El president del PNB, Andoni Ortuzar, no es presentarà a la segona volta del procés intern de renovació de la direcció, de manera que no podrà ser reelegit. En una carta als militants, assegura que és una decisió meditada. “Haig de pensar primer de tot en el partit i el seu futur. Ha sorgit una altra candidatura amb prou ambició per a assumir la presidència”, escriu, en referència a Aitor Esteban.

Ortuzar justifica la seva retirada argumentant que tirar endavant el procés intern amb dues candidatures enfrontades és una irresponsabilitat arran del risc de divisió. “És moment d’unitat i és el que crec que haig de promoure ara”, afegeix, abans de fer una crida a la militància a participar del procés intern per tal que la nova direcció sigui forta i cohesionada.

Ortuzar va arribar a la presidència el gener de 2013 en substitució d’Iñigo Urkullu. En la carta, diu que ha estat un honor encapçalar el partit, però evita de fer una valoració d’un lideratge que ha durat més d’una dècada.

La renovació de la direcció del PNB implicarà també una revisió de la seva estratègia política, tenint en compte la competència d’EH Bildu per a ser el primer partit del País Basc.

A partir d’avui ja podeu comprar entrades pel nou musical de la Cubana, L’amor venia amb taxi, que es podrà veure a partir del 17 de setembre al teatre Romea de Barcelona, i que vol ser un homenatge al teatre d’aficionats de Catalunya, que ha estat clau en el teixit cultural del país. Segons la companyia, aquest serà un musical “a la catalana”, amb elements característics de la Cubana, com l’humor, les sorpreses i la participació del públic.

Serà un espectacle especial perquè tornaran al teatre Romea, el primer lloc on van estrenar La Tempestad el 1986, després d’anys de fer teatre al carrer. A més, també servirà per a celebrar els quaranta-cinc anys de la companyia.

L’amor venia amb taxi només es podrà veure al teatre Romea, atès que la Cubana ha decidit que no farà ronda ni pels Països Catalans i ni per l’estat espanyol.

Les entrades es poden adquirir a través del web del teatre.

Exposició al Palau Robert

Una altra de les activitats per a celebrar els quaranta-cinc anys de trajectòria de la Cubana és l’exposició que s’ha inaugurat avui al Palau Robert de Barcelona, titulada La Cubana. 45 jugant a fer teatre, i que durarà fins al 25 de maig.

L’exposició és un homenatge a una companyia que ha tingut una importància cabdal per al teatre del país i que ha fet de teatre una experiència total, primer des del teatre al carrer i després sobre els escenaris. D’ençà dels seus inicis, la Cubana ha aconseguit de crear un teatre popular amb segell propi, on els espectadors es converteixen en un actor més de cadascuna de les seves obres.

Així doncs, a partir d’avui el Palau Robert acull l’exposició, que fa encabir els milers d’objectes, cartells, papers, vídeos, fotografies, màscares, perruques, sabates, vestits, barrets, decorats i altres andròmines que la companyia ha conservat com si fossin tresors fins avui en dia.

L’accés a l’exposició és lliure i gratuït.

A partir d’avui ja podeu comprar entrades pel nou musical de la Cubana, L’amor venia amb taxi, que es podrà veure a partir del 17 de setembre al teatre Romea de Barcelona, i que vol ser un homenatge al teatre d’aficionats de Catalunya, que ha estat clau en el teixit cultural del país. Segons la companyia, aquest serà un musical “a la catalana”, amb elements característics de la Cubana, com l’humor, les sorpreses i la participació del públic.

Serà un espectacle especial perquè tornaran al teatre Romea, el primer lloc on van estrenar La Tempestad el 1986, després d’anys de fer teatre al carrer. A més, també servirà per a celebrar els quaranta-cinc anys de la companyia.

L’amor venia amb taxi només es podrà veure al teatre Romea, atès que la Cubana ha decidit que no farà ronda ni pels Països Catalans i ni per l’estat espanyol.

Les entrades es poden adquirir a través del web del teatre.

Exposició al Palau Robert

Una altra de les activitats per a celebrar els quaranta-cinc anys de trajectòria de la Cubana és l’exposició que s’ha inaugurat avui al Palau Robert de Barcelona, titulada La Cubana. 45 jugant a fer teatre, i que durarà fins al 25 de maig.

L’exposició és un homenatge a una companyia que ha tingut una importància cabdal per al teatre del país i que ha fet de teatre una experiència total, primer des del teatre al carrer i després sobre els escenaris. D’ençà dels seus inicis, la Cubana ha aconseguit de crear un teatre popular amb segell propi, on els espectadors es converteixen en un actor més de cadascuna de les seves obres.

Així doncs, a partir d’avui el Palau Robert acull l’exposició, que fa encabir els milers d’objectes, cartells, papers, vídeos, fotografies, màscares, perruques, sabates, vestits, barrets, decorats i altres andròmines que la companyia ha conservat com si fossin tresors fins avui en dia.

L’accés a l’exposició és lliure i gratuït.

El jutge Leopoldo Puente, que instrueix el cas Koldo, ha canviat el dia de la declaració de l’ex-ministre José Luis Ábalos com a investigat. Inicialment, l’ex-dirigent socialista havia estat convocat el 18 de febrer, però finalment ha estat citat el dia 20. El canvi es deu a una petició del seu advocat, que el dia 18 tenia una citació prèvia en un jutjat penal de Madrid. Ábalos ja va declarar el desembre de manera voluntària abans que el congrés espanyol li retirés la immunitat.

Els comentaris del presentador d’El matí de Catalunya Ràdio, Ricard Ustrell, sobre Mònica Terribas continuen portant cua. Segons que ha confirmat Òmnium Cultural a VilaWeb, el president de l’entitat, Xavier Antich, ha enviat una carta de protesta al director de la ràdio, Jordi Borda. En la missiva, avançada per El Món de la Tele, reclama mesures per a reparar “el dany reputacional”. Terribas és vocal de la junta.

En el programa d’ahir, el periodista Maiol Roger va esmentar una entrevista de Terribas al diari El País, en què lamentava que, com a periodista, sempre l’havien volguda etiquetar. “Potser és ella mateixa qui s’ha etiquetat”, va dir Ustrell.

Poc després va afegir: “Ho diu una dirigent d’Òmnium Cultural? La mateixa que va fer aquell informatiu dient ‘bona tarda, ciutadans de la República Catalana’? Potser és ella mateixa qui s’ha etiquetat.”

Terribas va presentar El matí de Catalunya Ràdio entre el 2013 i 2020, quan va ser substituïda per Laura Rosel.

Podeu escoltar el moment ací:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/02/Ustrell-Terribas.mp4

 

Els comentaris del presentador d’El matí de Catalunya Ràdio, Ricard Ustrell, sobre Mònica Terribas continuen portant cua. Segons que ha confirmat Òmnium Cultural a VilaWeb, el president de l’entitat, Xavier Antich, ha enviat una carta de protesta al director de la ràdio, Jordi Borda. En la missiva, avançada per El Món de la Tele, reclama mesures per a reparar “el dany reputacional”. Terribas és vocal de la junta.

En el programa d’ahir, el periodista Maiol Roger va esmentar una entrevista de Terribas al diari El País, en què lamentava que, com a periodista, sempre l’havien volguda etiquetar. “Potser és ella mateixa qui s’ha etiquetat”, va dir Ustrell.

Poc després va afegir: “Ho diu una dirigent d’Òmnium Cultural? La mateixa que va fer aquell informatiu dient ‘bona tarda, ciutadans de la República Catalana’? Potser és ella mateixa qui s’ha etiquetat.”

Terribas va presentar El matí de Catalunya Ràdio entre el 2013 i 2020, quan va ser substituïda per Laura Rosel.

Podeu escoltar el moment ací:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/02/Ustrell-Terribas.mp4

 

Avui és un dels dies més destacats del judici contra Luis Rubiales, perquè al matí declaren les futbolistes Alèxia Putellas, Irene Paredes i Laia Codina, que van viure de prop la reacció de Jenni Hermoso al petó forçat. Les futbolistes han coincidit a dir que Hermoso va estar afectada ja de bon començament, i que va exterioritzar-ho. Però la primera reacció va ser de sorpresa i incredulitat, tot i que després va aparèixer la ràbia, l’atabalament i la tristesa. També han coincidit a dir que no entenien que més endavant la jugadora no fos convocada a la selecció espanyola, perquè la decisió no tenia cap motiu futbolístic.

Putellas: “Ens va dir que Rubiales no parava de relatar-li els fets, com si ella no els hagués viscuts”

Putellas ha estat la primera de declarar, i ha reforçat la versió d’Hermoso. Ha explicat que, de primer, quan li va explicar que Rubiales li havia fet un petó, Putellas hi va llevar importància, però que al cap d’una estona va entendre’n la gravetat. “Primer, al bus pensava que havia estat un petó fortuït, sense voler”, ha dit. Però després va entendre què havia passat, i ha explicat l’angoixa que sentia Hermoso d’ençà del primer moment. “La Jenni em va explicar què sentia en aquell moment. Em va dir que li havia agafat la cara i li havia fet un petó, i que no sabia com se li havia ocorregut de fer això.” “Al bus, estava com al·lucinada, i a l’avió ja estava enfadada, perquè no la deixaven tranquil·la. Després va plorar d’esgotament, quan van començar les reunions.”

Hermoso declara contra Rubiales: “Em vaig sentir poc respectada. Van tacar un dels dies més feliços”

Putellas ha confirmat, per tant, que la cúpula de la federació espanyola de futbol l’havia començat a pressionar perquè llevés importància als fets just després del petó. “Ens va dir que Rubiales no parava de relatar-li els fets, com si ella no els hagués viscuts. Ella li va dir que no calia que li ho expliqués perquè ja ho havia viscut, que no sortiria a parlar i que la deixessin en pau.” “Hi havia moviments, un ambient estrany, no de celebració del Mundial. Hi havia reunions amb Rubiales, Vilda, Rafa del Amo, Chema… Els que eren a les primeres files de l’avió.”

A Eivissa, on l’equip va anar a celebrar la victòria, Hermoso continuava afectada. “Em va arribar a dir ‘no sé què hi faig, aquí’, i a la rua es va posar a plorar, fins i tot es va haver de posar les ulleres de sol.”

Paredes: “Estava preocupada, disgustada”

Paredes, que ha declarat després, ha donat un relat que coincideix amb el de Putellas i Hermoso: “La Jenni em va dir que Rubiales li havia fet un petó. Estava al·lucinada i recordo que ho explicava molt, suposo que per veure com reaccionàvem la resta. Després algunes jugadores feien bromes sobre el tema i jo els vaig dir que paressin, que podia ser molt greu.”

Sobre les coaccions, ha explicat que Rubiales li va dir: “És increïble, em titllen de violador.” “Jo li vaig dir que es magnificaven les coses, però que era a conseqüència del que havia passat”, ha recordat. “Volia rebre l’ajuda de la Jenni, però ella volia que la deixessin en pau i celebrar el Mundial.” “Estava preocupada, disgustada, ens ho va dir plorant.” “Sé que li van demanar a la Ivana [una altra jugadora] de fer un vídeo per a calmar la situació. Quan la Jenni va dir que no, la Ivana també.”

Codina: “Rubiales ens va explicar que les seves filles ho passaven malament”

Codina també ha dit que van intentar ajudar Hermoso, però que ella estava angoixada, plorant, i que hi havia reunions constants. “Rubiales ens va explicar que les seves filles ho passaven malament”, ha dit. “Al bus la Jenni va baixar amb pressa perquè li van trucar”, ha afegit, sobre les pressions de la federació a la jugadora. També ha dit que, a Eivissa, Hermoso va plorar perquè insistentment li demanaven que parlés amb figures de la federació per tancar la polèmica. Ha explicat que li van insistir unes cinc vegades perquè parlés amb Albert Luque, ex-director esportiu de la selecció masculina.

La cap de premsa de la selecció espanyola femenina diu que Rubiales la va instar a mentir

En la causa no tan sols es jutja Rubiales per agressió sexual. També és acusat d’un delicte de coaccions, delicte pel qual també són jutjats Luque, l’ex-entrenador de la selecció femenina Jorge Vilda i qui va ser responsable de màrqueting de la federació, Rubén Rivera.

Estudiants de l’Escola d’Enginyeria de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) han desenvolupat una nova aplicació mòbil que permet als usuaris de la R1 de Rodalia d’informar-se en temps real sobre l’espera pel tren i el nivell d’ocupació. Aquesta eina s’emmarca en el projecte Rodalinets, que vol crear un sistema d’informació i d’anàlisi de dades que contribueixi a millorar la xarxa de Rodalia, en col·laboració amb els usuaris. Amb l’aplicació, es pot compartir la ubicació de manera anònima i un sistema expert calcula el temps de pas real del següent tren. També ofereix un mapa on es representa la ubicació dels trens en temps real i permet de reportar incidències.

El projecte compta amb la participació de nou estudiants de la UPF i es duu a terme al Grup de Recerca en Tecnologies i Estratègies de les Telecomunicacions (NETS), dirigit pel professor i investigador Miquel Oliver. El disseny és fruit del treball de fi de grau del graduat David Cano, director de desenvolupament i cofundador de MobilityDataNets SL, una empresa emergent creada arran del projecte Rodalinets.

Inicialment, aquesta aplicació s’ha desenvolupat per a la línia R1. Més enllà de la informació als usuaris, l’objectiu és també oferir informació perquè els responsables de control de la xarxa ferroviària puguin prendre les millors decisions en moments crítics.

Els creadors de l’aplicació la presentaran al 4YFN, dins el Mobile World Congress.

El 6 de febrer de l’any passat, els pagesos, cansats dels costs de protecció desmesurats, de l’excés de la burocràcia i dels greus efectes de la sequera, van dir prou i van sortir al carrer. Els catalans no eren els únics. Les protestes es van estendre per tot Europa amb la mateixa reclamació: que la pagesia fa anys que té una salut delicada i que les administracions han d’arromangar-se per revertir-ho.

Aquell 6 de febrer, milers de pagesos i ramaders van protagonitzar unes protestes històriques, amb talls de carreteres en uns quants punts i una marxa lenta fins a Barcelona, amb milers de tractors als carrers. Tot plegat va néixer espontàniament per WhatsApp. D’allà, en va sorgir la Revolta Pagesa, i uns mesos després, el Gremi de la Pagesia, que s’ha configurat com un interlocutor amb el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, juntament amb el sindicat Unió de Pagesos.

Ara que fa un any de les protestes històriques, els pagesos han decidit de tornar a sortir al carrer perquè consideren que encara queda molta feina pendent. El dia fort serà dilluns, 10 de febrer, amb talls de carreteres. El gremi ja va avisar de mobilitzacions amb una protesta fa unes setmanes en què va capgirar cartells de noms de municipis.

“Els problemes continuen sobre la taula”

Els pagesos reconeixen que el govern ha fet alguns canvis, però es queixen que encara hi ha molt d’excés de burocràcia. “Ja hi ha coses que fa el govern, han sortit ajudes per la sequera. El nostre dia a dia continua essent caòtic, continuem igual d’empantanegats”, explica Jordi Ginabreda, del Pla de l’Estany i membre del gremi. “Tornem a sortir perquè els problemes continuen sobre la taula”, considera Victòria Pascual, pagesa a Malpàs (Alta Ribagorça) i vocal del gremi.

Els pagesos han tingut converses amb l’administració durant un any. Diuen que s’han creat algunes línies d’ajut i que el govern s’ha compromès a fer millores i a invertir en alguns punts, però creuen que hi ha prou motius per a tornar a sortir al carrer. “S’han arreglat coses petites, però el problema és una cosa més gran. La gent s’ha assabentat una mica més de com va tot, de tot el que és la pagesia catalana, i el nou govern té ganes d’escoltar”, explica Pascual. A parer seu, el nou conseller d’Agricultura, Òscar Ordeig, s’ha mogut més que no pas l’antecessor, David Mascort.

Aquests dies, s’han fet assemblees territorials en uns quants indrets a fi de presentar el gremi, explicar-ne el funcionament, parlar dels objectius assolits i debatre sobre les accions i reivindicacions vinents. Al Pirineu, Pascual reconeix que a la gent li costa d’assistir a les assemblees, però que hi han tingut un contacte estret. Ginabreda assenyala que el moviment que va néixer fa un any va sorgir del descontentament del sector: “Per l’abandonament que hi ha de l’administració i societat envers la pagesia.” Amb les noves accions, esperen que les administracions acabin de resoldre algunes de les qüestions pendents.

Jordi Solé, membre de Revolta Pagesa, també es queixa que un any després de les protestes, tot continua igual. “Si ells tenen voluntat de canviar les coses, nosaltres també anem per feina de negociar. Però quan veus que una cosa resulta improductiva, al final, si l’única solució que ells entenen és la garrotada, doncs garrotada”, diu en declaracions a l’ACN. Guillem Solà, portaveu del Gremi de la Pagesia a Osona, relata que a Rupit hi ha hagut uns quants atacs de llops en una granja d’ovelles i també danys causats per conills. “Per part del departament, s’han promès moltes coses. Sobre el paper, s’escriuen i se signen molts compromisos. Però tangiblement, no hi ha hagut solució”, diu en declaracions a l’ACN.

Un moment del parlament a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, ara fa un any (fotografia: Albert Salamé). Quan es faran les mobilitzacions?

El Gremi de la Pagesia ha fet una crida a tornar als carrers dilluns vinent, 10 de febrer. Els pagesos tallaran unes quantes carreteres de Catalunya i, a partir de les assemblees que constitueixin –com van fer fa un any–, avaluaran la resposta del govern i discutiran si cal aixecar el tall o mantenir les mobilitzacions.

Ara mateix, no és clar quines carreteres seran afectades. Segons Pascual, els talls s’aixecaran i les protestes es resoldran segons quina sigui la resposta del govern. “A les assemblees que hi haurà a les carreteres, valorarem si ens semblen bé allò que ens diuen o si cal continuar. Ho decidirà cada punt i ens coordinarem”, assenyala Pascual.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Revolta Pagesa (@revoltapagesa)

El secretari de Mobilitat i d’Infrastructures del govern, Manel Nadal, ha demanat als pagesos que els talls siguin “ordenats i civilitzats”. Nadal considera que s’ha de trobar un equilibri per a fer compatibles els drets sindicals i ciutadans per a protestar, amb el dret a la mobilitat dels conductors i dels transportistes de fer la seva feina. Nadal explica que hi haurà uns serveis mínims i que també es pactarà amb el Departament d’Interior els talls perquè es facin de manera ordenada.

Els pagesos començaran les mobilitzacions avui, amb un lliurament simbòlic d’un manifest que recull les reivindicacions del sector a les seus de les delegacions territorials del govern. A Girona, els pagesos es concentraran a les 9.00 a Fontajau i a les 9.30 començaran una manifestació fins als serveis centrals del govern. A Tortosa, també es farà una trobada als serveis territorials de les Terres de l’Ebre, a les 9.00.

Què reclamen exactament els pagesos?

El Gremi de Pagesia ha recollit dinou demandes urgents dirigides a les administracions.

Entre les principals preocupacions, destaca el control de les plagues de conills, que afecten greument les collites. Els pagesos exigeixen mesures contundents, com ara, l’aplicació immediata de biocides i compensacions econòmiques per les pèrdues sofertes. També rebutgen la introducció del linx com a mesura de control, amb l’argument que no és efectiva.

Quant a la fiscalitat, demanen la bonificació de l’impost de successions i transmissions per a tots els agricultors professionals, incloent-hi magatzems, granges i més infrastructures vinculades a l’activitat agrària, amb l’objectiu de facilitar el relleu generacional.

El Gremi de la Pagesia també denuncia l’excés de burocràcia i reclama que s’apliquin de manera immediata les mesures de simplificació administrativa que s’han debatut aquests darrers mesos.

En l’àmbit energètic, exigeixen que s’elimini el component autonòmic de l’impost especial sobre hidrocarburs a fi de reduir els costs de producció i evitar desavantatges competitius amb unes altres comunitats autònomes.

Al sector també preocupa l’acord comercial amb Mercosur, que consideren perjudicial per a l’agricultura europea. Els pagesos insten el govern espanyol a votar en contra de la ratificació i demanen que els productes importats compleixin els mateixos requisits sanitaris i ambientals que els produïts a Catalunya.

A més, sol·liciten l’execució urgent d’ajuts per a compensar la manca de floració en alguns cultius, a més de la modernització i ampliació de les infrastructures de regadiu per a garantir un accés equitatiu a l’aigua. També reclamen una revisió dels pagaments de la declaració única agrària (DUN) per a garantir més transparència i evitar endarreriments.

En l’àmbit ramader, demanen d’ajornar les restriccions de capacitat de les explotacions, reforçar el control sanitari del bestiar i garantir la protecció dels ramats arran dels atacs de depredadors. També reclamen més seguretat contra els robatoris en zones rurals i que les imatges de videovigilància puguin servir com a prova legal en les denúncies.

Quant a les energies renovables, sol·liciten una moratòria en la instal·lació de parcs fotovoltaics en sòl agrícola fins que no se’n reguli la implantació. A més, exigeixen ajuts per a retirar l’amiant de les cobertes de les edificacions rurals.

Finalment, denuncien que el pressupost destinat al sector agrari és insuficient i reclamen un increment progressiu de la inversió en agricultura i ramaderia per a garantir-ne la sostenibilitat i competitivitat.

Els pagesos adverteixen que si les seves demandes no són ateses amb urgència, reprendran les mobilitzacions per a defensar els drets de la pagesia.

Podeu consultar totes les demandes a continuació:

Montserrat Duran és candidata al Consell de la República amb la candidatura col·lectiva REvolucionemNos, que agrupa gent registrada al Consell i representants de consells locals de tot el país. Ahir li van fer costat, entre més adhesions a un manifest de suport, la independentista històrica Blanca Serra; el professor d’institut retirat Josep Maria Virgili; l’activista Roger Español, i l’humorista i ex-representant de l’Assemblea de Representants del Consell Toni Albà.

En aquesta entrevista, Duran explica que si la seva llista aconsegueix de dirigir l’entitat, impulsaran un observatori per a auditar les estructures socials, polítiques i econòmiques sorgides després de l’inici del “règim del 78”, i que presentaran una proposta de pressupost d’una hipotètica república catalana abans de l’abril.

Avui, a VilaWeb, també publiquem una entrevista a Jordi Castellà, que també és candidat a la presidència de l’entitat. Els dies vinents, es publicaran entrevistes a la resta de candidats que aspiren a la presidència, Toni Comín i Jordi Domingo.

—Per què creieu que hauríeu de ser la pròxima presidenta del Consell de la República?
—Perquè represento un col·lectiu de persones activistes, provinents de consells locals de tot arreu. Només el pinyol de la candidatura #REvolucionemNos ja sumem més de cinquanta persones, i cada dia creixem. Perquè coneixem el Consell a fons, perquè som els qui cada dia aixequem la persiana dels consells locals, que són l’ànima del consell; perquè defensem que és la institució que representa el govern de la república catalana, el fil que manté viu el mandat de l’1 d’octubre i que emana de la legitimitat de la declaració del 27 d’octubre de 2017; perquè amb mi el Consell de la República no serà captiu d’interessos partidistes ni de lobbies de cap mena; perquè tenim el programa més complet, i l’hem elaborat tenint en compte les aportacions de totes les persones registrades que han dedicat el seu temps a contestar unes enquestes sobre com creuen que ha de ser el Consell, per què ha de servir i com s’ha d’estructurar. Perquè creiem que la independència només arribarà si treballem conjuntament a l’exterior i a l’interior, i això implica desenvolupar sis funcions en paral·lel: creació d’estructures d’estat; lideratge del moviment independentista i internacionalització; control del territori; fidelització i ampliació de la base social; confrontació; i renacionalització. En definitiva, hauria de ser la pròxima presidenta del Consell de la República perquè #REvolucionemNos és la garantia que el Consell continuarà existint amb tota la força i determinació fins a l’assoliment de la independència.

—Quines seran les tres primeres accions que fareu si esdeveniu presidenta?
—Nomenar el govern i parlar amb els tres exiliats per saber què volen fer en relació amb el Consell; convocar l’Assemblea Territorial; ordenar una auditoria general per aclarir l’estat de comptes i gestió, incloent-hi la formalitzada per la junta gestora. Ja tenim un despatx extern que s’ha compromès a fer l’auditoria amb total independència.

—Quina ha de ser la funció principal del Consell de la República en el context polític actual?
—Entenem que el context polític actual té diferents nivells: el català, l’espanyol i francès i l’internacional. Per tant, la funció principal del Consell de la República ha de tenir tres enfocaments: en l’àmbit dels Països Catalans, conscienciar la població i determinar la política catalana (aquest eix correspon a les funcions de creació d’estructures d’estat, control del territori, fidelització i renacionalització). En l’àmbit espanyol i francès, desestabilitzar els estats i denunciar les lleis i decisions polítiques que vagin contra els interessos dels catalans (aquest eix respon a la funció de confrontació, i ho farem amb la creació de l’observatori del tègim del 78). I en l’àmbit internacional, cal reforçar i augmentar la xarxa de relacions diplomàtiques, fer que el Consell estigui present, ni que sigui com a oient o convidat, a les institucions internacionals i visibilitzar al màxim la causa catalana. Per això tenim previst de programar un cicle de conferències i xerrades als Estats Units, el Canadà i Europa sobre GOI (grups objectivament identificables) i la causa justa dels catalans.

—Com creieu que s’ha de fer la independència? I quin paper hi ha de tenir el Consell?
—Pensem que només aconseguirem la independència si treballem coordinadament de portes enfora i de portes endins. De portes enfora significa la internacionalització: que el Consell de la República sigui present als organismes internacionals; que la xarxa diplomàtica sigui robusta i tingui l’objectiu d’explicar la causa catalana a governs, partits polítics, laboratoris d’idees (think tanks) i centres de pensament; a més de treballar perquè la comunitat internacional reconegui el dret d’autodeterminació del poble català. Per a això comptem amb persones destacades que viuen dins i fora dels Països Catalans i que s’han posat a la nostra disposició, en cas que guanyem. De portes endins, hem de recuperar la confluència i la il·lusió que va possibilitar l’1 d’octubre. No aconseguirem la independència si quan “el món ens miri” no veu que a l’interior tenim assegurat el control del territori i els deures fets. Això vol dir tenir preparades les estructures d’estat i donar seguretat: sí, continuaré cobrant la meva pensió; sí, continuaré podent anar al CAP i rebent l’atenció i la medicació que necessiti; en definitiva: sí, continuaré disposant de tots els serveis de l’estat del benestar. Però per arribar a la independència també cal evidenciar a l’exterior els abusos antidemocràtics de l’estat espanyol. I això ho farem amb l’observatori del règim del 78 que us comentava. El col·lectiu #REvolucionemNos entenem que el Consell de la República ha de ser, avui dia, un laboratori per a assajar la construcció d’un model d’estat modern, que respongui al context històric i les necessitats pròpies del segle XXI.

—El Consell parteix d’una situació delicada. Què fareu per millorar-ne la reputació?
—La reputació es guanya fent una bona gestió, escoltant la gent i fent que els registrats se sentin útils. Amb això, tenim el convenciment que el Consell creixerà. Ens preocupa molt aquest tema de la reputació. Per això volem crear uns mecanismes de control econòmic i arbitratge. Actualment, el Consell té la Sindicatura Electoral, que actua de manera independent. A aquest òrgan volem afegir-hi un síndic del registrat, un tribunal de mediació i arbitratge i la sindicatura de transparència, ètica i govern obert, que, entre més funcions, supervisarà el retiment de comptes del Consell i els seus òrgans. La transparència és un dels tres pilars en què volem basar l’acció de govern. Els altres dos són la comunicació i la democràcia participativa. Ens sembla fonamental per a recuperar i millorar la credibilitat i la reputació del Consell.

—A què s’han de destinar els diners recaptats pel Consell de la República? S’hi ha d’incloure la Casa de la República i les despeses del president a l’exili i la resta d’exiliats?
—Una de les funcions fundacionals del Consell de la República és donar cobertura als exiliats i represaliats. El nostre govern no els donarà l’esquena. Encara no hem pogut conèixer la situació econòmica actual del Consell, per això pensem que és primordial fer una auditoria general. El nostre objectiu és recuperar l’equip tècnic i eixugar els possibles deutes de la institució. I a partir d’aquí proposarem el pressupost del Consell a l’assemblea territorial.

—El Consell va néixer amb la idea de l’Assemblea de Representants, però ara no existeix. S’ha de recuperar? Per què?
—Qualsevol estat que pretengui ser democràtic i de dret ha d’assegurar un sistema de control i equilibri de poders. L’Assemblea de Representants havia d’actuar com a poder legislatiu, però, malgrat que va fer molta feina, no va acabar de funcionar del tot. A més de desproporcionada, no representava el territori de manera real, cosa que ara sí que passa amb l’assemblea territorial, perquè cada consell local hi té un delegat de la junta rectora, elegit democràticament. Pensem que cal una segona cambra legislativa, que no pot ser tan extensa com els 121 representants que tenia l’anterior Assemblea de Representants. Aquesta cambra hauria de fer una triple tasca: desplegar la legislació republicana (vinculat a la creació d’estructures d’estat), presentar la legislació alternativa a la sorgida dels parlaments espanyol, autonòmics i francès (vinculat a la funció de confrontació) i fer seguiment de l’activitat del govern del Consell de la República.

—Quin paper han de tenir els consells locals?
—Els consells locals tenen la funció de control del territori, que implica conèixer-ne la zona d’influència, les tendències de la vida social i crear vincles amb entitats catalanistes. Radiografiar-ne l’entorn, fidelitzar i ampliar la base social i desenvolupar al territori les prioritats i estratègia que marqui el Consell de la República. També han de fomentar la identitat digital republicana (IDR), que és el cens que ens identifica com a col·lectiu per a significar-nos davant els organismes internacionals.

—On éreu el Primer d’Octubre?
—Al meu col·legi electoral, em vaig encarregar de passar IP de lles VPN amb el meu Pad perquè poguessin reconnectar quan tallaven la connexió, i passar-les a altres col·legis de la zona on tenia familiars i amics a les taules.

—El 14 d’octubre de 2019, vau anar a l’aeroport?
—Sí, hi vaig anar amb cotxe amb dues amigues i el nostre cotxe va ser a la primera línia de tall perquè la gent a peu pogués entrar a l’aeroport.

—Quin és el primer referent polític?
—Si us referiu a un personatge, el primer que em va fer pensar en política va ser Tatanka Iotake (Sitting Bull), de la tribu sioux unkappa, que va aconseguir unir totes les tribus índies de Nord-amèrica i crear la Nació Índia per a resistir l’embat dels colons blancs.

—De quin color és la vostra estelada?
—No tinc estelada; tinc senyera, que és el pendó que mai no es pot rendir, i la bandera negra de nacions sense estat. Però a #REvolucionemNos hi ha estelades vermelles i blaves amb l’estel que falta a la Unió Europea.

—Heu considerat en cap moment de deixar de ser sòcia del Consell?
—Sí, quan assolim la independència i el Consell hagi complert l’objectiu.

 

“Jo sempre he treballat a poc a poc, però ho feia cada dia”, explicava el poeta, traductor i home de teatre Feliu Formosa (Sabadell, Vallès Occidental, 1934) a Martí Estruch, en una entrevista publicada a VilaWeb ara fa pocs mesos, amb motiu dels seus noranta anys. D’aquest treball constant en dóna mostra l’acte insòlit que es va fer ahir, dimecres, a Ona Llibres, en què sis editorials presentaven sengles novetats formosianes: dietaris, traduccions, poesies, texts breus…, amb un Formosa com a protagonista absolut que, tot i les dificultats d’oïda, va desplegar una envejable memòria. I això que no es va estar de recordar que fa tres anys que viu en residències geriàtriques i que en la primera que va estar, a Igualada, va viure un autèntic calvari, compartint habitació amb un malalt profund de Parkinson que no rebia les atencions adequades i amb molt poc espai per a continuar escrivint i traduint. Però, d’ençà de l’agost passat és en un centre de Terrassa, amb una cambra per a ell sol i amb prou espai per a l’ordinador, els papers i els llibres.

Fer feina ha estat, durant aquests anys, una manera de rebel·lar-se contra el destí i, alhora, el refugi per l’evident contrast de ser un resident ben diferent de la resta d’usuaris dels centres on ha viscut, amb qui confessa que és difícil de lligar-hi conversa. Per sort, hi ha la literatura, com per a Rose Ausländer, que ha traduït i que va sobreviure malgrat estar quatre anys tancada al gueto de Czernowitz. “Ara acabo la traducció d’Estígia, d’Else Lasker-Schüler, que forma part de les sis obres que preparem amb Mireia Casanyes“, anuncia. Casanyes és una poetessa i traductora de l’alemany que per edat podria ser la seva néta, i que segueix la genealogia de poetes-traductors germànics que va començar Joan Maragall, i que ha continuat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un autèntic “intel·lectual europeu”, tal com el definia ahir l’amfitriona, Iolanda Batallé. El nostre veritable imparable, hi afegim nosaltres.

Escurçar la distància entre Alemanya i els catalans

Precisament, Joan Maragall va ser el primer d’anostrar les Elegies romanes de Johann Wolfgang von Goethe, fruit del viatge a Itàlia del patriarca de les lletres alemanyes. I Formosa en signa la darrera versió catalana a l’editorial Adesiara. Jordi Raventós, editor d’aquest segell especialitzat, per exemple, en la traducció de clàssics, es feia creus de la capacitat de treball de Formosa, sens dubte el traductor més prolífic de l’editorial, amb obres de Bertolt Brecht o Gerhart Hauptmann, l’oblidat premi Nobel del 1912. És com si, d’alguna manera, hagués volgut resoldre allò que Ricard Salvat afirmava en una frase contundent, recordada per Bernat Reher, quan deia que el problema de la cultura catalana havia estat mirar a França i no a Alemanya. Introductor essencial de Brecht al país, l’advocada i editora Pilar Blasco, de Trípode, és la responsable de publicar La cartilla de guerra i altres poemes, un conjunt de poesies escrites entre el 1936 i el 1939 per l’escriptor i dramaturg alemany, un dels grans renovadors del teatre europeu, i un far ara que l’extrema dreta torna a reviscolar al seu país. Cal estar sempre alerta, perquè el progrés no és lineal, recordava Blasco tot parafrasejant un altre clàssic alemany, Walter Benjamin. La tríada de traduccions, una tasca que ha recordat que va començar per a l’editorial Seix-Barral, on va freqüentar José Agustín Goytisolo i Joan Ferraté –que el va felicitar per la seva versió de Peter Weiss– i treballant durant anys per a Editorial Lumen, d’Esther Tusquets, es completa amb la poesia completa del pintor Paul Klee, editada per la Breu amb el títol Veure i comprendre. Esther Andorrà, alma mater de l’editorial, traçava paral·lelismes entre el Klee artista plàstic, poeta i músic, i un Formosa també pluridisciplinari, que ha fet tots els papers de l’auca teatral: de la traducció a la direcció, passant per la feina d’actor i la docència als futurs intèrprets.

Vida d’un “teatrer”

Cent vint són les instantànies publicades amb el títol d’Aproximacions, per l’editorial Lleonard Muntaner. Jaume C. Pons Alorda, responsable de la col·lecció i editor del volum, definia ahir com a “pinzellades oulipianes” el compromís de Formosa de resumir cadascun dels episodis vitals en deu línies de Word, en un envit literari que confirma l’esplendor de la seva tercera edat, i assegurava que en aquests flaixos el lector hi trobaria detalls mai no explicats de la seva llarga i intensa vida. Ho podia dir amb coneixement de causa, perquè Pons Alorda és també el prologuista dels Dietaris complets del 1995 al 2015, editats per Quid pro Quo, que l’editor Toni Xumet considera una baula fonamental de la seva obra. En resta fora El present vulnerable, editat l’any 2018 per Núvol. A la portada d’aquest recull d’un dels dietaristes catalans més complets, on es barregen reflexions de caràcter cultural i confessions íntimes i sentimentals, una fotografia del Formosa actor, que li ha permès de definir-se essencialment com a teatrer. “M’agrada molt la gent de teatre, perquè són gent que necessita afecte. Potser més que els poetes”, va dir, tot rient.

I, finalment, però no pas menys important, l’obra poètica de qui ha estat definit com un jove poeta de noranta anys amb una producció espectacular per l’editora Maria Josep Escrivà, poetessa i responsable d’Edicions 96: El quadern groc, un joc en què, mitjançant les vint-i-sis lletres de l’alfabet, Formosa va repassant, novament, les seves vivències, en un diàleg amb el món teatral, musical i literari. Un llibre entremaliat, per a algú que s’ha definit com a hereu de la Colla de Sabadell, el grup d’artistes i intel·lectuals aplegats a la seva ciutat natal entorn de Joan Oliver, Armand Obiols i Francesc Trabal, de qui Formosa s’ha declarat públicament hereu. Mentre explicava els futurs compromisos, com un homenatge al seu amic, el crític d’art i escriptor José Corredor Matheos, de noranta-sis anys, ha deixat anar una frase que haurien signat els de Sabadell: “Hi seré si encara sóc viu.” Que Trabal l’acompanyi.

The Washington Post · Mary Beth Sheridan

Ciutat de Mèxic. Mentre el president Donald Trump amenaçava amb deportacions en massa i aranzels astronòmics, la presidenta de Mèxic no perdia de vista una de les seves frases fetes preferides. “Hem de mantenir el cap fred”, repetia Claudia Sheinbaum en les seves conferències de premsa diàries.

Tot i les impecables credencials progressistes, Sheinbaum rarament ha criticat Trump en públic. Quan el president dels Estats Units va començar a deportar immigrants indocumentats en massa, Sheinbaum els va rebre sense fer escarafalls. Quan Trump va amenaçar d’imposar aranzels extraordinàriament alts (un 25%) als productes mexicans, Sheinbaum va avisar que Mèxic no es quedaria de braços plegats, però –com a bona jugadora de pòquer– es va abstenir d’anunciar contramesures específiques, en un intent de convèncer Trump perquè se’n desdigués.

Dilluns, contra tot pronòstic i quan tot ja semblava dat i beneït, ho va aconseguir.

El cas de Sheinbaum mostra les dificultats que com més va més dirigents mundials afronten a l’hora de mitigar els efectes de la política exterior, erràtics i imprevisibles, de Trump. Dilluns, Sheinbaum va persuadir Trump perquè endarrerís un mes l’entrada en vigor dels aranzels, d’un 25%, mentre Ciutat de Mèxic i Washington continuaven negociant sobre seguretat i comerç. En resposta a les preocupacions de Trump sobre el trànsit de fentanil a la frontera, la presidenta mexicana ha promès d’enviar-hi 10.000 soldats en el marc de les negociacions sobre política comercial, una concessió relativament modesta.

Molts mexicans comparen favorablement Sheinbaum amb un altre dirigent progressista llatinoamericà, el president colombià, Gustavo Petro. El mes passat, Petro es va negar a acceptar un vol que transportava deportats procedents dels Estats Units. Quan Trump va respondre-hi amb l’amenaça d’imposar sancions dures a Colòmbia, Petro es va fer enrere i va accedir a acceptar el vol.

“Els dirigents mundials miraran Petro com un exemple d’allò que no s’ha de fer, i Sheinbaum, com a símbol de com s’han de gestionar les coses”, va escriure a X Jorge Guajardo, ex-ambaixador de Mèxic a la Xina.

Tot indica que la relació entre els Estats Units i Mèxic continuarà essent turbulenta: entre més coses, el país encara és la principal portada d’entrada als Estats Units de fentanil, una de les grans obsessions de Trump. “L’espasa de Dàmocles continua penjant sobre els nostres caps”, va escriure a X l’ex-ambaixadora de Mèxic a Washington, Martha Bárcena.

Però fins ara, si més no, Sheinbaum ha establert una relació pragmàtica amb Trump. Sheinbaum, primera dona que presideix Mèxic, està plenament preparada per a aquesta mena de situacions, explica una vella amiga.

“D’ençà que érem joves, aquest ha estat un país de mascles. Té un veritable talent a l’hora de tractar amb personalitats fortes”, diu la dona, que no està autoritzada per parlar públicament.

Sheinbaum, de seixanta-dos anys, va ser elegida presidenta el juny passat per un marge de trenta punts. En molts sentits, és el pol oposat de Trump: una acadèmica d’esquerres amb un doctorat en enginyeria ambiental i una gran passió per l’energia verda.

També és la primera persona jueva de dirigir Mèxic, un país predominantment catòlic, i la primera dona que n’ostenta la presidència.

Sheinbaum ha passat gran part de la seva carrera política a l’ombra d’Andrés Manuel López Obrador, el carismàtic fundador del partit nacionalista d’esquerres Morena i, fins el setembre passat, president de Mèxic. Sheinbaum ha continuat l’agenda política del seu predecessor, tot mantenint els programes populars de prestacions econòmiques implementades durant el seu govern. Però també ha impulsat una reforma radical del sistema judicial que, segons els juristes, n’afeblirà greument la independència.

El partit governant i els seus aliats controlen el parlament i vint-i-tres dels trenta-dos estats mexicans. Aquesta hegemonia interna ha enfortit la posició de Sheinbaum en les negociacions amb Trump. Pot ser que la presidenta no tingui el tarannà trempat de López Obrador, però també gaudeix d’una gran popularitat entre els mexicans: en un sondatge publicat fa poc, per exemple, un 78% dels votants del país n’expressaven una opinió favorable.

Sovint, Sheinbaum ha defensat que Mèxic no tenia més remei que avenir-se amb els Estats Units, fos qui en fos el president. Atès que més d’un 80% de les exportacions de Mèxic acaben als Estats Units, uns aranzels com els que Trump ha amenaçat d’imposar podrien tenir efectes altament perjudicials per a l’economia mexicana.

Alguns mexicans dubten si Sheinbaum, una persona més aviat cerebral, serà capaç d’establir amb Trump la camaraderia que López Obrador va acabar tenint amb el president nord-americà. Sigui com sigui, el magnat nord-americà ha descrit les converses que ha tingut fins ara amb Sheinbaum com a “meravelloses” i “molt amistoses”.

Durant una d’aquestes trucades, al novembre, la línia del traductor va desconnectar-se accidentalment. Sheinbaum, que havia viscut quatre anys als Estats Units i parla bé l’anglès, va optar per canviar de llengua. “Això, a Trump, el va impressionar molt”, explica l’amiga de Sheinbaum.

D’ençà que Trump va anunciar, a final de novembre, que tenia la intenció d’imposar aranzels d’un 25% als productes provinents de Mèxic i el Canadà, Sheinbaum s’ha ofert moltes vegades a negociar amb el president nord-americà. La presidenta mexicana ha evitat gests de perfil alt, com ara, viatjar a la residència de Trump a Mar-a-Lago. Però, entre bastidors, Sheinbaum s’ha mostrat disposada a fer concessions.

La presidenta de Mèxic ha acceptat de rebre els immigrants deportats pel govern Trump –tant mexicans com no mexicans. També s’ha mostrat receptiva a acollir temporalment sol·licitants d’asil mentre la justícia nord-americana en resol les peticions.

Però això no vol dir s’hagi mossegat la llengua a l’hora d’expressar les seves diferències amb Trump. Quan Trump va anunciar que canviaria la denominació oficial del golf de Mèxic per “golf d’Amèrica”, Sheinbaum va respondre presentant un mapa que es referia al continent nord-americà amb un terme del segle XIX, “Amèrica mexicana”.

Els esforços de Mèxic per entaular converses amb l’equip negociador de la Casa Blanca s’havien vist obstaculitzats per la manca de personal al govern mexicà. El secretari de Comerç mexicà, Marcelo Ebrard, va aconseguir diumenge de conversar amb Howard Lutnick, secretari de Comerç en funcions dels Estats Units.

En una trucada telefònica amb Trump dilluns al matí, Sheinbaum va provar de calmar els ànims de Trump i li va assegurar que fortificaria la frontera amb 10.000 soldats. “Aquests soldats seran designats específicament per a aturar el flux de fentanil i de migrants il·legals al nostre país”, va escriure Trump a la seva plataforma de xarxes socials, Truth Social.

No obstant això, Mèxic ja té desplegats milers de soldats a la frontera amb els Estats Units. Sam Storr, analista del Projecte de Seguretat Ciutadana de la Universitat Iberoamericana, explica que, en el primer semestre del 2024, hi havia 1.115 efectius de la Guàrdia Nacional mexicana i 7.959 de l’exèrcit desplegats a la frontera nord del país. L’any passat, Mèxic va intensificar les feines de vigilància sota pressió de l’administració Biden, cosa que va contribuir a reduir les detencions d’immigrants a la banda nord-americana de la frontera a la xifra més baixa dels darrers quatre anys.

John Feeley, un diplomàtic nord-americà retirat que va representar el govern dels Estats Units a Mèxic, explica que les noves mesures són un pas més en la qüestió de la seguretat fronterera. “Crec que cerquen que Trump se’n pugui atribuir el mèrit”, diu.

Mentre Trump estudia la possibilitat d’imposar aranzels a uns altres països –un dels possibles objectius, segons que ha explicat ell mateix, és la Unió Europea–, la resta de dirigents mundials observen de ben a prop com evoluciona l’enfrontament comercial entre els Estats Units i els seus dos veïns fronterers, Mèxic i el Canadà. El canceller alemany, Olaf Scholz, va dir dilluns que havia quedat impressionat per l’estratègia negociadora de Sheinbaum.

“La presidenta mexicana és una política intel·ligent”, va dir en declaracions a la premsa. I va afegir: “Crec que ha fet bé de mantenir el cap fred.”

Valentina Muñoz Castillo, de Ciutat de Mèxic estant, i Kate Brady, de Berlín estant, han contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

El president dels EUA, Donald Trump, ha començat de manera molt activa el mandat, i després d’haver obert una guerra comercial amb el Canadà, Mèxic i la Xina, ara ha apuntat cap a la Unió Europea, i ha promès nous aranzels. “No puc dir que hi hagi un calendari, però serà força aviat”, ha dit.

Trump torna a amenaçar la UE amb aranzels: “Serà força aviat”

El motiu, diu, és la desigualtat existent en la balança comercial. “No ens compren cotxes, no ens compren productes agrícoles. No ens compren gairebé res, i nosaltres els ho comprem tot: milions de cotxes, enormes quantitats d’aliments i productes agrícoles”, deia Trump. Es preveu que la Unió Europea també imposi aranzels als EUA com a resposta i que hi hagi un sotrac en l’intercanvi comercial. Però, realment, quin és l’impacte que pot tenir la imposició d’aranzels al país?

L’impacte de les exportacions

La imposició d’aranzels de Donald Trump no és un fet inèdit, durant el primer mandat ja va imposar taxes a bona part dels productes que més s’exportaven. El 18 d’octubre de 2019, va aplicar unes noves taxes als productes agroalimentaris europeus que representaven un augment fins al 25% i es van mantenir gairebé dos anys, fins el juny del 2021, quan Joe Biden els va suspendre. La mesura va afectar, entre més, el vi, el formatge i l’oli d’oliva. En el cas del Principat, es calcula que les exportacions d’aliments i begudes van caure aleshores d’un 16,24%, fet que va representar unes pèrdues de 26 milions d’euros. Un estudi d’ACCIÓ, “Impactes econòmics i geopolítics de l’elecció de Donald Trump“, estima que la política proteccionista de Trump podria reduir ara en 0,2 punts percentuals el PIB català.

Els EUA són el cinquè soci comercial del Principat i la primera destinació de les exportacions catalanes fora del continent europeu. Aquestes exportacions van representar, el 2023, un total de 3.650 milions d’euros, el 3,6% de totes les exportacions. Tot i que en el conjunt de l’economia catalana no tindrà un impacte gaire important, hi ha 3.100 empreses que exporten regularment als EUA i sí que afectarà fortament alguns sectors.

El trasbals pot ser més gran per a l’economia valenciana. Els EUA són el principal soci fora de la Unió Europea i representen un 8% del total de les exportacions. El 2023, van representar 3.366 milions d’euros, unes xifres força similars a les del Principat, malgrat el PIB menor del País Valencià. Alhora, hi ha més empreses que fan negocis amb els nord-americans, un total de 4.444.

En canvi, les Illes es veurien molt menys afectades, amb una incidència mínima, tenint en compte que l’empresa manufacturera hi té poc pes i l’economia se centra sobretot en el comerç, l’hoteleria i el lleure o la construcció. Les exportacions als EUA van representar solament un 1,18% del total i van tenir un valor de 28 milions d’euros.

Quins sectors en serien més afectats?

Els sectors potencialment més afectats són la maquinària, l’alimentació, la metal·lúrgia i la química. En el cas del Principat, els que més exporten són la maquinària –un 16,7% de totes les exportacions catalanes als EUA–, la perfumeria i la cosmètica –un 10%– i els productes farmacèutics –un 7%. El vi tot sol representa un 1,9% de les exportacions i l’oli d’oliva també un 1,9%.

Un estudi de la Promotora d’Exportacions Catalanes (Prodeca), calcula que amb les noves taxes de Trump les pèrdues en el sector alimentari serien d’uns 45 milions d’euros. Més enllà del percentatge sobre les exportacions que arriben als EUA, hi ha un altre factor a tenir en compte: quin pes té els EUA en aquest sector. Veiem que un 11% de totes les vendes d’oli d’oliva català que es fa a l’estranger van als EUA, de manera que el cop pot ser important. I, així mateix, el vi i el cava (11,4%), els reactius de diagnòstic (19,3%), els rentaplats (15,7%) i, sobretot, els turboreactors (71,5%).

Per aquest motiu, ACCIÓ ha activat el servei “Adapta’t als nous Estats Units” per ajudar les empreses catalanes a mitigar els possibles efectes de les noves polítiques proteccionistes. El nou servei hauria de permetre a les companyies d’identificar els riscs potencials per a cada producte i servei i orientar-les. En aquesta línia, l’estudi d’ACCIÓ instava a diversificar l’exportació a més països amb perspectives d’alt creixement, com l’Índia i el sud-est asiàtic, aprofundir en el mercat europeu i aprofitar els potencials acords comercials que la UE pugui signar, com ara el Mercosur.

Al País Valencià, també es ressentirà especialment la maquinària, perquè un 23,6% de les exportacions són de transformadors elèctrics i un 1,81% són parts de motor. També pot ser un contratemps per a la ceràmica sense esmaltar, que envia als EUA un 13,4% del total de les exportacions, en un sector que ven el producte majoritàriament a l’estranger. De fet, els Estats Units són la principal destinació de la ceràmica que s’exporta. El sector passa actualment dificultats especialment a les comarques del nord del País Valencià. També podrien resultar afectats els camions de lliurament (9,8%) i els cotxes (2,6%), juntament amb el biodièsel (6,7%) i el calçat de cuir (3,3%).

A les Illes, amb un impacte molt menor, el sector que més va vendre als EUA el 2023 va ser el de les turbines de gas (19,4%), seguit de la pols de cacau (10%), poc menys de tres milions d’euros, el formatge (9,6%) i els perfums (8,9%).

La República d’Irlanda, l’estat que ho passaria més malament

Les exportacions de la Unió Europea als EUA ha augmentat significativament aquests darrers quinze anys i, especialment, han passat del 15% del total de les exportacions europees el 2010 al 20% el 2023. El pes varia molt segons l’estat i el que en sortiria més malparat és la República d’Irlanda, perquè les exportacions de béns hi superen el 25%. Per contra, la quota del mercat nord-americà és reduïda en general als països de l’Est, on les cadenes de valor són més integrades dins el mercat únic. Entre les grans economies, Itàlia i Alemanya tenen valors d’un 10%. Per una altra banda, l’estat francès passa del 7% i l’estat espanyol encara en té una dependència més baixa: menys del 5%.

De la mateixa manera, sobre el PIB, la República d’Irlanda és la que té també un grau de dependència més elevat: les seves exportacions de béns i de serveis d’aquest país s’enfilen a prop del 20% del PIB. A continuació, també per damunt de la mitjana de la UE, es destaquen tres economies petites amb una alta dependència, derivada de la provisió de serveis internacionals: Xipre, Luxemburg i Malta; a més de Bèlgica, els Països Baixos i Eslovàquia. De les principals economies, Alemanya és la que hi té més exposició, per damunt del 5% del PIB, seguida d’Itàlia (prop del 4%), de l’estat francès (el 3%) i de l’espanyol (una mica més del 2%).

Llum Barcelona, el festival d’arts lumíniques que ja fa catorze anys que il·lumina els carrers del barri de Poblenou de la ciutat i que s’ha convertit en tot un referent d’aquesta disciplina a Europa, torna aquest cap de setmana, 7, 8 i 9 de febrer. Enguany hi haurà quinze instal·lacions d’artistes i creadors professionals de renom internacional, en què es destaquen especialment artistes de casa, com Joan Fontcuberta, Isaki Lacuesta, Rosa Tharrats i Laura Clos. També hi haurà disset instal·lacions d’escoles de grau universitari de Barcelona, onze d’artistes locals residents al Poblenou i unes quantes propostes en equipaments culturals i comercials.

Per a veure les instal·lacions, l’organització proposa quatre itineraris: el blau i el rosa, formats per les instal·lacions programades pel festival; i el verd i taronja, formats per les instal·lacions programades a l’Off Llum i més col·laboracions amb empreses i equipaments culturals.

Com sempre, les instal·lacions del festival són de lliure accés i no es requereix reservar entrada.

Una de les novetats d’enguany és que s’amplia l’horari de visita de les instal·lacions. Enguany, l’horari serà el següent:

• Divendres 7 i dissabte 8, de 19.00 a 01.00
• Diumenge 9, de 19.00 a 23.00

Tot seguit us oferim una llista amb les deu propostes de Llum Barcelona que no podeu passar per alt:

Traffic Jam Zoom, de Laura Clos, Closca

Lloc: Teatre Nacional de Catalunya, plaça de les Arts, 1.

Traffic Jam Zoom és una instal·lació situada al jardí lateral del Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Formada per mitja dotzena de vehicles aturats aleatòriament i caòtica, representa un paisatge urbà inquietant, que no és apte per a gent amb una alta sensibilitat visual o auditiva.

El projecte de Laura Clos, a més, uneix art i sostenibilitat gràcies a la col·laboració dels Gremis de Recuperació i l’Associació de CATs, que cedeixen vehicles reciclats. Els automòbils, equipats amb instal·lacions pròpies de llum, so i fum, volen reproduir emocions del dia a dia com l’estrès, l’ansietat i l’angoixa. En un moment precís, tots els vehicles s’il·luminen i sonen a l’uníson abans de tornar a les seves trajectòries individuals. D’aquesta manera evidencien que en la societat actual oscil·lem entre l’individualisme i la sincronització col·lectiva.

'Traffic Jam Zoom', de Laura Clos, Closca (fotografia: Llum BCN). 'Traffic Jam Zoom', de Laura Clos, Closca (fotografia: Llum BCN). Loop, d’Olivier Girouard, Jonathan Villeneuve i Ottoblix

Lloc: plaça de Josep Antoni Coderch.

LOOP, dissenyada per Olivier Girouard, Jonathan Villeneuve i Ottoblix, és una experiència immersiva que combina art, tecnologia i interacció. Està inspirada en el zoòtrop, una joguina òptica del segle XIX, formada de cercles grans que conviden els visitants a seure-hi per accionar una palanca i fer rodar un cilindre. Els visitants poden moure la palanca a ritmes diferents per canviar la velocitat de l’animació, la freqüència de la brillantor de la llum i el ritme de la música.

Però aquesta instal·lació no és accessible per a persones amb mobilitat reduïda, tot i que es pot contemplar des de la via pública.

Els tres artistes actuen per a Ekumen, una productora d’arts sonores i multimèdia amb seu a Mont-real, dirigida per Olivier Girouard. La trajectòria de Girouard es destaca per la innovació en concerts, instal·lacions i produccions escèniques que fusionen so, tecnologia i espai.

'Loop', d'Ekumen (fotografia: Llum BCN). 'Loop', d'Ekumen (fotografia: Llum BCN). Fosfènia, de Rosa Tharrats

Lloc: sala A del Disseny Hub Barcelona, plaça de les Glòries.

Rosa Tharrats transforma l’espai en un paisatge oníric amb aquesta instal·lació escultòrica. Cada peça, amb una estructura de coure de la qual pengen teixits tractats amb sal, roba, cintes i làmines dicroiques, genera un joc calidoscòpic de reflexos que canvien de forma amb la perspectiva.

Les escultures segueixen una partitura lumínica precisa: fonts de llum específiques varien en direcció, color i intensitat, mentre tres de les peces giren a velocitats diferents, i tot això crea una atmosfera envoltant. A terra, quinze tones de sal fina dibuixen un llenç blanc sobre el qual leviten aquestes teles, en una tensió constant entre la gravetat i el desig de flotar.

La barcelonina Rosa Tharrats és formada en disseny de moda i vestuari. En els seus treballs, explora, sobretot, la comunicació sensorial i espiritual entre materials i cossos. Ha exposat en festivals internacionals destacats com Manifesta15 (Barcelona, 2024), Liste Art Fair Basel (Basilea, 2023), TBA21 (Còrdova, 2022), Art-o-rama (Marsella, 2022) i Zona Maco (Ciutat de Mèxic, 2022). A Catalunya, ha mostrat l’obra al MACBA i al CCCB (Barcelona, 2021), al Museu de l’Empordà (Figueres, 2021) i al Bombon Projects (Barcelona, 2020 i 2024). Ha rebut reconeixements com el premi Barcelona 080 for Emerging Designers i el premi Gaudí de vestuari per Liberté d’Albert Serra.

No és recomanable per a persones amb sensibilitat visual.

Aquesta instal·lació té un horari especial. És aquest:

• Divendres 7, de 19.00 a 01.00
• Dissabte 8, de 10.00 a 18.00 i de 19.00 a 01.00
• Diumenge 9, de 10.00 a 18.00 i de 19.00 a 23.00

A més, del 10 de febrer al 20 de març, l’entrada a l’exposició serà de pagament.

'Fosfènica', de Rosa Tharrats (fotografia: Llum BCN). 'Fosfènica', de Rosa Tharrats (fotografia: Llum BCN). Gènesi.IA, de Joan Fontcuberta

Lloc: façana del Disseny Hub de Barcelona, per la banda de la plaça de Santiago Pey.

El fotògraf i artista conceptual explora, a Gènesi.IA, els models de visualització generativa a partir d’instruccions en llenguatge natural. És a dir, explora la relació entre paraula i imatge amb allò que ell anomena prompts, un programa que tradueix un text descriptiu en una escena inexistent però convincentment fotorealista. Dit d’una altra manera: transforma la fotografia “inscrita” per la llum en imatges “escrites” pels algorismes.

Alguns d’aquests models d’IA són Midjourney, Krea i Stable Diffusion. La instal·lació projecta a la façana del DHUB paisatges virtuals generats a partir dels versicles del Gènesi, que representen del sorgiment de la llum i la foscor als paisatges del Jardí de l’Edèn.

Joan Fontcuberta ha desenvolupat una activitat plural en el món de la fotografia com a creador, docent, assagista, comissari d’exposicions i historiador. La seva obra s’ha exposat en museus de tot el món, com el MoMA de Nova York, l’Art Institute de Chicago, l’IVAM de València, el FOAM d’Amsterdam, el MEP de París i el Science Museum de Londres, i ha estat adquirida per nombroses col·leccions públiques.

'Gènesi.IA', de Joan Fontcuberta (fotografia: Llum BCN). 'Gènesi.IA', de Joan Fontcuberta (fotografia: Llum BCN). Impulse, de Lateral Office & CS Design

Lloc: carrer de Pere IV, entre el carrer de Badajoz i el de Ciutat de Granada.

Qui no ha xalat en un parc infantil amb gronxadors i tota mena de palanques? En aquesta instal·lació, titulada Impulse, Lateral Ofice & CS Design reinventen aquestes infrastructures per convertir-les en una experiència artística i interactiva, apta per a totes les edats, que combina llum, moviment i so.

En el moment en què els visitants pugen a aquests gronxadors, s’encén la llum i la música, que canvien amb el moviment, de manera que les palanques esdevenen instruments urbans.

CS Design, fundat per Conor Sampson el 2008, és un estudi especialitzat en il·luminació arquitectònica que s’ha guanyat la confiança de nombrosos despatxos d’arquitectura, paisatgisme i enginyeria. La seva expertesa comprèn des de la il·luminació de parcs, edificis patrimonials i espais públics fins a obres d’art. D’una altra banda, Lateral Office, fundat el 2003 per Lola Sheppard i Mason White a Toronto, representa una visió experimental de l’arquitectura que transcendeix els límits tradicionals del disseny. El seu enfocament innovador fusiona arquitectura, paisatgisme i urbanisme.

'Impulse', de Lateral Office & CS Design (fotografia: Llum BCN). 'Impulse', de Lateral Office & CS Design (fotografia: Llum BCN). 48 pillars, de Bruno Ribeiro / Stroboscope

Lloc: Museu Can Framis, al carrer Sancho d’Àvila, 135.

La instal·lació 48 pillars, dissenyada per l’artista multimèdia i director creatiu Bruno Ribeiro, desplega una innovadora arquitectura lumínica formada per columnes i focus que es desplacen en raïls per a crear una simfonia d’imatges i so dins una exposició canviant que transforma radicalment la percepció de l’espai. Les quaranta-vuit columnes, orquestrades per una coreografia precisa de llums en moviment, creen patrons geomètrics que es multipliquen i s’esvaeixen en un flux continu en què la geometria de l’espai fa ressaltar la potència visual de la projecció d’ombres.

Ribeiro, amb la recerca constant de nous llenguatges artístics i tècnics, crea formes narratives innovadores basades en l’experiència sensorial. Per això la majoria de les seves construccions són immersives.

'48 pillars', de Bruno Ribeiro (fotografia: Llum BCN). '48 pillars', de Bruno Ribeiro (fotografia: Llum BCN). Tènue llum retroactiva, d’Isaki Lacuesta

Lloc: MUHBA Oliva Artés, carrer d’Espronceda, 142-146.

La instal·lació audiovisual del cineasta Isaki Lacuesta, inspirada en els versos de Louise Glück “A faint retroactive light” [“Tènue llum retroactiva”] i “But the light will give us no peace” [“però la llum no ens donarà pau”], fusiona la música electrònica d’Ylia i la veu d’Alondra Bentley en una experiència totalment immersiva.

Allò que sembla un simple reflex és, en realitat, una projecció que comença a dessincronitzar-se dels moviments reals dels visitants. L’obra dialoga amb el videoart clàssic dels anys setanta i vuitanta. Al final la llum s’extingeix, però els reflexos persisteixen al mirall, de manera que els visitants no poden veure els seus cossos en la foscor, però sí que en poden veure els reflexos. Aquesta dissolució entre realitat i reflex ens confronta amb la naturalesa elusiva de la percepció i la memòria.

Isaki Lacuesta és un cineasta i artista visual reconegut que compagina la direcció de films de ficció, documentaris i videoinstal·lacions.

‘Tènue llum retroactiva’, d’Isaki Lacuesta (fotografia: Llum BCN). (De)construct, de Plattform Association

Lloc: Universitat Pompeu Fabra, a la plaça de Gutenberg, carrer de Roc Boronat, 138.

(De)construct és una obra interdisciplinària creada per la Plattform Association que combina dansa, llum i so. En aquesta col·laboració internacional entre Alemanya, els Països Catalans, Espanya i França, estudiants de disciplines artístiques diverses treballen junts per desenvolupar un llenguatge creatiu compartit. El projecte explora la resistència civil en tres moments històrics: Leipzig el 1989, Barcelona el 1936 i Lió el 1939.

La instal·lació parteix d’un deix de llum, que serveix de fil conductor de l’escenografia i d’element interactiu per als intèrprets. Aquest feix de llum, que es pot manipular i transformar, desencadena una conversa contínua entre els ballarins i l’espai, i crea paisatges visuals que evolucionen durant l’obra.

Plattform, una associació francoalemanya per a la creació, amb seu a Lió i dirigida per Alice Hénaff, promou la creació artística interdisciplinària entre joves artistes europeus i integra art, ciència i tecnologia. El projecte (Dé)construire és coordinat per tres professionals destacats: Benjamin Nesme, dissenyador d’il·luminació i creador de Luminariste; Marc Sicard, dissenyador industrial amb més de vint anys d’experiència; i Natacha Paquignon, coreògrafa especialitzada en dansa i realitat augmentada. L’espectacle actual aplega vint estudiants del Lycée Édouard Branly (disseny d’il·luminació) i ENSATT (disseny de so), juntament amb quaranta ballarins joves de Désoblique (Lió), Tanz-Zentrale Leipzig i Moveo (Barcelona).

'(De)construct', de Plattform Association (fotografia: Llum BCN). '(De)construct', de Plattform Association (fotografia: Llum BCN). Llum a l’oblit, de l’Escola Superior de Disseny i d’Arts Plàstiques de Catalunya (ESDAPC)

Lloc: plaça de Dolors Piera, entrada pel carrer de Sancho d’Àvila, 135.

Amb la llum com a fil conductor, la instal·lació vol fer visible un edifici carregat d’història, que, tot i estar en l’oblit, “continua cridant-nos des del seu silenci”. Les antigues cotxeres d’autobusos de la CGA, que van ser un motor clau per a la mobilitat del barri i el creixement urbà de la ciutat, es transformen en un escenari on la memòria i la innovació conviuen en harmonia. La instal·lació fa servir la llum no tan sols per il·luminar, sinó també per donar una nova vida a aquest espai, i l’obre com a punt de trobada entre la comunitat i els seus orígens.

'Llum a l'oblit', d'ESDAPC (fotografia: Llum BCN). 'Llum a l'oblit', d'ESDAPC (fotografia: Llum BCN). Eternal Shift, de IED Barcelona Centre Superior de Disseny

Lloc: parc del Centre de Poblenou, a l’altura de la Diagonal, 132.

El parc del Centre del Poblenou, ideat per Jean Nouvel, aspira a ser un oasi verd: sense deixar enrere la memòria del passat obrer del barri, aspira a ser un espai de renovació constant. En aquest parc, la pista de bàsquet és un espai viu, freqüentat per joves i famílies cada dia.

Per a aquesta instal·lació, el IED Barcelona Centre Superior de Disseny ha creat escultures en tres dimensions directament inspirades en veïns reals i les ha col·locades al voltant d’una font lumínica. El far es converteix així en una roda de llum industrial que manté la gent permanentment desperta, encadenada a un ritme frenètic que la desconnecta del món que l’envolta. Per això l’han anomenat Eternal Shift [‘desplaçament etern’].

‘Eternal Shift’, del IED Barcelona (fotografia: Llum BCN).

La repressió de l’estat espanyol contra el moviment independentista català s’ha analitzat del dret i del revés aquests darrers anys, però hi ha un element que acostuma a restar en un segon pla, sovint eclipsat per les qüestions polítiques, jurídiques o policíaques: de quina manera afecta la repressió emocionalment i biogràficament sobre els individus i les famílies, i alhora quines conseqüències polítiques té aquest impacte. Ho desgrana en profunditat l’informe de l’Institut d’Estudis d’Autogovern “Oportunitats judicials i gestió policial: repressió política sobre el moviment independentista català”, elaborat pel sociòleg Ferran Giménez Azagra. Entre més elements relacionats amb la repressió, atén aquestes conseqüències personals, que també s’exposaran en un acte a l’Institut d’Estudis Catalans, demà a les 19.00.

Desactivació política dels militants

L’informe analitza els casos de quaranta-un represaliats i, en una submostra de vint, hi inclou també entrevistes a familiars, membres dels grups de suport i advocats. Una de les principals conclusions d’aquest apartat de l’estudi és que la repressió ha servit per a desactivar políticament els militants, o si més no per a traslladar l’atenció de la lluita principal a la lluita antirepressiva. Dels casos analitzats, un 55% s’han retirat de l’activisme polític –amb una implicació baixa en el seu grup de suport–, un 40% s’han centrat en la lluita antirepressiva i en el seu grup de suport –i no tant en la lluita política inicial, la d’abans que apareguessin les causes judicials– i un 5% han mantingut una participació política igualment activa.

En la majoria dels casos estudiats també s’han constatat les emocions considerades centrals i habituals en l’anomenada “estratègia repressiva suau”, que no empra una violència directa per part dels estats. Són les sensacions de por, incertesa i inseguretat, amb referències explícites vinculades a les experiències de detenció o judici, i també a la preocupació per uns canvis vitals que sovint resten condicionats per la causa judicial –possibilitat de continuar o no els estudis, projecte de criança, vida en parella…

La majoria dels enquestats també han parlat d’ansietat, patiment, angoixa o depressió, amb trastorns de son, tristesa, apatia o irascibilitat. La meitat també han parlat de ràbia, indignació i impotència, i una quarta part descriuen allò que han viscut com una experiència traumàtica, en què han sofert aïllament, soledat, desgast, cansament i sensacions d’estar sempre alerta o vigilants. “Quan vaig sortir de la presó estava totalment paranoica. Passava per qualsevol lloc i pensava que la policia vindria a casa a buscar-me. Tots els policies saben qui ets i et veuen”, explica un testimoni.

L’aparició de tots aquests sentiments té una relació directa amb l’abandonament dels moviments polítics. “La generació d’inseguretat, d’incertesa o el sentiment d’amenaça generen estats emocionals negatius que requereixen recursos cognitius addicionals destinats a la seua supressió o control, deixant d’estar disponibles per a funcions com ara la memòria, la presa de decisions, l’autocontrol i el funcionament social general”, diu l’informe.

Evidentment, la por de tornar a ser encausat o a empitjorar la situació judicial pel fet de continuar manifestant-se o militant també té a veure amb aquest abandonament. No anar a més manifestacions, si més no fins que la causa no es tanqui, és una reacció que apareix sovint. No s’han detectat, però, relats culpabilitzadors o que qüestionin la pròpia ideologia, sinó més aviat un rearmament ideològic, tot i que en molts casos no es tradueixi en un manteniment de la militància o l’activisme.

Segons l’estudi, la funció protectora de l’entorn militant també és essencial. En contextos com els grups antirepressius o de suport, la ràbia és una emoció que apareix més sovint, però, a diferència de les altres, és una emoció vitalitzant. Els grups de suport aporten estabilitat, contenció i la possibilitat de dissenyar una estratègia per al cas. A més, protegeixen de l’aïllament.

Conseqüències en l’àmbit laboral i personal

En el 60% dels casos, la repressió ha alterat significativament l’àmbit laboral, familiar, acadèmic o interpersonal, i que els afectats han requerit alguna mena de teràpia. Són especialment destacables els impactes laborals, amb baixes mèdiques, abandonaments no desitjats, canvis i renúncies de feina: “No volia anar a treballar per més bé que em trobés. Psicològicament vaig quedar molt tocat”, diu un altre testimoni. En molts casos, a més, s’oculta la condició d’encausat. “No volia que les famílies diguessin que era el mestre que havia colpejat un mosso”, afegeix un altre.

Una característica comuna és que aquestes causes judicials, que s’allarguen durant anys, a vegades amb estratègies dilatòries irregulars, impedeixen de fer plans a llarg termini, i fins i tot a mitjà termini. “No volia començar cap relació sentimental perquè em pensava que aviat aniria a la presó”, diu un altre testimoni.

Quant a les famílies, l’informe conclou que la reacció oscil·la “entre la somatització compartida i la resiliència”. El context laboral dels familiars també es troba afectat, amb abandonaments de feina, pre-jubilacions o baixes prolongades. En algun cas, els familiars fins i tot s’han trobat assenyalaments o hostilitat ideològica al lloc de feina, i s’han trobat forçats a marxar.

Desencís polític

Una altra característica destacable és el desencís, incomprensió i rebuig respecte de la política institucional, especialment representada pels partits independentistes principals. El fet que la Generalitat fes d’acusació particular en procediments contra activistes independentistes va potenciar aquests sentiments, però també algunes altres situacions en què les famílies o els encausats van percebre que la intervenció política era poc útil. Per exemple, l’informe recull el cas d’una família amb qui es posa en contacte un alt càrrec polític mentre la filla és hospitalitzada a l’UCI per les lesions d’un projectil de foam. “El tio que ha ‘matat’ la meva filla, si em donen el seu nom, entendré que vulgueu parlar amb mi. Però si no, què cony m’heu de dir?”

A més, alguns activistes han percebut un tracte diferencial entre els encausats que pertanyien a la política institucional i els que no, que sovint han tingut menys repercussió mediàtica i menys recursos.

Una “remasculinització” de l’estat

Una part de l’informe és l’àmbit psicològic, familiar i d’itinerari vital. És un apartat més ampli i analitza uns altres trets de la repressió viscuda aquests darrers anys. Parla d’una repressió que presenta una “continuïtat històrica, simbòlica i material amb l’exercida pel règim franquista i durant la transició”, però que alhora connecta amb les lògiques neoliberals dels estats nació actuals, que fan un ús expansiu de l’aparell penal. Segons l’estudi, és una estratègia que no solament criminalitza la protesta, sinó que també implica una “remasculinització” de l’estat, en què les funcions coercitives substitueixen les protectores.

L’estudi també explica que algunes reformes legislatives recents han restat garanties en moltes d’aquestes causes. És el cas de la reforma dels delictes considerats terroristes duta a terme el 2015 pel PP i el PSOE –que en flexibilitza la definició i, per tant, permet interpretacions esbiaixades com les dels casos dels CDR– i també l’aprovació de la llei mordassa. “Aquest marc legislatiu assenyala una mal·leabilitat del concepte d’ordre públic, seguretat pública i terrorisme que, junt amb la discrecionalitat atorgada als cossos policials, amplifica les possibilitats de sanció i de coerció, penal i administrativa, sobre la protesta i l’activisme polític. En el cas de terrorisme hi ha, a més, l’existència d’un tribunal i una legislació d’excepció“, assenyala l’estudi, en referència a l’Audiència espanyola.

En aquesta línia, també es destaquen les interlocutòries, els escrits d’acusació i les sentències –molt habituals en les protestes post-sentència– amb els quals, amb el pretext d’una suposada violència generalitzada o ambiental, han encausat o endurit les mesures contra persones a qui no s’atribuïen fets prou concrets ni individualitzats. “S’aplica el càstig sobre l’argument d’amenaça –genèrica– sobre la seguretat pública, assenyalant el context de protesta com a font del delicte”, conclou l’estudi.

Hi ha molta gent estupefacta amb la proposta anunciada pel president Donald Trump que els Estats Units facen seua la propietat de Gaza per crear-hi una “Riviera del Llevant”, després d’expulsar-ne tota la població palestina.

Ni els seus seguidors més radicals, ni tan sols l’extrema dreta israeliana, s’esperaven una proposta d’aquest estil que, tanmateix, la Casa Blanca ja s’ha afanyat a explicar que no és cap improvisació, sinó una proposta basada en estudis i projectes preparats de fa temps.

I és cert que ara s’entenen millor unes declaracions del gendre de Trump, Jared Kushner, que l’any passat va dir: “La costa de Gaza és una propietat immobiliària d’un gran valor.” Aquesta declaració, enmig de les bombes, va passar per una jeremiada, però avui ja sabem que té una profunditat i una intenció que ningú no entengué aleshores. Cal recordar, perquè no és cap detall menor, que els negocis de Trump, bàsicament, són immobiliaris i, en conseqüència, una altra cosa sorprenent és que no sabem si parla com a polític o com a empresari. O, encara pitjor, si ja no distingeix entre totes dues coses.

La reacció a aquesta barbaritat proposada per Trump ha estat unànime, com era previsible. De l’ONU als països veïns, tothom ha alçat la veu per dir que és una idea simplement inacceptable. Perquè implica, indiscutiblement, una neteja ètnica, perquè significa l’ocupació il·legal d’un territori estranger i per la violació a gran escala dels drets de la població que habita Gaza. Tirant curt. I també, que no és poca cosa, perquè fa miques tota l’arquitectura de la legalitat internacional bastida a partir de la fi de la Segona Guerra Mundial.

És comprensible, doncs, que molta gent, en vista de la proposta, haja qualificat Trump de boig. Perquè, aparentment, la proposta és tan fora d’allò que qualsevol humà podria concebre, que l’apel·latiu pot semblar raonable. Però la trista realitat és que és molt pitjor que això.

Trump no és boig. Trump fa dues coses enormement perilloses, amb plena consciència. La primera, afirmar-se en un mecanisme polític que consisteix en el rebuig de qualsevol norma i acord, de qualsevol pacte o aliança que implique obligacions per als Estats Units.

Per a ell, res no té valor ni importància, tret de la seua voluntat. I en aquesta voluntat no hi ha límits de cap mena: ara es vol quedar Panamà, demà Grenlàndia, després el Canadà, Gaza, algun dia dirà que Sicília… Trump considera la legalitat internacional com una nosa i ni la respecta ni la respectarà mai. Com si visqués sol i no tingués cap obligació ni responsabilitat envers la resta de la gent, envers la resta dels estats. Estic segur que veurem coses molt gruixudes si ningú no troba la manera de parar-li els peus, tot i que hi ha unes dificultats evidents que haurà de superar. Traure més de dos milions de palestins de Gaza, per exemple, no és fàcil. De fet, jo diria que és una tasca gairebé impossible.

Però, en realitat, tant hi fa, perquè heus ací la segona cosa –i estic convençut que és la realment important– que fa Donald Trump amb plena consciència: moure, d’una manera brutal, la finestra d’Overton. Com gairebé no ho he vist fer mai. M’explique.

La finestra d’Overton és un concepte que descriu el rang d’idees que es poden considerar acceptables en el discurs públic i polític en un moment determinat. Segons Joseph P. Overton, totes les propostes polítiques públiques es poden classificar en un espectre que va d’allò que és impensable a allò que és acceptat o normalitzat. Concretament, defineix una escala de sis esglaons: hi ha coses impensables, radicals, acceptables, sensates, populars i establertes. Però el fet interessant és que la finestra no és fixa, sinó que es pot desplaçar segons els canvis de l’opinió pública i el discurs polític. De manera que amb el pas del temps es poden normalitzar idees radicals que passen de ser impensables a ser acceptables si la influència dels mitjans i les elits polítiques, o els canvis culturals i socials, ho aconsegueixen. El reconeixement del matrimoni homosexual, la prohibició del tabac o la legalització de la marihuana, per exemple, eren idees impensables o radicals fa un parell de dècades que han acabat essent sensates, populars i establertes avui.

I què fa Trump? Moure la finestra d’Overton. Fa vint-i-quatre hores la idea que els Estats Units ocupàs la franja de Gaza, n’expulsàs tots els palestins i hi construís xalets, camps de golf i casinos era tan impensable que, de fet, ningú, enlloc, no l’havia exposada. Encara més: tan sols els radicals més radicals consideraven la idea d’expulsar la població palestina del seu país. I ara? Doncs ara ja s’ha dit. Per a alguns, la finestra ja s’ha mogut i aquella idea impensable ha passat a ser radical o fins i tot acceptable. Allò que ahir a ningú no li podia ni passar pel cap ara és una realitat posada sobre la taula, legitimada com a opció i discutida com a possibilitat.

I –alerta amb això– tant hi fa si la proposta l’acompleix aviat o no. Tant hi fa, en realitat, si ho fa ell o si ho acaba fent Israel. Tant hi fa tot, en realitat. Allò que importa, i la seua gran victòria, és que fins ahir la perspectiva de l’expulsió de la població palestina entrava en la categoria que Overton havia definit com a impensable. I avui ho ha deixat de ser.

 

PS1. Dissabte comencen les eleccions a la presidència del Consell de la República. Per això avui Jordi Castellà i Montserrat Duran responen a un qüestionari que serà igual per a tots els candidats. Qüestionari que serà respost també pels altres dos, Toni Comín i Jordi Domingo, demà. A propòsit, Duran va rebre ahir el suport, entre més, de Blanca Serra, Toni Albà i Roger Espanyol. La tertúlia proscrita, que emetrem com cada dijous a partir de les vuit del vespre, se centrarà també en la campanya electoral.

PS2. Ferran Torrent és un dels nostres escriptors més coneguts i llegits, però també és una persona amb un gran compromís social. Avui ix a la venda la seua nova novel·la, El jo que no mor (Columna Edicions) i d’això en parla amb Esperança Camps, en una entrevista que no pot deixar de banda tot allò que ha passat amb la gota freda, que també va destruir sa casa: “Com que som tan obedients, ens perden el respecte”.

PS3. Núria Cadenes ens explica avui la història d’Anna Muzytxuk, una de les millors escaquistes que hi ha i que, a diferència dels futbolistes del Barça o del Mallorca, va refusar d’anar a competir a l’Aràbia Saudita: “Elles no hi van, i guanyen”.

PS4. VilaWeb pot oferir de franc i a tothom totes les informacions que publiquem perquè 25.000 lectors expressen el seu compromís i solidaritat amb el projecte periodístic i nacional que representem, fent-se’n subscriptors. En necessitem més per a poder abordar projectes molt més ambiciosos encara. Ens voldríeu ajudar? Aneu a aquesta pàgina.

Avui surt a la venda la nova novel·la de Ferran Torrent, El jo que no mor (Columna Edicions). Amb aquest “jo” com a subjecte ja remarca que és una novel·la en què la identitat té un paper fonamental. La identitat, els espies, la València del 1966, on ningú no és allò que sembla, i molts altres elements que tenen com a punt de trobada narratiu l’Hotel Metropol. Els lectors incondicionals de Ferran Torrent se sentiran molt còmodes entre aquestes pàgines, tant com el Regino a la suite de què disposa gràcies a l’amistat amb el director.

És una novel·la que va lliscant per damunt d’aquest univers torrentià fet de personatges que tenen moltes capes i que es mouen amb fluïdesa pels marges, que són sempre els llocs menys obvis però més interessants.

Ferran Torrent va lliurar aquesta nova història del Regino just abans que li atorgassen el Premi de les Lletres de la Generalitat i, és clar, poques setmanes abans de la gota freda –ell en diu “tsunami”– que li va destruir la casa de Sedaví. Casa seua i la de milers de veïns.

I fem l’entrevista allí. Ell havia previst que pujàssem dalt, a l’estudi, però li demanem de fer-la baix, encara en obres i lluny de tornar a ser la llar acollidora que era abans de tot això. Els obrers ja li han canviat el terra, i els electricistes han passat cables, però encara hi ha molta faena a fer. Ens explica on anirà la cuina i com serà tot en acabat. “Quedarà molt i bé i serà una casa nova, però no serà casa meua”, diu. Com que la sensació d’humitat és accentuada, agafem dues cadires, de les poques coses que va salvar de la barrancada, i ens posem just allí on una ratlleta de sol, que entra pel finestral que dóna al pati interior, ens escalfa.

—A l’octubre férem aquella entrevista pel Premi de les Lletres Valencianes, al cap de pocs dies vam parlar immediatament després de la gota freda, i ara hem de parlar de la novel·la. En aquests prop de quatre mesos, com ha canviat Ferran Torrent?
—Estic molt cansat, perquè això, jo en dic “tsunami” més que dana, ha estat molt fort. Jo no he tingut desgràcies personals. La meua família està bé. Però sóc triple afectat. La casa, com podeu veure, el cotxe i una nau industrial que tinc als afores del poble amb la meua germana i que va tenir dos metres d’aigua.

—Fer la promoció de la novel·la potser serà una manera d’abstraure-us d’aquest ambient?
—Seria això si físicament i mentalment no estigués tan tancat, però he demanat a l’editorial que Catalunya me la partisquen en quatre trossos. Ara hi vaig cinc dies; després hi torne del 25 al 27 de febrer; el 7 i 8 d’abril, i, en acabat, per Sant Jordi. Em dosificaré un poc les entrevistes perquè si no arribaré amb una cara… [riu]. A més a més, és normal que et pregunten, la majoria, les mateixes coses. I has d’estar molt conscienciat que et preguntaran moltes coses que ja has respost.

—I ara també us preguntem per la qüestió de la gota freda. Vàreu ser una de les primeres veus de la cultura que va dir: Ep, això que ens ha passat és un tsunami, és molt gros. Psicològicament, us afecta el fet que cada matí, quan baixeu de l’habitació, us trobeu amb aquest panorama?
—Hi estic habituat. L’únic colp psicològic que vaig tenir és quan vaig baixar la matinada i la nevera flotava, hi havia mig metre d’aigua… És l’únic moment fotut que he passat. Perquè jo no sabia què havia passat fora. Les morts, res, no sabíem res. Quan va venir l’aigua vaig pujar cap a dalt salvant la tauleta, l’ordinador, diners que tenia baix, aliments, sabates… El segon colp va ser quan em vaig assabentar de les morts, quan vaig veure tot el desastre dels cotxes apilats. En la foto icònica que va publicar també el New York Times, vaig pensar, això és terrible. Llavors vaig pensar que no em podia queixar. La meua germana està bé, els meus nebots també i el meu fill viu a 130 quilòmetres i estava molt preocupat… Els amics han ajudat moltíssim. Els veïns. Jo no tenia cuina i alguns tenien fornet i això, i vaig dinar a casa dels veïns. Un amic em va enviar set o vuit persones perquè em tragueren el fang de casa, i un altre amic em va enrajolar el pis… Hi ha lliçons a aprendre: més val tenir amics que diners.

Podeu comprar El jo que no mor de Ferran Torrent a la Botiga de VilaWeb

—Més de tres mesos després encara es veuen cicatrius pels carrers. Al casino, per exemple, la gota freda és motiu de conversa?
—No. Pensa que la majoria de les persones viuen en pisos. Hi ha molta gent que viu en planta baixa, però molts viuen en pisos, i aquests han perdut el cotxe, o l’ascensor de la finca encara no funciona. Però et diré una manifestació de la riuada què no se’n parla.

—Quina és?
—El fracàs absolut de la classe política valenciana. Si això que ens ha passat a nosaltres, passa a Madrid, al País Basc o a Catalunya, en un mes ho tenen resolt. Madrid, perquè ho fagocita tot, i el País Basc i Catalunya perquè creen problemes polítics. Com que ací som tan obedients et perden el respecte. Si, tres mesos després, els meus nebots encara fan de voluntaris el diumenge, això vol dir que és un fracàs de les ajudes. Tres mesos després no pot haver-hi voluntaris. Al principi, sí, perquè jo entenc que és una tragèdia per a la qual no estava preparat ningú. Cap estat no estava preparat per a això, però tres mesos després, encara hi ha voluntaris que van a ajudar, això és el fracàs. Ningú en parla, però això és així. Els nostres polítics aproven uns pressupostos que van contra els interessos valencians. València és la tercera capital de l’estat i ara som la segona comunitat més mal finançada. Més obediència, submissió de la classe política valenciana no pot haver-hi. M’he quedat descansat, ja.

—Doncs parlem de literatura. Al principi de la novel·la dieu que els personatges i els edificis reals de la novel·la són imaginats i els imaginats poden ser reals.
—És una conya paradoxal.

—Llegint-la, m’han vingut ganes d’asseure’m al vestíbul del Metropol.
—Quan jo era adolescent aguaitava per allí.

—Voldria asseure-m’hi per intentar de veure què hi passava, però supose que no hi veuria res, perquè tot això que narreu a la novel·la passava en un nivell inferior. A la vista no ocorria res, i tot passava baix.
—No vol dir que això passara en el Metropol, eh? Agafe el Metropol –crec que ara el reestrenaran, no sé si en el mateix lloc– també perquè és mític. Hi anava Hemingway, el KGB, que no es deia així encara, l’espionatge soviètic, actrius… És cèntric. El coneixia molt perquè era adolescent i a la cafeteria anaven els moderns de l’època. Nosaltres anàvem a veure la lluita lliure que feien a la plaça de bous, i guaitàvem a la cafeteria per la finestra per veure la gent moderna. Les dones atractives i això. Per a mi sempre ha sigut mític el Metropol.

—Retrateu què hauria pogut passar en la València subterrània de mitjan anys seixanta.
—És una novel·la política, una novel·la social, una novel·la d’espionatge. És una mica de tot. Fonamentalment, sobre la identitat. Ningú no és com sembla. I a mi em fascina, això de la identitat. Jo observe molt. Per exemple, quan vaig a passejar pel meu poble, vaig pels barris dels treballadors i hi ha uns bons cotxes aparcats al carrer. És la seua identitat. El cotxe. No tenen ni pàrquing. A mi aquestes coses em fascinen.

—Feu passejar per València personatges que no hi han estat mai, ací, per exemple Ava Gardner.
—Crec que no, però no ho tinc documentat. Ella és una altra de les meues fascinacions, perquè era una dona de molt de caràcter, una dona que va patir moltíssim el fet de tenir un accent que va haver de corregir, el fet de ser tan atractiva, l’animal més bell del món, M’encanta com a actriu, com a dona, sexualment, eròticament, la seua bellesa, i el seu caràcter.

—A Regino també li agrada. Regino és un clàssic en la vostra obra. Ara el veiem en tota l’esplendor desplegant totes les facetes de la vida que ja vàreu mostrar a Memòries de mi mateix…
—Ací és més protagonista perquè ix en quasi tots els capítols, llevat del capítol de la Unió Soviètica. I és un personatge que a mi em fascina. Treballar amb un personatge que t’agrada és molt gratificant. Crec que tots treballem amb personatges que et gratifiquen, però especialment m’identifique molt amb ell. I a través d’ell aboque coses. Potser coses que jo no diria en la realitat les dic a través seu.

—Aprofiteu les descripcions de les passejades per la ciutat per parlar de l’arquitectura de València. Hi feu aparèixer arquitectes fonamentals, com Goerlich.
—M’agrada molt l’arquitectura moderna. Hi ha dies que dic: vaig a València a veure arquitectura moderna. N’hi ha moltíssima i m’agrada molt més la moderna que la clàssica. I, a més, el significat social, polític que té és el canvi de la ciutat. Tenim arquitectes molt bons, que crec que el valencianisme no els ha fet ni cas, i per a mi són molt importants. Hi ha una novel·la a fer, però jo no sé si la faré –perquè té molta faena–, seguint la creació, el procés de l’arquitectura moderna valenciana. M’agrada perquè hi ha modernisme, l’art déco, el racionalisme… I molts dels arquitectes autors d’aquesta obra estudiaren a Barcelona i estaven molt influïts per arquitectes catalans.

—La manera com retrateu la dictadura franquista, parlem del 1966, no sembla tan cruel com va arribar a ser.
—La centre només en el general Moreno. No tinc més temps, en la novel·la. I pensa que el 1966 ja no té res a veure amb la postguerra. Ja vénen els turistes, la dictadura obri la mà, va canviant. Això és l’inici de la transició democràtica, per a mi. En eixe moment hi havia organitzacions clandestines de treballadors, és clar, i estaven en la lluita política. Però la majoria dels treballadors aspiraven a fer hores extra perquè eren un sobresou per a comprar-se el Sis-cents, per fer-se la caseta al camp. Això és molt valencià, perquè els treballadors estrictament valencians tenien herències d’un hortet, i allí es feien la caseta… La fesomia social va canviant. Però, és clar, al marge d’això, no tinc temps de dir més coses. Per exemple, en el Bulevard dels francesos, sí que tinc temps d’explicar més el franquisme. Ací retrate el franquisme a través del general Moreno, que és un feixista intel·ligent.

—…
—Quan vols desenvolupar l’argument d’una novel·la, has de tenir compte de no estirar fils que després siguen impossibles de recollir. Aquesta té com a estructura l’actualitat, que és la conversa entre el general i el falsificador, que va apareixent durant la novel·la en capítols que no estan numerats, i hi ha el passat d’eixa conversa, que són tres setmanes abans, aproximadament. Al final, tot convergeix. Però, és clar, has de controlar. Les primeres cinquanta, setanta pàgines són importants per això: alerta amb els fils que estires, perquè després són impossibles de recollir.

—Estilísticament, hi ha una cosa que funciona molt bé i que és molt ben resolta que són les converses espill. Dues converses entre personatges diferents que conten una història.
—Això m’estalvia fer capítols. La novel·la té fluïdesa i no he d’anar al capítol on parlen els altres dos. Els faig en el mateix capítol. Anem canviant d’escena però hi ha una xicoteta trampa: en el moment que canvia d’escena es diu el nom d’algú perquè el lector no es perda.

—Històricament, s’ha parlat de Ferran Torrent com el gran especialista a fer diàlegs que fan avançar la història amb fluïdesa. En aquest cas, ho dueu a l’extrem, i tota la novel·la és un gran diàleg, però sense guions.
—No pose guions perquè ho vaig aprendre de Cormac McCarthy, de la Trilogia de la frontera. Ell no hi posa guions i introdueix les converses també en la narració. Està tot integrat i estèticament és molt més bonic.

—I és un puntet més exigent per al lector, que ho agraeix.
—En les meues novel·les és imprescindible que el lector hi participe.

—Encara esteu en la fase post-gota freda o ja teniu empenta per a reprendre l’escriptura?
—Ara vaig pensant, però escriure és impossible, perquè si pujares al meu despatx hi veuries un forat, allà dalt, perquè van haver de llevar la xemeneia i fa molt de fred. Sí que tinc la idea, i te’n diré el títol perquè així no me’l robaran i perquè fins el 2027 no pense publicar. El paradís dels cínics, es dirà. Serà tancar la trilogia amb el Regino, ambientada l’any 1973.

—La gota freda té una novel·la?
—No. Per a mi té més novel·la la riuada del 1949, que es diu la riuada “dels gitanets”, perquè s’hi va morir molta gent que vivia en les ribes del riu. Era la postguerra més dura, i tota la gent que no tenia casa es posà a viure en les ribes del riu. Hi va morir molta gent, no se sap quanta. No hi havia cens, no se’n va fer cap recompte. Això sí que té una novel·la, perquè això va ser un fet criminal de l’estat.

—Teniu novel·les en què apareixen presidents de la Generalitat. No sé si Carlos Mazón…
—No, és massa obvi. Zaplana, per exemple, era més literari. En principi, perquè ningú parlava de corrupció en aquell moment. I Societat limitada s’avança un poc a la corrupció. Però Mazón és tan obvi… Els personatges obvis no són literaris. A vegades em diuen: en tal li ha portat una bossa amb diners… Això no és literari.

—I el Mazón post-gota freda o post-tsunami, com el retrataríeu?
—Em resulta difícil. No sé si en podria traure suc. Zaplana, el cartagenero, que ve de baix i va cap amunt, això sí que és literari, però aquest era cantant. Era cantant [riu]. A mi no em motiva. I hi ha una altra cosa, s’ha parlat tant d’El Ventorro que, per cert, és un restaurant al qual jo vaig, en conec molt l’amo. Hi treballa un gitanet que és d’ací del poble, de Sedaví, que el conec molt, Cortés. Fa molts anys que hi treballa. Se n’ha parlat tant… De les xiquetes d’Alcàsser, no en faria una novel·la. Se’n parla tant que no et deixa espai a contar res més. Què en pots contar? Per exemple, Societat limitada, per què va tenir tant d’interès? Perquè ningú parlava de corrupció. Tu tens tot l’espai per a tu. Però ara tot és obvi.

—He quedat penjada en la resposta anterior: sou client d’El Ventorro?
—Hi vaig de tant en tant, sí. En conec l’amo.

—I a qui us hi trobeu, dinant?
—No recorde polítics, però t’hi trobes gent com ara advocats, funcionaris d’alta graduació, coses d’aquestes. És un bon restaurant perquè és dels pocs de cullera que hi ha a València. Hi pots menjar un potatge de puta mare, llentilles, tot ho fan molt bo. M’agrada, i hi vaig de tant en tant. Després del que va passar, no li he preguntat res a l’amo perquè en deu estar fins als collons, amb tota la raó del món. Perquè, quina culpa té ell que aquell hi anara a dinar aquell dia? I després del dinar, que no sabem què va passar.

—Eixes són les hores que tenen interès.
—Sí. Corren rumors i tot això. Són situacions que fan córrer molts rumors. Sí que et puc dir que en el reservat on jo he estat no hi ha cobertura. En la meua companyia, no sé si en altres companyies de telèfon n’hi ha.

—Ja hi ha hagut quatre manifestacions contra la gestió de Mazón.
—A l’última no hi he pogut anar.

—A les altres, sí?
—Sí.

—I què heu notat en la gent?
—He notat indignació, he notat unitat, he notat transversalitat.

—Tristesa?
—Justament a la manifestació, no, perquè la gent hi va més crítica. La gent està indignada. La tristesa la note en el poble, amb la gent major, que veus que els ha canviat l’aspecte. Jo crec que faran falta molts psicòlegs. L’altre dia començà a ploure i la gent estava acollonida.

—Servirà de res, tota la indignació de la gent?
—Avui mateix he llegit en un diari una notícia que deia que, malgrat la dana, el PP encara guanyaria.

—Això entronca amb allò que dèieu al principi, de la poca nosa que fem els valencians.
—No som problemàtics. Jo, per exemple, sóc problemàtic amb la meua editorial, perquè si no ho sóc no em fan el cas que m’han de fer. Crec que ací la gent no és problemàtica, els polítics, que haurien de ser-ho més que la gent i anar un pas per davant, tampoc no ho són. Són submisos. Al final tenim el que ens mereixem.

—El fet que el president de la Generalitat vaja als llocs i l’escridassen, no ho havíem viscut fins ara.
—No. Bé, és que és tan bèstia, tan enormement brutal el que ha fet de no donar explicacions d’un dia que ja hi havia alertes a les set i mitja o les vuit del matí… Si la gent no reacciona a això… Jo estic segur que se’l carregaran. No repetirà de candidat a la presidència. La meua teoria és que hi haurà un president pont d’ací a pocs mesos i després l’alcaldessa de València serà candidata a la Generalitat. Si t’ho mires, no tenen molts candidats i la meua teoria és que Pilar Bernabé, delegada del govern anirà de candidata socialista a l’alcaldia. Cada dia era als pobles, és la política que més ha estat al carrer. És el que ha de fer un polític en aquests moments, posar-se les botes d’aigua i anar al fang. Si t’escridassen, tu has de ser-hi.

—Pràcticament no sabem res dels morts. No els hem vists. Es va fer el funeral sense els fèretres…
—Són morts invisibles. Hi ha uns advocats que porten el cas de persones que han perdut familiars. Jo crec que d’això en sentirem parlar, però, probablement, com que tots estem tan ocupats en la reconstrucció de casa nostra, ells han quedat, desgraciadament, en un segon pla, però parlem de 227 persones. Els desapareguts és la qüestió més lamentable per als familiars. Ja no en saps mai més res. Perquè si tens un familiar al cementeri o en cendres, el tens, però si no saps on és, és terrible.

—La cultura, remuntarà?
—Les llibreries afectades tindran problemes perquè, a més, són en llocs on tot el poble és afectat. Vaig suggerir que hi haguera una fira del llibre especial per a llibreries afectades, a la plaça de l’Ajuntament de València, una setmana només per a ells, on els autors poguérem anar a signar. També per a les editorials.

—Parlant de les ajudes. La majoria dels comerciants i autònoms ens han dit als reportatges que fem que la primera ajuda que van rebre de manera més immediata són els 8.000 euros de Juan Roig. Això és símptoma d’alguna cosa?
—Jo he demanat l’ajuda d’Amancio Ortega a l’ajuntament i me l’han donada. Totes les ajudes són bones perquè pensa que aquesta casa està destruïda totalment. No he salvat més que una taula i aquestes cadires, i no sé si la taula finalment la podré utilitzar, però la guarde perquè és clàssica i m’agrada molt. I el fet que les ajudes de Juan Roig hagen arribat abans que res demostra la ineficàcia de l’estat, de l’administració en general. Si jo haguera pogut accedir a les ajudes de Juan Roig, l’hauria demanada, perquè la gent ha de posar-se en la pell de l’afectat. Ací hi ha negocis que obriran gràcies a eixos 8.000 euros. Perruqueries, botigues de roba menudetes. Si has d’esperar que paguen els altres, perds molts mesos. La gent que ho critique que es pose en la pell de l’afectat i dels negocis xicotets. L’ajuda de l’estat no ha arribat encara.

Després de criticar el neoliberalisme perquè ataca la naturalesa universal i retalla drets, fa uns dies, en una intervenció sobre conciliació, la ministra de Treball i Economia Social espanyola, Yolanda Díaz, va deixar anar la brillant proposta de crear escoles bressol nocturnes per a criatures de zero a tres anys, perquè considera que aquesta és una tasca pendent en termes de conciliar vida laboral i tasques de cures. La ministra defensava la proposta amb una pregunta retòrica: no treballa de nit, la gent? I, tot seguit, assenyalava algunes professions que fan tasques nocturnes, com ara els sanitaris, els serveis de neteja o els periodistes, per demostrar que a tota aquesta gent que nocturneja i té canalla, li aniria molt bé poder deixar la mainada amb algú que en tingui cura, posem pel cas, de deu del vespre a vuit del matí.

No hi ha per on agafar-ho, perquè, d’entrada, costa d’empassar que ataqui les polítiques neoliberals i, segons després, alci una idea que d’esquerres no en té res. Amb tota la raó del món, la comunitat educativa li ha saltat al coll, perquè és evident que les seves paraules menystenen la feina dels docents i confonen el vell concepte de guarderia (guarda’m les criatures mentre treballo) amb l’actual realitat de les llars d’infants, on s’educa la canalla i no només se l’aparca perquè els progenitors vagin a treballar. Però la perplexitat de tot plegat ve provocada per una nova contradicció de la senyora Díaz, que parla de drets humans, sense adonar-se que endossar els nadons a un centre nocturn perquè hi dormin és una retallada en el seu benestar i en els seus drets.

La proposta de la ministra alimenta la perillosa conducta capitalista de la deshumanització que ens empeny a situar la nostra vida laboral al capdamunt de la piràmide vital de prioritats, i per això cal fer-ne una esmena a la totalitat, perquè és un perillós embolic conceptual de cap a peus. És el món laboral que s’ha d’adaptar a les necessitats de les famílies, de les criatures, i no pas al revés. Conciliar vol dir aconseguir que els progenitors puguin passar més temps de qualitat amb els seus fills. Conciliar vol dir adaptar els horaris d’aquelles persones amb criatures a càrrec, ser tolerant i flexible amb els seus horaris de feina. Conciliar vol dir procurar que no s’assignin torns de nit a persones que, pels drets dels seus infants i pel bé social, han d’estar a casa tenint cura d’unes criatures que, actualment, passen més hores a l’escola relacionant-se amb mestres i companys que no pas amb els seus pares i mares.

Yolanda Díaz es preguntava si treballem de nit. Sí, senyora Díaz, els progenitors, especialment els autònoms, ens autoexplotem per treballar a totes hores, també després de portar els infants a dormir; sovint, en comptes d’escarxofar-nos al sofà, encara robem temps a la nit, temps de descans, per a contestar e-mails o missatges pendents. I tenint en compte que la criança és una feina (no remunerada, però una feina), treballem a totes hores. Però en cap cas la solució implica fer fora les criatures de l’equació, sinó entendre que, justament, el que hem d’aturar és aquesta entrega absoluta a la feina. Ara mateix tot aquest assumpte de la conciliació manca de sentit, perquè, suposadament, treballem per poder pagar una llar i pel nostre mínim benestar i pel de la nostra mainada, però a la pràctica ens trobem que treballem per omplir un compte corrent que tal com entra es buida amb els preus abusius de lloguer, d’hipoteques, de serveis caríssim de llum i de gas, de compres de quatre aliments de primera necessitat a preu de caviar. I tot plegat, per a què? Si no podem gaudir de temps per a res més que per a produir. Si les llars que ens acullen i les nostres criatures són testimoni del nostre estrès, de la nostra ansietat i del nostre no viure.

Allò que realment ajudaria és capgirar-ho tot i posar la vida de qualitat al centre; això sí que és una mesura contra el neoliberalisme. Cal que es compleixi l’acord de reducció de jornada, que ara s’incompleix o, també, que es retribueixi el permís parental de vuit setmanes, que actualment es pot demanar però no és retribuït. I aquí sí que Europa us mira, us mira i ha obert un expedient sancionador. Seria interessant promoure la consciència social de la corresponsabilitat pel que fa a la criança: a dins les llars s’han de repartir les tasques domèstiques que encara recauen, majoritàriament, en les dones. S’ha de revisar els horaris laborals fora de les llars per facilitar la vida d’aquella gent que treballa cuidant. I s’han de crear xarxes públiques de suport social.

La canalla necessita temps; el nostre temps; el temps que ara regalem a la feina. És exactament el mateix temps que ens cal a tots, amb fills o sense; un temps ple, un temps nostre, un temps de cura cap a nosaltres mateixos.

 

L’horta ha estat l’última damnificada de les polítiques del govern del PP de Carlos Mazón. Aquesta setmana, tot fent servir com a excusa la gota freda, el Consell ha aprovat un decret de modificació de la llei de l’Horta de València –llei 5/2018, del 6 de març–, que protegia més d’11.000 hectàrees, per descatalogar tota l’horta amb protecció de grau 3. Un total de 3.800 hectàrees d’horta protegida de les zones més allunyades de la ciutat de València, als termes municipals de Catarroja, Picanya, Paiporta i Torrent, a l’Horta Sud; i a Albalat dels Sorells, Albuixec, Emperador, Foios, Mauella (València), Museros la Pobla de Farnals, Puçol, el Puig, Massamagrell i Massalfassar, a l’Horta Nord.

Aquesta reforma implicarà que, a les zones d’horta dels municipis que no siguen protegides pels plans generals d’ordenació urbana (PGOU), la urbanització podria ser immediata. Ara, els ajuntaments també podran fer nous PGOU per urbanitzar l’horta fins ara protegida i que són part de la infrastructura verda de cada poble. És a dir, amb el canvi legislatiu, hi ha horta protegida que a partir d’ara podrà ser urbanitzada en un termini relativament curt. Un dels arguments que han fet servir és la necessitat d’alternatives residencials a les zones afectades per la gota freda.

A més, suprimeixen a tota l’horta els límits imposats amb caràcter general a les places i cabuda màxima d’activitats terciàries autoritzades. Això permetrà d’ampliar la superfície de restaurants, orxateries i més establiments turístics situats en zones d’horta i, especialment, els aparcaments, que en alguns casos s’han construït fora d’ordenació, segons que denuncia Per l’Horta. Aquest col·lectiu considera que tot això serà possible tan sols si es degraden els valors paisatgístics de l’horta fins ara protegida.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Per l’Horta (@perlhorta)

L’excusa de la gota freda

Un altre argument que el Consell del PP ha fet servir per a aplicar aquesta modificació de la llei de l’Horta ha estat que impedia les obres hidràuliques necessàries per a impedir unes inundacions com les causades per la gota freda del 29 d’octubre. Ho ha ratificat el conseller de Medi Ambient, Infrastructures i Territori, Vicente Martínez Mus, en la conferència de premsa del Consell d’aquesta setmana, quan va titllar la llei de “fracàs”. Les intencions de modificar aquesta llei eren prèvies a la catàstrofe, i ara han trobat l’excusa en què refermar-se. Sobre els informes negatius relatius a les obres hidràuliques, el conseller va respondre: “Puc assegurar que des d’avui ja no hi haurà informes negatius que impedisquen cap obra. Es podrà avaluar i no implicarà mai cap obstacle, com ja se sap de sobres que han implicat els informes en aplicació de la llei de l’Horta a les obres que calien fins ara.”

Amb la mateixa contundència de les paraules del conseller, el col·lectiu Per l’Horta assegura que menteix. “Això és fals. La llei de l’Horta no impedia: obligava a una revisió paisatgística. El conseller sempre diu que va impedir les obres necessàries per a minimitzar la dana, però això és fals. De les dues obres que alguns especialistes assenyalen que haurien pogut reduir un poc l’impacte de la dana, que són les del barranc del Poio i del barranc de la Saleta, la del Poio no ha arribat a estar mai en el punt de maduració per a passar pel Consell de l’Horta de València. No ha passat revisió mai. I la del barranc de la Saleta va passar a revisió, i va ser aprovada, simplement afegint-hi unes millores de caràcter paisatgístic. Aquest és el bloqueig que diuen”, assenyala Marc Ferri, membre del col·lectiu. De fet, recorda que el vice-president per a la Reconstrucció, Francisco José Gan Pampols, va dir que aquelles obres hidràuliques no s’havien fet per les retallades pressupostàries després de la bombolla immobiliària del 2008.

La desaparició del Consell de l’Horta

Una altra de les mesures del Consell de la Generalitat és la supressió del Consell de l’Horta, l’òrgan de gestió de l’horta protegida, que s’encarregava de fer complir la llei de l’Horta. Hi havia representants de la Generalitat, de la Diputació de València, dels quatre sindicats agraris principals, i d’entitats civils com ara Per l’Horta i Acció Ecologista-Agró. Una de les funcions que tenia era desenvolupar el Pla de Desenvolupament de l’Horta de València, el document marc que replegava totes les accions a fer per mantenir l’espai agrari cultivat. Aquesta gestió de l’horta de València també tenia relació amb la protecció de l’horta com a Sistema Important del Patrimoni Agrícola Mundial (SIPAM). Això va vinculat a l’existència d’un òrgan gestor que ara desapareix.

Ferri diu, a més, que el gerent del Consell ja va ser destituït al setembre, pas previ per al desmantellament del Consell de l’Horta, i que li van reduir el pressupost d’un 60%. El mínim de manteniment. És a dir, que les intencions del govern valencià d’ofegar el Consell de l’Horta i de tombar la llei de l’Horta eren manifestes. De fet, l’han arribat a considerar un organisme tèrbol, però Per l’Horta recorda que la participació en aquest òrgan d’entitats no governamentals no originava cap despesa per a les arques de la Generalitat, i donava transparència i visibilitat a les seues decisions. Ara, el col·lectiu considera que el govern valencià es mou en l’opacitat, car ni tan sols ha consultat al Consell de l’Horta els canvis aprovats en la llei.

Un moviment històric

La llei de l’Horta va nàixer arran d’una demanda ciutadana que es va recollir en la primera iniciativa legislativa popular a les Corts, el 2001 –tot i que el moviment de defensa de l’horta té una història de més de trenta anys–, amb 117.000 signatures. D’aquella ILP en va eixir el col·lectiu Per l’Horta. Després d’anys de lluita, amb l’entrada del govern del Botànic el 2015, es va aconseguir que una part important de les idees d’aquella ILP es reflectissen en la llei de l’Horta, aprovada el 2018. “Més que la llei en si, per a nosaltres el fet important era el procés, perquè naixia d’una ILP”, diu Enric Navarro, llaurador, enginyer agrònom i membre de Per l’Horta.

L’objectiu d’aquesta llei era fer una protecció paisatgística i patrimonial de l’horta, però també salvaguardar-ne l’activitat agrària. Navarro considera que la llei tenia un fort component urbanístic i que a la part agrària no s’hi va donar la importància necessària. “Ara, amb el canvi legislatiu que vol impulsar el Partit Popular, es veu que el procés havia d’haver estat exactament el contrari: començar per la part agrícola i, a conseqüència de la millora de les condicions de treball dels llauradors, s’haurien pogut produir també els canvis urbanístics. Van començar la casa per la teulada, i cal arribar-hi, però a conseqüència de millorar les condicions de producció de la gent que es dedica a la terra”, diu. També apunta que el procés ha estat lent, perquè amb el canvi de govern el 2023 es torna gairebé al punt de sortida.

“Era una mena de pacte social, perquè en canvi de protegir el paisatge, s’esperava que el govern de la Generalitat, i la societat valenciana en general, promoguessen l’agricultura i s’assegurassen que els llauradors tinguessen uns beneficis adequats a la seua activitat. Cal reconèixer que la llei no ha acabat de funcionar en aquest últim sentit. Però sí que ha estat molt efectiva quant a la protecció del paisatge. I ara es posa fi a eixe pacte social, de manera que un terç de l’horta queda desprotegida completament, i en la resta es flexibilitza molt la normativa”, diu Ferri.

Per l’Horta estudiarà a fons l’abast de la modificació de la llei i farà les accions que considere oportunes, incloent-hi accions legals, per a evitar la desprotecció de l’horta i el perill per a la pervivència de l’activitat agrària. “Aquesta gent vol liquidar la faena de més de vint anys. Però no serà així, perquè Per l’Horta plantarà batalla”, acaba dient Navarro.

Julio Huerta: “L’Horta Sud ha estat una comarca clarament maltractada”

L’Anna Muzytxuk té trenta-cinc anys i és una de les millors escaquistes que hi ha. L’any 2017, quan en tenia vint-i-set, era doble campiona del món i va decidir deixar perdre aquests títols. No ho va decidir ella, però ho va decidir. A final de desembre d’aquell any hi havia programat el mundial de partides ràpides i llampec i ella va dir que no hi aniria. No pas per cap rebequeria ni atac de pànic escènic o vanitat: perquè aquella competició es feia a l’Aràbia Saudita.

Ja ho sabem i ho veiem tan reiteradament que ara sembla que ja ens hi hem acostumat i que no ens crida l’atenció: aquesta moda gens casual de celebrar esdeveniments mediàtico-esportius allà on els petrodòlars en desbocada autopromoció assenyalen que han de ser celebrats.

Amb diners, torrons.

En aquella ocasió, per tant, els escacs tenien cita al reialme de la casa dels Saüd. Les agències explicaven (i repetien) que l’organització de la competició “havia donat permís” perquè les escaquistes poguessin jugar sense el vel que allà s’estipula com a obligatori per a les dones, però (si el concepte “donar permís” no fos prou anguniós, afegim-hi a sobre aquest “però”) les obligava a dur una indumentària específica: vestit-pantaló de color blau marí o negre, jersei blanc de coll alt. De la roba o dels colors dels homes no en deien res.

Si aquest assenyalament, aquesta estigmatització tota plena de prohibicions explícites i implícites, s’hagués adreçat, jo què sé, a la gent de pell negra, o de cabells rossos, o de cultura jueva, o de religió protestant, hauria generat, òbviament, un escàndol monumental, i queixes, i de tot. Encara més, aventuro: les federacions internacionals de la cosa s’haurien vist obligades a suspendre el gran esdeveniment, a canviar-ne, si més no, la ubicació. Que la gent que s’ha divorciat vesteixi de color groc. Quina bajanada, oi? Podríem continuar amb l’enumeració d’assenyalaments intolerables, tots absurds, siguin inventats o dolorosament reals. Cap d’ells, diria (no poso les mans al foc, però diria), no hauria tingut la destinació tant-se-me’n-dóna d’aquest altre. Aquí, com que l’obsessió persecutòria afectava les dones, la infàmia es va reduir a anècdota, ínfima menció o nota a peu de pàgina. Ningú no hi va (voler) parar esment.

Ningú, llevat de la campiona.

Perquè ella es va plantar. Ella, precisament, que defensava el seu podi. Ella, sabent, com sabia tothom, que els premis a l’Aràbia eren especialment elevats. Elevadíssims. Sobretot, i comparativament, per a les competicions femenines, que sempre (oh, sorpresa) tenen una remuneració menor que les dels homes.

Amb diners, carxofes.

L’Anna Muzytxuk va decidir que no aniria a Riad. D’aquí a pocs dies, va escriure a les seves xarxes socials, perdré dos títols mundials. Perquè es negava a ser tractada com un ésser de segona, dependent, sotmès, va escriure també. Conscient que amb això perdria, a més de la posició, molts diners (“més del que guanyo en una dotzena de competicions combinades juntes”). Però ho va fer. Va dir que evidentment l’entristia haver de deixar escapar així els títols, però que ho feia per simple dignitat. I va dir més coses: que trobava tot plegat desagradable i trist, però que el pitjor de tot era que no importava pràcticament a ningú: “És una sensació molt amarga”.

Que si ella no hagués alçat la veu, no se n’hauria dit ni pruna. Uns paguen (molt), uns altres cobren (molt), i a fer-se fotos i somriure davant dels photocalls (davant dels floricols, en encertada traducció d’una amiga valenciana). La molèstia dels drets humans, de mantenir la meitat de la població sotmesa i invisibilitzada, en fi, no barregeu esport i política.

Que qui paga, mana.

Amb tot, el gest de l’Anna Muzytxuk va fer la volta al món. Va tenir més repercussió que el torneig mateix. La seva germana, Mariya, escaquista com ella, també s’hi va afegir. I algunes jugadores més. El 40% dels homes que havien de competir a Riad.

Ho explicava ella mateixa en una de les entrevistes que li van fer posteriorment i aprofito aquesta breu citació de font per recalcar la dada: el 40% dels homes que hi havien de competir tampoc no ho van fer, com a acte de protesta i solidaritat.

Aquesta cosa carpetovetònica i resclosida que és la federació de futbol que tenen a Espanya (que tenen i que encara, ai, ens té), la del Rubiales i l’altre que ara han condemnat per prevaricació com a essència i paradigma, celebra des del 2020 la supermegamàximacopa que du el nom del seu regne castís a la supermegamàximament castissa… Aràbia Saudita. Es veu que els paguen una morterada (oficialment, quaranta milions d’euros l’any per a la federacionyanya, amb un 10% per a la butxaca del comissionista Gerard Piqué) i que això ho justifica tot perquè sant Pere canta.

Més que justificar-ho: ni s’ho plantegen. Ells, vull dir. Perquè és interessant de veure que no han badat boca, com si no els incumbís, com si la greu situació de les dones a l’Aràbia Saudita només fos una qüestió que concernís… les dones. De fet, han estat les jugadores, les que han protestat davant de la possibilitat de traslladar la seva supermegamàxima copa al país dels petrodòlars que manté les dones en submissió legal permanent. Elles, sí, les jugadores. Elles, només. Ni tan sols hi ha hagut, en aquest cas, quan elles han alçat la veu, la solidaritat del 40% dels seus companys. Ni del 40 ni del 30 ni del 20 ni del 10 ni del cinc ni del res.

Realment m’importa un rave, la copa: la seva existència és un motiu més per a sumar a les ganes (la necessitat) d’alliberar-nos d’aquest estat caspós. Però resulta que també hi han jugat els nostres equips masculins, allà. Que hi han jugat i que hi han jugat i que hi han jugat i que no han dit ni piu.

I que fot vergonya, ves.