El Gremi de la Pagesia Catalana ha decidit de desconvocar les mobilitzacions de demà, que incloïen talls de carreteres i tractorades per tot el Principat, perquè ha arribat a un acord amb el govern. Els pagesos es concentraran igualment al lloc on havien de fer els talls de carreteres i hi faran assemblees.

Després de dies d’intenses reunions, el Departament d’Agricultura i els pagesos han arribat a un acord de mínims. S’han aprovat un total de dinou mesures. Justament avui, el govern ha promès de simplificar els tràmits administratius agraris. Aquesta reducció de la burocràcia era una de les principals reivindicacions dels pagesos.

Segons que ha explicat en una conferència de premsa el conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, Òscar Ordeig, l’acord establert preveu, entre més mesures, d’augmentar els recursos per al control de la fauna cinegètica, especialment dels conills; simplificacions administratives; millores fiscals per als agricultors professionals, que inclouen una rebaixa del tram autonòmic de l’impost que afecta els hidrocarburs i també els imposts de successions i transmissions; canvis en el pla de sequera; ajudes vinculades a adversitats climàtiques i més problemes del sector; mesures contra els robatoris; el compromís de fer un debat públic sobre l’acord de la Unió Europea amb el Mercosur; i la creació d’una comissió bilateral per a revisar el compliment d’aquests acords.

Avui @govern i pagesia hem signat un acord per resoldre les demandes més urgents del sector agroalimentari.

L’acord estableix 19 accions amb la desburocratització, el control de sobrepoblació cinegètica i la modernització dels regadius com a prioritats. pic.twitter.com/BG7m8cxxgr

— Òscar Ordeig (@oscarordeig) February 9, 2025

El govern i els pagesos diuen que és un bon acord

Segons el conseller Ordeig, l’acord signat és bo per a l’agricultura, per a la pagesia i per al conjunt del país. Els pagesos també el consideren un bon acord, perquè s’han pactat punts que són vitals per a garantir la continuïtat de la pagesia al país. Asseguren que farà possible que les explotacions agràries i ramaderes siguin viables.

Malgrat tot, avui a la tarda hi ha hagut protestes en carreteres com la C-14, la N-145 i la N-260 a l’Alt Urgell, on s’han fet marxes lentes que han causat incidències fins passades les 21.00, segons el Servei Català de Trànsit. Divendres també hi va haver una protesta prèvia a la Cerdanya, on una vintena de tractors van fer una marxa lenta a la boca nord del túnel del Cadí, cosa que va afectar la C-16, la N-152 i la N-260.

El 6 de febrer de l’any passat, els pagesos, cansats dels costs de protecció desmesurats, de l’excés de la burocràcia i dels greus efectes de la sequera, van dir prou i van sortir al carrer. Els catalans no va pas ser els únics. Les protestes es van estendre per tot Europa amb la mateixa reclamació: que la pagesia fa anys que té una salut delicada i que les administracions han d’arromangar-se per resoldre-ho.

El Departament de Recerca i Universitats ha obert una nova línia d’ajuts per a fomentar la mobilitat d’estudiants de màster i doctorat entre les universitats dels Països Catalans, que hi inclou també l’Alguer.

Es tracta de la convocatòria Joan Fuster, en col·laboració amb la Xarxa Vives d’Universitats, i està dotada amb 100.000 euros. En concret, s’atorgaran ajuts de 500 euros mensuals, durant un màxim de sis mesos, als estudiants que facin un treball de fi de màster o una tesi doctoral per a investigar “fenòmens socials, naturals o humanístics que afectin els territoris de llengua catalana i que vulguin complementar el projecte de recerca en una altra universitat de la Xarxa Vives d’Universitats”, detalla el departament en un comunicat.

Les estades han de tenir, com a resultat, un treball de final de màster o una tesi doctoral. L’objectiu d’aquests ajuts és contribuir a la creació de xarxes acadèmiques en l’àmbit dels territoris de parla catalana. Aquests nous ajuts els gestiona l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) i formen part de les mesures previstes en el Pla d’enfortiment de la llengua catalana en el sistema universitari i de recerca de Catalunya.

L’estada ha d’implicar un desplaçament de més de 50 km, amb dedicació exclusiva a la recerca, i s’ha de dur a terme durant els cursos 2024-2025 o 2025-2026. La convocatòria per a demanar els ajuts romandrà oberta fins el 31 de març.

Lluny de l’atenció mediàtica, les comarques de l’interior del País Valencià també continuen recuperant-se, més a poc a poc que no voldrien, dels estralls de la gota freda del 29 d’octubre. A Hortunas, una pedania de Requena (Plana d’Utiel-Requena) de només quaranta habitants, la crescuda del riu Magre va devorar cases senceres, va tombar ponts i va eixamplar el llit fins a tocar el poble. Els veïns afectats encara no han rebut les ajudes i la carretera que uneix l’aldea –com s’hi refereixen els habitants– amb Iàtova (Foia de Bunyol) encara és tallada. L’amo de l’únic bar, que avui és tancat, ens diu per telèfon que “ací encara no ha vingut ningú”. Una frase que sonava molt els primers dies, a tot arreu, i que tres mesos i escaig després encara sona en aquest xicotet indret del país.

El silenci dels carrers només el trenquen els operaris que hi treballen i tres dones majors, a la plaça, que comenten curioses la presència d’un parell de periodistes que, casualment, hem coincidit avui en aquest racó. Una casa inclinada vora el riu que recorda a la torre de Pisa és, ara com ara, la imatge més destacada d’Hortunas. Quan ens acostem a l’enorme domini del Magre, el morro d’una furgoneta que ix d’una de les cases –que miraculosament encara està dreta– ens revela que deu haver-hi vida a dins. Una tos seca ho confirma. José Luján ens obri les portes de sa casa i ens conta com va viure aquell dia. Perquè allà, a l’interior, a la Plana d’Utiel-Requena, era ben de dia, i no de nit, quan el riu s’ho va menjar tot. Mentrestant, alguns dinaven.

Dissabte Josep Costa va abandonar a mitja sessió el ple telemàtic de l’Assemblea Nacional Catalana i, tot seguit, ho va anunciar en un missatge de X on deia que estava fart de la “gestió despòtica i antireglamentària que s’està fent de l’entitat” i que “la gent que ho va donar tot per guanyar l’1-O no es mereix que la continuïn potinejant els qui ens han portat fins aquí”. Era la continuació, adaptada a les xarxes socials, del que havia dit durant la sessió esmentada, quan va amenaçar d’ofegar sistemàticament el comitè permanent (gestor de l’ANC en nom del secretariat) i d’impugnar l’assemblea general i, si calia, els secretariats. (Durant la reunió, Costa va utilitzar un mot més gruixut que “despòtica”, que, als que vam patir la dictadura franquista, no ens va semblar gens “tècnic”, com va respondre ell quan se li va dir que ho retirés.)

El desencadenant de la crisi va ser l’elecció de nou secretari de l’entitat després de la dimissió de Sílvia Ventura (no pas per “raons personals”, com s’ha publicat en aquest mateix diari, sinó per una incomoditat pregona al si del comitè permanent, on trobava poc suport –si no desconfiança o oposició– a les decisions que considerava pertinents en l’exercici del seu càrrec). Així, doncs, el comitè permanent va triar un substitut interí, que es va presentar a l’elecció com a titular en el ple del 25 de gener, alhora que Josep Costa presentava la seva candidatura. La resta és història: Elnur Bayramzade va tenir majoria no suficient (2/3 reglamentaris) a totes les votacions, mentre Josep Costa aconseguia una minoria significativa. I, atès que cap dels dos no es va retirar, i que no s’hi va presentar cap candidatura més, dissabte es van repetir les votacions amb els mateixos candidats i uns resultats sensiblement idèntics. Arribats fins aquí, el president de mesa va donar per tancat aquest punt de l’ordre del dia i va ajornar l’elecció fins al ple del mes de març; en Costa s’hi va oposar perquè, segons ell, l’Assemblea no podia continuar funcionant amb un secretari interí. Amb aquesta posició, Costa podia fer efectiva, certament, l’amenaça de bloquejar el secretariat, atesa la paràlisi que es produiria si les votacions esdevenien interminables. La resposta d’un dels membres de la comissió jurídica va ser que no hi ha un termini per a l’elecció i el reglament preveu l’elecció provisional del secretari per absència, de manera que el funcionament de l’entitat quedava garantit. (No em remetré a anteriors mandats ni a la manera de resoldre aquestes qüestions en associacions de tota índole, on poden regir juntes provisionals fins a l’elecció de nous titulars.)

Va ser llavors que en Josep Costa va pronunciar les admonicions ressenyades al començament. Com sigui que el president de mesa li va retirar la paraula, va decidir que retirava la proposta de resolució que havia presentat –al seu torn, un membre del comitè permanent hi havia presentat una esmena a la totalitat–, relativa al funcionament de l’Assemblea; va abandonar la reunió telemàtica; i ho va fer públic a les xarxes socials. Fins aquí els fets.

Com es pot deduir, l’associació entre despotisme i reglament que fa en Costa està adulterada: allò que ell titlla de “gestió despòtica” és l’aplicació estricta i rigorosa del que diu el reglament, que, en conseqüència, no pot ser “antireglamentària”, si no és per la senzilla raó que s’oposa als seus interessos. Més greu, em sembla, l’afirmació que la gent del Primer d’Octubre “no es mereix que la continuïn potinejant els qui ens han portat fins aquí”, perquè vol dir, gens dissimuladament, que l’actual equip dirigent és de la corda dels partits que no van fer allò que se n’esperava. I, seguint aquest raonament pervers –perquè requeririen proves inexistents, però fa forat en l’opinió pública escarmentada–, caldrien els nous lideratges que Costa pregona per tot el país com a secretari nacional i sota el segell de la pròpia Assemblea. Un observador imparcial diria que això és fer la mateixa mena de “política” que fan els partits polítics que en Josep Costa denuncia a tort i a dret: aprofitar els recursos que ofereix una associació per abominar els que la dirigeixen i fer propaganda estratègica en favor de la seva persona com a futur líder, un cop desallotjats els mandataris presents.

Però hi ha una altra mena de política. Posem per cas, la que mena l’actual direcció de l’Assemblea enfront dels obstacles sistemàtics, no pas d’un corrent intern d’opinió sinó d’un autèntic “partit de l’oposició”, a tot allò que és aprovat per la majoria del secretariat. En aquest punt, seria inútil de reclamar la deguda obediència que emanen dels estatuts, que diuen que els membres “han de complir els objectius i acceptar les estratègies i els acords adoptats pels òrgans de govern […], així com tractar el Full de Ruta de l’Associació com a marc operatiu i comprometre’s amb el seu desenvolupament i compliment”. Ningú que hagi assistit al desenvolupament del full de ruta, aprovat per més d’un 80% dels participants, no podrà dir que no s’hi hagin introduït esmenes –moltes, presentades per en Josep Costa–, que no hi hagi hagut debat (s’hi van presentar més de sis-centes esmenes en un lapse rècord, que molts van considerar escàs) i que no hi hagi voluntat de la direcció –una servidora forma part del comitè permanent, i sap de què parla– de dur a terme els primers compromisos que se’n desprenen. Però el dia de la presentació pública del full de ruta, a la qual jo mateix vaig incitar expressament (i inútilment, perquè va al·legar problemes d’agenda) en Josep Costa a participar-hi com a crític, si ho considerava necessari, a penes s’hi van poder comptar amb els dits d’una mà els assistents del “partit de l’oposició”.

I anem al gra. A hores d’ara, seguint el deure apuntat més amunt per a desenvolupar el full de ruta, la direcció de l’ANC està involucrada en la solidaritat amb la Revolta Pagesa (“la terra i qui la treballa són part de la nostra identitat col·lectiva, el seu futur és indestriable del futur de la nació catalana”; en la campanya de Rodalia; en la campanya per la llengua; en la solidaritat amb les mobilitzacions contra l’especulació urbana, els desnonaments i la incúria criminal dels governs. (Deixo de banda, per no avorrir els lectors, la crida a més mobilitzacions i manifestacions.)

És en aquests espais on es juga la persistència de la nació i les necessitats de la gent en un lligam indestriable –no hi ha nació sense la gent, però on no hi ha nació la gent no hi compta. I és allà on s’ha de fer la nova política des del poder de la gent mobilitzada i organitzada, d’on sorgiran els nous lideratges, i des d’on s’arrossegaran partits, entitats i associacions a recuperar majories nacionals per a la independència. I això mateix, amb tota la modèstia, recomanaria de fer a Josep Costa i al “partit de l’oposició”, perquè, en aquests espais de lluita ressenyats, es veuen molt poc i, a vegades, abstenint-se voluntàriament de participar-hi. Els hi esperem. Però em fa l’efecte que el seu hàbitat natural és el de les minories de bloqueig, que només esperen, paradoxalment, que la majoria els coopti a la direcció per gaudir de les quotes de poder que no han guanyat electoralment. I si no es participa en el full de ruta, aprovat per la majoria, si no ens arromanguem i fiquem els braços en el llot de la crua realitat, difícilment es podrà accedir mai al poder delejat, tant si és al si de l’Assemblea com al capdavant del moviment, o en la república a fundar amb tothom i per a tothom.

The Washington Post · Rick Noack i Karishma Mehrotra

Lahore, Paquistan. Molt abans que formés part de la frontera entre l’Índia i el Paquistan, els agricultors d’aquesta terra conreaven un arròs de gra llarg cobejat arreu del món.

En l’era antiga, es creu que el comerç d’arròs basmati –conegut per “la perla perfumada” de la regió– arribava fins a les fronteres de l’Imperi Romà. Avui dia, el basmati és un producte com més va més preuat i consumit tant a Europa com als Estats Units.

Però el futur d’aquest arròs, atrapat en una disputa geopolítica d’alt voltatge, sembla ara més en dubte que mai. Mentre Nova Delhi pressiona perquè l’arròs es comercialitzi als mercats mundials com a producte exclusiu de l’Índia, el Paquistan al·lega que l’arròs forma part del patrimoni comú d’ambdós països.

Tanmateix, al centre neuràlgic de la producció mundial de basmati molts productors temen que tant l’Índia com el Paquistan obviïn la veritable amenaça que plana sobre l’arròs. Mentre els analistes prediuen que la demanda internacional de basmati es duplicarà en els anys vinents i pot arribant a un valor estimat de 27.000 milions de dòlars l’any 2032, els llauradors afirmen que aquesta varietat tan característica corre el risc de desaparèixer.

El nom basmati deriva d’una antiga paraula indoària que significa “aromàtic” i “fragant”. Ací, molts en parlen en termes gairebé religiosos. “Hi ha quelcom d’especial en l’acte d’aixecar la tapa de l’olla i veure’n el vapor sortir”, explica en Muhammad Nawaz, un cuiner paquistanès. “És com una mena d’erupció olfactiva; t’intoxica.”

Arrossars als afores de la ciutat Sheikhupura, al Paquistan (fotografia: Saiyna Bashir/The Washington Post).

Ningú no pot dir amb exactitud el moment en què el basmati va començar a perdre aquestes propietats aromàtiques, però tothom coincideix que la majoria de basmati que es comercialitza avui dia ja no és així.

“Els agricultors joves han perdut els coneixements tradicionals sobre com mantenir la puresa genètica de l’arròs”, afirma Debal Deb, un ecologista que treballa amb agricultors indis per conservar les llavors autòctones del basmati.

A la dècada dels vuitanta, els agricultors indis i paquistanesos van començar a conrear varietats de basmati que maduraven més de pressa –i, en conseqüència, resultaven més rendibles des d’un punt de vista comercial–, però mancaven de la riquesa característica d’aquesta varietat. A mesura que els grans conglomerats agrícoles van anar expulsant els petits agricultors del mercat i els cicles de collita es van anar accelerant, el basmati esdevingué com més anava menys fragant, un procés agreujat per la degradació del sòl i les vicissituds del canvi climàtic.

Les noves varietats, això sí, són més barates i més fàcils de preparar a casa. I, segons que expliquen els exportadors, la majoria dels clients occidentals tampoc no en noten la diferència.

A Lahore, i en tot aquest cinturó agrícola del sud de l’Àsia, molts creuen que el veritable basmati desapareix a poc a poc. “Hem fet massa concessions a l’hora de definir quins arrossos poden catalogar-se com a basmati i quins no”, afirma Faisal Hassan, el pare del qual es va convertir en un heroi nacional al Paquistan quan va ajudar a crear una varietat molt popular de basmati els anys seixanta.

“Això és un suïcidi”, afegeix.

Fotografia del pare de Faisal Hassan, que va contribuir a la creació d’una varietat de basmati molt popular al Paquistan els anys seixanta (fotografia: Saiyna Bashir/The Washington Post). Una varietat en auge al món sencer

L’arròs basmati té un arrelament molt profund a la regió del Panjab, avui dia dividida entre l’Índia i el Paquistan. Segons que expliquen els arqueòlegs, és possible que l’arròs ja s’hi llaurés fa dos mil anys, i les primeres referències escrites sobre aquest arròs daten del segle XVI, quan gran part del subcontinent indi era governat per l’imperi mogol.

“Era el menjar d’emperadors i de reis”, afirma Raja Arslan Ullah Khan, un exportador d’arròs paquistanès.

Els anys trenta del segle passat, el govern colonial britànic va reconèixer de manera oficial la primera varietat estandarditzada de basmati, originària d’una zona que passà a formar part de la província paquistanesa del Panjab arran de la partició de l’Índia britànica, l’any 1947.

La fama internacional del basmati, certament, no va ser immediata. Els primers importadors de basmati es trobaven principalment al Llevant i a les zones d’Europa i els Estats Units amb més immigració sud-asiàtica.

Detall del basmati abans de passar pel procés de refinament (fotografia: Saiyna Bashir/The Washington Post).

El que sí que no va trigar gaire a esclatar va ser la disputa entre l’Índia i el Paquistan per qui tenia el basmati més bo i qui en tenia dret al nom. A la guerra indo-paquistanesa del 1965, els llauradors paquistanesos van acusar els soldats indis d’haver-ne robat les llavors; anys més tard, l’Índia va acusar el seu veí d’haver-ne copiat les varietats més preuades.

“El nostre arròs era de molta més qualitat que no pas l’indi”, afirma Chaudhry Arshad Mahmood, un llaurador paquistanès que prové d’un llarg llinatge d’arrossaires del Panjab.

Ganesh Hingmire, un professor indi especialitzat en litigis sobre propietat intel·lectual, no podia estar-hi més en desacord: “Si tens un arròs de qualitat inferior, no tens dret a dir que totes les varietats de basmati són propietat teva”, afirma.

Durant aquestes dècades, el país que ha pres avantatge en la cursa pel domini mundial del basmati ha estat l’Índia. El Paquistan, per la seva banda, “ha fet tard a la festa”, segons que explica Saboor Ahmed, proveïdor d’arròs de Lahore.

El país cerca ara oportunitats que li permetin de guanyar més quota de mercat –com passà el 2018, quan les exportacions índies a Europa van caure sobtadament en resposta a la introducció de nous límits d’ús de pesticides als productes importats a la UE.

Un grup de llauradors cull basmati als arrossars de Sheikhupura, al Paquistan (fotografia: Saiyna Bashir/The Washington Post).

“Però siguem honestos: la seva varietat és molt semblant a la nostra”, explica Yograjdeep Singh, un comercial basmati indi. “Per què hem de barallar-nos tant per això?”

En els darrers anys, l’ofensiva legal de Nova Delhi per a consagrar-se com a propietari únic del basmati sembla que ha quedat en punt mort. Austràlia i Nova Zelanda han rebutjat les demandes de l’Índia de reclamar la propietat exclusiva sobre l’arròs; a la UE, un cas semblant roman encallat als tribunals.

Un llegat en dubte

No hi ha xifres exactes sobre la quantitat de basmati tradicional que continua produint-se al Paquistan, però els exportadors i els experts coincideixen que la major part del basmati que es produeix ara al país correspon a les noves varietats d’alt rendiment. A l’altra banda de la frontera, el pusa basmati 1121 (o PB 1121) –una varietat més nova– representà prop d’un 70% de tot el basmati que es llaurà a l’estat indi del Panjab l’any 2019.

És difícil que aquesta tendència es reverteixi a mitjà termini: segons un estudi publicat fa poc, els agricultors indis van obtenir uns beneficis mitjans de 1.400 dòlars per hectàrea de PB 1121, més del doble dels 650 dòlars que solien guanyar amb les varietats més antigues.

Deb, l’ecologista indi, manté el seu banc de llavors d’arròs, que forma part d’un moviment popular petit –però creixent– per a conservar les varietats tradicionals de basmati. “Mantenim la puresa genètica de cada varietat per poder-les distribuir de franc als llauradors”, diu.

Al Paquistan, la gent diu que el basmati sempre tindrà un lloc a taula, per molt que ja no sigui el que era.

Planta de refinament de basmati a Sheikhupura (fotografia: Saiyna Bashir/The Washington Post).

Faqir Hussain, propietari d’un restaurant de Lahore, fa anys que va passar a servir als clients una alternativa de gra llarg més barata. “La gent probablement s’oblidarà de com era el basmati tradicional”, diu.

Els clients de Hussain solen ser joves –l’edat mitjana del país ronda els vint anys–, que sovint no tenen la connexió emocional amb el basmati tradicional que sí que tenen les generacions anteriors.

Saqib Ur Rahaman, cambrer d’un restaurant de Lahore, diu que entén per què molts giren full del basmati tradicional: en cas de continuar fent servir les varietats antigues, explica, els plats del restaurant on treballa passarien a costar el doble.

Sigui com sigui, Rahaman admet que el basmati original no té rival: ell, de fet, continua comprant-ne a preus assequibles a llauradors del Panjab que coneixen familiars de la seva dona, originària de la regió.

“Mentre els meus sogres visquin, no hi haurà problema”, ironitza.

Mehrotra informa de Delhi estant. Shaiq Hussain, d’Islamabad estant i Abdullah Niazi, de Lahore estant. Tots tres han contribuït en aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Divendres el municipi de l’Alguer va fer un pas endavant en favor del català, amb l’aprovació d’una nova normativa legal que obliga a fer servir encapçalaments en català en tots els documents institucionals i que prepara el finançament de l’ensenyament en la nostra llengua a totes les escoles. Era un pas esperat, que s’ha endarrerit massa temps, però que, malgrat això i com no podia ser altrament, ha estat rebut amb alegria i interès als Països Catalans.

De tots els territoris on es parla la nostra llengua, l’Alguer és el més desconegut per la gran majoria dels catalanoparlants. I aquest desconeixement és una pena, però sobretot és un gran error. Especialment per als catalans. Perquè l’Alguer és, en termes geopolítics, la balisa més clara, el far més brillant, de la catalanitat.

Passaré de llarg la vella discussió –poc entesa a la península– respecte de si els algueresos són catalans o sards. La identitat algueresa és molt polièdrica. De cara als catalans es refermen com a algueresos; de cara als sards com a catalans –la resta de l’illa, de fet, sempre parla dels “catalans” quan es refereix als algueresos–; i de cara als italians, com a sards. La posició més acceptada, en qualsevol cas, és que són nacionals sards de cultura catalana, membres, per tant, d’una minoria nacional catalana dins la nació sarda.

Però aprofite aquesta notícia del cap de setmana per remarcar avui un parell de coses que crec que cal situar en el nostre radar.

La primera és tornar a posar en relleu que Itàlia és ara mateix l’únic estat del món que reconeix legalment l’existència d’una minoria catalana, i això és gràcies a l’Alguer. Poca broma. Concretament, la llei 482 del 1999 estableix a l’article segon que, “d’acord amb l’article 6 de la constitució i en harmonia amb els principis generals establerts pels organismes europeus i internacionals, la República tutela la llengua i la cultura de les poblacions albanesa, catalana, alemanya, grega, eslovena i croata i d’aquells que parlen francès, franco-provençal, friülà, ladí, occità i sard“. La distinció, per cert, entre “les poblacions” i “la gent que parla” és molt significativa. “Població” és un concepte que, en la legislació i la jurisprudència internacional, va més enllà del camp estrictament lingüístic i cultural i equival a un reconeixement nacional.

La segona cosa que vull remarcar em sembla encara més important: l’Alguer és la màxima representació contemporània de la visió geopolítica tradicional catalana, aquella que, en definitiva ens ha fet com a poble, com a nació. L’Alguer, per dir-ho així, és la balisa que ens indica i ens recorda, gràcies al sol fet d’existir, el camí que la nació catalana ha seguit sempre per constituir-se com a tal, que és el de la mar.

Per a qualsevol país, bona part de la importància de l’anàlisi geopolítica és la capacitat d’anar més enllà del dia a dia, de pouar en el fons de la pròpia realitat. La geopolítica serveix per a aprofundir i comprendre millor les comunitats humanes, per a entendre per què són com són i, derivat d’això, per què actuen com actuen. I en el cas dels catalans és fonamental entendre que la geografia, combinada amb la història, ens ha abocat com a país a la mar. I que som una nació amb un mur a l’esquena, un mur que ens ha frenat històricament de moure’ns cap a ponent.

Fa temps que treballe en la idea –que voldria convertir en llibre algun dia– que els Països Catalans som una creació geopolítica excepcionalment ben dibuixada. Inusualment natural. En vaig parlar en aquest vídeo. Som un territori marcat per la continuïtat de sis planes litorals perfectament tancades a l’exterior i abocades sobre la mar. Pel nord, el pas de Salses i Leucata és una de les fronteres més rotundes que conec; i pel sud, la línia Busot-Biar és un tancament natural de molta consistència, que en tot cas vam ultrapassar per quedar-nos Alacant i Elx, Oriola i Múrcia –una història apassionant que avui no tinc temps d’explicar.

Els geògrafs i geopolítics francesos, que en qualitat i agudesa no tenen parangó al món, ja van remarcar fa dècades que la gran qüestió geopolítica de la península ibèrica, allò que ho definia tot, era l’altitud, l’altiplà. I que la dinàmica essencial serà sempre la contraposició entre les maneres de fer d’aquest altiplà i les de les planes litorals que no s’hi comuniquen de manera natural i que, amb el pas dels segles, han constituït societats separades.

En el nostre cas, claríssimament. Els Països Catalans tan sols tenen dues eixides naturals cap a Espanya. Una és el camp d’Elx, i ja he dit que l’excepcionalitat la fa un cas a banda. L’altra és la vall de l’Ebre, però aquesta és molt menys eixida que no sembla, perquè va a parar a un desert demogràfic, que és la peça clau que ens ha protegit com a nació durant segles: això que els geògrafs anomenen la regió muntanyenca celtibèrica. És un espai desert enorme que va d’Utiel i Morella fins a Logronyo; és el segon territori més despoblat de la Unió Europea, solament després de Lapònia. Un espai que ha fet, juntament amb més de cinquanta cims més alts que els Urals distribuïts en la frontera entre el nostre país i Espanya, que la relació natural entre Barcelona o València i els territoris espanyols fos pràcticament nul·la –en termes naturals– fins a l’aparició de l’estat modern i la transformació territorial planificada. Ara, per exemple, amb el TGV radial, que vol aconseguir per a Espanya allò que la geografia li ha negat durant segles.

És remarcable, tanmateix, que paral·lelament la relació de la catalanitat amb les poblacions riberenques de la Mediterrània ha estat sempre fluida. I encara avui es manté sorprenentment fluida, malgrat el nul interès que aquesta àrea geogràfica desperta al nostre país. No entenc com és que no som més conscients del paper que aquest espai geopolític ha de tenir en el nostre futur nacional, ni com és que ni ens esforcem a acostar-nos-hi. La Generalitat de Catalunya als anys trenta va crear una oficina dedicada a l’acostament a Occitània i, d’alguna manera, sense tanta intensitat, encara el manté obert. En canvi, mai ningú –tret d’alguns intents interessants del govern balear– no ha fet cap esforç seriós per a teixir relacions polítiques, culturals i socials en el marc de la Mediterrània occidental.

I això que fins als anys seixanta hi havia poblets i barris catalanoparlants –parlants del patuet, segons el llenguatge de l’època– a Algèria. I que és coneguda la sorpresa que es van endur durant la Primera Guerra Mundial els soldats catalans, evidentment del nord, que es trobaren jueus encara catalanoparlants a Istambul. A l’Acròpolis d’Atenes la darrera placa del recorregut que fa qualsevol turista és en català, en recordança de l’elogi de Pere el Cerimoniós, en la condició de monarca de la ciutat. Sardenya va ser l’únic lloc del món on es van conservar les lleis catalanes quan la Nova Planta les va abolir al Regne de València, a Mallorca i al Principat de Catalunya. A Nàpols l’èxit recent de les obres d’Ausiàs Marc ha dut a recordar que els napolitans havien parlat català i a revisitar les quatre barres rotundes que presideixen el Palau Reial. De la mateixa manera que els independentistes de Sicília han adoptat recentment la senyera com a símbol de la llibertat de l’illa. I això sense parlar del contínuum lingüístic amb l’occità provençal o de les grans sorpreses que per poc que rasques et trobes a Malta.

Res d’això, o res de semblant, no passa en l’altra direcció, d’Almansa enllà. Cosa que em fa pensar que recuperar la nostra mirada mediterrània, esmerçar esforços a saber-ne més, a explorar més, a bastir més lligams no tan sols seria un acte de coherència nacional, sinó també un antídot contra el moviment antagònic que no cerca cap altra cosa que convertir-nos en la platja de Madrid i desfer-nos com a poble constituït en nació.

 

PS1. Euskal Herria Bildu ha rematat aquest cap de setmana el seu congrés nacional amb una crida a pactar llistes nacionals unides amb el PNB i l’esquerra confederal per a les eleccions espanyoles i europees. Iosu Alberdi ha entrevistat Arnaldo Otegi per escoltar les seues reflexions: “Fa massa anys que els abertzales estem en un joc de suma zero entre nosaltres”.

PS2. L’arribada de Donald Trump al poder als Estats Units ha revifat la polèmica sobre si alguns estats podrien separar-se de la Unió o no per la discrepància de posicions polítiques. El debat és antic i més complex que no sembla i l’he volgut centrar amb aquest article que publiquem avui: “50 estats o 124? La victòria de Trump torna a posar de moda la secessió als Estats Units”.

PS3. Lluny de l’atenció mediàtica, les comarques de l’interior del País Valencià també es continuen recuperant, més a poc a poc que no voldrien, dels estralls de la gota freda del 29 d’octubre. Laura Escartí ha visitat Hortunas, una pedania de Requena, de tan sols quaranta habitants, on la crescuda del riu Magre va devorar cases senceres, va tombar ponts i va eixamplar el llit fins a tocar el poble. El relat i les fotografies d’aquest reportatge causen un gran impacte.

El secretari general d’EH Bildu, Arnaldo Otegi, ha plantejat de fer llistes amb el PNB i l’esquerra confederal a Madrid i Europa. Ha assegurat que aquestes llistes electorals conjuntes en determinades eleccions, donaran l’oportunitat d’alçar la veu, parlar com a poble i defensar Euskadi com a nació.

En aquest sentit, ha demanat que Espanya reconegui que és un estat plurinacional i que els bascos són una nació. Otegi ha assegurat que Euskal Herria continua sent una nació sense reconèixer, dividida en dos estats que divideixen, en lloc de reconèixer la població. Per això, creu que hi ha determinades eleccions, com per exemple les europees, en què Bildu i el PNB no haurien de competir.

En una entrevista a Radio Euskadi, recollida per Europa Press, Otegi ha recordat que, en ocasions anteriors, ha fet un emplaçament d’aquest tipus i ha estat qualificat de tàctic i de cercar rèdits electorals. “Res més lluny de la realitat”, ha afirmat.

“Si ells, amb la seva convocatòria electoral, trenquen la divisió territorial del país i posen urnes en quatre o set territoris, la nostra proposta és: Per què no donem al poble basc en conjunt l’oportunitat d’alçar la veu amb una veu única, una veu com a poble?”, ha explicat. A parer seu, en aquest punt haurien d’estar d’acord “els abertzales i, probablement, l’esquerra confederal” ja que tots entenen que Euskal Herria és una nació que té dret a decidir i a triar el seu propi camí.

Otegi creu que, com a país, cal teixir pactes d’Estat i acordar uns quants punts fonamentals comuns. “Que som una nació, que tenim dret a decidir, que l’èuscar és la nostra llengua nacional, amb altres, però és la nostra llengua nacional. Ens podem posar d’acord i dir-li al país: mira, tens l’oportunitat de parlar com a poble, no com a partit. Aleshores, conformem una llista àmplia que dóna l’oportunitat al país en quatre o set territoris de parlar amb veu pròpia”, ha explicat.

“Això es tracta de convertir unes eleccions que no són per a això, en eleccions que també poden servir per a això. Estem convençuts que tindria un èxit electoral molt important i que, a partir d’aquí, el poble basc, en determinades coses en què estiguem d’acord, podríem parlar com a poble i defensar les coses conjuntament”, ha afegit.

El secretari general d’EH Bildu, Arnaldo Otegi, ha plantejat de fer llistes amb el PNB i l’esquerra confederal a Madrid i Europa. Ha assegurat que aquestes llistes electorals conjuntes en determinades eleccions, donaran l’oportunitat d’alçar la veu, parlar com a poble i defensar Euskadi com a nació.

En aquest sentit, ha demanat que Espanya reconegui que és un estat plurinacional i que els bascos són una nació. Otegi ha assegurat que Euskal Herria continua sent una nació sense reconèixer, dividida en dos estats que divideixen, en lloc de reconèixer la població. Per això, creu que hi ha determinades eleccions, com per exemple les europees, en què Bildu i el PNB no haurien de competir.

En una entrevista a Radio Euskadi, recollida per Europa Press, Otegi ha recordat que, en ocasions anteriors, ha fet un emplaçament d’aquest tipus i ha estat qualificat de tàctic i de cercar rèdits electorals. “Res més lluny de la realitat”, ha afirmat.

“Si ells, amb la seva convocatòria electoral, trenquen la divisió territorial del país i posen urnes en quatre o set territoris, la nostra proposta és: Per què no donem al poble basc en conjunt l’oportunitat d’alçar la veu amb una veu única, una veu com a poble?”, ha explicat. A parer seu, en aquest punt haurien d’estar d’acord “els abertzales i, probablement, l’esquerra confederal” ja que tots entenen que Euskal Herria és una nació que té dret a decidir i a triar el seu propi camí.

Otegi creu que, com a país, cal teixir pactes d’Estat i acordar uns quants punts fonamentals comuns. “Que som una nació, que tenim dret a decidir, que l’èuscar és la nostra llengua nacional, amb altres, però és la nostra llengua nacional. Ens podem posar d’acord i dir-li al país: mira, tens l’oportunitat de parlar com a poble, no com a partit. Aleshores, conformem una llista àmplia que dóna l’oportunitat al país en quatre o set territoris de parlar amb veu pròpia”, ha explicat.

“Això es tracta de convertir unes eleccions que no són per a això, en eleccions que també poden servir per a això. Estem convençuts que tindria un èxit electoral molt important i que, a partir d’aquí, el poble basc, en determinades coses en què estiguem d’acord, podríem parlar com a poble i defensar les coses conjuntament”, ha afegit.

El departament de Presidència de la Generalitat ha anunciat que dimarts s’aprovarà la simplificació administrativa dels primers tràmits agraris. El Consell Executiu aprovarà previsiblement una reducció de la burocràcia, una de les principals queixes de la pagesia i ramaderia catalanes.

Diuen que s’aprovarà un primer paquet de vint mesures, entre les quals hi ha l’eliminació de la taxa del certificat sanitari de moviment del bestiar en situació de malaltia, i l’eliminació de l’obligació de mantenir un llibre de gestió de fertilitzants als agricultors que s’acullin al quadern integrat d’explotació. Així mateix, prometen de crear una nova categoria d’explotació agrària de caràcter familiar per fer-ne més fàcil la gestió.

Ho han anunciat a la cloenda del Congrés Nacional d’Unió de Pagesos a Mollerussa, en què Salvador Illa ha dit que aquest anunci no és el final de res, sinó que és “un primer pas per no posar entrebancs”.

El Gremi de la Pagesia Catalana denuncia pressions i amenaces per a coartar les manifestacions

Tractament pioner a l’Hospital La Fe de València. Dos nounats diagnosticats amb atròfia muscular espinal (AME), gràcies al projecte de cribratge neonatal de l’Institut de Recerca Sanitària de l’hospital, han estat els primers del país a rebre un medicament oral que ha blocat el curs natural d’aquesta greu malaltia neuromuscular que, sense tractament precoç, condueix a una discapacitat.

En concret, el fàrmac Risdiplam permet de blocar l’error en el codi genètic amb què van néixer i que els impedia de produir una proteïna essencial per a la supervivència de les neurones motores, segons que ha indicat la Generalitat en un comunicat.

Després de set mesos de tractament, els nadons han aconseguit la sedestació. El fàrmac s’administra per via oral una volta el dia i no cal ingrés hospitalari.

El resultat dels tres anys de projecte pilot, segons que ha explicat el cap de grup de la Unitat del Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa (CiberER) de Biomedicina Molecular, Cel·lular i Genòmica, José María Millán, és que tres nadons diagnosticats de manera precoç i sense símptomes s’han pogut beneficiar de les teràpies existents. Dos dels nounats, diagnosticats pre-simptomàticament, prenen per via oral Risdiplam, un tercer rep tractament intratecal amb Nusinersen.

A marge del cribratge neonatal, una quarta criatura amb símptomes incipients d’AME també evoluciona satisfactòriament després de ser la primera del País Valencià a rebre teràpia gènica intravenosa, denominada Onasemnogene abeparvovec.

Tractament pioner a l’Hospital La Fe de València. Dos nounats diagnosticats amb atròfia muscular espinal (AME), gràcies al projecte de cribratge neonatal de l’Institut de Recerca Sanitària de l’hospital, han estat els primers del país a rebre un medicament oral que ha blocat el curs natural d’aquesta greu malaltia neuromuscular que, sense tractament precoç, condueix a una discapacitat.

En concret, el fàrmac Risdiplam permet de blocar l’error en el codi genètic amb què van néixer i que els impedia de produir una proteïna essencial per a la supervivència de les neurones motores, segons que ha indicat la Generalitat en un comunicat.

Després de set mesos de tractament, els nadons han aconseguit la sedestació. El fàrmac s’administra per via oral una volta el dia i no cal ingrés hospitalari.

El resultat dels tres anys de projecte pilot, segons que ha explicat el cap de grup de la Unitat del Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa (CiberER) de Biomedicina Molecular, Cel·lular i Genòmica, José María Millán, és que tres nadons diagnosticats de manera precoç i sense símptomes s’han pogut beneficiar de les teràpies existents. Dos dels nounats, diagnosticats pre-simptomàticament, prenen per via oral Risdiplam, un tercer rep tractament intratecal amb Nusinersen.

A marge del cribratge neonatal, una quarta criatura amb símptomes incipients d’AME també evoluciona satisfactòriament després de ser la primera del País Valencià a rebre teràpia gènica intravenosa, denominada Onasemnogene abeparvovec.

Dos nous terratrèmols han tornat a sacsar les illes gregues després de dues setmanes en què la regió s’ha vist afectada per centenars de sismes. En les últimes dotze hores, s’han registrat dos terratrèmols de 4.1 de magnitud cada un, que han afectat la zona entre les illes de Santorí, Amorgós i Anafi, a la part sud de l’arxipèlag de les Cíclades, segons que detalla el diari grec Kathimeriní.

#DEPREM
EGE DENIZI https://t.co/xnJqUhw8CP
09.02.2025, 14:59:45 TSİ
Büyüklük: 4.4
Derinlik: 10.2 km#Kandilli

— Kandilli Rasathanesi (@Kandilli_info) February 9, 2025

El govern de Grècia va decretar fa pocs dies l’estat d’emergència a Santorí pels terratrèmols constants. En principi, la mesura durarà fins el primer de març. Ara per ara, el govern estima que dos terços de la població de Santorí ja han abandonat l’illa.

Una jove de 29 anys s’ha mort atropellada en un accident ocorregut aquesta matinada en un pas de vianants de la ronda Nord de València. Un home de seixanta anys també s’ha vist afectat per una contusió dorsal, per això ha estat traslladat a l’hospital.

La víctima és Jessica Carrizosa, jugadora de l’equip femení de la Unió Esportiva Paterna. El club de futbol ha lamentat la mort de la jove en un comunicat a les xarxes socials: “La seua dedicació, passió i esforç en el camp sempre seran recordats per tots els que vam tindre l’honor de compartir amb ella moments inoblidables”, han escrit.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de UD Paterna Fem (@udpaternafem)

La policia ha neutralitzat uns quants canals d’una xarxa de missatgeria instantània que vexava i menystenia a menors, sobretot noies, a Mallorca. Hi participaven joves de diferents centres, com ara Artà, Felanitx, Sóller i Palma, a més de Manacor.

La investigació va començar quan algunes menors es van dirigir a un policia de Manacor per denunciar que en un canal d’una xarxa social circulaven imatges d’elles captades sense permís i que anaven acompanyades d’insults i vexacions de caràcter sexual. Hi ha quaranta perjudicades, que ja han denunciat els fets, tot i que no es descarta que n’hi pugui haver més.

Els presumptes autors van obrir uns quants canals de difusió en aplicacions mòbil, tot convidant altres joves estudiants a unir-s’hi. Allà es dedicaven a difamar, insultar, vexar i, fins i tot, amenaçar, tot mostrant fotos de les noies a les quals denigraven. A vegades també hi mostraven els noms, els centres educatius i els cursos o domicilis de les víctimes.

En les converses s’arribava a incitar que es cometessin agressions físiques a joves concrets o danys a les seves propietats. Els cossos policíacs han identificat als dos principals administradors dels canals de difusió, que actuaven des de l’anonimat.

La policia ha neutralitzat uns quants canals d’una xarxa de missatgeria instantània que vexava i menystenia a menors, sobretot noies, a Mallorca. Hi participaven joves de diferents centres, com ara Artà, Felanitx, Sóller i Palma, a més de Manacor.

La investigació va començar quan algunes menors es van dirigir a un policia de Manacor per denunciar que en un canal d’una xarxa social circulaven imatges d’elles captades sense permís i que anaven acompanyades d’insults i vexacions de caràcter sexual. Hi ha quaranta perjudicades, que ja han denunciat els fets, tot i que no es descarta que n’hi pugui haver més.

Els presumptes autors van obrir uns quants canals de difusió en aplicacions mòbil, tot convidant altres joves estudiants a unir-s’hi. Allà es dedicaven a difamar, insultar, vexar i, fins i tot, amenaçar, tot mostrant fotos de les noies a les quals denigraven. A vegades també hi mostraven els noms, els centres educatius i els cursos o domicilis de les víctimes.

En les converses s’arribava a incitar que es cometessin agressions físiques a joves concrets o danys a les seves propietats. Els cossos policíacs han identificat als dos principals administradors dels canals de difusió, que actuaven des de l’anonimat.

El Tribunal Constitucional (TC) espanyol admetrà a tràmit els recursos de l’ex-vice-president Oriol Junqueras i els ex-consellers Dolors Bassa i Raül Romeva contra la decisió del Tribunal Suprem espanyol de no aplicar-los l’amnistia.

Concretament, demanen que els aixequin la inhabilitació per a exercir càrrecs públics i la condemna per malversació que el Tribunal Suprem encara els manté arran del referèndum del Primer d’Octubre del 2017, dels quals no van ser indultats.

Tots tres dirigents d’ERC continuen inhabilitats per a exercir càrrecs públics i sol·liciten en els seus escrits que aquesta pena se suspengui de manera cautelar. Junqueras i Bassa compleixen tretze anys d’inhabilitació, fins el 2031, i Romeva, dotze anys, fins el 2030.

El ple començarà dimarts, i es preveu que s’admetin a tràmit per unanimitat les empares, perquè hi ha consens entre els magistrats atès que es tracta d’un assumpte de rellevància constitucional, segons que relata EFE. Fonts d’EFE expliquen que el tribunal estudia d’obrir una peça de mesures cautelars per sentir a les parts i decidir si escau suspendre la pena d’inhabilitació, tal com han demanat.

Esborrany llest en dos mesos

El TC va apartar fa menys d’un mes el magistrat José María Macías –el més bel·ligerant contra l’amnistia– de les deliberacions sobre la qüestió d’inconstitucionalitat presentada pel Tribunal Suprem (TS) contra la llei d’amnistia.

Per això, ara la vice-presidenta Inmaculada Montalbán, designada conforme al torn preestablert, vol posar-se a treballar de manera immediata. Ha sol·licitat la creació d’un grup que prepari un primer esborrany, que pot estar llest en dos mesos, un termini que alguns magistrats dins el tribunal no comparteixen perquè ho veuen prematur, si bé podria estendre’s més temps depenent dels dubtes tècnics jurídics.

El videojoc Neva, de l’estudi català Nomada Studio, s’ha emportat el premi a millor personatge d’animació en un videojoc als Annie Awards, els Oscars de l’animació.

La fórmula de Neva s’ha imposat als seus rivals: #Blud, Asgard’s Wrath 2, Diesel Legacy i Senua’s Saga: Hellblade II. Nomada Studio ja havia aconseguit amb Neva a mitjan desembre el guardó a millor joc d’impacte social als The Game Awards.

És la segona creació de l’equip barceloní, que el 2018 es va donar a conèixer internacionalment gràcies a la reeixida de Gris. Neva, estrenat el 15 d’octubre a les principals plataformes de la mà de Devolver Digital, gira al voltant de la història de l’Alba, una protagonista que emprèn un viatge perillós acompanyada d’una lloba. El joc reflexiona sobre les relacions entre pares i fills.

Una actualització tradueix al català el videojoc d’èxit Neva

Si a Gris l’estudi va voler parlar de la superació d’un dol, en aquesta ocasió s’aborda el concepte de les relacions entre pares i fills. En una entrevista a l’ACN, Conrad Roset, un dels integrants de Nomada Studio, explicava que “no deixa de ser una metàfora d’algú que va creixent al principi, que l’has de protegir, i que després acaba invertint els rols”.

Neva es va estrenar en format digital l’octubre i d’aleshores ençà s’hi pot jugar des de l’ordinador, la Nintendo Switch, l’Xbox Series X/S i les Playstation 4 i 5. Ara bé, qui vulgui tenir el videojoc en format físic haurà d’esperar al març del 2025, que és quan sortirà a la venda.

El videojoc Neva, de l’estudi català Nomada Studio, s’ha emportat el premi a millor personatge d’animació en un videojoc als Annie Awards, els Oscars de l’animació.

La fórmula de Neva s’ha imposat als seus rivals: #Blud, Asgard’s Wrath 2, Diesel Legacy i Senua’s Saga: Hellblade II. Nomada Studio ja havia aconseguit amb Neva a mitjan desembre el guardó a millor joc d’impacte social als The Game Awards.

És la segona creació de l’equip barceloní, que el 2018 es va donar a conèixer internacionalment gràcies a la reeixida de Gris. Neva, estrenat el 15 d’octubre a les principals plataformes de la mà de Devolver Digital, gira al voltant de la història de l’Alba, una protagonista que emprèn un viatge perillós acompanyada d’una lloba. El joc reflexiona sobre les relacions entre pares i fills.

Una actualització tradueix al català el videojoc d’èxit Neva

Si a Gris l’estudi va voler parlar de la superació d’un dol, en aquesta ocasió s’aborda el concepte de les relacions entre pares i fills. En una entrevista a l’ACN, Conrad Roset, un dels integrants de Nomada Studio, explicava que “no deixa de ser una metàfora d’algú que va creixent al principi, que l’has de protegir, i que després acaba invertint els rols”.

Neva es va estrenar en format digital l’octubre i d’aleshores ençà s’hi pot jugar des de l’ordinador, la Nintendo Switch, l’Xbox Series X/S i les Playstation 4 i 5. Ara bé, qui vulgui tenir el videojoc en format físic haurà d’esperar al març del 2025, que és quan sortirà a la venda.

El film El 47, de Marcel Barrena, ha guanyat el Goya a millor film ex aequo amb La infiltrada, d’Arantxa Echevarria, en una decisió inèdita en els premis de l’Acadèmia del Cinema Espanyol. El patró dels premis Feroz s’ha repetit i la gala ha tingut un marcat accent català.

El 47 ha rebut cinc guardons, entre els quals el de millor actriu de repartiment per Clara Segura. Segundo premio, d’Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez, amb tres reconeixements, s’ha alçat amb el guardó a la millor direcció. Eduard Sola s’ha endut el premi al millor guió original per Casa en flames; l’actor Eduard Fernández, a millor actor per Marco; i Laura Weissmahr, a millor actriu revelació per Salve Maria.

Els Gaudí resolen la pugna entre ‘El 47’ i ‘Casa en flames’: l’autobús a Torre Baró arrasa

L’efecte de El 47 es fa notar

Marcel Barrena, director d’El 47, ha dit que aquest és un film sobre gent bona que fa coses bones i que totes les coses bones que li passin al film són gràcies als veïns de Torre Baró, que avui han construït una sala de cinema per seguir la gala. Barrena també ha dit que el llargmetratge està dedicat a les seves arrels, a la seva ciutat i a la seva llengua, el català.

Clara Segura ha destacat que Carme Vila, el personatge que representa al film, va fer una revolució silenciosa ensenyant a llegir i escriure, ensenyant català als nens i a les dones que no van tenir accés a l’educació. “Tenir accés a l’educació és tenir l’oportunitat de ser més lliures i pensar i poder revelar-se i ara més que mai contra les polítiques de la por que ens fan menystenir aquell que és diferent. No ens poden fer oblidar que tots vam ser estrangers en algun moment”, ha afegit.

L’actor Salva Reina ha guanyat el Goya al millor actor de repartiment per El 47. Ha assenyalat que el film és molt actual: “Per tots els Torre Baró que hi ha, per com tractem els immigrants i per l’habitatge. Cap persona no és il·legal.” Al començament de la gala, Laura Canals i Ivan López també han recollit el premi als millors efectes especials per El 47. El llargmetratge també ha estat reconegut amb el Goya a la millor direcció de producció.

Els altres guardonats

El film Segundo premio ha rebut tres guardons: el de millor direcció, per a Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez, el de millor so i el de millor muntatge.

Un altre protagonista del palmarès ha estat Eduard Fernández, que ha rebut el premi a millor actor per Marco. “És el personatge més complex que he fet mai: contradictori, odiós, estimable a vegades i d’una humanitat desbordant que és difícil comprendre”, ha dit. Fernández també ha avisat del perill del feixisme i ha dit que “vénen temps difícils”.

El guionista Eduard Sola s’ha endut el premi al millor guió original per Casa en flames. “Bona nit a tothom, joder“, ha dit en començar de la seva intervenció. Aquesta vegada, i després de la polseguera que va aixecar el seu discurs als premis Gaudí, ha optat per centrar el discurs en la seva mare: “Jo i la meva generació som fills d’una multitud de supermares, van ser dones a qui els van exigir treballar fora de casa sense desprendre’s del treball dins d’aquesta […] Hem de dir a les nostres mares que som conscients de tot el que van fer per nosaltres”, ha apuntat.

Per una altra banda, la coproducció catalana Papallones negres ha guanyat el Goya al millor film d’animació.

Laura Weissmahr, que ha guanyat el Goya a la millor actriu revelació per Salve Maria, de Mar Coll, ha compartit el premi amb tot l’equip del film. “És una pel·lícula valenta i convida a reflexionar i et dóna un cop de peu a l’entranya”, ha dit.

Pepe Lorente ha recollit el Goya al millor actor revelació pel seu paper a la coproducció catalana La estrella azul. “Hem fet una pel·lícula bonica, que porta llum, que nodreix i hem evocat l’ànima d’un esperit necessari, d’un artista autèntic”, ha dit. El director del film, Javier Macipe, també ha estat guardonat amb el Goya a la millor direcció novell.

Edu Grau ha rebut el Goya a la millor direcció de fotografia per La habitación de al lado. “Quan fèiem curts a l’ESCAC mai no hauríem somiat les pel·lícules que hem fet ni compartit aquest moment”, ha dit.

Un altre català, Àlex Lora, ha guanyat el Goya al millor curtmetratge de ficció per La gran obra. El cineasta ha dedicat el premi a les persones amb diversitat funcional.

Aquesta gala dels Goya ha estat també marcada per l’absència de l’actriu Karla Sofía Gascón, que fa de protagonista al film Emilia Pérez. Va decidir de no assistir a l’acte després de la polèmica arran dels piulets catalanòfobs i racistes que va publicar fa temps.

Avui, 9 de febrer de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Xavier Godàs: “ERC no genera il·lusió ni tan sols en la base de suport”
• Susana Camarero, l’ariet més fidel i esmolat de Mazón contra la premsa i l’oposició
• Bona part dels veïns afectats per l’incendi en un bingo de València encara no poden dormir a casa
• Què en resta, de la covid, cinc anys després del primer cas al país?
• “Viure en una caravana és l’única solució que tenim per als nostres fills i se’ns ha tornat un calvari”
• [RECULL FOTOGRÀFIC] Els ninots de les falles, marcats pel dol i la ràbia de la gota freda
• DeepSeek pot haver posat fi també a la “renaixença nuclear”
• Albert Adrià: “No faig reunions, no vull perdre el temps. Només vull cuinar, cuinar, cuinar”
• A Colòmbia, l’auge de la cocaïna fa perillar una pau com més va més fràgil
• Vins de vinya vella
• Casa Orsola, fem números. Gaza, a la corda fluixa | MAIL OBERT DE MERCÈ IBARZ
• Closcadelletra (CDLIII): Porositats

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora: