Vilaweb.cat

Els bombers donen per estabilitzat l’incendi de Capellades

Els bombers han estabilitzat l’incendi de Capellades, després que trenta-cinc dotacions dels bombers han treballat durant la nit per encerclar-lo. Falta per acabar de tancar amb línia d’aigua un 10% al costat dret del foc. Vuit mitjans aeris s’han incorporat a primera hora del matí per reprendre les tasques d’extinció. El foc es manté estable i durant el dia de dijous no es van registrar represes importants, un dels principals temors que tenien els bombers en una zona on és fàcil que els efectius quedin atrapats. Els Agents Rurals calculen que la superfície cremada és de 51,7 hectàrees.

The post Els bombers donen per estabilitzat l’incendi de Capellades appeared first on VilaWeb.

La xarxa recorda a Pedro Sánchez les lliçons que donava a Rajoy abans de la investidura fallida de 2016

Pedro Sánchez va fracassar ahir per segona vegada per a ser investit president espanyol. El dirigent del PSOE només va aconseguir els vots dels diputats socialistes i del representant del Partit Regionalista de Cantàbria. En el seu discurs, Sánchez no va fer gens d’autocrítica i va responsabilitzar completament a Unides Podem i, especialment a Pablo Iglesias, del seu fracàs.

Tanmateix, la seva supèrbia al congrés espanyol va topar de seguida amb l’enginy de la xarxa, que va recuperar dos piulets seus en els quals alliçonava Mariano Rajoy abans de la investidura fallida de 2016. En un primer missatge del 2 d’agost, Sánchez acusava l’ex-president espanyol de no voler pactar amb ningú. ‘Que assumeixi la seva responsabilitat constitucional i que es posi a negociar’, afegia.

Si nadie quiere pactar con el señor Rajoy, el problema es del señor Rajoy. Que asuma su responsabilidad constitucional y se ponga a negociar

— Pedro Sánchez (@sanchezcastejon) August 2, 2016

En un altre piulet, just abans de la sessió d’investidura, Sánchez culpava Rajoy del seu fracàs. ‘La responsabilitat és exclusiva del senyor Rajoy per haver estat incapaç d’articular una majoria’, va escriure. El 2 de setembre de 2016, el congrés va tombar la candidatura de l’ex-dirigent del PP.

La responsabilidad de que el señor Rajoy pierda la investidura es exclusiva del señor Rajoy por ser incapaz de articular una mayoría.

— Pedro Sánchez (@sanchezcastejon) 29 d’agost de 2016

L’octubre d’aquell mateix any, la cambra va investir Rajoy president amb seixanta-vuit abstencions del PSOE. Abans, l’executiva dels socialistes havia fet fora Pedro Sánchez de la direcció pel seu posicionament intransigent amb Rajoy.

The post La xarxa recorda a Pedro Sánchez les lliçons que donava a Rajoy abans de la investidura fallida de 2016 appeared first on VilaWeb.

Les portades dels diaris: ‘Fracàs de l’esquerra espanyola’ i ‘El parlament vota tornar-ho a provar’

Avui, 26 de juliol de 2019, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim les portades de tots els diaris del país.

VilaWeb Paper:

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades dels diaris: ‘Fracàs de l’esquerra espanyola’ i ‘El parlament vota tornar-ho a provar’ appeared first on VilaWeb.

“Quan una generació no té contacte amb els elements d’imatgeria, la festa es degrada”

La principal novetat dels III Premis Antoni Carné de l’Associacionisme Cultural Català és la creació de la categoria “Iniciativa Innovadora”, que desitja visualitzar aquelles pràctiques dels col·lectius de cultura popular que destaquen per la seva originalitat o per haver introduit metodologies novedoses en el funcionament de les entitats. Amb l’entrevista a Mateu Tres, Tornaveu inicia una sèrie d’entrevistes que reflexionaran entorn aquesta temàtica. El president de l’Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya ens explica el projecte d’inventari 3D impulsat per la federació.

Com es manifesta la innovació en l’àmbit del bestiari festiu?

Des de l’Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya intentem mantenir el caràcter tradicional de la festa, i al mateix temps incorporar noves eines i recursos. Sovint vinculem els conceptes “tradició” i “antiguitat”, i creiem que no hauria de ser així. La tradició no és allò que es posa en un congelador i es manté sempre inalterable, sinó que s’actualitza constantment.

Llegiu l’entrevista sencera fent clic aquí

The post “Quan una generació no té contacte amb els elements d’imatgeria, la festa es degrada” appeared first on VilaWeb.

La morra, un joc mil·lenari que reviu a La Ràpita

D’estar a punt de desaparèixer a convertir-se en una referència per als joves de Sant Carles de la Ràpita i a obtenir el reconeixement a escala mundial. El joc de la morra, que té el seu origen a Egipte, consisteix a encertar el nombre de dits mostrats entre dos jugadors. Es tracta d’un joc de societat molt conegut des de l’antiguitat en diversos països i que pot procedir del costum de comptar amb els dits, que a Catalunya només es practica a Sant Carles de la Ràpita.

I d’aquí ha sortit la parella guanyadora del campionat Morramundo, celebrat a Còrsega. Àngel Fibla i Edgar Gasparín s’han batut amb 50 parelles de llocs ben diferents com Còrsega, comtat de Niça, Ligúria, Vall d’Aosta, Trenta, Friuli, Sardenya, Eslovènia, Croàcia, Savoia, Piemont, Aragó, Marques, etc. En què consisteix el joc? Només requereix habilitat mental per al càlcul matemàtic i les mans. Res més. Els dos jugadors amaguen un puny darrere de l’esquena, estenen els dits a mostrar, i després cada jugador a la mateixa vegada diu el nombre de dits que creu que hi haurà estesos entre les dues mans i simultàniament mostren les mans. Guanya qui encerti el resultat.

Llegiu la notícia sencera fent clic aquí.

The post La morra, un joc mil·lenari que reviu a La Ràpita appeared first on VilaWeb.

L’Andorra de Piqué sol·licita la plaça del Reus

El FC Andorra de Gerard Piqué vol la plaça del Reus, segons que ha comunicat a la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF). El club ha enviat la petició formal per a ocupar la vacant que l’equip tarragoní ha deixat a Segona Divisió B i, per tant, la intenció de pagar l’aval de 452.022 euros. Avui acaba el termini per a dipositar l’ingrés i dilluns l’organisme decidirà qui és l’adjudicatari. També hi aspiren el Zamora, el Jaén, l’Intercity i el Linares. Un dels màxims favorits a aconseguir la vacant és el Zamora, per mèrits esportius, perquè va quedar campió del grup VIII de Tercera Divisió amb 90 punts. D’altra banda, el FC Andorra té l’avantatge de comptar com a equip català i això pot ajudar a la seva inscripció, ja que comparteix zona territorial amb el Reus.

The post L’Andorra de Piqué sol·licita la plaça del Reus appeared first on VilaWeb.

Les adjudicacions d’obres del Corredor Mediterrani s’han multiplicat per tres en un trimestre

El conseller de Política Territorial, Obres Públiques i Mobilitat, Arcadi España, s’ha reunit amb el comissionat per al Corredor Mediterrani, Josep Vicent Boira, per fer el seguiment de l’evolució de les obres del Corredor Mediterrani. És la segona reunió entre tots dos dirigents, seguint així l’acord aconseguit en la primera de reunir-se una vegada al mes per seguir els avenços de les obres. Arcadi España ha destacat que les bones relacions entre la Generalitat, el Ministeri de Foment espanyol i el comissionat per al Corredor Mediterrani ‘permetran fer una revisió mèdica mensual sobre l’avenç de les obres d’aquesta infrastructura tan fonamental per a la Comunitat Valenciana, per a Espanya i per a Europa’. Després de la reunió, el conseller ha informat que les dades eren positives, atès que l’adjudicació de l’obra s’havia multiplicat per tres respecte al trimestre anterior. Per la seva banda, el comissionat, Josep Vicent Boira, ha dit que el full de ruta es complia: ‘Per part nostra, fem que l’engranatge de l’obra pública funcioni.’

The post Les adjudicacions d’obres del Corredor Mediterrani s’han multiplicat per tres en un trimestre appeared first on VilaWeb.

Sánchez no vol ‘llençar la tovallola’ i es proposa d”explorar altres vies’

El secretari general del PSOE i president en funcions del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha concedit una entrevista a Telecinco que havia de fer ahir però que va cancel·lar per les negociacions, en la que ha assegurat que no vol ‘llençar la tovallola’ malgrat la investidura fallida que ha recollit avui al congrés dels diputats. Ha reclamat a PP, Cs i Podem tornar ‘al punt de partida’, i es proposa d’explorar altres vies.

