Vilaweb.cat

Entra en vigor a Berlín la llei que posa un topall al preu dels lloguers

La llei per frenar l’encariment dels lloguers a Berlín va entrar ahir en vigor amb l’objectiu de controlar l’augment del preu dels darrers anys. El responsable regional de desenvolupament urbà, Katrin Lompscher, de Die Linke, ha assegurat que la llei, que congela els lloguers a la capital alemanya durant els cinc anys vinents, ‘torna a equilibrar el nivell dels lloguers a Berlín, que s’havia desbordat’.

‘Els polítics tenen la responsabilitat d’ocupar del fet que les persones puguin permetre’s de tenir un sostre sobre el cap’, ha afegit Lompscher, qui s’ha declarat optimista davant de la més que previsible revisió judicial de la llei, com han demanat la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) i el Partit Democràtic Lliure (FDP).

Lompscher ha destacat que la congelació dels preus és, malgrat tot, una mesura insuficient que ha de ser apuntalada amb la multiplicació d’habitatges nous assequibles per a relaxar el mercat immobiliari. ‘Els habitatges d’edificis nous van quedar expressament fora del topall dels lloguers perquè cal dedicar els cinc anys vinents per a millorar considerablement el mercat immobiliari’, ha indicat.

The post Entra en vigor a Berlín la llei que posa un topall al preu dels lloguers appeared first on VilaWeb.

Es crea el col·lectiu Represaliats Post-Sentència

Alerta Solidària ha anunciat la creació del col·lectiu Represaliats Post-Sentència, que agruparà tots els casos dels manifestants detinguts, empresonats i represaliats pels Mossos i la policia espanyola. Es marca com a objectiu l’alliberament dels joves que continuen empresonats, l’arxivament de les causes i l’absolució dels encausats.

En un manifest, la plataforma denuncia la repressió judicial i la violència policíaca contra les protestes, que van provocar l’empresonament d’una trentena de persones i centenars de ferits. El col·lectiu diu que coordinarà els detinguts, empresonats, familiars i grups de suport arreu del Principat per a visibilitzar els casos, afrontar els judicis i denunciar les vulneracions de drets fonamentals.

‘Racisme institucional’: tres deportats i cinc empresonats encara per les protestes contra la sentència

També anuncien un correu electrònic (reprepostsentencia@gmail.com) per a demanar informació o afegir-se a la plataforma i convoquen un vermut popular diumenge 15 de març a Parets del Vallès.

El col·lectiu "Represaliats Post-Sentència" comença a caminar, treballem per aconseguir la llibertat de tots els presos, per l'arxiu i l'absolució de tots els represaliats i per la restitució i defensa dels drets fonamentals propis i essencials de qualsevol societat democràtica pic.twitter.com/0o5ZnDsN9F

— Alerta Solidària (@AlertaSolidaria) February 24, 2020

The post Es crea el col·lectiu Represaliats Post-Sentència appeared first on VilaWeb.

El productor de Hollywood Harvey Weinstein, condemnat per violació i agressió sexual

Qui fou un dels homes més poderosos de Hollywood, el productor cinematogràfic Harvey Weinstein, a seixanta-set anys, ha estat finalment condemnat per càrrecs de violació i agressió sexual. L’anunci ha arribat després d’un mes de judici i cinc dies de la deliberació d’un jurat popular integrat per set homes i cinc dones. Ha estat condemnat només per dos dels cinc càrrecs que se li imputaven, i ha estat absolt dels més greus. Ara és el torn del jutge, que haurà de fixar la sentència amb els anys de presó, que s’espera que seran elevats. Ara, encara s’haurà d’encarar a un altre judici a Los Angeles per dues violacions que hauria presumptament comès el 2013.

El cas de Weinstein ha estat especialment seguit, com als Estats Units, arreu del món, perquè va ser el detonant que va iniciar el moviment #MeToo, a través del qual milers de dones han denunciat els casos de violències masclistes que havien patit en un silenci forçat.

The post El productor de Hollywood Harvey Weinstein, condemnat per violació i agressió sexual appeared first on VilaWeb.

Concentració de suport a en Charaf i l’Ibrahim a l’Audiència de Girona

Alerta Solidària ha convocat demà a les 9.30 una concentració de suport a en Charaf i l’Ibrahim al Palau de Justícia de Girona, que ha de resoldre els recursos que en reclamen l’alliberament. Són dos dels presos que queden de les protestes contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol.

‘Racisme institucional’: tres deportats i cinc empresonats encara per les protestes contra la sentència

Charaf i Ibrahim van ser detinguts el 16 d’octubre a Girona pels Mossos. Asseguren que llençaven una pedra contra una furgoneta del cos. L’advocat dels dos joves, Benet Salellas, ha criticat la mesura de presó provisional que se’ls ha aplicat durant aquests quatre mesos per desproporcionada. A més, ha criticat que la Generalitat actuï com a actuació particular en aquests dos casos.

ATENCIÓ
Aquest dimarts l'Audiència Provincial de Girona ressol de nou els recurs presentats per demanar la llibertat d'en Charaf i l'Ibrahim.
Us convoquem per exigir-ne la seva llibertat immediata. #Llibertatpresospolítics pic.twitter.com/VysaraMBWd

— Alerta Solidària (@AlertaSolidaria) February 21, 2020

The post Concentració de suport a en Charaf i l’Ibrahim a l’Audiència de Girona appeared first on VilaWeb.

Impunitat per als policies espanyols que van causar una batussa en un bar del Born després de l’1-O

Set agents de la policia espanyola van provocar una batussa en un bar del barri del Born, a Barcelona, la nit del 25 d’octubre del 2007. Formaven part dels milers de policies allotjats als vaixells del Piolín, i aquell dia lliuraven. Els propietaris del local denuncien que alguns dels agents anaven beguts, que van increpar clients i van faltar al respecte als cambrers, que parlaven italià, pensant que parlaven en català i exigint-los i amenaçant-los perquè ho fessin en castellà. Aquell incident va fer que s’obrís un expedient, però la policia espanyola ja l’ha arxivat. Els agents van ser absolts per un jutjat de Barcelona. I encara més: el govern espanyol considera que els culpables d’aquells incidents van ser els cambrers.

Així consta en la resposta que l’executiu ha donat a una pregunta per escrit del diputat d’EH Bildu Jon Inarritu i que ha avançat RAC-1. El govern espanyol considera que un dels cambrers va robar el telèfon a un agent i que se li va llançar al damunt, causant-li lesions als braços.

Però els testimonis no deien pas el mateix. Segons que explicava un d’ells, els propietaris van trucar als Mossos per denunciar una agressió i destrosses al local. Quan hi va arribar la policia, va descobrir que eren agents espanyols fora de servei, que van amenaçar els cambrers i es van negar a pagar les consumicions i després van demanar una última ronda. Els cambrers, que volien tancar el local, es van negar a servir-los-la i els agents van reaccionar amb violència. ‘Som la puta llei aquí a Barcelona! Tanqueu i obriu quan ho diem nosaltres!’, va dir un agent, tal com explica un dels cambrers.

Va ser llavors quan un policia va agredir el cambrer i va començar la batussa. L’altre treballador del bar el va socórrer i els policies van començar a trencar ampolles i a amenaçar-los amb tamborets, un d’ells des de darrere el taulell.

Quan hi van arribar els Mossos, els agents espanyols els van insultar dient-los ‘rates’ i ‘putos catalans’. A més, van queixar-se que els cambrers els havien robat dos telèfons, que van aparèixer a terra. Els propietaris del local denunciaran els fets per danys i amenaces.

The post Impunitat per als policies espanyols que van causar una batussa en un bar del Born després de l’1-O appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] Enxampat un guàrdia civil mentint sobre els horaris del 20-S per a incriminar Laplana

Un dels arguments que fan anar la fiscalia i la Guàrdia Civil per a acusar la intendenta dels Mossos d’Esquadra Teresa Laplana de sedició pels fets del 20-S és que va negar-se a atendre les peticions que li feien els policies espanyols i que la seva actitud va permetre que la manifestació davant la seu d’Economia es fes més grossa. El testimoni del tinent de la Guàrdia Civil que ha declarat avui al judici contra Laplana, Trapero, Puig i Soler a l’Audiència espanyola hi ha volgut insistir; aquell dia era adscrit a la unitat de policia judicial que feia els escorcolls, i va parlar amb Laplana. Però ha volgut forçar tant la seva declaració incriminatòria envers Laplana, fent trampa amb els horaris d’aquell matí, que l’advocada de Laplana, Olga Tubau, l’ha acabat enxampant.

Deia el tinent que a les 9.15 havia parlat amb Laplana, a una hora en què encara hi havia relativament poca gent davant d’Economia. D’aquesta manera pretenia demostrar que era fals l’argument de Laplana i dels Mossos segons el qual una intervenció d’antiavalots era inviable i no recomanable per la quantitat de gent que hi havia aplegada. Però Tubau l’ha caçat:

—Olga Tubau: Vostè diu que va parlar amb Teresa Laplana a les 9.15.
—Tinent: Sí.
—En el registre horari de les càmeres del departament, Laplana va entrar a les 9.54. És possible que no arribés a les 9.15?
—És possible. De fet, a veure… Les hores, o sigui, els fets és més fàcil, però les hores… Sí que sé que la conversa la tenim… Quan escric que a les 9.15 tenim la conversa vinculo com estava el carrer amb la conversa de la intendenta. No que a les 9.15 hi hagués quatre-centes persones, sinó que hi eren just abans d’haver parlat amb Laplana.

A més, aquest tinent de la Guàrdia Civil ha dit avui, a diferència del que va fer durant la instrucció, que va informar Laplana que hi havia armes llargues dins els vehicles a les 10.30, i no a migdia, com havia dit ell mateix anteriorment i altres testimonis.

Vegeu aquest fragment de l’interrogatori:

 

Diari d’un judici polític: Tres patriotes espanyols en una reunió conspirativa uns quants dies abans del 20-S

The post [VÍDEO] Enxampat un guàrdia civil mentint sobre els horaris del 20-S per a incriminar Laplana appeared first on VilaWeb.

Les portades: ‘Itàlia extrema les mesures per frenar el coronavirus’ i ‘Crema la taula de diàleg al carnaval’

Avui, 24 de febrer de 2020, les informacions principals de VilaWeb són les següents.

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país.

VilaWeb Paper:

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘Itàlia extrema les mesures per frenar el coronavirus’ i ‘Crema la taula de diàleg al carnaval’ appeared first on VilaWeb.

Mor un caçador d’uns 65 anys a Massanes després que un company el disparés per error

Un caçador d’uns 65 anys ha mort aquest diumenge a Massanes (Selva) després que un company el disparés per error. Segons ha pogut saber l’ACN, els gossos haurien marcat un senglar, i el caçador s’hauria mogut de la parada que tenia assignada, un fet que està completament prohibit si no s’avisa prèviament. Aleshores, el gosser hauria disparat al veure que hi havia moviment, pensant que es tractava d’un senglar i hauria mort l’home. Segons ha avançat Ràdio Girona, la víctima ha rebut un tret al cap i malgrat que l’han traslladat a l’hospital Trueta amb helicòpter els metges no li han pogut salvar la vida. Els Mossos no han detingut el responsable dels animals tot i que la policia l’investiga per un delicte d’homicidi imprudent.

The post Mor un caçador d’uns 65 anys a Massanes després que un company el disparés per error appeared first on VilaWeb.

string(4) "wait" string(4) "wait" string(4) "wait" string(4) "wait" string(4) "wait" string(4) "wait"

La llibertat d’informació en joc en el judici sobre l’extradició d’Assange als EUA

Avui al tribunal Woolwich Crown Court, al sud-est de Londres, comença el judici sobre l’extradició de Julian Assange als Estats Units, on és reclamant per divuit delictes d’espionatge i conspiració. Aquests càrrecs, que poden arribar a significar cent setanta-cinc anys de presó, són conseqüència d’haver filtrat centenars de milers de documents confidencials.

Assange, que s’espera que compareixerà en aquesta sessió del judici, que es pot allargar dies, és actualment detingut a la presó de Belmarsh, contigua al tribunal. Va ser detingut el 2010 al Regne Unit per un presumpte cas d’abús sexual a Suècia, ara arxivat. Aquesta darrera dècada ha viscut en confinament, primer en arrest domiciliari i després refugiat a l’ambaixada de l’Equador a Londres. Una protecció que el president Lenín Moreno li va retirar l’any passat, quan agents de la policia britànica van entrar a la delegació diplomàtica i el van arrestar.

La seva extradició ha esdevingut una batalla simbòlica per la llibertat de premsa i d’informació. Per això, capçaleres de prestigi com The New York Times o The Guardian li han donat suport i n’han demanat l’alliberament. Una posició que també manté Amnistia Internacional.

L’indult de Trump

El judici ha estat marcat per la revelació d’un testimoni de la defensa, que ha assegurat que el president dels Estats Units, Donald Trump, li va oferir l’indult si negava públicament que Rússia havia participat en la filtració dels correus electrònics de Hillary Clinton durant la campanya electoral de 2016.

Protestes arreu del món

Sota el lema ‘El periodisme no és un crim’ s’han convocat protestes en desenes de ciutats arreu del món contra l’extradició d’Assange. L’Assemblea Nacional Catalana n’ha organitzat una a la plaça de la Universitat de Barcelona a les 19.30.

The post La llibertat d’informació en joc en el judici sobre l’extradició d’Assange als EUA appeared first on VilaWeb.

La tercera euroordre contra Lluís Puig se sotmet avui a judici

El conseller Lluís Puig compareix avui novament davant el jutge belga en la vista oral sobre l’euroordre d’extradició a l’estat espanyol que va presentar Pablo Llarena. Segons que va revelar Puig a Catalunya Ràdio, aquesta setmana mateix el jutge podria comunicar si accepta o refusa l’euroordre. Tanmateix, la decisió no serà ferma i s’hi podrà presentar recurs a dues instàncies més.

Llarena va presentar l’euroordre contra Puig al mateix moment que presentava les del president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín, però, a diferència d’aquests, la setmana passada el jutge va decidir de no congelar-la perquè ell no és eurodiputat. En el cas de Puigdemont i Comín, el jutge romandrà a l’espera que el Parlament Europeu es pronunciï sobre el suplicatori per retirar-los la immunitat.

Ahir Puig va explicar que difícilment podrà ser a l’acte del Consell de la República a Perpinyà de dissabte vinent perquè, encara que el tribunal refusés l’euroordre està convençut que la fiscalia hi presentarà un recurs. Amb això, li mantindran l’única mesura cautelar que li apliquen: no abandonar Bèlgica durant el procediment judicial.

Sobre la vista oral, el conseller està esperançat i amb ganes que comenci perquè és ‘optimista’ i creu que en tornarà a sortir ‘victoriós’, tal com va passar a les dues anteriors euroordres cursades pel Tribunal Suprem espanyol.

The post La tercera euroordre contra Lluís Puig se sotmet avui a judici appeared first on VilaWeb.

Fer les maletes

Fa anys que cada dissabte a la tarda té bolo. A vegades n’enllaça un parell, això depèn com hagi anat la setmana. Enfunda el violí i s’obre pas sigil·losament enmig de la gent que s’aplega a la porta, ningú no el veu passar. Quan és l’hora, es posa dret i comença a tocar. I entre cançó i cançó, torna a seure, tot molt discretament. Escolta. Al faristol, davant la sala plena, parlen d’algú que no coneix, com la majoria de vegades. A l’altra banda, a les seves dotze en punt, hi ha el fèretre. Sent el mossèn glossar el difunt amb les notes rebudes. Ja sap que és així com va la cosa, recorda quan va ser ell qui seia a aquella banda dels bancs i li venien ganes de riure, o d’aixecar-se enmig del sermó i fotre un crit que esparverés els assistents, au, va. Però és així com va la cosa. No passa res, formalitats que un s’empassa i que se’n guarda d’esmorteir, que després, quan hagi acabat de tocar aquest Bach, parlaran amb la mà al cor fills, néts, amics, vidus, germans. Cadascú s’acomiada com pot, com vol, i el complement de temps també és circumstancial.

El violinista no en sap gaire de la difunta, ni tan sols quina cara feia. Observa discretament les primeres files, aquells deuen ser els fills, que s’assemblen tots força. Hi ha els qui proven d’eixugar-se l’emoció sense fer gaire fressa, i hi ha les mirades impassibles, les serenes, les fatigades, i majoritàriament, la tristesa. Senzillament. Potser pensa que quina sort que han tingut, aquests nois que entrelluca, d’haver tingut una àvia i haver-la estimada i gaudida tants anys, que ell no sap què és però n’intueix la felicitat, la bellesa, la riquesa. De les hores de companyia tornant de l’escola, de les croquetes, dels recitals nadalencs, dels acudits, dels petons. I fa lliscar l’arc sobre les cordes amb la intensitat dels pensaments. Que cada adeu és diferent de qualsevol altre. Però tots són comiats per sempre, al capdavall. I cadascú se’n va com va, que hi ha maletes fetes amb temps i parsimònia i n’hi ha de fetes a corre-cuita, si és que n’hi ha cap d’oberta.

Toca les darreres notes d’una ària, i quan la cerimònia es dóna per acabada, sap que és l’hora de desaparèixer lentament d’escena. S’allunya d’aquella gent a qui ha fet companyia una estona sense que ningú en percebi l’absència, se’n va amb la pressa de qui té ‘tantes coses entre mans’, ara que hi pensa i pensa en el poeta: ‘Feines urgents. No em recordava que també he de morir.’

A la sortida del tanatori, el sol torna a esclatar i fa treure abrics i jerseis. Els marges del camí fa dies que verdegen i els ametllers ja han començat a florir, els pins frondosos fan ombra als nínxols. La vida, recordant que no se’n va mai del tot, que sempre habita.

The post Fer les maletes appeared first on VilaWeb.

La mala fe

La renúncia al ‘procés’ ha anat prenent cos sense que les cúpules dels partits mostressin gens de voluntat de capgirar-la. D’ençà del 2017, hi han interferit tot de prioritats alienes, que han impedit primer de restaurar el govern legítim i després de fer efectiva la república, promeses electorals que han caigut de l’agenda sense cap terrabastall. Ara ja es parla simplement de governar ‘bé’, és a dir, de governar a qualsevol preu, amb les limitacions que calgui. Indubtablement, algunes prioritats són enraonades, indiscutibles, improrrogables i es pot comprendre que algú les consideri preferents, a condició que s’admeti que la independència ja no urgeix, és a dir, que s’accepta la normalitat d’allò que es denunciava com a anormal. Adoptant aquest parer, la república haurà d’esperar fins que no s’hagi resolt el problema del ben governar. I com que la vida és fèrtil en problemes i el dia a dia acaba devorant les grans ambicions, no costa gens de veure on porta avantposar l’acció de govern a fundar un nou estat. Centrar-se en la gestió de les urgències quotidianes converteix la independència en combustible electoral i en matèria de la parsimònia política. Es pot governar bé, si l’objectiu és governar, amb criteris de compliment tan intangibles com els de la normalització lingüística sota el règim de CiU, per posar un exemple.

És innegable: garantir i millorar l’escolaritat, la sanitat, les llars d’avis, les infrastructures, la cultura i més serveis són necessitats inajornables, que d’una altra banda es resoldrien expeditivament si l’estat renunciés als 16.000 milions d’euros de dèficit fiscal anual. Però si en lloc d’aspirar a rebaixar el coeficient del dèficit retingués la recaptació, Catalunya no sols garantiria els serveis; també podria oferir-ne l’excel·lència. D’aquests dos fins igualment socials, quin és més versemblant? Si fa més d’un segle els amos d’Espanya es confabulaven perquè Catalunya no fos una segona Cuba, els amos actuals estan decidits a impedir que sigui també un segon País Basc. Independència, dèieu? Ni tan sols el concert econòmic!

En vista del corrent cada vegada més favorable a replegar-se sota l’ala de l’estat espanyol i assumir la tasca tradicional del catalanisme, ço és, la negociació feixuga i inacabable, sorprèn que ningú no s’atreveixi a declarar-ho honradament. A dreta i esquerra, s’ha especulat amb pactes ocults, però l’explicació és més senzilla tenint en compte l’extraordinària capacitat humana de suportar la contradicció. Per exemple, la taula de diàleg és la fulla de parra d’una pretensió molt més modesta que reclamar el dret d’autodeterminació. A tot estirar, s’aspira a apaivagar la fúria repressiva de l’estat. Amb el lema de desjudicialitzar la política, se situa al termini d’una llarga negociació allò que havia d’haver estat condició del diàleg. Malauradament, els qui el subscriuen no s’adonen que el diàleg en aquestes condicions afebleix l’independentisme i reforça l’estat, car doblegar-se a la repressió la incentiva. Quina capacitat negociadora resta a l’independentisme havent regalat la imatge de dialogant al repressor en canvi de res?

El desencís amb l’actuació dels partits ha fet córrer les acusacions de traïdoria. Però esgotar-se en un intercanvi d’injúries és tan estèril com és fútil titllar de traïdors els qui tanquen un ull perquè la mà dreta no sàpiga què fa l’esquerra. Cal ser curosos amb els mots. Trair és capgirar la lleialtat per servir la causa de l’enemic, no sols amb fets sinó obrint-li la porta de la consciència. És una acusació greu que l’independentisme ha intercanviat amb massa lleugeresa. Els fets ja van deixar el Sr. Rufián al nivell de la seva impetuositat quan va emetre aquell judici evangèlic, en realitat pornogràfic, de les 155 monedes d’argent.

Per entendre la contradicció que esbudella l’independentisme des de dins és molt més útil el concepte de ‘mala fe’, en el sentit elaborat per Jean-Paul Sartre a L’ésser i el no-res. Més d’una vegada s’ha dit que el govern català va enganyar la gent l’octubre del 2017. Aquesta hipòtesi implica, a més de l’opacitat teixida entorn de les intencions d’aquell govern, una distinció categòrica entre la gent que es pretenia enganyar i els polítics que paraven l’engany. És una hipòtesi improbable per radical i perquè la distinció categòrica entre clergues i seglars no s’aguanta. A uns i altres els va sorprendre el ritme dels esdeveniments i no tothom va reaccionar de la mateixa manera. A molts la violència de l’estat, ampliada en el temps, els ha fet trontollar les conviccions; a uns altres, els les ha refermades.

La ‘mala fe’ no equival a la mentida; és més aviat una variant de l’autoengany. Sartre diu que no té cap causa externa, que no es pateix. No és un estat com poden ser-ho l’alegria o la tristor, sinó un efecte de la consciència sobre ella mateixa. I com que l’escenari és una sola consciència, l’enganyador i l’enganyat són un únic subjecte. La identitat entre els protagonistes de l’engany, l’actiu i el passiu, significa que el subjecte ha de saber la veritat per poder amagar-se-la. I l’ha de saber no pas en un moment diferent del de l’engany, la qual cosa permetria la intervenció de l’oblit o un canvi de parer, sinó simultàniament, dins una mateixa intenció. Ha de saber què s’oculta a ell mateix en el moment que ho oculta. Aquesta unicitat de la consciència impedeix de parlar de mentida, car aquesta recolza en la dualitat de mentider i enganyat. En el cas que ens ocupa, la mala fe no és patrimoni dels polítics, sinó de la societat, que d’ençà del 2018 ha pogut sancionar l’incompliment de la promesa de fer efectiva la república i en canvi l’ha validat amb els seus vots.

La mala fe forma conceptes reunint una idea i la seva negació. Diu Sartre que aquests conceptes contradictoris aprofiten el doble vessant, factici i transcendent, de l’ésser humà per a constituir un ésser que és allò que no és i que no és allò que és. Traslladant el raonament al debat polític, la independència s’ha de considerar transcendent en tant que contraposa una entitat ideal a les dades empíriques, però també s’hi ha de considerar del punt de vista de la consciència, que es modificaria radicalment en una situació que alteraria l’estructura del món. Factici és tot allò que ens encercla en una realitat infranquejable, diguem-ne l’estat, la constitució, o el Tribunal Suprem, i ens objectiva en una essència, en aquest cas espanyola. Constituïda en allò que és per no haver de ser-ho, la mala fe col·labora amb l’espanyolitat per deixar de ser espanyol, reforça la unitat de l’estat per tal d’independitzar-se’n.

El principal problema de la mala fe, diu Sartre, és que és una fe. No és mentida ni certesa sinó creença i en això rau el problema. Perquè la mala fe no ignora l’evidència que li forneix la realitat, però no en té prou amb l’evidència. Pot, per exemple, acumular proves de les intencions dels socialistes, de la seva deslleialtat i dels seus incompliments, i tanmateix refusar de treure’n les conseqüències. Vol creure-hi però és incapaç de creure realment allò que creu.

L’independentisme practica la mala fe quan s’aferra als ‘fets’, volent creure que duen més enllà d’ells mateixos. La practica encara quan inscriu en aquells mateixos ‘fets’ la llibertat que els transcendeix. Poseu noms concrets als conceptes sartrians, digueu-ne taula de diàleg, pressupost, govern efectiu, el que us vingui al cap, i poseu-los en relació amb l’escuma que ha deixat l’onada de transcendència quan s’ha enretirat. La bona fe coordina la transcendència amb els fets per superar-ne la facticitat i deixar enrere allò que se suposa immutable. La síntesi resultant l’anomenem independència per anomenar-la d’alguna manera; en realitat és la força creadora que uns altres anomenen llibertat. La mala fe vol superar la facticitat dividint l’ésser en dues funcions irreconciliables, però alhora nega aquesta desintegració, igual com nega ser mala fe. Així s’explica que l’independentisme, sense renunciar al seu nom, pretengui avançar escindint-se en faccions contradictòries no sols entre si sinó amb elles mateixes en un fissiparisme afeblidor. Finalment, la mala fe consisteix a proclamar-se independentista per no haver de realitzar la independència.

The post La mala fe appeared first on VilaWeb.

Potser l’SNP català arribarà tot sol, per decantament

Aquests dos anys decebedors que hem tingut de ‘govern efectiu’ potser els veurem en el futur com el període que necessitaven per a reestructurar-se les dues posicions lògiques que podien nàixer després d’una confrontació tan aguda com va ser el Primer d’Octubre. Parle de posicions no pas ideològiques, en el sentit restrictiu del terme, sinó vitals i que jo he vist aparèixer sempre, arreu del món, en moments com aquests: es tracta de continuar la confrontació convençuts que es pot guanyar o d’evitar la confrontació convençuts que no es pot guanyar o que no es pot guanyar així –el matís és important, però gairebé sempre es dilueix, a la fi.

La segona d’aquestes posicions, ho expliquen ells mateixos, és la que ha adoptat Esquerra Republicana de Catalunya. Els seus missatges expliquen aquest convenciment i la seua pràctica és exactament aquesta. Ells han volgut capitalitzar aquest camp, que en diuen de l’independentisme pragmàtic. Actuen convençuts que així –com es va fer el 2017, hem d’entendre– no es pot guanyar i reclamen guanyar d’una altra manera. Sobre el paper no diuen pas que no es puga guanyar, sinó tan sols que així ells creuen que no es pot guanyar. A la pràctica la cosa es complica molt perquè si hom vol enviar un missatge com aquest i no encomanar alhora derrotisme necessita molta finesa. I ERC no té ara mateix dirigents capaços d’exercir aquesta finesa.

I com que n’és conscient, d’això contraataca de l’única manera, he de suposar, que pot: intentant d’acorralar el seu contrincant electoral. Però ho fa amb una virulència que se li gira en contra en molts casos. Ells no ho veuran mai, però aquest ús pejoratiu –és tan sols un exemple– de l’adjectiu ‘convergent’ per definir qualsevol que discrepa d’ells no convenç sinó els seus més seus i, en canvi, irrita i distancia gent que no ha estat mai disposada a acceptar la infantilització del debat polític. Paradoxalment, és probable que allò que ells creuen que els enforteix els afebleix, i aplana el camí perquè gent que no fa pas tant no hauria ni pensat de donar suport a Puigdemont, de sobte passe a preguntar-se si no és aquest l’únic camí transitable.

La prova l’hem tinguda aquest cap de setmana amb aquest nou projecte conegut amb el nom d’Independentistes d’Esquerra. És un col·lectiu que hauria de ser naturalment pròxim a ERC, que Esquerra hauria hagut de retenir culturalment al seu costat, però que ha decidit d’agrupar gent provinent de l’esquerra entorn del president Carles Puigdemont i dels consellers Toni Comín i Clara Ponsatí.

Així, reconeixent la política menada a l’exili i al Consell per la República, en realitat aquest grup de militants de l’esquerra independentista no tan sols reconeix que de les dues posicions vitals que es poden prendre ells decideixen de no seguir la que ha adoptat el partit que teòricament els representaria. No; això va més enllà: accepten també que per damunt de la seua comoditat ideològica ara, en aquest moment històric, pesa més la posició vital que la doctrina política. I assumeixen que, per tant, la posició vital substitueix la ideologia estricta com a eix organitzador de la vida política. És això, en definitiva, que pot donar importància a la maniobra.

Perquè podem discutir de tot allò que vulgueu, però una cosa que ningú no pot negar, si no és banyat en fanatisme partidista, és que els exiliats, i molt concretament el president Puigdemont, han continuat lluitant sense defallir i han guanyat batalles concretes i molt importants, d’un gran gruix polític. Aquest és un fet innegable, mal que siga tapat per la incapacitat, real també, d’articular el garbuix d’organitzacions que gira entorn del 130è president.

Al final el resum és tan senzill com això: Puigdemont, amb una estratègia estructurada i coherent, fereix Espanya cada dia i li fa més mal que ningú. I Espanya, ara com ara, és incapaç d’aturar-lo per més esforços que ho esmerça. I això ho veuen, a mesura que va passant el temps, bona part d’aquells que sostenen que podem derrotar l’estat espanyol i que la confrontació s’ha de mantenir, pensen el que pensen. Aquesta i no cap altra, no pas certament el debat dogmàtic sobre dreta i esquerra, és la lògica profunda i important de tot això que està passant.

Si l’SNP català acaba apareixent algun dia, que encara no ho sé si això passarà, naixerà d’aquesta dinàmica. No naixerà fruit de la fusió de sigles per dalt, sinó de la reunió per baix de tots els qui sostenen la posició vital de guanyar. I ho farà per decantament, com potser ja ha començat a passar.

Entenc que hi haja qui preferesca fer broma dels protagonistes de dissabte, dient que si són tots uns vells o uns inadaptats i que no representen gran cosa. Crec que és errar l’apreciació, però ho entenc. I entenc encara més que tot això que dic no servirà de res si Puigdemont, Comín i Ponsatí no són capaços d’endreçar finalment aquest bloc confús i contradictori que va, que podria arribar a anar en algun moment, de Demòcrates o la part no autonomista del PDECat fins a la Crida,  Independentistes d’Esquerra i potser més enllà encara, passant sobretot per Junts per Catalunya i els seus independents. He de dir que tinc molts dubtes que sàpiguen fer-ho, que algú sàpiga articular aquest front tan complex. Han passat ja massa coses i el president Puigdemont és evident que no acaba de sortir-se’n. Però també he de dir que en aquest moments em sembla que es produeix una reformulació més important de la política catalana, a l’altura de la que hi hagué el 2012. Cosa que vol dir que tot comença a tornar-se molt més que interessant.

The post Potser l’SNP català arribarà tot sol, per decantament appeared first on VilaWeb.

Què podeu veure a Perpinyà? Descobriu-ne la història amb els seus edificis

Dissabte vinent es preveu que milers de persones es desplacin d’arreu dels Països Catalans fins a Perpinyà per assistir al primer acte del president Puigdemont, i els consellers Comín i Ponsatí en terres catalanes després d’haver-se exiliat. Per conèixer millor Perpinyà i Catalunya Nord, VilaWeb us ofereix una guia per a endinsar-vos en la cultura i la història d’aquesta part del país.

Estació de Perpinyà

Si es tracta de conèixer Perpinyà, la millor manera és recórrer-ne els carrers. I això us proposem. Aquest recorregut comença a l’estació, coneguda per el Centre del món. Una denominació en honor a Salvador Dalí, que la va definir així al final del viatge triomfal entre Cadaqués, Ceret i la capital nord-catalana. Tanmateix, cal ser conscient que l’estació actual ha estat reformada i, per tant, si voleu veure de què parlava Dalí en arribar, us hi haureu d’endinsar a la part més antiga.

Palau dels Reis de Mallorca

Després us proposem que aneu al Palau dels Reis de Mallorca. Aquest majestuós palau, que trobem al cor de la ciutadella, és el monument més important de Perpinyà. Va començar a ser edificat el 1274 per acollir la cort de Jaume I, un dels personatges clau de la història de Catalunya Nord. Ell va ser qui va dividir el regne en dos, un per a cada fill. Així doncs, el seu plançó Jaume II va esdevenir el sobirà del Regne de Mallorca, que incloïa les Illes Balears, el comtat del Rosselló, Cerdanya i Montpeller. I és precisament en aquest instant quan comença el període més brillant de Perpinyà, que dura tant com el regne de Mallorca, seixanta-vuit anys. Llavors, Perpinyà es va convertir en capital continental del regne. 

L’any 1344 va passar a formar part de la Corona d’Aragó sota el mandat de Pere el Cerimoniós. Posteriorment Lluís XIII va conquerir Perpinyà l’any 1642 i la pertinença de la ciutat a l’estat francès es va ratificar l’any 1659 amb el Tractat dels Pirineus. 

El Palau dels Reis de Mallorca es pot visitar cada dia de 10.00 a 17.00 per quatre euros per persona. Els qui us hi animeu a entrar descobrireu unes capelles fastuoses que mostren tot l’estil refinat de l’època i l’estatus de Perpinyà com a centre econòmic, polític i cultural de la Mediterrània medieval.

El Castellet

El Palau dels Reis de Mallorca és un dels monuments més importants de la ciutat, però si hi ha cap edifici especialment simbòlic per a la ciutat, és el Castellet. La silueta és utilitzada com a símbol de l’ajuntament i, per extensió, de la ciutat. Un edifici molt estimat pels nord-catalans, que s’ha acabat convertit en el símbol de la resistència catalana. És situat a la plaça de la Victòria, al barri de Sant Joan, i serveix de lloc de trobada de les grans concentracions, manifestacions i esdeveniments.

Es va construir el segle XIV amb totxos i marbre de Baixàs. Al cap dels anys Lluís XI li va afegir una terrassa i la torre de totxos amb la cúpula. D’entrada era una obra militar destinada a la defensa de la porta d’entrada principal de la ciutat, després es va convertir en una presó i actualment és la seu del Museu d’Història de la Catalunya Nord Josep Deloncle. A més, és on es manté encesa tot l’any la flama del Canigó. La torre mestra, accessible pujant tots els 142 esglaons, ofereix als visitants una vista espectacular sobre Perpinyà i la muntanya del Canigó.

Llotja de Mar

Del Castellet us proposem d’anar fins a la Llotja de Mar. Aquest remarcable edifici del gòtic català va ser construït al final del segle XIV per Martí l’Humà. El van construir per ubicar-hi el Consolat de Mar, que arbitrava el comerç marítim. És un exemple destacat de les llotges medievals, presents a les grans ciutats de la Corona d’Aragó. La façana renaixentista, que es pot veure actualment i on trobareu l’oficina de turisme, és un vestigi de la reforma i l’ampliació del segle XVI.

Adossada a la llotja hi ha la casa de la vila, bastida entre el segle XVI i XVII i que conserva un cert aire gòtic, visitable els dies laborables. Al costat, hi ha l’edifici del Palau de la Diputació, construït el segle XV per Maria d’Aragó, esposa d’Alfons V el Magnànim. Fins a la Revolució Francesa va ser la seu del Consell Sobirà i partir d’aleshores es va convertir en el Palau de la Justícia. És una obra de l’arquitectura catalana de l’època, i ha estat classificada com a monument històric. Ara per ara és ocupat per oficines de l’administració.

