El teatre ple a rebentar. També la vorera, abans de començar. Abraçades, salutacions, samarretes verdes. En un racó de l’escenari, quatre cadires disposades perquè el diàleg fluesca. I, en un altre, els micròfons per als cantants i els recitadors.

Si se sumaven els anys de militància i de pertinença a entitats que fan que la gent no es limite a mirar com vénen els dies i baixe als carrers, la xifra resultant té molts de zeros. Sense voluntat d’antologia, que diria el poeta, perquè cadascuna de les persones que seien a les butaques del teatre Olympia mereixen una cita i una negreta, i sense cap ordre més enllà de la memòria de la cronista, els somriures, les fotografies i les abraçades se les han fetes personalitats com ara Carmina Andrés, la filla del poeta; l’escriptor i acadèmic, Joan Francesc Mira; el president Josep Lluís Albinyana; el senador Enric Morera; l’escriptor i polític Jordi Sebastià; el poeta Marc Granell; l’editor i fundador d’Acció Cultural del País Valencià Eliseu Climent; l’editora Rosa Raga; l’inventor de Camacuc, Joan Escrivà; l’escriptor i inventor dels sopars Estellés, Josep Lozano; l’escriptora Núria Cadenes; l’ex-responsable del consorci de Museus José Luis Pérez-Pont; la fiscal contra els delictes d’odi Susana Gisbert; l’ex-conseller Vicent Soler; l’activista i professor Josep Guia; el músic Vicent Torrent; la vice-presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Immaculada Cerdà; les diputades de Compromís Natahlie Torres i Isaura Navarro; el dramaturg Manolo Molins; l’assagista Gustau Muñoz…

Entre els assistents hi havia samarretes verdes amb el lema “La llengua no es toca”, potser escalfant l’ambient per a la vaga del 23 de maig, i samarretes del color blau Maó, que són les de les Trobades d’Escoles en Valencià d’enguany, que també celebren el poeta.

Eliseu Climent i Anna Gascón, secretària d'ACPV. Eliseu Climent, Vicent Martínez Sancho i Anna Oliver. Joan Francesc Mira, Eliseu Climent, Rosa Raga i Anna Oliver. Guillem Agulló, Carme Salvador, Carmina Andrés, Anna Gascón. Francesc Anyó. Andreu Valor. El poeta, dit i cantat

L’acte l’ha començat Andreu Valor, que amb Héctor Tirado i Blai Antoni Vaño han cantat el poeta. Valor ha explicat que acabava d’arribar de Mont-real, de cantar els versos d’Estellés. “Donem una miqueta de pressió a aquest simbolisme que és la possibilitat de viure en un món divers.”

Oriana Brunoni, que ha fet de presentadora, ha començat el parlament emocionada parlant de com és d’especial el Vint-i-cinc d’Abril d’enguany que coincideix amb el centenari del poeta de Burjassot. “Ens va deixar un llegat que transcendeix les paraules i s’endinsa en l’esperit de la nostra terra. Ens comprometem a perseverar en aquests temps incerts en què la justícia i la igualtat són més necessàries que mai”, ha dit, abans de presentar les tres representants de la política dels tres territoris de parla catalana: la diputada de Compromís al congrés espanyol, Àgueda Micó; la consellera de la Presidència del govern de Catalunya, Laura Vilagrà, i l’ex-consellera de Sanitat i diputada al Parlament de les Illes Patricia Gómez.

Com diria en una de les intervencions la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Izaskun Arretxe, sempre hi ha un poema o una frase o una paraula d’Estellés per a cada tema. I així és com al llarg de l’acte s’han anat intercalant intervencions en vídeo del poeta. Algunes fetes a Canal 9, però la majoria han eixit d’aquella meravellosa conversa amb Montserrat Roig per a Miramar, en aquell anomenat “circuit català” de Televisió Espanyola. I aquestes paraules han anat guiant la conversa.

Àgueda Micó s’ha descrit com una de les moltes filles polítiques del poeta. “La història és circular i ens trobem en un moment d’emergència democràtica. Hi ha un greu retrocés de les llibertats individuals i col·lectives, no només al País Valencià”, i a partir d’ací ha descrit com la reacció ve, a parer seu, de les oligarquies econòmiques i la classe dominant hereves del franquisme que no han acceptat el canvi de paradigma que es va produir després de la crisi del 2008. “Les forces econòmiques, mediàtiques i polítiques s’han unit per fer aquesta contrarevolució i parlen de conceptes com cultura blanca, llibertat educativa o concòrdia democràtica que amaguen odi.”

La consellera Vilagrà ha dit que al Principat sí que se celebrava l’any Estellés, cosa que no feia la Generalitat Valenciana. Ha qualificat d’ignomínia que no ho fes i ha explicat com el govern de Catalunya pal·liava d’alguna manera les censures a les revistes en català perpetrades per alguns ajuntaments. Guillem Agulló i Carme Salvador, presents a l’acte, han donat el vist-i-plau a què, mentre les Corts Valencianes no reprenguen el premi que du el nom del seu fill a les persones que lluiten contra el feixisme, es puga lliurar al Principat.

La Generalitat de Catalunya assumeix la custòdia temporal del premi Guillem Agulló

Àgueda Micó, Laura Vilagrà i Patricia Gómez. Laura Vilagrà, al centre. Pareicia Gómez. Àgueda Micó.

L’ex-consellera de Sanitat de les Illes Patricia Gómez ha parlat del poema que Estellés va dedicar a les Illes i que Maria del Mar Bonet va comptar amb dues estrofes més per cantar als teuladins de la plaça de Santa Eulària, per exemple. Ha descrit la destrossa lingüística que el govern del PP i Vox volen fer, però ha parlat de la resistència encapçalada per l’Obra Cultural Balear. Ja hi ha més de set-cents sanitaris que duen el pin de Sanitaris per la Llengua. “Estic convençuda que la cultura és salut, que gaudir de la cultura és sa i que hauríem de lluitar per no emmalaltir”, ha dit.

El poeta que parla a partir de nosaltres

I després de les dones polítiques, ha arribat el moment de les dones de la cultura, les que saben i coneixen i se senten amorosides per l’obra del poeta que saben universal.

Izaskun Arretxe, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, ha reivindicat el paper d’aquest acte fet per la societat civil, que s’hi posa quan les autoritats fallen. “Estellés és popular perquè és un gran poeta. Un dels grans del cànon. Un gran de la literatura europea i la literatura mundial”, ha dit, per recordar-nos quines són les coses que el fan un poeta tan popular, un poeta en què tothom es pot reconèixer perquè parla a partir de la quotidianitat. És allò de l’Estellés per a cada cosa. “És lluny de la sofisticació formal, que no vol dir que la seua obra no siga d’una altíssima qualitat”, ha dit per a referir-se també en el punt de vista, que és el d’un nosaltres. “Un nosaltres culte que ens fa molt feliços com a lectors.”

Dolors Pedrós, que és la presidenta del Consell Valencià de Cultura, ha volgut recordar que aquesta institució, com l’Acadèmia Valenciana de Cultura, és estatutària, per tant, fa part d’això que anomenem institucions valencianes. I aquestes dues, com tants ajuntaments que també són institucions, sí que celebren el centenari d’Estellés i sí que eren a la sala, i sí que aplaudien i preparaven el caliu necessari per a fer avançar cap al futur la memòria del poeta. Pedrós s’ha referit al monumental Mural del País Valencià com a l’obra més política de Vicent Andrés Estellés. “Un poeta que comença dient ‘jo no tinc idea de pàtria, tinc idea de forn’, acaba construint una pàtria.” I s’ha referit també al país de les boques cosides on li va tocar de viure durant bona cosa d’anys. El país de la incertesa i de la postguerra que Estellés havia descrit prèviament en un d’aquells fragments de vídeo que s’ha vist a la pantalla. Descrivia el poeta com de nit distingia entre el no-res el retruny de les escopetes que executaven els represaliats en el cementiri de Paterna, tan a prop de Burjassot. I ha recordat encara, Pedrós, que Joan Fuster parlava d’Estellés com del narrador que feia versos: “Quan fa versos escriu una novel·la.”

Entre el públic hi havia, ja s’ha dit, Vicent Torrent, el fundador d’Al Tall, i Dolors Pedrós ha recordat una de les seues frases: “En aquest país hi ha molt de rent.” El rent, ha dit Pedrós, que hi ha al teatre Olympia i a les comarques, i en els músics i en els poetes…

Izaskun Arretxe, Dolors Pedrós, Àngels Gregori i Oriana Brunoni. Izaskun Arretxe. Dolors Pedrós. Àngels Gregori . Borja Pujol.

La comissària de l’any Estellés, Àngels Gregori, també poetessa, s’ha mostrat molt feliç de participar en aquest acte que es calfava tot escoltant paraules del poeta en les veus de Francesc Añó i del jove poeta Borja Pujol, que, amb un pin amb la bandera de Palestina feta de lluentons, ha tret una estelada després de recitar “Assumiràs la veu d’un poble”.

Gregori ha parlat de l’abast popular d’un poeta universal i de com, descrivint com Isabel estenia la roba, podia descriure tota la postguerra. I ha parlat de les formes poètiques i de la tensió lírica en l’ús de la memòria. I ha citat Marc Granell, que era a la sala i que un dia va gosar de dir que els poetes són aquells éssers tan i tan inútils. “Tenim la força de les paraules, i hi ha qui té les paraules a la força. Passe el que passe tenim el dret universal de reivindicar l’alegria. Fugim del llenguatge bèl·lic en què ens hem instal·lat”, ha dit.

“Us convide a passar a l’acció”

Aquest acte de l’Olympia ha tingut algun crit de “País Valencià”, que també és una de les expressions que l’extrema dreta que governa vol prohibir. La presidenta d’Acció Cultural del País Valencià i de la Federació Llull ha pres la paraula per engrescar la ciutadania a sortir al carrer per sortir al pas de la tantes i tantes coses que ens volen prohibir. Al pati de butaques l’escoltaven els seus col·legues de la Federació Llull, Antoni Llabrés, president de l’Obra Cultural Balear, i Xavier Antich, president d’Òmnium Cultural.

Oliver ha fet un discurs molt polític i contundent. Després d’agrair tantes presències i de recordar que allí hi havia els tres presidents d’Acció Cultural que l’han precedida, que són Eliseu Climent, Joan Francesc Mira i Vicent Martínez Sancho.

Anna Oliver, durant el discurs.

“Aquest acte no és només un acte d’homenatge i desgreuge al poeta. És una representació de qui som nosaltres i d’aquests que no volen que siguem”, ha dit, i s’ha referit a les polítiques del govern d’extrema dreta. “Quan van decidir que donarien zero euros a la càtedra d’Estellés, desconeixien que fa anys que celebrem el seu natalici per iniciativa personal de Josep Lozano i han inundat el territori en un projecte que travessa fronteres.”

