Avui se celebra la quaranta-dosena gran festa de la calçotada de Valls, cita que marca el començament de la temporada de calçots. És una de les festes gastronòmiques més importants i amb més afluència de visitants.

Valls és coneguda per tot arreu com la capital del calçot. L’origen data de final del segle XIX, quan un pagès de la rodalia anomenat Xat de Benaiges va variar la dieta i es va menjar dues cebes grillades que li havien crescut on plantava cebes blanques.

Aquest experiment va anar agafant embranzida i es va popularitzar al rodal vallenc, i va originar als anys quaranta les primeres calçotades populars. D’ençà de llavors, la tradició hi ha anat passant de generació en generació. Enguany, la demostració de coure calçots a la graella, el concurs de cultivadors de calçots, el concurs de salsa o el clàssic concurs de menjar calçots són alguns dels actes més destacats d’aquesta diada festiva i popular.

A més, la jornada també tindrà un component musical, perquè el duet vallenc Figa Flawas hi serà i signarà exemplars del seu darrer disc, La calçotada.

A continuació, us proposem vint-i-set calçotades populars per a gaudir d’aquesta hortalissa en companyia:

• Argentona (Maresme). Camp de futbol municipal. 25 de febrer a les 12.00. Organitzada pel FC Argentona.
• Banyeres del Penedès (Baix Penedès). 3 de febrer a les 14.30. Organitzada per la Societat Nova.
• Cànoves i Samalús (Vallès Oriental). Centre cívic: 17 de febrer a les 10.00. Organitzada pel col·lectiu Vall del Carbonell.
• Igualada (Anoia). 17 de març. Organitzada pel Casal Popular.
• Lleida (Segrià). Plaça de la Noguerola. 16 de març. Organitzada per l’Ateneu Cooperatiu de Lleida.
• Montblanc (Conca de Barberà). Plaça de Catalunya. 3 de febrer a les 13.00. Organitzada per l’Ateneu Popular l’Empelt.
• Nules (Plana Baixa). Carrer de la Puríssima, 34. 24 de febrer a les 14.00. Organitzada pel Casal Popular de Nules.
• Parets del Vallès (Vallès Oriental). 24 de febrer. Organitzada per la Colla Castellera de Parets del Vallès.
• Premià de Mar (Maresme).  Plaça de Mercè Rodoreda. 4 de febrer a les 13.30. Organitzada per l’associació De Bòlit!
• Sabadell (Vallès Occidental). Sala polivalent del Nord. 3 de febrer a les 12.00. Organitzada per les Bruixes del Nord.
• Sant Cugat (Vallès Occidental). Cal Temerari. 24 de febrer.
• Sant Julià de Ramis (Gironès). Centre Cívic. 4 de febrer a les 14.00. Organitzada per l’Associació de Basquetbol.
• Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès). Col·legi Sant Josep. 11 de febrer a les 12.00. Organitzada pel Foment Sardanista Sant Sadurní.
• Santa Pau (Garrotxa). 2 de març.
• València. Horts del Cabanyal. 24 de febrer a les 13.00. Organitzada pel Clot, Casal Popular del Cabanyal.

Calçotades populars a Barcelona

Aquests mesos vinents a la ciutat de Barcelona també s’organitzen unes quantes calçotades populars. Us en proposem algunes per districtes:

• Carrer de Verdi (Gràcia). 18 de febrer. Organitzada per la comissió de festes de Verdi del Mig.
• Plaça d’Anna Frank (Gràcia). 3 de febrer a les 12.00. Organitzada per l’Associació de Veïnes de la Travessia de Sant Antoni.
• Carrer de Muntadas (Sants). 3 de febrer a les 13.00. Organitzada pel casal independentista Jaume Compte.
• Carrer de Guadiana, entre els carrers de Sant Crist i del Rei Martí (Sants). 17 de febrer. Organitzada per la Comissió de Festes del carrer de Guadiana.
• Carrer de Valladolid (Sants). 18 de febrer a les 13.00. Organitzada per la Comissió de Festes del carrer de Valladolid.
• Plaça de la Farga (Sants). 18 de febrer. Organitzada per la Comissió de Festes de la plaça de la Farga i de Rossend Arús.
• Carrer dels Montfar (Sants). 2 de març a les 13.00. Organitza l’esplai Turons.
• Carrer de Finlàndia (Sants). 9 de març. Organitzada per la Comissió de Festes del carrer de Finlàndia.
• Plaça de Bonet i Muixí (Sants). 10 de març. Organitza l’agrupament escolta Puig i Moliner.
• Rambla de Badal (Sants). 3 de març. Organitzada per la Comissió de Festes de la rambla de Badal, de Parcerisa i de Quetzal.
• Carrer dels Jocs Florals (Sants). 10 de març. Organitzada per la Comissió de Festes de Baix Jocs Florals.
• Rambla de Badal per sobre de la Constitució (Sants). 10 de març. Organitzada per la Comissió de Festes del carrer de Súria.
• Carrer de Sant Adrià (Sant Andreu de Palomar). 3 de març. Organitzada per l’Ateneu L’Harmonia.
• Carrer de Sardenya, 256 (Eixample). 2 de març. Organitzada per La Cruïlla-Casal Independentista de l’Eixample.

Cada generació té opinions, actituds, tendències, que la diferencien de les generacions anteriors i, per tant, pot haver-hi conflictes intergeneracionals. Però els experts han observat ara un fenomen nou entre els integrants de la generació Z, la dels qui ara tenen menys de trenta anys. Aquesta es veu que és una generació a la vegada molt conservadora i molt progressista. Una generació dividida pel mig. No és una generació amb una opinió, sinó amb dues. No té una actitud, en té dues. No té una tendència. En té dues. Per això es diu que no és una generació, sinó dues.

Aquesta divisió, no la marquen pas la classe social, els estudis, els diners o néixer a pagès o a ciutat. Aquesta divisió, la marca el gènere. Hi ha els valors dels nois i els valors de les noies. Hi ha el món dels homes i el món de les dones. Aquesta divisió, mai no vista fins ara amb tanta potència, l’explica detalladament aquest article recent de John Burn-Murdoch al Financial Times i l’amplia el seu enfilall de Twitter, i encara més el blog d’Alice Evans, reconeguda estudiosa de la matèria (sovint amb referents i estudis centrats en l’economia), que ell recomana –és de pagament.

El resum d’aquesta divisió, ho heu endevinat, és que els nois són políticament molt conservadors (però molt) i les noies són molt progressistes (però molt). Realment impressionen els gràfics que mostren com la ideologia política d’homes i dones era més o menys similar fins els anys noranta. Els d’una mateixa generació se situaven, tant ells com elles, més o menys al mateix punt de l’espectre. Però, amb l’arribada del nou segle, els dos grups es comencen a separar molt, i l’octubre del 2017 la diferència es dispara. I es dispara d’una manera impressionant. Les noies volen cap a valors progressistes i els nois, disparats cap a valors conservadors. La distància entre nois i noies és enorme:

Gràfic sobre la ideologia política de les dones (vermell) i dels homes (blau) de 18 anys a 29, en uns quants països (Font: Financial Times).

Diuen que és un efecte del Me Too (que va esclatar l’octubre del 17), fenomen que denunciava els abusos sexuals contra les dones, que van començar a plantar-se i a dir prou. Però, set anys després, les diferències entre homes i dones no tan sols es veuen quan els demanen sobre qüestions de gènere (“les dones volen guanyar poder controlant els homes?”), sinó també com han de ser les relacions amb els immigrants i els estrangers (“l’arribada d’immigrants posa en perill la cultura autòctona?”). Els homes joves es troben molt més oposats a la immigració i als estrangers que no pas elles. Per això els homes voten partits de dreta i d’extrema dreta, i elles, d’esquerra i d’extrema esquerra. I la divisió entre nois i noies progressistes passa a Tunísia, a la Xina, als Estats Units, a Europa. Això passa pertot arreu, com ho detalla l’enfilall de John Burn-Murdoch:

NEW: an ideological divide is emerging between young men and women in many countries around the world.

I think this one of the most important social trends unfolding today, and provides the answer to several puzzles. pic.twitter.com/kG4qQReqfT

— John Burn-Murdoch (@jburnmurdoch) January 26, 2024

 

Això passa pertot arreu, sobretot a Corea del Sud, perquè allà la divisió que mostren els gràfics ve de lluny, ja se sabia, i ja té conseqüències. Com que ells i elles no s’entenen i viuen en mons diferents, els matrimonis han caigut i la fertilitat també. I ho expliquen per raons de gènere. Elles s’han plantat contra la misogínia del país i han deixat de casar-se i de tenir fills.

Una raó que trobo molt interessant, sobre les raons de la divisió, és que el món digital, les xarxes, ens fan viure en bombolles i que els algoritmes ens empenyen a aïllar-nos. Les xarxes retroalimenten la divisió. Els joves són bombolles flotants, que se separen. L’altra raó de la divisió creixent entre gèneres, més coneguda, és que els homes joves viuen un moment reaccionari i han reaccionat al Me Too anant cap a l’extrema dreta. Viuen els nous temps com un atac. L’article acaba demanant-se com aquests dos mons, d’homes i de dones, poden tornar a unir-se –per exemple modificant els algoritmes que els aïllen a les xarxes, on passen tant de temps.

Molt sovint he cregut que la caiguda del patriarcat podria significar un nou món viscut en harmonia. Ells i elles respectats. És el que m’agradaria a mi, la veritat. I falta que ens fa. Sobretot a elles, els fa falta, que són molt menys respectades, tal com ho veig. (Deu ser cosa de l’edat, que ja no sóc jove.) Passa que sempre he pensat que hi havia una altra opció a un món harmònic i en pau: la d’un món on les dones, cada cop amb més estudis, superarien la força bruta dels homes (que les subjuguen) amb l’ajuda de robots programats per elles i passaríem a un món sense harmonia, abusiu, en què serien elles que abusarien. I en cas que els homes es queixessin, cop de robot.

Però, després d’haver llegit tot això, el cap se m’enfila tot sol a una tercera opció: que la caiguda del patriarcat no ens porti a un altre món, sinó a dos: el dels homes i el de les dones. I que la tendència tot just observada no s’aturi, sinó que aquests dos grups esdevinguin més i més diferents, més allunyats l’un de l’altre, fins que els interessos no tan sols siguin diferents, sinó contraposats, cosa que lògicament faria sorgir partits polítics que en defensarien els interessos. Uns interessos no pas de classe, sinó de gènere: el partit dels homes i el de les dones. Partits que no cessarien d’allunyar-se, de barallar-se, fins que, finalment, en un futur llunyà, els governs destinessin pressuposts molt generosos, molts recursos i substància grisa a la ciència i a la tecnologia que permetés als homes de tenir fills sense dones i a les dones de tenir fills sense homes. Semblava impossible i mira, diran. Així no tan sols podríem viure en mons diferents, sinó viure-hi per sempre. I avall.

Una tecnologia, ara que hi penso, i m’ho invento, que potser ja deuen desenvolupar les dones de Corea del Sud (la futura Corea de les dones), en ferotge competició amb la tecnologia similar que es pugui desenvolupar a Corea del Nord (la futura Corea dels homes). I amunt.

Gonzalo Boye ha mantingut durant molts mesos un silenci total sobre la feina de negociador de la llei d’amnistia que Junts per Catalunya li va encarregar. I n’ha començat a parlar ara que el text de la llei és pràcticament definitiu, i que presenta, tal com diu ell, una gran esquerda que pot causar “una gran inundació”. Perquè si d’ací a dimarts el PSOE no accepta de retirar la referència al terrorisme de la llei d’amnistia, pot començar una nova causa general contra independentistes, amb noves ordres de detenció, més euroordres, més gent a la presó. L’advocat fa en aquesta entrevista, en què parla amb una cruesa extraordinària, un crit d’alerta sobre el perill que s’atansa.

—Si la llei d’amnistia acaba com la tenim ara, i sabent com actua García-Castellón, serà impossible l’amnistia per als perseguits pel Tsunami?
—Si el text queda com ara, evidentment hi ha un forat negre o una bretxa per on jutges com García-Castellón intentaran no solament de fer entrar les vint-i-sis persones del Tsunami i els CDR que ara en serien afectades, sinó tots aquells que puguin. No creguem que el terrorisme se circumscriu a aquestes vint-i-sis persones avui acusades, sinó que es rescatarà un llistat llarguíssim de persones a les quals volen perjudicar.

—Què voleu dir que es rescatarà una llista llarga de persones? Hi ha més diligències secretes?
—Hi ha peces de les quals no sabem el contingut, però, de les que ja el sabem, he vist cinquanta o seixanta noms de persones que un dia van ser investigades. I no costa gens de demanar un altre informe addicional i tornar-les a introduir a la causa.

“Si la llei d’amnistia queda com ara hi haurà un forat negre”

—Totes aquestes altres persones no s’han salvat pas pel fet que ja no siguin investigades en el Tsunami?
—No, i no només això, sinó que si el terrorisme va consistir en les manifestacions del Tsunami, què impedeix exigir responsabilitats per terrorisme als centenars de milers de persones que hi van ser? On és el criteri de separació? Perquè si donen el caràcter de terrorista en aquests actes, tan culpable és qui llança la pedra com el qui hi ha al costat de qui la llança, perquè l’hauria poguda llançar.

—Ho dieu pel “dol eventual” de què parlava dijous García-Castellón?
—En aquest cas, el jutge parla del dol eventual, i jo crec que en els termes amb què s’ha redactat no hi encaixa, però evidentment som en una situació en què aquesta esquerda de què us parlava seria com l’esquerda en una presa que permetria que el dia de demà es produís una gran inundació. I ells ho saben.

—I la llei d’amnistia, tal com és ara, s’hauria de canviar perquè no hi hagués aquesta esquerda.
—Mireu, el text anterior de la llei, amb què els meus defensats no estaven d’acord, era inconstitucional del meu punt de vista. De fet, aquesta és una de les raons per les quals els meus defensats no van signar la proposició de llei. El text d’ara és constitucional, però no és suficient.

—N’hi hauria prou amb l’esmena que teniu transaccionada amb ERC que elimina la referència explícita al delicte de terrorisme?
—Seria millor, però no perfecte. La meva obligació com a advocat és intentar evitar el conflicte. Com es fa? Impedint que es pugui fer servir una llei d’aquesta manera.

—I doncs? Voldríeu suprimir tot esment al terrorisme.
—Nosaltres sempre ho hem defensat, això, i Esquerra també. Era més sa. Perquè sabíem que això passaria. Era previsible. I era previsible en un conflicte en què, ves per on, mai no hi ha hagut cap acte terrorista. Ara, tampoc no hi ha cap argument jurídic per a excloure d’una amnistia, de qualsevol, no solament d’aquesta, les conductes qualificades de terroristes. De fet, la majoria de les amnisties inclouen els actes qualificats de terroristes.

—Si sabíeu que això passaria, tant Esquerra com vosaltres, per què es va acabar afegint aquesta exclusió en la llei d’amnistia?
—Però aquesta llei, qui la va presentar?

—La va presentar el PSOE.
—Ah, entesos.

—És una línia vermella del PSOE, aleshores.
—Això ho ha dit el ministre [Félix Bolaños]. He sentit unes declaracions en què deia que era una línia vermella. Pot ser, però tècnicament no se sosté. No m’agrada entrar en política.

—Però vosaltres negocieu amb el PSOE aquesta llei d’amnistia. Quina mena de justificació us donaven perquè hi constés el terrorisme?
—Ells no han tingut mai cap argument jurídic sobre això.

—Aleshores per què Junts va dir i va repetir que la llei estava bé i que no hi caldrien esmenes? Al final, Junts és qui més en va presentar.
—La llei estava bé, però sabíem que hi hauria una segona partida. I quan hi ha aquesta partida, l’analitzem tècnicament i diem que les respostes tècniques són aquesta, aquesta i aquesta altra. I això és el que hem fet.

—La llei estava bé, però després comencen a passar coses…
—En democràcia, la llei estava bé.

—Comenceu a treballar totes les esmenes que Junts acaba presentant pels moviments de García-Castellón d’ençà del dia que se sap què dirà la llei?
—No, nosaltres hem treballat sobre una base una mica més àmplia, perquè el senyor García-Castellón és una anècdota en tot aquest conflicte. Hem analitzat els comentaris tècnics, els comentaris de la doctrina i moltes declaracions, potser massa declaracions de jutges, que han dit coses que no els corresponia de dir, però que a nosaltres afortunadament ens han permès de fer una feina tècnica per reforçar la llei.

—També en són exclosos els delictes de traïció o contra la independència de l’estat espanyol. Vau proposar la supressió d’aquesta referència, però això tampoc no us ho va acceptar el PSOE.
—Crec que no ho han entès.

—Què voleu dir?
—No han entès la rellevància d’aquesta esmena.

“L’endemà d’aprovar la llei, reobriran la trama russa del procés”

—Quina és?
—Estic convençut que el dia de demà, una vegada aprovada la llei, sense això, sorgirà, es reobrirà, per exemple, la famosa trama russa del procés. Hi poso data: l’endemà d’aprovada la llei al congrés, o uns dies després, estic segur que reobriran la peça sobreseguda de la trama russa.

—I això, quines conseqüències tindrà sobre l’amnistia?
—Que qualsevol que hagi tingut una actuació a escala internacional, com a organisme internacional o d’un altre país, que critiqués coses que passaven per part de les autoritats espanyoles, podrà ser acusat d’alguns dels delictes del capítol segon en matèria de traïció.

—La causa del Tsunami també pot anar per ací? Per contactes amb un funcionari del govern suís que hi ha a la causa?
—Sí, però ni tan sols aniria fins al Tsunami. Si n’hi ha prou d’anar al jutjat d’instrucció 1 de Barcelona. Estic convençut que en el procediment que segueix el jutge [Joaquín] Aguirre, veurem com aquesta peça es reobre. I sabeu per què n’estic convençut? Perquè són tremendament previsibles. I el jutge Aguirre no en tindrà cap prova, però tindrà algun article de premsa o alguna informació sobre la qual construir una reobertura d’una peça separada que s’ha sobresegut.

—I això tan sols es pot canviar si el PSOE accepta d’ací a dimarts les vostres esmenes.
—Per aprovar la llei cal una majoria absoluta. I per aprovar les esmenes que són vives, també.

—Ara no hi ha la possibilitat de negociar texts alternatius.
—No, això ara és blanc o negre. S’aprova una esmena o no s’aprova. Ja no és possible discutir punts i comes. Per això ja hem tingut temps.

—Amb tot això que expliqueu, si la llei s’aprova tal com està, entrem en un panorama realment preocupant.
—Sens dubte.

“L’actual llei d’amnistia obre una esquerda en què caurem tots”

—I aquest panorama vol dir que ens podem oblidar de l’aplicació de l’amnistia als vint-i-sis del Tsunami i de l’operació Judes? Vol dir això?
—Cometeu el mateix error que cometen tots. Uns parteixen de Puigdemont i Rovira; uns altres, de les vint-i-sis persones, i jo, de l’esquerda de què us parlava. En aquesta esquerda, hi caurem tots. Si obren aquesta esquerda, hi entrarem tots, i el dia de demà, tots terroristes. I el dia de demà, els partits a què pertanyen els dirigents d’aquesta suposada trama terrorista es veuran enfrontats a una possible il·legalització. Allò que no s’aconsegueix per la via parlamentària, s’aconsegueix per via judicial. La història d’Espanya ho demostra.

—Per això dèieu que García-Castellón és una anècdota? Hi ha una estratègia de fons molt pensada per arribar a aquest punt de perill de l’esquerda?
—Sí, però partim d’una base. Avui al matí discutia amb una persona de qui no dubto ni del seu rigor intel·lectual ni de la seva convicció independentista. I continuava pensant que la guerra és amb Puigdemont, però la guerra és amb Pedro Sánchez. Ens pegaran a tots nosaltres per poder anar contra Pedro Sánchez. I això és una cosa que han d’entendre aquí i a Madrid.

—García-Castellón no és un jutge que, com que li manquen quatre dies per a jubilar-se, fa el que sigui per la pàtria i per ell?
—Aquest dijous passat em van notificar trenta resolucions d’aquest jutjat en aquest procediment concret. No hi ha cap jutge a Espanya que pugui dictar trenta resolucions així en un dia. Però són les dictades per ell. Ara, si les han fet uns altres i les ha signades ell, això és una cosa que no puc ni tan sols imaginar.

—La sala penal de l’Audiència espanyola o la del Tribunal Suprem espanyol no poden prendre decisions en la línia contrària de les que pren García-Castellón?
—Pot passar que afinin més el tema. És a dir, que com que això és grotesc i és evident que no som davant un acte de terrorisme, potser ens n’anem al concepte de kale borroka, és a dir, un terrorisme de carrer de baixa intensitat que continua essent terrorisme i, per tant, hi apliquen tots els protocols del terrorisme. I així ja entrem a nivell d’euroordres, de protocols de seguretat, de controls d’aeroports, de tot això, dins els protocols del terrorisme. Però no les vint-i-sis persones: tothom que vulguin ficar en aquesta llista. I us seré sincer: l’única defensa que no em preocupa en cas de terrorisme és la del president Puigdemont. Perquè no hi ha ni un sol jutge a Europa que es cregui res del que es digui contra el president Puigdemont. De tota la resta de la gent sí que em preocupa, i molt.

“L’única defensa que no em preocupa en cas de terrorisme és la del president Puigdemont”

—Fins i tot si aquesta gent decideix marxar a Europa per provar de defensar-se?
—Casella de terrorisme. No conec ni un sol jutge europeu que no lliuri algú per terrorisme.

“Ens n’anem al concepte de ‘kale borroka’ per aplicar tots els protocols del terrorisme”

—Tenia entès que els jutges, per més que els marquin la casella de terrorisme o qualsevol altra de la llista de delictes de les euroordres, han de fer sempre una valoració dels fets.
—Sí i no. No és el mateix imputar al president Puigdemont un delicte de terrorisme. Perquè vam partir de la rebel·lió, vam anar a la sedició, després hi ha hagut tot un recorregut defensiu amb què nosaltres podem acreditar que això és una persecució política. Però 24, 22 o 50 o 80, o les que siguin, noves defenses a Europa en procediments d’euroordres, acreditar-ne la persecució política serà molt complex. Caurà molta gent.

—Caurà molta gent? Pot ser que hi hagi ordres de detenció aviat en la causa del Tsunami?
—De vegades el problema el tenim en la memòria. Estic segur, i no hi era, que l’1 de novembre de 2017 la frase més dita a Catalunya era: “No s’hi atreviran.” Cada vegada que un català em diu que no s’hi atreviran, m’entra pànic. És clar que s’hi atreviran! Si us plau.

—No us dic pas que no gosin. Us demano en quin moment pot passar.
—En el moment que vulguin.

—A partir d’ara?
—Des del moment en què estratègicament, o tàcticament, ho considerin més oportú.

—Si García-Castellón ha fet una exposició raonada per elevar la causa al Suprem, no hauria d’esperar que el Suprem decidís?
—No, no. La llei diu que hauran de continuar instruint-se i practicant-se les diligències necessàries sense perjudici de quan es resolgui allò altre. A més, nosaltres sempre hem qüestionat que el Suprem en tingués la competència. El paràgraf 100 de la sentència de 31 de gener de 2023 [del TJUE sobre les pre-judicials de Llarena] diu clarament que no la té ni per al president Puigdemont ni per a ningú més. Però si comencem a discutir qüestions de competència, aquesta guerra la tenim perduda. El jutge García-Castellón pot cridar a declarar qui vulgui.

—Dieu que la instrucció del Tsunami és il·legal.
—És l’oposició processal més important que s’ha fet, i no està bé que ho digui jo. El nostre escrit planteja que se’ls va exhaurir el termini d’instrucció el 29 de juliol de 2021, i no es va prendre mai cap declaració a ningú. El Suprem ha estat rotund sobre això dels terminis caducats, que quan arriba aquest dia, s’ha acabat.

—Sí, però això…
—Dit això, en les causes contra l’independentisme hem vist que tots els criteris jurisprudencials han saltat pels aires. Per tant, queda dit, està plantejat, però res no impedeix que demà cridin a declarar tothom, i que, davant delictes de terrorisme, els sembli que hi ha un risc de fuga. I gent a la presó. I el que no hi hagi arribat, ja dictaran ordres de detenció.

“Res no impedeix que demà cridin a declarar tothom, amb ordres de detenció i gent a la presó”

—Si s’arribés a corregir aquesta part del terrorisme de la llei, encara restaria la qüestió de quan es podrà aplicar. Si la llei s’aprova tal com està ara qualsevol jutge, mitjançant una qüestió pre-judicial, pot tenir parada l’aplicació de l’amnistia durant dos anys?
—Bé, nosaltres hi tenim alguns antídots preparats.

—No em direu quins antídots?
—Per descomptat que no us els diré, perquè aquí cada vegada que tenim l’antídot, ells tenen el contraantídot… Sobre aquest punt estem tranquils que ho podrem combatre. Però sí que us dic una cosa: el ridícul que es pot fer a Europa amb aquestes pre-judicials és més gran que el que es va fer en el cas de Lluís Puig. Però el més greu és que no els importa.

—Per què el ridícul seria més gran amb aquestes pre-judicials?
—És que no tenen cap fonament. Si el TJUE ja ho ha resolt. La viabilitat de poder aprovar una llei d’amnistia és un acte aclarit. Ja hi ha jurisprudència.

—Però entenc que sobre això no faran les preguntes.
—És clar, aniran més enllà. Però el més enllà també s’ha aclarit.

—El més enllà són preguntes sobre la corrupció i sobre el terrorisme?
—Sí. Però ja s’ha aclarit. Ara, si volen que parlem d’una malversació sense despesa a Europa, que s’ho pensin bé, eh? Que ho pensin bé, perquè potser parlarem d’una malversació amb despesa.

—I no pot ser que en la pre-judicial plantegin el dubte de si el legislador em pot dir a mi, que sóc jutge, que he d’aixecar mesures cautelars o ordres de detenció?
—Per això la nostra esmena transaccional a la llei va més enllà: els diu, escolteu, els seus dubtes en pesen cinquanta, i el dret de la llibertat d’aquest senyor en pesa cent. Què pesa més?

—L’esmena transaccional va per aquí, sí. Però jo us demanava pel text actual de la llei. Si es consolida, sí que ho poden blocar, no?
—Hi haurem de treballar i ja ho veurem. Si volem que els xavals no trenquin els vidres amb un cop de pilota, val més prendre’ls la pilota. Perquè si els deixem que continuïn jugant, en qualsevol moment trencaran els vidres. I després tot seran plors.

—Però la pilota la tenen ells ara mateix, no?
—Prenguem-los-la.

—L’única manera de fer-ho ara és dir al PSOE que faci el favor de votar-vos les esmenes?
—Que les votin totes, fem la llei a prova de bales.

—D’ací a dimarts negociareu amb el PSOE?
—Sí.

—Estan disposats a parlar-ne, doncs?
—No me’n pronunciaré, això és una qüestió política, però sí que us deixo clara una cosa. Des del primer dia els objectius dels meus defensats van ser clars, les seves condicions es van posar damunt la taula, i jo he defensat sempre quin és el model jurídic per a complir els seus requisits.

—Si García-Castellón actua així, què es pot fer contra ell?
—Els mecanismes són a la llei, però crec que posar noms sempre és negatiu. No ens confonguem.

—Posar noms… us referiu a García-Castellón?
—No ens confonguem perquè jo sóc un lector de premsa empedreït, i vaig veure que deien: “Qui pugui fer-hi res, que ho faci.” I això no ho va dir un jutge, sinó un polític. José María Aznar. I van fent. Cadascú on pot. El que és fonamental primer és tenir la informació completa i després ja veurem com s’actua. Perquè actuar com un pollastre sense cap és una mala idea. A tots ens bull la sang quan ho veiem, sí. Però us en poso un exemple: aquestes darreres setmanes ha anat sortint molta informaciósobre com es va fer l’operació Catalunya. I sabeu que tota aquesta informació ha estat al jutjat de García-Castellón? Tinguem primer tota la informació, analitzem-la i ja veurem què cal fer.

—Per tenir tota la informació caldran les comissions d’investigació sobre la lawfare al congrés espanyol?
—Sens dubte. Primer cal tenir la informació completa real, i després veure cap a on es vol anar. I vinc d’un país on la primera cosa que es va fer va ser trobar la veritat. I després es va passar a una etapa següent. Però si no tenim clara la veritat i actuem simplement per intuïció, cregui’m que ens equivocarem. Els ciutadans volen saber la veritat. Què ha passat, com ha passat, qui ho ha fet.

—Al principi de l’entrevista em dèieu que ens equivoquem quan demanem per Puigdemont o Rovira, que això pot afectar molta més gent. Però us insisteixo en el cas de Puigdemont. Després de tot això que hem parlat, veig pràcticament impossible la seva amnistia.
—Vostè vol un titular.

—Ja me n’heu donat, de titulars.
—Però aquest titular no us el donaré. Sí que us diré una cosa. Amb la redacció actual de la llei, aviat tindrem un judici contra els CDR. I crec que és una molt mala notícia per a l’independentisme que una sola persona pugui ser jutjada per terrorisme. Perquè si hi ha res que ha caracteritzat l’independentisme català ha estat l’exercici de la no-violència activa. I allò que s’ha pretès aquí és trastocar-ho, de la no-violència activa a l’actuació terrorista. Això ens situa en un àmbit de discussió totalment diferent internacionalment.

—Per què?
—Perquè en tots els escrits que hem presentat en la defensa de l’exili sempre hi ha hagut una descripció del que ha passat. Perquè si hi ha res que honora l’independentisme català és la no-violència activa. Aleshores, ens traurien la principal arma de defensa, que és el comportament ciutadà.

—Podria contaminar tot el moviment, voleu dir?
—El contaminarà. I em fa l’efecte que això també ho complicarà molt al Partit Socialista, perquè estarien sostinguts no pas pels qui anomenen els hereus d’ETA, sinó per una persona perseguida per terrorisme. Parlarien amb organitzacions els dirigents de les quals serien perseguits per terrorisme. Això és de bojos.

—En la causa del CDR és inaplicable també l’amnistia amb el text actual?
—És una cosa que resta a valoració del tribunal. Per tant, aniran a judici. I en una valoració de prova, en un context com l’actual, no n’auguro res de bo.

—La setmana que ve fa un any de la sentència del Tribunal de Justícia de la UE. Fa un any que Llarena pot enviar una euroordre contra Lluís Puig, i no ho ha fet. Per què?
—Perquè nosaltres vam guanyar i ell va perdre. En cada escrit i en cada recurs que els citem el paràgraf 100, el 101, el 102, el paràgraf 134 de la sentència, ometen qualsevol referència a aquesta sentència, com si no existís. Perquè quan la realitat els incomoda en creen una altra. Què creieu que passarà amb les pre-judicials de la llei d’amnistia? Quan ens donin la raó, serà com si no existissin; igual que passa amb la sentència de les pre-judicials de Llarena. Llarena amenaçava amb pre-judicials des d’Alemanya. I ara ens amenacen amb unes pre-judicials que quan s’asseguin a estudiar de veritat s’adonaran que nosaltres ja els esperem a Luxemburg. Em veieu preocupat? Estic molt tranquil.

—Sí que us he vist preocupat per si es manté el text de la llei tal com està per les conseqüències que pugui tenir.
—No confongueu preocupat amb molest. Són dos conceptes diferents. Em molesta que no es vegi que aquesta paret és blanca perquè vol dir que no fem servir el mateix enfocament.

—Però no us preocupen les conseqüències que pot tenir per a la gent que són els vostres defensats i uns altres?
—És clar que me’n preocupen les conseqüències, i sobretot emocionalment em preocupa veure gent a la banqueta. No hi ha batalla més bona que la que no s’ha de lliurar, però si l’hem de lliurar, la guanyarem.

—Podem esperar que la pròxima euroordre contra Puigdemont vingui de la causa del Tsunami més que de Llarena?
—Pot ser. Però anirà igual. No em preocupa la defensa del president Puigdemont perquè és la que tenim més ben lligada perquè ja ningú no es creu res. Em preocupa tota la resta de la gent i les conseqüències que tindrà a efectes d’efervescència a Catalunya i d’estabilitat a Espanya. Tots dos països han d’entendre que això és dolent per a tots dos. Això no és bo per a ningú; només per als que contra l’independentisme viuen més bé, com quan contra ETA vivien més bé.

The Washington Post · Mary Ilyushina i Natalia Abbakumova

Riga, Letònia. Boris Nadezhdin diu que vol fer l’impossible: derrotar Vladímir Putin a les eleccions presidencials del març, fent campanya contra la guerra d’Ucraïna. Molts crítics de Putin sospiten que Nadezhdin, un antic membre del parlament, en realitat és autoritzat pel Kremlin i és el darrer d’una llista de candidats opositors inventats i usats per crear una aparença de democràcia en un estat autoritari implacable on la dissidència real és reprimida i els rivals autèntics són empresonats o exiliats.

Però malgrat aquests recels, desenes de milers de russos contraris a la guerra s’han unit de sobte per ajudar Nadezhdin a presentar-se a les eleccions. No creuen que guanyi, alguns fins i tot el desaproven, i en citen les aparicions en programes propagandístics de la televisió estatal russa i la feina anterior d’ajudant de Serguei Kirienko, que ara és el tsar de política interior de Putin. Però, malgrat tot, veuen la candidatura de Nadezhdin, de seixanta anys, com una manera de demostrar al món que molts russos estan indignats per la guerra i volen que Putin sigui destituït del càrrec.

Boris Nadezhdin (fotografia: EFE).

Obviant la qüestió de si és realment un candidat independent, aquesta setmana desenes de milers de russos van fer cua durant hores per ajudar-lo a reunir les 100.000 signatures que necessitava tenir aquest divendres per a ser proclamat candidat. En va aconseguir 180.000, una demostració de força que va sorprendre tothom.

Nadezhdin ha entomat aquesta demostració com un signe de suport real. “Si sóc honest, he de dir que no esperàvem aquesta afluència”, va dir ahir Nadezhdin en una entrevista amb The Washington Post. “Però sembla que la gent està cansada d’això que passa.”

“En segon lloc”, va continuar, “crec que la gent vol acció; les seves protestes van ser reprimides, però molts han acumulat experiència en activisme aquests darrers anys i ara tenen una oportunitat absolutament legal de fer alguna cosa”.

Els votants i els dirigents opositors russos, la majoria dels quals, a l’exili, creuen que Nadezhdin pot encarnar les opcions “cap dels candidats del règim” o “no a la guerra” a les urnes. I pensen que, tal com van les coses, Nadezhdin és ara mateix la millor opció per a mostrar que Putin, que pretén d’aconseguir el cinquè mandat, no té el suport unànime dels russos.

“Honestament, no he tingut temps de llegir el seu programa, però per mi la idea d’un candidat contrari a la guerra ja és prou important”, ens diu Andrei, un rus que viu a Riga, després de deixar la seva signatura en un punt de campanya improvisat a prop de l’estació de tren de la ciutat. “I si tothom deixa de pensar que tot el que fem no té cap sentit i fa allò que és al seu abast, podria haver-hi un resultat significatiu.”

Cues a Moscou per a signar (fotografia: Iuri Kotxetkov). Seu electoral de Nadezhdin a Sant Petersburg (fotografia: Anatoli Maltsev). Cues a Tbilissi (Geòrgia) (fotografia: Mixa Vignanski).

El 2018, quan Putin es va presentar per darrera vegada a la reelecció i el dirigent opositor Aleksei Navalni va ser exclòs de les urnes a causa de condemnes criminals en casos considerats en gran part com fabricats amb finalitats polítiques, Ksénia Sobtxak, presentadora de televisió i socialista, va presentar-s’hi, però va córrer el rumor que era una candidata aprovada pel Kremlin, tal com ara es diu de Nadezhdin.

Nadezhdin nega que hagi demanat mai al Kremlin el permís per participar en les eleccions, i el Comitè Central d’Eleccions de Rússia encara pot rebutjar-ne la candidatura invocant errors tècnics en les signatures recollides.

“Nadezhdin no és de cap manera un candidat per somniar”, diu Ivan Jdànov, cap de la Fundació Anti-Corrupció d’Aleksei Navalni, l’opositor empresonat a Sibèria. “Però la nostra posició de bon començament ha estat que votar qualsevol candidat que no sigui Vladímir Putin és bo.”

Navalni i el seu equip han instat els russos a dur a fer les seves pròpies campanyes personals abans de les eleccions i a intentar que cadascú persuadeixi deu persones que conegui per votar en contra de Putin.

Aquesta campanya sorprenent de Nadezhdin podria consolidar l’oposició russa i fer-la visible. Una oposició que és unida contra la guerra, però que ha discutit durant molt de temps sobre com plantar cara més bé a Putin, com interactuar amb els governs occidentals o com respondre a les sancions que afecten els opositors.

La campanya de Nadezhdin va començar a recollir signatures a final de desembre, molt a poc a poc, però va augmentar en popularitat després de rebre el suport de figures opositores molt populars, com ara Mikhaïl Khodorkovski, l’antic magnat del petroli Yukos, o Maksim Katz, un blocaire de YouTube que té més de dos milions de subscriptors. Tots dos van promoure la campanya de Nadezhdin com una manera que els russos contraris a la guerra expressessin legalment l’opinió sense el risc de ser arrestats.

I el cap de setmana passat, les imatges de les llargues cues als punts de recollida de signatures van inundar les xarxes socials russes. “Signar per Nadezhdin és fer una declaració contra els assassinats sense sentit, contra els vells desequilibrats que hi ha al poder i a favor de canvis”, va dir Khodorkovski, i va afegir que els russos haurien d’ajudar Nadezhdin, fins i tot si no era “el seu candidat”.

Nadezhdin té un passat polític polèmic. Les seves aparicions regulars en programes de televisió estatals russos, clarament favorables a Putin, han fet que fos classificat de “conformista” i “liberal simbòlic”.

I algunes de les seves opinions són decididament ambigües. En una entrevista recent al mitjà de comunicació georgià Sova, va evitar de respondre la pregunta de si considerava les regions ocupades d’Ucraïna com a part de Rússia, i va dir: “Això és una qüestió que caldrà aclarir a través de negociacions i d’un tractat de pau.” I va afegir: “L’opinió de les persones que viuen a Crimea, Kherson i les regions de Zaporíjia importa molt més que la meva.”

Però Nadezhdin vol presentar la seva oposició a Putin com a autèntica.

“Em presento en aquestes eleccions com l’opositor principiat de les polítiques del president actual”, diu el seu manifest electoral. “Putin veu el món a través del prisma del passat i arrossega Rússia cap al passat… El país llisca cada vegada més cap al feudalisme medieval i l’obscurantisme.”

En el manifest, Nadezhdin afegeix que començar la guerra va ser “l’error fatal de Putin” i que ell oferiria a Ucraïna d’aturar les hostilitats el primer dia de ser president.

Però Michael Nacke, periodista rus i presentador popular d’un programa de YouTube gravat a l’exili, estava convençut que Nadezhdin era un peó: “En la meva opinió, Boris Nadezhdin és un candidat aprovat pel Kremlin, amb la idea inicial de portar a les urnes un candidat antiguerra fluix, que no fos capaç de dur a terme una campanya, de manera que quan obtingués un baix percentatge ells podrien dir: ‘Mira, ningú dóna suport a la retòrica antiguerra.’”

Nacke pensa que el suport creixent a la candidatura de Nadezhdin demostra que el Kremlin s’ha equivocat. “Com més pressió hi ha sobre el règim, més sovint cometen errors i més oportunitats hi ha, per tant, per demolir-lo i posar fi a la guerra”, diu.

“La gent veu Nadezhdin com una idea, de manera que aquí les seves qualitats personals no importen”, explica. “Les cues davant la seva seu per signar són bàsicament manifestacions sota una pancarta que diu: ‘Estic en contra de la guerra’… I aquesta és l’única manera que tinc d’oposar-m’hi públicament.”

Putin no tindrà una campanya còmoda per la guerra perquè hi ha molta gent que en discrepa, incloent-hi les dones descontentes dels soldats mobilitzats que demanen que els seus marits siguin enviats a casa i els falcons que consideren que Rússia no fa prou al front.

