Quan els ferits de l’1-O per la brutalitat dels agents de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil anaven desfilant davant el tribunal de set magistrats que presidia Manuel Marchena al Suprem, ella era la que hi parava més atenció; interrompia la presa d’apunts, deixava caure el bolígraf i alçava la mirada per damunt de les ulleres. De vegades, Ana Ferrer (Madrid, 1959) se les treia. Quan hi havia testimonis de tanta cruesa, o alguns altres de tanta claredat exculpatòria, els periodistes escrutàvem els rostres dels set jutges per endevinar-hi algun rastre de comprensió o d’empatia. D’humanitat. Enmig de tant hieratisme dels seus companys (tret del somriure sarcàstic permanent d’Antonio del Moral), ella semblava encaixar alguns dels arguments de les defenses dels presoners polítics. Potser ella, l’única dona del tribunal, els podria arrossegar a estovar una sentència condemnatòria que ja era pràcticament escrita, o fins i tot gosaria emetre un vot discrepant… Però no. Ana Ferrer va signar el 14 d’octubre de 2019 la condemna a cent anys de presó per sedició i malversació contra part els dirigents polítics i socials del procés.

I durant aquests cinc anys, aquesta magistrada ha fet pinya amb els altres membres del tribunal en tots els recursos i totes les ocasions que ha tingut de pronunciar-se. Fins ara, que s’ha aprovat i ha entrat en vigor la llei d’amnistia. La desobediència manifesta d’aquesta llei per part del tribunal que presideix Marchena i per part del jutge instructor Pablo Llarena ha afavorit la primera esquerda: Ana Ferrer ha contradit la negativa del Suprem a amnistiar el delicte de malversació vinculat a l’1-O amb dos vots particulars molt contundents.

Ferrer acusa Marchena, Martínez Arrrieta, Berdugo, Del Moral i Palomo de crear una ficció jurídica per justificar de no amnistiar els condemnats per malversació; perquè comparaven la despesa per a fer possible el referèndum del Primer d’Octubre amb la compra d’una casa per un funcionari o el casament d’una filla sufragats amb fons públics. Segons Marchena i companyia, aquests casos permeten d’entendre un enriquiment personal de caràcter patrimonial, perquè la despesa augmenta el passiu de qui l’efectua, però la liquidació del deute amb diners públics no solament fa que desaparegui el passiu sinó que aquest funcionari hagi obtingut un increment patrimonial.

Comprar una casa, pagar el casament de la filla o fer un referèndum d’autodeterminació, tot una mateixa cosa a efectes de despesa i d’enriquiment, segons Marchena, per a justificar que la malversació sigui exclosa de l’amnistia. Ferrer, en el seu vot particular, els fa veure que en el cas de l’1-O “no hi va haver cap acte d’apoderament” de diners públics, no hi va haver “la incorporació als seus respectius actius dels fons desviats [perquè considera que sí que es van desviar fons, ella que subscrigué la condemna per malversació], donant pas al benefici patrimonial”. Perquè “això és una entelèquia”, etziba la magistrada, que reitera el risc de vulneració del principi de legalitat, que és un dret recollit al Conveni Europeu dels Drets Humans, denegant l’amnistia quan el text de la llei i la voluntat del legislador són tan clars.

No s’ha pas de menystenir aquesta esquerda, perquè aquests vots particulars són els millors arguments per als afectats que presenten recursos en instàncies judicials superiors o demandes en tribunals internacionals com el d’Estrasburg. Els recursos amb què exiliats i condemnats per l’1-O exhaureixen la via interna del Suprem abans de poder anar al Tribunal Constitucional es nodreixen en bona part dels arguments d’Ana Ferrer.

Però cal entendre el moment en què aquesta magistrada fa aquest moviment; quan finalment s’ha desblocat la renovació del Consell General del Poder Judicial, amb el pacte entre el PP i PSOE tutelat per Brussel·les, el nom de Ferrer fou el primer que van posar damunt la taula els vocals afins al PSOE per ocupar la presidència del CGPJ i del Tribunal Suprem. I això s’esdevenia alhora que entrava en vigor l’amnistia i es feia sentir el cop judicial del Suprem negant-se a aplicar-la. Ferrer es va trobar obligada a prendre part sobre la mesura legislativa estrella d’aquesta encara curta legislatura del govern de Pedro Sánchez.

A més, ella havia expressat el vot discrepant al Suprem també en la confirmació de la condemna a presó i inhabilitació dels ex-presidents andalusos José Antonio Griñán i Manuel Chaves pel cas dels ERO. I tant l’una cosa com l’altra van fer que el sector afí al PP al CGPJ es negués a acceptar-la com a nova presidenta del poder judicial espanyol. Sí que van veure amb bons ulls la designació d’Isabel Perelló per a aquest càrrec, i els va retornar la confiança en l’obertura de l’any judicial, quan féu una defensa a ultrança dels jutges que desobeeixen la llei d’amnistia.

Ana Ferrer opta ara a succeir Marchena com a presidenta de la totpoderosa sala segona del Tribunal Suprem (la que aquell senador del PP es vantava de controlar per la porta del darrere), quan acabi el mandat, el 3 de novembre. Té un competidor, Andrés Martínez Arrieta, membre també del tribunal contra el procés i més afí al sector més conservador. El CGPJ ho haurà de decidir.

Mentrestant, convé no oblidar que en els seus vots particulars tan brandats per les defenses dels represaliats Ferrer continua defensant la condemna per sedició i malversació que ella va subscriure; que va avalar sense cap mena de crítica l’aplicació de la forma de malversació més agreujada als condemnats per l’1-O, malgrat “la voluntat del legislador” –que tant invoca ara– quan es va reformar el codi penal a començament de l’any passat, deixant-los inhabilitats fins més enllà del 2030; i que va signar aquell informe tan agressiu i amenaçador contra la concessió dels indults la primavera del 2021. Ana Ferrer, malgrat la discrepància actual, no veu pas malament que, arribat el cas, si el Tribunal Constitucional acaba corregint la no-aplicació de l’amnistia, el Suprem presenti una pre-judicial al TJUE per a demanar si és compatible amb el dret de la UE, en la darrera etapa d’una llarga i calculada estratègia dilatòria.

Malgrat l’esquerda, Ana Ferrer no és cap heroïna, ni és allò que semblava.

Signatura dels magistrats del Suprem en l’informe contrari a la concessió dels indults, el maig del 2021

Tomàs Alcoverro i Muntané (1940) és un dels grans corresponsals catalans. Es va instal·lar a Beirut (Líban) l’any 1970 i d’aleshores ençà ha informat durant dècades del Llevant. Ara retirat, Alcoverro viu a cavall de Beirut i Barcelona. VilaWeb el va visitar ahir per parlar de la guerra entre Israel i l’Hesbol·là, la milícia xiïta instal·lada al sud. Entràvem a casa seva quan feia poques hores que la invasió israeliana del Líban havia començat, i ell feia trucades a amics i coneguts del país. Poques hores després, Iran atacava amb míssils Israel.

Tomàs Alcoverro, periodista, a casa seva, Barcelona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Els soldats israelians arribaran a Beirut o es mantindran a prop de la frontera?
—No crec que arribin a Beirut. Però, pobre de mi, què sé jo què faran. Hi ha la idea que podria ser una invasió relativament poc profunda. Sí que vull dir, perquè això és una cosa clara, que Israel té una reivindicació històrica perquè considera que fins al riu Litani és part d’allò que ells pensen que era l’Israel històric. Calculo que de la frontera al riu Litani hi deu haver potser quaranta quilòmetres, amb una ciutat molt important al mig, que és Tir.

Estiu 2006: Hassan Nasral·là, la consolidació del líder

—La reivindicació d’aquests quaranta quilòmetres ha estat de tots els primers ministres israelians, o només de Netanyahu?
—És una reivindicació tradicional d’Israel. És una cosa que sempre repeteixen.

—Pel que dieu, doncs, és possible que els israelians entrin i s’hi quedin?
—Ja s’hi van quedar uns quants anys. I s’anaven retirant de mica en mica. Aquestes retirades no van ser ràpides. Però se’n van anar al final. La idea és que l’Hesbol·là, amb la seva lluita de resistència, ha convertit el Líban en un Vietnam.  Era la frase que es deia aleshores.

—I aquesta franja que ara ataquen, qui la defensarà?
—Aquí hi ha el gran drama del Líban. Després de la guerra anterior, hi ha uns acords que no s’han complert. I no els ha complert l’Hesbol·là, evidentment. Els acords eren que l’exèrcit del Líban es desplegaria en aquesta regió fronterera, cosa que no ha pogut fer completament perquè hi havia la gent de l’Hesbol·là. Malgrat que l’acord de la guerra anterior era que no hi serien presents, s’hi veien, s’hi veien. Jo vaig estar fa relativament poc per aquesta zona i eren pertot arreu, no és que hi fossin d’amagat. En aquesta zona també hi ha la força multinacional, amb un contingent espanyol també.

—I aquests soldats de les Nacions Unides, ara combaten o se n’han anat?
—Sembla que s’han replegat. L’exèrcit de l’ONU, per dir-ho ràpidament, té un mandat molt limitat, i no poden fer servir les armes. Passa que els soldats tots volen anar-hi, perquè tenen una bona paga.

—Segons tot allò que heu llegit aquestes últimes hores, quina reacció ha tingut la premsa libanesa afí a l’exèrcit?
—Com ja sap, l’exèrcit no entra en guerra. L’exèrcit del Líban no està en acció, no és atacat. Israel no va contra l’exèrcit del Líban. Israel no fa la guerra contra l’exèrcit al Líban.

—L’Hesbol·là és una forca multinacional? D’on són els soldats?
—L’Hesbol·là és un grup libanès, no és palestí de cap manera. Tots són libanesos, sí. I xiïtes. Bé, aquí hi ha un fet molt important. Fixi’s que no hi ha cap país àrab que es comprometi en aquesta qüestió.  No hi ha cap país àrab que en vulgui saber res, d’aquest –parlem francament–, d’aquest infern. Ningú. És una cosa que és estranya, però és així. No hi ha ningú que es vulgui ficar en aquest merder. I sobre la franja de Gaza, igual. No hi ha ningú que s’hi vulgui ficar. Hi ha declaracions i coses, hi ha manifestacions pels carrers, hi ha molt entusiasme, hi ha moltes emocions, però no hi ha res més. Forma part d’aquesta cosa difícil d’entendre: que de fet, els països àrabs tampoc no estan interessats a mantenir una situació com aquesta.

—Egipte, Turquia, Catar, tots aquests sí que han fet moviments per Gaza. No?
—Tothom voldria que aquest problema tan gruixut i tan difícil no els toqués. Cap país àrab no s’hi ha ficat. Cap, cap ni un. Ni en el de Gaza ni en el del Líban.

—L’exèrcit libanès no defensarà la milícia de l’Hesbol·là?
—L’exèrcit libanès no és l’Hesbol·là. Realment l’Hesbol·là no hauria d’existir, havent-hi un exèrcit com el del Líban. El Líban és un país molt fràgil i no se sap imposar. Aquesta és una frase terrible, oi? Però és així.

Tomàs Alcoverro, periodista, a casa seva, Barcelona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Què vol dir “Hesbol·là”?
—Vol dir ‘partit d’Al·là’, el ‘partit de Déu’.

—L’Hesbol·là no és tan sols una milícia. Actualment també és un partit polític, majoritari al parlament. Quina influència té l’Hesbol·là dins el Líban?
—És forta, és forta, però també limitada. En aquest moment no hi ha ni president de la república ni cap de govern, no diré per culpa de l’Hesbol·là, però sí per culpa de tota la barreja d’acords que s’han de fer. Els altres partits, tant per nomenar president de la república com per nomenar un govern nou, han de comptar amb ells. I els acords no es fan.

—Tesi, l’Hesbol·là és molt més radical i molt més islàmica que la societat libanesa en general.
—Sí, és així. Hi ha una gent que fa costat a l’Hesbol·là absolutament, que són els xiïtes (encara que no tots siguin de l’Hesbol·là). Però les altres comunitats prenen distàncies. O s’enfronten directament amb la ideologia i la política i el programa de l’Hesbol·là. És a dir, l’Hesbol·là és un partit fort dintre els xiïtes, però també té molta gent en contra.

—La importància de la caiguda de Nasral·là, quina és?
—Transmetia una bondat com dolça, infantil. Era un home que parlava molt bé, arribava molt a la gent, amb un llenguatge molt directe i preparat, alhora també molt tranquil. Els feia sensació de dignitat. Un món molt diferent del nostre; aquests valors que aquí semblarien una mica ridículs, allà són valors en què la gent creu.

—Nasral·là, el vau conèixer?
—No. El seu segon, sí. Ara és el que porta les regnes. No van de civils. Van de religiosos. L’home feia molt bona impressió. Així com hi ha grups desordenats, aquest grup es nota que té la influència iraniana, perquè els iranians són molt més endreçats i ordenats que els àrabs. Teoria meva.

—Fa uns quants anys la majoria del parlament era cristiana i ara no. Per què ha canviat?
—No eren ben bé cristians. Hi ha un canvi de població molt ràpid aquests últims anys. Fa pocs mesos jo era a Beirut i van sortir unes estadístiques molt estranyes en què ja es deia que els cristians havien arribat únicament a ser el 15% o el 20% de la població. Però tot això és molt difícil de verificar.

—Per què?
—Perquè no hi ha cens de població, al Líban. Tot el que es diu sobre xifres és pura especulació. Hi ha una cosa evident, que es nota: els cristians cada dia disminueixen.

Tomàs Alcoverro, periodista, a casa seva, Barcelona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Vídeo de dimarts: “Ciutadans de l’Iran, pensem en vosaltres, us alliberarem més aviat que molts no pensen.” Dit per Netanyahu.
—Fa una propaganda molt ben feta. I crec que a molta gent li ha d’arribar alguna cosa a dins.

—Fins ara Netanyahu anava perdent suport. Però d’ençà de l’atemptat a Teheran, les explosions i ara l’Hesbol·là, va guanyant popularitat. Per primera vegada en molts mesos.
—Sí, bé, són els seus enemics. A veure si ens aclarim. Aquí hi ha únicament un guanyador, i els altres són els perdedors. No podem veure negre allò que és blanc. I blanc allò que és negre.

—Però qui és el guanyador?
—Israel. No hi ha cap altre guanyador. Evident, per mi.

—Per què Israel és guanyador?
—Perquè liquida els seus enemics. Els destrossa. Aquí hi ha l’altre tema. Sempre s’ha dit que són situacions molt desiguals. Un estat que usa tota la força de la seva estructura militar, d’informació, contra, de fet, unes pobres milícies. Perquè són milícies, no són exèrcits. Aquí no hi entra cap exèrcit. Les guerres al Pròxim Orient es van acabar l’any 1974. A partir del 1974 no hi ha hagut mai cap guerra entre exèrcits àrabs i l’exèrcit d’Israel. La guerra ha estat entre l’exèrcit d’Israel i milícies palestines i milícies libaneses. Però no hi ha cap exèrcit àrab que faci la guerra a Israel. I Israel tampoc no ataca cap exèrcit àrab.

—A la frontera entre Israel i el Líban hi ha túnels com a Gaza?
—Sembla que sí. Per cert, això del túnel, una idea meva, una interpretació meva, molt concreta: això ve de l’època d’Arafat. Arafat era arquitecte.

—Alguna cosa que cregueu que aquí interpretem malament?
—Jo diria tot. I m’hi incloc. Aquestes situacions són tan poc clares… I les coses són molt barrejades.

—Voleu dir alguna cosa que no hagi preguntat?
—No m’heu preguntat per la gent. La gent n’està farta. I això també és perillós. El Líban és arrossegat a aquestes aventures (i no crec que sigui l’última) per un partit que representa uns interessos d’una part del Líban, però no de tot el Líban, i que té una ideologia que no és la ideologia absolutament natural i senzilla que tenen els altres: la de viure la vida. I viure d’una manera com més normal millor. Però, és clar, hi ha aquests grups ideològicament tan potents. Potser per a entendre que l’Hesbol·là té tant de suport, cal saber que té una té política social molt important, i assistencial. Tenen metges, tenen hospitals. Recordo que a la guerra anterior arribava abans l’assistència de Catar i de l’Hesbol·là que no la de l’estat libanès.

—L’Hesbol·là ajudava la gent a reconstruir la casa?
—Per exemple. I després afegim-hi una idea una mica rocambolesca: quina és la moneda de l’Hesbol·là?

—Quina és?
—El dòlar. Si per un cafè has de pagar 100.000 lliures libaneses, amb el dòlar en pagaràs 50 cèntims. Per tant, hi ha una dolarització absoluta. Però no tothom té accés als dòlars. L’Hesbol·là, sí. I expliquen una anècdota, que em va xocar molt i que al final no em va xocar tant. Van demanar a Nagrella, fa pocs mesos quant guanyava. I va dir la quantitat en dòlars. També es diu que els milicians de l’Hesbol·là guanyen més que els soldats de l’exèrcit internacional.

Tomàs Alcoverro, periodista, a casa seva, Barcelona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

La temuda invasió del Líban per l’exèrcit israelià ja és una realitat. Les tropes del Tsahal tornen a ser en territori libanès, la setena vegada del 1978 ençà. Encara no sabem quines intencions tenen. Si s’aturaran al riu Litani i es conformaran amb l’ampliació del perímetre defensiu de l’estat d’Israel, tot centrant la guerra en l’Hesbol·là, o si intentaran una guerra generalitzada contra l’estat libanès.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Com serà la guerra del Líban? Fins al riu Litani o fins a Beirut?

Que la intenció siga l’una o l’altra és molt important. La majoria dels països àrabs poden tancar els ulls si l’opció és la primera, si la invasió es presenta com una operació “només” contra l’Hesbol·là. Però no podran romandre quiets si l’atac és contra un estat sobirà i reconegut, membre de les Nacions Unides i de la Lliga Àrab.

L’actitud que adopten els perses també serà determinant de l’abast del conflicte. Ahir van respondre amb una salva de míssils sobre Israel, però això tothom ho dóna per amortitzat. Caldrà veure si és una anècdota i prou o si té continuïtat. Si en té i, sobretot, si ens encaminem a una guerra generalitzada al Llevant, aleshores que Abraham i la seua descendència s’apiaden de tots nosaltres. No em sé imaginar cap conflicte més perillós al món.

Aviat farà un any de l’atac d’Hamàs que va desencadenar aquesta nova fase d’una guerra que ve del fons del temps. La brutalitat d’Hamàs va colpir el món, però la reacció posterior d’Israel també.

Cadascú pot pensar com vulga, moralment i políticament. Dissortadament, a Occident –i sembla que molt especialment als Països Catalans–, tot allò que passa al Llevant es viu a partir de la posició política de cadascú, i més amb voluntat de refermar-se que no pas d’entendre. Com si la racionalitat no fos possible. Cadascú pot pensar, doncs, com vulga i tancar-se cegament en la seua trinxera. Però la realitat –són dades pures posades netament sobre la taula– és que la guerra del Líban no pot tapar la catàstrofe de Gaza.

Perquè en el moment d’escriure aquest text, Hamàs encara té 101 ciutadans israelians segrestats dins Gaza, malgrat l’enormitat de l’atac militar israelià. I cada dia que passa la supervivència d’aquesta gent es fa més difícil. Mentrestant, Gaza ha estat literalment arrasada, amb nou habitants de cada deu desplaçats fora de casa, segons les dades de les Nacions Unides. I la cosa més important és que no hi ha cap pla per al futur d’aquest territori. Israel no accepta que l’Autoritat Nacional Palestina se’n faça càrrec, ni accepta el desplegament d’una força multinacional. I no fa res per reorganitzar Gaza, per restaurar-hi els béns mínims –llum, aigua, clavegueram– que qualsevol ciutadà, en qualsevol part del món, mereix.

Però tampoc no hi ha cap solució a la vista per als 60.000 israelians desplaçats del nord del seu país pels atacs de l’Hesbol·là, començats ara fa un any en solidaritat amb Hamàs. L’Hesbol·là no necessita gaires excuses per a atacar Israel, això ho sabem tots, però és evident que la gravetat de la situació és determinada per la crueltat de l’ocupació israeliana de Gaza, que ha sobrepassat tots els límits d’allò que es pot considerar moralment acceptable.

El problema és que si fins ara l’Hesbol·là ha lluitat per solidaritat amb Hamàs, a partir d’avui la guerra ja és la pròpia i això fa pensar que els atacs sobre la frontera i el nord d’Israel no solament no es frenaran sinó que és més que probable que s’intensifiquen.

D’aquesta manera, l’espiral de violència creix, contra la impotència i la impaciència creixent de la Unió Europea i dels Estats Units, que no troben la manera de frenar el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu. I tots ens veiem perillosament al caire de l’abisme.

 

 

PS1. A VilaWeb seguim la guerra del Llevant amb tots els detalls, nit i dia. Avui us oferim, de manera especial, dos testimoniatges de primera mà. Per començar, aquesta entrevista amb Tomàs Alcoverro, el mític corresponsal de La Vanguardia a Beirut, que ha volgut analitzar amb Andreu Barnils la situació creada arran de la invasió del país: “No hi ha cap altre guanyador que Israel“. I en segon lloc aquest relat de Xavier Montanyà sobre la seua estada a Damasc el 2006, que ens ajuda a entendre millor la figura i la importància del líder mort de l’Hesbol·là, Hassan Nasral·là. Per a qui vulga acostar-se a la realitat sense apriorismes, són dues peces excepcionals.

PS2. Avui s’ha anunciat que la segona Lliga del Paraulògic començarà el dia 14. L’experiència de l’any passat demostra que el Paraulògic ha transcendit la seua naturalesa de joc en línia i ha esdevingut una eina de cohesió social i cultural en el món real. Per això us demanem un ajut econòmic per a la Lliga, que demana una organització molt complexa amb actes en ciutats de tots els Països Catalans i desplaçaments de gent que hi participa. Si esteu contents de jugar-hi cada nit i podeu ajudar-nos, aneu a aquesta pàgina i feu-hi la vostra aportació.

La mort de Hassan Nasral·là m’ha despertat els records de la meva estada l’estiu del 2006 a Damasc. Aquells dies va tenir lloc l’anomenada Segona Guerra del Líban entre Israel i l’Hesbol·là, un conflicte que va afectar el Líban, els Alts del Golan sirians i el nord d’Israel. Aquell episodi, que va durar un mes, va acabar amb un alto-el-foc negociat per l’ONU. El nom i la imatge del clergue xiïta Hassan Nasral·là encapçalava els informatius de tot el món. Era l’únic dirigent àrab que havia aconseguit de resistir contra Israel en seixanta anys. El clergue guerriller era adorat com un heroi als països àrabs perquè havia aconseguit de plantar cara al poderós, i molt superior, exèrcit israelià.

Tomàs Alcoverro: “No hi ha cap altre guanyador que Israel”

Durant l’enfrontament, jo era a Damasc, la capital de Síria, a cent quilòmetres de Beirut i de la guerra. Pels carrers es vivia la situació al país veí amb nervis i por, embolcallats d’orgull nacionalista. El nom de Hassan Nasral·là, popularment anomenat Aba Hadi, era en boca de tothom. La seva imatge era omnipresent. La gent es reunia davant els televisors i les ràdios, als cafès i als mercats, per saber les últimes notícies de la guerra i escoltar emocionats les arengues del líder de l’Hesbol·là. Aquells dies a Damasc tenia la sensació d’assistir al naixement, o a la consagració, d’un nou líder àrab, temut i odiat pels uns, venerat amb fervor religiós i nacionalista pels altres.

Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà).

Hi havia pantalles de televisió per tot arreu. Mostraven imatges de destrucció d’edificis, cadàvers polsegosos de criatures, mares desesperades, foc, explosions, moviments militars. De tant en tant, apareixia, com en un oasi de pau i serenor, el rostre messiànic de Hassan Nasral·là, líder de l’Hesbol·là, que emergiria del conflicte amb forces renovades i la moral ben alta. Jo feia fotografies, molt discretament. En podeu veure unes quantes en aquest reportatge. També prenia notes: “És una popularitat que, pel que dedueixo de les cares il·luminades d’emoció de la gent, sembla sorgir de l’agraïment i l’orgull, fins a arribar al fervor religiós. Per a aquesta gent, l’adoració al seu heroi resistent, amb una aura de misticisme contingut, sembla venir de temps antics, com si fos quelcom gratificant i alliberador.”

Al vell Damasc, l’estàtua eqüestre del kurd Saladí, que expulsà els croats al segle XII, empunyava aquells dies la bandera de l’Hesbol·là. Al Souk al-Hamidieh, prop de la mesquita dels Omeies, Nasral·là era el protagonista del paisatge. De vegades, poques, compartia cartell amb el president sirià Baixar al-Assad, els pòsters de propaganda i les banderes eren per tot arreu. A les parades més inversemblants, entre caramels i samarretes de nens, cafè, pipes, espècies, collarets o catifes. Recordo aquell mercat com un gran aparador de la propaganda xiïta i el sentiment popular dels sirians aquells dies de guerra. Fins i tot, venien la seva imatge en clauers, i, pels carrers cristians, a botigues d’estampetes al costat de les imatges de Jesucrist, la Verge Maria o el nen Jesús.

Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà). Souk al-Hamidieh, Damasc, Síria (fotografia: Xavier Montanyà).

A la majestuosa entrada de la via principal del mercat, hi havia grans pancartes vermelles escrites en àrab, anglès i francès. S’hi podien llegir frases com: “El poble de Síria, des del més profund dels seus cors, crida. Estem amb tu i amb la resistència, Aba Hadi. Diuen que ets un terrorista. Però totes les religions diuen que el qui lluita contra els ocupants per defensar la pàtria no és terrorista. El terrorista és el sionista que mata nens a Palestina i el Líban. La resistència serà molt més forta que totes les armes de mort, traïció i genocidi que Amèrica subministra a l’ens sionista. La victòria arribarà, per la gràcia d’Al·là. Que Al·là us faci victoriosos.” Han passat divuit anys, el líder Hassan Nasral·là, ha mort a Beirut sota les bombes israelianes, ignoro què deuen dir les pancartes actuals.

El Paraulògic ha transcendit la seva naturalesa de joc en línia i ha esdevingut una eina de cohesió social i cultural en el món real. El joc, que atreu prop de 100.000 jugadors diaris, ha trobat espai en diverses iniciatives que connecten la llengua amb la comunitat. 

Avui us anunciem que la segona Lliga del Paraulògic començarà el 14 d’octubre.

A la Lliga del Paraulògic del 2023, hi van participar prop de 7.500 persones a les fases en línia. Més tard, a les semifinals presencials que es van fer a Andorra la Vella, Barcelona, Palma, Perpinyà i València, s’hi van aplegar prop de 200 jugadors i, d’aquests, una cinquantena van poder participar en la gran final, que es va fer a Barcelona. Per facilitar-hi la participació de la gent que vivia més lluny, l’organització es va fer càrrec de les despeses de desplaçament dels qui venien de fora el Principat. 

Totes les partides presencials van ser dinamitzades per Pau Vidal, filòleg i creador dels Minimots.

Però el Paraulògic també ha col·laborat en actes com ara festes majors o el Correllengua de nombroses poblacions catalanes, als quals s’ha proporcionat ruscs personalitzats per a activitats diverses. 

N’és un exemple recent les festes de Granollers, en què es va fer servir el joc per promocionar l’Estirada de Llengua, una de les activitats principals de la Colla dels Blancs. Podeu jugar al Paraulògic especial que es va fer en aquella festa major. 

Un altre exemple és el Correllengua de Tàrrega, amb què el Paraulògic col·labora anualment, proporcionant un rusc especial perquè s’organitzi una competició en viu. 

O bé la Diada per la Llengua de Perpinyà, en què els participants jugaven a trobar el màxim de paraules en un Paraulògic especial imprès en paper.

Aquestes activitats atreuen participants de totes les edats i ofereixen un espai d’entreteniment que ajuda el català en un ambient lúdic i festiu. No es tracta de jugar i prou, sinó de crear lligams entre els participants, tot reforçant un sentiment d’identitat col·lectiva i pertinença i enfortint l’estima per la llengua.

Fotografia: Enric Galli

També enguany, al gener, es va fer la primera Lliga Escolar del Paraulògic a Catalunya Nord. Hi van participar 270 estudiants de 10 instituts de Catalunya Nord. En una entrevista a VilaWeb, Pasqual Tirach, un dels professors que van impulsar la iniciativa, explicava que molts alumnes s’havien enganxat al joc i, fins i tot, ho havien encomanat a familiars i amics. 

Aquestes iniciatives fan del Paraulògic un agent actiu en la promoció del català, especialment entre la gent jove. Això demostra que, gràcies al joc i al lleure, és possible d’aprendre, construir comunitat i celebrar la riquesa del nostre idioma. 

Per tot plegat us demanem que col·laboreu amb nosaltres, si podeu i sempre voluntàriament.

• Fent una donació esporàdica al Paraulògic en aquesta pàgina.
• Fent-vos subscriptors de VilaWeb, en aquesta pàgina. Donant suport a VilaWeb, ajudeu a mantenir tota la secció de jocs, que inclou el Paraulògic, el Mot-li, els Minimots i el Què sé jo.
• Comprant marxandatge del Paraulògic –llibres, bosses, tasses o samarretes, a la Botiga de VilaWeb.

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i els Comitès de Defensa de la República (CDR) han fet un acte conjunt a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per commemorar el setè aniversari del referèndum del Primer d’Octubre. En un comunicat conjunt, han criticat amb duresa la presidència de la Generalitat actual, que diuen que l’ocupa un “català espanyolista” que va donar suport a l’aplicació de l’article 155 i que ja va dir que el 155 ja s’havia d’haver aplicat contra Catalunya l’any 2014. “Com és que s’ha arribat a aquesta situació?”, es demanen.

“El setembre i l’octubre del 2017 vam viure el punt més alt fins ara de la nostra revolució democràtica recent per la independència. Vam aconseguir que els partits aleshores independentistes aprovessin al Parlament una llei que va conduir a la celebració del referèndum i a la proclamació formal d’una república catalana independent circumscrita al Principat”, diuen. Han recordat que la gent s’havia organitzat per fer arribar les urnes als llocs de votació, que s’havia creat el cens universal i que s’havia defensat el vot contra la violència de la policia espanyola. “Aquesta va ser la nostra força fa set anys: organització civil, pressió suficient sobre els partits polítics, desobediència civil activa no-violenta”, diuen.

Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé.

Per ells, després de set anys de conflicte, hi ha hagut un cop d’estat judicial i desunió dels partits independentistes, i l’abstencionisme de càstig ha fet perdre la majoria parlamentària del moviment independentista, però també ha causat un trasbals en els tres partits polítics amb més força, Junts, ERC i la CUP. “Les entitats independentistes, tot i haver perdut capacitat de mobilització, hem reprès la nostra activitat coordinada”, diuen. I posen d’exemple la Diada d’enguany o la commemoració dels quinze anys de la consulta d’Arenys de Mar, els deu anys de la consulta del 9-N i els set del referèndum.

“Avui, 1 d’octubre, reivindiquem una vegada més el valor revolucionari de la celebració del referèndum d’independència, amb tot el que representa: la validesa del mandat popular encara pendent de fer-se efectiu; el caràcter imprescindible de la lluita decidida de les persones organitzades tant en forma d’accions col·lectives com individuals; la defensa ferma de la identitat, la cultura i la llengua en tot el que tenen de pilars de la nostra millor versió com a poble; la pressió sobre qualsevol formació política existent o de nova creació perquè faci els passos necessaris cap a una independència socialment justa”, han dit.

L’ANC i els CDR han fet una crida a recobrar la força i la iniciativa política al carrer i a les institucions. “Cal que denunciem qualsevol atac, que treballem noves formes de boicot i erosió a l’estat en totes les seves formes, que empenyem per tenir a les institucions unes forces polítiques que ens representin”, han afegit. També consideren que cal provocar l’estat espanyol de manera creativa “per tornar a obligar-lo a treure’s aquesta careta que s’ha pogut posar a ulls internacionals gràcies als indults, l’amnistia i totes les altres farses que ens volen vendre com a pactes”. “Des de fa segles sabem que l’estat no compleix mai cap promesa. Prou d’aquests enganys, prou d’aquest autonomisme que ens conduirà a l’extinció si no l’aturem”, han conclòs.

En l’acte de la plaça de Sant Jaume, les entitats han projectat un vídeo del Primer d’Octubre a la façana del Palau de la Generalitat i han cantat l’himne de Catalunya. Abans, a les 19.00, s’havia fet una concentració davant la prefectura de la policia espanyola, a la Via Laietana, on s’ha fet un acte de la Comissió de la Dignitat i la sectorial de Persones Represaliades de l’ANC. L’acció es fa cada quinze dies i serveix per a denunciar el centre de tortures franquista i reclamar que s’hi erigeixi un centre de memòria de la repressió.

El govern de Salvador Illa ha lliurat la clau d’Infraestructures de la Generalitat de Catalunya SAU, l’empresa d’obres públiques més gran de Catalunya, a Isaías Táboas, un home que duu un gran escàndol al seu currículum.

Els fets es remunten al febrer de l’any passat, quan es va fer públic que, per un error de disseny en els trens destinats a Cantàbria i Astúries, no cabien en alguns dels túnels pels quals havien de passar. L’error provenia de la planificació, perquè la mida dels trens no es va ajustar correctament a les dimensions dels túnels antics. Aquest problema farà endarrerir el lliurament dels trens entre dos anys i tres. Aquest gran nyap va passar mentre Táboas era el president de Renfe, l’operadora pública espanyola dedicada al transport de passatgers i mercaderies.

L’escàndol va causar un gran terrabastall al Ministeri de Transports espanyol que dirigia Raquel Sánchez. Adif i Renfe van destituir uns quants alts càrrecs vinculats amb el fracàs dels trens. Adif, per exemple, va fer plegar el titular d’Inspecció i Tecnologia com a mesura preventiva, i Renfe, el gerent d’àrea de Gestió de Material de Renfe Viatgers en el moment de la gestació del projecte de trens de via estreta. Pocs dies més tard, Táboas va dimitir. Isabel Pardo de Vera, secretària d’Estat de Transports, fou destituïda pel mateix motiu.

Quan exercia el càrrec, Táboas també es va mofar del traspàs de Rodalia a la Generalitat de Catalunya. “La Generalitat es posarà a conduir els trens?”, va dir, fent befa, en una entrevista a El matí de Catalunya Ràdio. Digué que Renfe era l’operadora, que prestava els serveis que tenia encomanats, de manera que moltes vegades els incidents no tenien cap relació amb si ho gestionava l’executiu espanyol o el català. També assegurà que la puntualitat dels trens era de més del 90%, un percentatge, segons ell, molt superior al de ciutats europees com ara Dublín i Lisboa. “Renfe té un bon servei si es compara amb qualsevol capital europea”, arribà a dir.

Gestió d’infrastructures

Ara Táboas ha aterrat altra vegada al govern català i s’encarregarà de gestionar les actuacions de projecció, construcció, manteniment i modernització de tota mena d’infrastructures i edificacions públiques. Dins aquesta gestió, s’hi inclouen les infrastructures públiques de regadius i les de tot l’àmbit rural. El govern destaca que “té una àmplia experiència en la gestió de situacions de crisi”, però va ser precisament una crisi que el va fer plegar de Renfe.

Táboas és un home afí al president José Montilla. Va ser el seu cap de gabinet al Ministeri d’Indústria espanyol (2004-2006) i, després, secretari general de la Presidència (2006-2010). Al govern català, no tan sols era la mà dreta del president, sinó que manava en l’accidentat govern tripartit amb ERC i ICV. A Renfe hi va arribar el juny del 2018, i en aquest càrrec tenia a les mans la gestió de Rodalia i la construcció del corredor mediterrani, dues qüestions clau per al futur de Catalunya i del País Valencià. D’ençà del juny d’enguany, exercia de secretari general del Consorci de la Zona Franca de Barcelona.

L’exèrcit israelià ha entrat al Líban, en una nova invasió al seu veí del nord. De moment, no ha xocat amb les unitats militars libaneses i manté l’operació com un atac contra l’Hesbol·là.

Un tiroteig a Tel-Aviv causa vuit víctimes, pel cap baix

Però la gran qüestió és quina és la intenció d’Israel. Si es conformarà a ocupar la franja de territori que hi ha entre la frontera i el riu Litani o si provarà de continuar en direcció cap a Beirut.

L’ONU avisa del risc de catàstrofe humanitària al Llevant per l’expansió del conflicte

Vicent Partal analitza les conseqüències de cada opció en aquest nou vídeo de la Pissarreta.

Aquest vespre hi ha hagut un tiroteig a Tel-Aviv, al límit amb Jaffa, i hi ha set víctimes, pel cap baix, segons que informa Haaretz. Una de les víctimes és una menor de disset anys.

Els mitjans israelians han informat que hi havia, pel cap baix, onze ferits, sis dels quals en estat molt greu. Els atacants han obert foc contra els passatgers d’un tren lleuger i dels vianants que hi havia a prop de l’estació del bulevard Jerusalem de Jaffa.

Dos agressors han estat abatuts per la policia. Han estat identificats posteriorment com a Muhàmmad Khalef Saher Rajab i Hassan Muhàmmad Hassan Tamimi, procedents de la ciutat d’Hebron, a Cisjordània. Tenien uns vint anys. La policia i les forces de l’exèrcit han descartat noves amenaces després d’haver escorcollat ​​la zona.

Acció Cultural del País Valencià ha demanat la dimissió immediata del president de la Generalitat, Carlos Mazón, per unes declaracions contra el català. L’entitat qualifica de molt indignants les paraules del president, que va qualificar la llengua pròpia dels valencians de llengua imposada massa temps.

Mazón va fer aquestes declaracions durant la presentació de la concessió automàtica dels títols acreditatius del coneixement de la llengua als estudiants que hagen assolit una determinada nota en acabar l’ESO o el batxillerat. Concretament, Mazón va dir: “Per a mi, té a veure amb la convivència, amb posar fi a una etapa d’imposició que solament allunyava el valencià, en comptes d’acostar-lo amb la promoció, el reconeixement, la justícia i el mèrit”.

Desde mañana mismo, sin burocracias ni tasas, podrán descargarse su título de reconocimiento del valenciano los estudiantes de secundaria y bachillerato desde el curso 2008-9. Por justicia, por mérito y sobre todo, por convivencia y reconocimiento de una lengua que ha sido… pic.twitter.com/z4OTtJ4Xuw

— Carlos Mazón (@carlos_mazon_) September 30, 2024

Per a Acció Cultural del País Valencià, aquestes paraules són un atac inacceptable a la llengua pròpia del poble valencià i demostren una incomprensió absoluta de la història i una realitat lingüística del País Valencià. “El valencià, lluny de ser una llengua imposada, és una llengua pròpia i històrica del País Valencià, que ha estat objecte de persecució institucional i de discriminació durant segles”. L’entitat diu també que el català es troba en una situació de diglòssia i de risc de desaparició encara en desigualtat respecte del castellà. “És especialment greu que aquestes paraules vinguen de qui hauria de representar tot el poble valencià, sense exclusions”, diu la nota de l’entitat, que també fa referència al menyspreu cap a la llengua i a la falta de compromís amb la diversitat i riquesa cultural del territori.

 

El PSPV ha decidit de recórrer contra la sentència de l’Audiència espanyola que al maig va absoldre l’ex-president Francisco Camps del cas Gürtel. Havia estat acusat del delicte de tràfic d’influències en concurs amb el de prevaricació per l’adjudicació de contractes a l’empresa Orange Market.

Amb aquesta resolució de l’Audiència espanyola, Camps acabava un periple judicial sense haver estat condemnat en cap de les causes per les quals havia estat investigat i jutjat. “No hi ha cap prova ni indici d’una ordre, suggeriment o intromissió del senyor Camps en la contractació [de Fitur], però és que tampoc no hi ha cap testimoni, escrit o comunicació entre tots dos en aquell període, cosa que l’allunya de qualsevol pena o indici amb transcendència penal”, deia la sentència. Especialment, es destacava que no hi va haver cap indicació sobre la contractació entre Camps i Dora Ibars, directora general de Promoció Institucional de la Generalitat, que també és absolta.

Camps respon

Camps s’ha mostrat segur de si mateix després de conèixer que el PSPV vol recórrer contra la sentència: “No m’espanten, no em fan por i no em pararan.” Diu que ara té fins i tot més il·lusió de tornar a la política, i ha aprofitat per a preguntar-se: “Què tinc jo perquè em persegueixin d’aquesta manera?”

Camps ha estat investigat en altres causes, com ara la visita del Papa a València o la construcció del circuit de Fórmula 1 a València, que van ser arxivades.

Altres condemnats

En canvi, sí que es va condemnar el cap de la Gürtel, Francisco Correa, el seu número dos, Pablo Crespo, i el responsable d’Orange Market, Álvaro Pérez, a dos anys i tres mesos de presó, després de l’acord de conformitat amb l’escrit d’acusació de la fiscalia.

Els magistrats també van condemnar vuit acusats més a penes d’entre deu mesos a vuit anys de presó. El cap del gabinet tècnic de la Societat de Seguretat i Promoció Industrial Valenciana (Sepiva), Enrique Bort, va rebre deu mesos de presó, mentre que el gerent d’Orange Market Cándido Herrero, en va rebre vuit.

Per contra, el tribunal va absoldre també diversos consellers i funcionaris de la Generalitat valenciana per les contractacions públiques que es van estendre durant els anys 2004 a 2009, entre les quals destacaven les relacionades amb l’Open de Tennis i els contractes dels Grans Esdeveniments de la Generalitat valenciana per a la seva exposició a Fitur.

El ple del Consell ha aprovat una declaració institucional en què s’afegeix a la petició de la família de Miguel Hernández perquè el govern espanyol anul·li els sumaris judicials franquistes oberts en contra del poeta i se li faci una Declaració de Reconeixement i Reparació Personal.

Amb aquesta declaració, diuen que el País Valencià honra Miguel Hernández, el poeta que des de la seva terra natal va elevar la veu per la llibertat, la justícia i els drets humans. Segons que ha informat la consellera d’Hisenda i portaveu del Consell, Ruth Merino, preferirien de fer-ho el 30 d’octubre, dia del naixement del poeta.

La Generalitat traslladarà l’acord a la Presidència del govern espanyol, al Ministeri de Justícia espanyol, al Ministeri de Cultura espanyol i als grups parlamentaris del Congrés i del Senat espanyols.

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha assegurat que aquesta petició parteix d’Oriola, però que la considera fonamental per a la supressió de “l’horrible condemna que va patir el poeta”. Cal no oblidar que fa tan sols una setmana, l’Ajuntament d’Oriola va rebutjar amb els vots del PP i de Vox d’anul·lar els judicis franquistes que es van fer a Miguel Hernández.

L’Iran ataca amb míssils Israel en resposta a la invasió del Líban. Segons Al Jazeera, a tot el país se senten sirenes i es veuen bengales i míssils al cel de Tel-Aviv. La Guàrdia Revolucionària de l’Iran s’ha atribuït l’atac.

Smoke is seen rising from several Locations to the North of Tel Aviv in Central Israel. pic.twitter.com/QPBrHmXg5f

— OSINTdefender (@sentdefender) October 1, 2024

El president dels Estats Units, Joe Biden, ha ordenat a les forces armades nord-americanes que ajudin Israel a defensar-se dels atacs de l’Iran i aturin els míssils, segons que recull l’agència Reuters. Biden i la vice-presidenta Kamala Harris supervisen l’atac de la Casa Blanca estant, ha dit el portaveu del Consell Nacional de Seguretat, Sean Savett, en un piulet.

Fa poques hores, un alt funcionari de la Casa Blanca havia avisat que els Estats Units tenien indicis que l’Iran es preparava per fer de manera imminent un atac amb míssils balístics contra Israel. L’Iran havia promès fa poc de venjar l’assassinat de Nasral·là i Abbàs Nilforouxan, màxim comandant de la Força Quds, que va ser assassinat al costat del cap de l’Hesbol·là divendres.

Un tiroteig a Tel-Aviv causa vuit víctimes, pel cap baix

A l’abril, l’Iran havia enviat dotzenes de drons sobre Israel, un atac que havia intensificat dràsticament la tensió al Llevant. L’Iran va comunicar l’atac a l’ONU, tot afirmant que el feia en legítima defensa, després dels atacs israelians a uns quants països.

“Un atac militar directe de l’Iran contra Israel tindrà conseqüències greus per a l’Iran”, ha dit l’alt funcionari de la Casa Blanca. L’exèrcit dels Estats Units ha anunciat que havia enviat “tres esquadrons d’avions addicionals” al Llevant, segons que publica Orient-Le Jour.

Guterres condemna l’expansió del conflicte

El secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, ha condemnat l’expansió del conflicte a Llevant, poc després que l’Iran hagi llançat desenes de míssils contra Israel. “Això ha de parar. Necessitem completament un alto el foc”, ha dit en un breu comunicat en què no ha inclòs al·lusions concretes a cap dels actors directament implicats.

Guterres ja havia reclamat aquest mateix dimarts una pausa dels combats al Líban, després que Israel hagués intensificat els seus atacs a terra libanès i fins i tot iniciat una ofensiva terrestre.

El Consell de Seguretat de les Nacions Unides es reunirà dimecres per discutir l’atac iranià a Israel, segons que informa Haaretz.

Tancament dels espais aeris

L’agència de notícies estatal de Jordània informa que s’ha suspès temporalment el trànsit aeri. També ho ha fet Iraq, segons que anuncia la premsa estatal, citada per Reuters.

Per la seva banda, la companyia nacional holandesa ha prorrogat la suspensió dels vols a Israel fins a finals d’any, citant el deteriorament de la situació a la regió.

L’Ambaixada dels Estats Units a Israel ha instat el personal diplomàtic i les seves famílies que a resguardar-se a les seves llars fins a nou avís.

Aquest possible atac s’emmarca en el repunt dels atacs aeris israelians en territori libanès, i després que aquesta matinada hagin entrat les seves forces terrestres al sud del Líban. Els atacs israelians s’han incrementat des de mitjan setembre i han posat fi a la vida de gran part de la cúpula de l’Hesbol·là, inclòs el seu secretari general, Hassan Nasral·là, mort divendres a un bombardeig a Beirut.

L’exèrcit d’Israel assegura que hi ha combats intensos amb milicians de l’Hesbol·là al sud del Líban. El portaveu, Avichay Adraee, ha acusat els combatents islamistes de fer servir escuts humans i ha dit a la població civil que no es traslladi al sud del riu Latani. D’altra banda, les autoritats israelianes han confirmat que s’havien disparat projectils a la zona de Metual i Avivim, al nord d’Israel.

L’ONU avisa del risc de catàstrofe humanitària al Llevant per l’expansió del conflicte

La pizzeria Sartoria Panatieri de Barcelona ha aconseguit el segon lloc del rànquing italià The Best Pizza Award 2024 —llistat que distingeix les cent millors pizzeries del món— a la cerimònia que s’ha fet a l’Spazio Antologico de Milà. Així, la pizzeria barcelonina supera el tercer lloc que va assolir l’any passat en el mateix rànquing. El 2023 també va obtenir un altre guardó: es va situar com la millor pizzeria d’Europa fora d’Itàlia, segons la guia 50 Top Pizza Europe. En aquesta guia, enguany ha quedat segona.

El primer premi se l’ha endut, per quart any consecutiu, el mestre pizzer de Pepe in Grani, a Caiazzo (Itàlia), Franco Pepe. Els artífexs de la pizzeria barcelonina, Rafa Panatieri i Jorge Sastre, ocupen el segon lloc i també han aconseguit el premi The Best Pizza Margherita. Completa el podi Simone Padoan, fundador de I Tigli, a San Bonifacio (Itàlia).

Entre les cent pizzeries destacades per la llista arreu del món n’hi apareixen dues més del país. Al número seixanta-sis, la pizzeria de Girona Gasparic, amb Eloi Torrent. I al número vuitanta,nou, el local de Sabadell Il figlio di Emiliano, amb Eric Ayala.

Ja s’ha anunciat com seran els nous exàmens de selectivitat del 2025. La idea és canviar el model actual de manera progressiva i fer-los menys memorístics i més competencials. El 2028, es preveu que les PAU siguin completament competencials. A continuació, us expliquem quines novetats incorporaran els exàmens de selectivitat d’enguany, que ha detallat la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE). 

El Departament de Recerca i Universitats preveu de fer arribar els nous models a tots els centres i publicar-los al Canal Universitats a finals d’octubre. De totes maneres, cal recordar que aquesta normativa pretén d’establir una estructura, unes característiques i uns criteris de correcció comuns, però cada territori podrà concretar com voldrà que siguin els exàmens de les PAU. Així, caldrà esperar a la decisió final dels governs de Catalunya, el País Valencià i les Illes, per a veure com serà finalment el model d’exàmens de selectivitat el juny de 2025.

Menys memòria i més reflexió

Les preguntes memorístiques perdran pes, i, en canvi, en guanyaran aquelles que posin a prova els coneixements competencials o més pràctics dels alumnes. Les preguntes no memorístiques seran de resposta obligada i representaran un mínim del 20% del pes de la totalitat de la prova. Per a resoldre els anomenats exercicis competencials, l’alumne haurà de relacionar els seus coneixements i demostrar pensament crític, capacitat de reflexió i maduresa.

Un únic model d’examen

A més, una gran novetat del model d’exàmens de la selectivitat 2025 serà el model únic. És a dir, per a cada matèria, hi haurà una sola opció d’examen, perquè els alumnes no podran descartar temari. Ara bé, cada examen tindrà diferents apartats i cadascun d’ells oferirà la possibilitat d’elegir entre diverses preguntes o tasques. Aquestes preguntes podran respondre’s amb una resposta tancada, semiconstruïda o oberta. La puntuació assignada a aquests dos últims tipus de pregunta tindrà més pes i arribarà, com a mínim, al 70%.

Més importància a la llengua

Es donarà un pes important a la coherència, la cohesió, la correcció gramatical, lèxica i ortogràfica i la presentació als exàmens. A més, en el cas de les proves específiques de les llengües oficials, com el català i el castellà, els errors lingüístics es podran penalitzar amb fins a dos punts menys.

Pel que fa a les llengües estrangeres, com l’anglès, el francès, l’alemany o l’italià, es podrà descomptar fins a un punt i mig, i, a la resta de matèries, els erros lingüístics restaran fins a un punt.

Aquest requisit s’aplicarà de forma proporcional per a l’alumnat amb dislèxia, disortografia o altra dificultat que afecti el desenvolupament del llenguatge.

Altres aspectes

Caldrà obtenir una qualificació igual o superior a 5 per a poder aprovar les PAU. Tanmateix, amb el canvi a un model d’examen únic, els estudiants que vulguin aspirar a la qualificació màxima de 14 punts, hauran de respondre correctament les qüestions que cobririen entre el 75% i el 80% del temari de cada assignatura, no com en els últims cursos, en què es donava a triar entre dos models d’examen.

Pel que fa a l’estructura de les PAU, serà com fins ara. A la fase general, que ha de fer tothom, hi haurà cinc exàmens obligatoris i una matèria específica en funció de la modalitat de batxillerat que s’hagi cursat. El resultat de totes aquestes proves és sobre 10. Els que vulguin aspirar a un 14, podran examinar-se voluntàriament de fins a quatre matèries més, i no tres, com fins ara.

Tal com altres anys, els exàmens duraran 90 minuts, amb mitja hora de pausa entre cada prova.

El president Carles Puigdemont ha publicat per primera volta la fotografia de la reunió amb l’ex-president dels EUA Jimmy Carter, que es va fer a la seu del Carter Center a Atlanta l’abril del 2017, uns mesos abans de l’1-O. En la trobada, els dirigents van parlar sobre Catalunya i el referèndum d’independència, però també de la crisi humanitària a la Mediterrània i de l’acollida de refugiats.

Former President Jimmy Carter turns 100 today. He is such a true symbol for democracy in the United States and all around the world. Thanks to the very much admired and missed Ambler Moss, I had the opportunity to meet the President over seven years ago. I was able to explain to… pic.twitter.com/LZsiwRw64V

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) October 1, 2024

Bona part de la premsa espanyola va posar en dubte la reunió perquè Puigdemont va volar als EUA gairebé d’amagat per esquivar els tentacles de la diplomàcia del govern de Mariano Rajoy. Tanmateix, uns dies després, un comunicat del Carter Center va confirmar la trobada —sense imatges—, tot i que precisant que l’entitat i l’ex-president no tindrien cap rol en el referèndum.

“L’eufòria ens va fer valents”: parlen els presidents de mesa de l’1-O 

Avui, Puigdemont ha fet pública la imatge, set anys després de l’1-O, perquè Carter fa 100 anys. En un piulet, ha lloat la seva figura com un “veritable símbol de la democràcia als Estats i Units i arreu del món”. La trobada entre els dos dirigents la va facilitar Ambler Moss, ex-ambaixador dels EUA i gran catalanòfil.

“Vaig tenir l’oportunitat de conèixer el president ara fa set anys. Li vaig poder explicar les raons de la nostra lluita i el nostre desig d’esdevenir una nació catalana lliure. Ell va ser extremadament atent i va tenir grans paraules d’afecció cap a la ciutat de Barcelona i el monestir de Montserrat, que havia visitat. Us desitgem un molt feliç aniversari, president”, afegeix Puigdemont.

El president Carles Puigdemont va telefonar al president Salvador Illa quan Illa prengué possessió del càrrec, el 10 d’agost proppassat, segons que ha avançat El Periódico i ha confirmat VilaWeb. Tanmateix, el govern, incòmode amb la informació, s’ha negat a pronunciar-s’hi, i ni tan sols ha volgut dir si hi va haver cap conversa. La portaveu del govern, la consellera Sílvia Paneque, ha dit avui que ni ho confirmava ni ho desmentia i que aquesta mena de contactes formaven part de l’àmbit privat. “La privacitat de les converses del president Illa la determina el president Illa; ell determina quina és privada i quina és pública”, ha dit.

A banda del títol de 130è president de la Generalitat, Puigdemont és també diputat i el cap de llista de la segona formació més votada a les darreres eleccions. Paneque, tanmateix, ha negat l’interès públic de la primera presa de contacte entre ell i Illa –que no es coneixien– perquè diu que Junts encara no ha establert formalment qui exercirà el càrrec de cap de l’oposició. Segons la portaveu, el govern resta “a l’espera que Junts per Catalunya determini quins són els seus interlocutors” al parlament i orgànicament, i que després hi voldran parlar.

De moment, Puigdemont també ha estat exclòs de les trobades amb els presidents de la Generalitat. Illa s’ha reunit amb els presidents Jordi Pujol, José Montilla, Artur Mas i Quim Torra. No ho ha fet encara amb el president Pere Aragonès, amb qui ja es van reunir per a fer el traspàs, ni, és clar, amb el president Pasqual Maragall, per raons de salut. En públic, el govern tampoc no aclareix si hi ha la intenció de fer una trobada amb Puigdemont, que roman a l’exili. 

De moment, Illa continua una ronda de contactes amb polítics retirats. Avui, aniversari del referèndum del Primer d’Octubre, el president s’ha reunit amb l’ex-dirigent d’Unió Josep Antoni Duran i Lleida, afí a Units per Avançar, de Ramon Espadaler, ara conseller de Justícia. Paneque ha dit que Duran havia estat convidat “en qualitat de persona de qui al president Illa li interessa l’opinió sobre l’actualitat política”. “El senyor Duran i Lleida és una persona amb qui el president volia entrevistar-se i escoltar”, ha concretat.

“La situació d’avui és lluny de la plena normalitat”, ha afirmat el president del Parlament de Catalunya, Josep Rull, al despatx d’audiències del parlament. Rull ha fet una declaració institucional en el setè aniversari del referèndum del Primer d’Octubre acompanyat dels membres independentistes de la mesa, i amb l’absència dels representants que hi té el PSC. Rull ha criticat que el blocatge judicial de la llei d’amnistia impedeix que els diputats Carles Puigdemont i Lluís Puig puguin tornar de l’exili i exercir amb plenitud els seus drets polítics, que més polítics que van formar part del govern de l’1-O continuïn inhabilitats o sense poder tornar al Principat, i que la resta persones amb causes pendents fruit de la repressió encara estiguin pendents de ser amnistiades. “Fem una crida a l’aplicació sense reserves de la llei d’amnistia per a tornar a la política allò que correspon i és estrictament d’àmbit polític”, ha dit, i ha fet èmfasi que subscrivien el missatge la vice-presidenta primera de la cambra, Raquel Sans, la secretària primera, Glòria Freixa, i el secretari segon, Juli Fernàndez.

En un moment de divisió dels partits independentistes, i després de la pèrdua de la majoria absoluta independentista al parlament en les darreres eleccions però de la preservació de la majoria independentista de la mesa, els membres de Junts i ERC a l’òrgan rector del parlament han comparegut conjuntament per defensar que l’1-O va ser una “victòria de la democràcia”, i una expressió d’ambició nacional i d’autoestima col·lectiva. Rull, que va ser empresonat, condemnat i indultat pel referèndum d’autodeterminació, ha defensat que votar no pot ser un delicte. També ha criticat que després del referèndum es va intensificar la persecució judicial d’un moviment pacífic i democràtic i ha recordat la violència policial d’avui fa set anys. Unes imatges amb projecció internacional que, malgrat el pas del temps, considera que han d’avergonyir tothom que digui defensar la democràcia. Segons que ha dit Rull, aquell dia va ser potser el més rellevant de la història recent de Catalunya.

Nova provocació del grup espanyolista juvenil S’ha Acabat. El grup, que té una clara vinculació amb l’extrema dreta, ha participat avui a la fira d’entitats de la UAB, on ha fet una crida a defensar els valors de l’unionisme, coincidint amb el setè aniversari del Primer d’Octubre. La resposta dels col·lectius antifeixistes no s’ha fet esperar i els han plantat cara. S’han viscut alguns moments de tensió entre els membres de l’organització i estudiants del campus.

Un centenar d’estudiants s’ha concentrat davant la carpa. Un ampli desplegament dels Mossos d’Esquadra ha evitat que la situació s’agreugés. Diputats del PP, com Alejandro Fernández o Cristian Escribano, i de Vox, com Júlia Calvet i Alberto Tarradas, s’han desplaçat a la UAB per donar suport a S’ha Acabat.

Fotografia: ACN / Àlex Recolons. Fotografia: ACN / Àlex Recolons. Fotografia: ACN / Àlex Recolons. Fotografia: ACN / Àlex Recolons. Fotografia: ACN / Àlex Recolons.

La concentració entorn de la carpa de S’ha Acabat, a la plaça del Coneixement, ha començat al voltant de les 12.30, quan els diputats del PP i Vox ja eren a l’interior del cordó policíac que havien fet els Mossos d’Esquadra i agents de la seguretat privada de la universitat.

Hi ha hagut empentes amb la policia i les dues bandes s’han proferit tota mena d’insults i proclames. Els diputats de Vox Júlia Calvet i Alberto Tarradas s’han acostat als manifestants en actitud desafiant i, un cop rere el cordó policial, també s’han encarat unes quantes vegades amb els concentrats amb crits com “Catalunya és Espanya” i “Guarros”.

La protesta s’ha dissolt passades les 14.00. Minuts abans, els representants del PP i Vox s’han retirat acompanyats per la policia.

“Hi ha dues maneres de pujar a l’autocar: la correcta i la incorrecta. Si ho fem bé, sortirem d’aquí a un minut, si no, d’aquí a un quart d’hora. Depèn de vosaltres!”, crida en castellà per un megàfon un dels informadors de Renfe a la sortida de l’estació de Sant Vicenç de Calders (Baix Penedès). Davant seu, un grup d’usuaris de Rodalia esperen resignats el seu torn per accedir a un dels vuitanta-set vehicles que la companyia ha contractat per a efectuar els recorreguts que els trens no poden fer a conseqüència d’unes obres corresponents al corredor mediterrani al túnel ferroviari de Roda de Berà (Tarragonès), que obliguen a tallar-hi la circulació. Són alguns dels usuaris que, per valentia o, sobretot, manca d’alternativa, han confiat en el pla de mobilitat alternatiu dissenyat per l’operadora per a mantenir la connexió entre Barcelona i el sud del Principat i el nord del País Valencià, que queda blocada pel tall. Segons Renfe, el tall afectarà cada dia uns quinze mil usuaris de les línies R13, R14, R15, R16 i R17 durant els cinc mesos vinents, concretament, fins el 2 de març.

Comença el tall ferroviari de Roda de Berà: com podeu anar entre Tarragona i Barcelona?

Avui és el primer dia de tall i, per tant, també el primer dia que s’aplica aquest pla, que es basa en la substitució dels trajectes que habitualment fan els trens amb autocars. A l’estació de Sant Vicenç de Calders, punt clau del dispositiu perquè és on es recupera la circulació ferroviària després del tall i, en conseqüència, on carreguen i descarreguen els autocars, s’hi respira ambient de primer dia d’escola. Des de primeríssima hora, Renfe hi ha col·locat informadors tant a la zona exterior, on els usuaris han d’agafar els vehicles per a anar cap a Torredembarra (Tarragonès), Altafulla (Tarragonès), Tarragona, Vila-seca (Tarragonès), Salou (Tarragonès) o l’Hospitalet de l’Infant (Baix Ebre); i a l’interior, on els passatgers que acaben de baixar d’aquests autocars han d’agafar els trens regionals o de Rodalia cap a Barcelona. Si bé a fora hi ha unes cues organitzades i senyalitzades per a distribuir els viatgers en els diferents vehicles, a l’interior de l’estació hi regna una anarquia que els informadors intenten de gestionar de la millor manera possible.

Fileres a l'exterior de l'estació (Fotografia: Albert Salamé) Fileres a l'exterior de l'estació (Fotografia: Albert Salamé) Fileres a l'exterior de l'estació (Fotografia: Albert Salamé) Fileres a l'exterior de l'estació (Fotografia: Albert Salamé) Interior de l'estació de Sant Vicenç de Calders (Fotografia: Albert Salamé) Interior de l'estació de Sant Vicenç de Calders (Fotografia: Albert Salamé) Usuaris baixant de l'autocar per a accedir a l'estació de Sant Vicenç de Calders Interior de l'estació de Sant Vicenç de Calders (Fotografia: Albert Salamé) Interior de l'estació de Sant Vicenç de Calders (Fotografia: Albert Salamé)

Els nervis i les corredisses vénen i van a mesura que hi arriben trens i autocars, sobretot, dels viatgers que han d’arribar a Barcelona, que tan bon punt baixen del vehicle s’afanyen a arribar a les andanes corresponents per no perdre el tren i reduir el temps perdut en el transbordament obligat. Segons que explica l’Alba, una de la desena d’informadores contractades per a l’ocasió, aquest és el principal temor dels usuaris. De fet, un dels moments de més indignació s’ha viscut cap a quarts de deu del matí, quan un dels trens de la R16 ha sortit abans que arribés un dels autocars provinents de Tarragona. Això ha obligat els viatgers a esperar uns vint minuts per  agafar el comboi següent. Com que molts usuaris habituals han cercat vies alternatives d’anada o tornada de Barcelona, el pla alternatiu ha pogut suportar la demanda de viatgers. De fet, ben avançat el matí, a l’estació hi queden més periodistes que no pas viatgers.

Tall ferroviari de Roda de Berà: com afecta la connexió entre València i Barcelona?

Malaurada normalitat

Malgrat que els temps de viatges s’amplien considerablement a conseqüència del tall, l’actitud entre la majoria d’usuaris és més de resignació que no pas d’enuig o d’indignació. “Ja ho sabem: Renfe és Renfe i va tard amb talls o sense”, diu una usuària que somriu irònicament mentre espera a l’andana el tren que l’ha de dur a Barcelona. “Avui, un trajecte que normalment seria de dues hores serà de més de tres”, explica un jove que espera fent fila índia a l’autocar que l’ha de dur fins a Cambrils.

“No és just que, després de quatre mesos d’avaries i problemes, ara ens facin això. I a sobre ara, i no a l’estiu, per a no molestar als turistes”, lamenta en Paco, des d’un dels combois de la R2 Sud, línia que habitualment connecta Sant Vicenç de Calders amb Barcelona i que ara haurà d’assumir un augment de passatgers en l’enllaç fins a la ciutat.

En aquest sentit, el govern de Cunit (Baix Penedès) ja ha reclamat a Renfe que ampliï el servei al corredor sud per evitar el col·lapse que avui ha viscut la línia. Bona part dels usuaris que han arribat en busos a Sant Vicenç de Calders han optat per acabar el recorregut fins a Barcelona amb trens de Rodalia en lloc dels regionals. Això ha fet que els trens arribessin a Cunit gairebé plens en hora punta i que a Cubelles, la següent estació, ja no hi hagués seients lliures ni prou espai als vagons.

@rod2sudcat @dignitatavies @rodalies @Catinformacio @rac1 a l'estació Cubelles… gent sense poder pujar. Meravellosa idea el 1r dia de tall a Tarragona la de posar trens curts. @ajcubelles @RodObresBera pic.twitter.com/2aMxDK9YnS

— Jorx (@jordrums10) October 1, 2024

El malestar dels usuaris amb la gestió de les línies ferroviàries ve de lluny. El passat mes d’abril, més d’un centenar d’usuaris de tren es va concentrar a l’estació de Tarragona per reclamar un servei digne. Convocats per la plataforma Dignitat a les Vies, van exposar el seu malestar pels retards generalitzats i les males condicions del servei, sovint amb trens amb més passatgers del compte i sense el manteniment apropiat.

Col·lapse a l’exterior de l’estació

Un dels principals dubtes previs al tall era si l’estació de Sant Vicenç de Calders estaria capacitada per a convertir-se en un dels punts més freqüentats de la línia ferroviària catalana. Avui s’ha demostrat que aquests dubtes estaven més que justificats. Si bé és cert que les onze vies operatives han estat suficients per a distribuir tots els passatgers i no generar aglomeracions, la història a l’aparcament ha estat ben diferent. Les dimensions limitades, especialment de l’entrada, obliguen els autobusos a fer unes quantes maniobres per a accedir-hi, cosa que redueix molta fluïdesa a l’hora de deixar passatgers i recollir-ne. A més, a conseqüència d’això, l’entrada i sortida de vehicles del recinte queda col·lapsada a estones.

Autocar esperant per a entrar a l'estació de Sant Vicenç de Calders (Fotografia: Albert Salamé) Accés a l'aparcament de l'estació de Sant Vicenç de Calders col·lapsat Usuaris esperant per a baixar de l'autocar del servei alternatiu (Fotografia: Albert Salamé) Usuaris esperant per a baixar de l'autocar del servei alternatiu (Fotografia: Albert Salamé) Usuaris esperant per a baixar de l'autocar del servei alternatiu (Fotografia: Albert Salamé) Usuaris esperant per a baixar de l'autocar del servei alternatiu (Fotografia: Albert Salamé)

Com que l’aparcament habitual era ple d’autocars, els usuaris que han anat a l’estació amb vehicle privat han hagut d’aparcar en alguns descampats pròxims.

Les autoritats valoren positivament la primera jornada

Més enllà d’usuaris i periodistes, aquest matí algunes autoritats també s’han acostat a Sant Vicenç de Calders per seguir la primera jornada del tall. El secretari de Mobilitat de la Generalitat, Manel Nadal, ha celebrat que no hi hagués hagut caos en el primer dia de tall, tot i que també ha reconegut que abans de cantar victòria calia veure si hi havia hagut un increment substancial de l’ús del vehicle privat. “Sense triomfalismes, però les coses han funcionat raonablement bé”, ha sentenciat en una atenció als mitjans al peu de l’estació.

Per la seva banda, el director de Rodalia, Antonio Carmona, ha reconegut que hi havia hagut uns quants retards, però ha assegurat que anirien ajustant l’oferta i el servei segons com es desenvolupés el pla alternatiu de mobilitat.

Aquest discurs contrasta amb l’actitud estoica dels usuaris habituals, ja acostumats a tota mena de disfuncions en el servei, que avui han tastat o han evitat com han pogut la seva nova realitat durant els cinc mesos vinents.