Vilaweb.cat

Íñigo Urkullu convoca eleccions al País Basc el 21 d’abril

El president basc, Íñigo Urkullu, ha anunciat que convocarà eleccions al parlament el 21 d’abril. D’aquesta manera, posarà punt final a dotze anys encapçalant l’executiu basc.

Urkullu ha agraït la confiança a la societat basca i ha fet balanç de la seva etapa al capdavant del govern: “L’autogovern s’ha ampliat amb onze noves competències. He defensat els interessos del País Basc per sobre de tot”.

Curiosament, les eleccions es faran el dia de l’aniversari del successor d’Urkullu com a candidat del Partit Nacionalista Basc (PNB),Imanol Pradales. Per part d’EH Bildu, el candidat serà Pello Otxandiano, pel PSE-PSOE ho serà Eneko Andueza i pel PP Javier de Andrés.

Llibertat provisional per a l’ex-assesor d’Ábalos detingut pel cas de les màscares

El jutge de l’Audiència espanyola Ismael Moreno ha acordat la llibertat provisional per a Koldo García, l’antic assessor de l’ex-ministre espanyol José Luis Ábalos, detingut ahir en un cas de presumpta corrupció per la compra de màscares durant la pandèmia.

El titular del jutjat central d’instrucció 2 ha acordat de deixar-lo en llibertat perquè la fiscalia anticorrupció no ha demanat presó ni per a ell ni per als altres tres detinguts: el seu germà; el president del Zamora CF i suposat soci, Víctor de Aldama, i l’empresari basc Iñigo Rotaetxe, segons que han confirmat fonts jurídiques a Europa Press.

Garcia ara tindrà l’obligació de presentar-se al jutjat cada quinze dies, no podrà sortir de l’estat espanyol i li retiraran el passaport de manera cautelar.

La Guàrdia Civil va detenir Garcia per sorpresa amb motiu d’una investigació per possibles delictes d’organització criminal, trànsit d’influències i suborn.  L’acusen d’haver-se aprofitat del seu càrrec per fer d’intermediari entre empreses i administracions per a comprar màscares en el pitjor moment de la pandèmia de la covid. Presumptament, va cobrar comissions irregulars fins a deu milions d’euros.

Ábalos es mostra decebut

Ábalos ha reconegut que està sorprès amb la detenció del seu antic assessor: “Estic molt decebut en tot cas, tant de bo saber les coses i només desitjo que quedi en res. Tant de bo, tampoc no ho puc saber.” Segons que ha afegit, no tenia coneixent de cap pagament il·legal i li sembla increïble que algú del seu equip hi participés.

Campuzano i Saiz tanquen el conveni per a traspassar la gestió de l’ingrés mínim vital

El conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, i la ministra d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions espanyola, Elma Saiz, han tancat el conveni que concreta el traspàs de l’ingrés mínim vital (IMV). La tramitació començarà els dies vinents i el govern ja treballa per crear una finestreta única per a gestionar aquesta prestació conjuntament amb la renda garantida de ciutadania (RGC).

Campuzano ha aprofitat la trobada per tornar a demanar una prestació universal per a la criança dels fills. A més, ha demanat de compartir la informació dels joves migrats sols i ha demanat corresponsabilitat amb altres institucions de l’estat espanyol per atendre’ls amb garanties. A més, ha reclamat més recursos per impulsar les polítiques d’acollida necessàries.

El govern va demanar el traspàs de la gestió de l’IMV des que es va posar en marxa de la prestació, a finals de l’any passat. Drets Socials treballa amb les conselleries de Presidència i Treball per dissenyar el nou model de gestió. L’objectiu és crear una finestreta única es puguin gestionar l’IMV i la Renda Garantida de Ciutadania per a simplificar tràmits, millorar en eficàcia i arribar a més persones, sobretot a famílies amb fills.

El jutge demana al TSJC que investigui Vergés per la vaccinació de la covid de policies espanyols

El jutjat d’instrucció 17 de Barcelona, que investiga la gestió de la vaccinació contra la covid dels agents de la Guàrdia Civil i la policia espanyola a Catalunya, ha proposat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que s’encarregui de la causa per incloure-hi la consellera de Salut d’aleshores, Alba Vergés, que és aforada pel càrrec de vice-presidenta del parlament.

El jutge ha elevat una exposició raonada al TSJC després d’haver pres declaració a Vergés el 12 de gener, que va anar voluntàriament a la citació al jutjat tot i ser una instància inferior a la qual correspon per la seva condició d’aforada. Vergés va defensar que van aturar la vaccinació seguint el criteri fixat pel Consell Interterritorial del Sistema de Salut espanyol. Si després d’aquesta declaració el jutge volia continuar amb la instrucció, havia de fer aquesta exposició raonada amb què proposa al TSJC que se n’encarregui.

Per evitar duplicitats o contradiccions, suggereix que es traslladi tota la causa, també amb els altres investigats: l’ex-conseller de Salut Josep Maria Argimon; l’ex-director del CatSalut Adrià Comella, el director de Serveis de Salut d’aleshores, Xavier Rodríguez Guasch; i l’ex-secretari general de Salut Marc Ramentol.

Amb la investigació feta fins ara, el jutge considera que té prou indicis contra Vergés, que sorgeixen principalment de la “contundent declaració” de Ramentol, que va dir que els alts càrrecs del departament van acordar d’aturar la vaccinació, i de la prova documental sobre la participació de Vergés en la decisió de suspendre la vaccinació ja programada.

Sobre això, hi ha missatges de WhatsApp en què una assessora de Vergés va dir a la secretària de Salut Pública, i subdirectora general de Promoció de la Salut d’aleshores, Carmen Cabezas, que la consellera volia aturar la vaccinació: “Una altra vegada, la consellera em demana de parar Guàrdia Civil i Policia Nacional. No podrem argumentar-ho. Ho hauríem de parar.” Justament, el TSJC ja es va pronunciar sobre aquest assumpte en la via contenciosa-administrativa, arran d’un recurs de sindicats policíacs que va derivar en una sentència en què el tribunal va concloure que el pla de vaccinació de la Generalitat va ser “discriminatori” per als policies i guàrdies civils a Catalunya.

Ramentol assenyala Vergés, Argimon i Comella

L’instructor sosté que la decisió de paralitzar la vaccinació va ser de Ramentol, Argimon, Comella, Rodríguez i Vergés, i recorda que es troba documentat en un corrue electrònic que Ramentol va enviar a Cabezas i Rodríguez, i que ell mateix admet haver participat en la decisió d’aturar la vaccinació.

En la declaració com a investigat, Ramentol “va afirmar amb contundència que la decisió d’aturar la vacunació de Policia Nacional i Guàrdia Civil va ser adoptada de manera col·legiada al Departament de Salut” i que hi van participar Vergés, Argimon i Comella. Segons que va dir al jutge Ramentol, va ser una decisió dialogada, discutida, debatuda i consensuada entre aquests tres responsables, i va insistir que l’ordre que ell va donar per correu electrònic era “una decisió col·legiada”, de principi a fi, va dir.

Investigació fins ara

A aquesta proposta que envia al TSJC, el jutge ha adjuntat una còpia de totes les diligències que ha fet fins ara per investigar la causa, que a parer seu inclouen prou indicis dels presumptes delictes de prevaricació administrativa i contra els drets dels treballadors.

El jutge també indica al TSJC que el ritme de vaccinació a policies i guàrdies civils va ser molt diferent del que van tenir els cossos d’emergències de la Generalitat, i per il·lustrar-ho assenyala que el 24 de març de 2021 s’havia vaccinat un 77% de Mossos d’Esquadra, un 68,9% de policies locals i Bombers de la Generalitat, un 77,9% de la plantilla de la Guàrdia Urbana de Barcelona i el 66,9% de Bombers de Barcelona, ​​i, en canvi, tan sols el 3,6% de la policia espanyola i el 2,8% de la Guàrdia Civil a Catalunya.

La ILP de declaració de la independència es continua tramitant: la mesa tomba l’intent de vet del PSC, Vox, Cs i el PP

La proposta d’iniciativa legislativa popular de declaració d’independència continua tramitant-se. La mesa del parlament ha tombat aquest migdia les peticions de reconsideració de l’admissió a tràmit que havien presentat el PSC, Vox, Cs i el PP amb l’argument que era inconstitucional. Els representants de Junts, ERC i la CUP han votat contra les demandes del PSC, Cs i el PP perquè la mesa es repensés la decisió que ja va prendre de permetre que la iniciativa seguís el seu curs. A més, tots els membres (també el PSC) de la mesa han votat contra l’intent de vet de Vox, perquè s’oposen per sistema a les iniciatives de l’extrema dreta.

La mesa va decidir dilluns d’admetre a tràmit la iniciativa amb els vots favorables de Junts i la CUP, l’abstenció d’ERC i els vots contraris del PSC. És a dir, hi van votar a favor la presidència de la cambra, Anna Erra, la secretària segona, Aurora Madaula (totes dues de Junts) i el secretari tercer, Carles Riera (CUP). Es va abstenir la vice-presidenta primera, Alba Vergés, d’ERC, i s’hi van oposar els representants del PSC: la vice-presidenta segona, Assumpta Escarp, i el secretari primer, Ferran Pedret. No és que Junts i la CUP siguin partidaris de fer una declaració d’independència aquesta legislatura, sinó que fonts de tots dos grups defensen que la cambra ha de poder debatre de tot. El pas següent que haurà de seguir la ILP és que els seus promotors, tres dirigents de Solidaritat Catalana per la Independència, presentin la documentació per a la recollida de signatures a la comissió de control de les ILP, que actua com si fos una junta electoral.

La incògnita de la comissió de control

Segons la llei, els plecs han de reproduir el text íntegre de la proposició de llei, unit als fulls destinats a la recollida de signatures, i la comissió de control ha de segellar i numerar els fulls perquè pugui començar la recollida. En són necessàries almenys 50.000. Però caldrà veure si hi ha membres de la comissió que s’hi oposen. En són membres tres magistrats del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya; tres catedràtics de dret constitucional o de ciència política i tres juristes, tots designats per la mesa a proposta dels grups. A més, hi actua de secretari (amb veu, però sense vot) un lletrat, que fins ara ha estat Xavier Muro. Muro és a punt de jubilar-se i podria ser rellevat a la comissió, i ja va fer un informe consultiu a la mesa en què desaconsellava l’admissió a tràmit de la proposta perquè creia que no s’ajustava a l’àmbit estricte de les competències de la Generalitat i no pretenia fonamentar-se ni en la constitució espanyola ni en l’estatut.

