La fiscalia ha anunciat l’obertura d’una investigació sobre les informacions periodístiques, publicades la setmana passada per La Vanguardia i elDiario.es, relatives a la guerra bruta dels governs de Mariano Rajoy contra l’ex-fiscal en cap de Catalunya, Martín Rodríguez Sol. Es tracta de la primera investigació oberta en el marc de l’operació Catalunya decretada per l’executiu espanyol contra polítics, partits i càrrecs independentistes.

Al decret, el fiscal superior de Catalunya, Francisco Bañeres, ha demanat a La Vanguardia i elDiario.es documentació sobre les informacions relatives a la guerra bruta Rodríguez Sol, que ambdós diaris publicaren de forma conjunta la setmana proppassada. Bañeres cerca de determinar si es van cometre delictes de prevaricació administrativa i contra la intimitat de l’ex-fiscal en cap.

Segons ambdós diaris, el ministeri de l’Interior espanyol no tan sols tenia constància d’aquesta guerra bruta, sinó que a més demanà de tenir accés als informes tot i saber que contenien informacions falses. Entre aquestes informacions falses es troben els suposats comptes dels presidents Artur Mas i Jordi Pujol en paradisos fiscals, que més endavant van ser publicades en mitjans espanyols.

Entre les informacions demanades es troba un document, amb l’encapçalament del ministeri de l’Interior espanyol i la Unitat d’Afers Interns de la policia espanyola, que demana d’investigar els suposats “vincles entre el fiscal en cap de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, i el partit Unió Democràtica de Catalunya i les comissions gestionades pels advocats del citat partit” després que Rodríguez Sol. Ara, la fiscalia ha encarregat al comissari general de la policia judicial que determini la veracitat del document i n’investigui els funcionaris responsables.

Rodríguez Sol, que va acabar presentant-se com a número dos d’Unió a les eleccions catalanes del 2015, va ordenar investigar la difusió de les informacions falses sobre Mas i Pujol. Ara, la fiscalia “infereix”, a partir de les informacions d’elDiario.es i La Vanguardia, que els agents no van comunicar aquesta suposada investigació a la fiscalia ni a un jutge, amb “l’indissimulat objectiu de desacreditar l’aleshores màxima autoritat fiscal” a Catalunya pel simple fet de manifestar “la intenció d’investigar presumptes delictes comesos des del Ministeri de l’Interior en el curs d’investigacions seguides contra alguns líders del moviment independentista català”. L’operatiu contra Rodríguez Sol, segons que decret l’escrit, mai no es va posar en coneixement de la fiscalia ni cap altre jutge.

El decret conclou que les informacions periodístiques “no constitueixen meres valoracions sense suport fàctic, sinó que, lluny d’això, se sustenten en documents i fonts externes, elements suficients, atès l’inicial estadi d’investigació en què ens trobem, per acordar la incoació de diligències d’investigació preprocessal”. En cas que se n’acredita l’existència, la fiscalia demana de saber de manera específica quines actuacions policials es van dur a terme, “l’autoritat policial que va dirigir les indagacions i la identitat dels funcionaris o autoritats als quals se’n va comunicar els resultats”. Rodríguez Sol va dimitir el març del 2013 quan el llavors fiscal general de l’estat espanyol, Eduardo Torres-Dulce, li va obrir un expedient per haver expressat que considerava legítim preguntar als catalans sobre el futur polític per mitjà d’una consulta legal.

Un tren estacionat a l’estació de Montcada i Reixac (Barcelona) ha estat apedregat durant la nit. Els danys han impedit que el comboi pogués circular aquest matí cap a Figueres (Girona), segons que ha informat un portaveu de Renfe. És el tercer incident per actes vandàlics que pateixen combois de trens i vagons de metro a l’àrea de Barcelona en poques hores.

L’últim incident ha afectat un tren que havia de fer el trajecte Montcada-Girona-Figueres i que no ha pogut sortir a les 6.46. Els viatgers que esperaven aquest servei han hagut de pujar al comboi següent, programat a les 7.16. Fonts de Renfe han indicat que la companyia valorava els danys al tren.

Ahir a la tarda, un grup de vàndals van apedregar els trens que circulaven entre Montcada i Reixac i Sant Andreu, a Barcelona. A més, van posar obstacles sobre les vies, cosa que va causar retards en els serveis de la R2 Nord i la R11 de Rodalia. La circulació es va interrompre durant mitja hora, fins que hi van arribar els Mossos d’Esquadra.

Incidents al metro de Barcelona

A més, durant la nit de dissabte a diumenge, un grup d’una setantena de persones va causar aturades d’uns deu minuts a les línies 4 i 2 del metro de Barcelona, després d’haver fet actes vandàlics a l’interior de dos trens d’aquestes línies, que també van pintar per fora, segons que ha informat Transports Metropolitans de Barcelona (TMB).

[VÍDEO] Així ha acabat el metro de Barcelona per les pintades d’una setantena de grafiters

Les clavegueres de l’estat espanyol es van deixar entabanar per un agent de la policia francesa, concretament per part d’un alt càrrec de la Direcció General de Duanes i Imposts Indirectes, un organisme encarregat d’evitar l’evasió i emblanquiment de capitals. Segons que publiquen RAC 1 i La Vanguardia, l’agent es diu Jean Michel Pillon i va cobrar uns 50.000 euros dels fons reservats espanyols per la seva col·laboració amb l’espionatge contra l’independentisme.

Els noms dels periodistes còmplices de la triple pota del GAL a Catalunya 

Amb Pillon, que és el director de duanes de la regió d’Occitània, s’hi va posar en contacte el novembre del 2012 el comissari Enrique García Castaño –antic soci de l’ex-comissari José Manuel Villarejo–, amb qui havia col·laborat en la lluita contra ETA. En primera instància, el policia espanyol li va demanar si hi havia cap membre de la família Pujol en la llista Falciani, que contenia els noms de 130.000 evasors.

El 9 de novembre, Pillon va respondre que havia trobat les dades de Jordi Pujol Ferrusola, tot i que la menció no era per un compte bancari a l’estranger, sinó que hi constava com a director d’una empresa d’explotació de marbre de Barcelona. Tanmateix, la informació va acabar en una nota que va rebre el ministre espanyol Jorge Fernández Díaz i, més tard, va alimentar la causa de l’Audiència espanyola contra la família Pujol.

Uns mesos més tard, entre el maig i el novembre del 2013, García Castaño va tornar a posar-se en contacte amb Pillon perquè li proporcionés informació sobre el finançament irregular de Convergència. Concretament, li va reclamar possibles comptes de Fèlix Millet i Daniel Osàcar a Suïssa. Tanmateix, la gran entabanada va ser el 2014, quan el comissari espanyol va escriure un altre correu al seu company francès. “Continuem amb el problema català, necessito saber dels nostres amics, si té un compte a Suïssa Xavier Trias Vidal de Llobatera”, deia el correu.

L’11 de setembre de 2014, Pillon va respondre amb un informe de 31 pàgines que es titulava “Dossier XTVL” –farcit d’informació falsa i extreta de la Viquipèdia–, en què deia que l’ex-batlle de Barcelona tenia un compte al banc UBS de Ginebre amb gairebé 13 milions d’euros. El contingut d’aquest document va nodrir l’informe de les clavegueres que, unes setmanes més tard, fonamentaria la portada d’El Mundo contra Trias.

El muntatge fou tan maldestre que fins i tot el banc UBS, a petició de Trias, va desmentir que l’ex-batlle hi tingués cap compte. Arran del ridícul, els comissaris de les clavegueres es van reunir amb Pillon a Lió per exigir-li explicacions. Però el policia francès no se’n va desdir i va explicar que Trias estava tan ben connectat a Suïssa que el seu compte canviava de numeració cada cinc dies. Aquesta excusa consta en un informe de les clavegueres per a tancar el cas.

Pillon continua en actiu a la Direcció General de Duanes i Imposts Indirectes, però no ha volgut respondre a les consultes de RAC 1 i La Vanguardia.

 

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Eduard Riudavets és el director de l’Escola Vedruna del Raval de Barcelona. Una escola que, malgrat tenir una realitat complexa, les xifres situen al mapa com d’èxit: 350 alumnes, 29 nacionalitats, 0% d’abandonament i un 90% d’alumnes graduats. Si les xifres impressionen en tots els sentits, encara impressiona més de veure Riudavets en acció pels passadissos de l’escola. Se sap el nom de tots els nens i diria que en coneix la història. A la sortida, ens trobem ex-alumnes que vénen a recollir els germans petits. Cali, que va arribar el 2020 de Filipines i ara fa batxillerat, ens explica que ho aprova tot amb bones notes. La dificultat no és solament la multiculturalitat, sinó les condicions en què viuen alguns nens: d’haver de conviure tota la família en una habitació amb el pare malalt a haver de venir cada dia de fora de Barcelona perquè s’han quedat sense habitatge.

Sí, aquesta petita escola és com un oasi on en un entorn dur, per no dir hostil, on la vida arrela de la millor manera. Eduard Riudavets també va néixer al barri, al carrer de la Lluna, i també va anar a aquesta escola. D’ençà dels vint-i-tres anys que hi treballa i no li ha passat mai pel cap de deixar-la, tal com passa a la major part dels seus companys. És vocacional, ens diu. Davant la situació complicada de l’entorn, l’estabilitat de la plantilla és una de les millors eines per a avançar. Riudavets és positiu i no vol fer retrets estèrils. Però deixa clares unes quantes coses amb concisió: cal abaixar ràtios i que això no vulgui dir una disminució de recursos, o sigui, més recursos per a les escoles; i cal evitar formacions estèrils com les que els han obligat a fer de capacitació digital. Un desig: que les coses no siguin més difícils cada dia.

—Alumnes de 27 nacionalitats, 0% d’abandonaments escolar, 90% d’alumnes que es graduen… Com es gestiona, tot això?
—Això era fa 15 dies, ara tenim alumnes de 29 nacionalitats. Pensa que cada setmana el consorci ens envia 2 o 3 alumnes nous. Aquesta setmana han arribat 3 alumnes nous de nacionalitats diferents. Fem l’atles del món, però creiem que Vedruna sempre ha estat una escola oberta a la realitat del barri, en aquest cas, del Raval.

