscalització dels diners que l’estat i les administracions inverteixen en mitjans a Madrid. O la protecció, en el marc de la millora necessària de la democràcia que el seu gest denuncia, del dret de proposar qualsevol canvi polític, inclosa l’autodeterminació?

I si dilluns simplement diu que no passa res i que tan sols estava cansat, perquè haurà d’explicar com és que s’acovardeix tan de pressa i tan fàcilment davant una dreta política, mediàtica i judicial. Com és que els socialistes no aguanten ni un bufit si l’independentisme ha aguantat huracans?

Els lectors més habituals m’han sentit parlar de fa anys del pendent ferroviari. Quan, per aturar la independència, el PP va canviar les lleis i va dipositar en els tribunals la missió de reprimir els ciutadans es va acabar la democràcia. I, per tant, solament era qüestió de temps que l’estat espanyol mateix –empès pel pendent ferroviari que traslladava el poder democràtic del parlament als tribunals– entràs en la crisi institucional en què es troba avui. Perquè ara aquest mecanisme pervers ja no va contra els independentistes i prou. I ja ha deixat enrere fa temps Mónica Oltra o Irene Montero. Ara el pendent ferroviari ja acorrala Pedro Sánchez, com vaig avisar que passaria.

I si acaba resultant que a Espanya tothom qui no tinga arrels franquistes és perseguit pel govern a l’ombra, aquell que realment governa, si el PSOE mateix passa a ser l’enemic d’aquests bojos, aleshores aquesta Espanya desestructurada serà una gran oportunitat per a Catalunya, una raó absolutament comprensible i fàcil d’explicar per a anar-se’n.

Cal, és clar, que els polítics ho entenguen. O cal que el carrer torne a empènyer. I crec que tant les eleccions autonòmiques com la nova configuració de l’ANC poden anar per aquest camí. Encara més: fins i tot si no fos així, el fet que Espanya siga cada dia un estat amb un ambient més irrespirable, una democràcia fallida, és –i vejam qui ho pot discutir, això– una oportunitat per als catalans.

Quan intentem de raonar per què Eslovènia, Letònia o Angola es van fer independents i el Quebec, Escòcia o Catalunya no, una de les respostes més sensates és que els uns tenien al davant un estat central en crisi i els altres no. Doncs mireu on hem situat Espanya, els independentistes.

 

PS1. Ahir va ser un dia històric per a la llengua catalana. Per primera vegada es va aprovar en un dels nostres territoris una llei capaç de defensar la llengua als mateixos nivells que la defensa qualsevol estat normal. Ha estat a Andorra i per això Alexandre Solano ha entrevistat la ministra de Cultura, Mònica Bonell: “Entre tots podem capgirar les xifres del català”.

PS2. Ahir era dijous, de manera que hi hagué La tertúlia proscrita, en què també vaig participar. Parlàrem molt de què pot amagar-se rere el gest de Pedro Sánchez i crec que va eixir un debat especialment interessant. La podeu veure en vídeo.

PS3. Ajudeu VilaWeb. Us necessitem més que mai. Feu-vos-en subscriptors.

M’hauria agradat ser dibuixant, dibuixar em sembla la manera més perfecta de traslladar el que imagines al paper. És un poder, és màgia, te n’adones quan tens la sort de veure com ho fa algú que en sap, assistir a l’aparició del dibuix, veure en quin ordre es traça la línia i s’omple o no de color, si de seguida s’endevina què serà o cal esperar a veure-ho acabat, perquè de moment només el dibuixant té clar què en sortirà, d’aquella mescla de línies i taques. 

Per on comences a dibuixar un lleó? I una casa? I un bomber? I un bosc? El lleó pel nas, la casa per la teulada, el bomber pel casc i el bosc pels troncs? Un seguit de taques verdes arrodonides poden ser una pineda o un cuc o una filera de pomes que no han madurat encara. Un quadrat blau pot ser una finestra o la pantalla d’un televisor apagat o unes estovalles acabades de planxar. Un triangle blanc és una vela o una muntanya nevada o una pila de nata ben dolça.

“Dibuixar és descobrir”, ho va dir el geni de la mirada John Berger. Dibuixar és també deixar-se dur pel llapis, pel canell, en el primer traç, i després provar de convertir aquella guixada en alguna cosa que puguem reconèixer. Dibuixar és esbossar suaument amb el grafit i després anar concretant i perfeccionant el traç fins que en surt una silueta ben definida. Dibuixar és anar pintant taques de formes diverses i unir-les fins que tenen una estructura concreta. Dibuixar és descobrir que tot es pot dibuixar perquè dibuixar no és fer fotos. 

“En una línia s’uneix el món, amb una línia es divideix el món, dibuixar és bonic i terrible”, això ho va dir Eduardo Chillida. Les fronteres són ratlles dibuixades deliberadament per excloure, separar, retenir. Els mapes són dibuixos que defineixen i capturen el món. Qui no ha fet lliscar el llapis o el dit de país en país imaginant viatges difícils de dibuixar en la realitat? Qui no ha traçat límits imaginaris o ha esborrat límits reals en països de debò o en altres d’inventats? Dibuixar pot ser terrible, costa de creure, però només cal pensar, per exemple, en qui devia fer els retrats dels reis dèspotes i dels dictadors. Dibuixar pot ser bonic si arrenques un somriure a algú. Dibuixo un bigoti a la foto del polític en campanya electoral i tot pren un altre sentit. 

“Un dibuixant és algú que cada dia ha de dibuixar el mateix sense repetir-se”, ho va dir Charles M. Schulz. Si cada dia dibuixes un drac no és sempre el mateix drac, no ho ha de ser, no ho pot ser, fins i tot si en un sol dia dibuixes una trentena de dracs, no n’hi haurà dos d’iguals. 

Heu assistit mai a l’espectacle que és la cara d’una criatura mentre el dibuix apareix de les mans del dibuixant? La litúrgia d’obrir l’estoig, agafar el llapis o destapar el retolador, o de sucar el pinzell, el full en blanc, el primer traç, fet primer sense tocar el paper, en l’aire, per imaginar com serà la línia un cop es faci realitat. Dir dibuixa’m un drac i esperar que la fera aparegui, anar veient com se li afegeixen detalls fins que ja queda del tot atrapada, retratada, immortalitzada. 

Hem entès tantes coses gràcies al dibuix. No imagino la vida sense il·lustrar. Els dibuixos il·lustren, amb això ho diem tot. Il·luminen. Enlluernen! En un dibuix pots no tenir orelles o comptar només quatre dits a cada mà, però pots entendre el funcionament d’un invent si te’l dibuixen, o les instruccions per muntar un moble. Si hi ha un dibuix alegre, si n’hi ha un de fosc, si no hi ha dibuix, si hi ha dibuixos pertot, si el dibuix és monocrom, si els colors són càlids, si són freds, tot et diu coses, i te les diu només a tu, no hi ha dues maneres idèntiques de mirar i interpretar un dibuix. 

Obriu un llibre il·lustrat, obriu-lo per primer cop, i que algú us miri només la cara mentre vosaltres aneu fixant-vos en els dibuixos. La cara de mirar dibuixos! Sabeu quina és? És la millor cara que fem. Els ulls ocupats seguint traços i taques, el cos en una tensió dolça i la boca que se’ns bada i potser xiuxiuegem “quina meravella”. Si t’endús un dibuix que has vist com apareixia de mica en mica a la pàgina t’endús alguna cosa més que un dibuix. Saps que aquell drac que ara ocupa tota la pàgina va començar sent només dos ulls en blanc ben rodons, dos ulls que haurien pogut ser les dues rodes d’una bicicleta, o els dos vidres d’unes ulleres o un vuit ajagut o el símbol de l’infinit. 

Quan t’il·lustren una història, hi ha aquell moment, el de veure’n els primers esbossos, que és com una primera cita. El protagonista ara ja saps quina cara fa i com es pentina i aviat sabràs de quin color és la teulada de casa seva o si té flors al jardí. Dibuixar una història és traçar-la perquè torni a ser llegida. Text i dibuix sumen i fan una història diferent. 

Pensaments, tots els que he escrit, que em passen pel cap quan passo uns dies entre dibuixants. 

Us els dibuixaria, si pogués.

 

Dedico aquestes ratlles
a tots els il·lustradors i il·lustradores
que dibuixen per millorar-ho tot.

Avui fa cent anys del naixement del polític i periodista Vicent Ventura Beltran a Castelló de la Plana. L’antifranquisme i la transició al País Valencià no es poden explicar sense tenir en compte la figura polièdrica d’un Ventura que va participar en la creació de partits polítics, de grups i en activitats contra el règim, i en el camp professional, ideant la creació d’empreses de comunicació. L’agència de publicat Publipress va ser una de les més innovadores i eficaces del moment.

Un grup d’amics i companys de Vicent Ventura, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, les universitats i també la seua neboda, Anna Aguilar, han organitzat un seguit d’activitats per a recordar-ne la figura i el paper tan transcendental que va tenir en la dinamització de l’esquerra i del valencianisme polític. També recordaran la seua faceta com a periodista i articulista.

L’opinió dels amics

VilaWeb ha parlat amb algunes de les moltes persones que treballen perquè la figura de Ventura no quede esborrada i el pas del temps no l’arracone. La majoria va coincidir amb ell en algunes batalles. A banda de definir Ventura en aquests dos àmbits públics, fan servir tot d’adjectius per a remarcar-ne la personalitat oceànica i contagiosa. Un home enginyós, que sempre s’inventava la manera de no romandre aturat, que buscava mecanismes per a canviar la realitat, per a fer avançar el país… i així era impossible, diuen, no acabar accedint a les seues propostes o fent alguna cosa amb ell.

A parer del periodista Francesc Bayarri, Vicent Ventura era un home combatiu i la seua biografia personifica bona part del valencianisme de la segona meitat del segle vint. Bayarri explica, com a anècdota personal, que son pare va ser la primera persona de la família que va tenir contacte amb Ventura. “Tenia una impremta a València, a prop d’on Ventura tenia l’agència, i li va fer algun treball d’impressió”, recorda.

El president del Consell Preautonòmic Josep Lluís Albinyana, que va tenir polèmiques i discussions molt sonades i públiques amb Ventura, el qualifica d’home de la Mediterrània, transparent. “En ell, passió, ideologia i voluntat anaven lligats”, afirma.

El periodista Adolf Beltrán, autor d’un llibre de converses amb Vicent Ventura, el qualifica de referent per al valencianisme polític. Diu que era l’embolicador i està segur que es va deixar molts diners en els projectes perquè sempre que calia es rascava la butxaca.

Rosa Solbes, periodista, diu de Vicent Ventura que era una persona molt amable i tolerant, i gens sectària. El gran manifasser, que feia projectes interessants als quals era difícil renunciar.

L’assagista Gustau Muñoz, que va compartir amb Ventura projectes polítics, diu que era un home d’una gran vitalitat, enginyós, simpàtic i molt agradable en el tracte. El qualifica també d’una figura històrica i de persona extraordinària que coneixia molt bé el País Valencià.

El periodista J. J. Pérez Benlloch també va compartir pàgines escrites i lluites polítiques amb Vicent Ventura, i el qualifica de valencià cívic i desbordadament generós, cordial i insubstituïble. “Un colèric entusiasta amb el cap molt ben moblat.”

El contuberni de Munic

Diu Gustau Muñoz en conversa amb VilaWeb: “Ací cadascú ve d’un lloc i, si es mulla com es va mullar ell, benvingut”. I els orígens de Ventura els hem de cercar en la Falange, encara que aviat s’hi va trobar incòmode i es va acostar al sector de Dionisio Ridruejo, que va dissentir dels postulats que defensava Franco. Com a membre del Partido Social de Acción Democràtica, va participar en el congrés del Moviment Europeu a Munic l’any 1962. Allò que el règim franquista va batejar com a Contuberni de Munic per a anatematitzar tots aquells que hi havien participat. Després d’allò, Ventura, que ja s’havia definit com a socialdemòcrata, no va poder tornar a València i va passar uns mesos exiliat a París. Allà es va guanyar la vida com va poder, escrivint tota mena de reportatges per a una agència llatinoamericana.

En tornar, no va poder xafar València perquè la condemna tenia aparellat el desterro. Aquest d’allunyar les persones de la seua terra era un dels càstigs del règim per a provar de desarrelar, desarmar i desanimar qui consideraven l’enemic. Amb Vicent Ventura no ho van aconseguir, perquè el seu cap bullia d’idees, fos allà on fos, i tingués les dificultats que tingués.