Entrevista a David Folch: “Volem que aquesta ILP sigui un revulsiu per a l’independentisme”

A més, és una incògnita si els tres magistrats del TSJC avalaran la documentació. Segons fonts consultades, si hi hagués membres de la comissió de control que s’hi oposessin, la decisió s’hauria de prendre per majoria. Malgrat tot, no és funció dels membres de la comissió de control entrar en el fons de la ILP. Segons la llei, la seva feina és estrictament formal i de validació de tot el procediment. Fins ara, no s’han oposat a cap ILP que hagués passat abans pel filtre de la mesa, si bé és igualment cert que no s’havia tramitat mai cap iniciativa que fos inconstitucional segons els lletrats.

Hi pot haver un presumpte delicte de desobediència?

Les peticions de reconsideració de les decisions de la mesa són una potestat dels grups que van aprofitar especialment els partits unionistes durant els anys culminants del procés i en la darrera legislatura. És una manera de fer que els membres de la mesa es refermin en la decisió presa i els permet d’activar les vies de recurs al Tribunal Constitucional espanyol o d’acudir a la fiscalia perquè actuï, cosa que ja han anunciat que faran. Un dels arguments que han esgrimit el PSC, Vox, Cs i el PP és que el Constitucional ja s’ha pronunciat abans sobre casos semblants, però això no vol dir que els membres independentistes de la mesa ja hagin comès un presumpte delicte de desobediència. De fet, els membres de la mesa no han rebut cap advertiment previ.

Una de les lliçons que es pot extreure del cas per què van ser jutjats i absolts els membres de la mesa presidida per Roger Torrents, amb Josep Costa de vice-president, Eusebi Campdepadrós de secretari primer, i Adriana Delgado de secretària quarta, és que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va determinar que no hi havia desobediència, entre més raons, perquè els advertiments que van rebre del Tribunal Constitucional espanyol eren genèrics i, per tant, no prou clars ni concrets. En el seu cas, van permetre la tramitació de resolucions sobre l’exercici del dret d’autodeterminació i de reprovació del rei espanyol la tardor del 2019. En el cas de la ILP de la declaració de la independència, com que els membres de la mesa no han estat advertits, no s’hauria de considerar que puguin cometre un presumpte delicte de desobediència.

Tanmateix, Ciutadans pretén de denunciar els membres de la mesa per desobediència, prevaricació i malversació de fons públics. Hi veuen també un presumpte delicte de malversació perquè la llei reconeix als promotors el dret de cobrar fins a 40.000 euros d’indemnització per les despeses que s’acreditin per la recollida de signatures.

El parlament insta el govern a presentar el nou pla especial dels Agents Rurals 2025-2029 abans del setembre

El parlament insta el govern a presentar nou pla especial del cos d’Agents Rurals 2025-2029 abans d’acabar el setembre. Concretament, que es presenti davant la Comissió d’Interior. Així ho estableix una moció de Junts, que també demana que es garanteixi que el nou pla entri en vigor el primer de gener de l’any que ve.

Tots els grups hi han votat a favor menys Vox, que s’ha abstingut. Així mateix, un altre punt de la moció aprovada constata que els Agents Rurals de Catalunya són un cos de primer nivell adscrit al Departament d’Interior en fase de creixement i que cal dotar-lo dels recursos i les competències necessàries.

Dani Alves s’ha beneficiat del text original de la llei de llibertat sexual

El futbolista Dani Alves, condemnat a quatre anys i mig de presó per haver violat una noia, s’ha beneficiat del text original de la llei de llibertat sexual, coneguda popularment com a llei del “només sí és sí”. Aquest text ja no és vigent perquè el PSOE va promoure’n una reforma, però és el que hi havia en vigor en el moment de la violació, el desembre del 2022, i, per tant, és el que s’ha aplicat en el judici perquè es prioritza sempre el que és més favorable a l’acusat.

Exemplar o insuficient? Les cinc claus per a entendre la condemna a Alves

La llei va unificar els delictes d’abús sexual i d’agressió sexual i va fer que tots els fets que s’hi descrivien passessin a ser considerats agressió sexual. Tanmateix, com que l’abús sexual es castigava amb penes menors, quan es va unificar es va establir un ventall de penes més ampli per a les agressions sexuals, que anaven entre els quatre anys de presó i els dotze. Dins aquest interval, s’han de tenir en compte circumstàncies dels fets, atenuants i agreujants per decidir quina condemna s’imposa. La llei tenia l’objectiu que els tribunals en graduessin les penes en funció de les circumstàncies de cada cas, però això ha implicat problemes interpretatius. En aquest cas, la sentència no deixa clar per què aplica una pena de quatre anys i mig, i no superior.

La sentència reconeix a Alves l’atenuant per reparació del dany perquè va dipositar 150.000 euros perquè fossin lliurats a la víctima si calia indemnitzar-la. Ara, considera que s’ha de considerar un atenuant simple, i no qualificat, perquè 150.000 euros no són cap esforç econòmic per a Alves. A més, afegeix que els delictes sexuals no són reparables econòmicament.

D’una altra banda, el tribunal ha descartat l’atenuant per embriaguesa que demanava la defensa. Considera que no s’ha acreditat que el consum d’alcohol l’hagués afectat prou per no saber què feia, i diu que els enregistraments de la discoteca Sutton de Barcelona, on va violar la noia, i els peritatges forenses van deixar clar que Alves sabia distingir entre el bé i el mal.

Tot i això, Alves ha rebut la pena mínima de l’interval que preveu el delicte d’agressió sexual, tal com va ser establert a la llei de llibertat sexual. En canvi, la reforma impulsada pel PSOE va concretar que en els casos d’agressió sexual amb violència o intimidació l’interval de penes seria entre sis anys i dotze. Dit d’una altra manera, si Alves hagués comès l’agressió uns quants mesos després, quan la reforma del PSOE va entrar en vigor, el tribunal l’hauria condemnat a sis anys de presó, pel cap baix. En canvi, ha acabat condemnat a quatre anys i mig, tot i que la primera redacció de la llei també permetia una pena superior.

La reforma del PSOE es va fer arran de la polèmica per la rebaixa de condemnes a violadors que van fer molt jutges emparats per la nova llei, que tenia un interval de penes menor a l’anterior codi penal espanyol. En aquests casos, els condemnats poden demanar formalment una revisió de condemna, i els jutges les van acceptar.

S’ha mort Jeroni Albertí, líder històric d’Unió Mallorquina

S’ha mort Jeroni Albertí (Banyalbufar, 1927), fundador d’Unió Mallorquina, partit que va presidir fins el 1988 quan el va succeir Maria Antònia Munar.

Albertí va ser president del Consell Insular de Mallorca durant la legislatura 1983-1987. Entre el 1987 i el 1991 va ser president del Parlament de les Illes Balears. La carrera política l’havia començada l’any 1977 a les files de la UCD, formació de la qual va arribar a ser president a les Illes. Durant l’etapa preautonòmica, va ser president de l’Assemblea de Parlamentaris i l’any 1978 va ser elegit president del Consell General Interinsular.

Després de les eleccions del 1983, la Unió Mallorquina que dirigia Albertí va governar en coalició amb l’Alianza Popular de Gabriel Cañellas. El pacte el van signar a Madrid Albertí i Cañellas en un despatx de la Fundació Joan March. A les eleccions espanyoles del 1986, Jeroni Albertí va donar suport al Partit Reformista Democràtic de Miquel Roca.

La seva professió era professor mercantil i durant uns anys va viure a Veneçuela, abans de tornar a Mallorca l’any 1960.

 

La número dos de la fiscalia corregeix els fiscals del Suprem i s’oposa a investigar Puigdemont per terrorisme

La tinenta fiscal del Tribunal Suprem espanyol, María Ángel Sánchez-Conde, ha manifestat per escrit que no s’ha d’obrir una causa per terrorisme contra Carles Puigdemont ni contra Ruben Wagensberg, segons que ha publicat l’agència Efe. Demana que la causa del Tsunami Democràtic no sigui instruïda al Tribunal Suprem, on correspondria d’investigar Puigdemont i Wagensberg perquè són aforats, i demana que quedi a l’Audiència espanyola, on va néixer sota la instrucció de Manuel García-Castellón. Pel que fa a la causa concreta contra Puigdemont i Wagensberg, demana que s’arxivi. El seu dictamen no és vinculant i la decisió final l’haurà de prendre la sala penal del Suprem, presidida per Manuel Marchena. Allà, el jutge Juan Ramon Berdugo serà l’encarregat d’estudiar la qüestió i, després, argumentar davant la resta de magistrats si se’ls ha d’investigar per terrorisme, com els va demanar García-Castellón.

“Cap dels fets que s’assenyalen com a indicis, ni examinats en la seva significació concreta ni –com cal fer– preses completament, permeten d’inferir de manera raonable la participació de l’encausat aforat en la plataforma Tsunami Democràtic, més aviat al contrari, sembla que en descarten la intervenció”, diu l’informe, que afegeix: “L’examen amb detall dels indicis afirmats pel magistrat instructor revela que en realitat som davant de simples conjectures o sospites.”

Aquesta decisió es desmarca del criteri majoritari dels fiscals del Suprem, que van dir que hi havia prou indicis per a investigar Puigdemont per terrorisme. Ara bé, els dos presidents de la secció primera, Fidel Cadena –un dels fiscals del judici contra el procés– i Joaquín Sánchez-Covisa, tenien posicions contraposades: Cadena volia investigar-los per terrorisme i Sánchez-Covisa deia que no hi havia prou indicis. Arran de la discrepància dels dos fiscals en cap de la junta, el dictamen definitiu va quedar en mans de Sánchez-Conde, la superior jeràrquica.