—Tot i aquesta situació, els vostres resultats són bons. Com us ho feu per tenir tant d’èxit?
—…

—Bé, no em mireu així perquè dic èxit… Reformulem-ho, com us ho feu per tenir aquests bons resultats?
—Ara ha sortit als mitjans de comunicació l’èxit que hem tingut en proves externes, però creiem que no és el més important. Potser un altre any o una altra lleva no sortiran bé i no passaria res. És important la continuïtat, que durant uns anys les coses vagin bé. Potser un any va molt bé la comprensió lectora i alguna prova matemàtica no tant. Per nosaltres el més rellevant és no tenir abandonament escolar, que els nostres alumnes no marxin. Això sí que és un èxit, com també que les famílies en les enquestes de satisfacció sempre estiguin contentes i que al barri es parli bé de nosaltres.

—Quina és la clau?
—Tenim una línia pedagògica molt marcada, molt estable, i això és la clau perquè les coses vagin bé, tot i les moltíssimes dificultats de tota mena que tenim.

—I això de treballar amb tantes nacionalitats?
—Aquesta escola aviat farà cent cinquanta anys i sempre ha estat oberta a les necessitats del barri. Fa molts anys hi havia nenes òrfenes, ara acull els nouvinguts. És la realitat que tenim. Tot i la dificultat, la multiculturalitat dóna una riquesa important, que ha de sumar. Els recursos sempre són curts.

—Com ho feu per no col·lapsar? Seguiu un mètode propi?
—Un dels factors importants és l’estabilitat de l’equip. Els mestres que arriben aquí a vint-i-escaig anys es queden per sempre. No volen canviar, això fa que hi hagi un claustre implicat i estable. Hi ha escoles que cada any canvien la meitat del claustre i això fa difícil que puguin generar unes dinàmiques estables. T’imagines que, de la trentena de mestres que som, cada any en canviessin quinze? El nostre claustre coneix molt bé el projecte educatiu, tant qui arriba com qui fa anys que hi és.

—Com ho treballeu?
—Hi ha un acompanyament molt pautat dels mestres nous perquè puguin conèixer bé el projecte educatiu. També des de la Fundació Vedruna es fan formacions per als mestres, tant per als que fa un any que hi són com per als que en fa vint. Igualment, hi ha dinàmiques perquè els mestres de diferents etapes es barregin. Fem projectes en què barregem alumnes de diferents etapes educatives perquè no hi hagi un salt gaire gran entre el pas d’infantil a primària, de primària a secundària.

—Dieu que és un barri que socialment enganxa, però teniu un 45% dels alumnes en situació de vulnerabilitat. Això no complica les coses? Com ho feu per equilibrar la situació?
—Són alumnes amb necessitats socioeconòmiques delicades, i, per tant, necessitem més ajut del consorci. Tenim alumnes amb motxilla, que són alumnes que no paguen res. Però la despesa sovint no queda coberta totalment, llavors hem de buscar recursos, sigui per a les colònies, per als ordinadors…

—Alumnes vulnerables vol dir fracàs escolar?
—Hi ha aquesta llegenda, però no ens passa. Optem per treballar la part oral sobretot en els cursos dels menuts, però també en els grans. Sobretot fem treball emocional, aquest és el més important, que els alumnes vulguin venir a l’escola. És una feina d’acompanyament que fem dels 3 anys als 16. La part de tutoria, l’acompanyament, és clau perquè l’alumne vingui content, i això fa que l’abandonament sigui zero.

—Expliqueu això que treballeu l’oralitat.
—Creiem que és molt important treballar tota la part oral i la part de lecto-escriptura. Hi ha alumnes que madurativament estan preparats i amb 4 i 5 anys poden llegir, però uns altres potser el procés de lecto-escriptura no el poden fer fins a primer del cicle de primària, entre els 6 i els 8 anys, i llavors hi posem èmfasi. Són alumnes que el català en molts casos és la seva quarta llengua, per tant, hem de fer una feina oral, de rodolins, de cançons, de temes populars… A casa no ho treballaran i, en conseqüència, fem un treball de consciència fonològica perquè posteriorment puguin afrontar la lecto-escriptura.

—Del rebombori que han originat les proves PISA, què en penseu?
—Se n’ha fet un gra massa, s’ha fet una alarma social. Tothom n’ha opinat, a vegades amb afirmacions molt absolutes i sovint demagogues i oportunistes. Són més importants les proves de competències bàsiques, en què pots veure la progressió de les escoles. Nosaltres no les hem passades, les PISA, però les escoles d’iniciativa social que les han passades han tret uns resultats molt alts, per sobre de la mitjana. Però potser això no els interessa dir-ho, als polítics.

—Sigui com sigui, sí que hi ha la sensació que es podria fer més bé. Què milloraríeu?
—Ja tinc prou feina aquí, a l’escola, eh?

—Però els bons resultats us avalen…
—Reduir ràtios a les aules hauria de ser el primer, i escoltar l’opinió dels mestres que treballem la inclusió, també.

—En aquest debat, s’ha parlat de la importància de la comprensió lectora?
—La comprensió lectora és bàsica, perquè a vegades hi pot haver resultats dolents de matemàtiques, o del medi, per exemple, perquè tenen problemes de comprensió lectora. No perquè no siguin bons en l’àmbit mecànic, sinó perquè no entenen què els demanen. Per tant, la comprensió lectora és molt important. Nosaltres tenim gent molt preparada per treballar la lectura en veu alta i perquè la puguin treballar a casa. També fem el projecte dels padrins de lectura, en què nanos més grans ajuden els petits. Per agafar-ne l’hàbit, tenim pautades cada dia estones dedicades a la lectura, fins a setze anys.

—Del rebombori PISA s’ha fet molta crítica als mètodes innovadors que vosaltres feu servir.
—Amb els resultats de les famoses PISA ara sembla que tot el canvi metodològic que s’havia portat a terme en algunes escoles, entre les quals, la nostra, es vulgui tirar a terra. La inclusió en treballs metodològics innovadors és bona perquè tothom s’hi implica. Potser sí que hi ha escoles que han cregut que era una moda, però crec que la majoria dels qui en fem no ho veiem així. Treballar per projectes, si es fa ben fet, dóna molt de si. Poder treballar en grups cooperatius en què tothom tingui un rol molt marcat, en què sigui important la suma de les quatre persones que formen part d’un treball cooperatiu dóna bons resultats, i pots fer projectes socialment molt potents en què hi hagi un producte final important. Que tot allò que s’ha anat aprenent s’ensenyi a les famílies. Ara, potser hi ha una altra escola que té una metodologia molt clàssica i que també funciona, no hi ha una fórmula màgica. Per nosaltres n’hi ha una altra de fonamental, que és l’acompanyament tutorial de l’alumne. Tenim dos tutors per a cada aula de secundària. Que els mestres no marxin fa que puguem anar treballant el projecte, que no hàgim d’explicar cada any el mateix i que els projectes es puguin millorar.

—Tot ho feu per projectes?
—Creiem que hem d’apostar pel treball per projectes, tot i que hi ha hores que no s’hi poden encabir. Hem analitzat molt els currículums i a part dels projectes s’han de fer hores amb un treball sistemàtic matemàtic i lingüístic, en què s’han d’aprendre mecanismes que després ens puguin ajudar en els projectes, tant a primària com a secundària.

—Se cerca massa el benestar psicològic del nen?
—Amb això ens hauríem de posar d’acord amb les famílies, tots plegats hem de saber dir que no. No podem anar cadascú per la nostra banda. És clar que tots busquem el benestar emocional dels nostres alumnes, s’ha de trobar el punt de les coses. No podem repetir clixés com els de fa trenta o quaranta anys, perquè a principi del segle XX ja es treballava per projectes. En aquest país, abans del franquisme, les escoles ja anaven al bosc a fer treballs i projectes. No ens hem inventat la sopa d’all. Potser hi ha coses que no cal memoritzar tant com abans, però no dic que no s’hagi de memoritzar res. El paradigma ha canviat, ara els nanos saben trobar informació i, per exemple, hem de treballar coses noves, com ara la part ètica de les xarxes socials.

—I l’exigència? El projecte fa que no hi hagi tant d’esforç?
—Potser segurament no sabran tantes coses de memòria, però seran més competencials. Què volem, nosaltres? Que el nostre alumne sigui competencial.

—Perdoneu, “alumne competencial” què vol dir?
—Que sàpiga desenvolupar-se davant un problema que li passi a la vida, que tingui una bona comprensió lectora, que pugui anar agafant coneixements i que els relacioni amb coneixements anteriors. Que vegi que allò que ha après a medi li serveix per a un projecte audiovisual, que pugui fer servir diferents llengües. Això és ser competencial davant la vida, no només a l’escola.

—Abans heu dit que el català és la quarta llengua. Com ho feu per ensenyar-lo?
—Mira, a vegades he sentit companys que diuen que costa molt que els docents es dirigeixin en català als alumnes. Aquí això no ens passa, no ens costa, tots ens relacionem en català amb tothom. Tant el personal docent com l’administratiu tenim molt clar que si els nostres alumnes no senten el català a l’escola, difícilment el sentiran al seu entorn. La nostra directriu és clara, tots ens dirigim en català a l’alumne, tant si és a classe, com al menjador, com a les extraescolars.

—I els alumnes?
—Fins als vuit o deu anys parlen català, a partir d’aquesta edat has d’estar pendent que en el treball cooperatiu el facin servir i no es passin al castellà. A secundària és més difícil. Al pati, els nens, a mesura que es van fent gran, es relacionen en castellà. Ara, tots saben català i el parlen bé.

—I amb les famílies?
—Les famílies entre si parlen molt en castellà o anglès. Amb l’associació de famílies oferim un voluntariat de català per a tenir un sistema de traducció als grups de WhatsApp, en diferents llengües, perquè puguin entendre els missatges que els enviem. Sempre que sigui possible ho fem en català, perquè, si no, aquests alumnes no en sabran mai.