També s’ha referit a totes les iniciatives culturals, musicals, literàries i de tota mena que celebren un poeta que, ha dit, ens interpel·la, a pesar de la negativa d’aquells dirigents. “Som generacions i generacions que gràcies a l’escola hem llegit el Llibre de meravelles i s’ha quedat dins el nostre cos. Es pensaven que sense ells no faríem un any lluït.” D’aquesta manera Oliver ha recordat que el País Valencià és un país ple d’entitats, petites o grans, que clapen tot el territori i que treballen sense defallir per teixir i construir el País Valencià del futur.

Oliver s’ha referit a Vicent Ventura, també centenari enguany, i a la reflexió que feia fa quaranta anys, en el primer número de la revista El Temps, quan deia que qui volia empetitir la llengua, també volia empetitir el poble que la parlava. “És un article que pot semblar d’avui dia”, ha dit.

Ha qualificat d’infame el govern valencià que vol que el País Valencià s’assimile a Espanya i ha recordat la desfeta d’Almansa i aquella ordre d’esmicolar els escuts de les muralles perquè els valencians oblidassen qui havien estat. “No aconseguiran fer-nos un reducte folkloritzat. Per assolir-ho empraran totes les eines, la censura, l’atac o l’ofegament econòmic, però ens trobaran a nosaltres, a eixa gran xarxa d’entitats i de persones que es planten contra el feixisme, que construïm ponts amb Catalunya i les Illes i la resta de territoris de parla catalana”, ha dit.

Anna Oliver ha demanat de no caure en el desànim o en l’abstenció, de tornar a caminar estellesianament. “No podem deixar de treballar ni de creure en el nostre país”, ha dit, abans d’anunciar que avui mateix s’engegava una campanya contra la llei Rovira d’Educació. “Us convide a passar a l’acció”, ha estat el crit que ha fet abans d’una interpretació memorable de “La muixeranga” encapçalada per Xavier Rixart.

El Tribunal Suprem espanyol ha desestimat el recurs de dos policies espanyols personats en la causa del Tsunami Democràtic de l’octubre del 2019 i de Societat Civil Catalana en què demanaven que el president Puigdemont i Ruben Wagensberg declaressin presencialment com a investigats i no per videoconferència, perquè, segons que diuen, així se sol fer al Suprem. Però en una resolució emesa ahir, la jutgessa del cas, Susana Polo, va decretar que era vàlid que Puigdemont i Wagensberg declaressin per videoconferència i, per tant, va derogar el recurs presentat pels policies. “Respecte de l’al·legació dels recurrents consistents a dir que el criteri seguit habitualment pel Tribunal Suprem, respecte de la declaració dels investigats, és que les declaracions siguin presencials, tampoc pot ser obstacle per la pràctica de videoconferència”, argumenta Polo.

Susana Polo proposa als investigats que facin una declaració voluntària per videoconferència entre els dies 17 i 21 de juny.

Compromís ha votat avui un procés de primàries obertes per a decidir el candidat del partit a les eleccions Europees 2024. El guanyador de la votació ha estat Vicent Marzà, diputat de les Corts d’ençà de fa vuit anys. Així doncs, ha estat elegit per ocuparar el tercer lloc de la llista de Sumar a les eleccions europees el 9 de juny. Marzà s’ha imposat a Jordi Sebastià Talabera, que ha quedat en segon lloc. Sebastià ja va ser elegit eurodiputat dins la coalició Primavera Europea, encapçalada per Compromís, el 2014.

La participació en la votació ha estat baixa, atès que només ha votat el 29.98% del cens: de les 31.481 persones que podien votar, solament ho han fet 9.440. També hi ha hagut 6 vots nuls.

En total, Marzà ha obtingut 5.234 punts; Jordi Sebastià, 3.923; Yurena Hueso, 1.997 punts; Sandra Ruiz, 1.847, i Ioana Sintimbrean, 1.796.

Vicent Marzà, de quaranta-un anys, és mestre i sempre ha estat vinculat a Escola Valenciana i al Bloc. Actualment és diputat a les corts Valencianes per la circumscripció de Castelló. Ha estat conseller d’Educació i Cultura del govern del Botànic del 2015 al 2022. L’11 de maig del 2022, just un any abans de les eleccions a les Corts, Marzà va deixar el càrrec i va continuar com a diputat a les Corts. En aquell moment va dir que feia temps que meditava l’eixida perquè es volia a reforçar l’estructura del partit per a concórrer amb més força a les eleccions. Tot i no acabar el segon mandat, Marzà va ser el conseller més longeu del departament.

En marxar va dir que la majoria dels objectius de la Conselleria ja s’havien complert o que ja estaven encarrilats. Durant el seu mandat es va implantar la Xarxa de Llibres, que representa la gratuïtat dels llibres de text o es va posar en marxa el Pla Edificant per a construir o reformar centres escolars en col·laboració amb els ajuntaments.

Però va ser la llei del plurilingüisme allò que va marcar la seua gestió. Es tractava d’eliminar l’ensenyament per línies que havia consagrat la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, i substituir-lo per percentatges perquè tot l’estudiantat fos capaç de dominar el català, el castellà i una tercera llengua en acabar l’ensenyamet obligatori. També substituia l’ensenyament per matèries per l’ensenyament per projectes. A la pràctica, famílies i ensenyants d’algunes comarques van veure com es reduïen les hores d’ensenyament en català, cosa que va provocar moltes crítiques a la nova llei.

La candidatura de Vicent Marzà a les primàries era, podríem dir, l’oficialista. Un parell de dies després que Compromís assolís l’acord amb Sumar perquè el seu candidat ocupara elnúmero tres a la llista, tot de diputats i càrrecs orgànics de Més van omplir les xarxes socials amb missatges tot demanat-li que es presentara enmig de frases de suport incondicional.

La Grossa de Sant Jordi ha sortejat avui milers d’euros entre les combinacions guanyadores. Enguany, s’han posat a la venda vuitanta mil números –del 00000 al 79999– amb un total de trenta-cinc sèries, cinc de les quals en format electrònic. El número 02219, s’ha endut el primer premi del sorteig.

El preu del bitllet és de cinc euros i qui hagi comprat la combinació guanyadora –número i sèrie– s’endurà el premi extraordinari, de dos milions d’euros. Els resultats de la Grossa de Sant Jordi s’han publicat a la web de Loteries de Catalunya. A continuació us mostrem tots els números premiats perquè pugueu comprovar si us ha tocat la Grossa de Sant Jordi 2024.

El sorteig de la Grossa de Sant Jordi 2024: tot allò que n’heu de saber

Tots els números premiats de la Grossa de Sant Jordi 2024

Primer premi extraordinari de 2.000.000 euros: 02219 Sèrie: 5
Primer premi de 50.000 euros: 02219
Segon premi de 20.000 euros: 44138
Tercer premi de 10.000 euros: 55514

Premis relacionats amb el 1r premi
— 2.000 euros (els números anteriors i posteriors al 1r premi): 02218 i 02220
— 500 euros (terminacions): –2219
— 100 euros (terminacions): ––219
— 30 euros (terminacions): –––19
— 5 euros (terminacions): ––––9

Premis relacionats amb el 2n premi

— 500 euros (els números anteriors i posteriors al 1r premi): 44137 i 44139
— 200 euros (terminacions): –4138
— 30 euros (terminacions): ––138
— 10 euros (terminacions): –––38

Premis relacionats amb el 3r premi

— 200 euros (els números anteriors i posteriors al 1r premi): 55513 i 55515
— 100 euros (terminacions): –5514
— 20 euros (terminacions): ––514
— 5 euros (terminacions): –––14

Segon reintegrament 

— 5 euros: ––––0

Quins premis reparteix la Grossa de Sant Jordi?

Solament hi ha un bitllet que obté el premi extraordinari, de dos milions d’euros, quan les cinc xifres i la sèrie coincideixen amb les extraccions del primer sorteig. També es premien, si bé amb menys diners, les cinc xifres de la combinació guanyadora, totes les terminacions d’aquest número guanyador, i també el número anterior i el posterior.

El segon premi, que és premiat amb vint mil euros, és per al bitllet en què les cinc xifres coincideixen amb les extraccions del segon sorteig. I, finalment, un darrer bitllet aconsegueix el tercer premi, de deu mil euros, quan les cinc xifres coincideixen amb les extraccions del tercer sorteig. A més, es reparteix un segon reintegrament.

Tot seguit, us fem un resum dels premis de la Grossa de Sant Jordi 2024:

• Premi extraordinari: un bitllet guanyador de dos milions d’euros.
• Primer premi: trenta-quatre bitllets guanyadors de cinquanta mil euros.
• Segon premi: trenta-cinc bitllets guanyadors de vint mil euros.
• Tercer premi: trenta-cinc bitllets guanyadors de deu mil euros.

Si coincideixen en el mateix ordre les cinc, quatre, tres o dues últimes xifres dels números extrets, els encertants tenen dret de cobrar l’import de la categoria més alta de cada extracció, segons les xifres encertades.

On es poden cobrar els premis i quan?

Els premis de fins a 120 euros es poden cobrar en qualsevol establiment autoritzat a vendre aquesta rifa que disposi de terminal. L’import es pot rebre al comptat o per transferència bancària; a CaixaBank (a partir de 50 euros), i a l’Oficina d’Atenció, Informació i Pagament de Premis de Loteries de Catalunya. Els premis caduquen noranta dies després de la data del sorteig corresponent.

La Grossa de Sant Jordi ha sortejat avui milers d’euros entre les combinacions guanyadores. Enguany, s’han posat a la venda vuitanta mil números –del 00000 al 79999– amb un total de trenta-cinc sèries, cinc de les quals en format electrònic. El número 02219, s’ha endut el primer premi del sorteig.

El preu del bitllet és de cinc euros i qui hagi comprat la combinació guanyadora –número i sèrie– s’endurà el premi extraordinari, de dos milions d’euros. Els resultats de la Grossa de Sant Jordi s’han publicat a la web de Loteries de Catalunya. A continuació us mostrem tots els números premiats perquè pugueu comprovar si us ha tocat la Grossa de Sant Jordi 2024.

El sorteig de la Grossa de Sant Jordi 2024: tot allò que n’heu de saber

Tots els números premiats de la Grossa de Sant Jordi 2024

Primer premi extraordinari de 2.000.000 euros: 02219 Sèrie: 5
Primer premi de 50.000 euros: 02219
Segon premi de 20.000 euros: 44138
Tercer premi de 10.000 euros: 55514

Premis relacionats amb el 1r premi
— 2.000 euros (els números anteriors i posteriors al 1r premi): 02218 i 02220
— 500 euros (terminacions): –2219
— 100 euros (terminacions): ––219
— 30 euros (terminacions): –––19
— 5 euros (terminacions): ––––9

Premis relacionats amb el 2n premi

— 500 euros (els números anteriors i posteriors al 1r premi): 44137 i 44139
— 200 euros (terminacions): –4138
— 30 euros (terminacions): ––138
— 10 euros (terminacions): –––38

Premis relacionats amb el 3r premi

— 200 euros (els números anteriors i posteriors al 1r premi): 55513 i 55515
— 100 euros (terminacions): –5514
— 20 euros (terminacions): ––514
— 5 euros (terminacions): –––14

Segon reintegrament 

— 5 euros: ––––0

Quins premis reparteix la Grossa de Sant Jordi?