Dissabte, un grup de dones, part del moviment creixent Torneu a Casa, va organitzar una manifestació en una de les oficines de campanya de Putin a Moscou. Estan especialment enfadades perquè els presos reclutats per l’exèrcit de la presó, inclosos aquells que havien complert condemnes de dècades per violació i assassinat abans de la guerra, han estat autoritzats a tornar a casa després de servir sis mesos en canvi de perdons, mentre els seus marits han de continuar combatent.

El Kremlin, fins ara, ha minimitzat les queixes. Però serà un tema delicat per a la campanya de Putin. Recentment, el president es va reunir amb vídues de militars, però no amb els familiars dels soldats vius, cosa que va fer enfadar les dones. Nadezhdin, per contra, ja ha fet unes quantes reunions amb les esposes i mares dels homes mobilitzats, s’ha guanyat el seu suport i ha irritat potencialment el Kremlin.

Katz creu que les signatures per a Nadezhdin poden ser tot just el començament d’una oposició més seriosa a Putin després de gairebé un quart de segle instal·lat com a mandatari polític suprem de Rússia. “Per a Putin, això pot esdevenir un problema”, diu, “perquè aquests ciutadans que s’han aplegat ara fent cua per a recollir signatures podrien tornar a fer cua al març per votar en contra seu”.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb

La línia de rodalia R3 ha estat tallada durant una hora arran d’un avís d’atropellament a l’estació de Santa Perpètua de Mogoda-la Florida, segons que ha informat Protecció Civil. Els Mossos i el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) s’han desplaçat al lloc dels fets, però no hi han trobat cap víctima i finalment se n’han anat.

Fi Prealerta #FERROCAT Renfe informa que s'ha restablert la circulació. Finalment s'ha descartat cap atropellament. https://t.co/fynjsy8txH pic.twitter.com/64EqG0A4Kn

— Protecció civil (@emergenciescat) January 27, 2024

El titular del jutjat d’instrucció número 3 de València, en funcions de guàrdia d’incidències, ha decretat l’ingrés a la presó provisional, comunicada i sense fiança per a l’home detingut per la mort del canonge emèrit de la Catedral de València.

El detingut és investigat en una causa oberta, primerament i sense perjudici de qualificació ulterior, per un delicte d’homicidi i un delicte d’estafa, segons que ha informat el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià (TSJCV). El jutge de guàrdia ha acordat d’inhibir-se de les diligències a favor del jutjat d’instrucció 19, que serà el competent per a continuar la investigació.

La policia espanyola va detenir dimecres un home per la mort del canonge emèrit de la Catedral de València. El seu cos va ser trobat sense vida dimarts a casa seva, al centre de la ciutat, al carrer de les Avellanes.

El grup d’homicidis de la prefectura superior de policia es va fer càrrec de la investigació de la mort del canonge emèrit de la seu, Alfonso López Benito, de vuitanta-cinc anys. La investigació és sota secret de sumari.

La presidenta d’En Comú Podem al parlament, Jéssica Albiach, ha anunciat avui que la co-coordinadora dels comuns i vice-presidenta tercera de la Diputació de Barcelona, Candela López, serà diputada al congrés espanyol en substitució a l’ex-secretària d’organització de Podem Lilith Verstrynge.

En l’assemblea d’En Comú Podem del Baix Llobregat a Cornellà de Llobregat, ha destacat que era un dia especial també per al Baix Llobregat, comarca on hi ha Castelldefels, municipi del qual López va ser batllessa del 2015 al 2017.

“És un orgull per a nosaltres i estem convençudes que faràs una feina extraordinària”, ha dit a López en el seu discurs.

En una publicació a Twitter, López ha expressat que assumeix la responsabilitat amb l’orgull de representar els comuns on sigui necessari. “Sumem esforços i fem créixer el projecte per millorar la vida de les dones i els homes d’aquest país”, ha afegit.

Assumeixo la responsabilitat amb l'orgull de representar als Comuns allà on calgui. Ara amb els meus companys i companyes de Comuns i @sumar al Congrés dels Diputats i Diputades. Sumem esforços i fem créixer el projecte per millorar la vida de les dones i els homes d'aquest país. https://t.co/jVX8eq8zEu

— Candela López (@CandelaLopezT) January 27, 2024

Amb l’arribada de Candela López al congrés espanyol, Sumar guanyarà un diputat i Podem en perdrà un.

El secretari general del PSPV a la demarcació de València i batlle de Mislata, Carlos Fernández Bielsa, ha avançat que dilluns presentarà la candidatura per a la secretaria general dels socialistes valencians. “La militància vol un canvi en el model de partit per poder avançar i progressar”, ha defensat.

Així ho ha anunciat Bielsa després de concloure el comitè nacional del PSPV d’avui, que ha convocat el congrés extraordinari per succeir Ximo Puig. Bielsa ha assegurat que presentarà la candidatura amb la convicció, la il·lusió i l’esperança de poder “tornar a recuperar el govern valencià” i que aquests quatre anys siguin un parèntesi de què ha tocat viure: “El pitjor govern i el més sectari de la història del nostre autogovern”.

Ximo Puig demana responsabilitat al PSPV en la convocatòria del congrés

Bielsa ha exposat les raons per les quals ha decidit de presentar-se després de setmanes d’especulacions i ha afirmat que finalment ha fet el pas després d’haver escoltat moltíssims militants i molts companys de totes les agrupacions del País Valencià. Alejandro Soler, secretari general del PSPV a Alacant i diputat al congrés espanyol, va moure fitxa ahir tot anunciat que es presentarà per dirigir el PSPV. “Treballaré per activar, dinamitzar i projectar el PSOE per a un únic objectiu: recuperar el govern de la Comunitat Valenciana”, va manifestar.

El comitè nacional del PSPV ha convocat avui el congrés extraordinari que decidirà el dirigent del partit. Es farà del 22 al 24 de març a Benicàssim (Plana Alta).

El secretari general del partit, Ximo Puig, ha destacat en declaracions a la premsa la necessitat que el procés fos un “viatge cap a la majoria social” del País Valencià. Ha assenyalat que s’havia d’actuar amb la màxima responsabilitat i pensant en la societat valenciana. “Tenim la responsabilitat de demostrar que som els que competim perquè els valencians tinguin una alternativa sòlida, consistent, potent, renovada i capaç de tornar a una situació de progrés”, ha comentat.

El calendari aprovat pel PSPV recull que la presentació de pre-candidatures a la secretaria general serà del 29 de gener al 30. La recollida d’avals, fins al 7 de febrer. I la campanya d’informació seria del 8 de febrer al 23. La jornada de votació en primera volta serà el 25 de febrer. I si cal fer una segona volta, serà el 3 de març. El procés acabarà el 22, 23 i 24 de març a Benicàssim amb el congrés extraordinari, on es farà públic el nou secretari general.

Alejandro Soler mou fitxa i anuncia que es presenta per dirigir el PSPV

El nou vice-conseller d’Estratègia i Comunicació, Sergi Sabrià, ha ofert diàleg a Junts i ha reconegut que voldria que les relacions amb la formació de Turull i Borràs fossin més bones. “Hem de tornar a arribar a acords i a generar oportunitats de governar plegats. Quan això ha passat, el país ha avançat”, ha comentat Sabrià en una entrevista al programa L’hemicicle de Catalunya Informació. “Junts té un model de país i social diferent, però al final tenim un objectiu comú que ho compensa i és la independència”, ha explicat, i també s’ha mostrat convençut que enguany hi haurà pressupost. “N’estic segur i treballem en aquesta línia”, ha dit.

“Els partits de l’oposició al parlament saben que costarà molt d’explicar que no donen suport a 2.400 milions d’euros extra i, per tant, de no ajudar a la gent del país”, ha continuat el vice-conseller d’Estratègia i Comunicació del govern. “Els primers comptes van ser amb Junts i els comuns, els segons amb el PSC i comuns, i nosaltres continuem treballant amb tothom i teixint consensos. Ho tornarem a fer i estem convençuts que hi haurà pressupostos”, ha reiterat, que ha tornat a descartar un avançament electoral. “El país ens demana una època d’estabilitat, amb pressupostos aprovats anualment i esgotar la legislatura”, ha manifestat, i ha negat cap maniobra política en la recent proclamació d’Aragonès com a candidat d’ERC a la Generalitat.

Sabrià, sobre les maniobres contra la llei d’amnistia: “No tenim por de res”

“Si volguéssim convocar eleccions la setmana que ve segur que no faríem tots aquests moviments”, ha ironitzat Sabrià. “Em sembla que la resta de partits estan a la defensiva perquè alguns no tenen candidat i uns altres se senten insegurs pel seu projecte”, ha etzibat el vice-conseller, que finalment ha criticat les maniobres del jutge García-Castellón contra la llei d’amnistia. “No tenim por de res. Hem passat presó, exili i tenim judicis pendents. I s’han inventat dossiers i espiat els mòbils”, ha enumerat Sabrià. “Ho faran tot perquè l’amnistia no sigui aplicable? Segur. Som optimistes? Ho volem ser”, ha reblat.

Marta Vilaret: “García-Castellón pot trobar-hi morts, però no assassinats”

El pantà de Sau presenta, a vista de dron, un testimoni de gran evidència dels estralls que la sequera causa a molts punts de Catalunya. Amb un 4,74% de l’aigua que pot acumular, l’embassament deixa al descobert totes les edificacions que van ser negades amb la construcció de la presa a Vilanova de Sau (Osona) el 1949. Entre més edificis, la popular església de l’antic poble de Sau, que en èpoques de reserves habituals mostra solament la punta del campanar i que ara fins i tot es veu encimbellada en un turó ressec. O les restes del poble vell de Sant Romà de Sau, que també treuen el cap per sobre de la poca aigua que resta al pantà. Un pantà on hi ha 7,83 hectòmetres cúbics d’aigua dels 165,26 possibles.

El reportatge fotogràfic que acompanya aquesta informació captura l’estat de l’embassament de l’aire estant i mostra el contrast entre la línia que forma la vegetació, que s’atura allà on habitualment arribava l’aigua, i la línia del nivell actual, uns quants metres més avall.

També es pot apreciar un embarcador completament rodejat de terra, encara amb alguna embarcació amarrada enmig d’una paleta de colors marronosos. Unes altres imatges expliciten el cabal escadusser que el riu Ter porta fins al pantà.

Segons l’Agència Catalana de l’Aigua, l’estat de les reserves d’aigua als embassaments de Catalunya és del 16%. Però dijous el govern va descartar de decretar l’entrada en emergència al sistema Ter-Llobregat la setmana que ve perquè les reserves d’aigua dels pantans d’aquest àmbit eren al 16,5%.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha fet públic l’informe que ha lliurat al Consell sobre els nous criteris lingüístics que pretén d’impulsar el govern de Mazón en l’administració. El document qüestiona moltes de les propostes que els va fer arribar el conseller d’Educació, José Antonio Rovira, i apunten que algunes se separen del registre formal propi de l’administració. L’AVL també fa palès el malestar en el fet que la redacció del text del Consell eludeix no sols l’explicitació de l’AVL com a autoritat normativa de referència, sinó també el paper de la institució en la consolidació d’un model formal valencià.

L’AVL pica el crostó al govern de Mazón d’un bon començament. D’entrada, diu que el títol del document que els van lliurar, “Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat”, no és correcte. “Caldria corregir-lo pel de ‘Criteris lingüístics de l’Administració del Consell’, ja que la Generalitat Valenciana és ‘el conjunt de les institucions d’autogovern de la Comunitat Valenciana’ (art. 20 de l’Estatut)”, comenten. Els acadèmics, per tant, apunten que s’hauria de parlar del Consell. “Si la Direcció General d’Ordenació Educativa i Política Lingüística, com a òrgan competent en matèria de política lingüística del govern valencià, vol aprovar uns criteris lingüístics caldrà precisar que són els criteris de l’Administració del Consell, però no de l’Administració de la Generalitat en el seu conjunt”, destaquen.

L’AVL recorda que la institució es va crear per llei i que la funció principal és determinar i elaborar, si escau, la normativa lingüística de l’idioma valencià. “I que a part de fixar la normativa gramatical i lèxica, també fa una sèrie de recomanacions per a orientar els usuaris sobre les formes més adequades en cada àmbit.”

La institució respecta que el Consell vulga fer servir un model de llengua pròxim als “administrats”, però apunta que no ha de contradir els registres lingüístics que hi ha. S’expliquen: “Una de les tasques importants que ha realitzat l’AVL sobre el valencià ha sigut fixar la correspondència entre les solucions lingüístiques i el registres en què estes solucions són adequades. Això ha permès dignificar el valencià i fer-lo extensible a totes les situacions comunicatives.” És per aquest motiu que consideren inoportú un comentari sobre la correspondència entre formes i registres.

També consideren improcedent que es vulga estendre l’aplicació d’uns criteris específics a la resta d’administracions valencianes, no tan sols la Generalitat. “Bona part d’estes administracions ja fa anys que han adoptat un model de llengua basat en les prioritats de l’AVL, entitat reconeguda per l’Estatut com a autoritat normativa del valencià i que ha treballat des de la seua creació en un acostament, recuperació i promoció del valencià”, avisa la institució.

Respecte de les recomanacions gramaticals, l’AVL diu que és convenient de seguir les solucions que ells proposen: “Això ajudaria a traure del marc polític l’elecció d’una opció o d’una altra, i evitaria un increment d’alternatives formals.”

Sobre les qüestions lèxiques, lamenta que no s’opte per l’ús de paraules recollides al Diccionari Normatiu Valencià, que consideren que són solucions preferents. “Considerem que seria una solució més satisfactòria indicar explícitament que, llevat d’algun cas específic, s’adopten les solucions preferents del DNV, obra que s’ha caracteritzat per prioritzar les solucions més esteses en valencià. Si no es fa així, la llista esdevé arbitrària, ja que s’expliciten un grapat de casos i es deixa a criteri personal de l’usuari la resta del lèxic no exemplificat”, expressen.

Vegeu tot seguit l’informe complet que ha fet públic l’AVL.

Avui, 27 de gener de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Marta Vilaret: “García-Castellón pot trobar-hi morts, però no assassinats”
• L’espanyolisme jurídico-judicial es reuneix en petit comitè a la UB per rebentar l’amnistia | Crònica d’Oriol Bäbler
• “Això és racisme”: La realitat que viuen els catalanoparlants racialitzats quan els canvien de llengua
• Figa Flawas: “Som conscients que qualsevol dia les coses ens poden anar malament”
• El pla del govern espanyol per a vetar l’accés de menors a la pornografia ja ha fracassat en tres països
• La denúncia de Sud-àfrica per Gaza també és un enfrontament entre l’Occident i el Sud Global
• Maurici Auzeville, de Salses a París i dels EUA al Japó 
• A l’altra banda del micròfon | “Bots i barrals” d’Ot Bou
• Negats | “Opinió” del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’independentisme fa mans i mànigues per intentar de tapar a última hora les fuites en el text de la llei d’amnistia, però l’espanyolisme, especialment el jurídico-judicial, fa mesos que es conxorxa per esbaldregar-la o, si més no, boicotar-ne l’aplicació a curt termini fent filibusterisme jurídic al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que pot tardar anys a resoldre.

Sí, han caigut al parany de García-Castellón | Anàlisi de Josep Casulleras

Això és el que promou la Plataforma Cívica per la Independència Judicial, que diuen que és integrada per magistrats, fiscals, catedràtics i advocats. Una entitat que perjura lluitar contra la politització de la justícia, mentre la presideix Francisco Sosa Wagner, ex-eurodiputat d’UPyD, i reivindica Javier Nart –ex-eurodiputat de Ciutadans–, com un dels seus fundadors.

Encara més, impulsada per aquesta essència apolítica, la plataforma ha presentat una guia per animar els jutges amb causes afectades per l’amnistia que provin de dinamitar-la. De fet, el fullet d’instruccions, d’una seixantena de pàgines, fins i tot ofereix plantilles per a presentar amb màxima celeritat qüestions d’inconstitucionalitat al TC i qüestions pre-judicials al TJUE, fet que congelaria els efectes concrets de la norma.

L’acte de presentació de la guia s’ha fet al saló de graus de la facultat de dret de la Universitat de Barcelona i ha comptat amb la presència d’una trentena d’assistents, entre els quals la polèmica ex-fiscal en cap de Barcelona, Ana María Magaldi; l’ex-diputat de Ciutadans i president l’entitat espanyolista Impulso Ciudadano, José Domingo; i els advocats José María Fuster-Fabra i Miguel Capuz, que exerceixen d’acusació particular en causes com ara el cas Vólkhov, Tsunami Democràtic i l’operació Judes.

Fuster-Fabra, un advocat de la ultradreta per als mossos

“Fora de Madrid, la nostra influència disminueix”, ha comentat un dels ponents, el jutge instructor Jesús Manuel Villegas –el rostre més mediàtic de la plataforma–, per intentar de treure ferro als seients buits. Abans de començar, s’han format grupets de conversa en què l’amnistia i l’actualitat política han estat els temes estrella. Les paraules en català anaven més cares que les tòfones.

Helena Torroja, professora de dret internacional, ha portat la batuta i ha cedit la paraula en aquest ordre: Rafael Arenas, catedràtic de dret privat, ex-president de Societat Civil Catalana i ex-candidat de Ciutadans; Ignacio Ulloa, ex-lletrat del TC, ex-secretari d’estat de Seguretat amb Jorge Fernández Díaz i ex-jutge del TGUE; i Jaime Lozano, vice-president de la plataforma i magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Castella-la Manxa.

Arenas ha fet una dissertació sobre l’estat de dret i el paper preponderant del Tribunal Constitucional espanyol, tenint en compte els possibles conflictes amb els poders executius i legislatius. “El sistema no és de formigó. És fet de cartes que amb una bufada es poden esfondrar”, ha avisat. “El raonament jurídic rigorós és l’única cosa que ens legitima davant la societat”, ha afegit.

Seguidament, Ulloa ha recollit el testimoni per explicar les característiques i el funcionament de les qüestions d’inconstitucionalitat al TC i prejudicials al TJUE. Aquestes últimes les ha definit com “una eina potentíssima de control de la normativa nacional”, abans de dir que, en el cas de l’amnistia, “es plantegen perquè s’ha d’impartir justícia i no pas perquè els jutges tinguin un conflicte amb un altre poder”.

“La llei serà anul·lada”

Lozano ha criticat amb duresa el debat i el text de la llei d’amnistia. “És tot molt bizantí. El nivell deixa molt a desitjar”, ha dit, abans de dir que no tenia cap dubte que la llei seria anul·lada pel TJUE. “És una manera de parlar, ja ens entenem. Això no ho pot fer, però la declararà contrària al dret de la Unió.” Unes paraules que han agradat molt al públic. “Déu l’escolti”, s’han dit els advocats Fuster-Fabra i Capuz.

El magistrat ha dit que la plataforma recomanava als jutges de presentar qüestions pre-judicials al TJUE, per sobre de les d’inconstitucionalitat al TC, perquè estaria més “disposat” a valorar la intenció real de la llei. En aquest sentit, ha negat que promoguessin la desconfiança amb el TC –ara amb una majoria pròxima al PSOE–, però ha insistit que Luxemburg apreciaria més bé “la desviació de poder”.

“El jutges estan sotmesos a l’imperi de la llei, i l’europea és la primera”, ha continuat Lozano, que ha destacat que el text de la llei era especialment sucós en les mencions a la malversació i al terrorisme. A parer seu, són carn de consulta directa al TJUE per contradicció amb les directives europees de lluita contra el frau que afecten els interessos de la Unió (2017/1317) i de lluita contra el terrorisme (2017/541).

Lozano també ha citat que com a possibles motius de consulta al TJUE la desprotecció del territori de la UE –amb el perill pels drets de lliure circulació i assentament–; la vulneració de l’estat de dret, del principi d’igualtat, i de la tutela judicial efectiva. Ara, segons el magistrat, l’article 4 de la llei d’amnistia, és el que farà que “acabi a les escombraries”.

Aquest apartat és el que ordena l’aixecament de totes les mesures cautelars, incloses les ordres de detenció, encara que es presentin recursos o qüestions d’inconstitucionalitat. “Bracegen per evitar-ho, però aquest article és dubtós de contravenir el dret europeu, i, per tant, s’ha de fer una pre-judicial”, ha afegit, i ha recordat que l’article s’havia fet a mida per al retorn de Carles Puigdemont.

El minut de glòria de Fuster-Fabra

Després de la intervenció de Lozano, la professora Torroja ha engegat el col·loqui amb el públic. Un dels que ha demanat la paraula ha estat l’advocat Fuster-Fabra, que ha definit la llei d’amnistia de surrealista i presa de pèl. “He escrit un article, que s’ha publicat avui, sobre això que passa amb la llei d’amnistia, però no el podia signar ni com a advocat, ni com a professor, ni com a doctor en dret. L’he signat com a ministre de Tabàrnia. És delirant. Tinc la sensació que els senyors polítics s’asseuen a negociar al marge de qualsevol sentit jurídic”, ha declarat.

Seguidament, després de fer una metàfora futbolística –la llei és com permetre que en un partit de futbol un jugador pugui fer servir les mans–, ha dit que el TJUE no s’empassaria aquesta llei. “És impossible.” En aquest sentit, l’advocat ha agraït la feina de la plataforma d’elaborar la guia i fer-la accessible a tothom. “Estic al front de batalla en procediments que crec que són importants sobre l’aplicació de la llei d’amnistia. Vull pensar que els jutges plantejaran qüestions pre-judicials. Estic convençut que ho faran, i si no, els convidarem a fer-ho”, ha conclòs.

“Catalunya és Espanya”

Villegas ha tancat la sessió, però en compte de llegir unes paraules ha fet un al·legat polític contra l’independentisme i de l’amnistia. “Estic content de ser aquí, a Barcelona, capital de Catalunya, una regió d’Espanya. Catalunya és Espanya”, ha començat, abans d’advertir: “Als qui se situen al marge de la llei, els caurà a sobre tot el pes de la llei. La llei és una espasa, però no pas metafòrica.”

El jutge ha dit que l’amnistia del 1977 va ser fruit d’un canvi de règim a l’estat espanyol, que va passar d’una dictadura a la democràcia. Però, a parer seu, l’amnistia actual solament es justifica per les ànsies de Pedro Sánchez de continuar al govern, encara que sigui pactant “amb els que volen trencar la unitat d’Espanya”. “Els independentistes almenys van de cara. El problema són els covards que es fan l’orni”, ha continuat.

Finalment, sobre la guia de la plataforma, ha dit que no volien induir els jutges a actuar contra l’amnistia, sinó que simplement els facilitaven un instrument jurídic perquè actuessin “amb plena independència”. Dit això, ha dit que el govern espanyol estava espantat amb les possibles qüestions pre-judicials al TJUE: “Se’ls escapa de les mans. Allà, no hi arriben els fils dels titelles.”

No és tan sols culpa de Ricard Ustrell. Aquests darrers sis anys a Catalunya han estat un camí organitzat pas a pas cap al desarmament argumental de l’independentisme. Ha estat culpa d’una política decrèpita i pornogràfica –sempre legitimada per la majoria de votants, tot sigui dit– però també d’una mandra intel·lectual greu. Aquesta setmana, Jordi Évole ha estat l’ase dels cops per haver demanat “quin problema hi ha a espanyolitzar-se” en una entrevista a TV3. Évole emblanqueix el colonialisme banal que folkloritza la cultura catalana, i és veritat que, a l’altra banda del micròfon, Ustrell hauria de ser capaç de respondre amb contundència. El problema és que, avui, mal que pesi, la majoria de votants independentistes tampoc no sabrien respondre amb claredat: amb el conflicte arronsat, a l’ombra, la neutralitat –l’hegemonia cultural de l’estat– es torna normalitat.

El detall important de l’escena és que qui introdueix l’espanyolització al diàleg no és Évole, sinó Ustrell, que, quan l’altre celebra que TV3 estigui “en un procés d’obertura”, li respon: “Hi ha qui et diria que això és perquè s’està espanyolitzant.” No crec que hi hagi cap maquiavel·lisme, en Ustrell: ras i curt, és una acusació que també li fan i ell grata en la rèplica de l’altre per veure si hi troba una justificació. Plegats, van redescobrint en directe on són els límits de la conversa, ara que tot s’ha capgirat. Què es pot dir que no es pogués dir fa dos anys, o en fa sis? Els segons de silenci que hi ha després de la resposta, el somriure d’Évole, que també calla, esperant què diu Ustrell: en l’expectació de tots dos, que té un punt tendre, hi ha tot el país, com si per un instant tothom pensés per dins, alhora: “Ah, això ja es pot dir en veu alta?” L’independentisme pot remugar tant com li plagui, però els consensos s’han trencat i no es refaran des del victimisme.

En el fons, Évole pedala pel carril que Ciutadans va preparar. No podien liquidar la immersió a la manera de José Ramón Bauzá –no van poder, a les Illes–; l’única alternativa era problematitzar-la. Persecució judicial a banda, el mèrit d’Albert Rivera ha estat que s’hagi de tornar a explicar per què el català ha de tenir preeminència. El president José Montilla tenia clar –i encara ho té clar ara– que el català té desavantatge i, per tant, se n’ha de promoure l’ús en lloc del castellà. En canvi, Salvador Illa fa servir totes dues llengües fins i tot al parlament. Aquestes dues darreres dècades, l’espanyolisme ha esbocinat els consensos de país lliure de què Catalunya podia presumir en el seu petit miratge. L’objectiu era que s’haguessin de tornar a explicar les coses òbvies, però no pas sota el clima de creixement de la transició: aquesta vegada, enmig d’una reculada decadent en què qualsevol que gosi explicar-les sembli un radical eixelebrat.

No sé si cal perdre el temps explicant que, si TV3 s’ha d’espanyolitzar per arribar als veïns castellanoparlants de Sant Ildefons i Bellvitge, allò que se’ls nega és precisament la consideració de catalans. És Évole qui els exclou, a còpia de prejudicis i caricatures barates, com és el batlle Jaume Collboni qui exclou de la catalanitat els estudiants d’origen immigrant quan se’ls adreça en castellà. És el mateix món polític d’Évole i Collboni que després parla del nacionalisme excloent. Però en les reaccions davant aquesta mena de polèmiques sembla que l’independentisme dolgut en té prou, en general, amb l’autocomplaença i l’esbravament. Hem perdut molt de temps en polèmiques mentre el combat no es lliurava on importa de debò.

Catalunya no tan sols va renunciar a defensar la seva independència. Tampoc no ho va fer amb la seva limitada sobirania dins l’estat, ni tampoc va protegir la democràcia, cosa que podria haver fet internament amb una fiscalització més rigorosa dels dirigents i amb una exigència més gran per la veritat. No tot es jugava el 2017: els sis anys posteriors també hi ha hagut partida, i aquesta partida també s’ha perdut. L’independentisme projecta la imatge d’un desert intel·lectual. Per això, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va gosar justificar l’operació Catalunya, també davant Ustrell, pocs dies després de l’afer Évole: “Tot allò que siguin eines per part de l’estat per a protegir-se em sembla bé, i crec que qualsevol estat del món ho fa: qualsevol estat normal i coherent es protegeix, protegeix les seves fronteres, cosa que no fem nosaltres, protegeix els seus interessos i la seva sobirania.”

Com la d’Évole, la idea d’Ayuso, realista però antidemocràtica, només es pot afirmar si saps que l’única resposta serà indignada però purament autocomplaent. L’absència a l’altra branca del micròfon no és la d’Ustrell i prou, també la de tota la classe política del país, i –a hores d’ara– la dels votants i els intel·lectuals independentistes, que continuen sense reaccionar.

El tall deshonest

Té una certa gràcia que Évole hagi reaccionat a la polèmica també des del victimisme, criticant que se l’han linxat i que el tall que circulava per les xarxes era retallat. Ell sempre ha jugat al mateix joc, i particularment amb Catalunya ha fet sempre un periodisme molt deshonest. Als annals de la professió hi deu haver l’entrevista al president Carles Puigdemont, uns dies abans del Primer d’Octubre, en què va acorralar-lo demanant-li per què CiU havia votat molts anys enrere en contra d’una moció d’Iniciativa a favor de l’autodeterminació de Palestina, el Kurdistan i el Sàhara Occidental, obviant l’explicació fonamental: CiU hi havia inclòs una esmena perquè la moció fos a favor de l’autodeterminació de tots els pobles, Catalunya inclosa, i el refús de l’esmena va fer que acabessin votant-hi en contra.

 

Tuvalu, un estat insular de la Polinèsia, és el primer país del món que quedarà enfonsat a sota de l’oceà Pacífic a causa de l’augment del nivell del mar. Davant d’aquesta catàstrofe imminent, una de les preocupacions de les autoritats d’aquest petit estat (a més d’assegurar el trasllat de la població a territoris propers) és crear una rèplica digital del país, amb l’objectiu que la població que n’haurà hagut de marxar pugui sentir-se vinculada a la seva cultura des de la diàspora. La construcció d’aquest món virtual ha de permetre als tuvalians, doncs, de mantenir vincles amb la diversitat biològica i la riquesa cultural del país des de lluny.

Per primera vegada en la història de la humanitat, tot l’entorn físic i cultural es veu greument amenaçat per l’acció directa de l’home. El capitalisme i la globalització augmenten la pobresa econòmica de sectors socials arreu del món, tant en entorns rurals com urbans. També faciliten la marginació política de certes comunitats i incrementen l’explotació de territoris des de tots els punts de vista: l’agricultura i la ramaderia intensiva o industrial té un impacte negatiu enorme pels territoris menys industrialitzats, ja que contribueixen a la desforestació i a la contaminació de les aigües; la sobreexplotació minera empobreix grans territoris a l’Àfrica i a Amèrica, i la sobrepesca és un factor clau en la pèrdua de biodiversitat en grans àrees costaneres d’arreu del món.

L’explotació intensiva de regions vulnerables no només amenaça ecosistemes i accentua els conflictes socials i polítics sinó que contribueix a empitjorar la situació d’emergència climàtica. I aquestes regions amenaçades se’n veuen encara més a causa de les conseqüències que té aquest canvi climàtic: els territoris costaners i les illes esdevenen regions enormement vulnerables per la crescuda de les aigües, i altres terres pateixen les fluctuacions de temperatura, la sequera, la desertificació i la salinització dels regadius. Tot això, a més d’afectar les pràctiques agricultores, ramaderes i pesqueres tradicionals, converteix els hàbitats d’alguns grups humans en regions inhabitables.

Per tot això, el canvi climàtic és una causa més, i molt important, d’amenaça a la diversitat cultural i lingüística. Els canvis descrits fan créixer el nombre de refugiats climàtics: es calcula que en la darrera dècada, 21,6 milions de persones en tot el món van migrar internament de manera forçada per perills relacionats amb el canvi climàtic (IDMC, 2022). Amb aquests desplaçaments es fragmenten comunitats, es perden models de vida i es generen nous contactes culturals i lingüístics que tendeixen a afavorir l’homogeneïtzació.

Malgrat que la situació s’hagi agreujat en els últims anys per les causes descrites, que els pobles indígenes hagin hagut de cercar refugi amb més freqüència que altres comunitats no és pas una situació nova: n’hi ha registres des del s. XIX. Al llarg de la història, aquests desplaçaments forçats els han causat també fenòmens sociopolítics com les guerres i, sobretot, les colonitzacions. Sigui quina sigui la causa de la migració, els refugiats indígenes s’insereixen en contextos diferents dels propis, i esdevenen vulnerables des de tots els punts de vista, també el cultural i lingüístic. Han perdut aquells elements que habitualment s’associen al fet indígena, com el vincle tradicional amb la terra, i això fa que minvi el respecte institucional als drets que els són propis. És per això que la doble vulnerabilitat (la d’indígena i la de refugiat) implica dificultats a tots els nivells, també en el dret a l’especificitat cultural i lingüística fora del territori que s’ha hagut d’abandonar.

Actualment hi ha uns 5.000 tuvalians fora de Tuvalu, molts dels quals resideixen a Nova Zelanda. D’aquests, gairebé la meitat parlen tuvalià i molts encara transmeten la seva llengua a les noves generacions (al voltant d’un 30% dels fills de tuvalians nascuts a Nova Zelanda parlen tuvalià). I, mentre els tuvalians emigren i el nivell del mar puja, una de les preocupacions que ocupa les autoritats és, com hem dit, la de crear un país virtual amb l’objectiu, entre d’altres, de preservar la cultura i permetre transmetre-la als tuvalians que ja no naixeran a l’illa.

Que la preservació de la llengua i de la cultura sigui una de les inquietuds dels tuvalians en el moment en què desapareix físicament el territori on viuen il·lustra la relació estreta que té la llengua amb el benestar de les comunitats i dels individus que la formen. És sabut que la pèrdua de la llengua afecta el benestar físic i psicològic dels individus que la parlaven, que poden patir traumes derivats de desplaçaments forçats i de les seqüeles de la colonització. En aquest sentit, també és conegut l’efecte positiu en el benestar dels individus que té recuperar la llengua, tant des d’un punt de vista psicològic com fisiològic: en processos de revitalització i recuperació de llengües s’han documentat millores en la seva salut mental, baixades en les taxes de suïcidis i de consum de drogues i disminució de la prevalença de malalties com la hipertensió o la diabetis.

Malgrat la pèrdua de capital cultural mai vista que implica l’accelerada desaparició de la diversitat lingüística al món, o potser a causa d’això, en els últims anys han crescut les iniciatives per contrarestar-ne els efectes i per promoure el plurilingüisme. Aquestes iniciatives a vegades es duen a terme des de les institucions: com a exemple, l’any 2022 es va celebrar a Nova Zelanda la setmana de la llengua tuvaliana, i aquesta celebració va anar lligada a la setmana de les llengües del Pacífic, que va coincidir, al seu torn, amb el llançament del decenni de les llengües indígenes de la UNESCO (2022-2032). Altres vegades, les accions de revitalització lingüística no es duen a terme des de les institucions, sinó que estan empeses pel grup social afectat, i aquestes accions poden estar motivades per la voluntat de connectar amb el passat i l’herència cultural, i per la necessitat d’enfortiment i cohesió dels membres que formen la comunitat de parlants.

En qualsevol d’aquests casos, la preservació de les llengües amenaçades és una qüestió de drets humans: les llengües són un element essencial en la configuració identitària de les persones i dels pobles, i totes les iniciatives que es duen a terme per preservar la diversitat lingüística i cultural del planeta són una eina poderosa per revertir els efectes dels models globalitzadors i del capitalisme aplicat a les llengües; en aquest cas, a les llengües minoritzades i a les comunitats que les parlen. La revitalització lingüística és un procés sociològic que comporta canvis significatius a diversos àmbits, individuals, socials i polítics, i que contribueix a formar una societat més justa, més igualitària i també més sostenible.

Carla Ferrerós Pagès és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).

Òpera Garnier
Place de l’Opéra, París, França
Mapa a Google

La vida de Maurici Auzeville i Reixach, nascut a Salses (Rosselló) el 22 de setembre de 1926, semblava marcada amb patró: seguir els passos dels seus pares, i de molts rossellonesos més, treballant a la vinya i, de tant en tant, esbravar-se jugant a rugbi. Però un vespre del 1946, fent el servei militar a la marina al Congo, un oficial especialment melòman que el va sentir cantar li va aconsellar de dedicar-se al cant. Dit i fet, quan va tornar a casa va decidir de compaginar la feina de vinyater amb el poliment de la veu al Conservatori de Perpinyà. Fins ací, probablement el recorregut vital d’Auzeville no hauria cridat l’atenció de ningú. Però si el jove investigador Rémy Farré Salvatella va decidir fa poc de convertir la seva història en una exposició itinerant és perquè aquells tres anys de classes de cant i solfeig a l’escola de música perpinyanesa van canviar el rumb professional d’aquell noi de pare salsairot i mare empordanesa.

Com detalla Farré a la mostra multimèdia “Maurici Auzeville (1926-2003). El tenor de Salses”, el 1951 es va convèncer, a vint-i-cinc anys, que calia deixar el poble per anar a París a provar de viure de la veu. No va ser gens fàcil. Però, després de cinc anys fent tota mena de feines a la capital francesa, el 1956 es va presentar a un concurs per a entrar com a tenor als cors de l’Òpera Garnier de París: hi havia més d’un centenar de candidats i només dues places o tres. I, per sorpresa, en va guanyar una. L’entrada a la prestigiosa institució parisenca, no cal dir-ho, li va obrir les portes a una aventura lírica que es va allargar durant més d’un quart de segle i que el va portar a representar cent cinquanta obres en teatres de tot el món, des de Tòquio i Osaka (Japó) el 1961 fins a Washington DC el 1976, en ocasió de les celebracions pel bicentenari de la independència dels Estats Units.

El 1982, a cinquanta-sis anys, es va jubilar del cor de l’Òpera de París i va tornar a casa, a Salses. Però no per retirar-se del cant, sinó per emprendre una carrera de solista per escenaris de mig Europa: la mateixa Òpera Garnier, la de Lilla, la de Lió, la Nacional del Rin a Estrasburg, el Teatre Reial de la Moneda a Brussel·les, el Gran Teatre de Ginebra, l’Òpera Nacional d’Amsterdam… i l’Òpera de la Bastilla de París, on va tancar aquesta segona etapa el 1994 fent d’hostaler a Les brigants, d’Offenbach. Durant tots aquells anys de trajectòria operística, és clar, va poder compartir de tant en tant escenari amb els artistes lírics més importants, com ara Maria Callas, Montserrat Caballé i Ruggero Raimondi. Rémy Farré comenta l’anècdota que, quan coincidia per Europa amb cantants d’òpera catalans, com ara Josep Carreras i Jaume Aragall, sempre reivindicava la seva catalanitat.

De fet, la tornada a Catalunya Nord va ser, també, una tornada a les arrels. Acompanyat per Armand Samsó o Josep Juanola al piano, va actuar pel nord del país amb un bon repertori de cançons i cants tradicionals catalans. I el 1990, en col·laboració amb Max Havart, va enregistrar sardanes cantades amb la Principal de la Bisbal. També va publicar un parell de discs en català amb Éric Laur al piano i Pascal Goze a la guitarra, fou padrí de la coral dels Cantaires de la Fossella de Cabestany i durant un temps va exercir de tresorer de l’associació de la Porta dels Països Catalans a Salses, inaugurada el setembre del 2003. Malauradament, pocs mesos abans, el 29 de gener, la veu de Maurici Auzeville s’havia apagat a Perpinyà.

I ara, per mirar de recuperar-la i de difondre-la, Rémy Farré ha impulsat amb l’ajuda de la família del tenor i la col·laboració de l’Institut Franco-Català Transfronterer, l’Oficina Pública de la Llengua Catalana, l’Associació per a l’Ensenyament del Català i el col·lectiu Singlantana Sound una exposició perquè la seva figura sigui més coneguda de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l’Alguer.

I una mica més: L’exposició “Maurici Auzeville (1926-2003). El tenor de Salses”, també consultable en línia, s’ha estat d’ençà de mitjan desembre fins el 26 de gener a l’Institut Franco-Català Transfronterer de la Universitat de Perpinyà i, gràcies al seu caràcter itinerant, al febrer aterrarà al Centre Cultural de Salses, al març al local d’Òmnium Catalunya Nord a Perpinyà i a l’abril al Casal del Conflent de Prada. Posteriorment, Rémy Ferrer espera que pugui arribar també a Barcelona i a París, on va transcórrer una bona part de la carrera professional d’Auzeville.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Maurici Auzeville al costat de Luciano Pavarotti. Maurici Auzeville en un concert al Rosselló.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Dirigir-se en castellà a determinada gent pel simple color de pell, els trets racials o el nom i cognom perquè considerem que no parlen el català. Aquesta és un actitud racista que fa temps que és arrelada en la societat. En els darrers anys, han sorgit iniciatives populars, com ara “No em canviïs la llengua“, que pretenen precisament de combatre aquest estigma i conscienciar els catalanoparlants perquè no canviïn de llengua quan creguin, ja sigui per l’accent o els trets físics, que l’interlocutor no és nascut a Catalunya. Com ho viu, la gent racialitzada? Quines situacions són les més freqüents? Per què és racisme? Vuit personalitats d’arrels ben diverses responen a totes a aquestes qüestions i reflexionen sobre la importància de fer valdre el català en les converses.

Òmnia l’Bakkali: “Si el primer que saben de mi és el nom amb el cognom, llavors sí que em parlen en castellà”
Òmnia l’Bakkali, en una imatge d’arxiu a la redacció de VilaWeb (fotografia: Albert Salamé).

La meva aparença és molt ambigua i no delata que la meva família és del Marroc. Ara bé, si el primer que saben de mi és el nom amb el cognom (el cognom és el que em delata), per exemple, en una comissaria o un ambulatori quan lliuro el DNI, llavors sí que em parlen en castellà. Sempre.

La meva mare, de fet, té trets físics que la fan passar per occidental europea. Tanmateix, sí que va notar el canvi des que es va posar el vel fa un parell d’anys, i ara se li dirigeixen en castellà molt més sovint que no pas abans.

En el moment en què un pressuposa que l’altre no serà capaç d’entendre o parlar una llengua determinada per una raó ètnica, practica activament el racisme –sigui voluntàriament o no. El vel de la meva mare l’apunta com a musulmana i a la vista també com a marroquina, i els trets físics sovint et donen una idea d’on prové, originalment, algú. Però avui en dia, quan, a conseqüència de processos històrics d’imperialisme i per la globalització, la migració a occident és habitual, penso fermament que si neguem la capacitat d’algú de parlar el català per raó del seu físic, el missatge que emetem és que no pot ser català (o no volem que ho sigui), i per tant estem essent racistes.

Òmnia l’Bakkali: “Em trobo sovint microracismes com ‘Ai! Saps parlar català!’”

Gemma Baró: “Quan vaig a algun restaurant amb els meus pares, a ells els parlen en català, però a mi, tot i seure a la mateixa taula, em parlen en castellà”
Gemma Baró, en una imatge cedida.

No solament se’m dirigeixen en castellà, sinó també en anglès. Per exemple, quan vaig a un restaurant, primer em donen la carta en anglès, i quan els especifico que parlo català, se’m dirigeixen en castellà. Quan vaig a algun restaurant amb els meus pares, a ells els parlen en català, però a mi, tot i seure a la mateixa taula, em parlen en castellà. També recordo d’haver anat a un parc d’atraccions i que el socorrista se sorprengués que parlava català: “Que bé que el parles!”

És molt comú que a molts llocs em parlin en castellà pels meus trets facials, sobretot pels meus ulls ametllats i el meu to de pell, malgrat que siguin catalanoparlants. I ho sé perquè, després de mi, arriba algú que té trets occidentals i s’hi dirigeixen en català. Em molesta basant, perquè no ha passat només una vegada. Fa molts anys que em passa.

No tinc clar si és racista l’acte en si de dirigir-se’m en castellà, però crec que, després d’haver-los especificat que parlo en català, si continuen parlant-me en castellà, es podria qualificar de microracisme.

Jordi Magrinyà: “Dirigir-te a algú en una llengua que no és la teva segons un prejudici ètnic denota racisme interioritzat”
Jordi Magrinyà, en una imatge d’arxiu.

M’he trobat unes quantes vegades en la situació en què les persones que parlen en català amb els altres, a mi se’m dirigeixen en castellà. Entenc que en la majoria dels casos aquest primer instint té a veure amb el color de la pell. Ara, cal dir que, quan responc en català, la conversa continua en català sense més problemes.

Crec que hi ha una part de racisme i una part d’acomplexament dels catalanoparlants, entre els quals m’incloc. Per una banda, dirigir-te a algú en una llengua que no és la teva segons un prejudici ètnic és, sense cap mena de dubte, una actitud que denota racisme interioritzat. Té un punt graciós i sinistre el procés pel qual algú arriba a pensar que al conjunt de països africans el castellà és una llengua que té alguna rellevància més enllà de Guinea Equatorial, i, per tant, que pot servir per establir alguna mena de pont amb algú que ubiques en aquest continent.

Per una altra banda, renunciar a parlar la mateixa llengua fins i tot abans de saber si el teu interlocutor l’entén és facilitar que la conversa es produeixi completament en castellà, malgrat que l’altra persona molt possiblement pot comunicar-se perfectament en català. Per tant, és començar una conversa renunciant a compartir la teva cultura amb els altres, i, en conseqüència, l’empetiteixes, la perjudiques, la relegues a cercles de “confiança”, uns cercles que amb actituds com aquestes, entre més factors molt més determinants, cada cop aniran essent més petits.

Shalana Rodríguez: “Jo, de xinesa, només en tinc els ulls”
Shalana Rodríguez, en una imatge d’arxiu (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Em molesta molt que canviïn de llengua pel simple fet de veure uns ulls diferents. Sobretot en comerços en què el servei al client hauria de ser d’entrada en català per a qualsevol persona. I em posa de més mal humor quan la llengua materna de qui atén és el català. Llavors, si hi té més facilitat, per què es força a parlar-me en castellà? I continua posant-me de mala bava, que, malgrat que jo els contesti en català, continuïn parlant-me en castellà. Fins i tot, potser si vaig acompanyada, als altres sí que els parlen en català, només pel físic, i, en canvi, a mi no. El fet és que jo em sorprenc positivament quan em parlen en català d’entrada.

Considero que és un microracisme i que també pot anar lligat a un problema amb l’ús del català, que sovint es menysprea i es té com a llengua secundària. A vegades penso que alguns mitjans abusen de la inclusió i la fan massa explícita en els programes o anuncis, però després pateixo aquestes situacions i realment m’adono que és necessari de fer-ne pedagogia perquè la gent no és prou conscient del racisme ni de la importància del català.

Quan a les xarxes publico un vídeo en català, sempre surten comentaris que em falten el respecte, a mi i a la llengua: “Si sabés que per als catalans no serà mai considerada catalana” [en castellà], “Tens una cara de catalana que fa caure de cul”, “Tens cara de gos”…

@shalanazzz

respecte tio #catala #catalunya #estiktokat #racism #prejuicios #fyp #parati #castellano

♬ XALALÀ – Figa Flawas & Lluís Gavaldà

Tinc molt assimilada la meva identitat, per això les crítiques no m’afecten, però demostren que, per molt que es facin campanyes de sensibilització del català i de respecte a tothom, falta molt camí per a recórrer. I és que jo, de xinesa, només en tinc els ulls, perquè sóc adoptada i, per tant, la meva llengua i cultura són les catalanes. Però això es veu que la gent no ho entén, i no cal que ho endevinin, però podrien considerar mil opcions per entendre que una persona racialitzada pugui expressar-se en català.

Shalana Rodríguez: “Els contesto en català i em continuen parlant en castellà. Em molesta molt”

Seda Hakobyan: “És racisme o microracisme”
Seda Hakobyan, en una imatge d’arxiu.

Sí que se m’han dirigit en castellà pel meu color de pell o pels trets racials. Però, en el meu cas, ha estat més aviat pel meu nom. Quan vaig a la consulta del metge, o tinc una cita amb el gestor del banc o una entrevista de feina, on tenen les meves dades, on apareix el nom i cognom, sempre em parlen en castellà, encara que a l’anterior client li hagin parlat per defecte en català. Quan els contesto en català, la majoria fa el canvi.

Per exemple, fa uns anys, vaig aprovar unes oposicions per a una plaça a un ajuntament local i em van trucar de recursos humans. Clarament, aquell funcionari era catalanoparlant, per l’accent, i sabia que jo tenia el C1 de català i que havia cursat estudis universitaris aquí. Però, tot i això, em va parlar en castellà fins que no li vaig contestar. Més tard, quan havia de signar el contracte, una companya seva em va parlar en castellà i com si no hagués treballat mai o no hagués vist mai un contracte de feina. Per tenir un nom estranger, donava per fetes algunes coses. Amb altres companys no hi havia aquest tracte.

Diria que és racisme, o microracisme. Són actituds del dia a dia, habituals, molt implícites, arrelades, i no ens n’adonem. Però clarament hi ha un prejudici o, com a mínim, un tracte diferent, perquè donen per fet que una persona amb nom estranger, o pel color de pell, no ha de saber parlar català, i més etiquetes, com ara que sigui una persona problemàtica o que no tingui estudis.

Amb el microracisme, quant al canvi de llengua, passa igual. D’entrada, aquella persona no deu considerar que la seva actitud és racista, es deu considerar una persona sense prejudicis i tolerant, però quan va a comprar al basar del barri, diu que va al “xino” o al “paqui” i quan veu un marroquí, un armeni o un xinès, els parla en castellà. És a dir, que per uns trets físics no et consideren d’aquí, dels seus, encara que alguns hi han nascut i parlen un català perfecte. Això vol dir que tenen unes creences molt concretes sobre les persones immigrants, o de pares que han immigrat, que moltes vegades no es corresponen amb la realitat.

A més, això també significa que consideren que la llengua d’acollida, la llengua central en la comunicació, és el castellà, de manera que són una bona part dels catalanoparlants els qui ajuden a arraconar el català amb actituds com aquesta.

Daniel Herrera: “En veure que és un NIE i no un DNI, m’han canviat de llengua quan ja parlàvem en català”
Daniel Herrera, en una imatge cedida.

De tant en tant, la gent se’m dirigeix en castellà directament. Algunes situacions són ridícules i unes altres em fan ràbia. Per exemple, en algun establiment o administració pública que m’han demanat el document d’identitat, en veure que era un NIE i no un DNI, m’han canviat de llengua quan ja parlàvem en català. En uns altres llocs, com al metge, al veterinari o a la copisteria, m’ha passat que malgrat parlar sempre en català, han insistit a parlar-me en castellà en totes les interaccions, fins al punt que, quan hi he anat acompanyat, li han parlat en català al meu company, però a mi no.

Si bé considero que és un microracisme assumir que una persona que sembla no nascuda a Catalunya, o de pares immigrants, no sap català, crec que sovint té més a veure amb la situació de llengua catalana i la discriminació que pateixen els catalanoparlants. És a dir, això és la diglòssia: fer servir el català en uns àmbits però no en uns altres; en aquest cas, diglòssia només dirigida als immigrants. Puc entendre que el fet que molta gent nouvinguda no s’ha integrat al país no ha ajudat pas a l’autoestima dels catalanoparlants i que, per tant, assumeixin que ningú es molestarà a aprendre català i, per tant, és més fàcil “no molestar” parlant en castellà. Tanmateix, si algú et parla en català i tu insisteixes a parlar en castellà, o bé tens una diglòssia molt arrelada o bé tan sols fas servir la llengua segons el perfil ètnic o racial de l’altre interlocutor, com va fer l’alcalde Collboni a l’acte dels estudiants graduats del programa Promoteus, que justament lluiten contra la segregació.

Abans em feien molta ràbia aquestes situacions en què la gent em canviava la llengua, però vist amb perspectiva, ara em fa més aviat pena que als catalanoparlants els hagin desposseït tant de la seva identitat que els resulti increïble que nouvinguts l’hàgim feta nostra. De manera que sí, malgrat que alguns cops sigui un microracisme, la major part de vegades són uns altres motius que demostren que no solament nosaltres, els immigrants, estem discriminats, sinó també els catalanoparlants en el seu propi país. Els comentaris de “que bé que parles català!” ja no em fan tanta ràbia i pena, sinó que me’ls prenc com un motiu més per a continuar defensant aquesta llengua i que tothom se la faci seva.

Rosario Palomino: “Tot i que fa trenta-dos anys que visc a Barcelona, ​​i que començo les interaccions en català, em responen en castellà”
Rosario Palomino, en una imatge d’arxiu (fotografia: Albert Salamé).

Sí, tot i que fa trenta-dos anys que visc a Barcelona, ​​i començo les interaccions en català, em responen en castellà. Si les comencen els autòctons, gairebé sempre em parlen en castellà.

Tinc tota mena d’anècdotes. Per exemple, el metge que va atendre el meu fill quan tenia quinze anys, li va respondre a ell en català i al mi en castellà. Sorprenentment, va ser el meu fill qui va deixar anar al doctor: “Per què canvia la llengua a la meva mare, si ella parla perfectament en català?”

No considero que sigui racisme, sinó que més aviat és una “educació” mal entesa, no hi ha mala intenció. No s’adonen que em fan sentir exclosa quan em canvien la llengua per la meva fesomia. Ho sé perquè ho he preguntat, i m’han donat dues respostes: per educació i per respecte, perquè intueixen que sabré castellà i em volen facilitar l’adaptació. Gran error.

Durant molts anys els deia: “No em canviïs la llengua, si no, no n’aprendré mai”, fins que el 13 de maig de 2019 vaig crear la campanya No Em Canviïs la Llengua, conjuntament amb la Carme Sansa, el Toni Albà i el Matthew Tree. Anem per tots els pobles de Catalunya sensibilitzant els autòctons de no canviar la llengua i animant els nouvinguts a persistir en l’aprenentatge del català.

Rosario Palomino: ‘Els autòctons canvien la llengua per amabilitat, però el nouvingut se sent discriminat’

Tigist Llaudet: “Li responia en català i em continuava parlant en castellà”
Tigist Llaudet, en una imatge cedida.

Jo sóc bilingüe, ja que he estat escolaritzada a Catalunya, però sovint la gent canvia de llengua al castellà per dirigir-se’m. Recordo un cop a la feina, en què vaig haver d’atendre una persona que parlava en català, però que quan es dirigia a mi em parlava constantment en castellà. Jo li responia en català i em continuava parlant en castellà. No va ser fins als cinc minuts que es va adonar que no parlava en castellà, i la resposta que em va donar va ser: “Que bé que parles en català.” Aquest és només un exemple dels molts que he viscut.

Considero que això és racisme, atès que pels meus trets racials la gent assumeix que no sé parlar català. De fet, va lligat a la idea que una persona negra tampoc és d’aquí i ha de ser de fora. Per això crec que gairebé sempre es canvia l’idioma amb persones racialitzades. En canvi, penso que la manera correcta d’adreçar-se a qualsevol persona, independentment de l’aspecte físic, és fer-ho en la llengua amb què et comuniques normalment. I, si no t’entén, ja t’ho comunicarà. Així evitaríem aquest racisme tan interioritzat.

The Washington Post · Ishaan Tharoor

A mesura que avança el litigi pel cas de genocidi presentat contra Israel davant la Cort Internacional de l’Haia, es va posant de manifest una divisió global molt profunda.

“La importància del fet que el país que presenta el cas sigui Sud-àfrica, una icona de les destrosses del colonialisme i víctima indiscutible de l’apartheid, no pot ser obviada per ningú”, explica Nesrine Malik, una columnista sudanesa-britànica de The Guardian. “Perquè Sud-àfrica simbolitza una immensa injustícia racial, massa crua i recent per a ser descartada com una història antiga.”

Sud-àfrica encapçala l’acusació contra Israel per un sentit de compromís històric amb el poble palestí, que, segons els polítics sud-africans, està sotmès a un règim d’apartheid del segle XXI que no és gaire diferent del que hi va haver a Sud-àfrica al segle XX. “Com nosaltres, els palestins lluiten pel dret d’autodeterminació”, va dir Nelson Mandela el 1990.

Contra aquesta acció, alguns dels comentaristes occidentals han assenyalat una suposada hipocresia, basada en la relació del seu govern amb Rússia i la indiferència aparent a les presumptes campanyes genocides del Kremlin a Ucraïna.

Però aquesta denúncia ha irritat molts països fora d’Occident, que precisament veuen en la crisi de Gaza un cas claríssim de la doble moral americana i europea davant els crims de guerra russos a Ucraïna, que deploren, i la destrucció de Gaza per Israel, que no critiquen.

“Aquesta és una queixa del Sud Global contra els criteris occidentals i la seva superioritat moral”, destaca Sylvie Kauffmann, de Le Monde. “La denúncia interposada per Sud-àfrica, al cap i a la fi, posa en qüestió un ordre internacional establert per l’aliat més poderós de l’acusat, que són els Estats Units. I també és un desafiament a una memòria col·lectiva dominada per l’Holocaust que es manifesta obertament contra la de la colonització.”

I en aquest sentit és important tenir en compte que Sud-àfrica no està sola.

Amb Sud-àfrica es van alineant països de l’anomenat Sud Global, del Brasil a Turquia, Colòmbia o Bangladeix. I països com Xile i Mèxic també s’han referit als presumptes crims d’Israel que estudia la Cort Penal Internacional. Segons els càlculs de Sarang Shidore i Dan Ford, de l’Institut Quincy, els governs que representen el 60% de la població dels països del Sud Global són els que encapçalen les accions legals internacionals contra Israel o hi donen suport. I els que reaccionen a les posicions d’Occident.

Així, quan Alemanya va dir que presentaria una defensa d’Israel davant el tribunal, tot assegurant que el cas de Sud-àfrica no tenia fonament, aquesta declaració va provocar una objecció indignada de Namíbia, una antiga colònia alemanya on es va cometre, com ara es reconeix, el primer genocidi del segle XX a mans, precisament, de les autoritats colonials alemanyes.

I això explica bé el moment global que vivim, on una guerra al Llevant pot desencadenar una cadena d’enemistats històriques a tot el món.

“Pocs conflictes al món tenen reverberacions tan globals com aquest”, explica Dahlia Scheindlin, analista política amb seu a Tel-Aviv, del Financial Times. “De manera que em puc imaginar que sigui quina sigui la decisió final del tribunal, inflamarà el món d’una manera o d’una altra.”

 

• Subscribe to the Washington Post
• Podeu llegir ací més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

La portaveu del govern espanyol, Pilar Alegría, va anunciar la setmana passada que l’executiu de Sánchez treballava en un sistema de verificació d’identitat en línia que impediria als menors d’edat d’accedir a continguts pornogràfics per internet. Tot i que fins ara n’han transcendit molt pocs detalls, la previsió del govern espanyol és que el sistema entri en vigor aquest mateix estiu per combatre l’accés prematur a uns continguts que consideren que promouen la violència contra les dones, impliquen un risc greu d’addicció i poden desencadenar comportaments sexuals inapropiats.

Anna Salvia: “Aquests vint darrers anys l’estètica del porno ha arribat a tot arreu”

Tanmateix, el de l’espanyol no és pas el primer pla que un govern presenta per impedir que els menors accedeixin a continguts pornogràfics a internet. A Europa, països com ara el Regne Unit, Itàlia i l’estat francès ja han emprès iniciatives semblants. Però totes han acabat caient pel seu propi pes o obtenint resultats insuficients, llastrades per les dificultats tècniques i els interrogants en matèria de privadesa.

El Regne Unit, pioner sense èxit

El 2017, el govern britànic esdevingué el primer del món a presentar formalment un full de ruta per a blocar l’accés de menors d’edat a pàgines pornogràfiques. El projecte original de l’executiu conservador consistia a aplicar un sistema de verificació d’edat que obligava qualsevol web pornogràfica a mostrar una pàgina d’entrada sense continguts explícits a qualsevol usuari que la visités des d’una adreça IP del Regne Unit. En cas que l’usuari tingués més de divuit anys, es podria verificar i accedir a la resta de continguts de la web.

A la primeria, l’executiu va proposar mètodes diversos de verificació d’edat, com ara un sistema d’accés amb targeta de crèdit o bé l’adquisició d’un “passi pornogràfic” en establiments verificats, com ara quioscs. El sistema havia d’entrar en vigor a mitjan 2018, però va topar amb tota mena d’entrebancs burocràtics –també de la UE, que va obligar Londres a endarrerir-ne sis mesos la implantació per a estudiar si complia la legislació europea. La mesura també va topar amb les crítiques dels defensors de la privadesa, que temien que el sistema pogués fer-se servir per a aplegar l’activitat a les xarxes dels usuaris. Després d’endarrerir-ne l’entrada en vigor tres vegades, a final del 2019 el govern britànic va desistir del pla, i adduí dificultats tècniques relatives al disseny del sistema de verificació d’edat.

A final del 2023, tanmateix, l’executiu aprovà l’anomenada llei de seguretat en línia, que obliga les pàgines pornogràfiques a verificar l’edat dels usuaris sota amenaça de sancions econòmiques. Dins el desplegament de la llei, el regulador de telecomunicacions del Regne Unit, Ofcom, proposà sis mètodes de verificació d’identitat a la xarxa. La proposta s’haurà de sotmetre a un procés de revisió legal, que s’allargarà un any pel cap baix. Ara com ara, el govern continua sense revelar quan farà efectiva una proposta que neix amb les mateixes incògnites que l’anterior.

Sense notícies del pla de l’estat francès

Un cas semblant al del Regne Unit és el de l’estat francès, on els plans per a introduir un sistema de verificació d’edat tampoc no han arribat a bon port tot i els esforços del govern. Després d’haver pressionat les pàgines pornogràfiques –sense èxit– perquè apliquessin voluntàriament un sistema de verificació d’edat, el febrer de l’any passat l’Elisi va anunciar que implantaria un sistema de verificació d’edat per a accedir a contingut explícit a internet. A partir del mes de setembre, segons que explicà aleshores el govern, qualsevol usuari que volgués entrar en una pàgina amb contingut pornogràfic hauria de descarregar-se una aplicació al mòbil que contindria un certificat digital que en verificaria l’edat. Si el certificat era vàlid, l’aplicació generaria un codi d’accés que l’usuari podria introduir a la pàgina per a entrar-hi.

A l’octubre, l’Assemblea francesa aprovà definitivament la llei que atorgava al regulador de les telecomunicacions a l’estat francès, Arcom, la potestat de blocar sense autorització judicial les pàgines amb continguts explícits que no verifiquessin l’edat dels usuaris. El text també encarregà a l’Arcom el disseny d’una “referència tècnica” que permetés a les pàgines de verificar amb seguretat l’edat dels internautes. Dies després de l’aprovació de la llei, la justícia francesa va aprovar la petició de dues associacions de protecció de la infància per a blocar l’accés a nou pàgines pornogràfiques. D’aleshores ençà, tanmateix, el govern no ha tornat a pronunciar-se sobre el projecte, i les mesures de verificació d’edat continuen sense aplicar-se a la pràctica.

Mesures tímides a Itàlia i a Brussel·les

Seguint les petjades del Regne Unit i l’estat francès, el novembre passat Itàlia va instaurar un sistema que obliga tots els proveïdors de telecomunicacions a instal·lar un filtre automàtic a les targetes SIM registrades a joves de menys de divuit anys que els bloca l’accés a continguts que l’Autoritat Italiana per a la Garantia en les Comunicacions (AGCOM) titlla de perjudicials. Aquesta categoria inclou “activitats sexuals” i “la nuesa total o parcial en un context pornogràfic o sexual”, com també continguts sobre juguesques, autolesions, drogues i violència explícita.

A final del mes passat, la UE va designar les tres principals pàgines de pornografia del món –PornHub, Xvideos i Stripchat– com a “Plataformes en línia molt grans” (VLOP), una etiqueta que implica responsabilitats afegides en àrees com ara la moderació de continguts. La designació dóna a aquestes pàgines un termini de quatre mesos per a aplicar proteccions contra l’accés de menors, com ara eines de verificació d’identitat. Una portaveu de la UE va explicar aleshores que la Cartera d’Identitat Europea –un registre d’identitat en línia europeu que ha d’entrar en vigor enguany– podria ser una solució possible al problema de la verificació de l’edat en pàgines pornogràfiques. Tanmateix, Brussel·les encara no ha designat els mecanismes que aquestes pàgines hauran de seguir per a complir la regulació europea.

Les dificultats tècniques i la privadesa, els grans llasts

La manca d’èxit dels plans aplicats fins ara per impedir l’accés de menors a pàgines pornogràfiques s’explica, principalment, a causa de dos factors: les dificultats tècniques a l’hora de dissenyar un sistema de reconeixement d’identitat digital a gran escala, d’una banda, i els impediments de privadesa que aquest sistema suscita. Com explicà al desembre l’organització pels drets dels internautes ORG sobre la proposta del govern britànic, “L’ús de tecnologies de verificació d’edat per a la pornografia suscita el risc que dades confidencials siguin compilades, filtrades, compartides o venudes. Entre les conseqüències potencials de filtracions d’aquestes dades hi ha el xantatge, el frau i la publicació de les preferències sexuals dels usuaris en circumstàncies molt vulnerables.”

Més enllà d’aquests inconvenients, l’eficàcia de qualsevol intent d’establir un sistema de restricció d’accés a la pornografia a internet és en risc per les VPN, una tecnologia de fàcil accés i ús gratuït que simula que l’usuari es connecta a la xarxa des d’un país diferent d’on és. Uns altres sistemes que no funcionen mitjançant la verificació de la identitat de l’usuari, sinó mitjançant l’autorització del dispositiu que fa servir (com ara les restriccions imposades per Itàlia a les targetes SIM dels menors), poden esquivar-se, simplement, si es fa servir un aparell autoritzat. Un problema afegit és que a internet hi ha centenars de milers, si no milions, de webs de pornografia, cosa que fa pràcticament inevitable que milers de pàgines escapin el control del govern.

Una proposta necessària, però insuficient

Per al sociòleg Lluís Ballester, professor a la Universitat de les Illes Balears (UIB) i expert en l’impacte de la pornografia en els adolescents, el fet que cap sistema de verificació d’edat per a accedir a continguts pornogràfics sigui infal·lible no vol dir que no valgui la pena de mirar d’aplicar-ne un. “Posar obstacles no estaria malament, certament. Si ja ho fem en el cinema comercial, perquè no ho podem fer en altres àmbits?”, demana.

Així, Ballester remarca que un 15% dels joves que miren pornografia regularment comença a consumir-ne a deu anys o menys. “Tenim nens de cinquè o sisè de primària que ja miren pornografia, és una bogeria. L’accés en edats molt baixes és un problema molt gran”, explica. “I no et pensis que aquests nens comencen mirant porno eròtic, no: generalment són continguts molt violents. I s’ho troben perquè han posat una paraula en un cercador, o perquè han fet clic en un anunci que els ha sortit en un videojoc”, continua.

Aquests usuaris més joves, explica, són precisament els que menys coneixements i menys eines tindrien a l’hora d’esquivar un hipotètic sistema de verificació d’identitat. El sociòleg, en aquest sentit, traça un símil amb el consum d’alcohol. “Un noi de catorze anys pot comprar-se una ampolla de ginebra? Segurament, però ho tindrà molt més difícil que si no hi hagués una llei que ho prohibís”, diu. “Podrà trobar maneres alternatives per a comprar alcohol, sí, però hi ha aquest primer obstacle”, afegeix.

Així i tot, insisteix que un sistema de restricció d’accés –per eficaç que sigui– no pot ser cap solució definitiva al problema de la pornografia. “L’estratègia que considerem més important és l’educativa, clarament”, explica.

“Hem fracassat per haver pensat que els adolescents no tenen sexualitat, a l’hora de no voler canalitzar-ne la curiositat sexual i permetre’ls que parlin del cos, del desig, del plaer… De mil coses que realment els interessen molt. Ens hem concentrat molt en la prevenció de l’embaràs i de les malalties de transmissió sexual, però això no va per aquí: s’ha de fer una educació dels efectes de les emocions, les relacions i la sexualitat molt més àmplia, que els adolescents se sentin lliures per a parlar-ne”, continua. I ho rebla: “Això, fins ara, no s’ha fet.”