—Per canviar-ho, què es pot fer?
—Això va molt més enllà de l’escola, ens hem de demanar què hauria de fer la societat. Els nostres alumnes no miren la televisió, miren TikTok o YouTube. Tenir youtubers en català seria important.

—I teniu prou suport amb això del català, teniu prou recursos?
—La realitat d’alumnes que tenim és molt allunyada del català. Tant si són alumnes del sud-est asiàtic com si són sud-americans. Hem de demostrar, i esforçar-nos perquè ho vegin, que el català és útil per a viure a la societat on som.

—Teniu aula d’acollida? Com funciona?
—Sí, actualment hi tenim 32 alumnes i estem desbordats perquè els alumnes que arriben nouvinguts puguin estar-s’hi 2 anys. Per aprofitar al màxim aquest recurs, als més petits no els hi posem. Les fem servir per a alumnes de 8 anys a 16. Pensa que ens correspon una figura d’una mestra a 30 hores. No podem barrejar alumnes de 14 o 15 anys amb nanos de 8. Per tant, hem focalitzat sobretot esforços en l’alumnat de 14 o 15 anys de secundària, perquè d’aquí a un parell d’anys sortiran al carrer i necessiten que fem un esforç. Aquests alumnes també necessiten ajuda perquè han de viure el dol migratori.

—Què és el dol migratori?
—Els han promès un món fantàstic i quan arriben aquí molts viuen en condicions difícils, i viuen un dol migratori. Estan deprimits, sobretot les noies, que veuen un món occidental al qual potser no poden accedir per temes culturals. Això fa que posem l’èmfasi de l’aula d’acollida en els més grans, però tenim més de trenta alumnes a l’aula d’acollida i una dotació de trenta hores.

—Teniu trenta alumnes i tan sols teniu trenta hores la setmana?
—Sí i de diferents edats. Per exemple, a 6è de primària tenim 7 alumnes d’aula d’acollida. Són nanos d’11 o 12 anys, però la dotació la dediquem sobretot a la secundària. Aquí tenim un problema i demanem més ajuda al consorci i al departament.

—Abans parlàvem que ha de disminuir la ràtio. Manquen recursos?
—Suposo que falten recursos humans i deu ser qüestió de pressupost, però crec que hem de treballar molt bé aquest pressupost perquè els recursos es destinin on calen. En això es podrien fer millores importants. A les nostres escoles, els mestres estan molt preparats tecnològicament, però, en canvi, a totes les escoles de Catalunya ens han fet fer una formació a partir d’uns fons europeus per acreditar un nivell de competència digital. Aquest curs que ens han fet fer de quaranta hores és un desgast molt fort per als docents, perquè tots tenim un nivell. Doncs aquest pressupost tan gran que s’ha dedicat a aquesta formació digital podria estar dedicat, en la meva humil opinió, a posar més hores en qüestions més importants. És una evidència que falten mans. Si no es fa això, els resultats aniran cada vegada pitjor. Siguin alumnes nouvinguts, siguin alumnes que han nascut aquí.

—Les concertades com la vostra tenen més dificultats?
—Això és una bona pregunta a la qual costa trobar resposta. Només sabem la nostra realitat. Tenim dificultats, però prefereixo no entrar en aquest jardí.

—Vist en la teoria, una escola com la vostra hauria de tenir tots els recursos necessaris, perquè la inclusió hauria de ser una prioritat.
—Nosaltres optem clarament per la inclusió i necessitem recursos humans, que són la clau per a poder incloure aquests alumnes. Si no, cada vegada els resultats aniran pitjor.

—Formeu part de la Xarxa de Competències Bàsiques?
—Fa uns nou o deu anys vam entrar en aquest grup d’escoles en què ens reunim per treballar qüestions d’innovació pedagògica, i ho coordina el departament. Vam ser la primera escola concertada que va entrar-hi. N’estem molt contents i n’hem après molt. Ens han donat molta vida, ens han donat moltes eines per treballar una avaluació formativa, tot el tema del treball per projectes, de la importància que els alumnes evidenciïn que han après, del treball cooperatiu.

—Com treballeu els valors a l’escola?
—El fet que hi hagi dos tutors per aula fa que cada dia, a la secundària, sigui molt important. Cada dia quan pugen del pati hi ha una estona de reflexió. Es pot comentar una notícia, o posar una cançó que els ha agradat, o parlar d’un tema, però és l’excusa perquè cada dia vegin els tutors durant vint minuts i treballin els valors. És una manera de crear vincles amb els alumnes, una complicitat, perquè si necessiten explicar-te una cosa, ho puguin fer, que se sentin seva l’escola. També a l’escola des de ben petits treballem els valors de l’empatia i la solidaritat. Fem campanyes solidàries pel barri molt fortes. Són alumnes que saben com costa tot.

—La religió, amb tantes de diferents que deuen tenir els vostres alumnes, com la treballeu?
—Som una escola d’origen religiós, catòlic, però tenim en compte que som en una societat i en un microclima multireligiós. Tenim un calendari molt interessant, fet per Tot Raval, en què es veuen les celebracions de les diferents religions. I a vegades són ells mateixos que el corregeixen. Treballem Tots Sants però també el Ramadà, o una celebració hindú o sikh. Treballem la religió com un fet cultural. I la veritat és que tots són molt respectuosos entre ells.

—Sou tan positiu que sembla que no hi hagi problemes.
—Sí que n’hi ha, sí. Cada vegada ens ho posen més difícil i no hauria de ser així. Els problemes crec que han quedat clars. Però tinc els nanos cada dia a l’escola, no tenen la culpa de res.

—Això que cada vegada us ho posen més difícil, ho podeu explicar més?
—No cal que entrem en el detall. Cada vegada ens ho posen més difícil i no hauria de ser així. La relació amb l’administració cada vegada és més deshumanitzada, més burocratitzada, i això dificulta les coses. Seria fàcil fer-ho millor.

The Washington Post · Andrew Jeong

Si les tendències actuals en matèria de desigualtat es mantenen, el món pot veure aparèixer el primer bilionari de la història (algú amb un patrimoni d’un milió de milions de dòlars, un concepte que en anglès en diuen trillionaire) en aquests deu anys vinents. És una de les grans conclusions que es deriven de l’estudi que l’ONG de lluita contra la pobresa Oxfam International va publicar la setmana passada, i que evidencia el creixement de la bretxa entre els més rics i els més pobres del planeta.

L’informe es va publicar dilluns passat, el mateix dia que va començar el Fòrum Econòmic Mundial a Davos (Suïssa). Els autors del document diuen que el món passa per una “dècada de divisió” i assenyalen que, d’ençà del 2019, les cinc persones més riques del món gairebé han duplicat el patrimoni i, en canvi, gairebé cinc mil milions de persones s’han empobrit.

A partir de dades de Forbes, els autors del report arriben a la conclusió que la fortuna combinada de tan sols cinc homes va passar de 453.000 milions de dòlars l’any 2019 a 869.000 milions de dòlars a final del 2023. Són el conseller delegat de Tesla, Elon Musk; els propietaris del grup d’articles de luxe LVMH, Bernard Arnault i la seva família; el fundador d’Amazon, Jeff Bezos; el fundador d’Oracle, Larry Ellison, i l’inversor Warren Buffett.

En la seva metodologia, els autors expliquen que si aquesta trajectòria de creixement continua, Musk –l’home més ric del món, segons Forbes– es convertirà en el primer bilionari de la història d’ací a menys de nou anys. Així i tot, l’informe explica que aquesta projecció és subjecta a moltes incerteses.

“Si gastessin un milió de dòlars el dia, els cinc homes més rics del món trigarien 476 anys a exhaurir el seu patrimoni combinat”, explica el report.

Segons Oxfam, per als més pobres del món –que en totes les societats són, predominantment, dones i grups marginats– la vida quotidiana “ha esdevingut com més va més dura” d’ençà del 2019. En aquest sentit, l’informe assenyala l’escalada dels conflictes bèl·lics per tot el món, l’agreujament de la crisi climàtica i l’augment del cost de la vida com a factors rere aquest augment de la desigualtat al planeta.

Els autors també remarquen que, a escala mundial, els homes tenen un patrimoni combinat de 105.000 milions de dòlars més que no pas les dones, una diferència de riquesa equivalent a més de quatre vegades l’economia dels Estats Units.

Per això Oxfam insta els governs de tot el món a imposar límits als salaris dels directors executius i també a establir imposts permanents sobre el patrimoni i els beneficis extraordinaris.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb

El doctor en sociologia i periodista William I. Robinson (Nova York, 1959) publica Mano dura. El Estado Policial Global, los nuevos fascismos y el capitalismo del siglo XXI (Errata Naturae, 2023). És un assaig documentat rigorosament i àmpliament, amb dades i estatístiques que molt sovint espanten, sobre com la crisi del capitalisme actual imposa la violència i el control per augmentar els beneficis, i expulsa milions i milions de persones als marges de la societat, que qualifica de “humanitat excedent”.

L’obra ha causat un impacte considerable en mitjans d’esquerres nord-americans i europeus. Noam Chomsky, pensador de fonaments anarquistes, ha dit: “Robinson ens adverteix amb radical lucidesa d’això que es conforma davant els nostres ulls: un estat policíac mundial controlat pel gran capital en mans d’una minoria que abandona a la seva sort la ‘humanitat excedent’. No podria argumentar-se més bé.” I el sociòleg i activista marxista Mike Davis: “Robinson analitza amb una coherència teòrica potent el temor que avui sentim tots: reneix el feixisme. Però afegeix el tomb important que la repressió mateixa s’ha convertit en un motor essencial de l’acumulació capitalista.”

L’estat policíac mundial és conseqüència que aquests darrers dos segles els nivells de desigualtat no havien estat mai tan elevats com ara. Això fa que per mantenir el poder els grups dominants necessitin la repressió, el control i la guerra.

Repressió policíaca al Brasil.