Solament hi ha un bitllet que obté el premi extraordinari, de dos milions d’euros, quan les cinc xifres i la sèrie coincideixen amb les extraccions del primer sorteig. També es premien, si bé amb menys diners, les cinc xifres de la combinació guanyadora, totes les terminacions d’aquest número guanyador, i també el número anterior i el posterior.

El segon premi, que és premiat amb vint mil euros, és per al bitllet en què les cinc xifres coincideixen amb les extraccions del segon sorteig. I, finalment, un darrer bitllet aconsegueix el tercer premi, de deu mil euros, quan les cinc xifres coincideixen amb les extraccions del tercer sorteig. A més, es reparteix un segon reintegrament.

Tot seguit, us fem un resum dels premis de la Grossa de Sant Jordi 2024:

• Premi extraordinari: un bitllet guanyador de dos milions d’euros.
• Primer premi: trenta-quatre bitllets guanyadors de cinquanta mil euros.
• Segon premi: trenta-cinc bitllets guanyadors de vint mil euros.
• Tercer premi: trenta-cinc bitllets guanyadors de deu mil euros.

Si coincideixen en el mateix ordre les cinc, quatre, tres o dues últimes xifres dels números extrets, els encertants tenen dret de cobrar l’import de la categoria més alta de cada extracció, segons les xifres encertades.

On es poden cobrar els premis i quan?

Els premis de fins a 120 euros es poden cobrar en qualsevol establiment autoritzat a vendre aquesta rifa que disposi de terminal. L’import es pot rebre al comptat o per transferència bancària; a CaixaBank (a partir de 50 euros), i a l’Oficina d’Atenció, Informació i Pagament de Premis de Loteries de Catalunya. Els premis caduquen noranta dies després de la data del sorteig corresponent.

Últim repàs al temari abans d’examinar-se; alguns amb nervis i uns altres amb més tranquil·litat. És l’hora de plasmar sobre el paper l’experiència que molts ja tenen dins l’aula. Aquest era l’ambient a les portes del recinte de l’Institut Joan Brossa i l’EOI Guinardó, a Barcelona, entre alguns dels prop de 18.000 aspirants a una de les 9.344 places convocades en les oposicions de docents, de 90 especialitats, en 25 de les quals hi ha més vacants que opositors, és a dir, que hi haurà places sense cobrir. És el cas d’informàtica, matemàtiques o tecnologia, i un terç d’aquestes especialitats restaran desertes. En canvi, en les especialitats de mestre passa justament el contrari: hi ha més aspirants que no pas places. Les més sol·licitades són les d’educació infantil i primària, en què, de mitjana, hi ha 5 aspirants per plaça: 2.444 aspirants que opten a 404 places en educació infantil i 2.913 per a les 705 que s’ofereixen en educació primària. Respecte del perfil d‘orientador educatiu, la situació és la mateixa: també hi ha més opositors que places. Se’n convoquen 519 d’orientador a secundària i s’hi presenten 1.420 persones. A infantil i primària hi ha 294 vacants a pedagogia terapèutica i 535 candidats.

La segona prova de les oposicions –la defensa de la programació i la situació d’aprenentatge–, es farà més endavant, una vegada el tribunal hagi publicat les citacions corresponents.

Alguns dels opositors han explicat a ACN la dificultat per a preparar-se les proves: “La vida familiar, la feina, preparar les oposicions. És una gimcana”, diu la Mireia, una de les aspirants. “He anat de bòlit tot el curs i el que vull és que s’acabi el procés”, sospira l’Andreu, un altre opositor. És el primer procés ordinari d’Educació després de les oposicions extraordinàries d’estabilització de l’any passat.

En total, els exàmens es fan a 136 seus de 68 municipis catalans i els avaluaran 224 tribunals.

El Comitè Federal del PSOE –que per primera vegada ha estat públic i amb el principal dirigent del partit absent–, s’ha convertit en una concentració de suport absolut a Pedro Sánchez, president del govern espanyol i secretari general del partit, després de l’anunci de dimecres per carta que necessitava parar uns dies per replantejar-se el seu futur polític arran de les denúncies contra la seva dona, Begoña Gómez.

Així doncs, si bé avui el comitè era convocat, en un principi, per ratificar la llista del PSOE a les eleccions europees del 9 de maig, s’ha convertit en un acte de suport absolut a Sánchez. Mentre a fora plovia a bots i barrals, milers de persones es concentraven davant la seu del PSOE al carrer de Ferraz de Madrid amb pancartes de “Amb tu, president” i “No et rendeixis”. A dins, María Jesús Montero, ministra d’Hisenda del govern espanyol i vice-presidenta primera, ha estat l’encarregada d’inaugurar l’acte, amb un missatge contundent contra la dreta i l’extrema dreta. “No podem consentir que Espanya retrocedeixi. És més, no ho consentirem, perquè la democràcia retrocedeix quan la gent pensa que el veritable poder no depèn del seu vot, quan es desprestigien les institucions i quan es deshumanitzen els rivals polítics, i això és el que pretén la dreta i la ultradreta. Però ací hi ha el Partit Socialista.”

Més endavant, Montero ha dedicat unes paraules directament a Begoña Gómez: “Tots sabem que la política és una cursa de renúncies a la família i als qui volen estar amb nosaltres. Ho sabem i ho portem amb honor, perquè la política és una activitat noble, i ho sabem, especialment les dones. Begoña, companya, estem totes amb tu. Totes. […] Les dones d’aquest país sabem com costa de desenvolupar una carrera. Sabem les renúncies que fem a la nostra vida familiar quan tenim una responsabilitat. Sabem que sempre ens miren amb lupa i que sempre ens exigeixen més. No volem que ens tornin a arraconar a casa. No volem que ens anul·lin professionalment. No volem que ens facin servir de diana els sectors masclistes que no han entès res de què significa la igualtat.”

Montero també ha dit que Gómez era una dona moderna, professional, independent, intel·ligent –”com tantes dones més d’aquest país”– i per això ha reclamat: “Ja n’hi ha prou d’aquest assetjament, no hi ha dret!” Al final del discurs, ha implorat a Sánchez que no plegués: “Pedro queda’t, estem amb tu, hem d’avançar i continuar empenyent aquest país.”

Salvador Illa també ha estat un dels primers a intervenir a l’acte. El primer secretari del PSC i candidat socialista a les eleccions a Catalunya del 12 de maig, ha demanat a Sánchez que no plegués i que tornés tan aviat com fos possible per acompanyar-lo a fer campanya a Catalunya. “Res em farà més il·lusió, Pedro, que comptar amb la teva presència, tan aviat com sigui possible.” Alhora, ha demanat de respectar el període de reflexió que ha demanat el president espanyol. A més, ha denunciat que a Sánchez i al seu entorn familiar volien deshumanitzar-los i destruir-los. “Hem vist casos de companyes i companys, i ara s’atreveixen amb el secretari general del nostre partit. S’ha de dir que no”, ha emfatitzat.

El PSOE ha convertit el Comitè Federal que fa avui en una concentració de suport a Pedro Sánchez, president del govern espanyol i secretari general del PSOE, perquè no presenti la dimissió i continuï al càrrec, arran de la carta que va publicar dimecres en què deia que ho sospesava.

Si bé en principi el comitè era convocat per ratificar la llista del PSOE a les eleccions europees del 9 de maig, l’anunci per sorpresa de Sánchez de retirar-se uns dies de la vida pública per reflexionar sobre la continuïtat al capdavant del govern espanyol n’ha capgirat els plans. No obstant això, han decidit de mantenir la cita, que reuneix la plana major del PSOE, per fer un acte multitudinari i expressar el suport total al seu dirigent, tant la direcció del partit com les bases, que d’ençà de primera hora del matí es concentren en una manifestació davant la seu al carrer de Ferraz mentre a dins es fa el comitè.

Els socialistes han decidit d’endarrerir a dimarts la Comissió Federal de Llistes, que en principi s’havia de fer ahir i que havia de donar llum verda a la candidatura a les europees que avui ratificaria el comitè.

El comitè d’avui ha començat amb el discurs de María Jesús Montero, ministra d’Hisenda i vice-presidenta primera del govern espanyol, que en un moment del discurs ha cridat: “Prou assetjament! No hi ha dret”, i l’ha acabat amb un contundent: “Sí, val la pena continuar, Pedro.” Mentrestant, a fora, centenars de persones s’apleguen sota pluja i criden missatges de suport a Sánchez i demanen que no plegui.

El govern de la Generalitat de Catalunya ha donat suport aquesta setmana a noves iniciatives mediàtiques a les Illes a favor de la llengua catalana arran de l’amenaça que suposen les actuacions del PP i Vox. El secretari de Mitjans de Comunicació i Difusió, Marc Bataller, i la directora general de Difusió, Eva Pomares, han participat en la presentació de la secció setmanal en català del Diario de Mallorca i Diario de Ibiza, de Prensa Ibérica, i a la presentació de la nova secció d’entrevistes de l’Ara Balears i el seu interactiu sobre la llengua. “La tenalla PP-Vox amenaça el català i vol convertir-lo en una llengua residual. Per això hem de remar plegats i potenciar la nostra llengua entre tots”, ha dit Bataller.

La secció setmanal en català promoguda pel grup de Prensa Ibérica es dirà “Idò” i té com a objectiu promoure l’ús del català entre els lectors de les seves capçaleres a les Illes, tractant temàtiques de les Illes i del Principat. A més, “Idò” també farà un acte cultural el mes en català. La iniciativa es va presentar en dos actes públics, un a Palma i l’altre a Eivissa. La secció setmanal també es publicarà a les capçaleres del grup a Catalunya, com ara El Periódico, Regió 7 i el Diari de Girona.

“Des de la Generalitat sempre hem cregut en la defensa conjunta del català arreu dels Països Catalans. Afermem els vincles dels Països Catalans a través de reportatges, entrevistes i notícies de les Illes que apareixeran en mitjans de Catalunya. Alhora, continuem reforçant l’ús de les varietats lingüístiques que enriqueixen la nostra llengua comuna”, ha dit Bataller.

La segona iniciativa és una nova secció d’entrevistes que es publicarà a Ara Balears anomenada “Entre tu i jo”, per on passaran personalitats públiques de les Illes i Catalunya. A més, també es farà un interactiu sobre la llengua catalana que també es publicarà a l’Ara, al Principat.

L’acte de presentació d’aquesta iniciativa es va fer a dijous a Palma amb una taula rodona sobre el català als mitjans en què van participar periodistes, filòlegs, el president de l’Obra Cultural Balear (OBC), Antoni Llabrés, i Bataller mateix. “Una de les grans apostes en la publicitat institucional de Generalitat és incloure les varietats dialectals de la nostra llengua a les campanyes, per garantir els drets dels seus parlants”, va subratllar Bataller. Per la seva part, Llabrés va denunciar que el català rep una nova onada d’atacs a les Illes i per aquest motiu l’OBC ha convocat una gran manifestació el 5 de maig a Palma.