Sánchez fracassa novament en la investidura

Des del seu punt de vista, el 28 d’abril la ciutadania va dir als partits que era important ‘dialogar i arribar a un acord’. ‘Hem explorat una via i no ha arribat a bon port, però no significa que sigui el final. Hem de tornar al punt de partida i explorar altres vies. Convido PP, Cs i Podem a fer-ho’, ha indicat. Sánchez ha confiat que una d’aquestes vies pugui obrir la porta a conformar un govern en les pròximes setmanes.

‘Sento frustració en l’àmbit personal, però no me’l puc permetre en l’àmbit polític’, ha afirmat Sánchez, que s’ha compromès a que Espanya tingui govern ‘com més aviat millor’. Per això ha reclamat a PP, Cs i Podem que reflexionin i contribueixin a desblocar la situació, perquè, més enllà de blocar-la amb els seus vots negatius –en el cas de PP i Cs– ‘no tenen oferta alternativa’.

‘Hem de reprendre el camí de la responsabilitat’, ha afirmat el líder del PSOE recordant que la seva aposta és un govern progressista que no depengui de les forces independentistes. ‘Però ha de ser un govern cohesionat, que funcioni, coherent, amb una única direcció. No poden ser dos governs en un’, ha reiterat.

A banda, el socialista ha retret a Iglesias haver-se ‘equivocat tremendament’ avui, i ha afirmat que el líder dels morats és ‘conscient de l’error i del carreró sense sortida al que ha portat la seva formació’.

Sánchez també ha tingut paraules per al líder de Ciutadans, Albert Rivera, de qui ha dit que s’enfronta a una ‘crisi existencial’ del seu projecte polític després de les darreres dimissions que hi ha hagut al partit. El presidenciable socialista ho ha atribuït al fet que ‘Rivera només té un intermitent, que és el de la dreta’.

També s’ha mostrat disposat a ‘estudiar’ els pactes d’estat que li proposa el líder del PP, Pablo Casado, però li ha advertit que, per a això, ‘primer cal un govern’.

Finalment se li ha preguntat si estaria disposat a incorporar l’exalcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, en un futur executiu. Sánchez ha destacat la vàlua de la rival política de Pablo Iglesias i ha dit que ‘compleix el perfil’ per tenir responsabilitats de govern en un executiu espanyol.

The post Sánchez no vol ‘llençar la tovallola’ i es proposa d”explorar altres vies’ appeared first on VilaWeb.

Còctel d’un dia d’estiu

*El xou de la setmana, xarxívolament parlant, ha estat el del quiròfan, terme reclamat per, com solem dir, amplis sectors de la ciutadania. Un amotinament popular del qual n’extrec una lliçó: al llec en matèria li costa de diferenciar el diccionari normatiu dels que no ho són (que són tots els altres). El d’Enciclopèdia o l’Alcover, per exemple, són esplèndids, però no tenen valor diguem oficial (el de 62, cada dia que passa sense versió electrònica s’allunya una mica més del paper rellevant que per a mi hauria de tenir). Independentment del punt de vista que tinguem en relació amb cada mot, de normativa només n’hi ha una, i és la que recull el DIEC. Quiròfan, doncs, per més útil i irrenunciable que ens sembli, no hi surt, i per tant aquest matí a primera hora encara no és correcte.

*En canvi, sí que hi surt, des de fa tot just un parell de mesos, un altre que a mi em resulta incomprensible que no hi fos: nano/a. Però encara em costa més d’entendre la reticència amb què alguns han rebut aquesta incorporació. Que hi hagi qui es rebel·li contra un terme col·loquial amb tanta antiguitat i extensió d’ús com aquest demostra, crec, fins a quin punt ens està afectant el neguit per la salut minvant de la llengua.

*Salut minvant que en part s’atribueix a la renovació semàntica que comporta el llenguatge juvenil. Erradament, perquè l’argot del jovent és efímer per definició, i amb prou feines aconsegueix col·locar a la parla general mitja dotzena d’exemplars per generació (i exagero). En els últims anys, guai/s, flipar i quatre coses més. Pràcticament sempre lèxic. L’última incorporació, però, és de més calat: l’antigament adjectiu puto, esdevingut reforç emfàtic amb categoria d’adverbi (tal com explicàvem ja fa un any), s’ha consolidat: ‘No em puto ratllis’, ‘Em tenen puto fins als ous’. Més lleig que matar un pare, sí, però és pràcticament el mateix trajecte que segles abans havien recorregut substantius com cony o collons fins a esdevenir mers reforços sense significat en frases com ‘Què collons vol?’, ‘Quin cony de paio més pesat!’, etc.

*Un altre ase dels cops és la terminologia de les modes globals. Ara que el feminisme cavalca l’onada, toca llenguatge feminista. Exemple paradigmàtic n’és el calc matxirulo. He dit calc? Sí, però no. O no tant. Matxirulo és l’adaptació a la grafia catalana del castellà machirulo, que el RAE encara no registra. Es tracta d’un terme força modern format per analogia de cachirulo, ‘objecte imprecisat, andròmina’, que al seu torn derivaria de cacho. Ara bé, resulta que al País Valencià un catxerulo és un estel, i en aquesta accepció el recullen tant el DNV com el DIEC. Com que no sabem per on va començar a circular matxirulo, hi ha qui ha dit que devia ser precisament a València. Però això tampoc en faria un mot genuí, perquè, encara que la hipòtesi fos certa, no deixaria de ser un joc de paraules a partir de macho (matxo és terme normatiu però només com a sinònim de mul).

*(Ara que parlem de valencianismes, una curiositat. CEDRO, entitat que gestiona els drets de propietat intel·lectual dels autors, té una web modèlica en català, castellà, basc, gallec i anglès. Resulta que no em deixa registrar els originals d’Andrea Camilleri en llengua siciliana, que per tant han de constar tant sí com no com escrits en italià. Però ves per on sí que puc decidir si els he traduïts al català o al valencià. Jo ho tinc força clar, però m’agradaria saber quina pestanyeta ha punxat el meu col·lega Enric Salom, autor de tres o quatre traduccions d’aquest autor per a l’editorial Bromera).

*Malauradament, la interferència va molt més enllà de modes i argots: és interclassista i intergeneracional. Per això la llengua es deteriora en tots els fronts, sense aturador. Us en poso un exemple d’avui mateix, a condició que el feu servir per rumiar, en comptes de córrer a esbravar-vos al primer teclat que trobeu. Context: grup de whatts de gent entre cinquanta-cinc i seixanta-cinc, jubilats o quasi, amb estudis superiors i feines qualificades. Gent que sap escriure, vaja: ni fan faltes d’ortografia ni són gaire sensibles a les innovacions i manipulacions dels mitjans. Situats? Doncs vet aquí que un dels membres, havent anunciat el naixement d’un nét, remata: ‘Això ho hem de mullar’. No és cap lapsus, no és cap valencianisme: és un calc inconscient, automàtic, que li passa inadvertit. No dic que s’hagi d’escampar, però de moment un altre del grup ja ho ha repetit: ‘Preparats per mullar-ho, doncs’. Penseu que ‘ja posats’, ‘en ell es veu’ (en comptes de s’hi veu) o ‘ficar la pota’ també van començar així.

*Una possible eina de combat contra la interferència massiva podria anar per aquí. Dictapp és una aplicació d’autocorrecció que en només dos anys d’existència ha tingut una gran acollida a les escoles: es veu que als mestres els és molt útil a l’hora d’ensenyar ortografia (funciona mitjançant dictats). Doncs es tractaria d’això: desenvolupar una app que, en comptes de faltes, ens ajudés a detectar interferència lèxica i, si pogués ser, sintàctica. No cal dir que hauria d’estar en revisió permanent, perquè la interferència sí que és set vint-i-quatre, com diu que diuen la canalla (calc, en aquest cas, de l’anglès).

‘No importa quants errors fas, sinó com els corregeixes.’ El caçador caçat. La interferència és tan punyetera que ens ofega a tots, inclosos els creadors d’una aplicació per corregir faltes. Gràcies a la poderosíssima publicitat, que arrossega els mitjans (‘La teva privacitat ens importa’), el verb importar s’està cruspint les formes genuïnes, ja siguin les locucions (‘Tant se val/li fa quants errors fas/comets’ o ‘No hi fa res si comets errors…’) com el verb comptar (‘…el que compta és com els corregeixes’).