Vivim en un panorama mundial de guerres, repressió de dissidents, immigrants i pobres, augment brutal del “lumpenproletariat” i el “lumpenprecariat”, i, per contra, d’extinció dels valors de justícia social distributiva i el bé comú universal. El poder del capitalisme transnacional és molt per damunt, o darrere, del poder dels estats tradicionals. La indústria armamentística i de seguretat, en simbiosi perfecta amb les grans empreses de noves tecnologies de Silicon Valley o d’Israel, és una de les estratègies econòmiques i financeres més rendibles del món.

Tot plegat facilita, així com als anys trenta del segle passat, el creixement de l’extrema dreta i els nous feixismes, que sempre han estat la força de xoc del capital, avui ja en estat salvatge, incontrolat i sense escrúpols. Tan sols a Europa, l’extrema dreta integra cinc governs i té representació parlamentària a vint-i-set països. Els fenòmens Trump, Bolsonaro i Milei van més enllà de l’anul·lació dels seus estats i les mínimes normes de convivència i la justícia social, s’expandeixen per tot el món com a discurs i pràctica que pot esdevenir perillosament hegemònica. I tan sols afavoreix els interessos del gran capital transnacional.

Manifestants de Vox. L’època històrica de desigualtat més gran

Les desigualtats es disparen a uns extrems mai vists. Els vint-i-sis milmilionaris més importants del món posseeixen avui més de la meitat de la riquesa mundial, mentre dos mil milions de persones viuen en la pobresa. L’any 2018, l’1% de la població mundial controlava el 52% de la riquesa. I el 80% de la gent malvivia amb el 5%.

A més, el capitalisme mundial pateix una crisi de sobreacumulació, tal com es diu acadèmicament. La classe capitalista transnacional, les grans corporacions i els grans conglomerats financers s’han estancat. Han acumulat quantitats de capital excedent enormes, sense possibilitat de ser reinvertit. Hi ha crisi perquè no saben com continuar generant guanys, essència i motor del capitalisme. Tenen una sortida important invertint en guerres de tota mena, incloses les anomenades contra el terrorisme i contra les drogues, que serveixen per a invertir en seguretat privada, vigilància, mercenaris, control, armes i presons, sense solucionar el problema real, que els continua generant riquesa.

El gran capital fa negoci amb el control de les drogues, del terrorisme o de la immigració. No permetrà mai una solució a uns problemes que hi aporten tants beneficis. Seria anar contra els seus interessos.

Segons el darrer informe d’Oxfam, publicat aquesta setmana, amb motiu del començament del Fòrum Econòmic de Davos, al ritme que anem, caldrien dos-cents trenta anys per eradicar la pobresa al món. En canvi, l’any 2022 es van traslladar a paradisos fiscals (o territoris de baixa tributació) al voltant d’un bilió de dòlars de beneficis, cosa que representa el 35% dels guanys empresarials obtinguts a l’estranger.

Neonazis nord-americans a Detroit.

A tot aquest tramat mundial, hi contribueixen el control i la submissió dels mitjans de comunicació, amb l’efecte multiplicador de les noves tecnologies digitals, que treballen tant per manipular i expandir els continguts mediàtics com per nodrir de nous mètodes i fer més eficaces les indústries de guerra o de control social i vigilància.

Opositors i dissidents orientals o occidentals, immigrants, treballadors desocupats i precaris, moviments juvenils de protesta, grups racials i minories ètniques i pobres en general, per citar-ne tan sols uns quants, són individus que el sistema considera “rebutjables”, que reprimeix i vigila amb tota mena de sistemes de control.

El gran negoci transnacional del control, la guerra i la repressió

Una de les característiques essencials de l’estadi actual del sistema capitalista és la violència, com a estratègia repressiva i defensiva i, també, sobretot, com a immens negoci i motor del gran capital transnacional i financer. El sistema exerceix la violència en un grau cada dia més intens i extens perquè tem, segons Robinson, la revolta multitudinària dels milions de persones que integren les masses de les classes rebutjades per tot el món. I, mentrestant, va criminalitzant i reprimint els sectors crítics de tots els països, i va configurant un consens basat en l’individualisme i la submissió cega al capital. Per això fomenta una educació acrítica i limitada a les escoles i universitats, i una intensa boira estupiditzant, falsament divertida i pretesament hedonista, en l’àmbit de la cultura i dels mitjans de comunicació.

Per frenar la protesta o les amenaces de rebel·lió que tem, de moment, el capitalisme ha creat una gamma immensa de sistemes de control: rastrejaments biomètrics, empresonaments generalitzats, vaixells-presó, violència policíaca, persecució d’immigrants, CIE, repressió contra activistes ambientals, especialment a l’Amèrica Llatina, l’Àfrica i l’Àsia, i contra les comunitats indígenes dels EUA i el Canadà.

Es privatitzen presons i converteixen els presos en un negoci. De la mateixa manera que ho són els immigrants. Hi ha un gran negoci transnacional muntat a partir dels immigrants. Empreses de seguretat, de vigilància i control, guàrdies, tècnics, vols de deportació, radars, centres d’internament, murs, electrificació de reixes i fronteres. És aquest gran negoci el que impedeix solucionar el fons del problema. No seria rendible. No interessa solucionar els motius de les migracions, dels refugiats polítics i climàtics, etc. Paral·lelament, el manteniment del negoci requereix, lògicament, l’augment del discurs racista i de les polítiques de persecució i càstig dels immigrants. Sense anar més lluny, la Unió Europea ha augmentat de més d’un 3.000% el pressupost de control de la immigració. És un capital que passa a mans del capital transnacional i les seves empreses multinacionals de control i vigilància.

Neofeixisme a Hongria (fotografia: EFE).

Aquestes mesures les rematen els estats amb unes polítiques reaccionàries i regressives, basades en retallades en sanitat i educació, eliminació de prestacions socials, desnonaments, precarització de les classes mitjanes, retrocés dels drets laborals que s’havien aconseguit en les lluites obreres del segle passat, o amb guerres estratègiques finançades i orquestrades en benefici propi pel capital privat.

La repressió de l’estat policíac mundial, doncs, ja no és solament política, sinó, sobretot, econòmica. És un sistema que es regeix per lògiques pròpies, al marge dels avenços històrics i polítics que ha assolit la humanitat durant els segles. Són lògiques perverses que tan sols pretenen el benefici mercantil, polític i cultural d’allò que Robinson anomena les classes capitalistes transnacionals, un poder mundial superior al dels estats tradicionals. A més, per exercir la repressió i mantenir el negoci, les elits del gran capital tenen el camí més pla si fomenten dictadures i moviments feixistes que estats democràtics.

“George Orwell es va equivocar. El Gran Germà no ve d’un estat totalitari, sinó d’un no-estat autoritari”, diu Robinson bo i citant la novel·lista Liza Elliot.

Quan l’any 2010 investigava al delta del Níger el problema de l’extracció de petroli, recordo una frase de Nnaemeka Achebe, director general de Shell a Nigèria: “Una empresa comercial que fa inversions necessita un entorn estable. I això poden aportar-ho les dictadures.” Val a dir, també, que aleshores el cap de seguretat de Shell era un antic general de l’exèrcit nigerià i que una de les empreses que treballava en seguretat, i que ja havia intervingut a la guerra d’Irac, era Halliburton, la multinacional de Dick Cheney, ex-vice-president dels EUA.

Matança d’immigrants a Melilla, el 2022. Una proposta de futur

Malgrat l’immens poder absolut que té, el sistema té por del futur. Ja vam parlar que els milmilionaris temen que s’acosta un desastre planetari i volen escapar de la fi del món. El gran desastre final, o la gran crisi final del capitalisme, de la qual seria molt difícil recuperar-se, tant podria ser a causa d’una catàstrofe ecològica total o, la més interessant d’analitzar avui, tal com fa William I. Robinson, causada per una lògica rebel·lió mundial de tota la humanitat rebutjable.

Segons Robinson, cal tornar-se a organitzar per crear una Nova Internacional que uneixi moviments socials, populars, obrers, joves reivindicatius i moviments indígenes de tot del món, amb partits d’esquerra i més organitzacions afins, com ara els sindicats que encara no estiguin captats pel sistema, per atacar frontalment el sistema capitalista mundial a la jugular.

En la seva anàlisi de les dades actuals del sistema, aplica els pensaments de Karl Marx o d’Antonio Gramsci. Quina raó que tenien, com quadra tot. Dels feixismes dels anys trenta, causats per la crisi del capital a Alemanya, Itàlia i Espanya, als d’avui. Ara fa un segle, el gran capital en crisi i la burgesia van usar els moviments feixistes com a força de contenció contra la força del moviment obrer i d’esquerres marxistes o anarcosindicalistes. Avui, la classe capitalista transnacional sap que es gesta una nova gran crisi del sistema i, com una de les reaccions per a protegir-se, comença a sorgir l’extrema dreta per tot el món. Si temen la reacció dels milions i milions d’éssers humans rebutjats pel sistema, és que hi ha una força potencial considerable.

L’autor creu que cal una crítica marxista revitalitzada del capitalisme mundial per fixar les bases d’una lluita emancipadora revolucionària de les classes treballadores, joves i pobres. Pensa i argumenta que és possible d’organitzar mundialment un gran moviment internacional socialista i ecologista revolucionari per fer front a la gran crisi del sistema que s’acosta. Si no hi ha reacció, podria ser la crisi definitiva.

Repressió policíaca contra immigrants a Mèxic.

De revoltes i protestes, ja n’hi ha per tot el món. I de tota mena, de l’Occupy Wall Street, el Black Lives Matter o les actuals contra la guerra a Palestina, a les protestes ecològiques de camperols i indígenes, la Primavera Àrab, el moviment d’estudiants xilè, les lluites obreres a la Xina i a l’Índia, etc. Cal revitalitzar l’esquerra, unir-la, independitzar-la del poder dels estats, perquè s’ha demostrat que quan un grup originalment activista d’esquerres arriba al poder acaba defensant l’estat, tal com ha passat amb molts moviments polítics de base que s’han presentat a eleccions i han acabat perdent l’essència i el suport electoral.

L’autor diu que hi ha un subjecte mundial que podria adherir-se a una Nova Internacional. Hi ha 3.200 milions de persones al món que apliquen estratègies de supervivència diària i s’organitzen per resistir l’explotació i l’opressió. Aquest hauria de ser el protagonista principal, segons l’autor, de la lluita contra l’estat policíac mundial per un futur socialista i ecològic, basat en la justícia social i la redistribució equitativa de la riquesa.

Creu que es podrien usar les noves tecnologies per millorar el futur de la humanitat. La infrastructura tècnica del segle XXI produeix els recursos amb què es podria assolir un sistema polític i social molt diferent del capitalisme repressiu i socialment pervers en què vivim.

Repressió contra els estudiants xilens.

A més, tal com diu ell al llibre i és evident per tothom, bona part de les demandes clàssiques de l’esquerra (menys treball, fi de l’escassetat, democràcia econòmica, producció de béns útils per a la societat i alliberament de la humanitat) són materialment més factibles avui que en cap altre moment de la història. També hi ha tecnologies d’energia neta que poden possibilitar formes gairebé il·limitades i sostenibles de producció d’energia. O es poden aconseguir grans avenços per a la salut de la humanitat i per a contrarestar la feina burocràtica, inútil, avorrida i degradant. Però tots els avenços són en mans de les directrius i els beneficis del gran capital transnacional que ja no té gaire terreny per a expandir-se, i treu beneficis del mal i la destrucció, i posa en perill les esperances del futur col·lectiu.

Com a conclusió, William I. Robinson diu que quan hi hagi la següent gran crisi econòmica, l’esquerra i les forces resistents de baix han de ser en disposició de prendre la iniciativa i contraatacar l’estat policíac mundial. Potser el capital emprendrà una ofensiva tàctica, reflexiona, però ara com ara és en una posició de defensa estratègica perquè respon una crisi que no pot resoldre. “Serem capaços de transformar la seva defensa estratègica en la nostra ofensiva estratègica?”, conclou.

La crisi derivada de l’abocament de microplàstics a la costa de Galícia ha catapultat a la primera línia de l’actualitat un material que, tot i ser omnipresent en molts processos industrials, era fins ara desconegut per bona part de la població.

María Lago, batllessa de Muros: “En la crisi dels bocins de plàstic, el govern gallec fa tard”

Però la costa gallega no és pas l’única afectada per aquest material, que no és biodegradable i que la Comissió Europea avisa que pot ser tòxic tant per a persones com per a animals i plantes. Les platges catalanes –particularment les del Camp de Tarragona i les de Menorca– fa anys que acumulen centenars de milions de bocins de plàstic, segons que denuncien organitzacions ecologistes del país. És una crisi ecològica que, durant anys, s’ha cuit a foc lent amb la inacció de les autoritats, però que no ha estat fins ara que s’ha posat en relleu.

El Camp de Tarragona, zona zero de la contaminació

Fa anys, si no dècades, que microplàstics i banyistes conviuen –en major o menor grau– a les platges del Camp de Tarragona. Tanmateix, el problema va restar fora del focus mediàtic fins l’any 2018, quan un episodi de pluja torrencial acompanyat de fortes ventades va fer arribar milions de bocins de plàstic a la platja de la Pineda de Vila-seca (Tarragonès). Pocs mesos després, l’ONG ambiental Good Karma Projects va determinar que la platja hi havia entre 30 i 90 milions de microplàstics, l’equivalent a una concentració entre 500 bocins de plàstic i 3.000 per metre quadrat. En una acció coordinada el 2021, un grup de voluntaris de l’ONG va recuperar 800.000 microplàstics a la platja en tan sols dues hores.

La de la Pineda –que l’ONG qualifica la platja més contaminada per microplàstics del món– certament no ha estat l’única de l’àrea que ha estat colgada per aquesta marea de plàstic. El juliol del 2019 també es van detectar microplàstics en grans quantitats a la sorra –i les aigües– de platges de Tarragona, com ara la platja del Miracle, la platja Llarga i la platja de l’Arrabassada. Aquesta presència de microplàstics a les platges del Camp de Tarragona no ha fet sinó augmentar aquests darrers anys: si Good Karma Projects va recollir-ne més de 700.000 bocins el 2021, l’any següent aquesta xifra s’enfilà fins als dos milions.

L’any 2020, després de les primeres feines d’anàlisi a la platja de la Pineda, l’ONG va decidir de seguir el rastre dels bocins de plàstic tot remuntant el riu Francolí fins al complex petroquímic de Tarragona, on trobà –i fotografià– milions de microplàstics a les portes de les fàbriques. A partir d’aquestes proves, l’organització determinà allò que feia temps que sospitava: que l’origen de la contaminació, tot i la negativa del sector, era al complex petroquímic.

A Menorca, un problema particularment greu

Tot i ser un element clau per a la indústria petroquímica, les fuites de bocins de plàstic són molt habituals tant en el procés productiu com en el de transport, atesa l’escassa mida –de pocs mil·límetres, a tot estirar– i el baix cost d’aquest material, que fa més rendible tornar-lo a produir que no pas intentar-los recuperar en cas de fuita. Amb el pas del temps, aquests bocins de plàstic s’acumulen al clavegueram i a les lleres de rius, com ara el Francolí, que fan com a corretja de transmissió fins a la mar quan hi ha ventades o episodis de pluja intensa.

Aquest flux, de retruc, ajuda a entendre per què la contaminació per bocins de plàstic no ha restat, ni de bon tros, confinada a les platges del Camp de Tarragona. Aquests darrers anys, els bocins de plàstic de les platges tarragonines han començat a arribar en quantitats com més va més importants a les Illes per la força dels corrents marins.

Tot i que afecta tot l’arxipèlag, la problemàtica és particularment greu a l’illa de Menorca, segons que explica en declaracions a VilaWeb Víctor Carretero, tècnic de medi marí del GOB a Menorca.

“De bocins de plàstic n’hi ha des de fa molts anys a Menorca, però sí que és cert que en els darrers anys hem vist com han anat augmentant”, diu Carretero, que afegeix que hi ha “un 99% de probabilitats” que els microplàstics que arriben a les costes menorquines provinguin del Camp de Tarragona.

“Al començament, fa uns quants anys, no se’n veien gaires, de microplàstics. Ara veiem que cada vegada n’hi ha més; en trobem pertot arreu”, explica el tècnic. “En un tupper petit de sorra de platja, de menys de dos litres, hem arribat a trobar 400 microplàstics, perquè te’n facis una idea”, afegeix. L’any 2022, el GOB denuncià que la platja de Son Bou, a Alaior, contenia pel cap baix 1,6 milions de microplàstics, una xifra que avisà que era conservadora i que podia ser inferior a la d’unes altres platges al nord de l’illa.

Tot i això, Carretero explica que no ha estat fins a l’esclat de la crisi dels bocins de plàstic a Galícia que el Consell de Menorca no ha decidit de passar a l’acció i demanar ajuda per carta al Ministeri de Transició Energètica espanyol per a fer front al problema. “Sempre ho hem denunciat per xarxes, però no se n’havia parlat mai. No s’hi ha donat mai la importància que creiem que s’hi hauria d’haver donat. Ara passa això de Galícia i de sobte tenim el president del Consell demanant ajuda al govern espanyol. Que benvinguda sigui, és clar, però cal remarcar que això no és res de nou: fa tres anys que ho denunciem”, diu.

Demanen canvis legals per a aturar la contaminació

Per a aturar la contaminació de bocins de plàstic, el grup demana auditories que garanteixin que no se’n perden en el procés de producció i transport, com també canvis legals perquè aquests materials siguin tractats com a contaminants. “Els microplàstics no es consideren una matèria primera, ni tampoc un residu: són una matèria que s’ha modificat. Això representa un buit legal que fa que ningú se’n faci càrrec si es perden o cauen a la mar, com sí que passa amb el petroli, per exemple”, explica Carretero. I afegeix: “No es transportarien mai substàncies perilloses o contaminants als contenidors superiors d’un vaixell de càrrega, que són els més propensos a caure a la mar. Els microplàstics, en canvi, molt sovint es transporten en aquests contenidors, i acaben caient i escampant-se per l’aigua.”

“Com que són un material tan barat, les empreses no els fa res si en perden pertot arreu: a nosaltres, de fet, fins i tot ens han explicat que, si els sacs es punxen mentre els carreguen als vaixells, és habitual que els operadors els escombrin cap a la mar, en compte d’intentar-los de recuperar”, afegeix. I sentencia: “Si no els considerem com a residus, res d’això no canviarà.”

L’abocament al Camp de Tarragona arriba als tribunals

La crisi a Galícia no tan sols ha desencadenat un canvi d’actitud sobre els bocins de plàstic a Menorca. Al Principat, el fiscal de la Sala de Medi Ambient de Tarragona, Antonio Vercher, ha decretat aquesta setmana l’obertura d’una investigació per a aclarir l’origen dels microplàstics que contaminen les platges de la ciutat. Al decret que ordena la investigació, segons que avançà l’agència Efe la setmana passada, Vercher demana d’abordar el cas amb la nova perspectiva que puguin aportar les dades obtingudes en l’aparició recent de microplàstics a Galícia.

Fa pocs mesos, en resposta d’una denúncia presentada conjuntament a l’octubre per Good Karma Project i l’ONG ambiental Surfrider Foundation, el Departament d’Acció Climàtica de la Generalitat obrí un expedient a vuit empreses del complex petroquímic de Tarragona per un presumpte incompliment de la llei de responsabilitat ambiental: Repsol, Dow Chemical, Basell Polioefinas, SK Primacor, Transformadora de Etileno, Katoen Natie, Schmidt i Ravao Plásticos. Tot i que el departament, fins ara, no ha informat de l’estat de la investigació, dimecres l’executiu anuncià que l’expedient s’havia ampliat a cinc empreses més del complex, tot i que no va dir quines.

L’any 2019, Good Karma Project i Surfrider Foundation ja van presentar una denúncia conjunta contra Basell Poliolefinas, SK Primacor, Transformadora de Etileno, Katoen Natie, Schmidt, Ravago Plásticos, Repsol i Dow Chemical per l’abocament de microplàstics, com també ho denuncià el Servei de Protecció de la Naturalesa (SEPRONA) de la Guàrdia Civil dos anys més tard, el 2021. Tanmateix, en tots dos casos, les diligències van acabar arxivant-se perquè no es van poder identificar els autors de l’abocament.