Els dos representants del govern també es van reunir amb unes quantes capçaleres locals en català de les Illes, agrupades sota el paraigua de l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC), per donar-los suport i saber la realitat d’aquests mitjans. A la reunió hi van assistir dirigents de l’AMIC i els editors i directors dels mitjans Ara Balears, El Iris, la revista Nua, el Punt Informatiu de Pollença, Gastronòmicament, S’Altra Música i Sa Plaça.

Si les eleccions a Catalunya s’haguessin fet ahir, les hauria guanyades el PSC de Salvador Illa amb 38 diputats, seguit de Junts, amb 34, que avançaria clarament Esquerra, amb 28. Això indica la primera enquesta d’EM Analytics per a VilaWeb, que aquests dies vinents anirà publicant un tracking amb deu enquestes més. El sondatge és fet a partir d’una mostra representativa de 1.200 panelistes, una part per telèfon i una altra part per internet, que van respondre ahir. L’objectiu és seguir el comportament dels votants durant tota la campanya, que ja ha començat, però cal remarcar que les enquestes no es poden anticipar a possibles imprevists, ni podran fotografiar els darrers dies, quan serà prohibit de publicar-ne més.

Segons aquest lliurament, l’independentisme mantindria la majoria absoluta amb 69 diputats, un més dels necessaris, atès que la CUP n’obtindria 7. Aragonès s’enduria la patacada més grossa i en perdria 5. Els republicans també sumarien amb el PSC i els Comuns, que baixarien fins als 5 escons. Tots sols, els socialistes i Junts sumarien encara una majoria més folgada de 72 diputats. El triangle que va fer possible que Jaume Collboni fos batlle –socialistes, Comuns i PP– restaria 13 escons lluny de la majoria. Ni Aliança Catalana, amb un 2,2% d’intenció de vot, ni Alhora, amb un 0,9%, no entrarien al parlament.

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

Una polarització creixent entre el PSC i Junts

Com mostren la majoria de sondatges publicats fins ara, el PSC té més que consolidat el lideratge dins el bloc unionista, molt lluny del PP, amb 12 diputats. Al seu torn, Junts sembla que va consolidant la segona posició, i la primera en el bloc independentista. La distància de 6 escons respecte d’Esquerra és substancialment més alta que no pas la de fa tres anys, quan Pere Aragonès en va obtenir 33 i Laura Borràs, 32; i també més que la del 2017, quan Carles Puigdemont en va obtenir 34 i Oriol Junqueras, 32. En canvi, la separació de tan sols 4 escons entre el PSC i Junts, aquesta vegada, quinze dies abans de les eleccions, sembla molt més estreta que no es preveia fa unes quantes setmanes, abans que Puigdemont anunciés la seva candidatura.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: L’enquesta diària de VilaWeb. Com funciona?

En els trams finals de les campanyes –tret d’excepcions sonades com les eleccions espanyoles del 2004 després dels atemptats a Madrid–, les tendències de vot no solen canviar de sobte, sinó que més aviat s’acceleren. Ara com ara, aquestes tendències indiquen una polarització creixent entre Illa i Puigdemont, pendents, per exemple, si la decisió que anunciï Pedro Sánchez dilluns vinent sobre la seva continuïtat al govern espanyol podria alterar les dinàmiques.

Eleccions catalanes 2024: Tota la informació sobre el 12-M, minut a minut

L’espanyolisme més dur, molt fort

Tot i que Ciutadans desapareixeria del mapa amb un trist 0,9% dels vots, la parella del PP d’Alejandro Fernández i Vox, l’espanyolisme més dur, aconseguirien plegats de millorar el resultat de l’espai. El PP creixeria molt significativament, de 3 escons a 12, però, amb més perspectiva, Alejandro Fernández aconseguiria tan sols de millorar d’un escó els 11 de Xavier García Albiol l’any 2015, i encara seria lluny del millor resultat històric del PP al parlament, els 19 d’Alícia Sánchez Camacho l’any 2012. Per la seva banda, l’extrema dreta aguantaria la posició i conservaria els 11 diputats que té actualment.

En el següent gràfic es podrà veure l’evolució del vot a mesura que avanci la campanya electoral: 

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

Resultats per circumscripció

El repartiment d’escons en les eleccions es fa per circumscripcions. A continuació, en aquest gràfic interactiu, podeu veure l’estimació a Catalunya i a les demarcacions de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona:

El PSC seria la primera força a les demarcacions de Barcelona i Tarragona, i Junts seria el més votat a les de Girona i Lleida. Aquest mapa permet de veure la candidatura més votada:

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

A continuació, podeu consultar el percentatge de vot dels partits a cada circumscripció. El llindar electoral, que segons la llei se situa en el 3%, a la realitat varia segons el territori. A la demarcació de Barcelona, un partit que supera el 3% del vot aconsegueix de manera automàtica dos diputats, mentre que a les de Tarragona, Lleida i Girona és habitualment més alt, de vora un 4,5% dels vots.

El darrer escó en disputa

Un dels elements que inclou l’enquesta és la disputa del darrer escó. Actualment, Vox assoleix tres dels darrers escons en disputa, és a dir, els de les demarcacions de Barcelona, Tarragona i Girona, i el PP aconsegueix el darrer de Girona, on tindria un sol escó.

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

La distància dels partits respecte d’aquest darrer escó és la següent:

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

Ara mateix, els escons més disputats són els de la demarcació de Barcelona i el de Girona. A Barcelona, ERC (0,2 punts percentuals), la CUP (0,3), PSC (0,4) i el PP (0,5) són els que es troben més a prop d’aconseguir l’escó que ara mateix reté Vox, a uns pocs milers de vots. A Girona, el PSC (0,2) i, una mica més lluny, Junts (0,6), són molt a prop de guanyar l’únic diputat que el PP hi tindria.

VilaWeb ha publicat avui la primera enquesta sobre les eleccions a Catalunya que cada dia farà pública una estimació de quin seria el resultat en unes eleccions al Parlament de Catalunya.

Amb Alexandre Solano, expert en dades, expliquem els gràfics i les dades que inclouen l’enquesta de VilaWeb, que va més enllà de l’estimació de vot i d’escons al parlament i en què figuren detalls, com ara, el vot per circumscripcions o la disputa pel darrer escó i a quina distància s’hi troba cada partit.

EM Analytics: “El ‘tracking’ anticipa efectes i tendències durant la campanya electoral”

Avui, 27 d’abril de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

Puigdemont apuja el preu del suport a Sánchez davant l’onada de Ferraz
Pere Aragonès, el president invisible
ACPV i les entitats que convoquen la manifestació del Vint-i-cinc d’Abril fan una crida a omplir avui els carrers
Lluís Freixes: “Si les parets de l’escorxador fossin de vidre tots seríem vegetarians”
Deu castellanismes camuflats (III)
En un discurs trencador, Macron demana a Europa que deixi de ser un vassall dels Estats Units
Nico Alonso: “El primer cop que vaig veure gegants vaig estar tres dies malalt de l’angoixa”
Pedro? D’entrada, no – Editorial Vicent Partal
Sánchez i el tros de pastís del PSOE – Bots i Barrals d’Ot Bou

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El partit Alhora, el partit encapçalat per Clara Ponsatí i Jordi Graupera, ha presentat avui el programa electoral  per a les eleccions a Catalunya a la plaça de la Vila de Gràcia, a Barcelona. Els dos candidats han desgranat els sis punts principals. Sobre això, Ponsatí ha afirmat que “el país necessita un canvi, un de radical, que inclogui la independència i el bon govern alhora”.

El primer punt és un pla de xoc pel català, que inclou una doble xarxa educativa,  educació remunerada perquè els immigrants aprenguin català, acabar amb el castellà a TV3 i Catalunya Ràdio, així com que l’administració no faci contractes amb empreses que no respecten la llengua. El segon és una economia allunyada del “monocultiu turístic” que representen el Hard Rock o els Jocs Olímpics d’hivern.

El tercer punt és un pla urgent d’implantació d’energies renovables, el quart és una llei electoral que tregui pes als partits polítics amb un sistema de llistes obertes, districtes electorals i no províncies, vot nominal a candidats i també a partits i proporcionalitat entre vots i escons. El cinquè és promoure nous lideratges que “no tinguin aversió al conflicte, comptin amb una vida professional solvent fora dels partits, sigui desacomplexadament nacionalistes i alineïn els seus interessos amb els de la societat que volen representar”.

El darrer és la independència, en el qual afirmen que “la independència és possible, recuperem la credibilitat perduda en la política amb fets, abordant totes les emergències nacionals que inevitablement comporten conflicte i construïm un sistema polític capaç de sostenir la governança i l’ordre públic després d’una declaració d’independència”.

La Diada del 2021, un servidor tenia els crits del Mosso d’Esquadra a tocar de l’orella: “No veiem el president, no veiem el president!” A mitja manifestació, el servei d’ordre anava atabalat perquè perdia de vista el molt honorable president Pere Aragonès (Esquerra Republicana), tot ell petit de mides, amb una aparença tota grisa, apagada, gens cridanera. No eren els únics a qui els passava. Els manifestants, aquell dia, interpel·laven molt més Oriol Junqueras, tant per animar-lo com per insultar-lo, i a Pere Aragonès gairebé ni el veien. Aragonès és un home que passa molt desapercebut i quan entra en una sala gairebé no es nota, i a les fotografies de grup sempre hi ha alguna cara que ens crida més l’atenció. Aragonès ha estat el president invisible, l’home ideal per a passar desapercebut en temps com els actuals, de forta crítica als polítics.

Uns diran que Aragonès ha adormit el moviment, justament quan tenia el 52% del vot a les seves mans. Uns altres, que ha adormit les crítiques: “Aragonès és el president ideal per a recuperar forces, i estar tranquils uns anys, centrar-nos en la gestió, i esperar millors moments. Res de Dragons Khans”, em deia fa anys un ex-conseller d’ERC. “Aragonès truca als delegats de la Generalitat avisant-los que el que fan no ha de molestar Pedro Sánchez, que li truca molest per segons què”, em comentava una persona molt propera a un dels delegats. Són dues versions de la mateixa moneda, el perfil d’un home que ha fet de la no-tensió, del fet de passar desapercebut i d’adormir la marca de la casa.

“Companys de les JERC li deien que només volia deixar les JERC per posar-se corbata, i que sembla un d’aquells nens que quan fan la comunió sembla que tinguin quaranta anys”, em comenta un ex-diputat d’ERC. I és ben cert, hem tingut el president més jove de la història (va arribar al càrrec amb trenta-vuit anys) i no ho ha semblat. Aragonès té el caràcter, el cos i la biografia d’un home gran, no jove, de partit, ordenat, obedient, buròcrata, sense vida fora. Només cal veure’n el currículum:

Pere Aragonès entra a setze anys a les Joventuts d’Esquerra Republicana (1998), a vint-i-un anys n’és portaveu nacional (2003), a vint-i-quatre anys és elegit diputat al Parlament de Catalunya (2006), a vint-i-vuit anys hi torna (2010), a trenta-quatre Junqueras el nomena secretari general d’Economia (2016), i a trenta-sis anys Quim Torra el nomena conseller d’Economia (2018) i vice-president. Es converteix en president de Catalunya a trenta-vuit anys, vint dels quals els ha passat dins el partit.

