Una dona va ser agredida per tres vigilants de seguretat a urgències de l’Hospital de So n’Espases després de demanar un full de reclamacions en català. Els fets van passar el 20 d’abril, a les 15.00, quan Catalina C. C., segons que publica el Diari de Balears, es va adreçar a la finestreta d’atenció a l’usuari i va demanar un full de reclamacions perquè feia hores que s’esperava sense ser atesa.

Quan va veure que el full no era en català, l’afectada en va demanar un en la seva llengua, però els treballadors de l’hospital li van dir que només en tenien en castellà. Catalina C. C. va insistir a rebre el document en català i va recordar al personal que hi tenia dret. La situació es va torçar quan van aparèixer tres agents de seguretat privada, dos homes i una dona.

La vigilant li va demanar si la podia ajudar en alguna cosa, però quan Catalina C. C. se li va adreçar en català, aquesta li va respondre: “En espanyol!”, mentre l’empenyia amb el pit unes quantes vegades. En aquell moment va aparèixer la coordinadora d’emergències amb el full en català, però això no va aturar l’actuació dels agents de seguretat, que havien envoltat la pacient.

Un dels homes va agafar la pacient amb força pel braç dret i la va arrossegar fins a l’exterior de l’hospital. Més tard, ella va trucar a la policia espanyola i va presentar una denúncia a la comissaria del centre de Palma. Arran de l’actuació dels agents, Catalina C. C. va ser diagnosticada amb “policontusions i tensió arterial alta”.

La vice-presidenta del govern espanyol i ministra per a la Transició ecològica, Teresa Ribera, serà la candidata del PSOE a les eleccions europees. La comissió executiva federal del PSOE ha acordat de proposar-la com a candidata, i divendres s’incorporarà al comitè de llistes, que rebrà totes les propostes de candidats que els fan les federacions del partit. El 27 d’abril, el comitè federal del PSOE aprovarà la llista definitiva a les eleccions.

Ribera és l’actual vice-presidenta tercera del govern espanyol i durant anys ha estat considerada una de les ministres en qui més confiava Pedro Sánchez. Li reconeixien que, com a ministra, va aconseguir de pactar amb els altres governs europeus la coneguda com a excepció ibèrica del gas perquè l’estat espanyol i Portugal, que principalment importen el gas d’Algèria, poguessin posar límits al preu d’aquest combustible, que s’havia disparat per la guerra d’Ucraïna. També va lluitar a escala europea contra la voluntat de la Comissió Europea de retallar linealment el 15% del consum de gas de tots els estats i va aconseguir que es flexibilitzés la mesura.

Ara bé, Ribera va ser desautoritzada per companys de govern quan va dir que el jutge de l’Audiència espanyola Manuel García-Castellón tenia “certa predilecció” per pronunciar-se en “moments polítics sensibles”, després d’haver insistit el jutge en la tesi terrorista en la causa sobre Tsunami Democràtic. Això va desfermar una tempesta de crítiques de la judicatura i la dreta espanyola, que deien que el govern espanyol havia atacat la separació de poders.

El ministre de l’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, va dir que el govern tenia un respecte indestructible per la independència judicial, i la titular de Defensa, Margarita Robles, va dir que els jutges eren independents i feien una gran feina.

El govern va renovar el seu compromís amb el projecte del Hard Rock el 27 de febrer, el mateix dia que va tancar l’acord de pressupost amb el PSC. Segons que ha avançat la Directa i ha constatat l’ACN, aquell dia, l’executiu va fer un acord de govern que consta de dos punts. En el primer, s’anul·la l’acord de govern del 15 de desembre de 2020 pel qual s’ordenava a l’Incasòl l’adquisició dels terrenys on s’ha d’ubicar el complex per 120 milions d’euros a Criteria Caixa per, després, vendre’ls pel mateix preu a BCN IR 3 SAU, l’empresa promotora del Hard Rock. En el segon, es manté l’encàrrec a l’Incasòl “per tal que formalitzi amb les parts els acords privats i públics que corresponguin per tal d’adquirir i amb posterioritat alienar” els terrenys.

Què hi fa, la Caixa, al Hard Rock?

Aquest acord no es va esmentar a la conferència de premsa posterior ni es va facilitar als mitjans de comunicació, com es fa habitualment. Únicament, es va penjar en el portal de dades obertes de la Generalitat. El document el va signar el secretari del govern, Xavier Bernadí, a les 15.31 de la tarda, uns pocs minuts abans que l’executiu anunciés un pacte per al pressupost del 2024 amb el PSC. Finalment, els comptes no es van aprovar al parlament i això va acabar desencadenant la convocatòria electoral del 12-M.

En detall, l’acord del 15 de desembre de 2020 anul·lat preveia l’adquisició a Mediterranea Beach & Golf Community, S.A. –de la qual Criteria Caixa és soci únic– dels terrenys de 952.000 metres quadrats inclosos al Centre Recreatiu i Turístic (CRT) de Vila-seca i Salou per un import de 120 milions d’euros “en el termini màxim de dos mesos a comptar des de la publicació de l’aprovació definitiva del Pla Director Urbanístic en compliment de la sentència” del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que anul·lava el primer PDU. Posteriorment, es preveia la venda “mitjançant adjudicació directa” dels terrenys a BCN IR 3 SAU, també per 120 milions.

El 27 de febrer d’enguany, a banda de deixar sense efecte l’acord del 2020, també manté l’encàrrec a l’Institut Català del Sòl “per tal que formalitzi amb les parts els acords privats i públics que corresponguin” per comprar i vendre “en unitat d’acte i pel mateix preu, per adjudicació directa, els terrenys”. Això sí, a diferència del 2020, en aquest cas no es fixa un preu per la parcel·la ni es fixa cap termini per a dur a terme l’operació immobiliària.

Cartes amb la Caixa

L’ACN també ha pogut accedir a dues cartes que es van intercanviar el desembre del 2020 el director de l’Incasòl d’aleshores, Albert Civit, i el conseller delegat de Criteria Caixa Marcelino Armenter. La primera missiva l’escriu Civit, signada el 14 de desembre –el dia abans de l’acord de govern–, informa l’entitat financera de la sentència del TSJC i que, per tant, cal fer un nou PDU. I acaba: “Per aquest motiu, us sol·licitem que ens garantiu el compromís de venda dels terrenys” fins a “la publicació definitiva de la modificació” urbanística “a l’efecte de mantenir la plena disponibilitat dels referits terrenys”.

Uns dies després, el 18 de desembre, Armenter respon. En aquest cas, l’entitat no atén la petició de l’Incasòl i no garanteix la disponibilitat dels terrenys. “La nostra disposició –que no compromís– a vendre a l’Incasòl els terrenys ha estat incondicional i duradora”, però sempre “totalment deslligada de qualsevol compromís o projecte de la Generalitat”. Armenter afegeix: “Sense haver rebut ni haver-nos ofert cap contraprestació, no és d’esperar la possibilitat de garantir-los una altra cosa que mantenir la disposició a vendre la propietat dels terrenys”. És a dir, Criteria Caixa no tanca la porta a vendre la finca a un altre possible interessat, fins i tot passant per davant l’executiu.

