La sorpresa del matí al mercat de valors ha estat, una vegada més, la multinacional catalana d’hemoderivats Grífols. Ara perquè la família Grífols i el fons canadenc Brookfield diuen que han arribat a un acord per a avaluar una possible OPA conjunta per la totalitat del capital social de l’empresa, amb el propòsit d’excloure-la de cotització. La notícia, avançada per Cinco Días ahir a la nit, ha estat confirmada per la companyia, i per això la Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV) ha suspès la cotització de Grífols abans de l’obertura. Després de quatre hores de suspensió, a migdia ha tornat a cotitzar. I les accions s’han disparat més d’un 20% a la borsa, per sobre dels 10,8 euros.

Dues hores i mitja després de l’obertura del mercat, Brookfield ha confirmat, també mitjançant la CNMV, haver tingut “converses exploratòries” amb determinats accionistes de referència de Grífols per a una potencial oferta conjunta sobre les accions de la companyia per a ser exclosa de la negociació de les borses de valors espanyoles i del NASDAQ. Brookfield i unes quantes societats que mantenen la participació d’aquests accionistes de referència (Scranton Enterprises BV, Deria SL, Ponder Trade SL i Ralledor Holding Spain, SL) han subscrit un acord d’exclusivitat per a continuar avaluant la potencial operació. Aquestes quatre societats són de la família Grífols i, entre totes, tenen al voltant del 30% del capital de la companyia.

I aquí comencen els embolics. Brookfield també ha volgut deixar clar, igualment mitjançant una comunicació a la CNMV, que no hi ha cap acord ni decisió en relació amb la potencial operació ni sobre els termes o condicions. “No hi ha cap garantia que Brookfield o els accionistes de referència formulin una oferta sobre les accions de Grífols. Qualsevol novetat serà comunicada al mercat d’acord amb el que disposa la normativa aplicable.” I parlo d’embolic perquè, prèviament, el consell d’administració de la companyia havia assegurat en el seu document al supervisor borsari que no sabia si es duria a terme o no l’OPA i que també ignorava completament els termes en què, si fos el cas, es podria realitzar. És a dir, s’anuncia un possible acord, però no es diu res més i s’omple l’horitzó d’incògnites.

D’ençà dels tres atacs de Gotham, al gener, a Grífols s’han fet molts canvis. El més important és que membres de la família ha dimitit els seus càrrecs executius. Però ahir el consell d’administració de la societat es va reunir de manera extraordinària arran d’una petició dels accionistes familiars de Grífols i Brookfield Capital Partners per permetre l’accés de la societat a una determinada informació per dur a terme un procés de due diligence en relació amb una possible adquisició d’accions de Grífols. Al consell es va informar que el propòsit de la transacció seria l’exclusió de cotització de la societat, en cas de dur-se finalment a terme. En vista d’això, es va arribar a un acord per a avaluar una possible oferta pública d’adquisició conjunta per la totalitat del capital social de Grífols.

Al mercat la situació es veu confusa. Del 20% de pujada de l’acció a l’obertura de la cotització s’ha acabat amb un 9,7%, que és molt, però que demostra que s’ha anat desinflant a mesura que passaven les hores, els inversors analitzaven què s’havia dit i es refredava el seu entusiasme inicial. Pensem que, d’ençà que va començar l’any, els accionistes han de suportar pèrdues superiors al 40% sobre el valor de la seva participació. Els tres atacs de Gotham i, després, les darreres actualitzacions a la baixa de la qualificació, que han fet les agències Moody’s i Fitch de la companyia d’hemoderivats, han estat demolidors per a la companyia.

Ara com ara, doncs, la situació no és gens clara. En parlo amb Jaume Puig, director general de GVC Gaesco Gestió, que em confirma la nebulosa que hi ha al mercat. “Les explicacions que han donat uns i altres –diu– no deixen entreveure quina mena d’operació es vol fer.” I em comenta: “Si l’empresa que fa l’OPA és Brookfield, no hi ha res a dir.” Al capdavall, és un fons que es dedica a comprar empreses en moments baixos.

Puig diu també: “Però si, per contra, a l’empresa que fes l’OPA hi hagués la família pel mig, seria un fet molt maldestre, perquè es tractaria d’espoliar els detallistes a un preu molt inferior a l’habitual abans de l’atac de Gotham. Això seria pensar molt malament.” I afegeix: “De totes maneres, avui no es pot dir res, ni s’hauria d’afirmar res. Tot són hipòtesis. Fins que no es vegi el fullet no es podrà saber res del cert. Estaríem en el terreny de les suposicions i això és la pitjor cosa que li pot passar a una companyia a la borsa”, conclou.

Com diu Puig, efectivament es mantenen moltes incògnites. Una, que no és pas menor, és què diran alguns dels detallistes poderosos que no són de la família. Ens hauríem de preguntar si els grans fons presents en el capital, com BlackRock –amb el 4,3%–, Capital Group –amb el 4,57%– o JP Morgan –amb el 3,8%– estarien disposats a encaixar la pèrdua i vendre per sota de 14,2 euros, que era el preu a què cotitzava Grífols abans que esclatés la polèmica, a començament de gener.

Per evitar pèrdues monstruoses en aquests fons, Brookfield hauria d’assumir una prima sobre la cotització actual del 58%, una xifra difícil de creure. Encara més: fins divendres passat, el consens d’analistes atorgava un potencial de revaloració a l’acció de Grífols entorn del 70%. I molts d’aquests experts veuen molt complicat que la prima d’exclusió pugui acostar-se a aquests nivells. Gairebé impossible. Però avui no es pot dir més. Cal veure quina xifra posa el comprador sobre la taula. Fins llavors, esperar i estar atents.

Els Pets i la Ludwig Band han anunciat un concert conjunt a Londres el 29 de novembre. Les entrades ja són a la venda. El concert ha estat organitzat per Bona Gents, que ja van ser els artífexs de l’actuació de The Tyets i Julieta a la capital del Regne Unit.

Totes dues formacions ho han anunciat en un vídeo en què apareix la dibuixant Pilarín Bayés. En l’anunci, el cantant dels Pets, Lluís Gavaldà, interpreta l’agent secret James Bond.

La Ludwig Band: “Fer música en català ara és un valor afegit”

 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Bona Gents (@bonagents)

Fa poques setmanes, els Pets ja van anunciar que el 2025 celebrarien el quarantè aniversari de carrera amb una ronda en què interpretarien íntegrament quatre dels seus àlbums més coneguts. Ara s’uneixen a un dels grups emergents de l’escena del rock català per tocar a Londres.

El primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán, ha culminat la composició d’una nova coalició d’extrema dreta al Parlament Europeu. Es diu Patriotes per Europa i és la tercera força de la cambra, amb 84 escons, després d’haver integrat Rassemblement National (RN) de Marine Le Pen i la Lega de Matteo Salvini. Vox també en forma part. De fet, el diputat espanyol Hermann Tertsch en serà un dels vice-presidents.

Orbán viatja de sorpresa a la Xina després de la polèmica reunió amb Putin

El grup serà dirigit pel cap de Rassemblement National en les legislatives franceses, Jordan Bardella. L’eurodiputada hongaresa Kinga Gál n’ha estat elegida vice-presidenta primera. En total, contindrà eurodiputats de dotze nacionalitats diferents.

Aquesta família política no tindrà vice-presidències de la cambra, ni qüestors, ni presidents ni vice-presidents de comissions, ni presidents ni vice-presidents de delegacions dins el Parlament Europeu, perquè el termini per a optar a aquests càrrecs es va acabar divendres i el grup encara no s’havia constituït.

La direcció d’À Punt ha anunciat la renovació dels informatius amb nous platós i noves cares i formats. En una nota de premsa, explica que els informatius que dirigeix Ivan Esteve tindran una nova imatge a partir del setembre, i a continuació detalla quines seran les cares i les veus dels espais informatius i parla de “renovació de presentadors”. Amb tot, l’única “cara nova” que hi haurà a la graella és la del cap de redacció Xavi Borràs, que es farà càrrec de la conducció de l’informatiu que s’emet de les set del matí a les deu, simultàniament a la televisió i a la ràdio. D’aquesta manera, Borràs, que no té experiència ni en edició ni en presentació en ràdio o televisió, substitueix el veterà periodista de la casa Óscar Martínez.

Es dóna la circumstància que el 2 de juliol, quan es van fer públics els resultats de l’EGM, una nota de premsa de la casa informava que la matinal era la franja que més pujava. “Manté una trajectòria creixent al llarg de tota la temporada. Així, l’informatiu Les notícies del matí puja un 72% des de l’anterior onada, i acaba la sèrie ascendent amb 31.000 oients diaris i es consolida com el referent informatiu matiner d’À Punt Ràdio”. I amb això és el que es queda Óscar Martínez, que en conversa telefònica amb VilaWeb ha dit que tenia la satisfacció professional de deixar l’informatiu del matí com el més escoltat de la ràdio pública valenciana.

És en aquest espai de les notícies del matí on l’ex-president Francisco Camps va perdre els papers en una entrevista, i on, per exemple, el conseller d’Educació no va saber respondre a la pregunta d’una col·laborada del programa. Martínez, que també deixa el càrrec d’editor i a partir del setembre s’incorporarà a la redacció de l’informatiu del migdia de la ràdio, és conscient que en aquest programa es conten les coses d’una manera molt diferent de com es conten en uns altres espais de la casa i que això no sempre agrada a la direcció.

Els canvis en la ràdio i en la televisió es van comunicar en una nota interna al personal d’informatius la setmana passada. La remodelació coincideix amb l’aprovació de la nova llei d’À Punt, que implicarà una renovació en el consell rector, que ara serà un consell d’administració i de la direcció general. És per això que alguns periodistes de la casa es pregunten si aquest canvi no és una mena d’ofrena a la Presidència de la Generalitat per a intentar de mantenir-se en el lloc.