I com que és fàcilment previsible que la temperatura general no baixarà gaire, per Nadal ja parlem d’hiperventilacions. Bones vacances als qui en feu.

The post Còctel d’un dia d’estiu appeared first on VilaWeb.

Joan Oller: ‘Han passat deu anys i encara esperem sentència ferma’

El 23 de juliol de 2009, els Mossos d’Esquadra van entrar al Palau de la Música per buscar informació sobre una possible espoliació. Aquell dia tot va canviar. Fèlix Millet era destituït com a president de l’Orfeó Català i es destapava un dels casos de corrupció més importants del país. Deu anys després, analitzem els fets amb l’actual director general del Palau de la Música Catalana, Joan Oller, qui fa balanç del cas i valora els deu anys de presidència de Mariona Carulla.

‘Han passat deu anys i encara esperem sentència ferma’, critica Oller, i diu que aquests últims anys la direcció del Palau de la Música ha hagut de compaginar la feina de bomber, apagant tots els focs del cas Millet, amb la construcció d’un nou projecte. L’actual director general de la institució mira al futur amb il·lusió. Afrontant nous objectius, com la internacionalització de l’Orfeó i l’arribada del Palau digital. ‘L’espoliació s’ha convertit en una oportunitat per a renéixer’, sentencia.

Al Palau s’ha fet net?
—Sí, crec que sí.

—Com?
—Hem fet net en diferents dimensions. Per una banda, cal mirar on eren els objectius abans i on són ara. Aquests anys, s’ha posat la centralitat del projecte en els cors. Ara la prioritat és l’Orfeó. Es pot explicar molt bé en xifres, perquè se n’ha duplicat el pressupost. Un altre punt clau per a fer net ha estat el fet que s’ha unificat tot en una sola entitat, la fundació. Ara hi ha un únic pressupost o conveni laboral. És un dels punts més importants per a evitar que torni a passar, però això no és suficient. També hem canviat la forma de prendre decisions. Ara ja no són ni presidencialistes ni personalistes. Es treballa amb el consens. Els cantaires, mecenes i socis tenen membres actius al patronat i totes les grans decisions requereix funcionar amb consens, per voluntat però també perquè així ho conclou la nova reglamentació.

I econòmicament?
—Això està pendent. La sentència provisional, a l’espera de la definitiva, xifra l’espoliació en vint-i-tres milions d’euros. D’aquests, només n’han retornat sis. Però treballarem perquè es retorni fins a l’últim euro. No serà fàcil. Cal esperar que hi hagi la sentència ferma, llavors haurem d’anar a l’execució de la sentència. Caldrà veure tots els béns que hi ha embargats, saber quin valor tenen i posar-los a la venda. És un procés que sembla que no s’hagi d’acabar mai, però arribarem al final.

Ha estat massa llarg?
—Molt. No hi havia cap precedent d’un cas com aquest i, per tant, no el podem comparar amb cap altre ni saber si podia ser més curt. Però la justícia d’aquest país no es caracteritza pas per la seva rapidesa. Ha estat una instrucció molt lenta, però també cal tenir en compte que el cas era de molta complexitat. Ara ja han passat deu anys i encara esperem sentència ferma.

Aquest procés tan llarg ha complicat de passar pàgina?
—Aquests anys hem viscut en mons paral·lels. En Joan Llinares va fer una feina excel·lent quan va entrar al Palau. Va investigar i va posar davant del jutge totes les proves. La meva arribada el 2011 havia de ser diferent. Jo tenia la missió de parlar del Palau del futur, de construir una proposta il·lusionant. Però és clar, constantment conviuen dues realitats. Per una banda, hi ha el judici i per l’altra, els projectes de futur. Saber fer-los conviure és una de les coses més interessants d’aquest període. Cal fer conviure la tasca de bomber, d’anar apagant focs, amb la feina d’arquitectura, de fer un nou projecte.

Quin paper han tingut els cantaires i treballadors en tot això?
—Si el Palau ha pogut fer net des del punt de vista moral és perquè la gent té ganes que li vagi bé. Els cantaires, músics i treballadors volen sentir-se orgullosos del Palau de la Música. Tothom hi col·labora, tothom hi juga a favor. Es parla del que es diu o del judici, però en paral·lel sempre hi ha hagut concerts, activitats, que han fet que mai es deixés de parlar de la música.

—I tot allò pot tornar a passar?
—Treballem perquè no.

—Què s’ha fet?
—Ha estat molt important recuperar la centralitat del cor. Però s’han fet moltes més coses. Durant un temps, el soci de l’auditoria sempre ens feia la broma que no es mirava cap altra institució tan a fons. Després del que ha passat, hem de ser exemplars.

Però això és ara, amb aquesta junta. S’han creat els mecanismes necessaris perquè no torni a passar d’aquí a un temps, quan la gent abaixi la guàrdia?
—S’han creat comissions per a tenir-ho controlat. Hi ha una comissió de comptes que fa un seguiment molt proper de tota l’activitat econòmica. S’han canviat normatives importants. Per exemple, ara ja no es pot funcionar només amb una signatura. Hi ha d’haver la signatura de la presidenta, del director i del departament. I no només en la qüestió dels pagaments, també hem introduït aquesta metodologia en el desenvolupament de contractes i amb les coses que s’han de portar al patronat. Perquè passés una altra situació com la de Millet i Montull, hi hauria d’haver una gran complicitat entre molta gent. I això sembla impossible.

—Però Millet tampoc no ho va fer sol…
—És veritat, tenia uns còmplices. Però quan proposes una cosa d’aquestes no pot haver-hi una xarxa infinita, al final s’escapa per algun lloc. A més, aquest no és l’únic element que hem canviat. També hem volgut ser exigents i crear una comissió de bones pràctiques. Hem creat tot de mecanismes, des de la bústia de denúncies anònimes fins a posar en coneixement de tots els treballadors i membres de la junta les coses que podrien entrar en risc de frau. Hem fet un mapa de riscos per analitzar on podia passar. No tenim detectat cap frau, però constantment analitzem com en som, de lluny o de prop, que es pugui cometre. Tot això són mesures, algunes normatives i unes altres d’acció, que ens fan pensar que no hauria de repetir-se.

—Per tant, ha aportat també coses positives…
—En definitiva, tot el que ha passat ha estat també una oportunitat per a establir un model de gestió diferent, que probablement serà el que seguiran altres institucions. D’alguna manera, ens ha portat a aquesta necessitat de consens, de tenir en compte els grups que hi participen, de dotar-se de mecanismes molt forts perquè això no torni a passar. Ens ha obligat a ser pioners en aquesta matèria. Hem hagut d’anar per davant, amb uns mecanismes que d’aquí a uns anys, n’estic convençut, la societat els reclamarà a tots els equipaments culturals.

En el reportatge de TV3, la presidenta de l’Orfeó Català, Mariona Carulla, deia que la gent del patronat no es va creure la corrupció fins que van veure les factures. Ningú no en sospitava?
—Sí, així ho van explicar també al judici. Hi havia una aparença de normalitat. Hi havia uns comptes auditats que semblava que eren correctes…

—Però, per altra banda, hi havia cantaires i treballadors descontents amb la gestió…
—Sí, hi havia cantaires descontents amb la gestió. I alguns treballadors anaven més enllà i tenien sospites més en ferm. Però també hi havia por de denunciar-ho. En aquests moments, el mecanisme de la bústia de denúncia garanteix que qui vegi una cosa estranya ho pugui denunciar. Ara els treballadors saben que aquesta informació va a una empresa independent que pot analitzar-la i obrir-ne una investigació. Això aleshores era impossible.

—Com van aconseguir d’amagar les trampes?
—Crec que va ser clau que la institució estigués dividida en tres entitats. Era importantíssim que hi hagués un consorci on només hi havia les administracions públiques, una fundació amb els mecenes i una associació amb els socis de l’Orfeó. Que fossin tres entitats separades feia que Millet i Montull poguessin jugar als trilers. Ara aquesta corrupció no la puc fer aquí, doncs la passo a una altra entitat. Anaven jugant amb els diners. I tot plegat va fer que fallessin els mecanismes de control.

—També va fallar la comunicació? Si els treballadors ho veien, com és que els mecenes i les administracions no?
—Cadascuna d’aquestes entitats tenia les mesures de control diferenciades. No parlaven entre si. No hi havia un pressupost conjunt. De fet, no quadraven ni els anys. Perquè unes anaven de setembre a setembre i les altres de gener a gener. Era impossible de fer un pressupost consolidat en aquest context. Hi havia molts elements que fomentaven l’opacitat.

—En aquella època éreu a l’Auditori de Barcelona. Teníeu relació amb Fèlix Millet?
—Amb ell personalment no, però les dues entitats havien col·laborat moltes vegades. Quan l’OBC va tenir l’oportunitat de fer una ronda de concerts amb Alexander Nevsky de Prokófiev, la vam fer amb l’Orfeó Català. I quan el Palau va celebrar el seu centenari, hi va haver un concert del Cor de Cambra dirigit per Jesús López Cobos i l’OBC. Hi havia col·laboracions en l’àmbit artístic.

—Formàveu part del circuit cultural de la ciutat. Allà hi havia sospites?
—No sospitàvem de frau. Com a mínim, jo no. Però sí que podia haver-hi una discrepància amb el tipus de gestió que s’hi feia. Aquell 23 de juliol, jo vaig ser una de les persones sorpreses. És veritat que no havia analitzat mai els comptes a fons, però des de fora no en teníem sospites.

—Durant la presidència de Millet, els cantaires criticaven que es posés més atenció en l’edifici que no pas en els cors o la música.
—Això ha canviat. L’edifici és important. És un patrimoni que permet de generar molts recursos, i és un material impressionant per al prestigi, hi ha artistes que vénen només per l’edifici. La decisió boja d’encarregar el Palau de la Música a Domènech i Montaner va ser una genialitat. Dit això, la gràcia és la part viva: les persones i, especialment, la gent que hi canta. Per això, els hem posats al centre del que fem com a institució.

—En aquests deu anys de presidència de Carulla han començat molts nous projectes. Quins destacaríeu?
—Hem fet moltes coses. L’espoliació s’ha convertit en una oportunitat per a renéixer i obrir noves línies d’activitat que abans no existien. Més enllà de la centralitat coral i d’una nova programació, una de les línies de les quals em sento especialment orgullós és el projecte social Clavé XXI.

—Què és Clavé XXI?
—Els equipaments culturals, a part de ser excel·lents, han de ser educatius i socials. Han de contribuir a millorar la societat mitjançant mecanismes educatius. Nosaltres hem posat en marxa aquest projecte social que vol proveir nens i nenes de professors de cant i de directors, tot donant-los l’oportunitat de cantar junts. Cantar en conjunt proveeix d’autoestima i fa créixer el sentiment de responsabilitat. Proveeix d’una sèrie de valors que després poden millorar les possibilitats de vida de les persones, continuïn cantant o no. Interactuar amb nens que, d’alguna manera, visquin situacions en què això no els sigui de fàcil accés ens va semblar interessant. Vam començar amb dos cors de trenta nens, com a projecte pilot, i ara són 2.000 nens i més de seixanta cors.

—I pel que fa a la programació?
—En aquest aspecte ha estat molt important la implementació de la figura del compositor resident. Són dues persones l’any, una de catalana i una altra d’internacional. Amb aquesta proposta volem ajudar a mostrar el millor de la composició que es fa a casa nostra, a la vegada que volem ensenyar aquí el millor que es fa al món. Però aquesta no ha estat l’única novetat, hem posat en marxa el nou cicle Bach. Un projecte que ens fa molta il·lusió, perquè teníem la sospita que darrere la creació de l’Orfeó i el Palau de la Música, Lluís Millet tenia l’obsessió de fer les grans obres de Bach que no s’havien fet mai a Catalunya, ni a l’estat espanyol. Tot era una excusa per a poder fer les grans obres de Bach. I no ens hem quedat en això, sinó que també hem incrementat un cicle d’intèrprets catalans i un cicle de formacions corals, perquè malgrat que hi havia concerts, no estaven agrupats.

—I un dels canvis importants va ser la marxa de qui va ser director del cor de l’Orfeó Català durant divuit anys, Josep Vila.
—Sí, Vila va fer una molt bona feina dins l’Orfeó. I el gran repte era saber qui el podia succeir. Un dels nostres objectius era aconseguir la màxima qualitat del cor, però també volíem internacionalitzar-nos. Però la persona que vingués havia de tenir una vocació pels cors amateurs. Pots buscar un director molt bo, però ha d’entendre que tu no busques professionalitzar els cors. Tot plegat ens va portar a trobar Simon Halsey, una aposta ambiciosa i innovadora.

—Quin balanç en feu?
—Molt positiu. I no tan sols per la internacionalització dels cors que ja havíem començat abans, i que sense dubte ens ajuda molt, sinó perquè Simon Halsey ha ajudat a crear una nova il·lusió dins la casa. Es pot comprovar en el fet que el traspàs de gent del Cor de Noies i del Cor Jove cap a l’Orfeó estava encallat, i això ha canviat. Ara cada any hi ha gent que passa al cor gran. I tot plegat ha fet que es pugui crear un sentiment d’equip entre l’Orfeó i l’Escola Coral. En Simon sempre diu que la cosa que li dóna més plaer és portar a terme projectes que involucrin tots els cors de la casa. Fa la broma de dir que sempre que el criden per dirigir un cor primer demana de crear una Escola Coral i un projecte social. En el nostre cas, ja ho tenia tot en marxa. Ara només calia treballar per millorar-lo.

—Tots aquests canvis han fet que millori la qualitat dels cors?
—Potser no sóc la persona més adient per dir-ho. Però quan dotes un cor de classes de cant i els proposes projectes motivadors amb els referents que tothom vol, aquest creix. També ha estat important la incorporació de gent jove formada a la casa. Aquest rejoveniment aporta qualitat a l’Orfeó. Tots els cors van creixent, però sobretot l’Orfeó, que és on va a parar tota la gent formada a l’Escola Coral.

—I el futur? Què li espera, a l’Orfeó Català?
—El futur és esperançador i ple de projectes. Hem de continuar amb la internacionalització, fent rondes arreu i treballant amb grans directors.

—El futur també demana un Palau de la Música digitalitzat?
—Sí, ens fa molta il·lusió el projecte del Palau Digital, que vol crear continguts dins aquest món que fins ara desconeixíem. En aquest projecte no oferirem concerts i prou, sinó també continguts específics per al format digital, que ens han de permetre d’acostar el cant coral i fer pedagogia de la música. Arribarà un dia que passarà més gent pel palau digital que pel palau físic.

Parlem de substituir el palau físic?
—No, però el palau físic té una limitació d’espai òbvia; en canvi, l’altre ens permet d’arribar molt més lluny. Malgrat això, tenim clar que res no substituirà mai un concert en viu. Els anys seixanta hi havia qui deia que desapareixerien les orquestres. Asseguraven que els enregistraments i les discogràfiques eren de tanta qualitat que ja no caldria anar a un concert de música en viu. Cinquanta anys després, la realitat és una altra: les discogràfiques estan fetes miques, els enregistraments tenen moltes dificultats, però la música en directe continua ben viva. Res no la substituirà, però sí que és veritat que el Palau digital ens ofereix la possibilitat de contactar amb molta més gent.

The post Joan Oller: ‘Han passat deu anys i encara esperem sentència ferma’ appeared first on VilaWeb.

Antoni Castellà: ‘Rebutgem profundament de fer un nou referèndum’

El partit Demòcrates va aprovar la setmana passada el seu full de ruta, titulat ‘La via unilateral per ser República independent‘ (pdf). El partit, que forma part del Grup Republicà del parlament juntament amb ERC i MES, hi defensa la insubmissió col·lectiva de la ciutadania i les institucions. És un full de ruta directe i sense contemplacions. VilaWeb ha anat al parlament per entrevistar el diputat de Demòcrates Antoni Castellà i aprofundir en aquest full de ruta. Però també per parlar del fenomen Primàries, que ells van impulsar, del model de la Diada i del paper del Consell de la República.

Demòcrates acabeu de presentar un full de ruta.
—Partim de la base que allò que legitima fer efectiva la República és el resultat del Primer d’Octubre. Aquell referèndum és vàlid, com ho és la proclamació del 27 (no defensada però proclamada) i fins i tot la ratificació de les eleccions del 21-D. Diem que l’única manera de fer efectiva la República és un procés d’insubmissió col·lectiva de la ciutadania i institucions. I en aquest sentit, marquem quatre punts molt clars. Primer, govern i parlament han d’aixecar la suspensió del dia 27. Segon, mobilitzacions sostingudes en el temps de la gent al carrer. Tercer: plans molt explícits del control del territori de punts estratègic i infrastructures. I quart, buscar, en termes de geopolítica, les complicitats necessàries per al reconeixement internacional. No diem que sigui ràpid ni fàcil. Perquè primer han de passar coses.

