La Setmana del Llibre en Català ha tancat avui la seva 42a edició, amb més de 100.000 persones que han visitat la fira durant deu dies, i amb unes xifres de vendes que augmenten un 20% respecte de l’any passat, segons que ha informat l’organització en un comunicat.

La fira s’ha desenvolupat entre els dies 20 i 29 de setembre, i és una de les trobades més importants entre lectors, editors, llibreries i autors del sector del llibre en català. Entre les més de tres-centes activitats programades, La Setmana del Llibre en Català ha tingut presentacions, debats, concerts, tallers, itineraris literaris, recitals de poesia, signatures d’autors, taules rodones i converses, entre altres.

L’organització, a l’espera de tancar xifres definitives, calcula que les vendes de llibres han crescut un 20% respecte de l’edició del 2023. Apunten que aquestes xifres consoliden el festival del llibre en català com un esdeveniment cultural de referència i corroboren la bona salut del sector del llibre en català.

En la present edició, la Setmana del Llibre en Català ha hagut de canviar la seva ubicació habitual, traslladant-se del Moll de l’Assot al passeig Lluís Companys a causa de la celebració de la Copa Amèrica de vela, que ocupa l’espai on se sol muntar la fira literària.

El canvi d’ubicació ha fet necessari reduir l’espai i ajustar el format, però ha permès a la fira situar-se en ple centre de la ciutat arribant així a més gent, coincidint també amb les festes de la Mercè. De cara a l’edició 43 de la Setmana, l’organització ha dit que valorarà en els pròxims dies el millor emplaçament per a acollir l’esdeveniment, que se celebrarà durant el mes de setembre de 2025.

La gran festa del llibre en català

La Setmana és un dels esdeveniments culturals més importants del país per projecció, volum de negoci, assistents i difusió. És la festa del llibre en català i de totes les entitats, associacions i institucions que treballen per la llengua i el llibre en català.

El comitè organitzador de la Setmana, liderat per Editors.cat, està format pel Gremi d’Editors de Catalunya, l’APPEC, el Gremi de Llibreters de Catalunya, el Gremi de Distribuïdors de Publicacions de Catalunya, la Generalitat de Catalunya, el Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, l’ICUB,Biblioteques de Barcelona, laGerència de Biblioteques de la Diputació de Barcelona i l’Institut Ramon Llull. Compta amb la col·laboració del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil.

Col·laboren amb la Setmana entitats, institucions i associacions vinculades a la llengua i al llibre en català com l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana; el PEN Català; la Plataforma de la Llengua; l’Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya; i la Universitat Politècnica de Catalunya.

La Setmana també té un vessant internacional, amb la Llull Felowship 2024, la missió d’editors internacionals que l’Institut Ramon Llull organtiza amb l’objectiu de promoure internacionalment el coneixement de la literatura i les novetats editorials en català.

La Setmana compta amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, i la col·laboració de la Diputació de Barcelona i el Ministeri de Cultura espanyol.

El primer ministre del Líban, Najib Mikati, ha asseverat que no hi ha més opció que la diplomàcia com a solució al conflicte entre Israel i el partit-milícia xiïta libanès Hesbol·là. Els atacs israelians han deixat ja més de mil morts en tot just quinze dies, inclòs el líder de la milícia, Hassan Nasral·là.

“No dubtarem ni un moment a exercir el paper diplomàtic i no ens queda més opció que la diplomàcia”, ha manifestat Mikati durant un discurs televisat després d’una reunió d’emergència del seu gabinet, segons recull la cadena de televisió Al Manar.

Així mateix, Mikati ha destacat que la recent intensificació dels atacs israelians podria haver obligat a un milió de persones a fugir de les seves llars rumb a altres zones més segures del Líban, provocant la que podria ser la pitjor crisi de desplaçats en la història del país.

Hassan Nasral·là, la mort de l’home que va fer gran l’Hesbol·là

La portaveu de Junts per Catalunya al congrés espanyol, Míriam Nogueras, ha advertit al govern espanyol que si es vol aprovar una altra senda d’estabilitat i desitja avançar, haurà de presentar “una proposta que realment millori les condicions de Catalunya i dels catalans”. “Si es compleix amb Catalunya, nosaltres també ho fem”, ha afirmat.

De manera prèvia al començament de l’Alderdi Eguna del PNB en les vitorianes campes de Foronda, al qual ha assistit com a convidada, Nogueras ha aprofitat per a recordar que el pròxims dimarts es compleix el setè aniversari del Primer d’octubre. Així, ha assegurat que “posar urnes no és ni serà mai un cop d’estat” i ha defensat que el va ser “un acte de democràcia”. “I encara som. Encara som aquí, i l’1 d’octubre posa de manifest una manera de fer molt concreta, que és la manera de fer del poble de Catalunya”, ha reivindicat.

També ha volgut enviar “un missatge molt nítid” al govern espanyol. “Nosaltres no especulem. Nosaltres valorem les coses en funció dels fets. I aquí hi ha un fet irrefutable, que és que el govern espanyol va retirar la senda d’estabilitat, i ho va fer malgrat que tots aquests especuladors deien que no hi havia alternativa”, ha dit.

D’una altra banda, Nogueras s’ha mostrat encantada de ser-hi avui a l’Alderdi Eguna del PNB. “Respectem molt, i sabem que és mutu, les nacions sense estat, respectem moltíssim les voluntats de cada nació i també el ritme de cada nació”, ha assenyalat.

La venda de gossos, gats i fures a les botigues és prohibida a partir d’avui. Vendre’n implicarà una sanció que oscil·la entre 50.001 euros i 200.000. Així ho estableix la llei de protecció dels drets i el benestar dels animals, publicada al BOE el 29 de març de 2023 i el gruix de la qual va entrar en vigor sis mesos després, el 29 de setembre de l’any passat.

La norma indicava que les botigues en què es venguessin gossos, gats i fures tenien un termini de mesos després de l’entrada en vigor de la llei per a deixar de vendre’n. Aquest termini s’ha acabat avui.

Per tant, a partir d’ara, solament els criadors degudament registrats podran vendre gossos, gats i fures mitjançant un contracte escrit de compravenda. A més, hauran de lliurar els animals en bon estat sanitari i amb els tractaments obligatoris per edat i espècie.

Les vendes hauran de comunicar-se al registre d’animals de companyia en el termini de tres dies hàbils després d’haver estat venuts. Els gossos i gats hauran de tenir almenys dos mesos en el moment de la venda si és feta al nucli zoològic declarat com el seu lloc de naixement.

A partir d’ara caldrà fer un curs per tenir gos? Us resolem tots els dubtes

Tres persones s’han mort aquest matí després de la col·lisió d’un helicòpter amb unes línies d’alta tensió a la zona de la muntanya del Picaio (serra Calderona), al municipi de Puçol (Horta Nord), segons que ha informat la Guàrdia Civil.

Els morts són ocupants de l’aeronau, que ha caigut en un hort, a prop d’una urbanització d’habitatges, segons que han indicat les mateixes fonts i el Consorci de Bombers de València.

L’accident ha estat cap a les deu del matí i al lloc s’han desplaçat membres de la Guàrdia Civil, bombers i un grup de rescat GERA amb un helicòpter V-990 del consorci de bombers, amb un metge i un oficial de guàrdia.

Quan han arribat, els bombers han tret un dels ocupants atrapat dins l’helicòpter. Els altres dos ja eren a fora. Els serveis mèdics tan sols han pogut certificar la mort de tots tres.

Part del dispositiu de bombers ha romàs a la zona preventivament per vigilar el risc elèctric perquè hi ha cablejat arrancat, i també per a controlar el risc d’incendi pel combustible de l’aeronau.

Les Forces de Defensa d’Israel (FDI) han informat d’un atac contra “desenes d’objectius terroristes”, en al·lusió al partit-milícia xiïta libanès Hesbol·là, l’endemà passat d’haver-ne mort el dirigent, Hassan Nasral·là, durant els bombardaments contra els suburbis del sud de Beirut.

“Les FDI continuen atacant objectius terroristes de l’organització terrorista Hesbol·là en territori libanès. Avions de combat de la força aèria, sota la direcció del comandament nord, han atacat aquestes darreres hores desenes d’objectius terroristes en territori del Líban”, han piulat.

En un segon missatge també a X, l’exèrcit israelià ha justificat l’atac amb l’argument que es dirigien contra edificis que emmagatzemaven armes i estructures militars de l’Hesbol·là. Així, han reiterat que continuarien danyant i degradant les capacitats militars i la infrastructura del grup al Líban.

Aquests atacs arriben després de dues jornades de bombardaments continuats d’Israel contra diferents punts del país, especialment a l’est, el sud i la capital libanesa, amb els mateixos arguments. Unes acusacions que l’Hesbol·là va titllar de falses, i va negar haver emmagatzemat armes en els edificis residencials de Beirut que havien estat atacats.

Segons el Ministeri de Sanitat del Líban, almenys 11 persones van morir i 108 més van ser ferides pels atacs d’ahir, la qual cosa eleva a 1.640 la xifra de víctimes mortals i a 8.404 els ferits en territori libanès d’ençà del 8 d’octubre.

Avui, 29 de setembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• Puigdemont i la carta de la desestabilització a Sánchez
• Carme Trilla: “Demostrar que un pis és buit pot implicar-ne l’expropiació”
• “Tenim ganes de saber què hi va ocórrer”: comença el judici per les 74 morts per covid a la residència d’Alcoi
• Pilar Rahola: “Dels almogàvers, ens en queda la resiliència”
• A les Nacions Unides, una indignació aclaparadora contra Israel
• Què és el dèficit masculí? Manquen homes per a les dones formades i feministes
• Calidoscopi: les renovables superen les nuclears, ja es poden clonar veus gràcies a la IA i arriben les bateries ultraràpides
• Avançament editorial: ‘Vermuts i barbuts’, de Magda Minguet
• Maneres noves d’habitar el territori i defensar-lo
• Gràcies, senyor taxista | Mail obert d’Andreu Barnils
• Joan Enric Lahosa, un record | Mail obert de Mercè Ibarz
• Closcadelletra (CDXXXIV): Poètica de l’aproximació | Closcadelletra de Biel Mesquida

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Hassan Nasral·là, un clergue xiïta que va dirigir durant dècades el grup militant libanès Hesbol·là i es va convertir en un dels dirigents més poderosos i controvertits del Llevant, reverenciat pels seus seguidors com un salvador i condemnat pels seus enemics com un terrorista, va morir ahir a Beirut a causa d’un atac israelià. Tenia seixanta-quatre anys.

Nasral·là, que va transformar el seu moviment de guerrilla xiïta gihadista, amb el suport de l’Iran, en l’organització paramilitar més capacitada del Llevant, va dedicar la vida a enfrontar-se a Israel i els Estats Units. Durant el seu lideratge d’ençà de començament de la dècada dels noranta, Nasral·là va supervisar l’expansió de l’Hesbol·là d’un moviment clandestí dedicat a expulsar les forces israelianes d’ocupació del Líban a una força militar regional que va dur a terme operacions més enllà de les fronteres del Líban a Síria, l’Irac i el Iemen.

Tot i que no va ocupar mai cap càrrec oficial al govern, Nasral·là va ser el polític més influent del Líban. Sota el seu lideratge, l’Hesbol·là es va convertir en el partit polític dominant del país, amb escons al parlament libanès, ministres al gabinet i la capacitat de formar els eternament fràgils governs del país o desfer-los.

Al mateix temps, va dirigir l’equivalent a un govern paral·lel que operava al costat d’un estat libanès més feble. La xarxa de clíniques, escoles i serveis socials de l’Hesbol·là per a la seva base xiïta superava la que podia oferir el govern libanès. La seva milícia superava l’exèrcit libanès i es considerava “l’actor no estatal més armat del món”, segons un informe del 2018 del Centre d’Estudis Estratègics i Internacionals.

