La directora de cinema Isabel Coixet, el dissenyador Javier Mariscal, el cantautor Joan Manuel Serrat i el presentador televisiu Jorge Javier Vázquez són algunes de les personalitats que s’han sumat a la plataforma Sí de suport al candidat del PSC a les eleccions de Catalunya, Salvador Illa. Altres noms que s’han afegit a la iniciativa són els de l’economista i ex-diputat Josep Maria Bricall, la catedràtica i ex-senadora Victòria Camps, l’actiu Núria Espert, l’actor Abel Folk, l’actor Roger Pera, l’actor Josep Maria Pou i l’actriu Mònica Randall. La plataforma reclama un president “capaç de representar el conjunt de la ciutadania” i que treballi “per unir i eviti dividir”.

“Volem un govern que vagi per feina, que afronti els problemes que han estat ignorats, que sigui capaç de fer bé allò que s’ha fet malament, que practiqui la col·laboració estreta amb totes les administracions, especialment amb els ajuntaments”, afegeix el manifest de la plataforma.

El moviment reclama un president i un govern “que toquin de peus a terra” i s’ocupin “del que realment importa”, i alhora es mostra convençut que és imprescindible unir progrés econòmic, justícia social i desenvolupament sostenible i “fer realitat la plena igualtat entre homes i dones”, a més de fer compatible llibertat i seguretat.

“Volem un president i un govern que treballin per millorar l’autogovern i el finançament, que assegurin la qualitat i l’accés als serveis públics, la cura dels equipaments, el patrimoni i el paisatge, que fomentin la col·laboració entre sector públic i privat, que no oblidin mai que la força del país està en la seva gent i en l’associacionisme, el voluntariat i el tercer sector”, afegeix el manifest.

El text també exigeix una “Catalunya de primera, orgullosa de la seva identitat plural i diversa, impulsora de la llengua i la cultura catalanes” i que sigui capdavantera per transformar el present i assegurar un futur pròsper.

El portaveu d’Élite Taxi, Tito Álvarez, el degà de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic, Josep Burgaya, l’ex-rector de la UB Joan Elias, l’ex-rector de la UPF Josep Joan Moreso, l’esportista olímpic Gervasio Defer, l’ex-ministra espanyola de Sanitat Leire Pajín, el fundador de la revista ‘Ajoblanco’ Pepe Ribas i l’ex-primer ministre de Portugal António Costa també signen el manifest.

Avui, 30 d’abril de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Sánchez rendibilitza l’empatia, però hi haurà efecte bumerang? I Anàlisi d’Odei A.-Etxearte
• Enquesta de VilaWeb: Sánchez enlairaria Illa i l’independentisme perdria la majoria
• La gent sempre ha estat el salvavides del país i ara, contra Illa i Sánchez, ho ha de tornar a ser I Editorial de Vicent Partal 
• Treballadors “virtuals”: servei de rics, salaris de pobre I Mail obert de Marta Rojals
• Vola ben alt, Palumba! I Mail obert de Martí Estruch
• Josep Maria Llovet: “Feia por parlar del català per l’estratègia que va seguir Ciutadans”
• La crisi de l’SNP obre la porta a la recuperació de la majoria del Partit Laborista a Escòcia
• La rèplica xinesa de París que pot marcar un canvi de tendència I Article de Sergi Unanue
• Instagram vol limitar els continguts polítics que veieu: com ho podeu evitar?
• Les cinc claus de l’augment de preus de l’abril I Anàlisi de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha estat entrevistat al telenotícies de RTVE després d’haver anunciat aquest matí que es mantindria en el càrrec. Sánchez ha dit: “No és una qüestió que m’afecti a mi personalment, és una qüestió que afecta la democràcia.” Ha culpat de tot plegat els mitjans de comunicació que van publicar notícies falses que han servit de base de la denúncia del grupuscle d’extrema dreta Manos Limpias contra Begoña Gómez, la parella de Pedro Sánchez, per delictes de corrupció en els negocis i tràfic d’influències.

El president espanyol ha dit que defensa la llibertat de premsa però que considera inadmissible “tot aquest fang i tota aquesta desinformació” publicada per pseudo-mitjans que es dediquen a difondre de manera recurrent informacions falses: “No es pot confondre la llibertat d’expressió amb la llibertat de difamació”, ha dit. Tot amb tot, no ha estat capaç de dir cap mesura concreta que vulgui impulsar, però sí que ha insistit que volia impulsar un debat sobre la qüestió: “Els mitjans de comunicació també han de participar en la reflexió per a abolir les pràctiques de la desinformació.”

Quan li han demanat si havia d’haver actuat abans, ha reconegut que dirigents d’unes altres forces polítiques havien sofert prèviament aquesta mena de campanyes i que ell no havia actuat amb la contundència necessària. Sánchez ha citat Ada Colau, Irene Montero i Mónica Oltra, però cap dels dirigents independentistes. I ha acabat dient: “És un dels principals desafiaments que tenen les societats modernes i les democràcies.”

Pedro Sánchez (@sanchezcastejon) :"No se puede confundir libertad de expresión con libertad de difamación”#TDPedroSánchez
https://t.co/naWgyi5WCX pic.twitter.com/pAwBzlFDY5

— Telediarios de TVE (@telediario_tve) April 29, 2024

El candidat del PP a les eleccions de Catalunya, Alejandro Fernández, ha carregat contra la decisió de Pedro Sánchez de continuar en el càrrec de president espanyol: “Només els dictadors bananers incompleixen el que diu la justícia”.

Alejandro Fernández, l’home catapulta

Ho ha fet en un acte de campanya a Sabadell. A més, ha acusat Sánchez de confondre els seus interessos personals amb els valors més sagrats de la democràcia i ha titllat els dies de reflexió del president espanyol de “psicodrama sentimentaloide”.

Acompanyat de la secretària general del PP, Cuca Gamarra, ha afirmat que Sánchez s’ha carregat la campanya del PSC i ha acusat Salvador Illa de no obrir la boca davant les seves males decisions.

Una resposta catalana a la cínica comèdia de Pedro Sánchez

El dia abans de Sant Jordi, al restaurant del jardí de l’Ateneu, un home solitari dina envoltat de llibres. Me’l miro dues vegades, l’és o no l’és?, sí que l’és, i no em puc estar de saludar-lo: “Bon profit, senyor Formosa.” Sorprès per la salutació, el gran poeta, traductor i dramaturg Feliu Formosa aixeca la mirada, em saluda amablement i m’explica, entre més coses, que ara viu a Igualada i que té i fa molta feina. Una mica més enllà hi ha l’escriptor Miquel de Palol, i també la presidenta de l’Ateneu, Isona Passola. Tres pesos pesants de la cultura catalana en pocs metres quadrats. El restaurant, per cert, duu el nom inequívoc d’El jardí de l’Ateneu i s’hi menja molt bé.

Continuo fent una repassada de periodista tafaner al jardí i trobo cares conegudes en una taula de joves, com els anomena Passola, saba nova que aquests darrers temps ha omplert d’energia i activitats aquesta entitat més que centenària. Un és el filòsof Jordi Jiménez Guirao, vocal tercer de l’Ateneu, secretari de redacció de la Revista de Catalunya i patró de la Fundació Francesc Pujols. Un altre és l’escriptor i filòsof igualadí Arià Paco, que l’any passat va publicar Covarda, vella, tan salvatge, bon retrat d’una generació que potser no va gaire més perduda que les anteriors però als qui l’integren els sembla que sí. I el tercer no tenia el gust de conèixer-lo i respon al nom de Pol Villaverde.

En Pol m’ensenya una nova joguina que ha creat i que es presenta i s’activa aquesta tarda a l’Ateneu Barcelonès, precisament. La joguina es diu Palumba i és una aplicació per al mòbil que vol fomentar la participació dels joves en les eleccions europees del 9 de juny. El nom de Palumba ve del llatí, d’una combinació dels mots Columba palumbus, que és el nom científic del tudó o colom tudó. I no ho és pel de la pau, sinó més aviat pels coloms missatgers. Les quatre coses que en veig i que me n’explica m’agraden molt. Però quan em diu que l’aplicació és una mena de Tinder per veure amb quin partit encaixen millor les teves idees m’acaba d’atrapar i li demano de parlar-ne amb més calma un altre dia.

I l’altre dia em va explicar que la idea d’aquest projecte va néixer el juny del 2023 a Estrasburg, durant una trobada de joves europeus en què, entre més temes, es va parlar de com mobilitzar el vot juvenil. Però, a diferència de la majoria, ell és dels qui no solament gaudeixen fent teòrica, sinó que li agrada dur els projectes a la pràctica. Després de parlar-ne amb molta gent, presentar-lo a uns quants fòrums, guanyar dues hackatons i aconseguir finançament, amb 5.000 euros de partida i un equip de 14 persones de països com ara Romania, Àustria, França, Hongria i Polònia, Palumba va començar a prendre forma. L’invent tindrà presència a 27 països, serà en 15 idiomes inclòs el català i arribarà a milers de joves gràcies a la col·laboració de moltes entitats juvenils. Una altra característica és que està feta des de la més estricta independència política i neutralitat ideològica. Si les teves idees són d’extrema dreta, l’aplicació t’adreçarà cap a un partit d’extrema dreta.

Pol Villaverde ha estudiat el grau en filosofia, política i economia que organitzen conjuntament la UPF, la UAB i dues universitats de Madrid. Si mai torno a ser jove, i tinc prou nota, serà la carrera que triaré. Mentre em parla de com havia presentat la idea al darrer Fòrum Europeu d’Alpbach i tothom l’havia animat a materialitzar-la, no podia sinó envejar-lo secretament. Però no estic preparat per al pas següent. Quan li demano quina empresa ha creat finalment l’aplicació em respon que l’ha feta ell! Que en fa des que tenia catorze anys. La primera, per a jugar al marro i després anar fent, amb menció especial per a una que es deia “Jo mai mai”, que consistia a beure i va tenir tant d’èxit que amics seus li proposaven de jugar-hi sense saber que n’era el creador.

Amb Palumba vol que els temes sobre la Unió Europea arribin al mòbil dels joves sense passar pel filtre de les polítiques estatals. Trencar la bombolla en què s’ha convertit Brussel·les i que els joves se sentin atrets per l’escena europea. Està convençut que molts joves no voten a les eleccions europees perquè els manca informació sobre els partits i els programes. També diu que cal ajudar-los a desenvolupar l’hàbit social de votar com més aviat millor i per això seria partidari de rebaixar l’edat de vot. Quan li demano d’on li surt aquest europeisme em torna a sorprendre. No sé si soc europeista, em diu. En tot cas, no d’aquest europeisme banal consistent a omplir-se la boca de la paraula “Europa” i no fer res per promoure la implantació real dels valors que la sustenten i que la converteixen en un espai necessari per a sobreviure.

Un crac, Pol Villaverde. Parla millor que molts polítics. A vint-i-dos anys té les idees clares, el cap ben endreçat i somnia de poder anar a la Universitat de Colúmbia perquè sap que hi ha una assignatura de desenvolupament d’aplicacions amb impacte social i la vol fer. Arribarà lluny, aquest noi, de segur que més que la Palumba i tot.

