Vilaweb.cat

El goven d’Escòcia preveu un procés molt fàcil i ràpid de reintegració a la UE en cas d’independència

El govern d’Escòcia ha esbossat en un nou document com preveu que seria l’adhesió a la Unió Europea en cas d’independència, en un procés d’integració al bloc comunitari que confia que seria “fàcil” i “ràpida” atesa l’equivalència a escala legislativa i els valors comuns. “Escòcia té molt a oferir a la UE. Integrar-se a la UE com a país independent és la millor manera de col·laborar en els reptes i oportunitats compartits”, arrenca el setè document publicat per l’executiu escocès per a examinar la hipòtesi si Escòcia esdevé un estat independent.

Escòcia sol·licitaria “com més aviat millor” de tornar a integrar-se a la UE, un pas sense precedents atès que mai no hi ha hagut un reingrés. Tot i que és un procés “basat en mèrits”, en què no hi ha un calendari precís, Escòcia sent que “es troba ben posicionada per avançar ràpidament”, entre més coses perquè ja hi ha un lineament general a escala legislativa, i recorda que Àustria, Finlàndia i Suècia van completar el procés en menys de dos anys.

Per a Escòcia s’obriria també un nou front a les fronteres. El trànsit de persones i mercaderies ja va ser un dels principals esculls en les negociacions posteriors al Brexit. “Una Escòcia independent cercaria de pactar i desenvolupar el tipus de frontera que millor funcioni per a les nostres circumstàncies i necessitats i per a les dels nostres socis a la UE i la resta del Regne Unit”, diu el govern.

Junts registra sense ERC ni el PSOE les comissions d’investigació sobre Pegasus i l’atemptat de Barcelona

Els grups parlamentaris de Junts i el PNB han registrat avui al congrés espanyol les comissions d’investigació sobre el cas Pegasus i els atemptats de Barcelona i Cambrils de l’agost del 2017. Aquestes comissions van ser pactades amb els socialistes en canvi del vot a la candidatura de Francina Armengol com a presidenta de la cambra. Esquerra Republicana també va arribar a un pacte molt similar amb els socialistes. Malgrat això, Junts les ha registrades sense les signatures del PSOE ni ERC.

Quan es va constituir el congrés espanyol, el PSOE va arribar a acords amb Junts i ERC per, entre més mesures, permetre l’ús de llengües cooficials, prestar diputats per a poder formar grup parlamentari i crear aquestes dues comissions d’investigació. A canvi, els independentistes van votar a Armengol i van atorgar-li al PSOE el control de la mesa.

L’eurocambra reclama a Espanya una investigació efectiva del Catalangate

Els treballadors d’À Punt agredits davant la seu del PSPV a València denuncien els fets

La periodista i el càmera d’À Punt que van ser agredits diumenge en la protesta contra la llei d’amnistia davant la seu del PSPV de València han posat els fets en coneixement de la fiscalia.

Els manifestants feixistes van envoltar la periodista Matilde Alcaraz amb banderes espanyoles, van escridassar-la i, fins i tot, li van llançar llaunes de beguda. Al directe també va veure’s com feien la salutació nazi i més gestos obscens.

El consell rector i la direcció d’À Punt van emetre un comunicat per a condemnar l’atac que ha sofert pel seu equip d’informatius. També partits polítics i representants de la societat civil van criticar i lamentar l’agressió. La Unió de Periodistes Valencians també ha condemnat l’actitud dels manifestants: “El dret legítim a la protesta no pot impedir mai el dret d’informar.”

Detenen el senador francès Joël Guerriau, acusat d’haver drogat una diputada per violar-la

Les autoritats franceses han detingut un senador, Joël Guerriau, després de la denúncia d’una diputada de l’Assemblea francesa, que l’ha acusat d’haver-la drogat amb l’objectiu d’abusar-ne sexualment. Els fets en qüestió van passar dimarts, quan la víctima va començar a trobar-se malament després d’haver pres una copa a casa de Guerriau, membre del partit centrista Horitzons i aliat de l’ex-primer ministre Edouard Philippe.

La dona va abandonar l’habitatge indisposada i exàmens posteriors han confirmat que hi havia restes d’èxtasi al seu organisme. Segons la fiscalia de París, el senador és acusat d’administrar a la dona, sense el seu coneixement, una substància que pot perjudicar el discerniment o el control de les seves accions per cometre una violació o una agressió sexual.

Els escorcolls posteriors a casa de Guerriau han permès de localitzar drogues i les anàlisis de sang fetes al legislador han trobat drogues, amb restes d’amfetamines, opiacis, cànnabis, cocaïna, metadona i MDMA. Amb tot, la defensa de Guerriau ha negat les acusacions. El senador i la denunciant han participat avui en un acarament en el qual el senador ha negat haver comès cap delicte.

El TSJC s’adhereix al comunicat del Suprem contra la llei d’amnistia i els pactes d’investidura

La sala de govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha acordat d’adherir-se al comunicat que va emetre dilluns el Tribunal Suprem en què criticava la llei d’amnistia sense arribar a esmentar-la. En el text, l’alt tribunal defensava que l’actuació judicial s’ajustava sempre a la llei i rebutjava la seva fiscalització.

El Suprem va unir-se a l’allau de comunicats contra la llei d’amnistia. Va demanar respecte per la divisió de poders, tal com preveu l’estat de dret. Així mateix, el tribunal va defensar que els jutges sempre s’ajusten a la legalitat, a la defensa de la constitució espanyola i a salvaguardar els drets i les llibertats de tots els ciutadans, especialment, en la igualtat en l’aplicació de la llei.

“[El Suprem] emfatitza la necessitat de preservar i garantir la independència judicial a totes les institucions. Hi veu incompatible la fiscalització o supervisió de la tasca jurisdiccional pels altres poders de l’estat”, conclou el comunicat del TSJC, reproduint exactament el publicat pel suprem dies enrere.

Tot i que l’acord s’ha pres per majoria, hi han votat en contra els magistrats Andreu Enfedaque i Montserrat Comas d’Argemir, que han anunciat vot particular.

pic.twitter.com/nJqDB1j0aX

— TSJCat (@tsj_cat) November 17, 2023

Tensió entre Podem i Sumar per una filtració sobre la formació del nou govern espanyol

La cap de Sumar i vice-presidenta del govern espanyol en funcions, Yolanda Díaz, ha enviat una oferta a Podem perquè el Nacho Álvarez, actualment secretari d’estat de Drets Socials, sigui ministre del nou del govern espanyol, tal com han publicat alguns mitjans espanyols. La contrapartida seria que Podem es comprometés a aturar “els atacs públics i insults a membres de Sumar, inclosa Yolanda Díaz” i a presentar-se a les eleccions de l’any vinent, incloses les europees, amb Sumar.

Sobre això, la secretària general de Podem, Ione Belarra, ha denunciat que Pedro Sánchez i Yolanda Díaz han filtrat la notícia a la vegada que els la comunicaven, “cosa que sembla més una estratègia mediàtica per a justificar que ens fan fora del govern que no pas una proposta per a governar en coalició”, ha dit. Sobre això, ha afegit que, tal com passa en totes les formacions, els ministres de Podem els havia de triar Podem. El partit opta de manera oficial, tal com recull el darrer document aprovat per les bases, perquè la ministra de la formació sigui Irene Montero i sembla que ha estat la resposta de Belarra a Díaz.

Pedro Sánchez y Yolanda Díaz han filtrado la noticia a la vez que nos la comunicaban, lo cual parece más una estrategia mediática para justificar que nos echan del gobierno que una propuesta para gobernar en coalición.

— Ione Belarra (@ionebelarra) November 17, 2023

El Tribunal Administratiu de l’Esport sanciona Rubiales amb tres anys d’inhabilitació

El Tribunal Administratiu de l’Esport (TAD) ha inhabilitat tres anys Luis Rubiales pel petó forçat a Jenni Hermoso en la cerimònia de lliurament de medalles de la Copa del Món de futbol i els gestos que va fer a la llotja durant el partit. L’ex-president de la federació espanyola de futbol ja va ser sancionat per la FIFA pels mateixos motius fa menys d’un mes.

Segons que ha explicat el portal especialitzat en dret esportiu IUSPORT i han confirmat altres mitjans, el TAD ha sancionat amb un any i mig d’inhabilitació pel petó forçat i un any i mig més pels gestos obcens que Rubiales va fer durant la final de la Copa del Món de futbol.

Paral·lelament, continua el procediment legal ordinari contra Rubiales. La fiscalia de l’Audiència espanyola va presentar una querella a començament de setembre per un presumpte delicte d’agressió sexual, que va ser admesa a tràmit. La fiscalia considera que els fets poden ser constitutius dels delictes d’agressió sexual i coaccions a Hermoso. La querella es va presentar l’endemà de la compareixença de la jugadora, en què va denunciar el petó no consentit de l’ex-president de la federació.

Els governs espanyol i francès negocien subvencions en el transport de mercaderies al túnel del Pertús

El secretari general d’Infrastructures del Ministeri de Transports espanyol, Xavier Flores, ha explicat que el govern espanyol i el francès negocien d’establir subvencions per als cànons que els operadors han d’abonar per travessar el túnel del Pertús. En la seva intervenció en la X edició de la trobada sobre el corredor mediterrani organitzada pel diari Expansión, Flores ha comentat que l’objectiu és que aquest tram pugui estar subvencionat per al transport de mercaderies.

Flores ha assenyalat que el govern espanyol i el francès treballen en un conveni per aconseguir materialitzar la subvenció d’aquests cànons en el tram del túnel. Actualment, els governs espanyol i francès ofereixen bonificacions d’aproximadament el 85% perquè els trens de mercaderies circulin per les seves xarxes però no en el tram del túnel del Pertús, que gestionen els dos estats a parts iguals sense subvencions per als operadors. El secretari general espanyol considera que en aquest punt la infrastructura francesa és d’una “més que evident fragilitat i vulnerabilitat”, que es pot veure intensificada per la pujada del nivell de la mar a conseqüència del canvi climàtic. Flores ha destacat, d’altra banda, la necessitat que l’opció de pujar les mercaderies al tren sigui competitiva per a les empreses.

Flores també ha anunciat que aquesta setmana el Ministeri de Transports espanyol ha licitat el projecte dels accessos viaris del Port de Barcelona, després d’haver-ho fet també fa uns dies en cas dels accessos ferroviaris per un import de 12,2 milions d’euros. En aquest cas, seran 2,9 milions d’euros i inclourà la redacció del projecte de l’autovia B-21 en el tram d’enllaç de Cornellà i l’Hospitalet de Llobregat.

El projecte va a càrrec de la Direcció General de Carreteres i comprèn un eix d’aproximadament un quilòmetre entre el nord-oest de Cornellà de Llobregat, amb l’ampliació de la plataforma de l’A-2, fins al quilòmetre 0,510 de l’eix principal de nova autovia d’accés. Alguns dels treballs previstos són l’ampliació de l’A-2, la demolició i reposició d’un pas superior sobre l’A-2, l’ampliació de sis estructures i l’execució de tres més. També es reposaran camins de servei i s’allargaran les obres de drenatge existents.  El projecte es va desencallar el 2020 després de la signatura dels protocols entre la Generalitat, el Port de Barcelona, Adif, el Ministeri i Port de l’estat espanyol.

Les portades del divendres 17 de novembre de 2023

 

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

S’ha mort Ferran Llavina, actor i veu del déu Kaito a ‘Bola de drac’

L’actor de doblatge Ferran Llavina es va morir ahir a Sant Celoni, la ciutat natal. Veu en català del déu Kaito a la sèrie Bola de drac. La mort de Llavina arriba uns dies després d’haver traspassat Jordi Vila, una altra veu mítica de Bola de Drac i altres sèries d’anime.

També va ser la veu d’altres personatges com Mutaito, el mestre del Follet Tortuga, així com va ser doblador en altres sèries de dibuixos animats com One Piece, Bleach, Fly, Els barrufets, Detectiu ConanLes tortugues ninja.

A més, va fer d’actor en sèries de TV3 com La memòria dels Cargols, Poble NouLaberint d’ombres.

Ens ha deixat Ferran Llavina, la mítica veu del Déu Kaito, però també la veu del mestre del Follet Tortuga, Mutaito o la primera veu del Dr. Brief, pare de la Bulma. Descansi en pau, mestre. Aquest és el nostre petit homenatge: pic.twitter.com/MQ7M1KtfhL

— Bola de Drac ✪ (@boladedrac) November 15, 2023

‘Eufòria’ cerca nous concursants amb un càsting presencial d’un miler d’aspirants

Eufòria, un dels programes més populars de TV3, ha començat a cercar els concursants de la tercera temporada amb un càsting presencial multitudinari que es farà a la plaça de Catalunya de Barcelona entre el 30 de novembre i el 2 de desembre.  Després d’una fase virtual, ara hi ha més d’un miler de persones convocades.

Així que, durant tres dies, els aspirants provaran de demostrar a l’equip de càsting del programa que mereixen passar a la següent fase. Com a màxim cent aspirants aconseguiran de passar a la segona fase de càsting, que es farà els dies 20, 21 i 22 de desembre. El procés de càsting acabarà amb la tria dels setze concursants de la nova temporada, que tornarà a ser conduïda per Marta Torné i Miki Núñez.

Encara és possible inscriure’s al càsting, fins al 20 de novembre, a través d’aquest formulari o accedint directament a la pàgina web d’Eufòria. Una de les novetats d’enguany és que s’ha obert la franja d’edat.

El segle de Jorge Semprún

El 15 de juny de 2011 TV3 va estrenar el documentari Jesús Monzón. El líder oblidat per la història. Pocs dies abans, s’havia mort a París un dels protagonistes, l’escriptor Jorge Semprún. Tot i que l’autor del Llarg viatge no havia tingut una relació estreta amb el dirigent comunista navarrès, dirigent del Partit Comunista d’Espanya a França i impulsor de la invasió de la Vall d’Aran l’any 1944 –més tard purgat per Dolores Ibarruri i Santiago Carrillo, acusat de traïdor, de ser titista i de tota mena de crims–, la figura de Semprún hi va agafar de seguida un protagonisme inusual, quan comparava la seva expulsió del partit, vint anys després, amb la viscuda de Monzón. En aquella entrevista, en què es notaven els signes de la vellesa i la malaltia d’algú que no havia perdut la capacitat de captar tota l’atenció amb la paraula i una veu ronca, però encara segura, l’escriptor i cineasta recordava l’alegria dels deportats com ell quan van conèixer a Buchenwald l’inici de l’anomenada operació Reconquesta, acomplerta pels guerrillers de Monzón –un altre seductor, un altre clandestí, un altre personatge que visqué diverses vides i que sofrí les presons de Franco i la persecució dels camarades.

Per ell, el procés en què juntament amb Fernando Claudín i Francesc Vicens van ser foragitats del comunisme, era per fortuna diferent del que va passar en “aquell període terrible del qual Carrillo [encara viu quan es va emetre el documentari] no vol recordar-se, en què si calia es matava… No tan sols hi ha expulsions, desacords, crítiques polítiques lògiques, d’un organisme viu que discuteix, sinó que també hi ha assassinats, morts. Trilla no mor de pulmonia”. Com deia, a la seva època ja no es matava, i això era una gran diferència per a qui, en un moment determinat, en podia ser víctima. El cas de León Trilla, col·laborador de Monzón “ajusticiat” per sicaris del partit, obsedia aquell Semprún de la vellesa, que havia viscut prou segle XX per a conèixer el totalitarisme feixista i el totalitarisme comunista.

El meu Semprún

“El pecat més gran que es podia fer en el món comunista era l’autonomia i el pensament lliure”, explica amb coneixement de causa. Ho vaig poder veure de prop com a guionista d’aquell documentari. El sectarisme d’aquella època estaliniana pervivia en alguns dels vells camarades que vam intentar de localitzar. Un dels pocs que es van prestar a intervenir-hi, Lluís Martín Bielsa, que hi havia compartit estada al penal del Dueso, continuava creient que la detenció de Monzón a Barcelona, pel camí de Tolosa on havia estat convocat, amb Trilla, per la direcció del partit, era obscura i sospitosa i que el fet que havent estat governador civil no l’haguessin pelat era una mostra de la seva traïció. La veterana Victòria Pujolar, la veu de la ràdio Pirenaica, es va negar a participar-hi i durant setmanes vaig empaitar Santiago Carrillo telefònicament, sense arribar mai a poder-hi parlar. Casualment, sempre que li trucava la seva dona em deia que no hi era. I això que ja tenia noranta-cinc anys! Diria que encara tinc el seu número a l’agenda del mòbil.

Tornant a l’estrena, el director del documentari, el meu estimat mestre Enric Canals, va dir unes paraules que encara avui m’estremeixen mentre les escric. Va dedicar el treball a Jorge Semprún, que havia lluitat tota la vida, i a un servidor, que en aquell moment lluitava per la vida. De fet, feia poc més de quinze dies que era a l’UCI, després d’una perforació intestinal de molt mal pronòstic i de la qual, com podeu suposar, em vaig recuperar. Quan Semprún va morir –els meus pares m’ho devien explicar, en un moment de migrada lucidesa tot i estar sedat– el vaig somniar. Per tot plegat, la figura de Jorge Semprún, que no vaig arribar a conèixer, però de qui ja havia llegit El llarg viatge i en recordava dels diaris les paraules de la seva darrera visita, el 2010, al camp de concentració de Buchenwald, allà on la sinistra sentència assegurava donar a cadascú allò que es mereixia, em genera una proximitat molt fonda. Després, n’he anat llegint l’obra i algunes biografies, fins a acabar totalment seduït pel personatge.

Escriptor en francès, ministre espanyol, deportat a Buchenwald

Nascut el 10 de desembre de 1923 a Madrid, el seu destí era ser “o escriptor o president de la República”. Nét del primer ministre monàrquic Antoni Maura i nebot del ministre de Governació que farà quadrar la Guàrdia Civil davant la tricolor, Jorge Semprún va veure la seva adolescència estroncada per la guerra. Abans, la mort de la mare l’havia expulsat de la infantesa. El seu pare, José María Semprún Gurrea, era un catòlic liberal que es va mantenir fidel al govern republicà al qual va representar com a encarregat de negocis de l’ambaixada a l’Haia. En aquella legació, que va esdevenir una estació més d’un exili que aviat es va convertir en destinació definitiva, hi va aparèixer un personatge que els Semprún coneixien de les cròniques alemanyes del diari Ahora, que dirigia Manuel Chaves Nogales. Era Eugeni Xammar, de qui sempre va mantenir un record viu. Fins al punt que acceptà la invitació del professor Xavier Pla per a assistir a unes jornades a Girona, en què durant quatre dies es va parlar d’ell, amb el protagonista assegut a la primera fila.


Els germans Semprún per Nadal de 1936. Jorge, amb el puny alçat, és el segon per l’esquerra, pràcticament al centre de la imatge.

Així ho explicava Pla, ponent juntament amb més estudiosos i lectors com Jordi Amat o Marta Marín-Dòmine, en l’acte de dilluns passat, organitzat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona amb el títol “Escriptura, memòria i política”, dedicat a l’escriptor, que va fer la major part de la seva obra en francès, i va arribar a ser ministre de Cultura espanyol. Bon coneixedor de la cultura catalana, Semprún havia recomanat la traducció al francès del Quadern gris de Josep Pla, en una emissió del mític Apostrophes de Bernard Pivot, i llegia poesia catalana, de Marc a Espriu, gràcies a la seva amistat amb Raimon. En tant que titular de Cultura espanyol, estava preocupat per la cultura catalana d’una manera positiva –una cosa ben estranya, certament–, va mantenir una estreta relació amb el president Jordi Pujol i, amb motiu de la Fira de Frankfurt del 2007, amb la cultura catalana de convidada, va deixar dit: “Europa funcionarà de veritat quan es trobi la dialèctica entre diversitat i unitat. Que pugui ser tan important escriure en txec o en català, llengües minoritàries, però amb una història, una riquesa, una diversitat que aporten a Europa tant com el francès o el castellà.” Potser per això, malgrat ser un madrileny militant –nascut a la ciutat on va esdevenir un seductor clandestí amb el nom de Federico Sánchez–, sovint fou considerat un estranger. Un apàtrida. Un estranger. Potser per això, mort a París, va ser sebollit en un petit cementiri d’un poblet a l’Illa de França, cobert amb la bandera proscrita de la Segona República espanyola, la de la tradició frustrada que ell considerava la millor manera de ser europeu.

La doble identificació d’apàtrida i titular d’un passaport d’una república anihilada pel feixisme era allò que acompanyava el 44904, número de presoner al camp de Buchenwald, on va ser internat com a jove membre de la Resistència francesa, després de ser detingut per la Gestapo. Qüestionat sovint sobre la seva identitat, l’única que estimava com a pròpia era la de deportat. Ni francès, ni espanyol, ni polític ni escriptor ni home de cinema… ell que havia estat guionista d’Alain Resnais i Costa-Gavras, per exemple, i gran amic d’Yves Montand. Com va recordar als seus llibres i discursos, el camp de Buchenwald era al cor de la il·lustració alemanya, a tocar del Weimar, on s’havia escrit la constitució democràtica. Els ocells van marxar del bosc de Goethe, espantats pel fum dels forns crematoris. A tocar del camp, els nazis havien indultat l’arbre del poeta d’una ciutat que avui l’homenatja amb una cèntrica plaça al seu cor cultural.

Una consciència europea

El relat que va fer de la seva estada al camp de concentració i el paper que va tenir dins el grup de presos comunistes que hi tenien un cert pes va ser objecte predilecte dels atacs dels seus adversaris i enemics, de molt prestigiosos, fins i tot dins la seva pròpia família. Sembla que l’ambaixador de Franco a Vichy, José Félix de Lequerica, vell amic dels Maura, va moure fils amb els seus aliats nazis, i això li ho han retret com una forma de privilegi al camp. El fet és que aquells dos anys el van marcar com cap altra experiència. Com ell mateix explica en el discurs amb motiu del Premi de la Pau que va rebre l’any 1994 dels llibreters alemanys, l’any 1945, a vint-i-dos anys, va començar a elaborar literàriament la vivència, la memòria de la mort que acabava de viure, però li va ser impossible. “Vaig haver de triar entre l’escriptura i la vida, i vaig optar per la vida.” La disjuntiva entre l’escriptura i la vida seria un dels títols més importants de l’obra sempruniana, iniciada l’any 1963 amb El llarg viatge, dècades després dels grans títols de la literatura testimonial concentracionària, i interpel·lat pels records d’un vell militant comunista, amb qui no va compartir –ni corregir– l’experiència que tots dos havien viscut.

Caigut el mur de Berlín, aquell supervivent de Buchenwald –camp que després de l’alliberament nord-americà va passar a ser espai de reclusió per la NKVD soviètica–, on ell va descobrir la millor cara i la pitjor de la humanitat i una idea de la fraternitat que va acompanyar-lo sempre; aquell ex-comunista que, com Camus, Orwell o Koestler, havia denunciat l’absurditat i l’univers sinistre en nom del proletariat; aquell elegant antic ministre, membre fugaç d’un govern on sovint es va sentir incòmode, va encarnar com cap altre la consciència europea. Allò que ell en va dir la idea espiritual d’Europa. I ho va fer, preferentment, amb les eines de la literatura. Avui dia, com llavors, el millor homenatge és llegir-lo.

Anna Punsoda: “He tornat al desert”

Anna Punsoda (1985) ha deixat Barcelona per tornar a la Segarra, la terra dels orígens. Periodista cultural, traductora de l’alemany (ha traduït Rilke, Kafka), ara viu als Plans de Sió, i de l’experiència n’ha sortit el llibre La terra dura. Retorn al cor de Catalunya (Pòrtic Edicions). En aquest breu assaig de cent pàgines, Punsoda desgrana en una prosa treballada i neta la descripció de la terra de secà de la seva infantesa, el paisatge sense límits, amb cap muntanya i poca aigua. Però també descriu el paisatge humà, la dependència amb bonÀrea de Guissona, i l’augment de benestar personal un cop deixa la ciutat. Autora de ficció (El llit dels altres, 2018) i assaig (La luxúria, 2020), Punsoda rep VilaWeb a la casa que ell i l’editor Ignasi Moreta tenen als Plans de Sió, on s’han instal·lat. Ací, Punsoda escriu i edita la revista Dialogal.

Per què deixeu Barcelona i torneu a Plans de Sió?
—Hi ha uns quants factors. El primer, perquè a Barcelona vivíem, bàsicament, per pagar el lloguer. I ens vam preguntar: quin sentit té haver muntat tot això, viure estressats, veure’ns mitja hora el vespre, i aquí s’ha acabat la nostra vida? I també em feia molta pena que els nens creixessin en una comunitat tan fràgil com Barcelona.

Barcelona és una comunitat fràgil?
—Sí, perquè la vida de la gent és molt complicada: avui són aquí, demà són allà, demà els fan fora de casa. Aquí és bastant estable.

També citeu el català com a motiu.
—Barcelona et situa en un lloc on a mi no m’agrada estar. Per exemple, en una reunió de pares, una aixeca el braç i pregunta si la podem fer en espanyol. I tu has de dir, és que si no la fem en català, vostè no l’aprendrà mai. M’havia convertit en un sergent de la llengua, i jo no vull ser un policia. Aquí ho vius amb naturalitat, perquè el país és homogeni.

Hi ha més gent que ha deixat la ciutat. Per què?
—Crec que el mite del progrés il·limitat ja s’ha acabat. La idea que sempre pots visitar més ciutats, viure més sensacions, tenir més experiències i conèixer més països ja ha generat cansament. La gent busca una altra cosa, un sentit més profund de la vida. I aquí és un lloc on el pots experimentar millor. A Barcelona, per exemple, quedes amb la gent amb qui tens més afinitats i prou. Doncs aquí t’has de fer amb tothom. I això també t’obre i també et fa entendre unes quantes coses.

Per exemple?
—Jo, a Barcelona, no tenia contacte habitual amb homes de seixanta anys, de setanta. I aquí vaig al bar i parlo amb ells i parlo de coses que també tenim en comú.

Frase del llibre: “Jo sóc d’aquest desert.” Ara heu tornat al desert?
—He tornat al desert, sí. Ho és. El paisatge sense límits feia que de petita sentís com una mena d’angoixa metafísica brutal. Que petita que em sentia. No hi havia la protecció de les muntanyes, ni la protecció urbana. Gens abrigada. Aquí tens la impressió que tothom et pot veure sempre, permanentment i des de qualsevol lloc. No hi ha secrets. Hi ha la vida pública, hi ha la vida privada i hi ha la vida íntima. I aquí la vida íntima és una cosa que t’has de treballar. Aquí prop, Ratera, és una vila closa. Deu haver-hi vuit cases, que donen totes a l’interior d’una placeta. Tothom es mira i ho veu tot.

Per a qui no ho conegui, què són els Plans de Sió?
—Els Plans de Sió són uns deu, onze pobles, de cent habitants i escaig cadascun, que hi ha a la Segarra. Devem ser 600 o 700 persones en total. Jo sóc de Concabella i ara visc a les Pallargues.

Dues xifres. La primera és zero.
—Zero avortaments. La Segarra és una comarca que té zero avortaments. La gent ha d’anar-se’n fora a avortar. Però, és clar, ja és un trauc. Hi ha una part que s’explica per un tema logístic. Per a una ecografia, me n’he d’anar a Lleida. Imagina’t per a un avortament. Però, després, per un tema de mentalitat, també.

Segona xifra. Trenta-nou.
—Trenta-nou nens. L’escola on van els fills són trenta-nou. Una escola pública meravellosa que funciona molt bé.

Qui és Jaume Alsina?
—L’amo de bonÀrea de Guissona. Ell era veterinari. Però tenia… el cuquet empresarial. M’han citat per a la setmana que ve.

Perdó?
—El cap de comunicació i màrqueting em vol veure per comentar l’entrevista que em van fer a TV3. I em deu voler conèixer. No ho sé. El gran salt, la gran expansió, l’han fet amb les seves pròpies botigues. Abans distribuïen a Caprabo, i més. Doncs ara obren una fàbrica nova a l’Aragó. És una família de Guissona de tota la vida. Un home tímid a qui no li agrada l’exposició als mitjans. Aquí no hi ha família que no tingui algú que en depengui, de bonÀrea. L’any 1950, Guissona tenia 1.800 o 1.900 habitants. Ara en té quasi 8.000. I això es deu a bonÀrea, que importa molta mà d’obra per als seus escorxadors. Molts ucraïnesos, romanesos i senegalesos. Molts dels pagesos que viuen per aquí són autònoms, però tenen un únic client, que és la cooperativa. O els camioners de bonÀrea, que són autònoms també amb un sol client: bonÀrea. Vés sumant quanta gent en depèn. O els qui viuen en els pisos que han construït per als treballadors.

Per aquí us passa el canal Segarra-Garrigues, i sou terra de secà. Com s’explica?
—Aquesta infrastructura es va construir sabent que infringia una normativa europea de protecció de les aus. S’ho van passar pel forro, però els ecologistes van fer una demanda i van guanyar. No podem tenir aigua del canal, perquè si hi hagués un desviament d’aigua, canviaria el paisatge, i si canvia el paisatge, aquestes aus no podrien viure aquí a Plans de Sió. I això ja se sabia abans de fer el canal. El van fer igualment.

Passem a un altre bloc que apareix al llibre. Homes, dones i hereus. La figura de l’hereu encara funciona en ple segle XXI. Per exemple, a cal Cinto.
—La casa de cal Cinto és on vaig créixer. La casa de la meva padrina. I de la meva mare, que viu allà, entre més coses, perquè es va casar malament i la casa pairal fa com d’úter. Ella dorm a la mateixa habitació on va néixer. La meva padrina va tenir només dues filles. Cap fill. I dels néts, jo sóc la noia. Per tant, la casa se la queda el cosí. L’hereu.

I vós, res?
—Res. També és veritat que em compensen per altres bandes.

“Un altre cop cugula!”
—Cugula és una mala herba, una herba inútil, i en aquell cas ho van fer servir per descriure un fill femella. Frase que els homes del bar deien al meu padrí quan tenia una filla. Hi ha un masclisme inconscient a tot arreu. Els homes podien fer créixer més el patrimoni, assegurar-te el clan, i generacions i generacions, perquè les dones, segons amb qui es casaven, marxaven de casa, i era l’home que s’hi quedava.

Frase del llibre: “Em costa admetre que vaig calenta i ja està.”
—I ja està. Tinc un amic que em va dir, Anna, treu això, passaràs vergonya. I li vaig dir no. O sigui, sí, per mi ho trauria, però vull que quan una dona ho llegeixi, digui sí, és que ja està. Vaig calenta i ja està. I no cal que m’emboliqui tant, que si m’he de casar, o m’he d’enamorar. No cal. I, sobretot, no cal que et sentis culpable després. Això segur que no.

Als Plans de Sió hi acabeu vós, que ja éreu de la Segarra, i Ignasi Moreta, barceloní com pocs, editor de Fragmenta Editorial.
—Sempre que sóc aquí, penso que l’Ignasi Moreta és com portar Barcelona a la Segarra. Perquè és tan barceloní que a qualsevol lloc on va té la mirada urbana incorporada. I per mi això també és important, perquè em connecta amb la civilització.

I també dieu que, com que ell ve de classe burgesa, està tan segur d’ell mateix que sempre és ell, vagi on vagi.
—Això m’agrada i em sobta, perquè llavors m’adono de la meva no et diré hipocresia, però sí de la meva conductibilitat. Les dones són més com aigua, que s’adapten més, i això també té a veure amb la falta de poder, i amb la falta de seguretat, i amb moltes coses històriques. I també hi ha un tema de classe social, naturalment. Ells provenen de la classe dirigent. I nosaltres anem una mica remolc, i la menestralia catalana està absolutament desubicada en aquest món de classes socials que ha descrit el marxisme. Perquè no s’hi troba.

Classe baixa per ingressos. Però classe mitjana per propietària. I rural.
—Exacte. I pel fet de ser rural, encara no has pogut fer el salt cultural que han fet les classes mitjanes urbanes. Llavors estàs una mica desubicat. I el problema de la menestralia també el volia retratar una mica amb la figura de l’Ignasi. Mira: Convergència treia majories absolutes, però no és el mateix Xavier Trias que la meva mare. Sí, un cert sentit conservador, potser sí, però en realitat són mons molt diferents.

De què treballa la vostra mare?
—La meva mare és assistenta social. Va treballar a la presó de Lleida, però estava tan feta pols que va fer oposicions per a funcionari i va sortir de la presó.

—I el pare?
—El meu pare era professor del que ara en diríem secundària. També va fer oposicions, en aquest cas, a la Caixa.

I el vostre pare, amb el divorci, desapareix?
—Fins que jo vaig tenir setze anys, ell va anar i va venir, sí. El meu pare ara és mort.

Voleu afegir res?
—Que el fet que jo, de jove, contragués una anorèxia era una esmena a la totalitat, una esmena a aquesta terra. Ser anorèctic a la Segarra és com ser abstemi a La Rioja. És una negació total del que ets, i dels teus orígens. És una manera de dir, així no. I, ara que m’he fet gran, han passat els anys, i no tan sols m’he curat sinó que gaudeixo del menjar, i fent trobades i organitzant també la vida social al voltant d’això, m’adono que allò era una queixa, i que la reconciliació també passa per la taula, perquè aquí el menjar és molt important. La Segarra és menjar i religió.

 

Més enllà de Pedro Sánchez, poderoses circumstàncies

Pedro Sánchez ja és president del govern espanyol, cosa que significa que ara, inevitablement, hauran de començar a passar coses. Coses que posaran en qüestió els partits que li han lliurat els vots o bé que els donaran la raó. Hem superat el moment de les promeses i ara toquen els fets.

Si fos per ell i prou, i en vista del seu passat, la credibilitat és nul·la. No en podem esperar sinó paranys, dilacions i enganys. Ara, cal reconèixer que la situació en què es troba Sánchez a partir d’avui és ben diferent de tot allò que ha hagut de viure fins ara.

Ell té sobretot una “obsessió fisiològica” personal pel poder –la definició és d’algú que sap molt bé de què parla– i amb una sola guia moral: mantenir-se a la cadira. Però en política molt poques coses acaben depenent només de tu, exclusivament de tu. I els condicionants –en aquest cas, tot allò que hi ha més enllà de Pedro Sánchez– compten.

En remarcaré uns quants. En primer lloc, que Sánchez s’ha quedat sense opcions parlamentàries per a fer la puta i la Ramoneta. Simplement, ja no té cap majoria alternativa on agafar-se per a fer un dels seus famosos volantins. Necessita en tot moment, per a qualsevol votació, els partits que li han donat suport en la investidura, perquè té un coixí de seguretat ínfim, de tan sols vuit vots.

I més important que això és el fet que els ponts amb el PP s’han esfondrat definitivament. O per una bona colla d’anys. Amb l’agreujant que poca cosa pot fer-hi ell, perquè els qui estan enfadats i en peu de guerra són els altres. Així doncs, la sempre temuda entesa patriòtica en les qüestions d’estat entre els dos grans partits espanyols aquesta legislatura sembla improbable. Cosa que redueix el marge de maniobra del dirigent socialista al mínim. O atén els seus compromisos o es pot trobar amb una sorpresa el dia més inesperat.

En aquest rang de condicionants hi ha el pacte del seu partit amb Junts. Perquè cada dia és més evident que, efectivament, tenim davant un procés negociador impulsat de fora de l’estat, amb el ja famós “mecanisme internacional de verificació”.

I això es va veure clarament en la seua reacció al malestar de Junts durant la sessió d’investidura. Li va canviar la cara, el to, la manera de parlar, tot. I va respondre sense embuts ni dilacions, i favorablement, a les preguntes ben directes que li feia Míriam Nogueras. En un procés de pau l’autoritat no la tenen les dues parts, sinó els negociadors. I la sensació que va fer despús-ahir fou que, quan es va trobar forçat a reaccionar després de les seues frivolitats inicials, Sánchez no responia tan sols a Nogueras i al parlament espanyol.

Tot plegat s’emmarca, a més, en una crisi nacional a Espanya d’una dimensió descomunal, que pot tenir derivacions polítiques molt fortes. De les accions judicials que ara apuntaran i poden afectar els socialistes –pretendran ficar-lo a la presó, segur– fins a un augment de la violència on no es pot descartar res. La reacció de l’estat profund contra la llei d’amnistia i, molt significativament, contra l’acord de Junts per la lawfare i pel mecanisme internacional de verificació, és molt forta i aquesta gent està acostumada a manar. Tant se val qui hi haja a la Moncloa.

No li serà fàcil, per tant, a Pedro Sánchez de fer allò que li plaga, com fins ara. Però hi ha un factor que em sembla fins i tot més important que els anteriors: que bona part de la seua supervivència dependrà de la gent. Particularment dels catalans.

Els set vots de Junts són els més imprescindibles de tots els que té i necessita. I l’opció que ha pres el partit del president Carles Puigdemont és molt radical, un tomb complet en la seua política, que ja veurem si la gent del carrer entén. De manera que la reacció de l’independentisme de base, sempre actiu, en la pressió que puga fer a Junts serà molt determinant també per al futur de Pedro Sánchez. Recordeu, si no, de quina manera aquest partit va abandonar el pacte de govern amb ERC, després de les protestes al carrer.

 

PS1. Ahir era dijous i per tant hi va haver La tertúlia proscrita. Josep Costa, Albano-Dante Fachin, Ot Bou i Txell Partal hi parlen, com no podia ser altrament, de la investidura de Pedro Sánchez. I arriben a conclusions ben interessants.

PS2. El periodisme independent dóna forma a un món més just i ajuda a crear un país nou, deslliurat de les rèmores del passat. A VilaWeb no tenim cap propietari multimilionari, no depenem del govern, ni restem condicionats per cap empresa ni cap grup de pressió. Per això som lliures d’informar rigorosament sobre els esdeveniments nacionals i mundials. I per això també podem mantenir el periodisme que fem, d’accés obert i gratuït per a tothom. Perquè creiem que tothom ha de poder accedir a informació de confiança. Per això us demanem als qui encara no sou subscriptors que us en feu i ens ajudeu a avançar.

Mama Dousha, el cantant que hi ha darrere “Rikiti”, la cançó viral del moment

Bruno de Fabriziis, conegut artísticament per Mama Dousha, té un ritme de vida frenètic. En poc temps,Rikiti, el seu gran èxit musical, ha estat la cançó més cercada durant tres setmanes consecutives a la plataforma Shazam i el tema en català més reproduït a les ràdios durant el mes d’octubre, segons l’informe mensual de l’APECAT. Ara molts mitjans de comunicació volem entrevistar-lo per entendre aquest fenomen artístic. Entre entrevista i entrevista, Bruno de Fabriziis continua la seva feina com a mestre de música i cultura audiovisual en una escola de Barcelona. Als vespres, encara té temps de passar per l’estudi amb Scotty DK (Abel Fusté), el seu amic i productor de confiança que l’ha acompanyat des dels inicis en la música. Plegats, preparen el concert del 15 de desembre a Razzmatazz, on presentaran en directe Segur que m’equivoco, l’EP de quatre cançons que van publicar el 9 de novembre. A més de “Rikiti”, també hi ha “L’amor no està de moda”, una col·laboració amb Joan Garriga, “Malamanera” i “Videotrucada”.

Fotografia: Adiva Koenigsberg Fotografia: Adiva Koenigsberg Fotografia: Adiva Koenigsberg De res a tot

Bruno de Fabriziis, barceloní amb arrels italianes i argentines, ha fet música de sempre. Tot i que no li ve pas de família –”No, a casa no hi ha músics”, diu– De Fabriziis va interessar-s’hi ben aviat. “De molt petit ja tenia clar que volia ser músic. Durant molt temps vaig ser autodidacte. Tocava, tocava, tocava… i mirava vídeos per saber com fer-ho. Més tard vaig anar a l’Aula de Música Moderna i Jazz del Liceu.” Els estudis musicals els ha ampliats amb formació de so, mescla i producció, un coneixement molt útil, però que, alhora, considera una arma de doble tall que pot jugar en contra. “Saber de música i producció està molt bé, perquè vas pel món tranquil podent opinar amb cert criteri. Però, alhora, la teoria musical et frena de fer coses. L’Scotty, per exemple, que no sap teoria musical, em proposa coses que jo, seguint la teoria, no faria. Ell es guia cent per cent per l’oïda i fa coses brutals.”

Scotty DK i Mama Dousha fa temps que es coneixen i que fan música junts. “És la meva mitja taronja musical”, confessa. Concretament, fa tretze anys que es coneixen i, d’aleshores ençà, no han deixat de crear i cercar un so que els identifiqui. Amb “Rere teu”, cançó que precedeix “Rikiti”, van aconseguir-ho. “Vam dir, ep, hem d’anar cap aquí, aquest so ens representa.” Fins llavors, havien anat provant diferents fórmules. De fet, el 2020 van llançar el disc Dos peces de fruita, i el 2022 van publicar uns quants senzills, com ara “Lofu tu”, “B0níssima” i “Billy Joe”. El mateix any, també van col·laborar amb The Tyets en el remix de “Britney”, una cançó que ja acumula gairebé vuit-centes mil reproduccions a Spotify. Ben mirat, haver trobat un so amb què se senten còmodes i poden mostrar la seva essència musical, ha estat, segons De Fabriziis, allò que ha fet tan popular “Rikiti”. Així i tot, és conscient que una bona cançó no assegura l’èxit. En aquest cas, a més, el fet que gent del gremi com Suu, Stay Homas o Pau Lobo la compartissin a les xarxes socials va facilitar que la cançó s’enfilés. Gent que no coneixia de res, diu. “Entenc que a priori es pot pensar malament de la indústria, perquè és un món molt interessat, però jo a ells no els coneixia de res i, des del principi, van relacionar-se amb mi de manera genuïna.”

Tot i que, per a molts, l’èxit del “Rikiti” ha estat abrupte, De Fabriziis considera que ha estat a l’inrevés, un creixement orgànic i autèntic. Potser perquè, de moment, els milers de reproduccions a les plataformes musicals encara no s’han traduït en una retribució econòmica. “És cert que, arran del ‘Rikiti’, hi ha més interès perquè vagi a cantar a llocs. Però econòmicament, la veritat és que res.” I afegeix: “Ara, un èxit així t’obre les portes a dedicar-t’hi. És la porta d’entrada.”

Fotografia: Adiva Koenigsberg Fotografia: Adiva Koenigsberg Fotografia: Adiva Koenigsberg Més enllà de “Rikiti”

“M’encanta.” Tot i que Mama Dousha reconeix que gaudeix molt d’aquest moment de popularitat que li ha donat la cançó i vol aprofitar-lo, també té por de quedar com “el noi del ‘Rikiti'”. “Ara ja ho he començat a superar una mica, però sí que vaig tenir un moment de crisi per si a la gent no li agradava la resta de cançons que feia”, explica. Diu que és molt fàcil de caure en la repetició de la fórmula del “Rikiti”, perquè ha funcionat. “‘Rikiti’ va néixer d’un lloc molt humil, molt natural i amb una mica de risc. Voler-ho repetir seria un error.” Ha tingut por, pressió i inseguretat, però ara ja està una mica més tranquil. Sap que ha estat una oportunitat per a demostrar què és capaç de fer. És per això que les cançons de Segur que m’equivoco sonen totes diferent, si bé totes són travessades pel tema de l’amor. A “Mala manera”, per exemple, molts li atribueixen una certa influència del “Demasiadas mujeres”, de C Tangana, però ell diu que la cançó del madrileny no li va servir de referent en cap moment.

Preguntat pel títol de l’EP, De Fabriziis explica que volia transmetre el sentiment d’inseguretat que sovint l’atrapa. “Hi ha moments del dia en què estic molt insegur. Aquests dies de promoció m’ha passat molt: en certs moments de la conversa em sento molt petit, molt insegur i amb la síndrome de l’impostor, però de cop i volta m’entra una seguretat extrema.” Aquesta dualitat es farà visible amb l’altre EP que publicarà al febrer, en què mostrarà la seva part més apoderada. De moment, treballa per al concert que oferirà el 15 de desembre a la sala 3 de Razzmatazz, a Barcelona. Un concert en què no faltaran els quatre temes de Segur que m’equivoco, ni tampoc alguns de Dos peces de fruita, el seu primer disc. “Hi ha cançons velles que encara vull defensar-les, que vull que triomfin. I la manera de defensar-les és exposar-les”, conclou.

Fotografia: Adiva Koenigsberg Fotografia: Adiva Koenigsberg Fotografia: Adiva Koenigsberg

Ucraïna va alliberar la ciutat de Kherson. Un any després, les bombes hi continuen caient

The Washington Post · Francesca Ebel i Serhii Korolchuk

Kherson, Ucraïna. L’Oleksandr Andrienko jeu a la sala d’un hospital de Kherson amb el rostre pàl·lid i esgotat. La sang encara degota de l’embenatge que envolta el monyó que havia estat la part inferior de la seva cama esquerra.

Dos dies enrere, un projectil disparat per les forces russes des de l’altra llera del riu Dniéper havia travessat la part davantera del seu cotxe en un punt de control a la sortida del poble de Beryslav. En un soterrani entre les runes de l’hospital més pròxim, mentre continuaven plovent obusos sobre el poble, un cirurgià militar li va amputar la cama emprant tan sols anestèsia local. Andrienko va romandre despert durant tota l’operació.


Andrienko, en un llit a l’hospital de Kherson (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

Andrienko és una de les desenes de civils que han quedat mutilats o bé han resultat morts aquests darrers mesos a causa dels bombardaments sense treva de Rússia contra la ciutat meridional de Kherson i la regió circumdant. És una zona que Moscou va ocupar en el seu moment, i que el president rus, Vladímir Putin –en un desafiament descarat del dret internacional i la realitat geopolítica– continua insistint que forma part de Rússia, tot i que fa un any que Ucraïna en va fer retrocedir les tropes a l’altra llera del riu.

Aquestes darreres setmanes, les forces ucraïneses han intensificat les arriscades incursions pel riu amb l’objectiu d’establir noves posicions i fer retrocedir encara més les línies russes. Mentrestant, Moscou sembla que ha renunciat a la idea de voler guanyar-se les simpaties dels habitants de la regió per facilitar una hipotètica reocupació.

En lloc d’això, l’exèrcit rus –decidit a reduir la ciutat i els seus habitants a runes– ha optat per intensificar els bombardaments sobre Kherson amb artilleria, atacs aeris i míssils balístics.

Aquests bombardaments han esdevingut una realitat diària –o nocturna, més ben dit– per als residents que romanen a Kherson. A mesura que Ucraïna ha intensificat la contraofensiva vacil·lant per a travessar el riu Dniéper i establir posicions a la llera oriental ocupada, les autoritats i els metges locals diuen que els atacs russos contra la ciutat –i les víctimes civils– no han fet sinó augmentar.

Al poble natal d’Andrienko, Kozatske, situat a uns 80 quilòmetres al nord-est de la ciutat de Kherson, tan sols queden 200 persones, menys d’un 10% dels residents d’abans de la guerra. Han après a viure sota un bombardament gairebé constant. Dues setmanes abans de l’atac que va llevar la cama a Andrienko, un dron rus va llançar una granada sobre el seu cotxe en un punt de control. La metralla li va perforar l’espatlla.

“El nostre poble gairebé ha desaparegut”, diu. “Disparen des de tancs i drons. Ho destrueixen tot. No sé per què disparen així. L’única cosa que aconsegueixen és destruir del tot el poble.”

El mes passat, Rússia va disparar 2.706 projectils contra assentaments urbans a la regió de Kherson. Segons l’administració local, aquests atacs van matar vuit persones i en van ferir vuitanta.


Un edifici de l’administració local, en runes a causa d’un atac rus (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

En Leonid, un metge d’un dels cinc hospitals de Kherson que diu que ha estat capturat i torturat pels russos durant l’ocupació, explica que els assentaments a la llera del riu han estat el blanc d’atacs desproporcionats per part de l’exèrcit rus.

“Tan sols hi ha entre 500 metres i un quilòmetre fins a les línies enemigues”, diu en Leonid, que demana de ser identificat tan sols pel seu nom de pila perquè tem represàlies de l’exèrcit rus. “Volen intimidar-nos i posar fi a la força del nostre poble.”

“Creus que segueixen alguna lògica? Tan sols es limiten a seguir de manera estúpida les ordres del seu cap calb”, diu en Leonid en referència a Putin. “Terroritzen la gent, tot pensant que podran fer defallir el nostre esperit de resistència. I, per alguna raó, creuen que si aconsegueixen això, seran rebuts amb tots els honors a la regió quan hi tornin.”

La intensificació dels atacs russos reflecteixen, en part, l’augment de les operacions d’Ucraïna, que ha intensificat la contraofensiva en aquesta part del front.

Aquest darrer mes, la marina ucraïnesa sembla que ha assegurat posicions en la llera oriental, al llarg de l’assentament de Krynky. D’ençà d’aleshores, grups d’infanteria i reconeixement han provat d’avançar d’allà cap al sud.

Però amb el riu com a frontera natural, Ucraïna s’enfronta a una tasca gegantina.


Un soldat ucraïnès és retratat a la regió de Kherson (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

Travessar el riu, de mitjana, dura uns vint minuts. A causa de les condicions impredictibles i a l’exposició als drons enemics, les ordres per a cada missió es reben sempre l’últim minut. Els soldats han d’actuar amb rapidesa.

Grups escalonats de sis a vint homes parteixen cap a l’altra riba a qualsevol hora del dia, però sobretot de nit, quan les embarcacions poden desplaçar-se a l’empara de la foscor. Així i tot, amb l’arrencada d’un motor n’hi ha prou per a alertar els russos.

A vegades, els ucraïnesos fan servir llanxes pneumàtiques. Els soldats que ja són a la riba oriental s’hi comuniquen per ràdio per dir als qui volen travessar si han de moure’s i quan. Els russos també utilitzen imatges tèrmiques per a vigilar el riu.

En Maksim, de 47 anys, és el comandant d’una companyia de tancs que sovint dirigeix grups de soldats pel riu. Explica que els viatges són massa perillosos per als soldats inexperts.

“Tan sols un ximple no tindria por”, diu. “El més perillós és entrar-hi i sortir-ne. Quan comencem, de seguida ens disparen: cada vaixell és un objectiu militar.”

Mentrestant, la capital regional que els ucraïnesos miren de defensar es debat entre dues realitats.

Un dels carrers de Kherson, Nebesnoyi Sotni, reflecteix aquesta estranya dualitat. A un costat del carrer, la gent espera pacientment l’autobús mentre els pares passegen amb els seus fills cap a casa. A les pistes de bàsquet, els homes juguen a futbol.

A l’altre costat del carrer es veu el rastre de destrucció dels atacs recents, amb un edifici residencial i una cafeteria en runes. Al bell mig de la vorera, hi ha un cràter causat per un petit projectil.


Destrosses causades en un edifici de Kherson per un bombardament rus (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

Al contrari que en moltes altres ciutats del front, els supermercats i els restaurants de Kherson funcionen i són plens de gom a gom. Les infrastructures essencials han estat restablertes, i els carrers són relativament concorreguts. La gent assisteix a classes de ioga i a cicles de poesia.

Aquestes escenes de normalitat es veuen interrompudes per les unitats mòbils d’artilleria que patrullen la ciutat i vigilen el cel a la recerca de drons i més naus enemigues. Persisteix el temor dels col·laboradors, i molts residents es mantenen en alerta per la possible presència d’informadors. Quan els periodistes de The Washington Post van visitar la ciutat, una descàrrega d’artilleria va impactar contra un parc en un moment en què molta gent s’hi asseia per menjar. Tan bon punt es fa fosc, els carrers es buiden i els ciutadans s’atrinxeren, preparats per a una nova nit de bombardaments.

“Creieu-me, això dista molt de ser normal”, diu el governador de Kherson, Oleksandr Prokudin. “És tot molt depriment. La situació és molt angoixant.”

Tan sols durant aquest dia en què parlem, diu Prokudin, els avions russos han llançat una trentena de bombes contra la rodalia de la ciutat. A Kherson, diu, queden uns 73.000 residents, aproximadament un 20% de la població de la ciutat abans de la guerra. “Això és terror”, assevera. “Terror nu i cru”, afegeix.


Un soldat ucraïnès cerca drons russos al cel (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

Entre els qui s’afanyen a tornar a casa abans no es faci fosc, hi ha Iryna Lytvynenko, de 46 anys, i Hanna Romanyuk, de 38, que treballen d’infermeres en un centre de rehabilitació per a nens discapacitats.

El centre, que compta amb tretze criatures, va quedar malmès fa poc per un atac. Els treballadors van haver de reconstruir-lo ells mateixos, i van traslladar les criatures a l’habitació que consideraven més segura. Avui, el centre continua funcionant.

“Ara hi ha molt de soroll i por”, diu Romanyuk. “Especialment a la nit, quan ets amb els teus fills i no saps cap a on córrer, què dur amb tu, perquè no saps de quina direcció volen les bombes.”

Totes dues dones diuen que han decidit de quedar-se a Kherson i resistir, tot esperant la victòria final d’Ucraïna.

“Aquí la gent està molt unida”, diu Lytvynenko. “Després d’un bombardament, tot es neteja i es repara ràpidament. Crec que som indestructibles. La gent de Kherson va decidir de romandre aquí; tots els qui enyoren el nostre vell Kherson van quedar-hi. Aquesta és la nostra ciutat, i som nosaltres els qui la reconstruirem.”

 

Què se n’ha fet d’aquells polítics catalans?

L’altre dia voltava per la xarxa que abans anomenàvem Twitter i vaig veure-hi una piulada d’un compte anònim que feia una broma sobre Joan Herrera. Hi havia una fotografia de l’antic líder d’Iniciativa per Catalunya Verds, i un d’aquells anuncis típics de persona desapareguda. Això va fer que l’economista Jordi Serracant indiqués que Herrera és el director d’Acció Ambiental de l’Ajuntament del Prat de Llobregat, amb un sou de gairebé 75.000 euros l’any més dietes. Jo més o menys recordava que havia estat director general a Madrid, però no sabia que ara tingués un càrrec de confiança municipal. I sí, després de consultar el portal de transparència, el seu nom hi consta, i no és l’únic. Al mateix ajuntament, la coordinadora de polítiques d’Acció Social i Comunitària és Laia Ortiz, també membre d’ICV, i que va ser diputada al Parlament de Catalunya i al congrés espanyol, i regidora a la llista de Barcelona en Comú encapçalada per Ada Colau. Una abraçada als ciutadans del Prat, sempre generosos amb els necessitats.

Ara que tanquem una etapa política, he pensat en els nostres representants de fa una dècada. El setembre del 2012 el president Artur Mas va convocar eleccions després de només dos anys al càrrec, amb la intenció que l’emergència del procés sobiranista –aquell Onze de Setembre havia sortit al carrer més d’un milió i mig de persones– tapés el desgast de les retallades socials. La jugada li va sortir malament, i Convergència i Unió, que es va presentar per última vegada en coalició i amb aquesta marca, va perdre dotze diputats. L’XI legislatura també serà recordada per la comissió d’investigació de l’anomenat cas Pujol, la metàfora del president de les branques i els nius, i el monòleg del primogènit sobre la col·lecció de cotxes, pur Capri. Després va venir la Via Catalana del 2013, la gran manifestació del 2014, la formació de Junts pel Sí, i la resta és història.

L’únic espai polític que s’ha mantingut més o menys estable des de llavors és Esquerra Republicana. Els caps de llista per Barcelona van ser Oriol Junqueras i Marta Rovira, i al grup parlamentari hi trobem el president Pere Aragonès, Anna Simó, Oriol Amorós, Roger Torrent, Alba Vergés, Sergi Sabrià, Marc Sanglas i Josep Lluís Salvadó, tots amb càrrecs importants. Coneixent la trajectòria del partit, és probable que aviat vegem un dels espectacles pirotècnics que solen muntar cada deu o quinze anys, sobretot si Junqueras té la temptació de defenestrar el president Aragonès en cas que s’aprovi la llei d’amnistia. Perdre el poder serà duríssim.

Els que han triomfat a la vida són, cap dubte, els socialistes. Resseguim la llista per Barcelona i mireu quin bé de Déu de càrrecs: Pere Navarro, delegat del Consorci de la Zona Franca; Maurici Lucena, president i conseller delegat d’AENA; Núria Parlon, batllessa de Santa Coloma de Gramenet; Joan Ignasi Elena, conseller d’Interior de la Generalitat (nomenat per Esquerra, això sí); Rocío Martínez-Sampere, presidenta de la Fundació Felipe González; Eva Granados, portaveu socialista al senat espanyol; el fins ara ministre de Cultura, l’immortal Miquel Iceta; o Ferran Pedret, secretari primer del parlament. El lleidatà Àngel Ros es va jubilar enguany després de fer d’ambaixador d’Espanya al Principat d’Andorra des del 2018 (118.000 euros anuals). Els dos diputats per Girona van ser Juli Fernández, que torna a ser el batlle de Palafrugell, i Marina Geli, ara propera a Junts i directora general de la Facultat de Medicina de la Universitat de Vic. Xavier Sabaté, de Flix, és el president de la comissió Logístics Green Deal de Barcelona-Catalunya Centre Logístic, entitat que presideix… Pere Navarro.

El quart grup polític d’aquella legislatura va ser el Partit Popular, encapçalat per l’única dona candidata a presidenta, Alícia Sánchez-Camacho. Avui fa vida política a Madrid, i és diputada a l’assemblea d’aquella comunitat. També ha emigrat Enric Millo, que abans havia estat militant d’Unió Democràtica de Catalunya; ara es fa dir José Enrique Millo, és el secretari general d’Acció Exterior, Unió Europea i Cooperació de la Junta d’Andalusia, i cobra 82.100 euros anuals més dietes. Gens malament. Així i tot, a les eleccions del 2012 els grans triomfadors van ser Ciutadans, que van créixer de tres diputats a nou. A la dècada següent van passar de tocar el cel amb els dits a estimbar-se, tot i que van tenir un èxit total i definitiu a l’hora d’imposar la seva ideologia imperialista i catalanòfoba a bona part del país. Ara Jordi Cañas és al Parlament Europeu, Carina Mejías va trobar aixopluc a Vox, Inés Arrimadas va tornar fa poc a Jerez de la Frontera, i Albert Rivera, habitual de les revistes del cor, va aconseguir ser acomiadat del despatx d’advocats on treballava per baix rendiment laboral. Ens queda el consol que aviat seran anorreats del tot per les urnes.

L’XI legislatura també va veure l’entrada de la CUP al Parlament. Els dos diputats que s’hi van estar els tres anys van ser David Fernàndez, que en acabat va tornar a la Directa i a la cooperativa Coop57, i Quim Arrufat, que després d’una travessia del desert avui és tècnic de projectes de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya. Ambdós col·laboren a Catalunya Ràdio. I, pel que fa a ICV, aviat van quedar empantanegats en un maremàgnum de sigles, marques i coalicions (recordeu Catalunya Sí Que es Pot?), però amb la seguretat que els que provenien d’Iniciativa sempre trobarien algun refugi o guingueta.

Deixo per al final Convergència i Unió, que és l’espai polític que va canviar d’una manera més radical. Sobta trobar-hi els membres d’Unió Democràtica, abans que liquidessin un partit amb vuitanta-cinc anys d’història i que Ramon Espalader acabés al grup parlamentari del PSC (i Toni Castellà al de Junts). El president Puigdemont ja era diputat, tot i que el cap de llista per Girona va ser Santi Vila, ara director general d’Aigües de Banyoles, president del comitè assessor d’infrastructures de l’Ajuntament de Barcelona i columnista de La Vanguardia. Molts convergents, després de passar per una muntanya russa judicial, continuen amb càrrecs diversos: Joana Ortega és la secretària general de l’Associació Catalana de Municipis i Meritxell Borràs la directora de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades. Altres són al món municipal, com ara Neus Munté o Meritxell Roigé, però aquest és de llarg l’espai polític en què més integrants treballen al sector privat, sovint de consultors.

Aquella XI legislatura ens sembla a tots ben llunyana. Si abans l’estabilitat era la norma –als vuitanta i noranta els noms sempre eren els mateixos–, en una dècada hem cremat una o dues generacions de polítics. Ara, tampoc no ens hi fem mala sang. Del 2013 ençà el Regne Unit ha tingut cinc primers ministres, a França i a Itàlia s’ha ensorrat el sistema de partits tradicional, els Estats Units han passat de la placidesa d’Obama a les tempestes de Trump i Biden, i els espanyols han hagut de repetir dues vegades les eleccions per incapacitat de formar govern. Ben mirat, no som cap excepció al món.

Leònids 2023: quan serà la gran pluja d’estels?

Els fenòmens astronòmics acostumen a ser notícia. N’hi ha que deixen imatges fascinants que resten gravades a la ment de molta gent. Avui és un d’aquells dies marcats a l’agenda: la pluja d’estels dels Leònids, un fenomen que hi ha cada any entre el 15 i el 21 de novembre, però que sempre sol arribar al punt culminant la nit del 17 al 18 de novembre.

Què són, els Leònids?

Els Leònids són una pluja de meteors, un fenomen lluminós que s’observa al firmament, originat quan un meteoroide entra en l’atmosfera terrestre. Anomenats popularment “estels fugaços”, els Leònids es poden contemplar cada any quan la Terra travessa l’òrbita del cometa Tempel-Tuttle, moment en què es deixen enrere tot de partícules que quan entren a l’atmosfera es cremen i creen lluminositat. Aquests meteors són molt ràpids i generalment de color rogenc.

Joan Anton Català Amigó, expert en astronomia, diu: “Aquests objectes són molt poc compactes. Quan s’acosten al Sol, els components més volàtils es vaporitzen i arrosseguen pols i més petits fragments que queden en l’òrbita. Quan la Terra passa a prop del camí d’un d’aquests cossos, escombra el material i això genera la pluja d’estels.”

… En primer lloc, recordar que les pluges d'estels estan provocades per l'entrada a l'atmosfera de gran quantitat de diminuts fragments deixats enrere per cometes (o algun asteroide). Aquests objectes són molt poc compactes i quan s'acosten al Sol els components més volàtils…

— Joan Anton Català Amigó (@estelsiplanetes) November 15, 2023

L’origen dels Leònids va associat al cometa 55P/Tempel-Tuttle i el punt de màxima intensitat és cada trenta-tres anys, quan el cometa fa una volta a l’òrbita. “Tot i que no és pas una de les pluges de meteors més intensa –ho són els Perseids de l’agost o els Gemínids del desembre–, paga la pena d’estar atents”, explica Anton Català. Enguany no hi haurà el punt de màxima intensitat. Caldrà esperar l’any 2031, però avui també es podrà observar. “La qüestió és que els meteors (les fugisseres) dels Leònids són força impactants. Van molt de pressa (70 km/s) i la seva observació paga la pena. A més enguany no ens molestarà la Lluna”, explica Antón Català.

Quina és la millora hora per a veure’ls?

Segons Antón Català, la millor hora per a veure la pluja d’estels serà avui, 17 de novembre, a les 21.00. Hi ha experts que diuen que també es podran veure durant la matinada, entre les 1.00 i les 3.00.

Consells per a veure’ls

Antón Català ha donat uns quants consells per a veure bé la pluja d’estels dels Leònids. Recomana d’allunyar-se dels nuclis urbans o cercar llocs elevats per a evitar la llum de la ciutat; cercar un indret sense obstacles que permeti d’observar el cel especialment en vertical; esperar que la Lluna s’amagui; observar-ho de matinada; tenir paciència; gaudir de la nit i de la companyia i no esperar cap espectacle de grans dimensions.


3. Espereu que la Lluna s'oculti. La tindrem creixent de pocs dies, de manera que a les 21:00 aprox. ja s'amagarà per l'horitzó oest.
4. Si podeu, observeu de matinada (la del 18).
5. Paciència! Poseu-vos comodament estirats o asseguts.

— Joan Anton Català Amigó (@estelsiplanetes) November 15, 2023

Ximo Puig i Francina Armengol: Madrid com a refugi de presidents destronats

El mes de desembre de l’any passat el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, rebia amb tots els honors a l’espectacular Museu de la Ciència de València la presidenta del govern balear, Francina Armengol. Era la segona cimera bilateral dels dos governs. Tots dos presidents, clarament, ja pensaven més en les eleccions autonòmiques que no en projectes a llarg termini. En aquell moment, tant Francina Armengol com Ximo Puig acaronaven la idea de repetir sengles governs de coalició, però la realitat de les urnes els va destronar. El 28 de maig, tant l’un com l’altra van perdre d’una manera rotunda.

La reacció immediata de tots dos va ser mirar a Madrid, després de les eleccions convocades per Pedro Sánchez –Armengol al Congrés i Puig al Senat i mantenint el seu escó a les Corts Valencianes, però de manera discreta. Semblava que el futur seria seure en un escó discret, com passa amb tants altres polítics que van de baixa. Tanmateix, mig any després, tots dos tornen a ser en la primera fila de la política. A Madrid.

No al mateix nivell, és clar. El resultat de les eleccions i la necessitat del PSOE d’entendre’s amb nacionalistes i independentistes van catapultar Francina Armengol a presidenta del congrés espanyol, el tercer càrrec en importància de l’estat, després del monarca i del president del govern. El seu perfil catalanista i les bones relacions amb els polítics independentistes li van anar molt a favor. La decisió de permetre l’ús del català a la cambra va ser trencadora i l’ha convertida en un actiu molt important per als socialistes espanyols.

I ara podria ser el torn de Ximo Puig. Avui Pedro Sánchez jura el càrrec i podria ser que avui mateix es fes pública la llista del nou govern. Els rumors el situen com a possible ministre, en concret com a ministre d’Infrastructures.

Puig ha tingut històricament males relacions amb Pedro Sánchez i això podria passar-li factura ara. Però la investidura també ha significat un canvi dins el PSOE, amb una decantació cap a allò que ells mateixos en diuen “la perifèria”. En aquest context Ximo Puig és una cara coneguda que podria encarnar públicament aquest tomb. És catalanoparlant, s’entén bé amb molts líders regionals del partit i no competirà en un futur ni per presidir la federació valenciana del PSOE ni per tornar al poder autonòmic.

Dos presidents, doncs, es podrien trobar ben aviat a Madrid, exercint càrrecs que fa un any no podien ni imaginar que tindrien. I convertint, doncs, la capital d’Espanya en el seu refugi.

Pàgines