Quines?
—La primera, que hi hagi una majoria al parlament disposada a recuperar el concepte unilateral de fer efectiva la República. Ara es constata que no hi és. Segon, implementar els canvis necessaris dins el govern autonòmic de la Generalitat per subsistir, quan arribi el moment del desbordament democràtic, defensant la República com a mínim durant sis mesos. I tercer, i condició prèvia, és molt rellevant que tot això sigui una estratègia conjunta entre partits, associacions, ciutadania i institucions.

Hi ha partits que diuen que hem d’implementar el mandat del Primer d’Octubre. I tot seguit, demanen un referèndum. No lliga.
—Nosaltres rebutgem profundament de fer un nou referèndum. Ho rebutgem des de la perspectiva que el parlament va aprovar la llei de referèndum, avalada des del punt de vista de la legislació internacional. Jo sóc membre d’aquest parlament. I me’l crec. El Primer d’Octubre és vigent, ens obliga, i sóc de l’opinió que les forces polítiques no podem interpretar les coses. El mandat no és interpretable.

Quants diputats us acompanyarien en el vostre pla?
—La irresponsabilitat més gran que comet el moviment independentista és no posar sobre la taula cap proposta. Nosaltres proposem això, no pretenem que sigui l’única. I trobem a faltar-ne més.

Potser no farem referèndum, però sí eleccions. Potser aleshores tindrem la majoria parlamentària necessària que ara no hi és.
—Les eleccions són un instrument. I d’això, se’n parla. Nosaltres diem que hi ha d’haver una majoria de diputats que estiguin disposats a exercir el mandat del Primer d’Octubre. Això podria ser ara. Si això no és així, és evident que l’única manera de fer-ho és amb unes eleccions. Però només acceptaríem unes eleccions amb aquest objectiu.

Quina hauria de ser la reacció a la sentència?
—Com he dit, unes eleccions només tindrien sentit si les forces independentistes proposem quin és el nou full de ruta i se sotmet a votació. Si la reacció a la sentència són unes eleccions autonòmiques més, seria un frau a la ciutadania. La reacció a la sentència és una qüestió molt delicada. Hem de separar la reacció del full de ruta. La reacció ha de ser unitària, dura. Hem de poder jugar amb la insubmissió. Hem de poder jugar amb el procés internacional. Però deslligat de la manera com hem de fer efectiva la República.

Escoltant-vos, em demano: què hi feu, a ERC?
—La resposta és que no hi sóc, a ERC. El grup parlamentari es diu Grup Republicà, i hi ha ERC, Demòcrates, MES i independents. Demòcrates és un partit sobirà, aquí dins. També us dic que va ser un bon acord, i actuem de facto com a subgrup. I votem coses diferents. Per exemple, la primera votació diferenciada va ser una proposta de resolució que preveia i avalava la via bilateral de referèndum pactat. Nosaltres vam dir que no.

Què opineu del govern Pedro Sánchez? Veieu bé labstenció o el vot a favor?
—No té cap sentit avalar la investidura d’un govern espanyol. Tant me fa si és Sánchez o algú altre. No és un moment normal. Res no és normal. Nosaltres vam decidir de no concórrer a les eleccions a Madrid. L’únic sentit que hi vèiem era blocar les institucions. L’independentisme té una oportunitat d’or de blocar les institucions. Això crec.

Diada amb samarretes o per a tallar la frontera?
—Començo amb les samarretes. Hi ha hagut polèmica. I és injust. La gent hauria de saber que les samarretes no són cap performance. Són el finançament bàsic de l’ANC. Com paga l’ANC les accions internacionals? Amb quotes dels socis? Bàsicament, amb allò que es treu de les samarretes. I això li dóna independència. La samarreta no és una samarreta, és finançament. Respecte a les fronteres i els aeroports: en discrepo. I ho dic en coherència amb el full de ruta. Ocupar les infrastructures es fa quan es fa. Entre la performance d’una manifestació i la performance d’anem a l’aeroport, doncs a l’aeroport no. Perquè el dia que vas a l’aeroport és per ocupar-lo, no per fer-ho veure. Seria contraproduent. Per mi, l’Onze de Setembre no és això. L’Onze de Setembre té la virtut d’internacionalitzar el procés. La mancança no és per una manifestació. És per la manca de full de ruta.

Escoltant-vos recordo el De la llei a la llei, i no es podrà permetre de pegar iaies. Tot això, cau, veig. El risc no és zero. Ja es pot dir.
—Intento verbalitzar idees, amb tot el risc que implica, perquè al final estem tots fiscalitzats. Però se’ns ha de poder entendre. El procés de secessió amb un estat com l’espanyol ve per trencament. Per un procés de desobediència col·lectiva de ciutadania i d’institucions. I això vol dir el trencament total. La responsabilitat si algú provoca la violència no la té qui la pateix. La té qui l’exerceix. Però jo estic convençut que el límit de la violència el tenim el Primer d’Octubre. Per què es van aturar? Perquè en el marc de la Unió Europea no es van poder permetre més. El procés d’independència és assumir risc i saber que tindrà costos. És clar que sí. Però el límit el vam veure el Primer d’Octubre. Jo considero que poden mobilitzar policies. Però no un estat de guerra. De fet, el moviment de tropes l’ha d’autoritzar l’OTAN.

Aquest punt més insurreccional l’ha de fer l’ANC? O una eina nova?
—És aquí on no hem de verbalitzar. D’instruments, en tenim molts. Nosaltres fem públic un full de ruta. Si l’acord és fer-ho cap aquí, aleshores sóc de l’opinió de menys conferència de premsa i més fer.

Els resultats de les Primàries no van ser bons. Demòcrates n‘éreu impulsors.
—Discutible. Cinquanta regidors, set alcaldes i uns 50.000 vots. Ni PP ni Ciutadans tenen aquests resultats. L’experiència és molt potent al territori.

A Barcelona, no tant.
—Els resultats són 30.000 vots. No és menyspreable. L’experiència de Primàries no és un final. És un començament.

Començament cap al parlament?
—Podria ser-ho perfectament, segons Demòcrates, si ens porta a la majoria necessària per a fer efectiva la República. I no per a altres objectius.

Crítiques a l’ANC. Per què s’hi posa, amb les Primàries?
—L’han criticat els partits establishment.

Dins l’ANC també hi ha hagut crítiques.
—És que els partits establishment són dins l’Assemblea. Parlem clar.

Com valoreu el govern Torra?
—Govern complicat, com els de coalició. Una de les coses positives és la gestió del dia a dia. La part negativa és que en tant que les formacions del govern no estableixen un full de ruta, és difícil saber quin paper té un govern autonòmic. Amb el full de ruta clar, el govern autonòmic té sentit. Com que això no passa, el govern és en un atzucac.

Quin paper hi fa Waterloo?
—Crec que fan un paper estratègic molt rellevant en termes de la internacionalització del procés. El seu paper és molt essencial en la lluita jurídica i política internacional. Un dels drames que podríem tenir és l’apagada informativa.

I el Consell per la República?
—Hi ha un moviment que ve de baix a dalt, no de dalt a baix. I crec que és positiu. El debat que tenim pendent és el paper del consell. Prioritats de la internacionalització, coordinació de les defenses i una tercera pota: marcar el full de ruta. Ens vam imposar aquest darrer. Un full de ruta. I ara això passa a ser principal. El sentit més important que ha de tenir el govern a l’exili és marcar el full de ruta polític per a fer efectiu el mandat del Primer d’Octubre.

The post Antoni Castellà: ‘Rebutgem profundament de fer un nou referèndum’ appeared first on VilaWeb.

David Fernàndez abandona el Consell Assessor per la Transparència de Barcelona ‘per motius polítics’

El periodista i exdiputat de la CUP David Fernàndez ha comunicat la seva baixa del Consell Assessor per la Transparència de l’ajuntament de Barcelona, un organisme que es va crear durant el primer mandat del govern de la batlle Ada Colau, amb Jaume Asens com a tinent d’alcaldia de Drets de la Ciutadania, amb l’objectiu de ser un espai per implementar una nova política de transparència al consistori. Fonts municipals asseguren que Fernàndez ha deixat de formar part de l’organisme per ‘motius polítics’, però també apunten que l’activitat del Consell Assessor per la Transparència ha disminuït molt perquè les eines de transparència, com la bústia ètica i el codi de conducta, ja funcionen.

A més, les mateixes fonts assenyalen que bona part de les funcions d’assessorament en polítiques de transparència que exercia el Consell han estat absorbides pel Comitè d’Ètica, que vetlla pel compliment del Codi de Conducta de l’Ajuntament.

The post David Fernàndez abandona el Consell Assessor per la Transparència de Barcelona ‘per motius polítics’ appeared first on VilaWeb.

David Fernàndez deixa el Consell Assessor per la Transparència de Barcelona per ‘motius polítics’

El periodista i ex-diputat de la CUP David Fernàndez ha comunicat la seva baixa del Consell Assessor per la Transparència de l’Ajuntament de Barcelona, un organisme que es va crear durant el primer mandat del govern de la batllessa Ada Colau, amb Jaume Asens com a tinent de batllia de Drets de la Ciutadania, amb l’objectiu de ser un espai per implementar una nova política de transparència al consistori.

Fonts municipals asseguren que Fernàndez ha deixat de formar part de l’organisme per ‘motius polítics’, però també apunten que l’activitat del Consell Assessor per la Transparència ha disminuït molt perquè les eines de transparència, com la bústia ètica i el codi de conducta, ja estan en funcionament.

A més, les mateixes fonts assenyalen que bona part de les funcions d’assessorament en polítiques de transparència que exercia el Consell han estat absorbides pel Comitè d’Ètica, que vetlla pel compliment del Codi de Conducta de l’ajuntament.

The post David Fernàndez deixa el Consell Assessor per la Transparència de Barcelona per ‘motius polítics’ appeared first on VilaWeb.

Una delegació de batlles de la Catalunya Nord visita el parlament català

Una delegació de batlles de la Catalunya Nord i el vice-president del Departament dels Pirineus Orientals, Nicolas Garcia, han visitat avui el Parlament de Catalunya, convidats pel vice-president del parlament, Josep Costa.

La delegació, acompanyada de Josep Puigbert, director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, ha assistit a la sessió plenària i s’ha trobat amb el president de la Generalitat, Quim Torra, el qual els ha ‘agraït la seva complicitat’.

La visita coincideix amb el fet que fa un any, un centenar de batlles de la Catalunya Nord van signar un manifest a favor de les llibertats i els drets fonamentals del poble català i van manifestar la solidaritat amb els representants municipals del sud.

The post Una delegació de batlles de la Catalunya Nord visita el parlament català appeared first on VilaWeb.

Es mor el president de Tunísia, Beji Caid Essebsi

El president de Tunísia, Beji Caid Essebsi, s’ha mort aquest dijous als 92 anys en un hospital militar de Tunis, on va ingressar a última hora d’aquest dimecres, segons ha informat la Presidència en un comunicat.

Al juny, es va passar una setmana hospitalitzat després de ser ingressat ‘en estat greu’. Des que va rebre l’alta médica, el passat 1 de juliol, només havia aparegut en públic dues vegades.

Essebsi ha estat el primer president escollit democràticament a Tunísia, el país on van nèixer les anomenades primaveres àrabs i l’únic que ha estat capaç reeixir una transició democràtica. Va arribar al càrrec l’any 2014 com a líder del partit conservador laic Nidaa Tounes. Havia anunciat que no es presentaria a la reelecció en els comicis del proper mes de novembre pels problemes de salut que arrossegava.

Tanmateix la presidència no era pas el primer càrrec d’estat que assumia Essebsi. Havia ocupat diverses responsabilitats en els governs de Habib Bourguiba, el pare de la independència tunisiana. Precisament, fa pocs mesos la Instància de la Veritat i la Dignitat —l’instància pública que investiga els crims i abusos durant les dictadures de Bourguiba i Ben Alí— l’havia acusat de complicitat en les tortures i abusos comesos en l’epoca de Bourguiba, arran de les seves responsabilitats com a ministre d’Interior als anys 70.

Les eleccions, en l’aire

Amb la mort d’Essebsi, el país nord-africà haurà de celebrar eleccions presidencials anticipades, segons ha confirmat l’autoritat electoral tunisiana. Eren previstes al novembre però la constitució fixa que en aquest escenari es facin abans de noranta dies. Per ara, la presidència l’assumirà el president del parlament, durant un període d’entre 45 i noranta dies. 

La mort del president també complica les eleccions legislatives de l’octubre. Les forces parlamentàries van aprovar esmenes a la llei electoral per augmentar el topall electoral. Però Essebsi no va voler signar-les. Com la jove democràcia tunisiana encara no té tribunal constitucional, l’aplicació de la llei ha quedat en l’aire.

The post Es mor el president de Tunísia, Beji Caid Essebsi appeared first on VilaWeb.

Alemanya, Bèlgica i Holanda baten rècords històrics de temperatura per segon dia consecutiu

L’onada de calor que afecta Europa ha colpejat amb duresa la part central del continent, deixant xifres de rècord històriques en diversos països d’ençà que es recullen dades meteorològiques.

A Lingen, Alemanya, avui han registrat 41,5 greus, un per sobre del rècord de Geilenkirchen marcat to just ahir. A Bèlgica, on ahir també van assolir la temperatura rècord de 40,2 graus, avui ha estat superada pels 40,6 a Kleine Brogel, a prop de la frontera amb Alemanya.

A Holanda també han superat la barrera dels quaranta graus. Ahir a Eindhoven van batre el rècord històric amb la xifra de 39.3 graus, però avui ja estat superada, arribant als 40,4.

Méteo France ha anunciat aquest migdia que a París s’ha arribat a 41,7 graus, la temperatura més alta mai registrada a la ciutat. Fins ara el rècord era de 40,4 graus, establert fa més de seixanta anys, el 1947.

#Canicule De très nombreux records absolus de températures maximales sont battus depuis le début d'après-midi et les températures continuent à monter. Ci-dessous quelques valeurs provisoires mesurées à 15h pic.twitter.com/0rdoRxBBHI

— Météo-France (@meteofrance) July 25, 2019

The post Alemanya, Bèlgica i Holanda baten rècords històrics de temperatura per segon dia consecutiu appeared first on VilaWeb.

La Mostra d’Arts Escèniques de Santa Eugènia arriba als vint anys més participatius

Aquesta setmana, el poble de Santa Eugènia torna a omplir els seus racons de la màgia del teatre, la dansa i el circ, amb la Mostra d’Arts Escèniques, que enguany celebra els vint anys en plena forma. Més d’una desena d’espectacles i tallers conformen la programació, que s’allargarà fins ben entrada la matinada de dissabte.

Què podem fer aquest cap de setmana? Deu propostes

Els vint anys han estat una bona ocasió per a fer la mostra més participativa, i per això han inclòs a la programació tallers que cerquen la participació ciutadana. De fet, el resultat d’aquestes activitats també formarà part del certamen. Un dels tallers més especials i centrals és la construcció de l’Espai la Mostra, que es fa dijous a les cinc de la tarda al poliesportiu. Per primera vegada, la mostra tindrà un espai amb zona d’ombra i de descans, de barra i una zona d’esbarjo. Per decorar-los, cal l’ajuda de tothom que hi vulgui col·laborar, i en acabat se’n farà la inauguració.

El taller la Bugada, que fa de dimecres a divendres la companyia Labuena Compañía, vol recrear metafòricament la trobada íntima entre dones que rentaven roba a mà als rentadors públics. Aquest taller cristal·litzarà dissabte durant la Quarterada Teatral, un recorregut escènic que anirà de la plaça de Bernat a l’Espai de la Mostra. A més, també hi haurà un taller de dansa vertical per als més atrevits,  divendres de cinc a nou del vespre.

La programació té els punts àlgids divendres i dissabte. Divendres, l’escenari únic serà l’Espai la Mostra, on, a banda del taller de dansa vertical, s’hi podran veure dos espectacles: The V-Bòlit, de la companyia mallorquina Lila, i Flou Papagayo, de Mumusic Circus, un espectacle imprescindible que ha fet parada a molts dels grans festivals d’arts escèniques del país, com el Grec i la Fira Tàrrega.

Podeu consultar la programació de la mostra

Dissabte serà el dia fort: a les sis de la tarda començarà la Quarterada Teatral, que oferirà sis peces breus, de vint minuts a trenta, en un recorregut itinerant des de la plaça de Bernat fins a l’Espai la Mostra. A les onze de la nit, al pati de l’escola, es farà l’espectacle de clausura, El millor d’Yllana, de la companyia Yllana Teatre, amb què celebra els vint-i-cinc anys de trajectòria. Tot seguit, al mateix lloc, l’espectacle Wara. El fi de festa anirà a càrrec de Vatuacada, que durà el públic fins a l’Escargot, on actuaran La Boulette i Alec Sun.

The post La Mostra d’Arts Escèniques de Santa Eugènia arriba als vint anys més participatius appeared first on VilaWeb.

La Trobada d’Acordionistes del Pirineu: quan Arsèguel es converteix en la capital de l’acordió diatònic

Aquest cap de setmana, torna el festival de música tradicional més antic del Principat, la Trobada d’Acordionistes del Pirineu. El festival, que es fa cada any a Arsèguel, vol recuperar l’acordió diatònic al país.

No és una trobada qualsevol, és considerada la més important d’Europa pel que fa a l’acordió. Precisament, el renom que té el festival fa que hi participin una seixantena d’acordionistes de territoris ben diversos. Enguany, vénen des de Rússia, Irlanda, l’Uruguai i la República Dominicana, entre més.

Què podem fer aquest cap de setmana: deu propostes
Durant aquests dies, s’organitzen concerts arreu de la comarca. Enguany, el festival oferirà gairebé 20 hores de música, repartides entre els escenaris de la Seu d’Urgell i Arsèguel, i amb concerts també, la setmana següent, a Castellbò i Puigcerdà.

Divendres a les 12.00 se’n farà l’acte inaugural. A partir d’aleshores, els carrers d’Arsèguel s’ompliran de música. Però el moment més important del dia serà el concert que es farà a les 22.00 als jardins dels seminaris de la Seu d’Urgell. Hi actuaran una vintena d’intèrprets. A la mitjanit, els participants de la trobada actuaran de manera improvisada al parc de l’església d’Arsèguel, en un dels moments més màgics i esperats de la trobada.

Durant tot el dissabte, els acordions no pararan de sonar pels carrers d’Arsèguel fins a les 22.00, quan es farà la tradicional trobada amb els grups arribats de diversos punts d’Europa i Amèrica. Després, la música continuarà una vegada més de manera espontània al bar-restaurant de la trobada. Diumenge, la música folk serà la gran protagonista i farà ballar de valent.

A més, els qui vagin a la trobada també podran gaudir d’una fira de lutiers d’instruments tradicionals, que posa especialment èmfasi en els que construeixen acordions.

The post La Trobada d’Acordionistes del Pirineu: quan Arsèguel es converteix en la capital de l’acordió diatònic appeared first on VilaWeb.

Trenta-dues obres de paraules i sons al Sagunt a Escena

Sagunt s’omplirà de teatre, música i dansa durant l’estiu amb motiu del 36è festival d’arts escèniques Sagunt a Escena. En total, s’hi podran veure trenta-dos espectacles, sota el lema ‘Paraules i sons’, tant al Teatre Romà com a diversos indrets de la ciutat. 

Què podem fer aquest cap de setmana: deu propostes

Des de fa tres anys, el festival ha volgut fer un salt qualitatiu i programar espectacles de més nivell. Enguany, a més, el lema inclou els ‘sons’ perquè també vol donar més protagonisme a la música, a banda del teatre clàssic i el teatre de text.

Deu dels espectacles es podran veure a l’escenari incomparable del Teatre Romà; els altres dotze, a diversos indrets de la ciutat, en el marc de l’Off Romà. Aquesta secció del festival és un dels elements distintius del Sagunt a Escena, que porta el teatre del carrer i gestual, el circ i la música a un públic més heterogeni que no pas el del Teatre Romà, tot acostant els espectacles a l’entorn ciutadà. 

El festival s’inaugura oficialment el 25 de juliol a la glorieta de Sagunt, on es farà l’espectacle de carrer Memphis Rock & Cirk, de la companyia la Finestra Nou Circ. També s’inaugurarà l’exposició exterior del carrer de la pujada al castell Somnis d’una nit d’estiu, del col·lectiu la Tira de Dones. També es basa en Somni d’una nit d’estiu de Shakespeare l’obra que encetarà la programació al Teatre Romà el divendres 26: Somni, una coproducció de l’Institut Valencià de Cultura.

Podeu consultar tota la programació del Sagunt a Escena

Entre les peces destacades, hi ha Viejo amigo Cicerón, amb Josep Maria Pou i dirigida per Mario Gas, que es podrà veure el 8 i 9 d’agost. I Mira si hem corregut terres (20 d’agost), un projecte de Carles Dénia i Spanish Brass que combina cançons tradicionals i peces contemporanis de la Gossa Sorda, Raimon i Joan Manuel Serrat, entre més. També hi haurà el muntatge de Divinas palabras, de Ramón María del Valle-Inclán i El Quijote de Plata, portat pel Ballet Nacional Sodre d’Uruguai.

The post Trenta-dues obres de paraules i sons al Sagunt a Escena appeared first on VilaWeb.

Eudald González: ‘L’estigma del “Gandía Shore” va diluint-se’

Malgrat el tòpic, la capital de la Safor va molt més enllà del que es veia a ‘Gandía Shore’, de les discoteques i del turisme vacacional. Té una programació cultural anual intensa i un festival que s’ha guanyat el prestigi a pols: el Polisònic. Una cita que satisfà melòmans i curiosos amb concerts de molta qualitat. Va començar al palau dels Borja i, des de l’any 2000, es fa al jardí de la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, coneguda popularment com a Casa la Marquesa. Darrere de tot això, hi ha un equip de professionals i el saber fer d’un dels programadors musicals públics més reconeguts del país, el director de la Casa de Cultura, Eudald González. La seua feina de selecció ha passat per sobre de colors polítics i ha convertit el Polisònic en un festival de referència. Conversem amb ell per descobrir una ciutat compromesa amb la cultura.

Eudald González, director artístic del festival Polisònic i de la Casa de Cultura de Gandia.

Per a molts, Gandia és coneguda per la platja i la festa. Però el Polisònic fa palès que hi ha una altra ciutat, que trenca estereotips.
—Gandia és coneguda, desafortunadament, per ‘Gandía Shore’, ‘Bacarrá’, Cocoloco. Però no tot és això. Passa que tenim un concepte del turista que busca el sol i la platja, posar-se com més moreno millor. I és completament fals, tan sols és un estereotip. Mireu, els cent cinquanta mil turistes de la platja són clients potencials del Polisònic i de l’oferta cultural. Aleshores dius: ‘Oferim-los cultura.’ I fem moltes coses. Em quede sorprès amb els llibres de visites de l’exposició estrella que fem a l’estiu. Hi ha comentaris amables i sociològicament molt descriptius, d’un turisme que no és el que fa soroll i es gita a les tantes de la nit.

Aleshores, què és Gandia?
—Gandia és cultura des del paleolític fins a l’actualitat: la cova del Parpalló, la cova de les Malladetes, el monestir de Sant Jeroni, el palau dels Borja, la col·legiata de Santa Maria, la marjal, el paisatge gairebé prepirinenc, a deu quilòmetres –bé, ho era abans de l’incendi de l’any passat–, la Universitat d’Estiu i moltíssim més. Afortunadament, ofereix prou patrimoni perquè el turista que té eixa sensibilitat cultural puga gaudir de la ciutat. El problema són els tres quilòmetres que hi ha entre la platja i la ciutat.

Quins són els trucs per a compaginar turisme i cultura, per a portar la gent de la platja a la ciutat?
—Potenciar la platja com a espai lúdic i d’oci però donar-li eixe complement cultural i festiu. El departament de turisme incentiva, sobretot, el pol d’atracció principal de Gandia, el palau dels Borja, que era molt desconegut i inaccessible. I l’estigma del ‘Gandia Shore’ i tot allò va diluint-se, a poc a poc, a favor d’un comportament més cívic de la gent, d’un concepte de ciutat diferent, un lloc d’estiueig que no és passar-te tot el dia al sol. No ens enganyem, el turisme ve per la platja, no perquè hi haja una oferta cultural extraordinària. Però és un afegit, una forma de transformar-li l’objectiu i portar-lo cap a la ciutat. I va venint.

Hi ha gent que no ve per la platja sinó pel Polisònic.
—Tant de bo. És veritat que ens forcen a traure el programa com més aviat millor, per la quantitat d’estiuejants que telefona preguntant pels concerts. De fet, per al primer d’enguany, de Javier Vargas, ja hi ha totes les entrades venudes, pràcticament. I no és públic de Gandia, aquest ve a última hora pensant que tindrà la seua entradeta reservada i, sovint, no hi pot anar. El foraster ja la té. Tenim un públic molt divers i molt foraster, molt foraster.

Fotografia: Juan José Todolí – Festival Polisònic.

Quins són els objectius del Polisònic?
—L’objectiu bàsic, al marge d’oferir una programació cultural a l’estiu, és que es faça a Gandia ciutat. El Polisònic és una excusa perquè la gent que estiueja vinga a Gandia. I crec que ho hem aconseguit, perquè el sector hostaler i els comerços del voltant de la Casa de Cultura noten els dies de festival. Hi ha hagut certs intents de passar el festival a la platja, però és inviable. Vull dir, que té sentit ací, en aquest jardí, en una ciutat que està un poquet deshabitada durant l’estiu.

Programeu estils molt diversos, del jazz a les músiques del món.
—Si el Polisònic té una definició, actualment, és que hi caben tots els estils tret del pop, el rock i la clàssica en el sentit estricte. Grups que no són als circuits habituals, que és impossible de veure’ls en una ciutat de setanta mil habitants, amb programacions una miqueta més comercials, per al gran públic. Per això crec que hem aconseguit que, pràcticament, s’exhaurisquen les entrades de tots els concerts, i a un preu mòdic. Amb unes bandes que moltíssima gent no coneix però que hi veu un cert toc de qualitat, d’especificitat, de singularitat i de raresa, si voleu.

Fotografia: Juan José Todolí – Festival Polisònic.

Hi passen músics internacionals però també músics del país i locals. Enguany, amb Quin Soul que Funk, Limbotheque i David Pastor Quartet.
—Sempre ha estat així, el músic valencià hi ha estat present perquè hi té tot el dret i perquè, qualitativament, juguem a la Lliga de Campions de tots els estils, sobretot del jazz, a escala estatal. Hi han passat David Pastor, Kiko Berenguer, Matthieu Saglio, Carles Dénia, Javier Vercher i més. I, per altra banda, enguany tenim força presència de dones: The Sey Sisters, íntegrament format per dones. Limbotheque, on canta una dona. Mariola Membrives. I més. Ho hem previst sense buscar cap quota però mirant la qualitat. Vull dir, que no hem prioritzat la dona i després hem mirat si hi havia qualitat, no.

The Sey Sisters.

Com resoleu les condicions laborals?
—La norma és que tothom és tractat igual, sobretot els artistes, que vénen a treballar i necessiten una estima, una dignitat i un tractament de gent professional. Eixa actitud és de resultes de la gent que hi treballa, que està mínimament reconeguda en l’àmbit laboral i de drets. Crec que és una roda: si el treballador està content, l’artista també ho està, et fa un bon concert, i això implica un retorn al públic, de satisfacció, i l’endemà torna a vindre la gent. No sé si és el secret, però som com una família, gent treballadora que es creu la seua feina.

Vist en perspectiva, com valoreu els trenta anys de festival?
—Fer trenta anys de festival, ininterrompudament, tenint en compte els anys de penúria econòmica, i que es fa bàsicament amb pressupost municipal, és molt. En els anys de bonança, recorde haver fet fins a dèsset concerts en tres setmanes. Ara bé, l’any 2008 i 2009 era possible que el festival s’acabara. Però el món artístic va entendre la conjuntura. Tenien complicitat perquè sabien que ací es feien coses més o menys dignes, que teníem un espai digne, un públic fidel i, sobretot, molt educat musicalment, que sabia copsar quan hi havia qualitat i màgia. A més, no deixa de ser una plataforma de visualització. Poden vindre, i vénen, directors de festivals d’altres llocs.

Quin és el vostre moment més memorable d’aquests trenta anys?
—El privilegi d’estar amb un artista. Recorde molt Ara Malikian. Tocava a les deu de la nit, però al matí ja hi era. Anava a obrir la Casa de Cultura i me’l vaig trobar allí al passeig, assegut en un banc. L’aspecte de Malikian desperta curiositat perquè és molt peculiar, era fàcilment reconeixible. Li havien dit que el jardí era molt bonic i volia prendre contacte amb l’espai. És eixa manera d’entendre un espectacle que té aquesta mena de gent, sabeu? Volia comprar pomes, en vam comprar ací al costat, i vam parlar de la vida, asseguts al jardí. A sobre, el dia abans se li havia trencat el violí i el nostre tècnic li’l va arreglar. És clar, estava molt pagat perquè li havia salvat el concert.

Ara Malikian actuant al festival Polisònic.

Quin és el vostre secret com a programador?
—Veure els concerts en un altre lloc, perquè reps promocions i vídeos amb els moments més interessants d’un concert, amb el prime time d’un bolo. Però l’has de veure en directe, perquè l’has de visualitzar i contextualitzar en el teu lloc. Ací, per exemple, la música balcànica no ha funcionat. Va tindre el seu boom i vaig fer dos intents per a mostrar-ho, i no. Així com el jazz ja pot ser complicat que la gent l’entén igualment, la balcànica no.

I doncs, què ha de tenir un programador cultural públic?
—Experiència, per descomptat. Això vol dir veure molts concerts. Possiblement, en allò que més et fixes no és pas en l’escenari sinó en el que hi ha a baix perquè, en definitiva, treballes per al públic i no per a un artista. Veus la reacció. Sempre pregunte quants discos han venut després d’un concert perquè això marca l’índex de satisfacció. Si t’agrada un concert, t’endús el disc o un enregistrament del mòbil. I ací hi ha grups d’aquests que, amb una assistència de set-centes persones, han venut cent discos.

Amb això que dieu sembla que programeu d’acord amb l’èxit assegurat, sense risc, però els cartells ho desmenteixen.
—Jo me la jugue, sempre me la jugue, fins i tot amb artistes més o menys consolidats, com he fet enguany amb David Pastor. Un personatge que té nivell internacional però que porta un projecte nou, poc rodat. Vull dir, no tinc massa referències, sé que l’artista és bo i que el que farà és bo. Falta que el públic s’hi interesse. I bé, normalment, s’hi interessa, la veritat.

David Pastor.

D’on traieu els continguts?
—Nosaltres treballem com esponges. Has de ser sensible al que et diu la gent que consumeix cultura, en tots els àmbits. A mi em recomanen moltíssims grups. No dic que el públic em faça la programació, però li done un protagonisme immens. No és allò de dir: ‘Sóc un programador impermeable, sóc l’amo del món, ho conec tot i sé què funciona.’ No és així. De resultes de l’experiència tens uns criteris, unes maneres d’actuar, però és la gent qui fa la cultura.

Però sou un clàssic de la Fira Mediterrània, aneu al Womex, al Mercat de Música Viva de Vic i més cites.
—Sí, però això és quasi una teràpia. Et trobes amb companys de feina, altres ajuntaments i institucions, d’altres àmbits, i comparteixes problemes, coses de l’ofici. Són exercicis espirituals, un poc. També va bé per reciclar-te i veure què es fa pels llocs: parles amb directors de festivals de l’estat i d’Europa perquè hi ha molta gent que et pot subministrar informació.

Sou un testimoni privilegiat de l’ofici, vau començar als anys vuitanta. Com incideix la política de torn en la programació cultural d’una ciutat?
—Afortunadament, a Gandia, no gaire. Hem tingut regidors del PSOE, del PP i ara de Compromís. Al departament de cultura hem creat una estructura, un cotxe que va en marxa. Els regidors entenen que no s’ha de desviar, ni tocar-lo gaire, perquè va bé. Hem anat fent amb la complicitat de la política i no recorde cap conflicte greu, pel tema cultural. Cadascú té la seua ideologia i pot prioritzar o visualitzar més un símbol o una manera de concebre el Nou d’Octubre, per exemple. Però les programacions culturals segueixen. No dic que siguen intocables, però sí difícilment qüestionables, afortunadament. I crec que és un èxit dels regidors de torn, que han tingut la prudència perquè açò funcionara i, sobretot, de tot l’equip que treballa en el departament de cultura, que és absolutament extraordinari i impagable.

Per acabar, heu tingut la sort de programar a la vostra ciutat natal. Què representa, això?
—Com a treballador, és una gran satisfacció perquè, tot i que no formes part de la història de la teua ciutat, el que fas sí que és possible que en forme part. Et dóna el valor afegit de sentir-te orgullós d’allò que fas perquè veus que repercuteix positivament en la qualitat de vida de la gent. Així de clar. Fas un esforç amb horaris intempestius, com els mestres de poble, sabeu? Ets fent una cervesa i se t’acosta el ciutadà de torn a dir-te coses. Això et dóna responsabilitat. Ho fas per la teua ciutat. Però som professionals, ho faríem igualment, en qualsevol de les ciutats que ens pagara el nostre sou.

Eudald González al jardí de la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, a Gandia.

The post Eudald González: ‘L’estigma del “Gandía Shore” va diluint-se’ appeared first on VilaWeb.

Pàgines