 

El conseller de Salut, Manel Balcells, avisa que els hospitals que no compleixin amb el català tindran penalitzacions econòmiques. En una entrevista al diari Ara, ha admès que l’ús de la llengua catalana al sistema sanitari era baix i ha lamentat que, aquests darrers anys, no hagi estat una qüestió prioritària. “Hi ha hagut certa deixadesa: la realitat és que hi ha molts pacients que no són atesos en la seva llengua i treballem per revertir-ho”, ha dit. I ha anunciat que la setmana vinent el Servei Català de la Salut (CatSalut) emetrà una instrucció específica dirigida a tots els centres perquè assegurin que els professionals que contracten saben català.

A l’entrevista al diari Ara, Balcells recorda que, fa uns mesos, el govern va activar un programa de cursos de català gratuïts i en hores de feina per a uns quatre mil professionals, amb l’objectiu que puguin acreditar el nivell que els pertoca pel seu rol (el B2 o el C1). En aquest sentit, ha subratllat que els centres tenen l’obligació d’oferir un itinerari formatiu i el temps perquè aprenguin la llengua a aquells professionals contractats que no tinguin el nivell.

“No consolidarem places d’interí si no tenen el nivell adequat de català, el B2 o el C1, en funció del seu rol. Exigirem als hospitals el compliment de la instrucció i, si no la compleixen, el centre tindrà penalitzacions econòmiques. En funció de l’incompliment de la instrucció n’hi haurà un percentatge, de la mateixa manera que s’ha de complir amb el pla de Salut i amb les intervencions quirúrgiques”, ha apuntat.

Sobre com es garantirà el compliment de la instrucció, Balcells ha explicat que se situarà una persona referent dins de cada centre que farà el seguiment de la formació dels professionals que ho necessiten, a més del seguiment de l’ús social i corporatiu de la llengua. Seran una mena de referents i dinamitzadors del català, en paraules del conseller. “No es tracta de castigar. No ho aconseguirem així. Es tracta d’oferir, acompanyar i exigir. Si no ho fem així, no ens en sortirem”, ha assegurat.

També ha indicat que el govern vol que hi hagi voluntaris als centres sanitaris perquè facin de parelles lingüístiques per a ajudar en la formació, a més de fer un estudi per a quantificar el nombre de professionals sanitaris que hi ha al sistema que no parlen català, per tal de saber la realitat de cada centre. “Els hospitals hauran de crear la figura del referent, assegurar el seguiment de l’itinerari i fer un diagnòstic de la situació. I si no ho compleixen, hi haurà penalitzacions”, ha sentenciat.

L’informe anual d’Amnistia Internacional és un nou revés a l’estat espanyol. L’ONG en defensa dels drets humans és especialment dura per la manca d’investigació i rendició de comptes per l’espionatge amb Pegasus –esmenta la investigació del Parlament Europeu sobre el Catalangate–, les infiltracions policíaques en moviments socials i la tragèdia a la tanca de Melilla, en la qual encara no s’ha determinat quantes persones van morir.

“Una investigació del Parlament Europeu va confirmar que s’havia utilitzat el programa espia Pegasus contra seixanta-cinc persones, pel cap baix, entre les quals, periodistes, figures polítiques i membres de la societat civil catalana”, recull l’informe, que lamenta que les causes judicials dels afectats no han avançat gens.

“Al juliol, arran de la manca de cooperació de les autoritats israelianes, l’Audiència espanyola va tancar provisionalment la investigació sobre l’ús del programa espia Pegasus contra el president, la ministra de Defensa i el ministre de l’Interior”, conclou.

Quant a les infiltracions policíaques, Amnistia lamenta la manca de voluntat per a aclarir-ho. “No es van obrir investigacions arran de la informació publicada en mitjans de comunicació sobre agents de policia d’incògnit que s’havien infiltrat en moviments socials fent servir relacions íntimes i sexuals com a tapadora”, diu el document, que afirma que el Ministeri de l’Interior es va escudar en la llei de secrets oficials per no revelar cap detall sobre l’operació.

Així mateix, Amnistia destaca abusos de la legislació contra la llibertat d’expressió, com ara, la persecució contra l’equip del programa Està passant, de 3Cat, pel gag de la Mare de Déu del Rocío.

Tragèdia de Melilla

D’altra banda, sobre la tragèdia a la tanca de Melilla, en la qual ONG marroquines asseguren que van morir trenta-set persones, pel cap baix, Amnistia recorda que el comitè de l’ONU contra la Tortura ha reclamat una investigació exhaustiva i independent per l’ús de força il·legítima per part de la policia espanyola.

“La fiscalia general va tancar la investigació sobre els fets el desembre de 2022, tot argumentant que els agents de policia havien actuat d’acord amb la legislació nacional. Segons fonts oficials, ningú va poder travessar la frontera de Melilla per sol·licitar asil el 2023”, recorda l’informe.

Un jutjat de Madrid ha obert diligències per presumpte tràfic d’influències contra Begoña Gómez, dona del president del govern espanyol, Pedro Sánchez. Segons que ha avançat El Confidencial i ha confirmat l’ACN, el procediment és en mans del jutjat 41 de la capital espanyola, que preveu d’ordenar la compareixença d’uns quants testimonis per a delimitar els negocis de Gómez.

Concretament, el magistrat vol investigar les presumptes relacions de la dona de Sánchez amb unes quantes empreses privades, com ara Globalia i Air Europa, que van acabar rebent fons i contractes públics de l’executiu espanyol. La investigació s’ha obert arran d’una denúncia presentada pel sindicat Manos Limpias, que reclama la citació de Begoña Gómez.

Tres premis Nobel de la pau han impulsat un manifest de suport a Ruben Wagensberg, activista i diputat d’ERC. Jody Williams (1997), Alfonso Pérez Esquivel (1980) i Najet Zammouri (2015) signen el text a favor Wagensberg, arran de l’acusació de terrorisme dins la causa del Tsunami Democràtic. També signen el manifest Federico Mayor Zaragoza, ex-director general de la UNESCO (1987-1999); Feridoon Aryan, ex-portaveu d’UNICEF Afganistan, i acadèmics com John Paul Lederach (EUA), el Dr. Thomas Schmidinger, professor de la Universitat de Viena i de la Universitat de Ciències Aplicades d’Oberösterreich (Àustria) i Harsha Walia, directora executiva de la British Columbia Civil Liberties Association (Canadà). Els signants del manifest rebutgen l’acusació de terrorisme i alerten que s’utilitza per desactivar i desacreditar dissidents polítics i moviments socials.