El governador de Florida, Ron DeSantis, s’ha retirat de les primàries republicanes dels EUA i ha deixat via lliure a Donald Trump. Ho ha anunciat en un vídeo penjat a Twitter: “Avui suspenc la meva campanya. Estic orgullós d’haver complert el 100% de les meves promeses i no m’aturaré. Ara veig clar que la majoria dels votants de les primàries republicanes volen donar una altra oportunitat a Donald Trump.”

“Si hi hagués res que pogués fer per aconseguir un resultat favorable, més actes de campanya, més entrevistes… ho faria, però no puc demanar als nostres simpatitzants que hi continuïn dedicant el seu temps com a voluntaris i donant els seus recursos”, ha dit. “Tot i que he tingut desacords amb Donald Trump, com ara sobre la pandèmia del coronavirus o sobre el nomenament d’Anthony Fauci, Trump és superior a l’actual president, Joe Biden. Això és clar”, ha afegit sobre Trump. “Em vaig comprometre a fer costat al candidat republicà i ho compliré. Té el meu suport perquè no podem tornar a la vella guàrdia republicana d’ahir ni a l’empresisme de Nikki Haley”.

Dimarts Trump va guanyar el caucus republicà d’Iowa amb un 51% dels vots dels ciutadans vinculats al Partit Republicà, una victòria que va batre tots els rècords.

“Success is not final, failure is not fatal: it is the courage to continue that counts.”

– Winston Churchill pic.twitter.com/ECoR8YeiMm

— Ron DeSantis (@RonDeSantis) January 21, 2024

Els serveis de tren de Rodalia R2 Nord i R11 pateixen retards de vint minuts aquest vespre perquè hi ha hagut vàndals apedregant trens entre Montcada i Reixac i Sant Andreu i posant obstacles sobre les vies, segons que han informat fonts de Renfe.

Els vàndals han interromput així la circulació fins que han arribat els Mossos cap a les 18.50, però els retards continuen. “Renfe lamenta aquesta situació que destorba el desplaçament dels viatgers habituals en aquestes línies”, i ha afegit que n’han presentat denúncia als Mossos.

La instal·lació d’art urbà Criança, de l’artista Octavi Serra Arrizabalaga, més conegut pel seu nom artístic Aryz, que es va instal·lar el juliol de l’any passat a la basílica de Santa Maria del Pi de Barcelona, ha estat nominada com un dels millors murals del món del 2023. Així ho han decidit els participants de l’Street Art Cities, una iniciativa que va començar el 2016 centrada en l’art de carrer de les ciutats de tot el món.

L’origen de Criança va ser fa uns mesos quan va aparèixer a la paret de la basílica una pintada que poc després va ser netejada pels serveis municipals. Veient alguns paral·lelismes entre el discurs de l’Església i el dels artistes de carrer, l’arxiver i conservador de la basílica del Pi, Jordi Sacasas, es va posar en contacte amb el col·lectiu d’art urbà B-Murales, per a concretar una col·laboració “més reglamentada” a l’estil d’unes altres experiències semblants, com ara a l’església dels jesuïtes de Sant Pere a Colònia (Alemanya). El resultat va ser Criança, en què Aryz dibuixa una dona amb un nen als braços, una imatge que forma part de la iconografia cristiana, però que també pot ser interpretada com la d’una dona i el seu nen que arriben per la Mediterrània.

Jéssica Albiach envia un missatge al jutge de l’Audiència espanyola Manuel García-Castellón: “Si vol fer política, el que hauria de fer és presentar-se a les eleccions.” S’ha mostrat convençuda que el PP li obriria les portes de bat a bat i ha censurat que faci servir les institucions judicials per fer política. En una atenció als mitjans des de la trenta-dosena Mostra Comercial i Agrícola de Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat), la dirigent dels comuns també ha criticat el nomenament de Pere Aragonès com a candidat d’ERC. En aquest sentit, ha reclamat responsabilitat al govern i que no actuï “per criteris electoralistes”.

Amb el debat final sobre la llei d’amnistia al congrés espanyol fixat per al 30 de gener, Albiach no s’ha volgut pronunciar sobre les diverses esmenes, més enllà de deixar clar que el Tsunami Democràtic no era terrorisme. També s’ha mostrat convençuda que les negociacions d’aquests dies vinents aniran bé perquè diu que no es poden permetre res més: “Estic convençuda de la responsabilitat i el coratge polític que tindran totes les forces polítiques.”

El nomenament d’Aragonès

Quan li han demanat per la proposta de la direcció d’ERC de presentar Aragonès a les pròximes eleccions, la presidenta d’ECP ha dit que li sobtava que nomenessin candidat quan fan discursos que les eleccions seran d’aquí a un any, i que li preocupava que aquests mesos vinents hi hagués una lògica electoralista dins el govern.

“Catalunya no s’ho mereix”, ha dit Albiach, i ha apel·lat a la responsabilitat del govern d’Aragonès “per a gestionar i adoptar les mesures necessàries per al país”. Sobre el candidat del seu espai polític, ha dit que volia tornar a encapçalar la llista si així ho decidia el partit.

Missatge a Illa pels Jocs Olímpics d’Hivern

Finalment, també ha volgut enviar un missatge a Salvador Illa, que ha defensat el projecte dels Jocs Olímpics d’Hivern. “No som als anys 80 o 90, som a l’any 2024”, li ha replicat Albiach, que ha recordat la situació d’emergència climàtica i de sequera greu. “M’atreveixo a dir que el Hard Rock acabarà, amb els Jocs, a la paperera de la història”, ha reblat.

Una cinquantena de veïns del barri de Cappont de Lleida, amb el suport de representants d’associacions, entitats i sindicats de la ciutat, han presentat un manifest en defensa de la llibertat religiosa i de culte arran de la protesta organitzada per un altre grup de veïns contraris al local de l’avinguda d’Alacant on la comunitat musulmana habilitarà un oratori.

Els impulsors del manifest han instat a continuar pel camí de la convivència i del respecte mutu i no pel d’atiar les pors i els enfrontaments. A més, han volgut alertar de l’augment d’actituds hostils i prejudicis envers persones i col·lectius musulmans a Catalunya.

Ara fa uns dies, representants veïnals van instar la comunitat musulmana Ibn Hazm a complir de manera “exhaustiva” les normatives de cabuda i mobilitat en el nou oratori. Així ho van demanar en una reunió, impulsada per l’Ajuntament de Lleida, entre portaveus de l’Associació de Veïns de Cappont i de la comunitat de l’edifici on s’ubica el local que acollirà l’oratori i de la comunitat musulmana. Per la seva banda, el col·lectiu musulmà ha expressat la voluntat d’integrar el nou espai a la zona de manera adequada i d’atendre les demandes i inquietuds que els veïns puguin tenir.

Durant la reunió, promoguda per la Regidoria de Participació i Drets Civils de l’Ajuntament de Lleida, la comunitat musulmana va recordar que era un espai d’oració per als dies en què l’afluència fos menor i que es tindria molt en compte la cabuda màxima permesa. Els veïns que van assistir a la reunió es van desmarcar de comentaris i postures radicals de rebuig i van expressar la necessitat que la presència del centre de culte a la zona no causés molèsties.

Cabuda màxima de dues-centes persones

La comunitat musulmana va adquirir aquest equipament, que permet una cabuda màxima de dues-centes persones i actualment té un informe de viabilitat com a centre de culte emès pels serveis tècnics de l’ajuntament. Aquest informe implica que aquest espai compleix la normativa de centres de culte de Lleida. Una vegada les obres d’adequació siguin fetes també necessitaran presentar la comunicació d’inici de l’activitat per poder-hi fer el res.

El PSPV continua sense aconseguir un acord sobre els possibles aspirants a liderar el partit, abans d’una executiva del PSPV-PSOE en què, després de dos ajornaments, és previst d’activar el procés per al congrés extraordinari. Així ho han assenyalat diferents fonts del partit a la Corunya, on el PSOE fa aquest cap de setmana la convenció política, i on ahir va haver-hi un sopar de la delegació valenciana que hi assisteix, en què es va parlar sobre el futur immediat del PSPV-PSOE.

De moment, cap dels tres possibles aspirants a succeir Ximo Puig al capdavant del PSPV-PSOE –la ministra de Ciència, Diana Morant, i els secretaris d’Alacant, Alejandro Soler, i de València, Carlos Fernández Bielsa– no ha fet el pas d’oficialitzar la candidatura. Els seus entorns diuen que, ara com ara, continuen sense arribar a un acord perquè hi hagi una única candidatura, cosa que evitaria que es fessin primàries.

Així doncs, tot continua obert el dia abans de l’executiva que el PSPV-PSOE té convocada per a demà a les 18.00. L’objectiu d’aquesta executiva, que arrossega dos ajornaments aquest mes per l’intent d’arribar-hi amb un consens previ que eviti un congrés de confrontació, és engegar el procés per al conclave extraordinari que es vol fer el primer trimestre de l’any.

El secretari general del PSPV-PSOE, Ximo Puig, ha dit que al final seran els militants els qui triaran qui el substituirà al capdavant del partit de cara al pròxim congrés extraordinari i ha defensat que aquesta candidatura havia d’estar integrada per qui pugui suscitar més consens i, sobretot, per un equip potent.

“A mi m’agradaria, en qualsevol cas, que ningú no perdi la perspectiva del que és important: representar adequadament la societat valenciana”, ha ressaltat, i ha incidit en l’opció d’equip potent “per a evidenciar que el PSPV guanyarà el 2027”. “Però guanyarà no per al PSPV, sinó per a millorar la societat valenciana”, ha afegit.

Els candidats

La ministra de Ciència espanyola, Diana Morant, un dels noms que sonen per a encapçalar el partit, va dir la setmana passada que es veia capacitada per a ajudar on es decidís en el procés de renovació. Per part seva, el secretari general del PSPV a Alacant, Alejandro Soler, ha expressat interès per a convertir-se en el successor de Puig o per a tenir un paper protagonista en el futur del partit. Al seu torn, el dirigent del PSPV a València, Carlos Fernández Bielsa, es va posar en contacte divendres amb càrrecs de la formació per treballar en un programa polític de “renovació, modernització i impuls” del partit per la possibilitat de presentar la candidatura per a succeir Puig.

Aquesta nit s’ha fet la gala de lliurament dels premis Ciutat de Palma, que enguany han estat marcats per la decisió de l’ajuntament, ara en mans del PP, d’introduir el castellà a la convocatòria de manera unilateral en els guardons de novel·la i poesia. Aquests guardons, d’ençà que es van crear l’any 1979, tenen d’objectiu el foment de la creació en la llengua catalana i la promoció i difusió de la literatura en llengua pròpia.

Davant d’aquesta i més polítiques contra el català del PP, uns quants guardonats han reivindicat la llengua a l’hora de recollir el premi al Teatre Principal. El músic Miquel Serra, que s’ha emportat el premi Bonet de Sant Pere per Las Hayas Arce, ha explicat que el col·lectiu mirava amb preocupació el retrocés de la protecció del català. “Som en mans d’un govern que té un soci que avorreix la llengua, i avorrir una llengua és com avorrir una varietat d’arbre fruiter: una cosa que no té gaire explicació.”

L’arquitecte Lluís Gené, que ha recollit el premi d’investigació Montserrat Casas, ha volgut reivindicar la llengua d’una altra manera: ha sortit a l’escenari amb la històrica samarreta verda contra la política lingüística de José Ramón Bauzá.

Les escriptores guardonades amb els premis de novel·la i poesia en català, Maria Escalas i Marina de Cabo, també han fet referències al català. “Escric en català, l’únic idioma que parlava la meva repadrina analfabeta que va instar la seva filla a aprendre a llegir, i l’idioma d’aquí”, ha defensat Escalas. De Cabo ha dit que triar una llengua per escriure ja era un posicionament polític.

Però no hi ha hagut més referències al català, i sí moments en castellà. Cap dels trenta escriptors premiats amb el Ciutat de Palma de poesia o novel·la uns altres anys que havien protestat per aquest canvi no ha assistit a la gala. Ara fa uns dies van demanar que les autoritats municipals rectifiquessin i recuperessin el respecte per la llengua.

Tres produccions d’IB3, guardonades

Tres produccions d’IB3 han estat guardonades: una de ràdio i dues de televisió. En el cas de la televisió, el curt de Miki Duran titulat Ben ha estat guardonat amb el Ciutat de Palma Maria Forteza d’Audiovisuals, en la categoria de curtmetratge. La coproducció d’IB3 Jo, Punk, de Dani Cuesta, ha rebut també el premi d’audiovisuals però en la categoria de documentari. Una producció d’IB3 Ràdio també ha rebut un reconeixement important: el pòdcast Campió! Un thriller pop, de Joan Cabot, ha guanyat en la categoria de Periodisme Miquel dels Sants Oliver.

Lara Fluxà ha guanyat el premi Antoni Gelabert d’arts visuals per ARVA; Dibuixant tebeos entre Eivissa i Barcelona (1937-2024). Joan Escandell Torres i Joan Miquel Morey Palou han guanyat el premi Ciutat de Palma de còmic. El premi Margaluz d’arts escèniques ha estat per a Héctor Daniel Seoane Torres per Bad Moon. El premi Guillem Sagrera d’arquitectura, ha estat per a OHLAB Architecture Lab.

El Comitè Federal del PSOE celebrat avui a la Corunya ha confirmat els canvis en la Comissió Executiva Federal, en la qual ara estan integrats nou ministres del govern espanyol, a més del secretari general i president del govern, Pedro Sánchez. També han confirmat el nomenament de la nova portaveu, la diputada per Burgos Esther Peña.

Són la vice-presidenta primera i minstra d’Hisenda, María Jesús Montero; la ministra d’Igualtat, Ana Redondo; el ministre de Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts, Félix Bolaños; la ministra de Ciència i Innovació, Diana Morant; la ministra d’Habitatge i Agenda Urbana, Isabel Rodríguez; la portaveu del govern i ministra d’Educació, Formació Professional i Esports, Pilar Alegría; i el ministre de Transports, Óscar Puente.

També estan en la nova executiva la vice-presidenta tercera i ministra per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, Teresa Ribera; la ministra d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, Elma Saiz i el ministre d’Indústria, Jordi Hereu.

Per contra, han abandonat l’executiva sis integrants: Beatriz Carrillo, Andrea Fernández, Miquel Iceta, Andrea Fernández, María Márquez i Mayte Pérez.

En la clausura d’aquesta convenció, Sánchez també ha anunciat que els pròxim pressupost espanol inclourà un pla de reforç en matemàtiques i comprensió lectora. “Tot i l’esforç dels joves hi ha assignatures dures, com les matemàtiques i la comprensió lectora”, ha assenyalat. La iniciativa anirà dirigida a tots els joves que estan estudiant. “No pararem en l’àmbit educatiu”, ha dit.

La llista d’integrants de la nova Comissió Executiva Federal del PSOE és la següent:

Presidència
Cristina Narbona Ruiz

Secretari General
Pedro Sánchez Pérez-Castejón

Vice-secretària General
María Jesús Montero Cuadrado

Secretari d’Organització
Santos Cerdán León

Secretària d’Igualtat
Ana Redondo García

Portaveu
Esther Peña Camarero

Secretari de Política Autonòmica
Guillermo Fernández Vara

Secretari de l’Àrea Institucional i Grans Ciutats
Alfonso Rodríguez Gomez De Celis

Secretària de Política Municipal i Repte Demogràfic
Marisol Mateos Nogales

Secretari d’Acció Electoral i Formació
Javier Izquierdo Roncero

Secretari Adjunt d’Organització
Juan Francisco Serrano Martínez

Secretaria d’Estudis i Programes
Idoia Mendía Cueva

Secretari de Recerca i Anàlisi
Francisco Salazar Rodríguez

Secretària de Política Internacional i Cooperació al Desenvolupament
Hana Jalloul Muro

Secretari de Transports i Mobilitat Sostenible
Arcadi España García

Secretària d’Habitatge i Agenda Urbana
Isabel Rodríguez García

Secretària Unió Europea
Iratxe García Pérez

Secretari de Justícia, Reforma Constitucional i Nous Drets
Félix Bolaños García

Secretària de Ciència, Innovació i Universitats
Diana Morant Ripoll

Secretari de Transició Justa i Preservació de la Biodiversitat
Marc Pons Pons

Secretaria d’Indústria, Comerç i Turisme
Patricia Blanquer Alcaraz

Secretari de Política Econòmica i Transformació Digital
Pedro Casares Hontañon

Secretària de Cultura i Esport
Manuela Villa Acosta

Secretari de Pacte de Toledo i Inclusió Social
Iván Fernández García

Secretària de Treball, Economia Social i Autònoms
Montserrat Mínguez García

Secretària d’Educació i Formació Professional
Luz Martínez Seijo

Secretari de Memòria Democràtica i Laïcisme
Manuel García Salgado

Secretària de Polítiques Socials, Gent Gran i Moviments Socials
María Nieves Ramírez Moreno

Secretari de Transparència i Regeneració Democràtica
Francisco Lucas Ayala

Secretària d’Emprenedoria i Impacte Social
Amparo Marco Gual

Secretària d’Agricultura, Ramaderia i Pesca
Ana María Romero Obrero

Secretària de Sanitat i Consum
Carolina Darias San Sebastián

Secretari LGTBI
Víctor Gutiérrez Santiago

Secretària del PSOE Exterior
Pilar Cancela Rodríguez

Secretari de Polítiques Migratòries i Refugiats
Luc Andre Diouf Dioh

Vocals

Teresa Ribera Rodríguez

Pilar Alegría Continente

Óscar Puente Santiago

Elma Saiz Delgado

Jordi Hereu i Boher

Sabrina Moh Abdelkader

Abel Caballero Álvarez

Elisa Garrido Jiménez

Álvaro Martínez Chana

Portaveu Congrés

Patxi López Álvarez

Portaveu Senat

Juan Espadas Cejas

Presidència Delegació Parlament Europeu

Javier Moreno Sánchez

FEMP
Inés Rey García

Més de 25.000 palestins ja s’han mort a Gaza per l’ofensiva israeliana, segons el Ministeri de Sanitat controlat per Hamàs, que parla de 178 víctimes a la zona aquestes darreres 24 hores. D’ençà que va començar el conflicte armat el 7 d’octubre, la xifra de morts a Gaza s’eleva a 25.105, a banda de 62.681 ferits, 293 més que en el balanç anterior. En paral·lel, uns quants militars nord-americans van quedar ferits lleus ahir en un atac amb míssils contra la base aèria Al-Assad, situada a l’oest de l’Irac. La intel·ligència dels EUA assenyala una milícia pro-iraniana com a autora de l’atac, que va ser hores després de la mort de cinc membres de la Guàrdia Revolucionària de l’Iran a Damasc.

El règim de Teheran atribueix a Israel l’atac aeri a la capital de Síria que ha costat la vida als cinc membres de la Guàrdia Revolucionària. El president iranià, Ebrahim Raisi, ha dit: “Els crims del règim sionista no quedaran sense resposta.”

Finalment, l’exèrcit d’Israel ha explicat que aquestes darreres hores ha mort almenys quinze milicians d’Hamàs al nord de Gaza i també a la ciutat de Khan Yunis, al sud, a banda de trobar “nombroses armes” i un túnel de gran longitud emprat per retenir una vintena d’ostatges. “El túnel subterrani tenia una llargada de 830 metres i 20 metres de profunditat, era ple de trampes explosives i ja ha estat destruït”, ha dit un portaveu militar israelià.

Situació insostenible

Les organitzacions d’ajuda amb presència a Gaza diuen que la catàstrofe humanitària fa la vida com més va més insostenible per a molts palestins, cosa que agreuja les amenaces que implica la campanya militar d’Israel contra Hamàs.