Les mateixes cares a la televisió

La resta d’informatius de la ràdio es mantenen tal com estan. Així, Clara Castelló continuarà al capdavant de la franja del magazín de Les notícies del matí; Patrícia Orts es mantindrà a Les notícies del migdia i Alba Requejo a Les notícies de la nit.

En la televisió sí que hi ha canvis de cares en els informatius, encara que són moviments de professionals de la casa que ja havien presentat. Així, a l’edició del migdia del NTC, continuarà Marta Ventura acompanyada d’Anaïs Ordóñez en els esports. A l’edició de la nit Amparo Fernández substituirà Rosa Romero i Àlex Sanjaime en un informatiu que incorporarà la presència de periodistes especialitzats, segons la nota de premsa. I les notícies del cap de setmana les presentarà Carolina Salvador que substituirà Victòria Maso, una altra històrica de la casa.

La secretària general d’ERC, Marta Rovira, tornarà a valorar amb els advocats les garanties legals per al seu retorn de l’exili, arran de la decisió de l’Audiència espanyola d’invalidar totes les investigacions del cas del Tsunami Democràtic posteriors al 29 de juliol de 2021, quan s’acabava el termini legalment establert per a investigar. La sala penal ha acceptat el recurs de Marta Molina, encausada, que va denunciar que la pròrroga es feia fora de termini perquè ja s’havia tancat el cas quan es va renovar.

Això vol dir que totes les decisions que es van prendre d’ençà d’aleshores queden anul·lades i el jutge només es pot basar en les diligències practicades fins el 29 de juliol de 2021 per poder actuar contra els investigats. Per a ERC, aquesta decisió demostra la motivació política del jutge García-Castellón. La formació ha emès un comunicat en què celebra la decisió i diu que tots els encausats amb posterioritat a aquella data, com el president Puigdemont, el diputat Ruben Wagensberg o Rovira mateixa, haurien de quedar exonerats de la causa.

Quant a les persones incloses a la causa amb anterioritat al 29 de juliol de 2021, considera que també haurien de quedar lliures de qualsevol persecució judicial.

El president dels Estats Units i candidat del Partit Demòcrata a la reelecció, Joe Biden, ha enviat una carta als congressistes del seu partit en què es referma amb amb la seva candidatura, malgrat les crítiques internes i externes de les seves capacitats per a vèncer Donald Trump, candidat republicà. “Vull que sapigueu que, malgrat tota l’especulació a la premsa i a tot arreu, estic fermament compromès a continuar la carrera presidencial, a ser-hi fins al final, i a derrotar Donald Trump”, diu a la carta, segons que informa la CNN.

Diumenge, uns quants congressistes demòcrates van demanar-li en una trucada privada que es retirés i permetés que el Partit Demòcrata nomenés un altre candidat. Alguns mitjans nord-americans citen com a participants en la conversa els congressistes Jerry Nadler i Joe Morelle, per Nova York; Mark Takano, per Califòrnia; Adam Smith, per Washington; Jim Himes, per Connecticut; i Susan Wild, per Pensilvània.

A la carta, Biden demana als demòcrates de posar fi a les especulacions i fer pinya per guanyar les eleccions. “Qualsevol debilitat o manca de claredat sobre la tasca que tenim no fa sinó ajudar Trump i ens perjudica”, diu. A més, afegeix, ni la premsa, ni els donants ni “grups d’individus” no poden fer canviar la decisió de fer-lo candidat, “per molt benintencionats” que actuïn. “Els votants demòcrates van votar. Van escollir-me com a candidat del partit. Els diem, ara, que aquest procés no va importar? M’hi nego”, diu.

“He escoltat les preocupacions de la gent”, diu Biden, que és conscient de les crítiques i el debat sobre les seves capacitats. Però contesta que no es presentaria a les eleccions si no cregués “absolutament” que és “la millor persona per a derrotar Donald Trump el 2023”.

ERC preveu de tancar aquesta setmana la investigació interna sobre els cartells contra Ernest i Pasqual Maragall. El responsable de Compliment d’Esquerra, Xavier Mombiela, enllestirà l’informe una volta els principals afectats han anat a declarar i, divendres, l’executiva es reunirà de manera extraordinària a les tres de la tarda per rebre’n els resultats. A les sis, es reunirà el consell nacional del partit, que en serà informat. Ho ha explicat la portaveu d’Esquerra, Raquel Sans, que també ha assegurat que el partit seria “molt rotund” amb les decisions que s’haguessin de prendre.

Segons Sans, l’executiva del partit és l’òrgan que ha d’aprovar l’informe que elaborarà el responsable de compliment, que actua com una mena de jutge d’instrucció del cas. És previst que el director de Comunicació del partit, Tolo Moya, a qui Ernest Margall va assenyalar com a responsable, declari demà a la tarda. Moya va avançar que disposava de proves que demostraven qui era “l’ideòleg de tot aquest grup, com funcionava i fins on arribava el coneixement de tot això”. Moya és de baixa per malaltia d’ençà de fa una setmana, però va exercir les seves responsabilitats fins llavors. No obstant això, el partit va informar que el responsable dels cartells havia estat apartat. També ha de declarar Sergi Sabrià, que dijous va anunciar la seva dimissió com a vice-conseller d’Estratègia i Comunicació del govern. Sabrià va dir que no se’n sentia responsable, i va defensar que el partit fes campanyes B, sense logotip –les va emmarcar en l’àmbit de l’activisme–, com ara, haver contractat els mariatxis que es van presentar davant la seu de Junts quan l’executiva es reunia per decidir sobre la seva continuïtat al govern. Sigui com sigui, Sabrià va negar que hi hagués una estructura paral·lela.

Sans ha dit que la direcció havia demanat que la investigació es tanqués tan ràpidament com fos possible i s’ha remès a les conclusions a què arribi perquè es puguin respondre a les preguntes sobre el cas que encara no tenen resposta. La Vanguardia va publicar dissabte que ERC pot haver pagat més de 50.000 euros pel silenci dels joves que van penjar els cartells. Es preveu que el responsable de Compliment, quan tanqui l’informe, faci una proposta de mesures disciplinàries, que poden ser diverses segons la gravetat dels fets, i l’executiva podria prendre decisions en aquest sentit divendres mateix.

Una de les qüestions que es manté oberta és quins membres de la direcció van ser informats del cas dels cartells en el seu moment. Com que es va interpretar que ella mateixa havia dit que tant el president d’Esquerra d’aleshores, Oriol Junqueras, com la secretària general, Marta Rovira, n’estaven informats, Sans ha precisat que va parlar en genèric de la direcció, presidida aleshores per Junqueras amb Rovira de secretària general, quan s’hi va referir. A més, ha volgut aclarir que ella personalment “no sabia res de tot això”. Junqueras va negar haver-ne estat al cas mai –fins que el diari Ara ho va publicar–, però Sabrià va dir dijous que s’havia assegurat que n’estigués informat, tot i que no parlen des de la nit electoral de les darreres eleccions espanyoles.

ERC veu “possible” un acord d’investidura a final de mes

La crisi pels cartells i el descobriment de l’existència d’una estructura paral·lela dedicada al joc brut polític arriba en un moment en què ERC negocia la investidura amb el PSC i Junts. Sans veu “possible” que es tanqui un acord a final de mes, segons com evolucionin les negociacions. Rovira va demanar de tancar un pre-acord per tenir prou marge per a saber el parer dels militants, que decidiran el posicionament del partit en una consulta. La portaveu d’Esquerra ha afirmat que les converses amb el PSC avançaven “a bon ritme” respecte de les quatre carpetes temàtiques, que quatre equips negociadors aborden específicament: la resolució del conflicte polític i la reclamació d’un referèndum, el finançament singular (entès com un sistema similar al concert econòmic), les polítiques socials i la defensa del català.

El president de Vox, Santiago Abascal, ha amenaçat el PP que considerarà trencats tots els governs autonòmics que no utilitzin “tots els mitjans polítics i legals per a evitar la distribució” d’immigrants menors no acompanyats. “Si el PP, en algunes d’aquestes regions, vol seure a pactar amb Sánchez això, que ho digui, i abandonarem aquests governs”, ha dit. El ministre de Política Territorial espanyol, Ángel Víctor Torres, cerca un acord amb els governs autonòmics per a repartir prop de 6.000 menors que han arribat a les Illes Canàries.

Sobre això, el vice-president de la Generalitat Valenciana, Vicente Barrera, ha dit que faria allò que li digués la direcció estatal. Barrera ha manifestat: “Estic adscrit a un partit i faré allò que el partit decideixi. El lloc no és meu, és del partit, això ho he tingut sempre clar i ho continuo tenint clar”. Tot seguit, ha afegit: “Però, dit això, avui dia continuem tenint un govern de coalició i un govern fort.”

Abascal també ha justificat l’entrada al grup del Parlament Europeu Patriotes per Europa, promogut per Viktor Orbán, en compte de Conservadors i Reformistes Europeus de Giorgia Meloni, perquè diu que és el grup més clar d’oposició contra el pacte del PP i el PSOE.

Rússia ha desfermat un fort atac contra unes quantes ciutats ucraïneses, entre les quals la capital Kíiv, Dnipro, Sloviansk i Kramarorsk. En l’atac s’han llançat no pas menys de quaranta míssils. La xifra provisional és de vint morts, però hi ha gent atrapada en la runa dels edificis destruïts, especialment a l’hospital Okhmatdit de Kíiv, l’hospital pediàtric més gran d’Ucraïna i un dels més grans d’Europa.

A Kíiv les explosions han estat particularment fortes al centre de la ciutat, al voltant del parc Taràs Xevtxenko. També han estat destruïdes tres substacions elèctriques.

Aquests atacs passen hores abans de la cimera de l’OTAN a Washington, en què Ucraïna confia rebre suports a mitjà i llarg termini dels membres de l’aliança.