Els fiscals del Suprem veuen Puigdemont el “líder absolut” del Tsunami com a “grup terrorista”

Sánchez-Conde comparteix les tesis de Miguel Ángel Carballo, tinent fiscal de l’Audiència espanyola, i d’Álvaro Redondo, fiscal del Suprem, que també van dir que no veien indicis per a encausar per terrorisme Puigdemont. La decisió de Redondo va ser desestimada per la majoria dels fiscals del Suprem, una insubordinació gens habitual, però ara es veu reforçada pel criteri de Sánchez-Conde.

García-Castellón veu Puigdemont al capdamunt del Tsunami Democràtic

García-Castellón va argumentar en un escrit de més de cent pàgines que hi havia “indicis” de la participació de Puigdemont, la secretària general d’ERC, Marta Rovira, i deu persones més en la comissió de fets “susceptibles d’integrar un delicte de terrorisme”. Va situar Puigdemont en el “vèrtex més alt de l’organització” del Tsunami Democràtic i va dir que la seva posició com a “ex-president i líder de l’independentisme de Brussel·les estant li atorga una posició d’autoritat inqüestionable”.

Llavors es va basar en uns missatges de mòbil entre el seu cap de gabinet, Josep Lluís Alay, i el periodista Jesús Rodríguez, però també en les anotacions de l’agenda del primer i els piulets de Puigdemont a favor de la plataforma Tsunami Democràtic.

García-Castellón va dir que, per a “l’aclariment dels fets”, calia fer diligències d’investigació que no podia dur a terme arran de la condició d’aforat, tant de Puigdemont com de Wagensberg, i va demanar al Suprem que assumís la investigació.

Dani Alves, condemnat a quatre anys i mig de presó per violació

L’Audiència de Barcelona ha condemnat Dani Alves a quatre anys i mig de presó i una indemnització de 150.000 euros per haver violat una noia a la discoteca Sutton de Barcelona. A més, li imposa cinc anys de llibertat vigilada i nou anys i mig d’allunyament i incomunicació amb la víctima.

El tribunal ha comunicat la sentència a les parts en un acte que s’ha fet dues setmanes després del judici i que no ha estat públic. La defensa de la víctima demanava una pena de dotze anys i la fiscalia, de nou. Alves ja era en presó provisional d’ençà de feia un any.

La resolució explica que per a l’existència d’agressió sexual no cal que hi hagi lesions físiques, ni que consti una oposició heroica de la víctima a mantenir relacions sexuals. I precisa: “En el cas actual ens trobem a més amb unes lesions en la víctima que fan més que evident l’existència de violència per a forçar la seva voluntat, amb el subsegüent accés carnal que no és negat per l’acusat.” El tribunal diu en la sentència que el consentiment no solament pot ser revocat en qualsevol moment, sinó que també cal que se’n doni per a cadascuna de les pràctiques dins una trobada sexual i que no consta que, almenys respecte de la penetració vaginal, la denunciant donés consentiment, i no solament això, sinó que, a més, Alves va sotmetre la voluntat de la víctima amb ús de la violència.

El tribunal ha valorat positivament la declaració de la víctima en el judici, conjuntament amb més proves que en corroboren el relat. Els magistrats consideren que, en la declaració, la víctima ha estat coherent i persistent, no solament durant tota la instrucció de la causa, sinó també en el plenari i que no es va fer palesa en l’interrogatori cap contradicció significativa en relació amb allò que ella mateixa havia declarat durant la instrucció.

La sentència explica que hi ha prou proves que donen suport a la versió de la víctima respecte de la penetració vaginal no consentida: les lesions al genoll, que són producte de la violència usada per Alves per a ajupir-la i col·locar-la a terra; el seu comportament després dels fets –“comptem amb mitjans de prova suficients que acrediten l’estat de la víctima poc després d’haver sortit del bany del reservat”– i que n’ha tingut seqüeles.

El tribunal aplica l’atenuant de reparació del dany a Alves. Consta acreditat, diu la sentència, que abans del judici la defensa va ingressar al compte del jutjat la quantitat de 150.000 euros perquè fossin lliurats a la víctima, “sense cap mena de condicionant”.

Segons el parer de la sala, per més que en la interlocutòria de processament s’establís l’obligació d’abonar una fiança de 150.000 euros, el fet que hagi indicat que sol·licita que aquesta quantitat sigui lliurada a la víctima amb independència del resultat del judici, “expressa una voluntat reparadora que ha de ser valorada com un atenuant”.

A més, no consideren que s’hi pugui aplicar l’atenuant d’embriaguesa, perquè diuen que no es va demostrar al judici que el consum d’alcohol hagués modificat les facultats volitives i cognoscitives d’Alves.

Sobre el consentiment, la sentència també recull que, encara que la denunciant hagués ballat de manera insinuant, no es podia suposar que consentia a tot allò que pogués passar més tard: “Aquestes actituds o fins i tot l’existència d’insinuacions no impliquen donar carta blanca a qualsevol abús o agressió que es produeixi amb posterioritat; el consentiment en les relacions sexuals ha de donar-se sempre abans i fins i tot durant la pràctica del sexe, de tal manera que una persona pot accedir a mantenir relacions fins a un cert punt i no mostrar el consentiment a continuar, o a no dur a terme conductes sexuals determinades o fer-ho d’acord amb unes condicions i no unes altres. És més, el consentiment ha de ser donat per a cadascuna de les varietats de relacions sexuals dins una trobada sexual, atès que algú pot estar disposat a fer tocaments sense que això impliqui que accedeix a la penetració, o sexe oral, però no vaginal, o sexe vaginal, però no anal, o sexe únicament amb preservatiu i no sense. Ni tan sols el fet que s’haguessin fet tocaments no implicaria haver prestat el consentiment per a tota la resta.”

La defensa de la víctima s’ha mostrat contenta amb la sentència. A la sortida de l’Audiència de Barcelona, David Sainz ha dit que estaven satisfets perquè la condemna reconeixia la veritat i el patiment de la víctima. Amb tot, ha apuntat que el dany no s’havia reparat pas i que volien estudiar a fons el text. Sobre la pena, Sainz ha matisat que volien valorar la sentència completa i veure si la pena es podia comparar amb la gravetat dels fets provats. Així, esperaran a revisar la sentència amb calma i no ha aclarit si hi presentarien recurs en contra o no.

Una tractorada amb centenars de llauradors ocupa el port de València

Centenars de tractors es dirigeixen al port de València —edifici del rellotge— per a protestar contra el maltractament del sector agrari. Els llauradors han entrat a la ciutat després de sortir en diferents columnes de Puçol, Carlet, Alzira i El Palmar. La protesta ha estat convocada per AVA-Asaja, Asaja Alacant, la Unió Llauradora, la Coordinadora Llauradora del País Valencià i la Unió de Xicotets Agricultors. Les columnes de tractors causen problemes de mobilitat a la ciutat, on l’avinguda del Port està completament tallada.

Carles Peris: “Hi ha grups vinculats a l’extrema dreta que ho aprofiten i volen capitalitzar el malestar del sector agrari” 

Els manifestants reclamen un canvi en les polítiques agràries i mediambientals de la Generalitat, el govern espanyol i la Unió Europea. En aquest sentit, també exigeixen un major control i la imposició dels mateixos estàndards a les importacions de països de fora de la UE. Ara fa uns dies, els llauradors ja van blocar els accessos del port de Castelló pels mateixos motius.

Les portades: “Aragonès confirma que el Hard Rock tira endavant” i “Sánchez celebra la seva relació amb Mohammed VI”

Avui, 22 de febrer de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Jordi Domingo: “Si el Consolat de Mar ha de tenir veritable pes, necessita personalitat jurídica pròpia”

El Consolat de Mar es troba en una crisi institucional, perquè el cònsol major, Jordi Domingo, no ha estat destituït formalment, tal com pertocaria, però, en canvi, el nou president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Josep Santacreu, diu que n’ha assumit les funcions. En parlem amb Jordi Domingo, que durant aquests anys ha estat al capdavant del Consolat i ha fet una forta sacsejada d’aquesta històrica institució per posar-la en el mapa internacional i projectar-la des de la història cap al futur.

Domingo té molt a dir sobre el futur del Consolat, que considera una de les joies del país. Veu un potencial enorme a aquesta institució i reclama, a partir del coneixement i l’experiència d’aquests anys com a cònsol major, que el Consolat tingui personalitat jurídica diferenciada de la Cambra, cosa que considera imprescindible perquè pugui desenvolupar tot el potencial. També denuncia que l’establishment i alguns càrrecs administratius de la Cambra han fet boicot al Consolat.

Encara sou cònsol major?
—Sí. No he rebut cap notificació formal dient-me que havia de cessar (tal com, per cert, ha rebut la presidència d’alguna altra institució similar). Vaig demanar que m’ho notifiquessin i no ho han volgut fer. Al Consolat de Mar no es pot dir que per silenci administratiu aquest senyor ha cessat. El president de la Cambra ha de cessar una persona si no li té confiança. Hi té tot el dret i és legítim i natural. El que no pot ser és que no ho faci. És per això que he demanat la mediació al Centre de Mediació de la Generalitat. No pel càrrec, sinó perquè es respecti la institució i es facin les coses ben fetes.

—…

—Encara avui faig actes en nom del Consolat de Mar i com a cònsol major del Consolat de Mar, i ho faig amb molt de gust, perquè crec que la institució ho mereix. La institució no pot quedar en aquest buit de cap de les maneres. Si ell realment assumeix les funcions, ho ha de comunicar a la persona afectada, a qui les tenia, i ja està. És tan senzill com això. Aquest càrrec és gratuït; mai no he reclamat res. L’única cosa que demano és l’honorabilitat d’una institució. I ja està.

Us preocupa el futur de la institució?
—Em preocupa el tarannà que hi ha. Darrere del senyor Santacreu hi ha més gent que ha demostrat la seva animadversió cap a aquesta sacsejada de la institució que s’ha fet. No agrada que hàgim posat la rampa de llançament en l’àmbit nacional i internacional.

Què voleu dir?
—Hi ha gent de dins que no ho ha suportat això que hem fet. Hi ha gent que va deixar per escrit que no es podia celebrar la commemoració dels tres quarts de mil·lenni o va advertir que el congrés internacional mai no es faria, que evidentment es va fer, i fins i tot hi va haver gent que va anar a veure patrocinadors perquè retiressin els diners. Hi ha hagut gent que ha volgut obstaculitzar l’avenç de la institució.

Qui és aquesta gent?
—L’establishment de la institució. La secretària general, la vice-secretària i l’antiga directora general, per exemple. Quan el senyor Joan Canadell em va oferir aquest càrrec, que vull aclarir que no és retribuït, vaig dir que si l’acceptava era per a sacsejar la institució i col·locar-la a la via adequada perquè generacions futures poguessin recuperar el prestigi que tenia a l’edat mitjana. Estic content amb el que hem fet perquè el Consolat de Mar comença a ser conegut a molts nivells. Aquest últim temps han vingut multinacionals, representants de la Unió Europea i d’institucions internacionals de tota mena, per demanar com podíem col·laborar, perquè els ajudéssim, sobretot en tot l’àmbit del trànsit mercantil i en l’àmbit de les tecnologies. Això vol dir que hem fet un salt endavant.

Un dels aspectes que volíeu potenciar era la mediació i l’arbitratge. Com la valoreu, aquesta tasca? No ha anat tan bé?
—Se’m critica que el Consolat de Mar té xifres irrisòries en l’arbitratge i la mediació. És veritat. Però és que quan vam entrar feia molts anys, del 1956 al 2020, que se n’havien fet poquíssims. Per poder créixer en aquest camp calia fer molta feina prèvia. Desgraciadament, el Consolat de Mar no el coneixia ningú, en aquest país. Ningú no sabia la transcendència que tenia, ni la importància, ni el prestigi que podia tenir. Per tant, perquè algú posés en les mans del Consolat la possibilitat d’una mediació o d’un arbitratge, calia primer saber moltes coses que fins ara eren absolutament amagades sota una gran catifa. Hem aixecat aquesta catifa. El potencial del Consolat de Mar és immens, tenim set-cents cinquanta anys d’història.

Però cal actualitzar-lo?
—Aquest és el repte. Estem molt ben situats per fer-ho. No hem parat de treballar en aquesta direcció durant aquests anys. El món reconeix que Jaume I va inventar els arbitratges, les mediacions i tot allò que se’n diu sistemes alternatius de resolució de conflictes. De la mateixa manera que també ens vam inventar el dret marítim internacional. Llavors et vénen a veure i a trucar a la porta perquè es troben, per exemple, que en el món del trànsit mercantil internacional es necessita allò que en diuen un trusted third party, algú que doni confiança als tercers. I això és molt difícil de trobar perquè tothom té interessos encreuats. Tothom té conflictes d’interessos. Per tant, això, si no ho fa una institució internacional d’un alt nivell de neutralitat com podria ser les Nacions Unides, que no hi està interessada, és difícil de trobar qui pot fer-ho. Busquen i de sobte descobreixen que hi ha una institució que encara és viva, que té set-cents cinquanta anys, que es va inventar tot això i que probablement és un referent imprescindible. Ens vénen a buscar per intentar implicar-nos en això. Perquè agafem aquest rol, i això té un valor extraordinari per al país, per a Catalunya, per a Barcelona i per la institució. I això exigeix neutralitat i que no siguis d’algú. És en aquest sentit que si ets el Consolat de Mar de la Cambra de Comerç de Barcelona es perd la capacitat de fer de mitjancer en l’àmbit internacional perquè hi ha cambres de comerç més importants que la de Barcelona. Nova York, Londres, París, per exemple. I cap no té la possibilitat d’oferir la neutralitat demanada. Només Barcelona i Catalunya tenen una institució que no té parangó al món, que és el Consolat de Mar, que ho pot fer.

Dieu, doncs, que el Consolat de Mar hauria de tenir personalitat jurídica pròpia?
—El Consolat de Mar hauria de tenir personalitat jurídica sens dubte. Des de l’abril del 2020 que dic que hauria de ser així.

Per què?
—Me’n vaig adonar de seguida. Quan parlaves amb Nova York, amb Hèlsinki, amb Londres o amb París, era evident que la percepció era que nosaltres érem una institució que venia de molt lluny i que com a tal la respectaven, però si deia que pertanyíem a una institució que tenia cent anys, és evident que l’escenari canvia. El Consolat del Mar és una joia que el país ha d’aprofitar. Mani qui mani. I, per tant, jo ja vaig suggerir a la Cambra de Comerç fa temps que fes aquest pas de dotar la institució de personalitat jurídica pròpia. El país ha d’assumir que aquesta institució té un valor incalculable i l’ha de fer valer al món. I és una gran oportunitat que no tenen altres països. A mi han vingut a dir-me això moltes personalitats europees. Aquesta ha estat la meva obsessió durant tot aquest temps.

S’ha fet també el documentari La ciutat del mar.
—Sí, hem fet moltes activitats, la més important a la commemoració del 750è aniversari i tot el que ha comportat. També més seixanta conferències en l’àmbit del país.

Que tingui personalitat jurídica què voldria dir? Que depengués de la Generalitat o del parlament?
—Per què no? O de l’ajuntament, o d’un consorci público-privat. Estic convençut que ha de tenir personalitat jurídica pròpia, ho repeteixo, però és que sense això no es pot avançar. Al començament de la seva història és evident que era l’estament mercantil el que manava i nomenava els cònsols. Si la memòria no em falla, molt aviat el cònsol major ja passa a ser nomenat pel Consell de Cent. El problema és que el Consolat no pot dependre de la Cambra, que no s’ha acabat mai de creure el que representa aquesta institució per a la ciutat i per al país, per a l’empresariat i també per a tota la societat. És d’agrair que la recuperessin l’any 1956, però també és cert que des d’aquesta data fins al 2020 la van mantenir en encefalograma pla. Va ser la Llotja de Cereals qui va prendre la iniciativa de demanar a la Cambra que la protegís sota el seu paraigua. Quan jo parlava del Consolat de Mar alguns em miraven de manera estranya, perquè era natural. Era una història que se’ns havia amagat socialment parlant.

Es va tard?
—Ara ja hi ha plataformes internacionals que resolen milions de casos per la via de la intel·ligència artificial. N’he parlat amb Austràlia i amb els Estats Units i m’ho han explicat. Per tant, s’ha d’agafar aquest tren. I com més aviat millor si vols tornar a liderar el món de l’arbitratge i la mediació.

Aquesta situació confusa respecte del Consolat també coincideix en el moment en què la Cambra ha tancat el Centre de Blockchain de Catalunya (CBCat)
—Són dues coses que anaven molt de bracet, perquè són dues mostres clares què el futur passa per aquí. Aquest tancament ha estat molt decebedor perquè vol dir no entendre res. Ara no valen capelletes, no valen enveges i no valen mesquineses. Tots hauríem de remar a favor. Tothom.

Com s’hauria de finançar el Consolat amb personalitat jurídica pròpia?
—Aquesta és el gran repte. Els projectes que avui s’han posat damunt la taula i les perspectives que té el Consolat requereixen molts recursos perquè són d’una envergadura extraordinària. I, per tant, s’hi ha de fer intervenir la institució pública i privada. Les dues últimes conselleres d’Exteriors, tant Victòria Alsina com Meritxell Serret, m’han dit textualment que era la millor marca que tenia Catalunya per a exportar al món. Això és el que s’ha d’entendre. Les institucions també ho han d’entendre. L’àmbit públic i el privat han de remar cap a aquesta direcció. Però ens ho hem de creure. Quan vaig als pobles a explicar-ho, comprovo que s’ho creu més la gent que no l’establishment de la Cambra.

I el món polític què hi diu?
—Hi ha gent dins el món de la política que m’ha demostrat que creu que no es pot perdre aquesta gran oportunitat. Espero que es pugui fer alguna cosa i que el futur ens porti solucions bones, perquè si no perdrem un tren que té tots els atributs per a ser una locomotora que arrossegui. I això és perdre. I tampoc no podem entrar en la gelosia entre institucions, que entenc que de vegades n’hi ha hagut. No té gens de sentit que la cambra tingui por que el consolat sigui més important. No n’hauria de tenir gens.

Teniu por que la Cambra vulgui tornar a adormir el Consolat?
—Sí, perquè els funcionaris interns han demostrat anar molt en contra de la sacsejada que hem fet. A mi el senyor Canadell em va dir que podria disposar de tot el personal i el primer dia que vaig demanar ajuda per a fer Excel em va respondre que si el feia hauria de prendre ansiolítics. Això demostra l’enorme resistència i incapacitat de donar a pes a aquesta institució que hi ha dins la Cambra. Per això, hi insisteixo, hem de donar personalitat jurídica al Consolat. Hi ha moltes fórmules. Fins i tot la Cambra pot mantenir el seu caràcter de soci dominant.

Aquesta junta de la Cambra pot portar a una regressió?
—Si ho mirem des d’aquesta perspectiva, no hi ha cap mena de dubte. Ara, a mi em consta que dins aquesta Junta i entre els membres del plenari hi ha persones electes molt valuoses. No en tinc cap mena de dubte. I espero que un dia o altre facin sentir la seva veu perquè s’entengui que el país cal prendre-se’l seriosament.

La participació catalana en el Mobile World Congress i en el 4FYN augmenta a 360 ​​empreses

Un total de tres-centes seixanta ​​empreses catalanes participaran en el Mobile World Congress (MWC) i al 4FYN del 2024, fet que suposa un creixement del 8,1% respecte de l’edició anterior i un rècord de participació. Així ho ha explicat el conseller d’Empresa i Treball de la Generalitat, Roger Torrent, en declaracions als mitjans abans de reunir-se amb les empreses emergents que participaran en els congressos, que es faran d’ençà de dilluns fins dijous al recinte Gran Via de Fira de Barcelona, ​​ubicat a l’Hospitalet de Llobregat.

En concret, seixanta-nou empreses, centres tecnològics i entitats catalanes tindran un estand al MWC i dues-centes noranta-una al 4YFN, que aglutina les empreses emergents del sector de la telefonia mòbil i enguany fa la desena edició al mateix recinte que el MWC. Torrent ha dit que la participació catalana al congrés respon a un doble objectiu: la projecció internacional de Catalunya i l’impuls de l’ecosistema d’empreses del territori.