Avui que és vigília del Primer de Maig em ve al cap la notícia sobre uns restaurants de Nova York que fan servir personal “virtual” per a abaratir costos. Per “virtual” hem d’entendre assistents de carn i ossos que viuen a les Filipines però treballen a Manhattan, Queens o Nova Jersey a través de Zoom, la coneguda aplicació de videoconferències que va triomfar durant el confinament. Des d’una pantalla instal·lada als establiments, reben la parròquia, els expliquen la carta, els fan recomanacions, agafen les comandes, gestionen els lliuraments a domicili, atenen les trucades, supervisen les ressenyes a internet, tot això amb una diferència horària de 12 fusos i una d’honorària de 3 dòlars l’hora respecte dels 16 del salari mínim de la ciutat que no dorm mai.

El sistema no és cap novetat, és clar, ve a ser com una versió en color d’aquell model que coneixem bé de les companyies que subcontracten l’atenció al client a l’altre cap de món –com per exemple els teleoperadors que si els parles en català t’insulten o et pengen, perquè al final allò que interessa al contractant és que l’experiència per a l’usuari resulti la mateixa que li podrien oferir al costat de casa. I si la notícia ha cridat l’atenció dels mitjans, si als espectadors ens ha suscitat cap inquietud ètico-laboral, és més aviat pel fet de tindre el treballador explotat davant per davant –els ulls, la boca, un pòster dels menús penjat a darrere, a la paret del que deu ser una habitació llogada–, cosa que impacta més que llegir un “Made in Bangladesh” a l’etiqueta d’uns pantalons.

D’allò que els ulls no veuen, el cor no se’n dol, diu la saviesa popular, i també la filosofia de l’economia globalitzada. De fet, el nostre sistema de vida –tecnològic, industrial, tèxtil, alimentari– se sosté en bona part sobre una mà de patiment ingent que, si no fos a ulls cecs, cap societat mentalment sana no el podria suportar. Però bé, potser només seria el primer impacte, perquè a tot ens hi acostumem, la gent, i si molt ens amoïna una injustícia, en fem un documentari o una exposició del World Press Photo o un article com aquest. I també hi ha l’aclaparament per l’inesperat, la sensació que la tecnologia ens serveix sofisticacions que encara no sabem com s’acabaran, com ara el procés invers, la feina en remot de treballadors en aquest cas privilegiats, desplaçats a destins “barats” però amb salaris d’origen que dupliquen i tripliquen la mitjana local. Però aquesta és una altra història que avui no toca i se m’ha escapat.

Hom pot dir que teletreballar a Manhattan en horari trastocat no és més esclau que fer una guàrdia en un hospital, o que tres dòlars l’hora són una fortuna per als estàndards de les Filipines, i segurament en això tindrà raó, perquè aquest trosset serà veritat, i no ens hi capficarem més; al final, una empresa que sap aprofitar-se de les desigualtats salarials globals i de la laxitud dels drets de segons quins països també ofereix una sortida de la pobresa extrema a alguns dels seus habitants. És un win-win total: per a l’empresari, per una banda, perquè pagant salaris dignes al país d’origen no podria maximitzar els beneficis dels accionistes, i per al treballador en remot per l’altra, perquè pot continuar vivint per més de quatre rals al seu país depauperat. Ara bé, sense passar-se de generosos: atès que la força motora del mercat global és la desigualtat, cal procurar que l’equilibri d’aquest desequilibri no es perdi mai.

Ves per on, mentre debatem si els robots i la intel·ligència artificial ens acabaran prenent la feina, l’espècie humana encara confia en la pròpia fal·libilitat mentre surti a bon preu. També dels Estats Units ens arribava la notícia d’un altre experiment tecnològic, aquest bastant maldestre, amb humans deslocalitzats: una filial d’Amazon presumia d’un procés de compra basat únicament en càmeres i sensors, i al final es va descobrir que tenia 1.000 supervisors que el monitoraven des de l’Índia. El secret no va aguantar –era complicat d’atendre les necessitats dels clients des de 20.000 quilòmetres de distància–, però essent un sistema encallat a mig camí de la distopia, ens dóna alguna pista d’allà on som. Igual que el vídeo no va matar l’estrella de la ràdio, ni el llibre electrònic no ha matat el de paper, sembla que la tecnologia no acabarà de fer net de la mà d’obra humana, si més no fins el dia que sortirà més barat entrenar una màquina.

En el mentrestant d’aquesta transició híbrida, el model és ben legal mentre no sigui il·legal, perquè les idees són més ràpides que els legisladors. I si es tracta de mantenir el desequilibri que és motor, d’impulsar-lo, de donar-li força, els avantatges de l’invent són innegables: el personal a distància no ocupa espai, cosa important al preu que va el metre quadrat als països contractadors, i com que no es troba físicament dins de la geografia coberta pels drets laborals locals, tot se simplifica: si hi ha cap inspecció inoportuna, apagues el monitor i vet aquí un gos, i si el conflicte ve de les condicions dels treballadors, més fàcil encara: on abans hi havia un gerent que els assenyalava la porta i els deia que al carrer hi havia una cua de cent candidats, ara els podran advertir que a tal altra punta de món n’hi ha milions esperant d’acceptar la feina de grat.

Esmorzar en un balcó admirant la torre Eiffel és possible a quasi 10.000 quilòmetres de París. També ho és passejar-se pels jardins de Versalles o pels Camps Elisis tot admirant l’arquitectura parisenca. És la realitat que han fet possible uns inversors xinesos en una ciutat no gaire llunyana de Xangai. En un continent en què molta gent té idealitzada la capital francesa, que veuen com la millor ciutat del món, això ha estat el colofó d’aquest fervor desproporcionat. Els qui ho vulguin poden “visitar” la ciutat sense haver d’agafar avions ni gastar-se un dineral.

Tianducheng, el nom oficial d’aquest curiós barri, va convertir-se fa uns quants anys en tot un fenomen mediàtic. La rèplica de la torre Eiffel es podia veure a telenotícies de països de tot el món, sobretot els occidentals. En aquells reportatges es parlava del projecte com un fracàs absolut, atès que aquells nous habitatges no havien aconseguit de captar l’atenció de nous residents, i ho catalogaven de “ciutat fantasma”.

Els carrers de Tianducheng, buits.

Com que volia veure què hi havia de cert, vaig decidir de visitar-la. De fet, Tianducheng és un petit barri de la ciutat de Hangzhou. Si bé no és gaire coneguda internacionalment, és una ciutat important al país i té prop de dotze milions d’habitants. La “petita París”, tal com l’anomenen a la Xina, fins i tot té una parada de metro, que s’ha estrenat fa poc. Així és com hi vaig arribar jo, en transport públic. Era tot el que calia per a transportar-se a la ciutat de l’amor.

Les primeres sensacions van ser molt estranyes. Els edificis emulaven amb molt d’encert els que es poden trobar a l’estat francès. Tenien les parets blanques i els teulats foscs, seguint l’estil Haussmann que s’imposa a París. A més, l’avinguda principal era un lloc molt tranquil, sense cotxes, amb zones enjardinades, fonts i estàtues, unes característiques gairebé impossibles d’imaginar a la Xina. Passejant per aquells carrers, els ulls deien “París”, però els altres sentits cridaven “Xina”. Les barreges d’olors dels restaurants o les motocicletes reproduint cançonetes en compte de clàxons em recordaven que allò no era Europa.

Una imatge que ben bé podria ser París.

De fet, una volta la vista va parar més atenció, va començar a trobar amb avidesa tot allò que desentonava en aquell entorn afrancesat. Tal com sol passar al gegant asiàtic, no hi havia cap espai desaprofitat a les plantes baixes. Tot eren comerços i, tots, lògicament, tenien cartells en xinès. A més, als balcons s’hi podien trobar peces de roba esteses d’una manera molt més oriental que no pas europea. Fins i tot hi havia un edifici governamental amb un gran escut amb la falç i el martell del Partit Comunista de la Xina.

Tianducheng es va idear el 2000. El projecte era una opció de Zhejiang Tiandu Industrial Company, un gran grup inversor amb centenars de milions d’euros de beneficis any rere any. Veien en aquella nova construcció la possibilitat de complir el somni de molts xinesos: visitar la ciutat de la llum. I també, tot cal dir-ho, era una manera de fer doble caixa: tant pels nous inquilins i la compra-venda d’immobles, com per l’esperada arribada de turistes nacionals que voldrien meravellar-se amb la torre Eiffel i els encants de la capital francesa. El 2007 es van posar a la venda els primers habitatges. Però l’operació va ser titllada de fracàs per la inhabilitat d’atraure-hi gent més enllà de fer-s’hi fotografies de casament o enregistrar-hi videoclips.

I aquella no havia estat l’única aposta d’aquestes característiques. Amb el gran creixement econòmic i immobiliari del país, a la Xina van aparèixer més projectes semblants. És per això que ara com ara s’hi trobar una rèplica de la ciutat de Londres o una altra de Venècia, amb els canals i góndoles. Fins i tot han creat la seva versió del suposat poble més bonic d’Europa, la vila de Hallstatt, una pintoresca vila ubicada als Alps austríacs.

Abans d’endinsar-me en el decorat hiperrealista de Tianducheng, vaig decidir passar per l’únic allotjament de tota la zona. Era un hotel que s’etiquetava a si mateix com a ressort. Naturalment, l’estètica seguia l’estil barroc francès del segle XVIII. Era un edifici de tres plantes que ben bé podia ser un palau de l’època. A l’entrada, una font d’aigua enorme donava la benvinguda als visitants. L’interior era encara més espectacular. El terra era encatifat del tot i esmorteïa els passos de les desenes de treballadors que es movien d’un costat a l’altre deixant-ho tot a punt per als nous convidats. A les parets hi havia tota mena de quadres clàssics, rèpliques pintades a mà d’algunes de les obres més famoses de la història, com ara la Mona Lisa, el retrat de Lluís XIV de Rigaud o alguns quadres de la sèrie Els nenúfars, de Claude Monet. Alhora, tot era decorat amb armadures, sofàs de vellut i, per sobre de tot, un salamó gegant que, això sí, estava apagat. Tot plegat semblava extret d’un castell del Loira, si bé solament calia fixar-s’hi per veure que eren imitacions. L’efecte, això sí, era molt reeixit.

Els jardins inspirats en els del palau de Versalles.

No calia ser un detectiu per entendre que aquell hotel formava part de l’estratègia de Tiandu Zhejiang. Era l’única opció d’allotjament turístic a tot el barri i monopolitzava el sector per complet. I la veritat era que era una opció fins i tot assequible. El preu per una habitació doble era d’uns quaranta euros, i això que l’hotel era de cinc estrelles.

Ara sí, arribava l’hora d’anar-me’n cap a l’altra punta del complex residencial, cap a la torre Eiffel, que, igual que a París mateix, es veia de gairebé qualsevol punt de la petita ciutat. Em va sorprendre trobar molta gent al carrer. La major part es movia, però molts altres hi feien vida. Alguns feien exercici, i alguns altres fins i tot estenien roba a l’avinguda principal o jugaven a cartes. El més destacat de tot era una petita fira que hi havia ben a la vora de la torre Eiffel. Hi havia tota mena de menjar i espectacles musicals. Els comerços eren moderns i en sortien contínuament repartidors. En contra d’allò que en deien, allà hi havia vida.

Tianducheng és un lloc ple de vida.

Efectivament, els primers anys del projecte van ser un fracàs. No es venien prou habitatges ni s’executaven les obres en els terminis prevists. No hi havia oferta comercial i, per tant, allò era poc més que un decorat descuidat. La inversió a fons perdut era tan gran que el conglomerat que englobava Tiandu Zhejiang Industrial Company va anunciar el 2015 que deixava el sector immobiliari, i així ensorrava el somni del creador de Tianducheng. No obstant això, un nou grup immobiliari va comprar el projecte i Tiandu Zhejiang. A partir d’aquell moment, es van desenvolupar les zones comercials, es van crear escoles i instituts internacionals. Tot plegat, conjuntament amb l’arribada del metro, va canviar Tianducheng. Ara sí que era atractiu anar-se’n a viure a aquella utopia. Ara com ara es calcula que hi ha prop de 40.000 habitants.

Finalment, em vaig plantar als peus de la torre Eiffel. Era una construcció que impressionava, i això que era tres vegades més petita que l’original. Però, amb cent metres d’alçària, és la segona rèplica més gran del món, després de la de Las Vegas, als Estats Units. La parcel·la on és fa d’eix vertebrador de la zona residencial. Això sí, a part del monument, el terreny semblava abandonat, amb vidres trencats, material de construcció pertot arreu i la vegetació creixent-hi a voluntat.

Els apartaments sense personalitat que imperen a la Xina, vists de la torre Eiffel estant.

Per més irònic que pugui semblar, allà, rodejat d’aquell desgavell urbanístic, es podia veure quin era l’atractiu d’aquell estrany projecte. Als voltants de la torre s’aixecaven dotzenes de blocs d’apartaments de desenes de plantes. I tots eren iguals que el del costat. Grisos, repetitius i sense personalitat. Aquella era la norma a la Xina. Complexos residencials que semblaven copiats i enganxats per tot el país. Però Tianducheng oferia alguna cosa diferent. La possibilitat de viure en un lloc més amable, sense cotxes, amb moltes zones verdes i una mínima oferta cultural. I també, evidentment, unes vistes de luxe a la torre de ferro que han vist milers de vegades en pel·lícules, xarxes socials, o en les decoracions de la gran majoria de cafeteries del país. Si es confirma l’èxit del projecte, potser ens haurem d’acostumar a veure com les rèpliques de París es multipliquen pel país. Qui sap, potser no tardarem a topar-nos amb una “petita Barcelona”, amb una versió reduïda de la Sagrada Família, al gegant asiàtic.

L’enquesta diària de VilaWeb feta i publicada ahir és demolidora. L’indecent xou de Pedro Sánchez –que vaig analitzar ahir al matí de manera urgent en aquest altre editorial– catapulta Salvador Illa directament a la presidència de la Generalitat.

Dissabte, el primer dia de l’enquesta, amb dades de divendres, l’independentisme tenia majoria absoluta en escons i gairebé en vots (49,6%). En canvi, el panorama que dibuixa l’enquesta d’ahir és de pèrdua de la majoria absoluta també en escons i d’un augment espectacular de vot als socialistes, de gairebé dos punts en dos dies, una autèntica bestiesa.

Ahir el PSC va guanyar dos escons i ja deixa Junts i el president Puigdemont, que l’estalonaven, a nou escons de distància. I Esquerra a tretze! Fa quatre anys Esquerra i el PSC van empatar a escons i Junts va quedar només un escó més endarrere. Si arribem així com anem al 12 de maig, sense una reacció urgent i en massa del votant independentista, assistirem a una nit molt fosca i depriment, molt lamentable, per al procés d’independència de Catalunya.

Els dies vinents veurem l’evolució d’aquesta tendència –i si hi ha cap reacció, sobretot dels abstencionistes per la independència. Però, ara com ara, quan la campanya encara pot fer un tomb i per afavorir-lo, hi ha un parell de coses que crec que és convenient que tots posem honradament sobre la taula.

La primera és l’enorme magnitud del perill que se’ns acosta. Al costat de Salvador Illa, José Montilla és un abertzale i Pasqual Maragall un candidat a anar a la presó condemnat per sedició. No ens enganyem. No hem vist mai un candidat a president de la Generalitat de Catalunya –que tinga opcions de ser-ho– tan al·lèrgic a la nació catalana, tan profundament espanyol. Allò de Lérida és una anècdota, al cap i a la fi, però és ben significativa. Per primera vegada la Generalitat de Catalunya pot tenir un president perfectament intercanviable com a president de la Generalitat Valenciana. I les conseqüències, en aquest precís moment, d’una cosa com aquesta poden ser simplement terribles si s’hi manté quatre llarguíssims anys. Els catalans del País Valencià i de les Illes sabem de sobres què significa tenir un president a la contra, quant de mal et pot fer un govern a la contra. Els catalans del Principat sembla que no siguen conscients que també els pot passar a ells.

I no ho dic parlant tan sols del punt de vista nacional. Que del punt de vista de la gestió, diguem-ne, administrativa –en vista dels seu historial de gestor– la cosa pot ser pitjor i tot. En tots els terrenys.

La segona cosa que vull posar sobre la taula. El PSOE, amb el psicodrama de Sánchez com a gran actuació estel·lar, en realitat no fa res més que servir-se dels immensos regals que l’independentisme li ha fet tots aquests anys. D’una manera absolutament imbècil i estúpida que molta gent no ens hem cansat mai de denunciar una vegada i una altra. I que no es poden repetir més, no a partir d’ara.

Recordaré tan sols que en les eleccions del 2015, les dels seixanta-dos escons de Junts pel Sí, el PSC en va obtenir catorze i prou. I a les eleccions imposades des de Madrid, les del 2017, dèsset. Era, literalment, un partidet escarransit, mig mort, en el pitjor moment de la seua vida. I l’independentisme, d’una manera irritantment frívola, el va ressuscitar.

El va ressuscitar perquè els uns i els altres el van fer servir per a fer la punyeta al contrincant independentista. Els uns i els altres, pactant amb ells a les diputacions o a Madrid, el van tornar a situar en la centralitat catalana, on ara amenaça d’arraconar no solament la voluntat de llibertat del país sinó també les seues paradetes, que tant els importen.

I no és que no els haguéssem avisat. El maig del 2018 vaig escriure “No a Sánchez, no a Rajoy”, explicant que, del punt de vista de la independència, no hi havia cap raó que pogués justificar de votar a favor de la moció de censura contra Rajoy per canviar-lo per Pedro Sánchez. El juliol del 2019 vaig escriure “Junts a la diputació, sense vergonya”, criticant aquell acord que va malferir per sempre l’estratègia independentista, tornant a legitimar el partit que, de la transició ençà, és el pal de paller d’Espanya i per tant l’obstacle més gran per a la independència. He criticat una vegada i una altra Esquerra i la seua política d’aproximació als socialistes, especialment a Madrid, on s’han fet coses inqualificables. I, en resum, el setembre del 2019 vaig avisar que “No es pot posar fi a la transició sense eliminar el partit de la transició”.

Però, els uns pels altres, han deixat que el monstre cresca i ara no és clar si seran a temps de frenar-lo o si els arrossegarà. En realitat la jugada bruta –brutíssima– de Pedro Sánchez i l’amenaça d’un govern de Salvador Illa únicament les podrà superar el país amb una reacció de ràbia profunda, amb un mobilització històrica de l’independentisme a les urnes. Una mobilització que tan sols pot reeixir si va més enllà dels partits. Com el Primer d’Octubre, quan la gent va superar el govern i va anar més lluny que no es preveia. Com amb la Via Catalana, que ens va fer adonar de qui érem i de què podíem fer, superant totes les expectatives. Com a l’aeroport i a Urquinaona, on vam expressar com mai en la història d’aquest país que no ens arronsaríem davant Espanya, manàs qui manàs a Madrid –que ja hi manava Pedro Sánchez.

Com sempre, com gairebé sempre, doncs, la resposta catalana dependrà de la gent. De tots nosaltres. Perquè no hi ha cap més manera de fer-ho, això de defensar ara mateix el país, i perquè cada vegada que ha calgut ja hem demostrat que si ho volem, podem.

 

PS. A Escòcia les coses també van mal dades. D’Edimburg estant, Stuart Biggs ens explica la crisi del govern escocès i del SNP: “La crisi de l’SNP obre la porta a la recuperació de la majoria del Partit Laborista a Escòcia”.

El doctor Josep Maria Llovet és catedràtic de medicina a la Universitat de Barcelona, a l’Hospital Clínic, i el cap del programa de recerca transaccional amb càncer a l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBABS). També és el vice-president de l’associació Metges – Salut pel Català, que aplega tot de professionals de la sanitat amb l’objectiu de fomentar i normalitzar l’ús del català en la sanitat i en la recerca biomèdica.

Ens reunim amb el doctor Llovet al seu despatx de l’IDIBABS per parlar sobre l’estat del català en la sanitat. Conversem sobre l’associació, els objectius que s’han marcat, la importància de la llengua a l’hora de tractar els pacients i com s’ho han de fer les institucions i els centres perquè els estudiants estrangers dominin el català, entre més aspecte. També exposa unes quantes dades d’una enquesta feta al Clínic que reflecteixen la situació crítica del català i remarca que part de la situació actual es deu a la campanya bel·ligerant que ha emprès Ciutadans durant anys contra la llengua catalana.

—Fa un parell de setmanes que vau presentar l’associació públicament. Com ha estat la rebuda?
—Crec que va ser un èxit, la gent va rebre molt bé la iniciativa. De fet, els que hi van acudir ens van dir que havia estat una presentació pública molt potent. No en tinc les xifres, però hem tingut un creixement del nombre d’associats.

—És la primera vegada que el sector sanitari s’organitza en defensa del català?
—Que s’organitza en forma d’associació, si ho recordo bé, sí. De grups, se n’han fet en altres llocs, però, generalment, estan en grans associacions. Òmnium té una secció de sanitat, el president de la Plataforma per la Llengua és metge i hem tingut en relacions amb ell.

—Quin és el diagnòstic del català a la sanitat?
—Hi ha un decreixement clar a tots els nivells de l’ús social del català. Les darreres dades de la Generalitat són que entre el 35% i el 40% dels catalans utilitzen el català com a primera llengua. En la sanitat, això és deu punts per sota. En l’acte mèdic, el català, com a llengua vehicular, només és un 30%. Això va acompanyat d’un seguit de fenòmens que s’han anat produint. Per exemple, el nombre de nous metges col·legiats a Catalunya és del 35%. El 50% dels estudiants de medicina no són catalans. Això al Clínic, on vam fer una enquesta, que potser no acaba de reflectir la realitat del país. I dels residents, em sembla que el 35% són catalans o catalanoparlants. Totes aquestes xifres són alarmants i ens van portar a fer aquesta acció.

—Com us ho feu amb els estudiants que vénen de fora, gent que sortirà de la facultat i podrà exercir?
—Hi ha tres coses. Una, que per mi és la fonamental, és que a la sanitat, a diferència de les altres àrees, el català, com a llengua pròpia i llengua vehicular de la medicina, s’ha de tenir en compte amb el pacient. El coneixement de la llengua és una característica molt important que ajuda a comunicar-se amb el pacient. Moltes vegades es canvia de llengua perquè el pacient comença parlant en castellà. I a l’inrevés, el metge que és de fora o que no domina la llengua comença l’acte mèdic en castellà. Quan preguntàvem per què ho feien, alguns deien que perquè el català no era la llengua materna, i alguns altres deien que no es trobaven còmodes escrivint en català acuradament, amb tota la sofisticació. I encara uns altres, perquè es pensen que els pacients ho entendran bé. Els catalanoparlants no utilitzen prou la llengua. És evident que l’acte mèdic és diferent que una interlocució al carrer. En l’acte mèdic, si el pacient no ho entén, s’ha de canviar de llengua, si el pacient t’ho demana. Però si no, per defecte, hauria de ser en català, sobretot als centres públics. Això falla una mica. La segona cosa és un canvi demogràfic notable, que a medicina impacta perquè, per exemple, el control dels residents no depèn de les institucions catalanes. I després passa que, malgrat que la llei diu que el personal sanitari ha de dominar el català en un nivell C, és un requeriment que no s’ha aplicat adequadament.

Josep Maria Llovet, en un moment de l'entrevista. Josep Maria Llovet, en un moment de l'entrevista. Josep Maria Llovet, en un moment de l'entrevista.

—La llei diu clarament que per tenir una plaça estable s’ha de tenir el C1 de català. Un metge que vagi a Suècia, per exemple, li reclamaran un C1 de suec. Aquí hi ha gent que se sorprèn molt quan els reclamen el català.
—Això ho podries aplicar, per exemple, a tots els funcionaris de la Generalitat o a tots els treballadors públics. Com és que algú que vulgui ser treballador públic se’n sorprengui? Però en el cas de la medicina té un altre argument, perquè la competència lingüística és una competència professional. Per què? Perquè la teva missió és adreçar-te al pacient que t’entengui i que t’entengui en la seva llengua. Per tant, és un doble argument. Primer, perquè és la llengua pròpia del país. Però segon, perquè per comunicar-te amb el pacient l’habilitat de la llengua és important perquè no hi hagi errors. Pensa que una de les causes més importants d’errors mèdics evitables és la falta de comunicació, la incomunicació o la comunicació insuficient.

—Es fan exàmens de català. El de l’ICS per als facultatius, per a estabilitzar la plaça, demostrava que la dificultat era molt inferior. Gairebé el 100% el van aprovar…
—Aquí la dinàmica és la següent. Per què s’ha relaxat l’exigència del nivell C1 en els hospitals públics? Per la qüestió del talent i l’atracció de talent. Si trobem algú que ve de fora que és tan bo i ara no té el nivell C de català, no el podem contractar. Crec que l’estratègia de la Universitat de Barcelona és molt bona. És a dir: vostè vol ser catedràtic i no té el nivell C1? Molt bé. Vostè ho podrà ser, però en dos anys ens ha d’aportar el nivell. I si no, la seva plaça decau. Aquesta estratègia d’acolliment és bona perquè no negues el talent i li dónes un període raonable per a aportar el nivell requerit d’acord amb la llei. S’hauria d’implantar en l’àmbit hospitalari.

—I per què no s’implanta?
—Crec que ara hi ha una certa voluntat política, tant de la conselleria com de les direccions d’alguns centres per començar, arran de la situació alarmant.

—Es fa tard a capgirar l’estat del català a la sanitat?
—Crec que no. És evident que, en comparació amb fa vint anys, hem reculat, però tal com hem arribat a estar en aquest paí, no fem tard. S’hi han de posar les eines, i sobretot, s’ha d’aplicar allò que hem aprovat. És a dir, s’ha de tenir un coneixement de la llengua perquè és la llengua pròpia i perquè és una habilitat professional per a millorar la comunicació. Potser farem l’examen lax al principi, però ha d’haver-hi un termini tancat, en què vostè ha de dominar la llengua. El País Basc aprova una plaça pública de metge i els que no dominen l’èuscar estan uns sis mesos sense incorporar-se per a estudiar la llengua, finançats. Això és boníssim i darrere hi ha una voluntat política.

—Com més va, més casos de discriminació lingüística hi ha. Els pacients cada volta tenen més clars els drets lingüístics?
—Això de l’acte mèdic en català, que ara només és del 30%, ha decaigut. O sigui, fa quinze anys o vint era el 50% o 60%. Hi ha més catalanoparlants exposats a persones sanitàries que no s’adrecen gens al català. No vol dir que no en sàpiguen, sinó que no s’hi adrecen. I la segona és que també la població catalanoparlant cada vegada n’està més conscienciada.

On i com podeu fer una denúncia si un metge us discrimina lingüísticament?

—Us heu marcat uns quants objectius. Quin és el prioritari?
—El global és fomentar el català a tot el sistema sanitari. El pràctic és que volem traslladar el grup de dinamització del català que vam crear al Clínic a cada centre i regió sanitària. Aquí el grup ja s’ha institucionalitzat i forma part de l’estructura de l’hospital i la direcció ha engegat una colla d’accions. És a dir, nosaltres hi participem, però ja no l’encapçalem perquè forma part de la institució. Hi ha un tercer objectiu, que és fer un lobby a la conselleria, recordar-los exactament quina és la seva missió i collar-los perquè apliquin el marc jurídic vigent.

Josep Maria Llovet, en un moment de l'entrevista. Josep Maria Llovet, en un moment de l'entrevista. Josep Maria Llovet, en un moment de l'entrevista.

—Al Clínic, ja fa temps que teniu el grup de dinamització del català. Com funciona, exactament?
—Nosaltres vam començar constatant que cada vegada hi havia més actes mèdics en castellà, en les sessions a vegades es canviava de llengua perquè hi havia estudiants d’Erasmus. A vegades, tens la sensació de quedar malament per dir que les sessions són en català. A la facultat, això s’ha resolt perquè si en els plans d’estudis s’estableix que pots fer-ho en català és igual que hi hagi un Erasmus. En les actes mèdiques o protocols era diferent. Ens vam reunir i vam decidir com organitzar tot això, que també afecta la facultat i el centre de recerca. Vam dir de crear un grup de dinamització amb quatre àrees: la de documentació, de formació, de bones pràctiques i una petita enquesta. La vam fer a 350 professionals i ens va servir per a saber què es feia més en català, com els correus interns entre els facultatius i els protocols d’infermeria. Això ho vam objectivar i vam començar a treballar, però vam dir que havíem de formar part de l’estructura per a poder-ho aplicar. El SAP, que és l’eina que utilitzem per entrar i veure la història clínica, havia de ser en català per defecte. La comunicació de l’IPA o el portal professional amb els altres centres, també. Hem de fer campanyes de conscienciació des de les direccions. I després, els cursos que es fan de promoció del català. Ara la Generalitat n’ha fet uns 3.900. I cursos d’acollida de residents. Però què passa? Que els cursos no són obligatoris, i en realitat s’hi apunten un 30% i l’acaben quasi un 15%. Aquí s’ha de collar. Nosaltres, mitjançant l’associació, per exemple, aplicarem un programa d’acollida, tant a residents com a facultatius nouvinguts, per donar-los un coixí cultural fent actes i visites. També tenim activada una macroenquesta. Al campus del Clínic som deu mil professionals. N’hem creat una amb un univers de 2.100. Això ens donarà una fotografia molt completa, com no n’hi ha hagut mai cap, de l’ús del català en un centre com l’Hospital Clínic, l’IDIBABS i la Facultat de Medicina. També ens servirà per a saber què falla.

—Quan se’n sabran els resultats?
—S’acabarà a final de maig i en tindrem l’anàlisi a començament de juliol. Volem analitzar-ho molt bé, perquè no hi hagi cap malentès. Però ha estat un esforç. Tot això ha estat subvencionat, hem rebut l’ajut del Departament de Salut i de la Secretaria de Política Lingüística.

—Quant als grups de dinamització del català, hi ha compromís de tots els centres sanitaris d’impulsar-los?
—Ara, no. La conselleria, quan nosaltres hi vam anar a parlar, van dir que ho volien fer. Ara ha quedat una mica aturat per la campanya electoral. Però sempre hi ha hagut una bona recepció a fer-ho.

—Parlem molt del català en la sanitat pública. I en la privada?
—No en tenim dades, però és molt més complicat. Primer, perquè, tal com està estructurada la sanitat en aquest país, molts dels facultatius no són del país, i el coneixement és molt més baix. Una cosa és ser un centre públic, que tens uns deures obvis, i després un centre privat, on t’has d’acollir a la normativa, però tens molt més marge d’aplicar-la. El conseller va reconèixer que aquí hi havia hagut una errada, en el sentit que hi havia legislació, però no s’aplicava.

—Molts professionals se’n van a l’estranger a treballar. Es perd talent que parla català. Quina és la clau per a retenir-lo?
—En la sanitat, jo que també he treballat i treballo als Estats Units, hi ha un problema molt gran, també a Europa. La diferència salarial és extraordinària. Els salaris dels metges a França són el doble que a Catalunya, i a Alemanya i Suïssa poden ser de 2,5 a 3 vegades més bons. Hi ha moltes infermeres que se n’han anat a l’estranger per una qüestió econòmica. La feina d’infermeria és duríssima. És una feina que requereix molta vocació, molta intensitat, i per tant que ha de ser ben remunerada. I, és clar, això com ho reverteixes? Amb programes d’acollida. Però això sí que requereix diners. Primer, tenir la consciència de fer-ho. Això en el món de la recerca s’ha fet, per exemple, amb les iniciatives ICREA, però són iniciatives petites per a captar catedràtics. Però tu ara parles de revertir un flux migratori de talent, de milers de persones. A vegades hi ha gent que vol tornar i no hi ha capacitat, no hi ha oportunitats, si no és un moviment molt sacrificat.

Josep Maria Llovet, en un moment de l’entrevista.

—És a dir, que tornar és un sacrifici econòmic important.
—El doctor Rodés, que era el catedràtic del servei de patologia, deia que els catalans tornen de fora pel pa amb tomàquet. És una manera de dir que torno perquè sóc català. Vull que els meus fills siguin catalans i visquin en aquest país. N’hi ha que a vegades tornen perquè tenen fills, i si es quedessin als Estats Units serien americans. Jo sóc un partidari acèrrim del retorn del talent a Catalunya. Però és una tasca complexa, sens dubte. De totes maneres, hi ha coses molt més immediates. Per exemple, augmentar el nombre de llicenciats o de places universitàries de medicina. La UPC ha anunciat que volia fer la carrera de medicina a Terrassa. Els metges aquí, al Clínic, per a entrar, han de tenir un 13,4 sobre 14. I la nota més baixa és a Vic, que em sembla que és un 12,5. I els metges que treuen un 10, 11 o 12, que potser són magnífics professionals, i no els donen aquesta oportunitat… Amb el recanvi per la jubilació dels boomers, hi haurà una necessitat enorme de metges. Per tant, una prioritat ha de ser augmentar el nombre de places. Una altra seria que poguéssim controlar el sistema MIR, perquè podríem posar les condicions. Dins la capacitació professional també hi ha la capacitació lingüística. Perquè tu t’has d’entendre amb els pacients. I després intentar de retenir el talent, per exemple, en el món de la infermeria. Hi ha hagut casos d’infermeres que vénen d’Andalusia a ocupar places que eren d’infermeres d’aquí que se n’havien anat per la qüestió econòmica.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

—Si es creessin noves places, controlar l’entrada d’estudiants estrangers continuaria essent un objectiu.
—S’ha d’organitzar, si vols, la gent que s’accepta a les facultats. Però és una cosa increïble que hi hagi estudiants que han fet la selectivitat i que volen fer Medicina i tenen un 11. I ara què fem? S’ha d’aconseguir que els estudiants d’aquí que vulguin estudiar medicina i tinguin certes capacitats ho puguin fer. Hi ha llicenciats a qui, amb la llei a la mà, obtenen una homologació dels títols. Poden venir aquí amb el títol de qualsevol país sense cap mena de restricció. Per exemple, el títol de medicina és quasi automàtica. Això facilita molt que vingui gent, que és benvinguda, però que s’ha d’adaptar al país i ha de conèixer la llengua.

—Les eleccions a Catalunya són a tocar. Teniu previst de reunir-vos amb els partits?
—N’hem de parlar, perquè és possible que fem alguna iniciativa amb algun document de demanar als partits que s’hi adhereixin. El PP i Vox seran més recelosos.

—Hi voldríeu afegir res més?
—Hem de donar més visibilitat a tot això. Ha estat un tema molt amagat. De fet, ha sortit més per les queixes dels pacients que per iniciativa dels professionals, i no diguem per iniciativa institucional. I crec feia por parlar del català per l’estratègia que va seguir Ciutadans. Va polaritzar el país utilitzant la llengua i feia por que exigir la competència lingüística del català a un professional sanitari no fos considerat una discriminació contra els no catalanoparlants.

Josep Maria Llovet, al seu despatx del l’IDIBAPS (fotografia: Albert Salamé).

Les aplicacions Instagram i Threads, propietat de Meta, han introduït mesures que faran que deixin de recomanar continguts polítics per defecte. L’empresa defineix el terme “contingut polític” com a tot aquell “potencialment relacionat amb lleis, eleccions o qüestions socials“.

Els usuaris que segueixen comptes que publiquen continguts polítics els continuaran veient de la manera habitual. Però la resta d’usuaris deixarà de veure per defecte continguts polítics als seus fils de continguts (feeds) i a les històries, ni en cap altre lloc de l’aplicació en què es recomanin continguts nous.

El canvi no sols evidencia la retirada de Meta dels continguts polítics i mediàtics, sinó que també qüestiona la idea que aquestes plataformes siguin bones per a la democràcia. També és probable que la decisió tingui un efecte intimidatori sobre la llibertat d’expressió a les xarxes, perquè dissuadirà els creadors de continguts de fer-hi posicionaments polítics.

Política? Meta fa “no m’agrada”

Meta fa molt de temps que té problemes amb la política, però no sempre ha estat així.

Per exemple, Facebook es va considerar un dels factors clau en la victòria electoral de Barack Obama l’any 2008. La Primavera Àrab va ser descrita com la primera “revolució de Facebook”, encara que molts consideren que el rol d’aquesta xarxa en l’onada de protestes es va exagerar àmpliament.

D’aleshores ençà, l’espectre de la manipulació política arran de l’escàndol de Cambridge Analytica, l’any 2018, ha aixecat suspicàcies entre molts usuaris sobre la presència de continguts polítics a les xarxes socials.

L’augment de la polarització política i l’explosió de la desinformació han passat factura a les grans plataformes. Per tant, no és casualitat que Meta ja comencés a reduir les recomanacions de contingut polític a Facebook, la seva plataforma principal, l’any 2021.

Fins ara, aquestes limitacions no s’havien estès a Instagram i Threads, però això no vol dir que aquestes dues plataformes no s’haguessin topat amb problemes de caràcter polític. El desembre passat, Human Rights Watch va acusar Instagram d’haver censurat sistemàticament els continguts pro-palestins. Amb el nou canvi de recomanació de continguts, ara la resposta de Meta a aquesta acusació seria, probablement, que es limita a aplicar la seva política de restricció de contingut polític.

Les xarxes s’allunyen dels continguts polítics

Amb el desastrós canvi de marca de Twitter a X, i amb la possible prohibició de TikTok als Estats Units, Meta sembla el gran gegant més estable de les xarxes socials.

Però la falta de notícies polítiques a Instagram, combinada amb l’absència de notícies a Facebook pot fer que els joves encara vegin menys notícies que abans i tinguin més poques oportunitats de desenvolupar consciència política pròpia.

En una publicació a Threads, Adam Mosseri, responsable d’Instagram, va deixar clara la posició de la plataforma. “La política i les notícies són importants, no dic que no. Però a parer meu, del punt de vista de la plataforma, qualsevol augment de la participació o dels ingressos que puguin generar [la notícia i els continguts polítics] no valen la pena en absolut per l’escrutini, la negativitat o els riscs per a la integritat de la plataforma que implicarien”, escrigué.

Efecte intimidatori en els creadors de continguts

Instagram també recorda als creadors de continguts que els seus comptes podrien deixar de ser recomanats a la resta d’usuaris per publicar contingut polític.

En cas que un compte deixés de ser recomanat per haver publicat contingut polític, l’administrador tindrà l’opció de veure les publicacions en qüestió i eliminar-les. Els creadors de contingut depenen altament de les recomanacions de la plataforma, de manera que la implicació que es deriva de la mesura és clara: eviteu la política.

En aquest cas, Meta no podria ser més clara: les publicacions polítiques impediran que l’audiència creixi. Aquesta és la definició d’un efecte intimidatori polític.

Per al públic que acudeix als creadors perquè els percep propers i autèntics, és probable que l’absència de publicacions o posicions polítiques esmorteeixi el debat polític i, en darrera instància, la democràcia a les xarxes.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Com podeu fer que Instagram us torni a recomanar continguts polítics?

Si voleu que Instagram i Threads continuïn recomanant-vos contingut polític, haureu de seguir aquests passos. A la pàgina del vostre perfil, desplegueu el menú fent clic als tres guions que hi ha a la part superior a la dreta. Obriu el menú “Contingut suggerit” i, després, feu clic a “Contingut polític” (per a alguns usuaris, l’opció “Contingut suggerit” pot aparèixer dins el menú “Configuració i privadesa”). Tot seguit, caldrà que activeu l’opció “No limitar”.

Tama Leaver  és professor d’estudis d’internet a la Curtin University de Perth (Austràlia). Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.

 

Bloomberg · Stuart Biggs

La confusió que envolta el Partit Nacional Escocès (SNP) –durant anys, un dels partits polítics més efectius i dominants de la Gran Bretanya–, probablement tindrà implicacions importants per a les eleccions vinents  a tot el Regne Unit, per a les quals tan sols falten uns quants mesos.

El darrer problema es va desencadenar quan el cap de l’SNP i primer ministre d’Escòcia, Humza Yousaf, va posar fi a un acord per a compartir el govern amb els Verds Escocesos, una decisió que l’ha dut a presentar la dimissió. Això il·lustra com l’SNP ha passat, en menys de dos anys, d’una posició aparentment intocable a ser un partit molt afectat per errors constants.

Els errors de l’SNP alimenten un ressorgiment del Partit Laborista, en un moment en què el seu dirigent, Keir Starmer, prova d’expulsar els conservadors de Rishi Sunak del govern britànic. Recuperar les antigues places fortes laboristes a Escòcia, incloent-hi Glasgow, seria clau per a Starmer a l’hora de garantir una majoria sòlida en unes eleccions que es preveuen per a la segona meitat de l’any, segons que ha promès Sunak.

La tensió entre l’SNP i els Verds ha estat creixent durant mesos per qüestions que van de l’autodeterminació de gènere fins al control dels lloguers, i ha arribat a un punt culminant quan el govern ha retallat els seus objectius ambientals. Després d’això, els Verds s’han retirat de l’acord, signat el 2021, quan l’SNP va quedar a un sol escó de la majoria, en les darreres eleccions escoceses.

Però la relació poc sòlida amb el seu soci de govern –l’SNP es va negar fins i tot a anomenar “coalició” l’acord per a formar govern– és tan sols una mostra més dels problemes del partit. La sortida de la dirigent històrica Nicola Sturgeon l’any passat, i la investigació policial en curs sobre les finances del partit, en què el seu marit ha estat acusat de malversació de fons, han contribuït a una caiguda significativa de la popularitat de l’SNP.

Però, més en general, l’SNP ha tingut problemes per a adaptar-se al pas del temps en la mesura que no es compleix el seu objectiu d’aconseguir la independència.

El problema per a l’SNP és que no té un pla clar, vist que el Tribunal Suprem va blocar el seu intent de forçar un nou referèndum, i el govern de Londres –independentment de si serà conservador o laborista després de les eleccions generals vinents– no n’acordarà cap.

Quan Sturgeon va tancar l’acord amb els Verds el 2021, conegut com l’Acord de Bute House, que és el nom de la residència d’Edimburg dels primers ministres, l’objectiu era consolidar una majoria pro-independència al parlament d’Holyrood que ella podria utilitzar per pressionar Londres per a acordar un segon referèndum.

Aquell va ser un moment sísmic en la política britànica, la primera vegada que polítics verds eren representats en el govern en qualsevol nació del Regne Unit. Però la seva agenda compartida, que incloïa reformes per al reconeixement de gènere o la reducció de la perforació de petroli i gas a la Mar del Nord, va molestar els votants independentistes menys liberals en qüestions socials.

L’acord tenia crítics, fins i tot, dins l’SNP mateix, enmig d’acusacions que deien que qui en realitat dirigia les prioritats de Sturgeon era el soci minoritari.

Ara l’SNP tindrà 28 dies per a intentar que es nomeni un nou primer ministre mitjançant un vot al parlament. Això sembla complicat, atès que el partit no té la majoria –tot i que no interessi necessàriament als partits de l’oposició de causar unes eleccions escoceses d’emergència en aquest moment.

Independentment de com es desenvolupin els esdeveniments, sembla que hi ha un partit que treu un avantatge clar de la situació: el Partit Laborista de Starmer. El 2010, el Partit Laborista va guanyar 41 escons dels 59 d’Escòcia a Westminster. Però, d’ençà d’aleshores, és l’SNP qui ha guanyat la majoria dels escons.

Una enquesta de YouGov d’aquest mes recull que l’SNP encara té un lleuger avantatge sobre el Partit Laborista quan es demana qui volen que governi a Escòcia. Però la mateixa enquesta situa els laboristes lleugerament per davant a Escòcia per primera vegada d’ençà del referèndum d’independència, respecte de la intenció de vot per a les eleccions generals.

 

• Subscribe to The Washington Post

• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb.

Llicenciada en teoria de la literatura i literatura comparada, Neus Penalba Suárez (Tarragona, 1982) és actualment professora de literatura catalana i espanyola a la Universitat de Cambridge. Però per arribar a ocupar aquesta plaça temporal –a l’estiu n’ocuparà una de titular als Estats Units– ha dedicat tretze anys a la recerca sobre La mort i la primavera, una de les novel·les més enigmàtiques de Mercè Rodoreda. Gràcies a la feina feta, la seva lectura d’aquesta novel·la va guanyar el premi Joan Fuster d’Assaig 2023. Fam als ulls, ciment a la boca (Edicions Tres i Quatre) és, alhora, una reflexió sobre el canvi d’estatus de l’obra i de la seva autora, morta l’any 1982 sense haver pogut enllestir la revisió definitiva de La mort i la primavera, publicada pòstumament i revaloritzada i integrada al cànon d’ençà de la darrera edició de Club Editor, l’any 2017, en un context literari i polític ben diferent dels anys vuitanta.

—Actualment, Mercè Rodoreda és una icona pop. Però no ho ha estat sempre.
—Des del 2011, quan vaig començar a treballar sobre ella, la imatge ha anat canviant. Per als qui tenen menys de trenta anys, gràcies als memes i als piulets, s’ha viscut això que en dic una nova patumització digital. Em sembla fantàstic tot el que es fa –cançons, adaptacions teatrals…– però, sobretot, s’ha de fer crítica literària.

—En una carta a Joan Sales ja es queixa que no vol ser una patum.
—Ella era molt conscient, abans de morir, de com l’havien feta una patum. En una altra carta, diu que anirà una coral de Gràcia a cantar-li a Romanyà. El film sobre La plaça del Diamant, de Francesc Betriu, n’és un dels principals responsables. Ha envellit malament, però al seu moment va agradar molt perquè connectava emocionalment amb la generació que havia viscut la guerra i el franquisme. Eren els inicis del cinema català, i recuperar una novel·la que vint anys abans o quinze havia estat un gran èxit va ser un boom. Però va passar que va substituir la novel·la en l’imaginari públic de la majoria dels catalans. I va acabar essent una versió edulcorada, on la violència psicològica del Quimet cap a la Natàlia desapareixia. S’acaba convertint en un cant al catalanisme republicà, en comptes de la història d’una dona maltractada pel seu marit republicà.

—De Rodoreda, se’n tenia una imatge carrinclona.
—D’una banda, el masclisme cultural va interpretar que una senyora que parlava de flors i feia servir girs sovint infantils havia de ser carrinclona. A més, hi havia la consideració que, com que la Colometa era tan innocent, tan ingènua, tan càndida, d’alguna manera havia de ser un autoretrat. De fet, Baltasar Porcel li va preguntar directament si era ella. D’altra banda, també hi ha hagut estudis massa biogràfics sobre la seva vida, que han mitificat la infantesa, el jardí, l’avi… En Rodoreda hi ha moltes flors, certament, però també arbres sinistres. I no només a La mort i la primavera. La natura és força esfereïdora a l’obra de Rodoreda.

—Expliqueu que la imatge de Rodoreda va canviar el 2017, justament amb la publicació de La mort i la primavera per part de Club Editor.
—Em volia llançar per la finestra, perquè hi treballava des del 2011. Però estic molt contenta que s’hagi reeditat, perquè he escrit un assaig sobre una novel·la que ara és coneguda. Ho hauria tingut més pelut si no hi hagués hagut aquesta revisió.

—Teníeu el camp literari preparat per rebre la vostra lectura? Destaqueu que, sovint, s’havia vist La mort i la primavera com una rara avis dins l’obra de Rodoreda.
—S’havia vist com un bolet. Reivindico que també hi ha tendresa i bellesa, en La mort i la primavera. Des del 2017 s’ha continuat amb aquesta idea de posar una Rodoreda al costat d’una altra, com si en fossin dues. I potser s’ha fet una lectura massa llòbrega de l’obra. Evidentment, és molt crua, molt esfereïdora, amb un imaginari horrible, però també hi ha bellesa. I perquè passa segurament per l’estètica de la novel·la i perquè és on l’estil rodoredià arriba al seu cim.

—La mort i la primavera no seria aquesta obra estranya, sinó que seria central?
—Central en molts sentits. També cronològicament, perquè la primera versió l’escriu
quan encara corregeix les galerades de La plaça del Diamant, és a dir, que encara no l’ha publicada. Per tant, dir que és l’última novel·la de Rodoreda és mentida. La darrera és Quanta, quanta guerra. La mort i la primavera ens arriba pòstumament, però en el seu projecte creador és central. I reapareix a El carrer de les Camèlies o a Mirall trencat.

—Però si s’hagués publicat quan va ser escrita, quina recepció hauria tingut?
—Quan es va publicar, l’any 1986, hi va haver polèmica, perquè moltes rodoredianes i la família van estar en contra de la versió que n’havia fet Núria Folch. O sigui, que va quedar circumscrit a la polèmica als diaris, però la veritat és que no es va llegir. L’any 1961, quan la va enviar per primera vegada al premi Sant Jordi, l’editor Joan Sales era molt conscient que el camp literari català de l’època no estava preparat. I li va dir que no li interessava sense haver-ne llegit ni una sola ratlla. Però ella sí que era molt conscient que era una novel·la europea, que era una novel·la ambiciosa.

—Les primeres interpretacions del llibre van ser en clau esotèrica.
—Carme Arnau sempre ha estat la primera en tot, va fer una tesi sobre Rodoreda amb ella encara viva. I també ha estat pionera en l’estudi de La mort i la primavera. Al seu llibre Miralls màgics relaciona Quanta, quanta guerra, Viatges i flors i La mort i la primavera, i crea aquesta etiqueta d’última narrativa, que no s’ajusta cronològicament al que sabem. Però, d’altra banda, ha fonamentat tot el seu estudi en una hipòtesi biogràfica no avalada per la resta de biògrafes, o per Anna Maria Saludes, filla de Susina Amat, que és que Rodoreda era rosa-creu. Qui tenia interès pels Rosa-creu era Carme Manrúbia. De fet, Rodoreda i Amat van entrar en contacte amb el rosacrucians a partir d’ella, a la dècada dels setanta, però La mort i la primavera era de molt abans. A l’arxiu de Rodoreda hi ha un tríptic de propaganda dels rosa-creu de quan era a Suïssa, però d’això no en podem extreure conclusions. Si hi hagués un joc de cartes del tarot, diríem que Rodoreda era cartomàntica? Rodoreda tenia creences espirituals, però, en tot cas, s’ha d’analitzar com es converteix tot plegat en literatura.

—Dieu que una de les causes del seu èxit actual és l’auge de la distopia, com El conte de la serventa, de Margaret Atwood.
—S’ha definit La mort i la primavera com una distopia. Però, quan parlem del gènere, la distopia sempre és futurista, i aquí trobem una distopia primitivista. Com que ha estat considerada una novel·la tan difícil, he intentat d’anar-la encerclant-la de preguntes. És una novel·la fantàstica i distòpica? Vegem-ho. Rodoreda coneixia la literatura fantàstica, i quan escriu La mort i la primavera ja s’han publicat les grans distopies de Bradbury i de Wells. Podria haver triat una estètica futurista, però, en canvi, el terror no és convertir-se en robot sinó en arbre.

—Seria una al·legoria de la història europea?
—Dialogo amb les lectures que n’han fet, per exemple, Simona Škrabec i Arnau Pons, que han contradit la versió de Carme Arnau, que la veu com un exercici poètic i fantàstic. En aquest punt, continuo la seva via, aportant-hi coses noves. Dialogo molt tant amb Škrabec com amb Pons, que al seu epíleg de la darrera edició de La mort i la primavera relaciona la novel·la amb les experiències de Rodoreda i Armand Obiols a l’exili, durant la Segona Guerra Mundial. Hi ha cartes entre Rodoreda i Obiols on hi ha l’eficiència d’un buròcrata, però més que jutjar les intencions, a mi m’interessa analitzar la lectura històrica dins la narrativa. I aquí cal parlar de Nit i boira, que és segurament el primer relat concentracionari escrit a Europa, perquè és previ a la trilogia de Primo Levi o a L’espècie humana, de Robert Antelme, i a diferència d’aquests, no és escrit per un supervivent. Arnau Pons interpreta La mort i la primavera com una forma d’expiació, però em pregunto, de quina culpa? Des d’on jutgem o decidim que això és una expiació? A més, la vida de l’autor és important, però no se’l pot reduir només a això.

—Vinculeu La mort i la primavera amb l’estructuralisme tan en voga en aquells temps i l’obra de l’antropòleg Claude Lévi-Strauss.
—Rodoreda llegia Les temps modernes, és probable que estigués familiaritzada amb Lévi-Strauss. De fet, ja s’havia dit que tenia un aire antropològic. Però tenia la intuïció que no era un aire i prou. Els rituals que ella s’inventa no són una col·lecció amorfa de trets culturals, sinó que responen a una estructura. És interessant que Lévi-Strauss escrivís que els dos tabús universals són l’incest i el suïcidi. I La mort i la primavera va d’això. M’interessa entendre amb quin moment de la història cultural d’Europa dialoga Rodoreda en l’àmbit estètic. És una època en què l’antropologia era per tot: Picasso era col·leccionista d’art primitiu, hi ha tota la literatura de viatges, com la d’Henri Michaux, i els noticiaris del cinema francesos anaven plens de documentals etnogràfics colonials. Ella està immersa en aquest relat etnogràfic, però no crea un viatger que arriba a un poble primitiu, sinó que actua com un mirall, allunyat de la idea de superioritat civilitzadora. Arriba al moll de l’os de l’estructura de la maldat. Com aquesta maldat s’organitza en forma de col·lectivitat i crea pàries socials, marginats.

—També us la mireu des de la lectura mitològica. Especialment acarada a La branca daurada, de James Fraser.
—La branca daurada, de Fraser, és un compendi de costums i rituals comparatiu, de pobles de tot el món. Es va publicar al final del segle XIX, a l’època victoriana, i va ser un best-seller. Joan Amades i tots els folkloristes catalans també havien llegit Fraser. Va influir en els escriptors modernistes anglesos, per exemple, que coneixia Rodoreda. Però és que hi ha un capítol sobre “maneres d’evitar que l’ànima fugi del cos” que és molt il·lustratiu. Explica que moltes cultures ameríndies, asiàtiques o africanes, amb aquest temor que l’ànima surti del cos, acaben matant la persona. Rodoreda no en copia cap, sinó que se n’inventa un de nou, i no té cap bona intenció. No es tracta d’assegurar la vida, sinó d’assegurar l’opressió més enllà de la mort.

—La mort i la primavera té l’origen a Coll de Nargó, a l’Alt Urgell?
—La mort i la primavera no comença el 1933, però si Michaux ha anat a la Xina o altres escriptors han anat a l’Àfrica, ella ha fet, bàsicament, dos viatges. L’un cap a França, i no en torna, i l’altre, a Coll de Nargó. Hi va com a periodista per fer una crònica de la restauració de la façana romànica de l’església de Sant Climent. Per tant, per poder-se inventar un poble primitiu, recupera l’experiència de Coll de Nargó. És evident que Coll de Nargó no és el poble de La mort i la primavera, però hi podem recuperar la prehistòria de la novel·la. A la crònica de Clarisme, per exemple, diu que les esquerdes de la façana engoleixen el ciment, que ressona com el ritual terrible de la novel·la.

—Quins rastres metafísics hi trobeu a La mort de la primavera?
—Al llibre reprodueixo un text que vaig trobar a la fundació, en què no apareix la font, però que resulta que prové dels Upanixad hindús, sobre el destí, la transmigració i la reencarnació de les ànimes. Rodoreda és hermètica, però apareixen referències al riu Leteu, al carro alat del Fedre de Plató o a les rondalles de Verdaguer. Però aquest és un altre capítol que espero escriure a partir d’ara, sobre les ressonàncies espirituals a l’obra de Rodoreda.

—La mort i la primavera condensa tots els interessos, les lectures, els aires del temps i els aspectes biogràfics de l’escriptora?
—Tampoc l’hem d’extirpar i dir que és més important que qualsevol altra obra de Rodoreda. A Mirall trencat també hi trobem un altre aire del temps, però passa que és un altre. A cada novel·la dialoga amb un moment diferent de la història d’Europa. No es tracta d’exagerar la importància de La mort i la primavera. Rodoreda ja agradava abans, però, com dèiem, hi ha un tema de masclisme cultural: agradava sobretot a les senyores. Ara La mort i la primavera interessa als senyors. I tot canvia. Ens hauríem de preguntar per què interessa més que La plaça del Diamant, El carrer de les Camèlies o Mirall trencat. Potser perquè el terror i l’horror d’aquestes novel·les el sofreixen les dones i un senyor intel·lectual n’és immune. A La mort i la primavera el terror és per a tothom.