Aquest és l’atac més fort de fa molts mesos a la capital d’Ucraïna.

El president de la República francesa, Emmanuel Macron, ha comunicat al primer ministre, Gabriel Attal, que no accepta la seva dimissió, i li ha demanat que, “per ara”, continuï en les seves funcions. Attal va comparèixer ahir després de la victòria del Nou Front Popular per a anunciar que dimitiria perquè el seu grup polític ja no té majoria, però Macron li ha demanat que continuï “per a assegurar l’estabilitat del país”. En un comunicat, l’Elisi diu que li ha agraït les campanyes de les eleccions europees i legislatives, però que cal que de moment continuï al càrrec, encàrrec que Attal ha acceptat.

Victòria o pròrroga? Malgrat la derrota de Le Pen, el problema continua | Anàlisi d’Ot Bou

El Nou Front Popular, d’esquerres, ha guanyat les eleccions amb 178 diputats, lluny dels 289 que marquen la majoria absoluta però per davant dels 150 diputats de la coalició Renovar, que fa costat a Macron. La ultradreta del Rassemblement National i els seus aliats han quedat en tercera posició, amb 142 representants. La manca de majoria absoluta obliga el Nou Front Popular a pactar amb els macronistes, unes negociacions que es preveuen molt difícils i que allargaran durant tot aquest temps el govern macronista d’Attal.

Abans de la reunió amb Macron, Attal havia penjat una fotografia al seu despatx al palau de Matignon a la xarxa social BeReal.

Gabriel Attal pose pour un BeReal, dans son bureau, à Matignon, avec son équipe, 30 minutes avant de présenter sa démission à Emmanuel Macron. pic.twitter.com/CXvavM03JU

— Paul Larrouturou (@PaulLarrouturou) July 8, 2024

Rassemblement National s’imposa a les quatre circumscripcions catalanes

The Washington Post · Nicolás Rivero

Gairebé tota la teva roba acabarà cremada o en un abocador, però els científics han trobat noves maneres de reciclar aquests teixits tot convertint-los en roba nova o productes útils. Serà un pas crític esbrinar com gestionar els teixits barrejats que combinen diferents materials, principalment cotó i polièster, en una sola peça de roba. Una vegada les fibres es barregen, és difícil de separar un material de l’altre perquè cadascun es pugui reciclar per separat.

Un grup d’investigadors de la Universitat de Delaware proposen una nova tècnica de reciclatge que descompon els teixits barrejats mitjançant productes químics i microones. Els investigadors diuen que el procés dura quinze minuts i pot dissoldre qualsevol barreja de cotó, polièster, niló i licra en molècules que es poden utilitzar per a fer nous teixits i productes com ara tints, electrònica i pneumàtics.

Tècniques de reciclatge com aquesta podrien ser l’última línia de defensa per a no haver de llençar la roba fora a l’abocador, segons Tasha Lewis, professora clínica associada en estudis de moda i venda al detall a la Universitat Estatal d’Ohio. Hi ha solucions més senzilles i econòmiques per als residus de moda: la gent pot comprar roba de segona mà i fer que el seu vestuari duri més temps. Les empreses poden fabricar peces de roba més duradores i fetes d’un sol material perquè siguin més fàcils de reciclar. Els teixits desgastats es poden triturar i utilitzar com a aïllament en edificis.

Però quan no hi ha cap més opció, el reciclatge químic podria ser la salvació. “Aquest seria l’últim recurs per a les restes que no tenen cap més ús”, va dir Lewis.

L’estat del reciclatge tèxtil

La necessitat de reciclar la roba es fa com més va més urgent amb l’augment de la moda ràpida, el model de negoci on els minoristes produeixen roba barata i fràgil ràpidament per mantenir-se al dia amb les tendències de moda canviants. El món llença ara 92 milions de tones de roba l’any i només una vuitena part es recicla, segons una anàlisi de la Fundació Ellen MacArthur, una organització sense ànim de lucre centrada en el reciclatge. La resta acaba en abocadors o incineradors on contamina l’aire i l’aigua.

El fenomen Shein: què s’amaga darrere el gegant de la moda que fa la competència a Inditex?

La major part de la roba que es recicla es “degrada”, és a dir, es tritura en un material menys valuós que s’utilitza com a farciment o aïllament. Menys de l’1% de totes les peces de vestir es converteixen en una peça de roba nova, segons la Fundació Ellen MacArthur. Aquesta rara forma de reciclatge és clau, segons molts ambientalistes i dissenyadors de moda, per a un futur on la majoria de la roba es faci amb materials reciclats i les mateixes fibres es puguin utilitzar una vegada i una altra en noves peces de roba.

“Idealment, si recicléssim tots els residus tèxtils, tindríem prou materials per sempre i no necessitaríem produir nous materials”, va dir Miriam Ribul, investigadora principal en Circularitat de Materials al Royal College of Art de Londres. Avui dia, això passa en un nombre reduït d’instal·lacions que agafen teixits vells i els converteixen en fibres i fils nous. De la mateixa manera que el vidre i el metall es poden fondre i modelar en nous productes, els teixits sintètics com ara el polièster es poden fondre en bocins de plàstic i tornar a convertir-los en fibres. I de la mateixa manera que el paper es pot batre en pasta i transformar-se en noves làmines, les fibres naturals com ara el cotó es poden triturar i tornar a filar.

La majoria d’aquestes plantes es concentren en un sol tipus de material, com ara el cotó i el polièster, i algunes tenen dificultats per a trobar empreses disposades a comprar els seus fils reciclats, que sovint són de menys qualitat que els teixits nous. Renewcell, una empresa emergent sueca que va obrir una planta per convertir cotó vell en raió nou el 2022, va fer fallida el mes de febrer.

Què passa amb els teixits barrejats?

El desafiament és encara més difícil per als teixits barrejats que s’han de separar abans de ser reciclats. “La indústria de la moda no sempre és transparent sobre què contenen les peces de roba”, va dir Erha Andini, autora principal de l’estudi de la Universitat de Delaware sobre el reciclatge de teixits barrejats. Els comerciants solen incloure una mica de licra o niló en les peces modernes per fer-les més elàstiques i que s’adaptin millor, però no sempre ho indiquen a l’etiqueta. Les empreses també no enumeren gairebé mai els tints i acabats que afegeixen als teixits per fer-los resistents a les arrugues o impermeables.

Per a tractar amb peces complicades amb materials misteriosos, Andini i els seus col·laboradors han desenvolupat un procés de reciclatge químic que descompon els teixits fins als components moleculars. Utilitzen microones i dissolvents químics per trencar els enllaços que mantenen les fibres sintètiques unides, tot deixant enrere les molècules bàsiques utilitzades per fer polièster, niló i licra, juntament amb les fibres de cotó intactes. Les molècules es poden tornar a convertir en fibres per a la roba o utilitzar-se per fer productes com ara cinturons de seguretat i airbags.

A diferència dels mètodes de reciclatge existents, els investigadors poden utilitzar aquesta tècnica fins i tot si no saben exactament què conté una peça de roba. Però solament ho han demostrat en un laboratori. Diuen que podria passar una dècada o més abans les empreses no transformin la idea en un negoci rendible.

Mentrestant, els experts diuen que la indústria de la moda també hauria de pensar en unes altres maneres de reduir els residus, com ara fer peces de roba d’un sol material perquè siguin més fàcils de reciclar i produir menys roba en primer lloc. “No podem només reciclar per a sortir d’aquest problema”, va dir Sophie Scanlon, especialista en tèxtils a WRAP, una organització benèfica britànica centrada en els residus. “Cal abordar l’arrel del problema: per què produïm i consumim quantitats com més va més grans de roba?”

• Subscriviu-vos a The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

The Washington Post · Richard Sima

Gaudim de la música no solament mitjançant les orelles, sinó també amb la resta del cos. Quan la música ens arriba dins, movem els peus, fem picar els dits i ens comencem a moure –impulsos que són gairebé irresistibles.

Aquest desig plaent de moure’s al ritme de la música és el que els científics anomenen groove. Els investigadors han descobert que fins i tot els nadons de tres mesos es mouen espontàniament amb la música quan escolten, per exemple, “Everybody” dels Backstreet Boys.

“Pensem que és una reacció  gairebé universal”, explica Takahide Etani, un resident mèdic de l’Hospital Ashikaga de la Creu Roja Japonesa que va coescriure una text publicat a primers d’enguany sobre el groove, del punt de vista de la neurociència i la investigació psicològica. Etani diu que molts altres països tenen paraules que capturen una idea similar, com ara nori en japonès, balanço en portuguès brasiler i svängig en suec.

La recerca psicològica i neurocientífica indica que el fenomen del groove revela alguna cosa fonamental sobre el funcionament del cervell: xalem mirant de predir com anirà la música, i ens movem per ajudar-nos a fer aquesta predicció.

Quan el ritme musical no és completament previsible, ens convida a moure’ns i a “completar el ritme”, assegura Maria Witek, professora associada de música a la Universitat de Birmingham, al Regne Unit, que investiga la cognició musical. “La música requereix que ens moguem per ser completa, en certa manera.”

El poder del groove és que “fa de la música un procés distribuït en el qual participem activament i es difumina la frontera entre la música, el cos i la ment”, diu.

La música groove és prou imprevisible

Històricament, la paraula groove anava lligada a la música de la diàspora afroamericana i cubana, segons que explica Tomas Matthews, investigador postdoctoral de medicina clínica del Centre per a la Música al Cervell de la Universitat d’Aarhus, a Dinamarca. Són exemples de gèneres musicals basats en el groove el funk, el hip-hop, el jazz i la música afrocubana. Els músics també fan servir groove en un context més ampli, per descriure una part rítmica o el fet de sentir-se sincronitzats com a grup quan toquen. Tanmateix, els científics empren el terme més estrictament per referir-se al desig plaent de moure’s al ritme de la música.

Però no tota la música ens fa moure. Sembla que un element és la complexitat rítmica. Les investigacions demostren una relació en forma de U invertida entre els informes subjectius de groove i la sincopació – interrupció del temps regular de la música. La gent troba que la música amb una complexitat rítmica moderada causa més sensacions de groove que no la música amb una complexitat rítmica baixa o alta. Sembla que hi ha una àrea de confort per a la predictibilitat i la complexitat de la música: massa poca complexitat, i és avorrida –no cal predir res. Massa complexitat, i és massa difícil –no podem entendre què escoltem, i encara menys predir què ve a continuació.

“Necessitem una certa regularitat per a seguir el ritme, però si és massa irregular no podem ni tan sols predir on és el ritme”, explica Witek.

Els investigadors teoritzen que una de les principals funcions del cervell és predir què ens passarà i comparar-ho amb allò que passa realment. Si hi ha res que no s’alineï amb la predicció del cervell, com ara una sincopació inesperada en una cançó, obtenim un error de predicció. “La idea és que tenim aquesta mena d’impuls fonamental per a minimitzar els errors de predicció”, diu  Matthews.

I si tenim tirada a moure’ns al ritme de la música i no amb els sons d’un rierol o una conferència és que la música té patrons més predictibles que no pas els sons de la natura o el discurs humà. La música té una signatura temporal que podem predir, però les notes de la cançó poden desviar-se’n, cosa que afegeix complexitat i dificultat en la predicció.

Moure’s al ritme de la música –bé picant de mans, bé movent el cap, bé ballant– és una manera d’afegir una nova entrada sensorial que pot minimitzar l’error de predicció i reforçar la signatura temporal musical subjacent.

Però amb la complexitat justa, intentar esbrinar què ve a continuació esdevé agradable. “Ens agrada el desafiament“, diu Matthews, que en un article recent explica que el procés de minimitzar els errors de predicció en la música és intrínsecament gratificant: “Ens atreu alguna cosa que és desafiant i no tan sols perfectament regular.”

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La història de l’art catalana ha anat oblidant noms que un dia van ser importants. Un dels quals és el de Maria Sanmartí, l’obra i l’extraordinària història vital de la qual ara recuperem gràcies a la Fundació Palau i al bon treball del curador Aitor Quiney, doctor en història de l’art.

La selecció de les obres és excel·lent i mostra els grans trets de l’evolució artística i la gran força plàstica i poètica de la pintora. L’exhaustiu i ric treball d’investigació, documentació, contextualització i anàlisi fet per Quiney, tant en el disseny de l’exposició com en el catàleg, és fonamental per a entendre l’esperit i la sensibilitat d’una artista catalana oblidada que, en el seu temps, va ser excepcional per molts motius. Gràcies a aquesta investigació, basada en llibres, hemeroteques, cartes personals i documents de l’època, avui en podem saber la història.

Maria Sanmartí va començar a pintar a seixanta anys, a París, quan per fi l’any 1942 va poder reunir-se amb el seu fill, l’artista Antoni Clavé, que hi vivia exiliat d’ençà de la derrota republicana del 1939. El seu primer dibuix va néixer gairebé com un joc, quan va voler correspondre de la mateixa manera el seu nét Jacques, que sovint li regalava els seus. Quan va veure la composició de la seva mare, Antoni Clavé se’n meravellà: “Era molt bonic, molt, i tenia una gran força.” Li regalà una caixa de pintures i l’animà a continuar.

Maria Sanmartí, pintant.

Les seves primeres obres van suscitar l’admiració de tots els amics exiliats que freqüentaven l’estudi del fill, com ara Josep Palau i Fabre, Ferran Canyameres, Emili Grau Sala, Carles Fontserè, Pedro Flores, Óscar Domínguez… De fet, Palau i Fabre va ser el primer a escriure’n un article, “El cas inèdit de Maria Clavé”, l’any 1948, a la revista Ariel, en què valorava “el cas prodigiós” de l’artista, per la puerilitat del seu gest, la poesia en colors i el candor del dibuix infantil. “El cas de Maria Clavé sembla confirmar les nostres possibilitats humanes de miracle. Salvar l’infant que hi ha en nosaltres és la primera condició per a salvar l’home”, concloïa.

La notícia va arribar a Picasso, que també volgué veure’n les obres. Quan Antoni Clavé li’n portà una carpeta, el van deixar bocabadat: “’Però si és molt bonic! Molt bonic! Realment bonic!’[en francès], repetia Picasso mentre anava passant les obres de la mare”, explicà Clavé. “’És formidable, aquest!’ El que a mi em semblava el millor el vaig posar, com un murri, al final, en mostrar-li exclamà: ‘Això és molt bell! És el que voldria fer Matisse, però per arribar-hi caldrà que demani consell a la teva mare.’”

Les obres de Maria Sanmartí van ser com una revelació en els cercles artístics de París i europeus. El cas és impressionant. I va causar sensació. Amb només dotze anys de prolífica i intensa creació artística, Sanmartí, que al principi signava com a “mare d’en Clavé”, va exposar, amb gran èxit de crítica i públic, dues vegades a la Galeria Mirador de París (1949 i 1950), on s’estrenà com a artista. També va pintar i retolar amb la seva cal·ligrafia els magnífics cartells que les anunciaven, i va engegar així un costum que moltes altres galeries van imitar després. Més tard va fer dues exposicions a la Sala Gaspar de Barcelona (1954 i 1955) i també a Roma, Ais de Provença i a les prestigioses Galerie Drouant-David de París i a la Galerie Hilt de Basilea, entre més mostres nacionals i internacionals, tant individuals com col·lectives.

Però, malauradament, tal com escriu Aitor Quiney: “Dotze anys de creació artística i de gran producció han restat amagats per les inèrcies de la història de l’art i els seus propis interessos. Pocs historiadors han fet menció de María Sanmartí al llarg d’aquests anys.”

Maria Sanmarti, ‘La cosidora’, 1955 (fotografia: cortesia de la Galeria Joan Gaspar de Barcelona). Qui era Maria Sanmartí?

D’on sortia aquella artista que va començar a pintar a seixanta anys, sense haver exterioritzat mai cap indici de la seva vocació? Sanmartí va néixer al Raval de Barcelona l’any 1886, en el si d’una família molt humil i cristiana. Començà a treballar de pentinadora de senyores a domicili i cosidora quan tenia nou anys o deu i ho va continuar fent durant molt de temps, fins que ho va permetre la malaltia que va acabar paralitzant-ne el costat dret.

Es casà amb un viatjant de comerç, de nom Clavé, que tres anys després d’haver nascut el seu únic fill, Antoni, els va abandonar per sempre més. Va ser un cop molt dur. La va afectar molt i es va haver d’espavilar tota sola per tirar endavant amb unes dificultats enormes. L’amor fraternal entre mare i fill, d’ençà d’aquells anys, va esdevenir molt intens i sincer. Segons que explica Quiney, malgrat venir d’una família catòlica i no tenir estudis, Sanmartí va ser una dona progressista que sempre ajudà en tot el seu fill. Ell li correspongué tan aviat com li va ser possible. Per ajudar-la econòmicament, Antoni Clavé començà a treballar a tretze anys, mentre estudiava a la Llotja.

Maria Sanmartí i Antoni Clavé a casa seva, a París, el 1942.

Vingué la guerra, la mobilització del fill al front d’Aragó i la col·laboració amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat i el Sindicat de Dibuixants Professionals, amb Fontserè, Martí Bas, Helios Gómez… Amb la derrota s’exilià a l’estat francès. Va ser internat als camps de Prats de Molló i Haras, prop de Perpinyà, d’on va ser alliberat gràcies a la qualitat dels seus dibuixos de la vida quotidiana al camp. Va fer la seva primera exposició en una galeria de Perpinyà i després féu el salt a París, on es guanyà la vida fent d’il·lustrador mentre, a poc a poc, s’anava fent un nom en el panorama artístic. Aquesta etapa és explicada als llibres de memòries del seu amic Carles Fontserè, atès que van viure plegats moltes de les penúries i peripècies dels primers temps d’exili.

L’art i la cultura catalana a l’exili

Antoni Clavé, tal com deia fa dies en un article d’aquesta secció, va formar part d’aquell grup d’artistes i intel·lectuals catalans que, havent fet front a dues guerres, exilis i persecució, de París estant sempre van mantenir encesa la flama d’un sistema cultural català modern, progressista i obert al món. En aquell nucli de gent compromesa i amant de la vida i l’art és on va aterrar Maria Sanmartí quan, finalment, l’any 1942 va aconseguir de reunir-se amb el seu estimat fill a París.

No havia sortit mai de Catalunya, però amb l’estimació del fill, del nét Jacques i el suport i la companyia dels catalans exiliats, va anar superant la nostàlgia i les dificultats d’adaptació d’una dona sense estudis, mig paralitzada, que havia de desplaçar-se en cadira de rodes i necessitava assistència. És clar que, ni de bon tros, era una dona burgesa amb afecció pel dibuix, ni havia sentit mai aquell impuls creatiu. Tanmateix, l’any 1947 va tenir lloc l’episodi casual de fer el dibuix per al seu nét i tot es va transformar.

Maria Sanmartí, ‘La salle à manger’. París, 1954. Guaix sobre cartolina (fotografia: col·lecció particular a París).

Poc després, Sanmartí mateixa explicaria a Josep Palau i Fabre, l’Alquimista, com va viure la revelació de la seva vocació artística. Palau ho va escriure al díptic de la seva primera exposició l’any 1949 a la Galeria Mirador de París: “Un dia el meu nét, llavors de cinc anys, em va regalar un dibuix que havia fet. Per tornar-li el favor vaig voler fer el mateix, i així va néixer el meu primer dibuix. Després d’agafar-li el gust, en vaig fer uns altres que van tenir la sort d’agradar a alguns amics artistes del meu fill, que em van animar a continuar. Encara que jo no tenia el més petit coneixement tècnic, vaig pintar fulls i fulls, posseïda pel dimoni del color. […] Alguns d’aquests amics creien que la meva expressió pictòrica també era feta per a la ceràmica, i amb el mateix entusiasme que mostrava fent guaix em vaig llançar a la ceràmica. I ara quasi no sóc jo qui dirigeix els meus pinzells, són ells els que m’entrenen, i passo la major part dels dies pintant, que ara se’m fan curts.”

Maria Sanmartí, ‘Circ amb genet’, 1949. Ceràmica (fotografia: col·lecció particular a París).

Les primeres obres, molt ben representades a l’exposició, eren bàsicament guaixos, però també feia dibuixos i olis sobre fusta. Els motius eren animals, interiors de cases, natures mortes amb fruites, gerros amb flors, i també escenes de circ, de pallassos, de músics, bailaoras flamenques, etc., atès que el seu fill i els amics la duien sovint a veure espectacles. També tenia afecció per les escenes rurals o de platja, que pintava amb una enorme riquesa de color i amb una personalíssima llibertat respecte de les regles de la perspectiva i la composició.

Molts experts van admirar aquells traços i aquells colors plens de força i de vida. Alguns els van qualificar d’infantils, però Aitor Quiney rebat el qualificatiu amb una anàlisi profunda i contundent: “A primera vista, els dibuixos de Maria Sanmartí semblen infantils. Res més lluny de la realitat. S’ha d’anar més enllà i resseguir les taques de color sobreposades a l’esquelet del dibuix o a vegades sense dibuix, sinó taques soles que són qualsevol cosa, depenent del lloc on les posi. I a mesura que continuem mirant veiem que les figures, o les natures mortes, o els paisatges, tenen una complicació extrema: la de la llibertat de moviment que prové justament del contrari, de la incapacitat de poder moure el braç dret, de la immobilitat.”

Maria Sanmartí a la Sala Gaspar, el 1954 (fotografia: Carlos Pérez de Rozas).

De com dibuixava i pintava, Ferran Canyameres, ens n’ha deixat un testimoni precís: “Agafava el pinzell amb la mà dreta, que, acompanyada per la mà esquerra, anava del tub de color al paper. De vegades, la mà dreta romania quieta i el que es movia sota el pinzell era el paper, destrament guiat per la mà esquerra. Hi havia moments en què aquell que l’observava tenia la impressió que colors, paper, pot d’aigua o paleta anirien a parar a la seva falda o a terra. No res d’això. Tot es mantenia en equilibri a l’extrem inferior de la taula baixa, gairebé adossada al seu cos.”

El catàleg és ric en opinions i teories sobre el misteri que, de fet, envoltava per a crítics i espectadors, l’art i les obres de Maria Sanmartí. Hi va haver qui, fins i tot, va fer una hipòtesi en què al·ludia a la seva possible qualitat de mèdium. No obstant això, és interessant de seguir les reflexions del curador sobre la mena d’obres d’art que Sanmartí havia tingut a la vista d’ençà que havia arribat a París. Les del fill i els seus amics, o les de Pierre Bonard i Édouard Vuillard, que aleshores havien impressionat molt Clavé, fins al punt que l’influïren a canviar d’estil. Un dia, quan va veure reproduccions de Bonnard, de manera espontània, la mare va comentar al fill que, si ella fos artista, li agradaria pintar amb aquells colors.

Maria Sanmartí, ‘Gerro amb flors sobre fons vermell’. París, 1952. Guaix sobre paper (fotografia: col·lecció particular a Barcelona). El comentari intel·ligent de John Berger

Un altre comentari interessant que el curador inclou a l’assaig del catàleg és de John Berger. Ve a tomb d’un reportatge il·lustrat de la revista Vogue en què es comparava l’obra de Maria Sanmartí amb la de la nord-americana Anna Mary Robertson Moses, que va començar a pintar a setanta anys perquè l’artritis li impedia de treballar com a brodadora. Sembla que l’articulista les considera totes dues d’una ingenuïtat primitiva. Cosa a què Aitor Quiney, que no creu que siguin comparables, respon amb aquest pensament:

“Per John Berger, la història de l’art ha usat el mot primitiu amb tres sentits diferents: per designar un art anterior a Rafael, i que marca la frontera entre la tradició medieval i la renaixentista; per denominar l’art que arriba a la metròpoli des de les colònies del Carib, l’Àfrica i el Pacífic Sud, i, finalment, per posar a lloc l’art dels homes i les dones de les classes treballadores –proletaris, camperols i petits burgesos– que, com que no van convertir-se en artistes professionals, no van abandonar la seva classe social.” Per Berger, es tracta de gent que comença a pintar de gran i l’art de la qual sorgeix d’una experiència personal profunda i intensa.

Maria Sanmartí, ‘Pallasso en vermell i negre amb llaüt’, signat Maria Clavé. París, 1948. Guaix sobre cartolina (fotografia: col·lecció particular a París). El fill de Maria Sanmartí

Al principi, Maria Sanmartí signava les seves obres com a “mare d’en Clavé”. Després, ja va signar amb el seu nom per evitar confusions. L’any 1954 va fer la seva primera exposició a la Sala Gaspar de Barcelona. Fou un gran èxit de crítica i públic i un homenatge. El seu fill es va arriscar a assistir-hi. La retrobada amb la ciutat i el món de la cultura, després de quinze anys d’exili, va ser celebrada, sense que ningú entrés en consideracions polítiques. El 1955, n’hi va haver una altra de Sanmartí a la Gaspar i també una de l’artista que n’havia propiciat les exposicions a Barcelona, Santi Surós, a la Galeria Mirador a la plaça Vendôme de París.

Maria Sanmartí, cartell que anuncia la seva primera exposició a la Galeria Mirador de París, el 1949.

L’any 1956, finalment, la Sala Gaspar organitzà la primera exposició del “fill de Maria Sanmartí”, Antoni Clavé, a Barcelona.

Sens dubte, Clavé és, de fa dècades, un dels artistes catalans importants del segle XX amb més projecció i reconeixement internacionals. Catalunya en va organitzar unes quantes exposicions ja fa molts anys, però encara s’ha de fer la gran antològica d’Antoni Clavé en un dels nostres museus públics importants. Em sembla que molta gent no el coneix prou. Ignoro el perquè d’aquest oblit oficial. Arran de l’exposició de la seva mare a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac (Maresme), em pregunto si, potser, aquesta vegada també passarà com als anys cinquanta del segle XX, i aviat podrem veure a la Barcelona del segle XXI una gran mostra del “fill de Maria Sanmartí”.

La curiositat em fa posar en contacte amb Antoni Clavé Archives, a París. M’informen que, fins el 20 de juliol, a la galeria Clavé Fine Art de la capital francesa, hi ha l’exposició “Antoni Clavé. Retour du Japon”. A més de treballar en l’organització d’una exposició a Xang-hai, tenen alguns projectes a l’estat espanyol: el catàleg raonat de tota la seva obra escultòrica amb la Fundació Azcona de Madrid i unes quantes converses amb centres d’art a Barcelona, Madrid i París. Especialment, amb el Centre Georges Pompidou i el Centre d’Art Reina Sofía.

Maria Sanmartí, ‘Natura morta amb fruiter i llimones sobre fons groc’, 1949. Litografia (fotografia: col·lecció particular a París).

Fa tot just una setmana, i amb molt pocs dies de diferència, van produir-se dues agressions a diferents centres de salut: una, contra els Mossos de l’Hospital Josep Trueta de Girona; i l’altra, a l’Hospital Universitari de Terrassa que va afectar a més de deu treballadors. Aquests dos casos van tornar a posar al centre del debat la creixent sensació d’inseguretat i perill amb què treballa el personal sanitari i administratiu dels hospitals del país, que ja fa temps que denuncien tota mena d’agressions que els dificulta de treballar en condicions dignes.

Divendres passat, el conseller de Salut a Catalunya, Manel Balcells, va declarar a RAC1 que els atacs a sanitaris havien augmentat un 13% respecte de l’any passat. El 2022, Salut va registrar 13.177 agressions, un 20% més que l’any anterior.

Al País Valencià, la conselleria de Sanitat ha posat en marxa una campanya de sensibilització davant les agressions a sanitaris sota el lema “Agredir-los és delicte”. Durant la presentació de la campanya, Marciano Gómez, conseller de Sanitat, va lamentar l’augment gradual de les agressions: el 2023 hi va haver un total de 1.192 agressions al personal sanitari, segons les dades recollides al Registre d’Agressions a Personal Sanitari de la Conselleria. En comparació amb el 2022, el nombre d’agressions s’ha incrementat un 22,25%. A més, mentre les agressions físiques es mantenen estables d’ençà del 2010, les verbals han augmentat de 29 el 2010 a 1.031 el 2023 i ja representen un 86,5% de les agressions totals.

El Servei de Salut de les Illes va comptabilitzar un total de 1.117 agressions a personal dels centres sanitaris durant el 2023. Gairebé el 95% van ser agressions verbals i el 5% restant van ser físiques, segons dades de la memòria de 2023 elaborada pel Servei de Seguretat dels Professionals del Servei de Salut. Del nombre total d’agressions, 517 van tenir lloc a centres hospitalaris, 544 a centres d’atenció primària i 54 en uns altres dispositius sanitaris. Per categories professionals, el personal d’infermeria i els tècnics en cures auxiliars d’infermeria aglutinen el 50% de les agressions, els facultatius aproximadament el 29% i el personal administratiu gairebé el 16%. Ja el 2017, el Col·legi de Metges de València va elaborar un vídeo contra les agressions amb cares conegudes per a conscienciar del problema. L’objectiu del vídeo era de conscienciar la societat que el metge no és culpable de les conseqüències de la gestió sanitària que generen “fàstic i empipament” entre els usuaris de la sanitat, com són les llistes d’espera, demores en proves mèdiques i cues en les urgències dels centres sanitaris, entre més greuges.

Si parlem només d’agressions a metges col·legiats, el 2023 van denunciar-se’n 295 a Catalunya; 64 al País Valencià i 27 a les Illes, segons que recull l’Organització Mèdica Col·legial de l’estat espanyol, que centralitza totes les dades que li arriben dels diferents Col·legis Oficials de Metges. Les dades del 2022 no són gaire diferents: van denunciar-se’n 380 a Catalunya, 56 al País Valencià i 21 a les Illes i, el 2021, 210 a Catalunya, 50 al País Valencià i 19 a les Illes. Així i tot, aquestes agressions representen una petita part del total de les que es produeixen, perquè la majoria les reben infermeres i personal administratiu. 

Per a documentar tot això, VilaWeb ha recollit alguns testimonis que treballen al sector sanitari i que han pogut explicar de primera mà situacions que han viscut a la feina. Alguns han volgut romandre en l’anonimat, però VilaWeb ha pogut comprovar la identitat de tots.

“Volem treballar de manera segura”

Laia Marsal, vice-presidenta del sindicat Infermeres de Catalunya, apunta que les agressions de la setmana passada a Terrassa posen de manifest que el circuit per a poder prevenir aquests incidents no funciona. Diu: “La majoria dels centres sanitaris no tenen serveis de seguretat. Per exemple, als centres d’atenció primària, que són la primera línia d’atenció de la població, no n’hi ha. És on la gent ve amb més demanda i més exigència i, per tant, on es produeixen més agressions psicològiques i verbals.” Alhora, remarca que cal reavaluar el circuit perquè no es tornin a produir accidents com aquests. “L’únic que volem és treballar de manera segura”, reclama.

Alerta que les agressions més freqüents són insults i amenaces verbals que es produeixen en situacions de tensió i nerviosisme. Situacions que han augmentat d’ençà de la pandèmia a causa de la manca de recursos econòmics i de personal. Ho explica així: “Ens adonem que, d’ençà de la pandèmia, ha augmentat el nerviosisme i el grau d’exigència de la població envers el sistema sanitari i, en general, envers els serveis públics. Són situacions que vivim dia a dia les sanitàries en els nostres centres de salut, però que no es notifiquen tant com s’hauria de fer. Durant la pandèmia es van deixar de fer moltes de les feines de prevenció, de cribratge i de promoció de la salut que ara repercuteixen en un augment de malalties cròniques, deteccions tardanes de malalties que es van gestar en aquell moment, etc. Això també influeix en els recursos assistencials. Si ara no s’ofereix una dotació de recursos professionals i materials perquè els professionals puguin treballar bé i puguin oferir unes llistes d’espera en condicions, el pacient se sent abandonat; sent que no l’atenem, que no el controlem ni l’acompanyem com s’havia fet fins ara.”

Amb tot, Marsal fa una crida a denunciar qualsevol d’agressió, sigui del tipus que sigui, per així poder establir una línia de prevenció “més eficaç” i poder treballar de manera “més segura”. “Ara mateix tenim una sobrecàrrega mental i emocional molt forta. Cada cop ens fan sentir més vulnerables davant els usuaris.” De fet, Marsal explica que els últims anys ha augmentat molt la demanda de suport psicològic per als professionals sanitaris, i que hi ha estudis que notifiquen un augment d’abusos de substàncies com ara l’alcohol i el tabac, i també de baixes laborals. “La gent no treballa com voldria, i això afecta directament la qualitat assistencial que oferim. Si un professional no pot treballar bé a causa de les condicions laborals i de la seva salut mental i física, no pot oferir la màxima qualitat que necessitem.”

Testimonis

Rosa Maria Jaumà

Rosa Maria Jaumà, delegada de Metges de Catalunya i metgessa de família especialista en medicina familiar i comunitària, treballa a l’Àrea Bàsica de Salut de Banyoles (Pla de l’Estany). Durant la seva vida laboral ha presentat dues denúncies per escridassades i faltes de respecte. En ambdós casos, va demanar que li traguessin el pacient de la llista visites, però no van poder fer-ho perquè era un pacient d’atenció domiciliària i ella era l’única metgessa que visitava al poble. “Jo anava callant, callant i callant, que és el que diuen que has de fer: deixar que caigui el ruixat. Quan ja no vaig poder més, li vaig dir que no tolerava aquell comportament.” Jaumà va denunciar-ho a l’empresa sanitària que gestiona el seu centre de salut, i una psicòloga va posar-se en contacte amb ella i amb l’agressor. “Quan reps una agressió, sigui del tipus que sigui, el primer que sents és disgust amb l’empresa i el sistema. Quan passa, hi ha psicòlegs que hi intervenen: truquen al personal afectat i a la persona que ha ocasionat l’agressió, però a vegades tens la sensació que encara et vénen a dir: ‘No n’hi ha per a tant’, sobretot amb les agressions verbals.” En aquest cas, assegura que la trucada de la psicòloga va funcionar perquè d’ençà de l’incident, la situació amb aquest pacient no s’ha tornat a repetir.

Després d’explicar el seu testimoni, Jaumà denuncia que ni les empreses de salut ni el departament no tenen cura dels treballadors: “Els polítics i els responsables parlen només quan les agressions surten a la premsa, com ha passat aquesta última setmana. Les empreses de salut no ens protegeixen i no tenen cura dels treballadors. Permeten moltes situacions, són conscients de què passa, però ho viuen a distància i no ens protegeixen com caldria”, conclou.

Alhora, també alerta que la majoria de les agressions no es denuncien: “La major part de les vegades la gent no ho denuncia. Hauríem de fer-ho; hauríem d’avisar als nostres responsables superiors i hi hauria d’haver una primera actitud punitiva, però com que no hi és, la majoria dels companys el que fan és no dir res.” Segons que explica, fa anys es va crear un comitè permanent de l’Observatori per a Situacions de Violència en l’Àmbit Sanitari, però no ha acabat de funcionar: “Van crear una plataforma digital per a facilitar de denunciar-ho, però els resultats no han estat gaire positius. En principi, està unificat per a tot el sistema –tant hospitalari com d’atenció primària–, però no es denuncia tot el que rebem, només les agressions físiques o quan hi ha destrucció de material.” Així doncs, els insults, les amenaces i els comportaments poc adequats no arriben a quedar mai registrats. “La plataforma no és àgil i el protocol que s’aplica no dóna garanties que se solucionaran els problemes. Tampoc que s’aplicarà cap càstig a la persona que ha comès l’agressió. És una mica decebedor. Si realment hi hagués un càstig, les coses canviarien i potser tots denunciaríem una mica més.”

Jaumà associa el repunt d’agressions a la manca de recursos de personal i material que fa anys que reclamen els sanitaris i a un context social d’empobriment. “Ens falten professionals i ara hi ha molta més població que no abans: de sis milions hem passat a vuit. No s’han planificat les plantilles de professionals de la salut adequadament per a la societat que tenim ni per a la complexitat dels problemes de salut. Cada dia hi ha més exigències i menys professionals. Entenem que estem en una situació precària per manca de recursos, que la població s’ha empobrit, la gent ve nerviosa i pretenen que els ho resolguem tot, i no podem. A l’atenció primària, la gent és molt vulnerable. Estan en situacions d’estrès i angoixa i perden el control fàcilment. La gent es posa nerviosa quan s’ha d’esperar, quan no els poden donar hora, etc. Durant la pandèmia, ho vam donar tot, però després s’ha desvirtuat i ens hem trobat amb tota la manca de personal i l’excés de càrrega de feina que fa que treballem al límit. Estem cansats i esgotats.”

Anna Ventura

Anna Ventura explica una situació que va viure el 2023 quan treballava d’infermera a l’Hospital Josep Trueta de Girona, quan feia torn de tardes. En aquella època, tenia un pacient ingressat amb càncer, diagnosticat de feia pocs dies. Quan va arribar la dona del pacient, va exigir-li a Ventura de parlar amb el metge per aclarir alguns dubtes sobre el diagnòstic. Ventura va anar a cercar el metge, però ja havia acabat la jornada laboral, de manera que va anar a cercar el metge de guàrdia. Aquest tenia moltes urgències oncològiques i no podia atendre’ls immediatament. “A més, ha de ser el metge assignat qui els ha d’informar”, diu. Quan Ventura va comentar la situació a la dona, aquesta va començar a escridassar-la. “Em va dir que l’atenció era una merda, que érem tots inútils i que havíem d’entendre la seva situació.” En aquell moment, Ventura estava acompanyada del seu company auxiliar, a qui la dona va dir “que era un inútil i que no servia per a res”, segons que relata Ventura. “Li deia: ‘Ets aquí sense fer res, no serveixes per a res.'” Davant aquesta situació, Ventura va anar a cercar el supervisor de guàrdies de tarda, que va pujar a l’habitació amb ells. Mentrestant, la senyora va anar al taulell on hi havia la resta de companys de planta “i va començar a insultar a tothom que se li posava al davant.” “Vam intentar de fer-li entendre que el metge ja havia marxat i que el de guàrdia passaria quan pogués. Quan va arribar el supervisor, va aconseguir calmar-la.” Després, va aconsellar a Ventura de posar una denúncia per agressió verbal. “Vaig dir que sí. Se’n posen força, d’aquestes denúncies. L’endemà em va trucar el servei de prevenció intern de l’hospital per preguntar-me si necessitava suport psicològic. Com que vaig dir que no, aquí es va acabar el tema.”

A més, Ventura assegura que hi ha moltes agressions, “sobretot de verbals”. “Hi ha molts casos que se’ns escapen i els pacients i els familiars ho paguen amb nosaltres. Jo n’he viscut moltes. N’hi ha moltíssimes. Tinc companys que fins i tot han hagut d’estar de baixa per agressions físiques. Són agressions gairebé diàries”, relata.

I.C.

I.C. era metgessa especialitzada en medicina interna, però ja està jubilada. Explica a VilaWeb que, cap al 2012, quan treballava a l’Àrea Bàsica de Salut de Sant Celoni (Vallès Oriental), un pacient va agredir-la verbalment. Aquell any, feia el seguiment d’una persona que s’havia fet mal al peu i que estava de baixa. En el moment que va considerar que ja podia donar l’alta al pacient, aquest va dir-li: “Si home, xupa’m la polla.” La situació va continuar així, segons que relata el testimoni: “Vaig dir-li que el denunciaria. Llavors, es va aixecar de la cadira, es va recolzar a la taula, es va inclinar cap endavant per apropar-se a mi i em va dir: ‘Pobre de tu que em denunciïs.’ Vaig dir-li que el que m’havia dit era molt greu. Vaig anar als Mossos i vaig denunciar-ho.” I.C. va denunciar-ho als Mossos de Sant Celoni. El pacient va ser jutjat pel Jutjat de Pau de la localitat. “Espero que aquest home mai més no hagi dit això a ningú.” Alhora, I.C. critica les exigències amb les quals es presenten els pacients a les consultes. “Et diuen: ‘Vinc aquí a que em miris, a que em facis, a que em diguis.’ L’actitud, en general, és de falta de respecte.”

Infermer

Un altre dels testimonis, que també vol mantenir-se en l’anonimat, és infermer d’emergències en un hospital del Pirineu. Combina la feina en ambulàncies del SEM i a l’hospital. Va graduar-se en Infermeria el 1995 i durant molts anys ha treballat de nits. Explica que en més d’una ocasió ha rebut agressions, físiques i verbals. “Tota la violència que he rebut ha estat per part de pacients intoxicats o amb crisis d’identitat”, diu. Hi va haver una vegada que va voler ajudar un company i, com a conseqüència, va rebre un cop per part del pacient. La primera vegada que va rebre una agressió física, va presentar-se als Mossos per a denunciar-ho. “Em van dir que com que la persona estava incapacitada perquè anava beguda, no tenia cap responsabilitat. No hi va haver cap conseqüència per a l’agressor.” Un dels seus companys, que també va denunciar una situació de violència, va aconseguir que posessin una multa a l’agressor.

El testimoni explica que la violència l’ha rebuda sempre, no tan sols aquests darrers anys, perquè treballa de nits i en ambulàncies. “No és només cosa d’ara”, diu. A causa d’això, explica que ha après a “desenvolupar estratègies” per a defensar-se i evitar que les agressions arribin a més. “Els insults que he rebut, ni els conto”, diu. I afegeix: “Al món sanitari, hi ha dos tipus de professionals: els que ja ens han pegat i els que els pegaran.” Igual que Jaumà, també associa les agressions amb la falta de recursos al sistema sanitari. “L’usuari té unes expectatives que el sistema no pot assumir. Llavors és quan la frustració es converteix en ira i es revolta cap al professional sanitari.”

Segons que explica, ara fa temps que no rep cap agressió: “No sé si perquè sóc molt més empàtic, més vell o perquè he sabut desenvolupar estratègies per a saber desescalar situacions de molta tensió.” Així i tot, destaca que tot plegat és un problema “multifactorial” del sistema i lamenta que no s’hi faci res perquè, a diferència d’uns altres sectors, ells no poden “retirar-se” o deixar de treballar.

Pedro Luis Esteban

Pedro Luis Esteban Navarro, metge especialista en cirurgia ortopèdica i traumatologia, va llicenciar-se el 1994 i, d’ençà d’aleshores, ha rebut diferents agressions mentre treballava. Una, va produir-se durant una guàrdia a l’Hospital General de Catalunya, on va treballar del 2009 al 2014 com a cap de guàrdia. “Un dia, vaig ser requerit per problemes amb l’espera dels pacients al servei d’urgències. Vaig voler parlar amb un familiar molt exaltat, que va escridassar-me i faltar-me al respecte en repetides ocasions, i vaig haver d’avisar el servei de seguretat”, explica. Una altra, va produir-se durant els seus anys com a metge resident a l’Hospital Clínic de Barcelona, entre el 2000 i el 2005. Va rebre dos intents d’agressió física, una per un pacient begut, i l’altra per part d’un acompanyant d’un pacient. A l’Hospital del Mar de Barcelona, on va treballar del 1999 al 2000, també va rebre agressions verbals.

Esteban explica a VilaWeb que d’ençà que va començar a treballar hi ha un augment de conscienciació quant a les agressions. “Abans no hi havia on adreçar-se quan passaven coses com aquestes. En aquest sentit, ha millorat, això.” Ara viu i treballa a Andorra on, segons que explica, “les situacions estan molt més controlades, però també hi ha hagut un augment d’agressions verbals. Això condiciona moltíssim la feina i la manera de treballar. És un problema a tot arreu”.

Infermera

Un altre testimoni anònim relata algunes de les situacions que va viure la seva companya, infermera de l’Hospital Clínic de Barcelona, a final dels anys noranta. Un dels casos va produir-se a la unitat d’anàlisis de l’hospital mentre una noia esperava que li fessin una extracció de sang. El seu germà, que volia impedir-ho, va encarar-se violentament amb la infermera, la va insultar i amenaçar. Quan la infermera va poder cridar els agents de seguretat, es van emportar el noi.

L’altra situació va produir-se amb una pacient embarassada que estava ingressada a la planta de nefrologia del Clínic. Va parir el nadó i, com que la sala no estava habilitada per a acollir nadons, la infermera va haver d’endur-se’l per a rentar-lo i seguir el protocol establert dels parts. Quan la infermera va tornar per donar el nadó a la mare, aquesta estava tan indignada que va insultar i intentar d’agredir la infermera.

Quan ara fa una setmana els jutges del Tribunal Suprem van decidir que no aplicaven l’amnistia als exiliats perseguits per malversació, que ni tan sols pensaven preguntar res a la justícia europea, i que mantenien vigents les ordres de detenció, el cop que va rebre el conseller Lluís Puig fou dur. “Molt dur”, ens confessa. Perquè la desobediència dels jutges a la llei i a la constitució mateixa en bona part els desarma jurídicament. Però Puig no es rendeix, sap que, fora de l’estat espanyol, té un espai europeu lliure, “de milers de quilòmetres”, on continuar la lluita, lliurant-la setmana a setmana, i no mirar més enllà, que l’horitzó és massa incert i pot dur a la desesperança. 

Hi conversem telefònicament per aclarir malentesos sobre el retorn, després d’uns dies de força especulacions: no descarta pas cap opció, inclòs el retorn amb les ordres de detenció vigents, si és per fer costat al president Carles Puigdemont si arriba el moment. I si hi ha repetició electoral, es declara disposat a tornar a anar a les llistes, “fins a trepitjar físicament el parlament”.

—Aquella idea del retorn conjunt dels exiliats, ara és improbable?
—El fet ideal hauria estat un acte de retorn on fos, i que fos a Catalunya Nord, amb la Marta Rovira, el Ruben Wagensberg, l’Oleguer Serra, en Josep Campmajó, en Jesús Rodríguez, en Toni Comín, el president Puigdemont i un servidor. Això hauria estat bonic, de fer una retornada, no en el mateix cotxe físicament, sinó conjunta, un acte conjunt de retorn de tot l’exili. Això per a mi era la utopia. Però ara cada causa anirà per uns camins diferents. En tot cas, l’11 d’agost o el 12 acaba el termini que dóna la llei perquè apliquin l’amnistia. I a partir d’aquí caldrà veure quina és la situació. 

—En el vostre cas el Suprem ja ha decidit que no us amnistia, i ara depeneu de recursos fins a arribar al Tribunal Constitucional. Això seran setmanes i mesos…
—En el moment que puguem entrar el recurs al Constitucional, allà podem demanar que s’apliquin mesures cautelaríssimes, i esperar que el Constitucional sí que ens aixequi l’ordre de detenció mentre es tramita l’expedient. Tot el problema ve per una cosa molt senzilla. Tant Marchena com Llarena podien fer tres coses: aplicar l’amnistia, fer un recurs al Constitucional o fer-lo al TJUE. Però en cap moment no podien no aplicar la llei i fer el que han fet. Ara han incomplert la llei, no aixequen les ordres de detenció, que la llei diu que s’han d’aixecar, i no fan res del que legalment haurien de fer. Si algú trenca la Constitució i la separació de poders és el Suprem mateix, sense cap mena de dubte. Per tant, jo ara ni sóc més optimista ni menys. No sé quant trigarem a arribar al Constitucional, però en tot cas espero que el Suprem resolgui els recursos de la manera més àgil possible.

—Puigdemont va expressar el compromís de tornar, si hi havia una investidura, bo i afrontant el risc de detenció i empresonament.
—Sí, sí, ell ha pres aquest compromís.

—Però ni Toni Comín ni vós no heu expressat aquest compromís.
—Perquè una cosa és parlar del retorn de la presidència i una altra és parlar de les persones, en definitiva. La restitució de la presidència de la Generalitat és un tema que, evidentment, l’encarna ell. Jo em vull pronunciar ja definitivament sobre tot això, perquè tothom me’n fa preguntes cada setmana. Jo prefereixo dir: escolteu, el dia que hi hagi una data de debat i investidura, entraré a analitzar tots els escenaris i prendré la decisió… Si prenc la decisió d’entrar i que m’empresonin, que em detinguin al parlament, tampoc no ho diré abans. Si prenc aquesta decisió, no ho diré. I si prenc la decisió de no entrar, de no anar al parlament, potser sí que ho diré. O potser tampoc, que la gent tingui l’interrogant de si aparec o no. Però aquest escenari jo no entro a valorar-lo, de logística, de seguretat, etcètera, fins que no hi hagi una data. Perquè si vaig fent elucubracions i després resulta que no hi ha debat d’investidura és fer feina en va. Ara, quan hi hagi un dia per al debat d’investidura, jo em posaré a treballar sobre tots els escenaris possibles. 

—S’havia especulat si, arran de la decisió del Suprem, descartàveu totalment l’opció de tornar ara…
—No, jo no descarto res. I m’encantaria fer costat al president. M’agradaria fer costat al president. Però queda aquí, la cosa queda aquí.

—Potser a final d’agost no hi hagi cap investidura i anem a repetició d’eleccions. I veurem si el president Puigdemont manté el compromís de tornar vinculat a una sessió d’investidura o si aquest compromís el modifica d’alguna manera, si l’avança…
—En una nova campanya electoral?

—Exacte. 
—Bé, la primera cosa que ha de dir ell és si vol tornar-se a presentar de número u. Si vol fer-ho, està clar que Junts hi serà perquè ell sigui el capdavanter. I us dic que jo vull continuar, fins que trepitgi el parlament físicament. Si anem a unes noves eleccions, jo voldré tornar a fer campanya electoral i voldré tornar a sortir elegit diputat. I, a més, si tot va bé, si a final de juliol s’aprova la reforma del reglament, ja no tindré cap problema per a votar ni per a delegar el vot.

—La qüestió és si Puigdemont voldrà forçar la situació per poder fer campanya aquesta vegada al sud, malgrat una possible detenció.
—Jo no puc parlar pel president Puigdemont. Les meves opinions, sensacions o imaginacions no serveixen, tot allò que fa referència a Puigdemont no ho sé. 

—Però de la mateixa manera que dieu que esteu disposat a tornar a ser candidat, també estaríeu disposat a venir al sud a fer campanya malgrat l’ordre de detenció?
—Si no vull qüestionar-me si vaig al parlament, en cas d’una investidura, fins que no hi hagi una data, amb una hipotètica campanya electoral, tampoc no prendré ara decisions. Des del moment que el Suprem va publicar la interlocutòria dilluns passat, no vull fer plans… No vull fer plans més enllà d’una setmana a la vista. Mentre no hi hagi dates d’eleccions ni d’investidura, és inútil. Perquè al final que canviïn els escenaris no depèn de nosaltres, sinó dels tribunals. 

—Recordo el cop emocional que vau rebre amb la reforma de la malversació, perquè es van generar unes expectatives i després vau veure com el Suprem ho va manipular. Amb l’amnistia, poc abans de les eleccions, us expressàveu amb una certa esperança, parlàveu de la primera cosa que fareu quan pugueu tornar… Entenc que el cop ara ha tornat a ser dur.
—Molt dur, molt dur. Quan es va modificar el codi penal partíem del supòsit de la definició de malversació que s’havia definit en la sentència del judici de l’1 d’octubre. Es modifica el codi penal i s’inventen una nova definició de malversació. I ara amb l’amnistia, s’inventen una nova definició de malversació perquè els vagi bé! Porten tres definicions de malversació, quan la definició d’un delicte que es tipifica com a malversació en el codi penal no ha variat mai. La definició de la malversació no ha variat mai; són ells que quan els convé la van modificant. Que facin política des del Tribunal Suprem és molt greu. Hi ha tanta gravetat, que no cal que em faci escenaris de futuribles. Fins que no hi hagi fets concrets i dates concretes no puc dir que faré això o faré allò altre. Perquè al final… Al final, els que complim més la llei i la Constitució som nosaltres.

—Us ho apliqueu com a mecanisme de defensa psicològic, anímic…
—Sí, sí. Exactament, no em puc fer més il·lusions de les que toquen. He de seguir lluitant i pensar, si cal, en un escenari d’arribar al Tribunal de Drets Humans a Estrasburg, passi un any, en passin dos o en passin cinc. Ara ja no em ve d’aquí. Si els jutges es poden saltar tots els procediments, les lleis i la Constitució espanyola, ja no puc confiar en res. 

—Ara una nova petició d’extradició sembla lluny.
—Que facin una nova petició d’extradició, perquè acompanyada de la llei d’amnistia publicada m’agradarà veure com riuen els jutges dels tribunals europeus. Per això no han volgut presentar prejudicials al TJUE, perquè fan riure. No poden sortir d’Espanya, aquesta gent. No poden sortir d’Espanya. No poden anar a Europa a fer conferències a explicar com gestionen aquesta llei d’amnistia. No poden sortir. Estan esclavitzats dins Espanya, aquests jutges.

—I us hi intenten esclavitzar, a vosaltres.
—Jo tinc molts milers de quilòmetres quadrats per viatjar i ser lliure, eh? Molts més que no a Espanya. És que al final t’has de mirar les coses a l’inrevés.

Rassemblement National ha guanyat a les quatre circumscripcions de Catalunya Nord. Després d’haver aconseguit l’escó a la segona circumscripció, que inclou la Fenolleda i el nord del Rosselló, a la primera ronda, en la segona ha obtingut els altres tres.

Sorpresa electoral: el Front Popular pot guanyar les eleccions i l’extrema dreta pot quedar tercera

En la quarta, és a dir, el Vallespir i el sud del Rosselló, la candidata de Rassemblement National, Michèle Martinez, que va obtenir el 47,9% a la primera volta, ara ha estat triada amb un 58,14% dels vots. El candidat del Nou Front Popular, Julien Baraillé n’ha obtingut el 41,86%.

En la tercera circumscripció, la més occidental, que inclou l’Alta Cerdanya, el Capcir i el Conflent, malgrat haver-se retirat la candidata macronista, ha guanyat també l’actual diputada d’extrema dreta, Sandrine Dogor-Such, amb un 56,28% dels vots. Nathalie Cullell, del Nou Front Popular, n’ha aconseguit el 43,72%.

I a la primera circumscripció catalana, que inclou Perpinyà i la rodalia, també s’hi ha imposat la candidata de Rassemblement National, Sophie Blanc. Amb un 57,58% dels vots, ha superat còmodament al candidat del Nou Front Popular, Francis Daspe, de la França Insubmisa, que n’ha obtingut el 42,42%.

Rassemblement National no tindrà majoria absoluta ni serà el grup parlamentari més gran de l’Assemblea francesa. El partit d’extrema dreta pot aconseguir entre 134 escons i 152, segons l’enquesta d’Ipsos.

El Nou Front Popular pot ser, doncs, la primera força, amb 171-187 diputats, i la majoria presidencial, la candidatura Junts, en pot aconseguir 152-163. De manera que entre tots dos poden sumar la majoria absoluta durant aquesta legislatura, que és de 289. Els Republicans en poden aconseguir entre 63 i 68.

[EN DIRECTE] Mélenchon demana un govern del Nou Front Popular

L’enquesta de Le Figaro té una estimació similar. El Front Popular pot obtenir entre 180 escons i 215, la majoria presidencial entre 150 i 180, i Rassemblement National pot ser tercera força amb 120-150 diputats. Els Republicans en poden obtenir entre 60 i 65.

L’extrema dreta no ha aconseguit la majoria absoluta en gran part gràcies a la coordinació de l’aliança d’esquerres i els macronistes, que han retirat més de dos-cents candidats per evitar de dividir el vot enfront de la ultradreta.

El president Emmanuel Macron haurà de nomenar ara un nou primer ministre, que pot ser sotmès a una moció de censura per part de l’Assemblea francesa si no en té el suport.

La AP-7 ha registrat aquesta tarda retencions de trànsit de 21,5 quilòmetres en direcció a Barcelona, segons dades del Servei Català del Trànsit. Aquests més de 21 quilòmetres s’han registrat en un tram a l’altura de Sant Celoni (Vallès Oriental), encara que no ha estat l’únic tram d’aquesta autopista amb complicacions al trànsit. Entre la Roca del Vallès i Llinars del Vallès (Vallès Oriental) s’han registrat vora 11,5 quilòmetres de circulació amb retencions, i 7 quilòmetres més entre Fogars de la Selva i Maçanet de la Selva (Selva). També s’han generat 4 quilòmetres de retencions en aquesta mateixa via entre Santa Margarida i els Monjos i Castellet i la Gornal (Alt Penedès), i 3,5 quilòmetres a l’altura de Banyeres del Penedès (Baix Penedès).

Un centenar de taxis de Barcelona s’han afegit per primera vegada a una manifestació per reclamar la fi de la guerra de Gaza. Diversos col·lectius de taxistes han decidit d’implicar-se en la mobilització i donar suport a la comunitat palestina de Catalunya per reclamar la fi dels atacs, amb una concentració a la plaça d’Espanya que s’ha desplaçat fins a la plaça de la Universitat, on ha arrencat una manifestació que té per objectiu fer sentir la veu dels convocants davant la seu de la Unió Europa, al passeig de Gràcia. La mobilització respon a la inquietud de part dels professionals, d’origen immigrant, i que feia temps que estudiaven com concretar la manera de donar suport a les reivindicacions per a reclamar l’aturada del conflicte.

El sots-secretari del Ministeri de Treball de Gaza, Ihab al-Ghusein, s’ha mort en un atac israelià a l’oest de l’enclavament palestí. Segons que informa l’oficina de mitjans del govern de Gaza, sota control de Hamàs, al-Ghusein s’ha mort juntament amb quatre persones més durant un atac a l’escola Sagrada Família, a l’oest de la ciutat de Gaza, que acollia tant desplaçats musulmans com cristians.

Les autoritats de Gaza recorden que la dona i una filla d’al-Ghusein es van morir en atacs previs de l’exèrcit israelià sobre l’enclavament. Al-Ghussein, de quaranta-cinc anys, havia ocupat uns quants càrrecs de direcció a Hamàs i al govern, inclòs el de portaveu oficial del Ministeri de l’Interior i Seguretat Nacional.

Llicenciat en periodisme i enginyeria civil, amb un màster en administració d’empreses, va ser candidat a les llistes de Hamàs en les eleccions legislatives anul·lades del 2021. Les forces israelianes encara no s’han pronunciat sobre aquest atac.