Vilaweb.cat

Eduard Romeu dimiteix com a vice-president de l’àrea econòmica del FC Barcelona

Eduard Romeu, vice-president de l’àrea econòmica del FC Barcelona, ha presentat la renúncia al president Joan Laporta adduint incompatibilitat amb la plena dedicació a la tasca professional. “El president Laporta ha acceptat la renúncia al mateix temps que ha agraït la seva tasca al capdavant de l’Àrea Econòmica del Club, enfocada en el desenvolupament del pla de viabilitat posat en marxa durant aquest mandat i que ha aconseguit revertir la situació financera de la institució”, explica el club en un comunicat.

Romeu és llicenciat en ciències econòmiques i va treballar al Banc Santander i a Bankia. L’any 2015 es va incorporar al grup Audax Energia com a director corporatiu i en l’actualitat és vicepresident del consell d’administració d’Audax Renovables, grup energètic independent centrat en la producció d’energia 100% renovable, així com en el subministrament d’electricitat 100% renovable i gas.

[Treballem per ampliar la informació]

L’ANC es reuneix avui de manera extraordinària per analitzar la convocatòria electoral

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha criticat l’avançament electoral, després del fracàs del govern amb el pressupost del 2024. “És la demostració de la incompetència dels partits independentistes per a fer efectiva la independència amb la majoria absoluta al parlament, acabant en una legislatura fallida”, ha dit l’entitat en un comunicat.

La precipitació electoral, un entrebanc per a les candidatures de l’ANC i Alhora 

En aquest sentit, l’ANC –submergida en la consulta sobre la creació d’una llista cívica– ha atribuït la decisió als interessos de partit i no pas als del país. “És un nou intent per part de l’autonomisme de perpetuar-se quatre anys més”, ha afegit. El secretariat nacional de l’entitat es reunirà aquest vespre de manera extraordinària per analitzar l’avançament electoral.

Aragonès: “Si guanyo les eleccions, espero tenir el suport de Puigdemont”

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha tornat a responsabilitzar Junts i els comuns del descarrilament del pressupost d’enguany. “Si tots prioritzéssim el benestar dels ciutadans, s’haurien aprovat”, ha dit en una entrevista a RAC 1, i ha afegit que s’havia negat a continuar la legislatura aprovant les partides més importants, com ara les destinades a combatre la sequera, amb decrets llei. “Aquesta era la proposta dels comuns. El pressupost sencer, no, però per fascicles, sí. A mi em costa d’entendre”, ha afegit.

Aragonès juga l’última carta, amb l’expectativa del triomf d’Illa i el comodí de Puigdemont | Anàlisi d’Odei A.-Etxearte

Aragonès ha insistit que després del “no” del parlament l’opció més còmoda era atrinxerar-se a la Generalitat i no convocar eleccions. “Es poden posar d’acord per tombar un pressupost, però no per trobar un president alternatiu. No poden fer-me una moció de censura. M’era més còmode continuar, però per responsabilitat i per sensatesa el millor és anar a eleccions”, ha explicat.

Aragonès buida l’últim càntir mentre a Illa se li fa la boca aigua | Anàlisi d’Ot Bou

Ha reiterat que el Hard Rock no tenia cap mena de relació amb el pressupost d’enguany i ha explicat que el macroprojecte no era el motiu real del “no” dels comuns als comptes. De tota manera, no ha volgut especular si el vot era per la mala relació entre el PSC i els comuns a l’Ajuntament de Barcelona: “Això ho hauran d’explicar ells, però l’any passat la senyora Ada Colau necessitava aprovar el pressupost.”

També ha dit que dimarts va parlar amb la dirigent de Sumar, Yolanda Díaz: “No li vaig demanar que donés cap ordre, però li vaig fer arribar que era una irresponsabilitat amb els ciutadans.” Aragonès tampoc ha volgut valorar si Díaz s’havia revenjat pel vot d’ERC contra la reforma laboral. “Al final no hi ha pressupost ni aquí ni allà. Jo si fos Pedro Sánchez, estaria una mica enfadat”, ha afegit.

Coalicions i Puigdemont

Aragonès ha explicat que estava disposat a arribar acords després de les eleccions del 12 de maig. “Volem un finançament singular per a Catalunya i avançar cap al referèndum. Qui ho comparteixi, que ens acompanyi”, ha dit, però no ha volgut respondre si preferia fer un govern amb Junts o un tripartit amb el PSC i els comuns.

Diu que amb el PSC ha arribat acords concrets, com ara el pressupost, però que difícilment podran formar govern perquè tenen punts de vista molt diferents en l’àmbit nacional. Així mateix, sobre Junts, diu que comparteixen el projecte independentista, però darrerament han tingut moltes enganxades en la gestió del dia a dia.

“M’agradaria que pogués tornar a Catalunya en llibertat. A partir d’aquí, jo no votaré Junts”, ha dit sobre la possible candidatura de Puigdemont, tot i que no ha volgut aclarir si l’investiria perquè ha considerat que la seva prioritat era guanyar les eleccions. “Quan Junts ha guanyat les eleccions, el seu candidat ha comptat amb el suport d’ERC. Si guanyo les eleccions, espero tenir el seu suport”, ha reblat.

Les portades: “Eleccions anticipades” i “ERC avança unes eleccions que es preveuen molt obertes”

Avui, 14 de març de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Bad Gyal i Mushkaa publiquen un avançament del tema conjunt ‘SexeSexy’

Les germanes Irma i Alba Farelo, més conegudes pels noms artístics de Mushkaa i Bad Gyal, han avançat un tema que canten de forma conjunta i que porta per títol SexeSexy. Les dues cantants han fet l’anunci a través de la xarxa social TikTok, a la qual han penjat un vídeo on se les veu interpretant part del tema.

El vídeo ha estat retirat de la plataforma digital pel llenguatge explícit de la lletra, però no abans que els seguidors de les artistes se n’hagin fet ressò en aquesta i en altres xarxes socials. La mateixa Mushkaa ha difós la restricció al seu compte de la xarxa X, on ha afirmat que l’han retirat per “repartir massa ‘swag'”, és a dir, estil, i ha penjat el vídeo censurat a Tik Tok:

SexeSexy jjjj pic.twitter.com/QDEN6F06ds

— Mushka (@irmafarelo) March 13, 2024

wow ens l'han borrat x repartir massa swag pic.twitter.com/68legr3j4V

— Mushka (@irmafarelo) March 13, 2024

 

 

Aragonès critica els partits per la negativa al pressupost: “Som aquí perquè han tombat un pressupost que és bo”

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha criticat els partits que no han donat suport al seu projecte de pressupost, fet que ha forçat l’executiu a convocar eleccions anticipades. “Si som en aquesta posició és perquè hi ha uns grups polítics que han tombat un pressupost que és bo”, ha dit en declaracions a TV3. A parer seu, els comptes presentats eren els més expansius dels últims temps perquè el govern pretenia potenciar partides com la d’educació, salut o la lluita contra la sequera.

Aragonès buida l’últim càntir mentre a Illa se li fa la boca aigua

A més, ha reconegut que va decidir de convocar eleccions fa una setmana si finalment no aconseguia aprovar els comptes públics. També ha retret al PSC i als comuns que, malgrat formar part d’un govern de coalició a l’estat espanyol, les seves diferències sobre el complex turístic Hard Rock “han impedit” l’entesa. “Hem posat moltes propostes sobre la taula en el cas dels comuns. En àmbit habitatge, sanitat, serveis públics, també alternatives per congeniar dues visions antagòniques”, ha assegurat.

Quant a les pròximes setmanes, ha afirmat que el govern continuarà treballant per a respondre als reptes actuals, com ara la sequera i les reclamacions dels pagesos: “D’aquí fins al 12 de maig seguirem com a govern, governant i al costat dels sectors productius”.

Aquest serà el calendari electoral a Catalunya fins a la votació del 12 de maig

Preguntat per Carles Puigdemont, que s’ha mostrat disposat a ser el candidat de Junts, Aragonès ha dit que “no hi tinc res a dir”, però espera que tant el president com la resta d’exiliats puguin retornar aviat a Catalunya gràcies a l’amnistia.

També ha rebutjat les declaracions del secretari general de Junts, Jordi Turull, que l’ha acusat de planificar l’escenari perquè Puigdemont no es pogués presentar a aquests comicis. “De cap de les maneres”, ha respost abans de recordar que l’actual eurodiputat va quedar tercer en les eleccions de 2021.

Antoni Ros-Marbà: “L’origen de ‘Els segadors’ és una cançó eròtica, sí”

Avui, dijous, se celebra la gala dels premis Enderrock a Girona. I, fa una setmana, es van fer els premis Enderrock 440, dedicats a la música clàssica, jazz i familiar. Un dels guardonats va ser Antoni Ros-Marbà (1937) músic, compositor i director d’orquestra, que va rebre el premi d’honor. Ros-Marbà, fill de classe obrera de l’Hospitalet de Llobregat, ha acabat dirigint un centenar d’orquestres, inclosa la Filharmònica de Berlín, i la seva estimada Orquestra Ciutat de Barcelona (OCB), seguint els passos d’Eduard Toldrà. També ha musicat dues vegades l’himne de Catalunya (una per a Jordi Pujol i una altra per a Pasqual Maragall), i ha ensenyat generacions senceres de directors d’orquestra (com Salvador Brotons). Ara, a vuitanta-set anys, té pendent d’estrenar una òpera sobre Walter Benjamin al Liceu. Dimarts, en plena forma, va rebre VilaWeb a la masia on viu a Premià de Mar (Maresme) amb una de les seves dues filles, Norma, i envoltat dels seus llibres, discs i més records, que són les restes de la seva magnífica biblioteca de milers de peces, supervivent dels trasllats múltiples de Ros-Marbà. La resta de la biblioteca l’ha donada, en part, a deixebles, i en part, a la Biblioteca de Catalunya. El mestre Ros-Marbà, cap lúcid, ens parla de la seva vida i de la seva obra.


Ros Marbà i un dibuix de Brahms tocant el piano.

Vau néixer el 2 d’abril de 1937 a l’Hospitalet. El vostre pare de què feia?
—El meu pare era electricista. I la mare, sus labores, que en deien abans. A casa érem quatre germans. A la casa del costat, paret per paret, el número 9 principal, va néixer la Núria Espert. Dos anys més gran que jo. Antigament, allà a la carretera de Santa Eulàlia, li deien el carrer de Mitja Galta, perquè hi havia cases només a un cantó. En aquella època la Núria començava a fer teatre, i nosaltres, que teníem telèfon, li guardàvem els encàrrecs.

A casa eren catalanistes?
—Oh, i tant. És allà on ho aprenc. I després, no solament dels meus pares, del tiet Cisquet, que no vaig conèixer, que era el germà gran de la meva mare, i que va morir al front.

Vós per què creieu que feu música?

—La senyoreta de piano va dir que jo tenia oïda. L’avi de segones núpcies em va comprar un piano molt dolent, en aquella època 500 pessetes, un cert capital. I la professora que venia a casa va dir, aquest nen, l’heu de portar a l’escola municipal, que en deien aleshores. El conservatori. I hi vaig anar, i vaig fer tota la instrucció de músic: les harmonies, contrapunt…

Per què trobeu tan important Toldrà?
—Perquè hi vaig tenir molt bona amistat. Quan jo era jovenet, baixava als assajos que tenia l’orquestra municipal, a baix. I a ell li va picar la curiositat. Qui era aquell noiet? I vam començar a tenir una relació i ens quedàvem allà xerrant una hora. Després, es posava l’abric i el barret i jo l’acompanyava fins a la porta de casa seva, que vivia al carrer de Girona, prop del conservatori.

Quantes orquestres heu dirigit?
—El que va fer la biografia, n’ha comptat prop d’un centenar. La Filharmònica de Berlín, les grans orquestres angleses, la de França, la d’Itàlia. He estat sis vegades al Japó. He dirigit unes cent orquestres, sí.

I si jo us demanés quina esteu més orgullós d’haver dirigit?
—Els anys que vaig estar aquí amb l’Orquestra Ciutat de Barcelona, tot i que vaig tenir molts problemes, sobretot derivats de l’administració. Hi va haver baixes, jubilacions, alguna defunció, i això va ser molt difícil. Hi ha un article, que és “La música a Catalunya –o a Barcelona–, després de l’orquestra Pau Casals”, on explico què va passar al final de l’Orquestra Pau Casals, i la creació de l’Orquestra Municipal de Barcelona (de la qual van nomenar director Eduard Toldrà). I després ja vaig venir jo. Tots els canvis produeixen rebombori. Per sort, jo tenia un grup petit de músics que havien estat a l’Orquestra Pau Casals. Un grup de senyors molt grans però molt bons. Que em van donar estabilitat. Alguns dels que venien, jo diria que per no haver tingut possiblement prou bons professors, doncs no es van posar al dia com s’estava posant a Europa. Però, a còpia de treballar molt, es va aconseguir una orquestra de què els directors i invitats que venien quedaven satisfets.

Perdoneu la ignorància: jo, quan veig un director d’orquestra, en quines coses m’he de fixar? Només el moviment de braços?
—Quan jo estudiava, no podies anar al curset de direcció d’orquestra si no havies acabat la composició. I després, quan vaig estudiar amb Sergiu Celibidache, als deixebles els posava una melodia de coral, i havies de fer un contrapunt, a quatre veus. Per veure si els deixebles tenien un bagatge. Seguint una mica aquesta tònica, he fet aquest sistema amb els meus alumnes. I aquí, mare meva, els desastres! Pensa que jo vaig tenir el primer plat endollat a la ràdio a setze o disset anys. Abans se n’aprenia anant a concerts, veient els assajos i amb molts colzes. Ara no tants colzes. Ara a casa dirigeixen davant del disc, però la profunditat de mirar bé la partitura no hi és tant.

Em dèieu que una biblioteca no va sobreviure sencera.
—Després de casar-nos vam viure a la Diagonal. Fins que ens van fer mòbing. El judici el vam guanyar, però després el recurs el van guanyar ells. Sabem que allà hi va haver corrupció. I vam haver de buscar un altre pis. A la Diagonal mateix. Tocant a Francesc Macià. Però ni el piano de cua ni la biblioteca no m’hi cabien a l’altre pis. Potser 3.000 peces tenia la biblioteca, sí. Van marxar coses cap a deixebles. I vam anar a una casa de Calonge. La meva dona va agafar una gran depressió per l’angoixa dels canvis i una malaltia també. Un dia em telefona la Montserrat Tura, bona amiga, que quan va deixar la política va anar a Palamós, i em diu: “Mira, em toca a mi donar-te la notícia: hem descobert un tumor de sis centímetres.” La meva dona va tenir el sant valor de preguntar-li a l’oncòloga per quant en tenia. I li diu: “Entorn de dos anys.” I no falla. Dos anys.

Molt valenta la vostra dona.
—I ho va portar amb una grandíssima dignitat. De tota manera, el que és molt fotut és veure el deteriorament de l’ésser humà. Ella va morir fa sis anys, el 2018. La meva dona era francesa i parlava un català perfecte, sense accent. Parlava el català i l’escrivia molt bé, la meva dona. Va aprendre molt llegint els llibres de la Cua de Palla. I quan parlava castellà tenia un accent francès.

Heu musicat “Els segadors”. Una vegada per a Pujol i una per a Maragall.
—Amb en Pasqual hi estava també l’Antoni Batista, gran amic meu. “En Pasqual diu que a veure si ‘Els segadors’ poden tenir més marxa.” I ho vaig fer. Va ser bastant divertit, es van trencar les estructures. Va sortir aquell que al Polònia sortia amb una porra…

Felip Puig.
—Felip Puig. I va dir que jo era un traïdor. Va dir moltes bestieses. I la cosa històrica de “Els segadors” tampoc és tan històrica, perquè l’origen de “Els segadors” és una cançó eròtica, sí. Hi ha un llibre que va fer Jaume Ayats, que parla d’aquests orígens. I com et deia Carod-Rovira, quan la vam estrenar, va dir: “Escolta –diu–, és que té més trempera això!”

I per què heu fet una òpera de Walter Benjamin? Aquí hi veig la seva biografia.
—Benjamin esdevé per a la cultura catalana un personatge mític. I de gran transcendència mundial, però passa que va morir de molt mala manera. Escapant-se, passant per la muntanya. I a l’escola de Frankfurt, pràcticament tots eren jueus.

Per cert, que teniu arrels jueves?
—No ho sé. És possible.

És possible?
—És possible, perquè Marbà és Abram al revés. I Ros, en hebreu seria rosh, que diuen, és ‘cap’. El meu oncle Marbà, en pau descansi, i tota la meva família, han fet indagacions sobre això. Hi ha una casa pairal a prop de Calaf, que és l’origen dels Marbà, que es diu que podrien ser sefardites. I jo no en tindria cap inconvenient, de ser-ho. Cap ni un. Un dia a Manresa es van presentar dues senyores que es deien Marbà. I em van comentar d’això, també, que Marbà és Abram al revés.

La música que heu fet sobre Maria Mercè Marçal, es pot trobar?
—No està enregistrat el disc, però la partitura sí que es pot trobar.

Deveu haver conegut la reina Sofia, Juan Carlos, i tants altres que es volen dotar d’una pàtina cultural.
—La reina Sofia la vaig conèixer molt, perquè erta molt melòmana. I quan era reina, venia amb una certa freqüència als concerts que jo feia a Madrid. I de princesa, al Rèquiem de Mozart que vaig fer a Conca.

I qui més?
—Mira, per al nostre 13è aniversari de noces, vaig fer el sopar a la Casa dels Canonges, amb Tarradellas. És una cosa que va muntar Oriol Martorell. Intimíssim, l’Oriol. I allà vaig veure que Tarradellas era un home que tenia una gran solidesa.

Voldríeu dir alguna cosa que no hagi preguntat?
—Doncs a veure si finalment s’estrena la meva òpera sobre Benjamin. El mes de juliol de l’any que ve. Esperem que vingui gent.

 

El 16 de març arriba “Cap butaca buida”, el Sant Jordi del teatre català

El 16 de març, Catalunya vol fer història. La iniciativa “Cap butaca buida”, organitzada per l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA), la Generalitat i Time Out, pretén de batre el rècord mundial d’espectadors al teatre en un mateix dia. “El 23 d’abril hi ha el Sant Jordi, que és el Dia Nacional del Llibre, i ara volem que el 16 de març es converteixi en la Diada Nacional del Teatre”, detalla Toni Albadalejo, vice-president d’ADETCA. D’aquesta manera, volen homenatjar les arts escèniques en una iniciativa inèdita i pionera al món.

“Cap butaca buida” donarà el tret de sortida de la Setmana Mundial del Teatre. Certament, el 27 de març és el Dia Mundial del Teatre, però Albadalejo admet que fa anys que no es feia res més enllà de la lectura d’un manifest més o menys interessant. “Vam veure que això no arribava al públic, i el públic és vital i necessari per a fer la nostra activitat.” Per això, van impulsar aquesta iniciativa, amb l’objectiu que, com a mínim una vegada l’any, el públic connectés amb el món del teatre i tingués ganes d’anar-hi. “El teatre és emoció, és riure, és plorar, i és el que ens agrada, veure el públic feliç”, afegeix Albadalejo.

Un precedent històric?

Les xifres són positives: de moment hi ha més de 40.000 butaques venudes, que representen més del 50% de les disponibles. Segons que explica Albadalejo, un cap de setmana del mes de març s’omplen, de mitjana, unes 25.000 butaques. “Estem feliços perquè hem assolit un rècord històric”, subratlla. Ara bé, els organitzadors entenen que és pràcticament impossible que aquesta iniciativa aconsegueixi d’omplir tots els teatres la primera vegada que es fa: “Hem tingut poc temps per a organitzar-ho, un any és molt just.”

De totes maneres, Isabel Vidal, presidenta de l’ADETCA, anima els ciutadans a participar de manera activa en la iniciativa, tot comprant una localitat per aconseguir l’objectiu d’omplir el màxim d’espais escènics del país. La venda d’entrades continua disponible a la web de la campanya i als portals de cadascun dels teatres adherits. S’hi pot veure un comptador que indica el total de butaques disponibles i que s’actualitza periòdicament, amb un compte enrere a mesura que es van omplint les butaques.

Això sí, es mostren optimistes per al futur pròxim, i creuen que els tres o quatre anys vinents totes les butaques dels teatres seran plenes. “Ara que hem après entre tots, a cop d’errors, l’any vinent i els següents farem la campanya molt millor. Farem promocions, descomptes, accions, activitats, teatre al carrer… Assolirem quotes que no hem aconseguit perquè aquesta era la primera vegada”, assegura Albadalejo.

Els organitzadors han explicat que la iniciativa serà solidària, i destinaran un mínim del 2% de la recaptació total a l’entitat Pallassos Sense Fronteres. “Aquest 2% és una petita trampa que fem per a dir al govern que no triguin gaire a assolir el 2% del pressupost per a la cultura, que és una petició que fa anys que fem”, puntualitza Albadalejo. Actualment, el pressupost destinat a cultura es troba entorn de l’1,7%. L’any 2021, se situava en l’1,1%.

Amb tot, Albadalejo reivindica el caràcter pioner de la iniciativa: “És una proposta que no existeix enlloc més del món. Per això, volem que “Cap butaca buida” s’expandeixi i arribi a més ciutats internacionals, com Londres o Cincinnati”. En aquest sentit, confien que, d’aquí a uns anys, la gent esperi amb ganes el 16 de març per celebrar el Dia Nacional del Teatre.

Quin és l’estat de salut actual del teatre a casa nostra?

“Al contrari del que podria pensar la gent, el teatre a casa nostra té un estat de salut fort”, emfatitza Albadalejo. De fet, explica que el 2023 es va batre el rècord històric d’assistència de públic al teatre. Per això, el seu objectiu és continuar progressant en aquesta direcció. Desconeix la fórmula exacta de l’èxit, però Albadalejo sospita que la bona qualitat de les produccions, dels actors i de l’oferta teatral catalana ha fet un caldo de cultiu idoni perquè el públic valori i s’interessi més que mai pel teatre.

A més, celebra la qualitat de l’oferta teatral que hi ha més enllà de Barcelona: “A la rodalia de Barcelona, a Girona, a Lleida, a Tarragona, fan una programació meravellosa en teatres petits, de cinquanta localitats o cent, de la qual estem molt cofois, perquè el valor emergent d’aquestes companyies és meravellós”. I afegeix: “Manresa, Vic, Badalona, Granollers gairebé sempre omplen les sales de teatre. I n’estem molt orgullosos.”

 

Josep Maria Esquirol: “Alguna cosa va malament quan l’escola és un mimetisme de la societat”

El filòsof Josep Maria Esquirol i Calaf (Sant Joan de Mediona, Alt Penedès, 1963) fa dècades que fa classes a la Universitat de Barcelona, d’on és catedràtic, i on dirigeix el grup d’estudi Aporia, centrat en la relació entre filosofia contemporània i psiquiatria. Alhora, també és un assagista reconegut que, d’ençà de la publicació de La resistència íntima l’any 2015, va lliurant-nos amb dedicació constant el seu pensament centrat en allò que anomena “filosofia de la proximitat”, que ha anat desgranant als volums La penúltima bondat i Humà, més humà. Ara ens arriba L’escola de l’ànima, publicat, com els altres tres volums, a Quaderns Crema, i que li permet de reflexionar sobre educació, ensenyament, maduració i mestratge.

Fa gairebé deu anys de La resistència íntima, Premi Ciutat de Barcelona. Aquest darrer volum, com es relaciona amb els llibres anteriors?
—Parteix d’algunes idees que són nuclears i que hi són sempre, i en aquesta repetició, hi ha una mena d’avenç, perquè vas fent camí i veus nous horitzons. I per això hi ha aquest fil conductor –que també hi és en els altres, però aquí s’accentua– de la formació. Que significa que una persona es formi i maduri.

Heu dedicat tota la vida a la docència i ara li dediqueu un llibre, L’escola de l’ànima.
—El tipus de camí de pensament que miro de recórrer té molt a veure amb l’experiència i amb la comprensió de la vida. I, efectivament, en aquest cas, una de les coses que tinc molt present és la gent que m’ha ajudat, els bons mestres que he conegut, alguns dels quals no portaven aquest títol de mestre o de professors, i després, evidentment, la meva experiència després de trenta anys dedicant-me a la docència.

Relacionem l’escola amb la infantesa, amb l’educació cap a la maduresa, però dieu que hi pot haver escola tota la vida.
—Agafo el sentit d’educació i ensenyament d’una manera literal. Ja sé que hi ha uns usos més tècnics, però m’estimo més agafar aquest sentit bàsic, perquè no caduca. Què vol dir educar? Vol dir ajudar algú a orientar-se. I això és molt important, perquè necessitem orientar-nos contínuament a la vida. I ensenyar què significa? Literalment, vol dir mostrar alguna cosa. Aquests dos moviments, el d’educar i orientar-se i el d’ensenyar i mostrar, fixant-se en allò que val la pena, això no s’acaba mai. Es dóna al llarg de tota la vida.

Escola és un terme polisèmic. Dieu que hi pot haver escola als centres educatius, però també en llocs inhòspits, i, alhora, que hi ha llocs que semblen escoles i en realitat no ho són.
—Hi ha escola on l’ànima madura. Allà on un mateix madura, per la companyia i l’orientació que es dóna. És un tòpic dir que la vida és una escola, però pot ser real. És cert que hi pot haver llocs específics que siguin escoles, però avui costa moltíssim, perquè vivim en una societat que tendeix molt a l’homogeneïtzació, a fer-ho tot igual, i costa molt mantenir la singularitat del lloc. Que el teatre sigui teatre, que el cementiri sigui cementiri, que el jardí sigui jardí, que la casa sigui casa i que l’escola sigui escola. Així i tot, quan comprens la bondat i el sentit que té la casa, mires de cultivar la casa. Quan comprens què és l’escola, mires de cultivar l’escola.

També afegiu, vinculant-ho amb el títol, que una escola sense ànima no és una escola.
—Sí, això és un petit joc de paraules, però una escola sense ànima vol dir que no és una escola, segur. Una escola on el sentit que s’hi vehicula no és el propi d’una escola, no és escola. Intento omplir de contingut aquest terme, perquè no és fàcil. Podem definir un quadrat o una poma, però és més complicat definir l’amor o la maduresa humana. No vull ser dogmàtic i dir que una escola és el que jo dic, però sí que vull donar una indicació sobre com entenc aquesta maduresa humana. Per això es manté en una vaguetat expressa, perquè el que vull és parlar del procés de la maduresa humana. Viure humanament, en el millor dels casos, és madurar, i hi ha un lloc que, quan és de veritat, ajuda a fer-ho. I aquest lloc és el que podríem anomenar escola de l’ànima.

L’escola té com més va més enemics. Parlàveu d’aquesta homogenització, però al llibre també es fa referència al paper de la tecnologia, de les xarxes socials, i la impossibilitat dels infants de ser infants.
—Miro de fer un plantejament gens nostàlgic. És a dir, no vull fer comparatives amb un passat millor, ni encara menys d’una època d’or. Sempre mesuro les coses atenent què podria ser i no és prou. Penso que les coses gairebé sempre han anat malament i cap passat no ha estat millor que el present. Avui, les coses continuen anant malament. Això no vol dir que no hi hagi hagut coses molt maques sempre, gent que ha fet molt bé les coses sempre, que han estat mestres sempre… però han estat marginals. Avui hi ha coses molt ben fetes i qui fa les coses bé, però continua sent molt marginals.


—Dit això, també crec que les dificultats d’avui són diferents d’altres èpoques. El gran obstacle és l’homogeneïtzació. Vivim en unes tendències socials molt poderoses que aconsegueixen una enorme homogeneïtzació. Hi ha una dissolució de cultures i de maneres de ser i una difuminació dels llindars institucionals. La societat és més rica quan les institucions mantenen les seves diferències. La diferència diu molt de la maduresa social. Alguna cosa va malament quan l’escola és un mimetisme de la societat. Alguns experts diuen que l’escola ha de fer-se similar a la societat que ve, i això és la desorientació absoluta. No es tracta d’estar d’esquena a la societat, es tracta de mantenir la seva diferència.

Cada canvi polític comporta noves lleis, i tot sovint es creu que canviant les lleis educatives canviarà la societat. Ara hi ha la dèria d’introduir l’emprenedoria al programa educatiu.
—A la societat domina la perspectiva i el llenguatge economicista. La mimesi d’això és portar termes com “emprenedoria” o “lideratge” a l’escola, i pensar que des de ben petits s’ha de conrear aquest vocabulari i aquesta intenció. Això és dissoldre la singularitat de l’escola. El tema de l’escola en el fons no és un tema tècnic, però els suposats experts i els polítics creuen que la constant crisi educativa es resol tècnicament. El problema de l’escola és veure quina comprensió tenim de nosaltres mateixos i quin tipus de persona humana volem cultivar. Què és el més humà de l’humà i on posem la maduresa humana. És un debat filosòfico-espiritual que brilla per la seva absència. Mentre s’abordi des d’un punt de vista tècnic, la crisi serà constant.

Tots recordem un mestre que ens va marcar. Parleu de la trobada del mestre amb l’alumne com un moment clau.
—Sense pretendre donar una definició canònica del que vol dir escola, assenyalo alguns elements reveladors del terme escola, com és la trobada amb algú que realment et canvia. A vegades no te n’adones i al cap dels anys recordes algú que t’ha mirat d’una manera diferent, que t’ha donat confiança, que t’ha ajudat a decantar-te, que t’ha obert camí… La trobada amb algú que t’ajuda a orientar-te és un element clau de l’escola. Això es dóna a l’escola o en altres llocs que, aparentment, no porten aquest nom, amb gent que moltes vegades no té aquest títol. El mestratge és un testimoniatge, en què alguna cosa de la manera de ser del mestre t’arriba i et fa bé. T’orienta.

Dediqueu el llibre als mestres. Quins són els vostres?
—Vaig tenir algun bon mestre al batxillerat i algun altre bon mestre quan vaig fer els estudis de filosofia. No necessàriament, però amb alguns d’ells pots arribar a ser amic, cultivar una relació. Hi ha mestres que ja són morts, i una cosa que em mostra que van ser mestres de veritat és que els voldria tornar a veure i explicar-los el camí que he fet. M’agradaria molt compartir-ho amb ells. També he tingut la sort de conèixer persones fora del món acadèmic o escolar que m’han fet de mestres. Mestre és tot aquell qui recordes perquè t’ha fet bé a la vida, t’ha ajudat a fer que la vida tingui més sentit i t’ha orientat.

El mestre acompanya i orienta l’alumne, però és l’alumne qui ha de fer el seu camí.
—Això és molt important, perquè en la nostra manera col·loquial de parlar ja ho diem. Fem servir el reflexiu. Les altres persones –l’amic, el mestre– ens orienten, ens ajuden. Però l’exercici d’orientar-nos el fem sols. El filòsof Hans-Georg Gadamer, quan ja tenia prop de cent anys, va ser convidat a fer una conferència que va titular “Educar és educar-se”. I és veritat, ningú s’educa sol, sortosament, però tot i que l’altre t’ajuda, qui t’has d’orientar ets tu.

Dieu que “s’educa amb el cor i s’ensenya amb les mans”.
—És una idea que recorre tot l’assaig. Tot i que separem termes com “claredat” i “calidesa”, és a dir, “intel·ligència, raó, enteniment” i “emoció, sentiment, afecte”, no estan separats. Per això parlo del cor, que és símbol de la calidesa, i les mans, com a manera de representar la claredat, i no les distingeixo. Oi que no és imaginable un savi fred?

Parlem del mestre, de l’alumne, però a l’escola hi ha companys.
—Insisteixo molt en el fet que el que hauria de ser l’escola és un lloc absolutament al marge de la violència. Qualsevol fenomen que tingui a veure amb la violència –el menysteniment, la burla…– fa que l’escola s’apagui. L’escola de l’ànima és un lloc absolutament no violent, i si n’hi ha, ja no és escola. A l’escola de l’ànima hi ha dos tipus de trobada: amb el mestre i amb els companys. Però, aquesta trobada amb els companys ha de ser el contrari de la violència. Ha de ser compartir. “Company” ve de “compartir”, literalment, partir-se el pa. I quan es dóna no té preu.

I quan s’acaba l’escola, què passa?
—Quan s’acaba l’escola, hi ha més escola. La maduresa és un procés que no acaba mai de donar prou fruit. Qui entra a l’escola de l’ànima ja no en surt, s’hi queda. L’escola de l’ànima és un lloc d’on, quan s’hi entra, ja no se’n surt.

Recordem els mestres, però també heu tingut molts alumnes. Què n’heu après?
—Quan les coses van bé, la figura del mestre i l’alumne coincideixen. L’alumne és qui va creixent –literalment, que es va elevant–, i com que la maduresa no s’acaba d’assolir mai del tot, el bon mestre sempre és alumne i l’alumne, si madura bé, esdevé mestre per als altres.

De les seves retallades, la nostra cendra

Botzines i cendra davant el Palau de la Generalitat. Botzines i cendra com un avís i una protesta. Pels drets laborals, és clar, aquesta bàsica reivindicació, i també per la defensa essencial del patrimoni, aquest intangible que de fet no ho és, que de tan real i tan palpable no pot ser-ho més: la terra que ens sustenta i que també ens defineix, la que estimem.

El 12 de març, centenars de bombers forestals valencians van desplegar les pancartes, van fer sonar les botzines, van escampar cendra a la vorera per denunciar que “tenim un greu problema en la manca de personal, tenim un greu problema en l’operativitat, i això repercuteix en la defensa del patrimoni natural i l’entorn rural”. Ho resumia un dels concentrats, en un vídeo a les xarxes que es va fent viral: “El govern del PP i de Vox està desmantellant el servei públic essencial de bombers forestals del País Valencià.”

I això, de tan greu, és intolerable.

Hi ha més mobilitzacions previstes. I ja fa temps que avisen, que ens avisen, del desastre general que causa el desinterès o la desídia o la incompetència o la mala idea dels responsables institucionals en aquest tema. Tan gros és, que tots els sindicats (tots) s’han unit en la denúncia dels greus problemes que hi ha, i que afecten tant les condicions dels treballadors com el servei que es dóna. Perquè totes dues coses van juntes. I expliquen que, sense l’estabilització que reclamen, hi ha tres-centes persones “en frau de llei”, que el sistema de contractes temporals de reforç és obsolet (ara, a més a més, el govern PP-Vox n’ha reduït la durada de vuit mesos a sis); que no s’estableix segona activitat per al personal de més edat i que, per tant, fins als seixanta-cinc anys han de romandre en primera línia de foc; que cal resoldre “greus problemes d’operativitat en grans emergències”, incloent-hi la falta d’un tercer torn per tal de cobrir les vint-i-quatre hores que té un dia. Per exemple. A més dels vehicles avariats que no es reparen o dels que romanen aturats perquè no han passat la ITV.

Els sindicats ho descriuen, ho expliquen, hi tornen, es mobilitzen, signen comunicats conjunts per alertar-nos de tot plegat, perquè “la ciutadania siga conscient de la situació actual del seu servei públic i de les conseqüències que açò pot tindre en el patrimoni natural i zones rurals en un context tan greu de sequera i canvi climàtic”.

I és que, a sobre, la sequera i les altes temperatures acaben de dibuixar un panorama molt perillós. La sequera, les altes temperatures, aquests individus que governen contra el país. Perquè això fan: provar de destruir-lo. La retallada pressupostària ja ha estat, enguany, de més de vint milions d’euros en formació i prevenció d’incendis. Als retalladors els importen un rave els boscos, els camps, la terra, la gent. Que dit així sembla una deixadesa, però sovint penso que és una altra cosa: no és que no els importin, és que els antiimporten.

Passen tantes coses, i tan seguides, que de vegades pot ser que alguna ens quedi desatesa, mig oblidada, reduïda a un “que en són, de bèsties” quan la sentim i després colgada sota la següent i la següent i la següent i la que vindrà. L’animadversió expressada contra els bombers forestals és, potser, de les més perilloses. Que casa amb aquesta anticultura que els defineix, el menyspreu per la ciència, pel coneixement, pel bé comú; la pràctica del tu empudega, que després no cal desmentir res i alguna cosa en quedarà. Empudega i desdenya i qüestiona i ataca, si cal, els servidors públics.

Que això han fet, literalment i sense cap vergonya, els actuals ocupants de les institucions valencianes.

Arran de la successió de focs que afecten la Devesa de l’Albufera i el Saler, el regidor de Vox a l’Ajuntament de València, José Gosálbez, va declarar al gener que “des que l’esquerra és a l’oposició, els incendis s’han multiplicat”. Abans, al novembre, durant el terrible incendi de Montitxelvo (Vall d’Albaida), l’inefable president Carlos Mazón (PP) ja havia parlat de la possibilitat que fos provocat i hi va afegir que no seria obra “d’un amateur o d’un gamberro”, sinó d’algú “que sap de foc… o d’alguns que en saben”. L’assenyalament, gravíssim, es va dur a terme després de les mobilitzacions dels bombers forestals per protestar per la situació de no allargar els contractes temporals. Havien quedat en quadre, un incendi al novembre ho va demostrar, el president, amb aire d’enfadat, botit com una criatura, va declarar aquella barrabassada. No cal dir que no hi va haver cap rectificació ni disculpa ni res un cop la investigació va determinar que el foc havia començat en uns cables elèctrics de mitja tensió.

És més que un toc d’atenció, la mobilització dels bombers forestals: és una alarma que salta i que ens hauria de fer saltar.

I deia el bomber del vídeo: “Esperem que la ciutadania ens done suport.”

Pel bé de tots, ho esperem, sí.

 

La crisi sorprenent del dengue al Brasil és un advertiment per al món

The Washington Post · Marina Dias i Terrence McCoy 

Pacients immòbils a la sala d’espera, gemegant per demanar ajut. Cerca desesperada d’un llit lliure a l’hospital. Discussions a urgències sobre la medicació.

D’ençà dels dies més foscs de la pandèmia de la covid-19, quan els sistemes hospitalaris d’aquest país es van col·lapsar, el Brasil no havia estat testimoni d’aquesta mena d’escenes. Però aquesta vegada no és pas el coronavirus que ha portat els estats de tot el país a declarar l’emergència i fins i tot ha impulsat la construcció d’un hospital de campanya a la capital, Brasília.

És el dengue.

La malaltia arrasa gran part de l’Amèrica del Sud, on els científics afirmen que l’augment de les temperatures a causa del canvi climàtic ha ampliat l’àrea territorial del mosquit que porta el dengue i n’ha augmentat la proliferació. Aquests dos primers mesos d’any, el Paraguai va registrar prop de cent mil casos sospitosos, més de cinc vegades la taxa habitual. El Perú, afectat per un altre brot, ha declarat l’emergència a bona part del país. L’Argentina també ha tingut una explosió de casos.

Però la malaltia ha augmentat amb una virulència particular al Brasil, on els epidemiòlegs preveuen que n’hi haurà milions de casos, més del doble que el rècord anterior, i podria matar milers de persones. Segons els epidemiòlegs, la crisi de salut pública serveix com un avís per al món. La lluita contra la malaltia ha entrat en una nova fase imprevisible i perillosa. El dengue s’introdueix a llocs on no havia estat mai. I en indrets on ja havia estat, el nombre de casos es dispara a nivells mai vists.

Històricament, la malaltia s’ha limitat als climes tropicals. Però aquests darrers anys, a mesura que els casos s’han enfilat a gran part del món, vuit vegades més d’ençà del canvi de mil·lenni, el virus s’ha escampat cada vegada més a zones que abans havien restat fora de perill.

Ara es registren casos de transmissió local als estats més càlids i humits dels Estats Units, on ja volta el mosquit Aedes aegypti, el vector de la malaltia. Florida l’any passat va registrar un rècord de 178 casos de transmissió local. A Califòrnia, Arizona i Texas també s’ha detectat transmissió local. La mateixa dinàmica s’observa al sud d’Europa, on l’any passat es van registrar desenes de casos de transmissió local.

Els epidemiòlegs adverteixen que probablement és solament el començament. Els anys vinents, a mesura que el canvi climàtic ampliï l’abast del mosquit A. aegypti, la malaltia podria ser cada vegada més freqüent, fins i tot endèmica, a gran part del sud d’Europa i el sud dels Estats Units. “Els casos de febre del dengue augmenten a un ritme alarmant”, diu Gabriela Paz-Bailey, especialitzada en dengue als centres per al control i la prevenció de malalties. “Es va convertint en una crisi de salut pública i arriba a llocs que mai no l’havien tingut.”

El risc en els climes septentrionals més rics és atenuat per uns quants factors, com ara l’ús de finestres amb mosquitera, l’aire condicionat generalitzat i les pràctiques sanitàries estrictes, que poden reduir el nombre de basses d’aigua estancada, on es pot reproduir l’A. aegypti. Però els epidemiòlegs asseguren que l’amenaça no s’ha de menystenir, sobretot enguany. El Brasil ha tingut més d’un milió de casos de dengue solament al gener i al febrer. A final d’any, es preveu que el país n’hagi tingut 4,2 milions, més que a totes les Amèriques l’any passat, durant el brot rècord de dengue.

“No hi ha hagut transmissió extensa als EUA, però això pot canviar”, diu Albert Ko, epidemiòleg de la Universitat Yale. “Ens hauria de preocupar que una gran temporada d’epidèmia al Brasil i a la resta de l’Amèrica del Sud impulsi la propagació i la transmissió a llocs dels EUA.”

Un augment sorprenent del dengue

Durant anys, els casos de dengue al Brasil no han cessat d’augmentar. Van passar d’uns pocs centenars de milers a l’any a començament de la dècada dels vuitanta a més d’1,4 milions el 2013, i novament a gairebé 1,7 milions l’any passat. Però enguany es van combinar unes quantes forces per desencadenar un brot sense precedents.

Una onada de calor extraordinària va xocar amb El Niño, que sovint coincideix amb una dispersió creixent del dengue, i això va fer proliferar el mosquit A. aegypti i n’allargà el temps de vida. “No és solament quants n’hi ha, sinó que viuen més”, explica Kleber Luz, coordinadora de la investigació de les malalties transmeses per A. aegypti a la Societat Brasilera d’Epidemiologia. “Mal que sigui solament un dia o dos, afectarà el nombre de casos de dengue.”

Després va venir un altre accelerador: la circulació simultània dels quatre tipus de febre del dengue. Això va reduir les proteccions immunològiques que la gent hauria pogut tenir d’una altra manera en un país on el dengue fa temps que hi és present. “He treballat amb el dengue d’ençà de l’any 1997 –diu Luz– i no he vist mai cap any en què tots quatre circulin alhora.”

Felipe Naveca, epidemiòleg de la Fundació Oswaldo Cruz, una institució brasilera de recerca científica, va dir que moments com aquest, en què circulen tantes variants del dengue, són especialment perillosos, perquè tothom pot contreure la malaltia més d’una vegada en un període curt. Probablement, el nombre de casos es mantindrà alt a mesura que s’assoleixin els pics de cada variant.

“La perspectiva no és bona”, diu. Complicant encara més la lluita del Brasil contra el dengue, hi ha una gran quantitat de problemes socials crònics que el mosquit A. aegypti ha explotat durant molt de temps: desigualtat, pobresa, planificació urbana desorganitzada i un sistema de salut pública que sovint trontolla.

Milions de brasilers viuen en comunitats irregulars i denses, en faveles, a la perifèria, sovint fora de l’abast dels serveis governamentals i serveis bàsics. Amb un sistema hídric poc fiable, la gent sovint recorre a emmagatzemar aigua a l’exterior, de manera que origina innombrables llocs de cria de mosquits. “Si la gent no fa servir l’aigua durant una setmana, el mosquit s’hi reprodueix”, diu Raman Velayudhan, expert en dengue de l’Organització Mundial de la Salut. “És una malaltia de les ciutats.”

Moltes d’aquestes forces xoquen ara amb una força especial al Districte Federal del Brasil, que, a final del mes passat, s’havia convertit en l’epicentre del brot de dengue.

“No tenien cap llit per a mi”

Amb una velocitat insòlita, la malaltia es va propagar per les zones més pobres del districte, que formen una anella al voltant del centre ric, Brasília. A final de febrer, la malaltia era a tot arreu: gairebé 120.000 casos de dengue en una ciutat de 2,8 milions de residents. El sistema hospitalari del districte, que havia resistit l’embat de la pandèmia de coronavirus, va començar a trontollar. Els llits d’hospital s’havien acabat. “Els sistemes sanitaris públics i privats del districte federal ara s’han col·lapsat”, diu el governador del districte, Ibaneis Rocha. “El moment és greu i encara no som al cim de l’epidèmia.”

Quan Loide Rocha dos Santos, de cinquanta-set anys, va ser portada a un hospital ple de gent, el mes passat, va dir que hi havia un caos evident. Malgrat la gravetat del seu estat –la febre del dengue havia reduït el seu recompte de plaquetes a la sang a un nivell perillós–, la clínica de salut de la regió de Gama no podia fer gran cosa per acomodar-la. “Els dos primers dies vaig haver de seure en una cadira de rodes –diu–. No tenien cap llit per a mi.”

Va ser una de les afortunades. Els pacients que hi havia al voltant –explica– rebien el sèrum a terra. Uns altres cridaven enfadats per la falta d’atenció, tal com mostra un vídeo enregistrat per la seva filla. Un home exigia a crits un medicament per al dolor per a poder anar-se a morir a casa. “No podíem anar enlloc”, explica.

A l’altre extrem del districte, a la regió empobrida de Ceilândia, una altra família rastrejava la ciutat en cerca d’un llit d’hospital. Mariana Torres Lima, de cinc anys, va tenir un cas de dengue amb febre alta, vòmits i dolor intens. Però quan els familiars la van dur a l’Hospital Regional de Ceilândia van ser rebutjats, expliquen. La família va anar a un hospital de campanya construït per a atendre aquests malalts. Després de set hores d’espera, la Mariana va ser ingressada. Es va arraulir sota una manta de llana gruixuda en un bressol militar i es va adormir.

A fora, la seva tia Bruna Lira bullia de ràbia. “El govern no té cura de nosaltres –diu–. A les escoles hi ha escombraries i no hi ha neteja general. L’una cosa porta a l’altra.” Al seu voltant, a l’hospital de campanya, cada vegada arribava més gent. A migdia, n’hi havia desenes. Molts estaven enfonsats. Alguns vomitaven.

“Aquest any és diferent”, diu Antonia Natane Lopes de Lima, de trenta-dos anys, que acompanya el seu fill malalt. “Aquest any és pitjor que mai.”

La Perla 29, protagonista del tercer Lletrescena

El festival Lletrescena: Entre la Literatura i el Teatre, que es fa per tercer any a Teià (el Maresme) d’avui fins diumenge, té com a plat fort la presència de membres de la companyia la Perla 29, que dissabte –durant tot el dia, sense interrupció– aniran conversant amb el seu director, Oriol Broggi, i el director d’art, Albert Reverendo, sobre aspectes diversos del procés d’adaptació d’una obra literària a l’espai escènic. El tema principal del Lletrescena d’enguany és “Escriure o reescriure per a l’escena?” I Broggi i Reverendo en són els comissaris.

La Perla 29 han escenificat adaptacions com ara La mort d’Ivan Ilitx, de Lev Tolstoi; Tonio, el poeta, a partir de Tonio Kröger, de Thomas Mann; i fa poc l’adaptació de Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, i La guerra no té rostre de dona, a partir de texts de la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx. La temporada passada la companyia va adaptar al teatre un relat de Dostoievski, que va titular Orgull, i per celebrar els vint anys de la companyia es va recuperar el primer espectacle, l’adaptació del relat de Stefan Zweig Un dilema. 

A les 11.30 Oriol Broggi i Albert Reverendo presentaran tot el conjunt de converses que es faran durant el dia. I tot seguit començarà una conversa entre Broggi i l’actriu Clara Segura, que també ha viscut el procés d’adaptar la novel·la La trena, de Laetita Colombani, al teatre, un muntatge que ha dirigit i interpretat amb gran èxit. I després un reguitzell de personatges passaran i reflexionaran pel Teatre de la Flor de la Palma: Espartac Peran, Marta Carnicero, Marc Artigau, Carlota Subirós… A les 20.00 Broggi i Reverendo exposaran les conclusions d’algunes de les reflexions que s’hagin fet durant el dia.

Tanmateix, el Lletrescena comença avui a les 19.00, amb la conversa inaugural, “Escriure, dirigir, interpretar”, a càrrec de l’escriptora Maria Barbal, la directora Magda Puyo i l’actor Jordi Martínez, moderats pel periodista cultural Magí Camps. També es destaca la representació del monòleg El gegant del pi, a càrrec de Pau Vinyals, que també n’és l’autor i que va guanyar el premi BBVA de Teatre 2023.

També es destaquen els itineraris literaris que duran a terme un grup d’actors afeccionats sorgits d’alguna de les cinc companyies de teatre amateur de Teià. No és una casualitat que el Lletrescena hagi nascut en aquesta població, una de les que té més actors i col·laboradors del teatre afeccionats del país. En cinc indrets de Teià es llegiran fragments d’obres adaptades per la Perla 29.

Així mateix, hi haurà una trobada de moderadors de clubs de lectura dedicats a llegir teatre, provinents d’una vintena de biblioteques. I diumenge, el Negroni de les Lletres, l’espai més experimental del festival, serà protagonitzat per l’Slam poetry i Spoken words de Salva Soler, les corrandes d’Anaís Falcó i el cant gregorià de Marc Vilajuana, tres menes d’oralitat dins la literatura.

Com a cirereta del Lletrescena, l’escriptora Ada Castells i el dramaturg Carles Batlle seran els autors convidats del cap de setmana, amb la intenció que de l’experiència viscuda en sorgeixi un recull de relats que l’any vinent es publicaran dins la col·lecció Escenes, impulsada per l’Ajuntament de Teià.

Ha desaparegut la covid?

El 14 de març de 2020, avui fa exactament quatre anys, el govern espanyol va declarar l’estat d’alarma com a mesura d’últim recurs per a evitar la propagació de la covid-19. Era el començament d’un confinament domiciliari que en un primer moment tan sols havia de durar quinze dies, però que s’acabà allargant més de tres mesos, per a fer front a la pandèmia més greu de la història recent.

Els mesos següents, la pandèmia condicionà les nostres vides d’una manera que pocs s’haurien pogut imaginar abans d’aquell mes de març. Per a contenir l’avanç de la pandèmia del SARS-CoV-2, els governs de tot el món van imposar restriccions sanitàries que pocs mesos abans haurien semblat desorbitades, de mesures de distanciament social a quedes. Mentrestant, les morts creixien –se n’han registrat gairebé 50.000 tan sols al país–, i els hospitals maldaven per evitar el col·lapse amb cada onada d’infeccions.

Avui, tanmateix, el virus ha estat relegat a un segon pla. La xifra de casos registrats és baixa; i la d’ingressats o morts encara més. Aquest hivern, de fet, el virus respiratori que va posar al límit la capacitat assistencial dels hospitals catalans va ser la grip, més que no pas la covid. Quatre anys després, doncs, es pot dir que ha desaparegut el coronavirus?

“És un error dir que la pandèmia s’ha acabat”

“És un error dir que la pandèmia s’ha acabat. De pandèmia encara n’hi ha, perquè el virus és pertot arreu”, explica Salvador Macip, investigador i catedràtic del Departament de Biologia Molecular i Cel·lular de la Universitat de Leicester. Això, tanmateix, no vol dir que la situació de col·lapse sanitari de les primeres etapes de la pandèmia s’hagi de repetir, atès que la gran majoria de la població està immunitzada contra el virus. “El gran problema de les primeres onades de la covid-19 –recorda– és que el sistema de salut no podia assumir tants casos de cop i volta. Això tenia un efecte en cadena que feia que no es pogués atendre la resta de malalts, i per això ens van haver de tancar.”

Però ara, continua, la situació epidemiològica és molt diferent. “La gran majoria de gent –explica– ha estat vacunada o bé ha passat la covid. Aquesta immunitat fa que de casos mortals n’hi hagi molts menys que en un altre context.” I afegeix: “Tret que hi hagi una variació veritablement radical en el virus que pugui eludir les nostres defenses, veig improbable que tornem a la situació d’anys anteriors.”

Una possibilitat a tenir en compte és que un augment en les infeccions de coronavirus s’afegeixi a un augment de casos d’alguna altra malaltia respiratòria. És precisament allò que va passar aquest Nadal, quan un augment pràcticament simultani en els casos de grip i coronavirus va tesar considerablement el sistema sanitari català, sense arribar-lo a col·lapsar. En una demostració clara del canvi de tendència epidemiològica i l’èxit de la campanya d’immunització contra la covid, la malaltia respiratòria amb més incidència aquest hivern va ser la grip, després de tres anys relegada a un segon pla pel coronavirus.

Sigui com sigui, Macip té confiança en el futur. “En aquests casos sí que podries tornar a veure una mica de pressió als hospitals i a l’atenció primària, però a un nivell més o menys suportable. Si no hi ha cap sorpresa ni variació important en el virus, la cosa hauria de seguir més o menys així”, explica.

Ha arribat l’era dels virus respiratoris?

Per a Güerri, tanmateix, la pujada de casos d’aquest hivern va més enllà de la covid-19, i pronostica un nou paradigma epidemiològic. Recorda que l’augment de casos de la covid-19 aquest Nadal va conviure no tan sols amb un augment de casos de la grip, sinó també amb més virus respiratoris com ara el virus respiratori sincicial (VRS). “Tots aquests virus es van repartir de manera força equitativa en xifres de casos”, diu.

I continua: “Anem cap a l’era dels grans virus respiratoris. Els virus respiratoris sempre han circulat, sí, però ara amb la covid en tenim un d’afegit que té més força. […] Aquest és el futur: virus respiratoris circulant permanent, i més encara els mesos freds.”

La covid no s’ha gripalitzat

Guaitant endavant, quin és el futur de la covid a mitjà i llarg termini? Macip pronostica que la covid esdevindrà un altre virus respiratori de circulació habitual. Tanmateix, no preveu una gripalització de la covid, caracteritzada per un patró de comportament estacional que sí que s’observa en algunes altres malalties respiratòries. Això, segons que explica, diferencia la covid de virus com ara la grip.

“La covid no té res a veure amb la grip. Un pic de grip és molt previsible: saps quan ve, en pots predir més o menys les variants i a partir de tot això pots fer previsions epidemiològiques”, explica. “La covid –continua– registra pics de casos quan li sembla: pots tenir un pic enmig de l’estiu, per exemple. Té un comportament molt menys matemàtic i, per tant, resulta molt més difícil de controlar.”

De tota manera, reconeix que l’augment de la immunització ha fet que qualsevol possible onada sigui “força més assequible” per al sistema sanitari que no pas durant la primera fase de la pandèmia. “El sistema de salut hauria de poder assumir qualsevol onada futura, excepte en cas que coincideixi amb un pic d’una altra malaltia”, explica. Però adverteix: “El virus continua aquí; continua avançant.”

La covid persistent, un risc oblidat

Un dels perills més greus associats a la covid-19 és la covid persistent, que afecta els qui continuen presentant símptomes més enllà dels tres mesos després de la primera infecció. Lourdes Mateu, cap de la unitat de covid persistent de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, explica que el grau de prevalença és difícil de calcular, atès que la població d’afectats és heterogènia i la malaltia presenta símptomes variats i difícils de delimitar. Així i tot, recorda que, l’any passat, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va calcular que els afectats per covid persistent a Europa eren 36 milions. Segons aquests càlculs, de fet, la covid persistent afecta entre un 10% i un 20% dels infectats de covid-19, sobretot dones entre 40 anys i 50. Atès que la malaltia ha deixat gairebé 700 milions de casos registrats a tot el món, això deixaria la xifra d’afectats en 70 milions, pel cap baix.

“Si fa no fa un 10% dels afectats per covid acaben desenvolupant covid persistent, alguns amb casos molt greus que poden incloure incapacitats. Això, en principi, no passa en el cas de la grip”, coincideix Macip. I afegeix: “És una dimensió afegida de la covid-19 que sovint no veiem”.

Tot i aquests riscs, Lourdes Mateu lamenta que la covid persistent continuï essent una malaltia molt desconeguda, per sense cap tractament específic. “La covid-19 és una malaltia que tots coneixem, però aquí encara tenim persones que no creuen que la covid persistent sigui una malaltia real”, lamenta. “No s’hi inverteix prou, ni en recerca ni en assistència”, afegeix. I continua: “Per a la covid aguda tenim tractaments, i hem treballat molt per a tenir-ne. Encara fem recerca per a optimitzar els tractaments, i continuem fent assaigs clínics. Però la covid persistent encara no sabem com tractar-la.”

“Tenim hipòtesis sobre què causa la covid persistent, però no tenim cap tractament per a evitar-la“, coincideix Macip. “Generalment, no podem esperar gran cosa més sinó que es resolgui tota sola”, afegeix.

“Pensem que la covid s’ha acabat, i no s’ha acabat pas”, diu Mateu. I ho rebla així: “Encara hi ha infeccions i hi haurà infeccions, i cada reinfecció augmenta el risc de desenvolupar covid persistent i tenir seqüeles. No ho hauríem de minimitzar.”

I tu, de què et penedeixes?

El consum d’ansiolítics i sedants ha augmentat d’un 110% en la darrera dècada. La sanitat pública s’ha anat devastant alhora que ho han fet les nostres ànimes. Cada vegada són més les persones que prenen medicació habitualment per a combatre la depressió i l’ansietat. Espanya és el país del món on es pren més benzodiacepina, és a dir, és líder en el consum de Diazepam i els seus derivats. Evidentment, aquestes dades dibuixen una derrota col·lectiva provocada pel capitalisme ferotge que, com sempre, ataca les classes menys benestants. Les nostres vides segueixen tristament el refrany de “qui dia passa, any empeny.” I així anem consumint les hores, entregats al mercat laboral per ampliar les arques de l’u per cent més ric de la població, ofegats per les obligacions econòmiques, de les quals ens han fet esclaus i amb una desconnexió total d’allò que és, o hauria de ser, la vida. Potser perquè no tenim més remei, hem acceptat aquest buit, aquesta apatia vital i, com que som engranatges del liberalisme i no podem permetre’ns aturar-nos mai, per continuar amb el ritme salvatge del mercantilisme, com a últim recurs, ens acabem dopant amb ansiolítics per poder sobreviure a aquesta desfeta social. Ens han empès a viure evitant la vida. La química corrent dins les nostres venes ens aplaca els dolors, ens amaga les cares fosques, sí, però també ens roba les grans il·lusions, les emocions precioses, la nostra essència.

Al seu llibre Journal, el filòsof i escriptor Henry David Thoreau, ens regala un aforisme que d’ençà que el vaig llegir em burxa la consciència de tant en tant. Diu: “El meu desig és saber què he viscut, per tal de saber com viure d’ara endavant.” Us el deixo aquí, amb l’esperança que us sacsegi l’ànima, perquè massa sovint no ens permetem aquest revisionisme personal al qual Thoreau ens empeny fins que no estem agonitzant i prenent les darreres alenades d’aire. Em turmenta pensar que transitem els nostres dies de puntetes, evitant sempre de gratar massa endins dels nostres neguits, per no caure en un pou emocional del qual creiem que no podrem sortir mai. I, segurament, sense adonar-nos-en, ens condemnem a ser un cúmul de laments i de penediments que no reconeixerem fins que sigui massa tard.

Fa anys, un amic meu va morir molt jove de càncer d’estómac. Va ser fulminant. No arribava a la quarantena i la vida se li va escapar de les mans en pocs mesos. La seva mort em va marcar tant que, post mortem, vaig dedicar-li un poema anomenat “La venjança”, del qual només em satisfà el darrer vers. “Anem contra la mort, la venjança és viure”, vaig deixar escrit. El poema anava dedicat a ell, malgrat que mai va arribar a llegir-lo, però alhora, com sol passar en qualsevol exercici d’escriptura, de manera inconscient, aquelles paraules també me les dirigia a mi mateixa. Possiblement, mentre el meu amic assumia la seva mort, va sentir el desig del qual parla Thoreau, la necessitat de revisar la seva vida, de demanar-se com havia omplert tots els dies viscuts, però per al meu amic, ja era massa tard per decidir què volia fer en endavant; la mort li barrava el pas a qualsevol somni futur. Mai vaig parlar amb ell per saber què hauria canviat, què hauria fet diferent si hagués sabut que la seva vida acabaria tan aviat. Potser, el meu amic va fer el que fan moltíssims malalts terminals en les seves darreres hores: confessar a la infermera de cures pal·liatives les coses que no havia confessat mai a ningú. Són moltes les infermeres, i infermers, que han escrit llibres explicant-nos quins són els laments dels moribunds als quals acompanyen. El tema em fascina, i sempre que puc, retorno a llegir-los com qui es bufeteja a si mateix per arrelar novament a la vida. “No haver-me atrevit prou a fer el que realment desitjava”, “sentir que marxo sense haver expressat l’amor que sentia per certes persones”, “voldria haver demanat disculpes a gent a qui he fet mal”, “hauria desitjat reprendre el contacte amb amics a qui fa massa que no veig”, “no hauria d’haver treballat tant” o bé “he estat massa covard i ara em saben greu massa coses que no vaig fer” són algues de les confidències en forma de penediment d’aquells que ja no es troben entre nosaltres.

Pagar-se un terapeuta, un psicòleg, és un privilegi, i per aquest motiu, acabem recorrent al Diazepam. Aquesta és una petita victòria més per a les farmacèutiques i per al capitalisme: les seves urpes ens trinxen, per culpa seva emmalaltim i després, irremeiablement, hem de curar-nos amb els seus remeis. Si tu que em llegeixes, prens ansiolítics, que sàpigues que t’entenc perfectament, però deixa’m dir-te que hi ha una petita esperança, un reducte de petiteses que encara no ens han manllevat i que, tal vegada, poden salvar-nos d’alguna manera; hi ha una estela de llum, la lliçó que ens regalen els morts: travessa la por i la incomoditat de dir t’estimo a algú quan reconeguis aquest sentiment, truca a aquell amic amb qui no saps ben bé per què us vau distanciar, atura’t i pregunta’t què vols, fes per acostar-te tant com puguis al teu desig, intenta-ho, encara que no arribis tan lluny com voldries. Et diria que treballessis menys, però això és pervers, així que, com a mínim, quan no siguis a la feina, deixa el mòbil i gaudeix dels qui t’envolten. Digues sempre el que sents, amb cura i responsabilitat, però no t’ho guardis a dins. Ajuda els altres sempre que puguis, atura’t de tant en tant i respira.

Potser direu: consells naïfs; consells que no provocaran grans canvis. I sí, tindreu raó. Però tot el que ens queda és una dignitat petita, la de recordar que dins aquest cost productiu hi tenim una ànima; un esperit que, d’una molla, en pot fer un pa si l’atenem. Anem contra la mort, i tant de bo, malgrat tot, hi arribem amb el menor nombre de penediments possibles.

 

La precipitació electoral, un entrebanc per a les candidatures de l’ANC i Alhora

L’avançament electoral anunciat ahir pel president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha agafat a contrapeu les dues opcions polítiques alternatives embrionàries en l’espai independentista. Tant la llista cívica de l’ANC com Alhora, la proposta impulsada per l’eurodiputada Clara Ponsatí i el filòsof Jordi Graupera, treballaven amb els ulls posats en unes eleccions previstes la primera meitat de l’any vinent. I ara la nova data anunciada, el 12 de maig, els obligarà a accelerar els processos o a pensar en alternatives.

Aragonès buida l’últim càntir mentre a Illa se li fa la boca aigua

El decret de convocatòria d’eleccions se signarà dilluns i, per tant, apareixerà al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya dimarts. La llei orgànica del règim electoral general (LOREG) estableix que les candidatures s’han de presentar davant la junta competent entre el quinzè i el vintè dia posterior a la convocatòria. Això vol dir que el termini s’acabarà el dilluns 8 d’abril.

Així serà el calendari electoral a Catalunya arran dels comicis del 12 de maig

L’ANC, tot esperant els resultats de la consulta interna

Avui l’ANC acaba la votació interna dels socis sobre la llista cívica. En cas de guanyar el sí, com que no és un partit s’haurà de presentar en una agrupació d’electors. Aquestes candidatures s’han de presentar amb les signatures d’un 1% dels inscrits al cens electoral en les circumscripcions corresponents.

Per tant, si es manté el cens electoral de les darreres eleccions, les del 23 de juliol al congrés espanyol, necessitaria un total de 57.037 signatures, repartides per demarcacions així: 42.435 a Barcelona, 5.966 a Tarragona, 5.463 a Girona i 3.172 a Lleida.

Dolors Feliu: “Diem que necessitem nous líders. No surten de sota les pedres, proposeu-los”

Les adhesions s’han de recollir una vegada feta la convocatòria electoral formal. És a dir, a partir de dimarts vinent. L’Assemblea anunciarà dissabte el resultat de la consulta interna i, si va endavant, podrà començar a recollir signatures dimarts mateix.

Alhora accelera per presentar-se

Alhora té previst de presentar-se en societat el 23 d’abril al teatre Borràs de Barcelona. Fins ara se’n sap ben poc, d’aquest nou espai polític, per bé que Clara Ponsatí ja va revelar en una entrevista a VilaWeb que tenia intenció de presentar-se a les eleccions. Ahir, tant l’eurodiputada com Graupera van confirmar que aquesta voluntat no havia canviat. “Accelerem. Alhora. Hi serem” va ser el missatge, ras i curt, de l’eurodiputada.

Clara Ponsatí: “Volem ser el pal de paller de l’independentisme”

En la mateixa línia, Jordi Graupera també va compartir un text: “Que valgui la pena votar. Hi anem. I accelerem. Ens caldrà la vostra ajuda. Demà us donarem més informació sobre com ajudar”, va escriure. I també va recordar que encara es podien reservar entrades per al segon torn de la conferència del dia de Sant Jordi.

Accelerem Alhora. Hi serem. pic.twitter.com/v3Yg0fpy3D

— Clara Ponsatí (@ClaraPonsati) March 13, 2024

Que valgui la pena votar. Hi anem. I accelerem.

Ens caldrà la vostra ajuda. Demà us donarem més informació sobre com ajudar.

Mentrestant, encara podeu reservar la vostra entrada pel segon torn del Teatre Borràs, que ara serà encara més determinant —> https://t.co/1dKzzNETQI pic.twitter.com/DaUeDIhlgm

— Jordi Graupera (@JordiGraupera) March 13, 2024

Certament, els terminis legals els obliguen a accelerar. Primer, hauran de constituir-se com a partit polític i, en acabat, presentar les llistes electorals abans del 8 d’abril. En la mateixa entrevista, Ponsatí va explicar que no havien començat la recerca de candidats, procés que ara hauran de fer en menys d’un mes.

La campanya electoral començarà el 26 d’abril a la nit, quan es compliran trenta-vuit dies de la convocatòria d’eleccions. Això serà solament tres dies després de la presentació del projecte. Alhora ha explicat a VilaWeb que donaran més detalls de la candidatura en una compareixença divendres.

Com que és un partit sense representació al parlament, Alhora haurà de recollir signatures per a poder concórrer als comicis. La LOREG estableix que han de presentar almenys el 0,1% del cens electoral en cada circumscripció. És a dir, 5.703 signatures, dividides així per demarcacions: 4.243 a Barcelona, 596 a Tarragona, 546 a Girona i 317 a Lleida. Cap elector no pot prestar la signatura a més d’una candidatura.

També ahir, la periodista i escriptora Anna Punsoda va anunciar el suport a Alhora en un piulet. “Preparàvem una marató i serà una cursa de velocitat. Amunt, que el cos i la força són els mateixos”, va publicar, tot deixant clar que la convocatòria avançada d’eleccions ha estat un contratemps, però que van a totes. A més, amb aquest missatge es converteix en una de les grans favorites a anar a les llistes d’aquest nou espai.

Preparàvem una marató i serà una cursa de velocitat. Amunt, que el cos i la força són els mateixos. https://t.co/4CB8vAI9LE

— Anna Punsoda Ricart (@PunsodaRicart) March 13, 2024

Aragonès juga l’última carta, amb l’expectativa del triomf d’Illa i el comodí de Puigdemont

Després del fracàs amb el pressupost, era l’opció més favorable per a Pere Aragonès: mirar de treure els millors resultats per a ERC en unes eleccions avançades que agafessin la majoria de partits a contrapeu (incloent-hi Junts, amb la incògnita de la candidatura de Carles Puigdemont) i evitar un desgast electoral lent del govern, sense el marge de maniobra d’uns nous comptes i amb un estiu especialment complicat per la sequera, amb la crisi educativa i del camp sense resoldre. De manera que, a la galeria gòtica del Palau de la Generalitat, acompanyat dels consellers i del seu nucli dur, el president va anunciar que el 12 de maig hi hauria les eleccions que tantes vegades havia negat que faria, per la voluntat d’exhaurir la legislatura malgrat governar en minoria. Eren les primeres paraules d’una campanya electoral que, de facto, ja ha començat. Tot s’accelera.

Si el debat de la jornada d’ahir era el pressupost, i Aragonès acusava d’irresponsables els partits pels vets encreuats i les línies vermelles, amb els comuns i Junts en el punt de mira, el del vespre ja es focalitzava en les candidatures. El principal interrogant és Puigdemont, però el secretari general de Junts, Jordi Turull, va anunciar que la seva opció és que el president a l’exili sigui igualment el candidat. La llei d’amnistia no entrarà en vigor abans de començar la campanya electoral, però la tesi de Junts és que, amb el calendari d’aprovació i aplicació de l’amnistia, Puigdemont pot haver arribat el dia de la investidura. “Serà a Catalunya”, va prometre Turull. “Em faria molta il·lusió”, va dir Puigdemont. Dins els vint dies hàbils següents de les eleccions del 12 de maig, s’ha de constituir el parlament. El nou president de la cambra té deu dies més per a proposar un candidat a la presidència de la Generalitat i n’ha de sortir un d’elegit els dos mesos posteriors a la primera votació d’investidura. Junts sembla a punt per a recuperar l’eslògan de les eleccions del 21 de desembre del 2017: “Perquè torni el president, s’ha de votar el president.”

Segons fonts consultades, feia setmanes que a Junts tenien la decisió presa. Si Aragonès optava per avançar les eleccions, Puigdemont seria el candidat. I les europees? Les dues candidatures semblen incompatibles. Un altre interrogant és qui serà el número dos i encapçalarà la campanya al Principat. La immediatesa de les eleccions complica la convocatòria d’unes primàries i pot ser que Puigdemont tingui tot el marge de maniobra per a situar-hi persones de la seva confiança i de la de Turull. Junts ho intentarà, però és probable que la Junta Electoral també provi d’impedir que es presenti, a més dels moviments que puguin fer els tribunals: sembla que la batalla per a defensar la candidatura de Puigdemont capitalitzarà la campanya del seu partit.

ERC ja va designar Aragonès com a candidat al gener i va esvair les possibilitats d’una disputa interna amb Oriol Junqueras. Però el final abrupte de la legislatura el deixa sense haver pogut completar els seus plans per al govern, més enllà del pressupost: ni tornar a reunir la taula de diàleg amb el govern espanyol, ni avançar en l’acord de la claredat, ni materialitzar el traspàs de Rodalia, ni intentar d’encapçalar la negociació d’un nou sistema de finançament. Ara, Pedro Sánchez ja ha intentat d’esquivar les conseqüències que podria tenir sobre la seva governabilitat la pugna electoral entre ERC i Junts. Descarta de negociar un pressupost enguany i se centrarà en el de l’any vinent, quan el panorama català s’hagi aclarit. Ho anunciava la vice-presidenta espanyola María Jesús Montero en declaracions a la Cadena SER. ERC ja havia amenaçat de tombar-li els comptes si els comuns no li facilitaven l’aprovació dels catalans pel Hard Rock. El president espanyol no vol sortir escaldat d’un intent d’ERC i Junts de fer-se valer més que mai a Madrid i reivindicar-se davant l’electorat. A més, Sánchez també havia de driblar els interessos d’EH Bildu i el PNB per les eleccions basques del 21 d’abril. Massa fronts.

Diumenge Sánchez acompanyarà Salvador Illa en el tancament del congrés del PSC. Illa va ser el primer a comparèixer després de l’anunci d’Aragonès. “El PSC està preparat i jo estic preparat”, va dir a la sala de premsa del parlament. Pot ser que ell sigui el principal beneficiat de l’avançament electoral, però no hi ha res escrit. És el més ben situat d’entrada per a guanyar les eleccions, segons els sondatges. Però l’anunci de la convocatòria arriba amb un PSOE sacsejat pel cas Koldo i la possibilitat que pugui erosionar també les expectatives d’Illa. Sigui com sigui, una cosa és guanyar les eleccions i una altra esdevenir president. Mentrestant, té la campanya preparada, amb la premissa que podria beneficiar-se també de la desaparició definitiva de Ciutadans de l’hemicicle. Illa reivindicarà la pacificació del conflicte polític de què es vanta Sánchez però sobretot prometrà un govern fort concentrat en la gestió. “Els catalans votaran entre girar full o tornar al passat. Buscar el que ens uneix o tornar a fer no sé ben bé què”, deia ahir. El PP, tanmateix, recorrerà a la polarització, culpant els socialistes d’un hipotètic retorn de Puigdemont. Qui aconsegueixi fixar a partir d’avui el marc discursiu del 12-M tindrà mig camí fet.

Els comuns compten amb Jéssica Albiach com a principal actiu per a les eleccions, i l’historial d’haver tombat el pressupost del govern pel Hard Rock. Però difícilment podran repetir l’antiga aliança amb Podem. Els comuns es disputen una part del vot amb la CUP, i necessitaven desmarcar-se del PSC i d’ERC a temps després d’haver assegurat repetidament la governabilitat a Aragonès. “Convocar eleccions és la decisió més coherent que ha pres el president en tota la legislatura”, deia Albiach. La CUP no té cap de cartell. Haurà d’accelerar la maquinària electoral i decidir què en fa, del seu procés de reflexió interna. Hi ha més preguntes pendents de respondre pel que fa a les candidatures independentistes. Com acabarà la proposta de la llista cívica de l’ANC? Si els socis de l’entitat l’avalessin, tindrien temps d’impulsar l’agrupació d’electors? I la candidatura de Clara Ponsatí i Jordi Graupera? L’acte on pretenien exposar el seu projecte, per Sant Jordi, serà poc abans de començar la campanya electoral. “Hi anem. I accelerem”, deia Graupera a Twitter. Què farà Aliança Catalana?

Tot esperant que es vagi aclarint la situació, una certesa: el ple del parlament d’ahir va ser el darrer de la legislatura. La presidenta de la cambra, Anna Erra, acomiadava el mandat amb la previsió que dimarts es publiqui al DOGC la dissolució del parlament i la convocatòria electoral. Per un dia havien tornat als passadissos de la cambra els tombs imprevisibles dels anys culminants del procés, quan se sabia com començaven els plens però difícilment com s’acabarien. Els mesos vinents permetran d’aclarir si l’independentisme és capaç de refer les velles aliances –així que s’hagin tornat a mesurar les forces– o la competició electoral acaba de derruir tots els ponts perquè, ara sí, Illa sigui investit president.

Ponsatí i Graupera confirmen que es presentaran a les eleccions: “Hi anem. I accelerem”

L’eurodiputada Clara Ponsatí va anunciar a principi de mes que el 23 d’abril presentaria una proposta política per a Catalunya, amb el nom d’Alhora, juntament amb el filòsof Jordi Graupera. Les entrades de la conferència anunciada per a explicar el projecte es van exhaurir en pocs dies i ja hi ha un segon torn convocat el mateix dia.

Que hi hagi eleccions avançades el 12 de maig podia ser un contratemps per a una proposta que tot just arrenca, que els hi impedís fins i tot de presentar-se. No obstant això, aquesta tarda mateix els dos principals impulsors s’han pronunciat i han confirmat que l’objectiu és participar en les eleccions. “Accelerem. Alhora. Hi serem” ha estat el missatge, ras i curt, de Clara Ponsatí, que no deixa cap marge a l’ambigüitat.

En la mateixa línia, Jordi Graupera ha compartit un text que ho confirma: “Que valgui la pena votar. Hi anem. I accelerem. Ens caldrà la vostra ajuda. Demà us donarem més informació sobre com ajudar”, ha dit. I a la vegada ha recordat que encara es poden reservar entrades per al segon torn de la conferència del dia 23 d’abril.

Clara Ponsatí: “Volem ser el pal de paller de l’independentisme”

Sobre això, la periodista Anna Punsoda ha compartit el missatge de Graupera i ha afegit: “Preparàvem una marató i serà una cursa de velocitat. Amunt, que el cos i la força són els mateixos.” Amb això, ha deixat clar que la convocatòria avançada d’eleccions ha estat un contratemps, però que van a totes.

Accelerem Alhora. Hi serem. pic.twitter.com/v3Yg0fpy3D

— Clara Ponsatí (@ClaraPonsati) March 13, 2024

Que valgui la pena votar. Hi anem. I accelerem.

Ens caldrà la vostra ajuda. Demà us donarem més informació sobre com ajudar.

Mentrestant, encara podeu reservar la vostra entrada pel segon torn del Teatre Borràs, que ara serà encara més determinant —> https://t.co/1dKzzNETQI pic.twitter.com/DaUeDIhlgm

— Jordi Graupera (@JordiGraupera) March 13, 2024

 

 

Aquest serà el calendari electoral a Catalunya fins a la votació del 12 de maig

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, signarà dilluns el decret de convocatòria de les eleccions del diumenge 12 de maig. Dimarts es publicarà al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC).

Aquest serà el calendari electoral:

Quan començarà la campanya?

La campanya electoral començarà la nit del 26 d’abril, quan es compliran trenta-vuit dies de la convocatòria, tal com estipula la LOREG, que regula els processos electorals a Catalunya perquè manca una llei pròpia.

La campanya durarà quinze dies i s’acabarà, per tant, el divendres 10 de maig a la nit. El dissabte 11 serà la jornada de reflexió i el diumenge 12 es faran les eleccions.

Quin és el termini per a presentar candidatures?

Els partits i coalicions hauran de presentar les candidatures davant la Junta Electoral entre el 3 i el 8 d’abril, és a dir, entre els dies 15 i 20 d’ençà de la convocatòria.

A més, els partits que es vulguin presentar en coalició ho hauran de comunicar a la Junta Electoral els deu dies posteriors a la convocatòria; el divendres 29 de març serà la data límit.

Quin és el termini per a demanar el vot per correu?

El vot per correu es podrà demanar fins el 2 de maig, deu dies abans de les eleccions al parlament.

Quan es dissoldrà el parlament?

Dimarts, una vegada el decret de convocatòria es publiqui al DOGC, el parlament serà automàticament dissolt i es constituirà la diputació permanent de la cambra catalana, formada per vint-i-tres diputats. Aquest és l’òrgan que vetlla pels poders del parlament en el període entre legislatures. Tot i que té funcions limitades, pot autoritzar la compareixença del govern davant la cambra i autoritzar suplements de crèdit extraordinaris per raons d’urgència. La diputació permanent es dissol quan es constitueix el nou parlament.

Quan es constituirà el nou parlament?

El parlament de la XV legislatura es constituirà dins els vint dies hàbils després del dia de les eleccions. La data límit serà el 7 de juny.

El dia que es constitueixi el nou parlament se n’elegirà el president i la resta de membres de la mesa, òrgan rector de la cambra.

Quan s’ha d’haver format el nou govern?

Si dos mesos després de la primera votació d’investidura cap candidat no és elegit president de la Generalitat, el parlament es dissoldrà automàticament i es tornaran a convocar eleccions, que s’hauran de fer entre quaranta dies i seixanta després de la convocatòria.

[EN DIRECTE] L’oposició celebra l’avançament electoral anunciat per Aragonès

El president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, ha convocat eleccions avançades el diumenge 12 de maig. L’anunci l’ha fet després del vot en contra dels comuns al pressupost, aquest migdia mateix. Aragonès volia acabar la legislatura, que s’hauria exhaurit el febrer de l’any vinent, però s’ha trobat amb l’impediment del pressupost. El president ha perdut el suport dels dos partits que el van investir, Junts i la CUP, que també han votat contra els comptes.

En la compareixença de premsa, Aragonès ha dit: “Les línies vermelles i el bloqueig entre uns i altres han comportat que el pressupost amb més recursos de la història de la Generalitat de Catalunya hagi estat rebutjat.” El president ha dit que pren la decisió “per no dependre de la irresponsabilitat dels qui avantposen els interessos de partit” i “amb l’objectiu que Catalunya es pugui dotar d’un govern amb molta més força”.

A continuació, totes les reaccions a l’anunci d’avançament electoral:

Aragonès buida l’últim càntir mentre a Illa se li fa la boca aigua

El president Pere Aragonès ha buidat l’últim càntir que li restava i, amb la boca seca, ha hagut d’avançar les eleccions. Comencen els darrers dies del govern més minoritari de la història del país –trenta-tres escons, molt lluny de la majoria. D’ençà que fou investit, el maig del 2021, ha perdut un suport rere un altre. El primer partit amb qui va pactar, la CUP, hi va renyir tan sols un any més tard. “S’ha acabat el bròquil”, li etzibà llavors Carles Riera. El suport de Junts a la investidura va costar mesos, fins que un cop de timó del secretari general d’aleshores, Jordi Sànchez, va fer néixer un govern de coalició ple de turbulències. L’octubre del 2022, Junts el va trencar, criticant l’estratègia de diàleg amb Madrid, i va passar a l’oposició. Aragonès va canviar d’aliats i va aprovar l’últim pressupost amb el PSC i Catalunya en Comú. Ara els comuns l’han abandonat enmig del desert, amb la cantimplora foradada, i el president s’ha quedat tot sol amb Salvador Illa, que té una altra mena de set: “Estic preparat”, ha dit avui.

La crònica del mandat d’Aragonès és la història d’una renúncia discursiva. Va començar dient que presentava candidatura “per a culminar la independència”, però aviat va perdre la majoria del 52% del vot independentista i, mentrestant, la taula de diàleg va deixar de reunir-se. D’ençà de l’estiu del 2022 que no se n’ha fet cap més reunió. En l’eix social, després, els gripaus també se li han entravessat. Esquerra Republicana s’havia manifestat contra el macrocomplex turístic a Vila-seca i Salou, el Hard Rock, contra l’ampliació de l’aeroport del Prat i contra l’ampliació de l’autopista B-40 al Vallès. L’any passat, perquè el PSC li votés el pressupost, Aragonès va signar un acord en què projectava les obres de la B-40, es comprometia a cercar la manera de “millorar” l’aeroport i permetia que continués la tramitació del Hard Rock. Enguany encara criticava el casino tarragoní mentre admetia que era una concessió a Illa: “No és un projecte que m’entusiasmi, el meu model és un altre.”

[EN DIRECTE] L’oposició celebra l’avançament electoral anunciat per Aragonès

Si Aragonès volia, com diu, exhaurir la legislatura, ell i la consellera d’Economia, Natàlia Mas, han comès un error de càlcul. Fa un any que van segellar el pacte amb els comuns i, després, els socialistes es van fer pregar. Ara, perquè Illa no li fes ballar el paraigua, hi van pactar primer, donant per fet que els comuns no mantindrien la posició fins al final. Però el paisatge ha canviat molt. El suport dels comuns als últims tres pressuposts s’havia bescanviat pel dels republicans a la batllessa de Barcelona, Ada Colau. El 2021, la permuta va obligar Ernest Maragall a rectificar de sobte, quan semblava que havia decidit d’endurir l’oposició. Amb l’ajuntament en mans dels socialistes i Jaume Collboni acostant-se a Elisenda Alamany –cosa que desorientaria encara més Colau–, els comuns tenien pocs al·licients per a deixar que Esquerra omplís el dipòsit. La tenalla del PSC i ERC a favor del Hard Rock –els primers, per convicció, els segons, adduint que és impossible de frenar– deixa un espai de reivindicació electoral per a Albiach.

L’aigua que gastaria un gran casino a Catalunya, que en va escassa, ha estat una de les raons que han esgrimit els comuns. La sequera també deu haver format part dels càlculs del president, quan dirimia si avançar eleccions. La perspectiva que un govern aïllat i coix n’hagués d’encarar els mesos més durs –l’estiu serà complicat, tant per les restriccions com pels incendis– no era llaminera. La solució de portar aigua amb vaixells de Sagunt i potser de Marsella –una solució d’emergència, cara i poc eficient– és un bon retrat de la falta de recursos amb què s’ha trobat Aragonès, a mesura que l’acorralaven les desercions de socis. En la seva compareixença, avui, el president ha dit que el 12 de maig s’enfrontaran “una visió conformista, ancorada en el passat, que se sent còmoda amb la dependència del govern de l’estat”, en referència al PSC, i una de “netament republicana, que mira el futur amb il·lusió”. La sequera material li ha entrebancat la gestió; la sequera política l’ha dut a pactar amb qui ara diu que serà el seu principal adversari.

Als passadissos de Palau s’hi respirava fins ahir un cert nerviosisme. Els últims dies del govern d’Aragonès, abans d’entrar en funcions, han estat tan erràtics comunicativament com la resta. La portaveu Patrícia Plaja sostenia que no hi havia cap partida pressupostària prevista per al Hard Rock i, alhora, admetia que la tramitació continuaria per l’acord amb els socialistes. El president Aragonès sostenia que a hores d’ara no hi ha manera de frenar-lo, perquè haurien de pagar una indemnització que enlloc no és estipulada i, alhora, retreia als comuns que, si pogués frenar el projecte, el PSC es despenjaria de la majoria i el pressupost tampoc no aniria endavant. Tots els arguments eren alhora dins la coctelera. Amb l’avançament electoral, almenys, Aragonès escurça l’agonia de les contradiccions i, malgrat la lesió que li han fet els comuns per haver assumit passivament el casino, ara mirarà de tornar a defensar el discurs que l’acosta a Albiach.


Aragonès, davant els consellers, quan anunciava l’avançament electoral (fotografia: Albert Salamé).

Pàgines