Així és com García-Castellón ha empès l’independentisme a un nou exili

A banda de Williams, Pérez Esquivel, Zammouri i Mayor Zaragoza, entre els signants també hi ha víctimes de l’autodenominat Estat Islàmic que veuen amb preocupació com es banalitza el concepte de terrorisme. I destaquen que Wagensberg, precisament, ha ajudat centenars de persones a escapar d’Estat Islàmic de països com Síria, l’Irac i l’Afganistan.

També signen el manifest Juan Carr, nominat al premi Nobel de la pau set vegades per la UNESCO; Mirza Dinnayi, premi Aurora Humanitarian Award 2019; l’activista pels drets de les dones Sara Bahai; la directora de cinema Sahra Mani; el primer objector de consciència espanyol del servei militar per motius polítics, Pepe Beúnza; i entitats com Foundation of the Families of ISIS Martyers, Rojava Organization for Human Rights, Creu Roja al Kurdistan, Movement for a Democratic Society, Associació Observa Associazione Ricreativa e Culturale Italiana, Osservatorio Repressione, Prisoner’s Assistance Nepal, Fundipau, Sodepau, NOVACT, IRIDIA, Lafede.cat, Union of Lawyers (Síria), Casa Terra, Casa Nostra Casa Vostra, entre moltes d’altres.

“Justice for Wagensberg”

Unes quantes organitzacions, entre les quals, Amnistia Internacional, l’Organització Mundial contra la Tortura (OMCT), l’European Civic Forum i l’International Institute for Nonviolent Action,  ja van publicar al febrer una declaració conjunta demanant als tribunals que abandonessin l’acusació.

Wagensberg, que és el número 9 de la llista d’ERC a les eleccions a Catalunya de 12-M, se’n va anar a final del 2023 a Ginebra (Suïssa), on resideix actualment per rebre assessorament jurídic i on també hi ha més persones investigades per terrorisme pel cas Tsunami. El grup de suport de Wagensberg ha activat avui una campanya de suport i la pàgina web Justice for Wagensberg.

Les persones i organitzacions que signen el manifest reconeixen la trajectòria de Wagensberg –nét de refugiats– en benefici de la cultura de la pau i en defensa dels drets humans, i rebutgen rotundament l’acusació de terrorisme. Alhora, alerten que l’ús de la falsa acusació de terrorisme es fa servir com més va més a tot el món per desactivar i desacreditar dissidents polítics i moviments socials pacifistes.

El seu grup de suport també subratlla que la trajectòria pacifista de Wagensberg en el camp dels drets humans i les migracions és contrària a l’acusació que ara rep l’activista i diputat republicà.

 

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Un acte fundacional, més que no pas electoral, és el que s’havia de veure avui al Teatre Borràs de Barcelona. Alhora, el partit encapçalat per Clara Ponsatí i Jordi Graupera, ha omplert dues vegades les butaques del recinte per fer el seu acte de presentació, previst abans no es convoquessin les eleccions. Un acte pensat per bastir les bases d’un projecte a llarg termini, que han insinuat que no desapareixeria: “Passi què passi a les eleccions” (la darrera enquesta del GESOP els dóna un 1,8% dels vots). Un acte pensat per traçar línies ideològiques, i de mètode, i per dibuixar una mirada a llarg termini, però que inevitablement també ha estat un acte electoral, i de mirada a curt termini –i els ponents a l’escenari han estat candidats que van a les llistes, inclosa Flora Saura, presentadora (núm. 83). Un acte també electoral, en què Joel Joan ha posat dosis d’humor (“Sóc el paio amb més ego de Catalunya després de Jordi Graupera”, “Ponsatí té els dos ovaris més grans de Catalunya”), un humor que ja havien destil·lat Júlia Ojeda, provinent de l’esquerra independentista (“En llengua, fins i tot la CUP recula, però, de fet, recula en tot, la CUP. Aquesta broma l’havia de fer jo”), Anna Punsoda (“Després de quedar-me amb un divorciat amb tres criatures, aquesta, formar part d’Alhora, és la idea més boja que he tingut mai”) i Jordi Graupera (“Després de guanyar les eleccions a Barcelona. Ai, perdoneu, aquest no era el discurs”). Alhora és un partit amb molts acadèmics, i professors universitaris, i s’ha notat fins i tot en les bromes i els discursos.

La part més de fons, i de mirada llarga, l’ha exposada Clara Ponsatí en els minuts finals del seu discurs de quinze minuts, en què ha explicat que Catalunya necessitava un rearmament democràtic per als anys vinents: “I no parlo d’ampliar la base sinó d’endurir-la.” Aquesta base endurida, segons Ponsatí, ha de ser la que encapçali la revolta popular i fer ingovernable el país si no en té el consentiment. La idea d’enduriment, de tasca difícil (“La independència no és impossible, i qui digui el contrari, menteix. Però la independència és difícil”) s’ha anat repetint al llarg de l’hora curta de durada de l’acte. Volen treure’s de sobre la crítica dels rivals, que els acusen de vendre la falsa idea que la independència és fàcil. Avui no han parat de repetir que era possible, i difícil. La segona idea que ha expressat Ponsatí és que cal comptar amb la violència del rival, però que no s’hi val a exagerar, que el problema de moment ha estat d’ordre civil, i no pas militar. Cosa que no impedeix que s’hagin de cercar “vies i forces de resistència més duradores que les exhibides el Primer d’Octubre”.

I el mentrestant? Tenir clar que qualsevol mesura (de l’educació al transport) que el país necessita ha de comptar amb el conflicte amb Espanya i les elits actuals a Catalunya, que no voldran que es moguin les coses. “Els nostres polítics tenen aversió al conflicte, i per això gestionen pitjor.” Ponsatí ha fet servir imatges i paraules contundents (es parla d’ocupació espanyola, es parla del mur de l’ocupació, es parla d’institucions catalanes que en lloc d’alliberar, apuntalen l’ocupació) i a l’escenari s’han marcat clarament distàncies amb Junts i el PSC, quan Graupera ha qualificat els Jocs Olímpics d’hivern i el Hard Rock de “projectes de la corrupció” i de formar part d’una economia basada en el turisme que ells volen enterrar. “Hem de multiplicar, escolteu-me bé, multiplicar la taxa turística. I sobretot, no fer-la servir per fomentar el turisme, com ara. Això és com destinar els diners dels impostos pel tabac a fomentar que la canalla fumi!”, deia Graupera a la seva intervenció.

L’escenari era dominat pel color vermell, i el senyor Carles Boix, que aquests dies és per aquí, i era present a la sala, deia amb sorna que semblava la imatge dels socialistes. I sí que és veritat que la contundència dels atacs al Hard Rock Cafè i els Jocs Olímpics d’hivern han situat Alhora lluny de la imatge de partit business friendly.