Ajith Sunghay, cap de l’Oficina de Drets Humans de les Nacions Unides a Gaza, ha descrit un “entorn d’olla de pressió”, amb talls de comunicacions que agreugen les pors causades per l’escassetat. “Milers de persones continuen arribant a Rafah en situacions desesperades i fan refugis improvisats amb qualsevol material que puguin tenir a les seves mans”, ha dit en un comunicat.

“La gent a Gaza es mor no solament per les bombes i les bales, sinó per la manca d’aliments i aigua neta, i els hospitals no tenen electricitat ni medicaments”, ha afegit el secretari general de l’ONU, António Guterres, a les xarxes socials. També ha dit que la negativa del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, a la solució dels dos estats era inacceptable. “El dret del poble palestí a construir el seu propi estat ha de ser reconegut per tots.”

Guterres ha respost així a Netanyahu, que aquestes darreres hores ha dit: “No comprometré el control total de la seguretat israeliana sobre tota l’àrea a l’oest de Jordània, i això és contrari a un estat palestí.” Ho ha dit després d’una trucada amb el president dels Estats Units, Joe Biden, que ha insistit en la solució dels dos estats.

El Santander, el BBVA, CaixaBank, el Sabadell, Bankinter i Unicaja van guanyar el 2023 la xifra rècord conjunta de gairebé 26.000 milions, un 24% més, gràcies a l’estirada dels tipus d’interès i malgrat l’impost extraordinari, que els ha valgut més de 1.100 milions, segons les estimacions d’analistes.

Amb aquestes previsions, els sindicats CCOO, UGT i FINI han engegat una escalada de mobilitzacions, sense descartar la convocatòria d’aturades, i continuen demanant un augment salarial entre el 17% i el 23% en tres anys, sense que hagi tingut gaire bon acolliment per part de les patronals del sector.

El pròxim 25 de gener, Bankinter serà l’entitat que començarà una vegada més la ronda de presentació de resultats del sector i el consens del mercat espera un benefici net de 860 milions d’euros, un 53,57% més.

El BBVA farà saber els seus beneficis el dimarts 30 de gener i els analistes consultats per Efe calculen que aconseguirà la xifra de 7.835 milions, un 22,04% més que el 2022, en part ajudat per l’alça dels tipus d’interès, que contribuiran que els ingressos superin els 24.000 milions.

El dimecres 31 de gener serà el torn del Santander que, segons les previsions, pot anunciar un benefici històric de 10.750 milions, un 11,9% més, especialment per l’estirada del negoci a l’estat espanyol i la resta d’Europa.

El primer de febrer, el Sabadell revelarà els comptes i, si coincideixen amb les estimacions del mercat, l’entitat haurà guanyat 1.310 milions el 2023, un 52% més que un any abans, gràcies a les pujades dels tipus, però també a la millor evolució de la seva filial britànica, TSB.

El divendres 2, CaixaBank publicarà les seves dades i la mitjana del mercat calcula que el benefici net del 2023 va créixer d’un 54%, fins a vorejar els 5.000 milions, 4.862 milions, igualment animats per l’alça de l’euríbor.

Finalment, el dimarts 6 de febrer Unicaja Banco anunciarà uns resultats de 314,5 milions, segons els analistes, un 21% més.

D’aquesta manera, aquests bancs hauran guanyat en conjunt la xifra rècord de 25.931,5 milions el 2023, pràcticament 26.000 milions, un 24,38% més que un any abans. Això seria un nou rècord de beneficis per part el sector, després d’haver abonat 1.122 milions per l’impost extraordinari creat pel govern espanyol, que grava els ingressos i comissions del negoci bancari de les entitats a l’estat espanyol. Per aquest tribut, que el sector ha recorregut en contra, CaixaBank va pagar 373 milions; BBVA, 225 milions; Santander, 224 milions; Sabadell, 157 milions; Bankinter, 77 milions i Unicaja Banco, 66 milions.

Tornant als resultats rècord, cal tenir en compte que aquests sis grups han augmentat considerablement de mida amb l’absorció d’unes altres entitats. Aquest és el cas del Banc Santander, una vegada integrat el Banc Popular, però també el del BBVA, que va comprar Unnim i amb Catalunya Banc; CaixaBank, incorporada Banca Cívica, Banc de València, Bankia i BMN al seu perímetre; Sabadell, que es va adjudicar la CAM; o Unicaja Banco, que inclou ara a Liberbank.

El govern de la Generalitat vol assumir almenys una primera línia de Rodalia abans que acabi el 2024, possiblement l’R1, i que l’empresa mixta Rodalies Catalunya, que ha de gestionar el traspàs de les rodalies ferroviàries, arrenqui a la primera meitat d’enguany. “Aquest és el calendari amb què treballem”, ha explicat en una entrevista amb EFE la consellera de Territori, Ester Capella.

Capella va pactar el 10 de gener amb el ministre espanyol de Transports i Mobilitat Sostenible, Óscar Puente, constituir la comissió política sobre aquest traspàs al llarg de la primera setmana de febrer, tot i que sense fixar encara el dia concret. Aquest espai de decisió política “haurà d’avalar el que decideixin les diferents comissions” encarregades de desplegar un acord de traspàs “integral” de Rodalies -segellat per ERC i PSOE en els pactes per la investidura de Pedro Sánchez- que, ha subratllat, “és molt detallat” i s’ha de completar al llarg de la legislatura.

Una primera línia traspassada aquest 2024

Aquest mateix any s’hauria de transferir una de les línies contemplades a l’acord. En concret, el text contempla el traspàs “almenys” de l’R1, l’R2 sud i l’R3. Capella ha assenyalat que a priori la línia que sembla més senzilla de traspassar és l’R1, si bé ha matisat que “una cosa és el que pot pensar una i altra què diran els tècnics”. També ha deixat la porta oberta a accelerar els plans per al 2024: “Si ens en traspassen dues, doncs dues”.

Rodalies Catalunya, a la primera meitat de l’any

Un altre dels acords és constituir una empresa mercantil sota el nom Rodalies Catalunya que assumeixi els recursos materials i humans de Renfe a Catalunya i el consell d’administració dels quals estarà compost a parts iguals per representants de l’administració espanyola i de la Generalitat. El president l’haurà de proposar la Generalitat, que tindrà un “vot de qualitat” per decantar les votacions, si bé les decisions estratègiques requeriran una majoria qualificada del consell. Capella ha indicat que “durant el primer semestre de l’any hauria d’estar a punt l’empresa, ja presidida i amb la seva composició establerta”.

Primera concreció: 410,7 milions del dèficit tarifari

El pacte esmentat també contempla l’abonament de diverses partides, quantificades en poc més de 500 milions d’euros en el moment de tancar l’acord i que un cop analitzades en detall superen els 575 milions. Una és el dèficit tarifari, en essència, la part del cost del servei que no se sufraga mitjançant la venda de bitllets, sinó amb aportacions de les administracions. Fonts del departament xifren en 410,7 milions d’euros el dèficit tarifari del 2023. En el cas del 2022 s’estimava que va ser de 335 milions, si bé finalment s’ha situat en els 401. Aquests recursos s’han de traspassar durant el primer trimestre de cada any, segons diu l’acord. En realitat, el traspàs del dèficit tarifari ja estava inclòs en el traspàs de Rodalies del 2010, però mai no es va acabar efectuant.

Altres partides que s’hauran de traspassar a la Generalitat són el deute generat pel Pla d’Acció de Renfe (152 milions, enfront dels 132,7 estimats al text) , la duplicació dels serveis entre Lleida i Manresa (4,8 milions) i el cost d’increments de serveis provocats pels talls de servei (9,7 milions). La voluntat de Capella és que l’estat espanyol inclogui aquests recursos al pressupost o que, si no s’aprova, que el govern espanyol trobi fórmules alternatives.

La figura de Macias 

El govern ha encarregat de pilotar el traspàs a l’ex-conseller de CiU Pere Macias, amb anys d’experiència política i gran coneixedor del sector i que ha nomenat recentment comissionat per al Traspàs Integral de Rodalies. Per a Capella, Macias té una funció prioritària, ja que “ha de jugar el rol de coordinar, relligar i aportar coneixement”.

Un altre paper important l’assumirà el fins ara secretari general del departament d’Economia de la Generalitat, Josep Maria Vilarrúbia, que s’encarregarà més en concret de la part d’infraestructura, assumida actualment per l’espanyola Adif i que es traspassarà de mica en mica a l’empresa pública de la Generalitat Ifercat.

Pel que fa als beneficis per als ciutadans d’aquest traspàs, Capella ha assenyalat, en primer lloc, la comunicació i el trasllat de la informació, principalment quan hi ha incidències, atès que ha defensat que el govern ha demostrat, mitjançant la seva empresa Ferrocarrils de la Generalitat (FGC), que és capaç de fer-ho “molt bé”. Ha citat també elements com la millora de la il·luminació, la neteja d’estacions o trens, la cura de les vies i els seus voltants, la previsibilitat a les obres de millora o el fet que es doni prioritat als trens de passatgers abans que als de mercaderies, el que està recollit en l’acord.

Avui, 21 de gener de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Jaume Roures: “Enciclopèdia és el retrat de la incapacitat de la burgesia catalana” 
• El missatge amagat de García-Castellón, a qui ningú ja no pot aturar 
• L’odi constructiu | Mail obert d’Andreu Barnils
• Tenim un problema amb la indústria de la moda: és insostenible
• Adaptar-me. Col·laborar. Resistir | Mail obert de Mercè Ibarz
• El govern del Quebec reclama al govern canadenc que restringeixi l’arribada de refugiats
• Jacint Carafí (Cintet): “Els joves anem perdent la cuina tradicional”
• Carles Sirera, l’ariet contra els impostors
• Vinya Marcelino, el vi emblema que va néixer d’haver guanyat el concurs Tast per Parelles
• Avançament editorial: ‘Les fonts’, de Marie-Hélène Lafon
• Què va passar el dia que vau néixer? Un servei original que pot desaparèixer si no troba relleu
• Closcadelletra (CDII): Visc dins les possessions i les despossessions dels records

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora: