La política té moltes formes coincidents. Hi ha una visió teatral, espectacular, que es pot veure en les grans manifestacions, en els grans actes públics que conciten i fan cristal·litzar unes idees, un projecte. La Via Catalana, per exemple, en el cas del moviment per la independència. Però a l’altra banda de l’espectre hi ha les eleccions.

Les eleccions, malgrat que de vegades puguen semblar també moviments teatrals de masses, en realitat són sempre un procés irremeiablement personal. De milions de persones, sí, però cadascuna amb una decisió plenament personal que té un impacte profund, per més que puga semblar estrany tractant-se d’un sol vot, en el resultat final. Les eleccions es guanyen o es perden vot a vot. Un a un. I és això que les fa tan difícils de predir.

En l’equador de la campanya, l’enquesta d’EM Analytics per a VilaWeb dibuixa una escena catastròfica per a l’independentisme, que perdria bous i esquelles i deixaria pas a una Catalunya clarament domèstica per al PSOE. Tanmateix, cal fer un parell de reflexions.

La primera és recordar de què parlem. L’enquesta ens diu quin hauria estat el resultat si la votació s’hagués fet ahir. Cosa que no vol dir que aquest siga el resultat del diumenge 12 de maig. Això ho remarquem una vegada i una altra perquè és molt important que s’entenga. No és una juguesca sobre què passarà; és informació sobre què passa.

I què passa? Com diu l’enquesta que es va movent la cosa? Doncs l’enquesta explica que el psicodrama de Pedro Sánchez li va molt bé, al PSOE –no fins al punt d’agafar una distància enorme, perquè de fet no arriba al màxim d’escons de fa setmanes, però prou per a mantenir-lo en el primer lloc, prenent vots sobretot de Comuns i Esquerra, però també d’una abstenció espanyolista. També diu que la CUP i els Comuns comencen a patir molt, fins a la possibilitat –sobretot els Comuns– de gairebé restar fora del parlament, en bona part a causa del robatori de vots que els ha fet Sánchez amb el seu xou. Diu que Aliança Catalana hi entra, però que probablement ja ha arribat al màxim a què pot aspirar. Diu que el PP s’imposa a Vox. I diu, sobretot, que Junts i ERC són en una posició d’extrema volatilitat. Des que hem començat a publicar aquesta enquesta, cap dia Junts i Esquerra no han tingut el mateix resultat, i avui marquen la mínima distància entre tots dos.

La segona reflexió a fer és sobre el vot individual –que és la clau de tot. Avui us oferim també dades de participació i ací hi ha clarament la mare dels ous del resultat i de la contesa. 

Perquè parlem d’una abstenció, bàsicament independentista, que s’acosta al 45% –una autèntica barbaritat– i d’una xifra d’indecisos que encara a hores d’ara voreja per dalt el 20%. Aquest 20% anirà a votar, no sabem encara a qui, i tot fa pensar que tan sols un terç dels abstencionistes ho són del tot –que no aniran a votar passe què passe. Per tant, parlem d’una xifra molt alta de votants que encara no han decidit el vot; una xifra molt superior a la dels que ja el tenen decidit. I per això el dia de l’enquesta definitiva aquests electors poden canviar completament el panorama que dibuixa l’enquesta de VilaWeb d’avui.

Hi ha qui es pot demanar si, per tant, té trellat fer-la i publicar-la. És clar que sí. Perquè la quantitat de dades que aporta l’enquesta és molt important per a saber com es mou el fons de la campanya, les grans tendències, i perquè els lectors i la població en general siguen conscients de quin és el moment i el sentiment dels votants. I aclarir-ho és cabdal per a això que he dit al començament: que el vot és irremeiablement personal. I en conseqüència l’enquesta ajuda, i crec que molt, cada votant individual a reflexionar.

Perquè, de fet, els votants completament decidits, aquells que no tenen mai cap dubte sobre la seua filiació política, són una minoria en el nostre país. I, en canvi, hi ha una gran, immensa, majoria que vota per afinitat política però també per càlcul estratègic. De manera que la gran pregunta, que jo no sé respondre ara mateix, és si els indecisos i abstencionistes independentistes s’espolsaran la son de les orelles i reaccionaran per evitar la Catalunya del president Illa. La resposta tan sols s’aclarirà pensant i reflexionant un a un. Vós mateix, per exemple.

 

PS1. Dissortadament, la llei electoral espanyola, en una norma absurda més, prohibeix les enquestes a partir de dilluns vinent –de manera que no podrem continuar dibuixant la tendència en el moment que, crec que avui ja es pot dir, serà el decisiu de la campanya, vist que avui tan poca gent té clar el seu vot.

PS2. Aquesta enquesta és feta per EM Analytics, una de les empreses de més prestigi a l’estat espanyol, i la redacció de VilaWeb no hi intervé gens ni mica, en l’elaboració. Publiquem les dades que ens arriben d’ells, tal com ens arriben. De fet, hi ha hagut gent que s’ha sorprès dels resultats, perquè encara –malgrat tot allò que hem demostrat en aquests trenta anys– creuen que aquest diari és tendenciós a favor d’aquest o d’aquell. No ho ha estat mai i no ho és ara. I amb l’enquesta ho tornem a demostrar, car supose que tothom es pot imaginar que aquest no és ni de bon tros el resultat que voldria ni espere que siga el definitiu.

La majoria de coses que em defineixen van arribar o les vaig descobrir durant l’adolescència. Els meus gustos musicals, per exemple, es van definir llavors i encara sento que són els meus trets identitaris. Els llibres que més m’han fet tremolar els vaig llegir en aquella època. Recordo perfectament que jo era una timidíssima esponja amb potes que absorbia tot el que li interessava del seu voltant, que estava sempre de morros, que duia la contrària a tots els adults (en silenci, per dins, però l’hi duia) i això em donava l’energia necessària per enfrontar-me a tots els dubtes i interrogants de l’etapa que recordo com més convulsa, emocionant, dura i important de la meva vida.

M’han passat coses més grosses després, no he deixat de definir-me i de conèixer-me, però sé que la llavor de tot està en aquells anys. I abans que algú em tiri en cara que vaig tenir un entorn favorable, vull deixar escrit, sense entrar en detalls, que en aquella època a la meva família hi passaven coses més greus i més preocupants que la meva adolescència i la vaig passar força sola, i no vull que això soni gens a retret. Amb els anys ho he entès i he vist que sóc com sóc per la meva adolescència.

Abans que m’ho retregui algú altre, ja m’ho dic jo: però, Tina, a casa no passàveu fam, els teus pares es preocupaven per tu, encara que els maldecaps familiars i laborals no els ho deixessin fer amb la calma i la dedicació que calien, tenies habitació pròpia, etcètera. Era una situació avantatjosa! No comparis!, em dic per frenar-me i moderar una mica el to d’aquestes ratlles, perquè em conec i sé que vinc carregada de raons a defensar l’adolescència.

Sé que hi ha adolescències difícils, que hi ha nois i noies que en aquesta etapa de la seva vida viuen un autèntic malson i acaben malalts o tocats per sempre –si hi sobreviuen, poca broma–, sé que l’entorn familiar pot jugar a la contra, a banda d’evidentment l’entorn social, l’acadèmic, etcètera. Diré molts cops etcètera. Diré molts cops etcètera perquè és que l’adolescència és inclassificable, és tot d’excepcions que confirmen la norma, per molt que la vulguis atrapar, definir, delimitar, sempre et cal un etcètera perquè ets conscient que hi haurà casos que no cabran en la taxonomia que hagis dibuixat tu.

I per això, per aquest etcètera, escric avui aquesta defensa de l’adolescència. Veig el mercat del llibre carregat de títols enginyosos (els títols, no els llibres) sobre aquesta etapa de la vida, títols adreçats als pares, títols de to sorneguer, com si tenir un adolescent a casa fos tenir un animal en captivitat. Els autors d’aquests invents són addictes als símils i les metàfores tronades i es col·loquen, la majoria, al lloc dels pares, els volen donar eines per afrontar l’adolescència dels seus fills, etcètera. I ja he tornat a dir etcètera, per dos motius: u, perquè hi ha llibres sobre l’adolescència que estan bé (curiosament –oh, salta la sorpresa– els que no ho enfoquen tot com una partida a dues bandes, sinó com una cosa compartida), i dos, perquè no vull dedicar gaire espai a aquests invents editorials pensats per enredar pares que no tenen fills problemàtics o, encara pitjor, per convèncer els pares de fills problemàtics que la solució és dins d’aquell llibre de títol graciós (exemple inventat: “Com sobreviure a l’adolescència del teu fill sense acabar estampat de cicatrius”).

Escric aquesta defensa de l’adolescència tipa de sentir que tanta gent en diu pestes, com si ells haguessin nascut adults, ben definits, com si ser adult, alto, fos garantia de res. No ho és, senyors i senyores. Ser adult no vol dir ser perfecte, no és una etapa final, és un altre procés. I ser adolescent és començar a ser, aprendre a ser, per tu mateix, avançar, equivocar-te, encertar-la, retrocedir, refer, dubtar, dubtar, dubtar, dubtar de tot, sospitar de tot, refer tot el que fins fa poc eren creences inamovibles, no totes sobreviuran, però les que sobrevisquin es queden. És apassionant. Quan la vius, no te n’adones, però si tens la sort (la sort, he dit la sort, LA SORT) de poder veure-ho en algú altre (el teu fill, alumne, nét, nebot, fill d’amic…), l’últim que et surt de dins és un reguitzell de metàfores sobre feres indomables i mètodes per sobreviure a aquesta tempesta. La tempesta, senyores i senyors, en la majoria de casos passa DINS de l’adolescent, la viu l’adolescent, no vosaltres, vosaltres en sou espectadors, i podeu ser acompanyants, podeu assistir-hi de forma activa, sent-hi per a quan calgui.

Em retraureu que estic obviant les adolescències conflictives, les difícils, les que passen per situacions familiars devastadores, situacions econòmiques desgraciades, maldecaps greus de salut, d’habitatge… Sí, sí i sí, les estic obviant, perquè aquestes adolescències sí que demanen una atenció acurada, sí que són doloroses, complicades i poden tenir mal final, sí que fan patir pares i fills i si no es resolen bé poden deixar cicatriu per tota la vida. Però és que hi ha altres adolescències, i veig que quan es parla d’adolescència de forma generalitzada es parteix sempre de la idea que és problemàtica, que és un malson per als pares, per a la família, com si fos una malaltia, i això no hi ajuda, perquè ho tenyeix tot de dificultat abans que els afectats puguin valorar de quin color és la situació que viuen. I això ens fa mal a tots. Per això escric avui per defensar l’adolescència.

Avui escric aquesta defensa perquè una manera de viure (he dit viure, no he dit afrontar) l’adolescència és fent memòria. Recordeu la vostra adolescència, recordeu-ne tants detalls com pugueu, recupereu tot el que tingueu a l’abast per reconstruir com éreu, com apreníeu a ser, en aquells anys, i després, amb tot això al cap, mireu els adolescents del vostre voltant. Tot canviarà. No resoldreu res, res de res, perquè no hi ha res a resoldre, els vostres adolescents no tenen un problema, només són adolescents. No resoldreu res, no, però mirant-vos a vosaltres mateixos a la seva edat estic segura que sabreu estar al seu costat d’una manera menys negativa, menys espantada, menys alarmista, acompanyant, escoltant, veient com es contradiuen, com ho contradiuen tot, per acabar sabent com dir-se. A mi això em sembla una sort per a qualsevol adult, perquè l’adolescència et defineix quan tu ets l’adolescent, però quan tu ets l’adult que acompanya, el que fa és posar-te a prova, fer-te rumiar, sacsejar-te els fonaments i així s’avança, que ser adult també és una etapa, no la meta final, i de vegades és difícil sobreviure a l’adultesa dels teus pares sense acabar estampat de cicatrius. 

The Washington Post · Michael E. Miller

En un matí càlid de novembre, un home de pit ample i cicatrius de batalla arriba al Capitoli dels EUA per a una reunió amb l’esperança que ajudi a salvar la seva pàtria en dificultats. Ishmael Toroama és presentat a dos membres del comitè de la Cambra dels Representants dels Estats Units sobre el Partit Comunista Xinès com a president de Bougainville, una regió autònoma de Papua Nova Guinea al Pacífic Sud. Però la seva ocupació anterior es fa evident en un braç esquerre que cau flàccidament mentre estreny les mans dels legisladors.

Va ser a punt de morir dues vegades mentre encapçalava la lluita per la independència de Bougainville a la dècada de 1990. Ara ha vingut a Washington per mirar d’acabar la feina. Però l’home amb un vestit de ratlles que ha presentat Toroama no és cap revolucionari. El seu nom és John D. Kuhns, un banquer d’inversió de Wall Street convertit en novel·lista i empresari que ha fet de Bougainville la seva darrera gran aposta.

Plegats, aquests dos homes tenen una història per a explicar: la d’una nació en potència en una ubicació estratègica amb fam de llibertat, i la d’una mina tancada d’ençà de fa temps que encara conté cent mil milions de dòlars en coure i or que podrien ser utilitzats en la transició energètica mundial –una transició energètica que encapçala la Xina, amb la seva set insaciable de recursos naturals.

Toroama va fixar com a termini el 2027 per a assolir la plena independència de Papua Nova Guinea, després del referèndum del 2019 en què gairebé el 98% de la població va votar-hi a favor. Però el resultat encara és pendent de ser ratificat pel parlament nacional a Port Moresby, i les negociacions entre totes dues parts s’han trencat. Bougainville podria finançar la seva llibertat si reobrís la mina de Panguna i esdevingués un ferm aliat dels Estats Units, va dir Toroama als representants Mike Gallagher, republicà, i Neal Dunn, demòcrata, segons el relat de Toroama i Kuhns de la reunió. El personal del comitè ha confirmat que hi va haver aquesta reunió.

Toroama explica que els va dir que necessitava la seva ajuda. Havia vingut a Washington per jugar la “carta dels Estats Units”, va dir. Però adverteix que alguns rivals tenen el suport de Pequín, i fins i tot Toroama podria haver de recórrer a la Xina si els Estats Units no l’ajuden.

Kuhns, que vol una part de Panguna i diu que va pagar el viatge de Toroama, és més explícit. “L’estat vulnerable de Bougainville i la valuosa mina de Panguna no han escapat de l’atenció del Partit Comunista Xinès”, va escriure en una nota breu que havia circulat prèviament. “La Xina ja ha pres mesures per a controlar les Illes Salomó i té la intenció de fer igual a tot el Pacífic Sud. Tret que Ishmael Toroama i els seus partidaris resisteixin, Bougainville podria ser el següent,” va ser l’avís a uns legisladors nord-americans ja alarmats per Pequín.

A mesura que les tensions entre la Xina i els Estats Units escalaven al Pacífic Asiàtic, on tots dos països han signat darrerament acords de seguretat, diplomàtics i negociadors han anat aprenent que aquestes tensions es poden utilitzar en benefici propi. El ministre d’Afers Estrangers xinès, Wang Yi, en una visita a Port Moresby el mes passat, va oferir un acord de lliure comerç i va dir al primer ministre de Papua Nova Guinea, James Marape, que la Xina seria el seu soci més fiable.

A les Illes Salomó, el primer ministre sortint ha advertit que la generositat xinesa acabarà si “les potències occidentals” aconsegueixen allò que volen i el seu partit és destituït. És previst que aviat s’hi formi un nou govern. A començament d’enguany, els presidents de Palau i les Illes Marshall van utilitzar la pressió xinesa creixent per instar els Estats Units a lliurar milers de milions en ajuts.

“La Xina és un espantall al Pacífic”, diu Gordon Peake, un expert en Bougainville a l’Institut de la Pau dels Estats Units, un think tank de Washington. “I la Xina també utilitza els Estats Units com a espantall.” A Bougainville, on els plans per a enriquir-se dels estrangers creixen tan densos com la jungla, alguns desconfien de John D. Kuhns. La seva darrera novel·la, la quarta, es retrata a ell mateix com l’únic estranger fiable a Bougainville i Toroama, com l’única esperança per a la independència, amb el temps que s’esgota.

En realitat, hi ha hagut desacords entre ells, especialment sobre la mina, i Kuhns barreja fàcilment fets i ficció. “No estic interessat en l’exactitud, per dir-ho així”, diu de les seves novel·les. “Solament provo d’explicar una història.”

Riqueses i runes

Kuhns és a la pista d’aterratge de l’aeroport de Buka, la capital de Bougainville, vestit amb pantalons curts i una samarreta, a punt per mostrar a un reporter del Washington Post la mina que diu que té tant de potencial. Ex-jugador de futbol americà a la Universitat de Georgetown, l’home, de setanta-quatre anys, encara té l’espatlla d’algú que jugava a la posició de linebacker. L’únic indici del seu passat a Wall Street és el Rolex.

Hi va arribar per primera vegada el 2005 durant un moment professional baix. Durant dècades, havia construït empreses d’energia que l’havien portat a Pequín, on va llançar la Corporació Hidroelèctrica de la Xina el 2006. Aviat va ser la companyia de serveis públics estrangera més gran del país. Però, el 2012, Kuhns diu que el van retenir a l’aeroport de Pequín i el van fer fora de la companyia. El Ministeri de Comerç de la Xina no ha respost a les sol·licituds de comentari.

L’incident –objecte de la seva primera novel·la– el va fer desconfiar de la Xina, la qual ara considera una “amenaça a llarg termini” per a Amèrica. També va deixar Kuhns cercant un darrer gran acord. “Un dia va entrar un home al meu despatx dient que representava un grup de caps de Bougainville i tenia noves llicències d’or per a parlar amb la gent”, recorda.

Kuhns va trobar un lloc encara parcialment en runes. Durant quinze anys, Bougainville havia estat un dels indrets més pròspers de Papua Nova Guinea a causa de Panguna, llavors la mina de coure i or a cel obert més gran del món, que generava gairebé la meitat de les exportacions del país. Però la indignació per la distribució dels ingressos i els danys ambientals van conduir a la violència, que va tancar la mina el 1988 i va provocar una guerra civil, anomenada “la Crisi”, en què van morir vint mil persones.

Gairebé un quart de segle després d’un acord de pau, ara Bougainville segura, però la infrastructura continua essent lamentable. El camí de Buka fins a la ciutat més gran, Arawa, no és pavimentat i sovint és intransitable. Arawa és envoltada de muntanyes de presumptes riqueses. Va ser aquí on Kuhns es va instal·lar el 2016 i va començar un negoci de compravenda d’or. Per protecció, va recórrer a Toroama, que dirigia una empresa de seguretat.

Toroama tenia vint anys quan va començar la Crisi, i es va oferir com a voluntari per a l’Exèrcit Revolucionari de Bougainville (BRA), un grup independentista. Després d’una dècada de lluita, que inclou haver perdut gairebé el braç esquerre per una granada, Toroama va ser una figura clau en les negociacions de pau. L’acord del 2001 va donar a Bougainville una certa autonomia –incloent-hi el control de la mineria– i va preparar l’escenari per al referèndum del 2019.

Kuhns estava tan impressionat amb Toroama que diu que va finançar una part de la seva campanya del 2020 per a president de Bougainville. (Toroama diu que Kuhns li va pagar per la seguretat.) Tots dos es van fer íntims durant les entrevistes per a la novel·la de Kuhns Em diuen Ismael, sobre un executiu de negocis dels EUA i un ex-guerriller. Després d’haver dit, en un primer moment, que tot el que sortia al llibre era veritat, Kuhns va admetre que havia alterat alguns detalls significatius, incloent-hi com Toroama gairebé va perdre el braç. “La meva versió és millor”, diu.

Però la gran tensió entre ells no és el passat, sinó el futur… de Panguna.

Plans per a Panguna

L’atracció de Panguna és palpable molt abans que la mina sigui visible. Cada dia, desenes de persones caminen d’Arawa cap a la muntanya. En arribar al cim, la seva destinació es fa de sobte evident: multitud de llocs d’extracció sense llicència. Panguna va tancar el 1988, quan el BRA va obligar a la Bougainville Copper Ltd. (BCL), una subsidiària de la companyia minera britànico-australiana Rio Tinto, a aturar les operacions. Però l’extracció al·luvial a petita escala va ocupar el seu lloc. Dos homes asseguts al costat del camí fan servir una safata per a tamisar les escates d’or. Més amunt de la muntanya, dos nens omplen sacs d’arròs de cinc quilos amb terres riques en minerals.

Panguna es veu de lluny. A la base, hi ha una bassa d’aigua, tenyida d’un blau surrealista pel coure. A prop, hi ha desenes d’edificis en runes, inclosos antics despatxos i habitatges de la BCL que ara alberguen centenars de bougainvillians pobres. Mentre és dalt un turó, Kuhns explica a un periodista del Post el potencial que hi veu. En uns quants anys i amb uns quants milers de milions de dòlars en nou equipament, Panguna pot renéixer, just quan l’auge de les tecnologies netes impulsa la demanda mundial de coure.

“Hi ha cent mil milions de dòlars de coure, or i plata en aquest forat”, diu. “Solament s’han d’extreure.” Molts ho han provat després d’haver acabat la Crisi. No n’hi ha hagut cap que hagi arribat a bon port.

Kuhns tenia el seu propi pla per a Panguna. A final d’octubre, uns dies abans que ell i Toroama anessin a Washington, els dos homes van signar un memoràndum, vist pel Post, per a l’empresa de Kuhns, Lakeville Mines, per a trobar un soci internacional principal per a reactivar Panguna. L’objectiu era formar una nova companyia que impliqués el soci internacional, els propietaris locals, el govern i Lakeville. Kuhns podria guanyar-hi desenes de milions. “No sóc aquí per fer de bon samarità. Però sí que crec que faig el bé”, va dir.

No obstant això, Toroama no va anunciar l’acord a Washington. En lloc d’això, poc després d’haver tornat a Bougainville, va emetre novament una llicència d’exploració de Panguna a la BCL, que abans operava la mina. (Rio Tinto es va desvincular de la BCL el 2016, quan va cedir les accions als governs de Bougainville i Papua Nova Guinea.)

La decisió va ser devastadora per a Kuhns. Però en copmte de rendir-se, es prepara perquè la BCL fracassi, sobretot perquè molts habitants la culpen de la Crisi. “Hauríem de ser molt estúpids per a tornar a donar la benvinguda a aquest monstre”, diu Maggie Boring. La seva filla i la seva mare van ser mortes a començament de la dècada de 1990 quan el seu nebot va portar a casa una granada que havia trobat. En responsabilitza la BCL.

Mel Togolo, president executiu de la BCL, diu que l’acusació de Boring és “fantasiosa”, perquè l’incident va passar quan la mina ja havia tancat. La majoria dels grups de propietaris de terres han acceptat la decisió de Toroama, afegeix, tot i reconèixer que hi ha oposició. “Hem de ser realistes. No tindrem mai el suport del cent per cent.”

“Tots mengem del mateix hort”

Quan Kuhns i Toroama es van trobar fa poc a casa del president, la seva salutació va ser tensa. La conversa es va centrar en Panguna i la BCL. “Ara mateix hem de cultivar aquesta terra”, va dir Toroama de manera punyent. “Tots mengem del mateix hort i aquest és la mina de Panguna.”

La decisió del president ha estat una vergonya per a Kuhns. Però el seu argument principal a Washington continua essent el mateix: donar suport a Toroama i la seva empenta cap a la independència, o córrer el risc d’una influència encara més gran de la Xina.

A l’agost, Kuhns va pagar perquè dos bougainvilians viatgessin a Port Moresby per reunir-se amb els representants Dunn i Aumua Amata Coleman Radewagen, republicans de la Samoa Americana). Uns dies més tard, Kuhns es va reunir amb Kurt Campbell, aleshores coordinador d’Afers Indo-Pacífics del Consell de Seguretat Nacional i ara secretari d’estat adjunt, per tractar la situació de Bougainville. Un portaveu del Departament d’Estat ha confirmat la reunió.

Un dels objectius del viatge de Toroama era mostrar als funcionaris dels EUA que és un soci seriós: va parlar amb els congressistes sobre la possibilitat d’establir talladores de la Guàrdia Costanera dels EUA a Bougainville. Un altre objectiu era trobar un mediador per a començar les negociacions amb Papua Nova Guinea.

El govern de Toroama també pressiona Port Moresby escrivint la seva pròpia constitució. Si les negociacions no avancen, Toroama es nega a descartar que Bougainville, simplement, declari la independència. Aquesta “opció nuclear”, com l’anomena Kuhns, podria obrir la porta al fet que Beijing reconegui Bougainville. Peake i més experts consideren això poc probable, atès que podria causar un conflicte amb Papua Nova Guinea, que tant Beijing com Washington han provat de seduir.

El govern de Papua Nova Guinea no ha respost a la sol·licitud de comentari.

Una via més probable d’influència xinesa seria una empresa estatal. Toroama diu que el seu govern ha parlat amb empreses xineses sobre Panguna, incloent-hi una reunió a Guangzhou el mes de març, anunciada per una companyia ferroviària estatal, tot i que s’estimaria més uns altres socis. Hi ha, com a mínim, un rival en les eleccions de l’any que ve que no té aquestes reserves. Sam Kauona, que va córrer el 2020 promocionant un pla xinès per a Bougainville, diu que té nous suports xinesos, i que és “normal” donar prioritat als seus projectes si és elegit. Quan li van demanar què volien els seus patrocinadors en canvi de la inversió, va respondre: “Tot.”

Kauona també ha elogiat Manasseh Sogavare, el primer ministre sortint de les Illes Salomó, pel seu acord de seguretat amb Beijing, i ha dit que estaria obert a un acord similar. L’elecció d’un candidat amb lligams amb la Xina podria fer realitat les advertències de Kuhns i arruïnar els seus plans empresarials. També trastocaria la trilogia de Bougainville, de la qual escriu la segona part.

“Si Ishmael és reelegit, el tercer llibre tractaria sobre la nació més nova de la Terra”, diu Kuhns. “Però no estic segur que Ishmael sigui reelegit. Ara mateix, el debat és molt obert. Això canviaria clarament tot el fil de la història.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Bruce Springsteen, Woody Allen i Paul Auster. Algú li va fer notar, a Auster, aquesta tríada de nord-americans favorits dels catalans. I a ell no li va semblar gens malament ser agermanat amb el músic de New Jersey; ben mirat, ell també era nascut a l’anomenat The Garden State. A Newark, com el també desaparegut gran patriarca de les lletres americanes, Philip Roth, en una família jueva d’origen austrohongarès, com el cineasta del Bronx. Tots tres, anem repetint els periodistes culturals quan ens agrada posar-nos tòpics, tenen una relació especial amb el nostre país, exemplificada en els concerts organitzats per l’un, en els films produïts a casa nostra –o per l’amor a les croquetes de Ca l’Isidre– de l’altre, avui en hores baixes, i en les visites habituals de l’últim per a presentar les seves novetats literàries. El fet és que tots tres comparteixen un mateix tarannà liberal a la ianqui manera, una sensibilitat urbana i un caràcter europeu, sense deixar de ser profundament nord-americans. I això als catalans ens agrada fins a l’extenuació. No hi ha cap ciutat que, darrerament, fascini més els catalans aspirants a escriptors que Nova York. I Brooklyn, per ser més precisos, ara que Manhattan, com sap tothom, ha esdevingut impossible. Però, fet i fet, l’autor del Llibre de les il·lusions, que tot just acaba de morir i ja enyorem, no és sinó un èmul de la generació perduda, la dels joves que van deixar enrere les barres i estrelles –Hemingway, Scott-Fitzgerald, Dos Passos…– per anar a buscar la inspiració en un París que llavors era una festa. Ell ho va provar en la França post-Maig del 68, i la veritat és que el vincle amb l’anomenat Vell Continent no l’ha abandonat mai. A França, tampoc se n’han oblidat. No debades, la portada de Libération d’avui ha estat per a aquest escriptor que també tenia alguna cosa de parisien.

Paul Auster amb la seva editora catalana Pilar Beltran, d’Edicions 62 (fotografia: ACN). Un autor de fidelitats

M’explicava tot això la seva editora en català de fa més de vint anys, Pilar Beltran, responsable d’Edicions 62. Aquests dies, ella és una mena de representant de la família del finat a casa nostra, a la qual ens adrecem els periodistes per escriure les nostres necrologies d’urgència. Tot i que Auster havia començat a publicar-se a Proa, sota la direcció d’Oriol Izquierdo, va ser en el segell més internacional del grup on es va posar en circulació bona part de la seva obra, nostrada pel traductor Albert Nolla des del mateix 2002 en què Beltran va entrar a 62. Nolla també és la font recurrent dels periodistes culturals per a mirar d’acostar-nos al malaguanyat Auster, aquests dies. Tot va començar amb un llibre signat per ell però en què recollia els contes que els oients li enviaven a la seva secció del popular programa de la National Radio Public (NRP) Weekend All Things Considered, durant el 1999. Era Creia que el meu pare era Déu, que Nolla va traduir a sis mans amb dos companys de la universitat, Jordi Martín Lloret i Carles Prados. A partir del següent títol, La nit de l’oracle, Nolla es va convertir en una mena de traductor oficial d’Auster –que ja havia estat traduït al català per Joan Sellent i Marc Rubió–, de la mateixa manera que ho era del més nord-americà dels escriptors japonesos, el no menys popular Haruki Murakami. En total, Nolla en va traduir una quinzena de títols, tret del darrer, Baumgartner, el comiat d’Auster de la novel·la, escrit i publicat quan el càncer ja li minava les forces. “Llegint-lo, entenent-lo, mirant-ne la part bona i la part menys bona, es crea una convivència única entre l’escriptor i el seu traductor”, ens explica per telèfon en un Primer de Maig de dol per milers d’amants de l’obra d’Auster. Potser perquè ell mateix va començar fent de traductor de la literatura francesa, ens explica Nolla, el feia molt conscient que els lectors de tot arreu del món arribaven a la seva obra gràcies als seus adaptadors. Però, com era la prosa d’Auster en anglès? Nolla no dubta a comparar-la amb el jazz, que tant li agradava –una afecció compartida amb Murakami–: “La prosa d’Auster exigeix de mantenir el ritme, les pauses, les acceleracions, les llargàries de la frase… És una melodia molt ben treballada que exigeix de ser molt precís.”

Els darrers vint-i-dos anys, Beltran ha viscut en primera persona la repercussió, l’estima i el vincle amb la gent del seductor de les paraules, capaç de connectar amb tota mena de públic. “Generós, afable, simpàtic, tímid i rialler, Paul Auster, en el vessant més personal, sempre estava disposat a compartir el que feia. Li importaven la literatura, el cinema, la família –admirava l’obra de la Siri Hustvedt, la seva dona, i estava orgullós de la carrera musical de la seva filla Sophie, i ho pregonava a tothom–, l’amistat –també amb escriptors com Don De Lillo, David Grossman, J. M. Coetzee: llegiu la correspondència Ara i aquí–, la política i, és clar, el beisbol i Brooklyn”, escrivia la seva editora catalana l’endemà mateix de la mort de l’escriptor. L’any elèctric de 2017, amb motiu de la presentació de 4, 3, 2, 1, va ser un dels protagonistes de la Setmana del Llibre en Català. Va tenir una conversa pública amb el periodista Antoni Bassas –a qui l’any 2012, quan Bassas era corresponsal de TV3 i li havia fet saber que era de Barcelona, Auster li havia demanat explicacions de les grans manifestacions independentistes. L’acte, per culpa de la pluja, es va haver de fer sota cobert, al Col·legi d’Arquitectes. Va ser en aquell context que li van demanar sobre els seus coneixements de literatura catalana, qüestió que va respondre amb total sinceritat: “La veritat és que hi ha moltes llacunes en la meva educació i en la meva formació. Malauradament, no vaig aprendre mai ni llatí ni grec. M’hauria encantat tant poder llegir en aquests dos idiomes! Tinc llacunes sobre moltes coses… Sé molt poca cosa sobre la literatura japonesa o xinesa… Fins i tot sé tan poques coses de la literatura anglesa… Per exemple, no he llegit mai George Eliot, el famós novel·lista victorià, i he llegit una sola novel·la de Henry James en tota la meva vida… Per tant, he de confessar que no sé res de la literatura catalana, és una de les moltes llacunes de la meva vida.” I afegí, tot seguit: “Sí que sé una mica, però, de la situació política que viu Catalunya, i sé que hi ha un gran debat sobre si el referèndum convocat el primer d’octubre és legal o no. Però la veritat és que no en tinc una opinió gaire formada perquè no hi entenc prou.”

Paul Auster, protagonista de la Setmana del Llibre en Català del 2017, amb l’editor Joan Sala, el periodista Antoni Bassas i l’editora Pilar Beltran. El sopar de Pàmies a cals Auster-Hustvedt

De fet, a Barcelona hi tenia els editors –en castellà l’editava Seix Barral, perquè l’any 2011 va trencar, més o menys amistosament però per una suma important de diners sobre la taula, amb l’editor d’Anagrama, Jordi Herralde–, alguns amics i una munió de bons lectors, entre els quals la generació literària nascuda als anys seixanta, nodrida d’allò que venia dels Estats Units. Eva Piquer, Joan Carreras, Jordi Puntí, Vicenç Pagès Jordà i Sergi Pàmies formen part de la tropa de lletraferits que han devorat l’obra austeriana. Aquest darrer, de fet, va convertir la seva relació en material literari al conte “Nova York, 1994 (Notes per un conte)”, inclòs en el volum Cançons d’amor i de pluja. Hi recrea el sopar a cals Auster-Hustvedt, a Park Slope: “Aquesta nit hem d’anar a sopar a casa de Siri Hustvedt i Paul Auster. No hi he volgut pensar fins ara perquè estava convençut que s’anul·laria. […] M’he passat la tarda fingint una calma que no tinc i revisant les vies d’accés a Brooklyn. Ahir vaig patir una baixada de tensió o una pujada de sucre –encara no distingeixo els símptomes de cada cosa– mentre dinàvem en un restaurant freqüentant per mafiosos. No vaig arribar al segon plat: en vaig sortir taquicàrdic. Ara m’adono que tot aquest nerviosisme té a veure amb la imminència del sopar. ¿Com m’he de comportar si no sé prou anglès ni per intervenir en la conversa ni per seguir-la? ¿Com tornarem de Brooklyn? ¿A quina hora? La Sílvia i la Siri es coneixen i tenen interessos comuns però, ¿què faré si Paul Auster –Paul Auster!– em diu alguna cosa? I el més important: ¿podem confiar que el taxista no ens matarà?” La trobada esdevé cordial i relaxada, amb un Auster que té la deferència de passar al francès per simpatia amb el seu convidat, nascut a París, i una conversa que entre fum de purets neerlandesos s’escola per anècdotes del film Smoke i de Blue in the face, que aquells dies rodava, tot i que el patidor Pàmies no pot deixar de pensar si el taxista assassí complirà el seu objectiu amb un matxet o amb una pistola. “Auster, constato, és la personificació del carisma i de la cordialitat.” Sense haver-hi sopat, sense haver-lo tingut a prop, sense ni haver tingut el privilegi d’entrevistar-lo –com tants altres companys de professió i, malgrat tot, com diu la broma recurrent, amics–, molts dels seus lectors n’estàvem convençuts i, entre més motius, potser atzarosos, el continuàvem llegint i admirant. Estimant, en definitiva.

El dimecres 24 d’abril la ministra de Cultura i Igualtat noruega, la socialista Lubna Jaffery, va rebre en un acte públic els resultats del Comitè per a la Igualtat dels Homes, un grup de setze persones que ha treballat dos anys sobre els problemes socials que són específics de la meitat masculina de la població. El document, de 319 pàgines, fa una anàlisi dels principals reptes i proposa un seguit de mesures per a corregir-los (el podeu descarregar si voleu llegir l’extens resum que inclou en anglès). L’objectiu principal del govern és evitar que aquestes qüestions acabin en mans dels grups més reaccionaris, com ha passat a molts països amb l’emergència de moviments tòxics que s’aprofiten d’aquests greuges, en què es detecta un viratge dels nois cap a l’extrema dreta.

El comitè deixa clar que “tota política d’igualtat de gènere ha d’incloure les experiències i els reptes dels nois i els homes”. És per això que el document es titula El nou pas de la igualtat. Això sí, el comitè admet que “alguns poden témer que els esforços per a promoure la igualtat dels homes es puguin produir a costa de la igualtat de les dones”, però creu que “és possible abordar els reptes per a tots els gèneres, sense perjudicar els guanys que les polítiques d’igualtat han produït fins ara”.

Segons el comitè, i malgrat que els homes ocupen més posicions de poder, hi ha diverses àrees en què es troben en desavantatge en comparació amb les noies i les dones. Això s’aplica, per exemple, al sistema educatiu, a l’hora de cuidar els fills, i quan es relacionen amb parts de l’administració pública. Alguns d’aquests reptes estan relacionats amb la desigualtat i l’exclusió socials, i amb experiències subjectives de solitud i manca de reconeixement. En última instància això pot alimentar comportaments destructius com ara la violència, el crim i l’ús de substàncies. Al document hi llegim: “Aquests comportaments s’han entès en gran mesura com a problemes relacionats amb els nois i els homes, és a dir, que els nois o els homes són el problema. El comitè creu que bona part del comportament destructiu s’ha d’entendre en canvi com una expressió dels problemes dels nois i els homes. Aquests problemes s’han de prendre seriosament i resoldre a escala social.”

El comitè també recull, és clar, que hi ha moltes maneres de ser un home, i que molts reptes tenen relació amb rols de gènere estrets que poden limitar el marge d’acció. Per això és important de tenir una àmplia gamma de models masculins positius, i que puguin demostrar que hi ha moltes maneres diferents de ser home. També es reconeix que “les comunitats masculines són fonamentals per a la vida de molts homes”, i que molts no consideren que els rols tradicionals es limitin.

El primer àmbit que analitza el document és l’ensenyament. A Noruega els nois treuen més males notes a totes les assignatures menys a educació física, abandonen més la secundària i són només el 40% dels estudiants universitaris. Això té conseqüències al llarg de la vida laboral i per a l’estabilitat econòmica. Entre les mesures que es proposen, hi ha un model educatiu que inclogui més l’activitat física i el moviment (això encara és més urgent a Catalunya) i valorar l’endarreriment de l’inici de la primària d’aquells nens menys desenvolupats (sobretot els nascuts els darrers mesos de l’any, que solen tenir un gran desavantatge).

Un segon aspecte és la violència i l’exclusió social. Els autors afirmen que el 50% dels nois han estat víctimes d’un acte violent greu abans dels 18 anys (per un 29% de les noies), però que la resposta que hi han donat ha estat limitada per allò que la societat considera acceptable i viril. Evidentment, els homes també són la gran majoria dels que cometen els actes violents, com també dels reclusos a les presons i de les víctimes d’accidents laborals, i tenen xifres molt més altes de consum de narcòtics, de suïcidis (a Catalunya, més d’un 70%) i de solitud durant la vellesa. A això cal afegir-hi que als homes els costa molt més anar als serveis de salut, sobretot si es tracta de salut mental. El comitè és clar: cal actuar sobre els joves, amb l’establiment de centres juvenils on els nois es puguin reunir, facilitant l’accés a llocs de suport (sovint feminitzats) i ajudant més les víctimes de violència no domèstica.

Ara bé, el punt que ha saltat més als mitjans és el capítol sobre “els homes com a cuidadors”. Llegim al document: “Fa temps que és un objectiu de la política d’igualtat de gènere garantir que les dones tinguin oportunitats reals de participar en la vida laboral. El Comitè d’Igualtat d’Homes creu que s’han de preveure millor les oportunitats dels homes de ser cuidadors igualitaris, fins i tot després de les ruptures de relacions.” El document proposa d’ampliar el permís de paternitat, i sobretot fa una defensa aferrissada de la custòdia compartida després d’un divorci, que a Noruega, com a Catalunya, voreja el 50%. “Molts homes descriuen un sentiment d’impotència i desesperació pel fet de perdre el contacte amb els fills –diu l’informe–, i alguns també desconfien de les institucions de servei públic.” També s’indica que “ha augmentat notablement el nombre de persones que no tenen fills, i aquest desenvolupament és molt més marcat entre els homes que no entre les dones”.

I per acabar, la conclusió de l’informe, que us presento íntegrament. “És important per a la legitimitat de les polítiques d’igualtat que no s’ignorin els reptes de ningú. La política d’igualtat actual ja inclou més fonaments que el gènere, i les experiències de les minories han desafiat veritats antigues i han portat més veus a la tasca d’igualtat. Ara el comitè creu que cal afegir les experiències dels homes a la tasca d’igualtat d’una manera més potent. L’informe del comitè mostra àrees on els nois i els homes tenen reptes especials i baixes prestacions. El comitè creu que les polítiques d’igualtat noruegues ha d’afrontar i respondre a aquests reptes.”

El 21 d’abril la Viquipèdia va arribar a 750.000 articles. Amb motiu d’aquesta fita, parlem amb Xavier Dengra (Cornellà de Llobregat, 1994), biotecnòleg i viquipedista apassionat d’ençà dels catorze anys. Acostumat a pensar en la col·lectivitat digital i lingüística, durant l’entrevista Dengra apunta afinadament cap als reptes de futur. Fa una crida directa perquè tothom configuri els dispositius en català. Diu que és essencial. Explica que si la gent no ho fa el català es torna invisible. També parla dels objectius que té la Viquipèdia: millorar la interfície i aconseguir més viquipedistes tècnicament bons.

—La Viquipèdia en català ha arribat a 750.000 articles. Què significa assolir una xifra com aquesta?
—En primer lloc, prestigia el català com a llengua que és capaç d’explicar tot el coneixement del món en una de les tres-centes llengües que existeixen en el projecte. També fa palès que hi ha una comunitat digital molt potent en la nostra llengua.

—L’edició catalana va ser la tercera a aparèixer i la segona del món a publicar articles. La Viquipèdia continua essent pionera?
—Des del començament la Viquipèdia ha estat reconeguda internacionalment. Ho vam ser al principi i ara continuem apareixent als rànquings de qualitat. Volem que el català sempre sigui a dalt, perquè som conscients que si en qualitat no hi som, perdem la competitivitat respecte a les altres llengües. La quantitat s’ha de celebrar, perquè 750.000 articles és una xifra molt grossa. De les 300 llengües, ara som la vintena. Altres llengües han anat creixent, però moltes amb robots d’edició i articles que s’han creat automàticament. Nosaltres, manualment, hem estat capaços de créixer tant en quantitat com en qualitat. I això és un dels principals desafiaments que tenim.

—Quin balanç en feu, de tot plegat?
—És una feina que ha millorat molt amb el temps. Al principi, la Viquipèdia va començar com un projecte amb internautes molt desorganitzats. En la darrera dècada hem estat capaços de sortir al carrer i fer veure a les institucions que la Viquipèdia no és una cosa que fan unes persones que tenen ganes d’escriure des del sofà de casa. Hem d’abastar una mica més socialment: fer veure a museus, biblioteques, universitats i governs que tot allò amb què ells treballen té un retorn social.

—Què voleu dir? Les institucions no ho veuen clar?
—Per exemple, molts estudis interessants tenen un resum divulgatiu que podria anar a la Viquipèdia, però no hi ha aquesta visió. Per què no l’alliberen amb una llicència lliure? Per què les fotografies que fa el govern per a la sala de premsa no poden ser utilitzades per la Viquipèdia? Ara això ho comença a promoure la Comunitat Europea: amb iniciatives d’Open Access, de llicències Creative Commons… Per exemple, als Estats Units tenen domini públic absolutament per a tot, i la Wikipedia ha pogut créixer perquè els textos eren audiovisualment i bibliogràficament ben complementats. S’han cedit i s’han bolcat arxius que ja eren ben escrits directament cap a la Wikipedia, i això els ha permès de créixer exponencialment.

—Per què aquí hi ha tant de recel?
—Per desconeixement de l’era digital. El món digital ens passa per sobre i és molt difícil d’adaptar-s’hi. Comunitats com ara la de la Viquipèdia, o com Softcatalà, ens adaptem molt ràpidament. A vegades ens toca sortir del nostre cercle digital a dir: “Ei, ara us toca a vosaltres d’empènyer.” Aquest pas l’hem sabut fer prou bé durant els darrers deu anys, perquè no tan sols hem editat sinó que també hem estat capaços de formar el personal: hem fet xerrades no solament per fer articles sinó també perquè se cedeixin els continguts, per fer un canvi de xip de la Viquipèdia, per explicar que és un projecte que implica tota la societat i que es pot treballar conjuntament. Abans, ens deien els “friquis de la Viquipèdia”, però ara tenim un cert prestigi que no teníem.

—Com l’heu aconseguit?
—En un context de notícies falses, i pescaclics, nosaltres indiquem que aquell article no té prou referències o que podria mancar d’admissibilitat perquè no té prou bibliografia fiable que en parli, o que pot ser una mala traducció, etc. Per tant, alertem que vagin amb cura a l’hora de llegir-lo. I no sols avisem que aquest article pot no ser ben fet, sinó que a més encoratgem la persona que l’editi, i això al lector li dóna una certa satisfacció. I diu: “D’acord, ells ho han fet, però ells mateixos són conscients que no està bé. Ara, si m’avisa d’allò que no està bé, vol dir que tota la resta té un nivell prou digne.” El projecte és absolutament transparent. Tu podries veure a quina hora he editat, quan ho he fet, en quin article, de quina manera, etc. Tenim uns mecanismes de control de rigor que ens permet de controlar-nos a nosaltres mateixos. Tenim una pàgina que seria com la torre de control de l’aeroport, on podem veure els canvis recents i tot allò que passa en temps real.

—Què pot fer l’usuari perquè el català tingui més força i visibilitat a la xarxa?
—Sí, una cosa important és configurar els dispositius en català. És un pas senzill, minúscul, tenir el mòbil o el motor de cerca en català i, en canvi, té un impacte molt gran a l’hora de visibilitzar totes les webs en català! Són cinc minuts d’activisme i té un impacte a molt llarg termini.

Les deu eines més potents de Softcatalà

—Podeu explicar per què?
—Si la gent fa això, les empreses detecten qui navega en català i qui no, i tots sabem què ha passat aquests últims anys amb Google, no?

—Google durant molt de temps ha penalitzat durament el català a internet?
—Sí, i des que Google ha millorat una mica l’algorisme hem crescut. Nosaltres ens hem disparat: el març de l’any passat teníem tretze milions de visites. Ara en tenim setze milions i mig, només pel fet que Google “ha millorat”. Doncs imagina’t si molta més gent catalanoparlant ho fes. Ara el català és al centre del debat, i la configuració lingüística dels dispositius haurà de ser un objectiu dels pròxims anys per assegurar que el català continua anant endavant digitalment. Nosaltres, com a Viquipèdia, ho hem de promoure i hem d’encoratjar la gent que ho faci.

—Què diferencia la Viquipèdia catalana de les altres?
—És una pregunta complicada. Al final, allò que ens diferencia és la manera d’explicar el món. És a dir, cada llengua té la seva visió del món: cultural, etnocèntrica, etc. La Viquipèdia en català té els seus biaixos, que al final provenen d’uns biaixos socials, bibliogràfics, etc., però és que les altres llengües també en tenen. A vegades s’ataca molt la Viquipèdia i es diu que està molt polititzada. Bé, potser està polititzada en uns temes molt concrets, però en uns altres és molt més neutral que no la que et pots trobar en castellà o en anglès, perquè potser tenen molts més articles sobre colonialisme que nosaltres, per exemple. O, parlant de l’avortament, la Viquipèdia en anglès és molt més controvertida que la nostra. Són temes que et fan adonar que el fet distintiu sempre va relacionat amb la llengua i no amb l’estat en què pugui parlar aquella llengua.

—En quins temes diríeu que està polititzada, la Viquipèdia en català?
—Per exemple, en els Països Catalans. Per a nosaltres són una unitat geogràfica i lingüística. Parlem en català, però també parlem occità i aranès. La llengua va abans perquè, en certa manera, és nació. Quan hem de fer una biografia, definir un espai territorial o certes actuacions, per exemple, ho fem com a Països Catalans. Això ens dóna un tret diferencial. Ens autocentrem i hem d’explicar la nostra realitat basada en els nostres parlants i en qui ens llegirà. No hem de pensar que potser ens llegirà algú del Japó, sinó en els nostres parlants. I això potser falla en alguns altres viquipedistes. A més, també hem de tenir en compte que nosaltres traduïm molts articles i que, en aquestes traduccions, la manera d’explicar el món és en unes altres llengües. I ho fas amb el seu pensament, ho fas amb la seva bibliografia; per tant, s’ha d’anar amb compte, perquè si creixem important articles d’unes altres llengües i ho fem a la babalà, perdem la nostra manera d’explicar el món.

—Teniu un codi deontològic?
—Sí, tenim moltes polítiques. Tenim polítiques en contra dels conflictes d’interessos, tenim polítiques sobre l’admissibilitat, és a dir, què és rellevant i què no per a la Viquipèdia, etc. També sobre com citar, la “Viquietiqueta”, que és el respecte intern cap a altres viquipedistes, etc. Tenim unes polítiques que permeten un consens, uns diàlegs… Tots som humans i, evidentment, cadascú té el seu espai que vol defensar, però en aquest sentit tenim unes polítiques i un consens força bons.

—Qui sou els viquipedistes? Quin n’és el perfil majoritari? 
—El perfil majoritari és gent entre trenta i setanta anys, homes, i de Catalunya. Tenim un perfil molt homogeni, i aquí és on hem de trencar una miqueta les barreres i començar a introduir-hi gent jove, nova, dones sobretot, i usuaris del País Valencià, de les Illes Balears, Catalunya Nord, l’Alguer i la Franja. Tenim llacunes geogràfiques importants. Créixer, en aquest sentit, ens costa molt. Hi ha voluntaris molt forts, fora de Catalunya, però que costa revifar…

Cinc propòsits a favor del català per a començar l’any

—I el funcionament?
—És una mica una anarquia, però ben portada: a la pràctica funciona. Cadascú edita el que vol. De tota manera, sempre provem de fer concursos, iniciatives o campanyes internes. Hi ha gent que es dedica a crear articles nous, hi ha es dedica a traduir, hi ha qui es dedica a anar a la biblioteca a rebuscar llibres antics i convertir-ho en un article, hi ha qui es dedica a controlar i revisar els articles dels altres o aconsellar, etc. Som molt diversos, i per això és interessant. Hi ha gent, per exemple, que fa fotografies. Per això és important de dir: “Ei, que la Viquipèdia no és escriure i prou. Hi ha més tasques a fer i segur que en trobes alguna que en el teu temps lliure puguis fer des del sofà.” No cal fer un article llarg de vint-i-cinc paràgrafs, potser amb dues fotografies o corregint faltes d’ortografia també es pot fer una contribució molt important.

—Parleu de perfil homogeni. Com repercuteix això en els articles de la Viquipèdia? Hi ha un biaix de gènere, de territori i de llengua?
—Hi ha tres biaixos: de contingut, de gènere i el territorial. El de contingut és sobre allò que deia al principi. El de gènere es reverteix en articles que parlen sobre feminisme i sobre dones. Ara, això ho hem revertit prou bé perquè hem arribat a quaranta mil biografies de dones. És a dir, tot i que siguem homes, som conscients que hem de crear moltes més biografies de dones i que això ens ajudarà, potser, que les dones vegin que la Viquipèdia és més igualitària i poder-les incorporar. I el biaix territorial és on tenim la batalla més forta, perquè, si n’hi ha, vol dir que articles sobre les Illes o sobre l’Alguer seran infrarepresentats i no es faran amb les variants lingüístiques d’allà, que això és una cosa que a vegades ens pregunten: “Els articles de la Viquipèdia han de ser en català oriental?” No. Han de ser normatius, seguir la normativa, però tu els pots fer amb la teva variant lingüística sense cap mena de problema. De fet, si l’usuari que ha començat aquell article el fa en valencià, per exemple, els que venim després hem de continuar en valencià. Llavors, és important que hi hagi més viquipedistes en aquestes variants perquè puguin escriure en la seva variant lingüística i que hi sigui més representada.

—La versió catalana és la primera en l’índex que mesura la qualitat dels 1.000 articles essencials que hauria de tenir cadascuna de les més de 300 versions de la Viquipèdia. També és la cinquena llengua en el dels 10.000 articles essencials. Què representa ser en aquest podi?
—Les comunitats de les llengües de Viquipèdia s’agrupen i diuen: “D’acord: quins són els 10.000 articles i els 1.000 que considerem bàsics en una enciclopèdia i que les 300 llengües hauríem de tenir per complir uns certs requisits bàsics?” Doncs en aquest rànquing dels 1.000 som la primera llengua del món. Quan vam arribar al mig milió d’articles, vam dir: “Escolta, potser hem d’aspirar una miqueta més que no pas a ser els primers en els 1.000, no?” Hi havia aquest rànquing dels 10.000 en el qual érem a la vintena posició, tampoc no érem gaire enrere, i vam decidir d’enfortir-nos-hi. Hi ha un grup de viquipedistes que ha posat tot l’esforç a arribar-hi: cada mes hi ha unes llistes, uns criteris i unes puntuacions que es van actualitzant. Llavors, millorant això a poc a poc hem anat pujant. Em sembla que va ser l’octubre del 2022 que vam entrar per primera vegada en les deu primeres i, ara, per fi, menys de dos anys després, ja som la cinquena. A poc a poc esperem ser entre els tres primers.

—Les tasques d’actualització, difusió i traducció d’articles es menja el temps per a la creació de nous articles propis?
—Depèn. Jo, per exemple, he d’estar pendent de què fan els viquipedistes novells. Cada dia rebem articles. Hi ha gent editant-se el seu article… Mira, fa dos dies, un partit polític es feia el seu. O hi ha qui edita l’article de l’amic perquè creu que és una persona molt important; hi ha vandalismes escolars, etc. És complicat perquè sí que et pren temps… A més, a les xarxes socials som molt durs, molt contundents: quan algú fa befa d’un vandalisme, o quan algú comparteix un vandalisme que ha fet algú altre i se’n riu, diem: “Ei, això no fa cap mena de gràcia, perquè som voluntaris, dediquem el nostre temps a oferir-te coneixement i ara tu fas broma d’allò que a nosaltres ens fa perdre temps.” A vegades ens han dit que som molt durs, que no tenim sentit de l’humor, etc. Humor en tenim! Cada diumenge piulem articles humorístics a les xarxes socials, o curiositats, però hem de fer-nos respectar com a projecte. No cobrem, ho fem com a voluntaris en el nostre temps.

—Ara que som en campanya electoral, us hi heu trobat, amb vandalisme?
—Ui, si t’ho expliqués… No diré noms, però jo mateix vaig veure que un membre d’una llista política –no d’aquestes eleccions, sinó de les municipals– havia creat l’article de la llista. Això és dur perquè malmet a tres nivells: malmet a escala personal, perquè aquella persona, si se sap que és la que ha editat l’article, en quina posició queda públicament? En segon lloc, malmet el partit i, finalment, malmet el projecte. Llavors encara hi ha gent que diu: “Ai, és que no m’he llegit les polítiques!” No cal llegir-te les polítiques per saber que el teu article sobre tu mateix, sobre el teu amic, sobre el batlle del teu poble o sobre el teu partit polític no toca que el facis tu. Passen els anys i ens ho continuem trobant, això. I ens n’hem trobat de molt greus, eh?

—Com ara?
—Prefereixo no dir noms perquè provem de ser curosos i, a vegades, no es fa de mala fe. I si és el cas, som capaços de revertir-ho de pressa i fem un toc d’atenció prou contundent perquè no torni a passar. No hem de castigar durament.

—Quins són els objectius més importants que teniu?
—Això crec que és molt important que ho digui: o millorem la nostra interfície i trobem nous viquipedistes que siguin bons en aspectes tècnics i que ens ajudin a millorar-la, o no sé si el projecte resistirà deu anys més. La tecnologia, ara mateix, ens passa una mica per sobre. La pàgina principal de la Viquipèdia és de les més dinàmiques de tots els diferents projectes, però una persona de quinze anys, que és completament nadiua digital, amb el mòbil, passaria pena i dificultats. Hem d’aconseguir editar la Viquipèdia al mòbil, que segons quins vídeos i segons quins continguts gràfics puguin anar-hi. Perquè te’n vas a la competència, per exemple, a Our World in Data, o te’n vas a uns altres espais i, ostres, les visualitzacions de les dades estan molt millor. I nosaltres continuem amb un text pla que té tota la qualitat, però caldria que ho complementéssim amb més bona interfície. Si no, els anys vinents les baixades de lectura ja no seran per la llengua, sinó que també podran començar a ser per una qüestió d’amabilitat o accessibilitat de lectura.

—N’heu incorporat, d’eines digitals com Chat GPT o l’automatització de bots per a treballar en nous articles?
—Sí, tenim uns quants bots, que és com un usuari donat d’alta, però que fa només tasques automàtiques. En tenim d’ortotipogràfics, que corregeixen codi, etc. Fa poc també hem incorporat intel·ligència artificial a la pàgina de control que ens permet de dir quines possibilitats hi ha que una edició sigui un vandalisme o no. Hem entrenat aquesta IA en català, i ens diu si l’edició és bona o no o què està malament i què no. Per exemple: si hi ha repetició de caràcters, insults, si hi ha text en anglès o castellà, detecta si hi ha IP escolars, etc.

“La sort i la companyia fan fer bona o mala via”, diu el refrany. Després d’unes eleccions sempre venen els pactes. Són la mare dels ous en aquests temps de fragmentació parlamentària i un element clau de les campanyes de tots els partits, tot i que sovint s’hi refereixin més per a intentar de mobilitzar el propi electorat amb l’espantall d’un acord entre els adversaris que no per a assumir compromisos que els lliguin massa a partir de la nit electoral. Pere Aragonès ha alertat que el PSC i Junts, malgrat que es discuteixin contínuament, miraran de posar-se d’acord per a expulsar ERC de la Generalitat de Catalunya. En el discurs d’ERC, no falten les referències a la sociovergència. Salvador Illa assegura que vol formar un govern “fort i estable” i no es tanca a cap partit, excepte a l’extrema dreta. Tampoc no exclou de mirar de pactar amb Carles Puigdemont. “Veurem quin resultat té Junts i què decideix de fer”, deia en una entrevista a la Cadena SER. Puigdemont, per la seva banda, s’hi negava: “Jo ja ho he dit molt clarament: nosaltres no pactarem amb el senyor Illa. Ell haurà de dir si pactarà amb el món dels Comuns i amb ERC, per fer un govern tripartit a Catalunya, que ja sabem com acaben. Cap vot a la candidatura que jo encapçalo no servirà per a fer president el senyor Illa ni les seves polítiques, i ens tindrà de front com ens hi té el senyor Sánchez a Madrid”, deia, en una conferència de premsa de l’ACN. Una altra vegada, l’avís del perill d’un tripartit.

Fa deu anys, abans que el procés capgirés la política d’aliances i els blocs independentista i anti-independentista regissin els acords al parlament, Esquerra es reivindicava com a partit frontissa. En el congrés del partit del 2015, Marta Rovira ho deia així: “No som menys d’esquerres per arribar a pactes conjunturals amb partits que no són d’esquerres. Ni som menys independentistes per pactar amb l’esquerra democràtica que potser encara no és independentista. Som gent d’esquerres independentista, que tothom ho tingui clar.” Ara, amb Aragonès a la presidència de la Generalitat, ERC es reivindica com el partit hegemònic de l’independentisme i no entra en les opcions d’un hipotètic pacte a partir de la posició de vella frontissa. De fet, el PSC i Junts tampoc no ho fan, a partir del privilegi de veure’s en el primer i segon lloc de les enquestes. Puigdemont alimenta la hipòtesi d’un duel amb Illa per mirar d’aplegar un vot útil independentista contra el PSC i Aragonès vol mantenir la percepció que aquesta batalla, en realitat, és de tres. I el fet és que si ERC va imposar-se el 2021 a Junts és perquè feia anys que creixia amb l’esperit d’un partit d’arreplega (catch all party). El resultat d’aquest procés és que és el partit que té unes fronteres de vot molt més diverses que cap altre partit: amb Junts a una banda i el PSC a una altra. Però també es disputa una part del vot amb els comuns i la CUP.

ERC pot jugar en l’eix nacional però també en l’ideològic d’esquerres. I això, que pot ser una virtut per al creixement, també li complica molt la modulació del discurs. D’aquí beuen el pragmatisme sobiranista, la defensa dels serveis públics i l’apel·lació al consens i a la Catalunya sencera, una equació que ho arreplega tot amb una calculada moderació. L’endemà de les eleccions, amb la calculadora a la mà, podria ser l’únic partit que sigui en totes les sumes i les restes. I què diu el seu electorat? Segons la darrera enquesta electoral del CEO, com ja vam explicar, un 34% dels seus votants s’estimaria més un pacte amb Junts i un 30% amb el PSC. A la pregunta de què votarien si tinguessin el dret d’un segon vot, un 26% votaria el PSC, el mateix percentatge que votaria Junts.

Cap més partit no té l’electorat tan dividit, però tampoc cap no és tan anomenat pels electors dels adversaris com l’opció preferida de pacte: la majoria dels electors del PSC volen que Illa arribi a un acord amb Aragonès, també una majoria aclaparadora dels de Junts (un 66%), un nombre molt elevat dels votants dels Comuns Sumar (un 35%, enfront del 47% que prefereix el PSC) i la majoria dels de la CUP. A més, quan són preguntats per una segona opció de vot, la majoria d’electors socialistes es decanten per ERC, igual que la majoria dels votants de Junts, de la CUP i dels Comuns. I aquí és on la virtut es pot convertir en un maldecap: si no és per mantenir-se a la presidència, amb qui pactarà ERC?

Aquestes dades indiquen que no li serà gens fàcil de triar una opció, per la possibilitat de decebre una part dels votants. És per això també que la situació de blocatge i repetició electoral –tan vaticinada– no s’ha de descartar com una possibilitat real. És impossible que ERC oblidi com va pagar a les urnes l’acord del segon tripartit i és evident que el menys arriscat, d’entrada, seria provar de tornar-se a entendre amb Junts. De fet, Aragonès ha insistit que, en les condicions per a arribar a acords, hi haurà la defensa del referèndum acordat i un finançament singular que inclogui la gestió de tots els imposts, i això exclouria d’entrada de l’equació els socialistes. Però també ha estat ERC que, de la presidència estant, després d’anar-se’n Junts del govern, ha contribuït al trencament dels blocs a causa de dos pactes pressupostaris amb els socialistes catalans. És clar que una cosa és pactar a partir de la posició d’avantatge i una altra a partir d’una posició no guanyadora però decisiva.

La xifra

3.000 persones, segons el recompte del PSC, van assistir ahir al primer míting de Salvador Illa amb Pedro Sánchez de la campanya a Sant Boi de Llobregat, després de l’aparició sorpresa del president espanyol a la Fira d’Abril. Unes 2.000 van seguir l’acte dins el poliesportiu municipal la Parellada i un miler a fora.

L’anècdota

El PP i Ciutadans van llançar ahir un mateix missatge. Tant el president de Castella i Lleó, Alfonso Fernández Mañueco, que va acompanyar Alejandro Fernández, com Carlos Carrizosa van advertir que el PSC pot fer president Puigdemont en canvi de no perdre la presidència del govern espanyol.

La frase

ERC alerta del perill que tornin les retallades i Puigdemont hi respon dient que l’acusació és curiosa, si “l’autor intel·lectual de les retallades és el padrí del candidat d’ERC en aquestes eleccions”. Ho deia en referència al fet que l’ex-conseller d’Economia Andreu Mas-Colell va exhibir el seu suport a Pere Aragonès presentant-lo en un acte el 17 d’abril. Mas-Colell va dir: “És bo que la Generalitat la lideri un president amb el seu tarannà.”

El candidat de Junts a les eleccions de Catalunya, Carles Puigdemont, ha demanat de concentrar el vot independentista i ha llançat un advertiment en el míting d’Argelers: “Sabem tots que és cosa de dos: o Illa com a governador civil de la província catalana o nosaltres liderant la represa nacional.”

Puigdemont diu que tornarà a ser cap de llista de Junts si hi ha repetició electoral

A més, ha acusat Pedro Sánchez de voler aplicar “un 155 de baixa intensitat” per a “governar Catalunya des de la Moncloa”. A més, ha ironitzat dient que el candidat del PSC és en realitat el president espanyol: “No ens enganyem, a Illa se li està posant cara de governador civil. Clar, si tots els dies ve Pedro Sánchez, i Pedro Sánchez està aquí i allà… És el candidat a la presidència”, ha etzibat.

Per aquest motiu, ha demanat els votants independentistes enfadats que facin “un sacrifici molt petit” i vagin a votar. Si no, ha alertat que els vots que no vagin a la seva llista contribuiran indirectament a convertir Salvador Illa en president de la Generalitat.

Per la seva banda, la presidenta del Parlament, Anna Erra, també ha demanat el vot per Junts per a evitar que Illa sigui president: “No volem un president submís que hagi de demanar permís a Madrid”, ha conclòs.

Enquesta de VilaWeb: S’escurça la distància entre Junts i ERC, que s’allunyen de la majoria

Si les eleccions a Catalunya haguessin estat avui, el PSC de Salvador Illa continuaria rotundament al capdavant del recompte, amb 41 escons, segons la sisena enquesta d’EM Analytics per a VilaWeb. Els socialistes continuen a l’alça després de la maniobra del president espanyol, Pedro Sánchez, que ahir va aparèixer per primera vegada en campanya després d’haver decidit de no dimitir. En canvi, la baixada progressiva de Junts i l’estabilització d’Esquerra acostarien tots dos partits, que s’allunyarien força de la majoria. Illa sembla que s’acosta al 30% d’intenció de vot i la candidatura de Carles Puigdemont en tindria ara com ara un 20%, exactament la xifra que fa tres anys va obtenir Laura Borràs. Pere Aragonès repuntaria una mica, fins al 18,7%. A tots dos els separarien, doncs, 3 escons –31 per a Junts i 28 per a ERC–, però la diferència de vot seria tan sols d’un 1,3%.

Tres estira-i-arronses paral·lels

Hi ha tres combats paral·lels entre forces que es disputen un mateix segment d’electorat. La que va més frec a frec és la de la CUP, que obtindria 6 escons –un menys que en l’enquesta anterior, tres menys que fa tres anys– i els comuns –que baixarien fins a quatre, una forta patacada, la meitat que el 2021. La candidatura de Jéssica Albiach tindria ara com ara un 4,8% d’intenció de vot, però concentrat a Barcelona, cosa que els deixaria darrere de la CUP en diputats, tot i que la candidatura de Laia Estrada podria rebre el 4,5% dels vots. El segon marge de diferència més estret és entre Junts i Esquerra. El tercer és entre el PP d’Alejandro Fernández, que ara com ara mostra el 9,2% d’intenció de vot i 12 escons, i Vox, amb un 7,5% i 10 diputats. Tres disputes que els marges d’error de les enquestes fan difícil d’afinar bé.

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

Aliança Catalana continuaria creixent

L’altra novetat de l’enquesta del dia és que Aliança Catalana, que segons EM Analytics entrava ahir per primera vegada i que té una tendència d’intenció de vot ascendent d’ençà que va començar el tracking, dijous passat, aconseguiria el tercer escó per Barcelona –cosa que significaria que Sílvia Orriols, batllessa de Ripoll i cap de llista per Girona, podria restar fora del parlament encara que hi entressin membres del seu partit. Ara com ara, sembla lluny d’aconseguir-ne cap més, segons aquesta mostra. Esquerra i Junts també semblen lluny d’obtenir-ne més, tot i que encara falten deu dies de campanya i les enquestes, com repetim cada dia, són tan sols una fotografia d’un moment determinat i poden errar el tret. Alhora, el partit de Clara Ponsatí i Jordi Graupera, continuaria lluny d’entrar, tot i que pujaria lleument, fins a l’1% d’intenció de vot.

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

Indecisos i abstencionistes, decisius

Una constant de la campanya, això sí, és que el joc és viu sobretot a Barcelona –on es decideixen la majoria d’escons, 85 de 135– i Girona; en canvi, l’evolució de Lleida i Tarragona és molt rígida. Sigui com sigui, hi insistim, hi ha molt de marge per als canvis: ara com ara, hi ha prop d’un 20% d’indecisos, una xifra molt semblant a dijous passat, que era de vora un 22%. Això vol dir que, de moment, la campanya electoral ha fet canviar de parer molt poca gent. Segons les estimacions d’EM Analytics, la pujada dels socialistes s’explica perquè capta vot d’antics abstencionistes, dels comuns i d’Esquerra. El gruix dels indecisos continua sense saber què fer, i això serà clau per a aquests tres combats que encara es debaten. A més a més, sembla que hi podria haver una abstenció molt alta, de prop del 45%.

També és poc clar, encara, com es decantaran les majories, que continuen dirimint-se per pocs escons. El PSC i Junts continua essent la més sòlida, amb 72 diputats. Socialistes i republicans, amb 69, també tenen majoria sense haver d’afegir els Comuns a l’equació –en aquest cas, s’enfilarien a 74. El triangle de la investidura de Jaume Collboni a Barcelona –socialistes, Comuns i PP– n’assoliria 56, lluny de la majoria, i ni tan sols sumant-hi Vox podria atènyer els 68 escons. Junts, ERC i la CUP, al seu torn, restarien a 65, a tres de la majoria, i no podrien sumar majoria sense Aliança Catalana, que no ha dit què faria. L’altra coalició de govern que de vegades s’ha especulat –ERC, comuns i CUP– és molt lluny de la majoria: 38 escons, a molta distància dels 50 que va obtenir fa tres anys.

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

L’enquesta d’avui, més detallada

“Avui s’obre un capítol nou i decisiu en els cent deu anys d’història de Puig. Creiem que convertir-nos en una companyia cotitzada alinearà la nostra estructura corporativa amb la de les millors companyies familiars del sector de la bellesa, ens ajudarà a atreure i retenir talent i recolzarà l’estratègia de creixement de la nostra cartera i les nostres marques.” Ho deia Marc Puig, president executiu de la multinacional catalana de perfumeria i moda Puig, el dia que anunciava la seva sortida a borsa, el passat 8 d’abril.

I, gairebé un mes després, demà a primera hora, començarà a cotitzar a un preu de 24,5 euros per acció, el més alt de la forqueta prefixada en el fullet de sortida a borsa. Aquest preu de sortida li suposa una capitalització borsària propera als 14.000 milions d’euros. Per posar-la en context, n’hi ha prou de dir que és l’operació de sortida a borsa d’Europa més important des de començament d’any. Cal dir que han hagut de passar gairebé tres anys perquè vegem una altra gran sortida a borsa en el mercat domèstic.

És una companyia molt important i d’un sector molt preuat pels inversors, que pren la decisió en un moment dolç de la seva història. Actualment, treballa de manera directa en 32 països amb 17 marques, entre les quals destaquen, en termes d’ingressos, Paco Rabanne, Charlotte Tilbury i Carolina Herrera. El 2023 va registrar una xifra rècord de vendes netes, superior als 4.300 milions d’euros, la qual cosa representa un increment del 19% respecte de l’any anterior. Fa tan sols dos mesos, va inaugurar la nova seu corporativa de l’Hospitalet de Llobregat. L’espai, espectacular, que té una superfície de 21.000 m² i 20 plantes, donarà feina a 500 persones i representa el final d’una construcció que ha durat deu anys.

Respecte de l’operació, la companyia ha subratllat que l’oferta ha estat superada per la demanda múltiples vegades en tot el rang de preus, la qual cosa demostra “l’interès important registrat per inversors institucionals, internacionals i nacionals”. De fet, després de l’obertura del llibre d’ordres per part de les entitats col·locadores, un dia després d’haver anunciat la sortida a borsa, Puig ja va aconseguir una demanda superior a l’oferta.

Puig col·locarà fins a 3.000 milions d’euros en el mercat. L’operació, dirigida a inversors institucionals, consisteix en una oferta pública de subscripció de 1.250 milions d’euros de noves accions i una oferta pública de venda d’accions ja existents, per 1.360 milions d’euros, que avui és en mans de la família. A més, es guarda la possible col·locació d’uns altres 390 milions d’euros en cas que l’oferta sigui un èxit, que podrà exercir fins el primer de juny.

Aquesta serà la captació més gran de diners en una sortida a borsa al mercat espanyol d’ençà que Aena va saltar al parquet el 2015, i supera debuts com el d’Acciona Energia, que va captar més de 1.500 milions, i el de Cellnex, que va atreure una mica més de 2.000 milions.

L’estructura accionarial que ha triat ha tingut com a referents unes altres empreses internacionals també d’origen familiar, com ara, la nord-americana Estée Lauder o la suïssa Richemont. En concret, les accions de classe A quedaran restringides a la família Puig i tindran cinc drets de vot cadascuna, i els títols de classe B –els que es vendran als nous accionistes i seran al mercat– comptaran només amb un dret de vot. Tots dos tipus d’accions estaran equiparades en drets econòmics, amb una proporció d’un a un. Aquesta arquitectura així dissenyada permetrà als membres de la família Puig de retenir el control polític de la companyia durant les generacions vinents. A més, la família ha blindat els títols amb més drets polítics, per a evitar que siguin transferits a terceres persones fora de l’àmbit familiar, durant un determinat període de temps.

Segons que es comenta en el mercat, les assignacions han estat molt concentrades, atès que les deu primeres que s’han fet representen el 50% de tota l’adjudicació. Encara més, entre els vint primers inversors s’han quedat amb el 70% del total. Això vol dir que en l’accionariat hi haurà pesos pesants del món econòmic. Cal pensar que l’empresa ha tingut un paper molt actiu en el procés d’assignació de les accions entre els nous inversors, nacionals i internacionals.

En aquest sentit, abans-d’ahir, es va saber que CriteriaCaixa, hòlding que gestiona el patrimoni empresarial de la Fundació la Caixa, ha adquirit accions de classe B representatives del 3,05% del capital social de Puig. Això representa una inversió de 425 milions d’euros i, segons l’entitat financera, aquesta operació s’emmarca en la seva política d’inversió, que “selecciona empreses capdavanteres en sectors altament atractius, amb capacitat de creixement i generació de valor”.

Fins aquí, els principals ets i uts de l’operació. Però vull saber com es veu de dins del mercat i, per això, en parlo amb algú que ho coneix bé, Jaume Puig, director general de GVC Gaesco. D’entrada, el balanç que en fa és positiu, per tres motius. “El sol fet de decidir sortir a borsa ja és important, per a ells i per al mercat. A Catalunya tenim moltes empreses que hi podrien sortir, però els fa molt de respecte i frenen la idea de fer el salt. També em sembla rellevant pel sector en què es troba. És un sector en què hi ha poques empreses en el mercat i va molt buscat a escala internacional. I el tercer motiu, perquè estic convençut que, per a una empresa internacional com Puig, el fet d’estar cotitzada a borsa serà un punt de qualitat a favor a l’hora de presentar-se a l’exterior, de cara a l’opinió que en tinguin els interlocutors.”

De totes maneres, no ho veu tot de color rosa. “Per a mi, hi ha dos clarobscurs en aquesta operació. El primer és l’estructura accionarial que ha decidit, amb accions A i B. El fet que només cotitzin les B, les que tenen menys pes polític, pot allunyar molts inversors que acostumen a ser interessants. I el segon és que ha escollit el preu més alt del rang per a sortir, per la demanda elevada existent. En aquests casos, crec que és més prudent tirar una mica més avall el preu, perquè així augmenten les possibilitats de mantenir la cotització a llarg termini. Sortir al preu més alt afavoreix una entrada més alta de diners a curt termini, la qual cosa també implica –s’ha de dir tot– més comissions per als assessors, però hi ha el risc que d’aquí a un temps la cotització costi més de mantenir. A curt termini, segur que sí, perquè hi ha molta demanda insatisfeta, però en un salt tan important, penso que és cabdal tenir la mirada llarga.” El temps dirà quin pes tenen en el futur aquests clarobscurs que avui hi veu el director de Gaesco en l’evolució borsària de la companyia, que, tot sigui dit, no enterboleixen el balanç positiu final que fa de l’operació.

En definitiva, benvinguda sigui la perfumera Puig al mercat borsari, entre més coses, perquè no anem sobrats de companyies catalanes a les llistes de cotització, malgrat la potència empresarial del país. Cal recordar que la meitat de les 24 empreses catalanes que cotitzen en el mercat continu van traslladar la seva seu social lluny de Catalunya després del primer d’octubre de 2017 i, més de sis anys després, cap no ha volgut tornar. Per tant, Puig serà la quarta empresa catalana cotitzada, en termes de capitalització borsària, darrere de CaixaBank, Naturgy i Cellnex, però la primera entre les catalanes que tindran la seu a Catalunya, per davant de Grífols.

 

Manquen deu dies per a les eleccions a Catalunya. Els partits polítics ja tenen la maquinària electoral en ple rendiment, aprofitant totes les oportunitats per a expressar les propostes per al país.

Els dies vinents, s’han programat uns quants debats electorals, que serviran per a conèixer els programes electorals i saber quins pactes electorals prioritzen els candidats. Us expliquem tots els debats electorals en mitjans de comunicació que es faran fins el 12 de maig.

2 de maig: debat electoral a RTVE

Aquesta nit, 2 de maig, a les 22.00, es fa el debat electoral a RTVE Catalunya, des dels estudis de Sant Cugat del Vallès. El debat estarà moderat pels periodistes Gemma Nierga i Xabier Fortes i tindrà una durada de 120 minuts. Serà el primer debat retransmès a la televisió.

En el debat hi participaran Salvador Illa (PSC), Pere Aragonès (ERC), Josep Rull (Junts + Puigdemont), Ignacio Garriga (Vox), Laia Estrada (CUP), Jéssica Albiach (Comuns Sumar), Carlos Carrizosa (Cs) i Alejandro Fernández (PP).

El debat serà dividit en quatre blocs i el minut d’or final. Al primer, els candidats debatran sobre serveis públics: sanitat, educació, seguretat i habitatge centraran els primers 24 minuts del debat. El segon bloc estarà dedicat al sistema de finançament i les infrastructures: els candidats debatran sobre temes com el nou model de finançament, les inversions per pal·liar la sequera, l’ampliació de l’aeroport, la gestió de Rodalies i el Hard Rock.

En el tercer bloc es parlarà de la llei d’amnistia i del futur polític de Catalunya: el debat sobre model federal, referèndum, reforma de l’Estatut o via unilateral centrarà el bloc. El quart i l’últim bloc estarà dedicat als possibles pactes i l’estabilitat: els candidats debatran quins acords calen per evitar una repetició electoral i si de la configuració del govern de la Generalitat dependrà la continuïtat del govern estatal.

6 de maig: debat electoral a La Sexta

El dilluns 6 de maig, La Sexta també farà un debat electoral, a les 22.00. També es podrà seguir en directe per Onda Cero. Mancarà poc menys d’una setmana per a les eleccions i els candidats tindran l’oportunitat d’acabar d’exposar les propostes i els possibles pactes electorals amb la resta de formacions.

En el debat hi participaran Salvador Illa (PSC), Pere Aragonès (ERC), Josep Rull (Junts + Puigdemont), Ignacio Garriga (Vox), Laia Estrada (CUP), Jéssica Albiach (Comuns Sumar), Carlos Carrizosa (Cs) i Alejandro Fernández (PP).

7 de maig: debat electoral a TV3 i Catalunya Ràdio

L’endemà, el dimarts 7 de maig, es farà el darrer debat electoral a TV3 i Catalunya Ràdio, també a les 22.00. El debat es farà a les instal·lacions de Sant Joan Despí i serà moderat per la periodista Ariadna Oltra. Ara per ara, encara s’han de confirmar els candidats que hi participaran.

Abans de començar el debat, hi haurà un programa previ, amb l’arribada dels candidats, que enllaçarà amb el TN Vespre. Quan acabi el debat, s’emetrà una edició especial del programa Més 324 per analitzar-ne el contingut.

El programa electoral del PSC per a les eleccions de Catalunya proposa mesures sobre economia, transició ecològica, cohesió territorial i atenció al món rural, igualtat d’oportunitats, feminisme, cohesió social i lluita contra les desigualtats i bon govern. Abans de les mesures sectorials, el programa electoral proposa d’obrir una nova etapa a Catalunya amb Salvador Illa per a girar full dels darrers governs independentistes.

Sobre això, proposa d’exercir l’autogovern amb diàleg i pacte entre forces polítiques, administracions i sectors socials i d’augmentar la participació de Catalunya amb més institucions de l’estat espanyol. També proposen de desplegar l’estatut d’autonomia: concretar més de cinquanta traspassos de competències, promoure reformes de lleis orgàniques per a facilitar el desplegament i legislar en competències encara no explorades, com ara la llei electoral de Catalunya “i totes les qüestions referides a la llei de l’Aran”. A més, el programa electoral del PSC defensa la “pluriculturalitat d’Espanya”, que diu que s’han de consolidar amb una llei de pluralitat lingüística a l’estat espanyol, espais d’expansió culturals i espais de trobada i diàleg entre llengües i cultures.

Proposen un finançament just i efectiu basat en la gestió eficient dels recursos disponibles, recaptar conjuntament tots els imposts amb el Consorci Tributari, el criteri d’ordinalitat en les assignacions, en contra de la competència fiscal deslleial i orientat a la reducció de desigualtats socials i territorials. També defensen que cal concretar una condonació parcial del deute acumulat.

Diuen que el primer decret de govern que farien seria per a fer front a la sequera, amb una partida de 3.500 milions d’euros per a les inversions necessàries. També es comprometen a gastar 3.500 milions d’euros fins el 2030 en inversions en les infrastructures del cicle de l’aigua per a garantir l’aigua a tots els habitants de les demarcacions de Barcelona i Girona per a “no dependre de l’aigua de pluja”.

Tres noves mesures urgents per la sequera: piscines, turistes i dessalinitzadores privades

En l’àmbit de les infrastructures i mobilitat, proposen de fer arribar la T-mobilitat a tot Catalunya i convertir l’aeroport de Barcelona en un “veritable hub internacional” amb la construcció d’un nou edifici satèl·lit, una nova plataforma d’estacionament i el polèmic allargament de 500 metres de la pista del costat mar. En total, hi preveuen una inversió de 1.704 milions d’euros.

Les tres claus de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona

Respecte de la llengua catalana, el PSC es compromet a garantir l’assoliment del domini oral i escrit tant del català com del castellà al final de l’educació obligatòria, i de l’aranès a l’Aran. Com ja van fer els governs de Maragall i Montilla, el PSC proposa que la política lingüística del govern passi a dependre del Departament de la Presidència i no pas de Cultura, com fins ara. Defensen la llei que van aprovar amb ERC, Junts i els Comuns en resposta de la sentència que imposava el 25% del castellà a les aules i que reconeix que el castellà també pot ser usat com a llengua d’ensenyament fora de l’assignatura de llengua castellana i que ha de tenir-hi una presència garantida, sense parlar de percentatges. A més, diu que vetllaran per la “no-politització” de la llengua i de l’escola i perquè els alumnes no siguin separats per raó de llengua. També diuen que volen prohibir l’ús del mòbil i les xarxes socials dels alumnes d’educació infantil i primària. A la secundària, proposen de restringir-lo, però permetre’l en el marc de l’autonomia de cada institut i amb un pacte amb les famílies.

Josep Murgades: “El cofoisme sistemàtic amb la llengua ha estat absolutament suïcida”

El programa diu que durant aquests darrers anys el govern no ha fet costat als Mossos d’Esquadra, i cita específicament l’acord d’ERC i la CUP per a investir Pere Aragonès, a partir del qual la Generalitat va deixar de ser acusació penal contra manifestants. Per això, el PSC es compromet a recuperar la defensa judicial especialitzada per als mossos a qui han judicialitzat l’actuació d’ordre públic i a recuperar les acusacions particulars contra els qui vandalitzen l’espai públic en episodis de desordre.

També es comprometen a crear 5.000 places noves de Mossos d’Esquadra fins a arribar als 22.000 agents; arribar a 3.500 bombers efectius i assolir una plantilla de 900 Agents Rurals. A més, es comprometen a “buscar fórmules efectives per promoure l’ús de la llengua catalana en l’àmbit de la justícia”.

En l’àmbit social, proposen d’actualitzar anualment l’indicador de renda de suficiència de Catalunya d’acord amb l’augment de l’IPC, modificar la renda garantida de ciutadania per fer-la més compatible amb l’ingrés mínim vital i crear una finestreta única de gestió d’aquests dos ajuts per facilitar-ne l’accés. D’una altra banda, anuncien la intenció de suspendre el pla pilot de renda bàsica universal i l’oficina per a implantar-la, que també va sorgir del pacte entre ERC i la CUP. De fet, durant la tramitació per al pressupost de la Generalitat del 2023, el PSC ja va deixar aquesta oficina sense assignació econòmica. També es compromet a aprovar una llei de concertació social i una llei del tercer sector social.

Campuzano i Saiz tanquen el conveni per a traspassar la gestió de l’ingrés mínim vital

Podeu llegir-ne el programa íntegre:

Historiadors universitaris han expressat el rebuig a l’anomenada “llei de concòrdia” registrada pels socis del Consell, PP i Vox, i la seva profunda preocupació. Consideren que conté greus carències científiques pel desconeixement dels fonaments bàsics de les qüestions que tracta i que “emmalalteix d’un nacionalisme ranci”.

“Han fet el ridícul”: què opinen els experts de la nova “llei de concòrdia” impulsada pel PP i Vox

A parer seu, aquesta norma pot redundar en la implementació de polítiques públiques clarament insuficients i, fins i tot, contraproduents per als objectius cercats en aquest àmbit, per la qual cosa demanen als grups parlamentaris que no l’aprovin.

Ho diuen en una declaració conjunta signada pels departaments d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat de València (UV), Humanitats Contemporànies de la Universitat d’Alacant (UA) i Història, Geografia i Art de la Universitat Jaume I (UJI) de Castelló. La proposició de llei, que es tramita a les Corts, va ser registrada per derogar la llei de memòria democràtica del 2017.

Els signants asseguren que la concepció de la història que presenta el text legal resulta clarament pròpia d’un “nacionalisme ranci i sense cap mena de sentit crític”. “La labor de la història no ha de ser honrar i protegir la història d’Espanya ni la de qualsevol altre país o comunitat, sinó la de construir un discurs històric rigorós i proporcionar un coneixement sòlid sobre el passat”, subratllen.

Segons que denuncien, els autors de la proposició pretenen de servir-se de la suposició que no hi ha hagut mai un relat consensuat sobre l’etapa entre el 1931 i el 1977 ni entre els historiadors ni entre els ciutadans.

Els historiadors creuen que el PP i Vox pretenen de fer creure que en la historiografia tot és relatiu al punt de vista de l’historiador, la qual cosa significa ignorar en què consisteix l’ofici.

El número dos de la llista d’Alhora a les eleccions de Catalunya, Jordi Graupera, ha acusat Junts, ERC i el PSC de “deixar-se capturar” per la Caixa i el “lobby turístic i financer” en l’operació Hard Rock. A més, ha lamentat que això hagi arribat fins al punt de canviar lleis urbanístiques, d’abaixar imposts, de permetre donar crèdit a jugadors i de mentir per vetllar pels seus interessos.

Què hi fa, la Caixa, al Hard Rock?

“No s’han rendit en això, encara avui perseveren, després de dotze anys, a canviar el Pla Director Urbanístic tombat pel TSJC. Si haguessin mostrat la mateixa actitud el 2017 ja seríem independents dues vegades”, ha dit. A més, ha recordat que, precisament, la Caixa va ser la primera entitat que va traslladar la seu social fora del Principat el 2017.

D’altra banda, també ha criticat que dirigents de Junts, com el president i candidat a les eleccions, Carles Puigdemont, o Albert Batet, s’hagin manifestat obertament a favor del complex turístic de Vila-seca i Salou (Tarragonès), “malgrat que ara, en campanya, diguin el contrari”, en una clara al·lusió a les paraules de Puigdemont fa uns dies.

Jordi Graupera: “Amb aquest material no es pot fer la independència i la gent ho ha de saber”

La CGT de Castelló de la Plana ha denunciat provocacions i agressions de la policia durant la manifestació convocada ahir pel sindicat, juntament amb la CNT, la COS, la Intersindical Valenciana, Endavant, la Cosa Nostra i Subversives, amb motiu del Primer de Maig. Assenyalen que hi va haver càrregues policials del començament de la marxa fins al final de la Unitat de Prevenció i Reacció de la policia espanyola, “amb l’objectiu de trencar la manifestació, espentant i agredint les persones presents, sense tenir en compte que hi havia gent gran i famílies amb menors, algunes de les quals s’han vist obligades a abandonar la manifestació per les  càrregues contínues”.

Entre aquestes persones, va haver-hi un xiquet de cinc anys ferit i una dona de setanta-sis anys que van haver d’anar a urgències. El sindicat considera aquesta actuació policial premeditada, i ho defineix com una “nova mostra de repressió”.

En un comunicat, la CGT explica que el secretari general del sindicat es va identificar com la persona convocant de la manifestació i va intentar mediar amb els agents. Va demanar de parlar amb el comandament al càrrec i va requerir els carnets dels agents, la qual cosa li van negar, i denuncien que un dels agents li va dir “que l’assetjava i amenaçava”. Amb tot, han anunciat que prendran mesures legals davant la subdelegació del govern espanyol.

El col·lectiu la Cosa Nostra ha dit que les càrregues es van fer sense cap justificació. Denuncien que van confiscar banderes i càmeres, que van esborrar-ne imatges, i que hi va haver identificacions arbitràries, a més d’amenaces, provocacions i agressions de la policia.

“No havia passat mai un incident d’aquestes característiques. No és casual que siga la primera vegada que la policia local carrega contra una manifestació a la ciutat; no se’ls va veure en les protestes contra l’amnistia que van acabar en greus disturbis, ni és casual que en aquestes protestes participara Antonio Ortolá, que és el regidor feixista incendiari al comandament de la policia i que ha promés acabar amb la nostra activitat”, han dit en les seues xarxes.

Fa dos mesos van vindre els nazis tapats i avui els nazis uniformats. Unitat d’acció contra els treballadors.

1r de maig sempre combatiu, la repressió no ens aturarà!

LI DIUEN DEMOCRÀCIA I NO HO ÉS! pic.twitter.com/BkUqmY8QKp

— La Cosa Nostra Castelló Antifa Social Club (@LaCosaNostraCS) May 2, 2024

Acció Cultural del País Valencià també ha condemnat els fets i espera que les institucions responsables demanen disculpes públiques als afectats. “Exigim explicacions i responsabilitats tant a l’Ajuntament de Castelló com a la subdelegació del govern per aquestes actuacions desmesurades i sense cap mena de sentit. Instem les autoritats competents a investigar els fets amb diligència i a garantir que es depuren responsabilitats per aquesta condemnable escalada de violència”, han dit en un comunicat.

El 3cat i el Departament d’Educació han estrenat SuperCampus, una plataforma de continguts educatius en català lligats al currículum escolar. L’espai permet als infants i adolescents de fer cerques per temàtiques i també per etapes educatives. Inclou més de 450 continguts. L’objectiu és que els docents hi puguin trobar vídeos que serveixin per a desenvolupar situacions d’aprenentatge a l’aula, però també que sigui un suport en l’estudi a casa per a les famílies.

La plataforma s’ha inaugurat en un acte a l’escola Can Fabra de Barcelona, en què han participat la consellera d’Educació, Anna Simó; la vice-presidenta, Laura Vilagrà, i la presidenta de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Rosa Romà.

Dels 450 continguts disponibles, 70 són vídeos de nova producció, i han comptat amb l’assessorament pedagògic d’una desena de docents en actiu. A més, hi ha 125 capítols de pòdcast de nova producció. D’altra banda, els més de 250 vídeos de continguts preexistents han estat revisats i categoritzats per docents.

En la primera fase, s’han creat continguts nous en matemàtiques, història, art i canvi climàtic. Per exemple, hi ha vídeos sobre grans artistes, com “Dalí i el món dels somnis” o “Ramon Casas, denúncia social a través de la pintura”. Al setembre, coincidint amb l’inici del curs escolar, arrencarà una segona fase amb material d’altres matèries com llengua i literatura catalanes, literatura universal, música, matemàtiques, geografia bàsica, química o biologia.

La presidenta de la CCMA ha explicat que el projecte naixia de la necessitat que hi hagi més continguts amb finalitats educatives en llengua catalana.

A banda del català, a partir del setembre s’hi anirà incorporant l’occità, segons que han explicat en l’acte de presentació.

El diputat escocès John Swinney ha anunciat la candidatura per a succeir Humza Yousaf com a primer ministre d’Escòcia, una carrera en què figura com a clar favorit ara que Kate Forbes, que n’havia de ser la rival, ha descartat de concórrer a les primàries i li ha donat suport públicament.

Swinney, de seixanta anys, ja va ser cap del Partit Nacional Escocès (SNP) entre el 2000 i el 2004 i va exercir de vice-primer ministre entre el 2014 i el 2023, en successius governs d’Alex Salmond i Nicola Sturgeon. Ara, aspira a ser al capdavant de l’executiu, després de la dimissió de Yousaf.

“Vull unir l’SNP i unir Escòcia per la independència”, ha proclamat durant l’anunci de la candidatura a Edimburg, i ha emfatitzat que volia construir un país modern, divers i dinàmic que garantís les oportunitats de tots els ciutadans. El seu nom ja sonava entre els potencials substituts, igual que de Kate Forbes, que va abandonar el govern després d’haver perdut les anteriors primàries i, contra tot pronòstic, ha revelat que no ho tornaria a provar. “John té el meu suport”, ha deixat clar a les xarxes socials.

Tot i que ha admès que hi podia haver persones que se sentissin decebudes per la seva decisió, Forbes ha recalcat que havia parlat directament amb Swinney, que alhora li ha ofert un paper significatiu dins aquesta futura etapa, en què l’SNP es veurà abocat governar a minoria.

El partit depèn ara de suports externs per tirar endavant qualsevol reforma, després d’haver-se trencat la coalició amb el Partit Verd la setmana passada. D’entrada, Yousaf es va mostrar disposat a continuar al càrrec, però va canviar de parer tres dies després per obrir un nou procés de successió que previsiblement definirà qui és el candidat en els següents comicis.

El govern valorarà la situació dels embassaments i decidirà si pot aixecar l’emergència per sequera al sistema del Ter-Llobregat després de la pluja d’aquests darrers dies. En una atenció als mitjans, el conseller d’Acció Climàtica, David Mascort, ha explicat que s’esperarien uns quants dies perquè als embassaments hi entrés l’aigua de la pluja i les nevades. En la reunió de la Comissió Interdepartamental de la Sequera prevista per a la setmana que ve també volen analitzar els consums que s’esperen durant l’estiu. Mascort ha advertit que volen treballar amb situacions a mitjà termini i estar segurs que, si aixequen l’emergència i les restriccions, no hauran de desdir-se’n al cap de pocs dies.

La pluja d’aquests darrers dies ha fet créixer les reserves del sistema Ter-Llobregat, del qual depenen prop de sis milions de persones, i del conjunt de conques internes, que superen el 20% per primera vegada d’ençà de fa mesos.

El govern, tot i que dimarts va dir que no era el moment de llevar restriccions, no ha descartat d’aixecar l’emergència per sequera en aquesta àrea, que va decretar fa tres mesos, quan les reserves van baixar per sota dels 100 hm³. Segons el darrer balanç de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), amb dades agregades d’ahir, els pantans del sistema Ter-Llobregat són al 22,2% de la capacitat (136,16 hm³).

“Serà una primavera dura”: quin efecte té la sequera en l’augment de les al·lèrgies?

“Entrarà molta aigua durant uns quants dies. Des que plou fins que es recull, passen uns quants dies. Crec que cap a la setmana que ve podrem veure en quina situació es troben els embassaments i si som en una situació per aixecar l’emergència o no”, ha comentat Mascort.

Tot i el canvi de situació dels embassaments, s’ha mostrat prudent: “Ho hem d’anar avaluant dia a dia. Hi ha moltes circumstàncies que s’han de considerar. En la reunió de la Comissió Interdepartamental de la Sequera de la setmana que ve, valorarem totes les dades i en quin estadi som.”

El titular del jutjat d’instrucció número 1 de Gandia (Safor) ha acordat el sobreseïment de la causa contra l’equip directiu de l’Institut Joan Fuster de Bellreguard (Safor) per un presumpte delicte d’enaltiment del terrorisme per la pintada d’un mural i un acte amb l’artista basc Fermín Muguruza, cantant de la banda Kortatu, el 23 de març de l’any passat. En concret, van ser investigats sis docents, i les penes proposades eren d’un any de presó a tres. La denúncia la va interposar el grupuscle ultraconservador Asociación de Educadores Contra el Adoctrinamiento, pròxim a Vox.

Ara, després de la declaració dels docents, el 26 de març, el jutge ha considerat que no hi havia cap indici que s’hagués comès un delicte d’enaltiment del terrorisme. La resolució, tal com avança Eldiario.es, recorda que Muguruza no ha estat mai condemnat per cap delicte de terrorisme o enaltiment del terrorisme, i que en el mural tampoc apareix cap contingut o imatge relacionada amb ETA, tal com acusava el grupuscle.

Muguruza va visitar Bellreguard dins la campanya de promoció del film d’animació Black is Beltza, que ha dirigit. Va ser convidat a proposta del Centre de Desenvolupament Rural de la Safor, i l’Ajuntament de Bellreguard va oferir la sala del teatre per projectar el film. Per a commemorar la visita, l’artista muralista Toni Espinar va proposar de fer un mural amb la imatge de Muguruza en algun espai de titularitat municipal. Finalment, l’ajuntament va decidir de posar-lo a l’Institut Joan Fuster. En el mural es poden llegir frases com ara “sense memòria no hi ha aprenentatge”.

Com a sorpresa, l’endemà de la projecció van dur Fermín Muguruza a l’institut per mostrar-li el mural. Va dir unes paraules d’agraïment, però no es va fer cap xerrada, tal com afirmaven els denunciants, que deien que el van convidar a fer una conferència als alumnes.

Antics socialistes que ara fan costat al PP, com ara Joaquin Leguina, ex-president madrileny; César Antonio Molina, ex-ministre de Cultura de Zapatero, i Nicolás Redondo Terrers, ex-secretari general del PSE, han signat un manifest en què demanen explícitament als votants espanyolistes que, a les eleccions de Catalunya, no votin el PSC. El manifest, que es titula “Per un vot constitucionalista sense enganys”, també l’han signat impulsors d’UPyD, com ara Rosa Díez, Fernando Savater i Mikel Buesa, i de Ciutadans, com ara Albert Boadella; representants del PP, com ara Esperanza Aguirre, Cayetana Álvarez de Toledo i Adolfo Suárez Illana; i personalitats de l’àmbit cultural espanyol, com ara l’actor Antonio Resines, els escriptors Andrés Trapiello i Félix Ovejero, el director de cinema Iñaki Arteta, l’historiador Juan Pablo Fusi i el periodista Arcadi Espada.

“Els independentistes no han tingut mai força ni capacitat per a aconseguir trencar la nació espanyola, però en determinats moments de la història han estat capaços de retallar les experiències democràtiques dels espanyols”, comença el manifest, que diu que les eleccions catalanes són un d’aquests moments: “No podran aconseguir els seus objectius, però tindran capacitat de truncar la nostra voluntat de ser ciutadans d’una democràcia consolidada i equiparable a la del nostre entorn.”

Diuen que l’arquitectura institucional espanyola és sotmesa a greus tensions, i que “la convivència pacífica i lliure entre espanyols” és en risc per “l’ambició desordenada d’un dirigent polític i les seves aliances amb partits que tenen com a objectiu destrossar el nostre sistema constitucional per a construir les seves ‘repúbliques imaginàries’”. “Avui estem més dividits que ahir, avui la concòrdia necessària perquè el sistema democràtic funcioni ha desaparegut, avui la sensació de ser davant les dues Espanyes bel·ligerants, caïnites, és una realitat trista que comprovem contínuament en l’espai públic espanyol”, continuen.

“La política catalana, barreja de fanatisme i fantasia, de sectarisme i quimeres, ha contagiat la política espanyola”, diuen, i descriuen un panorama en què acusen els partits independentistes d’haver vulnerat els drets dels diputats de l’oposició i d’haver-se apropiat de les institucions, de l’administració i de tot allò en què la ciutadania basa la vida quotidiana, seguretat i llibertat. “Els ciutadans de Catalunya van haver de suportar una violència, tant física com psicològica, dirigida a formalitzar l’opressió nacionalista en tots els vessants professionals en favor d’una pretesa Catalunya en la qual només compten els ciutadans partidaris de la seva cosmovisió paranoica”, continua. Tot seguit, critica els indults, la supressió de la sedició, la reforma de la malversació, i l’amnistia: “Ha aconseguit que els seus mals siguin els de tots, que compartim els seus errors, que el seu trencament social s’estengui per tota la nació.”

“Avui són més poderosos, dominen amb mà de ferro la política catalana i tenen segrestada l’espanyola. Ningú podrà dir, des d’una perspectiva recta, que després d’una legislatura de Pedro Sánchez, Espanya estigui millor, que la nostra democràcia sigui més sòlida, que les nostres institucions tinguin més bon crèdit”, consideren els signants.

Davant d’això, avisen els electors que el seu vot és important, i els demanen que no es deixin enredar: “[No us deixeu enganyar] pels cants de sirena d’aquells que, sota la promesa de ‘girar full’ o ‘recosir ferides’, s’han limitat a donar suport a totes les demandes dels que van intentar liquidar les nostres llibertats amb el pretès referèndum del Primer d’Octubre de 2017, o la declaració unilateral d’independència que consideren, alguns, encara vigent.” Assenyalen directament Salvador Illa, i diuen que no es pot vendre com un candidat constitucionalista ni que superarà l’independentisme perquè, diuen que s’ha apartat del camí constitucional perquè ha acceptat l’amnistia, ha aplaudit la política lingüística “discriminatòria” de la Generalitat i ha permès “negociacions espúries a l’estranger sobre qüestions bàsiques que afecten les institucions o els drets fonamentals”.

El manifest es presentarà dimarts vinent en un acte a l’Hotel NH Collection Constanza. “La causa de la llibertat ha aconseguit unes quantes victòries d’una gran importància al Parlament Europeu, i al juny tindrem l’oportunitat de refrendar el nostre suport a aquells que hi han lluitat. Però ara hem de centrar-nos a Catalunya, i toca reforçar aquells que defensen la constitució, els seus valors d’igualtat i llibertat, davant dels que volen que Espanya deixi de formar part del club selecte de democràcies avançades”, acaba.

El text l’han impulsat originalment Nicolás Redondo, la jurista Teresa Freixes, l’ex-vice-presidenta de Societat Civil Catalana Miriam Tey, l’escriptor Sergio Fidalgo, i l’empresari Joaquín Villanueva; però també l’han signat el periodista esportiu Tomás Guasch, l’ex-dirigent del PP i Vox Aleix Vidal-Quadras, i el sociòleg Emilio Lamo de Espinosa.