Tot plegat és situat a la plaça de la Llotja, on cada dilluns hi ha una ballada de sardanes, un dels signes de la catalanitat que més passió desperta entre els perpinyanesos.

Barri de Sant Jaume

El barri de Sant Jaume és conegut pel barri de la comunitat gitana, que durant molts anys ha preservat la llengua a Catalunya Nord. A finals del segle XVIII molts gitanos provinents de Barcelona i Figueres hi van anar a parar fugint de la pressió exercida per l’estat espanyol perquè deixessin els seus costums, tant lingüístics com culturals.

A part d’això el barri és conegut pel Mercat de la plaça de Cassanyes. És obert cada matí, però el dissabte i el diumenge és quan hi ha més ambient. És el mercat a l’aire lliure amb més vida de la ciutat. S’hi poden trobar parades amb productes de tota mena, d’èxits a obres d’artistes locals, passant per productes gastronòmics o la verdura de la temporada. S’hi respira un clima molt agradable per a passejar-hi tranquil·lament.

Al mateix barri podem trobar l’església de Sant Jaume, que va ser construïda durant dues èpoques diferents, una part el segle XVI i l’altra el XVIII, cosa que fa que hi trobem dos absis però una sola nau. Aquesta església és molt coneguda perquè és el punt de sortida de la processó de la Sang o dels Misteris, que, d’ençà del segle XV, se celebra a Perpinyà el Divendres Sant. Va ser instaurada per Sant Vicent Ferrer, que va fer cap fins al Rosselló per posar pau entre els papes de Roma i Avinyó. El dominic valencià va crear la Confraria de la Sang, que durant quatre segles va celebrar la processó el Dijous Sant i després de decaure durant els segles XVIII i XIX, va ressorgir als anys cinquanta. Un ritual molt important per als locals.

Teatre de l’Arxipèlag

Dels indrets que us proposem de visitar, el Teatre de l’Arxipèlag és el més modern. Es va construir el 2011 i és d’una gran bellesa externa. Es tracta d’un gran edifici rodó de color vermell dissenyat pels arquitectes Jean Nouvel i Brigitte Metra.

Botigues de Perpinyà

Si aneu passejant pel carrer de Lazare Escarguel, us trobareu una botiga plena de productes típics d’arreu dels Països Catalans. És la botiga Visca!, que ven des de productes d’alimentació típics de la comarca a marxandatge relacionat amb la independència i la catalanitat.

Una cita obligada és la Llibreria Catalana. Es va fundar el 1986 i és l’única de la Catalunya Nord especialitzada en llibres en català i de temàtica catalana. Va ser impulsada per l’activista cultural Joan Miquel Touron a la plaça de Joan Payrà, en un espai en què el poeta Jordi-Pere Cerdà ja n’havia regentat una. El 2012 fou traspassadaJoana Serra, activista cultural, que ha continuat endavant amb la feina de la normalització lingüística a Perpinyà. Precisament la setmana passada va guanyar el VII Premi Martí Gasull i Roig a l’exemplaritat en defensa de la llengua i aquesta setmana ha reobert després d’una reforma.

La situació de la llengua al nord ha passat per temps molt complicats. El 1659 l’única llengua que s’hi parlava era el català. Però l’estat francès va prendre tot de mesures perquè els catalans esdevinguessin francesos. L’any 1662 es van construir escoles on s’ensenyava només el francès. Deu anys més tard obligaran els cònsols de Perpinyà a obrir-ne on s’ensenyessin els costums, la llengua i la cultura francesa. El 1673 anaren més enllà i prohibiren als rossellonesos d’anar a estudiar al Principat. Malgrat tot, fins al segle XVIII el català era la llengua habitual, mentre que el francès es feia servir exclusivament per a afers administratius.

Durant molt de temps van conviure les dues llengües, però a finals del segle XVIII l’alta burgesia, influenciada per una campanya que titllava els catalans de dropos i bruts, va acabar expressant-se exclusivament en francès. El català torna a ressorgir al final del segle XIX, però amb la Primera Guerra Mundial torna a haver-hi uns anys complicats fins a l’any 1951, quan l’Assemblea francesa vota la llei Deixonne, que permet que el català torni a l’escola.

I ací la Bressola ha tingut un paper fonamental ensenyant-la els més petits. És una xarxa d’escoles associatives que practiquen la immersió lingüística en català. Són un referent de l’activisme cultural i polític a Catalunya Nord, tasca que ha estat essencial per la defensa i la recuperació de la llengua i la identitat catalanes.

Ràdio Arrels també ha estat clau. D’ençà de la creació 1981 emet únicament en català amb una programació musical que la situa al capdavant de totes les emissores dels Països Catalans respecte de la difusió diària de música catalana.

USAP

L’equip per excel·lència de la Catalunya Nord és l’USAP de rugbi, que ha tingut tradicionalment un paper important de reforçament de la identitat catalana. Podríem dir que equival a què significa el Barça al sud.

La Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà (USAP, en francès) és un club de rugbi a quinze fundat el 1902. Ha guanyat set vegades el Campionat de França i és l’equip català que més competicions europees ha disputat. Juga a l’estadi Aimé Giral i té com a himne ‘L’estaca’ de Lluís Llach i de bandera les quatre barres.

Al costat de la USAP, aquests darrers anys ha pres rellevància també el club Dragons Catalans, de rugbi a tretze, que juguen a la Superlliga europea de rugbi a tretze i són l’únic equip no britànic que l’ha guanyada. Els dos equips són una font d’orgull de la Catalunya Nord.

Els qui us desplaceu divendres a Perpinyà teniu l’oportunitat de viure de primera mà què significa l’USAP per als nord-catalans. Aquest divendres a les 20.00 jugaran un partit contra el Rouen Normadie a l’estadi Aimé Giral a Perpinyà.

The post Què podeu veure a Perpinyà? Descobriu-ne la història amb els seus edificis appeared first on VilaWeb.

‘Racisme institucional’: tres deportats i cinc empresonats encara per les protestes contra la sentència

Quatre mesos després de les protestes post-sentència, encara hi ha cinc empresonats, quatre dels quals a presons del Principat. Són Charles Andrew Pittman, que és a Brians I; Ibrahim, Mouhcine i Charaf, que són al Puig de les Basses; i Dani Gallardo, que és a la presó d’Alcalá Meco a Madrid. A més, Mohammed, Ayoub i Ashraf han estat deportats al Marroc després d’haver estat tancats al CIE.

Dijous havia de començar el judici a Pittman. Hauria estat el primer judici a un dels encausats, però l’Audiència de Barcelona l’ha suspès en acceptar el recurs de la defensa contra la interlocutòria que tancava la instrucció de manera precipitada. Charles Andrew Pittman és un nord-americà de trenta anys veí de Barcelona que és a la presó d’ençà que va ser detingut a l’octubre. L’acusen d’un delicte de danys mitjançant incendi i un de desordres públics. La fiscalia demana per aquests suposats delictes sis anys de presó, una multa de 7.200 euros i l’expulsió del territori de l’estat espanyol.

El matí del dia de la vaga general, el 18 d’octubre, era al centre de Barcelona cercant en un contenidor material per a reutilitzar quan va ser detingut per agents de la Guàrdia Urbana. ‘Quan el van detenir no passava res, només arribaven les Marxes per la Llibertat a Barcelona’, recorda David Aranda, el seu advocat. ‘Ell explica que remenava dins un contenidor per reutilitzar material. Llavors va aparèixer una parella d’agents de la Guàrdia Urbana i el van acusar de voler-lo cremar. A la motxilla hi duia uns pots d’emblanquinador dental i li van dir que allò era material inflamable’.

‘La versió de la Guàrdia Urbana és que el van veure amb mig cos dins el contenidor, hi van anar per treure-l’en perquè sabien que volia cremar el contenidor i van trobar-hi uns papers higiènics cremant’, continua l’advocat. ‘Diuen que abans d’això un senyor se’ls havia acostat i els havia ensenyat un vídeo en què es veia algú cremant una paperera i els havia dit que aquella persona havia sortit corrents cap a una direcció determinada. Van anar-hi i allà, diuen, van trobar Charles. Però no van identificar aquesta persona ni això va constar enlloc. La paperera suposadament cremada tampoc no apareix enlloc.’

Aranda considera que els delictes i les peticions de pena són fora de lloc i desproporcionats fins i tot si es validés la versió de la Guàrdia Urbana: ‘La pericial que es va practicar va dir que els productes que portava a sobre no eren material inflamable, però encara que el contenidor fos a punt de cremar-se tampoc no el podrien acusar de desordres públics perquè no era en un context d’aldarulls. Els desordres públics requereixen una actuació en grup o una actuació individual emparada en un grup, i no és el cas.’ Diu que el delicte de danys agreujats mitjançant incendi amb béns de domini públic tampoc no es correspon amb els fets, perquè el contenidor no és considerat un bé de domini públic. ‘A més, per haver-hi l’agreujant d’incendi s’hauria d’haver pogut posar en perill la vida de tercers, i la mateixa Guàrdia Urbana diu que el contenidor no va sofrir cap dany.’

L’Audiència de Barcelona, sense concedir la vista demanada per la defensa –cosa que l’advocat considera que és una irregularitat– va denegar la llibertat al detingut argumentant que era estranger i que les penes demanades pel fiscal eren altes. Però finalment el tribunal ha acceptat el recurs de la defensa contra la interlocutòria que tancava la instrucció, de manera que caldrà fer noves investigacions. Amb aquesta decisió l’Audiència reconeix que s’han vulnerat les garanties processals, car durant la instrucció només s’ha fet un informe pericial de les substàncies confiscades i han pres declaració al detingut, però no als agents. Per Alerta Solidària, que Pittman continuï a la presó tot i aquest reconeixement és una situació ‘completament injusta’ i demanen testimonis de la detenció al correu electrònic alerta@alerta.cat, indicant el nom i cognoms i el número de telèfon. Pittman va ser detingut cap a les 11.30 al carrer de Pelai de Barcelona, a l’altura del número 10, vora la plaça de la Universitat.

Els advocats denuncien racisme institucional

L’únic dels cinc empresonats que té la nacionalitat espanyola és Dani Gallardo, el jove madrileny que el 16 d’octubre va participar en una manifestació en solidaritat amb Catalunya. Els antiavalots de la policia espanyola van rebentar la marxa i van agredir diverses persones, entre les quals una companya de l’empresonat. Quan va intentar-la ajudar, va ser detingut. La defensa n’ha demanat dues vegades la llibertat, que ha estat denegada.

Daniel Gallardo, el madrileny que paga amb presó la solidaritat amb Catalunya 

La resta de presos són nascuts fora de l’estat espanyol. És el cas, per exemple, de Charaf i Ibra, que van ser detinguts la nit del 16 d’octubre a Girona. Els Mossos d’Esquadra els van detenir perquè una patrulla de paisà deia haver-los vist llançant una pedra al lateral d’una furgoneta del cos. Però la detenció no es va produir in situ, sinó una estona després, per part d’una patrulla de seguretat ciutadana i per la suposada coincidència amb la roba dels qui haurien llançat la pedra. Una vegada detinguts, els agents de paisà van dir que aquests joves eren als qui havien vist fer l’acció. Dimarts es farà una nova vista per a decidir-ne la possible llibertat i Alerta Solidària ha convocat una concentració de suport a l’Audiència de Girona.

‘Al nostre entendre, la coincidència en la vestimenta no és tal, per la qual cosa la identificació ens resulta més que dubtosa, i les declaracions dels agents de dins la furgoneta aporten molt poc sobre el llançament. Descriuen una trajectòria de la pedra molt poc versemblant’, explica Benet Salellas, l’advocat dels joves. ‘En tot cas, les lesions que presenten els agents són tan petites que no requereixen cap visita al metge més enllà de l’assistència la mateixa nit, i en un sol dels casos, pel SEM, en el mateix lloc dels fets.’

Salellas considera que, deixant de banda els indicis, la mesura de la presó provisional és desproporcionada perquè només es basa en aquests indicis i en el possible perill de fugida, pel fet de no tenir la nacionalitat espanyola, tot i ser residents. ‘Es tracta d’un argument insuficient, estigmatitzador i desproporcionat’, considera l’advocat.

La Generalitat és acusació particular en aquests dos casos, en què ha comparegut en nom dels agents. ‘El paper de la Generalitat ha estat molt negatiu, exagerant els fets i, per tant, propiciant el relat oficial, del tot irreal. Alhora resulta absolutament contradictori que, per una banda, el govern de la Generalitat denunciï la repressió que ve de l’estat i digui defensar els drets civils i polítics i, per l’altra banda, participi com a acusació sol·licitant presó provisional injustificada i amb una motivació que només s’explica a partir d’una mirada racista’, afegeix Salellas. ‘Que la Generalitat no aprofiti qüestions així per mostrar formes de justícia menys repressiva i més respectuosa envers els drets produeix molta tristesa i molta indignació.’

Tampoc no tenen la nacionalitat espanyola Mouhcine, empresonat al Puig de les Basses, ni Mohammed, Ayoub i Ashraf, que han estat deportats al Marroc, el seu país d’orígen, després d’haver passat pel CIE de la Zona Franca de Barcelona. Tots tres van ser detinguts a Lleida juntament amb quatre joves magrebins més el 18 d’octubre. Ells neguen haver participat en les protestes.

Segons la defensa penal d’Ayoub, el dia dels fets era a la plaça de Sant Joan de Lleida, al centre històric, esperant la xicota, quan va ser detingut pels Mossos d’Esquadra. Segons la versió de la policia, ell i la resta de joves van participar en diversos aldarulls, com ara l’incendi d’una marquesina i una cabina de l’ONCE. Ashraf i Mohammed també han denunciat a TV3 haver estat detinguts de manera arbitrària, el primer mentre era assegut en una plaça i el segon mentre s’allunyava dels manifestants. Ayoub i Acharaf, que com Mohammed no tenien permís de residència, van ser enviats directament al CIE. El jutge, en canvi, va decretar presó per a Mohammed perquè, en el seu cas, li imputava un atemptat contra l’autoritat. Tan bon punt  alliberat, va ser traslladat al CIE de la Zona Franca i posteriorment deportat.

Els encausats que continuen a la presó també podrien ser expulsats, i en alguns casos fins i tot s’han incoat expedients administratius d’expulsió. Però en el cas de Charles el seu advocat veu improbable que hagi de tornar als Estats Units: ‘L’estat espanyol normalment no paga vols d’expulsió als Estats Units. En podrien decretar l’expulsió, però no l’executarien. Llavors no podria regular la seva situació aquí.’

Plataformes com No en el Nostre Nom i col·lectius com ara Alerta Solidària han criticat que només restin empresonats els estrangers i l’ús de la llei d’estrangeria per a ‘dissuadir la protesta’. Aranda hi coincideix: ‘Al final l’aplicació del dret penal té un component, en certa manera, de racisme institucional, perquè mantenir algú en presó preventiva perquè es dedueix que voldria fugir només pel simple fet de ser estrangera és fins a cert punt racista. Si una persona ve aquí malgrat les dificultats és perquè potser vol estar aquí i no té incentius per a tornar al seu país.’

Més de sis-cents encausats

Alerta Solidària ha denunciat que aquests darrers sis mesos s’han obert més de sis-cents casos judicials contra ciutadans que s’havien mobilitzat al carrer per protestar contra la sentència del judici contra el procés. Fa poc va informar que ja hi havia més de 200 investigats pel tall del Tsunami Democràtic a la Jonquera, que s’afegien als 350 investigats per les mobilitzacions contra la sentència. Durant els dies de manifestacions intenses la policia va detenir més de 240 persones, de les quals 30 van ingressar a presó preventiva.

L’última detenció relativa a les protestes contra la sentència es va saber dijous. La policia espanyola, en col·laboració amb els Mossos d’Esquadra, va detenir un activista que havia participat en les protestes a Tarragona, a qui atribueixen un paper de ‘líder’. És investigat pels delictes de desordres públics, atemptat contra agent de l’autoritat i coaccions.

The post ‘Racisme institucional’: tres deportats i cinc empresonats encara per les protestes contra la sentència appeared first on VilaWeb.

Exigència de justícia definitiva per a les víctimes del franquisme

El nou govern espanyol afirma estar disposat a corregir la Llei de la Memòria (2007) per atendre totes les reclamacions i causes pendents. Ja fa gairebé mig segle de la mort de Franco, mig segle de traïció a la immensa majoria de les víctimes de la dictadura. Va costar molts anys de vèncer la resistència en democràcia a denunciar els crims del franquisme, explicar i investigar la història, reclamar dignitat, justícia i reparació per a les víctimes. Els pactes de la transició n’eren el mur de contenció. La llei del silenci a la qual s’acolliren unànimement PP i PSOE, CiU i PNB.

Franco va morir, però l’estat li va sobreviure. El poder i la corrupció van canviar de mans o, senzillament, es van adaptar i mimetitzar segons els estàndards europeus i americans. Els polítics de la transició mai no van tenir com a referent els principis dels quals hauria d’haver emergit la democràcia espanyola: els referents de la Segona República. I així fou com els roigs van ser discriminats i ignorats. Eren molests per al relat col·lectiu que calia imposar per assentar aquella monumental transacció.

Però passaven els anys i països com Sud-àfrica, Xile o l’Argentina engegaven processos de veritat històrica, justícia i reparació que posaven en evidència aquí i als ulls del món l’estratègia de la peculiar transició espanyola. Pel cap baix una generació de joves va ser educada d’esquena a la fosca realitat del passat. El desconeixement del passat és l’absolució del present. El desconeixement del passat permet de manipular-lo al servei dels interessos polítics partidistes i de propaganda del present. Això volien. Els uns i els altres. Construir sobre la ignorància i la manipulació una trama que els fos favorable.

Això no obstant, associacions, historiadors, juristes i periodistes van persistir. Quan Aznar es va llevar la màscara, el PSOE no va tenir escapatòria. Finalment, el 2007, es va aprovar la Llei de Memòria Històrica del govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Van caldre més de trenta anys per a aconseguir d’aprovar una llei que, si bé manifestava bona voluntat –ja anava essent hora!–, no resolia a fons, en justícia, les qüestions més importants.

Tots aquells mateixos partits havien elaborat una Llei d’Amnistia l’any 1977 que era una llei de punt final, una legislació que exonerava els culpables del règim franquista; que impedia, en democràcia, fer-los respondre dels seus crims davant dels tribunals. Aquells partits havien de fer una llei de memòria que no entrés en contradicció amb les fundacionals de la transició, ni amb ells mateixos, molts dels quals eren hereus conscients, passius o disfressats del règim franquista.

A banda ignorar algunes reclamacions cabdals, la traïció elemental d’aquella llei era que establia dues categories de víctimes: les d’abans del 1968 i les de després. Una distinció aleatòria, capriciosa, inacceptable en l’argumentació jurídica i política d’un país que diu ser una democràcia i que vol honorar les víctimes de la dictadura. L’altra qüestió candent era l’anul·lació dels judicis, dels consells de guerra, el Tribunal d’Ordre Públic o el Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme. Si bé la llei Zapatero reconeixia la il·legitimitat dels tribunals, no actuava, en conseqüència, anul·lant-ne les sentències i comprometent l’estat espanyol en la reparació de les víctimes o dels seus descendents.

Traspassaven així a les víctimes la tasca de reclamar les anul·lacions als tribunals actuals, una trampa que aviat va ser descoberta, car els tribunals d’avui s’hi van negar, al·legant que ells no podien anul·lar les decisions de tribunals que eren la legalitat en el passat. Una vegada més, els jocs de paraules, els malabarismes de diccionari, el ‘trilerisme’ conceptual, una estratègia habitual, abans i avui. ‘Il·legítim’ no és ‘il·legal’. De la mateixa manera que ‘nacionalitat’ no és ‘nació’.

Però l’any 2017 el Parlament de Catalunya va aprovar una llei per a anul·lar els judicis franquistes de Catalunya. Era una resolució més simbòlica que no pas pràctica, sense poder de reparació ni reclamació davant l’estat espanyol.

De fer justícia, d’actuar legalment avui contra els franquistes responsables de crims i tortures, ni parlar-ne. Els més persistents i combatius han hagut de recórrer a l’Argentina per demanar-hi la justícia que el seu país els nega. I resten pendents molts més detalls que afecten l’espoliació econòmica i patrimonial, requisició de béns i propietats, l’estafa franquista de la confiscació de diner republicà, el treball esclau dels presos roigs, la dignitat dels maquis, dels internats als camps nazis, les víctimes de la transició, o la resignificació del Valle de los Caídos, que sembla tot just haver començat el 2019, dotze anys després de l’aprovació de la llei Zapatero.

Cal recordar que la Llei Zapatero, amb tots aquests paranys i forats negres, va ser aprovada i acordada pel PSOE, IU-ICV, CiU i PNB. No era, per tant, responsabilitat única d’ell. Hi van votar en contra, per motius oposats, el PP i ERC, que, juntament amb IU, n’havia estat motor. ERC no va acceptar de tornar a sotmetre’s als pactes dels quatre artífexs de la transició, al maquillatge que proposava la llei, sense resoldre els punts clau, perquè no ‘liquidava el sistema espanyol d’impunitat’.

Fins on arribarà el nou impuls a la llei que promet el govern espanyol

Després de set anys i mig d’inacció absoluta del PP sota la presidència de Mariano Rajoy, el 24 de gener passat el PSOE va registrar al congrés una proposta de llei per a ‘donar un mou impuls’ a la Llei Zapatero del 2007 i establir ‘mesures en favor dels qui van patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura’. El debat està servit. Ja s’han alçat veus de moltes associacions memorialistes contra la vaguetat i la indefinició de la nova proposta, reclamant la reparació de les llacunes i errors de la llei del 2007.

Especialment clares i directes són les demandes dels sectors més actius i combatius, com ara el sindicat CGT i l’anarquista i activista per la memòria històrica Octavio Alberola, que podeu llegir aquí i aquí.

La CGT ha dirigit una carta als parlamentaris reclamant que aquesta vegada es tractin les víctimes del franquisme sense distingir-les en funció de les dates en què van ser reprimides. I que s’ajusti la llei a les recomanacions fetes a l’estat espanyol pels diversos relators de l’ONU que ho han investigat i estudiat  aquí, sobre el terreny. La llei actual estableix el dret d’una indemnització de 135.000 euros pels executats entre el primer de gener de 1968 i el 6 d’octubre de 1977. Els d’abans del 1968 tenen dret d’una indemnització de 9.615 euros. La nova proposta de llei presentada pel PSOE no preveu de suspendre l’article de la llei anterior que establia aquesta discriminació i tractar, doncs, totes les víctimes de la mateixa manera.

Octavio Alberola, en la seva carta pública del 12 de febrer, s’adreça a la vice-presidenta primera del govern espanyol, Carmen Calvo, denunciant, d’entrada: «Sí, senyora vice-presidenta primera, és una infàmia de mantenir aquest article que discrimina les víctimes de la repressió franquista d’abans del 1968. Una discriminació que el redactor de l’article 10 ha pretès de justificar ‘per les circumstàncies excepcionals que van concórrer en la seva mort’. Com si la mort de Lluís Companys, Joan Peiró, Julián Zugazagoitia, Francisco Cruz Salido, els germans Sabater i els guerrillers dels anys quaranta i cinquanta, Julián Grimau, Joaquín Delgado, Francisco Granado i tants més, abatuts o executats pel règim franquista abans del 1968, no s’hagués produït en les mateixes ‘circumstàncies excepcionals de la repressió franquista’!» I més endavant afegeix que, si els qui van ser empresonats no són dividits en dues classes, per què sí els que van perdre la vida?

Tant la CGT com Alberola constaten que Unides Podem ho ha entès i en aquesta línia ja van presentar el 2018 una proposició de reforma de la llei que fixaria una reparació única ‘per una quantia de 80.000 euros a les persones beneficiàries dels qui van morir o patir lesions incapacitadores per la repressió franquista en la seva lluita contra la dictadura fins al 15 d’octubre de 1977’.

L’anul·lació definitiva dels judicis i altres assignatures pendents

La nova proposta de llei fa referència a unes altres assignatures pendents àmpliament demanades durant anys, però n’ignora unes altres que podrien afectar milers de persones a tot l’estat espanyol.

D’una banda, segons que ha declarat Carmen Calvo, és important de subratllar que finalment s’anul·laran les condemnes del franquisme, entre les quals la del president Lluís Companys, i que preveuen d’obrir els arxius de la guerra del 36-39 i de la transició que, fins avui –gairebé mig segle després de la mort de Franco!– han estat vetats als historiadors i al públic en general. Es tracta de documents datats entre el 14 d’abril de 1931 –proclamació de la República– i el 31 de desembre de 1982, just abans no comencés el primer mandat de Felipe González. És un pas, però caldrà veure què passa amb molts dossiers classificats com a ‘matèria reservada’ que dormen tancats amb clau en arxius oficials, civils i militars.

També es comprometen, entre més, a obrir una línia d’ajudes perquè els ajuntaments puguin obrir les fosses comunes, a crear un banc d’ADN per a poder identificar les restes exhumades o la ‘resignificació’ del Valle de los Caídos, una operació que, d’entrada hauria de preveure el trasllat de la comunitat de monjos benedictins, com els de Montserrat, que hi viuen d’ençà del 1957, quan el dictador va decidir que visquessin damunt la més gran fossa comuna de l’estat espanyol. La benedictina és una comunitat tenaç que es resistirà a ser expulsada del seu paradís particular, qualitat que ja van demostrar, sense èxit, per intentar impedir el trasllat de les restes del dictador, que ells custodiaven.

L’estafa franquista del diner republicà

La proposta és pendent de discussió al congrés i al senat. Hi ha encara moltes incògnites per a resoldre a la pràctica. Per exemple: si s’anul·len sentències que van implicar la requisició de béns o multes en efectiu, l’estat espanyol retornarà a les famílies el valor de què els van prendre?

Malgrat això, respecte de l’economia la qüestió principal que fins ara tothom esquiva és el de la confiscació del ‘diner republicà’ que afecta unes mil famílies.

Durant la guerra, el bàndol sollevat va començar una estafa per esfondrar l’economia republicana. Exigia a la gent de les terres, pobles i ciutats que anava ocupant que lliurés el diner republicà que tingués a les cases de la vila, casernes militars o bancs que ells ja havien ocupat. Sota amenaça: els qui conservessin diner roig posat en circulació després del 18 de juliol de 1936 serien detinguts i processats per contraban.

En canvi, els estenien un rebut consignant la quantitat lliurada, en previsió de reintegrar-los-la en moneda del nou règim. La por de la repressió era tal que va haver-hi qui optà a la llarga per destruir aquells rebuts. Avui, moltes famílies, unes mil, segons que diuen les associacions d’afectats, conserven aquests pagarés que mai ningú no ha volgut reconèixer.

Aquell diner republicà requisat durant la guerra era vigent encara a part de l’estat espanyol i perfectament legal a Europa, per la qual cosa se sospita que els franquistes podien haver fet inversions, transaccions i suculents negocis amb el botí robat als perdedors. A més de bitllets, hi havia moltes sumes lliurades en monedes de plata.

Si Alemanya, per exemple, que va perdre la guerra, va retornar bona part dels béns confiscats als jueus o, sense anar més lluny, l’estat espanyol, en acabar la dictadura, va retornar a partits i sindicats el patrimoni requisat per Franco, per què no fa igual amb el diner republicà espoliat als particulars pels franquistes? I, més encara si hi ha la sospita que els va aportar copiosos beneficis.

Hi ha un llibre de registre d’aquestes operacions a l’arxiu del Banc d’Espanya. I moltes famílies han conservat els pagarés tota la vida. Tot és perfectament documentat. Fa molts anys que els estafats van començar un llarg procés per a reclamar allò que els van requisar. Ningú no ha atès les seves reclamacions. Ni el govern, ni el congrés, ni els tribunals. Al·leguen que el termini de reclamació ha caducat, que s’havia d’haver fet entre el desembre del 1978 i el del 79. És a dir, entre que es va aprovar la constitució i durant un any després. Una part dels afectats, mitjançant el despatx d’advocats de Baltasar Garzón, ha interposat demandes al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, encara en tràmit.

La nova Llei de la Memòria avaluarà i solucionarà aquest problema? De moment, en la proposta presentada el 24 de gener passat al congrés pel PSOE no sembla haver-n’hi cap intenció. Ni s’esmenta el tema. Es tracta d’una nova categoria de víctimes roges que no poden reclamar els seus drets a la democràcia espanyola. Els partits i sindicats van recuperar el seu patrimoni confiscat per Franco. Els particulars, no. La modèlica transacció.

The post Exigència de justícia definitiva per a les víctimes del franquisme appeared first on VilaWeb.

Elisenda Paluzie:’ Hi ha un intent de marginar l’Assemblea’

Elisenda Paluzie no ens aclareix si es tornarà a presentar per ser reelegida en el càrrec de presidenta de l’ANC, que aviat s’ha de renovar. Diu que abans de prendre la decisió prefereix veure quin full de ruta s’aprova. D’expressivitat afable, riu sovint. Malgrat que les paraules siguin transcendents, costa de trobar un moment sense un somriure, que a vegades li serveix de defensa, mentre guixa en un paper o mou les mans. La presidenta de l’Assemblea denuncia en aquesta entrevista que hi ha un intent de marginar l’Assemblea, de disminuir-la. La persistència de l’ANC amb la unilateralitat pot ser-ne la causa. Però ella no tant sols persisteix sinó que remata amb claredat: ‘En el context en què som, renunciar a la unilateralitat és equivalent a renunciar a la independència.’

Què ha passat aquests mesos després de la sentència?
—Que la reacció popular va estar a l’altura però la institucional no. Ho intuïa, però sempre tens l’esperança que les coses canviïn, i no va ser així.

Per què no es van saber aprofitar les mobilitzacions?
—Perquè no hi ha unitat estratègica, perquè no hi ha projecte comú, perquè no hi acord de fons per a arribar a la independència.

Continueu pensant que la independència només s’aconseguirà si les institucions i les mobilitzacions van a l’una?
—Sí, sóc molt pesada en això. Amb la sentència es va evidenciar clarament. Mentre tinguem partits polítics independentistes a qui puguem votar, un Parlament de Catalunya i puguem acreditar una legitimitat democràtica, la cosa normal és que la independència la faci el parlament, sostingut amb el moviment popular, però l’ha de fer el parlament.

La lluita per la unitat ha fracassat?
—És evident. De moment, no ens n’hem sortit.

L’independentisme s’ha dividit?
—Hi ha reunions en què a vegades sembla que s’avança i apareix un element que es va generar l’octubre del 2017. Coses que van passar en aquella tardor creen distàncies político-personals importants. I això influeix. Són unes ferides que no han cicatritzat.

I això vol dir que hi ha d’haver nous lideratges?
—Potser sí.

Fotos: Júlia Partal

Per què ha frenat el Tsumami?
—No ho sé, perquè no en formava part. Així i tot, hi ha molta gent que té la tesi que si això hagués continuat hauria generat aquest canvi polític. Jo en tinc els meus dubtes, perquè si el canvi polític no està madur… No en tinc la certesa. Més aviat em decanto a pensar que si no eren madurs políticament, tant és que el blocatge durés dos dies com que en durés sis.

Voleu dir que sense aquesta ‘maduració institucional’ no s’aconseguirà mai la independència?
—És molt més fàcil de sostenir una mobilització en massa si la gent veu que hi ha un objectiu clar i determinat. Això va passar el Primer d’Octubre. Hi havia la llei del referèndum i aquest referèndum ens portava a la declaració d’independència i per això més de dos milions de persones el van defensar.

Però això no va al revés? La mobilització no ha de servir per a pressionar els polítics i institucions?
—Però la mobilització ha de veure’s acompanyada del moviment polític. No és blanc o negre, és una retroalimentació. Si no haguessin existit les consultes populars no s’hauria fet el 9-N o el referèndum. Només amb les consultes populars no feies la independència. Els passos no són automàtics. Les consultes comencen el 2009 i el referèndum no arriba fins al 2017.

Per què la feina del Tsunami no la fa l’ANC?
—En un estat en què les accions de resistència pacífica s’interpreten com a terrorisme cal que s’adoptin noves tàctiques. Em sembla evident que en un context de repressió aquestes accions es fessin a partir d’una plataforma anònima per protegir-se de la repressió. Ara veig que la gent demana al Tsunami coses que són pròpies d’una entitat. El Tsunami era un instrument per a fer determinades accions de desobediència civil amb una mica més de protecció.

Però organitzareu actes de desobediència més multitudinària?
—Això t’ho has de preparar i ho has de fer quan tinguis molt clar quin és l’objectiu polític que l’acompanyarà. Si tu pretens blocar les fronteres, això té sentit per protegir una declaració d’independència. Allò que es va fer ho veig com una demostració de força i entrenament. Però el sentit d’aquestes accions ha de ser protegir o acompanyar una declaració de la independència.

Si el president Torra fes efectiva la declaració, sí que hi veuríeu sentit?
—I tant!

I l’ANC hi jugaria?
—I tant! En la desobediència s’ha de tenir clar quins perills estàs disposat a assumir pels objectius. Convocar una cosa que pot implicar la il·legalització de l’Assemblea, empresonar els seus 77 secretaris per terrorisme sense un objectiu polític no sé quin sentit té. Això té sentit si políticament anem alineats.

Això quan serà?
—Si superem el 50% a les eleccions és possible que això sigui un catalitzador i faci que aquestes estratègies dilacionistes acabin fracassant.

Però si el 50% d’aquests parlamentaris independentistes no creuen en la via unilateral?
—Aquest podria ser un problema. Però això a vegades no és així perquè el referèndum tampoc era al full de ruta. Una cosa és en quina via creuen i una altra allò a què porten les circumstàncies. El resultat d’aquestes eleccions pot canviar les coses.

Treballeu en aquesta línia.?
—Hem de posar esforços a aconseguir més del 50% en les eleccions. També volem treballar més en la internacionalització, les assemblees exteriors sempre ho han fet i n’hi ha que han fet una feina extraordinària. També som més presents en organismes internacionals.

Què molesta de l’ANC?
—Què fem, què pensem i que continuem defensant la unilateralitat.

A vegades una part de l’independentisme critica la vostra opció unilateral per excloent.
—Aquesta crítica la fan els mateixos que es van posar d’acord per a fer un referèndum unilateral. Llavors es deixava una part de l’independentisme fora i no hem de fer res fins a un referèndum acordat?

Es pot renunciar a la unilateralitat?
—Renunciar a la unilateralitat és equivalent a renunciar a la independència en el context en què som.

La unilateralitat és confrontació?
—No és ben bé igual. La unilateralitat és allò que vam fer en el referèndum, que és exercir l’autodeterminació, avançar d’acord amb les majories democràtiques i anar prenent decisions que ens portin a la independència sense la necessitat de tenir l’acord de l’estat del qual et vols independitzar. I això com es concreta? Doncs tant de bo sigui sense confrontació.

La repressió ha fet perdre força a l’ANC?
—No, ha passat que l’Assemblea ha hagut de gestionar durant aquests dos anys la frustració i el dol de l’octubre. Hi havia molta gent que després d’haver lluitat molts anys estava convençuda que, passat el referèndum, veurien la independència i la República. Moltes territorials es van centrar en els presos i va costar de tornar-les a centrar en accions propositives enfocades a l’objectiu polític de la independència. Després ho hem revertit amb campanyes com les d’Eines de País o amb els sindicats compromesos amb la República. Però passa que ajudes a generar estructures de més llarg termini. Això ens ha fet millorar. Hem de tornar a aprendre a gestionar el procés sense pastanagues. Hem d’aprendre a marcar-nos unes altres fites perquè el referèndum unilateral ja l’hem fet.

L’ANC manté el lideratge en el territori però ha perdut el lideratge més global?
—Hi ha un intent fort de marginar l’Assemblea i això ho veus en determinats mitjans de comunicació d’una manera molt clara. A l’Assemblea sempre hem tingut dos riscs. Un, ser capturats pels partits polítics, i l’altre l’intent de marginar-nos. En una primera etapa hi va haver més el perill de ser capturats i ara un esforç de marginar i desacreditar les accions de l’Assemblea.

Fa poc l’Ara enfrontava l’Assemblea Nacional Catalana a Òmnium i us criticava directament de manera molt dura. Vàreu fer un fil de Twitter desmentint alguna informació.
—Era un editorial que provava que la confrontació que hi ha entre els partits polítics hi fos entre les entitats, fet que em consta que va molestar a Òmnium. Les entitats fem coses diferents però complementàries. Va ser un intent de descrèdit, de simplificació amb informació falsa en què deien que havíem reduït socis, tot i que aquests darrers anys n’hem augmentat de 39.000 a 49.000 i escaig… També filtraven un esborrany del debat intern donant-lo per bo.

Poseu-me un exemple d’aquesta complementarietat entre les entitats.
—Amb Òmnium tenim una relació molt cordial. Per exemple, si amb Eines de País l’Assemblea ha vist que per fer la independència efectiva cal tenir sindicats compromesos amb la República més forts i fem campanya per a aconseguir-ho, és lògic que als altres sindicats els sigui més difícil la relació amb l’Assemblea. En canvi, Òmnium s’hi relaciona bé i s’hi pot posar d’acord en la lluita pels drets fonamentals. Totes dues entitats són necessàries i complementàries. Qui ens vol confrontar s’oblida que quan hi va haver el referèndum ja vam fer campanyes diferents. Òmnium mai s’ha posat en qüestions d’estratègia política.

En allò que són diferents l’Assemblea i Òmnium és en el funcionament. Quins pros i contres té la vostra organització més assembleària?
—Amb això sí que hi ha xoc de cultures organitzatives. Nosaltres, tot allò que fem passa pels òrgans interns de decisió i hi ha molta gent que forma part de la presa de decisions. La part bona és que a l’Assemblea ens adonem de seguida de què pensa l’independentisme més actiu. La naturalitat amb què s’expressa l’organització és molt més gran. La part negativa és que, com que no som una estructura jeràrquica, la comunicació externa pot ser més ineficient.

Us heu de professionalitzar com Òmnium?
—No. Tal com estem ara tenim un equilibri bo. Hi ha una vintena de persones entre tècnics i administratius i la gran força que tenim és la gent voluntària. L’aportació d’hores de dedicació dels voluntaris és d’un gran valor. Hi és a tots els estaments: secretariat, territorials, sectorials, exterior… Això és molt positiu i dóna una gran llibertat a l’Assemblea.

Ara hi haurà eleccions a l’ANC. Us hi presentareu?
—No ho he decidit.

Però si són ben aviat!
—Ara hem començat a decidir l’estratègia i després es decidiran els càrrecs. Això a l’Assemblea passa amb un mes de diferència. Abans de decidir, vull veure quin és el full de ruta que s’acorda per a l’any vinent. A més, a l’Assemblea no et presentes a presidenta de manera directa perquè et votin els socis, sinó que és el secretariat de 77 persones qui tria la presidència. Per tant, ara és molt diferent que fa dos anys, que va ser un cúmul de circumstàncies que va fer que acabés a la presidència. Ara ja conec més bé l’Assemblea per dins i vull veure com surt la composició del secretariat. Per les dues bandes, perquè potser surt un secretariat que no em vol a mi de presidenta i per una altra ja sé què és treballar amb un secretariat que pren totes les decisions i vull veure quina composició en surt.

Teniu cap full de ruta al cap?
—Jo em sento còmoda amb el de l’any passat i també amb el que s’ha portat a les territorials per a debatre.

El podeu explicar?
—Es manté l’objectiu de superar el 50% de vot directe dels independentistes en les pròximes eleccions al parlament, perquè si s’aconsegueix reforçaria enormement. Ja només amb els titulars de premsa hi ha un abans i un després. És un element que ajuda a fer la independència unilateralment. Després també es proposa de continuar creant estructures pròpies. Un altre objectiu important és reforçar el paper de les sectorials i que hi hagi molts experts en els seus àmbits de treball.

Crear estructures va en detriment de la mobilització?
—No, les mobilitzacions són molt importants. Remarco més l’altre punt perquè és més nou. L’Assemblea ja és coneguda per les seves mobilitzacions de pressió política, que en són la característica principal. Òbviament la mobilització ha de continuar.

A les pròximes eleccions impulsareu primàries o hi participareu?
—Tal com tenim el full de ruta del secretariat, que es proposa a l’assemblea general ordinària, no hi ha cap proposta per a tenir una implicació directa a les eleccions. Però és cert que encara falta recorregut intern i l’assemblea general. La meva opinió personal és que allò que va fer l’Assemblea a les municipals era on més lluny es podia anar sense comprometre la independència dels partits polítics, que és un valor molt important a preservar.

Què significa l’acte de Perpinyà?
—És l’acte en què l’exili s’apropa i ve a Catalunya i, de la mateixa manera que s’han fet actes als Lledoners, al Puig de les Bases i al Mas d’Enric per donar suport als presos, ara es fa aquest. La gent té ganes d’anar-s’hi. L’Assemblea s’encarrega dels autobusos i es nota que la convocatòria ha generat molta il·lusió a la base independentista. Hi ha més interès que quan vam anar a Madrid. S’ha d’intentar que sigui un acte plural de què significa l’exili.

Hem normalitzat massa la repressió?
—Hi ha aquest risc.

Què en penseu, de la taula de diàleg?
—El perill d’aquesta taula ja l’hem explicat, és que faci la sensació que el conflicte és en via de resoldre’s, baixi la tensió internacional i es generi una bona imatge per a Pedro Sánchez sense haver de fer res a canvi. D’una altra banda, entenc l’argument d’Esquerra, quan diu que no pots regalar la bandera del diàleg. Si el diàleg, el planteges en clau d’autodeterminació, no em sembla malament. Però la pregunta que em faig és quan ja hagin dit per activa o passiva que de l’autodeterminació no en volen parlar, què en farem, d’aquesta taula. No acabo de veure que hi hagi cap pla.

Quan vàreu dir que els comuns no podien ser als dos costats de la taula es va crear un enrenou considerable.
—Bé, és aquest intent reduccionista que vol que l’Assemblea siguem uns purs que exclouen als altres, però no ho som. Era una qüestió de sentit comú. Amb quina força negocies si hi ha una part que té informació per les dues bandes i no saps a quina juga. Com s’ha vist al final, són a la taula.

Amb Manuel Castells.
—Jo de seguida vaig valorar positivament que hi fos Manuel Castells perquè s’ha manifestat en favor del dret d’autodeterminació. Després he quedat decebuda perquè ha dit que no defensaria el dret d’autodeterminació perquè ha jurat la constitució. No em sembla que sigui cap argument, perquè que la constitució sigui un impediment per fer un referèndum és una interpretació.

Òmnium fa la campanya per l’amnistia. A l’Assemblea hi esteu d’acord?
—En aquest tema evidentment hi estem d’acord i a la pre-taula de diàleg s’hi va amb el consens de demanar autodeterminació i l’amnistia, però nosaltres en les nostres campanyes preferim posar l’accent en unes altres coses.

Per exemple?
—Ara hem encarregat un estudi sociològic i qualitatiu per a analitzar els diversos perfils sociodemogràfics amb relació a la posició envers la independència. Volem treballar amb el perfil dels qui hi van en contra però que no són completament irrecuperables. Volem veure quines barreres hi ha per a arribar-hi. Si ara volem fer un argumentari per a fer una campanya cap a la independència, no hi podem anar amb els argumentaris de fa quatre anys canviant les xifres. Han passat moltes coses i volem analitzar com han afectat.

Podeu avançar cap dada?
—Encara no s’ha acabat, però puc dir que s’ha diferenciat en sis perfils. El bloc del 48% que vota independentista es divideix en dos. Hi ha un 35% que és independentista 100% i respon ‘independència’ sigui quina sigui i hi ha un 15% que, segons quin sigui el context, és més volàtil. Aquest perfil també el treballem separadament per no perdre’l. Perquè sempre parlem d’ampliar el suport però no has de descartar la possibilitat de perdre’n. A part els perfils previsibles, n’hi ha un amb el qual pensem que es pot treballar, que és molt apolític i que té un patró de votació aleatori. Aquest grup és molt interessant de saber com han viscut aquests anys i la seva percepció.

Fareu servir arguments econòmics?
—Com et deia, encara no tenim els resultats definitius, però sí que sembla que en aquests grups del mig la campanya de la por va tenir efecte. Són conscients de tots els greuges, del finançament insuficient fins a la manca d’infrastructures, però han comprat el relat que amb allò que es va fer l’octubre del 2017 s’ha empitjorat tot. Per tant, la campanya de la por econòmica va ser eficaç.

Més que la repressió?
—En aquest perfil sí, perquè no voten independència i no estan directament afectats per la repressió. I si no creien gaire en la independència, amb el relat de la por hi creien menys.

 

The post Elisenda Paluzie:’ Hi ha un intent de marginar l’Assemblea’ appeared first on VilaWeb.

Quinze dones ‘Extraordinàries’ per a fer renéixer la literatura fantàstica en català

La literatura catalana molt sovint s’ha mogut a batzegades, amb corrents que volien imposar pensaments únics i, per contrast, moviments de resposta. Al temps de la Mancomunitat, per exemple, Eugeni d’Ors va prendre el noucentisme per model, en contraposició al modernisme, i va donar una importància cabdal a la poesia sobre la novel·la. Així mateix, als anys setanta, Castellet i Molas van voler imposar el realisme com a forma principal d’expressió per a la novel·la catalana i el seu llegat estètic ha estat com una llosa d’un pes immens. Però tant el realçament de la poesia a la primeria del segle XX com la narrativa realista dels anys setanta van tenir resposta: per una banda, del 1925 fins a la guerra de 1936-1939 vam viure un esclat de producció novel·lística de tota mena. Per una altra, el 1974 es va publicar l’obra més llegida de tots els temps en català, El Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, que no fou pas una novel·la realista, sinó de ciència-ficció.

Per això és tan saludable que ara vegi la llum l’antologia Extraordinàries, que aplega texts inèdits de quinze narradores, la major part debutants, que han optat per algun vessant de la literatura fantàstica. De fet, ací hi ha hagut antologies molt importants que han servit per a aclarir el panorama literari: la dels Imparables fou la irrupció d’un grup poètic molt important, de la mateixa manera que, més tard, els més joves poetes van entrar en escena amb el llibre Pedra foguera. En narrativa s’han destacat recentment les propostes de Manel Ollé i de Lolita Bosch; i en novel·la negra Crims.cat i Crims.cat 2.0 van obrir el camí al boom del gènere, que va confirmar Elles també maten.

Per tant, era lògic que, arran d’una mancança, aparegués un envit com aquest. I quina era la mancança? Ricard Ruiz Garzón, inventor del projecte i coordinador de l’antologia, ens ho explica: ‘La gent era incapaç de dir tres noms d’escriptores de ciència-ficció, de fantasia èpica o de terror. I això s’havia de resoldre.’ I la millor solució era publicar aquest volum on s’apleguen obres de Maria Arazo, Elena Bartomeu Magaña, Àngels Blasco Ros, Roser Cabré-Verdiell, Esperança Carrió, Eva Espinosa, Gemma Martí O’Toole, Anna Martínez, Inés MacPherson, Muntsa Mimó, Gemma Nafria, Elena Polanco, Aina R. S., Laura Tomàs Mora i Cristina Xifra.

Segons els editors de Males Herbes, ‘és una pinzellada de la literatura que vindrà, d’una banda perquè qui l’escriu són dones, i de l’altra perquè s’endinsen en els gèneres fantàstics amb una clara voluntat de renovar-los. Són històries que eixamplen els límits de les literatures de la imaginació i en capgiren les convencions, per oferir una perspectiva nova, més actual i més atractiva, d’alguns grans temes de la literatura de l’insòlit. Hi trobareu paradoxes tecnològiques, dracs, detectius hàptics, dones d’aigua, marcians o futurs distòpics; tanmateix, aquests mons llunyans i aquests fets insòlits tan habituals en la cultura popular dels nostres dies us portaran a territoris inesperats i a situacions que mai hauríeu pogut preveure’.

Diu l’antòleg: ‘Hi ha autores de totes les edats, però tenen en comú que escriuen dins allò que podem qualificar de literatura fantàstica i que fins ara són inèdites, per bé que algunes tenen textos llargs que aviat es publicaran. També hi ha qui ha publicat algun text en revistes o en antologies i un grapat faran el salt a la novel·la ben aviat. En sentirem parlar.’

Segons Ruiz Garzón, aquest és el gènere literari que més creix i on hi ha un canvi generacional més gran, perquè molts joves en consumeixen sense pensar-s’hi gaire. ‘En anglès hi ha moltes dones que fan literatura fantàstica i en castellà també n’hi ha antologies, però en català ens en feia falta una que fos el punt de partida per a un gènere que estic del tot convençut que agafarà volada.’

El responsable de l’antologia es remet a dades concretes: ‘Fa deu anys que faig classes a l’Ateneu i cada any tinc més alumnes que escriuen molt bé. Volen publicar i no saben on fer-ho. Per una altra banda, els editors volen trobar autores perquè aquest gènere gairebé sempre l’escriuen nois. Em diuen que si surt una bona autora la publicaran. Però a l’hora de la veritat no hi ha connexió i per això vaig pensar que calia fer aquest primer pas.’

I aquest primer pas podria ser molt més llarg , perquè Ruiz Garzón va posar-se en contacte amb les escriptores que coneixia i amb les que tenia a prop, és a dir, les recomanades directament per algú que ell coneixia. Amb això va aplegar un centenar de relats dels quals ha seleccionat aquests quinze. En el criteri d’elecció hi han pesat uns quants factors, però sobretot que hi hagués qualitat i varietat dins l’ample món del gènere fantàstic. A partir d’aquí va anar a veure els editors de Males Herbes i ara Extraordinàries ja és una realitat. És també una proposta per al futur. ‘Puc atrevir-me a dir –afegeix– que en pocs anys un terç de les autores hauran publicat novel·les i se’n parlarà.’

Curiosament, la novel·la de gènere fantàstic va ser cultivada extensament a la fi dels anys vint, abans de la guerra, precisament quan els narradors catalans es van treure la cotilla del noucentisme imposat per Eugeni d’Ors. I una part important d’aquestes obres les ha anades recuperant Males Herbes. Ricard Ruiz diu que en aquella època s’escrivia amb ‘molta més naturalitat que no pas ara. El gènere fantàstic, l’escriu tothom, la Rodoreda, la Capmany, Bertrana…: tothom en feia sense pensar-hi gaire, però aquestes obres han estat maltractades i invisibilitzades sense pietat i això ens obligaria a fer una reescriptura del cànon, una reescriptura molt necessària, perquè molts autors i autores de la tradició conrearen aquest gènere. Però d’això no se’n parla, hi ha prejudicis molt arrelats que saltaran cap al futur amb les noves veus i que obligaran a remirar el  passat.’

‘És molt poc realista pensar que l’única literatura és la realista’, diu Ruiz Garzón. Ell va pensar de seguida en Males Herbes per a editar l’antologia perquè han fet una aportació que canvia el panorama i perquè han defensat clarament el gènere amb diverses antologies. ‘Ara hem arribat a una maduresa important, del punt de vista creatiu i editorial, en què fins i tot les editorials no especialitzades es van obrint al gènere si tenen bons textos. Ha estat molt important la feina de la Societat Catalana de Ciència Ficció, el seminari de gèneres fantàstics de l’Associació d’Escriptors i la feina del Biblionauta. Són puntes d’un iceberg que acabarà emergint en algun moment. El canvi que molta gent encara no intueix és inevitable, perquè van creixent noves generacions sense prejudicis lectors.’

El llibre arriba en el centenari de Perucho, d’Isaac Asimov i de més autors d’aquesta literatura. ‘Esperem que hi pugui haver moltes reivindicacions en aquest sentit.’ De moment, les Extraordinàries se la juguen en un país on ho tenien tot en contra: ser dones, fer literatura de gènere, escriure relats breus i escriure en català. Tot es conjurava perquè no funcionés, però ara com ara les expectatives són molt altes i la curiositat també.

The post Quinze dones ‘Extraordinàries’ per a fer renéixer la literatura fantàstica en català appeared first on VilaWeb.

Closcadelletra (CCXIII): Anomenera en punt

Poal, ventijol, camada, oratge, sabata, presó, regadora, camí, deixant, feresa, costa, ofec, seguici, broma, caliportal, esfera, perfum, dolor, paper, silenci, misèria, tendresa, picapedrer, benvinguda, rotlle, quequeig, figaflor, rugit, copinya, saviesa, humus, caminoi, cucavela, tereseta, rebuig, fam, eco, perfil, lledoner, clariana, arrel, fogueró, cuirassa, melsa, drecera, capavallada, remei, cal·ligrafia.

Què és tot això, aquest caramull de noms que envaeixen la plana sense cap fil raonable?

Sent la ressonància que m’exalta!

És l’anomenera que m’ha pegat aquest matí en què un insòlit despertar del bon temps converteix tot allò que m’envolta en una festa.

Sent un cant que s’aixeca de l’acció terrestre com un vou-verivou, l’antiga cançó de bressol, que cadascú duu al fons de si mateix des de la infantesa.

Les vibracions del sol calent es mesclen amb les dels arbres que comencen a fer reviure la saba i amb les dels animals que surten de la dormida hivernal a poc a poc i amb les del call vermell que amaren de fulgències els terrossos i amb les del cel transparent que s’umpl de petits niguls blancs que indiquen una navegació i amb les del meu cervell tremolar. Totes em fan escriguera de mots caçats a l’atzar que diuen alguna cosa del que som.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Sent els espais vibrants on bateguen la claror i l’ombra!

El record del present és la memòria resurreccionista que ens descobrí Baudelaire: l’energia singular d’un text que fuig de les idees generals i que cerca la potència d’un detall.

Sent la nostàlgia dels orígens!

Del no-res ha vengut tot.

Sent la part de llum del meu esperit que emergeix dins la negranit de l’inconscient.

Voldria posar bondat, amor, atenció, tacte, fragilitat, inquietud i compassió a la meva cal·ligrafia perquè ningú no resti insensible.

Tenc la consciència aguda de la pèrdua, del sofriment i de la solitud i això em duu cap a un aprenentatge de la compartició, de l’entrega difícil.

Omnia vincit amor, em diu mestre Virgili.

Cerc les virtuts invisibles que em permetin revelar la natura de les coses.

Què hi ha de més encegador que l’arribada de l’eternitat en el cor mateix del temps?

El jardí d’aigua em fa submergir-me en fondàries desconegudes entre nous camins de coneixement: el laberint infinit de la interioritat i de la intimitat.

Em sent una turbulència provisional, fugitiva, en el riu del temps.

Branca, senilitat, bogeria, ocell, desvarieig, clot, combat, herba, fressèlia, foscor, amnistia, ressorgiment, alè, carícia, fem, coloraina, remuc, serenor, càvec, relat, guix, copa, arada, muntanya, ropit, mement, alegria, verdet, glorieta, entredós, ona, guerra, dolçor, escarabat, rovell, font, relat, teranyina, misèria, fortor, espera, cadira, rec, ganivet, cossiol, existència, llumenera, fesol, suplici.

Una nova teringa de noms que em deixa veure que escriure és una altra manera de viure, una segona vida, una forma de convertir el món, en més comunicable, en més sensible, en indefinidament perceptible.

I saber que imaginar és preparar els nostres nervis, els nostres músculs, els batecs del nostre cor per viure allò que estam a punt de representar amb  intensitat única.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2020/02/Closcadelletra-CCXIII.m4a

The post Closcadelletra (CCXIII): Anomenera en punt appeared first on VilaWeb.

La família Pujol denuncia seguiments i violació de domicili per part de l’ex-comissari Villarejo

La família Pujol Ferrusola ha denunciat davant l’Audiència espanyola que han estat víctima d’un operatiu orquestrat pel Ministeri de l’Interior espanyol durant el govern del PP per, entre altres qüestions, entrar en alguns dels seus domicilis, seguir-los il·legalment i robar-los documentació sensible. El fill gran de l’ex-president català, Jordi Pujol Ferrusola, ha presentat un escrit davant del jutjat d’instrucció central número 6, que investiga l’anomenat cas Villarejo, en el qual demana personar-se com a acusació particular.

Segons l’escrit de la família Pujol, avançat pel diari ‘El Mundo’ i confirmat a l’ACN per fonts jurídiques, ‘un dels objectius’ del Grup Cenyt, propietat de l’ex-comissari de la policia espanyola ara investigat José Manuel Villarejo, va ser el fill gran de l’ex-president i sol·licita que s’investiguin totes les accions dutes a terme en contra seva. Entre d’altres, assenyala almenys ‘tres intrusions en el domicili de l’ex-dona i la filla petita de Jordi Pujol Ferrusola al carrer Moneders de Barcelona, el 27 de febrer de 2013’ a la recerca de documentació en poder del fill gran de Pujol, que ha gestionat durant les últimes dècades bona part dels diners familiar. En concret, les intrusions al domicili haurien estat a les 2.30 i a les 5.45 hores de la matinada i a les 15.30 hores.

‘Empremtes especials’

La família Pujol va denunciar els assalts als Mossos d’Esquadra, que van inspeccionar a fons l’habitatge. Les indagacions, realitzades en col·laboració amb la policia espanyola i la Guàrdia Civil, van donar com a resultat ‘empremtes especials’ a l’interior de l’immoble, que els Pujol demanen ara que siguin desclassificades per si coincideixen amb les d’alguns dels comandaments policíacs investigats en el cas Villarejo.

La família Pujol ha aportat a l’Audiència espanyola, entre altres proves per acreditar aquest nou operatiu policíaca, l’enregistrament en què Villarejo i el comissari Marcelino Martín Blas, ex-responsable d’Afers Interns, al·ludien als ‘controls que estava mantenint la policia espanyola a Jordi Pujol Ferrusola i al seu entorn directe’ i que mai van ser comunicats al jutge que en aquell moment instruïa el cas Pujol a l’Audiència.

D’aquesta manera, els Pujol atribueixen a l”organització criminal’ per la qual està sent investigat Villarejo un operatiu similar al de l’operació Kitchen en què Interior va disposar abundants mitjans personals i materials per arrabassar la documentació comprometedora que tenia oculta l’ex-tresorer del PP Luis Bárcenas. En el cas de Bárcenas ja s’han acreditat seguiments a la seva família sense ordre judicial, el robatori i intercepció dels seus telèfons mòbils o l’entrada en alguns dels immobles en què custodiaven documentació.

‘Sobre Jordi Pujol Ferrusola es van practicar multitud de seguiments personals, es va confeccionar documentació falsa, després aportada per particulars a la Fiscalia Anticorrupció, i es va donar cobertura, a càrrec de recursos públics, a diferents denunciants espontanis’, assenyala l’escrit dirigit al magistrat Manuel García Castelló. ‘Tot això —afegeixen els Pujol— per vies alienes al coneixement de l’autoritat judicial i escapant a la seva fiscalització, en interès i lucre propis’.

The post La família Pujol denuncia seguiments i violació de domicili per part de l’ex-comissari Villarejo appeared first on VilaWeb.

Pàgines