Per pagar aquest càstig de l’allunyament, va triar Dénia. El canonge Josep Espasa, un dels promotors de l’obertura de l’Església catòlica, li va deixar la casa que tenia a Jesús Pobre. “Es va aïllar del grup de Ridruejo, entre més coses, perquè el seu valencianisme no quadrava gaire amb la visió que tenien aquells de les coses”, diu Adolf Beltrán, que ara, coincidint amb el centenari, prepara un llibre amb un recull de totes les entrevistes que li feren. Beltran coincideix amb altres entrevistats que la concepció que Vicent Ventura tenia de la política era més cívica que no pas orgànica. “Era més ciutadana que no la típica concepció de partit. Si alguna cosa no era Ventura era intransigent. S’alineava amb els socialistes, estava en el corrent socialdemòcrata, però al mateix temps va participar en la creació de Comissions Obreres. Tenia una visió bastant diversa, plural i unitària”, diu.

I és dins aquestes inquietuds socialdemòcrates que va participar en la fundació de grups i partits polítics. J. J. Pérez Benlloch el recorda com a fundador dels GARS, Grups d’Acció i Reflexió Socialista. “Era una manera d’intentar burlar la censura, perquè no es podia dir ‘Partit Socialista’, això vindria després”, recorda Benlloch.

La transició

Des del seu postulat socialdemòcrata, Vicent Ventura sempre va estar vinculat a organitzacions valencianistes d’esquerres. Tots els entrevistats per a fer aquest reportatge coincideixen a dir que va tenir un paper molt important en la transició. “Era un polític de l’antifranquisme, tenia una manera de fer política, i en un moment determinat es va imposar una altra manera de fer política. Va fer un gran paper, és una figura històrica”, diu Gustau Muñoz. I encara insisteix: “Tenia una visió política que la va encertar molt. Era socialdemòcrata i molt exigent i radical en la qüestió del País Valencià. La societat valenciana dóna per al que dóna. Ell podria haver sigut el president de la Generalitat, perquè va tenir una gran projecció. Després les coses anaren com anaren”, diu.

I Rosa Solbes rebla el clau en aquesta idea. “El seu cercle més proper tenia la idea que Vicent Ventura es mereixia ser el primer president de la Generalitat, però en aquell moment, amb l’entrada dels grans partits estatals, la traducció a vots dels nacionalistes era la que era”, recorda. Adolf Beltran no coincideix en aquesta anàlisi, encara que reconeix que sí, que Ventura era el referent si algú volia saber què passava al País Valencià, i per això recorda una entrevista que li féu Montserrat Roig.

Qui sí que va ser president del consell preautonòmic, Josep Lluís Albinyana, reconeix que la relació amb Ventura no va ser fàcil i que van tenir discrepàncies públiques. “Hi havia moments que estaves molt d’acord amb ell, i en uns altres, no hi coincidies”, diu. I explica un dels principals desacords que van tenir. “En la transició, ens vàrem distanciar perquè ell estava d’acord amb el plenari de parlamentaris i jo dubtava que aquella fos una bona via. Vam tenir una discussió pública”, diu Albinyana, que també recorda que un vespre Eliseu Climent li va fer arribar el missatge que Joan Fuster volia parlar amb ell. “Quan arribe a Sueca, Fuster em diu ‘m’han dit que et diga que jo no estic darrere d’això que ha escrit Ventura’.” Ara que han passat tants anys, i potser aquell enfrontament que tenia tantes arestes s’ha suavitzat i ja no crema tant, Albinyana fa memòria i diu que no té la sensació ni d’enemistat ni de rivalitat amb Vicent Ventura. “Es podia estar en desacord amb ell temporalment”, diu.

El valencianisme polític i els Països Catalans

Vicent Ventura va estar implicat en la creació de Partit Socialista del País Valencià. Segons que explica J. J. Pérez Benlloch, era un valencianista conscient de les arrels que no renegava dels Països Catalans. “El PSPV comença amb el GARS per enganyar la censura, era un partit socialista del País Valencià que ell volia que tinguera autonomia, que la responsabilitat de les decisions foren exclusivament del País Valencià”, diu, i afegeix que volia tenir bones relacions amb més partits socialistes d’Espanya, però autonomia absoluta.

Ventura va estar també en el nucli que va fer possible la creació de la Unitat del Poble Valencià, però abans s’havia creat l’Agrupament d’Esquerra del País Valencià, que es va fusionar amb el PNPV i més col·lectius. “Ell va ser com un enllaç amb una certa tradició del valencianisme en l’òrbita del socialisme, com a socialdemòcrata que era, i va acompanyar tot el procés, animant, estimulant”, diu Gustau Muñoz, que compartia aquests projectes amb Vicent Ventura.

Joan Fuster

Albinyana cita Fuster, que és un personatge que Vicent Ventura estimava i admirava de manera radical. Amb tot, Adolf Beltran recorda un dels episodis que els va separar durant un temps. Va ser per la redacció del projecte d’estatut d’Elx en la qual va treballar Fuster. “Ventura era en política activa, en la taula de les forces polítiques, i es va sentir traït perquè Fuster no li va comunicar que estava implicat en la redacció del text. ‘Estic en política i no m’has dit res’, li va dir. Per sort, després van recuperar la relació i l’amistat”, diu.

El periodisme

L’exili i el desterrament van tenir com a efecte que va haver de deixar de ser periodista. “Va fer periodisme de carrer abans que el contuberni tallara eixa història. Era un periodista conegut a València. Seguia les qüestions d’actualitat, però quan tornà ja no va poder fer-ho. Publicava al Levante i als diaris del Movimiento. Era un home conegudíssim a València”, diu Beltran. Amb tot, J.J. Pérez Benlloch explica que Vicent Ventura va continuar essent periodista encara que ja no fes informació diària. “Va fundar l’agència de publicitat anomenada Publipress, que va ser molt important. Va escriure en diaris de Barcelona i de Madrid. Escrivia en tot allò que no fos oficial, com Noticias al día, La Marina o Valencia Fruits“, diu Pérez Benlloch, i allà és on el va conèixer. A parer seu, va ser sempre més periodista que no pas polític. “Tenia el cap molt ordenat i, com a periodista, era crític, però va tenir pocs problemes amb la censura, perquè arribava al límit del que podia dir segons la publicació de què es tractara, a veure si clava algun gol als censors”, diu.

Francesc Bayarri, que era molt jove quan el va conèixer, qualifica Ventura d’excepció. “Quan volia començar a escriure en els diaris, a final dels anys setanta, començament dels vuitanta, al País Valencià no hi havia estudis de periodisme. Estudiàvem una altra cosa i llegíem llibres de periodistes o llibres que s’estudiaven a la facultat de Barcelona. També intentàvem de buscar algun referent professional, però a València no n’hi havia, perquè els periodistes franquistes continuaven actius i professionalment eren un desastre, eren gent que no sabia escriure… I jo el definiria com un oasi de persona antifranquista que feia un periodisme de qualitat i de combat. Una referència per als jovenets que ens miràvem els majors.”

Els darrers anys de vida

“Crec que el final de Ventura va ser molt trist. La transició el va deixar apartat com a polític perquè el valencianisme polític va quedar marginat. El PSOE era hegemònic i considerava Ventura una molèstia”, diu Francesc Bayarri quan li preguntem pels darrers anys de Vicent Ventura. Recorda, també, que com a periodista s’havia quedat sense llocs on publicar.

Gustau Muñoz explica que Ventura compartia la sensació d’insatisfacció profunda amb els resultats de la transició. “Amb un estatut que no responia ni de lluny a les expectatives creades. Hi hagué massa concessions. Havia adoptat un posat estoic, no el vaig veure enfonsat.”

Quant a aquest centenari, a parer de Bayarri, ha de servir per a reconèixer un home la biografia del qual personifica bona part del valencianisme de la segona meitat del segle XX. J. J. Pérez Benlloc és pessimista. “Veient com els valencians tractem els nostres homenots i dones, crec que no hi haurà un renaixement de Vicent Ventura. Els llibres que té publicats no s’han reeditat i els partits ja l’han oblidat, i els qui som propers a la seua generació estem a punt de desaparèixer”, diu.

Un tast

Entre les moltes publicacions on va escriure Vicent Ventura, hi ha la revista el Temps. El desembre del 1984, hi publicava un article titulat “Després de limno”, en què criticava la tebiesa del PSPV amb el català, tant en relació amb la unitat de la llengua com amb el seu nom. Després de descriure les poques ganes del partit en el govern de mantenir viu el català, es gira cap a l’altra banda i escriu un darrer paràgraf que encara té tota la vigència:

“En efecte, la Coalició Popular acaba de plantejar, novament, la qüestió de l’‘idioma valencià’, tant en l’‘originalitat’ com en l’ensenyament, que, no volen ‘obligatori’. Perquè el que no volen, realment, és cap ‘valencià’, ni el que parla el poble, ni el que ells s’han inventat. Allò que volen realment és extingir-lo. I per aconseguir-ho cal substituir l’idioma viu pel qual ja hauria nascut mort, si no fos perquè s’assembla molt al que volen eliminar.”

Els actes del centenari

Es pot considerar que els actes prevists per al centenari comencen avui, però ja se n’han fet alguns, com ara xerrades i conferències. Entre els que s’han de fer, hi ha el cicle que ha organitzat la Universitat de València amb ponents com Francesc Pérez Moragón, Rosa Solbes, Alfons Cervera, Dolors Sánchez Durà, Vicent Garcés i Adolf Beltran.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua prepara un àlbum fotogràfic amb materials de la família i altres imatges procedents de la Biblioteca Valenciana, del Centre de Documentació Joan Fuster, de la Universitat de València, o de la Fundació Pablo Iglesias, entre més. A la introducció, Francesc Pérez Moragón escriu sobre la vida i l’obra periodística, amb un èmfasi especial en la defensa de la llengua i la reivindicació de la normalització lingüística durant el franquisme.

Quant a altres publicacions, el professor Nel·lo Pellisser prepara una antologia d’articles de Vicent Ventura que publicarà la Universitat d’Alacant, i Adolf Beltran publicarà l’esmentat volum amb les entrevistes que li van fer a Ventura al llarg de la seua vida. La col·lecció País, de la Institució Alfons el Magnànim, publicarà un text inèdit sobre la transició que va escriure Vicent Ventura. El pròleg és de Francesc Bayarri.

I avui mateix, coincidint amb l’aniversari del natalici del polític i periodista, es lliuren a l’Aula Magna del Centre Cultural la Nau de la Universitat de València els premis anuals que duen el seu nom. Enguany, els guardonats són l‘Arxiu de la Democràcia de la Universitat d’Alacant, la professora Carme Agulló i Josep Iborra.

 

La nit del 24 al 25 de gener de 1983, el jove Carles Puigdemont, de vint-i-un anys, va pujar al seu Seat Marbella de color vermell, va separar el seient del volant, va reclinar-lo cap enrere i en aquesta posició fatxenda, amb els braços ben estirats, va conduir de Girona a Amer per la carretera de la vergonya, que en diuen. Aquell dia, quan Catalunya encara tenia hiverns, la boira era tan densa, però tant, que aquell corrector convergent del diari socialista el Punt no va veure un tràiler aturat a mitja carretera. L’impacte va ser brutal, fins al punt que encara avui el president el somnia. I no és pas estrany: la patacada va descapotar el cotxe i a ell l’hauria decapitat si no hagués anat amb el seient tirat enrere i reclinat. El braç esquerre li va quedar inert, penjant, i la cara destrossada. Li van salvar l’ull, la parpella i el nas fets malbé, on té cicatriu, però al front no va caldre (la cabellera de Beatle la duu per gust, no per tapar). Puigdemont va salvar la vida en un accident mortal de necessitat, accident que explica el seu amic Carles Porta al llibre L’amic president (la Campana), on afegeix que tot plegat li va marcar el destí: després de l’accident no podia pagar-se el cotxe nou, perquè el camioner havia fugit i l’assegurança no ho cobria. Va demanar al Punt de fer jornada doble, de corrector i de periodista, per poder tenir diners. Sense temps, va deixar la carrera de filologia catalana i Puigdemont, que no té estudis universitaris, es va inclinar per una vida de periodista, vida salvada per la sort.

Carles Puigdemont, l’any 2015 (fotografia d’arxiu).

Quaranta anys després, el 25 de març de 2018, el cotxe de Carles Puigdemont fou aturat per la policia alemanya a les 11.19 minuts del matí. La seva detenció era allò que cercava l’estat espanyol i la cúpula judicial va saltar d’alegria en veure la possibilitat d’empresonar el president català. Però Alemanya, com ja havia previst Boye, el seu lucidíssim advocat, era un país ideal per a ser detingut, perquè tenen una robusta legislació. A més, Boye parla alemany i ja hi tenia els contactes fets. Puigdemont va passar setmanes detingut i va sortir en llibertat. Va tornar a tenir la sort de cara.

I podríem continuar, afegint la manera com Puigdemont va poder votar el Primer d’Octubre, perseguit per un helicòpter de piolins, que no es va adonar que sota un túnel gironí Puigdemont havia canviat de cotxe en segons, deixant el mòbil en l’antic per despistar. L’helicòpter, dubtós, va seguir el senyal del mòbil, i el president va poder votar davant les càmeres de la CNN. O encara podríem afegir el dia que una roda de camió va xocar contra el cotxe oficial del president i deixà tan sols una xapa abonyegada i els elogis del president al benfer de la mossa conductora. En aquesta vida hi ha gent que té sort. I Puigdemont en té. Si ho voleu poètic, Puigdemont té baraca, la protecció divina dels cabdills, segons la tradició àrab.

Jo acabaria el perfil aquí, només afegint que Puigdemont és l’home que no es va atrevir a plantar-se a plaça, l’octubre del 2017, per por que hi hagués morts, i la independència tampoc no arribés. I ja és ben estrany que no veiés que, tractant-se d’ell i la seva sort, potser hauria sortit bé, tot i no estar preparats (els del govern, que alguns altres sí). Per a alguns, Puigdemont serà sempre l’home que va passar de la ratlla, fent la DUI, l’octubre del 2017. Per a uns altres, sempre serà l’home que no es va atrevir a passar-la, precisament, i no va defensar la independència. Sempre m’he preguntat què hauria passat el 2017 si Carles Puigdemont no fos creient, cristià, i el pes de la culpa i de la creu no l’hagués tenallat. Què hauria passat si en lloc de creure en Déu cregués en la sort que l’acompanya.

Carles Puigdemont, el 27 d’octubre de 2017, al Parlament de Catalunya (fotografia: Albert Salamé).

Jo l’acabaria aquí, sí, el perfil, però suposo que hem d’afegir-hi més coses que la sort, immensa, que té aquest home. Fill de forner, segon germà de vuit, fill de casa Crous d’Amer, Puigdemont es diu Carles en honor del seu avi Carles Casamajó, republicà exiliat a França que va deixar d’enviar cartes el 1943. Desaparegut, segons que explica una excel·lent i llarga entrada a la Viquipèdia. La seva mare, doncs, no va saber com s’havia mort el seu pare. Ell, Puigdemont, no va poder assistir a l’enterrament del seu, mort el 2019, perquè era a l’exili. L’altre avi, Francesc Puigdemont, va desertar del bàndol republicà i es va amagar a la serra de Cadis i a Burgos. Puigdemont va estudiar al dur, fred i catòlic internat de Santa Maria del Collell, on va coincidir amb Joan Matamala *. Anys després, Puigdemont va conèixer el germà  Jami Matamala, amb qui ha establert una amistat de dècades, i que era un dels homes que anava amb ell dins el cotxe a Alemanya.

A setze anys començava a escriure com a corresponsal a Amer del diari Los Sitios. A vint anys feia de corrector al Punt, on va arribar a ser redactor en cap, i a vint-i-un va entrar a militar a CiU, tot i que per orígens i ideologia primer va sospesar d’entrar a ERC. Ha explicat que se sentia més lliure de pensament dins CiU que no pas amb uns republicans que veia més ferris. I, certament, Puigdemont és un home que va a la seva, fins a extrems poc habituals. “És un home que, si un dia aneu d’excursió plegats i feu acampada junts, et pots trobar que l’endemà al matí ha començat a fer el cim sense esperar-te. Però deixant-te l’esmorzar. No t’abandona, simplement fa via”, m’explicava fa temps prop de Waterloo una persona que hi ha treballat. El caòtic desgavell dins Junts d’aquests darrers anys també té a veure amb un president poc habituat a la maquinària. Un home que si va acceptar de ser candidat a batlle de Girona va ser en canvi de fer les llistes ell, i no fer servir el local del partit (va perdre primer i va guanyar quatre anys després). Ara que diu que Puigdemont, vers lliure, torna, si governa li farà falta un Prenafeta, un Guerra, un Carrizosa al costat. O canviar molt de manera de ser.

A trenta-set anys es va convertir en el primer director de l’Agència Catalana de Notícies i també va dirigir el Catalonia Today, el diari en anglès on va treballar amb la seva dona, la intel·ligentíssima Marcela Topor, amb qui té dues filles, Magalí i Maria. Poliglota ella primer, poliglot ell després (català, anglès, francès, espanyol, una mica de romanès i italià), Puigdemont forma part de la tradició d’independentistes radicals que contra el bilingüisme espanyolitzador opten pel multilingüisme alliberador. Activista de la Crida de jove, i de suport als independentistes detinguts en l’operació Garzón. I sempre partidari de la via pacífica, davant amics seus que eren partidaris de la via armada –com Miquel Casals–, que anys després reconeixen el pacifisme del seu amic.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Diputat per CiU durant onze anys (2006-2017), Puigdemont va ser elegit per tirar endavant el referèndum. I això va fer, fins que va haver d’anar a l’exili en cerca de justícia, perseguit després d’haver declarat la independència, que en acabat no va defensar a plaça perquè, en paraules seves, no va voler carregar amb els possibles morts que hi podia haver hagut davant un estat molt més agressiu que no preveia el govern.

Discurs de Puigdemont de l’exili estant, recordant el Primer d’Octubre.

És autor d’un dietari molt recomanable (M’explico, i La lluita a l’exili), on fa una cosa molt habitual i una de poc habitual. La molt usual és deprimir el lector amb l’explicació constant, tòxica i detallada del dia a dia de les travetes mútues que es feien ell i Junqueras, que tant mal els ha fet, i que tant mal ha fet al moviment. La gens habitual és que Puigdemont al dietari no hi amaga els errors propis, els dubtes i els canvis sobtats durant els anys del procés. No es maquilla, i a vegades surt lleig i tot. Deu ser que li surt l’ànima de periodista, ofici que duu dins, cosa que el lector agraeix, que l’honora i que el millora, sense arribar a millorar-lo tant com la immensa sort que l’acompanya, autèntica baraca que el defineix de fa dècades, davant la impotència dels rivals.

• En una primera versió es deia erròniament que era Jami Matamala qui havia anat al mateix internat.

Quan fem el balanç de la legislatura que ara s’acaba –la cinquena consecutiva que no arriba a quatre anys– hi ha la temptació de centrar-se només en la qüestió nacional, la lluita per la independència i la possible amnistia. Tot i això, la presidència de Pere Aragonès serà recordada per una forta davallada institucional de la Generalitat de Catalunya, que no s’explica només per l’aplicació del 155 i el postprocés. Més enllà de les discrepàncies ideològiques, hem viscut un problema greu de competència a l’hora d’administrar la cosa pública, i de menysteniment dels símbols més elementals.

El millor exemple és allò que va passar el 29 d’abril de 2023. El govern va decidir d’encarregar un procés d’oposicions a una empresa privada per un milió i mig d’euros, i el resultat va ser un desgavell colossal amb aglomeracions, vulneracions de l’anonimat, exàmens equivocats i gent que copiava. El procés es va haver de repetir al cap d’uns quants mesos, i es va anunciar que es pagarien 90 euros per “danys morals” a cada afectat. No sé què és pitjor, que una administració amb més de quaranta anys d’història sigui incapaç de muntar una selecció de personal, que els polítics decideixin privatitzar-ho, o les conseqüències polítiques: la consellera Vilagrà, que n’era la responsable màxima, va ser ascendida a la vice-presidència.

També podem citar la mala gestió de l’assassinat de la cuinera de la presó del Mas d’Enric a mans d’un intern. La paràlisi davant de les protestes dels funcionaris va ser total, la consellera Ubasart va trigar dies a donar explicacions, i quan finalment va comparèixer al parlament, una sola frase –“No consta cap queixa formal de la cuinera”– n’hauria d’haver provocat la destitució immediata. És igualment greu això que ha ocorregut aquesta setmana amb la renovació del contracte del Hard Rock, una decisió cabdal que es va ocultar a la ciutadania de manera deliberada, i que s’ha intentat justificar amb excuses grotesques.

L’enfonsament del sistema educatiu fa anys que s’arrossega, però els resultats catastròfics de l’últim informe PISA no han originat cap canvi important. L’ensenyament, un dels pilars de qualsevol nació, es va deixar primer en mans d’un conseller piròman que va tenir tota la professió docent en contra, i després d’una consellera que creu que les decisions importants les ha de prendre cada centre. El departament té uns responsables –molts procedents de la Fundació Bofill– més preocupats d’insistir en uns mètodes desacreditats que no pas d’abraçar l’evidència científica i la recerca de l’excel·lència.

Els altres grans reptes de país també continuen pendents. La gestió de la sequera va tenir com a prioritat no molestar el lobby turístic i després esperar la pluja. No s’ha avançat ni en la transformació energètica ni en sobirania alimentària, i en ambdós casos s’ha triat d’assenyalar alguns col·lectius ciutadans (pagesos, ecologistes) com a culpables de les mancances del govern. El control de la immigració, un concepte bàsic en qualsevol nació, encara es ven com un tabú, com volen les elits econòmiques. Les grans apostes de futur –els jocs d’hivern, el Hard Rock, l’ampliació de carreteres– consisteixen a repetir models fracassats que s’haurien d’haver bandejat fa dècades.

I pel que fa als símbols, podem discutir si és adequat que el president Aragonès circuli pel món amb una motxilla a l’esquena, o si cal que la façana del Palau de la Generalitat a vegades sembli la paret d’una aula de primària. El més greu, però, han estat els viatges sota supervisió de les autoritats espanyoles, un paperot que mai no haurien acceptat cap dels predecessors.

Tots els governs tenen com a objectiu prioritari mantenir el poder i els càrrecs, però no passa gaire sovint que un executiu hagi abandonat d’aquesta manera els mínims exigibles de gestió pública. Tenir uns consellers que ja no són metges, enginyers i economistes, sinó politòlegs i llicenciats en dret sense experiència fora de la política, ha estat un negoci ruïnós. Com deia Clara Ponsatí fa uns quants anys, “un dels grans problemes que té el país, i especialment la política, és que es treballa molt poc. La gent fa reunions i es pensa que amb això ja treballa”. El govern va creure que amb un control sergisolista dels mitjans podrien dissimular la incompetència, però no ha estat així: una enquesta recent va preguntar quin candidat de les properes eleccions seria el millor president, i només un 33% dels votants d’Esquerra Republicana va triar Pere Aragonès.

M’ho deia l’altre dia un amic i ho subscric sense dubtar-ho. De gran vull ser Miquel Berga. Tots dos admetíem una secreta admiració per aquest gentleman saltenc, que confessa que algunes vegades ha estat a Girona, i que es va embarcar com a polissó amb destí a Londres, el 1972, després de fer les primeres armes amb les llengües estrangeres com a discjòquei en una discoteca de Lloret de Mar. Aquell jove de somriure i mirada desarmant, va tornar d’Anglaterra carregat de literatura i d’ironia, que formen, a parts iguals, el cabal de la seva intel·ligència. La literatura l’ha portat a ser un dels millors especialistes en George Orwell i el pas dels escriptors britànics per la nostra guerra –a més de professor, avui honorari, de la Universitat Pompeu Fabra. Antic tinent de batlle del seu poble, editor del Catalonia Today que havia dirigit Carles Puigdemont i articulista dominical del Punt Avui amb unes peces de concentrada bonhomia, la ironia l’ha convertit en un dels conversadors més estimulants i apreciats amb qui hom pot compartir viatge i fer platxèria. Ja sigui en l’autobús cap a Ca la Sanià o tot fent camí cap a Figueres per tal de tastar una xucrut cuinada pel xef Jean-Louis Neichel, l’alsacià que va portar el Bulli a obtenir la seva primera estrella i va acabar tancant el restaurant que portava el seu nom abans d’haver d’abaixar la qualitat de la seva cuina. Perquè el fet és que, en la saviesa de Berga, res humà li és aliè. Tampoc la cuina.

No debades, a més d’estar ben connectat amb els pescadors supervivents de Portlligat, Berga ha estat un puntal de la penya que s’hi ha reunit ininterrompudament cada primer divendres de mes amb un sanedrí de comensals format per Antoni Puigverd, Salvador Sunyer, Albert Rossich i Josep Maria Fonalleras, presidit des del cel per qui en va ser el consiliari, mossèn Modest Prats. Ell és l’autor del llibre Històries del Motel, publicat amb motiu del cinquantenari de l’insigne establiment de Figueres. Hi va exhumar la poc coneguda amistat entre l’escriptor Josep Pla amb la dottoressa Angeolota Volante, onze anys més jove que l’escriptor, una agradable jubilada del Departament de Belles Arts de Florença que, com recordava Berga en un dels bitllets amb qui té el bon costum d’acompanyar el cafè amb llet i el croissant als lectors, tenia el bon gust de passar uns dies a l’Almadrava cada estiu. Amb ella, “Pla podia desfogar el seu enyor permanent d’Itàlia amb una persona intel·ligent i culta, i fer-ho en la llengua del Dant. Acabada la conversa anaven a sopar, cadascú a la seva taula, això sí. L’inici de cada trobada començava sempre amb un intercanvi que dóna perspectiva al recompte dels anys que passen. ‘Signore Pla, un anno in più!’, li deia Angioletta. ‘Sì, signora, ma un anno di meno!’ L’observació era irrefutable”. A l’article de primers d’anys, Berga feia referència a l’encàrrec anual que el desaparegut doctor Moisès Broggi, mort a la prematura edat de cent tres anys, feia cada any al senyor Jaume Subirós d’avisar-lo quan arribessin les múrgoles. Per cert, si les volen tastar, aprofitin aquests dies abans no desapareguin de la carta.

Miquel Berga signant exemplars d”Un país estranger’ a Mequinensa (fotografies: Museus de Mequinensa) L’hotel de Tossa i els fills del sastre de Mequinensa

Però, a banda de la panòptica capacitat dialèctica o la planta de madur seductor i de galant que podria estar al servei de Sa Majestat, el que jo secretament envejo d’en Miquel és la fortuna de trobar-se, sense ni tan sols esperar-les, històries humanes de tanta categoria com la que explica al seu darrer llibre, Un país estranger (Tusquets). Per tal que, molts anys després, li arribés via correu electrònic el missatge del funcionari comunitari Primitivo “Primi” Sancho, fill de l’emigració que va nodrir Bèlgica els anys seixanta, calia que abans, el 2011, hagués editat Un hotel a la costa, les memòries de Nancy Johnstone. Aquesta escriptora anglesa i el seu marit Archie, periodista de Fleet Street, van instal·lar-se el 1934 a Tossa de Mar, una de les primeres poblacions catalanes a acollir visitants estrangers, especialment artistes. Era el temps que se la coneixia com la Babel de les Arts, tal com la va batejar el pintor Rafael Benet el mateix any que hi arribaven els Johnstone, per l’aire cosmopolita i creatiu que li fornien personatges com ara Marc Chagall, Oswald Petersen, André Masson, Serge Brignoni, Georges Kars, Jean Metzinger, Roger Wild, T. W. Schülein, Friedrich Lewy, Stanley W. Hayter i Fred Uhlman, el pintor que escriuria aquella novel·la que ens va marcar a tants lectors adolescents, L’amic retrobat. Benet feia broma tot dient que qui hauria dit que Hitler es convertiria en el promotor del turisme a la Costa Brava. I és que a la colònia d’artistes, molts dels quals, jueus o políticament esquerrans, hi trobaren refugi de les persecucions racials que s’anaven estenent a Europa. Nancy i Archie van tenir la bona pensada d’obrir-hi un hotel, un hotel anglès dissenyat per l’arquitecte Fritz Marcus, un més de la colla dels expatriats per culpa de l’antisemitisme nazi. Se les prometien felices per l’estiu del 1936, quan la rebel·lió militar a l’Àfrica els va fer canviar de plans.

Archie i Nancy Johnstone, fundadors de l’Hotel Casa Johnstone de Tossa de Mar.

De tot això, val a dir-ho, en Primi no en sabia res quan va arribar a Tossa per retirar-s’hi gràcies a la jubilació de buròcrata europeu. Va ser la seva tia qui li va fer veure que havia estat a Tossa de Mar, precisament, on el seu pare hi havia estat d’infant, refugiat ensems, de l’avenç de la guerra a la seva Mequinensa natal. L’hotel Johnstone, o més ben dit, la Nancy i l’Archie havien passat d’acollir col·legues dels principals diaris anglesos a ser amfitrions dels visitants estrangers compromesos amb la causa republicana, com ara el poeta W. H. Auden, les passes del qual per aquella Spain que va ser la pedra de toc generacional de tots els poetes de l’esquerra britànica, va resseguir Berga a Quan la història et crema a la mà. I d’hostatjar personalitats convidades pel Comissariat de Propaganda, encapçalat per Jaume Miravitlles, es van convertir en responsables d’un grup de nens refugiats de l’Aragó, en col·laboració amb l’obra dels quàquers pels infants víctimes de la nostra guerra. En aquest afany els acompanyarà un estiuejant del dels estius passats, l’escultor Enric Casanovas, l’inductor, com apunta Berga, de la mítica estada de Pablo Picasso i Fernande Olivier a Gósol, l’estiu del 1906, quan l’artista va ser Pau de Gósol, i que Iñaki Rubio ha resseguit al llibre homònim. Finalment, tot el grup, anglesos, catalans i nens, van travessar la frontera l’any 1939. A l’exili, el noucentista Casanovas hi va deixar pintats els murals de la Casa del Poble de Besançon.

Tots venim d’un poble perdut

Entre els nens que van ser acollits pels Johnstone, i que finalment es van retrobar amb les seves famílies, hi havia, com dèiem, el pare i l’oncle d’en Primi, dits, respectivament, Primitivo i Justo. Tots dos, fills d’un primigeni Primitivo, de llinatges Molas Trilla, un sastre republicà, socialista i lliurepensador de Mequinensa que sembla talment tret del paisatge humà de Camí de sirga, de Jesús Moncada. Perquè el paisatge d’aquest llibre no es queda només a la costa, sinó que sirga riu amunt cap al món desaparegut sota les aigües de l’Ebre, sense voler en cap moment esmenar ni voler copiar les pàgines del seu principal escriptor. Però la capacitat de teixir vincles aparentment inesperats en aquesta petita gran història europea que és Un país estranger no s’acabarà ací, perquè mitjançant els descendents del sastre mequinensà, Berga fa memòria dels alemanys de la química de Flix i dels ebrencs morts als camps nazis –com Aleix de Segarra i Madamfransuà–, però també d’aquell Faió condemnat pràcticament sense rèquiem, i d’aquí, i de les files d’emigrants que Franco creia enviar a Alemanya, un país net d’exiliats per motius obvis, i que li retornaren polititzats per antics membres de les Brigades Internacionals, com Willy Brandt i Max Diamant, vinculats tots dos al POUM, en què també s’enrolà l’estimat Orwell.

L’escriptor Miquel Berga acompanyat de l’editor de Tusquets Josep Maria Ventosa, Primitivo Sancho i Fernando Casal, a Mequinensa (fotografia: Museu d’Història de Mequinensa)

“Avui els lectors de la Nancy Johnstone hi descobreixen en aquella Tossa, un lloc estranger. Aquella Tossa dels anys trenta, oasi d’art i civilització, és un poble perdut fins i tot per als qui hi viuen i hi estiuegen avui. També ho és la vella Mequinensa. La Johnstone ens ha salvat a Tossa d’abans del fatídic 18 de juliol. En Moncada ens ha salvat la Mequinensa vibrant d’abans dels fatídics dies de 1969 que van fer desaparèixer ‘lo poble’. Tossa i Mequinensa són patrimoni d’uns milers de lectors. Des d’un lloc improbable, en Primi i la seva família m’han fet adonar –sense proposar-s’ho– que tots venim d’un poble perdut. Hi volem tornar, però ja no hi és.” Ho escriu Miquel Berga a les darreres alenades del seu llibre. I, com ell, amb la secreta esperança d’esdevenir un seu èmul, tanquem el llibre agraint la fortuna i el poder que ens ofereixen les lletres.

The Washington Post · Amanda Coletta

Kitchener, Canadà. L’ampli suport del Canadà a la immigració, que segons el primer ministre, Justin Trudeau, és necessària per a contrarestar l’envelliment de la població activa i les baixes taxes de fertilitat, ha distingit durant anys el país.

La població del Canadà ha crescut més de pressa que no pas la dels seus socis del G-7, i fins i tot més de pressa que la de països amb taxes de fertilitat més altes, com ara l’Índia. L’any 2023, la població del Canadà va créixer de més d’1,2 milions de persones, un 3,2% més que l’any anterior i l’augment anual més gran d’ençà del 1957. Al voltant d’un 98% d’aquest augment és atribuïble a la immigració.

Però ara, en plena crisi de l’habitatge i amb una pressió com més va més alta sobre els serveis socials, el govern de Trudeau ha començat a reconsiderar les polítiques d’acollida.

El govern ha limitat el nombre de residents permanents que acollirà d’ara endavant; també anunciat un límit temporal als visats d’estudiants internacionals i s’ha compromès a reduir la proporció d’immigrants –una categoria que inclou grups com ara els treballadors temporals–  sobre el total de la població.

“L’augment multitudinari” d’immigrants temporals ha superat la capacitat d’absorció del Canadà, deia Trudeau a la premsa aquest mes, i afegia: “És una cosa que hem de tornar a controlar.”

La immigració compta de fa temps amb un gran suport al Canadà, i genera un consens que travessa gran part de l’espectre polític. A grans trets, el país s’ha mostrat immune a l’onada antiimmigratòria que ha recorregut els Estats Units i bona part d’Europa. Però ara hi ha indicis que tot això comença a canviar.

Al setembre, una enquesta de l’Institut Environics va revelar que un 44% dels canadencs estaven d’acord que hi havia “massa immigració al Canadà”. Són 17 punts més que no pas el 2022, cosa que significa el canvi interanual més gran d’ençà que la pregunta es va incloure per primera vegada a l’enquesta, l’any 1977. Molts enquestats van expressar preocupació per l’impacte de la immigració en el cost de l’habitatge.

“El canvi no ha estat en l’opinió pública sobre els immigrants ni en el seu impacte en el país, sinó en la forma en què es gestiona la immigració”, explica Keith Neuman, investigador associat de l’institut.

Si no es restableix aquesta confiança, el consens sobre la immigració podria perillar, assegura.

“Crec que aquesta és una qüestió que hem d’abordar”, diu Mike Moffatt, professor associat de la Western University a Londres (Ontario). I afegeix: “Si no, farem perillar un consens que ha fet molt de bé al Canadà.”

El pla del govern era audaç: el 2025, segons que va anunciar l’executiu ara fa dos anys, el país té previst d’acollir gairebé 1,5 milions de nous residents permanents. Seran, molt majoritàriament, immigrants econòmics seleccionats mitjançant un sistema de punts que valora criteris com ara la feina qualificada, l’educació i la joventut.

Però, entre bastidors, els funcionaris federals han advertit que el ràpid creixement de la població podria posar a prova el sistema sanitari i el mercat immobiliari. El creixement del parc d’habitatges, asseguren, no ha seguit el ritme de creixement de la població d’aquests anys.

Els preus de l’habitatge al Canadà són els més alts del G-7, segons dades de la Reserva Federal nord-americana. Per a molts mil·lennistes, en el seu moment un grup demogràfic clau per a Trudeau, tenir un habitatge en propietat sembla una possibilitat com més va més remota.

Gran part del creixement de la població canadenca va relacionada amb l’augment vertiginós del nombre d’immigrants temporals, com ara, estudiants internacionals, cosa que agreuja les pressions sobre el sistema.

El 2023, al país hi havia més d’un milió d’estudiants internacionals, un 245% més que deu anys enrere i un 60% més que no el 2019. El Canadà, un país de 40 milions d’habitants, va registrar, aproximadament, el mateix nombre d’estudiants internacionals l’any passat que els Estats Units, un país amb una població més de vuit vegades superior.

Els analistes afirmen que, si bé el creixement demogràfic hi ha exercit un rol, les arrels de la crisi d’assequibilitat de l’habitatge al Canadà són complexes i abasten qüestions com les restriccions en la construcció d’habitatge i l’escassetat de treballadors qualificats.

El ministre d’Immigració canadenc, Marc Miller, va declarar el mes passat que el Canadà fixaria per primera vegada límits a l’arribada d’immigrants temporals. Prèviament, l’executiu ja havia anunciat un topall temporal a l’entrada d’estudiants estrangers.

En el pla pressupostari federal presentat aquest mes, el govern diu que s’espera que el nombre de residents temporals descendeixi d’uns 600.000, cosa el govern confia que es traduirà en un alleujament significatiu de la demanda d’habitatge.

La proposta també inclou mesures per a impulsar la construcció d’habitatges, algunes de les quals requeriran el suport del govern de les diferents províncies del país per a tirar endavant.

Limitar la immigració temporal “ajudarà a alleujar part de la pressió sobre els lloguers”, explica Avery Shenfeld, economista cap del Banc Imperial Canadenc de Comerç. “Les mesures per a accelerar la construcció d’habitatges ajudaran a llarg termini, però trigaran un temps a fer efecte”, afegeix.

Moffatt, que ha assessorat el govern de Trudeau en matèria d’habitatge, diu que la situació ha enxampat el govern amb el pas canviat. “Crec que haurien d’haver posat en marxa aquests canvis fa cinc anys”, diu.

Els estudiants del Conestoga College passen l’estona a les zones comunes del campus de Kitchener, una ciutat de 257.000 habitants situada una hora a l’oest de Toronto. Als passadissos se sent parlar en hindi, panjabi i mandarí.

El 2017, els estudiants internacionals van representar un 20% dels 11.860 alumnes a temps complet de la universitat pública. De llavors ençà, la matrícula a temps complet s’ha quadruplicat fins als 45.000 estudiants, la majoria dels quals estrangers. El 2023, Conestoga tenia més de 30.000 permisos d’estudis internacionals aprovats, més que qualsevol altre col·legi o universitat del Canadà.

Amb els nous canvis en els permisos d’estudis internacionals, aquesta xifra es reduirà a més de la meitat.

Simren Preetkaur, una estudiant índia, va començar al setembre un programa de dos anys de diplomatura en empresarials. Diu que ha seguit de prop les recents mesures aprovades per Ottawa. “Hi estem d’acord, fins a cert punt, perquè els beneficis de la immigració no arriben als ciutadans que vivien aquí abans”, diu Preetkaur, de vint anys.

Hardik Lathiya va arribar al Canadà al gener, des de l’estat indi de Gujarat, per estudiar desenvolupament web. Lathiya, de vint-i-tres anys, es va assabentar de l’existència de Conestoga per internet. Ansiós d’independitzar-se i anar-se’n a l’estranger, s’hi va matricular.

Però la seva experiència ha estat dispar. Ha après molt, però troba a faltar els amics i la família. Treballa a temps parcial en un restaurant, però li costa quadrar els comptes. Trobar un habitatge assequible també ha estat un maldecap.

Al principi, Lathiya vivia amb cinc companys, que compartien tres habitacions. Ara viu amb tres, però comparteix un dormitori. El seu lloguer mensual és d’uns 400 euros. Diu que pensa quedar-se a treballar al Canadà uns quants anys abans de tornar a l’Índia. “Ja no hi veig el meu futur, aquí”, assegura.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

A partir de dissabte vinent, VilaWeb publicarà cada dia una enquesta sobre les eleccions a Catalunya que haurà elaborat EM Analytics. La mostra serà de mil persones, que s’aniran renovant parcialment, i el diari no intervindrà de cap manera en la cuina del sondatge. En aquesta conversa, Miguel Díaz i Rodrigo Panero, codirectors de l’empresa, ens ajuden a resoldre els dubtes que puguin tenir els lectors sobre el funcionament de l’enquesta. Hi pot haver tombs de guió sobtats? Ho tenen més difícil, els partits extraparlamentaris, per a fer-se notar? Per què són crucials els darrers escons de cada demarcació i per què costen tant de preveure? D’entrada, Díaz i Panero ja avisen que una enquesta no recull què passarà el dia de les eleccions, perquè hi sol haver canvis a última hora –i Catalunya té un 22% d’indecisos en aquests moments–, sinó que és una fotografia de cada moment. Això permet de veure tendències que són interessants.

—És molt important que quedi clar que sempre hi ha un marge d’error, que la fiabilitat d’una enquesta no és mai absoluta.
—Miguel Díaz [M.D.]: No, exacte. L’enquesta és una fotografia fixa de cada moment i les coses poden anar canviant, especialment els últims dies. Ara bé, nosaltres estem en contra de les forquilles d’escons. De vegades, hi ha enquestadors que les fan servir per curar-se en salut. Fugim de les forquilles perquè creiem que, si ens comparem amb altres països europeus, aquí la desviació entre enquestes i resultat final sol ser de les més baixes, tret de casos puntuals.

—Com funcionarà l’enquesta diària d’Electomania per a VilaWeb?
—M.D.: És una enquesta que partirà d’una base inicial de mil persones, una mostra representativa de tot Catalunya, tant en relació amb les comarques, com la ubicació geogràfica, el nivell d’estudis, de renda, el grau d’interès per la política, l’ocupació, etc. Hem fet una selecció d’una mostra representativa a partir d’uns paràmetres. Una part es farà amb trucades telefòniques, i una altra, en línia, amb un formulari web. Partint d’aquesta mostra inicial, cada dia s’hi van afegint cent respostes noves i se n’eliminen les cent més antigues. La composició sempre és de mil participants, però es renova a mesura que avança el tracking. Així s’aconsegueix d’anticipar efectes i tendències que puguin sorgir durant la campanya, segons les actituds o declaracions dels candidats, o bé de moviments aliens a la campanya però que hi poden tenir incidència. I, alhora, es manté una coherència. El resultat serà més constant.

—Sempre seran cent, les noves respostes?
—Rodrigo Panera [R.P.]: Cent és la xifra estàndard, però nosaltres ho regulem segons el pols de la campanya. Si apareix això que anomenem cigne negre durant la campanya –per exemple, si es retira un candidat–, perquè la mostra no estigui contaminada, n’incorporem més. Fa deu anys que som al món de la demoscòpia i tenim una base fixa molt ampla de panelistes, i alhora donem entrada a gent nova aleatòriament.

Com s’han de llegir les enquestes?

—N’hi ha prou amb una mostra de mil, renovada per cent persones? Imaginem que durant la campanya hi ha fenòmens sobtats que poden canviar el vot d’un segment molt limitat de la societat. Els metges, per exemple, o els gironins. Això ho reflectiria bé, el tracking?
—M.D.: Sabem la xifra d’enquestats aleatoris que cal per a tenir aquestes desviacions. Si hi ha un efecte molt important entre els metges o els gironins, com que les mil respostes estan segmentades i distribuïdes al llarg del territori, detectarem el canvi de patró a les enquestes. Posem el cas que Aragonès o Puigdemont fan unes declaracions que molesten molt la població de menys de trenta-cinc anys. En aquest segment d’enquestats, se’ns dispararà els paràmetres d’intenció de vot. Això ens farà saltar una alarma. Per confirmar l’abast de l’impacte, caldrà que passin uns quants dies, segurament, i fixar-nos en aquests electors. Sigui com sigui, al cap d’uns dies, l’efecte de les atzagaiades dels candidats no sol ser tan elevat com ho semblava d’entrada. És important no sobredimensionar tendències els primers dies. La cosa bona d’aquest model és que ens permet de comparar matrius de transferència, veure com es comporten els indecisos i si hi ha un augment particular en l’abstenció, que és molt rellevant. N’hi ha prou amb una mostra de mil respostes? Categòricament, sí. És evident que, com més gran sigui la mostra, més fiable serà, sempre, però a partir d’un cert llindar, si en lloc de 1.000 són 1.200 o 1.800, és irrellevant.
—R.P.: Nosaltres partim de l’estatística inferencial clàssica, els grans nombres de Bernoulli, una cosa que fa anys i anys que es fa. La tècnica de què parla en Miguel es diu microtàctil. Amb aquesta mostra n’hi ha de sobres per a Catalunya. Ens mourem en un marge d’error del 2% al 3%. Fa molts anys que treballem a Catalunya. Perquè us en feu una idea, vam veure un fenomen d’aquests a l’Ajuntament de Barcelona, quan Xavier Trias va entrar en campanya l’última vegada. Al model que teníem, Junts hi estava més o menys estable. De sobte, tota la massa tipològica d’enquestats que Trias era capaç d’arrossegar va tenir una pujada important. Però això són progressions i cal comprovar amb compte que no hi hagi desajustaments. Augments com el del PSOE en les eleccions del 2004, després dels atemptats, són una cosa extremadament estranya.
—M.D.: Cal tenir en compte que a Catalunya els eixos no són iguals que a la resta de l’estat. L’eix en què es mouen les campanyes catalanes no sempre són esquerra/dreta o independentisme/no-independentisme: es creuen diferents eixos. Hi ha masses de població que es mouen al voltant de tres o quatre partits i que decideixen el seu vot a última hora.

—Els canvis molt bruscos són excepcionals, doncs. Però quina importància tenen els quinze dies de campanya? Com poden canviar les coses en aquestes dues setmanes?
—R.P.: Nosaltres hem vist que les tendències s’acceleren els últims dies de campanya. No canvien, sinó que s’acceleren. Ara, la societat està sobresaturada d’informació política, i el cas català és especial perquè, a més a més, en aquestes eleccions entren nous elements, com Alhora, Aliança Catalana o el retorn, o no, de Puigdemont. Això fa que pugui augmentar la variabilitat.
—M.D.: Sempre hi ha més indecisió a última hora, sobretot a Catalunya. La clau és això, que la tendència es marca els últims dies. A Galícia, abans del 18 de febrer, vam detectar la tendència a l’alça del BNG i a la baixa del PP. El PP va aconseguir no baixar tant, però sí que es va veure que el BNG aconseguia de captar el vot útil de les esquerres. Aquesta és la clau. Intentar d’esbrinar i anticipar-se a què considera l’elector que serà el vot útil. Abans, sobretot durant la dècada dels 2000, el vot es mobilitzava sobretot en funció dels sentiments. Com que tenim tanta informació, aquesta mena de missatges ja no calen tant. En canvi, sí que hi ha una tendència a agrupar-se al voltant de l’opció que veuen més útil dins del seu eix, més viable.

—Me’n podeu posar exemples catalans?
—M.D.: Per als votants que dubten entre Esquerra, Junts i la CUP, l’eix primordial serà l’independentista. Votaran qui creguin que defensa millor els seus interessos. Dins l’eix no independentista, per exemple, el PSC sembla que s’endú el vot útil. Gent que no votaria mai el PSOE a les eleccions generals, que potser sent més simpatia per Carlos Carrizosa o Alejandro Fernández, pot prestar el vot a Salvador Illa per un objectiu comú: que Puigdemont no sigui president. Però hi ha més eixos, també, com l’econòmic, l’identitari o el de l’edat, que també s’ha de tenir en compte. En tots, el vot útil és molt important.

—L’anunci sorpresa de Pedro Sánchez pot ser un d’aquests cignes negres de què parleu?
—R.P.: Ho és. El PSOE acaba de fixar un argumentari basat en la resistència, que s’adiu al marc que va fer servir en les últimes eleccions, d’aguantar i ser un mur contra l’extrema dreta. El primer efecte és que ha canviat tota l’agenda pública. Això fa que l’atenció dels ciutadans en la campanya creixi, i això sol afavorir els partits que van més bé. El Partit Socialista, de moment, sembla que capta l’atenció.
—M.D.: Té tots els números per a convertir-se en un element de la campanya, però per concretar més cal saber quina decisió prendrà. Si dimitís i hi hagués un relleu, això afectaria més les eleccions que no pas una moció de confiança o una reflexió que acabés en no res. Ara, una moció de confiança també hi influiria, perquè condicionaria Esquerra o Junts, que s’hi haurien de pronunciar. Els termes en què es faci el debat i les posicions de cadascú poden tenir una gran influència en els votants. És difícil de saber-ho. No seria igual si la votació d’aquesta moció fos durant la campanya o després. I si hi hagués un relleu, dependria de qui fos. Un substitut de qui es veiés que farà unes polítiques diferents podria desincentivar els votants socialistes.

—Aquests canvis de marc inesperats solen funcionar electoralment?
—M.D.: Depèn. Tradicionalment, no solen tenir-hi gran efecte, tret que hi hagi un tomb negatiu inesperat d’un dels candidats. En aquest cas, dependrà molt de l’anunci de Sánchez, com deia. Si dimiteix i un gruix dels votants progressistes catalans decideix que la manera de castigar el PP i Vox és votar el PSC, hi pot haver un efecte bumerang. Si es percep com una lluita intestina de la política madrilenya, l’impacte pot ser menor. També pot tenir l’efecte contrari: si es percep com una maniobra per a incidir en campanya, també pot castigar el PSC.
—R.P.: En aquest cas, no ho sabem. Ho veurem a mesura que avanci el tracking per a VilaWeb. Normalment, el partit que situa el marc obté un avantatge competitiu molt important. Tanmateix, a Catalunya hi ha marcs molt diferents, unes plaques tectòniques molt rígides que fan pensar que un anunci així podria no tenir tant d’efecte. Sigui com sigui, cal agafar-ho tot amb molta precaució. Cal fer valdre les eines més adaptables a aquesta situació. Veurem com les cases d’enquestes tradicionals, basades en trucades telefòniques, com el CIS, més arcaic, seran menys capaces de reflectir si hi ha canvis que no pas les qui fem servir respostes digitals.

—Heu parlat d’Alhora i d’Aliança Catalana. Aquests partits extraparlamentaris ho poden tenir més difícil, a les enquestes, per fer-se notar?
—M.D.: Sens dubte. Hi ha una cosa molt clara. Quan comença la campanya, aquests partits no són coneguts per la totalitat de la població, ni de bon tros. Ponsatí i Orriols potser són més conegudes, però no del tot. A banda, aquests partits solen beure molt de factors que els són externs, com ara els descontents amb la política, els abstencionistes o els decebuts amb altres partits. En el cas d’Alhora, hi ha un vas comunicant amb Junts, per exemple. Dependrà de si durant la campanya Junts és convincent, per això és difícil preveure-ho d’entrada. El tracking permet d’anar observant com s’eixamplen o s’estrenyen aquests matisos de transferència. En el cas d’Aliança Catalana, també tenim uns quants vasos comunicants i, sobretot, el factor novetat, que de vegades empeny. Hi ha enquestadors que solen posar alts els partits incipients i, després, es desinflen, perquè l’efecte novetat baixa. El cas d’Aliança és particular, perquè hi ha un votant que ve de Vox i que encara rumia si se’n va Aliança per l’eix de la inseguretat, l’islamisme, etc. En uns altres eixos poden tenir opcions oposades, però és una mena de vot contestatari, que vol sacsejar el tauler. En el cas dels nous partits, com dèiem, és molt important allò que aporten els panelistes en línia, perquè anticipen molt bé les tendències, més de pressa que no pas les trucades telefòniques.
—R.P.: Amb aquest model, l’entrada de nous partits es pot percebre amb més antelació. Sol ser difícil estatísticament, perquè en la ciència inferencial hi ha un element clau, que és el record de vot. Què va votar l’enquestat en les eleccions anteriors. Si tens aquesta dada, pots calcular si un partit va bé o malament. El problema dels partits nous és que no hi ha record de vot i, per tant, és més difícil de mesurar si una formació puja o baixa. A més, són formacions que tenen el creixement més significatiu quan la campanya ja ha començat. Això coincideix quan les enquestes tenen menys recorregut, perquè ja ens acostem al moment a partir del qual estan prohibides.
—M.D.: A Catalunya, en tot cas, cal destacar que hi ha molt d’arrelament amb la tradició del vot. Només cal veure que Junts ha canviat moltes vegades de nom i el gruix dels votants continuen fidels, des de Convergència fins ara.

—Una volta heu recopilat els resultats de cada enquesta, quina mena de cuina en feu? Com modifiqueu les dades perquè l’enquesta sigui més realista?
—R.P.: D’entrada, cal ser conscients que la cuina no és dolenta, i que totes les enquestes han de tenir cuina. Si n’hi ha, en realitat, parlem d’intenció directa de vot, cosa que de vegades veiem publicada en altres mitjans o per altres instituts demoscòpics amb intencions dubtoses. Per això, després hi ha estimacions que no tenen res a veure amb la realitat. Nosaltres captem els enquestats, com dèiem, en línia, a les xarxes socials, per Google Ads, i ho recollim tot i ho centralitzem. La cuina pondera diferents elements: formació, edat, gènere, ubicació, rendes, totes les dades de què disposem. L’avantatge de països com el nostre és que tenim una burocràcia exagerada i les dades que ens donen els patrons públics, els instituts públics d’estatística i les universitats ens permeten d’equilibrar molt bé la balança.
—M.D.: La cuina dels enquestats per telèfon és més fàcil perquè partim d’una base estatística aleatòria en el moment de fer les trucades, però després és seleccionada. La imatge que obtens quan fas trucades sol coincidir, si no al 100%, al 95%. En el cas dels enquestats digitals, és més difícil, perquè hi ha segments –posem l’exemple dels més grans de setanta anys a l’entorn rural de Lleida– que hi poden estar infrarepresentats, per la falta d’accés a les tecnologies, a la informació, el que sigui. Si un grup està infrarepresentat, és aquí on ha d’entrar en joc l’avaluació de la mostra, la comparació amb l’estàndard del territori i la ponderació adequada. El nostre model no es basa en una cuina a partir dels partits, sinó a partir dels microsegments de població. És després, a partir d’aquests microsegments, que calculem com vota cada segment, i llavors ho agrupem per municipis, per comarques, per províncies i per tot el territori. Això ens permet de calcular el percentatge de vot final de cadascú.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

—I també els abstencionistes.
—M.D.: També els abstencionistes i què passarà amb els indecisos, sí. El 70% o el 80% de l’abstenció se sol mantenir, però sempre hi ha un percentatge que aquesta vegada participarà, i normalment la translació no és directa. Se’ls ha de distribuir bé entre les diferents opcions. La composició s’ha de fer a partir de les dades d’intenció directa del vot, més l’origen dels abstencionistes, més les fuites de cada partit, més el comportament dels indecisos, que en el cas de Catalunya superen el 20%. Ara com ara, són al voltant del 22%, però el dia de les eleccions no hi haurà indecisos. La gent hi participa o no hi participa. I si hi participa, tria una butlleta.

—A Catalunya és molt important, i alhora molt difícil, de preveure l’últim escó de cada demarcació. Per què?
—M.D.: El cas de l’últim escó, l’escó en disputa, és particularment interessant a Catalunya perquè solen ser totes aquestes restes les que determinen qui se l’emporta, i són escons que determinen, per exemple, si hi ha majoria independentista o no, si hi pot haver pacte d’esquerres o no, si Junts pot governar amb el suport de segons qui, etc. I aquests últims escons es disputen per un percentatge de vots tradicionalment molt baix. Sobretot, a Lleida i a Girona, on per a alguns partits entrar o quedar-se fora depèn d’aquest últim escó. Els últims dies de la campanya, quan no es puguin publicar enquestes, són els que decidiran qui se l’endú. Per a VilaWeb farem una feina que a parer nostre és especialment interessant perquè, a més de les estimacions com a tals, mirarem en quins marges es mouen les distàncies entre partits. Sovint, passa que els partits fan coses que sorprenen els ciutadans, durant la campanya, i és perquè els seus trackings interns, que no es publiquen, els indiquen aquestes tendències i ells calculen què necessiten per a aquest últim impuls.
—R.P.: Una de les raons per les quals Electomania i EM Analytics vam començar a destacar, justament, va ser perquè volíem oferir aquesta mena de dades als lectors per democratitzar les enquestes. El fet que ho puguin llegir a VilaWeb donarà als lectors més eines per a entendre com va funcionant la campanya.

 

Enquestes eleccions a Catalunya 2024: qui guanyarà?

Mònica Bonell Tuset (Canillo, Andorra, 1971) és ministra de Cultura, Joventut i Esports del govern d’Andorra. En poc menys d’un any al càrrec ha estat capaç d’impulsar i assolir un ampli consens sobre la llei de llengua pròpia i oficial, la llei sobre el català més ambiciosa de tots els Països Catalans, que va ser aprovada ahir amb el suport de tots els grups parlamentaris llevat de la ultradreta. Parlem amb Bonell pocs minuts després de la votació històrica al Consell General.

—Què representa i quina importància té aquesta nova llei?
—En primer lloc, hem actualitzat una llei que ja tenia vint-i-cinc anys. En aquell moment, després de l’aprovació de la constitució del 1993, es va fer un esforç per fer d’aquesta llei una eina de cohesió, d’integració, signe de la nostra identitat i de la nostra sobirania. I aquestes particularitats i objectius, en la llei que hem votat avui, continuen perfectament vigents. En aquell moment ni es parlava de xarxes socials, ni es parlava de comerç en línia ni de digitalització, i, per tant, s’havia d’actualitzar. També s’ha avançat en els drets de totes les persones amb discapacitat a l’hora de reconèixer la llengua de signes catalana i del dret que també tenen de poder aprendre i relacionar-se en aquesta llengua. I això s’ha reconegut.

—Una de les mesures més destacades és vincular la residència a la llengua.
—L’actual govern tenia un compromís polític de buscar la manera d’associar les autoritzacions de residència que es donen a Andorra amb els coneixements de la llengua, perquè els estudis sociolingüístics han posat de manifest que es perd l’ús social del català i hi passa per sobre una altra llengua, que és el castellà. Tenim la particularitat que som un país d’acollida, que gràcies a les persones que han vingut a treballar a Andorra el país és el que és. I convivim amb el francès i amb el castellà. Però la nostra llengua oficial i pròpia és el català, i per això s’han pres certes mesures, per associar-lo a aquestes renovacions.

—Com, concretament?
—Als qui vinguin a Andorra a partir de l’any 2025, si s’hi estan menys d’un any o només hi passen la temporada d’hivern o vénen a treballar uns quants mesos, no se’ls exigiran aquests coneixements de la llengua. Però si volen renovar aquest permís de residència, doncs aquest primer any hauran de fer un curs de trenta hores, i a partir del 2026 ja els demanarem un A1, que és homologable als altres títols que també es donen a Catalunya, les Balears o el País Valencià.

—Considereu que aquesta nova llei farà créixer l’ús del català?
—L’objectiu és aquest. Un aspecte important és que la responsabilitat no serà exclusiva del Departament de Política Lingüística, sinó que és compartida amb la resta d’institucions, com el Consell General o els nostres comuns. Hauran de fer els seus plans lingüístics i vetllar perquè en les activitats que organitzen, o en què tenen competència, es compleixin els usos lingüístics. I jo crec que aquí entre tots sí que podem arribar a capgirar les xifres. Gràcies a aquesta llei també es crearan dos òrgans: un serà més tècnic, per a elaborar aquelles estratègies o plans d’actuació que s’hagin de fer per a tot el territori; i l’altre, més polític, i hi participaran representants de totes les institucions i del teixit econòmic i social d’Andorra.

—I com se sabrà si n’hi ha prou?
—Es podrà anar valorant. Cada any s’haurà de portar un informe al ple parlament, i després, cada tres anys, es renovarà el pla d’actuació que fa el Consell Nacional per la Llengua. Ens permetrà d’anar veient si això que hem aplicat amb aquesta llei s’ha de modificar o no. Però jo crec que sí que anem en la línia d’aquest treball. Avui també hem enviat un missatge tranquil·litzador a tothom qui vulgui vindre a viure i a treballar a Andorra, que en cap cas aquesta eina no vol ser una barrera per a impedir que la gent vingui. Al contrari, volem que sigui una eina que faciliti que entre tots ens comuniquem millor; integradora i de cohesió. Això és el que busquem.

—Per a la renovació es demanarà un A1 o A2, molt bàsic. N’hi haurà prou?
—De moment, nosaltres creiem que sí. És el que deia abans, que aquests organismes que es crearan per llei són els que hauran d’avaluar i valorar si aquest nivell és suficient o no. Nosaltres pensem que sí. Veient com es fa en uns altres països europeus, creiem que és correcte. Pretenem que la gent no ho vegi com una barrera, sinó al contrari; que ho vegi com una oportunitat d’integrar-se millor a Andorra.

—Sembla que els efectes ja es van notar amb l’anunci que s’impulsaria la llei…
—Hem triplicat el nombre d’inscrits, tant dels cursos virtuals com dels presencials, a més de tots els qui van als centres de català a fer autoaprenentatge, on troben un professor que els pot ajudar en les consultes. Totes aquestes dades s’han triplicat. Són persones que ja viuen i treballen a Andorra, i que no es trobaran afectades per la norma. Però crec que també és important que s’interessin per l’aprenentatge del català, perquè la norma els afectarà si treballen de cara al públic, perquè hauran de conèixer un mínim de vocabulari en català i fer la salutació en català, que és el que demanem.

—Quantes persones aprendran català amb el canvi legislatiu?
—Nosaltres vam calcular, quan vam entrar el projecte de llei –que era sobre els qui tenen les autoritzacions de residència i treball–, que podria ser d’unes 10.000 o 15.000 persones. Parlem de permisos que s’hauran de renovar el 2026.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

—Una altra novetat és el règim de sancions. Amb la llei anterior no se’n va posar cap. Què es farà ara?
—La llei vigent fins ara tenia un procediment sancionador, però s’havia d’actualitzar, perquè les tarifes eren en pessetes: de 120 pessetes a 3.000, i és cert que no se n’havia posat cap. Sí que s’havien fet amonestacions per escrit. La voluntat política durant aquests anys no ha estat sancionar pels incompliments de la norma lingüística, però creiem que l’incompliment d’aquesta norma és important i, per tant, s’ha de complir aquest règim sancionador. La particularitat és que si aquella infracció que s’ha comès es pot esmenar –un rètol que s’ha trobat que és escrit en una llengua que no és el català, un menú d’una carta, totes aquestes qüestions que es poden esmenar– i l’establiment ho fa, es podrà exonerar, i no se sancionarà. Jo crec que aquí ja expressem la voluntat del govern, que el fet que les sancions siguin elevades no és amb voluntat recaptatòria, sinó amb voluntat d’advertir que hi ha aquestes sancions, que s’han de complir les normes, que és important que les compleixin. Perquè efectivament la primera vegada no passarà res; la segona hi haurà una sanció; i si hi ha molta reincidència amb faltes greus, si durant tres anys reincideixes en una falta greu, com pot ser el rètol en una llengua que no és el català, aleshores, doncs sí, la sanció més alta és la de 60.000 euros.

—Han aparegut veus en contra, com alguns youtubers o el partit Andorra Endavant. Creieu que hi pot haver una politització de la llengua?
—Nosaltres creiem que no hi hauria de ser. Ens sembla que aquestes normatives lingüístiques també hi són, en altres països europeus. I creiem que no hauria d’haver-hi aquesta politització sobre la llengua. El compliment de les obligacions es demanarà a partir de l’any 2029, perquè aleshores la normativa de renovació del permís de residència al cap d’un any d’haver entrat a Andorra afectarà tots els permisos de residència que hi hagi en aquell moment i també tots els autònoms. I els youtubers tenen aquest tipus de residència i treball.

—Per oferta cultural, com ara cinema, literatura o teatre, hi haurà alguna mena de coordinació amb la resta dels Països Catalans?
—Nosaltres treballem conjuntament i tenim un conveni de col·laboració en el marc de la Fundació Ramon Llull. Per exemple, la nostra companyia de teatre hi treballa conjuntament. De fet, enguany vam presentar al Teatre Nacional, a Barcelona, una obra coproduïda a Andorra amb actors andorrans i hi ha col·laboracions específiques en la Fundació Ramon Llull. Continuarem col·laborant en aquest marc. I també tenim les residències Faber, on hi ha una coordinació amb artistes que vénen de fora, i hi ha residències Faber per Catalunya i Andorra.

—Com valoreu les polítiques contra la llengua a les Illes o al País Valencià?
—Al final les competències les tenim a Andorra. Els governs d’aquestes autonomies hi són perquè han estat escollits democràticament per la gent que els ha votat. Nosaltres, des d’Andorra, tampoc no podem anar més enllà. Hauria d’expressar que hem de respectar les decisions que prenen. Però, és clar, com a andorrans, ens toca protegir la nostra llengua, que així ens ho diu la constitució.

Barcelona rebrà diumenge la festa més gran del món geganter: la Trobada Nacional de Gegants. És el primer acte que es fa per a commemorar els sis-cents anys de gegants a Barcelona. Una cita que ha despertat molta expectació, atès que grans i petits, del món geganter i de fora, tindran l’oportunitat de veure una trobada històrica. Hi ha convocades dues-centes vint-i-quatre colles geganteres. N’hi haurà de tot el país –Catalunya, País Valencià i Catalunya Nord–, i també del País Basc, Navarra, Aragó i Madrid.

En total, s’esperen més de sis mil persones, per això no és estrany que Rosa Navarro, secretària de la Coordinadora de Colles Geganteres de Barcelona, afirmi amb contundència que aquesta “és la trobada de gegants més gran que s’ha fet mai a Barcelona i al món”. Tot i que la voluntat de la organització és fer una trobada de rècord, ara per ara, la trobada gegantera més gran que s’ha fet mai és la que es va fer a Matadepera el 1992. Va ser la segona trobada Internacional de Gegants i va aconseguir reunir 652 gegants d’arreu del món: Portugal, Espanya, Gran Bretanya, Bèlgica, Japó, França, Holanda, Àustria, Itàlia i Alemanya.

Quatre cercaviles amb més de dos-cents gegants

Les colles s’han repartit en quatre punts diferents, però acabaran totes al mateix lloc: el passeig Lluís Companys de Barcelona. Les quatre cercaviles que es faran a les 11.00 són:

–La Cercavila de l’Est, encapçalada pels gegants de la ciutat, que començarà al passeig dels Til·lers del parc de la Ciutadella i passarà pel passeig de Pujades fins a arribar a Arc de Triomf.

–La Cercavila de l’Oest, encapçalada pels gegants del Pi (si els han pogut arreglar a temps), que començarà a la ronda de Sant Pere, a l’altura de la plaça d’Urquinaona, i baixarà fins al passeig de Lluís Companys.

–La Cercavila del Sud, encapçalada pels gegants de Santa Maria del Mar, que començarà a la plaça Comercial del Born i passarà pels carrers del Comerç, Princesa, i els passeigs de Picasso, Pujades i Lluís Companys.

–La Cercavila del Nord, encapçalada pels gegants de l’Agrupació de Colles Geganteres de Catalunya, que començarà al parc de l’estació del Nord i passarà pels carrers de Wellington, Buenaventura Muñoz, Roger de Flor, l’avinguda de Vilanova i el passeig de Lluís Companys.

Tot i que les cercaviles començaran a les onze del matí, a partir de les nou ja es podran anar a veure els gegants plantats als respectius punts de sortida.

Un accident a Girona deixa els Gegants del Pi fora de la Trobada Nacional de Gegants

Metralla serà el grup de música que amenitzarà les cercaviles mentre entrin al passeig de Lluís Companys. Un cop totes les colles hagin arribat, començaran els balls de protocol. A partir de les 13.00 es farà el Ball de l’Aniversari dels gegants de l’Agrupació i, tot seguit, la Gavaldana dels capgrossos Macers i el Ball dels gegants de la Ciutat.

La festa acabarà a les 13.30 amb les ballades finals, en què les més dues-centes colles participants dansaran alhora.

La trobada gegantera més gran que s’ha fet mai

“Serà un dia màgic. Pensa que hi ha colles que vénen de Terol, Torrejón de Ardoz o Pamplona només per gaudir d’aquest dia. I vénen de manera voluntària”, comenta Navarro. I afegeix: “Al món geganter, tot és voluntari. I hem de treballar molt perquè no mori.” Sobre això, Navarro es mostra contundent. “Tot i que hi ha moltes colles que estan bé, també n’hi ha moltes que no poden sortir a desfilar perquè no tenen portadors. Així com al món dels castellers és molt fàcil trobar relleu, al de geganters costa molt més.” Segons Navarro, això es deu al fet que és un moviment que entusiasma molt les famílies quan tenen criatures petites, però que, quan aquestes es fan grans, hi perden l’interès. A més, també considera que, sovint, la cultura popular menysté els gegants. “No se’ns dóna la importància que se’ns hauria de donar.” Però assegura que ella estarà al peu del canó molts anys més. “Si no em fan fora, no me n’aniré. El món geganter em fa molt feliç.”

Èxit absolut abans de començar

Malgrat tot, la convocatòria de la trobada ha estat un èxit rotund i ha superat totes les expectatives. Segons que explica Navarro, la Coordinadora i l’Agrupació de Colles Geganteres esperaven que s’hi apuntessin entre cent cinquanta i cent vuitanta colles, a tot estirar. Ara, amb gairebé dues-centes trenta colles inscrites, s’han trobat que han hagut de dir que no a les que han volgut apuntar-s’hi més tard. “Fa molts mesos que hi treballem. Som tants, i és tan complicat organitzar-ho, que quan ho hem tingut tot tancat no hem pogut acceptar ningú més. Al final, s’ha desbordat!”

Per als qui no pugueu anar a la trobada de diumenge, teniu fins el 27 d’abril per anar al Born Centre Cultural i Memòria i veure els gegants de Barcelona que surten a la Trobada Nacional, i també hi trobareu els gegants de l’Agrupació de Colles Geganteres de Catalunya i més parelles barcelonines que no participaran en la Trobada.

Barcelona, ciutat gegantera

Aquest 2024 es commemoren els sis segles de la primera referència escrita d’un gegant a Barcelona i al món. La referència és al Llibre de les Solemnitats de Barcelona, on es parla de la processó que es va fer el Corpus de 1424 i diu: “Lo rey David ab lo Giguant”. Segons els experts en la matèria, és la primera referència gegantera del món i de Barcelona.

En total, s’han organitzat mitja dotzena d’activitats que es faran d’ara fins a final d’any: a part de la trobada nacional, també es farà la Trobada Internacional de Gegants per les Festes de la Mercè d’enguany; una Trobada de Gegants Centenaris i Històrics de Catalunya a l’octubre; la recuperació dels gegants de la Ciutat de Barcelona –Jaume I i na Violant d’Hongria–; l’exposició “Barcelona, ciutat gegant” i un congrés sobre el món geganter. Paral·lelament, aquests mesos també hi ha hagut una exposició itinerant pels diferents barris de Barcelona titulada “600 anys de gegants a Barcelona”, que explica la història del fenomen geganter d’ençà del 1424 fins avui.

La candidata de Comuns Sumar a les eleccions a Catalunya, Jéssica Albiach, ha advertit al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que és el moment de resistir per parar els peus a una dreta que considera que ha embogit. Ho ha dit una volta que el cap de l’executiu espanyol anunciés en una carta que sospesa de plegar arran de la denúncia contra la seva dona, Begoña Gómez. En l’acte d’inici de campanya dels comuns avui, Albiach ha demanat al govern espanyol que planti cara a la dreta, a l’extrema dreta i a les seves mentides. “Hem de resistir i hem de dir que ja n’hi ha prou”, ha clamat.

Segons Albiach, això implica per netejar el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), caducat des de fa anys, i ha alertat que no hi ha pacte possible amb la dreta per renovar-lo. A més, ha recordat que la situació que viu Sánchez és similar a la que han sofert altres personalitats de l’esquerra com l’ex-vice-presidenta valenciana Mònica Oltra, l’ex-batllessa de Barcelona Ada Colau, els ex-ministres Pablo Iglesias i Irene Montero i també altres dirigents independentistes. Per tot plegat, ha dit que no es pot deixar la classe treballadora en mans d’aquesta gent “que vol acabar amb la democràcia”.

Jéssica Albiach o el triomf del sistema | Perfil d’Andreu Barnils

Des de la Torre del Cambrer de Reus, on l’han acompanyada tant la cap de llista de la demarcació de Tarragona, Yolanda López, com també el de Girona, Eloi Badia, i la de Lleida, Elena Ferre, Albiach ha reivindicat les eleccions a Catalunya com una oportunitat per defensar la democràcia. “Hem de resistir i hem de respondre. L’esquerra d’aquest país ha de sortir i passar a l’ofensiva”, ha assegurat.

La dirigent dels comuns també ha considerat la seva formació com l’única amb vot progressista per avançar cap a una Catalunya més justa, verda i feminista i sense Junts per Catalunya al govern. De fet, ha garantit que no formaran part d’un executiu amb Junts i que treballaran perquè “la refundació de Convergència” quedi fora del govern. Ho ha dit en referència al suport que l’ex-president de la Generalitat Jordi Pujol ha verbalitzat a favor de la candidatura encapçalada per Carles Puigdemont.

Els comicis, ha indicat, no poden girar al voltant de “les aventures de tres senyors”, en referència als candidats d’ERC, Junts i el PSC: “No van ni d’Aragonès ni d’Illa ni de Puigdemont“, ha subratllat, sinó “de la Catalunya que estàvem esperant i que és la Catalunya que ve”.

Crítiques al Hard Rock

Albiach ha criticat l’acord entre ERC i el PSC per facilitar la instal·lació del projecte que Hard Rock vol aixecar al Tarragonès i ha criticat els republicans per haver enganyat la ciutadania, ha dit. El govern va renovar el compromís amb el projecte el 27 de febrer, el mateix dia que va tancar l’acord de pressupost amb els socialistes, una decisió que els comuns asseguren que desconeixien. “Dues setmanes mentint als mitjans de comunicació, al Parlament, a la ciutadania i als seus votants”, ha lamentat.

El govern diu que no va informar de la renovació del Hard Rock per falta de temps

Del Hard Rock també n’ha parlat la cap de llista per Tarragona, Yolanda López, amb un missatge per a la Generalitat: “No volem un macrocasino”. “Ni som crupiers ni ens juguem els nostres diners a la ruleta”, ha asseverat. I ha avisat que l’obertura d’aquest complex implicaria màfies i corrupció.

Els comuns, que es presenten per primera volta al parlament amb la marca Sumar, aspiren a mantenir l’actual representació de vuit diputats i a millorar-la. Concretament, confien a obtenir un escó per Girona que els situï almenys en nou a la cambra catalana i ser decisius per a la configuració del pròxim govern.

Gonzalo Boye, advocat del president Carles Puigdemont, ha defensat avui al senat espanyol que l’amnistia era bona per a tothom i que resistirà el pas del temps i el pes de qualsevol recurs davant el Tribunal Constitucional (TC) espanyol o davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE).

Segons Boye, serà el tribunal europeu el primer a pronunciar-se sobre la norma, actualment en tramitació al senat després del vistiplau del congrés, perquè “primer cal veure si és conforme al dret de la Unió”, i s’ha mostrat convençut que compleix amb els requisits establerts per la Comissió de Venècia i també la jurisprudència del TJUE.

“Crec en la llei i crec en l’estat de dret”

Ho ha dit durant la compareixença a petició de Junts per Catalunya en la comissió conjunta Constitucional-Justícia del senat, encarregada de redactar la ponència sobre la proposició de llei d’amnistia.

“Crec en la llei i crec en l’estat de dret”, ha defensat l’advocat, convençut que si la norma s’aplica correctament: “No és el president Puigdemont el que ha d’estar confiat, sinó tots aquells que entren dins de la llei, que són diversos centenars de persones”.

Boye considera que les crítiques a la norma sorgeixen de posicions polítiques i no pas tècniques, i considera que hi ha una essencial diferència entre l’amnistia i l’indult, a ulls del TJUE. L’amnistia, segons que ha dit, despulla el caràcter delictiu dels fets als quals s’aplica, mentre que l’indult perdona la comissió d’un delicte. “Els indults, tant generals com individuals, són mesures de gràcia, mentre que les amnisties són mesures legislatives”, ha afegit.

Tot i que s’ha mostrat convençut que la norma superarà el cànon de constitucionalitat, ha precisat que qui ha de determinar si s’adequa a la constitució espanyola és el Tribunal Constitucional (TC) i la resta, ha opinat, són consideracions polítiques.

El conseller d’Educació, José Antonio Rovira, va retreure ahir a Compromís que a les Escoles Oficials d’Idiomes (EOI) del País Valencià es feien més classes i més idiomes que no a Catalunya. Aquesta és l’excusa que va posar el conseller a les Corts per justificar les retallades als centres d’idiomes.

“Heu muntat una xarxa d’escoles d’idiomes que no la té ni Catalunya. Ensenyàveu més idiomes que a Catalunya, amb més escoles d’idiomes que a Catalunya, amb menys habitants”, va dir.

Atenció! El motiu de les brutals retallades en les EOI és perquè “dábamos más clases e idiomas que Cataluña”.

Pareix que el PP no pot tolerar que les EOI valencianes estiguen millor que les catalanes.

Tot el nostre suport a les mobilitzacions: https://t.co/Ow3QnaLxAc pic.twitter.com/zIrmwQ7ohZ

— Compromís (@compromis) April 24, 2024

El sindicat COS denuncia que s’han retallat més de 8.000 places, més de 240 grups i 60 llocs de faena a les EOI del País Valencià. I s’exclamen que es vulnera el dret de docència presencial i de qualitat en un servei públic d’ensenyament.

Les llengües més afectades són el català, el castellà –amb una demanda majoritàriament de públic emigrant–, l’èuscar i l’àrab.

El portaveu d’ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián, creu que una renúncia de Pedro Sánchez arran de la denúncia de Manos Limpias en contra de la seva parella, Begoña Gómez, seria un mal exemple perquè implicaria doblegar-se davant les maniobres d’una organització filofeixista. Pel que fa a una possible qüestió de confiança, Rufián ha afirmat que ERC “no donarà mai ales a una causa fomentada pel feixisme”.

Manos Limpias admet ara que la denúncia contra Begoña Gómez pot ser fonamentada en notícies falses

En declaracions als passadissos del congrés, Rufián ha assegurat que a ell li és igual si darrere de la decisió de Sánchez hi ha una maniobra d’estratègia política, perquè si és així “al final qui quedarà malament serà ell”, i ha destacat que el debat que planteja el president espanyol sobre la persecució als responsables polítics és interessant i és important.

Juan Carlos Peinado, d’escuder fallit de García-Castellón a fer tremolar la Moncloa

Ha demanat a Sánchez que no abandoni les seves responsabilitats. “Així no. Jo he anat a veure companys com Oriol Junqueras que estaven a la presó, i han aguantat quatre anys sense marxar, i crec que seria un mal exemple que ho fes per les publicacions d’una organització filofeixista com Manos Limpias”.

D’altra banda, ha evitat de parlar del risc que una dimissió de Sánchez podria suposar per a l’aprovació de la llei d’amnistia. “Crec que el risc per a l’amnistia no és la dimissió d’un president, sinó la decisió d’un jutge, perquè hi haurà jutges que faran tot el possible per no complir la llei, i és gravíssim”.

En tot cas, ha recordat que Sánchez va mirar cap a una altra banda quan l’assetjament de la dreta era contra Irene Montero, Mónica Oltra o Victoria Rosell. “Ara li toca a ell, i és humà que en sigui més conscient, però així no es pot plegar, perquè si et dobleguen és un mal exemple”, ha conclòs.

El PSPV i Compromís han retut un homenatge a Guillem Agulló al pati de les Corts Valencianes com a desgreuge per la negativa de la majoria de dreta i extrema dreta a continuar lliurant el premi que du el seu nom i que s’instaurà l’any 2016. El lliurament del premi es feia tal dia com avui, 25 d’abril, quan es commemora la derrota de la batalla d’Almansa i que, oficialment, és el dia de les Corts Valencianes.

Els diputats dels dos grups de l’oposició s’han posat sota el ficus del pati amb fotografies de Guillem Agulló i pasquins amb el lema “Guillem Agulló ni oblit ni perdó”.

Joan Baldoví, el síndic de Compromís, ha explicat que havien volgut posar en evidència la vergonya que representa que el PP cada volta s’assemble més a Vox. “Creiem que és una autèntica vergonya que el Partit Popular s’haja doblegat a l’agenda política de Vox, s’haja agenollat i haja permès que un premi que s’havia donat amb total normalitat en aquestes Corts s’abandone”.

“No n’esborraran la memòria”: El pare de Guillem Agulló se sent alleujat per la retirada del premi amb el nom del seu fill a les Corts

José Muñoz, síndic del PSPV-PSOE ha lamentat que la celebració del dia de les Corts Valencianes ha estat un acte molt descafeïnat sense la presència de la societat civil. “Els socialistes i els companys de Compromís volem reivindicar la figura de Guillem Agulló i la defensa fèrria contra els delictes de l’odi i els col·lectius que treballen per la qualitat democràtica”, ha dit.

Una de les primeres decisions que va prendre la presidenta de les Corts, Llanos Massó, de Vox, va ser l’eliminació del premi Guillem Agulló. El PP li va donar suport i tots dos partits van argumentar que es tractava d’un premi polititzat i que no volien un premi condicionat pel nom de Guillem Agulló.

El primer Vint-i-cinc d’Abril amb la ultradreta a les institucions

L’àlbum Fruit del deliri (Halley Records), d’Oques Grasses, va assolir el número 3 a la llista de discs més venuts a l’estat espanyol entre el 12 i el 18 d’abril. La dada supera el número 4 que van aconseguir amb A tope amb la vida, el seu anterior àlbum, publicat l’any 2021. A més, Fruit del deliri ha esdevingut el millor debut d’un disc cantat en català de la història de la plataforma Spotify.

Oques Grasses va començar dissabte passat la ronda de presentació del nou disc, el sisè que publiquen, al Cruïlla DO Terra Alta, a Batea, i aquest dissabte el portaran al festival Strenes, a Girona. El mes vinent tocaran a la presentació del Pirata Beach Festival, a València, i el juny aniran a Palma, Vic i Calafell. L’1 de juliol tocaran al Canet Rock, i la setmana següent actuaran al Pirata Beach Festival de Gandia i, l’endemà, al Cruïlla de Barcelona. També han anunciat concerts a l’estiu a la Bisbal d’Empordà i Roses, i el 4 d’octubre tocaran a Madrid.

En onze cançons i una coda, els osonencs fixen la mirada cap a la infantesa i inclouen definitivament els sons urbans, que són tendència en la música pop, amb ritmes d’influència llatina, propis del reggaeton i l’ús de sàmplers. Han definit l’àlbum com el més personal i menys complaent de la seva trajectòria.

El disc inclou col·laboracions amb algunes de les veus de moda de la música en català, com ara Julieta, Figa Flawas i Al·lèrgiques al Pol·len. L’amor i el desamor en són el fil conductor, acompanyats per una gran varietat d’emocions que se’n deriven. Obre amb “Com està el pati”, el primer i únic avançament que van fer, un crit sobre el context actual carregat d’ironia.

Del reggaeton a la bachata: han esclatat els ritmes llatins en català?

El grupuscle d’extrema dreta Manos Limpias ha admès, en un comunicat, que la denúncia contra Begoña Gómez, la parella de Pedro Sánchez, per delictes de corrupció en els negocis i tràfic d’influències pot ser fonamentada en notícies falses. Sobre això, el dirigent del grupuscle ultra, Miguel Bernad, diu que tan sols va portar les informacions sobre presumptes delictes als jutjats perquè la fiscalia va decidir de no actuar d’ofici.

Pedro Sánchez fa esclatar la campanya catalana just abans de començar

“En l’actuació de Manos Limpias no hi ha ni el mínim acte falsari, perquè, com bé ha dit qui ens han criticat, vaig basar la denúncia en aquestes informacions periodístiques, i només en aquestes. Serà ara el jutge instructor qui haurà de comprovar si aquestes informacions periodístiques són certes o no. Si no ho són, serà qui les van publicar qui n’haurà d’assumir la falsedat, però si no són incertes, entenem que la causa judicial haurà de prosseguir”, diu el comunicat.

Juan Carlos Peinado, d’escuder fallit de García-Castellón a fer tremolar la Moncloa

D’una altra banda, Bernad justifica la seva actuació –”només s’ha exercit un deure ciutadà”– i lamenta que Pedro Sánchez, en compte de donar explicacions, hagi fet servir la carta a la ciutadania per “insultar” el sindicat “per haver exercit un dret constitucional”, i qualificar-lo d’organització d’extrema dreta.