—S’hauria de fer el mateix exercici de lectura amb la resta d’obres?
—Sí, i m’encantaria fer-ho, i que ho facin uns altres, evidentment. Crec que és el prisma per a trencar els estereotips que hem anat creant. Aquesta capa de sediments que gairebé no ens deixa veure La plaça del Diamant. Ara l’ensenyo a Cambridge i abans l’havia ensenyat a estudiants francesos i americans, i no entenen mai per què els pregunto si troben que la novel·la és carrinclona. En canvi, aquí els meus nebots l’estudien al batxillerat i diuen que ho és.

—Vau començar a llegir i a estudiar La mort i la primavera fa tretze anys. Com ha canviat la vostra vida?
—Me la va canviar en el moment que la vaig començar a llegir. Jo no tenia pensat de treballar Rodoreda. M’agradava, hi havia arribat com la majoria de gent de la meva generació, a partir de la lectura obligatòria a secundària. Però m’ha canviat moltíssim la vida, perquè durant deu anys he deixat de fer moltes coses per poder escriure això. M’ha canviat la vida per a bé i per a mal. I m’ha canviat la vida perquè he escrit aquest llibre, però hi continuo pensant. És una novel·la sobre la qual no pots arribar a una conclusió.

—Ara dèieu que feu classe a la Universitat de Cambridge, que és un nom que enlluerna molt, però la realitat és ben diferent.
—Dit així, sembla que hagi tingut unes condicions meravelloses, però mentre escrivia el llibre, des del 2011, no tenia unes condicions de recerca adients, perquè treballava com a associada i com a interina secundària i perquè és una novel·la molt difícil. Per tant, és una feina que s’ha fet molt de matinada, als estius, a les vacances, els caps de setmana. Ha estat un patiment important. A Cambridge, hi tinc un contracte temporal i tot just ara m’han contractat per a una plaça de titular a Filadèlfia. Així doncs, aquest llibre l’he revisat mentre buscava una altra feina i m’adaptava al primer any de Cambridge. Tinc una visió molt somnàmbula d’aquest llibre.

 

Pedro Sánchez va esbotzar el començament de la campanya electoral catalana i intentarà de condicionar-la fins a la jornada electoral per a consolidar, i ampliar si pot, la victòria de Salvador Illa. El president espanyol no solament continuarà a la presidència del govern espanyol sinó que ho va anunciar sense prendre cap mesura com les que requeria l’ortodòxia política per a una insòlita retirada de l’activitat pública de cinc dies pel dilema de la dimissió. Ni tan sols va proposar cap iniciativa per a acabar la lawfare i les notícies falses, ni per a contribuir parcialment a millorar un sistema regit per normes tan polèmiques com la llei mordassa. I, encara menys, amb un reconeixement per als altres dirigents que van ser objecte abans de la guerra bruta, fins i tot de l’espionatge amb Pegasus durant el seu mandat. L’escenificació del dilema es dissolia, com també la imatge de l’home que cercava l’empatia en la ciutadania més enllà del càrrec: tornava a escena el polític, l’estrateg, el supervivent. Sánchez no tan sols es queda, sinó que intentarà de rendibilitzar electoralment les onades de solidaritat d’aquests dies. Però aquesta ha estat una jugada de molt de risc. Ho deia la mateixa enquesta urgent feta pel CIS: gairebé la meitat dels ciutadans volia que Sánchez dimitís o convoqués eleccions.

Curiosament, el mateix sondatge pronosticava una victòria inqüestionable del PSOE. Tant que li permetria arribar a la majoria absoluta tan sols amb Sumar, d’acord amb l’extrapolació en escons que en va fer Electomanía, amb l’advertiment afegit que l’estimació de vot del CIS s’havia d’agafar amb moltes precaucions. I a Catalunya, què pot passar? Illa frisa perquè Sánchez participi en una campanya en què el seu futur polític no ha deixat de ser protagonista. En una conferència de premsa a l’ACN, el candidat del PSC deia que li demanaria que s’incorporés de seguida a la cursa electoral. “Em faria il·lusió que vingués”, afirmava. El següent míting on era previst que assistís abans dels cinc dies de reflexió era dijous, a Sant Boi de Llobregat.

Per començar, Sánchez ha dinamitat la campanya dels adversaris. El president espanyol presenta les eleccions com un plebiscit contra la dreta i l’extrema dreta, incardinat amb una onada mundial d’ascens del reaccionarisme i de pèrdua de drets i llibertats. Aquests dies, mentre el PSOE es mobilitzava i cercava l’empatia dels seus socis parlamentaris, la possible restitució de Carles Puigdemont ha deixat de capitalitzar mirades i a Pere Aragonès li costa molt d’imposar a l’agenda mediàtica l’obra de govern i el programa per a continuar-la. També s’han esfumat de l’escena la investigació judicial de Begoña Gómez per un presumpte delicte de tràfic d’influències (perquè ja tot són notícies falses, menys per al PP i Vox) i el cas Koldo ha envellit després de les compareixences d’Illa al congrés i al senat. Ara tot sembla haver canviat: Sánchez demana adhesions més enllà de les ideologies i les sigles perquè es demostri al món “com es defensa la democràcia”. I, d’aquesta manera, ha pretès ser el centre del 12-M. Demana una reacció contrària a l’ascens d’un populisme reaccionari ancorat en l’extrema dreta. Illa i Sánchez són el mateix candidat.

I tot això ajudarà el PSC? O se li pot girar en contra com un bumerang? La primera tendència que apunta l’enquesta diària de VilaWeb és que l’afavoreix, tot i que serà a partir de la demà quan s’acabaran de reflectir els moviments dels electors: el PSC obtindria un escó més que la jornada anterior (41); Junts en perdria dos (32); ERC en guanyaria un (27), com Vox (11); el PP en baixaria un (11); i la CUP (7) i els Comuns (5) es quedarien igual. El resultat global és que els partits independentistes no arribarien a la majoria absoluta, els faltaria un escó.

El marc que proposa Sánchez s’ajusta perfectament al context electoral de les europees del 9 de juny, on el nou parlament podria acabar condicionat per l’ascens de l’extrema dreta. Però, i a Catalunya? L’independentisme pot capitalitzar aquests dies vinents una part de la indignació per la maniobra de Sánchez? Així ho espera Junts. Fonts del partit confiaven que la constatació del “frau” mobilitzi el vot independentista a favor de Puigdemont, polaritzant-lo. “És una greu irresponsabilitat utilitzar les emocions sobre el patiment que representa un assetjament mediàtic indigne per fer tacticisme electoral o preelectoral, i interferir en les eleccions catalanes”, deia el secretari general de Junts, Jordi Turull, a Argelers. “Cal que recordem els GAL? L’aplicació del 155? Dels cops de porra?”, demanava.

“No tot val en política, ja n’hi ha prou”, deia Aragonès a la seu d’ERC. Esquerra té més frontera de vot amb el PSC i, per tant, més perill potencial de sortir perjudicada de la determinació de Sánchez. De fet, segons el darrer CEO, un 21% dels indecisos dubta entre Illa i Aragonès. ERC no tan sols va entrar en el cos a cos verbal amb els socialistes, sinó que va denunciar l’electoralisme de Sánchez a la Junta Electoral espanyola. També el PP. Tots dos van criticar durament l’ús instrumental del CIS i van demanar que es prohibís l’entrevista del Telediario de la 1 al president espanyol en hora de màxima audiència. Però els escrits no van arribar a temps. La CUP també va criticar la ingerència política del PSOE a les eleccions catalanes. “Pedro Sánchez es mostra com una víctima de les clavegueres de l’estat. No ho neguem, però al PSOE quan li ha interessat ha utilitzat aquestes mateixes clavegueres”, ha sentenciat la candidata dels anticapitalistes, Laia Estrada. A Manresa, la cap de cartell dels Comuns, Jéssica Albiach, demanava al PSOE una rastellera de propostes de “regeneració democràtica”.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Caldrà veure, a més, quins efectes té tot això sobre el PP, amb Alberto Núñez Feijóo mobilitzat en la campanya catalana. “Qui vulgui donar un disgust a Sánchez i al separatisme, que voti el PP a Catalunya”, ha dit a Madrid, igualment decidit a mirar de treure’n profit. Però fins i tot més enllà dels efectes electorals que en pugui obtenir, Sánchez ha aconseguit d’indignar dos socis clau per a la seva governabilitat, que poden apujar el preu en la negociació del pressupost vinent. ERC i Junts són, al capdavall, dos partits amb exiliats, que han tingut presoners polítics, han viscut la guerra bruta i han estat espiats amb Pegasus. Si diumenge era ERC qui reivindicava el seu exili i Ruben Wagensberg despullava la demanda d’empatia amb Sánchez a partir de l’evidència de la seva investigació judicial per terrorisme, avui al matí Puigdemont feia pública la mort de la seva mare, a qui no va poder acompanyar ni acomiadar, i suspenia temporalment la seva participació en la campanya. Sigui com sigui, totes les cartes ja són sobre la taula. I, ara sí, sembla que la campanya s’accelera, descarnada com poques.

 

La frase

Salvador Illa nega que s’hagi espanyolitzat la campanya. “He fet propostes, un plantejament per a Catalunya, parlo de les institucions catalanes i Catalunya és governarà des de Catalunya, això és obvi”, ha dit.

L’anècdota

La baixa mostra de l’enquesta del CIS no permet de veure què preferirien que hagués decidit Sánchez els electors dels altres partits, especialment els dels seus socis al congrés espanyol. Però sí que apunta que un 36,7% del total en tenia prou que expliqués què havia passat i continués governant, com ha fet finalment.

La proposta

La CUP ha proposat que es creï una distribuïdora pública en defensa de la pagesia i d’una alimentació de qualitat. “Mengem merda perquè és més barat”, ha etzibat Laia Estrada.

La Junta Electoral espanyola (JEC) ha expedientat el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, per haver fet declaracions favorables al candidat del PSC a les eleccions al Parlament de Catalunya del 12 de maig, Salvador Illa, durant el viatge oficial a Doha, segons ha avançat el mitjà El Español i han confirmat a l’ACN fonts de la JEC.

Sánchez té ara la possibilitat de presentar al·legacions abans que l’àrbitre electoral decideixi si l’expedient acaba en sanció per vulnerar la neutralitat dels poders públics en el marc de les campanyes electorals. L’expedient de la JEC respon a una sanció interposada per ERC.

La CUP ha defensat aferrissadament el sector de la pagesia en un acte electoral a Manresa. Els anticapitalistes han proposat la creació d’una distribuïdora pública per a garantir l’alimentació de qualitat. “Mengem merda perquè és més barat”, ha exclamat la candidata a les eleccions de Catalunya, Laia Estrada.

Laia Estrada, candidata de soca-rel de la CUP

Els cupaires han confrontat el seu model a un capitalisme que, a parer seu, porta a la pagesia a una situació de perill d’extinció. Estrada ha explicat que aquest model també és la causa del problema de l’habitatge i ha demanat al govern que deixi d’enviar els Mossos a fer fora la gent de casa. En aquest sentit, ha fet una crida a apostar per una política de desnonament zero.

Tot plegat, ha dit, és un model al servei d’una minoria privilegiada que fa la gent esclava d’un ritme de vida.

Enquesta de VilaWeb: Sánchez enlairaria Illa i l’independentisme perdria la majoria

Arran de l’anunci de Pedro Sánchez de continuar al capdavant del govern espanyol, Junts+ reclama una “resposta en clau catalana” a les urnes en les eleccions a Catalunya del 12 de maig. Aquesta és la petició que ha fet avui, des d’Argelers, el secretari general, Jordi Turull, que ha apujat considerablement el to contra el PSOE.

“En quaranta anys, els socialistes també han estat autors materials i col·laboradors necessaris d’aquesta democràcia de cartó-pedra”, ha denunciat. I ha reblat: “Cal que recordem els GAL? L’aplicació del 155? Els cops de porra als catalans?”. Turull ha substituït el candidat Carles Puigdemont, que ha suspès l’agenda de campanya per la mort de la mare. L’acte ha arrencat amb un minut de silenci per Núria Casamajó i una llarga ovació.

La candidata dels Comuns Sumar a les eleccions a Catalunya, Jéssica Albiach, ha demanat al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, un seguit de propostes de regeneració democràtica després d’haver anunciat que continua en el càrrec.

“No pot ser que tot continuï igual”, ha dit en un acte a Manresa al costat del número 4 per Barcelona, ​​David Cid, i el candidat a les europees, Jaume Asens. La candidata també ha reclamat que no es facin pactes amb la dreta que té “tics antidemocràtics” i ha tornat a reclamar una renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ).

“S’ha de fer sense esperar que la dreta entri en raó”, ha defensat Albaich, que ha criticat que el PSOE arriba tard a l’hora de sumar-se a la democratització de l’estat i a condemnar els casos de lawfare.

“Si Sánchez no omple de contingut aquest punt i a part, estarà donant la raó a tots els que diuen que ha estat un moviment tàctic i electoralista”, ha comentat Albiach. I ha insistit que no pacti amb el PP per renovar la cúpula judicial espanyola.

A Catalunya, segons ella, la garantia per tirar endavant més i millors avenços progressistes, no és pas el PSOE, sinó els comuns. Segons David Cid, el govern de Sánchez ha estat incapaç de tirar endavant les transformacions del país, com el desplegament de les energies renovables i la construcció de noves residències, i ha qualificat de fracassat el govern d’ERC. “Necessitem noves energies, un canvi de govern perquè Catalunya avanci en transformació verda”, i ha promès tirar endavant les promeses no complertes i les esperances frustrades dels ciutadans amb l’Executiu sortint.

Les denúncies presentades per ERC i PP contra l’entrevista a Pedro Sánchez prevista per aquest vespre a TVE no han arribat a temps de ser analitzades a la reunió de la Junta Electoral Central (JEC). Segons que explica l’agència Europa Press, en tot cas, l’òrgan tampoc pensava suspendre’n l’emissió.

La JEC s’ha reunit avui des de les 17.30 fins a les 19.30. Com que quan han acabat, les denúncies encara no havien arribat, no han pogut ser tractades per l’organisme arbitral.

De qualsevol manera, fonts de la JEC han dit a Europa Press que la suspensió d’una entrevista televisiva amb caràcter previ a la seva emissió és una cosa excepcional, que està taxat a la llei, i que no es contemplava en aquest cas.

ERC i PP consideren que l’entrevista del dirigent del PSOE altera el pla de cobertura electoral per a la campanya de les eleccions de Catalunya, per la qual cosa demanaven suspendre-la o, en defecte d’això, que la cadena compensés a les altres candidatures.

Enquesta de VilaWeb: Sánchez enlairaria Illa i l’independentisme perdria la majoria

Aquest matí, Sánchez ha anunciat que continuarà en el càrrec malgrat la “campanya de descrèdit” de què diu que ha estat víctima, juntament amb la seva dona, d’ençà de fa deu anys. El president espanyol ha dit que, si renunciés al càrrec, donaria la raó als qui aposten per degradar la vida política, i ha assegurat que hi continuarà amb més força.

El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, ha lliurat la Medalla d’Or al Mèrit Cívic de la ciutat concedida pòstumament a l’arquitecte Ricardo Bofill. Els fills, Ricardo i Pablo Bofill, han recollit la distinció en un acte celebrat al Saló de Cent de l’ajuntament.

Lliurem la Medalla d'Or al Mèrit Cívic, a títol pòstum, a Ricard Bofill, en reconeixement de la seva contribució a l'arquitectura i urbanisme català i universal i per la seva obra vinculada a Barcelona.

https://t.co/UkNx9ohykX pic.twitter.com/DZTft1ih8E

— Ajuntament de BCN (@bcn_ajuntament) April 29, 2024

La medalla, atorgada per unanimitat en el ple del juny del 2022, reconeix la contribució a l’arquitectura i urbanisme català i universal i per l’obra vinculada a Barcelona.

En l’acte d’avui, Collboni ha destacat que Bofill se sentia profundament barceloní, però amb una visió i vocació universal i també el coratge, valentia, bellesa, sentit crític i creativitat.

Nascut a Barcelona el 1939, va ser un dels màxims representants de l’estil postmodern de l’arquitectura contemporània. Entre els nombrosos premis i reconeixements que va rebre, destaca la Creu de Sant Jordi concedida l’any 1993, a més d’haver estat guardonat per l’Ordre des Arts et des Lettres de París el 1988, l’Académie Internationale de Philosophie de l’Art de Berna, Suïssa, l’American Society of Interior Designers de Nova York.

Entre les obres de Bofill, hi ha l’Hotel Vela de Barcelona, la seu de l’empresa JP Morgan a Chicago, el Teatre Nacional de Catalunya, el Jardí del Túria de València, el Santuari de Meritxell d’Andorra, l’edifici d’apartaments Walden 7, a Sant Just Desvern, i el Monument a Catalunya, al Pertús.

Si les eleccions a Catalunya s’haguessin fet avui, el PSC hauria guanyat encara amb més contundència, amb 41 diputats, lluny dels partits independentistes, que haurien perdut la majoria. La tercera enquesta del tracking d’EM Analytics per a VilaWeb, lliurada aquest vespre, mostra que la distància entre el PSC i Junts és de nou diputats, i en la primera era de quatre. La llista de Carles Puigdemont baixaria fins a 32 diputats; la de Pere Aragonès en recuperaria un respecte d’ahir i n’obtindria 28; i la CUP en mantindria 7. Alternativament, assolirien la majoria absoluta (68 diputats) el PSC i Junts, amb 73 escons; i el PSC i ERC, amb 69. El PSC, el PP i els Comuns necessitarien el suport de Vox per a arribar-hi.

Pendents de l’abast de l’efecte Sánchez

La mostra d’avui combina respostes obtingudes abans i després de la compareixença del president espanyol, Pedro Sánchez, i, com sempre, per internet i per telèfon. Encara és aviat per a palpar de manera clara l’efecte de la decisió de Sánchez de continuar, però d’ençà de divendres la tendència més sòlida és que els socialistes van a l’alça. Han aconseguit de fixar el protagonisme de la campanya i això sembla que, ara com ara, els afavoreix. Salvador Illa va començar la campanya, segons l’enquesta, amb un 27,6% d’intenció de vot i avui ja arriba al 29,4%. Puigdemont ha baixat del 22,1% al 20,8%. Aragonès va passar del 19% al 18% i avui puja lleument fins al 18,3%. La resta es mantenen estables.

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

Caldran encara hores o dies per a apamar millor l’efecte Sánchez, però l’experiència d’EM Analytics mostra que qui fixa el marc de la campanya és qui més se’n sol beneficiar després. Els primers cinc dies han estat del tot condicionats pel protagonisme de Sánchez i l’expectativa que ha originat. Illa ha convidat Sánchez a participar en els actes de campanya, cosa que no ha fet fins ara, i Aragonès, visiblement indignat amb el paper de Sánchez, li ha adreçat una dura crítica: “Hem vist l’últim acte d’una comèdia que ha durat cinc dies. S’ha jugat amb els sentiments de les persones.” Puigdemont no ha pogut parlar avui perquè s’ha mort la seva mare, Núria Casamajó. Però el secretari general de Junts, Jordi Turull, ha retret a Sánchez la “greu irresponsabilitat” de fer servir el patiment de l’assetjament ultra per “interferir en la campanya”. Laia Estrada, candidata de la CUP, també ha demanat de de no seguir el joc a Sánchez i construir una agenda nacional i social pròpia. 

La tendència, ara com ara, sembla indicar que els socialistes van a l’alça. Una de les incògnites és si això, d’aquí a uns quants dies, aconseguirà de mobilitzar també els votants independentistes que, com Aragonès i Turull, s’han molestat per la jugada de Sánchez. Sigui com vulgui, recordem que les enquestes són, sempre, una fotografia del moment en què es fan, i que l’evolució constant d’una campanya fa difícil de preveure el resultat final.

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

Barcelona, clau per a l’embranzida d’Illa

Si ahir apuntàvem la importància que tindria per a Junts el marge de la previsible victòria a Girona –on avui ha baixat en intenció de vot–, per al PSC la clau de l’impuls és Barcelona. A la circumscripció on hi ha en joc més diputats –85 de 135–, Illa va començar l’esquesta amb un interval entre el 29,2% i el 30,4% d’intenció de vot i 27 escons. Ara sembla que hi obtindria entre un 31% i un 32,3% i 29 escons. En pocs dies, doncs, hi ha pujat prop d’un 2%. Respecte del 2021, és on els socialistes aconseguirien un creixement percentual més fort, del 25,1% assolit llavors a aquest hipotètic i aproximat 32% que sembla que podrien assolir ara. Mentrestant, tant Junts com Esquerra hi aconseguirien 16 escons –plegats, gairebé la meitat que no pas el PSC– cosa que explicaria l’avantatge global dels socialistes. 

Majories alternatives

Junts, ERC i la CUP no arribarien a la majoria absoluta, per primera vegada en aquest tracking d’EM Analytics i, si fos el cas, per primera vegada d’ençà del 2012 –per bé que llavors no era Junts, sinó CiU, el primer dels partits del bloc. L’enquesta d’avui diu que tampoc no hi entrarien Aliança Catalana, amb una intenció de vot del 2,5%, ni Alhora, amb el 0,7%, tot i que, tal com explicaven els cofundadors d’EM Analytics, als partits extraparlamentaris els sol ser més complicat de fer-se un lloc als sondatges. En tot cas, el trencament de la majoria independentista obriria espai o bé per a un blocatge del parlament o bé per a majories alternatives. El precedent és que tants Junts com ERC han pactat de manera generalitzada amb els socialistes en l’àmbit municipal.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

La novetat d’avui és que, segons la fotografia del moment, el PSC i Esquerra superarien els 68 escons sense caldre’ls el suport dels comuns ni de cap altre partit, una cosa que no ha passat mai d’ençà de la restauració de la democràcia, l’any 1980. Ahir mateix, però, Aragonès refredava la possibilitat d’un acord amb un missatge molt taxatiu en una entrevista a VilaWeb: “Un pacte amb el PSC d’avui és pràcticament impossible.” Junts també podria tenir majoria amb el PSC d’Illa, però Puigdemont ha dit de moment que pactar-hi seria contradictori i que no tindria solta ni volta.

L’enquesta del dia, més detallada