Nasral·là va ser l’aliat àrab més fidel i de confiança de l’Iran xiïta i va permetre a Teheran de projectar la seva influència més enllà del país fins la costa de la Mediterrània i la frontera d’Israel amb el Líban.

Entre els seus seguidors, Nasral·là era vist com una figura paterna, una brúixola moral i una guia política. Va ser elogiat com l’home que va apoderar la comunitat xiïta libanesa, abans oprimida i empobrida, la va protegir de les incursions israelianes i va convertir l’Hesbol·là en una força de dissuasió formidable.

A causa de les amenaces contra la seva vida, no se l’havia vist en públic del 2014 ençà. En comptes d’això, es comunicava amb els seus seguidors per mitjà d’emissions televisades regularment, enregistrades en llocs que no van ser mai revelats.

Vestit sempre amb el turbant negre que indica descendència del profeta Mahoma, Nasral·là oferia consells sobre qüestions que anaven dels esdeveniments regionals complicats fins a la higiene personal durant la pandèmia de la covid, i parlava sovint durant hores sense apunts, sempre amb el seu estil planer però articulat, que el va establir com un orador hàbil.

Una dona porta un retrat de Nasral·là durant una manifestació a Bagdad, en protesta pel seu assassinat (fotografia: Ahmed Jalil). Camí cap al lideratge

Hassan Nasral·là, el pare del qual tenia una parada de verdures i després una botiga de queviures modesta, va néixer en un barri de barraques majoritàriament cristià prop de Beirut el 31 d’agost de 1960. Era el novè de deu germans i de ben jove es va sentir atret per l’estudi de la teologia.

El 1978, va anar a estudiar a la ciutat santa xiïta de Najaf, a l’Irac. Era una època de fervor religiós intens per als xiïtes de la regió, que s’aglutinaven al voltant dels ensenyaments de Muhammad Baqir al-Sadr. Les teories religioses de Sadr van inspirar l’aiatol·là Ruhol·lah Khomeini, el cap revolucionari iranià que també estudiava a Najaf en aquell moment.

Nasral·là es va unir al partit Dawa de Sadr i va estudiar sota Abbas al-Musawi, un xeic libanès que es va convertir en un dels dirigents fundadors de l’Hesbol·là després d’haver-se creat a l’Iran el 1982.

Després de l’assassinat de Musawi per Israel el 1992, Nasral·là el va succeir com a secretari general de l’Hesbol·là, un càrrec que ha ocupat fins que ha mort. Segons els termes de l’acord que va posar fi a la guerra civil del Líban el 1990, l’Hesbol·là va ser l’única facció a què van permetre de conservar les armes, amb el propòsit de mantenir la guerra de “resistència” contra les tropes israelianes que ocupaven el sud del Líban.

Durant els vuit anys següents, Nasral·là va dirigir un seguit constant d’atacs suïcides i bombardaments que finalment van obligar a la retirada de les tropes israelianes del Líban l’any 2000. La mort del seu fill de divuit anys, Hadi, en una batalla amb Israel el 1997, va reforçar les credencials de lideratge de Nasral·là i el va posicionar com un home que havia compartit el patiment d’aquells que lluitaven contra l’ocupació israeliana.

Ell i la seva dona, Fatima Yassin, es creu que van tenir quatre fills més.

La retirada dels israelians, que va portar la pau a tot el país per primera vegada en gairebé vint-i-cinc anys, va ser celebrada al Líban i a tota la regió com una victòria per a l’Hesbol·là i com un triomf personal de Nasral·là.

Però els seus èxits en nom de la població xiïta van començar a causar malestar entre les altres comunitats religioses del Líban, una divisió que es va aprofundir amb un atemptat suïcida el febrer del 2005 que va matar el principal polític sunnita del Líban, l’ex-primer ministre Rafiq Hariri, juntament amb vint-i-una persones més.

Molts libanesos van culpar Síria d’haver organitzat l’assassinat, i les tropes sirianes, que havien ocupat el Líban d’ençà del 1976, es van veure obligades a retirar-se’n per la pressió de protestes multitudinàries als carrers encapçalades per sunnites, cristians i drusos.

El 2020, un tribunal amb el suport de l’ONU als Països Baixos va condemnar un membre de l’Hesbol·là (i en va absoldre tres més) per conspiració en l’assassinat, però va dir que no havia trobat proves que poguessin vincular els dirigents de l’Hesbol·là o Síria amb l’atac.

L’Hesbol·là també ha estat sospitós durant dècades d’un seguit d’assassinats de periodistes, polítics i activistes. Després de la mort de Hariri, la comunitat internacional, especialment els Estats Units, van començar a pressionar l’Hesbol·là perquè es desarmés.

Nasral·là va restaurar breument les seves credencials nacionalistes durant la guerra de l’Hesbol·là del 2006 contra Israel, en què el grup va portar l’exèrcit israelià, més poderós, fins a un punt mort. Com a únic dirigent àrab que havia aconseguit de resistir contra Israel en els seus gairebé seixanta anys d’existència, Nasral·là va ser aclamat a tot el món àrab com un heroi.

L’Hesbol·là va emergir de la guerra amb una força renovada i la determinació de construir un arsenal i desenvolupar armes més grans i sofisticades amb la capacitat d’atacar objectius en profunditat dins el territori israelià. Però al Líban va començar a créixer el ressentiment contra la creixent força de l’Hesbol·là.

Manifestació a Karbala en protesta per l’assassinat de Nasral·là (fotografia: Furqan Al-Aaraji). Prioritzar la seva secta

El 2008, després de l’intent del govern libanès de reduir la xarxa privada de telecomunicacions en expansió de l’Hesbol·là, Nasral·là va enviar els seus combatents al carrer. Va ordenar als seus soldats que actuessin en un discurs televisat, en què va descriure la xarxa com una “línia vermella equivalent a una declaració de guerra”.

“La nostra resposta és que contra qui declari la guerra contra nosaltres –sigui un germà o un pare– és el nostre dret defensar-nos a nosaltres mateixos i la nostra existència”, va afegir.

Els combatents de l’Hesbol·là van envair aleshores l’oest de Beirut, històricament una esfera d’influència sunnita. La demostració de força va afirmar l’Hesbol·là com la força militar més poderosa del país. Però també va minar l’estatus de Nasral·là com a dirigent nacionalista: per primera vegada, l’Hesbol·là havia emprat les armes que guardava per lluitar contra Israel en contra dels seus propis conciutadans libanesos.

L’enviament per ordre de Nasral·là de combatents de l’Hesbol·là a Síria el 2012 per donar suport als esforços de Baixar al-Assad per aixafar la rebel·lió contra el seu règim va polaritzar encara més el Líban i la regió. La intervenció va accentuar els matisos sectaris d’una guerra que enfrontava una rebel·lió majoritàriament sunnita contra el règim sirià aliat de l’Iran, dominat per membres de la secta alauita d’al-Assad, una branca de l’islam xiïta.

Militarment, la intervenció va ser un èxit. Els combatents de l’Hesbol·là, disciplinats i ben entrenats, van reforçar les capacitats afeblides de l’exèrcit sirià, van assegurar la supervivència d’al-Assad en un moment clau i van ajudar l’Iran a reforçar el seu bastió a Síria.

Però l’esforç també va fer malbé les credencials panàrabs de Nasral·là i el van marcar com un dirigent que prioritzava els interessos de la seva secta. Després de suportar dècades d’ocupació siriana, molts libanesos, especialment els correligionaris sunnites dels rebels sirians, simpatitzaven amb la rebel·lió contra al-Assad.

I el conflicte va costar diners i vides tot just abans del que es convertiria en el desafiament més gran de Nasral·là: el col·lapse de l’economia libanesa i les noves sancions imposades per l’administració Trump al seu finançador principal, l’Iran.

El desmantellament el 2019 del sistema bancari i financer del país va causar una privació generalitzada per a tots els libanesos, inclosos els xiïtes que havien vist millorar les seves condicions de vida sota el lideratge de Nasral·là.

L’Hesbol·là va haver d’enfrontar-se aleshores a nivells més reduïts de finançament per part de l’Iran, l’economia del qual es deteriorava de pressa. El moviment es va veure obligat així a fer retallades als seus generosos programes de despesa i, per primera vegada, van començar a aparèixer indicis de descontentament amb l’Hesbol·là entre els xiïtes.

La freqüència dels discursos de Nasral·là va augmentar a mesura que pretenia d’alleujar les preocupacions de la seva base de seguidors, i hi abordava qüestions com ara els tipus d’interès que els bancs haurien d’establir i la captació d’inversions xineses al Líban per a resoldre la crisi econòmica.

Els discursos el van revelar com un dirigent més preparat per lluitar en guerres que no pas per afrontar les dificultats financeres del país, però l’adulació amb què Nasral·là era obsequiat pels seus seguidors era tan gran, que mai va ser culpat personalment pels desastres que hi havia al Líban.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Albert Serra ha capitalitzat el seu debut a la secció oficial de Sant Sebastià recollint la Petxina d’Or pel documentari sobre la tauromàquia Tardes de soledad. El director banyolí capeja així les crítiques prèvies i se’n va de Sant Sebastià per la porta gran, amb un film que acompanya el torero Andrés Roca Rey en una quinzena de curses de braus dins de la plaça i fora.

Aquesta és la tercera Petxina d’Or per a un director català, després del doblet d’Isaki Lacuesta amb Los pasos dobles l’any 2011 i Entre dos aguas el 2018. La coproducció catalana Los destellos ha guanyat la Petxina de Plata a millor protagonista per Patricia López Arnaiz i la també coproducció catalana El llanto la de millor direcció ex aequo per Pedro Martín-Calero.

Fidel a la consigna que s’autoimposa d’evitar de treballar amb actors professionals, Serra ha trobat un nou filó amb el documentari. Tardes de soledad és una aproximació en forma de retrat d’una de les estrelles del toreig actuals, Andrés Roca Rey, ídol de masses que arrasa a la plaça i a la taquilla.

El llargmetratge ofereix a l’espectador durant dues hores un angle inèdit fins ara de la tauromàquia, amb imatges de les actuacions de Roca Rey –amb plans explícits de l’animal ferit i ja mort–, escenes a les diverses habitacions d’hotel mentre el torero es prepara per actuar i durant els trasllats amb furgoneta amb tot l’equip, filmats durant tres anys.

Quan ha recollit la Petxina d’Or, el cineasta ha agraït al torero protagonista i el seu equip que els permetessin la proximitat necessària per enregistrar el documentari. “Ens atansem a un grau d’intimitat a gent que és singular. Gràcies a ells, la pel·lícula existeix i té un punt de vista genuí que no es troba en tantes altres pel·lícules”, ha precisat Serra.

Una barcassa amb vuitanta-quatre immigrants a bord ha naufragat aquesta matinada a prop de l’illa d’El Hierro, a les Illes Canàries. El naufragi ha estat justament quan Salvament Marítim provava de rescatar-los.

S’ha pogut salvar la vida d’una trentena de persones, però encara n’hi ha cinquanta-quatre de desaparegudes. Els equips d’emergències no són optimistes: els donen per morts i no esperen de recuperar els cossos fins d’ací a tres dies, quan surin, segons que ha anunciat el president de les Canàries, Fernando Clavijo, en una conferència de premsa. Ara per ara, ja s’han comptabilitzat nou morts.

No obstant això, Clavijo ha indicat que es mantindrien les tasques de rescat, que es desplaçarien cap a l’est de l’illa, a favor dels corrents marítims, a fi de poder trobar els desapareguts. Ha afegit que havien destinat més recursos d’emergència a El Hierro, com ara policia, sanitaris i recursos socials, alhora que ha lamentat la tragèdia, un naufragi que es pot convertir en la tragèdia migratòria més gran ocorreguda a les Canàries aquests darrers trenta anys.

Fa set anys, un taxista va salvar la vida del meu fill. Me’n recordo com si fos ara. Va ser a Barcelona, al carrer de Balmes, diria que amb la Via Augusta, que sortíem d’un sopar. Nosaltres, mare i pare, ben novells, trastejàvem amb els paquets, bosses, cotxets, bolquers i mil coses més que portes quan ets pare, i els entaforàvem dins el taxi. El fill, tres anys encara no, va aprofitar el moment per baixar dels braços, arribar a terra, i posar-se a caminar vorera amunt, deixant-nos enrere a nosaltres, i els paquets. I amunt que anava. Encara el veig, tot patufet, ni parlar del tot no feia, que trenca mà dreta, per donar la volta al taxi, i ja és a l’altura de la matrícula quan reacciono tard: l’infant va cap al carril del carrer de Balmes, on els cotxes agafen velocitat. És la mort segura, el perdo, quan miraculosament apareix el senyor taxista per l’altre flanc, i abans d’obrir els portaequipatges, tot gràcil, va enxampar-me el nano als braços, a l’altura de l’intermitent, pocs segons abans d’una mort segura. Aquell taxista no apareix i el fill se’ns planta sol a mig carril, i ens el maten. Encara el veig ara, fent tentines d’infant.

Pares més avergonyits que agraïts, diria que (però la memòria em falla) no vam agrair ni tan sols el gest al taxista. No en sé ni el nom. Absorts, els pares vam passar bona part del viatge en taxi en silenci, i una idea flotant: la mort, tan de prop. I un heroi desconegut que et salva la criatura. Hauria mort per un descuit. I més concretament per un descuit meu, que sóc jo que el tenia a tocar i al càrrec. Però, ben bé, mereix tant de càstig un descuit de segons? Déu meu, Senyor Omnipotent, anys de malifeta i crueltat, fonts de pestes, i maldat, mata’m el fill. Però segons de badar i te’n quedes sense?

Dos anys després, vaig poder tornar el favor, que en aquest cas vaig ser jo que va salvar la vida d’un infant. Me’n recordo com si fos ara. Era el final de la pre-covid i al parc infantil on m’estava, una mare més jove que jo va arribar, va aparcar el seu cotxet a l’entrada del recinte, i encara fora, en va baixar un patufet d’encara no tres anys. Ella, tota sola, descarregava els paquets, bosses, bolquers i mil coses més que portes quan ets pare. El patufet, fent tentines, va baixar del cotxet i cap a la barana decidit. La barana que dóna al canal d’aigua que hi ha sota. La criatura ja era mig enfilada a la barana, estava a punt de caure al canal ple d’aigua, quan vaig aparèixer jo que, tot gràcil, vaig enxampar la criatura pocs segons abans d’una mort més que segura. Victoriós, aixeco els ulls i veig la mare, que ho havia vist tot. Abaixa la mirada, agafa la criatura en braços, gira cua i no em dóna ni les gràcies. Més avergonyida que agraïda, va quedar absorta. La mort, tan de prop. I un heroi desconegut que et salva la criatura.

Fa poques hores, el darrer episodi, vist en directe. A pocs metres meus, una mare enxampava quasi al vol un nen que feia equilibris dalt d’un mur. Sota el mur, un bosc d’ortigues. Mort? No ho sé, que allò són quatre, cinc metres. I el nen molt recte no anava. La dona, amb l’afortunat sota l’aixella, ha buscat amb la mirada on eren els pares. I aquest cop cap pare feia tard, cap mare no corria. Allà al fons, un home parlant pel mòbil, que a cinc metres ha deixat dit amb gests que sí, que ell era el pare. Ni aturar la trucada. Ni agrair el gest.

Un cop ha acabat la trucada, això sí, ha vingut fins a la zona on el seu fill podia haver caigut, on també era jo, i l’ha inspeccionada. Més culpable que agraït, l’home sap, inconscientment, el que li toca. Salvar una criatura, ara ell, d’una mort més que segura. Aquest és la mena de favor que es torna amb la mateixa moneda.

Demà començarà als jutjats d’Alcoi el judici contra Quavitae i l’asseguradora Mapfre per la mort de 74 persones per covid a la residència Domus Vi d’Alcoi durant els primers mesos de la pandèmia de la covid. Al centre hi havia 150 usuaris ingressats. La demanda civil ha estat interposada per 46 familiars de 18 de les víctimes mortals. En principi, el judici s’hauria d’haver fet al febrer, però es va suspendre perquè tant l’empresa Quavitae com la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives no havien facilitat la documentació reclamada. La manca d’informació tant durant la crisi com després és un dels assumptes que els familiars de les víctimes retrauen insistentment.

Saber què va passar

José Luis Garcia és el president de l’associació de familiars. Uns mesos abans de la irrupció de la pandèmia, ja havien creat una plataforma per a protestar pel que consideraven mala gestió i deteriorament dels serveis que rebien les persones ingressades al centre. L’arribada de la covid va acabar de confirmar les seues sospites.
“Tenim ganes de saber què hi va ocórrer. Hi ha moltes preguntes que ens fèiem fa quatre anys. Què passava perquè es morira un percentatge del 52% o 53% dels residents. Això no passa en cap residència més de l’estat i crec que tampoc d’Europa”, diu en conversa telefònica amb VilaWeb.

La pregunta clau se la fan una vegada i una altra, més de quatre anys després. Com es va gestionar la infecció perquè entre el març i el maig s’hi morissen setanta-quatre usuaris i perquè més del 90% total, tant usuaris com treballadors, acabassen infectats per covid. “Que isca la veritat, què va passar allà dins i, de cara al futur, que no torne a passar mai més, perquè és una tragèdia que s’hauria pogut evitar.”

El 16 de març de 2020, quan les xifres de morts a la residència Domus Vi d’Alcoi ja eren alarmants, la Conselleria de Sanitat la va intervenir, però el brot i el nivell d’infeccions era tan gran que no es va poder ni frenar ni contenir. José Luis Garcia explica que un dels testimonis en què és basada l’acusació és el del cap de la Unitat d’Hospitalització Domiciliària de l’Hospital Mare de Déu dels Lliris, que va anar a donar suport als metges de la residència. Segons que diu, al primer moment ja va denunciar la mala organització proposada per l’empresa. “Era un professional i va dir que, del punt de vista organitzatiu, allò era un caos, i un caos amb un virus com el de la covid només podia dur a aquest final. Les conseqüències no són casualitats. Deien que el virus havia entrat a tot arreu, i és cert, però no a un nivell com aquest.”

Silencis de l’empresa i de la Generalitat

Quant a la investigació, el representant de les famílies demandants diu que han trobat a faltar molta col·laboració. “Hi han tirat capes i capes de terra perquè això passara, s’esborrara, s’oblidara. Els nostres advocats han demanat documentació tant a la Conselleria de Sanitat com a la de Polítiques Inclusives d’ençà del mes de juny del 2020, i el que passaven era tot molt escarit.” Ara, diu, amb el canvi de govern, sí que han tingut accés a més documentació. L’empresa, la multinacional Quavitae, també s’ha negat sempre a facilitar la tasca als advocats.

Domus Vi és la marca que la multinacional Quavitae fa servir per anomenar els centres per a gent gran. L’any 2020, durant la crisi de la pandèmia, tenia quinze establiments al País Valencià. Això eren més de dos mil llits per a interns. L’empresa tenia un concert amb la Generalitat i als seus centres hi havia residents que hi havien entrat de manera lliure i uns altres, gràcies al concert públic.

Dies dramàtics

De les 74 víctimes mortals de la residència tan sols han presentat la demanda els familiars de 18. Les causes, segons José Luis Garcia, són diverses. La primera és d’àmbit econòmic, perquè no tothom pot sostenir un procés judicial que ja fa més de quatre anys que dura. Però també hi ha el factor emocional: “Moltes persones no se sentien capaces d’afrontar emocionalment tot el procés.”

La raó és que les famílies dels residents a Domus Vi van viure aquells mesos de manera molt traumàtica perquè la comunicació amb els responsables de la residència pràcticament va desaparèixer. Durant les primeres setmanes de la pandèmia, la consellera de Sanitat, Ana Barceló, compareixia cada dia per donar les dades d’infeccions i de víctimes mortals. També era ella qui especificava l’impacte a les residències. Però al cap d’uns dies va deixar de donar les dades per separat. Els familiars dels usuaris de Domus Vi van perdre pràcticament tot el contacte amb l’interior. “En un moment donat ens van dir que se’ls havia trencat la centraleta telefònica i que els n’havien de dur una de Madrid. Va ser un caos”, diu el president de l’associació, que recorda que al grup de WhatsApp que ja tenien d’ençà del 2019, cada dia hi havia algú que deia que havia faltat o el seu pare o la seua tia o la seua mare. “Ells ens deien que no ens podien atendre a tots i que únicament cridarien a les persones que hagueren tingut alguna variació en l’estat de salut. No donaven xifres, però sabíem que el nivell de contagi era molt alt. I a vegades un dia et deien, mira, el teu familiar avui té febre, i l’endemà et deien, s’ha mort.” Arran d’aquesta situació, els familiars van demanar l’empara i la mediació de l’Ajuntament d’Alcoi per veure si podien tenir comunicació amb la Conselleria de Sanitat.

José Luis Garcia tenia una tia ingressada a la residència Domus Vi que es va morir uns quants mesos més tard de la crisi. No va ser directament per covid, però sí per les conseqüències del tractament que va rebre durant aquelles setmanes. Explica que tenia Alzheimer i que pràcticament no l’alçaven del llit. A conseqüència d’això, va fer llagues i li van haver de fer una amputació que finalment va posar fi a la seua vida.

El president de l’associació d’afectats diu que tots van al judici que començarà demà amb emocions contraposades. D’una banda, volen saber la veritat, però d’una altra, saben que durant les sessions sortirà informació i documentació que els tornarà a remoure els sentiments. “Volem saber què va ocórrer, però sabem que possiblement ens doldrà. Però no hi ha més remei.”

Aquesta setmana entrant arribarà a les llibreries l’òpera prima de Magda Minguet (Calafell, 1977), historiadora de l’art i periodista, col·laboradora de la revista Foodie Culture Barcelona i el suplement Criatures del diari Ara: Vermuts i barbuts, que publica la Campana. L’argument: la Gemma està cansada de males cites. Les converses són molt fluixes i a sobre la porten a restaurants nefasts o, encara pitjor, a restaurants de cadena. Això ha de canviar. Per aconseguir-ho, s’inventa una aplicació per a poder triar el plat i no l’home: una aplicació de cites a cegues gastronòmiques. A partir d’ara, si la cita és un desastre, almenys haurà sopat bé. 

Llegiu el primer capítol de Vermuts i barbuts, de Magda Minguet (la Campana).

L’editora de la Campana, Mireia Lite, explica:

“No passa gaire sovint un esdeveniment com la publicació de Vermuts i barbuts, una primera novel·la d’una autora estimada i respectada per la comunitat literària en català, amb un llibre tan rodó, divertidíssim i cínic a parts iguals. Aquest és el primer llibre de la Magda Minguet, però intueixo que no serà l’últim, des d’ella fins a l’últim lector s’ho passaran igual de bé entre aquestes pàgines plenes de cites, vermuts, bon menjar i escenes hilarants en què totes i tots ens hi sabrem veure identificats. Aquest és un llibre per a riure i passar-ho bé, que sense saber-ho tots necessitem. Tant de bo les meves cites fossin la meitat de divertides que les que ens narra la Magda!”

Fa setmanes que ens va deixar, l’11 de juny. L’absència de Joan Enric Lahosa, excel·lent professor i crític de cine, ha passat bastant desapercebuda, i ha deixat en una certa intempèrie tants dels qui vam ser els seus alumnes i tants dels qui seguíem les seves crítiques de cine al Tele/eXpres d’una joventut que recordem amb un somriure i alhora la sensació que la dictadura no s’acabaria mai. Llegir Lahosa i altres col·legues de la crítica i la crònica culturals era un respir.

Recordem Lahosa, és de llei. Va morir a setanta-set anys. Uf, n’hi hauria fet més. Només set anys més que jo… Set anys que, quan en tens vint, com era el meu cas quan el vaig tenir de professor, es feien notar. Va morir a Seva (Osona), no he sabut trobar des de quan hi vivia, si és que hi residia. La seva discreció era oceànica. Ni tan sols n’he pogut trobar a les xarxes cap foto més o menys recent. Era algú que irradiava saber i autoritat, que exercia de manera continguda i elegant. No el vaig tenir de professor a les aules de teatre ni a les de l’escola Eina, de què va ser un dels fundadors el 1972. El vaig tenir a l’Institut del Teatre, sí, però en uns cursos de llenguatge audiovisual, els primers que es feien, destinats a estudiants de periodisme i d’art que aviat acabaríem els estudis. Uns quants companys de la facultat vam ser acceptats, entre els quals dos que avui són fotògrafs destacats, el mestre del paisatge Enrique Carbó i el reconegut fotògraf musical Francesc Fàbregas. Les classes anaven a càrrec de Lahosa i de Iago Pericot. Quins professors més diferents l’un de l’altre, que ben compaginats. Devia ser el curs 1974-1975.

No he oblidat aquelles classes, ni de l’un ni de l’altre. Lahosa ens va fer anar a veure Belle de jour, de Buñuel. Li escrivíem el que fos i no, no ho encertàvem, l’havíem de tornar a veure. No sé quantes vegades. No n’havíem d’explicar la trama, havíem de buscar-hi el sentit artístic profund. No hi havia manera d’acontentar-lo. Un dia me’n vaig atipar i a la classe vaig dir que això era el que ell mateix feia al diari, explicar les pel·lícules. Es va fer un silenci. La setmana següent em va proposar de començar a fer crítica de pel·lis al Tele/eXpres. Per què no ho vaig fer, no importa ara.

Tinc un amic que es guardava les seves crítiques fins després de la pel·lícula, per veure què n’havia dit i si li lligava. Sempre t’hi aportava alguna cosa que no havies vist i potser tornaves a veure-la. Una amiga recorda que a les classes a l’Institut del Teatre repetia que per copsar bé una bona pel·lícula l’havies de veure dos cops. Era això el que ens transmetia. Que mirar no és tan senzill com sembla, que cal fixar-se en tot, que, quan hi tornes, allò que has pensat pot ser que se t’aparegui d’una forma més clara perquè ho estàs tornant a mirar. El mateix devia transmetre a l’escola Eina, de la qual va ser un dels puntals. Era de la gran generació dels cineclubs, al costat de Miquel Porter i uns quants més que també mereixen més record.

Home de cultura, quan va tenir ocasió de participar en alguna pel·lícula ho va fer en el cine experimental de Pere Portabella, amb Umbracle (1972). Després de col·laborar amb Joaquim Jordà en el documental Maria Aurèlia Capmany parla d’’Un lloc entre els morts’ (1969). M’hauria encantat seguir-lo a Eina, on dins dels estudis d’imatge coordinava el debat interdisciplinari amb escriptors, poetes, músics, teòrics de la imatge i directors de teatre. Eina l’ha recordat així, celebrant també la seva faceta de cuiner eminent i publicant dues pàgines d’aquell Tele/eXpres, una dedicada a una classe de cuina de quatre professors, entre els quals, Lahosa, per descomptat.

Fill únic del pintor Joan Lahosa i Valimanya (1902-1981), l’autor del fresc de l’altar del Santuari de Forcada, d’un retaule a Valls i de les pintures de l’altar de l’ermita de Montserrat a Tortosa. A la mort del pare, el fill Lahosa va fer donació de l’obra paterna que conservava al municipi de Prat del Compte, on el pare havia nascut. Bona feina. En tot.

Aquests darrers dies s’han encavalcat la negativa del congrés espanyol a tramitar una regulació dels lloguers de temporada i d’habitacions amb la fira The District a Barcelona, que atrau milers d’empresaris i propietaris per a cercar noves maneres de fer negoci amb l’habitatge. Un clima que ha accentuat la discussió sobre com abordar el problema de l’accés a l’habitatge, compartit per tothom, i si la regulació i el control de preus és positiva o no. L’economista Carme Trilla, que va ser secretària d’Habitatge de la Generalitat entre el 2004 i el 2011 i avui presideix l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona i la Fundació Hàbitat3, no comparteix aspectes de la llei espanyola que regula els lloguers, però creu que els contraris n’han fet un gra massa. En aquesta entrevista, a més, defensa que cal regular urgentment els lloguers de temporada i d’habitacions per tapar el forat que va deixar la llei general, que molts propietaris fan servir per evitar el control de preus.

—L’objectiu de la proposició de llei sobre els lloguers de temporada i d’habitacions era impedir la conversió en massa del lloguer permanent a lloguer de temporada. Creieu que s’hauria d’aprovar?
—La llei que regula els lloguers ha deixat oberta la possibilitat que hi hagi contractes que no siguin els entre 5 anys i 7, amb control del preu, i és usada per propietaris que aprofiten aquesta via d’escapament. La regulació general del lloguer s’hauria d’haver fet simultàniament a la del lloguer de temporada i el d’habitacions, tot i que aquest hauria de tenir un tractament específic. Establir uns paràmetres que deixessin molt clar quan és lloguer de temporada i quan no. Històricament, havia estat per a persones que necessiten només un habitatge una temporada, però ara es fa servir com una escapatòria a la regulació.

—Per tant, convindria regular-ho?
—Sí, evidentment. De fet, hi ha un grup de treball al Ministeri d’Habitatge que fa mesos que ho prepara. Si la proposició de llei que es va presentar s’hagués admès a tràmit, hi hauria hagut un procés de discussió que, de moment, no hi serà. Però és urgent regular-ho.

—Ara mateix el camí de l’emancipació de qualsevol jove gairebé sempre implica compartir pis tres persones o quatre per poder aspirar a un lloguer. Una solució que potser es preveu temporal que en molts casos s’allarga molts anys més.
—Que uns joves es posin d’acord i lloguin un pis entre dos o tres s’ha fet tota la vida. La preocupació amb el lloguer d’habitacions ve de quan hi ha una voluntat del propietari d’explotar al màxim l’habitatge llogant habitacions, inclús a persones no conegudes entre si, i posant fins i tot la sala d’estar o el menjador com a habitació. L’àmbit de residència passa a ser l’habitació i no en pots sortir. És gairebé barraquisme. Abans la gent es construïa una barraca i ara es posa en una habitació com pot. Això no és dret a l’habitatge. Hi havia un decret llei de la Generalitat, que va ser tombat, que deia que la suma de l’import de les habitacions no podia superar l’índex de referència. Si tenim un pis que hauria de valdre 1.000 euros per l’índex de referència i té 3 habitacions, aquestes habitacions no podrien anar a un preu superior als 333 euros, no a 800 euros cadascuna. Si això es complís, el lloguer de les habitacions automàticament baixaria de preu. De fet, la llei de l’habitatge de Catalunya, del 2007, diu que la sobreocupació dels habitatges pot ser considerada infracció greu i hi ha un sistema sancionador altíssim, si es fes una inspecció. A Catalunya tenim instruments legals per lluitar contra la sobreocupació de l’habitatge.

—El problema és que sovint en aquests pisos tan sobrecarregats hi viuen immigrants o gent que desconeix les maneres de denunciar-ho…
—Tot això és sancionable amb la llei catalana, i amb sancions molt importants. Si se n’apliquessin algunes potser hi hauria més de cura a l’hora de fer aquesta mena de lloguer.

—La regulació dels lloguers s’aplica a Catalunya d’ençà del març. Com en valoreu l’efecte?
—Aquesta llei és molt àmplia, però només es parla de la part de la regulació dels lloguers. És una llàstima, perquè també parla de la promoció d’habitatge públic i d’habitatge protegit, de la necessitat de crear parcs públics… Aquest és el punt clau, que s’ha de desenvolupar mitjançant plans d’habitatge i d’inversió pública. Del tema de la regulació dels lloguers i control del mercat, trobo que té problemes, com ara la definició dels grans i els petits tenidors. Estic absolutament en contra de la manera en què s’ha fet.

—Com els definiríeu?
—Per mi, els grans tenidors són els que vénen del sector financer, els que tenen els grans parcs i no són els especialistes en habitatge, sinó que han obtingut pisos per execucions hipotecàries. Podrien tenir un tractament diferent. I els altres, per mi, són exactament igual si tenen 10 habitatges, si en tenen 9, si en tenen 4 o si en tenen 14. Són uns talls arbitraris que confonen i creen maneres d’escapar-se, perquè si tinc 10 pisos em toca una cosa, però si en tinc 5, no.

—De la resta de la llei, què en penseu?
—Apunta en els estímuls al sector privat perquè abaixi els preus, però no hi aprofundeix prou. Sé que això sembla ingenu, però hi hauria fórmules de concertació amb el sector privat per donar garanties del cobrament del lloguer i exempcions fiscals si fa un preu per sota dels índexs de referència. Estimulo que els lloguers baixin; no penalitzo els que pugen, perquè llavors troben vies escapatòries com les que hem dit abans. Intento d’establir un diàleg amb el sector privat per compartir la responsabilitat que els preus no pugin tant.

—Sovint els moviments de defensa del dret de l’habitatge són reticents a aquesta mena de beneficis al sector privat perquè ho veuen una transferència de capital públic a un sector que es lucra amb un bé bàsic.
—No es tracta de fer una transferència de capital al preu que sigui, sinó d’establir un joc. A mi m’interessa que tu no facis els preus tan alts. Et puc dir que no els pots fer per sobre de l’índex de referència, que està molt bé perquè fa que no pugin, però perquè baixin cal un diàleg amb els grans tenidors i amb la gent que té més habitatge. Si establim un sistema de garantia pública o de subvenció fiscal, tu m’abaixes els preus i aconseguim entre tots de pacificar i rebaixar aquesta tensió al mercat. Com a mínim s’hauria d’intentar.

—Els detractors del control de preus diuen que posar límits als preus fa que els propietaris deixin buits els pisos o els venguin.
—Aquesta posició, molt radical, dels contraris a la regulació del lloguer ve avalada per la història del nostre país. Quan al segle XX hi va haver un control de lloguers important es va perdre gairebé tot el parc de lloguer. Ara bé, el control de lloguer d’ara és molt més lleuger que no pas el del segle XX. Parlem de lloguers de 1.100 o 1.200 euros, no de 200. I a més, d’aquí a 3 anys s’ha de revisar la regulació. Hi ha una limitació territorial, una limitació temporal, i uns preus que tothom que parli amb la mà al cor ha de reconèixer que són molt alts. S’ha instal·lat aquesta idea molt utilitzada per la dreta i l’extrema dreta que això és la fi del parc de lloguer. El control de rendes és durant 3 anys, i durant aquest temps s’ha de veure si la relació entre el cost de l’habitatge i la capacitat de pagament de les llars supera un 30%. Si el supera, es considera una àrea tensa, però si d’aquí a 3 anys s’ha aconseguit l’objectiu, ja no ho serà i no continuarà el control dels lloguers. Els que en són contraris n’han fet una guerra, però penso que no és tan greu ni de bon tros. Però crec que s’hauria de jugar amb instruments complementaris.

—Dèieu que la regulació fa que se cerquin escapatòries, però això més aviat seria producte d’una mala regulació, per haver deixat forats, no de la regulació mateixa. I ,d’una altra banda, si a un propietari no li deixen llogar a 2.000 euros, però sí que el pot llogar a 1.100, suposo que abans el llogaran a 1.100 que no ingressar res, no? O pot vendre’l, però si el comprador hi vol viure també resol el problema de l’habitatge, i si és per a especular, tindrà la mateixa limitació.
—Hi estic totalment d’acord. I a més la proporció no és de 2.000 a 1.100; normalment, el podries llogar a 1.400 i l’índex te’n diu 1.200. Però això és com la llei d’amnistia, hi ha una posició contrària prèvia a veure què passarà. És una exageració. Els preus són alts, més alts del que mai s’havien pensat els propietaris que podrien tenir. El fet que els preus dels lloguers pugin molt o pensis que poden pujar molt, també influeix en el preu de compra. Si el preu del lloguer està limitat, el preu de compra també es limita, perquè no donarà la rendibilitat que l’inversionista esperaria. És una cadena. Durant la pandèmia vam tenir congelació dels lloguers i no va passar res. Doncs ara, durant tres anys els lloguers no poden pujar més i caldrà veure què passa.

—Els preus de lloguer són alts o els salaris són baixos?
—Totes dues coses. Que els salaris han de pujar és segur. Ara, quan es diu que la gent no pot pagar l’habitatge perquè els salaris són baixos, és una trampa. L’habitatge absorbeix absolutament totes les millores. Si hi hagués una pujada dels salaris, també hi hauria una pujada dels preus, tant de compra com de lloguer. Per què van pujar tant els preus dels habitatges durant la bombolla immobiliària? Perquè la gent va tenir facilitats financeres per a poder comprar. Si et facilito que puguis comprar amb una quota hipotecària que pots suportar, es tradueix en un augment al preu de venda. Una millora dels salaris seria imprescindible, però si els preus de l’habitatge no estan controlats, això es trasllada al preu.

—Quan la generació dels meus pares era jove, als anys noranta, comprava més pisos que no pas llogava. Ara els pocs joves que compren és perquè els pares els ajuden moltíssim.
—A l’època dels teus pares compraven, a la dels meus, llogaven. A Barcelona, l’any 1950 el 70% dels habitatges eren de lloguer. La ciutat era de lloguer, però el camp, no, allà tothom té casa seva. A partir dels anys cinquanta es va començar a construir per a vendre i amb el control de lloguers va anar desapareixent el lloguer. Vam passar del 70% del lloguer a Barcelona al 20%. Ara estem entre el 30% i el 40%. No és fluctuant, depèn del tipus d’oferta que tens. Primer l’oferta era només de lloguer i la gent llogava, a més els lloguers eren molt barats i van estar controlats durant 50 anys. Després l’oferta de lloguer va anar desapareixent, per diverses raons, i va anar apareixent la compra. Què ha passat al segle XXI després de la bombolla? Que la compra s’ha acabat perquè les facilitats financeres es van frenar en sec. Per què compraven els joves, durant la bombolla? Perquè els ho finançaven al 100%. Si ara et financessin un habitatge al 100% tu compraries, perquè la quota hipotecària et sortiria més barata que un lloguer. Si no necessites tenir un estalvi previ per a pagar l’entrada i et faig una quota hipotecària de 700 euros, ja m’explicaràs qui anirà a buscar un lloguer. Però ara les hipoteques no es poden donar com durant la bombolla i per comprar necessites tenir aquell 20% o 30% d’entrada, que no tens. Per tant, els joves no poden comprar si no tenen l’ajuda de la família. Si hi hagués facilitats per a l’entrada, alguna mena d’ajuda pública, potser es podria recuperar, però hem d’anar molt amb compte perquè hauríem de tornar a parlar de regulació de preus.

—Com?
—La regulació de preus a la compra és l’habitatge protegit, que té un preu limitat. Si el preu està limitat i tens una ajuda per a l’entrada, podria ser una forma d’accés a l’habitatge com havia sigut històricament. Però si et dono una ajuda per a la compra però el preu no està limitat, se’n va al preu de compra. És inflacionista. Per tant, els joves ara no compren perquè no hi ha facilitats financeres, perquè no hi ha oferta d’habitatge protegit i perquè els preus lliures estan disparats. Cap on van els joves? Cap al lloguer, però no n’hi ha prou. Va desaparèixer pràcticament del mercat i tenim el que tenim. Això col·lideix, fa pujar els preus del lloguer i fa fer totes les perversions que veiem dels lloguers d’habitacions o del de temporada. Ja sé que ara ningú en vol sentir parlar, però crec que la via de la compra s’hauria de tornar a posar sobre la taula. Però en quines condicions? Amb el preu acotat i amb unes facilitats per a l’entrada.

—Aquest habitatge protegit seria d’obra nova, comprat a grans tenidors o expropiat?
—Tot el que es pugui obtenir del parc existent, millor, perquè s’evita nova construcció. Al parc existent encara hi ha habitatge susceptible? Sí, evidentment. I encara n’hi ha en mans dels grans tenidors de veritat. Però una part també hauria de ser amb nova construcció. Tenim reserves de sòl per a habitatge protegit que no es desenvolupen perquè no hi ha ajudes públiques. Seria qüestió de dinamitzar-ho.

—Com és que s’ha perdut l’habitatge protegit que hi havia?
—L’habitatge protegit tenia una data de caducitat. Eren habitatges protegits a 25 anys, a 30 anys, alguns a 40 anys. Durant el segle XX va ser així, no es va pensar que després aquests habitatges passarien al mercat lliure, i és el que ha passat, la majoria ja no tenen control de preu. La lliçó s’hauria d’haver après. Al segle XXI, tots els habitatges protegits que es facin ho han de ser per sempre. Que en les transmissions l’administració en controli el preu. Sempre tindries una roda d’accés a un habitatge a un preu controlat, no a preu de mercat. A Catalunya això ja s’ha entès i pràcticament tots els habitatges protegits que s’hi fan tenen aquesta qualificació indefinida, però, per exemple, a Madrid es fan habitatges de lloguer protegit a 10 anys. És com si en alguns llocs la lliçó no s’hagués après.

—Potser no és que no s’hagi après, sinó que això interessa a algú.
—Interessa, però, finalment, és suïcida. Arribarà un punt que no podràs generar parc assequible per a totes aquestes persones. És un camí cap a l’abisme.

—Hi ha qui diu que no s’hauria de construir solament habitatge de protecció oficial, també habitatge per al mercat lliure. Ho compartiu?
—Tant de bo tota la nova construcció fos habitatge protegit, tant de bo. Però això és una mica utòpic. Que els percentatges d’habitatge protegit siguin del 40% o del 50% en segons quines zones estaria bé. Però perquè això sigui així també n’hi ha d’haver de l’altre. Si no hi ha habitatge lliure, és molt difícil que es produeixi habitatge protegit perquè els costos d’urbanització no es poden suportar sobre els protegits.

—Sovint s’argumenta que no cal construir més perquè ja hi ha molts pisos buits. Segons el cens de l’Institut d’Estatística espanyol del 2021, un 9% dels pisos a Barcelona estaven desocupats. 75.000 pisos en total.
—Aquesta xifra és absolutament volàtil. El cens del 2021 té molts problemes metodològics i ningú se l’acaba de creure. El cens del 2011 parlava de 90.000 habitatges buits i quan l’Ajuntament de Barcelona va fer-ne un estudi amb detall n’hi van sortir 14.000. De 14.000 a 90.000, o a 75.000, què passa aquí? Molts municipis han estudiat el seu parc buit i sempre els dóna xifres molt més baixes que les del cens. Al cens hi ha gent que no contesta, hi ha segones residències que es consideren habitatge buit… És molta barreja. La xifra exacta no la sabem. Que n’hi ha? Sí. Que els que hi ha són susceptibles de ser usats immediatament? Doncs moltes vegades no, són habitatges buits en males condicions i que cal rehabilitar. Però des del 2015 la demostració que un pis és buit pot implicar l’expropiació total de l’habitatge per la Generalitat.

—I no es fa?
—No es fa perquè és molt difícil de demostrar que és buit. Han de ser dos anys, necessites la demostració que no hi ha hagut consums d’aigua… És molt difícil, però l’instrument legal per a poder lluitar contra l’habitatge buit hi és. Quines altres fórmules hi ha? Les fórmules de pacte. A Hàbitat3 tenim l’encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona de parlar amb propietaris que s’estimen més tenir el pis buit que no pas tenir un llogater que els creï problemes, i proposar-los que el lloguin a Hàbitat3 o a l’ajuntament. Llavors tenen garantia total de cobrament i que recuperaran el pis en perfectes condicions quan s’acabi el lloguer. Aquests habitatges es destinen a persones de la mesa d’emergències.

—Té èxit, aquest model?
—Hem aconseguit que propietaris privats ens lloguin més de quatre-cents pisos. Hi ha maneres de fer aflorar els pisos buits d’aquells que tenen por de llogar i serveix per a posar-lo a un lloguer raonable o social.

—Aquests propietaris són particulars o entitats financeres?
—Particulars. És un èxit, per això crec que les fórmules de diàleg amb el sector privat no estan exhaurides. Durant la campanya, l’alcalde de Barcelona va anunciar que faria una cosa semblant per als joves. Crec que aquí hi ha camins que s’haurien de recórrer.

Una tercera part de les dones heterosexuals amb estudis superiors i valors feministes no tindran parella masculina llevat que decideixin d’emparellar-se amb homes amb un nivell d’estudis més baix i sense consciència feminista. Aquesta és una de les conclusions d’un estudi del Centre d’Estudis Demogràfics impulsat per la sociòloga Maike van Damme que ha causat molt d’impacte aquests darrers dies. Assenyala amb xifres un fenomen que pot ser molt important per a entendre les relacions entre homes i dones en el present i sobretot en el futur: el conegut com a dèficit masculí. És a dir, el fet que no hi ha prou homes amb estudis superiors i feministes per a igualar la xifra de dones en aquestes mateixes condicions, cosa que pot implicar dificultats per trobar parella.

La sociòloga ha fet un càlcul a partir de les dades de l’Enquesta de Fecunditat del 2018 sobre les persones entre vint-i-cinc anys i trenta-quatre, que parteix de la suposició que hi ha el mateix nombre d’homes i dones en la població, que la proporció que prefereix una parella de l’altre sexe és la mateixa per a tots dos sexes i que tothom desitja d’emparellar-se amb algú semblant, una preferència estesa generalment. “Si entenem que hi ha moltes persones amb preferència per emparellar-se amb persones semblants, hi ha clarament un dèficit masculí per a les dones formades i igualitàries o un dèficit femení per als homes tradicionals i amb un nivell d’estudis baix”, assenyala Van Damme. “Pots tenir preferència per trobar una persona com tu, però amb aquesta anàlisi veiem que en molts casos aquesta persona no existeix.” La xifra sobre els estudis superiors és molt concreta i objectiva, i, en canvi, la xifra d’homes i dones amb valors feministes s’ha calculat a partir de preguntes relacionades amb valors de gènere.

Un dèficit que modifica les relacions

Encara és aviat per a saber com alteraran aquestes diferències notables entre homes i dones les relacions de parella, però de moment l’expansió educativa de les dones –que són majoria en els estudis superiors de fa dècades, però no pas en els llocs de feina més ben remunerats– ha implicat un augment d’allò que els experts anomenen hipogàmia femenina en molts països; és a dir, ha crescut el nombre de dones que s’emparellen amb homes que tenen un nivell d’estudis inferior. “De moment només s’ha analitzat la qüestió d’educació, no la feminista, perquè molts països han viscut un procés d’expansió educacional de les dones”, afegeix Van Damme. La sociòloga diu que el fet que hi hagi més dones amb estudis superiors s’explica per factors diversos, com ara l’ampliació de diferents menes de feina disponibles, el fet d’ajornar l’edat de casar-se i la possibilitat de planificació de l’embaràs, entre més qüestions. A més, ja a l’escola sovint els nens tenen més problemes de comportament i mals resultats, una escletxa de gènere que es manté.

Els vuit indicadors que demostren la desigualtat entre dones i homes

“El capital cultural és un element important en l’estil de vida, i com més diferents són els estils de vida d’una parella, més fàcil és que la relació es trenqui”, assenyala la sociòloga Cristina Sánchez Miret. Això no vol dir pas que algunes relacions no puguin funcionar amb nivells d’estudis diferents ni que sigui una prioritat per a tothom, però sí que és un element destacable, com també les diferències respecte del feminisme. “La dona va assumint les qualitats arquetípicament masculines, mentre que l’home no fa igual amb les qualitats arquetípicament femenines, viu un desenvolupament personal més limitat”, defensa Núria Viladomat, psicòloga social i autora de Solteres i encantades. “Quan legitimes les qualitats de l’altre gènere et tornes més complet i estableixes relacions d’igual a igual, i no jeràrquiques ni complementàries. Les dones busquen homes més complets, connectats amb la part femenina, i no els troben.”

El fet que el mandat mare-esposa ja no sigui el centre de la identitat femenina o que les dones vulguin desenvolupar la seva carrera professional també influeix en les seves decisions sexo-afectives. L’època de la mitificació de l’home proveïdor, que s’encarregava de mantenir i protegir la família, en bona part ja ha passat a la història. “Ara les dones ja no busquem homes més forts ni que ens proveeixin, però això encara forma part de la identitat masculina, i tots aquests canvis generen frustració en tots dos costats”, afegeix Viladomat. “Els homes tenen la sensació que les dones som exigents i les dones tenim la sensació que els homes demanen un rol en què ja no volem entrar.”

Una frustració masculina?

Miret coincideix en l’aparició d’aquesta frustració, especialment evident en el cas dels homes. “Veiem enquestes en què molts homes diuen animalades com ara que el feminisme ha anat massa lluny, estan desconcertats. No és que els joves siguin més masclistes, al final s’emmirallen en els seus pares. La diferència és que les noves generacions són més franques amb aquest tema, tot i que també tenim nois més feministes que mai. D’una altra banda, ha canviat la concepció de les relacions. Molta gent té parelles intermitents i aquesta idea de parella perquè doni un sentit de vida ha passat a un segon pla.”

No sembla que la tendència hagi de canviar en un futur, sobretot respecte del decalatge en valors igualitaris. “El percentatge d’homes feministes és més baix en la generació Z que en els mil·lennistes i sabem que els canvis en valors no es fan tan fàcilment en un cicle vital, sinó que canvien de generació en generació”, assenyala Van Damme.

Joves i masclisme: com es manifesta la reacció antifeminista entre els nois?

L’estudi també es demana si aquestes escletxes poden explicar, en part, l’augment del nombre de dones solteres amb estudis superiors i d’homes solters amb baix nivell educatiu. Encara és una incògnita com reaccionaran les dones en un futur, però és possible que cada vegada més prefereixin de ser solteres o tenir relacions amb dones. “Les dones comencen a explorar la bisexualitat de manera més clara i també hi ha lesbianes polítiques, que s’acosten a l’espai lèsbic com un lloc on poder trobar la intimitat que per inèrcia buscaven en homes”, explica Viladomat. Cada vegada hi ha més dones joves que surten de l’armari com a bisexuals: tres noies de cada deu es consideren bisexuals i, en canvi, en el cas dels nois no arriba a un de cada deu, segons xifres de l’informe de Salut Pública de Barcelona.

Tot amb tot, Viladomat creu que hi haurà un decalatge entre homes i dones d’ací a uns quinze anys o vint que caldrà que la societat abordi sense reduccionismes per evitar frustracions irreconciliables. “I les dones hem d’aprendre a viure soles per establir vincles a partir de la llibertat, i no a partir del pànic, com encara fem. Moltes el que acaben fent és abaixar el llistó i adaptar-se al que ofereix el mercat, però això és un error amb conseqüències que paguem totes. Al final, fa que ells no evolucionin.”

El PSOE ha tornat a ensopegar amb la mateixa pedra. Dimarts, arran de la negativa de Junts de facilitar l’aprovació del mateix sostre de despesa que ja li havia tombat al juliol al congrés, el govern espanyol va acabar retirant la proposta per evitar el revés parlamentari que s’acostava. Pedro Sánchez manté encara que vol negociar el pressupost per a l’any vinent, però s’ha tret de sobre la pressió del calendari: va dir que no posaria els comptes sobre la taula fins després dels congressos de Junts i d’ERC. És a dir, almenys, fins al desembre. L’aprovació del sostre de despesa és un pas previ necessari per a l’elaboració del pressupost i ha servit als socialistes espanyols per tornar a prendre el pols a Junts. Els plans no els van funcionar: redoblant la pressió cap al partit de Carles Puigdemont perquè avalés la proposta tal com estava i la revelació de la darrera reunió a Suïssa van aconseguir la contrària. Causar més malestar. I és un peix que és mossega la cua: perquè res no fa pensar que Junts canviarà l’estratègia de negociació a Madrid al congrés de l’octubre. I ERC, en plenes turbulències pel seu procés de debat intern, també ha advertit el PSOE que començaran de zero i voldran negociar igualment el repartiment del dèficit.

Sánchez guanyarà unes quantes setmanes de marge. Però Junts difícilment canviarà la manera de vendre el suport parlamentari al PSOE “a tant la peça”, com insisteixen a dir. D’una banda, perquè el reconeixement orgànic del lideratge de Carles Puigdemont que s’espera que es concreti al congrés de Junts implica l’assumpció implícita d’aquesta manera de fer, amb Míriam Nogueras com la mà dreta executora. I, d’una altra, perquè la formació del govern de Salvador Illa –amb ERC i els Comuns com a socis predilectes per al socialista– fa preveure que Junts mantindrà el focus mediàtic sobre Madrid per provar de marcar perfil propi, treure rèdits de la dependència de Sánchez i mirar de desgastar Illa per la seva submissió al PSOE.

Junts no ha aconseguit de posar en pràctica aquell lema de “cobrar per avançat”, però tombant iniciatives i amenaçant els socialistes de tornar-ho a fer ha anat arrencant al PSOE el compliment amb comptagotes de vells compromisos com a requeriment previ abans d’assumir-ne de nous. No ha estat casualitat que la reculada del govern espanyol amb la votació prevista del sostre despesa hagi coincidit aquesta setmana amb la reactivació de les comissions d’investigació del 17-A i de l’operació Catalunya, aparcades d’ençà del febrer.

La creació d’aquestes comissions, com també l’oficialitat del català a Europa, formaven part dels acords de Junts amb el PSOE per a la constitució de la mesa del congrés espanyol d’ara fa més d’un any. Junts no s’ha deslliurat de l’intent dels socialistes d’aplicar-los la tradicional tàctica de provar de vendre l’anunci d’un acord i la posterior materialització com si fossin dues concessions diferents. De fet, el PSOE no ha mogut fitxa fins que no s’ha cregut l’amenaça de poder perdre per segona vegada una votació tan clau com la del sostre de despesa. Junts aprofita ara la necessitat del PSOE de tirar endavant els comptes per reclamar-li el compliment d’antics acords com a condició per a tancar-ne de nous. Aquesta és la condició que els ha posat Puigdemont abans d’abordar un pressupost que falcaria definitivament l’estabilitat a Sánchez.

Per això a Sánchez li convé de guanyar més temps, amb l’argument dels congressos de Junts i ERC. Hi ha unes quantes fitxes que Junts reclama que es moguin abans. Una de les qüestions pendents clau és l’oficialitat del català a les institucions europees. En aquesta entrevista de fa una setmana a VilaWeb, el secretari general de Junts, Jordi Turull, assenyalava que Sánchez no havia fet tot allò que podia per aconseguir-la: “Que el president del govern despengi el telèfon i parli amb els caps d’estat”, deia. Uns dies després, el ministre d’Afers Estrangers espanyols, José Manuel Albares, enviava una nova carta a la presidenta de l’eurocambra, Roberta Metsola, per demanar que el català, l’èuscar i el gallec es poguessin usar als plens. Els socialistes prioritzen l’ús de la llengua al Parlament Europeu mentre l’oficialitat no arriba a la UE, tenint en compte que requereix la unanimitat dels 27 estats membres. Un altre gest. Dijous, el ministre d’Indústria espanyol, Jordi Hereu, parlava en català al Consell de la Unió Europea dinou anys després d’haver-ho fet José Montilla en el mateix càrrec. Però Junts insisteix en reclam de l’oficialitat.

Un altre compromís pendent de materialitzar-se és el del traspàs de les competències integrals en immigració, que tots dos partits van acordar al gener i que Junts pretén que es tanqui abans de final d’any. Junts va fer arribar al PSOE una proposta de text de la llei i esperava el retorn dels socialistes espanyols, que han posat públicament el límit del control dels fluxos migratoris i de les fronteres com a competències exclusives de l’estat que no es poden traspassar. Si aquesta carpeta no avança prou aquestes setmanes vinents a criteri de Junts, els plans de Sánchez es poden complicar. Un altre obstacle és la cronificació de la baixa execució de les inversions pressupostàries a Catalunya. I encara se li ha d’afegir la negociació concreta del sostre de despesa: Junts demana que un terç del dèficit sigui per als territoris i els ajuntaments, i que es reparteixi entre les autonomies segons el pes del PIB de cadascuna sobre l’espanyol.

Durant la campanya de les catalanes, Puigdemont va anunciar que condicionaria el suport de Junts al pressupost espanyol al concert econòmic. De llavors ençà, Illa ha estat investit president i el PSC i el PSOE s’han compromès amb ERC a concretar un sistema de finançament singular que hauria d’incloure la gestió i la recaptació de tots els imposts, començant el 2025 per la recaptació de l’IRPF de l’any vinent. Aquesta serà la batalla que vindrà: Junts no ha concretat encara si mantindrà l’amenaça de vetar els comptes espanyols si no hi ha el concert que el PSOE ha negat per activa i per passiva. I tampoc no ha posat sobre la taula unes altres demandes davant la necessitat dels socialistes d’aprovar els seus primers comptes de la legislatura. El que és segur és que a Sánchez no li serà fàcil de negociar amb ERC i Junts a dues bandes el sistema de finançament, perquè la rivalitat entre els dos antics socis independentistes és més viva que mai a l’hemicicle espanyol, com es va veure dijous en el debat per la compareixença de la vice-presidenta primera espanyola, María Jesús Montero.

El PSOE espera que Junts paeixi la investidura d’Illa com si tot fos una enrabiada. Però l’incompliment més gran dels pactes dels socialistes amb Junts ha estat, en realitat, l’aplicació complicada de la llei d’amnistia. Tot i que depèn dels jutges, Junts retreu al PSOE que no en defensi l’aplicació amb contundència, especialment després de l’intent de detenció de Puigdemont. Mentre el futur del dirigent de Junts i de més dirigents, com ara Toni Comín, Jordi Turull i Oriol Junqueras, depengui del criteri de la majoria progressista al Tribunal Constitucional espanyol, hi ha qui pensa que Puigdemont no té cap més alternativa que apuntalar el PSOE a la Moncloa. Tan cert és que aquesta és la gran esperança que els resta perquè caigui la llosa de la repressió que els tribunals han volgut mantenir com que a Junts recorden que no se senten concernits per l’obediència a cap bloc ideològic ni van signar amb els socialistes la garantia de mantenir-los l’estabilitat. És més, després de tot, la carta més valuosa que li queda a Puigdemont a les institucions és la de la desestabilització.

El geògraf Joan Nogué escriu a la revista gallega Crítica Urbana sobre la nova consciència a l’hora d’habitar els llocs, especialment els espais rurals:

“Havíem oblidat que la vida és, en essència i al mateix temps, espacial i emocional. Interactuem emocionalment i de manera continuada amb els llocs, els quals imbuïm de significats que ens retornen a través de les emocions que ens desperten. La memòria individual i col·lectiva, així com la imaginació, més que temporals, són espacials. […] Experimentem emocions específiques en diferents contexts geogràfics i vivim emocionalment els paisatges perquè no són només materialitats tangibles, sinó també construccions socials i culturals impregnades d’un dens contingut intangible, sovint només accessible a través de l’univers de les emocions.”

Un canvi de paradigma sobretot al món rural

Continua Nogué: “No és casualitat que apareguin a tot arreu tantes iniciatives, projectes i estratègies que vinculen lloc i creació. A parer meu, la raó de fons que ho explica és l’emergència d’un nou paradigma i la fi d’una manera determinada d’entendre el nostre entorn, de gestionar-lo i de relacionar-nos-hi. La modernitat ens va fer pensar que l’espai geogràfic era només un espai geomètric, gairebé topològic, i que els llocs eren simples localitzacions identificables fàcilment als nostres mapes a partir d’un sistema de coordenades que ens marcava la seva latitud i longitud. I ara ens adonem que això no és exactament així, sinó que l’espai geogràfic és, fonamentalment, un espai existencial, conformat per llocs la materialitat tangible dels quals es troba tenyida, banyada d’elements immaterials i intangibles, que converteixen cada lloc en una cosa única i intransferible.”

Segons Joan Nogué, aquest nou paradigma es produeix sobretot en el món rural. “És precisament al món rural on es troben algunes de les iniciatives més innovadores i creatives en àmbits tan diversos com els de la generació d’energies renovables autogestionades, la lluita contra el canvi climàtic, l’agroecologia, les noves formes de participació ciutadana i de govern del territori, les reinterpretacions del que s’entén habitualment per desenvolupament local, l’emergència de xarxes alternatives de producció i de consum, la creativitat artística en el sentit més ampli de la paraula i un llarg etcètera d’activitats, projectes i iniciatives mixtes, híbrides, polièdriques i, per això mateix, difícils d’encasellar. Tot i això, totes comparteixen un tret comú: han triat conscientment l’entorn rural per dur-les a terme. Dit altrament: els llocs triats no són un simple escenari, sinó un actor de primera línia.”

La batalla urbanística en territori periurbà

Joan Nogué, que és catedràtic de geografia humana de la Universitat de Girona, director de la Càtedra del Bosc, ex-director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, ja va desenvolupar aquesta tesi al llibre L’altre món rural (Tigre de Paper), amb la també geògrafa Rosa Cererols, en què vinculava, donava a conèixer i donava veu a alguns agents protagonistes d’aquesta transformació.

Però pensant en les reflexions de Nogué sobre la manera d’habitar el lloc i sobre com se’n pren consciència, especialment al món rural, ens fixem que aquest canvi de paradigma que anuncia també es dóna en uns altres territoris més híbrids, pròxims a la ciutat i, per aquesta raó, extremadament exposats encara a la pressió urbanística, massa sovint acomboiada per polítiques municipals que l’afavoreixen i que no tenen res a veure amb la mirada avantguardista del geògraf. Parlem dels territoris periurbans, aquells que es troben al voltant de Barcelona.

Sobre això, la comarca del Maresme n’és un exemple molt singular, perquè tot i patir de la urbanització acarnissada muntanya amunt, fins a la carena de la serralada Litoral (sortosament, protegida parcialment pels parcs i parcs naturals, de la serralada Marina fins al Montnegre-Corredor), i tot i començar a viure la gentrificació dels seus pobles, és una comarca que manté una activitat agrària prou destacada. És una activitat de mosaic agro-forestal, que conté vinya, horta, flor ornamental i bosc. Una activitat agrària que rep els embats del cost del metre quadrat del terreny, tot i estar qualificat de sòl agrari, entre més desafiaments.

La presa de consciència de la importància d’habitar el lloc, dels seus aspectes intangibles, culturals, la necessitat d’evitar d’empobrir més la pagesia, de mantenir-la com a garant d’una alimentació sana, d’un viure sostenible i d’una manera de combatre el canvi climàtic, ha fet que la comarca socialment vagi prenent una posició combativa per preservar el sòl de la urbanització. Dels moviments locals pagesos i ecologistes de cada municipi a la incipient presa de consciència en sentit comarcal, amb plataformes com ara Preservem el Maresme i amb dirigents comarcals com ara el pagès Pep Riera i plataformes com l’ANC.

Dos exemples de combat sobre els quals haurem de tornar per desenvolupar-los amb profunditat són els moviments ciutadans que han sorgit, per una banda, a Alella i el Masnou (Baix Maresme), contra la urbanització de la Miralda, un espai de gairebé dotze hectàrees avui de matolls, no urbanitzat, a l’entrada del poble d’Alella, que es vol urbanitzar, amb l’excusa de fer-hi un nombre reduït de pisos de protecció oficial, construir-hi habitatges de luxe, tres grans superfícies comercials, un polígon d’empreses i en un primer projecte fins i tot un hotel de divuit metres d’alçària. I l’altre exemple, la batalla per evitar el començament de la destrucció de l’espai agrari del pla de Balasc, entre Pineda i Santa Susanna (Alt Maresme), de noranta hectàrees, que és el rebost per a la producció d’aliments frescs i de proximitat al territori, com també un connector territorial i paisatgístic entre la costa i els contraforts del Montnegre.

Arribarà la nova consciència del lloc, el nou paradigma del qual parla Joan Nogué, a ser massa crítica per a pressionar i amarar el coneixement, punt de vista i les polítiques públiques municipals i nacionals, per a salvar aquests i territoris agraris i no urbanitzats i uns altres, que caldran en un futur tan pròxim que ja notem avui?

Tot el meu esforç d’ara: vull reapropiar-me coses dels tres regnes (mineral, vegetal i animal), i dels quatre elements (aigua, terra, aire i foc).

El mot cosa cobreix tot el que té una forma exclusiva, mecànica, i és incapaç d’introspecció.

Intent refer un món en miniatura.

Refer en tots els sentits: per reproduir-lo. I alhora renovar-lo i reinventar-lo.

I per acostar-me a l’objecte convoc els cinc sentits (vista, oïda, olfacte, gust i tacte).

I tot els altres que no escric.

La innovació principal és mobilitzar al voltant de la cosa tot el que tengui en el meu poder: records, citacions, impressions sensuals i sexuals, somnis, savieses etimològiques i naturals, diàlegs, filosofies antigues i modernes, ciències a voler, i especialment les meves estimades biologies.

Faig com si els objectes em donassin un pretext per produir un saber enciclopèdic de proses en forma oberta en què col·loc una poètica de l’aproximació.

En lloc de donar de seguida la formulació tancada i definitiva d’un objecte em preocup de proposar-ne unes quantes i d’organitzar els treballs de la seva reflexió.

La feina de composició guanya en importància.

Per això m’agrada donar escrupolosament la història de les meves imatges i la gènesi dels meus pensaments, per la qual cosa guard les meves notes, i fins i tot els esborranys fets en els llocs més poc corrents: un prospecte de farmàcia, una publicitat d’una immobiliària, un embolcall de caramel, el paper de la factura d’una botiga, la recepta del metge…

Opòs a la fugacitat la impressió duradora d’allò que no va existir mai.

Faig enrampades entre els mots i els sentits.

Vaig viu amb les il·luminacions de l’inesperat.

Pos esquers amb escenografies de detritus.

Sé que les obsessions són imants.

La literatura sempre està en procés de fer-se.

A la totalitat dels textos impresos es mostra el fons mòbil dels manuscrits: el desordre del meu taller, els gargots de tota casta, les correccions, les taques, etc. El conjunt de treballs intermediaris.

Mentre volt, mentre faig una voltadora a l’objecte, em faig una voltadora a mi mateix.

Sempre he dit que la meva voluntat és produir un objecte de pler per a l’humà que em llegeix.

I aquest pler, aquest plaer, duu dedins mil i una qualitats sensitives: joia, dolor, insatisfacció, pensera, tremolor, cansament, desfici, tranquil·litat, ràbia, set, lubricitat, tristesa, ja m’enteneu!

Cerc que la sofisticació o la precarietat dels meus exercicis, de les meves troballes, dels meus fracassos, del meu humor, de les meves remuntades lúdiques, dels meus enfonsaments depressius aportin al lector un acostament a una festa llengüera.

Ador la bellesa insignificant, la feblesa dels arguments, la humilitat de la contarella, l’estretor i les dificultats de la drecera, la vibració subtil de la llengua, la sordidesa d’un tacte, la creixença invisible de l’herbei, la ferum d’una podridura, el rovell lluent d’un ferro dins els rostolls, la modèstia…

Vull donar la paraula als que no en tenen, m’estim més glorificar els que no posseeixen res que atacar els que ho dominen tot, m’agrada fer presents que semblin no-resos i amaguin diamants pels que ho saben veure, mostrar el tronc de l’arbre, l’abella, el gerani, el bosc, el sementer, el cactus, la flor romanial i tot el món inanimat que pareix que no parla.

Necessit cridar la importància de l’aire en un temps en què hem fet que el medi fos irrespirable. Prendre consciència de la seva invisible i palpable presència. Designar l’aire torna aparent l’espai que ens separa de les coses. Cal aferrar de bell nou la paraula a la cosa que evoca. Agafar una mida de les distàncies invisibles entre les coses.

Això obri un accés infinitament precari però vital al món, un accés gràcies al qual podríem de nou fer cos comú amb la llum, els fruits, els ocells, els arbres, la massa de les muntanyes, la bellesa del món. Reencantar el món, no trobes que això és ben polític, ben revolucionari?

Amb el meu mestre, el poeta Francis Ponge, faig un màster de suscitador, no ho sabies?

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2024/09/Closcadelletra-CDXXXIV.mp3

Pilar Rahola i Martínez (1958) és periodista, escriptora, tertuliana i figura a cavall del periodisme i la política. Avui parlem de l’escriptora, perquè la senyora Rahola ha guanyat el premi Prudenci Bertrana amb la ben travada novel·la històrica Cornèlius, l’almogàver (Grup 62). Mitjançant la ficció, i 328 planes, Rahola ens fa conèixer els almogàvers, l’expansió catalana per la Mediterrània durant l’època medieval, Ramon Llull, Roger de Flor i Ramon Muntaner. Lliurat amb pseudònim, el jurat de l’obra va pensar que l’autor havia de ser un home, i quan van obrir la plica es van trobar amb Pilar Rahola. D’això, del llibre i també d’actualitat política, en parlem amb Rahola en un hotel al centre de Barcelona.

Pilar Rahola, periodista i escriptora (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—El protagonista, Cornèlius, nascut a Xipre, fill d’esclava musulmana, adoptat per monjos ortodoxos, de jove és atret pels almogàvers perquè hi ha dones i els nens aprenen a combatre de petits. S’hi apunta.
—Li passa el que em va passar a mi, que els vaig descobrir en aquest vessant: el que sorprèn més d’ells és, primer, que funcionaven en clans i en famílies, molt sovint els lideratges eren hereditaris, tota la família caminava junta, combatia junta, i des de petits els nens lluitaven, i normalment les dones també. Cornèlius queda sorprès i s’hi uneix.

—Hi ha aquell gran llibre de les croades vistes pels àrabs, que és l’expansió vista per la víctima. He llegit que vós heu fet servir fonts gregues. Quines?
—Jordi Paquimeres. Va escriure un llibre sobre Bizanci a l’època dels almogàvers. El que explica el cronista grec és la part salvatge dels almogàvers, però no li discuteix els èxits. A Ramon Muntaner, la meva font primera en tots els sentits, d’entrada no me’l creia, perquè em semblava que les xifres eren molt exagerades. Doncs els grecs les ratifiquen. Els grecs tenen odi i admiració pels almogàvers, perquè, per una banda, comencen a fer grans matances de musulmans, que ja els van bé, però quan Roger de Flor és un personatge massa poderós, decideixen assassinar-lo. Pensa que els almogàvers quan estaven en batalla saquejaven els mateixos grecs… amb qui eren aliats!

—De fet, recordo un viatge oficial d’Artur Mas en què un monjo grec no el va deixar entrar al monestir. Fins ací ha arribat l’odi.
—Sí, devia ser aquell famós convent que hi ha penjat que no hi poden entrar les dones. Els almogàvers, al final de la venjança catalana per l’assassinat de Roger de Flor, comencen a saquejar tots els convents ortodoxos que troben, sense manies. Els dos anys que massacren, ho massacren tot, i no tenen gens de pietat. Però és que el record no és només a Grècia, és que a Bulgària i a Romania hi ha una mena de monstre que espanta els nens que es diu el català.

—És que nosaltres en diem l’expansió catalana, però els almogàvers són els nostres imperialistes, són els nostres assassins. Hi estaríeu d’acord?
—No, perquè imperialistes ho eren tots, però assassins, sí.

—Imperialistes, per què no?
—Com tots. És a dir, sí. Els diferents regnes miren qui es queda al Mediterrani, i d’aquí vénen les guerres, i la creació dels Consolats de Mar, que això és important perquè nosaltres ens expandíem, però no per tenir terra conquerida, sinó per tenir terra per comerciar. És un concepte diferent de la nació castellana en aquest sentit. En aquell moment, els musulmans conquerien terres cap endins i els cristians intentaven de contenir-los. És quan el rei de Constantinoble lloga els almogàvers per aturar-los. Per tant, no és que el rei català enviï un exèrcit a conquerir Anatòlia. És Roger de Flor que es lloga.

—És el sistema català público-privat de tota la vida.
—Hi estaria d’acord. Quan els almogàvers acaben la guerra de Sicília amb el rei Jaume II*, Roger de Flor es troba amb un exèrcit de milers d’almogàvers que no saben fer res més que la guerra, i poden ser un perill. És quan crea la companyia catalana i li diu al rei de Constantinoble, escolta, ens necessites? I l’altre diu que sí. És a dir, que no és en una guerra colonial dels nostres, tot i que els nostres se n’aprofiten.

Podeu comprar Cornèlius, l’almogàver, de Pilar Rahola, a la Botiga de VilaWeb

Pilar Rahola, periodista i escriptora (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—A la novel·la, hi ha un tros que el rei Pere foragita els almogàvers que volen matar jueus al call. I els diu: “Aquests jueus són els nostres, que ens paguen les guerres!”
—És que va anar així. Alhora els casquen molt, ja comença a haver-hi els pogroms. Però també explico que els sarraïns també pagaven.

—No sé si era Forcano que em va explicar que els jueus vivien més bé a la península ibèrica musulmana que no pas a la cristiana, perquè eren més cultes i civilitzats. Fins que hi ha un moment que això tomba i comencen a viure més bé a la cristiana.
—Hi ha èpoques en què els jueus han viscut millor en terres àrabs que en terres cristianes. Durant tot el segle XIX-XX, els jueus viuen millor a Pèrsia que a Alemanya, i no cal dir a la península ibèrica.

—Víctor Hurtado ha fet aquells mapes preciosos sobre els almogàvers, que incloïen d’on treien els esclaus.
—Sí! Era molt normal, a les batalles a Anatòlia explico les corrues de pobra gent encadenada que saben que se’n va al mercat d’esclaus, que trec de Ramon Muntaner. El mateix port de Gal·lípoli, portat pels almogàvers, es converteix en un port de venda d’esclaus, un dels més importants.

—Per a qui no ho sàpiga, per què és tan mítica Neopàtria?
—Encara que els exèrcits d’almogàvers són barreges d’orígens diversos, inclosos turcs musulmans, grecs exiliats, el gran gruix és català. Quan els almogàvers funden Neopàtria, agafen les lleis dels comtes de Barcelona. Posen Sant Jordi al Partenó, cristianitzen el Partenó, el converteixen en Santa Maria. Durant cent anys és fonamentalment terra catalana.

—Més enllà de Cornèlius, quins personatges hi veurà, el lector?
—Tinc una estima especial a Ramon Llull. És l’únic que diu, als infidels no us convencerem amb la violència sinó amb la paraula. Si nosaltres som superiors racionalment, us hem de convèncer. I escriu un miler de llibres. Perquè vegis com anava la cosa, diu que Ramon Llull va ser arrossegat per terres musulmanes amb una corda lligada a la barba i condemnat a mort. I sempre el salva el rei de Mallorca. Cornèlius, quan té setze anys, coneix Ramon Llull, l’agafa com a alumne i amb ell aprèn llatí.

—Quina és l’evolució de Cornèlius?
—Té tres vides diferents. Una primera vida desgraciada, amb els monjos del monestir ortodox, d’on fuig per una història luctuosa. Després ell, persona molt ben dotada des de la perspectiva testicular, veu com les senyores de mitjana edat de Xipre hi troben molta alegria i el personatge acaba descobrint que també és una possibilitat de viure d’això fins que coneix Ramon Llull i se’n va a Malvasia (vi que va venir certament d’uns almogàvers). I després Cornèlius se’n va amb els almogàvers. Veurem Roger de Flor, que intento entendre’n la complexitat, i Ramon Muntaner, que és capità dels almogàvers i té un paper important.

Pilar Rahola, periodista i escriptora. Fotografia: Adiva Koenigsberg.

—En una entrevista dèieu que encara ens restava alguna cosa dels almogàvers. Voleu dir? Els bascs diuen que els catalans no compten a fer la revolució, prefereixen fer llibres. Una cosa que no feien els almogàvers.
—Sí que ho feien. Ramon Muntaner va escriure la crònica.

—Però ens hem deixat les armes pel camí.
—Més que d’armes, jo faig llibres sobre supervivents. Crec que dels almogàvers el més interessant és la política expansionista del Mediterrani, amb la creació dels Consolats de Mar, ambaixades comercials, que eren immenses. I després la croada catalana, perquè el papa Climent, l’anticrist català, envia un exèrcit de centenars de milers de persones. I aquesta guerra que hem de perdre la guanya Roger de Llúria amb estratègia naval. Ara, Roger de Llúria va ser un salvatge, i la meva mare està horroritzada. Això feia?, em demana. I tant.

—Però, què ens resta dels almogàvers?
—Dels almogàvers, l’èpica no la tenim, però ens queda la resiliència. Si alguna cosa és l’almogàver és molt resilient. Eren uns personatges que anaven a les batalles sense cap defensa. És clàssic català, sense blindatge. Com el Primer d’Octubre.

—Comenteu aquesta frase: “Aquest llibre sembla escrit per un home.”
—La va dir la Gemma Lienas tot el jurat pensava que l’autor era un home. Ho va explicar la nit dels premis. I la veritat és que t’he de dir que em va agradar.

—Com que relacionem caràcters forts, combatius amb homes, potser és això?
—Això, si em permets, forma part dels conceptes del patriarcat. Recordo un article de Joan Barril: “A Rahola, no li perdonem que pensi com un home.” No penso com un home. El que passa és que alguns conceptes, com la competitivitat, l’ambició, les ganes de guanyar, en els homes són positius i en les dones són masculins. Que no és el mateix.

—De fet, un ocellet m’ha dit que a la gala dels premis Bertrana, una senyora va dir: “L’almogàver és ella.”
—És tot un honor. No tinc l’esperit sanguinolent dels almogàvers, però és evident que jo sóc una persona molt combativa. Tinc una dualitat molt curiosa, perquè en la meva vida personal, sóc molt plàcida. A casa està prohibit cridar. Fa molt de temps que vam decidir que el crit no existia.

—A casa vostra està prohibit cridar?
—Està prohibit cridar, és un pacte. Vam tenir un problema familiar que ens va requerir molta pau. I llavors va ser quan vaig dir, fem aquest pacte. Si estan nerviosos, trobem la manera d’expressar-ho sense fer el típic crit. I això ha persistit durant anys.

Pilar Rahola, periodista i escriptora (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Aquests últims minuts volia parlar una mica d’actualitat política.
—Avui no he vist res, encara.

—Avui [dijous] la notícia és que el TJUE ha tombat les peticions de Comín i Puigdemont.
—La tesi de Boye és que la justícia europea li dóna la raó.

—Doncs ací ha perdut.
—Doncs, mira, és la primera mala notícia en termes judicials de la llarga lluita judicial que han tingut el president Puigdemont i Gonzalo Boye. L’únic que puc expressar és un sentiment de pena i d’enuig i de ràbia. Potser és una lluita tan ingent que és difícil guanyar-ho tot.

—Frase: “Sóc un talp que destrueix l’estat des de dins.” Qui l’ha dita?
—Deu ser algun dels policies infiltrats de la CUP.

—És el president argentí, Javier Milei. He vist que de Milei dieu, mirem-lo bé. Doncs és un home que vol destruir l’estat per dins…
—L’estat tal com el pensava el kirchnerisme, potser sí. A mi el nacionalpopulisme no m’agrada en cap de les seves facetes. Crec que Milei no és un feixista, perquè feixista és l’Abascal. Crec que hi ha diferències importantíssimes. Però sí que em sembla un populista, diguem-ne, d’última fornada, molt de dretes, molt conservador. A mi, que li tinc molta estima a l’Argentina, el que m’ha agradat d’ell és que desmuntés l’estructura corrupta del kirchnerisme. El que no sé, i ho he dit sempre que m’han entrevistat, és cap a on van. En termes econòmics tothom en parla bé. I, de fet, no té protesta al carrer. Els kirchneristes ho han intentat i no se n’han sortit. Per tant, me’l miro amb fredor. He arribat a un punt a la meva vida que no m’apunto al pensament de tothom. Aquest paio no el demonitzo, me’l miro.

—“El govern d’Israel és ple de feixistes, racistes i gent d’extrema dreta.” Dit per Etgar Keret.
—No sé qui és.

—Escriptor israelià.
—Aquest deu ser un militant d’esquerra o d’extrema esquerra, que odia Netanyahu. La política interior a Israel és caïnita, és brutal.

—A Europa, el suport a Israel ha anat molt cap a la dreta i extrema dreta. Abascal defensa Israel.
—I l’esquerra defensa Hamàs. És que el món s’ha tornat molt boig. Perquè hem deixat de debatre sobre aquest tema. En aquest tema no hi ha debat.

—Enquesta del CEO de fa poc. Votants de Junts es mouen cap a l’empatia amb Palestina i els dos estats.
—És que els dos estats els acceptem tothom. Tothom que tingui una mica de seny. Si demà passat creem un estat palestí, tindrem un dia de joia, perquè aquest és un tema terrorífic, que dura i dura i dura. El que passa és que estic convençuda que no hi ha estat perquè no han volgut els palestins. Això ens obligaria a fer un repàs històric.

—A Israel, hi ha un bosc que es diu Pilar Rahola.
—Sí, de tres mil arbres, en una zona del Nègueb. És una zona que la porten els nòmades musulmans, els beduïns.

—Jo havia arribat a llegir que aquest bosc era infrastructura militar, per a tapar.
—És un petit pulmó ecològic al Nègueb, no té res a veure amb els militars. Es diuen tantes barbaritats sobre aquest tema…

—Per acabar. Diuen que aquest estiu els Mossos, cercant Puigdemont, van anar a una casa. A quina?
—Diuen, diuen, que van vigilar casa meva de Cadaqués. M’imagino que en devien vigilar cinquanta. Ho trobo francament absurd, perquè l’últim lloc on aniria Puigdemont és a la casa on hem fet paelles i festes, vull dir que no té gaire sentit.

—Però van entrar a casa o s’esperaven a fora?
—A mi em diuen que hi van entrar. Això m’ho ha explicat algú que parla amb els Mossos, que l’hi van confirmar. Però, vaja, crec que van fer tants disbarats aquell dia, van estar tan perduts que mira, si es van passejar per casa, espero que estigués endreçada.

*En una primera versió es deia Jaume I per error.