La Generalitat vol acompanyar les entitats perquè coneguin nous socis, clients i inversors locals i estrangers, i guanyin visibilitat per obrir nous mercats internacionals.

La Generalitat acollirà als seus espais un total de cent set empreses i entitats, un 2% més que durant l’edició del 2023. Al MWC, unes quaranta-cinc estaran ubicades a l’estand Catalonia, que, amb el lema ‘Catalunya: modelant el futur amb la supercomputació’, vol projectar el lideratge del territori com a hub tecnològic i la seva aposta per convertir-se en un referent mundial en l’àmbit de la supercomputació.

El director associat del Barcelona Supercomputing Center (BSC), Josep Maria Martorell, ha explicat que l’estand comptarà amb una instal·lació cridanera, sense llums ni mòbils, per mostrar que a la ciutat hi ha “un dels grans ordinadors del món”. Al 4FYN, seixanta-una empreses emergents participaran en els estands de ‘Catalonia’, del Biocat i de l’Institut Català de les Empreses Culturals (Icec), i faran unes mil quatre-centes reunions.

Són tan ridículs que resulta que segons ells Puigdemont va dirigir el Tsunami des d’una comissaria belga

Els fiscals del Tribunal Suprem espanyol han decidit que el president Puigdemont era el “líder absolut” del Tsunami Democràtic –requalificat ara com a “grup terrorista”. I afirmen que tenia el control total de les accions populars de resposta a la condemna dels presos polítics catalans al Suprem. I que, per tant, ha de pagar per aquells fets.

Segons aquests fiscals, Puigdemont decidia sobre les accions que es duien a terme, accions que segons el seu relat inclouen activitats del Tsunami i algunes altres que no ho van ser, com ara la batalla d’Urquinaona, en què el Tsunami no va tenir res a veure, com és ben sabut. De fet, hi anava en contra, com jo mateix vaig criticar, en un dels editorials que estic més orgullós d’haver escrit mai.

La tesi de la fiscalia espanyola és que Puigdemont tot això ho dirigia a distància, és clar. Des de Waterloo, se suposa.

Ma mare, quan jo era xicotet, em va donar un consell que ha estat dels principals aprenentatges de la meua vida. Un dia em va dir que no digués mentides, però no necessàriament per raons morals, sinó pràctiques, perquè és molt més fàcil, infinitament més fàcil, recordar-se d’allò que ha passat de debò. I alguna cosa d’això els ha passat ara als pobres fiscals aquests.

Supose que un dia van decidir que fabricarien aquesta fantasia del terrorisme i li l’encolomarien al president Puigdemont. I, segurament, no van trobar necessari de comprovar res d’allò que passava aquells dies, fer-hi una ullada retrospectiva, per a veure si podia ser creïble o no. I ara s’han trobat amb un xafó.

Perquè resulta que el president Puigdemont té la millor coartada imaginable: en el moment culminant dels fets que els tribunals espanyols intenten caracteritzar de terrorisme, ell era a la comissaria central de Brussel·les, sense mòbil, declarant davant el tribunal belga que havia de decidir sobre l’extradició.

Recordem-ho: l’octubre del 2019, immediatament després de la sentència, es van reactivar per tercera vegada les euroordres contra els exiliats catalans, que ja havien estat denegades dos anys abans. I Carles Puigdemont, com ha fet sempre, es va posar a disposició de la justícia.

De manera que el dijous dia 17 al matí el president es va presentar a una comissaria on, per unes quantes raons rocambolesques, va acabar passant-hi la nit. En va eixir el divendres 18, lliure i sense fiança. I aquella euroordre, com totes, va fracassar.

El cas és que aquells dos dies van ser els més durs de la setmana, com tothom pot recordar fàcilment. I dic això tot insistint que aquells enfrontaments no van ser fruit de cap convocatòria del Tsunami i que els polítics catalans se’n van desentendre –com ho va fer Puigdemont davant els periodistes tan bon punt isqué de la comissaria.

Però, vist que ara els senyors fiscals ho barregen tot i proven de confondre, crec que si més no els podem reclamar que siguen molt més precisos i que ens expliquen fil per randa de quina manera el president Puigdemont podia dirigir tot allò que passava a Catalunya mentre es trobava incomunicat en els despatxos judicials.

Ep! En els mateixos despatxos judicials on molt probablement haurà de tornar si aquests indocumentats s’atreveixen a emetre una altra euroordre per terrorisme. I imagineu-vos, sense riure, l’escena. El jutge preguntant, com en les pel·lícules: “I vós on éreu aquells dies?” I el president responent: “Assegut ací mateix, senyoria, al vostre despatx i parlant amb vós.”

 

PS1. Dimecres de la setmana vinent celebrarem a Barcelona la primera sessió de l’Assemblea de Lectors de VilaWeb, que també es farà a Palma el dia 7 de març, València el 21 de març i a Perpinyà el 6 d’abril. En les assemblees responem a les qüestions i a les crítiques dels nostres lectors, a més de presentar les novetats que preparem. Si no podeu assistir a cap sessió, però voleu que us responguem a qualsevol pregunta que tingueu sobre VilaWeb, la podeu enviar a director@vilaweb.cat i a l’Assemblea de Barcelona, que els subscriptors podreu seguir en vídeo, la respondrem.

PS2. El president Ximo Puig acaba de ser nomenat ambaixador espanyol davant l’OCDE. I això li assegura un retir daurat a París, amb un sou que doblarà el que tenia com a president, un pis de quatre-cents metres quadrats en una de les zones més luxoses de la capital francesa, cotxe oficial, personal de servei domèstic, etcètera… Ho expliquem en aquesta notícia i crec que cal preguntar-se, seriosament, si una persona que es diu socialista –i això val per a ell o per a Miquel Iceta– ha d’acceptar aquestes prebendes, especialment sense ser ni un diplomàtic ni un economista, és a dir, sense cap justificació raonable per a ocupar el lloc que ocuparà.

PS3. Mentrestant, els joves del país veuen que no tenen manera d’emancipar-se. El problema de l’habitatge és angoixant, però especialment a Mallorca i a les altres illes, on han d’esmerçar el 108% del sou a poder pagar un lloguer. Us ho expliquem en aquest reportatge.

Bernard Minier: “Vivim en una societat deprimida”

Bernard Minier (Besiers, 1960) coneix molt bé la cara nord del Pirineu, on va viure una llarga temporada, tot i que d’ençà que es dedica solament a escriure viu a París. Ha venut més de cinc milions d’exemplars dels seus llibres, l’han traduït a vint-i-set idiomes i la sèrie dedicada a Martin Servaz s’ha convertit en una referència per als amants de l’enjòlit europeu. No defuig les morts situades en escenaris prou escabrosos ni emprar els seus llibres per fer un retrat demolidor de la societat contemporània francesa. Ara alterna el seu personatge fetitxe amb el de Lucia Guerrero, que ja és protagonista de dues novel·les. Tot i això, ha tornat a les llibreries amb la darrera novel·la de Servaz, publicada en castellà per Salamandra Black amb el títol d’El valle. Parlem amb ell a Barcelona, en un parèntesi d’una pluja molt benvinguda que ell adora. Minier té una mirada que escruta i analitza, a més del món que descriu, el gènere negre, que coneix a la perfecció i estudia. A la seva darrera obra tanca en una vall del Pirineu assassins, investigadors i tot un poble, en un polvorí perfecte a punt d’esclatar. Parlar amb ell de literatura, del país i dels seus personatges és tot un luxe.

Torneu al Pirineu, un lloc que d’alguna manera heu abandonat poques vegades a la vostra narrativa. Per als francesos, continua essent un lloc exòtic?
—Per descomptat, la majoria de novel·les franceses passen a París o en uns altres indrets urbans que no tenen gaire exotisme, però per als francesos els Pirineus són la fi de la fi, és on s’acaba la carretera, no pots anar més enllà: més enllà és Espanya. I a més és la zona de França més mal comunicada amb la resta del país, la pitjor connectada amb París. Hi ha aquest punt d’exotisme perquè per arribar-hi has d’agafar una carretera i has d’anar-hi fins al final. A la novel·la hi ha una part d’autopista i de carretera que existeixen i arriba un moment en què vaig cap a la ficció, a una carretera i un paisatge inspirat en la realitat, però que no existeix, i m’agrada fer aquesta fina frontera entre tots dos mons, per això em sembla que és exòtic també, perquè el recorregut de Servaz en aquesta novel·la és un poc com si ens trobéssim en El cor de les tenebres de Conrad, quan remunta les fonts del riu Congo. És un poc la mateixa idea. I qualsevol francès que va als Pirineus té la sensació d’arribar al fons de tot, no pots anar més enllà.

En canvi, tinc la sensació que això no passa als Alps, tot i tenir muntanyes més altes, crec que penseu que allò és Europa.
—I no sols això, has de tenir en compte també la comunicació entre les valls. Als Alps les valls comuniquen entre si, i als Pirineus cada vall és un carreró sense sortida, ensopegues amb un mur enorme i a banda d’algun túnel escadusser no hi ha manera de passar a l’altre costat. En canvi, als Alps les valls comuniquen molt més. Al llarg dels segles, als Pirineus, cada població s’ha desenvolupat aïllada de les altres i cada vall és un món. I això, com a escriptor, és molt interessant, a més del fet que sempre m’ha agradat tancar els meus personatges.

Aquesta és una novel·la en què hi ha força pors, però una de les quals, que plana per sobre de tot el llibre, és la de la destrucció de la societat del benestar.
—Exacte. Tens raó. A la novel·la hi ha diferents menes de pors, hi ha la por bastant òbvia que és la por de l’assassí, amb uns crims com sempre una mica extravagants i d’impacte, però és una por clàssica a la novel·la negra, no és cap sorpresa per al lector. Però, a banda d’això, hi ha una por, que per mi és molt més potent, que és la por del futur, la por de la direcció que pren la societat, la por en una societat que s’esmicola com més va més. Cada dia que passa ens aïllem més en grups petits, refusem el debat, ens sollevem per qualsevol cosa, ens enfrontem els uns als altres, amenacem qui no pensa igual i la societat, a poc a poc, el seu teixit, es va desfent i tots en tenim por, tant a França com a tot arreu, i aquest és el tema de la novel·la.

Aleshores, per vós, no són cap sorpresa els resultats de l’extrema dreta tant a l’estat francès com a tota Europa.
—No. La gran pujada de l’extrema dreta i dels populismes és la conseqüència d’aquestes pors. La gent, quan la societat es desfà, perd els punts de referència i veu que l’ordre es converteix en caos, que la societat és com més va més caòtica i llavors miren de cap a aquells que creuen que poden tornar a introduir ordre en aquest caos, que ja sabem que és una il·lusió; ho prometen, però no ho faran. I això entronca amb la por del futur, la societat vol ordre, necessita ordre i mira cap a qui els en promet.

També hi ha la por de ser pares, no la por de tenir fills, sinó de com els eduquem; la por de pensar què fem en una societat que ja no entenem, quan els nostres models de referència tampoc no ens serveixen per a ells.
—Com fer créixer els nens en un món caòtic? Quines referències els podem donar? Quins valors els hem de comunicar quan tot es desfà? I, a més, Servaz té els seus propis reptes i a sobre s’ha d’enfrontar amb aquest caos? Al final, el caos en el nucli familiar té ressò en el caos de fora. La vida de Servaz és cada vegada més caòtica, però com la de tothom.

Sí, li la compliqueu com més va més.
—És que m’agrada fer-li la guitza.

Ens trobem en un lloc petit, allunyat, que a sobre tanqueu amb un despreniment, però el vostre Aigüesvives tampoc no és tan petit, són més de quatre mil habitants, hi ha prou massa perquè tot un microcosmos hi pugui ser representat.
—La resposta és a la vostra pregunta. Necessitava un microcosmos, una imatge reduïda, hi ha la batllessa, que és el poder polític, l’abat del monestir, que representa el poder espiritual, hi ha la psiquiatra, el professor… Per aconseguir aquesta imatge es necessita un microcosmos més ampli que no pas un llogaret. Aquí sí que hi ha totes les figures simbòliques o d’autoritat que es poden trobar en una societat més àmplia. Són al poble, perquè volia representar l’enfrontament entre el poder polític i l’espiritual, necessitava tots aquests components a la novel·la, per això trio un poble una mica gran.

Hi ha un personatge a la novel·la, el professor de literatura amb un munt de problemes, que té unes lectures discutibles, per dir-ho d’una manera suau. Què volíeu representar, la decadència de la literatura mateixa?
—Sobretot volia mostrar l’abisme que hi ha entre generacions avui. Cada vegada hi ha un abisme més gran entre les generacions d’ara i les d’abans. Hi va haver un temps en què un home amb un llibre a la mà era un perill per a l’autoritat, per al polític, perquè era un home que dubtava, i per a unes mentalitats totalitàries el dubte és el pitjor enemic. Ara això no passa, un home amb un llibre no és un perill per a ningú, perquè no li importa a ningú. Em trobo amb noves generacions molt intel·ligents, sempre amb ganes d’aprendre, perquè crec que és cabdal que no vulguem deixar mai d’aprendre. I me’n trobo molts altres que no dubten, que es mantenen en les seves certeses, certeses proporcionades per les xarxes socials, i no necessiten la literatura perquè no volen dubtar, i això per mi és horrible. L’esperit de la novel·la, ho explicava Milan Kundera, és l’esperit de la complexitat, la novel·la mostra al lector que les coses són més complicades que com les penses i això passa a la primera novel·la, El Quixot. Quan Alonso Quijano surt de la seva torre d’ivori i deixa la certesa dels llibres, que avui serien les xarxes socials, es troba amb els molins de la realitat, amb les mil veritats, i comença a dubtar. Avui els nens, molts, no tots, tampoc no hem de generalitzar, són com l’Alonso Quijano a la seva torre, són a la torre de les xarxes socials i no veuen la realitat. El que passa avui és que tenim una forma de negació de la realitat, tenim un problema que és terrible.

Tot això en un entorn d’una bellesa absoluta com a contrast màxim per a uns crims horribles.
—Però la bellesa de vegades fa por, no? Massa bellesa sovint és inquietant. La perfecció em fa por. I a la novel·la és un personatge més, és un personatge amenaçant, és una amenaça més: la presó on són tots tancats, és una presó magnífica però no deixa de ser una presó.

A la novel·la, hi ha un moment en què parleu del contrast i dieu que els pobles del vessant nord estan molt més mal cuidats que els de l’altre vessant.
—És veritat, qualsevol persona que passa la ratlla ho pot corroborar, parlo per exemple de la Vall d’Aran, els Pirineus estan molt més cuidats pel vessant sud que pel nord, i no sé per què…

Potser és el centralisme administratiu francès…
—Segurament sí, perquè hi ha més autonomia a les diferents províncies espanyoles i hi ha polítics més a prop amb impactes més directes i han de vetllar més pel seu territori, perquè se la juguen.

Hi ha un altre personatge molt inquietant, la psiquiatra Gabriela Dragoman, quasi sorgida d’una novel·la de Dràcula. Per què aquest personatge femení que odia els homes, molt marcat, molt estereotipat?
—Perquè no veig un motiu perquè a les meves novel·les les dones siguin millors que els homes. Hi ha molts personatges femenins formidables, com ara la Lucia, a la novel·la anterior, o la Irène, en aquesta, que m’encanta, una dona forta, molt intel·ligent. Però m’agradava presentar una dona al mateix temps molt intel·ligent i molt manipuladora, el contrast m’interessava molt perquè Gabriela Dragoman juga amb la seducció i al mateix temps manipula molt, una psiquiatra manipuladora és molt interessant. És una dona que juga amb totes les armes, les físiques i les mentals, és un personatge que m’encanta.

També hi apareix el malestar del cos policíac, amb un expedient contra el comandant Servaz, manca de reforços, un fiscal que no es mulla gaire… I després també tenim la realitat, una policia francesa en què l’índex de suïcidis és prou elevat, cada vegada hi ha més desprestigi, hi ha nens a qui assetgen perquè els pares són policies. Què passa?
—Conec policies que diuen als seus fills que no expliquin quina és la feina del pare, que diguin que són funcionaris. Hem arribat a aquest punt. És terrible per a un fill haver de sentir que no pot explicar quina és la feina del pare. Hi ha un malestar molt gran a la policia, amb molts suïcidis, molta gent que abandona. Però hi ha un malestar a la societat francesa. Som, i ho dic amb totes les reserves possibles, una de les societats més redistributives del món, i, malgrat tot, som una de les societats que consumeix més antidepressius, més ansiolítics, som una societat deprimida, i això passa en una de les societats més protegides que existeixen i em plantejo per què. I també som una societat que té por del futur.

Molt curiós, perquè sovint a casa nostra l’estat francès ha estat com un miratge, potser desconegut, però un referent. Després llegeixes els autors francesos i t’emportes una bufetada de realitat.
—Sortim al carrer en qualsevol moment, sempre hi estem a punt, i una bona part de la nostra literatura també és una forma de protesta. Sempre estem entrenats i disposats, però perquè la realitat ens hi obliga.

Vós sou un bon estudiós de la novel·la negra. L’altre dia Andreu Martín explicava que potser s’acabava una mica el bon rotllo en el gènere, que les coses canviaven. Vós que ho coneixeu bé, penseu que ha canviat res aquests darrers anys?
—El canvi és que hi ha un auge de la novel·la negra i hi ha un èxit del gènere, és moda, massa, i en aquest sentit estic molt d’acord amb Andreu Martín. Totes les editorials a França publiquen novel·la negra perquè és moda, tot i això, hem de ser conscients que també es publiquen coses molt dolentes i la por que tinc és que un excés de novel·la negra la mati.

Hi és, aquest perill? Estem pitjor que ara fa deu anys?
—En qualitat, sens dubte. Hi ha grans autors i que publiquen grans novel·les, però també hi ha un munt de merda que ha sobrealimentat la indústria. No som pollastres en bateria, som autors.

“Emancipar-se és inassumible”: els joves de les Illes han de destinar el 108% del sou a independitzar-se

Ser un jove emancipat és tot un oxímoron avui a les Illes. Una realitat inassolible, inassumible i tants sinònims més que els joves empren quan pensen a deixar la casa dels pares. Les dades ho deixen ben clar: han de destinar el 108% del sou per a poder pagar un lloguer. En cas d’hipotecar-se, tampoc se salven: destinen el sou complet de sis anys i mig de feina a l’entrada i, després, vora el 99,8% per a pagar cada mensualitat. No queden doblers per a les despeses, per als estalvis, ni per al menjar.

Ho va denunciar el Consell de la Joventut de les Illes en la presentació de l’informe de l’Observatori d’Emancipació, amb dades relatives al darrer semestre del 2022 –les últimes disponibles. El seu president, Pau Emili Muñoz, fa un resum de l’emergència i de l’estat de la qüestió: “Si no s’apliquen polítiques des d’ara mateix, la situació empitjorarà.” Però com s’ha arribat a aquesta situació? Per Muñoz, tot i que creu que hi ha molts factors, un dels principals és que “som un territori que viu del turisme i l’economia gira al voltant d’això”. A més, considera que els sous no han pujat de manera proporcional per poder accedir a l’habitatge: “Hi ha molts casos de joves que són del poble de tota la vida i ara no es poden permetre de tenir-hi una casa.”

Maria Oliver, una jove de Santa Maria de vint-i-quatre anys i amb estudis postuniversitaris, viu de ple aquesta situació. L’any 2017, per formar-se, va partir a Barcelona, però fa dos mesos que ha tornat. Ho ha fet amb la idea d’estalviar, però per poder-ho aconseguir ha de viure amb la seva família. “No he fet una recerca exhaustiva d’habitacions, perquè els preus són desorbitats, i amb les feines que faig i els sous que tenc, no podria estalviar”, comenta. De fet, parla directament de compartir pis, perquè viure tota sola és impensable: “Tot és caríssim i els sous no pugen, l’única alternativa és viure a cals teus pares.” Les dones acostumen a emancipar-se abans, sí, però optant més per compartir l’habitatge. En canvi, els homes triguen més, però se’n van a viure tots sols, segons el perfil que ha dibuixat l’observatori en l’informe.