Aragonès, com explica el llibre Pere Aragonès, l’independentisme pragmàtic (Pòrtic Edicions), de Magda Gregori, forma part d’una nissaga que porta la política a la sang: Aragonès, pare de la Clàudia, és marit de la Janina, militant convergent, fill de Pere Aragonès, regidor independent per Convergència a Pineda el 1991 i el 1995, nét de Josep Aragonès i Montsant, batlle de Pineda de Mar durant vint anys (1966-1987), primer com a batlle franquista i després d’Aliança Popular. Dos besavis d’Aragonès també s’hi van dedicar, a la política: un al PSUC i un altre a ERC i USC. És a dir, a la família Aragonès hi trobem besavi, avi, pare i fill, polítics. Poca broma, els Aragonès, que fa més d’un segle que es dediquen a la política, i sempre en el bàndol que mana. D’ERC a Franco, passant per CiU. Filigrana total. Suma-li que en aquestes eleccions el seu cosí, Jordi Aragonès, forma part de les llistes d’Aliança Catalana, el partit d’ultradreta de Sílvia Orriols, i completem un arbre genealògic impressionant, de gent que porta la política a la sang, i de qui estaria bé, un dia, enregistrar-ne un dinar familiar.

Aragonès, home d’ordre i cotxe oficial, ha volgut centrar-se en la gestió, i buscar aliats en unes esquerres espanyoles que l’han acabat abandonant. El PSOE no ha complert la taula de diàleg, ha mantingut l’espoliació fiscal i l’ha espiat a ell amb Pegasus. Els comuns no li han aprovat un pressupost expansiu –tot i que ERC votava els pressupostos de Colau– amb el qual Aragonès volia mantenir i ampliar polítiques destinades al benestar social i tapar les fuites d’aigua que li han aparegut aquests quatre anys. El drama d’Aragonès no és que li critiquin, amb raó, que no ha tensat la corda per avançar cap a la independència (no era la seva aposta), sinó que li critiquin el seu punt fort, que era la gestió (per exemple, en les convocatòries caòtiques d’examen de professors, autèntica bossa de votants d’ERC en un altre temps).

Tenia el 52% a les seves mans i no va avançar. Tenia un pressupost expansiu, i li van tombar. A favor seu, en canvi, sempre podrà mostrar aspectes gens menors: Aragonès no té cap causa de corrupció, i ERC en general és un partit que pot mostrar amb orgull un passat net; Aragonès ha format el primer govern paritari de la història de la institució, el català a les plataformes digitals s’ha doblat i ell passarà a la història com l’home que, per primera vegada en quaranta anys, va fer que ERC superés en vots un candidat de Junts (abans CiU) en unes eleccions catalanes. I ERC va tornar a la presidència, com havia fet durant la República. Però és tan invisible, l’home, que el càstig i l’elogi que rep és tan gris i apagat com ell.

—Carles Puigdemont, l’home que juga amb la sort i guanya
—Jéssica Albiach o el triomf del sistema
—Alejandro Fernández, l’home catapulta
—Laia Estrada, candidata de soca-rel de la CUP
—Carlos Carrizosa, expert en criatures extingides
—Clara Ponsatí, la valentia i els límits de la intel·ligència

“Lo rey David ab lo giguant.” Aquesta frase senzilla, treta de l’anomenat Llibre de les solemnitats de Barcelona, forma part d’una relació d’elements que van concórrer a la processó de Corpus de l’any 1424. A primer cop d’ull, podria semblar intranscendent. Però el fet que hagin passat sis-cents anys exactes des que va ser escrita sí que és mereixedor de tota l’atenció i fins i tot de celebració. La primera referència de figura monumental que tenim documentada a casa nostra i a tot Europa, de fet, és celebrada amb tots els honors el diumenge, 28 d’abril, amb un aplec nacional a l’Arc de Triomf de Barcelona en el qual s’esperen quasi dues-centes cinquanta colles geganteres arribades dels quatre punts cardinals de Catalunya i algunes de més enllà i tot.

Que el primer esment escrit dels gegants sigui barceloní i que sis segles després hi hagi centenars de colles només a Catalunya, amb unes vint-i-cinc mil persones implicades directament i quatre mil figures censades, donen prou idea de la potència del fenomen geganter a casa nostra. Però això no ens ha de fer creure que els gegants siguin una tradició o expressió cultural exclusivament catalana, ni de bon tros. Tal com es pot observar a l’exposició Gegants al món, oberta al públic fins el 5 de maig a la Casa dels Entremesos de Barcelona, hi ha ben bé un centenar de països dels cinc continents que tenen figures de gegants, això sí, amb formes, formats i significats lleugerament diferents els uns dels altres. A Europa, per exemple, la tradició també és molt potent tant al nord de França i a Valònia (on es conserva un document del 1430 que parla de la presència d’un gegant a Nivelles) com a Flandes i el sud dels Països Baixos. I, a la conca de la Mediterrània, n’hi ha una gran tradició tant a l’illa de Sicília com a la regió de Calàbria.

Que un país petit com Catalunya sigui gegant en aquest aspecte concret de la cultura popular també ho demostra que hagi estat des de fa segles i encara ara terra de bons constructors i exportadors de figures. Una prova és que, antigament, els gegants de moltes poblacions de la península Ibèrica que en tenien provenien d’escultors catalans, com ara els vuit gigantones de Toledo, encarregats a la segona meitat del segle XVIII i que es poden veure per Corpus. O també els exemplars centenaris de municipis com ara Allariz i Ribadavia, a Galícia, obra d’Eusebi Vidal. I al segle passat, del malauradament desaparegut establiment El Ingenio del carrer de Rauric de Barcelona van sortir centenars de parelles geganteres destinades a municipis de tots els Països Catalans i de bona part de la geografia ibèrica.

L’exportació de figures, lluny de refredar-se amb el canvi de mil·lenni, continua prou viva ara mateix gràcies a empreses i tallers especialitzats del Principat, amb creacions tan reconegudes com la geganta Elisabeth-Christine de Wolfenbüttel, esculpida el 1991 per Cristina Fortuny Albiol del Taller de Can Boter de Tiana (Maresme). Aquest exemple quasi únic actualment de figura gegantera a Alemanya, el va impulsar el Casal Català de Wolfenbüttel per a commemorar el tricentenari del naixement d’Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, esposa de l’arxiduc Carles d’Àustria. L’any següent, Jordi Grau del taller el Drac Petit de Terrassa va construir la parella War i Peace de la ciutat de Sheffield, ben coneguda a Anglaterra. I Manel Casserras Boix de Solsona, el 1993, va rebre l’encàrrec de fabricar uns pagesos catalans i uns reis exposats d’aleshores ençà en un parc temàtic a Shima (Japó).

Lluís Ardèvol i Julià, en un complet article per al Calendari del món geganter del 2017, va seguir la pista de totes aquestes figures contemporànies amb segell català exportades cap a Europa i més enllà. Hi esmentava Toni Mujal, que des de Cardona (Solsonès) ha creat l’Ochtingus d’Ochtezele (Alts de França) i l’imponent Jean le Bûcheron de Steenvoorde (2015). En aquest municipi del Flandes interior, també hi trobem la Maria i la Marona, del mataroní Lluís Torner, i en Jacobus, sorgit del taller Sarandaca de Granollers amb Ramon Aumedes al capdavant. A més d’en Jacobus i del curiós Edgar l’Motard de Steenvoorde, de l’obrador granollerí també han sortit en Narcisse de Sequedin, els tres gegants Marie de la Motte, Pitche i Mitche (2008) de Haubourdin, en Pierre Paulus de Châtelet i els gegantons Henri le Tisserand i Jeanne la Fileuse de Pérenchies, al nord de França. En aquesta mateixa regió d’alta concentració gegantera, el taller de Jordi Arnay Espuga Giné de les Borges Blanques hi ha aportat la geganta Alys de Comines, a més d’en Philippe des Huchets de Lestrem, en Toubac de Mouscron (Valònia) i la Jadwiga de Polònia la Filipiniana de Lovaina (Flandes).

I és gràcies al taller empordanès Ventura i Hosta de Navata, regentat pels artesans David Ventura i Neus Hosta, que els gegants de factura catalana han arribat fins al continent americà. Són al darrere, per exemple, dels de la Universitat de Santa Clara a Califòrnia i del de la Universitat de Virgínia, un homenatge a la figura del tercer president dels EUA i considerat pare fundador del país, Thomas Jefferson. I, Pacífic enllà, també van signar una recreació dels gegants de la ciutat de Barcelona –amb la indumentària del 1986– per al municipi de Yokohama (Japó).

I una mica més: A banda l’exportació de figures per Europa i mig planeta, alguns estudiosos com ara Franco Vallone consideren que la important tradició gegantera que hi ha a Sicília i a Calàbria es deuria, ben probablement, als segles de dominació catalana d’aquestes terres.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Gegants War i Peace de Sheffield. La geganta Elisabeth-Christine de Wolfenbüttel, al centre de la imatge.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

El desconcert continua essent notable a Madrid. A mesura que passen les hores, creix el nerviosisme en el PSOE, que avui prepara un gran acte d’adhesió al seu secretari general, ignorant encara el perquè real de la seua peculiar espantà, però com més va més convençut que dilluns en passarà una de ben grossa.

Entre els socialistes circula una versió –no sé si perquè se la volen creure o perquè és real– segons la qual Pedro Sánchez anunciarà en la seua compareixença la convocatòria d’una qüestió de confiança.

Però això seria molt insòlit. Fins on jo sé, cap dels partits que el van portar a la presidència del govern espanyol ha expressat que li ha perdut la confiança. Per tant, quina mena de maniobra és aquesta? A què treu cap? Una qüestió de confiança, a més, en plena campanya electoral catalana. Què cerca? Per a benefici de qui?

Per desgràcia, entre els polítics independentistes, la confusió no sembla que siga menor. Alguns ja hi han reaccionat, com deia Josep Costa a La tertúlia proscrita, “abraçant-se encara més fort a Pedro Sánchez” i afegint-se a aquest cor de plors i planys irracionals en què sembla que es vol convertir l’afer.

Però allò que em sorprèn sobre manera és que alguns justifiquen aquest abraçar-se més fort invocant l’amnistia, dient que l’amnistia podria perillar si no es dóna suport a Pedro Sánchez, novament.

I jo no ho entenc. No ho entenc gens ni mica, perquè en cap cas es dissolen les corts i, per tant, l’amnistia no perilla pas. Si Pedro Sánchez planteja una qüestió de confiança i la perd, o si se’n va dilluns, aleshores el parlament espanyol ha de cercar-li un substitut, en principi del PSOE mateix. Però mentre el troba, el parlament no es dissol pas; de fet, legalment, no es poden convocar eleccions, si és això el que es volgués fer, fins el 29 de maig. I els diputats continuaran votant les lleis que hagen de votar. Com que la llei d’amnistia torna al congrés espanyol el 15 de maig, es pot votar i aprovar l’endemà, dia 16. No perilla. Fins el dia 29 sobren dies.

A mi em preocupa una altra cosa, més aviat: el ridícul que farien els polítics independentistes, d’Esquerra i Junts, si atorgassen la confiança a Pedro Sánchez, per segona vegada!, en canvi de l’amnistia. Perquè cal recordar que l’amnistia era una pre-condició per a la investidura, segons que van explicar tots dos. I quina explicació tindria aleshores que el dirigent del PSOE cobrés dues vegades els seus vots per la mateixa mesura?

Si Pedro Sánchez optés, després de fer tot aquest numeret, per convocar una qüestió de confiança i reclamar que Esquerra i Junts li donen suport, jo crec que no hi hauria cap motiu que justifiqués un vot afirmatiu de cap dels dos partits –menys encara, si tot fos una maniobra barroera per a perjudicar-los electoralment en plena campanya.

Primer, que complesca els acords de la investidura, i després, si vol fer una moció o si se’n vol anar, que se’n vaja on vulga. Però, parafrasejant la frase del trampós Felipe González: Pedro? D’entrada, no. No seria ni raonable ni seriós votar a favor en una qüestió de confiança a un personatge com aquest. Com riuria, ell…

 

PS1. Avui a les nou del matí VilaWeb fa pública la primera enquesta electoral de la sèrie que publicarem cada dia durant la campanya. L’enquesta, feta per l’empresa EM Analytics, inclou moltes dades sucoses, més enllà del nombre de diputats o el percentatge de vots, que estic segur que a mesura que passen els dies marcaran el rumb de la campanya.

PS2. El País Valencià eixirà avui al carrer, en la tradicional manifestació commemorativa de la batalla d’Almansa. Serà especialment interessant perquè, per primera vegada, es fa amb la dreta i la ultradreta unides en les principals institucions. Us ho explicarem amb detall avui.

PS3. Ajudeu VilaWeb.

 

Acció Cultural del País Valencià i la resta d’entitats i associacions que convoquen la manifestació del Vint-i-cinc d’Abril que es fa avui a València han fet una crida a la mobilització en massa. Es tracta, diuen, de rebutjar les polítiques en matèria lingüística i de drets fonamentals que executa el govern de Carlos Mazón. El lema de la manifestació, que començarà a les sis de la vesprada a la plaça de Sant Agustí de València, és “País Valencià, llengua, cultura i futur”.

La presidenta de l’entitat, Anna Oliver, considera fonamental la participació en aquesta marxa per a fer notar al govern la repulsa dels ciutadans a la majoria de les decisions que s’han pres. “Hi ha un govern amb la majoria absoluta que té un ideari d’extrema dreta, que no governa per a tot el món i proposa mesures adreçades als seus. Amb aquesta majoria electoral s’imposa a una majoria social”, va dir en una conversa amb VilaWeb.

El primer Vint-i-cinc d’Abril amb l’extrema dreta a les institucions

ACPV ha obert la manifestació a tots els col·lectius que se senten agreujats per les polítiques del Consell. És per això que en la presentació van participar representants d’associacions i persones físiques que han vist retallades les seues llibertats individuals o col·lectives. És el cas del músic Vicent Torrent o del ninotaire Joan Escrivà, editor de la revista Camacuc, que, de bon començament va veure com els ajuntaments on Vox ostenta la regidoria de Cultura n’anul·laven les subscripcions.

Entitats com Escola Valenciana insisteixen en la importància de la mobilització ciutadana contra allò que consideren polítiques reaccionàries i regressives de la dreta i l’extrema dreta.

Intersindical Valenciana participarà en la manifestació amb el lema “Sí al valencià, sí al País”. Segons Intersindical Valenciana, la situació no pot ser pitjor. “En l’ús del valencià, el govern de dretes del Consell ja ha perpetrat el canvi en el model d’ensenyament per a arraconar la llengua i també ha maniobrat legalment per obtenir el control de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació”, diu en un comunicat.

“País Valencià, llengua, cultura i futur”, el lema d’ACPV per a mobilitzar els descontents amb el govern del PP i Vox

Homenatge a Vicent Andrés Estellés

ACPV també farà un homenatge a Vicent Andrés Estellés per a cobrir el buit i el menyspreu de les institucions vers el poeta en l’any del centenari del seu naixement. L’acte es farà al teatre Olympia a les dotze del migdia i comptarà amb les intervencions artístiques de Francesc Anyó, Borja Penalba i Andreu Valor, que diran i cantaran el poeta. La part política anirà a càrrec de Laura Vilagrà, consellera de Presidència del Govern de la Generalitat de Catalunya; Àgueda Micó, diputada de Compromís al congrés espanyol; Dolors Pedrós, presidenta del Consell Valencià de Cultura; Izaskun Arretxe, directora de la Institució de les Lletres Catalanes; Àngels Gregori, comissària de l’Any Estellés i Patrícia Gómez, que va ser consellera de Sanitat del govern de les Illes Balears durant els dos mandats de Francina Armengol.

El context

Institucionalment, el Vint-i-cinc d’Abril és el dia de les Corts Valencianes i se celebra amb uns quants actes. Un dels que no es va fer va ser el lliurament del premi Guillem Agulló a persones que destaquen en la lluita contra el feixisme. Però allò que més va cridar l’atenció va ser la intervenció de María de los Llanos Massó, la presidenta de la cambra, membre destacada de Vox, un partit que treballa per a la recentralització de l’estat espanyol i l’abolició de les autonomies. En el discurs que va fer a la tribuna, Llanos Massó va fer referències constants a “la nostra pàtria comuna, Espanya”, i al procés unificador dels Reis Catòlics. Massó s’estrenava en la celebració de la diada en el càrrec, i en el discurs va parlar amb insistència del perill en què es trobava la pàtria espanyola. Per jugar amb la lletra de l’himne, la presidenta de les Corts va fer referència a oferir glòries a Espanya i que els ciutadans tenien el deure d’evitar que es disgregués. L’única referència que va fer a la batalla d’Almansa va ser per dir que això era història i n’hi havia prou recordant alguns fets.

I en aquest context de fredor oficial, el PSPV i Compromís van decidir de fer un petit homenatge a Guillem Agulló en el pati de les Corts.

Nico Alonso és cocap de la colla gegantera dels Gegants del Pi i tècnic de cultura popular a l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB). Tenint en compte que és una persona amb un coneixement infinit sobre el món geganter i un apassionat de la cultura popular catalana, qualsevol podria pensar que ha aconseguit la feina dels seus somnis.

Ens rep als jardins de Rubió i Lluch de Barcelona una tarda freda per ser abril. En un d’aquells emblemàtics edificis, hi ha part de les oficines de l’ICUB, on treballa. Amb ell parlem del món geganter amb motiu de la Trobada Nacional de Gegants que es farà demà a Barcelona i que aplegarà més de dues-centes colles de tot el país. També hi vindran colles de Madrid, Aragó i Navarra. En total, s’espera que l’acte aculli uns sis mil geganters. Per commemorar els sis segles de gegants a la ciutat,  també s’han organitzat activitats d’ara fins a final d’any: per les Festes de la Mercè, es farà la Trobada Internacional de Gegants; una Trobada de Gegants Centenaris i Històrics de Catalunya a l’octubre; la recuperació dels gegants de la Ciutat de Barcelona –Jaume I i na Violant d’Hongria–; l’exposició “Barcelona, ciutat gegant” i un congrés sobre el món geganter. Paral·lelament, aquests mesos també hi ha hagut una exposició itinerant pels barris de Barcelona titulada “600 anys de gegants a Barcelona”, que explica la història del fenomen geganter d’ençà del 1424 fins avui.

—D’anar-los a veure, a participar en colles geganteres i a escriure sobre els gegants. Es podria dir que sou expert en el món geganter. Per què us fascina tant, aquest món? Què té que atrapi tant?
—Bé, al món geganter hi ha molta gent que ha començat una mica com jo, que de petit l’entusiasmaven els gegants i d’adolescent va començar a apuntar-se a les colles i a vincular-s’hi des de dins. De gran, he fet dels gegants una manera de viure: participo en la meva colla gegantera, tinc vinculació amb altres grups, he escrit alguns llibres, he participat en debats i xerrades, he escrit articles a revistes, etc. La passió gegantera m’ha agafat amb els anys. El món geganter t’atrapa. Primer, quan ets petit, per les figures i la seva majestuositat, que t’impressionen. Els meus pares em diuen que el primer cop que vaig veure gegants vaig estar tres dies malalt de l’angoixa! Però bé, ja diuen allò de “si no pots contra el teu enemic, uneix-t’hi”. Vaig acabar portant gegants i essent-ne un fanàtic.

—Què en recordeu, d’anar-los a veure de
—És un ambient molt festiu, hi ha màgia al seu voltant. Et quedes parat de veure’ls. Hi ha gent que els fa molta por, uns altres els encanten… En el meu cas, primer, em van fer molta por, però després em van encantar. Llavors, em va arribar la febre d’anar sempre a veure gegants.

—Creieu que ara la mainada encara els agrada més que no fa uns anys? El fet que hi hagi figures per a jugar-hi, llibres, cançons, fa que sigui una cosa important en el seu imaginari?
—Hi ha hagut un canvi respecte del que jo vaig viure de petit: un món sense xarxes socials, sense YouTube, sense gairebé pàgines web. Tot això que ara sí que hi és fa que els nens tinguin els gegants dia a dia ben a prop, material pedagògic a les aules, etc. Tot plegat suma i fa que, actualment, hi hagi molts més seguidors, que et puguis assabentar de les sortides, que puguis conèixer els gegants més a fons. També hi ha ninots de goma per a col·leccionar, jocs per a la canalla… És tot un món! A vegades penso que, si això m’hagués tocat a mi quan era petit, no sé com hauria acabat [riu].

—Podem dir que és una eina d’integració i cohesió social, d’arrelar els nens al seu poble o ciutat?
—Sí. El moviment geganter, en l’àmbit intern, és un lloc de cohesió social com ho són la resta de moviments de cultura popular: és transversal, integra gent de totes les edats, de totes les creences, d’altres països… I tots fem una feina conjunta de manera altruista només per les ganes d’estar plegats i celebrar un tema concret. De cara enfora, els gegants són festa pública i popular en què tothom pot veure’s reflectit i participar-hi obertament, amb la qual cosa també tens aquesta responsabilitat de ser de tothom i de poder obrir la festa, que no sigui una festa tancada, sinó que sigui com més popular millor.

—Tothom es queda amb els gegants, però la cosa essencial d’una colla gegantera és la seva gent?
—Els gegants són les figures, són molt importants i fan una funció que ens ve de fa segles, però sí que és veritat que, actualment, la funció social interna de les colles és molt important com a lloc de trobada, com a punt on la gent pot estar segura i pot participar activament d’una activitat social, popular i lliure, on tothom es pot sentir a gust. Aquest és un dels punts forts de la cultura popular en general, i dels gegants també. L’essència és, sobretot, que sigui transversal i de totes les edats. A vegades penso que jo no hauria coincidit amb gent de setanta anys enlloc més i, en canvi, aquí, els tinc com a amics i companys, igual que en tinc de divuit que participen també a la colla.

—Aquest cap de setmana celebreu els sis-cents anys de gegants a Barcelona. Què se’n sap, d’aquell primer gegant? Com va néixer aquesta tradició?
—La primera referència que tenim d’un gegant documentat a Catalunya i al món és de l’any 1424 a Barcelona durant la festivitat del Corpus. Segons el text, el gegant era de l’Ajuntament de Barcelona. La frase és la següent: “Lo rey David ab lo Giguant”. El rei David va lluitar contra Goliat, per tant, ens dóna a entendre que Goliat no és només un personatge bíblic, sinó que la gent ja interpretava que allò era alguna cosa diferent: no era una persona disfressada de Goliat sinó que era lo Giguant, una figura reconeguda. De fet, els gegants han existit al llarg d’aquests sis segles amb guerres i de tot. El 1600 va aparèixer la geganta i tot plegat fa que siguin uns elements ben vius amb una història envejable.

—Els gegants tenen una relació directa amb la religió, oi?
—Sí, els gegants, històricament, estaven vinculats a la religió, perquè representaven elements bíblics, igual que el bestiari i la resta de balls tradicionals dels quals beu la nostra cultura tradicional actual. Ara, és veritat que al llarg dels segles han anat derivant a uns elements més populars, ja sigui per prohibicions, perquè els gremis els van acabar fent seus el segle XIX, entre més. Sobretot, amb la recuperació de la democràcia, hi ha un boom de bestiari i de geganters des d’un vessant més popular i social i no tan lligat a la religió. Així i tot, hi ha molts gegants que continuen lligats a això i que surten per Corpus, que és la festa tradicional gegantera. Fins i tot, hi ha gegants, com els del Pi i els de Santa Maria del Mar aquí a Barcelona, que actualment encara pertanyen a les parròquies.

—Parleu de prohibicions. Quines hi ha hagut? Què va passar durant el franquisme?
—La prohibició més sonada va ser al segle XVIII, quan es va prohibir que els gegants sortissin a les processons i que el bestiari llancés foc perquè es veia com una cosa “poc decorosa” per al sentiment de la processó, que havia de ser endreçada i protocol·lària. Però, al final, gràcies a la gent, es van acabar recuperant. Al llarg dels segles, hi ha hagut diverses prohibicions com aquestes, però sí que és veritat que el franquisme va fer molt de mal en aquest sentit: durant la guerra, van cremar gegants i en van fer desaparèixer. En plena dictadura, els gegants tenien un lligam molt fort amb la festa religiosa: el Corpus, les festes majors –però només a les processons on sortia el sant. Anava molt lligat al nacionalcatolicisme.

—El primer acte de celebració serà la trobada nacional de diumenge, amb més de dos-cents gegants. Hi ha nervis?
—Estem molt nerviosos per la trobada dels sis-cents anys, perquè, és clar, hem convidat tot el país perquè vingui a Barcelona a celebrar-ho. No són únicament gegants de Barcelona, sinó de tots els Països Catalans. Són mil temes: una logística impressionant, dues-centes trenta colles, cadascuna amb el seu camió, la seva furgoneta, el seu autobús, cotxes particulars, sis mil geganters… A més, també esperem que vingui públic a veure-ho. És una festa sense precedents aquí a la ciutat, i gairebé de les més grans que s’han fet mai a Catalunya en el món geganter.

—Quina relació hi ha entre colles geganteres?
—En l’àmbit geganter hi ha molt bon ambient. Hi ha entitats amb què et relaciones més i amb unes altres, menys, però hi ha una Coordinadora de Colles Geganteres de Barcelona, que és la que aglutina les trenta-dues colles de la ciutat, i després, en l’àmbit català, hi ha l’Agrupació de Colles Geganteres de Catalunya, que aglutina les tres-centes colles i escaig que hi ha al país. I això fa que, vulguis o no, quan hi ha problemes i adversitats, estiguem units. Normalment, amb el poble del costat hi tens més relació. O, per exemple, hi ha gegants de pobles que n’han acabat apadrinant uns altres. En l’àmbit català, estem prou units.

—No som els únics que tenim gegants al món. Quines diferències hi ha entre el món geganter català i els altres?
—Gairebé a tot Europa hi ha gegants festius! De fet, apareixen molt pocs anys després dels de Barcelona. L’any següent ja en comencen a aparèixer en uns altres països. Això ens dóna a entendre que ja hi eren. Simplement, a Barcelona s’ha conservat el primer document escrit. Però ja devien existir per tot Europa, perquè el Corpus s’institueix el 1320 i ja n’hi devia haver. Al nord de la península ibèrica –País Basc, Navarra i Catalunya, sobretot– és on n’hi ha més. Als Països Catalans n’hi ha molts: a la Franja de Ponent, País Valencià, Catalunya Nord i Illes Balears també tenen moltes colles geganteres. A Europa destaca el nord de França i Bèlgica. És una zona que es podria comparar perfectament amb la quantitat de colles de Catalunya, tot i que n’hi ha a gairebé a tots els països europeus. A vegades, van més lligats a processons religioses, a grups d’animació popular de teatre de carrer. Però, per exemple, a Londres n’hi ha de molt antics. A Àustria, hi ha tota una vall on tots els poblets tenen el seu gegant Samson. A Amèrica del Sud, en tenen per una influència espanyola i, evidentment, cada país també té les seves curiositats. A Àfrica, per exemple, són déus tribals, i a Oceania i Àsia són herois, samurais i personatges llegendaris dels diferents països.

—D’ençà de fa anys, sou el cocap de la Colla del Gegant del Pi, on hi ha els gegants Mustafà i Elisenda. Deuen ser dels més populars del país, gràcies a la cançó tradicional “El Gegant del Pi”. Què implica aquest càrrec?
—Sóc cocap de colla des de fa set o vuit anys. De fet, som tres caps de colla perquè som una colla força gran i necessitem dividir-nos la feina i, com que el cap de colla normalment és la imatge més pública, doncs intentem repartir-nos-ho. És tota una responsabilitat i un orgull, perquè els Gegants del Pi són unes figures molt emblemàtiques que la canalla s’estima moltíssim i que tenen una tradició i una història per la cançó de “El Gegant del Pi”. Tot plegat fa que sigui molt especial cada vegada que surten al carrer. Participem en tot allò que podem i donem valor a les figures i la seva història.

—Com han quedat, després de l’accident de Girona? Hi podran ser, a la trobada de demà?
—Ara fa una setmana, a Girona, ens van caure els gegants Mustafà i Elisenda a terra d’una ventada. Per sort, érem al voltant i vam poder aturar una mica l’impacte del gegant, però no el de la geganta, i tots dos van acabar a terra. Va ser un cop dur per a nosaltres, perquè són unes figures que ens estimem molt i que són molt emblemàtiques. Hi havia gent de la colla que deia que els havia vist mai arribar a terra! Evidentment, en mig d’una cercavila pot passar de tot, i més encara aquí a Barcelona, que tenim bicis i patinets i turistes que no saben ben bé què fan enmig d’una cercavila. Però bé, la nostra feina és ser a la vora i vigilar que ningú no es faci mal. Al cap i a la fi, els gegants van rebent cops durant l’any. Són figures vives que es van desgastant, per això els hem d’anar restaurant. Nosaltres cuidem molt la imatge dels gegants i sempre intentem que estiguin polits, pentinats i endreçats, però en aquest cas la geganta va sortir molt mal parada. Llavors, vam decidir de no sortir a la cercavila de Girona i portar-los directament al taller. Allà, al taller Casserres de Solsona –que el 1960 van restaurar els gegants que durant la guerra del 1936-1939 no havien sortit– ens els restauren. Són els únics que, en aquests seixanta anys, han tocat aquestes figures i, per tant, les coneixen molt bé i saben com són. També són els que van fer les còpies dels actuals gegants, que daten dels anys vuitanta, perquè els originals, que són del 1800, no es fessin malbé. Confiem molt en ells. Com que vam reaccionar de pressa i vam veure que no havia passat res greu ni ningú que quedés ferit, els vam deixar a les seves mans amb la por que no arribessin a la Trobada Nacional. Però resulta que, per casualitats de la vida, aquesta setmana s’hi han pogut dedicar del tot i sembla que estaran a punt per a la trobada de demà. Un miracle.

—Cada quant de temps els porteu al taller?
—Cada any acaben en algun moment al taller. Les mans, per exemple, és el que més pateix, perquè xoquen les unes amb les altres, la mainada les toca… A vegades, el que fa la Sessa Casserres és baixar in situ a Barcelona i reparar-los a la Casa dels Entremesos, que és on es conserven durant tot l’any.

—En quin estat de salut es troba el món geganter a Barcelona i al país? És difícil trobar relleu dins les colles geganteres?
—El relleu generacional a les colles geganteres és un tema complicat: hi ha colles que tenen llistes d’espera immenses per a participar-hi –sovint lligades a gegants molt antics o gegants tradicionals– i d’altres que no tant. La pandèmia va fer molt de mal. Ara intentem de recuperar forces, en aquest sentit. Hi ha qui fa campanyes, qui té enginy i ho comparteix per les xarxes socials, qui treballa amb altres entitats dels barris per agafar més personal…

—Per què creieu que costa tant, trobar aquest relleu?
—Dins les colles, hi ha un salt d’edat molt gran, que és entre la mainada i els adolescents fins que la gent té fills. Sembla que els joves no hi són, però també és veritat que ara hi ha colles que tenen joves molt potents i que miren de captar més joves amb actes que sortirien del que seria una trobada de gegants normal o un acte institucional en què els gegants són al costat de les autoritats. Són actes nocturns per a trobar un rang d’edat diferent i anar a un altre mercat. Són joves que fa que es reactivin les colles, que estiguin actius a les xarxes socials i cridin l’atenció… En aquest sentit, hi ha esperança perquè això continuï molts anys més.

—Quin és el moment que heu viscut que recordeu amb especial il·lusió del món geganter?
—Per a mi, el moment més especial –suposo que com la majoria de geganters– és el dia de la Festa Major de la ciutat, en aquest cas, el dia de la Mercè, i sortim amb els gegants. Hi ha la Rambla plena de gent i canalla que veu passar els gegants i que els crida pel seu nom. Això dóna tota el sentit a la il·lusió que hi poses i la feina que fas durant l’any.

El català i el castellà tenen mots formalment semblants, però amb significats diferents. Qualsevol parlant mínimament competent sap que cama vol dir coses diferents en totes dues llengües. Però hi ha alguns casos que no són tan evidents i ens passen desapercebuts. Avui en veurem deu. Aquest article és la continuació de dos que vam publicar l’estiu de l’any passat (“Deu castellanismes camuflats (I)” i “Deu castellanismes camuflats (II)”).

Caixa

Una caixa és un receptacle, generalment gran, de fusta o d’un altre material resistent, tant si va amb tapa com si no; per exemple, una caixa de plàstic per a guardar la roba que no ens posem. Quan no és feta d’un material ben sòlid generalment és una capsa. Per exemple, hi ha capses de llumins, capses de sabates, capses de colors, capses per a desar-hi jocs, capses per a posar-hi papers (si són de cartó)… Una caixa (és a dir, de material consistent) petita és una caixeta. I si és de fusta i sense tapa, com les de la fruita, és un caixó. Vegeu-ne més explicacions en aquest article de Gabriel Bibiloni.

Cessar

En les llengües de l’entorn, cessar vol dir ‘no continuar’ i prou. Diem, per exemple, que la pluja cessa quan s’acaba. O que les hostilitats cessen quan els rivals les aturen. Com podeu veure, en aquestes oracions cessar té un ús intransitiu, però també pot anar seguit de la preposició de: cessar de parlar, cessar de repetir les mateixes coses, cessar de preocupar-se. I, encara, el diccionari admet un ús transitiu d’aquest verb, quan vol dir ‘posar fi’: cessar un parlament, cessar els gemecs… En canvi, no s’accepta amb el significat de ‘desposseir d’un càrrec’. En aquest cas diem destituir: El president ha destituït l’entrenador (i no pas ha cessat l’entrenador). Amb aquest significat també podríem dir –això sí– fer cessar.

Deu castellanismes camuflats (I)

Descontent

En català descontent vol dir ‘no content’, i és adjectiu i prou. Podem dir que estem descontents d’un servei o que el perruquer ens ha deixat descontents. Però no podem dir, per exemple, que els veïns han fet una manifestació per fer palès el descontent del barri. Dit d’una altra manera, descontent és sinònim d’insatisfet, però no pas d’insatisfacció. Aquesta errada té una solució fàcil: si l’adjectiu és descontent, el nom és descontentament (o descontentació). Els veïns, doncs, es manifesten per palesar llur descontentament.

Escolta

El nom escolta té sobretot dos significats. Per una banda, és l’acció d’escoltar. Parlem, per exemple, de donar escolta a algú (prestar atenció a allò que diu), o bé de les escoltes telefòniques dels policies o els espies. Per una altra banda, si es refereix a una persona vol dir ‘seguidor de l’escoltisme’. Però tot això no té res a veure amb escorta, que és una persona o un grup que acompanya algú, generalment per protegir-lo. Per tant, parlarem d’un polític que té escorta, o bé de l’escorta del president d’un banc, d’un cantant famós o d’un pres, perquè no fugi…

Deu castellanismes camuflats (II)

Lliurar

La influència del castellà librar fa que tot sovint ens equivoquem i fem servir lliurar en compte de deslliurar (o alliberar, o estalviar-se, o desfer-se, o defugir…) Aclarim-ho. Lliurar és ‘posar en poder d’algú’. El missatger lliura un paquet a un client, el carter lliura cartes als destinataris, el jurat lliura un guardó al guanyador… En canvi, no ens lliurem d’una esbroncada, sinó que ens en deslliurem. Ni algú s’ha lliurat de la mort, sinó que n’ha escapat. Ni tal es lliura de tots els càrrecs, sinó que se n’allibera. Ni ens lliurem de tots els objectes que no ens agraden, sinó que ens en desfem…

Passi

El nom passi vol dir ‘document que dóna permís per a poder entrar en un lloc, o bé transitar d’un lloc a un altre’. Hi ha –o hi havia– passis per a travessar la frontera, o bé per a entrar de franc en un espectacle, per exemple. Però la semblança del nostre passi amb el castellà pase s’acaba ací. Per exemple, no hem de dir que d’un film n’han fet tres passis, sinó tres projeccions. I si ens referim a un producte televisiu (un programa, un anunci), hi escau més emissió. Tampoc no parlarem d’un passi de moda, sinó d’una desfilada. Ah, i els jugadors –de futbol o de bàsquet, per exemple–, quan passen la pilota, no fan passis sinó passades.

M’escoltes o em sents? Deu errades que us podeu estalviar

Posposar

Molta gent –i molts mitjans de comunicació– fa servir posposar amb un significat impropi, per imitació del castellà. Aquest verb significa ‘posar una persona o una cosa darrere una altra’. Si escrivim “tornar-me” diem que el pronom va posposat al verb. En una llista de persones podem posposar algú a algú altre. Té, en definitiva, el significat contrari d’anteposar. Però no significa, específicament, ajornar, és a dir, ‘deixar per a un altre dia, per a més endavant’. Diem, per exemple, que ajornem una celebració, o un examen, o una cerimònia, o la publicació d’un llibre, i no pas que els posposem.

Recolzar

El significat de recolzar és ben precís: ‘descansar sobre un suport’. Així, doncs, diem que una escombra recolza en una caixa o que una biga recolza en una paret. Metafòricament, podem dir que l’acció d’un govern recolza en l’eficàcia de l’administració. Filant prim, també pot significar ‘posar (una cosa) de manera que descansi en un suport’, per exemple, en una frase com ara Recolzaré la bicicleta en aquella roca. Però, atenció, no hem de fer servir aquest verb per a indicar l’acció contrària, ni en sentit propi ni en sentit figurat. Per tant, nosaltres no recolzem algú que necessita ajut, sinó que li donem suport o li fem costat. Per a recordar-ho pensem sempre que l’escala pot recolzar en la paret, però que la paret no pot recolzar l’escala (sinó que li serveix de suport).

El català fila prim

Taquilla

El mot taquilla, procedent del castellà, és un terme admès en els diccionaris, però amb un significat concret: ‘lloc on venen bitllets’. Hi ha taquilles, per exemple, en una estació de metro, en un cinema, en un teatre… Per evitar taquilla hi ha gent que diu guixeta, que és un gal·licisme (del francès guichet) no admès. Per una altra banda, la taquilla castellana té un significat que no té en català. Quan parlem d’un ‘armari petit, en un gimnàs, en una escola, etc., on es deixen els estris personals’ no n’hem de dir taquilla, sinó, directament, armariet. Per tant, a la piscina deixarem la roba en un armariet i no pas en una taquilla.

Tombar-se

No fa gaire llegíem que el batlle de Badalona apareixia en una imatge “tombat” en una llitera de l’hospital. Però, de fet, calia dir-ho d’una altra manera. En català, tombar té uns quants significats, com ara ‘fer fer mitja volta’ (tombar una clau), ‘posar una cosa de l’altre costat’ (tombar una truita), ‘fer caure’ (tombar una ampolla), ‘canviar de direcció’ (tombar a la dreta)… Però no podem dir tombar-se amb el significat que té el castellà tumbarse, és a dir, estirar-se a la sorra, o ajeure’s (o ajaure’s) al llit, o ajaçar-se en una màrfega. Per tant, el batlle no estava tombat a la llitera, sinó ajagut.

The Washington Post · Emily Rauhala

París, França. El president francès, Emmanuel Macron, reivindicà abans-d’ahir una Unió Europea més forta i independent, amb l’argument que el bloc necessitava una política de defensa més creïble per a fer front a l’amenaça russa i deixar de ser un “vassall” estratègic dels Estats Units.

En un extens discurs pronunciat sota els sostres alts de la Sorbona, a París, Macron va esbossar la seva visió renovada de “l’autonomia estratègica” d’Europa, que inclou un full de ruta per a reforçar la indústria armamentística europea i reforçar les polítiques industrials per resistir l’embat de Rússia i poder competir amb les grans superpotències econòmiques del món, que fa temps que han abandonat els principis del lliure comerç.

“L’Europa d’avui és mortal i pot morir”, digué. I afegí: “Que mori o no dependrà tan sols de les nostres decisions.”

Amb el discurs, que va durar prop de dues hores, Macron provà obertament de marcar l’agenda europea amb vista a les eleccions d’aquest juny i donar forma al rumb del bloc per als cinc anys vinents.

Les paraules de Macron arriben en un moment en què Europa malda per mantenir el programa d’ajuda militar a Ucraïna, enmig d’un possible retorn a la Casa Blanca de l’ex-president dels Estats Units Donald Trump, i tot just una setmana abans que el president francès rebi el seu homòleg xinès, Xi Jinping, que fa temps que prova d’allunyar la UE de l’esfera d’influència de Washington.

Macron no va poder evitar de convertir el discurs de dijous –que representa la continuació d’una xerrada que va pronunciar en aquest mateix escenari l’any 2017– en una mena de “ja us ho vaig dir”. La primera vegada que Macron va defensar més autonomia estratègica per al bloc, molts dirigents europeus van reaccionar amb escepticisme. Això, com tantes qüestions més, ha canviat aquests darrers anys.

En el discurs, Macron va repassar com els darrers set anys havien transformat el continent –a parer seu, si més no– i va reafirmar la crida a l’autonomia estratègica de la UE.

Durant la pandèmia, els membres del bloc van col·laborar en un operatiu sense precedents per comprar i distribuir vaccins. Quan els tancs russos van entrar a Kíiv, el bloc es va coordinar per desempallegar-se de l’energia russa, imposar sancions contra Moscou i augmentar el suport a Ucraïna.

Europa, va dir Macron, ha de continuar construint sobre aquests fonaments per a crear una unió més integrada, més ben defensada, més competitiva i menys dependent dels Estats Units.

Macron, en aquest sentit, va remarcar explícitament que el bloc no podia dependre únicament dels Estats Units per garantir-se la seguretat. “Els Estats Units tenen dues prioritats: els Estats Units mateixos, en primer lloc, i la qüestió xinesa, en segon lloc. La qüestió europea no és una prioritat geopolítica per a Washington”, va dir.

Encara que els Estats Units continuen essent el membre més poderós de l’OTAN i el garant principal de la seguretat europea, Macron va convidar a imaginar una Europa capaç de defensar-se de Rússia sense ajuda nord-americana. Per a aconseguir-ho, tanmateix, el president francès es va marcar de prioritat indispensable el reforç de la indústria de defensa del continent.

“Com podem construir la nostra sobirania –la nostra autonomia– si no assumim la responsabilitat de desenvolupar la nostra pròpia indústria europea de defensa?”, va demanar.

Macron va defensar la creació d’una acadèmia europea per formar militars d’alt rang. També va tractar extensament la necessitat de reforçar la producció armamentística europea. “Hem de produir més, hem de produir més de pressa i hem de produir com a europeus”, declarà.

Encara que el consens sobre la necessitat de reconstruir la base industrial d’Europa és ampli, l’èmfasi de Macron en la producció europea no serà rebut amb els braços oberts a totes les capitals del continent. A alguns aliats, de fet, els ha molestat que el president francès se centrés tant en la necessitat de comprar armament francès i europeu, en un moment en què la prioritat del bloc és armar Ucraïna tan de pressa com sigui possible.

El discurs de Macron també ha aixecat polseguera a Washington. El president francès va fer unes quantes referències negatives a la llei de reducció de la inflació (IRA) de l’administració Biden, i va suggerir que tant els Estats Units com la Xina havien decidit d’abandonar el compromís amb el lliure comerç i anar a la seva.

“Les regles del joc han canviat”, sentencià Macron dijous. I si Europa no s’hi adapta, afegí, correrà el risc d’endarrerir-se.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb