A mesura que van esgotant-se les hores per a la constitució del parlament espanyol, comencen també a passar coses. Ahir, Coalició Canària, un dels pocs partits que poden donar suport al PP o al PSOE de manera indistinta, va demanar que la presidència del congrés espanyol recaiga en el Partit Nacionalista Basc, cosa que seria una autèntica bomba política que esclataria al cor de l’estat.

La raó és ben lògica. La presidència del congrés té un gran poder. A banda de ser la tercera autoritat de l’estat, la seua capacitat per a ordenar el debat parlamentari i, de retruc, per a ordenar la vida política de l’estat, és molt gran. Particularment important també quant a la investidura d’un possible president. I resulta que ens trobem en una situació aritmètica en què el PSOE no té cap garantia d’obtenir aquest lloc. 

Perquè hi haja un president del congrés socialista, el PSOE necessita imperiosament no tan sols els vots del PNB, sinó també els de Coalició Canària o els de Junts. PP, Vox i UPN sumen 171 vots, mentre que el PSOE i els seus aliats (Sumar+ERC+Bildu) en fan només 165. Afegint-se el BNG en serien 166, però, així i tot, només superarien la dreta sumant-hi el PNB (5 escons) i Coalició Canària (1 escó) o Junts (7 escons). O tots dos a la vegada. Justet, justet, doncs.

D’ací neix la proposta audaç i ben interessant dels canaris. Si el PSOE no vol un president del PP –cosa que no li convé gens ni mica amb vista a la investidura– una possibilitat sensata és que voten un president del PNB, tot capgirant així la tesi de tots aquests anys segons la qual els partits petits no tenen cap més remei que votar-los a ells. Fins i tot, es podria donar el cas –molt difícil, però imaginable– que el PP i tot el votés, aquest candidat, ja que necessita el vot dels bascos per a la investidura. És ben poc probable que no presente un candidat propi, però, si passés, seria tant sorprenent com interessant veure com es deixava Vox aïllat i fora del consens.

Ja veurem al final què passa, perquè el PSOE és molt de PSOE i vol tant sí com no la presidència del congrés espanyol. I perquè mai no saps què acabarà fent el PNB. Però no hi ha cap dubte que la proposta de fer president un nacionalista basc, en el pitjor dels casos, obliga els socialistes a cercar un candidat que puguen votar de manera còmoda nacionalistes i independentistes –Francina Armengol seria una bona candidata, però, de moment, ella diu que no. Algú que, per exemple, puga resoldre definitivament i de manera ràpida l’ús normalitzat a l’hemicicle del basc, el català, el gallec, l’aragonès, l’occità i l’asturià.

Tanmateix, en el millor dels casos, si aquesta acrobàtica maniobra acabés tirant endavant, tindríem una mostra magnífica de com els temps canvien i de fins a quin punt el règim està contra les cordes. D’ençà del 1979, tots els presidents del congrés, sense excepció, han estat dels grans partits estatals –sis del PSOE, quatre del PP i dos de la UCD. Que per primera vegada en quaranta-quatre anys això no fos així, no seria de cap manera una anècdota. Tampoc no seria la revolució, però crec que no l’encertaríem gaire si li traguérem valor. Només que puga passar ja és significatiu…

 

 

La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors.

Tothom sap que al món hi ha persones dretanes i esquerranes, però quin és el motiu que ho determina? Els hemisferis cerebrals d’aquestes persones funcionen igual? Varien les habilitats que poden desenvolupar les persones dretanes i les esquerranes? Us en resolem alguns dubtes.

Funcionen igual el cervell d’un esquerrà i el d’un dretà?

Tot i que s’han trobat petites diferències, són mínimes. Al cervell, el control motor el fa l’hemisferi contralateral a l’extremitat moguda. “Si moc la mà esquerra, qui controla el moviment és l’escorça motora dreta. I a l’inrevés”, ha explicat el doctor en neurociència Diego Redolar, subdirector d’investigació dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya. Per tant, a l’escorça motora d’una persona esquerrana, l’hemisferi dret té un pes funcional més gran que l’hemisferi esquerre.

En l’aspecte motor, les persones tenim una preferència per un costat del cos o per l’altre, i per això parlem de dretans i esquerrans, tot i que també hi ha algunes persones que són bilaterals, però és un percentatge menor. Una persona esquerrana té tendència a fer sevir més la part esquerra del cos perquè les àrees motores predominants són les de l’hemisferi dret. En una persona dretana passa la contrària, les àrees motores predominants són les de l’hemisferi esquerre.

Per a la majoria de les persones dretanes, l’hemisferi més important per al llenguatge és l’esquerre. No obstant això, amb la majoria dels esquerrans no és així. Encara que continua havent-hi un percentatge important d’esquerrans on el llenguatge està lateralitzat a l’hemisferi esquerre, hi ha persones esquerranes que tenen el llenguatge a l’hemisferi dret, i algunes que tenen el llenguatge a tots dos hemisferis. Diego Redolar explica: “Per al llenguatge, el fet de ser esquerrà pot ser un aspecte positiu si el llenguatge és als dos hemisferis. Si una persona dretana té una lesió que afecta l’hemisferi esquerre, perd el llenguatge del tot. En canvi, si una persona esquerrana, que tingui el llenguatge en els dos hemisferis, té una lesió que afecta un dels dos hemisferis, encara li queda l’altre, i, per tant, la pèrdua del llenguatge és menor.”

Per què hi ha persones dretanes i esquerranes?

No hi ha una explicació científica que indiqui per què hi ha persones esquerranes i dretanes. Existeixen algunes hipòtesis sobre l’organització del sistema nerviós i per què hi ha lateralitat. La lateralitat s’ha trobat en la preferència manual, en el llenguatge i també en les capacitats visuoespacials. “Parlem de lateralitat, és a dir, de les funcions que estan en un hemisferi o en un altre. Actualment, no en tenim l’explicació científica, però sembla que és un aspecte d’organització del sistema nerviós”, ha dit Redolar.

El desenvolupament de les habilitats al cervell: ho fan abans els dretans o els esquerrans?

No hi ha gaires diferències sobre si hi ha habilitats que es desenvolupin abans al cervell d’una persona esquerrana en comparació amb el d’una persona dretana. “De fet, hi ha més diferències entre persones que s’han criat en un entorn bilingüe, que triguen més a adquirir el llenguatge, però ho fan d’una manera millor i més marcada”, explica Redolar.

El context d’una persona esquerrana sí que pot influir en l’aprenentatge d’algunes tasques, segons que indica la psicopedagoga Sylvie Pérez, també professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació (UOC), que també diu que si una persona esquerrana aprèn a escriure en àrab ho té més fàcil que una persona esquerrana que aprèn a escriure en català, perquè l’àrab s’escriu de dreta a esquerra. És per això que, a vegades, a l’hora d’aprendre a llegir i a escriure, una persona esquerrana necessita més temps. Pérez és contundent quan afirma: “En cap cas això no significa que seran dislèctics o escriuran malament. Malauradament, són alguns mites que existeixen i s’han d’erradicar.”

Els esquerrans en un món pensat per a una majoria dretana

Els experts neguen rotundament que aprendre a escriure amb la mà dreta sigui beneficiós. Si una persona, des de la infantesa, mostra preferència manual per a fer sevir la mà esquerra, modificar-li aquesta preferència significa lluitar a contracorrent perquè el seu cervell està organitzat d’aquesta manera. “Les persones esquerranes que s’han vist obligades a escriure, treballar i fer servir la mà dreta per a totes les tasques poden generar trastorns, perquè es força la persona a utilitzar la mà més ‘feble’ i necessitarà més temps per a aquelles activitats que requereixen coordinació oculomanual”, explica Pérez. A més, el fet que el món estigui dissenyat pensant en la majoria dretana pot fer que una persona esquerrana se senti diferent i visqui aquesta diferència de manera negativa.

Els nadons tenen la lateralitat definida d’ençà que neixen?

Tot i que hi ha nadons que tenen definida la lateralitat pràcticament en néixer, la majoria triguen un temps a mostrar-la perquè necessiten uns quants anys per a explorar. Per això és fonamental deixar-los temps, observar i ajudar sense imposar-los res, explica Pérez, que recomana als pares que s’anticipin i cerquin estratègies. Destaca la importància que els pares observin i es fixin en les tendències del fill a l’hora d’agafar les coses. Si ho fan, podran veure si el nadó té tendència a agafar coses amb una de les dues mans o pujar les escales posant primer el preu dret o l’esquerre, o a dur-se un calidoscopi sempre al mateix ull. Aquesta observació ha de servir per a facilitar l’acompanyament dels pares a l’infant, sigui quina sigui la seva tendència, sense estigmatitzar.

La Cambra de Diputats de Xile ha decidit de reconèixer la lluita de l’advocat Joan Garcés contra la dictadura d’Augusto Pinochet entre el 1973 i el 1990. La resolució ha estat aprovada amb 72 vots a favor, 58 en contra i 10 abstencions. D’aquesta manera, Xile premia la contribució de Garcés a la cerca de justícia i lluita contra la impunitat pels crims comesos durant la dictadura militar.

La iniciativa la va presentar la diputada i primera vice-presidenta de la cambra baixa, Carmen Hertz, del Partit Comunista de Xile, en el marc de la commemoració dels cinquanta anys del cop d’estat.

La cámara de diputadas y diputados aprobó un proyecto de resolución en que se manifiesta el agradecimiento y reconocimiento al jurista Joan Garces por su compromiso con la democracia chilena y su invaluable contribución a la búsqueda de justicia y lucha contra la impunidad…

— Carmen Hertz Diputada (@carmen_hertz) August 8, 2023

L’escrit aprovat pel parlament xilè recorda que Garcés va convertir-se en advocat històric de les agrupacions de familiars de les víctimes de la dictadura. També reconeix el seu paper en la detenció d’Augusto Pinochet, atès que va formar part de l’equip jurídic implicat en els processos que van servir per a detenir el dictador a Londres el 1998.

A Catalunya hi ha 769 famílies acollidores d’infants i joves menors d’edat desemparats i 135 famílies més de col·laboradores, és a dir, que acullen a casa un infant els caps de setmana i pel cap baix un mes durant les vacances. En total, són 904. A banda, hi ha 2.848 nens o adolescents que viuen en centres com ara els CRAE (Centres Residencials d’Acció Educativa), institucions per a la guarda i educació d’infants i joves de zero a divuit anys. D’aquests, 276 tenen menys de sis anys. Tots ells, tant els que viuen en centres com els que ho fan amb famílies d’acollida, són tutelats per la Generalitat. “Nosaltres actuem com si fos un fill més”, expliquen a l’ACN l’Alba Vilalta i l’Agustí Sangrà, veïns de Solsona i família col·laboradora que acull en Joan.

Són una de les 135 famílies que opten per la col·laboració, una modalitat d’acolliment a Catalunya que permet que infants i adolescents més grans de nou anys que viuen en centres residencials puguin passar els caps de setmana i períodes de vacances amb famílies que els acullen de manera estable i totalment altruista.

El director general de l’Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció (ICAA), Josep Maria Forné, exposa a l’ACN que el jove viu al centre i hi fa vida escolar, mentre que el cap de setmana és acollit per la família. “El que justament busquem amb aquesta opció és que sigui un vincle reparador de la situació de desemparament”, relata. Segons ell, amb la col·laboració cerquen de crear un vincle de “compromís, estima i amor” entre la família d’acollida i l’infant.

“Va ser com un amor a primera vista”

L’Alba i l’Agustí han forjat aquest vincle amb en Joan. Fa cinc anys i mig que conviuen temporalment amb ell, que entre setmana viu al Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE) de Vilanova de Bellpuig. En Joan va arribar a Solsona a onze anys –ara en té gairebé disset– i s’ha convertit en un membre més de la família. “Al principi no va ser fàcil perquè nosaltres ens havíem d’adaptar a ell i ell a nosaltres, però en Joan tenia moltes ganes de tenir una família i va ser com un amor a primera vista. Vam connectar molt bé”, ha explicat Vilalta.

De fet, la mare acollidora encoratja famílies que s’estiguin rumiant de fer alguna mena d’acollida que es llencin a la piscina i ho facin. Creu que és una experiència molt enriquidora i diu que a ells els ha aportat molt. A més, considera que són uns nens que tenen molta necessitat d’estar amb una família: “Al centre estan molt bé, però la vida familiar és una altra cosa. A ells els agrada tenir aquest afecte individualitzat i aquesta dolçor que no tenen al centre.”

Forné també ho té clar. Segons ell, viure en un entorn familiar és més favorable per al desenvolupament de l’infant que es troba en situació de vulnerabilitat i destaca que l’acolliment és molt important.

Per la seva banda, l’Agustí Sangrà deixa clar que la relació amb en Joan no s’acabarà quan faci divuit anys. “Ell serà lliure de decidir”, admet, tot i que creu que continuaran tenint una relació perquè són una família. “Quan arriba a Solsona, arriba a casa. Se sent a casa i actua com si estigués a casa seva. Nosaltres, per la nostra banda, actuem amb ell com si fos un fill més”, descriu Sangrà. Sobre què passarà quan faci divuit anys, en Joan ho té clar: continuarà anant a la seva segona casa de Solsona.

Gairebé 3.000 joves desemparats viuen en centres

Segons dades facilitades pel Departament de Drets Socials a l’ACN, a Catalunya hi ha 769 famílies que acullen 922 infants i joves i 135 famílies col·laboradores que acullen els caps de setmana 146 infants i adolescents. Per contra, hi ha 2.848 joves desemparats que viuen en centres residencials, dels quals 276 són menors de sis anys. Per tant, calen més famílies d’acollida.

Per això, la Generalitat diu que fa un esforç important per augmentar les famílies d’acollida. Segons Forné, hi ha tres estratègies en marxa per a aconseguir-ho: acompanyar més bé les famílies i les entitats, diversificar les maneres d’acollir i ampliar el concepte de mentoria. També subratlla que a l’acolliment, com que és la Generalitat qui té la tutela del menor, sempre hi ha un acompanyament a la família que s’intenta de millorar. “Hi ha una relació directa de seguiment i si la família té alguna demanda o necessitat, la pot traslladar”, afirma.

Per una altra banda, sobre els tipus d’acolliment explica que actualment n’hi ha cinc: d’urgència, simple, permanent, especialitzat i de col·laboració. En els primers tres casos, la diferència ve marcada pel temps que es calcula que pot durar l’acollida. En la modalitat d’urgència, per exemple, la família acull un infant en el moment de la separació de la família biològica i mentre l’administració n’avalua el cas i fa un diagnòstic per a determinar què és més adient per a l’infant.

Durant l’acolliment simple es considera que hi ha d’haver una feina amb la família biològica que permeti de retornar-los l’infant, i a l’acolliment permanent el temps d’acollida pot ser sine die i allargar-se fins que el jove faci divuit anys. L’acolliment especialitzat és el que acull infants que, a més d’estar desemparats, tenen alguna necessitat específica o algun trastorn que requereix certa especialització per part de la família acollidora, sobretot en l’àmbit psicològic. I, finalment, la modalitat de col·laboració és la dels caps de setmana i les vacances, com fan l’Alba i l’Agustí amb en Joan.

La Generalitat treballa alhora amb una nova mena de mentoria que no té res a veure amb l’acollida, però sí amb la vinculació amb un jove o infant que visqui en un centre per a fer-li de mentor o de referent. En un començament, la mentoria s’adreçava als immigrats sense referents familiars, però ara es vol ampliar el ventall.

La Plataforma per la Defensa de la Rumba Catalana ha sol·licitat una reunió amb els tècnics del Ministeri de Cultura espanyol per poder presentar l’expedient per a la UNESCO ja acabat. L’objectiu és poder exposar “el que és culturalment i musicalment” aquest gènere i defensar la seva postura “rotunda i inamovible” sobre la candidatura. La plataforma va denunciar fa uns dies que el govern espanyol posava bastons a les rodes a la candidatura per a declarar la rumba catalana patrimoni cultural i immaterial de la humanitat i suggeria de treure la referència “catalana”. “Això seria renegar del que som, d’on venim i cap on anem”, afegeix la plataforma en un comunicat.

L’entitat recorda que fa un any que treballen en la candidatura i acusen els tècnics del ministeri de tenir una “actitud exacerbada i mal entesa del patriotisme” respecte del projecte.

La plataforma, que ja va denunciar que la denominació de “catalana” havia encallat el procés, avisa: “La nostra determinació és ferma i no cedirem, per molta pressió que se’ns exerceixi, a renegar de la nostra identitat.”

En l’escrit, també recorden el llegat de Peret, Josep Maria Valentí i Antonio González, perquè la seva herència musical i cultural “ja forma part de l’ADN dels gitanos catalans i els representa”.

Els veïns del Turó de la Rovira denuncien que la massificació turística col·lapsa les línies de bus que pugen fins a la zona. Molts dels veïns són gent gran i utilitzen les tres línies que hi arriben per tornar a casa, mentre que els turistes els agafen per apropar-se a les bateries antiaèries. David Mar, membre del Consell Veïnal del Turó de la Rovira, explica a l’ACN que és un infern i reclama que hi hagi agents cívics que controlin l’afluència al transport. Montserrat Jiménez, veïna del carrer de Mühlberg de tota la vida, afirma que el bus 119, per exemple, és “un bus de barri, no turístic” i demana més freqüència de pas.

Els búnquers del Carmel: de la idealització al fàstic 

El col·lapse, diu, fa que hi hagi veïns que es quedin penjats a la parada o hagin d’anar drets tot i tenir problemes de mobilitat. La Montserrat recorda que va costar molt que l’autobús arribés a la part alta i reclama solucions per a continuar fent ús del servei.

La Guàrdia Urbana de Lleida ha detingut aquesta matinada un menor com a presumpte autor de la crema d’una trentena de contenidors durant les darreres nits al barri de la Bordeta de Lleida i al carrer del Príncep de Viana. Els agents han enxampat el noi, veí del mateix barri, mentre provocava nous incendis que han acabat amb vuit contenidors cremats. Un vehicle de la policia va veure com el menor llençava un paper encès en un contenidor al carrer de l’Hostal de la Bordeta, on ja va actuar la matinada de dissabte, i després d’una breu persecució, l’han detingut. La batllessa accidental de Lleida, Begoña Iglesias, ha valorat la ràpida actuació dels agents i el reforç policíac per tal de poder localitzar i detenir el presumpte autor dels fets.

Dues barcasses han arribat a les costes valencianes entre ahir i avui. Aquesta matinada n’ha arribat una a Xàbia amb deu persones, tots homes. Hores abans n’havia arribat una altra a la Vila Joiosa amb vint-i-un ocupants. Entre aquests, hi havia tres dones, tres nens i dos nadons. Les persones de totes dues barcasses han estat traslladades al port d’Alacant i es troben en bon estat de salut.

S’ha mort l’home que va rebre un tret al cap d’un mosso després d’haver intentat d’envestir una patrulla a la A-7 a Vandellòs (Baix Camp). Els Mossos d’Esquadra han obert una investigació interna contra l’agent implicat. Segons el relat policíac, l’home abatut havia robat un vehicle a Amposta i circulava per la carretera en sentit nord. Els Mossos van rebre l’avís del robatori i van començar una persecució del vehicle per detenir el lladre. Van muntar un control policíac al quilòmetre 1.122 de l’N-340, on es converteix en l’autovia A-7.

Ha mort l'home ferit greu ahir després de robar un vehicle i saltar-se un control policial. La investigació dels fets continua oberta https://t.co/1LfWjhAPTo

— Mossos (@mossos) August 13, 2023

Quan el lladre va arribar en aquest punt, va veure que no podia continuar i va decidir de girar cua. Llavors es va trobar de cara amb la patrulla de Mossos que el perseguia. Segons la policia catalana, el lladre va intentar d’envestir la patrulla i un dels agents va disparar contra el cotxe robat. Una de les bales va travessar el parabrisa i va impactar al cap de l’home, que va ser evacuat pel Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) en estat crític a un centre hospitalari.

L’últim abatut per arma de foc dels Mossos va ser el 2018, quan una agent va matar un home que va assaltar una comissaria a Cornellà amb un ganivet a la mà tot invocant a Al·là.

Un equip d’arqueòlegs, restauradors i conservadors de la Universitat de Barcelona treballen per demostrar que el jaciment de Sant Jaume d’Alcanar era una factoria fenícia. És una de les dues hipòtesis plantejades pels investigadors arran de la troballa de nombrosos vestigis que apunten en aquesta direcció. Volen demostrar que el jaciment era la residència d’un cabdill fenici. Si és així, es tractaria de l’assentament fenici més al nord de la Mediterrània, un fet que, segons l’arqueòleg David Garcia, comportaria la reescriptura de la història i un impacte transcendental en la recerca internacional. La campanya d’excavació s’allargarà fins a final de mes.

 

 

Coalició Canària proposa que el Partit Nacionalista Basc (PNB) presideixi el congrés espanyol. Així ho assegura en una entrevista a La Vanguardia el secretari general de Coalició Canària (CC) i actual president del govern canari, Fernando Clavijo, que creu que la democràcia espanyola és “prou madura per a permetre que un partit nacionalista” presideixi la cambra o en sigui vicepresident. “Les urnes han parlat i han mostrat un país molt plural. Hi ha una realitat que no es pot obviar, amb la qual cal dialogar i arribar a acords”, afirma Clavijo. El cap del govern canari manté que és obert al diàleg tant amb el PP com amb el PSOE i insisteix en el vet a Vox i Sumar.

A la pregunta sobre les demandes amb vista a una possible investidura, Clavijo respon que CC vol crear un “clima d’entesa que faciliti el diàleg i grans acords”. Rebutja la inclusió de “forces extremistes” al govern i defensa l’agenda canària.

El president de Canàries assenyala que la seva relació amb el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, és excel·lent i que amb el socialista Pedro Sánchez també és bona. “Les exigències són les mateixes”, afirma, i afegeix que cal esperar a veure què decideix Felip VI després de la ronda de consultes. “Encara no ens hem assegut a negociar ni amb els uns ni amb els altres. Cada cosa al seu moment”, ha dit.

També ha destacat que Vox s’hagi apartat de l’equació amb vista a un govern presidit per Feijóo: “Sembla que ha fet un pas enrere. Aquesta era una de les nostres condicions”, apunta.

Sobre Sumar, afirma no saber què és la formació de Yolanda Díaz. “Sí que sabem el que és Podem: l’intent de transportar el model polític veneçolà a Espanya. Nosaltres estem en contra d’aquest model bolivarià”, ha dit.

Avui, diumenge 13 d’agost de 2023, les principals informacions de VilaWeb són aquestes:

• Ferran Requejo: “No es pot donar suport a la investidura només amb l’amnistia”
• Beatriu Cardona: “La llibertat d’elecció de les famílies acaba quan comença el dret a l’educació dels teus fills” 
• L’assassinat de Villavicencio deixa en estat de xoc l’Equador dies abans de les eleccions
• Visitar Vallfogona de Riucorb: el poble del rector poeta
• Els 18 licors i aiguardents que són a l’ADN dels Països Catalans
• Els 5 passos per a tenir autoproducció solar a la comunitat de propietaris 
• Festa Major de Gràcia 2023: Programa, horaris i carrers guarnits 

Tot seguit, les portades dels diaris del país:

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

A Catalunya tenim tres Vallfogones, valls fecundes, frondoses, fèrtils totes tres. Cadascuna du el cognom de l’indret on es troba: Vallfogona de Balaguer, a tocar de la capital de la Noguera; Vallfogona de Ripollès, veïna de Ripoll, i la que bateja el riu Corb i que visitem aquí: Vallfogona de Riucorb. És una vila bonica per si mateixa, però és, sobretot, cèlebre per un capellà que hi va anar a fer de rector, el segle XVII, i que, entre misses i passejades per l’entorn natural d’aquest poble de la Conca de Barberà, escrivia poemes. El seu nom, Francesc Vicent Garcia i Ferrandis, molts ni el saben, però segurament sí que hauran sentit a parlar del Rector de Vallfogona que és com més el coneixem.

El retorn de Francesc Vicent Garcia, Rector de Vallfogona, el clàssic proscrit

Havia nascut a Saragossa el 22 de gener de 1579, però va créixer a Tortosa. Volia ser capellà i va estudiar per ser-ho a Vic, on va ser ordenat. I a vint-i-set anys, va ser destinat a Vallfogona de Riucorb com a rector del poble. S’hi va estar els darrers setze anys, fins el 2 de setembre de 1623, quan va morir, per malaltia, a només quaranta-quatre anys.

La major part del seu treball poètic el va escriure a Vallfogona. Avui, tot caminant pels carrers del poble, anem trobant murals de ceràmica que mostren fragments dels seus poemes. Al tombant de qualsevol cantonada en llegim un. Com si anéssim voltant les pàgines d’un llibre gegantí, la poesia va sorprenent i amenitzant la passejada per Vallfogona de Riucorb.

 

Mural a la seva plaça de Vallfogona

Una de les primeres accions per a donar a conèixer el personatge del Rector de Vallfogona va ser crear una nova imatge d’ell, un encàrrec fet per l’il·lustrador Ignasi Blanch. Fill de Roquetes (Baix Ebre), i veí de Barcelona, Blanch no tan sols ha estat l’autor del dibuix que ens apropa al Rector, sinó que també ha pintat tota una paret del poble de Vallfogona inspirant-se en l’època en què Francesc Vicent Garcia n’era rector i un veí més de la vila. La pintura mural la veurem a la plaça batejada amb el nom del rector. Tal com explica Modest Corbella, membre de la comissió de l’Any Rector, i fill de Vallfogona de Riucorb, “el contingut del mural va sortir d’una pluja d’idees sobre elements característics del poble, com ara la seva flora i fauna, la gent senzilla, el rector i l’escolà”, referint-se al nen que feia d’escolanet a la parròquia, ajudant el rector, i que va morir quan tenia només dotze anys. El rector el va fer enterrar a l’església, on té un espai de record.

Al mural de la plaça dedicada al rector es veu una senyora que representa una dama barroca que ens ajuda a situar-nos en l’època. El personatge central és una al·legoria a “La noia que es pentina”, un dels poemes més emblemàtics de Francesc Vicent Garcia. Amb els pocs anys que va viure aquest mossèn, va escriure moltíssim: poesia amorosa, faules mitològiques, poemes satírics i una comèdia hagiogràfica, una composició sobre la vida dels sants.

Pintar el mural gegantí, de cinc metres per quatre, a la plaça, va ser un gran esdeveniment per a tot el poble, i molt participatiu. “Va ser una experiència molt potent, amb grans i menuts participant-hi. Va ser màgic i molt emocionant”, en paraules de l’il·lustrador Ignasi Blanch. “Durant dos dies, unes vuitanta persones van aportar la seva pinzellada. Des del veí més petit, d’encara no dos anys, fins a la persona més gran de Vallfogona, que en té noranta-quatre”, relata Modest Corbella.

Ara al poble de Vallfogona de Riucorb viuen una cinquantena de persones, però a l’època  del Rector eren vora cinc-cents habitants, si fa no fa els mateixos que a final del segle XIX. L’última vallfogonina va néixer fa trenta-set anys i l’últim vallfogoní és el seu fill, nat fa poc més d’un any. Aquesta demografia del poble, tan continguda, “no ha impedit –exposa en Modest Corbella–, que un grup de persones, amb el suport de l’ajuntament, batllia i dues regidories, s’hagi organitzat en una comissió i diferents grups de treball i s’hagi proposat de treballar activament per programar un seguit d’activitats que puguin esdevenir un homenatge i una acció de memòria col·lectiva digna del que ha representat Francesc Vicent Garcia com a gran poeta i com a personatge de la cultura popular, per mitjà de la transmissió oral al llarg de generacions, de les llegendes, anècdotes i facècies que li han estat atribuïdes”.

El 14 d’agost, tindrà lloc el bateig dels capgrossos del Rector i de l’Escolà, una altra original creació d’Ignasi Blanch conjuntament amb el constructor i restaurador de gegants de Bellpuig, Carles Teixidó. Els padrins del bateig seran elements del seguici popular d’uns quants pobles de la Vall del Corb.

I l’acte que culminarà la celebració dels quatre-cents anys de la mort del Rector de Vallfogona tindrà lloc al mateix poble el 2 de setembre, la data en què va morir, amb un homenatge popular amb intervencions artístiques i moltes sorpreses, segons que avancen els organitzadors. Es farà un espectacle nocturn amb escenes evocadores de l’època, l’obra i la llegenda de l’autor. I s’hi recrearan les carrosses commemoratives que Antoni Gaudí va dissenyar per al primer homenatge popular al poeta, l’any 1879, amb motiu del 25è aniversari de la seva mort. De fet, l’homenatge vol ser per als qui han mantingut viva la memòria de Francesc Vicent Garcia, i també per a Antoni Gaudí.

 

Espai i hostal del Rector

Gran part del llegat del rector, conservat pel poble, el trobem exposat en dues capelles laterals de l’església parroquial. És l’Espai d’Interpretació del Rector de Vallfogona on, mitjançant documents escrits i gràfics, i estris, se n’explica la vida i se’n repassa la creació literària. En alguns dibuixos antics ens podem fer una idea del seu rostre. A l’església també hi ha la tomba de l’escolanet mort adolescent i el poema que el rector li va dedicar. Es pot visitar tot l’any i s’hi fan visites guiades prèvia concertació.

Darrere la catedral hi ha l’edifici de l’antiga rectoria, que avui és un alberg que també porta per nom del Rector. Passejar pels carrers de Vallfogona és agradable perquè el terra i les cases empedrades estan molt ben cuidades. A la plaça del Mercat caminarem per damunt d’una gran estelada gravada a terra amb pedra que hi és d’ençà del 1982.

Aquesta Pasqua, després d’una gran intervenció de rehabilitació, va tornar a obrir l’antic cafè del poble, que és on hi havia hagut una fonda, a principi del segle XX. Era el cafè fonda La Dolores. Tenia habitacions on s’allotjaven marxants, metges i mestres que donaven servei durant un temps al poble. Avui, reoberts el bar i el restaurant els caps de setmana, ha estat batejat Hostal del Rector. El veureu només arribar, perquè és a peu de carretera. A l’altra banda del riu, hi ha el mirador del Rector, des d’on es pot contemplar el poble i on és previst d’instal·lar una figura de ferro, una reproducció del rector feta per Ignasi Blanch.

El poder de les aigües minerals

Vallfogona de Riucorb, a més de ser conegut pel famós rector, també ho és pel balneari. És a un quilòmetre i mig del poble i va ser fundat l’any 1901. Si sortir a respirar de ben a prop la naturalesa ja té efectes d’infusió etèria de benestar, l’aigua clorurada, sòdic-sulfatada, càlcica, magnèsica i amb indicis d’àcid sulfhídric de les fonts que abasteixen un balneari com el de Vallfogona de Riucorb no fa més que afegir salut al nostre cos. Tot suma, tal com explica el gerent del balneari, Jaume Riera. Ens parla de la cura del lloc, com a tot el conjunt de benestar que arriba: pel mateix indret on es troba, la tranquil·litat, la natura, els tractaments, les converses agradables, el temps que prenem per a nosaltres… I, sobretot, diu, “perquè li preguntem en tot moment al cos què vol, perquè normalment sempre li exigim: hem de fer la feina millor, hem d’arribar més d’hora, hem de ser els millors, hem d’anar de vacances per a respirar i cremar tots els cartutxos… Però aquí al balneari escoltem el cos, i quan ens ve de gust passejar, passegem, quan volem fer migdiada, la fem, quan ens ve de gust menjar, mengem, i realment és com posar un motor a punt. Aquí al balneari escoltem el cos i això té una influència en la part mental importantíssima i ens dóna forces per a continuar”. Passejades i relaxació als jardins exteriors, amb un bany a la piscina exterior –sense aigües minerals–, o els banys i tractaments amb les aigües carregades de propietats poden ser molt reconfortants, abans o després de la nostra visita al poble del rector.

Una vall per descobrir

Camps de conreu d’oliveres, vinya i ametllers en veurem tot fent camí cap als monestirs o els poblets de la Vall del Corb. És la vall que dibuixa el riu que li dóna el nom, Corb, un afluent del Segre que apareix a la pedania de Rauric, a prop de Santa Coloma de Queralt, a la Conca de Barberà. Fa una seixantena de quilòmetres tot travessant una desena de pobles, fins a arribar a Vilanova de la Barca, on les aigües entren al Segre. La Vall del Corb pertany a les demarcacions de Tarragona i Lleida i a les comarques de l’Urgell i la Conca de Barberà. Vallfogona de Riucorb és a una dotzena de quilòmetres d’allà on neix el riu i, com tots els pobles de la vall, forma part de la Ruta del Cister. És una altra proposta interessant de descoberta dels pobles de la vall i el seu entorn amb el fil conductor de tres monestirs de l’orde del Cister: Santes Creus, Poblet i Vallbona de les Monges.

D’activitats als pobles del voltant se’n poden fer moltes. Algunes ens porten de viatge al passat, com ara la visita a l’Ecomuseu de la vida rural, a Belianes, al monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges, arribar-nos a Maldà a veure el mural de la dona rural, el poblat iber dels Estinclells. Unes altres activitats ens conviden a entrar a obradors i tallers d’artesans que fan formatges, ceràmica o conreen herbes remeieres i culinàries. A la vall també s’hi fa vi i cervesa, i l’associació per al desenvolupament integral de la Vall del Corb reuneix productors, elaboradors, artesans, restauradors, allotjaments rurals i botigues, així com entitats i apassionats de la vall.

Tot i que a Vallfogona no hi arriba cap tren, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) s’ha sumat a l’homenatge al Rector de Vallfogona i ha batejat un dels trens amb el seu nom, al costat dels de combois que ara duen el nom de Josep Vallverdú i de Rosa Sensat. Cada any, al voltant de Sant Jordi, bategen trens amb el nom de l’escriptor de qui se celebra la commemoració. Alhora, dins les instal·lacions de FGC, i coincidint amb les dates del bateig de trens, s’instal·len exposicions de petit format i s’emeten vídeos de curta durada en els monitors interns dels vagons perquè els usuaris del ferrocarril coneguin una mica més els protagonistes de les commemoracions oficials.

Quinze generacions de vallfogonins s’han anat passant el testimoni de la vida, obra i tot de records i històries orals sobre aquest personatge, poeta de qui es commemoren enguany els quatre-cents anys d’ençà que va morir. Amb motiu d’aquest aniversari, la Institució de les Lletres Catalanes va declarar el 2023 Any del Rector de Vallfogona. Recordar i homenatjar el peculiar mossèn, de qui han perdurat popularment, sobretot, nombroses anècdotes en format de paròdia i, tanmateix, considerat el més notable poeta del barroc català, és l’objectiu dels actes prevists en aquest any de commemoració. Una altra fita, que ja s’ha aconseguit, és la reedició de l’obra de Francesc Vicent Garcia i l’edició de llibres sobre aquest autor, que sempre es va mantenir fidel a la llengua catalana. Va ser l’única emprada per als seus poemes, en un moment en què el castellà ja irrompia amb força a la societat catalana.

D’ençà que ha començat l’any, s’han editat, o reeditat, sis llibres que tenen a veure amb Francesc Vicent Garcia, Rector de Vallfogona. Són: Poesia Completa. Vol. I, sonets i dècimes, a cura d’Albert Rossich (Barcino); Francesc Vicent Garcia, poeta barroc. Vida i  misteris del Rector de Vallfogona, d’Enric Querol (Dalmau Editor); La cuina del barroc en temps del Rector de Vallfogona, de Jaume Fàbrega (Farell Editors); El Rector de Vallfogona i l’humor clerical català, de Domènec Corbella (Farell Editors); El Rector de Vallfogona. Narracions populars per Joan Amades, nova edició a partir de l’edició del 1938 (Edicions Morera). I s’espera que fins a final d’any en surtin més. De no tenir-ne cap a principi d’any, n’hi haurà probablement una desena en tancar-lo.

Fins a final d’any –i durant part del 2024–, es programaran conferències, exposicions, escenificacions, lectures en públic amb notes musicals i amb la mateixa musicalitat dels seus poemes, que aniran recuperant, en molts indrets, la vida i obra d’aquest home, capellà, poeta, veí de la Vall del Corb.

La gastronomia del nostre país és capdavantera en tots els àmbits. Acollim un bon grapat dels millors restaurants del món, hi ha plats de tota la vida que continuen reeixint i postres tradicionals que ens acompanyen sempre. Però això no és tot: el país, de nord a sud i d’est a oest, és farcit de licors i aiguardents que s’elaboren artesanalment i que formen part de l’ADN dels Països Catalans. Parlem de la ratafia, del licor de camamilla, del cafè-licor, la cassalla, el licor d’arròs, de crema catalana i molts més.

Us oferim una llista de divuit destil·lats que són arrelats a la terra, la gran majoria elaborats amb herbes aromàtiques i a partir de receptes que avui encara són secretes. Tots s’acostumen a servir sols i ben freds: l’estiu és una bona excusa per a tastar-los.

Aiguardent d’Herbés

L’Aiguardent d’Herbés es fa a Herbers (els Ports) sota la marca El Sargar i és molt conegut a tota la comarca. S’elabora amb la destil·lació del vi de garnatxa blanca, en un alambí de coure de gran qualitat i amb la garantia de molts anys d’experiència. Fer aiguardent és una tradició que s’ha mantingut durant molts anys a moltes cases. Segons que recull Castellón Plaza, quatre nois van posar-se al capdavant de la Destileria Herbense després de saber que es volia vendre. En l’actualitat fan nou tipus de licors diferents i el més conegut de tots és l’aiguardent d’anís, però també en fan de mel, el sec i el vell.

Fotografia: Begudes de la Terra. Anís del Mono

Aquest licor, originari de Badalona (Barcelonès), es va crear a la destil·leria fundada l’any 1868 pels germans Josep i Vivenç Bosch i Grau. És una clàssica beguda elaborada a partir d’anís natural i més plantes aromàtiques que fan que tingui un sabor únic i reconeixible. Els ingredients es destil·len en alambins de coure, tot obtenint els olis essencials que es barregen amb sucre de canya, aigua desmineralitzada i alcohol neutre. És transparent i brillant, amb una aroma suau, un gust dolç i una graduació del 35%.

La marca ha estat associada al modernisme, no tan sols per l’arquitectura de la fàbrica, sinó pel gran impuls que Vicenç va fer amb la publicitat i al cartellisme. La fàbrica és un edifici emblemàtic de Badalona i va esdevenir patrimoni històric l’any 2007. Avui dia, l’Anís del Mono el fabrica el grup Osborne, del Puerto de Santamaría, a Cadis.

Aromes de Montserrat

Aromes de Montserrat és un licor de gran tradició a Catalunya, definit tradicionalment com un estomacal. Té 31 graus i és elaborat amb aigua, sucre, alcohol i dotze herbes d’una recepta secreta obtingudes de la mateixa muntanya, entre les quals se sap que hi ha farigola, espígol, ginebre, canyella, clau i coriandre. Segons la tradició, va ser creat pels monjos benedictins del monestir de Montserrat, amb herbes de la muntanya, amb la intenció que fos un remei estomacal. S’elabora i s’embotella a Lavern, Subirats (Alt Penedès).

Fotografia: La Botiga de Montserrat. Aromes de Rupit

Aromes de Rupit és un licor d’herbes aromàtiques de color groc verdós de 24 graus, tradicional de la comarca d’Osona. Els ingredients principals són aigua, sucre, alcohol i herbes aromàtiques, essent molt importants la menta i la taronja. És un licor de gust intens i final refrescant característic que el fan idoni per a acompanyar les postres.

Destil·leries Bosch va adquirir la marca durant la dècada dels seixanta i s’ha continuat comercialitzant amb el mateix nom.

Fotografia: Destil·leries Bosch. Cafè-licor

El cafè-licor és típic de les comarques de l’Alcoià, el Comtat, la Vall d’Albaida, la Marina Alta, la Marina Baixa, la Safor i la Costera. Una de les marques més conegudes és Cerol, de Licores Sinc d’Alcoi (Alcoià). Segons l’empresa, a diferència d’uns altres fabricants, el gra de cafè que fan servir és cru. “Això implica que som nosaltres mateixos qui el torrem de manera lenta i a l’estil tradicional. Així aconseguim de treure el màxim profit a l’aroma i al sabor del gran protagonista d’aquesta beguda espirituosa”, diuen.

El licor és elaborat per maceració de varietats de cafès aràbiga. “Cadascuna d’aquestes varietats són seleccionades pels nostres mestres cafeters segons la nostra recepta secreta. Tot això ens permet d’aconseguir una beguda inimitable coneguda a gran escala. A més, la seva qualitat està reconeguda pel Consell Regulador de les Begudes Espirituoses Tradicionals d’Alacant, la qual cosa n’avala el prestigi”, afegeixen.

Fotografia: Cerol.

 

Calisay

El Calisay és un licor de 30 graus elaborat a base d’herbes i plantes aromàtiques, arrels, escorces, fulles, flors, fruits i llavors treballats artesanalment segons la fórmula secreta dels monjos benedictins de la Bohèmia, l’any 1854. És de color brillant, amb una aroma fina i amb un gust intens. És ideal per a prendre’l sol o amb gel amb begudes i còctels. Es va començar a fer l’any 1896 a Arenys de Mar per la família Mollfulleda. L’any 1980 la fórmula va passar a mans de Rumasa. Actualment, el fabrica l’empresa de licors Garvey, a Madrid.

Encara ara, el Calisay original és molt apreciat, tant pel seu sabor com per l’ampolla. L’antiga fàbrica del Calisay d’Arenys de Mar ara és un centre cultural.

Fotografia: Garvey. Cassalla

La cassalla és una beguda típica del País Valencià derivada de la destil·lació de l’anís. És un aiguardent sec i molt fort i es consumeix majoritàriament a Valldigna, a la Marina Alta, a l’Alcoià, al Camp de Morvedre, al Comtat, a la Safor, a la Ribera del Xúquer i a l’Horta Sud. Sovint es barreja amb aigua i rep el nom de nuvolet o palometa. Si, a més a més, s’hi afegeix xarop de llimona, es diu canari. El grup La Gossa Sorda de Pego va dedicar l’any 2010 una cançó a aquest licor anomenada “Cassalla Paradise“.

La destil·leria Cerveró, a Cullera (Riber Baixa), elabora cassalla d’ençà del 1935. L’empresa manté la procedència dels ingredients i els orígens. “Tant la recepta com l’elaboració es mantenen inalterables”, diuen.

Fotografia: Destilerías Cerveró. Gran Licor Bonet

El Gran Licor Bonet, elaborat per Destilerías Bonet, a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), és una beguda alcohòlica d’alta graduació que s’obté a partir d’un període de destil·lació. “La majoria de vegades, aquestes begudes són endolcides amb sucre de raïm, most, mel o sacarosa. Generalment, el grau mínim d’alcohol en un licor és del 15% del volum i el contingut mínim de sucre és de 100 grams per litre”, explica l’empresa. Tot i que el licor no és una beguda fermentada, sí que es disposa d’un procés de fermentació que donarà pas a una posterior destil·lació. Així, en la fermentació es transformen els sucres en alcohol gràcies a l’acció del llevat.

Fotografia: Destilerías Bonet. Herbero de la Serra de Mariola

L’herberet, conegut popularment per herbero, és una beguda alcohòlica típica de les comarques del Comtat, l’Alcoià i la Vall d’Albaida, al País Valencià, i pels voltants de la Serra de Mariola. La seva elaboració s’empara sota la denominació geogràfica, amb el nom d’Herbero de la Serra de Mariola, controlada pel consell regulador de les denominacions específiques de begudes espirituoses tradicionals d’Alacant, juntament amb l’anís coloma, el cantueso i l’aperitiu cafè d’Alcoi. L’Herbero de la Serra de Mariola conté camamilla, arrel de Panical, fonoll, poliol blanc i poliol menta, sàlvia, rabet de gat i timó reial.

Una de les marques comercials que el fabrica és Licores Sinc d’Alcoi (Alcoià). “L’Herbero Serpis té un aspecte groc verdós cristal·lí, amb una aroma exquisida que li proporcionen la gran varietat d’herbes i plantes aromàtiques que el componen, amb un deliciós sabor a botànics, sec en boca i amb un fons anisat”, expliquen.

Herbes Eivissenques

L’Herbes Eivissenques és una beguda amb extractes d’aromes d’unes quantes plantes, per exemple fonoll, timó, romaní, herballuïsa, espígol, ruda, eucaliptus, camamilla, ginebre amb ginebrons, orenga, menta, herba-sana, fulles i pell de llimona i taronja. L’extracció de les aromes de les plantes es fa a partir de la destil·lació, la maceració i la infusió. Té un grau variable d’edulcoració i el color pot oscil·lar entre el verd ambre i el verd. L’any 1997 van rebre la denominació d’origen, que permet de protegir el nom geogràfic, evitar la competència deslleial i garantir la qualitat del producte. Es diu Herbes Eivissenques, però l’origen es remunta a Formentera. Cap el 1880, un dels residents viatjava a Barcelona per a abastir l’illa d’objectes i estris que encara no existien. A la capital del Principat va conèixer els secrets dels alambins i de la fabricació de begudes alcohòliques i va decidir de crear una petita fàbrica, que poc després es va traslladar a Eivissa.

Herbes Eivissenques és el licor més característic de l’empresa familiar Marí Mayans, de Sant Antoni de Portmany, fundada l’any 1880. “L’Herbes Eivissenques és una beguda tradicional, a gaudir en copa o xarrup en bona companyia per finalitzar un dinar o sopar. A Eivissa i Formentera és el xarrup que normalment s’ofereix allà on vagis”, expliquen.

Fotografia: Marí Mayans. Licor de camamilla

El licor de camamilla és un licor d’herbes tradicional fet artesanalment per infusió en fred i de graduació suau. Té un color groc intens, amb un gust de camamilla, acompanyat d’una aroma d’anís. Es fa en uns quants indrets del país. A Llançà (Alt Empordà), l’empresa Quevall es dedica a fer-ne un amb el cultiu de la camamilla en uns camps al costat de l’estació del tren de la ciutat. “Amb l’arribada de la calor, comença la recol·lecta i assecatge. Aquest procés és molt important per a preservar-ne les propietats, l’aroma i aconseguir la grana per tornar-la a plantar l’any vinent”, expliquen.

Fotografia: Quevall.

Xoriguer, a Maó, també fa licor de camamilla. En destaca que és elaborat amb quatre botànics acuradament seleccionats del camp menorquí, i que la camamilla, la til·la i dos botànics secrets són la clau de la recepta.

Fotografia: Xoriguer. Licor de Cassís

El Licor de Cassís és tradicional de la Vall d’Aran i durant molts anys se n’ha elaborat a les cases bo i seguint antigues receptes occitanes. És un licor de baixa graduació alcohòlica (16%) i molt dolç, elaborat a partir de les fruites del cassís (groselles negres). Es pot prendre sol o com a aperitiu barrejat amb vi blanc, cava o xampany. “Serveix per a elaborar salses que acompanyen plats de caça o postres, especialment el gelat de bescuit o de vainilla”, explica l’empresa que l’elabora, Licors Portet, a la Pobla de Segur (Pallars Jussà).

Fotografia: Licors Portet. Licor de crema catalana

Si sou uns enamorats de la crema catalana, aquest és el vostre licor. La beguda s’inspira en el sabor i la textura d’aquestes postres. Té vora 17 graus i és elaborat amb ou, llet, sucre, aromes de canyella, vainilla i caramel, que es barregen amb alcohol etílic.

El licor de crema catalana va ser ideat per les Destil·leries Campeny, al Masnou (Maresme). “Melody, l’autèntic licor de crema catalana, es caracteritza per la frescor de la seva aroma i pel sabor natural. És el resultat de convertir en licor unes populars postres làcties que tenen segles d’antiguitat”, detallen.

Fotografia: Destil·leries Campeny. Licor de crema d’arròs

De les varietats d’arròs cultivades d’ençà de generacions al delta de l’Ebre n’ha sorgit el licor de crema d’arròs de Segadors del Delta, al Deltebre (Baix Ebre), l’únic licor destil·lat 100% d’alcohol d’arròs, que el fa destacar amb un gust indescriptible i inigualable. Té aromes de canyella i llimona i és ideal per a prendre sol molt fred després dels àpats, per a acompanyar les postres o el cafè. És ideal per a beure sol i molt fred amb gel. Segadors del Delta forma part de Nomen Foods.

Fotografia: Segadors del Delta. Licor d’avellanes

El licor de crema d’avellanes s’aconsegueix a partir de la maceració en fred. La cooperativa L’Avellanera i Secció de Crèdit SCCL de la Selva del Camp (Baix Camp) van començar a fer-ne fa poc més de dos anys. El licor, comercialitzat amb la marca Infrusec, és elaborat amb l’essència de la selecció de les millors avellanes dels agricultors de la cooperativa, segons l’empresa. El licor té 16 graus i és comercialitzat amb un envàs de 70 cl. “En destaquen les notes predominants d’avellana, una delícia per al paladar. En assaborir-lo es perceben les notes alcohòliques perfectament acoblades amb l’avellana i tenen un pas de boca de textura agradable i persistent”, afegeix L’Avellanera.

Fotografia: L’Avellanera. Palo de Mallorca

El Palo de Mallorca és un licor elaborat convertit en un aperitiu a partir de la infusió i maceració d’escorça de quina i d’arrels de genciana amb alcohol etílic d’origen agrícola, sucre, sucre caramel·litzat i aigua. Té un color molt fosc, gairebé negre, amb un sabor dolç, amb un gran regust amarg, i és de sensació densa, amb una aroma a caramel amb record de regalèssia. L’origen del licor va íntimament lligat a les propietats medicinals dels seus dos ingredients principals, la quina i la genciana. Hi ha referències bibliogràfiques que acrediten que la genciana ja es feia servir el segle XVI per elaborar a les farmàcies mallorquines diferents fàrmacs, mentre que la quina fou introduïda al país el segle XVII. És elaborat per Licors Moyà, a Mallorca.

Fotografia: Licors Moyà. Ratafia

La ratafia és un dels licors més arrelats a la terra. S’obté de la maceració de fruits, herbes medicinals, arrels, pinyols, espècies i nous verdes. N’hi ha que s’elaboren amb tan sols un ingredient, però n’hi ha que en fan servir més d’un centenar. L’elaboració és majoritàriament de caràcter casolà i al Principat tenen molta presència a les comarques centrals, la demarcació de Girona i les occidentals del Pirineu. Hi ha tres marques que tenen més de cent anys d’història: Raiers (1883), Bosch (1892) i Russet (1903).

La Ratafia dels Raiers, elaborada per Licors Portet, a la Pobla de Segur (Pallars Jussà), és elaborada amb la maceració de nous tendres i de nou moscada i la destil·lació de 21 plantes aromàtiques, arrels i espècies, amb una graduació alcohòlica del 29% del volum i 275 grams de sucre per litre, segons la fórmula creada per l’avi Joan Portet, fa més de cinquanta anys.

Fotografia: Licors Portet.

La Ratafia Bosch de Sant Quirze de Besora (Osona) fa servir el mateix sistema de producció que quan es va començar a comercialitzar l’any 1892. Pels volts de Sant Joan comença l’elaboració d’una nova anyada de ratafia amb la recollida de les nous verdes, i també es posa a macerar l’anís estrellat amb herbes aromàtiques i espècies, com ara farigola, maria-lluïsa, romaní i nou moscada. “El que avui en dia en diuen quilòmetre zero, a Destil·leries Bosch ho hem fet tota la història, perquè simplement és la nostra essència i no podem fabricar d’una altra manera”, explica l’empresa, que elabora més licors, un dels destacats és Aiguanaf.

Fotografia: Ratafia Bosch.

La Ratafia Russet, elaborada artesanalment a Olot (Garrotxa), segueix els mètodes tradicionals de maceracions d’aiguardent, nous verdes i unes quantes plantes aromàtiques. Fa 120 anys que treballen per aconseguir la millor extracció de les essències de les plantes aromàtiques i les nous per aconseguir la densitat líquida que tant caracteritza la ratafia.

Fotografia: Ratafia Russet.

Segons que explica la Confraria de la Ratafia, la ratafia queda enllestida després d’haver estat quaranta dies a sol i serena i després d’haver-se filtrat, com a mínim, un parell de vegades. “No hi ha un color específic per a la ratafia. La gamma de colors està entre el marró fosc, marró vermellós i ataronjat; des de la foscor de la melassa, xerès fosc, òxids de terra, passant pel color caoba, el madeira, el coure, l’ocre, el caramel, fins a l’or vell i l’ambre”, expliquen. Són colors que simbolitzen infinitat, elegància, robustesa, antiguitat, tranquil·litat, vincle amb la terra, el fet acollidor, dinamisme, alegria, optimisme i amistat.

Ratassia de la Carmeta

La Ratassia de la Carmeta és un licor artesanal fet a base de nous i herbes remeieres de les muntanyes d’Andorra, collides a mà. “És el resultat d’un llarg procés d’elaboració que s’ha transmès de generació en generació entre les dones de la família”, recull Andorra Turisme. La tradició diu que han de reposar en alcohol durant quaranta dies, a sol i serena, com la ratafia. S’elabora a Sant Julià de Lòria.

Fotografia: Andorra Turisme.

The Washington Post · Arturo Torres i Samantha Schmidt

QUITO, Equador — L’assassinat del candidat presidencial Fernando Villavicencio ha sorprès l’Equador pocs dies abans de les eleccions previstes pel 20 d’agost, i amenaça amb una nova era de violència política en un país que històricament ha gaudit d’una pau relativa, sobretot si es compara amb els seus veïns.

L’Equador, situat entre els grans productors de coca, Colòmbia i Perú, es converteix ara en un camp de batalla per als traficants de drogues i les bandes criminals. Els homicidis i les massacres dins les presons han augmentat considerablement aquests últims anys. Aquesta setmana, la violència ha arribat a les esferes més altes de la política i amenaça de manera clara la democràcia a la nació sud-americana.

L’audaç assassinat de Villavicencio, ex-periodista d’investigació i membre de l’Assemblea Nacional que va rebre tres trets al cap quan sortia d’un míting a la capital equatoriana dimecres a la nit, ha capgirat completament la cursa presidencial.

El president Guillermo Lasso, que va decidir de no presentar-se a la reelecció, ha declarat l’estat d’emergència nacional durant seixanta dies i ha mobilitzat les forces armades a tot el país. La declaració prohibeix les grans concentracions, inclosos els mítings, però Lasso afirma que les eleccions per a la presidència i l’Assemblea Nacional continuaran segons que era previst.

“Això és un crim polític”, va dir Lasso, “i no tinc cap dubte que aquest assassinat és un intent de sabotejar el procés electoral.” De fet, tres dels rivals de Villavicencio han anunciat que suspendran la seva campanya.

Uns quants assistents a l’acte ajuden un policia ferit durant l’atac (fotografia: EFE/STR).

L’assassí, que va ser abatut i detingut per les autoritats al lloc dels fets, va morir en custòdia policial, segons que explica el comandant de la policia equatoriana, Fausto Salinas. L’agressor, que va disparar una pistola de 9 mm, havia estat detingut per un delicte d’armes el juny, però un jutge el va deixar en llibertat.

L’home tenia un tatuatge associat amb els Latin Kings, una banda fundada per porto-riquenys als Estats Units els anys 50, que avui té afiliats en uns quants països. Aquesta banda és un dels diversos grups criminals que lluiten pel control de les ciutats i les presons.

L’any 2007, centenars de membres dels Latin Kings van arribar a un acord de pau amb el govern del llavors president Rafael Correa. Però la banda va ressorgir més tard com una organització criminal més poderosa encara.

The Washington Post va veure una fotografia del tatuatge de la corona i un funcionari de la policia nacional va confirmar que indicava la pertinença a la banda.

En total, van ser arrestats sis homes. Tots eren colombians, segons que va explicar un funcionari de la policia federal. I tots eren membres de grups de crim organitzat, segons que van dir les autoritats durant la conferència de premsa. Quatre ja havien estat acusats prèviament d’uns quants delictes.

La policia estima que vint col·laboradors es van infiltrar en el míting polític de dimecres per preparar l’assassinat, vestits amb samarretes de Villavicencio i amagats entre el centenar d’assistents, segons els funcionaris del Ministeri de l’Interior i la policia nacional que van fer declaracions.

Villavicencio no viatjava en un vehicle blindat quan va ser disparat. Tenia un vehicle blindat disponible, però dimecres era a Guayaquil.

Uns quants assistents a l’acte intenten fugir quan se senten els primers trets (fotografia: EFE/STR).

L’incident de dimecres és el primer assassinat d’un candidat presidencial a l’Equador, i ràpidament ha generat comparacions amb l’assassinat de candidats als països veïns amb més violència: Luis Carlos Galán, a Colòmbia el 1989, i Luis Donaldo Colosio, a Mèxic el 1994.

Aquest assassinat arriba després de l’assassinat, a final de juliol, del batlle de la ciutat portuària de Manta, un crim que roman sense resoldre. El maig, uns homes armats van disparar contra la comitiva del batlle de Durán, una població als afores de Guayaquil, en un altre intent d’assassinat. El batlle va sobreviure, però hi va haver morts i ferits.

“Tot això significa el deteriorament de la democràcia”, diu Simón Pachano, politòleg de la Facultat Llatinoamericana de Ciències Socials a l’Equador. “Demostra en gran part el fracàs del propi estat.”

Les bandes criminals equatorianes, moltes treballant en càrtels estrangers, han desencadenat una onada de crims violents als carrers i les presons del país.

Un grup de simpatitzants de Villavicencio espera el pas del cotxe funerari a Quito (fotografia: Santiago Fernández).

L’Equador, situat a la costa del Pacífic entre Colòmbia i Perú, els dos productors de cocaïna més grans del món i amb gran part de la costa indefensa, s’ha convertit en un país de trànsit crucial per a les drogues que van destinades als Estats Units i Europa. Els càrtels de Mèxic i Albània s’han unit per treballar amb bandes locals que han aconseguit el poder dins les deficients presons del país. Arran d’això, els homicidis han augmentat fins a registres màxims i les presons s’han convertit en camps de batalla.

Les autoritats asseguren que els agents antidrogues van confiscar 176 tones de cocaïna el 2021, un gran augment d’ençà de les 92 tones de l’any anterior. Van confiscar 173 tones el 2022 i preveuen una quantitat similar enguany. “Les màfies han declarat la guerra a l’Equador”, va dir Luis Lara, ministre de Defensa de l’Equador, en una conferència de premsa el dijous.

Arreu de la regió, el crim organitzat, particularment el tràfic de drogues, es consolida com una de les amenaces més grans per a la democràcia i l’estabilitat. Els càrtels i les bandes criminals no tan sols mouen drogues, sinó que també obtenen beneficis de l’extorsió, el tràfic de persones, el lloguer d’assassins a sou i més.

“Aquests ja no són lladres comuns, algú que es planta a la cantonada d’un carrer i t’amenaça”, afirma el politòleg Francisco Sánchez, director de l’Institut Iberoamericà de la Universitat de Salamanca. “Aquestes són grans empreses que tenen molta estructura i poden comprar la impunitat.”

Villavicencio havia treballat de periodista d’investigació i polític, tot denunciant la corrupció i, especialment, els vincles entre el crim organitzat i la política. 

Després del seu assassinat, les crítiques es van dirigir ràpidament a l’equip de protecció que li havia proporcionat el govern, que no va incloure un vehicle blindat dimecres a la nit. Lenin Bolaños, un antic general de la policia nacional de l’Equador, va acusar el govern de no haver-lo protegit com calia.

Salinas, comandant de la policia, va dir que Villavicencio era protegit per tres anells de seguretat, que incloïen un cercle intern de cinc agents de policia.

“No hi va haver una protecció adequada”, va afirmar Luis Enríquez, advocat de Villavicencio, en una conferència de premsa dijous. Però una persona propera a Villavicencio, que va parlar de manera anònima per discutir detalls sensibles, afirma que el candidat havia estat en desacord amb alguns membres de l’equip de seguretat. Li havien demanat que prengués més precaucions, va dir aquesta persona, però sovint no volia seguir el protocol.

Quan els votants acudiran a les urnes el 20 d’agost, el nom de Villavicencio encara apareixerà a la papereta. Els dirigents del seu partit, el Moviment Construir, tenien previst de reunir-se per decidir qui ocuparia el seu lloc. Patricio Carrillo, membre del Moviment Construir i candidat a l’Assemblea Nacional, va dir que també demanarien una oficina internacional d’observació per a supervisar la investigació de l’assassinat. “Sabem que la motivació d’aquest assassinat és política”, va dir Carrillo, “contra un actor important com és Fernando Villavicencio, que només volia canviar el país.”

 

Subscribe to the Washington Post

L’autoproducció solar és tot un èxit al nostre país. Tot i que amb clarobscurs. El desplegament principal és a les cases unifamiliars, on viu al voltant d’un 30% de la població. El gruix de la població, un 70%, en gran manera no es beneficia dels estalvis en el rebut elèctric bo i creant una comunitat energètica i posant plaques solars a les teulades dels edificis d’habitatges. Un dels motius d’aquest retard són les traves que posen les distribuïdores a les comunitats energètiques, particularment Endesa a Catalunya, que controla el 98% de la xarxa elèctrica de distribució i fa la lectura del 96% dels comptadors. Al juliol el govern català va anunciar que obriria un expedient sancionador a Endesa per posar fi a aquesta problemàtica, que alguns experts atribueixen a la manca de personal tècnic de la distribuïdora. Però un altre dels motius principals perquè aquesta opció no tingui tirada fins ara és el desconeixement de les comunitats de propietaris. Ara fa poc, el govern espanyol ha editat una guia (tan sols en castellà) per donar tota la informació necessària i popularitzar aquesta opció. Tot seguit en repassem els punts clau.

1. Què és l’autoproducció?

Malgrat que l’autoproducció elèctrica fa referència a qualsevol sistema de generació renovable, a la pràctica ens centrarem en les plaques solars, atès que és l’opció que econòmicament surt més a compte en la gran majoria de casos. També denominada com a autoconsum, qualsevol empresa o particular pot produir i consumir la seva pròpia electricitat si instal·la al seu domicili, local o comunitat de veïns plaques solars, i així accedeix immediatament als beneficis de les energies renovables. Fonamentalment, estalviar en el rebut i que les variacions del preu de l’electricitat ens impactin menys. La instal·lació es pot fer a qualsevol lloc situat en un radi de dos quilòmetres i que disposi de connexió a la xarxa elèctrica general, primers requisits indispensables, sigui en un terreny, a les teulades o parets exteriors d’un edifici, un aparcament o qualsevol altra construcció.

Un aspecte clau és que es pot compartir la producció energètica entre uns quants consumidors, no solament del mateix edifici, sinó dels edificis pròxims que siguin dins el radi. També cal tenir clar que l’autoproducció col·lectiva és tant per a edificis d’habitatges com polígons industrials, centres comercials o entorns rurals on els habitants de poblacions petites es posin d’acord per tirar-la endavant.

2. Com pot autoproduir electricitat la nostra comunitat de propietaris o empresa

Els edificis d’habitatges a l’estat espanyol estan sotmesos a la llei de propietat horitzontal, per la qual cosa tenen dret automàticament de l’autoproducció energètica, que pot ser individual o col·lectiva. En el primer cas, l’individual, correspon generalment a empreses que destinen l’autoproducció als consums de l’edifici, com ara l’ascensor, la il·luminació de passadissos i el pàrquing. Tan sols hi ha un contracte elèctric (CUPS) implicat, i rep el nom d’autoproducció individual d’ús comú. Però també pot ser el cas d’una comunitat de veïns, o d’un edifici en què hi ha unes quantes empreses, que cedeix una part dels elements comuns (teulada/terrat) a un propietari o empresa perquè en faci un ús privatiu i hi instal·li plaques solars de la seva butxaca. En aquest cas, la legislació espanyola el denomina autoproducció individual d’ús privatiu.

Els elements comuns dels edificis es poden fer servir per instal·lar plaques solars per a benefici de la comunitat de veïns.

L’opció més normal en comunitats de propietaris, probablement, és l’autoproducció col·lectiva d’ús comú i privatiu. En aquest cas, la instal·lació solar es fa en els elements comuns (teulada/terrat) de l’edifici. Si no n’hi ha prou, es poden aprofitar les teulades veïnes fins a dos quilòmetres a tot estirar, sempre que hi hagi un acord. La producció es destinarà tant al consum comú de l’edifici (ascensor, etc.), com a la dels consums particulars dels habitatges dels veïns. En aquest cas, hi tindrem uns quants CUPS involucrats, el de la comunitat i el de cada pis. La comunitat de propietaris també pot optar per deixar de banda els consums comuns, i destinar tota l’autoproducció als habitatges. En aquest cas, parlem d’autoproducció col·lectiva d’ús privatiu. O a la inversa, destinar l’autoproducció exclusivament als consums comuns, és a dir, tenir una autoproducció col·lectiva d’ús comú.

En general, parlarem d’autoproducció individual quan solament hi hagi un CUPS implicat, o de col·lectiva quan n’hi hagi uns quants. Les comunitats de propietaris, centres comercials i polígons industrials poden triar entre l’una o l’altra amb flexibilitat total, sempre que hi hagi un acord entre totes les parts implicades.

3. Per on comencem?

Per tirar endavant una instal·lació d’autoproducció a una comunitat de propietaris, i demanar ajudes o finançament, s’ha d’aprovar a la junta de la comunitat. Qualsevol propietari pot proposar-ho. Si el cost de la instal·lació supera la quantia de dotze mensualitats ordinàries de les despeses comunes, s’ha d’aprovar amb l’acord d’almenys un terç dels propietaris de la comunitat, siguin presents a la reunió o no. Si no se supera aquesta quantitat de mensualitats ordinàries, l’acord es pot aprovar per una majoria simple, en què els vots favorables de la reunió superin els negatius. En qualsevol de tots dos casos, no es pot obligar els opositors a assumir-ne les despeses corresponents, però tampoc se’n podran beneficiar. Si més tard canvien d’opinió, podran gaudir de l’autoproducció a condició que abonin la part proporcional de la inversió feta.

4. Com es reparteix l’energia i es gestiona tot plegat?

Una vegada s’ha decidit que es tira endavant l’autoproducció col·lectiva, cal acordar com es repartiran les despeses i els beneficis. En aquest sentit, mentre tothom hi estigui d’acord, qualsevol fórmula és possible. La part clau són els coeficients de repartiment de l’autoproducció. Cada propietari continuarà tenint el seu comptador, que comptarà el consum dins el pis. La instal·lació d’autoproducció té el seu propi comptador, que mesura la producció de les plaques solars. Després s’han de creuar tots dos valors, la diferència entre allò que hem consumit a casa i allò que han produït les plaques. Però primer s’ha de decidir quina proporció de la producció de les plaques ens pertoca, atès que les compartim amb la resta de propietaris. Abans, com a condició per a poder fer la compensació, cal tenir en compte que la legislació espanyola exigeix que la instal·lació col·lectiva renovable sigui inferior a 100 kW de potència, tingui almenys un consumidor connectat a la xarxa interna, i els consums auxiliars de la instal·lació (és a dir, els necessaris perquè funcioni), siguin inferiors a l’1% de la producció anual.

Els polígons industrials tenen un gran potencial per a l’autoproducció col·lectiva.

Tornant als coeficients de repartiment entre propietaris, podem decidir de repartir-ho a parts iguals i que tothom rebi la mateixa quantitat de producció. Si som deu veïns, a cadascú li correspondria una desena part de la producció. Si les plaques produeixen 500 kWh un dia, a cada propietari n’hi pertoquen 50. Una altra opció és repartir la producció per coeficients de participació en la comunitat de propietaris. Generalment, si als baixos hi ha un gran local que té un coeficient de participació superior, li correspondrà més electricitat de les plaques solars. Una altra opció és que el coeficient de repartiment de l’autoproducció sigui segons els diners que ha posat cada propietari.

Hi ha més opcions possibles. Com ara la de repartir l’autoproducció segons la potència contractada per cada veí, o de les necessitats elèctriques de cada pis o local. Si un habitatge ho té tot electrificat (calefacció, aigua calenta, fogons, cotxe elèctric a la plaça d’aparcament…), es pot acordar que se’n beneficiï més que no pas un altre veí que té una caldera de gas i no té cotxe. Fins i tot es pot flexibilitzar encara més, i fer un coeficient variable en el temps. En compte de correspondre sempre la mateixa part de l’autoproducció a tothom, si un veí no hi viu durant uns mesos a l’any, es pot decidir que la seva part durant aquell temps es reparteixi entre la resta de veïns que sí que hi resideixen. També es poden fixar uns quants percentatges per dia de la setmana o per hores. Si el local dels baixos ha decidit de participar-hi, es pot acordar que el diumenge i els festius, quan estigui tancat, la seva part es reparteixi entre els habitatges i els consums comuns.

El següent aspecte a considerar són els excedents i la compensació. Seguint l’exemple anterior, hem acordat que ens toqui un 10% de l’autoproducció comuna, 50 kWh el dia. Què passa si no els consumim tots? En aquest cas, dependrà del contracte que tinguem amb la nostra comercialitzadora. Cal dir que quan fem la instal·lació d’autoproducció col·lectiva no estem obligats a canviar de comercialitzadora, podem mantenir la que ja tenim, però caldrà informar-la de la nova situació, tal com veurem més endavant. La distribuïdora (a Catalunya, Endesa en la major part dels casos), farà la diferència entre la part que ens correspon de l’autoproducció, mesurat pel comptador de la instal·lació amb el nostre coeficient de repartiment, i el consum fet a casa, obtingut del comptador de sempre. Si hem consumit més que no ens correspon, ens tocarà pagar. Si hem consumit menys, la comercialitzadora, segons els termes del nostre contracte, ens valorarà econòmicament l’excedent, que es restarà de la despesa a final de mes. En tot cas, no podrem rebre diners en efectiu. A tot estirar podrem deixar a zero el terme d’electricitat o el rebut.

Les botigues dels centres comercials també poden beneficiar-se de crear una comunitat energètica bo i aprofitant les teulades i pàrquings.

El cas anterior segurament és el més recomanable per a edificis d’habitatges, però hi ha dues opcions més. Una, no optar per cap compensació, vendre tota l’electricitat a la xarxa i aconseguir diners a canvi. Haurem de continuar pagant l’electricitat com sempre, però la comunitat obtindrà beneficis de la venda de l’autoproducció, que es poden dedicar a les despeses comunes. Aquesta opció generalment serà la triada per moltes empreses, atès que cal ser una empresa per poder vendre electricitat. Una altra opció és que una comunitat de propietaris creï una empresa, o contracti una empresa intermediària, que esdevindrà la titular de la instal·lació, per després revertir en la comunitat de propietaris els beneficis econòmics de la venda de l’electricitat. Finalment, una comunitat de veïns té l’opció de vendre la producció amb un contracte bilateral amb una altra empresa, com ara la fàbrica del costat (o de més lluny, no hi ha límits de distància), una botiga, un hotel, etc.

5. Ho hem decidit tot. Què fem, ara?

Ja hem fet tots els passos previs. S’ha aprovat en una junta, s’ha decidit si és individual o col·lectiva, si és per a consums comuns o privatius, quins són els propietaris que hi posaran diners i quins se’n mantindran al marge, i quins coeficients de repartiment pertoca a cadascú. El pas següent és el disseny i pressupost de la instal·lació, que haurà de fer una empresa instal·ladora habilitada, que ens trametrà una proposta inicial personalitzada, d’acord amb la ubicació i els consums que tinguem. Es recomana de demanar almenys tres pressuposts, i parar especial atenció a les garanties i compromisos vinculants, com ara serveis de manteniment. També acordar la durada de les obres. Si la instal·lació és de més de 15 kW de potència, no cal aval, però sí que cal sol·licitar accés a la companyia distribuïdora, que l’instal·lador pot fer en nom de la comunitat. Si la instal·lació és sense excedents (no els injecta a la xarxa general), aleshores no cal aquest tràmit.

Per engegar la instal·lació, en el cas de potències inferiors a 10 kW no cal fer un projecte d’instal·lació, tan sols una memòria tècnica. Caldrà acordar amb els instal·ladors els espais usats i la sol·licitud d’ajudes i subvencions, sense oblidar els permisos d’obres a tramitar a l’ajuntament, pagant els impostos (ICIO) i taxes corresponents. Durant aquesta fase, cal demanar la sol·licitud de codi d’autoconsum (CAU), tràmit que pot fer l’instal·lador. Una vegada les obres siguin llestes, cal legalitzar la instal·lació. L’instal·lador trametrà el certificat d’instal·lació elèctrica (CIE) a l’administració autonòmica, amb lliurament de còpia a la comunitat. S’haurà de signar l’acord de coeficients de repartiment i trametre’l a les comercialitzadores de cada veí. En aquest moment, podem nomenar un representant (gestor d’autoconsum), si ho preferim. Quan hagi obtingut el CIE, la comunitat autònoma ha de remetre la documentació a la distribuïdora en un termini de 10 dies. Una volta rebuda, la distribuïdora ha de comunicar-ho a les comercialitzadores i modificar el contracte d’accés a la xarxa (ATR) del consumidor, en un termini màxim de 5 dies.

La comercialitzadora ha de posar-se en contacte amb el consumidor i modificar el contracte de subministrament per adequar-se a la nova modalitat (per exemple, valorar els excedents). A partir d’aquest moment, podrem beneficiar-nos de l’autoproducció de la nostra comunitat de veïns, rebaixar el rebut de la llum i contribuir a emetre menys gasos d’efecte hivernacle i menys contaminació a l’atmosfera.

De la mateixa manera que als restaurants hi podem trobar sabors únics que ens deixen records indelebles, també es poden convertir en llocs inabastables perquè han desaparegut o perquè és difícil accedir-hi. Un d’ells el tinc ben a prop de casa, és Can Ferran de Puigdàlber. Tothom me’n parlava i jo, per un motiu o per un altre, no hi vaig arribar a anar mai. Després em va semblar que havien tancat i no sé si s’ha convertit en casa rural o què ha passat. El cas és que el tinc a la llista de pendents.

D’un altre no estic segura ni del nom. La meva amiga llepafils però sibarita conserva una llibreta que va fer el seu pare on anotava tots els restaurants on anava i que valien la pena. Ella ha renovat el gènere amb un quadern on apunta els bars on es poden trobar les millors olives, el bacallà més ben cuinat, les millors anxoves, el millor vermut, etc. Sempre li dic que ho publiqui però no em fa cas. Bé, el cas és que tenia anotat un restaurant d’Alcanar amb nom de dona (Ca la Paquita?). Ens ha estat impossible localitzar-lo i, quan ens semblava que sí que l’havíem trobat algú ens deia que, en realitat, el bo era un altre. 

Ben a prop d’Alcanar, a la Ràpita, hi havia un històric, el Fernandel. La primera vegada que vaig passar per allà, vaig pensar que un dia hi aniria. Hi vaig passar moltes vegades però mai amb la disponibilitat d’aturar-m’hi fins que un dia vaig organitzar una excursió familiar per anar-hi. Quan vam ser allà ens vam trobar un edifici abandonat i gairebé enrunat i del restaurant només en quedava el cartell. Segurament la primera vegada que hi vaig passar ja era tancat però jo el vaig fer viure en els meus desitjos d’anar-hi algun dia.

Un altre dels meus restaurants perduts va ser el Morros de Torredembarra, seguint els cants de sirena de la meva amiga llepafils un dia vam decidir anar-hi malgrat l’evidència que ningú no responia al telèfon. També ens vam trobar un edifici abandonat on no hi quedava ni el cartell. Amb els raros vam intentar mil vegades anar a un restaurant kosher que hi havia al carrer Diputació. Per les crítiques que en llegíem semblava un establiment en ple rendiment però no ens en vam sortir mai. Finalment, sí que vam anar a un kosher, però al carrer Amigó.

També vam intentar anar al Pessets de Sort. Aquest sí que funcionava, tant, que era ple, i vam anar a una mena de sucursal que també era molt bo però no he pogut anar mai a l’original i és evident que Sort no és un lloc tan avinent per arribar-s’hi i encara menys per passar-hi.

I després hi ha tots aquells on has volgut tornar i ja no has pogut perquè han tancat. Dels que recordo haver-hi estat una vegada, haver-hi volgut tornar i no haver pogut perquè ja havien tancat, n’hi ha quatre que recordo especialment. El primer és el Morell de Balaguer. Ens va agradar moltíssim i, quan hi vaig voler tornar, el telèfon ja tenia un altre titular. Poc després, el meu amic Flocel Sabaté de la UdL que hi anava sovint em va dir que el senyor Morell s’havia jubilat i que el restaurant no tenia continuïtat. L’altre era un argentí que hi havia al final de la Via Laietana, crec que al carrer del Consolat del Mar, es deia Panyvino. El dia que hi vam anar jo vaig fer una tria més convencional, els meus companys es van arriscar més i la van encertar. Vam quedar que hi tornaríem però, quan va ser l’hora, ja havien tancat. El tercer era un marroquí que hi havia al carrer Aragó que es deia Omeia. Hi vaig menjar una bastella –crec que l’única que he menjat a la meva vida– que encara ara recordo però el restaurant sempre és tancat. I, finalment, un altre d’aquests llocs perduts és el Domu, un sard que era al carrer Muntaner. Hi vam anar amb el Pere Comellas i era sensacional, quan hi vam voler portar la gent del GELA, ja havia tancat.

Aquests llocs perduts no deixen de ser metàfores de les coses que hauries volgut fer i no has pogut. No són grans pèrdues, o potser no són ni pèrdues perquè no en tens la capacitat. Cantar si no tens veu, dibuixar si no en tens el do… Les coses que no pots fer perquè no es poden fer no creen frustració (o no n’haurien de crear) més aviat ens ajuden a entendre que no ho podem tenir tot i que no passa res perquè sempre podem fer moltes altres coses (i anar a molts altres restaurants).

El nou conseller d’Educació de la Generalitat Valenciana, José Antonio Rovira (PP), va fer unes declaracions polèmiques en una entrevista a El Mundo. Entre més coses, va dir que en alguns centres educatius sobraven professors, que tornaria la inspecció educativa i que recuperaria l’exempció lingüística en les comarques castellanoparlants del País Valencià. No va ser l’únic atac a la llengua: també va declarar que a les aules valencianes no s’ensenyaria català, sinó valencià. A més a més, hi ha hagut un error en les llistes d’adjudicació, publicades el dia 10, que ha deixat 2.700 professors sense destinació a menys de tres setmanes que comence el curs. Parlem amb Beatriu Cardona, portaveu del Sindicat de Treballadors i Treballadores de l’Ensenyament del País Valencià (STEPV Intersindical Valenciana), el sindicat més votat pels professors valencians. Cardona considera molt desafortunades les paraules del conseller i assegura que davant unes possibles retallades, la resposta serà contundent.

El conseller Rovira menysté l’educació en català

—Sobren professors als centres educatius valencians?
—Mai, no n’hi sobren mai. Com a norma general, en la immensa majoria dels centres docents, falta professorat. De fet, l’ambició de qualsevol persona que gestione l’escola pública ha de ser que els centres estiguen dotats amb tot allò que necessiten.

—Què pretenia, el conseller, quan va fer aquesta afirmació?
—Es referia a intentar tirar per terra els dos acords de plantilles que es van signar en maig i juny amb el govern del Botànic, un per a primària i infantil i un altre per a secundària i formació professional. Que un conseller diga que sobra professorat és indicatiu d’una voluntat inequívoca de voler retallar en un futur. És obrir la porta a la possibilitat de noves retallades en professorat. Això ja ho vam viure en l’última etapa del Partit Popular i és un context al qual STEPV Intersindical Valenciana no permetrem retornar. Vam guanyar batalles als carrers i als jutjats i, ara, plantarem cara si s’elimina qualsevol plaça de professor en els nostres centres.

—Segons aquest acord, es preveia la creació de cinc mil llocs de treball docents nous. Però el nou conseller considera que això és una bomba de rellotgeria. Creieu que pot perillar?
—L’acord és un acord legal. És publicat i nosaltres batallarem perquè es mantinga. I no és cap bomba de rellotgeria. Es preveu incrementar la plantilla de tots els centres docents d’infantil, primària i secundària en cinc mil llocs de treball addicionals en dos anys. No és que ara siguen cinc mil, sinó que s’han de fer en dos anys. I pressupostàriament és viable. S’utilitzen milions d’euros en unes altres coses que no són tan necessàries com sí que ho és l’ensenyament públic.

—Quina és la situació que observeu als centres educatius valencians?
—La situació als centres educatius valencians, gràcies al fet que hem recuperat en els últims vuit anys plantilla retallada pel PP, és més sostenible. Però tenim molts reptes pendents, com ara la normativa sobre ensenyament i educació inclusiva, el plurilingüisme, la digitalització, que requereixen un sobreesforç pressupostari per tal de dotar de plantilles suficients tots els centres docents. Una part d’aquests cinc mil llocs de treball són, precisament, per a compensar una retallada que va fer el PP en 2013. En cada centre d’infantil i primària hi ha, per cada classe, un tutor menys. Si hi ha un col·legi que té dotze unitats de primària, hi ha onze mestres. I l’altra classe que queda despenjada s’ha de cobrir en la tutoria per docents que tenen unes altres especialitats. Això vol dir que han de detraure atenció de les seues especialitats per conformar una classe d’educació primària. I l’acord de plantilles pal·lia i compensa aquesta pèrdua. Per tant, no sobra ni una sola de les places.

—…

—El que hauria de fer el conseller és xafar els centres educatius, tant els rurals com els de les zones més urbanes, els que tenen més dificultats perquè estan en barris que tenen un índex socioeconòmic més baix i que requereixen més atenció i cura per part de les administracions públiques, i avaluar. Però no dir a la lleugera des d’un despatx en el mes d’agost que hi ha instituts on no saben què fer amb el professorat. Això és un panorama molt diferent del dia a dia de la immensa majoria dels nostres instituts i col·legis.

—Que hi haja professors que han de cobrir les places de mestres de primària quan no és la seua especialitat, repercuteix d’alguna manera en l’educació dels xiquets?
—Clar, això va repercutir molt en 2013, 2014 i 2015. De fet, si mirem els indicadors que teníem en aquells moments, eren pitjors. Ara els indicadors d’èxit de l’alumnat han millorat de manera ostensible. Durant aquests últims anys, s’ha intentat compensar aquesta pèrdua de tutors en primària dotant les plantilles d’una manera inestable, d’any a any. És a dir, no amb una plaça fixa de catàleg. Durant vuit anys, tots els sindicats d’ensenyament, de tots els signes i de totes les ideologies, hem estat reclamant-ho. I jo espere que, en cas que es vulga retallar, estiguem també tots junts, defensant les plantilles que necessiten els nostres centres.

—El conseller critica especialment l’augment del professorat de secundària. Per què creieu que ho fa?
—Estic convençuda que és per desconeixement del que passa als nostres instituts.  Només cal que vaja a qualsevol institut d’una zona urbana poblada i que pregunte a l’equip directiu si sobra professorat. Que els ho pregunte seriosament. I amb humilitat. I veurà que les seues declaracions han sigut molt desafortunades, i també sorprenents per part d’una persona que ha gestionat càrrecs de personal en la conselleria en l’anterior govern del PP. Igual, precisament per això, no són tan sorprenents.

—Teniu por que hi haja un augment de fons cap a la concertada en detriment de l’escola pública?
—Nosaltres no tenim por de res. La por porta moltes voltes a l’immobilisme. Tenim preocupació, això sí, i és una preocupació fundada. No només per aquestes declaracions, sinó pel que, insistisc, vam viure en les etapes en què el PP governava i tenia la Conselleria d’Educació. Però, curiosament, si una cosa se li pot retreure al Botànic és que tampoc va retallar fons de la concertada, sinó que ha vist incrementats els pressupostos. Per tant, el PP no pot augmentar. El que sí que podria fer amb anuncis com aquests és intentar retallar en la pública. I això no ho permetrem. Ni nosaltres ni la comunitat educativa.

—Hi ha hagut un error en les adjudicacions, que ha deixat 2.700 professors sense destinació a menys de tres setmanes que comence el curs. Què pot implicar, aquesta incertesa, per al professorat?
—Normalment, les adjudicacions d’inici de curs es fan els últims dies de juliol o els primers d’agost, però ara no s’han fet fins el dia 10. És un retard considerable. Això significa, per exemple, que encara que la persona sàpiga a quin centre ha d’acudir el primer de setembre, no sap quins grups donarà. Aquestes setmanes d’agost, moltíssims docents utilitzen el temps per encarar i preparar el curs i no podran fer-ho. Per una altra banda, això també crea un perjudici important per a aquells que hauran de buscar allotjament en una localitat diferent de la seua residència habitual. Per tant, comportarà que tindran menys temps per a preparar, no només la seua vida professional, sinó també la personal. A més, hi ha hagut errades generalitzades i altres en què persones que no han sigut adjudicades a una plaça, que sí que han donat a una persona que està molt per darrere d’elles en la llista.

—Per què ha passat?
—Segurament, a la conselleria hi ha algun algoritme informàtic que ha fallat. Hem demanat que es repetisca l’adjudicació perquè són tantes les errades, que mereixen una nova adjudicació. És de difícil solució si es fa el que pretén la conselleria, que és anar arreglant cas a cas. Tenim centenars d’incidències i la conselleria no té, ara mateix, tot el personal que faria falta per a revisar-ho tot. El millor seria repetir el procés d’adjudicació, admetre els errors i tornar a publicar un llistat definitiu que haja estat fet amb els algoritmes correctes. Però no tenim cap esperança que la conselleria vulga fer-ho, perquè això seria començar l’etapa admetent un error en una adjudicació que afecta milers de persones.

—El conseller Rovira va dir que vol recuperar l’exempció lingüística en les zones castellanoparlants del País Valencià perquè les famílies que vulguen que els seus fills estudien en castellà ho puguen fer. Quines conseqüències pot tenir eliminar l’assignatura de català d’una bona part de les comarques del territori?
—Anem per parts. Primer, l’exempció lingüística és una anomalia que tenim en el nostre sistema educatiu, i ve recollida en l’estatut i en la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Per això, Intersindical Valenciana vam insistir en la necessitat de derogar-la per tal de promulgar una llei d’igualtat lingüística. Ja va complir amb la seua comesa, que va ser puntual. Fixeu-vos que es va publicar quan només hi havia dos canals de televisió i no existia internet. Va ser una llei molt vàlida en el seu moment, però que és totalment obsoleta. L’exempció de l’ensenyament del valencià existeix per a les comarques castellanoparlants i és una anomalia legislativa quant als drets civils de la ciutadania valenciana. I és una anomalia educativa, ja que permet a les famílies decidir que les criatures coneguen una llengua menys que la resta. Atempta contra el dret de l’educació de les criatures perquè les seues famílies poden decidir per elles. Quan el conseller parla de llibertat d’elecció, no parla de l’alumnat, parla de la llibertat de les famílies a decidir què aprenen o què no aprenen els seus fills i filles. S’insisteix molt en la idea de la llibertat d’elecció per poder triar en quina llengua estudia el teu fill o filla, i la llibertat d’elecció de les famílies acaba quan comença el dret a l’educació dels teus fills i filles. Tu no tens dret a limitar quantes llengües parla el teu fill.

—Potser no coneix prou bé la legislació…
—Les lleis educatives i, fins i tot, el nostre Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià que és vigent, estipulen que l’alumnat valencià, quan acabe la seua etapa d’escolarització obligatòria, ha de ser competent en les dues llengües oficials i, almenys, en una estrangera. Si el conseller vol eliminar el valencià de zones castellanoparlants, atemptarà directament contra la normativa vigent. Això és molt preocupant, no només per a les persones que ens estimem la nostra llengua i el nostre país, sinó per a les famílies que viuen en aquestes zones. Mal que els pese a alguns, són dues les llengües oficials, no només una. Per una altra banda, és un engany vincular l’anglès al valencià en el sistema plurilingüe, quan això ho estipulava el decret de plurilingüisme derogat. La llei de plurilingüisme no diu això. Seria molt beneficiós i molt assenyat que el conseller repassara quina és la normativa vigent en matèria de plurilingüisme. També estaria molt bé que avaluara el coneixement del valencià en les zones castellanoparlants, i que després decidira si s’ha d’eliminar el valencià o si, al contrari, s’ha de reforçar perquè tots els nostres xiquets i xiquetes, independentment de la comarca on hagen nascut, puguen acabar el seu ensenyament obligatori sabent valencià.

—Podeu explicar quina confusió crea el conseller respecte de la llei de plurilingüisme?
—La llei de plurilingüisme estipula que cada centre educatiu dissenya el seu projecte lingüístic, adaptat a la seua realitat concreta i als seus recursos, però ha de tenir uns mínims. El 25% de les assignatures s’han de donar en castellà i un altre 25% en valencià. A partir d’ací, es pot ampliar segons les circumstàncies de cada centre. Curiosament, l’últim decret de plurilingüisme del PP, amb María José Catalá quan era consellera, estipulava per a tots els centres de qualsevol punt que, a banda de l’assignatura de valencià, calia impartir una assignatura en valencià. Per tant, seria incomprensible que el mateix PP corregira el que ja va legislar en aquell moment. El problema és que sabem que en molts centres de zones castellanoparlants no es compleix ni tan sols aquest mínim i el que hauria de fer la inspecció educativa és, precisament, vigilar que es complisca la llei.

—Una altra de les prioritats del conseller és tornar a la inspecció educativa. Serà una eina per a restringir el català a les aules?
—Amb la llei que tenim publicada avui dia, el que ha de fer la inspecció educativa valenciana és precisament garantir que aquests mínims de valencià es complisquen, que són els que més dificultats troben. La inspecció educativa mai no ha tingut com a competència dissenyar o establir quines són les plantilles dels centres. Ha de supervisar, com en tot l’estat, que es complisca la llei. I ara mateix la llei que tenim és 25% mínim de castellà, 25% mínim de valencià.

—El conseller va dir que a les aules no s’ensenyaria català, sinó valencià. Sembla que tornen a la batalla pel nom de la llengua…
—Aquesta és una batalla llargament superada per la majoria de la població. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua és clara al respecte, i no va ser establerta pel Botànic, sinó que la va crear el president Eduardo Zaplana. A banda, són declaracions impròpies d’una persona que pertany a la comunitat universitària, perquè la ciència no és discutible. Igual que no podem ensenyar que la terra és plana o que l’ésser humà ve de la costella d’un home, tampoc no podem negar que el valencià és una manera de nomenar una llengua que es parla en molts més indrets que el País Valencià. Aquest debat tampoc no preocupa la societat valenciana en absolut. El que els preocupa és que els nostres xiquets i xiquetes, quan tinguen setze anys, puguen parlar perfectament les dues llengües oficials i una estrangera, més enllà de com pensen persones que sense cap criteri científic diuen que el valencià no és català.

—Quines mesures esperen que implemente el nou conseller?
—Nosaltres sempre demanem a tots els consellers que prenen possessió que facen una aposta decidida per l’escola pública. Fa vuit anys el panorama era un, ara és ben diferent. La comunitat educativa ens hem empoderat i no permetrem cap retrocés en tot allò aconseguit. No permetrem que se cedisquen terrenys per a la construcció de centres privats, ni tampoc que els centres concertats trien el seu alumnat, ni que es desvien més recursos dels necessaris a empreses privades. Però açò no passarà només en educació, també passarà en sanitat. La ciutadania no permetrem que hi haja cap retrocés en les reversions cap a allò públic que s’han fet d’empreses privatitzades que, amb nul·la transparència, s’embutxacaren diners dels contribuents. Considerem que és urgent que es posen a treballar.

—Us preocupa aquesta relaxació?
—En ensenyament la situació és crítica, són setmanes vitals amb les adjudicacions i en la Conselleria d’Educació no arriben a cinc persones treballant. El panorama és desolador, ni tan sols la directora general de personal està incorporada en el seu lloc de treball. Però no només en ensenyament, hem vist que la direcció general d’emergències, en plena alerta meteorològica, tampoc està designada. Si tantes ganes tenien de governar, que es posen a governar i marquen tot el segon, tercer i quart escaló. Les institucions valencianes no poden estar de vacances perpètues.

“Els partits catalans no poden només pactar l’amnistia. Entenc els problemes personals dels 4.000 encausats, però com a país l’amnistia ha de ser un pas previ o una pre-condició, no es pot donar suport a la investidura només amb l’amnistia. Hi ha d’haver un contingut més important perquè el país avanci.” Així de contundent es mostra Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra. Requejo defensa que una carambola electoral ha deixat una oportunitat única que s’ha d’aprofitar. Defensa que cal arribar a acords programàtics. “S’han de saber aprofitar aquestes finestres d’oportunitats.” Encara que no es mostra gaire confiat, confessa que ara per ara creu que hi haurà una repetició d’eleccions.

—Amb els resultats de les eleccions espanyoles, el PSOE podrà formar govern?
—No és fàcil. Actualment, tot apunta que anem a eleccions. Això, avui. Però és clar, som a l’agost, hi ha tota la negociació pendent. La negociació és complicada, perquè, aparentment, allò que seria el mínim acceptable per a Catalunya, és bastant per sobre del que sembla ser el màxim que estaria disposat a negociar el govern del PSOE amb Sumar. Per tant, mentre no s’acosten aquests dos punts, que de moment estan força distanciats, i que crec que hi ha raons, fins i tot filosòfiques, de desavinença, serà difícil… Però també és cert que hi ha interès per totes dues bandes d’arribar a acords.

—Quan dieu que hi ha desavinences filosòfiques, què voleu dir, exactament?
—El partit socialista té uns plantejaments intel·lectuals i morals molt antiquats, molt desfasats. Molt vinculats encara al constitucionalisme vist com una qüestió molt rígida, molt enganxada a la llei, amb poc marge de maniobra i amb poca voluntat d’arribar a acords. En definitiva, amb poca voluntat ja no dic de solucionar, però sí com a mínim d’encarrilar el problema de fons. De manera simplificada podem dir que la societat espanyola és una societat plurinacional i, en canvi, l’estat espanyol no és un estat plurinacional. Mentre continuï aquesta incongruència, sempre hi haurà tensions. I mentre continuï la manca de voluntat del centre de procurar un millor reconeixement i un autogovern més bo, no tan sols a Catalunya, sinó també a Euskadi, romandran la voluntat de secessió i la manca d’acomodació.

—Acomodació?
—L’acomodació vol dir que tothom se senti còmode i està clar que part dels ciutadans de Catalunya i d’Euskadi se senten incòmodes amb aquest estat. El problema no és Espanya, el problema és l’estat espanyol. El problema és l’organització política d’Espanya, que està del tot desfasada.

—Si no veieu que al PSOE pugui canviar aquesta filosofia, com es pot arribar a acords? Com es poden canviar les coses? Només si se cedeix per part nostra?
—Quan és pràcticament impossible que hi hagi acords morals de contingut, els acords només poden ser pragmàtics. Els filòsofs anomenen als acords modus vivendi. I això vol dir coses concretes, però no tan sols negociar-les i posar-se d’acord, sinó posar-se d’acord en com es controlen. Perquè tenim una experiència empírica acumulada d’una manca de compliment dels acords per part del govern espanyol. Hem vist que en qüestions de finançament, d’inversions, d’infrastructures, de retòrica sobre el multilingüisme, a la pràctica no es fa pràcticament res. Per tant, no és tan sols l’acord, sinó com es controla el contingut dels acords concrets.

—L’amnistia podria entrar dins aquests acords pragmàtics?
—Fins al Primer d’Octubre només n’hi havia un, que era autodeterminació o autogovern. Però ara tenim dues carpetes per a negociar. Tenim la de l’autodeterminació i l’autogovern i, a més a més, la de la repressió, és a dir, l’antirepressió del Primer d’Octubre. No s’han de confondre aquestes dues carpetes. El Primer d’Octubre no es va fer per tirar enrere la repressió que tot plegat va causar. El referèndum es va fer per l’autodeterminació i per l’autogovern. L’amnistia forma part de la carpeta de l’antirepressió. I és possible. Seria una molt bona base per a començar, però no és suficient. Els partits catalans no poden pactar tan sols l’amnistia. Entenc els problemes personals dels 4.000 encausats, però com a país l’amnistia ha de ser un pas previ o una pre-condició, no es pot donar suport a la investidura només amb l’amnistia. Hi ha d’haver un contingut més important perquè el país avanci.

—Ara mateix, els socialistes estan tancats fins i tot a l’amnistia. Hi ha qui diu que és anticonstitucional.
—No és veritat, són ganes de retorçar els arguments polítics i jurídics. Els que diuen que és inconstitucional és perquè diuen que la constitució no en diu res i, en canvi, sí que diu sobre els indults que no poden ser generals. Però és que és una cosa molt bàsica, un acte legislatiu i un acte governatiu són diferents. L’amnistia és una llei que la fa un parlament, mentre que un indult és un acte administratiu, que el fa el govern. Els efectes de l’una cosa i de l’altra són diferents. S’assemblen, però són diferents. I un parlament, si no té un límit constitucional, és sobirà i pot legislar sobre qualsevol cosa. Encara més, la constitució espanyola no en diu res, sobre l’amnistia; per tant, el congrés espanyol està perfectament legitimat per a fer una llei d’amnistia.

—Què es necessitaria per a aprovar-la?
—Una llei d’amnistia és una llei orgànica, perquè afecta drets. I, per tant, es necessita la majoria absoluta, és a dir, cent setanta-sis vots favorables. La coalició àmplia que es prefigura per a formar un govern presidit pel partit socialista tindria aquests vots. En conseqüència, l’amnistia és possible. Cal que els professionals de la política siguin competents.

—El rei es pot oposar a aquesta llei?
—El rei hi és per a complir la constitució. El rei és el cap d’Estat, però és només això. Per tant, s’ha de sotmetre a la constitució. I una de les coses a què l’obliga és a signar totes les lleis que emanen del parlament. En uns altres sistemes polítics, quan els caps d’estat són escollits, sí que a vegades tenen la prerrogativa per frenar-ho, com a mínim, per exemple, als Estats Units. Aquest no és el sistema de l’estat espanyol, bàsicament perquè el monarca espanyol no l’ha escollit ningú. No té legitimitat democràtica.

—I els jutges podrien frenar-ho?
—Els jutges hi són per a complir la llei. Però clar, tenim un poder judicial que no ha trencat amb el franquisme. Aquest va ser un dels hàndicaps de la transició espanyola. No es va fer una reforma del poder judicial amb profunditat, com sí que es va fer amb l’exèrcit. Per tant, hi ha una inèrcia de comportaments, de valors, d’objectius vinculats a la dictadura franquista. Hem de comptar amb això. Ara, a una llei aprovada pel parlament, els jutges no s’hi poden oposar. En tot cas, veurem com l’apliquen.

—Es podria recórrer al Tribunal Constitucional.
—Cert, l’oposició pot recórrer al Tribunal Constitucional. Dubto molt que el TC digui que aquesta llei és inconstitucional. Per tant, els jutges haurien d’empassar-se-la, aquesta llei. No tenen prou poder per a oposar-s’hi.

—Està clar que es pot fer la llei, però l’important és com és. La lletra petita. A qui afecta?
—Idealment, s’hauria d’aprovar abans de la sessió d’investidura, però ho veig molt complicat. No és una llei complicada, però és plena de detalls. El que seria important és que s’apliqués a tots els afectats del procés, absolutament a tots. Que hi poguessin entrar tots aquells que tenen una causa pendent, no tan sols els exiliats. Que l’amnistia fos per als més de 4.000 afectats i que tots ells quedessin complement lliures. Això s’ha d’especificar molt, que no hi hagi ni una sola ombra de dubte.

—Heu dit que s’hauria d’aprovar abans de la investidura?
—Idealment, sí. Es pot aprovar després, però s’haurien de posar les bases signades pels grups polítics abans de la investidura. El que s’ha de fer és una bona llei. Tanmateix, com us deia, al meu entendre això és un pas necessari, però no suficient per a donar suport a la investidura.

—Què més caldria?
—El resultat d’aquest acord hauria de fer que Catalunya fes un salt qualitatiu en termes d’autogovern. Que es ressolessin qüestions que s’han anat enquistant i que formen part de la infrastructura del problema. Per exemple, hi ha tota una subcarpeta econòmica. Hi ha la qüestió de la fiscalitat i del finançament. Això no es pot pactar fent volar coloms. Això s’ha de fer amb models i tenim informes molt ben fets. No es parteix de zero. A Catalunya hi ha uns tècnics de fiscalitat excel·lents que tenen molts informes fets. La fiscalitat, les infrastructures, les inversions… El dèficit que hi ha no és tan sols fiscal, és un dèficit d’aplicació del pressupost. Hi ha un pressupost i després s’aplica un percentatge força ridícul d’aquest pressupost. S’executa molt menys que allò que està pressupostat. Aquesta podria ser una subcarpeta, però n’hi ha més.

—Quines?
—Una altra subcarpeta seria la de les competències. Hi ha competències en ensenyament, en cultura, en serveis socials, en sanitat, en política europea, en política internacional, en l’ús dels símbols… Una altra, òbviament, és la llengua. L’impacte del català en l’ensenyament. Que el congrés i el senat espanyols fossin multilingües. I és que la constitució espanyola diu una cosa, però després la pràctica del sistema polític espanyol en fa una altra. El multilingüisme actualment és paper mullat. Es podria proposar que el català sigui llengua oficial a la Unió Europea. La UE sempre diu que el govern espanyol mai no li ha dit que el català sigui llengua oficial. En definitiva, amb aquestes tres subcarpetes d’economia, competències i llengua hi ha moltes coses que es poden negociar i continuar avançant.

—Veieu factible aquesta negociació en la situació actual? O potser als socialistes, si pactar implica tot això, ja els va bé de repetir eleccions?
—Ja ho veurem. Però si Catalunya no fa un avanç qualitatiu en les qüestions de l’autogovern, l’economia, la llengua i les competències, no s’ha de donar suport. Això ja és un problema del partit socialista, que vagi a eleccions i a veure què passa. No podem estar sempre a remolc de la por de l’extrema dreta i la dreta. Catalunya ha d’adoptar una posició més de defensa del país. Tampoc no estic d’acord amb quedar-nos amb l’autodeterminació. De vegades, sembla que ens ho juguem tot amb un referèndum. I, segurament, ara mateix no el guanyaria l’independentisme; per tant, no em sembla gaire intel·ligent. Però sí que cal aprofitar aquest moment per a fer un salt qualitatiu en determinades matèries. Si no, crec que anirem a eleccions. Ara mateix és el més probable.

—I anar a eleccions qui afavoreix?
—Tot el que es digui sobre això és només bla, bla, bla… Ningú no ho sap. Per a saber això, que és una qüestió empírica, has de tenir una acumulació empírica i no la tenim. Un pot intuir coses com a politòleg, com ara que a les eleccions acabaran influint els dos més grans. És a dir, seria lògic que hi hagués una concentració dels dos extrems cap als dos partits més grans per tal de maximitzar el vot útil. Però potser m’estic equivocant. No ho sé i ningú no ho sap.

—També dependrà de qui guanyi el relat de les negociacions?
—Sí, això és política de comunicació. Sigui verdadera o falsa. Això és crear la percepció en els ciutadans de determinats objectius, determinats valors, determinats estils, de donar les culpes a uns o uns altres… Però això és percepció. La pregunta és qui té més bons professionals en política de comunicació dels partits.

—Si es repetissin les eleccions, seria possible un acord entre PP i PSOE? Serien capaços de pactar entre ells abans que cedir certes coses als Països Catalans o a Euskadi?
—Home, d’això sí que hi ha acumulació empírica. Sí que hi ha pactes d’estat per tal de continuar amb la pròpia concepció d’estat, que crec que és obsoleta i antiquada. Però per defensar això, i tant que hi pot haver aquest pacte. “Avui per tu i demà per mi.” Es poden plantejar fins i tot de fer una nova llei electoral perquè el pes de les nacions minoritàries sigui més petit. Ara no és que sigui gaire gran, ara és el que els toca en termes aritmètics, però es pot forçar el fet que hi hagi un sistema electoral que afavoreixi encara més els partits estatals.

—En realitat, ara mateix ja els afavoreix.
—Sí, molt. Per les circumscripcions. No per la llei D’Hondt, com es diu de vegades. Més de la meitat de les circumscripcions tenen un nombre de diputats a repartir inferior a nou. I nou és la frontera, perquè una fórmula proporcional pugui actuar repartint escons en una circumscripció. En política comparada hi ha alguns sistemes majoritaris que tenen algun resultat més proporcional que el del congrés espanyol. És una certa broma dir que el sistema electoral espanyol és proporcional. No ho és, perquè té uns efectes majoritaris molt clars.

—De fet, en vots totals el PSOE i el PP no tenen tanta diferència com la tenen en diputats.
—Sí, per això que dèiem de les circumscripcions. El primer partit, sigui quin sigui, sempre queda afavorit. Però això també ha afavorit el PSOE en algunes altres eleccions.

—Hem parlat molt dels socialistes, però el PP té alguna opció de governar? Ells diuen que ho intentaran…
—Ho descartaria, llevat que el PSOE s’hi abstingui. Però això, francament, no ho veig possible. Si el PSOE hagués tingut un resultat més dolent, com algunes enquestes li donaven, aleshores això seria més factible. Tanmateix, amb aquests resultats el PSOE ha d’intentar governar de totes, totes. El PP ha guanyat les eleccions, però el PSOE té capacitat de guanyar el govern. I, al final, les eleccions les guanya qui governa.

—Per tant, sembla que continuarem parlant d’això durant mesos, oi? No sembla que l’acord sigui imminent.
—Aquesta és potser la negociació de govern més complicada dels últims quaranta anys. No hi ha experiència en aquesta mena de negociacions. Els partits tenen una cultura política força tancada en si mateixa. Als partits els costa de tenir mirada llarga. Els costa de veure que aquí hi ha un problema històric de base, i cal treballar per resoldre les bases. Ja no dic que trobin la solució, però sí que arreglin les bases per encarrilar-lo i, en una perspectiva d’uns quants anys, això es pugui acomodar. Però clar, això és ser estadistes. Això és resoldre un problema d’estat. I no veig la classe política, ni del PSOE ni de Sumar, amb aquesta fortalesa teòrica o intel·lectual per a convertir-se en estadistes. Miren més a curt termini. No veig que vulguin passar a la història per haver solucionat el problema. És una oportunitat única. Ha estat una carambola electoral, però el món polític té aquestes sorpreses. S’han de saber aprofitar aquestes finestres d’oportunitat.

—I si hi ha aquesta finestra històrica, els partits independentistes no s’haurien de posar d’acord per a aprofitar-la?
—Junts entre ells? Poden anar junts en determinades coses. Posar-se d’acord en uns punts totalment innegociables. Decidir que si no accepten això, no hi donen suport. Però després també poden defensar punts diferents, que els partits defensin per la seva banda en les negociacions. Com més unitat hi ha a Catalunya, més coses s’aconsegueixen. Crec que un dels errors dels partits polítics independentistes ha estat aquesta lluita per l’hegemonia d’una coseta molt petita, una autonomia a un nivell molt baix. De vegades, es diu que l’estat espanyol és molt descentralitzat, però és rotundament fals. L’autogovern vol dir la capacitat de decisió pròpia i resulta que la Generalitat no té capacitat de decisió pròpia en cap àmbit; ni en sanitat, ni en ensenyament, ni en cultura, ni en llengua, ni en res. Ja no diguem en política europea o en política internacional. Però si la pregunta és si s’han de posar d’acord, crec que sí, però potser haurien de renovar coses internament.

—Com ara?
—Des dels lideratges fins al Consell de la República. Haurien de fer-ho d’una altra manera, haurien de fer-ho més bé. De fet, això ja els ho he dit, als partits, però de moment no hi ha canvis. Tot plegat és una oportunitat per a tornar a fer polítiques de país i no tant d’empresa partidista.

Diversos comptes Telegram russos han informat d’un atac ucraïnès amb míssils ucraïnesos a l’àrea del pont de Crimea, la infrastructura que uneix el sud de Crimea amb la Rússia continental. Serguei Aksiónov, el cap de l’administració russa de Crimea, ha afirmat que la defensa antiaèria russa ha abatut els míssils i que el pont està intacte, per bé que el trànsit ha quedat tallat arran de l’atac.

“El míssil ucraïnès ha estat detectat a temps i interceptat al vol pels sistemes de defensa antiaèria russos. No hi ha hagut ferits ni danys”, ha explicat Aksiónov a Telegram.

Something big happening on the Crimean bridge. Officials announced that traffic over the bridge has been stopped pic.twitter.com/y8d2piYlZ2

— Pjotr Sauer (@PjotrSauer) August 12, 2023

La infrastructura, construïda per ordre de Putin després de l’annexió de la península el 2014, ha estat objecte de diversos atacs ucraïnesos al llarg dels darreres mesos. L’últim atac, al juliol, va causar importants danys en la secció reservada al trànsit motoritzat, a través de la qual Moscou envia material militar que també va servir als efectius russos sobre el terreny. Després d’aquest atac, Putin ordenà de reforçar la seguretat sobre el pont.

Uns quants mesos abans, a l’octubre, una forta explosió va deixar fora de servei la infrastructura durant uns quants mesos a causa de “treballs de reparació i restauració”. Aquella destrucció parcial del pont de Kertx va significar un dels cops més simbòlics contra Rússia d’ençà de l’inici de la invasió d’Ucraïna. Les autoritats russes van culpar Ucraïna de bon començament i van fer algunes detencions en el marc d’una investigació per suposat terrorisme.