Graupera, a banda d’optar per les renovables, el vent i el sol de manera bella (“Estem acampats amb barraques damunt una mina d’or i els polítics ens prohibeixen cavar-la”), ha abordat el tema espinós de la immigració amb un discurs prou hàbil. Ha començat amb un “Un país que no rep immigració és un país mort”, ha continuat amb “La majoria dels immigrants entren de manera legal”, però després no s’ha arronsat a dir que si no es duen a termes polítiques d’integració, la immigració acabarà espanyolitzant-se, i espanyolitzant-nos. I hi haurà la por d’esdevenir minoria al país propi.

Ponsatí, que s’ha emocionat en un moment del discurs (quan deia que “els sentiments calen molt, però també calen idees i coratge!”) no ha acaparat tot el protagonisme, sinó que, com diu ella, ha volgut donar el relleu a una nova generació, perquè ella dóna per perduda l’actual. “Com tots vosaltres, he anat paint la magnitud de la mentida. I vaig veure que si ajudava qui no vol canviar, aleshores l’únic que feia és ajudar que s’aprofitessin de mi”, ha dit en una referència, creiem, a Puigdemont. Un nom, per cert, que no s’ha citat en cap moment de l’acte. Ni un. Ha insinuat, sense dir-ho del tot, que l’amnistia i els indults eren opcions per al benefici personal, no col·lectiu. I ha dit: “Per experiència pròpia, l’actual classe política allunya el talent perquè trinxa el cap, corromp l’esperit i reforça l’assimilació amb Espanya.” Ponsatí, amb Alhora, vol passar el relleu a una nova generació, decebuda com està amb la seva.

Per acabar, cal mencionar Júlia Ojeda i l’aposta d’Alhora per canviar el model educatiu actual. “L’escola ha perdut la capacitat de fer catalans”, deia Ojeda. I per això opten per dues menes d’escola. Una, en què la immersió en català sigui total i voluntària (hi aniria qui vol) i una segona en què es continuaria, més o menys, la situació actual, amb el català, però també el castellà, com a llengua vehicular. Es vol impedir l’espanyolització del país que comença a les escoles, i “no podem subvencionar productes fets en castellà”.

Ada Ferrer, i la seva pensada intervenció sobre l’economia de la felicitat (“Som més feliços si tenim confiança en les institucions, cosa que ara no passa, i si tenim certesa en el futur, que tampoc”). Ara ni l’economia genera certeses, ni la política, confiança, i per això neix Alhora, deia Ferrer.

Les enquestes electorals són una arma de doble tall, sempre. Són subjectes a un nivell de manipulació –en el sentit més etimològic i neutral de la paraula– que les pot acabar condicionant, però al mateix temps són molt útils per a copsar el batec de la campanya i fer-se una idea de què pensen els ciutadans. Especialment quan totes, tal com passa ara, coincideixen i, per tant, ensenyen les tendències de fons.

La fotografia pot anar canviant els dies vinents i hi ha un percentatge alt d’indecisos que no decidiran fins al darrer moment qui votar, però les dues que es van publicar ahir s’afegeixen a la idea que encarem el començament de la campanya electoral amb una espècie de fotografia fixa molt ben definida, sobretot dels llocs de dalt. El PSC va primer amb una majoria més folgada que no va tenir ara fa quatre anys –i que no havia tingut abans Ciutadans– i Junts se separa d’Esquerra, però no sembla capaç d’acostar-se a Illa. Però, i això, al cap i a la fi, serà el més important, l’independentisme o és ben a prop de la majoria absoluta d’escons o la supera.

Les enquestes, totes, cal llegir-les sempre com un apunt aproximat de la realitat i no posar-se mai nerviós. Certament, aquests darrers anys n’han millorat molt la tècnica i cada vegada s’acosten més als resultats reals, tot i la dificultat d’encertar-los matemàticament. Però, així i tot, hi ha uns imponderables que en unes eleccions normals poden tenir poca importància, però que en unes de tan renyides com aquestes són molt difícils de salvar.

Per una banda, hi ha la dificultat objectiva d’afinar respecte dels grups minoritaris. Per entendre’ns: és més fàcil saber qui guanya i de quant que no pas saber qui traurà un sol escó. Perquè les mostres sempre són limitades i tanta precisió és massa complicada. És el que va passar el 2021, quan 10 enquestes donaven diputats al PDECat, uns diputats que no van arribar a existir mai. La del CIS d’aquell febrer en concret –que sol ser la més polèmica–, els donava 2 diputats o 3 segurs. En algun cas, és cert, pot haver-hi molta intencionalitat per a desgastar políticament, però en general tot és molt més simple: amb mil respostes és molt complicat de detectar el vot dels partits més petits.

I després vull cridar l’atenció especialment sobre el darrer escó, que és purament i simplement una loteria. Tal com ho sentiu.

Pel sistema electoral que fem servir en aquestes eleccions, el darrer escó de cada circumscripció s’adjudica a partir de restes i pot ballar amb una facilitat esfereïdora per només quatre vots mal comptats. Cosa que no hi ha cap enquesta al món que puga detectar.

Per exemple, fa quatre anys si el PDECat hagués aconseguit solament 674 vots més a Lleida hauria entrat al parlament i el PSC hauria perdut un diputat, amb la qual cosa hauria acabat per darrere d’Esquerra. Però, a Barcelona, si hagués aconseguit tan sols 3.004 vots més, la CUP n’hi hauria tret un a ERC, que hauria tornat a empatar així amb el PSC i, de rebot, amb Junts. Imagineu-vos com hauria canviat tot només que 3.678 votants dels 2.884.845 haguessen canviat d’idea.

Paciència i prudència, doncs. Amb les enquestes que tenim ara, és clar que hi ha dues tendències que semblen consolidades, i això és el que és important: que la majoria absoluta de l’independentisme és a l’abast una vegada més i que fins i tot aquesta distància de 5 escons que es dibuixa entre Illa i Puigdemont encara no significa gran cosa. No solament perquè 4 escons d’aquests 5 poden acabar depenent d’una loteria, sinó també perquè la campanya encara no ha començat i molts vots, moltíssims, es decidiran durant aquests dies, i sobretot els darrers. De manera que per a l’independentisme, en general, per al catalanisme, la cosa, d’entrada, sembla ben encarrilada.

 

PS1. Avui, precisament, expliquem que VilaWeb publicarà una enquesta diària entre dissabte vinent i el 6 de maig, darrer dia en què és legal de publicar-ne. És un nou pas endavant d’aquest diari, que oferirà als lectors un model d’enquesta, l’anomenat tracking diari, poc habitual al nostre país. En teniu més informació ací.

PS2. Tots aquests esforços, com ara la publicació del tracking, els podem fer gràcies als subscriptors que ens donen suport, però en necessitem més. Si podeu, i voleu, apunteu-vos ací.

The Washington Post · Mary Ilyushina

Abans-d’ahir, un tribunal de Moscou va condemnar un home a cinc anys de treballs forçats per haver fet un comentari contra la guerra d’Ucraïna a Radio Free Europe/Radio Liberty (RFE/RL) ara fa dos anys. Aquest procés penal ha evidenciat la intensificació de la repressió del govern rus contra la dissidència, i que els crítics alerten que pot tenir un efecte molt perjudicial per als mitjans de comunicació internacionals que encara operen al país.

El cas es remunta al juliol del 2022, quan l’home –Iuri Kokhovets, de trenta-vuit anys– va fer un breu comentari crític contra la guerra a uns periodistes de RFE/RL que entrevistaven vianants als afores d’una estació de metro a la capital russa.

Els reporters de RFE/RL, una emissora finançada pel govern dels Estats Units, van demanar als vianants si sentien que, després de l’esclat del conflicte, calia treballar per aconseguir una “distensió” entre Rússia i els països de l’OTAN.

Kokhovets, en resposta, va dir que creia que les justificacions ofertes per Putin i la resta del govern rus per al conflicte no tenien fonaments i que calia que les hostilitats s’aturessin immediatament.

“El nostre govern –Putin i la seva banda de lladres– és responsable del fet que tot això hagi esclatat. Rússia s’ha creat tots aquests problemes a si mateixa”, va dir. “Durant vint anys, han dit que l’OTAN era el gran problema. Jo no veig cap problema en l’OTAN, ni de bon tros.”

“El nostre govern diu que vol lluitar contra els nacionalistes, però es dedica a bombardar centres comercials; a Butxa, els nostres soldats de les regions de Buriàtia i Daguestan han disparat contra civils sense cap motiu”, va afegir. I va sentenciar: “Hem de posar fi a totes aquestes accions, i punt.”

Gairebé un any més tard, es va saber que les autoritats russes havien obert un cas penal contra Kokhovets, a qui acusaven d’haver difós “informació falsa” sobre l’exèrcit rus, emparats per les noves lleis aprovades després de la invasió d’Ucraïna.

Els funcionaris que vetllen per l’aplicació d’aquestes lleis s’han centrat particularment en qualsevol declaració pública sobre Butxa, una ciutat a prop de Kíiv on soldats de l’exèrcit rus han estat acusats d’haver comès un seguit d’atrocitats –incloent-hi l’assassinat de civils– durant les primeres setmanes de la invasió.

Moltes d’aquestes acusacions han estat processades retrospectivament, a voltes mesos després dels comentaris originals. Putin i més alts funcionaris russos insisteixen que les presumptes atrocitats a Butxa van ser escenificades per les forces occidentals, i neguen que l’exèrcit rus hi hagués tingut res a veure.

Kokhovets va ser detingut uns quants dies, però finalment fou alliberat sota fiança i amb la prohibició de viatjar fora de Rússia.

Durant el procés contra Kokhovets, els fiscals van presentar una anàlisi lingüística de les seves declaracions que van agreujar l’acusació original –“difondre informació falsa motivada per l’odi polític”– perquè Kokhovets havia descrit els aliats de Putin com “una banda de lladres”. Això va elevar la petició de pena en contra seu a deu anys de presó.

La fiscalia, prèviament, havia exigit una pena de presó de cinc anys i mig. Finalment, el tribunal va emetre una sentència remarcablement laxa en la Rússia d’avui dia i va condemnar Kokhovets a cinc anys de treballs forçats i a pagar un 10% del seu salari durant aquest període al govern rus.

“La meva vida ha estat plena de contratemps i malastrugances, però per una vegada he tingut sort. He caminat pel caire del precipici”, va dir Kokhovets als periodistes després del veredicte. “Per fi podré desempaquetar la maleta que vaig dur a la presó […] Estic content que aquesta etapa de la meva vida per fi s’hagi acabat.”

Els advocats de la defensa, que mantenen que Kokhovets no ha comès cap delicte, expliquen que estan satisfets amb el veredicte, i que no hi presentaran recurs perquè són “conscients de la pràctica judicial” a Rússia, en què els recursos en casos com aquest rarament condueixen a absolucions.

L’any passat es van obrir dos processos molt semblants amb l’acusació d’haver “desacreditat l’exèrcit” perquè uns quants moscovites consultats per Deutsche Welle, l’emissora pública alemanya, van mostrar-se a favor dels subministraments occidentals d’armes a Ucraïna.

Tant Deutsche Welle com RFE/RL han estat declarats “agents estrangers” pel govern rus, una etiqueta àmpliament aplicada a mitjans de comunicació i periodistes crítics amb el Kremlin que el règim considera que es troben sota la influència de governs d’uns altres països.

Tanmateix, la campanya de repressió contra els crítics de la guerra s’ha estès molt més enllà de les fronteres de Rússia. Les autoritats europees van detenir la setmana passada un grup de sospitosos d’haver atacat una figura de l’oposició política russa, Leonid Vólkhov, fora de casa seva a Vílnius, a Lituània. Vólkhov, un assistent pròxim al difunt opositor rus Aleksei Navalni, va ser atacat amb un martell.

El primer ministre polonès, Donald Tusk, va explicar divendres passat que tres homes havien estat arrestats per aquest cas, incloent-hi dos ciutadans polonesos suposadament vinculats a grups d’afeccionats de futbol radicals. Tusk va afegir que els detinguts eren sospitosos d’haver comès l’atac dirigits per un ciutadà bielorús.

Els funcionaris d’intel·ligència lituans, paral·lelament, van dir que l’incident tenia relació amb els serveis de seguretat russos. El Kremlin, per la seva banda, s’ha negat a fer comentaris sobre cap d’aquestes acusacions.

El fiscal lituà Justas Laucius va dir, en una conferència de premsa posterior a les detencions, que Vólkhov havia estat atacat “per les seves activitats i opinions polítiques”.

L’atac va ser aproximadament un mes després de la mort de Navalni, de manera inesperada, en una presó remota a Sibèria. El Kremlin va dir que s’havia mort de causes naturals, però la família de Navalni diu va ser assassinat per ordre del Kremlin.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

VilaWeb publicarà una enquesta sobre les eleccions a Catalunya cada dia entre el 27 d’abril, primer dia de la campanya electoral, i el 6 de maig, darrer dia en què es poden publicar.

L’enquesta anirà a càrrec de l’empresa EM Analytics i farà servir una mostra diària de 1.200 respostes acumulades –la meitat, telefòniques, i la meitat, en línia– amb una mostra afegida de cent respostes a cada lliurament.

L’enquesta, que serà un tracking, inclourà una estimació de vots i escons de tots els partits i també informació sobre quins són els escons consolidats i els escons en disputa i sobre qui té l’últim escó en cadascuna de les quatre circumscripcions electorals.

El darrer dia, el 6 de maig, es publicaran dues enquestes, una al matí i una altra a darrera hora de la nit, minuts abans que entri en vigor la prohibició de publicar-ne.

La publicació d’aquesta enquesta forma part de l’esforç informatiu de VilaWeb en aquesta campanya electoral i consolida la posició del diari com a referència indispensable en el seguiment de l’actualitat dels Països Catalans.