Alberto Sánchez, que fa poc que ha fet trenta anys, és fisioterapeuta i també s’ha trobat amb problemes per accedir a un habitatge. “El preu de compra i de lloguer no és compatible amb els sous que té la meva generació. I tant és que tenguis una feina estable o no, o que treballis en uns quants llocs, el lloguer et menja gairebé tot el que guanyes”, explica.

Condicions abusives

De fet, Sánchez incideix sobretot en els salaris baixos i les condicions contractuals: “A la sanitat privada, els sous no són bons, i a la pública, o tens una plaça fixa o has d’esperar setmanes o mesos perquè et tornin a cridar.” Per això considera inviable ja no poder pagar, sinó aconseguir un contracte de lloguer, perquè les condicions són molt altes: demanen una feina estable i, fins i tot, hi ha immobiliàries i propietaris que reclamen un informe dels diners que l’interessat té al banc.

Unes condicions que, per a molta gent, sobretot joves, són abusives. A tot això, s’hi ha d’afegir el cost del menjar, el transport públic o la benzina, entre més, sense tenir en compte el lleure. “Comprar qualsevol cosa, avui dia, no és equiparable als sous o al nivell de vida que podem dur una classe mitjana. No et pots independitzar ni tenir la il·lusió de comprar-te ca teva”, conclou Sánchez.

Angoixa

L’angoixa per no tenir un horitzó clar és molt comuna entre els joves. Muñoz diu que el fet de no poder emancipar-se “afecta bastant la salut mental dels joves, suposa frustrar els plans de futur”. I posa l’exemple de generacions anteriors, com la dels seus pares, que a vint-i-quatre anys podien tenir criatures i una casa pròpia. “Ara, a la trentena, veus que és impossible. És cert que no hi ha una correlació directa, però aquests darrers anys, la principal causa de mortalitat dels joves han deixat de ser els accidents de trànsit i han passat a ser els suïcidis. És un factor que afecta el benestar de la gent jove, el fet de poder construir un futur”, recalca.

Oliver, que ha tornat a una casa de la qual va partir amb disset anys, també ho nota. “És una mica estrany, m’ha costat adaptar-m’hi, és un xip diferent. Tens la sensació que fas passos enrere, és tornar a adaptar-te a unes dinàmiques que fa temps que no tenies”, explica. En aquest sentit, afegeix que no està gaire preocupada, perquè va tornar amb la idea d’estalviar i poder anar-se’n, però que a l’hora de tornar té clar que no es vol veure en la situació de tenir més de trenta anys i haver de continuar vivint amb els pares.

Diu que el jovent com ella ara fa “feines per sobreviure al moment, sense poder pensar en una trajectòria de futur”. També té clar un dels principals motius que ho ha causat: “Tot és lloguer turístic, el turisme ens menja, fa que tot pugi una barbaritat i que les persones locals i residents hàgim de lluitar per sobreviure.”

“Els joves som el present”

Preguntat per les principals preocupacions que hi ha ara mateix sobre la taula en relació amb l’emancipació, Muñoz respon que les institucions no són plenament conscients del problema. Critica que intenten d’allargar l’edat de la joventut (passar dels vint-i-nou anys als trenta-cinc) i que això no fa sinó allargar el problema, perquè tapen més dades: “No és el mateix dir que tenim adults que no poden anar a viure sols que joves que encara no s’han pogut emancipar.” I en aquesta direcció, exemplifica la seva crítica: “Sempre hem estat dins el discurs que els joves som el futur, però no, els joves som el present i només un 18% de nosaltres es pot emancipar.”

De fet, aquesta dada del 18% compta els joves que comparteixen pis. Muñoz té clar que, si es disposés de la xifra dels joves que poden viure tots sols, seria molt més baixa. I és que les Illes van assolir el seu rècord històric de preu mitjà per metre quadrat l’estiu passat: 16,5 euros de lloguer, segons la base de dades del portal Idealista, una de les principals plataformes immobiliàries en línia que existeixen. Quant als preus de compra, també són desorbitats, i actualment també se situa en el seu rècord històric: 4.148 euros per metre quadrat, gairebé el doble que a Catalunya (2.344 euros) i força més que al País Valencià (1.794 euros).

El portal immobiliari Solvia també ha elaborat un informe en què recull que, més enllà dels joves, la gent ha de destinar més d’un 60% del seu sou al lloguer. Segons les dades recollides a l’informe d’emancipació juvenil, el lloguer mensual mitjà és de 1.104 euros i el preu mitjà d’un habitatge nou és de 314.840 euros. És a dir, per pagar l’entrada cal comptar amb un estalvi mitjà de 76.800 euros i els ingressos mínims per a adquirir un habitatge lliure haurien de ser de 40.780 euros anuals (uns 3.400 mensuals), quan el sou mitjà dels joves se situa en els 12.259 euros.

Inversió estrangera

A tot plegat, i derivat del turisme, s’hi afegeix la capacitat econòmica dels estrangers. Segons el Col·legi de Registradors de la Propietat, tres de cada deu habitatges que es van vendre l’any passat a les Illes van ser comprats per estrangers. Sobretot, alemanys, francesos, suecs i anglesos, mentre que molts nord-americans –que ja poden volar directament de Nova York a Palma– ja miren en un mercat de luxe alt.

Muñoz opina que “tot això és una boia de la qual només veiem la superfície, però de la resta no se’n parla”. Per solucionar-ho, proposa algunes mesures de mínims sobre les quals actuar. Parla de reduir la tributació d’adquisició per primer habitatge de residència habitual per als joves; de reconvertir instal·lacions obsoletes –com hotels o el complex de Son Busquets a Palma– en habitatge públic; d’estendre i millorar els programes d’ajuda de les despeses corrents dels joves emancipats, i de crear una borsa amb un 15% d’habitatge públic destinat al jovent. “A partir d’aquí, s’haurien d’anar fent cada vegada polítiques més valentes”, conclou.

 

Quins microbis hi ha darrere un petó?

El contacte boca a boca s’observa en peixos, ocells i primats, però el petó íntim –amb contacte entre les llengües i intercanvi de saliva– sembla ser exclusivament humà. De fet, és comú en més del 90% de les cultures. Per què? Alguns autors pensen que el bes íntim pot ajudar a valorar i seleccionar afectivament la teva futura parella segons la sensació química que produeixi la saliva. Uns altres, en canvi, postulen que el petó íntim ha evolucionat per protegir la dona embarassada contra perilloses infeccions uterines causades per virus que es transmeten per la saliva: l’exposició al virus abans de l’embaràs pot immunitzar la mare i protegir el fetus.

En un bes íntim intercanviem vuitanta milions de bacteris

En realitat, són meres hipòtesis i no se sap per quina raó ens besem els humans. Tant si és per a seleccionar la nostra parella com per a immunitzar a la mare, no hi ha dubte que de microbis que resideixen a la boca n’hi ha molts i compleixen un paper important.

En un estudi publicat el 2014, van analitzar els microbis presents en la boca de vint-i-una parelles després d’un petó íntim experimentalment controlat. Van comprovar que, en el bes, les parelles intercanviaven part de la microbiota de la llengua i els bacteris de l’altre romanien durant hores a la saliva del nou propietari.

També van observar que, com més besem la nostra parella, més s’assemblarà la composició de microbis de la saliva entre nosaltres. Sembla obvi, però calia demostrar-ho. Fins i tot van calcular quants petons fan falta perquè l’efecte en la microbiota de la saliva es mantingui: pel cap baix, nou petons el dia.

A més, els autors de la recerca van calcular el nombre de bacteris que intercanviem en un petó. Per a això, van preparar un iogurt amb lactobacils i bifidobacteris marcats prèviament perquè se’l beguessin les parelles. Després d’un petó apassionat que va durar deu segons, van prendre mostres del “receptor” i van calcular el nombre de bacteris del iogurt que havien passat de l’un a l’altre. La conclusió va ser que en un bes íntim de tan sols deu segons som capaços d’intercanviar uns vuitanta milions de bacteris. És a dir: amb un petó no sols bescanviem el nostre amor, sinó també una cosa tan íntima com uns quants milions de bacteris.

El microbioma oral

El microbioma oral és la comunitat de microorganismes que habiten a la cavitat oral (boca, llengua, genives i gola). Inclou milers d’espècies diferents de bacteris, virus, fongs i més organismes unicel·lulars que formen un ecosistema complex i dinàmic.

S’han identificat més de set-centes espècies bacterianes diferents. La majoria tenen efectes beneficiosos com ara la digestió d’uns certs nutrients, la protecció contra patògens invasors i la regulació del sistema immunitari local. Només algunes són responsables de malalties orals –càries dental, malaltia periodontal, halitosis (mal alè), candidiasi oral, etc.– i de malalties no orals –càrdio-vasculars, diabetis i malalties respiratòries. Fins i tot s’ha relacionat la presència d’alguns patògens orals –com el bacteri Porphyromonas gingivalis que causa periodontitis crònica– com a factor de risc per a la formació de plaques amiloides, deterioració cognitiva i demència pròpia de la malaltia d’Alzheimer.

Les besades poden transmetre herpes

Els microorganismes intercanviats durant una besada no són necessàriament nocius. En la majoria de casos, aquest intercanvi no representa cap risc significatiu per a la salut, sempre que les persones gaudeixin d’una bona salut general i oral. Però hi ha qui-sap-les malalties infeccioses que es poden transmetre’s amb un bes.

Els herpes són un tipus de virus que es pot transmetre fàcilment per la saliva. Per exemple, la mononucleosi infecciosa –coneguda com la malaltia del petó– és causada pel virus d’Epstein-*Barr, i és una malaltia molt comuna entre els adolescents i adults joves. Els símptomes inclouen febre, mal de coll, fatiga extrema i engrandiment dels ganglis limfàtics. L’herpes labial o simple es transmet pel contacte directe, inclosos els petons. Els símptomes inclouen l’aparició de butllofes doloroses al voltant dels llavis o a la boca. I l’herpes genital, encara que és més comunament transmès per contacte sexual, també es pot transmetre’s amb petons si hi ha lesions actives en la boca o al voltant dels llavis. El citomegalovirus és un altre herpes que es pot transmetre per la saliva. Encara que en la majoria dels casos no té símptomes greus, pot representar un risc per a persones immunodeficients o dones embarassades, perquè pot tenir complicacions molt greus durant l’embaràs.

Aquesta manera de transmetre’s explica per què és tan alt el nombre de persones que té anticossos contra aquesta mena d’herpes –la prevalença–: per exemple, més del 70% de la població ha tingut contacte amb el virus d’Epstein-*Barr durant la seva vida.

Càries, faringitis i grip

No obstant això, hi ha molts més patògens que poden arribar a ser transmesos amb petons si hi ha intercanvi de saliva. Per exemple, alguns bacteris com Streptococcus mutans o Streptococcus pyogenes, que causen càries o infeccions de gola i faringitis. Però també bacteris associats amb la malaltia periodontal, com el Porphyromonas gingivalis. I, és clar, virus que causen infeccions respiratòries com el de la grip, el virus respiratori sincicial o més virus del refredat comú. Amb una besada també podem transmetre alguns tipus del virus del papil·loma. I fins i tot fongs com el llevat Càndida albicans que causa la candidiasi.

Higiene bucal per a besar amb salut

La dieta, la higiene bucal, el tabaquisme i el consum d’alcohol, l’ús d’antibiòtics i més medicaments, la genètica i més malalties subjacents, influeixen en la composició i la salut de la microbiota oral. Mantenir un equilibri saludable en la microbiota oral és fonamental per a prevenir malalties i transmetre-les amb petons. Això inclou raspallar-se les dents i la llengua sovint, a més d’usar fil dental i col·lutori, aquest últim amb moderació. A més, visitar regularment el dentista, limitar el consum excessiu de sucre i evitar de fumar són la millor manera de mantenir una boca sana. Si estem sans, no hem de preocupar-nos quan compartim els nostres microbis.

Ignacio López-Goñi és membre de la Societat Espanyola de Microbiologia (SEM) i catedràtic de microbiologia a la Universitat de Navarra. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

Un retir polític de luxe a París per a Ximo Puig

No és diplomàtic. No és economista. Tampoc no s’ha distingit mai com a persona gaire interessada en els afers internacionals. Però ahir Ximo Puig es va estrenar com a ambaixador d’Espanya davant l’OCDE, amb seu a París, una de les destinacions més cobejades de la carrera diplomàtica.

L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic és una institució internacional fundada per ajudar en l’administració del pla Marshall, després de la Segona Guerra Mundial. Reuneix trenta-vuit països desenvolupats econòmicament i democràtics, especialment del primer món. L’organització permet que els governs comparin experiències en polítiques econòmiques i cerquin respostes als problemes comuns, i és una font molt prestigiosa de dades i indicadors econòmics i socials.

La seu de l’organització és a París, al Château de la Muette, que l’OCDE va adquirir a la família Rothschild. Per aquesta raó la gran majoria dels ambaixadors davant l’organització resideixen a París. En concret, l’ambaixada espanyola davant l’OCDE és a l’avinguda Marceau, 22, a tocar de l’ambaixada espanyola a França, una de les més grans i més ben dotades del món.

El càrrec d’ambaixador davant l’OCDE ha estat motiu de polèmiques en el decurs del temps perquè l’han ocupat personalitats polítiques que hi troben un retir daurat. El cas més escandalós va ser el de l’ex-ministre d’Educació José Ignacio Wert, que va desfermar una gran polèmica per la despesa que va fer als jardins.

De fet, com a ambaixador davant l’OCDE, Ximo Puig gaudirà de l’ús d’un pis de quatre-cents metres quadrats a l’avinguda Foch, una de les zones més exclusives de la capital francesa, amb dues persones de servei i cotxe oficial amb xofer a la seva disposició permanent.

Quant al sou, no és públic, però superarà de llarg els 82.000 euros que cobrava com a president de la Generalitat.

Oficialment, el sou bàsic és inferior a aquesta quantitat –60.000 euros–, però els ambaixadors tenen nombrosos complements que fan referència a aspectes com ara el cost de la vida de la ciutat on s’allotgen i la distància respecte de casa seva, per exemple. I aquests conceptes augmenten molt notablement el sou original.

Per establir una comparació, diverses fonts han calculat el sou de Miquel Iceta com a ambaixador davant la UNESCO, també amb seu a París, i han conclòs que voreja els 140.000 euros bruts l’any, xifra que –si és la mateixa– gairebé doblaria el sou que Puig tenia com a president de la Generalitat. De fet, el seu antecessor com a ambaixador davant l’OCDE, Manuel María Escudero, també socialista, va cobrar l’any 2021 (darrer any del qual es tenen dades oficials) 151.600 euros.

Com a senador, Ximo Puig cobrava 67.534 euros, perquè era president de la Comissió de Pressupost i rebia una quantitat extra.

Salvant la Vall ho salvarem tot

Ja tornen a tenir els buldòzers a punt. L’esclat de la bombolla immobiliària, aquell desastre que havia de servir com un avís dràstic i un punt i a part que ens feia tornar a parlar d’economia productiva i de la insostenibilitat del totxo des de tots els punts de mira, aquell paisatge de film postapocalíptic amb carcasses de formigó escrostonades per la intempèrie i cartells anunciadors (“Paradise Hill” o “Solana Park” o “Balcón al Mar” o “Cumbre del Sol” o qualsevol altra banalíssima coentor) tan ràpidament esgrogueïts, és, en conjunt, un record borrós i un sant Tornem-hi. (No pas per a tothom, és clar: ho és per als “a mi què m’expliques mentre me’n beneficiï”, per als “quan dic ‘beneficiï’ només vull dir ‘em faci guanyar diners'”, per als “quan dic ‘diners’ vull dir ‘molts diners'”.)

En aquest començament d’any han coincidit dues mobilitzacions importants: d’una banda, els pagesos han tret (treuen) els tractors a protestar i a reclamar una vida digna (aquest article exemplar de Marta Rojals llegit tantes vegades com calgui perquè hi diu tantes coses) i ens plantifiquen davant dels morros l’evidència: que, sense ells, menjarem turistes, bon profit; d’una altra, la manifestació massiva que l’altre dia va omplir de gent els carrers i les places de Llíber. I direu, potser, que no són actes comparables, i que Llíber és un poble tan menut, i jo us diré que sí. Que sí que és menut i que sí que són proporcionalment comparables i que mil vegades sí perquè, de fet, són una mateixa cosa. La mateixa denúncia, la mateixa arrel per a la mateixa mala herba, el mateix problema, la mateixa necessitat que tenim, conjuntament, de posar-hi remei.

Més de tres mil persones es van aplegar a Llíber, a la Marina Alta, el 18 de febrer. Gent de la comarca, sobretot, d’aquesta Marina bella de mar i de riuraus que reivindica, que necessita, un present i un futur lluny de la capoladora que és, en realitat, el monocultiu del turisme. Capoladora, dic, sí: del paisatge, prou que ho sabem, de les relacions humanes i el medi i la identitat pròpia; de l’economia, també. De l’economia: tantes vegades com se’ns ha presentat (i se’ns presenta) el turisme com a opció generadora de riquesa, xalets amb piscina i hotels i camps de golf disfressats d’alegre gallina dels ous d’or, i la realitat, ves per on i dada rere dada, és tota una altra. Justament la contrària. Perquè resulta que la Marina Alta és la comarca més pobra del País Valencià. L’estadística és demolidora i col·loca totes les seves poblacions molt (molt i molt) per sota de la resta quant a renda mitjana dels habitants. Que s’hi mouen milions (moltíssims), però que (oh, sorpresa!) se’ls queden uns altres (tan pocs i tan altres sempre) i deixen, per al poble, per a la gent que hi viu, inseguretat i pobresa. Feines precàries, sous tan baixos, economia submergida.

A Llíber, que té cosa de mil habitants i que se situa a la Vall del Pop, emparada per la serra de Bèrnia i alimentada pel riu de Gorgos (o de Xaló), hi volen construir una macrourbanització: cinc-cents xalets dits “de luxe” (a milió la peça, euro amunt, euro avall) i un hotel. Per això fa temps que la gent de la comarca s’ha organitzat a la plataforma Salvem la Vall, i per això més de setanta entitats es van unir per convocar la històrica manifestació. Per explicar què significa aquesta barrabassada que volen perpetrar a la muntanya Llarga. Per denunciar-ho. Per aturar-ho. Hi ha un manifest signat per desenes de professors d’universitats del país i de la resta del món que descriu perfectament la barbaritat: si es fa, doblarà de cop la població del poble; ocuparà 400.000 metres quadrats, tres vegades més que el nucli urbà; destruirà “un espai forestal d’alt valor natural, paisatgístic i estètic”, que també és una àrea amb un alt risc d’incendi; generarà saturació de les carreteres per l’ús massiu de vehicles privats; saturació dels (ja limitats) serveis sanitaris; massificació i pèrdua de valors culturals, amb un model “contrari al turisme sostenible, que vol dir basat en els recursos naturals i culturals del lloc”; i és una mena d’assentament que ja s’ha demostrat que és ineficient i inviable econòmicament per als ajuntaments. A més a més, l’aigua: no hi ha recursos hídrics ni infrastructures suficients (inclosa la depuració d’aigües residuals) en una zona que ja pateix restriccions d’aigua potable (ara suma-hi centenars de piscines i l’hotel i més de mil residents més); per acabar-ho de reblar, amb la macrourbanització inhabilitarien una àrea d’alta permeabilitat que resulta que és estratègica per a recarregar els aqüífers subterranis de la comarca (que ja estan sota mínims). Una joia tot.

Tenim un problema greu, certament. I aquest trinxar-nos la terra a cop d’edificar-hi macrourbanitzacions com bolets verinosos no resol de cap manera el problema que tenim, ans al contrari: el fa cada vegada més gros, més esfereïdor. El problema, la pregunta: de què hem de viure? Sabem quin és el model necessari, viable, el que ens permet una articulació equilibrada del país? Què fem perquè sigui possible?

I sí, tot plegat és aquesta qüestió palpable, la destrossa concretíssima i terrible, inacceptable, que avui ens representa Llíber, i és també, alhora, la definició, l’estructuració del model econòmic del nostre país, de les comarques que ens el configuren. Perquè va junt.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Pàgines