VilaWeb estrena una portada dedicada a la informació de les eleccions

A part de les enquestes, VilaWeb ha estrenat una portada especial amb tota la informació relacionada amb les eleccions a Catalunya perquè els lectors tinguin a un sol clic tot allò que volen saber sobre la cita electoral.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Nota prèvia: aquest escrit neix amb la vocació que sigui llegit per tota la gent que s’interessa per la cultura catalana més que no pels protagonistes directes. Si continueu llegint veureu per què ho dic. És una idea que em preocupa: que artistes, poetes, crítics, museòlegs, la gent del sector, sovint parlem per a nosaltres mateixos. En aquest sentit, el Grup d’Acció Teatral (GAT) de l’Hospitalet, en els anys d’efervescència del teatre independent a Catalunya, va propagar una idea que encara hauríem d’aplicar en tots els camps de la cultura: el futur del teatre depèn dels que no hi van. I ara començo.

El proppassat dissabte 13 d’abril va obrir la nova seu del Morera, Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, a la rambla de Ferran. Allà hi havia l’antic Palau de Justícia dels temps franquistes i, durant les obres de rehabilitació, van aparèixer les restes de les adoberies medievals de la ciutat, que es poden veure in situ, mentre que des de la terrassa del museu contemples la Seu vella, connectant el passat amb la més estricta contemporaneïtat. Quina metàfora!

El dia de la inauguració, una gentada va arribar-se al nou edifici, que acull des d’ara un dels museus més ben preparats del país. Creieu-me: si sou d’aquells que, quan sortiu a l’estranger, aneu als museus de capçalera de les ciutats que visiteu, heu d’anar fins a Lleida per, entre més coses (la Seu, el Segre, el Museu d’Art, la gent, la Panera…), entrar al Morera i tenir la sensació que sou en un equipament de primera magnitud de qualsevol capital europea.

Que exagero? Gens ni mica. Aquesta és la primera idea que voldria deixar en l’atmosfera. Que hi ha esforços d’alguns professionals (la plantilla del Morera la componen només set persones) que arriben a bon port i que mereixen l’atenció de la ciutadania. De tots nosaltres. Perquè (segona idea central) no estem parlant d’un museu local, suposant que això fos dolent. Ben al contrari, el projecte museogràfic del Morera no parla de Lleida, sinó que des de Ponent ens proposa una mirada diferent i summament enriquidora de la història de l’art català dels segles XX i XXI.

Em deixeu que m’aturi un moment? La comprensió dels museus segons la localització geogràfica, perifèrica o central és una convenció il·lògica. El Morera atresora una col·lecció que explica l’art del país (i més enllà) a partir d’uns relats determinats, un dels quals és el dels artistes lleidatans que van haver de desplegar el seu potencial creatiu fora de Ponent (Benet Rossell, Àngel Jové, Carles Hac Mor em vénen ara el cap, tots tres molt grans; molt abans, Jaume Morera, que dóna nom al museu, va marxar a Madrid pels mateixos motius). Però cal recordar que Joan Miró o Salvador Dalí –i, abans, Casas i Rusiñol, entre molts més casos– també van marxar de Catalunya perquè Barcelona i els seus gustos rancis (és a dir, noucentistes) no permetien l’esclat de novetat que les seves obres anunciaven.

El MNAC no és un museu local? Ho és tant com el Morera i, alhora, no ho és gens; com el Morera, també. La joia més visitada del nostre museu nacional, a Barcelona, és la part del romànic, que ve d’uns racons del Pirineu que podríem anomenar perifèrics en l’època medieval. Però el museu els centralitza i els incorpora a una història, a un cànon de la història de l’art català. Aquesta és la seva missió. 

Quan ara veiem obra de Miró o de Dalí a Barcelona o a Figueres (o de Casas i Rusiñol al MNAC) fem una visita a la perifèria local? No fotem! De vegades, la història de l’art català està farcida d’unes ínfules insuportables de cofoisme, però d’altres ens subsumim en la derrota permanent. Joan Miró va escriure l’any 1919: “Jo renego dels que temen caure lluitant i s’acontenten del relatiu, migradíssim triomf, tingut entre quatre imbècils de Barcelona.” Tanmateix, amb el pas dels temps, i tenint en compte la inconfusible catalanitat de l’obra de Miró, incorporem a les nostres narratives historiogràfiques i museístiques les seves aportacions, per la seva pròpia transcendència i per la influència que ell –com, a l’altra banda poètica i política, Dalí– va exercir en el món cultural català.

El Morera ens proposa unes estratègies semblants. Alguns dels millors artistes ponentins van desplegar bona part de la seva obra fora del seu lloc d’origen, però el Morera els rescata i els col·loca al centre d’una narració on es barreja la geografia i la història (a la manera de Pierre Vilar) amb la complexitat de la visualitat moderna (de la pintura a la fotografia, del cartellisme al còmic, de la tipografia al cinema, de l’arquitectura a…). I, aleshores, l’esclat d’idees i de visions és contundent: la força incommensurable d’Antoni Samarra (no us el deixéssiu perdre pas); les avantguardes lleidatanes que es mouen al voltant de la revista Art i del seu director, el tipògraf Enric Crous; la figura avantguardista de Leandre Cristòfol, de ressò internacional, tot i que ell no marxés mai de Ponent; tot el que es mou a la ciutat als anys setanta, per mitjà de la Petit Galerie; la invenció aquí de la poesia concreta (Iglesias del Marquet i Guillem Viladot); el debat entre abstracció i figuració; la força visual moderna de l’obra de Ton Sirera… I més, i més.

Tot això només són noms, no em feu gaire cas. Com a historiador de l’art, m’emociona corroborar que no tot passava a Barcelona, per més connexions que hi hagués. El fet més rellevant és que, quan visiteu les sales del Morera, us deixeu amarar, no pels noms, sinó per les distintes visualitats que desprenen els tres pisos del museu. No cal que mireu les cartel·les, això que fem els professionals una mica aviciats (ha, ha, ha!), deixeu-vos endur pel plaer i pel coneixement que traspua aquell recorregut que ens proposen. Pel valor intrínsec de les obres, no per la signatura. I per les múltiples associacions (o per les diferències, benaurades) que trobareu amb més museus del país i de fora del país.

La història de l’art és una construcció. El mateix concepte d’art ho és. Hem portat als museus obres que tenien una funció distinta de la que ara els atorguem. En aquesta construcció de la història de l’art català hem avançat molt, el MNAC ha modernitzat els discursos des que jo estudiava la carrera, fa més anys que no voldria. Però mai no ha passat tot a Barcelona, ni ara mateix tampoc no hi passa. Aquesta és la meva tercera i última idea central: en el món de la història de l’art és important comptar amb uns cànons. (Com el MoMA de Nova York en té un d’hegemònic sobre el segle XX, fet d’una successió d’ismes, i la nova Tate de Londres se n’ha erigit en una alternativa.) En el nostre cas, el MNAC ens en proposa un, almenys un, de cànon respecte a l’art dels segles XIX i XX. Ben travat i explicat. A partir d’ara, però, Catalunya té una alternativa, una rèplica, matisos per a aprendre que la història de l’art català no és una; mai no ho és, són moltes d’entrecreuades.

La maduresa de la cultura d’un país s’aconsegueix quan els cànons es confronten amb unes altres propostes ben estructurades. Com la del Morera. A Barcelona? No, a Lleida.

La jutgessa Delia Rodrigo, del jutjat de Majadahonda (Madrid) que investiga presumptes irregularitats en el si de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) perquè la Supercopa d’Espanya es jugués a l’Aràbia Saudita, ha acordat de blocar un compte bancari de l’empresa Kosmos Football SL, de l’ex-jugador del Barça Gerard Piqué, que va rebre fons d’una empresa saudita com a comissió per haver aconseguit que el torneig s’acabés fent al país.

El blocatge arriba arran d’un nou informe de la fiscalia, que creu que, atès el desenvolupament de la investigació, “cal considerar com a legalment controvertides les quantitats fixades en concepte de comissió o tarifa d’èxit a favor de l’entitat referida en la contractació de la Supercopa”.

En la interlocutòria, a la qual ha tingut accés Europa Press, s’explica que els fets objecte d’investigació poden ser constitutius d’un presumpte delicte de corrupció en els negocis i d’un presumpte delicte d’administració deslleial i emblanquiment de capitals. I afegeix que, atès que Kosmos Football SL apareix com a investigada, “les mesures cautelars sol·licitades pel ministeri fiscal tenen la cobertura legal preceptiva“.

La magistrada justifica el blocatge tot al·legant que la investigació oberta té per objecte el contracte signat entre la RFEF, l’empresa de Piqué i la companyia SELA Company Sport –propietat del govern saudita– per a negociar la celebració de la competició a l’Aràbia Saudita. Escriu que, sota el paraigua d’aquest contracte, “pel que sembla es van formalitzar una sèrie d’addendes als acords de la Supercopa per mitjà dels quals es vinculava la referida mercantil [Kosmos Football SL] com a destinatari d’una comissió amb un import de tres milions d’euros per edició”.

Compromís i Més, socis de Sumar al congrés espanyol, han presentat un recurs d’empara al Tribunal Constitucional (TC) espanyol pel vet del PSOE i del PP a la mesa del congrés espanyol a la tramitació de les esmenes per a incloure el dret civil valencià i un senador propi per a l’illa de Formentera a la reforma de la constitució espanyola.

La portaveu de Compromís al congrés espanyol, Àgueda Micó, ha recordat que, al gener, la mesa del congrés espanyol no va admetre a tràmit les esmenes presentades de la seva formació i Més a la reforma constitucional. El seu argument va ser que aquesta reforma se circumscrivia a l’article 49 i que tot allò que no es referís a aquest punt no es podia admetre perquè exigia una altra proposta de reforma constitucional.

Arran d’aquesta decisió, Compromís i Més van presentar un escrit de reconsideració que va ser rebutjat gràcies a la majoria de PP i PSOE a l’òrgan de govern de la cambra, i finalment, atesa la negativa de la mesa, sengles formacions han portat al TC la decisió de la mesa per considerar-ho un vet contra les esmenes.

Vulnera els drets com a representants polítics, segons Micó

Segons que ha explicat Micó, el recurs es basa en cinc arguments. El primer és la vulneració del dret de l’exercici d’un càrrec públic, reconegut a l’article 23 de la constitució espanyola i que atorga el dret dels diputats d’exercir l’acció política.

També inclou, en aquesta justificació, el dret de l’esmena, recollit al mateix article 23 i que atorga la possibilitat que els parlamentaris presentin esmenes, en aquest cas, aprofitant la reforma de l’articulat de la constitució.

A més, Micó ha recordat entre aquests arguments que hi ha precedents. “En la reforma de l’any 2011, es van admetre a tràmits esmenes a l’articulat de l’article 135 en aquell moment”, ha incidit.

En aquest sentit, Micó ha recalcat la inconstitucionalitat que ha dut a terme la mesa del congrés per haver assumit competències pròpies del ple. “La mesa ha de qualificar i veure si jurídicament és admissible una esmena o no, però no pot entrar al fons de l’assumpte, que és el que ha fet la mesa en aquest cas”, ha insistit.

El projecte Aina ha publicat avui el seu primer model lingüístic en obert, que ofereix interpretació de text a veu en les diferents variants dialectals del català, incloent-hi el central, el nord-occidental, el balear i valencià.

Aquesta nova eina, anomenada Matxa, permet d’adaptar la síntesi de veu al dialecte específic d’un usuari o regió, cosa que millora la comprensió del missatge. Segons que ha difós el govern en un comunicat, la inclusió de les principals variants dialectals faciliten l’accés d’una àmplia gamma de parlants a la tecnologia i promou la inclusió lingüística. Aquest nou recurs del projecte ja està disponible a la plataforma d’intel·ligència artificial de codi obert Hugging Face, on es poden fer proves.

El govern assegura que el nou model obre la porta a unes quantes aplicacions pràctiques. El Departament d’Empresa i Treball també ha ressaltat que manté la naturalitat i les característiques de les veus escollides per a entrenar-lo, procedents de parlants de diversos dialectes, i significa un pas endavant en termes de rendiment. Tot plegat forma part del projecte Aina, la iniciativa del govern perquè les màquines parlin català i l’entenguin.

El popular cantant gitano català Kendji Girac va ser ferit de gravetat dilluns, quan una bala li va travessar el pit i el va deixar entre la vida i la mort. Amb la seva vida ja fora de perill, a l’Hospital Universitari de Bordeu, a Occitània, ara es mira d’esbrinar què li va passar, al famós rei del gipsy-pop.

Girac va declarar, del llit de l’hospital estant, que s’havia disparat ell mateix accidentalment mentre inspeccionava una arma que havia comprat diumenge en un mercat ambulant. El tret va tenir lloc en una caravana en una àrea d’acolliment de persones nòmades a Biscarròssa, a les Landes. El cantant, malgrat el seu èxit, no ha abandonat la manera de vida tradicional de la seva família.

Els serveis d’emergències el van atendre cap a les 5.30 de dilluns i ara la gendarmeria francesa ha començat una investigació, i és plena d’ombres. En les declaracions a la policia, el cantant no va explicar “ni les circumstàncies d’aquesta compra ni per què va manipular l’arma en plena nit”. A més, al començament, va ser impossible de localitzar l’arma, que finalment va ser trobada en una rasa de la vora i sense carregador.

Els testimonis han donat versions confoses i contradictòries sobre els fets i on van tenir lloc exactament, i també hi ha dubtes evidents sobre com va aconseguir una arma que funciona en un mercat ambulant. Ara els informes balístics que es facin a la pistola haurien de permetre de saber quina distància es va disparar, i si es va disparar ell mateix. De moment, les autoritats han obert una investigació per intent d’homicidi intencionat, és a dir, que es treballa amb la hipòtesi que l’haguessin disparat expressament i que el cantant ho provés d’encobrir.

De moment, les últimes notícies és que una setantena de caravanes del seu entorn s’ha dirigit a l’hospital per fer costat al cantant.

Kendji Girac : les gens du voyage quittent l’aire d’accueil de Biscarrosse (40) @BFMTV pic.twitter.com/0dPN7NKF24

— Boris Kharlamoff (@BorisKharlamoff) April 23, 2024

Girac va assolir la fama arran de la participació en el programa televisiu The Voice, que va guanyar el 2014. Ha publicat cinc àlbums i ha tornat a participar a The Voice més endavant, com a jurat. El seu darrer disc, L’école de la vie, es va publicar el 2022.

Kendji Girac sorprèn els fans amb un vídeo cantant en català

El Tribunal Constitucional espanyol (TC) ha acordat de no admetre a tràmit el recurs d’empara presentat per Ciutadans contra la candidatura del president Carles Puigdemont a les eleccions a Catalunya. Considera que no hi ha cap vulneració d’un dret fonamental tutelable en empara.

La reconciliació de Junts amb el poder econòmic

El TC ha explicat en un comunicat que no aprecia cap vulneració del “dret fonamental d’accés als càrrecs públics  electes en condicions d’igualtat”, malgrat que la residència de Puigdemont a Bèlgica “sigui notòria”.

Nota de prensa | La Sala Segunda del TC no admite a trámite el recurso de amparo electoral de Ciudadanos contra la candidatura de Puigdemont para las elecciones catalanas de 2024 por inexistencia de vulneración de derecho fundamental https://t.co/a6p3PhBIqs pic.twitter.com/tjH4RC5qJl

— Tribunal Constitucional de España (@TConstitucionE) April 23, 2024

Ciutadans pretenia d’impedir que el candidat de Junts es pogués presentar a les eleccions amb l’argument que tenia el DNI caducat. Argumentava que l’estatut assenyala en l’article 7 que per ser candidat a les eleccions s’ha de tenir la condició política de català. I per tenir-la s’ha d’estar inscrit en el cens electoral vigent, d’acord amb la llei electoral.

En una compareixença, el secretari general de Ciutadans, Adrián Vázquez, va destacar que, atès que Puigdemont va marxar a l’exili el 2017, fa set anys que és a Bèlgica. “Ja no revesteix la condició política de català, la qual cosa l’inhabilita per ser elector i elegible”, va afegir.

Un despropòsit que topava fins i tot amb la JEC

Però els arguments de Ciutadans ja van fer aigües a la junta electoral provincial de Barcelona, primer, i en un jutjat contenciós administratiu, després. Perquè, efectivament, Puigdemont té el DNI caducat, però Ciutadans topava, de fet, amb la JEC, ni més ni menys. Perquè la doctrina de la Junta Electoral espanyola ha dit ben clarament, i de manera repetida, en molts acords dictats aquestes darreres dècades que “s’ha d’admetre el document identificatiu per més que estigui caducat”. I que això val tant per als electors que volen votar com per als candidats que es volen presentar a les eleccions. 

L’escriptor, fotògraf i il·lustrador Jordi Peñarroja Villanueva va morir diumenge passat, 21 d’abril, segons que ha informat avui l’editorial Llibres de l’Índex, que va publicar moltes de les seves obres.

Nascut a Barcelona el 17 de gener de 1944, va començar la seva trajectòria publicant articles i fotografies en diversos mitjans i per a diverses editorials. Peñarroja va escriure nombrosos llibres de divulgació històrica i de narrativa, entre els quals 1700. Viure en temps de guerra, Barcelona: sentir l’11 de setembre, Indis i negres catalans, Barcelona 1713, Aventures, invents i navegacions d’en Narcís Monturiol, El President a París o El jardí de les tortugues.

L’any 1981 va ser guardonat amb el Premi de la Crítica Serra d’Or de Literatura Infantil i Juvenil com a il·lustrador del llibre de Mercè Canela La fantasia inacabable d’Antoni Gaudí. Peñarroja va ser també cofundador del Cercle Català d’Història, entitat que ha destacat que “el seu amor per la història i el seu rigor, així com les ganes d’investigar i donar a conèixer tots aquells aspectes de la història del nostre país, el van convertir en tot un referent per a nosaltres i un exemple a seguir”.

L’ex-president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero espera que Carles Puigdemont “quan torni, ho faci amb totes les garanties” fruit d’una aplicació “efectiva, ràpida i encertada de la llei d’amnistia”, segons que ha dit en una entrevista a RAC1. Per Zapatero, l’empresonament de Puigdemont hauria estat “tremendament negatiu per a la història de Catalunya i per a la relació de Catalunya amb l’estat”. “La situació del 2017 no hauria d’haver acabat amb el codi penal com a eina, perquè el codi penal no és pensat per resoldre conflictes polítics”, ha recordat.

Zapatero viu el seu primer Sant Jordi com a autor amb el llibre Crónica de una España que dialoga. A l’entrevista a RAC1 ha defensat el diàleg com a eina que va “permetre de superar” el conflicte al País Basc i a Catalunya.

En aquest context, ha reivindicat l’amnistia, i ha assegurat que “en qui demana i rep l’amnistia hi ha un reconeixement recíproc d’errors” i ara cal “posar el comptador a zero” i “tornar a començar”. “Tot s’ha de fer amb la racionalitat, el diàleg i la paraula”, ha dit.

No ha volgut confirmar que havia parlat amb Puigdemont, però ha dit que sempre que el PSOE li havia demanat ajuda en alguna cosa ho havia fet, “i una manera d’ajudar és ser discret”.

Sobre l’aplicació de la llei d’amnistia, ha dit: “Vull veure tothom que va estar processat i el president Puigdemont amb plena capacitat en l’exercici dels seus drets polítics, perquè crec que això dirà força de la democràcia espanyola.”

Ha afegit que no tenia cap dubte que “d’ací a pocs anys” els qui tenien reticències “reconeixeran l’encert de l’amnistia i la valentia del president Sánchez”. També ha defensat l’acord del PSOE amb els partits independentistes i ha refusat, per “superficials”, les crítiques que acusen Sánchez d’haver comprat els set vots de Junts. “És el que van votar els ciutadans. El mandat electoral va ser que el PSOE s’entengués amb els partits nacionalistes”, ha dit.

Ha conclòs que les persones clau per a la llei d’amnistia havien estat Puigdemont, Sánchez i Bolaños, i ha recordat que el PSOE “al final és qui es fa càrrec de les situacions més complicades del país” també per la “incompareixença de la dreta”. “Aquesta legislatura és definitiva i decisiva per a Catalunya, perquè es facin les coses amb diàleg i entesa i deixar aquests anys que no han estat bons enrere”, ha afegit.